En la primera entrevista d’ençà que el seu govern forçà divendres l’aprovació de la reforma que augmenta de seixanta-dos a seixanta-quatre anys l’edat de jubilació, el president francès, Emmanuel Macron, ha defensat la controvertida proposta de l’Elisi tot adduint que es tracta d’una llei necessària feta amb l’interès general del país en ment.

En l’entrevista, concedida a TF1 i France 1, Macron ha defensat que no ha impulsat aquests canvis per plaer sinó per a garantir la supervivència del sistema de pensions francès. En aquest sentit, el president –que ha dit que esperarà a l’avaluació de la llei per part del Consell Constitucional per a implementar-la– ha recordat que, quan es va incorporar al mercat laboral, l’estat francès tenia prop de deu milions de pensionistes, la meitat dels que es preveu que tingui durant la pròxima dècada.

Alhora, Macron ha defensat altres mesures econòmiques adoptades d’ençà que és president, com ara l’augment del salari mínim, i ha qüestionat el paper de l’oposició, a la qual ha acusat de voler la “fórmula màgica” del dèficit, que implicaria hipotecar a futures generacions a costa de no impulsar canvis en el present.

Protestes als carrers

Tot i això, l’alt mandatari ha admès que la polèmica per la reforma li pot passar factura en els sondatges i que, al carrer, hi ha un “empipament legítim”. Sobre el rol dels sindicats, que demà han convocat noves aturades per a protestar contra la reforma, Macron ha lamentat que no hagin estat disposats a negociar alguna mesura de compromís. Així mateix, i encara que ha reconegut el dret dels sindicats a mobilitzar-se, també ha deixat clar que “no tolerarà cap excés”.

D’aquesta manera, ha criticat els incidents violents viscuts en les protestes de les darreres nits, especialment a París, i ha reclamat que els blocatges als carrers no impedeixin dur a terme “una vida tan normal com sigui possible”. I ha sentenciat: “No podem acceptar ni els facciosos ni les faccions”.

Sense alternativa

Sobre el futur de l’actual gabinet, encapçalat per la primera ministra Elisabeth Borne, Macron no ha volgut avançar cap canvi en matèria de noms. De fet, ha subratllat que Born ha assumit en primera persona la responsabilitat parlamentària que ha suposat tirar endavant amb la proposta. “Ja ho va dir (Borne) al parlament. Si hi ha una majoria alternativa, que s’expresso. Dilluns, va quedar clar que no hi havia majoria alternativa”, ha dit.

Ahir, el president ja va deixar clar en una reunió a l’Elisi amb els partits que dónen suport al govern que no hi haurà canvis en el gabinet, i que tampoc es dissoldrà l’Assemblea Nacional ni es convocarà un referèndum per a conèixer-ne l’opinió dels ciutadans.

El Tribunal Constitucional (TC) espanyol ha refusat avui el recurs formulat per Vox contra la llei que regula l’eutanàsia i d’aquesta manera avala la norma amb una àmplia majoria de nou vots davant de dos, segons que han informat fonts jurídiques a Europa Press. 

El resultat implica una ruptura del bloc afí al PSOE (ara majoritari, amb set magistrats) i afí al PP (quatre) del TC, ja que només els magistrats Enrique Arnaldo i Concepción Espejel s’hi han oposat.

Els magistrats van iniciar el debat sobre la llei de l’eutanàsia al ple anterior, el del 9 de març, i va ser un primer contacte molt breu. Aquesta setmana han analitzat a fons el recurs de Vox i la sentència proposada pel ponent Ramón Sáez.

La llei, que va ser aprovada fa un any al congrés espanyol amb els vots en contra del PP i Vox, estableix que l’eutanàsia es podrà fer a pacients que ho sol·licitin i que es trobin en un context de “patiment greu , crònic i impossibilitant o malaltia greu i incurable, causants d’un patiment intolerable”.

Els dos partits hi van recórrer, si bé el recurs de Vox era pràcticament una esmena a la totalitat, mentre que la impugnació del PP és més limitada, i per això refusar el primer implica desestimar també el segon, segons expliquen les fonts esmentades. 

L’incendi forestal de Canejan, a la Vall d’Aran, ja afecta una superfície d’unes 320 hectàrees, a més de tres edificacions de muntanya. Arran d’això, els permisos per a fer foc que atorga el Consell General queden temporalment suspesos. Segons que han informat els bombers aranesos, les tasques d’extinció del foc s’han mantingut tota la nit. Ara compten amb cinc dotacions terrestres —amb efectius dels Bombers de la Generalitat i de Saint Beat—, dos més d’aèries i un vehicle de comandament. Tot i que l’incendi, en una zona fronterera amb Occitània de difícil accés, es dóna per controlat des de diumenge al vespre, ahir hi va haver una represa al flanc dret.

Today the book Torturades (Tortured), written by Gemma Pasqual, goes on sale. It is the story told by twenty-two women of their passage through the Spanish police station on Via Laietana in Barcelona and of the torture they had to endure there. Between 1941 and 2019. And the numbers, just these two numbers that frame the story, already have a black meaning by themselves. From the day after the entry into Barcelona of the Franco occupation army – the qualifier they put it themselves – until the battle of Urquinaona. It shows, again, that the transition from the Franco dictatorship to pseudo-democracy is irrelevant.

The same police beat in the same chambers Soledad Real on August 23, 1941 and Xènia Garcia on October 18, 2019. The same policemen in the same building beat Victòria Pujolar with a baton covered in lead in July 1945 and beat Teresa Alabèrnia’s fists with a screwdriver in 1981. The same dirty and smelly cells that locked up Soledad Real in 1941, broken after hours of receiving tortures while a group of young people, future torturers, watched while sitting, and Núria Cadenes in September 1988, who was most likely already tortured by one of those apprentices that during forty years carefully observed the technique of the older ones.

With the stories of these twenty-two women, Gemma Pasqual has built an extraordinary, priceless volume, which is not in any way the memory of an outgrown period of the past, but a volcanic cry of the present that suffocate. You can’t finish it without your heart leaping out of your mouth crying out for revenge, without your brain churning in its shell, eager for battle. From these narratives, elegantly contained to the essential point that draws the horror, emerges the belly of the beast. Located in the center of Barcelona, at Via Laietana, 43.

And the images of each and every one of its citizens emerge too, those of the past and those of now. The ones with the ridiculous Franco mustache and the disturbing trench coat with wide pockets and those who arrive today with a coffee in a designer glass in hand, with a sports bag around their neck and phosphorescent sneakers. The dirty ones of the forties, the fifties, the sixties and the seventies and the dirty ones of the eighties, the nineties, those of two thousand, of two thousand ten and of two thousand twenties. All dirties. All sadists. All degenerate. Years go by, decades go by, but they are all similar. The same. The torturers of Soledad Real, of Victòria Pujolar, of Tomasa Cuevas, of Maria Rosa Borràs, of Manola Rodríguez Lázaro, of Pilar Rebeque, of Matilde, of Maribel Fernàndez, of Carme Travesset, of la Rampova, of Carmen Gonzàlez, of Isabel López, of Eva and Blanca Serra, of Maria Teresa Lecha, of Montserrat Tarragó, of Mireia Comas, of Ruth Gavarró, of Teresa Alabèrnia, of Núria Cadenes, of Xènia Garcia and so many other women – and men -, arrested, slapped, assaulted, beaten, humiliated by people who don’t deserve to be considered people. By real inhuman beasts who nevertheless walk among us every day, who can sit at the bar on the next table, get on the subway behind us or share time in the lobby of the physician.

