Vilaweb.cat

Quan ens bevem el patrimoni i el preservem

Aquesta setmana, pocs dies després de la constitució del nou govern i l’aixecament de 155, s’ha fet públic que la Generalitat «ha declarat bé cultural d’interès nacional, en la categoria de zones d’interès etnològic, tretze conjunts de tines de pedra que es troben enmig de les vinyes, situats a diversos municipis de les valls del Montcau, a la comarca del Bages, i n’ha delimitat entorns de protecció. Aquests conjunts de tines estan situats en les poblacions de Talamanca, Mura, i el Pont de Vilomara i Rocafort».

A més de la protecció i preservació que significa aquesta declaració, «permet l’estudi científic de les característiques arquitectòniques, etnològiques, històriques i arqueològiques dels béns». Diu la nota informativa que «el patrimoni format pels conjunts de tines enmig de les vinyes de les valls del Montcau, és d’un patrimoni únic i singular vinculat amb una zona paisatgística que s’ha caracteritzat històricament per l’explotació de la vinya, fonamentalment als segles xviii i xix, però documentada des de l’edat mitjana». I continua: «La construcció de tines al costat del camp de vinyes va ser la solució dels pagesos als problemes de transport de la verema en aquest àmbit muntanyós i a la necessitat d’una fermentació homogènia, quan aquesta zona del Bages era una de les principals productores de vi del país.»

Encara recordo la sorpresa i emoció que em va produir el Vi de Tina Mas Arboset 2014, del projecte experimental Paisatges 1883 del celler Abadal, a Santa Maria d’Horta d’Avinyó, al Pla de Bages, fet per l’enòleg Miquel Palau. Va ser gràcies al sommelier Josep Lluís Gómez que el vam tastar un grup d’amants del vi: un vi negre fet a partir de les varietats sumoll, pansera, punxó fort, garnatxot, mandó, cua de moltó, malvasia de Manresa, picapoll i més. I si una primera característica té a veure amb la quantitat de varietats de raïm que componen aquest vi, l’altra n’és precisament el procés d’elaboració. Perquè el Vi de Tina Mas Arboset és fet dins una tina de pedra seca del segle XIX, envoltada de la vinya. És un projecte que es decideix per recuperar la història i la tradició d’aquest territori. D’aquest vi, només se n’han produït sis-centes ampolles. ‘D’entrada s’hi troba la fruita vermella, però també de verda, de la rapa, que hi confereix una certa amargor. Flor d’estepa, sotabosc. En boca, també expressiu, és lleuger i delicat. Té tretze graus’, va comentar Gómez.

I llaovors va recordar que havia descobert aquest patrimoni gràcies a la Guia d’enoturisme del Pla de Bages, de Lluís Tolosa i Clara Antúnez. Una guia vigent, publicada el 2013, que és un bon punt de partida per al visitant curiós.

La DO Pla de Bages és dels territoris vinícoles catalans que més èmfasi ha posat en els darrers anys a fer conèixer el seu patrimoni històric vitivinícola, com a suport indispensable per a explicar els seus vins actuals i acompanyar-los i recuperar processos d’elaboració antics, en el camí vers l’expressió de la qualitat. I sobre això, els interessants en el patrimoni i el món del vi i en la pedra seca, l’arquitectura, el paisatge, la geografia… poden fer la ruta de les tines. També la DO Pla de Bages ha impulsat els premis Viu la Pedra Seca, que pretenen fomentar la rehabilitació del patrimoni (barraques, tines, murs de pedra seca…) i valorar treballs de recerca, activitats educatives, itineraris i accions de promoció i difusió del patrimoni de la pedra seca.

Fermín Pardo, el caçador de tradicions

Obert, atent i generós. Fermín Pardo és una d’aquelles persones a qui agrada compartir tant com tenen, bé siga un plat a taula, l’arquitectura del seu poble estimat o els vastíssims coneixements que té. La seua trajectòria dilatada i fructífera no es pot explicar en un matí al menjador de la Casa Azul de Requena (Plana d’Utiel). En canvi, en un matí, sí que podem obrir les orelles i gaudir del seu punt de vista privilegiat, el d’un home lliurat a la causa que fa més de cinquanta anys que recorre el País Valencià, i territoris veïns, en cerca de tradicions.

A setanta-tres anys manté ben viva l’energia i la vitalitat que l’han dut a dedicar tota una vida a la cultura popular: folklorista, divulgador, cronista, activista, reconstructor i caçador de danses i cançons.

Ha recuperat, reconstruït i revitalitzat desenes de músiques i danses, com el Ball dels Locos de l’Olleria i les danses del Corpus de València; ha encapçalat –o n’ha format part– prestigiosos grups de música tradicional, com Alimara; i ha participat en algunes de les recerques de música tradicional valenciana més importants del segle XX: els Cuadernos de Música Folkórica valenciana i el Cancionero Musical de la provincia de Valencia, per exemple. Però, a més de tot això, ha aplegat un dels arxius personals més importants del País Valencià: més de 15.000 peces que ha regalat a diversos museus.

Què és la cultura popular per a Fermín Pardo?
—És una cultura que s’ha transmès oralment i que la gent sempre ha tingut com una qüestió inferior. En canvi, per a mi, no és inferior. Què és més important? Un vas ibèric tret d’una excavació arqueològica o les eines que han quedat de fer el batre –que ja no es fa? Les cançons, les lletres, la literatura, els contes, diversions diferents, l’etnologia, la indumentària, les eines de treball, el mobiliari… tot això és cultura que tenim i que servirà per a molts estudis i per a molt de treball de gent especialitzada.

