Vilaweb.cat

Podem destitueix Marc Bertomeu com a assessor del grup parlamentari de CSQP

Podem ha destituït Marc Bertomeu del seu càrrec d’assessor parlamentari del grup de Catalunya Sí que es Pot (CSQP). Se li va comunicar aquesta decisió el dia 10 de maig a la seu del partit després que Bertomeu se sumés a la candidatura de Jéssica Albiach, contrària a Albano-Dante Fachin i partidària de confluir amb el nou partit dels comuns, Catalunya en Comú.

Bertomeu ha decidit de presentar una denúncia a la conselleria de Treball argumentant discriminació ideològica, malgrat que fins ara ha seguit al parlament assessorant de manera voluntària els diputats del CSQP. La denúncia de Bertomeu demana que es declari nul l’acomiadament per a poder tornar a la seva tasca parlamentària.

Fachin ha negat que l’acomiadament de Bertomeu sigui per una motivació de caire polític. ‘No pot tenir res a veure’ amb la decisió de Bertomeu de mantenir candidatura de cara a l’assemblea fundacional dels comuns, de la qual la direcció de la formació morada es va desmarcar després de dies de negociacions. Fachin ha assegurat que la decisió de Podem Catalunya rau en una qüestió d’ordenar i gestionar recursos per part de l’organització dins del grup parlamentari.

 

El govern rectifica i facilitarà que el consorci del Palau acusi CDC

Finalment els tres representants del govern que han participat a la reunió del Consorci del Palau s’han abstingut i han facilitat la inculpació de CDC en l’anomenat cas Palau. La decisió ha tirat endavant amb el vot a favor dels dos representants de l’Ajuntament de Barcelona, els dos del govern espanyol i un dels cinc de l’Orfeó Català. Els altres quatre hi han votat en contra. Així, l’executiu català obeeix la moció aprovada la setmana passada al Parlament de Catalunya i que instava el govern a rectificar el seu vot en contra en la reunió.

Els diputats d’Esquerra Republicana integrats dins el grup parlamentari de JxSí es van desmarcar del PDECat i han votat a favor de les propostes de resolució de la CUP i CSQP, reclamant així que el govern rectifiqués i demanés al Consorci del Palau de la Música que acusi CDC pel cas de presumpta corrupció que s’està investigant. El PDECat, per la seva banda, es va abstenir.

El govern demana formalment a Rajoy de començar la negociació sobre el referèndum

El govern de la Generalitat ha acordat de sol·licitar formalment al govern espanyol l’inici d’una negociació sobre els termes i les condicions d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Aquesta sol·licitud es farà arribar ‘aquests pròxims dies’ al president del govern espanyol. El govern esperarà ‘una resposta concreta’, segons que ha explicat la consellera de Presidència, Neus Munté, l’endemà de la conferència de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva a Madrid, exposant els termes de l’última oferta per a negociar el referèndum.

Munté ha dit que fonamentaven la petició en les resolucions de suport al referèndum aprovades al Parlament de Catalunya i en les conclusions i el suport que ha rebut el Pacte Nacional pel Referèndum.

El diàleg que planteja el govern
Puigdemont deia ahir en la conferència que el diàleg entre governs ’s’ha d’establir sense restriccions per poder parlar de la data del refefrèndum: quan s’hauria de fer i en quines condicions. Les escoltarem i decidirem conjuntament quina seria la millor.’ Sobre les garanties, el president va dir que el resultat n’és la principal. ‘El diàleg ha de servir per a definir la pregunta a fer, una pregunta que no porti a confusió i que tot el món sàpiga què significa votar sí i què significa votar no.’ I acabava dient: ‘El diàleg ha de fixar els resultats per a poder considerar vàlida la resposta i el compromís d’implementar-la. Ha de fixar, per tant, un acord sobre la majoria necessària i sobre l’agenda compartida per a correspondre de forma responsable amb la decisió dels catalans.’

Estat Islàmic es fa responsable de l’atemptat de Manchester

L’inspector en cap de la policia de Manchester ha confirmat que el sospitós d’haver comès l’atemptat d’aquesta matinada és Salman Abedi, de vint-i-dos anys. L’autodenominat Estat Islàmic s’ha responsabilitzat aquest migdia de l’atemptat, segons un comunicat de la seva agència de notícies Amaq. Poc abans, la primera ministra britànica, Theresa May, ha afirmat que la policia havia identificat l’atacant suïcida de Manchester.

Ahir a la nit, una explosió va deixar vint-i-dos morts i gairebé una seixantena de ferits al Manchester Arena, on la cantant Ariana Grande acabava de fer un concert davant més de vint mil persones, la majoria nens i adolescents.

La policia de Manchester ha detingut aquest matí un individu de vint-i-tres anys per possible vinculació amb l’atemptat. Hi ha hagut una segona detenció per la falsa alarma de bomba en un centre comercial de la vora del pavelló. Un fet que no té cap mena de connexió amb l’atac d’anit.

El TSJC diu a Forcadell que no la protegeix la inviolabilitat parlamentària

La magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que instrueix la causa contra diversos membres de la mesa del parlament per haver permès dues votacions sobre el procés sobiranista ha desestimat la petició de les defenses d’arxivar el cas. L’advocat de Carme Forcadell i Anna Simó havia invocat el principi d’inviolabilitat parlamentària per demanar que el procés judicial s’aturés. Però la magistrada Maria Eugènia Alegret cita en una interlocutòria d’aquest dilluns afirmacions del propi TSJC i del Tribunal Constitucional espanyol que afirmen que aquesta inviolabilitat no empara ‘la potestat de vulnerar l’ordre constitucional’ ni tampoc genera ‘zones immunes a l’imperi de la llei’.

La premsa de Madrid encesa contra Puigdemont: ‘xantatge, amenaces, frau i cop’

La conferència de Puigdemont, Romeva i Junqueras a Madrid va comptar amb la presència de diverses delegacions diplomàtiques —més d’una vintena—, així com de corresponsals estrangers. Tanmateix, la majoria de mitjans de l’estat espanyol van fer el buit mediàtic a l’acte o el van relegar a segona fila, com ara RTVE, que el va emetre en una pantalla minúscula a la seva pàgina web. Tot seguit us oferim un recull de les informacions que n’ha publicat avui la premsa de Madrid que parlen de ‘xantatge i amenaces’ de Puigdemont.

El diari El País obre la portada amb una fotografia de la conferència i titula: ‘Puigdemont insisteix en negociar la consulta amb el govern’. La informació es complementa amb un editorial molt dur que s’anomena ‘El frau secessionista’, on es comenta l’esborrany desactualitzat de la llei de transitorietat —publicat ahir pel diari— i la conferència.

‘Es tracta d’una llei de continguts extraordinàriament preocupats, antiestatutaris i anticonstitucionals, sí, però encara és pitjor: de contorns autoritaris, antidemocràtics i divisius per la ciutadania catalana. No obstant això, en la mateixa jornada, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, formulava a Madrid una proposta en aparença amable per a un referèndum d’autodeterminació pactat. Exactament el contrari del que preveu el (encara oficialment clandestí) projecte de llei’, explica l’editorial.

A més, El País ofereix un article de Xavier Vidal Folch titulat: ‘Un cop ultra en contra dels catalans’.

El diari ABC publica la portada més dura amb una sola imatge on es veu Puigdemont i el líder de Podem, Pablo Iglesias. El titular és el següent: ‘Iglesias es proclama interlocutor del xantatge secessionista a Madrid’. A més, el diari titlla de líder populista al secretari general de Podem. A la pàgina web es pot llegir una crònica titulada: ‘Puigdemont s’abraça a Podem per exigir el referèndum a Madrid’.

El discurs de Puigdemont va ser previsible des de la primera fins a l’última paraula. No contenia ni una sola idea que convidés a pensar que l’operació diàleg del govern hagi donat cap mena de fruit. Podria resumir-se en aquesta premissa: vol diàleg, però a la seva manera, perquè si no n’hi ha, els independentistes continuaran endavant amb els seus plans fins al final‘, explica la crònica.

