Vilaweb.cat

Closcadelletra (CXC): Jardí d’ecos

De vegades pas molt de temps escoltant la persistència d’allò que ja no hi és.

Rep aquestes imatges, rep aquestes ombres, rep aquests sons, em vénen aquestes bafarades d’un quasi no-res que titil·la entre els dits.

Com una llum ressuscitada, després d’una espera llarga, sent un vol de paraules que toca uns versos de Joan de la Creu que em fereixen amb alegria inusitada.

«Esperé solo este lance,

y en esperar no fui falto, 

pues fui tan alto, tan alto,

que le di a la caza alcance.»

El cant és llunyà, sensorial i puríssim, ple d’una espècie de dolçor seca perfectament tranquil·la.

Una pau, uns límits de confiança, tendres.

Quin és el mur que em cal perquè ressonin dins l’orella els ecos que em guiaran, en la nit obscura, fins a la joia i la tristesa indissolubles?

Em tremolen les mans mentre escric: esquerdes d’un temps feixuc del qual no vull ni sedassar els desastres, mentre, sota un cel gris, mir amb molta d’atenció les primeres fulles grogues dels ailants que suren damunt l’aigua nocturna del safareig.

No vull escoltar els profetes de la crisi sempre seguida que mengen els cervells del personal i l’infecten amb els miasmes de l’angoixa i de la por.

L’esperit ha de guanyar el combat contra l’irracional que ataca a les totes.

Cal retrobar el sentit del possible i de la invenció, mantenir una consciència rebel de les pròpies necessitats.

Fotografia: Jean Marie Del Moral.

S’imposa el cadascú per si mateix, quan caldria pensar en el col·lectiu i el compartit.

Augmenten les desigualtats, el populisme i la supremacia de les finances.

L’enriquiment frenètic d’uns pocs rics en detriment de moltíssims d’assalariats, d’aturats i de pobres del món.

Volem pa i roses!

Volem sens falta un lirisme novell i humanista que farà esclatar els fonaments armats d’immobilisme que aixequen les forces del mal seguit seguit.

Són més necessàries que mai les vies noves de poesia espacial i sonora, aliances de les melodies més simples i dels harmònics més arriscats.

Nuar la tradició a la recerca, vivificar un doble moviment de ruptura i de continuïtat damunt el fil del funàmbul que treballa sense descans entre passat, present i futur.

Vindicar l’originalitat d’una ascendència escollida lliurement que posseeix les virtuts fundadores: l’energia profètica, l’amor de la perfecció, la imantació de la novetat, la singularitat de les cal·ligrafies.

Imatges fulgurants, insolències prosòdiques, enrenous triomfants, culte als records, imaginacions ardents, alfabets mentals i al·lògens, proeses tipogràfiques, fonts antigues i insòlites, girs totals i capgiraments de tons i de registres, ambivalències i pertorbacions, calembours i pot-pourris, la pràctica llibertària de la fusió del real i l’imaginari, la unió de l’etern i de l’efímer, del singular i el plural, la llibertat absoluta i el gran ressort del nou que és la sorpresa.

Els fils d’una tela d’aranya s’han posat de cop a vibrar, a fer ecos d’aquestes vindicacions humils que són una melodia profunda de no-resos com la poesia i com la glòria.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

The post Closcadelletra (CXC): Jardí d’ecos appeared first on VilaWeb.

Quina gota farà vessar el got?

Per mi que aquesta Diada ens ha deixat, portes enfora, dues perles més que significatives.

Una és la portada del diari La Razón. Històrica. Si no l’heu vista, cerqueu-la: s’hi veu una imatge parcial de la plaça d’Espanya amb poques desenes de persones esparses sota el lema que hi havia al parterre central, ‘Objectiu independència’.

Vol fer entendre, és clar, que enguany la Diada va aplegar només quatre gats. Que va fer figa. Que ja no ocupem els carrers. La foto és real, i tant, però el diari en fa un ús del tot enganyador. Oi que no és la mateixa cosa posar sota la imatge el titular que la Diada perd gairebé la meitat d’assistents, com van fer, que deixar-hi el peu que hi va posar el fotògraf? Es veu que deia ‘la plaça omplint-se un parell d’hores abans de les 17.14’. Doncs això.

És evident que, en publicar aquesta imatge, La Razón no informa d’allò que va passar. I tampoc no es pot dir que es permeti d’opinar sobre els fets al·ludits. No, la cosa que fa és crear un equívoc que simplement distorsiona la realitat per portar el lector a construir una mentida per ell mateix. Aquests independentistes estan acabats. Ja els hem derrotat. Això es deuen haver dit la majoria de lectors fidels d’aquest diari, que bé que en deu tenir.

Vet aquí què fa aquesta portada significativa. Expressa millor que cap descripció, ni que la farcíssim de detalls, quina mena de subjectes i d’institucions tenim davant. Deixeu-me generalitzar: l’estat espanyol i els seus sicaris –el diari La Razón n’és un dels més aplicats– no tenen gens de respecte per la realitat, per la veritat o per la justícia. Són uns bàrbars per als quals el fi sempre justifica els mitjans, i els justifica tots. No hi ha bé superior a la unitat d’Espanya i en nom seu tot és lícit. Sense excepció.

N’hem de fer cas, nosaltres? No, ni cal que ens hi posem nerviosos. Simplement acceptem-ho: són així. No tenen gota d’interès a escoltar-nos ni a entendre què passa aquí de ja fa deu anys. Només pretenen negar-nos. Mentint, per començar.

La segona perla són les declaracions d’Eva Granados, portaveu del PSC al parlament, que el vespre del dia Onze va deixar anar a Catalunya Ràdio, literalment: ‘En cap cas no creiem ni en l’autodeterminació, ni creiem que hagi de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com pot ser aquesta.’ Això sí que té suc i bruc i truc!

Tot i haver defensat durant tant temps el dret dels pobles espanyols d’autodeterminar-se, ja fa unes quantes legislatures que el PSOE i PSC han fet seu el mantra que això de l’autodeterminació no existeix, que si existís no ens seria aplicable i que en tot cas ens autodeterminem cada vegada que votem. Ai no, això ho han retirat de l’argumentari després que, d’unes quantes convocatòries electorals ençà, els vots de la majoria sempre són favorables primer al sobiranisme i ara a l’independentisme. O sigui que res de res.

Però aquesta vegada la insolvència intel·lectual i la degradació política de Granados l’han portada a afegir-hi una coda magnífica: una decisió així és massa important per deixar-la en mans dels ciutadans. Ospa! Per fi els socialistes nostrats admeten que es consideren dirigents espirituals tocats per la gràcia que els farà capaços de dirigir els destins dels ciutadans que pretenen de governar fins i tot contra la seva voluntat, redreçant-nos les fantasies i la immaduresa. Visca el despotisme il·lustrat!

No puc dir que m’hagi sorprès. Però aplaudeixo que hagi proclamat aquestes paraules. Així cauen les màscares. Així tot és una mica més clar.

La mentida de La Razón i el despotisme de la Granados són dues de les perles que la Diada ha deixat portes enfora. Portes endins, mentrestant, hi vam tornar a ser, molts, prou per a demostrar que estem disposats a tornar-hi. I si érem una mica menys potser és perquè tots plegats ja estem tips que ens facin passar cançons. Ja ho sabem, que davant tenim mentiders i dèspotes. I també sabem que dins n’hi ha massa que estan pendents sobretot de la seva sort, de la del seu partit. Però en qualsevol moment el got vessarà. I aquesta vegada no deixarem que ens falli ningú.

The post Quina gota farà vessar el got? appeared first on VilaWeb.

Jordi Puigneró: ‘L’IdentiCAT pot servir per a votar, no ens n’amaguem’

Jordi Puigneró (Sant Cugat del Vallès, 1974) és el titular de la conselleria de Polítiques Digitals i Administració Pública, creada en la legislatura present amb la voluntat de fer la República digital, una idea molt pregonada per Carles Puigdemont. La setmana passada Puigneró va presentar el que ha de ser un dels projectes puntals de la conselleria, IdentiCAT. Vol que Catalunya es converteix en el primer país a dotar-se d’una identitat digital descentralitzada mitjançant la qual el ciutadà sigui ‘propietari, gestor i custodi exclusiu’ de la seva identitat i les seves dades.

I què vol dir això? S’ha comparat amb el DNI digital. És cert que l’objectiu final del projecte és convertir-se en el sistema d’identificació oficial català, però ara mateix la Generalitat no té aquesta potestat. La singularitat d’IdentiCAT és que cadascú gestionarà les seves dades i l’estat no les pilotarà. Tot això es podrà fer gràcies a la tecnologia de la cadena de blocs, que assegura que ningú no tingui el control absolut de les dades i les pugui manipular. És un projecte pioner encara amb molts interrogants perquè es desconeix encara com es podrà aplicar i si el sistema ho permetrà, però vol intentar ser una nova manera d’identificar-se en la revolució digital en la qual estem immersos.

Expliqueu-me, perquè pugui entendre-ho tothom, què serà el projecte que vàreu presentar la setmana passada, l’IdentiCAT?
—Primer hem d’entendre’n el context, perquè si no, no es pot entendre aquest projecte. Un informe del Fòrum Econòmic Mundial diu que aquests pròxims quinze anys la humanitat s’enfrontarà a tres grans desafiaments: el migratori, el canvi climàtic i la revolució digital, que ens afecta a tots els àmbits. I en aquest desafiament digital s’hi emmarquen també nous drets emergents que hem de ser capaços de garantir a la ciutadania i de respectar-los-hi totalment . Un és el dret d’accés a internet, el dret de tenir un espai cibersegur, i un tercer que és el propòsit d’aquest projecte, el dret de tenir una identitat a la xarxa. Veiem que al món emergeixen dos grans models antagònics. D’una banda l’americà, en què la tecnologia i les dades les gestionen clarament les grans corporacions, normalment amb un propòsit econòmic. I d’una altra banda tens el model xinès, que fins i tot és més perillós perquè la tecnologia i les dades les governa l’estat amb una voluntat clara de controlar el ciutadà. Per tant, els europeus estem obligats a posar un tercer model damunt la taula i que les dades i la tecnologia les governin els ciutadans; un model utilitzant tecnologies que ens permetin d’apoderar el ciutadà.

Aquest és el context. Llavors, en què consisteix el projecte?
—Fins ara els models d’identitat es gestionaven d’usuari a usuari. És a dir, l’administració proporcionava un sistema d’identificació al ciutadà. I aquí s’acabava. I bàsicament era una identitat per a identificar-se davant l’administració i era ella qui tenia i té les teves dades. I a banda tens els models d’identitat que operen Google i les altres grans corporacions, i aquelles dades les controla l’empresa. Nosaltres, allò que volem fer i és emparat pel reglament EIDAS europeu és fomentar una identitat que l’usuari tingui al seu mòbil i que pugui utilitzar en tots els àmbits. Tot això es farà amb una tecnologia que permetrà que l’amo de les teves dades no sigui ni l’estat ni una corporació. I que tu, amb aquestes dades d’identitat amb les quals vulguis accedir a un servei digital, donis les que són imprescindibles.

Poseu-me’n un exemple, que ho entendré millor.
—Posem per cas que tu vols comprar-te un cotxe i has de garantir que ets major d’edat. Cal que mostris on vius o quina és la teva cara? No. Tu només cal que acreditis que ets major d’edat. O vols acreditar que ets el pare del teu fill a l’escola o qualsevol lloc. Doncs tu només has d’acreditar això, i no donar cap dada més. Ni el teu número de mòbil, ni on vius, ni res més. Volem apoderar el ciutadà amb una identitat digital que li permeti de gestionar les seves dades d’identitat. Per tant, nosaltres homologarem la tecnologia que ho farà possible.

A efectes pràctics serà una aplicació que portarem al mòbil?
—Podria ser una aplicació, però no té per què. Nosaltres llançarem aquesta setmana la licitació del projecte. Demanarem quines són les millors solucions per a implementar la tecnologia de cadena de blocs; és a dir, tecnologia distribuïda i d’apoderament, perquè ens diguin quina és la millor solució per a dur a terme aquest projecte.

Però és clar, el projecte requereix una autoritat i que, d’acord amb l’exemple, l’empresa que et ven el cotxe estigui disposada a utilitzar aquests sistemes d’identitat. Si no, no triomfarà.
—L’autoritat la tindrà tan bon punt compleixi el reglament europeu EIDAS. I sí, es tracta que llavors sigui un estàndard d’ús, perquè l’adhesió serà voluntària. Això vol dir que a la conselleria tindrem feina una vegada hàgim llançat aquesta iniciativa perquè a Catalunya s’implanti la identitat digital. S’ha de fomentar, però tenim molta força. A l’administració ens relacionem molt amb el ciutadà i les empreses, i podem fer que aquesta identitat sigui un estàndard d’ús comú entre la societat. Tenim empreses que ja s’hi han interessat.

