Vilaweb.cat

El govern espanyol recórre la llei de toros Balear

El Govern espanyol ha decidit recórrer la Llei aprovada aquest dilluns 24 de juliol pel Parlament per regular les corregudes de toros i evitar el seu maltractament i mort. El secretari de l’Estat espanyol de Cultura, Fernando Benzo, s’ha reunit aquest dimarts amb la consellera de Cultura de les Balears, Fanny Tur. En la trobada, celebrada a Madrid, Benzo li ha comunicat la decisió del Govern de recórrer la norma davant el Tribunal Constitucional espanyol.

Benzo ha traslladat a Tur que el Govern espanyol considera que aquesta norma vulnera la Constitució espanyola en envair competències de l’Administració General de l’Estat. Així mateix, ha assenyalat a la consellera que les Corts Generals de l’Estat espanyol aprovaren fa quatre anys la Llei que regula la Tauromàquia com a patrimoni cultural ‘de tots els espanyols’. Igualment, li ha traslladat que l’octubre del 2016 el Constitucional confirmava en sentència que és competència de l’Administració General de l’Estat garantir la conservació i promoció de la Tauromàquia com a patrimoni cultural.

Catalans, el sud també existeix!

Siguem nova República o ens mantinguem com a colònia de la monarquia espanyola, la de les clavegueres, Catalunya continuarà partida en dos. O en tres. De moment, aquest estiu, els mitjans convencionals ens vendran que al nord tothom és ric, desvetllat i feliç, els festivals de Cap Roig o del Castell de Peralada campen amb esplendor i alguns periodistes canten el glamur dels seus protagonistes. Les pistes d’esquí estan tancades, però en queda la remor d’una ‘gran temporada’. La gent del nord no en té la culpa, la majoria no va a aquests actes amb preus elevats i sofisticació impostada, ni tampoc no deu esquiar. Però estaran d’acord amb mi que el nostre país està descompensat: una capital que ho engoleix tot i amb la mirada posada cap a la inqüestionable riquesa de paisatge i de cultura de les comarques septentrionals. Però, i la resta?

Quan t’habitues a les terres del sud, jo parlo des de Belltall, un poble de la Conca de Barberà, equidistant de Montblanc i de Tàrrega, de Tarragona i del pla de Lleida, observes una situació desproporcionada. A la província de Tarragona, dues centrals nuclears, la petroquímica, el projecte Castor, les masses abocades cap a Port Aventura (no els escollits espectadors d’aquells festivals gironins que esmentava), els molins de vent per totes les carenes (com si a l’Empordà no hi bufés la tramuntana)… A les terres no pirenaiques de Lleida, la reserva agrícola del país i poca cosa més, això se’ns ven. Algú ha planificat una reserva espiritual i paisatgística, o això sembla. Com si les classes adinerades haguessin de mirar sempre cap amunt del mapa. Potser és millor així, més tranquils que estem, però hi ha coses que aniria bé compartir-les, que la roba bruta no sempre caigui cap a baix!

La cosa és que, en el camp cultural, concretament en l’artístic, el sud és ple d’iniciatives, d’estructures que funcionen, però és a pesar dels mitjans de comunicació nacionals, ja m’enteneu, i no gràcies a ells. L’any passat, el diari dels Godó va publicar un reportatge que parlava dels artistes de l’Empordà, com si treballar en aquelles comarques ja fos un prestigi addicional, com si fossin imbuïts d’unes muses singulars. Quina broma! Pel sud es couen moltes coses: l’Espai Guinovart d’Agramunt, la capella de Sant Roc de Valls, el Centre d’Art Terres de l’Ebre ‘Lo Pati’ d’Amposta, l’Embarrat de Tàrrega… Perdoneu, escric de memòria, n’hi ha més. I hi ha artistes que treballen, que no reben la visita de certs periodistes tal vegada perquè les ‘muses de la petroquímica’ no són bones conselleres.

Aquest cap de setmana, al monestir de Vallbona de les Monges, hi ha hagut un esplèndid cicle de concerts de música. Ho sabíeu? No van venir aquelles figures mediàtiques que passen per Cap Roig o per Peralada, actuaven músics, cantants i actrius amb una programació escollida, sense el glamur impostat. No hi vaig veure gaire desplegament mediàtic. No és que el demani, que consti. Els actes culturals són per a fruir-los, no per a deixar-se veure. No obstant això, aniria bé pensar-hi. D’aquí a uns dies, al monestir de Poblet, tornarem al festival de música antiga; en aquest cas, algun periodista ho cobrirà, ho solen fer, però perquè el festival el dirigeix Jordi Savall i els sona d’alguna cosa. Que ningú s’enfadi, que faig broma. Tot i que, com diu un amic, l’artista Antonio Ortega, en una broma sempre hi ha una part de broma.

Una última consideració. Molts catalans s’han indignat pel litigi del cas Sixena, i potser hauran anat al MNAC a veure què hi tenen, allà, del monestir cremat l’any 1936. Però quants han anat fins al Museu de Lleida a observar les obres que hi atresora? Haguessin pogut aprofitar per veure també el Museu d’Art Jaume Morera, que fa anys que brega per programar exposicions molt interessants; el centre d’art contemporani La Panera; els projectes ambiciosos de la Fundació Sorigué… I no diguem les possibilitats culturals que ofereix Tarragona. A pesar dels alcaldes de Lleida i de Tarragona, deixeu-m’ho dir, perquè aquells que s’oposen a col·laborar en una consulta al poble, als seus ciutadans, una simple consulta, poca obertura de ment poden tenir en una cultura entesa com a transformació i no com a immobilisme.

I més al sud? I més a l’est? Al País Valencià, em consta que es fan esforços perquè el món de la cultura emergeixi després de la foscor i la corruptela perversa que hi ha deixat el PP. Les infrastructures les tenen, ara cal deixar-los treballar per a una regeneració que comença. Mentrestant, a les Illes, la cosa és decebedora: les forces de la transformació no tenen polítiques culturals transformadores, canvien els polítics a toc de partit i, especialment, a l’Ajuntament de Palma es cometen irregularitats –per exemple, en la gestió del Solleric– que fan tremolar.

Ja he dit que la gent del nord no en té cap culpa. La riquesa cultural de Catalunya (i de la cultura catalana) és complectiva, no és unívoca, com ens volen vendre o com s’ha fet el país. Però, si us plau, que el pròxim parc de molins de vent s’instal·li al nord, que per tot arreu hi ha d’haver coses boniques i coses lletges. I que els paisatges intervinguts no deixen de tenir la seva gràcia. Que passeu un bon estiu!

Gonzalo Berger: ‘El govern de la república va voler ofegar financerament la lluita antifeixista de la Generalitat el 36’

Gonzalo Berger va acabar la tesi doctoral el maig del 2017 i la va llegir fa quatre dies. Ha estudiat a fons les Milícies Antifeixistes de Catalunya durant el període del 21 de juliol de 1936 al 31 de desembre del mateix any. És un dels pocs estudis en profunditat que s’han fet d’aquest exèrcit que va defensar Catalunya els primers mesos de la guerra començada amb l’alçament feixista espanyol. Segons Berger, aquells primers mesos de guerra, la Generalitat funcionava com un estat independent amb exèrcit propi. Aquest nivell d’autogovern no agradava gens ni mica al govern de la república espanyola, que va esforçar-se per minvar el poder de la Generalitat i afeblir-ne la capacitat financera. En aquesta entrevista, Berger explica l’episodi de l’intent de les Milícies de recuperar Mallorca de les urpes del feixisme i de com va ser boicotat –també amb asfíxia econòmica– pel govern espanyol per a impedir un poder massa fort de Catalunya.

—Una tesi sobre les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Han estat poc estudiades?
—El meu centre d’interès en la recerca com a historiador és la guerra del 36. A partir de recerques prèvies vinculades a qüestions de demografia i mortalitat durant la guerra, vaig detectar que hi havia un buit historiogràfic molt important en relació amb els primers mesos de la guerra a Catalunya i, especialment, sobre les Milícies. A conseqüència d’aquesta necessitat de conèixer amb més exactitud què van ser les Milícies Antifeixistes, vaig plantejar la tesi doctoral. Encara no entenc que hi hagi aquest buit sobre un dels moments més importants de la història de Catalunya. És el moment on tot era possible i tot estava per fer.

—Un moment convuls socialment…
—A Catalunya es va viure, en paral·lel, una revolució i el desenvolupament de l’autonomia política del país. Aquests mesos i tot allò que tenia a veure amb el poder real –en un context de guerra, el control de l’exèrcit– són elements cabdals per a entendre què va passar després. A tots nivells. A la rereguarda, a l’arena política, el desenvolupament posterior de la guerra i la relació entre el govern de la república espanyola i el govern de la Generalitat.

—I què eren les Milícies? Un exèrcit català independent?
—Van ser-ho. Van ser un exèrcit organitzat, format i finançat pel govern de la Generalitat i pels catalans. Això no vol dir que no hi hagués voluntaris que procedissin d’altres llocs. De la península i de l’estranger. Un 5% dels voluntaris d’aquests primers mesos de guerra eren estrangers. N’hi havia que havien vingut per les Olimpíades Populars. Després, en van venir molts més que es van enquadrar a les Milícies. Són una organització que neix de zero perquè la quarta divisió de l’exèrcit espanyol havia estat dissolta a Catalunya com a resposta immediata a l’alçament feixista. El govern de la república espanyola va donar ordre de desmobilitzar la quarta divisió, que era la que estava cobrint la regió catalano-aragonesa.

