Vilaweb.cat

La Guàrdia Civil assalta la Generalitat

Agents de la Guàrdia Civil s’han presentat a primera hora del matí al Departament d’Economia, situat a la rambla de Catalunya, per escorcollar-lo. També han entrat a la seu de l’empresa Indra, l’empresa T-System, l’Institut de Finances, el CTTI, el Consorci de l’Administració Oberta de Catalunya i la seu de l’Agència Tributària, a la Zona Franca.

En l’operació, la Guàrdia Civil ha detingut il·legalment el secretari d’Economia, Pere Aragonès, el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó, i el secretari general del departament i mà dreta de Junqueras, Josep Maria Jové.

En declaracions a ‘El món a RAC-1’, el vice-president Oriol Junqueras ha dit que els agents havien entrat a interferir en la feina del departament. I ha afegit: ‘Això perjudica tots els catalans. Sense distincions entre els que volen el referèndum i els que no. Vivim un atac als drets civils de tots els ciutadans.’

La consellera d’Afers Socials, Dolors Bassa, ha confirmat a Twitter que agents de la Guàrdia Civil també havien assaltat el departament. ‘Estem en un estat de setge! Vergonyós!’, ha escrit. Els agents també s’han presentat al Departament d’Exteriors, a la casa dels Canonges i al Departament de Governació.

I ara,a nostre departament també , acaba d'entrar la Guardia Civil.Estem en un estat de setge ! Vergonyós !@govern .Votarem #1dO

— Dolors Bassa (@dolorsbassac) September 20, 2017

Les entitats sobiranistes, ANC i Òmnium, han fet una crida a la població per a concentrar-se pacíficament davant els departaments assaltats. ‘Ha arribat el moment. Resistim pacíficament’, ha piulat Jordi Sànchez, president de l’ANC. La CUP també s’ha afegit a la crida.

ATENCIÓ! La Guàrdia Civil al Departament d'Economia. Concentracions URGENTS a Rambla Catalunya, 19! Mobilitzem-nos! #MAMBO

— CUP #referèndumCAT (@cupnacional) September 20, 2017

El portaveu del govern, Jordi Turull, ha demanat molta calma i serenor arran de l’estat setge policíac. ‘El nostre compromís continua intacte i amb més raons cada hora que passa’, ha escrit a Twitter.

Molta calma i serenor davant aquest estat policial i de setge. El nostre compromís segueix intacte i amb més raons cada hora que passa.

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) September 20, 2017

Reus respon a les amenaces de la policia amb una encartellada multitudinària

La policia espanyola va segrestar anit prop de 500 cartells sobre el referèndum del primer d’octubre a tres membres de la sectorial de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Els fets han tingut lloc cap a les nou del vespre quan els agents han aturat tres persones que portaven cartells cap a la seu de l’entitat sobiranista per l’encartellada popular que s’havia de fer a les onze de la nit. Els agents van segrestar el material i es van endur els membres de l’ANC a comissaria per identificar-los. Desenes de persones es van concentrar davant de l’edifici en solidaritat.

#EmpaperemReus ara mateix concentració davant la comisaria de la policia a Reus @ANC_Reus @ANC_Vilaplana pic.twitter.com/kwm4iJ1t4V

— Jordi S.Benet (@jordisbenet) September 19, 2017

Encartellada multitudinària
La notícia va córrer de seguida per les xarxes socials, unes dues mil persones es van presentar a la plaça de Prim per a penjar cartells a favor del referèndum. Ací podeu veure diverses imatges:

Ara mateix centenars de persones a la Pl Prim cantant i fent un #empaperemREUS pic.twitter.com/dBz3Md9WwZ

— ANC_Reus (@ANC_Reus) September 19, 2017

Davant la seu d'@omnium a Reus. #empaperemReus pic.twitter.com/EeGftlYvVy

— aniol (@aniol) September 19, 2017

 

ARA MATEIX crits d’independència davant la seu d’@omniumbaixcamp i @ANC_Reus després d’encartellar la plaça del Prim pic.twitter.com/zJ2Xk8HL4I

— Jordi Olària (@jordiolaria) 19 de setembre de 2017

 

Ja som milers de persones que anem a empaperar #Reus! #Votarem! @cupnacional @ANC_Reus @omniumbaixcamp @CasalDPF pic.twitter.com/ThMAjB0UMn

— CUP Reus (@CUPReus) 19 de setembre de 2017

Més de 500 persones ara mateix davant d' @omniumbaixcamp a la Plaça Prim de #Reus pic.twitter.com/FpA3Ff3wUT

— Núria (@moleriin) September 19, 2017

Això és imparable! Guanyare! pic.twitter.com/zPvSldADX7

— CUP Reus (@CUPReus) September 19, 2017

Bé, tomb de ravals intergeneracional #seguim #votarem #empaperemReus #empaparem #lovedemocracy #1oct pic.twitter.com/1UfXVIjCTV

— Sita (@SitaSP) September 19, 2017

@ANC_Reus, #empaperemReus .
El Prim vol votar!!!! pic.twitter.com/TFyVOcbSs4

— miqVel Clariana + (@miquelclariana1) September 19, 2017

Més de dos-cents morts en un terratrèmol a Mèxic

Les autoritats mexicanes informen que hi ha hagut 224 morts pel cap baix en un terratrèmol de 7,1 graus que ha sacsejat la zona més poblada del país. L’epicentre era a la ciutat d’Axochipan, a l’estat de Morelos. A la capital, la ciutat de Mèxic, és on hi ha hagut més morts, noranta-set, després de l’esfondrament d’uns quants edificis.

El president mexicà, Enrique Peña Nieto, ha declarat l’estat d’emergència. En una entrevista a Televisa, ha anunciat que es desplegarien tres mil militars només a la ciutat de Mèxic per ajudar en el rescat i per evitar possibles saqueigs dels edificis abandonats. A la capital s’han esfondrat una trentena d’edificis i hi pot haver un gran nombre de persones atrapades.

He convocado al Comité Nacional de Emergencias para evaluar la situación y coordinar acciones. El PlanMX ha sido activado.

— Enrique Peña Nieto (@EPN) September 19, 2017

La Comissió Federal d’Electricitat ha anunciat que gairebé quatre milions de persones s’han quedat sense subministrament després del terratrèmol a la capital. Aquesta absència d’electricitat ha dut a un autèntic caos circulatori.

Fa quinze dies hi hagué un altre terratrèmol, de 8,2 graus, que va sacsejar el sud del país. Més d’un centenar de persones van morir als estats d’Oaxaca, Chiapas i Tabasco.

 

#Mexico #quake: Moment buildings collapse caught on camera (VIDEOS) https://t.co/7oGKeaTNiH pic.twitter.com/UyCpVJJ8lJ

— RT (@RT_com) 19 de setembre de 2017

Drone footage shows destruction in Mexico City caused by the 7.1-magnitude earthquake; at least 42 people killed. https://t.co/DcnljWzUDf pic.twitter.com/JYQZYiLKYF

— ABC News (@ABC) 19 de setembre de 2017

Mexico City streets left cracked after 7.1-magnitude earthquake struck and killed at least 44 people. https://t.co/DcnljWzUDf pic.twitter.com/mUK1bXzd3E

— ABC News (@ABC) 19 de setembre de 2017

WATCH: Video shows a ceiling partially collapsing inside a Mexico City office during earthquake that hit the area. (via Ana Paula Hernandez) pic.twitter.com/5aZAzBXcjo

— NBC News (@NBCNews) 19 de setembre de 2017

Associacions sobiranistes aragoneses faran una votació simbòlica en suport de l’1-O

El referèndum del primer d’octubre obté suport a l’estat espanyol. A la manifestació del País Basc de dissabte passat i a l’acte de suport a l’1-O a Madrid de l’endemà, s’hi afegeix la votació simbòlica que es farà diumenge a Saragossa. L’organitzen Purna i Puyalón, dues organitzacions sobiranistes aragoneses que defensen el dret d’autodeterminació de tots els pobles.

Les organitzacions convocants diuen que cal donar suport a ‘un poble oprimit, com el català’ en la voluntat d’autodeterminar-se. I convoquen tots els catalans residents a l’Aragó i els aragonesos residents a Catalunya diumenge a Saragossa per votar sobre la independència de Catalunya. Així ho han publicat a les xarxes socials:

EN ARAGÓN SACAMOS LAS URNAS
El 24s pondremos urnas en Zgz para que la comunidad catalana de Aragón pueda votar en apoyo al #ReferendumCat pic.twitter.com/i5M0EYS2Z6

— PURNA (@PURNA_ARAGON) September 17, 2017

Aclareixen que és un gest simbòlic que pretén conscienciar la societat aragonesa –que consideren, ‘en general, molt anticatalana’–, perquè vegi que ‘no hi ha res de dolent a treure les urnes al carrer.’ Diuen que cal demostrar solidaritat envers un poble ‘germà’.

No serà pas l’única mostra de suport de la societat aragonesa al referèndum. Dissabte dia 30 hi haurà una manifestació a Saragossa en favor del dret de decidir de Catalunya convocada per les Marxes per la Dignitat d’Aragó.

Un manifest de funcionaris de Barcelona demana a Colau més implicació amb el referèndum

Funcionaris de Barcelona han elaborat un manifest adreçat a la batllessa, Ada Colau, per demanar-li més implicació amb el referèndum. Alhora, han habilitat una pàgina web per recollir adhesions al manifest. ‘No entenem que hagi emprat la protecció a la institució municipal i als treballadors d’aquest ajuntament com a motiu per a no posar-se de manera incondicional al costat de la Generalitat’, diuen els signants, que es declaren disposats a fer possible el referèndum.

A la web hi ha un formulari d’adhesió al manifest però no s’especifica el nombre d’adhesions ni tampoc les persones concretes que s’hi han sumat. Sota el títol ‘Volem democràcia! Volem votar l’1 d’octubre’, el text celebra que Colau hagi arribat a un acord amb la Generalitat per facilitar que la ciutadania pugui votar, però ho consideren un pas ‘insuficient’.

El manifest remarca que els funcionaris no han estat pas consultats sobre la intenció d’implicar-se en el referèndum. ‘No es tracta de fomentar cap opció en concret, sinó de no coartar el dret fonamental de les persones a expressar-se lliurement. Un dret que qualsevol demòcrata ha de preservar, defensar i posar en valor’, diu el text.

Avançam convoca un acte de suport als càrrecs encausats per l’1-O a Palma

La plataforma Avançam ha convocat un acte que es farà demà al vespre a Palma en suport dels batlles i regidors perseguits per la justícia espanyola amb motiu del referèndum de l’1-O. Serà a l’Espai Ca n’Alcover a dos quarts de set del vespre.

