Vilaweb.cat

Antena 3 ataca la sèrie de dibuixos ‘Història de Catalunya’, del 1988, per ‘adoctrinament’

L’ofensiva de mitjans i partits espanyols contra l’escola catalana s’estén ara a l’escola al País Valencià i a les Illes. L’últim exemple d’això es va veure ahir a l’informatiu de les tres de la tarda d’Antena 3, en què es va assenyalar amb l’acusació d’adoctrinament una escola d’Alfafar. El motiu: haver projectat a sisè de primària un capítol de la sèrie de dibuixos animats ‘Història de Catalunya’, del 1988, sobre el rei Jaume I. ‘Diversos pares han denunciat la projecció d’aquest vídeo amb mentides sobre la història. Una nova mostra d’adoctrinament, aquesta vegada fora de Catalunya’, deia la presentadora de l’informatiu. I, després, la veu narradora de la notícia, en què es veuen imatge del drac protagonista de la sèrie, en Dragui, diu: ‘Jaume I ja no és d’Aragó, sinó només el Conqueridor. S’inica l’expansió de Catalunya; només de Catalunya.’

 

.@A3Noticias fent periodisme-merda per a criminalitzar l’escola valenciana. pic.twitter.com/QT3svpxdCT

— Talp Eudald (@TalpEudald) 22 de novembre de 2017

Ratko Mladic, condemnat a cadena perpètua pel genocidi de Srebrenica i crims de guerra a Bòsnia

L’ex-general serbo-bosnià Ratko Mladic ha estat condemnat avui pel Tribunal Penal Internacional de l’ex-Iugoslàvia, a cadena perpètua per genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat durant la guerra de Bòsnia, entre el 1992 i el 1995. Entre aquests crims, s’hi inclouen els de inclosos els de persecució, assassinat, extermini i deportació. Se’l considera màxim responsable de la matança de Srebrenica. Mladic, que ara té 74 anys, és considerat responsable de les operacions de neteja ètnica a Bòsnia, dels atacs contra la població civil a Sarajevo i de la matança de Srebrenica.

Mladic, cap militar dels serbis de Bòsnia i Hercegovina durant la guerra, ha estat condemnat per haver estat responsable de la matança de Srebrenica el juliol del 1995. Aquesta hecatombe, en què van morir 8.000 homes i nens bosnians musulmans, és considerada el genocidi més greu d’Europa des de la Segona Guerra Mundial. També és acusat d’haver participat, el 1992, en una gran campanya de persecucions, deportacions, tortures i homicidis a molts indrets de Bòsnia.

A més, també se l’ha declarat culpable de crims de guerra i contra la humanitat pel setge de Sarajevo, durant el qual van morir més d’11.000 civils. Durant la vista per la sentència, Mladic, de 74 anys i de qui la defensa deia que té una salut ‘delicada’, s’ha aixecat i ha escridassat al jutge, que l’ha expulsat de la sala.

Durant la vista, el jutge ha considerat provat que Mladic va ‘contribuir significativament’ a l’objectiu del seu exèrcit d’exterminar els bosnians musulmans, així com també va ser ‘instrumental’ a l’hora de causar terror a la població civil de Sarajevo, assetjada per les forces sèrbies. De fet, ha dit que va bloquejar l’arribada d’ajuda humanitària a la ciutat, a més de dirigir bombardejos i atacs mortals contra els civils.

El jutge ha considerat provat que les forces de Mladic van matar ‘sistemàticament’ homes i nens a Srebrenica i ha indicat que l’excomandant havia fet diverses crides públiques a la ‘venjança’ contra els musulmans bosnians. Durant la vista, s’han constatat abusos ‘brutals’ contra els drets humans de les víctimes, amb ‘execucions massives’ i un tracte amb ‘poc o gens de respecte per a la vida humana o la dignitat’. En aquest sentit, el jutge ha assegurat, durant la lectura, de la sentència que els crims pels quals es condemna Mladic són dels ‘més cruels’ que hi poden haver.

El judici contra l’ex-cap de l’exèrcit dels serbis a Bòsnia, que havia fugit de la justícia des del final de la guerra fins que va ser capturat en un petit poble de Sèrbia l’any 2011, s’ha allargat cinc anys, des del maig del 2012. El tribunal ha pres testimoni a gairebé 600 persones i ha analitzat milers de proves dels crims comesos durant el conflicte a Bòsnia i Hercegovina, incloent el genocidi d’Srebrenica i el setge de Sarajevo.

El judici contra Mladic és l’últim del Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia a la Haia, encarregat dels crims de guerra que es van produir durant els conflictes a l’antiga Iugoslàvia els anys noranta. Va ser el primer tribunal que va emprendre l’enjudiciament i l’adjudicació dels delictes internacionals més greus des dels judicis de Nuremberg i Tòquio després de la Segona Guerra Mundial. El judici contra l’ex-cap de l’exèrcit dels serbis a Bòsnia, que havia fugit de la justícia des del final de la guerra fins que va ser capturat en un petit poble de Sèrbia l’any 2011, s’ha allargat cinc anys, des del maig del 2012. El tribunal ha pres testimoni a gairebé 600 persones i ha analitzat milers de proves dels crims comesos durant el conflicte a Bòsnia i Hercegovina, incloent el genocidi d’Srebrenica i el setge de Sarajevo.

Jordi Sànchez demana empara al TC per vulneració de drets fonamentals

L’ex-president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i actual número 2 de la llista de Junts per Catalunya a les eleccions del 21 de desembre, Jordi Sànchez, ha presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol en què denuncia que el seu manteniment a la presó, per part de l’Audiència espanyola, ‘vulnera diversos drets fonamentals’.

En l’escrit, la defensa considera que es tracta d’un primer pas necessari per poder acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans en cas que l’empara no prosperi. La defensa de Sànchez també ha reclamat al TC espanyol que, fins que no es resolgui el recurs, deixi en suspens l’ordre de presó per poder participar en la campanya electoral ‘en condicions d’igualtat’ amb els altres candidats.

 

Rajoy assegura que respectarà el resultat del 21-D si guanyen les forces independentistes

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, assegura que respectarà el resultat de les eleccions del 21 de desembre, encara que guanyin les forces independentistes. Així ho ha dit aquest matí al congrés espanyol, en resposta a la pregunta del diputat d’ERC Gabriel Rufián durant la sessió de control del govern espanyol.

No obstant això, Rufián ha preguntat al dirigent espanyol si el vice-secretari de Comunicació del PP, Pablo Casado, tornarà a ‘recordar-se de Companys’ si guanyen els partits independentistes, o si la ministra de Defensa espanyola, Dolores de Cospedal, ‘cridarà l’exèrcit a files’, o si la policia espanyola tornarà a carregar contra els ciutadans, o bé si el govern espanyol tornarà a aplicar l’article 155 de la constitució espanyola contra les institucions catalanes. Rufián ha tancat el segon torn de preguntes al president espanyol preguntant-li si ‘es comportaran com a carcellers o com a demòcrates’, en cas que guanyin els partits independentistes. En aquest sentit, Rajoy ha demanat a les forces sobiranistes que governin, que respectin la legislació i ‘els drets de la minoria’, i que no perjudiquin l’economia catalan. A continuació podeu veure el vídeo de les intervencions de Rufián i Rajoy:

#SesiónDeControl @gabrielrufian, de @Esquerra_ERC, pregunta a @marianorajoy si respetará los resultados electorales en Cataluña el #21D pic.twitter.com/rF1Hhr5O9f

— Congreso (@Congreso_Es) November 22, 2017

Catalunya en Comú-Podem prioritza pactar amb ERC i PSC després del 21-D

La número dos de la candidatura de Catalunya en Comú-Podem, Elisenda Alamany, ha explicat que la coalició prioritza pactar amb ERC i PSC per després de les eleccions del 21-D. En una entrevista a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, la dirigent dels Comuns ha afirmat que l’aposta és sumar amb qui posi el dret de decidir al centre dels objectius, i amb qui reclami que es tornin a fer polítiques socials. ‘Aquí podem trobar ERC i el PSC’, ha apuntat. No obstant això, Alamany ha insistit que, per pactar amb aquestes dues formacions, tant republicans com socialistes hauran de ‘decidir quin projecte polític volen’.

D’altra banda, la número dos de Catalunya en Comú-Podem ha presentat la seva formació -que encapçala Xavier Domènech- com una ‘garantia de diàleg’ per construir ponts i sortir de l’atzucac dels dos ‘blocs desiguals’, en referència a l’espai de l’independentisme -Junts per Catalunya, ERC i CUP- i als partits que han donat suport a l’aplicació de l’article 155 contra les institucions catalanes: Ciutadans, PSC i PPC.

Això sí, Alamany ha especulat que el PSC tindrà problemes per definir, per exemple, quin model de política educativa proposa, tenint en compte que concorre amb Ramon Espadaler -de l’antiga Unió- a les llistes. La dirigent dels Comuns ha insistit que no descarta una aliança amb republicans i socialistes, però sempre que posin l’agenda ciutadana al centre. ‘Amb aquesta clau podrem arribar a acords de govern,’ ha reiterat.

