L’avortament és un dret reconegut al nostre país i, com a tal, cal garantir i assegurar que és lliure, segur i de franc. Tanmateix, a la pràctica no sempre és així. L’objecció de consciència per part dels professionals sanitaris és un impediment clau amb què topen moltes dones que decideixen d’avortar. Segons dades publicades pel Departament de Salut de Catalunya, hi ha un 44% de metges que són objectors de la interrupció voluntària de l’embaràs. Aquesta xifra s’ha fet pública fa pocs dies i tan sols s’ha aconseguit al Principat després d’anys de resistència tot i les demandes i la pressió social al respecte. 

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La llei deixa molt clar que l’objecció de consciència solament es pot fer de manera individual i per part dels professionals que directament han de dur a terme aquesta pràctica. No poden objectar aquells que informen ni es pot fer com a servei o com a institució. No obstant això, Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació dels Drets Sexuals i Reproductius, alerta que encara avui trobem institucions hospitalàries concertades i referents al nostre país que, per la vinculació que tenen amb l’Església, no practiquen avortaments.

Es tracta de centres com ara els que pertanyen a l’orde de Sant Joan de Déu, l’Hospital de Sant Pau i l’Hospital Sant de la Seu d’Urgell. “Són centres concertats pel govern català i pagats, en part, amb diners públics. Existeix una llei que diu que s’ha de garantir aquest dret. Per tant, si tens un professional que vol objectar, has de garantir com a servei que n’hi hagi un altre que pugui fer la intervenció”, afirma Aldavert. 

Dret d’avortament: set obstacles que encara el dificulten

Aquesta objecció de facto, en el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, pot ser que no representi un problema tan greu perquè hi ha molts més centres i recursos a l’abast de les dones que volen avortar. En canvi, el cas de Manresa, per exemple, és molt diferent perquè la clínica de referència, l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, és un hospital d’aquesta mena. El centre el gestiona la fundació privada Althaia, el patronat de la qual el forma la Mútua Manresana, l’ajuntament de la ciutat i l’orde hospitalari de Sant Joan de Déu. D’aquesta manera, les dones que decideixen avortar o bé s’han de desplaçar fins a Barcelona, o bé han d’optar per un centre privat. “Dir a una pacient que el seu procediment l’ha de fer en un altre centre, li transmet el missatge que fa alguna cosa mal feta”, diu Letícia Benítez, adjunta de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital Clínic de Barcelona. 

Fins fa poc, a les comarques lleidatanes no hi havia un centre acreditat per a fer avortaments quirúrgics. Per intentar de corregir aquesta desigualtat, el Departament de Salut ha treballat perquè des del 4 d’octubre les dones de Ponent tinguin aquesta opció a l’Hospital Minova Aliança de Lleida. Fins ara, s’havien de desplaçar obligatòriament si volien fer-ho a la xarxa pública. També està previst d’ampliar l’accés a aquest dret a les Terres de l’Ebre.

Per a Imma Parra, ginecòloga i presidenta de la Societat Valenciana de Contracepció i Salut Reproductiva, la situació de les interrupcions voluntàries de l’embaràs està ben resolta al País Valencià. “Tenim una xarxa d’unitats de salut sexual i reproductiva repartida pel territori i d’aquesta manera les dones ens tenen molt a prop i podem actuar molt ràpidament”, explica. Així, quan una dona sol·licita una interrupció voluntària de l’embaràs la remeten a una clínica concertada per la conselleria i li fan la intervenció pocs dies més tard.

Tanmateix, hi ha dones que no han pogut avortar a prop de casa. “Que t’obliguin a desplaçar-te cent cinquanta quilòmetres per poder avortar fa encara més difícil una situació que de per si ja ho és.” Així explica Lara Domenech, membre de l’associació feminista Femme Força Vinaròs, la situació que va viure una companya seva que va haver d’anar fins a València perquè li fessin un avortament quirúrgic. 

L’any 2018 aquest col·lectiu va posar sobre la taula la situació de l’avortament al País Valencià. Van aconseguir cinc mil signatures que reclamaven millores al servei de ginecologia de l’hospital comarcal de Vinaròs, com ara un augment de la plantilla de ginecòlegs. Alhora van deixar clar que calia millorar la política hospitalària en relació amb les interrupcions voluntàries de l’embaràs, perquè hi havia dones que havien de desplaçar-se fora de Vinaròs per poder avortar. “És un dret que s’ha de proporcionar a la pública i a prop de casa, sense necessitat de derivar. La dona que avorta té el mateix dret que la que decideix parir”, diu Domenech. 

Quant a l’objecció de consciència, Parra creu que és una situació de confrontació de drets i que cal articular estratègies perquè un dret no impedeixi d’obtenir un altre dret. “Si el dret de la dona perilla en alguna zona geogràfica, caldrà o bé garantir que en un hospital del costat es fan avortaments o bé contractar personal no objector”, diu.

A més a més, Domenech s’ha mostrat molt crítica amb l’actuació de les administracions, atès que no proporcionen dades que permetin de treure’n conclusions. “La informació es presenta de manera molt fragmentada i no podem fer una anàlisi global de la situació real de l’avortament. A més, les dades d’objecció de consciència no es publiquen”, afirma. 

Totes aquestes situacions fan que Salut reconegui que no totes les dones tenen la mateixa accessibilitat a la prestació d’aquest servei. De fet, l’Associació dels Drets Sexuals i Reproductius assegura que, a causa de la iniquitat territorial, com a mínim 6.470 gestants de tot l’estat espanyol han de desplaçar-se cada any fora del seu territori per accedir a la interrupció voluntària de l’embaràs.

“És il·lògic que en un servei públic hi hagi professionals que puguin no garantir drets que s’han decidit públicament. No consentirem que el dret d’objecció de consciència vagi en detriment dels drets de les dones, i ho continuarem reivindicant”, diu Aldavert. Benítez creu que no es pot permetre que per una ordre que ve de dalt, tot un servei actuï d’una determinada manera. 

Aldavert explica que a l’objecció explícita, lligada a una ideologia, una ètica o una religió concretes, s’hi afegeix moltes vegades una objecció implícita que consisteix a impossibilitar o dificultar que les dones accedeixin a aquest dret, per exemple, donant informació errònia o allargant determinats passos del procés. Aquesta pràctica és molt més difícil de comptabilitzar i de fer-ne un seguiment perquè no hi ha registres.

Finalment, segons un estudi impulsat per la mateixa associació, es demostra que una de cada tres dones avortarà voluntàriament almenys un cop a la vida. Aldavert creu que és una dada important per a entendre la necessitat de prioritzar aquesta qüestió a l’hora de pensar en polítiques públiques i en el disseny d’una estratègia sanitària diferent. “L’impacte poblacional és molt alt i, per tant, cal que el dret d’avortar deixi d’estar al marge i de ser entès com un tabú, per passar a ser una prioritat d’aquest país.” 

The post Quan el dret d’avortar topa amb l’objecció de consciència appeared first on VilaWeb.

Les eleccions presidencials franceses es faran l’abril de l’any vinent. Tot i que falta quasi mig any, són una qüestió de màxima actualitat, arran d’un personatge que ha capgirat les estimacions de tots els sondatges. El duel de Macron contra Le Pen, previst d’ençà de fa més de quatre anys, ha estat eclipsat per Éric Zemmour, un polèmic periodista que, tot i no haver anunciat encara que es presentarà a les eleccions, supera la candidata d’extrema dreta en intenció de vot.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Nascut el 1958 a Montreuil, un suburbi de París, és fill de jueus amazics que s’hi van establir durant els anys cinquanta de resultes de la guerra d’Algèria. Es va diplomar a l’Institut d’Estudis Polítics i va provar dues vegades d’entrar a l’Escola d’Administració francesa, sense èxit.

Arran d’això, va fer el salt al periodisme. Com que és provocador i directe, ha originat en la societat francesa una forta polarització entre partidaris i detractors. El seu darrer llibre, França no ha dit la seva darrera paraula, ha encapçalat les vendes d’enguany, amb 500.000 llibres venuts a Amazon; alhora és el candidat potencial que més rebuig suscita en el conjunt de la població.