Sí?
—Sí. Pensa que avui dia identificar algú, d’una perspectiva econòmica, és molt car. Si ets una entitat i vols registrar una persona al teu sistema, necessites algú que hi entri les dades, i això té uns cost. I per això s’han interessat pel projecte.

El que proposeu també és més fiable des del punt de vist de seguretat?
—Pensa que amb un sistema com aquest hi ha menys perill de robatoris d’identitat en massa. Avui ens trobem que hi ha pirates informàtics que es dediquen a entrar als sistemes d’empreses i administracions i roben les claus i les identitats de molta gent. Això passa. Quan ho fas distribuït és molt més difícil de fer un robatori en massa. D’una altra banda, també reduïm el fenomen del gran germà que et controla. Com que la identitat és distribuïda i és el ciutadà qui té el poder de les seves dades, sempre serà ell qui decidirà quina informació i quina visibilitat dóna. Aquest sistema, al cap i a la fi, millora el compliment de la llei de protecció de dades. Permetrà que el ciutadà no estigui a mercè de ser una mercaderia digital, com quan et truquen per fer-te ofertes de viatge perquè avui dia les teves dades són visibles.

Hi ha qui diu que l’objectiu final és fer un cens.
—[Riu] Això servirà per a qualsevol iniciativa o servei en què es requereixi una identificació. Per tant, servirà per a registrar-te o donar-te d’alta a l’escola del teu fill, però també, evidentment, pot servir per votar, perquè quan anem a votar ens hem d’identificar. No ens n’amaguem. La part important d’això és que apoderem el ciutadà i ens ho creiem. Volem posar el ciutadà al centre i quan aquest país apodera la seva gent és imparable.

Perquè s’entengui millor. En el futur, aquest sistema sí que podria servir com a servei d’identificació oficial i substituir el DNI.
—Nosaltres volem que sigui un estàndard d’ús a Catalunya. Per tant, volem que l’acabi utilitzant la majoria de la població de Catalunya i n’acabi essent el sistema d’identitat. Però en tot cas això ja ho acabaran de decidir els ciutadans. La gràcia és que posem damunt la taula un instrument que sigui tecnològicament atractiu, fàcil d’utilitzar i que sigui útil per a la privacitat absoluta.

Vol ser una estructura d’estat?
—Parlem d’un projecte troncal en aquesta nova societat digital i que ha de sevir per a moltes coses. I si esdevé un estàndard d’ús, evidentment esdevindrà una estructura de Catalunya per a identificar-se a la xarxa. I serà obert a tothom qui vulgui tenir una identitat pròpia a la xarxa, també a qui viu a fora de Catalunya.

Teniu la seguretat que no trepitjareu cap competència espanyola i que el projecte no serà recorregut per la Moncloa?
—Nosaltres hem treballat perquè sigui absolutament legal. Ara, ja hem vist com s’agafa la justícia i la legalitat a l’estat espanyol i com se l’estira d’una manera increïble. Per tant, no en puc estar segur al cent per cent, ni que no s’empesquin alguna iniciativa per a fer que aquest projecte no avanci.

Parlem del 5G. En quin punt és l’opció tan repetida de convertir Barcelona i Catalunya en pioners del 5G?
—És una de les prioritats que tenim a la conselleria perquè entenem que el 5G serà determinant. El 2G ens va portar els SMS; el 3G ens va portar la connexió a internet i per tant totes les aplicacions que utilitzem avui; el 4G ens ha portat la reproducció en continu i l’alta capacitat; i el 5G serà la primera evolució de telefonia mòbil que sortirà del mòbil i ho connectarà tot. No solament mòbils, sinó que també un cotxe, un semàfor, o fins i tot la roba. I això vol dir que es generarà una indústria de serveis que avui dia encara no som capaços d’imaginar. Això vol dir llocs de treball, riquesa per al nostre país i tenir una millora de l’estat del benestar. I aquest pastís no el podem deixar escapar.

I què heu fet per ser capital del 5G?
—Com que el desplegament de les xarxes 5G no arribarà fins al 2020, ens anem preparant. Fins ara el 5G havia estat una tecnologia de laboratori, de recerca. Ara ja som en la fase de pilots, de provar la tecnologia en entorns reals. Per això al MWC es va fer el pilot d’una ambulància controlada a distància i vàrem poder veure un metge que operava un pacient a distància. Perquè la tecnologia 5G té una latència baixa, és a dir, que el temps de transmetre i rebre les ordres serà molt menor que ara. Divendres, per exemple, vàrem presentar la iniciativa d’un cotxe autònom que farà proves per l’AP-7, i treballem amb el corredor 5G de la Mediterrània. Per tant, tenim molts fronts oberts arreu del país perquè volem estar al capdavant del desenvolupament d’aquesta indústria.

Internet és, gairebé, un dret de primera necessitat. No fóra bo que algun dia l’administració pública tingués una operadora pròpia, com s’han municipalitzat serveis d’aigua?
—Això ara mateix no és damunt la taula. Nosaltres, la cosa que sí que fem, és desplegar un model que fomenta que hi hagi competència, que hi hagi molts operadors i no hi hagi un monopoli. La Generalitat desplega troncals de fibra òptica per arribar a totes les capitals de comarca.

Però encara no s’han acabat.
—No, ens en falten poques. Volem acabar entre el 2019 i el 2020. Això vol dir que allà on arriba la xarxa de la Generalitat, que és una xarxa pública, permet que els operadors s’hi puguin connectar per prestar serveis finalistes als ciutadans i les empreses. Per tant, han de fer l’última milla. Per això aquests últims quatre anys s’han desenvolupat més de setanta operadors locals. Per tant, tenim un mercat molt ric. Penso que és un model molt millor. A part que som en un mercat liberalitzat i, per tant, la Generalitat no pot prestar serveis finalistes a la ciutadania, però així i tot crec que és molt més eficient un servei mixt basat en un model de col·laboració público-privada.

Quina valoració feu de la Diada?
—Ha estat una Diada que ha arribat després de dos anys molt durs per a la societat catalana, durant els quals hem sofert la repressió. I que després de dos anys de tant patiment hi hagués tanta gent sortint al carrer i lluitant per les llibertats és d’admirar. El poble de Catalunya, sempre que el criden, respon. Dimecres en va ser un exemple, malgrat que alguns puguin dir que vàrem ser uns quants més o uns quants menys.

Us preocupa el descens en el nombre d’assistents, segons la Guàrdia Urbana?
—Crec que no ens ha de preocupar. Això no vol dir que la gent que no hi va assistir no estigui convençuda de saber de qui ha de fugir. Crec que el 80% de la població està convençuda que aquest estat ha deixat de representar-nos i ara hem de ser capaços de saber veure com construïm, amb unitat, un nou estat o, en tot cas, com deu considerar una part de la població, una nova relació amb l’estat.

Enguany les protestes no eren contra l’estat espanyol, sinó contra els partits i demanaven unitat. Per què no hi ha unitat estratègica quan falta un mes per a la sentència?
—Jo crec que ara com ara el president Torra manté converses amb la societat civil i partits per reprendre el camí de la unitat, que jo crec que no s’ha perdut en l’objectiu, però que possiblement s’ha perdut en la tàctica. Tots tenim molt clar quin és l’objectiu, i en això estem units. Potser després del 21-D ha passat que s’han aplicat tàctiques diferents. I ara es tracta de recuperar la unitat, perquè l’objectiu és més important que la tàctica. Per això el president Torra hi treballa i estic convençut que la resposta a la sentència i les accions que hi haurà seran en una línia unitària.

Quines línies mestres hauria de tenir aquesta estratègia unitària, tenint present que els partits vénen de posicions diferents?
—Bé, com que s’hi treballa, seria una irresponsabilitat per part meva d’avançar qualsevol informació o opinió de les converses discretes que es mantenen amb l’objectiu que sigui una resposta unitària. Però serà unitària. La resposta a la sentència serà unitària, no en tinc cap dubte.

I si no hi hagués pressupost, caldria convocar eleccions?
—Però és que no visualitzo un escenari sense pressupost. Estem conjurats perquè n’hi hagi.

Les primeres converses amb l’oposició, de moment, fan indicar que no hi haurà acord.
—Encara som en aquesta fase i el PSC va obrir-se a parlar-ne. Per tant, no avancem escenaris. Hi treballem i estem fermament convençuts que ho assolirem.

Dèieu al febrer, en una entrevista, que ‘la via unilateral no és la millor’. Havent vist la predisposició del PSOE al diàleg, heu canviat de parer?
—No sé com es va interpretar això que vaig dir, però el quesempre he dit és que no podem renunciar a cap via. És cert que la millor via és la pactada. Però no podem descartar la via unilateral perquè seria renunciar a continuar endavant. La via unilateral sempre l’hem de tenir guardada i preparada. Perquè Espanya també actua unilateralment en la seva acció. Quan no vol seure en una taula de diàleg, actua unilateralment. I també quan manté la repressió. Per tant, qui són els unilaterals en aquest procés? Nosaltres sempre hem buscat la via del pacte, som els del pacte. Però això no vol dir que renunciem a la unilateralitat.

I no us espanta emprendre-la, com a conseller, veient el nivell de repressió?
—És que jo crec que aquest poble ja ha canviat el xip. I l’estat ha de saber que, per molt que ens reprimeixi, després de nosaltres en vindran uns altres. Ara em pertoca a mi ser conseller, però quan assumim el càrrec ja sabem a què anem. Només cal veure com han acabat la majoria de presidents de la Generalitat aquests últims cent anys. Fas la llista i, dels dotze, deu han acabat amb alguna mena de procés repressiu per part de l’estat. Ja sabem a què ens atenem. Aquest és un poble que no es cansarà de poder decidir la seva llibertat.

The post Jordi Puigneró: ‘L’IdentiCAT pot servir per a votar, no ens n’amaguem’ appeared first on VilaWeb.

‘In memòriam’: Floreal Barberà, una vida de lluita per la llibertat

El dia 20 de juliol proppassat va morir a Barcelona Floreal Barberà Blanch, a noranta-vuit anys. Ens ha deixat un activista valent de les lluites llibertàries i antifeixistes del segle XX. Un home d’idees molt fermes, intel·ligent, constant i rigorós, sense por del risc, lluitador nat, soldat i activista clandestí. Va ser un agent llibertari independent ben connectat amb la resistència francesa i els serveis secrets britànics i francesos. Feia missions d’informació o col·laborava en el salvament de jueus amb el grup de l’aragonès Francisco Ponzán, la Creu Roja, l’Organisation Juive de Combat i l’American Joint Distribution Commitee.

Gràcies als amics Lluís Andrés Edo i Antonio Téllez, vaig tenir l’honor de conèixer-lo, a ell, a Joan Català i a Enric Cassanyes, quan investigava la història del grup de Francisco Ponzán en la guerra secreta contra el franquisme i el nazisme. Floreal Barberà era un home fraternal, discret, reservat, precís i rigorós en les explicacions i les dades històriques. Mesurava molt bé les paraules. Era un activista i un estrateg que havia dut a terme missions importants que, a poc a poc, amb els anys i la confiança, m’aniria relatant. Les accions, la repressió feixista i la seva visió dels diversos contexts històrics i del moviment llibertari que ell va viure en primera línia: a la guerra, a la resistència i a l’exili veneçolà.

Floreal Barberà, Joan Català, Luis Andres Edo i Xavier Montanyà al debat sobre el grup Ponzán. Barcelona, Espai Obert, any 2000. Floreal Barberà, Creu de Combatent Voluntari de la Resistència

El 12 de novembre de 2001, França celebrava l’armistici de la Primera Guerra Mundial. Un petit grup d’ex-combatents, familiars i simpatitzants es reuniren davant el monument francès als caiguts de totes les guerres, al cementiri de Montjuïc de Barcelona.

Durant l’acte, el cònsol general de França, Christian Rouyer, va atorgar al llibertari Floreal Barberà la Creu de Combatent Voluntari de la Resistència (Creu de Lorena) i la Creu de Combatent (1939-1945). Aquell acte, digne i solemne, tancava dècades de silenci. A més, obria les portes a endinsar-nos en un capítol prou desconegut de la història clandestina dels republicans i els anarquistes que lluitaren en tots els fronts, i amb totes les armes, contra el feixisme.

El cònsol francès, Christian Rouyer, condecora Floreal Barberà. Barcelona, 2001 (fotografia: Jordi Play, el Temps).

