Setmana de defuncions. Unes prematures, d’altres inesperades. Visita al cementiri. I Tots Sants a tocar. En aquest estat de torbament, m’ha vingut al cap el petit assaig magnífic que suposa la introducció de la Guia de Vinos naturales en Espanya, que va publicar ara ja fa cinc anys Joan Gómez Pallarès. El catedràtic de filologia clàssica i especialista en el món del vi (primera figura pel que fa als vins naturals), ara ha tret una segona edició ampliadíssima d’aquesta guia, amb la incorporació de 28 nous cellers. D’aquesta nova aportació en parlarem un altre dia a bastament. Però avui vull recuperar el meravellós relat que fa Gómez Pallarès sobre el paper que juga la vinya i el vi en els rituals mortuoris des dels nostres clàssics, mostrant i demostrant que el vi, vincle amb la natura i la terra, és l’element i el símbol més lligat a la immortalitat, des dels romans.

Joan Gómez Pallarès explica que va començar a estudiar la decoració dels sarcòfags romans per entendre la importància que aquella civilització donava a les quatre estacions i, per tant, a la natura i a la terra, ja que es representaven en totes les manifestacions de la vida. Segons el catedràtic, en els sarcòfags, les quatre estacions representaven la línia del temps, la continuïtat de les coses que romanen.

«Els romans tenien tan interioritzada aquesta relació amb la naturalesa i la terra que les quatre estacions arribaven a representar, precisament en els sarcòfags decorats, aquest desig íntim d’immortalitat que qualsevol ésser viu té. Així, la perpetuació del record del difunt, en forma d’ofrenes anuals (d’aquí neix la nostra tradició foral de Tots Sants) pròpia de cada estació, garanteix la seva immortalitat. Mentre algú el recordi, ell no morirà del tot. La mort veritable, per a un romà, arribava amb l’oblit…»

Cada estació tenia els seus símbols i la tardor es representava amb un noiet que fa la verema i trepitja el raïm amb alegria, per a produir el primer most. Arribats en aquest punt, Gómez Pallarès s’endinsa en el pinyol del text i de la idea que vol transmetre:

«Aleshores vaig entendre el perquè de la presència dels ceps, del raïm i del most en la iconografia dels morts a Roma. Són símbols de tardor, sí, però sobretot són el producte de la terra que més s’acosta a la idea de continuïtat ininterrompuda, a aquell concepte de ‘immortalitat’, a aquella vinculació amb un treball que, en cada estació, requereix activitats concretes i específiques a la vinya, i que no paren mai. Aquest producte és el vi, per descomptat. Beure vi a Roma, sobretot en una cerimònia funerària i en honor al difunt, era el símbol més gran de connexió amb la terra. Beus allò que ets, […] et beus la terra. […] Beure vi, en aquest sentit, sempre ha estat, i és, una de les formes més naturals, espontànies i lúcides de tornar a un paisatge, a un territori, a una cultura. A la tradició de la qual venim però que hem oblidat gairebé per complet.»

Gràcies mestre.

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Dijous es va saber que el Govern espanyol i Units Podem havien aconseguit un acord sobre el pressupost de l’any vinent. Ha arribat ràpidament, inesperadament, diria, si tenim en compte la previsió, ben pessimista, formulada dos dies abans per Echenique, l’alt càrrec d’Units Podem.

Sánchez començarà ara, si no ho ha fet abans, a cercar la majoria necessària per a aprovar el pressupost, i és previsible que, en aquesta tasca de recaptar vots, acudeixi primer als grans i després als més petits. El següent és ERC, amb nou vots, seguit pel PDECat amb vuit, el PNB amb cinc, i Compromís amb quatre. O potser, abans de tot, anirà a cercar el suport del PNB, que el té més assegurat?

El fet que Units Podem estigui a favor del pressupost dificulta la decisió dels independentistes catalans, a qui hauria resultat més fàcil de negar el suport si Iglesias hagués deixat Sánchez sol. En la situació actual del procés català és impossible de desvincular una decisió d’una altra, tot i que els dies vinents sentirem que els portaveus del partit socialista repetiran, tal com un mantra, que el pressupost és una cosa i que els processos judicials, tota una altra.

Però les coses no s’han complicat tan sols per als independentistes catalans: a Sánchez mateix li resultarà molt difícil de proposar una solució que no impliqui diners i que alhora sigui acceptable per als catalans. Tant per als partits com per a molts ciutadans independentistes, és una exigència irrenunciable que als responsables del procés no els sigui imposat cap càstig o que, si n’hi ha, sigui petit. Ja han sol·licitat a Sánchez que hi intervingui per mitigar-ne les conseqüències judicials, i ho tornaran a fer aviat, perquè posaran damunt la taula aquest tema, que condicionarà la política dels mesos vinents a Catalunya i Espanya.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

En periodisme, Martxelo, com tu saps bé, hi ha els fets i hi ha les opinions. Són dues coses diferents que cal tractar separadament. Però tu i jo ens veiem obligats ben sovint a aplegar-les, precisament pel format d’aquests articles que publiquem Berria i VilaWeb a manera de finestra oberta entre les nostres dues nacions. És lògic que un lector basc no puga seguir fil per randa què passa al meu país i també ho és que un lector català no puga fil per randa què passa al teu. Per això, d’alguna manera, ens vam proposar de traduir les dues realitats cada diumenge, tot i saber que el mètode que faríem servir, la crònica interpretativa que pot barrejar opinió i informació, seria complicat.

Però això és així alguns dies més que uns altres. I avui és dels més complicats. Aquesta setmana les hostilitats entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana han esclatat a la llum del dia i els abanderats de cada partit han esclatat, al seu torn, en una guerra de relats que fa gairebé impossible la feina d’un periodista.

Per això, aquesta vegada provaré de centrar-me en el fet que trobe més rellevant: A la reunió de la taula del parlament de dimarts passat va haver-hi un vot que va unir, per primera vegada al cap de molt de temps, ERC i PSC contra Junts per Catalunya, juntament amb una abstenció més que significativa de Ciutadans.

El vot tenia a veure amb la substitució dels diputats que el jutge Llarena reclama que siguen substituïts. La reclamació és completament il·legal perquè no existeix la figura de la substitució d’un diputat, però Junts i ERC van pactar dies abans una resolució de dues parts, clarament contradictòries. D’una banda no acatava la voluntat del jutge però d’una altra establia un mecanisme de substitució. Un mal pacte, ambigu, sol conduir a situacions pitjors d’aquelles que es procuren d’evitar. I, efectivament, va passar això mateix. Els quatre diputats de Junts es van refusar a fer com els dos d’Esquerra. I a partir d’això ja tenim l’embolic…

 

Ingredients:
600g de llom en un sol tros
500g camagrocs
1 ceba grossa
1 pastanaga
2 escalunyes
1 tros de porro
1 tomàquet madur pelat
3 grans d’all
sal, pebre negre
oli d’oliva
copa de vi ranci
1 cullerada de Maizena

Elaboració:
Salpebrem el llom i el posem en una plata per a anar al forn, amb una mica d’oli. Posem el forn a 200° i fem coure el llom deu minuts per cada banda. Preparem una bresa amb ceba, pastanaga, el tomàquet, dos grans d’all, les escalunyes i el tros de porro. Tot seguit, hi afegim una copa de vi ranci. El deixem coure al forn uns quaranta minuts, fins que sigui cuit. El tombem de tant en tant i, si cal, hi afegim una mica d’aigua.

Traiem el llom del forn i el deixem refredar. El tallem a talls primets. La bresa la passem pel túrmix amb una cullerada de Maizena, que haurem desfet amb una mica d’aigua freda.

Després, en una paella amb oli, tirem un gra d’all tallat petit i saltem els camagrocs.

Per a muntar el plat: col·loquem els talls de llom en una plata per a servir, al costat hi posem els camagrocs i aboquem la salsa per sobre. La que sobra la posem en una salsera a banda. Decorem el plat amb una branqueta de romaní.

Josep-Lluís Carod-Rovira ha estat un dels polítics més influents de casa nostra. No tan sols perquè va ser vice-president del govern i president d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó pel seu discurs teòric, que sobrepassava els partits. Carod-Rovira va deixar ERC i es va dedicar a la càtedra de la Universitat Pompeu Fabra fins fa dos mesos, quan es va retirar. Però continua escrivint articles d’opinió i vivint la política intensament. En un dels darrers, La llista d’Europa, es mostrava a favor d’una candidatura única al parlament europeu. En aquesta entrevista a casa seva, a Tarragona, en parlem. I del govern Torra als presos, passant per la desobediència civil, Carod-Rovira analitza la situació política.

—Per què voleu una llista unitària a Europa?
—Advoco per una llista nacional, de país, a Europa perquè entenc que, ara com ara, hem d’activar el front internacional de Catalunya i la seva causa per la llibertat com a poble. Això, qui ho representa millor és una llista que aplegui totes les sensibilitats. No parlo tant d’una suma d’ERC, PDECat, CUP, ANC, Òmnium i la Crida Nacional, sinó d’una llista que rebi el suport de tots els partits que es reclamen independentistes. I hauríem de ser capaços de trobar-ne una que, més enllà de la gent jove amb idees i idiomes, també inclogui noms de gent amb experiència política. Per exemple, que hagin estat diputats al parlament de Catalunya per la CUP. I tu ja m’entens. O consellers del PSC al govern de Catalunya i que avui han fet un pas cap al sobiranisme però que no estan en cap partit. Ministres en governs socialistes que estan igual. O fins i tot gent del PP que n’ha estat portaveu i que ara també han avançat vers el sobiranisme. Penso en tortosins.

