Els bombers del consorci de València han desallotjat tres residències i la urbanització de Sant Cristòfol —amb uns set-cents xalets— per l’incendi en un abocador d’Alberic (Ribera Alta). El desallotjament es fa de manera preventiva i per la direcció del fum. L’abocador s’havia habilitat recentment per acumular estris i deixalles arrossegades per la riuada de la gota freda.

Els bombers han informat que un dispositiu vigilarà aquesta nit la zona de manera preventiva i al matí es duran a terme els corresponents relleus, així com la reincorporació de la maquinària pesant. Igualment, han assenyalat que es mantenen evacuades la urbanització Sant Cristòfol i les tres residències.

Actualització incendi Alberic. Treballen 3 dotacions @BombersValencia Alzira, Ontinyent i Xàtiva i unitats de comandament+ maquinària pesant per a sectoritzar i agilitzar.
Durant la nit i per prevenció pel fum, s'hi han evacuat 2 residències de la urbanització San Cristóbal.

— Bombers Consorci VLC (@BombersValencia) December 16, 2024

El foc es va declarar ahir a la matinada, a les 3.08, en una zona habilitada per a apilar-hi objectes malmesos per la gota freda del 29 d’octubre. Els bombers de València hi van treballar ahir i encara ara no han aconseguit d’extingir-lo. Concretament, hi ha tres dotacions dels parcs d’Alzira, Ontinyent i Xàtiva i unes quantes unitats de comandament.

Ahir a la tarda, les tasques es van començar a reforçar amb maquinària pesant que permet de remoure el material, dividir l’incendi i accelerar la feina dels bombers.

Entitats ecologistes i veïns han tallat la Gran Via a l’altura del carrer d’Urgell per protestar contra l’anomenada “Parenoelada Motera” i mirar de barrar el pas de la concentració de motos. Han tallat la via durant prop d’hora i mitja. Les entitats convocants, Eixample Respira, BACC, la FAVB, Maragall Respira, Revolta Escolar i Bicibús Eixample, denuncien l’impacte negatiu en la salut pública de la concentració de motos: “Alta contaminació, soroll excessiu i comportaments incívics com cremar rodes, acceleracions brusques i l’ús constant de clàxons”. Pocs minuts abans de les 18.00, uns 2.000 motoristes, segons la Guàrdia Urbana, han sortit de Montjuïc i han començat a desfilar per la ciutat vestits de Pare Nadal.

L’itinerari previst inicialment pels motoristes preveia sortir de Montjuïc i dirigir-se al centre de Barcelona passant per Gran Via. Tanmateix, el tall ha obligat els motoristes a reconfigurar la ruta. Durant el seu pas per uns quants carrers, com l’avinguda del Paral·lel, molts motoristes han aprofitat l’ocasió per fer-se sentir i crema roda.

Segons l’Ajuntament de Barcelona, a l’hora de l’inici de la mobilització de motoristes no constava que hi hagués cap comunicació de “manifestació, concentració o sol·licitud de permís d’ocupació de la via pública” per a l’activitat.

Genís Domínguez, d’Eixample Respira, ha denunciat a l’ACN que són “moltíssimes motos amb comportaments incívics”. “És oci i no aporta res”, ha dit tot queixant-se de la contaminació i soroll que provoquen. Alhora, ha dit que és sancionable que la concentració no estigui comunicada.

Avui, 16 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Les diferències abismals entre l’ús del català al Parlament Europeu i l’oficialitat a tota la UE
• Scholz es prepara per perdre la confiança del Bundestag avui i convocar eleccions al febrer 
• Oriol Junqueras: una victòria pírrica I Editorial de Vicent Partal 
• Crisi de lectura I Mail obert de Joan Ramon Resina
• Sense peix? I Mail obert d’Esperança Camps 
• Si truqueu al 112, la Guàrdia Civil vindrà a casa? Així hi integraran la policia espanyola
• ‘Quarta onada’: Vivim el sexe amb por? 
• L’equip de rugbi amb què Austràlia vol parar els peus a la Xina a Papua Nova Guinea
• Júlia Viejobueno: “Per a ser pagesa, necessites entendre moltes coses” 
• Horrors mèdics perversos i brutals experimentant amb dones 
• Regals originals i en català per a aquest Nadal 
• Laura Vila: “Potser no m’hauria tret els testicles interns si hagués sabut que no tenien cap risc” 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

‘La marató’ de TV3 va tancar amb una recaptació de 6.434.613 euros, que significa un petit augment en relació amb la xifra de la de l’any passat, que havia estat de 5.705.395 euros, la més baixa en molts anys.

Tanmateix, ‘La marató’ del 2023, dedicada a la salut sexual i reproductiva, va tancar el marcador final en 8.232.366 euros, perquè va sumar 2,5 milions d’euros després de l’emissió del programa.

Enguany ha estat dedicada a les malalties respiratòries i va oferir ahir més de setze hores de programació en directe per ràdio, televisió i els canals digitals, juntament amb unes 3.600 activitats solidàries per recaptar fons.

Es va insistir en l’impacte del tabaquisme, dels cigarrets electrònics i de la contaminació en la salut humana.

La recaptació rècord de ‘La marató’ va ser l’any 2018, quan es dedicà al càncer i es van recollir 15.068.252 euros. D’aleshores ençà, la xifra havia anat baixant cada any.

Un ciclista ha mort aquest diumenge al matí mentre participava en una cursa solidària a Cabra del Camp (Alt Camp). Els organitzadors de la cursa, que recapta fons per a La marató de 3Cat, han explicat que la víctima havia mort durant la competició. Segons ha publicat el Diari de Tarragona, és un home de 67 anys de Barberà de la Conca (Conca de Barberà) que ha caigut de la bicicleta i han trobat inconscient. Se sospita que ha tingut una aturada cardíaca mentre pedalava.

El canceller alemany, Olaf Scholz, se sotmetrà avui a un vot de confiança al Bundestag, el parlament alemany. Scholz està preparat per a perdre una votació que engegarà la convocatòria d’eleccions per al 23 de febrer.

Aquesta és la intenció del canceller, que invoca l’article 68 de la llei fonamental per a demanar als diputats que li atorguin la seva confiança. Si, com pretén, no obté la majoria al Bundestag, proposarà al president federal, Frank-Walter Steinmeier, la dissolució de la Cambra. Steinmeier disposarà llavors de vint-i-un dies per a decidir si hi està d’acord i convocar eleccions en un termini de seixanta dies. L’aprovació del president es considera segura i ja ha dit que li semblava bé la data del 23 de febrer. Dos mesos abans de les eleccions, els partits ja han perfilat els seus candidats i programes.

Programa conservador

L’aliança conservadora de la CDU/CSU (Unió Demòcrata Cristiana) ha fet un gran nombre de promeses, com ara l’aspiració a reduir l’impost sobre l’electricitat i les tarifes de xarxa. A més, pretén suprimir l’obligació dels pensionistes de presentar la declaració de la renda, segons l’esborrany del programa electoral, recollit per l’agència alemanya de notícies DPA.

Alhora, la CDU/CSU manté el fre al topall màxim d’endeutament fixat constitucionalment a Alemanya. El projecte de programa deixa oberta la qüestió del finançament. De cap de llista i candidat a canceller es presenta el dirigent de la CDU (Unió Demòcrata Cristiana), Friedrich Merz.

L’SPD opta per l’estabilitat de les pensions

El partit socialdemòcrata també se centra en la qüestió del fre del deute, encara que amb l’exigència que es reformi. “El fre del deute no ha de continuar essent un fre per al futur, aquesta és una qüestió clau per a nosaltres”, ha explicat la copresidenta de l’SPD, Saskia Esken, al diari Augsburger Allgemeine.

El secretari general de l’SPD, Matthias Miersch, ha posat de condició per a un futur govern de coalició fixar el nivell de les pensions al 48% dels ingressos mitjans. “No signarem un acord de coalició en què no es garanteixi el nivell de les jubilacions”, ha indicat al diari Rheinische Post.

Ajudes econòmiques

Els Verds, en canvi, centren la campanya electoral, encapçalada pel seu candidat Robert Habeck, en la imatge d’una organització socialment responsable amb la protecció del clima, que inclou ajudes relacionades amb la generació de CO₂.

El preu del CO₂, vigent al sector del transport i la calefacció a Alemanya d’ençà del 2021, encareix els comportaments perjudicials per al clima. Qui condueix un cotxe de combustió, per exemple, paga per les emissions de diòxid de carboni del gasoil o la gasolina. Els qui van en bicicleta, tren o utilitzen un cotxe elèctric, no incorren en aquests costs.

Els Verds volen que tothom amb ingressos baixos i mitjans rebi una gran part dels ingressos procedents de la tarifació del CO₂ per a alleujar els costs de la transició energètica.

La coalició entre l’SPD, els Verds i els liberals (FDP), que es va trencar a principi de novembre, ja havia pactat aquesta mesura en l’acord d’aliança del 2021, però en aquell moment no hi havia la possibilitat tècnica d’abonar els diners a tots els ciutadans.

Maltractament, menyspreu, sadisme, xenofòbia, classisme, vexacions, racisme i terror, amb totes les seves horroroses variants imaginables, és allò que van sofrir les dones a mans dels primers metges americans a final del segle XIX i principi del XX. Van ser víctimes d’amputacions i extirpacions, exploracions i operacions vaginals sanguinàries que, amb pretesos objectius científics, els metges els practicaven amb menyspreu i sadisme, sense tenir cap coneixement del cos i els genitals de les dones.

A més, moltes van ser torturades, violades, separades dels seus fills i abandonades, víctimes de malalties terribles i malformacions que, sovint, acabaven amb la mort i un enterrament anònim d’amagat de la societat. Especialment, si eren esclaves negres, immigrants irlandeses, indigents o tenien trastorns mentals. Aquells metges pioners misògins es creien superiors a les dones perquè consideraven que “l’ànima de la dona era passivitat i placidesa; l’ànima de l’home era activitat i inquietud”.

Joyce Carol Oates (Lockport, Nova York, 1938) és una de les grans figures de la literatura contemporània nord-americana. És autora d’un centenar d’obres entre novel·les, relats breus, llibres de no-ficció, poesia i teatre. Ha estat guardonada amb els premis literaris prestigiosos, com ara el National Book Award i el PEN/Malamud Award. L’any 2010 va rebre la Medalla Nacional d’Humanitats, el guardó civil més important que atorga el govern nord-americà en el terreny de les lletres.

L’escriptora Joyce Carol Oates (fotografia: Dustin Cohen). El Carnisser de les Mans Vermelles

A la novel·la Butcher (publicada en espanyol per Alfaguara amb el títol de Carnicero i en francès per Philippe Rey amb el títol de Boucher -encara no hi ha traducció en català), Carol Oates ens submergeix en aquest món infernal sense embuts, ni eufemismes. L’autora ens descriu tota la cruesa i brutalitat de les “pràctiques mèdiques” que van sofrir les dones que els metges decidien d’usar i sotmetre com conillets d’índies a tota mena de carnisseries i experiments físics i mentals. Les tractaven pitjor que als animals. Amb fàstic i menyspreu afegits. Les consideraven éssers inferiors. Deien que la vagina era un “forat infernal de brutícia i corrupció” i els genitals femenins uns “òrgans repugnants respecte del seu disseny, funció i estètica”.

L’autora fa servir amb una habilitat extraordinària la ficció basada en fets reals per traçar la biografia fictícia del doctor Silas Aloysius Weir (1812-1888), de malnom el Carnisser de les Mans Vermelles, director del Manicomi Estatal de Llunàtiques de Trenton (Nova Jersey), per fer un relat coral del seu pensament i els seus experiments. L’obra descriu, a la vegada, amb precisió sensible, l’ambient sòrdid dels manicomis i els habitatges per a esclaus i servents, en contrast amb la vida refinada dels burgesos i terratinents, que sentien el mateix menyspreu pels esclaus negres que per les dones pobres en general.

La vida del doctor fictici es narra a partir de fragments de les seves memòries, amb intervencions del seu fill fictici, i els testimonis d’alguns col·laboradors i gent del seu entorn. És especialment interessant el contrapunt que ofereix una de les seves pacients, que passarà a ser la seva “assistent”. És una noieta d’ascendència irlandesa, òrfena, sordmuda, albina i abandonada. Ella ens obre les portes a la vida de les internes del manicomi, la brutícia, el dolor, les ferides, les tortures i els sentiments que moltes dones van anar covant durant anys en les seves ments, arrossegant-se com animals, menjant aliments repugnants, de vegades, amb cucs, i molt sovint dormint lligades als llits o en cel·les petites, amb terra de palla, d’unes mides que no els permetien de posar-se dretes.

