El banc suís UBS comprarà per dos mil milions de dòlars el seu principal rival nacional, Credit Suisse, a fi d’evitar-ne el col·lapse, segons que ha informat el diari The Financial Times i han confirmat les autoritats suïsses. El preu proposat és de poc més de 50 cèntims de franc suís per acció, molt per sota del preu de cotització de divendres passat, d’1,86 francs suïssos. L’acord pot signar-se aquesta nit mateix, abans no obrin els mercats asiàtics.

UBS havia presentat una oferta inicial de mil milions de dòlars que sembla que va ser rebutjada perquè la consideraven massa baixa i perjudicial per als accionistes, segons que ha informat Bloomberg.

En aquesta situació, les autoritats suïsses havien considerat d’intervenir i nacionalitzar l’entitat bancària, la segona del país, una qüestió tractada en un consell de ministres fet d’urgència ahir.

L’adquisició d’UBS presenta moltes complexitats. L’entitat financera demana al govern que assumeixi certs canvis legals i possibles pèrdues futures. Per exemple, la normativa suïssa obliga a respectar un termini de sis setmanes per a consultar l’accionariat sobre una adquisició, per això es valora de fer canvis legislatius per evitar aquest endarreriment i facilitar la fusió dels dos principals bancs suïssos.

Credit Suisse fa uns quants mesos que és en crisi per reiterats escàndols, i la situació s’ha agreujat aquesta darrera setmana, en què ha perdut un quart del seu valor borsari.

Prop de 100.000 persones han visitat la 32a edició del Saló de l’Ensenyament, un 17% més que el 2022. Ha superat totes les expectatives inicials, segons que ha informat Fira de Barcelona. El certamen ha tancat les portes aquest diumenge després de cinc dies a Fira de Montjuïc amb un total de 220 expositors que han donat a conèixer l’oferta d’estudis de batxillerat, graus universitaris, estudis superiors, complementaris, de formació professional, art, idiomes i esport per al curs 2023-24. Els estudis universitaris i els cicles de Formació Professional (FP) relacionats amb les ciències de la salut, l’economia i l’enginyeria han estat els més sol·licitats pels joves i les famílies que han visitat el Saló de l’Ensenyament.

El president del Reial Madrid Florentino Pérez ha anunciat que no viatjarà a Barcelona. Doncs, aquest vespre no serà la llotja del Camp Nou durant el partit que enfronta el Barça contra el Madrid.

A principi de setmana, el Barça ja va escenificar el seu disgust amb el Reial Madrid pel cas Negreira amb una decisió contundent: va anunciar la suspensió de tradicional dinar de directives. Ara sembla que Florentino Pérez hi respòn i va més enllà amb un gest que el distancia encara més de Joan Laporta. El club madrileny no ha donat cap justificació a l’absència del seu president.

Abans que esclatés el cas Negreira, sobre els pagaments del Barça al vicepresident d’àrbitres, la relació entre Pérez i Laporta era relativament bona, sobretot arran dela complicitat de tots dos en el projecte de la Superlliga europea. Tanmateix, l’actitud incriminatòria del Madrid, que s’ha personat com a acusació particular en el cas Negreira, ha causat el divorci entre les dues directives.

Sobre el cas Negreira, el president del Barça Joan Laporta ha declarat en més d’una ocasió que el club és innocent i que els culers “han d’estar tranquils”.

L’aprovació popular del president francès, Emmanuel Macron, ha caigut a mínims que no es veien d’ençà de les marxes dels jupetins grocs a principi del 2019, a causa del rebuig causat pel seu pla de reforma de les pensions. Això s’ha traduït en nombroses manifestacions arreu de l’estat francès i Catalunya Nord aquests darrers dies.

Una enquesta de l’Institut d’Opinió Pública francès (Ifop) a Le Journal du Dimanche apunta que només un 28% dels francesos aproven la política de Macron, quatre punts menys que el mes passat. La primera ministra del país, Elisabeth Borne, càrrec de confiança de Macron i una de les cares visibles de la reforma de les pensions, manté la seva aprovació en els mínims del mes passat, amb només un 29%.

Borne es juga el càrrec en la moció de censura que tindrà lloc dilluns al parlament francès. Si prospera, la reforma serà anul·lada i Borne haurà d’abandonar el càrrec.

L’enquesta també reflecteix que la popularitat de Macron continua caient en picat des de finals de l’any passat, amb un descens de vuit punts des de desembre, segons es desprèn de l’enquesta d’aquest diumenge.

“Es tracta d’una seqüència molt dolenta per a la parella executiva”, assenyala al mitjà el director general d’Ifop, Frédéric Dabi, qui incideix que l’aprovació de Macron, amb aquests resultats, ha caigut per sota d’una barrera psicològica representada pel 30% d’aprovació.

L’Agència de Ciberseguretat veu Catalunya com un focus d’interès per al cibercrim, atès que dos dels seus eixos estratègics són la digitalització i l’atracció d’inversions i talent. Ho ha explicat el director, Tomàs Roy, en una entrevista a l’ACN en què diu que com més s’opti per una transformació digital, més atacs es rebran. De fet, afegeix que ara com ara resolen un incident cada tres hores, és a dir, uns dos mil l’any. “En alguns dels quals, l’adversari guanya, però molts no tenen ressò perquè ens en sortim i no tenen impacte”, detalla. Quant a les estructures més sensibles, diu que s’han diversificat i si bé tenen molta importància l’administració pública o la sanitat, apareixen nous entorns, com ara el logístic i l’alimentari.

Segons Roy, el creixement exponencial dels ciberatacs és evident i, de fet, en l’àmbit mundial s’ha multiplicat per sis tan sols l’any passat. “No és conseqüència de la desprotecció. Més aviat del valor que donen la ciutadania, les empreses i el govern a la transformació digital”, diu.

Quan es parla de ciberatacs, n’hi ha tres menes. Els primers són més orientats als usuaris, basats sobretot en l’estafa i que busquen la seva participació activa per aconseguir credencials, dades personals i bancàries, o bé perfils per a enganyar uns altres usuaris. També n’hi ha d’empresarials, que fan servir les credencials que han aconseguit prèviament per adquirir més capacitats. Finalment, hi ha una tercera tipologia que fa referència a les infrastructures. “S’ataca la visibilitat d’una empresa, sigui pública o privada. No perds les dades, però sí la capacitat de prestar serveis.”

En tots tres casos, el motiu principal sempre és el mateix: diners, eines per a fer diners o per a estalviar-ne. Així, les empreses mateixes sovint inverteixen els guanys en si mateixes per poder tenir més capacitat i fer més atacs. Per això, Roy recomana de no pagar quan hi ha un atac d’aquesta mena per evitar de donar el missatge que en aquell sector concret, es paga.

De vegades els atacs no tenen un objectiu concret, sinó que passen perquè l’atacant es troba un entorn no defensat. “Hi ha exposicions, i si té la possibilitat d’entrar, hi entra”, afegeix. Si bé hi ha àmbits en què la cultura de la protecció és més elevada, com ara la banca i el sector de les assegurances, uns altres no tenen ni tan sols mesures per a “desmotivar els atacants”, un fet que Roy recomana per posar-los-ho una mica més difícil.

Entre les normes bàsiques de protecció, l’Agència de Ciberseguretat recomana d’identificar el perímetre, tenir els punts de sortida definits i saber què s’ha de prioritzar, com també tenir capacitat de recuperar-ho en un temps mínim. “No té sentit tenir-ho tot a l’última si ningú no ho vigila ni monitora. No és només una tasca de la ciberseguretat, sinó de tots els responsables de la digitalització en qüestió”, opina Roy.

L’atac del Clínic

Sobre el ciberatac a l’Hospital Clínic de Barcelona, explica que ara com ara ja s’han recuperat tots els codis amb capacitat de prestar servei, tot i que alguns s’han recuperat amb menor intensitat. Per això, destaca la importància de la connectivitat que es va establir en sistemes centrals quan els propis van caure. “La història clínica no va ser compromesa, i hi ha moltes dades que no han estat compromeses i que s’hi podia arribar si restauràvem la comunicació”, afegeix.

Un fet que demostra, segons Roy, la capacitat de resiliència del sistema públic català. També ha explicat que ara com ara treballen per restablir totes les capacitats pròpies. També en una reenginyeria del sistema, “que ha de ser més robust, perquè precisament ha estat víctima d’un atac”. Respecte dels atacants, recorda que són ells qui tenen més interès a contactar per monetitzar la iniciativa.

“Nosaltres tan sols els vam informar que atacaven una entitat d’utilitat pública, amb interessos públics i persones que en rebien les conseqüències. Ells van expressar que només tenien intenció de rebre diners i nosaltres ens hi vam negar.” En el cas dels responsables del ciberatac d’aquest hospital, Ransom House, Roy diu que ja eren identificats com un grup molt focalitzat a les estructures sanitàries.

Però, a més, un dels objectius de l’Agència Catalana de Ciberseguretat és trobar “pautes de comportament” en uns altres atacs per poder determinar a quin grup van associats i preveure els seus interessos. “L’anonimat i la deslocalització són molt freqüents, per això volem entendre’ls, per poder posar paranys i protegir-nos, no anar per darrere seu”, rebla.

L’Ajuntament de Barcelona, per mitjà de l’Oficina per la No-discriminació, ha denunciat a la fiscalia els autors d’un missatge viral fals, difós per xarxes socials. El text deia que la Guàrdia Civil espanyola havia detectat la presència de mil sis-cents magribins, residents al Marroc, però empadronats fraudulentament en un domicili on tan sols vivien cinc persones, a fi de cobrar ajudes socials, i votar per correu a les eleccions municipals. El consistori ja n’ha identificat els autors, a qui considera responsables d’un delicte d’odi. Entre aquests, hi ha juristes, psicòlegs, guàrdies civils i inspectors de policia.

Tal com explica a l’escrit presentat, han pogut comprovar que el missatge havia estat difós àmpliament per diferents xarxes socials, com ara Whatsapp i Twitter, i havia obtingut desenes de milers de visualitzacions i comparticions.

Arran de l’anàlisi feta, conclou: “Representa una incitació a l’odi, la rancúnia i l’animadversió cap a la comunitat magribina per raó del seu origen, atribuint-los de manera directa i en massa la comissió d’una estafa que afecta el conjunt de la ciutadania, per empadronar-se a la ciutat, tot i no residir-hi, i així obtenir els beneficis administratius vinculats a l’empadronament, cobrar ajudes, i així també votar fraudulentament per correu en les eleccions.”

L’informe jurídic també apunta que els autors eren coneixedors de la falsedat del missatge per la seva inversemblança, no acompanyada de cap notícia ni referència periodística que permetés d’atribuir-li credibilitat, sinó que s’emparaven en una creença nociva sobre que els magribins s’empadronen de manera fraudulenta en domicilis per obtenir ajudes econòmiques.

Així doncs, l’escrit a fiscalia identifica quatre comptes de Twitter que s’han fet ressò del text, darrere els quals hi ha, per exemple, un agent de la Guàrdia Civil espanyola i un inspector de policia. La denúncia conclou que aquests fets no poden ser emparats en el dret a la llibertat d’expressió, atès que de manera “clara i explícita” impliquen un menyspreu i una humiliació per a la comunitat magribina, i inclouen missatges discriminatoris que promouen la violència entre el col·lectiu d’estrangers.

La Zurich Marató de Barcelona afecta avui 65 línies d’autobús de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), que modificaran el recorregut entre les 6.30 i les 15.00 aproximadament, i també la T4 del tramvia.

En un comunicat, TMB recomana l’ús del metro en aquesta franja horària i en tots els desplaçaments pròxims al recorregut de la competició, que sortirà de l’avinguda de Maria Cristina i passarà pels llocs més emblemàtics de Barcelona.

Les línies d’autobús afectades seran la D20, D40, D50, H6, H8, H10, H12, H14, H16, V1, V3, V5, V7, V9, V11, V13, V15, V17, V19, V21, V23, V25, V27, V29, V31, 6, 7, 11, 13, 19, 21, 22, 24, 27, 33, 34, 39, 46, 47, 54, 55, 59, 62, 63, 65, 67, 78, 79, 96, 97, 104, 109, 115, 120, 121, 122, 126, 133, 136, 141, 150, 157 i 192, com també la Ruta Vermella i la Ruta Blava del bus turístic.

En el cas del tramvia, el servei s’interromprà en tota la línia T4 de 8.30 a 13.45; de 13.45 a 14.30 és previst que es recuperi entre les parades de l’Estació de Sant Adrià i Glòries, i a partir de les 14.30, en tota la línia sempre que la direcció de la cursa ho autoritzi.

Durant les afectacions, el Tram reforçarà el servei de la línia T6 per facilitar els desplaçaments de la zona, mentre que la resta de línies de la xarxa tramviària (T1, T2, T3 i T5) funcionaran en l’horari habitual.

El president de Rússia, Vladímir Putin, ha fet una visita de feina a la ciutat de Mariúpol, en el seu primer viatge al Donbass, segons que ha informat avui el Kremlin.

Durant la visita, Putin ha recorregut en cotxe –que ha conduït ell mateix– uns quants barris de la ciutat, acompanyat pel vice-primer ministre, Marat Jusnulin, que l’ha informat de l’estat de la reconstrucció de Mariúpol i els seus voltants. Segons el Kremlin, l’objectiu de la visita era inspeccionar l’estat de la ciutat i parlar amb alguns habitants.

Segons que explica, Putin ha arribat en helicòpter a la ciutat del sud de la regió de Donetsk, a la vora de la mar d’Azov, que l’any passat va ser l’escenari de combats destructius i acarnissats entre russos i ucraïnesos.

La Companyia Elèctrica Dharma, la banda de rock més longeva del país, fa els cinquanta anys en plena activitat. El dia 22 d’abril ompliran el Palau Sant Jordi amb un concert de celebració.

Amb motiu de la commemoració dels cinquanta anys de la Dharma, VilaWeb sorteja tres exemplars del llibre Companyia Elèctrica Dharma: 50 anys i tres còmics Roc Guitar.

Si voleu participa-hi, podeu fer-ho ací.

Podeu consultar les bases legals del sorteig.

La Companyia Elèctrica Dharma celebra cinquanta anys amb concert, llibres, documentari i disc 

Avui, diumenge 19 de març, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

• Jordi Turull: “Amb la investidura de Puigdemont ens hauríem d’haver plantat”
• Per què Alemanya ha blocat la prohibició europea de vehicles de combustió?
• Maria Vallespí: “Campanyes molt ben pagades han caigut perquè volien que les fes en castellà”
• Josep Palàcios, retrat d’Escriptor afaiçonat pels amics
• Quines llistes es presenten a les eleccions andorranes del 2 d’abril de 2023? 
• Pedro Sánchez esquiva les Falles i Ximo Puig el planta al Comitè Federal del PSOE 
• Companyia Elèctrica Dharma, cinquanta anys fent bullir l’olla

Tot seguit, us oferim les portades dels diaris del país:

Ara:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Dimecres farà cinc anys d’un dels dies més amargs de la història recent del Parlament de Catalunya. A les cinc i cinc minuts de la tarda del 22 de març de 2018, Jordi Turull pujava al faristol sabent que l’endemà entraria a la presó sense haver pogut ser investit president de la Generalitat. A dos quarts de tres li havia trucat la diputada de la CUP Natàlia Sànchez per dir-li que no el votarien. “Recordaré aquella trucada tota la vida”, diu Turull en aquesta entrevista, en què narra el dia amb tot detall, amb moments en què se li trenca la veu i tot, quan recorda el comiat amb els pares, les quaranta-vuit hores més intenses de la seva vida durant les quals pensava que hi havia l’oportunitat d’acorralar l’estat espanyol fent que tingués un president de la Generalitat a l’exili i un altre a la presó.

“Vam perdre una oportunitat”, recorda. Però no s’hi encalla, perquè diu que no es vol recrear en errors del passat si no és per treure’n aprenentatges. I el gran error, diu ell, no fou la seva no-investidura, sinó haver permès que no s’investís Puigdemont. “El 30 de gener hauríem hagut de fer la investidura del president Puigdemont i no permetre cap substitució, ni la de Jordi Sànchez, ni la meva, ni la del president Torra, ni la de ningú.” Més encara: “El 27 d’octubre s’hauria d’haver resistit.”

