En l’espai es produeixen vibracions, però no hi ha un mitjà que les transmeta; no hi ha aire ni hi ha res, hi ha un buit. Aleshores, per moltes vibracions que hi haja, si no existeix un mitjà transmissor que les faça viatjar, no pot haver-hi so; per la qual cosa en l’espai no hi ha so.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Existeix un experiment molt curiós, en el qual nosaltres podem introduir per exemple una alarma dins d’una campana de la qual extraiem l’aire. No podrem extraure absolutament tot, però sí que podrem observar com a mesura que l’extraiem, el so de l’alarma va disminuint fins que pràcticament no se sent res. Si de sobte tornem a introduir l’aire, de nou escoltarem el so. Ací veiem clarament com en eliminar el mitjà que transmet les vibracions de la font sonora a la receptora, eliminem el fenomen sonor.

En les pel·lícules de ciència-ficció, les batalles que ocorren en l’espai no se sentirien. Per contra, a dins d’una nau espacial sí que hi ha so, perquè aquest es transmet a través de l’estructura de la nau i a través de l’aire que hi ha dins.

Respon Chantal Ferrer, directora del Departament de Física Aplicada i Electromagnetisme de la Universitat de València.

«Els Perquès de Mètode» és un consultori de ciència on lectors i lectores envien la seua pregunta o dubte científic i una persona experta els respon. Podeu enviar les vostres preguntes a través d’aquest formulari. Entre totes aquelles que publiquem sortejarem un lot de publicacions de Mètode al final de cada trimestre.

Descobreix tots els nostres perquès en la web de Mètode o al canal Mètode TV, on també trobaràs la sèrie «Els perquès de Mètode especial COVID-19».

The post Per què no hi ha so a l’espai? appeared first on VilaWeb.

Aquest gener, pagar els impostos del quart trimestre del 2020, pot implicar una decisió política, individual  o d’empresa, de transcendència col·lectiva. Després de molt de temps d’estar arraconada la idea de fer servir el pagament d’impostos com a instrument polític de sobirania, la campanya Jo pago a Catalunya, impulsada per l’ANC amb decisió, la torna a posar sobre la taula com un acció de llarg recorregut, però d’efecte irreversible.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot i ser anunciada el passat 11 de setembre per Elisenda Paluzie, és ara quan aquesta iniciativa perquè els impostos es paguin directament a l’Agència Tributària de Catalunya és a la recta de sortida. És una acció sense massa soroll, fàcil de fer, sense risc que necessita la perseverança de molts per a tenir èxit.

Tan senzill com canviar el compte corrent

Empreses i autònoms fent un canvi de compte corrent poden fer un gest polític de sobirania decisiu sense incomplir cap llei, ni amb cap possibilitat de ser represaliats. Fer-ho és fàcil, això si primer caldrà passar per la web de l’Agència Tributària Espanyola, i presentar el formulari de liquidació corresponent, de la mateixa manera que es feia fins ara, però fent el canvi de compte corrent. Tal com especifica la web de l’ANC només cal posar el compte corrent de l’Agència Tributària Catalana de la demarcació que correspongui, que és diferent per cada demarcació:

• Barcelona- ES39 2100 5000 5302 0002 4633
• Girona- ES68 2100 0188 4802 0041 8022
• Lleida- ES69 2100 9046 9502 0000 4714
• Tarragona- ES35 2100 9046 9002 0000 4601

Això es pot fer tant si es presenta telemàticament, com presencialment, però s’ha de presentar, com sempre, amb el model d’autoliquidació de l’AEAT. O sigui que l’única cosa diferent és el compte de domiciliació. Aquest canvi s’ha de fer cada vegada que es faci un pagament. Abans es volia pagar directament a la Generalitat s’havia de fer  obligatòriament de manera presencial, ara es pot fer telematicament, sense problemes

A on van els diners? Per a què haurien de servir en el futur?

Fent-ho d’aquesta manera els diners dels impostos dels catalans van parar a l’Agència Tributària de Catalunya, de la Generalitat. Tot i que en aquest moment, el govern català no es planteja quedar-se els diners sinó que els ingressa en nom del contribuent a l’Agència Tributària Espanyola, l’ANC veu necessari fer aquest canvi de domiciliació per enfortir la sobirania de les institucions catalanes de cara a tenir una posició de força en el moment d’una futura ruptura amb Espanya.

L’Elisenda Paluzie, no té cap dubte sobre la importància del gest encara que el govern actual ingressi els diners a l’estat “Aquesta acció sí que té sentit i molt, sobretot aporta un benefici polític molt gran, és una escletxa que cal aprofitar perquè un govern és efectiu en un territori quan recapta els impostos. Aquest és un dels elements bàsics que defineix el poder d’un estat’. Paluzie afegeix: ‘”A més, quan ho fas et sents molt millor”

És una acció del passat? La presidenta de l’ANC pensa que no: “Hem de ser realistes. Són coses que no es van fer i que si s’haguessin fet de manera massiva haguérem estat en una millor situació l’octubre del 2017. Hem de tornar a fer coses per a preparar-nos. Hi va haver moltes coses que es van dir però no es van fer”. Paluzie valora  poder comptar amb l’experiència de Carme Teixidor, que va liderar la campanya ‘Catalunya diu prou’, per a tirar aquesta acció endavant.  Precisament la gran tasca que va fer aquesta plataforma és la que ha permès aprofitar l’escletxa legal actual que fa que el contribuent no hagi d’assumir cap responsabilitat que es pugui penalitzar per l’estat.

Ara la campanya està plantejada més com una carrera de fons, de llarg recorregut, que canvïi els hàbits i al mateix temps sigui un exercici de pressió cap al govern català perquè es prepari més enllà de les paraules. Del 2015 al 2017 el Departament d’Economia de la Generalitat, que va canviar algunes estructures fonamentals per a poder gestionar millor els impostos propis, tasca que els governs anteriors no havien fet, no va veure mai en bons ulls aquesta gestió dels impostos. Sempre la va entendre com un destorb burocràtic, més com un actiu polític de primera magnitud, que és com la veuen els dirigents de l’Assemblea de Catalunya, impulsors de la idea.

Ho pot fer tothom o només les empreses?

Aquesta iniciativa va adreçada tant a les persones físiques ( autònoms i persones assaliarades) com jurídiques ( (empreses, entitats, sindicats, patronals, partits polítics, administracions públiques…). En queden excloses aquelles persones que no han de pagar  o a les que l’estat ha de retornar diners, avançats previament en les retencions de la renda.

Els impostos que es paguen al gener  tenen com a data límit de pagament el 30 de gener de 2021 en el cas de l’IVA, i el 20 de gener 2021 en el cas de l’IRPF. Però aquesta campanya és extensiva a tots els impostos que fins ara la majoria de gent pagava a l’Agència Tributària Espanyola ( IRPF, IVA, Impost de societats, renda,….)

Per evitar el col·lapse burocràtic de la Generaltiat l’ANC recomana fer els pagaments  a l’Agència Tributària de Catalunya a partir del dia 10 de cada mes que correspongui pagar impostos .

The post Per què cal pagar els impostos a Catalunya encara que la Generalitat s’ho miri de reüll? appeared first on VilaWeb.

L’editorial Llibres del Delicte, especialitzada en novel·la negra en català, ha arribat a les seves cinquanta publicacions amb el recull Delinqüents. El títol és una antologia de relats curts, escrits expressament per aquest volum, a càrrec de vint-i-cinc autors del segell. Els autors són Sebastià Bennasar, Esperança Camps, Anna Carreras, Damià del Clot, Jordi Dausà, Xavi Díaz, Raquel Gámez Serrano, Albert Gassull, Quim Gómez, Xavier Gual, Ariadna Herrero, Aina Huix, Lluís Llort, Salvador Macip, David Marín, Carles Mentuy, Marc Moreno, Dora Muñoz, Pep Prieto, Maria Sardans, Irene Solanich, Ramona Solé, Maribel Torres, Anna Maria Villalonga i Xavier Zambrano.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El cinquantè títol arriba a les llibreries aquest dilluns i per a l’editor Marc Moreno es tracta d’una fita molt important, especialment després d’aquest 2020 tan complicat, que els ha obligat obligar a replantejar tota la planificació anual.

Capçalera del recull “Delinqüents”. Font: ACN.

Marc Moreno ha explicat que el segell va néixer amb la voluntat de ser el lloc on els autors que fan novel·la en català volguessin publicar. Moreno defensa que: “El resultat és una editorial que aplega autors catalans, balears i valencians, amb veus molt diferents, i que van més enllà de la típica novel·la policíaca”.

Delinqüents és alhora un homenatge als escriptors que han publicat els quaranta-nou llibres anteriors i una mostra de la qualitat i potència de la literatura de gènere en català, ha afirmat Moreno. El número cinquanta havia de sortir a finals del 2020, entre octubre i novembre, però, donades les circumstàncies, van haver d’endarrerir-se el seu llançament.

Aposta pel gènere en català

Pel que fa a Llibres del Delicte, Moreno ha recordat que quan van iniciar el projecte el 2013 van fer-ho en trobar que no hi havia cap editorial que apostés de manera ferma pel gènere negre en català. Davant d’això, el seu segell es va marcar l’objectiu de publicar novel·la negra en català escrita originàriament en català.