Floreal Barberà va haver d’exiliar-se tres vegades. La primera, a Occitània, quan tenia tres anys, el 1924, a causa de les activitats anarcosindicalistes del seu pare. Se’n van haver d’anar a Tolosa per esquivar la repressió. Tant ell com el seu germà Calmisto, van anar a escola i hi feren els estudis mitjans, com tots els infants de l’estat francès. El domini de la llengua i la cultura franceses serien fonamentals en el futur per a l’èxit de les seves missions clandestines.

El 1936, el pare i els fills van tornar a Barcelona. El pare fou president de la indústria de la Foneria Col·lectivitzada. Els dos germans s’allistaren per combatre al front. Floreal, a la 117a Brigada de la 25a Divisió i a l’Aviació, al front de Llevant. Fins al final, que van ser traslladats a Barcelona i, com centenars de milers de republicans, travessaren a peu la frontera per exiliar-se a l’estat francès.

El seu germà Calmisto, enrolat a la 127a Brigada Mixta, la ‘Roig-i-Negra’ de la 28a Divisió, no pogué passar a l’altra banda, fou detingut i empresonat a Terol. Es va escapar de la plaça de braus on feien la ‘depuració’ i fou detingut i torturat a Barcelona en el ‘rondín’ de Bravo Montero, fill de Bravo Portillo. L’any 40 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim i condemnat a dotze anys de presó, per ‘rebel·lió militar’ i per ‘haver format part d’una agrupació anarquista’. En complí sis anys.

Floreal, en canvi, s’escapà del camp de concentració d’Argelers i passà a la lluita clandestina. Fou perseguit per la policia franquista, el règim de Vichy i la Gestapo. Fou detingut, interrogat i tortura i hagué de complir anys de presó, tant a l’Espanya franquista com a la França ocupada. A Tolosa, a la presó de Saint-Michel, coincidí amb el seu amic Francisco Ponzán. Barberà fou un dels darrers companys que el va veure viu, abans que la Gestapo l’assassinés i el cremés el 1944, dos dies abans de l’alliberament de la ciutat.

Va salvar la vida de seixanta jueus que fugien dels nazis

Adjunto a aquest article un document de la Resistència francesa sobre Floreal Barberà, expedit el 1946 a París pel capità de les Forces Franceses de l’Interior, Jules Jefroykin, un dels caps militars i fundador de l’Organització Jueva de Combat (OJC).

Certificat sobre Floreal Barberà (Forces Franceses de l’Interior).

‘Floreal Barberà ha format part d’un comboi clandestí que jo vaig dirigir cap a Espanya organitzat per l’OJC. El senyor Barberà havia de marxar de França perquè el cercava la Gestapo, ens havia dit la representant a Tolosa de la Creu Roja Francesa. En el decurs del passatge per la muntanya, el comboi, abandonat pels guies, va evitar diverses vegades de caure en mans de la policia fronterera alemanya. Gràcies a l’esperit d’iniciativa i de coratge mostrat pel senyor Barberà aquest perill es va poder evitar i el comboi de seixanta persones va poder finalment arribar a territori espanyol. Més tard, en intentar de tornar a França, en una missió informativa que jo li havia encarregat, el senyor Barberà va ser detingut per la policia franquista del 15 de juliol de 1944 al 23 de desembre de 1945.’

L’aventura d’aquella caravana de jueus perduts pel Pirineu és una de les històries més impressionants que he conegut sobre les xarxes d’evasió de la Segona Guerra Mundial. Resumeixo l’odissea tal com me la va explicar Floreal Barberà.

Aleshores ell tenia només vint-i-tres anys. El perseguia la Gestapo i Madame Cassagnavére, directora de la Creu Roja de Tolosa, li va oferir dues possibilitats: amagar-se en un convent de trapencs o participar en una missió de pas de frontera cap a l’estat espanyol. Ell va triar la segona. Era una aventura i li podria facilitar retrobar-se amb el seu germà empresonat a Barcelona i mirar de dur-lo a França.

Jules Jefroykin, capità de l’Organització Jueva de Combat.

L’OJC havia organitzat una expedició de combatents jueus per fugir dels nazis. Floreal tenia la missió de protegir la vida d’un tal Dika. Ell aleshores no ho sabia, lògicament, però era el capità Jules Jefroykin, fundador de l’OJC i molt cercat pels alemanys. ‘En cas d’enfrontament amb els nazis a la muntanya, abandoneu tothom, i us salveu vosaltres dos. Dika no pot caure viu en mans dels alemanys.’ Aquesta era l’ordre secreta que va rebre Floreal Barberà, que veia clar que ell tampoc no podia deixar-se agafar viu.

La xarxa va organitzar tots els moviments clandestins dels expedicionaris fins a reunir-los per vies diferents a la muntanya, prop de Sent Gironç (Arieja). L’hi esperava Dika i tota l’expedició: dos guies francesos i seixanta-dues persones, entre els quals cinc noies i alguns homes d’edat que devien ser importants. L’un era el sogre de Dika. Es van repartir una mica de menjar i alguna metralleta. ‘Poques armes per a tanta gent’, pensà Barberà, que va aconseguir una Sten i, a més a més, duia la seva pistola Beretta.

Marxaven de nit, en petits grups. Dalt la muntanya, els guies van cobrar i, després de donar-los quatre instruccions, els van abandonar. De fet, els van trair. Els van deixar sols, sense mapes ni brúixola. Era el principi de la traïció. Havien de travessar fins a Esterri d’Àneu, on els esperava un enllaç de l’organització. Seguint les instruccions dels guies es van posar a caminar, però al cap de poques hores Barberà sospità: tenia la sensació que anaven en cercle, que aquella ruta no els duia a Espanya. Llavors Dika, alertat per ell, li ordenà que prengués el comandament. Van continuar sense cap pla determinat. No coneixien la muntanya.

Un pastor els va indicar que per allà tornaven a França i que al bosc del davant hi havia els alemanys. Van recular ràpidament, però va caure la boira i els alemanys començaren a disparar. Ells els van respondre sense parar de córrer. Es van poder refugiar al punt de partida en una cabana de fusta. No parava de nevar. Es va fer fosc. Aquella nit Barberà no va poder dormir: si seguia les ordres, havia d’abandonar el grup i anar-se’n amb Dika. Finalment, va decidir de no abandonar ningú, tot i que hauria estat més fàcil. Va optar per incomplir les ordres.

Seguiren hores de molta tensió. Floreal Barberà suposava que els nazis no disparaven més perquè devien voler capturar Dika viu. No sabien cap a on tirar. Decidiren de prendre la direcció contrària a la indicada pels guies traïdors. Pujaren muntanyes molt difícils. Passaven hores i més hores. La neu, de vegades, els arribava a la cintura. Estaven perduts. N’hi havia que queien muntanya avall i havien de tornar a pujar. El sogre de Dika va morir l’endemà. El volien enterrar i fer unes pregàries, però Barberà s’hi va oposar. La missió que tenien era salvar els vius, no pas enterrar els morts.

De fet, no van saber mai on eren, em confessà ell. Només sabien que els calia anar cap al sud. El desànim feia estralls. Hi havia ferits, gana, set, atacs d’histèria, menjaven neu que els cremava la boca. Els van haver de fer callar apuntant-los amb les armes perquè els alemanys els podien sentir. Era inútil, el nerviosisme els guanyava per moments. Floreal va fer un petit grup dels més forts per intentar cercar el camí adequat. Un va morir en caure per un barranc. Era el segon mort.

Feia molt de fred, hi havia moltíssima neu. Dika queia, Floreal l’aixecava. En un moment donat, l’home va dir: ‘No puc més. Girem cua. Tornem a França i lliurem-nos a la policia francesa.’ Floreal s’inventà que darrere la següent serralada ja hi havia l’estat espanyol. ‘Vostè és el cap; però el cap del comboi sóc jo. Aquí no es rendeix ningú. Tingui’m confiança. Ens salvarem. Com? No ho sé. Però ens salvarem’, li respongué Floreal Barberà. I l’endemà, amb moltes més penalitats i perills, ho van aconseguir.

L’any 1957 Jules Jefroykin es va retrobar a París amb Floreal Barberà i la seva dona. El capità els va dir d’entrada: ‘Si sóc viu és gràcies al seu marit. Però jo també tinc un mèrit: haver confiat en ell.’ La resta dels integrants de l’expedició, Barberà no els va veure mai més.

El relat sencer de l’epopeia, si voleu llegir-lo, el vaig publicar l’any 2002 al Temps.

Després d’una breu estada a la presó de Lleida, Dika i Floreal Barberà van sortir en llibertat. L’American Joint Distribution Commitee de Barcelona ho havia organitzat tot molt bé. Barberà tenia un passaport francès, es deia François Buhler, podia haver marxat cap al nord d’Àfrica amb la resta de l’expedició però s’hi va negar. Ell volia retrobar-se amb el seu germà i fugir tots dos a l’estat francès.

El juliol del 44 el van detenir a la Cerdanya mentre complia una altra missió. Va estar empresonat a Girona i Barcelona fins per Nadal del 45. I el seu germà fins l’any 46.

La guerra mundial s’havia acabat, però la de Floreal Barberà, no

Hi ha més episodis de la vida de Barberà que són impossibles de comprimir en aquest article. Si més no, val la pena d’esmentar que a la presó, amb més companys, van organitzar un moviment de resistència, seguint l’estil francès. Així van néixer les Forces de Resistència Interior (FRI), que pretenien unir tots els grups sota una sola bandera i crear un moviment fort, compacte, com havien fet els francesos.

En sortint de la presó, van organitzar la xarxa, on hi havia anarcosindicalistes, republicans, socialistes i gent del Front Nacional de Catalunya. El projecte era avalat pel govern de la República espanyola a l’exili, encapçalat per Álvaro de Albornoz, que nomenà Floreal Barberà el seu agent a l’interior. Fins el 1948 comptaren amb el suport d’Albornoz. Però al si del govern, i de totes les organitzacions, hi havia dissensions pel que feia a la conveniència o no de la lluita d’acció.

Finalment, va guanyar el sector partidari de la passivitat. Mai no va arribar el finançament promès a les FRI. Tampoc no acceptaren que els diners es falsifiquessin. La xarxa es va desfer. Sense diners no es pot mantenir una xarxa clandestina. Algú els va frenar, creia Barberà. La consigna va ser canviar les metralladores per les màquines d’escriure, per la propaganda. Aquest va ser l’últim projecte en què el govern de la República espanyola a l’exili va voler activar la lluita armada a l’interior.

Vist el fracàs, Floreal Barberà s’exilià a Veneçuela. Dika li va pagar els passatges. Allà treballà per la reunificació confederal i col·laborà amb organitzacions veneçolanes contra la dictadura de Pérez Jiménez. A més a més, amb Joan Garcia Oliver i Octavio Alberola, exiliats a Mèxic, van fer reunions per reactivar la lluita contra Franco, però Caracas era molt lluny. Garcia Oliver i Alberola es van traslladar a París, on amb Cipriano Mera i alguns altres fundaren Defensa Interior (DI) l’organisme clandestí que, d’ençà del 1962, reactivà la lluita armada contra Franco a l’interior de la península.

The post ‘In memòriam’: Floreal Barberà, una vida de lluita per la llibertat appeared first on VilaWeb.

Els usos de la contradicció

L’independentisme s’ha instal·lat en la contradicció i de la contradicció en deriva la seva feblesa i el seu malestar. Aquesta contradicció no és accidental sinó intrínseca al moviment. Li bull a les entranyes i li supura pels porus. La viu com una contradicció entre voler i doldre, els fins i els mitjans, les paraules i els fets, les consignes i les polítiques, entre els partits i també dins el govern, entre la presó i l’exili, l’ANC i Òmnium, la voluntat i la paràlisi, la ruptura amb l’estat i el suport a la governabilitat, el desafiament i la por, entre ruptura democràtica i continuïtat autonòmica, entre… La contradicció és humana i és inseparable de l’existència, tant de les persones com de les societats. Pot ser el motor dels canvis i de la història, però també és font de desànim i desorientació, o d’incertesa. Així s’ha viscut en molt bona part la Diada d’enguany, menys reivindicativa que comminatòria a uns partits que arrosseguen els peus perquè ja fa temps que administren la por i els seus rèdits. I com que la por els duu al conformisme i el conformisme és sinònim de baixesa, se n’amaguen darrere proclamacions buides, fugint de l’evidència com els talps defugen la llum.

La Diada ha estat un bany de realisme, perquè el desànim i la preocupació són reals i convé esprémer-ne l’amargor per a resituar-se. La resta és un interessat fer volar coloms. Aquest nou realisme no l’hauria de menystenir ningú, perquè, si és cert que la participació ha baixat respecte d’anys anteriors, també ho és que l’independentisme continua demostrant poder de convocatòria, i això es tradueix en moltes, moltíssimes voluntats que la repressió no ha pogut doblegar. Qui no hi vegi un problema i s’escarrassi a resoldre’l cavarà la seva tomba política.

