L’ex-lletrat del Tribunal Constitucional espanyol Joaquín Urías ha explicat en dos piulets el ‘frau de llei’ que fa el Tribunal Suprem espanyol en esperar que les meses del congrés i del senat que es constituiran demà suspenguin els quatre diputats i el senador empresonats, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva.

L’argúcia política que amaga la suspensió dels diputats presos al congrés

Segons Urías, el que vol el Suprem és ‘un impossible’ perquè el reglament del congrés espanyol estableix que la suspensió dels diputats en presó preventiva requereix un suplicatori, i alhora el tribunal no vol que l’hagi. Assegura que el sentit d’un suplicatori és evitar interferències en la funció parlamentària i que no se’ls pot suspendre perquè seria un ‘frau de llei’.

El sentido del artículo es suspender a los diputados en prisión por delitos perseguidos siendo diputados.
El suplicatorio sirve para evitar interferencias en su función parlamentaria.
Aplicar esto a un juicio ya empezado es un fraude de ley.
No puede hacerse, pese al TS. pic.twitter.com/7ep1YZPSEO

— Joaquín Urias (@jpurias) May 20, 2019

The post Urías explica el ‘frau de llei’ que pretén el Suprem amb la suspensió dels diputats presos appeared first on VilaWeb.

La mobilitat sostenible de Palma ha suspès amb un 4,6 per ‘l’abús del cotxe a l’interior de la ciutat’, segons una anàlisi encarregada per Greenpeace que té l’objectiu d’avaluar el grau de compromís dels ajuntaments pel que fa als seus propis Plans de Mobilitat.

L’estudi revela que ‘la pressió turística’ de Mallorca, sobretot al centre i en el port, i ‘l’excessiu índex de motorització empès pel lloguer vacacional’ afecten negativament als indicadors de mobilitat.

No obstant això, l’anàlisi també reconeix que Palma presenta una tendència positiva en el seu repartiment modal que s’apropa als objectius fixats en el seu Pla de Mobilitat, ‘pujant les maneres sostenibles i baixant l’ús del cotxe particular’.

Per això, des de Greenpeace han assegurat que ‘és urgent seguir treballant perquè l’automòbil deixi de ser la manera majoritària, resultant en una ciutat més amable per a totes les persones’. Pel que fa al PMUS de Palma – elaborat en 2014 i amb horitzó fins al 2020 – han considerat que resulta un document molt complet amb propostes realistes.

En aquest sentit, han apuntat que ‘de cara a la revisió del Pla seria interessant conèixer els nous objectius als quals s’enfronta la ciutat, especialment després de l’aprovació de la Llei balear que limitarà la venda de vehicles dièsel i gasolina en un futur pròxim.

Pel que fa a les mesures del Pla de Mobilitat Urbana Sostenible (PMUS) han destacat l’aposta pel ferrocarril urbà, si bé els índexs d’ús del Metre de Palma ‘són encara molt reduïts’. No obstant això, han sostingut que s’espera una millora després de l’electrificació i millora dels ferrocarrils de Mallorca i han afegit que, d’altra banda, en mobilitat per als vianants ‘hi ha molt per fer encara, en comptar amb molt poques zones per als vianants excepte al centre històric’.

 

The post La mobilitat sostenible de Palma suspèn per l’abús del cotxe a l’interior de la ciutat, segons Greenpeace appeared first on VilaWeb.

José Calatayud, advocat que defensa a Marc Llinares, un dels principals acusats en el judici per les presumptes irregularitats en subvencions a ONG i en el projecte del fallit hospital a Haití, ha plantejat en la sessió d’avui que les acusacions particular – Advocacia de la Generalitat – i popular – la Coordinadora Valenciana d’ONGD – acceptin els pactes de conformitat aconseguits entre la fiscalia anticorrupció i la major part dels acusats i que es cancel·li la vista per a ‘evitar un circ’.

A aquesta sol·licitud s’hi han sumat gran part de les defenses, entre elles la dels dos principals acusats, l’ex-conseller del PP Rafael Blasco i l’empresari Augusto César Tauroni. Totes les acusacions s’han oposat, inclòs el fiscal, i el tribunal ha respost que aquesta qüestió es resoldrà ‘quan correspongui’.

El lletrat de l’ex-cap d’àrea de l’extinta Conselleria de Solidaritat dirigida per Blasco ha anunciat al començament de la seva intervenció en aquesta sessió de qüestions prèvies que anava a ser ‘innovador’ i ha sol·licitat que se suspengui el juidici, o en tot cas que només se celebri amb aquells processats que no tinguin acords amb el fiscal, en haver acceptat ja els fets els signants dels pactes.

El fiscal d’Anticorrupció Jesús Carrasco va presentar dilluns passat en la segona sessió de qüestions prèvies pactes de conformitat o preacords encara per concretar amb un total de 16 acusats dels 24 que se senten en la banqueta. Entre ells, va assenyalar que podrien presentar pròximament un acord amb els tres principals acusats: Rafael Blasco, Augusto César Tauroni i el mateix Marc Llinares, entre d’altres.

Ja en l’inici de la jornada, la Sala ha respost els intents d’anul·lar el procediment que els acusats van començar l’últim dia. Els magistrats han rebutjat dues peticions de nul·litat per la procedència dels peritatges i de la qualificació de la causa com a procediment abreujat i no com a sumari.

També el lletrat de Blasco va sol·licitar la nul·litat de la causa per la incorrecta declaració del seu defensat, al seu judici, al que els magistrats han indicat que sí que va declarar en qualitat d’investigat i davant el TSJ del País Valencià, com corresponia en estar en aquell moment aforat.

Immoble a Dénia

En el seu torn, la defensa de Llinares ha presentat un poder atorgat a la Generalitat perquè aquesta pugui  disposar d’un immoble situat a Dénia, valorat en 395.000 euros segons l’última taxació efectuada – encara que ha precisat que es va fer sense comptar la totalitat dels metres, per la qual cosa el seu valor seria superior – i una ‘dació’ de ‘totes les quantitats que ha pagat’ Llinares.

Això és, tots els salaris embargats des de febrer de 2012, uns 78.000 euros, així com 37.000 euros consignats el juliol de 2018 que ‘provenien d’uns diners que tenia a Miami’ i d’unes costes a les quals ha renunciat el lletrat.

Calatayud ha destacat que l’immoble de Dénia és ‘l’únic bé que té’ el seu representat i que ho va a destinar per al pagament de les indemnitzacions que se li reclamen. ‘No els vaig a dir que ha pagat tot perquè és impossible, no té més’, ha agregat.

Així mateix, l’advocat ha exposat els termes en els quals es fixa la ‘conformitat absoluta’ aconseguida amb el fiscal Jesús Carrasco després de ’29 hores de reunions’ i després del canvi dels termes en el pacte que es va firmar amb l’anterior fiscal del cas, Vicente Torres.

Llinares accepta dos anys de presó pel delicte de malversació en concurs amb prevaricació i falsedat; sis mesos de presó i 450 euros de multa per associació il·lícita, i nou mesos de presó i multa de 10.000 euros per suborn.

El lletrat de Llinares ha exposat que firmen aquest pacte per a ‘evitar que el judici es converteixi en un espectacle perquè, ha criticat, ‘es demonitza l’acusat pels mitjans’. Així mateix, ha demandat la Sala ‘limitar les possibilitats d’acusar de l’acusació popular’ perquè, al seu judici, la conformitat firmada amb el fiscal ‘afecta totes les parts acusadores encara que no vulguin’.

‘Els fets pels quals acusen les acusacions són els mateixos. Aquesta acceptació de fets de l’escrit del ministeri públic implica també l’acceptació dels escrits de les acusacions’, ha sostingut.

Per això, ha demanat que se suspengui el judici: ‘Allargar el judici amb testimonis que no van a poder dir més del que reconeix el meu client seria absurd i innecessari’, ha manifestat.

A aquesta posició s’han sumat Javier Boix, advocat de Blasco, i José Vicente Gómez Tejedor, lletrat de Tauroni. Boix ha afirmat que ‘la prova sobra tota’ i ha advertit la Coordinadora d’ONGD: ‘Si es manté aquesta actuació recalcitrant per la seva banda, demanarem la imposició de les costes a les acusacions’. La defensa de l’empresari, per la seva banda, ha ressaltat que Tauroni ha ‘reconegut completament els fets’ amb l’acord amb Anticorrupció.

‘Pretensió molt il·lusòria’

En el seu torn, el fiscal Jesús Carrasco ha dit, sobre ‘la innecessarietat de praticar el judici oral’, que ‘en un procediment d’aquesta complexitat, aquesta és una pretensió molt il·lusòria’. ‘Haurem de fer un exercici de malabarisme per a intentar decidir, a la vista d’aquests acords massius, de quina prova es podria prescindir i de quina no’, ha explicat.

Així mateix, ha sostingut que aquest tipus d’acords entre els acusats i la fiscalia ‘únicament poden fixar un sòl, però no un sostre’ quant a les penes que decideixi el tribunal i, a més, ‘existeix divergència en la quantificació de les responsabilitats civils’ entre les acusacions, per la qual cosa ha conclòs que ‘no perquè existeix un acord amb una de les acusacions les altres manquen d’utilitat’.

L’Advocacia de la Generalitat ha assenyalat que la seva posició ‘és no allargar aquest procés més del que toqui, però això no significa que no hagi d’haver-hi procés’ i ha apuntat que quan conegui els termes de les conformitats tancades podrà ‘renunciar a algunes proves si aquests fets ja han estat admesos’. ‘Aquesta conformitat solament seria vàlida si es signés per totes les acusacions. Les conformitats parcials no vinculen en absolut’, ha agregat per la seua banda el lletrat de les ONGD.

Acusació de coaccions a processats

En un punt de la seva intervenció, l’advocat de Llinares ha assegurat que ‘hi ha acusacions que estan coaccionant determinats acusats perquè declaren en un determinat sentit si volen una reducció de la pena’ i ha dirigit les seves crítiques sobre el paper l’acusació popular que representa la Coordinadora d’ONGD. A aquesta postura s’han sumat també altres defenses, com les de Blasco o Arturo Tauroni, germà d’Augusto César, que ha criticat que la Coordinadora ‘ni s’ha assegut a parlar, fa l’efecte que li importa més el judici que se celebra fora d’aquesta sala’.

El fiscal ha respost aquestes parts que han fet ‘al·legacions exagerades i impròpies’ i ha dit desconèixer que hi hagi hagut coaccions: ‘Si tinguéssim coneixement d’aquesta circumstància, ho denunciaríem’, ha subratllat.

L’advocat de la Coordinadora ha qualificat aquestes acusacions com ‘absolutament un contrasentit’ i ha suggerit als lletrats que s’han pronunciat en aquesta línia que acudeixin a la Policia i al Jutjat de Guàrdia a denunciar-ho.

A més, ha denunciat que està sent ‘el pim pam pum de les defenses’ i ha convidat els lletrats a què ‘prediquin amb l’exemple si no volen que això es converteixi en un circ mediàtic’. Finalment, s’ha preguntat si la defensa de Blasco pretén ‘acoquinar’ amb l’anunciada petició d’imposició de costes a les acusacions.

The post Els principals acusats del cas Blasco demanen que es cancel·li el judici per a ‘evitar un circ’ appeared first on VilaWeb.

Al voltant de quatre-cents professionals de cinquanta països es reuniran en ‘el major festival europeu de desenvolupament urbà i transformació de l’espai públic’ a La Marina de València, per a reflexionar sobre com la innovació pot millorar les ciutats i crear llocs inclusius.

Del 12 al 15 de juny, la Placemaking Week Europe 2019 oferirà un total de 35 sessions de treball, 150 ponències, 20 conferències magistrals i sessions de cinema a l’aire lliure, avança l’espai en un comunicat.

Durant les quatre jornades, les 35 sessions de treball interactives giraran entorn de cinc eixos: ‘placemaking’ per a la innovació, burocràcia creativa, intercanvi de pràctiques de ‘placemaking’, el futur de les ciutats a través del ‘placemaking’ i els fronts marítims.

La programació inclou 20 conferències magistrals i la participació de 150 ponents, tant d’àmbit local com a internacional. Entre ells destaquen Charles Landry, de l’Acadèmia Robert Bosch a Berlín, escriptor i autor del concepte ‘ciutat creativa’; Ethan Kent, vicepresident de Project for Public Spaces i codirector de Placemaking X, Nova York; Charlot Schans, antropòloga i sociòloga urbana, o Paco González, professor del màster ‘Ciutat i urbanisme’ de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Cada dia de 20.00 a 22.00 hores, la terrassa de la Base de la Marina s’obrirà al públic amb propostes musicals i audiovisuals. Per exemple, el 13 i 14 de juny es projectarà cinema a l’aire lliure sobre urbanisme.