—Què va passar el 21 de març de 2018 a la Bodega Sepúlveda de Barcelona?
—Hi dinàvem tot preparant el debat d’investidura, quan començo a rebre missatges al mòbil, sobretot de la família, perquè esclata la notícia que Llarena ens cita el divendres. Els diaris ja diuen que és per a tornar a entrar a la presó, perquè en la resolució que envia el jutge posa “revisió de les mesures cautelars”.

—Què feu, aleshores?
—Hi havia previst el debat d’investidura, es va plantejar si l’havíem de fer i es va decidir que sí. I jo visc les quaranta-vuit hores més intenses de la meva vida del punt de vista polític, familiar, personal… Va ser un no parar, amb moltes pressions, en un sentit i en un altre, i són unes hores que em passen volant, que s’acaben quan veig que es tanca, una altra vegada, la porta de la cel·la de la presó.

—En tres dies passeu de la Bodega Sepúlveda a Estremera.
—Passant pel debat d’investidura, el viatge a Madrid… i la tornada a la presó, on vaig rebre un tracte diferent del que havia rebut abans: em van enviar en un mòdul tot sol, sense cap company, i dormint amb un pres comú. Vam entrar en Raül Romeva, en Josep Rull i jo. Però ja hi havia en Quim Forn i en Junqueras, i normalment ens agrupaven tres i dos, o tres i tres. Però a mi em van dir que no: tot sol i en un mòdul diferent.

—Us volien inhabilitar de cop, amb el processament per rebel·lió i la presó preventiva.
—Sí, però en aquell moment no hi eren a temps. Perquè abans calia fer-me la declaració indagatòria, i per un seguit de terminis i recursos no va arribar fins més tard. O sigui, que si m’haguessin investit president de la Generalitat, el rei s’hauria trobat el meu nomenament damunt la taula. Per més que jo estigués tancat a la presó.

—Abans d’això, com van ser aquestes quaranta-vuit hores més intenses de la vostra vida?
—La primera reacció de la família va ser una pressió brutal, sobretot per part d’una filla, perquè no anés al debat d’investidura, “acabaràs a la presó”, em deia. Jo li responia que hi acabaria de totes maneres, i que no volia ajupir el cap. A les meves filles i la meva dona, els deia que no els podria mirar als ulls si no anava al debat d’investidura perquè m’havien citat divendres. El debat d’investidura significava aixecar el 155, era una cruïlla. Havíem acordat aquesta estratègia: el president legítim era Carles Puigdemont, i jo tenia clar que si m’investien faria de president autonòmic aquí, però amb mentalitat d’estat.

—I què us van dir, la dona i les filles?
—Em van acabar entenent. Perquè sabien la meva vocació i les meves conviccions. Perquè els deia que si no feia aquell pas, no seria el mateix. “Tindreu un pare que no serà el mateix i no us podrà mirar als ulls. I si fent això me la jugo i torno a entrar a la presó, que hi entraria igualment, ho assumeixo.” Per això se’m plantejava aquella doble contradicció: què és primer, la família o el país?

—I què hi responíeu?
—Que és el país perquè pugui ser la família. Perquè si em doblego no seré el mateix, perquè em conec, i les conviccions són molt fortes. Personalment, és complicat, però al final vaig tenir tot el suport de la família. I durant totes aquestes hores… vas al parlament però vas a acomiadar-te dels pares, no saps quan els tornaràs a veure. Els meus pares estaven delicats, saps que entraràs a la presó i que potser no els tornaràs a veure en llibertat.

—I tot plegat, havent-ho de fer amb molt poques hores.
—Sí, i has de passar per casa, per dir que aniràs al debat d’investidura. Vaig passar a acomiadar-me dels meus pares… Al meu pare ja no el vaig tornar a veure en llibertat… [Se li talla la veu.]

—Com us va condicionar tot això havent de preparar un discurs d’investidura?
—Ja hi havia un discurs articulat per si el feia en Jordi Sánchez, per si el deixaven sortir de la presó, i jo el vaig articular com vaig poder. El meu discurs tampoc era la qüestió fonamental, perquè insisteixo que el president legítim era Puigdemont. Es tractava que s’aixequés el 155, que l’estat tragués les grapes de les institucions catalanes i que el president Puigdemont i jo anéssim coordinats; per fer de president d’una autonomia amb mentalitat d’estat i absolutament lligat i coordinat amb el que en dèiem l’espai lliure d’Europa. I si entrava a la presó com a president electe doncs tindrien un president de la Generalitat a l’exili i un altre dins la presó. De manera que la sacsejada internacional encara podia ser més forta.

—Però necessitàveu els vots de la CUP.
—Jo deia a la gent amb qui tenia complicitat i bona relació de la CUP que no tenia temps de negociar un programa, però que, si ho volien, al cap de sis mesos o un any em sotmetia a una qüestió de confiança. Però ens trobàvem en aquella situació, en què jo no sabia on dormiria demà passat, si a casa o a la presó. Els demanava el vot però no per una qüestió programàtica ni ideològica, sinó per una qüestió estratègica del procés.

—Van decidir que votarien que no.
—I quan ho vam saber tot de gent em va dir que no fes el debat, que no m’hi emboliqués. Però vaig dir que no, que les togues no podien marcar la dinàmica del Parlament de Catalunya, i ens interessava d’aixecar el 155, i el servei que podia fer al país si més no era que comencés el compte enrere per aixecar-lo. Quan surto al faristol sé que no em votaran.

—Aquell discurs que vau fer fou molt contingut, conciliador, de mà estesa i d’adreçar-vos als espanyols.
—És que aquell discurs no era el del president que havia de proclamar la República. Perquè el president legítim era, i és, Puigdemont. Sempre vaig parlar amb mentalitat d’estat i vaig presentar un programa de govern, vaig tornar a oferir la voluntat de seure a parlar, però no per a recular ni quedar-nos aturats. Em vaig comprometre a parlar amb el president del govern espanyol o amb el cap de l’estat sobre què s’havia de fer amb el resultat de l’1-O. Ho dic per no confondre papers, perquè el poble de Catalunya qui volia que fos president era Puigdemont.

—Què us van semblar les intervencions dels altres?
—Tots van fer politiqueria i em va saber molt de greu, perquè van fer com un debat ordinari quan el moment era excepcional. Tenia el cap a mil llocs, a casa, a casa dels pares, mirava el parlament mentre parlava i em deia “qui sap quan podràs tornar a veure això”. La situació era molt bèstia, i quan veig que vénen amb un debat de cuinetes, de politiqueria, d’agafar una frase i girar-la…

—Qui ho feia, Miquel Iceta, Xavier Domènech…?
—A diferència d’Iceta, a Xavier Domènech li notava la contradicció.

—Li costava?
—Com m’hauria costat a mi en el seu lloc. I li ho vaig dir, que si ell hagués estat en el meu lloc, l’hauria votat, pel moment històric en què estàvem. Però a Iceta no, a ell li era igual, com si allò fos un debat més, una moció o una interpel·lació. Miquel Iceta és així i no em va impressionar gens, i evidentment Inés Arrimadas i tots aquests hi sucaven pa. I em va saber molt greu la posició de la CUP, perquè ells sabien que nosaltres havíem cedit moltes vegades, i era un moment complicat; no per a Jordi Turull, sinó per al país.

—Xavier Domènech va dir un temps després que aquell moment va ser dels més forts que havia viscut.
—I la meva filla em va explicar que l’endemà, dissabte, quan jo ja era a la presó i es va fer aquell ple, una de les abraçades més sinceres que va rebre va ser la de Xavier Domènech. No havíem viscut mai res així.

—Algun dels protagonistes d’aquell debat s’ha volgut explicar amb vós o demanar disculpes?
—En privat, em va venir molta gent de la CUP a dir-me que ho havien passat francament malament i que s’havien equivocat. Però no per a fer-me president a mi, que jo era un instrument. Era no haver aprofitat aquest instrument. Què hauria fet, Llarena? Segurament el mateix, però aleshores amb un president a l’exili i un altre a la presó. Per això quan vaig tornar a la presó, vaig entrar-hi trist. Vam perdre una oportunitat.

—Aquesta sensació la vau tenir quan es va acabar el debat, la d’oportunitat perduda?
—No, la sensació de tristesa la vaig tenir quan vaig rebre la trucada de la CUP per dir-me que no em votarien.

Les filles de Jordi Turull, en el ple del 22 de març de 2018.

—Quan us van trucar?
—A dos quarts de tres. La recordaré tota la vida. La Natàlia [Sànchez] de la CUP em va trucar i em va dir: “No et votarem.” “Crec que és un error”, li vaig dir. I el debat aleshores va ser si fèiem el debat.

—Què vau pensar, quan es va acabar el debat?
—Tot van ser presses per acomiadar-me de gent que no sabia quan tornaria a veure, com les meves filles. Després havia d’anar a Madrid, era l’hora que era…

—Hi vau anar en cotxe de matinada.
—Perquè ens demanaven que per seguretat no ho féssim amb el TGV, per situacions complicades que ja havien tingut els de la mesa quan hi van anar. Vam arribar molt tard, i l’endemà ens havíem de llevar d’hora. Era el sant de la mare, la Mare de Déu dels Dolors, això ho recordo sempre.

—Una vegada a Madrid, hi ha aquella fotografia en què se us veu amb Josep Rull. Ell us abraça, vós ploreu.
—Bé, estava emocionat. Era el sant de la mare i me n’acabava d’acomiadar. Amb en Josep recordo que havíem tingut una reunió del grup parlamentari i li vaig dir que no vingués, que aprofités les hores que pogués amb els fills, que els gaudís l’estona que tingués encara amb ells, que ell els tenia molt petits. I en aquell moment, anant al Suprem, ens vam abraçar, i valor i cap endins.

Josep Rull i Jordi Turull, poc abans d’entrar al Suprem el 23 de març de 2018 al matí (fotografia: ACN).

—I una vegada dins?
—Vaig entrar amb la consciència molt tranquil·la, d’haver fet el que havia de fer honestament. L’endemà em va venir a veure la família. Ens vam dir que resistiríem, ens vam donar dosis de moral, amb una gran pau interior. Me’n vaig tornar a la cel·la, amb un xicot romanès amb qui ens vam acabar fent molt amics, vam engegar la televisió i vam veure la notícia de la detenció de Puigdemont a Alemanya. Vaig mirar amunt i vaig pensar que només quedava que caigués el sostre.

—Què us deien, els presos?
—Primer em van renyar: com és que t’hi has tornat a posar, ja t’ho vam dir, has tornat a sollevar les masses… I després tot eren consells, que digués a Puigdemont que vingués perquè la presó preventiva a Alemanya era duríssima. Tothom em volia mostrar afecte. Però l’entrada va ser molt dura.

—La declaració davant Llarena va ser més endavant.
—Sí, a l’abril. Li vaig dir tot el que pensava. Perquè ell en l’escrit de presó deia que Jordi Turull no garanteix l’encertat retorn a l’autogovern. I parlava de la meva esfera psicològica, que no em permetia de veure amb claredat la realitat. Li vaig demanar si era forense, i li vaig dir que em tancava perquè sóc independentista i estic convençut de les idees que defenso.

—Què us responia?
—Mirava impertèrrit, com si fos una figura del museu de cera. No deia res. I quan vaig marxar, quan vaig passar pel seu costat, li vaig dir: “Ja puc anar cap a Estremera, oi?” Perquè el més dur de tot això eren les estades al calabós de l’Audiència espanyola, un lloc sòrdid, fosc, amb una manta, aquell pedrís. Almenys a la presó pensava… que si més no era a la presó.

—El to contundent d’aquesta declaració davant Llarena era diferent de l’actitud general de quan us van tancar al novembre, quan vau dir al jutge que acatàveu el 155 i la constitució, la renúncia a la unilateralitat…
—No vam dir-ho. Un dia érem amb en Josep Rull tancats a la cel·la, i quan en vam sortir vam veure a la televisió que deien: “Turull i Rull acaten el 155.” I ens vam mirar preguntant-nos d’on coi sortia, això. L’endemà vam dir a les nostres dones que piulessin que no pensàvem acatar res d’això.

—Però sí que hi va haver uns recursos dels vostres advocats que ho deien.
—Aquest era el problema, que a tots ens va venir molt de nou. La feina d’un advocat és treure’t de la presó. I la nostra feina era dir que tan sols ho faríem amb unes condicions, que no s’hi valia tot. L’Ana, l’advocada que venia en nom d’en Pina, ens va dir que érem els primers presos que no estàvem disposats a fer-los cas per sortir de la presó. I ens deien que el 155 l’havia acceptat tothom. És que la CUP es va presentar a les eleccions del 21-D que havien estat convocades amb el 155, ens deien. D’acord, aquí podeu dir el que vulgueu, però que nosaltres beneïm el 155, ni parlar-ne, ja ho podeu treure de l’escrit. No vam dir mai que renunciaríem a la unilateralitat. I recordo una persona molt coneguda del procés independentista que va fer un piulet que ens va portar en Pina, que deia: “Si fa falta dir que sou del Real Madrid per sortir de la presó, ho feu.”

—Veient la situació política actual, penseu que va pagar la pena aquell empresonament?
—A pilota passada és més fàcil d’analitzar. I si em demanes si ho tornaria a fer si pogués tornar enrere, et diria que allò que segur que no tornaria a fer és permetre que el 30 de gener no es fes la investidura del president Puigdemont. El 30 de gener hauríem hagut de fer la investidura del president Puigdemont i no permetre cap substitució, ni la de Jordi Sànchez, ni la meva, ni la del president Torra, ni la de ningú.

—Però no depenia solament de vosaltres.
—Però ens hi vam prestar. Quan fas que hi hagi la candidatura de Jordi Sànchez i després la meva i després la del president Torra… Si anem a pilota passada, el 27 d’octubre s’hauria d’haver resistit. Ara no serveix de res, però recordo que algú em va escriure a la presó: “De vegades guanyes i de vegades n’aprens.” N’hem d’aprendre, de tot allò. No recrear-nos en el problema, sinó mirar la pròxima vegada. Perquè aquest és un mur que pot caure. També hem vist les debilitats de l’estat. I només miraria enrere per una sola cosa, que és que el 30 de gener ens hauríem d’haver plantat. Ara, no ens quedem en això, tenim moltes fortaleses. Potenciem-les i disminuïm les febleses.

—Però ara es veuen més, les febleses.
—Sí, i ho intento de combatre. La repressió ha tingut l’efecte de causar divisió, el dubte, i ens tenen aquí, enfrontats i desendreçats. És el que volen. Si sabem que quan hem anat compactats i alhora i que hi ha uns mínims amb què ens hem de posar d’acord, sense que ningú renunciï a la seva posició, és on ens hem de concentrar.

—Això d’anar alhora… Però vosaltres vau sortir del govern amb ERC.
—Però el procés independentista supera l’àmbit institucional autonòmic i la dinàmica de partits. Fixeu-vos que jo per avançar cap a la independència no pensaré en aquell dia amb la CUP. La CUP no em va ficar a la presó, fou Llarena, ho tinc claríssim. Perquè això és una qüestió personal. Crec que va ser un error que no em votessin, no a Jordi Turull, sinó a la persona que en aquell moment hi havia per anar-hi. Però tot això és superable i hem de pensar que tenim uns actius que només tancant els ulls i recordant què va passar aleshores ens en podem sortir.

—Dins l’autocrítica sobre com avançar ara, el fet d’haver sortit del govern va ser una bona decisió o un error?
—No va ser un error perquè va ser una decisió del partit que respectem i perquè ERC havia virat a prioritzar el seu acord amb el PSOE que no pas el del 52%. I perquè no som un partit amb vocació de la crossa d’algú que va en una direcció contrària d’allò que pensem. Però en qualsevol taula en què ens asseiem les forces independentistes, hi serem, i no hi haurà retret. A la presó tens molt de temps per a pensar. I crec que la independència de Catalunya vindrà més per una imatge gràfica del mur de Berlín que no pas esperar que algú des de la sala gòtica del parlament proclami la independència. Que ja vindrà, això. Però el gran actiu és la força mobilitzadora, que és la que ha fet recular l’estat.