Com a balanç d’aquests quasi vuit anys de trajectòria, s’ha destacat la voluntat de trobar l’equilibri entre les noves veus i els autors amb llarg bagatge i amb molta novel·la negra publicada. L’editor ha dit que: “El resultat és bastant positiu, amb set anys i mig i cinquanta títols, unes xifres per estar molt contents. És important per a la pàgina negra en català”.

Llibres del Delicte, com la majoria d’editorials, afronta el 2021 amb incertesa del que es podrà i no es podrà fer (pel que fa, per exemple a les presentacions de llibres i fires). Moreno ha recordat que per a l’editorial els moments més destacats de l’any són Sant Jordi, La Setmana del Llibre i Nadal, però també la BCNegra i Vilassar de Noir. L’editor ha elogiat que Catalunya té festivals de novel·la negra molt interessants que són també un aparador per a les seves novetats, i que afronten el futur amb molta il·lusió i a veure si poden arribar a cinquanta títols més.

The post L’editorial Llibres del Delicte publica el seu 50é títol amb el recull ‘Delinqüents’ appeared first on VilaWeb.

La primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, té els vents de la popularitat i els sondatges a favor. Però dins el seu partit, l’Scottish National Party (SNP), augmenten les pressions perquè acceleri la represa del procés d’independència, que té els plans congelats d’ençà de l’esclat de la pandèmia. Ahir un grup de membres de la formació van fer públic un “manifest” en què urgeixen Sturgeon a formalitzar el 31 de març com a data límit per a acordar la data i la pregunta d’un nou referèndum amb el govern del Regne Unit, encapçalat per Boris Johnson, que fins ara ha refusat d’avalar-lo.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Brexit deixa més oberta que mai la porta de la independència d’Escòcia

El comunicat també descriu què hauria de fer l’SNP en cas que Johnson no volgués permetre el referèndum. “Si el govern del Regne Unit no hi està d’acord, els partits independentistes haurien de declarar sense cap ambigüitat que, en cas que hi hagi una majoria independentista al parlament escocès després de les eleccions generals d’Escòcia, es farà un referèndum sobre la independència –ratificat pel parlament escocès– que haurà rebut la legitimitat popular dels electors escocesos mitjançant el mandat que li hauran atorgat a les eleccions del 2021″, diu el text.

El document significa la concreció més atrevida que s’ha fet fins ara de l’anomenat “pla B“, l’estratègia que ha ordit un sector de l’SNP per a forçar Sturgeon a fer el referèndum malgrat la negativa del govern britànic, una opció a què, de moment, la primera ministra s’ha mostrat més aviat renuent. La proposta de pla B, que, per primera vegada, va presentar l’octubre proppassat un grup encapçalat pel regidor i activista Chris McEleny, deia que si la negativa es mantenia, en primer lloc, el govern escocès havia d’explorar de quina manera es podria fer el referèndum “legal” sense l’acord del primer ministre. Si no n’hi ha cap, de manera, aleshores proposen de convertir les eleccions del 6 de maig en plebiscitàries.

El comunicat publicat ahir pel mateix grup fa un pas més. Ara dóna per fet que, quan arribin les eleccions, el govern britànic continuarà refusant de permetre un nou referèndum. I defensa que un referèndum validat pel parlament i pel lord advocate escocès (una mena d’advocat de l’estat escocès, proposat per cada primer ministre del país) seria “un referèndum competent i legal”. I que, per tant, la primera ministra hauria de fer-lo anar endavant passés què passés.

A més, proposen que la qüestió central de la campanya de l’SNP sigui l’acompliment d’aquest referèndum, i no pas la petició a Londres de la transferència de poders per a organitzar-lo, com pretén Sturgeon. El 24 de gener, el partit farà un congrés nacional per a decidir la posició sobre el camí cap a un segon referèndum.

Un independentisme més fort que mai 

La divisió interna al partit és purament estratègica: l’independentisme escocès passa tal volta el seu millor moment. Els sondatges electorals preveuen que l’Scottish National Party de la primera ministra pot atènyer la majoria absoluta que gairebé va atènyer ara fa quatre anys. I les projeccions amb vista a un hipotètic referèndum són encara millors.

El 2014, els escocesos partidaris de romandre al Regne Unit van ser un 55%, i d’ençà del juny del 2016, gairebé tots els sondatges havien donat la victòria al no de manera ininterrompuda. Però les coses han canviat amb força i de manera sostinguda a causa de la gestió de la pandèmia. El mes de juny, un sondatge de referència donava la victòria al sí i, a més, per damunt del 50%, amb el 54% de la intenció de vot.

La primera proposta de Johnson sobre com abordar la pandèmia (és a dir, restriccions poc dures i protecció de l’economia), a més del fet que hagués de rectificar, va acabar exalçant l’actitud del govern escocès, molt més “moderat i cautelós”, segons que indicava un article de la prestigiosa London School of Economics. A més, en tot això hi ha contribuït, és clar, que el govern britànic respectés la distribució habitual de competències i no centralitzés la gestió, com sí que va fer el govern espanyol.

A l’agost, un nou sondatge confirmava que la tendència a l’alça no era pas cap miratge: el sí arribaria a un 55% en un nou referèndum, i el no romandria a deu punts de distància, la xifra d’independentistes més elevada d’ençà que se’n registren. Per bé que, en diversos moments des d’aquest estiu, alguns sondatges han abaixat més avall del 50% les previsions de victòria, l’independentisme ha consolidat la majoria. El mes d’octubre, de fet, en alguns sondatges arribava gairebé al llindar del 60%.

A banda el creixement a les enquestes, la correlació de forces de la mobilització ciutadana també ha canviat d’ençà del 2014. El col·lectiu independentista All Under One Banner (‘Tots sota una mateixa bandera’), nascut tot just després de la derrota de fa sis anys, ha convocat les manifestacions més importants de la història recent d’Escòcia. I el moviment dels partidaris de romandre al Regne Unit s’ha debilitat a causa de la polarització i les divisions. Avui dia difícilment podrien tornar a fer una campanya unida laboristes, conservadors i demòcrates liberals com la que van fer plegats amb ‘Better together’ (‘Millor junts’).

The post El “pla B” d’Escòcia: pressions a Sturgeon per a un referèndum sense el permís de Londres appeared first on VilaWeb.

Al capítol anterior, titulat Dones decoratives, hòmens funcionals, parlàvem de la vestimenta de Cap d’Any com a paradigma de les diferències de tracte, posa-hi discriminacions, que esperem les persones segons si hem nascut amb uns genitals o uns altres. També vam tocar una mica la fal·làcia de la lliure elecció, que ens porta a considerar que triem la nostra roba en una mena de condicions de laboratori, aïllats del context social i cultural en què ens hem criat. I com que un Cap d’Any no fa estiu, avui volia aportar algunes reflexions més que l’altre dia em van quedar, figuradament, al tinter.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Que la roba de les dones s’orienta més al lluïment i la dels hòmens a la funcionalitat està tan fora de dubte que només cal obrir els armaris i comparar, per exemple, el grau de practicitat de les butxaques, l’entallatge de les costures o l’ergonomia del calçat. Sí, ja compto que l’armari de l’amable lector és idíl·lic i que totes aquestes diferències no hi són, però si ens hem de perdre amb les excepcions se’ns farà demà. També vull aclarir que, quan parlo binàriament d’hòmens i dones, ho faig pensant en les seccions de moda de les botigues, i si abans esmentava els armaris era perquè ja contenen la tria feta, és a dir, el resultat de la nostra “lliure elecció” entre una mostra comercial concreta i determinada.

Doncs bé: només la qüestió de les butxaques com a element discriminatori ja podria ser tractada monogràficament, i si en voleu més informació podeu fer-ne una cerca senzilla al Google. A Instagram fins i tot ha donat lloc a l’etiqueta #WeWantPockets (‘#VolemButxaques’), dedicada a les butxaques inexistents, impracticables o merament decoratives de molta de la la roba pensada per a dones. Contra totes les lleis de la lògica, la indumentària femenina no preveu la possibilitat d’allotjar-hi el material per a la regla, segurament sota l’amenaça de la deformitat: perquè, quina mena de dona hauria de voler semblar un homenot d’aquests que porten el mòbil, la cartera i les claus a sobre? Aquí també preveig l’amable lector justificant l’absurditat en nom de la indústria dels complements. Doncs mirem-nos-ho, també.

Podria ser una continuació de l’experiment del nadó rosa i blau citat la setmana passada: penso en les bosses que regalen les dones veteranes a les més petites –veus que bé?, com el bolso de la mama!–, un accessori amb dibuixos ensucrats que no el necessiten per a res, perquè a l’edat de saltar i de córrer i d’ajupir-se no els pot fer més que nosa, i les pobres, per instint, l’acabaran emplenant de pedres, de fulles i de fruites de plàstic. Amb aquesta nosa iniciàtica, i de la manera més innocent, les dones es van transmetent l’herència de carregar un pes desigual a l’espatlla. Un recordatori físic, anticipador del fet que la vestimenta que els basta a ells, a elles no els serà prou, que hauran d’arrossegar com un caragol tot de fato per a cobrir imprevistos: fisiològics, farmacològics, estètics, meteorològics, i que cadascun, desenvolupat, donaria per a un article propi.

