La convocatòria o no d’eleccions anticipades podria provocar un nou xoc entre els dos partits del govern, JxCat i ERC. Si bé el president de la Generalitat, Quim Torra, descarta aquest escenari després de la sentència del judici contra el procés, tal com ha dit en una entrevista al diari Público, des d’ERC el rectifiquen. Ho ha fet Joan Tardà a través de Twitter i citant una notícia que es feia ressò de la declaració de Torra: ‘President Quim Torra, entendreu que caldrà alhora el consentiment del republicanisme. Vull dir del meu partit, també’, tot assenyalant que cal un consentiment previ dels dos partits del govern per a decidir si no es convoquen eleccions.

President @QuimTorraiPla entendreu q caldrà alhora el consentiment del republicanisme. Vull dir del meu partit, també. I cregueu-me q si a @Esquerra_ERC ja s’hagués debatut la conveniència o no de convocar, me n’hauria assabentat. @Esquerra_ERC https://t.co/wH5Kx5sWr9

— Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) July 14, 2019

‘Cregueu-me q si a ERC ja s’hagués debatut la conveniència o no de convocar [eleccions], me n’hauria assabentat’, li afegeix.

Així doncs, les declaracions de Torra han trobat ràpidament un posicionament que el posa en dubte i que procedeix d’una de les veus més autoritzades d’ERC, encara que no formi part del govern. Després del pacte entre JxCat i PSC a la Diputació de Barcelona, la confiança entre els dos partits majoritaris de l’independentisme ha quedat tocada, i aquesta n’és una altra mostra.

The post Tardà discrepa en públic de Torra sobre la conveniència d’avançar eleccions després de la sentència appeared first on VilaWeb.

Els Mossos d’Esquadra han detingut avui a la matinada a Manresa (Bages) quatre joves per una presumpta agressió sexual a una menor de 17 anys. Els fets han passat al voltant de les quatre, segons informació dels serveis d’emergències. La víctima ha explicat a la policia que quatre nois l’han agredit sexualment dins un pis. Els Mossos d’Esquadra investiguen ara els fets per intentar esclarir-los i determinar la relació de la víctima amb els presumptes agressors.

La denúncia i detenció arriba la mateixa setmana que l’Audiència de Barcelona ha jutjat sis joves de Manresa acusats d’haver agredit sexualment per torns una noia de 14 anys l’octubre del 2016.

The post Quatre detinguts a Manresa per una presumpta agressió sexual a una jove de 17 anys appeared first on VilaWeb.

El president de la Generalitat, Quim Torra, assegura en una entrevista al diari Público que no té ‘cap intenció de convocar eleccions quan arribin les sentències’. Torra, que diu ‘estar al servei d’aquest país’ fins que arribi ‘la República independent de Catalunya’, afirma que cal una ‘resposta unitària i col·lectiva‘ a la sentència del judici de l’1-O que passi per ‘tornar a exercir el dret a l’autodeterminació’.

‘L’acord pel que treballa i treballaré infatigablement cada dia fins a les sentències és aquest’, assegura. Segons Torra, la resposta ha de ser ‘unitària, plural i ferma’, ha de passar pel Parlament i ‘basar-se en el principi democràtic’ i en ‘exercir tots els drets negats’.

A l’entrevista, Torra admet que cal fer ‘autocrítica col·lectiva’ davant de la situació entre partits a Catalunya, però demana posar en valor que malgrat ‘les contradiccions0 el ‘govern continua aquí’. Torra acusa el ministre espanyol d’Exteriors en funcionis, Josep Borrell, de ser ‘un dels grans piròmans de la vida política’ i condemna com un ‘escàndol internacional’ que fes seguiment de delegats catalans i polítics internacionals a Europa.

Pel que fa a les negociacions per formar un govern espanyol, Torra reitera que no donaran un ‘xec en blanc’ a Pedro Sánchez i lamenta no conèixer la proposta del líder del PSOE per Catalunya.

The post Torra: ‘No tinc cap intenció de convocar eleccions quan arribin les sentències’ appeared first on VilaWeb.

La població de Barcelona ha crescut de 21.422 persones el 2018, un creixement de l’1,32%. Amb 1.650.358 residents, s’ha assolit la xifra més elevada d’ençà del 1991 i un ritme de creixement més elevat que no pas els onze anys anteriors. Segons dades del Departament d’Estadística i Difusió de Dades adscrit a l’Oficina Municipal de Dades de l’Ajuntament de Barcelona, els fluxos migratoris són la causa del creixement, perquè durant l’any passat hi va haver més defuncions que no pas naixements. El 49,9% dels residents han nascut fora de Barcelona, cosa que fa que el de nascuts a la ciutat sigui el més baix de la sèrie. A més, un de cada cinc té nacionalitat estrangera, el màxim registrat. A Barcelona, hi ha empadronades 333.516 persones estrangeres de 179 nacionalitats.

Principalment, hi arriben adults joves procedents de l’estranger. De les 102.314 altes per immigració, un 16,3% tenen origen a la resta de Catalunya, un 9% a la resta de l’estat espanyol i el 74,7% procedeix de l’estranger. També continua augmentant el nombre de persones que canvien de domicili dins la ciutat. El 26% dels residents han nascut a l’estranger.

La nacionalitat estrangera més nombrosa és la italiana, amb 36.276 persones. Es tracta d’una que ha augmentat força durant el darrer any i que s’ha situat molt per davant de la xinesa, amb 21.658 residents. Els de nacionalitat paquistanesa són 20.643 i se situen en tercer lloc. Quant al país de naixement, 433.846 són nascuts a l’estranger, un 26,3% del total. Els tres principals països de naixement dels residents a Barcelona nascuts a l’estranger són l’Argentina, el Perú i l’Equador. Un 42,2% dels estrangers tenen estudis universitaris o un cicle formatiu de grau superior. Per continents, els més representats són europeus i americans. Al llarg del 2019, els col·lectius que més residents empadronats han sumat són Itàlia (+4.776), Veneçuela (+2.249), Hondures (+2.202), Colòmbia (+2.098) i França (+1.680).

Els increments de residents procedents de Veneçuela, Hondures i Colòmbia coincideixen amb les principals nacionalitats de procedència dels sol·licitants d’asil i refugi.

El districte amb més població estrangera l’any 2018 és l’Eixample amb 61.546 residents estrangers, seguit de Ciutat Vella amb 52.214 i Sant Martí 45.556. La taxa de natalitat és la més baixa d’ençà del 2003. L’any 2018 a Barcelona es van morir més persones que no pas en van néixer. Es van registrar 12.889 altes per naixement i 15.238 baixes per defunció al padró. El nombre de naixements es va reduir d’un 4,7% l’any passat, mentre que la taxa de natalitat es va situar en un 8%, la més baixa d’ençà del 2003. Quant als noms més freqüents dels nadons nascuts durant el 2018, entre les nenes són Emma, Júlia, Sofia, Lucia i Martina. En el cas dels nens, els noms més populars han estat Marc, Pol, Àlex, Lucas i Pau. Però en el conjunt de la població, els noms més freqüents entre les dones són Maria, Montserrat, Marta, Carmen i Nuria, mentre que en el cas dels homes ho són Antonio, Jose, Jordi, David i Manuel.

The post La població de Barcelona assoleix la xifra més elevada d’ençà del 1991 appeared first on VilaWeb.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del diumenge 14 de juliol de 2019 appeared first on VilaWeb.

El programa FAQS ha entrevistat aquest dissabte Jordi Sànchez. Tal i com és norma en les entrevistes fetes a presó no es pot gravar ni vídeo ni àudio de manera que el programa ha optat per llegir les respostes del pres polític.

Durant l’entrevista, efectuada després del pacte entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació de Barcelona el cap de llista de Junts per Catalunya a les eleccions espanyoles ha demanat a les entitats sobiranistes, ANC i Òmnium que es posin d’acord i encapçalin la reacció a la sentència del Tribunal Suprem..

“Si hi ha condemna, la resposta ha de venir de la ciutadania i ha de ser liderada per les entitats. Emplaço a l’ANC i Òmnium que es posin d’acord d’una vegada i recuperin la unitat d’acció” @jordialapreso #FAQSINGmoneymanTV3 https://t.co/t6FqYCDvg2 pic.twitter.com/mVycKT4M8V

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) July 13, 2019

“Reclamo el lideratge de l’ANC i Òmnium perquè s’arromanguin i s’arrisquin a fer propostes de consens per seguir avançant” @jordialapreso #FAQSINGmoneymanTV3 https://t.co/t6FqYCDvg2 pic.twitter.com/i7JeT55Mnh

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) July 13, 2019

“Les entitats són massa importants en el procés com per quedar atrapades en discussions internes, en temptacions de substituir els partits. ANC i Òmnium han d’assumir la seva responsabilitat històrica” @jordialapreso #FAQSINGmoneymanTV3 https://t.co/t6FqYCDvg2 pic.twitter.com/Z2t4DaG8if

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) July 13, 2019

Sobre aquesta reacció, Sànchez rebutja la convocatòria d’eleccions i creu que caldria paralitzar el país. Al respecte es planteja què hauria passat si el 3 d’octubre del 2017 la vaga general hagués seguit de manera indefinida.