—És possible de recosir ferides amb la CUP, amb ERC?
—No tinc ferides amb ningú. I si les tingués, m’hauria d’apartar. No tinc ferides amb la CUP, ni amb ERC, ni Òmnium, ni l’ANC.

—Entre partits no n’hi ha?
—Hi ha desconfiança, retrets. Però paro més l’orella a què em diu la gent del carrer, que és que ens posem d’acord, que quan hi tornem a anar seriosament, hi tornaran a ser. Doncs anem-hi seriosament. Cadascú té la seva estratègia però tan sols ens en sortirem si anem plegats. Ha de ser per avançar cap a la independència. Per fer possible l’1-O tothom va preferir ser útil a ser important.

—Entre els actius, ara han deixat d’estar inhabilitats Quim Forn, Josep Rull i Jordi Sànchez. Els heu demanat que tornin a ser candidats?
—Hi són en tot allò que els demanem de participació i implicació, anant amunt i avall. No cal un càrrec públic ni un electe per estar absolutament implicat amb la independència de Catalunya.

—Però per aprofitar l’empenta que poden tenir electoralment.
—Ara tenim les municipals, i ens ajuden, en una lògica, aquesta, que és més de partit. I estem molt esperançats en una cosa fonamental que ho pot alterar tot molt, que és com queda la immunitat del president Puigdemont. Ara estem concentrats en això, que surti bé això dels exiliats europarlamentaris.

—Què ha de passar si surt bé això de la immunitat de Puigdemont i Comín?
—Ho pot sacsejar tot.

—En clau de retorn?
—De retorn, hem de veure com ho aprofitem, no fer un retorn per retornar, sinó per un sant tornem-hi amb la lliçó apresa de la darrera vegada, de no cometre els mateixos errors.

El 14 de febrer, el Parlament Europeu va votar a favor de la prohibició de la venda cotxes i furgonetes de combustió a partir del 2035. Per fer-la definitiva, tan sols en calia la ratificació per part de la Comissió Europea (CE), un pas que tots els analistes van donar per fet. Tanmateix, a VilaWeb ja vam destacar que l’aprovació va ser molt ajustada. Entre les possibles causes, apuntàvem la capacitat de pressió política enorme del sector automobilístic. Uns dies més tard, a final de febrer, el ministre de Transport alemany declarava que no donarien suport a la prohibició, atès que el país germànic, amb més membres, havia fet una petició a la CE per a permetre l’ús de combustibles sintètics i no n’havia obtingut resposta.

La polèmica creix, perquè alguns analistes adverteixen que es posen en perill inversions en l’electrificació fonamentals per a tota la indústria del continent. Tot plegat, pels interessos de marques automobilístiques minoritàries. I una cosa encara més greu, afecta la credibilitat europea i, fins i tot, l’arquitectura institucional de la Unió Europea i la seva presa de decisions. Com s’ha arribat fins ací? Els combustibles sintètics són cap solució? Tot seguit us en donem les claus.

Els efectes d’una política europea erràtica

Ara com ara, la prohibició és blocada dins la CE per un bloc d’estats formats per Alemanya, Itàlia, la República Txeca, Hongria, Eslovàquia, Polònia i Romania. El sector europeu automobilístic tradicionalment ha pressionat molt el poder polític per endarrerir tant com fos possible la normativa ambiental. En països com Alemanya té un pes econòmic de mig bilió d’euros i crea 800.000 llocs de feina directes. A Itàlia, Fiat és un dels grans grups industrials del país i marques com ara Ferrari són un orgull nacional. El sector, o si més no, una part, una volta fracassada la pressió a l’eurocambra no ha llençat la tovallola i ha continuat pressionant els governs estatals. Aquesta volta amb èxit. Tanmateix, això també causa tensions polítiques. El govern d’Alemanya és de coalició, i mentre els liberals estan a favor d’acceptar l’ús de combustibles sintètics, els verds hi estan en contra.

La política europea fins ara havia estat anar reduint les emissions de manera progressiva, sota el principi de la neutralitat tecnològica, el lliure mercat i la unitat de mercat. Dit d’una altra manera: la UE no vol dir quines tecnologies s’han de fer servir. En compte d’exigir als fabricants una quota determinada de vehicles elèctrics, estableix un nivell d’emissions nominals a escala de flota comercialitzada. Així, el 2020 va entrar en vigor l’exigència que el dels cotxes venuts no superés els 95 grams de CO₂ per quilòmetre. El 2030 aquest valor ha de baixar cap als 60 g/km.

En realitat, aquesta obligació no es preocupa de les emissions totals dels vehicles, que correspondria a les emissions nominals (95 g/km) pels quilòmetres que fa el vehicle anualment. L’aspecte clau ambientalment: quantes tones de CO₂ emet un vehicle cada any. Simplement, era un valor per a poder fer mitjanes entre els vehicles venuts i que els fabricants poguessin començar a vendre vehicles de zero emissions de manera progressiva, sense una quota concreta. Cal tenir en compte que un motor de combustió no podrà assolir mai 60 g/km. L’única manera de complir aquesta obligació és sumar més producció de zero emissions. Així, si es ven un cotxe amb emissions nominals de 120 g/km (benzina) i un altre amb 0 g/km (elèctric), la mitjana de la flota és de 60 g/km. És a dir, pots vendre vehicles de combustió com fins ara, sempre que també en venguis d’elèctrics.

Això ha fet que els fabricants decideixin cada any quina proporció de cotxes elèctrics necessiten fabricar segons les emissions dels models de combustió que comercialitzen, la part del negoci que els permet d’arribar a final de mes. La producció elèctrica no la determinava la demanda, sinó la necessitat de complir la mitjana aritmètica dels vehicles venuts per no ser multats. Tanmateix, la prohibició aprovada pel Parlament Europeu hi posa fi. I alhora mostra la crua realitat del resultat d’aquesta política europea: el sector automobilístic europeu no ha fet les inversions necessàries en vehicles elèctrics, i, en canvi, la Xina o companyies com ara Tesla sí. Marques que estan preparades per a cobrir la demanda europea de vehicles elèctrics, que ja és molt més gran que no la planificació dels fabricants europeus, que no tenen capacitat d’augmentar la fabricació per cobrir-la immediatament.

Les contradiccions dins el sector

L’exigència sobre els combustibles sintètics és la darrera maniobra desesperada del sector automobilístic europeu per a allargar tant com pugui el seu model de negoci tradicional basat en vehicles de combustió. Val a dir que no és una posició generalitzada, i dins el sector hi ha marques tan importants com Volkswagen que fan una forta aposta per l’electrificació. De fet, ara com ara són la marca capdavantera en venda de vehicles elèctrics al nostre continent, per sobre de Tesla, la gran referència mundial. Però el grup VW mateix, que inclou unes altres marques, com ara Seat, Skoda, Audi i Porsche, és el màxim exponent de les greus tensions que origina l’electrificació.

Porsche és una de les marques que opta fortament pels combustibles sintètics i fa poc ha inaugurat una planta pilot de producció a Xile (fotografia: Porsche AG).

El grup VW és controlat per una de les marques petites del grup, Porsche. O més concretament, per Porsche Automobil Holding SE, que és propietat de la família austríaco-alemanya Porsche-Piëch. Així, Ferdinand Piëch va ser el director general de tot el grup VW entre el 1993 i el 2022. Darrerament, el director del grup automobilístic va ser Herbert Diess, provinent de BMW i de fora d’aquesta família. Tanmateix, el 2022 va ser destituït i es va posar al capdavant del grup Oliver Blume, que fins aleshores era director general de Porsche. El motiu de la destitució? Segons alguns analistes, la seva opció decidida per l’electrificació enfront del parer contrari de les famílies propietàries i la marca Porsche, que produeix vehicles esportius d’alta gamma en què el motor de combustió és el gran signe d’identitat.

No és que Porsche estigui completament en contra de l’electrificació. De fet, el seu model elèctric Taycan és tot un èxit de vendes i la companyia n’ha hagut d’ampliar unes quantes vegades la producció. Però la marca vol mantenir la seva identitat i el seu parc històric. I l’única solució que han trobat són els combustibles sintètics, que sobre el paper tenen emissions zero i funcionen sobre un motor estàndard sense inconvenients. És una opció que ja han començat a aplicar, però que necessitaria anys per amortitzar-se, cosa que impedeix la prohibició del 2035. Algunes marques icòniques, com ara Ferrari, són en la mateixa situació, per la qual cosa no és estrany que Itàlia també s’hagi posicionat amb Alemanya en favor del veto a la prohibició total.

Els combustibles sintètics són cap solució?

El 22 de desembre Porsche va anunciar que obria la primera planta pilot de fuels sintètics (efuels) a Xile. Segons la companyia, es fabriquen a partir d’aigua, CO₂ i energia eòlica, cosa que garanteix un balanç zero d’emissions una vegada es cremin als seus vehicles. En general, els combustibles sintètics poden ser molt diferents entre si. No és un fuel únic, sinó una barreja d’hidrocarburs que després s’han de separar en una refineria, tal com es fa amb el petroli. Generalment, es fabriquen seguint el procés Fischer-Tropsch, desenvolupat el 1925: un seguit de reaccions químiques, normalment a altes temperatures (fins a 300 °C) i pressions elevades, en què s’obtenen hidrocarburs sintètics a partir d’hidrogen i CO₂. Tanmateix, els combustibles sintètics han estat molt qüestionats per diversos estudis.

Volkswagen va presentar fa pocs dies l’ID.2all, que possiblement es fabricarà a la planta de Martorell amb bateries produïdes a la nova planta de Sagunt (fotografia: Volkswagen).

Un primer inconvenient és d’on s’aconsegueix el CO₂. Actualment, es pot obtenir de combustibles fòssils, cremant-los i capturant-lo, o en la generació d’hidrogen a partir de combustibles fòssils. Però això causa emissions igualment. L’única manera d’aconseguir un balanç zero seria a partir d’hidrogen verd (fet amb aigua i electricitat renovable) i capturant CO₂ atmosfèric, una tecnologia inexistent ara com ara i que bona part dels experts considera inassolible econòmicament. En el millor dels casos, un cotxe que funcionés amb combustible sintètic seria energèticament molt ineficient, i consumiria cinc vegades més electricitat (per a produir el combustible) que no pas un vehicle elèctric carregant directament les bateries amb aquesta electricitat. En el pitjor, seria un exercici d’ecoemblanquiment: la indústria dels combustibles sintètics usaria fonts fòssils i les faria passar per renovables.

El següent inconvenient dels combustibles sintètics és que, quan es cremen, contaminen igual que els fòssils, independentment que el seu origen sigui verd. Les emissions d’òxids de nitrogen i de composts orgànics són les mateixes, les de monòxids de carboni són més elevades i no representen cap millora en la generació d’amoníac, precursor (generador) de partícules PM2.5, les més perjudicials per a la salut. Un front regulat per la normativa Euro 7, en què el sector també ha pressionat enormement. Finalment, cal tenir en compte el cost del litre de combustible sintètic. No se n’ha donat cap xifra concreta, però alguns experts el situen entre els 4 € i 20 € per litre. Un valor que algunes organitzacions qualifiquen de prohibitiu per al conjunt de la població i solament apte per als propietaris d’un Porsche o un Ferrari.

La fi de la indústria europea de l’automoció?

Hi ha més fenòmens que conflueixen i que podrien representar el final del sector automobilístic europeu si s’enroca a allargar tant com pugui l’ús dels motors de combustió. D’entrada, fabricar un vehicle elèctric requereix un terç menys de treballadors, i això causarà acomiadaments, amb les tensions socials i polítiques que implica. De fet, al nostre país, Ford Almussafes ja ha anunciat un ERO que afecta 1.100 treballadors. A més, també implica una reestructuració de les plantilles: calen més treballadors en la part informàtica i menys en la mecànica. Això vol dir grans inversions i canviar els processos productius del tot, amb sectors com ara l’informàtic, en què Europa no destaca i és dominat per la Xina i els EUA.

Un segon maldecap per al sector és que com més va menys cotxes es venen. El màxim de producció va ser els anys 2017-18, amb vora 100 milions de vehicles fabricats en tot el món. El 2019, abans de la pandèmia, se’n van produir uns 90 milions. Amb la covid, els valors van baixar a uns 80 milions, i l’any passat, per sota dels 70.

Models econòmics, com ara el xinès MG4, són l’avantguarda de l’assalt de la indústria xinesa elèctrica al mercat europeu (fotografia: MG).

Les fàbriques tenen uns costs fixos, i si es venen menys cotxes, cal apujar-ne el preu. De fet, el sector europeu ja ho preveia i s’ha centrat a augmentar el marge de benefici per vehicle fabricat. En uns altres termes: opta per vehicles d’alta gamma, mentre abandona la franja de vehicles barats, que donen menys marge. Un forat de mercat que les marques asiàtiques, especialment les xineses, es preparen per cobrir. L’electrificació ho amplifica. Per una banda, el segment d’alta gamma és cobert per Tesla, que ja ha obert una fàbrica a Berlín, que té uns costs de producció molt per sota dels europeus i amb uns marges molt superiors als del sector, amb els quals les marques europees no poden competir ara per ara. Per una altra, les marques xineses són les que dominen el mercat de les bateries i poden oferir uns preus més baixos que ningú. El resultat són vehicles com ara el xinès MG4, que pot arribar a ser 10.000 € més barat que no pas un Volkswagen ID.3, amb unes prestacions molt semblants.

El sector europeu de l’automòbil ara per ara és descol·locat, en terra de ningú. No pot competir en preus i costs en el segment d’alta gamma elèctric i regala el segment més econòmic i nombrós als fabricants asiàtics. De fet, el resultat ja és tan evident que marques com Volkswagen miren de corregir-ho a corre-cuita. Però la inèrcia i les hipoteques del model a combustió els van en contra i els impedeixen de fer els canvis amb la velocitat que cal. Els combustibles sintètics són un últim recurs desesperat per a guanyar temps. Però, alhora, poden endarrerir les inversions necessàries per a l’electrificació.

La possible proposta de la CE

Ara com ara, mitjans especialistes han filtrat el que podria ser la proposta de la CE. Permetre l’ús de combustibles sintètics, per una banda. Però, per una altra, que aquests vehicles no puguin funcionar amb benzina. Els experts no saben com es podria complir, perquè precisament els combustibles sintètics són dissenyats per funcionar en motors de benzina normals. I crear uns motors de combustió específics per als combustibles sintètics representaria unes inversions importants que tornarien a anar en detriment de les inversions necessàries per a l’electrificació. Cal tenir en compte que molts sectors depenen de les inversions en l’electrificació encapçalades pel sector automobilístic. Disposar de gigafactories de bateries o més generació renovable a Europa permetria d’abaratir costs a moltes altres indústries.

Molta gent es demana si l’economia europea ha de ser captiva dels interessos de marques automobilístiques d’alta gamma minoritàries. La batalla entre bastidors que es lliura aquests dies a la Comissió Europea és una de les més significatives, i pot condicionar el futur de l’economia de tot el continent, tal com ho féu l’opció pel gas rus encapçalada, precisament, per Alemanya.

Maria Vallespí (Vilanova del Vallès, 1995) és influenciadora de moda i bellesa. La clàssica. Fins fa poc temps, compaginava la feina de creadora de contingut a Instagram i TikTok amb la de relacions públiques en un balneari. Però ara, el ritme amb què creixen els seus seguidors l’ha obligada a triar i ha passat a dedicar-se exclusivament a les xarxes.

Vídeos de maquillatge, ensenyant roba o blocs de viatges omplen la graella del seu Instagram. Un contingut que decididament opta per fer en català: “Se m’han tancat portes i campanyes molt ben pagades han caigut perquè volien que fes contingut en castellà. No tindria sentit que ara, de cop, canviés, i no ho faré perquè una marca m’ho exigeixi per un contracte o pel que sigui”, explica. Parlem amb ella dels seus inicis, de la pressió estètica a les xarxes, de les contradiccions i de com és la vida d’una influenciadora emergent.

