La NASA ha ajornat fins demà al matí l’enlairament de la sonda solar Parker al Centre Espacial John F. Kennedy a Cap Canaveral (Florida). L’objectiu de la missió és que la nau arribi a principi de novembre a l’atmosfera solar exterior –la corona solar– i hi reculli dades clau del sol. És la tercera vegada que s’ajorna per problemes tècnics. La nova data de llançament és demà a les 3.31 de la matinada (9.31 hora catalana).

This morning’s launch of @NASASun’s #ParkerSolarProbe was scrubbed. Launch teams will attempt to launch on Sunday morning. Get real-time updates: https://t.co/9uczz8fdI8 pic.twitter.com/6GyCioopfa

— NASA (@NASA) August 11, 2018

La sonda Parker revolucionarà el coneixement que tenim del sol. Fa dècades que la NASA volia arribar-hi, però fins ara no havia desenvolupat la tecnologia que ho fes possible.

La sonda rep el nom de l’astrofísic Eugene Newman Parker, que als anys cinquanta va redefinir el coneixement de llavors sobre el sol i va introduir conceptes com el de l’existència del vent solar.

Com aconseguirà no fondre’s?
La temperatura de la corona solar supera els dos milions de graus centígrads, però la NASA ha trobat la manera d’evitar que la sonda Parker es fongui en acostar-s’hi. Una de les claus és en la diferència entre temperatura (com de ràpid es mouen les partícules) i calor (quanta energia transmeten).

La sonda entrarà dins de la corona del sol, però com que la densitat és molt baixa la calor no arribarà a la nau perquè no hi ha cap mecanisme de transferència de calor. Allò que sí que hi arriba, i la NASA reconeix que ha estat el gran desafiament, és la calor que arriba de la radiació del sol.

Això farà que la sonda rebi una calor cinc-cents cops més alta que a la Terra. Per a resistir-la, la nau té un escut termoprotector que mantindrà els instruments de mesura a tan sols 30º.

L’1 de gener del 2018 hi havia 618.366 empreses actives al Principat, un 1,5% més que un any abans. És la xifra absoluta més elevada dels últims nou anys, segons el directori central d’empreses (DIRCE) que publica l’institut d’estadística espanyol tenint en compte el nombre de companyies actives segons on radica la seva seu social. Aquesta dada impacta contra el relat de la fuga d’empreses difosa per l’unionisme arran del referèndum d’independència de l’1 d’octubre.

Catalunya és el territori de l’estat espanyol amb el nombre més elevat d’empreses actives (618.366 societats), per davant de Madrid amb 538.917 empreses (un 2,42% més que l’any anterior). L’increment mitjà a tot l’estat espanyol va ser de l’1,7%. Per al Departament d’Economia, l’increment de l’1,5% en el nombre d’empreses el 2017 mostra que ‘la solidesa de l’economia catalana ha permès neutralitzar els canvis de domicili social que han afectat l’economia en temps recents i continuar amb la senda de recuperació encetada el 2014’.

I és que el nombre de companyies amb seu a Catalunya ha crescut cada any des del 2014, moment des del qual ha augmentat un 7,3% (al conjunt de l’estat espanyol l’increment va ser del 7%). Del 2008 al 2013, cada any es va registrar una caiguda en el nombre d’empreses, coincidint amb la crisi econòmica. El secretari general del Departament de la Vice-presidència i Economia i Hisenda, Albert Castellanos, celebra que des del 2014 hi ha una recuperació neta del nombre d’empreses actives a Catalunya i manté una perspectiva optimista de cara al futur: ‘Tot indica que, si es manté el ritme de creixement dels darrers anys, l’any vinent el nombre d’empreses creades des del 2014 ja superarà el d’empreses que es van perdre en el període 2008-2014’.

També creix el nombre d’empreses a Balears i el País Valencià
A les Illes Balears, el creixement interanual ha estat més alt: un 3,84%. Així, en un any va passar de 93.067 empreses amb la seu social al territori a 96.638. És la dada més alta dels darrers anys, un 3,54% més que l’any 2008. L’any 2014 va començar la recuperació després d’anys de caiguda i des de llavors Balears ha guanyat 12.368 empreses.

Pel que fa al País Valencià, entre l’any 2018 i el 2017 ha augmentat el volum d’empreses en un 1,8%, 6.415 empreses més. És la xifra més alta de la dècada, que va tocar el seu mínim l’any 2014 amb 330.885 empreses i, des de llavors, s’ha recuperat any a any.

Avui, 11 d’agost de 2018, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Borrell recol·loca en ambaixades els homes de confiança de Dastis
• Pablo Hasél: ‘Molta gent em dóna suport, però es fa una manifestació i només hi van cent persones’
• San Petersburg des d’una teulada | Per Sergi Unanue
• Festa major de Gràcia 2018: vint-i-un carrers guarnits i un miler d’activitats
• De l’amanida de cigrons al bistec rus, les receptes d’estiu de la setmana
• El guitarrista mexicà Carlos Santana actua aquesta nit a Peralada

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante: 

Levante de Castelló: 

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Els atemptats del 17 d’agost de l’any passat a Barcelona i Cambrils van marcar un abans i un després en el cos de Mossos d’Esquadra. ‘Qualsevol situació de gran magnitud pel que fa a la seguretat sempre és un abans i un després’, afirma el portaveu dels Mossos d’Esquadra, l’inspector Albert Oliva, que continua: ‘Malament si no fos així; ens conformaríem amb el que hem fet, no respectaríem les víctimes i no trobaríem cap espai de millora. La policia sempre està obligada a trobar-ne’. En una entrevista a l’ACN, el portaveu de Mossos parla d’algunes de les lliçons apreses, o ‘confirmades’, després del 17-A, com la importància de la col·laboració ciutadana. També de com el cos va tornar a situar-se després dels atemptats i de les mostres de reconeixement ciutadà que va rebre aquells dies: ‘Crec que vam aconseguir tocar de peus a terra molt ràpidament i no sentir-nos divinitzats per les mostres extraordinàries de suport’.

Amb els atemptats de Barcelona i Cambrils, Oliva assenyala que els Mossos d’Esquadra van entomar un procés d”autocrítica’ i d”anàlisi interna’ com fan ‘sempre’ després d’un gran dispositiu i ‘més en aquest cas, davant d’uns atemptats d’aquestes característiques’ per trobar ‘espais de millora’. Una de les màximes prioritats del cos és la lluita antiterrorista i un dels principals fronts, la prevenció i detecció dels extremismes violents.

‘Els autors dels atemptats van trencar en certa manera els indicadors de radicalització’, reconeix Oliva, sobre el fet que el procés de radicalització dels terroristes no fes saltar cap alarma. ‘Hem de veure com detectar millor aquests casos, no només des del punt de vista policial, sinó també social. Se li està donant una volta amb més actors socials’, afegeix el portaveu. En aquesta mateixa línia, el cap de la Unitat de Radicalitzacions de Mossos va afirmar fa uns dies a l’ACN que el 17-A va reforçar la ‘convicció’ que calia treballar des de la prevenció i de forma coordinada ‘amb tots els serveis que intervenen en la ciutadania’. A més, els Mossos van redistribuir els efectius per reforçar la Comissaria General d’Informació durant la investigació a l’Audiència Nacional.

El portaveu dels Mossos d’Esquadra, l’inspector Albert Oliva

Pel que fa a respostes més visibles després dels atemptats, com la instal·lació de mesures físiques per protegir espais concorreguts, el portaveu dels Mossos assenyala que aquestes decisions s’han de prendre a partir d’estudis elaborats ‘amb calma’. ‘El més fàcil és instal·lar ràpidament, a tot arreu, i bunqueritzar Barcelona. Però què vol dir bunqueritzar una ciutat?’, reflexiona. Aquestes decisions, defensa Oliva, s’han d’avaluar i prendre conjuntament en juntes i grups de treball dels municipis. L’Ajuntament de Barcelona va instal·lar al desembre pilones a la part superior de La Rambla en el paquet de mesures que va acordar el subgrup de la Junta de Seguretat de la ciutat després de l’atemptat.

Oliva afirma que durant les setmanes següents als atemptats el nombre d’hores dedicades a la prevenció antiterrorista a la ciutat de Barcelona es va elevar fins al 60% del total del patrullatge dirigit i per sobre del 40% a la resta de Catalunya. Normalment es troba al voltant del 30%. Aquesta situació es va mantenir fins a l’octubre, amb l’objectiu sobretot que la ciutadania recuperés la tranquil·litat i la confiança, diu l’inspector.

Col·laboració, comprensió i reconeixement ciutadà
Per al portaveu de Mossos, del 17-A, ‘hi ha lliçons, més que apreses, confirmades’. D’entrada, la ‘importància’ de la col·laboració ciutadana’. ‘Vam tenir la sort de comptar amb una gran col·laboració ciutadana des del punt de vista del traspàs de la informació i d’entendre la situació i les mesures que preníem i que els afectaven, com les llargues cues en l’operació Gàbia’, recorda Oliva, sobre el dispositiu per intentar atrapar l’autor de l’atemptat a la Rambla, i redobla: ‘El nostre agraïment i reconeixement’.

Després, que la ‘suma d’esforços, entre cossos de seguretat, d’emergències i col·lectius sempre és positiva’. El portaveu va més enllà: ‘La seguretat no es pot fer només des del punt de vista policial’. I, per a l’inspector, el 17-A també va confirmar la ‘importància de la planificació enfront de la improvisació’.

Els Mossos d’Esquadra, així com els altres cossos policials i d’emergències, van rebre moltes mostres de suport dels ciutadans després dels atemptats del 17 d’agost. Algunes furgonetes policials van ser cobertes de flors i el major Josep Lluís Trapero, aleshores cap del cos, va ser una figura encimbellada per alguns, per exemple. Tampoc passa inadvertit que, després d’aquesta intensitat emocional ciutadana, el cos va passar pels contrastos d’alt voltatge de la jornada del referèndum de l’1-O.

Com se sobreposa el cos a aquests mesos? ‘Les respostes ciutadanes van ser molt positives i les vam rebre amb gratitud i reconeixement, però també amb humilitat. Ho vam tractar en reunions posteriors. Teníem molt clar que era satisfactori rebre aquest reconeixement després de la situació de caos, crítica i pànic que es va produir’, assenyala Oliva, per contraposar: ‘Sabem que la ciutadania és molt exigent. Avui hi ha reconeixement i demà hi haurà crítica’. El portaveu explica que van donar les instruccions als agents de valorar les mostres de suport, però tenir present que la intervenció pels atemptats s’havia acabat i que la poguessin fer l’endemà també havia de sortir bé: ‘Si no, tornarem a defraudar i ens tornaran a criticar’.