Val a dir que els metges i el personal masculí de les institucions menyspreaven els cossos i els sexes de les dones de dia, però no tenien escrúpols a violar-les de nit, lligades i emmordassades, o drogades amb làudan i morfina. Moltes d’elles van ser víctimes d’embarassos forçats, avortaments, i interminables parts sanguinaris i mortals, amb les conseqüències lògiques per a la seva vida i la seva salut mental. Si els nadons sobrevivien al part, elles ja no els veien mai més. Els donaven (o venien) a famílies burgeses riques, tot mig clandestinament. Els enterraments de les internes que morien perquè els seus cossos no resistien més les tortures dels “experiments mèdics” eren mig clandestins. Es feien d’amagat i no s’hi posava cap làpida amb el nom.

La sala d’agitats de l’hospici de Sant Bonifaci de Florença, el 1895, del pintor Telemaco Signorini.

Els fets de la novel·la ens recorden com algunes d’aquestes idees i actituds aberrants van continuar existint, modificades o no, durant molts anys. Als EUA i a tot el món. Amb variacions. De fet, allò que en el fons l’autora ens diu i denuncia és que per moltes dècades les dones i els seus cossos van ser un instrument sotmès, menyspreat i manipulat pel patriarcat. La medicina i els metges van ser una eina perversa, autoritària i inhumana de dominació i, en el fons, d’odi envers els cossos i les ments de les dones. També se sap que l’home ha estat privilegiat per la investigació mèdica i farmacèutica, amb òbvies conseqüències negatives per a la salut femenina.

L’autora ens descobreix al final en quins llibres reals s’ha basat per escriure la novel·la. Incorpora o adapta episodis verídics de la vida de diversos personatges històrics. El doctor J. Marion Sims (1813-1883), “pare de la ginecologia moderna”; el doctor Silas Weir Mitchell (1829-1914), “pare de la neurologia moderna”, i el doctor Henry Cotton (1876-1933), director del Manicomi Estatal de Llunàtics de Nova Jersey, entre el 1907 i el 1930. Les vides i les pràctiques dels quals són reflectides en diversos llibres i tractats, entre la biografia i l’assaig, absolutament rigorosos. També ha estudiat l’obra d’Elaine Showalter The French Malady: Women, Madness and English Culture (1830-1980) (“La malaltia francesa: dones, bogeria i cultura anglesa (1830-1980)”) (Pantheon Books, 1985).

Convé subratllar la fiabilitat de les fonts i no oblidar-ho durant tota la novel·la, perquè hi ha episodis que et posen els pèls de punta, fins al punt de creure que són invencions dignes del gènere gore, més que no pas paràgrafs que la professionalitat d’aquesta gran escriptora ha imaginat recreant o traslladant a la literatura els fets reals que ha llegit i investigat. En mans de Carol Oates aquesta combinació entre les lectures acadèmiques, els fets reals i la ficció que els il·lumina i ens els transmet resulta molt interessant i impactant.

Els metges del segle XIX van fer experiments amb els esclaus negres. Misogínia, racisme i crueltat

El doctor protagonista de la novel·la, Silas Aloysius Weir, “pare de la gino-psiquiatria”, ha estat construït amb pensaments i episodis de les vides reals dels metges que han inspirat l’autora. El personatge encarna les aberracions i creences de la medicina de l’època.

De jove és un individu tímid que fa de metge rural després d’uns precaris estudis de l’ofici de metge. Com molts joves cristians i de bona família d’aquella època, té una aversió clara a les dones i, en principi, no ha vist mai, ni de lluny, el cos d’una dona despullada. Més aviat sent por i terror. Ja no parlem dels òrgans sexuals, que li provoquen autèntica repulsió. La primera vegada que ha d’assistir a un part es desmaia i l’olor i la visió de la sang li causen pànic. No obstant això, com que segons la seva mentalitat experimentar amb dones pobres, esclaves i immigrants és com experimentar amb rates de laboratori, veurem al llarg del relat com cada vegada es torna més insensible, brutal i sanguinari.

Malgrat ser un abolicionista convençut, una opció progressista a l’època, sent un gran menyspreu per les dones. Les seves conviccions cristianes el fan posicionar moralment entre els abolicionistes, com molts homes del nord, com Abraham Lincoln mateix. De tota manera, per ell, i molts homes més, els homes negres i les dones no són iguals a les persones blanques. El doctor Weir considera les dones inferiors, gairebé com animals. Per això quan comença la seva “carrera experimental”, sense cap mena de respecte, prova de recompondre els cranis dels nadons amb deformitats amb eines pròpies d’un fuster i fa servir ganivets de cuina o culleres per fer cesàries i exploracions vaginals.

Moltes de les seves pacients es moren. En alguns casos, després de molta sang i destrossa corporal, aconsegueix de fer algun avenç positiu, com ara en el tractament i guariment de la fístula, una malaltia que tenien algunes internes del manicomi, per culpa dels embarassos i parts que havien tingut de molt joves, de vegades quan encara eren menors d’edat. Tot i això, la seva carrera “experimental” amb els anys i l’experiència va prenent com més va més un caire sàdic i inhumà.

Exploració ginecològica vertical. “El pare de la gino-psiquiatria”

El Carnisser de les Mans Vermelles intervé les internes del manicomi sense anestèsia. La reserva per a les dones casades de classe alta. Segons ell, la vagina no té terminacions nervioses i, per tant, les dones negres, immigrants, indigents o irlandeses no han de sentir dolor quan les sotmet als seus experiments brutals a pèl.

Algunes de les seves creences i pràctiques són veritables aberracions que mutilen i destrossen el cos de les dones. De l’exploració vaginal escriu: “Qualsevol metge necessitava nervis d’acer per endinsar-se en un territori semblant, que constituïa un espectacle infernal per als ulls.” Això no obstant, no va parar mai d’observar-la, explorar-la i intervenir-hi sense cap mena de delicadesa ni respecte. Les operava durant el dia i, la seva preferida, la violava durant la nit. Això sí, amb l’ús de làudan i a les fosques. Segons que ell confessa als diaris, la seva dona, amb qui va tenir set o vuit criatures, no la va veure mai despullada. I ella a ell tampoc.

El doctor Weir, el Carnisser de les Mans Vermelles, creu que la neurastènia es guareix extirpant els ovaris i, en casos extrems, l’úter. I que sovint també cal extirpar el clítoris, que, així com l’apèndix, segons ell, no té cap mena de funció. Segons Galè, “és hipersensible al tacte i propens a exacerbar l’alteració, l’anèmia, el somnambulisme, la hiperventilació, la ingesta excessiva d’aliments, l’anorèxia, els pensaments mòrbids, la migranya, l’insomni, les tendències atees, la bogeria i certs hàbits inefables propis d’una naturalesa degenerada, més sovint associats amb els mascles adolescents de l’espècie”.

Exploració ginecològica horitzontal. L’albina irlandesa Brigit Kinealy

El doctor trobava alguna cosa màgica i morbosa en una de les internes: l’albina irlandesa, òrfena i sordmuda Brigit Kinealy. La va intervenir, primer, en un part sanguinari, amb fòrceps i cesària amb ganivet de cuina, que va durar moltes hores. “De totes les situacions mèdiques que poden donar-se, la que temen més els metges és l’horror del part, per la pura repugnància que suscita”, escriu al diari. Malgrat ser una imatge “obscena i horrible”, el doctor s’hi aplica amb força, ajudat de prop per una de les internes, que resulta saber més de medicina, de parts i dels òrgans genitals de les dones que ell mateix.

El nen, que va néixer sa, va desaparèixer de seguida, sense que la mare el veiés ni un minut. De fet, això passava al manicomi amb tots els nens que no morien al part i no naixien amb malformacions i defectes físics. De resultes del part, la noia va tenir una fístula. Les dones amb fístules no podien retenir l’orina ni els excrements, anaven sempre brutes i feien pudor. Per això les aïllaven en una habitació infecta o al soterrani.

L’albina irlandesa va ser el conillet d’índies ideal per a experimentar sobre la fístula. La va sotmetre a infinitat d’intervencions, la cosia cada vegada que fallava amb un fil encara més resistent. Finalment, la va poder guarir. Dins seu havia anat creixent una atracció morbosa cap a ella que, a la llarga, acabaria essent fatal per a la noia. Va passar de nomenar-la la seva assistent de confiança a gaudir-ne sexualment, violar-la i apallissar-la amb un fuet.

La coberta en castellà té de protagonista l’albina irlandesa Brigit Kinealy.

El testimoni de la noia albina, que apareix al final del llibre, és fonamental per a completar el relat i fer-se una idea d’aquells temps infernals per a les dones. Joyce Carol Oates acaba el llibre amb un fet que semblaria la venjança i el desvetllament simbòlic de la consciència de les dones. En paral·lel del desvetllament de la consciència dels esclaus negres, que aquells anys era el gran tema de discussió política i social dels americans del nord i del sud.

El final del llibre ens anuncia, optimista, un començament de canvi, una rebel·lió contra la submissió i el maltractament de les dones per part de la societat patriarcal i la medicina. Un final simbòlic i esperançador, que no aconsegueix d’esborrar el regust amarg i terrible de tot allò que has llegit. Com també les ressonàncies i semblances que hi ha hagut anys després, més greus o menys, a totes les cultures.

L’herència d’aquella manera de pensar encara existeix a molts llocs del món, com a evidència del tracte vexatori i cruel que han hagut de sofrir les dones durant generacions i generacions. Amb fets ben actuals, com ara la prohibició de l’avortament, el robatori de nadons, l’ablació del clítoris, els matrimonis forçats amb menors, les fístules, que a Etiòpia i més països africans són un problema greu, la violació amb submissió química o per la força, els maltractaments, els crims de gènere i les violacions en grup.

L’acord entre el govern espanyol i català d’integrar la Guàrdia Civil i la policia espanyola al telèfon d’emergències 112 de Catalunya, que va sorgir de la junta de seguretat del 5 de desembre, ha originat una gran polèmica.

Els partits independentistes consideren que és una invasió de les competències de la policia catalana i de l’Estatut d’Autonomia. En canvi, el president de la Generalitat, Salvador Illa, la consellera d’Interior, Núria Parlon, i el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, defensen que és una decisió necessària per a millorar la resposta en les emergències.

Malgrat les explicacions i les compareixences, encara no és gaire clar com s’ha materialitzat aquesta integració i en què consisteix. Com funcionarà el 112 a partir d’ara? Què implica que la policia espanyola s’hi integri? Qui rebrà els avisos de les emergències? Tindran accés a tota la informació dels incidents? Andreu Alfonso, subdirector operatiu del CAT-112, respon les qüestions clau i dóna alguns detalls del procés.

Com és la integració de la Guàrdia Civil i la policia espanyola al 112?

La incorporació de la Guàrdia Civil i la policia espanyola al CAT-112 és una qüestió que ve de lluny. S’ha tractat en unes quantes juntes de seguretat i finalment el govern del president d’Illa l’ha acabat executant. Representants del govern del president Carles Puigdemont i del president Pere Aragonès sostenen que l’aplicació és molt diferent que no s’havia parlat fins ara. Alfonso, en canvi, diu que els governs catalans i espanyols fa temps que hi treballen, també en la legislatura passada, i que els equips tècnics ja havien engegat els processos d’integració amb els cossos de seguretat espanyols.

Alfonso destaca que la llei amb què opera el CAT-112, la llei 9/2009, de 30 de juliol, del Centre d’Atenció i Gestió de Trucades d’Urgència 112 Catalunya, és molt clara i indica que els teleoperadors s’encarreguen de recollir tota la informació dels incidents que passen a Catalunya i d’avisar els serveis d’emergència. “Recollim la trucada i la passem als cossos i òrgans corresponents, que són els encarregats de la resolució. Nosaltres decidim a qui ho enviem”, comenta Alfonso. I la part més important de totes, i en què s’ha centrat bona part de la polèmica: el cas es traspassa al cos que té competències sobre la incidència.

Avui, tots els cossos d’emergència catalans ja són integrats completament al CAT-112. Parlem dels Mossos d’Esquadra, els Bombers de la Generalitat de Catalunya, el Sistema d’Emergència Mèdiques (SEM) i els Agents Rurals. També la Guàrdia Urbana i els Bombers de Barcelona i bona part de les policies locals. I ara, fruit de l’acord entre el govern espanyol i català, també hi haurà la Guàrdia Civil i la policia espanyola.

La integració encara no és definitiva perquè és en fase de proves. Alfonso explica que, d’un vessant operatiu, la integració és positiva. A partir d’ara, els sistemes telemàtics de la policia espanyola i la Guàrdia Civil seran incorporats al sistema del 112 i això permetrà de traslladar la informació directament i telemàticament. Fins ara, segons que explica Alfonso, es feia per via telefònica i diu que era un procés més lent. També deixa clar que els cossos d’emergència de l’estat espanyol no tindran pas accés a tota la informació dels incidents. I que, si això canviés, seria fruit d’un acord pres a les juntes de seguretat.

Quina policia us vindrà a casa si truqueu al 112?

