Vilaweb.cat

Les portades del dilluns 20 de novembre de 2017

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Proclames de Llibertat: Laia Martinez i Lopez (Laia Malo)

Laia Martinez i Lopez (Laia Malo)
És poeta, músic i llicenciada en traducció de rus. Ha publicat quatre llibres de poemes, el darrer dels quals Afollada, i és la meitat de Jansky, duet d’electrònica de recorregut internacional, en el qual canta i toca versos propis.

Fa dies que crides pels carrers que no tens por.
Prò arribes a casa ―i no pots cantar.
Esdevindrem alquimistes
i dels temors, en farem flors:
escrius la consigna a les pancartes.
Prò arribes a casa ―i no pots cantar.
Què coi en sabem, de l’alquímia, nosaltres?
Què coi en sé, jo, del pes de l’or, de la substància?
Per fer l’experiment, pintem ben gran als murs
que valen el mateix totes les ànimes.
Prò arribes a casa ―i no pots cantar.
Aturarem la fam penjant els davantals
i resistint el setge amb pa i formatge:
etzibes la resposta que ha de salvar el món.
Prò arribes a casa ―i no pots cantar.
I sola, arraulida al racó de la pregària,
obres la boca en desesper i demanes:
per què tanta veu, si no us puc dar consol?

3 novembre
LML

Turull: ‘Tercer cap de setmana a la presó. Enorme sentiment de gratitud per tantes mostres de suport’

El conseller Jordi Turull ha fet arribar un missatge diumenge al vespre des de la presó madrilenya d’Estremera. ‘Tercer cap de setmana a la presó. Enorme sentiment de gratitud per tantes mostres de suport’, ha volgut agrair Turull a través del seu compte a la xarxa social Twitter. ‘Som i serem dignes de tots vosaltres’, ha reblat el conseller de la Presidència i portaveu del govern, que forma part de la candidatura de Junts per Catalunya liderada pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Missatge de Jordi Turull:

"Tercer cap de setmana a la presó. Enorme sentiment de gratitud per tantes mostres de suport. Som i serem dignes de tots vosaltres"

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) November 19, 2017

 

La desintoxicació sobre l’ajuda russa i una entrevista a Germà Bel, a la portada de VilaWeb Paper

L’estat espanyol intenta tapar la seva mala gestió del conflicte català culpant a Rússia d’ajudar a Catalunya, malgrat que, en realitat, Putin dóna suport a Rajoy. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb l’economista i ex-diputat de Junts pel Sí Germà Bel, que ha parlat amb Pere Cardús.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, els Mails Oberts de Joan-Lluís Lluís i Pau Vidal i el text literari ‘Closcadelletra’ de Biel Mesquida, que avui ha arribat al número cent. També un reportatge de Roger Cassany sobre les dotze hores de glosa a Artà.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Closcadelletra (C): Esser viu és esser feliç

Fa un sol net de novembre que convida a la contemplació dels nervis de les fulles dels caquiers, vermellterroses i benèfiques, just abans que caiguin.

Voldria escriure amb el tret precís, l’enquadrament lúcid i un sentit agut de l’insignificant com la comtessa de Boigne, bondadosa i intel·ligent, que ho sabia tot dels passadissos d’onze regnes que separen l’Ancien Régime de la fi del Segon Imperi. Aquesta ‘femme savante’ ens diu que el món és una comèdia per a l’home de cap i una tragèdia per a l’home de cor.

I si ets cap-i-cor?

Som davant una pintura, la Roca solitària,  de Shitao (1642-1707), i no em basta mirar-la: la respir, l’escolt, la faig entrar dins mi, la toc, la llegesc, la visc, la bec. Convoc tots els sentits perquè no vull deixar res per verd.

Som davant l’esplendor de rovells i esquelets del jardí. Sent com les sabes flueixen i com, alhora, les acaron. Som els brancatges nus i les fulles podrides, el cuc de terra i l’humus del bosquet, el detall i la immensitat. M’enlair en la visió, aterr en l’execució.

Immobilitat i rapidesa.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

La clau que obri totes les dreceres.

El meu quadre es torna germà del de Shitao: ell escriu amb tinta, jo dibuix amb paraules. Ell viu en el món, però s’allotja de bon de veres en la pintura. Jo, que seguesc les seves passes, voldria habitar la casa de la paraula.

En la lenta maquinària que mou el paisatge puc sentir la fua de l’univers.

Tenc visions instantànies que no s’acaben mai. Dins el tret del plomí en el paper descobresc infinites metamorfosis i una fruïció inconcebible. Les muntanyes i el mar allà enfora em diuen que parli d’ells: neixen dins mi i jo dins ells.

Una conversa a la vorera del buit em produeix un ensenyament mut.

No vull separar immanència i transcendència, realitat i representació.

Sé que la ressonància va més enllà de la paraula.

Amb aquest escrit intent apaivagar el renou i el furor de la història, la xerrameca i l’agitació de l’actualitat, els clixés, els drames, les mentides, els combats, els negocis, les generositats, els càlculs, les hipocresies, les innocències, les nobleses, les violacions…

Assaboresc la ciència dels alens vitals i sé que la mirada no ha d’amagar la visió.

Per la mirada que sap veure tot és música, tot és cant: perquè són fràgils, peribles, esclatants i furtius aquests instants, duren, i el temps alienat s’esborra.

Cap pretensió, cap èmfasi, cap proclama, senzillament un viatge immòbil.

Tret de ploma que es beu el silenci.

Europeus, Franco no ha mort!

Abans d’escriure un article per a Vilaweb, quan creo el document, li poso un títol provisional i la data en la qual ha de sortir. Tocava, doncs, posar la data d’avui: 20-11-2017 però, en lloc d’això, i sense adonar-me’n, vaig escriure 20-11-1975. Ah, vaig pensar en veure-ho, el meu subconscient sap de què vol que parli. Però què es pot dir de tan fastuosa data que no hagi estat dit mil vegades? M’ho penso una mica, doncs. Per començar em sembla que valdria molt la pena, algun dia, fer una enquesta a la gent que tenia edat de raó el 1975 perquè expliquessin fil per randa què van pensar, què van sentir, què van fer el dia que va morir Franco. Seria una llàstima que la imposició suau però real d’allò políticament correcte fes pensar a les generacions futures que, aquell dia, tot va ser o desolació o silenci prudent. Que els esclats de joia i les celebracions xampanyitzades només són llegendes d’un temps, d’un país. Recordo com, fa una desena d’anys, un polític català que llavors era a la primera línia i que en privat no dubtava d’explicar que cada 20 de novembre obria una ampolla de cava, va dir a la televisió que aquell dia no feia res particular perquè «mai no cal alegrar-se de la mort de ningú». I un be negre amb una pota de fusta. Les celebracions que van tenir lloc a Catalunya –suposo que també a Espanya– quan l’ogre va dinyar-la fan part de la història, i, per tant, haurien de ser recollides i analitzades per sociòlegs, historiadors o periodistes perquè, si no, la història de Catalunya –suposo que també la d’Espanya– és incompleta.

Aquesta és la part de recuperació de la memòria que em sembla important que es dugui a terme. Però la gestió del 20 de novembre com a aniversari feliç no és només una gestió històrica sinó també del present. Avui només qui no vol entendre-ho no sap que el franquisme continua influint sobre la política espanyola no només per mitjà d’una constitució escrita sota la vigilància de militars franquistes sinó també de les graelles de comprensió del món i del poder d’una part molt significativa dels polítics espanyols, i d’uns quants de catalans. El franquisme palpita i condiciona encara avui la vida de milions de persones a Catalunya i a Espanya. Només aquest pòsit ideològic explica l’existència de presos polítics i d’exiliats. I tots hem vist fins a quin punt costa de fer-ho entendre a fora. La idea comuna dels europeus és que Espanya és un país democràtic com qualsevol altre, que té, a més, la virtut de no tenir cap partit polític important que sigui de l’extrema dreta. Un país exemplar, podríem dir. És clar que la violència d’estat de l’1 d’octubre va començar a esquerdar aquesta percepció que, malgrat tot, continua essent majoritària. Em sembla que per ajudar a donar una imatge més real d’alllò que és l’Espanya d’avui, caldria, per exemple, explicar de manera més sistemàtica que el cadàver de Franco no va ser cremat i dispersat a l’alta mar, o enterrat en una tomba sense nom sinó que està soterrat en un monument faraònic que pertany a l’estat i que és visitat cada any per centenars de milers d’espanyols, amb curiositat o devoció. Potser al Principat no se sap prou que fora d’Espanya és un fet molt poc conegut. Recordo molt bé el xoc que vaig sentir, devia tenir vint i pocs anys, quan vaig saber-ho. Recordo el fàstic i el mareig. Un fàstic i un mareig que milions d’europeus podrien sentir també i a partir dels quals podrien fer-se preguntes serioses sobre el grau real de democràcia d’Espanya. Caldria explicar també que la Fundació Francisco Franco no només és legal sinó que rep subvencions públiques. Caldria explicar-ho molt, i pertot arreu, perquè tampoc no se sap gairebé gens. I, és clar, ensenyar els braços alçats i les creus gammades, que estan prohibides gairebé a tots els països d’Europa. Són arguments que potser són políticament menys rellevants que els articles de la constitució que el govern espanyol no respecta o que la realitat de la corrupció endèmica que corca totes les institucions espanyoles, però són arguments impactants justament perquè són fàcils de comprendre immediatament. Fulgurant. No demanen, per ser integrats i entesos, ni moltes explicacions ni molts coneixements previs. El xoc és immediat i aquest xoc pot obrir moltes consciències. Mentre que celebrar la mort de Franco només es pot fer un cop l’any, aquesta pedagogia fàcil cap a fora pot ser permanent. Ha de ser permanent. És una de les maneres de fer evident el «contrast moral» del qual ahir mateix parlava Andreu Barnils a VilaWeb. Com més entengui el món que el franquisme encara impregna Espanya més entendrà que Catalunya no vulgui formar-ne part. Com va escriure Joan Brossa, «ha mort el dictador més vell d’Europa. Una abraçada, amor, i alcem la copa!», però les seves obres queden vives i els seus hereus se senten cada vegada més segurs per a aplicar les seves lliçons.