Després de les celebracions del bicentenari l’any passat, la festa major de Gràcia arrenca amb una nova edició del 15 al 21 d’agost. Ja són dos-cents un anys d’història que s’encaren amb més vitalitat de mai: enguany hi ha un miler d’activitats programades i es guarniran un total de vint-i-un carrers. Entre aquests, n’hi ha alguns que estan d’aniversari, com ara el carrer de Verdi, que celebra quaranta anys de guarniment ininterromput. També el de la Llibertat, que fa vint anys, i el de la Perla, que en fa deu.

Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia

Les novetats de dos-cents un anys de festa
Encara que la festa sigui molt veterana, cada any presenta unes quantes novetats. Una de les més destacades d’enguany és l’estrena de l’Àliga de Gràcia, una figura institucional que es presentarà el 15 d’agost durant el matí de festa major. El 17 també es presentarà el recentment creat Esbart Vila de Gràcia en una jornada plena d’activitats a la plaça de Joanic.

Del pregó, que serà el 14 d’agost, se n’encarregarà la doctora Elena Carreras, cap d’obstetrícia i ginecologia de l’Hospital Vall d’Hebron. Relacionada amb la Vila de Gràcia des de l’adolescència, professionalment ha protagonitzat fites mèdiques significatives com ara la reparació prenatal del fetus amb espina bífida.

Fotografia: Districte de Gràcia

Els carrers guarnits, el tret distintiu de la festa
Un dels trets més distintius de la festa major de Gràcia són els carrers guarnits. Es creu que el costum deriva de les enramades del segle XIX arreu de Catalunya però a Gràcia la tradició ha evolucionat molt i s’ha convertit en l’element més vistós de la festa major. Enguany hi ha vint-i-un indrets guarnits entre carrers, places i passatges. Tots ellls participaran en el concurs de carrers guarnits, que desvetllarà els premis divendres 17 d’agost a la tarda. Se n’atorguen tres als carrers més ben guarnits i també hi ha categories que valoren la il·luminació, la portalada, l’element central, el sostre, els detalls i la reutilització dels materials.

Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia

Aquest és el llistat dels carrers guarnits del 2018:

Carrer de Berga: ‘Jungla Berga’
Carrer de Ciudad Real: ‘Totoro i els seus amics (El món de Miyazaki)’
Carrer de la Fraternitat de Baix: ‘e=v·t’
Carrer de la Fraternitat de Dalt ‘Vi Fratern My Friend’
Carrer de Jesús: ‘El món dels somnis’
Carrer de Joan Blanques de Baix: ‘Món d’abelles’
Carrer de Joan Blanques de Baix de Tot: ‘La Lello a Baix de Tot’
Carrer de la Perla: ‘Barcelona parc d’atraccions’
Carrer de la Llibertat: ‘Els sons rurals’
Carrer de Maspons ‘Viva México, Maspones!’
Carrer de Mozart ‘Mozart invaders’
Carrer del Perill ‘Vídeojocs Perill’
Plaça del Poble Romaní ‘Ederlezi’
Plaça de la Vila de Gràcia ‘La Vila dels monstres divertits’
Plaça de Rovira i Trias: ‘Sastreria i confeccions Rovira&Cia’
Carrer del Progrés: ‘Progrés és el més vital’
Carrer de Providència: ‘Providència i els seus amics’
Carrer de Puigmartí: ‘Aloha’
Carrer de Tordera: ‘Tardor’
Travessia de Sant Antoni ‘Olimp 54’
Carrer de Verdi del Mig: ‘Ave Verdi’

Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia

La música, el gran reclam
Com en qualsevol festa major, la programació musical és un dels grans reclams. Tot i que els concerts multitudinaris de fa uns anys ja s’han deixat de fer, a les festes de Gràcia hi ha un bon reguitzell de propostes musicals d’estils ben diferents. De fet, donant una ullada a la graella de programació de la web de la festa major hi ha més de dos-cents cinquanta actes etiquetats en la categoria de musicals. I això sense comptar la programació de cada carrer guarnit, que sol combinar els vermuts musicals amb el cant coral, el karaoke o la música enllaunada.

A grans trets, la programació musical s’estructura al voltant de les places: la del Sol és dedicada a la música folk, la del Diamant al swing, la de Joanic a les arts escèniques i a la del Poble Romaní es fa molta rumba. Però en aquests indrets no solament es fan concerts: hi ha classes obertes de Lindy Hop, tota mena de tallers familiars, espectacles infantils…

Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia

Tècnicament fora del barri de Gràcia però estretament lligat a la programació de la festa major també hi ha el Festigàbal. El festival de música independent organitzat per la sala de concerts Heliogàbal es farà als Jardins de la Sedeta el divendres 17 i el dissabte 18 d’agost. Entre la programació, tota de franc, destaquen les actuacions de Me and The Bees, l’Hereu Escampa, els valencians Jupiter Lion i Za!. A més ambdues vetllades s’acabaran amb música de punxadiscs.

La cultura popular, un dels pilars de la festa
Si la Vila de Gràcia destaca en res, és en la riquesa i la varietat de l’escena de cultura popular que té. A més la festa major és una oportunitat única per veure-la tota en acció conjuntament. El dia 15, que és el dia gran, hi ha programats uns quants actes protocol·laris protagonitzats pels gegants, el bestiari, els diables, els trabucaires, els bastoners, els castellers…

Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia

Entre la programació també destaca la diada castellera de la festa major amb els Castellers de la Vila de Gràcia, Colla Joves Xiquets de Valls, Xiquets de Reus i els Moixiganguers d’Igualada (el 18 a les 12.00 a la plaça de la Vila). El correfoc, dimarts 21 d’agost a les 20.30, gaudirà de la presència de totes les colles de diables del barri i començarà amb la tabalada, seguirà amb la lectura dels versots, es farà el correfoc infantil i finalment l’adult (22.00).

A banda d’això també cal destacar la ‘xumetada‘, una festa en què les bèsties de Gràcia recullen els xumets dels infants (dia 16 a les 18.00 al carrer de Maspons) i la ‘convidada’, en la qual els Gegants de Gràcia conviden una altra parella i que enguany serà especial perquè en celebren el vinti-i-cinquè aniversari (dia 19 a les 11.00 a la plaça de la Vila). També hi ha tallers de dansa i de ball de bastons, sardanes, cançó improvisada i concerts de folk, entre més.

Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia

Una festa major més accessible i lliure d’agressions sexistes
La Fundació de la Festa Major de Gràcia és una entitat amb un marcat caràcter social que fa anys que intenta trencar barreres i fer que la festa sigui accessible a tots els públics. Per aquest motiu el programa disposa d’una audiodescripció per a persones amb discapacitat visual. Com a novetat, enguany també es podrà escoltar una descripció dels guarniments dels carrers per tal que es puguin imaginar com són aquestes construccions populars i efímeres que són el principal atractiu de la festa major de Gràcia.

Un any més, la festa major de Gràcia s’adhereix a la campanya de festes majors lliures d’agressions sexistes perquè tothom en pugui gaudir en igualtat de condicions i en llibertat. Hi haurà cartells i xapes per tots els espais principals, el logotip de la campanya es podrà veure a les barres, als tòtems d’informació i fins i tot al got reutilitzable de la festa. A més a més, a la plaça Revolució hi ha el punt d’atenció a les possibles víctimes d’agressions sexistes.

Durant les vacances, fer plats a la cuina pot ser una oportunitat per a tots aquells a qui agrada cuinar, pot ser una activitat per a compartir amb la parella o amb els fills, petits i no tan petits. Però la cuina també pot ser el lloc on no es vol passar gaire estona durant aquests dies de lleure. L’arribada de la calor ens convida a fer uns menús més frescos amb preparacions més senzilles i que no necessitin coccions amb llargues estones als fogons.

Com que hem de menjar, caldrà cercar com podem alimentar-nos bé sense gaire esforç. Hi ha diverses opcions: menjar fora de casa i pagar per ser servits, fer-se convidar, menjar a casa dedicant una estona a la cuina, comprar a les botigues de menjar cuinat o comprar productes envasats ja preparats. També es pot fer una mica de cada cosa, però recordeu que cal confiar amb la intuïció: la vista i l’olfacte no enganyen. Trieu els establiments que us convidin a entrar-hi perquè estan nets i no fan olor d’oli recremat i, quan compreu, trieu aquells productes que us entrin més pels ulls, llegiu-ne les etiquetes i opteu per la qualitat. Està molt bé comprar un gaspatxo preparat i prendre-se’l fresc a casa: és bo, és saludable i no cal sentir-se culpable perquè no l’heu fet vosaltres. Com a dietista us animo a menjar de tot i variat.

Aquestes setmanes d’agost trobareu ací unes quantes receptes per a tots els gustos. Us deixem un recull de les receptes d’aquesta setmana:

Ensalada russa: La recepta internacionalitzada que a tot arreu anomenem ensalada russa, es fa amb patates, pèsols, pastanagues, tonyina, ou dur i maionesa. A casa nostra tenim el costum d’afegir-hi olives verdes o farcides (som mediterranis) i, en alguns llocs, encara s’hi posen cogombrets tallats a petites rodanxes que li aporten un toc cruixent i molt refrescant.

Amanida de cigrons: És un plat ideal per al dinar perquè ens permet de continuar amb les tasques que hàgim de fer durant el dia. En el cas de criatures i joves, també es poden sevir al vespre, però no convé que els més grans en mengin per sopar, perquè és un aliment massa energètic i de digestió llarga per a abans d’anar a dormir. Es recomana d’incloure els llegums entre dues i quatre vegades a la setmana, com a plat calent, com a amanida o com a guarnició.

Canelons freds d’espinacs amb salsa de tomàquet:  És una hortalissa que fa honor al nom genèric de ‘verdura’ que es dóna als productes de l’hort, perquè té un color verd molt intens. D’espinacs, en podem trobar diversos mesos de l’any, però la bona època és la tardor. En època de calor els haurem de comprar congelats. Pot semblar paradoxal que inclogui aquest plat com a recepta d’estiu, però els beneficis de menjar aquesta verdura ho justifiquen.

Ous farcits: D’aquest plat, se’n poden fer tantes varietats com cuiners hi hagi, perquè cadascú els pot farcir del que vulgui. Us proposo una versió que m’agrada molt i és molt equilibrada: els ous durs farcits de verdures. Com que són un plat fred d’estiu, cadascú pot triar les verdures que més li agradin d’aquesta temporada, que en són moltes.

Bistec rus: Fa relativament poc temps que l’hamburguesa és popular a casa nostra. Al segle XX, encara es cuinava el bistec rus, una mena de mandonguilla gegant aixafada. Això de passar per la planxa una peça de carn picada queda molt lluny de la cuina catalana, tot i que si la carn és bona, també és un plat exquisit, però no té la melositat del bistec rus: una bola de textura esponjosa i crosta cruixent.