En aquest sentit, Alamany aposta per revertir les retallades i eixamplar el sobiranisme per aconseguir un referèndum acordat amb l’estat espanyol. I és que, segons la número dos de la llista de Domènech, ‘del PP no es desconnecta’, de manera que no es pot esperar ‘un dia D’, ni tampoc sotmetre l’agenda catalana per un ‘desblocatge final’ que no arribarà per art de ‘màgia’.

La jutgessa Lamela trasllada al Suprem la causa contra el govern, Sànchez, Cuixart, Trapero i Laplana

La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela ha traslladat la tota la causa contra els consellers del govern empresonats al Tribunal Suprem, a petició del jutge Pablo Llarena, que porta el cas contra la presidenta de parlament, Carme Forcadell, i els membres de la mesa encausats. També demana d’acumular al Suprem la causa que ella mateixa portava contra el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’ex-president de l’ANC i candidat de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, que fa més d’un mes que són empresonats, a més de la causa contra el major Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana, a qui se’ls ha prohibit de sortir de l’estat espanyol.

En l’informe que ha enviat al Suprem, Lamela diu que cal acumular les causes ‘perquè s’investiguen els membres d’una complexa organització on cadascú compleix una funció per aconseguir la secessió de Catalunya i la seva proclamació com a república independent.’

La jutgessa diu que els delictes de què s’acusa tots ells són connexes i si s’escindís la causa dificultaria la investigació conjunta dels fets.

Els arguments de Lamela
Un cop enviat l’informe, el magistrat del Suprem haurà de manifestar ara si es queda amb tota la causa i l’acumula a la que ja porta contra els membres sobiranistes de la mesa. Tindrà damunt la taula també el criteri de la fiscalia, que segons s’ha fet públic aquests últims dies es manifesta contra aquest trasllat de la causa, perquè demana que la mantingui l’Audiència espanyola. La diferència de criteri entre l’Audiència i el Suprem sobre les mesures cautelars és clara: Lamela va dictar presó incondicional per a Sànchez i Cuixart i per als consellers del govern; Llarena va deixar anar Forcadell i els membres de la mesa sota fiança.

A l’informe que ha fet arribar al Suprem, Lamela insisteix en els criteris amb què va justificar les ordres de presó incondicional. Segons la jutgessa, tots els investigats formen part d’una ‘organització’ que ha desplegat des del 2015 ‘una premeditada estratègia perfectament coordinada’ amb un ‘repartiment de papers entre autoritats governamentals, parlamentàries i civils’. Aquesta argumentació li permet posicionar-se a favor de l’acumulació de les causes perquè la investigació ‘s’ha de fer de forma conjunta i en un únic procediment per poder determinar i valorar amb convenient coherència la participació concreta de cadascuna de les persones investigades i els delictes en què cadascú pot haver incorregut’.

La jutgessa insisteix que actuaven amb un propòsit compartit i d’acord a un ‘pla comú’ i a un ‘repartiment de tasques i responsabilitats’ per aconseguir la ‘secessió’ de Catalunya alterant ‘l’organització política de l’estat, i amb això la forma de govern, amb clara contravenció de l’ordre constitucional i estatutari’. Segons diu en l’informe, aquesta organització és integrada pels ‘membres del govern, els presidents de l’ANC i Òmnium, assessors i ideòlegs, a més de la policia autonòmica i l’actuació de determinades persones del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) i de les persones vinculades al Diplocat’.

Segons la jutgessa, el pla es va desplegar a través d’un ‘marc legislatiu inconstitucional, la convocatòria d’un referèndum, ignorant els pronunciaments del TC, i la declaració d’independència’. I afegeix: ’Mentre les tasques parlamentàries s’orientaven a aprovar una normativa on fonamentar i donar una aparença de legalitat a les diferents etapes del procés de desconnexió, la missió dels líders d’associacions independentistes com ANC i Òmnium era mobilitzar les masses per crear a la ciutadania un sentiment de rebuig a les institucions espanyoles i els poders de l’estat per propiciar i justificar la desobediència de la societat a les ordres emanades cap a ells per propiciar, quan fos necessari, la mobilització social per donar suport a la consecució dels plans secessionistes’.

Torna a parlar de ‘congregacions tumultuoses’, que volien, segons diu, impedir l’execució de les resolucions judicials, on l’ANC i Òmnium ‘van actuar com a braç civil de l’aixecament auspiciat per les autoritats del govern afavorint mobilitzacions com les que van tenir lloc els dies 20 i 21 de setembre i 1 d’octubre’.

Acusa els Mossos d’espiar la Guàrdia Civil
Segons la jutgessa, els Mossos van tenir un paper ‘d’especial rellevància’ per assegurar l’èxit del procés cap a la declaració d’independència. ‘Resultava essencial disposar de la capacitat investigadora i intimidadora dels Mossos d’Esquadra, cos policíac integrat per més de 17.000 efectius, amb el potencial efecte coercitiu que representaven’, assegura. La jutgessa conclou que es va posar els Mossos al servei dels interessos independentistes ‘en la realització d’actuacions d’espionatge als membres de la policia [espanyola] i la Guàrdia Civil i accions de vigilància i contravigilància a membres de l’organització que eren seguits i vigilats durant les investigacions judicials’.

Un incendi calcina dues naus d’una deixalleria de plàstic i cartró a Sant Feliu de Llobregat

Els Bombers de la Generalitat treballen, des de dos quarts de quatre de la matinada, per extingir un incindi que ja ha cremat totalment dues naus industrials de deixalleria de paper a Sant Feliu de Llobregat. Les naus, de mil metres quadrats cadascuna, pertanyen a ua empresa de recuperació de plàstic i cartró. No hi ha ni ferits ni desallotjats, ja que la zona es troba apartada del nucli urbà.

Segons les darreres informacions l'incendi de Sant Feliu de Llobregat cremaria totalment 2 naus de 1000 m2 cadascuna. Les naus pertanyen a una empresa de recuperació de plàstic i cartró https://t.co/ueGIV2jrzJ

— Bombers (@bomberscat) November 22, 2017

S’hi han desplaçat onze vehicles dels bombers que estan treballant perquè l’incendi no es propagui a les naus veïnes i per protegir l’estructura dels magatzems per garantir-ne l’estabilitat.

Segons els bombers, les condicions meteorològiques no afavoreixen la dispersió del fum. No obstant això, l’incendi és motl perceptible des de les poblacions veïnes i complica la qualitat de l’aire de l’àrea metropolitana.

L’empresa es troba unicada al carrer Riera de la Salut, al polígon Multindus de Sant Feliu de Llobregat.

China brings up Catalan situation in a meeting with EU

Catalonia was included in the last order of the day in the inter-parliamentary meeting between the European Union and China. The meeting was held on November 15 in Strasbourg, at the request of Beijing. Twenty minutes into the meeting, the Vice Chairman of the Foreign Affairs Committee of the 12th National People’s Congress (NPC), Wang Xiaochu, asked about the situation in Catalonia.

Xiaochu expressed his support for the stance taken by the Spanish government, and asked whether Madrid’s strategy also mirrored the official stance of the European Union and whether it was to expected that it be applied in “other” issues, referring to the EU’s reactions to Tibet, Xinjiang, or alleged human rights violations in China, according to sources acquainted with the contents of the meeting discussion.

“Currently, yes,” answered chair of the Delegation for relations with the People’s Republic of China, socialist MEP Joe Leinen from Germany, regarding whether the EU’s posture towards Catalonia was the same as that of the Spanish government. Yet, the delegation allegedly insisted that the two situations are not at all comparable.

Indeed, EU representatives explained that while the UE follows the politics of ‘one China’ as regards territorial disputes, this does not mean it will stay silent in the face of possible human rights violations from Beijing. The delegation reminded attendees that the EU asked for “dialogue” in the Catalan situation, and that the law be observed. The same sources familiar with the meeting have denied that the EU consider there to be any human rights violations in Catalonia as regards the incarceration of the government ministers of leaders of the Catalan National Assembly and Òmnium Cultural associations.

Les portades: ‘Lamela no en té prou que els consellers acatin el 155’ i ‘Falsa normalitat’

Avui, 22 de novembre de 2017, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim les portades dels diaris.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Proclames de Llibertat: Laia Martinez i Lopez (Laia Malo)

Galàxia enllà, pel temps que ens multiversa,
la simfonia és moviment de peus i mans,
batecs i alens i vibració dels cants
d’homes i ocells, i el frec dels qui s’estimen.

Galàxia enllà, tombant cap a l’esquerra,
potser no es parla la nostra llengua ―ni cap,
i en el silenci de conceptes vivim lliures.
Tan sols de nit obren la boca les petxines

i una memòria de pols d’estrella antiga
s’enfila pel nas, s’esmuny per les orelles,
mentre ens bressolen les mares de la Terra:
galàxia enllà, l’humà jamai mata l’humà.