“No confonguem a la gent fent creure que unes eleccions poden ser la resposta [a la sentència]. Tinc la sensació que tot el que es pogués fer ja es pot fer ara” @jordialapreso #FAQSINGmoneymanTV3 https://t.co/t6FqYCDvg2 pic.twitter.com/wVjNz9VlEI

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) July 13, 2019

“Què hauria passat si el 3 d’octubre haguéssim continuat la protesta de manera permanent?” @jordialapreso #FAQSINGmoneymanTV3 https://t.co/t6FqYCDvg2 pic.twitter.com/BKq0W73bea

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) July 13, 2019

Sànchez ha afirmat també que si hi ha noves eleccions espanyoles a poques setmanes de la sentència la millor resposta seria una llista unida de tot l’independentisme per exigir una solució política al conflicte entre Catalunya i Espanya.

“Si anem a noves eleccions espanyoles, poques setmanes després de la sentència, algú veu una proposta més potent que una llista conjunta de tots els sobiranistes per exigir una solució política al conflicte?” @jordialapreso #FAQSINGmoneymanTV3 https://t.co/t6FqYCDvg2 pic.twitter.com/KKS5zwLWZb

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) July 13, 2019

The post Jordi Sànchez reclama a l’ANC i Òmnium que liderin la reacció a la sentència, paralitzant el país appeared first on VilaWeb.

Començarem amb els miralls trencats i acabarem amb el final feliç. El primer mirall trencat diu que els d’ERC són botiflers i que, en canvi, els de Junts per Catalunya sí que aguanten. Dignitat i saber estar. Tirar pel dret. Els convergents són els qui no frenen. Aquest mirall, persistent, constant i fals, durant molts mesos s’ha dit obertament, i amb sobreentesos, en multitud d’espais nacionalistes. Però aquest mirall va fer-se miques la setmana passada amb el pacte a la Diputació de Barcelona. Junts per Catalunya ha pactat amb el PSC. És a dir, Junts per Catalunya ha pactat amb el 155. Molt bona gent de Junts per Catalunya encara avui prova de recuperar-se’n. No serà fàcil. Per ells, és la demostració viva, fefaent i trista, que els crits d’unitat, unitat, no eren de veritat.

El segon mirall trencat deia que els comuns són companys de viatge i que el PSOE no té res a veure amb el PP. Pactem-hi ! Són els nostres aliats naturals. Però aquest mirall es va trencar quan Ada Colau es va estimar més els vots de Manuel Valls que no els de Quim Forn. És bèstia, però és així. I aquest mirall també es trenca quan el govern del PSOE demana, a través de l’advocacia de l’estat, anys de presó a mig govern català. Igual que el PP. Concretament, els de Pedro Sánchez demanen cruelment 12 anys de presó al vice-president Oriol Junqueras; 11 anys als consellers (Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Joaquim Forn), 10 anys a la presidenta Carme Forcadell; 8 anys als activistes Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i 7 anys a Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila. Molta bona gent d’Esquerra per Catalunya tot just ara comença a aixecar la cella, una mica mosques amb la tàctica de teixir aliances amb qui et tanca a la presó, o prefereix Valls a Forn.

Miralls trencats, sempre tan útils. La trencadissa és tal que ha començat un tímid, i esperançador, temps de reflexió. Reflexió que va molt més enllà dels miralls trencats. I que ja és general.

M’hi afegeixo, com a final feliç. Sóc dels qui creuen que són tres les fases del procés (article inicial): Estatut (2003-2010), Referèndum (2010-2017) i República (2017-?). La segona fase, la del Referèndum, va morir el Primer d’Octubre, però no és fins ara que la comencem a enterrar. Mireu si ens agradava. I ara veiem, entristits, cadàvers antics, pertanyents a la segona etapa, flotant riu avall. Són mites d’una altra època: els partits practiquen la unitat; els comuns se situen al mig; el PSOE és dialogant; el referèndum pactat és possible. Tot això va morir el Primer d’Octubre, però durant dos anys (dos anys!) hem dissimulat, o ho hem fet viure artificialment. Fins ara, que finalment ho enterrem (tret del referèndum pactat, que té un grup de creients nombrós, aferrats encara a la segona fase del procés).

Finalment, la resta ja podem pensar en la tercera fase. Jo començaria, com la setmana passada, per aquí (gràcies, Lluís Estrada, per haver-me’n passat la traducció al català, que desconeixia): Del conflicte al compromís: lliçons sobre la creació d’un estat.

The post Mirall trencat appeared first on VilaWeb.

No és això companys, no és això. Ara, ja és a la vista de tothom, a l’àgora pública. El camí a transitar per guanyar la República no el trobarem en la lògica de partits. Aquesta només ens porta a la divisió pel repartiment del poder autonòmic i es troba molt lluny de l’objectiu d’ampliar la base, ans al contrari, la disminuïm i la desconcertem.
El camí és nou, l’hem de construir transitant-lo, amb tot allò que vol dir, gestionar contradiccions i explorar noves formes de fer política.

Mirem-ho en positiu. Ara ho tenim més fàcil: Ho sabem, s’ha demostrat. Els partits són eines útils, de ben segur, però per a la conquesta de la República Catalana independent no són l’eina que necessitem perquè són inserits en el sistema que volem canviar. Són sistèmics.

Prenguem consciència que som enmig d’una revolta, diguem-ho sense por i amb orgull. Aquesta és la nostra revolta, amb la identitat que li hem donat i que hem de mantenir viva: La revolta dels somriures, democràtica, pacífica, de mà disposada a dialogar, però també determinada a no claudicar en l’objectiu de conquerir el dret de l’exercici de la sobirania. De l’autodeterminació. Un dret que no ens volen reconèixer i que l’hem de guanyar.

La història ens diu que els drets no han estat mai regalats, que s’han guanyat amb persistència, determinació i organització. Nosaltres sabem com fer-ho, perquè ja ho hem fet un cop i hem d’estar disposats a tornar-ho a fer, millor i les vegades que calgui.

No per caprici, ni per justícia històrica (que també), sinó perquè avui esdevé una necessitat per a fer front als reptes d’aquest segle, que són globals però que ens afecten de forma singular a escala local i d’una manera punyent a la vida quotidiana de les persones. Necessitem respondre-hi des de la nostra singular manera de fer, amb els nostres recursos. En definitiva, amb sobirania.

Per fer aquest trajecte necessitem una nova organització política disposada i determinada a guanyar poder republicà, sense hipoteques del sistema autonòmic. Una organització política disposada a recórrer un període de transició i obrir un nou camí de construcció d’espais de llibertat i de fer els embats que calgui per guanyar el dret d’autodeterminació.

El pacte constitucional de la Constitució del 78 que ens reprimeix és trencat pel mateix Tribunal Constitucional amb la sentència de l’estatut. Les regles de joc no són en aquest marc, com ens volen fer creure. Les regles del joc són en la política en majúscules, i la política, al final, no és més que el poder de la gent.
Hem de continuar. No hi ha camí al darrere, el camí és endavant, incert, sí, però ple d’esperança.

Les claus d’aquest camí a transitar les vam marcar amb els nostres fets el primer d’octubre de 2017 passat:
Unitat: Ens cal reconstruir la unitat des de la base, amb la suma de persones i entitats. Determinació: Objectius clars i concrets. El nostre no és un altre que el democràtic. Tornarem a votar per tornar a guanyar tantes vegades com calgui. Transversalitat: La dicotomia no és en la lògica dreta-esquerra sinó en la lògica llibertats o autoritarisme d’estat (155). Organització: fermesa i solidesa en el lideratge i la direcció i alhora flexibilitat i acció efectiva (com vam fer el primer d’octubre). Resistència: La repressió ens ha paralitzat momentàniament, però no ens pot aturar. Gestió intel·ligent, pacífica i efectiva. Pedagògica: Ho fem perquè hem de construir un nou país, democràticament i entre tots. De forma republicana: amb la gent i per a la gent.

Estic segur que guanyarem
Ens hi posem?

Toni Morral
Secretari general de la Crida Nacional per la República

The post No és això appeared first on VilaWeb.

A mitjan mes de juny, el Consell Comarcal del Priorat i l’associació Prioritat, que aplega entitats, particulars i institucions de la comarca, impulsora de la candidatura del Priorat-Montsant-Siurana a Patrimoni Mundial de la UNESCO, van fer públic, mitjançant una nota de premsa, que el ministeri de Cultura espanyol, que és qui en té la competència, retirava de manera estratègica la candidatura arran d’un informe d’ICOMOS que en desaconsellava la inscripció a la llista del Patrimoni Mundial. L’explicació completa us la vam oferir en aquest article.

Si la candidatura hagués tirat endavant, s’hauria examinat durant la 43a sessió del Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO, a Bakú (Azerbaidjan), el 5 de juliol. En aquesta sessió, Elisa de Cabo, representant de l’estat espanyol, va ser molt crítica amb el procés d’avaluació d’ICOMOS i va defensar els valors de la candidatura, ‘una proposta precursora i avançada’ d’un paisatge que ‘no és solament testimoni d’un passat i un present, sinó també un compromís inequívoc amb un futur possible, viable i sostenible’. Podeu consultar-ne la intervenció íntegra.