“Si truco al 112, ara potser m’enviaran una patrulla de la Guàrdia Civil o la policia espanyola a casa?” Això s’ho ha demanat molta gent aquests darrers dies. Les primeres informacions que van transcendir no eren gens clares i el to dels discursos al Departament d’Interior i al Ministeri d’Interior espanyol també ha anat canviant.

La consellera Parlon va comentar que la policia espanyola i la Guàrdia Civil solament actuarien en avisos que formessin part de les seves competències. Això mateix diu Alfonso: “Traslladem la informació als organismes i als cossos que tenen competència en l’incident.” Els Mossos d’Esquadra són la policia integral de Catalunya i aglutinen bona part de les competències. Enguany, entre el gener i el novembre, el 112 ha derivat 989.000 avisos als Mossos; 181 a la policia espanyola i 57 a la Guàrdia Civil.

En un primer moment, agents dels Mossos van expressar a VilaWeb que havien rebut l’anunci de la integració amb cautela perquè no tenien prou informació per a valorar-ho. “L’estatut ens reconeix com a policia integral i s’han de respectar les competències que ens són assignades”, deia una agent.

Fonts oficials dels Mossos consultades per VilaWeb insisteixen que no derivaran mai recursos de la policia espanyola i la Guàrdia Civil en casos que són competència seva. És a dir, per exemple: si truqueu al 112 notificant un incident sobre seguretat ciutadana, el cas serà atès per la policia catalana perquè en té la competència.

Els Mossos destaquen que fins ara ja hi havia una bona coordinació amb els cossos de l’estat espanyol i que ara s’ha acabat formalitzant.

Quines competències tenen la policia espanyola i la Guàrdia Civil a Catalunya?

A Catalunya, els Mossos d’Esquadra tenen assignada la majoria de competències. Les més importants són la seguretat ciutadana i d’ordre públic, la policia administrativa i judicial i el trànsit. Esperen d’assumir-ne dues de noves: la seguretat als ports i als aeroports, tal com s’havia compromès a fer el ministre Marlaska. Se n’havia de parlar a la junta de seguretat que s’havia de fer abans de les eleccions, però es va suspendre. Es preveia que se’n parlaria a la junta del 5 de desembre, però no hi va haver cap mena d’acord en aquest aspecte.

Els Mossos no són l’única policia que opera a Catalunya. La Guàrdia Civil i la policia espanyola també hi tenen competències. La policia espanyola, per exemple, aglutina totes les qüestions d’estrangeria, l’expedició dels documents d’identitat i el compliment de la normativa en matèria de joc i delictes relacionats amb la droga. La Guàrdia Civil s’encarrega de la legislació sobre armes i explosius, la gestió de les fronteres, el control dels ports i aeroports i el control del medi per via del Servei de Protecció de la Naturalesa (SEPRONA), entre més qüestions.

Què en pensen, els treballadors del 112?

Els treballadors del 112 consideren que la integració de la policia espanyola és una jugada de la política institucional. “Com que es negocia una ampliació de competències dels Mossos d’Esquadra –ports i aeroports–, el ministre Grande-Marlaska necessita vendre primer que ha aconseguit alguna cosa per a la policia espanyola, per a després constatar que tot continuarà igual. A més, això permet a l’oposició del parlament fer-se els indignats amb una qüestió que a la pràctica no té gaires efectes”, recullen un comunicat de la CGT.

Martí Vallvé, delegat de la CGT del comitè d’empresa del 112 de Reus, explica que, a efectes pràctics, l’única cosa que passarà és que els cossos tindran una capacitat de resposta immediata en l’àmbit en què siguin competents. En el comunicat, es queixen que s’hauria de parar atenció en la policia local, que encara no s’ha integrat completament al 112, i que els treballadors de la seu del 112 de Reus fa un any i quatre mesos que fan vaga, i els de la Zona Franca fa gairebé un any. “Tenim condicions precàries i estem subjectes a un conveni de telemàrqueting. Aquest fet també afecta la qualitat del servei i la ciutadania: més temps d’espera, trucades perdudes i l’atenció d’uns treballadors esgotats”, es queixen.

Sobre la integració (encara en fase de proves) de la Guàrdia Civil i Policia Nacional al 112. pic.twitter.com/atkgkFRjgJ

— Comite112_Reus (@comite112) December 12, 2024

El president Illa compareixerà dimecres

ERC, Junts per Catalunya i la CUP han criticat durament que la Guàrdia Civil i la policia espanyola s’hagin integrat al 112. El president del grup parlamentari d’ERC, Josep Maria Jové, ha dit al president Illa que no negociarien el pressupost del 2025 si no rectificaven. “Reverteixin el despropòsit dels Mossos i el 112 de la junta de la setmana passada o no comptin amb nosaltres”, digué al parlament.

Dijous, el parlament es va oposar a reclamar al govern que impedís la integració. Junts i ERC havien arribat a un acord per a esmenar les respectives mocions del govern. L’esmena sobre la policia espanyola tan sols va tenir el suport de Junts, ERC, la CUP i Aliança Catalana. Els Comuns es van abstenir i la resta de partits s’hi van oposar.

El text pactat reclamava al govern que rectifiqués de manera immediata els acords de la junta de seguretat de Catalunya perquè consideraven que propiciaven una reculada clara en les competències que ostentava Catalunya en matèria de seguretat. A més, demanaven de blindar, de manera immediata, la presència del cos de Mossos d’Esquadra en ports i aeroports.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, compareixerà demà passat al ple del parlament per explicar els acords de la junta de seguretat de Catalunya. Junts, ERC, els Comuns i la CUP van registrar conjuntament una petició de compareixença al parlament. Els partits volen que Illa expliqui els acords i detalli el posicionament i l’estratègia política del Departament d’Interior i Seguretat Pública.

“Des del present i des del jo, que és l’únic de cert que tenim a l’hora de fer discurs, puc dir que he decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política.” Júlia Viejobueno (Priorat, 1994) ha escrit un llibre que podria ser un manifest, un dietari, un tractat de filosofia o un assaig sobre el fet de ser pagesa i ho és tot alhora. L’ha escrit a la Figuera, un poble de cent habitants, on diu que ja resten pocs pagesos i els que hi ha són vells. Després de graduar-se en estudis literaris a la Universitat de Barcelona, l’any 2017 va decidir de tornar al poble i afegir-se a l’ofici familiar, la pagesia. Les seves columnes a la Directa van seduir l’editora, Montserrat Serra, i d’ací va sortir l’encàrrec d’escriure Quedar-se al tros (Vibop, 2024), en què explica l’experiència de tornar al poble i prendre el relleu de l’ofici familiar. Un text en primera persona sobre el dia a dia d’una professió a l’aire lliure i envoltada de bellesa, però també dura i desprestigiada. Curt i precís, aquest llibre conté la grandesa d’un món que acaba o que comença, aquesta és la incògnita de la seva saviesa. Viejobueno diu que sovint li diuen que és un ésser vell en un cos de jove, un qualificatiu que també escau a l’òpera prima que ha escrit, que conté tota l’herència d’un ofici antic amb una veu ferma i actual. Una experiència local i situada que ens aporta amb senzillesa un coneixement gairebé metafísic sobre un sector tan necessari com desconegut.

—Sou jove, però se us nota una saviesa de base. Ve de la terra? Ve de la família?
—Com que visc en un poble de vells… [Riu.] Una amiga em deia: “Tu ets una persona vella en un cos jove!” Estic acostumada que m’ho diguin. Sóc una dona de poques paraules. Si féssim una birra, em jugaria en contra, perquè segurament només t’escoltaria i no parlaria. Però quan ho trasllado a l’escriptura, em va bé.

—Sou tímida?
—Sí, com més grans són els grups de gent, més em costa intervenir. I si no els conec bé, callo i escolto. No és que ho passi malament, però de vegades hi ha gent a qui pot semblar estrany.

—Segur que escolteu i observeu?
—Això hi ha gent que ho sap veure i gent que no. Qui em sap veure aquesta qualitat, amor etern. Però uns altres potser em veuen com una cosa rara, i no sé fins a quin punt, hi ha cabòries.

—Quan éreu petita també éreu així? Aquesta capacitat s’aprecia en el llibre que heu escrit.
—Crec que a casa hem estat molt lectors, tenim molts llibres i això ha influït. També vaig créixer en una escola de poble, on hi havia un projecte d’escola rural molt interessant. Teníem una llibreta d’observacions en què cada dia apuntàvem què passava com si fos un diari. Quan vaig acabar l’escola, aquell projecte es va acabar. L’escola va tancar per falta de criatures. Crec que aquesta educació em va marcar.

—Encara les conserveu, les llibretes?
—Sí, crec que són les maneres d’aprendre a escriure i aprendre a pensar.

—Teniu més germans?
—Sí, tinc un germà quatre anys menys més petit que jo. I és molt curiós perquè les feines del tros les coneix, però no vol saber-ne res. Es dedica al sector de la moda en una empresa de vestits de núvia. L’altre dia una persona em va dir: “Com pot ser que venint de la mateixa casa i del mateix context sigueu tan diferents?” Hem trencat estereotips de gènere!

—Quins paral·lelismes veieu entre l’escriptura i la pagesia?
—Paral·lelismes? Ui, comences complicada! Crec que els pagesos tenen moltes coses a explicar. Potser no ho saben, però sí. Primer et parlaran de pessimisme, però darrere sempre traspua un amor gran cap a la terra.

—La saviesa pagesa no s’ha tingut en compte?
—S’ha deixat la pagesia com una feina primària, que ho és. Però s’ha estès massa la idea que, si no serveixes per a res, a aixafar terrossos. Això és mentida. Per a ser pagesa, necessites entendre moltes coses. Treballar la terra és com escriure un paisatge.

—És un llibre concís i profund.
—Aquests llibres de la col·lecció ja conviden a fer una síntesi. Va ser una oportunitat de posar per escrit coses que de vegades no trobes el moment de plasmar. Crec que la veu de la pagesia és la part de la professió més invisibilitzada. Hi ha tots uns coneixements i unes pràctiques que no han aflorat.

—Els pagesos no tenen veu.
—Normalment, dels cellers parlen els enòlegs, els pagesos no tant. Aquesta part de la gent que toca terra no surt.

—D’on heu extret aquest coneixement?
—Sempre dic que puc parlar del que conec i el que conec és casa meva. El que m’ensenyen els meus pares i els meus avis. Si allargo una mica, puc parlar dels meus veïns i convilatans, i si ho eixamplo una mica més, de la comarca. Puc parlar de pagesia, però d’una pagesia local. Perquè si em parles del cereal o de qualsevol classe de pastura, no en tinc ni idea.

—I com són les relacions amb la família?
—Mon pare és mon pare, però ara també és el meu company de feina.

—Com ha estat aquesta tornada al nucli familiar? Hi ha friccions? Diferents punts de vista?
—A mi, em permeten anar a la universitat que és una cosa que no havia passat mai per nivell econòmic. Després de molts anys estalviant, puc anar a Barcelona. Et permeten sortir de casa i veure món. Però arriba un moment que veig que no vull continuar vivint a Barcelona si no tinc una feina que m’hi lligui. La vida és molt cara i no té sentit. Torno a casa amb una sensació de pèrdua important. En part, sentint allò que no has pogut fer el que volies. Però la meva família no m’ha obligat mai a res. Quan torno al Priorat l’any 2017, no vaig directament al tros, primer començo a treballar amb feines més vinculades a la cultura. I a poc a poc em vaig acostant al tros i a la pagesia. Però és cert que la família pot ser molt bona o pot ser molt dolenta. A mi ja m’agradaria estar envoltada de gent jove, per fer projectes ben parits, però de moment, tinc la família. Crec que fem un relleu pausat entre generacions.

—Sou de portar poca terra, però portar-la tota vosaltres. No heu volgut créixer gaire.
—A casa sempre s’ha pensat que s’ha de portar la terra que pots portar. Hi ha moments de l’any en què vas més descansat, però en els moments intensos has de ser-hi tu i fer moltes hores. De vegades, si contractes gent, després a l’hora de la collita no es veu reflectit. És un equilibri molt fràgil. Crec que sempre hem fet valdre no estar subjectes a ningú que ens manés ni haver de manar ningú. És una agricultura molt artesana. Crec que en aquesta manera de fer també hi ha una mica la solució al despoblament. Si som uns quants que portem poca terra, és millor que un sol que en porti molta.

—Teniu més amigues pageses del Priorat o de zones pròximes?
—Moltes dones que es dediquen al sector primari, es dediquen a la pastura o fan formatges. Curiosament, tots els que es dediquen a l’olivera o la vinya són homes, i les dones s’han posat a la pastura. I crec que ho tenen pitjor que nosaltres!

—A l’agricultura, la feina en una empresa familiar és molt repartida en gèneres?
—Moltes de les dones que s’hi dediquen i que ja tenen més edat formen part d’aquest model de parella heterosexual en què l’home és al tros i la dona s’encarrega de la part administrativa i burocràtica. Jo sé que no entraré en aquest model.