El diari El Mundo parla d’amenaça a la seva portada. Sota el titular ‘Puigdemont amenaça a Madrid amb una consulta immediata’ hi ha una imatge del president amb una postura certament estranya. El diari també dedica l’editorial a la consulta. ‘Inacceptable ultimàtum de Puigdemont amb el referèndum’, es titula.

‘El president de la Generalitat va voler escenificar una suposada oferta de diàleg al govern, al qual va exigir sentit d’estat. En realitat, el que va fer és ratificar, en plena capital d’Espanya, l’extraordinària gravetat del desafiament independentista’, explica el diari. A més, titlla de desafortunada i postura ‘bonista’ el fet que l’Ajuntament de Madrid cedís l’espai de la conferència.

La Razón obre la seva portada amb una fotografia de Puigdemont i Iglesias amb el següent titular: ‘Puigdemont consuma el desafiament a Madrid’. A la pàgina web hi ha crònica de l’acte amb declaracions de Puigdemont, Romeva i Junqueras. ‘Puigdemont: l’estat no té poder per a frenar el referèndum’, es titula. També hi ha una notícia sobre les protestes a Cibeles, però no s’il·lustra amb cap imatge dels ultres i falangistes.

Crevillent retira el monòlit dedicat a Primo de Rivera

L’Ajuntament de Crevillent (Baix Vinalopó) ha començat la retirada del monòlit dedicat al fundador de la Falange Espanyola, José Antonio Primo de Rivera, aprovada en el plenari del consistori al novembre del 2015 després d’una moció de L’Esquerra (Esquerra Unida-Esquerra Republicana del País Valencià) en compliment de la Llei de la Memòria Històrica. Segons que ha informat el consistori, l’endarreriment ha estat fruit dels dubtes interpretatius sobre l’execució de l’acord plenari, consensuats per la junta de portaveus. La mateixa junta va decidir que el monòlit serà lliurat a l’agrupació local de Falange, amb la condició que mai fos exhibit ni vist des de la via pública. Es preveu que avui finalitzin les feines de retirada.

El batlle del municipi César Augusto Asencio ha remarcat en nota de premsa que la retirada s’ha dut a terme gràcies al consens i el diàleg de totes les forces polítiques i que afegint que s’ha pogut retirarar de manera ordenada i pacífica, sense crear situacions de tensió, com ha passat en altres poblacions. Una vegada finalitzats els treballs de retirada del monòlit i només romandrà al passeig de Fontenay la base del monument que servia com a banc, que se seguirà utilitzant com a mobiliari urbà.

De la seva banda el portaveu del grup L’Esquerra, Josep Candela, ha manifestat que la retirada ‘és la victòria de tots els demòcrates crevillentins, sense excepció. És el mínim homenatge que podíem fer a tots aquells que ens han precedit i que van mantenir viva la flama de la dignitat i la memòria’. Candela ha afegit que la retirada era ‘un deure irrenunciable per garantir que les futures generacions de crevillentines i crevillentins creixissin en un poble que només fos escenari de reconciliació i concòrdia i on el feixisme no pot tenir lloc’.

El grup municipal ha anunciat que aquesta és la primera fase del compliment de la moció que es va presentar el novembre del 2015 i que acabarà amb el canvi dels noms de carrers que incompleixen la legalitat, cosa que es produirà després d’un profund estudi cas per cas per atendre de la millor manera totes les sensibilitats, han informat.

El corresponsal del New York Times, sorprès per l’exhibició de símbols feixistes ahir a Madrid

El corresponsal del New York Times a Madrid, Raphael Minder, va ser un dels periodistes internacionals que van assistir a la conferència en què Puigdemont, Junqueras i Romeva van fer una última oferta al govern espanyol de referèndum pactat. A l’exterior de l’auditori Caja de Música, on es va fer l’acte, s’hi van acabar aplegant uns dos-cents manifestants ultres, amb simbologia feixista, que van escridassar els assistents de partits independentistes i de Podem. Minder es va estranyar que fos possible que hi hagués aquesta exhibició de feixisme a Madrid.

Ho va expressar en dos piulets: ‘Protesta petita a l’exterior de l’edifici de l’Ajuntament de Madrid contra els separatistes catalans. Però és normal que portin banderes feixistes? Els feixistes protesten davant la policia a Madrid. No estic pas segur que això ajudi a resoldre divisions’.

Small protest this pm outside Madrid city hall against Catalan separatists- but is it normal to wave Fascist flags? pic.twitter.com/JvHIPT2dGr

— Raphael Minder (@RaphaelMinder) May 22, 2017

Fascists protest Catalan secession in front of Madrid police – Not sure this can help bridge divisions pic.twitter.com/fzoUuxtQNh

— Raphael Minder (@RaphaelMinder) May 22, 2017

La central nuclear d’Ascó recupera el subministrament després de patir un incendi

La central nuclear d’Ascó I ha recuperat el subministrament elèctric quan passaven uns deu minuts de les set del matí després que aquesta matinada quedés interromput per un incendi causat per la caiguda d’aigua sobre els interruptors d’una barra d’alimentació elèctrica durant els treballs de recàrrega en l’edifici de turbina. L’incident però, no ha suposat cap risc radiològic, segons el Consell de Seguretat Nuclear (CSN). El titular de la central ha comunicat al CSN l’alerta d’emergència conforme als requeriments establerts en el seu Pla d’Emergència Interior (PEI), seguint el criteri de notificació d’incendi de duració superior als deu minuts. Aquest matí, la instal·lació està aturada en el seu programa de parada de recàrrega i continuen les maniobres de descàrrega del combustible.

El curtcircuit per caiguda d’aigua sobre els interruptors d’una barra d’alimentació elèctrica normal durant els treballs de recàrrega a l’edifici de turbina, ha causat fum abundant que, en un primer moment, ha fet suposar que s’havia ocasionat un incendi, sense risc d’emissió radiactiva. S’han comprovat els nivells de radiació ambiental recollits de forma contínua a les estacions de la xarxa de vigilància, sense que s’hagin observat variacions dels nivells normals.

El Consell de Seguretat Nuclear ha activat el retén d’emergències de la seva Organització de Resposta davant d’Emergències (ORE) en mode 1 (activació reduïda) i ha seguit l’evolució de la situació des de la Sala d’Emergències (SALEM) en contínua comunicació amb la inspecció resident, amb la instal·lació i amb la subdelegació del govern espanyol a Tarragona.

Aquest fet no ha tingut repercussió en els treballadors, la població ni el medi ambient i ha estat classificat provisionalment com a nivell 0 a l’Escala Internacional de Successos i Radiològics (INES).

L’ex-president del Barça Sandro Rosell, detingut per emblanquiment de capitals

L’ex-president del Barça Sandro Rosell ha estat detingut per la policia espanyola i la Guardia Civil en el marc d’una operació contra l’emblanquiment de capital pels seus negocis al Brasil. Concretament, s’acusa Rosell d’haver participat en una xarxa de cobrament de comissions il·legals obtingudes amb la venda de dels drets d’imatge de la selecció brasilera de futbol. Després emblanquiment els beneficis que obtenien a través de paradisos fiscals.

El cas el porta l’Audiència espanyola, i hi ha hagut escorcolls d’oficines de Rosell a Barcelona, Girona i Andorra, segons que informen diversos mitjans espanyols citan fonts de la UDEF. També hi ha escorcolls al Brasil. Les mateixes fonts indiquen que també s’ha detingut l’ex-president de la Federació Brasilera de Futbol, Ricardo Teixeira.

Els investigadors consideren que Rosell i Teixeira participen d’un entramat que hauria emblanquit més de quinze milions d’euros. Les mateixes fonts policíaques asseguren que hi ha tres persones més detingudes. Una podria ser la dona de Rosell, Marta Pineda.

L’operació està relacionada amb els negocis que va establir Rosell amb la Confederació Brasilera de Futbol, abans de ser president del Barça. Amb l’empresa Ailanto Marketing, l’ex-president va explotar els drets esportius de la selecció brasilera de futbol. Segons l’audiència podria haver cobrat comissions irregulars pels partits amistosos de l’equip, uns fons que haurien estat desviats per evitar el control d’hisenda.