El guitarrista mexicà Carlos Santana arriba aquesta nit amb la seva banda al festival Castell de Peralada. El concert serà a les deu del vespre a l’auditori Jardins del Castell i l’intèrpret ha promès que serà una divina experiència digna de viure almenys un cop a la vida.

Santana és un dels guitarristes més coneguts del món, fa més de quaranta anys que va innovar musicalment amb la fusió de músiques afro, llatines, blues i rock a San Francisco i des de llavors és un autèntic referent del rock-llatí. Els seus concerts es caracteritzen per desprendre vitalitat, llum, fe i optimisme.

Durant la seva carrera musical, Santana ha rebut una desena de premis Grammy, el premi Billboard’s Century de 1994 i el Billboard Latin Music de 2009. El 2013, va rebre el Premi Kennedy que atorga el govern dels Estats Units als cinc millors artistes escènics del país. La revista Rolling Stone també l’ha posicionat en el 15è lloc de la llista dels millors guitarristes de tots els temps.

El concert d’aquesta nit a Peralada s’inclou en la gira Divination Tour que ja ha fet parada a Alacant i ara es dirigeix cap a la vila occitana de Merciac. L’auditori Jardins del Castell té una capacitat per a 1700 localitats i gairebé ja s’han exhaurit, només queda un centenar d’entrades a la venda que es poden adquirir ací.

En qualsevol moment, el raper Pablo Hasél pot rebre una ordre d’ingrés a la presó. El mes de març, l’Audiència espanyola el va condemnar a dos anys de presó i una multa de 24.300 euros pels delictes d’enaltiment del terrorisme i d’injúries a la corona i a les forces de seguretat de l’estat espanyol, pena que s’afegeix a una condemna similar del 2015. Tot plegat, quatre anys de presó als quals s’afegiria un any i mig més si no paga la multa. Tot, per les lletres d’unes cançons i uns missatges a Twitter.

Hasél no està sol, en diversos sentits. D’una banda, perquè la voràgine de l’Audiència espanyola també ha condemnat a presó Valtònyc i els dotze membres del grup La Insurgencia. D’una altra, perquè són milers els ciutadans que han posat el crit al cel per l’acarnissament judicial contra la llibertat d’expressió. Tanmateix, Hasél denuncia que amb això no n’hi ha prou i demana de portar ‘la solidaritat als fets’. La queixa no és suficient, cal actuar. I no únicament enfront la repressió contra la llibertat d’expressió, sinó també per materialitzar la República i liquidar el capitalisme.

—Heu dit més d’un cop que no us exiliareu i que entrareu a presó. Això quan pot passar?
—Tant pot passar d’aquí a uns dies com d’aquí a uns mesos. No hi ha cap data fixada, però pot passar en qualsevol moment perquè ja vam presentar el recurs al Tribunal Suprem i qualsevol dia sortirà la sentència ferma. A partir d’aquí, com que hi ha antecedents, entraria a presó, no sé si de manera imminent o si deixarien passar uns dies. Imaginem que el procés serà força ràpid.

—Quin serà el següent pas?
—Vindrà el recurs al Constitucional i després al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Els tràmits són lents i es farien des de dins de la presó. Potser, quan Estrasburg es pronunciï, ja hauré complert gran part de la condemna o fins i tot podria ser al carrer. De totes maneres, ho farem per totes les persones que desgraciadament patiran igual.

—Des de l’exili, Valtònyc ha fet molt visible la persecució contra artistes. Per què elegiu anar a presó?
—Si ell ja és a l’exili, ja compleix la funció. Crec que la principal batalla és a l’estat espanyol. Per sobre de visibilitzar, que també és necessari, sobretot hem de posar fi al règim feixista espanyol. Per això necessitem organització revolucionària a l’estat. Si Valtònyc hagués estat empresonat, hauria despertat més consciència i lluita que a l’exili. Ho he vist clar amb el seu cas: com que hi ha gent que el veu a l’exili no es preocupa de portar la solidaritat als fets. Crec que hi haurà més lluita si em quedo aquí i entro a la presó que no si marxo.

—Demanaríeu l’indult?
—No el demanaré. Si comporta reconèixer que he fet alguna cosa malament i m’he de comprometre a no reincidir en el delicte, no el demanaré. Penso continuar fent com fins ara, i si això em porta a la presó o a l’exili, n’assumiré les conseqüències. No estic disposat a reconèixer que he fet alguna cosa malament, perquè no és cert.

—Teniu contacte amb els rapers de La Insurgencia?
—Amb alguns, sí. Ara mateix estan com jo, esperant la sentència ferma del Suprem. També hauran d’entrar a la presó si es ratifica la pena de presó de dos anys i un dia.

—Fa anys que patiu la repressió. Us han demanat cap consell sobre com afrontar-la?
—Hi ha un suport pel que fa a la transmissió de forces. Alguns represaliats m’han preguntat com portar el judici, però tampoc no és que pugui donar gaires consells. Si un té clares les seves idees i considera que són justes, no pot sinó anar endavant, malgrat les dificultats. A mi també m’han donat molts consells de cara a la presó. La qüestió més rellevant és que jo tinc clares les meves idees i sé que he fet bé. A la cel·la estaré sol, només et queda la teva consciència.

—Emocionalment, com es porta aquest procés?
—És difícil. Encara que tinguis les coses molt clares, desgasta bastant. El fet de no saber quin dia seràs empresonat, quant de temps, a quina distància dels éssers estimats… Es viu amb certa angoixa, però també amb orgull, molta força i ràbia. Això també ajuda a superar la part dolenta. Miro de quedar-me amb la cosa positiva: m’escriuen moltes persones dient que arran d’haver conegut el meu cas i d’altres s’han adonat de què és l’estat espanyol.

—Al nou tema ‘Libertad de expresión‘ critiqueu els ‘artistes que silencien injustícies, complicitat fastigoses’. Heu trobat a faltar suports?
—Moltíssims. També ho hem vist a Catalunya, són els típics artistes que han tingut un silenci còmplice fastigós amb la brutalitat de l’1 d’octubre o amb els empresonaments, però que s’atreveixen a donar lliçons a Veneçuela. Aquí hi ha una brutalitat policíaca molt més bèstia o artistes empresonats i no diuen res. Es mouen per interessos individualistes. Si critiquen això, poden posar-se en contra una part dels qui els fan rics.

—No heu dit cap nom…
—És que n’hi ha tants… Però bé, puc posar com a exemple artistes com Alejandro Sanz o Pablo Alboran, que en el cas de Veneçuela donaven suport a l’oposició feixista i a un cop d’estat, i ara callen. També, a Catalunya, constantment es victimitzen Serrat o Isabel Coixet. Van plorant perquè els han criticat, i quan ens empresonen a nosaltres fan silenci. Fins i tot, alguns com Loquillo hi donen suport. Els importa una merda que ens tanquin a la presó. Són els artistes progres que quan els interessava i anaven amb el PSOE van fer la campanya contra la guerra de l’Irac, però que amb altres guerres han mantingut silenci total. Es mouen pels seus interessos. Si donar suport a una causa els pot aportar un interès individualista, hi donaran suport; si, a la inversa, es poden posar gent en contra, no diran res. També han faltat molts suports a l’escena del rap, perquè és molt individualista. Si no els afecta a ells, no hi donen suport.

—I si parlem dels suports que sí que heu rebut, quin us ha sorprès més gratament?
—El de la gent del carrer. Tot té a veure amb el canvi de xip que hi ha hagut a Catalunya, fa uns anys no era així. Ja m’havien condemnat a presó per cançons, però després de l’1 d’octubre he notat un canvi molt gran. Em para moltíssima gent pel carrer per donar-me suport, i és això que més m’ha sorprès i que valoro més positivament. També és cert que hi ha molta simpatia, però de solidaritat portada als fets, poca. I això és l’única cosa que tant a mi com a altres represaliats ens pot alliberar.

—Què voleu dir?
—Per exemple, si hi ha una manifestació, anar-hi. M’atura molta gent per donar-me suport, però es fa una manifestació i només hi van cent persones. Tothom pot ajudar a un nivell o un altre. Amb els represaliats independentistes, hem vist com econòmicament tenen molt de suport. Però amb d’altres no és així. Calen més accions. Donar ànims sempre ajuda, però no és suficient.

—Tornant als suports que han faltat, és destacable el silenci de partits com Podem.
—Des d’un principi jo ja vaig denunciar Podem com allò que veia que eren: un partit més del règim que havia servit per a desmobilitzar moltes lluites sorgides del 15-M. Els mitjans de l’estat espanyol els van fer la campanya, per això no m’ha sorprès que Podem o, fins i tot Pablo Iglesias, que va encarregar la cançó contra el rei emèrit a Valtònyc, no se solidaritzessin i que tinguessin aquesta posició amb tan pocs escrúpols.

—No us han donat suport ni tan sols en privat?
—Podem, no. Potser algun votant puntual, però de polític cap. Tot el contrari, ho hem vist a Catalunya: justifiquen la repressió i donen suport als qui ens reprimeixen. En comptes de donar-nos suport, enforteixen els repressors.

—N’espereu res, dels grans partits d’esquerres espanyols?
—Ni espero res ni considero que realment siguin d’esquerres. Podem és una versió del PSOE, és el que necessitava el règim perquè el PSOE estava molt desgastat i començaven a estar molt nerviosos pel 15-M i les lluites posteriors. Podem va servir per a canalitzar tota la ràbia que començava a sortir als carrers. Igual a Catalunya, on Podem ha intentat aturar tot allò que pot fer perillar el règim.

—I dels catalans?
—De la CUP, he rebut la solidaritat d’alguns militants. També és cert que la CUP és una formació força important i tampoc no n’he rebuda gaire, de solidaritat, les coses com són. Sí que hi ha alguns militants que han portat la solidaritat als fets, com l’acte solidari amb en Valtònyc i amb mi que es va fer a Vic. A l’esquerra independentista hi ha certa solidaritat, però per la força que tenen, deixen una mica a desitjar. D’Esquerra Republicana no he vist que hi hagi solidaritat portada als fets, més enllà d’algun piulet. La solidaritat és molt més que això.

—Com veieu les crítiques que ha rebut Valtònyc per relacionar-se amb Carles Puigdemont i la resta de membres del govern exiliats?
—S’ha de veure d’on vénen aquestes crítiques: o de fatxes o de l’entorn de Podem, que resumeix tot el que passa a Catalunya com si es tractés només de l’antiga Convergència. De sectors comunistes o que donen suport al dret de l’autodeterminació, sí que he vist crítiques més ben argumentades. El problema no és que Valtònyc faci actes denunciant la repressió amb altres represaliats com Carles Puigdemont, sinó que crec que potser no ha explicat prou bé les diferències en l’àmbit social entre les polítiques impulsades per Puigdemont i les que defensa ell. Si no ho deixa clar, pot ser que sembli un suport absolutament a tot allò que han fet. Si estem en contra de la repressió de les lluites democràtiques, tampoc no podem oblidar tota la repressió a la qual aquests partits independentistes han donat suport en el passat. Si volem una República catalana més justa, no podem passar per alt moltes de les injustícies que els partits independentistes han impulsat durant anys.