—Vós aniríeu en aquesta llista?
—No. No tinc gens d’interès ni d’aspiració d’anar-hi. No forma part de les meves prioritats en absolut.

—I a la llista de la Crida Nacional, us hi integraríeu?
—Carod-Rovira no s’integra enlloc.

—Ho deia perquè hi ha un grup de gent d’esquerres que s’hi ha integrat, a la Crida. Morral hi és.
—Hi és Morral i hi és Eudald Carbonell. Poca broma. A mi, no m’ho ha dit ningú ni m’ho ha proposat ningú. I no tinc cap voluntat de jugar la carta de sigles. I no sé exactament si aquesta crida té pretensions electorals o no, amb el PDECat o sense, en contra, o dintre, o què. Si vol ser un partit sense dir-se’n, o si vol ser un moviment quan ja n’hi ha més. Ara, si tu em parles d’Eudald Carbonell o de Toni Morral, doncs, francament, de convergents els hi veig poca cosa. Però fins ara no hi ha més que la força que significa que aquesta crida l’encapçalin tres noms que respecto: el president Puigdemont, el president Torra i Jordi Sánchez.

—Quina crítica en faríeu, del passat independentista immediat?
—Una de les grans coses en què ens hem equivocat, si més no els dos últims anys, és haver-nos gairebé fotut d’Espanya, com si fos un estat de fireta, sense considerar que era un estat. Té 153 ambaixades al món; diplomàcia professional; forces armades de terra, mar i aire i serveis d’intel·ligència. Per tant, hem anat a la batalla per l’estat sense cap instrument d’estat propi. I en el moment de la batalla, hem perdut. Ens vam equivocar no tant en què vam fer, sinó en la creença que la victòria seria immediata.

—Els irlandesos es van enfrontar a Anglaterra quan dominava el 20% del planeta. Diuen que, si no ho fas amb un punt d’ingenuïtat, no comences cap batalla contra els més grans.
—Els irlandesos fan una altra cosa: la revolta de Pasqua el 1916. Genera afusellaments. Sis anys després arriben a l’estat lliure d’Irlanda. Repeteixo: sis anys després. I no és fins al 1937 que ja són independents, vint anys després. Ara, no és fins al 1949 que adopten l’aspecte formal de República. Parlem de trenta anys després. És cert que tots ens vam creure que seria més immediat que no pensàvem. Vam entrar en una dinàmica en què només ens visualitzàvem a nosaltres mateixos. Ens pensàvem que els carrers serien sempre nostres només. Va resultar que, un dia, els qui s’estaven a casa, van sortir. I els uns van sortir a manifestar-se i els altres a repartir llenya. Ara cal ressituar-nos.

—I quina crítica en faríeu, del present immediat?
—Anem dalt un vaixell i em sap greu dir que, si bé sabem a quin port volem arribar (la independència), no hi ha ningú al timó. Hi ha un problema de lideratge increïble. I no hi ha carta de navegació. Això sí, el vaixell és ple de gent, i alegria, i tripulants, i gent que s’hi juga el tipus, i solidaris econòmics. Però em fa cosa i tot, fer la pregunta. On és l’estat major? Aquell estat major, quant temps fa que no es reuneix? Si Josep Pla quan arriba a Manhattan i veu la lluminària diu ‘i qui ho paga tot això?’, aquí la pregunta és: i qui mana, aquí?

—Hi ha una idea que sobrevola. Referèndum pactat amb l’estat espanyol. Com ho veu Carod-Rovira?
—Ja fa molts anys, penso que era el 1923, Antoni Rovira i Virgili, periodista, tarragoní, per cert, va fer una conferència que es deia: ‘Els camins de la llibertat de Catalunya.’ Com aleshores, jo crec que avui hi ha tres camins per a arribar a la independència. El tradicional, fet servir fins a Algèria i als països dels Balcans. Aquest diu que hi ha una guerra i que l’exèrcit català derrota l’espanyol d’una manera escandalosa i ja està. Espanya es retira de Catalunya. Però nosaltres no tenim exèrcit. I no cal ni perdre cinc segons a pensar aquesta tesi.

—Segona via.
—Tenir una majoria social tan espectacular, tan clara, tan contundent, que aleshores t’ho pots permetre tot. Si tens un 70%, 65% o 85% de gent mobilitzada, l’estat no hi pot fer res. Aquí sí que pots tenir una unilateralitat exitosa. Et llences a la piscina i saps que no et fots una trompada. Per desgràcia, encara no som en aquesta fase inqüestionable.

—Tercera via:
—El referèndum pactat. No sóc tan ingenu per a pensar que un dia, ni tan sols d’aquí segles, algú a Espanya s’asseurà a les bones a pactar un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. No. Això Espanya només ho farà si és pressionada internacionalment. I això vol dir, sobretot, per Alemanya. Per tant, jo prefereixo parlar més d’un referèndum forçat que no pas pactat. El referèndum que Espanya farà, serà forçat per la pressió internacional. Ara, no hi haurà pressió internacional si abans no hi ha hagut pressió interior. I, aquí, hi vull anar a parar.

—On?
—Crec que encara ens hem fonamentat exclusivament en la nostra condició de ciutadans i la nostra consciència democràtica. Pacífics. Fantàstics. Però encara no s’ha dissenyat un pla seriós vinculat a l’emancipació nacional que contempli la condició de clients i consumidors. Per mi és fonamental. Som dos milions de votants i poc més que volen la independència. Tenim la capacitat de mobilitzar-ne un milió. En podem mobilitzar desenes de milers per a coses concretes? Si no els toques el voraviu econòmic tant a les empreses estatals, catalanes, o europees, aquí no es bellugarà res. Potser es poden retirar fons. I si un matí 30.000 persones en retiren, aquest sotrac, l’aguanten pocs. El 20-S davant Economia van començar a arribar ampolles d’aigua mineral. No venien ni d’El Corte Inglés ni del Mercadona. Venien d’Esclat Bon Preu. Un milió de persones que deixen de comprar a un lloc i es passen a un altre es nota. I, tot això, no són en cap cas gests de violència. No vol dir que no calgui acompanyar aquests gests cívics, pacífics amb algun de més contundent, sempre de caràcter no violent. Gests de desobediència pacífica.

—Per exemple?
—La gent ja pot pensar quins són. Hi ha vies de circulació per on passen mercaderies que van i vénen d’Europa. I potser un dia 50.000 persones se’n van a fer un pícnic a la Jonquera. Això seria la fase final si abans no s’ha fet prou perquè Europa i Espanya hi reaccionin.

—Quina incidència pot tenir la sentència dels presos?
—Farà accelerar la resposta de la societat catalana. Una sentència d’anys farà que aquests gests civils de desobediència pacifica, d’acció no violenta, arribin abans que potser alguns no preveien. Crec que això passarà.

—La política catalana és presonera dels Lledoners? Tenen massa pes els presos?
—Fixa-t’hi: treure els presos i que tornin els exiliats és una prioritat. Evidentment, malgrat Jordi Cuixart, que per mi és qui elabora un discurs més ben travat de tots els privats de llibertat (o que em sedueix més), que diu allò que els presos no poden ser moneda de canvi de res. L’altra cosa és dir ‘no, no, és que hem de recuperar la plenitud de les institucions, s’ha d’aixecar la intervenció financera, i fer això, i fer allò, i al final ve la independència’. Però, saps què passa? Que per a mi no té cap sentit d’entrar ara en una guerra estúpida dient ‘tu ets un traïdor, tu ets un botifler. Tu, independentista màgic. Tu, estúpid’. Això no va enlloc. Com tampoc insultar Joan Tardà. O sí, porta al fet que a Madrid es freguin les mans de satisfacció.

—Eixamplar la base. Què en penseu?
—No sé si l’expressió és la més feliç, però vaja, algú s’imagina que es pot estar en contra de voler ser més? Em sembla de manual. Tants com som fins ara, que som molts, com mai hem estat, podem fer moltíssimes coses. Ara, s’ha demostrat que totes no. Per tant, no carreguem més contra aquells que diuen que si som més, podrem més. Però també hi ha gent que es mossega la cua quan afirmes, i jo crec que es pot afirmar, que si fem més, serem més. És quan fem més passos endavant, valents, i intel·ligents, que serem més. Això també s’ha de poder dir.

—Com veieu ERC?
—D’ençà que en vaig sortir, i en fa vuit anys, no en dic res sobre Esquerra.

—Res?
—Res.

—Una llista unitària a Barcelona o Tarragona, la veuríeu?
—Jo sempre he defensat que, al Parlament de Catalunya i a les municipals, cadascú s’hi ha de presentar amb el seu projecte de ciutat o de societat. I ho continuo pensant, cosa que no vol dir que alguna vegada, excepcionalment, si tots els agents polítics es posen d’acord i fan una sola llista, doncs endavant les atxes. Però si no, no passa res. En canvi, no penso igual sobre Europa, com explicava al començament de l’entrevista, ni tampoc sobre el parlament espanyol.

—A Madrid també plegats?
—Al parlament espanyol, mentre hi siguem, crec que hem d’anar en una llista nacional. T’imagines una llista nacional a Madrid on et vegin gent que han estat diputats i senadors anys a Madrid, o delegats de la Generalitat, o ministres, o eurodiputats a Europa, a banda la gent nova i preparada?