Informe: Els escàndols que han esquitxat Sandro Rosell (23.1.2014)

Les portades dels diaris: ‘Diàleg fins al referèndum’ i ‘L’Everest extraterrestre de Kilian Jornet’

Avui, 23 de maig del 2017, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país

Ara:

Diari Ebre:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Celdoni Fonoll: ‘Hem de conèixer, estimar i protegir la natura’

D’un encàrrec inicial de només cinquanta poemes d’ocells (Veus d’ocells, Lynx Edicions, 2000), les creacions de Celdoni Fonoll han crescut com els bolets fins a arribar a ser-ne sis-centes arreplegades en dotze llibres. Són versos que parlen de la natura, de l’amor i de la vida que s’han convertit en part indeslligable del seu dia a dia fins al punt de sentir-se, en ocasions, excessivament «afonollit». Recentment ha decidit musicar-ne disset en forma de Cançons de natura (Picap, 2016), un disc delicat, senzill i ple de saviesa, com el mateix Celdoni. En aquesta entrevista ens parla, amb l’entusiasme i la passió naturals del seu fer, de les raons que han motivat el disc i dels estímuls que han propiciat la seua trajectòria.

Defineix el disc com una cura terapèutica que va decidir seguir per plantar cara a la malura de salut que ha patit. Com explica aquesta cura i quins han estat els efectes?
Les malures fan el seu curs, però si hi plantes cara amb optimisme les pots espantar una mica i, sobretot, t’animes a tu mateix. Però quan la malaltia és greu, cal con­fiar en la medicina científica.

Al disc trobem cantats els pilars dels seus poemes: la natura, l’amor i la vida. Com definiria vostè aquesta barreja?
De l’amor, de la mort, de la vida… és del que solen parlar més els poetes. Jo, que més aviat sóc versaire, també ho faig així i m’he centrat, des que hem encetat el segle, sobretot en els versos de natura. Ho faig així, em surt així, escric sobre el que em motiva, em deixo portar per impulsos i dèries, per la rauxa amb un bon tros de seny.

A aquests tres pilars, cal afegir també una quarta pota: la llengua. Quin valor té per a vostè? Ha escrit sempre en català?
Sempre he escrit, naturalment, en català i em sembla que puc dir que sóc un llaminer dels mots, de la bona llengua. La llengua és primordial, és la nostra essència, sense el català no hi ha nació, no hi ha Països Catalans. Vaig sentir a dir a Pere Calders la frase «sóc partidari d’una llengua viva però sana», i la poso sempre en pràctica. Pateixo quan sento com fan malbé la llengua determinats «professionals» dels mitjans de comunicació catalans.

Vostè que l’ha descrita tant… Realment la bellesa de la natura es pot descriure amb paraules?
Amb paraules, amb música, amb pintura… I sovint no cal descriure-la, simplement gaudir-ne tot contemplant-la. Ara que ha sortit el verb gaudir, penso en unes paraules d’Antoni Gaudí, l’arquitecte més ge­nial i el català més universal: «Amb els testos de flors, voltat de vinyes i oliveres, animat amb el cloquejar de l’aviram, el piular dels ocells i el zumzeig dels insectes, i amb les muntanyes de Prades al fons, vaig copsar les més pures i plaents imatges de la Natura, aquesta Natura que sempre és la meva mestra.»

És conscient que està fent divulgació científica a través de la poesia? És intencionat?
Jo faig versos, no sóc científic i tinc, naturalment, un gran respecte pels científics, però les referències «cien­tífiques» que hi ha en el vers procuro que «vagin a missa», tal com se sol dir popularment. Si em permets que torni a citar, citaré l’enyorat Joaquim Maluquer i Sostres, que va dir al pròleg del meu llibre Aucells [Lynx Edicions, 2006] que «els fonaments escrits en els quals se sustenta la producció d’en Celdoni no s’esgota pas amb les bones lletres: totes les afirmacions rimades que trobarem llegint els Aucells tenen un sòlid suport en les obres d’ornitologia. Així, no ha pas de sorprendre que els poemes d’aquest recull reflecteixin una notable exigència d’exactitud científica, però –subratllem-ho– molt i molt allunyada de qualsevol pedagogia versificada». Immodèstia a part, cal dir que, més enllà dels versos, als meus dotze llibres de poesia naturalística hi ha un annex amb informació científica i de cultura popular i literatura de cada espècie versificada. Aquí, per tant, sí que hi ha una mica de divulgació científica.

Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.

Verònica Roselló. Periodista, Barcelona.

Què és Mètode?

«Flevit super illam»

Es pot veure Venus a l’oest poc abans d’alba? És una pregunta que sovint faig als meus estudiants d’astronomia. La resposta és que no. Els planetes inferiors, Mercuri i Venus, es veuen sempre a l’est abans de l’alba, o a l’oest poc després que es ponga el Sol, ja que les seues òrbites entorn del Sol, vistes des de la Terra, no permeten que el planeta se separe angularment massa del seu estel. Per exemple, la separació màxima de Venus del Sol, tècnicament coneguda com «màxima elongació», és de 47 graus. Venus és l’Estel del Matí quan s’albira per l’est abans que isca el Sol o l’Estel Vespertí quan es deixa veure, a l’ocàs, per l’oest. Perquè siga visible, el disc solar ha de situar-se completament per davall de l’horitzó, en cas contrari la llum solar il·lumina de tal manera el cel circumdant que no permet apreciar Venus amb claredat.

En el quadre del pintor valencià Enrique Simonet (1866-1927) titulat Flevit super illam (“Va plorar per ella”) es reflecteix el passatge bíblic de l’arribada de Jesús a Jerusalem, quan plora per la ciutat en profetitzar la seua futura destrucció (Lucas 19, 41). En el quadre es representa la ciutat i el seu majestuós temple, inventat pel pintor, vistos per la comitiva que acompanyava Jesús des del Mont de les Oliveres, segons relata el passatge bíblic. Des d’aquesta ubicació, Jerusalem se situa a l’oest. El moment de l’escena és l’alba del dia de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. En l’explicació que ofereix un vídeo en la web del Museu del Prado es diu que l’astre que es veu entre núvols sobre l’horitzó és el Sol, que estaria eixint per l’oest, un fet no acceptable astronòmicament, però que es justifica com a llicència de l’autor.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Vicent J. Martínez. Catedràtic d’Astronomia i Astrofísica. Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Què és Mètode?

Dinou morts en un atemptat a Manchester al final d’un concert d’Ariana Grande

Ahir al vespre hi va haver un atemptat a Manchester. Dinou persones, pel cap baix, hi van morir i més de cinquanta en resultaren ferides.

La policia de Manchester ha alertat a les 10.35 (11.35 hora central europea) que hi havia hagut un ‘greu incident’ al Manchester Arena, durant el concert que oferia la cantant americana Ariana Grande. El pavelló era ple, amb les 21.000 entrades venudes.

Diverses fonts asseguren que s’han sentit dues grans explosions. Hi ha vídeos penjats per assistents a l’acte de la gent provant de sortir de l’estadi enmig mostres de pànic.

La policia de Manchester ha confirmat que era un atemptat: ‘Ara tractem els fets com un incident terrorista, fins que res ho contradigui. Treballem conjuntament amb l’agència antiterrorista.’ Els responsables del Manchester Arena han dit en un comunicat que l’explosió havia passat fora del pavelló, quan la gent se n’anava, al final del concert.

Latest statement on incident at Manchester Arena @CCIanHopkins pic.twitter.com/GEABqAk5rr

— G M Police (@gmpolice) May 23, 2017

El Regne Unit es troba enmig de la campanya de les eleccions del 8 de juny. La primera ministra, Theresa May, ha anunciat que suspenia la seva campanya i ha convocat un comitè de crisi a primera hora del matí.

La cantant Ariana Grande ha penjat un missatge de condol a Twitter: ‘Desfeta. Des del fons del meu cor, em sap molt greu. No tinc paraules.’

broken.
from the bottom of my heart, i am so so sorry. i don't have words.