I quin valor té tot això en ple segle XXI?
—Doncs té el valor d’una cultura com quan tu has fet un Museu del Prado. I dius, però com has de comparar eixes obres tan singulars amb una cançoneta de no sé què? Doncs, tot és manifestació de les persones que han viscut, tot és part de la història. I algunes coses encara són vives, perquè si en un poble canten l’asguilando significa que cantar-lo encara té sentit. Ací cantem els mayos, que havien deixat de cantar-se i es recuperaren, doncs, actualment la nit dels mayos és apoteòsica. És ben viu perquè la gent s’ho passa divinament. Doncs, encara serveixen. Són elements de gaudi i d’actualitat. És antic, però viu, i hi han coses que tenen la seua adaptació i la seua evolució.

D’on us ve aquesta passió per la cultura popular?
—Doncs no sé si era qüestió del meu avi patern, que tocava l’acordió, o de la meua àvia materna que fou la que em transmetia les oracionetes que ella sabia. I, després, doncs ma mare, que era molt cantadora, i les meues ties o la meua cosina; tenia un ambient familiar que a mi m’atreia. Era l’època dels anys seixanta, en què tot açò era la cosa antiga, la que no valia per a res… ‘I quines “cantureles” més lletges’, es deia. Però jo ja trobava que tenien eixa importància i eixa categoria. És una cultura que és tan àmplia, tan àmplia… i amb tanta quantitat.

Heu compaginat  la feina de mestre amb la recerca i, alhora, heu estudiat geografia i història.
—Doncs jo ara dic, quanta vitalitat tenia, quanta vitalitat! Perquè anava cada dia al col·legi d’Albal (l’Horta Sud) a treballar i anava a estudiar a la facultat amb el meu 4L. Si no arribava a classe em donaven els apunts els amics jovenets amb qui jo anava. Però és que el diumenge o el dissabte anàvem a recopilar, era una distracció tan bonica… Et trobaves açò, et trobaves allò… Després havies de fer la còpia dels textos, corregir els exàmens de la feina i estudiar els teus exàmens per a la facultat, però bé.

Heu investigat pel vostre compte, però l’any 74 vau entrar a l’equip de recopiladors dels prestigiosos Salvador Seguí i Maria Teresa Oller, entre més. Què cercàveu?
—Doncs, en principi, quan es plantejà la recopilació de Salvador Seguí i Maria Teresa Oller, deien: ‘Ha de ser tot el que siga popular.’ Però, és clar, tot el que siga popular…? La gent no fa una divisió entre el que és popular i el que no ho és. I, al final, jo tenia eixa idea de dir: ‘Per a mi tot es bo, després ja es farà la tria.’ Perquè si dius, no, no… que siga popular, popular! Perquè no és igual un romanç de Nadal antic, que un villancico d’estos més moderns d’església o músiques de moda, que li afegien lletra per a un carnestoltes o per fer un tema humorístic. Per a la gent és igual i entra dins de la cultura. Per tant, el meu arxiu té gran quantitat de coses diferents i molt variades: arquitectura rural, feines tradicionals, rituals festius, danses, etc. Et trobes coses antigues, perquè s’han conservat, o et trobes coses molt més modernes que tenien la seua funció en l’ambient popular.

El vostre arxiu és un mapa de la cultura popular: per una banda conté 4.244 diapositives i 43 cintes de vídeo. I, per una altra, 11.700 peces de música tradicional i literatura popular de 322 poblacions, on es reflecteix la manera de cantar i de parlar de la gent.
—La interpretació de la gent, d’això que canta, és fonamental, perquè és la manera d’eixe poble. Jo recorde, per exemple, unes dones d’Alfarb (Ribera Alta)… i dir ‘Estes dones com és que canten tan bé?’ Les dones cantaven per fer feina de conjunt a ‘l’almacent’ de raïm, o de cebes o de taronges, però també cantaven a l’església en la mateixa manera d’interpretar.

Les gravacions són importants. Maria Teresa Oller deia: ‘No, si no fan falta.’ No donaven importància al document sonor, perquè deien: ‘Ja surt transcrit en el llibre.’ Però en la transcripció no hi és tot, és impossible. És que el document sonor és fonamental. Jo he reproduït moltes cançons i he fet més de vint discos en què cante, però si he conegut la persona és molt més important i molt més entranyable dir: ‘Vull cantar com el Tio tal, o la Tia…’ no sé. Perquè la gravació et dóna molta més informació. Jo sempre, sempre, he tingut en el meu cap que tot açò s’ha de guardar perquè, si no, passaran deu anys, vint anys, trenta anys i s’ha acabat.

—Sempre dieu que allò que és del poble és per al poble. Heu donat el vostre arxiu, ara és a diversos museus i, finalment, heu aconseguit publicar-ne una part a la Viquipèdia.
—Per a mi, ha sigut una d’eixes coses grans, grans, que et passen a la vida, per a mi era molt entranyable i molt important deixar el treball fet, i que continuara servint per a futures generacions. Assegurar això, per a mi, fou un agraïment total a Nacho Latorre, l’arxiver de Requena, que és una persona molt seriosa que m’oferia eixa possibilitat que jo desitjava, perquè jo no domine la tècnica actual, ni podia dedicar-m’hi, i també feia falta un especialista.