Torturades is one of those books that people will mark. It’s not that we don’t know what has been and is being hidden in this infected cave. The lawyers who spent so many hours on the sidewalk in front of it knew it. Our young people knew this when they attacked in 2019 the belly of the beast from Urquinaona. All those who, summoned by the Comissió per la Dignitat, often find themselves there in front of it, know this. Politicians of all colors, from all parties and from all eras knew and know that they have not been able to raze this building and water its foundations with sulphur. Unfortunately, Torturades is, above all, another bright and more than timely reminder of what is eternal Spain. The one that does not change and will never change, the one from which we must run away.

By writing her story, Gemma Pasqual now forces us to look at the faces of these twenty-one women tortured in there. And with that she urges us to redouble our efforts, to fight even harder and to win. To win to put forever an end to the beast, to all beasts. To win to live in freedom and peace of mind knowing that no one will ever be tortured there again. To win to be able to fill the empty lot on Via Laietana, 43, with fresh daisies, full of gratitude to these women, every morning. Where we can tell the children that one day the beast hid until we knew how to drive it out.

Fa vint-i-cinc anys es va descriure per primera vegada la hiperferritininèmia metabòlica a Girona i ara aquest descobriment podria convertir-se en malaltia. Es tracta d’una presència elevada de ferritina en sang i prediu el desenvolupament de la diabetis de tipus dos, tal com han demostrat cinc metaanàlisis independents. Aquest any una revisió científica publicada a la revista Nature Reviews Endocrinology dóna suport a la hipòtesi que es va descobrir fa vint-i-cinc anys. Ara, un investigador de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) que forma part de l’equip internacional que ha escrit la revisió científica demana més recerca en aquest àmbit. Considera que podrien sorgir noves teràpies per a la diabetis de tipus dos, malalties hepàtiques i també cardiovasculars.

La ferritina és una proteïna que està involucrada en l’emmagatzematge del ferro a les cèl·lules i als teixits i també és un marcador de la inflamació. Ara fa vint-i-cinc anys, el 1998, una publicació a la revista Diabetes Care encapçalada per un equip gironí assegurava que una acumulació de ferro podria estar implicada en la resistència a la insulina. Això fa que quan una persona mostra un nivell elevat de ferritina en sang es pugui predir el desenvolupament de la diabetis de tipus dos, la més comuna. D’aquesta manera la concentració de la proteïna podria servir com a biomarcador per preveure la malaltia.

Quatre anys després d’aquesta descoberta, el mateix equip va impulsar un assaig clínic amb trenta-dos pacients que tenien diabetis de tipus dos i se’ls va proposar de fer tres donacions de sang per reduir el nivell de ferro sèric. L’objectiu era descobrir un potencial de noves teràpies per aquesta alteració de la ferritina. L’assaig va demostrar que les donacions tenien els mateixos resultats que els fàrmacs d’aquell moment i amb efectes de llarga durada.

Ara, la publicació de la Nature Reviews Endocrinology reforça les hipòtesis sorgides de la investigació i estableix que les persones que tenen una alteració del metabolisme del ferro tenen un major risc de patir diabetis, a banda de malalties hepàtiques i cardiovasculars.

L’equip científic que ha publicat la revisió defensa la rellevància clínica que té el ferro i el potencial per a trobar noves teràpies que en controlin els nivells per reduir les complicacions dels trastorns metabòlics associats. El doctor José Manuel Fernández-Real, membre de l’equip que ha publicat la revisió i investigadors de l’IDIBGI demana més recerca en aquest àmbit: “Hi ha molta evidència científica, però encara queden moltes llacunes”.

Fernández-Real apunta que una persona amb la ferritina alta podria fer “una dieta pobra en ferro o bé fer la donació de sang de forma transitòria i molt controlada” per tal de rebaixar els nivells de concentració. Malgrat tot, aquests resultats caldrà demostrar-los en estudis a gran escala que avaluïn aquestes hipòtesis.

L’aplicació WhatsApp ha implementat dues noves funcions als grups de les comunitats que permeten als administradors de decidir qui pot unir-se a partir d’un enllaç d’invitació i, per altra banda, possibilita als membres de descobrir altres grups que tinguin en comú amb els seus contactes.

La plataforma de missatgeria instantània va desplegar l’agost les comunitats, una característica que millora l’organització i la transmissió d’informació i permet de reunir en un mateix espai els grups de conversa que giren al voltant de temàtiques i interessos comuns. D’ençà del començament d’aquesta funció, WhatsApp ha afegit altres actualitzacions relacionades als grups com l’ampliació de la quantitat de participants permesa i la possibilitat que els administradors eliminin els missatges enviats als grups que gestionen.

Així, perquè les persones puguin aprofitar al màxim els seus grups, ara la plataforma ha implementat dues noves eines amb l’objectiu d’aconseguir que els grups siguin més senzills de fer servir. WhatsApp ha afegit nous controls per als administradors que els permeten de decidir qui es pot unir al seu grup i qui no. Es tracta d’un control d’accés útil per a les situacions en què el grup ha estat compartit mitjançant un enllaç d’invitació. És a dir, amb aquesta nova eina, l’administrador podrà acceptar o rebutjar els usuaris que provin d’entrar-hi. Per fer-ho, s’ha implementat una pestanya de “Participants pendents” en què es mostra una llista amb aquelles persones que han sol·licitat l’accés al grup i estan pendents d’una aprovació dels administradors per unir-se definitivament.

Per acceptar un usuari n’hi haurà prou que l’administrador premi sobre la icona amb un ‘tick’ verd que apareix al costat del nom i per rebutjar algú, l’administrador haurà de tocar la icona de la ics.

Consulteu els grups en comú

La segona eina que ha afegit WhatsApp permet de conèixer quins grups té un usuari en comú amb altres persones. Per fer-ho, quan escriviu el nom d’un contacte concret a la barra de cerca, apareixerà una llista a sota dels grups que es comparteixen amb aquest usuari. A més, aquesta funció també facilita que els usuaris trobin els grups que saben que tenen en comú amb altres usuaris, però dels que no en recorden el nom concret.

Ja es podien consultar els grups comuns amb altres contactes entrant al perfil de cada usuari en concret, però, ara, es podrà consultar de forma més directa mitjançant la cerca per nom. Aquestes noves funcions es començaran a implementar arreu durant les setmanes vinents.

L’aplicació WhatsApp ha implementat dues noves funcions als grups de les comunitats que permeten als administradors de decidir qui pot unir-se a partir d’un enllaç d’invitació i, per altra banda, possibilita als membres de descobrir altres grups que tinguin en comú amb els seus contactes.

La plataforma de missatgeria instantània va desplegar l’agost les comunitats, una característica que millora l’organització i la transmissió d’informació i permet de reunir en un mateix espai els grups de conversa que giren al voltant de temàtiques i interessos comuns. D’ençà del començament d’aquesta funció, WhatsApp ha afegit altres actualitzacions relacionades als grups com l’ampliació de la quantitat de participants permesa i la possibilitat que els administradors eliminin els missatges enviats als grups que gestionen.

Així, perquè les persones puguin aprofitar al màxim els seus grups, ara la plataforma ha implementat dues noves eines amb l’objectiu d’aconseguir que els grups siguin més senzills de fer servir. WhatsApp ha afegit nous controls per als administradors que els permeten de decidir qui es pot unir al seu grup i qui no. Es tracta d’un control d’accés útil per a les situacions en què el grup ha estat compartit mitjançant un enllaç d’invitació. És a dir, amb aquesta nova eina, l’administrador podrà acceptar o rebutjar els usuaris que provin d’entrar-hi. Per fer-ho, s’ha implementat una pestanya de “Participants pendents” en què es mostra una llista amb aquelles persones que han sol·licitat l’accés al grup i estan pendents d’una aprovació dels administradors per unir-se definitivament.