—Quin model us agrada?
—El de les dones ramaderes de Catalunya. Veus que tenen una altra filosofia. Són més punks, més reivindicatives. Les veus a elles com a pal de paller i que fan totes les feines. Les envejo una mica!

—Teniu referents clars?
—Per exemple, la Laia Angrill, que és a Unió de Pagesos. És combativa. Al món agrícola, és una de les veus que trobo interessants. Però no és el mateix ser assalariada que posar-te al capdavant de les teves terres i haver de fer-te autònoma i portar tots els papers i totes les despeses que has d’assumir. Quan parlem de relleu al camp, crec que s’han de deixar molt clares totes les preocupacions i totes les hores que implica. Això que jo aprenc a casa no es pot ensenyar en cap universitat, ni en cap vídeo de YouTube.

—Quan vau tornar a casa, vau començar un projecte de fotografies. Fer-ne una cada dia durant cent dies.
—Faig fotos des de fa mitja vida. Les primeres fotos les vaig fer quan tenia quinze anys i ara en faré trenta. Vaig començar aquest diari el primer dia que ja no tenia pis a Barcelona i no tenia una via d’escapament. Suposo que tenia por de l’ofegament de tornar a casa i a un poble petit. Era la manera de mirar diferent els llocs on anava cada dia. Crec que m’ha ensenyat a mirar.

—I què veieu en aquestes fotografies?
—Veig que a mesura que m’acosto al tros, començo a apreciar-hi un ordre, unes formes lineals i geomètriques perfectes. Això és en part la feina de la pagesia. En canvi, el paisatge que l’envolta no té aquestes línies de verticalitat. Això va ser una de les coses que vaig aprendre a mirar.

—És important veure els detalls?
—Sí, per mi el fet de badar és un dels privilegis de tornar al tros. Aixecar el cap i mirar què tens davant és un privilegi que compensa moltes hores de feina.

—Dieu al llibre: “Quin és el principi? Quin és el final?” Sembleu molt ordenada escrivint.
—Suposo que tinc aquesta tendència a saber estructurar. Això no sé d’on em ve, potser del signe de l’horòscop.

—Quin sou?
—Sagitari. La setmana que ve em cauen. En faig trenta.

—I llavors de quines premisses partíeu?
—Volia que sortís la meva part biogràfica perquè es tractava de retratar aquest moment i la decisió. Però no volia que fos un llibre centrat en mi. També volia fer reflexions sobre la pagesia, però no volia marcar càtedra o fer un assaig. I volia transmetre aquesta part més pràctica de la feina del dia a dia. Crec que aquesta darrera part és la més desconeguda i la que pot tenir més part de bellesa.

—Com viviu aquest canvi de dècada?
—Aquests calendaris que tenim com a societat que diuen que l’any comença al gener i acaba al desembre o comença al setembre, pel curs escolar, no em serveixen gaire. Jo només sé els moments que tinc més feina, i costa posar-hi el principi i el final. És un cicle. Crec que amb fer anys em passa una mica el mateix.

—Feu totes les tasques?
—Per exemple, el tractor, que és una part molt visible de la pagesia, és el que em fa més por. O allò a què m’han inculcat més respecte com a arma mortífera. Vivim en un terreny complicat. No em falten emocions fortes, no em cal fer salt de pont ni anar a Port Aventura. Perquè passes per un marge de dos metres inclinat amb un tractor i t’agafa un infart!

—Pronostiqueu un futur per a la pagesia?
—L’acabament pot ser tant que vingui una gelada o una sequera o que tu et trobis malament i ja no puguis continuar amb la feina. Assumir aquests finals i aquestes limitacions costa, però suposo que s’ha de fer. Com que he nascut en aquest ambient de fatalitat, per mi és fàcil tenir aquesta serenor.

—Sempre heu tocat de peus a terra?
—Sí, aquest tocar de peus a terra és el que et fa viure el dia a dia com un regal. Se’m diu que aquest món s’acaba i que no tindrà continuïtat. Llavors no puc fer més del que faig.

—Els pares han estat pessimistes?
—És curiós analitzar-ho perquè molts cops qui té més tendència a veure-ho tot negre després és optimista i al contrari. Ells han estat molt lluitadors. Hi ha una part de venir de la pobresa, com a terme ampli. De la part paterna, el meu avi era un immigrant que va venir al Priorat sense res, i a poc a poc, es va anar fent la casa. El matern no era immigrant, però era dels pagesos pobres. I ells van triar quedar-se al poble. Hauríem de preguntar a cada generació què els va fer quedar al poble. Dins aquest “quedar-se” cadascú suposo que va anar resistint d’una manera. A casa no he rebut una actitud combativa, d’estar als sindicats o en política, però crec que ha estat una lluita més de resistir el dia a dia. És una vida de molt treball i molt estalvi. Però a ciutat el context també ha canviat i fins i tot és més dur i tot!

—L’estalvi també és una cosa molt dels pagesos perquè no se sap com serà l’any següent.
—S’ha pintat molts cops el pagès com un egoista estalviador que no deixa anar ni un duro. Però de la misèria s’aprèn això. És pensar que per un any que tens una collita bona, en tens quatre de dolenta. En aquest món capitalista que et diu que gastis i gastis per trobar la felicitat, aquesta perspectiva que havia semblat antiquada tornar a tenir valor. Viure el dia a dia i les coses petites, sense pensar que el temps de gaudir és el cap de setmana o el mes de vacances.

—A partir del present i del jo, que és l’única cosa certa que tenim a l’hora de fer discurs.
—Sí que tinc la tendència a parlar de coses ínfimes que em passen al dia a dia, veure-hi grans coses. També quan faig els articles.

—Us interessen uns altres gèneres?
—De vegades penso: a veure si sempre escriuré sobre el mateix i la gent al final se’n cansarà? Sí que m’agradaria continuar escrivint sobre el tros i sobre aquesta vida. Una novel·la o un assaig no m’ho he plantejat. Crec que has de dominar més el gènere. Part de la bona rebuda que ha tingut el llibre és perquè la pagesia és cada cop més en el punt de mira. En mi es dóna el fet de treballar-hi directament i tenir la capacitat d’escriure. Si agafes qualsevol pagès, té moltes coses a explicar, però potser no n’hi ha tants que tinguin la capacitat d’explicar-ho literàriament.

—Quina ha estat la resposta de la gent?
—El que més em va sorprendre és que valoressin el fet literari. Podia ser un llibre sobre la pagesia, però que no tingués aquesta part més literària. Suposo que el pensament i les reflexions no són superficials.

—Es pot gastar el terme “ruralitat”?
—Potser alguns quan passi aquest moment de viralitat i interessi una altra cosa, el deixarem apartat. Si el terme “agricultura” acaba essent un terme teòric a què només donem voltes la gent del sector, crec que no transcendirà. Ho hem d’aterrar per a un públic que no ho coneix. Perquè hi ha gent molt interessada i que reflexiona moltes coses, però que potser no arriba al gruix de la població.

Abans dels restaurants i les discoteques, a Baixamar hi havia pescadors. Les barques dels pescadors, les coves dels pescadors, el mestre d’aixa, les xarxes dels pescadors estirades, pescadors adobant xarxes… El meu avi era en Martí del tenyidor, i a sa casa hi havia un molí per a moldre l’escorça dels arbres que feien servir, mesclada amb aigua bullent, com a colorant per a tenyir les xarxes, que abans de ser de niló eren de cotó. El Tritón i el Cafè Balear eren tavernes on els pescadors anaven a fer el primer cafè del dia i un ginet per matar el fred abans d’embarcar-se. Anys més tard van obrir la Casa del Mar.

Hi havia la Valldemossa, que era una barca de bou i sempre era la que treia la Mare de Déu del Carme fins a la bocana del port el dia de la processó de la patrona de la gent de la mar. La balandra, la Flor Silvestre, la Bonanova, Los Mares del Sur… Hi havia famílies de pescadors, generació rere generació: pares, fills, avis, néts. Ells pescaven i les dones venien el peix a la plaça. Hi havia en Martí Poma, que després de la rissaga destructora del 1984 es va fer famós perquè va sortir per la televisió tot repetint sense esme la frase “Tot perdut, tot perdut”; hi havia el Tio Nel·lo… A la plaça hi havia na Nina la fornellenca, l’àvia Lia, na Rosa de la Valldemossa, que venien el peix fresc. Rajades, molls, serrans, gambes, mescla, roges, mòlleres, calamars, sípies, llucets… I hi havia en Felitus que, a l’hora de tancar, passejava amb un carro pels carrers de Ciutadella tot el peix que no havia pogut vendre a la plaça i cridava les dones perquè li’l compressin.

També hi havia moltes barques d’afeccionats a la pesca. Els llaüts, tan mariners, de fusta pintada de blanc amb els baixos verds, la majoria tenien nom de dona. Mon pare anava amb un que es deia Cati. Era d’un amic. Sortien els caps de setmana a pescar serrans. A vegades duien vaques, donzelles, roges o serrans imperials. Dels caps, ma mare en feia suc, i els cossos ens els menjàvem fregits. Si en duia molt, en repartia amb la família o feia un farcit per a uns canelons de peix que fa més de quaranta anys algú trobava que eren massa moderns. Els fosquets d’hivern sortien, mon pare i el seu amic, a pescar calamars que ma mare cuinava plens amb una farsa que feia només amb les ales i els sacarins. No hi va posar mai ni carn ni sobrassada. Ara que és moda, tampoc no n’hi posa. L’ormeig que empraven era una mena de cilindre que acabava amb molts hams. En deien fluixa. M’encisaven les paraules de la mar: el volantí, els hams, les morvedres, el pèl de cuca, el suret, l’escandall…

Ara a Baixamar i a tots els nostres ports hi ha pescadors que continuen anant a la mar per dur aquest peix fresc que tant ens agrada, que tant ens ajuda a cuinar plats tradicionals, o a gaudir de nits d’estiu instagramables. És el peix amb què tant ens identifiquem com a país. Les places, però, ja són plenes de peix que ve d’unes altres terres i d’unes altres mars. Aquests dies, els pescadors han estat notícia perquè s’han revoltat contra la pretensió de la Unió Europea de rebaixar-los les captures retallant els dies que podran sortir a la mar. Ara poden pescar cent trenta o cent quaranta dies, depèn d’algunes circumstàncies, i les autoritats europees ho volien reduir a vint-i-set.

Després d’unes negociacions que diuen que han estat molt dures, s’ha aconseguit d’evitar la retallada tan brusca, però en unes condicions tan dures que fa que alguns pensin si realment val la pena de continuar en aquest ofici. Molts hauran de canviar els ormeigs per a adaptar-los a la nova normativa i no tenen capacitat per a fer aquesta inversió.

L’altre dia vaig veure unes declaracions d’un pescador valencià, no sé de quin port era, però en realitat, no té importància perquè probablement ho podrien signar tots. L’home deia: “Això que fan a Brussel·les és extingir una manera de viure.” Míriam Artacho, patrona d’Arenys de Mar, deia en una entrevista a VilaWeb aquesta setmana: “Nosaltres en som conscients. Som com uns malalts de càncer terminal. I ho saben, que estem en pal·liatius. Ens van reduint dies, dies, dies.” Vicenç Comí deia a Andreu Barnils: “Destrueixen la pesca, els peixaters, que és un ram també molt dèbil, i una vida tradicional de segles. Que proposin això realment fa pensar que o bé són molt corruptes, o bé no saben què fan, o totes dues coses a la vegada.”

“Els qui hem nascut a la mar tenim per pàtria una barca”, escrivia fa una partida d’anys el poeta Pere Xerxa, amerat com estava del salnitre i dels crits de les gavines esvalotades que acompanyen l’arribada a port de les barques pescadores.

Els pescadors són conscients que la Unió Europea legisla per als estats membres, però no per a països tercers que també pesquen a la Mediterrània, que la preservació ecològica que pretenen se n’anirà en orris, i que a plaça continuarà havent-hi peix, encara que no l’hagin pescat ells.

The Washington Post · Michael E. Miller

Sydney, Austràlia. Austràlia i Papua Nova Guinea van anunciar dijous la creació la d’un equip de rugbi en aquesta nació del Pacífic que s’unirà a la Lliga Nacional de Rugbi (NRL, per les sigles en anglès) australiana. Més enllà d’aprofundir en la relació econòmica i cultural entre tots dos països, veïns regionals, l’acord també representa un mur de contenció per a les aspiracions geopolítiques de la Xina, que veu en Papua Nova Guinea un aliat clau en la lluita per a l’hegemonia al Pacífic.

Segons els termes l’acord, Austràlia proporcionarà a Papua Nova Guinea uns quatre-cents milions de dòlars per ajudar a crear un equip a la seva capital, Port Moresby, l’any 2028. Però els diners vénen amb una condició: fer costat a Canberra en matèria de seguretat a la regió, en un moment en què tant la Xina com Austràlia i els Estats Units competeixen per seduir els diplomàtics papús.

