La història de Jessica Ryu amb Catalunya és, d’entrada, una història de curiositat gairebé casual; després, de fascinació; i, finalment, de compromís. Ryu és nascuda a Corea del Sud però té un domini molt fluid del català –tot i haver viscut tan sols un mes a Girona– i, de fet, acaba de rebre l’encàrrec de traduir Incerta glòria, l’obra mestra de Joan Sales, a la seva llengua materna. Ara s’està uns quants dies de visita al Principat, amb una agenda que vessa de cultura i coneixences. No és gens estrany: Ryu, riallera i entusiasta, malgrat la distància s’ha anat amarant de la cultura catalana, molt més i tot que gent d’ací, i té ganes d’entendre el país tant com pugui.

La primera llavor de la curiositat que l’ha duta fins ací és l’obsessió que la seva mare tenia amb Salvador Dalí. De ben petita, Ryu ja veia, penjades a la paret, reproduccions de quadres emblemàtics del pintor, com ara La persistència de la memòria, que es mirava embadalida. Té records d’infantesa ben dalinians. L’interès per Dalí va restar somort, un temps, mentre es llicenciava en disseny gràfic a Corea, però aquella aventura no va acabar de sortir bé i va voler provar unes altres coses. Havia estudiat castellà i va decidir de fer un màster en literatura hispànica. Hi va descobrir no tan sols que Dalí tenia, també, prosa, sinó que els seus primers escrits eren en català. Allò va obrir una porta. “Vaig voler escriure sobre això. Com és que a Corea no ho sabia ningú?”, explica.

El camí va continuar al programa d’estudis ibèrics a la Universitat de Stanford, a Califòrnia, on en va conèixer el director, el professor Joan Ramon Resina, a qui reconeix com una influència decisiva, i, durant unes quantes setmanes, al professor Raül Garrigasait, que l’acompanya aquests dies. “Allí vaig començar a fer cursos de català, vaig aprendre la llengua i me’n vaig enamorar. De fet, ara, em sento més còmoda parlant en català que no pas en castellà”, diu.

A poc a poc, va descobrir que rere la llengua hi havia la història d’un país, una tradició. “Al principi, el català em va interessar molt perquè era una llengua que no parlava ningú al meu país. Vaig pensar que seria l’única especialista en llengua i literatura catalanes a Corea. Però, després de començar el doctorat a Stanford, la meva percepció va canviar. Quan vaig començar a llegir les grans obres que trobava en català i a conèixer-ne la cultura, vaig veure-hi paral·lelismes amb la història i la cultura coreanes. Compartim una història de dictadura i colonialisme. Quan llegeixo Incerta glòria o La plaça del diamant, per exemple, puc sentir una ressonància amb coses que van passar no fa pas tant al meu país. De fet, fa només uns quants mesos, amb la llei marcial, encara hi vaig pensar”, diu. Entre les lectures més determinants, esmenta les Elegies de Bierville, de Carles Riba; El comte Arnau. de Joan Maragall, i Lo desengany, de Francesc Fontanella, que va llegir en un seminari sobre la Guerra dels Segadors.

Molt atenta, i amb un ull clínic, va anar posant llum a coses que l’astoraven. A través de Santiago Rusiñol –de qui l’embadaleix sobretot la faceta de col·leccionista–, el pes del modernisme a Catalunya. I més retalls que, si no s’hi hagués esforçat, potser li haurien romàs incomplets al cap. “Veia pertot arreu que citaven Eugenio d’Ors i Lo barroco, però quan vaig saber que abans de la guerra civil li deien Eugeni d’Ors, em va impactar moltíssim. Aleshores vaig llegir La ben plantada i Gualba, la de mil veus, i em va semblar impressionant, perquè era un Eugeni d’Ors completament diferent. Aquestes dues personalitats d’Ors em van resultar molt impactants”, recorda.

Un objectiu clar: canviar la tradició hispanística

Però, de totes, la lectura que l’ha marcada més és sens dubte la d’Incerta glòria. Fou Resina qui l’hi va fer descobrir, quan estudiaven l’existencialisme europeu posterior a la Segona Guerra Mundial. “Em va agradar moltíssim. Fins llavors, de la península, només havia llegit literatura de postguerra com la de Carmen Laforet o Javier Cercas. Soldados de Salamina o Anatomía de un instante, que em fan una certa angúnia. Són obres molt bones, però que tracten la història de després de la guerra, no pas de la guerra en si mateixa”, diu. De fet, a mesura que ha anat sabent més coses sobre la història de Catalunya, ha constatat l’anomalia que representa aquesta mena de narrativa espanyola.

A Corea del Sud, diu, la hispanística acadèmica considera Soldados de Salamina com un cim de la literatura que va traspassar les pàgines per a inspirar tota una cultura de memòria històrica basada en una falsa reconciliació. Un dels objectius de Ryu és corregir aquest biaix. “Soldados de Salamina parla d’una memòria fracassada. A Corea, tan lluny, pensen que és una novel·la que facilita la democràcia i la memòria històrica a Espanya. Em fa força ràbia. Falta molta diversitat sobre el nostre coneixement de la literatura ibèrica”, diu. La sobredimensió de Cercas no solament com a escriptor, sinó com a intèrpret de la història, ha donat una idea equivocada als coreans sobre la realitat cultural i política catalana, apunta.

“Incerta glòria, en canvi, és una obra mestra: no és només una novel·la, és un testimoni, perquè Sales va lluitar a la guerra. No és només una història de trauma, o de la dictadura, sinó un testimoni dels vençuts. Normalment, ningú no en vol parlar gaire, d’aquestes coses, perquè són massa doloroses. Jo, de fet, vaig sentir un munt de tristesa, llegint-la, però la tristesa sempre dura, té una ressonància emocional diferent, que em convida a tornar a visitar les obres, i me’n vaig enamorar”, explica. La traducció li fa molta il·lusió. “Sé que serà un projecte molt difícil, que requerirà molta feina, però pagarà la pena, perquè no és una història només de Catalunya. És un clàssic amb un sentit universal. Si tinc un objectiu amb aquesta traducció és d’afegir una altra perspectiva sobre la guerra i sobre la literatura contemporània a la península ibèrica”, diu.

N’hi ha un altre, d’objectiu, potser una mica més ambiciós encara: que la traducció d’Incerta glòria sigui, per a Corea del Sud, un petit granet de sorra per a canviar coses. “M’agradaria que generés una mica més de conversa sobre la democràcia, la pau i la guerra. A Corea és molt difícil, encara, parlar obertament de la guerra civil i de la dictadura. Encara més després de la llei marcial. La societat coreana està molt dividida. Necessitem motius per a repensar la història. Aquesta traducció d’Incerta glòria espero que pugui alimentar una mica més la tolerància. Sento que al nostre món, avui, hi falta molta tolerància”, rebla.

L’anomalia i l’esperança

Parlar amb Ryu, que amb prou feines ha viscut a Catalunya més de quatre setmanes i, en canvi, en desplega un coneixement tan vast, tan profund i tan ple de matisos, desperta dins el cap sensacions ben insòlites, com de ser davant una mena de petit miracle. És inevitable de demanar-li si no se li fa estrany tenir la sensació que sap més coses que no pas molts catalans de la seva edat. Ho nega. “De fet, allò que m’impressiona és l’amor dels joves catalans per la seva llengua i la seva cultura. A Corea, això és molt diferent. La meva generació, almenys, no té tanta passió per la protecció i la defensa de la cultura pròpia. Per això estic molt impressionada per la passió dels joves catalans. Quan vaig passar un mes a Girona, l’any passat, estava molt sorpresa de veure que no era un tabú parlar de la independència. A Barcelona és una mica més difícil, pel que veig”, diu.

La immersió ha estat tan intensa, de fet, que s’ha avesat a llegir la premsa d’aquí, a escandalitzar-se amb les declaracions de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, i fins i tot a agafar l’hàbit d’escoltar sovint la Trinca. La fa remoure que, amb l’amor que ha desenvolupat ella pel català, hi hagi gent que li sigui políticament tan hostil, i que les institucions no se’n prenguin més seriosament la promoció. “Em fa molta pena veure que hi ha tanta passió i amor al carrer, i que el govern, el sistema, la gent que té la capacitat de canviar les coses legalment, no hi fan tant”, conclou.

Assagista, investigador cultural, poeta, crític d’art, curador d’exposicions literàries, científiques i artístiques, traductor teatral, editor de revistes d’avantguarda, articulista d’opinió, agitador cultural i traficant d’idees. Són moltes les facetes de Vicenç Altaió i Morral (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954), antic director del centre KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals) i del Centre d’Arts Santa Mònica, i actual president de la Fundació Joan Brossa. Ara acaba d’ordenar els primers trenta anys de trajectòria cultural a El somni de la subversió (Galàxia Gutenberg), un volum de memòries que arriba fins a l’any 1985, data en què considera tancat el cicle iniciat amb la revolta poètica dels setanta, de la qual va ser un dels protagonistes, amb el vincle amb els poetes sèniors que el precedien, com J.V. Foix, Joan Vinyoli o Josep Palau i Fabre. Parlem amb ell a casa seva, envoltats de la seva impressionant biblioteca, protagonista del film documental Biblioteca de pedra seca, dirigit per Joan Vall Karsunke, i sobre el futur de la qual ens ofereix algunes pistes.

—Acabeu de publicar El somni de la subversió, subtitulat “Memòries d’un traficant d’idees”. De tota manera, malgrat ser records individuals, hi ha un gran component col·lectiu, generacional…
—És un traçat col·lectiu, exactament. Quan Vinyoli va fer seixanta-cinc anys, va poder veure que hi havia una joventut nova, que reparava tot allò que no havia pogut fer. Seguint aquest exemple, vaig començar sistemàticament a organitzar el corpus final d’una obra. Vaig començar per un llibre d’investigació a partir de Joan Miró i els poetes catalans, vaig continuar amb un llibre de recerca dedicat a arquitectura i comunicació visual a través de la biografia de Lanfranco Bombeli. I acabats aquests estudis, vaig creure que tenia el compromís de fer el mateix que la gent que tenia llavors l’edat que tinc ara m’havien donat. És a dir, enviar als joves la nostra memòria. No vull historitzar –que també– la nostra generació perquè nosaltres mateixos ho llegim, sinó sobretot deixar un testimoni als altres.

—Sou de Santa Perpètua de Mogoda, fill del Ton de la Fàbrica i la Maria de Can Soley, i teniu un germà bessó.
—El més important és com neixo com a lector. I neixo com a lector perquè quan entro a la universitat, després de l’eficàcia del franquisme i la persecució de la llengua catalana, sense saber-ne pràcticament res, descobreixo que la meva llengua té una cultura pròpia i que els llibres havien estat cremats. I, quan l’any 71, vaig a l’avi matern i li demano si ell té llibres en català, em treu de darrere del dipòsit d’aigua una caixa dels llibres que venien del Servei de Biblioteques del front i de la batalla de l’Ebre quan els republicans se’n van anar. De manera que el meu naixement, pròpiament, és el naixement d’un lector, i aquest lector neix amb enllaç amb l’època de la república.