7-8 novembre
LML

L’ANC destinarà els diners de les entrades del Concert per la Llibertat dels Presos Polítics a la caixa de solidaritat

L’ANC destinarà els diners que recapti amb la venda de les entrades del Concert per la Llibertat dels Presos Polítics del 2 de desembre a la caixa de solidaritat. L’espectacle només tindrà despeses estructurals perquè els músics actuaran de manera altruista. ‘Es podran destinar gairebé la integritat dels ingressos a la caixa de solidaritat. D’una manera o una altra, acabaran ajudant els nostres representants’, ha dit el vice-president de l’ANC, Agustí Alcoberro.

Fins ara, la caixa havia recaptat 4,55 milions d’euros, dels quals se n’han destinat 3,05 a pagar multes i fiances. L’objectiu de l’ANC és reomplir la caixa per a tenir diners disponibles en cas que calgui pagar més fiances i sancions per la judicialització del procés d’independència.

A partir d’avui es posen seixanta mil entrades a la venda per al concert. Es farà a l’estadi Olímpic Lluís Companys, començarà a dos quarts de cinc de la tarda i durarà tres hores.

L’entrevista a August Gil Matamala, a la portada de VilaWeb Paper

‘August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra’ (Sembra, 2017) és una biografia d’aquest advocat i activista que condensa ‘tres anys de República, tres de guerra, trenta-nou de dictadura i trenta-nou de democràcia formal’. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb Teresa Forcades, que ha parlat amb Andreu Barnils.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Joan Maria Minguet Batllori i l’Anàlisi econòmic de Jordi Goula. També la informació del volum inèdit de textos de Josep Pla.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

En contra d’un Alzheimer col·lectiu

La història l’expliquen els vencedors. I els qui han perdut solen ser esborrats del relat. O n’ocupen només una nota a peu de pàgina. Els perdedors solen ser humiliats, per bé que els qui controlen la narració tenen molts mecanismes per a fer-ho: des d’enterrar l’enemic en fosses comunes fins a posar-lo en un museu i desposseir una obra combativa de tota la càrrega de conflicte que tenia en el seu origen. La història i els qui l’expliquen disposen de dos elements de control, el poder i el passat o, escrit d’una altra manera, el poder que tenen sobre el pas del temps.

El problema del sistema és el present, l’actualitat. Hi ha coses que al poder se li escapen. En el camp de l’art, això és, per a mi, una evidència. Quan entrem als museus enciclopedistes, els que ens ensenyen la creació del passat, no tenim armes crítiques, tot el dispositiu ens obliga a la submissió, com si tot allò que conté un museu fos interessant. I, pitjor encara, despullat de la possible controvèrsia que algunes obres poguessin contenir. Només cal anar a Madrid i veure la capella sagrada que s’ha muntat al voltant d’una obra que denunciava el feixisme, el Gernika de Picasso, davant el qual es fan fotografies els hereus del franquisme contra el qual Picasso va lluitar. En canvi, les arts més coetànies encara tenen dosis de provocació, el sistema no sap com neutralitzar-les, necessita un temps per a fer-ho. En parlàvem fa poc amb l’artista Núria Güell: la seva obra utilitza les esquerdes del sistema, però ella és conscient que, al final de tot, pot ser absorbida. O silenciada.

És el mateix que ha passat fins ara a Catalunya. No sabem com explicarà la història tota aquesta aventura col·lectiva en què hem entrat els catalans, siguin de la ideologia que siguin (i també els espanyols, pensin com pensin). La situació ara no és la mateixa que fa set anys. Moltes coses han trontollat, encara que alguns afirmin que no ha trontollat res i, ben probablement, tots tenen una part de raó. És evident que aquí no hem fet cap revolució a la vella manera, és a dir, fent servir la violència, com aconsellava el maoisme. Aquí anem amb un lliri a la mà, entre més coses, com el pacifisme intrínsec del sobiranisme, perquè no sembla que puguem fer res més.

Jo sóc dels qui pensen que, ben lluny de la quietud, els milers de lliris han mogut moltes coses i hi ha detalls per a afirmar-ho: segons les darreres enquestes, una gran majoria dels catalans i, ep!, una majoria d’espanyols, opta per un referèndum pactat, cosa que és una prova irrefutable que la desafecció per la monarquia constitucionalista ha crescut desorbitadament arreu. Més: hi ha gent a la presó sense ser delinqüents, només per fer política, tot i que el poder havia dit, amb ETA encara activa, que totes les idees eren defensables per la via pacífica. I encara més, tothom es va posant a lloc: els socialistes fent aliances nauseabundes amb homòfobs i ultres; Ciudadanos i el PP competint per qui pot acabar abans amb la catalanitat més plebea; el sobiranisme contendint en unes eleccions putrefactes, convocades per la legalitat postfranquista, aquella contra la qual ens havíem aixecat ni que fos amb els lliris; i els comuns…

Sí, vénen eleccions. I no en sabrem les conseqüències fins a les festes de Nadal. Però el relat ja fa temps que l’han començat a construir els qui tenen el poder. I el relat és sectari. S’impulsa el negacionisme: per exemple, que no hi va haver brutalitat policíaca (dono la meva paraula que a les xarxes ha corregut una cosa més greu: negar que el català estava prohibit durant la dictadura). Es carreguen les contradiccions sobre els qui són a la presó i no sobre els qui els han empresonat. Es menystenen les agressions que es produeixen en les manifestacions espanyolistes. Fet i fet, es vol vendre la idea que els lliris són fusells. I alguns catalans s’apunten a la ignomínia, des del mal de l’equidistància o directament des del poder que vol escriure la nostra història més recent.

La meva mare va morir fa més d’un any amb la memòria devastada. Jo només espero que la memòria col·lectiva dels catalans no permeti l’oblit de tantes coses que han passat. Que n’han passat per totes bandes, és innegable. Però pensar en fer autocrítica, com alguns proposen, és de sapastres… o de malparits. La reflexió ponderada es fa quan has guanyat el poder per a explicar el teu relat. Però no es fa mentre la monarquia despòtica coarta la llibertat d’unes persones i unes institucions. Ho diré més clar: la meva simpatia pels polítics convergents (ells també van fer servir la violència policíaca, tampoc no podem oblidar l’Ester Quintana) és de menys infinit, però acusar-los de voler sortir de la presó des del sofà de casa ho trobo indigne. Si portes lliris en comptes de fusells, no necessites màrtirs. Necessites llibertat, la que et neguen els socialistes de dretes i els ultres de les gavines.

No podem permetre un Alzheimer col·lectiu. Encara som a temps de mantenir-nos ferms en algunes idees que han de sostenir el relat d’una demanda democràtica de milers i milers de persones. Encara som a temps d’escriure la nostra història, vull dir la de tots, sense sectarismes. I, aleshores, quan tinguem la capacitat d’explicar-ho tot, sense presos i sense violència, la nostra ploma ja farà les ponderacions que calguin.

Teresa Forcades: ‘Per a l’enfrontament màxim, jo he vist que ens ha passat el moment’

La intel·lectual, teòloga i metgessa Teresa Forcades (1966) és una de les impulsores de Procés Constituent, espai polític de l’esquerra alternativa catalana. Finalment, Procés Constituent no es presentarà a les eleccions del 21-D amb la CUP, i en aquesta entrevista, Teresa Forcades, que viu a cavall entre Catalunya i la ciutat de Berlín, explica per què. També hi diu com encara les eleccions, qui votarà, i com valora les accions del govern català i del govern espanyol. Actualment, Forcades dóna classes a Alemanya i fa un programa de llibres a Catalunya, Pàgines que m’han corprès, a Ràdio Estel.

—Què votarà Teresa Forcades?
—Votaré l’opció independentista. Segur. Ara, jo sempre escolto els plans concrets sobre les opcions per al 22-D. I aleshores decidiré, tot i que ja és sabut que l’opció política que defenso normalment està situada màximament a l’esquerra, en el sentit que crec que el capitalisme no pot donar més de si. I que és important que hi hagi alternatives. Per tant: segur que votaré independentisme, i ara estic pendent d’allò que diuen les diferents opcions d’aquest.

—Per què no ha quallat la confluència entre la CUP i Procés Constituent?
—Aquí et volia comentar una cosa. Fa poc vaig llegir a Le Monde Diplomatique, a la versió alemanya, un article sobre Catalunya. És la vegada que vaig veure d’una manera més clara la sorpresa que causa el nostre sistema de partits, perquè les llistes tancades són una irregularitat gran des del punt de vista democràtic. L’article explicava que el sistema espanyol de partits venia de l’època de Franco, que estava inspirat en el Sindicat Vertical, i que, més que no ser una eina de la democràcia, feia que entre l’elegit i l’elector hi hagués una institució, que anomenem partit polític. La relació hauria de ser directa, però amb aquest sistema l’elegit, de fet, és l’elegit del partit. No de l’elector. És una bogeria. Per què t’ho dic? Perquè a Procés Constituent sempre ens hem trobat que quan hem volgut dialogar ens hem vist en discussions sobre coses com ara les quotes de partit. I tots aquests previs fan que ens acabem desconnectant. I ha passat això. Un cop més.