A l’interior de la Base es podran visitar dos exposicions permanents: una sobre fronts marítims del món, a càrrec de Fred Kent, un dels principals pensadors en matèria d’habitabilitat i creixement intel·ligent de les ciutats, i una altra sobre eines de transformació urbana.

La trobada va sorgir al novembre de 2018, quan La Marina va organitzar el Placemaking For Innovation, un esdeveniment que va reunir 45 experts internacionals en urbanisme i innovació econòmica. Forma part de la programació de la Marina Living Lab, un ecosistema experimental obert, basat en els processos de creació col·lectiva, per a dissenyar un espai públic inclusiu i innovador.

Placemaking Week Europe està organitzat per la Marina de València, Stipo i European Placemaking Network, amb la col·laboració de Creative Bureaucracy Festival, Placemaking X, Project for Public Spaces, Urbact, the European Comission, Un-Habitat, JPI Urban Europe, Les Naus, Labora (antic Servef) i l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna (la Safor).

Des de la Marina destaquen que aquestes jornades situen València com a referent europeu en les polítiques de millora de l’espai públic i innovació urbana, al mateix temps que consoliden a l’espai com a ‘model internacional de transformació d’un front marítim’.

The post Quatre-cents professionals de cinquanta estats assistiran al ‘major festival europeu de desenvolupament urbà’ a València appeared first on VilaWeb.

La Fiscalia ha obert diligències d’investigació per presumptes irregularitats en la licitació de la construcció i gestió del Centre de tractament de residus del Vallès Occidental, situat a Vacarisses. La investigació s’ha obert arran d’una denúncia de les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV), partits locals vallesans que integren la CUP, per un presumpte delicte de prevaricació i malversació de fons públics i una altra al Tribunal de Comptes per suposada malversació.

Després d’obrir diligències, la Fiscalia, a través dels Mossos d’Esquadra en funcions de policia judicial, ha citat el conseller comarcal de la CUP Jordi Muntant perquè declari com a testimoni aquest dimarts al matí a la Ciutat de la Justícia. La Sindicatura de Comptes va publicar el 2016 un informe del Consell Comarcal, de qui depèn aquest centre de residus, on s’apuntaven ‘múltiples irregularitats en la licitació de construcció i gestió del centre’, segons la CUP.

Entre les presumptes irregularitats, hi ha suposats contractes a mida, el fet de no haver respectat els temps dels processos administratius i d’haver barrejat contractes patrimonials i administratius, per la qual cosa el grup va demanar la nul·litat del contracte amb l’empresa, que va ser ignorat. En un comunicat, la CUP cita indicis de frau en la licitació, en l’adjudicació i execució de l’obra del centre, i a més que s’han fet dues modificacions de contracte i que està en marxa una tercera: la del 2010 suposava un sobrecost del 20% i la del 2013 va eliminar la planta prevista de la fracció orgànica, indemnitzant al contractista.

The post La fiscalia investiga la licitació del Centre de tractament de residus del Vallès appeared first on VilaWeb.

Un total de 95.246 ciutadans del País Valencià han demanat de votar per correu en les eleccions europees i municipals del 26 de maig, fet que suposa gairebé la meitat de les sol·licituds que es van registrar en els comicis valencians i espanyols del passat 28 d’abril.

Segons les dades de l’Oficina del Cens Electoral, de les 95.246 sol·licituds presentades s’han denegat 1.292 i s’han acceptat 93.513 de valencians residents al País Valencià i 441 de valencians que viuen temporalment a l’estranger.

Per demarcacions, a la de València s’han presentat 56.150 sol·licituds, de les quals s’han denegat 513 i s’han acceptat 55.380 de valencians residents al territori i 257 de valencians que viuen temporalment a l’estranger.

A la demarcació d’Alacant, s’han presentat 27.658 sol·licituds, de les quals s’han denegat 593 i s’han acceptat 26.939 d’alacantins que viuen a la demarcació i 126 d’alacantins que estan temporalment a l’estranger.

A Castelló, s’han registrat 11.438 sol·licituds de vot per correu, de les que s’han rebutjat 186 i s’han acceptat 11.194 de castellonencs que viuen a la demarcació i 58 de castellonencs que temporalment viuen a l’estranger.

En les eleccions valencianes i espanyoles del 28 d’abril, que van coincidir amb un pont festiu al País Valencià, van ser un total de 189.655 valencians que van demanar exercir el seu dret al vot per correu, xifra va suposar multiplicar per més de tres les peticions de les anteriors eleccions valencianes.

Pel que fa al vot per correu d’electors residents-absents que viuen a l’estranger (vot CERA), també ha baixat al País Valencià pel que fa als comicis del 28 d’abril, en passar de 12.142 sol·licituds de vot a 7.729. A la demarcació d’Alacant, s’ha passat de 3927 a 2531; a la de Castelló de 1.271 a 747, i en la de València s’ha passat de 6944 a 4451.

The post Més de 95.000 valencians han demanat de votar per correu el 26M appeared first on VilaWeb.

El govern belga ha refusat de renovar la targeta d’identitat especial (TIE) de vuit funcionàries espanyoles que treballen a l’ambaixada d’Espanya a Bèlgica des de fa gairebé quaranta anys. En un comunicat, la Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSIF) explica que el govern belga, en contra del criteri que seguia des del 1980, ha al·legat que feia massa anys que les funcionàries eren al país i, per tant, ja no tenien consideració de personal diplomàtic, sinó de mer personal administratiu. És per això que els exigeix ​​que tributin a Bèlgica –fins ara tributaven a Espanya– com a residents estrangeres.

Segons que denuncia el sindicat espanyol, això implicarà, a més de pèrdues econòmiques, perdre la inviolabilitat diplomàtica. La CSIF n’ha demanat explicacions i ha sol·licitat al govern espanyol que hi intercedeixi. El Ministeri de Treball espanyol troba que una via ‘raonable’ per a resoldre aquesta situació seria renovar l’acreditació per un nombre limitat d’anys.

En un escrit tramès al sindicat, el govern espanyol diu que, des del 2015, el personal espanyol desplaçat només pot romandre cinc anys a l’exterior, de manera que situacions com aquesta no es repetiran. El Ministeri de Treball ha remès el cas al d’Afers Estrangers, que és el competent de la interlocució amb Bèlgica.

D’ençà de l’any 1980, la Direcció de Protocol del Ministeri d’Afers Estrangers belga acreditava aquestes funcionàries com a personal tècnic i administratiu de l’ambaixada d’Espanya i amb residència no permanent, en aplicació de la Convenció de Viena que recull els privilegis i immunitats d’aquest col·lectiu. Ara la CSIF ha presentat un escrit perquè el govern espanyol defensi les afectades, que considera que són als ‘llimbs jurídics’.

The post Bèlgica retira la immunitat diplomàtica a vuit funcionàries espanyoles appeared first on VilaWeb.

La candidata dels Verds Europeus a les eleccions del 26-M, Ska Keller, ha defensat aquest avui que els presos polítics diputats al congrés espanyol puguin exercir els seus drets polítics. Abans de participar en un acte d’En Comú Podem a Castelldefels, Keller ha reivindicat que Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Josep Rull i Jordi Turull –i Raül Romeva, en el cas del Senat- puguin “continuar amb el seu rol polític”, ara que han estat escollits per la ciutadania.

‘Defensem els drets polítics de tothom, i aquesta situació no es pot resoldre per mitjans judicials’, ha remarcat Keller, que ha apel•lat al diàleg entre els governs català i espanyol per resoldre el conflicte territorial.

Keller, al costat del candidat d’En Comú Podem, Ernest Urtasun, ha assegurat que la seva formació discrepa de l’acusació de rebel•lió per la qual estan sent jutjats els diputats presos i ha reivindicat que el procés judicial conclogui el més aviat possible.

Al mateix temps, la candidata dels Verds ha subratllat que ‘tothom’ ha de tenir la possibilitat d’exercir els seus drets polítics, i ha lamentat que la situació actual amb què avui els presos polítics han recollit les seves actes ‘no és una manera de resoldre el conflicte’. ‘Crec que la clau per resoldre el conflicte és el diàleg polític, arribar a un acord, i no fer-ho per mitjans judicials’, ha asseverat Keller.

En aquesta línia, preguntada per si la presència de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras al futur Parlament Europeu pot contribuir a acostar aquest diàleg, Ska Keller ha negat que la presència dels dos líders independentistes a la cambra comunitària pugui influir de forma determinant en aquesta qüestió i ha assenyalat la ‘voluntat política’ de les dues parts com a únic desllorigador del conflicte territorial.

The post Ska Keller defensa que els presos polítics puguin exercir els seus drets polítics al congrés espanyol appeared first on VilaWeb.

La Junta de Govern Local de l’Ajuntament de Sabadell ha incorporat noms nous al nomenclàtor que han suposat la substitució definitiva dels batlles franquistes Josep M. Marcet i Antoni Llonch.

La fins ara plaça de l’Alcalde Marcet se substituirà per Dones del Tèxtil i la plaça d’Antoni Llonch, per Clara Campoamor, activista pels drets femenins i diputada durant la Segona República.

Així mateix, s’han aprovat tres noms més al nomenclàtor: plaça de Patricio Peñalver —activista pels drets dels homosexuals i representant del Front d’Alliberament Gai de Catalunya a Sabadell—, plaça de Cipriano Martos —obrer i sindicalista torturat pel franquisme— i la plaça del Pi-pi —nom popular i utilitzat entre la ciutadania però que no figurava en el nomenclàtor—.

The post Sabadell elimina els noms franquistes Josep M. Marcet i Antoni Llonch del nomenclàtor appeared first on VilaWeb.

La fiscalia de delictes d’odi ha demanat dos anys de presó per a l’inspector de la policia espanyola que va agredir al fotoperiodista Jordi Borràs, segons que ha avançat elMón i ha confirmat ell mateix. El fiscal considera que l’agent és autor d’un delicte de lesions amb l’agreujant de discriminació per motius ideològics. També demana que se l’inhabiliti de sufragi passiu durant aquests dos anys i que indemnitzi Borràs amb 7.500 euros.

Una molt bona notícia per avui: El fiscal de delictes d'odi demana una pena de 2 anys de presó i inhabilitació per l'inspector de la brigada d'informació de la @policia que em va agredir el juliol passat. El fiscal també demana el sobreseïment de la causa contra mi. #seguim! https://t.co/lA7gXcYolF

— Jordi Borràs (@jordiborras) May 20, 2019

A banda, demana el sobreseïment de la causa contra Borràs per la denúncia d’aquest mateix policia, que va reconèixer la seva agressió però la va justificar per un cop de puny previ. Segons la fiscalia ‘no queda acreditada la seva participació en les lesions patides per l’acusat’.

Entrevista a Jordi Borràs: ‘Quan m’agredia dins el carreró, de seguida vaig cridar “policia!”. I el policia era ell’

L’agent que va agredir Borràs és un comandament de la Brigada Provincial d’Informació adscrit a la Prefectura Superior de Policia de Catalunya. Segons que va publicar La Directa, l’agent va ser nomenat inspector de l’escala executiva el 2003 després d’haver superat l’oposició al centre de formació de la divisió de formació i perfeccionament del cos.

The post La fiscalia demana dos anys de presó i inhabilitació per al policia que va agredir Borràs appeared first on VilaWeb.

La número dos de la llista de JxCat a Barcelona, Elsa Artadi, ha acusat el candidat d’ERC, Ernest Maragall, d’aïllar el president Carles Puigdemont a l’exili quan era conseller d’Afers estrangers. Ho ha dit en l’esmorzar-col·loqui Primera Plana que ha organitzat El Periódico al a l’Hotel Rey Juan Carlos I (Barcelona): ‘Al senyor Maragall li incomodava que el president Puigdemont fes servir la delegació de la Generalitat a Brussel·les, cosa que feia el president Mas quan Romeva era conseller. No hi havia hagut mai cap problema perquè el president fes servir la delegació. Al senyor Maragall li incomodava que el president Puigdemont la fes servir. Ho sap tota la comunitat catalana que viu a Brussel·les, amb un comportament de pràctiques que portaven a l’aïllament del president a l’exili’.

Escolteu ací les paraules d’Artadi:

Artadi ha centrat les crítiques contra ERC, a qui ha demanat que expliquin si el seu ‘soci preferent’ ha virat de JxCat cap als comuns, davant un possible pacte amb BComú a Barcelona. Per Artadi l’acord ‘natural’ a la ciutat seria entre la seva formació i ERC, i ha reiterat que no s’entendria un ‘posicionament diferent’ a Barcelona i a la Generalitat.