— Ariana Grande (@ArianaGrande) May 23, 2017

‘Veritats de mentida’ i la necessitat d’obrir el debat de la ‘postveritat’

TV3 estrena avui un documentari de producció pròpia dedicat a analitzar el fenomen de l’anomenada ‘postveritat’, o el que és el mateix, la proliferació de notícies falses i la manipulació de l’opinió pública mitjançant les xarxes socials. ‘Veritats de mentida’, un treball de Montserrat Besses realitzat per Marc Rodríguez i en què han treballat conjuntament els serveis informatius de la cadena i el departament de Nous Formats, s’emetrà aquest vespre al programa ‘Sense ficció’ i vol endinsar-se en l’anomenada ‘postveritat’, els seus mecanismes, conseqüències i també les vies per combatre-la.

El film es pregunta quina és la relació de la societat actual amb la veritat i la mentida, què ha fa possible la supervivència dels anomenats ‘fets alternatius’, i quin hauria de ser el paper dels mitjans de comunicació en aquest context. ‘Si l’hem fet és per ajudar la ciutadania a tenir esperit crític i ajudar-la a intentar discernir entre la veritat i la mentida’, explica el cap d’informatius de TV3, David Bassa.

El projecte recorre a una quinzena de veus expertes en l’àmbit del periodisme i la comunicació, com el president de The New York Times, Mark Thompson, el cap d’informatius de la televisió pública alemanya (ZDF), Peter Frey, el director de VilaWeb, Vicent Partal, el periodista polític de The Washington Post, Ed ‘O’Keefe, el filòsof José Antonio Marina i el professor de Comunicació i Social Media de la UOC, Ferran Lalueza, entre altres.

A través del seu testimoni i de la feina periodística dels seus autors, es pregunta quines són les implicacions de la ‘postveritat’, de la proliferació de notícies falses i la seva capacitat per manipular l’opinió pública, ja sigui amb fins polítics o econòmics.

Interessos ideològics i econòmics
Els interessos ideològics i econòmics són els que mouen les notícies falses a les xarxes o a les pàgines de notícies sensacionalistes, constata el documental. En són exemples la política comunicativa del president nord-americà, Donald Trump, i els seus ‘fets alternatius’ (falsedats o interpretacions esbiaixades de la realitat, en paral·lel als seus atacs constants a la premsa per difondre, suposadament, ‘notícies falses’ o fake-news), o les notícies dubtoses però cridaneres que reprodueixen pàgines sensacionalistes però també mitjans generalistes pels beneficis econòmics en forma de publicitat.

L’allau informatiu que s’esdevé gràcies a l’univers de les xarxes socials i la immediatesa informativa a què són sotmesos els mitjans de comunicació són terreny abonat per a les mitges veritats, les mentides, les manipulacions i les notícies falses, segons que explica la directora del documentari, Montserrat Besses. Per la periodista, en aquests moments ningú no té mecanismes per a quedar-ne fora; ‘l’allau és tan gran que resulta molt difícil de combatre’, lamenta.

I és que des del moment en què qualsevol pot ser un informador des del seu telèfon intel·ligent, tal com apunta David Bassa, la circulació d’informacions falses o de les quals simplement no es coneix l’origen és immensa.

Algunes conclusions d’un debat necessari
Malgrat tot, el documental també apunta conclusions sobre com el periodisme que es vol rigorós ha d’afrontar el fenomen. En aquest sentit, els fact checking (o comprovació dels fets) comencen a estendre’s entre determinats mitjans de comunicació, i també per part de plataformes de mitjans o periodistes preocupats per la veracitat de les informacions que poblen la xarxa i els mitjans sense haver-se contrastat.

El documentari, a més, posa en qüestió la pretesa llibertat amb què els ciutadans configuren avui la seva dieta informativa -gràcies a la ingent quantitat de plataformes informatives i xarxes socials-. En aquest sentit, trenca el tòpic d’un univers d’informació i contraposa la idea de bombolles o cercles alimentats pels algoritmes informàtics (de Google, Faceboock o Twitter) en base a les nostres pròpies cerques i rutines digitals, que redunden un tipus de relacions a les xarxes, de notícies seleccionades i de visions sobre els fets.

Programació especial sobre la ‘postveritat’
‘Veritats de mentida’ s’emet aquest vespre al programa ‘Sense ficcio’ (el podreu recuperar després al portal 3alacarta). TV3 dedicarà una programació especial a la ‘postveritat’ i per això, després del documentari, emetrà el debat interactiu que se celebrarà en directe al CCCB en el marc del festival Docs Barcelona. Aquest debat (‘Veritats compartides’) serà conduit per la mateixa Montserrat Besses i el periodista Pere Bosch, comptarà amb diversos periodistes i professionals de la comunicació i la docència, en interacció amb els telespectadors a través de les xarxes.

Fora els vostres nassos dels llibres dels nostres xiquets!

Perquè el govern espanyol ‘convidés’ un president català a ser escoltat al congrés han hagut de passar, com a mínim, cinc anys de manifestacions massives al carrer; una majoria ‘indepe’ al Parlament; tres etapes gandhianes del ‘primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen…’, i, potser més que tot això, una trucada en conferència d’algú amb prou poder per a fer-los desdir, en vint-i-quatre hores, d’un lustre de ‘no vull ni puc’. De la mateixa manera, perquè el govern espanyol investigués els llibres de text catalans ‘per adoctrinament’ només ha calgut, com a màxim, un ‘informe’ d’un ‘sindicat’ sense seu física coneguda, sense representació a les juntes, sense delegats sindicals i que ni tan sols es presenta a les eleccions. Un ‘sindicat’ que, com a tal, la USTEC l’ha definit de ‘gairebé inexistent’. Enhorabona als premiats.

D’aquest ens fantasmagòric hi ha un detall casual, que no sé ni per què l’hauria d’esmentar, i és que el seu president ha estat assistent, i fins i tot ponent, en seminaris sobre educació de l’Institut Catalunya Futur de la FAES (2004, 2007 i 2010, que figuri al Google). Però hi ha un altre detall que sí que no és casual, i és que l’informe academiquíssim capaç d’activar tot un govern d’estat compta amb el suport de C’s i SCC, sigles visibles del lobby anticatalanista català, sempre amatent al nostre sistema educatiu: no en va ha estat creat per a dinamitar els grans consensos del nostre país pel que fa a la llengua i l’educació. Com piulava Jordi Graupera, i que em perdoni per citar-lo del Twitter: ‘Com que a Catalunya no tenen força, fins i tot amb l’ajuda dels Àngels Ros de torn […] se’n van a Madrid, a emprar la força central, l’única que realment és efectiva.’ Dit en números: set milions sempre seran menys que quaranta-set, perquè Espanya és una i no cinquanta-una.

Així ens van les matemàtiques mentre no arriba l’estat fraternal que un dia ha de tenir pietat dels súbdits dissidents, aquells que als gràfics d’intenció de vot a l’estat queden diluïts en una porció dita ‘Otros’. En aquest context d’espera per als fraternalistes i de desesperació per als independentistes, la piconadora de consensos històrics catalans va fent i no para, ta-ta-ta-ta-ta, amb l’objectiu de fer forat en l’equilibri delicadíssim, gairebé miraculós, de l’ecosistema educatiu català, que ja té prou problemes on n’hi ha. Piconar amb la maquinària pesada de l’estat encara té un avantatge afegit: el de la llei natural de la desproporció, que fa que construir costi temps i feina i esforç i sacrifici i etcètera, mentre que per a destruir només et cal això tan brutal i testosterònic de ser el més fort.