—Vau començar a crear contingut de manera més regular després del confinament.
—Tota la vida havia tingut Instagram, però feia contingut sense ser gaire coherent amb mi mateixa. Publicava coses, però sense ser constant i sense seguir una mateixa dinàmica. Arran del confinament, vaig començar a fer servir TikTok per experimentar, però feia vídeos sense solta ni volta. I un dia m’avorria a casa i vaig fer un vídeo explicant com em maquillava. Pensava que aquell vídeo no arribaria absolutament a ningú, que el veurien els meus germans i les meves amigues. I, per sorpresa meva, i de tothom, es va fer viral. I així vaig començar. Va ser el gener d’ara fa dos anys, el 2021. Ha estat tot molt ràpid. Afortunadament, TikTok és una plataforma de les de descobrir gent: la gent et coneix i et segueix de pressa. Tota aquesta voràgine i aquesta vida que porto ara ha canviat en poc més d’un any. Per això, imagina’t com n’estic, d’emocionada. De tant en tant, em passa que penso: “per què és important fer-me una entrevista a mi?”, “què he d’explicar, jo?”.

—Heu crescut molt de pressa. A Instagram ja teniu més de 28.000 seguidors i a TikTok gairebé 42.000. Us fa vertigen?
—Hi ha hagut projectes que m’han fet vertigen. Més que res pel canvi tan sobtat que poden implicar en la meva vida. Però no em fa por. Podria tenir por si expliqués alguna cosa de mi que no fos veritat o si vengués una Maria que no fos honesta. Però penso que no hi ha res que pugui fer aixecar la manta i que la gent descobreixi que no sóc allò que dic que sóc. M’agrada molt l’exposició, tot el dia faria contingut, a vegades sóc molt pesada. És genial que pugui dedicar-m’hi. Tot i que a vegades penso: “Ostres, què passarà? Com canviarà la manera com em relaciono amb la gent?” Hi ha una part de tot plegat que implica no ser a casa, haver de ser a tot arreu, deixar de veure tan sovint les teves amigues o la teva família. Això em fa una mica més de por.

—Ara com ara, com ha canviat la vostra vida?
—El canvi més gran que ha fet la meva vida, i això us ho dic en primícia, és que acabo de deixar la feina. Tenia una feina que m’encantava, treballava en un balneari que es diu Aire Ancient Baths i feia de relacions públiques. La meva feina m’apassionava i penso que ho feia molt bé. Feia molt de temps que hi treballava i, per tant, era una zona de confort absoluta, l’equip era genial… Però va començar tot això i se’m feia impossible ser a tot arreu. Tenia un esdeveniment a no sé on, però alhora havia de fer les hores a la feina. Començava a ser incompatible. Al principi, pensava que seria impossible que m’hi pogués dedicar, però van anar passant els mesos i els ingressos es mantenien. De fet, hi havia molts mesos en què era més gran l’ingrés de les xarxes socials que el de la feina.

—Déu n’hi do.
—D’entrada, pensava: “Qui et penses que ets per poder deixar la feina i dedicar-te a fer coses a Instagram?”, però al final, quan vaig veure que era sostingut en el temps, vaig dir: “I si sí?” Hi ha una part d’arriscar-me, però penso que sóc una persona amb cap i que els peus els tinc a terra. He fet un coixí, tinc estalvis… Em sé gestionar les coses i sóc en una zona segura. Ara tinc vint-i-set anys, no tinc una hipoteca, no tinc fills, no tinc una motxilla… A casa els meus pares, un plat d’arròs sempre el tindré. Era el moment d’arriscar-me i no m’hauria agradat d’aquí a deu anys pensar que no ho vaig intentar i, per tant, no saber com hauria anat. Ho he fet i, de moment, no hi ha cap dia en què hagi pensat que m’he equivocat.

—Com us afecta el fet de dependre dels seguidors? D’alguna manera us obliga a voler-ne tenir sempre més.
—És així, 100%. Vivim en una miniangoixa constant. Al principi, quan comences, cada seguidor que guanyes és una meravella. I ara que m’hi dedico, que sóc reconeguda com a creadora de contingut, que vaig als llocs i la gent em reconeix, que em paren pel carrer per demanar-me fotografies, penso: “I si no n’hi ha prou? I si els perdo?” Sempre hi ha una petita ansietat instal·lada en nosaltres perquè depenem dels seguidors. I si algun dia, de cop i volta, algú et cancel·la, t’equivoques en alguna cosa… Hi ha una petita part de por, però tinc la sort que tot aquest fenomen de les xarxes m’ha agafat gran, sense els dubtes i les paranoies de l’adolescència, en què qualsevol cosa se’t fa un món. A les coses els dono la importància que tenen. I penso que la meva feina la podré fer sempre. Potser visc d’això, un, dos, cinc o deu anys… tampoc em veig dedicant-m’hi d’aquí a cinquanta anys. Si no va bé, tinc una altra cosa, i afortunadament tinc estudis i sóc una persona inquieta. Ara mateix visc un dels moments més dolços de la meva vida, però si hagués de tornar a treballar en una feina tradicional, no ho consideraria un fracàs.

—Què diríeu que us fa diferent de la resta de creadors de contingut?
—Crec que el meu tret distintiu és que sóc una creadora de contingut de moda i de bellesa en català. Hi ha creadors de contingut en català, però tots són d’una manera molt definida, semblants. I m’agrada haver-ne sortit i fer una cosa que fins ara no s’havia fet. Parlo de marques, de marques cares, de maquillatge, de coses glamuroses, de coses de luxe, i en parlo en català. No s’havia fet i estic molt contenta de capitanejar-ho.

—Per què creieu que costa de trobar aquesta mena de contingut en català?
—L’influenciador alternatiu i bohemi no em representa. Trobava a faltar un perfil com el meu. No s’ha fet fins ara perquè no hi havia referents. A vegades penso si no faig el ridícul. La Maria Pombo ho pot fer perquè és una dona que té molts diners, que és de casa bona, que està molt ben envoltada i que és de la jet-set madrilenya. Té molt de sentit que ho faci perquè es pot pagar aquestes marques. A Catalunya, per què tenim aquest complex d’inferioritat? Precisament vull trencar aquest paradigma. És un complex cultural que crec que no té sentit. M’agrada molt fer pedagogia amb les marques tradicionals. Moltes no han fet mai contingut en català i només treballen amb creadores de contingut en castellà i els demano per què. M’agrada molt obrir aquest camí, lluitem, piquem pedra. Espero que algun dia s’equipari.

—Sou allò que publiqueu a xarxes?
—A les xarxes tan sols publico la millor versió de mi mateixa. La gent diu que sóc una explosió de positivisme, de colors, d’alegria… I a vegades, sento que només puc oferir això, però és que realment ara m’és molt fàcil perquè tot em va molt bé: tota la meva família té salut, estem molt units, amb la meva parella ens va més bé que mai, amb les meves amigues, també… A vegades, penso en si ve una mala època i en si els meus seguidors em deixaran de seguir per no publicar positivisme i alegria. Però com que sóc honesta, espero que si tinc una mala època pugui ser capaç d’explicar-ho i, sense voler fer pena, poder dir que no tot és tan fàcil i que no tot és de color de rosa.

—Moltes vegades es veu les influenciadores com a inaccessibles… Com us agradaria que us veiés la vostra audiència?
—M’agradaria que em veiessin com una amiga. M’agradaria ser un lloc segur per a les meves seguidores. La primera vegada que em va parar una noia i em va dir: “M’encantes, em vull fer una fotografia amb tu”, vaig al·lucinar. Vaig pensar: “S’ha donat un cop, s’ha distret, això és una casualitat que no tornarà a passar mai més.” Però després, quan es va anar repetint, vaig fer un vídeo explicant la il·lusió que em fa quan m’aturen al carrer, em fa sentir molt especial, veritablement afortunada. Miro de crear un vincle i que no pensin que estic per sobre d’elles perquè no és així, en absolut. N’aprenc molt, de les meves seguidores.

—Molts joves catalans que fan aquesta mena de contingut el fan en castellà o anglès. Hi ha qui defensa que fer-ho en català tanca portes, però vós sou un exemple que no és cert. Què en penseu?
—Fer contingut en català té un sostre, això és així, i qui digui que no, diu una mentida i ho diu de cara a la galeria, hi ha marques que no volen treballar amb tu. Les marques són molt conservadores i quan hi ha diners pel mig són molt tradicionals. Es pensen que si col·laboren amb una creadora en català implicarà polititzar el seu contingut o la seva marca. I aquí lluitem per educar a les marques. M’emporto molts “no”, però potser d’aquí a un any i mig seran “sí”. A Barcelona hi ha molts diners, hi ha moltíssima gent i qui millor per a arribar a la gent d’aquí que una creadora en català. Si ho fa algú de Madrid, et pot deixar de representar. En canvi, si una persona que es lleva, que va a la feina en tren i que agafa el metro t’explica que compris a Lefties perquè és una marca que tal i que tal, té molt més valor. Fer contingut en català també m’ha obert moltes portes. Si ho hagués fet en castellà, no hauria arribat tan lluny, hi ha tanta gent que ho fa en castellà, hi ha tanta oferta, tanta competència… Per això, cal que la gent s’hi atreveixi, hi ha moltes coses a fer.

—Ara col·laboreu amb marques, algú us ha dit mai res sobre l’idioma?
—M’he trobat marques que m’han dit que volien treballar amb mi i quan la campanya era engegada, quasi a punt de firmar el contracte, i ja tenia el que volien que comuniqués, em diuen que ho he de fer en castellà. Quina credibilitat tens com a agència o com a marca si no has estudiat absolutament res del perfil amb què vols treballar? Se m’han tancat portes i campanyes molt ben pagades han caigut perquè volien que fes contingut en castellà. No tindria sentit que ara de cop canviés, i no ho faré perquè una marca m’ho exigeixi per un contracte o pel que sigui.

—Us segueix molta gent jove sota el pretext que “influencieu”. Serviu de mirall. Sentiu que teniu una responsabilitat?
—Sí, sento que tinc una responsabilitat molt gran. El perfil de gent que em segueix és de nenes i noies molt joves i és delicat. Ja he passat per la meva etapa adolescent, pels meus dubtes, per les meves inseguretats amb el cos i per totes les coses que les noies passem. I ara em queda una mica lluny. Però a vegades he dit certes coses i alguna seguidora m’ha dit que allò pot fer sentir malament algú o que alguna cosa no és encertada. Sempre miro de no ferir els sentiments de la gent. Alguna vegada he publicat coses de massatges drenants i després m’he adonat que pot semblar que fomenti un desordre alimentari o cossos massa prims. Amb això s’ha de vigilar perquè no saps per quina situació passa la gent. Hi ha gent molt vulnerable.

—A les xarxes, les influenciadores de moda tendeixen a tenir un perfil molt concret i segueixen uns cànons de bellesa molt marcats. Creieu que d’alguna manera això accentua la pressió estètica i crea un model únic de noia?
—Sí. Som en un moment en què, afortunadament, potser gràcies a TikTok, es democratitzen molt la moda i els cànons de bellesa. I cada vegada més, les marques treballen per tenir models de tota mena: de totes les edats, de totes les alçades, de totes les talles… És importantíssim perquè anem cap aquí. Al principi, era per a netejar la seva imatge, però ara es nota que hi ha intenció i que hi ha una voluntat. Però sí que és cert que la pressió estètica hi és. Ara ja no m’atabala tant si m’engreixo un parell de quilos, però si m’hagués passat fa uns anys i les marques m’haguessin dit que he d’anar amb una talla trenta-quatre, sí que m’atabalaria. Les creadores de contingut cada vegada hi lluitem més en contra i penso que es nota. Quan vius de la teva imatge tens la pressió d’estar sempre bé i de no desviar-te gaire. Si guanyes deu quilos o perds deu quilos de cop també s’encendran totes les alarmes. Aquest món és una mica estricte amb això.

—Suposo que és important saber quins són els vostres límits…
—Si una marca em digués que només volen treballar amb mi si tinc una trenta-dos, els diria que no vull treballar amb ells. Perquè seria deshonesta amb mi mateixa si vengués això a les meves seguidores. Després anirien a la botiga i veurien que la talla trenta-dos no li va bé a ningú. I després vénen els complexos, les comparacions… No ho vull.

—Vós també esteu sotmesa a aquesta cosificació. Com us afecta?
—Viure de la teva imatge té un cost. No sé si és una mica clixé, però tinc la sort de ser molt presumida i sempre m’ha agradat vestir bé, veure’m guapa… Tot i que ser guapa és una actitud; si et sents bonica, si et mires al mirall i et dius a tu mateixa que et pots menjar el món, que estàs boníssima i que pots arribar on vulguis, ho projectaràs. Com que sempre he estat una persona així, sempre he treballat en la meva imatge. La meva mare sempre ha lluitat perquè fos molt segura de mi mateixa, perquè no em deixés influenciar per allò que pensa la resta, perquè no dubtés mai de mi… I és una sort.

—Amb els productes virals de TikTok i les tendències efímeres de la indústria tèxtil es potencia un model de consumisme ràpid. Us preocupa?
—Estic absolutament conscienciada amb la qüestió del medi i la situació en què deixarem el planeta als nostres fills i als nostres néts, però sóc la primera que sóc en una indústria com la del fast-fashion. Encara que després a casa meva recicli i procuri estalviar aigua, per mirar de reduir la meva petjada, sóc conscient que sóc una boja i trastocada de la moda i que sempre vull tenir l’últim crit, compro molta més roba que no necessitaria… Però és una mica el que hi ha. Sóc part d’aquest sistema i he de fer una concessió en aquest sentit. Seria deshonest dir que no. També és cert que mai llenço roba, venc molta roba per aplicacions, com ara Vinted, o ho dono. És una manera de fer neteja de consciència, però sé que treballo amb marques de fast-fashion i que no faig del tot bé. També hi ha projectes de fer moda sostenible i moda cíclica, amb qui m’agrada molt treballar.

—Ara col·laboreu amb marques molt conegudes. Aquest vincle us obliga a parlar-ne bé? Com ho naturalitzeu?
—Ho faig amb la selecció prèvia. Dic que no a moltes propostes perquè no em representen. Per exemple, si em proposen una campanya de brioixeria industrial, dic que no d’entrada. Només dic que sí a campanyes que m’encaixen. O si una marca de bellesa m’envia tres productes i tan sols me n’agraden dos, miro d’explicar com de bé treballa aquella marca i posar èmfasi en el producte que m’agrada. Intento de no vendre un producte que no compraria. Penso: “Pagaries per a aquest producte?”, si la resposta és “sí”, vull treballar amb aquesta marca. Si la resposta és “no”, sempre dic que no, encara que hi hagi diners darrere. Miro de no treballar amb marques de tabac, alcohol, menjar ràpid…

—Ser creadora de contingut té fama de ser una feina amb què es poden guanyar molts diners. És així?
—Sí. Hi ha hagut molts mesos en què he guanyat més diners fent campanyes com a creadora de contingut que no pas treballant quaranta hores en una empresa. Es podrien fer molts diners, sobretot si dius que sí a tot. Ara, seria molt poc sostingut en el temps, perquè quan fas promoció de tantes coses perds la credibilitat.

—Quant guanyeu per una publicació o per una història d’Instagram?
—Hi ha campanyes de tres publicacions, campanyes de tres històries, campanyes de fer publicacions i històries, campanyes de fer vídeos de TikTok i històries… No vull parlar de què guanyo, però sé que es tanquen campanyes de fer una publicació i unes històries per uns 5.000-6.000 euros. I, és clar, això és una barbaritat. Encara en sóc molt lluny, però és així, és real. I la gent que té més seguidors, fàcilment ho pot fer. Ja no parlem d’allò que fa la gent com ara la Paula Gonu, la Maria Pombo… Són xifres estratosfèriques, que fan marejar una mica.

