Avui, 21 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Montserrat Comas: “La decisió del Suprem sobre Puigdemont no pot tapar que l’amnistia s’aplica a Catalunya”
• Kaja Kallas, l’estoniana que vol derrotar Putin i “la seva última guerra colonial”
• Catalunya augmenta la dependència de l’estat espanyol en l’àmbit energètic
• Els assassins desmotivats | Mail obert d’Andreu Barnils
• Luxe i misèria a l’Índia: el casament del segle al carrer del costat de les inundacions del monsó
• Els discjòqueis que fan xalar el públic amb cançons catalanes mítiques
• Una mirada al paisatge lingüístic que ens envolta | Opinió del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
• Llibre a llibre, fa tretze anys que Adrià Pujol Cruells ens retrata. Aquí ens explica com ho ha fet
• Ceràmica d’autor, al carrer Comtal
• Verolar i la verema que ve
• Fragment: ‘El príncep i el monjo’ d’Avraham ben Xemuel ha-Levi ibn Khasdai
• Closcadelletra (CDXXVIII): Com si fos un espill d’invisibles

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha proposat a Junts, ERC i la CUP que acordin un programa compartit en cas de repetició electoral a Catalunya.

En un comunicat, l’entitat creu que aquest acord seria “un revulsiu per recuperar la majoria electoral”. Suggereix que el pacte s’anomeni “Entesa per la República” i inclogui una campanya de mobilitzacions contra l’espoli fiscal, una iniciativa perquè el parlament dugui al congrés dels diputats la reclamació de “sobirania fiscal”, mesures legals per a garantir el futur de la llengua catalana, la creació d’un sistema judicial propi, la projecció internacional del moviment independentista i la “culminació de l’escalada de tensió i nou embat per fer efectiva la independència”.

Palma acollirà aquest diumenge la manifestació convocada per ‘Menys turisme, més vida’ contra la massificació turística, a la qual s’han adherit un total de 111 entitats entre les quals hi ha col·lectius ecologistes, veïnals, sindicals, educatius i culturals.

La manifestació, sota el lema ‘Canviem el rumb, posem límits al turisme’, començarà a les 19.00 hores al parc de Ses Estacions de Palma i recorrerà alguns dels carrers més cèntrics i “turistificats” de la ciutat –Avingudes, carrer Sant Miquel, plaça Major, carrer Colom, plaça de Cort, carrer Palau Reial, Conqueridor i plaça de la Reina– fins a finalitzar al Passeig del Born.

Les principals reivindicacions d’aquesta mobilització són l’accés a un habitatge digne, la fi de l’especulació immobiliària, la gentrificació i l’expulsió veïnal, la millora dels serveis públics, treballs decents i ben remunerats, la conservació i regeneració dels espais naturals, així com el respecte per la cultura i llengua pròpies.

Amb la mobilització d’aquest diumenge, ‘Menys turisme, més vida’ té la intenció de defensar la “necessitat d’establir límits al turisme” i “abandonar aquest monocultiu turístic”. “No es reclama una tipologia de turista”, segons la Plataforma, sinó la consecució d’un model econòmic “just, igualitari, que atengui l’actual crisi econòmica i social”.

La diada de Les Santes de Mataró s’ha tancat gairebé amb un ple de castells descarregats –només han caigut dos pilars–, dels quals cinc de gamma extra. A més, totes tres colles han fet la millor actuació de la temporada. Els Capgrossos han recuperat la torre de nou després de sis anys sense fer-la a casa i han completat l’actuació amb els bàsics de nou, el tres i el quatre. Per la seva banda, els Castellers de Vilafranca han signat un pòquer de gamma extra, amb la torre de nou, i el nou de vuit i el cinc de nou, dos castells que s’estrenen aquesta temporada. En la ronda de pilars han premut l’accelerador per coronar el pilar de vuit amb folre i manilles. La diada l’ha completada la tripleta màgica dels Minyons.

Els Capgrossos de Mataró han obert plaça a la seva diada amb el tres de nou amb folre. Després d’un intent desmuntat, els blaus han tornat a col·locar el peu i han aixecat un tres de postal abans de fer front al gran repte de la diada de Les Santes, la torre de nou, l’estrena de la gamma extra per als mataronins aquesta temporada.

També ha arrencat amb el tres de nou amb folre els Minyons de Terrassa que, com els Capgrossos, han hagut de desmuntar un primer peu. El castell dels de la camisa malva ha pujat lent, sobretot en la col·locació del pom de dalt per part de la canalla, que el folre i el tronc han defensat fins que l’han pogut descarregar.

Com és habitual, els verds han posat una marxa més ja de bon començament i han descarregat el nou de vuit amb una sola enxaneta, una construcció que s’estrena aquesta temporada i que han defensat a la perfecció. L’estructura no ha patit en cap moment i l’enxaneta s’ha passejat pels diferents poms amb extrema agilitat i velocitat.

Els moments de màxima emoció, han arribat en segona ronda. Els Capgrossos han tornat a descarregar a la plaça de Santa Anna la torre de nou amb folre i manilles, el castell de gamma extra de referència dels blaus. El castell ha pujat ràpidament, no sense patiment, i l’han defensat fins a l’últim instant fins a desfermar l’eufòria a la plaça.

La colla local no aconseguia descarregar la torre per Santes d’ençà del 2018 i enguany era la primera vegada que la portaven a plaça. En la descarregada, dits al cel en record de la castellera Roser Herreros, morta l’any passat, i celebració a ritme del “Bequetero”, l’himne de la festa major mataronina.

També han seguit el guió previst els Minyons de Terrassa, que han aconseguit descarregar el quatre de nou amb folre. Com en la formació del tres, el quatre ha pujat amb problemes. Tot i això, la colla l’ha pogut defensar fins a la descarregada.

Els Castellers de Vilafranca han tancat la segona ronda amb una altra estrena aquesta temporada. Ni més ni menys que un altre castell de gamma extra, el cinc de nou, que han descarregat amb solvència per al gaudi de les camises verdes aplegades a la capital del Maresme.

Amb la tranquil·litat de la feina feta, els Capgrossos han tancat la tercera ronda amb un quatre de nou amb folre que ha transmès a la plaça la confiança de la colla en l’actuació d’aquesta festa major. En la ronda de pilars, els blaus han plantat el pilar de set amb folre, que s’ha plegat després de l’aleta i només s’ha pogut carregar.

També la tercera ronda ha estat la més tranquil·la per als Minyons de Terrassa, que han completat la tripleta màgica amb el cinc de vuit, descarregat amb molta més fermesa i seguretat que els castells de nou de les primeres rondes. Els malva han tancat la diada amb el pilar de sis carregat.

I la cirereta a la diada ha quedat en mans dels Castellers de Vilafranca, que han completat el seu pòquer de gamma extra amb la torre de nou amb folre i manilles en tercera ronda i el pilar de vuit amb folre i manilles a la ronda de pilars, que ha portat la diada de Les Santes a una altra dimensió.

Un jove de vint anys prova d’assassinar Donald Trump i de moment no n’han trobat les motivacions polítiques. Gran decepció, doncs; i ara molta gent omple, aquests dies, la manca d’explicacions projectant-hi les inclinacions pròpies. Hi ha qui hi veu, sense dubtar, la mà dels demòcrates que volen matar Trump. Qui hi veu la mà dels republicans, per a guanyar vots amb el xou orquestrat per ell mateix. Però, si llegim les darrers peces de Fox News, New York Times i Washington Post, el retrat de l’intent d’assassinat, i de Thomas Crooks, és tot un altre. Es veu un jove gens inclinat pels demòcrates o pels republicans. Tot a l’inrevés.

Segons l’FBI, Crooks havia cercat, amb el mòbil, informació sobre Donald Trump, però també sobre Joseph Biden, sobre membres de la família reial britànica i sobre Merrick Garland (fiscal general nomenat per Obama). El jove havia cercat informació de mítings dels republicans? Sí, però també de la convenció demòcrata. Sa mare era demòcrata, però el pare i la germana són a la dreta dels Republicans, són llibertaris. S’havia registrat com a votant republicà i, alhora, havia fet donacions de 15 dòlars a Biden. Karl Schmae, un agent supervisor de l’FBI retirat, diu que el cas més comparable amb Crooks podria ser el de John Hinckley Jr, que va provar d’assassinar el president Ronald Reagan el 1981. “Abans d’aquell tiroteig defora un hotel a Washington, Hinckley havia perseguit el president Jimmy Carter. Els investigadors van concloure que volia disparar contra un president per impressionar una actriu.” Explica el Post. Tant li feia, el president que matés. A ell, li interessava l’actriu.

Quant a Crooks, no han trobat encara que hagués penjat ni escrit cap nota explicant-ne els motius polítics. Sí que havia cercat informació sobre un tiroteig anterior a Oxford High School. També sobre malalties mentals i depressions –els investigadors es demanen si no en sofria. Molt llest, tímid, callat i més aviat solitari, contava acudits sense gràcia, i quan es parlava de política a classe, ell preferia parlar de tecnologia. De malnom li deien, irònicament, ‘Muscles’ (músculs), de prim que era. Va fer servir un rifle semiautomàtic, tret de la dotzena d’armes de son pare. El dia que va disparar duia una samarreta de Demolition Ranch, un canal de Youtube d’amants de les armes força popular.

És a dir, jo no compro, personalment, les teories ‘conspiranoiques’ sobre l’atemptat. De moment em quedo amb aquest buit d’explicacions. Això sí, sense poder evitar que se m’escolin les inclinacions pròpies, la meva pròpia projecció: actua tot sol Crooks? I si tenia ajuda de països estrangers? L’aïllacionista mort per la globalització. L’Iran? Qui? Com tothom, no ho puc evitar, jo també projecto. No en tinc cap prova. Ni una. I vinga llegir experts. Però jo, a la meva. On s’és vist que els assassins de polítics actuïn sense motivacions polítiques? On vas a parar! El món té lògica, com tothom sap.

Oi?

Les Illes Balears són un territori multilingüe, d’acord amb les dades de diversos estudis. Fa ja poc més d’una dècada Caterina Canyelles va detectar cent seixanta llengües a l’arxipèlag. S’hi varen detectar llengües dels cinc continents que tradicionalment han estat poblats per diferents cultures (l’Antàrtida en queda exclosa, malgrat les estacions d’investigació que hi ha). La presència de moltes més llengües que no la catalana no és un fet nou ni exclusiu de les Illes Balears. A Catalunya també se n’han detectades més de tres-centes, gràcies al treball de Carme Junyent i el GELA. Malgrat que són més del doble que a les Illes, la diferència rau en la població a cada territori: mentre que a Catalunya hi ha al voltant de vuit milions d’habitants, a les Illes hi viuen poc més d’un milió dues-centes mil persones. En altres paraules, amb poc més d’una vuitena part de la població del Principat, a les Illes s’han catalogat la meitat de les llengües que consten a Catalunya. Això afecta no només les llengües familiars, sinó també les llengües en l’àmbit laboral, ja que les llengües oficials d’un territori no són les úniques en aquest àmbit, ni tampoc són sempre les que hi predominen. És freqüent sentir o llegir que una llengua parlada per la majoria de la població és sempre una llengua oficial. Tot i això, a la Unió Europea, aquest fet no sempre es compleix. Per exemple, tal com ens recorda Bartomeu Quetgles (2018, que ja citàrem anteriorment), el luxemburguès, parlat pel 53% de la població de Luxemburg, és oficial en aquest país però no ho és a la Unió Europea. En canvi, el gaèlic irlandès, parlat només pel 3 % de la població de la República d’Irlanda, és oficial tant a Irlanda com a la Unió Europea.

Les llengües que ens envolten es fan evidents més enllà dels treballs acadèmics i les enquestes, ja que són perceptibles visualment en textos públics, a les botigues, restaurants, rètols i altres tipus de text i conformen el que anomenam paisatge lingüístic. El concepte de paisatge lingüístic es va establir fa gairebé tres dècades (Landry & Bourhis, 1997) i ha estat fonamental per a l’anàlisi del panorama lingüístic d’una àrea determinada. Aquests investigadors ofereixen una base teòrica per a l’estudi dels paisatges lingüístics: examinen com les llengües es mostren en l’espai públic (cartells, anuncis, senyals, noms de lloc, grafits, taulers d’anuncis, plafons publicitaris i altres formes de comunicació escrita, incloent-hi el ciberespai) i analitzen les implicacions sociolingüístiques i polítiques d’aquestes representacions.

Els paisatges lingüístics poden ser utilitzats com a eines pedagògiques en l’ensenyament de llengües. Es pot investigar com la presència i la visibilitat de diferents llengües en l’espai públic poden ser integrades en la pràctica pedagògica per a l’ensenyament de llengües. Les estratègies d’aprenentatge varien des de la simple observació i anàlisi dels rètols i cartells en llocs públics fins a projectes participatius en què els estudiants desenvolupen els seus propis materials lingüístics per a l’espai públic. Els paisatges lingüístics són també un àmbit de relació multilingüe que ens permet determinar la vitalitat de les llengües en contacte, així com mesurar el valor simbòlic de cadascun dels idiomes que hi conviuen. Les llengües formen part de l’activitat social regulada i, per tant, responen a les normes d’ús (explícites o implícites) que regeixen les interaccions humanes.

Enguany hem implementat un projecte d’innovació docent que implicava tres assignatures i, per tant, tres grups d’alumnes de cursos diferents, del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat de les Illes Balears. Els alumnes han recorregut els barris i els carrers de Palma i han examinat, amb ull crític, com és el paisatge lingüístic que els envolta. Aquesta activitat era guiada: els alumnes havien de contestar a unes preguntes de tipus (socio)lingüístic d’un qüestionari preparat prèviament pels professors per dur a terme l’anàlisi. Concretament, les qüestions a les quals havien de donar resposta giraven entorn dels temes següents:

• Llengües representades en la retolació pública, tant en els rètols principals com en els rètols que sovint es troben a banda i banda del llindar del local.
• Representació d’aquestes llengües (per exemple, si n’hi ha dues o més, estan escrites amb el mateix color, segueixen algun ordre o tenen la mateixa mida de lletra, etc.).
• Llengües presents a les etiquetes dels productes.
• Qualitat lingüística, varietats i registres emprats en els rètols i l’etiquetatge.

Encara que el resultat de l’enquesta fos predictible, en sortiren observacions ben interessants. Era esperable, atesa la situació sociolingüística del català en un entorn com el de Palma, que la llengua catalana no fos sempre present als establiments, mentre que la castellana hi és pràcticament sempre. Al paisatge de Palma, a més, s’hi han detectat altres llengües, especialment en les zones més turístiques, com l’anglès, l’alemany, el danès o el francès.