—També sobre partits, vau criticar la reacció que va tenir ERC per l’acció de protesta dels CDR.
—Em sembla una vergonya que es pretengui que els CDR siguin la crossa dels partits. Han de ser tot el contrari, la part més crítica per a fer efectiva la República. Els partits, per cobrar sous públics, han d’estar preparats a rebre crítiques fortes. A més, no poden fugir d’una profunda autocrítica perquè van prometre una sèrie de coses que han incomplert del tot. Quan els interessen els CDR per sortir als carrers contra la repressió, llavors els CDR són bons. Però quan exerceixen una crítica totalment legítima, llavors no són tan bons.

—Els CDR van néixer per a defensar les escoles durant el referèndum i després han hagut de reformular-se. Quina ha de ser la seva funció?
—Crec que encara haurien de ser més independents dels partits. Hi ha molta gent cremada amb els partits que no participa en els CDR perquè no veu que siguin cap alternativa. L’agenda política, la marquen els partits. Ara mateix els interessa la calma i no enfrontar-se amb l’estat espanyol, i els CDR donen calma. Quan els presos polítics siguin condemnats, els interessarà una resposta forta als partits, i allà hi haurà els CDR. Quan Puigdemont va ser empresonat, hi va haver una resposta important dels CDR, però quan la Tamara o l’Adri han patit la repressió, gairebé no hi ha hagut resposta. No dic que quan empresonen Puigdemont no n’hi hagi d’haver, però no pot ser que després hi hagi una resposta molt tova a la forta repressió patida per persones del CDR. A la vegada, ho diu el mateix nom: ‘Defensa de la República.’ Necessitem materialitzar la República i cal assenyalar qui ens n’allunyi amb polítiques autonomistes. És evident que des de la submissió no hi haurà república.

—Han perdut força, els CDR?
—Sí, però no pel que fa a suports. Ara que cada vegada hi ha més gent farta dels partits, seria un bon moment perquè els CDR tinguessin més suports. Hi ha certa desmoralització i, sobretot, molta confusió. S’havien pintat les coses molt fàcils, la gent ja donava per fet que tindríem una república. Ara mateix cap partit, ni tan sols la CUP, per molt que parli de desobediència, no té un pla per a fer efectiva la República. Quan tu tens un pla, tens un objectiu clar i saps com arribar-hi. Pots avançar lentament, però avances. El problema és que no hi ha cap pla. Això fa que molta gent es quedi a casa i no tingui ganes de lluitar. Conec molta gent independentista de tota la vida que ja no vol implicar-se perquè estan farts de mentides. Com que la gent no sap ben bé què fer, es genera un derrotisme que fa que costi que la gent s’involucri en els CDR.

—Ahir vau penjar una cançó que dieu que heu descartat de la maqueta. Per què?
—Jo escric molt i enregistro bastant. Tinc aquests dilemes de quines cançons entren i quines no, però igualment m’agrada compartir-les. Sempre hi haurà algú que en podrà traure profit i li agradarà més que a mi.

—Com serà aquesta maqueta?
—El títol ho diu tot: La voz no puede encerrarse. Parla de totes les coses que he viscut aquests últims mesos i de l’empresonament que vindrà. Són cançons inspirades en aquesta barreja d’emocions que he descrit: l’angoixa, la ràbia, la impotència… És una maqueta bastant personal, per això no tindrà col·laboracions.

—Quan sortirà?
—D’aquí a una setmana o dues. Continuo descartant cançons i afegint-ne de noves.

El nomenament de Josep Borrell per part de Pedro Sánchez com a ministre d’Afers Estrangers espanyol va ser vist com un gest d’hostilitat envers l’independentisme, pel posicionament polític que havia mantingut Borrell sobre el procés. I les primeres decisions com a ministre han confirmat que no ha volgut pas trencar amb el seu predecessor, Alfonso Dastis, conegut per haver volgut fer creure a mitjans internacionals de prestigi que no hi havia hagut violència policíaca el primer d’octubre. Al contrari, Borrell ha arribat a donar instruccions a tots els ambaixadors perquè procedissin com Pedro Morenés quan va atacar el president Quim Torra a la recepció del festival Smithsonian a Washington. Encara més: aquesta setmana, el nou ministre s’ha vantat d’haver recol·locat com a ambaixadors i càrrecs diplomàtics pràcticament tots els alts càrrecs del ministeri provinents de l’etapa del govern de Mariano Rajoy.

En un article al diari ABC, Borrell explicava com ho havia fet, començant pel nomenament de l’ex-ministre Dastis, que serà el nou ambaixador d’Espanya a Itàlia. I també anunciava que Jorge Moragas, mà dreta de Rajoy a la Moncloa i que havia estat nomenat com a representant permanent davant de l’ONU, seria nomenat ambaixador a les Filipines. Un altre alt càrrec, Ramón Gil-Casares, fins ara director de l’Escola Diplomàtica, un càrrec depenent també del Ministeri d’Afers Estrangers, ha estat nomenat ambaixador a Egipte. Gil-Casares va ser assessor de política internacional i seguretat de José María Aznar; un home de màxima confiança de l’ex-president espanyol vinculat també a la fundació FAES.

Borrell ha rellevat alguns representants diplomàtics en llocs clau, com Moragas mateix, que ha estat substituït a l’ONU per Agustín Santos, fins ara era cònsol espanyol a Perpinyà; i José Ignacio Wert, substituït com a ambaixador representant davant de l’OCDE per Manuel Escudero. En canvi, manifesta amb orgull haver mantingut els ambaixadors en països estratègicament importants ‘com França, la Unió Europea, el Regne Unit i l’Argentina’.

En l’article, el ministre nega haver fet cap ‘nit dels ganivets llargs’, cap purga, entre els diplomàtics que havia nomenat recentment com a ambaixadors l’ex-ministre Dastis. Diu que la majoria mantindran la seva destinació, i que en canvia ben pocs. I a més de defensar la voluntat de mantenir l’estructura diplomàtica espanyola que havia dissenyat Dastis, continua enumerant els alts càrrecs del ministeri que ha recol·locat, com ara tots els secretaris d’estat. L’ex-secretari d’Afers Europeus Jorge Toledo serà l’ambaixador al Japó; l’ex-secretari d’Afers Exteriors Ildefonso Castro, ambaixador a Irlanda; i l’ex-secretari d’estat de Cooperació i per a Iberoamèrica i el Carib Fernando García Casas, ambaixador al Brasil. A més, el director del Departament d’Internacional a la Moncloa amb Mariano Rajoy, Bernardo de Sicart, ha estat nomenat ambaixador a Luxemburg; el director sortint de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, Luis Tejada, serà el nou ambaixador a Finlàndia. ‘Els directors generals sortints, alts càrrecs de l’anterior equip, també són proposats com a caps de missió, com, per exemple, el director d’Organismes Internacionals a Corea’, explica Borrell. Un dels canvis que Borrell ha fet al capdavant de les ambaixades és el nomenament d’Àngel Ros, fins ara batlle de Lleida, com a nou ambaixador a Andorra. El seu predecessor, Manuel Montobbio, ha estat recol·locat i nomenat representant davant del Consell d’Europa. I un altre nomenament, encara no confirmat pel ministeri de Borrell, és el de Juan Fernández Trigo com a nou ambaixador a Cuba. Fernández Trigo va ser l’encarregat de prendre el control del Departament d’Afers Estrangers de la Generalitat durant el 155, ocupant físicament la seu de la conselleria.

Dijous passat, el senat de l’Argentina va rebutjar el projecte de despenalització de l’avortament fins a la catorzena setmana, una demanda que ha tingut una intensa mobilització social i que, malgrat no haver prosperat, ha estat considerada com el començament d’una lluita per la legalització, més que no pas un fracàs. Actualment, a l’Argentina, la llei de 1921 vigent només permet l’avortament si la dona ha estat violada o l’embaràs pot comportar algun risc a la salut. El procés parlamentari ha desembocat en un gran debat entre els partidaris de liberalitzar l’avortament –bona part dels sectors més joves del país, identificats amb el símbol del mocador verd– i els qui s’hi oposen –amb el blau cel com a color representatiu.

El moviment feminista ha estat molt actiu, amb el col·lectiu Ni Una Menos al capdavant, que va convocar la primera gran manifestació el 3 de juny de 2015, pocs dies després d’haver trobat el cos sense vida de Chiara Paéz, de 14 anys. La noia, embarassada, havia estat assassinada i enterrada al jardí pel seu company. Les manifestacions van continuar el 2016, i van ser un precedent de la vaga feminista del 2017 arreu del món.

A l’Argentina, extraoficialment avorten cada any entre 350.000 i 450.000 dones, de les qual gairebé 50.000 tenen complicacions derivades de les interrupcions i cinquanta moren.

El dret a l’avortament va ser aprovat pel congrés el 14 de juny, però el senat l’ha acabat tombant, després de setze hores de debat, per 38 vots en contra, 31 a favor i dues abstencions. Un 59% dels homes (24 a 17) van votar en contra de legalitzar l’avortament, i entre les dones hi va haver un empat (14 a 14). Tot i el component de gènere, és una qüestió principalment ideològica. Els progressistes van votar majoritàriament a favor de la mesura i els conservadors en contra. Cal destacar que dos terços dels vots negatius provenen de províncies del nord, on la presència de l’església en la vida social i l’educació és més forta.

El procés es reactivarà, però no es podrà tornar a discutir al congrés fins a l’1 de març de 2019, quan començarà el nou curs legislatiu.

El revulsiu per a Llatinoamèrica
L’Argentina ha estat històricament a l’avantguarda en l’ampliació de drets de l’Amèrica Llatina. Va passar el 2010 amb el matrimoni homosexual, el 2012 amb la llei d’identitat de gènere i ara, que ha obert un debat també a la resta de països sobre l’avortament.

L’avortament és legal a Cuba des del 1968 per terminis i sense supòsits, igual que a Guyana i, per haver adoptat la legislació francesa i estatunidenca, la Guyana francesa i Puerto Rico. Des del 2007, és legal a la ciutat de Mèxic, i des del 2012, a l’Uruguai, on ha baixat radicalment la mortalitat materna en un país on fins aleshores es practicaven 30.000 avortaments clandestins. En aquesta situació de canvis també trobem Xile, on l’avortament va passar de ser totalment prohibit a despenalitzar-se el 2017 en els tres supòsits bàsics: risc per a la vida de la dona, inviabilitat fetal i violació.