—És molt esclava la feina d’influenciadora? Sembla que no podeu tenir mai un mal dia o fer mala cara…
—La vida a les xarxes és la més bona. De tot el que et passa durant les vint-i-quatre hores del dia, solament publiques allò que més t’ha agradat. Sí que és veritat que hi ha mals dies, dies que t’aixeques i no tens la cara esplèndida per a gravar, et pots engreixar, et poden sortir grans… Doncs si no et ve de gust, aquell dia no graves. Hi ha dies per a tot i crec que s’ha de ser honest. Però sí que és veritat que si de cop i volta durant una setmana no fas cap contingut, primer de tot, la gent t’ho preguntarà. I ho agraeixes perquè veus que es preocupen per tu… La vida és una mica esclava, però sobretot és esclava per la creativitat. La cosa que em preocupa més és haver de pensar constantment noves idees de vídeos. Veig unes altres creadores que tenen molt bones idees i penso: “Per què no puc ser així?” He de pensar constantment què puc oferir, com no fer-me pesada, com renovar-me.

—Últimament, s’ha instal·lat cert victimisme entre els creadors de contingut.
—Sí. Ara s’ha fet un documental a Amazon Prime que es diu Sobrevivir a las redes i m’emprenya una mica que gent que té una vida absolutament inabastable per a tothom es queixi. Em fa la sensació que és gent molt privilegiada a qui s’ha donat un espai perquè es puguin desfogar, plorar i cridar perquè encara podrien ser més privilegiats. Hòstia, sou molt privilegiats i us queixeu que la vostra feina té una part dolenta, però és que també té una part dolenta la feina de periodista que fas tu. Sempre tindràs un cap que et fotrà quatre crits. Totes les feines tenen coses dolentes, seria estrany que aquesta no en tingués cap o que fins ara no ho haguéssiu explicat. Els creadors de contingut som molt afortunats i la gent que diu que és duríssim és mentida. Si no t’agrada, deixa-ho i fes una altra cosa. Penso que és molt deshonest i molt hipòcrita dir que els creadors de contingut no tenim una vida de somni, perquè sí que la tenim. S’ha de reconèixer i s’ha de dir obertament.

—Teniu seguidors hostils?
—Sí. Com que encara sóc petitona, crec que vindran amb el volum de seguidors, però sí, sempre n’hi ha. Si Messi és el millor jugador de la història i hi ha gent que no el pot ni veure, imagina’t! No pots agradar a tothom i està bé. Hi ha d’haver gent a qui li agradis i gent a qui no. No li pots caure bé a tothom, és com a la vida. Has d’intentar que no t’afecti i no prendre-t’ho com a res personal. És important de no entrar en la polèmica de contestar i tenir conflicte, però s’ha d’acceptar. És que no passa res.

—Aconseguiu de desconnectar en algun moment del dia o és impossible?
—És la part més difícil. Sempre estic connectada i pendent. Sempre penso què puc publicar i és cert que he de fer una mica d’activisme i deixar el mòbil en alguns moments perquè, si no, deixes d’estar present en el moment que vius pensant en com pots transmetre-ho a les xarxes. Com ho puc dir perquè la gent entengui com de feliç sóc? Com ho puc fer perquè la gent entengui com de bé m’ho passo? Com que penses en això i en com fer la fotografia, deixes de viure-ho. A vegades em proposo activament de deixar el mòbil per poder estar amb els meus pares, amb la meva parella, amb les meves amigues… La meva parella a vegades m’ho diu, “va, deixa el mòbil”, i té raó.

—Enyoreu res de la vostra vida d’abans de ser coneguda?
—La veritat és que no. Sóc molt afortunada, m’agrada molt això que visc. Potser amb l’augment de seguidors, amb l’augment de seguidors hostils, em passarà… Ara tot el que em passa és una sort. Tinc l’oportunitat de conèixer gent meravellosa i amb això és amb el que em quedo. Abans vivia més tranquil·la perquè no havia d’estar pendent d’estar sempre guapa i de fer-me fotografies, però ja m’agrada. Abans ho feia i no ho veia ningú i ara ho publico i a la gent li agrada.

Estava dins una calma deliciosa i passava gust sense saber de què.

Estim el suspens.

El moment sense continuació.

El llamp emotiu.

Implor incansablement la meravella.

El prat del temps.

Sent la ploma, la tinta, el paper, la mà que escriu, els seus avenços, les seves reculades, els seus subterfugis, la seva energia, els seus bloqueigs, el seu tempo, la seva música.

L’art no és sinó un punt de mira per veure el món.

Només un instant.

Un llampegueig dins l’aigua.

Una claror transitòria, no ho sabies?

Sedàs la música d’un divertimento mozartià quasi sense témer-me’n.

Saps la quantitat d’energia que em cal per a no fer res?

Som fora del temps i de l’espai i tenc una aresta clavada al cor que quan batec em fer.

És el dir que allibera la visió, i no el contrari.

Vivim en un món afàsic i tòpic en què la gent es pensa que ha vist moltes de coses.

I no han vist res.

Res de res.

Si el Dant s’inventa una llengua novella és perquè li fou necessària per a la nova visió del temps i de l’espai que experimentava.

I ara, on són aquests llenguatges?

Tota la vida és un mar, una navegació incessant.

Ens volen igualitzar la veu, enterrar el matís, apagar la màgia verbal, impedir la ironia, petrificar l’erotisme, emplomar la llengua.

Ens volen ignorants de la multiplicitat de la veu, de la seva amplitud, de la seva profunditat, dels seus accents, dels seus ressons i de les seves carícies.

Ens volen analfabets de la seva lentitud esplendorosa o de la seva rapidesa fulgurant, analfabets de la veu, aquest instrument fràgil i molt antic.

Bullir a foc lent, deixar refredar, després reescalfar, sens fi.

Es pot escriure d’aquesta manera?

S’ha d’escriure així si vols fer un brou ple de sabors i de sabers, de gusts i de tasts, no ho sabies?

Escolt els mots d’or de Joseph de Maistre: “Aquell que no comprèn res comprèn millor que el que comprèn malament.”

I estic atacat d’una por que m’arriba per totes les retxilleres de la percepció. Quan veig que les biblioteques no tenen valor per quasi ningú, tenc por. Quan veig que la poesia és considerada un avorriment, tenc por. Quan veig que poca gent sap llegir de bon de veres, tenc por. Quan veig que tot és usura, càlcul i desconfiança, tenc por. Quan veig que les sensacions desapareixen dels cossos humans, tenc por. Quan veig que es pensa poc, tenc por. Quan veig el tsunami d’ignorància que ens envaeix, tenc por. Perquè la ignorància engendra violència, i tenc por.

I em refugii en els detalls: contempl els vols dels teuladers que han fet niu dins un drago. La bellesa del món es precisa. L’atenció se’n va cap a imatges breus —el color d’uns llevamans, el tremolor d’una fullaca, la rosada d’un herbei, el vaixell del núvol—, que creen poemes ràpids a l’interior d’una epopeia agresta, rústica. I faig llistes de coses —eines, empelts, varietats, noms de plantes i d’animals, topònims, desigs— per desenvolupar el poema dels mons oblidats que tenim just devora i no veim, des de les coses petites a les més grans, tot allò inútil que no mira, ni sent, ni toca ningú.

I, sobretot, vull escoltar el que té lloc en la profunda intimitat del mot.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2023/03/Closcadelletra-CCCLXIII.mp3

A la novel·la L’home manuscrit, Manuel Baixauli escriu una escena en què el narrador explica, en primera persona, com cerca Escriptor. Ha llegit AlfaBet, ha quedat atrapat per aquells texts, i vol fer-li una entrevista per a un treball de l’institut. Transmet la sensació que a Sueca pràcticament ningú no coneix Escriptor. El seu nom no ix a la guia telefònica ni al padró de l’ajuntament. Al departament de cultura tampoc no li’n saben donar noves. Només el llibreter gosa de dir-li que pensa que sí que sap qui és i on viu, i li descriu: “Un edifici ocre, sòbriament modernista; un edifici de família rica que feia cantó amb un altre carrer més angost encara…” Hi ha una fotografia, a la novel·la de Baixauli, en què es veu la casa, el carrer i els cotxes aparcats damunt la vorera.

La periodista de VilaWeb, com el narrador de Baixauli, es va plantar a “la porta del costat, la que dóna als pisos”, va prémer el botó del timbre i, immediatament, una veu de dona li va demanar qui era, què volia, a qui buscava. A Josep Palàcios, buscava, però ell no l’esperava, la periodista. Amb tot, Àngela Ferrando, la dona, va pitjar el timbre i la porta es va obrir a un vestíbul no gaire gran, decorat amb molt bon gust, com l’escala, clapada de quadres. No sonaven ni Bach ni Biber. O potser sí. La dona de la veu amable va baixar fins al replà. Escriptor, Josep Palàcios, no ens rebria, va dir molt amable.

—Saludeu-lo de part nostra.
—Ho faré, gràcies.

Ho havia d’intentar, la periodista, que ha d’escriure un perfil de Josep Palàcios i Martínez, nascut a Sueca el 20 de març de 1938. Demà fa vuitanta-cinc anys. El confegiran els amics, els estudiosos, els lectors, els deutors… el retrat de Palàcios. Ells l’escriuran, el traduiran, l’afaiçonaran amb adjectius, hipèrboles i signes d’admiració. També amb silencis. “Dir que és un gran escriptor és com no dir res”, confessarà Antoni Furió després d’una pausa telefònica. Són expressius i unànimes, aquests silencis. El de Palàcios, també. “Riu-te de Salinger, el veritable escriptor ocult de la literatura occidental es diu Josep Palàcios i viu a Sueca en un carrer que no diré”, proclama Antoni Martí-Monterde. (Confessa Monterde que un dia va enviar una carta al carrer d’Edgar Allan Poe i va arribar al destinatari, que n’és devot.)

D’aquesta reclusió, d’aquest no voler veure periodistes ni donar entrevistes, ni permetre que el fotografien, Palàcios n’ha fet una manera de viure. Una manera d’escriure’s. Rep les visites justes. Controlades. Persones amb les quals té una relació de confiança que li permet de llevar-se aquesta cotilla, aquesta màscara. “Juga a això, al mite, perquè això de tancar-se, si el coneixes de prop, és tot el contrari. A mi em llegia coses seues, a veure què n’opinava. Però quan hi anava una visita, un desconegut, es transformava com si actuara…”, diu Baixauli, que el va tractar molt. De Sueca, com Palàcios, com Fuster, l’autor de L’home manuscrit explica que el va conèixer quan ell era pintor i que aquell va ser el primer contacte amb un escriptor de veritat. “Ell té alguns quadres meus, vaig il·lustrar alguna cosa per encàrrec seu. El meu model més directe era ell. M’atreia el seu món, que era de molta exigència, de molta estima per l’alta literatura i, sobretot, per la literatura universal i d’uns altres temps.” Diu Baixauli que Palàcios va ser el primer propagandista de la seua novel·la i que deia que era el seu pare literari. “I és veritat, el que passa és que jo he evolucionat en una altra direcció. Vaig començar en eixa línia molt autoexigent, però crec que he anat fent un estil cada volta menys barroc i més llegible”, diu. Després pronuncia les paraules màgiques, les que diuen totes les persones amb qui ens hem posat en contacte per confegir aquesta fotografia de Josep Palàcios sense Josep Palàcios: “És un grandíssim escriptor. No hi ha ningú que escriga com ell. No hi ha ningú que se li assemble. Ningú fa un ús de la llengua com ho fa ell. Té contes molt brillants.”

Antoni Furió. Manuel Baixauli. Salvador Ortells. Clap-clap

Josep Palàcios i Joan Fuster es duien prop de setze anys. Van ser amics i confidents. Explica el catedràtic Antoni Furió, amic de Palàcios, que allò que els va unir va ser el tecleig d’una màquina d’escriure. Per anar a estudiar al Centre Politècnic, que era a l’altra banda de la carretera, el jove Palàcios havia de passar pel carrer de Sant Josep. A ell i als seus amics els cridava l’atenció el clap-clap de la màquina que se sentia del carrer estant. Van saber que allà hi vivia un escriptor i quan el sentien s’imaginaven què crearia, en aquell moment. L’article del diari de demà? Una novel·la? Un dels amics va pensar que potser aquell home jove, que era advocat, els podria ajudar amb algunes lliçons. Així va començar una relació que tan sols la mort de Fuster trencaria. O no. Perquè Palàcios és l’hereu de Joan Fuster. No solament l’hereu moral o intel·lectual, sinó físic. És l’encarregat que es complesquen les estipulacions que Fuster va deixar escrites al testament. Un d’aquests manaments és el de fer una edició crítica i acurada de l’Obra completa. L’any 2024 es publicaran els volums 6 i 7, els dos darrers. Tancaran un corpus de vora set mil planes amb tota l’obra en català de Fuster. No la correspondència, també de dimensions formidables, que es publica per un altre canal.

I així és com Antoni Furió, també de Sueca, fa anys que cada diumenge de vesprada va a casa de Josep Palàcios per treballar conjuntament en l’Obra completa. Editen, rellegeixen, anoten. Fa vint anys que s’hi dedica. “Compleix l’obligació que Fuster li imposa i s’ho ha pres seriosament. També t’he de dir que a Palàcios li agradaria, sobretot, publicar la seua pròpia obra. M’ho ha dit més d’una vegada, perquè la idea, quan acabem l’Obra completa de Fuster, és fer l’Obra completa de Josep Palàcios”. Però abans la Universitat de València publicarà un volum amb una recopilació de texts. Són materials ja publicats, però inèdits. Reescrits i, per tant, recreats. Texts que escriu a llapis (“que vols que s’esborre un dia?”, diu Isabel Robles que una vegada li va dir mig de broma). “Recull, per exemple, el primer llibre que va publicar quan era un jove de vint-i-pocs anys, que es deia Les quatre estacions, un poemari que ha retocat, que ha reescrit. Encara torna ara, a més de vuitanta anys, a textos que va escriure quan en tenia poc més de vint. També hi haurà una narració que va escriure en la mateixa època, als anys seixanta del segle passat i que era inclòs en La crònica d’una mort, una novel·la inèdita de més de cinc-centes pàgines que mai no va publicar…” La va presentar al premi Sant Jordi i no el va guanyar. No la vol publicar, ara, tampoc. “De moment”, diu Furió.

L’home reescrit

Josep Palàcios no dóna mai per acabat un llibre. Sempre hi torna. Un cas emblemàtic és AlfaBet, que ha tingut moltes versions. La més coneguda és que va publicar a l’editorial Empúries, empès, o estirat, per l’editor Xavier Folch. És pràcticament l’única publicació de Palàcios amb un segell comercial. Va ser molt celebrat pel públic i va rebre el premi de la Crítica. Un altre cas paradigmàtic és Un nu, que va començar essent un poema i ha acabat essent un llibre.

A La imatge ja va recopilar bona cosa de la seua obra, es podria entendre com una mena d’obra completa incompleta. Però ha continuat reescrivint. Continua dedicant moltes hores el dia revisant, perfilant, millorant.

Salvador Ortells, responsable de l’Espai Joan Fuster, també veu amb assiduïtat Josep Palàcios. Confirma que fa molts i molts anys que no dóna cap entrevista a pesar d’estar en forma per l’edat que té, i a pesar de la lucidesa i agilitat mental que manté. La seua amistat, diu, és anterior a assumir la responsabilitat de dirigir l’Espai. Amb ell parla de qüestions relacionades amb el centre. Ara que s’ha celebrat el centenari de Fuster, Ortells diu que a Palàcios li ha agradat com s’han fet les coses i que ha col·laborat o autoritzat diverses activitats o iniciatives per a donar visibilitat a un dels grans intel·lectuals del segle XX. “Diria que és modèlic a l’hora de gestionar els drets d’autor i de mantenir viu el llegat de Joan Fuster.”