Per qui ja pensi en les bosses que compren els hòmens d’ara, fins i tot en aquelles insultantment dites “mariconeres” de fa trenta anys, no em consta que se’n fabriquin d’expresses perquè les criatures mascle juguin a ser hòmens grans; i si se’n fan, no compto que tinguin gaire sortida. En tot cas, ja hem dit que aquí no tractaríem d’excepcions, sinó de regles generals, i la nosa és una regla general en els articles de senyora, però per colar-nos-la amb naturalitat cal preparació. Igual que les bosses infantils que hem dit, també tenen una història les parts de dalt dels banyadors per a nenes, les talles més estretes de la robeta, els leotardets que rellisquen per les cuixes, els cabells massa llargs que s’han de dominar, estirar, trenar, apartar dels ulls: tot de petites molèsties que figuren en el record més antic de la majoria de dones, guardades a la memòria més remota d’un cos acostumat.

És obvi que acostumar les xiquetes a la incomoditat de ben petites les farà més resistents, de grans, a percebre la molèstia com a tal. Consideraran la decoració sense funcionalitat –la nosa– com un peatge acceptable, necessari segons com, desitjable fins i tot, cosa que, des del punt de vista comercial, no pot ser una operació més fina. Com a metàfora em venen les ungles de diva de la Rosalía, incapacitants per a la vida quotidiana, i les paraules de la Bad Gyal respecte de les seues pròpies: “Per a mi, portar les ungles tan llargues és un símbol que no he de fer servir les mans, quan jo treballava no podia portar aquestes ungles.” És clar que els artistes han de fer d’artistes, i per molts anys, però és allò d’esperar-ne una cosa o altra en funció dels seus genitals: en el cas d’un home, ningú no n’esperarà la mateixa tolerància a la incomoditat, a la incapacitat fins i tot, ni tan sols a la picor d’una roba interior calada o a l’opressió a les parts sensibles amb pròtesis encoixinades. I escolti: tampoc no cal.

De la mateixa manera, d’algú que ha nascut amb vulva (o que ho hauria volgut), no trobem estrany que cedeixi de gust a vestimentes que li impedeixin la possibilitat de córrer, de conduir o de fugir mentre siguin belles de mirar. De fet, som tots que estem acostumats a escenes cinematogràfiques de dones que corren ridículament dins de faldilles de tub, o que s’arrenquen adolorides els talons en un racó d’una festa, o que necessiten assistència per apujar-se la cremallera d’un vestit, o que fan bots al llit per fer-se entrar en uns pantalons estranguladors, i ens ho mirem amb la indiferència de qui veu ploure. No res, només una mica de llista per si la pròxima vegada deixem de veure-ho ja no dic normal, sinó mínimament lògic. I també perquè recordem que fer avindre una persona a aquesta “llibertat d’escollir” no s’aconsegueix en un dia, ni en cosa de pocs anys, que cal picar pedra a cada instant.

The post Les ungles de la Rosalía appeared first on VilaWeb.

El sumari de l’Audiència espanyola contra Sito Miñanco i una quarantena de persones més, acusades de voler introduir droga a l’estat espanyol i de crear un entramat per emblanquir-ne els beneficis, inclou unes converses telefòniques enregistrades que fan trontollar l’acusació contra Gonzalo Boye. L’advocat és un dels processats en aquesta macrocausa que instrueix la jutgessa María Tardón, que li atribueix un presumpte delicte d’emblanquiment de capitals “en el si d’una organització criminal, procedent del narcotràfic, en concurs amb un delicte de falsificació de document oficial”. Aquestes converses, a les quals ha tingut accés VilaWeb, qüestionen el principal argument que la jutgessa utilitza contra Boye, però, malgrat això, el manté processat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La jutgessa, seguint el relat del fiscal Ignacio de Lucas, acusa Boye d’haver dissenyat una argúcia legal per a recuperar uns diners suposadament obtinguts del narcotràfic. Concretament, són 890.000 euros que van ser interceptats a l’aeroport de Madrid el 6 de febrer del 2017 i que duien en efectiu l’empresari Manuel González Rubio i cinc persones més quan volien agafar un vol a Colòmbia. Segons la jutgessa, José Ramón Prado Bugallo –conegut per Sito Miñanco– era en realitat el propietari d’aquests diners, i pretenia emblanquir-los a Colòmbia utilitzant aquesta gent com a correus humans. Segons el fiscal, arran del decomís que va fer la policia dels diners a Barajas, Miñanco va planejar juntament amb Boye i més advocats una manera de recuperar-los, que consistia a falsificar la documentació amb què havien de demostrar que eren lícits. Una acusació que Gonzalo Boye sempre ha negat.

I, efectivament, segons que es pot deduir de les converses incloses en el sumari, aquells diners pertanyien a l’empresari Manuel González Rubio, que és una de les persones que els duia al damunt a l’aeroport. De fet, en el moment de la intervenció dels diners, González Rubio va afirmar que eren seus, que els volia dur a Colòmbia per invertir en els seus negocis, concretament en la compra d’un establiment. Per aquest motiu, ell mateix va anar al despatx Boye-Elbal dos dies després de la intervenció dels diners per a demanar com els podia recuperar. I hi anà aportant una documentació que durant tots aquells mesos del 2017 el personal del despatx de Boye va presentar al servei de prevenció contra l’emblanquiment de diners del Ministeri d’Economia espanyol, el SEPBLAC.

Eren documents acreditatius de compra-venda de lletres de canvi amb garanties hipotecàries amb què havia obtingut uns beneficis. El SEPBLAC va dir que alguns d’aquells documents presentaven irregularitats, i el despatx de Boye-Elbal, com a representant de l’afectat, González Rubio, va incorporar nova documentació que l’empresari els va lliurar per acreditar l’origen dels diners intervinguts. Tot aquest procediment es va allargar fins a final del 2017, quan finalment la Secretaria General del Tresor va imposar una multa a González Rubio.

Durant tot aquest temps, aquest procediment administratiu va anar fent el seu curs sense que ningú l’aturés perquè tingués res a veure amb el narcotràfic. Però el febrer del 2018, quan Boye ja feia un parell de mesos que era advocat del president Carles Puigdemont i els exiliats, la situació va canviar i la jutgessa de l’Audiència espanyola ordenà un seguit de detencions relacionades amb una suposada trama d’introducció i venda de droga a gran escala a l’estat espanyol. Dues d’aquestes detencions eren les de Sito Miñanco i la de González Rubio. En aquell moment es va fer públic que acusaven l’empresari d’un delicte d’emblanquiment de diners del narcotràfic per aquells 890.000 euros intervinguts un any enrere a Barajas. I, com és habitual en aquests casos, no hi havia cap acusació al seu advocat.

Però en aquell moment la fiscalia va obrir una investigació en una peça separada de la macrocausa, relacionada amb l’emblanquiment dels diners de la droga, orientada contra Gonzalo Boye. L’octubre del 2018 li van entrar a casa i al despatx i van fer còpia del seu telèfon mòbil. L’acusaven d’haver ordit un pla per a recuperar els diners de Sito Miñanco i en la interlocutòria de processament, dictada el mes passat, la jutgessa Tardón afirmava que Manuel González Rubio, contra allò que s’havia dit fins llavors, no tenia res a veure amb aquells diners, que era un simple mitjancer per a dur-los a Colòmbia, que pertanyien a Miñanco, que eren diners del narcotràfic.

Aquest argument fou repetit poc després per un dels socis de González Rubio, Manuel Puentes Saavedra, en una sobtada declaració voluntària davant la jutgessa en què va incriminar Boye. Pocs dies després, Puentes fou deixat en llibertat.

L’estranya maniobra del fiscal Ignacio Miguel de Lucas per a perseguir Boye

Dos mesos després, van tornar a escorcollar la casa de Boye, l’Audiència espanyola el va citar a declarar i el deixà anar amb mesures cautelars. I l’any següent, ja el 2020, fou Manuel González Rubio mateix qui també va canviar la versió que havia mantingut fins aquell moment i va dir que aquells diners intervinguts no eren pas seus.

Però al sumari hi ha unes converses, enregistrades per la policia com a part de la investigació els mesos posteriors a la intervenció dels 890.000 euros a Barajas, en què González Rubio deixava clar que els diners eren seus. Les converses són enregistrades sense que González Rubio ho sàpiga.

La primera és del 23 de febrer del 2017, dues setmanes després de la intervenció a l’aeroport. González Rubio i una dona no identificada parlen d’una reunió amb l’advocat sobre “els papers per a recuperar-ho pràcticament tot”.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2021/01/MGR1.wav

—Què hi ha? Com va anar ahir amb aquells papers?
—Bé, bé, tot bé, perfecte.
—Ah, d’acord.
—No, l’advocat ja em va dir que ho recuperaríem pràcticament tot i que bé, que tot estava… que totes les coses estaven ben fetes, ben preparades i que no hi hauria problema.

I poc després, el mes d’abril, el dia 26, diu a una treballadora seva que va just de diners en efectiu fins que no resolgui els problemes que té amb els bancs i amb els diners decomissats.