Molts músics fan ús dels arxius de música tradicional per crear. Joana Gomila fa servir enregistraments mallorquins; els catalans, Maria Arnal i Marcel Bagés, la Fonoteca de Materials valenciana; i Aitor Sáez versiona les danses del Corpus de València amb aires brasilers. Unes danses, per cert, que restauràreu vós. És una manera de mantenir viva la tradició?
—Sí, de fer-la evolucionar. És un enllaç, la cadena va fent-se. Si no, ens oblidaríem completament de les arrels. I eixies arrels es manifesten i ixen, suren per damunt de tot, t’apareixen. Entra dins de la lògica perquè, vejam, sempre ha sigut així. Com és que a Biar tenen uns mayos com els de Guadalajara? Estos d’on els han tret? Té la seua explicació. La gent de Biar anava a fer teules pel món i agarraven el que agarraven, se’n tornaven al poble i ho feien. Perquè, és clar, el territori dels mayos, a les comarques valencianes, arriba fins a Alcàsser, Real, Montroi, etc. I, per ací, són a l’Horta de València i no se’n pugen més enllà dels Serrans. I com hi arriben, a Biar? I els de Biar tenen relació en els altres mayos? Doncs no, són diferents però adaptats per a ells.

La cultura popular és adaptació, alhora que creació i innovació. Cada vegada hi ha més gent que balla i no segueix la línia de la Secció Femenina, que fixava els balls.
—Actualment molta gent jove et diu: ‘Anem a fer un bureo‘ [trobada per a ballar i tocar música tradicional valenciana]. I ja pots tocar el que vullgues… este balla en un estil i l’altre en un altre estil i no passa res, això fa que es mantinga viva la tradició. Si evoluciona és que és viu. Hi ha molta gent balladora de grups de danses que tenen tot això molt clar. No és aquella estructura que s’emmarcà en la Jota de Cofrents o la d’Alfarb, que són peces típiques de la Secció Femenina de València, que són així i no són d’una altra manera, amb quatre estrofes i no més –i en el mateix ordre, perquè, si no, els balladors no fan el pas que toca. Doncs això ja no és res. Això sí que era la destrucció, perquè això no té vitalitat. Això és una fossilització que no serveix per a res, perquè tampoc et manifesta el que originàriament podia ser la Jota de Cofrents; possiblement la melodia, més o manco, seria així; però com havien de cantar sempre les mateixes estrofes?

Hem evolucionat moltíssim, amb molt més de bé que de la ‘roïnor’ que existia en aquelles èpoques.
—Una cosa són els bureos o balls lliures i una altra els espectacles folklòrics d’escenari. Amb estos espectacles folklòrics, la Secció Femenina volia instrumentalitzar la tradició? Hi havia una idea política de fons?  En la Secció Femenina… ? No sé. simplement era control de tot. Jo recorde d’anar a vore un grup dels bons –en aquella època de la Secció Femenina– i, al final, renyírem amb la directora, perquè qüestionaves qualsevol coseta i et deien: ‘A mí…que no me la forro ni con mi marido!’

Estos espectacles fixaven danses, sovint, amb músiques, coreografies i passos adaptats o inventats per a l’ocasió.
—Sí, és un altre camí. Si és que són molts camins que hi ha en funcionament. Jo pense que ja no és una qüestió morta, ni una qüestió fossilitzada com era en l’època de Secció Femenina. Jo, de la Secció Femenina, sempre dic que ha sigut l’enllaç del que havia sigut abans de la guerra i el que podria ser després. Fou una manera de fer, és a dir, que certes virtuts hi hagué. Hi havia gent que sí que tenia les coses molt clares quan recollien. Després, la utilització i la manera general de fer això, bé, doncs, era això que us conte. La Dansa de la Todolella, per exemple, té eixes estructures perquè és una dansa amb les seues melodies, amb els seus canvis i tot això. Però un ball no pot ser mai una dansa, el ball té llibertat. Tu la fas dansa si dius: ‘Cal fer estes quatre estrofes i estes passades concretes, això és una fossilització claríssima.’ Però hem evolucionat per a millorar, cap a la vitalitat i l’obertura, cap a noves formes d’interpretar tot això. Doncs,no s’ha quedat arraconat, com en un museu que hi ha les peces que han tret d’una excavació, no. Jo pense que estos materials poden servir per a moltes coses i per a moltes iniciatives.

—És clar, aquests materials poden servir –i han servit– per a generar contingut escolar, per exemple. En podem traure profit, perquè s’ha fet molta feina. A més del que va recollir la Secció Femenina o vós, hi ha arxius molt importants, com ara el de la Fonoteca de Materials, que és immens i conté gran quantitat de músiques que no va recollir la Secció Femenina.
—El que hi ha recopilat de la Secció Femenina ja hi és, però no van recopilar tot el que hi havia. M’explique amb una anècdota: jo recorde que, en una presentació dels primers discos de la Fonoteca de Materials, que presentava Vicent Torrent, hi havia Joan Blasco, el dolçainer. I diu tot enfadat: ‘Tot això són mentides perquè el 95% de la cançó tradicional valenciana l’havia recopilat la Secció Femenina, anteriorment.’ I jo li dic: ‘Això no és així, Joan, perquè la Secció Femenina no arribava a tots els possibles informadors.’ Perquè, per posar un exemple, jo he recopilat molt a Camporrobles i la gent que em féu la transmissió no era afí a la Secció Femenina. Per tant, ni la Secció Femenina anava a parlar amb ells, ni ells anaven a la Secció Femenina. La Secció Femenina era una cosa tan definida que no podien arribar a tothom.

Hi ha molta gent que segueix els passos que heu fet. Què sentiu quan veieu ballar i tocar musica tradicional als joves d’avui dia?
—Sí que hi ha gent. I amb molta més preparació que podria tenir jo –que és el fet més important. Doncs, en comparació amb els deserts que hi havia en la meua joventut, em quede admiradíssim. I pense: ‘Doncs la llavor que posàrem ha donat fruit, perquè ara serveix.’ Molta gent fa estudis etnològics, de musicologia o de ball, gent que es preocupa de la roba, etc. Hi ha una quantitat brutal de gent valuosa que treballa molt bé i que fa que tot això estiga viu.