Actualment, l’avortament està molt limitat i la majoria d’estats llatinoamericans tenen una legislació molt restrictiva que el tipifica gairebé en tots els casos com a crim, i el limita principalment als tres supòsits bàsics. Els estats més restrictius són Surinam, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Haití, on està totalment prohibit. L’Amèrica Llatina és la zona amb un percentatge més alt d’embarassos no planificats (56%) i, com a mínim, hi ha gairebé dos milions d’avortaments il·legals: gairebé un milió al Brasil, mig milió a l’Argentina, 400.000 a Colòmbia i 160.000 a Xile.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’Institut Guttmacher van publicar un informe que deia que entre el 2010 i el 2014 hi havia uns 55 milions d’avortaments al món, dels quals 25 milions (el 45%) havien estat perillosos, insegurs o clandestins, la gran majoria en països en desenvolupament.

A Nicaragua, un estat amb unes condicions molt restrictives, trobem que cada any hi ha 6.700 nenes entre 10 i 14 anys que són víctimes de violència sexual i 1.300 queden embarassades. Al món, entre el 10% i el 50% de les complicacions de l’avortament serien evitables si es legalitzés.

A més, cal remarcar que entre el 1990 i el 2014, la taxa d’avortament ha disminuït significativament als països desenvolupats: de 46 a 27 interrupcions d’embaràs anuals per cada 1.000 dones en edat fèrtil (15 a 44 anys); mentre que en les regions en desenvolupament el percentatge s’ha mantingut, de 39 a 37.

Polònia: el debat actiu a Europa
A la majoria d’estats europeus, l’avortament és legal per terminis, o per supòsits molt amplis (com Finlàndia, on entren raons socioeconòmiques), igual com al Canadà ieals Estats Units, declarat per la Cort Suprem com un dret fonamental el 1973.

L’estat europeu on el debat és més actiu és Polònia. El 3 d’octubre de 2016, les dones poloneses van fer una aturada per protestar contra el projecte del govern d’endurir la llei de l’avortament. La mobilització es va conèixer amb el nom de ‘Dilluns negre’, perquè es van vestir d’aquest color per manifestar-se. El partit de govern Llei i Justícia havia fet seva la petició de la plataforma Zatrzymaj aborcje (‘Aturem l’avortament’), que havia lliurat 450.000 signatures per a sol·licitar una reforma més dura.

La llei vigent de 1993 només preveu la possibilitat d’avortar en cas de violació, anomalies, incest o quan la vida de la dona perilla. La reforma volia treure el supòsit d’anomalies severes del fetus que presentés malformacions o malalties irreversibles.

El cap del partit del govern va defensar la possibilitat d’impedir l’avortament en el supòsit de greu malformació de fetus, també quan el nadó moriria en néixer, perquè pogués ser ‘batejat, enterrat i tenir un nom’. A més, es volien imposar penes de presó, restringir proves prenatals i investigar d’avortaments que consideressin sospitosos.

Les dades oficials mostren que a Polònia només hi havia mil avortaments l’any (amb 38 milions d’habitants), però estimen que hi ha entre 100.000 i 150.000 procediments, que es fan de manera il·legal o fora del país. La situació ha portat a la mobilització de part de la societat polonesa, que ha estat també un dels precedents de les manifestacions feministes del Vuit de Març.

La revolució silenciosa d’Irlanda
A la República d’Irlanda, un dels països considerats històricament més catòlics i conservadors, el 2012 van reunir una convenció formada per cent persones perquè deliberessin les possibles reformes constitucionals. Només tres anys després, es legalitzava per referèndum el matrimoni entre persones del mateix sexe, i el passat 26 de maig es va aprovar, també en referèndum, la legalització de l’avortament, amb un 66% de vots a favor.

Fins aleshores, s’equiparava la vida de la mare i la del fetus i l’avortament era prohibit en tots els supòsits, també els de violació, incest o malalties greus del fetus. Només una excepció, que la vida de la dona perillés, supòsit que es va incloure el 2013, després de la mort de Savita Halappanar, a qui no li van practicar l’avortament que li hauria salvat la vida. Les penes per practicar o ajudar a avortar podien arribar als catorze anys de presó.

En canvi, no es castigava si les dones avortaven en altres països. Cada any, sis mil irlandeses sortien del país per avortar, principalment al Regne Unit, cosa que els costava entre 800€ i 1.200€.

Tot i el canvi a la República d’Irlanda, a Irlanda del Nord encara és igual de restrictiu, i es prohibeix la interrupció voluntària de l’embaràs amb penes de presó, similars a les que hi havia a la resta de l’illa. No es permet d’avortar ni tan sols en cas d’incest, violació o malformacions, tan sols si perilla la vida de la mare o la salut mental.

Malta i Andorra, contra l’avortament
L’únic estat de la Unió Europea on l’avortament és prohibit és Malta, que penalitza l’avortament fins a tres anys de presó. El comissari dels Drets Humans del Consell d’Europa ho ha criticat fortament, atès que no es podien protegir els drets de la dona sense assegurar una via segura i legal a l’avortament.

Malta té un fort caràcter conservador, el catolicisme és religió d’estat i el divorci no es va autoritzar fins al 2011, després d’un referèndum en què el 52% dels maltesos va votar-hi a favor. L’església va fer una forta campanya en defensa dels fills de les parelles divorciades, negant en alguns casos l’absolució i la comunió als feligresos que volien votar que sí.

Els altres dos estats europeus són el Vaticà i Andorra. Al Principat d’Andorra és totalment prohibit i penalitzat d’interrompre l’embaràs, fins i tot en els tres supòsits bàsics, fet que es castiga amb penes de tres anys de presó. El 2015, 120 andorranes van anar a Catalunya a avortar a la sanitat pública; també van anar a Tolosa i a hospitals privats. Fins i tot, s’assenyala que una manera de reemborsar els avortaments (poden costar entre 300€ 1.000€) és derivar-los a hospitals catalans i fer-los passar per ‘neteja d’úter’.

Un dels arguments esgrimits per a oposar-se a la despenalització de l’avortament és que això podria dur el co-príncep episcopal, bisbe d’Urgell, a renunciar del càrrec i, de retruc, fer perillar l’existència mateixa del país. El secretari general de Demòcrates per Andorra (DA), va defensar el respecte a la despenalització de l’avortament, però afegia: ‘Entenem que la despenalització de l’avortament pot tenir conseqüències en l’arquitectura del país i avui prioritzem que les estructures es mantinguin.’

Els favorables a regular l’avortament defensen que penalitzar la violació, el perill de vida de la mare i les malformacions no té cap justificació religiosa, i remarquen que es van legalitzar les unions civils de parelles homosexuals, una mesura que no va signar el bisbe.

El retorn del debat a l’estat espanyol
A l’estat espanyol, el 2010 es va aprovar la legalització de l’avortament fins a la setmana catorzena de l’embaràs, que es pot allargar fins a la setmana vint-i-dosena en cas de risc per a la vida de la mare o anomalies greus del fetus.

Fins aleshores, era vigent la llei de 1985 que permetia l’avortament fins a la setmana catorzena només en cas de violació, malformació del fetus o risc per la salut de la mare. Fora d’aquests supòsits, es preveien penes de sis mesos a un any de presó. Alianza Popular, que s’oposava frontalment a l’avortament, fins i tot va portar la llei al Tribunal Constitucional i prèviament, durant la transició espanyola, en el debat constitucional, va demanar d’incloure el ‘dret a la vida de tots’, que hauria comportat la prohibició total de l’avortament.

Dades del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social espanyol sobre interrupció voluntària de l’embaràs.

Malgrat la liberalització del 2010, en cap cas ha crescut el nombre d’avortaments, ans al contrari, la tendència, global als països desenvolupats, ha estat de reduir els avortament.

El 2014, el projecte de l’anomenada ‘llei Gallardón’ preveia una legislació més restrictiva encara que la del 1985. Defensava que l’avortament deixés de de ser un dret fos considerat un delicte regulat, i eliminava el supòsit de malformació. Finalment, el projecte va fracassar i Gallardón va dimitir. El 2015, es va modificar la llei per exigir el consentiment a les menors de 16 i 17 anys. Tot i l’aparent ampli consens actual, el president del Partit Popular, Pablo Casado, s’ha mostrat partidari de revisar la llei i tornar a la del 1985, amb el suport d’entitats com Hazte Oír.

La iniciativa Ni Una Menos ja s’ha estès a gran part de l’Amèrica Llatina al crit de ‘l’Amèrica Llatina serà tota feminista’ i ha travessat l’oceà. La votació a l’Argentina va posar fi a un projecte de llei, però difícilment podrà tancar el debat obert.

 

Rússia és un d’aquells països on les dues grans ciutats pugnen per destacar l’una per sobre de l’altra. Moscou s’enorgulleix de ser la capital del país més gran del món i de ser-ne el nucli institucional. A Sant Petersburg, els veïns, més nostàlgics, recorden temps gloriosos, quan els intel·lectuals de tot Europa s’hi reunien per fer petar la xerrada o quan els tsars l’utilitzaven de residència per a governar l’imperi Rus.

Cúpules arreu
Precisament, quan el tsar Alexandre II anava, com cada diumenge, a passar revisió a l’acadèmica militar d’equitació, va ser assassinat, el 13 de març de 1881, en un doble atemptat amb bomba. Just en aquell punt s’hi va construir l’espectacular Església del Salvador sobre la Sang Vessada, una d’aquelles construccions ortodoxes que tallen la respiració a qualsevol que no tingui la vista acostumada a aquest estil arquitectònic.

 

Església del Salvador sobre la Sang Vessada

Cinc grans cúpules presideixen el temple, algunes completament daurades, d’altres combinant blaus, verds, grocs i blanc. Una postal que sembla treta de l’imaginari de Hans Christian Andersen. Igualment recomanable és la visita al seu interior, on trobareu parets repletes de decoracions i grans mosaics, així com una olor especial, barreja d’encens i cera cremada, que aconsegueix transportar aquell qui entra al santuari.

Aquest és un punt tan bo com qualsevol altre des d’on començar una passejada per Sant Petersburg, sobretot a primera hora del matí, quan el sol il·lumina l’església i ressalta encara més el vermell de les parets. Des d’aquí, es pot començar l’exploració dels carrers del centre històric de l’antiga capital de la Rússia Imperial.

