Vilaweb.cat

L’Audiència espanyola arxiva la querella per crims contra la humanitat contra l’ex-cúpula del ministeri de l’Interior per l’1-O

El magistrat de l’Audiència espanyola Ismael Moreno ha arxivat provisionalment la querella presentada per diverses associacions de juristes i víctimes de l’1-O per delictes contra la humanitat contra l’antiga cúpula del Ministeri de l’Interior espanyol per l’actuació de la policia espanyola i la Guàrdia Civil aquell dia. Segons Moreno, ‘l’estat tenia l’obligació d’utilitzar tots els mitjans precisos de què disposava per mantenir la seguretat pública i restituir l’ordre constitucional que s’havia alterat’. El jutge considera que l’actuació policíaca va ser ‘legítima’ per a reprimir actes que titlla de ‘manifestament il·legals, tendents a la subversió de l’ordre constitucional’. També creu que va ser ‘proporcionada’ tenint en compte les xifres d’aldarulls, el nombre de lesionats i l’entitat dels mateixos.

En la seva interlocutòria, l’Audiència diu que els partits i les entitats independentistes van dibuixar un full de ruta amb l’objectiu d’assolir la independència ja dos anys abans del referèndum de l’1-O, i detalla les actuacions posteriors, com ara l’aprovació de les lleis de transitorietat i del referèndum. Tot això, ‘sabent que amb allò es cometia el risc que es produïssin aldarulls greus i alteracions d’ordre públic de resultat dubtós, amb grans possibilitats de risc i inseguretat per a la població’. Creu que totes aquestes accions, juntament amb el 20-S, la iniciativa ‘Escoles Obertes’ i el mateix 1-O, implicaven sotmetre els ciutadans a un ‘escenari indiscutible de risc en oposar-se als agents de policia que desenvoluparien les seves funcions per mantenir l’ordre constitucional’. No eren, diu la interlocutòria, ‘actes espontanis sorgits de la població’, com defensen els querellants.

A més, segons el magistrat, i d’acord amb la fiscalia, ‘no s’aporten ni consten mínimament acreditades dades o elements objectius’ que permetin considerar que es van cometre delictes contra la humanitat. La querella, segons Moreno, no té ‘el mínim rigor’ que requereix aquest delicte en el codi penal. També critica la ‘insuficiència probatòria’ de les afirmacions que es fan en l’escrit dels querellants.

Els querellants també van presentar l’escrit davant del Tribunal Penal Internacional de La Haia, que podria investigar el cas, per si l’Audiència l’arxivava. Els querellants són l’Associació Atenes de Juristes pels Drets Civils, l’Associació d’Afectats 1-O i l’Associació Advocacia per la Democràcia de Lleida, conjuntament amb nou víctimes de les càrregues policials, com Enric Sirvent, que va patir un atac de cor en un col·legi de Lleida, o Jordi Pessarodona, regidor a Sant Joan de Vilatorrada (Bages).

La querella anava dirigida específicament contra l’ex-secretari d’estat de seguretat José Antonio Nieto, el coronel de la Guàrdia Civil i coordinador de l’operació ‘Copèrnic’, Diego Pérez de los Cobos, els ex-caps de la policia espanyola i la Guàrdia Civil a Catalunya, Sebastián Trapote i Ángel Gozalo, respectivament, l’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo i els quatre ex-subdelegats del govern espanyol a les quatre demarcacions, a més dels caps de sector i unitat de la Guàrdia Civil i la policia espanyola al centenar de col·legis electorals on van intervenir. La querella demanava la seva detenció i posada a disposició judicial. També demanava que se’ls embarguin 87,1 milions d’euros, que és el cost de l’operatiu ‘Copèrnic’, i de sis milions d’euros més per a indemnitzar les víctimes.

L’escrit, d’un centenar de pàgines, acusa aquests alts càrrecs dels delictes de l’article 607 bis 1.1, 607 bis 2.3 i 607 bis 2.8, que castiguen amb penes d’entre quatre i 15 anys de presó els que cometin un ‘atac generalitzat o sistemàtic contra població civil’ per raó de ‘pertinença de la víctima a un grup o col·lectiu perseguit per motius polítics’ i els causessin lesions o tortures. Aquests delictes no prescriuen i tampoc es poden emparar en la immunitat policíaca o política. Els impulsors de la querella recorden que l’ONU i el Consell d’Europa van demanar a l’estat espanyol una investigació interna sobre l’actuació policíaca, investigació que no s’ha fet. En la querella s’enumeren els col·legis amb intervencions policials violentes i les lesions patides per centenars de víctimes. De fet, la querella demana que s’interrogui com a testimonis protegits a 189 víctimes amb lesions moderades o greus. A la querella també s’hi han adjuntat nombrosos vídeos i altres proves recollides en els diversos jutjats d’instrucció catalans que investiguen càrregues concretes.

The post L’Audiència espanyola arxiva la querella per crims contra la humanitat contra l’ex-cúpula del ministeri de l’Interior per l’1-O appeared first on VilaWeb.

L’ex-president croat Mesic impulsa un comitè de suport als presos polítics

L’ex-president de Croàcia Stjepan Mesic impulsarà un comitè de personalitats polítiques i socials per donar suport als presos polítics catalans. Segons ha explicat el conseller d’Afers Estrangers, Alfred Bosch, després de reunir-se avui a Zagreb amb Mesic i altres dirigents rellevants de Croàcia, un dels objectius del comitè serà posar-se en contacte amb tots els polítics a la presó per ‘poder donar-los personalment el seu suport’.

En declaracions a l’ACN, Bosch ha dit que Mesic ‘no entenia com des dels poders de l’estat s’optava per enviar gent a la presó, suspendre un govern o reprimir policialment’, ja que ‘aquests mecanismes només empitjoren les coses’. El que va ser l’últim màxim representant de Iugoslàvia i president de Croàcia entre el 2000 i el 2010 ha subratllat que és ‘partidari del diàleg’ i ha recordat que ell va ser presoner polític.

La iniciativa croata que liderarà Mesic es vol inspirar en el comitè eslovè per donar suport als presos independentistes, que es va formalitzar a l’octubre.

The post L’ex-president croat Mesic impulsa un comitè de suport als presos polítics appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] La ministra de Justícia d’Hong Kong cau a terra en plena escridassada a Londres

La ministra de justícia d’Hong Kong, Teresa Cheng, va ser ahir escridassada i perseguida per manifestants pro-democràcia a Londres. En les imatges enregistrades pels mitjans es veu com Cheng cau a terra enmig de la multitud, però no queda clar si és agredida o perd l’equilibri després d’entrebancar-se. La policia londinenca està investigant ara els fets.

Els manifestants, tal com fan als carrers d’Hong Kong des de fa sis mesos, anaven vestits de negre, encaputxats, i enregistraven en tot moment amb els mòbils. En les imatges es veu com criden a Cheng ‘ets una vergonya’ de manera reiterada. Fins i tot, després d’aixecar-se i marxar escortada.

‘Florir a tot arreu’: la nova tàctica dels manifestants d’Hong Kong paralitza la ciutat quatre dies 

Cal dir que Cheng és possiblement la persona més detestada de l’executiu hongkonguès després de Carrie Lam, ja que el seu departament ha estat l’encarregat de perseguir i enjudiciar centenars de manifestants que han participat en les protestes. A més, se la considera clau en l’espurna que va encendre la revolta: el projecte de llei per extradir nacionals a la Xina.

 

The post [VÍDEO] La ministra de Justícia d’Hong Kong cau a terra en plena escridassada a Londres appeared first on VilaWeb.

Un CEO anterior a la sentència indica un descens del suport a la independència

Un 48,8% de catalans descarta la independència, i un 41,9% vol que Catalunya sigui un estat, segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) recollides abans de la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Els partidaris de la independència cauen més de dos punts (44%), mentre que els qui s’hi oposen en pugen mig (48,3%) en relació amb el CEO del juliol passat.

El CEO també indica que el 33,6% dels enquestats opta per l’estat propi, que un 28% prefereix que Catalunya sigui una comunitat autònoma, i un 21,6% vol ser un estat dins un estat espanyol federal. El 7,8% vol ser una regió espanyola. L’informe, publicat aquest matí, s’ha fet presencialment amb una mostra de 1.500 persones entre el 16 de setembre i el 7 d’octubre de 2019.

The post Un CEO anterior a la sentència indica un descens del suport a la independència appeared first on VilaWeb.

La Generalitat anuncia que el pressupost del 2020 rebaixarà les taxes universitàries d’un 30%

El vice-president de la Generalitat i conseller d’Economia, Pere Aragonès, ha anunciat que el projecte de llei de pressupost per al 2020 inclourà els recursos necessaris per a rebaixar un 30% les taxes universitàries a partir del curs vinent. L’anunci l’ha fet durant la presentació d’un informe del seu departament dedicat a la revolució digital a Catalunya.

Aragonès ha dit que espera que els comptes per al 2020 s’aprovin ‘en els pròxims mesos’ al parlament, i ha afegit que la demanda de rebaixar les taxes un 30% era una reivindicació recurrent tant del col·lectiu estudiantil com dels rectors de les universitats catalanes. En la seva intervenció, Aragonès no ha precisat quin volum de recursos s’inclouran en els comptes per finançar aquesta rebaixa de taxes.

El conseller ha destacat l’esforç fet per les famílies en els últims anys per assumir els costos d’accedir a la universitat, i ha remarcat que ara li correspon a la Generalitat ‘fer un pas endavant’ en aquest camp per facilitar l’accés a l’educació superior, perquè ‘el coneixement és el motor de la innovació’.