—La primera cosa que he de fer és pagar la nòmina, i no donaré diners per a res mentre vagi tan just, fins que no arregli els problemes que hi ha amb els bancs i amb els diners decomissats, només puc posar els diners per a les nòmines i per a les despeses, i no per a camionetes ni per a res.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2021/01/MGR2.wav

Al juliol parla amb la seva secretària a Colòmbia i hi ha un moment que li diu que ell és propietari d’aquells diners que li van intervenir i que els duia precisament a Colòmbia:

—Fins que no em tornin uns diners que em va requisar Hisenda […], mentre no s’alliberi l’altre capital que jo duia a Colòmbia… com ja he demostrat, i està tot arreglat. Espero que me’n facin la devolució. Jo duia un milió d’euros cap allà, aleshores… Bé, doncs desafortunadament vaig cometre l’error de dur-los al damunt, i no ho havia d’haver fet, però bé, ja he demostrat d’on venien els diners i tot, i espero que d’un moment a un altre me’ls retornin.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2021/01/MGR3.wav

Aquesta darrera conversa, que cal recordar que va ser enregistrada per la policia sense que ell en tingués coneixement, contradiu clarament la declaració posterior davant del jutge el 2020, que és l’únic argument en què es basa l’acusació contra Gonzalo Boye.

The post Unes converses telefòniques fan trontollar la principal acusació contra Boye appeared first on VilaWeb.

Hores després de la retirada definitiva de l’ordre d’extradició contra el conseller Puig, Adrià Carrasco va reaparèixer ahir a Barcelona amb plena llibertat, a la llum del dia. És el primer exiliat que ha pogut tornar. La justícia espanyola, que el va acusar, a ell i Tamara Carrasco, ni més ni menys que de terrorisme i de rebel·lió, ara ni tan sols s’ha dignat a explicar-nos com és que finalment ha retirat l’ordre de crida i cerca. En un simple comunicat, fred i insuls, impersonal com tot allò que fan, la magistrada s’ha limitat a plegar veles, perquè “no ha resultat degudament justificada la perpetració de l’il·lícit penal”. Amb aquests mots, tres anys després, esborra totes les ombres sobre el futur d’aquest xicot d’Esplugues de Llobregat a qui la repressió va forçar a viure gairebé tres anys a l’exili, a Bèlgica.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Anem sumant victòries, doncs. Ja ho sé que per a alguns tot són simplement victòries individuals, explicables tan sols cas per cas i sense relació amb el conjunt de la lluita col·lectiva, que no aporten res d’especial, en definitiva, al combat per la independència. En discrepe, emperò. En discrepe molt.

Perquè estic convençut que no podem pensar en la macrocausa contra l’independentisme català, en cap ni una de les seues accions, en termes judicials, sinó en termes punitius, polítics. O ens equivocarem molt tots plegats. No és que en aquest cas no hagen trobat res, el famós “il·lícit penal”, amb què puguen justificar el seu atac desproporcionat: és que ja no cercaven res d’entrada. O què us penseu? La detenció de Tamara Carrasco, l’operació que va forçar Adrià Carrasco a exiliar-se, no pretenia desarticular res. Era una operació punitiva i d’advertiment, una part de l’acció política de l’estat, que no servia per a castigar ningú per allò que havia fet dies abans, sinó per a espantar tothom pel que pogués fer demà. D’ací vénen la desproporció i l’absurd.

Tanmateix, finalment, resulta que un jove d’Esplugues de Llobregat i una xica de Viladecans no solament no s’han espantat sinó que han plantat cara, i amb això, amb la seua manera de fer natural i directa, han aconseguit de doblegar l’estat espanyol, despullar la seua feblesa i recuperar, ells en primer lloc però juntament amb ells una mica tots, la llibertat.

Que no s’enganye ningú: només la Tamara i l’Adri, i les famílies i els amics, saben fil per randa el calvari que han hagut de passar. No ha estat gens fàcil. I ni de bon tros agradable. Però ara tots dos poden dir amb el cap ben alt –i nosaltres també podem dir-ho al seu costat– que si ells ho han pogut fer com a individus tots ho podem fer com a poble. I aquesta és la lliçó que en retinc, una lliçó que crec que és evident que transcendeix els fets concrets i personals, les causes individuals. Amb perseverança, sense defallir mai, sense intentar vies aparentment fàcils, sense renunciar mai a res i resistint la repressió i combatent-la i denunciant-la, derrotar la repressió és possible. Espanya, graveu-vos-ho bé al cap, no és omnipotent. I comprovar-ho, en aquest cas veient l’Adri com passeja lliure pels carrers d’Esplugues, ens fa forts a tots.

The post És sumant victòries que ens fem forts appeared first on VilaWeb.

Els advertiments s’han complert. Perquè no hi ha res més previsible que saber que a cada nou temporal d’hivern el delta de l’Ebre perd un llençol. I si només fos un llençol rai, perquè en realitat hi ha en joc un ecosistema, una flora i una fauna, i tot un territori.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Just quan falta poc per a complir un any del Glòria, que va posar sobre el mapa de manera gràfica la fragilitat letal del delta, el temporal Filomena ha tornat a trencar la barra del Trabucador, de manera que s’han desdibuixat totalment les obres d’acumulació de sorra de fa pocs mesos. Dissabte la primera meitat de la barra ja era pràcticament inundada i ha empitjorat aquestes darreres hores. A la segona meitat s’hi ha detectat un trencament profund. “Podria ser l’afectació més gran de la barra des que en tenim constància”, ha declarat el director tècnic de la Taula de Consens del Delta de l’Ebre, Rafa Sánchez, que ha explicat que s’afegeix a les llevantades més lleus de la tardor i la primavera.

Això posa sobre la taula un raonament ben bàsic: que les poques mesures d’emergència que van desplegar-se després del Glòria son ineficaces i  cosmètiques i responen a interessos privats. És cert que van servir per a millorar el pas a les Salines d’INFOSA situades al final de la barra, però no van resoldre el problema del delta, que té en aquesta llengua de terra un dels punts més fràgils. Potser en aquesta repetició es torna a demostrar allò que alguns fa temps que diuen: posar-hi sorra o barreres dures és llançar els milions de les obres a la mar.

La clau, segons els experts i els ecologistes, continuen essent els sediments. I fer que tornin a arribar sediments al delta no és impossible, com s’ha volgut fer creure. Certament, no és fàcil, perquè, com totes les dinàmiques del capitalisme, afecta les butxaques, els marcs mentals, els transvasaments i les estructures que s’han anat alimentant i consolidant durant els anys, com s’explica aquí. Els sediments atrapats al fons dels embassaments de Mequinensa, Riba-roja d’Ebre i Flix no arriben al final del trajecte i no alimenten les terres del delta. El problema del delta no és, clarament, ambiental, sinó polític, en el sentit més ampli, de consciència, i també més concret, de polítiques públiques de les administracions pertinents.

Per contra, distrets com estaven la majoria de mitjans destacant els episodis de neu a tot l’estat espanyol, la mobilització ciutadana a les xarxes socials, hereva encara de la força de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, ha assumit la responsabilitat de la qüestió més que no la classe política i ha tornat a mostrar les fotografies del desastre com a denúncia. Una d’aèria que ensenya aquesta llengua de terra totalment desdibuixada i inundada per les ones; i el restaurant Vascos, símbol emblemàtic dels assentaments humans amenaçats directament per l’aigua, ha tornat a circular acompanyada dels missatges d’indignació ciutadana.

Potser no hi ha cap resum tan bo com el que proposa el biòleg ebrenc Carles Ibánez, investigador del Departament de Canvi Climàtic de l’Eurecat Centre Tecnològic de Catalunya, al llibre Terra presa, publicat fa poc, de l’antropòleg i periodista Josep Juan Segarra i la il·lustradora Carme Pons Calvet. Ibánez hi diu que el problema del delta evidencia moltes de les xacres contemporànies. “La prepotència patriarcal –porque yo lo digo–; la inoperància –vuelva usted mañana–; la deixadesa –ya lo arreglarán los que vengan después–, la irresponsabilitat –no hay para tanto–; la ignorància total –el Delta no existía en la Edad Media– i la desesperança –se siente, no hay nada que hacer–.”

The post El delta del “vuelva usted mañana” appeared first on VilaWeb.

No sé si ho recordeu, fa més de dos anys que vaig escriure una carta a l’Adri mitjançant la iniciativa “Cartes per la Llibertat” de VilaWeb. Aleshores no sabia on era i ni tan sols quina cara feia, perquè no ens coneixíem.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però sí que sabia que no era gens just allò que ens havien fet a tots dos:
per què? Però, sobretot, per què a nosaltres? Ara ho veig clar, per espantar tothom i fer acabar les mobilitzacions a tot el país. Després de l’1-O sabien que érem capaços de tot, aleshores ho érem. I no hi ha cosa que pugui fer més por a l’estat espanyol que un poble unit i mobilitzat.

Havien d’escarmentar tota a una societat i van dissenyar un pla:
–Amb els Jordis, representarien les entitats civils.
–Amb els consellers, el govern.
–Amb el major Trapero i la seva direcció, tot el cos dels Mossos d’Esquadra.
–I amb l’Adri i servidora, la societat civil.