—Com veieu la frontera amb els comuns, mesos després de la vostra recordada conferència amb Íñigo Errejón?
—Allò va tenir unes quantes conseqüències, també personals. Jo no tinc cap mania a dir que sóc amic de l’Inigo Errejón. Ens hem fet amics. Sovint ens enviem missatges. Hi tinc bona relació. I amb Xavier Domènech també. Crec que dintre l’independentisme hi ha encara un sector amb tocs etnicistes i conservadors que actua de manera molt poc intel·ligent vers els comuns. Els únics aliats que podem tenir en la defensa que el problema es resolgui no a cops, sinó a vots, són ells. Em sembla estúpid de criticar durament sempre. Si no ho recordo malament, al balcó de la Casa de la Ciutat de Barcelona hi ha un llaç groc. Per això crec que alguns gests i moviments que veig darrerament sonen bé.

—I com llegiu que hagi plegat Xavier Domènech?
—No és pas una notícia positiva. Però jo, que he estat molts anys en política, fer tres campanyes com a cap de llista amb només quatre anys de diferència, tenint família i canalla… entenc la seva fatiga personal, personal i familiar. I segurament també el cansament de determinades pràctiques de les velles maneres de fer política. I deixem-ho aquí.

 

—Deveu ser membre de l’ANC.
—Ho era. Però quan l’ANC, en el meu modestíssim entendre, l’abril de l’any passat, va adoptar decisions sobre els Països Catalans que jo no podia compartir, discretament els vaig enviar una carta de baixa. Ara, vaig a tots els actes que em criden. I continuo participant on calgui. També ara. Que estigui clar. Sí que sóc d’Òmnium Cultural d’ençà que tenia16 anys.

—I l’ANC i Òmnium, com els veieu?
—Òmnium fa la tasca que ha de fer. I crec que l’ANC ha entrat en una dinàmica d’intervenció política més pròpia dels partits que es presenten a les eleccions. Com un agent més. Però crec que un dels embolics de no disposar de cartes de navegació ha fet que els papers no siguin ben delimitats. El govern ha de fer de govern. El president, presidir. I els moviments socials, empènyer el govern vers allò que creguin.

—Quina crítica feu a la classe dirigent que no ha implementat la República?
—No puc fer cap crítica a una gent que, pel seu compromís, és a l’exili o a la presó. Això d’entrada. En segon lloc: és molt difícil de jutjar el govern sense saber tot allò que sabia. No cauré en la frivolitat de criticar. La meva impressió és, això sí, que tot arribava a l’1-O. Tot culminava allà. I després de l’1-O, no és que no hi hagués pla B, és que potser no hi havia pla A. Però això ho dic sense saber els instruments, amenaces reals de violència, complicitats internacionals, suports econòmics, crèdits econòmics, o el control real del territori que hi havia. Control no tan sols sobre la policia, sinó damunt les grans infrastructures, ports, internet, electricitat. Com que no ho sé, no cauré en la frivolitat de criticar ningú.

—Heu anat a veure els exiliats? I els presos?
—He parlat amb gent que és fora i amb gent que és a la presó. I un nom ja se sap: Carme Forcadell. Som amics de fa molts anys.

—I avui què fa Carod-Rovira?
—M’he jubilat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on he estat aquests darrers vuit anys. La política, no l’he deixada mai. Sí que he deixat la vinculada als partits i càrrecs. Ara sóc un ciutadà que procura contribuir.

 

Hongria el 2010. Els Estats Units el 2017. Itàlia el 2018. I el Brasil, molt probablement també, el 2018. Sembla que el gegant llatinoamericà és a punt d’incorporar-se a la llista de països dirigits per líders autoritaris. A la primera volta de les eleccions presidencials de diumenge proppassat, el candidat d’ultradreta Jair Bolsonaro va obtenir el 46% dels vots. Fernando Haddad, i amb qui s’enfrontarà a la segona volta, el 29%. Com és que el Brasil ha arribat a un pas de fer president un home que defensa la tortura i la violència, un home que exalta la dictadura militar i que ataca obertament dones, homosexuals, negres i indígenes? N’hem parlat amb Taíza Brito, corresponsal brasilera a Barcelona que escriu per al Jornal do Commercio i als blocs Mundo Afora i La Forastera.

—Qui és Jair Bolsonaro?
—Jair Bolsonaro és diputat del Congrés Nacional del Brasil de fa vint-i-sis anys. És de la bancada dels partits que al Brasil s’anomenen popularment ‘de lloguer’. No té cap tradició al país: abans de les eleccions de diumenge tenia només vuit diputats i ara en té cinquanta-dos. Té el suport dels grans propietaris agrícoles, de l’església evangèlica i del sector armamentístic. Si hi parles, t’adones que no sap gens d’economia, de salut, que no sap res de res. Ell diu que no li cal saber, que els ministres ja sabran fer les coses. Fins i tot, per no assistir als debats, fa servir l’excusa que el van ferir durant la campanya electoral, però concedeix entrevistes a les televisions que li donen suport. Si ha de debatre no se’n surt, fa la campanya a les xarxes socials amb notícies falses sobre els adversaris, especialment el del Partit dels Treballadors (PT). Treu profit d’una onada antiPT de qui està decebut per la crisi política i econòmica que passa el Brasil per dir amb un discurs violent que ho resoldrà tot.

—Què ha canviat al Brasil aquests darrers anys perquè un candidat com Jair Bolsonaro sigui a punt de ser president?
—Tot va començar a les eleccions del 2014. Una candidata era Dilma Rousseff, del PT, que va guanyar, i l’altre era Aécio Neves, que era del Partit Socialdemòcrata Brasiler (PSDB). Durant vint anys el PT i el PSDB han estat els dos partits majoritaris. Rousseff va fer una campanya molt dura i va guanyar amb el 51% dels vots. Aécio Neves no hi va estar d’acord i va intentar que les eleccions fossin anul·lades pel Tribunal electoral. No se’n va sortir i va començar una campanya molt forta contra Rousseff. Llavors el país ja passava per una crisi econòmica molt forta. Els diputats del PSDB es van unir amb els del Michel Temer, vice-president de Rousseff, que era d’un altre partit, el Partit del Moviment Democràtic Brasiler (PMDB), per intentar enderrocar-la. Rousseff no era una política professional, era molt treballadora i no suportava aquests polítics. Hi tenia poca paciència. A banda, va preparar una comissió de la veritat per investigar els crims de la dictadura militar. A molts polítics, això no els va agradar i van començar una campanya bruta contra ella. Van blocar tots els projectes del congrés i van deixar el govern sense poder fer res. I la població patint.

—El Brasil és un país molt ric i, alhora, amb molts pobres. Més enllà de la gestió de Rousseff a la seva última legislatura, que l’esquerra hagi governat tants anys i no hagi superat la desigualtat és el motiu pel qual ara guanya l’ultradreta?
—Durant els dos governs de Lula hi va haver un creixement molt gran, i en el primer de Dilma també. Els programes del PT van llevar el Brasil del mapa de la fam i van fer que molta gent dels estrats socials més baixos tingués oportunitats. Hi ha una classe mitjana i rica que no suporta que els pobres en tinguin. És dur dir això, però hi ha una separació molt gran entre els més rics i els més pobres. Aquest va ser també un dels motius per què aquesta classe, apartada durant tant de temps del comandament del Brasil, sortís al carrer contra el govern. Tot va barrejat: motius socials, econòmics, polítics…

—Bolsonaro vol afrontar la criminalitat amb violència. Per què ha crescut aquesta criminalitat?
—És molt alimentada pel tràfic de drogues. També hi ha una herència de la dictadura militar; part de la policia del Brasil és responsable de les matances. També hi ha polítics involucrats. Els morts per assassinat són sobretot negres i pobres. És clar que també hi ha crims contra el patrimoni, però qui pitjor la passa són els pobres.

—Però com és que ha crescut?
—L’any passat a Recife van morir assassinades cinc mil persones. Abans a l’estat de Pernambuco hi havia tot un projecte per a intentar contenir aquesta violència. Van aconseguir arribar a tres mil assassinats cada any, cosa que era per a celebrar. Al Brasil hi ha una cultura de la violència: la gent es pensa que les coses es poden resoldre matant l’altre. Però gran part dels qui moren estan involucrada en el tràfic de drogues. Els programes de combat a la violència no fan efecte. Els de Pernambuco van funcionar durant un temps i van ser tot un exemple per al país, però la violència ha repuntat.

—El guru econòmic de Bolsonaro és Paulo Guedes, un liberal de l’escola de Chicago. Quines són les seves propostes?
—El programa econòmic de Bolsonaro es basa, tristament, en la privatització de totes les empreses del país per a pagar el deute públic. Tot el suport dels mercats ve perquè el programa és reformar la seguretat social engegada pel govern Temer, llevar encara més drets laborals i privatitzar.

—Compartiu l’opinió de qui compara Bolsonaro amb Donald Trump?
—Bolsonaro va més enllà. Ell estimula la violència d’una manera molt greu. No és tan sols que defensi que el ciutadà vagi armat, com Trump; és que defensa que tu mateix pots resoldre els problemes amb una arma. Com si això fos l’ingredient que ens manca perquè s’acabi la violència. Hi ha una frase popular al Brasil que és bandido bom é bandido morto (‘el lladre bo és el lladre mort’). S’assembla a Trump per la manera que utilitza les notícies falses. Té una xarxa immensa per a produir-ne, és impressionant. El Tribunal Superior Electoral de Brasil havia promès que la combatria, però no s’ha mogut. La campanya d’Haddad només ha pogut fer retirar trenta-cinc notícies falses que circulaven molt, però ja havien fet un gran forat. Bolsonaro s’assembla a Trump per la manera que fa campanya, però és pitjor perquè naturalitza la violència. Està en contra els drets humans i de tots els col·lectius vulnerables com les dones, els homosexuals, els negres, els indígenes… Diu tot això sense gens de pudor.