Les taxes universitàries estan congelades des del 2012, quan el govern d’Artur Mas va aplicar un increment de fins a un 67% en el preu dels crèdits de les carreres, fet que va expulsar de la universitat gran part dels estudiants. A causa de les reivindicacions estudiantils dels últims anys, el parlament ha instat reiteradament la Generalitat a reduir un 30% el preu de les matrícules universitàries.

The post La Generalitat anuncia que el pressupost del 2020 rebaixarà les taxes universitàries d’un 30% appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Violació massiva de drets’ i ‘ERC manté el no tot i la pressió de Sánchez’

Avui, 15 de novembre de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

VilaWeb Paper: Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Violació massiva de drets’ i ‘ERC manté el no tot i la pressió de Sánchez’ appeared first on VilaWeb.

Adelaida Ferré i l’APCTTE, protagonistes de la presentació del Canemàs 17

El nou exemplar de la revista Canemàs, revista de pensament associatiu, presenta un recull de diversos articles dedicats a reflexionar sobre la cultura popular catalana i la seva importància dins del conjunt de la societat. Enguany, la publicació ha arribat al seu dissetè número, i ha comptat amb els articles dels següents autors: Miquel Botella, Pere Baltà, Joan Miquel Llodrà, Silvio Falcón, David Nàcher, Carme Oriol, Emili Samper, Mateu Tres, Santi Albiol, Miquel Ferrer, Francesc Fortuño, Joan-Ramon Gordo i Montraveta i Montserrat Garrich.

L’Institut d’Estudis Catalans ha estat partícip d’una vetllada d’allò més distesa en què es s’ha presentat el nou número de la revista Canemàs, publicada per l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, i dedicada a la reflexió de l’associacionisme cultural i popular català. La presentació ha comptat amb la participació de dos dels autors dels articles: l’historiador de l’art Joan Miquel Llodrà, i el president de l’Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les Terres de L’Ebre (APCTTE) Santi Albiol.

Llegeix la crònica sencera a Tornaveu fent clic aquí.

The post Adelaida Ferré i l’APCTTE, protagonistes de la presentació del Canemàs 17 appeared first on VilaWeb.

LA FCACU celebra els Premis ‘Fem Cultura’ dins de la Setmana UNESCO 2019

La Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO (FCACU) organitza els premis Fem Cultura amb els colors de la UNESCO, que premien aquells treballs que tractin sobre els eixos d’actuació propis de la UNESCO: educació, cultura i ciència, o projectes relacionats amb la celebració de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). L’acte de lliurament tindrà lloc a Tarragona el dissabte 16 de novembre a les 10 hores, i ha estat coordinat amb UNESCO Tarragona. L’activitat s’inclou dins de la programació de la Setmana UNESCO 2019.

Ja fa deu anys que la FCACU celebra els premis Fem Cultura amb els Colors de la UNESCO, nascuts amb l’objectiu  de difondre bones pràctiques en la construcció d’una societat més avançada. El certamen és obert a tothom, i premia especialment aquells treballs que tractin sobre les principals línies d’actuació de la UNESCO (educaciócultura i ciència), o projectes relacionats amb la celebració de l’Any Europeu del Patrimoni Cultura i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).

Llegeix la notícia sencera a Tornaveu fent clic aquí.

The post LA FCACU celebra els Premis ‘Fem Cultura’ dins de la Setmana UNESCO 2019 appeared first on VilaWeb.

El govern del Botànic frena l’obertura de nous locals d’apostes

Els tres partits que integren el Consell del Botànic –PSPV, Compromís i Unides Podem– han pactat, a instàncies de Compromís, de modificar la llei del joc que, a la pràctica, suspèn les llicències d’obertura de nous locals d’apostes al País Valencià mentre no s’aprovi una nova norma que regularà aquesta activitat.

Per fer-ho, el Botànic aprofitarà la llei d’acompanyament al pressupost del 2020, a la qual han presentat una esmena conjunta que ja té el vist-i-plau de la Conselleria d’Hisenda. Ha estat registrada a les Corts avui, dia en què s’acaba el termini per a presentar esmenes a la llei.

El text registrat introdueix una nova disposició transitòria en la llei actual en què estableix que l’administració suspèn la concessió d’autoritzacions fins que no s’aprovi la nova llei del joc, que avui dia es troba en ple tràmit a les Corts. Una moratòria que, sigui com vulgui, tindrà una durada màxima de sis mesos a partir de l’entrada en vigor d’aquesta modificació legal que proposa el tripartit. És a dir, a partir del primer de gener. PSPV, Compromís i Unides Podem es donen un semestre per a validar la nova llei que el Consell va aprovar en un ple el mes d’octubre passat i va traslladar al parlament perquè hi donés el vist-i-plau.

The post El govern del Botànic frena l’obertura de nous locals d’apostes appeared first on VilaWeb.

Formentera vol un finançament extraordinari per la triple insularitat

El Consell de Formentera ha exposat al senador autonòmic Vicenç Vidal la necessitat que l’estat espanyol doti l’illa de finançament extraordinari, per la triple insularitat. La presidenta del Consell de Formentera, Alejandra Ferrer, s’ha reunit amb el senador de Més per Mallorca per explicar-li les principals reivindicacions de Formentera amb la finalitat que les pugui traslladar després al govern espanyol. A més de parlar sobre el Règim Especial de les Balears, han tractat del transport de residus, que també necessita dotacions especials per a compensar els costs econòmics en aquesta illa. Ferrer ha demanat a Vidal que l’estat espanyol ajudi els territoris i municipis a aconseguir els objectius de l’agenda 2030 i a lluitar contra el canvi climàtic, col·laborant també a aconseguir la transició energètica.

Vidal s’ha compromès a fer un seguiment especial dels problemes de Formentera, perquè l’illa no té senador propi, cosa que és una altra de les reivindicacions. Així mateix, ha dit que Formentera necessita una sensibilitat especial en qüestions de costes, amb una gestió més acurada per la importància que té per a l’illa.

The post Formentera vol un finançament extraordinari per la triple insularitat appeared first on VilaWeb.

Qui guanyarà el Documenta?

El llistó és molt amunt d’ençà que l’any passat se’l va endur la gran esperança blanca de la lletraferidura catalana. Però no només de guardonats viu el premi Documenta. Una de les gràcies de fer de membre d’aquest jurat literari, que és dels nets (ho dic perquè els que són una operació comercial camuflada com a mínim et deuen dispensar de llegir-te els originals, oi? Vull dir que si ja t’han avisat que ha de guanyar l’Amela o el Cercas de torn, doncs ja no perds el temps llegint res, m’imagino), una de les gràcies, deia, és que et posa en contacte amb un sector productiu de llengua minoritari però significatiu; em refereixo a l’escriptura amb voluntat d’estil per part de nois i noies inèdits. Perquè quan parlem de llengua sempre arriba un moment que surt el tema dels joves, i llavors comença l’allau de llocs comuns; el primer dels quals és referir-se a una franja d’edat sense saber ben bé quina és. En el camp de la literatura, per exemple, pots ser una jove promesa fins als quaranta, o més i tot, mentre que en el futbol a partir dels vint ja ho deixes de ser i pots començar a superpoblar el planeta (us heu fixat que aviat que comencen a engendrar la majoria de futbolistes? Deu ser el gremi de paternitat més precoç. Les noies no ho sé perquè encara ens n’expliquen poques tafaneries, però ara que les comencen a promoure suposo que deurem poder fer odioses comparacions).

En qualsevol cas, al Documenta t’hi pots presentar fins als trenta-cinc anys. No diu enlloc a partir de quants, però. Enguany, per exemple, en tenim un de divuit, i no és el rècord. L’any passat va concursar una xicona de disset anys: tota una Ansu Fata de la lit cat. Sigui com vulgui, el que fa privilegiada aquesta condició (la de membre, no la de participant) és tenir accés a la relació dels aspirants a escriptor amb la seva matèria de treball, que també és la meva, que se suposa que ha de ser més intensa que la de la resta de mortals. Una relació força incontaminada, encara. Un tresor per a l’observador atent.

D’entrada, una bona notícia: continua essent nombrós el percentatge de tacafulls a qui agrada escriure encara que deunostrosenyor els hagi negat tota aptitud. Xiquets i xiquetes que escriuen igual que jo piloto un avió: sense saber per a què serveixen tots aquests comandaments (ordre de la frase, ús d’adverbis i complements, ritme…), sense tenir ni idea de com s’engega i encara menys de què cal fer per enlairar-lo (inventiva, capacitat expressiva, recursos metaliteraris, referències…). I tanmateix, lluny d’avergonyir-se’n, es presenten al premi (suposo que) il·lusionats, la qual cosa confirma que la causa de tan poca traça és, senzillament, la falta de lectures. Per poc que hagis llegit una mica (suggeriment: els guanyadors dels últims deu documentes) de seguida et fas una idea més o menys aproximada de l’altura del llistó. Llavors, com és que tot plegat és bona notícia? Doncs perquè demostra que malgrat tot, malgrat els índexs de lectura sota mínims, malgrat la cretinització creixent causada per les xarxes, malgrat la desalfabetització general, l’ofici d’escriptor continua tenint prestigi. Per més que molts que passin per tals s’esforcin a desmentir-ho.