—Vicenç Altaió i Morral, parent del sabadellenc Mateu Morral?
—Parent de lluny, però sí. El meu avi era un home tradicionalista, però tenia una germana casada amb un anarquista conegut. Gràcies a la seva biblioteca, vaig conèixer les utopies revolucionàries, com el comunisme i l’anarquisme, per després conèixer-ne en carn pròpia el fracàs i la dificultat de la política. Mateu Morral, que va perpetrar un atemptat contra els reis d’Espanya el dia del seu casament, simbolitza el fracàs de l’estat espanyol de regenerar-se d’una manera moderna i democràtica. Tota la intel·lectualitat modernista creu que cal posar fi al sistema monàrquic perquè és un tap per a l’evolució i la justícia social, i encara ho és.

—De molt jove comenceu a freqüentar Foix a casa seva, al carrer de Setantí 9, a Sarrià.
—Foix és el meu primer mestre, que trio perquè és el que té el nom més obscur. Allà, hi vaig aprendre que, per llegir, havies d’estudiar. Igual que la cultura visual, que si tu no l’estudies, no mantens un vincle comunicatiu. De Foix vaig aprendre una cosa important, que és la relació entre l’avantguarda i la memòria, en el cas català. Ell deixava clar que nosaltres encara havíem de construir i la destrucció era la construcció. Es feia la pregunta: si els italians, sobrecarregats de memòria, van inventar el futurisme, si els francesos, de sentit de l’estètica i la racionalitat, creen el cubisme, i els alemanys, amb la seva anàlisi del jo, l’expressionisme, als catalans què els toca? Aquesta gran pregunta he trigat tota la vida a respondre-la i ara la sé. Els catalans assoleixen la seva màxima expressió amb la condició de l’exili. Es demostra amb els artistes visuals, Picasso, Miró, Dalí i Tàpies.

—Personatges, estils, llenguatges ben diferents…
—En la nostra diversitat cultural s’expressa la pluralitat d’una cultura nacional. Som tan petits, que el pessebre és la nostra màxima expressió. Per tant, crec que anem sempre bé quan defensem el valor d’una pluralitat cultural. Això s’explica molt bé en la prosa. He fet l’esforç d’unir dos models en la prosa catalana. L’un, el de J.V. Foix, amb més arcaismes i una sintaxi més clara, i l’altre, Josep Pla. Tots dos corresponen al món ultralocal, i per tant a un realisme, però el primer està en el realisme imaginatiu i l’altre està en el realisme concret.

—No us vau quedar només amb Foix, sinó que vau fer amistat amb Palau i Fabre i, especialment, amb Joan Vinyoli.
—He pogut observar que són més oberts aquells que són de jeia progressista i avantguardista que no els de prosa planxada. Nosaltres ho llegim tot, amb un sistema obert. Per tant, si bé Foix és un model, no podia renunciar a aquells que estaven en el marge, perquè cada generació ha de procurar de regenerar. Amb Palau i Fabre vaig aprendre com una vivència extrema i amb sentit d’exploració i de recerca, per mitjà dels altres, pot acabar transformant el propi jo. És el sentit de l’alquímia. Vinyoli era una persona insegura, que tenia necessitat de l’altre, i em vaig convertir en un dels seus receptors de primera. Vaig aprendre’n que forjant i explorant el món de la memòria podies arribar a crear una escriptura en primera persona que tingués tot el pòsit universal que té la metafísica.

—Podríem definir la vostra vida amb els termes “memòria” i “avantguarda”?
—Tota la meva obra té aquests tres peus que he après dels mestres. De Foix, caminar, caminar i llegir. De Palau i Fabre i Vinyoli, viure amb intensitat i transformar. I de Joan Brossa, experimentar, experimentar i experimentar. Per tant, la fórmula, que per alguns és la combinatòria matemàtica de la imaginació, en el meu cas, és caminar, que és una manera també de llegir. La vida com a capacitat per a transformar i sempre considerar-nos a nosaltres i a l’escriptura com un experiment.

—Parlant de la vostra època d’estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona, quan encara es feien les classes al monestir de Sant Cugat, voldria preguntar-vos pel grup Tarotdequinze, que formàreu amb Jaume Creus, Josep Maria Figueres, Lluís Urpinell i, posteriorment, Josep Maria Fulquet.
—Érem molt joves, jo tenia disset anys. Tarot feia referència a la interpretació de les cartes del món i un sentit de la subversió, per un nou ordre, que és el dimoni. Quan vam fer el primer manifest, no volíem que fos programàtic. S’havien acabat les utopies i érem conscients que cantàvem les absoltes del passat. Vol dir que hi ha un hummus, que tornarà a fer néixer. Tot això passava paral·lelament a la formació del nucli de Llibres del Mall. Apareixia una generació literària anomenada de manera genèrica neoformalista, tant aquí com internacionalment.

—Quina relació hi havia entre Tarotdequinze i Llibres del Mall?
—Una vegada es va acabar la col·lecció Cristalls, que pretenia una renovació estètica i barrejava la poesia amb la prosa i imatge, tots nosaltres vam acabar publicant a Llibres del Mall. La particular diferència era què ens unia, i ens unien els referents. Nosaltres vam canviar l’hegemonia que hi havia del realisme i vam negar que el realisme social tingués potència literària. I vam bescanviar les dues figures cabdals, Salvador Espriu i Pere Quart, dos poetes excepcionals que reconeixem, per Foix i per Brossa. Però, alhora, cadascú de nosaltres va triar els segons, que per nosaltres eren Vinyoli i Palau i Fabre, i, en canvi, ells van editar Espriu i Martí i Pol, tot traint l’esperit inicial. Ara bé, al Price-Congrés, festival de poesia per l’ús oficial del català, hi érem tots. No només nosaltres i els del Mall, sinó també els escriptors del País Valencià i les Illes. Mai no hi ha hagut tantes variants dialectals i geogràfiques en plenitud com aquell 75 i en endavant. D’aquí, el somni de la subversió.

—Sou d’una generació a qui van negar el català a l’escola, però us vau acabar vinculant orgànicament al catalanisme. Recordeu assemblees d’estudiants on us xiulaven per parlar en català…
—Sembla mentida que allò que passava continuï passant, que és aquesta falsa dicotomia entre una llengua minoritària que té un sistema molt obert, i que els qui tenen una llengua majoritària la presenten com una llengua burgesa, o com una llengua que no serveix per a tots els usos expressius. Nosaltres, en aquest cas, reivindicàvem el ple ús del català. En aquell moment, es considerava que el català no servia. Després, a la revista Àrtics vaig optar pel multilingüisme. Sempre he cregut que nosaltres, a la manera de Llull, podem tenir la veritat per construir a partir de la complexitat i l’argumentació, però sobretot per mitjà de l’amor. L’amor és el que fa que siguem respectats, perquè, si no, exacerbem la posició dels altres que són més forts que nosaltres. Això vol dir que, sense renunciar mai a una vida dedicada plenament a la cultura catalana, he pogut treballar amb artistes i escriptors internacionals amb la mateixa qualitat que ho he fet en català.

—Hi ha episodis cèlebres a les vostres memòries, com el Gespa Price organitzat a la UAB, entre més, amb la vostra amiga Isona Passola.
—Teníem el model anterior, del Festival Price. Nosaltres, els joves, havíem d’oferir la sorpresa: a les onze del matí, milers de persones al campus de la UAB per a escoltar poesia catalana. Hem de tenir en compte que el catalanisme era minoritari a les organitzacions polítiques, a l’Assemblea de Catalunya, etc., però vam veure que el valor democràtic es trobava en l’expressió en llengua catalana i en la seva pluralitat, perquè ens podríem arribar a trobar generacions, gèneres i tendències estilístiques ben diferenciades. Però teníem tots una cosa en comú: tornar a donar el valor potencial a una llengua que és una cultura i, en aquest cas, és una cultura política.

—No és cap metàfora: a la mili gairebé vau perdre la mà amb què escriviu…
—Sempre recordaré com vaig plorar quan, després de l’accident, vaig provar d’escriure al meu amic Joan Vinyoli, i vaig veure que l’associació mecànica entre la mà i el cervell era d’una eficàcia necessària per a l’escriptura total. És a dir, que sense mà perdia l’escriptura anomenada literària, amb la seva complexitat sintàctica.

—Perdre l’escriptura per culpa de l’exèrcit espanyol…
—Després de la humiliació de perdre la identitat, de tallar-nos els cabells, fer-nos vestir igual i passar a ser només un número, fent guàrdia vaig pensar que vigilava a fora, però l’enemic era dins la caserna. Aquesta consciència és la que sempre m’esparvera quan es canvia l’ordre dels valors i es perd el sentit de la veritat. Avui hi ha tota una retòrica per part de l’extrema dreta i el populisme que agafa els valors i els inverteix, per exemple, parlant de llibertat.

—Poeta, crític, editor… Potser la paraula que també us definiria seria la de connector. Connecteu Vinyoli i Estellés, tots dos ingressats al mateix hospital, però alhora heu intentat connectar lletres i arts…
—Jo neixo com a poeta i editor, però aviat, al costat d’editor, passo a ser estudiós i antòleg. A continuació, traductor d’obres de teatre. Després, començo els primers experiments de cinema, i aviat canvio i manifesto un notable interès per les noves tendències, a partir de l’observació que el món va canviant amb els nous llenguatges i la gran transformació que hi ha al camp de la biologia. Estableixo relació amb la fotografia, l’arquitectura i la ciència. No pot ser que en ple segle XXI siguem analfabets en el camp de la imatge. A la cultura catalana hi ha hagut sempre un gran domini de la literatura, de l’escriptura, i poc de la imatge.

—D’on surt l’expressió amb què us definiu, “traficant d’idees”?
—A París, esperant Antoine Laval, un practicant de l’art per correu, amb qui anàvem a visitar el Museu Marmottan. A la televisió del bar on era, es va tallar l’emissió i va aparèixer un militar, el general Jaruzelski, que acabava d’imposar la llei marcial a Polònia. Simultàniament, Laval va arribar amb Liberation a la mà, indignat per la detenció del filòsof Jacques Derrida a la frontera txecoslovaca acusat de tràfic d’estupefaents. Vaig lligar-ho tot i vaig dir que no l’havien detingut per traficar amb drogues sinó amb idees. Traficar no amb diners, que és cap on va el món, sinó amb idees. No hi ha cap herència per deixar que no sigui l’herència espiritual, i com ens deia Foix, canvien les formes, però la substància humana és la mateixa. Per tant, em plantejo el present i llegeixo i construeixo el futur, tot donant vida al passat.

—Hi ha un cert desencís en el resultat de la transició espanyola, des del desig rupturista dels joves de llavors…
— La nostra era una cultura minoritària que, quaranta anys més tard, tenim una opinió majoritària. No es pot deslligar els fets del Primer d’Octubre amb la força d’aquella generació ja gran, interclassista i plural. Però, en aquell moment, la generació que ens precedia eren forces que jo personifico en el meu oncle, el socialisme, i el meu pare, el pujolisme. La decepció va ser que quan estàvem a punt de fer un gran salt i ser punta de llança, la pervivència del franquisme ens ho va impedir. D’aquí, la decepció amb la transició i aquesta sensació que ens van aixecar la camisa. Caldria revisar la història del pensament reaccionari espanyol i com no s’ha sabut fer mai la transformació necessària.