Sobre si una possible entesa entre Maragall i Ada Colau podria perjudicar la sostenibilitat del govern de la Generalitat, Artadi ha respost que s’haurà de veure ‘pas a pas’, després del 26-M. És la primera vegada que la candidata a l’ajuntament deixa entreveure que un hipotètic pacte entre ERC i BComú a Barcelona podria afectar l’executiu de Quim Torra.

D’altra banda, la número dos de la llista que encapçala Quim Forn ha argumentat que l’argument de l’edat de Maragall l’ha tret ell mateix en campanya. Artadi ha aprofitat l’ocasió per preguntar, de manera retòrica, si el candidat d’ERC prefereix parlar de la seva edat que no pas del ‘llegat’ que ha deixat en política després de 50 anys.

The post Artadi acusa Maragall d’aïllar Puigdemont a Brussel·les durant l’exili appeared first on VilaWeb.

Avui, 20 de maig de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Carles Puigdemont: ‘Tornaré a una República. Si torno a una Catalunya autonòmica, és que torno a la presó’
• La crisi climàtica, no el canvi I Editorial de Vicent Partal
• Les dones s’obren pas a les eleccions amb llistes no mixtes
• Antoni Noguera: ‘Jo era federalista però els atacs d’Espanya fan que vulgui l’autodeterminació’
• Steve Bannon, el gran manipulador o la banalització d’un ultradretà I Per Xavier Montanyà
• Una Comissió Europea d’esquerres?
• La carta del ‘Foro de Profesores’ I Mail obert de Joan Ramon Resina
• Vols dir que vols fer filologia? I Mail obert de Bel Zaballa

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Dies d’excepció al congrés i al senat pels presos’ i ‘Colau i Maragall es disputen la batllia a l’Eixample’ appeared first on VilaWeb.

Tres anys abans de la creació d’España Global, l’aparell de propaganda exterior del ministre Borrell, el diari El País m’havia associat a un suposat lobby independentista als Estats Units. El periodista que va cuinar la notícia sabia perfectament que no n’hi havia cap, de lobby, però saber-ho no li va pas impedir d’identificar-me com a membre actiu de la conxorxa, juntament amb uns altres professors catalans que ni estàvem organitzats ni ens comunicàvem entre nosaltres. Sense entrar en consideracions sobre les activitats d’altri, de mi puc dir que no he provat mai d’influir en cap instància de govern, que és allò que per definició fan els grups de pressió, els quals, diguem-ho de passada, solen disposar d’importants recursos per a decantar les voluntats dels servidors públics.

L’endemà de la publicació de l’article ja rebia el primer correu electrònic ofensiu. Cal suposar que aquesta reacció primària era prevista, si no era ja l’objectiu cercat. La intenció del diari no podia ser cap més que fer creïble amb noms i cognoms la faula d’una xarxa d’acció exterior catalana a l’ombra, un equip d’influencers al servei d’una estratègia política. Llegit amb perspectiva i del revers, aquell insòlit article es pot entendre com el tret de sortida cap al desplegament de la unitat de propaganda comandada per Irene Lozano. Sense causa de força major, em resulta incomprensible que l’articulista, que em coneixia de temps enrere, considerés que advertir del perill que representa per a l’estat la meva posició acadèmica tingués gens d’interès.

En quaranta anys de residir als Estats Units, trenta-tres dels quals dedicats a la docència, puc assegurar que no he tingut mai cap més vinculació amb el govern de Catalunya que el brevíssim episodi de l’Observatori Català, un conveni entre Stanford i el Patronat Catalunya Món, avui Diplocat, que jo mateix vaig rescindir dos anys després de posar-lo en funcionament. Val la pena de recordar que el patronat no era pas una entitat governamental, sinó un consorci amb participació de la Generalitat, entre més institucions.

Reminiscències a banda, l’article d’El País feia alarmisme amb la possibilitat que un grapat de catalans acadèmicament ben situats poguéssim emprar la càtedra per impulsar versions heterodoxes d’allò que passa a l’estat. Però, a part d’exposar un cop més la secular persecució de l’heterodòxia, l’article era un exemple de l’arrogància amb què la intelligentsia espanyola s’arroga el dret de fiscalitzar les universitats estrangeres mentre repel·leix qualsevol retret que vingui de fora, amb el subterfugi de l’afer intern. Això ja ho feia Ortega y Gasset en plena guerra civil espanyola, però ara la prepotència és proporcional a la facilitat amb què es pot pressionar a distància, sense necessitat de trucar a la porta d’una institució amb la pretensió de dictar-li l’agenda;  sense exposar-se, doncs, que amablement et responguin que t’has equivocat d’àmbit i de país.

Però si la infatuació d’erigir-se en àrbitre de l’activitat acadèmica global fa poc la protagonitzava gent vinculada als partits i a les seus diplomàtiques, o en alguns casos la premsa, és a dir, gent amb un nul concepte de l’autonomia universitària, la insolència ateny un nivell insospitat quan la palesa un cos acadèmic. És el cas de la carta enviada per un anomenat ‘Foro de Profesores’ a la Unió d’Estudiants d’Oxford en protesta per la invitació del president Puigdemont. Els cent signants, gairebé tots professors d’universitats espanyoles, es queixen del suposat biaix d’aquesta associació d’estudiants pel fet de convidar Puigdemont a explicar-los què hi fa a l’exili, com l’estat li ha impedit d’ocupar el càrrec que li atorgaren les urnes, i per què la judicatura espanyola fa mans i mànigues per impedir-li d’obtenir acta d’eurodiputat, entre més curiositats que refermen la percepció com més va més certa que Spain efectivament is different.

Puix que l’estat ha aconseguit d’avortar més compareixences del president, aquest grup de pressió, que ja va interferir a la Universitat Iberoamericana, a Cambridge, a Groninga i a més indrets, ara ha cregut adient d’irrompre en un fòrum d’una universitat de llarga tradició liberal. Al nacionalisme espanyol, cal reconèixer-li originalitat, car, per si de cas fracassa en l’intent d’anul·lar l’acte, ofereix com a segona opció i com la cosa més raonable del món d’enviar-hi ‘experts’, a triar entre un mostrari. Dit en altres paraules, els membres del ‘Foro de Profesores’ s’autoconviden a rebatre el convidat d’honor, definint-lo amb escrupolosa objectivitat com a pròfug de la justícia, sense tenir en compte que Puigdemont ha estat jutjat i posat en llibertat per un tribunal independent a Alemanya. Seria injust de passar per alt, però, la finesa democràtica amb què els signants admeten al final de la carta, de passada, que, malgrat totes les raons adduïdes per silenciar-lo, el president conserva el dret de llibertat d’expressió ‘mentre duri el judici’.

Les activitats d’aquest fòrum en revelen el caràcter de policia ideològica. Però si ells creuen que actuant com a grup de pressió podran emboçar el president Puigdemont i expulsar-lo dels espais universitaris, els planyo per tanta feina malaguanyada. Al contrari, hi serà més present com més l’estat s’esforci a barrar-li-hi l’accés. Puigdemont és, en bona mesura, una creació de l’estat. La persecució l’ha fet créixer, encomanant-li una missió que ell no hauria imaginat mai ni segurament tampoc desitjat.

D’aquests professors del ‘Foro’, què se’n pot dir, més enllà de constatar-ne la pèssima condició moral i poca intel·ligència democràtica? D’antuvi, que deshonoren la seva professió i en degraden la deontologia, car el privilegi d’apel·lar a la llibertat acadèmica pressuposa l’obligació de no vulnerar-la. Dit en unes altres paraules: la pretensió de ser escoltat implica el deure d’escoltar. Algú s’imagina una corporació de professors catalans creada per a protestar urbi et orbi contra els parlaments del cap o els ministres de l’estat? Amb raó pensaríem que s’havien begut l’enteniment. I no pas perquè els dignataris espanyols mereixin més respecte que un president de la Generalitat, sinó perquè, fora de la fantasia d’El País, resulta inconcebible que un lobby de professors catalans menystingui tant la llibertat acadèmica que pretengui infringir-la quan algú li esguerra el relat. Sols un ultra amb tinença de càtedra pot esgrimir el seu privilegi per a comminar els organitzadors d’una conferència a redissenyar-la, com fa Marchena amb les defenses dels presos quan l’estat podria ser posat en evidència: ‘Faci una altra pregunta.’    

The post La carta del ‘Foro de Profesores’ appeared first on VilaWeb.

El gran poeta i cantautor canadenc Leonard Cohen va compondre una magnífica cançó (anomenada ‘First We Take Manhattan’) a la qual em permeto de manllevar el vers principal com a títol suggeridor d’aquest article: ‘Primer prendrem Manhattan, després prendrem Berlín…’

Ve a tomb tot plegat perquè durant aquests últims deu dies o dotze no es parla de cap altra cosa que la victòria –inesperada per aclaparadora– de la candidatura Eines de País a la Cambra de Comerç de Barcelona, que, com tothom ja sap, va gaudir del suport de l’ANC, el Cercle Català de Negocis, l’Associació Sobirania i Justícia i la Fundació Catalunya Estat. En unes altres paraules, la millor representació de l’independentisme en el món social, econòmic i empresarial.

Que l’independentisme hagi aterrat amb majoria absoluta a la institució més representativa, important i influent de Catalunya entre els empresaris és un fet transcendental. Només cal constatar la barreja d’estupor, desolació, sentit tràgic i indignació de l’establishment per comprendre l’abast de la fita aconseguida. Per primera vegada a la història, la majoria de l’empresariat català (essencialment independentista) ha aconseguit democràticament d’apoderar-se de la Cambra i amb el dret de gestionar-la d’acord amb els seus principis programàtics. I, n’estic segur, això farà. Amb l’enorme responsabilitat, també, de garantir que una estructura d’estat com aquesta mantingui i millori, de Catalunya estant i en benefici del país i de tota la ciutadania, el pes i prestigi que avui gaudeix en vista de les grans estructures empresarials i polítiques de tot el món.

Però no és la meva intenció de parlar ara de què farà Eines de País a la Cambra o de la manera com afrontarà les setmanes i mesos vinents. Els seus portaveus –i el president o presidenta– ho faran ben aviat.

A mi m’interessa de destacar les dues grans lliçons que, a parer meu, es desprenen d’aquesta fita històrica.

La primera és que la unitat ho guanya tot. Quan els reptes –els grans desafiaments– s’aborden amb la generositat que exigeix la unitat, les possibilitats de reeixir creixen exponencialment.

Ningú no dubta que els grans èxits de les manifestacions de l’11 de setembre de l’ANC o del referèndum de l’1-O radiquen fonamentalment en la unitat. En la disponibilitat generosa de tothom de posar tot allò que sabem i podem al servei d’una finalitat comuna, sense preguntar-nos ni exigir-nos cap més protagonisme ni cap més fidelitat que l’objectiu comú. Entendre, en definitiva, que no es tracta mai d’una batalla individual, sinó col·lectiva i de país.

Això ha fet, ni més ni menys, la candidatura Eines de País. Cap dels membres no ha sabut –ni ha volgut saber– les afinitats polítiques dels altres candidats ni qui havien votat aquestes últimes eleccions ni qui votarien a les vinents (no ens calia). Encara més, ni tan sols vam voler saber qui seria, finalment, la presidenta o president en cas de guanyar o de ser decisius a l’hora del nomenament. Més generositat, impossible.

Sí que se sabia que hi havia l’oportunitat única i històrica de conquerir una estructura d’estat al servei del país. I amb aquest objectiu transcendental tothom s’ha dedicat, en cos i ànima i amb tota la generositat del món, a capgirar la realitat envellida i endogàmica de l’establishment per aconseguir d’albirar un futur nou i engrescador mitjançant la Cambra i que la República Catalana pugui esdevenir un dels països més pròspers i socialment més avançats del món.

Aquest és el camí. La unitat generosa per als grans desafiaments. Les discrepàncies, només per a les petiteses (importants, o no) del dia a dia.

És amb la unitat que l’adversari no troba manera de fer front al nostre objectiu. És la nostra manera particular (probablement l’única, atès el capteniment de l’estat espanyol de negar-nos el dret d’autodeterminació) de demostrar-los una vegada i una altra, a ells i a tot el món, que l’independentisme representa la immensa majoria de la ciutadania catalana. No ho oblidem.

L’altra gran lliçó és la descoberta ‘màgica’ –que molta gent ha fet amb motiu d’aquestes eleccions camerals– que és possible de conquerir veritables estructures d’estat.