Filològicament parlant, no cal dir que aquests solen ser els més permeables a les modes del moment. Com menys sòlida és la formació personal (és a dir, com menys has llegit en ta vida) més fàcilment et deixes penetrar pels calcs, perquè tens menys defenses. Més ‘ja posats’, ‘ens demanem unes birres’ o ‘en breu’ se t’hi esquitllen. I, simptomàticament, més mots catalanescos a deshora hi apareixen: quelcoms extraviats, plegats intrusius, mai no grinyolosos… Ara, també és ver que la (bona) literatura et dóna instruments, però no t’immunitza. A mesura que la qualitat dels originals va pujant, que l’interès de la història va augmentant i que la veu es va fent més personal, el nombre de patinades per foli quadrat afluixa, però no arriba a desaparèixer mai. A tall d’exemple, dues metamorfosis lèxiques que no falten a cap ni un dels originals d’enguany: una, la suplantació del verb sentir per escoltar, que ja és definitiva, absoluta. Mireu quin exemple més bell: ‘Es distancia d’ella mateixa, s’enfonsa tan endins que si crida no s’arribaria a escoltar.’ Si aquesta frase us ha provocat una esgarrifança de disgust, sapigueu que esteu en perill d’extinció. Sou uns fòssils. I dues: l’última troballa del burocratès, l’absurda locució mai abans, és la reina de la festa. Amb prou feines té un parell o tres d’anys de vida però els cadells de la narrativa catalana ja l’han incorporada amb tota naturalitat: ‘Mai abans havia estat en un lloc com aquest’ o ‘Segur que aquesta nit follaran com mai abans’ (el verb follar, per cert, per més que ara sigui normatiu en l’accepció sexual, és la prova que les espècies invasores són com el silur de l’Ebre: ho arrasen tot. De les dotzenes d’escenes de llit que s’apleguen als originals ha desaparegut qualsevol rastre de sinonímia. Ni cardmentes, ni boixamentes, ni tiramentes, ni clavamentes: la follamenta s’ha fet exclusiva. A la salut de la diversitat del planeta. Ai, i ja que parlem d’això, menció especial per al pròxim calc que puja amb força: empotrar. No digueu que no esteu avisats).

He començat per baix per poder acabar a dalt de tot. I a dalt de tot el que hi ha és el talent, que es detecta amb idèntica facilitat. Perquè el talent, la capacitat creativa, la desimboltura expressiva, acaba emergint per fer-nos xalar amb la potència de la història narrada i el plaer de la paraula emprada. Tal com va ocórrer l’any passat, i els anteriors (també us ho vaig dir en aquell article: feu un cop d’ull a la llista de guardonats, és impressionant). I tal com passarà enguany, ja hi podeu pujar de peus. D’aquí a deu dies ho comprovarem.

[*L’altra gràcia (o valor afegit, com us agrada dir-ne ara) és el dinar de deliberació. Però de les coses que s’hi diuen, i que s’hi fan, només se’n pot parlar en horari restringit. Només us diré que no el canvio ni per un sac de Planetes.]

The post Qui guanyarà el Documenta? appeared first on VilaWeb.

L’endemà de les eleccions sempre és dilluns

L’endemà de les eleccions sempre era dilluns. El diumenge havia acompanyat els pares a votar a la meva escola i hi havíem trobat mig poble. Les urnes eren al vestíbul de secretaria i recordo que a l’entrada, a les escales, hi havia sempre una senyora amb una carpeta fent enquestes; jo em quedava fora, jugant al pati. El primer cop que vaig votar va ser allà. Durant les dues setmanes que durava la campanya, el poble s’omplia de cartells de propaganda electoral i la colla que tornàvem de l’escola cap a casa junts ens dedicàvem a pintar-los bigotis, mocs i banyes de dimoni; de vegades ens emparràvem l’un sobre l’altre per arribar-hi, i si algun adult ens deia res arrencàvem a córrer rient com bojos. Un cop va venir Miquel Roca Junyent a fer un míting en una plaça del nucli antic, passàvem per allà just quan ell arribava i vaig ser la nena a qui donava la mà per a la foto de rigor –ell em va voler fer dos petons, però jo em vaig allunyar (ho hauria fet amb qualsevol adult desconegut) i tot va quedar en una encaixada. No recordo gaire més de les eleccions de quan era nena. Els pares seguien l’escrutini, però no els hi anava gaire la vida; no en parlaven gaire, de política. 

L’endemà de les eleccions ara també és dilluns, i costa llevar-se perquè et quedes a veure sondeig, escrutini i primeres declaracions i ho segueixes per les xarxes i rondines i ponderes i sentencies mentre tot està en calent. A les filles també els costa sortir del llit perquè van estar veient el repartiment d’escons encuriosides. Vaig votar amb una d’elles mirant de prop els sobres i els papers que agafava, les creus que feia, i per què i com i ara què passarà i un munt de preguntes més entrant i sortint del col·legi electoral. Tota la campanya sentint-nos parlar de política, tot l’any, tota la vida. El juliol del 2010 tenien nou mesos i van anar a la seva primera manifestació, i no hem parat des de llavors. Van viure l’1 d’octubre amb vuit anys i no se’ls va escapar cap detall, sobretot dels cops i els desperfectes que va rebre la seva escola per part de la policia nacional. Estan al dia de tot gràcies a l’’Info K’, a la seva curiositat i a la nostra dèria d’anar-les tenint al corrent de tot el que passa i poden entendre. 

Jo no vaig anar mai a cap manifestació amb els pares; la primera vegada va ser en l’època universitària, amb els companys, que vam fer vaga per solidaritzar-nos amb Chiapas i vam ocupar la plaça de la Universitat, la mateixa plaça on fa uns dies les meves filles van assistir a una assemblea dels acampats per tornar cap a casa amb més preguntes. A l’escola, si amb algun company parlàvem de les eleccions, era per fer conya sobre Pujol o Felipe González i para de comptar. A l’institut vaig començar a prendre consciència que la meva cultura, la catalana, no vivia una situació de normalitat i el primer cop que vaig sentir a parlar d’independentisme va ser poc abans de fer-ne divuit i confesso que se’m va obrir un món, que vaig tornar a casa esverada i carregada d’ideals, vaig seure al costat de la butaca del pare llegint el diari abans de sopar i li vaig clavar un rotllo sobre tot el que creia que necessitava el nostre país; a ell, ja de tornada de tot, li va sonar a conte de fades, em va escoltar però sense amagar-me que allò ho veia molt impossible —l’octubre de 2017 va anar a votar que sí amb una salut delicada i una desconfiança de ferro, hi va haver d’anar dues vegades per aconseguir-ho, el carrer feia pujada, hi havia molta cua, el van deixar passar i va votar que sí. De petita jo no sabia mai què votaven els pares, ni els avis. No sentia que en parlessin, o en parlaven quan jo no hi era. 

En canvi, les meves filles no solament saben què votem son pare i jo, sinó que l’endemà de les eleccions que sempre és dilluns, a l’hora del pati, queden amb els seus amics més propers, amb els que van a totes les manifestacions, i comenten l’escrutini i el que han votat els pares –perquè tots saben què han votat. Aquest dilluns seien en un racó comentant-ho i un nen va passar pel seu costat, els va sentir i els va dir que els seus pares havien votat el ‘partit’ dels cinquanta-dos escons –ell en va dir el nom i fins i tot el va victorejar amb entusiasme–, i tots es van quedar parats, sobretot perquè aquesta família és de fora i no entenien que votessin un ‘partit’ que si guanyés les eleccions els fotria fora del país. Em vaig adonar, llavors, que no els havia passat pel cap que podien estar envoltats de gent que votava l’opció contrària de la nostra, la més contrària de totes, i que això havia obert una nova finestra de reflexió dins dels seus caps de deu anys. No n’hem parlat més des de dilluns, però estic convençuda que això els ha quedat a dins i tard o d’hora vindran noves preguntes, nous dubtes, que intentarem resoldre junts si es pot. 

De vegades penso que estan sobreinformades –com nosaltres, però som adults–, que jo era molt més feliç vivint desconnectada de la realitat ‘dels grans’, però llavors les sento parlar, m’adono de la consciència que tenen que aquella realitat també és la seva i que elles també volen canviar-la i em convenço que aquesta sobreexposició a la política que viuen els nens d’ara –no tots, ja ho sé– si es gestiona bé i se’ls ajuda a destriar i, sobretot, a desconnectar-ne de tant en tant, pot ser el germen del que vindrà, un bon germen, d’aquest endemà que tornarà a ser dilluns, el dia que més costa, quan tot està per fer i… s’ha de fer tan bé com es pugui, pels que vénen darrere, pels que d’aquí a pocs anys han de poder votar.

The post L’endemà de les eleccions sempre és dilluns appeared first on VilaWeb.

El pendent ferroviari espanyol: no és pas que no els ho haguéssem explicat

L’abril del 2016, fa tres anys i mig doncs, vaig explicar en aquest mateix espai editorial la metàfora del pendent ferroviari.

Ho explicava així: «Fa molts anys un polític socialista molt intel·ligent em va ensenyar una metàfora interessant: la de l’anomenat ‘pendent ferroviari’. Segons que sembla, quan es planifica una via de tren l’element clau que cal tenir en compte és el pendent. En la gran velocitat no es pot posar una via amb un pendent de més del 3% de desnivell i en general qualsevol tren, excepte els famosos cremallera de muntanya, no poden circular per vies on hi haja més d’un 6% de desnivell. La raó? Amb un pendent superior, els trens si agafen velocitat ja no els pots controlar ni tan sols frenant, o bé necessites un traçat molt llarg i molta sort –de fet, que s’aturen tots sols– per a no causar un accident. No és possible dirigir-los.

El qui m’explicà la metàfora l’aplicava a la política. Venia a dir que quan algun actor polític queia per un pendent superior al raonable l’accident era inevitable. En circumstàncies normals, les de la política habitual, és molt difícil que ningú vaja voluntàriament per un pendent perillós. Però quan les circumstàncies són excepcionals, com passa ara, la cosa canvia. Pots entrar en un pendent impossible gairebé sense adonar-te’n.