Enguany el bany de masses dels polítics ha estat un bany de realisme, sobretot per als partits independentistes, que han rebut un advertiment. Ells ja no lideren el procés, si és que mai l’havien liderat. Però l’avís és per a l’independentisme en conjunt, car la desaparició de la Revolució dels Somriures indica que s’ha copsat la impossibilitat de guanyar la república tan sols volent-la. El desig és energia, però una energia enganyosa. Això ho sabia Puigdemont quan va fer aquella finta excèntrica de declarar i suspendre la independència en una mateixa frase (encara una contradicció). I ho sabien els qui el van empènyer a l’abisme el 27 d’octubre. Els mateixos que després van assegurar-se de deixar-l’hi, quan el poble va allargar-li la mà per remuntar-lo en la victòria contra pronòstic del 21 de desembre. Ho sabia ell i ho sabia qui el va obligar a fer el pas i després, havent girat cua, malda per fer revertir aquella decisió irreversible.

Copsar la impossibilitat és condició per a sortir de la fantasia. Aquell camí l’ha cegat la repressió i no se’n treu res d’escalabrar-se contra aquesta roca, per més dura que hom tingui la clepsa. En somnis som omnipotents, però la realitat ens mostra els nostres límits. Reconèixer-los és el primer pas per a ser efectius. Per aquesta raó, la desorientació actual, símptoma d’aquest reconeixement, no és necessàriament negativa. Es comença per descobrir que la via transitada fins ara no té eixida i cal cercar-ne una de nova. La inoperativitat del govern durant aquests dos darrers anys demostra allò que vaig insinuar ben aviat: que governar l’autonomia era incompatible amb fer la revolució, car l’autonomia, a part d’estar definitivament intervinguda, és conservadora i legitima l’estat. Aquesta lliçó l’han entesa i portada a la pràctica els estudiants d’Hong Kong, molt més joves i menys experimentats que no els nostres independentistes ‘de tota la vida’. Ho han demostrat enfrontant-se amb la pròpia policia, que actua per compte de Pequín amb el vist-i-plau del govern autònom. En el cas català la cosa és encara més vergonyosa, car el president predica amb l’exemple (i és l’únic membre del govern que ho fa), però no té cap autoritat per a disciplinar els Mossos, ni tan sols per a destituir el més que destituïble conseller d’Interior (una altra contradicció sagnant).

Reconèixer la impossibilitat és doncs la condició per a superar la impotència. Ara, reconèixer allò que no podem fer no vol pas dir resignar-s’hi. Al contrari, saber-nos sense prou força per a realitzar la tasca ens obliga a confiar en una ajuda exterior. Cert, vista la indiferència i fins la complicitat de la Unió Europea amb l’estat espanyol, l’escepticisme és plenament justificat. Però jo ara no parlo d’abandonar-se a l’esperança d’una generositat inexistent, sinó de picar insistentment a la porta d’aquesta Europa que no vol escoltar, ni veure-hi, ni parlar com ho faria algú que es proclamés defensor dels drets humans i un model de democràcia. Picar-hi amb força i amb la perseverança de qui no ret la seva dignitat, ans la magnifica amb la intensitat de la repressió.

Una vegada copsats els límits propis, la unitat d’estratègia s’imposa amb la unitat dels fins. És quan falla aquesta unitat transcendent, o quan és merament retòrica, que la unitat immanent d’acció es dissol en una substància amorfa. Per això cal revisar les premisses de l’acció fins a arribar a les estructures més pregones de l’esperança. I un bon lloc per a començar podria ser el cant més emblemàtic de la resistència. Durant dècades hem cantat ‘L’estaca’ com si fos un himne a la unitat, sense adonar-nos que proclama la diversitat d’estratègies. Car, si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà, els nostres esforços simultanis es compensen i l’estaca no es tombarà mai. Ben al contrari, cal estirar-la d’un sol costat i encara del costat cap al qual s’inclina espontàniament, acompanyant la seva gravitació natural amb la nostra estrebada. L’estat espanyol tendeix irresistiblement a la repressió i històricament ha caigut sempre del mateix cantó. No defugir la repressió sinó encoratjar-la amb un pacifisme immaculat és la clau dialèctica que obrirà la porta europea. No hi ha cap altra eixida de la presó espanyola. Però perquè Europa obri porta, ulls i orelles, cal picar molt fort, tant que no pugui continuar simulant que no passa allò que passa sota la seva mirada i responsabilitat; allò que, consentit, torna a fer del continent un infern d’hipocresia i negacionisme. 

The post Els usos de la contradicció appeared first on VilaWeb.

El PSOE no és part de la solució: el PSOE és el problema

En la nova època que és a punt de començar per a l’independentisme, després de la sentència del Suprem i les eleccions a les institucions de la comunitat autònoma de Catalunya, serà important de no perdre més temps i delimitar línies clares que puguen servir per a identificar l’autonomisme de fraseologia independentista, perquè sembla difícil de creure que desapareixerà l’ús del doble llenguatge. L’actitud respecte del PSOE em sembla que és candidata de ser una de les línies més transparents i comprovables.

El PSOE no solament no és part de la solució sinó que és el problema. Amb èmfasi al verb: és el problema. Així que, com més a prop se situe qualsevol del PSOE –del PSC, si ho voleu– més lluny serà de la ruptura amb l’estat espanyol i de cap política de confrontació.

I no ho dic únicament per motius conjunturals i passatgers. No és una qüestió de declaracions o actuacions concretes, sinó d’entendre el paper d’aquest partit en la consolidació del règim post-franquista i la seua supervivència. Clar i ras: sense que s’acabe el partit del règim, el règim no es pot acabar. I la independència només pot arribar si és el final del règim.

L’error de distingir entre els projectes del PP i el PSOE com si fossen antagònics és un dels més fonamentals a corregir. Respecte de qualsevol cosa que tinga a veure amb el tracte de les minories nacionals i lingüístiques de l’estat espanyol, és evident que el PSOE i el PP no ho són, d’antagònics. Però també ho són cada volta menys, si m’ho permeteu, respecte del fons mateix del règim. En els negocis, en la gestió de l’Espanya S.A. de Florentino i els bancs, són els mateixos. En la corrupció són els mateixos. En la concepció autoritària de l’estat i l’aprimament de la democràcia sota qualsevol excusa són els mateixos. La dreta espanyola beu encara del franquisme sociològic, com s’ha evidenciat clarament després del referèndum del Primer d’Octubre, i això la fa més impresentable encara. Però el PSOE és el pilar imprescindible sobre el qual el post-franquisme pot aguantar-se. Sense ell tot cauria i aquesta és la seua enorme responsabilitat històrica.

Sense l’acord del PSOE, el 155 no s’hauria pogut fer, Rajoy no hauria tingut prou força ni capacitat política. El PSC i els seus cridaners satèl·lits parlamentaris varen ser la peça clau per a atacar i violentar la legitimitat del parlament el 6 i el 7 de setembre de 2017. Durant el setembre i l’octubre de fa dos anys el PP i PSOE van anar del bracet a les manifestacions amb la ‘rojigualda’, van acudir junts als tribunals a presentar querelles contra tothom i van fer mans i mànigues per frenar la independència com fos. Ara, dit això, el PSOE és qui avui fa despesa en notícies falses per combatre arreu d’Europa el dret d’autodeterminació. El PSOE és qui dóna ordres a la fiscalia. I, obriu els ulls, el PSOE és qui es refusa a governar amb Podem, segurament perquè acata i assumeix les dues regles bàsiques imposades pels generals durant la transició i que es mantenen vives avui: la unitat d’Espanya és sagrada i el Partit Comunista no pot governar. I prou.

Que un govern del PSOE siga millor, més suportable, que no un govern del PP, em sap molt greu, però a hores d’ara ja és un mite discutible. Que tenen, encara ara i de moment unes altres maneres, menys primitives, és cert. Però això és tan cert com que fa quatre anys defensaven que calia un referèndum a Catalunya o que en fa trenta o quaranta defensaven el dret d’autodeterminació i la república. I què? Avui ja hem sentit Miquel Iceta dir que no hi ha repressió a Catalunya quan gent que seia al seu costat i dinava amb ell és a la presó i ja heu sentit Eva Granados dir que les qüestions importants, entre les quals l’autodeterminació, no haurien de ser dirimides per la població precisament perquè són massa importants. Fa massa anys vaig advertir de la deriva del PSOE cap a l’autoritarisme en uns articles (primer i segon) que em van costar un bon grapat de discussions. Avui crec que anem arribant al punt en què es confondran tots dos en una sola cosa. I de fet, Feijóo, llest entre els llests, ja ha apuntat que la solució ideal per a Espanya seria un govern de coalició entre PP i PSOE. Temps al temps…

El PSOE és el règim i no entendre això és errar en el punt principal de l’anàlisi de la situació i, per tant, condemnar-nos al fracàs. És veritat que el PSOE era –això no ho discutiré jo mai– una part del bloc de tradició democràtica, per dir-ho a la manera de Josep Lluís Carod-Rovira. I és evident que va tenir un paper fonamental en la modernització de l’estat espanyol. Però el moviment independentista i el 15-M, els indignats, ho han canviat tot a l’estat espanyol, la correlació de forces i el marc polític i mental, i el PSOE ha triat romandre al costat dels qui volen mantenir el negoci dirigit pel rei. Dissimularan, és clar. Faran servir sense vergonya la cosmètica nacional, federal, feminista, climàtica, de la memòria històrica o de què siga. Però només a favor seu i amb la intenció de legitimar i mantenir dempeus la monarquia espanyola, el règim post-franquista, que els catalans vàrem fer tremolar fins als fonaments el 3 d’octubre de 2017.

Situar, per tant, el PSOE en el lloc on realment és avui, i no on era en el nostre passat sentimental, crec que serà una de les tasques imprescindibles del nou independentisme si és que volem refer el rumb després d’aquests dos anys de desconcert. Es pot entendre que els presos polítics tinguen por del tracte, pitjor, que rebrien de la dreta ultra. Però en nom d’això no es pot justificar un error polític monumental que fa descarrilar l’independentisme. Ajudar a investir Pedro Sánchez, en la moció de censura contra Rajoy, va ser un error immens d’ERC i JxCat que només ha servit per a reforçar internacionalment Espanya, afeblir-se a ells mateixos i la seua defensa i desconcertar l’independentisme civil amb tanta crida a la moderació i tantes declaracions contradictòries amb tot allò que s’havia dit i fet entre el 2014 i el 2017. Pactar a la Diputació de Barcelona amb el PSC, com va fer Junts per Catalunya, és una bestiesa indigna que emblanqueix i torna honorable el partit que manté presos alguns dels dirigents principals de JxCat. Insistir ara, com Esquerra de manera obsessiva, en la investidura del president socialista espanyol és simplement incomprensible, sobretot quan es compara l’esforç d’ara per investir Sánchez amb l’esforç nul que van fer per investir Puigdemont o l’obsessió d’evitar eleccions a Espanya amb l’obsessió que n’hi hagi a Catalunya. Els mateixos arguments valen per a una cosa i per a la contrària, però al final tot allò que reforça Espanya –i la presidència de Sánchez reforça Espanya– només pot afeblir l’independentisme. I això no ho canviarà la demagògia.

Els presumptuosos nacionalistes espanyoles solen fer broma amb allò que cal viatjar i veure món per aprendre. Doncs avui els recomane molt especialment un article, ‘Il Paese dei trasformismi, que Ernesto Galli della Loggia publicava l’onze de setembre al Corriere della Sera i que no ha passat per alt a Antoni Soy. El text és excepcional i descriu com el vell Partit Comunista Italià, avui Partit Democràtic, ha esdevingut ‘l’autèntic partit de les elits de la península’. Galli el descriu com ‘il partito dello Stato’ (i hi hauria cap definició millor per a parlar del PSOE?) i explica a la perfecció de quina manera el PD ha emfasitzat la imatge de ser el defensor de la constitució i l’antifeixisme no per a res més que per a tenir la possibilitat de fer-la servir en benefici propi. Sobretot per a crear allò que defineix com un clima perenne d’emergència democràtica que li permet de situar-se ell mateix en la posició de deslegitimar qualsevol força política quan i com li convinga. O a la inversa, per a legitimar en un minut qualsevol força que li convinga legitimar com acaba de fer, sense gens de vergonya, amb el Moviment 5 Estels. El mateix 5 Estels fa quatre dies, quan governava amb la Lega, era el feixisme que era a punt d’arruïnar la democràcia italiana i avui, que ha passat a governar amb el PD, només per això, ja és un dels valedors de les llibertats i els drets dels italians. Us sona?