—Per què la va desmobilitzar?
—Arran de l’alçament i els dubtes sobre l’obediència dels caps militars, desmobilitzar la divisió era una manera d’evitar que les tropes fossin posades al servei del cop d’estat militar. Es desconnectava la tropa dels comandaments. La conseqüència d’això va ser un buit de poder a Catalunya. L’exèrcit és el factor més important de poder en temps de guerra. La Generalitat construeix, de zero, una força armada quan veu la resposta popular a l’alçament feixista.

—Qui tenia el control de les Milícies? El govern o el comitè central de les Milícies?
—Un dels objectius de la meva investigació era respondre això. Sempre s’havia parlat de les atribucions del comitè central de les Milícies. S’ha debatut si tenia el control real de la resta de comitès locals. Si estava controlada per la CNT, el PSUC… I si era un contrapoder de la Generalitat. Els resultats de la meva recerca assenyalen perfectament que el comitè central de les Milícies va ser creat pel decret de formació de Companys. Fou un acord del govern amb les organitzacions antifeixistes. Es van crear amb voluntat de defensar Catalunya. I el comitè central de les Milícies va ser l’eina que va fer servir el govern, d’acord amb les organitzacions polítiques i els sindicats, per a organitzar i dotar de capacitat militar els voluntaris per a defensar Catalunya. Recordem que Saragossa i gran part de l’Aragó van quedar en mans dels sollevats. Per tant, hi havia un risc clar per a Catalunya detectat pel govern de la Generalitat.

—Quants voluntaris es van allistar a les Milícies?
—Aquesta és la gran pregunta, perquè és difícil de dir una xifra gaire exacta. S’ha especulat molt sobre això. S’han fet hipòtesis a partir dels testimonis de la memòria oral. Però les xifres que han sortit són molt contradictòries. Jo ho he investigat a partir dels subsidis que es van pagar a partir del 15 d’agost de 1936. La Generalitat va començar a pagar un subsidi a tots els milicians. He arribat a la conclusió que hi havia uns vint mil milicians a tots els fronts –Mallorca, Aragó i Madrid– durant el mes d’agost. I aquesta xifra va créixer fins a arribar a uns quaranta mil, el novembre, quan es va crear l’Exèrcit Popular de Catalunya.

—Un dels primers objectius de les Milícies va ser la recuperació de Mallorca?
—Aquesta va ser una iniciativa que va néixer molt aviat. Es va veure la necessitat de recuperar Mallorca del control dels sollevats. Es va considerar l’operació militar pocs dies després de l’alçament. Era una operació arriscada perquè calia fer un desembarcament amb les condicions de l’època i les condicions militars i tècniques de la Generalitat. Les primeres columnes cap a les Illes van sortir el 3 d’agost. Es van desplaçar del port de Barcelona al port de Maó. Menorca havia quedat en mans de la república. Mallorca era un objectiu a l’abast perquè havia quedat aïllada del gruix de la zona ocupada pels feixistes. I era important perquè controlava el trànsit marítim entre els ports de França i els ports de la costa catalana i valenciana. El control feixista de Mallorca era una amenaça directa amb possibilitat de bombardar Barcelona i el litoral català amb l’aviació. La Generalitat sabia que a Mallorca, entre la població, hi havia militants del Front Popular disposats a lluitar.

—Quants voluntaris van formar les columnes destinades a recuperar Mallorca?
—El nombre de combatents de Mallorca és una altra de les dades que ha ballat fins ara. Però en les hipòtesis publicades no s’havien treballat les fonts d’arxiu. S’havia parlat de molts més combatents dels que hi havia realment. I això s’havia fet per desprestigiar les Milícies i el govern. Dient que eren molts més que les tropes mobilitzades pels militars de l’alçament es donava la imatge de fracàs, d’incapacitat, de manca de preparació i de caos. La veritat és que totes les forces lleials a la república del front de les Illes Balears sumaven uns cinc mil efectius. Mil cinc-cents d’aquests efectius ja eren militars o forces d’ordre públic abans de la guerra. Quatre mil eren milicians i milicianes. El dia 16 d’agost en van desembarcar uns dos mil a Mallorca.

—Aquesta operació no era ben vista pel govern espanyol?
—No tan sols aquesta operació. Tot allò que passava a Catalunya, i les decisions del govern de la Generalitat, era molt mal vist pel govern de la república. Hi va haver un boicot en relació amb l’armament. Una qüestió important era la pólvora. Catalunya no estava en disposició de fabricar-ne. Podia fabricar cartutxos, però sense la pólvora adequada no servien. A Catalunya es fabricava pólvora amb fum que no anava bé per a l’armament perquè l’acabava obturant. Hi havia molt poc armament a Catalunya. El govern espanyol va blocar l’entrada d’armament des de l’estranger i la península.

—Es va impedir l’abastament?
—Es van tancar les vies per a alimentar la indústria de guerra, imprescindible per a encarar el conflicte en condicions. Es va blocar la compra de matèria primera. En aquell moment, allò es feia comprant divisa internacional. Ho havia de fer el Banc d’Espanya. La indústria catalana va dipositar els diners al Banc d’Espanya, però el banc va posar entrebancs a l’accés a la divisa internacional. I finalment, hi va haver també un boicot en aspectes financers. A partir del novembre, Catalunya va haver de finançar la guerra amb uns crèdits abusius de venciment mensual del govern espanyol. El govern de la república espanyola va atorgar uns crèdits de guerra a la Generalitat que s’havien d’anar renovant cada mes. Ho feia amb la voluntat d’ofegar financerament la iniciativa de la Generalitat.

—Era un càstig contra l’autogovern català?
—Diguem que els preocupava més que Catalunya no fos obedient i acceptés el comandament de l’exèrcit de la república, que no pas que pogués encarar amb èxit el conflicte amb el bàndol feixista. En aquest context, el cas de l’operació de Mallorca és un exemple claríssim d’aquesta actitud. Perquè el dia 26 d’agost, en plena operació, quan les Milícies lluitaven per assegurar els territoris recuperats a l’illa, Indalecio Prieto va escriure un article molt difós per la premsa del centre de la península que criticava durament l’actitud de la Generalitat i la campanya de Mallorca. Denunciava que s’havia fet d’amagat del govern de la república.

—Però Mallorca era una posició geoestratègica molt important. No era pas una anècdota sense conseqüències, la possibilitat d’alliberar-la dels feixistes.
—Les Illes eren una peça decisiva per al control del Mediterrani. I això tenia una importància en el context internacional. Ja no era tan sols una qüestió amb efectes i conseqüències en la guerra del 36. Els mesos de guerra posteriors es va demostrar aquesta importància estratègica. Era un lloc ideal per a situar bases d’aviació que van contribuir molt a la pèrdua de la guerra a Catalunya. Des d’allà, es va bombardar sistemàticament la indústria de guerra i la ciutat de Barcelona. Aquesta importància quedava palesa perfectament a les actes del comitè central de les Milícies durant el mes d’agost. Era fonamental recuperar Mallorca. Era l’espasa de Dàmocles que penjava damunt del cap dels catalans. Però amb aquella victòria, Catalunya s’hauria consolidat com a força militar i com a poder polític. I això no agradava gens al govern de la república. I va preferir humiliar Catalunya forçant-ne la retirada. La recuperació de Mallorca hauria estat fonamental per a guanyar tota la guerra. I aquella victòria era a l’abast.

—Algú devia aplicar un ‘abans blava que trencada’? Preferien una victòria feixista abans que una victòria catalana a Mallorca?
—Hi devia haver motius que algun dia algun historiador podrà explicar amb dades i documentació. Potser tenia implicacions internacionals. A mi se m’escapa l’explicació. Però el reembarcament de la força expedicionària catalana es va fer per ordre del ministre de la Marina, Indalecio Prieto. El dia 3 de setembre, l’estat major de l’esquadra republicana va cridar el capità Alberto Bayo, comandant de l’operació de Mallorca, al creuer Libertad. Li van comunicar que aquella nit es retiraria tota l’esquadra republicana i quedarien abandonats a Mallorca. Que tenien l’opció d’embarcar-se amb ells i anar a combatre al front d’Andalusia. Li van comunicar que, si no ho feien, quedarien abandonats i sense cobertura.

—Amb algun agreujant, oi?
—Sí. Li van comunicar que, si anaven a lluitar a Andalusia, rebrien tot el suport de l’esquadra i de la flota. Això demostrava que no és que no hi hagués capacitat de donar suport des de l’esquadra, sinó que no hi havia voluntat de fer-ho. No és que no poguessin. No volien donar suport a la força expedicionària catalana a Mallorca. La força naval sabia que, si es retirava, no hi hauria victòria possible, ni tan sols retirada. Els oficials de l’exèrcit de la república no podien ordenar la retirada de les milícies perquè no tenien cap autoritat per a fer-ho. Però els van dir que, si no embarcaven, quedarien ‘lliurats a una mort segura i a un fracàs de les forces lleials’.