I això és el que li ha passat a l’estat espanyol. La seua resposta primera al procés d’independència va ser menystenir-lo. I quan es va adonar que allò anava de debò era massa tard. Aleshores la reacció va ser la judicialització i la negació de la política, cosa que  ha posat l’estat-tren en un pendent suïcida. Gairebé, gairebé podríem quedar-nos quiets i esperar a veure com s’estavellen…

Judicialitzar el procés català és l’error més important que Espanya podia cometre, tret que fes eixir l’exèrcit al carrer. D’una banda, perquè facilita l’anomenat remedial only, l’únic supòsit d’autodeterminació que ningú no discuteix al món. Però, en segon lloc, i aquest és el més important, perquè ha perdut el control de la màquina. Si ara cap govern espanyol volgués aturar la judicialització simplement no tindria temps ni recursos per a fer-ho.»

Torne a dir que és un text del 2016. No és pas, doncs, que no els ho haguéssem explicat a temps. Però Rajoy i Sánchez van tenir la gosadia i la immensa irresponsabilitat de posar Espanya en pendent ferroviari. I avui ja és més que clar on els ha duts aquesta decisió tan estúpida. Ara Sánchez necessitaria fer algun gest cap als partits independentistes per assegurar-se la legislatura i el seu fràgil govern. I hi ha una part de l’independentisme que estaria disposat a fer gairebé qualsevol cosa per pactar amb ell. Però com que temps enrere van renunciar a fer política per judicialitzar el procés, ara el govern d’Espanya simplement ha quedat atrapat. Està paralitzat. No pot oferir res perquè res ja no depèn d’ell. El tren baixa desbocat pel pendent judicial en direcció a la paret i ensopegant sorollosament amb alguns dels marges de la via, molt en concret els del cantó europeu.

I encara més. Ahir es va saber també que l’Audiència espanyola ha començat la fabricació –la fabricació– d’un macroprocés durant el qual pretén acusar de terrorisme els centenars de catalans, identificats o detinguts arran de la protesta contra la sentència. I no cal ser gaire llest per a imaginar que aquesta barbaritat conceptual i jurídica sacsejarà la societat catalana fins als fonaments i provocarà una onada encara més gran de resistència i de confrontació amb l’estat espanyol. De tenir nou presos polítics durant dos anys, hem passat de sobte a tenir-ne trenta-sis avui i ja es veu que tot ha canviat. Ara imagineu que hi haja centenars de presos catalans d’ací a poc temps, acusats de les coses més peregrines i insignificants, condemnats en aplicació del codi postal i no del codi penal –això vol dir que la mateixa cosa feta a Barcelona i a Sevilla, a Barcelona et porta a la presó i a Sevilla implica, a tot estirar, una multa.

Com hi reaccionarà el carrer? Podeu arribar a imaginar de quina manera un comportament tan autoritari i capritxós dinamitarà encara més la legitimitat de l’estat espanyol i impedirà qualsevol distensió? Podeu imaginar com impulsarà una farsa judicial com aquesta la consciència que cal guanyar i imposar la unilateralitat perquè l’alternativa és una dictadura judicial, sense control possible amb la política tradicional?

Aquestes darreres hores, després de l’èxit del Tsunami paralitzant la AP-7 i la frontera entre Guipúscoa i Lapurdi, la part que resta viva del règim a Catalunya, que cada volta és menor, però continua essent sorollós, s’ha abocat a una campanya histèrica de criminalització de les mobilitzacions, que denota, més que res, una por notable i consistent. De perdre. Els entenc però no els plany: ja havien estat avisats que judicialitzant el procés la pèrdua de control del tren de l’estat els duria a estavellar-se, tard o d’hora. I els errors es paguen.

The post El pendent ferroviari espanyol: no és pas que no els ho haguéssem explicat appeared first on VilaWeb.

Agustí Pons: ‘Vull que hi hagi gent que escrigui en català sense ser catalanista’

Agustí Pons (Barcelona, 1947) és un periodista de llarg recorregut reconvertit en biògraf de les figures literàries principals del nostre país. Va començar a treballar a El Noticiero Universal informant dels vaixells que entraven i sortien de port i va treballar molts anys a la redacció de l’Avui, on va fer d’editorialista a més d’encarregar-se de moltes seccions. Ha estat sempre preocupat per la formació dels periodistes del futur –aconsella als joves que comencen que facin servir camisa i corbata, que llegeixin un llibre a la setmana i que viatgin força– i ara ha decidit de publicar Crònica al marge (Editorial Comanegra), unes memòries en què l’assaig d’idees treu permanentment el cap.

Començau el vostre llibre parlant de la mort i de la culpa. Us ha angoixat sempre?
―Quan ets jove són coses que no t’angoixen, però quan et fas gran sí, i si fas un llibre de memòries se suposa que ja ets prou madur i t’ho planteges. Allò que m’interessa més és que a partir de què explico pugui dir coses que interessin a molta gent, que hi hagi un fil conductor entre la nostra història particular i la del món.

Afirmeu que el nostre dret fonamental és la felicitat…Heu aconseguit de ser feliç?
―És un dret fonamental perquè la felicitat no la pots comprar al súper. La felicitat és complicada i per això és tan bonica i plaent quan l’aconsegueixes. Jo a la infantesa no vaig ser feliç; com podíem ser-ho als anys quaranta? No pel franquisme, sinó perquè tot era prohibit i tot era pecat, era asfixiant. Aprendre a ser feliç és un dels aprenentatges més importants.

Assegureu també que l’ateisme que professeu és una llibertat fatigant…
―És que a mi m’agradaria no ser ateu, és més fàcil. Mira, els deu manaments estan molt bé, ben aplicats són de sentit comú. M’agradaria pensar que, quan morim, passa alguna cosa més, però no m’ho he aconseguit creure. Ara, sóc un ateu una mica estrany perquè em sento més a prop de l’Església que no de la religió, al contrari que molta gent. Al meu barri crec en les coses que fa la meva parròquia, el teatre, el cinefòrum i, és clar, també fan catequesi.

Com a lector fóreu desendreçat fins al casament.
―És que nosaltres vàrem fer dues llistes de noces, una al Corte Inglés i una altra a la Casa del Llibre, assessorada per Enric Badosa, que em va ajudar i em va protegir quan jo treballava a El Noticiero.

Amb Machado i Lorca a la capçalera…
―Sí, i Salvat-Papasseit. No te n’oblidis.

Quan començàreu a El Noticiero la corrupció era a l’ordre del dia, gran i petita i a tots els estaments.
―Sí, ara hi ha consciència de què no s’ha de fer, però llavors, per exemple, als periodistes ens treien totes les multes. Paul Preston explica que el règim de Franco es basava en la violència i en la corrupció, que són les dues grans lliçons que aprèn a l’Àfrica. I així va ser, la corrupció formava part del sistema.

Després de Franco volíeu fer un nou país i pensàveu que la normalització de la llengua vindria per si sola i, en canvi, continuem patint la catalanofòbia constantment…
―El segle XX era molt ideologitzat i nosaltres volíem saber què érem, convençuts com estàvem que canviaríem el sistema. El sistema capitalista era injust i havíem de buscar unes altres coses, i no l’hem canviat, però sí que hem aconseguit millorar molt la qualitat de vida. I sí, potser érem ingenus respecte del tema de la llengua.

Us demaneu si es podia escriure en català sense ser catalanista.
―És que jo vull que hi hagi gent que escrigui en català sense ser catalanista, m’agrada la gent amb qui no estic d’acord i, si són iconoclastes, millor.

Afirmeu que us agraden els toros i la boxa però que patiu amb els castellers.
―En sé molt de boxa, m’apassiona. No tant veure els combats com la història que hi ha al darrere. Per exemple Muhammad Ali em fascina.

És que és un gran personatge…
―És la figura més interessant dels Estats Units després de Kennedy. Doncs això que et deia, de la mateixa manera que haig de dir que no hi ha justificació per a matar els toros i que he hagut de fer un esforç perquè deixin d’agradar-me, també haig de dir que els castellers són una utilització de menors i que ningú no en diu res. Ah, i quan cauen, què? Ningú no passa la informació dels ferits i dels cops i no se t’ocorri preguntar…

Agustí Pons reclama una mirada ampla a la història i al món. Fotografia: Martí Pons

En el llibre feu una defensa aferrissada dels catalanistes pobres, dels treballadors de la cultura…
―Sí, la situació no ha canviat gaire, però ara si més no poden ser professors d’institut o guionistes de televisió, però els anys cinquanta dissimulaven la pobresa com podien.

D’això expliqueu una anècdota referida a Capmany…
―Sí, ella anava a la carnisseria i demanava al carnisser que ho apuntés a una llista, fins que l’home se’n va cansar i ella ja no hi va poder tornar més perquè no podia pagar. Però el cas de Capmany és extrem perquè ella era molt mala administradora.

Però molts més no.
―No, ho passaren molt malament i eren gent que era molt moderna. Pensa en Miquel Porter, que era un home molt modern que parlava de cinema soviètic o Maria Aurèlia Capmany, que et parlava de Sartre i que quan anàvem a França demanava la seva mateixa marca de cervesa i de tabac. Eren gent molt moderna que ho passava molt malament. Ara hi ha algun treballador cultural que guanya molts diners i hi estic d’acord, però no hem d’oblidar d’on venim. És la llengua que ens fa no assimilables i els únics que aguanten el ciri són els escriptors.