Que si ens ho proposem de debò podem conquerir, de manera pacífica i democràtica, una rere l’altra, les institucions i corporacions més importants del país. Les públiques i les privades. Dels ajuntaments fins als col·legis professionals. Dels col·legis fins a les associacions o clubs esportius, dels clubs fins als gremis professionals o els sindicats. En definitiva, ens podem estendre com una immensa taca d’oli la unitat que nosaltres volem i que la partitocràcia ens nega. Aquesta sí que és una manera d’avançar. La manera de ‘controlar’ el país i el territori. La manera de poder fer efectiva la República. Tal com deia el nostre Raimon en un dels seus magnífics poemes (esdevenguda cançó) i que també em permeto de manllevar: ‘En som molts més dels que ells volen i diuen.’

I perquè som tants i tants, podem sacsejar la societat de dalt a baix i assolir les fites que ens proposem. La Cambra ha estat el primer pas. Hem pres Manhattan. Hem de conquerir Berlín.

The post ‘First we take Manhattan, then we take Berlin…’ appeared first on VilaWeb.

La primera cosa que va fer Antoni Noguera (Més per Mallorca) quan va estrenar la batllia va ser retirar el quadre del rei espanyol del despatx i canviar-lo per un retrat d’Emili Darder, el darrer batlle republicà de Palma, assassinat pels franquistes el 1937 al castell de Bellver. Després de dos anys de mandat –els dos primers van ser per a José Hila, del PSOE–, repassa les dificultats que s’ha trobat al capdavant de l’ajuntament més representatiu de les Illes amb querelles incloses de grups empresarials contraris a les seves polítiques i explica els desafiaments de futur de la ciutat. Es defineix com a fill del boom turístic, de mare andalusa i pare porrerenc, i argumenta com el centralisme dels diferents governs espanyols ha fet que deixi de creure en l’opció federal i l’han convençut que el camí és més autogovern i l’autodeterminació. Noguera també es mostra crític amb el suport del PSOE al 155, però avança que tornaran a cercar un pacte amb el PSIB després de les eleccions: ‘Hem de separar una qüestió de l’altra’, diu.

—Què significa per a vós la figura d’Emili Darder?
—És un referent polític. Una persona superdotada. Metge a divuit anys. Va plantejar un model de ciutat basat en la república i la igualtat d’oportunitats en què l’educació, la cultura i la sanitat eren els pilars fonamentals. Crec que avui encara és vigent aquest pensament polític per a la nostra ciutat.

—I assassinat pel franquisme.
—Sí. Va ser quan la democràcia es va veure violada pel feixisme. Va ser una de les etapes més tristes d’aquesta ciutat: com un gran batlle de la nostra ciutat és mort assassinat pel franquisme.

—El feixisme ha tornat sense complexos amb Vox o és que mai no se n’havia anat?
—Hi ha opcions polítiques que volen tornar quaranta anys enrere. Hem sentit declaracions de dirigents de Vox dient que la figura militar de Franco era bona. Nosaltres entenem que la democràcia té tres pilars fonamentals: la igualtat d’oportunitats, la llibertat d’expressió i el dret d’informació. Nosaltres lluitarem aferrissadament perquè a la nostra ciutat l’extrema dreta no fracturi aquests tres pilars. N’hi ha que volen tornar quaranta anys enrere quan nosaltres proposem la ciutat dels quinze anys vinents o vint.

—Al despatx vau substituir el quadre del rei espanyol pel d’Emili Darder?
—Cadascú personalitza el despatx de batlle com vol. Ara mateix som aquí al despatx i hi veig tres quadres. Un és un reconeixement del GOB [Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa] que ens va concedir el premi Alzina per la regulació del lloguer turístic. Al mig n’hi ha un d’Unicef, que ens va reconèixer com a ciutat que cuida la infància i al costat hi ha el d’Emili Darder, un referent polític.

—Durant el mandat heu tingut cap relació amb la monarquia espanyola en les seves visites d’estiu?
—Bàsicament, com a representant de la ciutat ens hem reunit dues vegades a l’estiu i hem comentat l’actualitat de les Illes Balears i de l’estat espanyol. Ell del seu punt de vista i jo del meu.

—Republicà i independentista. Deveu ser molt molest per a alguns sectors de la ciutat.
—L’estat espanyol, després de la transició, tenia una oportunitat de convertir-se en un estat plurinacional i plurilingüístic, però aquesta transició es va resoldre malament perquè hi ha hagut governs molt recentralitzadors que van contra la diversitat lingüística, cultural i econòmica. La meva mare és de Jaèn i el meu pare és de Porreres. Som fill del boom turístic i la meva vocació sempre havia estat federalista. Però després dels atacs continuats cap a les Illes i la perifèria és quan et planteges que has de tenir quotes importants d’autogovern i d’autodeterminació.

—Per tant, sou dels qui heu arribat a la conclusió que l’estat espanyol és irreformable?
—Jo diria que aquesta ha estat una etapa complexa, difícil i de manca de diàleg. El cas de Catalunya n’és un exemple. Veure que avui dia hi ha gent a la presó per haver defensat unes idees democràtiques no deixa gaire esperança quant al model d’estat. Hi ha hagut un canvi d’actitud, però no de contingut. Per començar una normalitat negociadora s’han de treure els presos de la presó perquè és totalment injust.

—D’ençà del procés independentista hi ha hagut un augment d’agressions feixistes a la ciutat? Tenen impunitat?
—A Palma les agressions són una qüestió anecdòtica. No n’hi ha de manera regular ni són un afer del dia a dia. No tenim aquest problema vinculat a la violència feixista.

—Heu pogut treballar amb plena llibertat?
—Crec que he estat un batlle valent i decidit. Tenim un full de ruta que vol convertir Palma en una ciutat moderna i europea. Més eficient, més verda, més creativa i especialment més justa. Quan tu defenses aquest interès general sempre trobes lobbys que volen coaccionar aquesta vocació amb la por i la querella continuada.

—Teniu la sensació de ser un batlle d’un estat plenament democràtic?
—Hi ha pilars que trontollen, com el de la llibertat d’expressió. Som en un estat democràtic amb fissures. Si es fan estructurals, perdrem aquests pilars democràtics.

—Com explicaríeu, per exemple, al batlle de Berlín què passa a Palma?
—Devem tenir problemàtiques comunes. Li diria que Palma treballa per convertir-se en una ciutat moderna i europea. Som una ciutat físicament preciosa, però tenim tres grans desafiaments: la mobilitat sostenible, l’accés a l’habitatge i la diversificació econòmica.

—Teniu cap ciutat referent?
—Em quedaria amb Copenhaguen.

—Quants alemanys viuen a Palma?
—Tenim dades de quinze mil residents alemanys a les Illes. A Palma poden ser devers deu mil.

—Ada Colau ha demanat el vot per al candidat de Podem a Palma, Alberto Jarabo. És el vostre gran rival en la bossa de votants de l’esquerra a la ciutat?
—Podem no és un rival, és un aliat. Nosaltres ja no encarem les eleccions en clau bipartidista, PP-PSOE. Contraposem el bloc d’esquerra i el bloc de dreta. Jarabo és un competidor. Jo vaig més enllà i faig feina perquè guanyi el bloc d’esquerra. I és normal que Ada Colau li doni suport perquè té un vincle molt clar amb Podem. Jo he rebut el suport de na Janet Sanz i de n’Albano Dante Fachin. Es tracta de ser més i estic segur que amb n’Alberto Jarabo conformarem aquest govern transformador.

—Parleu de bloc d’esquerra. Considereu el PSOE un partit de l’esquerra?
—És evident que nosaltres fa quatre anys que hi governam. Les seves polítiques especialment en l’àmbit estatal són més tímides. Nosaltres som un govern amb tres actors i hem d’aprendre a conviure amb la diversitat i créixer junts. Aquest és un dels grans problemes dels governs de l’esquerra a les Balears en el període democràtic. No hem de lluitar per la distribució dels vots entre l’esquerra. Hem de fer que cada vegada hi hagi més persones que optin per les nostres opcions.

—Pactar amb el PSOE, que ha defensat el 155, no us crea cap problema de consciència?
—Hem de separar una qüestió de l’altra. Nosaltres governam municipis i miram per l’interès general. Entenem que el govern i el bloc d’esquerra és importantíssim per al projecte de ciutat. Jo puc fer crítiques al govern del PSOE de l’estat referides a aquesta qüestió, però també tinc una responsabilitat social envers la ciutat i estic content del pacte que hem fet.

—Als darrers comicis vau fer un gran resultat amb 23.000 vots, a només cinc mil del PSOE i tercera força. Es pot superar aquest sostre?
—Treballam per a això i per aconseguir la confiança de tots els ciutadans que viuen a Palma. Veurem què decideixen. Crec que fem una campanya intensa, positiva, amb idees i amb un gran projecte de ciutat.

—Per a la vostra formació política, què és més difícil de penetrar, a barris perifèrics com Son Gotleu o Son Roca o bé a la part noble de la ciutat?
—Al centre de la ciutat, al barri de l’ajuntament, vàrem guanyar les eleccions fa quatre anys. Tenim més dificultats per a arribar a barris més despolititzats i més vulnerables.

—Viure plenament en català a Palma és possible?
—Sí. És veritat que hi ha algunes excepcions però jo desenvolup el meu dia a dia en català sense problema. Vull destacar especialment la feina que fa l’escola, que és un element d’integració fonamental. De cada vegada hi ha més persones que coneixen la nostra llengua. I hi ha els fills de les persones que han vingut a viure aquí que ja parlen català.

—Palma és dels seus ciutadans?
—Palma és dels seus ciutadans perquè hi ha hagut un govern que lluita perquè això sigui possible. Hem estat la primera ciutat del món que ha regulat el lloguer turístic, prohibint-lo a plurifamiliars. Som la primera ciutat d’Espanya que ha impedit que qualsevol edifici residencial es pugui convertir en un hotel. I desenvolupam projectes tan importants com és que Palma pugui tenir el primer bosc urbà, concretament a l’antic canòdrom. Un dels meus desafiaments era d’aconseguir que el sentiment i el vincle del ciutadà cap a l’ajuntament s’enfortís. I crec que a poc a poc ho anem aconseguint.

—Qui forma Fevitur, que és qui us ha posat la querella per la regulació del lloguer turístic?
—És el típic lobby que prova de suplantar la sobirania municipal mitjançant querelles, por i afers judicials amb denúncies falses. És una anomalia democràtica, que a ells els surt gratuït i que a nosaltres ens fa perdre molt de temps i diners.

—Com es fa front a aquests grans grups de pressió econòmics i empresarials? N’hi ha prou amb el registre que voleu impulsar?
—A aquesta gent allò que li fa més mal és que hi hagi un batlle valent, decidit i que no tingui complexos a l’hora de fer front a l’interès general. Aquest n’és l’antídot, encara que després hi hagi conseqüències judicials.

—Com podreu regular el preu del lloguer si no hi teniu competència?
—Demanam una modificació de la llei d’arrendaments urbans per tal que els ajuntaments tinguin eines per a poder fer front als nostres desafiaments. I l’habitatge n’és un. Explorarem la via jurídica amb la llei de l’habitatge de les Illes Balears perquè es pugui modificar i que els ajuntaments hi puguin legislar. És l’única manera de poder resoldre-ho.

—Per què us ha criticat tant una candidatura sobiranista i rupturista com és Crida per Palma, en matèria social? Us pot restar vots?
—Els votants no són de ningú, es guanyen dia a dia. Qui es pensi que té un banc de vots estable s’equivoca. No entraré a valorar comentaris que s’hagin pogut fer perquè no els conec en profunditat. Nosaltres hem estat un govern de la gent. Hem obert l’oficina antidesnonaments, que ha ajudat a més de 1.800 famílies. També hem estat un govern ecologista. Hem salvat el Molinar Port Petit, hem fet caducar les llicències de Ses Fontanelles i hem salvat més de setanta hectàrees de pulmó verd de Son Gual i Can Tàpera. I també hem projectat la ciutat per als quinze o vint anys vinents, amb la cultura al centre de la nostra política i amb un projecte espectacular com és la reforma de l’antiga presó en un gran centre cultural. A partir d’aquí, que les eleccions vagin bé a tothom, però nosaltres fem el nostre camí.

—Palma és desbordada pel turisme?
—Quan vam entrar a governar era una ciutat poc planificada i amb una sensació de saturació i col·lapse. Ara mateix nosaltres som en aquesta fase planificadora amb mesures com ara el lloguer turístic o els establiments hotelers. El pas següent és regular els creuers amb un màxim de tres al dia i un màxim de deu mil persones. Crec que hem estat un govern innovador en matèria turística. Nosaltres no volem que la ciutat s’adapti al turisme. Volem que el turisme s’adapti a la ciutat. Volem que Palma sigui una ciutat d’èxit i no que mori d’èxit.

—La proposta principal i més potent del vostre programa?
—Un tram bus. Un transport elèctric d’alta capacitat que pugui connectar el centre de la ciutat amb l’aeroport i la platja de Palma. Som una ciutat amb una dependència important del cotxe i la legislatura que ve volem fer una revolució verda amb la mobilitat sostenible com a pilar principal.