—Per què Bolsonaro pot reivindicar la dictadura sense que això li resti suports?
—Crec que qui el vota pensa com ell. Això és encara pitjor. Hi ha un sector de la població que pensa exactament com ell i que troba que tot es resoldrà d’aquesta manera. D’una altra banda, el mercat mira les propostes en benefici seu. Vol un estat de mínims sense drets laborals, on la seguretat social cobreixi com menys gent millor i on pugui fer com vulgui.

—L’altre favorit en la campanya era Lula da Silva, però no s’ha pogut presentar perquè l’han inhabilitat acusat de corrupció. Això ajuda a Bolsonaro?
—Ell fa un discurs contra la corrupció, però abans de ser d’aquest partit va formar part de dues altres formacions implicades en l’operació Lava Jato. Ell té casa a Brasília, però cobra l’extra dels diputats que no són d’allí. No és il·legal, però és immoral. Bolsonaro era al costat del president Temer i el president de la cambra del Brasil, detingut per corrupció. La gent, això, no ho veu.

—Fernando Haddad era el candidat a la vice-presidència amb Lula però ha hagut de fer el pas endavant després de la inhabilitació de l’ex-president. Haddad marca perfil propi o depèn molt de l’ombra de Lula?
—Abans era a l’ombra de Lula perquè va provar de ser candidat fins al final, però com que no va ser possible, va haver de ser-ho Haddad. És un home amb molta personalitat, té un discurs fort i parla bé, però està molt lligat a Lula. Ara el PT ha canviat la marca de campanya: abans tenia el vermell del PT i ara té els colors de la bandera del Brasil (verd, blau i groc) per marcar un estil propi. És una persona que fins ara vivia del seu sou perquè és professor universitari. No és algú qualsevol, és una persona culta i preparada que va ser ministre de Lula i que va emprendre molts projectes d’inclusió a l’educació. Va fer que molta gent tingués l’oportunitat d’entrar a la universitat. Ara marca un perfil propi, però no sé si hi haurà temps.

—Amb la gran diferència entre els dos candidats a la primera volta, [29,28% Haddad, 46,03% Bolsonaro], veieu cap possibilitat que no guanyi Bolsonaro?
—Al Brasil és molt difícil que en la segona volta guanyi el candidat que ha obtingut el segon lloc. No ha passat aquests darrers trenta anys. Ara Fernando Haddad ha aconseguit el suport del Partit Socialisme i Llibertat (PSOL) i del Partit Democràtic Laborista (PDT), tercer a la primera volta. I el PSDB, que fins ara era l’altre gran partit al costat del PT, ha alliberat els votants perquè en part està d’acord amb Fernando Haddad. La gent es va adonant que la qüestió no és que guanyi el PT, sinó que guanyi la democràcia. Bolsonaro defensa la dictadura. Ell és capità de l’exèrcit i el seu candidat a vice-president és general. El seu discurs fa apologia de la tortura.

—Després d’una dècada i mitja on a Sud-amèrica van arribar al poder Hugo Chávez, Evo Morales, Rafael Correa, Cristina Fernández de Kirchner, Michelle Bachelet o Lula da Silva, ara prenen el relleu Mauricio Macri, Sebastián Piñera, Iván Duque i, potser, Jair Bolsonaro. És un canvi d’època al continent?
—Trobo que sí. Aquestes forces tan retrògrades tornen al comandament de l’Amèrica llatina. Però crec que és una onada mundial: ha passat als Estats Units, a Europa i a molts llocs més. L’extrema dreta va creixent. És trist de veure-ho, no crec que sigui la solució, ni per al Brasil ni per a l’Amèrica llatina. La gent està desencantada i ara intenten solucionar els problemes amb dirigents com aquests. El Brasil anava molt bé, però va descarrilar. Crec que la passarem molt malament.

 

Continuo sense saber què ha passat amb els 31.000 milions que van sortir dels dipòsits bancaris l’últim trimestre de l’any passat, com ja apuntava en el meu article del 22 de setembre. Avui només sé que n’han tornat 8.000 i que una quantitat important és a Alacant. Mentrestant, he llegit un reportatge molt elaborat en el qual els companys del diari Ara explicaven el cap de setmana passat que, després de l’1-O, el Govern de Madrid va fer retirar immediatament els diners d’empreses que ‘controla’ dipositats a CaixaBank i el Banc Sabadell per forçar la sortida de les seus de Catalunya. Una amenaça i un xantatge, vet aquí. Un cop traslladades, tal com podem llegir, sembla que els dipòsits d’aquestes corporacions van tornar a la col·locació inicial.

És en aquest punt on em vénen dubtes. Alguna cosa no m’acaba de quadrar. És cert que mediàticament han donat moltes xifres sobre el volum de retirades dels primers dies després del referèndum, però no es poden demostrar estatísticament. Que no hi ha proves, vaja! O, si ho voleu, que cal fer un acte de fe. I jo, que en tinc poca, he fet números només prenent les dades que el Banc d’Espanya ofereix trimestralment per províncies i comunitats autònomes i els balanços mensuals de les entitats publicats per l’Associació Espanyola de Banca (AEB) i la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi (CECA). Per cert, el Banc d’Espanya acaba de fer públiques les dades de distribució geogràfica de dipòsits corresponents al juny del 2018. I fins i tot amb aquesta informació a la mà continuo sense entreveure quina ha estat la destinació final dels milions ‘perduts’.

Vegem. Diguem-ne que el segon trimestre d’enguany els dipòsits a Catalunya han tornat. Van créixer d’un volum de 8.000 milions, mentre que al primer trimestre no hi havia hagut cap canvi respecte del desembre. Això vol dir que, entre el setembre del 2017 i el juny del 2018, l’evolució dels dipòsits bancaris s’havia concretat en una disminució neta de 23.000 milions a Catalunya, contra un creixement de 3.000 milions  del volum total a l’estat espanyol. Com han evolucionat en cada comunitat durant aquests nou mesos que pugui donar cap pista d’on van anar a parar els ‘perduts’ de Catalunya?

Doncs la veritat és que el creixement de cada comunitat és molt dispars i, per això, ens centrarem només en aquelles on el creixement hagi superat el 4% entre el setembre i el juny per entendre que és molt superior a la mitjana i, d’alguna manera, irregular. Recordem que en aquest període el total de dipòsits bancaris a Espanya va créixer d’un 0,2%. En valor absolut, destaquen per sobre de tots els 8.300 milions de què han crescut al País Valencià, un 8,8%, una xifra certament espectacular i que indica un creixement ‘irregular’.

El segueixen els 4.800 milions de què han crescut els dipòsits d’Andalusia (4,4%), els 3.200 del País Basc (4,3%) i els 3.100 de Galícia (5,4%). En termes relatius sobresurten el creixement del 6,2% de les Canàries (1.500 milions) i del 5,4% d’Aragó (1.800 milions), també per sobre de la seva evolució ‘natural’. Per cert, a Madrid, una destinació final del diner català que no hauria estranyat a gaire gent, la diferència entre aquests nou mesos és pràcticament nul·la. Per tant, els diners no són en oficines bancàries de Madrid.

Bé, el reportatge citat dóna com a plausible una xifra de ‘uns 10.000 milions que va retirar el govern de Rajoy dels bancs catalans després de l’1-O’. Jo em pregunto com aquestes empreses deuen haver tornat els diners i a on. Geogràficament només hi ha una xifra que, pel seu volum, desperti interès: són concretament els més de 5.000 milions de què han crescut els dipòsits de la província d’Alacant, just on va establir la seu el Banc de Sabadell. Entesos. Però, i la resta? Ja ho veieu, ha acabat molt repartida per la geografia espanyola.

I què va passar amb els balanços de les entitats? Lamentablement, no disposem de xifres de dipòsits desagregades per comunitats de cada banc. Però tot i estar obligat a considerar només l’escala espanyola, és interessant de veure què va passar a l’octubre, el mes clau. Doncs bé, segons la CECA, CaixaBank hi va guanyar gairebé 500 milions. Aquesta dada contrasta amb la d’algunes altres entitats presents a Catalunya, car, segons l’AEB, el BBVA va perdre 6.000 milions en dipòsits aquell mes. El Sabadell en va perdre 1.900, el Santander 1.300 i el Popular també 1.300. En canvi, Bankia (segons la CECA) en va captar de 1.700 milions d’euros aquell mes. Val a dir que el juny del 2018, a l’estat espanyol, CaixaBank, Sabadell i Bankia presenten creixements de dipòsits respecte del setembre de l’any passat, mentre que el BBVA i Santander encara es mantenen per sota del nivell de llavors.

Després d’aquesta amanida de números i territoris, la pregunta encara no té resposta. Com es van tornar els diners de les empreses que els havien retirat? Resulta difícil de saber veient aquesta disseminació en el creixement de dipòsits a cada comunitat. Potser ho van fer en localitats de fora de Catalunya? Pot ser una explicació, però amb quin motiu? Potser hi ha alguna cosa més que no sabem? O potser els estalvis traslladats de les famílies hi va tenir més pes que no pensem? No ho sé pas. Certament, a les oficines bancàries et diuen que molts residents a Catalunya amb família a Andalusia, Galícia, l’Aragó… van obrir comptes ‘mirall’ (el banc en facilitava el trasllat del d’aquí a una altra localitat). Aquest mecanisme, per cert, va ser activitat per les entitats tan bon punt els clients els van començar a exposar el ‘problema’. Malgrat tot, evidentment, és impossible de quantificar-ne el volum.