Algunes de les dificultats d’aquests creadors continuen avui dia, si més no per a la gran majoria dels literats. Què podem fer?
―No en tinc la recepta. Abans feia editorials pensant-me que tenia receptes, però per sort ara ja no. Però mira, aquest és un país ric on hi ha un nombre de creadors més alt que no la capacitat del mateix país per a deglutir tanta creació. Abans totes les famílies una mica bones tenien algun fill que els sortia bohemi i ara hi ha els instituts, la universitat i l’administració que possibiliten que hi hagi molta gent que pugui escriure, però es llegeix molt poc; no ens enganyem. Abans tots veníem una mica, i ara tenim alguns autors que venen molt i que són best-sellers i els altres venen menys que no veníem tots plegats abans i han d’anar fent la viu-viu com poden, però hem aconseguit un somni per a molts escriptors d’abans, que és que n’hi hagi algun que vengui molt i tingui reconeixement a fora, com Jaume Cabré o Maria Barbal.

―Els mitjans de comunicació tampoc no ajuden a promocionar gaire els nostres literats i, en canvi, molt sovint perden el cul pel que ve de fora…
―És que els problemes dels mitjans de comunicació no són aliens als de la nostra societat: els periodistes no tenen un nivell de lectura elevat i si treballes en una redacció de cultura si més no Paul Auster et sona, saps que és important i famós –no cal inventar un rànquing– i l’entrevistes perquè toca. Si no llegeixes i no estàs al dia i no saps on agafar-te perquè tampoc no hi ha revistes especialitzades, no saps què fer. L’únic rànquing que haurien de crear els redactors culturals dels nostres mitjans és el dels escriptors catalans, però com que no els llegeixen i no hi ha criteri ni crítica literària s’opta per no promocionar-los i anar al tret segur, que és omplir amb el que ve de fora. I això no vol ser una crítica als periodistes –i a més a més cal posar-hi totes les excepcions que calguin– perquè sé perfectament com es treballa en una redacció.

De fet vau passar molts anys a la redacció de l’Avui, on es pot dir fins i tot que hi militàreu…
―Sí, va ser una fidelitat molt llarga. Vaig tenir dues opcions d’anar-m’en, però m’hi vaig quedar. Jo volia que l’Avui fos La Vanguardia en català. Entén-me, amb perspectiva catalana, és clar, i amb recursos, però en cap cas no volia fer un diari abertzale. Amb Villatoro vàrem aconseguir fitxar Bohigas, perquè jo volia Bohigas i no Xirinacs, no perquè tingués res en contra, sinó perquè havíem de ser un diari com més plural millor. L’Avui entra en crisi quan ocupa un espai central. Llavors determinats poders fàctics no volien continuar aquesta línia, molestàvem.

Però hi va un moment en què la cosa es va acabar…
―Sí, m’hauria agradat molt continuar treballant per als mitjans, però al final tenia una col·laboració cada tres setmanes a l’Avui i això no serveix de res perquè et converteix en un guerriller en lloc d’un paio que va pel món cuirassat perquè té un espai i una regularitat, i vaig veure que m’havia de retirar. Si no et busquen és que no ets necessari, que no ets tan important com et pensaves.

Fóreu periodista en un moment en què la premsa escrita ocupava la capitalitat, una capitalitat que ha perdut…
―Jo sóc un periodista del segle XX encara que també hagi exercit en part del XXI i he tingut la sort de poder formar-me i continuar la tradició del periodisme escrit. M’hauria agradat continuar uns quants anys més però llavors no hauria fet les biografies. Jo vinc del món en què quatre agències dominaven informativament tot allò que passava i hem acabat amb el ciutadà col·lapsat de tanta informació. Ara la premsa escrita ha de seleccionar més i millor què publica, analitzar i oferir opinió. La informació arriba molt més immediatament per unes altres vies.

I què en penseu, de la premsa digital?
―Està molt bé i es fan coses molt bones, però no acabo de veure clar que sigui gratuïta, tot i que cada vegada hi ha més fórmules que busquen continguts exclusius i fórmules semblants.

Sou un apassionat de la política internacional i la història, dos valors que ara no són capitals en el periodisme.
―Els periodistes són com els motoristes, nosaltres som el nostre propi xassís. I abans que et fotin la potada al cul, si tens coneixements d’història, saps què passa al món i escrius bé, els ho poses més difícil. A les revistes del col·legi trobo que hi falta formació i hi sobra reivindicació de la llibertat d’expressió. És clar que volem llibertat, és com un davanter, que aspira a fer gol, però ens hem de formar més. El periodisme comença allà on acaba la història i un periodista és una persona que intenta entendre el món cada matí i que vol explicar-lo de la manera més clara possible. Però com vols entendre el món si no saps història?

Dieu que a tothom que li demanen quatre ratlles les hi han de pagar, sigui poc o molt.
―És clar. Tots les hem fetes sense cobrar, aquestes quatre ratlles, però n’ha de quedar constància; això és ser honest. Oi que no se t’acut de demanar a un enginyer o un arquitecte quatre gargots? Doncs nosaltres som iguals, s’ha de tenir més autoestima.

El llibre és ple d’elogis a molta gent, però també fumeu dues andanades amb nom i cognoms: Vicent Sanchis i allò que anomeneu ‘el clan de Girona’.
―Sanchis sap què penso d’ell. Jo crec que té uns valors, però al teu equip l’has de defensar i protegir. Quant al clan de Girona, si treballes al camp cultural, aquesta gent te la trobes i ho havia d’explicar al lector.

Expliqueu que per fer una biografia calen diners, honestedat i un públic lector. Però som en un país on de lectors de biografies n’hi ha pocs.
―Per això necessites els diners, perquè, si no, en perds molts. Quan vaig fer la biografia de Calders vaig aprofitar uns diners que m’havien pagat en plegar de l’Avui per anar a Mèxic. És clar que també vaig fer turisme! He tingut la sort de veure l’ànima de viatger de comerç del meu pare i gràcies a això he pogut anar trobant patrocinadors per a treballar amb tranquil·litat. Àlex Susanna un dia va dir que les meves biografies s’haurien de llegir molt més perquè ajuden a fitxar personatges destacats del país. M’agrada que ho digui, és clar, perquè, si no confiem en nosaltres mateixos, tampoc no sabem qui seguir.

De les vostres biografies n’hi ha tres que destaquen especialment. M’agradaria que situéssiu els protagonistes: Nèstor Luján, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu.
―Amb tots tres tenia un deute, perquè els coneixia i en algun cas col·laboraven als mitjans on jo treballava. No en coneixia les vides i sentia curiositat per ells. Maria Aurèlia i Nèstor em van ensenyar moltes coses perquè nosaltres érem molt burros, no sabíem res i aquestes dues figures ens van ensenyar moltes coses. Néstor era una persona que volia ser alegre però era un desesperat, tenia el gust del plaer i un instint periodístic que li feia complicar-se la vida. Pensa que els seus articles són, en bona part, provocadors de la vaga dels tramvies. A Maria Aurèlia la vaig conèixer molt i de molt jove. Imagina’t que jo li deia ‘la tieta’. Ella volia influir.

I Espriu?
―Per un conjunt de circumstàncies és qui arriba dalt de tot; Espriu és com Mozart, és un cim per molts motius. És un superdotat, creix en una casa on se n’adonen, l’avicien i ja del primer moment vol marcar territori. Ell i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que és molt llest i que a sobre està dotat del geni poètic de Lorca, són els galls del galliner de la facultat que, per enamorar les noies, recitaven La Divina Comèdia en italià. Espriu ve de la generació del 27 i del seu optimisme, que porta a la República, i no se’l pot entendre sense llegir l’Spengler de La decadència d’Occident. D’Espriu ja estava tot dit pels especialistes, però se l’havia de fer arribar al gran públic.

Sou un independentista convers.
―I escandalitzat amb tot això que ha passat. El govern espanyol vol la venjança. En un país normal el dia 2 d’octubre de 2017 el director del CESID i el de la Guàrdia Civil haurien estat cessats per ineptes. No estic d’acord amb la violència, però que per haver desconvocat una vaga et caiguin deu anys de presó és indignant. Què han fet a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no té nom. Sóc un postil·lustrat indignat i pessimista amb l’avantatge que ara no haig de fer editorials.

Així doncs, la tercera via és enterrada?
―Sí, és impossible.

Comenceu el llibre parlant de la mort i la culpa i acabeu dient que som un país conservador i sense autoestima.
―Conservador d’esquerres, que encara és més gros, i la geopolítica no ajuda gens. Només innovem en la gastronomia, però mira com tenim l’ensenyament, per exemple, segrestat pels sindicats. I ep, defenso l’escola pública i hi he portat els fills, però les coses han de canviar i hem de buscar noves fórmules i resultats i poder passar comptes cada tres anys o quatre i veure si els objectius es compleixen. Això m’escandalitza.

The post Agustí Pons: ‘Vull que hi hagi gent que escrigui en català sense ser catalanista’ appeared first on VilaWeb.

Espanya s’enfanga a Europa en la persecució contra els independentistes

Tan bon punt fou publicada la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els presos polítics, la justícia espanyola va engegar l’ofensiva contra els exiliats. Ha passat un mes, i Espanya ja s’hi ha enfangat, tal com li va passar el 2017 i el 2018. El revés monumental de la negativa del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein a lliurar el president Carles Puigdemont per rebel·lió no fou interpretat mai pel Suprem com una lliçó per a aprendre d’errors comesos, no va fer mai autocrítica; a l’inrevés, el jutge Pablo Llarena va reaccionar amb fúria, i d’aleshores ençà els magistrats de la sala segona, la fiscalia, el govern espanyol i la major part de partits espanyols van atacar la justícia alemanya acusant-la de deslleial, tal com havien fet amb la belga. La reacció espanyola va causar perplexitat i, cosa encara més important, desconfiança, que és la clau en un procés d’extradició fonamentat en les euroordres.