Avançam, la plataforma de regidores i regidors de les Illes Balears pel dret de decidir, vol expressar d’aquesta manera el suport a tots els càrrecs municipals del Principat encausats, per haver-se declarat favorables i disposats a facilitar el referèndum d’autodeterminació.

Terrassa resisteix dotze hores l’intent de la Guàrdia Civil de segrestar material a Unipost

Terrassa ha resistit més de dotze hores l’intent de la Guàrdia Civil de segrestar material de l’empresa Unipost. Seguint l’exemple de Valls, la ciutadania s’ha mobilitzat i ha capitanejat una altra jornada de resistència pacífica a les portes de l’empresa. Més de dotze hores després, a les vuit del vespre, la Guàrdia Civil se n’ha anat de les instal·lacions d’Unipost.

Els agents s’hi havien presentat a les sis del matí en cerca de material del referèndum. De primer, només aturaven els cotxes que sortien de l’empresa i els escorcollaven en cerca de material electoral relacionat amb el referèndum. Aquest és el procediment que van seguir durant uns dies a l’empresa que van escorcollar a Constantí.

Cap a dos quarts de set del matí, cinc agents han entrat dins les instal·lacions per escorcollar les oficines. L’escorcoll s’ha fet sense ordre judicial, enmig d’un gran desplegament policíac i d’una concentració de protesta. A més, advocats de Terrassa s’hi han presentat per donar suport legal i assessorament a l’empresa. Poc després els agents han eixit de l’empresa amb les mans buides.

La Guàrdia Civil s’ha quedat fora, tot esperant el secretari judicial, que ha arribat a la tarda. Mentrestant, centenars de manifestants s’han anat concentrant davant l’oficina d’Unipost, s’han assegut a terra i han blocat durant tres hores el pas de la comitiva judicial. Agents de la policia local, dels Mossos d’Esquadra i alguns dels manifestants han provat de negociar amb el gruix dels concentrats perquè deixessin passar el seguici judicial. El propòsit era evitar la imatge dels Mossos –que tenen les competències de seguretat ciutadana– desallotjant el carrer.

Alguns s’han negat a anar-se’n i han hagut de ser apartats pels Mossos. Però la gran majoria protestava cívicament i de manera festiva. Els crits d’independència, el famós ‘on són les paperetes’ i ‘L’estaca’ ressonaven al carrer mentre s’exhibien estelades i pancartes amb la paraula ‘democràcia’. També hi ha hagut gent que ha deixat clavells damunt els vehicles de la Guàrdia Civil.

Finalment, el secretari judicial ha pogut entrar a l’oficina per dur al jutge un dels sobres amb logotip de la Generalitat. En la interlocutòria, el jutge diu que la policia ha trobat una ‘abundant i ingent quantitat de sobres amb el logotip de la Generalitat’ que podrien contenir les targetes censals.

La diputada de la CUP al parlament Mireia Vehí i la regidora a l’Ajuntament de Barcelona María José Lecha s’han assegut davant una furgoneta de la Guàrdia Civil per evitar que marxés.

Passades les vuit del vespre, catorze hores després, la Guàrdia Civil ha abandonat les instal·lacions d’Unipost. Ara obriran un dels sobres davant del jutge. Al final del dia, els portaveus des partits i entitats sobiranistes han agraït l’assistència dels manifestants i han convocat una encartellada popular demà a les vuit del vespre. Abans de dissoldre’s, la concentració ha acabat amb el cant de ‘Els segadors’.

Mas, sobre la intervenció dels comptes de la Generalitat: ‘Quin cony d’autonomia és això?’

L’ex-president de la Generalitat Artur Mas ha alertat sobre les conseqüències de la intervenció dels comptes de la Generalitat per part del govern espanyol. Mas s’ha expressat amb contundència i ha dit que l’estat ‘s’ha carregat la poca autonomia’ que li quedava a Catalunya. ‘Quin cony d’autonomia és això?’, ha exclamat.

A més, el president del PDECat ha afegit que els escorcolls de la Guàrdia Civil d’avui al matí a les comarques gironines pel cas Agissa és una ‘operació de guerra bruta directa per disminuir el prestigi dels líders polítics catalans’.

Mas ha enumerat exemples per a argumentar que la situació que es viu a Catalunya no és d’un estat de dret sinó d’un ‘estat de setge’. Després de dir que el govern espanyol fa abús de poder, ha recordat que l’estat persegueix tres batlles de cada quatre i que la Guàrdia Civil ‘persegueixen com a bojos’ determinades empreses per retirar tot el que estigui relacionat amb el referèndum.

Ha assegurat que l’1-O només hi haurà dues opcions, i que en cap cas es pot plantejar una autonomia reforçada i millorada, sinó que la tria és entre una Catalunya ja sense autonomia, o bé la independència per ‘deslligar-se de l’estat de setge i de repressió’. I ha acabat dient: ‘El nostre poder és creure en nosaltres i mobilitzar-nos d’una manera que no puguin aturar.’

Almenys cinquanta morts per un terratrèmol de 7,1 graus a Mèxic

CIUTAT DE MÈXIC, 19 (EUROPA PRESS)

Almenys cinquanta persones han mort a Mèxic per un terratrèmol de 7,1 graus que ha sacsejat aquest dimarts la zona centre i sud del país. El Servei Sismològic Nacional (SSM) ha estimat en 7,1 la magnitud d’aquest sisme registrat a les 13.14 (hora local), i l’epicentre de la qual se situa a dotze quilòmetres de la localitat d’Axochiapan, a l’estat de Morelos. L’Institut Geològic Nacional dels Estats Units (USGS) també ha coincidit en aquesta magnitud.

El terratrèmol ha tingut lloc poc més d’una setmana després d’un altre de magnitud 8,2 en l’escala de Richter que va deixar més d’un centenar de morts als estats d’Oaxaca, Chiapas i Tabasco. Es dóna la circumstància que tal dia com avui, fa just 32 anys, es va produir un altre sisme a Mèxic que va deixar milers de víctimes mortals.

El president mexicà, Enrique Peña Nieto, ha anunciat el seu retorn immediat a Ciutat de Mèxic per supervisar la situació pels últims tremolors. El mandatari ha convocat el Comitè Nacional d’Emergències per avaluar la situació i coordinar accions.

‘Important evitar circular per carrers i avingudes per permetre el pas als vehicles d’emergència’, ha afegit Peña Nieto, que ha recomanat desconnectar la llum i tancar el gas als qui tornin als seus habitatges. Així mateix, els ha demanat que revisin si presenten danys.

A la capital, nombroses persones han sortit al carrer després de les sacsejades als edificis. Una font de Protecció Civil ha confirmat incendis a diversos edificis i un nombre indeterminat de persones atrapades.

La resistència de Terrassa i l’acolliment internacional del referèndum, a la portada de VilaWeb Paper

Centenars de manifestants s’han concentrat a Terrassa davant l’assalt de la Guàrdia Civil a la seu de l’empresa UniPost de la ciutat. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim un anàlisi dels líders internacionals que s’han manifestat obertament a favor del referèndum d’autodeterminació.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Pau Vidal i la Opinió Contundent de Jaume Cabaní. També la segona part de la sèrie de Xavier Montanyà ‘Casamance, trenta-cinc anys de lluita per la independència’ i un reportatge de Narcís Figueras sobre l’obra de Montserrat Roig dels catalans als camps de concentració nazis. També la informació del cas de Torrevella, on un diputat del PP vol prohibir el concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i sobre si les butlletes per la votació del referèndum es poden imprimir a casa o no.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Un dia ple de males notícies per a Rajoy

Ja han passat vint-i-quatre hores més en el camí que ens acosta al primer d’octubre. Ja falten només deu dies i ahir dimarts va ser un dia ple de males notícies per a Mariano Rajoy.

La primera, el rebuig del parlament espanyol a la seua política sobre Catalunya. Sembla poca cosa, però té una importància cabdal. Perquè des de fora, a l’hora d’avaluar el resultat general del referèndum, tothom mirarà també si Rajoy s’ha consolidat a Madrid o no. I la resposta és que perd les votacions amb l’abstenció incompleta del PSOE i amb el no de tots els altres, inclosos els seus aliats del PNB. Està sol, amb l’únic vot dels dos PP.

La segona mala notícia li arribà de l’ONU, on el primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, quan li demanaren específicament l’opinió sobre el referèndum català, va dir que és molt important de respectar el dret d’autodeterminació. Un avís més per als qui neguen la major. Acompanyat per cert, ahir també, d’un manifest de polítics italians encapçalats per l’ex-president de la Comissió Europea i ex-primer ministre italià Romano Prodi, demanant que el govern espanyol negocie amb el català.

La tercera mala notícia venia del nostre país: el Parlament de les Illes Balears es pronuncià ahir de manera oficial contra l’estat d’excepció encobert que viu el Principat. Poca broma, perquè la moció expressa el rebuig a ‘la persecució de la llibertat d’expressió, la llibertat d’informació i el dret de reunió pacífica a Catalunya per part de l’estat espanyol’. Clar i balear.

I, per a acabar-ho d’adobar, les bases de Podem van aprovar ahir, amb un 64% dels vots a favor, de participar en el referèndum del primer d’octubre. I mentre passava això els actes de campanya a l’àrea metropolitana de Barcelona eren plens de gom a gom. Les dades, totes, indiquen que la participació serà molt alta i que les amenaces no tenen efecte.

I una cinquena mala notícia, encara. El front institucional es mou. Ahir havia de començar la usurpació de funcions econòmiques del govern, però no va passar res. I uns quants batlles van començar a posar sota control les guàrdies urbanes. Magnífic, especialment, el de Moià, que els obligà a tornar a penjar les pancartes que havien arrencat irregularment.

Va fallar també ahir l’intent d’empastifar Puigdemont en un cas de corrupció, una facècia que no va durar ni una hora. Però permeteu-me que destaque per sobre de tot les dotze hores de resistència popular de Terrassa.

Ahir a Terrassa la Guàrdia Civil, sense ordre judicial, va entrar a l’empresa Unipost, en cerca de material de campanya. Eren les sis del matí i pensaven fer una operació ràpida. Però el cas és que durant més de dotze hores centenars de ciutadans els van aturar i els impediren d’endur-se aquest material. Fins a darrera hora del vespre el secretari judicial no se’n va poder endur una mostra per ser examinada pel jutge. Així doncs, les imatges de la Guàrdia Civil fent el que li plau a Catalunya s’aturaren en sec.

L’extraordinària resistència pacífica de la gent de Terrassa va tornar a marcar un abans i un després. Que una operació il·legal de dues hores acabe empantanegada i convertida en una operació de tot un dia, tenint en compte el poc temps que queda per a votar, és un gran senyal, un magnífic precedent.