Abans d’acabar, us proposem que respongueu aquest qüestionari:

—Quin és el vostre defecte principal?
—A vegades tinc mal caràcter.

—Quins dons naturals us agradaria de tenir?
—L’omnipresència.

—Quantes hores al dia dormiu?
—Sis.

—Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—Pol i Agnès.

—Quin és el vostre artista preferit?
—Antònia Font.

—Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Robin Hood.

—Quin personatge històric valoreu més?
—Emili Darder.

—Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—París era una festa, de Hemingway.

—Quin és el vostre lema?
—És un lema del moviment escolta. N’hi ha dos: ‘Sempre a punt’ i ‘Tant com puc’.

—Quines feines heu fet fora de la política?
—Treballava d’educador en els serveis socials de l’Ajuntament de Palma.

—L’escola on porteu els fills (o els portaríeu si en tinguéssiu) és pública o privada?
—Seria l’escola de barri, especialment pública, sí.

—Amb quina llengua parleu als pares? I als fills?
—No tinc fills. Amb la meva mare hi parl en castellà i amb el meu pare en català.

—L’última vegada que heu fumat marihuana?
—Fa bastant de temps.

—Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—Un dia em van enregistrar al carrer i jo parafrasejava en Rubianes. Al final tot es va acabar convertint en una gran mentida.

—El millor batlle de la ciutat fins avui?
—Tinc en molt bona consideració n’Aina Calvo, en democràcia.

—La cosa que ha fet més bé l’actual batlle?
—L’oficina antidesnonaments i el bosc urbà

—La que ha fet més malament?
—M’hauria d’haver ocupat més de l’agilitat de l’ajuntament. La burocràcia de vegades ens supera.

—Quant cobrareu si sou batlle? I si sou regidor?
—Em qued per a jo 2.500 euros. De regidor seria un poquet menys, 2.300 o 2.400.

—A quina altra ciutat us agradaria de viure?
—N’hi ha moltes que m’interessen. Madrid sempre m’ha agradat molt. Especialment alguns barris com Lavapiés. Possiblement Madrid.

—Qui us ha fet políticament?
—La meva inquietud política va néixer a l’associacionisme del moviment escolta i guiatge de Mallorca.

—Qui creieu que faria la vostra feina millor, entre la resta de candidats?
—La meva feina només la puc fer jo. [Riu.]

—Qui creieu que la faria pitjor?
—Qualsevol batlle de dretes és totalment l’antítesi de la feina que jo faig actualment.

The post Antoni Noguera: ‘Jo era federalista però els atacs d’Espanya fan que vulgui l’autodeterminació’ appeared first on VilaWeb.

El diari The Guardian ha decidit aquesta setmana de deixar de fer servir l’expressió ‘canvi climàtic’ i canviar-la per ‘crisi climàtica’, que sens dubte reflecteix molt millor la situació real. L’expressió ‘canvi climàtic’ té un sentit analític, de pura observació, mentre que ‘crisi climàtica’ en remarca la urgència i conté en si mateix una crida a l’acció. Una crida, a parer meu, plenament justificada pels esdeveniments actuals.

Fa deu dies els habitants de l’illa de Masig i més illes de l’estret de Torres, entre Austràlia i Papua Nova Guinea, varen denunciar davant l’ONU el govern australià per haver permès la crisi climàtica. És una denúncia que ara mateix ningú no sap on pot acabar, però que vincula directament la responsabilitat del govern amb la destrucció d’un hàbitat humà que ben aviat, si les coses no canvien, caldrà abandonar. A l’estret de Torres hi ha unes dues-centes illes, en vint de les quals viuen quatre mil persones; són illes habitades des de temps immemorial. Els indígenes de les illes Torres són reconeguts, amb els aborígens australians, com els primers habitants del continent.

Unes quantes illes, entre les quals la de Masig, especialment important perquè és al centre de la trama geogràfica que ha fet possibles les cultures de l’estret, perillen de desaparèixer. El nivell de l’aigua ja hi ha pujat tant que cal prendre mesures immediates per impedir que la terra hi desaparega. I no ha estat cosa de fa quatre dies. El 2014 el govern australià va prometre que hi instal·laria defenses contra l’augment del nivell de l’aigua. Les hi instal·là el 2017 però el nivell de l’aigua continua pujant i ara mateix centenars d’habitants de sis de les illes són a punt de ser evacuats, finalment, al continent.

Deixaran enrere la terra dels seus avantpassats i tot allò que significa per a la seua cultura. I això els ha duts, amb el suport d’organitzacions de tot el món, a denunciar el govern australià. Argumenten que els drets humans hi han estat violats, en la mesura que el govern australià no ha complert els objectius de reducció d’emissions i ha continuat aprovant projectes polèmics de mineria a cel obert. Afirmen que Austràlia té l’obligació de complir l’acord de París i que, no fent-ho, ha contribuït a destruir-hi no solament la terra, sinó també la cultura, la història i la manera de viure, la trama social. Si els pobles indígenes no poden disposar de la seua terra ancestral, no poden continuar vivint com han viscut durant centenars d’anys, argumenten. I, seguint el contingut del Pacte sobre els Drets Polítics i Civils de les Nacions Unides, diuen que el govern d’Austràlia té l’obligació de protegir la seua cultura i el seu dret de família i de vida.

Això que passa a les illes de l’estret de Torres pot ser vist per alguns com una pura anècdota o com una curiositat remota. Però la reacció dels seus pobladors podria ser la punta de llança jurídica d’un moviment que reclamàs accions immediates contra la crisi climàtica que a Europea, particularment, es va estenent molt de pressa. I amb raó.

Cal saludar la declaració d’emergència climàtica feta pel govern català la setmana passada, seguint els passos d’Escòcia, Gal·les i el Regne Unit. Els governs valencià, balear i –sobretot, pel fet de ser un estat– d’Andorra farien bé de declarar-la també. Però cal advertir que tenim davant un fet que no pot ser respost amb paraules i prou. La declaració del govern català suscita un escepticisme comprensible, vist que la llei aprovada fa dos anys encara no ha desenvolupat ni tan sols els tres imposts que s’hi dibuixaven i que hi ha decisions paral·leles que entren clarament en contradicció amb l’anàlisi que el canvi climàtic ha donat pas a l’emergència.

 

PS. Permeteu-me que us recomane d’una manera molt especial avui la sèrie en vídeo ‘Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya‘ que aquesta setmana publiquem a VilaWeb. És una mirada profunda als problemes de la ciutat, més enllà dels eslògans. I aquests en són els tres primers capítols:

1. Pere Pina: ‘Al Raval, la llei és cega, sorda i muda’.
2. Ferran Busquets (Fundació Arrels): ‘Si no ho fa l’administració, ho han de fer els ciutadans’.
3. Jaime Palomera (Sindicat de Llogaters): ‘Si no fem res, ens acabaran expulsant de Barcelona’.

The post La crisi climàtica, no el canvi appeared first on VilaWeb.

A Maastricht, durant el primer debat entre els candidats a la presidència de la Comissió Europea, el candidat socialista Frans Timmermans va afirmar de sobte que votar verd era ‘votar-nos a nosaltres tres’. Va obrir els braços cap a la dreta i l’esquerra, en direcció a Violeta Tomić, d’Esquerra Unida, i Bas Eickhout, dels Verds, que va reaccionar furiós a una cosa que va qualificar de manipulació del candidat socialista. Però el de Timmermans va ser un gest calculat.

A la campanya, ja de bon començament, els socialistes europeus –que segons les enquestes podrien perdre entre quaranta escons i cinquanta i obtenir el segon lloc– proven de bastir la imatge que és possible una Comissió Europea d’esquerres. Això significaria un canvi total respecte d’allò que ha estat fins ara, sempre amb el PP i el PS units a dins. La proposta trencaria amb la tradició i seria una novetat molt destacable. Però el problema és que ni té credibilitat, provenint de Timmermans, que representa la dreta del Partit Socialista i és vice-president de l’actual Comissió, ni, com sembla, tindrà els números necessaris perquè siga possible.

Un parlament europeu més ingovernable que mai

Les enquestes només són enquestes i en una elecció particularment complicada com és aquesta fa de molt mal dir si es poden agafar com a definitives. Però encara que la majoria de països votaran diumenge, dijous els Països Baixos i el Regne Unit seran els primers a votar i els números no quadren.

Segons les enquestes, els socialistes aconseguirien al voltant de 150 escons, els Verds i l’Aliança Lliure Europea (on hi ha Esquerra Republicana de Catalunya i Compromís) al voltant de 55 i l’Esquerra Unida Europea (on hi ha Podem i Esquerra Unida) una mica menys de cinquanta. Amb la qual cosa la suma cau molt lluny dels 375 escons necessaris per a la majoria. Sumant-hi els liberals de l’ALDE (on hi ha Ciutadans) s’hi arribaria, però és impossible de pensar que partits tan diferents acceptarien una coalició.

Timmermans juga, encara, amb una dada nova. Per primera vegada les enquestes diuen que el PP i el PS sols no aconseguirien la majoria absoluta al Parlament Europeu, una novetat que obligaria a sumar i restar entre les diverses forces polítiques. No solament amb relació a l’eix dreta-esquerra sinó també amb relació a l’eix europeisme-euroescepticisme.

Un socialista molt de dretes

Per aquí intenta fer forat Timmermans, presentant-se alhora com el campió de l’europeisme. Però el seu problema no són tan sols les xifres i les complicades sumes i restes de diputats. Té un passat que dificulta molt que, de sobte, puga aparèixer com el dirigent de l’esquerra europea. I la seua gestió aquests darrers anys a la Comissió fa que aparega molt sovint com la personificació de la burocràcia brussel·lesa. Especialment al seu país, els Països Baixos, que semblen ser el pròxim candidat a abandonar la Unió Europea. I això no és fàcil d’arreglar simplement amb una campanya electoral més agressiva i presidencialista que no s’ha vist mai fins ara.

D’entrada les enquestes al seu país no ajuden. Segons que indiquen, la plataforma euroescèptica Fòrum per la Democràcia hi guanyaria les eleccions i els socialistes obtindrien la cinquena posició amb menys del deu per cent dels vots. Si això es confirma, Timmermans ho tindrà difícil, a part que potser ni tal sols seria elegit eurodiputat. Si finalment ho fos, és veritat que no hi ha regles per a elegir el president de la Comissió Europea i res no l’impediria d’accedir al càrrec, però políticament seria molt difícil de justificar que un candidat rebregat d’aquesta manera a casa seua s’imposés com a president de la Comissió Europea sense haver estat els socialistes primers a escala continental.

A més, no ho tindrà fàcil ni tan sols dins el grup socialista. El 2012 els seus companys mateixos el van qualificar amb el malnom de ‘Brutus’ per la seua implicació en la destrucció del dirigent socialista neerlandès que volia portar el PS cap a l’esquerra. D’aleshores ençà una part de l’esquerra socialista europea el veu com un home que vol portar el partit cap a la dreta, imatge que ha estat molt reforçada amb el pas per la vice-presidència de la Comissió Europea.

De fet, ha estat el primer vice-president en la història de la Comissió Europea, un càrrec creat per Jean-Claude Juncker. Formalment s’havia d’ocupar de les relacions amb les altres institucions europees, de la regulació i del delicat afer de les anomenades democràcies il·liberals. Però a la pràctica ha estat el braç dret de Juncker en tot i no se sap de cap oposició real a cap decisió política del dirigent del PP europeu. Fins i tot ha dirigit el retorn de competències als estats membres i de la renovació de les lleis europees en el marc del ‘millor i més eficaç govern’, un programa que l’esquerra europea ha considerat la bandera del neoliberalisme.

El seu enfrontament amb els governs polonès, hongarès i romanès pels dèficits democràtics creixents li ha fet gaudir d’una certa popularitat entre els europeistes. Així i tot no és clar que això siga suficient per a compensar la imatge de cap de la burocràcia europea que s’ha forjat aquests darrers anys quan, en vista de l’evident deteriorament físic de Juncker, tothom sabia que era Timmermans qui controlava els passos, polèmics i discutits ben sovint per l’esquerra, de la Comissió. Compensar ara aquesta feina d’anys, que l’ha deixat tan marcat, amb una campanya electoral sembla una tasca difícil, si no impossible.

 

The post Una Comissió Europea d’esquerres? appeared first on VilaWeb.

