Les autoritats de l’Azerbaitjan han confirmat la detenció de l’ex-ministre d’Estat de l’Alt Karabakh Ruben Vardanián quan intentava d’entrar a Armènia en plena evacuació del territori assetjat per l’exèrcit àzeri. Es calcula que més de 50.000 persones –al voltant de la meitat de la població– s’han refugiat a l’altra banda de la frontera.

Artsakh, una depuració ètnica davant la indiferència general en ple segle XXI I Article de Ferran Lupescu

El Servei Estatal de Fronteres d’Azerbaitjan ha acusat Vardanián d’haver entrat a l’Azerbaitjan de manera il·legal. Segons un comunicat, la detenció s’ha fet al corredor Latxín, que és l’única via que connecta l’Alt Karabakh amb Armènia. “El detingut ha estat lliurat a les autoritats estatals pertinents —ha estat traslladat a Bakú— perquè prenguin la decisió adequada”, continua el comunicat.

La parella de Vardanián, Veronika Zonabend, ha denunciat públicament la detenció: “En Ruben va estar al costat del poble d’Artsakh —el nom que rebia l’estat independent de l’Alt Karabakh— durant deu mesos de blocatge i va patir amb ells per la supervivència.” El govern armeni ha presentat una denúncia en contra de la detenció al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).

Vardanián, un empresari i filàntrop que va encapçalar el banc Troika Dialog, va ser nomenat ministre d’Estat d’Artsakh el novembre del 2022, càrrec que va ocupar fins al febrer del 2023, quan va ser reemplaçat per Gurgen Nersisián. El càrrec va ser creat després d’una esmena constitucional el 2017 després de l’abolició del càrrec de primer ministre.

Arriba un nou pic de calor, en un any que s’ha caracteritzat per haver assolit màximes de temperatura, i en l’anomenat estiuet de Sant Miquel, hi pot tornar a haver nous rècords, amb una calor mai vista un mes d’octubre.

El pic arribarà aquest cap de setmana, arran d’un anticicló, amb una massa extraordinàriament càlida, que deixarà un oratge estable, sense vent i un cel seré, que farà augmentar la temperatura progressivament a mesura que passin els dies i que la situarà entre set graus i nou per sobre del que seria habitual.

Al País Valencià, les màximes arribaran diumenge, quan es preveu que se superin els 35 graus de manera generalitzada a l’interior, i que pot arribar a ser de 37 graus a l’interior de les Comarques Centrals. A les Illes, es preveu que se superin els 30 graus a Eivissa i a l’interior i al nord-est de Mallorca, en una tendència d’oratge estable que s’allargarà entre deu dies i quinze.

Al Principat, es pronostica que dissabte es pugui arribar a 34 graus a les terres de l’Ebre i Ponent i fins als 36 graus diumenge al pla de Lleida, que seria el màxim de temperatura d’un mes d’octubre. Ara com ara, la temperatura màxima al Principat un mes d’octubre són els 32,5 graus de l’any 2004. És, doncs, una temperatura insòlita per a aquesta època de l’any, com si fossin dies de ple estiu. A les valls del Pirineu es pot arribar als 30 graus, tot i que els serveis meteorològics alerten que cal anar amb compte, atès que les temperatures mínimes es poden situar al voltant dels 5 graus en algunes zones del Pirineu i Prepirineu.

En aquesta línia, Rubén del Campo, portaveu de l’Aemet, ha explicat que almenys d’ençà del 1950 no hi ha precedents d’un fenomen càlid així d’intens en aquesta època de l’any i es preveu que s’allargui fins al 4 d’octubre.

Així llueixen les Balears, vistes amb detall pel satèl·lit Sentinel-3.
Cel net i pocs niguls. Aquesta serà la tònica dels propers 10 o 15 dies, amb permís d'alguna boira matinera o algun nigul alt.https://t.co/c9dazv1DFJ pic.twitter.com/974FA5ECJb

— AEMET_Baleares (@AEMET_Baleares) September 27, 2023

Entre el 29 de septiembre y el 4 de octubre, podrían batirse de forma consecutiva seis récords de días cálidos. No hay precedentes, al menos desde 1950, de un episodio cálido tan tardío con la intensidad del previsto para los próximos días.. pic.twitter.com/4VxVWpPNr6

— AEMET (@AEMET_Esp) September 26, 2023

 

L’Ajuntament de Borriana (Plana Baixa) ha anunciat que reorganitzarà els llibres amb continguts relacionats amb la diversitat sexual, de gènere i la cultura LGBTI amb l’argument de “protegir els menors“. Concretament, l’àrea de cultura, que actualment gestiona Vox, crearà un espai específic diferenciat de la secció infantil i juvenil, on actualment són ubicats.

El regidor de cultura, l’ultradretà Jesús Albiol, s’ha escudat en l’article 20 de la llei 4/2011 per a justificar aquesta decisió. El text legal indica que, en les biblioteques públiques del País Valencià de municipis de més de vint-i-cinc mil habitants, els llibres de continguts relacionats amb la diversitat sexual o de gènere han de ser en zones específiques on els menors d’edat no puguin accedir. “És el nostre deure protegir als menors, els més vulnerables, i apartar-los de llibres amb continguts que podríem catalogar de pornogràfics“, ha assegurat Albiol.

Per la seva banda, el portaveu del grup municipal de Compromís a Borriana, Vicent Granel, ha retret que la decisió s’havia pres sense cap informe tècnic i ha denunciat que era un acte de censura. “És lamentable que assistim a aquestes decisions, emparant-se en una interpretació d’una llei, quan parlem de llibres infantils, en els quals s’expliquen conceptes molt bàsics al públic infantil de casa”, ha explicat.

Granel ha recordat que en el plenari de juliol ja va advertir que el nou regidor de Vox havia ordenat de no adquirir més llibres de temàtica LGBTI i que això era una prova més de “l’odi que desperta a una societat diversa“.

La biblioteca municipal de Borriana ja va ser notícia fa dos mesos perquè Vox i el PP, que integren el govern municipal, van vetar revistes en català, com Cavall Fort, Enderrock i el Temps. Finalment, la pressió social va aconseguir de tombar la decisió.

Aquest matí la darrera peça escultòrica de la torre de l’Evangelista Mateu, representat amb l’escultura de la figura humana, i demà es continuarà amb la coronació de la torre de l’Evangelista Joan amb la figura de l’àguila. La coronació de les torres amb les figures del tetramorf de Mateu i Joan suposa l’acabament de les torres i, per tant, del conjunt de les torres dels Evangelistes. El 2022 es van culminar les torres de Marc i Lluc, que tradicionalment es representen amb un lleó, en el cas de Marc, i un bou, en el de Lluc.

Les quatre torres estan coronades per les quatre figures alades del tetramorf, obra de l’escultor Xavier Medina-Campeny, que a través de la iconografia cristiana ha representat els narradors de la vida de Jesús.

Tal com es va anunciar en roda de premsa, el 12 de novembre es farà una missa de benedicció que marcarà el començament de la il·luminació de les quatre torres, que perdurarà fins Nadal. A més, durant tot el mes de novembre, es preveu una programació d’actes culturals per celebrar la finalització del conjunt de les torres dels Evangelistes amb la ciutadania.

El portaveu del grup del PSOE al congrés espanyol, Patxi López, s’ha negat a respondre a un periodista que fa unes setmanes va fer un piulet de caràcter racista sobre la selecció espanyola masculina de futbol.

Ha estat durant una intervenció als mitjans posterior a la sessió d’investidura d’Alberto Núñez Feijóo. El periodista, Vito Quiles, ha entonat una pregunta sobre l’amnistia, però el portaveu socialista l’ha tallat en sec. “A tu no et contestaré res mai. T’ho diré ara. He vist algun piulet teu quan la selecció espanyola va guanyar Geòrgia amb contingut racista. No respectaré un racista tot responent-ne preguntes“, li ha etzibat.

El piulet a què López es refereix es remunta al 10 de setembre, quan el combinat espanyol va imposar-se per 1-7 a la selecció georgiana. Quiles, que ha treballat per mitjans ultraespanyolistes com ara Libertad Digital, va penjar a Twitter una fotografia en què es veien dos jugadors d’ascendència africana de la selecció espanyola –el català Lamine Yamal i el basc Nico Williams– abraçats en la celebració d’un gol, i va escriure: “Però quina selecció espanyola és aquesta? Sembla una broma de mal gust”. Quiles, que va acabar esborrant el piulet, ha anunciat que denunciarà López per injúries.

El sindicat CGT inicia la campanya ‘Professorat Sensei Drets‘ que critica “la precarització i les desigualtats en l’accés a la docència” que suposa el nou programa de residència inicial per a professorat novell Sensei. Finançat amb els fons Next Generation, està adreçat a professorat inscrit a la borsa docent amb menys de tres mesos de serveis presetats i consisteix a realitzar una estada formativa i laboral durant un curs. El professorat que hi participa ha de fer mitja jornada de docència supervisada i mitja de formació. Per al curs 2023-2024 a tot Catalunya hi ha 150 places d’infantil i primària i 100 de secundària en un total de 60 centres educatius i està previst que s’allargui també durant el curs 2024-2025.

El president del grup del PSC-Units al parlament, Salvador Illa, ha dit al president de la Generalitat, Pere Aragonès, que vagi amb compte en “tirar pel dret”, en resposta a l’exigència d’Aragonès a Pedro Sánchez, president del govern espanyol, de fixar en els pròxims quatre anys les condicions d’un referèndum. “Tothom té dret a defensar el seu projecte polític”, ha reconegut Illa, però ha dit que els socialistes tenen “força política” per defensar el seu projecte d’Espanya. Davant d’això, ha dit que ell no té la necessitat d’exhibir aquesta força, sinó que la posa al servei d’Espanya i de Catalunya.

Aragonès espera rebre Puigdemont a Palau i vol un compromís de Sánchez per a negociar el referèndum

“No és el moment de fer carreres i veure qui té més protagonisme i qui surt més bé a la foto. Nosaltres pensarem primer en el país i la convivència. Poques fotos”, ha afegit. A més, segons Illa, la raó fonamental per la qual el govern falla és que Aragonès ho vol fer tot sol quan, diu, Catalunya necessita acords. I el líder dels socialistes ho ha explicat fent un símil futbolístic: “Hem deixat que agafi la pilota al mig del camp i que vagi tot sol cap a porteria. Ha volgut anar tot sol de dret cap a porteria. Sense porter i la posa al pal. I no pot dir que li hàgim fet falta”, ha descrit.

El cap de l’oposició ha enumerat el que considera que li convé a Catalunya: més autoexigència i no culpar de tot els altres, més respecte, pluralitat, lleialtat cap a altres administracions, enfortir les institucions i unir en comptes de dividir.

