Vilaweb.cat

Llarena recorda a Marlaska que l’acostament dels presos depèn del govern espanyol

‘Declarar la incompetència de l’instructor per a definir el concret centre penitenciari en el qual han de quedar confinats‘. Així és com el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, s’ha desmarcat de les afirmacions fetes avui pel ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska,  qui ha dit que no és competència seva decidir l’acostament dels presos, sinó del jutge. Ho ha dit en una interlocutòria en la qual denega la llibertat al vice-president Oriol Junqueras, l’ex-presidenta del parlament, Carme Forcadell, i l’ex-consellers d’Afers Estrangers, Raül Romeva.

Grande-Marlaska ha dit avui en una entrevista a Onda Cero que la decisió de l’acostament depèn de la justícia: ‘Quan són presos preventius estan a disposició de l’organ judicial, per això són en presons pròximes al lloc on hi ha l’òrgan judicial, perquè demà els poden citar a declarar o notificar alguna cosa personalment, i no es poden fer trasllats d’avui per demà.’ I ha afegit: ‘Si d’ací a cinc o sis mesos aquesta persona no ha de ser requerida, i sempre que hi hagi una autorització judicial, es pot avaluar un trasllat que faciliti la vida personal i familiar.’

Malgrat aquestes declaracions del ministre, l’acostament dels presos no depèn dels jutges, sinó del Ministeri d’Interior espanyol, i així li ha recordat Llarena del qual ell és responsable. I concretament, d’Institucions Penitenciàries. Tal com va explicar VilaWeb, el procediment estableix que el govern espanyol dóna compte de la petició al jutge, el qual emet una opinió, però que al capdavall la petició la resol Institucions Penitenciàries.

Llibertat denegada
En la interlocutòria on desacredita Marlaska, Llarena denega la llibertat a Oriol Junqueras, Raül Romeva i Carme Forcadell. Continua afirmant que es manté el risc de fugida i de reiteració delictiva tot haver-hi govern a Catalunya i tampoc no atén les raons personals i familiars esgrimides per tots tres. Segons Llarena, el risc de reiteració no desapareix pel fet que no participen del nou govern i recorda que van tenir un ‘paper principal’ des d’agrupacions polítiques i socials que van donar ‘suport al procés’.

D’altra banda, i a petició de Simó, el jutge aixeca les mesures cautelars que pesaven sobre els processats per desobediència: Anna Simó, Lluís Maria Corominas, Lluís Guinó i Ramon Barrufet. Per tant, ja no hauran d’anar a signar setmanalment a un jutjat, recuperen el passaport i poden sortir del territori estatal. Tots ells havien hagut d’abonar 25.000 euros per eludir la presó i ara se’ls retornen.

 

Calvet adverteix a Colau que la proposta de destinar el 30% dels edificis nous a habitatge social presenta “dubtes”

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, ha advertit que la proposta de l’Ajuntament de Barcelona de reservar un 30% de l’aprofitament de qualsevol solar a protecció oficial en regim de lloguer planteja dubtes jurídics, tècnics i econòmics. Calvet ha avisat que aquesta mesura provocaria que els pisos del mercat lliure incrementessin en superfície, un fet que es traduiria en un augment dels preus. A més, ha assegurat que el valor dels solars podria reduir-se en un 20% i que, en conseqüència, els propietaris podrien demanar una rebaixa de l’IBI d’aquesta mateixa quantitat. D’altra banda, el conseller de Territori ha assegurat que si aquesta modificació es planteja amb una suspensió immediata de les llicències, el Govern tem que es produeixi una paràlisi del mercat que pugui provocar l’efecte contrari: l’especulació.

Calvet espera que l’Ajuntament els informi sobre aquesta proposta per tal que el Govern la pugui conèixer i debatre. A més, ha recordat que modificacions urbanístiques d’aquest tipus han de passar uns tràmits, que duren aproximadament uns sis mesos i que acostumen a allargar-se.

Un home se suïcida durant el seu desnonament a Cornellà

Una comitiva judicial s’ha presentat avui en un edifici de Cornellà per a dur a terme un desnonament. En l’habitatge, un desè pis del carrer de la Camèlia (Sant Ildefons), hi vivia una parella. L’home s’ha negat a obrir la porta a la comitiva que després han trucat els Mossos d’Esquadra perquè s’hi adrecessin.

Quan els agents han arribat a l’habitatge, han demanat de tornar a entrar i l’home els ha sol·licitat que s’identifiquessin. Una volta ho han fet, l’home ha continuat sense obrir. Poc després, els agents han sentit com la donava cridava. Ella mateixa ha estat qui els ha obert i han pogut comprovar que l’home s’havia llançat per la finestra.

El SEM ha certificat la mort de l’home i, en aquests moments, els Mossos d’Esquadra estan pendents de l’aixecament del cadàver. Segons que informa El País, l’habitatge és propietat del banc i la parella la tenia llogada. El TSJC és qui ha executat l’ordre de desnonament. La parella devia catorze mensualitats.

Torra farà un viatge oficial als Estats Units entre el 26 i el 30 de juny

El president de la Generalitat, Quim Torra, té previst viatjar als Estats Units, concretament a Washington, del 26 al 30 de juny, segons han explicat fonts de la Presidència a l’ACN. El motiu principal del viatge és el festival de folk Smithsonian però està previst que s’afegeixin altres actes o trobades en la seva agenda. Torra estarà acompanyat per la consellera de Cultura, Laura Borràs.

Serà el primer viatge a l’estranger de Torra com a president de la Generalitat al marge de Berlín, on hi ha anar per reunir-se amb l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, i de Brussel·les, on s’hi va desplaçar per reunir-se amb els consellers Toni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret per tractar sobre la formació del seu govern.

El parlament belga donarà ‘màxima prioritat’ a la investigació sobre el geolocalitzador al cotxe de Puigdemont  

El parlament federal belga donarà ‘màxima prioritat’ a la investigació sobre el presumpte espionatge del CNI al president Carles Puigdemont mentre era a Bèlgica. En declaracions a l’ACN, el diputat de l’N-VA que va presentar la petició per indagar els fets, Peter Buysrogge, ha dit que el president del comitè encarregat d’escriure l’informe sobre el cas creu que la investigació ‘serà de màxima prioritat’, però desconeix quan finalitzarà el procediment obert aquesta setmana. Si l’informe final conclou que el CNI va espiar Carles Puigdemont sense informar els serveis secrets belgues, el partit nacionalista flamenc exigirà al govern belga de Charles Michel que demani explicacions a Espanya.

Així, Buysrogge ha dit que, si Espanya no va contactar els serveis de seguretat belgues, ‘el govern hauria de fer alguna cosa’ i ‘contactar les autoritats espanyoles’ per demanar explicacions. ‘Si els nostres serveis secrets no sabien res sobre això, les autoritats espanyoles hauran d’explicar perquè no van contactar els nostres serveis secrets’, ha dit el diputat, alertant que aquest fet violaria ‘les normes internacionals’.

Si pel contrari es confirmés que les autoritats belgues estaven al corrent d’una suposada activitat d’espionatge del CNI, Buysrogge considera que els mateixos serveis de seguretat de Bèlgica han d’explicar ‘perquè no van refusar aquesta intervenció’. Tanmateix, l’N-VA vol esperar als resultats de la indagació per treure conclusions i actuar.

Maragall es reuneix amb els treballadors de la delegació a Brussel·les

El conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Ernest Maragall, s’ha reunit amb els treballadors de la delegació del govern davant de la Unió Europea, intervinguda durant els mesos d’aplicació del 155. Maragall, que ha estat rebut a la seu de la Rue de la Loi entre aplaudiments, explicarà a la tarda i en conferència de premsa quins són els plans del seu departament en matèria d’acció exterior.

El govern del Quim Torra ja ha anunciat que revertirà el tancament del Diplocat, però encara són sobre la taula del nou conseller qüestions com la restauració de les delegacions a l’estranger tancades per Madrid o el nomenament del nou representant del govern davant la UE. Per ara, la delegació segueix sense representant, ja que encara no hi ha substitut per Amadeu Altafaj, que va ser destituït pel govern espanyol a finals d’octubre.

La fiscalia recorre la sentència d’Altsasu perquè se’ls condemni per terrorisme

La fiscalia de l’Audiència espanyola ha recorregut la sentència que condemna els joves d’Altsasu pels delictes de desordres públics, atemptat contra agents de l’autoritat, lesions i amenaces. Per la fiscalia vol que siguin condemnats també pel delicte de terrorisme. Durant el judici va demanar penes d’entre 12 anys i mig i 62 anys i mig de presó per delictes de lesions i amenaces terroristes

La sala primera del tribunal ho va desestimar perquè entén que ‘no ha quedat plenament acreditada la finalitat terrorista de la seva acció ni tampoc la seva vinculació o pertinença a ETA.