Per acceptar un usuari n’hi haurà prou que l’administrador premi sobre la icona amb un ‘tick’ verd que apareix al costat del nom i per rebutjar algú, l’administrador haurà de tocar la icona de la ics.

Consulteu els grups en comú

La segona eina que ha afegit WhatsApp permet de conèixer quins grups té un usuari en comú amb altres persones. Per fer-ho, quan escriviu el nom d’un contacte concret a la barra de cerca, apareixerà una llista a sota dels grups que es comparteixen amb aquest usuari. A més, aquesta funció també facilita que els usuaris trobin els grups que saben que tenen en comú amb altres usuaris, però dels que no en recorden el nom concret.

Ja es podien consultar els grups comuns amb altres contactes entrant al perfil de cada usuari en concret, però, ara, es podrà consultar de forma més directa mitjançant la cerca per nom. Aquestes noves funcions es començaran a implementar arreu durant les setmanes vinents.

Un jutjat de Madrid va admetre a tràmit la querella que Gonzalo Boye va presentar per haver estat espiat amb Pegasus. Però la jutgessa va demanar-li que lliurés els seus mòbils a la policia espanyola perquè els pogués analitzar. És clar que l’advocat s’hi va negar, perquè veia ben clar que no podia donar els dispositius a qui segurament els havia infectat per espiar-lo. D’una manera semblant, l’Audiència de Barcelona feia un pas endavant important la setmana passada quan ordenava al jutjat d’instrucció que cités la directora del CNI a declarar arran de la querella pel Catalangate presentada per Diana Riba i Josep M. Jové. Però també deia que convindria que tots dos lliuressin els seus telèfons per poder-ne fer una anàlisi pericial judicial o policíaca. La missió Pegasus que ha visitat Madrid aquests dos darrers dies se n’ha adonat: les víctimes del Catalangate es troben en una situació de desemparament, perquè són en aquest cercle viciós en què qui els ha espiats és qui hauria d’ajudar a dur a terme la investigació per les seves denúncies. I té una proposta de desblocatge.

La “missió més difícil de Pegasus”: el PSOE s’erigeix en el gran defensor de l’estat

Tant el president de la comissió, Jeroen Lenaers (del PP europeu), com sobretot la ponent, Sophie In’t Veld (liberal), han exposat la necessitat de posar l’Europol a disposició de les víctimes. Tots els membres de la missió han comprovat que totes les denúncies fetes per les víctimes s’han encallat als jutjats, i això passa perquè les autoritats espanyoles no hi col·laboren, no faciliten la informació necessària per a poder avançar, i perquè els querellants desconfien que de l’anàlisi dels seus mòbils se’n faci un bon ús. Perquè, per més que hi hagi l’informe de Citizen Lab que constata l’espionatge i les infeccions als mòbils, els jutges generalment demanen proves forenses o pericials informàtiques de confirmació d’aquestes infeccions. Una de les víctimes, l’ex-presidenta de l’ANC Elisenda Paluzie, ja va encarregar pel seu compte un informe pericial independent que no tan sols va corroborar el de Citizen Lab, sinó que va trobar encara més infeccions.

El cas és que la missió de l’eurocambra sobre l’espionatge amb Pegasus a l’estat espanyol ha estat útil malgrat el boicot que hi han fet les institucions espanyoles: el govern espanyol hi ha enviat un representant de segona fila, el secretari d’estat de relacions amb la UE, i el congrés ha deixat plantats els membres de la missió, que fins i tot van haver d’esperar dues hores a ser atesos fins que van acabar anant-se’n. Ha estat útil perquè la constatació de la indefensió de les víctimes catalanes de l’espionatge amb Pegasus dins l’estat espanyol fa necessari que es prenguin mesures, com ara la de la implicació de l’Europol en la investigació.

I alhora ha servit als parlamentaris europeus que hi han participat per veure el menyspreu espanyol envers un afer de primera magnitud i tan escandalós com és l’espionatge il·legal a desenes de polítics, activistes i professionals de tota mena que l’única cosa que tenen en comú és que són independentistes o tenen alguna vinculació amb el moviment independentista. Ho han vist no tan sols arran de la impossibilitat de parlar amb ningú de pes del govern o del congrés espanyols, quan en esborranys previs de l’agenda de treball hi havia la previsió de reunir-se amb Pedro Sánchez i amb ministres presumptament espiats com ara Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles; ho han vist quan els grans partits espanyols, PP i PSOE (sobretot el PSOE) qüestionaven la imparcialitat de Citizen Lab, cosa que no havien vist en cap altre dels estats de la UE amb casos d’espionatge denunciats que havien visitat prèviament.

I ho han vist amb l’actitud dels eurodiputats espanyols que formaven part de la missió, com ara Jorge Buxadé, de Vox, que no ha assistit gairebé a cap reunió, deixant a la pràctica una vacant que hauria pogut ocupar algun altre eurodiputat de la comissió. O com l’eurodiputat del PP Juan Ignacio Zoido, que ha justificat l’espionatge contra els independentistes tot qualificant de delictius els seus comportaments, o amb la seva actitud molesta en tot moment amb la feina de la missió, tal com ha retratat Oriol Bäbler en les seves cròniques de Madrid estant.

Ho han vist en el menyspreu a les víctimes de l’espionatge, perquè precisament n’han pogut comprovar el desemparament. Perquè l’afirmació repetida que hi va haver divuit casos d’espionatge legals perquè els va encarregar el CNI sota empara del Tribunal Suprem porta implícit l’abandonament de tots els altres quaranta-set casos recollits per Citizen Lab. I mena a un altre interrogant que la ponent posava damunt la taula: per què, si només hi va haver divuit casos i van ser legals, va haver de plegar la directora del CNI i el govern espanyol va dir que reformaria la llei de secrets oficials i que les coses es farien bé?

In’t Veld s’ha mostrat indignada amb l’actitud de les autoritats espanyoles i ha assenyalat que, més enllà de la missió, els governs de la Unió Europea han tingut més d’un any per a posar-se en contacte amb la comissió d’investigació i facilitar-los informació. “Tots han estat molt educats i correctes, però tots els governs han fallat a l’hora de donar-nos informació.” I ha denunciat el silenci de tots, inclòs el govern espanyol, a l’hora de donar resposta a l’escàndol.

“Aquesta missió ha estat molt difícil. Ha estat molt difícil venir i aconseguir de tancar un pla de treball”, deia la francesa Anne-Sophie Pelletier (de l’esquerra europea) durant la reunió amb el president Pere Aragonès, la consellera Meritxell Serret i el regidor Ernest Maragall. “Em sap molt de greu això que han hagut de viure”, afegia, impressionada per allò que sentia no sols de part de les víctimes sinó dels diputats espanyols.

La missió pot haver estat útil per a fer obrir una mica més els ulls dels europarlamentaris a la realitat del Catalangate, i a l’actitud obstructiva de les autoritats espanyoles. La ponent ho veia força clar abans de la missió, tal com es pot comprovar en el seu informe provisional, molt dur amb l’estat espanyol, que els eurodiputats de PP, PSOE i Ciutadans volen rebentar amb esmenes al text en què pretenen suprimir tota referència al Catalangate. És clar que Sophie in’t Veld haurà vist reforçada la seva posició, però caldrà veure si els grans grups de l’eurocambra permeten que això que han comprovat aquests dos dies es traslladarà al paper i s’aprovarà al plenari del Parlament Europeu. Perquè han estat aquestes majories, precisament, les responsables d’haver permès que el programa de la missió acabés essent tan pobre i tan limitat, tan fet a mida dels interessos espanyols.

