El jutge de l’Audiència Nacional Fernando Andreu ha processat Driss Oukabir, Mohammad Houli i Said Ben Iazza, els tres sospitosos que es troben a la presó provisional pels atemptats de Barcelona i Cambrils d’agost de 2017.

El titular del Jutjat Central d’Instrucció número 4 jutjarà Oukabir i Houli pels delictes d’integració en organització terrorista, fabricació, tinença i dipòsit d’explosius i estralls en grau de temptativa. A Iazza li atribueix el delicte de col·laboració en organització terrorista.

En el seu acte, el magistrat afirma que els tres formaven part d’un ‘grup radicalitzat i que el seu objectiu era dur a terme atemptats contra els seus enemics, és a dir, el món occidental’.

El pallasso i regidor de Sant Joan de Vilatorrada, Jordi Pesarrodona, ha declarat durant mitja hora davant dels Jutjats de Manresa per desobediència durant l’1-O, l’últim delicte del qual se l’acusa. Pessarrodona ha respost únicament a la jutgessa, ja que el fiscal no ha formulat cap pregunta. Precisament això fa pensar al seu advocat, David Casellas, que aquest cas acabarà arxivat com la resta. Profundament afectat i vestit amb una samarreta d’un nas empresonat, Pesarrodona ha reiterat que aquest cas és una venjança per la foto que es va fer, el 20 de setembre de l’any passat, amb un nas de pallasso davant del departament de Governació i al costat d’una parella de guàrdies civils.

L’ex-president de la Generalitat Artur Mas ha defensat durant el judici al Tribunal de Comptes que el 9-N el van organitzar els voluntaris i que no es van gastar diners públics específicament per a aquest objectiu. A més, ha defensat que era el ‘més normal del món’ modificar el pressupost per comprar els 7.000 ordinadors usats el 9-N. L’ex-president ha defensat que en el pressupost del 2014 es van fer 1.414 modificacions de partides per valor de 1.250 milions i que la dels ordinadors (amb un cost de 2,8 milions) era una més. Ha afirmat que els ordinadors es van adquirir per a les ‘necessitats del servei educatiu’ i que van tenir un ús ‘puntual i per a dos dies’ per al procés participatiu. A més, ha recordat que en els judicis al TSJC i al Suprem va decaure l’acusació per malversació i ha defensat que no van cometre cap il·legalitat després de la suspensió del TC. Mas ha dit que van canviar d’objectiu i van impulsar ‘un procés participatiu fet per 40.000 voluntaris i no una consulta’. ‘La finalitat política era la mateixa però la jurídica i l’econòmica completament diferent’, ha defensat. També ha dit que no van fer memòria econòmica ni cap decret perquè el 9-N ‘el van fer els voluntaris i no necessitava cobertura jurídica’.

L’ex-president Mas ha estat el primer dels investigats a respondre les preguntes de l’advocat de Societat Civil Catalana, Manuel Villalobos, de l’advocat de l’estat, del fiscal en cap del tribunal, Miguel Ángel Torres Morato, i del seu propi advocat, Rafael Entrena. La declaració de Mas ha redundat en els arguments ja esgrimits al judici del TSJC, tot i que el Tribunal de Comptes només analitza la possible responsabilitat comptable. 

Durant la seva declaració, Mas ha defensat que en un primer moment van impulsar una consulta que comptava amb l’aval del Consell de Garanties Estatutàries però que, després de la suspensió del Tribunal Constitucional, van variar l’objectiu impulsar un procés participatiu impulsat per 40.000 voluntaris. ‘Vam buscar una solució imaginativa per poder consultar la societat seguint un mandat parlamentari’, ha explicat. 

Justifica la compra d’ordinadors
En tot moment, ha dit que l’organització va recaure en els 40.000 voluntaris i que no hi va haver despeses públiques concretes per a aquest procés participatiu. Sí ha reconegut que suport logístic el va donar l’administració de la Generalitat. Sobre la compra de 7.000 ordinadors, l’expresident ha defensat que la partida ja estava prevista al pressupost del 2014, tot i que no comptava amb dotació econòmica. Posteriorment, es va modificar i es van destinar 2,8 milions a comprar uns ordinadors que es van fer servir el 9-N però que Mas sosté que tenien com a objectiu ‘respondre a les necessitats del sistema educatiu’. 

L’expresident ha reconegut que es van fer servir durant la jornada del procés participatiu però que a dia d’avui, quatre anys més tard, continuen estant a les aules. També ha detallat que aquesta modificació va ser una de les 1.414 que es va fer en el pressupost del 2014. 

A més, ha dit que no va signar cap decret ni es va fer cap memòria de despeses sobre el 9-N perquè les votacions, segons l’expresident, les organitzaven els voluntaris. Sobre el lloguer de la sala de premsa per fer les compareixences, Mas ha dit que el govern tenia ‘l’obligació d’informar’ ja que hi havia ‘centenars de periodistes acreditats davant un fet molt important’. 

El TC no fa cap aclariment 
L’ex-president Mas ha explicat que després de rebre la resolució del TC van demanar un ‘aclariment’ perquè no sabien què havien de suspendre i ha recordat que ja hi havia contractes signats i que tirar-los enrere podia suposar un sobrecost. Ha recordat que el tribunal no els va respondre tot i que faltaven pocs dies per a la data fixada i ha remarcat també que ‘cap jutge ni cap fiscal va aturar les votacions’. ‘Si tan delictiva era, com després es va dir després, per què cap jutge ni cap fiscal va actuar per aturar aquell delicte’, s’ha preguntat. 

La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Elisenda Paluzie, ha anunciat que l’entitat presentarà recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol per la suspensió dels diputats processats. Paluzie considera que la mesura és una ‘flagrant violació’ dels drets polítics dels sis diputats suspesos però també dels drets dels ciutadans que els han votat. La intenció és esgotar les vies legals internes i denunciar-ho, en última instància, al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides.

Sobre les desavinences entre JxCat i ERC sobre com s’ha de procedir davant de la suspensió, Paluzie ha assegurat que la legislatura ‘ja va començar amb molt mal peu no respectant la sobirania del Parlament amb la investidura del president Pugidemont’. I ha criticat que el govern ‘de manera continuada s’han anat acceptant totes les ingerències i violacions dels drets polítics del jutge Llarena’. Segons ella, la suspenció de Llarena no té ‘cap fonament legal’ i només s’aplica per llei ‘en cas de terrorisme, bandes o existència d’explosius’.

Per tot plegat, ha insistit, la intenció des de l’ANC és optar per la mateixa estratègia que l’entitat va adoptar davant la impossibilitat d’investir el seu ex-president, Jordi Sànchez, i acudir a les Nacions Unides. ‘Va acabar produint unes mesures cautelars del comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, crec que el que hem de fer aquí és el mateix’, ha sentenciat.

Paluzie ha fet aquestes declaracions als mitjans des de Brussel·les, on ha participat amb una breu intervenció en una jornada sobre el dret a l’autodeterminació.

El president de la Generalitat, Joaquim Torra, afronta avui la primera sessió de control després de constatar-se les desavinences entre JxCat i ERC que han deixat l’independentisme sense majoria absoluta al parlament. Ací podeu seguir la sessió de control.

L’ex-president Artur Mas, l’ex-vice-presidenta Joana Ortega i els ex-consellers Irene Rigau i Francesc Homs ja són al Tribunal de Comptes espanyol. Els han citat a les 10h per declarar en el judici pel 9-N. El tribunal els reclama 5,2 milions d’euros perquè considera que van pagar el procés participatiu de 2014 amb diners públics.

Els exdirigents de la Generalitat han hagut de comparèixer perquè ho han demanat expressament les dues entitats que van denunciar el cas: Societat Civil Catalana i l’Associació d’Advocats Catalans. Abans del judici, ja han hagut de dipositar els aquests 5,2 milions com a fiança (una part, en immobles en forma d’aval).

Tot i això, el 9-N ja va ser objecte de dos judicis al TSJC i al Suprem i els van imposar condemnes per desobediència. En aquests judicis es va acabar retirant l’acusació per malversació contra tots ells. És previst que tots ells declarin.

El judici suposa l’últim tràmit abans de la sentència, que es podrà recórrer davant la sala de justícia del mateix tribunal i també en cassació davant del Tribunal Suprem espanyol.

L’ordre de declaració serà Mas, Ortega, Rigau i Homs, de més a menys segons la responsabilitat econòmica que se’ls demana. Aquest matí, Mas ha dit a RNE que considera que és una ‘venjança’ de Societat Civil Catalana i ‘d’altres’ que els volen ‘la ruïna econòmica’ i ha defensat que el 9-N va ser una jornada ‘sortida de la iniciativa de la gent i els voluntaris’.

Més informació: El ‘doble càstig’: Mas, Ortega, Homs i Rigau afronten el judici del Tribunal de Comptes per la despesa del 9-N

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Cinc persones han mort i cinc més han desaparegut aquestes últimes hores a Sant Llorenç des Cardassar, a Mallorca, a causa de les inundacions que ha causat l’intens aiguat que hi ha caigut. En poques hores s’han acumulat més de dos-cents litres per metre quadrat i l’aigua ha baixat amb tanta força pel torrent que travessa el municipi –i que habitualment baixa eixut–, que ha arrossegat desenes de vehicles. És el pitjor aiguat a les Illes d’aquests últims anys i el servei d’emergències han estat desbordats totalment.

Ahir al vespre tota l’illa restava sota alerta groga per pluja. Tanmateix, el govern ha explicat que no se n’esperava una de tan intensa i sobtada. En plena nit, en veient l’amenaça de l’aigua, molta gent s’ha refugiat dalt de les teulades i els arbres. Els efectius de salvament cerquen més víctimes entre les desenes de cotxes que ha arrossegat el torrent abans de desembocar a la mar a l’Illot.