Zemmour es defineix gaullista i bonapartista. Diu que l’estat francès ha renunciat a la seva sobirania en tots els aspectes i opta pel proteccionisme i la reindustrialització del territori, en contraposició a l’obertura europea. Afirma sense embuts que la generació del Maig del 68 ha estat nefasta, perquè ha debilitat l’estructura política i cultural tradicional de l’estat francès.

Posa l’accent en la inseguretat, la immigració i sobretot l’islam i ha estat condemnat unes quantes vegades per declaracions en què s’hi ha referit. Els musulmans són la seva obsessió principal. Per ell, ser antiracista és ingenu, perquè diu que la major part de delinqüents són immigrants. Així mateix, declara que l’islam és incompatible amb els valors laics. I va més enllà: diu que les dècades vinents, si no s’hi fa res, l’estat francès esdevindrà una república islàmica.

També és molt crític amb el feminisme, els moviments LGBTI i les noves masculinitats. Segons Zemmour, les teories de gènere són exportades i absurdes, s’han d’expulsar els activistes LGBTI de les aules i un dels principals problemes de França és que s’ha “efeminat”. “Els índexs de divorcis han portat a la desesperació sexual i a una crisi de virilitat entre els homes blancs”, etziba. I tot això ho vincula amb el fet que les dones són víctimes del consumisme portat per l’ultraliberalisme. Afegeix encara que els homes ja no contenen tampoc els seus “impulsos femenins” de consum, a diferència d’abans, i això ha menat a una crisi social que ha fet l’estat vagui sense rumb de fa temps.

Ell opta per allò que anomena “recuperació dels valors”: la disciplina, una reforma de l’educació i la dissolució del feminisme. “Les dones són l’objectiu i el botí de qualsevol home dotat que aspiri a pujar a la societat”, ha arribat a dir. De fet, hi ha unes quantes dones que han assegurat haver estat assetjades sexualment per ell.

Un candidat de dretes votat per Jean-Marie Le Pen

Segons les estimacions més recents, Éric Zemmour avança Marine Le Pen: un 18% contra un 16%, segons el darrer sondatge de Harris Interactive. Solament Macron tindria més suport (27%). Això vol dir també un suport rècord per a l’extrema dreta a les eleccions. Tanmateix, en la segona tanda continuaria guanyant el president actual, per 55% a 45%.

Zemmour té alguns trets que el beneficien per sobre de Le Pen. No solament rep el vot d’un 30% dels votants del Rassemblement National del 2017, sinó també un 31% dels qui van votar el candidat dels Republicans, François Fillon, i un 6% dels de Macron, més de mig milió de vots. Zemmour atreu l’ala més conservadora i identitària de la dreta tradicional, és a dir, comerciants, executius, petits empresaris que no han arribat mai a decantar-se pel Rassemblement National, que té les bases en les classes més populars. Això li dóna molt més potencial.

L’ex-cap del Front National, Jean-Marie Le Pen, ha dit que donaria suport a Zemmour si fos el candidat més ben situat. L’ex-dirigent ultra, de noranta-tres anys, lamenta que la seva filla hagi abandonat les seves posicions i diu que Zemmour ocupa el territori que ella ha deixat. De fet, pensa que és l’únic que fa un discurs semblant al seu i que la sola diferència és que Zemmour és jueu. “És difícil de titllar-lo de nazi o feixista. Això li dóna més llibertat.”

A més, a diferència de Marine Le Pen, que no va fer un gran paper en el debat de les presidencials del 2017, és un tertulià experimentat, amb bona oratòria i un discurs ràpid i elaborat. Tanmateix, la presència de Zemmour podria arribar a ser positiva per a Le Pen, perquè el fet de tenir un candidat més a la dreta l’emblanqueix i la normalitza, en cas de passar a una segona tanda.

Zemmour ha deixat la televisió fa poc, pel seu paper polític, i ha començat a recaptar fons, tot i que no ha fet oficial que vulgui aspirar a la presidència de França. Els mesos vinents acabaran de consolidar la figura d’un potencial candidat que, amb un discurs encara més ultra, renova les opcions de l’extrema dreta d’obtenir el poder.

The post Éric Zemmour, el periodista ultra que amenaça de ser el gran rival de Macron a les presidencials appeared first on VilaWeb.

Al voltant de les celebracions de l’1-O, hem pogut llegir politòlegs i comentaristes de diari afins a la situació –vull dir, a la convicció que l’independentisme ha perdut la partida, que ha de plegar veles per construir estat propi, i que ha de cercar acords amb Espanya que el deixin respirar, és a dir, que n’asfixiïn el trencament històric que representa. Tots aquells senyors constaten “realitats” com ara:

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

1) que l’independentisme “es va creure la pròpia propaganda”, diu un primer comentarista, val a dir, el fet constatable que s’havia erigit en un moviment alternatiu respecte a Espanya i la seva dominació, cosa que el comentarista no aborda, temorós, sens dubte, de l’enorme capacitat subversiva que presenta enfront del règim espanyol;

2) que hi havia una paret contra la qual es va xocar, la famosa “relació de forces”, diu un segon comentarista, ignorant que eren forces d’una mena tan distinta que difícilment es pot parlar de cap mena de “relació”: si hagués estat així, els milions de votants de l’1-O haurien organitzat prèviament cossos paramilitars, o haurien repartit cops a peu d’urna, per defensar la seva voluntat democràtica i popular contra les forces antidemocràtiques espanyoles: llavors hauríem pogut parlar amb puresa de “relació de forces”. Parlar rigorosament i, doncs, honestament, de “relacions de força” vol dir de “totes” les forces. I l’independentisme, justament, va deixar de banda un element central de les “relacions de força”: la capacitat de resposta directa, immediata, contundent a la repressió de l’estat, per la senzilla raó que jugava en un altre tauler d’escacs –i l’enemic ho va reconèixer a l’acte;

3) que l’estat espanyol és tan llosc, diu un tercer comentarista, que “externalitza” la gestió de la crisi en tribunals i policia, ignorant que, de fet, l’única cosa que demostra la seva actuació del 2017 ençà és l’íntima, la profunda relació entre tots els aparells de l’estat, el seu caràcter orgànic, la seva versatilitat per usar-los a conveniència en cada situació donada, i en termes complementaris o suplementaris: així, per exemple, cap govern ni cap oposició ni cap congrés dels diputats no van posar en dubte les sentències del procés, però les relliscades de l’aparell judicial enfront d’Europa van ser “eixugades” convenientment, amb els indults, per l’aparell executiu;

4) que tot allò que emana de l’independentisme, diu un quart comentarista, queda reclòs en ell mateix, sense que “signifiqui res” fora del seu àmbit, i amb només “sentit per als que hi participen”: amb aquesta barroeria intel·lectual, es nega la crisi de legitimitat de l’estat espanyol a Catalunya; el rearmament bel·licista i feixistoide de l’opinió pública espanyola; el daltabaix de la justícia espanyola a tot Europa; o la necessitat peremptòria d’inventar-se un nou cicle polític de “diàleg” per tapar les esquerdes de l’aparell de dominació, etc.: Déu n’hi do, si produeix efectes cap enfora, l’independentisme, per vist que és un moviment tan “autoreferencial”!;

5) que tot allò que remou “les brases del procés”, diu un cinquè comentarista, serveix per introduir una “nova dosi de virus [no sabem com, amb tanta brasa] de l’opressió i el victimisme”. Que el procés ha estat un incendi, és un fet; que el comentarista consideri que només n’han quedat les brases, no fa cap esforç per demostrar-ho: hom diria, més aviat, que ara l’independentisme és com un foc amagat, que, tard o d’hora, quan haurà acumulat prou i nova energia, haurà de treure-la per tantes boques com calguin, i amb procediments desconeguts i pautes inesperades; que es consideri l’opressió un “virus” és propi i natural del caràcter “literari” dels comentaristes quan no poden dir les coses pel seu nom, en el sentit de trobar les arrels de l’opressió, que són estructurals, no pas oportunistes, tot i que el procés ha demostrat que són sensibles a la vacuna d’alliberament; i que les víctimes de la repressió siguin considerades “victimistes”, també ho tindrem per llicència poètica, o, si volem ser més rigorosos, per ignorància supina: el comentarista ha estat aquí un penós victimari de la veritat.