Les euroordres espanyoles s’han entrebancat tan bon punt han començat a caminar. A Escòcia, l’adreçada contra Clara Ponsatí ni tan sols va passar el primer tràmit administratiu i fou refusada per la policia del Regne Unit per desproporcionada. La pressió diplomàtica d’urgència va fer que es rectifiqués el terme ‘desproporcionada’ i les autoritats britàniques van demanar més informació sobre què se suposa que va fer Ponsatí que pogués ser qualificat de sedició. Llarena va respondre a la petició amb un document que parla de desobediència però no de sedició.

D’Escòcia a Bèlgica

Aquesta deficiència de l’euroordre de Llarena ha estat invocada precisament per l’advocat de Ponsatí, Aamer Anwar, en la declaració davant el Tribunal d’Edimburg que examina la petició d’extradició. El jutge l’ha deixada en llibertat amb una fiança, i li ha permès de mantenir el passaport. És una decisió que contradiu la petició que feia Llarena, que en totes les euroordres enviades d’ençà de la sentència ha demanat que s’imposés als exiliats la presó preventiva per evitar que se n’anessin fora de la UE. El jutge escocès no n’ha fet cabal, i deixa Ponsatí en llibertat mentre continua la tramitació. La vista següent serà el 12 de desembre, i el jutge aleshores disposarà ja de més coneixement de la causa, de més elements per a examinar, com ara que, malgrat la petició de les autoritats britàniques, el jutge Pablo Llarena hagi estat incapaç d’explicar quins fets comesos per Ponsatí la tardor del 2017 poden ser qualificats de sedició.

Avui ha estat el torn de Toni Comín i de Lluís Puig, que han comparegut davant de la justícia belga. Tampoc a ells no els van aplicar mesures cautelars, i han restat en llibertat mentre es tramita l’euroordre. ‘És la tercera vegada que un jutge espanyol emet una euroordre, és la tercera vegada que compareixem davant la justícia belga i és la tercera vegada que ens deixen en llibertat’, va dir Comín la setmana passada, quan van sortir del tribunal. Tant ell com Puig han aconseguit ara que s’ajorni el judici sobre l’extradició, i serà el mateix jutge que examinarà alhora el seu cas i el del president Puigdemont, amb una vista que tindrà lloc el 16 de desembre vinent. Llarena els volia en processos separats; els jutges belgues els han unificat en un de sol.

A més, les autoritats belgues han vist en aquesta ocasió com el poder executiu espanyol mirava d’interferir en un procés judicial, perquè, a diferència de les dues primeres euroordres enviades a Bèlgica –quan a la presidència del govern espanyol hi havia Mariano Rajoy–, el govern de Pedro Sánchez ha pressionat de manera insistent demanant l’extradició de Puigdemont i dels consellers exiliats. La vice-presidenta Carmen Calvo ho ha fet de manera directa, fins i tot amb un article a la premsa francòfona belga, i amenaçant de represàlies si aquesta vegada les euroordres tornen a fracassar. L’element indispensable de la confiança es torna a esquerdar amb declaracions d’aquesta mena, que de retruc ajuden a fonamentar l’argument de la causa motivada políticament que exposen les defenses.

Les pressions

L’ex-primer ministre belga Charles Michel, futur president del Consell Europeu, ha recordat la importància de la separació de poders com a valor fonamental d’un estat de dret i ha defensat el sistema de funcionament de les euroordres, en unes declaracions fetes a la Moncloa mateix, al costat del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez. Una setmana abans Sánchez va fer la promesa electoral de dur Puigdemont a Espanya i de dir que ho podria fer perquè ell controlava la fiscalia. La fiscalia espanyola va criticar Sánchez i va admetre en veu baixa que aquelles declaracions perjudicaven seriosament la possibilitat d’èxit de les euroordres.

Com que l’estat espanyol no va aprendre dels errors de les primeres euroordres, ara comet els mateixos d’aleshores, però agreujats. La justícia espanyola no podia anar equivocada, pensaven; era el sistema de les euroordres que funcionava malament, perquè uns jutges que no tenen ni idea de què passa a Espanya poden impedir l’extradició dels ‘pròfugs’ catalans. Com que aquest era l’enfocament, durant aquests darrers dos anys han fet tota la pressió que han pogut a la Comissió Europea perquè es reformés l’euroordre, perquè s’incorporés el delicte de rebel·lió o el de sedició dins la llista de la trentena de delictes pels quals el lliurament de la persona demandada per la justícia d’un país es fa pràcticament de manera automàtica. Però no se n’han sortit, perquè aquests delictes pels quals han castigat els dirigents independentistes són de naturalesa política. I les euroordres són pensades no únicament per a fer més àgil i eficaç la cooperació judicial europea, sinó també per a evitar les extradicions motivades políticament. Per això la llista de trenta-dos delictes és tan específica. Els delictes que no hi siguin inclosos s’han d’examinar amb detall. I és això que fan ara les justícies de Bèlgica i d’Escòcia.

La partida al tauler europeu ha tornat a començar, i ara s’afegeix a les euroordres un nou element molt important, que pot influir d’una manera determinant en les peticions d’extradició contra els exiliats: la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. Perquè si els criteris expressats per l’advocat general de la UE són assumits finalment pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, tant Puigdemont com Comín tindran immunitat com a europarlamentaris. La decisió del TJUE trigarà unes quantes setmanes a arribar, però probablement serà abans no s’hagin de resoldre sengles peticions d’euroordre. I la immunitat impedirà l’extradició. De fet, permetria fins i tot que poguessin tornar a Catalunya sense ser detinguts. En el cas de Clara Ponsatí, si efectivament a final de gener de l’any vinent s’executa el Brèxit, l’augment d’eurodiputats a la circumscripció que correspon a l’estat espanyol també implicaria que ella fos diputada. La resolució d’aquesta segona batalla de l’exili pot ser encara més negativa per al Tribunal Suprem i per al govern espanyol.

Vint-i-set pàgines sobre Junqueras per a avergonyir Espanya i la UE

The post Espanya s’enfanga a Europa en la persecució contra els independentistes appeared first on VilaWeb.

Primàries Catalunya es rearma amb les eleccions catalanes a l’horitzó

Primàries Catalunya ha organitzat la seva primera convenció nacional demà, de les 10.00 a les 18.00 al Centre Cívic Pere Quart, a Barcelona. El moviment vol ‘construir l’eina que dugui el carrer a les institucions’ i ha fet una crida a tothom a inscriure-s’hi. ‘La força electoral de l’independentisme no pot tornar-se a malbaratar. Ens cal una eina nova i lliure’, diuen els organitzadors. Les inscripcions són obertes a tothom.

La plataforma aspira a construir un projecte de ‘democràcia oberta’ que impedeixi que els lideratges depenguin del control dels aparells tradicionals dels partits polítics, elegint els candidats de les llistes electorals que es decideixin de presentar a les convocatòries electorals. Volen fer una ‘política conscient de l’ocupació espanyola i enfocada cap a la independència’.

Quatre ponències i dues-centes esmenes

Per a aconseguir-ho, el grup impulsor ha preparat quatre ponències –organitzativa, d’estratègia política, de full de ruta i de reglament–, que han rebut més de dues-centes esmenes que es debatran i votaran a la Convenció Nacional. Segons fonts del moviment, en l’àmbit organitzatiu es proposa un model de presa de decisions horitzontal i amb un fort pes del territori, amb una coordinadora nacional per a les decisions de caràcter tècnic, però fugint de l’estructura piramidal i de cúpula dels partits polítics. Entre més qüestions, també es debatrà la relació amb el Consell per la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes.

Pel que fa a l’estratègia política i el full de ruta, Primàries Catalunya parteix de la validesa legal, legítima i democràtica del mandat del referèndum de l’1-O i demana d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència del 27 d’octubre per a ‘respondre a la repressió de l’estat espanyol i a l’estat d’excepció que s’ha imposat a Catalunya’, segons fonts del grup promotor.

Candidatura a les eleccions catalanes

La nova cita electoral –si no es tornen a repetir les espanyoles– seran les eleccions al Parlament de Catalunya, tant si s’avancen com si s’exhaureix la legislatura fins el 2021. Primàries podria presentar-hi una llista per a fer una esmena a la totalitat a JxCat i ERC, però també a la CUP. ‘La col·laboració del govern de la Generalitat amb la policia espanyola demostra que les institucions autonòmiques són una eina de control colonial. L’autonomia només serveix als partits i interessos sotmesos a l’estat espanyol’, diuen. I afegeixen que la criminalització de la lluita antirepressiva emblanqueix l’actuació dels tribunals i de la policia.

Més enllà de la qüestió nacional, la idea és que cada candidat a les primàries per a configurar les llistes presenti les seves propostes polítiques i ideològiques. Per tant, el programa electoral inclouria les propostes dels candidats elegits de les llistes resultants.

Primàries Barcelona no va poder presentar-se a les eleccions espanyoles del 10-N perquè no va aplegar els avals necessaris. A les municipals, la candidatura encapçalada per Jordi Graupera a Barcelona va arribar a uns tres mil vots del 5% mínim per a entrar a l’ajuntament, però a la resta del Principat van aconseguir gairebé 47.000 vots i 26 regidors, amb la batllia d’Alcoletge (Segrià).

The post Primàries Catalunya es rearma amb les eleccions catalanes a l’horitzó appeared first on VilaWeb.