—Heu creat i heu participat en diversos grups de música tradicional, de ball o de recerca i, entre més, teniu una extensa bibliografia de monografies i articles en revistes. Heu dedicat tota la vida a la cultura popular. Vista en perspectiva, com la valoreu la vostra trajectòria?
—Doncs ha sigut molt fructífera. Hi pose nota? Un 9.

Això vol dir que no canviaríeu gairebé res del que heu fet?
—Gairebé no. No… alguna coseta sí, però les errades han sigut perquè en ocasions no tenia, no teníem, prou preparació, al començament. Però no, molt poques coses. Jo n’estic contentíssim, i sempre donant gràcies a Déu. Ho he fet amb molta facilitat, no m’ha resultat pesat, ni difícil, no, no, al contrari. A més, he sigut útil per a la gent i vull tenir salut per a continuar servint el personal. I quan Déu vulga que se m’emporte, he sigut feliç ací i vull que Déu em done felicitat allà.

‘A qualsevol iniciativa impulsada per una dona, tu sabies donar-hi valor’, carta de Dones del Món Rural a Meritxell Serret

Benvolguda Meritxell,

La comunitat de Dones del Món Rural et tenim present. Totes i cadascuna de nosaltres, directament o indirectament, vam compartir inquietuds, objectius i, també, per què no ho hem de dir, alguna discordança amb tu mentre et van deixar ser la nostra consellera.

Injustament apartada del càrrec i allunyada de la família i els amics, no has deixat d’apostar sempre per nosaltres animant-nos a participar en els llocs de representació i de decisió i a liderar totes les iniciatives que garanteixin el desenvolupament rural del nostre país.

Sempre has pensat que la presència de les dones és imprescindible per a assegurar el futur de la pagesia i la ramaderia de Catalunya. A qualsevol iniciativa, experiència o projecte impulsat per una dona, tu sabies donar-hi valor. Les teves paraules ens han encoratjat sempre i ens han injectat autoestima, cosa que, de vegades, ens cal prou.

A les nostres viles i empreses agràries i ramaderes, hi fan falta dones emprenedores i empoderades. I al nostre país i al nostre govern, hi calen persones compromeses com tu.

Volem que algun dia, quan parlem de justícia als nostre fills i filles, t’hi puguem posar d’exemple. Volem que no arribi a ser mai normal per a ells, ni per a ningú, la situació que viviu tu i els teus companys exiliats, i molt menys la dels empresonats. Us volem a casa.

Però durant el temps que et continuïn forçant a estar a quilòmetres de nosaltres, no deixarem d’esforçar-nos, formant i treballant de manera professional per a aquest món rural nostre que totes estimem.

Comunitat de Dones del Món Rural

Catalunya ja fa tretze trimestres seguits que creix per sobre del 3%

Aquesta setmana, el director d’Economia del Foment del Treball, Salvador Guillermo, raonava, arran de la presentació de l’Informe de Conjuntura que han elaborat, que Catalunya havia encapçalat les xifres de creixement econòmic de l’estat espanyol i les seves expectatives, però que actualment començava a perdre l’embranzida. De fet, convé recordar que fa poques setmanes, el president, Gay de Montellà, ja s’hi referia amb unes paraules més dures, però al cap de ben poc el president de la Pimec li responia que, segons que sabia, les empreses anaven bé i que no entenia gaire a què es referia.

I no anava desencaminat, perquè només una hores després, l’Idescat feia públiques la comptabilitat trimestral catalana, en què apareixia el bon comportament de l’economia durant el primer trimestre de l’any.

En una breu nota deia que el producte interior brut (PIB) de Catalunya registra un augment del 3,4% interanual i del 0,8% intertrimestral el primer trimestre del 2018. Segons l’òptica de la demanda, s’hi veu un increment del 3,1% de la demanda interna. Aquest creixement reflecteix principalment l’augment del consum de les llars (3,2%) i el de les administracions públiques (4,0%). D’altra banda, la contribució del saldo exterior és positiva (0,6%). I sobre l’oferta, cal destacar el sector de la construcció, amb un creixement interanual del 6,2% per a aquest trimestre. A banda, la indústria augmenta el 5,2%, i els serveis el 2,8%; en canvi, l’agricultura presenta una taxa de variació negativa del 2,2%.

L’Idescat no feia comparacions però les farem aquí. S’escau que la xifra final del creixement català és una dècima més alta de la presentada en l’avanç del 7 de maig, en la qual s’apuntava un 3,3%. Bé, en aquest mateix període, Espanya ha crescut un 3,0%, és a dir, quatre dècimes menys. Aquesta és la realitat estadística i tota la resta és parlar per parlar. Una realitat avalada pel comportament de l’economia catalana enfront de l’espanyola des que va començar la recuperació i en què va creixent més ràpidament, tot i les moltes frases ‒i actes, no ho oblidem‒ dedicades a minar aquesta realitat.

Dit això, hi ha dos aspectes que posa en relleu la publicació de l’Idescat que voldria ressaltar. El primer és el comportament de la indústria: encara que presenta una variació intertrimestral negativa, el creixement anual és del 5,2%, una xifra molt elevada, que té la seva contrapartida en un 2,8% a Espanya. Ja s’ha comentat en aquesta secció altre vegades que la velocitat en què circula la indústria a Catalunya és molt alta. En els darrers cinc anys ‒d’ençà que es va iniciar la recuperació‒ l’índex del volum del PIB de la indústria desestacionalitzat ha crescut un 23%. Això vol dir que ja s’ha superat amb escreix el nivell anterior a la crisi i ha empès l’economia. Així, el PIB global en aquest quinquenni ha crescut un 16,6%, gairebé set punts per sota de l’industrial, i el corresponent als serveis un 14%. Sens dubte, el comportament excel·lent de l’exportació (un augment del 4,4% interanual) ha estat un esperó per a l’economia. I crec que el camí que es va seguint és molt prometedor, perquè Catalunya ha d’apostar ‒ja ho fa, però cal que ho faci encara més‒ a favor de la indústria, per poder afrontar l’esdevenidor amb més tranquil·litat.