Tot plegat, revela que aquests senyors que escriuen als diaris no és que siguin curts de gambals, sectaris, o vividors, sinó que tenen el pa a l’ull de la ideologia acomodatícia i peresosa que no els deixa veure la “realitat” clara i material davant les seves barbes. I això ens porta on no voldrien ni volen que ens porti politòlegs, comentaristes, editorialistes i més fauna de la comunicació submisa: que l’independentisme era i és l’alteritat; que l’1-O hi havia un estat in nuce a la vista del món, quan la nació esdevenia força material, no pas pensament retòric, voluntat de permanència, o reivindicació historicista; que érem un estat en procés de formació. Un estat de nou encuny, no pas limitat als components liberal-democràtics, que la constitució espanyola engavanya i desnaturalitza, sinó portant-los més enllà gràcies a una organització capil·lar –un fet material: democràcia de base–, la saba constituent i constitutiva d’un estat: un estat nacional-popular. Vet aquí el seu perill mortal per a l’estat opressor i, de passada, per als polítics porucs: perquè és un fet que es pot qüestionar, negar, bescantar i reprimir en superfície, però, com totes les ruptures històriques, no es pot esborrar. La seva realitat material ja no hi ha qui la desarreli, i tot allò que hagi de girar al país, haurà de girar entorn del seu eix.

The post L’1-O és una realitat material appeared first on VilaWeb.

A poc a poc els governs van alçant les restriccions que la pandèmia va imposar sobre la nostra societat, ara ja fa un any i mig. Ahir fou el de la Generalitat de Catalunya, per exemple. I el cap de setmana passat, la Generalitat Valenciana.  És evident que la guàrdia es mantindrà alta durant anys i no es pot descartar de cap manera un altre rebrot. La pandèmia de la covid-19 no es pot acabar si no s’acaba mundialment. I en aquest terreny la desigualtat de les accions és esfereïdora, si mirem cap al sud, si mirem els indicadors de l’altra riba de la Mediterrània.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Siga com siga, els anuncis de tornar a una certa normalitat crec que són una bona avinentesa per a reflexionar. Segons les dades que apleguem al Report Diari sobre el Coronarivus, als Països Catalans la pandèmia ha causat 33.240 morts, una xifra que ens hauria d’esparverar i que, tanmateix, tinc la sensació que ja no fa cap efecte en ningú. L’altre dia les estatístiques municipals ens recordaven que el 2020 havia estat l’any amb més morts a Barcelona després del 1918, per la pandèmia de la grip que se’n va dir espanyola, i del 1938, per la guerra de Franco. I ningú no es va immutar.

Recorde avui aquesta xifra perquè recorde perfectament com m’esgarrifaren a final de març del 2020 les previsions que parlaven de vint mil morts possibles per aquesta pandèmia al nostre país. I em recorde a mi mateix dient que això no podia passar i que si passava no ho podíem prendre com una notícia més. Que originaria canvis enormes, de segur.

I no era una mania meua, això. Alguns lectors deuen recordar la sèrie d’entrevistes nacionals i internacionals que vam fer aquells mesos, per mirar d’entendre què passava, i que en vam dir “Entendre el nou món“. Vam cercar gent diversa, de tots els àmbits possibles, i si hi havia cap acord entre ells era que això canviaria el món. Francesc Cabana, un home d’ordre, savi i que no parla mai per parlar, ho va resumir així: “No pot ser que el capitalisme continuï.” Guy Standing va defensar que era la gran oportunitat d’implantar la renda bàsica universal. John Ralston Saul fou contundent: “El sistema ha fallat i això hauria de ser el final.” Yuval Noah Harari va profetitzar que en qüestió d’hores el món canviaria per sempre. Sebastià Perelló indicava que calia una profunda reflexió sobre què significa viure plegats. Simona Levi va dir que teníem pocs mesos per a posar les bases d’un futur que podia ser molt millor…

Mirar avui aquelles reflexions i recordar què pensàvem molts de nosaltres fa mal. De sobte, ens vam trobar sense màscares i vam entendre que això de fer de la Xina l’única fàbrica del món era un perill immens. Quan van haver de tancar els bars i les rellotgeries i les òptiques i els cinemes i les llibreries i tot allò que conforma la nostra quotidianitat vam témer per ells, per la seua supervivència, i vam creure que no seria possible que el sistema els deixàs a l’estacada, com va fer. Quan vam comprovar de quina manera s’hi encaraven els sanitaris, a allò que no sabíem ni què caram era, vam veure clar que a partir d’aleshores la despesa pública en salut es dispararia de segur, vist que tots havíem entès fins a quin punt era bàsica. Però no ha passat. Ni en ciència tampoc. Recorde una nit que vaig escoltar, fascinat, com Juli Peretó m’explicava que desenes de milers de científics de tot el món treballaven junts i contra rellotge per a identificar “aquella bestiola” i trobar la manera de controlar-la. El relat em va emocionar, em retornà la confiança en la humanitat. Ells van fer la seua faena i no la podrem agrair mai. Però alguns l’han aprofitada per a guanyar sumes pornogràfiques de diners, sense pensar en el bé comú, com pensaven tots aquells investigadors reunits al voltant d’internet.

I estic convençut, veient com van les coses, que ara tornarem a la normalitat i tots aquells propòsits racionals, excel·lents, que llegíem el març de l’any passat s’esvairan molt i molt de pressa. Fins i tot serà pitjor, perquè tenim indicis més que suficients per a pensar que el sistema encara s’ha reforçat més aquest any i mig.

I és per això que voldria invocar la memòria com a necessitat. La memòria com a construcció social. I això ho dic malgrat que no hi confie molt, la veritat. Perquè recorde, per exemple, molt bé que després dels atemptats de les Torres Bessones ningú no volia pujar a un avió i que al cap de mig any tothom havia oblidat aquelles imatges esgarrifoses i ja ni pensava en què havia passat. No hi confie, perquè he vist que, en unes altres ocasions, passaven coses que a la primeria semblava que podien canviar el món per sempre, però que tot seguit eren diluïdes per la potència del dia a dia.

Ara, així i tot, sense confiar-hi massa ni fer-me massa il·lusions, crec que un dels deures i les obligacions del periodisme és precisament aquest: anar més enllà de les notícies del dia i contextualitzar-les, també històricament. Recordar i fer recordar. Intentant que la banalitat d’allò que és quotidià no se’ns menge vius. I per això, si més no, avui sent que estic obligat a escriure aquest editorial.

Fa uns quants anys, Barbie Zelizer es va encarar magníficament amb les responsabilitats del periodisme i va dir: “Mentre el periodisme continue funcionant com una de les principals institucions de registre i record de la societat contemporània”, cal fiscalitzar la manera com recorda i per què recorda i per què recorda d’aquesta manera. És a dir: la manera com el periodisme oblida, per què oblida, i per què oblida d’aquesta manera. I crec que d’això se n’ha de parlar avui, quan anem retornant a una normalitat que jo diria que no vol mirar a la cara totes les coses tan greus que han passat. Per no haver d’extreure’n cap lliçó.

 

PS1. El Report Diari sobre el Coronavirus ha estat un esforç titànic de la redacció de VilaWeb, que continuem actualitzant en vista del gran èxit que ha tingut, però també perquè fa part d’aquest treball de construcció de la memòria col·lectiva. Recordeu que el podeu rebre còmodament a la safata de correu, cada vespre, sols deixant la vostra adreça electrònica en aquest formulari.

PS2. Entre més informacions, avui us oferim un reportatge de Martxelo Otamendi, que ha anat a Trieste a cercar la gent que hi arriba després d’haver fet cinc mil quilòmetres a peu, fugint de l’Afganistan. És també una realitat esfereïdora, que el director de Berria retrata magníficament, tant en text com en vídeo.

The post Quina normalitat? Una societat sense memòria és una societat venuda appeared first on VilaWeb.