Nouah Cissé: ‘No hi ha ni vencedors ni vençuts, en trenta-cinc anys de conflicte’

Parlem amb Nouah Cissé, un historiador casamancès amb gran prestigi i experiència sobre el conflicte independentista, que és un univers que segueix de molt a prop des de fa trenta-cinc anys. És professor jubilat, membre del Grup de Reflexió per la Pau de Casamance i es defineix com a ‘facilitador de contactes’ per al diàleg entre les dues parts.

De totes les històries que heu viscut en aquesta lluita de trenta-cinc anys,  quines us han fet reflexionar especialment?
—Una nit del 83, al principi de tot, jo dormia al Lycée. Cap a les deu o les onze van començar a llançar obusos contra l’aeroport de Ziguinchor. Les explosions van ressonar molt fort a la meva cambra. De sobte, la meva dona i jo ens vam trobar amagats sota el llit. Aquella nit vaig sentir la proximitat de la mort i vaig comprendre tota la gravetat del conflicte. Un altre dia, jo era al meu despatx i es va produir un altre bombardeig. Tot l’institut es va convertir en un camp de carreres de gent cercant refugi per sobreviure. Aquell dia vaig comprendre que la principal víctima d’una guerra era la innocència.

Heu dialogat amb gent dels dos bàndols. Quins moments han estat més impactants?
—La meva primera trobada amb Salif Sadio, el cap militar del moviment. Havia sentit com era i relats de les seves accions armades contra l’exèrcit. M’esperava trobar un monstre i, com diu Oriana Fallaci, em vaig trobar un home amb tot el que hi ha d’humà. Un home que riu, parla, i té fred i calor.

I què us ha marcat dels combatents que heu conegut?
—Un dia un combatent em va explicar que era d’un poble del qual tothom havia marxat. Es van dispersar per culpa de la guerra. La seva família s’havia desplaçat i ell va voler marxar ben lluny. Volia arribar a Espanya. Quan ja era a Mauritània, un parent li va telefonar per dir-li que l’exèrcit havia matat el seu pare. Llavors va decidir fer mitja volta i tornar als boscos de Casamance per venjar-lo, i encara hi és. Hi ha molts motius personals en aquesta lluita. Ell em va ajudar a comprendre la complexitat d’aquest moviment.

Com va començar el vostre compromís personal amb el conflicte?
—Sóc casamancès. Durant més de trenta anys he estat professor i cap del Lycée Djignabo aquí, a Ziguinchor. He participat en la formació dels estudiants de Casamance. Des del 1982 fins ara, un bon nombre de combatents del MFDC han estat alumnes del Lycée. La seva vocació era estudiar per aconseguir una promoció social, no anar a la guerra. Per a mi aquest és un gran interrogant, una gran preocupació.

I com a historiador?
—Poder viure els fets directament és un privilegi per a un historiador. Jo intento treballar per la intel·ligibilitat del conflicte. Puc ajudar a oferir una visió des de dins, des de l’emoció també hi ha percepció.

El conflicte té l’origen en els temps colonials?
—Sí. Aquesta és, per a mi, una de les claus d’anàlisi. Els francesos van basar la colonització en l’agricultura. La Costa d’Ivori era el cafè i el cacau; Madagascar, l’arròs; el Txad, el cotó; el Senegal, el cacauet. El centre oest era la zona de conreu del cacauet, el ‘Senegal útil’, que es va desenvolupar amb bones infraestructures, comunicacions i serveis socials. L’extrem nord i Casamance van quedar marginats, empobrits.

S’explica que els francesos no ho van tenir fàcil per conquerir Casamance?
—Els francesos mai no van aconseguir la conquesta total de Casamance. Al nord, al Senegal, quan guanyaven un reialme i en sotmetien el rei, també sotmetien immediatament tota la població. Casamance té una altra estructura social. En comptes de grans unitats sociopolítiques, ens organitzem en ciutats, en pobles, com en els temps de la Grècia antiga. Al poble hi ha un consell i, a més, els clans familiars. És una organització horitzontal. Aquí no podien conquerir grans extensions de cop com al nord. Ho havien de fer poble per poble. La conquesta va ser imperfecta i la pacificació posterior va quedar inacabada. Després, l’administració vertical del colonialisme també va xocar amb la concepció del nostre poder horitzontal tradicional. La colonització francesa es va tolerar, més que acceptar.

Com han influït en la personalitat casamancesa, els veïns Gàmbia i Bissau?
—La Conferència de Berlín (1884-85) divideix el Senegal, que és francòfon, en dues parts, amb una Gàmbia anglòfona al mig. Casamance queda en una situació d’insularitat, entre una colònia anglòfona, Gàmbia, i una de lusòfona, Guinea Bissau. Les tres cultures ens influeixen, i això accentua la marginalització creada per la cultura del cacauet. És una altra clau de lectura per a comprendre la desafecció respecte del Senegal.

Bosc sagrat i arrossars, Oussuoye. (Fotografia de Xavier Montanyà)

Quins factors més cal tenir en compte per a entendre el conflicte?
—La gran sequera dels anys seixanta, setanta i vuitanta va enfonsar el cultiu i la riquesa del cacauet. La gent del centre oest es van quedar sense res i es van dispersar cap a Dakar i Casamance. També va ser el començament de la gran migració cap a Europa i cap a l’est africà. Els que van venir aquí es van transformar en petits comerciants. Va ser un xoc entre l’economia de subsistència que teníem aquí  i l’economia de mercat que ells van importar. Va guanyar, lògicament, la de mercat, que també era dominant a escala mundial.

Com s’organitzava l’economia de Casamance, tradicionalment?
—Aquí cultivem l’arròs per a alimentar-nos, no per a vendre. La nostra activitat dominant era l’intercanvi, el troc. Nosaltres creiem que som usufructuaris d’allò que ens ofereixen la terra, el bosc, el riu i el mar.

Quines conseqüències socials va tenir el xoc de la vinguda dels del nord i del comerç?
—Els forans, a poc a poc, van esdevenir els detentors de la riquesa, i el xoc es va notar en l’adquisició de terres i propietats, en la gestió política de la ciutat, etc. Van començar a sorgir petits problemes que van crear una vida social dividida entre locals i forans. Va néixer la percepció de la invasió, de la força. Això va marcar els anys seixanta i setanta. A més, l’any 64 es va aprovar la llei sobre ‘Le domaine national’, que havia de gestionar la terra. Aquí totes les terres eren propietat col·lectiva, però a partir d’aquesta llei hi va haver dos tipus de terres: les de l’estat i les de domini públic, que pertanyien a qui en treia rendiment. Això va ser una font important de problemes. Per exemple, la gent s’indignava i es revoltava quan l’estat donava terres als hotelers i a les societats estrangeres per a l’explotació turística, com les del Club Mediterranée de Cap Skirring.

La terra i la riquesa són el rerefons del conflicte, però quins van ser els factors detonants de la violència?
—El primer, el futbol. El malestar creixent per les injustícies comeses contra el nostre equip de futbol, el Casa Sports, que aquí té un simbolisme com el vostre Barça. Als setanta o vuitanta el Casa va fer una ascensió important, però aquesta pujada va ser frenada el 1980 per una desgraciada final de lliga a Dakar, que va ser manipulada pels àrbitres i va causar molts incidents greus i unes sancions molt dures, mai vistes. Per a la població era difícilment acceptable, era injust. El segon detonant clau va ser la vaga d’estudiants de 1982 a Ziguinchor. L’estat va respondre molt durament contra els nois i els seus familiars. El sentiment de maltractament es va estendre per tota la societat i per tota la regió. I poc després va néixer el moviment armat.

Que al principi comptava amb el suport de la població.
—Sí, hi havia suport, però cal fer una distinció. Hi havia gent interessada en la dinàmica reivindicativa-identitària que creia que no es podia continuar així, però a causa del caràcter clandestí del moviment no es va poder compartir multitudinàriament. Era cosa dels nuclis clandestins.

Es pot parlar ara de pau?
—No. De pau, no. De calma, sí. Una calma que encara no és tranquil·litzadora. Els combatents estan armats en els seus acantonaments i l’exèrcit conserva també les seves posicions. La reivindicació del moviment és política, i això no s’ha resolt encara amb els successius acords que hi ha hagut.

La calma, què ha suposat?
—Per les converses que he tingut amb uns i altres, crec que els dos bàndols tenen en compte la preocupació de la població que no vol continuar essent víctima del conflicte armat. Ara la societat civil hi està implicada. Els facilitadors de diàleg estem actius. Els dos bàndols han acceptat la gestió pacífica de la política del conflicte per la negociació.

Tot i la calma, passen coses. A final de maig sembla que hi va haver un mínim de set militars senegalesos morts en un enfrontament amb els guerrillers, aquí, prop de Ziguinchor.
—Els enfrontaments no poden faltar. És una situació de calma, no de pau. Fins i tot en les situacions de pau signades hi ha petits enfrontaments. Raó de més, ara i aquí. Cal pensar que els que són al bosc han de viure, no són animals, no poden morir de gana. S’ha organitzat una economia a partir de la nou d’anacard. Els combatents, en comptes de demanar a la població un esforç de guerra, es dediquen a l’explotació de l’anacard. Si la població ha sofert exaccions de l’exèrcit senegalès, estan obligats a col·laborar amb els rebels per motius de seguretat. I això de vegades crea friccions que no són importants. La tendència general és la calma.

Quina és la posició actual de l’estat senegalès?
—Encara no hi ha una solució avançada. Des de sempre, la posició ha estat que d’independència, res de res. No obstant això, el president Abdou Diouf (1981-2000) era favorable a fórmules que no fossin la secessió. Abdoulaye Wade (2000-2012) no es va comprometre gaire i va intentar trobar una solució per la via econòmica, va adoptar una lògica desenvolupista. Ara hi ha Macky Sall, que encara no ha mostrat les seves cartes. No ha dit què vol, però està disposat a negociar tot el que es posi damunt la taula. És per això que el moviment, majoritàriament, malgrat les escissions, està d’acord a negociar.

La lògica dels diners aplicada per Wade ha estat perjudicial per a la negociació?
—Ha estat un factor particularment nociu. Volia desmantellar el moviment a base de diners. A més, ha donat peu al naixement d’una mena d’esperit empresarial de la guerra. De la mateixa manera que hi ha emprenedors en la construcció, ara tenim emprenedors en la guerra. Ha aparegut gent per a captar diners. Des de la presidència fins al maquis, han emergit emprenedors pertot arreu. Això ha generat confusió i opacitat en la gestió. I, de retruc, ha comportat l’emergència d’una radicalitat en el si del moviment que crispa molt les posicions.

Els diners han potenciat empresaris i negocis de guerra. Hi ha perill de generar una economia criminal?
—És l’expressió exacta: economia criminal. Una economia que prospera en la inestabilitat. Als empresaris de la guerra no els interessa que arribi la pau. Encara més, ells hi han contribuït molt, a perllongar la gestió del conflicte, amb la seva lògica de degradació. Han frenat el treball dels facilitadors del diàleg i les iniciatives de sensibilització de la població i la societat civil sobre una sortida pacífica.