L’Audiència espanyola va condemnar Oihan Arnanz i Iñaki Abad a 13 anys de presó, Jokin Unamuno i Adur Ramírez de Alda a 12 anys, Jon Ander Cob, Julen Goikoetxea i Aratz Urrizola, a 9 anys i Ainara Urkijo, a 2 anys de presó. Excepte Ainara Urkijo, que va ser condemnada per un delicte d’amenaces i desordres públics, la resta dels acusats van ser condemnats pels delictes d’atemptat als agents de l’autoritat i lesions. En el cas d’Iñaki Abad i Oihan Arnanz se’ls va condemnar també per desordres públics.

Diego Torres, soci d’Urdangarin, ingressarà a la presó de Brians 2

El soci d’Iñaki Urdangarín, Diego Torres, ingressarà al centre penitenciari de Brians 2, que està a Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) després de la condemna ferma pel cas Nóos. El Suprem l’ha condemnat a 5 anys i 8 mesos de presó, el que suposa una rebaixa respecte la pena imposada per l’Audiència de Palma al febrer (8 anys i 6 mesos).

Torres serà a la mateixa presó on hi van estar els també condemnats per delictes econòmics, Fèlix Millet i Jordi Montull.

Urdangarín, que també té fins dimarts per a notificar on vol complir la condemna, encara no ho ha comunicat.

Grande-Marlaska s’espolsa la responsabilitat d’acostar els presos polítics a Catalunya

El ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ha parlat avui per primera vegada de la situació dels presos polítics catalans. En una entrevista a Onda Cero, ha evitat d’expressar cap compromís sobre el trasllat a presons catalanes, bo i adduint que l’última paraula la té el jutge, per més que la competència i la responsabilitat recaigui directament sobre la secretaria general d’Institucions Penitenciàries, que depèn del govern espanyol.

Grande-Marlaska ha dit: ‘Quan són presos preventius són a disposició de l’organ judicial, per això són en presons pròximes al lloc on hi ha l’òrgan judicial, perquè demà els poden citar a declarar o notificar alguna cosa personalment, i no es poden fer trasllats d’avui per demà.’ I ha afegit: ‘Si d’ací a cinc o sis mesos aquesta persona no ha de ser requerida, i sempre que hi hagi una autorització judicial, es pot avaluar un trasllat que faciliti la vida personal i familiar.’

Ara, malgrat aquestes declaracions del ministre, l’acostament dels presos no depèn dels jutges, sinó del Ministeri d’Interior espanyol, del qual ell és responsable. I concretament, d’Institucions Penitenciàries. Tal com va explicar VilaWeb, el procediment estableix que el govern espanyol dóna compte de la petició al jutge, el qual emet una opinió, però que al capdavall la petició la resol Institucions Penitenciàries.

Les defenses de Cuixart, Junqueras, Romeva ja han presentat un escrit davant Institucions Penitenciàries. De moment, sense cap resposta.

El jutge no decideix l’emplaçament dels presos
La llei penitenciària espanyola estableix que qui determina a quins centres es destinen els presos és l’administració penitenciària, no pas la justícia. També indica que els presos han d’estar tan a prop com sigui possible del seu domicili. En l’empresonament preventiu, que és el cas dels dirigents independentistes, no hi ha cap norma que indiqui que han de ser a prop del tribunal on s’instrueix el cas, malgrat que es manté aquest costum. En aquest cas, però, la instrucció al Suprem és pràcticament enllestida i els presos polítics catalans probablement no tornaran a ser citats fins al judici.

El director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, Iñaki Rivera, va explicar que si Institucions Penitenciàries denegués els trasllats, en el cas dels presos que tenen nens menors d’edat pot començar un procés contenciós-administratiu i també es pot obrir la via internacional al Consell d’Europa i a les Nacions Unides per vulneracions de drets fonamentals dels presos polítics.

El batlle d’Argentona no declara davant el fiscal per l’1-O

El batlle d’Argentona, Eudald Calvo, s’ha negat a declarar aquest dijous davant el fiscal de Mataró, que l’havia citat com a investigat per haver facilitat la celebració del referèndum d el’1-O. Calvo assegura que el seu és ‘un cas polític més de repressió’ contra Catalunya: ‘No serveix de res que comparegui i ens reafirmem en no reconèixer les estructures judicials d’un estat espanyol que només busquen l’aplaudiment de la caverna que vol més repressió contra els catalana. No participarem d’aquesta farsa’, ha etzibat. Sobre la proposta d’acostament dels polítics independentistes a presons catalanes, Calvo ha rebutjat negociar ‘engrunes’ i reclama la seva plena llibertat. En aquest sentit, reclama al govern de Pedro Sánchez un canvi de tarannà real.

L' alcalde d'Argentona @eudaldcc arriba als jutjats de Mataró on l'han citat a declarar per haver facilitat l'organització del Referèndum de l'1 d'Octubre #NiUnaMés #StopExcepció pic.twitter.com/DP63baek9M

— CUP Països Catalans (@cupnacional) June 14, 2018

Aquesta és la segona vegada que Calvo es nega a declarar davant la fiscalia per alguna cosa relacionada amb l’1-O. El passat mes de desembre va fer el mateix a la Ciutat de la Justícia, on se’l citava, juntament amb el cap de policia del municipi, per no haver impedit la campanya de l’1-O com reclamava la delegació del govern espanyol.

En aquella ocasió, tot i no declarar, el cas ja es va arxivar en no poder-se demostrar els delictes de desobediència, obstrucció a la justícia i prevaricació dels que se l’acusava. Aquest dijous s’ha repetit l’escena, en aquest cas davant els Jutjats de Mataró, on se l’investiga per haver facilitat la logística per a la celebració del referèndum.

Acompanyat de desenes de persones, entre els que hi havia diversos batlles del Maresme, tant d’ERC com del PDeCAT, al diputada republicana Mònica Palacín o la cupaire Natàlia Sànchez, Calvo ha anunciat que no entraria a declarar perquè, segons ell, no serviria per a res: ‘Només tindríem debat polític i no els hem de tenir en seu judicial’, ha explicat.

Gràcies a totes i a tots pel vostre escalf. No he entrat a declarar perquè no participaré d'aquesta farsa de justícia polititzada. El que ha de fer la nova Fiscal General és aturar aquesta ràtzia contra el poble català i deixar-nos viure en llibertat. pic.twitter.com/pvJXBI1u2Z

— Eudald (@eudaldcc) June 14, 2018

Calvo creu que el ‘macrojudici contra els batlles’ que van fer possible el referèndum amb l’obertura dels col·legis electorals és una demostració que ‘l’entramat’ de l’estat espanyol ‘segueix treballant contra Catalunya’ malgrat el canvi de govern: ‘S’ha desallotjat de la moncloa Rajoy, però en el cas català no veiem accions que ens indiquin un canvi de tarannà’.

‘Tenim un mur que ens demostra que canvien els polítics i els partit, però l’estat espanyol segueix igual’, afegeix Calvo. En aquest sentit, la diputada cupaire Natàlia Sànchez ha comentat que l’estructura de l’estat neix ‘sense trencar amb el regim dictatorial i feixista’.

La indústria de les intoleràncies alimentàries

Si posem al cercador de Google les paraules “intolerància alimentària”, el primer que ens apareix a la pantalla són infinitat de suposats tests que permeten detectar aquestes intoleràncies, a les quals el nostre cos pot estar exposat. Però, què significa ser intolerant? Les intoleràncies afecten el metabolisme i al sistema digestiu, però a diferència de les al·lèrgies, no reaccionen contra el sistema immunològic del nostre cos. Un exemple clar és la intolerància a la lactosa.

Les persones que pateixen aquesta aversió als productes làctics manquen de la lactasa, un enzim digestiu que descompon el sucre de la llet. Un altre exemple és la malaltia celíaca, és a dir, la intolerància al gluten. Aquesta té lloc quan l’organisme de la persona no paeix bé la gliadina, un dels components del gluten, danyant així el seu intestí.

Al llarg de l’última dècada, l’augment de persones amb algun tipus d’intolerància ha estat desproporcionat. Segons Oriol Sans, fundador d’ADILAC, Asociació d’intolerants a la lactosa Espanya: “els intolerants, com per exemple a la lactosa, sempre han existit, el que ha passat és que s’han produït millores en els sistemes de diagnòstic i s’ha convertit en un tema social. Els mitjans de comunicació cada vegada en parlen més i cada cop es fan més treballs sobre aquesta problemàtica”.