El primer ministre de Papua Nova Guinea, James Marape, va dir en una conferència de premsa que el nou equip ajudaria a unir una nació altament heterogènia del punt de vista ètnic i cultural, on es calcula que es parlen més de vuit-centes trenta llengües natives.

“No hi ha cap nació més al planeta Terra que pugui dir que el rugbi de 13 és el seu esport nacional, excepte Papua Nova Guinea”, digué. “Per a nosaltres, no és tan sols un esport.”

El primer ministre australià, Anthony Albanese, explicà que l’acord amb l’NRL formava part d’una “confiança estratègica creixent” entre Austràlia i la seva antiga colònia, amb què comparteix una frontera marítima –l’estret de Torres– de pocs quilòmetres d’amplada en els punts més estrets.

“Ens uneix una història de sacrificis compartits i un compromís comú per a un Pacífic pacífic, estable i pròsper”, continuà Albanesa. “I ens uneix, naturalment, l’amor pel rugbi de 13”, afegí.

Tots dos dirigents van evitar de respondre directament la pregunta de si Austràlia podria cancel·lar unilateralment l’acord si Papua Nova Guinea signava un pacte de defensa amb la Xina.

No obstant això, un segon acord paral·lel aprovat per tots dos gabinets estipula que Canberra podria retirar el finançament i la llicència de l’equip si Papua Nova Guinea incompleix la promesa de mantenir Austràlia com a soci de seguretat preferent. Ho explica així un funcionari del govern australià que parla sota condició d’anonimat per protegir les relacions diplomàtiques entre tots dos països.

L’NRL australiana té 17 equips: 16 a Austràlia –la meitat dels quals, a Sydney– i 1 a Nova Zelanda. Tanmateix, el rugbi de 13 és un esport molt popular a tota la regió del Pacífic, i molts equips tenen a les seves files jugadors de nacions insulars veïnes. Papua Nova Guinea va proposar per primera volta la idea d’unir-se a la competició l’any 2008.

L’acord és el darrer d’un seguit de pactes en matèria de seguretat que Austràlia ha signat amb les nacions insulars del Pacífic d’ençà que la Xina va fer saltar les alarmes –tant a Canberra com a Washington– quan va signar, l’any 2022, un acord de defensa amb les illes Salomó.

L’any passat, el govern d’Albanese va signar un acord migratori amb la nació insular de Tuvalu que atorgava a Canberra poder de vet sobre les relacions de defensa de la nació –i així descartava, a efectes pràctics, cap entesa hipotètica entre Tuvalu i la Xina.

Aquesta setmana, Austràlia va signar un tractat amb la nació insular Nauru que incloïa una clàusula semblant, en canvi de noranta milions de dòlars en ajuda humanitària. El pacte arribà menys d’un any després de l’anunci de Nauru que deixaria de reconèixer diplomàticament Taiwan, en favor de la Xina.

Dijous proppassat va entrar en vigor, també, l’acord bilateral de seguretat entre Austràlia i Papua Nova Guinea, signat ara fa un any.

Els acords amb Papua Nova Guinea i Tuvalu, en particular, demostren que Austràlia ha après dels seus errors i com més va està més disposada a emprar la seva influència cultural –en àmbits com ara l’esport i la política migratòria– per reforçar el seu poder polític a la regió. Ho explica així Mihai Sora, ex-diplomàtic australià i actual analista al Lowy Institute, un think tank amb seu a Sydney.

“Austràlia aprofita tant com pot els seus avantatges naturals, entre els quals destaquen el seu emplaçament estratègic i els seus vincles històrics profunds amb la resta de països de la regió”, diu.

“La Xina no pot oferir una alternativa a la lliga de rugbi de 13”, afegeix Oliver Nobetau, funcionari del govern papú i investigador convidat del Lowy Institute. “La jugada, per part d’Austràlia, ha estat molt intel·ligent.”

Però el cost de l’acord ha aixecat polseguera a banda i banda de l’estret de Torres.

“El dubte és si la creació d’un equip de rugbi hauria de ser una prioritat de la diplomàcia australiana”, explica Nobetau. “És una pregunta que s’ha fet tant a Austràlia, que inverteix molts diners dels seus contribuents en el projecte, com a Papua Nova Guinea.”

Les relacions amb la Xina –el soci comercial més important de Papua Nova Guinea– són una qüestió molt delicada per al govern de Marape, que sovint ha remarcat que els seus vincles econòmics amb Pequín no tenien cap relació amb qüestions de seguretat o defensa.

El secretisme sobre el segon acord de seguretat paral·lel entre Canberra i Port Moresby fa difícil de saber el grau de compromís de Papua Nova Guinea a l’hora de col·laborar amb Austràlia i els seus aliats –començant pels Estats Units– per contrarestar la influència regional de la Xina, diu Sora.

Una de les raons que explica per què Austràlia té tant d’interès a mantenir a la policia i l’exèrcit xinès fora del territori papú és que Canberra hi té tres estacions d’observació, equipades amb radars capaços d’analitzar les profunditats de la mar de la Xina Meridional.

Però fins i tot si les aspiracions de la Xina en matèria de seguretat a Papua Nova Guinea són frustrades, Pequín continuarà provant d’ampliar la seva influència al país mitjançant programes com ara subvencions a pimes i beques per a estudiar a la Xina, segons que explica James Chin, professor de la Universitat de Tasmània (Austràlia).

A parer de Chin, la setmana passada va haver-hi una fita en les relacions australianes-papús segurament més important que l’acord del rugbi: l’obertura de l’acadèmia de policia del Pacífic a la ciutat australiana de Brisbane, part d’una iniciativa de dos-cents cinquanta milions de dòlars destinada a formar a agents provinents de tota la regió.

“Això canvia les regles del joc, per què vol dir que l’objectiu dels australians són els pròxims comissaris de policia de la regió: pretenen seduir la gent amb més poder cap al camp pro-occidental o, si més no, pro-australià”, explica.

En la conferència de premsa de presentació de l’acord de l’NRL, Albanese i Marape van parlar extensament dels valors comuns que unien els seus països i van traçar un contrast subtil amb la Xina.

“Totes dues som grans democràcies”, digué Albanese, en al·lusió a Austràlia i Papua Nova Guinea. “A totes dues ens uneix el compromís amb els drets humans. Totes dues compartim economies basades en el mercat”, afegí.

El president australià explicà que havia proposat la idea de l’NRL a començant d’any amb el seu homòleg papú, mentre tots dos dirigents caminaven pel camí de Kokoda, un sender a l’est de Papua Nova Guinea on les forces australianes –en què hi havia soldats papús– van lluitar contra l’exèrcit japonès durant la Segona Guerra Mundial.

“Crec que avui és un dia en què la gent pensarà d’ací a 5, anys, 10 o 20 com un dia en què la relació entre les nostres nacions es va consolidar encara més”, acabà.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Un ex-estudiant meu dues vegades doctor, la primera en química i la segona en estudis ibèrics, m’envia un correu en català impecable explicant-me la seva dedicació actual. En acabar els estudis va fundar una start-up al Silicon Valley, on es dedica a processar imatges per a diagnosticar al·lèrgies cutànies. Havent fet seva la crida de Charles Percy Snow a bastir ponts entre la ciència i les humanitats, aquest empresari autònom fa anys que rumia estudiar l’evolució de les llengües de la Península Ibèrica mitjançant l’anàlisi massiva de dades. Mentre madura aquest projecte, es dedica a llegir els cinquanta-quatre volums de la col·lecció The Great Books of the Western World, editada per la Universitat de Chicago i l’Enciclopèdia Britànica el 1952. No sé si la coneixeu. És una edició elegant de format mitjà amb pàgines impreses a doble columna d’una escriptura densa. Es publicà abans dels debats sobre el cànon i la crítica vandàlica de la cultura occidental. Una crítica que amb el pretext del colonialisme ha obert l’enclusa a la docta ignorància que avui s’imparteix a les universitats. Es pot discutir quin dels cinquanta-quatre volums hi és de més o si la col·lecció n’hauria de tenir seixanta o vuitanta-quatre, o si cal elidir l’adjectiu “occidental”; però no es pot discutir ni la magnitud de les obres reunides ni la influència de les idees que posaren en circulació. Tanmateix, una pràctica definidora de les humanitats d’ençà dels anys vuitanta ha estat combatre la iniciativa de la Universitat de Chicago de posar els “grans llibres” a la base de l’educació liberal.

Herència de l’educació clàssica –del trívium i el quadrívium de les universitats medievals–, les arts liberals avui són suplantades per l’educació orientada a les professions tècniques, el conjunt de disciplines reunides sota l’acrònim STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). Més que educació en el sentit tradicional de la paraula, és una instrucció que descura el vessant humanístic i delega la formació intel·lectual de la persona a les sèries de Netflix o, pitjor encara, al “realisme” de les xarxes socials. A començament del segle XX, l’educació humanística era un privilegi de l’elit negat a la resta. A Anglaterra, els plançons de l’aristocràcia estudiaven els clàssics a Oxford i Cambridge, mentre que les classes treballadores, si tenien sort, es formaven a les institucions anomenades red-brick universities (a causa dels edificis acabats amb maó de cara vista) on s’impartien matèries útils al “món real”. En una de les seves obres de teatre, l’acerb George Bernard Shaw fa dir al xofer d’un personatge aristocràtic: “Un lloc molt bonic, Oxford, per a la gent a qui agrada aquesta mena de llocs. Allà ensenyen a ser un cavaller. A la Politècnica ensenyen a ser un enginyer o quelcom semblant.”

Avui la relació s’ha capgirat. Al Regne Unit les classes treballadores autòctones com més va més eviten la universitat, no ja les històriques de la classe alta sinó també les de creació més recent, incloses les originades a les antigues escoles politècniques. D’acord amb The Guardian, el 2019, més de la meitat de les universitats angleses tenien menys del 5% d’estudiants blancs de classe treballadora. Als Estats Units també augmenta la desafecció dels joves de raça blanca pels estudis universitaris, especialment entre els nois. I encara més a les humanitats, que han esdevingut l’ecosistema de les reivindicacions de gènere, de raça i d’un mal anomenat “Sud global” conjurat contra la cultura que engendrà la universitat. Pinçades entre les agendes polítiques que fan de la cultura occidental el boc expiatori d’una opressió que tothom reclama com una herència particular, les humanitats són polvoritzades per una moral tan fanàtica com la dels cristians que destruïren la cultura pagana.
En aquest clima de guerra cultural, què té d’estrany que molts joves concloguin que llegir els clàssics és suspecte o en el millor dels casos prescindible? Així arriba que, en lloc de les cinquanta-quatre obres que abans es consideraven el capital cultural de tota persona educada, avui s’estudiïn les d’autors no ja secundaris sinó terciaris i quaternaris pel sol fet de “representar”, tant se val com i amb quin grau d’excel·lència, qualsevol dels motius consagrats pel dogma regnant. O fins i tot que no se n’estudiï cap. Amb la qual cosa s’ha tancat el cercle i ara és l’elit que monopolitza la instrucció pràctica, deixant la cultura per a les marginalitats de gènere, sexe i “color”.

Quan vaig arribar a Stanford fa divuit anys, hi havia una introducció a les humanitats basada en la lectura d’alguns monuments literaris. L’assignatura era comuna al primer curs, fins que els estudiants es van revoltar i caigué del currículum. Avui a Harvard és possible graduar-se sense llegir ni una sola obra de ficció, i els futurs líders tecnològics, jurídics i empresarials obtenen les credencials educatives sense demostrar una mínima capacitat lectora i sovint sense haver llegit un sol llibre sencer. L’encongiment de l’atenció i de la capacitat receptiva es resol substituint els llibres per articles o seleccionant-ne algunes pàgines, fent de l’educació humanística una variant del Reader’s Digest. Llavors un jove es considera educat per haver llegit en lloc de cinquanta-quatre grans obres cinquanta-quatre pàgines d’algun catecisme antipatriarcal o “descolonitzador”. Fins i tot cinquanta-quatre pàgines podria ser una exageració, si fem cas de Claire Miller, una estudiant de Harvard que, en un article publicat a The Harvard Crimson, reprova les queixes dels seus companys quan han de llegir més de vint-i-cinc pàgines i el costum de no acabar els llibres si algun professor excepcionalment els n’encarrega la lectura.

L’activisme ha suplantat la cultura en el sentit clàssic de formació de la persona. I la destrossa s’escampa, malauradament, amb la formació o malformació del futur professorat. Un percentatge molt alt dels aspirants a entrar als programes de doctorat en les humanitats proposen temes de tesi doctoral motivats per la militància en un departament o altre de la correcció política actual. Amb aquesta perspectiva, el futur d’aquestes disciplines resta perfectament dibuixat. I, així com l’alça de la temperatura mitjana del planeta per sobre d’un determinat grau d’escalfament comporta efectes irreversibles, l’augment de la militància política a compte del coneixement i la cura de les idees duu aparellada l’extinció d’amples feixes de la cultura. I si la desaparició de la cultura clàssica dugué als segles caòtics de l’edat mitjana, avui l’esfondrament de la civilització moderna és aparent en l’augment de la incivilitat i l’ascens d’una nova barbàrie.