El segon aspecte que m’ha cridat l’atenció és l’evolució del consum de les famílies. Segons les dades que comentem, el creixement interanual del primer semestre sobre el mateix període de l’any anterior és del 3,2%, amb un augment intertrimestral (sobre el quart trimestre del 2017) de l’1,4%. Aquesta és la xifra que em fa ballar el cap. Segons això, el consum de les famílies catalanes ha crescut el primer trimestre a un ritme que dobla l’espanyol i que, si continua així tot l’any (és a dir, la dada anualitzada), creixerà el 5,6%, cosa que em sembla desmesurada.

Si ho comparem amb els creixements que ens donen l’índex de comerç al detall o a grans superfícies de l’INE o l’indicador de Comertia, ens adonem que, mentre el consum es dispara al PIB, aquests indicadors de vendes es desacceleren clarament entre el 0,5 i el 1,5%. Què passa? Potser és que l’estructura del consum canvia tant que els indicadors de les fonts indicades no assenyalen amb exactitud això que passa? Per acabar-ho d’embolicar, divendres va sortir l’indicador de volum de negoci (a l’INE i a l’Idescat) dels serveis, que mesura l’evolució a curt termini de l’activitat de les empreses que operen en els sectors de comerç, transport i emmagatzematge, hostaleria…i al comerç a Catalunya dóna un augment de l’activitat de negoci del 4,1% al primer trimestre. Les diferències són molt grans i, ara com ara, no es pot explicar. Indubtablement, les vendes per Internet, que creixen espectacularment canvien la despesa del comerç físic, però la diferència que apareix entre les estimacions em sembla excessiva perquè en sigui l’única explicació. Potser les entitats que es dediquen a calcular les magnituds i els índexs haurien de fer un replantejament dels càlculs per ajustar-se més a la realitat dels canvis d’hàbits del consumidor. Un replantejament que estic ben segur que no ha de ser gens fàcil, perquè cada cop entren més factors en joc, tant quantitatius com qualitatius.

En definitiva, un trimestre més en què s’esvaeixen els mals auguris que molts experts desinformats o més aviat tendenciosos havien abocat sobre l’economia catalana. Per cert, amb aquest, ja són tretze els trimestres en què l’economia catalana va creixent per sobre del 3%… concretament, del primer trimestre del 2015 ençà.

Cartes creuades: les fronteres es mouen i els conflictes tenen solució

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

És possible que un magistrat que fins fa poc ha estat al capdavant de la Sala Penal del Tribunal Suprem d’Espanya no sàpiga que és competència seva decidir a la Direcció General d’Institucions Penitenciàries, la qual és una entitat sota la responsabilitat del Ministeri de l’Interior, en quines presons han d’estar els empresonats provisionalment, i no al jutge d’instrucció?

Això ha suggerit precisament aquesta setmana el ministre de l’Interior Grande-Marlaska quan ha manifestat que depèn del magistrat Llarena adoptar la decisió de traslladar els presos del procés català a les presons de Catalunya, fins al judici que s’ha de celebrar segurament cap a la tardor.

Llarena no ha necessitat gaire temps per a adonar-se que el ministre de l’Interior se’n rentava les mans i que volia endossar-li la càrrega d’una decisió complexa que era a ell a qui concernia. El magistrat del Tribunal Suprem espanyol ha deixat ben clar que l’última decisió no li competeix a ell, sinó al ministre que es vol amagar entre bambolines. A Llarena, només li falta demanar a Grande Marlaska com va aconseguir el càrrec de president de la Sala Penal.

La meitat dels teus lectors, Vicent, no es recordarà de Lech Walesa, sindicalista polonès i guanyador del Premi Nobel de la Pau, i l’altra meitat no el coneixerà. Un diari d’Espanya l’ha rescatat del sarcòfag polític, i l’ ha entrevistat, aprofitant que feia una conferència a Madrid, al Fòrum Internacional per a la Democràcia.

Les manifestacions de Walesa són inaudites: «Si Catalunya vol la independència, que aixequi un mur de quatre metres, perquè els catalans no puguin entrar a Espanya»; «Que els avions de Catalunya circulin sense travessar l’espai aeri d’Espanya»; «[Els catalans] poden viure en una gàbia, però tornaran a pregar de genolls que se’ls torni a acceptar».

Encara sort que el polonès aquest havia de participar en un fòrum per a la democràcia.

Carta de  Vicent Partal a Martxelo Otamendi

No sé per quina raó aquesta setmana ha estat especialment fructífera en relació a fronteres i arranjaments de conflictes. Tothom ha parlat de l’acord històric entre Grècia i la que es dirà Macedònia del Nord i s’ha confirmat que Sèrbia sotmetrà a referèndum la decisió de reconèixer diplomàticament Kossove. Són notícies europees que criden l’atenció, però a l’Àfrica se n’ha produït una altra de molt important també. Aquesta setmana, després de dècades de conflicte, Eritrea i Etiòpia han arribat a un acord sobre la delimitació de la frontera. Són tres dades positives que expliquen, crec, algunes coses sobre com funciona el món.