S’estima que, a Espanya, hi ha unes 450.000 persones intolerants al gluten, el que equival a un 1% de la població. Tot i això, la FACE, Federació d’Associacions de Celíacs d’Espanya , calcula que el 75% dels pacients encara estan sense diagnosticar, d’aquesta manera, l’associació defensa que un dels punts claus per dur a terme un correcte diagnòstic és detectar els símptomes correctament i, duent a terme una avaluació en centres mèdics especialitzats.

L’errònia identificació d’aquestes intoleràncies pot acabar provocant una intolerància real a la persona. Per exemple, si una persona se li diagnostica intolerància a la lactosa equívocament, deixarà de consumir productes làctics, això, acabarà provocant que el seu cos faci desaparèixer l’enzim lactasa fent que, al final, aquesta persona acabi essent intolerant.

El cost de ser intolerant
La correcta identificació d’una intolerància alimentària s’ha de fer des d’un centre de salut. En primer lloc s’ha de tenir una sospita, realitzar proves bioquímiques, cutànies, serològiques o tests d’hidrogen espirat i quan aquesta estigui identificada establir un règim d’eliminació d’aliments, tal com indica l’Associació d’Estudis Nutricionals . Seguidament us deixem el mètode més habituals per detectar la intolerància al gluten i a la lactosa.

Loading…

(function(d){var js, id="pikto-embed-js", ref=d.getElementsByTagName("script")[0];if (d.getElementById(id)) { return;}js=d.createElement("script"); js.id=id; js.async=true;js.src="https://create.piktochart.com/assets/embedding/embed.js";ref.parentNode.insertBefore(js, ref);}(document));

A banda, existeixen altres tests comercialitzats, que no tenen cap garantia per part de la Seguretat Social, ni base científica contrastada, tal com afirma el nutricionista Julio Basulto. “Aquest tipus de proves no contrastades poden ser perjudicials, perquè poden treure d’una dieta normal i equilibrada determinats aliments fonamentals”.

Per això, institucions com la British Society for Allergy and Clinical Immunology (BSCI) , la Australasian Society of Clinical Immunologi and Allergy (ASCIA) o la Societat Catalana d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica, desaconsellen l’ús d’aquests tests per detectar intoleràncies.

Oportunisme o necessitat?
Les intoleràncies alimentàries acceptades per la medicina són molt poques, les més habituals i conegudes són la intolerància a la lactosa i al gluten. Tot i això, existeixen altres tipus d’intoleràncies, però molt més minoritàries i amb menors efectes, com per exemple a algun tipus d’hortalissa o de llegum.

La detecció d’aquestes intoleràncies no es pot realitzar mai amb un test d’intolerància comercialitzat, sinó que s’han de dur a terme proves empíriques realitzades per especialistes al·lergòlegs o doctors titulats, que determinen una a una les possibles intoleràncies.

D’aquesta manera, la indústria alimentària s’ha hagut d’adaptar a aquesta problemàtica i evolucionar creant productes aptes per a tots els individus. Pel que fa a productes per celíacs, hi ha diverses multinacionals pioneres que amb la seva marca blanca posa a l’abast del consumidor una gran varietat de productes de consum diari sense gluten.

A més, estan sorgint marques especialitzades i noves companyies en aquest tipus de productes. Fins i tot, companyies que elaboren productes on l’ingredient principal és el cereal, com la indústria de la cervesa, estan adaptant les seves receptes.

Tot i això, ser intolerant o al·lèrgic no és fàcil a l’hora de portar una dieta diària, ja que la diferència de preus entre els productes per tot tipus de consumidors i intolerants és molt elevada. Des de les diferents associacions d’intoleràncies i al·lèrgies, com per exemple la FACE, fa molts anys que lluiten per aconseguir la igualació dels preus dels productes bàsics.

A causa d’aquest fet, la federació va mostrar en el seu “Informe de preus sobre productes sense gluten 2018” que una família amb un únic celíac, té una despesa de 1.028,22 € més a la cistella de la compra anual que un nucli familiar sense cap intolerant alimentari.

Alicia Alonso, al·lergòloga i propietària d’una botiga especialitzada en productes per a intolerants i al·lèrgics, afirma que ells no posen els preus, sinó que “són les empreses les que marquen el preu dels productes en els quals es garanteix l’absència de traces”. Alonso al·lega que “les matèries primeres d’aquests productes van molt controlades, i per tant, per les empreses això suposa un cost extra.”

A continuació, us deixem una petita mostra de l’increment de preu que suposa ser intolerant al gluten i a la lactosa. Des dels darrers anys les famílies que pateixen aquesta problemàtica dins el seu nucli familiar estan reivindicat una immediata igualació de preus, ja que no els hi queda més alternativa que comprar aquest tipus productes.

Tot i això, Oriol Sans, president d’ADILAC exposa que “la fabricació és un procés i entenc que els fabricants ho cobren i calculen els seus marges amb un cost més elevat”. Per tant, l’alt preu de la matèria primera d’aquests productes i de la maquinaria emprada fa que els fabricants augmentin els preus d’aquests productes. No obstant això, segons Sans “la tendència (dels preus) serà a igualar-se, sobretot quan la demanda d’aquest sector vagi creixent, ja que no serà una minoria, sinó que cada cop hi haurà més gent”.

Aragonès diu que si s’exclou la ‘sobirania’ del diàleg es tornaran a viure ‘situacions que ningú desitja’

El vice-president del govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, ha avisat avui que si no s’aborda a fons la qüestió de la sobirania de Catalunya i s’exclou del debat amb el govern espanyol, el problema continuarà i en un temps tornarien ‘situacions que ningú desitja’.

En una entrevista a la Cadena Ser, Aragonès ha afirmat que amb el govern de Pedro Sánchez hi ha una oportunitat que ara s’ha de veure si té base o és només de ‘gestos’ i ha volgut deixar molt clar que el diàleg entre governs s’ha de fer ‘sense condicions i sense renúncies’ per les dues parts

Per a Aragonès, la solució que es pugui trobar a la situació actual ha de ser votada per la societat catalana i ha defensat que ‘la llei no ha de ser el límit del debat polític’.

Absolució a les urnes

Corrupció. Del llatí corruptio (alteració) i del verb corrumpo (malmetre, alterar, falsificar, deixar perdre, subornar). Els antics grecs ja estudiaven aquesta paraula per referir-se a les injustícies d’un mal ús de les responsabilitats que la polis delegava en els seus governants. Segles després, l’historiador britànic Lord Acton diria que el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament. Però la pregunta és: quan això passa, els governants reben el càstig dels ciutadans?

La web Casos Aislados compta amb un llistat de gairebé 400 casos de corrupció política a Espanya. Les enquestes del CIS han registrat un creixement de la preocupació per la corrupció progressiva durant l’última dècada. Avui, és la segona, just després de l’atur.

Entre tots els casos investigats per la Justícia espanyola, en destaquen tres per la seva repercussió mediàtica: el cas Gürtel, el cas ERE i el cas Palau. Aquests han afectat respectivament tres partits que han ocupat el poder durant dècades: el PP, el PSOE i CiU, tant en l’àmbit municipal, com autonòmic i estatal.

El paradigma espanyol
Els homes cometen injustícies quan pensen que, o bé les poden amagar, o bé perquè saben que no tindran càstig, en tot cas menor que els beneficis obtinguts. Un pressumpte corrupte, doncs, es pot mantenir al poder? Els tres partits mencionats serveixen per respondre aquesta pregunta, acotant la recerca a les comunitats de Madrid, Andalusia i Catalunya.

!function(e,t,n,s){var i="InfogramEmbeds",o=e.getElementsByTagName(t)[0],d=/^http:/.test(e.location)?"http:":"https:";if(/^\/{2}/.test(s)&&(s=d+s),window[i]&&window[i].initialized)window[i].process&&window[i].process();else if(!e.getElementById(n)){var a=e.createElement(t);a.async=1,a.id=n,a.src=s,o.parentNode.insertBefore(a,o)}}(document,"script","infogram-async","https://e.infogram.com/js/dist/embed-loader-min.js");

Estadístiques electorals
Infogram

A Madrid, el Partit Popular va arribar al poder el 1995 després de dues legislatures socialistes i s’hi ha perpetuat fins a l’actualitat. Les seves estadístiques només pateixen una davallada destacable entre el 2011 i el 2015.