I aleshores la pregunta del viatger, que sempre procura aprendre de què passa a fora perquè és molt menys nacionalista que els nacionalistes espanyols, és inevitable: si a Itàlia el pensament crític és capaç de posar davant l’espill les trampes innobles dels hereus acomodaticis de l’impressionant comunisme cisalpí, no seria hora que nosaltres comencéssem a posar davant l’espill les trampes, molt pitjors encara, dels hereus del modest socialisme espanyol?

The post El PSOE no és part de la solució: el PSOE és el problema appeared first on VilaWeb.

La militància d’ERC ratifica que Junqueras i Rovira encapçalin una direcció renovada

La militància d’ERC ha fet pinya amb Oriol Junqueras i Marta Rovira i ha avalat amb una àmplia majoria (90,39%) la renovació de l’executiva. Pere Aragonès és el nou coordinador general, al costat de Marta Vilalta, que passa a ser secretària general adjunta. La participació de les bases ha estat d’un 57,14% (5.192 persones), significativament més alta que en els congressos anteriors. El 2015, fou del 32,92% (2.416 vots) i, el 2011, del 44,77% (3.249), i en tots dos casos es votava el lideratge de Junqueras. En aquest cas, el president d’ERC revalida el càrrec amb un 88,34% dels vots afirmatius, al costat de Rovira com a secretària general, que ha obtingut un suport del 86,75%. ‘En sortim més forts, amb els lideratges a la presó i l’exili reforçats’, ha dit Vilalta. Junqueras i Rovira continuen a la primera línia, però alhora han engegat un procés de renovació encimbellant una nova generació de dirigents en llocs clau de la formació i a les institucions.

Aragonès, que ja va rellevar Junqueras a la vice-presidència del govern, es consolida com el seu alter ego i Vilalta ho esdevé de Rovira. El doble tàndem s’ha proposat de culminar el projecte de Junqueras perquè ERC esdevingui la força hegemònica de l’independentisme i les bases han tornat a donar suport a aquest projecte gairebé sense fissures. Segons Vilalta, Junqueras, amb qui acabaven de parlar, ha agraït la implicació de les bases i ha expressat la satisfacció pel suport rebut.

Al capdavant de la formació, i deixant pas al tàndem d’Aragonès i Vilalta, també es reforcen a la vice-secretaria general de Comunicació i Estratègia Sergi Sabrià, que alhora és l’home fort del partit al parlament, i Lluís Salvadó, que assumeix la vice-secretaria general de Coordinació Interna. La nova direcció també la integren Raquel Sans (vice-secretària general de les Dones), Marta Vilaret (vice-secretària general de Drets, Llibertats i Lluita Antirepressiva), Sara Bailac (vice-secretària general d’Acció Política), Isaac Peraire (vice-secretari general de Vertebració Territorial i Partit Obert), Jordi Roig (gerent i secretari de Finances i Recursos), Jordi Solé (secretari de Política Internacional), Agnès Rotger (secretària de Drets Socials i Ciutadania), Sílvia Casola, (secretària de Transició Ecològica), Natàlia Garriga (secretària de Política Cultural, Educació i Esports), Jordi Castellana (secretari de Treball i Política Econòmica), Eduard López (secretari de Formació), Eva Baró (secretària de Gestió del Coneixement), Sus Martí (secretària d’Organització), Cristina Gómez (secretària de Coordinació Municipal), i Marc Sanglas (secretari d’Estratègia Municipal). Tots han obtingut un suports de més del 80%, llevat de Salvadó (71,21%) i Peraire (77,89%) que en l’executiva anterior ja sostenien el pes organitzatiu de la formació. Els militants votaven el conjunt de la candidatura i, en acabat, cada membre.

Tardà, el conseller nacional més votat

Les bases també han elegit vint consellers nacionals de manera paritària. El més votat ha estat l’ex-portaveu d’ERC al congrés espanyol Joan Tardà (3.460 vots), seguit de Josep Maria Jové (2.374), que va ser secretari general de la vice-presidència i del Departament d’Economia en el govern anterior amb Junqueras. Pel que fa a les dones, les que han obtingut més suport han estat Maite Aymerich (1.935), ex-batllessa de Sant Vicenç dels Horts, i la politòloga igualadina Mònica Morros (1.790). L’elecció de l’executiva i dels consellers nacionals ha reflectit el suport minoritari dels membres del Col·lectiu Primer d’Octubre, crítics amb la direcció, que havien demanat un vot de protesta, amb abstenció o vot en blanc. Un dels integrants més actius, l’ex-diputat al congrés espanyol Joan Puig, no ha aconseguit prou vots per a entrar al consell nacional (n’ha obtinguts 825). Amèlia Àgueda, també d’aquest sector, sí que en formarà part perquè ha estat elegida amb 1.123 vots.

Els militants d’ERC debatran d’ara endavant, a la segona part del congrés, l’estratègia política. L’executiva haurà de nomenar la comissió que redactarà la ponència i després les bases podran esmenar-la. Fonts del partit preveuen que el plenari es farà el mes de novembre. Per tant, és probable que s’hagi fet pública la sentència del Tribunal Suprem contra els presoners polítics i que faci impacte sobre la discussió interna.

The post La militància d’ERC ratifica que Junqueras i Rovira encapçalin una direcció renovada appeared first on VilaWeb.

Es moren dues persones en un accident d’avioneta a Pedreguer

Dues persones s’han mort avui en estavellar-se una avioneta d’esbarjo a la Solana, a Pedreguer (Marina Alta), segons que han indicat a Europa Press fonts dels serveis d’Emergències.

El Servei d’Emergències ha rebut al voltant de les 18.20 l’avís del sinistre de l’avioneta, amb dos ocupants, tots dos morts. Segons que sembla, l’avioneta ha sortit de l’Aeroclub de Castelló amb destinació a l’Aeroport d’Alacant.

L’avioneta participava en un ral·li aeri entre Castelló i Mutxamel i, abans de caure a terra en circumstàncies que investiga la Guàrdia Civil, ha volat durant uns quants minuts a baixa altura. S’ignoren les causes de l’accident.

Fins al lloc s’hi han mobilitzat quatre unitats del Consorci de Bombers d’Alacant i vehicles aeris de la Generalitat. També intenten accedir-hi per terra efectius de la Guàrdia Civil, segons les mateixes fonts.

The post Es moren dues persones en un accident d’avioneta a Pedreguer appeared first on VilaWeb.

Torra creu que ‘l’única manera de trencar el règim del 78’ no és ‘apuntalar’ els seus partits sinó ‘confrontar-los’

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha insistit que l’única manera de ‘trencar el règim del 78’ no és ‘apuntalar els partits del règim del 78’, en referència a una possible investidura del socialista Pedro Sánchez al govern espanyol, sinó que considera que cal ‘confrontar-s’hi democràticament.’

El president de la Generalitat ho ha expressat a Twitter vuit dies abans no s’acabi el termini per a acordar una investidura i es convoquin automàticament eleccions, i després de diverses declaracions de dirigents d’ERC en favor de facilitar que Sánchez repeteixi a la presidència i evitar nous comicis.

L’única manera de trencar el règim del 78 no és pas apuntalant els partits del règim de 78 sinó confrontant-s’hi democràticament.

— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) September 15, 2019

 

 

 

The post Torra creu que ‘l’única manera de trencar el règim del 78’ no és ‘apuntalar’ els seus partits sinó ‘confrontar-los’ appeared first on VilaWeb.

Tunísia fa eleccions presidencials avançades

Els tunisians són cridats avui a les urnes per elegir un nou president, en una jornada electoral avançada arran de la mort al juliol del cap d’estat, Beji Caïd Essebsi. S’hi presenten vint-i-sis candidats, si bé la llista de favorits per a passar a la segona volta es redueix a quatre.

Qui encapçala les enquestes és el magnat comunicatiu Nabil Karoui, en presó provisional ara ja fa tres setmanes. És acusat d’evasió fiscal arran d’una denúncia del 2016. El seu equip hi veu la mà del primer ministre Youssef Chahed, que també és candidat a presidir Tunísia. Un altre nom amb moltes opcions és Abdelfatah Morou, president interí del parlament i candidat del partit islamo-demòcrata (islamista moderat) Ennahda.

Completen la llista de favorits el catedràtic i analista Kaïs Saïd, i una dona, Abir Moussi, candidata del Partit Destourià Lliure i nostàlgica de l’antic règim. De fet, no amaga la simpatia pel dictador Ben Ali. Proposa el retorn a un model d’estat basat en una presidència forta. Tunísia, país que va originar la primavera àrab i l’únic on el procés democràtic no ha estat avortat, avui dia és un sistema mixt, si bé la majoria de poders els ostenta el primer ministre i no pas el president.

La gran incògnita és la participació, que a la tarda era del 35%. La població està molt desencantada amb la classe política i amb els resultats d’una revolució que, més enllà de la llibertat d’expressió, els ha dut pocs resultats tangibles. El país travessa una important crisi econòmica, amb alts índexs d’atur i dèficit públic. A més, hi ha un fort desequilibri entre les regions de la costa i les interiors, històricament oblidades pel poder.

Consolidar la transició

Les d’avui són els cinquens comicis després del 2011, quan la revolució democràtica va fer caure el règim de Ben Ali. Són l’avantsala de les eleccions legislatives de l’octubre, que redibuixaran l’equilibri de forces al parlament. Fins ara la força parlamentària principal és Ennahda, que governava amb els diputats fidels al primer ministre Chahed, escindit del partit conservador laic Nidaa Tounes i que presidia l’ex-president Essebsi.

S’espera que aquest darrer cicle electoral tanqui el procés de transició i consolidi l’única democràcia del món àrab. El pròxim govern tindrà com a principal desafiament capgirar la situació econòmica i reduir les desigualtats, a banda la lluita contra el gihadisme i abordar un hipotètic acord d’associació amb la UE.

The post Tunísia fa eleccions presidencials avançades appeared first on VilaWeb.

Indignació a la xarxa amb un piulet de l’Eurocambra per la situació de Puigdemont, Junqueras i Comín

El Parlament Europeu ha aprofitat el dia internacional de la democràcia per a recordar que més de dos-cents milions de persones van votar en les passades eleccions europees, tot demanant ajuda per a promocionar els valors de la tolerància i la democràcia. Tanmateix, el piulet ha palesat de nou la situació dels eurodiputats electes catalans Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín, als quals l’estat espanyol no ha deixat recollir les credencials que els acredita com a tals.

Puigdemont, ha respost la piulada, demanant a l’Eurocambra una solució pel més d’un milió de votants que li van donar suport a les europees i que encara no tenen representació a la cambra perquè no se li ha permès assumir el seu escó. La piulada ha generat una onada de reaccions entre desenes d’usuaris catalans, que han fet arribar al PE la indignació pel fet que s’hagi vulnerat els seus drets, tot demanant on han anat a parar els seus vots als candidats catalans.

Ok, @Europarl_EN. I was elected by more than a million people, and we won the elections in Catalonia… but I'm still waiting that you respect the will of the people. Will you help our voters? Happy International Day of Democracy. https://t.co/H8simqhoMq

— Carles Puigdemont (@KRLS) September 15, 2019

Pendents de Luxemburg

Malgrat que el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol va publicar els seus noms a la llista dels cinquanta-quatre eurodiputats elegits el 26 de maig, i per tant els reconeix la condició d’eurodiputats, ni el president Puigdemont, ni el vice-president Junqueras ni el conseller Comín han pogut prendre possessió de l’acta.

La Junta Electoral espanyola va refusar de donar les credencials d’eurodiputats a Puigdemont i Comín si no es presentaven al congrés espanyol per a jurar la constitució. D’aquesta manera, l’ens electoral va descartar l’emissió immediata de les actes. En el mateix text, la junta precisava que aquells electes que no juressin la constitució a Madrid no serien inclosos en la llista de noms que s’enviava al Parlament Europeu, que havia de servir per a obtenir les credencials finals. I així va ser.

Funcionaris del Parlament Europeu hi impedeixen l’accés a Puigdemont i Comín

En el cas de Junqueras, no se’l va deixar sortir de la presó per a fer el jurament, en apreciar risc de fugida si el líder d’ERC anava a la sessió constitutiva a Estrasburg, celebrada al juliol. Aleshores, la seva defensa va demanar que el Tribunal Suprem consultés als jutges europeus sobre el cas i el tribunal va acceptar-ho malgrat l’opinió contrària de la fiscalia i l’advocacia de l’estat. El Suprem va activar el tràmit per a presentar una qüestió prejudicial davant el TJUE sobre l’abast de la immunitat parlamentària a final de juny. La vista serà el 14 d’octubre.

La justícia europea analitzarà la immunitat de Junqueras el 14 d’octubre

Puigdemont i Comín, per la seva banda, van recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea la decisió de la Junta d’excloure’ls, per poder ser a la sessió constitutiva de l’Eurocambra. Tanmateix, el TJUE va rebutjar les mesures cautelars. El Tribunal no es posicionava, però, sobre el fons de la qüestió. Ho farà ‘en una data posterior’, però no especifica en quin termini.