—I aquesta recomanació va ser acceptada?
—El capità Alberto Bayo era el comandament dels homes i les dones de les columnes catalanes. Però aquests homes i dones eren voluntaris. I hi havien anat per un motiu. No per obediència militar. I això ho demostra que, quan són retornats a la península, no se’n van anar al front d’Andalusia. Van tornar a Barcelona i van tornar a lluitar al servei de les Milícies Antifeixistes de Catalunya. De fet, el capità Bayo no va explicar pas a les tropes que es tractés d’una retirada. Els va dir que s’embarcaven per desembarcar a Palma. Si hagués dit la veritat, segurament aquells voluntaris s’haurien quedat a lluitar, encara que no hi hagués gaires opcions de victòria. Llegint les memòries dels voluntaris que van ser a Mallorca, es veu clarament la sensació de traïció que van viure. Havien fet sacrificis importants. Els combatents de les columnes que van lluitar a Mallorca van tenir una sensació de traïció molt gran. Però no hi havia possibilitat de victòria sense el suport de l’esquadra republicana. La força aèria italiana imposava el seu predomini i ho hauria fet encara més.

—Dieu que aquestes tropes van tornar a Barcelona i van continuar lluitant?
—Uns van tornar pel port de València i els altres, directament, al port de Barcelona. Entre setembre i novembre, el govern de Catalunya va destinar deu mil combatents perfectament equipats i l’artilleria disponible del front d’Aragó a la defensa de Madrid. I això tenia unes conseqüències. Perquè amb aquests deu mil homes s’hauria pogut alliberar Mallorca o recuperar Saragossa. Però el front d’Aragó va quedar estancat. Defensar Madrid no era una prioritat estratègica de Catalunya. Es va fer i està molt bé. Però l’esforç de guerra que fa Catalunya, finançat per la Generalitat, queda malmès amb aquest enviament de forces al centre de la península. Es va acabar imposant una lògica militar del govern de la república que va perjudicar greument els interessos de Catalunya.

—Així, el govern espanyol va debilitar la posició de defensa de Catalunya amb el boicot estratègic militar i l’asfíxia econòmica?
—A partir de l’octubre, la Generalitat va entrar en col·lapse financer. Durant el mes de novembre, Tarradellas es va entrevistar amb Negrín i el president del Banc d’Espanya a València. I el Banc d’Espanya va accedir a donar crèdits de guerra, però no es va fer cap transferència. Tarradellas no volia acceptar aquells crèdits perquè considerava que eren insuportables per a les finances de la Generalitat. Però no van tenir més remei que fer-ho perquè la Generalitat tenia deutes amb els proveïdors i no podien pagar als milicians.

—Una situació molt semblant a l’actual…
—Es van demanar dos-cents milions de pessetes, però el govern de la república tan sols els va donar trenta milions, el novembre, i trenta més, el desembre. Però en forma de crèdits de guerra. Només servia per a cobrir la despesa del mes. Així, el govern espanyol mantenia sempre contra les cordes l’autonomia política catalana. No deixaven caure la Generalitat, però no li donaven cap capacitat de millorar res. I Catalunya no era pas un estat independent. La república espanyola l’hauria d’haver tractat com un territori propi. I no ho feia. Això és molt simptomàtic. Recordem que parlem del setembre del 36. Van anar tensant la situació fins al maig del 37, quan van recuperar el control polític del territori.

Els localismes i l’estandardització

Cada any, en les presentacions orals dels Treballs de Final de Grau (TFG) –obligatoris per a obtenir el títol de graduat–, em crida l’atenció que els alumnes que les fan en llengua catalana i provenen de ‘comarques’ miren de no mostrar gaire les particularitats de la seva varietat dialectal. Em pregunto si és que no la consideren prou ‘formal’. Els hem ensenyat que s’han de respectar unes normes tant en relació amb els seus textos escrits com amb les seves exposicions orals. El dia de l’exposició vénen preparats amb el seu powerpoint, que han elaborat a consciència, amb les frases adequades, les imatges ben triades, les dades oportunes que reflecteixen la feina feta i… pel camí abandonen els seus localismes. L’estàndard els deu semblar més acceptable.

L’any passat, un alumne va començar la seva presentació de TFG avisant-nos que ell era de Mallorca i que parlaria en mallorquí. ‘Naturalment’, vam respondre els membres del tribunal. Jo l’havia tingut a classe el semestre anterior i alguns dels seus companys se’n reien amicalment. ‘Parla rar!’, deien. La veritat és que a mi em resultava agradable de sentir i m’agradava que remarqués ostensiblement la seva identitat. Sense renunciar a la seva parla habitual, va fer una presentació ‘formal’ i va tenir una bona nota.

Aquest any, en què m’ha tocat avaluar diversos treballs que descrivien casos clínics, hauria pogut sentir alguna cosa així com ara ‘En aguet treball presento el seguiment psicosocial dels familiars d’un goiat que teniva una lesió al carriscle deguda a un accident greu. Anava conduint quan va fer supo supo amb un senglar. En els seus antecedents personals i clínics, hi constava que era un estudiant espurlent que havia medrat en una família ben estructurada; les primeres setmanes leleiava sovint. A plaeret ….’. No ha estat el cas. La qüestió és si un alumne nadiu d’un dels Pallars hauria gosat no adoptar la varietat estàndard. La pressió de l’estandardització fa que perdem la riquesa de les especificitats geogràfiques del català.

Que substituïm els termes locals pels estàndards té a veure, entre molts altres motius, amb la creença que, en el procés comunicatiu, l’emissor codifica en les paraules el contingut conceptual que té en ment i el receptor les descodifica i, així, pot accedir al contingut conceptual de l’emissor. Per tant, si no coneixes el terme, no el pots descodificar.

Aquesta idea clàssica de dues ments que comparteixen un codi i funcionen ‘en mirall’ és qüestionable per diversos motius. En vull destacar un: fins i tot sabent què signifiquen les paraules, l’essencial és la cosa que el parlant pretén comunicar. Suposem l’enunciat Els gots! En un determinat moment, el puc fer servir per a advertir algú que despara taula que encara no ha acabat la feina. En una altra ocasió, pot servir per a recordar a algú que no es descuidi d’anar-ne a comprar. És a dir, fem servir les paraules en determinats contextos, amb determinades intencions i atribuint intencions a l’altre. Interpretar el que ens diuen és molt més que descodificar, és inferir més enllà del significat que tenen les paraules. El psicolingüista Stephen Levinson ha explicat més d’una vegada una anècdota que va experimentar ell mateix. En una estada a Papua Nova Guinea, un indígena li va explicar una història sobre una persona que estava malalta. La va entendre malgrat no conèixer la llengua, tenir només una lleugera idea de la cultura local i compartint molts pocs coneixements amb el nadiu.

A partir d’aquí algú podria pensar, doncs, que les llengües no importen i que les varietats dialectals, encara menys. De cap manera. Quan de petits aprenem una llengua (o més d’una), accedim al conjunt de coneixements acumulats al llarg de la història de la humanitat, els ampliem i en creem d’altres. Com deia l’antropòleg i especialista en psicologia evolucionista Robin Dunbar, sense llenguatge Pitàgores no hauria estat capaç d’explicar el seu teorema ni Newton hauria pogut explicar la naturalesa de la gravetat. El fet que els humans tinguem una capacitat simbòlica ens ha permès representar-nos el món, raonar, crear, inventar. Com hem dit alguna altra vegada, si les llengües ens permeten comunicar-nos és perquè representen la realitat. El fet que les llengües encarnin diferents interpretacions de la realitat les converteix en formes de coneixement. Per això defensem la diversitat lingüística i, per això mateix, reivindiquem les especificitats geogràfiques, en aquest cas, del català.

Per sort, no estem sols defensant els localismes. Hi ha molta gent orgullosa de com es parla en el seu poble. Fa poc, en una visita a Corbera d’Ebre, vaig sentir defensar el corberà. Als Pallars, l’Associació Cultural Cambuleta promou l’ús i la difusió de la parla palleresa. Cada any treu a la venda unes samarretes estampades amb algun terme pallarès amb la traducció corresponent. Per a aquest any 2017 han triat els termes fato, catxar i eixorrovit. Amb la venda de les samarretes financen un munt d’activitats (exposicions, contes, jocs) i ja tenen una app per als mòbils que permet accedir a un diccionari que jo he fet servir per simular l’exposició de TFG que m’hauria agradat sentir. (I si pel meu atreviment he comès alguna imprecisió, demano per endavant disculpes als pallaresos).

Si aneu als Pallars, que no sigui només per comprar loteria a Sort. A Sort mateix, també a Esterri, Llavorsí, Escaló, la Pobla o Tremp trobareu llibreries i botigues on comprar els seus productes i així els ajudareu perquè puguin dur a terme les seves activitats. I procureu fer supo supo amb la parla pallaresa.

Montserrat Cortès Colomé, membre del GELA

Rajoy, primer president espanyol que declara en un judici per corrupció

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, declararà avui a les deu del matí a l’Audiència Nacional, a San Fernando de Henares, com a testimoni de la Trama Gürtel. Haurà de respondre les preguntes sobre la primera etapa del cas de corrupció, que va sortir a la llum l’any 2007 i havia estat liderat per l’empresari Francisco Correa, acusat de subornar càrrecs polítics del PP per a aconseguir adjudicacions de contractes. Durant els darrers dies, el PP ha volgut normalitzar la situació tot dient que la compareixença de Rajoy seria una col·laboració amb la justícia.