I en aquest sentit, ha remarcat que no es pot oblidar el caràcter “plural” de Catalunya. “Compte en parlar en nom de Catalunya. Ni tan sols els que hem guanyat totes les eleccions des del 2021 podem parlar en nom de Catalunya”, ha dit en referència al PSC. Illa també ha parlat de la voluntat del president Aragonès d’esgotar la legislatura catalana fins al 2025. “Per fer què? No tirem la casa per la finestra que potser venen nous inquilins. No tirar pel dret i no tirar la casa per la finestra”, ha conclòs.

També ha parlat del pressupost. Del de 2023, que el govern va pactar amb socialistes i comuns, n’ha demanat més ritme en l’execució. I de cara als comptes de l’any que ve, ha avisat que és una obligació del govern buscar suports. “Aquí estem com sempre hem estat. Seguirem amb una acritud constructiva de generar alternativa, però amb mà estesa”, ha dit.

Aragonès el desafia a acceptar el resultat d’un referèndum

En la resposta, Aragonès, ha remarcat que cal confiar en la ciutadania perquè decideixi el seu futur i ha proposat a Illa el repte d’acceptar el resultat d’un referèndum: “Jo ho faré. No sé si vostè estaria disposat a córrer el risc”.

A banda, ha reiterat que el millor per al país passa per sobre d’interessos personals i de partit, i ha respost que els únics límits que té el potencial de Catalunya és l’estat espanyol. Alhora, ha afegit, el “gran drama d’Espanya” és que Catalunya avança quan els partits que actuen sobiranament al Congrés condicionen l’executiu espanyol de torn.

En el seu torn de rèplica, Illa ha criticat que l’executiu d’Aragonès no té full de ruta ni projecte identificable, a diferència dels anteriors presidents de la Generalitat nacionalistes.

Un vianant de 72 anys s’ha mort després ser atropellat per una motocicleta al districte de Sant Martí de Barcelona. Fonts municipals han informat que els fets van passar ahir a les 7.30 del matí al número 248 de la rambla de Prim. Una dotació del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va traslladar la víctima a un centre hospitalari on va morir hores després.

La Unitat d’Investigació i Prevenció de l’Accidentalitat (UIPA) de la Guàrdia Urbana s’ha fet càrrec del cas. Aquesta és la quinzena víctima mortal per accident de trànsit a la capital catalana enguany.

El consistori ha lamentat la mort del ciutadà i ha traslladat el seu condol a la família i amics. Alhora, ha refermat el seu compromís per continuar treballant per reduir les víctimes d’accidents de trànsit.

El govern espanyol ha sol·licitat formalment a l’Europol perquè desvinculi l’independentisme català del terrorisme, tal com ha avançat El Mundo i ha pogut confirmar VilaWeb. D’aquesta manera, l’executiu també reclama d’esmenar l’últim informe TE-SAT (European Union Terrorism Situation and Trend), en el qual s’assenyala l’independentisme català i basc sota l’etiqueta de terrorisme etno-nacionalista i separatista.

Brussel·les responsabilitza l’estat espanyol d’etiquetar de “terrorista” l’independentisme i se’n desentén

“Són els més actius i violents en l’escena separatista espanyola. Els seus relats combinen el separatisme amb visions d’extrema esquerra, que se centren en missatges en contra de l’estat espanyol i les seves institucions, però també altres temes com el capitalisme”, diu l’informe.

La retirada de l’independentisme del punt de mira de l’Europol en matèria antiterrorista era una de les demandes de Junts per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. En aquest sentit, Carles Puigdemont havia avisat que no es podia negociar si es continuava equiparant l’independentisme amb el terrorisme i el gihadisme.

“Sol·licitar la rectificació dels epígrafs amb el fi que les al·lusions a l’independentisme català s’eliminin de l’apartat terrorisme”, diu la carta que va enviar ahir el director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat espanyol (CITCO), Manuel Navarrete, a la directora executiva de l’Europol, Catherine De Bolle.

En la missiva, Navarrete insisteix que cal esmenar l’informe perquè del redactat actual “s’infereix que els moviments independentistes catalans i bascos són considerats com organitzacions terroristes”.

La Comissió Europea prohibirà la venda de productes als quals s’hagin afegit intencionadament microplàstics, com ara detergents, cosmètics i joguines, entre altres, d’acord amb la legislació comunitària sobre substàncies químiques (REACH) per evitar l’alliberament d’un mig milió de tones d’aquestes partícules sintètiques.

Aquesta nova norma forma part dels esforços de Brussel·les per complir l’objectiu de reduir la contaminació per microplàstics en un 30% abans del 2030.

La restricció adoptada abasta totes les partícules de polímers sintètics inferiors a cinc mil·límetres que siguin orgàniques, insolubles i resistents a la degradació amb l’objectiu de reduir les emissions de microplàstics intencionals del nombre més gran de productes.

L’àmbit d’aplicació de la nova normativa inclou el material de farcit granular utilitzat en superfícies esportives sintètiques; cosmètics en els quals els microplàstics es fan servir per a usos múltiples com l’exfoliació (microsferes) o l’obtenció d’una textura, fragància o color específics; detergents, suavitzants, purpurina, fertilitzants, productes fitosanitaris, joguines, medicaments o productes sanitaris, entre molts altres.

Els productes fets servir en emplaçaments industrials o que no alliberen microplàstics durant el seu ús estan exempts de la prohibició de venda, però els seus fabricants hauran de donar instruccions sobre com fer servir i eliminar el producte per evitar les emissions de microplàstics.

Les primeres mesures, com la prohibició de purpurina no adherent i microsferes, començaran a aplicar-se quan la restricció entri en vigor, és a dir, d’aquí a 20 dies. En altres casos, la prohibició de venda s’aplicarà després d’un període més llarg per donar a les parts afectades temps per desenvolupar alternatives i aplicar-les.

A més, quan estigui degudament justificat, s’aplicaran excepcions i períodes transitoris perquè les parts afectades s’adaptin a les noves normes.

Una incidència tècnica a l’estació de Montcada Bifurcació causa retards de 20 minuts de mitjana en tots els trens de les línies R3, R4 i R7 en sentit Barcelona. N’han informat fonts de Renfe i Adif a l’ACN. Segons el gestor d’infraestructures ferroviàries, s’hauria produït un problema que està afectant els sistemes de gestió del trànsit i la senyalització. Alhora, ha indicat que s’està treballant per resoldre la situació com més aviat millor i poder recuperar la normalitat en els horaris.

Avui, 27 de setembre de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El xantatge de Vox com la gran oportunitat d’un PP desbocat
• La magnífica catarsi de Núñez Feijóo I Editorial de Vicent Partal   
• El nivell del gel marí a l’Antàrtida ha caigut al mínim històric, i amb molta diferència
• Artsakh, una depuració ètnica davant la indiferència general en ple segle XXI I Article de Ferran Lupescu
• Un relator de l’ONU assegura que denegar l’oficialitat del català és una discriminació en dret internacional 
• Fer tronar i ploure: els noranta anys de Xavier Polo, l’activista reflexiu
• Per a restablir la confiança… I Mail obert de Julià de Jòdar 
• Mapi León com a símptoma de compromís I Mail obert de Joan Minguet Batllori
• Canvi d’hora 2023: quin dia d’octubre torna l’horari d’hivern?
• Óscar Puente, la veu de Sánchez al congrés que menyspreava els presos polítics i Puigdemont
• Contra els tòpics que han perseguit Antoni Gaudí

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Aquesta tarda s’ha fet al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València un acte de reconeixement als presidents Josep Lluís Albinyana, president del Consell Pre-autonòmic del País Valencià, Cristòfol Soler, president del govern de les Illes entre el 1995 i el 1996; i Quim Torra, president de la Generalitat de Catalunya del 2018 al 2020. L’acte duia el títol de “La dignitat d’una nació. Reconeixement a tres presidents dels Països Catalans” i ha estat organitzat per l’Assemblea del País Valencià per la República Catalana.

El primer d’intervenir davant una sala plena de gom a gom, amb un centenar de persones, ha estat el president del Consell Pre-autonòmic del País Valencià, que ha reivindicat els Països Catalans: “La nostra nació és una, junt a Mallorca, Rosselló, Catalunya i el País Valencià […] Som catalans i ho som per l’idioma, que és el nostre ADN, segons deia Sanchis Guarner, però per més coses també. Representem, vivim i sentim un model de societat característica, que no té res a veure amb la societat monàrquica, jeràrquica, militarista, clerical, insolidària, injusta i desigualitària del model espanyol.”

Albinyana ha criticat els últims atacs de l’Ajuntament de València contra el català. “Volen atacar la part més feble de la nostra nació, que és l’idioma. Els importa moltíssim, és maquiavèl·lic. Jo, quan al congrés espanyol es diu que el valencià el parlen catorze milions de ciutadans… No és correcte. El català el parlen 14 milions, i una part d’aquests, podem dir que parlen en valencià”, ha dit.

Tot seguit, Cristòfol Soler ha posat l’accent en la connexió històrica entre el País Valencià i les Illes recordant el cinquè centenari de la revolta de les Germanies, la rebel·lió armada que hi hagué al Regne de València i a les Illes al segle XVI, durant el regnat de Carles I. Soler ha criticat durament el tracte de l’estat espanyol envers els Països Catalans: “Tenim un tractament colonial.”

“Espanya és un estat fallit amb totes les conseqüències. A nosaltres ens perjudica doblement. Perquè dins d’aquest sistema de distribució, de finançament autonòmic, hi ha els que en treuen uns avantatges. Hi ha territoris que contribueixen molt menys que nosaltres a la creació de riquesa i tenen un complement. Aquí no som iguals”, ha lamentat. I tot seguit, Soler ha dit que la independència era l’única solució a aquesta situació.

Finalment, Quim Torra ha descrit la tensió entre els Països Catalans i l’estat espanyol citant el periodista Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve (1904-1971): “Ells tracten de devorar-nos i nosaltres no volem ser devorats.” De la mateixa manera que Soler, Torra ha argumentat que la independència és l’única via per a assegurar la supervivència de la nació: “La nació catalana no és viable si continuem depenent de l’estat espanyol. És impossible amb l’espoliació fiscal que patim. No tindrem mai ni la sanitat, ni l’educació, ni el corredor mediterrani, ni les infrastructures que el nostre país necessita. I això perjudica absolutament a tothom, votin el que votin, siguin empresaris, siguin treballadors o siguin autònoms. Per això volem la independència, senzillament.”

A més, Torra ha dit que ara és un moment clau, en què cal lluitar per la supervivència de la nació: “Som en uns moments en què la nació s’ha de mirar a ella mateixa i dir si estem disposats a assumir el deure que tenim com a catalans de lluitar per tenir un país millor. Tots vivim un moment molt complicat.”

Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps.