Desintoxicació: Rússia dóna suport a Espanya, no pas a Catalunya

Tot això que ha passat aquests darrers mesos a Catalunya és culpa de… Rússia! Per més increïble que pugui semblar, aquesta és la tesi que repeteixen des de fa dies alguns mitjans espanyols, com ara El País, i que el govern espanyol intenta aprofitar tant com li és possible –no sense problemes evidents com el ridícul que va fer la ministra de Defensa en una conversa enregistrada amb uns humoristes russos que es van fer passar pel ministre de Defensa de Letònia.

La maniobra és molt evident. La repressió contra els ciutadans del primer d’octubre i les mesures de presó per als membres del govern català han fet molt de mal a la imatge d’Espanya, sobretot a la resta de la Unió Europea. Tot i que els governs europeus li han fet costat de manera majoritària, les opinions públiques han estat molt crítiques. Per a intentar netejar-la, primer van fer córrer que moltes de les imatges de la repressió contra el referèndum eren falses. Això no va funcionar i el ministre Dastis, sobretot, va haver de respondre unes entrevistes duríssimes, com ara aquesta de la BBC o aquesta altra de Deustche Welle, en què l’entrevistador el va deixar sense arguments unes quantes vegades.

La pista russa apareix com un recurs d’emergència. Donar la culpa a Rússia és una manera de suavitzar o, fins i tot, negar la mala gestió que ha fet el govern espanyol de la crisi catalana. I té dos grans actius que intenten aprofitar. El primer és que no cal demostrar res. Com que l’acusació que Rússia interfereix en els afers occidentals és una acusació generalment acceptada, no cal ni tan sols donar-ne cap prova, n’hi ha prou d’ensenyar unes quantes piulades. I el segon actiu és que aquest és un invent que molta gent de la resta de la Unió Europea està disposada a comprar, perquè ja li va bé. La realitat, però, és que Rússia no solament ha estat favorable a Espanya durant tota la crisi sinó que ha estat un dels pocs governs europeus que no han criticat gens la repressió del dia del referèndum. La intoxicació, això, no ho pot amagar.

Rússia és un dels pocs països que dóna suport a la repressió espanyola.
El 28 de setembre, uns dies abans del referèndum, la portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers rus, Maria Zakhàrova, va fer una declaració que no va deixar espai per a cap dubte (versió en rus  | traducció automàtica al català). Va afirmar que Rússia entenia que la qüestió catalana era un afer intern espanyol que havia de ser tractat tenint en compte el marc constitucional. ‘En les nostres relacions amb Espanya mantenim el principi incondicional de respecte a la sobirania i la integritat territorial d’aquest país’, va dir.

Fins aquí Rússia es va comportar com la gran majoria dels estats europeus. Però després de la repressió del dia del referèndum la seva reacció no va ser com la de la resta d’estats europeus, perquè va donar suport a la repressió i no va criticar de cap manera l’actuació de la policia espanyola. I així, el cap de premsa de Vladímir Putin, Dmitri Peskov, no tan sols va dir que continuaven considerant que Catalunya era un afer intern espanyol sinó que va afegir que no criticaven l’actuació de la policia espanyola (versió en rus | traducció automàtica al català) ‘per la mateixa raó que Rússia no accepta crítiques sobre els mètodes de treball de les agències de seguretat russes’. Aquells dies, la majoria dels governs europeus van condemnar l’ús de la força contra els votants catalans i un dels molts pocs països que no ho van fer va ser Rússia.

El País s’inventa la ingerència russa …abans del referèndum
Quina explicació té, doncs, que Espanya acusi Rússia de donar suport a l’independentisme si Rússia és un dels estats més favorables a Espanya? L’única explicació raonable és que es faci servir aquesta hipotètica trama russa per negar la realitat de la repressió i confondre els crítics, especialment aquells que provenen d’uns altres estats de la Unió Europea.

La hipòtesi segons la qual Rússia interfereix a favor de l’independentisme comença amb un article del diari El País, un dels més actius pel que fa a la difusió d’aquesta mena de rumors. Es tracta de l’article ‘‘Hackers’ rusos ayudan a tener activa la web del referèndum‘. L’article es publica abans del referèndum i assegura que s’ha trobat la connexió russa a partir de dos fets. El primer és que l’informàtic valencià detingut per haver clonat la pàgina web del referèndum, Daniel Morales, té un bloc en el qual hi ha una entrada del mes de maig que diu que ‘Putin estima els hàckers’. Considerar que l’entrada d’un bloc d’un informàtic valencià és la connexió de l’independentisme amb el Kremlin és ridícul. Però encara ho és més el segon fet. Els periodistes d’El País afirmen que moltes còpies de la web del referèndum són en servidors russos, i ells mateixos expliquen per què. Un policia, anònim com sempre, els explica que és habitual que es registrin a Rússia ‘i a països asiàtics que eren membres de l’URSS’ webs de les quals es vol evitar el tancament per la senzilla raó que no hi ha ‘convenis de col·laboració i les nostres comissions rogatòries són paper mullat’.

L’article no va tenir èxit, llavors, però ara ha esdevingut la base de la intensa campanya propagandística desencadenada per alguns mitjans espanyols. Finalment, el mateix govern espanyol i tot n’ha fet ús, tot i que això li ha creat alguns problemes amb la Federació Russa. Per exemple, l’ambaixada russa a Madrid ha publicat aquests dies dues notes molt dures contra el diari El País i les teories de conspiració que fan servir un to gens diplomàtic (primera nota i segona nota). En ambdues l’ambaixada remarca la incongruència més gran de la posició del diari que, durant unes quantes dècades, va ser un referent a l’estat espanyol. Aquesta incongruència és el menysteniment de les declaracions oficials i la decisió de fer servir la reacció de la premsa russa com si fos la oficial. És cert que alguns mitjans russos han estat molts atents a la realitat catalana i molt crítics amb la repressió, però això també ha passat amb els mitjans britànics, francesos, italians i alemanys i, en canvi, ningú no ha considerat que això definís la posició oficial d’aquests països.

En qualsevol cas, la maniobra de distracció ha crescut fins al punt que el ministre Dastis n’ha parlat a la Unió Europea, en una polèmica intervenció que els mitjans espanyols han volgut presentar com la prova que la Unió comprava la tesi segons la qual tot allò que passava a Catalunya era culpa de Rússia. La realitat, però, és ben diferent.

La Unió Europea no veu cap rastre d’intervenció russa en el cas català.
I ho és perquè la Unió Europea té un observatori sobre la intervenció russa en afers dels estats membres de la Unió Europea i fins avui no hi ha registrada cap intervenció que faci referència a Catalunya. Ni una.

EUvsDisinfo és un servei creat per la East StratCom Task Force, una unitat especialitzada de la Unió Europea creada el març del 2015 amb la tasca explícita de combatre la desinformació que arriba des de Rússia. Pertany al Servei d’Acció Exterior de la Unió Europea i analitza cada dia les ingerències russes en els estats membres de la Unió Europea.

La pàgina web té un catàleg de notícies i avisos sobre les intervencions russes en els estats europeus. Segueix els mitjans russos i en comenta les notícies, per exemple ací (versió en anglès. Aquesta web no permet una traducció automàtica al català) hi ha el text sobre la reacció dels mitjans russos al referèndum català. Al mateix temps, però, coordina i difon la informació sobre els casos d’interferència de Rússia en els afers interns de la Unió Europea i, com es veu en el gràfic capturat el diumenge 19 de novembre, no hi ha registrada cap activitat relacionada ni amb Catalunya ni amb Espanya. De la mateixa manera, cap dels 1.368 casos de desinformació russa sobre estats de la Unió Europea d’aquest darrer any que té catalogats tampoc no tenen res a veure amb Catalunya.

Som nazis?

La dinàmica entre trinxeres és pendular: tic, ells ens ofenen/amenacen/agredeixen i nosaltres ens indignem/ens en burlem/els ignorem; tac, nosaltres ens en fotem, ells ens insulten. No sé si s’han entès les armes de cadascú: ells burxen amb canons, nosaltres amb plomes de fer pessigolles. Ho diré amb una piulada, que s’entén millor. Un encaputxat (vull dir un anònim) acusa els catalans de ‘supremacistes’ i una certa Cris li contesta: ‘Saberse mejor que el que usa la violencia para convencer no es tan raro, eh?’ Ara sí? Encara ho puc dir més clar: l’espanyolisme dispara, el sobiranisme acota el cap.

En aquesta dialèctica de sords, el top dels insults que ragen constantment de ses joliues boques és ‘nazis’. És el que triomfa més. Més que fascistas, insolidarios, xenófobos o golpistas, que perboquen des del cunyat més bavós fins a presumptes intel·lectes com Andrés Trapiello. ‘Nazis’ és el seu preferit. Els agrada tant escopir-nos-el que Jordi Borràs fins i tot va publicar una foto d’una mani espanyolista després de l’1-O on un individu amb una greu gammada tatuada al clatell sostenia un cartellet que deia: ‘ANC NAZIS’. El ris arrissat. Com és que els agrada tant? Pot ser que s’activi un mecanisme semblant al dels masclots estil ‘la Manada’, tan abundosos, que tracten les senyores que voldrien haver de guarras i zorras?

Nosaltres, quan ens ho sentim, veiem tan clar que és allò de ‘digue’m de què m’acuses i et diré de què peques’ que ni en fem cas. Però… i si tinguessin raó? I si realment fóssim uns nazis? Nazis somrients, innocus, però aris al cap i a la fi. Al capdavall, és ben veritat que ens encanta organitzar-nos, omplir carrers amb multituds, fer coreografies… Bé, al COI també li agrada, és cert: només cal veure les cerimònies que munten per les Olimpíades. Deuen ser igual de tercerreichistes que natros, suposo.

No perdem ocasió per demostrar la capacitat organitzativa que tenim. Tan cofois que n’estàvem… Mira això del viatge a Brussel·les, per exemple. Va ser llançar la idea i al cap de no res internet, Twitter i Facebook ja bullien d’iniciatives per a muntar autocars, grups de viatge, expedicions… És veritat que ells també ho fan, si més no quan toca mani espanyolista a Barcelona. Però no se’n surten tan bé, es nota que s’hi posen d’esma, sense il·lusió. Com a nazis, són uns aficionats.