Els mites sobre l’adoctrinament de nens i televidents a Catalunya s’han difós a l’ample, impunement, temeràriament, a l’estat espanyol. Temeràriament perquè quan crees un monstre d’aquesta envergadura és fàcil que se t’escapi de la corretja. Els apologetes d’aquests mites no poden assumir de cap manera que l’independentisme pugui ser fruit d’un procés de raonament conscient per part d’individus adults; només se l’expliquen –i l’expliquen per mitjans d’abast lingüístic mundial– com un deliri col·lectiu i patològic, conseqüència d’un rentat de cervell sistemàtic que els ha transformat la ment neutra, naturalment castellanoparlant i espanyola, en forçadament catalanista, això és: catalanoparlant i hispanòfoba. I tot els quadra en el monstre que han creat: hi poses trenta anys del pla adoctrinador de Pujol-Andorra-Mas-convergència –l’escola de la immersió–, hi afegeixes el bombardeig adoctrinador dels mitjans  –TV3 i Catalunya Ràdio–, i ja tens el monstre instal·lat en els cervellets d’esponja dels xiquets i els cervells esponjats dels pares. Pel que fa a les generacions d”indepes’ que van créixer sota l’adoctrinament franquista, l’explicació deu ser que repapiegen, jo què sé.

Per a aniquilar el monstre cal anar als òrgans vitals, si no a l’ànima: l’idioma, la cultura, la transmissió de la pròpia història. Cal intervenir tot allò que explica una nació, perquè no sigui explicada: i amb el silenci, l’aniquilació. Que els seus habitants dubtin de la pròpia capacitat per a gestionar-se, per a educar les seues criatures, per a explicar-se a ells mateixos amb els seus mitjans, que no són tan vàlids com qualsevol altre, menystenint alhora els seus professionals. Despullar-los de la pròpia dignitat tractant-los d’adoctrinats, de sectaris, d’incapaços de tenir sentit crític sobre la realitat que veuen i viuen de primera mà. Perquè tothom sap, fins i tot els catalans, que Catalunya és un país on no arriba ni l’internet ni cap mitjà que els catalanoparlants, atrapats en el seu dialecte, puguin desxifrar per a contrastar les pròpies adoctrinacions.

A força que et tractin com a menor d’edat, pot passar que t’ho creguis. En un entorn d’inseguretat i submissió, és més difícil de prendre consciència de la indignitat que vinguin a fotre el nas en els llibres dels teus fills, en la feina dels seus educadors, en la llengua vehicular que han de tenir les escoles catalanes. No vull deixar de dir, encara que sembli que me’n vaig del tema, que es comença per aquí i s’acaba fent creure a tota una població que, a partir de tal dia, la llengua pròpia del seu país ja no és apta per a comunicar, per ella mateixa, ni als senyals de trànsit del seu país. Tan pervers com dir que ja no garanteix la seguretat dels seus ciutadans. Pretendre la inutilitat de la llengua catalana per motius de ‘seguretat pública’, no sé si coincidireu amb mi, és l’últim esglaó d’aquesta ignomínia. Només hi ha una manera que no hi arribem.

Com a mínim 19 morts a Manchester per una explosió en un concert d’Ariana Grande

La policia de Manchester ha alertat de que ha tingut lloc un ‘greu incident’ en el Manchester Arena durant el concert de la cantant americana Ariana Grande. Diverses fonts parlen de que s’han sentit dues grans explosions i hi ha vídeos penjants per assistents a l’acte de la gent intentant sortir de l’edifici enmig mostres de pànic.

Segons la policia hi ha hagut una i possiblement dues explosions al final del concert quan la gent abandonava el pavelló. La policia ha confirmat que hi ha com a mínim 19 morts i ha indicat que treballa amb la hipòtesi que ha estat un atemptat.

L’estació de Manchester Victoria, pròxima al pavelló, ha estat tancada i evacuada.

Jordi Sànchez demana a Europa que no es giri d’esquena al dret de vot dels catalans en un article a Politico

El president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sánchez, ha fet una crida a Europa perquè no giri l’esquena als seus valors fundacionals en un article al mitjà digital Politico. En un text en què Sánchez defensa el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, el president de l’ANC subratlla que la Unió Europea és basada en el respecte als drets humans, inclosos els de les minories, en la dignitat humana, en la llibertat o en la democràcia, entre d’altres. ‘I per tant –diu-, no es pot permetre girar l’esquena a tanta gent que reclama el dret a vot’. I afegeix: ‘Quin missatge envia al món si els seus membres no són capaços d’aplicar els seus valors bàsics?’.

Sánchez també afirma que mentre Madrid activi les seves polítiques coercitives, l’ACN hi serà per assegurar que els electes catalans compleixen les promeses als votants. Assegura que si cal ‘muntar un campament i dormir davant del Parlament’, ho faran. O que si cal posar-se davant la policia amb res més que els nostres vots a les mans’, també ho faran. I acaba: ‘Defensarem la democràcia a Catalunya, i fent-ho aguantarem la torxa dels valors europeus’.

OPINION: Catalan secessionists have run out of options for a negotiated solution https://t.co/n85ZEhlfW7

— POLITICO Europe (@POLITICOEurope) May 22, 2017

 

‘La Caixa és un monstre que parasita i vampiritza’ i ‘Hem de fotre el camp’. Dues entrevistes a Francesc Sanuy

Avui s’ha mort Francesc Sanuy, ex-conseller de Comerç i una de les veus més crítiques i lúcides de la política i l’economia catalana de l’última dècada. En recuperem dues entrevistes que li va fer Andreu Barnils. Les podeu llegir a continuació:

Francesc Sanuy: ‘La Caixa és un monstre que parasita i vampiritza’

Publicada el dia 21 de novembre del 2014

Francesc Sanuy (1936) és advocat, va ser conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, diputat per CiU a Madrid, director de la Fira de Barcelona i fundador d’IFEMA. Un home sense pèls a la llengua que durant catorze anys va ser tertulià de Catalunya Ràdio. Ara escriu al Singular Digital. Sanuy acaba de publicar un llibre, ‘La banca sempre guanya‘ (RBA), recull d’articles apareguts a la premsa des de l’any 2010 fins el 2014. També s’hi inclou un pròleg prou aclaridor, ‘La crisi inacabada’ que aporta context. En el llibre es parla bàsicament de bancs, i de banquers. Sanuy ens rep al restaurant Lázaro de Barcelona, la seva segona casa. En aquesta entrevista també ho fem, sense parar, això de parlar de bancs i de banquers. ( podeu comprar el llibre ací )

Els bancs són massa grans per caure, però es veu que els països no.
—Els bancs han aconseguit ser considerats sistèmics, com si això volgués dir ser ocells en via d’extinció que mereixen ser salvats. No han de ser salvats de res. Tant si són sistèmics com si són catòdics. Els bancs han aconseguit ser ‘too big to fail’ i ‘too big to jail’. Massa grossos per deixar-los fer fallida i massa grossos per tancar-los a la presó. I aquí tenim la doctrina Botín per a salvar el Santander, la doctrina Albertos per a salvar Fomento de Construcciones y Contratas. Són doctrines jurídiques que la justícia espanyola, pagada, ha elaborat perquè aquests senyors no vagin a la presó. El Botín, els Albertos, Alierta. Però si l’Alierta va fer servir informació privilegiada a borsa per comprar accions de l’empresa que ell presidia, la privatitzada Tabacalera! Doncs després, en lloc de tancar-lo a la presó, van i me’l fan president de Telefónica, l’empresa que més factura del país.

No toqueu gaire el cas de Catalunya Caixa.
—El desenllaç encara ha d’arribar. L’han adjudicat al BBVA. Ara investiguen Narcís Serra. Però ja abans el Costabella, el Todó, i tots aquests Déu n’hi do. Doncs vols creure que hi ha un tribunal que ha dit que tenen dret a la indemnització que es van adjudicar ells mateixos. Xifres astronòmiques! Mentrestant arruïnen l’entitat i es queden tan tranquils.