Dues víctimes mortals han estat trobades als seus domicilis de Sant Llorenç des Cardassar. Es tracta d’una dona i un home gran amb mobilitat reduïda. Entre les víctimes també hi ha Rafel Gili, ex-batlle d’Artà i pare de l’actual batlle, Tolo Gili. Les altres dues són dos turistes britànics que han mort quan el torrent ha envestit el taxi en el qual viatjaven. El conductor està desaparegut.

El batlle de Sant Llorenç des Cardassar, Mateu Puigròs, ha declarat a TV3 que la situació al municipi era ‘nefasta’ i que no descarta que hi hagi més víctimes mortals.

#ÚLTIMAHORA Mateu Puigròs, alcalde de Sant Llorenç des Cardassar: "Situació nefasta, no vàrem tenir temps de reaccionar. Poden haver més víctimes a la zona de S’illot". #ElsMatinsTV3
https://t.co/EKv8UM9Qb8 pic.twitter.com/r4bKJqe3eX

— Els matins TV3 (@elsmatins) October 10, 2018

La zona s’ha quedat sense electricitat ni telèfon. Hi ha nou carreteres tallades: Ma-3331, Ma-4022, Ma-4023, Ma-4030, Ma-4021, Ma-6040, Ma-15 F, Ma-4030 i Ma-3322. Les classes han estat suspeses. Ara com ara hi ha tres persones ferides i se n’han evacuades un centenar, de les quals una trentena han dormit al pavelló Miquel Àngel Nadal de Manacor. El govern ha demanat als veïns que mirin de fer el mínim de desplaçaments.

Podeu consultar l’estat de les carreteres ací:

Recordau, podeu consultar l'estat de les carreteres aquí> https://t.co/xqdX7MUWFJ

— 112 Illes Balears (@112IllesBalears) October 10, 2018

En la feina de salvament hi treballen els bombers dels parcs d’Artà, Llucmajor, Felanitx i Alcúdia. Els bombers de Palma s’hi han afegit i també hi col·laboren la policia local, protecció civil i la Guàrdia Civil. El ministeri de Defensa espanyol ha mobilitzat una vuitantena d’efectius de l’exèrcit que s’hi incorporaran aviat.

Tots els membres del govern han anul·lat els actes que tenien prevists. Ara mateix hi ha una reunió de gabinet de crisi a la seu del 112, a Palma, presidida per Francina Armengol. La presidenta visitarà després la zona afectada. Es preveu que el govern declari el municipi zona catastròfica per tal d’agilitar-hi les ajudes.

Vegeu ací imatges dels aiguats i inundacions:

Les imatges de Sant Llorenç escarrufen. Hi ha plogut 100l en mitja hora. #Mallorca pic.twitter.com/sBSACt6bUF

— Jaume Rigo (@jaumerigo) October 9, 2018

Así ha quedado la carretera Artà-Colònia de Sant Pere tras la tormenta de #Sant Llorençhttps://t.co/m5MRAH4vfG pic.twitter.com/I5eprrXp3w

— Ultima Hora Mallorca (@UHmallorca) October 10, 2018

Sant Llorenç, municipio de Mallorca queda inundado por desborde del Torrente. Espero que no haya ningún herido! pic.twitter.com/SRw20LkR5V

— Joan Carles Miquel Garau (@jcmiquel) October 9, 2018

Es calcula que una de cada quatre persones patirà al llarg de la seva vida problemes de salut mental. Alguns d’aquests trastorns són més freqüents en dones que en homes, com els depressius, els d’ansietat i les fòbies. En canvi, els trastorns per ús de substàncies i els de personalitat prevalen més entre els homes.

Tot i aquesta prevalença i els avenços aconseguits en la recerca, els trastorns mentals continuen carregant prejudicis de la societat i de vegades encara són una etiqueta simplificadora d’una realitat molt diversa. De fet, dos dels grans fronts oberts en el camp de la salut mental són la detecció precoç dels trastorns i la lluita contra l’estigma, tal com explica la cap de secció de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron Gemma Parramon, en una entrevista a l’ACN

Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, Parramon diu que hi ha moltes malalties mentals que comencen a l’adolescència i subratlla que és ‘molt important’ detectar-les en aquesta fase per tractar-les com més aviat millor. L’estigma l’alenteix, però la doctora valora que cada vegada es parli més de la importància de la salut mental. ‘Els canvis efectius en el dia a dia, a la feina, a l’escola, són més difícils d’aconseguir, però hi ha gent que hi està treballant molt’, assegura.

Diferències entre homes i dones
Però els trastorns mentals no afecten a tothom per igual i hi ha diferències rellevants entre homes i dones. Segons explica la cap de secció de Psiquiatria, es calcula que entre un 10 i un 15% de les dones tindrà algun trastorn depressiu al llarg de la vida, mentre que entre el 7,5 i el 10% dels homes en patirà. Els percentatges són similars en els trastorns d’ansietat (que engloben l’angoixa o les fòbies). Entre el 10 i el 12% de les dones, aproximadament, patirà algun trastorn d’ansietat al llarg de la vida i, en canvi, en els homes, aquest percentatge se situa al voltant del 7%, segons mostren els estudis.

En canvi, els trastorns per ús de substàncies (bàsicament, consum de drogues) prevalen més entre els homes. En aquesta línia, l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) del 2017, presentada el juny passat, indica una prevalença superior de depressió major o major greu en dones que en homes. Concretament, el 8,8% de les dones pateix una depressió major o greu enfront d’un 3,6% dels homes, segons l’enquesta. A més, la prevalença augmenta amb l’edat i entre les persones amb menys estudis, segons l’ESCA.

‘No és només un tema de freqüències, sinó també de manifestació. Hi ha algunes malalties mentals, com moltes malalties en general, que es manifesten de forma diferent en els homes que en les dones, és a dir, alguns símptomes es presenten amb més freqüència segons el gènere i això fa que el diagnòstic pugui ser més difícil’, puntualitza Parramon, que destaca que, gràcies a la recerca, cada vegada coneixen millor les malalties mentals.

En això, els actors socioculturals o ambientals poden influir-hi, però també de biològics. La cap de servei de Psiquiatria assenyala que, en les dones, el cicle hormonal hi pot tenir una gran influència. En períodes de canvis hormonals, com en l’adolescència, la premenstruació, el postpart o la perimenopausa, poden aparèixer amb més freqüència símptomes o nous trastorns.

Més consultes entre les dones
De la mateixa manera, Parramon explica que les dones solen manifestar més el malestar emocional que no pas els homes en les consultes en els casos de trastorns afectius. També demanen més ajuda i accepten millor les derivacions a psiquiatria o psicologia. En canvi, als homes, en general, els costa més verbalitzar aquest malestar que pot ser causat per un trastorn i solen ser més reticents a acceptar aquest tipus de diagnòstics.

Sigui com sigui, cal la població acudeixi als professionals. ‘Davant un problema, és millor consultar, que no actuar i que després es compliqui’, afirma. Segons recull l’ESCA del 2017, cinc de cada 100 infants -de 4 a 14 anys- és probable que pateixin un problema de salut mental, sense diferències per sexe i amb una tendència creixent des del 2014.

La doctora Parramon ressalta que per accedir als tractaments també és ‘importantíssim’ treballar contra l’estigma. Els prejudicis que la societat encara té cap a persones que pateixen un problema de salut mental creen reticències a l’hora d’accedir als tractaments per por a ser discriminats a la feina o de patir conseqüències en la família o en l’entorn.

Precisament el percentatge d’atur entre persones que pateixen problemes de salut mental es dispara i supera el 50%, diu Parramon. Concretament, el Fòrum Salut Mental va destacar la setmana passada que la taxa d’atur és del 61,9%, 44,2 punts per sobre que el de les persones que no en pateixen.

Segons la cap de secció de Psiquiatria de Vall d’Hebron, hi ha estudis que demostren que la salut mental de dones que treballen en feines que no els agraden és millor que la salut mental de dones que no treballen. ‘Tenir una feina és molt important per a l’autoestima d’una persona. Ajuda a la recuperació’, exposa Parramon, que conclou: ‘La salut mental no és només l’absència de malaltia, sinó que també implica un benestar emocional subjectiu i una autonomia que et dóna moltes vegades tenir una feina’.

Segon projecte de Sis Veus, ‘Els dies i les dones’, on la música tradicional i la poesia tornen a trobar-se.

Heus ací el projecte que proposa Verkami.

Curtmetratge d’ESCAC Films que narra la història real d’una família que lluita per mantenir intacta la memòria d’un fill mort.

Heus ací el projecte que proposa Verkami.

‘Hi haurà un abans i un després d’aquest Nou d’Octubre’. La manifestació ja s’ha acabat i passen les coses que passen quan els qui hi han participat comparteixen sensacions i alegries: que la plaça triga a biudar-se, que continuen les salutacions, que sona una dolçaina i la gent s’ajunta i fa muixerangues.  I aleshores algú comenta això, que hi haurà un abans i un després.

La manifestació del Nou d’Octubre, data en què se celebra l’entrada del rei Jaume I a la ciutat i, amb aquest fet, el naixement de l’actual País Valencià, no sol ser la més nombrosa de les que es fan a València. Enguany ha estat multitudinària. Malgrat el pont. Malgrat la pluja. Malgrat, sobretot, les amenaces. O, més exactament, com a resposta positiva, precisament, a les amenaces.