CiU va mantenir Jordi Pujol com a president de la Generalitat des dels anys 80 fins als dos tripartits, el 2003 i el 2006. El 2010, el partit tornaria al poder amb Artur Mas i mantindria el càrrec fins al 2015. Aquell any arribaria Carles Puigdemont, també de CiU. En total, només el 2003 i el 2017 el partit no ha sortit victoriós d’unes eleccions.

Per últim, el PSOE s’ha mantingut al govern d’Andalusia de manera ininterrompuda des del naixement de l’autonomia. Només el 2012 van perdre les eleccions, però no va evitar que els socialistes formessin govern amb Susana Díaz al capdavant. Díaz i el PSOE mantenen el govern actualment, després de les eleccions del 2015.

Els escenaris
A la Comunitat de Madrid, el Partit Popular s’ha enfrontat als casos Púnica i Lezo, que han afectat directament la cúpula del govern autonòmic. Però també s’ha vist afectat per una macro trama que s’estén des dels municipis perifèrics a la seu del carrer Gènova: la Gürtel.

El Partit Socialista s’ha vist implicat en almenys una setantena de casos de corrupció, una xifra inferior respecte els prop de 200 que afecten el PP, segons la base de dades de Casos Aislados. A Andalusia, amb l’escàndol dels ERE, és on la corrupció ha tingut més ressò.

Finalment, el tercer cas estudiat és CiU, una federació política amb membres implicats de manera indirecta o directa en trames com el 3%, ITV o el més sonat: el cas Palau.

Tenint en compte que la corrupció és la segona preocupació dels espanyols, és necessari preguntar-se quin impacte ha tingut aquest sentiment comú en les darreres eleccions, d’ençà que van començar a esclatar casos els últims anys. El ciutadà té el poder de sancionar els partits corruptes a les urnes, no confiant-los el vot. Ha estat d’aquesta manera, però? Els ciutadans han castigat electoralment els partits polítics involucrats en casos de corrupció?

Una ullada als tres anteriors casos permet veure dos patrons comuns. El primer és que la investigació dels casos de corrupció que han esquitxat el PP, el PSOE i CiU respectivament han coincidit amb la celebració de diversos comicis a Madrid, Andalusia i Catalunya. El segon és que tots tres han patit davallades en el seu suport electoral, però això no els ha allunyat del poder. Per què no s’expulsa els partits implicats en corrupció des de les urnes?

Un element molt important dels partits davant els seus electors és la imatge que donen. La comunicació política és essencial per entendre la visió i l’opinió que tenen les persones sobre una determinada formació. Una mala comunicació pot derivar en una espiral de desconfiança envers un partit, mentre que una de bona el pot enfortir. Seguint aquesta premissa, seria natural que els partits analitzats hagin dut a terme una bona gestió comunicativa envers la corrupció per no rebre un càstig a les urnes. És així?

L’expert en Comunicació Política, Carles Pont, argumenta que la comunicació de crisi implica una planificació prèvia per poder fer front, en aquest cas, un cas de corrupció. El problema és el que els partits generalment han estat reactius a la crisi, i no preventius, que hauria estat l’estratègia adequada.

Descartada la comunicació com una raó sòlida perquè els votants decideixin no castigar la corrupció, resten les dues hipòtesis explicades pel politòleg Albert Aixalà. En última instància, la cultura democràtica de cada país pot ser l’explicació de tot plegat.

Insectes als fogons

Quan s’esgoten les possibilitats dels recursos locals, la cuina sempre mira cap a horitzons exòtics. En aquesta innovació permanent, un nou aliment apareix avui amb força: els insectes. Grimpant, volant o reptant, aquestes petites criatures s’estan obrint pas en el mercat culinari global i s’estan reivindicant com a profitosos complements dietètics. Però el camí fins a les nostres taules és ple de paranys.

En les societats occidentals, descobrir un saltamartí o uns cucs en el nostre plat desperta, generalment, una repulsió irracional, immediata, per exquisit que sigui el guarniment. Els insectes estan estigmatitzats per una concepció social adversa. “Costa molt trencar la barrera cultural, es tracta d’un atavisme molt profund i interioritzat” reflexiona l’investigador Xavier Bellés, de l’Institut de Biologia Evolutiva.  “Ens han educat a rebutjar aquests animals pel seu aspecte” addueix el científic, que assenyala alguns menjars “no gaire bonics” típicament catalans, com els caragols, els musclos o les gambes.

Si bé a Europa no hi ha tingut cabuda, l’entomofàgia (la ingesta d’artròpodes) es dóna arreu del món, amb més de 2000 milions de consumidors, segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). Concretament, el seu consum es concentra a Àsia Oriental, Àfrica i Sud-amèrica, zones tropicals amb major biodiversitat. Els insectes, com els chapulines mexicans o els escorpins a Cambodja, estan completament arrelats en la gastronomia i poden comprar-se a granel en qualsevol mercat. 

Desembarcament a Europa
Tot i els prejudicis, la mentalitat occidental ha iniciat una metamorfosi. Un estudi recent de la FAO conclou que els insectes “poden esdevenir una prometedora alternativa a la carn”. De moment, comencen a introduir-se de mica en mica en l’alta cuina i en alguns llocs de venda. És el cas de la parada de la família Petràs, al mercat de la Boqueria. Des del 2001, a més de bolets poden comprar-s’hi petits snacks com ara taràntules fregides o piruletes de llagosta. El 2012, però, un buit legal va obligar a interrompre’n la venda durant uns anys. El passat gener va reprendre’s gràcies a la nova legislació de la Unió Europea, que reconeixia per fi els insectes com a aliment apte pel comerç.

 Aquesta regulació ha obert la porta a la distribució d’insectes a escala industrial. Moltes empreses europees pioneres, com MealFood Europe a Espanya (dedicada al cuc de la farina), han apostat per aquestes petites criatures com a pinso i, en menor mesura, com a aliment humà. De fet, segons previsions del mateix sector, la seva producció arribarà a les 100 mil tones en el proper lustre.

 Així, l’entomofàgia ha arribat discretament als supermercats. Aquest abril, la cadena francesa Carrefour va obrir un aparador d’insectes i alguns productes derivats, com farines i pastes, que dissimulen la forma d’aquests diminuts animals. Aquesta presentació disfressada, addueix el científic Xavier Bellés, permet començar a barrinar les barreres psicològiques.

Els additius alimentaris suavitzen el xoc, però els insectes s’arrisquen a perdre així la seva genuïnitat gastronòmica. “És esgarrifós, un 20% del producte és només per aromatitzar. No té cap sentit” denuncia l’experta en dietètica Pili Gonzalvo. “La indústria alimentària els converteix en productes ultra-processats amb molt menys contingut nutricional” explica.  En aquesta línia, la bioquímica adverteix que “l’interès del sector no està en la salut de la societat”, sinó en “treure profit econòmic de la curiositat del consumidor”. 

Una mina nutritiva
La principal carta de presentació dels insectes és, precisament, la seva part més invisible. Tots els experts destaquen el seu alt valor nutricional, especialment en termes de proteïnes, els maons que formen les nostres parets musculars. “Els insectes tenen entre un 15% i un 80% de proteïna en sec, mentre que en llegums, carns, peixos o ous sol estar entorn de un 25%” detalla la científica Pili Gonzalvo. Així, en proporció, un grill és un suplement proteic 4 cops superior a la vedella.

Loading…

(function(d){var js, id="pikto-embed-js", ref=d.getElementsByTagName("script")[0];if (d.getElementById(id)) { return;}js=d.createElement("script"); js.id=id; js.async=true;js.src="https://create.piktochart.com/assets/embedding/embed.js";ref.parentNode.insertBefore(js, ref);}(document));

A més d’això, en paraules del biòleg Xavier Bellés, els insectes proporcionen tot un “còctel nutritiu”: greixos saludables, minerals, vitamines, fibra… Aquesta constitució varia segons l’estadi evolutiu de l’animal (es consumeixen tant ous o larves com pupes o adults) i de l’espècie. Efectivament, els artròpodes són el fil amb major diversitat del regne animal. Avui, segons la FAO se’n consumeixen fins a 1900 espècies, d’entre els quals un 31% pertanyen a la família dels escarabats, els Coleoptera.

Un aliment per al futur global
Més enllà de la seva composició interna, el reclam que fa dels insectes una tendència mundial resideix en el seu procés productiu. La sostenibilitat en el seu cultiu els postula com un remei front a la sobreexplotació dels recursos i com un filó socioeconòmic per superar el dèficit proteic global.