—Teresa Forcades estava disposada a anar a les llistes?
—Sí.

—I no us vau posar d’acord amb el lloc de la llista, doncs?
—No només. No només. Tampoc sobre la representativitat ni sobre la manera com s’havien de prendre les decisions. Aquesta part que et deia, la relació entre l’elegit, l’elector i el partit. Aquest espai no es va trobar.

—No podrem votar Teresa Forcades ni Albano-Dante Fachin. Ho trobo bèstia.
—Tant en el cas de l’Albano com el meu, ja ho saps, es veu que has de tenir el partit darrere… I si es volia fer una coalició havia d’estar feta dimarts. Sense temps.

—Puigdemont no us va venir a cercar, tampoc?
—A mi, no.

—Què cal fer arran de la violència de l’estat espanyol. Tema de la setmana. Què faria Teresa Forcades? Com hem de reaccionar?
—La dinàmica que portàvem fins a la declaració d’independència, la dinàmica del dia 1, del dia 3, si vols, aquella va ser la més forta. Llavors es podia haver fet una declaració amb totes les conseqüències. Les conseqüències eren aquestes amenaces de violència. Però eren serioses? Que van ser-hi no ho dubto, eh. Però eren serioses? Haurien arribat? Això no se sap. Jo, en aquell moment, era clarament favorable a fer això. Però si aleshores es va valorar que la seriositat de les amenaces implicaria un costa de vides humanes que no era assumible, doncs crec que fer-ho ara… No ho veig. De força no en tens més. Si de cas, en tens menys. I, per tant, es tractaria de veure si ara hi ha alternatives per a mantenir la força social sense causar que es repeteixi una situació que ja s’ha viscut. La seriositat del procés, crec, ens portava a mantenir-nos, aleshores. Però, ara, fer un programa electoral que digui ‘escolteu, ara sí que anem seriosament’, doncs no ho veig. No veig que sigui viable.

—I què veieu viable?
—Ara, guanyar les eleccions. Si pot ser amb escons, i amb vots, millor. I si la tenim, aquesta victòria, fer-la servir per a fer una cosa que hem dit des del primer dia: discutir per a què serveix la independència. Donar-li un contingut concret. Per a mi, aquest ha estat el gran error d’aquestes legislatures: deixar que desaparegués la comissió del procés constituent. Per exemple, podríem fer assemblees constituents per tot el país. A Catalunya es podrien impulsar tres fòrums socials. De dues mil persones, simultanis. Per detectar els grans consensos de país. Imposts, Banc Central, els recursos energètics i els estratègics. Així s’evitaria la tensió més superficial i estaríem preparant una gran majoria a Catalunya que podria desconcertar la força repressora d’aquests moments. Que ja no es pugui dir que la bandera tapa la cartera. Convergència i els seus sectors afins han fet un paper molt penós. ja va passar en el 9-N. I ara ho hem vist amb Santi Vila. No ho podem minimitzar com si no existís. Hi ha una manera clara de desemmarcar-ho, tot això: el govern del 21-D hauria de poder parlar del tipus d’horitzó polític que es dibuixa. I després de les eleccions, hauria d’impulsar la sobirania des de baix. Sense causar l’enfrontament màxim. Per a l’enfrontament màxim, jo he vist que ens ha passat el moment. Jo mateixa, el dia 28 d’octubre, vaig agafar un avió des d’Alemanya i vaig arribar a Barcelona per defensar les idees amb el cos i allò que fes falta. I em vaig trobar que a la plaça de Sant Jaume ja no hi havia gent. Però, ara, tornar a presentar-nos amb aquest tipus d’escenari, no veig que tingui gaire sentit.

—Gandhi. Ja que em pegues, que ho vegi tothom. I si ho veu tothom, potser deixaràs de pegar-me.
— L’oportunitat clara de fer-ho ens ha passat. Estàvem a punt per a això. Però ara… Ara tothom a votar. A veure què en surt, d’aquestes urnes. És molt important. No et pots quedar a casa. No pots rendir-te. Això implicaria que guanyés la violència. Això, de cap manera. Per tant, a votar. I si anem a votar, doncs la gent sempre té dret a l’opció independentista, i els qui vulguin demostrar que no estan d’acord que no tinguem dret d’autodeterminació, doncs, evidentment també podran demostrar-ho amb el vot. Si hi ha una majoria favorable a la independència clara, en escons, aquesta tindrà una força que no tindria només amb els vots. Quin és el projecte polític que és viable, i no representa una marxa enrere? Quin projecte implica anar endavant i continuar amb la crisi oberta? Perquè no podem permetre que aquesta crisi profunda que està oberta a l’estat espanyol pel repte català es tanqui. No podem permetre que es tanqui. Hi ha molta gent a Europa molt enfadada i molt frustrada. I que mirava amb molta esperança això que passava a Catalunya. O que passa encara. Que pugui ser aquest Arenys de Munt d’Europa. Però aquest estatus de l’Arenys de Munt d’Europa ens l’hem de guanyar amb coses intel·ligents, viables, i no rendint-nos. Jo vull un govern que digui escolteu, aquí tenim un govern legítim, però, a més, hem de tenir una força real. Perquè ara tenim una meitat del govern a la presó i l’altra meitat a l’exili.

—Com veieu el nou partit CeC, el paper del comuns?
—Davant una possibilitat de referèndum pactat, és obvi que tothom ha de voler-ho. És preferible que qualsevol altra opció. El problema és si es bloca. Aleshores estàs a favor que el blocatge s’accepti, i ja està, o hi lluites en contra? El marc de la legalitat espanyola no preveu cap canvi en aquest sentit, ni a curt termini ni a mitjà termini. I ara, que hi ha hagut violència i enfrontaments al carrer, per a molta gent tot això s’ha fet més insostenible.

—Què?
— La defensa d’una posició tercera. Es fa més difícil. Ara, també dic que hi ha coses que es podien haver fet i impulsat en el camp social durant aquests darrers anys. I sí, em consta que hi ha hagut moltes lleis socials tombades pel TC , és ben cert, però aquest espai de democràcia feta des de baix i deliberativa, en la meva opinió, s’ha desaprofitat. I crec que els comuns podrien fer un bon paper, amb la força que surti d’aquestes eleccions, ajudar perquè això no passi en la legislatura següent. Això es pot salvar amb l’impuls autèntic d’un procés constituent popular. Això seria una cosa molt bona, de cara endins, com de cara a la resta de l’estat espanyol, que es quedarien amb la més mínima capacitat de reprimir-ho, si això es fa bé. I més de cara al món. Què fan, aquests catalans? Ara a què es dediquen? I ara hi ha una majoria social que el voldria, aquest tipus de canvi de l’economia? I això és seriós? No seria una pèrdua de temps. I no ho entenc com una abdicació de cap reivindicació.

—Si vols canviar l’economia catalana i optar per bancs públics, la negativa espanyola la trobes igual. 
—Però aleshores la tensió amb l’estat espanyol comença a adquirir un to, i es juga en un camp de joc molt més ampli, que cada vegada és més difícil de deslegitimar.

—Què llegiu, ara?
—Ara els dimecres faig un programa a Ràdio Estel. Pàgines que m’han corprès, es diu. És sobre llibres. Dimecres vinent en farem l’onzena emissió. A l’últim programa vaig rellegir les Cartes impenitents de Maria Aurèlia Capmany. Una em va agradar especialment. Era d’una burgesa a una obrera. Un fragment en què deia que quan les obreres van entrar a la fàbrica va passar una cosa excepcional: no podies distingir el treball que havia fet una obrera del treball que havia fet un obrer. Això va causar una gran commoció. Perquè la teoria deia que l’home i la dona eren diferents. Però la pràctica demostrava que eren iguals. Com es podia arreglar, això? I la conclusió va ser que si la tesi deia que eren diferents, s’havia de fer la diferencia. I la diferència va ser salarial. I amb això estem, encara.

La Unió Europea comença a constatar que Catalunya li ix cara

Ahir es va saber que, en ocasió de la reunió interparlamentària entre la Unió Europea i la República Popular de la Xina que es va fer a Brussel·les divendres passat, la delegació xinesa va demanar de manera oficial de tractar sobre Catalunya. El punt es va incorporar a l’ordre del dia i la delegació de la Xina en va traure un gran partit, no a favor nostre sinó a favor seu.

Concretament, els diputats xinesos van demanar si la Unió Europea donava suport a les decisions de Mariano Rajoy respecte de Catalunya. I quan els van confirmar que, efectivament, era així van preguntar si les dues regles bàsiques que implica aquesta intervenció s’aplicarien a partir d’ara també en la relació amb la Xina. És a dir, van demanar si a partir d’ara la Unió Europea consideraria el Tibet o Taiwan afers interns de la Xina i, per tant, s’abstindria de criticar res que s’hi pogués fer i també si les mesures que l’estat espanyol ha aprovat i que violen els drets humans a Catalunya ja no serien criticades d’ara endavant quan s’aplicassen a la Xina. Coses com ara la violació de la correspondència, la censura de webs i l’empresonament de dirigents polítics.