Jordi Domingo, advocat i cònsol major del Consolat de Mar, és president de la sindicatura electoral de les eleccions del Consell per la República, que es faran els dies 29, 30 i 31 d’octubre. Parlem amb ell per a saber com funcionaran aquestes eleccions i quins són els envits d’aquesta primera convocatòria electoral. A banda de parlar dels canvis formals, que són de gran abast perquè  que es la primera vegada que es vota electrònicament i amb llistes obertes, Domingo valora el que significa aquesta votació pel futur del país.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Quin és el paper de la sindicatura en aquestes eleccions?
—La sindicatura és l’element bàsic per a garantir l’execució de les votacions de la manera que el reglament preveu. Perquè es facin amb la màxima netedat, seguretat i transparència. La sindicatura és formada per cinc membres titulars i dos de suplents. Tots són juristes reconeguts.

—Quines tasques heu fet fins ara?
—Hem acreditat que és ben organitzat i que no hi ha cap possible manipulació. Un cop fet això, hem garantit que el cens complia tots els requisits que estableix el reglament. I un cop constatat això, hem entrat a la fase de candidatures que ara anem tancant.

—Quin és el cens?
—El cens tancat el dia 18 de setembre, a les 24 hores, és de 87.830 persones. Aquest cens neix del registre ciutadà i en forma part tothom qui està al corrent de les obligacions que ha adquirit. La sindicatura té una certificació de tots els membres que compleixen els requisits, un dels quals era estar al corrent de pagament.

—La gent que es va apuntar al Consell de la República abans del 18 de setembre, com pot comprovar si és en aquest cens?
—Molt fàcil: ha d’anar al seu perfil de ciutadà i hi trobarà la targeta censal amb tota la informació. Són dades personals i així es manté la confidencialitat.

—Fa poc el registre ciutadà del Consell de la República va arribar a 100.000 inscrits.
—Sí, el dia 11 d’octubre es va arribar a 100.000 inscrits al registre ciutadà, però els qui s’hi van apuntar a partir del 19 de setembre no podran votar en aquestes eleccions. Com és lògic, no hi podia haver increment de persones una vegada s’havia acabat el termini d’inscripció.

—I les candidatures?
—A partir que la constatació que el cens s’ha tancat, hem entrat a la fase de la recepció de candidatures. En total hi ha 121 representants, dels quals 81 són elegits en les circumscripcions de la ciutadania i 40 són representants dels càrrecs electes del Principat. La gent s’ha anat presentant d’acord amb les seves possibilitats. La sindicatura, fins el 7 d’octubre, ha fet la revisió de les 530 candidatures. El reglament ens obligava a publicar totes les candidatures, tant les acceptades com aquelles en què havíem detectat irregularitats. La gent a qui s’han notificat les han pogudes solucionar fins al 10 d’octubre i l’11 es va fer la proclamació provisional. Ara el procés de reclamacions o impugnacions és obert fins el 13 d’octubre (avui) i el 16 d’octubre es publicaran les candidatures definitives.

—Per què hi ha dos grups de votacions?
—Això és un criteri polític que van decidir els antics membres de l’assemblea provisional i la sindicatura no hi té res a dir.

—Perquè l’electorat ho entengui: hi ha dues urnes diferents?
—Els càrrecs electes són una circumscripció única i n’han de sortir elegits 40 representants. Els altres 81 representants, els electors els podran votar dins la seva circumscripció, és a dir, cadascú només podrà votar els candidats del territori a què pertany.

—La circumscripció per a votar coincidirà amb el lloc on el ciutadà és empadronat?
—És l’adreça que l’elector ha fet constar en el registre ciutadà del Consell de la República, quan s’ha inscrit. Aquí sí que hi ha una petita disfunció perquè les circumscripcions, tal com les van repartir els consells locals no coincideixen exactament amb les del districte postal. És una situació que no podem resoldre. Hi ha gent que voldria votar en un districte perquè hi viu, però no hi podrà votar perquè en el reglament la circumscripció és fixada d’una altra manera.

—Si vull votar com ho hauré de fer?
—Durant tres dies consecutius, sense solució de continuïtat, la gent tindrà l’accés obert per votar. A les nou del matí del dia 29 d’octubre s’obriran les urnes per al vot electrònic i es mantindran obertes fins a les vuit del vespre del dia 31. Un cop emès el vot, ja no es podrà modificar, és a dir, que quan algú hagi votat se li tancarà automàticament l’accés al vot.

—Per acreditar el vot, què es demanarà?
—El votant haurà d’entrar al seu perfil de ciutadà, mitjançant l’aplicació o la web, amb la seva ID i la seva contrasenya. En accedir-hi es trobarà amb un espai nou habilitat especialment per a les votacions, que es dirà “Votacions a l’Assemblea de Representants”. Quan hi entri, hi trobarà dos apartats, un per a votar els càrrecs del bloc territorial i un altre per a votar els càrrecs electes. El votant seleccionarà els candidats i finalment només haurà de clicar al botó “votar”. Entenem que és molt senzill i intuïtiu.

—I si algú no troba la ID o contrasenya?
—Per a recuperar tant l’ID com la contrasenya per a poder accedir a l’espai de votació, només cal que la persona que no el recordi (o l’hagi perdut) introdueixi el seu correu electrònic en aquest formulari. D’aquesta manera podrà complimentar el vot que desitgi emetre.

—És la primera vegada que es fa servir el vot electrònic al nostre país d’una manera tan ambiciosa. Com es garantirà la seguretat del vot?
— El sistema de votació és referenciat amb blockchain. Això vol dir que en tot moment tot allò que es fa és verificable. Es pot verificar que el cens no ha estat modificat ni abans, ni durant, ni després dels terminis establerts. També es pot verificar que el vot no ha estat modificat ni abans, ni durant, ni després, i això ens permet de certificar que els vots són vàlids i que es corresponen al cens publicat. Dit d’una altra manera, la sindicatura pot validar perfectament el procés que es desenvoluparà, amb la transparència, seguretat i netedat que cal exigir en tot procés electoral.

—Potser sorprèn aquest sistema de vot amb llistes obertes. El sistema espanyol no les ha acceptades mai.
—Votar així és el que sempre ha desitjat la ciutadania. Molts candidats precisament valoren que aquestes eleccions es facin en llistes obertes. Crec que això és precisament un estímul per a participar-hi. La meva experiència, no com a síndic sinó com activista durant tots aquests anys, fa evident que la gent ha reclamat sistemàticament les llistes obertes i la possibilitat de la relació directa entre el votant i l’elegit. Això és un dels elements que més il·lusió fa a la gent.

—Quan s’acaben les eleccions, acabeu la feina?
—No, perquè una vegada s’ha publicat l’escrutini, el 2 i el 3 de novembre es poden fer impugnacions que seran sotmeses a la sindicatura com a òrgan decisori. La sindicatura ha d’estudiar aquestes possibles impugnacions i entre el 4 i el 5 de novembre ha de resoldre-les. Un cop resoltes, el 6 de novembre es publicarà el resultat al butlletí i a la pàgina web. Després d’aquesta proclamació d’electes encara hi ha la possibilitat d’impugnar la proclamació. Encara es podrà reclamar el dia 7 i 8 de novembre. Reclamacions que la sindicatura resoldrà el 9 i el 10 de novembre. L’11 de novembre es farà la proclamació definitiva i impugnable. De l’11 al 13 hi ha el procés d’acceptació dels candidats. Si algú no accepta perquè ha tingut un problema és substituït pel següent més votat a la seva circumscripció. Abans del 19 de novembre l’Assemblea ha d’haver estat definitivament constituïda. Llavors la sindicatura acaba la seva funció.

—Alguns càrrecs electes de fora del Principat s’han queixat que no poden participar com a candidats en aquestes eleccions, però sí que hi poden votar.
—El reglament especifica a l’apartat 1.4. B que els càrrecs electes que podran participar en aquestes eleccions són els càrrecs electes del Principat de Catalunya. Jo, oficialment, només puc dir això. No em correspon de donar la meva opinió personal. Sí que puc dir que m’han trucat càrrecs electes que no són del Principat que s’hi volien presentar, sobretot de Catalunya Nord. Tots m’han fet arribar el seu desacord per la incoherència que representa que el sufragi actiu sigui de tots els Països Catalans i el passiu no.