Elisa de Cabo va dir: ‘Aquest paisatge representa milions d’homes i dones de tots cinc continents, els referents dels quals, igual que en aquest paisatge, són el respecte per una agricultura de petita escala, el respecte mediambiental, la preservació de la biodiversitat i la fidelitat a la seva terra i el seu paisatge, que és allò que finalment assegura la seva supervivència, viabilitat i sostenibilitat. De manera que, ja d’aquest mateix instant, volem convidar l’òrgan consultiu corresponent a tenir les sessions de treball que calguin, per poder tornar a presentar aquesta candidatura, que entenem que és un paisatge que encara no és representat a la llista. Aquest paisatge agrícola representa una proposta precursora i avançada. Això podria haver contribuït a aquest desenllaç inesperat i impensable fa tan sols unes quantes setmanes. Perquè aquest paisatge no és únicament testimoni d’un passat i d’un present, sinó d’un compromís inequívoc amb un futur possible, viable, desitjable, sostenible, en completa sintonia amb la filosofia de Nacions Unides i la UNESCO, i naturalment de l’Agenda 2030. Per això entendreu l’obligació que tenim en persistir en la defensa d’aquest paisatge i d’inscriure’l en la llista del Patrimoni Mundial.’

L’associació Prioritat reitera que la ‘retirada estratègica’ ha de servir per a reforçar la candidatura i, en especial, per a treballar sobre l’ens de gestió, que és la peça clau que ha de garantir el model de desenvolupament de present i de futur d’aquest territori i preservar-ne els valors de paisatge que la candidatura ha sabut fer visibles. Prioritat ara vol aprofitar aquesta ‘pròrroga’ per encaixar els nous desafiaments que es presenten en la gestió del paisatge, i que ja es van conformant amb noves eines de participació popular, com ara la creació de fòrums d’àmbits diversos (fòrum agrari, de turisme, ensenyament, cultura) i projectes com ara el banc de terres (a l’entrevista amb Roser Vernet, coordinadora de Prioritat, es detallen els tres nivells de gestió).

I per les institucions implicades (consell comarcal, Diputació de Tarragona i Generalitat de Catalunya), aquesta ‘retirada estratègica’ de la candidatura, també seria bo que els permetés de treballar noves dinàmiques per a encaixar una gestió ‘precursora i avançada’: la gestió dels valors del paisatge del Priorat, que en bona part implica comprendre que calen noves formes de governança, més participatives, menys jeràrquiques, comptant amb la gent del territori i partint d’aquest compromís que la candidatura explica tan bé. Així mateix, ha de permetre de dotar de recursos l’ens de gestió per poder-lo fer efectiu.

I és que el Priorat és un territori que no té condicionants severs, perquè ha preservat els valors fonamentals del seu paisatge. Ara el desafiament és crear un model de gestió que vetlli perquè aquests valors no es malmetin, entenent que el paisatge és dinàmic. En això la gent del Priorat no pot fallar (i les institucions tampoc), perquè el paisatge agrari de petita escala ha de continuar essent el seu paisatge de futur.

The post La candidatura del Priorat a Patrimoni Mundial de la UNESCO, endavant appeared first on VilaWeb.

El senyor Armand havia sortit a fer un volt. Només això i com sempre: avançar precàriament fins al parc, deixar que l’aire esbulli la mica de teranyina que li queda sobre la closca, concentrar-se en cada passa, cada moviment de tortuga centenària, concentrar-s’hi i oblidar el grinyol eixut de les articulacions, el dolor de les genives buides, el vent dins de les cavernes translúcides dels ossos. Una horeta cada matí. Si fa sol.

Arribar fins al banc és un calvari. Seure-hi, tota una maniobra. Però quan ja s’hi ha instal·lat, el trosset de món que es desplega davant seu el reconforta: hi ha una filera d’arbres de Judes que van deixant caure les tavelles de pam a un ritme irregular, fent un soroll sec de branca esqueixada; al fons, una paret de baladres blancs i verinosos; i, més ençà, dues palmeres altíssimes que zumzegen a cada mica de vent sense esme d’espolsar-se les cotorres que hi fan niu, insolents i bullangueres. Sempre li ha semblat que aquests ocells anuncien la fi de la humanitat. Més que això: que l’esperen amb delectança.

El senyor Armand havia baixat fins al seu banc i prenia el sol en silenci, buit de pensaments i de tot. Fins que ha sentit aquesta punxada, un gran ofec, la mà de gebre  aferrada als pulmons.

*

Abans de veure’l caure ell ja s’hi havia fixat: un cony de vell que tossia apuntalat en un bastó, com un quadre patètic de la part del món que l’edat li permetia d’ignorar. Només l’edat, no: el caràcter, les circumstàncies, la talaia des d’on es miren les coses, ell i els seus amics.

Amics o comsediguin.

Criden. Es foten empentes. Intenten sortides que facin gràcia. Han deixat les jaquetes blau fosc sobre la gespa. Tots duen camises blanques, pantalons llargs i grisos i idèntics, planxats amb séc. És divendres a migdia i l’uniforme ja està rebregat del darrer examen del trimestre, de les hormones, de les ganes de menjar-se la vida i demostrar-li que són dignes fills de la seva estampa. Tenen el vent a favor, ho saben i naveguen deseixits sobre aquesta arrogància.

Parlen de ties. Dalt de tot de la piràmide d’aspiracions hi ha la germana del nano que ara exagera una topada amb la rossa de les mamelles. Tots riuen. Perquè saben que s’ho inventa i perquè pensen com pot ser que sigueu germans amb aquella deessa. Que queda xaró però que és així com ho diuen ells: deessa. De tota manera, les germanes no es toquen. Tampoc no tenen nom però no es toquen. 

I, de sobte, el vell ha deixat el segon terme i li ha ocupat l’escena sencera: una brusquedat que no li corresponia, una espècie de convulsió, el bastó que cau i el cos que hi va darrere.

L’assenyala.

—Hòstia, allà.

Li miren el dit.

—Què passa?

Prova d’aguantar-se.

—Hi-hi-hi-hiiih…!

—Que què passa?

—Ha caigut un vell.

*

Hi havia aquella cotorra xisclant. Ara ho recorda: insistent, impertinent, aguda. Se n’hauria d’haver adonat, que hi havia aquella cotorra que xisclava i que no presagiava res de bo. 

Però el senyor Armand no és gens supersticiós, i si no fos perquè li ha passat això, no hi hauria tornat a pensar, en el coi de cotorra endimoniada.

Ha quedat estès a terra com un ninot de drap. De bocaterrosa. Amb un palmell de la mà de cara al cel i l’altre perpendicular a la sorra polsosa de vora el banc.

Plora.

*

—No t’hi atreviràs.

—Que no? —i se li escapa la rialleta ridícula que li esguerra sempre el posat: hi-hi-hi-hiiih…! Encara que no ho vulgui, que no hi hagi res que li faci gràcia, quan se sent en tensió, pel que sigui, davant d’una tia, per un examen, quan a casa li diuen que no hi ha cotxe, que no hi ha viatge, que no hi ha res, ell prova de serrar les dents, prem els llavis fins que se li fan ratlla dibuixada, s’aguanta la respiració, estreny els punys, tot és en va: com un singlot, una maledicció, cada vegada que li convindria quedar bé, o imposar-se, callar, li surt, irreprimible, insuportable, el característic riure de ratinyol.

Cada vegada i ara també.

L’altre, implacable, satisfet, alça una cella. Que no s’ho creu. I que amb aquest teu quiquiriquic encara menys, papalloneta.

—Eh?

—Que dic que no m’ho crec. —I se l’ha mirat aclucant els ulls, que si sense esforç ja són grisos ara semblen dos balins.

És una provocació. La fa a consciència, davant de tots, ho saben i ell hi caurà de quatre grapes.

Bah, i què? Tan sols és un vell. Ha dit que ho faria i ho farà.

S’hi acosta.

Quin fàstic.

Juraria que és mort.

*

No vol fer balanç de res. Ni de consciència ni de res. Li ha arribat l’hora i no vol que li passi la vida com diuen que fa en aquests casos, condensada en una seqüència de segons. No ho vol, no ho vol i no ho vol. Tanca els ulls, això sí que ho pot fer. Prem fort les parpelles. No aconsegueix que s’aturin les llàgrimes.

Està perdut.

Un noi se li atansa amb cautela. Ell no el veu però fa cara d’angúnia. Ve només per una juguesca, perquè ha dit que n’és capaç i perquè els seus comsediguin continuen pendents de cada passa que fa, de cada moviment.

Mai no havia vist un mort de veritat. Sent una espècie de por a l’estómac. No: una pena. I això és nou. 

Dins del cervell del senyor Armand, en canvi, tampoc ara no hi ha espai per a sentiments honorables: tan sols una ràbia punxeguda. Torna a obrir els ulls però no hi veu el noi que ja té a tocar, que li diu si es troba bé i que ara avisa una ambulància: la retina li mira endins i li retorna les coses que ja sap: que ha deixat passar el temps, que ningú no l’enyorarà, que sempre ha complert el seu deure.

Sempre.

Es considera un home d’estat. Amb la vàlua que no li han reconegut, i l’abnegació. Gris, inexpressiu i fred com un peix, terriblement eficaç. Invisible.

Qui hi deu haver ara al seu lloc?

Li sembla impossible que no l’hagin trobat a faltar, que tot hagi funcionat igual, tants anys. Sense ell.

És per això, que plora: té clavada aquesta ràbia com una espina roent.

Ara el noi li ha vist les llàgrimes i es commou. S’ajup. Li col·loca el cap a la falda. Pensa en els avis, que no va conèixer, en un hàmster que tenia i que va quedar esclafat a la porta de la cuina. I es descobreix dient a aquest pobre home que tranquil, que tranquil, que hi-hi-hi-hiiih…!, no passarà res.

Vistos de lluny, són com una pietat que algú hagués volgut estrafer.

Fins que el senyor Armand recull de no sap on la darrera espurna que tenia, fita el jove i li escup que qui cony ets. 