L’Associació d’Advocats Demòcrates d’Europa va demanar la compareixença del president espanyol exercint l’acusació popular. El PP va intenta evitar la compareixença de Rajoy en diverses ocasions al·legant motius de seguretat. Fins i tot, va sol·licitar que la declaració del president espanyol es fes per videoconferència, però el tribunal no va acceptar la petició. D’aquesta manera s’ha volgut deixar clar que Rajoy declararia com a ciutadà i no com a president del govern espanyol, seguint l’article 14 de la constitució sobre la igualtat dels ciutadans davant la llei.

El número 3 del partit, Fernando Martínez-Maíllo, ha dit que Rajoy no podria donar gaire informació perquè no tenia cap responsabilitat en les campanyes electorals de les municipals del 2003 a les localitats madrilenyes de Pozuelo i Majadahonda i que calia veure la col·laboració amb la justícia com un element positiu. A més, ha criticat l’Associació d’Advocats Demòcrates d’Europa: ‘És una associació del partit socialista que exerceix una acusació popular per a obtenir-ne un rendiment polític’. En canvi, l’Adade explica que la declaració de Rajoy és necessària perquè entre els anys 1990 i 2003 va ocupar el càrrec de vice-secretari general del partit i va ser responsable d’assumptes electorals.

Avui Mariano Rajoy es converteix en el primer cap de l’executiu espanyol que compareix davant d’un tribunal per a declarar com a testimoni d’una trama de corrupció.

Berlín, ciutat total

Àrees de joc infantil cada dos carrers, cap problema per a aparcar el cotxe, horts urbans per als veïns, amples avingudes perquè eren pensades per fer-hi desfilades militars, parcs enormes, boscos amb guineus i llacs amb platges nudistes. La ciutat de Berlín és immensa. Ocupa una superfície de gairebé 900 km², nou vegades més que Barcelona. En canvi, només dobla els habitants de la capital catalana, amb tres milions i mig de persones. Conseqüència: hi ha espai. Berlín és una ciutat que respira. Les persones hi respiren, els edificis hi respiren, fins i tot els vehicles hi respiren.

Tot i que la gentrificació també ha esdevingut un tema preocupant en alguns barris, una ciutat amb espai és una ciutat on els preus de l’habitatge es mantenen sota cert control i on abunden els llocs que escapen de l’ofegadora lògica del mercat, siguin centres de creació, espais socials alternatius o pistes esportives. Això determina de manera important la forma i el ‘color’ de la ciutat, igual com les exempcions fiscals i la no obligatorietat del servei militar en l’època del mur van fer que Berlín s’omplís de gent jove i progressista, una herència que encara avui marca la capital alemanya.

Berlín és tan gran que amb un cap de setmana llarg de fer-hi el turista és difícil de poder visitar les atraccions bàsiques que et permeten de tornar a casa i afirmar satisfet: ‘Ja conec Berlín.’ Jo hi vaig viure tres anys i vaig anar-me’n pensant que tot just començava a poder dir ‘Ich bin ein Berliner’. La ciutat no cap en una sola visita, ni en una sola guia turística o un documental. Tampoc en aquest article, és clar. Ens limitarem a fer-ne tres tastos que aniran més enllà de la cúpula del Bundestag, el Checkpoint Charlie, el mausoleu dedicat als jueus víctimes de l’Holocaust o l’East Side Gallery, que, per cert, acull un mural de l’il·lustrador català Ignasi Blanch.

Prenzlauer Berg, un barri de moda ple de parelles d’alemanys guapos amb nens i diners. Els diumenges s’hi fa un Flohmarkt, un mercat de segona mà, molt multitudinari, que atrau indígenes i turistes a parts iguals. La sensació de caos controlat mentre passeges entre roba impossible i andròmines diverses és molt agradable. Una mica més enllà, a partir de les tres de la tarda, centenars de persones es concentren en un petit amfiteatre per assistir a una nova sessió del Bearpit Karaoke Show. Un irlandès anomenat Joe ho va organitzar per primera vegada el 2009 com un joc i avui ja n’ha fet més de dues-centes sessions i s’ha convertit en tota una institució. Entre la primavera i la tardor, si fa bon temps, en Joe es planta allà amb el seu ordinador i uns altaveus i anima tothom a fer d’estrella musical per uns minuts.

Mauerpark

Els diumenges, el parc atrau corredors, jugadors de bàsquet, malabaristes i músics, que distreuen la gent que s’instal·la a la gespa i passa les hores entre cervesa i cervesa. Enguany, la nova moda és l’excel·lent cervesa amb llimonada (radler) de la marca austríaca Gösser, que assegura que fa servir suc de llimona natural en la fabricació. Un exèrcit de recollidors apleguen els centenars d’ampolles i llaunes que es buiden cada cap de setmana i que als supermercats es poden bescanviar per diners: 8 cèntims l’envàs de vidre i 25 cèntims les llaunes.

Ciutat amb història
A Berlín, la història hi és omnipresent i és impossible prescindir-ne. Per una banda, hi ha les restes del Berlín que va ser capital del III Reich i els recordatoris i homenatges a les víctimes del nazisme. L’actual Ministeri d’Hisenda, a la Wilhelmstrasse, és un edifici gegant de clara arquitectura feixista, on abans hi havia hagut el Ministeri d’Aviació. Les bombes aliades van respectar expressament aquest edifici perquè volien poder accedir als arxius que s’hi guardaven. Just a tocar, hi ha el memorial Topografia del Terror, on hi havia hagut la seu de la Gestapo i les SS, i una mica més enllà una petita placa indica on hi havia hagut el búnquer on Hitler va passar les darreres hores. Aquest búnquer el van destruir per evitar temptacions de pelegrinatges, però alguns altres búnquers refugi encara són visitables. A Unter den Linden hi ha el Bebelplatz, la plaça on el 1933 es van cremar milers de llibres considerats antigermànics. L’actual ambaixada espanyola, a tocar del Tiergarten, també és d’arquitectura nazi: va ser un regal de Hitler a Franco perquè aquest li cedís l’antic palauet que ocupaven abans de 1943.

Encara més fascinant per als turistes és tota la història relacionada amb el mur, la partició de la ciutat i la posterior reunificació. ‘Ara on som, a l’est o a l’oest?’ és una de les preguntes més freqüents entre els turistes i una de les que més cansen els berlinesos, vint-i-set anys després de la caiguda. Ja no hi ha est ni oest, la ciutat s’ha fos en una de sola i ja només queden les cicatrius. Però imaginar-se com era la vida en aquella època, amb els passos fronterers, els intents de fugida, la Guerra Freda i els espies té un atractiu inevitable, més enllà del circ turístic que representen actualment el Checkpoint Charlie o la Porta de Brandenburg.

A Berlín, doncs, és impossible moure’s per la ciutat sense trepitjar la història. Literalment, a voltes. Com amb les famoses ‘Stolpersteine‘, que significa pedra de topada o per ensopegar. Són unes petites llambordes que es col·loquen davant el darrer lloc on van viure les víctimes del nazisme, abans de ser arrestades i deportades, amb el nom, la data i la seva dissort. Fruit d’una iniciativa particular d’un ciutadà de Colònia, actualment n’hi ha més de 60.000, la majoria a Alemanya, però també n’hi ha a més països. A Catalunya, se’n va col·locar la primera l’any 2015, a Navàs.

Teufelsberg

També es trepitja història al Teufelsberg, la muntanya del diable, tot i que molts ho fan sense saber què tenen sota els peus: 75 milions de metres cúbics de runa, les restes de la ciutat destruïda del final de la II Guerra Mundial. Acumulats, van crear un turonet de 80 metres d’alçada, des del qual hom té una bonica vista de Berlín. El nom no té cap connotació especial, sinó que ve d’un llac que hi ha a la vora, anomenat Teufelssee. Molts berlinesos hi van a fer volar estels o a llançar-se turó avall amb un gran estel a l’esquena, amb ala delta. També s’hi poden visitar les impressionants restes del Field Station Berlin, una gran estació de radar que els militars nord-americans van construir per escoltar què deien a l’altre costat del teló d’acer.

Ciutat verda
A banda de ser una ciutat espaiosa, Berlín també és una ciutat verda. O millor dit: com que és una ciutat espaiosa, també és una ciutat verda. Té més de 2.500 parcs, que aviat és dit, ocupant una superfície total de 6.400 hectàrees. Poques grans capitals europees hi poden competir. Si pensem en Barcelona, on els parcs dignes d’aquest nom es poden comptar amb els dits de poques mans, la comparació és especialment dolorosa. El clima i la pluja que rep la vegetació és diferent, certament, però no és això i prou.

Hi ha parcs i jardins de tota mida i mena. Hi ha jardins botànics i jardins amb palaus, llacs, temples budistes, molins, castells i museus. El més conegut i més gran és el Tiergarten, on hi ha el parc zoològic, i també un dels biergarten més agradables de Berlín. Molt popular és també el Treptower Park, amb una escultura monumental molt impressionant, el memorial de guerra soviètic, que apareix de cop entre els arbres. L’efecte sorpresa també està garantit a Wuhlheide, on després de caminar una estona entre els arbres arribes a l’estadi de l’Union Berlin, un club de la segona divisió procedent de l’antiga RDA, conegut pels seus seguidors d’esquerres i compromesos.