A què es dedica l’economia criminal?
—A moltes coses. El cultiu de cànnabis s’ha incrementat, igual que l’explotació del bosc per a vendre fusta i carbó. Hi ha tot d’activitats il·lícites que, malauradament, han desenvolupat i mantingut els combatents, la gent propera a ells i una part de la població empobrida per la guerra que ha hagut de recórrer a aquest tipus d’activitats.

Quines conseqüències han tingut per a la població aquests trenta-cinc anys de conflicte?
—Moltes. Per exemple, es va perdre la lliure circulació de persones i béns. Fa sis o set anys que la cosa està calmada, però abans hi havia atracaments a mà armada constants. Calia evitar els pitjors llocs en els pitjors moments, moltes terres es van deixar de conrear, el bosc s’ha explotat i degradat, van marxar els inversors i tots els petits negocis van quedar afectats. Moltes infrastructures socials de base com ara escoles o cases de salut es van abandonar, igual que molts pobles. La desescolarització dels joves va ser greu.

Pesca als manglars. (Fotografia de XAvier Montanyà)

Quines responsabilitats hi té l’exèrcit?
—L’exèrcit, per definició, tenia la missió de vetllar per la seguretat i la defensa de la població, però els mitjans emprats han ocasionat molts de danys col·laterals terribles. Hi havia detencions arbitràries, empresonaments, desapareguts… Et podien acusar de ser còmplice, et detenien, et portaven a la presó, i alguns desapareixien. Per sort, les organitzacions internacionals de drets humans s’hi van pronunciar molt. Ara tot s’ha calmat. No hi ha notícies d’aquests excessos.

I el moviment rebel?
—És el mateix. N’hi ha que han estat acusats d’anar contra el moviment, de treballar per l’estat com a delators o informadors, i això ha causat molta repressió interna. Hi ha hagut una deriva de la violència molt perjudicial per a l’estabilitat i tranquil·litat de la gent. Per exemple, ja hi ha hagut vuit-centes persones que han estat víctimes de mines.

Vós, com a facilitador del diàleg, esteu en contacte amb els combatents que encara són al bosc. Quin és avui l’esperit dels que encara són a la lluita armada?
—Estan a l’espera. Han acceptat de negociar i esperen fer-ho. Hi ha dos extrems, però. Per una banda el radical Salif Sadio, que accepta perquè ha obtingut la seguretat de l’estat d’unes negociacions que normalment estarien en marxa a Roma, sota l’empar de la Comunitat de Sant Egidi. Per una altra banda, la gent que no ha estat convidada a Roma. Sostenen que abans d’anar a negociar amb l’estat cal que el MFDC es retrobi per parlar.

Salif Sadio no hi està d’acord?
—No es vol retrobar amb ells perquè diu que són uns traïdors, que ell lluita per la independència i res més. Que anirà a Roma a lluitar per la independència. Diu que els altres han estat comprats per l’estat.

Han acceptat diners a canvi d’abandonar la lluita?
—Sí. Salif Sadio no es vol reunir amb ells.

Sou optimista pel que fa al futur?
—Jo sóc optimista. La gent desitja la pau. M’ho diuen pertot on vaig: reunions, congressos de pobles, iniciacions, jornades culturals, mesquites, esglésies… La població fa una pressió molt important.

La pau és a prop?
—El meu optimisme és mesurat. En la degradació també pot aparèixer un radicalisme per la represa de la lluita.

Podríem dir que, fins ara, en trenta-cinc anys de conflicte, ningú no ha guanyat?
—No hi ha ni vencedors ni vençuts. Ni l’exèrcit senegalès ha guanyat al MFDC ni el MFDC ha guanyat la independència. És la pau dels valents. Tothom és molt valent, sí, però ningú no ha guanyat.

El procés de les notícies voraginoses

Si esteu llegint això és que VilaWeb encara surt i els amos no són a la garjola. Millor. Però fa de mal dir, perquè podria passar demà mateix. Les últimes setmanes tot s’ha accelerat de tal manera que ja no en tenim prou de fer un parell de cops d’ulls als digitals, matí i vespre; ara estem enganxats a Twitter permanentment. Segons com vagi tot plegat, aquest podria ser el meu últim article en aquesta casa, i no m’agradaria acomiadar-me amb una banalitat. Vull estar a l’altura dels esdeveniments.

M’he passat l’estiu recopilant material (neologismes com els bol·lards dels trons, expressions que muden de sentit com el pas de puto d’adjectiu a adverbi: ‘M’ha puto encantat’, recuperacions emblemàtiques com equidistància…), i de fet venia molt content perquè per una vegada ens han fet cas: la pregunta del referèndum recull la formulació que els de l’ofici vam implorar llavors del fiasco del 9N: ‘Voleu que Catalunya sigui…’ (en aranès, ‘Voletz que Catalonha vengue…’), tractant l’interlocutor de ‘vós/vosaltres’ en comptes de l’espuri ‘vostè’. Ens en congratulem i ho agraïm a qui correspongui.

Això era la cara. De creu també n’hi ha, és clar. La setmana passada va saltar a la palestra el simpàtic càntic per encardar-se dels pobres benemèrits, ‘On estan les paperetes? / Les paperetes on estan?‘, i de seguida es va viralitzar (que encara no és verb reconegut però la Neolosfera ja el té recollit). Recordeu-me que al final de l’article us digui una cosa sobre això que us farà gràcia). Sentir ‘On estan les paperetes?’ i esmicolar-se’m el miocardi va ser tot u. El meu i el de bona llei de filòlegs. Servicials com som, de seguida ens vam escarrassar a trobar-hi alternatives. L’un va tirar per la via creativa: ‘On coi són les paperetes?’; l’altre, per la col·loquial: ‘Onte són les…?’; el de més enllà (concretament David Arnau @davidabadu), pel canvi radical de paradigma: ‘Si és evident que jo / no tinc la papereta, / la papereta…’, amb la música de ‘La patata’ de La Trinca. La cantant Txell Sota fins i tot ha enregistrat una versió guillerminomotesca de Quizás, quizás, quizás que comença dient ‘Sempre que tu em preguntes / on tinc la papereta…‘, que podria ser un dels hits de la temporada. Però resulta que la cantarella en qüestió prové d’un tema anomenat ‘Tírate de la moto‘, de la xaranga La Clave, que com que a casa seva els coneixen no s’hauria esbombat mai si no fos pel binomi infal·lible tele+futbol, amb la col·laboració de l”APM’. Pareu màquines, doncs, que no hi ha res a fer. Una hora de tele pot més que cent anys de normativa (cal dir, en honor a la veritat, que no tots els dialectes senten rebuig per l’ús d’estar en funcions de locatiu. Per exemple, la majoria de les parles valencianes).

Entre fredes i calentes, doncs, se m’acumulava el material, i a sobre Twitter i els digitals no paraven de vomitar notícies, i la gent de fer comentaris, i les ràdios i les teles de comentar els comentaris… Quin estrès! Tal com va piular un dels meus tuitaires de capçalera, @DrSirera (tradueixo), ‘una cosa que sabem els historiadors és que, un cop travessat el Rubicó, els fets agafen una velocitat i inèrcia irreversibles’. Deu ser per tot això que al final em va venir al cap el mot voràgine. La voràgine dels esdeveniments… Sí, se’n pot treure alguna cosa, sembla un bon punt de partida (o d’acabament) per a un text de comiat, ni que sigui forçós. Si hem de morir, morim amb elegància: un terme llatinitzant, culte, elegant… Doncs la partida se’m va acabar aviat. Perquè vet aquí que voràgine no figura al DIEC: n’hem de dir xuclador, remolí, fins i tot engolidor. Si no que… si no que, si voràgine no és mot català, què hi fa voraginós al DIEC? El substantiu no però l’adjectiu sí? Quin misteri. Em recorda aquell altre tan o més sorprenent de l’àmbit capil·lar: si canós i canut són normatius, com és que cana, en el sentit de cabell blanc, no? Ai, els misteris del DIEC… Com els trobaré a faltar, ara quan ens tanquin tots a la gàbia i ens tallin les comunicacions i la connexió…

[PD: La cosa que us havia de dir. Si viralitzar, que també consta entre les propostes del TERMCAT, acaba entrant al diccionari, tindrà l’honor de ser un verb format a partir d’un adjectiu inexistent. En efecte: viral tampoc és recollit al DIEC, perquè l’adjectiu correcte és víric.

Molt bon diumenge de referèndum.]

Brossa: acció poètica i acció política

L’escriptor Pere Gimferrer va descriure el poeta Joan Brossa com ‘un menestral il·lustrat que actua com un proletari rebel’. No sabem si aquesta definició va agradar a Brossa, però sí que sabem que ha marcat d’alguna manera els comissaris de l’exposició ‘Poesia Brossa’, que es podrà veure al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) del 21 de setembre d’enguany al 25 de febrer de l’any vinent. Una exposició de tesi, amb dos comissaris complementaris: la cap d’exposicions del museu, Teresa Grandas, i l’artista Pedro G. Romero. Tots dos s’han passat un grapat d’anys treballant amb el Fons Brossa, que la fundació que porta el seu nom va dipositar al Macba ara fa sis anys.

En aquest temps, al Fons Brossa, que conté 50.000 referències, s’hi han fet tasques de neteja, conservació, documentació, estudi i, en part, digitalització. Per al director del Macba, Ferran Barenblit, la inauguració de l’exposició és una fita per al museu. Són anys de feina amb la voluntat de ‘llegir’ aquest artista des del principi. Diu que l’exposició que es presenta és cent per cent Macba i que implica mostrar una manera de pensar i produir de Joan Brossa. Certament, contribuirà a difondre la figura de Joan Brossa i a internacionalitzar-la, alhora que farà dialogar la seva obra amb la d’artistes de diverses generacions.

La influència de Brossa en els artistes de la primera i la segona transicions
Vicenç Altaió, actual president de la Fundació Joan Brossa, diu que és una exposició oportuna des del punt de vista històric. Defineix Brossa amb aquestes paraules: ‘És l’artista poeta més radical de tota la segona meitat del segle XX a Catalunya, des de la Segona Guerra Mundial fins als inicis del segle XXI.’ Per Altaió, va ser el referent dels artistes de la primera transició, situats entre el franquisme tardà i la postmodernitat, cosa que amb aquesta exposició torna a ser visible i a marcar influència entre els artistes de la segona transició, l’actual.