Malgrat que encara és excepcional que les dones arribin a ocupar alts càrrecs polítics, cada vegada és més habitual que tinguin una presència destacable en les llistes electorals. A l’estat espanyol la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) obliga a garantir-hi una composició equilibrada entre homes i dones per tal que voregin la paritat. Però aquesta normativa no afecta les poblacions de menys de 3.000 habitants i per això en alguns municipis del país s’han creat llistes formades exclusivament per dones. És el cas de la candidatura de Compromís a Llíber, un poble de mil habitants de la Marina Alta. Aquesta llista és formada per dones d’orígens diversos d’entre vint-i-cinc i setanta-cinc anys. També és el cas de la candidatura Juntes per Corbera d’Ebre, la llista de JxCat d’aquest poble de mil habitants de la Terra Alta, que fins i tot ha feminitzat el nom. En aquest cas són universitàries, mares de diferents edats i una senyora de setanta anys ja retirada, per tal de reflectir la diversitat dels veïns del poble.

Les integrants de la candidatura Juntes per Corbera d'EbreLes integrants de la candidatura de Compromís a Llíber

Tal com explica Andrea Kruithof, la cap de llista de Compromís a Llíber, no és que pretenguessin ser només dones, però ha esdevingut molt positiu: ‘Va ser una candidatura d’urgència sorgida a l’última hora en veure que, si no ens hi presentàvem nosaltres, el PP s’hi tornaria a presentar en solitari i tindríem quatre anys més d’un ajuntament sense oposició. Ningú no volia afegir-s’hi i les úniques que van respondre positivament van ser dones. Després vam estar molt contentes amb la decisió perquè al poble, com a tot arreu, la política sempre l’han fet els homes. En certa manera, compensem un dèficit històric. Per què genera sorpresa? Estem massa habituats que aquests llocs només els ocupin homes.’ M Carmen González, la cap de llista de Juntes per Corbera d’Ebre, hi coincideix: ‘Igual que les llistes d’homes mai no han estat notícia, les llistes de dones tampoc no ho haurien de ser.’ Però en aquest cas sí que era una cosa que cercaven. ‘Buscàvem un candidat però no el trobàvem. M’ho van proposar a mi i vaig dir que ho acceptava però que volia fer una cosa diferent, que no s’hagués vist mai a Corbera’, explica. ‘És per a demostrar que les dones també tenim el nostre punt de vista en política i podem fer diferent les coses diferent. Es tracta de ser més i dir que podem i que volem que es parli de nosaltres; no volem fer coses diferents de les que fan els hòmens.’

A Llíber, l’encara batlle i candidat a la reelecció pel PP, José Juan Reus, és imputat pel conegut Cas Llíber, que ha acaparat gran atenció mediàtica. Kruithof es mostra satisfeta perquè ara el poble és notícia per una cosa positiva com aquesta candidatura, que ha aixecat gran expectació. Quant a la reacció dels veïns, explica que els adversaris polítics l’han criticada perquè no és mixta, però que la reacció general ha estat positiva. ‘Molta gent hi ha reaccionat amb un “ja era hora!”. Hi ha molta gana de canviar de rol, de reivindicar l’espai públic per a les dones, al qual podem introduir el nostre aprenentatge de l’àmbit privat’, explica. En el cas de Corbera d’Ebre, González assegura que la rebuda ha estat del tot positiva: ‘De la mateixa manera que va ser positiva la reacció de les veïnes quan vaig proposar de fer una llista d’aquesta mena, el poble ha rebut molt bé la iniciativa.’

Per Kruithof, el fet diferencial de la seva candidatura és que les dones poden tenir més sensibilitat en la gestió de qüestions com l’educació, la sanitat o els serveis socials. ‘Podem impulsar moltes propostes per a millorar la qualitat de vida. Ens preocupem de si els xiquets, quan ixen de l’escola, no tenen activitats extraescolars o de si la gent gran no té ningú que la cuide. L’element feminista és portar la política de les cures avant, però no dirigim la perspectiva només cap a les dones.’

La cap de llista de Compromís a Llíber es mostra molt segura que les dones han arribat a la política per quedar-se i que cada vegada serà més normal de veure llistes formades majoritàriament per dones. No obstant això, de moment aquestes llistes només són permeses en els municipis petits, una norma que Kruithof considera que no té gaire sentit. González diu que estaria bé que les poblacions més grans també poguessin tenir llistes de dones, malgrat que prefereix la paritat total i no la proporció 40-60 que és obligatòria per llei.

Llíber i Corbera d’Ebre no són excepcions. Aquestes eleccions aquest fenomen s’ha repetit en més poblacions del país. En són bons exemples la candidatura de Fem poble, Fem Miravet de Miravet, un municipi de la Ribera d’Ebre de set-cents veïns; o la candidatura Independents per Belianes-AM, d’aquest poble de l’Urgell de cinc-cents habitants. Ara, en alguns comicis anteriors això ja havia passat. A Castellfollit de la Roca (La Garrotxa) el PSC va presentar el 2007 una candidatura formada només per dones i a Sant Martí de Llémena (Gironès) ERC el 2015 .

 

The post Les dones s’obren pas a les eleccions amb llistes no mixtes appeared first on VilaWeb.

Steve Bannon és una de les figures emergents més inquietants de les que mouen els fils de la política internacional d’extrema dreta. Ex-executiu de Goldman Sachs i ex-director de la revista digital ultradretana Breitbart News, va ser l’artífex del triomf de Trump i assessor presidencial fins que va inventar la norma de vedar l’entrada als EUA a ciutadans musulmans i el van expulsar de la Casa Blanca.

Llavors va caure en desgràcia. Però, com a bon intèrpret del paper de fanàtic il·luminat connectat al poder i la riquesa i bulímic negociant, ha continuat endavant amb el suport econòmic de multimilionaris ocults, expandint les seves teories i diners per Europa. El seu projecte, anomenat The Movement, ha estès els  tentacles per Europa, on ha establert escoles per a la formació d’alts funcionaris ultradretans i ha col·laborat amb elements ultres com ara Matteo Salvini, Marine Le Pen i Viktor Orbán, que ell considera el seu heroi, oferint-los tècniques de propaganda digital, idees i, òbviament, importants donacions poc demostrables.

Ja el 2016 Bannon va estar molt actiu per Europa donant suport, a l’ombra, al sí en el referèndum del Brexit. Malgrat les divisions de la ultradreta europea i la seva incapacitat fins avui d’unir-se en un front comú (els seus interessos patriòtics particulars entren sovint en col·lisió), un personatge com Steve Bannon podria actuar de galvanitzador i trampolí, quan ja ha demostrat als EUA que es pot guanyar si es deixen assessorar per ell.

La documentarista Alison Klayman acaba d’estrenar a Filmin i als cinemes el documentari Steve Bannon, el gran manipulador, un retrat quotidià, pròxim, del personatge. Durant una mica més d’un any, entre que va ser expulsat de la Casa Blanca i les eleccions de mig mandat que van donar el control del congrés al Partit Demòcrata, la càmera de Klayman ha seguit Bannon en reunions amb empresaris (com John Thornton, ex-president de Goldman Sachs ), polítics europeus ultradretans (com Nigel Farage o Matteo Salvini), platós de televisió, avions, trens, mítings i suites de luxe de quinze mil euros diaris.

Són especialment alarmants les seves reunions i sopars privats, en suites d’hotel amb les persianes abaixades, amb coneguts polítics europeus populistes d’extrema dreta com ara Mischaël Mondrikamen (Partit Popular belga), Jérôme Rivière (Rassemblement National), Nigel Farage (UKIP), Kent Ekeroth (Demòcrates Suecs) i el nacionalista flamenc Filip Dewinter, de Vlaams Belang.

Rafael Bardaji (Vox i FAES) i Steve Bannon.

El film aconsegueix de mostrar-nos els hàbits i les actituds d’un personatge inquietant, provocatiu i, fins a cert punt, pervers, perquè s’expressa a còpia de mitges veritats o mentides que després nega, contradiu o manipula demagògicament, com sempre ha fet el vell feixisme, apel·lant als instints bàsics i els sentiments de les masses menys informades. Sempre té a disposició algun llibre d’Abraham Lincoln, del qual extreu cites aïllades que li donen la raó. És el rei de la manipulació de la cita fora de context, tan recurrent avui entre els freaks pseudointel·lectuals de Twitter, les xarxes socials i la política activa, sigui real o virtual.

Opino que un documental que no aprofundeix en una investigació amb dades que il·luminin les moltes zones fosques que envolten el protagonista (és a dir, que no aporta gaire més informació nova i on tot es limita a una exhibició del monstre, evidentment, d’acord amb el monstre), de retruc, potser sense que l’autora ho pretengui, podria banalitzar el monstre, generar una simpatia ‘rollingstoniana’ envers diable que contribueixi a crear més fans i més adeptes entre els sectors socials que ell pretén de conquerir.

L’estil i els mètodes de la documentarista Alison Klayman potser eren útils per al retrat d’un artista a Ai Weiwei: Never sorry, però són clarament insuficients a l’hora d’acostar-nos al supremacista Steve Bannon quan es disfressa d’angelet. Molta posada en escena i poca profunditat de discurs, d’anàlisi i de crítica política. Però potser l’objectiu de l’autora és generar encara més misteri al voltant del personatge. Si és així, ella sabrà… Per mi, alimentar la incògnita i la farsa seria un frau. Sobretot perquè deixa sense resposta les principals preguntes que preocupen. Bannon aconsegueix, una vegada més, i durant noranta minuts, censurar la informació més important, mantenint-la oculta en la foscor i l’ambigüitat.

Per exemple: Qui el finança? Quins són realment els pactes concrets que té amb els dirigents d’extrema dreta europeus a Itàlia, Hongria, França, Bèlgica, Finlàndia i Espanya, on s’ha trobat amb Vox però només n’hem vist una foto? Una qüestió, per exemple, que malauradament acaba fora del documentari. O bé: Quina és la seva relació ideològica i financera amb Israel i Netanyahu? Per què va esclatar l’aliança amb Trump? Van trencar realment o els seus mutus padrins el van destinar a unes altres missions expansives? Quins són els veritables objectius d’un home que admira Orbán i Leni Riefenstahl, que nega ser neonazi o antisemita, que alhora es relaciona amb polítics neonazis i antisemites i que, quan parla d’Auschwitz és capaç de fer-te posar els pèls de punta?

Steve Bannon diu al film que Auschwitz és el lloc més inquietant que ha visitat en la seva vida. ‘No és fet pel dimoni, és fet per l’home’, reflexiona. I sembla que l’impressiona més com es va construir aquella factoria industrial perfecta per a l’assassinat en massa que no pas l’horror de què s’hi va esdevenir. ‘És enginyeria de precisió al grau màxim’, diu, i anomena amb admiració, entre més, Mercedes i Krupp mentre fa un mig somriure angelical. En aquesta situació i en més seria imprescindible d’ampliar el diàleg per esbrinar el fons profund de què diu, però l’autora no fa preguntes i frustra les ganes de saber més que té l’espectador mínimament informat.

El pòster que anuncia el film és revelador: la seva silueta de perfil sobre fons negre i a baix, a prop del seu peu, una pilota que és la bola del món. Ell se la mira de dalt estant com si el món fos el seu gosset. Segons les imatges de Google, és un disseny que s’associa amb films de mafiosos, fantasmes, zombis, terror i crims en sèrie.

Steve Bannon, Matteo Salvini i Mischaël Modrikamen. El documentari, eina del sistema contra el periodisme?

És una llàstima, i una pèrdua de temps, que gran part del documentarisme actual sigui tan contrari a la investigació periodística de denúncia. És una llàstima, perquè evitant continguts incòmodes en un afany de ser comercial o per l’egolatria de voler cercar un estil propi, més postmodern, menys clàssic, i cercar suposades ‘noves mirades’ sobre la realitat, allò que es fa, generalment, és acontentar el sistema. Perdre’s en detalls innocus o anècdotes i desviar la mirada crítica i de denúncia, si més no la més bàsica i necessària, la purament il·lustrativa, informativa i generadora social de debat crític i coneixement.

Hi ha una idea del sociòleg francès Pierre Bourdieu sobre la intel·lectualitat que sempre m’ha fet pensar: ‘L’excel·lència en la majoria de les societats és l’art de jugar amb les regles del joc fent, d’aquest joc amb les regles del joc, un homenatge suprem al joc. El transgressor controlat és tot el contrari de l’heretge.’

A mi em sembla molt probable que aquest documentari l’hagi controlat l’omnipotent Steve Bannon, que fa veure que es deixa filmar lliurement i que l’autora, Alison Klayman, en la seva passivitat o empanada pseudocreativa, li ha fet tot el joc, inclòs el d’introduir algun element contra ell per aparentar llibertat d’expressió i de crítica.