Els rètols estan escrits en diverses llengües. En moltes d’ocasions s’ha trobat que el nom del local és en català, però només el nom, la qual cosa es vincula tant amb raons econòmiques (el Govern de les Illes Balears disposa des de fa dècades d’ajuts a qui vulgui posar el nom del local en català) com amb el concepte de l’autenticitat de què ja parlava Woolard el 2008 (la llengua local té valor en la mesura que permet identificar una comunitat concreta). Ara bé, sovint no es va més enllà del nom: en la immensa majoria de casos (i fins i tot en mercats freqüentats per residents, com el de Pere Garau) la resta del text el trobam en castellà. Per exemple, un suposat local es pot dir Can Toni i que la resta del cartell digui “comidas, aperitivos”. De vegades això es veu sobretot en els altres rètols que es troben a banda i banda del llindar. Aquesta mena de pràctiques lingüístiques denoten l’estat de minorització de la llengua catalana i en visualitzen una certa residualització.

Pel que fa al paisatge interior dels locals, la presència del català en els establiments que es visitaren ha estat minsa: la carta del menú i altres cartells són majoritàriament en castellà i sovint en altres llengües com l’anglès (sobretot) i l’alemany. Hi ha, certament, qualque excepció, com els rètols d’entrada i sortida, que poden ser en català, però són minoritaris. Això ja ho havia detectat anteriorment Antonio Bruyèl en el seu estudi sobre el paper de l’anglès en destinacions turístiques internacionals, com la badia de Palma i, concretament, les àrees de l’Arenal, Palmanova i Magaluf.

I què passa quan el català sí que és inclòs en els diferents rètols? Doncs en aquests casos sovint es recorre a usos dialectals, probablement en un intent de mostrar genuïnitat mallorquina (un cop més, apareix l’autenticitat de què parlàvem). El català sol ser present en productes locals (per exemple, la sobrassada, els cocarrois, l’ensaïmada, els rubiols, etc.), un dels quals, el pa amb oli, pot adoptar múltiples formes (pa amb oli, pan boli, pamboli). Cal dir que són pocs els locals que fan ús del català, i pocs que l’usen normativament.

Les diferències també afecten els tipus de locals: les grans superfícies contenen, de vegades, retolació en català, encara que això sovint depèn de la política lingüística de l’establiment. I de vegades usen un tipus, mida i color de lletra diferent segons la llengua (uns canvis de mides i colors que habitualment afavoreixen el castellà).

Pel que fa al paisatge lingüístic sonor (les llengües que sentim a l’espai públic) majoritàriament s’hi ha detectat la presència del castellà. Ara bé, al paisatge lingüístic sonor la vitalitat del català és superior a la presència d’aquesta llengua en el paisatge escrit. A més a més, la seva distribució és desigual si s’observen els barris de Palma. El català ha estat menys detectat en zones freqüentades pels turistes, però també ha estat detectat en locals en els quals la retolació és totalment (o majoritàriament) en castellà (i de vegades altres llengües). N’és un cas paradigmàtic el dels mercats: en alguns, la majoria de la clientela és resident i catalanoparlant, malgrat que l’etiquetatge de tots els productes sigui en castellà. De fet, una de les tasques que tenien els alumnes era intentar interactuar amb els treballadors dels locals i veure en quines llengües es produïen les interaccions: en la majoria d’ocasions (tret d’algun cas concret), el personal del local podia respondre en català a les interpel·lacions fetes en aquesta llengua.

S’observa, doncs, que els resultats apunten a una situació similar a la documentada per autors com Yaiza Pérez Alonso a València, és a dir, un panorama comercial molt castellanitzat, amb una presència significativa del castellà tant en la retolació i altres textos públics com en la llengua d’atenció al públic (el panorama lingüístic sonor). Igual que en el territori valencià, els alumnes a Palma han observat que l’ús del català oral supera àmpliament el del català escrit.

Per aquest motiu, els alumnes d’una de les assignatures han proposat de fer una petita campanya de normalització i oferir als mercats la retolació dels productes de carnisseria, peixateria, forn, pastisseria i fruiteria en català, una acció que, si bé pot semblar menor, pot contribuir a fer el català present en diversos espais simbòlics. De moment, la proposta ha tingut bona acollida i s’hi han adherit la major part d’establiments dels tres grans mercats principals de la ciutat (el mercat de Santa Catalina, el de l’Olivar i el de Pere Garau). A més, aquesta acció s’acompanyarà d’uns vídeos per a fer notar la importància d’utilitzar el català com a llengua anònima, no marcada (la llengua per defecte), per a qualsevol interacció en els establiments comercials de Palma.

L’experiència ha demostrat que analitzar el paisatge lingüístic d’un entorn com el de Palma permet que l’alumnat, que fins ara (tot i cursar el grau de Llengua i Literatura Catalanes) potser passava pels carrers de la ciutat sense pensar-hi gaire, hagi pres consciència de la diversitat lingüística present a la ciutat, de com es distribueix aquesta diversitat i de quines implicacions té aquesta distribució (unes implicacions que han pogut relacionar amb conceptes teòrics observats a classe), més enllà de si el rètol estava en català o no. Com ja apuntava Da Silva (2024), comprometre’s amb els paisatges lingüístics ha capacitat els estudiants per gestionar la diversitat lingüística, fomentar el diàleg intercultural crític i defensar pràctiques i polítiques lingüístiques més inclusives i justes.

La pràctica del paisatge lingüístic convida a fer una reflexió seriosa i profunda sobre com són les campanyes de promoció del català i sobre la importància de fer polítiques lingüístiques informades. Per exemple, potser qualsevol ajut econòmic hauria d’assegurar que la retolació inclou tots els rètols de l’establiment, no només el nom de l’establiment. De la mateixa manera, caldria que la societat pogués examinar i debatre també la coherència del paisatge lingüístic, més enllà del simple exercici acadèmic.

 

Lluís Barceló i Coblijn és col·laborador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i director del Laboratori d’Investigació en Complexitat i de Lingüística Experimental (LICLE).

Rosa Calafat és professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de les Balears.

Elga Cremades és subdirectora del LICLE i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de les Balears.

 

Referències:

• Da Silva, F. P. (2024). Learning from the streets: a state-of-the-art review about Linguistic Landscapes and Global Citizenship Education. Bellaterra Journal of Teaching & Learning Language & Literature, 17(1), e1294-e1294.
• Landry, R. Y., & Bourhis, R. (1997). Linguistic landscape and ethnolinguistic vitality: an empirical study. Journal of Language and Social Psychology, 16(1), 23-49.
• Woolard. K. (2008). Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp de l’antropologia lingüística. Revista de Llengua i Dret, 49, 179-199.

 

La jutgessa Montserrat Comas (Barcelona, 1953) té apresa al mil·límetre la llei d’amnistia, perquè sap que la pot haver d’aplicar. De fet, la secció desena de l’Audiència de Barcelona, que ella presideix, ja la va acordar en un cas que afectava dos manifestants acusats de desordres públics i atemptat contra l’autoritat durant les protestes contra la sentència del procés, i quatre agents dels Mossos d’Esquadra que els van detenir, acusats d’haver-los agredit violentament. Comas, jutgessa de prestigi, progressista i compromesa amb l’aplicació de la perspectiva de gènere en la judicatura, calcula molt bé cada paraula que diu en aquesta entrevista en què li demanem que valori si l’amnistia s’aplica correctament. Es desmarca clarament del criteri del Suprem d’excloure’n els dirigents del procés condemnats o perseguits per malversació, i demana que això no tapi el fet que a Catalunya es vagi aplicant a molta gent anònima.

—Jutges i fiscals sortint a manifestar-se contra l’amnistia quan la llei encara es tramitava. Què us va semblar?
—Es van veure aquelles fotografies d’alguns membres de la judicatura, no a Catalunya, però sí en algunes ciutats d’Espanya, amb toga i contra la proposició de llei. Èticament això em sembla incorrecte. Però tot i que la fotografia va impactar molt, va ser minoritària dins la judicatura. Es va expressar la veu no tant de jutges sinó d’associacions judicials contràries a la tramitació de la proposició de llei. L’única associació judicial que no ens vam pronunciar, tot esperant la tramitació i el debat parlamentari, vam ser Jutgesses i Jutges per la Democràcia. I molts jutges a Catalunya vam estar prudentment en silenci sabent que si s’aprovava la llei ens tocaria aplicar-la.

—És inquietant allò que transmetia la protesta: com confiar que els qui han d’aplicar l’amnistia, els jutges, ho acabaran fent?
—El ciutadà ha de tenir clar que a nosaltres, els jutges, una vegada una llei és aprovada pels parlaments i es publica en el butlletí oficial de l’estat, ens toca aplicar-la. Fins i tot en el cas que no s’hi estigui d’acord. Els jutges no tenim per què identificar-nos amb totes les lleis, però estem obligats a aplicar-les. Si un jutge en un cas concret ha d’aplicar una norma de la qual dubta que encaixi en la constitució, pot fer una qüestió d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional, que és qui té l’última paraula. I també pot fer la qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea abans de prendre una decisió. Si no tens dubtes, la norma l’apliques. I a Catalunya la llei d’amnistia s’aplica; els tribunals majoritàriament cridats a aplicar-la són a Catalunya, amb l’única excepció dels assumptes que són al Tribunal Suprem i a l’Audiència Nacional. 

—Dieu que “si no tens dubtes, la norma l’apliques”…
—Efectivament. 

—Però al Suprem no han tingut dubtes de no aplicar-la als dirigents de l’1-O per la presumpta malversació.
—La sala segona del Tribunal Suprem ha fet una interpretació que jo no comparteixo. Però no és l’únic òrgan a Espanya que s’ha pronunciat sobre la malversació: uns dies abans, la sala d’apel·lacions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en casos concrets, va emetre unes resolucions amb un criteri diferent. Tenen interpretacions diferents, i l’última paraula la tindrà el Tribunal Constitucional. 

—Us va sorprendre la manera com el Suprem va excloure la malversació de l’amnistia?
—No hi estic d’acord per les mateixes raons que ha dit la sala d’apel·lacions del TSJC, i que s’han dit també en el vot particular d’una magistrada de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem: el legislador té clar que volia en el redactat d’aplicar l’amnistia també a la malversació. En l’article primer de la llei hi inclou la malversació, sempre que no s’hagi fet per un benefici patrimonial. I clarifica, a més, que s’entendrà que no hi ha malversació amb finalitats de benefici patrimonial la destinació de fons públics per al finançament dels referèndums il·legals del 2014 i el 2017. Al Suprem entenen que sí, i això serà sotmès ara al recurs que presenten els afectats. 

—Us esperàveu aquest nivell de crispació, de jutges i fiscals sortint al carrer, que el mateix Consell General de Poder Judicial aprovés en fase de tramitació un informe contra la llei d’amnistia?
—La crispació social també ve perquè la meitat del món polític en l’àmbit espanyol s’hi oposa. No és una llei consensuada. Hi ha hagut unes altres lleis de concòrdia, en països, per exemple, de Sud-amèrica, on hi ha hagut unes tramitacions molt llargues, amb moltes etapes, per a poder arribar a consensos, i que han estat d’acceptació més pacífica per part de la societat. Aquí en el món polític hi ha hagut una autèntica divisió, i això ha fet que hi hagués una divisió social. Repeteixo que els que s’hi van manifestar en contra amb les togues van ser una minoria, i a Catalunya no va haver-hi cap manifestació en aquest sentit, cap concentració. 

—Al vostre tribunal ja us ha tocat d’aplicar l’amnistia en un cas. Com ho heu fet?
—Vam arribar a la conclusió que no afectava el principi d’igualtat de l’article 14 de la constitució, perquè el Tribunal Constitucional ja té dit que no tot tractament desigual en una llei és inconstitucional, sempre que estigui justificat i sigui proporcional a les finalitats que vols aconseguir. A Espanya va ser molt contestada des del sector judicial la llei contra la violència de gènere que ara està perfectament normalitzada. Però jo ho recordo molt, perquè era vocal del Consell del Poder Judicial en aquell moment, quan l’any 2005 es va aprovar. 

—Hi va haver moltes resistències a aplicar-la també?
—En la judicatura es van plantejar dotzenes de qüestions d’inconstitucionalitat. També és cert que va haver-hi dotzenes de resolucions que la van aplicar sense qüestionar-ne la inconstitucionalitat. Però sí que recordo que va haver-hi aquest debat sobre com es podia admetre un tractament de penes desigual en funció de si era un home o una dona. Segurament aquest debat va ser en un moment en què la perspectiva de gènere no es tenia tan clara com ara, i no es va fer prou la reflexió que després sí que va fer el Tribunal Constitucional. En les relacions de parella i d’ex-parella, quan hi ha relacions masclistes de poder i de dominació, és justificat que el legislador pugui optar per penes més greus si el fet el comet un home que no una dona. I anys més tard aquesta llei es veu com una bona llei que ha ajudat a afrontar –que no erradicar– una de les xacres socials més horribles que encara tenim. 

—I trobeu que està ben feta la llei d’amnistia?
—Tècnicament és una bona llei. El legislador ha tingut molta cura, precisament sabent que finalment s’hi pronunciaran el Tribunal Constitucional o el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

—Els jutges del Suprem arribaven a qüestionar obertament i amb duresa la tècnica legislativa d’aquells que van fer la llei. Això és normal?
—En les nostres resolucions es pot criticar que hi hagi un redactat que creï moltes interpretacions possibles i que afecti la seguretat jurídica. Sí que s’ha fet, això. En tot cas, el Tribunal Suprem fa aquesta apreciació, però jo no la comparteixo. Crec que la llei tècnicament és bona, tant per la forma del redactat com per les finalitats que pretén.

—Quan Llarena no aixeca les ordres de detenció a Puigdemont, Comín i Puig, vulnera la llei?
—L’aplicació al cas concret ara l’hem de fer cadascun dels tribunals. Hi ha procediments penals oberts i hem de ser cada jutjat competent en cada cas concret qui decideixi si els fets entren o no dins l’article primer. El Suprem n’exclou el delicte de la malversació, amb aquesta interpretació que han fet que ja he dit que no comparteixo, i no aixecar les mesures cautelars ni les ordres de detenció n’és la conseqüència. Si tu declares que un fet és amnistiable, has d’aixecar les mesures cautelars; si tens dubtes de constitucionalitat, suspens el procediment, havent aixecat les mesures, i te’n vas al Constitucional. Ara, si consideres que és un dels fets exclosos pel legislador, aquesta és la conseqüència que ha tingut. 

—A Puigdemont no tan sols no li aixequen l’ordre de detenció sinó que li poden imposar noves cautelars, com ara la presó provisional. On podria recórrer en aquest cas?
—Primer, davant el tribunal mateix que decideixi mesures cautelars més dures que la detenció mateixa, que es produirà si decideix de tornar a Catalunya amb les ordres de detenció vigents. I si la decisió no es modifica per un recurs d’apel·lació davant la sala segona del Tribunal Suprem, després disposa del recurs d’empara al TC. Per tant, tornem al mateix tribunal que finalment tindrà l’última paraula.

—Una situació de privació de llibertat ho hauria d’accelerar?
—Pot ser, aleshores, que acceleri el Tribunal Constitucional l’estudi de la decisió perquè té mecanismes per a poder prioritzar els assumptes. Totes les causes amb presoners tenen una prioritat, tal com fem a la jurisdicció ordinària.