Un dels símptomes més clars del dèficit de formació humanística que denunciava l’estudiant de Harvard és considerar la ficció com a sinònim d’inòpia. No cal recordar l’opinió d’Aristòtil sobre la utilitat de la ficció, “que ens acosta a la realitat, perquè ens ensenya i avisa”, per a entendre, per poc que hom s’hagi familiaritzat amb els grans autors, que s’aprèn més de la realitat humana en una novel·la digna d’aquest nom que no pas en els tractats sociològics o les especulacions esquemàtiques de la politologia. Quan algú, estrafent Paul Verlaine, diu que alguna cosa no és res més que literatura, volent dir que tal cosa no té cap valor, no sols confessa la seva frivolitat; d’afegitó reforça la idea lesiva i alhora patètica que el conreu de les lletres, ço és l’esforç de la bona escriptura i de la bona lectura, ja no té cabuda al món.

Ja fa més d’un any que el govern espanyol va demanar formalment que el català es convertís en llengua oficial de la Unió Europea sense que hagi pogut vèncer les resistències dels governs que hi són contraris. En absència de novetats, i bo i aprofitant el canvi de majories de les darreres eleccions europees, el govern espanyol colla ara perquè el català es pugui fer servir al ple del Parlament Europeu. Una pretensió més senzilla d’aconseguir, però amb una potència infinitament menor que no tindria l’oficialitat, que, de fet, ja implicaria que es pogués parlar en català al Parlament Europeu. I malgrat que és una reivindicació antiga del catalanisme, també hi ha el temor que es faci servir com un succedani; com una fita històrica del punt més llunyà on ha arribat mai el català a Europa, però alhora el límit fins on es pot arribar.

Per entendre’ns, reformar el reglament lingüístic de la Unió Europea i fer-hi constar el català al costat dels altres vint-i-quatre idiomes oficials el posaria al mateix nivell que l’anglès, l’alemany, el francès i l’espanyol, per exemple. Serviria perquè tota la normativa europea existent i futura es traduís al català, però també tindria efectes molt més directes per als catalanoparlants. Ara no és possible d’etiquetar un producte en català si no va acompanyat d’un altre idioma que sí que sigui oficial a la Unió Europea, habitualment el castellà, cosa que no caldria si el català ho fos. També, permetria que els aspirants a ser funcionaris de la Unió Europea poguessin fer els exàmens en català; que els estudiants d’Erasmus poguessin aprendre català abans d’arribar ací amb els recursos de l’Online Linguistic Support o que els ciutadans poguessin adreçar-se en català a organismes europeus, com ara el Supervisor Europeu de Protecció de Dades, Frontex, l’Agència d’Asil de la Unió Europea, l’Agència Europea de Ciberseguretat i l’Autoritat Bancària Europea. A més, es podrien presentar iniciatives legislatives europees en català, l’Europass –el currículum estandarditzat per als ciutadans europeus– podria ser en català i, fins i tot, el carnet de conduir podria ser en català.

Per contra, la petició formal que el govern espanyol ha fet a la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, és que es permeti l’ús del català, l’èuscar i el gallec al ple, tal com es fa al Consell de la UE i el Comitè de les Regions d’ençà del 2005. Una novetat que canviaria bàsicament el dia a dia dels eurodiputats, però no el dels ciutadans. A més, la petició no especifica si demana la traducció activa o tan sols la passiva. És a dir, si solament es permet que els eurodiputats parlin en català, sense que puguin rebre les altres intervencions en aquest mateix idioma, o si totes les intervencions s’han de traduir en tot moment al català. A més, la petició se circumscriu a l’ús del català als plens, però no parla de les comissions i els altres espais del Parlament Europeu.

El socialista català Javi López, un dels vice-presidents de la nova mesa del Parlament Europeu, ha assumit la bandera d’aquesta reivindicació bo i aprofitant la desaparició de Ciutadans de la família liberal, que hi era obertament hostil i impedia que hi pogués haver una majoria favorable. Defensa que aquesta mesura no aniria en detriment de la negociació per a l’oficialitat, sinó que, per contra, seria un argument més per a convèncer els altres governs. “Donar l’estatus de llengua d’ús del català dins el Parlament Europeu és una forma de visibilització i reconeixement de la llengua”, diu a VilaWeb. La setmana passada, el grup de treball sobre les Llengües dels Ciutadans va tractar per primera vegada l’ús a la cambra del català, l’èuscar i el gallec. La reunió es va centrar en els fonaments jurídics que tindria un acord administratiu entre l’estat espanyol i l’eurocambra i els precedents existents d’ençà del 2005. Va ser una reunió dura, amb l’oposició encapçalada per un altre catalanoparlant, el popular Esteban González-Pons, però van acordar que en tornarien a parlar en una altra reunió el 4 de febrer, que se centrarà en qüestions operatives com ara les cabines de traducció i què caldria per a engegar-ho.

La idea és que el grup de treball trobi el consens sobre una proposta i pugui portar-la a la mesa del Parlament Europeu, que ho hauria d’aprovar. Tant els cinc representants socialistes com l’eurodiputat de l’esquerra radical, Younous Omarjee, i l’ecologista Nicolae Ștefănuță hi són favorables. Els cal un vot més, que esperen que arribi dels eurodiputats liberals: Sophie Wilès, ex-primera ministra belga, i l’eslovac Martin Hojsík.

Centrar-se en la feina bilateral per aconseguir l’oficialitat

Sigui com sigui, les converses sobre l’ús del català al Parlament Europeu segueixen camins diferents de les de l’oficialitat. En aquest cas, cal la unanimitat de tots els governs de la Unió Europea, que hi haurien de donar el vist-i-plau en una reunió del Consell d’Afers Generals del Consell de la Unió Europea. I és ací on s’han encallat les converses, perquè hi ha governs que encara es resisteixen a satisfer la petició. De portes enfora s’argumenten qüestions com ara el cost que tindria, l’operativitat, el camí legal per a fer-ho i els precedents que podrien establir en les aspiracions d’unes altres comunitats lingüístiques europees d’idiomes no reconeguts com a oficials. A més, s’hi distingeix la mà fosca del PP espanyol, que demana als governs conservadors aliats que no donin oxigen al govern de Pedro Sánchez, sabedors de la importància que té per a Junts.

Fonts del partit que segueixen de prop les negociacions per a l’oficialitat diuen que es troben amb la paradoxa que, si aixequen massa el to per aquesta qüestió, donen ales als governs conservadors que hi són contraris. Tot i això, dilluns Puigdemont va recordar l’incompliment de la promesa de fer oficial el català i va assenyalar directament Sánchez com a responsable perquè no s’havia implicat prou en les negociacions bilaterals amb els altres governs. En especial, tenint en compte el precedent pròxim de la capacitat de pressió que va demostrar perquè Teresa Ribera fos elegida membre de la Comissaria Europea, com a vice-presidenta per a una Transició Neta, malgrat la gran oposició del PP.

L’oficialitat del català a la UE s’enverina pel precedent del 2005 i els aliats del PP

 

Un llibre per a salvar les llibreries. Aquesta és una de les raons de ser de Renàixer del fang (Ara Llibres), una obra col·lectiva amb texts originals i fins ara inèdits d’escriptors, intel·lectuals i periodistes del País Valencià, com ara Vicent Baydal, Núria Cadenes, Ricard Chulià, Gemma Pasqual i Esperança Camps. Tots els beneficis obtinguts seran destinats a la reconstrucció de les llibreries danyades per la gota freda, però més enllà de ser un acte de solidaritat també pretén ser una manera de narrar-se: del País Valencià i lluny de les mentides. Amb emotivitat i pulsió catàrtica, però també reivindicativa.

Evitar un relat en contra nostre

“Vam veure com l’extrema dreta intentava d’aprofitar-se del dolor de la nostra gent”, assenyala Joan Carles Girbés, el director editorial d’Ara Llibres, que signa el pròleg. “No ens resignarem de cap manera que reescriguen la nostra pròpia història des de fora; som nosaltres, els valencians, els qui hem de fixar el relat. És el nostre deure, la nostra responsabilitat. El llibre és escrit en calent i aquest també és un gran valor per a la posteritat.”

De fet, al pròleg Girbés ho deixa molt clar. Parafrasejant Joan Fuster diu que “tot relat que no fem nosaltres serà fet contra nosaltres”, i és per això que calia aplegar, amb certa rapidesa, totes aquestes veus. Concretament, són Pasqual Alapont, Xavier Aliaga, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Vicent Baydal, Núria Cadenes, Esperança Camps, Paco Cerdà, Ricard Chulià, Mercè Climent, Martí Domínguez, Zahia Guidoum, Víctor Maceda, Gemma Pasqual i Ferran Torrent. “Malgrat el poc marge de temps que teníem, han estat capaços de descriure, amb múltiples perspectives i amb les paraules justes, el drama que vivim. Hi ha textos més periodístics al costat d’uns altres més literaris, i tots junts formen un mosaic que entrellaça testimonis punyents amb reflexions sobre les causes i les conseqüències. Es tracta de fer justícia a les víctimes i als damnificats, i que el drama col·lectiu que patim no s’oblide mai ni acabe manipulat i prostituït per part d’oportunistes i aprofitats”, afegeix Girbés.

Un mosaic de testimonis diversos

Alguns dels autors han viscut la catàstrofe en primera persona, com ara en el cas de Ferran Torrent, que va veure com una gran tromba d’aigua entrava a casa seva i n’arrasava els baixos. Uns altres autors, com ara Núria Cadenes, no ho han viscut de tan a prop, però han provat de reflectir el patiment col·lectiu i centrar-se en alguns casos. “Encara hi penso, en els que falten, que són pràcticament tots. Només he intentat que hi quedés reflectit, representat, el patiment de tanta gent, tantíssima. El patiment concret. Les persones que van quedar atrapades a les carreteres; les que anaven pel carrer; les que eren a casa quan hi va entrar l’aigua. No em trec del cap el pare agafant els seus fills i l’aigua que els hi arrabassa. Són moltes les coses que han passat i que no he escrit. És impossible d’abastar-les. En la simple exposició dels fets hi ha la denúncia de la desídia criminal de Mazón i la seva trepa del PP: el desinterès, la inutilitat, el seu ridícul anar tirant de la rifeta mentre la gent ja estava, literalment, amb l’aigua fins al coll. O morta. Morta. No és perquè sí, que quan surten al carrer els criden assassins. El contrast és tan cru que no cal posar-hi additius. Per això he escrit un relat de fets: perquè parlin ells”, explica.

“És apocalíptic”: el testimoni colpidor de Ferran Torrent sobre el temporal

En el cas de Girbés, planava el record de la pantanada de la Ribera del 1982, que va viure d’infant. “Les imatges d’ara em porten inevitablement a aquell drama, que continua ben viu en la memòria col·lectiva, tan semblant als efectes d’aquesta DANA en molts aspectes. Jo era un xiquet, aleshores, però recorde vivament tot el que va passar després, durant dècades: l’abandonament de les institucions, les ajudes que no arribaven, els deutes que s’havien de tornar als bancs… Per això és important actuar de pressa ara, mobilitzar la ciutadania amb accions solidàries i positives que creen consciència del drama i que puguen contribuir de manera efectiva i directa al redreçament del país.”

Un acte d’amor a les llibreries

En concret, els establiments afectats i amb què el llibre col·laborarà són Somnis de Paper i Librolandia de Benetússer, Bufanúvols de Catarroja, la Moixeranga de Paiporta, Pasarella de Picanya i Paiporta, Libro Ideas d’Aldaia, Samaruc i la Casa de Paper d’Algemesí, l’Esplai de l’Alcúdia i Lazarillo d’Albal. Llibreries que són el teixit cultural de moltes poblacions devastades. “No ens podem permetre que desapareguen. Com tampoc la de les editorials afectades, a qui dediquem un espai al llibre. Però no volíem fer una acció simbòlica i efímera: ens proposem des del principi ser útils i efectius. Renàixer del fang és un acte d’amor a les llibreries per part de tothom que ha contribuït a fer-lo realitat en un temps rècord, i també de cada lector que, amb la seua compra, els faran arribar alhora el seu escalf i els recursos econòmics. Fer cultura des del País Valencià i en la llengua pròpia és, encara ara, un acte d’heroïcitat. Amb pocs mitjans de comunicació vertaderament propis i un govern hostil i contrari a qualsevol expressió d’intel·ligència, la cultura valenciana ho té molt, molt complicat, i els llibres són també una eina de combat imprescindible”, diu Girbés.