Els grupuscles.
L’any passat, la permissivitat policíaca va permetre que l’extrema dreta espanyolista ocupés part de la plaça de Sant Agustí, des d’on havia de sortir la manifestació, que insultés els qui s’hi anaven concentrant, i que arribés fins i tot a l’agressió. Enguany pretenien repetir la jugada: la convocatòria de manifestacions successives, des de la mateixa plaça de Sant Agustí, per part de sigles fantasma dels grupuscles de l’espanyolisme violent en mostrava la intenció. El fet que la Delegació del Govern espanyol acceptés les convocatòries de setge a la manifestació va posar en alerta les entitats, partits i sindicats que formen part de la Comissió Nou d’Octubre, que van denunciar públicament el perill que això comportava i van exigir control dels grupuscles rebentaires per evitar-ho. La pressió social ha tingut efecte i s’ha demostrat com, de fet, si ho haguessin volgut, l’any passat haurien pogut evitar les agressions controlant, simplement, els grups feixistoides.

Perquè, passades les cinc de la tarda, alguns, efectivament, van sortint de la plaça de Sant Agustí com si fessin manifestcaió. Alguns. Literalment. Una cinquantena.

Alguns altres, els mateixos que al matí havien desfilat rere les passes del conegut ultradretà José Luis Roberto, acompanyats (també al matí) per Pedro Pablo Peña, cap del partit nazi espanyol Alianza Nacional, romanen, però, a la plaça. Canten allò de les banderas al viento, alcen els braços en salutació feixista, bramen sieg heil. I comencen a provocar incidents. Insulten. Llencen esprais irritants contra la gent. Aquesta vegada, però, a diferència del que es va viure l’any passat, la policia els va arraconant i separant de les persones que, a poc a poc, ja han començat a arribar al lloc de convocatòria. Després, durant la primera part de la marxa, tornaran a aparèixer a les vores, mirant de provocar. Els mateixos personatges. Que no en són més.

La gentada.
La notícia, en tot cas, no són aquesta tropa sinó els milers de persones que, mitja hora abans de la convocatòria, ja comencen a omplir el centre neuràlgic de la ciutat, l’estació del Nord, els metros que desemboquen més a prop de la plaça. Hi havia dues crides per a participar a les marxes reivindicatives, la de la Comissió 9 d’Octubre i la del moviment antifeixista: totes dues s’han unit per compartir la manifestació i s’han coordinat per a bastir-li un servei d’ordre i protecció. De seguida es veu que això que passarà a València serà important.

Per la gentada, sí. Per la diversitat que la conforma. D’edats i de matisos i de tot. I per l’actitud també. Hi ha una determinació que recorre de cap a cap la manifestació d’aquest Nou d’Octubre decidit (i decisiu): avançar. No caure en el parany de l’amenaça i avançar. Hi ha moments veritablement impressionants. Quan encara no ha començat a caminar la llarga serpentina humana, per exemple. Es veuen alguns provocadors a les voreres. Se sap que algun grupet queda a la plaça de Sant Agustí. El Twitter ja comença a escampar les primeres imatges de coses que han passat una mica més enllà i que no pots veure. Dalt d’un balcó hi ha un grupet de gent que gesticula obscenitats. Tenen una mena de pancarta. La gent, des del carrer, se’ls mira. Que va, que vine, valent, que tu pots. I riuen. O, més exactament, se’n foten. És que el grupet del balcó continua encara intentant allò de la pancarta. I es veu que ja feia una estona que hi maldava. Quan, finalment, desplegaran el llençol amb alguna frase d’aquelles del Regne i del tu fora, l’ovació, de la manifestació estant, serà esclatant, i el desconcert, al balcó, sideral.

N’hi ha molts, de moments, que ens donen mesura d’aquesta actitud decidida. Alguns, a petita escala. Com aquesta dona que se’n va cap al personatges que prova d’insultar la concurrència cridant-los ‘hijos de Puigdemoooont’. És prima, de cos menut, cabells color d’aram, i li diu, molt tranquil·la i seriosa: ‘Perdone, senyor, nosaltres som fills de Jaume I el Conqueridor’. I es tomba. I se’n va i fa cara de dir que no tenen remei quan l’altre ara li diu que ‘Comunistaaaaas’.

O com l’expressió al rostre de l’Enric Tàrrega, històric agitador cultural i cívic de la ciutat (dels temps, explica, en què ‘els nacionalistes, a València, cabíem dins d’un Sis-cents’), assegut en un banc del carrer de Colom perquè el cos li ho reclama: l’expressió de l’Enric Tàrrega, sí, que avui no diu res; i que somriu.

La superació.
Davant d’una plaça Amèrica plena i que es continua omplint amb la riuada humana que havia travessat la ciutat en manifestació, des del micròfon, Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià, demana que els qui ja hi som fem lloc als qui van arribant, i explicita un fet que molts ja constataven: ‘S’ha acabat el xantatge de la Transició: València ha dit prou a les amenaces del feixisme i ha dit sí a les llibertats i a la democràcia’.

Hi ha moments desagradables com n’hi ha de sorprenents, de ridículs, i alguns que voregen l’esperpent. Però també n’hi ha d’emocionants. Petites satisfaccions al mig de la tempesta. Espais de calma, fins i tot. I, planant per damunt dels caps dels assistents, una sensació que s’estén, que potser sorprèn els nouvinguts però que comparteixen la gran majoria de veterans: enguany ha estat molt, molt diferent dels anys anteriors. Molt diferent. I millor.

Parlem de la Processó Cívica, un acte que l’any 2016 va ser declarat per les Corts Bé d’Interès Cultural Immaterial i amb el qual, si el mirem des del vessant positiu, València es vol lligar amb les celebracions medievals de l’entrada del rei Jaume I a la ciutat. La qüestió, però, és que la desfilada, amb entitats i representants institucionals i polítics, ha estat, sobretot de la mal anomenada ‘batalla de València’ ençà, un camp propici on pasturen sense aturador, a peu o amb vehicle oficial, l’exabrupte i l’exaltació de l’espanyolisme amb disfressa blavera.

Fa un temps, val a dir, cosa d’una dècada, que alguns sectors valencianistes malden per recuperar també aquesta part del carrer. I que participen en la processó. Tot un camí de crits i de sacsejades i d’insults i de tot per als qui feien el recorregut de dins estant. Una intempèrie arriscada per als (valents) que seguien la marxa des de fora.

D’ençà del canvi al govern municipal, i a la Generalitat, la processó cívica es presentava com una prova de foc per al batlle Joan Ribó i per als representants del govern que també hi participen (amb el president Ximo Puig al capdavant). És el moment en què els grupuscles de l’espanyolisme violent es concentren per a la xiscladissa, el moment en què poden treure les pancartes insultants, les amenaces, i aconseguir una visibilitat mediàtica que no correspon a la seva representativitat social.

‘No és fàcil’
Enguany també hi han comparegut, a la plaça de l’Ajuntament. Xiulets, crits, banderes espanyoles, etcètera. ‘Si te’ls mires així, potser no és fàcil d’entendre –ens comenta un veterà de la lluita veïnal a la ciutat–, però la realitat és que hem avançat. Molt.’

Quan arribarem a mig recorregut, entre la plaça de l’Ajuntament, des d’on es fa baixar la senyera amb franja blava que no fa reverència, i el parterre, on es du a terme l’ofrena a l’estàtua del rei Jaume I, el comentari general coincideix amb l’apreciació primera d’aquell veterà: ni punt de comparació amb els altres anys. Perquè ja no tenen tanta cobertura com tenien, perquè el desplegament policíac és important, o, tal com reblarà amb característica concisió un fotògraf reconegut, perquè ‘enguany hi ha molta gent normal’.

Per seguir la marxa, ens hem situat, d’entrada, amb els representants de la Societat Coral el Micalet, la centenària entitat de la ciutat que va ser expulsada a empentes de la processó i que ja fa tres anys que hi ha tornat. Volien treure dos penons especialíssims, del 1893 i del 1905, però els núvols els n’han fet desistir: ‘Només que els tocara una gota de pluja quedarien desfets.’ Despleguen el penó quadribarrat que treuen quan hi ha festa. Quan passen davant el grup d’exaltats que s’apinyen rere les barreres protectores, al començament del recorregut, sembla que algú hagués deixat anar un reguitzell de ratolins a rosegar els peus dels espanyolistes, perquè xisclen com si s’acabés el món. Els representants de l’entitat cultural continuen parlant de les seves coses, sense respondre ni una sola vegada a cap insult, amb admirable tranquil·litat: l’un comenta que justament avui fa vint-i-tants anys que es va casar, un altre li respon que visca Sant Dionís i quan se n’adonen ja han passat la maltempsada.

Un grup nombrós de simpatitzants de Compromís i un altre de Podem s’ha situat estratègicament, a l’altra banda de la tanca, per contrarestar la mala ganya dels boicotadors. Aplaudeixen. Els acompanya una banda festiva. La música és un bon contrapunt per als brams. Se sent la Gossa Sorda en format xaranga. Qui se’n sàpiga la lletra sabrà que ara, justament, fa: ‘Que diguen el que vulguen, na, na, na!’

Passen els de la Unió Gremial i també els xiulen (‘Consideren que no portem el blau prou gran’, ens comenta un comerciant, amb humor), els de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i sant tornem-hi (a ells, per ‘catalanistes’). En fi. Fan un espectacle trist i repetitiu que no val la pena de continuar enumerant. Ens conten que els anys anteriors, els xisclaires tornaven a aparèixer més avall, a mig carrer de la Pau, o a l’entrada del parterre. Però aquesta vegada, no.

Els xisclaires, hem dit, com si fossin grups espontanis de ciutadans que expressen les seves dèries. Però resulta que no. Els mateixos personatges que ara bramen i insulten, es podran veure després desfilant, amb la seva parafernàlia d’exabruptes, rere les pancartes dels vells coneguts grupuscles de l’extrema dreta espanyolista. A la tarda, provaran també de reventar la manifestació. I tampoc no se’n sortiran.

Ens ho defineix un estoic participant a la marxa: ‘Hi ha hagut una evolució del país, sociològica i de tot, però ells s’han quedat on eren, allà, en fa quaranta anys. I això, si ho penses, està molt bé’.