Segons que explica Ortells, Palàcios continua rellegint els clàssics. Tolstoi, Dostoievski, Txékhov o Poe, són els amics de sempre, que mai no l’abandonen. Són l’obsessió. També, la pintura de Van der Weiden. “També llegeix autors contemporanis i està al corrent de tot el que publiquen els amics, que li regalen llibres. Ell els comenta i fa observacions. D’aquest punt de vista, no està tancat en absolut”, diu.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Antoni Martí-Monterde, professor de literatura comparada a la Universitat de Barcelona, explica que va conèixer Josep Palàcios poc després del traspàs de Joan Fuster. Treballava, amb uns altres poetes, en el llibre Fuster entre nosaltres, que va editar la Conselleria de Cultura, i necessitava identificar algunes persones que apareixien en unes fotografies. Va demanar al poeta Jaume Pérez Montaner, gran amic de Fuster i de Palàcios, si el podria acompanyar a la casa d’aquell carrer que diu que no vol citar. “Ens va ajudar moltíssim en allò, i amb el temps vam continuar veient-nos a Sueca. Vam establir una certa confiança amical i literària. Ens regalava els seus llibres, que és un luxe tenir-los”, diu.

Són els llibres de bibliòfil que confegia amb el seu amic, l’artista Manuel Boix. “Són objectes d’art, quin tàndem que fan! No puc concebre un llibre de Josep Palàcios sense una imatge de Manolo Boix i no puc concebre una imatge de Manolo Boix sense un text de Josep Palàcios al costat”, diu.

I no solament amb Boix, feia coses. Era amic d’Armengol, i amb el dissenyador Enric Solbes van crear, l’any 1990, tota una tipografia, anomenada Xúquer, per a un llibre que van fer conjuntament.

Palàcios manufacturava els llibres que regalava als amics i als enemics. Creava objectes que ara són de culte al mateix temps que col·leccionava llibres de bibliòfil. “La biblioteca de Palàcios és molt més destacable que la de Fuster. Hi ha llibres dels segles XVI, XVII i XVIII, importants del punt de vista tipogràfic. Si Fuster tenia algunes joies és perquè les havia adquirides per indicació de Palàcios”, diu Furió, que confirma que encara ara, l’escriptor escriu i reescriu a llapis i que un antic treballador de la impremta Palàcios, del seu cosí, continua component-li els textos a sa casa tot interpretant la seua lletra. I és damunt aquesta composició que corregeix.

Antoni Martí-Monterde parla de la passió per la tipografia que Palàcios li va encomanar quan li va mostrar un llibre fet pel senyor Bodoni i un llibre fet pel senyor Garamond… Diu que quan es posa a escriure, tria la lletra imaginant la tria que faria Palàcios. Però quan entra en matèria, Martí-Monterde esbandeix la fullaraca: “Palàcios és el millor escriptor en llengua catalana viu. I esperem que ho sigui durant molts anys més. Malauradament, la seua invisibilitat l’ha perjudicat molt, però té una colla de lectors fidels que, a més, són escriptors, i que són escriptors radicalment literaris, com els llibres de Palàcios, que són radicalment literaris. No fa concessions. Crec que hi ha molt pocs escriptors tan seriosos com ell”, diu. Per Martí-Monterde aquesta invisibilitat ha privat l’autor d’AlfaBet d’un premi que, a parer seu, li haurien d’haver donat ja fa molts anys: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

“Crec que les edicions que fa, per exemple, del Tirant lo Blanc, ja mereixerien un monument, però el conjunt de la seva obra, l’aportació de fer una literatura absolutament inèdita, que no s’assembla a res, és importantíssim. Ara tothom parla d’autoficció, però ell va molt més enllà d’això, és un autoassaig, una reflexió sobre el sentit de l’escriptura i de la lectura a partir d’unes peces que no són ni ficció ni no-ficció.”

La representació

Laia Badal, una alumna de Monterde, que fa un treball de final de màster sobre la figura de Josep Palàcios, diu que una de les primeres problemàtiques del treball és definir-lo. “Veure fins a quin punt és un assagista, però amb una altra forma. Veure fins a quin punt es pot separar un assaig de la creació. Sembla que a vegades tirem enrere la noció de la relació entre la literatura creativa i la ficcionalitat, i Palàcios juga a barrejar-ho.”

Badal relaciona el capteniment de Palàcios amb la seua obra. “Hi ha un joc amb la construcció autorial, crec que el fet no fotografiar-se, de no mostrar l’autor, juga amb la construcció d’una figura de la qual només tenim el nom. Tota la recopilació de la seua obra a La imatge, sembla un joc, sembla que diu: ‘Us done aquesta imatge de mi mateix.’”

Novembre, 2008. Josep Palàcios, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner.

La poetessa, assagista i professora Isabel Robles és, potser, la persona que més en profunditat ha estudiat l’obra de Josep Palàcios del punt de vista literari. Amb el seu marit, el també poeta i professor Jaume Pérez Montaner, són amics de Palàcios de fa molts anys. Amics de converses, de cafès i d’aperitius. De passeigs i confidències compartides que la covid va estroncar. La literatura, sempre al centre de tot. Robles parla de la grandíssima erudició de Josep Palàcios. Una cultura que ha anat conreant de ben jove en una mena de construcció personal per mitjà de cites, texts o al·lusions a tot d’autors de la literatura universal. Sobre la dificultat tan dita i tan escrita de l’obra de Palàcios, Robles avisa: “Has d’anar llegint l’obra amb paciència, amb ganes, amb la ment oberta i has d’acceptar el joc que ell et proposa. A vegades ho confessa, vol implicar tant el lector que li diu que li prepara un forat perquè hi caiga i desaparega, per matar-lo, com a AlfaBet, però després el salva.”

Robles fa referència a una qüestió de la qual Palàcios presumeix, però que segons ella, moltes vegades és una creació. “Li encanta confessar, dir que ha plagiat aquest o aquell altre, però quan investigues una mica aquest plagi t’adones que és una autèntica creació. A vegades, a partir d’unes línies, unes altres, a partir d’una paraula, com fa amb Roís de Corella. Una paraula que diu que ha copiat de La tragèdia de Caldesa.”

La literatura de Josep Palàcios és, a parer d’Isabel Robles, un laberint molt intel·ligent, ple de si mateix. És una obra molt complicada de classificar. “Potser comença amb una narració i quan te n’adones ets dins un assaig, o quan creus que, senzillament, escriu prosa, t’adones que les síl·labes estan mesurades. És una obra fantàstica!”

Llibertat incorruptible

L’escriptor de la Sénia Joan Todó va entrar a l’univers de Palàcios gràcies a Martí-Monterde. La lectura d’AlfaBet en l’edició d’Empúries el va enlluernar per l’extrema llibertat creadora que s’hi respira. “Ha fet el que ha volgut, té aquests gèneres poc definits… De sobte, et trobes amb un assaig, amb aforismes, amb poemes en prosa… tot un garbuix de coses que no sabrien en quina secció d’una llibreria col·locar”, diu. Però a partir d’aquesta llibertat formal, hi ha tota una profunditat estilística que arriba al centre de la terra. “Els contes d’AlfaBet tenen molt poca acció, però hi ha un moviment interior que ell desenvolupa fins a profunditats que et costava d’imaginar abans de llegir-lo.” Això és anticomercial.

Todó ho descriu, per exemple, amb l’ús de frases llargues. Frases de tres pàgines, per exemple, que en català molt poca gent ha gosat d’experimentar.

Palàcios i Fuster

A pesar de la força aclaparadora de la literatura construïda per Palàcios, continua essent inevitable parlar de Fuster. De relacions, d’influències, d’estils… Abans de formular una pregunta, heus ací una anècdota en forma d’article d’Antoni Furió a la revista de lletres Caràcters. És un article en què Furió va elucubrar fictíciament amb la possibilitat que Joan Fuster utilitzàs el nom de Josep Palàcios per escriure algunes de les seues obres, les que més li agradava de fer. No les que havia de fer per necessitat cívica. Com Pessoa, tenia un heterònim. Deia Furió que Palàcios existia, però en realitat no escrivia res. En el mateix article, Furió evolucionava la teoria cap al sentit contrari: tot ho escrivia Palàcios: les obres de Fuster i les seues pròpies. Un text deliciós que va divertir a cor què vols Palàcios i que va fer repassar molts apunts i teories a alguns estudiosos que no van saber veure la ironia que contenia el presumpte assaig de Furió. “A Palàcios i a Fuster els unia la intel·ligència. S’admiraven mútuament. La diferència és en el fet que Palàcios va anar més enllà que Fuster en l’experimentació amb el llenguatge, amb l’estil. Palàcios ha volgut jugar més amb l’estil literari, amb la llengua”.

La pregunta és directa a Furió: Palàcios se sent deixeble de Fuster? I la resposta també és directa: “No ho crec. No li molesta que es diga, però no crec que se senta deixeble per les connotacions ideològiques que pot tenir la paraula. Diguem-li confident, potser. De la mateixa manera que ell i jo ens llevem vint anys i jo no em considere un deixeble de Palàcios, però sí un confident. No sé si hi ha una altra paraula més escaient per a aquesta cosa que va de l’amistat a la proximitat, que no necessàriament acaba en una coincidència.”

“Devia ser molt difícil, perquè tenia una enorme figura al seu costat, però ell ha tractat de crear-se, de fer-se a si mateix com a escriptor perquè sap que no ha de seguir aquell enorme model, sinó que ha de ser l’escriptor que vol ser. En algun moment parla de matar els mestres i allunyar-se’n, però també alerta per desconfiar dels deixebles que són en un cantó tot esperant per matar els mestres”, diu Isabel Robles, que també tracta de reflexionar sobre la coexistència d’aquestes dues figures.

Antoni Martí-Monterde. Joan Todó (fotografia: Júlia Partal). Jaume C. Pons Alorda. Una tenda de campanya per a un poeta

El poeta i narrador Jaume C. Pons Alorda és un declarat seguidor de l’obra de Josep Palàcios, un d’aquests escriptors que el llegeixen i hi queden enganxats. L’any 2012 tenia moltes de ganes de conèixer-lo. Com que sabia les poques ganes de Palàcios de relacionar-se amb gent desconeguda, el va amenaçar de plantar-se davant la casa “sòbriament modernista”, amb una tenda de campanya fins que el rebés. “No va ser necessari perquè, a través de Jaume Pérez Montaner, que és un gran amic seu, i de Salvador Company, vaig poder anar a veure’l i em vaig trobar amb una persona extremadament encantadora, amabilíssima, exquisida, d’una capacitat oratòria formidable i d’una gran generositat, que em va començar a regalar llibres.”

D’on li ve, aquesta fascinació per l’obra? “Vaig descobrir AlfaBet en l’edició d’Empúries. Aquells contes em van impressionar molt. I a partir d’això, les meves amistats al País Valencià em van anar deixant els seus volums. Tot allò que s’autopublicava amb els dibuixos de Boix. Em van deixar El laberint i les nostres ombres en el mur. La seua escriptura té una rotunditat extraordinària, amb unes imatges molt colpidores i al mateix temps amb una ironia i una mala llet que no són habituals. Quin privilegi, aquella trobada”, diu.

Pons Alorda coincideix amb Todó i amb la resta d’entrevistats i fa referència també a l’absoluta llibertat creativa, a escriure sense retre comptes a ningú. “Fins al punt que evites els circuits comercials, les editorials i tot ho fas tu. T’ho imprimeixes i ja està. Això és escriure amb llibertat fins a les màximes conseqüències… Encara que les conseqüències siguin la invisibilitat.”

En aquest sentit, el poeta de Caimari compara Josep Palàcios amb Albert Serra o amb Josep Albertí, de Taller Llunàtic. “Són persones incorruptibles, que tenen una idea i van cap allà sense deixar-se emportar pels corrents habituals.”

Els cinc darrers versos d’Un nu

L’any 2008, Joan Francesc Mira va escriure que Josep Palàcios és, tot sol, una petita literatura secreta. Una literatura entesa com un univers fet de paraules, de lletres, de tipografies que no tenen ni marges ni vores. Un mot, el món.

Després de totes les disquisicions i anades i tornades d’Un nu, cinc versos:

I si, en resum,
em demaneu què vull,
diré que un mot
per a crear un món.
O un dit per a crear un mot.

El 2 d’abril els ciutadans andorrans són cridats a les urnes, en unes eleccions que renovaran la cambra legislativa, el Consell General d’Andorra, i determinaran el futur de l’estat. Quines llistes es presenten a les eleccions andorranes d’aquest 2023? Us expliquem totes les candidatures tot seguit:

Com funciona el sistema electoral a Andorra?

A Andorra, el procés electoral és diferent del de la resta del país. Cada elector té dos vots i dels 28 escons que hi ha en joc, 14 s’elegeixen en llistes territorials. La candidatura més votada de cadascuna de les set parròquies s’enduu 2 consellers, i els 14 escons restants s’elegeixen a la votació nacional, amb llistes tancades.

Comença la campanya de les eleccions que canviaran el futur d’Andorra 

La campanya electoral comença avui i, enguany, el cens és de 29.957 electors. A més, per primera vegada es generalitza el vot per correu, un mecanisme fins ara restringit als residents a l’estranger.

A continuació, us detallem les llistes electorals tant de les candidatures a la circumscripció nacional com les de cada circumscripció parroquial.

Candidatures a la circumscripció nacional a les eleccions d’Andorra del 2023 Acció

1. Judith Pallarés Cortés
2. Noelia Souque Caldato
3. Agustina Grandvallet Ortega
4. Carles Cesar Bernardo Salgado
5. Abdou Taouil Taouil
6. Vladimir Martins dos Santos
7. Celia Montalvo Sanchez
8. Josep Antoni Albós Melción
9. Vicente Zapata dos Santos
10. Blanca Montoro Muñoz
11. Jordi Moreno Magallon
12. Yael Caramés Oziel
13. Josep Estefanell Miro
14. Cristina Ribas Diez

Suplents

1. Eva Maria Lopez Herrero
2. Albert Areny de la Fuente
3. Silvia Ferrer Ghiringhelli

Andorra Endavant

1. Carine Montaner Raynaud
2. Noemi Amador Perez
3. Marcos Monteagudo Torres
4. Verònica Manela Fernandes Gonçalves
5. Antonio Martinez Gomez
6. Isabel Orobitg Carrillo
7. Marta Regina Lourenço Ferreira
8. Gerard Buenache Terrones
9. Silene Caldas Fernandes
10. Marcel Bellosta Nadal
11. Víctor Manel Martín Garrido
12. Nathalie Myrielle Danielle Benard Vanhollebeke
13. Patrick Maurel Salabert
14. Maria Aranzazu Bueno Bernal

Suplents

1. Tatiana Goncalves Almeida Da Silva
2. Michael Hector Paez Haro
3. Maria Angels Julia Rodriguez

Concòrdia

1. Cerni Escalé Cabré
2. Núria Segués Daina
3. Jordi Casadevall Touseil
4. Jordi Cantons Palmitjavila
5. Laura Salles López
6. Sergi Esteves Lorenzo
7. Pol Zamora Planelles
8. Meritxell Moya Reigosa
9. Maria Brenda Orobitg Pérez
10. Roger Figuerola Vila
11. Sandra Oliveras Gabarre
12. Jennifer Dobarro Boyer
13. Meritxell Díaz Sánchez
14. Cristia Cerqueda Chilaud

Suplents

1. Mireia Ros Pallerols
2. Rayco Rodriguez Barceló
3. Laura Martin Marimón

Demòcrates + Ciutadans Compromesos + Acció Comunal d’Ordino + Units per al Progrés + Independents

1. Xavier Espot Zamora
2. Meritxell López Guitart
3. Carles Enseñat Reig
4. Raul Ferré Bonet
5. Carolina Puig Montes
6. Gemma Riba Casal
7. Mònica Bonell Tuset
8. Manuel Linares Folgueiras
9. Xavier Sopena Gonzalez
10. Èrica Armengol Soldevila
11. Montserrat Capdevila Pallarés
12. Antoni López Leal
13. Nuria Rossell Jordana
14. Joan Martínez Benazet