Cadenes descriu com una “abraçada col·lectiva, i ben material, necessària” la publicació del llibre, que ha de servir per a la reconstrucció de la cultura. “A més a més, un llibre també roman, i penso que és important que aquest moment ens quedi a la memòria col·lectiva, que siguem capaços de bastir-lo a moltes veus i que ens quedi. És la ràbia de saber què ha passat, i les morts que eren evitables; és l’exemple que ha donat aquest poble, també, de solidaritat imprescindible i resiliència. Tot plegat ja forma part d’això que som. Per dignitat i per justícia, no deixarem que es difumini.”

El 20 de desembre se’n farà l’acte de presentació, a les 19.30 a la Nau de la Universitat de València. S’hi farà una taula rodona amb Arantxa Carceller i Eva Vázquez, llibreteres de la Moixeranga de Paiporta; Cristina Durán, il·lustradora; Esperança Camps, periodista de VilaWeb i una de les autores del llibre; Ricard Peris, editor d’Andana, i Joan Carles Girbés. Més autors del llibre, com ara Mercè Climent, Martí Domínguez, Zahia Guidoum, Ricard Chulià, Pasqual Alapont, Vicent Borràs i Gemma Pasqual, llegiran fragments dels seus texts.

“Encara una victòria més com aquesta i estarem acabats.” La frase la va pronunciar el rei Pirros de l’Epir tan bon punt s’acabà la batalla d’Asculum. Pirros va derrotar els romans en les batalles d’Heraclea i Asculum (279 aC), però el preu de la victòria van ser unes pèrdues tan grans en les seues files que a partir d’aleshores li fou impossible de continuar lluitant amb èxit. El rei morí set anys després, quan una dona vella li va tirar una teula al cap, durant el setge d’Argos, de manera que no pogué recuperar el poder ni la fama que l’havien convertit en un dels cabdills hel·lènics més reconeguts.

Historiadors clàssics com Plutarc o Dionís d’Halicarnàs –probablement el grec que va conèixer millor Roma– van narrar l’episodi amb tota mena de detalls. I, després, tot d’escriptors i autors han convertit la narració en una metàfora universalment reconeguda fins avui mateix. Fa segles que l’expressió “victòria pírrica” fa referència a qualsevol triomf que, tanmateix, resulta insostenible o massa car per al triomfador.

Evidentment, és amb el pas dels anys que hom pot certificar que una victòria ha estat pírrica. És a partir de les conseqüències futures d’aquest esdeveniment que es pot comprendre la naturalesa pírrica d’un guany qualsevol. Però, en política, crec que puc dir que molt poques vegades en la meua vida una victòria, ja d’entrada, m’ha semblat tan pírrica com la que Oriol Junqueras va aconseguir dissabte, quan recuperà la presidència del seu partit.

D’entrada, perquè arriba després d’una pèrdua monumental de vots en tot el cicle electoral previ a aquest congrés. A les eleccions espanyoles del 2023, ERC va aconseguir 466.020 vots i set diputats, però a les del 2019 havia aplegat 1.020.392 vots i 15 diputats –més del doble. A les eleccions autonòmiques d’enguany, ERC va aconseguir 431.128 i 20 diputats, però a les del 2017 havia tingut 935.861 vots i 32 diputats –també més del doble de vots. A les eleccions municipals del 2023, en fi, ERC va aconseguir 524.772 vots i a les de 2018 n’havia aconseguits 829.005.

Durant la campanya interna d’aquest congrés, Oriol Junqueras ha maldat per desfer-se de la seua responsabilitat en aquests resultats, però això no és gens creïble. Junqueras és qui ha dirigit i qui identifica en la seua persona el canvi de política d’Esquerra després del 2017, que ha dut el partit al cul-de-sac d’avui. Ho sap tothom i principalment ho saben els seus votants, sobretot aquells que han deixat de votar-los. Cap discurs que puga fer Junqueras avui o demà no serà creïble per a aquesta gent. I, sense recuperar el vot perdut, Esquerra no té res a fer. Totes aquestes parauletes de ser un partit gran i alternativa de govern sonen, avui més que mai, a propaganda, car aquest retorn depèn de la voluntat dels votants, no pas de la voluntat dels líders. I, a hores d’ara, imaginar-se que Junqueras podrà reil·lusionar aquells desil·lusionats per la seua política jo crec que desafia la racionalitat de qualsevol anàlisi.

I no és tan sols això. És molt pitjor encara. Junqueras ha guanyat les eleccions internes, però amb un partit dividit per la meitat. Una altra vegada. Ja va passar quan es va votar de fer president Salvador Illa, i ara novament. A l’agost un 53% dels participants en la votació van decidir que Esquerra havia de fer president el candidat del PSC –amb 3.397 vots exactament. I ara el 52% dels participants ha fet president Oriol Junqueras –exactament, 3.437 vots.

No és qüestió, doncs, d’una votació concreta, ni tan sols del nom del candidat. ERC és migpartida per raons polítiques. Per raons polítiques profundes. Esquerra ja no és un partit, en el sentit que nosaltres entenem com a partit qualsevol grup polític; ja són uns quants grups coexistint momentàniament sota la mateixa sigla. Ahir tots els sectors van prometre de mantenir-se fidels a les sigles i a l’estructura. Ja ho veurem, això, quan s’hagen de prendre decisions amb què molta gent no estarà d’acord. Per exemple, quan Junqueras i Alemany proposen d’entrar al govern de Collboni a Barcelona. Quan ho van intentar, fa pocs mesos, van haver de suspendre l’assemblea de militants perquè l’haurien perduda, clarament. Però tard o d’hora l’hauran de convocar i és més que probable que, allà, Junqueras tinga la primera derrota política important. I es reobri, per tant, el debat sobre si és la figura adequada per a dirigir el futur.

Hi ha un factor afegit, difícil de quantificar o d’objectivar, però que és perfectament visible i que em sembla que molta gent compartirà amb mi: la duresa de la picabaralla interna no pronostica un temps fàcil, en absolut.

Els caps de fila, els candidats oficials, poden dir què vulguen, però amb una simple visita a les xarxes socials n’hi ha prou per a comprovar fins a quin punt l’animadversió –en públic!– entre els sectors d’Esquerra és aguda, extremadament aguda.

Aquests darrers anys un tipus de militant molt fanatitzat s’havia acostumat a faltar al respecte a la gent que no combregava cegament amb les seues tesis o amb l’estratègia del partit, i havia convertit la militància en una espècie de guerra d’agressió i desqualificació pública permanent de l’altre. Guerra que ara –segurament era inevitable– s’ha girat cap a l’interior del partit, amb agressions i desqualificacions entre ells, diria que fins i tot més violentes que les que encara exerceixen contra els actors externs.

El temps ho dirà, doncs. El temps ho certificarà, si és que passa, però, si s’hagués de predir avui, crec que Junqueras necessitarà alguna cosa molt semblant a un miracle per a no passar a la història com l’home que, primer, va aixecar Esquerra Republicana de Catalunya i que després la va enfonsar, en una trajectòria digna del déu Cronos grec.

 

PS1. Els socialistes espanyols intenten una nova maniobra bruta: deixar la promesa de l’oficialitat del català a la Unió Europea en una simple oficialitat del català al Parlament Europeu. I les diferències entre l’una cosa i l’altra són abismals, com ens explica detalladament en aquest article Arnau Lleonart.

PS2. Aquests darrers dies hi ha hagut molta polèmica per la decisió del govern de la Generalitat de Catalunya d’integrar la Guàrdia Civil i la policia espanyola al telèfon d’emergències 112. Les conseqüències reals d’això encara s’han de veure, però Pol Baraza ha fet una investigació a fons, parlant amb molts dels actors implicats, que aporta per primera vegada una mica de llum a la polèmica: “Si truqueu al 112, la Guàrdia Civil vindrà a casa? Així hi integraran la policia espanyola”.

PS3. En una duríssima novel·la que porta per títol Butcher, Joyce Carol Oates narra el menyspreu i el maltractament mèdic dels cossos de les dones al segle XIX i començament del XX. Ens en parla Xavier Montanyà en aquest article: “Horrors mèdics perversos i brutals experimentant amb dones”.

Aquests dies som molts els qui fem tombs per trobar un regal original i sorprendre família i amics per Nadal. El problema encara es complica més si tens consciència lingüística i veus clar que no vols regalar el producte en castellà, francès o anglès, sinó que vols aprofitar l’avinentesa per reivindicar el català. De vegades, costa de trobar productes tan bàsics com unes catifes o una tassa en la nostra llengua. A continuació, us oferim uns quants regals originals en català per sorprendre els vostres éssers estimats aquestes festes.

Estores en català

Qui no té una estora a la porta de casa? El problema és que a molta gent li costa de trobar-ne en català. A la Botiga de VilaWeb trobareu una tria molt variada amb lemes en català. N’hi ha amb frases i dibuixos. Com ara una que diu: “Beeeeeenvinguts” amb unes ovelletes dibuixades. O una altra que té dibuixat un pingüí i et dóna la benvinguda a la famosa vila del pingüí.

També n’hi ha amb frases com ara: “Com més serem, més riurem” o “Abans d’entrar, aparca el mal humor”. Encara que la catifa que més triomfa és aquella que et diu “Hola” quan entres a casa, i “Adeu” quan en surts. És la més original.

 

Can Virgili ha unit els seus productes vinícoles amb la nostra llengua amb enginy. Fa temps que van posar a la venda el Xitxarel·lo, un vi blanc jove, elaborat amb la varietat autòctona del Penedès per excel·lència: el xarel·lo. La gràcia a més, és l’ampolla amb què es presenta, plena de renecs en català.

També han pensat en els seguidors del FC Barcelona, i han creat un cava que han anomenat el Cigalero, en referència al president del Barça Joan Laporta. El venen en un lot de dues ampolles de cava brut natura Gran Reserva 2015. Dues ampolles ideals per a celebrar una victòria del Barça, decorades amb tot de frases mítiques de Laporta. A més, a la caixa, hi ha frases com ara “Obrir en cas de victòria blaugrana” i una llista d’esdeveniments a celebrar, com ara guanyar la lliga, tornar a la Champions o fins i tot recordar els dies més gloriosos del Barça.

I, ara per Nadal, hi ha un altre lot molt adient per als quin no saben què regalar i no ho vulguin amagar. Can Virgili us ofereix l’opció de regalar el paquet d’un Xitxarel·lo amb un Cigalero, amb una capsa on diu: “No sabia què regalar, i t’he regalat vi català.”

A més, també tenen un munt d’opcions per als amants de la ratafia. L’Hòstia és una ratafia amb 35% de volum d’alcohol. Licor de nous verdes macerat amb més de vint extractes naturals d’herbes com el romaní, la canyella, la sàlvia, la taronja, l’anís sec i el fonoll. Amb una maceració de quatre mesos i un envelliment posterior al celler Can Virgili, a Santa Fe del Penedès. Una vegada més, la gràcia del producte està també en l’empaquetament. Per exemple, podeu regalar l’Hòstia dins d’un lot de supervivència de Nadal, de manera que, a més de la ratafia, també s’hi inclouen dos gots per a fer xarrups, una bomba de fum –per a esfumar-se dels compromisos nadalencs– i un antifaç de nit –per recuperar-se de les festes.

Davantals amb frases enginyoses

Per als amants de la cuina, un bon regal sempre és un davantal. En aquest cas us oferim propostes amb gràcia. Per exemple, Faves Comptades ofereixen davantals amb frases enginyoses, com ara: “Tinc la paella pel mànec”, “Estic per llepar-se’n els dits” o “No fa truites qui ous no trenca”.

També hi ha davantals per als amants dels calçots i per a aquells que encara aprenen a cuinar. Fins i tot, hi ha un davantal per a no perdre’s a la cuina, perquè hom pot llegir totes les instruccions bàsiques per a ser un bon cuiner, com ara els temps de cocció.

Fent país regaleu experiències

Una altra proposta és la guia-regal Fent País, que conté un recull d’experiències per a regalar i descobrir Catalunya amb autenticitat, respecte i estima. És la típica capsa d’experiències, però construïda i pensada per una cooperativa que ofereix lleure i turisme de proximitat. Propostes originals per a regalar a qui més estimeu. Una escapada romàntica, una ruta amb veler d’època, un vol en globus, una sessió relaxant… Podeu triar propostes molt variades, amb preus també molt variats. Hi ha caixes per 39,99 euros, però n’hi ha que en costen 179,99. Hi ha experiències per als més aventures, per als amants de la gastronomia, per als qui cerquen plans de relaxament o per als qui volen viatjar amb el gos. I també hi ha experiències pensades per a jubilats que poden fer plans entre setmana o els qui volen descobrir Catalunya amb la família.

Xocolata per a desitjar un bon any en català

Coneixeu fanàtics de la xocolata? La botiga Xocopunt pot ser una bona opció. Hi trobareu xocolata de qualitat però en un format especial, ideal per a regalar per Nadal. Per exemple, hi ha capses de bombons en forma de galets, o bombons amb frases típiques de les festes, com ara “Bon Nadal”, “Bones festes” i “Bon any 2025”. També hi ha bombons en forma de tió.