La república catalana del 10 d’octubre de 2017 va durar tot just un minut. Exactament el minut 19.37 del vespre. Va ser el temps en què el president Carles Puigdemont va pronunciar aquestes paraules:

«Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant el parlament i els nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte.

I amb la mateixa solemnitat, el govern i jo mateix proposem que el parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada.»

Un any després, encara no s’han aclarit totes les circumstàncies d’aquelles hores frenètiques. Però sabem unes quantes coses que aleshores no se sabien i que ajuden a entendre millor uns moments extremadament confusos.

Màxima pressió per a contrarestar l’èxit del referèndum
L’èxit del referèndum del primer d’octubre i la repressió desfermada per l’estat espanyol va desembocar en la jornada històrica del 3 d’octubre, la vaga de país, amb una ocupació multitudinària dels carrers com a protesta i amb un discurs del rei d’Espanya que instava –de fet, ordenava– a fer què fos per aturar la ruptura que es veia imminent.

La llei del referèndum tenia la provisió que si el resultat era favorable el Parlament de Catalunya proclamaria la independència així que li fos comunicat oficialment. Era, doncs, qüestió de dies. I de fet el govern va fixar el ple, de primer, el dia 9 d’octubre. Més tard, es va modificar la convocatòria i es passà al dia 10, cosa que ja era un primer indici que alguna cosa no anava a l’hora. Allò que no anava a l’hora era que la pressió contra la declaració unilateral d’independència, que s’havia impulsat aprofitant tots els recursos de l’estat, intensificava els dubtes de l’executiu, un executiu que tenia un pla per al primer d’octubre però no en tenia cap de clar per a encarar tot allò que va arribar després.

El dia del referèndum a la nit, la divisió dins el consell executiu ja es va fer palesa. Fins i tot es va proposar una votació. De manera molt teatral, es va instal·lar una urna darrere el gran quadre de Tàpies que presideix la sala de reunions del govern, per tal que la votació fos secreta. Diversos consellers, especialment del PDECat però també d’ERC, no eren partidaris de la declaració d’independència. La gran sorpresa va ser que el vice-president Oriol Junqueras no va voler votar. La consellera Clara Ponsatí, la veu més contundent dins el govern en favor de la DUI, li va demanar claredat. I ell va respondre: ‘Tothom sap què penso.’ ‘Jo, no’, va replicar la titular d’Educació.

Enmig d’aquest ambient tan complicat, l’efecte de les pressions orquestrades pel govern de Madrid va funcionar. Se’n van destacar dues. La pressió econòmica, sobretot amb el canvi de seus d’algunes empreses, i la manifestació espanyolista del 8 d’octubre, la més gran que han arribat a fer mai.

La manifestació va fer un impacte profund en el president Puigdemont, que fins i tot ho va reconèixer en seu parlamentària. Però un any després la realitat és que no ha tornat a haver-n’hi cap que s’hi puga comparar. D’espanyolista. L’independentisme ha mantingut la força al carrer, però l’espanyolisme no. I això suscita moltes preguntes sobre què va passar aquell diumenge.

En el cas de la fuita de seus d’empreses, aquests interrogants cada dia van aclarint-se més. Ara ja se sap que va haver-hi una operació concertada entre el govern espanyol i les empreses que en depenen per a traure, el mateix dia, dos milions d’euros dels comptes bancaris de CaixaBank i Banc Sabadell i manipular-ne el valor a la borsa. I se sap també que els dirigents de tots dos bancs van explicar al president Puigdemont i al vice-president Junqueras una versió molt diferent dels fets, per fer-los creure que allò que feia trontollar les dues entitats era una mena de pànic espontani de la gent a causa de la independència.

A la combinació d’aquestes maniobres encara s’hi havia d’afegir una pressió del PSC, que Puigdemont en algun moment ha dit que fou brutal, sense aclarir en què va consistir; i la del president de la Unió Europea, Donald Tusk, que va comparèixer a la televisió i tot demanant al president de la Generalitat que no fes un pas irreversible. Quan ja faltaven pocs minuts per a començar el ple i desenes de milers de persones omplien els voltants del parc de la Ciutadella, el president Puigdemont va prendre la decisió de proclamar la independència i suspendre’n els efectes, segurament l’error més important dels molts que cometrien uns i altres aquell mes d’octubre.

Mireia Vehí, Gabriel Serra i Benet Salellas, en el moment de signar la declaració (fotografia: Albert Salamé).

Un succedani de declaració per a mantenir unit l’independentisme
La decisió es va prendre enmig d’una reunió molt agitada de Junts pel Sí, que, increïblement, es va descuidar de comunicar als socis parlamentaris de la CUP què s’havia decidit. Quan Carles Riera i Albert Botran ho van sentir van restar sense paraules. Hi ha una fotografia del moment en què ells dos comuniquen a la resta del grup de la CUP que aquella vesprada no hi hauria declaració d’independència. Al malestar, completament comprensible, pel menysteniment s’hi afegia la indignació política i s’arribà a sospesar de fer caure el govern.

La CUP havia preparat una intervenció coral per a celebrar la independència. No baixaria ningú a la trona del parlament, sinó que els deu diputats anirien aixecant-se de l’escó, cadascú pronunciant una frase en una llengua diferent. També en occità i en caló, l’idioma del poble, els gitanos, amb els quals els catalans comparteixen territori de fa segles. El gest va deixar de tenir sentit i el trencament de la majoria parlamentària va semblar inevitable.

Però aleshores va emergir una proposta, defensada amb molta fermesa per Marta Rovira. La declaració que els dos grups havien signat, i que incorporava esmenes de la CUP presentades poques hores abans, en comptes de ser llegida a l’hemicicle com a proclamació formal de la república seria signada en una altra sala del parlament, amb tota solemnitat. I finalment es féu d’aquesta manera. I així s’obrí un parèntesi que arribà fins el 27 d’aquell mes d’octubre. Quan tot era molt més difícil de fer, ja.

Als valencians ens alimenten molles i promeses mai complertes. Som 5 milions de valencians i valencianes, l’11% de la població de l’estat espanyol, i només rebrem el 6,9% de les inversions. Ara mateix, un valencià rep 119€, mentre que un castellanolleonès en rep 405, i un gallec, 341. Som l’última comunitat autònoma en inversió per capita de tot l’estat espanyol i rebrem 66€ per sota de la mitjana.

Aquesta situació pot millorar una mica si Pedro Sánchez augmenta la seva ració d’engrunes. Tot i que tan bon punt va ocupar la Moncloa ja ens va avisar que no hi hauria temps de canviar el model de finançament, ara sembla que s’ho ha repensat i la setmana passada va tenir lloc la primera reunió política dels experts en matèria de finançament.

Reunions i més reunions, per a embolicar la troca i aconseguir que els aprovin els pressupostos. I nosaltres, els ciutadans i les ciutadanes, ens ho mirem amb incredulitat i expectació, sense comprendre per què els polítics bascos i canaris fan valer el seu vot a l’hora d’aconseguir més finançament i regar el territori amb una pluja de milions, i els polítics valencians negocien tan malament, els uns perquè no en saben i els altres perquè els aixopluguen les mateixes sigles.

Les xifres canten: el 2017, per al transport metropolità de Madrid es van destinar 126 milions, per al de Barcelona, 108, i per al de València, ni un euro. En cultura, el Teatro Real de Madrid va rebre 9,4 milions, el Liceu de Barcelona, 7 milions, i el Palau de les Arts, només 600.000 euros. Per a l’IVAM, 200.000 euros, enfront dels 42 milions del Reina Sofía o els 2 milions del MNAC de Barcelona. En infrastructures ferroviàries, els pressupostos van destinar 329 milions d’euros a finançar la rodalia de Madrid, 181 milions a Màlaga, 148 a Barcelona i 51 milions a Sevilla, i només un milió d’euros a València.

El ministre Ábalos va anunciar a so de bombo i platerets que el corredor mediterrani estaria enllestit el 2021. Però, com bé explicava Pere Martí en un article en aquest mateix mitjà, la doble via d’ample internacional no estarà enllestida, com a mínim, fins al 2025. Per tant, no hi haurà un corredor mediterrani fins d’aquí a set anys. Fins al 2021, només es poden adaptar les vies actuals a l’ample internacional, si més no, en el tram València-Tarragona.

El ministre predecessor d’Ábalos, el popular Íñigo de la Serna, ja va prometre que el corredor estaria acabat el 2019; i la seva predecessora i actual presidenta del congrés espanyol, Ana Pastor, el va prometre per al 2016. El ministre socialista José Blanco, per al 2020.

La dura realitat és que els valencians som a menys de dues hores de Madrid; a tres hores i quart de Barcelona, això si som molt optimistes; i d’Alacant i Castelló, és un misteri, la freqüència de l’Euromed és insuficient i ens veiem obligats a agafar Talgos que allarguen els viatges de dues hores fins a l’infinit.

Cada valencià naix amb un deute de prop de 9.000 euros amb una renda per capita un 12% inferior a la mitjana. Som un territori pobre que paga com si fos ric. Amb els diners que hem deixat de percebre, hauríem pogut construir 3.800 escoles o 41 hospitals. Espanya no és un bon negoci per als valencians, però continuem ofrenant-li noves glòries; ella, a canvi, fa anys que ens alimenta amb molles. Nosaltres, com deia l’Ovidi, volem el pa sencer, i jo hi afegiria amb xocolata de la bona.