Entre els meus preferits, també hi ha el Tempelhofer Feld, un parc públic gegantí inaugurat el 2010 a l’espai que abans ocupava l’aeroport de Tempelhof, al bell mig de la ciutat. És el que van fer servir els aliats per a trencar el blocatge soviètic de 1948-49. Per cert, els defensors de mantenir l’aeroport obert van arribar a organitzar un referèndum no vinculant, que va obtenir una baixa participació. El parc és obert des de les sis del matí fins que es fa fosc i milers de persones hi van cada dia a córrer sobre les antigues pistes d’aterratge, a ensenyar els nens a anar en bicicleta, a fer barbacoes o passejar els gossos.

La meva proposta personal, però, és el Natur-Park Südgelände, un parc al barri de Schöneberg que ha crescut sobre les vies i les instal·lacions abandonades d’una antiga estació de tren i un nus ferroviari. El resultat és una combinació màgica i un punt surrealista de natura i acer, completada amb tot d’escultures i objectes artístics. A l’entrada del parc, una caixeta reclama 1 euro a cada visitant. Qui vol el diposita i qui no, obre la porta i entra igualment. Passats uns edificis mig abandonats, apareix, envoltada d’arbres, una locomotora de vapor dels anys cinquanta. Un bosc de bedolls ha crescut entre les vies i els travessers. De tant en tant, un aparell de canvi d’agulles permet mesurar la teva força. Allà dins, és fàcil oblidar que ets al mig d’una de les ciutats més fascinants d’Europa.

Ha arribat l’hora de proposar la il·legalització del PP?

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, declara aquest matí a l’Audiència espanyola. El rebrà una concentració de protesta convocada per la Coordinadora 25-S –la mateixa que el 2012 va cridar a envoltar el congrés– amb el lema ‘Il·legalitzar el PP, el partit de la màfia’. Independentment de la dimensió que tingui aquesta manifestació, això que proposa, la il·legalització del PP per estar implicat en nombrosos casos de corrupció, és una demanda que aquest últim temps ha anat prenent cada vegada més cos.

De fet, hi ha una proposició de llei orgànica (PDF) de reforma del codi penal en tramitació al congrés espanyol que demana que es puguin dissoldre partits polítics que hagin estat finançats il·legalment. És impulsada per Compromís, amb el suport de Podem, ERC i Ciutadans.

Concretament, la reforma preveu multes a les persones jurídiques de partits declarats culpables de corrupció, i deixa en mans dels tribunals la possibilitat de decidir de suspendre les activitats del partit en qüestió, tancar-ne les seus i fins i tot declarar-ne la dissolució. El PP ja es va declarar absolutament contrari a la proposta, i va retreure a Compromís i els partits que donen suport a la reforma de ‘voler anar en contra del president d’un govern que ha aconseguit fer sortir Espanya de la crisi econòmica.’

Compromís ja fa temps que demana la il·legalització del PP. L’any passat, els senadors Carles Mulet i Dolors Pérez van presentar un escrit a la fiscalia amb aquesta petició, per tots els casos de corrupció que l’esquitxaven, i argumentaven que el partit incomplia la llei de partits polítics. Segons la demanda, no eren pas casos aïllats, sinó que responien al crim organitzat, per la seva constància i reiteració. Alguns dels casos esmentats per aquella demanda són: Gürtel, Pokémon, Campeón, Inestur, Nóos, Andratx, Palma Arena, Imelsa, Emarsa, Brugal, Faycán, Acuamed, Bárcenas… I van afegir una llista amb 219 noms de dirigents i membres del PP encausats o, fins i tot, condemnats.

Aquest mes de maig proppassat, arran del nul efecte que havia tingut en la fiscalia aquell escrit, Mulet hi insistia, aquesta vegada des del senat mateix, on demanava al govern espanyol si tenia intenció de començar els tràmits per a la il·legalització del PP. És clar que la resposta del govern espanyol va ser que no tenia cap intenció de fer res en aquest sentit.

Els arguments per a la il·legalització
Però quins arguments hi ha, formalment, des d’un punt de vista legal, per a il·legalitzar el PP? La llei de partits diu que un dels supòsits de dissolució d’un partit és que aquest actuï com una associació il·lícita d’acord amb el codi penal. I el codi penal defineix, en l’article 515, què entén per associacions il·lícites: ‘Les que tinguin per objecte de cometre algun delicte o, un cop constituïdes, en promoguin la comissió.’ Som, aquí, davant un cas d’associació il·lícita per a delinquir? Som davant una empresa jerarquitzada amb un mòbil econòmic il·lícit? Compromís i els partits que donen suport a la seva iniciativa entenen que sí, tenint en compte què diuen les interlocutòries de casos com el de Gürtel o Bárcenas, els pagaments amb diner negre per a fer reformes a la seu o per a finançar campanyes electorals, el cobrament de sobresous en diner negre i sense declarar a hisenda, les ‘targetes black’, l’emblanquiment de capital, etc.

Es tracta de crim organitzat? Segons la Interpol, se’n considera quan el grup l’integren més de tres persones que actuen de manera persistent en el temps, cometen un delicte greu i n’obtenen beneficis, poder o influència.

El complicat debat sobre la il·legalització

La declaració de Mariano Rajoy, avui a l’Audiència Nacional espanyola, és un fet polític d’una gran rellevància. De fet, té més rellevància política que no pas judicial. El president del govern espanyol ha provat d’evitar aquest tràmit posant tota mena d’obstacles al tribunal, el darrer dels quals –i no és pas menor– és l’intent de declarar per circuit tancat de televisió per tal d’evitar la imatge que, de manera inevitable, tots veurem avui.

Rajoy compareix al tribunal en qualitat de testimoni i no pas d’encausat, això és cert. Però és igual de cert que també hi va com a màxim dirigent del partit que és objecte de la investigació. D’aquí, l’interès mediàtic generat per aquesta declaració, no solament a l’estat espanyol.

Rajoy declararà en el marc de la investigació del cas Gürtel. Fins on sabem, ara aquesta investigació –començada el 2007– ha destapat una trama organitzada de corrupció dins el Partit Popular, la qual ha desviat, com a mínim, 863 milions d’euros tant al funcionament del partit com a les butxaques d’alguns dels seus membres més destacats. Però no solament s’investiguen membres del PP: el partit, com a organització, també està implicat en el judici com a responsable civil.

Amb aquestes dades a la mà, ja fa mesos que Compromís ha posat sobre la taula el debat sobre si el PP hauria de ser il·legalitzat per les pràctiques corruptes. A la tardor, arribarà al parlament espanyol una proposta genèrica en aquest sentit que té moltes possibilitats de ser aprovada. L’argument de la coalició valencianista és molt clar: el PP va guanyar convocatòries electorals dopat. Gràcies a uns diners il·legals que els seus contrincants no tenien.

Cal reconèixer que, més enllà de l’enriquiment personal i del robatori, aquest és un argument polític de pes. Però ni tan sols així el debat no és senzill. Il·legalitzar un partit, fins i tot per motius no polítics com seria el cas, és un pas molt greu que deixa una part de la societat òrfena de referents amb els quals canalitzar les seues idees.

En la major part de crisis semblants, els partits implicats han desaparegut tots sols, enfonsats per la culpa. A Itàlia, per exemple, el procés Mani pulite va posar fi als quatre partits principals del sistema republicà. En aquest sentit, Espanya també és un país sorprenent. Avui tothom és conscient de la corrupció del PP i de les seues greus conseqüències. Però, malgrat això, un percentatge alt de gent els continua votant. Per tant, el debat és complicat. El vot no pot legalitzar mai la corrupció, però una il·legalització podria perjudicar els interessos dels votants, que no són corruptes pel simple fet de donar suport a un partit corrupte. I, en el nostre cas, és cert que esperar la desaparició orgànica del PP és una quimera. Això no passarà.

En aquest context, i per això mateix, pense que l’emergència del debat sobre la possible il·legalització dels populars és una reacció sana, molt lògica i que hauria de merèixer tot el nostre respecte i la nostra atenció. Encara que no siga fàcil. O precisament perquè no és fàcil.

La proposta d’il·legalitzar el PP i les Milícies Antifeixistes a Mallorca, a la portada de VilaWeb Paper

Compromís ha aconseguit d’entrar a tràmit al congrés espanyol una proposta de reforma del codi penal que podria permetre la il·legalització del Partit Popular, avui que Mariano Rajoy es convertirà en el primer president espanyol a declarar en un judici per corrupció. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper, que ja podeu descarregar. També hi oferim una entrevista al doctor en història Gonzalo Berger, que ha parlat amb Pere Cardús sobre les Milícies Antifeixistes a Mallorca.

En aquest número, també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Joan Minguet i l’Opinió Contundent del GELA. També, el tercer lliurament de la sèrie ‘Ciutats passejades’; avui és el torn de Berlín, de la mà de Martí Estruch.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Les perles: L’aurora boreal més impressionant enregistrada des de l’espai, el ‘factor Puigdemont’ a Politico i la resposta contundent d’un regidor de la CUP de Manersa a Ciutadans

Les perles d’avui

Una gran boira verda i lluminosa que abraça el globus terraqüi. És l’espectacular escena que es pot veure en un breu vídeo penjat a Twitter per l’astronauta nord-americà Jack Fisher. La seqüència mostra l’efecte visual produït per una magnífica aurora boreal però observada des d’un punt de vista molt peculiar, l’Estació Espacial Internacional. Ho podeu veure ací.