Visca els Països Catalans!
El comissari Pedro G. Romero ha remarcat la impressionant actualitat de Brossa, gairebé d’una manera pornogràfica, ha dit. Un exemple: hi ha una obra que es diu Strip-tease català, que és la filmació d’un número de l’artista Christa Leem despullant-se. Per cada peça de roba que es treu li salta una carta, sempre la mateixa, l’as de bastos. En tombar-se per sortir de l’escenari, es veu que l’artista duu a l’esquena una carta de joc, bo i girada. Quan ja sembla que s’ha acabat l’acció, tot d’una surt Joan Brossa de darrere el teló de vellut vermell i crida: ‘Visca els Països Catalans!’

Un altre exemple: a la mateixa sala hi ha la projecció del moment en què Brossa surt a l’escenari del Price el 1970, enregistrat per Pere Portabella. Per sorpresa de molts, Brossa llegeix un poema molt curt que diu:

De cos de Mossos d’Esquadra
només n’hi ha autoritzada una secció
que es considera com a força d’ordre
públic i es limita constantment a prestar
servei a la Diputació provincial.

El comissari diu que és un poema pertorbador: la reivindicació d’una policia nacional catalana lliga molt amb els elogis que els Mossos han rebut recentment per l’actuació durant els atemptats de l’agost a Barcelona i Cambrils. Pedro G. Romero assegura que aquesta exposició sobre Brossa li ha permès de llegir l’actualitat  catalana, el moment present. Troba, doncs, que el poeta és molt vigent. I Altaió ho diu així: ‘És una exposició enormement poètica, la del poeta de combat en un moment de combat polític com el que vivim.’

Joan Brossa. ’18 de juliol’ (1970-1982
Col·lecció MACBA). © Fundació Joan Brossa. Fotografia: Martí Gasull

Poeta incòmode
També segons Gimferrer, Brossa és un poeta incòmode, que amb el temps esdevé un clàssic acceptat. I Tàpies considerava que Brossa posava en relleu les coses essencials. Però el fet és que una altra de les aportacions a destacar de l’exposició és que parteix d’una mirada que no és la de la  generació de brossians declarats, de Portabella a Perejaume. Aquesta exposició es mira Brossa des dels ulls d’una altra generació, que no distingeix entre la poesia visual i la poesia textual i que mira d’evitar que la imatge impedeixi l’obra escrita. Els poemes objecte o visuals i els poemes escrits són un tot i no hi ha la voluntat de distingir-los. Com diu Altaió: ‘Brossa és un poeta literari que utilitza un vocabulari visual. No fa diferència entre acció poètica i acció política.’

El 2019 s’escaurà el centenari del seu naixement i l’any vinent farà vint anys de la seva mort. Amb motiu d’aquestes efemèrides, es publicaran uns quants volums, uns de poesia inèdita fins ara i, sobretot, la poesia completa.

L’exposició ressegueix tota la seva trajectòria: el primer text que va publicar quan era milicià mobilitzat durant la guerra de 1936-1939, amb el títol Infiltració; la relació amb la generació del 27, el grup Dau al Set i el mestratge de Joan Miró. Alhora, superat Dau al Set, els seus poemes civils, que impliquen un tomb social que coincideix amb un tomb material. En aquesta època, als anys cinquanta, Brossa ja té una veu pròpia consolidada. En una segona sala descobrim els llibres Suites, que va fer entre el 1959 i el 1969 i que condensen tota la seva gramàtica textual i d’imatges. El treball de Brossa va ser extensíssim i ple de vasos comunicants.

Una tercera sala explora tres aspectes de la seva obra: el polític, l’econòmic i l’estètic. I les dues últimes fan dialogar l’obra de Brossa amb tres artistes internacionals: Nicanor Parra, Marcel Mariën i Ian Hamilton Finlay.

A més, l’exposició serà esquitxada d’accions poètiques que Brossa va imaginar i que, de sorpresa, s’anirà trobant el visitant. Això sí, només el divendres i el dissabte a la tarda i el diumenges al matí.

Una de les sales de l’exposició durant una performança. Al fons, Joan Brossa en el film del Price dels Poetes de Pere Portabella.

Catalunya: un ‘afer intern’ que cada dia és menys intern

‘Ja l’esperava, aquesta pregunta.’ A Brussel·les, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, murri i gat vell, va voler deixar clar que no improvisava. En una entrevista feta per a youtubers a Euronews, va trencar un tabú dient que si guanyés el sí en el referèndum d’independència de Catalunya del primer d’octubre les institucions europees ho respectarien. Després el seu servei de premsa ho va matisar molt, com era previsible i lògic, però el vel ja s’havia alçat i la convocatòria oficial del referèndum havia complert el propòsit. Sempre s’havia dit que quan el govern fes passos reals començarien a passar coses. Tal dit, tal fet.

La declaració de Juncker no anirà més enllà, si més no fins el primer d’octubre a la nit. Ningú no espera cap pronunciament en l’àmbit de la Comissió Europea, fortament condicionada per Espanya. Però entre els estats hi ha declaracions que deixen clar que allò que tradicionalment s’havia dit que era un ‘afer intern’ va deixant de ser-ho, i molt de pressa. Les protestes del parlament danès i escocès o les declaracions del govern hongarès en el sentit de respectar la decisió del poble de Catalunya són mostres que indiquen que el problema català ja no és tant un problema espanyol sinó que és, com més va més, un problema europeu. Fins i tot notables moderats, com ara Romano Prodi des d’Itàlia, demanen negociació i entesa entre Catalunya i Espanya contra la deriva autoritària de Madrid.

Fa mesos VilaWeb us va oferir un mapa dels estats més proclius a entendre la posició de Catalunya. Ara l’actualitzem amb les darreres dades, pel que fa a Europa.

Dinamarca i Suïssa
Sens dubte, fins ara els dos estats que han demostrat més compromís amb el procés català han estat Dinamarca i Suïssa. En tots dos països s’han aprovat mocions parlamentàries reclamant una eixida democràtica i pactada al procés d’independència de Catalunya. El govern suís fins i tot s’ha ofert a fer mitjancer entre els governs català i espanyol.

Arran del processament de Carme Forcadell, tant el parlament suís com el danès van manifestar preocupació per la situació. Els danesos han fet ara un pas més: han fet pública una carta duríssima contra el govern espanyol. La missiva ha estat enviada al congrés i al govern espanyols, al Parlament de Catalunya, a la Generalitat i al parlament i al govern de Dinamarca. La signen disset diputats de grups polítics diferents, inclòs el PP, que reclamen al president espanyol que tingui un ‘paper constructiu’ i que dialogui immediatament amb les autoritats catalanes. Els parlamentaris expressen una ‘profunda preocupació’ per la situació de Catalunya i adverteixen l’estat espanyol que les ‘accions repressives’ d’aquests últims dies i les ‘creixents amenaces’ als funcionaris, els diputats, els batlles, els mitjans de comunicació, les empreses i els ciutadans no resoldran el problema polític. Així mateix, diuen que se senten desconcertats i preocupats per ‘l’aparent falta d’habilitat política’ a l’hora d’abordar la qüestió catalana.

El bloc escandinau
Dinamarca forma part del bloc escandinau, un conjunt de països de forta tradició democràtica, on des de fa temps la independència de Catalunya forma part dels debats en medis polítics. D’ençà que han començat els judicis contra polítics catalans hi ha hagut mostres de solidaritat constants provinents de diputats suecs i finlandesos, a més de les mocions i la carta oberta al govern espanyol.

A Finlàndia es va crear un dels quatre grups de suport a Catalunya que ja hi ha oficialment en parlaments europeus i el conseller Romeva hi va ser rebut oficialment. L’obertura recent de la delegació de la Generalitat per als països escandinaus pot tenir-hi molta importància.

Els tres països bàltics
El segon parlament a organitzar un grup de suport a Catalunya va ser el d’Estònia, el més avançat dels tres països bàltics. Letònia, per una altra banda, va ser el primer estat europeu que va donar mostres de suport al procés català, amb declaracions del primer ministre i tot, que van originar un incident diplomàtic notable amb Espanya.

Les pressions diplomàtiques d’Espanya han acabat atenuant l’expressió pública de suport a Catalunya. Hi ha contribuït també el desplegament de militars espanyols en suport de les missions de l’OTAN a la zona. Sigui com sigui, els tres governs bàltics continuen essent una peça clau de l’estratègia d’internacionalització del procés. El govern lituà va arribar a incloure una pregunta en la seva enquesta regular d’opinió per a saber si els lituans donarien suport al reconeixement d’una Catalunya independent en cas que fes una declaració unilateral sense l’acord amb Espanya. El resultat va ser favorable al reconeixement.

Hongria
La sorpresa més recent de totes ha estat la declaració del portaveu del govern hongarès, Zoltán Kovács, que aquesta setmana ha anunciat en una conferència de premsa que Hongria respectaria la voluntat del poble de Catalunya en el referèndum d’independència del primer d’octubre. ‘És la voluntat de les persones, que importa: aquesta és la nostra posició’, va dir. I afegí encara: ‘Tots hem de respectar la voluntat de les persones. D’això se’n diu democràcia.’

Les illes Britàniques
Enmig de l’enorme problema del Brexit i amb molt males relacions amb Espanya –especialment el Regne Unit–, les illes Britàniques van excel·lint darrerament per l’augment del suport al procés català.

Al Regne Unit, la tasca política dels sobiranistes escocesos, gal·lesos i irlandesos ha estat la punta de llança del suport a Catalunya, però ja fa temps que alguns polítics dels grans partits britànics –conservadors, laboristes i demòcrata-liberals– s’han afegit a les mostres de preocupació per la situació del Principat o directament han donat suport a la independència. Abans de l’estiu, s’hi va formar un grup parlamentari de suport a Catalunya que la setmana passada va rebre Artur Mas perquè participés en un acte públic. Hi va ser present el ministre britànic per Escòcia, que va remarcar que un referèndum acordat era la millor via per a dilucidar el problema.

Dins el Regne Unit, aquesta setmana també el parlament d’Escòcia es va pronunciar contra la degradació de les llibertats civils per part de l’estat espanyol i va refermar el compromís d’Escòcia a ajudar a trobar una solució negociada a la independència de Catalunya.

Irlanda és un dels països on, per història i tradició, el procés d’independència de Catalunya és més ben rebut entre la classe política. Els grups sobiranistes, com ara el Sinn Féin, encapçalen les expressions de solidaritat amb Catalunya, que s’estenen a polítics de més partits.

Eslovènia
Un altre estat que durant aquests anys ha fet palès el suport a Catalunya ha estat Eslovènia. En part pel record del suport que Catalunya va donar al govern eslovè en el moment de la independència i en part perquè els eslovens han bastit un estat molt modern i avançat on el pes de les formes democràtiques és incomparable amb el dels altres estats de l’antiga Iugoslàvia.

Arran del processament de Carme Forcadell, hi ha hagut reaccions notables, en aquell país. La més significativa, la d’Ivo Vajgl, eurodiputat i ex-ministre d’Afers Estrangers eslovè. Vajgl va lamentar l’actuació de l’estat espanyol i l’instà a ‘jugar amb les regles universals i el llenguatge de la democràcia’. Fa poques setmanes, es va obrir també una delegació de la Generalitat a Zagreb, amb abast a tota l’àrea balcànica.