Suplents

1. Manel Amorim Carrillo
2. Marta Guilemany Miret
3. Andreu Pedra Morell

Liberals d’Andorra

1. Josep Maria Cabanes Dalmau
2. Maria Isabel Lafoz Jodar
3. Jaume Bonell Argelich
4. Pere Cerqueda Gispert
5. Josep Pubill Armengol
6. Cristina Rico Flor
7. Xavier De La Rosa Fernández
8. Elsa Gonzalez Fernandez
9. Jordi Troguet Ribes
10. Mireia Marti Santolaria
11. Noelia Dobarro Perez
12. Sandra Mirouse Velasco
13. Alex Villagrasa Noguera
14. Josep Maria Bernaus Porta

Suplents

1. Ramon Rich Male
2. Antoni Puig Ariet
3. Victor Filloy Franco

Partit Socialdemòcrata Progressistes SDP+

1. Pere Lopez Agras
2. Judith Salazar Alvarez
3. Susagna Vela Palomares
4. Pere Baro Rocamonde
5. Laia Moline Cintas
6. M. Carmen Garcia Oliva
7. Aaron Comella Servet
8. Tomàs Riart Escriba
9. Joao Ricardo de Melo Barros Queirós
10. Alain Mateu Montane
11. Rosa Maria Pérez Martín
12. Laura Pérez Pantebre
13. Maria de la O Soto Simon
14. Jordi Font Mariné

Suplents

1. Antonio Miralles Gascó
2. Marc Latorre Oliveros
3. Vicenç Alay Ferrer

Andorra es prepara per a unes eleccions crucials amb dues grans coalicions

Candidatures a cada circumscripció parroquial de les eleccions andorranes del 2023 Andorra la Vella Andorra Endavant

1. Elisa Muxella Molins
2. Didac Tomas Invernon

Suplents

1. Dorothy Wirgman Carbajal
2. Rosa Maria Font Aznar
3. Natàlia Cachafeiro Cobles

Concòrdia

1. Martí Alay Roquet
2. Miquel Clua Peña

Suplents

1. Eva Tadeo Balaguer
2. Guillem Diaz Soler
3. Maria Lluisa Hurtado Rodríguez

Demòcrates + Liberals

1. Conxita Marsol Riart
2. Alain Cabanes Galian

Suplents

1. Victor Pintos Morell
2. Sílvia Riva González
3. David Férriz Grácia

PS SDP+

1. Joaquim Miro Castillo
2. Maria Antonia Sanchiz Rego

Suplents

1. Maria Begoña Montes Santamaria
2. Nelida Garcia Martinez
3. Maria Nazzaro Martínez

Canillo Demòcrates + Independents

1. Guillem Casal Font
2. Jordi Jordana Rossell

Suplents

1. Meritxell Alcobe Font
2. Lluc Pol Rossa
3. Marion Claude Dourdet Hennenfent

Encamp PS + Agrupament Encampadà

1. Marta Pujol Palau
2. Susagna Venable Alcaide

Suplents

1. Maria Alaminos Laguna
2. Elisabet Pirot Pedros
3. José Luis Agudo Garcia

Units per al Progrés + Demòcrates + Independents

1. Jordi Torres Falcó
2. Maria Martisella Gonzalez

Suplents

1. Pere Marsenyach Bataille
2. Jenifer Iglesias Lima
3. Esther París Riba

Escaldes-Engordany Concòrdia

1. Ramon Tena Pera
2. Lara De Miguel Barbero

Suplents

1. Silvia Catrina Alves Fernando
2. Lluis Casahuga Torregrosa
3. Elena González Tejero

Demòcrates + Acció + Independents

1. Trinitat Marin Gonzalez
2. Marc Magallón Font

Suplents

1. Salomó Benchluch Ayach
2. Mariona Cadena Dolsa
3. Laura Mas De La Rosa

PS SDP +

1. David Perez Casas
2. Elisabet Zoppetti Nuñez

Suplents

1. Naeco Yamamoto Irisuma
2. Eva Dubos Agulla
3. Cristina Ferreira Carvalho

La Massana Acció + Independents

1. Josep Fusté Badana
2. Rebeca Roger Lozano

Suplents

1. Laura Cristina Bragança Varela
2. Lluís Manel Montoro Muñoz
3. Francesc Guillen Bayo

Ciutadans Compromesos + Demòcrates

1. Carles Naudi d’Areny -Plandolit Balsells
2. David Montane Amador

Suplents

1. Natalia Fanny Cusnir Capoccia
2. Meritxell Ribera Ambatlle
3. Jan Visent Armengol

PS SDP+

1. Miquel Moline Nadal
2. Francisco Antonio Lizama Vilches

Suplents

1. Martí Bayona Domingo
2. Antoni Invernon Campoy
3. Mariona Gonzalez Reolit

Ordino Acció Comunal d’Ordino + Demòcrates + Liberals

1. Bernadeta Coma González
2. Alexandra Codina Tort

Suplents

1. Marc Galabert Macià
2. Marc Saura Benazet
3. Meritxell Rabadà Duque

Andorra Endavant

1. Jordina Bringué Alonso
2. Eva Font Denjean

Suplents

1. Cora Ribó Carmona
2. Xavier Martínez Lázaro
3. Liliana Isabel Teixeira Soares

Partit Socialdemòcrata + Per Ordino

1. Joan Miquel Armengol Petit
2. Pere Mas Suñe

Suplents

1. Núria Fius Cot
2. Beatriz Litago Escuin
3. Lourdes Bague Allue

Sant Julià de Lòria Andorra Endavant

1. Bianca Martinez Poulsen
2. Marc Ferreiro Toscano

Suplents

1. Pau Subirà Torrebella
2. Adolf Vilanova Armisen
3. Ainoa Rodriguez Garcia

Concòrdia + Desperta Laurèdia

1. Pol Bartolome Areny
2. Maria Angela Ache Feliu

Suplents

1. Anna Gabriel Vinolas
2. Raquel Sebastia Pujol
3. Ariadna Alonso Casal

Demòcrates + Liberals + Independents

1. Helena Mas Santuré
2. Eva París López

Suplents

1. Joan Antoni León Peso
2. Josep Maria Manubens Hernandez
3. Sandra De La Rosa Fernandez

PS SDP+

1. Gerard Alis Eroles
2. Josep Roig Carcel

Suplents

1. Ida Gallinat Morgo
2. Marc Ferre Nazzaro
3. Francesca Anglada Fulla

Us passa també a vosaltres? A mi, sí: la imatge, la icona, de la tal Queta m’espanta i espaventa. Aquestes dents descomunals serrades que quan s’obren mostren una boca ídem em fan una basarda també descomunal. M’ha sorprès que sigui reciclada, que ja existís, que aquesta sigui la segona campanya. Deu ser que la vaig foragitar del cap per aquesta basarda, i ara em sento fatal perquè torna. Recordo la Norma de la consellera Aina Moll, però ni flowers de la tal Queta, ni d’on ve el nom ni qui se la va inventar. Tan sols rebuig, disgust. I només falta veure-la sencera amb cap d’ulls aterrits i cames i bracets esquifits. Socors, ajut!

Sort que no la necessito, per pur sentit comú i històric. Però si la necessités, ai, en fugiria.

La primera campanya de la mossa dentada va ser el 2005, em recorden els papers (físics o digitals), fixa’t tu, quan el primer tripartit, en què el partit que ara governa ocupava la secretaria de política lingüística. Interessant, el reciclatge quètic.

Què en sabem, de l’eficàcia de llavors? En què va contribuir a no estar pitjor que no estem en l’ús de l’idioma en tants aspectes de la vida personal i de la col·lectiva? Sembla que en no gaire: l’idioma era el del 46% de la població, ara ho és del 36% (algunes de les informacions diuen 40%-30%, ni en això et pots creure res gaire sovint de la premsa). La situació és penosa en la cadena sencera de l’ensenyament, i això és massa significatiu, parlem de professionals docents figura que formats i educats.

La campanya del 2005 es deia “Dóna corda al català”, que ja era un lema prou ambigu: corda per a penjar-se i passar a millor vida? El de fa quaranta anys, el de la Norma, era una mica més clar: “El català, cosa de tots”, que almenys podies llegir que no era només cosa teva, de cada ciutadà, sinó també del govern legislador. El d’ara: “Provem-ho en català. Molt per parlar, molt per viure.” Provem-ho, diu. No pas fem-ho, amb provar-ho n’hi hauria prou. De debò?

Els lemes no són perquè sí, manifesten criteris profunds. És cosa de saber si han estat ben meditats pel govern o simplement han sortit d’un concurs de publicitaris que el govern ha aprovat. En aquest cas, s’hi van presentar sis agències de publicitat i va guanyar la idea de ressuscitar la Queta. Un enginy espaterrant de l’agència multinacional McCann amb filial al Poblenou, amb l’argument que la Queta de fa divuit anys va tenir un gran èxit. En fi. Gran èxit? En fi.

No és pas l’única campanya del govern en aquest afer, que hi ha destinat una inversió inicial de 650.000 euros per a la dentada i s’allargarà durant dos anys. Sóc incapaç d’avaluar si el pressupost és molt o poc o què. A la Queta li correspon el pressupost més elevat del pressupost, permeteu-me la redundància. En què consistiran les altres campanyes dels dos anys de la cosa? M’alarmo només de pensar-hi i més encara respecte dels lemes que tindran. Del seu inconscient, allò que revela el fons d’allò que es diu i del que no es diu, les implicacions subterrànies, inconscients, del lema. Provem-ho, pensem-hi. Més ben dit, fem-ho, que per a només provar-ho tenim la Queta: “L’inconscient no existeix, però insisteix”, deia el doctor psiquiatre i psicoanalista Francesc Tosquelles, si volem fer-li cas o almenys considerar-lo, però això potser és demanar massa als responsables institucionals del present. No existeix, diu Tosquelles, i ho rebla: “L’inconscient no existeix, però insisteix.” Molta peça al teler.

Preguntem a l’inconscient de la campanya que no existeix però insisteix per on es veurà, per quines pantalles. Si és només en les de TV3, la Queta ens sermonejarà i els artistes que canten i ballen ens distrauran, però costa de creure que pugui fer cap efecte en el 48% de la població que no la mira perquè viu en exclusiva en castellà i això va per llarg si les campanyes no s’adrecen directament a aquests conciutadans, molts escolaritzats en catalana llengua que no fan servir perquè no volen, però que coneixen i parlen, i tant que la coneixen i la parlen, i a uns altres conciutadans arribats, i cada vegada en seran més. Tot sigui per no ofendre, en aquests temps de pandèmia políticament correcta institucional. Res de legislar i multar, només provem-ho, i que nosaltres i no el govern en siguem responsables, de la vida i el futur de l’idioma. Au, va. No haurien d’anar al metge?

La relació entre Pedro Sánchez i Ximo Puig sempre ha estat tensa i tan sols ha fluït quan les obligacions polítiques respectives ho exigien. Però aquests darrers dies el trencament s’ha fet evident de portes enfora. Divendres, tots dos van visitar el començament de les obres de la fàbrica de bateries de Volkswagen a Sagunt, a escassos trenta quilòmetres de València. Era l’ocasió perfecta perquè Sánchez s’acostés a València a visitar les falles, tal com fan tots els polítics de l’estat espanyol. Però després de l’acte, Sánchez va agafar el camí contrari i se’n va tornar cap a Madrid.

Pel balcó de l’Ajuntament de València aquests darrers dies hi han passat personalitats de tots els colors polítics, també del PP. Dijous hi va anar el dirigent del partit, Alberto Núñez Feijóo, i ahir va fer el mateix la secretària general, Cuca Gamarra, acompanyada del president del partit al País Valencià, Carlos Mazón. Tots ells van aprofitar l’avinentesa per criticar l’absència de Sánchez: “Si Ximo Puig no és capaç de convèncer-lo ni per venir a una mascletada, és difícil convèncer-lo que ens porti l’aigua, que ens porti un finançament o que acceleri el corredor mediterrani”, va dir Mazón.

Però el trencament s’ha fet més visible encara quan avui, al Comitè Federal del PSOE a Madrid, Ximo Puig no s’hi ha presentat. Tampoc no hi han anat la presidenta de les Illes, Francina Armengol, el president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, i el de l’Aragó, Javier Lambán. On no hi ha hagut sorpreses ha estat en la ratificació de les llistes socialistes per a les eleccions a la Generalitat, que seran encapçalades per Ximo Puig, a València; Josefina Bueno, a Alacant, i Rafa Simó, a Castelló.

“Amb això de la música no fareu bullir l’olla”, deia l’avi Josep, preocupat per aquells néts que s’havien enderiat amb la música. Però els Fortuny Guarro –i afegits– no solament s’han pogut guanyar la vida amb la música, sinó que han arribat a uns cinquanta anys de carrera tan sols a l’abast de les bandes de rock internacional més mítiques. Per a celebrar-ho, la Companyia Elèctrica Dharma té previstes diverses iniciatives –un gran concert al Palau Sant Jordi el 22 d’abril, un documentari, un carrer per als dos germans desapareguts…– que han tingut com a tret de sortida la publicació d’un llibre, Companyia Elèctrica Dharma. 50 anys (Comanegra), coordinat per l’escriptor Mathew Tree i amb texts dels periodistes Àngel Casas, Elisenda Soriguera i Pep Blay; els productors i mànagers musicals Gonzalo i Javier García-Pelayo, els escriptors Joan-Lluís Lluís, Jordi Sierra i Fabra, Màrius Serra i Núria Cadenes, i la Dharma mateixa, que a més s’encarrega d’aportar un valuosíssim i ric arxiu fotogràfic i documental i de redactar els peus de fotografia.

La comuna hortenca d’uns germans de Sants

Gràcies al llibre, descobrim els orígens d’una família de Sants, formada per Joan Fortuny i Núria Guarro, amb sis fills mascles –Josep (1952), Esteve (1954), Joan (1955), Jordi (1958), Lluís (1960) i Jaume (1961)–, que es traslladen de Sants fins a una torre del carrer de Montserrat de Casanovas, al veïnat de la Font d’en Fargues. Al barri d’Horta, on viu l’autor del primer text, l’escriptor Màrius Serra. Allà hi naixeria el darrer plançó i l’única noia, la Maria. Al nou barri, aquella tribu de “pirates”, com els definiria en Josep, fan d’escolanets de la parròquia de Sant Antoni de Pàdua i formen part de l’agrupament escolta Prat de la Riba. Com a llobatons van conèixer un altre nen que amb els anys seria un dharmo més, Carles Vidal, el baixista de la banda. Tan sols dos germans, Jordi i Jaume, no han estat membres de la companyia, tot i que sí que van formar el grup Herba amb el seu germà Lluís.

Els germans Fortuny a l’eixida de casa els avis, d’esquerra a dreta: Esteve, Jordi, Josep, Jaume, Lluís i Joan. 1963 (fotografia: Arxiu Companyia Elèctrica Dharma).

Fos com fos, malgrat el fort vincle amb el barri de Sants, on tornarien a viure el 1979, el primer concert de la Dharma va ser al Casal de la Font d’en Fargues el 20 de febrer de 1972. Josep, Esteve i Joan Fortuny, els tres germans que van actuar en aquell mític primer concert, havien format el trio els Llums, amb el qual havien cantat adaptacions al català dels Beatles, però va ser la descoberta de Pau Riba i els Om, especialment de Toti Soler, que els va canviar de perspectiva. Afegint al folk i al rock les influències del jazz i del rythm and blues, va néixer un grup que prenia el nom d’una novel·la de Jack Kerouac, Els pirats del Dharma. Però ells seran la Companyia Elèctrica Dharma o, directament, la Dharma.

Kerouac, de fet, amb uns altres escriptors beatnik, com ara Allen Ginsberg i Allan Watts, seria una de les grans influències dels joves hippies d’arreu del món, que fan seu el pacifisme –tots els dharmos es van deslliurar de fer la mili– i d’una vida diferent. En aquest sentit, la fundació de la Dharma té forma de comuna, en què els tres germans Fortuny, Carles Vidal, les parelles respectives i dos amics més vivien en col·lectivitat. Es dediquen a fer cinturons i artesania de cuir, que venen en fires. Aquella primera comuna encara seria a Horta –tècnicament, al districte de Nou Barris, fronteres amb els dominis hortencs– però poc després es traslladen a una masia de Girona, amb la Costa Brava a prop, on poden anar a vendre als primers turistes. En aquella comuna, l’any 1975 escriuen les cançons del seu primer disc, Diumenge.