L’acte ha estat conduït per la periodista i escriptora Núria Cadenes i ha acabat amb la interpretació de la Muixeranga a càrrec del grup Estrela Roja de Benimaclet.

Ara que hem entrat a la tardor, molta gent es demana quin dia tocarà canviar l’hora. Enguany, serà el diumenge 29 d’octubre quan es farà el canvi per a adaptar-nos a l’horari d’hivern. A les tres de la matinada el rellotge s’haurà d’endarrerir una hora i passaran a ser les dues, de manera que la nit tindrà una hora més. Així i tot, per a molta gent, és el canvi que fa menys il·lusió, perquè les hores de llum es redueixen i els dies es fan més curts. Si a final de setembre el sol es pon gairebé a les vuit del vespre, a final d’octubre a les sis ja serà fosc.

Serà l’últim canvi d’hora?

Aquesta modificació horària s’aplica a tots els països de la Unió Europea, en compliment d’una directiva que afecta tots els estats membres. Tanmateix, les discrepàncies que hi ha de fa temps sobre aquest afer van dur la Comissió Europea a fer una consulta pública no vinculant l’estiu del 2018 per s saber què en pensaven els ciutadans, les parts interessades i els estats.

Els resultats van ser prou clars: dels 4,6 milions de respostes, el 84% volia eliminar el canvi d’hora, i una àmplia majoria, el 64%, volia tenir permanentment l’horari d’estiu. El canvi es va aprovar, però el març del 2019, el Parlament Europeu va votar d’ajornar la resolució definitiva.

Més enllà d’Europa, qui ja ha fet passos per a posar fi a aquesta modificació horària són els Estats Units. Una setmana després d’haver canviat l’hora, van proposar de fer desaparèixer aquesta normativa. El senat va aprovar per unanimitat de suprimir el canvi d’hora i tenir tot l’any l’horari d’estiu. La proposta de canvi ha d’entrar en vigor aquest novembre, però encara no ha rebut el vist-i-plau de la cambra de representants.

Marco Rubió, el senador republicà que va impulsar el projecte de llei, defensa que és una de les qüestions que té més consens i creu que, amb aquesta mesura, es permet a la població de passar més temps a l’aire lliure a la tarda. De totes maneres, la normativa preveu que els territoris que fins ara no canviaven d’horari, com ara Hawaii i bona part d’Arizona, continuïn igual i mantinguin l’horari d’hivern tot l’any.

I nosaltres, tindrem l’horari d’estiu o el d’hivern?

Si finalment s’elimina el canvi, no queda clar quin horari prevaldrà, si el d’estiu o el d’hivern. A l’estat espanyol es va crear una comissió d’experts que s’havia d’encarregar de decidir-ho, però encara no ha arribat a cap acord concloent.

Les opinions sobre quina és la millor opció són diverses, però segons el baròmetre del CIS del mes d’abril de 2022, un 65,6% dels enquestats volia posar fi al canvi horari i gairebé un 71% vol mantenir el d’estiu. Alguns dels beneficis que s’hi associen són més hores de llum a la tarda i un impacte positiu en el lleure i el turisme.

Per una altra banda, hi ha sectors que opten per l’horari d’hivern, que evitaria que durant els mesos de fred hi hagués zones en què no es fes de dia fins a les nou o les deu del matí, cosa que voldria dir començar la jornada laboral o entrar a l’escola a les fosques. En aquest sentit, la iniciativa ciutadana Reforma Horària defensa en el dictamen del Consell Assessor per a la Reforma Horària que s’ha de mantenir el mateix horari tot l’any i que ha de ser el d’hivern.

El motiu principal és que la llum al matí és un sincronitzador important i, amb aquest horari, l’activitat de la gent és més ajustada a les hores de sol. “La llum al matí afavoreix la sincronització del rellotge circadiari, millora l’humor, i ajuda a avançar la son. En cas contrari, la manca de llum al matí afavoreix que s’endarrereixin els ritmes circadiaris. Aquest endarreriment en un país d’horaris ja tardans, com el nostre, encara originaria tendència a allargar-los més”, diu el text.

La plataforma, que treballa per impulsar canvis horaris que permetin de gaudir de més llibertat en la gestió del temps, també diu que un canvi d’horari altera el rellotge intern. Encara que el canvi sigui tan sols d’una hora, alerten que el cos triga uns quants dies a resincronitzar-se. Aquests efectes sobre el sistema circadiari afecten més les persones grans i els infants, atès que tenen un rellotge intern menys flexible.

Molts països ja han decidit de posar fi al canvi d’hora

Tot i el debat obert respecte del canvi d’hora, hi ha molts països en què aquesta mena de tradició ja es va eliminar. De fet, tan sols un 40% dels països i una quarta part de la població mundial canvia d’hora a l’estiu i a l’hivern. Els dies sempre són més llargs a l’estiu, però la diferència s’accentua a mesura que ens acostem als cercles polars. Per això, bona part dels països en zones tropicals no han fet mai cap canvi horari. És el cas d’uns quants països de l’Àfrica central, el nord de Sud-amèrica, el sud-est asiàtic i Oceania. Alguns altres van començar canviant l’hora i després van eliminar la mesura. És el cas de la Xina, l’Argentina, l’Uruguai i el Japó. Actualment, el canvi es manté principalment a Europa i a l’Amèrica del Nord. Això sí, hi ha excepcions: Islàndia va abandonar el canvi d’hora fa més de cinquanta anys i Rússia també va decidir de mantenir-se permanentment en l’horari d’estiu.

Cinc trucs per a adaptar-se millor al canvi d’hora

Molta gent té molèsties amb el canvi d’hora, però hi ha unes regles senzilles que poden ajudar a millorar les sensacions del cos. Durant els primers dies després del canvi d’hora, molta gent té símptomes tan diversos com irritabilitat, disminució del son, fatiga diürna i reducció de la funció immunitària. Us oferim cinc consells que us poden ajudar a adaptar-vos-hi:

1. Mantingueu un patró de son regular abans i després del canvi d’hora. És especialment important d’aixecar-se a una hora regular al matí, atès que el cos allibera cortisol per estar més alerta. A mesura que avança el dia, us sentireu com més va més cansats, perquè els nivells de cortisol disminueixen i limiten l’impacte del canvi d’hora al vostre son.

2. Acostumeu gradualment el vostre cos a la nova hora canviant a poc a poc l’horari de son durant una setmana aproximadament. Canviar l’hora d’anar-se’n al llit uns 10-15 minuts abans o després cada dia ajudarà el cos a adaptar-se sense problemes a la nova hora i a reduir el jet-lag.

3. Gaudiu de la llum del sol al matí. La llum del matí ajuda el cos a adaptar-se més ràpidament i sincronitza el rellotge corporal, mentre que la llum de la tarda endarrereix el rellotge. La del matí també millora l’estat d’ànim i l’estat d’alerta durant el dia i ajuda a dormir millor a la nit.

4. Eviteu la llum brillant a la nit. Això inclou la llum blava dels telèfons mòbils, les tauletes i més dispositius electrònics, que pot endarrerir l’alliberament de l’hormona del son, la melatonina, i el rellotge intern. Un ambient fosc és més adequat per a dormir.

Mantingueu un patró d’alimentació regular. Uns altres senyals ambientals, com ara el menjar, també poden ajudar a sincronitzar el rellotge corporal. Les investigacions han demostrat que l’exposició a la llum i l’alimentació a l’hora adequada poden ajudar els rellotges principal i perifèrics a moure’s a la mateixa velocitat. Compliu els horaris dels àpats i eviteu de menjar tard.

N’hi ha que lamenten la pèrdua de la unitat, si mai va existir, del moviment independentista, però el fet més preocupant és la pèrdua de confiança en les institucions pròpies: és impossible passar de l’autonomisme a la independència al marge de les institucions creades històricament, la Generalitat (govern i parlament), en primer terme. No cal recrear-se en els moments i les raons d’aquella pèrdua, tothom que continuï viu des d’aleshores els pot recordar: incapacitat del govern per a sostenir la proclamació d’independència, funcionaris de la Generalitat indefensos/col·laboradors amb els interventors espanyols del 155, parlament mesell davant les institucions espanyoles. Però cal remarcar que aquella pèrdua de confiança no va frenar la capacitat del moviment, fins i tot la va estimular: mentre les institucions feien figa als ulls de tothom, el carrer encara protagonitzava accions com la manifestació antirepressiva del carrer de la Marina, les Marxes, l’ocupació de l’aeroport, la batalla d’Urquinaona, el tall de carreteres, etcètera, fins avui mateix, en què no cedeix en la denúncia i l’oposició activa contra la marea repressiva de l’estat.

Les negociacions dels partits catalans amb el PSOE per facilitar la investidura del seu secretari general com a president del govern espanyol permeten d’entreveure l’estat del moviment i de les institucions. Per part del moviment, seria absurd no adonar-se que hi regna una desconfiança radical sobre les intencions del PSOE i, en conseqüència, no hi ha un suport incondicional del carrer als negociadors catalans. Per part de les institucions, no hi ha una mínima unitat de criteri entre els partits per a adoptar una tàctica comuna enfront del PSOE, mentre el govern de la Generalitat viu en mode autonomista, aïllat al parlament i desplaçat per la pèrdua de pes del partit de govern. En aquestes condicions, aspirar a refer la unitat entre carrer i institució, bo i aprofitant les contradiccions que presentaran les negociacions amb Madrid, podria semblar una utopia.

No obstant això, voldria posar l’accent en aquest aspecte, perquè em sembla que l’aparent radicalitat de certs discursos en el si del moviment amaga una ceguesa preocupant que afavoriria la presa de decisions d’uns partits i, si es vol, d’unes personalitats que podrien ampliar encara més la distància entre el carrer i les institucions. A veure si em sabré explicar. La contraposició entre amnistia i independència és absolutament vàcua, si no pròpia del teatre de l’absurd, fins al punt que n’hi ha que gosen afirmar que l’amnistia es guanya fent la independència, val a dir, que consideren que no hi ha espais intermedis ni guanys parcials, i que la mera voluntat es pot imposar a un estat capaç de desobeir les seves regles per a conservar la unitat. En definitiva, es prescindeix de fer política. A l’altre costat, els intermediaris espanyols de Sumar pretenen determinar que l’amnistia hauria de significar la renúncia a la unilateralitat, cosa no menys absurda i vàcua, perquè, si alguna cosa ha demostrat històricament la nació catalana, és la voluntat i capacitat de resistir els embats sistemàtics de l’estat per a anorrear-la. La tàctica de Jaume Asens, de deixar per a més endavant l’autodeterminació, seria vàlida amb un estat seriós, on no canviessin d’avui per demà els acords assolits, però no amb un estat que demà passat podria il·legalitzar l’independentisme en pes amb un govern d’extrema dreta (ara mateix, els distinguos entre PP i Vox són banals). En aquest joc posicional entre màxims i mínims es troben els negociadors de la investidura de Pedro Sánchez.