Bèlgica
El cas belga és molt especial, car el debat sobre la independència de Catalunya hi ha arribat fins i tot al govern, que ha discutit en una reunió si havia de donar suport a la independència, malgrat que es fes sense acord amb Espanya.

La gran força política del sobiranisme flamenc és la causa principal d’aquest suport explícit, perquè avui els independentistes flamencs són el principal partit de la coalició de govern belga. El parlament de Bèlgica és un dels que ja han rebut oficialment el govern català per escoltar de primera mà com serà el procés d’independència –els altres tres han estat els parlaments d’Irlanda, Suècia i Dinamarca. Ahir mateix els independentistes flamencs van expressar la solidaritat amb el govern de Catalunya, en un acte al qual va assistir el delegat de la Generalitat a Brussel·les, Amadeu Altafaj.

Portugal
Diputats socialistes i del Bloc d’Esquerres portuguès, tant al parlament nacional com a l’europeu, han aixecat la veu contra la degradació de les llibertats a Espanya i l’autoritarisme del PP. Dilluns el líder del Bloc d’Esquerres va publicar un article en què es demanava qui tenia por del referèndum a Catalunya i feia una crida a la solidaritat amb els polítics catalans.

Alemanya, Itàlia, Islàndia…
Sense arribar als nivells de suport d’alguns altres països, també en estats com ara Islàndia, Alemanya o Itàlia han aparegut mostres públiques de suport al procés català i de preocupació per la involució democràtica a Espanya. Això ha augmentat especialment arran de les actuacions repressives contra el Parlament de Catalunya i la campanya del referèndum.

En aquests estats, quan es va anunciar el processament de Carme Forcadell, s’hi van expressar polítics de grans partits, com el diputat socialdemòcrata alemany Bernhard von Grünberg. A Itàlia la protesta va partir del president de la comissió d’Afers Europeus del parlament, Paolo Trancredi. Aquest diputat centrista, membre del partit de Berlusconi, va avisar Espanya que processant Forcadell ‘no feia res més sinó empitjorar les coses’. Al seu costat, Giuseppe Civati, dirigent de la plataforma d’esquerres Possible i també diputat, va reclamar el dret dels catalans de votar el seu futur.

La darrera mostra de preocupació arribava ahir, quan Romano Prodi, ex-president de la Comissió Europea i ex-primer ministre italià, demanava ‘el retorn al diàleg’ a Catalunya i Espanya. En un manifest que signa amb més polítics italians –com ara Piero Fassino i Bobo Craxi–, Prodi expressa la seva ‘preocupació’ per la situació a Catalunya i avisa que ni forçar el reglament del parlament ni imposar mesures judicials i policíaques no són estratègies apropiades per a ‘resoldre una controvèrsia de naturalesa política’

Periodista enfront de registrador de la propietat

El conflicte actual entre Espanya i el Principat és el de sempre. Una nació ocupada que no es vol sotmetre. El context és molt diferent. A principi del segle XXI, la informació i els mitjans digitals són la tecnologia del poder. Internet i els mòbils. La rapidesa i la facilitat per accedir a les dades i la informació han canviat la manera com vivim i com fem política.

Em dedico a la gestió d’equips, persones i processos. Les competències personals, la manera de pensar i afrontar els reptes de cada persona ens fan adequats per a una o altra tasca. Quan veig el president de Catalunya, des de fa uns dies, no veig només un president, veig una persona que té una professió i una manera de pensar molt determinades. Unes qualitats que ens fan guanyadors. M’explico.

Quin tipus de lideratge té Espanya? Una persona que pensa en normes, lleis i límits. Una persona que ha estat entrenada per seguir un conveni. Un registrador de la propietat. Una professió relacionada amb l’acotació, la conservació i la descripció d’una realitat estàtica perquè perduri. És sobretot una persona que no entén que canviem les normes perquè són injustes. Pensa en la norma com a garantia i no com en quelcom que convé canviar quan la realitat canvia. I el que és pitjor, una persona que no se sent còmoda fent promeses que ja no pot complir.

I el Principat, quin tipus de lideratge té? Una persona que pensa en informació. En informació de proximitat, local. Que sap què sent i què volem saber. Sap què és important per a tots i cadascun de nosaltres. Que entén que es pot comunicar instantàniament amb els ciutadans per Twitter. Directament als nostres mòbils per a donar-nos adreces web del govern que el Tribunal Constitucional espanyol vol tancar. Un professional respectuós amb els que no pensen com ell i, sobretot, fidel al rigor i a la veritat com a bon periodista.

Així com el pas al costat d’Artur Mas posava en evidència que la proposta de referèndum era sistèmica i no personal, arribats a aquest punt i en ple conflicte polític i civil, hem de celebrar que el nostre líder sigui i pensi com un periodista. També hem de celebrar que el líder dels que ens volen mantenir sotmesos sigui i pensi com un registrador de la propietat. El periodista pot escriure el relat aquí i arreu, el registrador –sense norma– està perdut.

Qualsevol espectador imparcial i objectiu que observi equips, líders i processos sap qui guanyarà la partida. I a ningú li agrada perdre les apostes, especialment als grans jugadors mundials. O no fa hores que els Estats Units i Europa ja diuen que respectaran allò que nosaltres decidim?

Puigdemont, periodista, ja  ens ha fet lliures.

Les butlletes de votació del referèndum s’han d’imprimir a casa o seran nul·les?

En les convocatòries electorals habituals, els ciutadans reben a casa la targeta censal i propaganda dels partits amb les butlletes de votació i els sobres. En el cas del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre a Catalunya, el govern té la voluntat de fer arribar també la targeta censal i les butlletes a totes les persones que formen part del cens electoral. Davant de l’amenaça constant de l’estat espanyol contra l’enviament de la documentació –la persecució de les empreses públiques i privades de correu postal i els escorcolls d’impremtes–, s’ha creat una confusió sobre la necessitat d’imprimir les butlletes a casa per a poder votar.

La butlleta de votació es pot trobar fàcilment a la pàgina 30 del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, en el decret de convocatòria del referèndum. Quan la Guàrdia Civil va començar a assaltar impremtes a la recerca de butlletes impreses, molts ciutadans en van imprimir per anar a les concentracions de protesta que es feien i brandar-les. En aquest moment, va començar a córrer la brama que si l’estat espanyol aconseguia interceptar les butlletes oficials es podrien utilitzar butlletes impreses a casa. Pocs dies després, va circular per WhatsApp i les xarxes un missatge que deia que les butlletes impreses a casa serien declarades nul·les en l’escrutini de les urnes.

La resposta que ha rebut VilaWeb de fonts oficials de la Generalitat és que hi haurà butlletes als col·legis per a poder votar. Amb tot, si en algun moment no és possible que hi hagi butlletes a tots els col·legis, el mateix govern donarà instruccions sobre la possibilitat d’utilitzar butlletes impreses a casa. Però fins que no hi hagi una indicació en sentit contrari, les butlletes que s’utilitzaran seran les que haurà imprès la Generalitat, i es podran agafar i omplir als punts de votació del referèndum de l’1 d’octubre.

Llum i dolor: Montserrat Roig i els testimonis dels camps nazis quaranta anys després

‘En Jacint Carrió va veure, entre els números dels morts, el del seu amic Toran.’ Quaranta anys després que aquest testimoni fos recollit per Montserrat Roig i publicat per primera vegada, la neboda del difunt, la historiadora manresana Rosa Toran, ha encapçalat la reedició d‘Els catalans als camps nazis (Edicions 62). L’obra ja va constituir ‘una especificitat molt notable’ quan va veure la llum el 1977 –primer, només a les edicions catalanes de París i, finalment, a Catalunya–. Cinquanta testimonis de persones deportades als camps de concentració nazis representen un treball periodístic únic i, alhora, esdevenen una font historiogràfica de primer ordre.

Portada del llibre de Montserrat Roig, reeditat per Edicions 62

La nova edició de l’obra –com les altres de Roig, ‘significativament’ escrita en català– reprodueix de manera íntegra el text original afegint-hi només algunes rectificacions sobre les dades facilitades pels familiars. La principal novetat és una detallada introducció, a càrrec de Rosa Toran, que situa el context de l’obra i reconstrueix els quatre anys de feina intensíssima de Montserrat Roig, des de l’encàrrec de Josep Benet fins a la publicació del llibre. Un període de la vida de Roig, entre el 1973 i el 1974, en què l’escriptora i periodista ‘va passar de ser una desconeixedora del tema a tenir-lo present per sempre més’, que Toran detalla gràcies als materials de què disposa l’Amical de Mauthausen, a la premsa i en documents de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Explica, per exemple, quin qüestionari emprava Roig en les seves converses amb els testimonis. Per què vau anar a parar a Mauthausen? Quin va ser, en general, el comportament dels catalans a Mauthausen? Podríeu parlar del Reineger Kommando? Podríeu descriure un dia qualsevol al camp? Són només algunes de les preguntes que els ex-deportats van respondre.

Ara la portada és llisa, blanca. Una puresa només violentada per una filferrada, com la que separava els deportats als camps de la llibertat i com la que va dur tantes persones a una mort per electrocució –o, més ben dit, per desesperació–. Els nous lectors ni tan sols hi pararan esment. Els qui coneguin l’obra potser trobaran a faltar una fotografia. Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella en fila índia, retratats per Pilar Aymerich el 1972. A l’interior l’hi trobaran, juntament amb la resta d’imatges que certifiquen el relat de l’horror dels camps. Com recorda Toran, a Montserrat Roig li van arribar els negatius que havia guardat Francesc Boix de part d’un ex-deportat íntim amic del fotògraf, Joaquín López Raimundo. Quan Aymerich els va positivar es van adonar que els havia caigut a les mans ‘la clau per testimoniar de manera fefaent i donar veracitat a tota la narració’, explica Toran. A més de la immortalització de l’alliberament dels camps a càrrec de Boix, entre les imatges hi havia centenars de fotografies preses pels mateixos SS.

Els trens de la mort: transport des de França cap a un camp d’extermini.

Un encàrrec de categoria internacional
L’escriptor i brigadista internacional deportat a Mauthausen Artur London va dir que Els catalans als camps nazis no era una visió freda i seca, sinó plena de sentiments humans. En la mateixa línia,  Toran explica que Roig va optar pel que era més difícil i va saber conjuminar perfectament la tensió entre el rigor periodístic i històric i una posició política clara i compromesa.