Crida l’atenció que, en tots tres casos, per a resoldre el conflicte ha estat determinant la intervenció internacional i la presència d’un benefici clar. En el cas de la disputa entre Sèrbia i Kossove, la Unió Europea va declarar que Sèrbia podria accedir-hi però amb la condició que resolgués la crisi amb Pristina. A la de Grècia i Macedònia, Grècia, amb el canvi de nom, accepta ara aixecar el veto de l’entrada de Macedònia del Nord a la Unió Europea i a l’OTAN. I sobre Etiòpia i Eritrea, la primera ha entrat en una època de canvi accelerat i liberalització que fa que no pugui sostenir la guerra més llarga d’Àfrica, una autèntica sagnia per a l’estat. A més, els canvis que es produeixen a la zona amb l’entrada massiva d’inversions xineses i del Golf i la reorganització de les estructures portuàries aconsella adoptar mesures econòmiques regionals d’acord amb les quals Etiòpia i Eritrea estaran condemnades a entendre’s, perquè l’antiga província d’Eritrea és el port natural d’Etiòpia.

Res no és impossible, doncs, quan parlem de fronteres i acords, encara que també aquesta setmana el debat sobre la frontera irlandesa i el Brexit, tan i tan difícil com es va posant, ens recorda que res no és tampoc fàcil.

Pedro Horrach, fiscal del cas Nóos: ‘Cap dels presos polítics catalans no hauria de ser encara a la presó’

­El 1995, Gabriel Cañellas va rebre una trucada de José Maria Aznar, cap del Partit Popular a l’oposició i candidat a governar l’estat espanyol, com va passar finalment. L’obligaven a dimitir pel cas Túnel de Sóller, en què com fou acreditat anys després, es va prevaricar en la concessió de les obres a una empresa que deixà cinquanta milions de pessetes en comissions que beneficiaren al Partit Popular. Aznar volia allunyar qualsevol sospita de corrupció del seu entorn i presentar-se com a una alternativa de govern neta. A Mallorca es posava fi a 12 anys de govern consecutius de ‘l’amo en Biel’ al capdavant de la comunitat.

Era l’únic president que havíem conegut. Llavors el succeí Cristòfol Soler, qui ostentà el càrrec durant només deu mesos, fins que un motí del seu propi partit acabà amb ell i instaurà Jaume Matas al govern per primera vegada i durant tres anys, fins el 1999. Després, Francesc Antich (PSIB) va dirigir el primer pacte de Progrés, però Matas va tornar al govern el 2003 i fins el 2007, quan, contra tot pronòstic el PP va tornar a perdre les eleccions. Francesc Antich (PSIB) va tornar al Consolat de Mar i la primera cosa que féu va ser revisar els comptes de totes les conselleries i instituts públics.

Abans ja havien esclatat alguns petits escàndols, com el cas Rasputín. S’investigava el pagament entrades a un bordell molt conegut a Rússia a càrrec de l’erari públic coincidint amb un viatge del Reial Club Esportiu Mallorca a Moscou. Hi ha sospites fonamentades que entre els integrants de l’expedició hi havia l’aleshores conseller de turisme Joan Flaquer, cosa que indicaven que era possible això hagués significat una buidada d’arques important a la comunitat. Efectivament havia estat així. I entre denúncies anònimes i comprovacions rutinàries, varen aparèixer tants casos i processos que encara avui es fa molt difícil d’enumerar-los tots i saber de què anaven: Bitel 2, Scala, Cavallistes, Funerària, Cas Andratx, Cas de Santos, Ibatur, Can Domenge, So n’Oms, Maquillatge… i tants més, que afectaren sobretot el PP i Unió Mallorquina. Entre els condemnats més famosos hi ha Maria Antònia Munar i Jaume Matas. I al darrere de la investigació de la gran majoria hi ha la unitat de delinqüència econòmica i sobretot la fiscalia anticorrupció de les Illes.

Durant més de deu anys Pedro Horrach (1966) va ser un dels homes més aplaudits pels ciutadans progressistes de les Illes Balears. La contundència dels escrits d’acusació, la fermesa en els judicis i la consecució de condemnes el convertiren en un fiscal temible, fins que arribà el cas Palma Arena i una de les peces separades, el cas Nóos, que s’ha saldat amb la condemna contra Iñaki Urdangarin, marit de Cristina de Borbó.

La decisió de no imputar la infanta li va valdre un enfrontament dur amb el jutge Castro, amb qui fins llavors havien fet un equip imparable en la lluita contra la corrupció i li va fer perdre bona part del suport popular entre els progressistes de les Illies. Potser per això va decidir d’agafar una excedència i començar a exercir l’advocacia pel seu compte. Ara protagonitza un llibre, Pedro Horrach, el fiscal que puso en jaque a la corrupción, publicat per Península i escrit per Ana Martínez Aguirre. Hi ha confessions molt interessants i divertides, com per exemple els escorcolls a l’interior del palauet de Jaume Matas i l’aparició de més de set-centes ampolles de vi de grans anyades. Com que només tenim mitja hora per a entrevistar-lo –ha concedit entrevistes a catorzemitjans en un sol dia– li dic que em saltaré les preguntes amables. Somriu perquè ell és un interrogador de primera i sap que mai no n’hi ha, de preguntes amables. Demana de fer l’entrevista a la terrassa exterior de l’hotel perquè així pot fumar. I el mite es confirma: cauen quatre cigarretes durant l’entrevista, i algun silenci. Li deman si ha llegit Sicília sense morts, la novel·la de Guillem Frontera i diu que el títol és genial, ‘però hi ha més morts que no mos pensam’.

La monarquia havia de ser jutjada?
—No, no se l’havia de jutjar com a institució perquè la responsabilitat penal és de les persones i no de les institucions, com a mínim a quan es produeixen els fets que nosaltres investigàrem i que es varen jutjar. L’any 2010 ja es va incloure la responsabilitat penal a persones jurídiques, però parlam de casos anteriors al 2010 i, per tant, no hi havia afectacions a persones jurídiques ni a entitats i el judici no era contra la monarquia sinó contra una persona concreta, en aquest cas, Iñaki Urdangarín.