Un dels moments més interessants on es posa en evidència el protagonista, una petita concessió gairebé de justícia poètica, és quan s’inclouen uns quants minuts d’una entrevista punyent del periodista Paul Lewis de The Guardian. Gran periodista. Ell ataca amb arguments i Bannon i la seva col·lega italiana es defensen desautoritzant-lo o dient-li mentider. Un vell recurs del poder. Fins i tot hi ha un moment que hi interfereix el traductor simultani acusant-lo d’entrevistador feixista. Sembla, doncs, que per a Alison Klayman és més important la intervenció patètica i gratuïta del traductor en favor de Bannon que moltes de les preguntes del periodista.

Per sort, The Guardian la va publicar extensament. Si algú s’hi vol entretenir, que la miri aquí i compari un reportatge com cal amb un documentari pretesament independent, de creació, innocu, divulgat per Filmin, però molt sospitós d’estar al servei del poder i de qui es deixa filmar. I que potser, indirectament, el finança.

Una dada important que aporta el periodista Paul Lewis en els seus reportatges a The Guardian és que la clau de l’èxit d’Steve Bannon és el seu domini de la tecnologia numèrica, la manipulació i les notícies falses. Un dels seus finançadors és el multimilionari Robert Mercier, un científic informàtic que s’ha enriquit fent servir algoritmes per a influir en els mercats financers.

L’Steve Bannon a l’ombra d’Steve Bannon

Un altre detall que desmereix el documental és que en noranta minuts de film, que pretenen de representar més d’un any de les activitats i discursos d’un ideòleg i impulsor mundial de l’extrema dreta, no hi apareixen qüestions com ara el moviment feminista, la causa LGTB, l’avortament, l’ecologia o l’escalfament del planeta… Ens el pinten com un monjo misogin, que treballa dia i nit i dóna la vida per una missió nacionalista profunda. Res més lluny del neofeixisme, el masclisme, l’homofòbia, el negacionisme i la fe creacionista que, en realitat, inspiren el protagonista i els seus sequaços.

Per sortir de dubtes, si algú encara en té, i poder veure allò que el documentari no explica i ni tan sols contrasta, convido els lectors a donar una ullada a Breitbart News, el digital d’extrema dreta que Steve Bannon dirigia. La web és un atac permanent a l’estat del benestar, una línia obsessiva i contradictòria amb el populisme de classes mitjanes i obreres que ell assegura defensar amb fervor. Allà s’hi han publicat aberracions ben oposades. Com per exemple notícies que asseguren que les ajudes socials ‘fomenten el terrorisme’ o ‘l’Estat Islàmic’ o que ‘es gasten cada divendres en els clubs d’striptease’.

Trump i Bannon. Fins on pot arribar el cinisme de Steve Bannon?

El seu cinisme pot arribar fins ben lluny mentre hi hagi films com aquest. I crítics, periodistes i mitjans que hi donin suport. És ben clar que Steve Bannon és un gran actor, un cínic, un farsant, un tafur trampós, un oportunista. Però la qüestió és fins on és capaç de ser-ho. Fins on li permetran de continuar els foscos poders que el financen?

De moment, sembla que el seu idil·li amb l’extrema dreta europea no acaba de reeixir, però Bannon és molt tenaç. Si va ser capaç d’impulsar Trump, pot ser decisiu, també, en el futur, en el seu suport per a l’extrema dreta europea? És un farsant més que un dia desapareixerà o bé que crearà escola?

El seu discurs simplista es basa en un grapat de conceptes que a còpia de repetir-los pretenen acabar semblant axiomes: nacionalisme econòmic, família i tradició cristiana, odi a l’altre, estar del bon costat de la història, preocupar-se pels ‘nostres’ i odiar la globalització. Els conceptes són tan amplis que poden generar suficient ambigüitat per a adaptar-se a moltes geografies i discursos polítics nacionalistes. Bannon ha fabricat un estil i un argumentari que podria ser una mena de mínim comú denominador per als nacionalismes de tot el món.

La farsa és tan evident que potser per això triomfa? Com pot odiar la globalització un home que viu del gran capital que ha generat, precisament, aquest estadi actual mundialista del capitalisme? Com pot tenir la barra de parlar en contra del feudalisme econòmic, si ell, en el fons, és un factòtum a l’ombra del nou feudalisme econòmic nord-americà mundial?… Més ben dit: el nou feudalisme líquid, potser, com diria la pedanteria postmoderna mediàtica?

O més encara: com pot gosar, un ex-executiu de Goldman Sachs que hauria d’estar a la presó o, si més no, pel cap baix, inhabilitat per haver intervingut en afers de política econòmica pública, presentar-se amb tota la cara com el geni que té la solució per a aixecar una economia que ells mateixos van enfonsar? O és que, potser, l’estratègia és novament la de sempre, obtenir més beneficis a partir de solucions i idees màgiques que ho enfonsin tot encara més? Fins a l’infinit.

El negoci de Bannon, a qui li agrada molt de pronunciar paraules com ‘guerra’ i ‘revolució’, és, com en els conflictes bèl·lics, fer negoci destruint per després fer negoci tornant a construir? Sigui com sigui, de moment, el seu negoci és xerrar, intoxicar, manipular i convèncer. Per aconseguir quina cosa, a banda diners i poder? Potser tant és on s’arribi, si s’arriba a algun lloc. El negoci el fa fent camí i cobrant perquè remena fum.

En el documentari El gran manipulador d’Alyson Klayman, Bannon és en escena constantment i la domina, actua i ens mostra el seu costat humà, seductor, gairebé d’idealista sacrificat, addicte a la feina i bevedor compulsiu de Red Bull. Ens mostra un home que creu en les seves idees, que, a la seva manera, vol el bé per als americans i del món sencer i que ha engegat una guerra mundial de propaganda política perquè triomfi la ultradreta arreu del món. Ens presenta un home incansable, entregat i lluitador, estiguis d’acord amb ell o no. Això transmet, a primer cop d’ull, el film. Quants espectadors retindran només aquest retrat, en el fons simpàtic, d’un patriota americà sonat, disposat a donar-ho tot pel seu ideal?

Si el personatge és inquietant, inquietants també ho són els efectes que pot generar el film. Una cosa és clara: el rei de la propaganda i la manipulació sap com travessar la pantalla, sap seduir la càmera i arribar a l’espectador mitjà amb la seva aparent humanitat, ironia i fatxenderia. Els seus gests i mirades, els seus missatges simples, i l’evocació d’una missió gairebé divina per a salvar les classes mitjanes i populars dels EUA i del món sencer poden ser tan atraients per a molts, com també ho va ser Donald Trump per guanyar la presidència.

Bannon amb Marine Le Pen. Tots els polítics voldrien tenir d’assessor Steve Bannon?

Vist i criticat Steve Bannon, el seu documentari, i donant voltes al tema, hi ha una reflexió que m’és evident: si Bannon és un model, el sistema democràtic necessita urgentment una renovació a fons. Estic convençut que molts dels polítics que coneixem (i suportem) voldrien tenir d’assessor un Steve Bannon. Sense perdre, però, el seu petit cubicle geogràfic de poder i d’espai social intoxicable a rendibilitzar i redimir. Ni, òbviament el suport de la seva cort privada de periodistes i d’intel·lectualets, generosament recompensats en mitjans públics i privats.

Miris on miris, de lluny o de prop, tots els polítics impregnen de populisme el seu discurs i el simplifiquen en eslògans fàcils. No lluiten en el debat ideològic ni discuteixen el compliment de projectes promesos ni els resultats concrets i reals. Tots apel·len a un ‘nosaltres’ que és el seu i generen l’odi contra l’oposat i el dissident esgrimint sentiments ètnics, racials, folklòrics, patriòtics, rurals o religiosos. Tots solen dir que l’enemic és l’altre, que la culpa de tot, inclosa la seva incompetència i corrupció, és de l’altre, sigui el país veí, els immigrants negres, xinesos o musulmans o els seus mateixos dissidents irreductibles, en cas que en restin. I tots, tots, es pretenguin de dretes o d’esquerres, diuen que es preocupen dels ‘nostres’ i que són ‘al bon costat de la història’.

L’estil d’Steve Bannon, simptomàticament, podria unir tots els xarlatans i comissaris polítics ben poc honorables que avui governen arreu. Les mateixes frases valen per a diferents banderes i ideologies, fins i tot aparentment oposades, perquè serveixen als mateixos interessos i objectius del capital. És un estil que cada dia ens acosta més al pitjor dels escenaris totalitaris del segle XX.

David Fear, crític de Rolling Stone, ha compartit una impressió sobre aquest documentari que comparteixo absolutament: ‘És un film recomanable de la mateixa manera que un doctor recomana regularment colonoscòpies; no és una experiència de les més agradables, però és millor aguantar aquesta molèstia perquè les alternatives són molt pitjors.’

The post Steve Bannon, el gran manipulador o la banalització d’un ultradretà appeared first on VilaWeb.

El president Carles Puigdemont fa any i mig que viu a l’exili i ara es presenta a les eleccions europees de diumenge que ve. Explica que és part de l’estratègia catalana de República i independència. En aquesta entrevista a la Casa de la República, a Waterloo, parla d’Europa, del procés català, dels rivals independentistes i dels unionistes. Puigdemont rep VilaWeb i la primera cosa que fa és preparar el cafè ell mateix a la cuina de casa. La darrera que fa, ja fora d’entrevista, és mostrar una col·lecció d’originals de la revista Ariel. ‘A tu t’agrada, oi, la cultura?’, diu mentre toca amb delicadesa i admiració la revista. Entremig, Puigdemont respon les preguntes amb temps.

—Per què voleu ser eurodiputat. Quin és l’objectiu?
—Ser eurodiputat s’ha d’entendre com una peça més d’una estratègia catalana de República i independència, amb dos fets circumstancials: A mi m’han suspès tots els drets polítics d’ençà del juliol de l’any passat. Políticament estic paralitzat. No ens van autoritzar la investidura, no em permeten d’exercir política per ser elegit i després resulta que tenim unes eleccions al Parlament Europeu que arriben en un moment de maduresa de l’acció exterior. Ens permet de fer un gran salt gran endavant. És per a posar-ho al servei de l’acció exterior i de l’exili.

—Com valoreu Juncker?
—El president del Brexit. Ha estat molt decebedor. Si buscàvem un lideratge europeu en què ens poguéssim reconèixer, no és Juncker.

—Hi heu parlat, amb ell?
—No.

—Quins canvis necessita Europa?
—Europa necessita canvis d’arrel democràtica. Si analitzes les estatístiques de l’Eurostat, veuràs que hi ha un procés, preocupant, de distància entre la societat i les institucions. Tan sols menys del 50% pensa que el seu vot compta a la UE. Els nascuts als anys cinquanta consideren essencial de viure en una democràcia, però, dels nascuts als anys vuitanta, menys del 47% ho comparteixen. Això vol dir que tenim un problema de valors. Un problema important.

—El 27-O Europa ens falla. Per què?
—Jo no diria que ens falla el 27. Diria que ens falla el dia 1. I ens falla successivament. Va romandre indolent, i fins i tot còmplice, veient que ciutadans europeus eren agredits visiblement, públicament, per la policia d’un estat membre sense cap motiu. I això viola totes les normes i els valors fundacionals. No és que ens falli en el procés d’independència. Ja sabíem que no ens farien costat i que farien costat a l’estat espanyol. Però com a ciutadans europeus qui ens havia de protegir, no va fer-ho.

—Alhora, s’ha de dir: sou lliure gràcies a Europa. És com una paradoxa.
—Precisament és l’esperança. Tot això que he dit és vàlid. Europa és imperfecta i ha de millorar. Europa té amenaces i problemes, Europa no sempre fa les coses ben fetes. Però és l’únic camí possible. No hi ha cap espai de democràcia més gran al món que aquest. Tot i les imperfeccions.

—Hi ha votants espanyols que us podran votar a Madrid, a Sevilla, a l’estat espanyol en general. Quin missatge els doneu?
—Hi ha una pàtria que compartim, que es diu democràcia i Europa. No hi ha cap mecanisme millor per a arribar a una plena democràcia que un sacseig del règim del 78. I tots els intents fets fins ara han fracassat. Crec que el procés català és el que més ha ensenyat les vergonyes del règim. I l’ha posat en una situació en què s’ha de confirmar a si mateix en aquest status quo tan insuficient i lamentable o bé s’ha de renovar.

—Als unionistes catalans, quin missatge els doneu?
—Un de doble: ens necessitem mútuament per a poder reforçar la democràcia. I aquí hi ha un consens ampli. L’unionisme català no té res a veure amb l’unionisme espanyol. L’unionisme català no es pot confondre amb la intolerància antiindependentista que hi ha en part a Espanya. Tenen una idea molt clara: ‘No volem la independència, però ho volem decidir a les urnes.’ És un element diferencial que cal respectar. Segon element: en qualsevol cas haurem de fer un país compartit. O una República compartida, o una monarquia, però compartida. Per tant, ens hem de posar d’acord, i crec que hi estem, en quin model tenim d’escola, de salut. Perquè hi portem els nostres fills. Detecto un gran consens de model. Hem de reforçar aquesta idea de model compartit.