—Una demanda de mesures cautelars al TC prèvia a la resolució de l’empara podria anar ràpid?
—El jutge instructor pot decidir de deixar-lo en llibertat amb mesures cautelars, entenent que, si ja ha tornat, no continuarà eludint l’acció de la justícia, o pot dir-li que, com que ha estat molts anys eludint l’acció de la justícia, en decreta la presó provisional. Davant aquesta decisió sempre hi ha la possibilitat d’un recurs davant la jurisdicció ordinària i després el recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional.

—Per més ràpid que pugui anar al Tribunal Constitucional, no seria immediata la decisió que prengués. 
—Jo no m’hi vull pronunciar perquè afecta la tramitació d’un tribunal com el Constitucional, que té la potestat de veure quina preferència en la tramitació pot donar a les causes amb presoners. No tinc cap dubte que, de preferència, n’hi hauria, però no puc fer cap càlcul ni cap ponderació de si parlem de setmanes o de mesos. Però m’agradaria dir una cosa…

—Endavant. 
—Crec que aquesta fotografia que es pot donar, que és una fotografia negativa, segur que no volguda pel legislador, perquè no volia que en quedés exclòs el president Puigdemont, no és bona tampoc per al país. Però també m’agradaria dir, com a jutgessa, que hi ha moltíssimes persones anònimes a Catalunya afectades per l’aplicació de la llei d’amnistia. Encara que tingui una dimensió política innegable tot allò que afecta els dirigents polítics del procés, també hem d’entendre que la llei d’amnistia afecta persones anònimes que en són beneficiades. 

—En resten encara moltes per a amnistiar…
—Avui és encara massa d’hora per a tenir una fotografia final de l’aplicació de la llei i hi ha força tribunals que encara s’hi han de pronunciar. Però la fotografia de la decisió que s’ha pres en el Tribunal Suprem no pot tapar que es prenen decisions i que algunes no les sabem. Ara som a mig camí, i de tribunals que hagin anunciat qüestions d’inconstitucionalitat o d’anar a una qüestió pre-judicial, que jo sàpiga, hi ha la sala segona del Tribunal Suprem, la del jutge instructor Pablo Llarena, i la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els altres tribunals van aplicant la llei d’amnistia. I avui l’únic tribunal que n’ha exclòs la malversació és el Tribunal Suprem. Aquesta interpretació no és definitiva i l’última paraula, per garantia dels afectats, la tindrà el Tribunal Constitucional. No crec que sigui just que es faci una fotografia negativa sobre l’aplicació de la llei d’amnistia per part de la judicatura. 

—Llarena podria tancar a la presó Puigdemont només perquè li ho demana Vox. Perquè ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat no ho demanarien. No és una anomalia, això?
—L’acció popular a Espanya s’hauria de revisar. A mi em sembla negatiu que en aquest país els partits polítics en qualsevol procediment penal puguin tenir possibilitat de personar-s’hi. Només en casos molt determinats on siguin perjudicats per un delicte crec que seria adequat que ho poguessin fer. Perquè pot portar a situacions com aquesta que m’acabeu de descriure. Aquesta regulació tan sense límits que hi ha a Espanya, jo ja fa temps que la poso en qüestió, però no tinc mecanismes per a fer arribar aquesta preocupació perquè són els partits polítics que ho saben i que haurien d’afrontar aquesta reflexió.

—Un jutge en una situació com aquesta què hauria de fer? Quan ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat no demanen res, i un partit polític, Vox, demana presó? 
—Cap petició no vincula el jutge. Qualsevol jutge instructor pot decidir la llibertat provisional d’una persona amb mesures diferents de la presó, encara que hi hagi hagut peticions a presó, però és veritat que pot ser que el Ministeri Fiscal no demani la mesura cautelar i no la demani l’acusació particular, però que te la demani una acció popular. I té legitimitat per a fer-ho, i el jutge la pot considerar ajustada a dret i acordar-la. Perquè el problema el té la llei. 

—Cap petició no vincula un jutge, però li dóna l’oportunitat de prendre una mesura restrictiva com ara la presó.
—Exactament. I per això pot ser perniciós.

—Us volia demanar per un cas concret, el del jutge Joaquín Aguirre…
—Els casos concrets no els podré contestar, i menys tenint en compte que aquest jutge ho ha remès al Tribunal Suprem, que s’haurà de pronunciar sobre si això té alguna base per a poder-ho tramitar com un assumpte d’alta traïció. 

—La pregunta és més sobre el fet que s’hagin publicat manifestacions seves vantant-se d’haver tombat el primer redactat de la llei d’amnistia, i de poder arribar a tombar el govern espanyol. Si un jutge no vol aplicar la llei per motivacions polítiques, davant d’això els afectats què poden fer?
—En el cas del jutge Aguirre ja ho van fer, el van recusar i un tribunal va decidir que no hi havia motiu per a la recusació. I ell va decidir d’inhibir-se al Tribunal Suprem arran d’una decisió de l’Audiència Provincial de Barcelona que no ha avalat l’última pròrroga de la instrucció.

—El pacte PP-PSOE per a renovar el poder judicial és prou per a resoldre el problema que arrossega aquest organisme?
—És bo perquè ha desbloquejat l’anomalia democràtica que implicava tenir cinc anys i mig sense renovar el Consell General del Poder Judicial. Amb tot el que ha comportat: la impossibilitat de nomenar magistrats del Tribunal Suprem. I això és un dèficit de funcionament en el Suprem molt important, amb molts endarreriments. És una anomalia absoluta que un òrgan constitucional d’Espanya no es renovi quan la constitució ho preveu. Tot plegat era una anomalia democràtica que encara ara no entenc com ha pogut passar.

—I ara tot pactat entre PP i PSOE.
—És que en el pacte haurien hagut de ser cridats també tots els grups parlamentaris de la majoria parlamentària que sosté l’actual govern espanyol. El debat sobre la designació dels dotze vocals que procedeixen de la judicatura no és tancat i seria bo que en algun moment es tanqués, i que hi hagués un acord entre totes les forces polítiques, no només entre el Partit Popular i el PSOE. I la forma d’acordar quins noms són els que han de formar part de l’òrgan del Poder Judicial hauria de ser transparent, hauria de ser en un debat parlamentari real, i no en unes compareixences ara dels vuit juristes quan els noms ja se saben que s’han pactat. 

—Veniu de signar la sentència d’un cas amb molt d’impacte social, el del violador de la menor a Igualada. En la condemna heu fet molt d’èmfasi en la discriminació de gènere en l’agressió i, tot i que pot semblar obvi, és important que ho remarquéssiu. 
—Ens hi vam haver de pronunciar perquè les acusacions en els seus escrits ens demanaven totes que s’apliqués als fets l’agreujant de gènere. En la sentència l’hem aplicat perquè el perfil d’aquesta persona era d’una progressió criminal que va començar amb un familiar, que després va cometre una agressió masclista a una ex-parella i que acaba seleccionant una noia que no coneix de res a la sortida d’una discoteca i que a més d’agredir-la sexualment d’una manera molt brutal actuava amb un comportament d’odi i de menyspreu a la víctima pel fet de ser dona, amb un sistema de domini per a aconseguir plaer. L’agreujant era molt adequat perquè ja no era una agressió puntual d’un dia, hi havia dos antecedents penals previs, pels mecanismes empleats i per aquesta deriva d’elegir una dona a la qual no coneixes pel sol fet de ser dona, per fer-la patir i, a més, afegir a l’agressió sexual l’intent de matar-la.

—A la judicatura encara hi manca aquesta perspectiva de gènere o s’ha avançat?
—Per sort la formació ha fet que ens hàgim permeabilitzat amb les normes internacionals, perquè això afecta tots els països. Com que això és transversal i afecta totes les cultures, a Occident i l’Orient, s’ha avançat molt en l’àmbit internacional en dictar normes que en tots els països impliquen que la judicatura ha de ser permeable a aquests canvis que requereixen les normes internacionals.

Josep Lluís Ortega, un dels grans mestres compositors d’havaneres, i Enric Morera, tot un referent de les sardanes, es posarien les mans al cap si veiessin que les mítiques “El meu avi” i “Baixant de la font del gat” sonen a altes hores de la matinada en festes majors i discoteques. També el “Virolai“, dedicat a la Mare de Déu de Montserrat; la sardana “La Santa Espina“; l'”Himne dels pirates“, de Mar i Cel; “La farola“, de Miquel del Roig; la cançó infantil “El gegant del pi“; o la tonada pirinenca “La Polca d’Ours“.

Són cançons que no van ser pas creades per ballar-les en locals nocturns, però d’uns anys ençà, com més va més discjòqueis del panorama català s’atreveixen a versionar-les. I tenen molt èxit, sobretot entre el públic juvenil. Les acceleren, les mesclen entre sí, hi afegeixen instruments o sons i les barregen amb bases de hardcore, música electrònica i reggaeton. I el resultat és sorprenent: la música popular perdura, s’adapta a un nou registre i la descobreix molta més gent. Una fórmula que potser no acabarà de convèncer tots els melòmans, però que funciona, perquè les mescles fan embogir el públic i triomfen a les xarxes socials.

“Vaig començar a agafar temes catalans i els vaig posar una base electrònica. Ho vaig començar a penjar a internet i va caure en gràcia. Es va començar a escoltar i s’anava retroalimentant: la gent m’ho demanava i la cosa va agafar volada”, explica el DJ Lo Puto Cat, que ha estat tot un pioner d’aquesta oferta musical. Totes les seves sessions són íntegrament en català, amb les mescles fetes per ell, i diu que les sessions són úniques: “No és una sessió qualsevol. La gent que va a veure Lo Puto Cat es trobarà amb un espectacle de música en català, únic i exclusiu.”

Joan Casulleras, que treballa amb el nom artístic K-ZU, té vint-i-cinc anys i també n’és un bon referent. S’ha especialitzat a mesclar música catalana amb tecno i reggaeton. La primera va ser el “Virolai”, que la va fer entre broma i broma amb els amics. Però la reeixida va arribar amb “Jenifer”, dels Catarres, i la cançó de la sèrie de dibuixos animats Les tres bessones, que van córrer com la pólvora per les xarxes socials. Aquí és quan es va adonar que podia estirar el fil i fer que fossin músiques més comercials. “Una de les coses que vull reivindicar és que la música catalana sigui a les pistes”, explica. “Hi ha molts DJ que no posen res en català perquè tenen por que no funcioni. Mentida! Si ho saps fer bé, hi treballes i prepares els mash-ups, pots colar perfectament música en català, i a la gent li encanta”, afegeix. Se sorprèn molt quan punxa Zoo amb un públic que potser no és tan afí a la música catalana i ballen i s’ho passen bé com la resta.

K-ZU en un moment d’una sessió (fotografia: cedida).

Dones discjòqueis en un món farcit de testosterona: “Si tingués barba i fes un metre vuitanta, no es ficarien amb mi”

Compromís pel català amb una taula de mescles

Lo Puto Cat i K-ZU no són pas els únics discjòqueis que punxen música en català. N’hi ha molts més, com ara la DJ Trapella, i el DJ Capde i Mon DJ que han treballat plegats i han tingut molta reeixida amb unes mescles de “Coti x Coti”, de The Tyets, i “Solucions i no problemes”, de Figa Flawas.

Els estils de Lo Puto Cat i K-ZU són prou diferents, però coincideixen que els grups d’ara fan cançons que s’adapten fàcilment a una sessió de DJ, perquè tenen un ritme animat i unes bones tornades. Alguns grups fins i tot en fan que s’assemblen a la música urbana. “Ara han sortit molts grups que fan reggaeton en català. Fa dos anys, no hi havia res d’això. Els Figa Flawas i els The Tyets han fet hits que tothom coneix, inclús gent que no té el català com a llengua vehicular”, explica K-ZU. A parer seu, la cançó que va començar a marcar aquesta tendència va ser “Volcans”, de Buhos. Segons ell, la taula de mescles és una bona eina per a difondre tota mena de música catalana. “Poses una cançó de Zoo i, si està ben mesclada, funciona. Això és el que més m’agrada. Veure gent que diries, ‘ostres, tenen unes pintes d’escoltar-ho tot en castellà’, i els poses música catalana i te la ballen”, afegeix.

Lo Puto Cat diu que s’ha mantingut molt ferm en la seva proposta i explica que sempre s’ha considerat un activista per a la cultura catalana d’arrel. “Sóc obertament catalanista i activista per la llengua i defenso clarament tant en el que faig com el que expresso a les xarxes socials, donant suport a la cultura catalana”, comenta. Entén que la música catalana agafi nous rumbs i noves inspiracions. “Evidentment, hi ha d’haver música per a tots els estils”, diu. Ara bé, considera que la irrupció de la música urbana i la influència d’uns altres gèneres ho distorsiona una mica tot i li fa l’efecte que es va perdent identitat musical. “Ens està esborrant una mica del mapa. A veure si es pot tornar a posar la música catalana al lloc que es mereix”, comenta.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Lo Puto Cat (@loputocat)

Diu Lo Puto Cat: “Hi ha una espanyolització del panorama musical”. És molt crític amb la indústria musical actual, sobretot dins el món dels discjòqueis. “Ja fa molt de temps que em queixo que veig una espanyolització del panorama musical, que trobo que és una mica preocupant”, diu. Segons ell, cadascú és lliure de fer el que vol, perquè el mercat és el que acaba manant. “Però jo fa tres anys que veig companys que al principi també feien una mica DJ del rotllo i que ara s’han passat a la música urbana llatina i ja només punxen això, i és el que demanen els xavals d’ara”, afegeix. Diu que hi ha molts companys que es mosseguen la llengua perquè creuen que determinades opinions els poden afectar. També li grinyola el missatge de la música urbana actual: “Són missatges repetitius, no et vénen a dir gran cosa, que paris el cul, que farem quatre palmadetes al cul.” I afegeix: “S’està perdent el sentit combatiu de la música en català.”

K-ZU treballa principalment per a un públic jove i explica que té el compromís de mantenir el català en aquest àmbit. També punxa música en castellà, perquè no hi té res en contra, i relata que ara per ara el reggaeton és un dels gèneres que té més volada. “La meva feina com a DJ és posar cançons que la gent conegui i vulgui sentir. Si ara el reggaeton està de moda, no ho puc deixar passar”, explica. Punxa reggaeton, però sense perdre de vista la música catalana. “El que m’agrada de veritat, el que em fa feliç, i per això m’hi dedico, és que la gent balli gràcies a mi”, puntualitza.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Joan CASU || K-ZU (@kzu_music)

Del reggaeton a la bachata: han esclatat els ritmes llatins en català?

K-ZU: de la biologia a la producció musical

El DJ K-ZU té les piles carregadíssimes i tindrà un estiu ben distret, amb un bon grapat de festes majors i quatre bolos per setmana. Va començar a estudiar biologia i a primer de carrera va començar a fer les primeres feines de producció musical. En el segon any, reconeix que destinava més temps a la música que no pas a la biologia. El que semblava una afició es va anar consolidant com un ofici.

Va començar a fer mescles, algunes de les quals es van fer virals. El tercer any va fer l’Erasmus a Croàcia, i encara hi va invertir més hores. “Allà hi vaig fer el primer bolo”, diu. De tornada, el primer bolo a Catalunya el va fer a la festa major del seu poble, a Taradell (Osona). Veia que era un món que el fascinava, i per això va optar per deixar la carrera i invertir tot el temps en la professió de discjòquei.