L’anècdota és significativa i interessant. Perquè és ben clar la Xina no pot sinó estar d’acord amb Mariano Rajoy. I és evident, per tant, que l’interès que té per Catalunya és espuri. Però alhora la seua actitud empeny la UE contra les cordes.

Els catalans ens hem queixat amb tota la raó de la duresa i la manca absoluta de sensibilitat de Brussel·les en el cas català. Dins la Unió Europea, a les capitals, hi ha també molta incomoditat per aquesta actitud. Però a la cúpula de la Unió no. Almenys, no encara. I dic no encara perquè això que ha passat amb la Xina és molt significatiu quant a les dificultats que fins i tot personatges tan nefasts i intransigents com Juncker han –i hauran– d’encarar. Dificultats que creixeran molt i causaran grans problemes a la Unió, simplement perquè la posició oficial de Brussel·les és insostenible i ho serà com més anirà més.

Els xinesos n’han tret profit i d’ara endavant en trauran cada dia, és clar que sí. I això és un problema gravíssim per a la credibilitat de la Unió Europea al món. Efectivament, amb quina cara defensarà ara Europa els drets del Tibet? O com criticarà la censura de webs? I què farà quan Turquia amenace els batlles kurds? A Erdogan li serà tan fàcil com li ha estat als xinesos: vosaltres accepteu que Rajoy puga fer això? I aleshores per què no ho podem fer nosaltres? Qui, des d’Europa, tindrà ara credibilitat per a condemnar atacs desproporcionats de la policia de cap país del món? I quan en algun país sud-americà convoquen eleccions i empresonen al mateix temps l’oposició, com podrà criticar-ho Europa si accepta que Espanya ho faça. No solament això. Europa s’ha enfrontat a Polònia i Hongria, amb raó, pel retrocés de les llibertats democràtiques. Quant tardaran Polònia i Hongria a retraure davant el Consell Europeu la doble vara de mesurar, hipòcrita, que Brussel·les ha aplicat en el cas català.

La Unió Europea té dos problemes greus a conseqüència del cas català. El primer és que tota la seua política exterior ha estat posada en qüestió. La UE havia basat la seua projecció internacional en el fet de ser l’espai més avançat de democràcia i pau al món. I això que ha passat a Catalunya i la benedicció oficial europea simplement els fa miques el discurs. El segon problema és pitjor encara: s’ha demostrat la greu crisi que afecta el seu model institucional. Ja era bastant evident, però ara és impossible d’amagar: Brussel·les ha esdevingut un monstre insensible que no té gens de respecte pels seus ciutadans i que és capaç de trencar tot el consens previ per tal d’imposar les seues resolucions, no pas basades en el vot democràtic de la població, sinó en les negociacions opaques ordides en els grans palaus. I els xinesos, que de tot això en saben un niu, se n’han adonat de seguida i en fan ús.

No seré tan ingenu de prometre que hi haurà un canvi ràpid i imminent a Europa en relació amb la situació de Catalunya. Però que ningú no acluque els ulls tampoc a una realitat que ha palesat la trobada amb els xinesos: per a Europa, Catalunya serà cada dia un problema més greu i en algun moment, tard o d’hora, la Unió haurà de sospesar seriosament si li ix més car aguantar Rajoy o ser coherent amb ella mateixa.

August Gil Matamala: ‘No hi havia una consciència prou clara de què significa desafiar l’estat espanyol’

Coberta del llibre ‘August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra’.

August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra‘ (Sembra, 2017) és una biografia d’aquest advocat i activista que condensa ‘tres anys de República, tres de guerra, trenta-nou de dictadura i trenta-nou de democràcia formal’. És un llibre escrit per Anna Gabriel i David Fernàndez, que en algun moment de les seves vides es van trobar amb ell. Així explica Fernàndez la raó del volum: ‘A través d’un itinerari íntim, fem un relat col·lectiu. Quan parlem de l’August, parlem de moltíssima gent que va mantenir la combinació de compromís, convicció i coherència.’ Gabriel ho confirma d’aquesta manera: ‘La seva figura cristal·litza tota una història invisibilitzada en la història oficial de les esquerres i també de l’independentisme.’

‘Ha estat una feina constant de condensació. Tan sols la transcripció de les converses eren tres mil pàgines…’, explica Fernàndez, que es resisteix a destacar un període concret de la vida de Gil Matamala. Finalment, accepta d’assenyalar el moment en què l’advocat abandona el PSUC i el relat sobre el seu pare. Anna Gabriel destaca ‘tota la tasca d’acompanyament de familiars i entorns de presos obrers, militants comunistes i activistes independentistes, que mai no és prou reconeguda’. Tots dos autors expliquen que tenien la voluntat d’omplir el buit de la història oficial de l’esquerra. ‘La història l’escriuen els vencedors, també en el camp de l’esquerra’, diu Fernàndez.

Hem parlat amb August Gil Matamala, que, amb la discreció extrema que el caracteritza, ha acceptat de fer aquest recorregut col·lectiu per la seva vida i avui també ens obre alguns porticons de la seva memòria. Parlant de la seva vida, parlem del nostre present. I l’experiència ajuda a posar una mica de perspectiva a la batalla trepidant dels nostres dies.

L’agenda ens ha portat a fer aquesta entrevista un 20-N…
—Efectivament…

… quaranta-dos anys després. Potser ara ha quedat més clar que mai que el franquisme no es va morir amb Franco?
—Des d’un punt de vista de consciència àmplia social, penso que sí. Que ara es va descobrint una cosa que alguns ja dèiem quaranta anys enrere. Però érem pocs. I ara sembla que és una reflexió assumida per molta gent i molts comentaristes. Hi ha unes persistències molt consolidades de tradició franquista.

Fotografia: Albert Salamé.

Més enllà de les actituds, formes i maneres de pensar, hi ha una vigència també en les elits dominadores de l’estat espanyol? Queda clar que no hi va haver ruptura?
—No hi va haver ruptura. I també constatem que hi ha una continuïtat des d’abans del franquisme. Aquestes famílies que dominen l’estat espanyol vénen d’abans del franquisme. Ja hi eren abans. El franquisme és un episodi de la història d’Espanya que recull i porta a un estat d’exacerbació unes constants que vénen de molt temps enrere, no sé si del ‘Siglo de Oro’. Aquest concepte d’Espanya com a entitat que s’ha de defensar perquè no té una base prou sòlida i cal imposar-la des del poder. És aquesta idea d’hipertrofiar el sentit patriòtic de la unitat d’Espanya des del poder. Això no ho va inventar Franco.

Vau néixer quinze dies abans de la insurrecció del 6 d’octubre, en plena revolta dels miners d’Astúries, quan el nazisme s’escampa al centre d’Europa… Deu marcar el caràcter néixer en aquest context…
—Vaig néixer el 19 de setembre de 1934. Al cap de quinze dies es declarava l’estat d’excepció. En el moment del naixement hi havia un govern de dretes, amb tocs feixistitzants, a la República espanyola. A quinze dies de néixer, els militars van entrar a ocupar Barcelona. Curiosament, un dels militars que va venir a ocupar la ciutat era un germà del meu pare, que era militar africanista.

Caram!
—Sí, sí… Hi ha una fotografia que encara conservo en què apareix el meu oncle vestit de militar amb la meva mare. Tot era molt complicat. La història és molt complicada.

La consciència devia anar prenent forma amb aquestes experiències primerenques…
—Sí. A la infància es forma el caràcter, la manera de ser i de pensar. És clar que la infància marca molt. Per part meva, va ser molt marcada per la guerra civil. Per això el llibre va agafar aquesta frase com a títol i com a punt de referència. La guerra civil em va agafar molt petit –devia tenir cinc anys quan es va acabar–, però em va marcar clarament. I especialment, la postguerra, els anys quaranta, van ser decisius per a la meva personalitat.

La postguerra és un pare a l’exili…
—Va tornar l’any 44. S’havia incorporat al front, a la seva lleva i, per tant, ja va ser absent durant la guerra. Va seguir la retirada de l’exèrcit republicà. Com que havia estat regidor de l’Ajuntament de Sallent per la UGT i comissari de cultura durant la guerra com a afiliat al PSUC, era prou marcat políticament per a no poder tornar aviat. Una part dels qui van marxar a França van tornar pensant que no els passaria res i van ser afusellats. El meu pare es va quedar a França i va seguir una trajectòria complicada amb l’esclat de la Guerra Mundial, l’ocupació alemanya, la participació en la resistència francesa… Va passar uns anys complicats. I quan va tornar, l’any 44, ho va fer com a militant d’una agrupació guerrillera (els maquis). Per tant, va tornar a continuar la seva guerra. Això també ha marcat molt la meva infància.

Fotografia: Albert Salamé.