Les caixes són una especialitat vostra.
—La Caixa ja té una fitxa bancària a Madrid: en cas que hi hagués independència, ells es traslladen. Fainé no ha parat fins que no ha tingut més oficines de La Caixa fora de Catalunya que dins. La Caixa quan s’internacionalitza l’espifia perquè no saben idiomes. Van comprar l’Erste Bank, a Àustria. ‘Erste’ en alemany vol dir ‘primer’, però són els pitjors. També van entrar al China Bank, i s’han fotut una altra patacada. Allà on van, patacada. Mira, l’estafa d’André David Grebler i el Costabella, es va fer per Caixa de Pensions via Andorra. Les caixes són les reines de la condonació de crèdit. Ara tu imagina que ets fill de guàrdia civil i president de Caixa de Girona, i no dic noms. I resulta que dónes un crèdit a la filla d’un guàrdia civil del PP a Catalunya. I no dic noms. Si li condones el crèdit d’un pis que ara val el doble, ella per zero euros té un pis de molt valor. I amb aquest pis es compra un altre pis a Barcelona, a través d’un crèdit de la Caixa de Pensions. Ja hi som! I jo em pregunto: el Fainé condonarà també aquest crèdit? El regalaran a la senyora del PP? Perquè és un pis de 864.000 euros. Són més de cent milions de peles. Les caixes s’han dedicat sistemàticament a condonar, regalar i perdonar. I a comprar-se coses ells mateixos. Caixa Girona comprava els quadres de la galeria d’art… del president de la pròpia caixa! I perquè no es perdés cap pesseta la comissió de la venda se la queda la filla i el gendre. Les caixes, les caixes… així han acabat.

Dieu coses que semblen d’un militant de la CUP.
—Només des de l’economia de mercat es pot reactivar l’economia. Les solucions no poden venir de models veneçolans o bolivarians. Podem ja veurem com acaba. Ara ells són bons en el diagnòstic, i necessaris per regenerar-ho tot, per esborrar la pissarra de la maleïda transició que ha consagrat la paternitat i permanència del franquisme, de la Fundació Francisco Franco, dels qui reten honors i homenatges a la División Azul o a la Legión Condor. Home, que aquest em bombardava a mi, que no me’n recordo perquè era un infant. Van bombardar la fàbrica Elizalde, que era al costat de casa meva… Collons! Ara, la solució es troba des de l’economia de mercat. Però des d’un capitalisme popular, amb compassió, amb justícia social, amb ascensor social, del que ajuda els desvalguts, del que equilibra. És només des de la socialdemocràcia que es pot funcionar. Jo no veig que des del radicalisme es pugui. Tots els experiments que s’han fet de comunisme no han funcionat. A mi m’han acusat de ser un ‘socialdemòcrata de merda’, d’agent de l’imperialisme, gestor del capitalisme, mercaderia variada del socialisme. I sí senyor, i a ‘mucha honra’. Jo era això, i encara ho sóc. He ajudat el sindicalisme quan era pur i perillós. He ajudat a finançar vagues anant a buscar els meus contactes fins a Alemanya per parlar amb el sindicat metal·lúrgic. Això és ser socialdemòcrata i no els paios que van arribar al PSOE des del CEU, i des de les famílies franquistes. Com el Felipe i el Guerra, tots dos exemples d’això que explico. Mira, ara hi ha un llibre del general Monzón que ho diu: és Carrero Blanco qui aconsegueix que al congrés del PSOE de Suresnes guanyin Guerra i González, i liquidin tots els altres. Això ho he viscut jo en primera línia. Home, és clar que sóc socialdemòcrata!

Sou l’inventor de l’expressió ‘capitalisme Cibeles’ per a descriure el capitalisme espanyol. Com definiríeu el capitalisme català?
—Capitalisme caixer. La Caixa. La Caixa és un monstre d’una dimensió excessiva, que parasita i vampiritza un gran país. Si no tingués aquest pes mort al damunt, aquesta sangonera, que xucla les venes sense parar, seria un país extraordinari. I, malgrat tot, som un país exportable. Ara estem sota el jou i el pes d’una entitat que ho domina tot. Ho tenen tot controlat: els mitjans de comunicació, les empreses. Aigua, gas, electricitat. telèfon. El primer accionista de Telefònica és La Caixa. I el primer individual, fins que va arribar Alierta, era en Fainé. I Repsol. Ah, perdó… i el senyor aquest, el Rivera de Ciutadans, sense haver fet ni una sola hora d’advocat, amb el diploma acabat d’obtenir, resulta que ingressa a La Caixa i és designat assessor jurídic del president Fainé. Un paio que no havia fet mai d’advocat! El Fainé el designa, i al cap de tres mesos li dóna l’excedència i diu: vés a muntar un partit.

A veure, creieu que Ciutadans es va muntar des de La Caixa?
—Rivera va tenir la idea i La Caixa va dir compro. O un altre cas. El senyor Ayllón, secretari d’estat de Relacions amb les Corts. Saps qui és? Aquest té la categoria de director. A La Caixa. I se’n va a fer de secretari d’estat pel PP a Madrid. Què et sembla? I la infanta, i l’Urdangarin, i el pis de Washington, Ginebra i Sarrià…

Goldman Sachs també hi queda servit, en el seu llibre.
—Són els vampirs del capitalisme. Aposten contra els seus propis clients. Al seu home a Espanya, Guillermo de la Dehesa, que es va apuntar al PSOE, van acabar dient-li ‘Guillermo de la Derecha’. Aquest paio és el que em va citar per dir-me que la Disney o es feia a Pego, Alacant, o no es feia. Res de fer-se a Tarragona. Jo li dic: ‘Ja m’han dit que vénen a Tarragona.’ I em respon: ‘Aquí hi ha el secretari de Turisme, i jo sóc el d’Hisenda. Les ajudes que Espanya donava si venia Disney es condicionen al fet que vagin a Pego’, on la comissionista és Isabel Presley. Això em va dir. Doncs Disney se’n va anar a París, on s’ha arruïnat perquè no hi tenen el clima adient. Si haguessin vingut aquí hauria estat un èxit. Coses d’aquestes n’he viscudes a cabassos.

UE sí, o no?
—Jo que he estat europeista ‘avant la lettre’, graduat en estudis europeus per la Universitat de Torí, a Itàlia, i que em pensava que amb aquest títol entraria a la Comunitat com a tècnic, i que era del Centre d’Estudis Europeus de l’Institut Francès, on ens reuníem amb empresaris i polítics, i que vaig anar a Grècia a fer venir el qui va signar el Tractat d’Associació, el governador del Banc de Grècia; jo que m’he mogut en l’europeisme quan era clandestí, i que per mi era un ideal polític, et dic que avui, per mi, quan veig en què s’ha convertit la Comunitat, que se la fotin al cul. Francament. Si l’Europa de la qual parlem és la del Juncker i les 350 empreses que els rebaixa els impostos… Aquesta Europa no m’interessa. La Merkel no en té ni idea. El dia que va caure el mur de Berlín era a cal massatgista. I encara hi és. La Merkel, què m’ha d’explicar?

Quan escriviu els articles i com?
—Jo escric a mà i de matinada, quan no molesta ningú. Després la meva filla m’ajuda, i també el noi del despatx.

Citeu molt el Financial Times.
—Jo tinc fòbies i fílies. El Financial Times el llegeixo cada dia [i aquí se’l treu, en paper, de la seva butxaca esquerra]. Veus? Jo el compro a la papereria Bambi de Sarrià. Perdona, poca broma, és l’única papereria que tenia vivint a cinquanta metres de distància dos premis Nobel: Vargas Llosa i García Márquez. Quan jo anava a comprar el diari me’ls trobava. Ara noto que no em fan el mateix cas. Ha ha! Martin Wolf no me’l perdo mai, del Financial Times. I ara m’interessa molt la columneta del John Authers. És d’aquests que parteixen de l’anècdota del dia i l’expliquen d’una altra manera.

Llibres, també es nota que no pareu de llegir-ne.
—Ara repoesco lectures de joventut. Hi ha un llibre, ‘Political Parties’, de Robert Michels, de 1919. La degeneració dels partits polítics. Doncs això va a missa, avui. O un altre, ‘The Political Man’, capítol cinquè: el feixisme apareix quan cau la classe mitjana. Són coses que avui encara aguanten. Un altre exemple ‘L’Espagne catalane et le Maghrib aux XIIIe et XIVe siècles’, de Dufourcq. Un capellà francès de Tolosa. L’home explica què feia la Catalunya sobirana. Quan ens diuen que Catalunya és part d’Espanya des de sempre penso que s’haurien de llegir aquest llibre. Als segles XIII i XIV Catalunya deia a la Santa Seu: ‘Les croades aquí no, aquí sí. Els ports els administro jo. Les caravanes que travessen el desert les porten soldats de la Corona d’Aragó.’