Ha estudiat producció musical a Girona i ja fa dos anys i mig que s’hi dedica al cent per cent i s’hi pot guanyar la vida. D’ençà de la pandèmia, ha anat creixent i ha passat per unes quantes sales de renom, com ara Millenium i Platea de Girona –on és DJ resident–, la sala Apolo de Barcelona, la Cabra de Vic, entre més. “A les sales ja em començava a fer un nom”, explica. A les xarxes socials, també ha guanyat molta popularitat gràcies a les mescles que ha fet. El darrer, “La Polca d’Ours”, en col·laboració amb el perfil Musicat Memes. “Vaig veure que funcionava i vaig dir, vinga, anem a totes. I ara des del gener que he estat publicant moltíssimes coses”, comenta.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Joan CASU || K-ZU (@kzu_music)

Lo Puto Cat s’acomiada dels escenaris

Lo Puto Cat va començar a punxar ara farà deu anys. Havia treballat en el món musical i, a casa, durant les hores mortes, va començar a fer feines de producció. “Carregava arxius d’àudio i els començava a barrejar. I se’m va ocórrer fer-ho amb música catalana. Vaig agafar uns quants temes i els vaig posar una base electrònica a sobre, i mira, va fer gràcia”, explica. Sempre punxa amb una màscara i mai no se n’ha fet pública la identitat.

Amb el pas dels anys, ha perfeccionat la tècnica, però no ha perdut pas l’essència. Punxa música de grups tan consagrats com ara Buhos, La Pegatina, els Catarres i Oques Grasses, però també de cantautors com ara Miquel del Roig i Lluís Llach. Tot plegat, mesclat amb clàssics que no passen mai de moda i música d’arreu del món. “Gairebé m’atreviria a dir que ara mateix més d’un cinquanta per cent del directe ja és de música popular”, explica. Però enyora el dubstep, que va començar a fer-se servir pels volts dels anys dos mil: “No sé si algú se’n recorda. Va ser flor d’estiu i va passar de moda, per desgràcia.”

A casa, explica que hi té una gran feinada: “Si en dues hores sonen trenta temes, tots els he mesclat jo. I en cada tema m’hi puc estar una setmana. Fes números…”. El contracten ajuntaments per les festes majors, entitats que fan correfocs, colles geganteres, ONG, entitats socials i també ha voltat per alguns dels festivals del país, com ara Acampada Jove, el Festiuet i Feslloc. Però reconeix que també ha passat per uns quants llocs en què el públic no ha acabat de quallar perquè la seva proposta és original.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Lo Puto Cat (@loputocat)

Lo Puto Cat s’ha passat deu anys dalt l’escenari, recorrent el país de nord a sud. Un temps que creu que és prou per a deixar-ho. Ho va fer públic a començament d’aquest mes a les xarxes social, amb un comunicat en què mostrava la preocupació pel rumb de la indústria musical. “La música, que hauria de ser una expressió d’ànima i art, sovint es veu reduïda a productes massificats i efímers”, comenta. Mantindrà la programació d’enguany, però també deixa oberta la contractació de l’any vinent.

Segons que explica, hi ha uns quants factors que l’han motivat a fer el pas. L’edat i perquè diu que és una feina que mai no està prou ben pagada. “Et toca bregar amb gent que va passada de voltes, amb gent violenta que et llença gots plens de cubata a sobre dels equips. Això crema molt”, comenta. També reconeix que ja li comença a fer mandra el fet d’anar amunt i avall i que a vegades se sent com un peix fora de l’aigua. “Em costa connectar amb aquestes noves generacions que volen molta música urbana. Els tens tot el dia allà demanant reggaeton. Ho sento, ho respecto, però no te’n punxaré perquè no és el meu espectacle”, esmenta.

Adrià Pujol Cruells (Begur, Baix Empordà, 1974) és antropòleg, bonhomiós i sap parlar, i per això els mitjans el conviden sovint a xerrar sobre problemes de Barcelona, les festes populars o l’origen dels crims. Tot i això, també és un dels escriptors més prolífics del nostre país (ho diu la Viquipèdia i tot), i un dels pocs que tenen una visió deliberada de construir una obra completa en què totes les peces encaixin. Vull tenir una conversa amb ell d’escriure, de publicar i de literatura catalana, i, malgrat que tothom en té una imatge d’autor empordanès, li dic de quedar a Barcelona, la ciutat on ha viscut més de mitja vida. Em convoca al Cosmopolita, el bar on hi havia les taquilles dels cotxes de línia que paraven al passeig de Sant Joan.

Pujol, com jo mateix, va començar a escriure tard, quan s’acostava a la quarantena. Començo preguntant-li per l’origen de la carrera literària. Jo ja havia tret un parell de llibrets i quatre articles, però era un hobby. I un dia, quan tenia trenta-un o trenta-dos anys, el pare em diu: “Però per què no et fas escriptor?” I jo dic: “Hòstia, la idea és magnífica, però…” A més jo ja tenia una filla. Llavors em diu: “Per què no et promets a tu mateix que a trenta-cinc anys seràs escriptor?” I jo li vaig dir: “Als quaranta.”  Aquesta conversa va existir, i es va quedar allà. I no és que fos ni la pastanaga, ni la guia, ni la brúixola, però una mica sí. Perquè el canvi de xip va ser poder-t’ho dir a tu mateix, i dir-ho en veu alta. Bon dia, sóc escriptor. Abans havia fet de tot. Netejava façanes a l’empresa d’un amic, he treballat als vaixells, he vigilat carrers. He fet feines físiques, n’he fet d’intel·lectuals, docència, tretze anys a la universitat. Però un dia et lleves i ets escriptor.

Rellegint el primer llibre important, Escafarlata d’Empordà (2011), les memòries dels anys d’infantesa i adolescència, la sorpresa és que hi trobem tot allò que ha fet posteriorment. Dir-ho amb perspectiva és molt fàcil, quan ho estàs fent tu no ho saps. Ara, que hi és tot, a l’Escafarlata, és evident. Encara tiro de veta dels pàdocs de sortida que es marquen allà, gairebé capítol a capítol. Que és un llibre que no m’he tornat a llegir des que es va publicar, també és veritat. No me l’he tornat a mirar mai més. Tot just ara que el tradueixen a l’anglès i al francès, em fa gràcia perquè em pregunten dubtes, els dos traductors, i no me’n recordo. La meva obra, a hores d’ara, sempre parla del mateix, però per pistes diferents. I miro que cada corredor de cada pista estigui més o menys a la mateixa altura de cursa. Qui diu pistes diu ficció, no-ficció, memorialisme, autoficció, traduccions, articles, experiments, docència… Tot això és l’obra.

Amb l’Escafarlata tenia més de trenta anys amb un tap, que va ser treure’l i va començar a sortir el poble, l’amor, la mort, el pas del temps, el paisatge. I si no m’arribo a aturar, segurament ocuparia el doble de pàgines. El vaig començar a escriure als trenta-quatre, vaig estar tres anys a escriure’l, no gaire més, o potser menys i tot. Un altre fet que m’ha sorprès és que l’estil és completament format. Hòstia, és que si als trenta-set no el tens ja podem anar plegant! Si tu surts amb una opera prima i no tens això treballat, què hem d’esperar, els lectors? Que te’l vagis treballant i que al cinquè llibre soni la flauta? Home, l’estil evoluciona: segons l’edat, segons la calvície, segons el càncer ja canviarem alguna cosa, però el 85% d’aquesta feina està feta.

Després va venir Picadura de Barcelona (2014), que recull els anys a la ciutat, des de la ressaca postolímpica a la bogeria del Fòrum de les Cultures. Si Escafarlata s’organitzava en capítols curts, Picadura és una caminada, un tapís on cada tema s’enllaça amb el següent. Escafarlata és la memòria més llunyana i, per tant, la més fragmentada. S’ha esmicolat el mirall de la memòria i cada cristall reflecteix una petita part. Picadura és la memòria recent i el present –ja vaig a casa amb les filles. Per tant, ja no pot ser cosa curta, d’aquí la forma que té. La primera versió no té punts i a part, cosa que formalment m’interessava moltíssim, però l’editor va dir que no. Jo hi ha dies que li ho agraeixo i hi ha dies que ho penso, llàstima que no tingués aquesta forma radicalíssima. Perquè encara seria més un tapís.

Li pregunto per l’elaboració del llibre. Escrius, escrius, escrius, escrius, quan tens dues-centes pàgines i notes aquella molla que et diu “ja estàs”, ho vas a imprimir. En el meu cas, eh? Ho llences tot a terra de l’estudi, i ho ordenes visualment, és físic. Això va aquí, això se’n va a la paperera. I fas una altra versió. Picadura són 17 versions. Fins que té la forma i el to que tu vols, i fins que te’l saps de memòria des de la primera lletra fins a l’última. Entremig, què ha passat? Pàgines per terra, llibretes, notes de veu. A més vius amb el llibre al cap vint-i-quatre hores el dia, tant si vas amb autobús com si estàs cuinant. Llavors et ve una frase. Enmig de quines dues frases la poso? Que són a la pàgina 56 del Word. Això ho saps quan fas un llibre. Ah, i molt important, fins que te n’avorreixes. Això és lícit. És dir prou. I, sobretot, sense la pressa d’estar present en el món editorial. Aquesta pressa mata l’escriptor.

Una característica de la literatura de Pujol és com l’arrela als llocs concrets. S’ha de poder tocar. Hi ha un error, que és considerar que per a ser universal has de desdibuixar l’Eixample. No, és a l’inrevés. Has d’anar llamborda a llamborda. Això xoca amb una tesi d’en Toni Sala, aquí divergim, que diu que tothom té unes muntanyes al cap, i que per tant l’escriptor només ha de dir que hi havia unes muntanyes i ja tothom s’imaginarà les seves. Jo discrepo. Jo vull dir que són les Gavarres, que hi ha arboços i barbs. En els meus llibres, i en els de tanta gent, sempre anomeno les coses amb noms propis, no només muntanyes, sinó Albera, Gavarres. A l’oïda catalana, si un lector ebrenc llegeix Gavarres, encara que no tingui ni idea de què són, ja fa entrar informació al cap a través del so de les paraules. És Wittgenstein, Saussure, ja no és literatura, és semiòtica. Aquests noms repiquen, ressonen.

Això també ho trobem a Guia sentimental de l’Empordanet (2016), un encàrrec de l’editor Josep Lluch que parla d’un tros de país de manera exhaustiva, racó a racó. Les lectures més boniques de la carrera d’antropologia, que sempre eren les més literàries, tenien aquest toc d’algú que va a la terra ignota i fa cartografia moral, política, religiosa. Jo això ho tinc de fàbrica. Llavors torna a casa i fes el mateix. En aquest sentit és molt fàcil. Ho toques tot perquè ja saps tot el que s’ha de tocar. Què pensa la gent? Què menja? En què creu? On s’esbargeix? On fabrica les coses? On es droga? I també hi ha la idea de la totalitat, hi ha de sortir Déu i sa mare. La gent em deia, però tu tot això ho coneixes?  Home, és que d’un punt a l’altre tampoc són gaires quilòmetres. Després de viure-hi tants anys, de ser curiós de mena i d’anar amb el Vespino a tot arreu, com vols que no ho sàpiga? Que hi ha una roca on, amb les minves de gener, l’aigua baixa… Com vols que no ho sàpiga això? Tinc un avantatge, que és ser de Begur, que és el lloc psicològicament més remot per a tothom. Perquè t’has d’ enfilar allà dalt, però nosaltres ho veiem tot. Tres-cents seixanta graus.

A vegades penso que Adrià Pujol fa el retrat de l’Empordà començant allà on ho va deixar Josep Pla, que es va morir el 1981. Com es viu amb aquest tòtem? És una llosa? Sí. No ho és? També. És una inspiració constant, sí. No n’és gota, també. No fujo d’estudi, eh? Donar-li les gràcies per tot potser és l’única cosa que té sentit. Sense vostè, tot això no ho estaríem fent. No hauríem fet res. I girar-s’hi d’esquena fa riure. La gent que s’hi gira voluntàriament d’esquena. És com de dir: però vostè qui s’ha pensat que és? Com vol girar-se d’esquena a Pla? O a Víctor Català? O a Dalí?

El següent projecte va ser La carpeta és blava (2017), un assaig sobre l’humor en què el trobem enfilat en una bala de palla predicant als senglars. En Vicenç Pagès Jordà, un dels meus padrins espirituals, em deia que m’havia equivocat. Que eren dos llibres, un assaig i un sobre vivències. Però un ha d’escriure els llibres que voldria llegir. És condició sine qua non. Jo també necessito l’excusa que algú que admiro ho hagi fet abans. Quan el trobo ja tinc llicència per a matar. En el cas de la Carpeta, tenia Rabelais, que és el festival sensorial que és la Carpeta, perquè l’humor és físic. També volia agafar l’artilleria teòrica i no avorrir el personal parlant d’Aristòtil. I fer el que feia en Pla: si una cosa és molt amunt, posar-la a baix. I si una cosa és molt avall, dignificar-la i posar-la molt amunt.

Pujol també ha escrit dues novel·les, Míster Folch (2019), sobre un ungit per Déu (que narra la història) a la postguerra barcelonina, i Els llocs on ha dormit Jonàs (2021), protagonitzada per un informàtic de mitjana edat. Jo d’idees no en tinc gaires, d’imaginació, ben poca. Però de desitjos en tinc molts. Llavors vull el meu llibre sobre la guerra civil. Ha de ser el llibre d’algú que no l’ha viscuda, però que en rep els efectes com els rebem ara. La por és heretada. La ràbia és heretada. La sensació de derrota és heretada. La porteria, la grisor… Tot funciona per imatges. No per missatges! En els meus llibres no hi ha un missatge enlloc. I amb el Jonàs pensava un epitafi per un tipus d’home. Li vaig escriure un epitafi esplendorós, no el salvo, no el condemno, toco totes les boles. És un personatge repugnant? Sí. És perdonable? També. Si l’han fet així. Si el seu pare baixava d’un mas de l’Albera i era un desgraciat, i per a les dones de la família, com a tants matriarcats, els homes eren arxius adjunts que portaven un sou, i que després de fer el primer fill ja no els volien veure més! Són els pares d’en Jonàs.

Darrerament Adrià Pujol ha publicat dos assaigs que formen un díptic. I si. Especulacions sobre llenguatge i literatura (2022) i O no. Llegir, escriure, publicar (2024). Aquest últim va dedicat als aspirants a escriptors. L’altre dia vaig dinar amb aquest poeta de veu poderosa que és en Joan Vigó, i em deia que el llibre s’havia de dir “A llegir, colla de burros”. Un fet sorprenent però molt habitual en els cursos d’escriptura és que els aspirants a escriptors no llegeixen. La gent no llegeix, és veritat, però és una mica presumptuós que tu o jo o gent de la nostra corda ens vantem de llegir i diguem als altres que no llegeixen prou. També hem d’ensenyar a llegir, i és el que vull fer a l’O no. Ensenyo la cuina de l’escriptor. Com que tothom escriu bé, és a dir, tothom sap enllaçar tres frases, llavors ja es poden saltar un pas, que és llegir com els altres han enllaçat les frases abans. I hi ha una cosa pitjor, que és que n’hi ha molts que només es llegeixen entre ells. És quan veus que l’últim premi Anagrama s’assembla a la prosa d’en Pol Guasch, i que en Pol Guasch només ha llegit la Irene Solà.