L’independentisme ha d’establir una correcta divisió del treball, llevat que tirem el barret al foc i decidim que no cal aprofitar els moments de debilitat de l’enemic, que sempre som i serem a l’ofensiva, que la raó ens acompanya, i que el Primer d’Octubre ens ha investit d’uns poders superiors per molt desfavorable que sigui la conjuntura. Una correcta divisió del treball, en canvi, significa donar a les institucions allò que és de les institucions i al carrer allò que és del carrer. A les institucions, deixar que aprofitin la debilitat de l’enemic per treure’n el màxim benefici possible, que, ara com ara, es limitaria a l’amnistia, una victòria política sobre l’opressor en condicions formals “d’estat a estat”. Em sembla d’importància menor, per no dir mancat de rigor, el temor que “emblanquinéssim” l’estat espanyol davant Europa, perquè això no vol dir res: els mitjans judicials europeus són al cap del carrer dels tripijocs jurídics d’Espanya i, si no van més enllà en certes instàncies, al TEDH lligaran molt curt Llarena i companyia, justament perquè l’amnistia revelaria la inconseqüència de les condemnes i de la inusitada repressió contra un moviment democràtic. D’una altra banda, si aconseguir els nostres propòsits i, per tant, el nostre rearmament polític, té per efecte secundari que l’enemic ho aprofiti per a maquillar-se, tard o d’hora ja hi haurà ocasió de rentar-li els afaits per tornar a posar al descobert el rostre autèntic que s’hi amaga. I és aquí on es posa en dansa la tasca del carrer.

En comptes de mirar, embadocat, el dit institucional, el moviment ha de contemplar la lluna pel seu compte. Mentre les institucions negocien l’amnistia –hi insisteixo, un triomf i un rearmament polític per a la institució i per al carrer–, el moviment ha de posar el dret d’autodeterminació i l’exigència d’un referèndum al centre de la vida política i pública. No pas per acompanyar les negociacions ni per aprovar la investidura, sinó com a senyal del batec de la gent paral·lelament i al marge de les vies institucionals. Tenim tot el dret de ficar qualsevol èxit negociador, per petit que sigui, al sarró de la independència sense que canviï l’estratègia a seguir. Negociar els objectius mínims (tàctica) i mobilitzar-se pels màxims (estratègia) vol dir posar les bases per a una recuperació de la confiança, fonamental per a reprendre la marxa, entre la gent i la institució.

Aquest escenari d’incerteses i desconfiances no sembla propici per a predicar una unitat que sobrevoli la cort on som reclosos, però cal arriscar-se: si els protagonistes involuntaris o no, però reconeguts, de les negociacions aconseguissin l’amnistia i uns acords de blindatge econòmic, social i lingüístic per part de l’estat, esdevindrien la ròtula per a refer la confiança entre carrer i institució, cadascú amb les seves competències, però amb un punt de referència indispensable: la institució pròpia al servei de la gent, o no serem mai estat, perquè, si la fallida de la institució va demostrar que el moviment no podia fer tot sol la independència, el carrer ha demostrat que si les institucions en prescindeixen són un castell d’ombres. I, com que la institució sempre ha d’estar per damunt de les conjuntures, encara que les negociacions fracassessin i calguessin unes noves eleccions espanyoles, el prestigi institucional s’hauria preservat al servei d’una represa del moviment.

I és amb la recuperació de la confiança entre carrer i institució, i només amb aquesta recuperació, que les eleccions autonòmiques vinents podrien esdevenir un nou plebiscit, perquè la dinàmica del carrer hauria escombrat de la consciència general els límits que l’estat vol imposar-nos a canvi de l’amnistia i de la participació en els seus engranatges.

Sempre que algú em demana quin és el primer llibre que hauria de llegir imprescindiblement qualsevol jove que vulga dedicar-se al periodisme, responc que la Poètica d’Aristòtil. Faig trampa, és clar. En realitat qualsevol persona que vulga escriure de manera pública, siga què siga, abans de fer res més hauria de llegir l’obra del filòsof grec.

En aquell text, malgrat que ens ha arribat incomplet, Aristòtil fixa les bases de la comunicació humana, de la cultura de l’expressió. I explica que per a aconseguir la catarsi de l’espectador, aquell moment purificador que tothom aspira a viure, és principal i imprescindible imitar la realitat tan bé que l’espectador senta una emoció real tot i saber que té davant una obra de ficció.

Ignore la formació clàssica que puga tenir Alberto Núñez Feijóo, o el responsable d’escriure-li el discurs d’ahir, però tal com va començar s’hi veia perfectament la influència d’Aristòtil. Els primers minuts van ser antològics. Perquè Feijóo va eixir a la trona i va dir que l’amnistia era imprescindible i que l’exercici del dret de l’autodeterminació era necessari per a resoldre el problema català –cosa que durant uns pocs quants segons causà un xoc mental en els seus diputats, que es miraven les cares sense entendre res.

I aleshores, després d’un excel·lent i ben estudiat silenci dramàtic, va afegir: “Ja estaria, no?” Volent dir que amb això i prou, reconeixent això i prou, dient això i prou, ell podria ser el president del govern espanyol que, en canvi, no serà.

La catarsi que volia originar Feijóo té un punt de tramposa, o té massa de ficció. Volia dir que ell, acceptant això, tindria o podria tenir el vot de Junts, i de fet ho va explicitar així. Però no és gens clar que poguera tenir a la vegada el vot de Junts i el de Vox. Ara, en qualsevol cas, el moment va ser magnífic i els independentistes l’hauríem de saber valorar. Perquè efectivament aquest és el poder immens que el moviment independentista català té ara mateix a les mans. Representat en el teatre oportú i en el moment òptim, per un actor que ahir es va superar a ell mateix.

Hem arribat, després d’una dècada de mobilitzacions, després de dos anys amb un govern que va ser capaç de fer la ruptura, després d’un referèndum d’autodeterminació heroic, després d’aguantar sis anys de repressió, després d’acorralar Espanya a les institucions europees, a un punt en què qui vulga ser president del govern espanyol no té cap més remei que doblegar-se a les exigències de l’independentisme. Això és així. I és impressionant vist de la perspectiva de la transició espanyola que tant va reivindicar ahir Feijóo.

Algú dirà que en realitat només hi ha una conjuntura electoral fortuïta i en bona part és veritat; l’aritmètica és decisiva i juga molt a favor. Però no és tan sols això. No són solament els set diputats de Junts i la seua credibilitat en el sentit que no són simples vots afegits al PSOE, amb els quals el PSOE puga comptar sempre.

Escoltant el discurs de Feijóo hi havia una clau amagada però que s’entenia bé, que és el fet que el PP reconeix que tenim davant un canvi històric, per l’existència i la contundència d’un bloc independentista català i basc –amb ERC, Junts, Bildu i fins i tot el PNB– que farà impossible que governen ells, llevat que tinguen la majoria absoluta, però que també condicionarà el PSOE a l’hora de continuar essent el “partit nacional” que el PP voldria que fos. Cosa que fa perillar, per tant, el projecte nacional espanyol tal com s’ha entès fins ara.

La constatació, tota sola, és impressionant. Però ara cal que això ho sapiguem aprofitar. Els independentistes vull dir…

Al Centre Cultural la Nau de la Universitat de València s’ha inaugurat una mostra amb més de cent cinquanta obres d’Andreu Alfaro. La majoria són dibuixos, traços fets a vegades sense alçar el llapis d’un paper que s’empetitia davant la necessitat de continuar traçant. Per això es va fer escultor, per dibuixar l’espai, per crear-lo del no res. La inauguració d’aquesta mostra coincideix en el temps amb la retirada de la gran escultura que d’ençà del 2019 presidia el pati gòtic del Palau de la Generalitat. Es titula Cercle berninià i representa el moviment i la llibertat. Els nous llogaters de la Generalitat l’han retornada a l’IVAM que ara li cerca una nova ubicació.

Quan ja fa més d’una setmana que Carlos Mazón va ordenar de llevar la peça d’Alfaro, i quan fa dos mesos que el PP i Vox governen plegats, aquest fet, aquest esborrar el moviment i la llibertat del palau, va molt més enllà de l’anècdota. Ni tan sols es pot inserir dins la categoria dels gustos personals del president. El PP i Vox no es lleven de la boca la paraula llibertat, però, en veritat, els esmussa, i els fa por i els fa pànic i la retallen tant com poden, l’amaguen i fermen molt curt els ciutadans. La llibertat de pensar, de parlar, d’escriure en català, per exemple.

No són un dic contra el pancatalanisme, com va dir a les Corts el vice-president, Vicente Barrera. Són un tsunami, una piconadora que ho destrossa tot. Una màquina que genera odi contra la llengua pròpia de més de deu milions de persones. El vice-president va dir, amb veu violenta i esgargamellant-se, que ell, el seu partit, el seu govern, que és el mateix que el del PP, tenen com a objectiu arrasar qualsevol cosa que faça olor de català. Des de qualsevol institució on han entrat gràcies a la catifa roja que el PP els va posar en el moment que va començar el recompte de vots el vespre del 28 de maig. En poques setmanes han agafat velocitat de creuer.

Al País Valencià van començar molt aviat amb els intents de censura a Borriana, amb l’intent de cancel·lació de Vicent Torrent i més músics. El darrer cas conegut és el de la censura de Manuel Baixauli a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. És un atac per terra mar i aire. El president Mazón, amb bones formes, continua posant en qüestió l’autoritat lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua mentre es lliura amb armes i pressupost a entitats obertament secessionistes, situades fora de l’estatut d’autonomia, com Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. I com que això no és prou, Vox empeny amb força perquè Política Lingüística homologue els títols de coneixement de català que expedeix i segella Lo Rat Penat. I ho faran, perquè els càrrecs de Vox, a banda de ser d’extrema dreta, són bròfecs, maleducats i xantatgistes. Previsiblement xantatgistes. El Consell eliminarà l’oficina de drets lingüístics, el català perdrà pràcticament totes les hores lectives a les zones castellanoparlants on, des d’ara, també s’hi inclou Alacant, malgrat el criteri de la Universitat d’Alacant i de tot d’entitats per la llengua.

A l’Ajuntament de València Vox no té responsabilitats de govern, però són tan necessaris perquè Maria José Català puga governar tranquil·la, que la batllessa els va adornar amb el títol honorífic de socis preferents, els va donar els millors despatxos i els va regalar sous com si tingueren responsabilitats. A canvi, els regidors de Vox extorqueixen la batllessa i ella es deixa extorquir. I tot just començar, s’avé a canviar el nom oficial de la ciutat, castellanitzant-lo, canviant la inclinació de l’accent. Contravenint, una vegada més, les normes de l’Acadèmia, que més que una autoritat lingüística i científica, en mas del PP sembla un article de moda, un perfum, sobre el qual es pot opinar si agrada o no agrada. De fet, Català va dir l’altre dia, somrient i sense enrojolar-se, que fa molt de temps que ella no està d’acord amb l’Acadèmia, que no li agrada.