Sóc perfectament conscient que no és dels temes que tractau habitualment, però com que afecta la corona, aprofit per demanar-vos què pensau de la sentència contra el raper mallorquí Valtonyc.
—Vull deixar molt clar que parlo sense haver vist cap document i del punt de vista estrictament personal. A mi, em sembla una condemna excessiva segons tots els punts de vista. I, a més a més, crec que aquests casos no s’haurien de traduir mai en procediments penals. L’estat espanyol té prou recursos per a aturar aquestes situacions sense arribar al tribunal penal, on s’ha de fer efectiu el principi d’intervenció mínima. Hi ha més solucions. Ja n’hi ha prou de córrer cap al penal a la primera de canvi, on hi ha penes massa greus com la privació de llibertat, si es poden aconseguir les mateixes solucions sense sancions tan greus i sense col·lapsar uns tribunals que haurien d’encarregar-se d’unes altres coses.

Casos com aquest, o les mesures de presó contra els presos polítics fan pensar a la ciutadania que hi ha dues menes de justícia. Vós havíeu demanat presó preventiva per als acusats del cas Nóos i la van denegar, i en canvi els presos catalans fa mesos que hi són…
—M’agradaria explicar que les lleis no les dictem nosaltres, sinó els diferents parlaments. La nostra missió és executar-les, aquestes lleis, no decidir-ne el contingut. Dit això, cada procediment és distint i depèn de cada investigat. És difícil valorar les decisions dels altres casos perquè no he tingut accés a l’expedient i, per tant, això que expresso són opinions personals i subjectives, però jo crec que cap dels presos polítics catalans nonohauria hauria de ser encara a la presó i que, en tot cas, els haurien d’acostar a Barcelona, i això s’hauria d’haver fet fa ja molt temps.

Com va ser el procés de redacció del llibre que ha escrit Ana Martínez i que vós protagonitzau?
—D’entrada l’editorial Planeta em va fer una trucada i em va proposar d’escriure el llibre, però, a mi, no em va semblar correcte. No m’anava bé la idea, potser per pudor o digue-li com vulguis, no m’hi sentia còmode.

Però no serà per manca de pràctica, com a fiscal heu escrit milenars de folis dels casos que heu investigat…
—Sí, però la literatura jurídica no té res a veure amb la novel·la, el periodisme o ‘’assaig. Al cap d’un temps em van tornar a telefonar i em van dir que havien parlat amb n’Ana Martínez i vam acordar que ella l’escriuria amb total llibertat a còpia de moltes entrevistes que m’ha fet, a mi, i a molts dels personatges que apareixen al llibre i que han estat pròxims a la meva persona, i així ho férem i crec que el resultat és molt interessant.

Una de les imatges que simbolitzen la corrupció a les Illes és tota una comitiva judicial desenterrant dues llaunes de Cola Cao a casa d’Antònia Ordines i la seva dona, en l’anomenat cas Scala. Hi havia 240.000 euros davall d’un pam de terra. També és escandalós el cas Funerària perquè implica aprofitar-se de la gent en un dels tràngols més dolorosos, que és la pèrdua d’un familiar… tots dos fan la sensació de ser molt barroers, gens sofisticats…
—És que la majoria dels imputats per corrupció a les Illes Balears tenien una sensació d’impunitat que va fer que no s’amagassin de res ni dissimulessin allò que feien.

Hi havia una corrupció sistèmica a les Illes?
—Hi va haver un moment determinat, que no sé on situar, en què arriba un punt d’inflexió que va fa que els mecanismes de l’administració no s’activin mai i que la corrupció s’hi passegi com pel pati de casa. Quan va néixer la democràcia hi ha va haver un temps que la gent actuava amb il·lusió  i els servidors públics eren això, veritables servidors públics, que mai no beneficiaven un tercer. La falta de controls preventius i el servilisme d’alguns funcionaris i polítics va fer que la corrupció disparés.

Fa la sensació que el Partit Popular no s’hauvia plantejat mai ni tan sols la possibilitat de poder perdre les eleccions del 2007…
—Els partits polítics, durant la seva evolució, han esdevingut una perversió, al final. Són estructures de poder, i les estructures de poder, això que volen és agafar-ne cada vegada més. El mateix règim dels partits polítics ha pervertit el sistema democràtic.

Ja sé que us enfadeu quan parlam de la Infanta Cristina. Vós vàreu creure que no havia de ser imputada, però la majoria de la ciutadania, en aquests judicis paral·lels que es fan tan sovint, l’ha condemnada…  
—Jo he lluitat contra aquest prejudici partint de la base del dret penal que diu que el coneixement no és participació. No entro en valoracions ètiques. En aquest punt que cadascú que faci com vulgui, sinó de fets que cal encaixar.

Aleshores, hem de concloure que, si ella no sabia res de les activitats delictives del marit a través d’empreses en les quals sembla que hi té signatura, és una beneita?
—La monarquia ha de ser exemplar i jo, d’això, sí que me’n vaig plànyer, però he estat a milenars de processos penals, i havia estat fiscal en casos de divorci i separació amb nins petits i n’hi ha molts en què un familiar desconeix completament coses que havia fet l’altre. Jo crec que ni el marit devia pensar que allò que feia estava malament.

I l’actual rei emèrit Joan Carles de Borbó? Els mateixos ciutadans que creuen que la filla és culpable també pensen que el pare ho és i que només la baula més feble de la cadena és la que ha pagat…
—No ho sé. No estic en condicions de valorar-ho, però ningú s’ho ha plantejat, ni tan sols el jutge, per la seva inviolabilitat.