O, si no, guaita la famosa entrevista al ministre Dastis al canal alemany. Encara no l’havien acabat de penjar que un usuari ja demanava subtítols i, com per art d’encanteri, immediatament van aparèixer voluntaris per a fer-ne la traducció, per a acoblar-los, per a allò que fos… Nazisme digital en estat pur.

Per acabar-ho d’adobar, només falta que alguns corresponsals estrangers ens ho alabin públicament, com ja passa des de fa unes quantes Diades. ‘Milions de manifestants i ni un sol vidre trencat’, ‘Admirable el pacifisme de les reivindicacions catalanes’… Necessitats com estem que el gran germà europeu ens digui macos i ens acaroni, lloances com aquestes són un estímul de reforç fortíssim. Acabaríem fent una Diada cada dia, si ens ensabonessin gaire més.

Mirat així, des d’aquesta òptica goebbeliana, és obvi que això que anomenem teixit associatiu, aquesta fal·lera tan autòctona d’apuntar-nos a caus, esbarts i centres excursionistes, o a gremis, associacions empresarials, organitzacions cíviques i clubs d’esbarjo, centres de treball i iniciatives solidàries o de compromís amb mil causes perdudes o per perdre, tot aquest desfici per a fer activitats de grup no és sinó una pulsió nazi. Entrenament per a quan arribi el gran dia en què marxarem sobre tot el planeta fent el pas de l’oca…

Ai, senyor… Quin mal hem fet que hàgim d’aguantar tanta estultícia? És evident que un acudit com aquest només pot sortir d’una ment avesada a interpretar el món a partir de l’enfrontament. Només qui entén la diferència com un conflicte, com un embat que es resol amb un guanyador i perdedor, pot acusar el poble català d’aquesta monstruositat. Que seria tant, perquè ens entenguem, com titllar l’espanyolisme de demòcrata.

Morts

Les declaracions de Marta Rovira en què deia que el govern havia rebut l’avís que l’estat espanyol estava disposat a causar morts després de la declaració d’independència han desfermat una enorme polèmica. La secretària general d’ERC ha rebut acusacions i amenaces de tota mena i el govern espanyol i els partits unionistes l’han acusada –i han acusat tot l’independentisme– d’inventar-se l’amenaça per a tenir –diuen– una excusa que justificàs l’actuació del govern català el 27 d’octubre. No podíem esperar-ne res més, és clar.

Rovira ha posat tres noms sobre la taula (Ribó, Urkullu i Omella) i ha dit que tots tres van advertir que l’estat estava disposat a desfermar un enorme nivell de violència. Omella ho ha negat i Ribó ha explicat en detall què va dir, sense esmentar la paraula ‘morts’. Urkullu, molt en la seua línia, calla.

Des del 27 d’octubre han circulat moltes informacions, molt concretes i detallades en alguns casos, sobre què va passar durant aquelles hores. Algunes d’aquestes informacions encara no s’han pogut contrastar adequadament per dificultats evidents i perquè conformen un trencaclosques complicat, amb moltes peces per encaixar. Estic segur que és un afer que acabarem sabent fil per randa, però ara com ara, amb l’anàlisi de les declaracions i les dades que sabem, ja n’hi ha prou per a afirmar que d’amenaces n’hi hagué i que, de fet, només unes amenaces molt excepcionals poden explicar què va passar i la reacció del govern català després de la declaració d’independència.

Tinguem present, sobretot, que el president Puigdemont en va parlar amb molta claredat i rotunditat en la primera explicació sobre els fets, el dimarts 31 d’octubre, ja a Brussel·les. En aquella compareixença, el president de la Generalitat va dir: ‘Aquest govern hauria pogut optar per forçar els funcionaris fidels al govern a iniciar una disputa per l’hegemonia, però ha preferit garantir que no hi haurà enfrontaments, que no hi haurà violència. No es pot edificar la República de tots des de la violència. Si l’estat espanyol vol edificar el seu projecte des de la violència serà decisió seva, però no ens pot arrossegar a un escenari que el moviment sobiranista ha rebutjat de manera consistent, com hauria de fer tot demòcrata.’

El contingut de la intervenció és inequívoc. Tothom entén a què fa referència. Vist des d’avui, a més, crida molt l’atenció que en aquell moment no fos respost per ningú. Els mateixos que ara acusen l’independentisme d’inventar-se una amenaça que diuen que és inexistent curiosament no ho van fer aquell dia, un detall gens anecdòtic. I igualment cal dir que els qui asseguren que les afirmacions de Rovira són un discurs improvisat, que apareix ara per mirar de justificar l’actuació del govern aquells dies tornen a manipular els fets. Perquè ningú no pot discutir que aquesta, precisament, va ser la primera explicació que es va donar.

Però la cosa que més sorprèn és que es vulga negar fins i tot la credibilitat de l’amenaça. Perquè sembla que va haver-hi amenaces concretes i també actuacions molt directes que indiscutiblement caldrà documentar abans de publicar-les. Però és evident que hi ha unes altres amenaces i actuacions que són documentadíssimes i públiques.

El recurs a la violència per part de l’estat espanyol no s’ha amagat en cap moment. Sobre això, hi ha declaracions inequívoques, com les de la ministra Cospedal una vegada i una altra. Sobre això, hi ha comentaris molt directes de polítics unionistes (com ara Luís Garicano, de Ciutadans, que diu que hauria pogut haver-hi morts). Hi ha dades com les que s’han anat destapant aquests dies de moviments de tropes i armament. Però per sobre de qualsevol altra cosa hi ha la constatació que des del mes de setembre la violència és la base de l’estratègia espanyola a Catalunya. Què va passar el primer d’octubre, si no? La violència que vam viure al carrer va ser enorme. En aquest cas, la dels uniformats. Però és que la violència dels de paisà no s’ha aturat ni un moment. A cada manifestació hi ha actes violents i agressions.

Algú dirà que Marta Rovira és la primera que ha fet servir el mot ‘morts’ i que això és elevar un grau les acusacions que va fer des del primer dia el president Puigdemont. Jo no ho crec pas. Quan Puigdemont diu ‘aquest govern hauria pogut optar per forçar els funcionaris fidels al govern a iniciar una disputa per l’hegemonia’, i ho relaciona amb la violència, és ben senzill d’entendre que fa referència als Mossos i a un possible enfrontament amb la policia espanyola que no era en absolut descartable –de fet, va haver-hi un incident a la incineradora del Besòs que molta gent va considerar ja un enfrontament entre totes dues policies. I si el president parla d’un enfrontament entre dues policies armades, aleshores la possibilitat que hi hagués morts –tothom ho pot entendre– és evident.

Siga com siga, digueu-me, a més, quina explicació tindria que el govern que ja va resistir la violència de les porres i les càrregues durant el referèndum, aquell que va suportar les detencions de càrrecs dels seus departaments, acceptàs, de sobte, un camí diferent i renunciàs a resistir i desplegar la República, després d’haver-la proclamada. Quina explicació tindria si no fos perquè fent-ho haurien posat en risc alguna cosa encara més important i greu, i això poden ser poques molt poques coses ja, vides. Perquè és un canvi d’estratègia radical, i de conseqüències gravíssimes. Un canvi tan gran què només s’explica si la violència que els anunciaven era molt més intensa que la que havien hagut de suportar només dies abans i si el nivell de l’amenaça, per tant, no era igual que el que ja havien viscut, sinó tan i tan superior que es feia inacceptable.

[VÍDEO] La glosa, més jove, viva i reivindicativa que mai

‘Quan una tradició que era quasi morta es revifa és perquè socialment esdevé necessària.’ D’aquesta manera la glosadora mallorquina Cati Eva Canyelles explica el renaixement i la força de la glosa, el cant improvisat, a tot el país, aquests darrers anys. Per Mateu Matas, més conegut per Mateu ‘Xurí’, un dels glosadors amb més prestigi a Mallorca, el bon moment que viu la glosa tampoc no és casual: ‘Ha sabut recuperar una de les funcions bàsiques, que és la crítica social, com a eina de lluita contra el poder.’ I també per això, explica, ha captivat joves de tot el país, perquè han entès que poden comunicar-se, protestar o defensar-se a través d’aquest llenguatge efímer, contundent i divertit alhora. ‘Si la glosa va ser a punt de desaparèixer és perquè els poderosos, per por d’allò que pot expressar, van voler-la transformar en quelcom folklòric, i convertir el glosador en un bufó que entretenia i prou; per sort, no ho han aconseguit i en són la prova tant les gloses que es fan com la nova fornada de glosadors.’

La trobada de dotze hores de glosa que es féu pocs dies enrere a Artà (Mallorca), i de la qual ‘Xurí’ és l’anima, fou una clara demostració d’aquesta vitalitat i també d’aquest caràcter reivindicatiu. Bona part de les cançons van tractar sobre els presos polítics, el 155, la independència o la condemna del raper mallorquí Valtonyc per injúries a la corona espanyola. Vegeu-ho en aquest reportatge en vídeo, que també inclou un recull, forçosament petit, de les gloses que es van cantar durant dotze hores a Artà:

El país sencer
La glosa, d’una altra banda, és un art que d’una manera natural aplega tots els territoris del país, cadascun amb la pròpia variant de cançó, com també es féu ben palès a Artà. ‘La glosa és com la llengua, ens uneix tots i alhora té la riquesa de les varietats locals’, explica el glosador mallorquí Macià Ferrer, infermer de trenta-set anys, per a qui la glosa és ‘un sistema de vida, de valors, de defensa d’identitat i de dignitat’.

Margarida Joanmiquel, glosadora de Girona i de l’associació de glosa principatina Cor de Carxofa, explica que la glosa ha significat per a ella i per a molts altres companys el vehicle principal per al descobriment del país sencer. ‘En el meu cas, ja sabia fins on arribava el país, però a través de la glosa l’he pogut conèixer de veritat, tractant les persones i viatjant; per mi, la glosa ens uneix i ens vertebra com a país com no ho ha sabut fer cap altra cosa, ni cap televisió ni cap ràdio.’