Claude Ferrer: ‘El govern espanyol volia que el francès fes actuar la policia per a alliberar l’autopista’

Claude Ferrer (1960) és el batlle de Prats de Molló. Dilluns va protagonitzar una de les imatges del tall del Tsunami Democràtic a la Jonquera: tot lluint la banda de batlle, va fer de mitjancer amb la policia francesa per a evitar que actués contra els manifestants. Malgrat les pressions del govern espanyol perquè es dissolgués la protesta, el tall va resistir tota la nit. Però el compromís de Ferrer va molt més enllà. És un dels centenars de batlles nord-catalans que van signar un manifest que qüestionava la independència de la justícia espanyola arran de la situació dels presoners polítics i els exiliats. I a l’octubre va visitar el president Puigdemont a Waterloo amb uns quants batlles més. Hi parlem sobre l’acció del Tsunami i ens explica també com es veu la situació política de Catalunya Sud a Catalunya Nord.

Per què vau anar-hi al tall de la Jonquera?
—Vaig anar-hi perquè hi tenia amics i perquè formo part del centenar de batlles de Catalunya Nord que han signat un manifest en defensa dels presos polítics i dels exiliats, per la defensa de la democràcia. Volia que tot anés molt bé amb la policia francesa. I, a més, era l’única manera de fer entendre el tall als mitjans francesos.

Us havien avisat o l’acció us va sorprendre?
—Em van avisar diumenge a les deu del vespre. No hi vaig anar al matí perquè cada 11 de novembre els batlles tenim una manifestació per la Primera Guerra Mundial. Vaig anar-hi a la tarda, quan vaig poder baixar de Prats de Molló.

Com va ser la conversa amb la policia?
—Quan vaig arribar no hi havia cap problema. Vaig mirar de parlar amb tothom. Segurament hauria anat bé sense mi, però que pogués parlar amb la Gendarmeria, la policia, el sotsprefecte i els manifestants va anar millor. Per explicar que cadascú volia que anés bé.

Vau fer de mitjancer perquè la policia no actués amb força.
—Sí, m’ho van demanar. Però si haguessin volgut carregar ho haurien fet. També vaig tenir al telèfon el govern català, que em va dir que demanés al sotsprefecte de parlar amb ells. Tot això va fer guanyar temps fins a l’arribada de la nit i que tothom digués: ‘Ara ho deixem fins demà al matí.’

Vau estar en contacte amb la Generalitat, doncs.
—Sí, amb la Casa de la Generalitat a Perpinyà. El director em va trucar i em va demanar que parlés amb la policia.

Les ordres que rebia la policia, venien de Perpinyà o de París?
—La Gendarmeria tenia ordres del govern francès a París. El govern espanyol va trucar al francès. Al principi, el govern espanyol volia que el govern francès fes actuar la policia per a alliberar l’autopista. Al final, a força de discutir, també entre el govern català, es va mantenir el tall.

Ferrer parlant amb la policia francesa al tall de la Jonquera.

El govern català va parlar amb les autoritats franceses?
—Va demanar-me el telèfon del sots-prefecte, que era allà, i crec que li van trucar. Perquè quan vaig marxar, a dos quarts de nou del vespre, els responsables també se n’havien anat. I la policia em va dir que es quedava i que fins l’endemà no actuaria.

Allà mateix la Sexta us va voler entrevistar en castellà i no ho vau acceptar. Com va anar?
—Una vegada, la Sexta va venir a Prats de Molló per la Diada de l’Exili i volien que digués si hi tenia en Puigdemont amagat i estupideses com aquesta. Quan van venir al tall, moltes televisions i ràdios volien que els parlés. Quan m’ho va demanar la Sexta, vaig dir que volia parlar en català i que a la Sexta no.

Quin és el clima d’opinió a Catalunya Nord després de l’acció del Tsunami?
—Dels meus amics que formen part del col·lectiu que vam signar el manifest, tothom pensa que ha estat una acció que ha aportat. I que alguns mitjans han parlat per primer cop de la situació a Catalunya. Mitjans francesos m’han trucat i n’hem parlat. Fins ara gairebé no en parlava ningú, al costat francès.

L’acció ha despertat simpatia i s’ha entès entre la població nord-catalana?
—Estem acostumats a tenir manifestacions: hem passat un any i mig que n’hi havia cada cap de setmana. Sí, hi ha hagut gent que cridava, però ha d’entendre per què es fa aquí. I s’ha de defensar que hi ha persones que no es mereixen de ser a la presó o exiliats.

Com les heu vistes, les protestes contra la sentència?
—Sóc fill de refugiats i no puc entendre que aquesta pobra gent, que van ser elegits per fer allò que van fer, estiguin empresonats. Que el govern espanyol no hi estigui d’acord és una cosa, però electes i representants d’associacions empresonats per haver exercit la llibertat d’expressió, per haver permès a la gent d’expressar-se, és una vergonya. És complicat de treballar amb el govern espanyol, però penso que hauria pogut donar al govern català l’autonomia financera. M’agradaria que poguessin dialogar i que tot això s’arreglés, a poc a poc. Ara tothom ha de fer un esforç, perquè el funcionament de Catalunya és blocat.

A Catalunya Nord ja fa uns quants anys que s’observa una revifalla del catalanisme. I un compromís institucional i social més gran envers el sud. A què ho atribuïu?
—Aquí la catalanitat són sobretot les tradicions i voler parlar català. La gent independentista és una minoria. Però vivim molt bé les relacions amb Catalunya Sud. Hem de treballar junts. Ens agradaria que totes les escoles fossin bilingües. La solidaritat hi ha estat sempre, però econòmicament tenim més lligams amb Catalunya Sud que no amb tota la regió d’Occitània. Vivim junts, eh!

Els polítics nord-catalans, més enllà dels sectors catalanistes, també s’expressen amb més llibertat i contundència que abans sobre la situació del Principat.
—Han pres consciència que la repressió a Catalunya és desproporcionada en relació amb les demandes dels catalans. Perquè som més oberts a la democràcia i al diàleg. És cert que a França ningú no hauria acceptat d’estar mal dirigits. Creiem que l’actitud del poble català en aquest conflicte és exemplar. Però, malauradament, a França parlem més de què passa a l’altre costat del món que no de què passa vora nostre. També l’auge de l’extrema dreta a França fa reaccionar la gent, fa por una mica a tothom. I malauradament, a Espanya, la mort de Franco no va tallar aquesta mentalitat dura. Hi ha una solidaritat antifeixista.

A la Diada de dissabte a Perpinyà, un dels lemes era ‘Esborrem el Tractat dels Pirineus’. Com es fa això?
—Era a Perpinyà dissabte, amb molts electes de Catalunya Nord al peu del Castellet per manifestar-hi el nostre suport. Els lligams es reforcen de mica en mica. Com més vulgui aquesta repressió trencar tot això, més forts seran els lligams entre les dues Catalunyes.

The post Claude Ferrer: ‘El govern espanyol volia que el francès fes actuar la policia per a alliberar l’autopista’ appeared first on VilaWeb.

La Generalitat destina trenta-dos immobles d’herències intestades a habitatge social

La Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya ha acordat destinar trenta-dos immobles procedents d’herències intestades a habitatge social. La decisió s’emmarca en el Tercer Pla de Suport al Tercer Sector i el Protocol i el conveni entre la Generalitat i l’AHC, segons el qual les finques urbanes provinents d’herències intestades aptes per cobrir les necessitats de persones en situació d’emergència social s’han de destinar a habitatge social.

Els trenta-dos immobles se sumen a disset pisos, també procedents d’herències intestades, que la Junta d’Herències va cedir a l’Agència de l’Habitatge de Catalunya l’any passat. D’aquests pisos, set s’han entregat a entitats del Tercer Sector mentre que la resta estan en fase de rehabilitació.

En paral·lel, la Generalitat va destinar 2,2 milions d’euros a l’adquisició de trenta-cinc habitatges de lloguer social l’any passat. La quantitat invertida es va obtenir a través de la venda de setze finques urbanes procedents d’herències intestades que l’administració catalana va adjudicar en subhasta pública, ja que no complien els requisits per ser destinats directament a habitatge social.

The post La Generalitat destina trenta-dos immobles d’herències intestades a habitatge social appeared first on VilaWeb.

Puigdemont al país dels soviets

TEMA DEL DIA
Autarquia.
Espanya va veient com a poc a poc Europa qüestiona l’actuació judicial contra els presoners polítics i els exiliats independentistes. El revés més important ha estat el de l’advocat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) reconeixent la immunitat del vice-president Oriol Junqueras com a eurodiputat, una decisió que també repercutirà en el president Carles Puigdemont i Toni Comín, que tenen presentada una demanda semblant. Ara cal esperar què dictamina el Tribunal, però l’argumentari de l’advocat té una importància cabdal, perquè desmunta la tesi que per a ser eurodiputat s’ha d’haver anat a Madrid a recollir l’acreditació i jurar la constitució espanyola. El lletrat de la UE diu que la condició d’eurodiputat s’adquireix amb l’elecció.

La segona bufetada ha estat la del Consell d’Europa, que ha tornat a insistir en la manca d’independència de la justícia espanyola i ha demanat a Pedro Sánchez que li faci arribar les seves comunicacions amb la fiscalia, després d’haver sentit –enmig de la campanya electoral– el president espanyol dient que podia tornar Puigdemont a Espanya perquè la fiscalia depèn del seu govern. Unes afirmacions que van aixecar la protesta hipòcrita de totes les associacions de fiscals espanyoles, però que el Consell d’Europa vol examinar. Tot això passa mentre la justícia belga i l’escocesa examinen les noves euroordres emeses pel jutge Pablo Llarena que, amb aquest clima, tenen poques possibilitats de reeixir.