Qui ens havia de dir que ara caldria tornar a fugir a l’exili per escapar de la repressió de l’estat espanyol… Havent conegut l’exili d’aleshores, trobeu excessiu o inadequat que es parli ara de president i govern a l’exili?
—La paraula ‘exili’ és vàlida sempre que ens trobem amb una opció que pot ser una exigència de pura supervivència o pot ser una fórmula d’evitar la repressió per motivacions polítiques. La paraula ‘exili’ és vàlida per a aquestes persones del govern que són a Bèlgica. És evident que les condicions són diferents. No cal dir que l’exili dels republicans de l’any 39 no va ser acollit precisament gaire bé. Van ser tancats en camps de concentració durant molts mesos. El meu pare va ser tancat en aquests camps de concentració i, quan en va sortir, va haver de fer totes les feines del món per sobreviure. Des de llenyataire fins a qualsevol cosa. Ara hi ha un exili perquè és la manera de sostreure’s d’una repressió evident i comprovable per motius polítics, però amb unes condicions afortunadament més favorables.

Així, preneu consciència en aquest pas per la infància i abans d’entrar a la universitat?
—La meva consciència es va formar a còpia de bufetades. I les meves van ser fortes. Vaig conèixer el meu pare en una cita clandestina. M’hi van portar amb la meva mare. Ell estava absolutament amagat perquè lluitava clandestinament amb l’agrupació que dirigia Miguel Núñez, cap dels guerrillers de Catalunya. El primer record del meu pare és d’una cita clandestina. Això ja marca una mica. I la segona vegada que el vaig veure va ser a la presó. El van detenir i va passar una temporada llarga a la presó quan jo tenia deu i onze anys. A casa es vivia amb molta intensitat la situació política. No era una família de les que callaven. No vaig viure el silenci que es va produir a moltes llars. Ho vivíem tant de prop que no podia fer com si res. El franquisme era el nostre enemic natural. No vaig haver de fer cap evolució ideològica per saber qui havia destrossat la meva família i la meva vida en particular.

I quan us decidiu a ser un militant actiu?
—Això ja és a la universitat. En l’època del batxillerat, vaig anar formant una certa cultura més enllà d’allò que m’ensenyaven a l’escola. Tenia més fonts d’informació. I ideològicament em sentia molt en contradicció amb l’opressió religiosa, per exemple. Els anys quaranta, més que una opressió política, que també hi era, hi havia una opressió religiosa que creava una situació de contradicció amb el sistema educatiu i amb una vida pública. A casa, la família era d’esquerres i no tenia contacte amb la vida religiosa. A la universitat vaig entrar en una militància concreta els últims anys de la carrera de dret.

Teniu un Pi i Sunyer de professor; un Trias Fargas, que us suspèn l’única assignatura suspesa de la carrera; un Macià Alavedra company de classe… Surten molts noms destacats d’aquell pas per la universitat.
—La meva promoció de dret va ser bastant rica en noms. Era la promoció que va entrar el 52 i va sortir el 57. Almenys els qui vam acabar la carrera en cinc anys, tal com era pensada. És una promoció que d’una manera o una altra ha anat destacant en camps molt diversos. Al llibre hi ha una relació de noms prou llarga. Vaig ser company d’en Jordi Solé Tura, en Francesc Vallverdú, en Goytisolo, en Jaume Lorés, en González Casanova, en Llibert Cuatrecasas, en Piqué Vidal…

Vau ser molt amic de Solé Tura. Autor de la teoria sobre l’origen burgès del catalanisme…
—Sí. La seva tesi no la compartia ni la comparteixo. Penso que s’hi ha donat massa importància. S’ha exagerat la importància d’aquell llibre, que era més una crítica al nacionalisme burgès, hegemònic en aquell moment, i una defensa d’un catalanisme popular.

A la universitat us vau afiliar al PSUC. I en vau sortir pocs anys després.
—Vaig ingressar al PSUC clandestí amb una colla d’amics. La forma d’entrar en l’antifranquisme actiu era a través de les organitzacions existents. El PSUC representava l’opció més combativa i organitzada. Semblava que tenia una capacitat d’actuació més gran. Però tenia una formació marxista o ideològicament comunista molt pobra. Hi havia una voluntat de lluitar contra el franquisme. Nosaltres vam formar la cèl·lula universitària amb gent de la Facultat de Dret i la Facultat de Lletres. A partir d’aleshores, alguns van començar a treballar amb més coneixement ideològic marxista i comunista. Va tenir molta influència en aquesta tasca en Manuel Sacristán, que ens va fer de mestre. Va convertir una colla d’amics amb ganes de fer coses en una organització clandestina amb rigor i disciplina.

Fotografia: Albert Salamé.

En vau sortir perquè ja anticipàveu les renúncies que es van acabar acomplint?
—Quan nosaltres vam entrar en la militància activa, jo creia sincerament que un partit comunista tenia per objectiu el canvi de les estructures socials en cerca de la llibertat, l’alliberament de la potencialitat que l’ésser humà té en tots els camps una vegada s’ha eliminat l’explotació de l’home per l’home. Tot això, jo m’ho creia. I tenia un concepte del partit com a eina per a fer la revolució social. Que hi havia un problema polític previ, que era el franquisme amb una estructura feixista que privava de llibertats les classes populars i el conjunt de la societat, això també ho enteníem. I calia lluitar prèviament per enderrocar aquesta situació. Però això no es podia fer a costa dels objectius. Jo tenia responsabilitats d’una certa importància dins el PSUC i, si m’hagués mantingut disciplinat i sense portar problemes, n’hauria tingut més. Però uns quants que formàvem aquest sector d’intel·lectuals i professionals, que jo dirigia políticament, vam pensar que la cosa derivava cap a una política d’anar-se acomodant mitjançant unes aliances amb els sectors evolucionistes. S’acceptava d’evolucionar cap a la instauració d’un sistema parlamentari vulgar i corrent i acceptable per tothom. I deixaven per a un futur remot les reivindicacions socials. És aleshores, l’any 68, quan deixo el PSUC.

Una decepció absoluta.
—Efectivament, quan es produeix la transició, el paper que juga el Partit Comunista d’Espanya de Santiago Carrillo –i el PSUC com a annex sense cap independència política del PCE– és de perfecta integració als pactes amb el franquisme. Només cal recordar en Carrillo, vestit pràcticament de jaqué, acceptant la monarquia, la bandera i l’himne franquistes. Per alguns, això va ser massa. Va significar un trencament definitiu. Només ens faltava veure el besamà d’en Carrillo a en ‘Juan Carlos primero’ al Palacio de Oriente.

Aquella experiència us porta a tenir una actitud més escèptica o d’alerta davant la situació actual a Catalunya? Temeu que torni a haver-hi renúncies?
—Sí. És clar. El problema és saber detectar allò que es vol i allò que es pot aconseguir. S’ha de lluitar per allò que és possible sense renunciar als objectius que donen sentit a la teva lluita. Una cosa és una posició radicalment revolucionària que no accepta la realitat tal com és i que no accepta els límits que posa la realitat. Això és un aventurisme que porta a clavar-se cops de cap contra una paret, petar i desaparèixer. I aquesta és la història de molts grups polítics. Però abandonar els objectius és una altra cosa. Tu pots considerar que no pots sortir a proclamar la República catalana si no tens el suport de base social i els elements de força necessaris. Jo no ho sé si hi són, aquestes condicions. És una cosa que han de valorar els qui ho porten. Si amb tota sinceritat veus que no tens els elements per a imposar allò que tu vols, és lògic que facis un replegament que no implica cap renúncia. Potser cal buscar uns altres camins o saber que s’ha de treballar molt més i fer un esforç més gran de penetració social. La renúncia inadmissible seria que d’ara endavant s’acceptés de fer el paper de trist gestor.

I aquelles renúncies de la transició són les que us van acostar a l’independentisme?
—Els meus orígens i la meva formació són molt catalans. I el catalanisme sempre ha estat una cosa molt assumida per mi sense fer-ne una opció política. Al PSUC, aquest debat no se’m planteja. Perquè en tots els partits que havien format part de la Tercera Internacional i procedien del leninisme, el dret d’autodeterminació era un dret reconegut que no es discutia. Es donava per descomptat. Una altra cosa és que a la pràctica es reconegués. El PSUC donava per fet que Catalunya era una nació amb el dret d’autodeterminació reconegut. L’independentisme no era un tema en si mateix. La transformació social que propugnava el comunisme resolia el problema de les nacions sense estat. Almenys això era el que teníem al cap aleshores.

Fotografia: Albert Salamé

Però després sí que us hi vau aproximar.
—Després, a final del franquisme, de la mateixa manera que vèiem que la ruptura per la transformació social es feia inviable perquè els partits d’esquerra no volien la ruptura, ens semblava que el punt de ruptura podia ser precisament la reivindicació nacional catalana. Ens semblava que aquest punt donava possibilitat d’incidir i continuar lluitant sense abandonar la reivindicació social. La independència de Catalunya és un element que el sistema que surt de la transició, que ha estat capaç d’incorporar-ho tot, no pot digerir de cap manera. De mica en mica, aquesta constatació em va portar a tenir contacte amb els grups i col·lectius que es manifestaven com a independentistes. Sortien del Front Nacional de Catalunya, del PSAN…

Tota aquesta trajectòria la vau fer amb una intensa activitat professional defensant lluitadors de diversos sectors.
—Sí. Tota aquesta activitat política anava molt vinculada amb l’activitat professional. Durant el franquisme, des del 1960, em va tocar defensar gent del PSUC, de Comissions Obreres, de Bandera Roja, dels grups autònoms, assemblearis, obrers, fins que, amb l’arribada de la democràcia, assumeixo la defensa dels activistes independentistes catalans, armats i desarmats, i també, de rebot, els bascos. Vaig tenir una activitat intensa en la defensa dels activistes de Terra Lliure fins que s’acaba tot allò amb el judici de l’operació Garzón, el 95. I no vaig deixar de defensar activistes de causes fins que no em vaig jubilar, el 2007. Ara ja fa deu anys.