—El llibre acaba amb el xoc amb la política, arran de la campanya “Barcelona més que mai”.
—La transició s’acaba el 1995, quan després de l’espectacle olímpic, que té molt a veure amb una certa cultura avançada i progressista, es va cap a la cultura de masses. I ja sabem per Adorno que les cultures de masses solen acaba malament. La imatge de la Mare de Déu amb Floquet de Neu, en compte del nen Jesús, de Carlos Pazos, va crear por a les forces progressistes i, en aquest cas, a l’Ajuntament de Barcelona. Em van demanar que retirés una revista de 7.000 exemplars per aquesta imatge, perquè deien que no l’havien autoritzada, tot i que partíem de la confiança. I això és el pitjor que pot passar quan hi ha por de la llibertat. Quan la política no sap administrar l’heterogeneïtat i el que procura és l’autoadministració, s’acaba la bondat de la democràcia.

—Som a la vostra biblioteca. És l’obra de la vostra vida?
—Aquí hi ha tot el que he llegit i treballat. Quilòmetres posats en línia recta sobre Miró, Dalí, Tàpies, Perutxo, Palau i Fabre, Josep Pla, Vinyoli… Però també els escriptors de la meva generació, que continuo llegint. El llibre és una presència física, és la totxana d’aquest ésser que habita dins. És possible que la biblioteca i l’arxiu i les obres d’art que aquí conviuen siguin el resultat físic d’una vida. Per això, quan va entrar en Joan Vall Karsunke, el director del film, va dir que era un paradís, però no només per a un intel·lectual, sinó per a qui hi entra i llegeix. Va dir-me que havia fet amb els llibres com amb la pedra seca de Cadaqués. D’aquí, el títol.

—Hi ha hagut casos lamentables de biblioteques que han acabat saldades als Encants. Quin futur teniu pensat per a aquests llibres?
—És una obra d’art, i les obres d’art s’han de preservar i patrimonialitzar. Vaig ajudar a crear fundacions i he col·laborat amb la Fundació J.V. Foix, amb la Fundació Palau i Fabre, i sóc president de la Fundació Joan Brossa. Tot i ser resistent a la cultura dels grans equipaments on tot acaba dins d’un anònim enterrat, m’agraden aquests centres petits que són vius i parlem amb les noves generacions. Per tant, he ofert la meva biblioteca a Catalunya, no vull que vagi a parar a una universitat nord-americana. I m’agradaria que anés a Cadaqués. De biblioteca com aquesta, de relació entre la cultura literària i la cultura visual no n’hi ha cap més a Catalunya, m’agradaria que els meus llibres, arxius, obres d’art, fossin útils a la gent de Cadaqués i als estudiosos.

—Heu començat a treballar-hi?
—Arran d’un risc real de fatalitat irreversible, he tingut diverses converses amb la regidora de Cultura, i amb l’antiga directora general de Patrimoni, avui consellera de Cultura. També he parlat amb la Institució de les Lletres Catalanes. Tots m’han manifestat la seva predisposició a ajudar i tinc tota la confiança d’ajudar a fer possible una fundació a Cadaqués. Però també he vist com els qui m’han precedit volien anar a un lloc i van acabar a un altre, com Palau i Fabre, que va acabar a Caldes d’Estrac. No sabem quin serà el futur, però sóc tan escèptic, que la voluntat de l’optimisme és el deure que tenim els qui volem transformar el món. Per tant, hi ha la seriosa voluntat d’ajudar a fer que sigui possible.

 

The Washington Post · Louisa Loveluck i Mustafa Salim

Quan les forces nord-americanes atacaren tres emplaçaments nuclears iranians, el cap de setmana passat, molts temeren que el conflicte s’estengués al país veí de l’Irac, on les milícies pro-iranianes exerceixen una gran influència i la majoria de la població és xiïta, com a l’Iran.

Per un moment, la possibilitat que les forces i els actius nord-americans al país es convertissin en objectius de les forces pro-iranianes semblà perillosament factible. No hi cap més país al món àrab en què els interessos nord-americans i iranians quedin tan a prop com l’Irac, on milers de soldats nord-americans conviuen braç a braç amb un entramat complex de grups polítics i milícies pro-iranianes.

Però, per ara, cap d’aquests grups ha volgut immiscir-se en el conflicte.

Aquests darrers anys, les milícies iraquianes s’han tornat més cauteloses a l’hora d’involucrar-se en conflictes externs i més autònomes dels seus patrocinadors estrangers. També han esdevingut una part clau del govern iraquià, tot embutxacant-se milers de milions de dòlars provinents de les arques de l’estat i acumulant més poder polític que mai.

“Aquests grups s’han integrat en l’estat iraquià, sigui amb els negocis o amb la política. Per què voldrien renunciar-hi?”, es demana Lahib Higel, analista sènior per a l’Irac de l’ONG Crisis Group. Si continuen creixent les tensions, explica, és possible que arribi un punt en què aquests grups decideixin de recórrer a la violència: fins aleshores, romandran al marge de les tensions tant de temps com puguin.

Les milícies iraquianes han estat, durant anys, una baula clau en la cadena d’aliats de l’Iran al Llevant, que també inclou Hamàs, l’Hesbol·là al Líban i els hutis al Iemen. El gran arquitecte d’aquesta xarxa fou el general iranià Qasem Soleimani, assassinat pels Estats Units a Bagdad l’any 2020.

A diferència de l’Hesbol·là i els hutis, les milícies iraquianes sembla que han assumit que, en una confrontació directa amb els Estats Units, tenen totes les butlletes de perdre. El màxim dirigent de les milícies iraquianes, Abu Mahdi al-Muhandis, morí en el mateix atac que matà Soleimani, cosa que empenyé uns altres caps milicians a passar a la clandestinitat mentre l’Iran i els Estats Units s’atacaven mútuament en territori iraquià.

D’aleshores ençà, les milícies iraquianes han guanyat més autonomia de l’Iran.

“L’assassinat de Soleimani i Muhandis eliminà una de les grans fonts de control i influència que l’Iran tenia sobre uns quants d’aquests grups”, explica Sajad Jiyad, investigador del Century International, un think tank amb seu a Nova York. “L’absència d’aquestes figures paternes, per dir-ho d’alguna manera, ha permès a aquests grups de seguir el seu propi camí.”

La creació oficial de la xarxa de faccions milicianes de l’Irac, coneguda com a Forces de Mobilització Popular, es remunta al 2014, quan desenes de milers d’homes del sud del país, la majoria dels quals xiïtes, respongueren a la crida del primer ministre iraquià i del gran aiatol·là Ali Sistani, la màxima autoritat religiosa xiïta del país, perquè s’afegissin a la lluita contra els milicians d’Estat Islàmic. Avui dia, aquests grups són presents a les institucions del govern de l’Irac, i operen com un braç polític i econòmic més del règim.

La setmana passada, quan els bombarders dels Estats Units atacaren els emplaçaments nuclears iranians després de travessar l’espai aeri iraquià, Kataib Hesbol·là –una milícia iraquiana que, en el passat, havia arribat a atacar soldats nord-americans desplegats al país– es limità a emetre un comunicat inusitadament moderat, en què constatava que la incapacitat de l’Irac per a controlar el seu propi espai aeri feia vulnerable el país.

“Obrint l’espai aeri iraquià, les forces nord-americanes a l’Irac han aplanat el camí per a aquest atac”, digué el grup. “Si diem que no volem que l’Irac sigui un camp de batalla, ens correspon a nosaltres restringir el rol de les forces estrangeres presents en sòl iraquià, i que controlen el nostre espai aeri.”

L’endemà, l’exèrcit iraquià confirmà que un eixam de petits drons havia atacat sis bases militars al país, sense deixar víctimes mortals. Bagdad afegí que el primer ministre iraquià, Mohammed Xia al-Sudani, havia ordenat una investigació sobre l’incident, sense atribuir-ne l’autoria a cap grup concret.

La contenció de les milícies a l’hora d’involucrar-se en l’escalada de les darreres setmanes evidencia la voluntat no veure’s arrossegades a un conflicte com el que va escapçar l’Hesbol·là al Líban, segons que explica Higel. “No volen córrer la mateixa sort”, resumeix. “Per molt que facin costat a l’Iran en els seus discursos, les diferències [amb Teheran] són com més va més difícils d’amagar. Van començar amb l’assassinat de Soleimani, però s’han agreujat molt després dels atacs del 7 d’octubre [d’Hamàs contra Israel].”

L’Iran, per la seva banda, també es beneficia d’un Irac lliure de grans conflictes. “L’Irac s’ha mantingut al marge del conflicte, principalment, perquè l’Iran vol que així sigui”, diu un alt funcionari iraquià que, com altres entrevistats per a aquest article, accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat per tractar informació delicada. “[L’Iran] entén que l’estabilitat de l’Irac és extremadament important per a la seva seguretat nacional, i per a la seva situació econòmica.”

En un moment en què els països occidentals han provat d’aïllar Teheran amb sancions, l’Irac s’ha convertit en un salvavides econòmic clau per a l’Iran. Bagdad no sols és un soci comercial important per a Teheran, sinó que també li permet d’accedir a cases de canvi per a transferir diners a l’estranger, i d’eludir les sancions internacionals i exportar cru des dels seus ports, de manera que li obre la porta a la resta de l’economia mundial.

En escalades anteriors, l’Irac també ha servit com a refugi d’altres grups pro-iranians a la regió. El setembre passat, després de l’assassinat del líder de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là, a mans d’Israel, desenes d’alts càrrecs empresarials del grup van refugiar-se a l’Irac, on el grup ha fet inversions importants aquests darrers anys.

Jiyad, de Century International, explica que és probable que les milícies pro-iranianes romanguin en un segon pla si el conflicte torna a esclatar. “És possible que els iranians vegin les milícies com un as a la màniga”, diu. I afegeix: “Crec que els iranians no volen jugar totes les seves cartes alhora.” En aquest sentit, l’alt funcionari iraquià coincideix que les milícies “són l’últim recurs de l’Iran”.

Un funcionari del grup pro-iranià Asaib al-Haq, integrat al govern iraquià, explica que les milícies del país romandran a l’aguait en cas que el conflicte torni a esclatar. “No volem ser arrossegats a una nova guerra, però les faccions de la resistència estan preparades per respondre”, diu. I matisa: “Tanmateix, que això passi o no dependrà de què acabi passant, i com això pugui afectar el nostre país.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La Fundació Vincle va presentar el “Manifest pel català a l’empresa” en un acte organitzat a l’auditori de la Cambra de Comerç de Barcelona. Ja s’hi han adherit més de 170 empreses, patronals i associacions empresarials. La iniciativa, oberta encara a noves incorporacions, pretén de reivindicar el català com a llengua habitual també en l’entorn laboral i empresarial, i alerta que el futur de la llengua també es juga en aquest àmbit.