Hi ha una cançó d’Obrint Pas, ‘Al país de l’olivera’ –amb lletra de Xavi Sarrià i enregistrada al disc Coratge (Propaganda pel Fet, 2011)–, que ens recorda la teva valentia i amistat. La teva força i voluntat. El teu compromís i personalitat, ara emmordassada i forçosament exiliada de manera incomprensible. Quan posem la cançó, rellegim la lletra o l’escoltem en la magnífica versió del jove alcudienc Jonatan Penalba, figura emergent del cant d’estil que beu de la saviesa de mestres com Botifarra, el teu record és present en cada vers, en cada estrofa…

‘Al país de l’olivera
hi ha un riu de paper
unes galtes color terra
i un somriure d’argent
al país de les riberes
hi ha un canyar sota els estels
i un mural de fulles seques
a l’ombra d’un taronger.’

La cultura és l’exèrcit d’un país sense estat com Catalunya. En un país com el nostre, la Conselleria de Cultura és el Ministeri de Defensa, i el conseller de Cultura, el capità general que condueix el país cap a la llibertat. La teva llavor ha fet arrels i ha fet néixer un exèrcit de soldats disposats a establir, restituir i reconstruir el país al so dels timbals de la música i les tradicions. No esteu sols, ni som pocs, perquè els nous capitans i el batalló de la cultura, encapçalat i estibat per la teva ensenya, s’aixeca cada jorn disposat a fer d’aquesta una república lliure per a homes sencers com tu. La teva veu no s’ha deixat de sentir, fins i tot, a cada concert de la darrera Fira Mediterrània i en molts dels actes i esdeveniments que organitza la societat civil en el marc de l’escena cultural.

‘Al país que dorm a l’era
hi ha polsim de fruites velles
bicicletes entre séquies
arracades de cireres
al país de les teulades
hi ha besos d’aigua llimó
arrapades a les cames
parotets a dins del cor.
Al país que dorm a l’era.’

La cultura catalana ha patit molts anys exiliada, al mateix temps que pobra, bruta, trista i dissortada, i s’ha d’aixecar cada dia per mirar amb esperança el futur. Desgraciadament, han estat molts els consellers de Cultura que ho han patit en pròpia pell. Ventura Gassol (1932-36) va haver d’exiliar-se als anys quaranta, primer a Suïssa i després a Mèxic; Antoni Maria Sbert (1936-37) també va fugir a Perpinyà després de la guerra civil i va seguir via París cap a Mèxic. Carles Pi i Sunyer (1937-39) va marxar a França i, finalment, a Londres, va formar part del govern de la Generalitat a l’exili. La cultura catalana ha quedat moltes vegades tocada de mort i ha hagut de fugir del país amb les maletes pels camins de l’exili o dels contrabandistes a les Alberes, com han descrit molts intel·lectuals de la postguerra. Tu ets exemple i realitat útil al servei del país, com el senyal d’un far en la construcció d’una nova República. És només aquest un impàs, conseqüència de la irracional repressió d’un estat feixista i sense escrúpols, que ara mateix ens separa dels companys de lluita a la presó i a l’exili. Una pedra més a la història d’aquesta maltractada Catalunya, però també un camí que s’obre al món per entendre qui som, d’on venim i cap on anem.

‘Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l’aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd.’

Un poble que no canta és un país mut, sord i cec, perquè les cançons són llibertat. La revista Enderrock ha celebrat vint-i-cinc anys i hem escrit prop de tres-centes revistes en un camí llarg de vells anhels, ple d’aventures i de coneixences. I tu, amic Lluís, n’has estat còmplice indispensable per a superar els entrebancs, a vegades insalvables, per a poder mirar endavant i fer possible una ‘indústria cultural’ que no és més que la força de voluntat de centenars de mans i braços fent país amb l’esforç i la suor de la gent que construeix amb tossuderia les estructures d’una identitat pròpia. Des dels vuitanta, amb la restitució de les institucions democràtiques, una dotzena de consellers i conselleres han dibuixat amb més encert o menys línies culturals per a la reconstrucció nacional. La teva designació va ser aplaudida pel sector, perquè ets un home de cultura, vinculat de manera personal i professional amb la cosa, més activista que polític, però absolutament honest amb un servei públic i convençut que la cultura ha de ser motor de llibertat i eina de transformació social.

‘Al país de cases blanques
hi ha pins banyats en sal
margallons entre baladres
peus descalços dins el mar
al país de les marines
hi ha un sol roig a les vesprades
catxirulos a les platges
i uns dits pentinant onades.
Al país de cases blanques.’

Empesos pels nostres instints, hem recorregut tants camins com les xiruques del mestre Coromines, tal com cantaria Titot amb Aramateix, paraules amb les quals segur que et sents identificat. També Perejaume va fer una metàfora de l’Amidament de Joan Coromines per a explicar la immensitat de la seva recerca filològica durant 1.332 excursions arreu del país, amb una cartografia dels mots, una partitura imaginada com la suma del so conjunt mitjançant la música de les paraules. Les paraules són la música amb la qual hem escrit el paisatge dels Països Catalans. Un patrimoni cultural viu i potent per a explicar la nostra realitat, la música de la nostra generació. Des dels joves adolescents del trap a les veus divines de l’òpera. Per fer d’altaveu d’un país amb cançons pròpies, crític i festiu, en què la llibertat d’expressió no estigui anorreada. Ni els rapers emmordassats, amenaçats i censurats. Ni els consellers exiliats, ni els polítics empresonats.

‘Al país de les rialles
hi ha raïm a les porxades
ametles i olives negres
un arròs fet amb costelles
al país de les costeres
hi ha llaüts i guitarrons
i la veu de les rondalles
pessigant les emocions.
Al país de les rialles.’

La música és llibertat i les cançons són el clam d’un poble que canta per modelar un futur millor i menys incert. Perquè mentre siguem dignes no ens faran callar, no callarem per denunciar les injustícies ni claudicarem dels nostres objectius. Amic Lluís, ben aviat ens retrobarem en una llarga abraçada i, si cal, deixarem anar unes llàgrimes per recordar que som persones i que ens estimem. I mentrestant, enderrocarem els murs de l’opressió, obrirem les finestres de la llibertat i cantarem i ballarem sota un cel blau d’il·lusions. Perquè sense organització no hi ha revolta i sense el poder d’un poble que canta no hi ha futur.

‘Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l’aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd’

PS: Amic Lluís, tot això t’ho escric –amb la Rosa aquí al costat posant els accents i les comes– des del peu del Montseny, ben a prop d’on vau passar tants anys de ‘joventut’ amb la Sumsi i els amics, a recer de la pau espiritual i la llibertat d’esperit propagada per mossèn Pere Ribot a l’Abadia de Sant Martí del Montseny. Un lloc de trobades clandestines i proclames contra el feixisme… I també del paisatge a la taula que amb tanta cura i passió fa possible un altre amic comú, en Josep Montsant. Recordant les intenses trobades i els debats honestos i sincers a Vic i a Manresa, els viatges en cotxe oficial cap al territori o els dinars crítics al Raval per fer, planificar i projectar la cultura i la comunicació del país. Ben a prop del teu pati bonic de Brussel·les, una forta abraçada i moltes besades!

I el moment ha arribat. El desacord entre JxCat i ERC per la suspensió dels diputats processats per rebel·lió ha trencat la unitat independentista a la mesa del parlament i ha deixat els quatre diputats de JxCat sense poder votar, de manera que el govern de Quim Torra se sustenta ara sobre 61 diputats i sense cap soci de governabilitat preferent. JxCat i ERC van perdre ahir, en el tancament del debat de política general, unes quantes votacions, però n’hi hagué una d’especialment simbòlica: el parlament va refusar una proposta de la CUP acordada amb JxCat i ERC que afirmava ‘el dret imprescriptible i inalienable a l’autodeterminació’. I això que els anticapitalistes havien acceptat aquesta afirmació en lloc d’una referència prèvia a la ‘validesa’ de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica. La votació marcava l’horitzó de la legislatura? És aquesta la nova realitat del parlament, en un any, després de l’intent frustrat de declarar la independència? Als passadissos de la cambra, curiosament, hi regnava més calma que no en les crisis anteriors. No hi va haver l’acarnissament d’algunes altres vegades. També fou així a l’hemicicle: JxCat i ERC no van fer un repartiment públic de les culpes. El grup de Puigdemont tampoc no va insistir en la delegació del vot dels seus diputats per evidenciar el conflicte amb ERC.

Cap dels socis no considera trencat el govern malgrat les divergències de fons i les dificultats evidents per aplicar el mandat del 21-D per continuar el procés. Pretenen provar el pressupost, probablement, amb els comuns. Com? ERC manté la pressió perquè Carles Puigdemont, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sànchez designin un diputat perquè exerceixi els seus drets i recuperin l’operativitat de la majoria. Però JxCat no vol acceptar la suspensió dels seus i remarca que els presos i Puigdemont estan convençuts de mantenir-se així. Per la CUP, tant JxCat com ERC han acatat les suspensions ordenades per Pablo Llarena i haurien d’aclarir ‘el sentit d’aquesta legislatura’. Creuen que actuen per interessos propis i electoralistes.

Ahir la crisi va esclatar definitivament quan ERC i el PSC votaren plegats a la mesa perquè es deixés sense efectes la delegació del vot de Puigdemont, Rull, Turull i Sànchez. La mesa, amb l’aval de JxCat, havia aprovat el dia abans i dijous d’admetre les delegacions en aplicació de l’acord del 2 d’octubre. Però l’informe dels lletrats del parlament, que deia que els quatre diputats no s’ajustaven al nou mecanisme aprovat per tramitar les suspensions decretades per Llarena i que, per tant, les votacions podrien ser impugnades, va dur Roger Torrent a votar amb els socialistes catalans perquè els quatre diputats processats de JxCat no poguessin votar per delegació i garantir, així, que la cambra no seria blocada per una nova actuació del Tribunal Constitucional. Els van tornar a instar a acollir-se a la via de les designacions, com ho van fer Oriol Junqueras i Raül Romeva. Però JxCat no ha cedit. ERC nega que els seus diputats hagin estat suspesos, però el PSC n’està convençut. El resultat és que els dos socis sumen ara 61 vots i que no arriben a la majoria absoluta amb la CUP. Són els comuns, que decanten la balança.