Molta gent que s’ha incorporat ara a la lluita política descobreix aquests dies la cara més dura de la repressió. Us sorprèn?
—Em sorprèn la sorpresa de molts. Això sí que em sorprèn. Però té a veure amb la falta de memòria i amb l’amnèsia social immensa. Si alguna intenció té aquest llibre és de recordar que hi ha una continuïtat repressiva en l’estat que ve de molt lluny. Que té moments culminants, però que és reactiva i repetitiva. El plantejament de l’estat espanyol és que si tothom calla i es conforma amb allò que té no hi haurà repressió. Però hi ha unes generacions que han nascut en una situació de certa tranquil·litat i comoditat i benestar, amb escoles on han estat ben tractats, on la pressió religiosa ja no existeix… La democràcia permetia una certa sensació de llibertat… I això ha fet que molta gent no tingués experiència o no tingués record sobre què implicava plantar cara a l’estat espanyol. S’havia intentat de fer una certa pedagogia si es volia anar de debò.

Ens havíem refiat…
—Hi ha massa gent que pensa que quan tens raó al final te la donen. I els que fa anys que lluitem sabem que això no és cert. L’estat espanyol ha afusellat i ha tancat tota la vida a la presó persones carregades de raó. Aquesta sensació que la raó sempre s’acaba imposant és fruit d’una cultura admirable, que és la cultura democràtica. Jo hi estic a favor. Però aquesta mentalitat no té sentit enfront d’un estat com l’espanyol. No hi havia una consciència prou clara de què significa desafiar l’estat espanyol. Les coses s’aprenen a cops d’experiència. Es fa difícil d’explicar. Potser aquest llibre serveix per a fer-ho.

Pensàveu que s’arribaria a l’extrem actual, amb mig govern i dirigents socials a la presó?
—Estic disposat a acceptar teòricament qualsevol cosa del caràcter repressiu de l’estat espanyol. Sé perfectament que té estructures mentals, polítiques i de concepció del poder i l’autoritat jeràrquica vinculades a la unitat d’Espanya. Si he de ser sincer, no pensava que pogués arribar a aquests extrems. I no ho pensava perquè, sense cap confiança especial i tot l’escepticisme del món respecte de la Unió Europea, creia que establiria uns certs límits a les actuacions de l’estat espanyol. Jo crec que en aquesta confiança hi ha caigut tothom, fins els més crítics amb el projecte comunitari europeu. Tots havíem cregut la frase ‘hi ha coses que no es poden fer en el marc de la UE’. Ha quedat clar que anàvem equivocats.

Fotografia: Albert Salamé.

Hi confieu, en el recorregut legal de Puigdemont en la justícia belga? Us sembla una bona jugada?
—Em sembla l’única cosa que s’ha fet per mantenir una mica de dignitat i no deixar-se engarjolar així d’una forma tan còmoda i tan fàcil com que t’enviïn un fax perquè et presentis a l’Audiència Nacional i tots cap allà.

Trobeu que van anar amb el lliri a la mà?
—No sé què hi duien, a la mà. No sé si es pensaven que tornarien en llibertat. Si s’ho pensaven, tenien realment molta confiança en ells mateixos. Això de Bèlgica no té precedents. I és difícil d’endevinar com pot anar. És una situació inèdita. Però Bèlgica és l’estat i el sistema judicial més garantista i meticulós que hi ha a la Unió Europea. El sistema d’extradicions i d’asil polític el porta un organisme judicial completament autònom. Si van escollir Bèlgica és perquè algú els va assessorar molt bé.

Com veieu el lideratge polític actual a Catalunya?
—Un moment com l’actual és molt complicat. És d’una complexitat molt gran. I requeriria polítics d’una talla excepcional per sortir-ne ben parats.

Us sembla que els tenim?
—… expresso un cert escepticisme, és clar.

En els autors del llibre, Anna Gabriel i David Fernàndez, sí que hi confieu. Potser també en el seu món polític, la CUP?
—Sí, però bàsicament amb aquestes persones. Jo vaig estar vinculant amb la prehistòria d’aquestes candidatures en l’últim intent d’intervenció política de la meva vida. Era una cosa que es deia l’Assemblea d’Unitat Popular. En aquell moment, hi vaig participar. És quan van sortir les primeres candidatures d’unitat popular. Es van aconseguir dues o tres alcaldies… Arbúcies i Sant Pere de Ribes. És una història que he seguit amb interès pràcticament des del seu naixement. M’hi sento a prop. Sense haver participat en cap dinàmica orgànica ni res de res. Vaig tancar una llista electoral, però ho vaig fer per la bona amistat que tinc amb en David Fernàndez. Considero que és una persona de talla intel·lectual i política enorme. Em sembla desaprofitat, d’alguna manera. La CUP, com a organització política concreta, la veig amb simpatia, però sense poder-ne dir res més. Dels dos autors del llibre, puc dir-ne que els aprecio molt i que hem establert una relació personal molt intensa. I m’hi sento molt a gust, amb ells. Han fet una feina que no era fàcil. Em sembla que és un llibre molt ben escrit. Han sabut transmetre allò que jo no havia aconseguit de fer en primera persona, en unes memòries que no aconseguia d’escriure. Jo tenia un deure d’explicar-me davant els meus fills. I em sembla que el llibre m’ho permet.

Josep Pla, catalanista en la intimitat

Pot haver estat catalanista en algun moment de la seva vida l’autor d’El quadern gris? Doncs sembla que sí, com ho demostren algunes de les anotacions esparses que formen part de Fer-se totes les il·lusions possibles (i altres notes disperses), que ha publicat l’editorial Destino. Hi podem veure un Pla terriblement crític amb el règim de Franco que ell i tants catalans com ell varen ajudar a fer perviure acabada la guerra espanyola del 1936-1939.

Xavier Pla, Jordi Cornudella i Francesc Montero.

Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla, indica: ‘Pla com a liberal i com a conservador guanya la guerra, mentre que com a escriptor la perd. I aquesta és una contradicció que arrossegarà durant més de dues dècades. És un dels ingenus, com Cambó i alguns homes de la Lliga, que pensen que Franco farà un diari en català on podran guanyar-se la vida. En aquest sentit és un derrotat que ha donat suport equivocadament al bàndol falangista, però a la vegada és un tipus pragmàtic que lluita en tots els fronts, publica, escriu i diu allò que pot a Destino, i cada vegada més s’entotsola a casa seva destinat a ser allò que sempre havia volgut ser, un gran escriptor català.’

Jordi Cornudella, editor de Destino, comenta la troballa i la publicació d’aquestes notes: ‘No ha estat una operació teledirigida per a mostrar aquesta cara de Pla. Hi ha el que hi ha i és el que ha anat sortint. No hem amagat cap Josep Pla i és possible que tingués una evolució ideològica. Però la idea de ser un escriptor en català, i un de molt bo, ja anava amb la bèstia. En cap cas no se li va ocórrer de deixar de ser un escriptor en català, ni tan sols quan escrivia en castellà perquè no tenia més remei.’

Per Francesc Montero, el filòleg que ha tingut cura del volum i de la recuperació de tot aquest material, hi podem observar un ‘catalanisme privat’. És a dir, ‘el d’un home que ha de deixar per escrit la seva discordança amb el règim i que potser amb el temps ho podrà publicar’.

Certament, la pregunta és insistent, però és que quan hom llegeix segons quines notes pensa necessàriament que aquest no és el Josep Pla que coneix. Ho podem veure, per exemple, en aquest fragment: ‘La finalitat de l’educació clerical en el nostre país –i en aquest moment, l’educació clerical és la base de tota l’educació– consisteix en mantenir viu el sentiment de la diferència de classes. Donar als rics la sensació que són diferents dels altres –aquesta és la finalitat. I el més curiós és que la gent es creu que hi ha diferències objectives, concretes, tangibles. Sobre aquesta educació de base, es construeix més tard una espècie d’educació militar, provinent de la mentalitat militar castellana. Essent incapaç l’exèrcit de qualsevol acció militar exterior, per subsistir s’ha convertit en el braç armat de la diferència de classes –vull dir que l’exèrcit és un exèrcit de guerra civil, amb el matís concret de guerra social. És per això que Església, militarisme, latifundisme i burgesia són exactament el mateix, és la mateixa lligada. L’exèrcit es la garantia de la diferència de classes. El contracte és aquest: la burgesia paga el militarisme parasitari a canvi del qual l’Església defensa la diferència de classes.’