Rebeu pressions pels vostres articles?
—A mi m’han fotut fora de tot arreu. No dels millors llocs no, de tot arreu. Catalunya Ràdio, catorze anys de tertúlia amb el Bassas. El més escoltat. Els tres tenors, en deien. Doncs fora. Van ser La Caixa i les autopistes, que sempre van junts. De l’Avui, també, tot i que després em van readmetre. Ara estic al Singular i de moment, no. Ha ha! Em volien posar el morrió, però de moment encara trobo lloc on puc opinar. I el llibre també és un exemple que encara puc parlar i dir la meva.

Francesc Sanuy: ‘Hem de fotre el camp, jo no aguanto més’ 

Publicada el 6 d’abril del 2015

Francesc Sanuy (Barcelona, 1936) acaba de publicar una autobiografia, ‘Diuen que tinc memòria‘ (Ediciones B). El llibre abasta els primers anys de la seva vida i fins als anys vuitanta. La gent que vulgui detalls de la seva obra de govern (va ser conseller dels primers governs Pujol) haurà d’esperar a un possible segon volum. En aquest primer parla de la seva infantesa en una Barcelona en plena guerra, dels anys d’estudiant a l’Espanya franquista, de l’expulsió de la Universitat i del seu periple per Itàlia, el Regne Unit i els Estats Units, on es va formar en universitats d’elit. Amb una prosa plena d’anècdotes brillants, Sanuy també parla de l’Àfrica, on va viatjar durant dos anys, de l’organització de fires a Madrid i Barcelona o de la feina de traductor a l’ONU, a Suïssa. Una vida de pel·lícula.

—Descriviu una Barcelona de postguerra on els nens de l’Eixample jugaven al carrer.
—Al bèlit, per exemple. El bèlit era una peça de fusta tallada amb una navalla. Tenia forma de dirigible Hinderburg. De zepelí. Agafaves una pala d’estovar la roba que et servís de pala, enlairaves el bèlit picant-lo i amb la mateixa pala l’entomaves al vol. Com una mena de beisbol. Gran joc, el bèlit. Un dia vaig arribar als EUA, com a estudiant becat, en una benvinguda amb altres estudiants de tot el món. Va sortir un noi de l’Índia que va explicar-nos el seu joc. El presentava com l’esport nacional dels joves a l’Índia. I era el bèlit. Quan em vaig aixecar, vaig agafar la pala, i vaig picar, l’indi aquell va quedar acollonit. ‘Nano, que això és el bèlit!’ Els musulmans van arribar a la península Ibèrica i a l’Índia el mateix any. El 711. Per tant el bèlit no és ni de l’Índia, ni nostre. És del Magrib, dels països musulmans del nord d’Àfrica, que el van exportar.

—Expliqueu que de nen vau passar sis mesos al llit.
—Un cardiòleg, el doctor Framis, va dir que tenia endocarditis. Repòs absolut. Afortunadament, al final era reumatisme poliarticular agut. Però els sis mesos sense sortit al carrer no me’ls va treure ningú. Estirat al llit vaig escoltar tota la col·lecció de discs del meu cosí Viladiu, vaig llegir ‘El tesoro de la Juventud’ i les novel·les de Salgari que el meu cosí portava de l’Argentina. En aquests mesos vaig aprendre moltes coses.

—El vostre pare era militant d’ERC. I tenia el despatx de gèneres de punt on ara hi ha la Casa Beethoven, la botiga de música a tocar del Palau de la Virreina.
—Mon pare no tenia l’espai a la botiga Beethoven, sinó a dalt. Ell va finançar la meva educació però no era un pare absorbent. Més aviat es mantenia en un segon terme, i deixava fer. D’una certa austeritat. A tocar de la Beethoven també hi havia els qui redactaven cartes per als analfabets que volien escriure a la família. L’experiència era que arribaves, passaves aquests ‘amanuenses’, arribaves a la botiga Beethoven, plena de partitures, i a dalt, a través d’una escaleta, mon pare hi tenia un magatzem majorista de gèneres de punt. Com que era a tocar del Palau de la Virreina, li va posar ‘Medias Virreina’.

—Dieu que de jove vau posar petards a la vaga de tramvies. Petards?
—Ho feia amb en Màrius Estartús, que es va morir fa poc. Vam estar junts a l’ONU de traductors. Érem dels músics, l’MSC (Moviment Socialista Català). Estartús era l’home d’acció, que passava fronteres, i s’emportava els originals de l’Endavant, que escrivia jo. Els petards els fabricava un de Sarrià que es deia Manic. Sabia fer un petard que, si el posaves a la via, quan venia el tramvia, paaah!: el podia fer descarrilar. Nosaltres no en vam fer descarrilar cap, però Déu n’hi do.

—Us acaben expulsant de la Universitat de Barcelona, on estudiàveu dret. I comenceu un pelegrinatge de formació acadèmica a Itàlia, el Regne Unit i els EUA, que us canvia la vida. A Itàlia, molt curiós, els caps de setmana els passeu amb sindicalistes i, entre setmana, conferències al Rotary Club.
—Perdona, conferències als dos Rotary Club de Torí. Les vaig fer amb el cònsol d’Espanya, amb elogis del govern de Madrid perquè vaig explicar-hi el pla d’estabilització. La dictadura s’adona que el camí és Europa, i que ha de canviar. Doncs ho van imprimir i publicar. Venien a sentir-me els Pininfarina i el Ghia, que feien les millors carrosseries de cotxes del món. I Leopoldino Pirelli, l’Arrigo Olivetti i el seu germà. O els Agnelli. I aquest qui és, preguntaven? Doncs jo era un nano de vint-i-pocs anys que llegia molt.

—Del viatge als Estats Units, què en traieu?
—Va ser l’hòstia. És avançar trenta anys les coses que després has hagut de viure. Viure-les en primícia. I estar en una llotja de prosceni. Venia en Nelson Rockefeller a fer un míting a la universitat i acabaves fotent-te un soparet amb ell. I quan venia en Martin Luther King a fer un míting, doncs passaves el plateret per recaptar fons per a ell. A la Universitat d’Ithaca, on vaig acabar de professor adjunt, hi havia una dona de vuitanta anys, que era la primera dona que havia estat ministra, la Frances Perkins. La ministra de treball del New Deal. La dona que va crear la seguretat social americana. Va ser la inspectora de treball de l’incendi del 1911, quan es moren totes les treballadores atrapades a dins. Des d’aleshores les portes als Estats Units s’obren cap enfora, no cap endins. La inspectora Perkins va fer això i la primera llei de la seguretat social. El dia que vaig tenir el meu primer sou, com a professor adjunt, vaig dir-li, miri què tinc? La targeta de la seguretat social. Ella ho havia fundat. I em va dir: ‘Aquest paper conservi’l sempre, perquè és el primer pas per a la ciutadania.’ I jo, a la meva filla, li he donat aquesta targeta. ‘Mai que vagin mal dades tu presenta’t als EUA amb aquesta targeta.’

—Parleu del vostre gran amic Armand Carabén. De fet, el llibre l’heu fet amb l’ajut d’un dels seus fills.
—De grans amics afortunadament n’hi ha més d’un. Jo tinc amics que els conec des de fa setanta-tres anys. I en Carabén és dels de fa cinquanta anys. Però gran amic, sí. Gran amic. Era divertit, enginyós, culte. Ell era d’una elit intel·lectual al voltant dels cotoners. Els Manel Ortínez, Riba Ortínez, cosí seu. Allà hi havia en Joaquim Maluquer, el gran ornitòleg.