El coordinador de la Fundació Vincle, Jordi Manent, va obrir l’acte recordant que el manifest volia ser tant un punt de trobada com un punt de partida. A més, va remarcar el caràcter inclusiu i transversal de la proposta i en va destacar alguns adherits, com el Consell General de Cambres de Catalunya, Foment del Treball Nacional, PIMEC, CECOT, FemCAT, Grup Clade, Respon.cat, Armand Basi, Bon Preu, Parlem Telecom, la Selva, Mediapro, Raventós i Blanc o el RACC.

A l’acte, hi van assistir múltiples personalitats del món polític i empresarial, com el president Jordi Pujol; el vice-president del Consell General de  Cambres de Catalunya, Jaume Fàbrega; o la vice-presidenta de Foment del Treball Nacional, Cinta Pascual.

A més de presentar el manifest, l’acte va comptar amb una taula rodona sobre els negocis en català. Hi van participar Manel Prat, del grup Bonpreu; Gemma Fontané, d’Orvit Digital, i Guifré Homedes, d’Amat Immobiliaris. Tots tres van assenyalar les dificultats per trobar professionals amb competència en català i van defensar la necessitat de fer formació lingüística dins les empreses.

Tot i que no era previst que hi intervingués, Jordi Pujol va demanar la paraula per recordar una conversa amb l’ex-ministre espanyol José Ignacio Wert. Segons Pujol, un funcionari del ministeri li va dir que, d’ací a trenta o quaranta anys, “d’això del català no se’n recordarà ningú”. I va fer una crida a perseverar en la lluita pel català, inspirant-se en la figura de Paco Candel.

La Casa de la Generalitat a Perpinyà tornarà a oferir cursos de català a partir de l’octubre. Ho ha anunciat el conseller de Política Lingüística, Xavier Vila, i el director de la casa, Albert Piñeira.

La represa dels cursos anirà acompanyada de la contractació d’un nou tècnic lingüístic i professor de català.

El conseller @VilaFX i el director de la @casagovperpinya, @AlbertPineira, anuncien la represa dels cursos de català a la Casa de la Generalitat de Perpinyà a partir del curs vinent i la contractació d'un nou tècnic de llengua/professor de català a jornada completa. pic.twitter.com/eKjDXkOD1g

— Política Lingüística (@llenguacatalana) June 27, 2025

Segons que ha explicat Piñeira, les classes de català són una de les missions de la Casa de la Generalitat a Catalunya Nord. A més, ha dit que volia fer que la institució fos útil per al teixit associatiu nord-català.

Durant la visita, Vila també ha visitat una escola de la Bressola i l’escola pública Arrels Cassanyes, en què també es fa immersió lingüística.

Un centenar de joves ex-tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), ara DGPPIA, s’han organitzat per fer front a les reclamacions econòmiques per les prestacions que sembla que van cobrar indegudament entre els divuit anys i els vint-i-tres.

Els joves s’han organitzat en un grup de WhatsApp, amb el qual fan suport mutu i debaten les vies que cal seguir per a evitar de fer front a les reclamacions. Les quantitats reclamades superen els 10.000 euros, i, en alguns casos, passen dels 36.000. Els joves tenen deu dies per a presentar al·legacions.

En un comunicat, al qual ha tingut accés VilaWeb, expliquen que són joves, en molts casos sense cap xarxa de suport, sense recursos i que no han comès cap il·legalitat. “Som víctimes, no botxins. Ens vam limitar a rebre una prestació reconeguda per dret i tramitada per les mateixes institucions que ara ens la reclamen”, denuncien.

L’Anna, de vint-i-sis anys, ex-tutelada i membre del grup, explica a VilaWeb que hi ha molta indignació perquè Drets Socials reclama unes xifres que cap jove pot assumir. Segons que explica, les prestacions les van rebre per poder reconduir la vida i que fos millor, i ara han topat amb una decisió administrativa que escapça de ple els plans de futur. Denuncia que molts no tenen cap mena de teixit familiar i que són joves sense recursos i pocs estalvis.

Aquesta setmana, el Departament de Drets Socials ha començat a enviar centenars de cartes i correus electrònics a joves ex-tutelats reclamant-los que tornin els diners. Segons que expliquen els afectats, quan van fer divuit anys, van poder sol·licitar una prestació destinada, en teoria, a ajudar-los en el procés d’emancipació: “Ens permet de continuar estudiant, pagar un lloguer o iniciar un projecte de vida digne i, sovint, en solitari”. “Una prestació que actualment és de 778,49 euros com a màxim i que pot veure’s monitorada en cas que tinguem uns altres ingressos”, diuen.

La lluita incansable d’uns avis contra la DGAIA per a aconseguir la tutela de la néta

“No podem permetre que aquesta injustícia quedi silenciada”

Els joves es queixen que estan cansats d’estar en el punt de mira i hi ha molt de malestar amb el paper de Drets Social. “Aquesta comunicació, sense previ avís i acusant-nos indiscriminadament, no només és un error que vulnera el dret a la presumpció d’innocència, sinó una agressió institucional”, diuen en el comunicat. “Sense aportar proves que sustentin aquest inici de l’expedient, se’ns acusa i se’ns obliga a demostrar el contrari, amb terminis i procediments que ens deixen totalment indefensos”, afegeixen.

Els joves reclamen ajut, difusió, veu, suport i justícia, que les entitats socials i jurídiques els donin suport i que la gent prengui consciència i se sumi en la causa. “Perquè no som responsables dels errors del sistema. Perquè no podem permetre que aquesta injustícia quedi silenciada. Perquè necessitem que la nostra veu sigui escoltada”, diuen.

La comunicació, dues setmanes després de l’informe

La comunicació als joves ex-tutelats s’ha enviat dues setmanes després de la publicació de l’informe de la Sindicatura de Comptes que calcula que el Departament de Drets Socials va pagar indegudament 167 milions d’euros en ajuts socials a unes 230.000 famílies, entre els anys 2016 i 2024.

En el cas dels ex-tutelats, les irregularitats detectades representen 4,7 milions, el 2,8% del total. El document assenyala que alguns dels joves cobraven l’ajut mentre treballaven o residien fora de Catalunya, dues condicions que exclouen la possibilitat de rebre’l.

La consellera Mònica Martínez Bravo espera de poder recobrar el 90% dels ajuts socials pagats indegudament, sobretot en matèria de dependència. De moment, segons Martínez Bravo, s’ha recuperat el 70% dels 167 milions d’euros que no s’haurien d’haver pagat. Així i tot, ha admès que una part, els de la renda garantida de ciutadania, han decidit de no cobrar-los per no posar en més dificultats els qui els han cobrat.

A mitjan juny, la consellera va atribuir les irregularitats i els pagaments indeguts denunciats per la Sindicatura de Comptes a la manca de sistemes informàtics i eines digitals.

La trama de la Plataforma Educativa que esquitxa ERC en l’escàndol de Drets Socials

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha dit que estava absolutament convençut que l’estat espanyol acabaria complint el nou compromís de l’OTAN d’elevar la despesa en defensa fins al 5% del PIB. “Espanya no ha complert, però ho farà. Per cert, podem garantir que ho farà”, ha declarat en una conferència de premsa. Segons ell, l’estat espanyol era l’únic que intentava d’evitar de “posar-hi els diners”.

Els caps d’estat i de govern dels països de l’Aliança Atlàntica van acordar dimecres d’elevar fins al 5% del PIB la despesa militar durant la dècada vinent, xifra que supera l’objectiu del 2% fixat fins ara. Aquesta decisió ha estat impulsada per la pressió del govern nord-americà i pel context de tensió bèl·lica arran de la invasió russa d’Ucraïna.

Trump, que aquesta mateixa setmana havia amenaçat Espanya amb represàlies comercials si no augmentava les aportacions a l’OTAN, ha considerat que l’acord mostra que l’Aliança “respecta” la seva administració. “Hem aconseguit una cosa que ningú no veia possible”, ha celebrat.

El tècnic que va transcriure l’alerta enviada als mòbils el 29 d’octubre, durant la gota freda al País Valencià, ha declarat que va ser la consellera de Justícia de llavors, Salomé Pradas, qui va dictar el contingut del missatge i va ordenar que no s’enviés si ella no hi era present. “Va ser molt imperativa”, va dir davant el jutjat el 10 de juny, segons que recull la transcripció de la declaració testifical que ha publicat l’agència Efe.

Salomé Pradas, plorant, diu a la jutgessa de la gota freda que no sabia gestionar les emergències

Aquest treballador, aleshores cap de la unitat d’anàlisi i prevenció de riscos del Centre d’Emergències de la Generalitat, era una de les persones autoritzades per redactar i validar missatges del sistema Es-Alert. Segons que va explicar, la consellera va arribar a la sala cap a les 19.45 amb un text ja redactat, el va dictar i va ordenar que no s’enviés fins que ella no tornés i en donés el vist-i-plau. El missatge es va enviar finalment a les 20.11.

El tècnic va indicar que, cap a les 18.00, el subdirector general d’Emergències, Jorge Suárez, li va demanar que obrís el sistema Es-Alert perquè el pantà de Forata era en escenari 3, que implica una situació de risc imminent. Tot i això, uns minuts després, Suárez va informar que finalment no era escenari 3, però els va demanar que mantinguessin obert el sistema.

No va ser fins a les 18.45 que no van rebre un correu electrònic de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) advertint d’una crescuda sobtada del barranc de Torrent. Tot i la gravetat de l’avís, no es va traslladar al CECOPI –el comitè de coordinació d’emergències– perquè van suposar que els representants de la CHX presents a la reunió ja ho havien comunicat.

Segons aquest tècnic, una vegada enviat el missatge d’alerta, la sala de coordinació estava totalment desbordada. “Era una bogeria, realment no donaven l’abast. La màquina del CoordCom feia sonar avisos constants amb casos que s’anaven acumulant, era impossible llegir-los o gestionar-los”, va dir.

El tècnic va dir que hauria enviat abans el missatge d’alerta, però que no sabia per què es va retardar tant. Va explicar que s’havia ofert com a redactor perquè coneixia bé la interfície del sistema Es-Alert i havia assistit a reunions sobre el seu funcionament.

També va assenyalar que les telefonades rebudes aquell dia al 112 van ser “una monstruositat”.

Maite Gabaldón: “Veien les telefonades del 112, la nostra pantalla és la que tenen en el CECOPI”

El Departament de Filologia Catalana, la Unitat per a l’Educació Multilingüe i el Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant (UA) han mostrat el rebuig la i profunda preocupació per la declaració institucional impulsada per l’extrema dreta de Vox per a castellanitzar la ciutat.

[VÍDEO] “La gent que parlem valencià continuarem existint”: el discurs contundent de la regidora de Compromís a Alacant

Les tres institucions universitàries han alertat de les conseqüències culturals, educatives i socials que pot tenir la mesura i han recordat que la llengua no és un element aliè ni una imposició recent en la ciutat, sinó una part indiscutible de la seva història i identitat.

En un comunicat conjunt, defensen que la substitució lingüística ha estat conseqüència de polítiques repressives i d’una diglòssia estructural, i no pas un procés natural ni inevitable.