Fa anys Adrià Pujol va dir que li faria il·lusió que, al final, entre tots els llibres hi sortís com a mínim una vegada cada paraula en català. Li pregunto com té el projecte. Hi ha escriptors com en Vicenç, que tenia el control, un Excel mental, de tot el que havia fet. Jo no, i ara agafo llibres antics, els obro i dic “això ho he escrit jo?”. He picat molta pedra pel català i la que em queda per picar encara, però compte, que es perd molta energia dient que jo treballo pel català, aquell senyor que fa una columna diària idèntica a la d’ahir i a la d’abans-d’ahir i a la de demà dient que el català es mor. Si d’aquí a vint anys els llibres encara existeixen algú podrà dir amb els meus que aquí hi ha un tros de català ben parit.

Jo vaig comunicar als meus amics de per aquí que després de l’I si ho deixava, que no escriuria mai més perquè el desgast físic i mental és tan gros que no paga la pena. La primera crisi de la meva vida, i em va durar dos dies, perquè a mi m’agrada llegir i escriure i no puc no fer-ho. A Barcelona tard o d’hora veus escriptors, i això és transversal, des de la gent de 25 anys a la de 68, que estan malament, estan enfadats, estan dolguts, que si parlen d’ells o no parlen d’ells, que si sóc molt bo i ningú no m’ho diu. En canvi m’ha passat una cosa que m’agrada molt. He arribat a un punt que res em fa patir respecte del fet de publicar, de tenir ressò o de no tenir-ne. Hi he arribat a punt de fer cinquanta anys, i des d’aquí s’escriu molt bé.

La nova cap de la diplomàcia de la Unió Europea té una ordre de crida i cerca del Kremlin. Després de la legislatura en què ha esclatat la guerra de Rússia contra Ucraïna, Kaja Kallas, la persona que dirigirà la política exterior dels vint-i-set, figura a la base de dades criminal russa com a “cercada pel codi penal” per accions hostils en contra de Rússia i per “profanació de la memòria històrica”, perquè el seu govern va retirar els monuments d’homenatge als soviètics per la Segona Guerra Mundial. Mentre l’exèrcit rus continua pressionant Ucraïna, la nova Comissió Europea haurà d’afrontar tres partides d’escacs. Primera, la possible victòria de Donald Trump el novembre, que implicaria un canvi important en l’acció internacional dels Estats Units i una reestructuració de l’OTAN. Segona, el moment de la negociació entre Rússia i Ucraïna, ple de tensions entre aquells que la volen accelerar i aquells que creuen que si Vladímir Putin no perd clarament, la taca d’oli s’escamparà. I tercera, la divergència interna sobre la política de rearmament i la proximitat de dirigents com ara el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, amb Rússia.

Kallas, de quaranta-set anys, era primera ministra d’Estònia d’ençà del gener del 2021. La seva solidesa en les qüestions nacionals li ha portat més d’un maldecap. Estònia té un 24% de població d’ètnia russa, sobretot a les zones urbanes, i a la capital, Tallinn, el rus és la llengua materna de gairebé la meitat dels ciutadans. El juny del 2022 va expulsar del govern un dels seus socis, Centre, perquè va votar en contra de fer obligatori l’ensenyament de la llengua estoniana a parvulari. D’ençà de la invasió d’Ucraïna, Kallas ha estat una de les veus més dures contra Rússia, i Estònia és el país que més armament per càpita ha enviat a Ucraïna. Kallas ha estat incisiva: va ser de les primeres veus a demanar que es posés fi a les obres del gasoducte Nord Stream 2, va promoure de seguida sancions contra Rússia, amb més estats bàltics ha prohibit l’entrada de turistes russos al país, i va demanar a totes les empreses estonianes que deixessin de fer tractes amb empreses russes. Això últim gairebé li costà el futur polític, perquè l’estiu passat es va descobrir que el seu marit tenia accions en una empresa de logística que continuava transportant mercaderies a Rússia.

La visió que Kallas té de Rússia, robusta, inflexible, està molt marcada pel seu arbre genealògic. La família de Kallas ha estat políticament molt influent a Estònia de moltes generacions ençà. Un besavi patern fou comandant de la milícia de la Lliga de Defensa Estoniana durant la guerra d’independència del 1918 i 1919 i, en acabat, fundador de la república. Després en va ser el primer cap de la policia. Després de l’ocupació soviètica del 1940, la mare de Kallas, a tan sols sis mesos, fou deportada a Sibèria amb vint mil estonians més. El pare, Siim Kallas, fou una figura clau a Estònia durant el procés de desintegració de la Unió Soviètica: va ser un dels autors del pla que preveia d’independitzar econòmicament el país de Moscou, i, després de la independència del 1991, el primer director del Banc d’Estònia. Siim Kallas va ser ministre d’Afers Estrangers i després va fer un recorregut semblant al de la seva filla: primer ministre entre el 2002 i el 2003 i, tot seguit, un alt buròcrata a Brussel·les, fent de comissari d’Afers Econòmics i Monetaris, després d’Afers Administratius i Antifrau, i després encara de Transport, càrrecs que va ocupar entre el 2004 i el 2014. 

Kaja Kallas, impregnada d’aquesta herència política i del record de la deportació que va viure la seva mare, ha explicat més d’una vegada que creu que Rússia no ha canviat de cap manera i que l’única opció perquè Estònia i la resta de repúbliques de l’est no tornin a ser subjugades per l’imperialisme de Putin és una Unió Europea forta i autònoma. En una entrevista de fa pocs mesos a Politico, Kallas afirmava que Putin “segueix el manual del dictador” i que forçar-ne el relleu per una altra figura menys autoritària i menys assimilacionista no seria cap solució a llarg termini, perquè el problema rus, a parer seu, està incrustat en totes les estructures de l’estat. “Ja ho hem sentit moltes vegades, abans d’entrar a l’OTAN i després. Diuen que Rússia en el fons desitja ser una democràcia i que si hi hagués un nou dirigent, la cosa canviaria. No, no canviaria. Com va dir l’historiador Timothy Snyder: ‘Perquè un país pugui millorar, ha de perdre la seva última guerra colonial.’ Rússia mai no ha perdut la seva última guerra colonial, i per això hem de concentrar els nostres esforços perquè la perdin de debò. Només aleshores veuríem alguna mena de canvi”, deia. 

La posició de Kallas prové del convenciment que qualsevol acord que cedeixi massa davant del Kremlin n’alimentarà les ganes de continuar l’aventura militar, i ha avisat fins i tot que segons quina sigui la conclusió de la guerra podria obrir les portes a una tercera guerra mundial. Kallas s’oposa a renunciar a qualsevol part del territori ucraïnès, i això connecta bé amb la resta de repúbliques ex-soviètiques que temen que si Europa i els Estats Units no aconsegueixen de frenar Putin, el seu projecte serà envair-ne de nous. Romania té por que Moldàvia no fos la pròxima víctima del tauler rus, i la Comissió d’Ursula von der Leyen, atenent la preocupació, ja ha començat les converses amb el govern moldau per a la incorporació a la Unió Europea. Serà un dels deures del nou executiu comunitari, mentre també es debat la possible entrada d’Ucraïna després de la guerra, però Von der Leyen demana reformes en tots dos països abans de fer cap pas. Letònia ha reinstaurat el servei militar obligatori i Lituània fa campanyes per conscienciar del risc d’un conflicte armat, i, d’ençà que l’europeista Donald Tusk en torna a ser el primer ministre, Polònia també vol més contundència europea. 

El nomenament de Kallas conjuga amb la defensa del rearmament que ha promogut el Consell Europeu, tot indicant a la nova Comissió de Von der Leyen que l’economia de guerra haurà de ser la gran prioritat de la legislatura, fins el 2029. Kallas ha estat un dels motors d’aquest tomb, i ha demanat una vegada i una altra als membres de l’OTAN que augmentin el pressupost de defensa al 2% pel cap baix. El president francès, Emmanuel Macron, de la mateixa família europea que el partit de Kallas, també hi ha advocat: a principi d’enguany va posar damunt la taula l’opció d’enviar tropes de l’OTAN a fer entrenaments en terres ucraïneses, cosa que va neguitejar Alemanya i més aliats, i encara ho va tornar a insinuar fa unes setmanes. El govern de Tusk no ho veu amb mals ulls. Kallas no exigeix que la maniobra vagi endavant, però diu que cal parlar-ne perquè el missatge que s’ha d’enviar a Putin és que no es descarta cap possibilitat. “Per a nosaltres és molt important que la resta de països entenguin que hem de fer allò que calgui perquè Rússia no guanyi la guerra, perquè, si no, ens podem enfrontar a conseqüències més greus”, afirmava Kallas fa uns mesos.

Però entre les potències occidentals, no tothom comparteix la vehemència de Kallas. L’aliança militar atlàntica serà precisament un altre dels deures de la nova cap de la diplomàcia europea. L’ex-secretari general Jens Stoltenberg va proposar un ajut extraordinari, pagat per tots els membres, de 100.000 milions d’euros, però molts en recelen perquè no és clar d’on hauran de sortir els diners. Quant a Trump, no tan sols ha demanat, com més antecessors seus, una redistribució de les despeses que rebaixi la contribució dels Estats Units, sinó que l’opinió dels republicans sobre Ucraïna i Europa s’ha anat refredant aquests mesos. La tria del seu candidat a vice-president, el senador d’Ohio J. D. Vance, és una declaració d’intencions, perquè s’oposa radicalment a enviar més ajuts a l’exèrcit ucraïnès i perquè avisa que “Europa i la resta del món han de saber que no donarem xecs en blanc de manera indefinida”. Dins de casa, el creixement de l’extrema dreta pròxima a Putin també posa l’alè al clatell de la Comissió. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha causat un fort terratrèmol a Brussel·les per haver visitat Putin a Moscou en “missió de pau” i ha aplegat tots els seus amics en un nou grup al Parlament Europeu. 

La tasca de Kallas no serà fàcil. Ara esdevindrà la primera persona de l’Europa de l’Est que ocupa un dels tres càrrecs més importants de la Unió Europea. Ha estat una de les seves lluites: la representació política de la seva regió en els llocs de comandament de la política exterior occidental. Tindrà el vent a favor del consens entre la majoria de caps de govern que cal avançar cap a una política de defensa comuna, més robusta, més coherent i més coordinada. Però els equilibris seran complicats, caldrà veure el preu que en fan pagar als ciutadans europeus, i el món pot canviar molt, aquests cinc anys que vénen.

The Washington Post · Gerry Shih, Anant Gupta

 

Mumbaí – Són dos carrers a mig quilòmetre de distància, però la vida en aquesta ciutat es va veure interrompuda fa uns dies en cadascun d’ells per raons molt diferents.

A un costat del riu Mithi, la policia es va desplegar per desviar el trànsit i proporcionar seguretat al casament d’Anant Ambani, el fill de l’home més ric de l’Àsia amb Radhika Merchant.

A l’altre costat d’un pont concorregut, els barris sencers al voltant de l’avinguda coneguda per LBS Road es van veure submergits sota les pluges del monsó, el resultat perenne, segons els residents, d’un sistema de drenatge obsolet i d’una classe política local desastrosa.

Mentre els indis consumien la cobertura mediàtica incessant del casament més car de la història, el debat sobre la celebració de la família Ambani s’ha convertit en nacional. Alguns hi veuen una exhibició impressionant de la creixent riquesa i influència de l’Índia. Tanmateix, hi ha qui ho considera una prova del desenvolupament desequilibrat del país. Una dada: el casament va costar més de 500 milions de dòlars i eclipsa el pressupost anual d’educació d’uns quants estats indis petits.

Naushad Ahmed, a l’esquerra, dirigeix un taller de reparació d’automòbils que s’inunda regularment (fotografia: Gerry Shih/The Washington Post).

Aquí, a l’altra banda del riu, als carrerons baixos i als bulevards sorollosos de la classe treballadora de Mumbaí, la reacció més comuna a l’extravagància no era el ressentiment cap als Ambani, sinó la frustració: un sistema que atén els capricis d’uns pocs exaltats, però no respon per a la majoria gairebé mai.

Naushad Ahmed, un mecànic corpulent de classe mitjana que té un taller de reparació d’automòbils en un tram propens a les inundacions de LBS Road, es preguntava com podia la ciutat desplegar tants recursos pel casament d’Ambani i, en canvi, no abordar les infrastructures bàsiques. Volia que es tapessin els forats. Suplicava una solució per a l’aigua fins als genolls que arruïnava els negocis durant cada temporada dels monsons i convertia els carrerons en canals de deixalles flotants.

“Mira, Ambani va guanyar diners i té dret a gastar-los en els seus fills”, diu Ahmed, fent-se ressò d’un refrany popular. “No és cap sorpresa que el govern li ho posi tot fàcil, a ell”, va continuar Ahmed. “Però si el govern fes tant per nosaltres com fa per ell, llavors les coses podrien ser bones de debò.”

La família sencera, en una altra fotografia del casament a Mumbaí (fotografia: Divyakant Solanki).

Les núpcies de quatre mesos, que van acabar dilluns, van començar el març amb una cerimònia prèvia al casament a la qual van assistir Bill Gates, Mark Zuckerberg i Rihanna. El maig van pagar un viatge en iot per la Mediterrània per a 800 convidats. Les festivitats van culminar amb la gran festa al Jio World Convention Center, a Mumbaí, un projecte desenvolupat pel pare d’Anant Ambani, Mukesh, que va assumir parcialment el control del negoci del seu pare Dhirubhai –Reliance Industries–, el 1981 i el va convertir en un imperi valorat avui en 250.000 milions d’euros.

Dissabte a la nit, el primer ministre en persona, Narendra Mod, va passar-s’hi per oferir la benedicció. L’ex-primer ministre britànic, Boris Johnson, també va ser vist movent-se al ritme de la música bhangra. Els padrins d’Anant Ambani, inclòs l’estrella de Bollywood Shah Rukh Khan, es van fer fotos amb els rellotges Audemars Piguet –per un valor de 200.000 euros cadascun– que l’amfitrió els va regalar. I un vídeo que es va fer viral va capturar una Kim Kardashian escassament vestida movent-se prop de Mamata Banerjee, la matrona de la política de Bengala Occidental.

L’afluència de convidats ha estat tan gran que, durant la cerimònia prèvia al casament, la Força Aèria índia va ordenar operacions les 24 hores i va construir nous camins, pistes de rodatge i taulells d’immigració en un aeròdrom d’ús dual. El cap de setmana passat, la policia de Mumbaí va tancar carreteres prop del lloc del casament, i els viatgers es van queixar a les xarxes socials que els vols des de l’aeroport internacional de Mumbaí es van retardar de tants d’avions privats com hi aterraven.