L’extorsió, el llenguatge barroer, l’ultimàtum, la provocació parlamentària, és el lloc on Vox es troba còmode. A les Corts això ja es va viure la legislatura passada, quan eren a l’oposició i ofenien a tort i a dret. Què havia de passar si tocaven poder i pressupost? Ara el PP, que en depèn tant i tant, braceja i gesticula, però finalment acaba fent allò que el partit ultra li exigeix. El canvi de la pancarta contra la violència masclista de les Corts Valencianes n’és un altre exemple. El fet de no reprovar, amonestar o corregir els seus consellers quan s’expressen amb maneres de barra de bar n’és un altre.

I és així com el paisatge es va modificant, a petites dosis. Amb un accent que canvia de posició; amb una pancarta descafeïnada; amb un pont que du el nom d’una batllessa de record infaust; amb un conseller que no lamenta la mort d’un ciutadà enganxat per un bou en una festa popular, sinó que diu que sempre hi ha accidents i que augmentarà el pressupost per a subvencionar les festes de bous; amb la censura d’un escriptor incòmode; amb un festival literari en català que desapareix de la plaça gran i s’ha d’amagar en un claustre…

Aquesta manera de funcionar de Vox és universal. És a l’ADN del partit de l’extrema dreta espanyolista. A les Illes no són al govern. La presidenta Marga Prohens va trair els seus companys de partit i va imposar Vox als consells insulars a canvi de poder dir que ella no governa amb Vox. Però els té dins i els alimenta. Estan tan clavats i li són tan necessaris com si s’assegueren junts al Consolat de Mar. I Vox va fent, va executant el seu programa amb la complicitat mesella del PP, incapaç de plantar-se contra el xantatge a què es veu sotmès.

La darrera feta és la presentació d’una proposició de llei sobre l’oficina de drets lingüístics que Vox vol imposar a les Illes. Una oficina per a prohibir que a l’administració es parle i s’escriga en català, i per a multar de valent si no es compleix. El PP va dir de bon començament que no li agradava ni poc ni gens, aquesta llei, que no s’hi podia treballar, i semblava que s’obria una esquerda entre tots dos partits de la majoria al parlament. Unes hores més tard, Prohens va regular i rebaixar el to de l’enuig i el PP va acceptar de tramitar la proposició de llei de Vox. Per dissimular, van dir que treballaran per modificar-ne el text. El text presentat per Vox, és clar.

 

 

El dimecres 27 de setembre de 1933 –tal dia com avui de fa exactament noranta anys– a Barcelona descarregava un gran xàfec acompanyat d’una espectacular simfonia de llamps i trons. Va ser tan potent aquella tempesta que el doctor Lluís Puig i Roig, que assistia la mare de Xavier Polo en el moment del part, va atrevir-se a fer una premonició: “Aquest vailet farà tronar i ploure.” Com veurem, el doctor Puig no es va equivocar gens ni mica en el seu vaticini.

Xavier Polo ens rep a casa seva, a la part alta d’un poble del Maresme on resideix del 1965 ençà, una construcció amb unes esplèndides vistes a la mar. A primer cop d’ull, el seu aspecte físic desmenteix l’edat que té; de seguida, però, em diu que sordeja una mica i que no li demani dates perquè la seva memòria ja no és com abans. Precisament per això, per fixar els nombrosos records d’una vida intensa i generosa, entre el 2000 i el 2003 es va dedicar a escriure Todos los catalanes son una mierda (Proa, 2005), unes memòries minucioses i endreçades –com el seu autor– carregades de testimoniatges i en les quals no hi ha cap detall que no hagi estat documentat i comprovat a bastament.

—El tret més important del vostre caràcter ha estat sempre l’activisme. Tinc la impressió, però, que aquest activisme l’heu sabut combinar amb la reflexió. Hi esteu d’acord, doncs, si us defineixo com un activista reflexiu?
—Totalment. El meu pare havia estat prefecte de les Congregacions Marianes dels jesuïtes i jo vaig sortir d’aquella escola empeltat de valors com la integritat i el rigor. Es podia dir que aleshores jo era un militant jesuític: les injustícies no les podia suportar i sempre que en tenia l’oportunitat m’hi rebel·lava.

—El vostre pare, d’origen navarrès tot i que sempre a casa el vàreu sentir parlar en català, té molt a veure amb una de les vostres primeres campanyes.
—Va ser a Viladrau l’any 1959 el dia que el pare feia anys. Vaig pensar en un regal que l’emocionés i a l’entrada de casa vaig col·locar un roc amb uns versos de Guerau de Liost –“Déu te guard vianant!, que t’imposi el Montseny / una mica d’amor i una mica de seny”– que havia trobat en el programa d’una Festa Major d’abans de la guerra. L’endemà mateix va presentar-se l’algutzir de l’ajuntament a retirar-la per ordre de la Guàrdia Civil d’Arbúcies perquè qualsevol manifestació pública feta en català estava prohibida. Llavors vaig pensar “No voleu rocs, doncs tindreu rocs!”, i d’aquesta manera va néixer la campanya “Rocs i monòlits”, que va escampar per tot Catalunya uns quaranta monuments. Però més enllà de l’anècdota aquell fet va ser decisiu per convertir-me en un fervent independentista.

—Va ser el moment de les vostres primeres accions clandestines?
—No, ja venien d’abans. De la primera vaga dels tramvies, el 1951, i dels actes durant el Congrés Eucarístic de l’any següent dels quals ja en parlarem. Aquell mateix 1952 vaig emprendre una acció en solitari que va estar a punt de costar-me la pell. Va ser quan, vestit amb camisa blava i gavardina, em vaig colar en una assemblea presidida pel governador civil que cada any els de Falange celebraven al Palau de la Música Catalana… i vaig aconseguir que el desallotgessin! Aprofitant les meves amistats amb gent del Químic de Sarrià vaig preparar una ampolla fètida –molt més potent que les bombes fètides normals–i mentre entrava el governador Acedo Colunga i tots cantaven dempeus i brazo en alto el “Cara al sol” la vaig llançar. M’havien situat al galliner, rodejat de falangistes, però ho vaig fer ben decidit. La velocitat de les meves cames, tenia dinou anys, em va salvar de caure en mans d’aquells energúmens que no s’esperaven una agressió com aquella i que m’haurien pelat allí mateix.

—Malgrat aquest episodi, un dels trets més característics de la vostra activitat és la condició d’home calculador i pràctic. Si donàveu suport a una campanya era a condició que fos guanyadora i no s’acabés abans d’assolir els objectius que us havíeu proposat. Ho diu el president Pujol en la introducció de les vostres memòries: “No n’hi havia prou amb plantar cara, en Polo volia guanyar.”
—És que fer una campanya perquè sí no val la pena: te la jugues per res. I més en aquells anys. Per això tampoc vaig voler militar en cap organització de signe partidista. En Cornudella em va venir a buscar perquè m’afiliés al Front Nacional de Catalunya però jo li vaig dir que no. Entrar en una organització era lligar-me a una disciplina i a un període de formació durant una temporada, però gens d’acció. I si n’hi havia, era la que decidia l’organització. Va ser aleshores quan vaig entrar en contacte amb el grup que va posar en marxa l’Acadèmia de Llengua Catalana.

—Un moment cabdal en la vostra vida: “Sempre he fet Acadèmia”, dieu a les vostres Memòries.
—Els que ens hi vàrem aplegar no buscàvem l’acció per l’acció, sinó una feina vertebrada entorn d’un pensament i d’una ideologia que donés sentit a tot el que fèiem. I l’Acadèmia, campanya que muntava, campanya que acabava bé. Fos en tres mesos o en tres anys, però el final era sempre el que perseguíem. Érem gent, homes i dones, de conviccions profundes. Pertanyíem a les Congregacions Marianes –és a dir, érem catòlics i nacionalistes– i això ens donava una força i una cohesió molt grans. Certament, la dimensió religiosa que tinc ara ha evolucionat molt. Els temps són uns altres, els valors també. Però des d’un punt de vista nacionalista continuo amb les mateixes fidelitats. Intactes. Va ser una etapa de la meva vida que va durar catorze anys, fins el 1965, però que encara sento molt meva.

“Fer una campanya perquè sí no val la pena: te la jugues per a res. I més en aquells anys”

—Ara m’agradaria de fer un repàs de les campanyes més notòries en què heu estat involucrat, que són una bona pila. Comencem per la campanya contra Luis de Galinsoga, el director de La Vanguardia Española, que va dir: “Tots els catalans són una merda.”
—Va ser una campanya molt llarga, però la vàrem guanyar. Amb fets d’impacte, com l’escamot que vàrem fer per trencar els vidres de l’aparador del carrer de Pelai amb unes quantes llambordes que portàvem embolicades amb paper. O l’estripada i la crema d’exemplars del diari que compràvem als drapaires perquè ens sortien més barats. O el vàter enmig de la Rambla, amb excrements humans i la inscripció “Galinsoga”, que va atreure un munt de gent. El nombre d’anunciants va baixar molt, com el de subscriptors, i el diari sortia cada dia més prim fins que Godó no va tenir més remei que apel·lar a la superioritat i vàrem aconseguir que Galinsoga plegués.

—La vaga de tramvies del 1951.
—La primera mostra d’oposició de la gent després de la guerra. Jo tenia divuit anys i em vaig estrenar aleshores com un de tants, ajudant en el que podia. La campanya es va guanyar i, de retruc, vàrem aconseguir el cap del governador civil. La vaga del 1954 també va ser important i jo m’hi vaig involucrar molt més, amb en Figuera, en Cardeña, l’Ossorio, en Tremoleda… En aquesta em varen enxampar i vaig acabar a la Model. Un mes, perquè vaig agafar una infecció d’estómac amb febre tan alta que es varen espantar i amb un cotxe de la policia –no varen esperar ni a tenir una ambulància– em varen portar a casa perquè, si m’havia de morir, no fos a la presó. Dels interrogatoris amb la policia, en recordo dues frases que m’han quedat gravades per sempre més. La primera va ser quan em varen dir que, essent mon pare nascut a Pamplona, jo era un traïdor perquè “deberías ser de los nuestros”. I la segona, quan entre sessió i sessió de “carícies” el que feia de poli bo em va dir que jo era molt jove i que el que havia de fer era “menjar, dormir i cardar, que de la resta ja ens n’ocupem nosaltres”.