People have asked me what a “burrito of awesomeness smothered in awesome sauce” is… Well folks, it looks like this…awesome sauce is green. pic.twitter.com/rgTgbdb84f

— Jack Fischer (@Astro2fish) 23 de juliol de 2017


La resposta contundent d’un regidor de la CUP després de ser acusat de viure ‘còmode en el franquisme’. L’Ajuntament de Manresa va debatre una moció sobre l’ensenyament trilingüe en el darrer ple. Un regidor de Ciutadans, que havia presentat la iniciativa, va acusar els representants de la CUP de fer servir sempre els mateixos estereotips per a referir-se a la postura del partit d’Albert Rivera envers el català. ‘Han caigut als tòpics de l’època franquista. Sembla que alguns hi viuen còmodes’, va dir Andrés Rojo. També va defensar que l’educació trilingüe no era una caça de bruixes sinó una manera d’aconseguir una educació de primera per als nostres fills en un món globalitzat. Ho podeu veure ací.

‘El factor Puigdemont’, a Politico: ‘El president ha demostrat que va de debò’. El prestigiós setmanari europeu Politico publica avui un article en què destaca la importància del ‘factor Puigdemont’ –així l’anomena– en l’organització d’un referèndum d’independència a Catalunya. El rotatiu diu que el president de la Generalitat ‘ha demostrat que va de debò amb la independència’ però avisa que té ‘una llarga llista d’obstacles’ al davant, entre els quals esmenta les dificultats per a comprar urnes i la manca de cens o de suport internacional. Politico recorda que ‘el compromís de Puigdemont amb la independència ve de lluny’ i assegura que vol ‘complir el somni de la seva joventut’. Ho podeu veure ací.

Junqueras explica en tres minuts el tret al peu de l’estat espanyol per provar d’aturar l’1-O. El vice-president, Oriol Junqueras, ha anunciat avui que no enviaran cap llista de noms de funcionaris al govern espanyol en el control asfixiant sobre els comptes que Rajoy mira d’imposar perquè no es financiï l’1-O. L’amenaça és de tallar els diners del FLA. Però Junqueras ha recordat que el govern espanyol s’acabaria escanyant a si mateix si ho acabés fent, i ha dit que no tenien pas pensat de finançar el referèndum amb diners del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Ho podeu veure ací.

Les notícies del dia

El govern desobeeix i anuncia que no facilitarà cap nom de funcionari al govern espanyol.  El govern de la Generalitat tenia una ordre imposada pel govern espanyol de dir abans de demà dimecres de quins eren els funcionaris que haurien d’informar setmanalment de tots els moviments de comptes del govern per a controlar que no hi hagués ni un sol euro que servís per a finanançar el referèndum. Doncs bé, el vice-president, Oriol Junqueras, ha anunciat que no pensaven facilitar cap nom de cap treballador públic al govern espanyol. ‘El govern vol protegir els treballadors públics i som els membres del govern els que assumim les responsabilitats de les nostres decisions. Per tant, no facilitarem la llista de treballadors públics que afecten 183 entitats vinculades a la Generalitat. Som els membres del govern els que facilitarem les peticions d’informació’, ha dit. Ho podeu veure ací.

El govern espanyol amenaça amb sancions si no es donen els noms dels funcionaris. El ministeri d’Hisenda espanyol ha advertit la Generalitat que no entregar la llista de funcionaris responsables del control de les finances ‘vulnera els acords’ i que podria ser objecte de sanció administrativa. En un acord publicat al BOE dissabte, l’Estat exigia a l’executiu català el lliurament d’un llistat amb els noms dels òrgans públics i dels seus màxims responsables. Ho podeu veure ací.

El govern espanyol recorre el decret del Consell que prioritza el català a l’administració. L’Advocacia de l’Estat de la delegació del govern espanyol al País Valencià ha interposat un recurs contenciós administratiu contra el decret del Consell que prioritza l’ús del català a l’administració. Segons l’Advocacia, el decret presenta ‘preceptes problemàtics’ que poden ser contraris a la legislació i a la constitució espanyola. El recurs del govern espanyol se suma al que va interposar el Partit Popular el mes passat. Ho podeu veure ací.

La Generalitat desobeeix el jutjat d’Osca i es nega a traslladar les 44 obres del litigi de Sixena. El conseller de Presidència i portaveu del govern, Jordi Turull, ha assegurat que la Generalitat no tirarà endavant el trasllat, al Monestir de Sixena, de les quaranta-quatre obres que fa dècades que es conserven al Museu de Lleida i que són motiu de litigi. Turull ho ha assenyalat després que el jutjat número 1 d’Osca desestimés el recurs de reposició de la Generalitat contra la devolució de les peces d’art, el dia en què finalitza el termini perquè l’administració catalana informi sobre el pla de trasllat de les obres. A part, el jutjat d’Osca manté el 31 de juliol com a data límit pel lliurement de les peces al Monestir de Sixena. Ho podeu veure ací.

El portaveu dels Mossos diu que esperaran instruccions dels responsables jeràrquics sobre com actuar l’1-O. El portaveu dels Mossos d’Esquadra, Albert Oliva, ha assegurat que els agents esperaran instruccions per saber com han d’actuar en el referèndum previst per l’1 d’octubre. ‘En el seu moment, veurem qui les dona i com les dóna, però no entrarem a valorar cap situació de futur’, ha assenyalat Oliva aquesta tarda en declaracions a SER Catalunya. ‘Si passés ara mateix, rebríem instruccions via jeràrquica, com en altres situacions’. Ho podeu veure ací.

L’ANC fa una crida a col·laborar amb la caixa de resistència per pagar les sancions als dirigents sobiranistes. El president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, ha enviat una carta als socis de l’organització fent una crida a omplir la caixa de solidaritat organitzada per l’assemblea per pagar les multes imposades als polítics catalans: ‘Que aprengui l’Estat que el seu poder té límits i que no ens frenarà!’. Avui dia, ja han estat multats l’ex-president Artur Mas i els ex-consellers Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs. A més, el tribunal de comptes espanyol va començar una investigació per reclamar a Mas, Ortega i Rigau els més de cinc milions d’euros que va costar el 9-N. Ho podeu veure ací.

Les recomanacions d’avui

Avui us recomanem l’entrevista de Narcís Figueras a la portaveu de la plataforma del Dret a Morir Dignament, Isabel Alonso. A l’entrevista, Alonso hi explica que ‘amb la despenalització de l’eutanàsia, moltes persones ja no hauran de morir-se en solitud ni clandestinitat’.

També us recomanem l’article d’opinió de Marta Rojals ‘L’esquerra acomodada, quina ganga‘.

Podeu llegir l’article de Carlos C. Varela titulat ‘Castelao i els processos constituents‘. Hi parla del llibre ‘Sempre en Galiza’, de Castelao, i del desengany de l’autor amb la segona república espanyola.

Finalment, també podeu llegir l’opinió d’Assumpció Maresma sobre l’Operació Garzón contra l’independentisme duta a terma ara fa vint-i-cinc anys, durant els Jocs de Barcelona. Duu per títol ‘El dia que vaig entendre perquè no vivia en un estat de dret‘.

El nou batlle de Sabadell diu que farà ‘allò necessari’ perquè els sabadellencs puguin votar l’1-O

Maties Serracant (la Crida) ha estat nomenat batlle de Sabadell amb els vots a favor dels catorze regidors de l’equip de govern (ERC, la Crida, Unitat pel Canvi, Guanyem Sabadell). Serracant ha assumit el càrrec i ha defensat que faria ‘allò necessari’ perquè l’1 d’octubre els sabadellencs puguin ‘expressar-se amb llibertat’.

En aquesta línia, ha manifestat: ‘Han de ser els vots de la gent que obrin aquesta nova etapa, que no ha de quedar tancada per la pressió i repressió d’un Tribunal Constitucional’. Serracant ha assumit el càrrec tot i estar investigat per la cessió de Cal Balsach a una entitat propera a la CUP. El batlle ha recordat que la denúncia la va impulsar el PSC i ha advertit que ‘formava part d’una estratègia de guerra bruta condemnada pel govern municipal’.

El nou batlle ha agafat el relleu al republicà Juli Fernàndez en un ple, amb més de dues-centes persones, marcat per les nombroses crítiques que ha rebut per part dels partits de l’oposició, els quals lamenten que el municipi torni a tenir un batlle ‘investigat’ i han dit que Sabadell no es mereixia un batlle encausat. En aquest sentit, consideren que Serracant ‘no té tota l’honorabilitat’ que caldria i expressen la seva preocupació per la possibilitat que el batlle hagi de fer front a un judici. A la sessió hi han assistit altres batlles de la CUP, com Montserrat Venturós (Berga) i Carles Escolà (Cerdanyola).

 

La Federacio d’Ateneus de Catalunya es posicionen a favor del referèndum d’independència de l’1-O

‘Les urnes són les eines fonamentals d’un procediment democràtic, el del dret a decidir, que ha canalitzat el dret a evolucionar de les societats’. Amb aquesta claredat la Federació d’Ateneus de Catalunya s’ha manifestat en un comunicat públic a favor de la celebració del referèndum de l’1-O. En el text els ateneus defensen ‘el reconeixement de Catalunya com a nació al món i com a espai democràtic de decisió, al marge de la relació que decideixi tenir amb Espanya’.