—I personalment podeu opinar?
—A títol personal, sense entrar en valoracions polítiques del perquè em sap greu, sí que puc dir que, tenint en compte que hi ha sufragi actiu de tots els Països Catalans, no té gaire lògica que el passiu no ho pugui ser.

—Hi haurà propostes de millores del reglament per part de la sindicatura després d’aquesta experiència?
—La sindicatura té el compromís de presentar els desajustos que hem observat durant aquest primer procés electoral a la nova assemblea i consell de govern per si els volen tenir en compte amb vista al futur.

—Fer aquestes eleccions és un envit per als membres de la sindicatura?
—Per primera vegada es fa un parlament a l’exterior i des del primer minut a l’últim de la constitució d’aquest parlament s’ha de garantir que ningú no pugui dir que no hi ha hagut la plena llibertat per a exercir el dret de sufragi actiu i passiu amb totes les garanties. La sindicatura ha decidit que treballaria amb flexibilitat però amb molt de rigor. Tot allò que vagi contra el reglament o atempti contra els drets d’un tercer és el llistó que nosaltres hem marcat que no es pot traspassar.

—Com a president de la sindicatura, què us va motivar acceptar aquest càrrec i què representen aquestes primeres eleccions?
—Tots els membres de la sindicatura –n’he parlat amb tots– vam assumir el càrrec amb una enorme satisfacció perquè creiem que aquestes eleccions marquen un abans i un després de la realitat política catalana. L’assemblea de representants pot ser un parlament a l’exterior i pot fer les coses que a l’interior no es poden fer, sense estar condicionada per la repressió. Quan parlo d’assemblea a l’exterior voldria distingir de l’estratègia exterior del govern de la Generalitat; parlo de tota una altra cosa que ha de ser cabdal per a la política interior. Tots som molt conscients que l’elecció de l’assemblea de representants és un esdeveniment històric. No tenim la bola de vidre per a saber que passarà, però és evident que és l’oportunitat històrica per a participar activament en un moment cabdal de la història del país. Això implicava sacrificar l’aspiració d’alguns de nosaltres, que amb molt de gust ens hauríem volgut implicar en aquesta tasca parlamentària de l’exterior; això no ens ho permet per incompatibilitat, però com a juristes creiem que havíem d’exercir aquesta responsabilitat.

The post Jordi Domingo: “Les eleccions del Consell per la República són un moment cabdal per al nostre país” appeared first on VilaWeb.

El Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) ha desestimat, amb una interlocutòria, el recurs interposat pel president d’ERC, Oriol Junqueras, contra l’acte pel qual l’eurocambra va prendre nota de l’elecció de Jordi Solé com a diputat europeu, en substitució d’ell, amb efectes des del 3 de gener de 2020. A partir d’aquesta data havia estat declarat vacant l’escó de Junqueras. La desestimació del recurs es va fer el 5 d’octubre, però no se n’ha informat fins avui.

The post El TGUE refusa el recurs de Junqueras contra l’atribució del seu escó a Solé appeared first on VilaWeb.

Els treballadors per compte propi i les llars amb rendes més baixes han estat els col·lectius que han rebut un impacte més dur de la covid-19, tot fent créixer més la desigualtat social.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un dels fets més preocupants de la pandèmia és que, a més dels estralls personals que ha fet, haurà afectat la societat en un dels punts més febles que ve mostrant de fa anys ençà. Es tracta de l’increment en la desigualtat entre les capes socials extremes. Segons un estudi recent del Banc Mundial, el període de covid-19 ha estat marcat per un empitjorament excepcional de les desigualtats al món. De fet, es diu que la pandèmia va empènyer a més de cent milions de persones a la pobresa el 2020, tot reduint així els avenços dels darrers vint-i-cinc anys. Aquest és un fet que el 2019 ja s’havia produït aquí, a Catalunya, segons dades de l’IDESCAT, i que durant el 2020 ha continuat augmentant. La diferència entre el 20% de ciutadans més rics i el 20% més pobres ha passat de ser 5,2 vegades el 2018 a sis el 2020. Ara bé, amb aquesta dada, que és una mena d’instantània, no sabem quins són els col·lectius que han estat més perjudicats i quins menys en aquest canvi.

Sobre aquest aspecte, la Fundació CEMFI va publicar aquest estiu un interessant article, “Desigualtat i benestar psicològic en temps de covid-19: proves d’Espanya” (“Inequality and Psychological Well-being in Times of Covid-19: Evidence from Spain“), on els autors, Mónica Martínez Bravo i Carlos Sanz, examinen per a tot l’estat espanyol com ha afectat diferents col·lectius la disminució d’ingressos a les llars, mitjançant la variació en la distribució de la renda. I ho han fet amb dues enquestes en línia, acurades i extenses, fetes el maig i el novembre del 2020. D’aquesta manera, tenen dos punts de referència (en realitat, tres, amb el nivell pre-pandèmia), en lloc d’una sola instantània com la que s’acaba d’esmentar.

Els autors expliquen que han recopilat una informació molt interessant sobre els d’ingressos i les condicions laborals de les persones. En particular, han preguntat als enquestats sobre els ingressos mensuals disponibles –de qualsevol mena, salaris, ajuts, pensions…– individuals i de la llar, en el moment que feien cada enquesta, mitjançant la senyalització de trams d’ingressos pre-establerts. També han preguntat com els han canviat aquests ingressos des del començament de la pandèmia. Per tant, han pogut rastrejar-ne l’evolució durant els moments més crítics de la crisi.

Crec que els autors han fet una molt bona tasca i finalment han sintetitzat el treball en una sèrie de punts. A mi, particularment, el que més m’ha impactat –que no pas sorprès– és que les pèrdues més significatives d’ingressos hagin estat, durant aquest període, per als autònoms. Segons que expliquen, el maig del 2020 (entre dos mesos i tres després del començament de la pandèmia), el 40% dels autònoms de rendes més baixes havia perdut de mitjana el 46% dels ingressos. Això vol dir que molts d’ells haurien perdut un percentatge molt més alt. I seria una explicació al fet contrastat que la majoria d’empreses que s’han perdut a Catalunya hagin estat molt petites i tanquessin els mesos de març i abril de l’any passat. Tot i que el col·lectiu va recuperar disset punts d’aquesta caiguda fins el novembre del 2020, la magnitud de la reducció d’ingressos que es registrava el novembre, encara era molt considerable.

Quant als treballadors assalariats també van experimentar fortes pèrdues d’ingressos. El maig del 2020, el 40% dels treballadors de rendes més baixes experimentava una disminució dels ingressos del 28%. És a dir, una pèrdua que és divuit punts percentuals menor que la dels autònoms.

Una de les causes cabdals de la pèrdua d’ingressos, evidentment, ha estat perdre la feina, passar a cobrar el subsidi per desocupació o acabar en un ERTO. Segons els autors, aquests indicadors de canvi en l’estat laboral poden explicar fins el 33% de la variació dels ingressos d’un treballador. A més, afegeixen que la incidència de la pèrdua de feina també està molt associada amb la xifra d’ingressos prèvia. Així, estimen que aquells qui pertanyen al col·lectiu del 20% més baix de rendes, han tingut, almenys, el doble de probabilitats de perdre la feina o passar a un ERTO que no pas els treballadors amb ingressos més alts.

Queda clar, doncs, que les persones amb rendes baixes són els altres grans perdedors de la pandèmia. En principi, a l’estudi es documenta un efecte important i negatiu sobre la renda familiar a escala estatal. El maig del 2020, la llar mitjana a l’estat espanyol havia perdut el 16% dels ingressos pre-pandèmics. I el novembre del 2020, aquesta llar mitjana només havia recuperat cinc punts de la caiguda.