—Anem als Fets del Palau, el 1960.
—Va ser una altra actuació de l’Acadèmia molt ben preparada. No podíem permetre que eliminessin “El cant de la senyera” del programa i vàrem idear una operació doble: penjar una gran senyera que jo portava en el meu Dos Cavalls i interpretar el “Cant” prohibit. Al final, però, vàrem deixar de banda la senyera. Primerament, hi varen deixar entrar la policia i quan vàrem entrar nosaltres al galliner del Palau era impossible posar-nos tots junts, perquè cada tres o quatre cadires n’hi havia un de la secreta. Estant tan dispersos, el dilema era qui començava a cantar i com ho fèiem perquè, tot i la separació, sonés com un cor compacte. Llavors va ser en Pep Espar, amb aquella còrpora que tenia, que des de la primera fila es va alçar i va començar: “Al damunt dels nostres cants / alçarem una senyera…” I de seguida ens hi vàrem afegir tots cridant com si ens hi anés la vida. Allò va ser un desori, amb la policia atonyinant-nos de valent. Jo vaig etzibar una trompada a algú que em volia agafar i vaig sortir com un coet amb la camisa esquinçada però sencer cap al Dos Cavalls. Pel camí em vaig trobar Ramon Batlle, que també fugia del Palau, i vàrem decidir d’anar a casa de Jordi Pujol per avisar-lo, però ell no va voler marxar: “Ho tinc tot ben muntat i no m’amago; no em vull amagar”, ens va dir. Li vàrem respectar la voluntat, però de seguida vàrem anar a Montserrat per parlar amb l’abat Escarré per si ell el convencia de fugir. Aquella nit, l’abat no hi era i els monjos ens varen aconsellar que ens refugiéssim al monestir durant uns quants dies per si ens buscaven. De seguida vàrem saber que l’havien detingut i tot es va precipitar.

 

—I és aquí on neix la campanya ‘Pujol-Catalunya’.
—Una altra campanya d’èxit. Amb moltes hores de dedicació i un munt de gent treballant-hi, vàrem escampar l’eslògan pertot arreu –parets, carreteres, refugis, cartells, bitllets, monedes–, perquè calia demostrar que hi havia una voluntat col·lectiva de supervivència. I, certament, va arribar a tothom. La frase de Pujol en el judici ens esperonava: “Pertanyo a una generació que puja, a una joventut que creix lentament, naturalment, obstinadament”, i, mentre ell era a la presó de Saragossa, jo veia molt clar que d’aquell afer n’obtindríem una notable rendibilitat política i que a Catalunya, en aquells primers anys de la dècada dels seixanta, hi emergia un líder del qual estàvem molt necessitats.

—A més, en aquell temps no hi havia, com ara, els esprais.
—Efectivament. S’havia d’anar amb la brotxa i una galleda amb la pintura preparada. El meu cotxe va quedar tan empastifat que semblava d’un pintor de parets. Durant un any vaig dedicar tots els dimecres, des que començava a fer-se fosc fins a l’endemà que ja empalmava amb la feina, a escampar el “Pujol-Catalunya” per tota la xarxa de carreteres.

—El 1964 comenceu una altra campanya de dos anys dedicada, en aquest cas, a la presència del català a les misses.
—En aquella època tothom anava a missa i els bisbes que teníem eren, ras i curt, bisbes d’ocupació. Amb el concili es varen introduir en la litúrgia el que deien “llengües vernacles”, és a dir, el català, encara que, de moment, les celebracions es feien en llatí i el marge que teníem es limitava a les homilies. Amb en Josep Almeda, una gran figura de l’Església catalana, vàrem preparar un estudi molt detallat de les parròquies i ordes religiosos de Barcelona per veure quina presència donaven a la nostra llengua. Després vàrem ampliar l’abast a les diòcesis de tot Catalunya i el document final –que vàrem presentar al segon Congrés Litúrgic de Montserrat el juliol del 1965– va ser molt aclaridor i va servir perquè moltes parròquies s’adonessin de la situació i fessin el pas cap al català.

—Una campanya que lliga amb el missatge que el desembre del 1965 vàreu fer arribar a tots els pares del concili.
—Amb Josep-Rafel Carreras de Nadal vàrem veure que, aprofitant les sessions finals del concili, s’obria una excel·lent oportunitat per denunciar el fals règim catòlic de la cruzada de Franco. En un autocar, barrejat amb més viatgers, Carreras va aconseguir passar per la frontera dues maletes carregades amb dos mil sobres adreçats nominalment a tots els pares del concili amb un missatge dels catòlics catalans imprès en quatre llengües i signat pels dirigents catòlics de Catalunya. Al Voló, Carreras i les maletes varen passar al meu cotxe i vaig conduir sense parar ni tan sols per menjar fins a Roma. En arribar a l’oficina de correus el director ens va dir que si volíem que les cartes es repartissin l’endemà disposàvem només d’una hora per a preparar la tramesa: plegar els fulls i posar-los dins els sobres, enganxar-hi el segell i tancar-los. Ho vàrem aconseguir i l’endemà tots els bisbes i cardenals tenien el nostre missatge. La tornada la vàrem fer també a tota velocitat per travessar la frontera abans no haguessin saltat les alarmes i la policia ens aturés.

—El funeral de l’abat Escarré va ser també un altre moment de gran emotivitat acompanyat d’una gran tensió.
—Després de les declaracions que el novembre del 1963 va fer a Le Monde, a l’abat Escarré li varen fer la vida impossible fins que va ser desterrat a Viboldone, prop de Milà. Només quan la malaltia que tenia es va agreujar li varen permetre de tornar a Catalunya perquè es morís aquí. Van tallar just, perquè va durar una setmana. El funeral es va fer a les Benetes del carrer d’Anglí i els de l’Acadèmia de Llengua Catalana ja estàvem preparats, tan bon punt la cerimònia s’acabés, per carregar el taüt a les espatlles i no deixar que ni la policia ni la gent de la funerària hi intervinguessin. Va ser una operació ràpida i quan se’n varen voler adonar ja teníem carregades damunt nostre les despulles de l’abat. Dins l’església hi va haver empentes i batzegades que feien témer que el taüt aniria per terra, però la situació es va salvar i, envoltats d’una gentada que aplaudia sense parar, vàrem baixar-lo carrer d’Anglí avall fins al passeig de la Bonanova i la plaça de Sarrià, on vàrem cantar el “Virolai” i “L’hora dels adeus”. Allí l’esperava un furgó funerari que es va emportar el cos de l’abat a Montserrat.

“Ens havien assignat un bisbe de Valladolid i no podíem restar plegats de braços”

—Entre el 1966 i el 1969 organitzeu la campanya “Volem bisbes catalans” que, de fet, va tenir com a episodi important el segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria que no es va resoldre fins el 1971.
—Exacte. Fins el desembre del 1971, que va ser quan, finalment, Narcís Jubany va ser nomenat arquebisbe de Barcelona. És el que dèiem fa un moment. Una vegada més afrontàvem un afer que interpel·lava la nostra dignitat com a poble: ens havien assignat un bisbe de Valladolid i no podíem restar plegats de braços. El dia que prenia possessió vàrem organitzar una manifestació a la plaça de la Catedral perquè l’interior era ocupat per gent del règim, autoritats, falangistes i gent d’aquest estil que a la mínima que podien cridaven “Viva los Reyes Católicos”,”Viva el obispo” i “Viva España”. Els que ens vàrem infiltrar a la Catedral, envoltats de tota aquella gent, teníem planejat que quan parlés el nunci l’interrompríem amb el “Virolai” i així va ser. A un senyal de Carreras, que brandava un paraigua, vàrem començar a cantar i allò va ser un maremàgnum. Trompades, empentes, baralles, corredisses… Total, que vàrem aconseguir rebentar l’acte.

—Parlant d’actes hostils, en un sopar-col·loqui amb el batlle Porcioles vau aconseguir que La Vanguardia Española us dediqués un editorial.
—Va ser en un sopar d’etiqueta que es va fer el maig del 1961 al Real Club de Tenis Barcelona, amb tots els prohoms del règim. Hi havien convidat l’alcalde Porcioles perquè exposés els projectes de l’ajuntament i la carta municipal. Vaig haver de llogar el vestit i, quan va ser l’hora del col·loqui ,vaig demanar la paraula i m’hi vaig adreçar en català: “Vostè parla molt de la Barcelona autèntica, però fins ara tot el que fa l’ajuntament i tot el que s’ha dit aquí ha estat en castellà. Això no és gaire autèntic.” I, com ja m’esperava, de seguida em varen venir a buscar per fer-me fora de l’acte. L’endemà, l’editorial del diari deia que als col·loquis amb les autoritats només s’havia de permetre intervenir gent que conegués els temes i sabés què deia.

—Insisteixo en l’episodi del segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria, un acte en el qual va tenir molt protagonisme un altre veterà de la lluita antifranquista: Nemesi Solà.
—Solà va ser l’ànima d’aquella acció que, de fet, va néixer quan la campanya dels bisbes catalans ja havia començat. En un moment determinat vaig creure que calia fer una acció amb més gruix polític perquè arribés a l’exterior. Com, per exemple, el segrest d’una imatge molt simbòlica. Primerament, vaig pensar en el Pilar, vaig anar a Saragossa per estudiar el lloc on era i de seguida vaig descartar-ho. Després vaig pensar en el Sant Calze de València, però també ho vaig desestimar perquè no volia crear cap conflicte amb els valencians. Quedava el Sant Crist de Lepant, a la catedral de Barcelona. Em vaig amagar quan tancaven el temple i vaig tenir tota una nit per estudiar detalladament l’operació. Comportava algun risc, però era assumible. El cas és que ja tenia preparada una furgoneta per carregar la imatge –a la qual li havíem de tallar un braç perquè hi entrés– quan ens va arribar la notícia que s’organitzava la coronació de la Mare de Déu de Núria en un acte presidit per les autoritats franquistes. Ja ho tenim, em vaig dir. Vaig parlar amb l’Almeda i amb uns quants més. En algun moment es va proposar de fer volar les vies del cremallera, però em va semblar que seria una mesura que ens posaria la gent en contra i la vàrem deixar córrer. L’operació va ser un èxit total i la imatge no la vàrem tornar fins quatre anys o cinc més tard, quan se’n va anar el bisbe Marcelo i en lloc seu varen nomenar Narcís Jubany. Aleshores, mitjançant Josep Benet, la imatge va ser lliurada al bisbe de la Seu d’Urgell, que és qui té la jurisdicció sobre Núria.