Els ateneus es reivindiquen en el document com a bressol de debats socials i polítics, moviments socials i institucions polítiques, i com a espais de foment del pensament crític, llibertat i respecte per la diversitat d’opinions. També defensa l’assemblearisme i la implicació activa dels ciutadans en la presa de decisions i, finalment, el dret a decidir de Catalunya.

‘Entre els drets essencials i inalienables de les societats democràtiques, es reconeix el de decidir el seu futur polític. Exercir la llibertat d’expressar la consciència nacional i la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya és un dret que la història ens ha ensenyat a blindar’, diu el manifest.

El conseller de cultura, Lluís Puig, s’ha fet ressò del manifest i ha felicitat la Federació d’Ateneus de Catalunya, de qui ha dit que estan ‘sempre alçats, amatents i acollidors’.

Federació Ateneus Catalunya – Manifest 1 Octubre. sempre alçats, amatents i acollidors, quin encert de manifest !!! https://t.co/zeHRhn07MN

— Lluís Puig i Gordi (@PuigGordi) 25 de juliol de 2017


Vegeu ací el text íntegre del manifest:

‘Els ateneus i casals són, des de fa dos segles, escoles de democràcia i llibertat als barris i municipis catalans. Ateneus, casals, casinos, orfeons, foments i altres denominacions són un llegat identitari vigent que ha contribuït a la socialització i culturització de diverses generacions i estrats socials del país. Des de la Federació d’Ateneus de Catalunya, que aglutina 170 entitats, entenem que l’associacionisme català ha esdevingut una peça clau en la transformació de la societat catalana. Aquestes associacions han estat bressol de debats culturals i polítics que han originat moviments socials, lluites i, fins i tot, institucions democràtiques que actualment regeixen la nostra vida política. Els ateneus fomenten el pensament crític i l’enriquiment personal i relacional, que contribueix a generar una societat més lliure. Els ateneus són espais que propulsen tertúlies, xerrades, conferències, pràctiques esportives, arts escèniques i un llarg etcètera amb una voluntat cohesionadora d’un col·lectiu i d’un territori. Des del respecte a la diversitat i divergència d’opinions i sentits, els ateneus acullen activitats on les persones associades expressen, a diari, les seves llibertats. Aquesta és una pràctica inherent i quotidiana, que no és fruit de la casualitat, sinó de la voluntat de decidir des de l’assemblearisme com a sistema d’organització. És l’assemblea de persones associades qui té el poder decisori per definir l’entitat. A títol individual, les associades es pronuncien, consensuen i decideixen pel bé col·lectiu.

Tant o més important que el pensament o organització política que regeix una societat, ho és la implicació mateixa de la ciutadania en el futur col·lectiu.

Entre els drets essencials i inalienables de les societats democràtiques, es reconeix el de decidir el seu futur polític. Exercir la llibertat d’expressar la consciència nacional i la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya és un dret que la història ens ha ensenyat a blindar. Catalunya ha hagut de lluitar pel seu reconeixement com a nació des de fa segles, suportant conflictes bèl·lics, censura i repressió.

Des de la Federació d’Ateneus de Catalunya defensem que la celebració del referèndum oficial i vinculant sobre la independència de Catalunya, el proper u d’octubre del 2017, és legal i legítima, en tant que el principi democràtic s’estableix com a estructurador del sistema polític i jurídic d’un país. Les urnes són les eines fonamentals d’un procediment democràtic, el del dret a decidir, que ha canalitzat el dret a evolucionar de les societats. Com gran part de la ciutadania catalana, els ateneus reclamem el reconeixement de Catalunya com a nació al món i com a espai democràtic de decisió, al marge de la relació que decideixi tenir amb Espanya.

El moviment ateneista aposta per normalitzar aquest procediment democràtic – i tots els que puguin esdevenir– en el nostre dia a dia, desacomplexadament, com a mecanisme habitual i vinculant en la presa de decisions sobre qüestions que afecten als barris, municipis i al país.

Federació d’Ateneus de Catalunya

24 de juliol de 2017′

Un VÍDEO ensenya, 25 anys després, la trampa de la fletxa olímpica de Barcelona 92

Avui fa vint-i-cinc anys que es va produir la històrica imatge de l’encesa del peveter de l’estadi olímpic Lluís Companys. L’ex-jugador del Barça de bàsquet Juan Antonio San Epifanio va recórrer l’últim tram amb la torxa olímpica fins que, un cop al centre del camp, va encendre amb la flama olímpica la fletxa que duia el tirador paralímpic Antonio Rebollo. Aquest es va girar, va apuntar amb el seu arc cap a un peveter que només s’entreveia en la nit. La fletxa va dibuixar una paràbola i al cap de pocs segons el peveter era encès i els aplaudiments omplien l’estadi.

Aquesta és la versió oficial però, què va passar amb la fletxa disparada per Rebollo? Realment va anar a parar dins del peveter com volia fer creure la realització de la retransmissió televisiva? Són diversos els vídeos que, vint-i-cinc anys després, ens permeten veure que la fletxa va passar uns quants metres per sobre el peveter i va caure fora de l’estadi.

A continuació, podeu veure la versió oficial sobre l’encesa del peveter dels Jocs de Barcelona explicada pel seu protagonista, Antonio Rebollo.

[VÍDEO] L’aurora boreal més impressionant enregistrada des de l’espai

Una gran boira verda i lluminosa que abraça el globus terraqüi. És l’espectacular escena que es pot veure en un breu vídeo penjat a Twitter per l’astronauta nord-americà Jack Fisher. La seqüència mostra l’efecte visual produït per una magnífica aurora boreal però observada des d’un punt de vista molt peculiar, l’Estació Espacial Internacional.

People have asked me what a “burrito of awesomeness smothered in awesome sauce” is… Well folks, it looks like this…awesome sauce is green. pic.twitter.com/rgTgbdb84f

— Jack Fischer (@Astro2fish) 23 de juliol de 2017

Més enllà de la captura d’aquesta aurora boreal, Jack Fisher utilitza habitualment les xarxes per publicar fotografies espectaculars aprofitant la seva posició privilegiada.

Oh my, tell me that doesn’t look like a watercolor tray? The Earth surprises me with its beauty every day. #EarthShapes pic.twitter.com/zFvW74ngWZ

— Jack Fischer (@Astro2fish) 22 de juliol de 2017

We get to see 16 days & nights every 24 hours up here and that makes for a lot of pretty sunrises and sunsets. pic.twitter.com/sgJRKl6czp

— Jack Fischer (@Astro2fish) 21 de juliol de 2017

It’s interesting (& cool) to see different farming methods around the world. How do they decide on crop types, sizes, shapes? #EarthShapes pic.twitter.com/cHQoRR5Iq4

— Jack Fischer (@Astro2fish) 21 de juliol de 2017

Said goodbye to a Progress vehicle today and was treated to another beautiful view. Next vehicle brings 3 new crew – can’t wait! pic.twitter.com/9Qq8grk7vg

— Jack Fischer (@Astro2fish) 20 de juliol de 2017

El Govern nomena a Eric Hauck delegat de la Generalitat a Croàcia

El Govern ha nomenat aquest dimarts a Eric Hauck nou delegat de la Generalitat a Croàcia, el primer des que el Govern català va anunciar que crearia aquesta nova delegació exterior al país balcànic. Segons figura en l’acord de Govern recollit per Europa Press, Hauck (Saarland, Alemanya, 1968) va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i té un màster en adreça d’organitzacions esportives per la Université Claude Bernard de Lión (França).

Fins al seu nomenament com a delegat ha estat director de comunicació de la Fundació Princesa de Girona i el 2014 va ser cofundador a Barcelona de la seu local d’Impact Hub, un moviment a escala mundial d’espais de cocreació per a emprenedors socials. Hauck també ha treballat en tasques comunicatives per Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i per a la Fundació Fòrum Universal dels Cultures i a més va ser responsable de projectes del Comitè Olímpic Internacional a Lausana (Suïssa).

Entre 1995 i 1999 va ser director de cooperació internacional de l’Ajuntament de Barcelona a Sarajevo (Bòsnia), i també va exercir com a periodista a l’Avui i va ser reporter de guerra a Romania, a la primera guerra del Golf, als Balcans i al final de l’apartheid a Sud-àfrica.

Noves delegacions

Actualment són vuit les delegacions que la Generalitat té a ple rendiment a l’exterior segons figura a la seva pàgina web: la delegació davant la UE; a França i Suïssa; Regne Unit i Irlanda; a Alemanya; als Estats Units, el Canadà i Mèxic; Àustria; Itàlia i a Portugal. En 2016 va anunciar la creació de quatre noves delegacions que havien de començar a entrar en funcionament aquest any: la dels Països Nòrdics (a Copenhaguen); la de Polònia i els Països Bàltics (Varsòvia); la dels Balcans (Zagreb) i la de Ginebra.

Fonts del Govern consultades per Europa Press expliquen que el nomenament d’Hauck evidencia que la dels Balcans està començant a funcionar i asseguren que també s’està tancant la incorporació de la resta de personal.

 

JxSí i la CUP preveuen registrar la llei del referèndum al Parlament aquest divendres o dilluns

JxSí i la CUP tenen previst registrar la llei del referèndum del proper 1 d’octubre aquest divendres o dilluns que ve en el Parlament, segons han explicat a Europa Press fonts dels grups. En virtut d’un acord, tots dos grups van pactar registrar abans d’acabar juliol la llei del referèndum que van presentar el 4 de juliol al Parlament i al Teatre Nacional de Catalunya (TNC).