Altres contes d’Un estiu a Galeusca:
—’Minuts de créixer‘, de Tina Vallès

The post Hi-hi-hi-hiiih…! appeared first on VilaWeb.

‘Al juny, la producció industrial disminueix significativament, sobretot a la indústria d’automoció, la del cautxú-plàstic i la d’informàtica electrònica. En farmàcia i fabricació d’uns altres equips de transport, en canvi, l’activitat es manté orientada favorablement. Però les comandes davallen, en general.’ Això no es refereix a aquí. Ho explica el butlletí de conjuntura del Banc de França que va sortir dilluns passat. Però continuem. ‘D’ençà de la fi del 2017, la tendència de la producció industrial ha anat disminuint. A l’abril, la seva producció va registrar una forta contracció del 2,5%, mentre s’estabilitzaven les comandes a un nivell baix. Cal destacar el sector de l’automòbil, on la producció va disminuir d’un 1,9%. L’evolució de l’entrada de comandes i els indicadors de clima apunten a la continuïtat d’una moderada evolució de la conjuntura industrial aquests mesos vinents.’ I això ho deia fa un parell de setmanes el Ministeri Federal d’Economia alemany, al butlletí del juny. Pensem que aquests dos països, que són clau a l’eurozona, van rebre el 41% del total de les exportacions catalanes el 2018. Això es important d’assenyalar, perquè l’evolució de l’activitat econòmica en aquests mercats no es pot deslligar de la situació d’aquí.

Però, deixant a banda les exportacions, els analistes francesos i alemanys ens diuen que la indústria no passa pas el millor moment… però tampoc ningú no diu que s’enfonsi. El fre del comerç internacional –que han afavorit les decisions del senyor Trump– hi té molt a veure. El cas és que a Catalunya ens trobem en una situació delicada. Observeu-ho: del setembre al maig, la variació interanual de l’índex de producció industrial (INE-Idescat) baixa en 7 mesos dels 9. En canvi, les entrades de comandes de productes industrials mantenen una lleugera pujada els quatre primers mesos de l’any. I l’índex de volum de negoci del sector manté, del gener a l’abril, una tònica lleugerament alcista. Vet aquí que els indicadors no semblen posar-se d’acord. En el cas de França i Alemanya també hi ha certes contradiccions entre sectors i entre els indicadors de producció i nivell de comandes. Això fa que sigui molt complicat de fer un diagnòstic acurat del sector per als mesos vinents. D’això, ni el Banc de França ni el Ministeri Federal d’Economia alemany, per exemple, no en parlen en sengles butlletins.

Aquí la situació també és canviant i difícil de precisar. Hi ha molta preocupació pel sector de l’automòbil –hi és arreu–, fins al punt que la consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacon, es va reunir dilluns amb els representants de la comissió executiva permanent del Consell Català de l’Empresa. L’objectiu del govern és dissenyar, conjuntament amb el sector i les organitzacions empresarials i sindicals més representatives, les línies estratègiques que han de servir per a enfortir la competitivitat de la indústria de l’automoció i la mobilitat. Chacon va valorar positivament aquesta primera reunió, en què es va parlar de ‘les línies estratègiques d’un sector de futur i clau, el de l’automoció’, segons que va dir. Veurem com acaba, però la preocupació hi és. Entre més raons, perquè aquest sector, segons dades del departament, genera a Catalunya 143.000 llocs de feina directes i indirectes i factura 23.800 milions d’euros, una xifra que representa més del 10% del PIB del país. I, compte!, amb més de 10.800 empreses que s’hi dediquen.

Vull saber el punt de vista de David Garrofé, secretari general de la Cecot, i una de les persones que més empreses coneix i trepitja en aquest país. La primera cosa que em diu és que entre els empresaris regna la desorientació, en aquests moments. ‘Als empresaris els costa molt d’identificar les causes dels alts i baixos que presenten les comandes que reben. De l’una setmana a l’altra pot haver-hi canvis molt substancials’, em diu. I, és clar, aquests canvis tan sobtats i importants creen una situació molt difícil de gestionar en departaments tan decisius com ara les compres o els recursos humans.

I continua. ‘En aquests moments no hi ha capacitat de preveure com es tancarà l’any. La manca d’estabilitat en les comandes ho fa molt difícil. Hi ha mesos en què es treballa molt i el següent, molt poc. Ara sembla que sobra gent i el mes vinent sembla que en falta, tot un maldecap per a la gestió dels equips. La situació canvia per setmanes i per sectors.’ I parlant de sectors, recorda que l’automòbil n’afecta molts. ‘Cal veure quin embolic tan enorme que té en aquests moments el potencial comprador sobre quin és el més adient –elèctric, dièsel…–, i també que els joves pensen més a compartir que no a comprar. Tot això fa que la solució final no sigui fàcil ni ràpida de trobar.’ Mentrestant, recordem que les vendes de turismes a l’estat espanyol han registrat el pitjor mes de juny en tres anys pel canal dels particulars. Les matriculacions de turismes i tot terreny baixen d’un 8,3% al juny. I en l’acumulat baixen d’un 5,7%, comunicava Anfac la setmana passada. A Catalunya, la caiguda es més forta, del 13% en ambdós casos.

Sobre això, Garrofé diu: ‘Després de tres anys molt bons per a la indústria, amb creixements de dos dígits en molts casos, penso que el 2019 molts empresaris del sector signarien un 3% o un 5%.’ I fa una referència important sobre els marges: ‘S’han eixamplat una mica amb la recuperació, però la base són uns costos d’estructura que s’han aprimat molt. Hem entrat en una cultura molt austera de costos per tal de ser competitius.’ Quant a la por que hi ha sobre les exportacions, creu que, malgrat tot, ‘l’empresa que té un potencial d’exportació i que ha obert mercats exteriors aquests darrers anys, va creixent de mica en mica, però, això sí, amb uns marges més estrets.’

Per acabar d’embolicar la troca, l’índex de confiança empresarial harmonitzat per al tercer trimestre del 2019 a Catalunya, que l’Idescat va fer públic dijous passat, és positiu, de 138,3 punts, és a dir, un augment del 0,9% respecte del trimestre anterior. És a dir, els empresaris veuen millor la situació per al tercer trimestre que no pas el segon. Quant als industrials, la troca s’embolica una mica més –i avala tot això que hem dit fins ara–, perquè la seva visió del tercer trimestre presenta una minsa millora del 0,1%. Són temps de poca definició per la indústria…

The post La indústria, desconcertada i en terreny relliscós appeared first on VilaWeb.

Ingredients:
(per a quatre persones)
600 g de meló
2 iogurts grecs
50 g de pernil serrà a talls
sal, una mica de sucre i pebre negre
unes gotes de reducció de Pedro Ximenez
un raig d’oli d’oliva
menta fresca

Elaboració:
En un bol tallem el meló a daus, hi afegim els iogurts, una mica de sal, una mica de sucre i pebre negre. Ho passem tot per la batedora. Ho reservem a la nevera fins al moment de servir.

Col·loquem el pernil entre dos papers absorbents de cuina. Hi posem un pes a sobre (un plat) i ho col·loquem al microones, d’un minut a un minut i mig a potència màxima. Deixem refredar el pernil, que haurà quedat cruixent, i el fem a trossets.

Servim la sopa en bols individuals. Abans de servir-ho, posem unes gotes de reducció de Pedro Ximenez, unes gotes d’oli d’oliva, el cruixent de pernil i una fulleta de menta per a adornar.

The post Recepta: Sopa freda de meló appeared first on VilaWeb.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha començat avui les gran batudes per a detenir i deportar un gran nombre de migrants en situació irregular.

El Servei d’Immigració i Control de Duanes farà batudes a gran escala en deu ciutats, entre les quals Miami (Florida), Denver (Colorado) o Houston (Texas). Per la seva part, els activistes que donen suport als migrants han promès que les seves comunitats estaran ‘preparades’ per quan arribin els agents.

Trump, que ha fet del discurs contra la immigració una de les bases principals del mandat i de la  campanya per a les presidencials del 2020, va proposar l’operació el mes de juny, però es va posposar després d’haver-se’n filtrat la data a la premsa. El president va escriure un comentari a les xarxes socials assegurant que deportaria ‘milions’ d’indocumentats.

Next week ICE will begin the process of removing the millions of illegal aliens who have illicitly found their way into the United States. They will be removed as fast as they come in. Mexico, using their strong immigration laws, is doing a very good job of stopping people…….

— Donald J. Trump (@realDonaldTrump) June 18, 2019

El Servei d’Immigració i Control de Duanes va assenyalar el mes passat que les batudes es concentrarien en indocumentats arribats recentment als Estats Units, per desincentivar les famílies centre-americanes que arriben a la frontera sud-oest.

Els adults s’absenten de la feina i els infants de l’escola

L’objectiu, en teoria, és detenir les persones amb antecedents penals, però qualsevol immigrant en situació irregular pot ser detingut, tot i que faci dècades que visqui als EUA. Documents governamentals publicats aquesta setmana per grups de defensa dels drets dels migrants van mostrar que algunes batudes anteriors van registrar més arrests col·laterals que no pas detencions dels indocumentats a qui apuntaven.

Dues mil famílies ja han rebut l’ordre d’expulsió, que pot afectar també adolescents que van arribar sense els pares quan eren menors i que ja han fet divuit anys.