El futur de la glosa, a debat
La marató de dotze hores de glosa es fa cada any, d’ençà del 2007, i la d’enguany a Artà, organitzada per l’associació Glosadors de Mallorca, va servir també per a reflexionar sobre el futur de la glosa i per a prendre’n el pols, justament ara que viu un moment tan bo, en una taula rodona amb tots els territoris representats. ‘És un debat necessari’, explica Laia Pedrol, glosadora de Sabadell i de Cor de Carxofa, ‘perquè cada territori ha viscut la glosa de manera diferent i el debat entre tradició i innovació ara és ben viu; potser caldria convenir què volem que sigui la glosa, si volem que sigui cultura entesa com una fita o si volem que sigui cultura entesa com a procés’. Per a Miquel Truyol, glosador menorquí, ‘assegurar el futur de la glosa implica entendre-la no com el manteniment d’una tradició passada, sinó com quelcom que transforma i que es transforma, que s’ha d’actualitzar i que cal veure com una eina de comunicació amb funcions diferents de les que tenia als anys vuitanta, quan era bàsicament una representació folklòrica’.

La glosa, tradicionalment, s’havia mantingut per transmissió oral, però la pèrdua de capacitat d’impacte i d’influència social van deixar-la tocada de mort i quasi sense relleu, especialment al Principat. Ara, en canvi, se’n fan tallers a tot el país. I tant a les Illes, com al Principat com al País Valencià continua creixent cada dia l’interès per aquesta pràctica.

Gloses per a VilaWeb i els seus lectors, amb tan sols quinze segons
Per posar a prova els glosadors d’avui, hem demanat a tots els entrevistats en aquest reportatge si podien dedicar una glosa, amb la variant del seu territori, a VilaWeb i als seus lectors. Els hem donat un màxim de quinze segons per a improvisar-la. Vegeu-ne ací resultat, especialment aquells que penseu que amb aquest temps tan breu no n’hi havia ni per a començar…

Dos premis internacionals a la preservació de la diversitat lingüística

Durant aquesta segona meitat de novembre, es lliuraran dos premis internacionals a Barcelona que, enguany, coincideixen en el fet que tenen relació amb la preservació de la diversitat lingüística. D’una banda, dijous, 23 de novembre, es lliurarà el premi Linguapax a Matthias Brenzinger, professor de la Universitat de Ciutat del Cap i un dels pioners en l’estudi de les llengües amenaçades. I d’una altra, la setmana que ve es farà el lliurament del premi internacional Ramon Llull, que enguany distingeix Jon Landaburu, un dels referents més importants de les llengües indígenes de Colòmbia.

Tal com recorda el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA), ‘encara que sembli paradoxal, la mort de les llengües no va ser objecte de recerca per als lingüistes fins fa pocs anys’. I esmenta l’any 1992 com a punt d’inflexió: ‘La revista Language va publicar un monogràfic sobre aquest tema; a la Universitat de Laval, al Quebec, es va organitzar un congrés amb els processos de substitució lingüística com a eix central i el doctor Brenzinger va publicar el llibre Language death, amb les contribucions presentades en un congrés fet el 1990. D’aquesta manera, va esdevenir un pioner i alhora un referent en aquesta mena de treball.’

El premi Linguapax distingeix, des del 2002, les accions en favor de la preservació de la diversitat lingüística, a més de la revitalització i reactivació de comunitats lingüístiques i de la promoció del multilingüisme. Ja comença a tenir, doncs, força trajectòria, i s’ha guanyat un gran prestigi per l’encert a l’hora de seleccionar els guardonats, entre els quals hi ha Bartomeu Melià (2002), Aina Moll (2003), Miquel Siguan (2010), Escola Valenciana (2014) i Xavier Albó (2015).

Enguany, a més, el premi a Matthias Brenzinger es lliurarà durant una jornada organitzada amb motiu del trentè aniversari de Linguapax.

Conversa entre Jon Landaburu i Carme Junyent
I dimecres de la setmana que ve, dia 29, Jon Landaburu rebrà el premi internacional Ramon Llull de Catalanística i Diversitat Lingüística, atorgat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana i la Fundació Ramon Llull, a l’Auditori Nacional d’Andorra, a Ordino. A més, el dia abans, Landaburu conversarà amb Carme Junyent, lingüista i directora del GELA, sobre la diversitat lingüística i, especialment, sobre el cas de Colòmbia. Serà a la seu de l’Institut Ramon Llull a les set del vespre.

Fill del vice-president del govern basc a l’exili, Landaburu, que va rebre el premi Linguapax el 2012, ha viscut més de quaranta anys a Colòmbia, on ha treballat pel reconeixement de les llengües indígenes i els drets lingüístics dels seus parlants, a més d’haver intervingut la traducció de la constitució colombiana a set de les llengües del país. Etnolingüista i especialista en llengües ameríndies, ha estat professor de la Universitat de Los Andes, a Bogotà, i va promoure, des del govern colombià, la llei del 2010 per a la protecció de les llengües natives.

Tant Landaburu com Brenzinger són considerats uns acadèmico-activistes, en el sentit que no s’han limitat a compartir els seus coneixements amb la comunitat científica sinó que els han posats al servei de les comunitats.

Seminari interdepartamental amb Landaburu
D’una altra banda, l’1 de desembre es farà a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona un seminari interdepartamental d’investigadors amb Landaburu. Va adreçat a investigadors de l’àmbit de la lingüística, de l’antropologia cultural i jurídica, de la gestió de la diversitat, la sociolingüística, els drets lingüístics, la política lingüística i la traducció. L’objectiu és que, a partir de l’intercanvi amb Landaburu, posin en comú les perspectives dels seus àmbits de recerca. La participació és gratuïta, i només cal comunicar-ne la inscripció al correu electrònic inscripcions@linguapax.org, amb el nom ‘Seminari Landaburu’.

Germà Bel: ‘Controlar el territori i imposar lleis no és una qüestió del 50% +1 dels vots’

Acabada la legislatura a cops de porra, barrots, exilis i amenaces, teníem ganes de conversar amb una veu com la de Germà Bel, l’economista que fou cap de llista de Junts pel Sí a Tarragona. Cada vegada que li havíem posat el micròfon al llarg d’aquests dos anys gairebé exactes d’activitat parlamentària n’havíem tret reflexions rellevants i mirades noves sobre el camí cap a la independència. Aquesta entrevista no n’és cap excepció. Tampoc en l’esperit lliure i crític de Bel, que considera que la decisió presa pel govern després de proclamar la República tenia un cert component paternalista i va ser inconseqüent. Amb les seves respostes, repassem per què ha passat això que ha passat aquests últims mesos i preparem un nou estat d’ànim i els nous objectius dels mesos que vindran.

—Teníeu ganes d’acabar la legislatura?
—Ja feia la tasca de diputat tan bé com podia, passant-m’ho tan bé com podia, i contribuint tant com podia fins ara. Amb la noció i la convicció que, quan s’acabés aquesta etapa, tornaria a fer les coses que havia deixat de fer. Les que havia deixat de fer perquè no ho havia deixat pas tot.

—Us van proposar de continuar o ja no ho van intentar?
—Sí, m’ho van proposar.

—No voleu rematar la feina que havíeu vingut a fer?
—Sí. I precisament per això prenc aquesta decisió. La feina més important no sempre és tenir un escó. Potser contribuir a allò que considerem que fem és una contribució més bona als objectius. En aquest cas concret, l’objectiu és reforçar el suport a la independència de Catalunya amb l’objectiu, ara, de constituir un estat independent. Fa temps que estic convençut que la meva contribució pot ser més potent fora del parlament que no pas dins. Seria incorrecte entendre’n que deixo l’acció política. La identificació de la política amb l’acció institucional no és encertada. La política es pot fer dins i fora de les institucions.

—I l’objectiu d’ara és eixamplar el suport a la independència per fer l’estat? O la República està proclamada i ara cal defensar-la?
—Això no és un objectiu, és una necessitat.

—Eixamplar el suport?
—Sí. És una necessitat eixamplar el suport amb l’objectiu d’arribar a constituir un estat independent, que és quelcom que va més enllà de proclamar-lo. Això darrer, efectivament, ja s’ha fet.

Fotografia: Albert Salamé

—La proclamació ja és bona, aleshores?
—La proclamació és vàlida, però no ha tingut el resultat que l’havia de fer efectiva. I això cal fer-ho en el futur. I per a fer això cal determinació i més força, que són lliçons que ja hem après.

—Aleshores, amb quin programa s’ha d’anar a les eleccions del 21 de desembre?
—L’objectiu prioritari que han de tenir les formacions que donen suport a la independència és aconseguir el màxim de vots. Als electors ens demanaran que triem entre elles. Per tant, cadascú ha d’activar els seus criteris per a triar entre les candidatures. Però, ara mateix, la necessitat que tenim és reforçar el suport per tenir-ne més que en les eleccions passades. D’aquesta manera hem d’acumular més força i més legitimitat. Després, segons els resultats obtinguts, s’hauran de dissenyar camins i polítiques. En relació amb l’estatut constitucional de Catalunya i en relació amb l’acció de govern.

—Si es consolida la majoria absoluta independentista, s’han de desplegar la llei de transitorietat, els decrets que hi havia preparats i les lleis per a consolidar l’estat independent?
—Espero que hàgim après que una majoria democràtica no és suficient per a imposar un estat. Per fer-ho, necessites controlar el territori sobre el qual imposes les lleis, si cal amb l’ús de la força, i, en qualsevol cas, evitar que ningú més no usi la força en aquest territori. L’única manera de rebaixar el requisit del control del territori per mitjà de la força és augmentar la majoria democràtica, i, per tant, augmentar l’adhesió interna. Són vasos comunicants. Si la teva força física o institucional és limitada, necessites majories més àmplies. I això que explico és una descripció i un aprenentatge d’aquesta última legislatura, que jo crec que ha estat molt útil en uns quants sentits. Un d’aquests és que s’han après algunes lliçons.