En definitiva, la veritat és que aquests 23.000 milions en l’aire (o si voleu, 18.000, si consideren que s’han aclarit els 5.000 d’Alacant) em semblen molts milions i, hi insisteixo, alguna cosa no m’acaba de quadrar…

Escriptors frustrats, petons que no arriben, bevedors empedreïts, encantaments obscurs, la por, els monstres i dimonis que poblen la ment, un sàtir malèvol, joves turmentats i famílies perfectament disfuncionals són només una mostra de tot allò que l’irlandès Kevin Barry ens presenta a Fosca descansa l’illa. L’autor de la perversa Ciutat de Bohane (2015, Raig Verd, guanyadora del Premi Impac 2013) ens ofereix ara una col·lecció d’imprevisibles relats d’amor, crueltat, crim, desesperació i llum. Aquest compendi reuneix els millors de les col·leccions There are Little Kingdoms (2010) i Dark Lies the Island (2013), guanyadora de l’EFG Private Bank Short Story Prize, atorgat pel Sunday Times, a més de ‘Ox Mountain Death Song’ (2012), publicat originalment a The New Yorker.

Llegiu-ne el primer conte, ‘El retorn de la doneta’.

Escriu l’editora de Raig Verd, Laura Huerga:

«’Els llibres de relats no es venen’. És una frase contundent, sí. Una frase repetida com una cantarella inevitable, ineludible. La gent no compra llibres de relats. Tanmateix, mireu l’últim llibre de Sergi Pàmies, quin goig. Tots comptem entre les lectures més importants de la nostra vida alguns llibres de relats, alguns autors imprescindibles que han escrit texts curts tan valuosos com les novel·les més llargues, amb l’habilitat de fer, de la síntesi i la concreció, una virtut.

Una vegada vaig sentir que una editora deia en una conferència: ‘Si tots els editors només es fixessin en la rendibilitat, no publicaria poesia ningú.’ Em va semblar una frase que es podia extrapolar a moltes coses més: qui publicaria teatre?, qui publicaria relats?, qui publicaria llibres de temes tan específics o tan minoritaris que no semblen importants? I, no hi ha discussió, tots són imprescindibles.

Escric aquesta introducció a l’avançament editorial per defensar la convicció de continuar publicant els llibres en què creiem com a editors, més enllà dels estàndards del mercat, de les necessitats de rendibilitat, dels estudis o d’allò que pensem que vol el públic lector. Només d’aquesta manera oferirem als lectors llibres valents, interessants, provocadors, insolents, divertits o emocionants sense caure en la desídia de la repetició. I, sobretot, diversos, diferents, que aporten valor pel fet de ser. Valgui aquí una salutació d’admiració vers els meus estimats i admirats companys de professió.

I sí, per sort, els editors no estem sols. Hi ha lectors curiosos, que es deixen endur per les propostes més diverses dels editors més boigs i que accepten el joc. Sou els qui feu possible que continuem fent llibres impossibles, els qui aconseguiu que els nostres llibres arribin a més gent. I, de sobte, el miracle: un llibre que no s’havia de vendre es ven.

Això també és una cosa bonica de fer llibres. Perquè va com no havia d’anar. Perquè és un món imprevisible on sí que hi ha productes molt comercials, evidentment, però on un llibre nou pot ser una sorpresa que no esperàvem, en comptes d’una sorpresa articulada.

Aquí i ara us oferim una nova proposta, un nou llibre de Kevin Barry, Fosca descansa l’illa. Un llibre de relats, sí, dels que no venen. D’un autor molt conegut a casa seva però desconegut a casa nostra. En Ferran Ràfols tradueix l’irlandès amb cura i delicadesa, per traslladar el seu humor entremaliat i divertit. No podem dir que sigui cap obra mestra, això només ho pot decidir el temps, si el llibre l’aguanta. Però sí que podem dir que és una proposta honesta d’una editorial que creu amb fermesa en tot allò que publica.»

Laura Huerga, editora

Avui la Cadena Ser ha publicat que la Fiscalia espanyola no afluixa i que demanarà condemnes per rebel·lió per als presos polítics, penes que oscil·len de quinze a trenta anys de presó. Jordi Cuixart, de la presó dels Lledoners estant, ha enviat un missatge en què es refusa a acceptar pressions: ‘No vull sortir de pressa de la presó, sinó amb dignitat. Acusarem l’estat espanyol d’haver vulnerat drets fonamentals i d’haver mentit al costat de l’extrema dreta’, ha dit. I hi ha afegit: ‘El judici serà un punt d’inflexió en el camí cap a la República’.

Missatge des de Lledoners:
No vull sortir ràpid de la presó, sinó amb dignitat. Acusarem l’Estat de vulnerar drets fonamentals i mentir al costat de l'extrema dreta. El judici serà un punt d’inflexió en el camí cap a la República https://t.co/pXMULjYt9V

— Jordi Cuixart (@jcuixart) October 13, 2018

De fet, el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, i el vice-president del govern, Pere Aragonès, també hi han reaccionat reiterant que l’únic desenllaç acceptable del judici contra els presos polítics catalans és l’absolució.

El periodista i dissident saudita Jamal Khashoggi va desaparèixer el 2 d’octubre, quan va anar al consolat saudita a Istanbul (Turquia) per a recollir uns documents. Allà dins, diuen les autoritats turques, va ser assassinat per un esquadró saudita. Segons ha informat avui el diari turc Sabah, el periodista hauria gravat el seu assassinat amb el rellotge intel·ligent que portava. El mitjà explica que va sincronitzar el seu rellotge intel·ligent amb el telèfon de la seva xicota, que era a l’exterior.

El diari The Washington Post, pel qual escrivia Khashoggi, ja assegurava que hi havia documents d’àudio i vídeo del crim, i que el cos va ser desmembrat. L’Aràbia Saudita, en canvi, ha negat haver donat cap ordre per matar-lo i assegura que les acusacions són mentides perquè el periodista va sortir del consolat. Tot i això, no n’ofereixen proves.

Onze dies després, Khashoggi continua sense aparèixer i una delegació d’Aràbia Saudita va arribar divendres a Turquia per una investigació conjunta.

Aquest assassinat pot complicar les relacions del país saudita amb altres estats. El president dels Estats Units, Donald Trump, va prometre un ‘càstig sever’ si es demostra que les autoritats saudites havien intervingut en la mort de l’informador. Malgrat tot, també va apuntar que no hi hauria sancions per ‘no frenar els negocis d’Estats Units’ amb l’Aràbia Saudita, que consisteixen, entre més, en la venda d’armes.
El cas també ha provocat que alguns països i empreses que havien de participar en una conferència sobre inversions a Riad el dia 23 d’octubre no hi participaran.

Com cada any, l’Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya i el Memorial Democràtic preparen per diumenge l’acte anual d’homenatge per als republicans executats, empresonats o represaliats pel règim franquista amb motiu del seu compromís amb la lluita per les llibertats.

La cerimònia tindrà lloc a les 12.00 h, davant el Monument als Immolats per la Llibertat de Catalunya, al Fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc de Barcelona, i hi participaran el president de la Generalitat Quim Torra, la consellera de Justícia, Ester Capela, i el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello.

El Fossar de la Pedrera, on està ubicat el Monument als Immolats i també la tomba del president Companys, és la fossa comuna més gran de Catalunya, i va ser dignificada el 1985 per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, a iniciativa de l’Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya.

Avui vora onze mil caminadors han fet el cim d’algunes les muntanyes dels Països Catalans (ara, sobretot del Principat) per reivindicar la llibertat dels presos i exiliats polítics. N’han estat divuit d’elegits pels dirigents independentistes exiliats, que són empresonats o que n’han estat. La sorpresa ha estat que Madrid també s’hi ha sumat i el grup Madrid Derecho a Decidir ha pujat a la serra de Guadarrama en solidaritat envers els presos i exiliats catalans.

Desde Madrid hemos querido sumarnos a la iniciativa #cimsxlallibertat

Desde la Bola del Mundo (2265 m), Sierra de Guadarrama, decimos bien alto:#LlibertatPresesPolítiquesiExiliades#LlibertatPresosPoliticsiExiliats#FreeTothom !!! pic.twitter.com/MFTMLwcpCm

— MadridDerechoDecidir (@MadriDecidirCAT) October 13, 2018

Avui, dissabte 13 d’octubre, el Comitè de Solidaritat Catalana de Catalunya Nord ha fet una acció sorpresa a Barcelona per ajudar els represaliats.  Qui ha volgut ha pogut contribuir a la caixa de resistència fent un donatiu en canvi d’una de les urnes oficials fabricades per al referèndum del primer d’octubre.

L’acció ha tingut un èxit espectacular, car només al cap de tres hores vora mil persones s’han emportat la seva urna. A les quatre de la tarda s’ha obert, però només uns minuts abans d’esgotar les que restaven. Aquestes urnes eren les que varen sobrar del referèndum, previstes per a qualsevol contingència.

El Comitè de Solidaritat Catalana de Catalunya Nord ja va fer una acció com la d’avui el mes de desembre passat al monestir de Sant Miquel de Cuixà, on en van repartir tres-centes.

El diari VilaWeb ha cedit desinteressadament el seu local al Comitè de Solidaritat Catalana de Catalunya Nord. Els diners recaptats han anat íntegrament al comitè per donar suport a la caixa de solidaritat.

El Comitè de Solidaritat Catalana va ser constituït el 25 d’octubre a Perpinyà i, entre més, ha estat el promotor de l’exposició ‘Urnes: 55 artistes per la llibertat’, inaugurada a Brussel·les pel govern a l’exili. Va arribar a Catalunya el dos de setembre, primer a Perpinyà i ara a Barcelona, al Centre d’Art Santa Mònica.

A Perpinyà, el Comitè ha convocat per aquest 30 d’octubre una nova concentració a la Plaça de la Victòria en suport als presos polítics catalans, als exiliats i a tots els represaliats.