—I que me’n dieu de la campanya “Rocs i monòlits”.
—El “mal de pedra d’en Polo”, que diu Pep Espar a les seves memòries. A conseqüència del que us he explicat a propòsit del regal al meu pare, vaig decidir sembrar tot Catalunya amb aquests monuments. Però no esteles, no: monòlits de dues tones de pes. I tots amb un text poètic que tingués relació amb l’indret. Uns versos de mossèn Pere Ribot a Riells del Montseny, un text del doctor Carles Cardó a la Mare de Déu de l’Ajuda, els “Goigs del Sant Crist de Balaguer”, de Jacint Verdaguer, al Santuari del Sant Crist, etc. La llista s’acosta als quaranta llocs, generalment espais religiosos, en els quals donaven permís i així ens estalviàvem maldecaps amb les autoritats.

—A les vostres memòries parleu d’unes quantes persones que varen ser els vostres referents.
—El primer de tots va ser Albert Manent. Vivíem molt a prop i coincidíem al tramvia. Ell va detectar de seguida el meu interès per tot el que tingués relació amb el país, la seva gent i la història. Vàrem començar a parlar i puc dir que em va organitzar mentalment. Va ser Manent qui em va posar en contacte amb una altra persona fonamental: Pere Figuera. Un home excepcional i d’una personalitat aclaparadora que va morir massa jove de resultes d’un accident de cotxe. Per mitjà de Figuera vaig entrar en contacte amb el grup que preparava el desplegament de la gran senyera a Sant Pere Màrtir mentre se celebrava la gran missa de cloenda del Congrés Eucarístic del 1952. Hi vaig treballar molt preparant el material, estudiant el terreny, però el dia de l’acció un malentès va fer que no hi pogués participar. Figuera m’havia dit que el grup es trobaria al bar de la Universitat i jo, que no era universitari, vaig entendre que era el bar Estudiantil, de la plaça de la Universitat. Quan va ser l’hora ells varen marxar sense mi i m’ho vaig deixar perdre. Una llàstima.

—Uns altres membres notoris eren els germans Sayrach.
—Les veritables ànimes de l’Acadèmia. En Narcís, en Miquel-Àngel, en Manuel… Sobretot en Manuel, que durant molts anys va ser el destinatari de les meves confidències. I al costat teníem gent com Pep Espar i el seu germà Xavier, Jaume Casajoana, Enric Cirici, Josep Almeda, Ramon Batlle, Argemí, Sunyer, Macip… I les noies. Fonamentals: Guiomar Amell, Isabel Ferran, la meva germana Teresina, Carme Almeda… i, molt important, Èrika Daunert, que es va casar amb Jaume Casajoana. Una dona excepcional, molt poc coneguda, dissortadament, i amb un munt d’experiències viscudes en aquella època per a explicar.

“Sóc pujolista i ho continuaré essent fins que em mori”

—I Raimon Galí?
—Era més gran que tots nosaltres i, de fet, era l’ideòleg, l’home que ens formava en l’humanisme. Ens feia llegir Bernanos, Saint-Exupéry i Péguy. Però també Espriu, Màrius Torres i Carles Cardó. És per mitjà d’ell que entro en contacte amb gent com Vicens Vives, l’abat Escarré o Josep Benet, bàsics en la meva formació.

—En la llista dels vostres referents em sembla que només ens n’hi falta un de molt important: Jordi Pujol.
—Un home excepcional. Mireu, si jo hagués viscut en temps de la Mancomunitat seria d’en Prat de la Riba. En temps de la República hauria estat de Macià. Vaig poder conèixer de molt a prop i des dels primers anys l’activitat i el pensament de Jordi Pujol i això fa que jo em consideri pujolista. Sóc pujolista i ho continuaré essent fins que em mori. I tal com van les coses el que hauríem de fer una altra vegada és omplir carreteres i parets amb la frase “Pujol-Catalunya”, com als anys seixanta.

—Sou, doncs, més de fidelitats personals que home de partit?
—Exacte. Mireu, si a mi em diuen que voler l’aeroport, la B-40 o treure el tramvia de la Diagonal és de dretes, jo sóc de dretes. Si lluitar pel feminisme és d’esquerres, jo sóc d’esquerres. Sóc independentista i si hi hagués un partit que es comprometés fermament amb la nostra independència jo el votaria. Fos de dretes, de centre o d’esquerres. Perquè la primera cosa que ens cal és ser independents. Després ja ens discutirem i posarem matisos a tot el que calgui. Però després, amb el gran pas fet. La tragèdia de Catalunya és que ens barallem abans.

—Un concepte al qual feu referència constant és la dignitat.
—És que la dignitat comporta la llibertat. Jo no puc tenir dignitat si no sóc lliure.

—La defensa de la llengua és una altra línia fonamental de la vostra vida. Com veieu el present i el futur del català?
—El problema el tenim amb les onades d’immigració més recents. Les dels anys seixanta eren assumibles de cara als fills, molt més que els seus pares. Les noves tecnologies, que són útils en moltes coses, en l’apartat de la llengua no ens ajuden perquè posen a l’abast de la gent una colla de recursos en els quals el català no hi és. O sí que hi és, però de manera molt testimonial. Ara, si agafeu la televisió veureu que quan els pregunten alguna cosa els nens i les nenes responen en català. Potser entre ells no el parlen, però el català el saben i el parlen. Aquesta és l’esperança de la llengua. El problema és que fa cinquanta anys agafaves el telèfon i et deien “digui?” o anaves a una botiga i et preguntaven “què voldria?” i ara et diuen “dígame” o “qué desea” i continuem la conversa en castellà. Jo vaig sovint a Barcelona i us puc assegurar que mai no he hagut de deixar de parlar en català perquè m’entenguessin. Mai. El 80% de les converses les fem en català a les dues bandes i, si no, jo en català i l’altre en castellà, però sense cap problema per a mantenir una conversa amb tota normalitat.

“La tragèdia de Catalunya és que ens barallem abans”

—De fet, el títol de les vostres memòries és l’insult de Galinsoga contra els catalans, i en algun moment expliqueu que el que us va fer decidir a posar-vos a escriure-les va ser aquella frase del rei Juan Carlos a Alcalá de Henares l’any 2000 quan va dir: “El castellà no ha estat mai la llengua d’imposició.”
—Jo no hi tenia cap experiència, fent llibres. Havia escrit algun article, alguna ressenya, però un llibre complet no. Per això em vaig passar tres anys preparant-lo, comprovant tots els detalls i aportant-hi la màxima documentació. Començant per la que tenia a mà en els meus arxius. I la que no tenia, la buscava on fos. Vaig voler fer un text molt complet perquè jo em considero una persona perfeccionista.

—Com he dit en començar aquesta conversa, sou un activista que sempre va empescant-se idees i cuinant projectes. Com ara un que, pel que sé, se centra en la ciutat de Barcelona.
—És un projecte totalment enllestit i que si jo tingués cinquanta anys ja l’hauria posat en marxa. Ara no ho puc fer. Cal una nova generació que l’entomi. L’he titulat “Barcelona monumental. Història de la Nació Catalana a l’aire lliure” i es basa en les estàtues figuratives que fan falta a Barcelona. Mireu, quan visito les ciutats europees sempre m’impressionen els monuments de grans dimensions amb què honoren les seves glòries nacionals. Seré més clar: el que no pot ser és que Cervantes tingui estàtues a tot arreu i de Pompeu Fabra aquí no en tinguem cap. Parlo de Fabra, però això mateix puc dir de Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Llull o Ausiàs Marc. He passejat per tot Barcelona i he fet un projecte de quines estàtues ens falten –unes 115– i en quin lloc s’haurien d’erigir, quines de les que hi ha ara no s’han de tocar –unes seixanta– i quines altres –una trentena- s’han de traslladar, amb el benentès que en cada cas proposo un nou assentament.

—Les repercussions econòmiques les heu pensades també?
—Els aspectes econòmics també els tinc estudiats. La cosa important fóra que hi hagués la voluntat política de donar suport a un projecte com aquest, que és un projecte de país i que, en conseqüència, totes les institucions hi donessin suport. Això ajudaria a accelerar l’execució del projecte. També les entitats culturals, és clar, com Òmnium o l’Institut. Caldria formar una comissió de gent competent i disposada a treballar-hi i buscar tota mena de suport. Penso en la Sagrada Família per al monument a Gaudí i, en la mateixa avinguda, a l’altra punta el de Lluís Domènech i Muntaner, a tocar de l’Hospital de Sant Pau; penso en el Port de Barcelona per al monument al Consolat de Mar; també penso en el Foment del Treball per a un monument a Manuel Girona, per exemple. O en el Palau i les diverses fundacions dedicades a Miró, Dalí, Tàpies o Picasso. O el Barça…

“La dignitat implica la llibertat. Jo no puc tenir dignitat si no sóc lliure”

—Per acabar: què creieu que hauríem de fer per aconseguir la independència?
—Ho tenim molt difícil perquè quan no se’ns posa en contra el poder judicial apareix l’exèrcit i aquesta gent no va amb bromes. Hem d’esperar que algun dia un esdeveniment d’àmbit internacional agafi Espanya amb el peu canviat i ens doni l’oportunitat per a moure’ns. No oblidem les esperances que teníem en Europa i com ha respost en defensa dels estats. Hem de continuar lluitant, preparant-nos per quan arribi el moment, que arribarà; catalanitzant el país, reforçant el sentiment de pertinença… sense parar fins que arribi el moment. Una oportunitat que hem d’estar ben alerta a aprofitar perquè està vist que estem sols i ningú no ens donarà res. Objectivament ara és una idea inviable, cosa que no vol dir que hàgim de renunciar a la independència, ben al contrari. Quan lluitàvem contra Franco érem el 7%. Ara ja som la meitat, i pujant. El Primer d’Octubre ja la vàrem proclamar i mira com estem. Però hem de continuar sense defallir.

“El que no pot ser és que Cervantes tingui estàtues a tot arreu i de Pompeu Fabra aquí no en tinguem cap”

Les preguntes les he acabades. En tornant a Barcelona, obro el llibre en què Xavier Polo exposa detalladament el seu projecte de la Barcelona monumental. A la portadella, sota una fotografia d’ell al costat d’un dels rocs poètics que ha escampat arreu del país llegeixo unes frases a tall de presentació per a qui no el conegui: “El que jo intento és llançar unes idees i ordir un projecte. He tingut molta imaginació, però no he disposat de cap poder. He lluitat amb molta empenta, però, malauradament, he estat un home desaprofitat.” Això ho escriu ell i cal respectar-ho, però jo, després de dues intenses hores de records i de conversa, afirmo que, de manera més directa o no tan directa, la feina que Xavier Polo ha fet i l’exemple que ens ha donat han estat summament profitosos.

De desaprofitat, doncs, res. Noranta anys de vida fecunda. I sort n’hem tingut.

Kasha Patel · The Washington Post

El nivell del gel marí a l’Antàrtida ha caigut a un mínim històric –i amb molta diferència– durant la fi de l’hivern austral, segons el Centre Nacional de Dades sobre la Neu i el Gel dels Estats Units (NSIDC). Aquest rècord negatiu no fa sinó agreujar la preocupació que el gel marí del continent entri en fase de declivi terminal a causa del canvi climàtic.