—El llibre és ple d’anècdotes. Com la de Robert Mitchum jugant amb vós al futbolí durant un dels vostres viatges a l’Àfrica.
—Me’l vaig trobar a Zanzíbar, quan no era Tanzània encara, sinó independent. Jo muntava les missions comercials a l’Africa per a la Cambra de Barcelona. M’hi vaig passar dos anys, anant a l’Àfrica. Catorze països. A Zanzíbar a la nit es podia fer poca cosa. A Nairobi, millor. Recordo anar a un lloc tot decorat amb escultures africanes de fusta, i negres amb farbalans i timbals. I comencen: ‘Esperansa, tu no sabes bailar chachachá.’ Venir fins a Nairobi per a això… En Robert Mitchum s’avorria al bar de Zanzíbar, i hi havia un futbolí. Vols jugar al futbolí? A Robert Mitchum el vaig guanyar al futbolí, perquè n’havia après al carrer de Tuset. Ja ho veus, una amistat molt efímera, amb en Mitchum.

—Del capítol de l’Àfrica impressiona la idea següent: la descolonització de l’Àfrica va ser política, però no econòmica. Vós ho veieu en primera persona, això.
—L’espoliació de l’Àfrica, i els seus recursos naturals, no te relació amb la sobirania ni amb la independència. Té vinculació amb uns muntatges que hi havia, i encara hi són. Ara mateix, la De Beers Corporation, primer venedor de diamants del món, sud-africans blancs, aplica un sistema de tracte preferent als seus principals clients. Doncs la De Beer Corporation és propietat de l’Anglo-American Society.

—Brutal anècdota africana amb ‘lo Pepet’ de Vinaròs. Una pastera, però a l’inrevés: un de Vinaròs agafa la barca per anar a l’Àfrica des d’Europa.
—És possible que encara sigui viu, de tornada al casino de Vinaròs, jugant a cartes. És una autoritat, ara. Aquest home era un pescador que tenia deutes i era empaitat per creditors. La seva barqueta es deia ‘Lo Catalí’. Feia quatre metres i mig. I, veient que el volien embargar i que no podia pagar, va agafar el seu germà i va dir: ‘Hem de marxar d’ací.’ I enfilen cap a Gibraltar. ‘Hòstia, on anem?’ ‘Hòstia, no ho sabem, fugim dels creditors!’ I amb la barqueta van travessar l’estret de Gibraltar. I baixant baixant, per la costa oest de l’Àfrica, arriben a Lagos (Apapa), a Nigèria. Terra cristiana. Veu que la cosa està bé, es dediquen a pescar, i a cuinar a l’aire lliure. I els negres ho veuen. Els africans passaven fulles de palma amb un peix sec que venia del llac Txad. Allò, menjaven. I els negres van començar a menjar el peix fresc dels catalans. I van començar a comprar. I comprar. Al final frigorífics, vaixells grossos. Un imperi, va muntar. Ah, per cert, la subhasta del peix la feia en català. En català al mig de l’Àfrica. ‘Oh, ells tampoc no parlen la mateixa llengua. És un merder. A mi ja m’entenen.’ Ha ha!

—Expliqueu el pas per la Cambra de Comerç i transmeteu una idea: que es va usar el franquisme, en comptes de combatre’l.
—La constatació és que la dictadura, el règim, s’havia anat degradant i ella sola ja s’orientava, a través dels tecnòcrates, i tenien la gent que pensaven en els bancs de desenvolupament, pensaven en… Escolta, jo ara dic que Catalunya, veient com la tracta Espanya, ha de fer el ‘Catalexit’, que és una cosa anglosaxona: donar-se de baixa d’un club, o que et fotin fora del club. Però també pot fer el ‘Catalexodus’, que és el que hem de fer. Fotre el camp i que els bombin.

—Quan us feu independentista?
—A veure. Una cosa és allò per què pots lluitar a consciència, que saps que és viable o possible. I el nostre butlletí Endavant ja deia ‘Federació, Democràcia, Socialisme’. Només deia ‘federació’, perquè érem conscients que no teníem ni la més mínima llibertat. Però dins el cor sempre penses: cagum dena, quin país podíem haver estat. D’aquell sentiment, les coses han anat evolucionant. Per l’engany, la recentralització, el tracte discriminatori. Ara ha sortit en Mas-Colell i ha dit: ‘Som víctimes d’una asfíxia premeditada.’ Això ho va dir Ramon Trias Fargas fa trenta-cinc anys! Les tres paraules juntes. I si trenta-cinc anys després jo encara esgrimís la federació voldria dir que m’he equivocat. Per tant, quan te’n tornes? ‘Exodus’. És a dir: jo ja en tinc els collons plens. Jo no aguanto més. Que fotin l’AVE en un poble de vint-i-vuit habitants perquè és a prop de Zamora, on va néixer la ministra. Vint-i-vuit habitants i un AVE! Què és això? Això en un país al qual retallen l’estat del benestar, la sanitat pública, que et trituren la classe mitjana.

—Parleu molt poc de l’obra de govern. Sí que arribeu al 23-F. Resulta que sou amic de Guitérrez Mellado. Sempre coneixeu qui toca, en el moment adient.
—Guitérrez Mellado el coneixia d’abans. Mellado era el cap de compres de l’exèrcit espanyol. Mentre era a la Fira de Madrid vaig anar al ministeri i els vaig dir: ‘Vostès compren a l’estranger coses que es fabriquen a Espanya. No són uns patriotes. Vinguin a la fira de mostres en comissió de compres.’ I ens vam fer molt amics. Molt. Pensa que l’endemà del cop d’estat, el 24-F, Mellado va venir a Barcelona convidat per mi. Per consolar-lo.

—Per consolar-lo?
—Perquè a Madrid després del 23-F l’insultaven. ‘No els aguantis ni un minut més’, li vaig dir. El vaig portar a sopar, el primer dia, a casa d’en Pere Duran i Farrell. Duran pensava en gran. És qui va posar la Hispano Francesa Energía nuclear. Jugant la carta de la ‘grandeur de la France’. Gairebé ens ho van regalar. Jo vaig organitzar la fira de l’energia atòmica a Barcelona. I van venir totes les empreses mundials. I ara aquí foten firetes. No són fires. I si em dius el mòbil… Això és quan la fira fa de ‘meublé’, i lloga el llit als caps que organitzen la fira segons els seus interessos. Punt. Cosa que està molt bé, dóna riquesa a la ciutat, i em trec el barret. Però això no és política comercial pròpia. Ni pensar-hi. El 87% de les peles que recapta la Fira, avui, són de lloguer d’espais. De rentar els llençols.

—El llibre té grans anècdotes. Com quan us disfresseu de bisbe pel dia de Sant Nicolau, celebrant la festa a casa de Johan Cruyff.
—Jo hi anava cada any el dia de Sant Nicolau. Amb el fill del cònsol d’Holanda, el president de la Phillips, de la Seda de Barcelona. Els holandesos celebraven la festa de Sant Nicolau. La tradició holandesa diu que Sant Nicolau ve d’Espanya. Aquest era jo. Em vestia de bisbe a casa d’en Neeskens i ho celebràvem a casa d’en Cruyff. Sortia al carrer, vestit de bisbe, amb la barba i un bàcul. I la gent: mira, mira. I em pensava que em miraven a mi. I no. Era mira, mira el Neeskens! A mi no em fotia cas ningú. Ha ha!

Patronal i sindicats de l’estiba pacten desconvocar 5 dels 8 dies de vaga previstos

ACN Barcelona.-Patronal i sindicats del sector de l’estiba han acordat desconvocar cinc dels vuit dies de vaga que havien anunciat els treballadors. En concret s’han anul·lat les dues jornades que s’havien de celebrar aquesta setmana i les tres de la setmana vinent. Queden activades de moment les aturades del 5, 7 i 9 de juny, tot i que les dues parts s’han emplaçat a seguir negociant per intentar arribar a un acord que permeti fer enrere també aquestes tres jornades. Fonts dels treballadors han explicat que hi ha hagut avenços pel que fa al manteniment de les plantilles i que han vist una patronal “forta i amb capacitat per arribar a acords”. Les dues parts també instaran al govern espanyol a desenvolupar tan aviat com sigui possible el reglament que ha d’articular el nou Reial decret llei aprovat la setmana passada.

De moment, la patronal mantindrà una reunió interna aquest dimarts i en paral·lel els treballadors faran assemblees. Les trobades serviran per valorar els avenços assolits aquest dilluns i per marcar estratègies a seguir en reunions futures.

Pàgines