“La música de fons d’una alegria col·lectiva”

Aquell mateix any en què el dictador es trobava en el seu estadi terminal –tot i que continuaria signant penes de mort–, la Dharma participa en un dels esdeveniments contraculturals més recordats, el primer festival Canet Rock. El desaparegut Àngel Casas, santsenc il·lustre i cronista de referència de la música dels setanta, fa memòria al seu text –el darrer que va escriure, atès que la mort el va sorprendre quan encara no l’havia pogut acabar– d’aquells anys trepidants en què la Dharma va esclatar dins la música catalana. De fet, esdevenen, com diria Josep Fortuny, “la música de fons d’una alegria col·lectiva” que s’estén, especialment entre el jovent, que deixa enrere un règim feixista i repressor i creu, potser ingènuament, que tot està per fer i tot és possible.

La Dharma, a les portes del local d’assaig al barri d’Horta. D’esquerra a dreta: Xavi Barenys (durant uns mesos va tocar amb la Dharma la flauta travessera i les percussions), Esteve, Josep, Carles i Joan (fotografia: Arxiu Companyia Elèctrica Dharma).

Aquell esclat d’il·lusió té com a banda sonora les cançons de la Dharma i un escenari, Zeleste, la sala del carrer de l’Argenteria que esdevindria la pista de llançament de tants i tants músics i grups de la contracultura barcelonina. Perquè Zeleste no serà solament una sala de concerts, sinó també la productora del primer disc d’una banda de rock que forma part del fenomen de la música laietana, batejada per la febril imaginació del Gato Pérez. Al costat del so i els ritmes més urbans, la Dharma de seguida va connectar amb l’esperit de festa major. No solament per la descoberta feliç dels sons de cobla, que van passar pel sedàs del rock –fins i tot van ser definits com a sardana-rock–, sinó per la seva associació amb un grup teatral que també vivia i creava en comuna: els Comediants. L’any 1976, publiquen el seu segon treball, L’oucomballa i un any després el tercer, Tramuntana.

La Dharma fa les Espanyes

Una de les il·lusions efímeres dels anys setanta, abans no es tanqués el procés democratitzador amb la constitució espanyola del 1978, va ser la possibilitat d’una veritable entesa entre les diferents nacions de l’estat espanyol. En aquest estat d’esperança efímera s’emmarca l’èxit de la Dharma fora dels Països Catalans. Potser sorprèn avui dia saber que un dels primers concerts multitudinaris de la banda va ser a Burgos, el 1975 mateix, encara en vida del militar que havia dirigit la guerra del 1936-1939 d’aquella ciutat castellana estant. Un testimoni present en aquelles “15 hores de música pop”, l’escriptor Jordi Sierra i Fabra en fa memòria, i els productors Gonzalo i Javier García-Pelayo recorden l’èxit, també efímer, de la Dharma a les Espanyes.

Les quinze hores de Burgos, l’any 1975 (fotografia: Arxiu Companyia Elèctrica Dharma).

Perquè quan parlem d’èxit no parlem solament d’entrades venudes, sinó d’un autèntic fenomen. Ho mostra clarament un retall de la revista Vibraciones, dirigida per Casas: al metro de Madrid hi havien aparegut pintades que deien “La Dharma al poder”. L’èxit d’aquell grup català es va acabar, tal com expliquen els García-Pelayo, quan els mitjans oficials madrilenys van engegar l’anomenada “movida madrilenya”. De fet, en l’oblit de la Dharma –i més grups catalans– en un Madrid on havien omplert pavellons i sales de concert, hi van tenir molt a veure els mitjans de comunicació de la capital espanyola, que van fer-los el buit, i els polítics, que els van arraconar per crear un producte cent per cent sorgit del quilòmetre zero.

Força, Dharma!

L’any 1981, la Companyia Elèctrica Dharma fa un històric concert al Palau de la Música amb la cobla Mediterrània. No solament són els primers que toquen rock al Palau, sinó que incorporen un so de cobla que sempre els ha acompanyat. Tot i que als vuitanta sembla que tota la música dels anys setanta és una mena de record que cal enviar a l’habitació dels mals endreços, la Dharma publica algun dels seus àlbums més recordats, com ara Catalluna i Força Dharma, subtitulat Deu anys de resistència. Amb No volem ser, del 1986, les referències són més clares que mai. Així, els germans Fortuny han estat sempre al costat de les reivindicacions polítiques i socials dels Països Catalans.

Sessió de fotografies del disc ‘Força Dharma’. D’esquerra a dreta: Lluís Fortuny, Joan Fortuny, Josep Fortuny, Carles Vidal i Esteve Fortuny (fotografia: Carles Montagut/Arxiu Companyia Elèctrica Dharma).De la lluita antinuclear i ecologista al moviment independentista, passant per l’abolició del servei militar i qualsevol prestació substitutòria. Cançons com ara “La presó del rei de França” i “Inana inene” han esdevingut, alhora, himnes que s’han transmès de generació en generació. Lluís i Cadenes evoquen aquesta història compartida entre la Dharma i el país. De connexió entre la banda i el públic. Però a la dècada dels vuitanta tenen un punt d’inflexió tràgic. El 19 d’agost de 1986 es mor Esteve Fortuny, després d’haver patit una hemorràgia cerebral durant un concert a Cardedeu. Era el segon germà Fortuny que es moria abans d’hora, després del suïcidi de Jordi, l’any 1979, i va deixar un buit profund en la banda, en què destacava com a guitarrista i, especialment, compositor.

Sessió de fotografies del disc ‘Tifa Head’, a la Rambla de Barcelona. D’esquerra a dreta: Lluís Fortuny, Joan Fortuny, Carles Vidal, Maria Fortuny i Josep Fortuny (fotografia: Arxiu Companyia Elèctrica Dharma). Catalan music

Un dels fenòmens més singulars de la Dharma és la seva projecció internacional, dins el fenomen del world music, que als anys noranta va revalorar els sons també anomenats ètnics en la indústria internacional. Després de deixar de comptar per als programadors espanyols, la música de la Dharma va trencar fronteres i van començar a actuar arreu del món presentant-se sempre com a catalan music. El primer viatge, tal com manen els cànons, va ser als Estats Units. El primer d’abril de 1991 començarien una ronda a la ciutat de Nova York. A partir d’aquell primer concert iniciàtic, durant els noranta i primers dos mil la Dharma va fer rondes arreu del món, en escenaris tan sorprenents com ara Durban, a Sud-àfrica, el Festival du Désert de Mali, o el Rock in Rio al Brasil.

La Dharma al festival d’estiu Wrzesnia Jeleniogórskiego, l’any 2001 (fotografia: Arxiu Companyia Elèctrica Dharma).

Una anècdota impagable d’un concert a Memphis, l’any 2007, relatada per Blay, mostra la capacitat de la música de connectar tradicions emparentades –la influència del jazz i el blues–, fins i tot quan es produeixen curtcircuits lingüístics: El “foc, foc, fot-li foc” de “Correfoc”, cantat per Joan Fortuny, és interpretat pel públic com una invitació a posar-se a fer l’amor allà mateix.

I el futur?

Dels darrers anys de la Dharma, els que menen cap a les cinc dècades dalt l’escenari, se n’ocupa Soriguera, la més jove dels autors. Una darrera dècada marcada, una altra vegada, per la mort, el 2013, d’un dels germans Fortuny, component imprescindible del grup: Josep Fortuny, “el savi tímid, el poeta, que amagat al darrere de la bateria aportava unes dosis inigualables de màgia al grup”. Es repetia el xoc causat per la desaparició d’Esteve Fortuny vint-i-set anys després. Va tocar parar màquines per, després, retrobar-se fent el que més els agrada: tocar plegats. L’oportunitat de tocar al recuperat Canet Rock, per ells, que ja hi havien estat el primer any, va ser el moment de recuperar-se, passar el dol i reinventar-se. I d’aquell renaixement arribaria el 2019 Flamarada, el vint-i-cinquè treball del grup, deu anys després del darrer disc, i el darrer fins ara.

Sessió de fotografies de promoció dels cinquanta anys, al local d’assaig de Can Dharma, amb restes d’alguns pòsters molt antics al darrere. D’esquerra a dreta: Lluís Fortuny, Maria Fortuny, Joan Fortuny, Pep Rius, Carles Vidal i Iban Rodríguez (fotografia: Juan Miguel Morales/Arxiu Companyia Elèctrica Dharma).

I ara, què? Per parlar del futur pren la paraula la Dharma mateixa, formada avui per Lluís, Maria i Joan Fortuny, Pep Rius, Iban Rodríguez i Carles Vidal. I recorden les respostes de l’Esteve i en Josep, els germans que no hi són, a una entrevista d’Àngel Casas, precisament. Preguntats per al futur, Esteve Fortuny deia, sorneguer: “No tenim cap plantejament futurista ni de túnel del temps. Podem acabar essent una cobla, un grup de marxa o una orquestra d’èxits russos.” I, sobre el plantejament musical de la Dharma, el poeta del grup –i actor en les pel·lícules de Francesc Bellmunt L’orgia i La quinta del porro–, afegia: “La nostra música és vivencial, visceral, epidèrmica i estomacal. Tota premeditació és traïció i és penada musicalment.” Fidels a aquesta manera de ser i de fer, els dharmos han aconseguit d’arribar als cinquanta. Per molts anys!

Les aventures d’en Roc Guitar

El llibre dels cinquanta anys no és l’única publicació que arriba al mercat per celebrar el mig segle de la Dharma. El duo creatiu format per l’escriptor i guionista Jaume Copons i la il·lustradora Liliana Fortuny –filla del desaparegut Josep Fortuny– han escrit braç amb braç un volum que explica la mateixa història, però, en aquest cas, adreçada a un públic infantil i juvenil. El protagonista és Roc Badosa, un noi de Sants que gràcies a la seva àvia Lola acaba fent un treball de l’institut sobre la Companyia Elèctrica Dharma. Aquesta descoberta providencial el convertirà en Roc Guitar, el protagonista d’una sèrie que és previst que l’any vinent s’ampliï amb la història de Tortell Poltrona i el Circ Cric.

D’ací a quatre anys, Andorra haurà canviat el seu marc de relacions amb la Unió Europea i és previst que hagi abordat qüestions que arrossega d’ençà de fa temps, com ara la de l’avortament. El desenllaç de tot plegat dependrà en gran part del resultat de les eleccions del 2 d’abril, amb una campanya electoral que comença avui a les 15.00.

En aquesta votació, hi ha dues grans coalicions amb possibilitats de governar. Per una banda, Demòcrates per Andorra, governants actuals i amb el cap de govern en funcions, Xavier Espot, com a candidat a la presidència. Per una altra, la coalició del Partit Socialdemòcrata (PS) i Progressistes SDP, amb Pere López al capdavant d’aquest pacte d’esquerres que ha sacsejat la política andorrana.

Els lemes de campanya de totes dues llistes marquen clarament el missatge que volen fer arribar. El de Demòcrates és “Confiança”, mentre que el de la coalició d’esquerres és “El canvi de la majoria”, en un moment distingit per l’encariment de l’habitatge i dels productes bàsics.

Quines llistes es presenten a les eleccions andorranes del 2 d’abril de 2023?

La majoria del parlament, més enllà de la força guanyadora, es decantarà segons els partits que aconsegueixin d’obtenir representació. En la llista d’àmbit nacional, en la qual es tria la meitat dels vint-i-vuit diputats en un sistema proporcional, hi ha quatre llistes més. Liberals d’Andorra, que en les llistes territorials van en coalició amb Demòcrates, i tres partits nous. Acció, una escissió més progressista dels liberals encapçalada per la ministra Judith Pallarés; Concòrdia, un partit amb dirigents joves que denuncia la pèrdua de qualitat de vida a Andorra i que aporta propostes ecologistes i sobiranistes; i Andorra Endavant, de tarannà populista, que no es defineix amb cap ideologia concreta.

Un sondatge publicat aquesta mateixa setmana revelava que, amb un gran nombre d’indecisos encara, la llista de Demòcrates per Andorra seria la força més votada en l’àmbit nacional i aconseguiria 6 diputats dels 14 que hi ha en joc; el PS-SDP seria la segona amb 4 escons, mentre que Concòrdia i Andorra Endavant n’obtindrien 2 cadascun. La resta de candidatures no superarien la barrera electoral, que és del 7,14%,

Això vol dir que el resultat en l’àmbit territorial, amb un sistema electoral majoritari, en què la candidatura més votada en cadascuna de les set parròquies s’enduu dos consellers, serà fonamental en la configuració de majories. Sobre això, Demòcrates ha fet coalició amb els Liberals en totes les parròquies, i també amb Ciutadans Compromesos (CC) a la Maçana, i amb Acció a Escaldes-Engordany.

A Canillo hi ha una sola llista, encapçalada per Demòcrates i, per tant, ja té garantits aquests dos escons, mentre que en tota la resta de parròquies almenys hi ha una llista de Demòcrates i una del PS-SDP. Consulteu ací totes les llistes electorals tant nacionals com parroquials.

L’acord d’associació amb la Unió Europea

La campanya és previst que se centri en dues grans qüestions: la social, amb la pèrdua de qualitat de vida, i l’acord d’associació amb la Unió Europea.

La inflació ha fet augmentar els preus i el de l’habitatge s’ha enfilat. Per exemple, a Andorra la Vella s’ha passat de 2.128 euros el metre quadrat del 2016 als actuals 3.266, amb un encariment del 18% solament durant el 2022. De fet, es parla de “dues Andorres”: els que viuen còmodament i els que com més va més dificultats tenen.

En l’àmbit dels drets socials, aquesta setmana, en el trentè aniversari de la constitució, hi va haver un consens en els partits d’abordar en la següent legislatura la qüestió de l’avortament. L’opció que sembla més viable ara com ara és la despenalització, fet pel qual no caldria modificar la constitució. Espot ha dit que el debat pot anar del bracet de la negociació amb la UE, mentre que Pere López va recordar que fa anys que ho porten al programa i que fins i tot aspiren a legalitzar l’avortament en tots els casos.

L’altre gran afer és l’acord d’associació entre Andorra i la Unió Europea, que hauria d’arribar durant la segona meitat de l’any. El text haurà de ser votat en referèndum. El sondatge d’aquesta setmana revela que més de la meitat dels andorrans vol una relació més estreta amb la Unió Europea, un 43% amb un acord en línia amb allò que es negocia ara i un 10% que aspiraria fins i tot a ser membre del bloc comunitari. En canvi, un 25% està d’acord amb l’estatus actual i un 6% fins i tot preferiria menys relació.

Sobre això, hi ha un consens entre els dos grans partits, Demòcrates i PS, que són netament europeistes, tot i que mantenen diferències sobre els punts a negociar. El procés va començar el 2015 i ha de permetre l’accés al mercat europeu interior, amb la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals, semblant al que tenen Islàndia, Liechtenstein i Noruega.

La voluntat és que hi hagi un acord marc per a Mònegue, San Marino i Andorra, i després, protocols de país específics. Les negociacions se centren ara com ara en la lliure circulació de persones i la lliure prestació de serveis, amb alguns esculls. N’és un la circulació de persones, perquè Andorra vol establir límits a la immigració, com ja fa Liechtenstein, amb quotes de residents amb feina i sense feina.

Sobre mercaderies, Andorra tindrà un període transitori de trenta anys per a mantenir l’acord duaner del 1990, que exclou els productes agrícoles. I sobre la lliure circulació de capitals, s’haurien de poder instal·lar sucursals bancàries de més països en canvi que els andorrans tinguin, per exemple, accés a mecanismes de liquiditat del Banc Central Europeu. Un altre escull és la voluntat d’Andorra de mantenir els dos operadors públics de telecomunicacions i electricitat.