De fet, l’estudi de la FAO pronostica una població de 9000 milions cap a 2050, un fenomen que demanda un augment del 70% de la producció de menjar. Però els recursos agraris i ramaders estan gairebé desbordats. Aquí podria entrar en joc el cultiu d’insectes que, tal i com apunten els seus partidaris, és més eficient i econòmic. 

Per criar aquests animals, segons l’empresa Mealfood Europe, es redueix el consum de recursos i d’espai enfront del ramat convencional. “Per produir un quilo de proteïna, un cuc consumeix 10 cops menys d’aigua i menys d’un 50% de l’aliment que necessita una vaca” argumenta la seva directora Adriana Casillas. A més, bona part dels insectes són omnívors. Per tant, “se’ls hi pot donar qualsevol material orgànic digerible” aclareix el científic Xavier Bellés. Així, els insectes poden servir per reciclar substàncies de rebuig, com ara pells vegetals. “L’input és molt barat i l’output és una proteïna de bona qualitat” resumeix Bellés. 

El biòleg també destaca la rapidesa reproductiva dels artròpodes, que segueixen l’estratègia ‘r’ de reproducció, consistent en pondre molts d’ous per assegurar la prole davant les inclemències dels ecosistemes. “En captivitat, tots els ous són viables” exposa Xavier Bellés. Així, segons l’investigador de l’IBE no hi ha risc de sobreexplotació, ja que, de fet, hi ha uns 200 milions d’insectes per persona.

 A banda d’això, se sol esgrimir l’argument de la manca d’empremta ecològica de l’entomofàgia, amb emissions molt menors a la ramaderia industrial. Ara bé, “si després de produir l’insecte de manera sostenible, l’hem d’importar en envasos de plàstic, ja estem deixant petjada de carboni” al·lega la bioquímica Pili Gonzalvo.

Una plaga o un impossible?
Tota aquesta cara amable dels insectes és encara força desconeguda en la societat. Per això, mentre el recel cultural perviu, els experts aposten per la investigació i la pedagogia. “Encara hi ha molt per investigar, més enllà d’allò folklòric i antropològic” predica Xavier Bellés. “El que sabem no passa de ser o molt empíric, amb cultures on els insectes són habituals en la dieta, o bé anecdòtic i pintoresc, com ara la venda d’insectes en forma de llaminadura” conclou l’expert. 

Amb tot, la inclusió d’aquestes criatures no és tasca senzilla. La primera passa serà habituar-hi ulls i paladar. “La cuina dels restaurants és probablement l’aposta de futur més consistent per a l’entomofàgia” comenta Pere Castells, autor del llibre La cuina del futur. Sols el temps dirà si els insectes són capaços de traspassar fronteres i consolidar-se en botigues i menús.

Una ciutat amb ulls de dona

Amb el pas del temps el moviment feminista ha buscat espais on inscriure’s i poder treballar per aconseguir un món on es plasmin els drets de les dones. Un d’aquests espais és l’urbanisme. Si bé tradicionalment les ciutats han estat construïdes i pensades des d’una mirada patriarcal i capitalista, al llarg de la història han anat sorgint veus dissidents d’aquesta tònica. L’activista i urbanista novaiorquesa Jane Jacobs (1916-2006) és un dels primers noms que sonen amb força quan parlem d’urbanisme feminista. Al seu llibre ‘La mort i la vida de les grans ciutats americanes’ plantejava la voluntat de posar la vida al centre de les metròpolis, més enllà de la indústria.

Però la novaiorquesa no va ser la primera a repensar els espais amb ulls de dona. L’arquitecta i experta en urbanisme feminista, Anna Bofill, apunta que ens hem de remuntar a l’època medieval. La filòsofa francesa Christine de Pisan va escriure el segle XV l’obra ‘Llibre de la ciutat de les dames’ on, per primera vegada medita sobre una ciutat dissenyada per i al servei de les dones. Més tard, al voltant del segle XIX es va començar a teoritzar sobre urbanisme amb perspectiva de gènere.

Producció i reproducció en la mateixa balança
A l’hora de parlar dels diferents àmbits de la vida, sempre s’ha establert una clara diferenciació entre dues esferes. D’una banda, tenim l’esfera productiva remunerada, associada al gènere masculí. A l’altre costat de la balança hi trobem l’esfera reproductiva, que és representada pel gènere femení. En la construcció dels espais públics ha primat l’esfera productiva, que s’ha relacionat amb l’espai públic; mentre que les feines reproductives i de cura s’han relegat a un espai íntim i privat. De fet, l’ús del transport a les ciutats i el motiu de desplaçament varia exponencialment segons si es tracta d’homes i de dones. Mentre que els primers opten per moure’s amb vehicle privat i per raons de feina, les segones ho fan a peu o en transport públic i, sobretot, per de cura.

Loading…

(function(d){var js, id="pikto-embed-js", ref=d.getElementsByTagName("script")[0];if (d.getElementById(id)) { return;}js=d.createElement("script"); js.id=id; js.async=true;js.src="https://create.piktochart.com/assets/embedding/embed.js";ref.parentNode.insertBefore(js, ref);}(document));

L’arquitecta, urbanista i integrant del col·lectiu d’urbanisme inclusiu urbanIN+, Karmele Rekondo, defineix una ciutat feminista com aquella “que no es regeix sota la lògica i model del patriarcat”. A la vegada, però, aquesta implica moltes més coses: “Posa les persones i les seves necessitats de la vida quotidiana al centre, defuig del ciutadà estàndard i entén que la societat actual està composta per una ciutadania plural”.

En aquesta línia, Roser Casanovas, arquitecta i urbanista del Col·lectiu Punt 6, una cooperativa d’arquitectes, sociòlogues i urbanistes que treballa per repensar els espais amb perspectiva de gènere, afirma que l’urbanisme feminista tracta de “posar com a centre de les decisions urbanes les activitats reproductives i de cura que han estat invisibilitzades”. Així, es trenca amb la dicotomia ‘públic’ i ‘privat’, ja que la labor reproductiva no només es reserva a l’interior dels habitatges, sinó que també hi té un lloc important al carrer: quan s’acompanya un nen a l’escola o un avi al metge, quan es va a comprar el pa… L’urbanisme feminista vol incloure a la vida pública tots els col·lectius pels quals la ciutat no ha estat pensada. Aquells que, tot i desenvolupar una valuosa labor en la societat, no són remunerats ni aporten benefici econòmic.

Segons Casanovas, l’urbanisme feminista utilitza el “gènere com una categoria analítica”. Es fa una recerca i, de les persones que utilitzen l’espai públic, es diferencien aquelles que desenvolupen tasques que històricament s’han considerat de gènere masculí amb les que s’inscriuen dins del gènere femení. Però no només es té en compte el gènere, sinó també aspectes com l’edat, l’orientació sexual o la procedència. Mitjançant aquestes delimitacions es poden determinar quines són les mancances que té l’urbanisme en l’aspecte reproductiu i reformular-les perquè sigui inclusiu.

La participació ciutadana com a eix vertebrador
Evolucionar cap a un model inclusiu és difícil. L’experta en urbanisme feminista Anna Bofill apunta que tots els canvis que es fan a la ciutat es produeixen per interessos econòmics: la ciutat és un “gran negoci, un enorme territori de compravenda”. En aquest sentit, per poder avançar es necessita un canvi estructural que implica tota la societat. L’arquitecta Karmele Rekondo afegeix que difícilment podrà existir una ciutat planificada, dissenyada i gestionada des d’una visió inclusiva on la societat s’organitzi sota el model del patriarcat. Per tant, cal no només una voluntat política, sinó també un canvi de mentalitat dels que viuen a la ciutat. Segons continua l’urbanista Anna Bofill, “amb la participació es pot intervenir en les transformacions dels barris”.

De fet, en tractar-se d’un urbanisme que inclou, l’opinió dels que hi viuen és imprescindible. A Barcelona, per exemple, fa tres anys que s’organitzen marxes exploratòries pels carrers amb l’objectiu de detectar aquells espais que més discriminen. Laura Pérez, regidora de Feminismes i LGTBI a l’Ajuntament de Barcelona, creu en “la necessitat d’analitzar amb la gent que viu als barris quines demandes tenen i què plantegen”. Així, des que el nou govern d’Ada Colau va aconseguir l’executiu de la capital catalana l’any 2015, l’equip d’urbanisme treballa plegat amb el departament de transversalitat de gènere. Com apunta Pérez, es tracta d’un “aprenentatge pels tècnics i tècniques per millorar la seva manera de treballar”, amb l’objectiu d’implementar la mirada de gènere i aconseguir un “coneixement que perdurarà entre el funcionariat” per molt que canviï el color del govern.