Fa molts anys, quan Joan Miró era una figura internacional del món de l’art, insistia a fer-se dir Joan i no Juan, com el batejaven a la premsa espanyola del franquisme. En més d’una entrevista forana assenyalava que aquesta obsessió a fer-se dir Joan era una manera de reivindicar la seva catalanitat. Era poca cosa, podem pensar des del món globalitzat d’ara, però la seva insistència va anar tenint efecte en molts sectors del món artístic mundial. En molts indrets el van acabar identificant com a artista català, a pesar que, aleshores, abans del món globalitzat, l’existència de Catalunya se circumscrivia molt sovint al Barça. Recordo haver sentit Joaquim Maria Puyal explicar-ho en alguna de les seves retransmissions radiofòniques quan voltava pel món acompanyant l’equip de futbol.

I ara, què? El món de les arts visuals utilitza el català més que després de la Segona Guerra Mundial, quan Joan Miró proclamava el seu origen mentre que, en un altre costat, a Salvador Dalí tant se li’n fotia? És evident que sí. Però no sé si en la mesura que podríem imaginar-nos-ho.

La situació és digna d’estudi. Ens abraonem sobre una infermera gaditana que mostra la seva ignorància en públic (no la disculpo, però la ignorància ja sabem que és molt atrevida), i això fa relluir la dificultat que tants pacients tenim per parlar en la nostra llengua en el món sanitari. Cada vegada hi ha més queixes per l’absència del català en l’ensenyament, especialment a secundària i a la universitat, això ho conec bé. Surten sovint notícies de posicions intolerants dels monolingües espanyols respecte als qui parlem, pel cap baix, dues llengües de les que conformen aquest suposat “estat plurinacional”. I, en canvi, des del món de la cultura sovint no veiem que la situació de la llengua no és per a fer salts d’alegria.

Hi ha un aspecte a diferenciar: la cosa pública i l’esfera privada. En aquest segon àmbit, hi ha els casos de projectes i centres d’art que funcionen gràcies a subvencions públiques, però que no fan servir mai –l’ús de l’adverbi aquí és molt important– la llengua catalana quan envien informació de les seves activitats o a les seves pàgines web. Hi ha centres i projectes privats que porten el logotip de la Generalitat o de l’Ajuntament de Barcelona per assenyalar que han rebut algun ajut, però les seves pàgines són només en espanyol. I, aleshores, un es pregunta si l’ús del català no hauria de ser una condició indispensable per a rebre aquestes subvencions. O, almenys, l’ús també –vet aquí un altre adverbi important– de la llengua catalana, perquè ja entenc que l’ambició de l’art català ha de ser transfronterer. Ha de ser transfronterer sense amagar que neix d’unes realitats, la dels països catalans, on la llengua és una condició transversal i fonamental, no sé si m’explico prou bé.

En un altre ordre de coses, hi ha els casos privats, en què tothom pot fer el que li sembli més oportú amb la llengua que fa servir per a donar a conèixer el seu treball. Aquí és on vull mostrar un petit sondatge que he fet entre alguns artistes catalans i com es presenten davant del món en les seves pàgines oficials a internet. És una mostra que no té cap valor sociològic, diguem-ho d’entrada. De segur que m’he deixat moltes i molts artistes; també cal dir que n’hi ha que no fan servir internet o que darrerament només fan visible el seu treball a les xarxes socials, especialment Instagram. I, tanmateix, tinc la impressió que la situació que es deriva d’aquest mostratge improvisat explica un percentatge massa alt de desistiment de les arts visuals (abans en deien plàstiques) a fer servir la llengua catalana.

Anem al gra. Aquestes són les llengües que fan servir prop d’una setantena d’artistes catalans (és a dir, que han nascut, viuen o treballen a Catalunya) en les seves webs.

Només anglès:

Ignasi Aballí, David Bestué, Tom Carr, Lúa Coderch, Quim Domene, Laia Estruch, Enric Farrés-Duran, Alicia Framis, Núria Güell, Martin Llavaneras, Lluís Lleó, Francesca Llopis, Mariona Moncunill, Marco Noris, Gerard Ortin, Mabel Palacín, Tanit Plana, Jaume Plensa, Gino Rubert, Llorenç Ugas, Pep Vidal.

Només espanyol:

Mar Arza, Gonzalo Elvira, Victor Jaenada, Biel Llinàs, Susana Solano, Eulàlia Valldosera, Marc Vives.

Anglès i espanyol:

Frederic Amat, Luz Broto, Raquel Friera, Ana García-Pineda, Marla Jacarilla, Robert Llimós, Assumpció Mateu, Mireia Sellarés, Montserrat Soto.

Anglès, català i espanyol:

Nora Ancarola, Martí Anson, Marta Bisbal, Eugènia Balcells, Anna Dot, Lourdes Fisa, Jesús Galdón, Toni Giró, Jordi Isern, Ferran Lega, Olga Olivera-Tabeni, Ignasi Prat, Àngels Ribé, Aureli Ruiz, Oriol Vilapuig, Marga Ximenez.

Anglès, català, espanyol i italià:

Joan Pere Massana.

Anglès, català, espanyol i francès:

Jordi Colomer.

Anglès i català:

Salvador Juanpere, Enric Pladevall,

Només català:

Sergi Aguilar, Isabel Banal, Pep Camps, Manel Esclusa, Pere Folch, Ferran Garcia Sevilla, Jordi Guillumet & Mònica Rosselló, Albert Gusi, Lluis Ivern, Jordi Lafon, Èlia Llach, Enric Maurí, Mònica Planes, Joan Pere Viladecans.

El resum ràpid d’aquesta llista és que més de la meitat del total d’artistes seleccionats no creu necessari incorporar la llengua catalana en la finestra cibernètica amb què mostren la seva trajectòria al món. Per què? No ho sé, no els ho he preguntat. La casuística deu ser diversa.

En tot cas, he de fer un advertiment important. Conec i sóc amic de molts d’aquests artistes i aquí no hi ha cap posició anticatalana. Hi poso la mà al foc. En realitat, hi ha uns quants artistes dels que surten en la llista que són independentistes, que formen part del col·lectiu “Artistes de la República Catalana” o van participar en l’exposició “55 urnes per la llibertat”. Però, inversemblantment, a mi em sembla que ho és, no adeqüen les seves posicions polítiques a la manera amb què volen presentar-se al món.

No fem cacera, insisteixo, que la cosa no va per aquí. Per mi aquesta tan modesta presència de la llengua catalana en les webs d’artistes tan significatius com els que he esmentat és un símptoma d’un problema més profund. I que podríem enunciar d’aquesta manera: hi ha la sensació generalitzada que la llengua catalana no és necessària per a les arts visuals catalanes contemporànies. En primer lloc, perquè per exposar o fer projectes en l’interior del país no hi ha cap requisit lingüístic (per acabar-ho d’adobar, cada vegada abunden més els títols dels projectes en anglès, ai las!). En segon terme, perquè molts d’aquests artistes treballen amb uns suposats paràmetres del món global i, al meu entendre, s’equivoquen: la lliçó de l’obra de Joan Miró continua vigent, és a dir, que per ser global primer de tot has d’arrapar-te ben bé a la terra pròpia. O, escrit d’una altra manera: que reflectir els problemes culturals des d’un lloc concret és ajudar a enriquir els problemes culturals del món sencer. D’això potser en parlaré un altre dia. Mentrestant, poso aquest article al servei de la reflexió de qui ho consideri oportú.