La causa ja era preparada, alguns protagonistes de la història eren ben clars, alguns altres vam ser triats a l’atzar. No necessiten proves, no n’han necessitat mai. I és aquí on vull incidir, perquè molts s’escuden en l’expressió jurídica “absolució per falta de proves”. És clar que hi ha falta de proves, perquè no han existit mai!

Benet Salellas, el meu advocat (i per mi el millor del món mundial) ho explica molt bé. No necessiten proves, utilitzen el dret penal com el dret de guerra per eliminar o debilitar l’enemic polític. El dret penal no es fa servir amb la seva finalitat ortodoxa i jurídica real.

Al deep state tant li fa que arribem a judici o no, que ens condemnin o no. Però durant 24-48 hores dominen totalment els mitjans de comunicació mitjançant els seus comissaris policíacs i polítics, notes de premsa, etc. L’efecte comunicatiu, la intoxicació, la portada ja la tenen amb la detenció. Per exemple, ja poden associar el terrorisme amb els CDR.

Durant aquests quasi tres anys, han detingut desenes de terroristes gihadistes o nazis espanyols amb armes, explosius i evidents plans d’atemptar. Hem vist com els detenien vint-i-quatre hores a totes les televisions? N’hem vist les cares, les fotos d’aniversari? S’ha parlat d’ells o les seves famílies a les tertúlies? Se n’han fet públiques les xarxes socials perquè qualsevol pogués amenaçar-los de mort? No, no i no, no ho hem vist.

Després, són tan cínics de posar-nos d’exemple de l’existència de l’estat de dret: com que no hem fet res, per això ens absolen, i que en resum la justícia sí que existeix. No fem nostre el relat espanyol i parlem de quan es fa justícia i quan no. Que dos jutges hagin aturat aquesta barbaritat no vol dir que n’hi hagi.

Podria parlar-vos de la presumpció d’innocència i del curs accelerat de dret penal que hem hagut de fer l’Adri i jo, de resiliència i de mil coses més. Però avui toca felicitar l’Adri, la seva família, el grup de suport i l’equip jurídic per la magnífica feina i valor.

Quan escrivia la primera carta a l’Adri, l’únic desig que tenia era abraçar-lo en llibertat, aquí a Catalunya, a la nostra terra, parlar de tot i de res. I fa pocs dies que he pogut fer-ho, el mirava i no m’ho creia. Tinc aquella sensació de quan compleixes un somni o una fita. Aquella sensació de felicitat quan a algú que estimes li passa alguna cosa bona. Em cau alguna llàgrima quan hi penso perquè, des del primer minut, l’Adri ha estat amo i senyor del seu destí. No ha permès que el trepitgessin, s’ha mantingut ferm, valent i determinat.

Deixeu-nos de taules de negociació, tsunamis democràtics i herois de tebeos que surten a mil fotos i doneu-nos més Adrians. Perquè amb ells sí que podrem construir alguna cosa que valgui la pena.

Adri, ja pots tornar a casa. T’estimo.

The post La revolta dels Carrasco appeared first on VilaWeb.

Les previsions de la pandèmia empitjoren i el manteniment de les eleccions del 14-F penja d’un fil. El PSC, amb l’estrena de la candidatura de Salvador Illa i una millora als sondatges, és el partit que demana més clarament de fer-les malgrat tot. Ha exigit al govern que disposi els mitjans necessaris, mentre la resta aborda la situació amb prudència pública i li demana que defineixi com s’ha de procedir. Però la decisió és complicada i, amb els respectius interessos electorals en joc, els dos socis de l’executiu, Junts per Catalunya i ERC, es miren de reüll. En la reunió de la taula de partits d’avui, el govern no ha aclarit què considera que s’hauria de fer, malgrat que el secretari general de Salut, Marc Ramentol, ha desgranat les projeccions d’un informe que preveu una situació molt complexa: Salut calcula que el sistema sanitari arribarà al pic de pressió assistencial a les UCI pocs dies abans del 14 de febrer, tant en la millor possibilitat com en la pitjor.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara, qui ha de prendre a decisió? Tothom sap que l’ajornament electoral es pot convertir en una arma llancívola i són els departaments d’ERC, amb Salut al capdavant, que són al punt de mira. ERC al·lega que són els partits, que han d’arribar a un acord a la reunió presencial que es farà divendres al parlament, i els ha demanat que no facin electoralisme amb la data de les eleccions. Els ho va reclamar la secretària general adjunta d’Esquerra, Marta Vilalta, i el vice-president amb funcions de president, Pere Aragonès, no va voler avançar opcions i, en una entrevista a la SER, va dir que la decisió s’havia de prendre amb consens i a la taula de partits. Junts per Catalunya diu que ha de ser Salut que determini si les eleccions es poden fer i que si no es poden fer amb garanties, la resta de l’executiu ho acceptarà, segons fonts consultades.

Després de la reunió telemàtica d’avui, pot ser que finalment l’executiu faci el primer pas. Segons fonts del Departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència l’executiu es podria presentar a la reunió amb una proposta concreta. Seran decisives les dades d’un nou informe de Salut que es transmetrà als partits abans de la cita de divendres, que inclourà l’impacte de les celebracions de Cap d’Any sobre la pandèmia.

Una altra possible reunió abans de divendres

De fet, algunes fonts del govern no descarten que es faci una altra reunió amb els partits abans de divendres per traslladar-los les últimes dades, amb l’objectiu d’arribar a la cita clau amb una posició política presa després d’analitzar les projeccions més recents. El govern es reunirà demà amb la carpeta oberta sobre la taula. Tot el dispositiu és a punt per fer els comicis i la Generalitat va reactivar ahir la publicitat institucional del 14-F. Però es complica que es puguin prendre decisions excepcionals per a mitigar els contagis a la població més vulnerable. La Junta Electoral espanyola (JEC) no facilita que els més grans de seixanta anys siguin exclosos de les meses electorals: no es podrà evitar que s’exposin a possibles contagis perquè entraran en els sorteigs de les meses, ni podran excusar l’absència sense un justificant suficient. Les juntes territorials ho hauran de decidir en cada cas. A més, els terminis electorals també dificulten que els membres de les meses siguin vaccinats a temps amb les dues dosis requerides. La JEC va decidir diumenge d’ampliar el termini del vot per correu fins al 12 de febrer, una opció que el govern vol fomentar per evitar les aglomeracions, tot i la previsió que s’ampliï el nombre de col·legis.

Amb la maquinària electoral engegada, els interessos pesen a totes les seus dels partits. Tot i que ERC encapçala els sondatges, JxCat ha millorat les expectatives i es veu capaç de quedar en primer lloc, mentre que el PSC, en línia ascendent, pressiona perquè es facin, després d’haver sacsejat la pre-campanya amb el fitxatge d’Illa, que mantindrà la projecció pública que li dóna el Ministeri de Salut espanyol fins que comenci la campanya electoral. A l’altra banda de la balança també hi ha l’assumpció de possibles responsabilitats si les eleccions acaben originant un empitjorament de la situació sanitària o hi ha bosses de població que, a la pràctica, són excloses de l’exercici del dret de vot. A les eleccions basques i gallegues, els contagiats no van poder votar.

Ciutadans demana a Alba Vergés i a Illa que aclareixin si l’evolució de la pandèmia permet de fer les eleccions i diguin si s’han d’ajornar. Els comuns creuen que la decisió hauria de ser acordada, tot i que alhora remarquen que és l’executiu qui decideix. Sigui com sigui, diuen que cal escoltar els experts, bo i admetent que les dades no són bones. La CUP ha demanat al govern que posi els recursos que calgui perquè els ciutadans puguin votar el 14-F i s’acabi un cicle polític esgotat. El PDECat, que ahir es va estrenar a la taula de partits, també va reclamar un “criteri clar” al govern. Creuen que allargar la decisió “seria covardia”. Si la decisió final de divendres és ajornar les eleccions, hauran de traslladar-les a una nova data.

The post Ni el govern ni els partits no gosen proposar l’ajornament de les eleccions appeared first on VilaWeb.

Adrià Carrasco ha tornat de l’exili després de gairebé tres anys exiliat a Bèlgica. A la plaça Santa Magdalena d’Esplugues de Llobregat, la seva ciutat natal, una concentració de persones s’ha reunit per a celebrar el seu retorn. Carrasco no hi ha assistit, tal com estava previst, però ha enviat un missatge que s’ha emès a través d’uns altaveus.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Carrasco agraït el suport a la ciutadania d’Esplugues de Llobregat i ha demanat que aquesta sigui una celebració “per agafar forces, continuar lluitant i continuar plantant cara”. Sí que hi havia la seva mare, Núria Tarrés, que ha dit que la “repressió se suporta i s’aguanta” i ha donat les gràcies al suport: “La gent que insaciablement ens ha preguntat per l’Adri, que s’ha preocupat per nosaltres… ens heu fet sentir molt estimats”.

The post [FOTOS I VÍDEOS] Esplugues surt al carrer per celebrar el retorn d’Adrià Carrasco appeared first on VilaWeb.