Condemna i estupor per la separació de famílies a la frontera dels Estats Units

L’operació pot durar dies i els agents faran servir habitacions d’hotel per a detenir temporalment pares i fills fins que tots els membres d’una mateixa família estiguin junts per a ser deportats. Si detenen pares o tutors legals d’infants que siguin ciutadans nord-americans, els agents els assignarien turmelleres de monitoratge electrònic per a mantenir-los localitzats mentre es fan preparatius per a cuidar els menors quan ells hagin estat deportats.

Els grups d’activistes asseguren que aquesta amenaça general i imminent contra els indocumentats és perjudicial per a les comunitats i l’economia dels Estats Units, perquè obliga els adults a faltar a la feina i els nens a l’escola per por que puguin ser detinguts i separats.

‘Hem d’estar preparats, no solament per quan Trump ho anunciï, perquè hi ha detencions cada dia i han augmentat’, ha manifestat Elsa López, organitzadora del grup de drets dels treballadors i immigrants Somos Un Pueblo Unido (Som Un Poble Unit), de Nou Mèxic.

Els Estats Units utilitzen gasos lacrimògens contra migrants que intentaven travessar la frontera amb Mèxic

Els congressistes demòcrates van visitar dilluns una instal·lació de la Patrulla Fronterera a El Paso, a l’estat de Texas, i van afirmar que els migrants eren retinguts en condicions ‘horribles’: per exemple, a les dones els havien demanat que beguessin d’un vàter. Un fet que nega la patrulla fronterera.

The post Comença la gran batuda de Trump que ha de deportar milers de persones appeared first on VilaWeb.

Tres membres del Grup d’Investigació en Psicolingüística de la Universitat Rovira i Virgili han desenvolupat una aplicació per a mesurar quantes paraules saben els parlants catalans. Un dels impulsors, Roger Boada, ha confirmat a VilaWeb que a hores d’ara ja hi havien participat 159.000 persones. L’aplicació, que té forma de joc, presenta a l’atzar mots existents en català i mots inventats. El jugador només ha de respondre si la paraula que li surt a la pantalla existeix o no. El joc va adreçat a tots els parlants, de qualsevol dialecte, i tant a nadius com a aprenents del català. S’hi pot accedir amb ordinadors personals i amb dispositius mòbils.

Una partida breu, estimulant i amb opcions de millora

La partida dura cinc minuts i tan bon punt s’acaba ja se’n poden saber els resultats, de manera que el jugador pot tenir una estimació del percentatge de paraules que sap i comparar el seu nivell de coneixement amb el de la resta de la població. 

Gràcies al joc, hom pot aprendre noves paraules, perquè quan s’acaba la partida l’aplicació permet de consultar al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) les que s’han fallat. El jugador pot fer tantes partides com vulgui per provar de millorar el resultat. A més, si comparteix la puntuació obtinguda a les xarxes socials, pot desafiar amics, familiars i coneguts. Així es pot escatir quantes paraules sap cadascú i contribuir a difondre el projecte.

Un estudi de gran magnitud, homologable i amb moltes possibilitats futures

Amb les respostes obtingudes fins aquest cap de setmana (159.000 jugadors diferents, que han fet 177.000 partides) ja s’ha convertit en l’estudi psicolingüístic de més abast en llengua catalana. És equiparable a alguns de semblants que s’han fet en llengües com ara l’anglès, l’espanyol i el neerlandès, en què s’ha superat la xifra de 200.000 participants. ‘Aquesta és la xifra que voldríem superar, per bé que d’entrada ens havíem marcat l’objectiu de 50.000’, diu Boada.

La informació aplegada es desarà de manera anònima, únicament amb finalitats científiques. De primer, el resultat s’emprarà per a elaborar un article centrat en els aspectes psicolingüístics, que és l’àmbit d’estudi del grup. Tanmateix, la informació farà molta més llevada. Servirà per a construir un gran banc de dades amb què s’estudiaran diversos aspectes relacionats amb la llengua catalana. Per exemple, es podrà saber fins a quin punt l’edat, el nivell d’estudis, el sexe i la competència lingüística afecten l’amplitud del vocabulari dels parlants. També es podrà determinar el percentatge de parlants que sap cada mot i això en serà un indicador del grau de dificultat. 

Així mateix, en el futur es podran desenvolupar eines com ara proves estandarditzades de vocabulari que seran útils en l’àmbit de l’ensenyament del català com a segona llengua, car permetran d’avaluar l’evolució dels aprenents. També es podran establir mesuraments objectius sobre la complexitat dels texts en llengua catalana i això és cabdal a l’hora d’elaborar materials docents per a adequar-los al nivell dels alumnes. Finalment, gràcies al fet de disposar dels temps de resposta mitjans de cada paraula es podrà estudiar quines característiques afecten el processament i l’emmagatzematge de mots i significats en la ment humana.

Els impulsors d’aquest estudi són els investigadors Roger Boada, Marc Guasch i Pilar Ferre, del Grup d’Investigació en Psicolingüística de la URV. Per a fer aquest estudi, han col·laborat amb Jon Andoni Duñabeitia, director del Centre de Ciència Cognitiva (C3) de la Universitat de Nebrija, que ja havia desenvolupat iniciatives similars en més llengües.

Roger Boada, Pilar Ferré i Marc Guasch, els investigadors que han fet l’aplicació. 40.000 paraules de debò i 30.000 de mentida

‘Cada partida conté 120 estímuls, dels quals 84 són paraules i 36 són pseudo-paraules, és a dir, cadenes de lletres que segueixen les normes del català però que no tenen significat’, explica Boada. 

De mots ‘de debò’ n’hi ha 40.777, que s’han extret partint de les 70.000 entrades del DIEC2, però seleccionant-ne els que havien aparegut, pel cap baix, una vegada en quatre anys en els subtítols de totes les cadenes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). En total, el corpus extret dels subtítols de la CCMA tenia 278 milions de mots i el Grup de Recerca en Psicolingüística ja el va publicar. En la tria que s’ha fet per a l’aplicació s’han evitat formes derivades i verbs conjugats.

Com i fins quan s’hi pot participar?

Per participar en aquest projecte tan solament cal entrar en aquesta web. Els impulsors expliquen a VilaWeb que la deixaran oberta perquè la gent hi entri i hi jugui, però a començament de setembre aplegaran les dades que tinguin, les analitzaran i en publicaran els resultats en una revista científica internacional. 

Com més participants hi hagi, millor, perquè les conclusions de l’estudi seran més acurades. ‘Per tant –diu Roger Boada–, petits i grans, aprenents o nadius, parlin la variant que parlin, tothom pot posar a prova el seu coneixement de la llengua, fer-ne la màxima difusió possible i col·laborar amb la ciència.’

The post Esbrinar en cinc minuts quantes paraules catalanes sabem appeared first on VilaWeb.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya portarà a judici el president de la Generalitat, Quim Torra, acusat de desobediència per haver mantingut el llaç groc quan la Junta Electoral espanyola li va ordenar que el retirés. Manca encara fixar-ne la data, però el jutge instructor, Carlos Ramos, ha decidit de tirar endavant la causa fonamentada en les acusacions de la fiscalia i, una altra vegada, del partit ultra Vox; els uns demanen una inhabilitació d’un any i vuit mesos i una multa de 30.000 euros, i els altres dos anys i 72.000 euros. Volen que el president sigui condemnat per desobediència o subsidiàriament per un delicte de denegació de l’auxili a l’autoritat competent.

Cap dels arguments contra el processament adduïts per la defensa, integrada pels advocats Gonzalo Boye i Isabel Elbal, no ha estat acceptat pel jutge. Més encara: ha arribat a fer servir el conseller de l’Interior, Miquel Buch, per a justificar el processament contra Torra, contraposant l’actitud del primer amb la del president a l’hora de respondre a les ordres que van arribar de la Junta Electoral espanyola.

El president va rebre dos avisos perquè retirés els llaços grocs. Finalment, el del balcó del Palau de la Generalitat fou substituït per una pancarta amb un llaç blanc, una franja vermella i un missatge en favor de l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Aleshores la JEC –i el jutge instructor ara– va trobar-ho una presa de pèl i va ordenar que la nova pancarta també fos retirada. Presidència hi va presentar al·legacions i el Síndic de Greuges va elaborar un informe recomanant que es retirés. Finalment la JEC va ordenar a la conselleria de l’Interior, dirigida per Miquel Buch, que els Mossos d’Esquadra anessin a retirar els llaços dels edificis de la Generalitat que en tenien. I ho varen fer, en poques hores.

Aquella acció fou molt polèmica i va causar una gran indignació, especialment entre la comunitat educativa, per la presència d’agents en escoles públiques fent retirar llaços públics, entrant fins i tot a sales de professors. I és això que destaca i fa valer el jutge del TSJC per processar Quim Torra per desobediència. Perquè el president, quan va declarar davant el magistrat el 15 de maig proppassat (escolteu-la ací íntegra) va argüir la impossibilitat de complir l’ordre a tots els edificis públics de l’administració de la Generalitat, tant per la quantitat (la llista sencera constava en un document d’al·legacions presentat per la seva defensa que tenia 137 pàgines) com per la tipologia diversa dels edificis i els problemes que podia presentar.

I per tombar aquest argument el jutge va agafar l’exemple de Miquel Buch i la conselleria d’Interior, concretament l’actuació polèmica dels Mossos. Diu Carlos Ramos en una interlocutòria de dijous passat: ‘I quant a la claredat i la possibilitat de compliment [de les ordres], n’hi ha prou de dir que, quan aquestes mateixes ordres van ser donades al conseller d’Interior de la Generalitat, van ser complertes en menys de vint-i-quatre hores.’