Marina Massaguer Comes és una filòloga tarragonina que s’acaba d’incorporar al Departament d’Universitats com a assessora lingüística. Durant uns anys va ser tècnica lingüística a l’Ajuntament de Tarragona, on va veure coses que la van motivar a fer la tesi “No-catalanoparlants a Catalunya: identitats socials, desigualtats i llengua catalana” per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). VilaWeb va entrevistar la setmana passada la senyora Massaguer al centre de Barcelona per parlar del seu treball, que estudia les persones que, tot i viure a Catalunya, no parlen català. Per què, i com passa?

—Què vau veure a Tarragona, que us va motivar a fer la tesi?
—Vaig veure que les polítiques lingüístiques sempre s’han fet des d’un punt de vista exclusivament catalanoparlant. Seria important agafar els punts de vista de les persones a qui van adreçades les polítiques. I això no es fa prou. Per això faig la tesi. Per recollir els seus punts de vista.

—Agafeu trenta-sis persones per a fer la tesi. Per què trenta-sis?
—Perquè m’interessava aprofundir en la via qualitativa. Ja tenim enquestes quantitatives, l’enquesta d’usos lingüístics de la població, que es publica cada cinc anys. Amb això sabem el què i el qui. Però en sociolingüística catalana ens falta aprofundir en la part més qualitativa, antropològica, d’entendre el com i el perquè.

—Feu dos grans grups de no-catalanoparlants: els que tenen origen espanyol i els internacionals. A grans trets, quina seria la diferència?
—Que en contra del que diu el tòpic, els d’origen espanyol són més sensibles a la política lingüística favorable al català que els estrangers. Dels internacionals, alguns casos han tingut molt poc contacte amb el català, perquè es mouen completament en cercles d’estrangers i prou. I no parlen ni entenen el català, però tampoc el castellà. Es mouen bàsicament en anglès. Són els expatriats europeus, americans, etc. A Catalunya pots viure sense parlar català, però a Barcelona pots viure sense parlar castellà. Ara, tots ells, si volen, tenen els recursos i la possibilitat d’entrar en contacte amb el català. I després hi ha immigrants més econòmics, molts d’ells de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia, que tampoc tenen contacte amb el català, però per sota. Es mouen en les seves pròpies comunitats. Alguns dels que he entrevistat voldrien conèixer algú que parles català, o castellà, i no el troben.

—Idea de la tesi: estan més oberts a parlar català els qui volen ascendir socialment. I més tancats els qui no ho volen, o no els cal, perquè ja són a dalt.
—Exactament. Hi ha gent que voldria parlar català i no pot perquè no té ningú al seu voltant amb qui parlar-ho. Un altre perfil són els que podrien entrar-hi, però no tenen interès. I entremig, tot un ventall.

—La Sumana, qui és?
—Una noia de vint anys quan vaig fer la tesi. Va arribar a Barcelona de l’Índia amb tretze anys i es va instal·lar al centre. A l’aula de l’acollida va començar a aprendre català. Només va ser-hi sis mesos. Tots els seus companys a classe eren de l’Índia, de Bangladeix. I entre ells parlaven panjabi, urdú, indi. I va anar passant els cursos d’ESO barrejant català i castellà. No el dominava. En català, els seus únics referents són les mestres.

—I la Sumana podia passar curs sense dominar el català?
—A l’ESO, sí. A batxillerat ja tenia problemes. Li costava seguir les classes i la matèria. Per això anava a l’Escola Oficial d’Idiomes com a reforç de català. La seva aspiració era estudiar infermeria a la universitat. Anys després m’hi vaig posar en contacte.

—I?
—Treballava en un supermercat com a caixera. No havia anat a la universitat. I encara no dominava el català.

—L’Asun.
—Funcionària d’un ajuntament català. No parla el català, tot i que l’entén. I l’escriu, per la feina. Però no el parla. Ella sempre parla castellà, i veu que pot circular, treballar i fer amics sense parlar català. Els agradaria parlar-lo, si vols, però la inversió en temps i esforç que han de fer per acabar-lo parlant creuen que no els surt a compte.

—L’Andrés.
—Enginyer. Venia d’una família de funcionaris de l’estat franquista. Quan tenia l’hegemonia de part seva, no se n’adonava. La cosa normal és que no hi hagués polítiques de normalització i que tot es fes en castellà. Quan arriba la política de normalització, l’Andrés veu que el català guanya valor simbòlic, i el castellà, en perd. No s’ha empobrit, continua essent classe mitjana. Però es troba que el seu monolingüisme ha perdut valor. I per ell és font de resistència.

—La Bethan.
—Professora d’anglès. Gal·lesa. Per gal·lesa, em pensava que la tindríem a favor. I no. Em va dir: em van discriminar per parlar anglès al meu propi país. Molt a favor de l’anglès, tot i ser gal·lesa. I aquesta ideologia la va aplicar aquí: molt a favor del castellà.

—Dieu que la ideologia afecta si es parla el català o no.
—Sí: el triangle és sistema econòmic, ideologia hegemònica i llengua.

—Ideologia hegemònica?
—Alguns arriben amb la ideologia de l’estat nació. Per ells, Barcelona és una ciutat espanyola. Un país, una llengua. Si som a Espanya, espanyol. Però n’hi ha que arriben d’Europa, o d’Amèrica, amb una altra ideologia: Barcelona és una ciutat cosmopolita. I vénen amb el cosmopolitisme banal. El gust per viure en un entorn multicultural on la diversitat l’aporten els altres. No et diversifiques tu. Ho fan els altres. Adopten un lliure mercat lingüístic amb la suposada llibertat de triar llengua, que no és real (si no parles més d’una llengua, imposes la teva, i limites la llibertat dels altres de poder parlar la seva). I defensen una suposada autoregulació del mercat lingüístic, i són molt contrari a la política lingüística.

—Una idea de la tesi és que hi ha racons on no pots entrar sense el català.
—Exactament. Hi ha racons on no pots entrar sense el català. Existeixen: llocs de treball, especialment en el sector públic, però també privats. I sectors socials: grups d’amics que parlen català. Amb aquests exemples es desprèn que el català té valor, però no prou. Si no parles català, tens limitacions per a circular socialment a Catalunya. Però tens un ampli ventall de feines que no et cal. I fins i tot a càrrecs públics. La clau és augmentar aquest valor econòmic, i que sigui necessari per a aspirar a més feines. I crear vincles entre catalanoparlants i gent que no el parla també és important.

—Parlar en català sempre. Això ho fem uns quants.
—Nosaltres també som política lingüística. S’haurien de fer moltes més campanyes perquè els catalanoparlants no canviem de llengua. Perquè si canvies, aleshores fas perdre valor a la teva llengua. Li dius que el català no li cal ni per parlar amb tu.

—Diferencies la immigració espanyola dels cinquanta, dels vuitanta i la d’ara.
—Les diferencio per les ideologies hegemòniques en el moment d’arribada: anys cinquanta, per exemple, antifranquisme. I en l’antifranquisme el catalanoparlant era un aliat. Els anys vuitanta és la ideologia de l’Espanya plural. Els que arriben aleshores són partidaris d’un bilingüisme on ells no canviïn d’idioma. Ja t’entendran, però no el parlaran. I ara, neoliberalisme. Llibertat de no parlar català.