—El 50% +1 no és suficient, si no estàs disposat a utilitzar la força?
—Controlar el territori i imposar lleis no és una qüestió del 50% +1. Això et dóna la legitimitat per a fer-ho. Però per ser efectiu necessites utilitzar la força, si fa falta, i, sobretot, estar en condicions d’evitar que un altre la pugui utilitzar en el teu territori. És molt important que entenguem això, que un estat és un entramat d’institucions que imposa lleis sobre unes persones en un territori fent ús de la força, si és necessari, i evitant que un altre la pugui usar. Això és un fet. I és diferent tenir una majoria específica obtinguda en un referèndum o en unes eleccions en un moment determinat. Sense una majoria no es pot fer. Com més important és la majoria, més capacitat tens de fer-ho i menys necessitat d’usar la força.

—Cal esperar el resultat del 21-D, però si no estem disposats a utilitzar la força institucional, haurem de pensar que estem molt lluny de poder consolidar la independència?
—Si estem lluny o a prop ho aniran determinant les adhesions que tingui aquest projecte.

Fotografia: Albert Salamé

—Veient el suport obtingut en les votacions recents, no hi ha un marge de suport que permeti d’impedir que l’estat espanyol continuï usant la força per imposar les seves lleis… No hi ha un percentatge del 70% de vot favorable.
—Efectivament. I això és un inconvenient perquè, quan constitueixes un estat, la primera cosa que has d’aconseguir no és el reconeixement extern sinó l’adhesió interna. I l’adhesió d’una part important de la comunitat que no necessàriament ha d’haver donat suport a la constitució de l’estat. Perquè una cosa és donar-hi suport i l’altra és adherir-s’hi o no qüestionar-la. I en aquest sentit és probable que encara hàgim d’avançar. No s’ha avançat prou, no tan sols en el suport intern que necessitem per a crear l’estat sinó en la reducció del rebuig dels qui hi estaven en contra.

—Hem tingut un excés de confiança en la força de la democràcia entesa com la força del vot?
—Diria que no. No hem pecat de confiança en la democràcia. Però crec que no havíem discutit prou fins a quin punt la democràcia era necessària però no suficient. I potser en algun moment hem pensat que amb la majoria del vot n’hi havia prou. Però és clar i ben evident que la majoria democràtica és necessària però no suficient. Ep! En el nostre context. Som en un estat espanyol construït a la francesa. No és un estat com el britànic o el canadenc, amb orígens ben diferents i amb conceptes de nacionalisme i d’estructuració de la sobirania molt diferents. Penso que havíem oblidat que en un estat com l’espanyol, allò que en altres llocs podria ser suficient, aquí era necessari però insuficient. Probablement perquè no ho vam discutir prou.

—Ens fa por parlar de la força, de la violència, del control…?
—Sí.

—Per què?
—Perquè sempre hem estat molt distants com a comunitat d’allò que és l’estat. I per aquest motiu, hem dedicat molt de temps a parlar de les estructures d’estat i no hem parlat de les estructures mentals d’estat. I ens ha sobrat debat i reflexió sobre les estructures físiques –que és una cosa molt francesa– i ens ha mancat, potser amb lògica, la noció d’allò que és un estat. Un estat no és una administració específica. No és una organització. És l’entramat institucional amb el control d’un territori desitjat per una majoria democràtica.

—Ciutadans, polítics i governants hem estat ingenus?
—Dir que hem estat ingenus seria una mica complaent. Jo crec que ens ha mancat un debat a fons sobre les decisions que s’havien de prendre en cada moment. Quan no tens un debat, no fas una cosa que s’ha de fer en política pública, que és analitzar els pros i els contres de cada opció. I ha mancat debat. Aquesta és la meva percepció. Això ens ha portat a una cosa que podem qualificar d’ingenuïtat. Però jo crec que, més que ingenuïtat, ha estat manca de comprensió.

—Aquesta manca de debat la vau denunciar quan va irrompre la idea del referèndum, que no era al programa de Junts pel Sí…
—Jo no he denunciat gaire res. Vaig constatar que no es feia un debat seriós quan es va incorporar el referèndum al full de ruta. Em va sorprendre que no es parlés d’alguns aspectes.

Fotografia: Albert Salamé

—Continueu pensant que la via del referèndum era un camí més complicat?
—La via del referèndum tenia un avantatge perquè tècnicament era una manera més bona de comptar favorables i contraris a la independència. Era més precisa i un exercici més net del dret d’autodeterminació. En això gairebé tots hi coincidíem. Però tenia uns quants desavantatges. Alguns es van poder superar. Però requeria la participació d’una gent que no compartia aquest projecte en una convocatòria feta per uns canals que els semblarien il·legítims. Era una qüestió de saber quin seria el nivell de participació el dia del referèndum. I, en segon lloc, si el resultat era favorable a la independència, caldria aplicar-lo. Crec que no es va reflexionar prou sobre això. No es va parlar sobre allò que implicaria prendre una decisió com aquesta.

—Un cop fet, el referèndum no ha ajudat també a tastar la naturalesa de l’estat espanyol?
—Segur que sí. Jo crec que el va desemmascarar en grau, no tant en fet. Ja sabíem que l’estat espanyol no concebia com a democràtic el fet que els catalans expressessin la seva opinió sobre el seu futur polític. El referèndum va ser una demostració de l’existència de la nació. I això va ser espectacular i, en certa manera, agradable. En la teoria, es diu que una nació és un conjunt de gent que s’ho creu i que està disposada a fer esforços per a demostrar-ho. El dia primer d’octubre es va demostrar que centenars de milers de catalans, amb noms, cognoms i cara estaven disposats a fer esforços perquè eren una nació. Això va més enllà del fet que participés un 43% de gent del conjunt del país o un 50% en els llocs on no hi va haver violència. Aquest valor romandrà i tindrà conseqüències positives a llarg termini. I és una conseqüència molt positiva del referèndum. Ens cal una mica de perspectiva per a veure algunes coses. Per exemple, no cal dir que avui estem molt millor que fa vuit anys. Avui, amb el 155 aplicat, estem millor que fa vuit anys. Vull que quedi clar aquest valor del referèndum perquè, més enllà d’allò que en pensàvem cadascú i de la manera com s’hi va arribar, el valor d’allò que va passar aquell dia no l’hem de subestimar i l’actuació de l’estat espanyol no l’hem d’oblidar.

—Han passat coses després del referèndum que no sé si teníem prou assumides. Per exemple, que empresonessin els líders socials independentistes i la meitat dels membres del govern, que el president hagués de cercar protecció en la justícia belga, que els mestres d’escola haguessin d’anar a declarar, que perseguissin tanta gent…
—No ha estat cap sorpresa, l’actuació de l’estat espanyol. Jo no l’esperava com una conseqüència del referèndum, sinó en el moment de la declaració d’independència. Era inconcebible la imatge dels policies retirant les urnes a cop de porra. Però no m’ha sorprès que un estat com l’espanyol es defensés violentament. Ells tenen la impressió que es defensen d’un atac nostre. Però sí que m’ha sorprès el grau de tortura de la separació de poders i l’obscenitat que ha arribat a tenir l’ús de la fiscalia, de la justícia… I també m’ha sorprès l’espai que li ha deixat la Unió Europea per a fer-ho. No em pensava que la UE hagués de redimir res. Ja fa molt que no ho penso. Però sí que creia que no deixaria tant d’espai per a la repressió i la vulneració de la seva legislació. Veurem com van les dinàmiques judicials ara que hi ha més justícies europees implicades. Però m’ha sorprès la permissivitat de la Unió Europea. Sobretot tenint en compte que hi ha més països, com ara Polònia i Hongria, que també tenen problemes importants de relació entre el govern i els ciutadans i la Unió Europea ha estat més contundent. En conclusió, ens pot haver sorprès la dimensió de la reacció, però no ens n’hauria d’haver sorprès la naturalesa. Molt poca gent pensava que l’estat espanyol acceptaria gentilment una declaració d’independència amb un exercici efectiu posterior.

Fotografia: Albert Salamé

—I aquella teoria que el referèndum, la declaració i una mobilització permanent portarien a una inestabilitat que obligaria el govern espanyol, sota l’atenta mirada de Merkel, a seure en una taula de negociació, on queda?
—De moment, no ha passat. Però no ha passat perquè no s’ha optat per aquest camí per un cert paternalisme. S’hauria pogut deixar que els ciutadans decidissin com reaccionarien a allò que decidís de fer l’estat espanyol. Però l’esquema que es va imposar no va ser aquest. Hom pot imposar un estat, però, tot i que la via per a evitar que un altre pugui actuar com a estat era viable, no era una via afirmativa i prou per a fer valer un resultat democràtic. Hauria calgut resistir la imposició del 155 per part de l’estat espanyol. I hem de pensar si aquest esquema era operatiu políticament.

—Penseu que no ho era?
—Penso que era la conseqüència lògica una vegada s’havia optat per la via del referèndum. Perquè calia estar disposat a defensar-ne el resultat. Per exemple, crec que va ser un encert fer la declaració d’independència. Perquè té uns precedents. No és una decisió que es pren de l’aire. És una qüestió que no té a veure amb les conviccions sinó amb la responsabilitat. En primer lloc, perquè s’arrela la noció que la gent amb responsabilitats polítiques ha fet allò que li havien manat de fer. Això és un capital que farà molt més difícil en el futur i molt més sancionable la conducta normalitzada dels polítics de fer el contrari d’allò que havien promès. Una vegada la gent veu que es fa allò que volia augmenta molt l’exigència democràtica. I això és una cosa bona.

—La proclamació era important també en termes estratègics o tàctics?

—La repressió venia. Però la repressió s’exerceix amb més força quan se sap que l’altre no reaccionarà. Per a mi, aquest hauria estat l’escenari d’unes eleccions convocades pel govern de Catalunya. Hauria estat un desistiment del sector independentista i una repressió sense aturador perquè no hi havia incertesa sobre la reacció. En canvi, la declaració va causar incertesa a l’estat espanyol sobre el grau de reacció a la repressió. I crec que aquest és un dels elements que va fer que el govern espanyol optés per convocar eleccions tan ràpidament. Hi ha qui parla de la pressió d’Europa. No ho sé, si n’hi va haver. Però la incertesa sobre la reacció a la repressió n’és un factor moderador. La repressió venia segur i venia igualment, encara que s’haguessin convocat les eleccions. I la prova d’això és que el govern espanyol no es va comprometre mai a no aplicar el 155 si el govern les convocava.