Joan Laporta ha estat el pre-candidat a la presidència del FC Barcelona que més signatures ha presentat per passar el tall de les 2.257 necessàries per ser candidat a presidir el club. En total, ha entregat 10.257 signatures, vuit mil més de les necessàries. Víctor Font n’ha recollit 4.710 suports, i també supera amb escreix el mínim el topall mínim de signatures; mentre que de forma més ajustada, Toni Freixa (2.821) i Emili Rousaud (2.501) també han entregat suficients signatures.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

ENTREVISTA | Joan Laporta: “El Barça sempre ha de bategar al ritme amb què batega el país”

A més, els aspirants també han d’avalar el 15% del pressupost del club, uns 125 milions d’euros. Si finalment es validen totes les candidatures, les eleccions del 24 de gener seran un duel entre quatre.

Les eleccions es produeixen arran de la dimissió de Josep Maria Bartomeu i la seva junta directiva el 27 d’octubre, moment en el qual havien de convocar un referèndum sobre la seva continuïtat. La votació havia estat forçada per un procés de censura que vint mil signatures de socis. El relleu de Bartomeu ara tindrà la tasca ingent i urgent de quadrar els comptes del club, molt afectats per la reducció d’ingressos a causa de la pandèmia, i de reduir la massa salarial dels esportistes. També hi ha en joc el model de club dels anys vinents, l’impuls que necessita el planter, la renovació del primer equip de futbol masculí i el desafiament econòmic de fer possible la remodelació del Camp Nou i la rodalia.

ENTREVISTA | Víctor Font: “Amb la nostàlgia no construirem el futur del Barça”

 

The post Laporta entrega més de deu mil signatures i parteix com a favorit en les eleccions a la presidència del Barça appeared first on VilaWeb.

Un dels aspectes més volàtils del mercat laboral és, sense dubte, el de les contractacions. D’ençà de fa molts anys ens queixem que la taxa de temporalitat d’aquí és molt més alta que no a la resta de països del nostre entorn i això és un gran maldecap per als treballadors que es troben en aquesta situació, perquè la possibilitat de gestionar el seu futur és molt incerta. De fet, aquesta taxa és la més alta de la UE, de gairebé un 25%, i pràcticament dobla la mitjana europea. El nivell és tan alt, que no té solta ni volta. És la conseqüència, entre més raons, d’una pràctica molt arrelada en la cultura empresarial i que costa molt de canviar.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’estat espanyol té un pes més alt que no pas la UE en sectors com ara el turisme –amb contractes temporals, per definició– i l’agricultura –amb els temporers–, i això implica que hi ha d’haver sempre una mica més de temporalitat que no a Europa. Malgrat això, no sembla que la diferència hagi de superar de més de deu o dotze punts, com passa de fa anys. El 2020, naturalment, la pandèmia ha perjudicat també les contractacions, però cal remarcar que més quantitativament que no pas qualitativa.

Segons dades de l’Observatori del Treball de la Generalitat, durant el 2020 es van formalitzar 2,24 milions de contractes a Catalunya: el 13,9% foren indefinits i el 86,1%, temporals. Cal remuntar-se a l’any 2014 per trobar un volum total de contractació indefinida més baixa; i al 2013, per a la temporal. En comparació amb el 2019, la contractació acumulada s’ha reduït d’un 33,1%. És la davallada més pronunciada de tota la sèrie històrica, tant en la contractació total com en la temporal (-33,5%), i la segona en la indefinida (-30,4%), després de la crisi del 2009.

El fet curiós és la notable diferència que hi ha en els nous contractes indefinits, en relació amb el conjunt de l’estat espanyol, on es van formalitzar 15,94 milions de contractes laborals durant el 2020, dels quals només el 9,7% van ser indefinits. Respecte del 2019, la contractació laboral acumulada s’hi ha reduït d’un 29,2%, amb un xic més d’intensitat la contractació temporal (-29,3%) que no la indefinida (-28,4%). La diferencia entre l’estat espanyol i Catalunya, en aquest aspecte, és molt gran. Si restem les xifres de Catalunya de les de l’estat, podrem establir d’una manera més clara la diferència entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol. El percentatge de contractes indefinits signats a Catalunya el 2020 va ser el 13,9% del total, com ja hem vist, mentre que a la resta de l’estat espanyol només fou del 8,9%. Són cinc punts de diferència, una xifra molt elevada. Aquest fet es pot considerar gairebé estructural, car el 2019 a Catalunya la relació va ser del 13,3% i a la resta de l’estat espanyol, del 8,7%.

Un dels aspectes que poden explicar aquesta diferència és que la industrialització té molt de pes a Catalunya en comparació amb la resta de l’estat, no sempre representada per les xifres del sector, perquè cada vegada hi ha més externalització que va a parar, estatísticament, als serveis; però amb les dades de què es disposen avui sobre el 2020 resulta impossible de detallar. L’última dada del sector industrial l’hem sabuda avui: l’índex de producció industrial, referit al mes de novembre. Doncs bé, a Catalunya puja d’un 0,7% interanual; en canvi, la mitjana de l’estat espanyol baixa d’un 2%. Pot ser un símptoma que la indústria es va desenvolupant millor a casa nostra, però cal insistir que la manca de detalls no ens permet de fer-ne una anàlisi acurada.

Dins els sectors que més creixen a l’estat espanyol al novembre, hi ha el de productes farmacèutics, amb una taxa mensual del 5,6%, i entre els que més baixen hi ha la indústria del tabac (-11,0%), la confecció de peces de vestir (-10,3%) i la fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs (-7,3%).

Haurem d’esperar a veure els resultats de la indústria amb més detall. Demà, per exemple, sabrem les dades de l’exportació, que sempre són un bon referent per al sector. Malauradament, seran les corresponents al mes d’octubre, però l’estatística no ha estat mai un dels punts forts del país.

 

The post La contractació baixa d’un 33% a Catalunya el 2020 appeared first on VilaWeb.

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

La crisi sanitària és en un punt com més va més crític a les Illes i al País Valencià, i s’hi encamina al Principat. A Mallorca i Eivissa, la presidenta Francina Armengol ha aprovat que les reunions socials i familiars entre persones no convivents siguin prohibides fins el 30 de gener, cosa que implica la restricció més dura a les Illes d’ençà del primer estat d’alarma. Al País Valencià, on el sistema sanitari ha deixat de fer intervencions no vitals, la segona setmana del 2021 es van registrar les pitjors xifres d’ençà del començament de la pandèmia: 22.103 nous contagiats i 256 morts. Avui, el batlle de València, Joan Ribó, ha dit que la situació era molt complicada i que la ciutat preveia una incidència acumulada de 400 punts en quinze dies. A més, la consellera de Sanitat, Ana Barceló, ha reconegut que l’augment dels brots a les residències i el temporal d’aquest cap de setmana han alentit la vaccinació.

Al Principat, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha recordat que els indicadors epidemiològics no són bons i que, amb 470 malalts de covid ingressats, les UCI han superat el llindar a partir del qual la resta de l’activitat hospitalària se’n ressent. Per bé que Vergés ha refusat de donar dades concretes, ha avançat que diversos hospitals començaran a reprogramar visites i operacions no vitals. Precisament, en un estudi a què ha tingut accés VilaWeb, el departament calcula que s’arribarà al pic de pressió assistencial a les UCI pocs dies abans de les eleccions del 14 de febrer, amb una ocupació de prop de 840 llits de cures intensives en la pitjor hipòtesi. També és previst que la davallada de la corba de contagis sigui “molt lenta”.

Quant a la vaccinació, el departament preveu que a final d’aquesta setmana s’hauran vaccinat amb la primera dosi tots els pacients i treballadors de residències del Principat, llevat dels centres “vermells”, on hi ha brots actius no controlats. La segona dosi començarà a aplicar-se la setmana que ve, a mesura que faci vint-i-un dies que cada pacient ha rebut la primera. Segons que ha informat Vergés, ja hi ha 68.302 persones amb la primera dosi a Catalunya; aquest cap de setmana se n’han posat prop de 12.000, malgrat les dificultats meteorològiques. La consellera també ha dit que ben aviat arribaran 5.800 dosis del vaccí de la farmacèutica Moderna, tot i que no se sap quin dia, i que això no alterarà l’estratègia de vaccinació.

Avui es compleix un any del primer mort per coronavirus. Va ser un home de 61 anys i les autoritat de Wuhan, a la Xina, sostenien llavors que  no hi havia evidències que aquell virus es transmetés entre humans. Un any més tard el coronavirus ha causat gairebé dos milions de morts arreu del món.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha 617.742 casos, 21.654 morts i hi ha 974 pacients a les UCI:

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

A tot el món, les darreres xifres són de 90.879.255 casos confirmats i 1.946.619 morts. Del total de casos, 64.974.697 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els sis estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 22.941.707 casos i 383.472 morts;
–L’Índia, amb 10.473.696 i 151.265 morts;
–El Brasil, amb 8.109.513 casos i 203.202 morts;
–Rússia, amb 3.425.269 casos i 62.273 morts;
–Regne Unit, amb 3.072.349 casos i 81.431 morts;

*A l’estat francès hi ha 2.783.256 casos i 67.750 morts.
*A l’estat espanyol hi ha 2.111.782 casos i 52.275 morts.