Cap al nord es topa amb el poderós riu Neva, que uneix el Volga amb el mar Bàltic. Aquí es troben des de veïns d’avançada edat que busquen pescar un aperitiu (davant l’escepticisme dels joves, que creuen que l’aigua està massa contaminada) fins a creuers. Amb una mitjana de 500 metres d’amplada i fins a 24km de profunditat, no és d’estranyar veure macroembarcacions d’aquest estil amarrades al riu, però no deixa de ser sorprenent veure aquests hotels flotants al bell mig de la ciutat. Imponent, a l’altre costat de la riba, en una petita illa, hi ha la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, construïda l’any 1703 i considerada l’embrió d’aquesta gran metròpolis.

 

Pesca al riu Neva

Obligada la visita a la part oriental del centre històric de la ciutat, on es troba el Palau d’Hivern, una de les residències dels tsars. Aquest edifici és un símbol tant de l’època imperialista com de la revolució russa que hi va posar fi, ja que l’atac al palau es va convertir en una de les icones de la revolta bolxevic de 1917.

Palau d’Hivern

De fet, Petrograd (com es deia en aquell moment Sant Petersburg) és considerat el nucli de la revolució, ja que aquí es trobava el soviet més potent de tota Rússia. La ciutat es va passar a nomenar Leningrad el 1924, just després de la mort de l’important dirigent socialista, una nomenclatura que va mantenir fins al 1991, quan va recuperar el nom actual.

Ara el Palau d’Hivern és l’edifici principal de l’Hermitage, un dels museus més importants del món. Disposa d’una col·lecció de prop de tres milions de peces, la majoria pintures.

Just al davant hi ha la plaça del Palau, on és habitual veure cantautors actuant amb un poderós equip de música. Molts russos no dubten a asseure’s al voltant de l’artista per escoltar-lo, atents i respectuosos. De músics de carrer, n’hi ha molts i de molt variats, en aquesta ciutat. Probablement com a herència d’un passat molt avesat a les arts que la va situar com una de les capitals culturals i intel·lectuals de tot el món.

 

Cantautor a la plaça del Palau

Resseguint el canal Griboyedova cap al sud, gairebé un centenar de grans columnes ens ensenyen el camí cap a l’esplèndida catedral de la Nostra Senyora de Kazan, d’estil neoclàssic i una de les més importants de tot Rússia. L’entrada és gratuïta, o sigui que no hi ha excusa per deixar-s’hi perdre durant uns minuts.

Ciutat de joves
Tot i que el 20% de la població té més de 60 anys, són els joves els qui bomben d’energia i de vida els carrers. Quan el temps acompanya, els parcs s’omplen d’enamorats i grups d’amics que volen passar l’estona prenent el sol. Pràcticament cada dia s’hi organitzen esdeveniments culturals i d’entreteniment.

Un d’aquests llocs que bull d’activitat és l’illa de New Holland, un punt de trobada per a gent de totes les edats. S’hi poden veure famílies (algunes de pares molt joves), adolescents que s’hi fan fotografies i ancians que volen jugar a cartes. És un bon indret on anar per fugir dels cercles turístics i veure la fauna local en plena acció.

 

New Holland

Per anar a fer el toc, el carrer més popular és el de Rubenstein, on s’amunteguen desenes de bars pujats de preu i amb productes per a gustos de tot el món. D’altra banda, també hi ha una forta comunitat underground que organitza festes d’electrònica o per a gustos més alternatius.

De vida nocturna no en falta, a Peter (com és anomenada col·loquialment la ciutat). Sobretot a l’estiu, quan pràcticament no hi ha hores de foscor. De fet, durant unes setmanes de maig i juny es poden viure les anomenades ‘nits blanques’, mai no és negra nit. Aquest fenomen s’esdevé per la proximitat al cercle polar àrtic. És una època que els veïns celebren amb una gran oferta d’activitats culturals. Als teatres de Marinsky i Alexandrisky, per exemple, s’hi programen espectacles de ballet i d’òpera de gran categoria.

La Venècia del nord
Però si es vol fer vida nocturna a la ciutat, s’ha de tenir en compte una altra de les apassionants característiques de Sant Petersburg, un espectacle urbà digne de presenciar. D’abril a novembre, des de la una fins a les cinc de la matinada, s’obren els ponts que creuen el Neva, creant moments de gran expectació i celebració entre els locals que s’hi acosten i els tripulants dels vaixells, qui aprofiten l’avinentesa per fer festa a coberta. Alguns, fins i tot, es permeten de fer algunes piruetes amb l’embarcació.

Per aquest motiu, és important que qui vulgui anar pel centre durant la nit ho faci abans que es comencin a llevar els ponts, perquè la zona del centre queda pràcticament incomunicada. No són pocs els conductors que esperen travessar el riu i, en compte d’això, es topen amb la carretera aixecada, pràcticament formant un angle recte, en una imatge que sembla extreta d’un film de catàstrofes naturals.

 

Pont Troitskiy

De fet, Sant Petersburg és coneguda també pels seus canals, construïts per controlar el cabal del Neva, que antigament inundava tots els voltants. N’hi ha més de seixanta. A més, 325 ponts els travessen per connectar les quaranta-cinc illes del municipi. Per aquest motiu, la ciutat ha rebut el sobrenom de la Venècia del nord.

Tot i això, quan un arriba per primera vegada a l’antiga Leningrad, probablement la primera ciutat que li vingui al cap sigui París, i no és d’estranyar. L’estil dels edificis de l’època imperial recorda molt el de la capital francesa, perquè el nucli antic va ser modelat pels millors arquitectes del món, convidats a la ciutat pel tsar, en un moment en què França era el centre del món. En aquests edificis es poden veure reflectits l’opulència i els luxes de l’època daurada de l’antiga capital russa.

El palau del poble
El glamur, però, no es restringeix només a la superfície de la ciutat, sinó que endinsant-se una mica (o molt) a les profunditats de la terra també es troben mostres de la magnificència russa. Es tracta del metro de San Petersburg, tota una obra d’art subterrània.

 

Parada de metro d’Avtovo

A una mitjana de seixanta metres de profunditat és, de fet, la xarxa de metro més profunda del món. I també una de les més boniques. Bé val la pena dedicar un temps a voltar per les diferents línies del servei i deixar-se sorprendre. En especial les estacions d’Avtovo i Pushkinskaya, que amb el marbre i els canelobres de vidre gegants sorprenen tothom que hi passa.

Els capvespres, a la teulada
Abans que es pongui el sol, la ciutat es transforma. És el moment més màgic del dia. El cel es trenca, roig, amb uns raigs que es reparteixen de manera desigual per les parts més altes de Sant Petersburg. La llum dota d’un color únic els centenars de cebes, envernissades amb una fina capa d’or líquid, que fan de cúpules de les esglésies ortodoxes que poblen la ciutat. És un espectacle únic, dia rere dia, fins i tot per als mateixos veïns.

Un recurs per a gaudir d’aquest instant és pujar al capdamunt de la catedral de Sant Isaac, la més gran de la ciutat. Els locals, però, tenen altres mètodes més morbosos. Quan arriba l’hora, a les teulades dels edificis es poden veure persones que busquen obtenir una vista privilegiada. S’hi emporten un mos, alguna cosa per a beure i, a vegades, música. S’ha convertit en una pràctica força habitual, i és tan gratificant com perillosa (i il·legal).

 

Etagi

Però per aquells que vulguin sentir-se com un ciutadà de Sant Petersburg més sense haver d’infringir cap llei, poden dirigir-se a alguna de les terrasses que hi ha repartides per la ciutat i que ofereixen una vista que en un principi havia d’estar reservada als ocells. Un exemple n’és Etagi, un edifici amb una gran varietat de tallers d’art i comerços alternatius amb una terrassa panoràmica on es pot accedir pagant 100 rubles (menys de 2€).

Tant si la visites de dia com al capvespre o de nit; a l’hivern o a l’estiu; un parell de dies o quatre setmanes, Sant Petersburg no te l’acabes. És una ciutat que, tot i haver viscut èpoques més glorioses, no té ni un indici de decadència. Ben el contrari, és en contínua evolució, mirant cap al futur però sense oblidar el passat. I gaudint del present.

 

Aquestes són les informacions més destacades d’avui a VilaWeb:

• Puigdemont, a Der Spiegel: ‘Creiem que tornarem aviat a casa’
• Ciutadans reivindica l’assalt a l’Ajuntament de Reus en què han despenjat la pancarta pels presos polítics
• Perseids 2018: cinc coses que heu de saber per a observar les llàgrimes de Sant Llorenç
• Presenten una querella contra tota la cúpula del poder judicial espanyol per prevaricació reiterada
• El govern espanyol encara veta els Mossos a l’Europol, un any després del 17-A

La ciutat passejada: Nova York, quinze dígits de sol a sol

La recepta: Bistec rus

El president Carles Puigdemont està disposat a continuar viatjant per denunciar la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme i per reivindicar el dret d’autodeterminació de Catalunya i el camí cap a la construcció de la República. Tal com va fer a Dinamarca, a Suïssa i a Finlàndia abans no fos detingut a Alemanya. Ara que la justícia alemanya ha denegat l’extradició per rebel·lió i que el jutge Llarena ha retirat l’euroordre de detenció, Puigdemont explica en una entrevista al setmanari alemany Der Spiegel que pensa continuar fent la mateixa tasca, i que vol reprendre el projecte de la Casa de la República a Waterloo. I confia en la justícia europea per a tornar a casa aviat i que els presos quedin en llibertat.

‘Vull continuar la meva feina on la vaig deixar. Vam decidir que la cosa més útil per a la nostra causa era d’establir les nostres oficines a la capital europea. Res de tot allò que he fet des de la tardor passada ha estat per al meu benefici personal; m’he guiat sempre pel meu sentit de la responsabilitat envers Catalunya […]. Si hagués actuat en benefici personal, hauria desaparegut. Però he utilitzat la meva llibertat per a perseguir el meu objectiu polític. He viatjat a Dinamarca, a Suïssa i a Finlàndia per fer-hi conferències. I ho continuaré fent.’

El president es declara optimista sobre què pot fer la justícia europea en relació amb els represaliats. ‘Els millors presagis diuen que viuré anys a l’exili. Una anàlisi pessimista em situaria a la presó durant molts anys. Si som optimistes, pensem que tornarem aviat a casa i que tothom quedarà en llibertat. Treballem en això. Tinc una gran confiança en la justícia europea i en el Comitè dels Drets Humans de les Nacions Unides.’

A l’entrevista, feta a la redacció a Brussel·les del Spiegel, Puigdemont parla també dels dies que va passar a la presó alemanya de Neumünster. ‘Pot semblar sorprenent ara, però va ser una experiència molt enriquidora, tant humanament com política. A Alemanya no he tingut cap experiència desagradable, tothom va ser molt respectuós i amable amb mi, fins i tot si no compartien la meva posició. Fins i tot quan vaig estar en custòdia, tothom em va tractar bé. Podia confiar que era en un estat constitucional i en mans de professionals.’