Ara bé, la intensitat del xoc econòmic ha estat molt desigual. Tot i que les llars del 20% més ric van perdre el 6,8% dels ingressos el maig del 2020, la caiguda dels ingressos del 20% més pobre va ser del 27%. També observen que hi va haver una recuperació substancial dels ingressos el novembre del 2020. De totes maneres, encara que la recuperació va ser similar en tots els trams d’ingressos, no va alterar l’ampliació de la desigualtat que la crisi ja havia produït.

Les enquestes també els han permès de fer una anàlisi per sexes i conclouen que els efectes negatius sobre la renda van ser més grans per a les dones que per als homes. Per tant, confirmem allò que s’havia dit en estudis anteriors que indicaven l’ampliació de l’escletxa entre sexes durant la crisi econòmica de la covid-19.

Per últim, han trobat disminucions –que titllen de moderades, en termes mitjans– en el benestar psicològic de la població, que són molt semblants en tots els trams de la distribució de la renda. Els cinc motius més freqüents que esmenten tots plegats són la incertesa sobre el futur, la reducció del contacte amb els éssers estimats, les preocupacions per la pèrdua d’ocupació, els problemes de salut i les dificultats en la conciliació del treball i la cura dels fills.

No obstant això, tot i que la intensitat de la pèrdua de benestar emocional és força uniforme, les causes que la generen són molt diferents entre els trams de renda. Així, mentre les persones més benestants han estat més preocupades per la pèrdua de contacte amb els éssers estimats, als més pobres els angoixa la pèrdua d’ingressos i el risc de perdre la feina.

En definitiva, em sembla molt interessant aquest estudi, com tots els que ens ajudin a explicar, de manera seriosa i una mica més enllà de la fredor dels números, quines han estat les conseqüències de la tragèdia més gran que ha viscut la humanitat en molts anys. I com més pròxim a nosaltres sigui l’anàlisi, més clarificador, és clar.

The post Els autònoms són els grans perdedors de la pandèmia appeared first on VilaWeb.

Les manifestacions anticolonials contra el 12 d’octubre apleguen centenars d’assistents aquest vespre a Barcelona i València. A Barcelona, prop d’un miler s’han manifestat a la Rambla. La mobilització ha comptat amb diverses ‘performances’ tot simbolitzant algunes tradicions i expressions culturals indígenes i ha acabat al peu del monument a Colom, del qual n’han exigit la retirada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A Valencià, la manifestació ha començat a la plaça de Benimaclet, i s’han vist lemes com ara “Res a celebrar”, “Va ser genocidi, no va ser descobriment” i “Foc a l’ordre colonial”. Prop d’una desena de cotxes de la policia han seguit la manifestació.

Els manifestants han reivindicat la memòria, el saber, les llengües, les cultures i el territori de les comunitats que habitaven Amèrica abans no arribés Colom. Demanen l’eliminació de la celebració del Dia de la Hispanitat i el decret del 1987 que estableix el 12 d’octubre com a festa nacional espanyola.

The post Marxes anticolonials contra el 12-O a Barcelona i València appeared first on VilaWeb.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha anunciat que a partir d’aquest divendres es podrà tornar a la cabuda del 100% en la majoria d’activitats. Aragonès diu que les dades epidemiològiques són molt bones i que per això es podrà recuperar la cabuda completa a les activitats i espais culturals, a les instal·lacions i equipaments esportius a l’aire lliure, a les universitats, fires i congressos i als bars i restaurants, que també recuperaran els horaris habituals. Ha explicat que no serà necessària la distància mínima entre taules i que decaurà la limitació de deu persones per taula. També es tornarà a la presencialitat plena a les universitats, fires i congressos.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tanmateix, en espais tancats la cabuda es mantindrà al 80% en l’àmbit de l’esport i del 70% al lleure nocturn. Els concerts i festivals en espais interiors tindran les mateixes restriccions que el lleure nocturn.

Aragonès ha destacat que es tracta d’un pas de gegant per a tornar a la màxima normalitat, però ha alertat que això no pot ser sinònim d’una relaxació total, i ha remarcat que l’obligatorietat de la màscara en espais tancats continua vigent. El president també ha demanat a la ciutadania que continuï vaccinant-se.

The post Catalunya recupera la cabuda completa a la majoria d’espais i activitats a partir d’aquest divendres appeared first on VilaWeb.

La presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, ha mantingut l’activitat programada per a aquest 12 d’octubre amb una visita al parlament flamenc. “És un dia laborable i els catalans no tenim res a celebrar”, ha dit en declaracions a la premsa des de Brussel·les, on s’ha reunit amb Liesbeth Homans, la seva homòloga flamenca.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Borràs ha agraït a Homans que Bèlgica sigui un lloc segur per als exiliats catalans, no tan sols per la seva “amistat política”, sinó també perquè el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig hi han trobat “un sistema judicial independent”. “Gràcies per ser un país amb justícia, democràcia i llibertat”, ha remarcat.

Per la seva banda, Homans ha assegurat que les relacions entre Catalunya i Flandes són molt bones i s’ha mostrat disposada a ampliar encara més la col·laboració que tenen.

The post Borràs agraeix al Parlament de Flandes que Bèlgica sigui un lloc segur per als exiliats appeared first on VilaWeb.

CureVac ha abandonat el seu vaccí contra la covid-19 pels dubtes sobre l’eficàcia. La farmacèutica ha anunciat la retirada de la petició d’autorització que havia presentat a l’Agència Europea de Medicaments (EMA).

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En un comunicat, l’EMA ha confirmat que suspèn la revisió del vaccí arran de la decisió de la companyia alemanya. Els resultats preliminars dels assaigs clínics fets amb vora 40.000 subjectes indicaven que el vaccí només tenia una efectivitat del 47%, i l’EMA n’exigeix almenys un 50% per poder-lo comercialitzar. Els reguladors de la UE tenien uns quants dubtes sobre la qualitat del vaccí, que “només havia demostrat una eficàcia modesta”.

A partir d’ara, CureVac se centrarà en el desenvolupament de vaccins de segona generació contra la covid-19, i col·laborarà amb la farmacèutica britànica GlaxoSmithKline.

The post CureVac abandona el seu vaccí contra la covid-19 pels dubtes sobre l’eficàcia appeared first on VilaWeb.

El Fons Monetari Internacional (FMI) ha rebaixat mig punt la previsió de creixement per a l’economia espanyola d’enguany, i l’ha situada en el 5,7% interanual. Tot i que el PIB de l’estat espanyol registra una millora per sobre la mitjana de les economies avançades (+5,2%) i la zona euro (+5%), pot passar a créixer per sota la mitjana mundial (+5,9%) i veure’s superada per França o Itàlia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

No obstant això, l’organisme preveu un repunt més gran l’any 2022 i situa la previsió de creixement del PIB en el 6,4%, sis dècimes més respecte del darrer informe publicat el juliol. En cas que es complissin aquests pronòstics, l’estat espanyol seria la segona economia entre les grans potències mundials que més s’expandiria el 2022, superada només per l’Índia.

Les dades presentades per l’FMI són menys optimistes que les del govern espanyol, que augura un creixement del PIB del 6,5% per al 2021. Quant al 2022, l’executiu de Sánchez situa la variació interanual en el 7%.

Amb vista al 2021, l’FMI preveu que els principals motors de creixement de l’economia mundial siguin els països emergents i en vies de desenvolupament de l’Àsia. L’Índia (+9,5%) i la Xina (8%) poden encapçalar la recuperació postpandèmia, seguides dels països del Carib i l’Amèrica Llatina (+6,3%) i de l’Europa de l’est i els Estats Units (+6%). El creixement del PIB a l’eurozona se situaria en el 5% –quatre dècimes per sobre la darrera previsió–, amb França (+6,3%) i Itàlia (+5,8%) al capdavant. Quant al Regne Unit, l’FMI estima un creixement del PIB del 6,8% per al 2021.

A escala mundial, l’organisme dirigit per Kristalina Georgieva preveu enguany un creixement del 5,9% –una dècima menys que l’últim informe– i manté en 4,9% la millora per al 2022. L’FMI assenyala que la rebaixa respon, en bona part, als problemes d’oferta de les economies avançades –falta de subministraments–, tot i que també apunta cap a una falta de recursos dels països subdesenvolupats arran de la pandèmia.