La píndola d’en Jordi Goula: ‘La contractació baixa d’un 33% a Catalunya el 2020’

Un dels aspectes més volàtils del mercat laboral és, sense dubte, el de les contractacions. D’ençà de fa molts anys ens queixem que la taxa de temporalitat d’aquí és molt més alta que no a la resta de països del nostre entorn i això és un gran maldecap per als treballadors que es troben en aquesta situació, perquè la possibilitat de gestionar el seu futur és molt incerta. De fet, aquesta taxa és la més alta de la UE, de gairebé un 25%, i pràcticament dobla la mitjana europea. El nivell és tan alt, que no té solta ni volta. És la conseqüència, entre més raons, d’una pràctica molt arrelada en la cultura empresarial i que costa molt de canviar.

L’estat espanyol té un pes més alt que no pas la UE en sectors com ara el turisme –amb contractes temporals, per definició– i l’agricultura –amb els temporers–, i això implica que hi ha d’haver sempre una mica més de temporalitat que no a Europa. Malgrat això, no sembla que la diferència hagi de superar de més de deu o dotze punts, com passa de fa anys. El 2020, naturalment, la pandèmia ha perjudicat també les contractacions, però cal remarcar que més quantitativament que no pas qualitativa.

Segons dades de l’Observatori del Treball de la Generalitat, durant el 2020 es van formalitzar 2,24 milions de contractes a Catalunya: el 13,9% foren indefinits i el 86,1%, temporals. Cal remuntar-se a l’any 2014 per trobar un volum total de contractació indefinida més baixa; i al 2013, per a la temporal. En comparació amb el 2019, la contractació acumulada s’ha reduït d’un 33,1%. És la davallada més pronunciada de tota la sèrie històrica, tant en la contractació total com en la temporal (-33,5%), i la segona en la indefinida (-30,4%), després de la crisi del 2009.

El fet curiós és la notable diferència que hi ha en els nous contractes indefinits, en relació amb el conjunt de l’estat espanyol, on es van formalitzar 15,94 milions de contractes laborals durant el 2020, dels quals només el 9,7% van ser indefinits. Respecte del 2019, la contractació laboral acumulada s’hi ha reduït d’un 29,2%, amb un xic més d’intensitat la contractació temporal (-29,3%) que no la indefinida (-28,4%). La diferencia entre l’estat espanyol i Catalunya, en aquest aspecte, és molt gran. Si restem les xifres de Catalunya de les de l’estat, podrem establir d’una manera més clara la diferència entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol. El percentatge de contractes indefinits signats a Catalunya el 2020 va ser el 13,9% del total, com ja hem vist, mentre que a la resta de l’estat espanyol només fou del 8,9%. Són cinc punts de diferència, una xifra molt elevada. Aquest fet es pot considerar gairebé estructural, car el 2019 a Catalunya la relació va ser del 13,3% i a la resta de l’estat espanyol, del 8,7%.

Un dels aspectes que poden explicar aquesta diferència és que la industrialització té molt de pes a Catalunya en comparació amb la resta de l’estat, no sempre representada per les xifres del sector, perquè cada vegada hi ha més externalització que va a parar, estatísticament, als serveis; però amb les dades de què es disposen avui sobre el 2020 resulta impossible de detallar. L’última dada del sector industrial l’hem sabuda avui: l’índex de producció industrial, referit al mes de novembre. Doncs bé, a Catalunya puja d’un 0,7% interanual; en canvi, la mitjana de l’estat espanyol baixa d’un 2%. Pot ser un símptoma que la indústria es va desenvolupant millor a casa nostra, però cal insistir que la manca de detalls no ens permet de fer-ne una anàlisi acurada.

Dins els sectors que més creixen a l’estat espanyol al novembre, hi ha el de productes farmacèutics, amb una taxa mensual del 5,6%, i entre els que més baixen hi ha la indústria del tabac (-11,0%), la confecció de peces de vestir (-10,3%) i la fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs (-7,3%).

Haurem d’esperar a veure els resultats de la indústria amb més detall. Demà, per exemple, sabrem les dades de l’exportació, que sempre són un bon referent per al sector. Malauradament, seran les corresponents al mes d’octubre, però l’estatística no ha estat mai un dels punts forts del país.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–VilaWeb: El País Valencià cerca, inquiet, l’explicació del sobtat augment de la covid
–Bloomberg: Les pandèmies són també un problema d’urbanisme (en anglès)
–La Repubblica: Vaga escolar, la protesta entre les places i els ordinadors apagats (en italià)
–CNN: Tres quartes parts dels pacients de Wuhan hospitalitzats encara tenien símptomes sis mesos més tard (en anglès)
–L’Histoire: Com vàrem lluitar contra les epidèmies al segle XVIII? (en francès)
–Vox: Com es compara el nombre de morts per la covid dels EUA amb el dels altres països rics (en anglès)
–JAMA Network: Variants genètiques del SARS-CoV-2: què signifiquen? (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

–El govern prohibeix les reunions de no convivents a Mallorca i Eivissa
–La tornada a l’escola es complica amb el temporal al Principat i el País Valencià

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

–Quines són les noves restriccions generals al País Valencià i als municipis confinats?
–Quin certificat autoresponsable de desplaçament necessitem?
–Quines són les noves mesures contra la covid-19 a Catalunya?
–[MAPA] Així evoluciona la campanya de vaccinació a tot el món
–Eleccions enmig d’una pandèmia: com votarem el 14-F?
–Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
–Si sóc contacte d’un positiu de covid-19, què he de fer?
–Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Previsió de col·lapse a les UCI catalanes i prohibició de les reunions de no convivents a Mallorca i Eivissa appeared first on VilaWeb.

“Què és el nou coronavirus responsable d’una misteriosa pneumònia a la Xina?”, titulava la BBC; o la televisió alemanya Deutsche Welle, que deia: “Primera mort a la Xina per un virus misteriós”. Són titulars de l’11 de gener del 2020, ara fa un any, quan la Xina va reportar la primera mort de SARS-CoV-2, que llavors encara no tenia una denominació oficial i només se sabia que era una variant de coronavirus. Qui va fer l’anunci va ser la Comissió Municipal de Sanitat de Wuhan. Van dir que era un home de 61 anys i van assegurar que “no hi ha evidències que es transmeti entre humans“. Res més. Un any més tard el coronavirus ha causat gairebé dos milions de morts arreu del món.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La incògnita sobre la identitat d’aquesta primera víctima d’una pandèmia mundial no és casual, i resumeix la transparència del govern xinès durant tota la pandèmia. Només se sabia que aquest home feia les seves compres al mercat de Huanan de Wuhan, on s’acostumen a vendre animals vius. Les primeres sospites científiques assenyalaven que aquí es va iniciar el brot, però la premsa oficial xinesa ha impulsat en els últims mesos una narrativa alternativa que assegura que aquest brot es podria deure a aliments congelats procedents d’altres països.

Més enllà d’aquesta sospita, no s’ha pogut esclarir l’origen concret del virus perquè la Xina no ha cedit informació ni mostres animals del mercat que puguin ajudar al comunitat científica a tenir més informació. A ulls internacionals la Xina està fent mans i mànigues per no esdevenir la font oficial de contagi. En aquest sentit es llegeixen les seves reticències a rebre un equip de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que juntament amb científics xinesos, han d’esclarir la gran incògnita: d’on va sorgir el coronavirus?

Després d’endarreriments, precisament avui, quan es compleix un any del primer mort, la Xina ha permès l’entrada dels experts de l’OMS, que en un principi arribaran al país asiàtic dijous.

Aquesta investigació està aprovada des del mes de maig, però la Xina l’ha demorada fins ara amb subterfugis, “malentesos” o acreditant problemes en els visats dels investigadors. Tampoc hi ajuda la pressió ambiental exercida pels EUA i en especial de Donald Trump, que continua referint-se al coronavirus com el “virus xinès”.

Des del Ministeri d’Afers Exteriors xinès, el portaveu Zhao Lijian, avalen l’expedició de l’OMS, però ja ha deixat clar que “és probable que seguir el rastre de l’origen del coronavirus involucri a diversos països amb major coneixement de virus. L’OMS necessitarà dur a terme investigacions similars en altres països i regions”.

L’opacitat del govern xinès genera malfiança a l’OMS des de l’inici de la pandèmia. Se sospita que van comunicar els primers contagis amb força retard, que van fer el mateix amb el mapa genètic del virus i que es van comunicar amb comptagotes les dades sobre els pacients i els casos, una informació d’alt valor quan gairebé no se sabia res de la malaltia i qualsevol dada era rellevant.

Nous rebrots

La Xina no es troba en el millor moment. Després d’aconseguir estabilitzar el brot i reduir l’afectació a uns nivells ínfims, avui ha hagut de cancel·lar les celebracions de l’Any Nou lunar. El motiu són alguns rebrots registrats a les províncies de Sichuan (centre), les nord-orientals Liaoning i Heilongjiang (on hi ha diversos rebrots), així com en les de Yunnan (sud), Hubei (centre-est, i de la qual és capital Wuhan), Ningxia (oest), Gansu (centre-nord) i Shanxi (centre).

Aquestes festes són les més importants del país asiàtic i cada any mouen milions de persones, que viatgen per celebrar les festes amb les seves famílies en els seus llocs d’origen.