En reconeixement al servei públic que els ha facilitat les cerimònies, els Ambani en els darrers mesos han organitzat grans banquets per a 51.000 residents a Gujarat. També en un suburbi de Mumbaí, van organitzar un casament massiu per a 50 parelles pobres, que van rebre joies d’or com a regal. Reliance, el conglomerat familiar que té participacions en petroli, telecomunicacions, mitjans de comunicació i comerç al detall, ha presentat la gran festa com una “celebració de la reeixida de l’Índia”. “La presència de persones de renom ressalta el poder econòmic, polític, intel·lectual i científic de l’Índia”, va dir la companyia en un comunicat a Reuters.

Els veïns culpen els sistemes de drenatge obsolets i el manteniment irregular de les inundacions anuals que afecten parts de Mumbaí (fotografia: Gerry Shih/The Washington Post).

Però per a molta gent de Mumbaí, i de més enllà, les imatges de VIPs internacionals rendint homenatge a Ambani i de tota la infrastructura pública apuntaven a una veritat més profunda sobre l’Índia actual. No és tan sols LBS Road a Mumbaí que s’ha inundat. Les pluges del monsó han paralitzat Nova Delhi, han trencat dotze ponts a l’estat de Bihar i fins i tot han esberlat el sostre d’una terminal d’aeroport a la capital de la nació, cosa que ha inspirat comentaris indignats.

Jayati Ghosh, economista a la Universitat de Massachusetts, a Amherst, explica que l’ascens meteòric d’Ambani i la resta dels 200 multimilionaris de l’Índia pot desestabilitzar el desenvolupament del país en un moment en què unes altres mètriques econòmiques estan endarrerides.

Fins fa poc, la Xina invertia gairebé una quarta part del seu PIB en infrastructures, però l’Índia s’ha mantingut en una inversió al voltant del 2%, explica Ghosh. Mentrestant, Brasil i Sud-àfrica, dos països en desenvolupament amb desigualtats de riquesa extremes, inverteixen el 17% i el 15% del PIB, respectivament, en serveis socials, comparats amb el 9% de l’Índia, segons dades del Banc Mundial i l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic.

Tot i que Modi ha estat elogiat per haver donat més importància a les infrastructures i la despesa social en comparació amb les administracions anteriors, la realitat és que haurà de fer molt d’esforç per compensar anys d’infrainversió.

El problema més gran aquí, argumenta Ghosh, són les prioritats mal situades de la classe dirigent de l’Índia. “El fet que puguis contractar Rihanna o Justin Bieber se suposa que és un signe de la força de l’Índia, però no ho és”, diu. “Per què haurien de preocupar-se per les carreteres inundades si ells viatgen en helicòpter?”

Tot i això, prop del lloc del casament, molts residents no retreien res al clan sovint conegut com la “primera família” de l’Índia. Soldadors suats van dir que havien venut als contractistes 50 tones d’acer només per construir els tendals de l’esdeveniment i que havien guanyat amb això uns bons diners. A l’exterior del Centre Cultural Nita Mukesh Ambani, a la plaça de Dhirubhai Ambani, els carrers feien olor de flors de cítrics. Un grup de joves estudiants es va reunir sota un arbre a gaudir dels famosos que havien vist i dels quaranta euros que havien guanyat treballant com a cambrers la nit anterior.

Dev Kanojiya, un elegant estudiant universitari de vint anys, va explicar que va passar una entrevista per aconseguir la feina després de demostrar que feia més d’1,60 metres d’alçada, podia parlar amb aplom i posseïa uns coneixements bàsics de licors occidentals. Va veure de prop les germanes Kardashian i el lluitador professional John Cena, però el que el va entusiasmar més, va dir, va ser veure la gran sala d’esdeveniments decorada amb la temàtica de Varanasi, la ciutat on va néixer, i que els convidats estrangers estiguessin exposats a la música clàssica hindustànica i als rituals tradicionals del matrimoni hindú.

Segons ell, Ambani “no gastava tots aquests diners només pel seu fill. Presentava l’Índia al món d’una manera diferent, mostrant la cultura de l’Índia”, va explicar-nos emocionat. “Ens vam criar sentint sempre que l’Índia és un país molt pobre i que no ens podem permetre aquestes coses. Però avui, veus com es fa això i qui vindrà.”

A l’altra banda del riu, Ahmed, el mecànic, i el seu veí Shareef Khan, un manyà, es van quedar observant un tram de LBS Road on es tornaven a formar basses poc profundes a mesura que començava a ploure. I en aquell moment, un autobús va xocar amb un sot amb tanta força que tots els caps a la cantonada es van girar, pensant que hi havia hagut un accident. “Jo ja sé per què les carreteres aquí són tan dolentes”, va dir Khan. “Per la política.”

Aquests dies les vinyes han començat a verolar. És un moment emocionant i també molt important per a les plantes, perquè és quan els raïms comencen a canviar de color, comencen a tenir verol, comencen a prendre el color de la maduresa. Si és un raïm blanc, el color verd tomba cap a un bonic color groguenc que pot arribar a ser daurat; si és un raïm negre, el color verd passa per un primer estadi rogent, vermell clar per a anar adquirint una tonalitat blava moradenca. Hi ha varietats més primerenques, que canvien el color abans, com l’ull de llebre i la Sant Jaume. I algunes altres que van més endarrerides, com el sumoll. Aquest moment de l’expressió de la maduració és també un dels més importants del cicle de la vinya, perquè el raïm entra en una fase més protegida, més segura. I en aquesta afirmació no incloem, és clar, l’acció de senglars, tudons, cabirols, que no formen part de la planta, sinó que són elements externs, que recordem que fan estralls.

En aquest moment ens ha semblat que estaria bé saber com els pagesos i viticultors es preparen per a la verema, n’endevinen l’evolució i projecten els desigs de convertir aquesta verema en una anyada de qualitat. Amb aquesta intenció, hem parlat amb tres propietaris de cellers de quatre zones vinícoles diferents. Ací en teniu les reflexions.

A la Terra Alta ha continuat plovent massa poc, però ha plogut més que l’any passat. Núria Altés, del celler Herència Altés de Batea, és encara prudent a l’hora de parlar de la verema d’enguany i recorda la dita “no diguis blat fins que no és al sac i ben lligat”. Ens explica: “El mes de març i abril a la Terra Alta va ploure molt poquet. Ara, al juny, quan la planta encara es trobava en creixement, va ploure més i això li va donar un vigor que necessitava. Entre l’abril i el juny han caigut uns vuitanta litres i això ha fet que les plantes es recuperin. Penseu que les nostres vinyes no tenen suport de reg. Nosaltres augurem una collita una mica més abundant que l’any passat, si les coses van com fins ara. L’any passat, respecte del 2022, vam fer una baixada de producció del 13% aproximadament, i creiem que enguany aquest 13% perdut es podria recuperar. Augurem una bona campanya, l’estat sanitari de moment és perfecte, però sempre ho posem tot entre cometes. Finalment, pel que fa a les tendències del mercat, veiem un clar augment dels vins blancs en comparació amb els negres.”

Jordi Arnan, pagès i copropietari del celler Pardas, a Torrelavit, al Penedès, l’any passat ens va explicar la verema de la sequera, les dificultats de veremar tres anys seguits sense pluja i el drama de veure morir molts ceps. Com afronta aquest any?: “No sabem com anirà la verema d’enguany fins que no s’acabi. No et podré dir quin dia la començarem fins que ho fem, tot i que penso que serà entre el 12, 13 o 14 d’agost. Encara que aquells que fan escumosos amb pinot noir o chardonnay començaran deu dies abans. El fet més important d’enguany, sens dubte, és la sequera que arrossegàvem, brutal. En aquest context es va veure molt condicionada la poda d’hivern, que en general va ser curta, bastant trista (tenim poca fusta per a podar), per a salvar la planta. A mitjan abril i a final d’abril vam començar a veure la llum, perquè va començar a ploure d’una manera continuada i vam sortir una mica de la sequera. A causa del tipus de poda, les vinyes enguany són boniques, vistes de lluny; són vigoroses, perquè s’han recuperat pel que fa a la vegetació i, en general fan goig.”

Raïm de sumoll verolant.

Continua Arnan: “Ha estat una primavera de molta molta feina, perquè les pluges continuades ens han obligat a fer un seguit de tractaments, treure l’herba… I com que ja anem sempre prou de bòlit… Ha estat una primavera exigent, que ja està bé. I avui aquesta calor és bona perquè verolem i la planta encara no s’ha aturat. Pel que fa a la producció, hi ha un equilibri molt bonic entre la quantitat de fulla i la quantitat de raïm. Això té a veure amb el fet que  vam podar curt i en general la planta ha fet poc raïm o un raïm petit, depenent de les varietats. En el cas del xarel·lo, podar curt vol dir que es farà poc raïm, perquè els primers borrons no són productius. Però en general fa goig. Respirem. Ara tot dependrà del que faci d’aquí fins a la verema i dependrà de les diverses varietats. L’ideal seria que el 6, 8 o 10 d’agost fes una pluja fina i maca d’uns 20 o 25 litres i això seria per a encendre un castell de focs, perquè podria ser una bona anyada.”

L’enòleg i propietari del celler Alta Alella, Josep Maria Pujol-Busquets, davant la mar del Maresme, entre Alella i Tiana, és contundent: “En aquest moment, nosaltres podem dir que tenim una sanitat boníssima, que tenim una quantitat correcta, tot i que no arribarem a la normalitat, i que ha estat una grandíssima anyada per a les vinyes que acabem de plantar o hem plantat de fa poc. És molt important que aquestes vinyes joves hagin fet fulla, que aquesta fulla treballi. Ha estat un any excepcionalment bo per a plantar vinya. A la nostra zona han caigut enguany més de tres-cents litres. Estem meravellosament bé. Ara, tenim vinyes velles amb ceps morts. La sequera d’aquests tres anys ha fet mal.”

Per què en aquest context de sequera les vinyes velles han patit més que les joves? Respon Pujol-Busquets: “Perquè la vinya vella l’arrel la té molt avall i trobava la capa freàtica d’aigua, que sempre n’hi havia, però que ara s’ha acabat. En canvi, no té l’arrel petita de sobre, que és la que capta les humitats i la poca pluja que havia caigut.” Quan començareu a veremar? “Jo crec que anirem una mica més tard que l’any passat, que vam començar a final de juliol. Diria que començarem la segona setmana d’agost. D’aquí a més de tres setmanes i menys d’un mes. Però ja ho veurem, perquè tot canvia molt cada dia.”

Cada dia, en petits tallers dedicats a la ceràmica, amb terrissa, fang o porcellana, artesans de les tres dimensions modelen figures humanes, objectes que sempre hem emprat en la vida diària i reproduccions de motius i formes que ens són familiars o ens agraden. I cada dia, al carrer Comtal número 31 de Barcelona, s’obre una porta que, indirectament, ens convida a descobrir tot allò que els artistes de la ceràmica han cuit als seus forns. Ceràmica Villegas és la botiga d’aquestes petites i grans obres d’art que entra a casa a fer-hi una funció: rellotges de paret, càntirs per a beure, bols per a posar-hi els aperitius i amanides o tombatruites que, com tot en aquesta estesa d’artesania, es pot personalitzar amb el nom de qui vulguem que ho rebi com a regal. 

La ceràmica de la Bisbal conviu amb reproduccions de façanes reals de cases de pobles en què mans artesanes han sabut imitar els materials originals de fusta i ferro. De totes les comarques catalanes, hi ha obra de ceramistes. Tot és pintat a mà artesanalment, fins i tot els motius més comuns que cerca el qui visita Barcelona, com la miniatura de la façana de l’edifici de la Pedrera, el trencadís del Parc Güell o la rajola amb la flor del panot, tan reproduïda arreu. Cada peça d’aquestes també ha estat dissenyada, modelada, cuita i pintada a mà en algun taller de Catalunya. Perquè aquesta ha estat sempre la filosofia d’aquí, on no es fa res de manera industrial.

Va començar essent un petit taller i botiga d’esmalts de joieria, a final dels anys seixanta. Josep Maria Villegas, pare de l’Eva, l’actual propietària, treballava de caixer a Can Vilardell, uns grans magatzems de roba que hi havia hagut on actualment hi ha l’hotel Ohla. Villegas, davant l’anunci de tancament dels magatzems, va observar que es venia un petit local del costat i, amb un amic joier que feia esmalts de joieria, van pensar a obrir un taller i una botiga de les seves creacions.

Després, gràcies a les amistats que anava fent, se li va despertar l’interès per anar introduint la ceràmica a la botiga, aleshores situada en un petit local. Però, de mica en mica, els articles de ceràmica van prenent més espai en el comerç, fins al punt que, amb motiu del tancament d’una sabateria, al local del costat, va poder ampliar l’establiment fins a la grandària que té avui. En aquell moment, tota la part de joieria ja l’havien emplaçada en una altra botiga del mateix carrer que va menar un familiar dels Villegas, i que va subsistir fins a la pandèmia.

Gràcies a viatges a ciutats com Londres per a veure què es feia a fora, Ceràmica Villegas es va anar ampliant amb tot allò que després exposaven en fires internacionals, com ara la que es feia a Frankfurt. València, Barcelona i Madrid també feien fires on Josep Maria Villegas va anar fent la seva clientela: eren petites botigues d’artesania de fora que venien ceràmica feta en pobles i ciutats catalans. Fins i tot n’hi havia al Japó. L’Eva recorda també que el seu pare, “amb una furgoneta, havia fet viatges a Portugal i a Galícia, a buscar ceràmica”. Alguns d’aquests artesans catalans o de fora que servien obres a Villegas es comencen a jubilar o ja no hi són. Però amb molts altres encara hi treballen i els continua fent encàrrecs la segona generació de Villegas que representa l’Eva. Amb ella anem fent un tomb per la botiga, que d’ençà de l’any 1970 és dedicada només a mostrar i vendre l’obra de ceramistes que personalitzen qualsevol encàrrec. “Fem figures per encàrrec, d’oficis, per exemple, o reproduccions de petits llibres oberts on escrivim la frase que ens demanin”, comenta la propietària.

Quilòmetre zero d’artesania local

Estris de cuina, com tasses amb una nansa, porrons i càntirs com els que es troben en gran quantitat a la Fira del Càntir d’Argentona formen part d’aquesta botiga, que ha esdevingut una exposició permanent d’artesania local, i que també ven per internet. “Al setembre –explica l’Eva– es fa el Festival Internacional de Ceràmica Terrània, a Montblanc, que és molt bonica perquè s’encabeix dins una església, l’antiga església de Sant Francesc.”

Sí, nombroses fires i molts mercats medievals de Catalunya treuen de petits tallers d’artesans ceramistes obres per a lluir, regalar i utilitzar. Però al carrer Comtal número 31 de Barcelona és fira cada dia. L’emplaçament al barri Gòtic fa de la botiga un lloc de parada de molts visitants de la ciutat. “Els nord-americans compren molt”, precisen l’Eva i Pere Martínez. Ell treballa a Ceràmica Villegas atenent el públic de fa una trentena d’anys. Tots dos expliquen que el client local hi va a comprar gairebé sempre alguna cosa concreta, i és el turista el qui més bada per triar un record de Catalunya. 