 

The post Indignació a la xarxa amb un piulet de l’Eurocambra per la situació de Puigdemont, Junqueras i Comín appeared first on VilaWeb.

Colau nega una crisi de seguretat a Barcelona

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha dit aquest diumenge, en ser preguntada per la seguretat, que a la ciutat ‘no és que hi hagi una crisi general; hi ha un problema concret amb els furts i amb els robatoris.’

En declaracions als periodistes durant el Consell Nacional de Catalunya en Comú, ha defensat que el seu govern alerta fa més d’un any del problema, que considera que ha augmentat de forma general a Catalunya, i més a Barcelona per tenir més població i turisme.

Seguretat a Barcelona: més enllà de la manta

Ha recordat que el seu executiu municipal ha demanat més Mossos d’Esquadra i ha demanat canvis legislatius: ‘Hi ha jutges dient que no tenen els instruments suficients per tractar la reincidència.’

Considera que el 2018 les institucions no estaven completament actives a causa del context electoral, però prefereix ‘mirar en positiu i veure que la Generalitat s’ha posat les piles, ha convocat reunions i ha anunciat que vindran 300 mossos a final de mes.’

L’alcaldessa ha desitjat seguir treballant en aquesta línia i ha acceptat que els veïns que demanen que les institucions col·laborin ‘tenen tota la raó.’

‘Tsunami veïnal’

Ahir, un miler de persones, segons la Guàrdia Urbana, van manifestar-se a Barcelona per reclamar ‘una ciutat cívica i segura.’ Organitzats en columnes pel centre, per donar visibilitat als diferents barris de la ciutat, els manifestants van confluïr a la Plaça de Sant Jaume, on van llegir un manifest que van fer arribar al govern i a l’ajuntament.

El regidor de Seguretat, Albert Batlle, va rebre dos portaveus del col·lectiu ‘Tsunami Veïnal‘ i s’ha compromès a convocar una reunió de treball en les pròximes setmanes per abordar la problemàtica. Els veïns reclamen un pla integral que posi punt final a la situació de conflictivitat que, segons denuncien, es viu a la ciutat i que s’ha vist especialment agreujada els darrers mesos amb un augment dels fets delictius.

The post Colau nega una crisi de seguretat a Barcelona appeared first on VilaWeb.

Joan Carles Girbés, nou president de La Setmana del Llibre en Català

Joan Carles Girbés serà el president de La Setmana del Llibre en Català els propers tres anys, segons que ha anunciat l’actual responsable de la cita literària, Joan Sala, en el seu comiat avui. Girbés, director editorial d’Ara Llibres i Àmsterdam, entoma el repte de ‘mantenir el model d’èxit’ de la Setmana i fer-la créixer en ‘creativitat’, ja que difícilment pot fer-ho en espai a l’Avinguda de la Catedral. De fet, Sala ha demanat a l’Ajuntament de Barcelona que no obligui a enretirar part de les casetes del tram de muralla entre la plaça Nova i les escales d’accés a la Catedral, com hauria requerit. S’acomiada satisfet després de quatre anys i amb una 37a edició que –a falta de xifres– superarà la facturació de 500.000 euros i el nombre d’assistents de l’any passat.

Joan Sala, director de l’editorial Comanegra i fins avui president de ‘La Setmana’, s’ha acomiadat del càrrec fent un balanç positiu dels seus quatre anys de gestió. ‘Tenim La Setmana normal, d’un país normal, i que ha de continuar creixent amb aquest model ajustat’, ha diagnosticat. L’edició clou aquesta tarda després de deu dies d’activitat, amb 260 novetats editorials, 219 expositors i vora 270 activitats organitzades. Malgrat les adversitats climatològiques que segons Sala han suposat fins a un 20% menys de ‘temps operatiu’ d’activitat de la cita literària, la previsió és tornar a superar la facturació de l’any passat (500.000 euros) i per tant seguir creixent, però això sí, sense arribar als 550.000 euros que en un principi s’esperaven assolir. Les xifres definitives d’assistència i facturació es coneixeran dimecres vinent.

En les seves primeres manifestacions públiques des que ha estat nomenat nou responsable, Girbés ha convingut que ‘La Setmana’ és un esdeveniment ‘consolidat’ i un ‘model d’èxit’, i ha apuntat que la seva ambició és fer-la ‘créixer’ però no necessàriament en metres quadrats. ‘Mantenir el que tenim, continuar, i complementar-ho amb la creativitat del sector a la qual apel·lo per veure com podem créixer’, ha apuntat. Girbés ha destacat els ‘reptes com a sector’ en un ‘gran aparador’ com és La Setmana. ‘Podem aprofitar per divulgar-lo, per fer-nos notar i fer-nos entendre’, ha dit abans de constatar que aquesta cita literària anual es troba en un punt molt dolç per seguir creixent en ambició i repercussió, en altres línies que podem encetar’, ha conclòs.

The post Joan Carles Girbés, nou president de La Setmana del Llibre en Català appeared first on VilaWeb.

La causa del 17-A, paralitzada a l’Audiència espanyola pel recompte oficial de víctimes

La causa que investiga els atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils de l’agost del 2017 es troba paralitzada al Jutjat Central d’Instrucció número 4 de l’Audiència espanyola a causa del recompte oficial de víctimes. Més de dos anys després, encara no s’ha esclarit el nombre real de damnificats en els atemptats, que va deixar setze persones mortes.

La Direcció general de Suport a les Víctimes del Terrorisme encara ha de recaptar la informació necessària per elaborar un balanç oficial de víctimes, que espera tenir llest a finals d’aquest any o principis del 2020. Davant d’això, i segons que han explicat a l’agència Europa Press fonts jurídiques, l’instructor de la causa, el magistrat José Luis Calama, ha fet un sedàs pel seu compte davant les nombroses peticions. Gairebé una vintena de persones que es consideren víctimes han volgut personar-se en el procediment i Calama ho ha refusat, en considerar que no es tracta de persones damnificades directament. Calama argumenta en les seves interlocutòries que ‘els metges forenses no poden establir la relació causa-efecte entre l’atemptat i les presumptes lesions de naturalesa psíquica referides pels recurrents’. També recorda una sentència del Tribunal Suprem espanyol segons la qual ‘per reivindicar el caràcter de víctima es necessita una mica més que una percepció subjectiva’.

Mentrestant, el Ministeri de l’Interior espanyol calcula que la xifra definitiva de víctimes acabarà rondant el centenar de persones. De moment s’han abonat 5,2 milions d’euros en concepte d’indemnitzacions i s’ha reconegut 96 persones com a víctimes, a les quals cal sumar 24 persones més a les quals s’han atorgat ajudes com a afectats.

La UAVAT considera que moltes víctimes no han estat reconegudes

La Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme (UAVAT) va signar el juny del 2018 un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona dirigit per la batllessa, Ada Colau, va llançar un telèfon gratuït i es va queixar que Interior no atenia gaires afectats amb seqüeles psicològiques. A més, el passat mes d’agost va fer públic un comunicat en què demanava una ‘profunda reflexió’ al govern espanyol després de negar la condició de víctimes del 17-A a alguns afectats amb lesions psíquiques posttraumàtiques, que veien amb ‘perplexitat’ la contradicció en els criteris utilitzats.

En el comunicat, la UAVAT va dir que el 82% de les víctimes del 17-A que han assessorat i que han enviat una sol·licitud de reconeixement per danys psicològics han obtingut una resposta denegatòria per part de la Direcció General de Suport a Víctimes del Terrorisme del Ministeri de l’Interior espanyol.

Robert Manrique: ‘No em sorprèn que no busquin les víctimes del 17-A, és una qüestió econòmica’ 

La UAVAT va sol·licitar a les administracions competents una ‘profunda reflexió’ a l’hora de definir els criteris de valoració del nexe causal de les lesions psíquiques posttraumàtiques en un atemptat. En aquest sentit, la unitat considera que hi ha hagut casos en els quals el Ministeri d’Interior espanyol, a través de la unitat mèdica de la Direcció General de Suport a les Víctimes, no ha establert el nexe causal, mentre que aquest sí queda establert per la valoració forense a petició de l’Audiència espanyola realitzada a alguns dels afectats als quals s’ha refusat la seva petició de reconeixement. ‘Aquesta contradicció genera gran perplexitat i confusió en les persones afectades’, advertia la UAVAT.

Geolocalització del mòbil de Driss Oukabir

Però el recompte oficial de damnificats –i les corresponents tramitacions per acceptar o no la seva personació en la causa– no és l’únic escull per tancar la instrucció d’aquesta causa, ja que la defensa d’un dels processats, Driss Oukabir, va sol·licitar una nova diligència. Es tractava de la geolocalització del seu telèfon mòbil en els dies previs dels atemptats per tractar de demostrar que no va estar ni a la casa d’Alcanar (Tarragona) ni en un restaurant de Tona (Barcelona), on dos testimonis el van situar el 16 d’agost.

El jutge Calama va encarregar al principi aquesta diligència als Mossos d’Esquadra, però finalment serà la policia espanyola la que emeti l’informe, el qual encara no s’ha traslladat a l’Audiència, segons les fonts jurídiques consultades.

The post La causa del 17-A, paralitzada a l’Audiència espanyola pel recompte oficial de víctimes appeared first on VilaWeb.

Toni Comín: ‘L’exili era l’opció coherent amb la declaració d’independència’

El conseller de Salut Toni Comín reivindica que ‘la decisió políticament responsable es diu exili’. En una entrevista a l’agència ACN feta a Lovaina, assegura que l’exili era l’opció políticament coherent amb la declaració d’independència i el referèndum. ‘Si volíem mantenir viu allò que havíem començat l’1 d’octubre només es podia fer des de l’exili perquè des de la presó és impossible’, destaca. L’eurodiputat electe de Junts critica que ERC s’hagi centrat massa en ‘l’estratègia de l’hegemonia’ i defensa que ell no fa pinya amb el president Carles Puigdemont ‘per contribuir a l’hegemonia de Junts per Catalunya’.
De fet, el conseller nega ‘cap distanciament’ amb ERC després d’haver concorregut a les eleccions europees amb Junts i defensa que sempre ha actuat amb ‘màxima lleialtat’ al partit.

Però Comín reconeix que ha tingut ‘diferències estratègiques’ amb la formació de Junqueras, encara que sempre les han intentades discutir de manera ‘lleial i oberta’. ‘Com a mínim amb qui jo em relaciono d’ERC em continua mirant com abans’, afirma. Diu que ha estat crític quan ha vist que estava ‘atrapada’ en ‘la lluita per l’hegemonia’ perquè creu que s’ha d’aparcar quan cal unitat en la ‘dura confrontació amb l’estat espanyol’. ‘No he volgut ser còmplice d’això’, justifica, matisant que ha aplicat la mateixa regla a JxCat.

Tanmateix, recorda que ell i Puigdemont no són gaire lluny de la postura d’alguns dirigents d’ERC com ara Marta Rovira i assegura que la ‘música’ de la secretària general d’ERC ‘sona molt’ com la seva.

Reivindicació de l’exili

Comín defensa que l’exili era l’única manera que hi havia de continuar ‘el combat’ després de la declaració d’independència. ‘No facis l’1-O ni la declaració si després no has de continuar’, afirma. Si bé diu que la decisió política col·lectiva d’aquells dies va ser que tot el govern havia d’exiliar-se, admet que també hi va haver decisions personals que van voler respectar. ‘Reconeixem l’actitud de resistència en una situació tan dura com la presó’, assegura a propòsit dels presos polítics. Ara, creu que ‘admirar la resistència i coratge’ dels presos polítics i la seva decisió personal de restar al país no és incompatible amb l’afirmació que ‘l’opció políticament coherent’ era l’exili.

D’una altra banda, acusa les autoritats espanyoles d’intentar tractar els presos com a ostatges. ‘A nosaltres no ens podrà fer xantatge amb el tercer grau’, diu. El conseller veu heroic que els seus companys de govern, la presidenta del parlament i els dirigents de l’ANC i Òmnium ‘hagin resistit a ser utilitzats com a ostatges’.

Reacció a la sentència

‘L’independentisme ha de decidir si es rendeix o va a una confrontació’, opina a propòsit de la nova etapa política que s’obrirà després de la sentència del judici contra el procés. Opta per ‘una confrontació pacífica i democràtica’ contra l’estat espanyol que requereix ‘acció institucional i desobediència civil’. ‘Cal enfortir les institucions, preparar la societat civil perquè, en el moment que es consideri, s’hi pugui desplegar una estratègia d’enfrontament institucional i civil’, diu.