 

El Centre d’Huracans dels Estats Units, que fa el seguiment dels de l’oceà Atlàntic, ha alertat que avui al vespre l’huracà Leslie entrarà a la península Ibèrica. És molt possible que pugui arribar a 120 km/h, i hom espera que entri pel centre de Portugal, que travessi la meseta Central i que avanci vers el nord-est, on diumenge arribarà com a depressió tropical.

Here are the 11 PM AST Oct. 12 Key Messages for Hurricane #Leslie, concerning potential impacts in #Portugal and #Spain after Leslie become post-tropical. https://t.co/0QLZRPSWLo pic.twitter.com/fJbyMKt5SA

— National Hurricane Center (@NHC_Atlantic) October 13, 2018

Un cop hagi entrat per Portugal, es convertirà en tempesta tropical (amb vents de 90 km/h, a tot estirar) i perdrà encara més força quan hagi tocat terra i esdevindrà una depressió tropical. Llavors podrà arribar, com a molt, a vents de 55 km/h.

Els models meteorològics indiquen que entre diumenge i dilluns potser plourà intensament al litoral, al prelitoral i a l’oest i al centre del Principat. A més, seran acompanyades de tempesta, de ratxes de vent fort i, localment, de calamarsa o pedra.

Per això, el Servei Meteorològic de Catalunya ha emès avisos de Situació Meteorològica de Perill per intensitat i acumulació de pluja i per estat de la mar.

Malgrat tot, el pronòstic de fenòmens com aquest és molt complicat i encara hi ha una mica incertesa de quin en serà el recorregut final.

Protecció civil demana precaució
Protecció civil recomana a tothom que avui i demà sigui al sud-oest de la península que s’informi dels consells de l’Autoritat portuguesa de protecció civil i del centre d’emergències d’Andalusia.

Degut a l'aproximació del front #Leslie, que pot provocar un fenòmen meteorològic molt advers a la part sud-oest de la Península, si us hi trobeu demà i diumenge, INFORMEU-VOS a:
Portugal @ProteccaoCivil
Andalusia @E112Andalucia #ProteccioCivil pic.twitter.com/oPlCqk5XGb

— Protecció civil (@emergenciescat) October 12, 2018

Aquest serà el primer huracà posttropical que toca terra a Europa d’ençà que hi ha registres meteorològics.

 

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha rebutjat la proposta autonomista del president espanyol, Pedro Sánchez, i ha reiterat que l’única cosa que podria fer canviar els resultats de l’1-O és un altre referèndum. ‘L’etapa dels estatuts no és una etapa passada, sinó passadíssima’, ha dit. En declaracions a la premsa al cim del Puigsacalm, on ha pujat en record de presos i exiliats, ha demanat de continuar les mobilitzacions, tot just en previsió de la sentència contra els polítics empresonats. Torra ha fet una crida a ‘l’esperit de l’1-O’ i la ‘força del 3-O’ per fer-hi front, i ha destacat que, amb la mobilització d’avui, ‘s’ha fet el primer cim’.

Torra ha destacat que el poble de Catalunya ha reclamat durant anys el dret d’autodeterminació i no pas un altre estatut. ‘La fase dels estatuts, la tenim superada: vam votar l’1-O en un referèndum d’autodeterminació i el 27-O vam declarar políticament la independència’, ha reiterat.

Segons Torra, la sola cosa possible de bescanviar per l’1-O és un referèndum pactat sobre la independència. ‘De cap de les maneres entenem que un estatut sigui cap objecte de negociació’, ha remarcat.

Torra ha fet aquestes declaracions després d’haver apuntat alguns mitjans que el president espanyol, Pedro Sánchez, té un pla de tres fases per a Catalunya que inclou una votació, però només sobre la millora de l’autogovern, no pas sobre la independència.

‘No ens aturarem’
El president de la Generalitat, que ha pujat el cim triat pel seu antecessor, Carles Puigdemont, ha destacat que no pararan fins a aconseguir la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats.

‘No ens aturarem fins que ells siguin lliures i el nostre poble també’, ha dit. ‘Som capaços de fer els cims que ens proposem, fins i tot el cim de la República catalana, que és el nostre objectiu’, ha afegit. També ha destacat la ‘solidaritat i la fraternitat’ d’aquesta jornada ‘d’ascensions multitudinàries’.

Aquesta setmana ha començat la filmació de ‘La fossa’, la primera sèrie fruit de la col·laboració entre À Punt i TV3. La ficció és dirigida per Agustí Vila, director de l’exitosa ‘La mosquitera’ (2010), i protagonitzada per Nausicaa Bonnín i Sergio Caballero, que ja participa en ‘La vall’, la primera sèrie pròpia d’À punt. També hi participen els actors Núria Prims, Blai Llopis, i Marc Rodríguez. ‘La fossa’ és una minisèrie de sis episodis en total. Quatre duraran quaranta-cinc minuts i dos en duraran noranta.

Serà un enjòlit centrat en la investigació de l’agent Andrea Carmona sobre l’assassinat del jove David Martos, el cadàver del qual és descobert en una fossa comuna de la guerra del 1936-1939. La història darrere el crim i el dolor de la descoberta de la fossa comuna trasbalsen la vida del petit poble al costat del riu Ebre on transcorre l’acció.

A la producció també hi participen les empreses Bausan Films i Wise Blue Studios. A més, té el suport dels governs principatí i valencià.

 

La pel·lícula ‘Climax’ del director Gaspar Noé ha guanyat el premi a la millor pel·lícula de la 51ena edició del Festival de cinema de Sitges i el guardó a millor director ha estat per Panos Cosmatos, pel seu treball a ‘Mandy’, la cinta protagonitzada per Nicolas Cage. La italiana ‘Lazzaro felice’, dirigida per Alice Rohrwacher, ha estat una de les grans triomfadores del palmarès d’enguany a l’emportar-se tres guardons: el premi especial del jurat, el premi de la crítica i el premi jurat jove al millor llargmetratge de gènere fantàstic. Hasan Majuni ha guanyat el premi a millor actor pel seu paper a ‘Pig’, i Andrea Risenborough, millor actriu per la seva actuació a ‘Nancy’. Pel que fa el guardo a millor guió, se l’ha endut ‘Au poste!’ de Quentin Dupieux.

En la secció oficial la millor pel·lícula ha estat per a ‘Climax’ del director argentí establert a França Gaspar Noé. En aquesta història, situada a mitjans dels anys 90, 20 joves ballarins de dansa urbana que s’havien reunit per unes jornades de tres dies d’assajos en un internat situat en un bosc, fan el seu últim ball comú i després fan una darrera festa de celebració. L’atmosfera però anirà canviant i una estranya bogeria els atraparà tota la nit. Han estat drogats però tothom desconeix per qui.

‘Mandy’
Panos Cosmatos ha guanyat el premi a millor director per ‘Mandy’. Al film, Red Miller, interpretat per Nicolas Cage, està enamorat de Mandy, una dona fascinant. Quan el líder d’una secta irrompi amb els seus monstruosos sequaços a la vida idíl·lica de Red, a aquest no li quedarà cap més remei que jurar venjança. ‘Mandy’ és un thriller d’acció amb molta sang i tocs de gore.
Cage va assegurat que ‘Mandy’ és única en la història del cinema. I sobre com va preparar el paper d’aquesta història, en el qual se’l veu sofrir molt, va explicar que anteriorment al rodatge havia tingut un accident i va estar un temps en cadira de rodes. Quan va poder fer el film és quan es recuperava i tota la ràbia que tenia acumulada per estar en una cadira de rodes la va passar al seu personatge. Pel que fa la seva interpretació, Panos Cosmatos va dir que li recordava al sofriment de personatges com el de Ben-Hur interpretat per Charlton Heston.

‘Lazzaro felice’
La italiana ‘Lazzaro felice’ ha guanyat un total de tres premis: el premi especial del jurat, el premi de la crítica i el premi jurat jove al millor llargmetratge de gènere fantàstic. Aquesta és la història de la trobada entre Lazzaro, un jove pagès molt bona persona i molt silenciós, i Tancredi, un jove noble arrogant que s’avorreix a la Inviolata, un petit poble que es troba lluny del món, controlat per la Marquesa Alfonsina de Luna. Els dos segellen la seva peculiar amistat en el moment en què Tancredi organitza el seu propi segrest i demana ajuda a Lazzaro. Aquesta amistat permetrà a Lazzaro travessar el temps i viatjar anys després a la ciutat a buscar el seu amic.

Un dels actors que participen al film és Sergi López, qui es posa a la pell d’un rodamón anomenat Último i que fa el que pot per guanyar-se la vida. En declaracions a l’ACN, López va recalcar que si per una cosa destaca el film és perquè ‘és desarmant’. I ho és, va explicar, perquè el seu protagonista, el Lazzaro, interpretat per Adriano Tardiolo, és ‘un personatge desarmant en un món de grans i enormes enganys que es perpetuen’ i perquè ‘torna a una cosa tan senzilla com posar-se al lloc de l’altre’ i això, va afegir, en un moment com l’actual amb tanta competitivitat i ambició ‘és desarmant’.

Més premis de la secció oficial
Seguint amb la secció oficial, Hasan Majuni ha guanyat el premi a millor actor pel seu paper a ‘Pig’, i Andrea Risenborough, millor actriu per la seva actuació a ‘Nancy’. ‘Au poste!’ de Quentin Dupieux ha aconseguir el guardó a millor guió; ‘Inuyashiki’ d’Atsushi Doi, millors efectes especials (visuals o de maquillatge); ‘Tumbbad’ de Pankaj Kumar, millor fotografia; ‘Killing’ de Chu Ishikawa, millor música; ‘Post mortem Mary’, millor curtmetratge de gènere fantàstic, i menció especial per ‘L’heure de la sortie’.