 

Treballar per una societat corresponsable
La realitat ens diu que les dones, encara ara, són les principals cuidadores, les que es fan càrrec dels treballs reproductius. Ens trobem, per tant, davant d’un problema estructural: perquè això deixi de ser així cal canviar el sistema. Mentrestant, l’urbanisme amb perspectiva de gènere ajuda a facilitar l’execució de les tasques reproductives. Es tracta de visibilitzar aquestes funcions i posar-les com a prioritat perquè la societat se’n faci corresponsable. En paraules de l’arquitecta i urbanista Roser Casanovas, “si nosaltres tenim una societat corresponsable, conscient amb les tasques reproductives, pensarà espais per poder desenvolupar millor aquesta activitat”.

Tot i que encara queda molta feina a fer, a Catalunya cada cop trobem més legislacions que treballen per aconseguir una societat corresponsable, justa i inclusiva. La Llei de Barris de 2004 n’és un exemple. El seu text és considerat un precursor de l’urbanisme feminista perquè per primera vegada s’inclou la perspectiva de gènere com a paràmetre urbà en la legislació. De totes maneres, la integrant del col·lectiu urbanIN+, Karmele Rekondo, sospita que existeixen “algunes polítiques i polítics que no veuen la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere a l’urbanisme i l’espai públic”. Rekondo associa aquest fet amb una manca de creença amb l’urbanisme feminista o perquè no consideren que la ciutat deixi de banda certs col·lectius i les necessitats que aquests tenen a l’hora d’utilitzar-la. “Ningú va dir que fos un camí fàcil ni ràpid, però el canvi és més necessari que mai. I aquest serà feminista o no serà”, conclou.

La Model, un mirall de la societat espanyola

El centre penitenciari La Model de Barcelona va tancar les portes el 8 de juny del 2017, ara fa un any. Aquesta presó preventiva es va inaugurar el 1904 sobre les bases d’una ideologia de justícia, cel·les individuals i pensada sobretot per a la rehabilitació de la conducta del pres. Aquest projecte va néixer amb l’arribada de nous corrents europeus molt humanistes que van desembocar en un dret penal utilitarista, és a dir que la pena tingués una utilitat i no fos un simple càstig. Malgrat aquesta predisposició, La Model ha patit alts i baixos al llarg de la seva història pel que fa a la protecció dels drets humans dels presos, degut als canvis polítics i de la societat que sempre es veuen reflectits a les presons.

Els antecedents de La Model
Anteriorment, la presó de Barcelona, coneguda com a Reina Amàlia, es trobava situada a la Plaça Folch i Torres del Raval. Era un centre penitenciari marcat per un sistema de coacció, corrupció i abusos. Amb la nova revifada a de pensaments i ideologies més humanístiques a principis del segle XX, es va decidir fer un canvi dràstic i construir una nova presó que fos un model a seguir per tot el sistema penal. Aquest caos de la presó antiga va cridar l’atenció de Pere Armengol, advocat i magistrat, qui va liderar la regeneració de la situació penitenciària a la capital catalana. Així, el 1904 es va inaugurar la model amb un discurs progressista de l’advocat Ramon Albó, que venia a criticar l’estat de totes les presons d’Espanya i assenyalava el nou projecte com “lo millor entre lo bo”, remarcant la importància de l’aïllament cel•lular (un pres a cada cel·la).

Metodologia emprada
Era “una presó amb un model humanitarista cristià”, així ho explica Agustí Curto Homedes, criminòleg i jurista de La Model. Curto hi va estar treballant durant 31 anys, des del 1986. D’aquesta manera, es va emprar un sistema panòptic, dissenyat pel filòsof utilitarista i teòric social Jeremy Bentham. Aquesta estructura permet tenir un control de les diferents galeries des del punt central i també divulgar idees, sobretot misses durant el franquisme, des del punt de control central a tots els extrems. Així, s’assegurava una certa llibertat i humanitat als presos que podien passejar, però alhora, ser controlats en tot moment.

La presó
Zona administrativa, sistema cel·lular amb les respectives galeries i tallers. Aquesta era la composició de La Model. La primera part del centre, la zona administrativa, estava destinada a les oficines de direcció i d’informació. Alhora, també era la residència d’alguns dels funcionaris que hi treballaven, sobretot dels que procedien d’indrets més allunyats de Barcelona. En alguns casos, fins i tot, hi residien amb les seves parelles i fills. Però aquesta zona no estava només habilitada per al descans i l’allotjament. Les altres sales que componien aquest espai eren: la paqueteria – on Salvador Puig Antich va ser executat el 1974- , la sortida cap a l’exterior de les escombraries del centre, el locutori per a les visites amb els amics i familiars, el locutori de jutges i advocats, la cuina i l’infermeria, entre d’altres.

Superada la zona administrativa, La Model s’organitza a partir d’un punt central i està formada per 6 galeries principals, els tallers i diversos patis exteriors. Les galeries 3 i 4 eren les més grans, la 1 i la 6, les mitjanes i finalment la 2 i la 5, les més petites. Cal esmentar que els presos que es trobaven en la 5a i, més pronunciat, en la 6a galeria se’ls aplicava un règim més restrictiu ja que en elles es trobaven els presos més perillosos. A més, durant alguns períodes, diverses galeries estaven pensades per perfils concrets de presos com anarquistes o capellans, segons el moment polític.

Els tallers es trobaven situats prop del pati exterior més gran. S’hi realitzaven activitats que ajudessin a millorar la conducta dels presos, és a dir, tenien una finalitat correccional. Una de les activitats que s’hi feien, i que era molt popular, era la de teatre. La companyia de teatre portava per nom Punt i coma. Per a cada paper de l’obra, hi havia molts suplents ja que no se sabia quan un dels presos hauria de marxar cap a una altra presó o se li acabava la condemna. “Alhora, era una manera de tenir a més presos entretinguts”, com confessa el criminòleg i jurista Agustí Curto.

Una de les altres estances de la presó eren els diferents patis. Es van dissenyar diversos patis per tal que els presos no es barallessin entre ells. Segons la galeria en la qual es trobaven, com és el cas de la 6a, la dels més perillosos; sortien al pati de la mateixa galeria i no es deixava que interactuessin amb la resta de presos.

Algunes millores es van anar fent al llarg dels anys, així com la introducció d’una perruqueria i una biblioteca a la galeria 4. En aquesta mateixa galeria, on estava pres l’anarquista Salvador Puig Antich, i a totes les altres de més de dos pisos, s’hi van posar unes xarxes entre pisos per evitar suïcidis.

D’altra banda, tampoc no han estat pocs els intents de fuga de la presó, de fet l’últim va ser el març del 2017 quan dos presos van cavar un forat a les golfes però es van trobar l’impediment d’una placa de ferro al sostre que no els va permetre excedir a l’exterior.

Punts d’inflexió
“La presó és un mirall de la societat”, explica Agustí Curto.  La situació que es va viure en ella en tot moment permet establir un paral·lelisme amb el respectiu moments social i històric. És per aquest motiu que, malgrat que La Model va néixer amb la idea de ser una presó humana, es va trobar diferents obstacles al llarg de la seva història que van convertir-la en tot escenari possible menys en el que s’esperava.

Segurament el punt d’inflexió més gran va ser durant la repressió franquista. Durant aquesta època, es va passar de 800 interns, nombre pel qual estava dissenyada La Model, a entre 12000 i 13000 presos. D’aquesta manera, el nombre de presos per cel·la es va veure incrementat exponencialment. “Durant la repressió franquista no es va poder respectar el fet de tenir un pres per cel·la i havien de dormir tots junts i apretats”, apunta Agustí Curto.

El criminòleg i jurista assegura que al llarg de la seva trajectòria a la presó no va tenir cap mena de problema amb els presos i mai va veure una agressió a cap dels seus companys. És més, explica que els presos més perillosos (aquells de la 5a i 6a galeria) eren els que més bé es comportaven i recorda, sense poder evitar alguna llàgrima, que un li va dir “és la primera vegada a la meva vida que algú m’escolta”.

Futur del barri
Amb el seu tancament ara fa un any, el que s’ha notat més és la disminució de clients en els bars i restaurants del voltant del centre degut a que els funcionaris eren clientela fixa, com també els familiars que anaven a visitar els presos. Alhora, tal i com apunta Curto, en l’últim any no ha parat d’incrementar el preu dels lloguers del veïnat, abans relativament baix ja que quan hi ha un edifici com aquest en un barri, els preus de l’habitatge són més baixos i amb el tancament s’ha desencadenat la pujada en picat.