Tanmateix, a jutjar per les xifres oficials publicades avui (673 contagiats actius a la Xina continental, 20 d’ells greus), la Xina té la situació relativament sota control, però les autoritats no volen donar ocasió a que les reunions familiars pròpies d’aquestes dates.

The post Es compleix un any del primer mort de coronavirus en plena opacitat de la Xina sobre l’origen del brot appeared first on VilaWeb.

El jutjat d’instrucció 6 de l’Audiència espanyola ha decretat l’ingrés a la presó de tres ciutadans algerians detinguts divendres a Barcelona per la seva presumpta pertinència al grup autoanomenat Estat Islàmic. La policia va arrestar els tres presumptes gihadistes en un edifici ocupat de la Barceloneta.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La investigació va començar quan els agents van saber que havia arribat a Barcelona, dies abans de Nadal, un home que havia combatut a les files d’Estat Islàmic. Procedia de la zona de conflicte entre Síria i l’Irac i sembla que va desenvolupar l’activitat a l’Irac, Turquia i el Senegal.

Analitzades les fortes mesures de seguretat que adoptaven els arrestats i tenint en compte la proximitat del temporal Filomena, que podia dificultar la seva localització permanent, els investigadors van decidir d’agilitar-ne la detenció. A més de les tres detencions, els agents van escorcollar l’immoble on residien i van confiscar diversos aparells electrònics, que seran analitzats pels investigadors especialistes.

En aquesta operació hi han col·laborat el CNI, els Serveis d’Intel·ligència Algerians, l’FBI i l’Oficina Europea de Policia Europol.

The post A presó els tres presumptes gihadistes que van arribar abans de Nadal a Barcelona appeared first on VilaWeb.

La defensa del president de la Generalitat Quim Torra ha presentat un recurs de reforma contra la interlocutòria del jutjat d’instrucció 24, que el vol jutjar per possible desobediència. Al recurs, els lletrats denuncien que es vulnera la presumpció d’innocència de Torra i demanen el sobreseïment de la causa.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La defensa assenyala que, si bé la magistrada diu que no es poden fer “valoracions anticipades” just després afirma que la conducta de l’investigat “demostra indiciàriament una contumaç rebel·lia contra allò ordenat”. “Creiem que la valoració representa una clara valoració anticipada dels fets objecte de la present causa i afecten la imparcialitat de qui ha d’instruir des d’una perspectiva d’equidistància cap als fets”, argumenta la defensa, que diu que s’hauria de reunir els fets “tant favorables com desfavorables” per a l’investigat.

En aquest sentit, la defensa també diu que hi ha una clara vulneració del dret a la presumpció d’innocència, que ja es va cometre en la primera causa que es va obrir contra el president i per la qual va ser inhabilitat. En el recurs, també indiquen que l’escrit del jutjat obvia, en la seva cronologia dels fets, que Torra va recórrer contra l’ordre que l’obligava a treure la pancarta, de manera que que encara no era una ordre ferma, argumenta. Segons la defensa, aquesta omissió “desequilibra la investigació i fa perdre la imparcialitat”.

En aquest punt, els advocats diuen que és “evident” que Torra estava emparat en preceptes legals i constitucionals com el dret a recórrer. De fet, asseguren que aquest dret “es veu violentat si no anul·lat des del moment en què es planteja que la desobediència es produeix fins i tot estant recorregut el requeriment”. Així, la defensa critica que per denunciar la desobediència de Torra primer “s’hauria d’haver esperat que es produís” un cop s’hagués resolt el recurs que va presentar.

Al recurs s’argumenta que els fets pels quals s’acusa Torra queden emparats pel dret a la llibertat d’expressió, pel dret de participació política i d’exercici del càrrec representatiu i pel dret a la tutela judicial efectiva, que inclou el seu dret de presentar recurs.

La defensa també diu que pretendre sotmetre a un procés penal un càrrec públic per inhabilitar-lo novament per no haver despenjat una pancarta és “inaudit” i “una mostra de la voluntat de persecució política”. Els lletrats consideren que aquest fet és “mínim i irrellevant” i reiteren que està emparat per l’exercici dels drets fonamentals.

The post Torra presenta un recurs contra el segon judici per desobediència appeared first on VilaWeb.

El Partit Demòcrata ha presentat avui la sol·licitud formal per a emprendre el judici polític o impeachment contra el president nord-americà, Donald Trump, a partir d’un únic article d’incitació a la insurrecció pel seu suport a les mobilitzacions que van culminar amb l’assalt al Capitoli de milers dels seus simpatitzants el passat 6 de gener.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els membres de la Cambra de Representants del Partit Demòcrata David Cicilline, Ted Lieu i Jamie Raskin subscriuen la sol·licitud d’obrir el procés de destitució contra Trump per haver “incitat premeditadament a la violència contra el govern dels Estats Units”.

Els republicans han recorregut contra la moció perquè la sol·licitud no es pugui tramitar de manera urgent, però el judici polític o impeachment contra Trump ja s’ha obert formalment.

Amb aquest procés, Trump serà el primer president dels Estats Units que se sotmetrà a dos processos de destitució. El febrer del 2020 va ser absolt d’abús de poder presidencial i obstrucció al congrés per haver pressionat uns dirigents d’Ucraïna perquè investiguessin Joe Biden i el seu fill, Hunter Biden, per les seves activitats empresarials. El 20 de gener Joe Biden prendrà possessió del càrrec de president dels Estats Units.

The post Els demòcrates comencen l”impeachment’ contra Trump per incitació a la insurrecció appeared first on VilaWeb.

El Departament de Salut calcula que s’arribarà al pic de pressió assistencial a les UCI pocs dies abans del 14 de febrer, data en què hi ha previstes les eleccions al parlament. VilaWeb ha tingut accés a l’informe que el departament ha presentat a la taula de partits per a les eleccions. S’hi dibuixen dues hipòtesis per a començament del febrer i en totes dues s’arribaria al límit de les UCI abans de les eleccions. L’informe no assenyala en cap cas si cal ajornar-les o no.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En la primera hopòtesi, la més optimista, Salut preveu un ritme d’infeccions de 4.500 o 5.000 casos diaris i arribar al pic a les UCI el 4 de febrer, amb 640 pacients. Es calcula que el 14 de febrer hi hauria uns 3.000 casos per dia laborable i uns 610 pacients a l’UCI. Hi hauria una davallada “molt lenta” dels nous casos i dels pacients ingressats.

En la segona hipòtesi, el pic seria el 10 de febrer, amb 850 pacients a l’UCI. Les projeccions assenyalen que el 14 de febrer hi hauria uns 4.500 o 5.000 casos per dia laborable i uns 840 pacients a les UCI. En cap de les dues hipòtesis, però, no es té en compte que es pugui accelerar la velocitat de propagació per efecte de la nova variant britànica.

Entre les conclusions s’assenyala que les dues setmanes vinents es mantindrà la fase de mitigació i que, per tant, s’hauran de desprogramar determinades activitats assistencials. De fet, va més enllà i diu que a partir dels 650 llits d’UCI, podrien arribar a anul·lar-se operacions d’urgències com neoplàsies.

L’última hora sobre els contagis que hi ha a tot el país

També s’especifica que a partir de 3.000 casos diaris, és a dir, en qualsevol de les dues hipòtesis, és molt difícil fer un traçat detallat de totes les cadenes dels contagis que hi va havent diàriament.

A l’informe, Salut també assenyala que les prediccions epidèmiques i de pressió assistencial “fan poc probable” que hi hagi mesures que impliquin una desescalada “gaire significativa” de la situació actual. Amb tot, també remarquen que no es pot descartar una acceleració eventual de la velocitat de propagació, ja sigui per la variant britànica, per les baixes temperatures o per la impossibilitat de tallar les cadenes de contagi.

En aquest sentit, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha remarcat que a un mes vista “no és gens fàcil” fer prediccions i ha recordat que tots els experts assenyalen que es pot començar a preveure el camí de l’epidèmia amb deu dies d’antelació. Amb tot, ha assegurat que “tant si estem millor com pitjor” la incidència de la transmissió i la pressió assistencial continuarà essent “alta” perquè no hi haurà hagut prou temps perquè baixi.

L’informe ha estat elaborat pel grup de recerca de Biologia Computacional de la UPC (BIOCOMSC) en col·laboració amb l’AQuAS i el SISAP (ICS).

The post Un informe de Salut preveu en la pitjor hipòtesi una ocupació de 800 llits a les UCI abans del 14-F appeared first on VilaWeb.

El Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) ha assegurat avui que ja disposa dels avals per poder presentar-se a les quatre circumscripcions en les eleccions del 14 de febrer. En un comunicat, el PNC ha precisat que ha recollit un total de 8.336 avals, “un 50% més dels necessaris”, i podrà presentar candidatures a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La llista per Barcelona estarà encapçalada per Marta Pascal, ex-coordinadora general del PDECat, amb Rosa Maria Orriols, una experta en salut laboral vinculada a l’Hospital de Bellvitge i col·laboradora de l’OMS, com a número dos, seguida del portaveu del PNC, Oriol Puig, l’economista i editor Albert Pèlach Pàniker i l’empresari Lluís Tusell.

The post El PNC assoleix els avals per presentar-se a les quatre demarcacions appeared first on VilaWeb.