—Veuen el català com una llengua de classe mitjana i classe alta?
—Aquí hi ha diferències entre com ho veuen els d’origen espanyol i els internacionals. Per als internacionals, el català és senyal que ets autòcton. Si ets català, parles català. I de classe mitjana. Els espanyols es veuen a ells mateixos com a catalans i de classe mitjana. I, per tant, per a ells el català no és una marca de classe social. I es veuen tan catalans com els altres. Amb una excepció: els d’origen espanyol que són de classe molt alta, o molt baixa, sí que veuen el català de classe mitjana.

—Hauríem de fer una política lingüística diferent?
—Sí. Molt més personalitzada. Es critica la immersió a l’escola, però en bona part ha funcionat amb els fills i néts de la immigració espanyola. Però quan se’n començaven a veure els efectes, van arribar els 2000 amb nous fenòmens demogràfics i polítics. Ara cal una política més personalitzada, i entesa de manera molt més amplia. La política lingüística no és únicament el que fa la Generalitat, també és el que fan els mercats. Per tant, la que fan les empreses, els supermercats, Netflix, o els comerços de barri. I aquest és el gran repte. Per això és clau que els catalanoparlants exercim el nostre poder com a consumidors. Té conseqüències, la llengua que tries al mòbil, en una sèrie o al supermercat.

—Frase: Qui la vida li ha anat bé a Catalunya és obert al català. Qui no li ha anat bé, no tant.
—Exactament. Qui la vida li ha anat bé a Catalunya és obert al català. Qui no li ha anat bé, no tant. Si la trajectòria de vida ha estat ascendent des d’un punt de vista econòmic, però també social i simbòlic, no hi estaràs en contra, i t’ocuparàs que els teus fills el parlin. Si tot et va en contra, seràs més refractari. Qui vol adoptar el català? Qui vol avançar socialment i moure’s en nous entorns i trobar noves feines. I no té recursos alternatius per mobilitzar. Qui no ho fa? Qui no vol ascendir, o qui vol però no pot.

—Cap idea que fent la tesi us hagi canviat, o cosa que hàgiu après?
—Jo em pensava que les persones d’origen espanyol tindrien una actitud menys favorable al català que no pas els europeus, els internacionals. I veig que no. Contra el tòpic, he vist que els internacionals que he entrevistat són més refractaris al català que els d’origen espanyol. No perdem de vista que jo m’he centrat en els qui no han après català. Entre els qui sí que l’han après les percepcions són diferents.

—Res a afegir?
—Sí. Si volem incorporar nous parlants, hem de garantir condicions de vida dignes. És model de país: garantir condicions de vida digna per a tots els nouvinguts és una condició necessària però no suficient perquè adoptin el català. Si algú viu en la pobresa, no l’adoptarà, perquè no entrarà en cercles de socialització on es parli. Però amb les necessitats materials cobertes, el següent pas podrà ser donar-li accés a la llengua, i facilitar-li l’entrada a cercles de socialització en català. Va passar amb la immigració espanyola: alguns vivien en barraques, després van millorar i van trobar feina, es van polititzar, van fer amics, es van socialitzar en català, i ara no el parlen, però van portar els fills a escoles catalanes abans que s’implantés la immersió lingüística.

Quan és a punt de commemorar-se el trentè aniversari del traspàs del poeta Vicent Andrés Estellés, encara no s’ha resolt la manera de preservar-ne el llegat i promoure’l. Amb tot, sembla que van fent-se passes cap a la resolució del conflicte sorgit el juny de l’any passat, quan l’ajuntament socialista, amb els vots del PP i Vox, va extingir i liquidar de manera unilateral la Fundació Vicent Andrés Estellés. Ho va fer sense avisar ni tan sols la família, tot al·legant un desequilibri pressupostari.

Això va causar un moviment de repulsa immediat per part de moltes entitats. La consellera de Cultura, Raquel Tamarit, es va comprometre a posar-hi solució i es va reunir amb la família Estellés per proposar algunes vies d’eixida.

Una moció al plenari

Ara el grup municipal Compromís ha presentat una moció al ple perquè es pose remei a aquesta situació amb la creació d’una entitat d’estudis i divulgació amb un caràcter molt semblant a l’Espai Joan Fuster de Sueca. La proposta es debatrà en la sessió de dimarts vinent, dia 28, l’endemà de l’aniversari de la mort del poeta.

La idea és de replicar elements que funcionen molt bé a Sueca, com ara, l’aula didàctica i la càtedra, a banda de posar a l’abast dels estudiosos i dels ciutadans el llegat material del poeta.

La regidora de Compromís, Maria Viu, responsable d’aquest tema al grup municipal de la coalició, ha dit a VilaWeb que fa mesos que treballen per avançar en la creació d’aquesta entitat, i que ara presenten la moció a l’ajuntament perquè no té sentit crear aquest Espai Estellés sense la participació municipal. L’antiga Fundació es va crear l’any 2007, i l’ajuntament és, d’ençà del 2013, propietari de la biblioteca del poeta, adquirida a la família. De moment, els materials romanen en una sala de la Casa de Cultura. Segons Compromís, és fonamental que aquest espai es construesca amb la participació de la Universitat de València, la Generalitat i l’Ajuntament de Burjassot.

Comprar i adequar un immoble

El primer punt de la moció de Compromís demana que l’Ajuntament de Burjassot s’afegesca a les gestions de la secretaria de Cultura i la Direcció General d’Innovació Educativa de la Conselleria d’Educació i la Universitat de València per posar en marxa la càtedra i l’aula.

També demana col·laboració per a la compra i el condicionament d’un immoble que allotge el llegat d’Estellés i que s’arribe a un acord amb la conselleria i amb la universitat sobre la manera de gestionar i dinamitzar aquest espai.

La família, confiada en una solució

Carmina Andrés, filla del poeta, ha dit a VilaWeb que la família veu molt bé la proposta feta per Compromís, perquè es tracta de fer valdre el llegat i la figura del seu pare. Andrés lamenta encara el tracte rebut per l’Ajuntament de Burjassot, que no els va avisar de la dissolució de la fundació. També recorda que, tot i els mesos que han passat, no ha tingut cap relació directa amb el batlle, Rafael Garcia. “Dues setmanes després de saber que havien dissolt la fundació, vam rebre un avís de l’ajuntament perquè anàrem a recollir una notificació. Els vam dir que si ens havien de dir res, que vingueren a casa. Al final, ens van dur el paper on ens comunicaven l’extinció.”

Exigència popular per a restituir la fundació

Mercè Martínez, de l’associació Ca Bassot, diu a VilaWeb que no tenen cap comunicació de la conselleria que els faça pensar que la solució és immediata, però que després de la reunió que van mantenir fa uns mesos amb el secretari autonòmic, Joaquim López Camps, pensen que es van fent coses per arribar a constituir aquest centre d’estudis.

Arran de la liquidació unilateral de la fundació per part de l’ajuntament, es va crear una plataforma en defensa de la Fundació Vicent Andrés Estellés formada per la família Estellés, Ca Bassot, Escola Valenciana, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Acció Cultural del País Valencià, el Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants, la Fundació Sambori i l’Associació Kulturcrítics del País Valencià.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua també va instar el batlle de Burjassot a reactivar la fundació. Centenars de persones anònimes, entitats i personalitats del món de la cultura i de la política van signar un manifest en què demanaven la creació d’una nova Fundació Vicent Andrés Estellés.

Versos i un sopar per a celebrar el poeta

D’altra banda, Ca Bassot ha organitzat, per a dilluns a les vuit de la vesprada, una lectura de poemes davant l’estàtua d’Estellés a Burjassot. Després faran una mena de Festa Estellés, amb sopar a la seu de l’organització.