En relació amb els problemes d’oferta, l’FMI alerta precisament dels riscs que aquests implicarien si la situació actual s’allargués “més temps del previst”. “Els riscs d’inflació han anat a l’alça i es podrien materialitzar si el desequilibri entre oferta i demanda es manté”, assenyala el document. De fet, l’organisme situa la pujada de preus a les economies avançades en el 2,8% per al 2021, una xifra que confia que baixi al 2,3% l’any 2022.

A l’estat espanyol, l’FMI preveu que es tanqui el 2021 amb una pujada de preus del 2,2%, la mateixa variació que presenta l’eurozona. On més es notaran els desajusts entre oferta i demanda serà als Estats Units i al Canadà, amb taxes d’inflació del 4,3% i del 3,2% per al 2021, respectivament.

Diferències entre economies emergents i avançades

En línia amb el darrer informe, el Fons Monetari Internacional llança un avís en relació amb les divergències que es poden accentuar entre les economies emergents i les més avançades arran de la crisi de la covid-19. La previsió és que les economies avançades arribin als nivells de PIB previs a l’esclat de la pandèmia durant l’any 2022, i que l’any 2024 se situïn un 0,9% per sobre dels registres del 2019.

A les economies emergents –sense tenir en compte la Xina–, en canvi, les previsions de l’FMI indiquen que els nivells de PIB l’any 2024 se situaran un 5,5% per sota de les xifres pre-pandèmia, un fet que derivarà en un retrocés de la qualitat de vida dels ciutadans. L’organisme atribueix aquest comportament a les grans disparitats en l’accés als vaccins i insta els diferents governs a treballar conjuntament per tractar la pandèmia com una qüestió global.

The post L’FMI retalla mig punt la previsió de creixement de l’economia espanyola i la situa en un 5,7% del PIB enguany appeared first on VilaWeb.

El conseller d’Educació, Josep Gonzàlez Cambray, ha anunciat que la Generalitat no renovarà el proper curs escolar el concert als centres educatius que segreguin per sexe, una decisió que afectarà un total d’onze escoles i més de 4.000 alumnes.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Així ho ha explicat en roda de premsa després del Consell Executiu, en la que ha explicat que no es renovaran els concerts de les etapes educatives que finalitzen aquest curs, és a dir, el segon cicle d’Infantil, ESO, Batxillerat i Formació Professional.

“En ple segle XXI no pot haver-hi cap escola que, amb finançament públic, continuï separant nens i nenes a les aules”, ha destacat el conseller, qui ha advertit que la segregació per sexe en centres escolars “augmenta els estereotips i legitima el sexisme”.

▶️ #Conseller @JosepGCambray: "El #Govern ha pres la decisió de no renovar el concert als centres educatius que segreguen per gènere. Al segle XXI no hi pot haver cap escola que amb finançament públic continuï separant per gènere" pic.twitter.com/qN8lM8qINL

— Govern. Generalitat (@govern) October 12, 2021

“Res a celebrar”

En aquesta roda de premsa, la portaveu del govern, Patrícia Plaja, ha expressat que el govern treballa avui amb normalitat. Plaja ha dit que la reunió s’ha fet “amb normalitat” perquè el govern “no comparteix la significació d’una festa que no representa a la majoria de catalans”. De fet, ha afegit que és “l’efemèride d’un genocidi” i s’ha reafirmat en l’expressió que “avui no hi ha res a celebrar”.

The post Catalunya no renovarà el concert a les escoles que segreguin per sexe appeared first on VilaWeb.

L’espanyolisme punxa en la celebració del 12 d’octubre. Dues mil persones han assistit a la manifestació unionista que s’ha fet aquest migdia al passeig de Gràcia de Barcelona, segons detalla l’agència EFE. Aquesta marxa ha estat convocada per la plataforma “Cataluña Suma por España”, amb la presència de PP i Vox, però no de Ciutadans.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

També s’ha fet una manifestació anifeixista a Barcelona. Col·lectius antifeixistes han sortit de la plaça de la Universitat i han continuat per la Gran Via. Els antiavalots dels Mossos d’Esquadra han vigilat de prop el recorregut i han impedit que es trobessin amb la manifestació unionista. També han blindat la plaça Espanya perquè els antifeixistes no es trobessin amb la manifestació d’ultradreta de Montjuïc. Amb un recorregut per l’Eixample i el barri de Sants, la mobilització s’ha desconvocat poc abans de les dues sense incidents.

La manifestació antifeixista de Barcelona, avança pel carrer Aragó! ✊

Hispanitat és genocidi!🔥#ResACelebrar #12OtubreAntifeixista pic.twitter.com/Es5QqRimoa

— COS Barcelonès (@cos_bcn) October 12, 2021

🔥| La manifestació antifeixista de Barcelona avança.

Avui i cada dia combatem el feixisme i l'espanyolisme.#12OctubreResACelebrar pic.twitter.com/hYeGrBPPvd

— La Forja – Jovent Revolucionari (@LaForja_Jovent) October 12, 2021

Pel que fa a la concentració d’ultradreta a Montjuïc, s’hi ha pogut veure simbologia nazi, s’han sentit càntics a favor de Franco i Primo de Rivera i s’han cremat estelades. El partit d’extrema dreta Democracia Nacional ha convocat dues-centes persones a la plaça de Sant Jordi.

El feixisme manifestant-se impunement amb simbologia nazi amb motiu de la hispanitat fa poca estona a Montjuïc. Vergonya i fàstic. #12OctubreResACelebrar pic.twitter.com/bOrrIzIp1I

— Joan Mangues (@jmangues) October 12, 2021

The post L’espanyolisme punxa: dos mil manifestants a Barcelona appeared first on VilaWeb.

L’erupció del volcà de la Palma, que va començar fa tres setmanes, ja ha arrasat 595 hectàrees, quatre més que ahir. Continua la sismicitat i les últimes hores s’ha registrat un terratrèmol de magnitud 4,1, el centre del qual estava en una profunditat de 13 quilòmetres. També s’han pogut registrar llamps volcànics. Aquest fenomen és causat perquè la fricció entre les cendres i els piroclasts que produeix el volcà inicialment no tenen càrrega elèctrica, però la fricció en un ambient d’aquesta mena genera l’alliberament de ions.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

#VolcanLaPalma | Los llamados rayos volcánicos se han detectado en otros volcanes, pero esta tarde se ha grabado por primera vez en #LaPalma

Se trata de un fenómeno aún bajo investigación. El instrumento con el que registrarlos y medirlos lo están desarrollando ahora @involcan pic.twitter.com/NmiBR7L2fp

— RTVC (@RTVCes) October 11, 2021

#LaPalma|| Uno de los rayos asociados a la actividad eléctrica del #VolcánLaPalma captada en las cámaras de @RTVCes. pic.twitter.com/vhFXDaV2f2

— Meteo_Tenerife🏴󠁧󠁢󠁳󠁣󠁴󠁿🇮🇨 (@tenerife_meteo) October 12, 2021

#Volcán #LaPalma 🌋 Imágenes de los rayos volcánicos que se han producido durante la madrugada de este martes en el volcán de Cumbre Vieja en la isla de La Palma | #MeteoLanzarote pic.twitter.com/c477ZG6n4v

— 101TV La televisión de Málaga (@101tvMalaga) October 12, 2021

Rayos Volcánicos en #LaPalma. 🌋
11.10.2021 pic.twitter.com/2B3EbViukx

— Meteo Lanzarote (@MeteoLanzarote) October 12, 2021

El Volcán de La Palma continúa mostrándonos su poder. Anoche vimos como se formaban decenas de rayos a su alrededor. pic.twitter.com/l52a2BYOSK

— Abián San Gil (@abiansangil) October 12, 2021

La part del volcà més activa a hores d’ara és la que està més al nord. L’esfondrament del flanc nord del volcà va causar dissabte molts sorolls i incomoditat permanent per als veïns d’Aridane. El nou riu de lava causat per l’esfondrament va inundar ahir un polígon industrial i va destruir les poques edificacions que romanien intactes al nord de Todoque. Les autoritats van ordenar ahir el confinament de vora 3.000 persones que viuen al Paso i a Los Llanos de Aridane, per l’alliberament de gasos de combustió de l’incendi de la planta de ciment situada al polígon industrial. Aquest matí s’ha decretat la fi d’aquest confinament.