Fotografia: Albert Salamé

—Compartiu l’opció que les institucions no resistissin i l’actuació del govern posterior?
—L’entenc. Crec que és inconseqüent. I crec que està guiada per un cert paternalisme. Si la ciutadania de Catalunya, en general, i la part sobiranista, en particular, ha demostrat alguna cosa, és que és una població major d’edat que pren les seves decisions sobre la participació en la vida política activa. I la política activa no és només a les institucions sinó també al carrer. I penso que hi va haver un grau de paternalisme en la decisió de protegir la gent de no se sap ben bé què.

—Hi havia una amenaça de violència més forta encara…
—Ho he vist una mica paternalista. Però insisteixo: ho entenc. Però, amb el grau d’informació tan baixet que es va donar a la població sobre aquesta amenaça, em sembla inconseqüent i paternalista.

—L’anada a Brussel·les de Puigdemont i alguns membres del govern deu haver ajudat a internacionalitzar més el conflicte.
—Per a mi, la cosa més positiva va ser haver arribat fins al final amb la declaració. La pitjor cosa que s’hauria pogut fer hauria estat deixar el terreny cremat per a l’entrada de la repressió sense reacció possible. Més enllà de la inconseqüència i el paternalisme, em sembla que, efectivament, hi ha una manera d’internacionalitzar la qüestió molt evident. Si la comunitat internacional no ve, hi anem nosaltres. Pot ser que passin coses que no sapiguem cap de nosaltres. Tots tenim el dret de ser una mica escèptics amb les coses que no veiem. Suposo que la confraria de Sant Tomàs ha guanyat adeptes darrerament. Però és cert que la perspectiva del fòrum internacional que té ara obert el president de la Generalitat, atès com es van desenvolupant les coses, ajuda força.

—Per què no van junts els partits a les eleccions?
—Això ho han de dir ells. No em pertoca a mi.

—No us pertoca o no ho sabeu?
—No em pertoca i tampoc no ho sé.

—No us crec.
—[Riu] Jo he sentit dir que hi ha una mena d’impressió majoritària entre els partits que si es presenten en llistes separades es maximitzaran els vots favorables a la independència. Entenc que ho han fet per això. Almenys així és com ho expliquen. Jo crec que discutir si cal presentar-se en llistes separades o en llistes menys separades (mai no hi ha hagut una llista única) és una pèrdua de temps a hores d’ara. Amb tot, la meva opinió i la de tots els estudis demoscòpics sobre l’experiència de Junts pel Sí és que per la via de la mobilització extraordinària el resultat va ser positiu. El nivell de participació i els resultats van sorprendre i van superar les expectatives que tenia el mateix sobiranisme. La mobilització extraordinària de la fórmula de Junts pel Sí va permetre de compensar l’increment de mobilització dels partits del no. Ja no podrem saber si això hauria tornat a passar en aquestes eleccions. No s’ha provat. Segons el meu punt de vista, l’excepcionalitat d’aquestes eleccions encara és més gran que la de les anteriors. I també és cert que la dinàmica d’una campanya, quan les ofertes electorals són separades, tendeix a posar l’èmfasi en la diferenciació. Si no, per què t’hi presentes per separat? És un risc que ja valorarem d’ací a uns dies. També és cert que alguns teníem més fàcil de tornar a estar en la disposició d’anar a la llista si es feia una candidatura transversal. Lluís Llach ja ho ha dit i jo ho dic ara.

Fotografia: Albert Salamé

—L’experiència al parlament ha durat dos anys…
—Clavats! Segons com ho vulguis comptar, des del 26 d’octubre del 2015 al 27 d’octubre del 2017. De la constitució del parlament a la dissolució imposada.

—El balanç personal és positiu?
—Sí. L’experiència de diputat, per a mi, no era nova. Ja havia estat al congrés espanyol. Però aquest període ha estat molt apassionant. Podies ser útil fos quin fos el teu paper. I això val tant per als grups de Junts pel Sí i la CUP com per als grups contraris a la independència. Realment ha estat una legislatura políticament intensa en què els diputats han tastat el valor de la sobirania. A més, cal recordar que en la vida hi ha molt poques coses que siguin obligatòries. Molt poques. I ser membre d’un parlament és voluntari. I amb les coses que són voluntàries no ho has de passar malament. Si ho passes malament, les has de deixar. Ha estat molt intens. He treballat amb gent magnífica, gent amb qui potser no hauria coincidit en aquesta vida si no hagués estat per aquest projecte compartit. I com totes les experiències intenses, aquesta ha de tenir el seu final.

—Germà Bel continuarà fent-nos arribar les seves cabòries?
—Sí. L’activitat parlamentària fa molt difícil de fer un pensament disruptiu efectiu. És a dir, pots fer un pensament disruptiu, encara que sigui complicat, però és molt difícil que sigui efectiu, perquè les estructures institucionals estan molt encarcarades. Si observem com es constitueixen els parlaments al món anglosaxó (Estats Units i Gran Bretanya) o, fins i tot, a França, veurem que hi ha estructures molt més flexibles perquè no hi ha un component d’organització rígida tan fort. I allà es pot ser disruptiu en la pràctica. Però jo crec que va molt bé i les societats funcionen millor quan hi ha cabòries. Recordo que una cabòria és un pensament o una reflexió sense fonament. Però, a vegades, el pas del temps demostra que sí que tenien fonament. Però en el moment que es proposen van contracorrent. A mi m’agrada la idea que no hi ha res sagrat en la política pública i tot és qüestionable. Et pots equivocar fàcilment quan qüestiones alguna cosa, però, si ho fas, les decisions que es prenen són més productives i útils. I d’això es tracta. La vida política pública s’ha de mesurar en resultats i no en intencions. La resposta és que sí, que penso contribuir molt a fer aquest paper perquè m’apassiona.

Carles Mundó: ‘Hem de transformar en vots tota aquesta indignació, abusos i imposicions’

El conseller de Justícia, Carles Mundó, ha fet una crida a la participació a les eleccions del dia 21. ‘Tenim l’oportunitat de transformar en vots tota aquesta indignació, tots els abusos i totes les imposicions’, ha dit en una carta publicada a Nació Digital, titulada ‘L’hora de la política’.

‘Hem d’omplir les urnes en defensa de les nostres institucions i ens cal una victòria inapel·lable per a demostrar que la causa de la llibertat és la que ens assegura un futur en què les oportunitats s’obrin pas davant tots aquells que han volgut guanyar als despatxos tot allò que les urnes els havien negat’, ha afegit. Mundó, empresonat a Estremera, ha agraït també totes les mostres de suport i solidaritat: ‘No estem sols. Ho sabem i ho notem. I el nostre agraïment és infinit.’

‘Des d’un punt de vista personal, estar a la presó és un preu molt alt, però alhora és l’evidència d’un estat incapaç de respondre amb altres arguments’, ha dit. I també: ‘Cap jutge ni cap sentència no donaran una resposta útil a la situació política que vivim. […] En una democràcia madura i que no tingui por a la lliure expressió de la ciutadania, la constitució és sempre la clau que obre tots els panys, que és prou flexible per a adaptar-se i donar resposta als canvis socials i als reptes polítics que de manera sostinguda i legítima plantegen els ciutadans.’

Mundó ha criticat durament el govern del PP i els seus aliats: ‘Han optat pel codi penal per respondre al repte democràtic plantejat pels catalans de forma pacífica i democràtica. […] El codi penal no servirà per a convèncer milions de ciutadans que desisteixin del seu compromís.’ Així mateix ha dit, irònicament: ‘Ara, els mateixos que no han donat cap oportunitat al diàleg es presenten com els que tenen totes les respostes i les millors solucions.’

La carta de Mundó acaba així: ‘Aplicar arbitràriament l’article 155 de la constitució per expulsar el govern electe de Catalunya, imputar de manera injustificable un delicte castigat amb fins a trenta anys de presó o tancar el vice-president i set consellers a la presó per un delicte que no han comès, no sembla compatible amb la lògica d’un estat que tingui una democràcia madura i consolidada.’

Dissidents de Podem i el PSC presenten una coalició espanyolista

A banda els grans partits que ja tenen presència a la cambra catalana, a les eleccions del 21 de desembre s’hi presenten nou candidatures extraparlamentàries. A més de les conegudes del Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA), la formació altermundista Per un Món Més Just (PUM+J) i Recortes Cero – Grupo Verde, crida l’atenció la candidatura Unidos y Socialistas + por la Democracia, una coalició espanyolista d’ex-membres de Podem i el PSC que tan sols presenta llista a la circumscripció de Barcelona.

La coalició aplega els partits Unidos Sí –escissió de Podem–, Socialistas en Positivo –corrent crític del PSC– i un partit encara més petit: Democracia Efectiva, que ja es va aliar amb Unidos Sí per a les eleccions espanyoles del 26 de juliol de 2016.

Unidos Sí es defineix com un partit ‘d’esquerra sense nacionalistes, per la igualtat d’oportunitats i la justícia social’. La van fundar antics membres de Podem que van ser apartats per haver criticat públicament el partit i haver-lo acusat de nacionalista, pel seu discurs en defensa de l’autodeterminació de Catalunya. A les darreres eleccions espanyoles es van presentar amb el nom d’Unidos por el Futuro!

N’és el líder Enric Martínez Herrera, cap de llista d’Unidos y Socialistas + por la Democràcia el 21-D. Martínez és professor de ciències polítiques i fins a les eleccions europees del 2014 era militant d’Esquerra  Unida. Va ser després de l’èxit inesperat de Podem en aquelles eleccions, que va aconseguir cinc eurodiputats, quan es va passar al partit de Pablo Iglesias.