L’autoestop: la màgia de l’imprevist

L’estiu arriba i les destinacions turístiques s’omplen amb gent que arriba d’arreu del món amb avió, cotxe o tren. Tot i això, hi ha una manera de moure’s pel món més arriscada però més lliure: l’autoestop. Encara que el relat imperant gira entorn la desconfiança i la perillositat del mètode, sobretot envers les dones, les qui ho practiquen asseguren que gairebé mai s’han trobat en situacions incòmodes. Ara, amb noves plataformes digitals com Couchsurfing o Hitchwiki, fer autoestop arriba a un altre nivell i contactar amb els conductors es torna més fàcil. La filosofia però, que beu de la generació beat nord-americana dels anys seixanta, continua intacta.

Per saber-n’he més, clica sobre qualsevol de les fotografies:

 

A granel: comprar sense generar residus

Una activitat tan quotidiana com anar a comprar pot esdevenir un acte de responsabilitat amb el medi ambient. En un supermercat és habitual trobar tots els productes envasats, sigui en plàstic, cartó, o ambdues coses. Però hi ha alternatives per aquelles persones que decideixen que l’únic producte que volen consumir és l’aliment, i no l’embalatge: les botigues a granel. Són establiments que permeten comprar diferents productes—de menjar o d’higiene—a pes. I per tant, sense obligar el consumidor a quedar-se’n una quantitat determinada i sense generar residus.

Botigues com Can Perris asseguren que “el granel és una forma de venda antiga, però amb els valors d’avui en dia: sostenibilitat, consum responsable i proximitat”. Com a conseqüència, s’ha ampliat el públic: s’hi acosten tant els veïns de tota la vida com la gent més jove.

Els comerços, que van formant una clientela fixa de barri, noten com aquests s’hi acosten cercant productes ecològics, de la terra, o conscients de la gran quantitat de menjar que es tuda. Així mateix ho noten a Can Perris: “La gent compra molt més del que necessita. Els resultats són unes despeses d’aliments brutals i ara comencen a ser-ne conscients”. Però l’aspecte que més ressalten és la conscienciació sobre l’ús excessiu de plàstics. “És una filosofia de vida. Diria que el 60% dels clients que tenim s’aproximen a la botiga per responsabilitat”, asseguren des de Granel Eixample.

L’augment de vendes per aquest motiu l’han notat, sobretot, amb l’entrada de l’any nou. Martí Morató, client de la botiga, explica que per a ell ha estat un propòsit pel 2018: “Em vaig proposar que no generaria més plàstics a casa meva”. I no només en alimentació, sinó en altres aspectes com la vestimenta, la higiene personal o la neteja.

Un dels comerços de la ciutat de Barcelona que ofereix la compra a granel de productes de neteja —detergents i sabons—és Biopompas, al barri d’Horta. Lluís Brunat, el botiguer, reconeix que la gent encara associa aquest estil de compra al menjar: “Cada setmana hi ha, com a mínim, un parell de persones que entren i em demanen: Què és això? Encara és una línia desconeguda”. Això, però, no implica que el sistema no funcioni: “Amb gairebé 5 anys al barri, he anat pujant les vendes mes a mes. Aquí el boca a boca és la publicitat més segura. Afortunadament, veig com aquest tipus de venda, ja sigui per l’estalvi que suposa a les famílies o per l’estalvi mediambiental, s’està imposant”.

Una alternativa de comerç
Les botigues a granel també es regeixen per altres pilars com la proximitat; tant amb el client com amb el proveïdor, oferint productes de quilòmetre 0. Des de Granel Eixample expliquen com gairebé tots els seus productes són de Catalunya. Aquells que no ho són—perquè aquí no es planten, com la xocolata o el cafè—s’exporten del país d’origen, però els manufactura alguna petita empresa de Catalunya.

 

!function(e,t,n,s){var i="InfogramEmbeds",o=e.getElementsByTagName(t)[0],d=/^http:/.test(e.location)?"http:":"https:";if(/^\/{2}/.test(s)&&(s=d+s),window[i]&&window[i].initialized)window[i].process&&window[i].process();else if(!e.getElementById(n)){var a=e.createElement(t);a.async=1,a.id=n,a.src=s,o.parentNode.insertBefore(a,o)}}(document,"script","infogram-async","https://e.infogram.com/js/dist/embed-loader-min.js");

Comparison White
Infogram

La preocupació envers el medi ambient queda palesa entre els consumidors que s’apropen cercant generar la menor quantitat de residus plàstics possibles. Per aquest motiu, a les botigues a granel els envasos són biodegradables; fets a partir de canya de sucre o de fècula de patata, per exemple.

Altres alternatives comunament esteses són els compostables, per exemple. Però Patricia, cofundadora del blog mediambientalista ‘Vivir Sin Plástico’, explica que són quasi tan perjudicials com els plàstics si no es desintegren: “Encara que els llencis als contenidors marrons, no es desfaran. Si acaben al mar, trigaran la mateixa quantitat d’anys en desfer-se. Per a convertir-se en compost i ser una alternativa vàlida es necessiten màquines industrials; i pràcticament no n’hi ha. La seva instal·lació està en mans dels governs i ajuntaments”.

Canvi de mentalitat
De totes maneres, insisteix a recórrer a aquests tipus d’envasos només per a coses molt concretes perquè, encara que no siguin plàstics, “s’estan produint aliments per a fer-los, quan tampoc és necessari perquè la seva destinació immediata serà l’escombraria”. Defensa el fet de caminar cap a la reducció d’envasos innecessaris i acabar amb la cultura d’un sol ús, com a solució definitiva. “S’hauria de fomentar l’ús d’alternatives que permetin ser reutilitzades a llarg termini”, afegeix l’enginyera tècnica agrícola i llicenciada en Ciències Ambientals, Isabel Vicente. I això és el que fan molts consumidors de les botigues a granel: portar bosses o carmanyoles de casa seva.

Ambdues insisteixen que la reducció de plàstics no només ha de dependre del consumidor, sinó que ha de ser una responsabilitat compartida. Alba García, biòloga i encarregada de la campanya de plàstics de Greenpeace, ens remarca que el Govern no ho pot deixar tot en mans dels consumidors, com ha fet fins ara: “Cada minut un camió d’escombraries arriba al mar i cada any es produeixen unes 12 milions de tones de residus plàstics. Aquestes són xifres alarmants i, per molt que hi hagi consciència ciutadana, tots sols no podem fer res. Nosaltres intentem canviar aquesta narrativa i fer veure a les empreses que han d’actuar”.

Per alçar la veu i fer arribar aquest missatge a les empreses i als supermercats, han nascut diverses campanyes. Un exemple recent és #DesnudaLaFruta, una iniciativa que va sorgir a l’abril. Des de l’organització es mostren satisfets davant la repercussió que va tenir a les xarxes socials entre els consumidors, que públicament rebutjaren aquesta pràctica. Opinen que la gent s’està conscienciant sobre “la no-necessitat del sobrembalatge, sobretot en la fruita i la verdura”.

Buscar solucions
Des de “dalt”, les respostes van arribant de manera discreta i limitada. “Com a molt, els supermercats et responen al telèfon i et diuen que reencaminaran la teva queixa”, comenta Patricia. Des de Greenpeace han estat dialogant amb cadenes de supermercats—que s’han fet ressò de les repetides campanyes—però de moment no es comprometen a res.

A escala estatal, encara que petites, s’han aprovat algunes mesures. El 18 de maig es va aprovar un Reial Decret per a costejar addicionalment les bosses de plàstic en tots els comerços. Totes coincideixen en el fet que és una bona idea, però a mitges; molt a mitges. “No és quelcom merament recaptatori. La normativa està pensada per a la reducció del consum de plàstic i ha funcionat en els altres països que s’ha fet”, apunta Patricia. Però “el problema és que les propostes de supermercats que hem vist fins ara són embolcalls falsament biodegradables o compostables, perquè tenen entre un 60 i un 70% de plàstic”, afegeix García.

És per això que només ho veuen com un petit primer pas. El que demanen de cara al futur és la prohibició per llei de bosses d’un únic ús. “No entenem per què els costa tant posar mesures eficaces quan existeixen alternatives que estan a disposició de tothom, com bosses de tela o de qualsevol altre material reutilitzable”, conclou García. Tot plegat, l’objectiu final és acabar amb la cultura “d’usar i llençar”, procurant no generar residus tan fàcilment; sobretot plàstics perquè triguen molt de temps—entre cent i mil anys—a degradar-se en el medi ambient.