Les divergències entre els socis de govern s’arrosseguen del juliol ençà, amb l’arribada de la interlocutòria de Pablo Llarena sobre la suspensió dels drets i deures dels sis diputats encausats, perquè els fos aplicat l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal. Però s’incardinen amb les diferències estratègiques de fons sobre com afrontar la legislatura, unes diferències que han dificultat tots les passes importants que ha hagut de fer la majoria independentista. Unes divergències que ja es van manifestar amb claredat el 30 de gener, amb l’intent fallit d’investir Puigdemont a distància, i que s’han manifestat paral·lelament amb l’allunyament de la CUP, que els acusa de fer autonomisme. Si al juliol el desacord va originar la suspensió del darrer ple, per evitar que es posés a prova la suspensió dels diputats, els acords que han tancat de llavors ençà s’han tancat en fals.

Torrent, al punt de mira
El colofó va ser a la mesa i es va traslladar a l’hemicicle en les votacions de les propostes de resolució. JxCat i ERC van perdre cinc resolucions acordades, se’n van aprovar unes quantes de contingut social de Ciutadans i, al costat de la CUP, en van perdre dues de simbòliques sobre el dret d’autodeterminació i la reprovació del rei espanyol després del discurs del 3 d’octubre de l’any passat. Els comuns van votar en contra de totes dues. Amb JxCat i ERC amb 61 vots, els comuns decanten el pes dels dos blocs al parlament.

En la perseverança de JxCat perquè els seus quatre diputats exerceixin la delegació de vot, ERC hi veu un intent de posar en risc Torrent. El president del parlament podria ser el primer d’assumir les possibles conseqüències penals de la desobediència, en un moment en què Cs ja ha anunciat que presentaria una querella. JxCat, tanmateix, ho nega, i alerta que també té dos membres a la mesa que en rebrien les represàlies. Ciutadans no accepta, de fet, que Junqueras i Romeva puguin votar després d’haver designat el president del seu grup parlamentari, Sergi Sabrià, perquè exerceixi els seus drets. Així ho va remarcar el portaveu d’aquell partit, Carlos Carrizosa, durant la votació de les resolucions. La incertesa sobre un eventual avançament electoral ho impregna tot, també en l’intent que sigui el propi relat el que acabi imposant-se en l’opinió pública. La lluita per l’hegemonia independentista continua.

El debat de política general es va tancar i dues idees nuclears del discurs amb què Quim Torra va obrir-lo van esdevenir lletra morta. Els dos socis de govern no van introduir en cap resolució l’ultimàtum a Pedro Sánchez perquè faci una proposta de referèndum abans d’un mes si pretén que el PDECat i ERC li garanteixin la governabilitat. Sí que es va aprovar, amb el suport dels comuns i el vot en contra de la CUP, una iniciativa que demana de ‘continuar explorant les vies del diàleg i la negociació per garantir l’exercici del dret d’autodeterminació’ sense establir terminis, i que insta l’executiu a ‘impulsar’ una relació bilateral amb l’estat espanyol. També s’exigeix a la Moncloa que compleixi els compromisos adquirits en finançament, traspassos de competències i inversions, a més de la retirada dels recursos d’inconstitucionalitat contra lleis catalanes i la creació de nous imposts.

El procés constituent tampoc no apareixia en cap iniciativa i, finalment, JxCat va retirar la proposta que hi feia referència amb eufemismes, al Fòrum Cívic i Social que pretén impulsar Quim Torra per cercar més suport. El text instava el govern a impulsar, conjuntament amb les institucions i la societat civil organitzada, ‘un espai de debat, participatiu i obert per debatre i elaborar les bases i els principis generals del model de país’. D’una altra banda, els tres partits independentistes van aprovar una resolució de condemna de ‘la deriva autoritària’ que ha comportat la presó i l’exili per l’expressió d’idees manifestades de manera pacífica. El parlament denuncia que això implica ‘un retrocés democràtic de drets fonamentals’. El pacte de claredat dels comuns per pactar entre les forces catalanes les bases d’un referèndum fou refusat, però ERC hi va votar a favor.

Els fets que es van esdevenir ahir al Parlament de Catalunya és normal i lògic que causen un gran desconcert i fins i tot molta indignació entre els votants independentistes. Això que va passar ahir fou tan dolorós com tots sabíem que era inevitable. I aclareix completament el panorama polític.

Avui, evidentment, vivim l’apogeu de la consigna, tant als partits com als mitjans que s’han deixat convertir en mitjans de partit. Però hi ha els fets i cal recordar-los.

El 21 de desembre els resultats de les eleccions estripaven el full de ruta del govern espanyol. Els 36 diputats de Ciutadans no servien de res contra els 70 de l’independentisme. I no hi havia tampoc cap alternativa a la majoria independentista. A més Junts per Catalunya esdevenia el primer partit en nombre de diputats de la majoria i, per tant, Carles Puigdemont havia de ser investit president.

Si no som ací, definitivament, és per la ingerència del jutge Llarena. Ell, amb la força que li dóna la repressió i el poder de tenir presos els dirigents, ha anat alterant la realitat electoral fins a aconseguir el resultat que volia. Que les urnes no tinguen valor. Tot i que ha acabat passant per la complicitat d’una mesa del parlament on hem vist com els vots d’un partit que té presos se sumaven amb els d’un partit que els ha duts a la presó. Un fet impensable només vint-i-quatre hores abans i que redibuixa el mapa polític.

És la conseqüència de no haver-se enfrontat, de no haver seguit el camí traçat per la unilateralitat que va tenir la màxima expressió el primer d’octubre de l’any passat. Qualsevol raó que es vulga donar sense fer passar davant això és molt poc honrada. O massa reveladora. Per exemple, quan ahir Oriol Junqueras va piular que calia mantenir com fos la majoria al parlament jo em vaig demanar si allò que calia mantenir no era la sobirania de la cambra, cosa que, com s’ha demostrat, no ha de ser per força equiparable.

Siga com siga, ara s’ha d’entendre què passarà d’avui endavant i no sembla que puga haver-hi grans alternatives. El govern no crec que es puga sostenir en aquestes condicions i, per tant, unes eleccions semblen l’opció més natural. Amb això, però, els independentistes tindrem finalment l’oportunitat de triar quin camí ha de seguir el país amb molta més consciència i amb molta més precisió, sabent molt millor quin projecte defensa cadascú. La confusió evident en què es van moure les eleccions del 21-D, on tothom semblava defensar les mateixes coses, ara s’esvairà.

Hi ha qui deu pensar que això és un desastre per a l’independentisme, perquè és evident que els camins d’ERC i Junts per Catalunya avui s’han separat, possiblement d’una manera irreconciliable. Però el vot de la gent no el podem endevinar ni se l’enduen els partits d’una elecció a una altra, com si fos propietat seua. Per això aquests darrers vint anys hem vist pujar i baixar escons frenèticament, cosa que podria tornar a passar, perfectament.

El debat que compta, el que serà realment transcendental, no és a les portades dels diaris, tampoc en aquest, ni depèn dels relats que ens vulguen endossar. Ara clarament hi ha tres projectes que ja no es toquen més els uns amb els altres i que es fa difícil de confondre’ls. I els ciutadans, d’avui endavant, tenim l’obligació de diferenciar-los per a triar-ne un i votar-lo. S’ha acabat allò de tant és l’un com l’altre. Aquest país, els darrers vuit anys, ha demostrat una capacitat de debat polític i una maduresa democràtica que causen admiració. I per això estic segur que és allà on tot ha nascut, a les converses de carrer i en la curta distància, on el xoc brutalment expressat avui al parlament es decantarà. Que cadascú, que cada votant, decidesca lliurement i amb el cap clar el rumb que vol per a Catalunya. Al final la democràcia és això i nosaltres només serem derrotats si ens creiem que som solament aquesta cosa tan trista i incapaç que hem vist al parlament, en compte de recordar que som el país valent que va fer el primer d’octubre.

Un tribunal que no depèn del Consell General del Poder Judicial espanyol. Un tribunal que és una joguina política. Això és el Tribunal de Comptes espanyol, el màxim òrgan fiscalitzador de la gestió econòmica del sector públic, dels partits polítics i les seves fundacions. Una garantia.

Els dotze consellers que l’integren, els nomenen el congrés i el senat espanyol. A la pràctica, el PP i PSOE se’n reparteixen les cadires. Ara mateix hi ha una clara majoria conservadora. I aquest control dels partits té uns efectes molt clars, el tribunal no ha destapat cap dels grans casos de finançament irregular.

Ni Gürtel, ni Palau, ni Filesa… El tribunal necessita que li portin la corrupció a la porta per detectar-la: carrer de Fuencarral, 81, 28004, Madrid. De fet, una les crítiques més comunes d’aquest òrgan és que té una fiscalització lenta i inoperativa.

El 2012, en plena instrucció del cas Gürtel, quatre anys després d’haver-se destapat, el tribunal encara no havia lliurat l’informe sobre la comptabilitat dels partits del 2007. El delicte de finançament irregular prescriu al cap de quatre anys.

La lentitud, potser, només potser, podria tenir una explicació. Ubaldo Nieto, president del Tribunal de Comptes entre el 1997 i el 2007, apareixia als famosos papers de Luis Bárcenas com a donant del PP. Concretament, l’anotació era del 2 de març de 2004 i per un valor de 3.000 euros.

Hom podria pensar que tot plegat ja s’ha esmenat. Han passat eleccions, governs i la composició del tribunal ha canviat, però l’òrgan continua encarcarat i cec. A punt d’acabar el 2018, només té publicades les dades sobre els partits i les fundacions fins als exercicis del 2014 i el 2015.