Les institucions de la UA han remarcat que el cas d’Alacant no era comparable amb el d’altres municipis castellanoparlants, com els del Baix Segura o del Vinalopó Mitjà, on el català va deixar de ser llengua d’ús fa segles. A Alacant, en canvi, l’ús del català com a primera llengua no ha desaparegut pas, tot i que s’hagi reduït. “Hi ha molts alacantins valencianoparlants, i el canvi d’adscripció significaria negar-los els seus drets”, remarquen.

A més, recorden que el català és la llengua de les festes més emblemàtiques de la ciutat –com les Fogueres de Sant Joan i la Santa Faç–, que l’himne oficial d’Alacant és en català, i que forma part de la gastronomia i la cultura local.

El comunicat també adverteix que si Alacant renuncia a la seva llengua històrica, també renunciarà a la capitalitat que hauria d’exercir sobre la comarca i la demarcació. Recorden que el català té una vitalitat robusta en la comarca de l’Alacantí i que comarques com el Comtat, l’Alcoià i les Marines registren alguns dels percentatges d’ús familiar i social del català més alts del País Valencià.

Un infant ha resultat ferit lleu avui quan s’ha esfondrat una part del sostre d’una estança d’una escola bressol, situada al número 96 del carrer de Londres de Barcelona, segons que ha informat l’ajuntament.

Els bombers han rebut l’avís cap a dos quarts de quatre de la tarda. En arribar a l’indret, han comprovat que l’estructura de l’edificació no havia quedat malmesa. A banda de la criatura ferida lleu, no s’ha registrat més afectacions personals.

El jutjat d’instrucció 15 de València ha denegat l’obertura de judici oral contra l’ex-consellera d’Igualtat Mónica Oltra i la resta de membres del seu equip investigats pel presumpte delicte d’encobriment dels abusos sexuals a una menor tutelada per l’ex-marit de l’ex-vice-presidenta, que era educador social. El jutge no veu indicis de delicte ni en la dirigent de Compromís ni en cap dels seus col·laboradors.

Segons que diu la interlocutòria emesa avui, el jutge acorda també l’arxivament provisional de la causa respecte de tots els encausats. La decisió no és ferma i s’hi pot presentar un recurs en contra.

D’aquesta manera, el jutge coincideix amb el criteri de la fiscalia, que ja va manifestar que no hi veia prou fonaments per a obrir judici oral. La causa ja havia estat arxivada una vegada pel mateix jutjat, però la secció quarta de l’Audiència de València va ordenar de reobrir-la quan estimà parcialment els recursos de la víctima i de les dues acusacions populars, el partit d’extrema dreta Vox i la propagandista ultra Cristina Seguí, contra l’arxivament provisional del cas.

L’ex-marit d’Oltra, Luis Ramírez Icardi, que treballava en un centre de menors, ja va ser condemnat a cinc anys de presó i compleix la pena a la presó de Picassent.

El batlle de Budapest, Gergely Karácsony, ha confirmat que la ciutat acollirà demà la marxa de l’Orgull, malgrat la prohibició del govern hongarès i les amenaces de grups d’extrema dreta. “Podeu estar segurs que demà es farà la marxa”, ha dit en una conferència de premsa a l’ajuntament. Ha dit que el recorregut podia variar per evitar topades amb les contramanifestacions convocades per grups ultraconservadors, però ha defensat la legitimitat de la convocatòria: “Serà un esdeveniment organitzat pel govern local.”

Karácsony ha restat importància a les advertències del govern de Viktor Orbán sobre la seva possible detenció i ha dit que no es podien prendre seriosament. Segons ell, la prohibició dictada per les autoritats hongareses no tenia cap validesa legal, perquè la marxa no requereix autorització estatal. També ha remarcat que la funció de la policia en aquesta convocatòria era garantir-ne la seguretat.

El batlle ha admès que les contramanifestacions podien “ser sorolloses” i ha recomanat als participants de la marxa que estiguin atents a les actualitzacions sobre possibles canvis en la ruta. Tot i això, considera que les pressions del govern podrien tenir un efecte contrari al desitjat: “Amb les seves declaracions crec que acabaran atraient una multitud de gent com mai s’ha vist.”

En aquest sentit, ha destacat que l’acceptació del col·lectiu LGBT ha crescut a Hongria, malgrat les campanyes homòfobes: “No pot haver-hi ciutadans de primera i de segona, i la marxa de l’Orgull reivindicarà això.”

Crítiques de la Unió Europea

La comissària d’Igualtat de la Comissió Europea, Hadja Lahbib, ha condemnat el foment de l’odi del govern hongarès contra el col·lectiu LGBT, cosa que ha considerat incompatible amb els valors europeus. “No podem restar passius ni tolerar-ho”, ha dit en una compareixença a Budapest. També ha alertat que els drets conquerits durant els darrers anys es posaven a prova.

Lahbib ha refermat el suport de la Comissió a la defensa dels drets LGBT a tots els estats membres i ha denunciat que les lleis que van en direcció contrària només generaven “por i discriminació”.

El vice-president del Parlament Europeu, Nicolae Stefanuta, ha remarcat que la Unió Europea no era tan sols una unió econòmica: “També som un continent de valors.” Ha criticat que governs com el d’Hongria promoguin excepcions en matèria de drets i ha advertit que això buida de sentit el projecte europeu. Segons ell, les acusacions de “propaganda” llançades per Orbán contra la Unió responen a una estratègia per deslegitimar la marxa de l’Orgull. I ha conclòs: “Potser seran ells els que veuran el principi del seu final.”

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) encara no sap com es va originar el virus de la covid-19. El director general de l’ens, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha reconegut que no descarten cap hipòtesi. “Totes les  hipòtesis continuen sobre la taula, inclosa la transmissió zoonòtica –d’animals als humans– o una fuita de laboratori”, ha dit en una conferència de premsa. L’afirmació arriba coincidint amb la publicació de l’informe del grup d’experts que estudia des del 2021 l’origen de la pandèmia.

A més, ha remarcat que la Xina, però també altres estats, encara no han proporcionat a l’OMS ni als investigadors prou informació per completar la recerca. “Continuem demanant a la Xina i a qualsevol altre país que tingui informació sobre l’origen de la covid que la comparteixi, per protegir el món de futures epidèmies”, ha insistit.

Segons Tedros, la Xina no ha lliurat dades sobre centenars de seqüències genòmiques dels primers casos humans registrats a l’inici de la pandèmia, ni tampoc informació sobre els animals venuts al mercat de Wuhan, on es van detectar els primers contagis. “A més, l’OMS ha tingut coneixement d’informes d’intel·ligència d’altres governs sobre l’origen de la covid i n’hem demanat l’accés, però ni nosaltres ni el grup d’experts n’hem obtingut”, ha lamentat.

Per investigar l’origen de la covid-19, l’OMS va crear el 2021 el Grup Assessor Científic sobre els Orígens de Nous Patògens. Aquesta pandèmia, amb uns 20 milions de morts i pèrdues econòmiques estimades en 3 bilions de dòlars, ha estat la més greu del darrer segle.

A hores d’ara, els investigadors treballen sobre quatre hipòtesis principals: el salt del virus d’un animal a un humà, un accident de laboratori, un contagi en la cadena alimentària o una manipulació deliberada –també en laboratori– amb una fallida de seguretat.

La viròloga sud-africana Marietjie Venter, presidenta del grup assessor, ha explicat que la via zoonòtica continua essent, ara com ara, la hipòtesi amb més fonament segons les dades científiques disponibles. Amb tot, ha insistit que, mentre no s’obtingui més informació, no es podrà arribar a una conclusió definitiva.

Venter ha afegit que bona part de la informació necessària per avaluar la hipòtesi d’un accident de laboratori no ha estat proporcionada, malgrat les reiterades peticions al govern xinès, fet que impedeix de descartar-la o investigar-la com cal.

Pel que fa a la hipòtesi d’una manipulació deliberada del virus en un laboratori, Venter ha admès que no està avalada per cap informe científic o de laboratori, però ha deixat clar que si apareixen noves evidències, totes les possibilitats seran reavaluades.

A més de la Xina, ha esmentat altres estats, com els Estats Units i Alemanya, que han elaborat els seus propis informes sobre l’origen de la pandèmia, però tampoc no han facilitat la informació demanada.

El Tribunal Suprem dels Estats Units ha restringit l’ús de les ordres judicials d’abast estatal, que fins ara permetien de paralitzar l’aplicació de polítiques del govern arreu del país. Aquesta pràctica ha estat una eina clau per a impugnar mesures. Amb una majoria de sis vots contra tres, la decisió s’ha pres arran d’una disputa jurídica sobre l’ordre executiva del president Donald Trump per a eliminar el dret de ciutadania automàtica als infants nascuts als EUA, encara que els pares no tinguin papers. La sentència no es pronuncia sobre el fons d’aquesta mesura, però sí que limita el radi d’acció de les decisions judicials que la impugnen.

Segons que ha escrit la jutgessa Amy Coney Barrett, autora de l’opinió majoritària, els tribunals no poden dictar resolucions que vagin més enllà de protegir els demandants que hi tenen dret. En aquest cas, el Suprem permet una aplicació parcial de l’ordre executiva, “però només fins on les mesures cautelars siguin més àmplies que no sigui necessari per a oferir un remei complet als demandants”, diu el text.

Barrett refusa el paper dels tribunals com a contrapès general del poder executiu: “Alguns diuen que les ordres universals donen a la judicatura una eina poderosa per a controlar l’executiu. Però els tribunals federals no exerceixen una supervisió general; resolen litigis segons l’autoritat que els ha atorgat el congrés.”

El cas que ha motivat la resolució prové de tres recursos d’urgència del govern Trump, després de la impugnació d’una vintena d’estats, organitzacions de defensa dels drets dels immigrants i uns quants ciutadans de l’ordre executiva sobre el dret de ciutadania per naixement. Les mesures cautelars adoptades fins ara havien aturat l’aplicació de la norma a escala estatal.

Amb la sentència, el Suprem evita de pronunciar-se sobre la constitucionalitat de l’ordre, però permet que no s’apliqui als demandants que n’han qüestionat la legalitat. El govern dels EUA ha anunciat que les agències federals tenien trenta dies per a publicar noves directrius sobre l’aplicació de la mesura.

Aquest cas s’inscriu en una batalla jurídica de fons sobre el paper dels tribunals federals. Les ordres d’abast estatal han estat una eina recurrent per a impedir polítiques presidencials, sobretot en contexts d’alta polarització i paràlisi legislativa.

El Museu de l’Art Prohibit de Barcelona, situat a la casa d’estil modernista Garriga Nogués, d’Enric Sagnier i Villavecchia, al carrer de la Diputació, tancarà les portes avui, tan sols un any i mig després d’haver obert.

Ho ha anunciat el seu impulsor, l’empresari Tatxo Benet, que diu que és una clausura no desitjada que atribueix a les pèrdues causades per les protestes del sindicat SUT davant l’edifici aquests darrers quatre mesos. “Durant aquest temps, les coaccions i injúries derivades d’aquesta contingència han afectat el funcionament habitual de l’equipament i les pèrdues són insostenibles”, diu el museu en un comunicat. Ara es convertirà en una col·lecció itinerant amb exposicions per tot el món. “Una col·lecció que es mantindrà viva i serà un punt de trobada per a plantar cara a la censura”, precisen els impulsors.