En la interlocutòria de divendres, per la qual s’obria judici oral contra el president, el jutge hi insistia: ‘La JEC va prendre un acord el 21 de març requerint al conseller de l’Interior que de manera immediata donés instruccions als Mossos d’Esquadra perquè procedissin a retirar dels edificis públics de l’administració de la Generalitat de Catalunya o de totes les entitats vinculades o dependents de l’administració autonòmica, banderes estelades, llaços grocs o blancs amb ratlles vermelles, o amb un significat anàleg, fotografies de candidats o polítics i pancartes, cartells o qualsevol altre símbol partidista.’ I afegeix que un informe de la delegació del govern espanyol a Catalunya ‘va corroborar’ que van obeir.

The post El jutge fa servir Miquel Buch per a justificar el processament de Quim Torra appeared first on VilaWeb.

Edicions 62 acaba de publicar un volum que aplega els set llibres de poesia que va publicar Carles Riba, a més dels dos que van quedar inèdits. L’edició és de Jordi Malé, que explica en la introducció: ‘La primera obra poètica publicada per Riba en forma de volum va ser el Primer Llibre d’Estances (Barcelona: la Revista, 1919), un aplec de poemes de gran elaboració formal, principalment de temàtica amorosa. […] Onze anys després, i amb el títol d’Estances (Sabadell: Edicions la Mirada, 1930), Riba va reeditar aquest Primer Llibre d’Estances i n’hi va afegir un de Segon. […] Però quan Riba els va incloure (amb alguns poemes suprimits) al volum recopilatori Obra poética. Antología (publicat a Madrid per Ínsula el 1956 en edició bilingüe), els va separar en considerar-los dues obres independents. En aquesta edició s’ha respectat aquesta separació entre ambdós llibres d’Estances.’

Continua Malé: ‘La següent obra poètica ribiana apareixeria durant la guerra civil: Tres suits (Barcelona: Edicions Rosa dels Vents, 1937). […] Cronològicament li seguirien les Elegies de Bierville (1943), obra escrita a l’exili i impresa a Sabadell, però editada amb data i peu d’impremta falsos (Buenos Aires: Daedalus S.L., 1942). […] Posteriorment a la primera edició de les Elegies, Riba va publicar Del joc i del foc (1946) a la barcelonina editorial Selecta. […] I el següent llibre poètic fou Salvatge cor (Barcelona: Óssa Menor, 1952). […] La darrera obra publicada per Riba va ser Esbós de tres oratoris (Barcelona: J. Pedreira, 1957).’

Aquest Llibres de poesia de Carles Riba, a més de les set obres publicades, n’inclou dues d’inèdites. Els originals de totes dues es conserven al Fons Carles Riba-Caterina Arderiu, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya: Residu de la paraula a lloure, que consta de sis poemes primerencs datats entre el 1912 i el 1919, i l’altra obra inèdita conté els deu últims poemes escrits per l’autor, entre 1952 i 1958, Poemes (nou llibre, encara sense títol).

Aquesta edició es complementa amb la inclusió al final del volum de tots els comentaris i notes que Carles Riba va dedicar als seus poemes, amb la voluntat de ser més ben comprès. Són textos i passatges d’articles, cartes i anotacions personals.

Podeu llegir un fragment de Llibres de poesia de Carles Riba.

En aquesta edició, Jordi Malé ha regularitzat ortogràficament els textos dels poemes a partir de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans actualment vigents. Ho justifica dient: ‘Aquesta és una edició feta per als lectors d’avui dia, i no té cap sentit allunyar-la del públic actual amb unes convencions d’escriptura d’anys enrere. He tingut en compte, també, que Riba va treballar a les Oficines Lexicogràfiques del IEC al costat de Pompeu Fabra i que va participar en l’elaboració de la primera edició i també de la segona del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932 i 1954), de manera que no hi ha cap raó per a dubtar que acceptaria l’actual normativa oficial fixada per una institució que ell mateix va arribar a presidir –al marge que pogués discrepar-ne en algun aspecte, cosa que, però, no podem saber.’

The post Fragment: ‘Llibres de poesia’ de Carles Riba appeared first on VilaWeb.

Els militants de la CUP són convocats avui a Celrà (Gironès) en una Assemblea Nacional que té l’encàrrec de redreçar el rumb del partit després de les últimes caigudes electorals. L’assemblea, en realitat, en seran dues: al matí es tractarà l’aspecte organitzatiu –amb qüestions tan rellevants com ara la limitació de mandat dels diputats– i financer, i a la tarda la nova estratègia política. L’organitzatiu, més senzilla, serà resolt avui mateix amb el vot de les esmenes d’aquestes darreres setmanes a les assemblees locals. A la tarda, en canvi, es debatrà en petits grups la ponència ‘Combatem la resignació, preparem-nos per tornar-hi‘ i la votació es deixarà per als dies 26, 27 i 28 de juliol. Aquesta, de fet, és la tercera ronda de debats per a articular la redefinició de la CUP.

Carles Riera: ‘Les condicions per a tornar a exercir l’autodeterminació actualment no hi són’

La CUP té a la mà cartes per a fer canvis rellevants respecte del rumb actual, però serà la militància qui decidirà si vol jugar-les o no. A la ponència política s’hi fa una anàlisi de la conjuntura actual i un repàs de la trajectòria del partit durant la legislatura en què no s’estalvia l’autocrítica. Entre més,  esgrimeix la tàctica del blocatge, sense un ‘impacte mínim’ i fruits concrets; la ‘subordinació de facto a l’independentisme governamental per falta de full de ruta alternatiu’ i el ‘silenciament polític i mediàtic’ a conseqüència de no haver participat en les eleccions espanyoles i europees. És per això que conclouen que cal fer canvis per a redreçar el rumb.

Podeu seguir a continuació la ponència política:

Oposició propositiva i possible govern

Un dels canvis més destacats que proposa la ponència és la possibilitat de passar d’una ‘oposició frontal –justificada per la manca d’avenços i pel frau als mandats de l’1-O i del 21-D– a una oposició contundent però propositiva‘ per a combatre la ‘resignació’ després d’unes possibles eleccions. ‘Allarguem la mà al govern i les forces polítiques independentistes i autodeterministes en el camí cap a la plena sobirania del nostre poble però alhora tanquem el puny contra les polítiques privatitzadores i lesives per als interessos de les classes populars’, resumeix el text.

El document estableix que s’ha d’afrontar el ‘nou embat electoral’ assumint que ‘es podrien governar les institucions en funció de determinats condicionants programàtics i estratègics’. Així, assegura que la CUP està disposada a assumir responsabilitats de govern o en la governabilitat, però ‘no de franc’ ni per col·laborar en cap estratègia de relegitimació de l’estat espanyol ni satisfer interessos aliens.

Per fer-ho, s’haurien de complir un conjunt ‘d’elements programàtics’: polítiques i mesures en favor de les classes populars; revertir les polítiques d’austeritat i un programa polític orientat a preparar de manera concreta l’exercici d’autodeterminació.

Front postelectoral ampli

Amb vista a les pròximes eleccions, el partit obre la porta a presentar-s’hi amb ‘les sigles de CUP o unes altres’, però l’objectiu és ‘articular el conjunt de sectors polítics i socials de l’esquerra transformadora, independentista i autodeterminista del país en un projecte polític i electoral unitari’. També es marquen la necessitat de ‘treballar perquè les aliances que puguem construir electoralment es marquin com a objectiu explorar i tensar els límits institucionals’.

A banda, la CUP vol articular un ‘front postelectoral ampli, d’esquerres i sobiranista’ que tingui capacitat d’incidència i de decisió al parlament.

Com preparar-se per un nou embat democràtic

El text marca que s’ha de fixar un full de ruta per a l’exercici de l’autodeterminació ‘que parteixi dels encerts i dels errors anteriors’. Concretament, proposa de ‘tensar’ els límits del règim del 78 i la UE amb desobediència civil i institucional. Asseguren que l’exercici de l’autodeterminació no serà causat per un pacte amb l’estat espanyol, perquè només permetria un referèndum ‘en un context de col·lapse i per obligació internacional’. En aquest context, s’estimen més de preparar-se per a un ‘nou embat democràtic’.

Tot i que d’entrada no descarten un nou referèndum unilateral d’autodeterminació, consideren que avui no es compleixen les condicions per a impulsar-lo. Segons el partit, serien recollir tots els suports possibles, una campanya de pressió impulsada per la comunitat internacional perquè l’estat espanyol acceptés tant convocar el referèndum com els resultats; un consens social ampli en favor; i l’existència d’un govern absolutament compromès amb el fet d’impulsar-ho i les conseqüències.

La ponència política posa la mirada en la necessitat de trobar interlocutors en la comunitat internacional i conclou que ‘sense una alternativa internacional que qüestioni la Unió Europea en clau política i econòmica, el procés d’autodeterminació és condemnat al fracàs’. Per poder exercir l’autodeterminació, la CUP assenyala com a eina el municipalisme. I, per aquest motiu, opta per impulsar espais com ara l’assemblea de regidores de la CUP, trobades de treball, debat i coordinació municipalista o Congressos Nacionals Municipalistes.