El cantautor català Joan Isaac celebra enguany els seus cinquanta anys en el món de música i els setanta anys de vida amb un nou disc, concerts, un llibre recopilatori dels textos de les seves cançons i una edició integral de tota la seva obra discogràfica.

Amb el pas del temps, l’amistat i l’amor incondicional a l’ofici de compondre cançons com a fil argumental, Tinc una casa al mar, l’últim disc d’Isaac conté deu noves peces musicals i ha estat produït per Tony Carmona i Antoni-Olaf Sabater. La presentació en concert d’aquest disc serà divendres 24 de març a la sala de concerts i discoteca barcelonina Luz de Gas, dins del marc del festival de música d’autor Barnasants.

L’editorial Llibres del Segle publicarà un volum antològic que inclourà els textos de les cançons d’Isaac agrupats per temàtiques, a més de fotografies fetes al llarg d’aquests cinquanta anys de carrera de l’artista per Colita, Juan Miguel Morales i Francesc Fàbregues. A més, el llibre, il·lustrat i dissenyat per Daniel Sesé i David Gutiérrez, comptarà amb textos escrits per diferents personalitats del món de la música, la literatura, la política, el periodisme i la societat civil.

Pel que fa a l’edició integral de l’obra d’Isaac, es tracta d’una caixa dissenyada per Daniel Sesé amb totes les cançons i enregistraments que, des del 1973, han publicat les diferents discogràfiques amb què ha treballat el cantautor: Edigsa, Ariola, Philips, Stresmusic, Sony Music, Picap i Discmedi.

Aquest any de celebracions, que rep el nom de “Joan Isaac: 50 anys de cançons, 70 anys de vida”, culminarà el 28 de novembre amb un concert al Palau de la Música Catalana que comptarà amb un repertori compost per cançons de cada un dels treballs d’Isaac. En aquest concert participaran també músics, arranjadors i artistes internacionals que han treballat amb el cantautor català al llarg de les seves cinc dècades de carrera musical.

El govern holandès ha anunciat aquest dimarts la prohibició de l’ús de l’aplicació xinesa TikTok en tots els telèfons oficials per a prevenir l’espionatge, en línia amb altres mesures similars adoptades al llarg de les darreres setmanes per diversos països europeus.

La ministra de Finances, Alexandra van Huffelen, ha justificat la decisió tot explicant que l’ús d’aquesta aplicació augmenta el risc d’espionatge per part del govern xinès, i que això posa en perill les activitats de la política holandesa.

Les mostres de l’asteroide Ryugu contenen composts orgànics nitrogenats, inclosa la nucleobase uracil, part de l’ARN, que són les instruccions sobre com construir i operar organismes vius.

A les mateixes mostres, que han arribat a la Terra amb la missió Hayabusa2 de l’agència espacial japonesa JAXA, també es va detectar àcid nicotínic, també conegut com a vitamina B3 o niacina, que és un cofactor important per al metabolisme dels organismes vius.

Aquest descobriment, fet per un equip internacional, dirigit pel professor associat Yasuhiro Oba a la Universitat de Hokkaido, se suma a l’evidència que els components essencials per a la vida es creen a l’espai i podrien haver estat portats a la Terra per meteorits. Les troballes s’han publicat a la revista Nature Communications.

“Els científics han trobat prèviament nucleobasos i vitamines en certs meteorits rics en carboni, però sempre va existir la qüestió de la contaminació per exposició al medi ambient de la Terra”, explica Oba. “Com que la nau espacial Hayabusa2 va recol·lectar dues mostres directament de l’asteroide Ryugu i les va entregar a la Terra en càpsules segellades, es pot descartar la contaminació”, afegeix.

Els investigadors van extreure les molècules submergint les partícules de Ryugu en aigua calenta, i les van analitzar a partir d’una cromatografia líquida juntament amb espectrometria de masses d’alta resolució. Això va revelar la presència d’uracil i àcid nicotínic i altres composts orgànics que contenen nitrogen.

“Trobem uracil a les mostres en petites quantitats, en el rang de 6 a 32 parts per mil milions (ppb), mentre que la vitamina B3 era més abundant, en el rang de 49 a 99 ppb”, explica Oba en un comunicat. “També es van trobar altres molècules biològiques a la mostra, inclosa una selecció d’aminoàcids, amines i àcids carboxílics, que es troben a les proteïnes i al metabolisme, respectivament”, comenta. Els composts detectats són semblants però no idèntics als descoberts prèviament en meteorits rics en carboni.

L’equip planteja la hipòtesi que la diferència en les concentracions a les dues mostres, recol·lectades en diferents llocs de Ryugu, probablement es deu a l’exposició als entorns extrems de l’espai. També van plantejar la hipòtesi que els composts que contenen nitrogen es van formar, almenys en part, a partir de molècules més simples com l’amoníac, el formaldehid i el cianur d’hidrogen. Si bé aquests no es van detectar a les mostres de Ryugu, se sap que són presents al gel cometari, i Ryugu podria haver-se originat com un estel o un altre cos principal que va estar present en ambients de baixa temperatura.

“El descobriment d’uracil a les mostres de Ryugu dóna força a les teories actuals sobre l’origen de les nucleobases a la Terra primitiva”, diu Oba. “La missió OSIRIS-REx de la NASA tornarà mostres de l’asteroide Bennu aquest any, i un estudi comparatiu de la composició d’aquests asteroides proporcionarà més dades per desenvolupar aquestes teories”, conclou

La missió Pegasus del Parlament Europeu a Madrid ha acabat de la pitjor manera possible, amb la plantada de la comissió de Defensa del congrés espanyol. La ponent de l’informe, la neerlandesa Sophie In ‘t Veld (liberal), s’ha mostrat indignada amb l’actitud de les autoritats espanyoles i ha assenyalat que, més enllà de la missió, els governs de la Unió Europea han tingut més d’un any per a posar-se en contacte amb el comitè d’investigació i facilitar-los informació. “Tots han estat molt educats i correctes, però tots els governs han fallat a l’hora de donar-nos informació”, ha declarat.

La “missió més difícil de Pegasus”: el PSOE s’erigeix en el gran defensor de l’estat 

“Tots els estats es reuneixen al Consell, tots saben d’aquest problema [els programaris espia] i s’encobreixen entre ells. Tots han decidit col·lectivament de romandre en silenci”, ha continuat l’eurodiputada, que ha definit aquesta manera d’actuar d’omertà. A més, ha detallat que es van posar en contacte amb el president del Consell, que els va respondre que l’ús de programari espia no era un afer de la competència del comitè.

Així mateix, ha criticat que l’estat espanyol és l’únic on s’ha posat en dubte la neutralitat i la professionalitat de Citizen Lab amb tota mena d’atacs per tal de minar la seva credibilitat. “Compleix tots els estàndards acadèmics. Necessitem un Citizen Lab europeu que serveixi a totes les víctimes”, ha afirmat, abans de recomanar la intervenció de l’Europol per esclarir tots els detalls pendents sobre el Catalangate, tenint en compte el silenci de l’estat i la immobilitat dels tribunals.

D’altra banda, el president del comitè, Jeroen Lenaers (PP europeu), ha lamentat que la missió no hagi estat rebuda per representants de primera fila de les autoritats espanyoles. “Ens hauria agradat ser rebuts per membres de l’executiu, com ara el senyor Bolaños, i amb alguns dels afectats [en referència al suposat espionatge dins del consell de ministres]”, ha declarat.