A l’Assemblea Ciutadana de Vistalegre, on Podem va establir la seva estructura, Martínez va presentar una ponència per a rebutjar el dret d’autodeterminació de Catalunya, però va ser refusada. També va presentar-se a les primàries per a dirigir Podem, però les va guanyar àmpliament Pablo Iglesias i ell va quedar tercer. Tampoc no va poder dirigir Podem Catalunya. Es volia presentar a les primàries del 2015, que va guanyar Albano-Dante Fachin, però la seva candidatura va ser rebutjada per la comissió de garanties democràtiques per haver fet declaracions ‘contràries a la línia política essencial de Podem’.

Socialistas en Positivo es va crear com a corrent crític del PSC perquè el consideraven massa catalanista. El va fundar Julio Villacorta, número dos d’Unidos y Socialistas + por la Democràcia. Villacorta va ser secretari d’organització i finances del PSC de Barcelona. L’any 2006 va deixar els socialistes i va passar a l’executiva de Ciutadans, partit que també va abandonar. El 2011 va ser el candidat d’UPyD a l’Ajuntament de Barcelona i el 2016 va impulsar la plataforma Pro Federación Socialista de Cataluña, que demana al PSOE de trencar amb el PSC i crear una federació pròpia.

A banda d’Unidos y Socialistas + por la Democràcia, també es presenten per primera vegada Diàleg Republicà, marca blanca d’ERC per si il·legalitzen la candidatura oficial; Convergents, candidatura de l’ex-conseller de Justícia Germà Gordó; i Ciudadanos Libres y Unidos, que només es presenta a Tarragona.

Rovira: ‘La independència no la tornarem a debatre ni a discutir. La implementarem’

La secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Marta Rovira, defensa que Carles Puigdemont és el ‘president legítim’ però assegura que, tenint en compte ‘la situació legal de cadascú, caldrà veure ‘què es pot fer efectiu a partir del 21-D’. En una entrevista a La Vanguardia, Rovira es refereix a la possibilitat de rehabilitar el govern a Brussel·les, que treballés conjuntament amb el govern sortit de les urnes, que considera que seria l”executiu’. ‘Més aviat parlaria d’un govern legítim i d’un govern executiu.’ La secretària general dels republicans nega que hi hagués dos governs, sinó que es tractaria del ‘mateix govern’, que tindria ‘una part més política i l’altra, funcional’.

Rovira afirma que després del 21-D, si els resultats ho permeten, ja no s’haurà de tornar ni a debatre ni a discutir la República: caldrà ‘implementar-la’ i recuperar tots els instruments creats durant la legislatura anterior, que han estat blocats políticament, i posar-los en funcionament per fer avançar socialment el país. ‘La independència no la tornarem a debatre ni a discutir. La implementarem. És un mitjà per construir el nou país que es mereixen ciutadans catalans.’ No obstant això, Rovira no es marca cap data: ‘Venim d’una legislatura en què marcar terminis ha sigut problemàtic,’ admet.

Reconeixement internacional
La número dos dels republicans per a la demarcació de Barcelona ha assegurat que aquestes eleccions ‘són el referèndum pactat que el govern espanyol no ha volgut acceptar mai’. Segons Rovira, l’objectiu ha de ser ‘aconseguir el mandat més reconegut que mai’ hi hagi hagut a nivell internacional i ha dit que ‘des de l’-1-0 tenim molt de seguiment internacional’. Quant a l’estratègia electoral, explica que hi ha uns objectius consensuats amb el PDECat, en qüestions com l’article 155 de la constitució espanyola, la restitució de les institucions catalanes i la llibertat dels presos.

Procés negociat
Rovira es mostra partidària d’implementar la independència de manera acordada: ‘Si el mandat és favorable a la consolidació de la República, el primer que farem serà demanar un procés dialogat i negociat’ amb l’estat espanyol. ‘Li exigirem diàleg’. Creu que en aquest objectiu no estaran sols perquè ‘també hi haurà els que han intentat fer de mitjancer des de l’1 d’octubre fins el dia 27.’

En aquesta línia, i en referència als comuns, creu que poden fer junts una ‘part del recorregut’, la que té a veure amb la posició contra el 155 i els polítics empresonats, però divergeixen pel que fa al referèndum acordat que Catalunya en Comú defensa: ‘L’estat [espanyol] ja ha dit que no el vol. És un escenari molt poc creïble, així que els convidem a recuperar la proposta de procés constituent no subordinat.’

Les portades del diumenge 19 de novembre de 2017

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

I València va ser un clam pel finançament

No passa sovint, trobar-se amb aquesta barreja en una manifestació. Amb aquesta barreja en harmonia, a més a més. Encara no són les sis de la vesprada i, només d’albirar el MuVIM, que és el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, ja es veu que no s’hi podrà arribar, que el carrer de Guillem de Castro és ple com un ou, que el recorregut és diferent i n’hi ha que volten despistats cercant la capçalera o alguna indicació o un lloc on enfilar-se i comprovar que efectivament, allà, al mig d’un núvol de càmeres i micròfons, hi ha Ximo Puig i Mónica Oltra i ‘l’alcalde també ha vingut’ i ‘sí, hi són tots’, ‘no, tots no’. De seguida ha deixat d’ocupar els comentaris, perquè la notícia ha passat a ser la gentada que hi ha i que se saluda o que es mira encuriosida segons el cas, però l’absència del PP, aquest situar-se al marge del clam de la societat valenciana, ha estat, també, notícia, aquest 18 de novembre, a València.

Les càmeres, i els mòbils, i l’atenció, apunten cap a aquesta pancarta, quan es va delimitant l’espai i definint l’ordre que tindrà la manifestació que ja es veu que serà massiva, però no és la capçalera de la marxa. La pancarta primera, la duen els representants de sindicats, de les organitzacions empresarials i de les universitats: hi ha CCOO, UGT, la Intersindical Valenciana, CSIF, la Confederació Empresarial Valenciana, la Cambra de Comerç de València, la Universitat de València i la Jaume I de Castelló o la Plataforma per la Sanitat Pública. I, encara davant d’ells, els dolçainers i tabaleters que no poden faltar a cap reivindicació valenciana, i els gegants de Castelló de la Ribera, el rei Jaume I i la reina Violant d’Hongria, marcant amb el seu ball el camí cap a les torres de Serrans.

Els empresaris, sí. La patronal autonòmica ja havia signat, el passat mes de setembre, un manifest conjunt amb CCOO i UGT per posar a sobre de la taula aquest ‘finançament just’ que es reclama, a moltes veus però unànimement, al País Valencià. I ha assistit també a la marxa.

A peu de carrer  es veu que la manifestació és transversal. Les xarxes socials mostren de seguida que, a més a més, és multitudinària. Els mòbils treuen fum, cadascú prova d’immortalitzar el moment a la seva manera, Ximo Puig, Mónica Oltra, Joan Ribó i Enric Morera són una bona recompensa per als caçadors d’instantànies, però de cop arriben des de les xarxes les imatges aèries i això sí que sí: un grup d’amigues es van passant el mòbil i, per un moment, s’obliden que havien aconseguit un lloc estratègic per poder fotografiar la pancarta que ja s’acosta, els ulls fixes a la petita pantalla brillant de Twitter i el comentari explícit: ‘Impresionante, eh?’

‘És un fet de justícia’.
Salvador, Antonio, Bernat i Fernando són d’Alzira (Ribera Alta). Amics. De mitjana edat, diguem-ne. Avançaven a bon ritme (com tota la manifestació: sense crits ni pràcticament consignes, a pas viu, com una metàfora de la pressa que hi ha per arribar) fins que el reportatge els ha interromput. Que si ens explicarien per què són aquí. Que és clar que sí, i entre tots ho resumeixen: ‘Açò és un fet de justícia’; ‘Sí, volem que ens tracten amb justícia als valencians, perquè, fins ara, l’únic que han fet és torejar-nos’; ‘I, de pas, que respecten als catalans, que són els nostres germans’.

Literalment i sense cap prèvia. Les coses precioses del directe.

Ja ha passat la pancarta ‘de les autoritats’, com queda definida per una parella gran que ha decidit que els peus no els aguantaran gaire més i que es queden a veure-la passar, pequè també és una manera de ser-hi. Junt amb el president i la vice-presidenta de la Generalitat, el president de les Corts i el batlle de València hi ha el conseller d’Hisenda, Vicent Soler; Àgueda Micó, de Compromís; Antonio Estañ, de Podem;  Manolo Mata, del PSPV; Mari Carmen Sánchez, de Ciutadans; Ricardo Sixto, d’EUPV;  Vicent Moreno, d’Escola Valenciana; Manuel Carceller, de la Plataforma per la Llengua; o Toni Gisbert, d’ACPV.

Ja fa una hora que ha començat la manifestació i des de les torres de Quart no se’n veu començament ni final. I continua passant gent. Alguns, amb pancartes, com ara Ca Revolta, Xúquer Viu, Pobresa Zero, la Plataforma per la Millora i la Defensa de la Sanitat Pública, la Plataforma pel Dret a Decidir, el Consell de la Joventut, els Iaioflautes Valencians, ERPV o el CSD, Contigo Somos Democracia, un nou partit que neix amb antics càrrecs de Ciutadans (el diputat Domingo Rojo, per exemple, present a la manifestació). O com la Plataforma Salvem el Cabanyal, amb la seva pancarta-insígnia, que és, possiblement, una de les que té més història en aquest país (una per no dir la): algú haurà de comptar algun dia quantes manifestacions ha vist. Tino Villora, en tot cas, representant del Salvem, ens recorda que ‘si la gestió de la Generalitat no compta amb el finançament estatal que li correspon, es limiten les possibilitats d’articular projectes que beneficien la societat valenciana, i això afecta tothom. Tothom’.