Les tres principals entitats culturals dels Països Catalans, Acció Cultural del País
Valencià (ACPV), Obra Cultural Balear (OCB) i Òmnium Cultural han nomenat Jordi
Cuixart com a president de la federació que les aglutina, la Federació Llull. Tal com han fet públic a través d’un comunicat, les tres entitats volen denunciar amb aquesta elecció l’empresonament del president d’una entitat cultural; ‘un cas únic dins la Unió Europea’.

Joan Francesc Mira i Anna Oliver (president i tresorera d’ACPV, respectivament), Josep de Luis (president de l’OCB) i Marcel Mauri (vice-president d’Òmnium) han ratificat el nomenament a les portes de la presó de Lledoners, des d’on també han exigit ‘la llibertat dels presos polítics i exiliats i la fi de la repressió política contra drets i llibertats fonamentals’.

La Federació Llull nomena Jordi Cuixart com a nou president https://t.co/YtFmL7t4XX pic.twitter.com/0aI4krVTVE

— Acció Cultural PV (@AccioCulturalPV) 10 d’agost de 2018

Des de la presó, Jordi Cuixart ha refermat la voluntat tant d’Òmnium com de la resta
d’entitats de seguir treballant per la llengua i la cultura catalanes, i ha assegurat que ‘cap
presó escapçarà el compromís compartit de les tres entitats amb la cultura com a
principal instrument de cohesió social i la normalització de les relacions
històriques dels Països Catalans’.

Les tres entitats han abordat el pla de treball, a més de valorar l’actualitat política i
cultural. Així, s’han acordat les principals línies d’actuació de la federació pel curs 2018-
2019. La primera d’aquestes línies és la denúncia del judici polític contra el sobiranisme, la segona és la defensa dels drets i les llibertats democràtiques, la tercera és la projecció de la llengua catalana i la quarta és garantir la reciprocitat de les emissions de les diferents televisions públiques (À punt, IB3 i TV3).

També s’ha decidit de seguir coordinant diferents iniciatives conjuntes com ara la Flama del Canigó o els Focs de Sant Joan, l’extensió dels sopars Estellés o bé dels premis literaris escolars Sambori i Pissiganya, on participen més de 130.000 alumnes.

Cuixart pren el relleu de Joan Francesc Mira i el seu nomenament s’ha fet en paral·lel a la renovació de la Junta Directiva. Joan Francesc Mira (ACPV) ha estat nomenat vice-president i Josep de Luis Ferrer (OCB) secretari-tresorer. Toni Gisbert i Ferran Suay, Blanca de Llobet i Roser Sebastià i Miquel Àngel Grimalt i Antoni Llabrés ocuparan les diferents vocalies de la direcció de la federació. Precisament aquest 2018 es recorda amb l’any Llompart, qui va ser el primer president de la Federació Llull.

La Generalitat assumirà a final del 2019 la gestió directa de l’aeroport de Castelló per mitjà de l’empresa pública Aerocas. La decisió s’ha pres després de l’acord amb l’operadora francesa Edeis, encarregada de gestionar-lo actualment. Així ho ha explicat el president de la Generalitat, Ximo Puig, en la visita a les instal·lacions de l’aeroport destinades a obrir una base d’extinció d’incendis de la Generalitat.

L’empresa privada Edeis ‘es desvincularà’ de la gestió de l’aeroport ‘per manca d’entesa en els objectius’, segons que ha precisat Puig, que ha considerat que l’aeroport es consolidarà amb Aerocas. ‘Garantirem el seu desenvolupament futur de la manera més eficient possible, sense desaprofitar recursos.’

Puig, que ha emfatitzat el fet que s’hagi aconseguit sortir de la ‘fallida absoluta’ que tenia l’aeroport, amb un deute de 150 milions d’euros, ha insistit que les intencions del govern eren ‘passar d’un aeroport ridiculitzat a cercar una situació de normalització’. També ha explicat que hi ha terme negociacions amb l’empresa pública Aena i el Ministeri de Foment espanyol perquè ‘en el futur hi hagi més compromís del govern d’Espanya amb aquest aeroport’.

El ple de la sala II del tribunal Suprem espanyol ha establert que la condemna pel delicte de maltractaments sense lesions, a la parella o exparella sentimental, i que pot ser castigat amb penes de presó d’entre sis mesos i un any, ha d’implicar, a més, de forma preceptiva la prohibició temporal d’aproximació a la víctima. El tribunal destaca que és una interpretació d’acord amb la protecció a les víctimes de violència de gènere. La sentència fixa així criteri en una qüestió en què les audiències provincials no havien mantingut una línia uniforme i en què tampoc la jurisprudència de la mateixa sala II del Suprem havia estat unànime. Els magistrats han determinat que el delicte de colpejar o maltractar sense causar lesió, és a dir, sense que es requereixi assistència facultativa, que està sancionada en l’article 153 del codi penal, ha d’entendre’s compresa en l’article 57, fet que suposa una pena accessòria de prohibició d’apropar-se a la víctima.

L’article 57 del codi penal espanyol estableix com a obligatori, i no només com a potestatiu del jutge, la imposició d’aquesta prohibició d’aproximació a la víctima per als autors de delictes d’homicidi, tortures, contra la llibertat sexual o de lesions, quan la persona agredida és la parella o exparella. El Suprem puntualitza que, quan parla dels delictes de lesions, ‘aquesta última expressió no pot interpretar-se des d’un punt de vista purament gramatical’.

La sentència, de la qual ha estat ponent el magistrat Pablo Llarena, explica que la distinció que realitza l’article 153 del Codi Penal entre el maltractament que causa lesió de caràcter menys greu, i aquells cops i maltractament d’obra que no causen lesió, ‘només respon a un intent de diferenciar dos conductes lesives que, com vam dir anteriorment i d’acord amb la jurisprudència d’aquesta Sala, protegeixen idèntic bé jurídic: la integritat física i psíquica’.

La Sala subratlla que l’article 153, introduït el 2015, és un delicte emmarcat en la violència de gènere. El legislador va voler diferenciar-lo clarament d’altres figures delictives en què les víctimes de les accions descrites no són les dones unides a l’agressor pels vincles que s’inclouen.

Prohibició d’apropar-se durant dos anys
En el cas concret examinat, la Sala estima un recurs de la Fiscalia contra una sentència de l’Audiència Provincial de Madrid que va deixar sense efecte la prohibició d’aproximació imposada a un home que va donar una bufetada i altres cops a la seva parella en un carrer de Getafe, que li van causar contusions i ferides per les quals no va rebre atenció mèdica.

El Suprem reposa la sentència tal com la va dictar en primera instància el Jutjat de Violència de la Dona número 1 de Getafe, que va condemnar l’acusat a nou mesos de presó, dos anys de privació del dret a tenir i portar armes i prohibició d’apropar-se a menys de 500 metres a la víctima, al seu domicili, o al lloc de treball durant dos anys, així com de comunicar-se amb ella per qualsevol mitjà durant el mateix temps.

La presidenta del parlament gal·lés, Elin Jones, veu preocupant que en democràcies occidentals, al segle XXI, hi hagi representants polítics empresonats per complir el mandat de les urnes. Jones va participar dijous en el col·loqui ‘Catalunya: beth nesaf?’ (‘Catalunya, i ara què?’, en gal·lès) on va debatre sobre la situació política catalana amb l’intel·lectual gal·lès Ned Thomas i la representant de l’ANC Begotxu Olaizola. L’acte va ser moderat per Elin Haf Gruffydd Jones, referent al món dels mitjans de comunicació i llengües minoritzades.

La Presidenta del Parlament gal·lès va mostrar-se consternada pel fet que la seva homòloga a Catalunya, Carme Forcadell, estigui empresonada per haver permès un debat que ella mateixa o el seu col·lega escocès han permès i que, en cap cas, això els ha fet témer per la seva llibertat.

Ned Thomas va explicar que, al llarg dels anys de treballar a Salamanca i de viatjar a Espanya, ha constatat una manca de tradició democràcia, i que els valors i llibertats que aquí es donen per descomptat, allà són qüestionats per sistema.

La representant de l’ANC Begotxu Olaizola va recordar que les manifestacions i actes que s’estan fent des de Catalunya i altres indrets exigint la llibertat dels presos polítics i dels exiliats no seran suficients per alliberar-los, i que només la República catalana ho podrà aconseguir. Olaizola va constatar la impossibilitat que l’estat espanyol canviï, i va recordar que durant molts anys ha tingut l’oportunitat de convertir-se ‘en un país més democràtic i just’. Per tant, Olaizola va ser pessimista respecte una solució negociada amb l’estat, fins i tot en el supòsit en què un president del govern espanyol decidís negociar amb Catalunya. ‘L’establishment i l’exèrcit no ho permetrien’, va concloure.

Així mateix, Olaizola va dir que els catalans estan sols en aquest procés, i que Europa no vindrà al rescat, però que, tanmateix, hi ha ciutadans i col·lectius a Europa que creu en els valors i llibertats democràtiques. Per això, va receptar autoconfiança i actuar com un estat independent. Segons diu, si no és així ningú no prendrà Catalunya seriosament. D’aquesta manera, així creu que el conflicte català s’instal·larà a l’agenda internacional i permetrà explicar el perquè la República catalana és positiva internacionalment.

El Departament d’Afers estrangers ha obert a concurs públic aquest divendres les places de delegat del govern a França i als Estats Units. La convocatòria dels dos llocs està oberta a totes les candidatures que compleixin els requisits de participació de la selecció, i el procés s’emmarca en el que el conseller, Ernest Maragall, ja havia anunciat que pretenia fer amb diverses delegacions. Després de la restitució d’alguns dels delegats i el nomenament d’altres, ara queden pendents aquestes i les de nova creació que el govern prepara.

La secretària d’Acció Exterior i de la Unió Europea, Natàlia Mas, assegura en un comunicat que ‘la voluntat és apropar-se a les millors pràctiques internacionals, avançar cap a un país modern, meritocràtic i transparent’. ‘Hem d’aprofitar el talent que tenim al país i arreu del món i revertir-ho en l’acció de govern’, ha afegit, tot reiterant que ‘s’està en un procés de millora de l’administració, d’aposta per la transparència i d’introducció de noves formes de captació de talent’. ‘Aquest és un pas més per seguir aquest camí’, comenta.

Tal com va avançar el passat mes de juny el conseller d’Afers estrangers, la reobertura de les delegacions de França i dels Estats Units s’emmarca en la primera fase d’urgència del pla de desplegament de les delegacions del govern, la qual també inclou la reobertura de les oficines de representació al Regne Unit i Irlanda, Alemanya, Itàlia i Suïssa. En aquest sentit, el passat mes de juliol el govern va restituir –després de les destitucions per l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola— els delegats al Regne Unit i Irlanda, Sergi Marcén; a Alemanya, Marie Kapretz; a Itàlia, Luca Bellizzi i Manel Manonelles a Suïssa.