Nepotisme i amiguisme
Actualment, el Tribunal de Comptes, el componen set consellers proposats pel PP i cinc pel PSOE, que en va cedir un a IU. Cada conseller té dret a dues secretaries, un cotxe oficial i un sou d’uns 4.700 euros nets el mes. Els mandats són de nou anys i renovables.

Entre els consellers ‘blaus’, es destaquen Margarita Mariscal de Gante, ex-ministra de Justícia amb Aznar, i que ara serà ponent de la sentència les despeses del 9-N. També hi ha Manuel Aznar López, germà gran de l’ex-president espanyol.

Cal dir que ara al tribunal hi ha una vacant. Enguany, ha dimitit un dels consellers anomenats progressistes –no pas neutral–: Lluís Armet Coma. El senat, on el PP té majoria absoluta, encara ha de nomenar-ne un substitut. Armet Coma ha estat senador, conseller de la Generalitat i diputat del PSC.

El nepotisme i l’amiguisme és tan evident que fins i tot el Tribunal Suprem espanyol hi ha hagut d’intervenir. El 2013 va denunciar la politització de l’òrgan i va advertir que el nombre de funcionaris de partit superava els de carrera. El País va publicar el 2014 que cent treballadors dels set-cents que té el tribunal tenien vincles familiars amb alts càrrecs o ex-alts càrrecs de les principals institucions i sindicats de l’estat espanyol.

De fet, el president de la secció de fiscalització, Javier Medina Guijarro (PP), número dos de facto del tribunal, ha estat un dels últims implicats en un escàndol de nepotisme (2017). El Suprem va condemnar el Tribunal de Comptes a pagar 38.000 euros per haver col·locat el germà de Medina. El president de fiscalització també té l’esposa i la germana treballant al tribunal.

Ramón Álvarez de Miranda, fins ara president, va comparèixer al congrés el 2014 per donar explicacions sobre el nepotisme i l’amiguisme que podreix la credibilitat del tribunal. Miranda es va comprometre a fer canvis en les convocatòries de les places. Però el problema és d’arrel. Ell mateix té càrrec gràcies als seus orígens: és fill de l’ex-president del congrés i ex-defensor del poble Fernando Álvarez de Miranda (UCD) i té diversos familiars col·locats.

El cop d’estat del PP
Els mandats dels consellers són de nou anys, però l’òrgan de govern –integrat pel president del tribunal, el president de la secció de fiscalització i el president de la secció d’enjudiciament– es renova cada tres anys. A l’estiu, encara amb l’ambient enrarit per la moció de censura contra Mariano Rajoy, el PP es va venjar del PSOE.

Els set consellers conservadors es van posar d’acord per apropiar-se tots els càrrecs de l’òrgan de govern, cosa que no havia passat mai. Ara la presidenta del tribunal és María José de la Fuente, en substitució de Ramón Álvarez de Miranda; José Manuel Suárez Robledano ocupa la presidència de la secció d’enjudiciament, que abans tenia Felipe García Ortiz (PSOE). Medina Guijarro continua al capdavant de fiscalització.

A principi del 2018, el PSOE s’havia posat d’acord amb el PP per fer descarrilar una proposició de llei de Ciutadans per a liquidar el nepotisme i l’amiguisme al tribunal. Ciutadans tenia el suport de Podem. Però el bipartidisme va prioritzar protegir els seus interessos. Ara el PSOE ha estat víctima d’aquestes males arts i s’ha quedat sense veu ni vot a la direcció del Tribunal de Comptes.

El 9-N en mans d’una ministra d’Aznar
Avui comença el judici del Tribunal de Comptes contra l’ex-president Artur Mas i els ex-consellers Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs per les despeses del 9-N. Els acusats, tot i haver estat absolts de malversació de fons pel TSJC i el Suprem espanyol, han hagut de pagar una fiança de 5,2 milions d’euros. Durant el judici, que durarà dos dies, l’ex-president i els ex-consellers seran interrogats a petició dels denunciants, Societat Civil Catalana i Advocats Catalans per la Constitució. En cas de ser declarats culpables, la fiança –que inclou domicilis particulars– passarà a mans de la Generalitat.

Mariscal de Gante, com a única magistrada del departament segon d’enjudiciament, serà la ponent de la sentència. Prové d’una família de juristes conservadors i és membre de l’Associació Professional de Magistratura (APM). El seu pare, Jaime Mariscal de Gante, va ser policia durant el franquisme i, després, jutge del Tribunal d’Ordre Públic. El 1981, juntament amb més jutges i fiscals, va fer un homenatge a Adolfo de Miguel, defensor d’alguns dels colpistes del 23-F.

De Gante sempre ha estat vinculada amb els sectors més dretans de la judicatura. Abans de ser ministra de Justícia del primer govern d’Aznar (1996-2000), va passar pel Consell General del Poder Judicial. El 2000 va ser elegida novament diputada del PP per Albacete. Entre el 2002 i el 2004, va ser vice-presidenta primera del congrés. Gairebé una dècada més tard (2012), el PP de Rajoy la col·loca al Tribunal de Comptes.

Contra la sentència que redacti De Gante, es podrà presentar recurs al Tribunal de Comptes mateix. Se’n farà càrrec el president de la secció d’enjudiciament, José Manuel Suárez Robledano, i dos magistrats més que no hagin tingut contacte amb la causa. Robledano també és tacat per l’ombra de l’amiguisme. En última instància, la sentència es pot portar al Tribunal Suprem.

David Ibáñez és inquiet, afable i atent, una d’aquelles persones que sempre et reben amb un somriure. Quan el vaig conèixer vestia barretina, espardenyes de set vetes, una granota i ulleres de mecànic, portava una guitarra en forma de papallona i tocava els acords de la mítica ‘Llevantina’, del mestre Vicenç Bou. Amb els Electrotoylets, renovaven el repertori tradicional amb aires psicodèlics, amb pianos Casiotone i aparells electrònics, feien electrofolk i sorprenien.

Tot just prenia el timó de la Fira Mediterrània i, amb el temps, la portaria cap a la internacionalització, la diversificació de l’oferta i l’obertura de mires mitjançant la recerca constant dels límits de la tradició, com feia amb el seu grup. Una línia de treball arriscada, deliberada i un pèl transgressora.

Enguany acaba el seu contracte. Ens hem citat amb ell l’últim dia de la Fira per fer balanç d’aquest certamen i dels set anys com a director artístic d’aquesta cita imprescindible de cultura popular, música i dansa d’arrel.

David Ibáñez i Pau Benavent. Fotografia: Núria Olivé / Fira Mediterrània.

—Ha eixit tot com havíeu previst?
—En general, sí. Hi ha hagut alguna incidència un artista que s’ha fet mal, cosa que m’ha sabut greu, particularment, perquè hi era i vam esperar l’ambulància. Això és el menys agradable. Hi ha hagut algun imprevist com el dels cavalls menorquins, que no es van adaptar a la plaça Major i els vam canviar de lloc. Per la resta, estem contents. Hi havia moltes apostes de risc i veig que la gent les ha agafades molt bé. Veus que la gent té ganes de gresca i això és molt bo.

—Molts espectacles han parlat de llibertat d’expressió i injustícies. I, a més, molts artistes han reivindicat el retorn dels exiliats i els presos polítics. La situació política, com ha afectat la Fira?
—De diverses maneres. En el pla més personal, no hi era una persona tan important com Lluís Puig, que mai no ha fallat, que n’ha estat impulsor i ideòleg i que l’any passat, com a conseller de Cultura, la va inaugurar. Hem hagut d’inventar maneres de fer-lo present, a tall d’homenatge, que no deixa de ser la mostra d’una frustració pel fet que no pot ser-hi. Pel que fa a la gestió, ens va costar, especialment, tancar el pressupost. Estava prorrogat, i altres elements dels nostres ingressos s’han vist afectats, com ara tot allò que rebem de l’antic fons de caixes. Tot això del 155 ens ha generat força incertesa econòmica, però s’ha anat salvant.

Capgròs de Lluís Puig a la Fira Mediterrània.

—Sou economista i músic. Com ajuda tenir aquesta formació?
—A mi, amb moltes coses. Haver estudiat ciències econòmiques fa que tinguis una manera de pensar que s’adapta als càlculs o l’àlgebra, i això acaba essent molt útil, perquè gestiones pressupostos. És molt útil estar habituat als termes jurídics per tenir converses amb el comptable de la fira sobre IVA, per exemple. Si no, a vegades sembla que estiguis en fora de joc. Per altra banda, el fet d’haver pujat a un escenari i saber quina és la vivència d’un artista fa que hi empatitzis perfectament, i això és fonamental.

—Però ser músic també pot ser un inconvenient, perquè et fa analitzar contínuament allò que escoltes.
—Els programadors que som músics hem de salvar aquesta dificultat, és molt important mirar-se les propostes musicals des de fora. A vegades, ens podem perdre admirant una qüestió excessivament tècnica perquè sabem el mèrit que té, però, en el fons, el secret d’una proposta artística és la capacitat d’emocionar i que el públic sigui capaç de valorar-la. N’aprens a mesura que guanyes experiència.

—Veníeu de programar cultura a Girona des de l’any 1999, quines sensacions vau tenir quan vau entrar a la Fira?
—La sensació va ser de vertigen perquè vaig entrar a l’abril, extremadament tard. Vaig haver de treballar rapidíssimament. Per tant, vaig organitzar una comissió artística amb una gent increïble, amb Francesc Casadesús d’Escarlata Circus, amb l’Eulàlia Ribera, experta en propostes familiars, Quim Rutllant, de cultura popular, el crític de teatre Quim Armengol i altra gent. Vaig començar a introduir-me en aquests sectors gràcies a la seva ajuda i és un dels valors més grans que m’emporto, aquest aprenentatge.