Flexibilitzar la limitació de mandats dels diputats

Un altre dels punts calents que es decidirà avui és si trenca la limitació d’una legislatura que tenen ara els diputats. Actualment, els representants supramunicipals d’elecció directa (és a dir, els diputats del parlament, atès que ara per ara la CUP no participa ni en les eleccions espanyoles ni en les europees) només poden ocupar el càrrec durant una legislatura, sempre que duri més de dos anys. Això ha fet que a les llistes hagin hagut de prescindir de noms com ara David Fernàndez, Quim Arrufat, Anna Gabriel o Eulàlia Reguant, fet que alguns espais consideren una pèrdua de capital polític i una llosa del punt de vista electoral.

Tal com va avançar VilaWeb, dues assemblees locals han presentat esmenes a la ponència organitzativa, que manté la limitació actual. Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental) proposa que la durada màxima consecutiva sigui de dos mandats, en compte d’un com ara. En canvi, l’esmena de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental) introdueix com a novetat que el límit sigui de sis anys. Més enllà de la prolongació del temps que podrien ser representants, aquesta proposta deslligaria els diputats de la durada de les legislatures. Cal recordar que d’ençà del govern Montilla no hi ha hagut cap legislatura que hagi durat quatre anys, de manera que la limitació encara és més accentuada que no es podria pensar damunt el paper.

Com que són dues propostes diferents per a una mateixa qüestió, es farà una primera votació entre les dues esmenes per veure quina té més suport. La que guanyi es tornarà a sotmetre a votació i haurà d’aconseguir més del 50% dels vots favorables perquè s’apliqui.

A banda, més enllà d’aquestes dues altres esmenes, la ponència organitzativa obre una via que permetria que David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet es tornessin a presentar a les pròximes eleccions al parlament. De fet, amb els estatus actuals aquesta possibilitat ja era esbossada, però la comissió redactora ho ha aclarit amb un article que diu: ‘Un càrrec electe d’elecció directa supramunicipal es podrà tornar a presentar al mateix càrrec quan hagin transcorregut dos mandats des del seu cessament.’ És a dir, amb vista a les pròximes eleccions, els diputats de la legislatura 2012-2015 ja podrien tornar-se a presentar.

Contra aquest article només hi ha una esmena presentada, també de Palau-solità i Plegamans, que, com l’altra, proposa que el temps que passi sigui de sis anys, no de dues legislatures. Així, encara que s’aprovés, també podrien tornar a presentar-se, però haurien d’esperar fins al 2021.

Salvar l’economia del partit

Per últim, una qüestió important que abordarà la militància és la resposta a les dificultats econòmiques a causa dels resultats municipals, que els ha fet perdre 473.000 euros anuals per la desaparició a ajuntaments, consells comarcals i diputacions. L’àrea d’organització i gestió econòmica i laboral proposa dues vies que els militants hauran de votar: o bé rebaixar la despesa reduint treballadors del partit o bé augmentar els ingressos amb les aportacions dels militants i dels càrrecs electes, tot i que aquesta opció també inclou reduir la plantilla.

The post Què s’hi juga la CUP a l’Assemblea Nacional? appeared first on VilaWeb.

Xavier Diez (Barcelona, 1965) és doctor en història per la Universitat de Girona i un escriptor incansable que ha teoritzat molt sobre els moviments socials del segle XX. Però no únicament mira enrere, sinó que també li agrada d’analitzar el present, especialment en tot allò que envolta el moviment independentista. Ho fa de forma ininterrompuda de la seva tribuna estant, Espai de dissidència. La setmana passada, un dels seus texts, ‘Carta oberta a l’ANC‘, va tenir impacte, perquè s’atrevia a criticar el model de manifestació proposat l’ANC per a la Diada d’enguany i anava un pas més enllà: suggeria d’envoltar pacíficament cinquanta punts simbòlics del país.

—Per a la Diada d’enguany proposeu que s’envoltin pacíficament cinquanta punts estratègics del país. Expliqueu-m’ho.
—Va ser una pensada molt improvisada. De fet, l’article en què ho vaig plasmar el vaig escriure a raig i sense pensar-hi gaire. No pretenia que fos una proposta, sinó una reflexió adreçada a l’ANC, com dic al títol. Com a membre de l’ANC i reconeixent que ha estat un instrument imprescindible per a agitar políticament el país, per a conduir-lo i disciplinar-lo, crec que el format que proposen aquests últims anys és esgotat perquè les condicions han canviat. Ara l’escenari no és el mateix. Abans teníem al davant un estat més o menys de dret i democràtic i una manifestació convencional tenia el propòsit d’influir en la vida política. Ara ens trobem una dictadura en un context de repressió molt bèstia i em sembla poc imaginatiu i fins i tot contraproduent de mantenir la mateixa estratègia d’aquests últims anys. Per això demano a l’ANC que modifiqui el format i el tarannà. No podem tornar a fer una festa.

—Arribàveu a proposar punts estratègics com ara fronterers, les presons on tenen ‘segrestats’ els presos polítics, les institucions catalanes (el parlament, la Generalitat, els ajuntaments), els aeroports… Hi heu pogut reflexionar més?
—No. Jo sóc un teòric amb certa incapacitat d’organitzar res. Jo apuntava una sèrie d’idees. Sí que hi he pensat, de la perspectiva d’historiador dels moviments socials. Què és una manifestació? És una demostració de força, un intent d’influir políticament perquè canviï una situació tot denunciant una injustícia. És clar, tan bon punt les manifestacions són més o menys tolerades perquè tenen molt poca capacitat d’incidir en els tombs polítics, jo crec que cal canviar-ne el format. Una manifestació continua essent una exhibició de poder dels qui no en tenen i, per tant, potser cal canviar la manera d’exercir aquesta mostra de poder. A l’article parlava de fer molta por a l’estat. Em referia a exhibir públicament que la societat catalana pot fer un 1-O quan li vingui de gust. I quan parlo d’accions descentralitzades em refereixo a l’1-O, és a dir, que la societat tingui prou capacitat d’acció, fins i tot clandestina, per demostrar públicament que té capacitat de ser pertot i posar en pràctica allò de ‘els carrers seran sempre nostres’.

—Dieu que ‘hem de fer molta por’. Però això, a parer d’un jutge, pot ser un altre 20-S. Creieu que la gent vol córrer riscs?
—Jo no en tinc ni idea. Jo només apunto que ara per ara ens trobem en unes circumstàncies molt diferents, lluitant contra una dictadura i, per tant, qualsevol manifestació té els mateixos riscs que les dels primers mesos de l’any 1976 a Barcelona. Hi havia manifestacions que eren reprimides violentament i que Lluís Llach va recollir en un disc. Potser l’expressió ‘fer molta por’ és un pèl exagerada, però crec que s’ha de reivindicar que la gent controli l’espai públic. De fet, si mirem què ha posat nerviós i ha fet trontollar un règim de 78 que va fer guardar les formes fins al referèndum, va ser el Primer d’Octubre. Va retornar a la histèria de l’intent de conservació per part les elits espanyoles, jurídiques, diplomàtiques i les grans empreses, que, de cop i volta, van veure qüestionat el seu estatus mitjançant el referèndum. Per tant, jo considero que hauríem de pensar en fórmules que no fessin cap festa. I la societat catalana té molts motius per a estar emprenyada, i no necessàriament amb els polítics –que fan de polítics–, sinó amb un estat que només és un estat franquista.

—Però el moviment independentista sembla atordit.
—Un dels problemes del moviment independentista aquests últims mesos, i que no s’ha assenyalat prou, és que es va tornant massa nacionalista. Quan en realitat no es tracta de crear un estat català perquè sí, sinó una República per liquidar, si més no, el control de la monarquia. El moviment s’ha tornat massa nacionalista perquè comença a caure en els paranys d’apel·lar a l’emotivitat, recórrer a la qüestió lingüística…

—Hi ha una folklorització?
—Exacte, perfecte. Hi ha una folklorització del moviment quan hauríem d’intentar lluitar contra una dictadura, encarnada per un senyor Borbó que s’ha carregat l’estat de dret tot aplicant una repressió brutal i generant un sentiment de por. I no solament contra Catalunya. Aquesta deriva involutiva passa a escala estatal. Es persegueixen tots els moviments socials que puguin fer ombra i es recorre a les pràctiques que calgui, com ha passat a Podem. L’Espanya nacionalista va ocupant l’espai públic i ha posat fi a l’engany que Espanya era una democràcia. Llavors, sí, l’ANC i les altres entitats haurien de fer alguna cosa més. És a dir, ara per ara, no ens enganyem, tenim un president a l’exili, no sabem quins són els plans d’aquesta estructura, tenim un govern que no és efectiu i que és intervingut. Per què no creem un govern clandestí amb ministres que siguin personalitats independents dels partits?

—Com a Irlanda?
—Exacte, pensava en la història de la independència irlandesa. Quan dic ‘clandestí’ em refereixo a un govern al marge de la legalitat, que es dediqui a legislar i a fer una constitució, entre més. Si tu et llegeixes la història de les diverses independències, tot té un component bastant caòtic i sempre hi ha interessos contraposats. Un govern no oficial, que tingui, per exemple, Puigdemont, David Fernàndez, Lluís Llach o Agustí Colomines, és a dir, gent de diferents espectres polítics. Seria un element molt potent per a posar en evidència la falta d’autoritat d’Espanya dins Catalunya.

—El Consell per la República no havia de ser aquesta mena de govern a l’ombra?
—Jo que formo part del Consell per la República, fa molt temps que no en rebo cap notícia. Jo entenia que havia de ser una cosa així, sí.