L’encàrrec de Josep Benet no era poca cosa, volia una obra de categoria internacional. Ara bé, segons la idea inicial, havia d’estar enllestit en tres mesos a partir d’unes quantes entrevistes a testimonis. A mesura, però, que Roig anava estirant els fils de cada història, la trama es complicava i trobava més persones disposades a explicar la seva experiència. Segons que explica Toran, era una oportunitat única perquè molts supervivents parlessin per primera vegada de les seves vivències, sobretot els que havien retornat a l’Espanya franquista.

En el text final hi conviuen dues dimensions, una d’explícita i una altra que fa de context omnipresent: els testimonis personals, fins i tot íntims o anecdòtics, i la Història –en majúscules–. ‘Molt sovint li parlaven de records, sempre mediatitzats per les circumstàncies posteriors, per la posició ideològica i política. Ella va optar per respectar-ho al màxim i transcriure, no ho va reelaborar’, explica l’autora de la nova introducció. I afegeix: ‘són els testimonis els que aporten versions, de vegades contradictòries entre elles’. Alhora, però, els testimonis no hi figuren en l’ordre de les converses que va tenir Montserrat Roig, sinó en ordre cronològic, amb la clara voluntat de resseguir, per mitjà dels relats individuals de l’horror dels deportats republicans, la història d’Europa des del 1936 fins a l’alliberament dels camps.

Segons Toran, Els catalans als camps nazis va fer dues aportacions clau. En primer lloc, va donar a conèixer que els catalans que havien estat deportats no ho havien estat per atzar, sinó perquè compartien un passat de lluita antifeixista. En segon lloc, ‘incorpora la història del nostre país en un context més ampli europeu’, com una part més de les confrontacions a Europa a gran escala entre feixisme i antifeixisme’.

Llum i dolor
‘«El dia que ens van aplegar per deportar-nos érem tantes dones que vaig pensar que potser hi hauria alguna companya de la meva terra. I vaig posar-me a cantar l’himne de l’exèrcit regular.» I mentre la Neus Català encetava les paraules: ‘Un dia tràgic la gent més innoble / d’aquesta terra desfeia la pau. / Els vils feixistes dreçats contra el poble / volien fer-lo sempre un esclau’, cercava amb els ulls alguna dona que entengués la cançó. Una cançó que venia a dir, en aquell marc, el mateix que ‘La marsellesa’ i ‘La internacional’, però en la llengua del seu poble. No va trobar ningú i marxà cap a Ravensbrück.’

Neus Català, deportada al camp de Ravensbrück, després de l’alliberament.

Aquell dia els ulls de Neus Català no van trobar cap mirada amiga. Anys més tard, però, va poder conèixer històries com la seva gràcies a la tasca de Montserrat Roig, que, diu Toran, ‘aportà llum, malgrat que signifiqués començar una etapa de patiment i dolor’. L’any 1973 faltaven encara dos anys per la mort del dictador i molts supervivents es negaven a deixar res per escrit. Encara estaven atemorits.

Roig era una entrevistadora experta, durant la seva intensa carrera va poder interrogar els principals personatges de la vida política i cultural catalana. Ara bé, aquestes no eren unes entrevistes qualsevol. ‘Va haver de tenir molta sensibilitat i cura per seure amb persones a les quals havia de respectar el silenci i el dolor’, diu Toran. I el dolor, talment com una malaltia contagiosa, com més anava més la vinculava als qui seien al seu davant per lliurar-li els seus records. ‘Són gent estranya, que els ha quedat fixada tota aquella època i jo, a mesura que hi treballo, em deprimeixo cada vegada més’, va reconèixer Roig en una carta a Josep Maria Benet i Jornet l’any 1973, quan treballava com a lectora de català i castellà a la Universitat de Bristol, al Regne Unit.

Si Els catalans als camps nazis va esdevenir un element de memòria col·lectiva per a tot el país, també va ser una eina molt útil per als protagonismes, les víctimes: ‘Va donar identitat als deportats’. Va descobrir als catalans que els qui havien patit la cara més fosca del feixisme europeu no havien estat només els jueus, sinó també gent que els era propera, veïns, amics i coneguts. A més, gràcies a la tasca ingent de documentalista de Roig, recollida a l’annex de l’obra, molts familiars van assabentar-se que el pare o l’àvia havien mort en un camp.

Amat-Piniella i Roig: dues generacions cara a cara
‘El cas d’Amat Piniella és excepcional’. Entre la cinquantena de testimonis que omplen les pàgines d’Els catalans als camps nazis, el de l’escriptor manresà és un dels més especials. Mentre que bona part dels deportats que van a parar als camps eren membres de la classe treballadora i havien tingut un accés molt limitat a l’educació, Joaquim Amat-Piniella era un novel·lista, un il·lustrat amb capacitat d’elaborar un discurs sobre les desventures –fins i tot les més ridícules– que havia viscut a Mauthausen.

Montserrat Roig no ho va passar per alt: ‘En Joaquim Amat-Piniella i en Josep Arnal entraren a treballar a l’Effektenkammer, el Kommando que feia de magatzem de la roba civil. L’Amat-Piniella, en entrar a Mauthausen, fou enviat a la pedrera, però heus ací que se salvà, juntament amb el seu amic Arnal, gràcies a la pornografia’. Això contrasta amb el cas de Jorge Semprún, el testimoni del qual finalment no consta a l’obra perquè Roig el va considerar decebedor.

Camp de Ravensbrück: el ‘passadís dels afusellats’

Amat-Piniella va esdevenir, per a Roig, molt més que una font. Van connectar i van establir un autèntic diàleg cultural i polític entre dues generacions. La correspondència entre ambdós és la prova d’aquesta confrontació entre dos moments històrics diferents que, en canvi, ‘tenen en comú la lluita’. Ell, contra el franquisme en guerra i contra el nazisme; ella, contra el franquisme establert. Toran explica que Amat-Piniella era un home pessimista, obsessionat amb els errors ‘que els havien portat a la desfeta total’ i amb la lluita perquè les noves generacions no ensopeguessin amb la mateixa pedra. Roig li rebatia aquest pessimisme: ‘Vosaltres vau fer moltes coses de les quals podem aprendre’. Però la seva expulsió de Manresa per part dels falangistes o les dificultats que havia tingut per a publicar K. L. Reich van ser exemples del segon càstig d’Amat-Piniella en tornar dels camps nazis, la dictadura, que en va reforçar l’abatiment.

Una treballadora incansable
‘Urbanita filla de la cultura pop al capdavall, havia construït des dels inicis el personatge públic i va fer d’ella mateixa una estrella’. Així la descrivia Mercè Ibarz en un article a VilaWeb. Ara bé, no s’oblidava d’un altre aspecte definitori del caràcter de Roig: era ‘molt i molt treballadora, una novel·lista i periodista que va pencar molt’. Toran posa el focus sobre un fet que ho il·lustra perfectament. Va treballar fins pocs dies abans de la seva mort, amb només quaranta-cinc anys, el 10 de novembre del 1991.

‘Ara potser se li diria hiperactiva, però no ho era’, reconeix Toran. Segons que explica, Roig no deixava passar ni una oportunitat d’entrevistar, opinar o reflexionar sobre les qüestions que marcaven el seu moment històric. Vivia intensament. De Bristol a Glasgow, passant per Arizona, París o Leningrad. I va ser tan intensa la petjada que els testimonis dels deportats van deixar en Montserrat Roig que la seva relació no va acabar-se amb la publicació d’Els catalans als camps nazis. Havien estat més que fonts i va romandre unida per una profunda amistat a aquells qui ‘s’havien associat en condicions molt difícils i en clandestinitat per mantenir la dignitat del col·lectiu i defensar els seus drets’. Sobretot al voltant de l’Amical de Mauthausen i altres camps, per a quals Roig va ser ‘una punta de llança brutal’, segons que diu Toran.

Les perles: La curiosa comparació entre polítics i actors de Hollywood que ha obert el debat a Twitter i els manifestants canten ‘L’estaca’ davant d’una patrulla de la Guàrdia Civil a Terrassa

Les perles d’avui

La curiosa comparació entre polítics i actors de Hollywood que ha obert el debat a Twitter. No és el primer cop que algú considera que el procés, a hores d’ara, ja ha pres dimensions cinematogràfiques. Aquest cop, però, les xarxes han anat més enllà. L’usuari @Kuestmaster ha fet una selecció d’actors que podrien encarnar les principals figures, catalanes i espanyoles, que estan jugant un paper important en el procés d’independència de Catalunya. Evidentment, d’altres usuaris no s’han estat de respondre-li amb les seves pròpies propostes per a nous personatges. Vegeu ací aquest peculiar càsting, que no ha estat exempt de polèmica.

Tom Cruise és Carles Puigdemont. L'heroi. El que ha de guiar els bons a la llibertat. pic.twitter.com/EHeOOa7maM

— Kuest (@Kuestmaster) September 19, 2017

Els manifestants canten ‘L’estaca’ davant d’una patrulla de la Guàrdia Civil a la seu d’Unipost a Terrassa.  Els manifestants han cridat independència, o bé eslògans com ara ‘on són les paperetes’. També exhibien cartells amb la paraula ‘democràcia’, a favor del sí al referèndum de l’1 d’octubre, estelades i pancartes d’Òmnium. Així mateix, cantaven cançons com ‘L’estaca’ de Lluís Llach. Ho podeu veure ací i llegir ací.

Durant el matí, els manifestants han omplert els vehicles de la Guàrdia Civil de clavells.

El discurs final dels representants dels partits i entitats sobiranistes ha agraït el suport dels manifestants.

I, finalment, s’han cantat ‘Els Segadors’.


Les notícies del dia

El parlament balear condemna l’estat d’excepció encobert a Catalunya. El Parlament de les Illes Balears ha aprovat una proposició no de llei que, entre altres qüestions, expressa el seu rebuig a la persecució de la llibertat d’expressió, la llibertat d’informació i el dret de reunió pacífica a Catalunya per part de l’estat espanyol. Per això insta el govern espanyol a deixar d’instrumentalitzar la fiscalia per afrontar conflictes de naturalesa política. La proposició s’ha pogut aprovar gràcies a l’abstenció del PSIB. Ho podeu veure ací.

El Suprem admet el recurs del govern contra la intervenció dels comptes de la Generalitat. El vice-president del govern, Oriol Junqueras, ha anunciat que el Tribunal Suprem havia admès a tràmit el recurs contra l’acord del consell de ministres espanyol per a la intervenció econòmica de la Generalitat. D’aquesta manera, la intervenció queda suspesa cautelarment, segons que assegura Junqueras, tot i que el Suprem ho nega. ‘Per moltes provocacions i traves que ens vagin posant no alteraran la serenitat de les nostres respostes’, ha dit el vice-president. I ha reblat: ‘què tenen a veure una factura d’un Paracetamol i un referèndum?’. Ho podeu veure ací.