—Quins eren els vostres objectius?
—Una de les principals coses que hem anat fent és forçar una mica els límits de la connexió entre cultura popular i creació molt contemporània, la part d’internacionalització i establir vincles i intercanvis. La clau de la Fira, tal com la coneixem ara, són les connexions, és a dir, coproduir coses. Després, ajudem al recorregut dels artistes catalans. Volíem que l’activitat professional i l’artística fessin que passessin moltes coses a la llotja. La qüestió més important per a una fira és que els artistes vulguin venir perquè saben que els sortirà feina. I això passa a còpia de connectar-se.

—Se’n van establir més, d’objectius?
—Alguns els mantenim molt presents, com la qüestió de tenir un discurs de molta contemporaneïtat, i alguns altres s’han anat incorporant, com ara la internacionalització. O el fet que, a partir del 2014, ens vam adonar que el futur havia de consistir en un treball comunitari i aprofitar tot el potencial de la cultura popular. I, a partir d’aquí, no tan sols vam fer projectes que mesclaven una cosa i una altra, sinó que vam començar, encara més, a omplir la Fira de colles, de grups amateurs, etc. Ens vam adonar que la combinació de les propostes més rabiosament contemporànies amb les més rabiosament populars i de carrer encantava la gent i que donava molta coherència al projecte. Vam continuar avançant per aquí.

—Per què incidiu tant en la creació?
—Volem estendre el missatge que la tradició i la cultura popular són una eina creativa molt potent. No com a discurs i prou. La vivència de la tradició i la manera com és present a les nostres vides lliga amb la creació contemporània de manera natural, com passa amb tantes cultures: Escòcia, Turquia, Cuba, llocs on la creació és creació contemporània tradicional, sempre, perquè tenen unes cultures populars molt sòlides i fortes amb una personalitat molt definida de fa segles. Quan un artista crea a partir de la seva cultura popular, allò que en surt és molt més potent, intransferible i internacionalitzable. Com més es reconeix una societat en la seva creació artística més benefici mutu hi ha.

Espectacle en procés de creació 'Za! Megacobla'. Fotografia: Fira Mediterrània / Anna Brugués'Máquinas sagradas' de Juan Carlos Lérida. Fotografia: Fira Mediterrània / Anna BruguésJi Hye Chung. Fotografia: Fira Mediterrània / Anna Brugués'Cuentos de azúcar' d'Eva Yerbabuena: Fotografia: Fira Mediterrània / Anna Brugués

—Hi ha moltes crítiques al caràcter transgressor de la Fira, a les opcions d’arts contemporànies més trencadores.
—Si, però jo reivindico que si una peça connecta amb el públic d’avui i té qualitat, crec que és bo per a la tradició. Ja sé que podem discutir molt de qualitat, però jo tinc el meu criteri, hi ha qualitat quan la persona que ho fa hi ha posat tot el seu saber i, realment, en perceps el rigor. Quan una proposta de les que fem té qualitat i connecta amb la gent, és molt difícil pensar que no anem bé, molt difícil.

—Programeu espectacles molt transgressors que estan en procés de creació. Hi ha qui diu: ‘Working progress? Doncs ja aniré a veure-ho quan estiga acabat.’
—Normalment els fem de franc al pati del Teatre Kursaal. No s’haurien de queixar gaire. Mostrem una cosa que passa. Hauríem de veure si tots aquests espectacles passen del working progress i es converteixen en alguna més. A vore va començar amb un laboratori i va acabar amb un projecte acabat, com va passar amb In Somni, de la Cobla Sant Jordi i la companyia Kulbik, i com segurament passarà amb Teia, de la Júlia Farrero, que fa tota la pinta que funcionarà.

‘Teia’ de Júlia Farrero. Fotografia: Fira Mediterrània / Anna Brugués.

—Però pot passar gent pel carrer, que entre al pati del Kursaal i que no entenga res d’aquests espectacles.
—La gent hi està bastant acostumada, allà han vist de tot, accepta que hi ha una part d’investigació. Qui passa una estona per Manresa s’adona que no ens passem tota l’estona estripant. Passa que, a vegades, volem llançar un discurs i forçar. Però hi insisteixo, jo accepto que tota aquesta gent pugui discrepar, però tothom sap que pots veure la mateixa Fira ara que fa quinze anys. L’oferta és capaç d’atendre diferents sensibilitats. Pots fer-te un itinerari molt folkie i un de molt trencador, pots veure grups emergents, pots fer una fira patrimonial veient uns cavalls de Menorca i pots anar a un simposi sobre internacionalització de la cultura popular. Hem treballat perquè cadascú pugui triar la seva fira. I això és totalment deliberat.

—Hi ha propostes intercanviables amb altres festivals, com la Fira de Tàrrega o el Mercat de Música Viva de Vic. Les fronteres es dilueixen, això és positiu o negatiu?
—Nosaltres ens dediquem a la cultura popular i a connectar-la amb altres àmbits. Entenc que pot venir gent d’altres projectes que ho troba tan atractiu que també ho fa. La Fira va néixer com una fira d’espectacles d’arrel tradicional i encara ho és, d’alguna manera. Hi ha tota una sèrie de coses que només faria la Fira Mediterrània.

—Quines coses canviaríeu dels set anys que heu estat en la direcció artística?
—Sincerament, penso que hem anat creixent, hem fet tant com hem pogut amb tota una sèrie d’aspectes a favor, perquè som un projecte públic i tenim el suport de les administracions. Però, evidentment, també hem tingut dificultats. Quan treballes en l’àmbit internacional dels mercats, hi ha molta competència, cada país munta el seu mercat. Per tant, un dels desafiaments és la competència, és a dir, hi ha un mercat a Hongria, a Itàlia, a França, a Bèlgica, a Holanda i, fins i tot, a regions espanyoles. Aquestes són les principals dificultats a les quals t’enfrontes i, a partir d’aquestes limitacions, fas una mica tant com pots.

—Diuen que set anys és un cicle de la vida, quina valoració en feu?
—Quan treballes en un projecte d’aquesta mena, estàs sotmès a moltes dinàmiques internes que desconeixes quan hi entres. Entendre’l i aconseguir transmetre un viratge, la direcció, a l’equip i a l’exterior, això ja són quatre anys, com a mínim. Però hem canviat moltes coses, la pàgina web era molt millorable, la base de dades havia quedat obsoleta i una cosa que hem fet és entendre que en el fons hi ha tres fires amagades, una de música, una d’arts escèniques i una més de cultura popular de base, de patrimoni. I la clau és que l’oferta estigui prou equilibrada. Vaig insistir molt en aquest concepte, era una estratègia arriscada i deliberada, un esforç per a l’equip, de pressupost, però penso que era la manera.

—Quin ha estat l’espectacle que més us ha marcat?
—N’hi ha dos. Un va ser Revetlla mediterrània. Havia de ser un projecte amb Peret. Es va morir i vam acabar inaugurant-lo amb la Troba Kung-Fú i la banda municipal d’Alaquàs. Va ser un procés duríssim i molt complicat, però al final l’estrena va ser tan festiva, tan esplèndida i tan bonica que és un dels moments feliços que he viscut. Un altre va ser A vore, el primer projecte fet com un laboratori. L’estrena va ser un moment molt especial, també. El resultat va ser exactament allò que volíem, que era una cosa molt poderosa i molt moderna. Ha obert una línia, la de demostrar que és molt engrescador fer dansa contemporània a partir de la tradició. La gent de les Terres de l’Ebre se sentien molt orgullosos d’aquest espectacle, això em va emocionar molt.

—Què us ha aportat la Fira en l’àmbit personal?
—M’ha suposat un creixement professional. La Fira té un caire nacional i internacional, de manera que m’ha tocat viatjar molt i he pogut conèixer molta gent i molts projectes culturals. He après molt sobre arts escèniques, cultura popular i músiques, me’n vaig amb un bagatge i això és la millor part. A més, he pogut desplegar coses que no era conscient que sabia. I he treballat amb un equip fantàstic i una gent espectacular, la vivència amb l’equip és una de les coses més boniques que m’enduc.

—Quin futur li espera, a la Fira?
—Jo crec que li espera un futur fantàstic perquè hi ha molta feina acumulada de molta gent durant vint-i-un anys, i els últims set se n’ha fet molta. Una part d’aquesta feina l’he impulsada jo, i aquesta part que hagi pogut aportar, l’equip la té ben incorporada, us ho puc assegurar. Per tant, la part que se’n vulgui aprofitar, hi és i no se’n va.

Moment de l’entrevista. Fotografia: Núria Olivé / Fira Mediterrània.

—Què hauria de tenir el nou director de la Fira?
—Molta polivalència, parlem d’una fira pluridisciplinària. Evidentment, has de conèixer tot el món del patrimoni, la cultura popular, i tota la forma de fer que té, has de conèixer el món de la música i de les músiques d’arrel, que també té subsectors, i has de conèixer i entendre el món de les arts escèniques. És una fira molt exigent pel que fa a bagatge, però també és una fira que et permet aprendre.

—Quina línia us agradaria que tinguera la Fira a partir d’ara? Que continués la línia de creació contemporània?
—L’anterior directora artística, Tere Almar, ja va fer molt d’això. La Fira són capes que s’han anat sumant. Potser, nosaltres hem anat a totes a partir d’aquí. En definitiva, ha de tenir un projecte clar i ferm, saber on vol anar. La Fira és molt especial. No hi ha cap director artístic que la pugui canviar, té una dinàmica, és popular de debò. És a dir, hi ha alguna cosa de bon rotllo que no hi ha a cap altra fira o que molt pocs festivals tenen. I això, jo ho notava i ho sabia quan venia com a usuari, com molta gent. És per la cultura popular, que és així, té caliu.

—Què fareu a partir d’ara?
—De moment, tancaré la Fira, continuaré fins al desembre, quan acaba el contracte. Més endavant, ja diré que faré.