Segons que explica el sindicat a la seva pàgina web –format pel personal d’atenció al públic–, el museu té subcontractats els treballadors mitjançant tres empreses diferents, en compte de contractar-los directament. Són les empreses Palacios y Museos SL, Silicia Serveis Auxiliars i Magmacultura. Alhora, denuncien les males condicions amb què treballen, com ara la manca de cadires i calefactors. “Mentre el museu controla al detall la temperatura i humitat a què s’exposen les obres, les persones treballadores dels subcontractes estem obligades a ocupar llocs exposats a corrents d’aire durant l’hivern, sense climatització, sense roba d’abrigar adequada i, a l’estiu, amb americana i dretes fins a nou hores seguides”, diuen.

També demanen un augment del personal, especialment durant els caps de setmana; un descans de vint minuts per a jornades de cinc hores –que segons ells ara no poden fer per manca de personal–; aplicació del conveni de lleure educatiu i sociocultural de Catalunya i reconeixement de la categoria d’informadors; pagament de l’extra per festivitat i compensació pels festius treballats; i la fi dels contractes temporals, entre més demandes.

La premsa conservadora espanyola ha desplegat tot l’arsenal per criticar l’aval constitucional a la llei d’amnistia. Al centre de la diana hi ha el TC, especialment el president, Cándido Conde-Pumpido, però també el govern de Pedro Sánchez, a qui acusen d’haver convertit la majoria del TC en “assistents del sanchisme” i en “guardaespatlles dels excessos del poder”. “Ja no podem assegurar que tots els poders públics estiguin sotmesos a la constitució”, diuen.

El diari El Mundo critica durament el Tribunal Constitucional espanyol després de la decisió de validar la llei d’amnistia. En un editorial titulat “Una dolorosa derrota de l’estat de dret”, l’acusa d’haver-se convertit en “guardaespatlles dels excessos del poder” i d’haver renunciat a exercir el paper d’àrbitre jurídic. Segons el rotatiu, el tribunal ha legitimat una “autoamnistia” per garantir la continuïtat de Pedro Sánchez al poder, cosa que –a parer seu– trenca la igualtat entre espanyols, consagra l’arbitrarietat institucional i crea un precedent perillós que erosiona els fonaments constitucionals. L’editorial lamenta que el TC hagi avalat una norma “pactada pels seus propis beneficiaris” i que, tot i haver reconegut que l’amnistia era fruit d’un acord polític amb “fins ocults”, s’hagi limitat a valorar-ne solament la literalitat.

El diari també critica que la sentència no faci cabal dels “advertiments de la Comissió Europea” i no hagi plantejat cap qüestió pre-judicial al Tribunal de Luxemburg, malgrat el suposat impacte potencial de la norma en els valors fundacionals de la Unió. A parer seu, això demostra que el TC ha actuat al dictat del govern espanyol i ha afavorit els interessos dels partits independentistes en canvi de garantir l’estabilitat parlamentària. “Ja no podem assegurar que tots els poders públics estiguin sotmesos a la constitució”, diu el text, que alerta de les conseqüències europees d’una decisió que considera una “vulneració del principi d’independència judicial”. El Mundo es mostra especialment crític amb el president del tribunal, Cándido Conde-Pumpido, i amb la celeritat amb què s’ha dictat la sentència per pressionar el Suprem i facilitar el retorn de Carles Puigdemont.

El diari ABC qualifica de “nefast per a Espanya” l’aval del Tribunal Constitucional espanyol a la llei d’amnistia. En l’editorial, denuncia que la decisió representa la pitjor agressió contra la constitució del 1978, impulsada per una majoria de magistrats que actuen com la “majoria constituent” que l’“esquerra no té a les Corts”. L’editorial considera que el tribunal, sota el lideratge de Cándido Conde-Pumpido, ha deixat de banda qualsevol rigor jurídic i ha actuat d’instrument del govern de Pedro Sánchez per salvar la legislatura. Diu que la llei és una “autoamnistia” pactada per beneficiaris directes del procés i que el TC n’ha menystingut els motius polítics, tot i reconèixer la seva naturalesa excepcional. El text acusa directament Sánchez de fer servir la norma per garantir-se la investidura i d’imposar una “generositat tòxica” que soscava la igualtat i la seguretat jurídica.

L’ABC també retreu al tribunal haver-se avançat a qualsevol pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, tot i que –diu– l’informe de la Comissió Europea és “demolidor” contra la llei. L’editorial critica que s’hagi menystingut l’opinió de la Comissió de Venècia i alerta que la sentència atempta contra la independència judicial. Malgrat la validació del TC, el diari subratlla que l’aplicació de la llei no és automàtica i depèn ara dels tribunals ordinaris, que encara poden resistir-se a l’“arbitrarietat” del poder polític. L’editorial adverteix que la justícia espanyola haurà de triar entre “la dignitat o el servilisme” i recorda que el dret europeu preval sobre qualsevol resolució del TC. Sobre això, considera que la batalla legal continua i apel·la també a la societat espanyola perquè no es resigni contra un atac que, segons el diari, dinamita els pilars del sistema jurídic.

El diari La Razón també critica amb contundència el Tribunal Constitucional espanyol per haver avalat la llei d’amnistia i sosté que la decisió no respon a cap fonament jurídic, sinó que obeeix exclusivament als pactes polítics de Pedro Sánchez amb Junts. En l’editorial, titulat “L’esquerra imposa l’amnistia”, diu que els “magistrats progressistes” del TC han actuat com a “assistents del sanchisme” i no pas com a garants constitucionals. Per al diari, l’amnistia vulnera la base mateixa de la democràcia espanyola perquè eximeix de responsabilitat penal delictes comesos contra el marc legal vigent i trenca el principi de responsabilitat individual que consagra la constitució. Critica que es pretengui justificar la norma amb arguments com la convivència o l’interès general, que qualifica de “sarcasme feridor”.

La Razón considera especialment greu que el TC hagi introduït la idea d’una “constitució oberta”, en què tot allò no prohibit explícitament seria permès, cosa que –diu– erosiona la separació de poders i obre la porta a una reforma constitucional encoberta. L’editorial també acusa el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, d’haver accelerat els terminis per dissimular l’impacte de la decisió enmig d’uns altres escàndols polítics. Segons el diari, la sentència posa “als peus dels cavalls” la legitimitat de l’estat espanyol i anticipa una crisi institucional profunda. Tot i que lamenta la resignació d’una part de l’opinió pública, La Razón adverteix que encara falta la resposta de les institucions europees i, especialment, la decisió del Tribunal Suprem espanyol sobre el delicte de malversació que afecta Carles Puigdemont.

Avui, 27 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Conde-Pumpido ensenya la carta política amagada en la sentència de l’amnistia I Anàlisi de Josep Casulleras
• ‘La tertúlia proscrita’: El sobiranisme agreuja la descomposició de l’esquerra espanyola 
• L’equilibri de la por: Espanya es rearma sota l’aparent victòria de l’amnistia I Editorial de Vicent Partal
• Alhora encara el primer congrés nacional amb les municipals del 2027 en l’horitzó 
• La dada més alarmant de les PAU: la nota mitjana de català cau a tot el país 
• Quan polítics i mitjans ens fan llum de gas I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• El mig és buit I Mail obert de Tina Vallès 
• Traslladar les pintures murals de Sixena podria implicar perdre més del 20% de l’obra
• Tres dècades després del referèndum del Quebec, l’independentisme treu el cap a Alberta 
• Colm Tóibín: “L’impuls d’escriure és com ser gai o esquerrà: el portes dins i ho saps”
• El còctel de gambes que Don Draper va prendre a Via Veneto

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’assemblea de Més per Mallorca ha decidit d’ajornar la decisió sobre si el diputat al congrés espanyol Vicenç Vidal ha d’abandonar el grup parlamentari de Sumar o romandre-hi. El motiu ha estat un empat tècnic en la votació que ha impedit d’arribar als dos terços de la majoria que exigeixen els estatuts del partit.

Àgueda Micó explica per què Més-Compromís ha sortit del grup de Sumar: “Necessitem tenir les mans lliures”

Segons que ha explicat el coordinador de Més, Lluís Apesteguia, com que no s’ha arribat a la majoria suficient, s’ha hagut d’ajornar la decisió fins a una nova assemblea que es farà aviat.

Per una altra banda, Vicenç Vidal ha defensat que, malgrat no haver-hi una posició majoritària, la militància de Més ha reclamat responsabilitat antifeixista, fermesa contra la corrupció, el compliment de l’agenda de les Illes i el manteniment dels ponts oberts amb totes les forces a l’esquerra del Partit Socialista.

L’escriptor Colm Tóibín (Inis Córthaidh, Irlanda, 1955) acaba de publicar Memòria distant (Arcàdia), un recull de texts periodístics o autobiogràfics en què explora l’arquitectura dels records propis. Sense sentimentalisme ni nostàlgia, amb una prosa molt polida, s’hi encadenen el càncer testicular que va tenir, la mort dels pares, l’homosexualitat, l’interès pels clarobscurs del sistema judicial irlandès o els casos de pedofília a l’església. Aquest mateix mes, s’ha publicat una reedició del seu Homenatge a Barcelona (Ara Llibres), que Tóibín publicà per primera vegada el 1990, del tot enamorat de la ciutat després d’haver-hi viscut tres anys. L’autor ha mantingut una relació estreta amb Catalunya perquè estiueja a Farrera (Pallars Sobirà).

—Els escrits de Memòria distant són força psicoanalítics.
—Sí. Quan era editor, vaig haver de treballar en una peça que havia escrit una companya, i anava a casa seva tot sovint, gairebé cada vespre. El seu marit es passava molta estona mirant-me fixament. Era un psiquiatre famós, que sortia a la televisió, i no parava de mirar-me. S’hi passava tota l’estona. Es deia Ivor Browne, es va morir fa un any. I jo li deia: “Ivor, si us plau, deixa de mirar-me!” O: “Ivor, que provem de sopar!” Fins i tot li ho va dir la seva dona, un dia: “Ivor, deixa d’intentar de tractar en Colm!” [Riu.] No sé què hi veia, en mi, però hi veia alguna cosa. Em va dir: “M’has de venir a veure.” I, d’alguna manera, les coses van canviar.

—Com?
—En vaig aprendre molt sobre la vida interior, el trauma, les maneres que tenim de tapar les coses. Potser ja ho sabia, abans, però vaig aprendre a formular-ho. Devia ser el 1993. I tot plegat deu haver influït en la manera d’escriure, sí. És veritat que es percep en alguns d’aquests escrits, sobretot el del càncer. Tot i que l’Ivor em diria: “Ja hi tornem, Colm, ja tornes a fer broma de coses molt serioses i doloroses.”

—És un refugi, la vostra ironia?
—Sí.