Noves visions
A la secció Noves visions, s’ha premiat el documental ‘Desenterrando Sad Hill’ de Guillermo de Oliveira com a millor film noves visions; Philip Groning, millor director per ‘My brother’s name is Robert and he is an idiot’; ‘Deer boy’, millor curt noves visions petit format; ‘Domestik’ i ‘Chernobyl, 1986’, mencions especials, i Jessie Buckley, menció especial com a millor actriu per ‘Beast’.

Més premis 
A la categoria Blood Window, s’ha premiat a ‘Muere, monstruo, muere’ (premi Blood Window), ‘Fugue’ (premi Méliès d’argent, millor llarg) i ‘The Death of Don Quixote’ (premi Méliès d’argent, millor curt). A Focus Asia, s’ha guardonat a ‘Mirai’ (millor llargmetratge d’animació), ‘The wheel turns’ (millor curtmetratge d’animació) i ‘Tumbbad’ (Premi Focus Asia) amb mencions per ‘May the devil take you’, ‘Tito e os pássaros’ i ‘Untravel’.

A la categoria Orbita, s’ha premiat com a millor film oficial fantàstic discovery a ‘Maquia: when the promised flower blooms’; com a millor pel·lícula òrbita, ‘American Animals’ i una menció per ‘Fleuve Noir’. El premi Brigadoon Paul Naschy ha estat per ‘Baghead’. Així mateix, ‘Deerbrook’ ha rebut el premi a millor pel·lícula Slatix Sitges Cocoon.

Crítica
Respecte els premis de la crítica, la ja citada ‘Lazzaro felice’ que s’ha endut el premi de la crítica José Luis Guarner; ‘Domestik’, el premi Citizen Kane al director revelació i menció del premi de la crítica per ‘Under the silver lake’.

A més de la citada ‘Lazzaro felice’, que ha guanyat el premi jurat jove al millor llargmetratge de gènere fantàstic en l’apartat Carnet Jove, ‘May the devil take you’ ha aconseguit el premi Midnight X-Treme. Sobre la nova autoria, la millor direcció ha estat per ‘Jauría’; el millor guió, ‘Ciutat i selva’, i millor música original per ‘Dot’.

Les Illes Fèroe són entre Escòcia, Islàndia i Noruega i són una nació autònoma que forma part de Dinamarca. Segons l’autonomia establerta l’any 1948, l’arxipèlag ha anat assumint cada vegada més competències en aspectes clau per a la vida a les illes, com ara la conservació i la gestió dels recursos pesquers (un dels sectors econòmics cabdals), l’educació, l’energia o la política financera. Tanmateix, ara preparen una nova constitució que els reconegui explícitament el dret d’autodeterminació. La població és dividida entre els qui volen continuar formant part de Dinamarca i els qui s’estimen més de convertir-se en un estat propi. Així i tot asseguren que aquest procés no és ‘traumàtic’ perquè el diàleg i l’entesa amb Dinamarca són fluids. També troben que aquesta és la diferència principal entre les Fèroe i Catalunya.

Les Illes Fèroe són sota l’autoritat de Dinamarca en matèries com justícia, policia, immigració o regulació financera. El 25 d’abril passat, les Illes havien de votar en un referèndum sobre una nova constitució que els havia de blindar, també, el dret d’autodeterminació i, per tant, no era pas presentat com un referèndum per la independència. Entre més qüestions, s’havia de votar un nou marc legal que facilités l’emancipació en cas que més endavant els feroesos la preferien. Malgrat tot, el plebiscit va haver de ser posposat perquè no es va arribar a cap acord respecte de l’esborrany.

‘Hi treballem’, afirma el vice-primer ministre de les Illes, Høgni Hoydal. Així i tot, la població no veu pas aquest escull com un problema. Afirmen que no tenen pressa i subratllen que la relació amb Dinamarca és ‘excel·lent’.

L’arxipèlag, situat a l’Atlàntic nord-oriental, és format de divuit illes muntanyoses que cobreixen una superfície total de 1.399 quilòmetres quadrats, i té sobirania sobre 274.000 quilòmetres quadrats de mar. Això fa que el sector econòmic més important sigui el pesquer i que bona part dels seus poc més de 50.000 habitants s’hi dediquin.

‘Som diferents, no tenim res a veure amb Dinamarca; tenim una llengua pròpia, una cultura pròpia’, explica un d’aquests pescadors, Birgir Enni, ara ja retirat. Es declara obertament independentista i sosté que l’autonomia anirà creixent any rere anys fins que arribi el moment d’esdevenir un país sobirà. ‘Espero veure-ho amb els meus propis ulls’, diu.

Enni recalca que la relació amb Dinamarca és ‘boníssima’. ‘A diferència d’algunes altres nacions, nosaltres no hem tingut mai cap guerra, hem pogut arribar a tots els acords amb diàleg’, exposa. Tanmateix, aquest diàleg pausat alenteix el procés més que no pas voldria. ‘Però s’ha de fer bé, no tenim pas pressa’, ha afegit.

Ara per ara, Enni creu que els independentistes feroesos són majoria, però amb poc marge. Heidi Lauristen va néixer a les Fèroe però es va criar a Dinamarca, on els pares van anar a viure quan ella era petita. ‘El meu pare era pescador i hi va trobar una feina més bona’, ha dit. Va tornar a les Illes fa setze anys perquè es va casa amb un feroès i va muntar una cafeteria a tocar del port de Tórshavn.

El seu punt de vista és força diferent del d’Enni. Lauristen prefereix que les Fèroe continuïn formant part de Dinamarca. ‘Som massa petits i no tenim una economia prou forta. Crec que, plegats, les coses ens van molt millor’, ha afirmat. A més, subratlla que l’autonomia els permet de protegir la llengua i cultura pròpies, com també mantenir un bon nivell de vida.

‘Si hi hagués un referèndum d’autodeterminació l’any vinent, hi votaria que no’, ressalta. També exposa que hi ha molta relació entre les Fèroe i Dinamarca i que hi ha moltes famílies amb arrels a tots dos llocs. Tot i això, considera que la independència no és pas cap font de conflicte per a la societat feroesa. ‘Són negociacions polítiques’, sosté.

L’ex-president Carles Puigdemont hi ha viatjat per mantenir reunions amb polítics i diputats d’aquest territori. A més, també ha participat en unes jornades internacionals sobre el dret d’autodeterminació al segle XXI, on ha compartit cartell amb representants d’Escòcia i Nova Caledònia.

Els feroesos que hi van assistir de públic coincideixen a destacar que troben que la principal diferència entre Catalunya i les Fèroe és la possibilitat de dialogar amb els estats dels quals formen part. ‘Per a nosaltres és impensable que hi hagi líders polítics a la presó’, conclou Enni

 

El president del PDECat, David Bonvehí, ha assegurat que ‘amb la situació actual’ els diputats del partit al congrés espanyol votaran ‘no’ al pressupost del govern espanyol. De moment, el PSOE tan sols ha aconseguit el suport de Podem, soci principal de l’executiu. Entre totes dues formacions sumen 151 diputats, encara lluny dels 176 vots que signifiquen la majoria de la cambra.

Sobre què és el que hauria de canviar perquè el PDECat votés a favor dels comptes, Bonvehí ha indicat que ‘haurem de veure com el govern [espanyol], en l’àmbit de les seves competències, fa que en l’àmbit judicial canviïn coses’. A banda, Bonvehí ha dit que ‘després s’ha de començar un debat de veritat sobre el gran tema que tenim a Catalunya, que és el debat de l’autodeterminació i la independència’.

‘Cada partit farà el que consideri oportú pel tema dels pressupostos de l’estat. Però per aprovar-los cal tenir tots els vots dels partits independentistes, i ara mateix no els té’, ha dit Bonvehí.

El president del PDECat ha dit que, en cas de no aprovar el pressupost, això ‘no provocaria la caiguda del govern de Pedro Sánchez de forma immediata’, tot i que ha admès que ‘és possible que hi hagués eleccions aviat’. ‘El que no farem és donar suport a PP i Ciutadans per fer caure el govern de Sánchez’, ha deixat clar.

Referèndum sobre l’autogovern
D’altra banda, Bonvehí ha assegurat que la seva formació ‘no descarta’ un referèndum sobre l’autogovern a condició que aquesta consulta també inclogui una pregunta sobre la independència de Catalunya. ‘Però en tot cas, als catalans se’ls ha de donar l’oportunitat de votar sobre si volen independència sí o no’, ha dit.

Crida Nacional per la República
El PDECat va reunir aquest divendres la seva direcció executiva durant més de dotze hores per perfilar l’estratègia de la formació a ‘dos o tres anys vista’, ha explicat el dirigent demòcrata. Bonvehí ha descartat una dissolució del PDECat per l’arribada de la Crida i ha confiat que l’espai polític impulsat per Carles Puigdemont serà ‘un paraigua del món independentista’. ‘No podem obrir el meló sobre si el PDECat ha de desaparèixer o no. Estem convençuts que tindrà llarga durada i no tenim cap intenció de dissoldre’ns’. Bonvehí ha assegurat que s’esperarà a ‘veure què és exactament la Crida’, que mostrarà les seves línies mestres el 27 d’octubre, i ha dit que espera compartir-hi una estratègia conjunta.

Avui, dissabte 13 d’octubre, el Comitè de Solidaritat Catalana de Catalunya Nord fa una acció sorpresa a Barcelona per ajudar els represaliats.