L’art tacat per la censura

Constantment les arts plàstiques veuen envaïda la seva llibertat d’expressió. Cada vegada són més les obres que són censurades per la seva crítica al poder o per la seva estètica transgressora. Rere l’aparença democràtica dels governs actuals, diverses institucions públiques o privades exerceixen pressions sobre els artistes i el món de l’art per tal de tornar-lo més homogeni. Però no tot és cosa de les autoritats, els artistes mateixos acaben autocensurant-se per por a represàlies. La ideologia i la censura conviuen en l’art de la nostra societat i amenacen la seva llibertat d’expressió i esperit crític.

Art i ideologia: fenòmens interrelacionats
Els orígens de la relació entre l’art i la ideologia són difícils d’esbrinar. Pràcticament, es podria afirmar que sempre ha existit una relació entre ambdós, i que l’art, en paraules de l’historiador Joan Maria Minguet Batllori, “sempre és polític”. Tanmateix, a partir dels abusos del segle XX aquesta relació es fa més clara i evident: l’art deixa de servir a la política per combatre-la, ja sigui per la via de la celebració de la vida o per la via de la denúncia, la més problemàtica de les dues.

Segons el professor d’Art Contemporani i Teoria de l’Art Pol Capdevila, “l’art és una de les activitats amb més capacitat de crítica que té una societat democràtica” i, en conseqüència, es veu com un espai que gaudeix de llibertat, però que alhora és conflictiu. Cada vegada més, des de les altes esferes de la societat es tolera menys la crítica i la llibertat d’expressió es veu minvada.

Els límits de l’expressió
La llibertat d’expressió és un dels drets fonamentals de les persones i, per tant, s’ha de poder gaudir sempre que es vulgui. Ara bé, aquesta llibertat no és infinita i imposa uns límits que no es poden transgredir. Principalment, aquests es basen en la vulneració del dret a la intimitat, imatge o la dignitat d’altres persones.

Ara bé, per al galerista i antiquari Artur Ramón la llibertat d’expressió va íntegrament relacionada amb la cultura i l’educació, les quals considera fonamentals com a motors de la societat. Per al galerista, els límits de la llibertat d’expressió es troben en un mateix i en l’aprenentatge cultural que cadascú ha rebut.

Al seu torn, els artistes Levi Orta i Núria Güell coincideixen en què la censura està molt relacionada amb els abusos del poder i la cultura de cada país.

La situació actual, però, dista de ser l’adequada per a la proliferació del sentit i el pensament crític en les arts. Progressivament, es van imposant límits a la llibertat d’expressió que a la pràctica es concreten en formes de censura, la qual pretén callar aquelles reflexions i formes de pensament que van en contra de l’status quo imperant.

La censura avui en dia
D’entre els principals motius que poden fer censurable l’art hi ha la intolerància a la sexualitat, al domini del desig del cos, i la crítica política. Tot i això, Minguet Batllori afirma que les casuístiques de les quals parteix la censura són diferenciades per a cada cas concret, però que “totes parteixen d’un abús de poder” que es dóna entre una institució pública o privada vers la capacitat d’expressió d’un artista. La figura del censor en l’actualitat ha desaparegut, però això no impedeix que aquesta es desenvolupi amb normalitat a l’estat espanyol.

A priori la censura és un fenomen dels règims dictatorials, però no n’és exclusiva. En estats democràtics adopta formes encobertes que no arriben al coneixement del públic. El professor Capdevila explica que la censura es pot donar de moltes maneres: per via institucional, per provocacions, amenaces i, en última instància, a través de l’autocensura.

Les alternatives que té un artista quan la seva obra és censurada són poques i, per a Capdevila, “depenen de la voluntat de l’artista en fer carrera”. D’una banda, l’artista pot continuar fent el que fa perquè creu que és el seu projecte artístic, i de l’altra pot suavitzar o canviar el seu discurs. A vegades pot passar que un artista sempre es trobi amb les mateixes situacions de censura, cosa que fa que, a la llarga, acabi canviant el seu discurs forçosament.

Un artista s’autocensura en el moment en què decideix no expressar allò que pensa per por a ser reprimit i guarda el seu pensament en la intimitat. A la pràctica, aquest fet esdevé un problema greu en el món de l’art, ja que aquest s’acaba homogeneïtzant i perd pluralisme.

Les petjades del franquisme
Avui en dia la societat espanyola conviu constantment amb la pervivència del franquisme. La censura i la repressió de la llibertat d’expressió són dos dels exemples més indicatius d’aquest fet. Artur Ramón explica que la “Transició no va resoldre alguns problemes estructurals derivats del franquisme”, cosa que repercuteix en la poca cultura i educació que hi ha avui en dia. Així mateix, Pol Capdevila parla d’un “revival” del franquisme que s’està vivint en l’actualitat. Aquest fenomen es concreta en diverses accions: noves legislacions reaccionàries, declaracions de determinats polítics i en una qüestió d’actitud d’aquests.

Justament, Levi Orta i Núria Güell van ser censurats al festival “Ingràvid” de Figueres per fer una instal·lació que criticava el franquisme i la seva censura.

Mobilització social per a posar fre
Pol Capdevila té molt clar què cal fer per a solucionar aquesta situació alarmant: “Molta mobilització social que protesti i es manifesti en contra de la intensificació de la tendència repressora de les llibertats per part de la política”. Al seu torn, Minguet Batllori coincideix amb Capdevila i declara que “l’únic camí possible és la denúncia pública, ja que hi ha pocs camins legals”.

Artur Ramón concreta les vies de denúncia que s’han de dur a terme. “S’han d’utilitzar formes i llenguatge no ofensius i mai judicialitzar la situació”. A més, cal tenir en compte el fet que quan una obra és censurada moltes vegades obté molta més difusió, ja que els mitjans de comunicació actuen com a portaveus que provoquen una viralització de determinats casos concrets. Aquest fenomen també pot ser utilitzat per tal de combatre la censura en l’actualitat.

En ple segle XXI, la situació que estan vivint les arts plàstiques i la resta de formes d’expressió individuals és alarmant. Lluny d’estar erradicada, la censura perviu en l’actualitat amb una força inhòspita i difícil de creure sobretot per aquells que no han conviscut amb els règims autoritaris. Emprar l’art com a reforçador de l’status quo o utilitzar-lo com una eina social que denunciï les restriccions i els abusos de poder ideològics? La decisió recau en mans dels artistes, capaços de fer valer el seu art com a antídot per sortir d’algunes de les realitats repressives que s’estan perpetuant arreu del món.

El govern Sánchez manté la cúpula militar nomenada pel PP i el director del CNI

La ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles, ha assegurat la continuïtat del general Félix Sanz Roldán com a director del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), fins a la fi del seu mandat, i de la cúpula militar que encapçala el Cap de l’Estat Major de la Defensa (JEMAD), Fernando Alejandre Martínez. És la primera vegada que un govern espanyol manté els comandaments militars de l’anterior. Sanz Roldán va ser nomenat màxim dirigent dels serveis secrets el 2009, sota el govern Zapatero, i el 2014 va ser ratificat en el càrrec pel govern de Mariano Rajoy.

El director del CNI va haver de donar explicacions al congrés espanyol pel vincle dels serveis secrets amb l’imam de Ripoll,  Abdelbaki es-Satti, cervell dels atemptats de Barcelona i Cambrils. La compareixença es va fer a la comissió de control dels crèdits destinats a despeses reservades –altrament coneguda com a comissió de secrets oficials–que és a porta tancada i els assumptes de la qual no transcendeixen.

En un comunicat, Robles ha apuntat que cal ‘donar a la ciutadania estabilitat, seguretat i defensa des d’una perspectiva col·lectiva i integrada per tal de promoure la pau internacional i la seguretat global’.

El ministeri espanyol de Defensa també ha informat que han estat ratificats en els seus llocs el general Javier Varela Sales com a cap d’Estat Major de l’Exèrcit de Terra (JEME), l’almirall general Teodoro López Calderón com a cap d’Estat Major de l’Armada (AJEMA), el general de l’aire Javier Salt Martínez-Avial com a cap d’Estat Major de l’Exèrcit de l’aire (JEMA) i l’almirall Juan Francisco Martínez Nuñez com a secretari general de Política de Defensa (Segenpol).

La ministra espanyola ha dit que ‘les forces armades són al servei de la societat i exerceixen una extraordinària missió en la defensa de la pau i la seguretat en el món’.

Pàgines