I ben sembla que tothom, en aquesta marxa, ho té clar. Preguntis a qui preguntis. I cadascú, a més a més, hi afegeix els seus matisos: Maria Asunción, la dona que camina del bracet de l’amiga i que, com que ja té, ens explica, ‘una edat’, també té memòria: ‘El poble sempre ha aconseguit coses: al llit del riu hi volien fer autopistes, al Saler hi volien edificar… Ara veurem què passa, però alguna cosa segur que avançarem’; Óscar, que avança amb una bandera feta a casa expressament per a l’ocasió i que reprodueix aquell full comptable del ‘M. Rajoy’ amb la marca fosforescent i tot: assenyala la corrupció com un altre forat negre (o complementari) per on desapareixen els diners  que haurien d’anar destinats als serveis públics, i ens recorda que l’educació és clau per a la millora social: ‘Si els pocs diners que s’hi destinen, a sobre ens els treuen, ja m’explicaràs’; Paco, que és treballador social i que explica com les estructures públiques estan afeblides ‘per la corrupció i per la manca de finançament: en els índexs de benestar social estem en la cua, i això s’ha de canviar, perquè podríem estar en una altra situació, sense aquest llast que arrosseguem’; Josep, de València, que és músic i fa un màster a Alemanya i recorda que el Teatro Real de Madrid ‘rep quatre o cinc vegades més inversió que nosaltres’; Isabel, d’Altura, que des dels seus 22 anys apunta que ‘els valencians estem com adormits, encara’; o Miquel Nicolàs, professor de la facultat de Filologia, que somriu, malgrat tot, per l’èxit de convocatòria: ‘Estem acostumats a rebre, i quan les coses van bé, quedem perplexos’.

Dia històric
Les dades canten, i tothom les té presents: sobre les pedres de les emblemàtiques torres dels Serrans, símbol de defensa i alhora obert a la ciutat, es projecten les imatges de la lectura del manifest. Que també es fa a moltes veus. Per acabar de simbolitzar aquesta pluralitat en equilibri que ha definit la manifestació (amb Muixeranga final i amb himne regional final, també, les dues músiques sense cap lletra). Diuen que els números són freds, però n’hi ha que s’han convertit en gotes que fan vessar el got: 1.600, per exemple. Perquè, tal com recorda el manifest, amb pràcticament tres-centes entitats convocants i amb més de set mil d’adherides, és la xifra de la discriminació: quan se suma infrafinançament i infrainversió, el resultat són 1.600 milions d’euros.

‘Estem en una situació insòlita’, se sent amb força des dels altaveus: ‘tenim una renda per càpita inferior en 12 punts a la mitjana. I, no obstant això, som l’autonomia que menys recursos per habitant rep; l’única que, tot i ser pobra, aporta al conjunt de l’estat’. El resultat de tot això ‘és insuportable’, avisa el manifest. I d’aquí la convocatòria. D’aquí la reivindicació, que se centra en tres punts: reforma ‘immediata’ del sistema de finançament, ‘repartiment de les inversions que acabe amb el dèficit inversor’ i ‘reconeixement dels dèficits de finançament acumulats’.

No és èpic, però és clau: la qüestió del finançament, l’evidència de l’ofec, ha mogut desenes de milers de valencians a fer constar el seu ja n’hi ha prou. Desenes de milers. Diferents. De partits diferents i d’ideologies diferents i d’una llista llarga de coses diferents. Amb un lema explícit: ‘El poble valencià exigeix un finançament just’. No és la queixa, per tant. És l’exigència. Tot un canvi. Per això pot ser que aquest 18 de novembre ja es pugui qualificar d’històric. Ni un punt de partida, perquè la reivindicació s’ha anat pastant (la darrera manifestació del 25 d’Abril ja se centrava en la qüestió, per exemple), ni un punt d’arribada, perquè bé caldrà concretar: però històric.

Recull audiovisual de la manifestació per un finançament just

Desenes de milers de persones s’han manifestat a València per la millora del sistema de finançament del País Valencià. L’ha manifestació, amb el lema ‘Per un finançament just’, estava impulsada per l’esquerra valenciana (PSPV, Compromís i Podem) i els principals sindicats, i tenia el suport d’institucions i associacions empresarials.

Vegeu ací un recull de fotografies i vídeos de la manifestació:

Fotografia: Pep AlfonsoMoment de la lectura del manifest. Fotografia: @enricmorera

La capçalera del #18N arriba a les Torres de Serrans! I la reivindicació per un #FinançamentJust seguix plenant el recorregut! Estem units, estem alçant la veu i ens estan escoltant!!! pic.twitter.com/bGWlrQh4YJ

— PSPV-PSOE (@SocialistesVal) 18 de novembre de 2017

Per un #FinançamentJust https://t.co/w4XMCew1HM

— Mónica Oltra Jarque (@monicaoltra) 18 de novembre de 2017

Una segona DUI?

Què fer el 22-D? Jo tornaria a declarar la independència al Parlament de Catalunya. Si tenim majoria absoluta d’escons, hi tornaria. Una segona DUI, amb tota la calma, i per deixar les coses clares. No fos cas que el govern Puigdemont fos republicà, i el govern a l’interior, no.  Un nou govern,  i simplement autonomista? Seria l’horror. Un pas enrere a evitar. En canvi, tornes a fer DUI, i tot Déu republicà.

La culpa d’aquest punt de vista no és meva, sinó de Gandhi. El senyor Gandhi. És ell que m’ha convençut. Perquè jo no tenia pas aquesta idea. Però ell és l’home que, no sé si a posta o per casualitat, marca l’estratègia del govern català fins a uns límits insultants. Són, sembla, gandhians sense remei. Els paral·lelismes entre els uns i els altres són gairebé pornogràfics. No saps què fer aquests dies? Llegeix Gandhi i sabràs els possibles passos de Puigdemont. Enmig de la boira, Gandhi.

Què fer l’endemà de les eleccions del 22-D? Doncs seguir la tàctica gandhiana, sempre guanyadora, i estudiada a bastament.

Sabem que la tàctica gandhiana de la no-violència és un model que, fins a cert grau, depèn de la simpatia dels mitjans de comunicació. De fet, Gandhi va triomfar perquè un vell amic seu s’havia convertit en un reeixit periodista britànic. Ell el va enlairar a les portades. La frase ‘el món ens mira’ ve d’aquí. Gandhi necessitava la premsa. Tant ell com l’independentisme català fan servir una tàctica pensada per desencadenar un contrast moral a ulls del món. Es vol despullar la violència de l’ordre polític establert i demostrar que fins i tot quan davant hi té una banda de pacífics idealistes, les forces de l’ordre no dubtaran a fer servir la brutalitat física. Això és l’1 d’octubre: iaies catalanes votant, policies pegant i el món veient-ho. Amb Gandhi, el model era el mateix: iaies índies fent sal, policies pegant i el món mirant-s’ho. Tant Gandhi com els independentistes esperen que, gràcies als mitjans de comunicació, el món ho vegi i reaccioni. L’1-O, el 27 d’octubre, la presó dels consellers i l’exili de mig govern. Això són fites gandhianes perquè, com a l’Índia, s’ha despullat la violència de l’estat, i el món ho ha vist. Ha estat, fins i tot sense voler, tàctica gandhiana nua i crua.

Que el món no ha reaccionat prou? Que al final ha servit de poc? Doncs, com deia Guardiola, persistirem. Es torna a fer una declaració d’independència al Parlament de Catalunya. Si el 22-D hi ha majoria independentista al parlament, es torna a fer una DUI. És molt probable que provoquis la brutalitat de l’estat. El passat 1-O van ser policies amb porres. Ara seran militars amb pistoles? Ho apuntava la Marta Rovira. És possible. És clar que és possible. O no. No ho tinc clar. Però res no seria més gandhià que aquesta situació. La fórmula gandhiana consisteix a deslegitimar el poder tot mantenint una escrupolosa no-violència, i aconseguir després que el món presenciï la brutal reacció de l’estat. I reaccioni.

Si et fas dir gandhià no pots tancar-te en banda a la violència brutal de l’enemic. No La pots defugir. Gandhi és precisament el que buscava. Certament el món, ens agradi o no, ha tolerat l’1-O, mig govern a l’exili i mig govern a la presó. Tolerarà ara la hipotètica violència del 22-D, un segon mig govern a l’exili i un segon mig govern a la presó? Si el govern català segueix la tàctica gandhiana, aquesta seria l’acció a fer: tornar a fer la declaració d’independència. No tan sols, com hem dit, per a evitar que un govern català sigui republicà i l’altre autonòmic, sinó per a continuar amb la reeixida tàctica gandiana: fer que el món reaccioni davant la brutalitat de l’estat. Que no ho ha fet a la primera? Que ho faci a la segona.

N’hi ha que no hi confien, ja, en la reacció del món. De la UE. De l’ONU. I vénen a dir que el món no es mourà, i que hi ha altes vies. I tenen raó. És evident que el govern català té altres opcions. Gandhi mateix les explicava, les tres sortides que hi havia davant la violència. No les oblidem.

La primera és la seva, fer evident  la brutalitat davant gent pacífica, perquè el món reaccioni. I que sigui el món que pari els peus de l’agressor. Tàctica que jo continuaria. La segona opció, segons Gandhi, és l’autodefensa. Si et peguen, t’hi tornes. Tàctica que no crec que estiguem preparats per a seguir. On són els Mossos armats? Jo seria realista. No la veig. I en darrer terme, la pitjor sortida de totes. El pacifisme mal entès. La covardia. Davant el violent, acotar el cap.  Lliurar-se. Com odiava els covards, Gandhi. Tots els qui ara acaten el 155 per por i covardia, Gandhi els escopiria a la cara. Els detestava molt més que als violents, com explicàvem ací,  no s’explica prou: per Gandhi té més ètica un violent que un covard.

En fi, de les tres tàctiques enfront la violència jo escolliria la gandhiana. I això vol dir, crec, una segona DUI.

Proclames de Llibertat: Nora Arkarola

Nora Arkarola
Artista visual. Actualment presideix la PAAC, Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya. Dirigeix, juntament amb Marga Ximenez, MX ESPAI 1010, espai d’art contemporani de Barcelona. Diu: “A mesura que avança en el temps, el meu treball cada vegada es troba més estretament relacionat amb dos aspectes de la realitat que em preocupen especialment: la capacitat dels llenguatges artístics per aportar noves lectures als petits –o grans– relats històrics i la realitat social, i d’altra banda, l’observació i la utilització dels processos creatius, en la seva potencialitat per gestionar el malestar individual i sistèmic com a instrument de transformació.”

Pàgines