Els aeroports canaris es troben operatius, encara que les companyies aèries cancel·len els vols amb destinació la Palma.

The post Es registren llamps volcànics i un terratrèmol de magnitud 4,1 a la Palma appeared first on VilaWeb.

La UAB no impartirà les classes virtuals o que necessitin ordinadors durant, almenys, el que resta de setmana a causa de l’atac informàtic que ha patit el centre i que va obligar a desconnectar tots els sistemes, la qual cosa ha deixat sense correu electrònic i altres serveis a tots els seus alumnes.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Durant aquesta setmana es treballarà sense la utilització d’ordinadors connectats a la xarxa. Això afectarà a tots els àmbits d’activitat: docència, recerca i administració”, ha assenyalat l’Autònoma en un comunicat en què explica que s’han “aïllat les màquines infectades” i “aplicat mesures preventives per evitar la propagació a sistemes no afectats”.

L’equip de govern de la UAB ha constituït un comitè de crisi per avaluar els danys causats per aquest atac informàtic d’origen desconegut. Segons les primeres avaluacions, no s’han vist afectades les bases de dades corporatives, per la qual cosa les dades personals dels alumnes no haurien quedat exposades per l’atac.

The post La UAB no farà classes virtuals aquesta setmana a causa de l’atac informàtic appeared first on VilaWeb.

La galeria Gray ha anunciat la instal·lació d’una escultura de Jaume Plensa de 24,3 metres d’alçada a Jersei City (Nova Jersey), als Estats Units, al costat del riu Hudson. L’obra, la més alta que l’artista ha fet fins ara, porta per nom ‘Water’s soul’ i serà inaugurada el 21 d’octubre. Es quedarà en aquest indret de manera permanent.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’escultura representa un rostre que demana silenci, amb el dit índex perpendicular als llavis, “en estat de silent contemplació”, segons descriuen els responsables de la galeria. “Amb gran bellesa etèria –afegeixen–, la instal·lació de Plensa específica per a l’indret serveix de tribut al riu Hudson”. Plensa també ha volgut destacar el fet que l’aigua és una “metàfora de la humanitat”. “Una gota d’aigua està força sola, com una persona, però moltes gotes juntes poden crear una onada i formar rius immensos i oceans”, ha reflexionat l’artista. “Quan els individus s’ajunten per intercanviar idees i crear comunitat, podem construir coses increïblement poderoses”, ha afegit.

Alhora, l’escultura de Plensa reconeix el passat comercial atresorat pel riu Hudson durant els segles XIX i principis del XX, mentre “expressa l’esperança col·lectiva de la humanitat de construir un món millor”.

The post Plensa estrena un cap que demana silenci de vint-i-quatre metres d’alçada a Jersei City appeared first on VilaWeb.

Avui, 12 d’octubre de 2021, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La dissolució anticipada de Podem | Anàlisi d’Ot Bou
• Santa innocència: si ara tot ja es redueix a Madrid | Editorial de Vicent Partal
• Carles Casajuana: “El poder és gas i no se sap ben bé qui el té” 
• Doncs fas prou gràcia, per ser una dona | Mail obert de Marta Rojals
• Anxo Lugilde: “La depressió és una malaltia totalitària, és el Tercer Reich”
• Sant Carles de la Ràpita vota si es canvia el nom per “la Ràpita”
• El 12 d’octubre, una commemoració com més va més discutida a l’Amèrica Llatina 
• La caravana que sembra món | Mail obert d’Anna Zaera

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades: “12-O: Reescriure la història” i “El Consell per la República agafa velocitat i supera els cent mil afiliats” appeared first on VilaWeb.

Pel que fa a desastres, catàstrofes i apocalipsis, no és gens senzill agafar-nos per sorpresa. Cadascun de nosaltres rep al llarg de la vida un tractament intensiu d’assimilació d’escenaris possibles en forma de relats de ficció: des de les rondalles infantils fins al cinema fantàstic, és enorme la diversitat d’escenaris que han estat assajats en la nostra ment. De tots els mals que ens poden caure damunt, tots, o pràcticament tots els que la raó i les lleis de la física permeten, estan escrits en alguna part. Meteorits, guerres mundials, erupcions volcàniques, revoltes populars, catàstrofes ambientals, pandèmies… Ho explica molt bé Agustín Fernández Mallo en la seua Teoría general de la basura: les ficcions fan el seu treball «[…] perquè, arribat el moment del desastre, el moment del cataclisme, el nostre inconscient, via la paranoia, tinguera ja una constant assajada, una taula a la qual agafar-se a fi de suportar el trànsit a un nou entorn […]».

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els éssers humans expliquem històries des que podem fer-ho, des que el llenguatge ens va proveir de la capacitat per a l’intercanvi mental d’idees. Aquesta funció de les narracions que acabe d’apuntar, la de preparar les nostres ments per a qualsevol cosa que puga vindre, té un paral·lelisme fascinant amb la major de les nostres fantasies: els ensomnis que totes les nits es colen en la ment dorment. En aquest cas es tracta d’un tractament quotidià per al moment del despertar, un escalfament de motors que a poc a poc desentumeix el nostre sistema nerviós perquè, arribat el moment de tornar a la realitat, no ens agafe per sorpresa. O almenys aquesta és una de les hipòtesis que es manegen sobre la funció –o una de les funcions– dels somnis.

La neurociència encara no té gens clar per què necessitem dormir, encara que hi ha diverses hipòtesis que poden explicar la funció –o funcions– de les diferents fases del son. En essència, al llarg de la nit s’alternen períodes de son profund –o son d’ones lentes– amb moments de son en què els ulls tenen uns moviments característics, com si estigueren observant alguna ficció interna (son REM, en anglès, o MOR, en català, per moviments oculars ràpids). El son profund i el son MOR s’alternen de manera cíclica al llarg de la nit, però els seus temps van canviant. La fase MOR, en la qual es produeixen la majoria dels ensomnis, augmenta de duració a mesura que avança la nit, de tal manera que, a mesura que ens acostem a l’alba, també passem més temps somiant.

Llig l’article complet a la web de Mètode

Descobreix els altres articles de la secció «Matèria obscura», de la revista Mètode.

Xurxo Mariño és neurofisiòleg i comunicador científic. Departament de Medicina de la Universitat de la Corunya.

The post Tractament preventiu per a la catàstrofe appeared first on VilaWeb.

Tècnicament, l’envelliment fa referència a una disminució de les funcions fisiològiques amb l’edat que, si no intervé un accident o un depredador, en última instància produirà fallides en l’organisme d’un ésser viu, que són incompatibles amb la vida i produiran, per tant, la seua mort.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Al contrari d’allò què podríem pensar, l’envelliment no és un imperatiu biològic. Un organisme no té per què envellir; de fet, a la natura hi ha molts casos d’organismes que no envelleixen, o ho fan de manera molt lenta. Els tardígrads, certes espècies de mol·luscs, de taurons, de tortugues o d’arbres en són alguns exemples.

Aleshores, per què envellim? Donat que els organismes disposem d’energia limitada hem de «decidir» en què la invertim. Si invertim energia a reproduir-nos, ens queda menys disponible per sobreviure: estem desviant energia dels mecanismes de reparació i de manteniment cel·lular que serien necessaris per a evitar l’envelliment. Aquesta és en definitiva la raó per la qual envellim, perquè l’evolució afavoreix aquelles estratègies que fan que deixem més i millors descendents. I això, per a la major part dels organismes, implica envellir.

Respon Pau Carazo, professor de Zoologia de la Universitat de València.

Pregunta enviada per Lucía Torres López de Guereñu.

Aquest article ha estat publicat en la secció «Els perquès de Mètode» en la revista Mètode. Pots llegir més articles d’aquesta secció ací.

The post Per què envellim? appeared first on VilaWeb.