—Els ciutadans es trobaran dues llistes independentistes. Per què han de votar la vostra i no l’altra?
—Tothom ha de trobar les seves raons. La resposta és complicada si no vull entrar en desqualificacions ni menysteniments, cosa que no vull fer. Sí que puc dir que nosaltres pensem anar a Europa a fer una feina que la gent ja ha vist que fèiem. Amb uns recursos molt limitats i amb moments de perill molt alt. I crec que ens hem guanyat la credibilitat en la defensa de les nostres posicions. I que hem aconseguit coses. Ara demanem de fer un salt endavant. Necessitem les condicions per a recórrer Europa, parlar amb gent, i això crec que és una necessitat que té el procés d’independència.

—Sou president d’una República que no existeix. De moment.
—Nosaltres tenim una República en construcció. En marxa. Som una República que va decidir de néixer per voluntat popular i que sap que el procés de maduració és llarg. I en el mateix naixement de la República hi ha la síntesi: es basa en la voluntat de la gent. Això va, això va anant al marge dels lideratges.

—El professor Jorge Cagiao diu que el ‘com pitjor, millor’ funciona. Per exemple, el PP al poder fa créixer l’independentisme. D’aquest punt de mira, tenint-hi el PSOE és molt més complicat que creixeu. Veient-ho així, va ser un error investir Pedro Sánchez?
—Al marge de si comparteixo aquest punt de vista, crec que no. No va ser un error d’investir Pedro Sánchez. Ho hauria pogut ser. Però no. Diguin què diguin, Europa mira molt aquest procés. I mira la nostra actitud i la de l’estat espanyol. I veu que, tot i tenir gent a la presó, a l’exili, i una posició dura davant, l’independentisme català fa una proposta clara d’alternativa democràtica. I això no és sinó benefici. En termes interns, mireu, encara podríem discutir algunes coses. Però en termes d’estratègia, només podíem sortir-ne reforçats. És igual com el dia 10. És un error? En aquell moment, sí, però en termes de relat de cara enfora nosaltres hem demostrat que la nostra invocació al diàleg és sincera, no retòrica. Que estem disposats a suportar coses molt dures. I que mentrestant l’altre costat no fa res.

—Potser sí que ens falta instint matador.
—Això m’ho ha dit gent, gent no catalana ni espanyola. Gent important que m’ha fet aquesta mateixa anàlisi. Però vam decidir que nosaltres triàvem un camí inèdit cap a la independència. I per tant n’hi ha poques referències i referents. I no ens hem de desviar d’aquest camí. És un camí molt segur i lent. Malgrat les coses que ens han passat, no hem reculat. Aquesta societat es va emancipar.

—El full de ruta de l’ANC diu que si superem el 50% a les eleccions hem de declarar la independència. Abaixar bandera, etc. Com ho veieu?
—Hem de debatre-ho bé amb l’ANC i amb els altres actors polítics. Això té sentit si mantenim aquella unitat estratègica i de treball que ens va portar a l’1-O. Hem de treballar i acordar com fem la fase següent. Crec que això ens falta fer-ho. Els efectes de la repressió hi han estat i l’exili afecta, el cicle electoral afecta. Hem d’esperar a tenir un altre paisatge polític i judicial abans de prendre decisions.

—Eleccions municipals i europees. Si superem el 50%, més enllà del full de ruta de l’ANC, quins canvis produirà, a parer vostre?
—Hi ha una cantarella que diu: ‘No sou prou gent i quan siguem prou gent tindreu legitimitat.’ Si això és així, potser aquest argument haurà decaigut. Com que serem prou gent, això ens legitimarà per a un acte unilateral per la independència. Potser aquesta idea màgica que l’estat espanyol ens respectarà quan siguem més del 50% en unes eleccions desapareixerà, també.

—El procés català posa en qüestió l’estat nació. Hi esteu d’acord?
—Hi ha coses que no cal que les posi en qüestió el procés català. La revolució industrial mateix les posa en qüestió. O el concepte d’identitat. Una llengua, una cultura, una pàtria. Això és estat nació. I tot això ha saltat en mil bocins. La globalització, les onades migratòries, per mil raons. L’estat nació és una eina obsoleta per a respondre als desafiaments. És d’escriure a mà quan la gent necessitat ordinador. L’estat nació clàssic se sent qüestionat i reacciona amb violència o amb patriotisme. Però les societats i els estats han canviat molt. El 1972 hi havia un 40% de gent sense escolarització. D’aquí ve aquella frase: ‘Compte amb els referèndums, que la gent no sap què vota.’ Paternalisme democràtic. Perquè avui la societat té tanta formació o més que la classe dirigent. Avui l’equip de govern d’un ajuntament ja no és necessàriament aquella elit.

—Mas-Colell a l’Ara: ‘Ha arribat l’hora d’ERC. Són ells els que tenen l’hegemonia. Ara els toca a ells.’ Hi esteu d’acord?
—No ho sé. No sé si estic d’acord que això del combat per l’hegemonia entre els partits sigui la millor eina per a dirigir un procés d’independència. No hi he participat. I si ens diem ‘Junts per Catalunya’ és perquè compartim que aquesta és una hegemonia de la societat i que els partits hem d’atendre’n les demandes. O reunim les màximes forces o la suma de debilitats no ens farà més forts.

—Mirant el resultat de les eleccions espanyoles, veieu que potser hi ha un canvi d’hegemonia?
—Depèn de per a què  ha emès el vot la gent. Hem de mirar-ho amb perspectiva. El 21-D havien de passar unes coses que no van passar. A les eleccions generals la gent va votar, segurament, la llista que va veure que tenia més opcions de guanyar. Però mirem un cicle electoral complet per a analitzar aquesta situació.

—Fem una travessa: a les municipals guanyarà ERC i a les europees, Puigdemont.
—No ho sabem. Si això és un combat entre partits, no guanyarem. El meu adversari no és ERC. El meu adversari és l’estat espanyol. Un estat autoritari i demofòbic que ens ha enviat a l’exili i a la presó. Les energies no les focalitzo a apartar de la lluita per la independència cap formació política que consideri aliada. El meu esquema és un altre.

—L’espai postconvergent (Junts per Catalunya, la Crida, PDECat), qui ha de reconstruir-lo, qui ha de bastir-lo? Vós?
—’Postconvergent’ o ens engloba a tots o no engloba ningú: ERC també és postconvergent, i la CUP.

—El centre-dreta català, doncs. Qui l’ha de bastir?
—Exactament igual. Hi ha gent de Junts per Catalunya que no és de centre-dreta ni de centre. Em sembla tremendament injust aquest reduccionisme, sovint interessat, que diu que tot això que no és aquest altre és dreta. És una tremenda injustícia. Hi ha molta gent, Jordi Sánchez mateix, que no mereix aquesta ofensa.

—Ho deia perquè com a país ens interessa de tenir un centre-dreta, una dreta independentista. Oi?
—Ens interessa de tenir com més independentisme millor, cert. Però en aquest país, la visió que no és estricament sota l’etiqueta d’esquerra no pot ser considerada no progressista. Aquesta patrimonialització excloent del progressisme que fa una certa esquerra ortodoxa, antiga, poc moderna, no fa servei al país. Quedeu-vos vosaltres la dreta, com que socialment és minoritària… No és una anàlisi correcta de la realitat catalana. Allò que abans era un espai clàssic de dreta o centra-dreta, ara ha mutat.

—On us situeu? De dreta o de centre-esquerra?
—Jo no he estat mai de dreta. He estat sempre progressista. Però fa trenta anys que m’etiqueten de dretes. I demano: tots aquests que etiqueten algú que visiblement no és de dreta a la dreta, se’n cansaran mai? No. Per què ho fan? Per interessos espuris de partit. Deixem-ho estar, això. Si milites en un partit socialista, això et fa d’esquerres? Potser ets un refotut conservador, amb les teves polítiques. Conec molts conservadors d’esquerra. I molts progressistes suposadament de dreta.

—Per què hi ha aquesta connexió entre vós i Die Linke? És un partit que alguns veuen com l’extrema esquerra alemanya.
—Die Linke és divers. Hi ha Bodo Ramelow, president de Turíngia, una persona de gestió brillant d’un land, fins a gent que potser sí que ve del comunisme, i alguns altres de l’SPD. Die Linke són gent demòcrata. Coincidim amb el reforçament democràtic d’Europa. Són antifeixistes de manera militant, aquí ens trobem. Encara que puguem tenir discrepàncies en el model econòmic o social, no en tenim en els termes democràtics. Però no van ser els únics. Recordo les declaracions d’un alt dirigent del partit liberal, el vice-president del Bundestag, que va dir que no em podien detenir. Té a veure amb la mirada mental. Si la fem hispànica o europea. A Europa no són sota el paraigua del sectarisme ideològic.

—Quin any serem independents?
—Ens hem emancipat mentalment. Quin any serem reconeguts internacionalment? No ho sé. Vaig preguntar a alemanys si haurien imaginat sis mesos abans que el mur cauria, i em van dir que sis mesos no. Sis dies.

—Però abans em dèieu llarg termini.
—Pot ser qüestió de llarg termini. El mur de Berlín va durar molts anys. I es va ensorrar en qüestió de minuts. Hi ha factors que ignorem. Circumstancials o atzarosos. No sabem quins efectes pot tenir una sentència. Hem d’estar preparats, això sí. Fer pronòstics és molt complicat. La cosa important és el procés: no recular.

—La reacció a la sentència quina hauria de ser?
—No la podem aventurar. No en sabem ni data ni contingut. Hem d’estar agafats a l’esperança que l’estat espanyol s’adonarà que l’única cosa que li convé és una absolució.

—Què creieu, que tornareu a una República o a una Catalunya autonòmica?
—Sens dubte a una República. Si torno a una Catalunya autonòmica és que torno a la presó. És evident que l’estat espanyol, a mi, m’empresonarà. Això és així. Però bé, ja ho veurem.

—L’exili i la presó canvien la perspectiva. Quina lucidesa heu guanyat?
—He pres consciència que juguem en una altra lliga. Una altra dimensió. Que és veritat que hi ha una dimensió hispànica del conflicte. N’hi ha. Però també hi ha una dimensió europea i internacional que hem de reconèixer i jugar-hi.

—Una qüestió delicada: potser hi ha morts pel camí. No perquè matem ningú. Sinó perquè potser ens maten. Si continuem anant al fons, potser ens agredeixen. Això no caldria dir-nos-ho els uns als altres, com a societat madura que som?
—L’estat espanyol no s’ha compromès mai a rebutjar la violència per impedir la independència de Catalunya, mentre que nosaltres sí que hem dit explícitament que rebutjàvem la violència per aconseguir-la. Això ja et diu que tenim mirades diferents en aquest conflicte. Però jo encara penso que en l’Europa del segle XXI, que ens precedeixen tants conflictes, que tenen origen en la manca de respecte d’aquests principis fonamentals, ningú no es pot permetre de caure en cap error. Parlàveu de l’estat nació: se sent amenaçat, l’estat nació. Sap que l’actualitat no l’apel·la. I que la seva transformació és tan dura que pot qüestionar els fonaments de la seva autoritat secular. I, com que se sent amenaçat i qüestionat, pot reaccionar amb violència. Però és qüestió de temps que ens en sortim, no en tinc cap dubte.

—Què en penseu, de Pérez Rubalcaba?
—No el vaig conèixer personalment.

—I de l’afer Iceta?
—Iceta té un problema: no sap amb qui ha d’estar enfadat.

—Què us sembla Jordi Graupera?
—L’he conegut. Té un projecte de laboratori d’idees interessants, però honestament, crec que la ciutat de Barcelona només té una alternativa seriosa, sòlida, en Quim Forn i l’Elsa Artadi.

—I Jaume Asens?
—L’he conegut més ara que no abans. Tinc un gran concepte d’ell com a persona, com a demòcrata. És una persona d’esperit republicà en el sentit més noble del terme i a qui sempre estaré agraït. Lleial i solidari en temps difícils.

—Artur Mas?
—És una persona admirable, honesta, solidària, resilient, afectuosa. M’ha tractat bé sempre.

—Digueu-me un unionista que us agradi.
—Alberto Garzón i Pablo Iglesias. Val molt la pena de conèixer els seus punts de vista.

The post Carles Puigdemont: ‘Tornaré a una República. Si torno a una Catalunya autonòmica, és que torno a la presó’ appeared first on VilaWeb.