—Al llibre, hi expliqueu una experiència de teràpia col·lectiva a què us va dur l’Ivor. “Hi ha una cosa que ronda o que viu dins nostre i que potser mai no serem capaços d’anomenar.” No és l’ànima, dieu, però potser és el nostre jo. Hi ha una recerca d’aquest jo amagat, en la manera com escriviu?
—Sí. Tot i que l’Ivor creia que, quan hi ha un trauma –per exemple, quan algú és víctima d’abús sexual o se li mor de sobte el pare o la mare– l’anàlisi personal no és vàlida, perquè en realitat bloques els sentiments, tot sentiment s’atura. Per a ell, el seu ofici era de fer-t’ho sentir, perquè no visquessis com si res no hagués passat. Jo pensava que, inevitablement, les experiències t’acabaven tornant, però ell m’insistia sempre que no, que fem servir tots els trucs del món per aturar-ho. De fet, deia que això també li passa a la societat.

—Blocatges col·lectius de coses que no volem expressar.
—Un dels grans traumes, en aquest sentit, és la guerra civil espanyola. Tots els meus amics catalans sempre diuen: “Els meus pares no en parlaven mai, mai, mai.” Era una manera de fer veure que no havia passat. No bevia, l’Ivor. Es quedava despert fins molt tard, tocava el xiulet irlandès, i parlàvem de tot això.

—Sembla que feu un esforç molt gran per no caure en la nostàlgia ni en el sentimentalisme.
—Intento desesperadament de no ser sentimental ni semblar nostàlgic. El meu propòsit és simplement ser tan acurat com sigui possible sobre les emocions. Si vols sentimentalisme, canta una cançó; hi ha moltes cançons folklòriques irlandeses que són sentimentals, no cal escriure-les. Quan escric, miro de crear una atmosfera i ser precís, res més. Per exemple, si parlo d’uns enregistraments del meu pare, no dic pas que “el trobo a faltar” o que “em posa trist que es morís tan jove”, només el descric. No és cap teoria: només es tracta de pensar en la frase següent, i la frase següent ha de ser creïble emocionalment, una mica irònica a tot estirar, i introduir una petita variació rítmica. Res més. El sentimentalisme produeix frases dolentes.

—Sempre?
—Posem per cas que escrius: “El meu pare solia seure en aquesta taula. El trobo a faltar cada dia.” És una frase de merda, horrible. La idea és estúpida. Cada dia, el trobes a faltar? I què passarà el dia que no el trobis a faltar? No, no, no. No escriguis mai emocions a la frase següent, només descripcions. “El meu pare solia seure en aquesta taula, amb un bolígraf negre a la mà dreta, i anava subratllant coses.” T’has d’endinsar en el detall per evitar una frase fàcil sobre els sentiments. Has d’enterrar els sentiments.

—Això no és una manera de blocar-ho tot, com l’Ivor us acusava de fer?
—No necessàriament. És una manera de ser fiable. Vull dir que cal enterrar l’emoció entre les frases, de manera que sigui allà, clarament, però que no sàpigues ben bé on. Has d’escriure-ho amb tacte, procurar que sembli cert, i després no preocupar-te’n.

—Em feu pensar en un moment que sou a l’hospital, durant la quimioteràpia, i en plena nit sentiu dins el cap una mena de sorolls, com si us piquessin a la porta unes paraules que voldrien emergir.
—Va ser extraordinari! Em sembla que passa quan et donen massa esteroides. És una idea divertida. Com tinc un pensament i després hi poso paraules? És una cosa cel·lular: hi ha alguna cosa en l’estructura del nostre cos que fabrica un pensament i unes paraules per a explicar-lo, però si desafies aquest procés, passen coses molt estranyes. Ara mateix, no em costa gens de dir “cadira”, però i si el mecanisme que ha produït el pensament que em farà dir cadira se’n va a la merda per culpa d’uns esteroides? Què hi ha, allà? És fascinant.

—Hi ha un moment que dieu que us va costar de convèncer l’Ivor que l’impuls d’escriure no partia únicament d’una forma de neurosi, o no només. M’ho podeu explicar?
—L’impuls d’escriure és allà d’ençà que ets petit. Ho portes dins i ho saps. S’assembla molt, molt a dues coses: ser homosexual i ser esquerrà. Ningú no es demana: “Quan vaig començar a ser esquerrà?” I tothom que és gai ho sap; jo ja era gai quan tenia dos anys. De vegades la gent em diu que sembla una broma, o que és una mena d’invitació a una versió liberal de la pedofília, però evidentment no és res de tot això, sinó que aquesta mena de coses vénen de molt petit. Potser els pintors també ho senten. Si ho tens, ho saps, i saps que és natural: l’homosexualitat, ser esquerrà i voler ser escriptor. Evidentment, ho pots fer anar en orris.

—Què voleu dir?
—Especialment, l’impuls de ser escriptor, que te’l pots carregar per ganduleria. Tinc molts amics que no els va donar la puta gana d’esforçar-s’hi, i això que eren més bons que jo, més talentosos, i escrivien molt més bé. Què els va passar? Vés a saber. Es van enamorar o van començar a beure o eren prou feliços i no necessitaven acabar cap llibre, ni encara menys publicar-lo. Una de les preocupacions de l’Ivor era que si estroncava la font del meu patiment, ja no faria més llibres, perquè els llibres justament sortien d’allà. I jo li deia: “Va, home, Ivor, no fotem.” Allò que necessites no és el patiment, sinó el coneixement sobre aquest patiment, veure’l i poder-lo reconèixer i explicar-lo. Tenia teories curioses, l’Ivor. També es pensava que l’homosexualitat podia ser causada.

—I en discutíeu?
—En aquell temps, els psiquiatres estaven sonats. L’Ivor va néixer l’any 1929 i, per tant, es va formar durant els anys cinquanta. Els van fer creure a tots que no tan sols l’homosexualitat era una forma de neurosi, sinó que podia ser causada. En unes altres paraules, que si el teu pare tornava de la guerra mig tocat de l’ala i et vestia com una nena quan tenies dotze anys, això et podia convertir. Eren concepcions molt primitives. Només ho va dir una vegada, parlant de no sé qui: “Això que fa el pare de tal nen el tornarà gai.” I li deia: “Ivor, per favor, en quin llibre ho has llegit, això, doctor estúpid?” Mai més no ho va dir i em sembla que el vaig convèncer. En tot cas, sí, hi ha un punt de neurosi en l’impuls d’escriure, perquè et mous com l’arna cap a la flama, o les abelles cap a la mel, et mous cap a les coses buscant el teu tema.

—També en el silenci per a reprimir l’homosexualitat.
—A veure, és que aquella Irlanda no era pas una telenovel·la brasilera. La primera cosa que feies quan te n’adonaves era dir-te a tu mateix: “No ho diguis a ningú, no ho mostris, atura-ho!” Hi ha una gran, gran repressió social i personal en cada aspecte de la teva vida.

—Hi ha un moment que compareu la sensació amb 1984, de George Orwell, en què el càstig màxim als ciutadans és la prohibició del dret d’estimar. Dieu que hi ha lectors que potser ho troben un excés en la ficció, però que per a la comunitat homosexual això ha estat el pa de cada dia.
—Sí. Sembla una absurditat, que et prohibeixin d’estimar, però ha estat així. De fet, sembla que hi ha cada vegada més proves que… [S’escura la gola i parla més baixet.] L’Orwell… Ho sabíeu? L’últim llibre d’Anna Funder, Wifedom, explica la vida de la seva dona, Eileen O’Shaughnessy, i sembla que és això, que Orwell era gai. Aquesta prohibició que ell explica a la novel·la és una cosa extrema, gairebé pitjor que un gulag estalinista. I si ets gai i ho llegeixes, penses: “I tant, sé de què parles.”

—La vostra escriptura i, sobretot, els vostres reportatges periodístics, cerquen la veritat?
—No ho sé. He fet servir sovint la paraula “veritat”, però ho faig en un altre sentit. Unes quantes d’aquestes peces són blocs, blocs llargs, i no és escrit enlloc com ha de ser de llarg un bloc. No tinc una norma, un objectiu concret. Escric, i miro de pensar què ve després, i en el paràgraf següent estudio si hi ha una altra manera de mirar allò que explico. Són exploracions, més que no pas constatacions o afirmacions. Treballo una cosa però mirant de no concloure; si intentes d’escriure, és molt temptador no acabar. El pensament sobre qualsevol d’aquestes coses que tracto en els meus escrits ha de romandre inacabat, no fixat.

—I l’interès en la justícia l’heu mantingut, després d’haver estudiat tant el Tribunal Suprem irlandès?
—Vaig tenir un cap que creia que el Tribunal Suprem irlandès no s’estudiava ni es cobria prou com ho feien els nord-americans. Creia que hi havia d’haver constantment periodistes escrivint sobre jutges i sentències. Era el propietari de la revista en què jo feia d’editor, i em va proposar que m’hi dediqués. I ho vaig fer. Durant un parell d’anys, potser deu dies lliures cada mes. Aleshores, jo no creia que hi hagués possibilitat de canvi a Irlanda. No tenia respecte per a ningú, ni per a cap institució. Però em van començar a caure bé aquells vells jutges. Em recordaven el meu pare, el meu oncle. En vaig acabar escrivint una novel·la, d’aquesta experiència.

—En aquell moment, discutiu amb el vostre cap perquè teniu dues concepcions diferents del periodisme. Ell pensa que ha d’influir tant com pugui per canviar la societat. Vós, com que pensàveu que era incanviable, crèieu que havíeu d’impugnar el sistema i construir una cosa al marge. Ho podeu explicar més?
—Em sembla que és la diferència entre ser jove o ser de mitjana edat. Evidentment, després hi va haver reformes, les coses van canviar. Era complicat, ser gai o ser una dona a la Irlanda del 1983. Hi manaven els vells i els jutges. Ara, en canvi, tot és diferent. Fa poc, just abans no es morís Francesc, vaig dinar i sopar amb tot de bisbes als quals llançava rocs fa tants anys. És això… Merda [riu], he canviat de debò. Però encara penso que cal un periodisme realment d’oposició, que no prova d’entendre o canviar les coses, sinó oposar-s’hi.

—La idea és que el paper del periodisme no ha de ser influir sinó impugnar?
—Sí. Però necessites totes dues coses. Necessites entendre què és el poder i com es fa servir. Pots mirar Pedro Sánchez i veure-hi un corrupte i escriure’n quatre paraules fàcils, o pots mirar d’entendre com opera i com funciona algú com ell. Totes dues coses calen. Jo era jove, boig i refotudament irresponsable, i és com havia de ser.

—Després del procés, una part dels independentistes ha tingut aquest dilema. Influir en el nou sistema sorgit després del 2017 o bé impugnar-lo del tot.
—Sí. Em sembla que la norma ha de ser fer-se novel·lista. Sortir del coi de negoci del periodisme i fer-se novel·lista. Em vaig adonar que, si feia cas al meu cap, acabaria creient que la feina dels periodistes era ser part del sistema. Hi havia el govern, els jutges, i la premsa. I jo tenia trenta anys i tenia ganes d’escriure novel·les, de manera que estic molt content d’haver-ho deixat.

—No era una manera d’escapar-se del dilema?
—En certa manera, sí. Tampoc no hi tenia futur, jo, en el periodisme. Era massa anàrquic.