“Hi ha una certa preocupació que aquest rècord signifiqui el començament d’una tendència de declivi a llarg termini del gel marí antàrtic, atès que els oceans es van escalfant a tot el món i la barreja entre les aigües de l’oceà Antàrtic amb les aigües més càlides d’altres oceans sembla destinada a continuar”, deia l’NSIDC en un comunicat publicat abans-d’ahir.

El gel marí de les regions polars es forma i es fon cíclicament amb el pas de les estacions. A l’Antàrtida, el gel marí sol arribar al nivell més baix al final de l’estiu austral, cap als volts del febrer. I entre mitjan i final de setembre –amb la fi de l’hivern austral– arriba al nivell més alt. Aquest febrer, els científics van constatar que el gel marí de l’Antàrtida havia arribat al nivell més baix registrat mai en aquesta època de l’any. Durant els mesos següents, durant l’hivern austral, el creixement del gel marí va continuar essent lent.

Enguany, l’Antàrtida va assolir el nivell més alt de gel el proppassat 10 de setembre, uns tretze dies abans de la mitjana interanual. En aquest moment, la cobertura de gel es troba en un mínim històric de 17 milions de quilòmetres quadrats. Són, si fa no fa, un milió de quilòmetres quadrats menys que no el mínim històric anterior, establert l’any 1986.

“El nivell de gel és sorprenentment baix”, explica Twila Moon, científica de l’NSIDC. “Vam constatar aquest mínim extremadament baix a l’estiu austral, i fins ara no hem observat cap capacitat de recuperació cap a extensions més altes durant la tardor antàrtica i l’hivern antàrtic […] Aquest patró el comencem a veure durant tot l’any.”

El gel marí que envolta les regions polars exerceix un rol fonamental en la protecció de les capes de gel adjacents. Un nivell inferior de gel marí implica que es reflectirà menys llum solar a l’espai, cosa que de retruc farà que les aigües s’escalfin més i la irradiació amenaci el gel i les glaceres circumdants. Amb menys gel marí, les costes del continent queden molt més exposades a la llum solar, cosa que elimina la frontera natural que sol protegir el gel antàrtic.

Fa molt de temps que els científics observen aquests descensos del gel marí i els seus efectes a l’altre pol, l’Àrtic. En un altre comunicat emès abans-d’ahir, el NSIDC va declarar que l’extensió del gel marí de l’Àrtic a la fi d’aquest estiu ha estat la sisena més baixa en gairebé 45 anys de dades per satèl·lit. Les dades agreugen la preocupació per la tendència a la baixa dels darrers 17 anys, en què s’han registrat de manera consecutiva els nivells de gel estival Àrtic més baixos d’ençà que hi ha dades.

Aquesta tendència és més difícil d’observar en el cas del gel marí antàrtic, però els científics comencen a creure que el continent va arribant a un punt d’inflexió similar al de l’Àrtic. En tan sols set anys, l’Antàrtida ha experimentat ni més ni menys que tres estius d’escassetat rècord de gel marí. Un estudi publicat el 13 de setembre assegura que aquestes dades indiquen que “els processos subjacents que controlen la cobertura de gel marí a l’Antàrtida es poden haver alterat”.

“Ara també veiem aquesta pèrdua de gel marí, atès que el gel que es forma en la superfície de l’oceà sembla que és influït per l’augment de les temperatures oceàniques, i potser també per altres processos”, diu Moon. “És possible que, d’ara endavant, vegem un sistema de formació del gel molt diferent de l’Antàrtida, capaç d’afectar-ne el nivell i cobertura durant totes les estacions.”

Segons que explica Moon, l’Antàrtida també ha experimentat unes altres transformacions a causa del canvi climàtic. El pol sud –com l’Àrtic– es va escalfant més ràpidament que no la mitjana mundial. L’augment de la temperatura dels oceans al voltant del continent ha causat un desglaç important –incloent-hi la desestabilització de la glacera Thwaites, que té l’extensió de l’estat nord-americà de Florida i contribueix en un 4% a l’augment anual del nivell de la mar al món. Moon, d’altra banda, també assenyala que els efectes sobre l’Antàrtida de les fluctuacions de l’oceà i l’atmosfera són com més va més evidents.

“No són bones notícies”, diu Gail Whiteman, experta en riscs ambiental derivats del canvi climàtic polar i professora de sostenibilitat a la Universitat d’Exeter. “El gel polar és una de les principals pòlisses d’assegurança que té el planeta contra l’agreujament del canvi climàtic, i el fet que el gel marí de tant el pol nord com el pol sud tingui tants problemes fa saltar totes les alarmes.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

No sé quants lectors de VilaWeb han estat atents als afers de la selecció espanyola de futbol femení dels últims mesos. Ho dic perquè no cal ser aficionat al futbol per tenir-ne coneixement: la cosa ha transcendit l’aspecte estrictament esportiu i s’ha convertit en un episodi polític de primera magnitud; en un cas de reivindicació feminista de ressò internacional.

Ja feia temps que hi havia hagut preses de posició fortes per part d’algunes jugadores de futbol, fins al punt d’excloure’s elles mateixes de ser seleccionades per jugar per Espanya. I, arran de l’actitud prepotent de Luis Rubiales, amb el petó forçat a la jugadora Jenni Hermoso, tot va esclatar. Ara sabem una cosa que es podia intuir: que la Reial Federació Espanyola de Futbol és un antre de corrupció, d’extorsions, de perfums (i violències) masclistes. Una federació en la qual participen també les federacions “regionals”, com la catalana, presidida per Joan Soteras, un altre personatge vingut de les cavernes, d’unes cavernes fètides i d’interessos bastards.

A partir d’aquell petó de poder, quan Rubiales va agafar el cap d’Hermoso amb les dues mans, que encara devia tenir suades de tocar-se els genitals, vam veure que tothom havia pres posició. Especialment, tot un seguit de jugadores que van avantposar la dignitat a l’èxit professional. I els que van mirar de no manifestar-se, ho van fer igualment, com va dir fa uns dies Alèxia Putellas (els catalans sabem molt bé que l’equidistància no existeix; quan no dius una cosa, t’arrengleres amb la contrària): l’entramat del futbol masculí ha callat o ha fet unes declaracions tan tèbies que ho deien tot sense voler dir res; alguns han anat més enllà, com l’entrenador Luis Enrique, defensant Rubiales amb aquest to que té, arrogant i masclot; alguns altres han posat en dubte que aquell petó fos cap agressió, potser perquè això no és res punible per a ells, en la seva balança de valors, si la posseeixen o la tenen en compte… Quanta mancança de compromís o, pitjor encara, quantes mentalitats retrògrades i cavernícoles que pul·lulen pel món de l’esport!

En tot aquest episodi, en què s’han trencat totes les normes, en què s’han destapat els comportaments masclistes de tot un sistema, voldria posar l’èmfasi en el paper de la jugadora Mapi León. La prenc a ella d’exemple de compromís en uns temps en què les actituds valentes abunden cada vegada menys, es guarden a les calaixeres de l’oblit, en l’esport i en tots els ordres de la vida. Mapi León és un exemple que va més enllà del seu virtuosisme com a jugadora de futbol: és conscient del seu protagonisme públic i, en comptes d’amagar-se, com fan habitualment els esportistes professionals, procura normalitzar allò que surt dels consensos heretats, com el seu lesbianisme, fent bona aquella dita que tot allò que és personal també és polític. En el cas de la selecció femenina, sempre ha tingut una posició radical: que netegin l’antre de la federació espanyola perquè elles puguin desplegar la seva professió. Si no, ha dit i diu prou. Al seu costat, hi ha dues jugadores més, no me’n vull oblidar, que també han pres aquest compromís d’abandonar la selecció espanyola fins que no sigui neta d’abusos, corrupció i masclisme: Patri Guijarro i Clàudia Pina. (Totes tres juguen al Barça, però jo no em faig gaires il·lusions que això sigui determinant, cal recordar que Joan Laporta va trigar dies a arrenglerar-se inequívocament amb la revolta de les 39 jugadores del futbol espanyol que no volien ser seleccionades.)

Alguns lectors es poden preguntar per què he agafat aquest tema, si jo solc parlar d’assumptes culturals. Jo mateix m’ho he demanat. Tinc al cap alguns articles que voldria activar, però els he deixats per a més endavant per elogiar el compromís d’una futbolista (sí, d’unes futbolistes). I m’he respost que em costa de rememorar comportaments de similar intensitat en el meu camp d’acció. Ara mateix recordo que, fa uns quants mesos, l’actriu Mònica López es va negar a visitar el plató del programa El hormiguero, perquè, abans que promocionar una sèrie on havia participat, amb aquesta submissió que envolten les indústries culturals, volia que la seva absència esdevingués un acte de compromís. Fa anys, l’artista Núria Güell em sembla (jo no hi era) va anar a recollir un premi dels galeristes catalans, però va deixar-lo allà com a acte de reivindicació. Un altre artista, Ferran Garcia Sevilla, ha protagonitzat diversos episodis de contestació que han posat en evidència alguns consensos nobiliaris del món de l’art. Molt més enrere, hi va haver diverses renúncies a premis o distincions que havia concedit el Ministeri de Cultura presidit per José Ignacio Wert: Jordi Savall, Colita, Jan o Josep Soler. Segur que n’hi ha més casos, però no gaires. Perquè no tenen el ressò de l’esport en els mitjans, és veritat; però això també passa perquè, inversemblantment, costa molt que la gent de la cultura faci denúncies col·lectives que vagin en contra dels qui atorguen encàrrecs, subvencions i premis. La gent que treballa en el sector cultural ens hem tornat molt més dòcils que no érem; és la sensació que tinc.

D’altra banda, si escric sobre l’esport és perquè també és cultura. I no ho dic perquè els polítics l’entaforin en els ministeris o les conselleries de Cultura; no saben on més posar-lo. Potser aquest és un dels problemes: l’esport professional no té cap control, mou molts diners, hi ha infinitat d’intermediaris i de comissionistes; hi ha molts interessos corporatius i es creen les condicions òptimes perquè els menys preparats acaparin un poder nepotista, sectari i dictatorial. És per això que la protesta d’aquelles trenta-nou futbolistes ha causat tant d’impacte: han trencat l’ordre establert. I això sempre és una alenada d’aire fresc. Sobretot si, com ha fet Mapi León, deixes la finestra oberta una bona temporada.

PS: És molt llunyà aquella presa de posició d’Oleguer Presas, el jugador del Barça que no va voler representar la selecció espanyola de futbol. Això no ha tornat a passar, ni en homes ni en dones: sembla que de moment no hi ha cap futbolista que es plantegi un compromís com el de l’Oleguer, des de la perspectiva nacional, ai las!