Un gruix important de la primera part del volum inèdit són notes sobre la política i la malaltia d’Espanya que mostren un Josep Pla que, des del punt de vista polític, és molt diferent del que esperàvem.

No hauria passat la censura
Aquestes notes que Francesc Montero ha esporgat durant tres anys en els arxius de la Fundació Pla, havien de formar part d’un segon volum de notes disperses previst per a les obres completes de Pla. No va veure mai la llum per circumstàncies diverses, però els texts formen part del Pla més assagístic, el que entronca amb El quadern gris d’una banda, però també amb les Notes al capvesprol o Notes per a Sílvia. La reflexió pren formes molt variades, però sempre punyents i de vegades fins i tot acaben en l’aforisme. I com han sortit a la llum? Doncs d’una banda gràcies a la feina de Montero i d’una altra gràcies al procés de revisió sistemàtica que es fa de tots els arxius de Pla conservats a la fundació i que ja ha donat alegries, com per exemple la publicació de La vida lenta el 2014. La diferència entre aquell volum i aquest és que la majoria dels texts Pla ja els havia deixat enllestits o quasi enllestits per a la publicació. ‘Tots els textos que hem publicat tenien ambició literària i eren escrits per ser publicats. Ens trobem un Pla que escriu de forma directa, que és molt crític i que parla sense embuts’, diu Montero. I afegeix que de segur que no hauria passat la censura amb frases com ara aquella en què defineix Espanya com ‘un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques’.

La feina de Montero deu haver estat terrible. D’una banda barallar-se amb la lletra de Pla, que qualifica de ‘diabòlica i infernal’, i d’una altra haver de manejar cinc versions de texts diferents. ‘La col·laboració del personal de la Fundació ha estat molt important per a dictaminar què s’havia publicat i on i per a quedar-nos amb allò que era realment inèdit. Al començament, quan en parlava amb els meus amics s’hi entusiasmaven, però després, quan els deia això de les cinc versions, em deien si m’havia tornat boig. Ha estat un procés apassionant en què he après moltes coses del Josep Pla dels anys cinquanta i seixanta’, explica Montero. Un dels problemes principals amb què s’ha trobat –en general el mateix que troben tots els qui s’acosten a l’obra de Pla– és el fet que l’escriptor reaprofita contínuament el seu material i això fa que potser alguna de les notes esparses es trobi en algun altre volum de l’obra completa que no hi té res a veure. ‘Fixar què s’havia publicat i què no ha estat la feina més complicada’, diu. I és que parlam d’un autèntic grafòman que va començar a escriure quan tenia setze anys i que no ho va deixar fins que no en va tenir vuitanta-tres.

Epistolaris
El procés de revisió dels materials de la Fundació Josep Pla encara pot aportar alguna sorpresa. Xavier Pla diu: ‘Són milenars i milenars de manuscrits i això implica milenars de problemes precisament perquè quan es fa gran perd aquesta vitalitat i entra en una dinàmica que sovint el duu a repetir i a reaprofitar els texts, cosa que implica que la feina de revisió dels manuscrits sigui intensa.’ La Fundació treballa de valent per mirar de refer els epistolaris. ‘Però el principal problema –diu Xavier Pla– és que en alguns casos ens falten les cartes de Pla, no pas les dels corresponsals, perquè ell ho guardava tot.’

Francesc de Borja Moll

Hi ha una cosa que ja es pot anunciar: durant el 2018 sortirà a la llum un volum amb les cartes entre Pla i Gaziel. ‘És un volum molt interessant, encara que no tinguem totes les de Pla. I treballem en tres projectes més que veurem com es concreten en forma de llibre, si és que ho acaben fent. D’una banda, les cartes que es va escriure amb Jaume Vicens Vives, que formen un epistolari complet de gran vàlua; tenim també les que es va escriure amb Francesc de Borja Moll, que al meu entendre són molt importants perquè hi ha una relació personal i afectiva molt poc coneguda, unes cartes de maduresa que són fonamentals; i en tercer lloc tenim un epistolari també complet amb Joan Estelrich. Tot això s’ha de veure com es va concretant i complementant i si esdevé un llibre’, diu Xavier Pla.

L’investigador s’aferra a la dèria de Pla de guardar-ho tot com una mostra de la seva ambició conscient de voler ser un gran escriptor en llengua catalana. ‘Sabia que qualsevol paper podria tenir interès a la llarga’, assegura. I, de fet, ara mateix hi ha un grup d’estudiants de la Universitat de Girona que digitalitza els retalls de premsa que va guardar sobre ell mateix. ‘És un problema, hi ha textos des de l’any 1920 i només a la primera capsa hi ha més de 4.000 retalls. És una feinada de por’, diu Xavier Pla. Per ell, l’escriptor ‘tenia una autèntica estratègia d’autor i un projecte definit’.

De moment, la sorpresa és que se’ns apareix sota un prisma totalment nou, la d’un catalanista absolutament desencisat amb el règim que ell havia contribuït a instaurar. Diuen que rectificar és de savis.

És bo que l’ocupació en les TIC creixi d’un 27% anual a Catalunya

Sabeu quins són els dos sectors en què la creació de feina ha estat més forta l’últim any a Catalunya? Doncs el turisme, amb 33.800 persones (un 8%), i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), amb 24.200 (un 27%). A mi em sembla una coincidència ben curiosa. Un, el més característic del passat-present, i l’altre, el més important del futur. Les xifres de creixement d’aquests últims quatre trimestres no són pas tan llunyanes, si pensem en les que correspondrien a l’envergadura d’ambdós sectors. Ara com ara, la relació d’ocupats totals entre tots dos és d’1 a 4 a favor del turisme. Per mi, és una evolució positiva. S’apuntala el present –ens agradi més o menys el sector, el necessitem– mentre es dispara a gran velocitat la feina del futur. Es tracta d’anar balancejant l’equilibri en plena dinàmica de canvi. De moment, ambdós sectors són dels pocs amb un nivell d’ocupació molt superior al que hi havia abans de començar la crisi: entorn d’un 30% en el cas del turisme i del 44% en les TIC. Les dades les va publicar fa tres setmanes l’Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat de Catalunya en la Nota sobre els resultats de l’EPA a nivell sectorial del tercer trimestre de 2017, en la qual aprofundeix els sectors econòmics catalans.

Però centrem-nos en les TIC, que són el sector de futur. L’enquesta de població activa del tercer trimestre del 2017 xifra la població ocupada al sector en 112.900 persones, que representa el 3,4% del total de l’ocupació. En aquest sector s’integren activitats incloses, tant en la indústria (fabricació de components, equips, ordinadors, etc.) com en els serveis (edició de programes, telecomunicacions, processament de dades, reparació d’equips…). Recordem que aquest sector havia crescut ràpidament fins el 2011, però la recaiguda en la crisi el va tornar a enfonsar fins l’any passat, en què va despertar, quan la recuperació ja es va anar consolidant. Algun dia haurem de plantejar-nos quina Catalunya de futur volem. Mentrestant, que aquest sector entri de ple en la cursa és un indici molt bo. Les empreses s’han adonat de la necessitat urgent de digitalitzar-se si volen ser competitives i això eixampla dia a dia l’horitzó de les TIC. I necessiten gent preparada. Segons la Comissió Europea, actualment el 50% de les empreses de l’estat espanyol demanen aquest personal. I això creixerà aquests tres anys vinents: d’un 14% a Europa i d’un 10% a Espanya.

De totes maneres, aquest creixement ni es fa ni es farà sense entrebancs. El Baròmetre del Sector Tecnològic a Catalunya, per exemple, en l’edició d’enguany referida al 2016, detecta l’element principal: l’escassetat de professionals formats en aquest àmbit, fet que s’acusa en la necessitat d’integrar-los en tot el teixit empresarial. Si parleu amb empresaris que es troben en aquesta etapa de reorganització interna, de segur que és una de les primeres coses que us diran. Per cert, sabíeu que als joves els fa por d’estudiar enginyeria? Com s’explica, si no, que el nombre d’alumnes matriculats en aquests estudis hagi caigut d’un 25,3% a l’estat espanyol del 2004 al 2014?  En aquesta baixa, hi tenen un pes específic important les dones, que semblen defugir sistemàticament aquesta sortida professional. És per tot plegat que les conclusions del Baròmetre fan un èmfasi especial en la necessitat de crear programes ‘per a atreure els infants a les TIC, donant resposta des de la base, i la necessitat de formar els estudiants universitaris i de formació professional en competències transversals’.

Finalment, i això és un fet trist, les empreses continuen percebent la fuita de talent, un problema que tracten de combatre com poden amb l’aplicació de plans de retenció, on gairebé sempre es destaquen la flexibilització i la virtualització dels llocs de feina. Per una altra banda, és natural que les empreses hagin de pagar més els professionals ben preparats, atesos els sous i les possibilitats de millora que els ofereixen a fora, un fet que no sempre els resulta fàcil en un entorn de fre de preus com el que vivim.

Pàgines