“Estem decebuts, en aquest sentit”, ha continuat, però ha admès que les dates de la missió eren “complicades”, tenint en compte que dilluns era festiu a la Comunitat de Madrid i avui començava la moció de censura de Vox contra Pedro Sánchez. Pel que fa a la plantada de la comissió de Defensa del congrés, Lenaers li ha volgut treure ferro i ho ha vinculat a les circumstàncies del debat parlamentari. “El tracte ha estat correcte i hem dinat molt bé”, ha bromejat.

Així mateix, ha detallat que ahir la missió es va poder reunir amb el secretari d’Estat d’Afers Europeus, Pascual Navarro, que ja és més del que va passar en les visites a Polònia i Hongria, on no els va rebre cap autoritat governamental. “Certament, hauríem preferit parlar amb el ministre, però el secretari d’estat és millor que res”, ha afegit.

Dels eurodiputats espanyols, només el socialista Ibán García del Blanco ha assistit a la conferència de premsa final de la missió. Juan Ignacio Zoido i Jorge Buxadé, que s’han absentat d’algunes reunions, han decidit de no presentar-se a l’auditori de l’oficina del Parlament Europeu a Madrid.

El dimarts 28 de març Núria Freixa ens presentarà el seu nou poemari a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43). Vindrà acompanyada de la il·lustradora M. Rosa Terradellas.

Freixa ens farà la lectura, ben dolça, d’alguns dels poemes. La sessió és recomanable per a totes les edats. Xiclet. Enganxa’t al vers és un poemari que fa tornar a la infantesa. Ben segur que en gaudireu com si llepéssiu una bona llaminadura! La poesia que enganxa!

Rosa Terradellas, la il·lustradora del llibre, ens explicarà el procés de creació i la tècnica utilitzada.

L’acte s’acabarà amb una sorpresa ensucrada.

Podeu veure el vídeo de presentació ací.

La plataforma Sabadell Lliure de Corrupció, que actua com a acusació popular en el cas Mercuri, demana vuit anys de presó per a l’ex-batlle de Sabadell Manuel Bustos per haver col·locat gent de l’entorn del PSC al Consorci de Residus del Vallès Occidental i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

La 31a peça del cas Mercuri investiga la contractació irregular de persones afins al PSC a través de la gestió de qui era batlle de la capital vallesana. Concretament, els presumptes fets delictius haurien passat fins a mitjans de l’any 2012.

Mitjançant el telèfon punxat de Bustos, es van obtenir detalls de moviments que s’haurien fet per afavorir gent del seu entorn, que haurien passat a tenir càrrecs i desenvolupar funcions en institucions on els socialistes tenien poder. Els fets van quedar recollits en una peça separada del cas Mercuri, que estarà acabada per encarar la fase de judici després que les acusacions i defenses hagin entregat els escrits.

Entre els beneficiats hi hauria, segons que detalla la plataforma, gent de l’entorn socialista com Marta Solé Costa o Anna Carrasco Serrano, totes dues col·locades al Consorci per la Gestió de Residus del Vallès Occidental. En el cas de Carrasco, també va ser regidora a l’Ajuntament de Sabadell. També s’hauria beneficiat Carmen Sendrós, en aquest cas a l’AMB.

Les penes per als tres acusats

La plataforma, igual que la fiscalia, demana la pena més elevada per a Bustos. Li demanen tres anys de presó i set d’inhabilitació especial amb una multa de 200.000 euros pel delicte continuat de tràfic d’influències, i també cal sumar-hi cinc anys més de presó i cinc d’inhabilitació especial amb multa de 5.500 euros per falsedat documental, prevaricació i malversació de cabals públics.

Al germà del batlle, Paco Bustos, li demanen una pena de cinc anys més de presó i cinc d’inhabilitació especial amb multa de 5.500 euros per falsedat documental, prevaricació i malversació de cabals públics.

A l’aleshores gerent del Consorci de Residus i militant socialista, Paco Fernández, la plataforma li demana dotze anys d’inhabilitació especial pel delicte continuat de prevaricació administrativa.

El dimecres 29 de març tindrem una conversa literària amb la poetessa, traductora, crítica literària i professora d’escriptura Xènia Dyakonova a l’Espai VilaWeb, a les set del vespre. Conduirà l’acte Jaume Pujol. 

Xènia Dyakonova (Leningrad, 1985) es va traslladar a Barcelona l’any 1999, on va estudiar teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona. A partir de l’any 2001, va publicar en rus nombroses seleccions de poemes a diverses revistes i tres llibres de poesia. En català ha publicat dos llibres de poesia: Per l’inquilí anterior, amb il·lustracions de Miguel Pang Ly (Genèric, 2015) i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022).

Ha traduït al català novel·les, assaigs, poemes i articles periodístics de diversos autors, entre els quals destaquen Anton Txèkhov, Anna Politkóvskaia i Aleksandr Kúixner. L’any 2016 va rebre el premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 el premi PEN Català de traducció literària, per la seva versió del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.

Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixèvskaia, i va col·laborar en el suplement cultural del diari Avui. Actualment, escriu en el suplement literari del diari Ara i en la revista digital La lectora.

En prosa, ha publicat Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), un recull de texts sobre literatura russa i polonesa, i El conte de l’alfabet (l’Avenç, 2022), un llibre estructurat a partir del seu alfabet matern, el ciríl·lic. Cada lletra representa una paraula que és el punt de partida per parlar d’un fenomen, un element o una personalitat de la cultura russa. 

En aquest acte a l’Espai VilaWeb, Dyakonova parlarà sobre la seva obra poètica en català i l’ús que fa de la poesia en el seu darrer llibre, El conte de l’alfabet, com també de la influència que ha tingut en ella la poesia russa.

Hi sou convidats!

L’advocacia de l’estat demana tres anys i sis mesos de presó, set anys d’inhabilitació a càrrec públic i una multa de 30.000 euros per al diputat d’ERC Josep Maria Jové, a qui atribueix per delictes de malversació atenuada i desobediència per l’1-O.

Per contra, no acusa Lluís Salvadó, ex-secretari d’Hisenda i actual president del Port de Barcelona. I per a la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, que estava sota les ordres de Jové, demana un any d’inhabilitació pel delicte de desobediència al Tribunal Constitucional (TC) i pagar una multa de 18.000 euros.

A l’escrit, presentat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i al qual ha tingut accés Efe, l’advocacia també sol·licita una condemna d’un any d’inhabilitació i 18.000 euros de multa per a la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, solament per un delicte de desobediència.

L’escrit d’acusació de l’advocacia de l’estat discrepa del presentat per la fiscalia, que considera que les despeses de l’1-O són un delicte de malversació agreujada, castigat com a màxim amb vuit anys de presó. La fiscalia va demanar set anys de presó per a Jové i sis i tres mesos per a Salvadó, en aplicar-los la modalitat agreujada de malversació, a més de prevaricació i desobediència, per organitzar l’1-O. Tanmateix, l’advocacia aplica el delicte de malversació atenuada, pactat per ERC i el PSOE.

El dijous 30 de març, a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43), es presentarà el DVD-llibre Poemari per a acordió. Gerard Díaz ens interpretarà alguns dels poemes acompanyat per l’acordió diatònic. 

Poemari per a acordió és un projecte en què LA COMPANYIA MINIMíssimA (Gerard Díaz: acordió diatònic) aprofundeix en la creació poètica. En els seus dos primers anys d’existència, la poesia ha anat envaint l’espai dels concerts fins a passar a ser-ne definitivament el fil conductor, però sense abandonar la música d’arrel, que és d’on neix tot plegat. Si en aquests anys ha emprat la poesia d’altres autors, finalment li ha vagat d’escriure’n i aquest n’és el resultat.

Hi sereu benvinguts!