La tercera l’ha rebuda personalment Pedro Sánchez a la Moncloa, després de reunir-se amb Charles Michel, president del Consell Europeu. Michel, ex-primer ministre belga, li ha recordat que les euroordres es basen en la separació de poders i que no s’hi pot intervenir perquè la separació de poders és un ‘valor molt important en l’estat de dret’. Tot això l’endemà del dia que la vice-presidenta espanyola, Teresa Calvo, publicava un article a la premsa belga per advertir que la decisió sobre l’extradició de Puigdemont seria una prova de foc per a la cooperació judicial de la UE. Calvo, que continuarà essent vice-presidenta, ja va amenaçar amb conseqüències si Bèlgica no extradia Puigdemont. Els nervis de Calvo delaten la manca de seguretat del govern espanyol, que ha perdut els estreps mentre s’agreuja l’autarquia judicial espanyola. Si les euroordres són refusades i el TJUE reconeix la immunitat dels tres eurodiputats independentistes tindrà un problema diplomàtic molt greu. La decisió de la justícia escocesa de deixar en llibertat i amb passaport Clara Ponsatí és una nova clatellada a la justícia espanyola, que torna a veure com el seu relat no és homologat pels tribunals europeus.

En el cas de Junqueras, si el TJUE en reconeix la immunitat, Espanya podrà al·legar que ara ja ha estat condemnat, a diferència de quan va ser elegit eurodiputat, però aleshores la defensa de Junqueras ja podrà anar al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. En el cas de Puigdemont i Comín, si obtenen la immunitat, podran circular lliurement per Europa, inclòs Espanya, si així ho desitgen, cosa que treu de polleguera el govern espanyol. Per evitar-ho, el govern espanyol sosté una discreta però intensa campanya per presentar Puigdemont com un element de desestabilització europeu, vinculant-lo a perilloses trames russes que conspiren contra la UE.

El president Puigdemont continua essent una gran nosa per al govern espanyol perquè és la figura que demostra a nivell internacional que Espanya no és una democràcia plena. I quan Espanya perd als tribunals, obre la tapa de la claveguera. Com que no poden imputar-li cap cas de corrupció, perquè la seva gestió va ser impecable, tant a l’Ajuntament de Girona com a la Generalitat, l’han de presentar com un element de desestabilització d’Europa. Primer van provar de vincular-lo a l’extrema dreta de Mateo Salvini, però quan s’ha demostrat que els amics de Salvini a Espanya són els feixistes espanyols de Vox, ara el volen presentar com un agent de Vladímir Putin per a fer enfonsar la Unió Europea. L’objectiu és que Bèlgica accepti d’extradir-lo i el TJUE no li reconegui la immunitat. Ara, no és gaire probable que la història de l’amistat amb Rússia tingui cap efecte perquè l’escriuen guionistes que quan fan ficció no són gens brillants. A Europa preocupa que Espanya tingui com a tercera força l’extrema dreta de Vox, finançada inicialment per l’Iran, una teocràcia que apadrina grups terroristes gihadistes i fabrica armament nuclear, vulnerant els tractats internacionals. I això no és un guió de ficció, sinó una realitat palpable de cinquanta-dos escons al congrés espanyol.

MÉS QÜESTIONS
El govern del Botànic frena l’obertura de nous locals d’apostes.
Els tres partits que integren el Consell del Botànic –PSPV, Compromís i Unides Podem– han pactat, a instàncies de Compromís, de modificar la llei del joc que, a la pràctica, suspèn les llicències d’obertura de nous locals d’apostes al País Valencià mentre no s’aprovi una nova norma que regularà aquesta activitat. Per fer-ho, el Botànic aprofitarà la llei d’acompanyament al pressupost del 2020, a la qual han presentat una esmena conjunta que ja té el vist-i-plau de la Conselleria d’Hisenda. Ha estat registrada a les Corts avui, dia en què s’acaba el termini per a presentar esmenes a la llei. El text registrat introdueix una nova disposició transitòria en la llei actual en què estableix que l’administració suspèn la concessió d’autoritzacions fins que no s’aprovi la nova llei del joc, que avui dia es troba en ple tràmit a les Corts. Una moratòria que, sigui com vulgui, tindrà una durada màxima de sis mesos a partir de l’entrada en vigor d’aquesta modificació legal que proposa el tripartit. És a dir, a partir del primer de gener. PSPV, Compromís i Unides Podem es donen un semestre per a validar la nova llei que el Consell va aprovar en un ple el mes d’octubre passat i va traslladar al parlament perquè hi donés el vist-i-plau.

Les Corts decideixen de recuperar el dret civil valencià. La comissió parlamentària de coordinació, organització i règim de les institucions de la Generalitat ha aprovat, amb el vot en contra de Vox i Ciutadans, la proposició de llei presentada pel PSPV-PSOE, el Partit Popular, Compromís i Unides Podem per a la recuperació efectiva del dret civil valencià. En concret, es proposa de modificar la disposició addicional segona de la constitució espanyola per a fer possible la validesa de l’ordenament tradicional valencià. La iniciativa és similar a la que la legislatura passada van presentar els mateixos grups i que va restar pendent a causa de la dissolució anticipada de les Corts per a fer les eleccions autonòmiques del 28 d’abril. La proposta reivindica el dret civil valencià com un dret viu i recorda que aquest és el més pròxim a la vida quotidiana de les persones. La iniciativa la va impulsar l’Associació de Juristes Valencians, que té entre els objectius fundacionals la defensa de la competència legislativa de la Generalitat en matèria de dret civil. L’associació té el suport de sindicats, universitats, organitzacions empresarials i associacions.

El govern balear creu que el pacte PSOE-Podem el reforçarà. El govern es troba reforçat amb el pre-acord entre el PSOE i Unides Podem a Espanya. Francina Armengol ha dit que era històric i que si esdevenia una realitat, obriria un temps nou a Espanya. El vice-president, Juan Pedro Yllanes, ha afegit que era un privilegi. Tanmateix, l’oposició pronostica el contrari. Acusen l’executiu de demagog i reclamen solucions immediates a les reivindicacions de les Illes. Unides Podem diu que l’acord arriba tard, però es congratula que finalment hagi estat possible. El PSIB diu que Pedro Sánchez ha desblocat la situació i ha evitat que governés l’extrema dreta. L’executiu demana que hi hagi un govern progressista que sumi el País Basc i Catalunya a l’hora de formar-se.

Formentera vol un finançament extraordinari per la triple insularitat. El Consell de Formentera ha exposat al senador autonòmic Vicenç Vidal la necessitat que l’estat espanyol doti l’illa de finançament extraordinari, per la triple insularitat. La presidenta del Consell de Formentera, Alejandra Ferrer, s’ha reunit amb el senador de Més per Mallorca per explicar-li les principals reivindicacions de Formentera amb la finalitat que les pugui traslladar després al govern espanyol. A més de parlar sobre el Règim Especial de les Balears, han tractat del transport de residus, que també necessita dotacions especials per a compensar els costs econòmics en aquesta illa. Ferrer ha demanat a Vidal que l’estat espanyol ajudi els territoris i municipis a aconseguir els objectius de l’agenda 2030 i a lluitar contra el canvi climàtic, col·laborant també a aconseguir la transició energètica. Vidal s’ha compromès a fer un seguiment especial dels problemes de Formentera, perquè l’illa no té senador propi, cosa que és una altra de les reivindicacions. Així mateix, ha dit que Formentera necessita una sensibilitat especial en qüestions de costes, amb una gestió més acurada per la importància que té per a l’illa.

El Consell per la República obre una delegació a Catalunya Nord. El Consell per la República ha obert una delegació a Catalunya Nord, presidida per la periodista Júlia Taurinyà i amb l’escriptor Joan-Lluís Lluís de vice-president. Taurinyà ha signat avui a Waterloo un protocol de col·laboració amb la institució presidida per Carles Puigdemont. La nova presidenta de la delegació ha assegurat que a Catalunya Nord volen ser ‘actors de la futura República Catalana’. I ha afegit: ‘La solidaritat amb els presos i exiliats ha pujat i el suport des de molts àmbits és molt fort.’ El conseller Toni Comín ha destacat el ‘lideratge molt viu’ a la Catalunya Nord i la seva aportació imprescindible al moviment independentista. També ha agraït el suport logístic al sud, per exemple, en el tall de l’autopista a la Jonquera i el Pertús. ‘Esperem que amb aquest peu a Catalunya Nord el Consell per la República tingui possibilitat d’acció política’, ha reblat.

LA XIFRA
60 minuts ha durat la primera reunió entre el PSOE i ERC per la investidura. No hi ha hagut cap acord.

TAL DIA COM AVUI
El 14 de novembre de 1963 el diari francès Le Monde publicà unes declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, en què defensava la identitat nacional catalana. Això li comportà l’expulsió de l’estat espanyol pel govern franquista el març del 1965.

The post Puigdemont al país dels soviets appeared first on VilaWeb.

Els CDR tornen a tallar les principals artèries de Barcelona

Un altre dia de talls de vies i carreteres a Catalunya. A les vuit del vespre han començat a diversos municipis, sobretot a Barcelona. Primer s’ha tallat l’avinguda Meridiana i la Gran Via de Barcelona, i més tard els CDR, que s’havien citat als Jardinets de Gràcia, han tallat l’avinguda Diagonal. El CDR Sabadell ha tallat la rambla d’Ibèria i de mica en mica s’han anat multiplicant.

Betevé emet les mobilitzacions d’aquesta nit en directe.

The post Els CDR tornen a tallar les principals artèries de Barcelona appeared first on VilaWeb.

Pàgines