Malgrat no abandonar l’oferta de diàleg amb Madrid, alerta que ‘un impàs crònic’ una vegada el Tribunal Suprem espanyol hagi dictat sentència seria ‘una rendició’. ‘No té cap sentit que en nom del diàleg ens aturem’, diu. Per això creu que ‘la pitjor cosa que pot passar’ és que l’independentisme ‘tiri la tovallola’ fins i tot de manera ‘involuntària o inconscient’. ‘Una rendició inconfessada seria la pitjor cosa que podem deixar als nostres fills’, avisa. Així i tot, reconeix que per anar a una confrontació cal ‘assumir els riscs’. ‘La independència de baix cost no existirà mai’, sosté.

S’oposa a unes eleccions

Sobre el debat sobre la convocatòria d’eleccions com a reacció a la sentència, Comín s’hi oposa perquè no creu que enforteixin la posició de l’independentisme ni la unitat estratègica que demana el carrer. ‘És clar que les eleccions són saludables per a una democràcia, però parlem de si amb unes eleccions enfortirem la posició de l’independentisme’, apunta Comín, una setmana després d’haver recriminat, Oriol Junqueras, que alguns sectors afirmin que ‘l’exercici democràtic del dret de vot debilita les institucions d’un país’.

Govern de concentració?

Si bé Comín es mostra obert a la idea d’un govern de concentració amb vista a la sentència del judici contra el procés, alerta que el preu no pot ser la renúncia a ‘l’estratègia de confrontació democràtica’, que considera imprescindible. ‘No té sentit fer un govern de concentració que sigui el pròleg d’una rendició’, avisa.

Sobre un acostament als comuns després de la sentència, considera que els qui s’oposen a la ‘repressió de l’estat’ tenen ‘una certa obligació ètica d’ajudar a enfortir les institucions l’endemà de la sentència’. Això sí, insisteix que això ‘no pot tenir com a contrapartida que l’independentisme renunciï al seu projecte polític’.

Manca de pressupost

Comín no veu desitjable de continuar sense un pressupost, però creu que això no ha de ‘precipitar una convocatòria electoral’. ‘El govern ha de fer les millors polítiques socials que pugui, però per convicció democràtica i compromís amb la justícia social.’ Considera ‘molt discutible que les polítiques socials eixamplin la base de l’independentisme’, perquè ‘és estudiat que el vot unionista és molt identitari’. ‘Les polítiques socials no són un instrument per a eixamplar la base, són una finalitat en si mateixes’, defensa.

Tercera euroordre

Comín preveu que la sentència del judici contra el procés augmentarà les probabilitats que Bèlgica denegui la seva extradició. ‘Afegirà encara més estupor a la justícia belga’, pronostica. Amb tot, garanteix que els membres del govern hi afrontaran una esperada tercera euroordre i confia que els magistrats belgues arribaran ‘a la mateixa conclusió que els alemanys’.

El tribunal d’Slesvig-Holstein va denegar l’extradició de Puigdemont per rebel·lió, però la va acceptar per malversació. En aquest cas, Comín veu difícil que els belgues els puguin extradir per aquest delicte, car, segons ell, la seva legislació penal requereix enriquiment personal.

Escó a l’Eurocambra

Toni Comín no va poder assumir tampoc el mandat com a eurodiputat malgrat haver guanyat l’escó a les urnes perquè la Junta Electoral espanyola li va denegar que fes els tràmits pertinents a distància. Ara el seu cas, com el de Puigdemont, és a les mans dels tribunals de la Unió Europea.

Comín assegura que no prendran cap decisió sobre la renúncia a l’escó ‘abans de saber quina és la decisió del tribunal per molt que es demori en el temps’. De fet, creu que tenen ‘moltes probabilitats que el tribunal resolgui’ en favor seu.

The post Toni Comín: ‘L’exili era l’opció coherent amb la declaració d’independència’ appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘ERC engega la renovació dels seus líders’ i ‘La gota freda no dóna treva’

Avui, dimecres 15 de setembre del 2019, els principals continguts de VilaWeb són:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘ERC engega la renovació dels seus líders’ i ‘La gota freda no dóna treva’ appeared first on VilaWeb.

PIMEC refusa una aturada de país com a resposta a la sentència

El president de Pimec, Josep González, refusa una aturada de país com a resposta a la sentència del judici contra el procés perquè ‘si ja som en un procés de desacceleració, només falta anar posant entrebancs a l’economia’. En una entrevista a l’ACN, ha afirmat que la patronal podria entendre alguna protesta simbòlica, però que no donarà suport a ‘parades efectives que perjudiquin l’economia’. De fet, confirma que ja ha mantingut converses sobre aquesta possibilitat i que ha expressat les reserves de la patronal. També es mostra ‘absolutament’ preocupat pel tomb independentista de la Cambra de Comerç amb Joan Canadell al capdavant, que sí que veu amb bons ulls una aturada. ‘Té una vocació més política que no pas empresarial’, diu.

A l’entrevista, admet que la patronal ha rebut consultes sobre la possibilitat d’una aturada de país, i que ha traslladat als seus interlocutors, que no revela, que ‘hi ha moltes maneres de manifestar-se i que no sempre cal fer-ho parant l’activitat’. ‘Ja n’hem tingut alguna conversa al respecte, i sempre hem manifestat que no som gaire partidaris de fer aturades que perjudiquin l’economia’, reitera. Però no considera que es pugui arribar a parlar d’una ‘irresponsabilitat’. ‘No es pot dir que sigui una irresponsabilitat, però sí que Pimec no hi està d’acord, amb aquesta visió. Entenc que la Cambra sí, perquè no hi ha tanta sensibilitat empresarial, sinó política’, indica en referència a les opinions de Canadell. De fet, González creu que la Cambra ‘hauria d’estar al servei dels empresaris’ i que ‘ara per ara totes les opinions’ que veu de la nova presidència són ‘més polítiques’. ‘La política, que la facin els partits’, defensa González, que assegura que la seva organització manté ‘neutralitat’ en el procés perquè entre els seus socis hi ha empresaris d’opinions diverses.

En aquest sentit, també critica el cercador d’empreses de l’ANC, perquè considera que ‘pot enfrontar els empresaris de Catalunya’. ‘Per nosaltres, tan respectables són els d’un color com d’un altre’, destaca. També defensa el paper de la seva patronal i de Foment com a representants de tots els empresaris i assegura que no és la Cambra qui té la representació de totes les companyies. ‘El senyor Canadell algun dia haurà de corregir la seva visió sobre què són les cambres i les patronals’, afirma.

Descarta que el procés hagi afectat l’economia catalana

Tot i que s’oposa a una nova aturada de país arran de la sentència, insisteix que el procés i els fets de l’octubre del 2017 no han afectat l’economia catalana i que ho van demostrar en un estudi elaborat per l’institut Gesop aquell mateix any i repetit el 2018 i el 2019. González admet que hi va haver ‘moltes institucions’ que van insistir en la idea que aquells fets van passar factura a l’economia catalana i considera que en l’únic aspecte en què ‘no se sap qui tindria raó’ és si va frenar cap inversió. ‘No dubto que pot haver passat’, assegura, tot i que precisa que el ritme d’inversions ha estat ‘molt significatiu’.

The post PIMEC refusa una aturada de país com a resposta a la sentència appeared first on VilaWeb.

Atrapats

Doc Daneeka, psiquiatre militar, personatge de la novel·la Catch-22, explica la trampa parada als pilots d’aviació dels aliats que volien deslliurar-se dels combats durant la II Guerra Mundial. Segons el psiquiatre, sempre podies dir que eres boig i que la bogeria t’impedia de volar. Això sí, havies d’explicar-ho raonadament als teus superiors. El problema és que si eres capaç de veure la malaltia que tenies i explicar raonadament per què no et deixava volar, la conclusió era que, boig del tot, no ho eres. Per tant, no te’n deslliuraven. És a dir, si vols deslliurar-te del combat tens la via de dir que ets boig, cosa que demostrarà que no ho ets. La novel·la es va publicar el 1961 i es va fer tan famosa i popular que avui l’expressió ‘Catch 22’ indica, en llengua anglesa, situacions sense sortida. D’aquelles que, facis què facis, et porten a un carreró sense sortida. Situacions paradoxals, on et trobes atrapat per una lògica que es contradiu a si mateixa. N’era l’autor Joseph Heller, jueu de Brooklyn i pilot d’aviació.

L’any 2017 l’israelià Micah Goodman, jueu de quaranta-dos anys, va escriure el llibre Catch-67. Aquest llibre descriu la trampa sense sortida en què, segons ell, es troba atrapada la societat israeliana de la guerra de 1967 ençà, quan Israel va ocupar Gaza i Cisjordània després de guanyar una guerra de sis dies que no havia començat. D’aleshores ençà, segons l’autor, el país es troba atrapat en una lògica que es contradiu a si mateixa. I faci què faci, arriba a un carreró sense sortida. El llibre va ser un èxit rotund a Israel, i poc després n’apareixia la traducció a l’anglès, que és la que he llegit aquest estiu, com a pròleg de les eleccions de demà passat, dimarts, al país de Netanhayu.

La paradoxa és la següent: segons Micah Goodman l’esquerra israeliana té raó en una cosa: la supervivència d’Israel depèn de la retirada de Gaza i Cisjordània. Israel únicament sobreviurà, si opta per la solució dels dos estats: els palestins, el seu; els israelians, el seu. Entre més coses perquè, si només hi ha un estat, a la llarga els palestins seran més, perquè tenen molts més fills i, per tant, els jueus seran minoria fins i tot a casa seva. A més a més, l’ocupació continuarà tenint el rebuig internacional. I per últim, l’ocupació voldrà dir que els palestins es mantindran en peu de guerra. És a dir, el fet de tenir un sol estat i ser ocupant és catastròfic, perquè els jueus hi acabaran essent minoria, toparan amb el rebuig internacional i la guerra continuarà. La solució, segons l’esquerra israeliana, és abandonar els territoris ocupats i deixar que els palestins facin. És a dir, la solució està a fer dos estats.

Passa que Micah Goodman diu que la dreta israeliana també té raó en una cosa: la supervivència d’Israel depèn de no deixar en cap cas els territoris ocupats. Res de deixar Gaza i Cisjordània. O s’hi manté o Israel s’acaba. Entre més coses, perquè si Gaza i Cisjordània són un país lliure, i Palestina esdevé un estat independent, ningú no els podrà negar el dret de tenir un exèrcit, amb armes i soldats. Segons la dreta israeliana, això seria letal. Palestina els atacaria, com fa anys que fan, però molt més armats. Israel, d’un punt de vista militar, seria indefensable. Quedaria massa exposat, i a la vora, dels seus enemics.

És a dir, si per salvar Israel l’esquerra israeliana branda, amb raó, l’argument de la demografia, la dreta israeliana branda, amb raó, l’argument de la seguretat. El drama, segons Micah Goodman, és que tots dos tenen raó. El ‘catch-22’ d’Israel és el ‘catch 67’, i segons l’autor és el següent: si Israel se’n va dels territoris ocupats, Israel s’acaba. Si s’hi manté, també. Facis què facis, quedes atrapat. El llibre no tan sols va ser un èxit de vendes, sinó que va entrar, i no n’ha sortit, en el debat polític israelià. L’esquerranós ex-primer ministre Ehud Barak, per exemple, en va fer una crítica, des de l’esquerra, negant l’argument de la seguretat que dóna per bo l’autor.

A mi, el llibre em va interessar sobretot per la sinceritat: qui cerqui arguments palestins, no n’hi trobarà. Aquest llibre parla del conflicte vist del món jueu estant. I les tensions que origina. Personatge curiós, Micah Goodman. És nascut i resident a territoris ocupats (cosa que irrita l’esquerra), fet que no li impedeix de dir-ne territoris ocupats (cosa que irrita la dreta). Filòsof expert en lleis talmúdiques, ha fet un dels llibres que més m’ha atret per la capacitat de defensar una posició, la contrària, i la contradicció resultant.

A sobre, l’autor m’ha explicat com ningú les derrotes viscudes per dreta, esquerra i religiosos a Israel. Unes derrotes descomunals. Així, al principi la dreta sionista de Jabotinsky somniava una societat laica que deixés en pau els ciutadans, en una aproximació liberal de la societat, sempre tan refractària al control estatal. Avui la dreta és partidària d’entrar fins a la cuina dels ciutadans, no tan sols dels palestins, amb tot el control de la societat que implica. Si cal, militar. A més, de mica en mica s’ha anat fent més i més religiosa, ells que eren laics. L’esquerra israeliana, per una altra banda, al principi no creia en les nacions, sinó en les classes, els quibuts i la germanor entre classes populars. Amb la caiguda de l’URSS, l’esquerra israeliana va abandonar el socialisme, tan potent que era, i els quibuts avui són de propietat privada. Si la dreta va abandonar el liberalisme, l’esquerra va abandonar el socialisme. L’esquerra es va agafar a la pau de la mateixa manera que la dreta s’ha agafat a la religió: com una darrera esperança per a salvar la nació israeliana. Per últim, l’autor també explica la derrota menys aparent dels religiosos, que veuen com depenen d’estructures laiques, com ara l’exèrcit, per a viure el somni d’un Israel… religiós. Ells, també, ben atrapats.