—En la vostra conducta o en la manera d’entendre la societat?
—En el sentit que creia que Irlanda la governaven trenta o quaranta homes horribles que se n’havien d’anar tots a la merda. Eren controladors, hipòcrites, i molts anaven amb prostitutes, cosa totalment fora de lloc. Aquesta mirada va començar a canviar quan els vaig haver de conèixer per a escriure’n articles. Eren conservadors i encantadors. No ho sabia, que es podia ser conservador i encantador. Em pensava que ser conservador implicava ser avorrit, esquerp i lleig.

—Aquell impuls d’impugnar-ho tot dieu que ha canviat, amb els anys. Però ara el considereu pueril?
—No pas la ràbia que sentia llavors, no. No era pueril. A Irlanda, als anys vuitanta, era molt difícil ser res que no fos un home heterosexual.

—Abans parlàvem de traumes col·lectius. Acabeu de reeditar, també, Homenatge a Barcelona. Com la veieu, la ciutat?
—Molt bé! Vénen molts estrangers i els encanta la ciutat. Està molt bé. M’he adonat d’una cosa: quan vaig pel món, a París, a Nova York, a Londres, a Venècia, a tot arreu m’hi trobo grups de turistes catalans. Quan aneu de vacances, inundeu les altres ciutats. Sou turistes, també, vosaltres, i quan aneu a Venècia no us queixeu pas que per culpa vostra hi ha massa turistes. Podeu organitzar diferent el trànsit respecte de com ho feia Maragall, però no podeu impedir que la gent vingui, tant se val què feu, continuaran venint.

—Què voleu dir? Que hauríem de ser més transigents?
—No és això. Simplement, podeu tancar el reixat, però el cavall ja se n’ha anat. No podeu tornar a posar Barcelona dins una caixa. La gent continuarà venint, de debò. Podeu regular els creuers, perquè certament els creuers són mortals per a una ciutat. Podeu regular Airbnb, també. Heu de regular Airbnb, de fet, perquè no podeu tenir veïns que l’endemà han d’anar a treballar dormint a sota d’un pis on fan una festa. Doncs feu-ho. És molt fàcil. Ho podeu fer en un segon.

—No és tan fàcil. Hi ha molts interessos en contra.
—Sí, però si vols fer-ho, pots. No pots aturar les aerolínies. No pots frenar la gentada que vol venir. Una de les grans qualitats dels catalans és fins a quin punt sempre s’adapten bé a les coses. Ara trobo que feu una rebequeria amb això del turisme. Tota la costa, fins a Cadaqués, va ser destruïda pels collons d’hotels, normalment construïts per catalans que se’n van anar a viure a segona o tercera línia de mar en unes cases molt boniques, i l’Empordà per dins és ple de concerts ben agradables. Mireu Venècia. Són tots a la plaça de Sant Marc, i para de comptar. Sempre hi trobaràs un lloc resguardat, a Venècia. A Barcelona, si fa no fa igual. Feu escarafalls, però en el fons hauríeu d’agafar la Sagrada Família i concentrar tots els Airbnb a les dues illes que l’envolten. I llestos.

El publicitari Don Draper no va trepitjar mai el restaurant Via Veneto de Barcelona. Tot i que durant el seu temps com a home de confiança del senyor Conrad Hilton va viatjar a Europa, a Roma, concretament, no hi ha cap prova que posés un peu a Catalunya. De fet, si algú es vol posar exquisit, potser recordarà que Donald Francis, Don, Draper, només era la façana rere la qual s’amagava Richard, Dick, Whitman, i que al capdavall no cal discutir, perquè ni l’un ni l’altre no van posar mai un peu enlloc, essent com eren una criatura dins la imaginació de Matthew Weiner.

Un restaurant glamurós

Però si el lector em permet que suspenguem, per un moment, la incredulitat d’aquest Mirador, podrem jugar al joc de “què hauria passat si…” el tal Draper hagués aterrat, com dèiem, a l’aeroport de Barcelona a final de la dècada dels seixanta, i l’haguessin volgut portar a sopar. Podrien haver optat per algun clàssic, com el Reno o el Finisterre, o, fins i tot, pel popularíssim 7 Portes, on es va inventar el ‘pijama’, com a versió del pêche melba que demanaven els oficials de la Sisena Flota americana. Però també podem fabular que els amfitrions catalans del publicista ianqui, vingut de terra de providència, modernitat i il·lusió, volguessin demostrar-li que aquella ciutat mirava d’acostar-se a Europa i els Estats Units, tot allunyant-se de la grisor franquista, i el portessin al nou lloc de moda, on no era inusual que s’hi reunís la fauna publicitària de la ciutat: Via Veneto. El restaurant obert el 30 d’abril de 1967 per Oriol Regàs, l’impulsor de la discoteca Bocaccio, inaugurada pocs mesos abans. La decoració signada per Xavier Regàs, un dels plançons del distingit però desventurat matrimoni entre Xavier Regàs Castells i Mariona Pagès i Elias, era volgudament modernista, ma non troppo. El nom, una pura casualitat —un projecte no nat de restaurant italià—, evocava el carrer de “la ciutat eterna” que havia fet famós Federico Fellini a La Dolce Vita, i que semblava fet expressament per a un local que volia convidar a somniar amb un glamur a la catalana.

El que segur que experimentaria Draper en travessar la porta de fusta de Ganduixer número 10, seria la sensació d’hospitalitat i vocació de servei que hi imprimia el seu cambrer i aviat maître i director, Josep Monje, un professional sense res a envejar als qui comandaven els restaurants de “la gran poma” on solia tancar tractes amb clients i seduccions amb amants. Sense escarafalls, ni servilismes. Seriositat i professionalitat, sense deixar-se impressionar, ni voler fer-ho. Ell no tindria ni idea d’on l’havien portat, però potser algú li havia explicat que era un restaurant freqüentat per Salvador Dalí, l’avida dollars empordanès que en sabia un niu, de publicitat. Tampoc es podria imaginar que per aquells salons hi desfilarien presidents dels Estats Units, com Richard Nixon, que era l’home que ocupava llavors la Casa Blanca, abans no el fes dimitir l’escàndol de Watergate.

Torna el còctel de gambes

I per sopar què li podrien oferir? Potser d’entrada —bé, després d’un Old Fashion preparat a la barra d’entrada—, una recepta ben coneguda, perquè ja haurien estat prou les emocions i la llunyania de tantes hores de viatge, encara que llavors l’aviació fos un luxe regat amb xampany. Penso, per exemple, en el còctel de gambes, elaboració que ja apareix al primer capítol de la sèrie, on veiem el creatiu sucant el llagostí mentre una clienta anomenada Rachel Menken hi apaga el seu cigarret amb broquet, potser fent-los notar el poc tacte d’ofrenar amb marisc una dona jueva. Aquesta particular copa de marisc, nascuda a la Califòrnia de la meca de l’or com a barreja de cues de llagostins banyats en salsa còctel —barreja de quètxup, rave, salsa Worcestershire, llimona i xili—, va esdevenir sinònim de luxe a Las Vegas dels anys cinquanta, i l’emprenedor transalpí Italo Ghelfi ho va convertir en reclam del Golden Gate Casino i Hotel. En despatxava dos mil diaris a 50 centaus cadascun, i l’any 1991 va arribar als 25 milions de còctels de gambes servits. En passar l’Atlàntic, la recepta es va sofisticar amb el toc europeu, que hi va afegir enciam i fruites tropicals, i la clau del seu èxit en la nostra cuina: la salsa rosa, molt més suau i adaptada a un gust encara no segrestat pels picants americans. La resta és història: de final dels cinquanta fins als anys noranta, el còctel de gambes va ser un plat omnipresent en banquets, celebracions i àpats amb una certa requesta. Després, va passar de moda.

Fins ara, que torna no ben bé igual que el que recordem haver tastat de petits en restaurants o a casa, sinó reinterpretat i desconstruït, però amb la voluntat que ens recordi gusts emmagatzemats molt profundament al nostre interior. Així el vam tastar, justament, al Via Veneto, on el xef David Andrés el presenta en forma d’aspic de gambots, amanida de fruites —pinya, kiwi, mango…— i gelat de salsa rosa. El resultat és tan elegant i, alhora, tan reconfortant, que a mi em va fer imaginar-me tot un Don Draper al mateix saló on tastava aquell plat tan decididament estiuenc en plena canícula. Potser és cosa de la calor que em va pujar al cap, però, posats a jugar amb l’improbable, per què no pensar en un nonagenari Draper tornant al restaurant que va conèixer molts anys abans que Barcelona no fos una ciutat anhelada per la generació dels seus néts? Un vell Don tornant a entrar al saló principal, ajudat amb un bastó, però mantenint la seva elegant figura, atès per Pere Monje i el maître Javier Oliveira, com un vell amic de qui tenir-ne cura, com si no fes cinquanta anys de la darrera visita. L’única diferència és que ara, per respecte a la salut de tots i a la seva, no el deixarien fumar.

Deu anys del final de Mad Men

Ve a tomb parlar de Draper perquè el 15 de maig de 2015 s’emetia als Estats Units el darrer capítol de la sèrie Mad Men. Abans d’acabar per sempre més, encara vèiem per darrera vegada el somriure de l’inconfusible publicitari interpretat per Jon Hamm. Era a punt una nova reencarnació del protagonista. Sense pensar inicialment que la ficció feia deu anys justs del seu final, vaig tornar a mirar-la amb el regust d’un confortable caliu conegut, com el retrobament de vells amics que fa temps que no veus, com el desig de tornar a experimentar sensacions juvenils una dècada després. El motiu de fons, però, era trobar un esquer per a motivar els meus alumnes de primer de publicitat i relacions públiques de la Universitat Pompeu Fabra a fer-se preguntes sobre les estructures socials i tendències culturals que s’observaven en aquesta sèrie sobre publicitaris novaiorquesos a la dècada dels seixanta. No sé si ho vaig aconseguir, però el mal ja està fet.

Tornar a mirar Mad Men quan no toca és com tornar a tastar el còctel de gambes. Retornar al que ha complert el cicle tràgic de la moda, anunciat pel pensador judeo-alemany Georg Simmel. Aquest fenomen que mor quan, de les capes altes de la societat que l’han posat en dansa, arriba a la resta de la societat que l’anhelava, amb el desig d’individualitat i imitació alhora, però que pot tornar com a nova forma de distinció. Revisar Mad Men ofereix lectures que no són ben bé iguals que les de fa deu anys. D’ençà de llavors, hem llegit Betty Friedan i entenem la Betty Francis, abans Draper, com un exemple paradigmàtic del malestar invisible. Hem vist algunes de les millors ments de la nostra generació destruïdes per l’alcohol i les drogues, i no podem deixar de veure el simpatiquíssim Roger Sterling com un pobre addicte. Després del Me Too, no podem interpretar igual allò que el seu creador ja ens assenyala, visionàriament, com a abús. Avui sabem més d’història americana i trobem píndoles polítiques fins i tot a les escenes més quotidianes. Potser per això, quan ara degustem un còctel de gambes –o un capítol de Man Men– hi combinem els replecs de la memòria coneguda, amb el cabal d’ensenyances que hem acumulat d’ençà de llavors.