El desplegament de les delegacions a l’exterior preveu una segona fase de consolidació i una tercera d’expansió. En ambdues fases està previst aplicar processos similars al concurs públic en la majoria dels casos. La reactivació de les delegacions permetrà, segons el govern, ‘garantir la presència exterior de la Generalitat en aquests territoris i davant les instàncies multilaterals més significatives, amb l’objectiu de defensar-hi els interessos de Catalunya i afavorir la internacionalització de la seva economia, cultura i coneixement’.

El conseller de l’Interior, Miquel Buch, ha enviat una carta al ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, per a recordar-li que el govern espanyol té l’obligació d’oferir escorta al president Carles Puigdemont. ‘Els ex-presidents de la Generalitat de Catalunya tenen reconegut el dret de gaudir dels serveis de seguretat necessaris per a les seves funcions. L’única excepció a aquesta previsió és que l’ex-president renunciï o el Parlament de Catalunya, mitjançant majoria qualificada de 2/3, en prevegi la remoció’, li recorda.

El conseller ‘confia’ que els ministeris d’Afers Estrangers i de l’Interior espanyols ‘donin tràmit davant les autoritats belgues a la petició de la Generalitat de Catalunya, així com que des del seu ministeri es facilitin els tràmits per al trasllat de les armes reglamentàries dels agents que han de prestar el servei de seguretat’ a Puigdemont. ‘Esperem que es podrà resoldre amb garanties i rapidesa un dret que la llei reconeix al molt honorable senyor Puigdemont, i que afecta un dret tan fonamental com la seva pròpia seguretat’, afegeix Buch.

El conseller recorda la petició que ja va fer el passat 7 d’agost per a demanar ‘que la Secretaria d’Estat de Seguretat donés les instruccions necessàries per a l’efectiu compliment del servei de seguretat’ per a Puigdemont a Waterloo. Així mateix, assenyala que els ex-presidents ‘poden gaudir dels drets que tenen reconeguts per llei en territori català o fora d’ell, atès que no hi ha cap limitació territorial en la normativa corresponent, i, per tant, els ex-presidents poden residir en l’exterior sense que això sigui contrari al principi de territorialitat de les competències de la Generalitat previst en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya’.

Però el conseller també ha volgut rebatre la condició de ‘fugit’ que el ministeri espanyol atorga al president. Després de recordar les indicacions que el Tribunal Suprem espanyol ha donat en referència a Puigdemont, afegeix que ‘una vegada declarada la rebel·lia, la sala segona del Tribunal Suprem, el 19 de juliol de 2018, va retirar les euroordres europees, per la qual cosa, a efectes europeus, el senyor Puigdemont no es troba fugit, atenent la falta d’una requisitòria internacional’. A més, matisa que Puigdemont es troba ‘personat amb lletrat i procurador en la causa especial oberta contra ell des del 27 de març de 2018, fet que no seria conforme o concordant amb la condició de fugit’. ‘Recordem, doncs, que és fugit aquell que se sostreu completament a la justícia i que la justícia desconeix on es troba, i aquest no és el cas que ens esdevé, ja que el Tribunal sap el lloc on es troba el molt honorable senyor Puigdemont’, sentencia a la carta.

Podeu llegir la carta sencera ací:

«MINISTRE D’INTERIOR

El 7 d’agost del 2018 ha tingut entrada en el registre del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya un escrit de la Secretària d’Estat de Seguretat amb data del 2 d’agost, en resposta a un escrit previ del Director General de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra amb data del 12 de juliol. En aquest escrit es plantejava que la Secretaria d’Estat de Seguretat donés les instruccions necessàries per a efectiu compliment del servei de seguretat respecte de l’Ex-president de la Generalitat de Catalunya, amb conformitat amb el previst en la Llei 6/2003, de 22 d’abril, de l’Estatut dels Ex-presidents de la Generalitat.

Tenint en compte les afirmacions que en la resposta de la Secretaria d’Estat de Seguretat es contenen, i havent evacuat el Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya el corresponent informe, estic en l’obligació de manifestar-li el següent:

1.- La Llei 6/2003, de 22 d’abril, relativa a l’estatut dels ex-presidents de la Generalitat preveu específicament una sèrie de mitjans i prerrogatives que se’ls atorga en tot cas tret que explícitament renunciïn o bé que s’aprovi per majoria parlamentària de 2/3 parts (tal com preveu l’article 8). D’igual forma que el Reial decret 405/1992, de 24 d’abril, pel qual es regula l’Estatut dels Ex-presidents del Govern, la Llei 6/2003, preveu que entre els mitjans que s’atorga als ex-presidents ‘els mitjans necessaris per al sosteniment d’una oficina adequada a les responsabilitats i a les funcions exercides, i la dotació pressupostària per al funcionament ordinari d’aquesta oficina i per a les atencions de caràcter social i protocol·lari que corresponguin’, puntualitzant el reglament de desenvolupament (Decret 195/2003, d’1 d’agost) en l’article 4 que aquests mitjans comprenen ‘Els serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions’.

Així doncs, els ex-presidents de la Generalitat de Catalunya tenen reconegut el dret a gaudir dels serveis de seguretat necessaris per a les seves funcions. L’única excepció a aquesta previsió és que l’ex-president renunciï o el Parlament de Catalunya mitjançant majoria qualifica de 2/3 prevegi la seva remoció.

2.- Així mateix, cal assenyalar que els ex-presidents poden gaudir dels drets que tenen reconeguts per llei en territori català o fora d’ell (en la mateixa forma prevista en el RD 405/1992), atès que no existeix limitació territorial alguna en la normativa corresponent, i, per tant, els ex-presidents poden residir en l’exterior sense que això sigui contrari al principi de territorialitat de les competències de la Generalitat previst en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

3.- En relació a l’esment en la seva resposta sobre la condició de ‘fugit’ del Molt Honorable Senyor Puigdemont, considerem necessari puntualitzar el següent.

Si bé en data 3 de novembre de 2017 el Jutjat Central d’Instrucció núm, 3 en les Diligències Prèvies núm. 82/2017 va acordar la crida i cerca per requisitòria de Carles Puigdemont i uns altres (i el 28 de novembre de 2017 la Sala Segona del Tribunal Suprem va acceptar la competència, causa especial 20907/2017), en data 28 nov. 2017 es va retirar l’ordre de detenció europea que havia dictat el Jutjat Central num.3.

Posteriorment la Sala Segona del TS en data 23 de març de 2018 va dictar una nova euroordre, sent detingut el MH Senyor Puigdemont el 25 de març a Alemanya. Una vegada declarada la rebel·lia, la Sala Segona del TS, el 19 de juliol de 2018 va retirar les euroordres europees, per la qual cosa, a efectes europeus, el senyor Puigdemont no es troba fugit, atenent la falta d’una requisitòria internacional.

A més, el Molt Honorable Senyor Puigdemont es troba personat amb lletrat i procurador en la causa especial que contra ell i uns altres se segueix davant la Sala Segona del TS des del 27 de març de 2018, fet que no seria conforme o concordant amb la condició de fugit. Recordem doncs, que és fugit aquell que se sostreu completament a la justícia i la mateixa desconeix on es troba, no sent est el cas que ens esdevé, ja que el Tribunal coneix el lloc on es troba el Molt Honorable Senyor Puigdemont. La Sala Segona del TS, en Acte de 19 de juliol de 2018, va retirar les euroordenes europees pel que a efectes europeus el MH Senyor Puigdemont no es troba fugit atenent a la falta d’una requisitòria internacional.

Finalment, concordem amb vostè que efectivament el Ministeri d’Interior manca de competències per atorgar l’autorització sol·licitada, ja que, en tractar-se d’un servei a prestar a Bèlgica, correspondria al Ministeri d’Afers exteriors tramitar la comunicació corresponent de desplaçament d’agents de Mossos d’Esquadra, a les autoritats belgues, perquè aquestes comuniquin la seva autorització. Tramitació que, com ja informava el Director General de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra a la Secretària d’Estat de Seguretat, s’ha instat davant el Ministeri d’Afers exteriors, sense haver-hi encara obtingut resposta, malgrat el temps transcorregut.

Amb la confiança que el Ministeri d’Afers exteriors ja hagi donat tràmit davant les autoritats belgues a la petició del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, així com que des del seu Ministeri es facilitin els tràmits per al trasllat de les armes reglamentàries dels agents que han de prestar el servei de seguretat a Bèlgica, esperem que es podrà resoldre amb garanties i rapidesa un dret que la llei reconeix al Molt Honorable senyor Puigdemont, i que afecta un dret tan fonamental com la seva pròpia seguretat.

Atentament,

Miquel Buch i Moya

Conseller d’Interior»

El Departament de la Vicepresidència i d’Economia ha denunciat a través d’un comunicat que el model de finançament ‘continua perjudicant Catalunya’ i el repartiment de recursos entre comunitats és ‘arbitrari’. I és que el 2016 va ser la tercera comunitat autònoma en aportació de recursos tributaris per càpita al sistema de finançament autonòmic però la desena en recursos rebuts. Així ho reflecteix la liquidació del model de finançament per a aquell exercici publicada pel Ministeri d’Hisenda, que, per setè any consecutiu, col·loca Catalunya per sota de la mitjana en el rànquing de comunitats de règim comú. Pel que fa als recursos contribuïts al sistema, Catalunya se situa 19,2 punts per sobre de la mitjana, mentre que la posterior redistribució la situa 1,7 punts per sota.

Cada català va aportar el 2016, de mitjana, 2.663 euros al sistema de finançament. Catalunya és la tercera autonomia que va aportar més recursos per habitant, per darrere dels 3.129 euros de Madrid i els 2.806 de les Balears. A l’hora de redistribuir els recursos, però, Catalunya cau a la desena posició, amb 2.380 euros per habitant. 

Tal com ha succeït en els darrers anys, la posició de Catalunya empitjora encara més si es té en compte l’impacte del diferencial de preus. Aleshores els recursos rebuts són de 2.140 euros per català i cauen a fins a la posició 14 en relació a les altres autonomies, un 11,7% per sota de la mitjana. 

En el comunicat, el govern posa de manifest que els mecanismes de redistribució que utilitza el sistema de finançament espanyol fomenten un repartiment ‘arbitrari’ de recursos entre comunitats. Així, ‘mentre Catalunya perd sempre entre 7 i 8 posicions, altres comunitats amb una capacitat tributària molt per sota de la mitjana reben sistemàticament més recursos per habitant que Catalunya’. Només l’any 2009, el primer any d’aplicació del model de finançament, Catalunya es va situar per sobre de la mitjana en recursos rebuts (+2,3%). La resta d’anys ha estat sempre per sota.