Les negociacions per assegurar el registre de la norma el divendres o el dilluns 31 se centren a convèncer a una part del PDeCAT que recela de fer-ho ara i prefereix deixar-ho per a després de l’estiu, i amb això impedir possibles impugnacions de l’Estat. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va assegurar, com publica el diari ARA en un sopar aquest dilluns amb analistes i polítics, que la llei es registrarà abans que el Parlament tanqui el període de sessions dilluns que ve.

Lleis de ‘desconnexió’

A més del registre de la llei del referèndum, JxSí i la CUP preveuen explicar la llei de transitorietat jurídica, una de les tres lleis de ‘desconnexió’, i encara està per decidir si la presentació d’aquesta norma i el registre de la de l’1-O es fan de forma simultània.

Es preveu que la presentació de la llei de transitorietat jurídica sigui similar a la del 4 de juliol, quan els diputats de les dues formacions van explicar detalls de la norma en la Càmera, encara que aquest extrem encara no està tancat i depèn de la data en la qual s’expliqui, han aclarit altres fonts.

Tramitació del referèndum

Fonts de JxSí descarten que el Parlament aprovi la llei del referèndum d’autodeterminació en aquest ple, cosa que sí que podrien fer per la via d’urgència una vegada s’aprovi aquest dimecres la reforma del reglament de la Càmera catalana.

Així, la llei del referèndum es registrarà amb tota probabilitat entre el divendres i el dilluns, però no es portarà al plenari fins al cap de l’estiu –el Parlament tornarà a obrir les seves portes a partir del 16 d’agost i el primer ple ordinari està fixat pel 6 de setembre–.

El govern espanyol recorre el decret del Consell que prioritza el català a l’administració

L’Advocacia de l’Estat de la delegació del govern espanyol al País Valencià ha interposat un recurs contenciós administratiu contra el decret del Consell que prioritza l’ús del català a l’administració. Segons l’Advocacia, el decret presenta ‘preceptes problemàtics’ que poden ser contraris a la legislació i a la constitució espanyola. El recurs del govern espanyol se suma al que va interposar el Partit Popular el mes passat.

Concretament, entre els articles considerats ‘qüestionables’ es troben aquells que preveuen que les notificacions, còpies de documents redactats en català, i comunicacions de l’administració de la Generalitat, que siguin efectives als territoris del ‘mateix  àmbit lingüístic’ que el català es redactin en aquesta llengua.

Segons l’Advocacia, ‘perquè aquestes comunicacions des de la Comunitat Valenciana pogueren anar redactades en valencià, haurien de ser dirigides a comunitats autònomes amb la mateixa llengua cooficial, situació que, evidentment, no és possible, en ser el valencià una llengua cooficial únicament a la Comunitat Valenciana’.

En aquest sentit, l’Advocacia recorda que l’article 20 preveu, com a requisits que han de constar en els plecs de clàusules administratives particulars i tècniques dels contractes que aproven els òrgans de contractació, que els contractistes utilitzin el català en els béns i serveis objecte del contracte, amb especial èmfasi a l’etiquetatge, l’embalatge, les instruccions d’ús i en atenció a la ciutadania. Així doncs, la delegació del govern espanyol apunta que aquest article pot ‘vulnerar el principi de llibertat de circulació, segons l’article 139 de la Constitució, i el principi de llibertat d’accés a les licitacions contemplat en l’article 1 del Text Refós de la Llei de contractes del sector públic (aprovat per Reial decret Legislatiu 3/2011 de 14 de novembre)’, exposa.

El síndic de Compromís a les Corts, Fran Ferri, ha apuntat que el govern espanyol te una ‘fixació’ amb l’autogovern del País Valencià i ha assegurat que ‘sembla que només se’n recorden dels valencians i valencianes per a recórrer les polítiques que tira endavant la Generalitat per a millorar la qualitat de vida dels valencians’. D’aquesta manera, Ferri assenyala que l’Advocacia ha recorregut un decret que ‘únicament busca que tot el món puga relacionar-se amb l’administració en qualsevol de les dues llengües oficials de la nostra terra’. I ha sentenciat que, amb aquest recurs contenciós-administratiu, ‘el Partit Popular torna a demostrar que està en contra del valencià i tot el que té a vore amb la nostra cultura’.

D’altra banda, Ferri ha apuntat que resulta ‘curiós’ la rapidesa del govern espanyol per a recórrer les polítiques de la Generalitat i que això ‘contrasta amb la seua parsimònia desesperant a l’hora de canviar el sistema de finançament que ens discrimina’. El síndic ha assenyalat que ‘els valencians i valencianes mereixem un govern central que es preocupe per la nostra qualitat de vida, les nostres escoles, centres de salut i infraestructures’.

En aquest sentit, Ferri ha assegurat que els valencians no volen ser ‘una colònia espoliada econòmicament i castigada políticament. Som un poble digne, honest i treballador i volem un govern central que ens respecte’.

Nova vaga a Renfe el pròxim divendres, amb serveis mínims del 66% en hores punta a rodalies i regionals

El sindicat CGT ha convocat una nova jornada de vaga a Renfe i a Adif per al pròxim divendres 28 de juliol, de 00.00 h a 23.00 h. Als trens regionals i de rodalies, el ministeri de Foment i el Departament de Treball han convocat uns serveis mínims del 66% en hores punta, és a dir, en les franges compreses entre les 6.00 h i les 9.30 h i entre les 17.00 h i les 20.30 h. Durant la resta del dia passaran un de cada tres trens, el 33%. Per la seva part, Ave – Llarga Distància garanteix la circulació del 72% dels seus combois i Avant el 63%. La llarga distància convencional tindrà un servei mínim del 78%.

Segons informa la companyia ferroviària, els viatgers amb bitllets adquirits amb antelació pels serveis afectats per la vaga poden sol·licitar el seu canvi o reemborsament sense cap cost addicional a estacions i agències de viatge. Les reivindicacions de la CGT, minoritària a Renfe, són una millora en la qualitat dels llocs de treball, ‘frenar les contínues externalitzacions de càrregues de treball’ i ‘recuperar el poder adquisitiu perdut en els darrers anys’, entre altres.

Detenen tres joves per desordres i atemptat contra l’autoritat durant la seguda estudiantil del passat mes de maig a Barcelona

Els Mossos d’Esquadra han detingut aquest dimecres tres joves per la concentració estudiantil que la nit del passat 11 de maig va tallar la Via Laietana de Barcelona durant més de quatre hores amb una seguda multitudinària. Dos dels detinguts són veïns de Mataró, i fonts policials han confirmat a l’ACN que els tres joves estan acusats de delictes d’atemptat contra l’autoritat i desordres públics.

Després de declarar en seu policial, han quedat en llibertat a l’espera que se celebri el judici. També durant aquest dimarts, els Mossos han entregat ordres de citació a sis altres joves perquè es personin a declarar a comissaria. Dues de les persones citades resideixen a Igualada i Sant Sadurní d’Anoia. A tots se’ls relaciona amb els mateixos fets. Els Mossos d’Esquadra investiguen si aquestes nou persones estan relacionades amb la seguda de quatre hores que la nit de l’11 de maig hi va haver davant la Secretaria d’Universitats, la qual va obligar a tallar la Via Laietana més de quatre hores.

La concentració va sorgir al final d’una manifestació d’estudiants convocada per les assemblees de facultats, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP). Durant la marxa, milers de manifestants van estar reclamant una rebaixa de les taxes universitàries i equiparar els preus de graus i màsters.

Ángel Vilá, nou conseller delegat de Telefónica

El president executiu de Telefónica, José María Álvarez-Pallete, ha decidit reorganitzar la cúpula de la multinacional i col·locar el català Ángel Vilá Boix com a nou conseller delegat. Vilá va iniciar la seva carrera a la companyia el 1997 i ara ocupava el càrrec de director d’estratègia i finances. De fet, el lloc de conseller delegat estava vacant a Telefónica des que Álvarez-Pallete, l’últim a ocupar aquest càrrec, va substituir César Alierta com a president executiu de la companyia l’abril de 2016.

La companyia destaca en un comunicat enviat aquest dimarts a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) que amb aquest moviment es ‘consolida el model operatiu introduït el 2014’. D’aquesta manera, les cinc operadores — Espanya, Brasil, Hispanoamèrica, Alemanya i el Regne Unit — i les direccions generals Comercial Digital i de Recursos Globals reportaran directament al conseller delegat Ángel Vilá.

Ángel Vilá Boix és enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya i MBA per la Universitat de Columbia (Nova York), i ha participat en operacions tan significatives de Telefónica com les adquisicions d’O2, Brasilcel / Viu, E-Plus o GVT, així com en la sortida a borsa de Telefónica Deutschland, entre d’altres. La seva carrera a Telefónica va començar el 1997 com a controller del grup per després assumir el 1998 el càrrec de director financer de Telefónica Internacional.

L’any 2000 va ser nomenat director de desenvolupament corporatiu i el 2010 va sumar a les seves funcions la gestió del grup de Filials, compost per Atento, T-Gestiona i Telefónica Continguts. Un any més tard va ser nomenat director de finances i desenvolupament corporatiu, i posteriorment va incorporar les responsabilitats sobre Fonditel i estratègia corporativa.

Pàgines