Qualsevol qui ho vulgui podrà contribuir a la caixa de resistència fent un donatiu en canvi d’una de les urnes oficials fabricades per al referèndum del primer d’octubre.

Aquell dia les urnes que varen baixar de Catalunya Nord van donar la veu als demòcrates. Avui els demòcrates són represaliats i, si n’agafeu una, podreu donar-los suport.

El Comitè de Solidaritat Catalana de Catalunya Nord ja va fer una acció com la d’avui el mes de desembre passat al monestir de Sant Miquel de Cuixà, on van repartir tres-centes urnes. El Comitè estudia la possibilitat. de fer pròximes accions semblants.

El donatiu per cadascuna és de cinquanta euros, però també s’accepta qualsevol de superior.

Per obtenir-les podeu passar per l’Espai VilaWeb, al carrer Ferlandina número 43 de Barcelona, avui de les 11.00a les 14.00 i de les 16.00 a les 19.00 o bé fins que s’acabin.

El diari VilaWeb ha cedit desinteressadament el seu local al Comitè de Solidaritat Catalana de Catalunya Nord. Els diners recaptats aniran íntegrament al comitè per donar suport a la caixa de solidaritat.

El Comitè de Solidaritat Catalana va ser constituït el 25 d’octubre a Perpinyà i, entre més, ha estat el promotor de l’exposició ‘Urnes: 55 artistes per la llibertat’, inaugurada a Brussel·les pel govern a l’exili. Va arribar a Catalunya el dos de setembre, primer a Perpinyà i ara a Barcelona, al Centre d’Art Santa Mònica.

A Perpinyà, el Comitè ha convocat per aquest 30 d’octubre una nova concentració a la Plaça de la Victòria en suport als presos polítics catalans, als exiliats i a tots els represaliats.

 

El 2 de juny, després d’una setmana en que el PP va passar de la glòria d’aprovar el pressupost a l’abisme de la moció de censura, prenia possessió el nou govern espanyol, encapçalat per Pedro Sánchez. Els socialistes anunciaven un executiu que, del punt de vista polític, irritava els partits que els havien cedit el vot. Ni Podem, ni els independentistes, ni els nacionalistes bascs no estaven contents amb algunes tries ben significatives. Però ningú no s’esperava que, quatre mesos després, dos ministres haguessin dimitit, tres no haguessin dimitit però ho havien d’haver fet i fins i tot Pedro Sánchez estigués sota sospita. El cas Borrell ha acabat d’encendre totes les alarmes sobre la manera com es va triar un govern ple de personatges amb honorabilitats més que dubtoses.

1.-Màxim Huerta (Cultura), el primer de plegar
La primera dimissió arribà al cap de deu dies. El periodista valencià Màxim Huerta havia estat triat com a ministre de Cultura, cosa que va causar sorpresa generalitzada. Pocs dies després es va saber que havia defraudat 218.322 euros a Hisenda cobrant algunes de les seves col·laboracions televisives per mitjà d’una societat per tal d’eludir el pagament de l’IRPF.  El frau havia estat detectat i havien dut el cas als tribunals. Va ser la primera vegada en què van aparèixer veus qüestionant com s’havia triat el consell de ministres i la poca cura que s’havia posat a detectar conductes irregulars. Però en aquell moment encara semblava que era un cas aïllat i la dimissió ràpida va atenuar el debat. No se sabia que ben aviat es tornaria a obrir.

2.-Luis Planas (Agricultura), el primer que no dimiteix
No havien passat ni vint-i-quatre hores de la dimissió de Huerta que un segon escàndol ja va sacsejar el govern de Sánchez, que el 2016 havia dit en una piulada: ‘No inclourem encausats en les nostres llistes; el nostre codi ètic i el conveni amb Transparència Internacional ho impedeixen.’ L’afirmació se li va girar en contra quan es va saber que el ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació era encausat d’ençà del 2016, quan era conseller andalús, en un cas de robatori d’aigua al paratge protegit de Doñana. El problema es va liquidar amb una decisió molt oportuna de la fiscalia, que va resoldre que no veia delicte en el cas, un cas que havia esclatat el 2012.

3.-Carmen Montón (Sanitat), la segona dimissió abans dels cent dies
L’11 de setembre, durant la diada de Catalunya, la ministra de Sanitat, Carmen Montón, també valenciana, va dimitir, acorralada per les informacions sobre les irregularitats en un màster a la Universitat Rey Juan Carlos, que incloïen, presumptament, manipulacions de notes i plagi en el treball final. 19 pàgines de les 52 que tenia el treball eren copiades, fins i tot de la Wikipedia. Sánchez va mirar de salvar Montón, però Podem, i molt especialment Pablo Iglesias, va exigir-ne la dimissió, que ja creava una situació d’alarma. No era normal que en cent dies haguessin dimitit dos ministres. Potser per això les dimissions, que Pedro Sánchez havia justificat afirmant que en el seu executiu, a diferència dels del PP, no hi cabia gent dubtosa, es van acabar de cop. Els tres casos següents foren igualment tres escàndols, però ja no es va moure ningú de la taula de la Moncloa.

4.-Dolores Delgado (Justícia), la segona de no dimitir, tot i demanar-ho el congrés
A final de setembre va saltar el quart cas, quan es va saber que la ministra de Justícia, Dolores Delgado, havia dinat amb l’ex-comissari de policia José Manuel Villarejo, el centre de les clavegueres de l’estat, prou conegut i polèmic. Un dinar que havia estat enregistrat i se n’havia filtrat el contingut en un mitjà aparentment vinculat a Villarejo. En quaranta-vuit hores Delgado va donar quatre versions diferents sobre la seva relació amb el policia, responsable d’allò que es va anomenar ‘operació Catalunya’. Es va fer evident que aquella relació anava molt més enllà d’un dinar. La polèmica es va allargar fins aquesta mateixa setmana, quan el congrés espanyol ha reclamat la dimissió de la ministra, amb els vots a favor del PP i Ciutadans i l’abstenció de gairebé tots els grups que havien donat suport a la moció de censura contra Rajoy: Podem, ERC, PDECat i Compromís. En contra de la dimissió, només hi votaren el PSOE i el PNB.

5.-Pedro Duque (Ciència), el tercer de no dimitir
Tot just si havia esclatat la polèmica de la titular de Justícia que ja en començava una altra: la del ministre de Ciència, l’ex-astronauta Pedro Duque. Duque s’havia comprat un xalet a Xàbia, per mitjà d’una empresa patrimonial, operació que fou considerada una maniobra per a eludir el pagament d’imposts. El ministre va mirar de defensar-se en una dramàtica intervenció, en què va arribar a dir que ho havia fet així perquè la seva vida, com a astronauta, era un perill constant. Duque mantenia casa a Madrid i afirmava que el xalet de Xàbia era per a llogar-lo durant les llargues temporades que passava a l’estranger i que la resta de dies se’l llogava a ell mateix. Però, sorprenentment, aquest lloguer que deia que es pagava no apareixia enlloc.

6.-Josep Borrell (Afers Estrangers), l’escàndol més perillós per a Sánchez
L’escàndol més complicat acaba d’esclatar: és el de Josep Borrell. S’ha sabut que a final de setembre la Comissió del Mercat de Valors espanyola va resoldre un expedient en contra seu per la venda d’accions d’Abengoa a càrrec de la seva dona, per valor de 9.000 euros, mentre ell era conseller de la companyia i tenia informació privilegiada que no havia estat publicada. Just després de la venda de les accions, a final de novembre del 2015, Abengoa va demanar concurs de creditors. L’escàndol ha estat publicat a bastament a la premsa europea i econòmica, que en alguns casos ja el considera mort políticament, encara que de moment no passi res. Per a Sánchez el cas Borrell és el més complicat, perquè quest nomenament va ser una decisió personal molt complicada de justificar, sobretot amb els socis catalans, i perquè a Espanya es consenten coses que a Europa serien inadmissibles. Amb Borrell assenyalat, la capacitat diplomàtica d’Espanya minva molt, oimés tenint en compte que el 2012 ja va haver d’abandonar el càrrec de president de l’Institut Universitari Europeu de Florència precisament per un conflicte d’interessos amb la seva presència al consell d’administració d’Abengoa.

 

I els altres…
No és que la resta de l’executiu hagi estat exempta de polèmiques. Però, en tot cas, d’un altre nivell, que no comprometia l’honorabilitat personal. A final d’agost, per exemple, la ministra de Treball, Magdalena Valerio, es va trobar involucrada en una gran polèmica perquè el seu ministeri va legalitzar un sindicat de prostitutes, decisió poc compatible amb el perfil feminista que Sánchez volia imprimir al seu govern.

Un altre capítol estrany va ser l’anunci de Pedro Sánchez d’una pujada de l’impost del dièsel que la ministra d’Indústria, Reyes Maroto, va desqualificar en públic.

I la ministra de Defensa, Margarita Robles, va haver de bregar amb una decisió ben polèmica: la de vendre bombes a l’Aràbia Saudita per a la guerra del Iemen. Després de paralitzar la venda, l’amenaça de represàlies econòmiques pels saudites va fer reconsiderar la decisió, cosa que va malmetre força la seva credibilitat.

Grande-Marlaska, un home més que polèmic que exerceix el càrrec de ministre d’Interior, també va estar a l’ull de l’huracà arran de les acusacions d’haver consentit la tortura mentre era jutge, acusacions fonamentades en decisions del Tribunal Europeu dels Drets Humans.

I fins i tot el president Pedro Sànchez va haver de defensar-se el mes de setembre de l’acusació que la seva tesi doctoral era irregular, debat que va acabar esvaint-se, però que afegí encara més caos a la composició d’un gabinet que ningú no entén com és que no va ser confeccionat amb més cura.