Avui, comerciants com l’Eva i en Pere ja no senten que el centre de la ciutat sigui freqüentat per barcelonins, o veïns d’unes altres comarques, que “venien a fer el circuit de les botigues que en una altra època només trobaven aquí, perquè ara les tenen a tots els centres comercials”. Ara la gent d’aquí hi va a fer la compra més expressa, com la guardiola amb forma de porquet, cuit en fang, un present molt habitual d’avis a néts, per fer-los entendre on porta el camí de l’estalvi. Alguns altres clients encarreguen el nom de casa seva, al poble, o el número del carrer, per a lluir-lo fet en ceràmica. I molts, catalans o estrangers, entren a comprar miniatures d’animals o figures de pessebre que aquí troben tot l’any. També hi ha els col·leccionistes, que sempre cerquen el tret diferencial d’allò que ja comencen a conèixer bé. En Pere explica: “Si en una altra època van ser els mussols les miniatures més col·leccionades, ara ja fa temps que allò que més es busca són els gats.” Les orenetes sempre tenen un públic i un dels encàrrecs freqüents –expliquen– són els miralls a mida, amb el marc decorat amb peces de ceràmica, amb motius vegetals, com les bellíssimes rajoles de l’antiga escala, “de final del segle XVIII” –precisa l’Eva– que la botiga conserva a l’interior. També hi veurem una paret original de pedra vista, tan autèntica com el traç singular de cada ceràmica que mostra el batec d’artesans que donen corda a una tradició ben arrelada, especialment en certes comarques de Catalunya que tenen a la botiga de Ceràmica Villegas un espai de pas cap a la casa d’algú.

Aquest mes de maig ha nascut un nou segell editorial, Tres Portals, impulsat per Jordi Carulla-Ruiz, que també és el propietari d’Edicions Poncianes. El nou segell, tal com els responsables expliquen, “neix per apropar als lectors no especialitzats textos clau de saviesa i espiritualitat, tant oriental com occidental. Des de tresors antics de la literatura sapiencial fins a obres modernes que aprofundeixen en aspectes de l’espiritualitat de diferents parts del món”.

Entre els primers títols que s’ofereixen a Tres Portals hi ha El príncep i el monjo d’Avraham ben Xemuel ha-Levi ibn Khasdai, en una traducció de Teresa Calders i Artís. És l’adaptació en hebreu de la llegenda índia sobre la vida de Siddharta Gautama, Buda, coneguda a l’àmbit cristià medieval amb el nom de Barlaam i Josafat. És el relat sobre el fill d’un rei que és preservat de tot contacte amb la malaltia, la vellesa i la mort, però que finalment les veu i les coneix i això el porta a dedicar-se a l’ascetisme.

La llegenda de Barlaam i Josafat forma part de la important herència que la novel·lística oriental va transmetre a la literatura europea entre els segles XII i XIII. La trama es desenvolupa entorn de la joventut de Buda i el desvetllament interior que porta a la fundació del budisme.

L’autor d’El Príncep i el monjo, Avraham ben Xemuel ha-Levi ibn Khasdai, va néixer a Barcelona a final del segle XII i vivia al call jueu. Va ser poeta i traductor a l’hebreu de llibres filosòfics, científics i literaris. És una de les moltes figures que van fer que el judaisme desenvolupat als territoris de parla catalana en època medieval assolís les cotes de significació més altes pel que fa a la cultura i la ciència.

El Príncep i el monjo no és una mera traducció de l’àrab sinó una original adaptació de la coneguda obra Barlaam i Josafat, i conté tots els ingredients que van fer del judaisme català un dels més originals i eclèctics de l’època medieval. A la introducció, Teresa Calders explica: “L’obra va ser llegida àvidament per la població jueva; se’n van imprimir múltiples edicions a partir del segle XV i les traduccions a l’ídix van tenir un gran èxit als països de l’Europa de l’Est.”

Llegiu un fragment  d’El Príncep i el monjo, Avraham ben Xemuel ha-Levi ibn Khasdai. Traducció de Teresa Calders Artís (Tres Portals).

 

Cada dia, en petits tallers dedicats a la ceràmica, amb terrissa, fang o porcellana, artesans de les tres dimensions modelen figures humanes, objectes que sempre hem emprat en la vida diària i reproduccions de motius i formes que ens són familiars o ens agraden. I cada dia, al carrer Comtal número 31 de Barcelona, s’obre una porta que, indirectament, ens convida a descobrir tot allò que els artistes de la ceràmica han cuit als seus forns. Ceràmica Villegas és la botiga d’aquestes petites i grans obres d’art que entra a casa a fer-hi una funció: rellotges de paret, càntirs per a beure, bols per a posar-hi els aperitius i amanides o tombatruites que, com tot en aquesta estesa d’artesania, es pot personalitzar amb el nom de qui vulguem que ho rebi com a regal.

La botiga del carrer Comtal de Barcelona (fotografia: Albert Salamé). Bols per a posar-hi els aperitius (fotografia: Albert Salamé). La botiga del carrer Comtal de Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

La ceràmica de la Bisbal conviu amb reproduccions de façanes reals de cases de pobles en què mans artesanes han sabut imitar els materials originals de fusta i ferro. De totes les comarques catalanes, hi ha obra de ceramistes. Tot és pintat a mà artesanalment, fins i tot els motius més comuns que cerca el qui visita Barcelona, com la miniatura de la façana de l’edifici de la Pedrera, el trencadís del Parc Güell o la rajola amb la flor del panot, tan reproduïda arreu. Cada peça d’aquestes també ha estat dissenyada, modelada, cuita i pintada a mà en algun taller de Catalunya. Perquè aquesta ha estat sempre la filosofia d’aquí, on no es fa res de manera industrial.

Ametlles torrades vora Santa Maria del Mar

Va començar essent un petit taller i botiga d’esmalts de joieria, a final dels anys seixanta. Josep Maria Villegas, pare de l’Eva, l’actual propietària, treballava de caixer a Can Vilardell, uns grans magatzems de roba que hi havia hagut on actualment hi ha l’hotel Ohla. Villegas, davant l’anunci de tancament dels magatzems, va observar que es venia un petit local del costat i, amb un amic joier que feia esmalts de joieria, van pensar a obrir un taller i una botiga de les seves creacions.

Després, gràcies a les amistats que anava fent, se li va despertar l’interès per anar introduint la ceràmica a la botiga, aleshores situada en un petit local. Però, de mica en mica, els articles de ceràmica van prenent més espai en el comerç, fins al punt que, amb motiu del tancament d’una sabateria, al local del costat, va poder ampliar l’establiment fins a la grandària que té avui. En aquell moment, tota la part de joieria ja l’havien emplaçada en una altra botiga del mateix carrer que va menar un familiar dels Villegas, i que va subsistir fins a la pandèmia.

La botiga del carrer Comtal de Barcelona (fotografia: Albert Salamé). La botiga del carrer Comtal de Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

Gràcies a viatges a ciutats com Londres per a veure què es feia a fora, Ceràmica Villegas es va anar ampliant amb tot allò que després exposaven en fires internacionals, com ara la que es feia a Frankfurt. València, Barcelona i Madrid també feien fires on Josep Maria Villegas va anar fent la seva clientela: eren petites botigues d’artesania de fora que venien ceràmica feta en pobles i ciutats catalans. Fins i tot n’hi havia al Japó. L’Eva recorda també que el seu pare, “amb una furgoneta, havia fet viatges a Portugal i a Galícia, a buscar ceràmica”. Alguns d’aquests artesans catalans o de fora que servien obres a Villegas es comencen a jubilar o ja no hi són. Però amb molts altres encara hi treballen i els continua fent encàrrecs la segona generació de Villegas que representa l’Eva. Amb ella anem fent un tomb per la botiga, que d’ençà de l’any 1970 és dedicada només a mostrar i vendre l’obra de ceramistes que personalitzen qualsevol encàrrec. “Fem figures per encàrrec, d’oficis, per exemple, o reproduccions de petits llibres oberts on escrivim la frase que ens demanin”, comenta la propietària.

Quilòmetre zero d’artesania local

Estris de cuina, com tasses amb una nansa, porrons i càntirs com els que es troben en gran quantitat a la Fira del Càntir d’Argentona formen part d’aquesta botiga, que ha esdevingut una exposició permanent d’artesania local, i que també ven per internet. “Al setembre –explica l’Eva– es fa el Festival Internacional de Ceràmica Terrània, a Montblanc, que és molt bonica perquè s’encabeix dins una església, l’antiga església de Sant Francesc.”

La dona que va portar l’espardenya de pagès a la ciutat

Sí, nombroses fires i molts mercats medievals de Catalunya treuen de petits tallers d’artesans ceramistes obres per a lluir, regalar i utilitzar. Però al carrer Comtal número 31 de Barcelona és fira cada dia. L’emplaçament al barri Gòtic fa de la botiga un lloc de parada de molts visitants de la ciutat. “Els nord-americans compren molt”, precisen l’Eva i Pere Martínez. Ell treballa a Ceràmica Villegas atenent el públic de fa una trentena d’anys. Tots dos expliquen que el client local hi va a comprar gairebé sempre alguna cosa concreta, i és el turista el qui més bada per triar un record de Catalunya.

Eva Maria Villegas, actual propietària (fotografia: Albert Salamé). La botiga del carrer Comtal de Barcelona (fotografia: Albert Salamé). Rajola amb la flor del panot de Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

Avui, comerciants com l’Eva i en Pere ja no senten que el centre de la ciutat sigui freqüentat per barcelonins, o veïns d’unes altres comarques, que “venien a fer el circuit de les botigues que en una altra època només trobaven aquí, perquè ara les tenen a tots els centres comercials”. Ara la gent d’aquí hi va a fer la compra més expressa, com la guardiola amb forma de porquet, cuit en fang, un present molt habitual d’avis a néts, per fer-los entendre on porta el camí de l’estalvi. Alguns altres clients encarreguen el nom de casa seva, al poble, o el número del carrer, per a lluir-lo fet en ceràmica. I molts, catalans o estrangers, entren a comprar miniatures d’animals o figures de pessebre que aquí troben tot l’any. També hi ha els col·leccionistes, que sempre cerquen el tret diferencial d’allò que ja comencen a conèixer bé. En Pere explica: “Si en una altra època van ser els mussols les miniatures més col·leccionades, ara ja fa temps que allò que més es busca són els gats.” Les orenetes sempre tenen un públic i un dels encàrrecs freqüents –expliquen– són els miralls a mida, amb el marc decorat amb peces de ceràmica, amb motius vegetals, com les bellíssimes rajoles de l’antiga escala, “de final del segle XVIII” –precisa l’Eva– que la botiga conserva a l’interior. També hi veurem una paret original de pedra vista, tan autèntica com el traç singular de cada ceràmica que mostra el batec d’artesans que donen corda a una tradició ben arrelada, especialment en certes comarques de Catalunya que tenen a la botiga de Ceràmica Villegas un espai de pas cap a la casa d’algú.

Com els crancs. Així diagnostica la situació de les energies renovables el darrer informe de l’OBERCat, l’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya, format per les principals organitzacions del país que treballen en l’àmbit de les energies renovables. Durant el 2023 es van instal·lar a Catalunya només 7,5 MW d’energia eòlica i 27 MW d’energia solar fotovoltaica, sense comptar l’autoconsum. Uns valors gairebé ridículs que són, a més, quatre vegades inferiors als del 2022. Mentrestant, aquests dies es produixen rècords absoluts de producció solar a l’estat espanyol i Portugal en un dia, amb 208 GWh el 12 de juliol i 23 GWh el 13 de juliol, respectivament. Una de les conseqüències d’aquesta pujada de la producció solar i eòlica a l’estat espanyol és que fa aturar la producció de la resta de tecnologies de producció elèctrica. La qual cosa ha causat que Catalunya hagi augmentat la importació d’electricitat de l’estat espanyol i disminuït la producció de les centrals de gas i nuclears per aprofitar la producció renovable a la península, més barata. L’opció per l’energia solar de molts països veu els fruits aquest estiu, en què se’n superen fins i tot les previsions. Tot seguit analitzem la situació a Catalunya i la resta del món.

Catalunya, sense el canvi de rumb necessari en renovables

Segons l’informe de l’OBERCat, el 2023 Catalunya va tancar l’any amb una capacitat de generació renovable elèctrica de 3,7 GW, repartida entre 1,9 GW d’hidràulica (embassaments), 1,4 GW d’eòlica, 0,3 GW de solar fotovoltaica, 0,02 de solar tèrmica, 0,09 GW d’unes altres renovables. En comparació, les energies no renovables sumen 8,3 GW de potència, essent la nuclear (3 GW) i les centrals de gas (4,8 GW) les dues tecnologies principals. Amb aquestes xifres, la pujada el 2023 de 7,5 MW (0,007 GW) de l’eòlica i de 27 MW (0,027 GW) de la solar fotovoltaica, les dues úniques tecnologies que han pujat, és anecdòtica.

Aquestes xifres fan referència a la capacitat de generació d’electricitat, però no a la producció final per a cobrir-ne el consum. Les centrals no produeixen sempre i la producció depèn de l’evolució dels preus dels combustibles, de la disponibilitat i de si hi ha prou aigua als embassaments o fa prou sol o vent. Durant el 2023, segons l’OBERCat, les renovables van produir 6.019 GWh, davant els 38.526 GWh de les tecnologies no renovables. El 51% de l’electricitat consumida a Catalunya durant el 2023 fou d’origen nuclear, seguida d’un 21% de centrals de gas (cicles combinats i cogeneració) i un 14% d’electricitat importada. Les renovables han contribuït amb un 7% de l’eòlica, un 5% de la hidràulica i un 1% de la solar fotovoltaica. En conjunt, durant el 2023 ha calgut un 1,8% menys d’electricitat a Catalunya en relació amb el 2022.

El principal responsable d’aquesta disminució de consum d’electricitat de la xarxa general ha estat l’autoproducció solar a les teulades d’habitatges, edificis i plantes industrials. Durant el 2023 s’han posat en servei 42.000 noves instal·lacions d’aquesta mena, amb una capacitat de 437 MW i un augment del 185% en relació amb el 2022. A Catalunya ja hi ha un total de 100.000 instal·lacions d’autoproducció solar, amb una potència de 870 MW, amb gairebé la meitat d’aquestes xifres corresponent a les instal·lacions de només un any, el 2023, cosa que evidencia el gran boom de l’any passat. Particulars i empreses van invertir vora 1.200 milions d’euros en energia solar durant el 2023 en autoproducció. Tanmateix, d’ençà de la segona meitat del 2023 hi ha hagut una desacceleració important d’aquest segment. L’OBERCat l’atribueix a la caiguda del preu de l’energia –que fa menys atractiva la inversió, ja que l’estalvi és menor–, la pujada dels tipus d’interès –que encareix els préstecs per a pagar les instal·lacions– i el blocatge en la concessió i abonament de les ajudes públiques.