The post Atrapats appeared first on VilaWeb.

Cartes creuades: L’avís de la Diada

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

El descens de la Diada de dimecres a Barcelona requerirà més d’una explicació, car és impossible que gairebé totes les persones que hi han deixat d’acudir –i han estat moltes– obeeixin la mateixa raó.

A la Diada de l’any passat la situació de presos i exiliats va ser el llençol que va cobrir aquesta divisió evident i el malestar que origina. Com que encara hi havia presos i exiliats, era el moment de demostrar la força de la solidaritat i deixar de banda les diferències. Molts vam creure que enguany també passaria això, malgrat que la divergència entre les estratègies era més gran i el to era més dur, perquè no endebades ha transcorregut un any. Però no; resulta que hi ha mancat una quantitat preocupant de gent, que no hi ha acudit però que sí que ha enviat un missatge sonor, o uns quants.

Aquesta falta resulta encara més greu aquests dies en què el Tribunal Suprem d’Espanya redacta la sentència del judici contra dirigents institucionals i socials del procés. Encara pensant que aquesta sentència és dictada ja de fa molt, no hauria estat de més fer prèviament una gran ostentació de força. Però no ha estat així.

És evident que l’esquerda entre els partits independentistes és cada dia més gran, més encara que si hagués estat dissenyada per les mateixes estructures de l’estat espanyol.

Malgrat ser conscients de totes aquestes dificultats, convé no oblidar que fins i tot quan el context era més sòlid i natural, durant aquells anys en què els responsables polítics actuaven conjuntament, quan aquella unitat era un instrument instigador perquè certa part de la ciutadania fes el pas, encara llavors –i no és poc–, els partits de la independència van obtenir un resultat del 47% dels vots en les eleccions parlamentàries de Catalunya.

En una democràcia electoral, els resultats solen ser el barem principal. Per això convé no oblidar ni un moment que l’estratègia de l’estat espanyol a curt termini pretén que els independentistes perdin la majoria.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La Diada va mobilitzar set-centes mil persones. Per vuitè any consecutiu. I va tornar a col·lapsar els carrers del centre de Barcelona. Vejam qui més a Europa pot presentar unes xifres que s’hi acosten, en volum i en permanència. Això no obstant, amb tot, aquesta vegada la sensació no va ser bona. No va ser bona perquè, tot i ser una xifra espectacular, és la més baixa d’ençà del 2012. Però no va ser bona, sobretot, pel to, per l’ambient.

És veritat que l’ANC va cometre alguns errors organitzatius als quals no ens té acostumats, com ara deixar desorganitzat el lloc més fotogènic o sonoritzar de tal manera l’espai sencer que no hi havia manera de cridar res. Però això no pot amagar que aquesta Diada ha estat un toc d’atenció al sobiranisme. Hi ha molta decepció pel partidisme, per les baralles contínues, sobretot entre ERC i Junts per Catalunya. I a hores d’ara ningú no es creu que es tombe cap a la confrontació, ni tan sols una resposta com caldria davant les sentències que són a punt de caure. Els partits, ERC més que ningú, parlen sense parar d’eleccions, com si aquesta fos l’eixida de res –i, per cert, de manera incomprensible: cal evitar com siga les eleccions de Madrid i salvar el PSOE però cal fer com siga les de Barcelona. I la gent, molta gent, no entén res i s’ha cansat de ser instrumentalitzada.

El setembre ha arrencat amb una sorpresa, una campanya anomenada Tsunami Democràtic, de la qual sabem poc però que sembla la proposta més sòlida per a respondre al Suprem fent desobediència civil. En aquesta campanya sembla que hi coincideixen tots els sectors. Potser per ací ressuscitarà la decisió de la gent. Perquè ara és hora de fets i no de més paraules. I això crec que volien dir els buits a la Diada, les absències que han marcat la manifestació.

The post Cartes creuades: L’avís de la Diada appeared first on VilaWeb.

Alarmphone, l’avís que salva vides a la mar

Si parlem de la Mediterrània, l’estiu ha estat marcat per l’agonia dels immigrants a la deriva als vaixells de salvament de l’ONG catalana Open Arms, del Sea Watch o de l’Ocean Viking, de Metges Sense Fronteres. Malgrat haver salvat centenars d’immigrants a alta mar, han maldat per trobar un port segur en països europeus on poguessin desembarcar-los. Però hi ha més organitzacions que treballen per salvar vides a la mar i que assenyalen la Unió Europea (UE) per haver negligit les seves responsabilitats.

És el cas d’Alarmphone, una xarxa transnacional de més de cent activistes a ambdues ribes de la Mediterrània. D’ençà del 2014, lluita contra el règim fronterer de la UE, per un passatge segur i per la circulació lliure de les persones. La tasca principal que té és ajudar els immigrants en perill a la mar, als quals ofereix en cas d’emergència un canal per a urgir els serveis de salvament a actuar.

Els immigrants que hi ha a bord truquen a un número de telèfon per comunicar la localització GPS de l’embarcació als activistes d’Alarmphone. Se serveixen d’aplicacions de missatgeria amb algun dels telèfons mòbils que duen. Detallen el color de la barca, el nombre de persones, en quina situació es troben, si hi ha menors o si ningú ha de menester assistència mèdica. A partir d’aquí es monitora l’embarcació i l’organització avisa els serveis de salvament.

‘Ajudem a protegir aquesta gent. És important que un grup d’activistes sàpiga que són allà i què hi passa. Si les autoritats no fan res per salvar-los, nosaltres fem pressió, fent públic que no actuen i que no respecten el dret d’aquestes persones a ser salvades’, explica Paola Arenas, membre de la xarxa a l’estat espanyol.

Si les autoritats no activen una operació de cerca i salvament a les seves aigües territorials, s’estableix contacte amb vaixells pròxims i amb els de les ONG de salvament. Els activistes s’ocupen nit i dia de monitorar totes les rutes de la Mediterrània: l’occidental cap a l’estat espanyol; la central cap a Itàlia des de Líbia i Tunísia; i la ruta de Turquia a Grècia, per mar o per terra.

La ‘complicitat’ amb les màfies

Algunes veus acusen les ONG de salvament o organitzacions com Alarmphone de complicitat amb les màfies que trafiquen amb persones. De fet, a Itàlia hi ha activistes europeus encausats per haver participat en operacions de cerca i salvament. Arenas hi respon contundentment: les màfies existeixen gràcies a la política migratòria de la UE. ‘Si existeixen és per un sol motiu: perquè hi ha un règim de visats molt estricte per a entrar a Europa. Com a refugiats, es troben obligats a ser víctimes del tràfic de persones si volen arribar aquí’, denuncia.

Alarmphone fa pressió perquè la UE canviï la política migratòria.

Recorda que un ferri des del Marroc fins a l’estat espanyol val trenta euros. En canvi, els immigrants paguen fortunes per pujar en una barca de plàstic. Tot plegat és degut als requisits del visat. ‘Ja no és sols la militarització de les fronteres, que empeny la gent a rutes més complicades i mortíferes. És que legalment és impossible que ningú de l’Àfrica subsahariana pugui venir a l’estat. Si hi hagués lliure circulació de persones, com reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans com a dret fonamental, les màfies no existirien.’

Per Alarmphone, el centre del debat ha de ser la lliure circulació de persones, el fet que prevalgui el control i la militarització de les fronteres per damunt dels drets humans. Tanmateix, diuen que el problema va més enllà: s’ha de garantir que quan els immigrants arribin a Europa tinguin una vida digna. ‘La gent vol ser ciutadana, pagar impostos, tenir drets i deures.’

Sobre els salvaments, Arenas diu que és un altre debat. Subratlla que la llei de la mar obliga a salvar la gent en perill i a desembarcar-la en un port segur. I critica que la UE faci justament la contrària: com més va menys diners esmerça en salvaments. I retorna gent que és a punt d’ofegar-se als punts de partida, d’on havia fugit.

‘Fugen de Líbia perquè hi ha guerra civil, perquè els venen com a esclaus, perquè hi ha molta violència física, sexual i psicològica. Que Europa consideri països segurs el Marroc, que és una dictadura, i Líbia, que és un estat fallit… Com pot fer tractats amb països on en la majoria de casos no es respecten els drets humans ni hi ha democràcia?’, s’exclama.

Sigui com sigui, palesa que, encara que augmentin els salvaments, mentre les fronteres no es facin permeables al trànsit de persones la gent provarà de travessar-les.

La situació a la frontera sud de la UE

Quan l’any passat es va tancar la ruta de la Mediterrània central, de Líbia a Itàlia, el flux migratori es va desplaçar cap a l’estat espanyol. ‘Conec gent que va travessar des del Marroc però que venia de Líbia. Havien aconseguit fugir dels centres de detenció o les cases on vivien en règim d’esclavitud. Arriben en un estat psicològic molt complicat. Hi ha molt de patiment a Líbia’, explica.

El paradigma dels salvaments a la frontera sud de la UE també ha canviat. Assenyala que la frontera no comença al Marroc, sinó al Senegal i a Mali, on militars espanyols controlen les fronteres. Denuncia que d’ençà que es van començar a donar diners periòdicament al Marroc, la repressió hi ha augmentat moltíssim i s’hi controlen molt més les sortides de barcasses.

Lamenta que, tant si vénen del Marroc, com d’Algèria o Líbia, el patiment dels immigrants té les mateixes característiques: ràtzies racistes diàries i expulsions violentes al desert, on els abandonen sense aigua ni menjar. ‘Hi ha gent que sí que busca una vida millor, però també n’hi ha que fugen de matrimonis forçats, de l’ablació del clítoris, dels règims polítics dels seus països perquè són activistes…’, recorda.

Afegeix que d’ençà que es va crear el comandament únic, el desembre passat, l’agència europea Frontex, la Creu Roja i Salvament Marítim resten sota les ordres d’un guàrdia civil. ‘Salvament Marítim ja no patrulla directament a les àrees migratòries, sinó que és Frontex. Quan localitzen l’embarcació, hi envien un vaixell. La major part dels salvaments són a la zona de l’illa d’Alboran: un vaixell, des de Màlaga, Almeria o Motril, triga tres hores a arribar-hi’, denuncia.

Immigrants en una embarcació de Salvament Marítim a les Canàries.

La dinàmica contrasta amb la de l’estiu de l’any passat, en què Salvament Marítim sortia a cercar la barcassa quan una ONG donava l’avís, sense esperar que la localitzés cap avió. ‘Amb el canvi de política, l’única cosa que s’aconsegueix és augmentar el patiment de les persones que hi ha a la mar en una situació de perill. No es treballa per salvar abans les persones i evitar-ne el patiment, sinó solament per controlar les fronteres.’

I quan els immigrants arriben a l’estat espanyol són detinguts durant tres dies, tot i no haver comès cap delicte. ‘El govern cada vegada obre més centres d’atenció temporal d’estrangers (CATE), que en realitat són una extensió dels calabossos: presons per a tres dies.’ Explica que pràcticament tots els marroquins i algerians són deportats, després d’una estada en un CATE o fins i tot l’endemà de l’arribada.

D’ençà del 2014, Alarmphone ha rebut 2.760 trucades de SOS. Enguany, fins al juliol, n’havia rebudes 169, de les quals 61 corresponien a embarcacions que provaven d’arribar a l’estat espanyol per la ruta de la Mediterrània occidental. A  l’estiu, 18 embarcacions van trucar al telèfon d’avís. 5 van ser rescatades per les autoritats espanyoles, però la resta foren interceptades pel Marroc.

L’ONG Caminando Fronteras ha documentat l’arribada d’unes 16.400 persones a l’estat espanyol, fins el 29 de juliol (i 455 més a les illes Canàries). En aquest període, a la frontera sud hi han naufragat 70 embarcacions i n’han desaparegudes 12 més.

Les conseqüències són tràgiques: entre el 2018 i el primer trimestre del 2019 pel cap baix 1.020 persones han mort provant d’arribar a la frontera sud, travessant la mar. Oficialment, només n’hi ha mort el 20%. La resta consten com a desaparegudes, probablement al fons d’aquesta fossa comuna en què s’ha convertit de fa anys la Mediterrània.

The post Alarmphone, l’avís que salva vides a la mar appeared first on VilaWeb.

Pàgines