Pérez Royo alerta que el govern espanyol vol suspendre de manera encoberta l’autonomia de Catalunya. El catedràtic de dret internacional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo alerta que durant aquests últims dies el govern espanyol ha fabricat un buit jurídic ‘per fer el que li doni la gana’ a Catalunya i per a suspendre’n l’autonomia ‘de facto’ sense haver de passar pel control del senat, que implicaria l’activació de l’article 155 de la constitució. Ho ha exposat en aquest article publicat avui a ElDiario.es, en què qualifica de ‘monstruositat jurídica’ el mecanisme pel qual el govern de Rajoy s’ha disposat a agafar el control dels comptes de la Generalitat. Ho podeu veure ací.

El batlle de Moià ordena a la policia local de restituir els cartells sobre l’1-O retirats. El batlle de Moià, Dionís Guiteras, ha ordenat a la policia local que restituís de manera immediata els cartells sobre l’1-O que havia retirat durant els darrers dies. També ha enviat una carta al fiscal en cap de Barcelona per a recordar-li que la policia local havia de servir la ciutadania i no pas la fiscalia espanyola. Ho podeu veure ací.

Un diputat quebequès demana que es denunciï a l’ONU el ‘règim del terror’ del govern espanyol. Un diputat del Bloc Quebequès, Xavier Barsalou–Duval, ha preguntat al president del Canadà sobre la situació política de Catalunya. Després d’explicar que el poble català ha decidit d’exercir el dret d’autodeterminació, denuncia les ‘repressions exercides per Madrid enfront dels principis democràtics i fonamentals’. També recorda les amenaces als mitjans de comunicació i als més de 700 batlles. Per tot plegat, es pregunta: ‘On anirà a parar això? Veurem les butlletes de votació a la boca del canó?’. Finalment, diu que el primer ministre s’adreçarà a l’ONU i li pregunta si pensa a denunciar el ‘règim del terror’ del govern espanyol. I sentencia: ‘Això és el mínim que podem esperar d’algú que es consideri demòcrata’. Ho podeu veure ací.

Diputats flamencs denuncien la repressió de l’estat espanyol i donen suport a l’1-O. La secció internacional del partit Nieuw-Vlaamse Alliantie (N-VA) ha celebrat avui una conferència sobre el referèndum de l’1-O que ha comptat amb diversos diputats flamencs i el representant permanent del govern davant la UE, Amadeu Altafaj. Durant l’acte, el diputat al Parlament Federal belga Peter Luykx i els seus homòlegs al parlament flamenc Karl Vanlouwe i Jan Van Esbroeck han mostrat el seu suport a la consulta i han comunicat que l’N-VA Internacional enviarà una delegació oficial de diputats i eurodiputats a Barcelona com ‘observadors internacionals’ de la votació. Prop d’un centenar de persones han assistit a la xerrada que ha organitzat el partit per escoltar l’exposició d’Altafaj, que ha explicat durant la seva intervenció ‘per què el vot és democràticament legítim’. Ho podeu veure ací.

Un diputat del PP pretén prohibir un concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’. Per celebrar el Dia Europeu de les Llengües hi ha programats, a Torrevella (Baix Segura), un seguit d’actes culturals, el proper 26 de setembre, dimarts: lectura de poemes, taller de llengua de signes, havaneres, actuacions de Carraixet i de Pep Gimeno, Botifarra… Ho organitza la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat valenciana i hi col·laboren l’Ajuntament de Torrevella, la Universitat d’Alacant i el Consell d’Europa. Tot tan normal que avui no n’estaríem parlant si no fos per la propaganda extra que ha ofert a l’esdeveniment l’estirabot d’un càrrec del PP. Ho podeu veure ací.

Les recomanacions d’avui

Avui us recomanem l’entrevista de Josep Rexach al líder del PDECat a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias. ‘Què m’hauria passat si Rajoy no em tingués afecte? Se’m posa la pell de gallina’, diu Trias.

Us recomanem l’anàlisi sobre els canvis de discurs dels partits espanyols sobre les possibilitats d’aplicar l’article 155 de la constitució espanyola. Es titula ‘El 155, el fantasma recurrent‘.

Podeu llegir el Mail Obert d’Anna Zaera,que duu per títol ‘L’hora de ser majors d’edat’, i el Mail Obert de Martí Estruch, que es titula ‘Les tres batalles del conflicte catalano-espanyol’.

També podeu llegir ‘El referèndum posa tothom davant el mirall’, l’Opinió Contundent de Joan Ramón Resina. ‘Des del moment que l’Ara va considerar necessari explicar-se als lectors, ja sabia l’efecte que causaria la seva argumentació política’, hi diu.

Finalment, també us recomanem ‘Les tres consignes de Lluís Llach per als dies que manquen abans del referèndum‘, de Pere Cardús.

La curiosa comparació entre polítics i actors de Hollywood que ha obert el debat a Twitter

No és el primer cop que algú considera que el procés, a hores d’ara, ja ha pres dimensions cinematogràfiques. Aquest cop, però, les xarxes han anat més enllà. L’usuari @Kuestmaster ha fet una selecció d’actors que podrien encarnar les principals figures, catalanes i espanyoles, que estan jugant un paper important en el procés d’independència de Catalunya. Evidentment, d’altres usuaris no s’han estat de respondre-li amb les seves pròpies propostes per a nous personatges. Vegeu aquí aquest peculiar càsting, que no ha estat exempt de polèmica.

Tom Cruise és Carles Puigdemont. L'heroi. El que ha de guiar els bons a la llibertat. pic.twitter.com/EHeOOa7maM

— Kuest (@Kuestmaster) September 19, 2017

 

L’acompanyaran Jodie Foster com a Carme Forcadell i Russell Crowe com Oriol Junqueras. pic.twitter.com/Vs7UhJe8fo

— Kuest (@Kuestmaster) 19 de setembre de 2017

 

També hi serà Jason Statham com a Raül Romeva, s’encarregarà de les escenes d’acció pic.twitter.com/LnAaC8O2Qw

— Kuest (@Kuestmaster) 19 de setembre de 2017

Tindràn un paper secundari però important Danny de Vito com a Jordi Pujol i Josh Brolin com a Artur Mas. Els pares del processisme. pic.twitter.com/ScUAOlqIRY

— Kuest (@Kuestmaster) 19 de setembre de 2017

Els outsiders del Team Procés. John Travolta com a David Fernàndez i Evangeline Lilly com a Anna Gabriel. pic.twitter.com/cfBRHnOpwm

— Kuest (@Kuestmaster) 19 de setembre de 2017

Amb la inestimable col·laboració de Christopher Walken com a Eulàlia Reguant. pic.twitter.com/XZfVLK02tU

— Kuest (@Kuestmaster) 19 de setembre de 2017

I ara els equidistants, no se sabrà mai si et pots fiar d’ells. Lena Dunham com Ada Colau i Shia Labeouf com a Pablo Iglesias. pic.twitter.com/rSREqOHBcy

— Kuest (@Kuestmaster) 19 de setembre de 2017

Tots ells s’enfrontaran a l’imperi de la llei. Capitanejats per Mel Gibson com Mariano Rajoy i Kathy Bates com Soraya Saéz de Santamaria. pic.twitter.com/MHqyUaaoVo

— Kuest (@Kuestmaster) 19 de setembre de 2017

Els ajudaran Rowan Atkinson com a Zapatero i Kevin Spacey com Miquel Iceta. pic.twitter.com/rw8D4yzmhA

— Kuest (@Kuestmaster) 19 de setembre de 2017

Desde Catalunya comptaràn amb Vince Vaughn com a Garcia Albiol i Alicia Vikander com a Inés Arrimadas. pic.twitter.com/sBDr51nP7s

— Kuest (@Kuestmaster) 19 de setembre de 2017

Amb aparició estelar de George Clooney com el Major Trapero. pic.twitter.com/AY4m0tqRd5

— Kuest (@Kuestmaster) 19 de setembre de 2017

I tot narrat per l’incomparable Nicolas Cage com a @jordibaste. pic.twitter.com/7tvTzvY7gU

— Kuest (@Kuestmaster) 19 de setembre de 2017

Ara bé, aquesta iniciativa ja té precedents a les xarxes. Fa pocs dies, l’usuari @arnauarmengol va fer exactament el mateix exercici d’imaginació. En aquest cas, però, va decidir fer el càsting assignant actors i actrius catalanes als protagonistes del film, que va anomenar ‘Referèndum: la pel·lícula’.

Quan siguem independents, espero que aviat, es farà una pel·lícula del procés que es dirà “Referèndum: la pel·lícula”.

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

He jugat a ser director de càsting i he buscat als actors/actrius que podrien interpretar als actors polítics més rellevants.

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

Comencem:

Artur Mas / Ramon Madaula. pic.twitter.com/aUal3Ib18h

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@KRLS (Carles Puigdemont) / Alex Casanovas pic.twitter.com/X6ZbkL5tBb

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@ForcadellCarme (Carme Forcadell) / Cristina plazas pic.twitter.com/cApt7BjBsy

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@franceschoms (Francesc Homs) / Josep Minguell pic.twitter.com/dAAYgKje6e

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

Irene Rigau / Mercè Sampietro pic.twitter.com/qW87TO8chZ

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@joanaortega (Joana Ortega) / Mercè Arànega pic.twitter.com/uyNoCeAWgT

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@quimforn (Joaquim Forn) / Lluís Soler pic.twitter.com/foneN8lcFF

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@jorditurull (Jordi Turull) / Manel Barceló pic.twitter.com/cn7tLlhf7F

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@joseprull (Josep Rull) / @edu_fernanndez (Eduard Fernández) pic.twitter.com/N3XUBlFD20

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@txellborras (Meritxell Borràs) / @clara_segura (Clara Segura) pic.twitter.com/t8K0NKR73T

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@junqueras (Oriol Junqueras) / Pere Arquillué pic.twitter.com/JPFoekD4gU

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@raulromeva (Raül Romeva) / Eduard Farelo pic.twitter.com/XVWK4y6C1h

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@SantiVila (Santi Vila) / @Miquelfergarcia (Miquel Fernández) pic.twitter.com/0IrvKeZY3g

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@AnnaGaSabate (Anna Gabriel) / Laia Marull pic.twitter.com/52so0E5OZt

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

Anem amb l’oposició:@InesArrimadas (Inés Arrimadas) / Mar Ulldemolins pic.twitter.com/ZymSMyKVkU

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@miqueliceta (MIquel Iceta) / Jordi Sánchez pic.twitter.com/rViunQF13F

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@Albiol_XG (Xavier Garcia Albiol) / Abel Folk pic.twitter.com/iJVZp6Wywq

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@jcoscu (Joan Coscubiela) / @PabloDerqui (Pablo Derqui) pic.twitter.com/GiYNQO69m5

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

@LluisRabell (Lluís Rabell) / Pep Cruz pic.twitter.com/jZkksUVvCu

— AMGL (@arnauarmengol) 9 de setembre de 2017

Pàgines