També hi trobareu capses amb varietat de xocolates d’alta qualitat. Per exemple, n’hi ha una amb dos torrons artesans, trufes, xocolatines en forma de galets i bombos. O bé coses més gràcia, com ara figures de les mones de Pasqua, però pensades per celebrar Nadal. N’hi ha en forma de tió, de Reis d’Orient i d’arbre de Nadal.

Capses i guardioles amb missatge en català

Sabeu d’algú que no sap mai on deixar els cables dels aparells informàtics o les factures? Us oferim un regal molt pràctic. Laroom ha creat capses metàl·liques per a cada cas: per a deixar-hi la paperassa, els cables, les galetes i les coses prohibides.

 

La mateixa marca també ha creat guardioles metàl·liques per a projectes concrets, com ara la jubilació, un viatge i l’arribada d’un nadó.

Bosses amb lemes en català

Quan no coneixes gaire el receptor, sempre costa més de saber què regalar-li. Un recurs fàcil és regalar una bossa de tela; tots en tenim moltes, però sempre ens salven del compromís. Us proposem bosses de tela amb frases enginyoses o reivindicatives. En podeu trobar de la Incorrecta, que amb humor reivindica el català. Trobeu bosses amb frases com: “Jo també parlo, penso i estimo en català” o “Parla bé, collons”.

Faves Comptades ha dissenyat bosses pensades per a col·lectius concrets. Per exemple, per als mestres ofereixen una bossa amb la frase: “No, encara no he corregit els vostres exàmens”; i per als metges, farmacèutics i periodistes que fan guàrdia: “No puc, tinc guàrdia”. Però també n’hi ha de més reivindicatives amb el lema: “No som histèriques, som històriques” i “No hem nascut per ser boniques, hem nascut per ser lliures”.

Talonaris, per a regalar d’una manera original activitats per a fer junts

Un recurs habitual per a Nadal és regalar un treball fet a mà, que sovint no implica una gran despesa. Però si no teniu gaire traça amb els treballs manuals, això pot significar un maldecap. Ara teniu una solució, gràcies als vals que ofereix Malmesos. Per exemple, en el “Talonari per a parelles en temps de crisi econòmica” hi trobareu propostes irresistibles com ara: “Avui cuino jo, tu descansa”, “Val per un massatge”, “Val per una disculpa”, “Ja baixo jo al súper” o “Val per una tarda amb els sogres”. Accions generoses i divertides que sens dubte propiciaran moments d’humor i complicitat entre les parelles.

 

Però no són pas els únics talonaris; també n’hi ha un per compartir amb els amics. I alguns de més especials, com ara els pensats per als més menuts. En aquest cas, gràcies al talonari, les tasques que semblaven impossibles es converteixin en aventures divertides. Aquest talonari conté vint missions amb recompensa, però per aconseguir-les el nen haurà de fer les tasques abans acordades en família. Alguns dels premis són: “Sortir d’excursió”, “convidar a dormir un amic”, “avui escullo jo el sopar”, “un dia sense obligacions” i “fer un pastís” plegats.

Lots amb molt d’amor

Voleu demostrar com estimeu la parella, els pares, avis o amics aquest Nadal? Vifo proposa un regal diferent, uns lots amb petits detalls amb molt de sentiment. És pensat per als qui, en compte de donar diners, volen fer un regal imaginatiu. Per exemple, voleu fer un detall a la parella? Li podeu regalar el Kit “T’estimo molt”, que inclou: una til·la amb la frase “Per la paciència que tens a mi”, un pinzell amb la frase “Perquè pintes molt a la meva vida” i una espelma aromàtica, amb la frase “Perquè conservem viva la flama”, per exemple. També inclou vals que es poden personalitzar.

 

També hi ha kits pensats per a les mares, els pares, l’avi, l’àvia o els fills. I, encara, se n’han inventat per a quan creix la família, amb l’arribada d’un nadó. En aquest cas, inclou onze objectes per a desitjar-los felicitat. Per exemple, un moneder amb la frase “Perquè ja podeu anar estalviant”, on, si voleu, es poden ficar diners. Fins i tot, podeu trobar un kit per als qui s’acaben de jubilar.

 

A la botiga també podeu trobar l’opció de fer un kit personalitzat.

Mitjons originals, el regal típic de cada Nadal

Els mitjons són el regal típic de les àvies per Nadal. Si voleu mantenir la tradició familiar, podeu regalar uns mitjons originals amb frases en català. Són produïts per la marca Dues Tasses. Hi ha l’opció de regalar mitjons per a anar combinats amb la parella. Per una banda, els mitjons amb cors i la frase: “Eres l’ama del corral”, combinats amb els que tenen dibuixos de carxofes i la frase: “Eres l’amo del carxofar”. També hi ha mitjons amb la frase “A fer la mà” i els que tenen escrit “On siga però amb tu”.

El delegat del govern francès del departament de Mayotte, una colònia francesa situada entre Madagascar i la costa sud-est de l’Àfrica continental, estima que el cicló Chido ha deixat centenars de morts a l’illa, que ha acabat completament devastada.

“Crec que hi ha diversos centenars de morts i potser ens acostem al miler”, ha manifestat François-Xavier Bieuville en declaracions al programa Mayotte La1ere, de la cadena FranceInfo.

Pel que se sap les infrastructures principals de l’illa, entre les quals l’aeroport i l’únic hospital, han quedat completament destrossades. La majoria de les cases de l’illa, segons les primeres informacions, també haurien desaparegut, emportades per la força del cicló.

El cicló Chido ha estat el més violent d’ençà del 1934 a l’illa de Mayotte, d’uns 320.000 habitants.

El nou primer ministre francès, l’occità François Bayrou, ha aturat les consultes per formar govern, per tal de seguir de prop les tasques que s’han iniciat en aquest territori d’ultramar.

El president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, ha rebut avui l’alta hospitalària després d’haver-se passat sis dies ingressat a l’Hospital Sirià-libanès de São Paulo per una hemorràgia intracranial.

Lula, que va ser intervingut d’urgència dues vegades, s’ha recuperat ràpidament d’una crisi que l’ha deixat “espantat i preocupat”. “Reivindico el dret de viure cent vint anys”, ha fet broma en la conferència de premsa en què ha agraït als metges i personal d’infermeria l’atenció.

“M’han dit que haig d’estar seixanta dies tranquil, però puc treballar amb normalitat. Passaré Nadal i Cap d’Any a casa, i intentaré obeir les ordres dels metges”, ha dit Lula, que serà a São Paulo fins dijous que ve, on se sotmetrà a una tomografia per a examinar l’evolució de l’hemorràgia que va patir després de fer-se un cop al cap al lavabo.

L’endemà va començar a tenir mal de cap, que primer va atribuir a una insolació, i després el seu metge el va instar a fer-se més proves fins que van descobrir el problema.

En la mateixa conferència de premsa, una de les responsables mèdiques, la doctora Ana Helena Germoglio, ha defensat que l’alta de Lula no era prematura, atès que s’havia recuperat “extremadament millor” que no s’esperava i que era una alta hospitalària, no mèdica.

El Museu del Renaixement ha obert avui les seves portes amb l’objectiu d’acostar aquest període històric a la ciutadania. Ubicat a l’emblemàtic Palau de Requesens de Molins de Rei (Baix Llobregat), es converteix en el primer museu monogràfic sobre els segles XV–XVII, on es reivindica la importància de l’art, però també de la història, la tècnica i la ciència. El museu es nodreix de peces de diversos equipaments culturals incorporant obres de gran valor, com per exemple el tapís Triomf del Temps sobre la Fama, provinent del MNAC. La consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha assegurat que es tracta d’un projecte amb un model renovador que aporta lectures riques i diverses. “És un exemple d’aposta pel patrimoni públic”, ha subratllat.

El municipi de Molins de Rei ha culminat avui el seu projecte més important de recuperació de la memòria històrica, de creació de valor patrimonial i d’interès turístic. Es tracta del Museu del Renaixement, ubicat al Palau de Requesens, un edifici que forma part del patrimoni arquitectònic català originari de l’època. El relat del museu s’articula al voltant de tres temes: la història dels Requesens a Molins de Rei, les principals característiques de l’art del Renaixement i la vida quotidiana al segle XVI.

Pel que fa a la inversió, s’hi ha invertit prop de tres milions d’euros, amb un 70% finançat amb subvencions europees. L’equipament compta amb un centenar de peces, diverses de les quals provenen d’altres llocs com per exemple del Museu Municipal de Molins, del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu del Disseny de Barcelona, el Museu Frederic Marés, el Museu d’Història de Barcelona i el Museu de Lleida. També hi ha una obra que prové del Museo del Prado de Madrid i una peça del Museu Tèxtil de Terrassa.

La joia de la corona és un tapís gegant que fa cinc mestres d’alt i nou metres de llarg, confeccionat al taller Willem Dermoyen de Brussel·les. La peça, que porta per títol Triomf del Temps sobre la Fama, la va comprar la Generalitat l’any 1557 per decorar el Palau. Fins ara estava al dipòsit del MNAC i forma part de la Col·lecció d’Art de la Generalitat de Catalunya. Altres obres destacades són una caixa amb calaixos, una copa i un rellotge del Museu del Disseny-DHub, el retrat L’emperador Carles V del Museu Nacional del Prado, o l’element escultòric Claustra.

Si bé les obres que s’hi poden trobar tenen una gran rellevància, el director del museu, Damià Martínez, ha assegurat que la feina de l’equipament no és només la de preservar el patrimoni cultural, sinó també apropar-lo a la ciutadania, fer-lo accessible i promoure la investigació. “A partir d’ara el Museu del Renaixement juga aquest paper, una potent eina al servei de l’educació i la generació de coneixement”, ha afirmat durant l’acte d’inauguració.

En la mateixa línia s’ha pronunciat Hernández, que ha afegit que un dels objectius de les institucions és fer que el museu sigui accessible a la ciutadania. La consellera també ha volgut recordar que el projecte s’ha pogut tirar endavant gràcies a la complicitat de totes les parts implicades, així com la decidida aposta de l’ajuntament del municipi.

Precisament el seu alcalde, Xavi Paz, ha recordat la importància d’un període caracteritzat per un esperit de curiositat, unió i innovació. De fet, el batlle ha recordat que el moment en què la humanitat pot avançar cap a un futur millor és, precisament, quan abraça la ciència i l’humanisme. “En un món on, de vegades, les veus del negacionisme es fan sentir massa fort, el Renaixement ens recorda la importància de defensar el coneixement, la raó i la dignitat humana”, ha conclòs.

Finalment, el darrer a prendre la paraula ha estat el delegat del govern a Catalunya, Carlos Prieto que ha subratllat que la cultura no és un luxe sinó una necessitat. “Cada euro que invertim en cultura és una inversió en pau, convivència i progrés”, ha insistit, “per això és un deure de les administracions continuar-la fomentant perquè arribi a cada llar”. El delegat també ha recordat que és la millor manera de contrarestar discursos que busquen dividir la societat i construir un futur basat en el coneixement i el progrés.

La presentació i inauguració del Museu del Renaixement s’ha fet aquest diumenge al matí davant de desenes de persones, juntament amb una desfilada d’entitats de la Festa del Renaixement de Tortosa. L’acte també ha comptat amb un diàleg teatral a càrrec de les actrius Sílvia Bel i Ainara Elejalde. Durant tota la jornada d’avui, l’equipament obrirà les portes a les persones que el vulguin visitar fins a les set de la tarda.

L’Assemblea Sobiranista de Mallorca ha convocat un any més la manifestació de la Diada de Mallorca el 30 de desembre, vigília de la diada, el 31 de desembre. La marxa començarà a les 18.00 a la plaça del Born de Palma. Els convocants han lamentat en un comunicat l’anul·lació del 31 de desembre com a data oficial de la Diada de Mallorca. “És evident que aquest atac dels partits espanyolistes PP i Vox a la festa civil més antiga d’Europa pretén enterrar la figura del Rei en Jaume, símbol de la unitat dels Països Catalans, i fer-nos oblidar que hem estat un regne i un estat independent. Tot i això, una decisió política de circumstàncies no podrà liquidar mai la voluntat del poble, que durant 795 anys ha celebrat el naixement de la nostra nació cada 31 de desembre”, diu l’entitat.

El passat 14 de març passat el ple del Consell de Mallorca va aprovar definitivament d’establir la Diada de Mallorca el 12 de setembre amb els vots a favor del PP i Vox. El PSIB, Més per Mallorca i el PI hi van votar en contra.

La justificació del canvi de data que sostenen el PP i Vox fa referència a la successió de Jaume II, que va ser el 12 de setembre de 1276, quan va confirmar la Carta de Franquesa i va constituir el començament del Regne de Mallorca.

“Una Diada inventada”: crítiques a la Diada de Mallorca imposada per PP i Vox