—Quin paper creieu que han de tenir els presos en l’estratègia política o bé creieu que n’han de ser desmarcats?
—El problema és que els presos tenen un marge d’actuació molt petit. Jo voldria que els que no formen part de cap partit, com ara Cuixart i Sànchez, formessin part d’aquest govern a l’ombra. Però no em sento moralment avalat per a dir què haurien de fer. Sí que crec que el govern hauria d’obrir les presons, com va passar el juliol del 1936. I prou. I fer-los fora vulguin o no vulguin. Però són coses que depenen del govern efectiu.

—Heu rebut cap comentari de la direcció de l’ANC o de cap partit sobre la proposta que vàreu llançar?
—No, la veritat. Oficialment i extraoficialment ningú no s’ha posat en contacte amb mi. Entenc que ha molestat bastant. Però bé, la meva intenció no era molestar, sinó incitar a la reflexió.

—I teniu constància que s’organitzi una oposició per a canviar la Diada?
—No. Jo, del 2013 ençà, crec que no he assistit a cap reunió de l’ANC. A més, la via orgànica m’avorreix molt. Sóc un polític pèssim i, normalment, si barreges idees i política, acabes essent un ideòleg pèssim i un polític pèssim.

—Llegia recentment d’un articulista que abans l’ANC tenia la capacitat de collar els partits i que, en canvi, ara les seves propostes ni els immuten. Ho compartiu?
—L’ANC jugava amb unes regles determinades abans del 2017 i ara es juga amb unes regles molt diferents. I li falta adaptar-hi el seu joc, a aquestes regles. L’ANC té unes grans virtuts, una gran capacitat de lideratge moral sobre la societat, una gran capacitat de mobilització, i ho ha de saber aprofitar. No vull fer una crítica destructiva, ans ben altrament. Fins i tot aquest paper de lobby de pressionar els partits, tan bon punt deixa de mostrar les urpes i les dents, és normal que els partits li facin menys cas. Els partits no deixen de ser maquinàries de poder amb els seus interessos i la seva agenda personal. I no ho critico, ho constato. Llavors, si els deixes sols, fan allò per què són designats. Per això crec que la societat organitzada, en un moment determinat, ha de pressionar els partits per dirigir-los cap a uns objectius determinats.

—Ha fet fortuna la frase ‘passarem per sobre els partits’. Però això com es fa?
—Persones que conec i que són militants de partit, a vegades em diuen que volen estripar el carnet, però jo els prego que no ho facin, que han de tocar els nassos, ser-hi, provar de militar-hi tant com puguin, formar part de l’estructura i organitzar-se per pressionar els quadres dirigents i intentar que més acabin decidint per a ells. Jo crec que això cal fer amb els partits. D’això, el màxim exponent  n’és el Partit Laborista britànic. Era una maquinària molt important de fer polítiques socials però amb les polítiques de la Thatcher, els sindicats trinxats i una desmoralització molt gran, bona part del partit se’n va anar i es va convertir en una mala còpia del Partir Conservador. Jo crec que és un error abandonar la política.

—I l’ANC què pot fer per imposar-se?
—Doncs potser ha de seguir aquella estratègia trotskista d’entrar als partits i fer-se’ls seus. Mira, això que ha passat a Junts per Catalunya a la Diputació de Barcelona n’és un exemple. Els vells quadres del PDECat han conspirat per tal de poder recuperar la vella política. Però crec que ho tenen molt difícil perquè el context ha canviat molt radicalment. No crec que sigui un error, sinó una opció molt clara per a intentar fer un cop intern dins l’antic espai convergent. Per això crec que els independentistes del partit no poden rendir-se i l’ANC hauria de promoure d’entrar dins els partits, també al PSC. El republicanisme ha vingut aquí per quedar-se entre la societat catalana, i per això ha de colonitzar els espais que li són adients: el món econòmic, sindical, cultural, esportiu… Aquesta és una partida molt llarga i s’ha de jugar a molts fronts.

—I el gest de Junts per Catalunya a la Diputació de Barcelona no pot ser un punt d’inflexió en el govern actual?
—Els partits són fets per barallar-se i els governs són fets per conspirar. Primer de teoria política. Sí que el gest té un component molt desmoralitzador en un moment important entre la població. Però les condicions històriques no han canviat en absolut. És a dir, tenim una Catalunya majoritàriament republicana i que considera que ara per ara el seu projecte és construir una república, enfront d’una dictadura monàrquica-jurídica. És clar, això no canviarà per molt que els partits es barallin i conspirin. La qüestió social i cívica no es modifica. Sí que crec que va ser un gest negatiu per al país i l’independentisme, però en tota aquesta llarga lluita, sempre hi ha derrotes i victòries. JxCat haurà de fer les seves reflexions. I em consta que a ERC hi ha molt de soroll intern per a tractar de modular una estratègia bastant estúpida.

—Per què ho dieu?
—Una de les derives perilloses que veig quan parlen d’eixamplar la base, crec que és que no  volen ocupar solament l’espai electoral que podia tenir abans ICV o el PSC, sinó prendre’n les pràctiques irregulars de generar espais econòmics afins. És a dir, de crear la seva xarxa clientelar i de poder. Això em fa por. Vejam, jo puc entendre que l’independentisme actual hagi de cercar més complicitat fora dels espais estrictament independentistes, però missatges com els que transmeten Rufián i Tardà no aconsegueixen d’estendre la simpatia vers l’independentisme en sectors en què no en tenia i disgusten els sectors independentistes. Jo crec que farien bé de fer un vot de silenci.

—Sou partidari de fer eleccions?
—No, perquè no serviran per a res i jugar la carta institucional en una comunitat intervinguda no ho veig un bon pla. La independència arribarà gràcies a la mobilització al carrer, mitjançant la feina que es pugui fer a l’exili i, fins i tot, amb un hipotètic govern a l’ombra o clandestí amb personalitats independents i deslliurat de la pressió que pugui exercir el TC o qualsevol tribunal. A banda, fer eleccions és perillós en el sentit que, amb totes aquestes baralles que hi ha, hi ha el risc de desmobilitzar l’electorat independentista. Crec que no és una bona idea, fer eleccions.

The post Xavier Díez: ‘El govern hauria d’obrir les presons i fer-los fora vulguin o no vulguin’ appeared first on VilaWeb.

Unes cinc-centes persones s’han manifestat a Barcelona en suport a Open Arms i ‘contra la criminalització i la persecució de les organitzacions que lluiten per salvar vides en el mar Mediterrani’, com ara Open Arms i Sea Watch, sota el lema ‘Abans presos que còmplices’.

En la manifestació, que ha començat davant el consolat italià a Barcelona, al carrer Mallorca, i ha avançat per Pau Claris i Via Laietana fins a arribar al Port Vell, s’han sentit proclames com ara ‘No més morts al Mediterrani’, ‘Migrar és un dret, rescatar una obligació’, ‘Unió Europea, racista i assassina’ i ‘Cap persona és il·legal’.

Els assistents han portat una llanxa plena d’armilles salvavides i uns ninots amb caretes del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i del ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, com també una bandera de la Unió Europea tacada de sang.

El coordinador d’operacions de la fundació Open Arms, Gerard Canals, ha explicat a Europa Press que la protesta vol posar de manifest què passa amb els vaixells de salvament humanitari i ha criticat que els posen moltes traves. ‘Ens ataquen per mitjans de comunicació, per via judicial i per via administrativa’, ha criticat i ha retret que el govern espanyol fa un any acollís el vaixell Aquarius i ara amenaci amb una multa de fins a 901.000 euros.

Canals ha afirmat que la retirada sistemàtica de vaixells ‘costarà vides’ i ha criticat que els estats posin el focus en les ONG i s’oblidin de les persones que emigren. Sobre el vaixell de l’Open Arms, ha explicat que de moment continua navegant i que la fundació respondrà davant la gent que els dóna suport i les convencions internacionals que defensen el salvament de persones en la mar, i que l’estat espanyol ha subscrit, ha recordat. A la manifestació també hi han assistit el president del parlament, Roger Torrent, i l’eurodiputat Ernest Urtasun.

The post Manifestació de suport a Open Arms i les ONG de salvament a Barcelona appeared first on VilaWeb.

Avui a la tarda la Guàrdia Urbana de Barcelona ha detingut el conductor d’un vehicle que ha originat un accident múltiple de sis ferits. Segons que informa l’ajuntament, els fets han passat al voltant de les sis, quan un cotxe que pujava pel carrer del comte d’Urgell ha atropellat un motorista en marxa, ha prosseguit i ha xocat amb un altre vehicle a l’altura del carrer de la Diputació.

En aquest punt, ha continuat la marxa saltant-se semàfors en vermell i ha topat amb vehicles estacionats. Les sis persones ferides, entre les quals una menor de deu anys, han ingressat a l’hospital, on es manté el pronòstic reservat del motorista, la víctima en estat més greu. El conductor ha donat positiu en la prova de drogues i ha estat detingut per un delicte contra la seguretat del trànsit. La Guàrdia Urbana ha descartat que es tractés d’un atemptat.

Un conductor es salta semàfors en vermell de dos cruïlles de l’Eixample i provoca dos accidents. El vehicle s’atura al carrer Urgell amb València, segons testimonis el conductor ha estat detingut per la Guardia Urbana de Barcelona. @324cat pic.twitter.com/Po7K0czFio

— Roger Rovira (@RogRovi) July 13, 2019

The post Un conductor drogat causa un accident múltiple amb sis ferits al centre de Barcelona appeared first on VilaWeb.