L’autoproducció solar en teulada és l’única notícia positiva a Catalunya, malgrat que es redimensiona a la baixa. L’advertiment del sector renovable: Catalunya va pel camí de tenir una dependència gairebé absoluta de l’estat espanyol en matèria energètica

Durant el 2023, Catalunya va consumir un 14% de l’electricitat generada amb recursos propis i un 86% amb recursos aliens, provinents de l’exterior. Cal tenir en compte que tot i que les centrals nuclears i de gas estiguin radicades al país, han d’importar tot el combustible necessari per a funcionar, mentre les renovables s’alimenten dels recursos naturals del país (aigua, vent i sol). Tanmateix, l’OBERCat adverteix d’un fenomen que comença a ser ja visible. A l’estat espanyol, una potència mundial renovable, l’augment de la capacitat de generació solar genera grans excedents d’electricitat, que resulta més econòmica comparada amb la resta de tecnologies, i que fa que centrals nuclears i de gas (les dues tecnologies principals a Catalunya) hagin de disminuir la producció perquè no la poden vendre. Com que a Catalunya hi ha molt poques centrals solars, fa que es passi a importar més electricitat renovable de l’estat espanyol per a servir a empreses i particulars catalans.

Amb el tancament nuclear previst entre el 2030 i el 2035, la situació serà dramàtica en aquest aspecte. Tancada la tecnologia que produeix la meitat de l’electricitat del país, i sense que s’hagi instal·lat prou energia solar i eòlica a Catalunya, i amb un pes del gas com més va menor per la manca de competitivitat econòmica (especialment amb el desplegament de grans bateries per a emmagatzemar la producció renovable), el futur ara mateix només marca una direcció: la dependència absoluta de la producció renovable de l’estat espanyol, amb Catalunya que perd tota la sobirania energètica. “És el preu que es pagarà per no haver fet els deures en renovables”, conclouen els experts catalans.

No serà per manca de projectes renovables a Catalunya. L’OBERCat calcula que hi ha una cartera potencial de 6,8 GW en projectes eòlics i 9,1 GW en solars. En total, poden ser 176 parcs eòlics amb 1.340 aerogeneradors, mentre que de fotovoltaics serien 740 parcs solars que ocuparien 15.941 hectàrees (159 km2, un 0,5% de la superfície de Catalunya). En cas d’aprovar-se, en total produirien 37.100 GWh anuals, desglossats en 20.200 produïts per l’eòlica i 16.900 per la solar fotovoltaica. Amb aquests valors es podria cobrir gairebé la totalitat de la producció de les centrals no renovables catalanes, tot i que cal considerar que amb l’electrificació de tot el consum energètic els experts calculen que caldrà doblar la producció d’electricitat actual.

L’estat espanyol continua desplegant energies renovables a gran escala, en comparació amb l’aturada a Catalunya. És urgent fer canvis en la tramitació de projectes i en la planificació del sector

Tanmateix, OBERCat adverteix que la lentitud en la tramitació dels projectes per part de l’administració catalana fa que els promotors perdin l’interès per a crear aquests parcs a Catalunya, i optin per comunitats autònomes que ho posen més fàcil. Cal tenir en compte que l’electricitat l’acabaran venent igualment a Catalunya, si no fan el parc al nostre país. És per això que el sector renovable català torna a demanar que se simplifiquin els tràmits administratius, s’incrementi el nombre de persones destinades a resoldre els expedients per a fer nous parcs i s’implementin mecanismes de col·laboració público-privada, com ara declaracions autoresponsables o que el sector privat participi en l’aprovació dels expedients.

OBERCAt és molt crítica també amb la situació laboral de les persones contractades per agilitzar la tramitació dels expedients. Són places temporals per triennis, sense consolidar, i algunes d’aquestes persones ja se’n van de l’administració per cercar més seguretat laboral, la qual cosa fa perdre el coneixement i l’experiència acumulats que permeten d’agilitzar els tràmits. A més, una nova convocatòria temporal podria impedir que continuessin a la mateixa plaça.

El desgavell i la falta de planificació per part de l’administració catalana és més greu encara quant als llocs de treball al sector renovable. El sector calcula que cal incorporar de manera immediata 18.000 treballadors qualificats. Amb vista al 2030 la necessitat pujarà fins a 37.000 treballadors extres. I el 2050 la previsió és de 109.000 treballadors. Tot i aquesta gran necessitat, de les escoles de formació professional de Catalunya només van sortir 4.000 professionals del sector el curs 2022-2023. El sector reclama que s’inverteixi en comunicació i visibilització del sector per captar nous estudiants, que es modifiqui la legislació catalana perquè el sector pugui participar en els centres de formació públics, fomentar la col·laboració público-privada i la formació dual, i desenvolupar i homologar programes de formació amb els perfils professionals requerits. Ras i curt, cal que l’administració augmenti el nombre de places d’estudiants ràpidament.

La Xina ha començat a instal·lar al mar molins de 18 MW de potència, una xifra mai vista.

La Xina assolirà aquest mes els plans de desplegament renovable per al 2030

Mentre a Catalunya es va enrere en el desplegament renovable, la Xina va amb l’accelerador pitjat al màxim. Des de la fabricació de molins de vent de 18 MW, els de més potència del món, fins a la inauguració de la planta solar més gran del planeta, amb 3,5 GW de potència. Dins un pla d’instal·lar 455 GW d’energia solar i eòlica aquests anys vinents, amb projectes com ara una planta solar de 8 GW, amb 4 GW d’eòlica i bateries amb una capacitat d’emmagatzematge de 5 GWh, que empetiteixen qualsevol rècord actual. El gegant asiàtic tenia previst d’arribar a 1.200 GW d’eòlica i solar en funcionament l’any 2030, però s’espera que assoleixi aquesta xifra aquest mes. Això ha estat possible perquè durant els primers cinc mesos del 2024 la Xina ha instal·lat 103,5 GWh nous, una xifra sense equivalent al món. I la tendència és a augmentar encara més el ritme.

Sense arribar a les xifres impossibles del gegant asiàtic, uns altres països també redoblen els esforços per augmentar el desplegament de les energies renovables. Així, a Europa, Alemanya ha instal·lat 7,6 GW d’energia solar durant la primera meitat del 2024, un nou rècord. Només al juny, ha instal·lat 1,1 GW nous de fotovoltaica, tot arribant a 90,2 GW desplegats en total. Als EUA, l’energia solar és ja el 9% de la capacitat instal·lada de producció elèctrica i representa el 80% de les noves instal·lacions del país. Entre ara i el 2027, s’espera que s’afegeixin 90 GW de solar i 24 GW d’eòlica, en l’espera del resultat de les eleccions, amb un candidat Trump hostil a les renovables. Tornant al nostre continent, i al canvi de governs, el nou executiu britànic dóna forts senyals a favor de les renovables en contraposició a l’anterior executiu conservador. Tot just acaba de donar llum verda per a construir 1,3 GW de plantes solars i volen potenciar instal·lacions d’autoproducció en teulades.

Les instal·lacions d’autoproducció es redimensionen a la baixa arreu del món després del boom causat per la crisi energètica del 2022.

En una escala més similar a la nostra, Flandes, amb 6,6 milions d’habitants i una superfície d’un terç de la de Catalunya, ha instal·lat durant els cinc primers mesos d’enguany 230 MW nous d’energia solar –recordem-ho: durant tot el 2023 Catalunya va instal·lar-ne només 27 MW. Però no tot són flors i violes. Igual que a Catalunya, en unes altres parts del món baixa el ritme d’instal·lacions d’autoproducció. A Austràlia, durant el juny es van instal·lar 248 MW de solar en teulades, un 14% menys que el mes anterior i el valor més baix del 2024, a excepció del gener. Els valors són similars als del 2023, però demostren signes d’estacament. Als EUA, el ritme d’instal·lacions solars residencials ha baixat un 20% en relació amb el 2023 i empreses com ara l’austríaca Fronius, tot un referent en inversors fotovoltaics, han hagut d’acomiadar mil treballadors i eliminat un dels tres torns a les fàbriques a causa de l’alentiment actual, després del fort creixement pel boom del 2022 generat per la greu crisi energètica europea.

En resum, arreu del món trobem rècords tant de producció com de noves instal·lacions solars i eòliques, el sector d’autoproducció es redimensiona després de la crisi energètica i l’estat espanyol continua el pla d’esdevenir una potència renovable mundial. Mentrestant, a Catalunya continua l’aturada renovable, que depèn com més va més de la producció renovable ibèrica, amb un futur negre si no hi ha canvis radicals al país. Si més no, d’això avisa, gairebé desesperadament i amb impotència creixent, tot el sector renovable català.

La desfilada del Pride ha ocupat el centre de Barcelona per primera vegada amb nou recorregut. Les carrosses han passat des de la plaça de la Universitat fins a l’Arc de Triomf, tot travessant la Gran Via i baixant pel passeig de Sant Joan. Segons la Guàrdia Urbana, hi han participat 120.000 persones.

Enguany, el Pride reclama una educació en diversitat sexoafectiva i de gènere, tot recordant que és una assignatura pendent a les aules. En una de les primeres jornades més caloroses de l’estiu, milers de persones s’han concentrat a sobre de les carrosses d’entitats, empreses i institucions.

Alguns dels assistents han remarcat que espais com el Pride serveixen per a fer visible la comunitat LGTBI i han assenyalat la importància de sortir als carrers en un context d’auge de l’extrema dreta per “no fer passes enrere”.

Uns quants assistents han explicat a l’ACN la necessitat de concentrar-se per fer visible i mostrar l’orgull del col·lectiu. L’Àlex i el Sergi, de Barcelona, han destacat que “més enllà de la festa, cal implicar-se socialment perquè sembla que les coses estiguin molt bé, però poden canviar”. Tant ells com l’Elisa, de Castelldefels, han remarcat la preocupació per l’auge de l’extrema dreta. El Sergi ha advertit que “la gent que vota la dreta es deixa arrossegar per l’extrema dreta”. “No ens podem relaxar”, ha afegit l’Àlex.

L’Elisa també ha assenyalat que participa en el Pride per “crear un espai segur per a tots els que encara estiguin dubtant [de la seva sexualitat]”. Així mateix, ha apuntat que “no es pot retrocedir en drets”. “És una burrada que l’extrema dreta estigui donant pel sac”, ha sentenciat.

Educació en diversitat sexoafectiva

Fins ara, la rua del Pride resseguia l’avinguda del Paral·lel per acabar a la plaça d’Espanya, però enguany, per primera vegada, la desfilada ha recorregut el centre fins a l’Arc de Triomf, on les entitats promotores del festival han llegit un manifest  centrat en la demanda d’una educació en diversitat sexoafectiva i de gènere. La festa continuarà als escenaris del passeig de Lluís Companys i la plaça de Catalunya amb Jessie J com a cap de cartell.

L’Àlex ha comentat que a les escoles “els nois tenen a la boca la paraula ‘marieta’ i es fa servir per fer mal a la gent”. “L’educació a les famílies i a les escoles és principal perquè hi hagi un ambient més tolerant”, ha continuat. L’Elisa s’ha fixat en l’assetjament a les escoles: “Si creus que algú no és normal, creus que el pots atacar.”

Entre el públic hi havia molts turistes provinents de tot el món, com l’Andres, que ha vingut d’Alemanya. Ha destacat que la ciutat de Barcelona és de ment oberta i hi ha una societat amigable vers la comunitat LGTBI. També ha coincidit a dir que és important sortir al carrer perquè hi ha persones que “no accepten” les que tenen sexualitats i identitats dissidents.

Per què el Pride Barcelona se celebra ara, un mes després del 28 de juny?

Familiars, amics, companys del món editorial i dirigents polítics han participat avui en la cerimònia de comiat a Rosa Regàs a Barcelona. Ha estat un acte senzill i laic (sense cap creu, tal com ella va demanar) en el qual han intervingut dues filles, una neboda i també els nebots de l’autora.

En el seu adeu, han sonat les cançons que ella volia, començant pel republicà “Himne de Riego”; “She’s leaving home”, de The Beatles; el “Quartet de corda núm. 14 en re menor” (més conegut com “La mort i la donzella”); i un darrer vals, per acomiadar la sortida del fèretre. Entre els polítics, hi han assistit el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, el primer secretari del PSC, Salvador Illa, l’ex-batllessa de Barcelona Ada Colau i el ministre d’Indústria espanyol, Jordi Hereu.

Fotografia: Pau Cortina. Fotografia: Pau Cortina. Fotografia: Pau Cortina. Fotografia: Pau Cortina. Fotografia: Pau Cortina.

El Prat, Alacant-Elx i Palma, els tres grans aeroports del país, ja han començat a operar amb normalitat, després d’haver superat la crisi tecnològica global causada per una incidència en la plataforma de ciberseguretat CrowdStrike en els sistemes Microsoft.

A Barcelona, segons que explica Aena, la infrastructura ja funciona amb normalitat després d’haver-se restablert els sistemes informàtics. Vueling, la companyia amb més vols al Prat, preveu una operativa normal durant el dia, segons que han indicat fons de l’aerolínia a l’ACN. La companyia va reubicant en altres vols aquells passatgers afectats per la incidència que encara no havien rebut una solució.

Com pot ser que caiguin serveis informàtics de tot el món per l’error d’un sol programari?

A les Illes, també s’ha recuperat la normalitat i el conjunt dels aeroports preveuen d’operar, durant el dia d’avui, 1.668 vols, segons les dades facilitades per Aena. L’aeroport de Palma serà el que n’operarà més: 1.080. Al País Valencià, l’aeroport d’Alacant-Elx, el més gran, ja ha recuperat la normalitat. Segons l’operador aeroportuari Aena, a l’estat espanyol s’han hagut de cancel·lar quatre-cents vols, un 6,5% de totes les operacions.

El sector aeri mundial ha estat un dels més afectats pel problema dels sistemes de Microsoft arran d’una actualització defectuosa de la plataforma CrowdStrike, que dijous a la nit va causar incidències en empreses de tot el planeta, com ara mitjans de comunicació, però també sistemes d’emergència. A Catalunya, hi va haver problemes amb el telèfon d’emergències sanitàries 061.

La incidència va deixar a terra els usuaris de les grans aerolínies, mentre que els retards, les cancel·lacions i la necessitat de recórrer a sistemes manuals es van succeir a la pràctica totalitat dels aeroports de mig món.

La platja del Cabanyal de València ha reobert al bany. Ahir es va prohibir perquè va aparèixer una taca a la riba. Avui a primera hora, s’ha fet la inspecció i s’ha comprovat que l’aigua és neta, segons que ha informat l’ajuntament.

Després de la reobertura, s’ha col·locat la bandera verda. Ahir a la tarda, hi havia la bandera vermella que prohibia el bany al tram de platja on es van localitzar les algues.

A més, la policia local ha mantingut la tanca en una zona de cinc-cents metres de platja –en què es va trobar la concentració d’algues més gran–, encara que ha assegurat que l’aigua de la zona és òptima per al bany.

Tot just ahir es van reobrir al bany les tres platges del Saler afectades per un abocament d’hidrocarburs. Les feines de neteja en les platges del Saler, la Garrofera i l’Arbre del Gos, situades al voltant del parc natural de l’Albufera, van començar dimecres i es van fer sondatges en la sorra per comprovar que no hi restaven residus enterrats.