—Una inviolabilitat, la del cap d’estat espanyol, que vós considerau que hauria d’estar limitada…
—És clar que l’han de limitar. Al cap d’estat –sigui de la mena quee sigui– cal protegir-lo de les querelles ximples del dia a dia, però si arriba un fet delictiu greu, que no pugui ser imputat és excessiu, és un privilegi que hauria d’anar a la paperera de la història.

M’imagino que, per a vós, hauria estat molt millor de no haver ensopegat en cap causa contra na Maria Antònia Munar, sobretot per raons familiars.
—És cert, jo vaig néixer a Costitx i hi viuen familiars meus. I, efectivament, la pressió de viure en un lloc tan petit com les Balears fa difícil de gestionar situacions com aquesta. Preferiria no haver-ho fet, però era la meva feina i la meva responsabilitat, i els resultats són a la vista de tothom.

Diuen els rumors que es presenta expressament desarreglada als judicis de les causes pendents per intentar estovar jutges i tribunals…
—He sentit aquests rumors i no em preocupen gens ni mica,  jo, això que he de fer, és dur els casos al dia i, amb ella, no hi tinc cap vinculació.

El llibre comença amb una escena una mica patètica: vós i el vostre equip interrogant Jaume Matas a la presó de Segòvia amb un petit aparell a causa dels seus problemes auditius…
—Sí, és cert, i Jaume Matas va tenir problemes auditius molt greus. Al principi pensàvem que eren excuses, però els informes mèdics són allà.

Per què pensau que havia triat aquesta presó?
—És una pura suposició, però crec que és perquè és petita i tranquil·la. Ara ha elegit Aranjuez.

A vosaltres, aquest interrogatori us va servir com a excusa per anar a menjar un lletó…
—Sí, és cert, estàvem molt a prop. Era quasi irrenunciable.

Hi ha cap opció que Iñaki Urdangarin eludeixi la presó?
—Ho té molt complicat, quasi impossible.

I complirà la condemna o d’aquí dos dies el veurem al carrer?
—Hi hauria d’haver una mica de confiança en les institucions. Hi ha hagut casos de corrupció a totes les comunitats autònomes i per sobre d’això el sistema ha funcionat, per això tu i jo som aquí ara. Es deia que Iñaki Urdangarin mai no seuria al banquet dels acusats i no solament això sinó que l’hem condemnat. Per la meva experiència, sé que en els casos de frau econòmic i delictes semblants les penes es compleixen íntegrament.

També es deia que Maria Antònia Munar o Jaume Matas no anirien mai a la presó…
—I na Munar s’hi ha estat sis anys i li’n queden vuit més, i en Matas hi va entrar amb una pena de només nou mesos i té moltíssimes causes pendents.

Que hi hagin entrat va ser una mostra de força contra la corrupció, un voler demostrar que no sortia de franc?
—La suspensió de la condemna és facultativa, ho pot decidir el tribunal lliurement i, en aquest, cas va decidir que complís, però no va ser cosa de la fiscalia.

Us varen proposar de rebre una medalla policíaca ‒a vós i als vostres col·laboradors‒, però era bastant clar que, investigant el cas Noós, no us la donarien…
—Jo estava convençut que no els la donarien pel Noós, i això que és important per al currículum dels policies, i per això, que ens la denegessin, no em va caure gens bé. De tota manera, a Mallorca es lliuren per antiguitat i no per mèrits. Pensar que ens la donarien pel cas Nóos era absurd.

Ara hi ha un nou gran cas de corrupció a les Illes que afecta l’empresari Bartomeu Cursach, la policia local de Palma i que va més enllà perquè es mou en el  món de l’oci nocturn i presumptament també amb les màfies de les drogues… ho enyorau?
—En vaig tenir a bastament amb els meus casos. I saps què? No sé ni si arribarà a judici. Quan ho veus de l’altre costat de la barrera agafes perspectiva i penses que en algun dels casos investigats hauries d’haver estat un espectador forà per a tenir més perspectiva general de la jugada.

Avançament editorial: ‘L’arrencacors’ de Boris Vian

El 20 de juny arribarà a les llibreries L’arrencacors de Boris Vian, l’última novel·la que va escriure l’escriptor francès, amb la qual torna als orígens i reconstrueix l’univers clos d’una família. Hi ha una casa dalt del penya-segat, un jardí ple de plantes que no existeixen enlloc més, un home i una dona que acaben de tenir tressons… Signa la versió catalana l’escriptor Joan-Lluís Lluís, que també ha escrit el postfaci. La publicació és de Club Editor i és per això que hem demanat a la responsable del segell, Maria Bohigas, que ens parli de L’arrencacors de Vian. També ens n’ofereix un fragment.

‘L’arrencacors’ de Boris Vian, realisme màgic a la francesa
«Quina novel·la voldries traduir?, vaig preguntar a Joan-Lluís Lluís després de treballar-hi El llibre dels finals de Joan Bodon, i ell va respondre: L’arrencacors. És la darrera novel·la de Boris Vian i un retorn a la infantesa. Parla de tressons en un jardí encantat, d’una dona que es transforma i d’un psiquiatre buit que xucla les vivències dels altres.

És també la novel·la que molts lectors francesos associem a L’escuma dels dies com la cara i la creu d’una moneda. ¿Quina moneda? VIAN. Quatre lletres màgiques per a qualsevol adolescent que ensopega i cau en el riu de la literatura. Associades –amb Vian tot són associacions dobles i triples– a RIMBAUD i al seu vaixell ebri. Hi ha un enlluernament, un enamorament boig, una revelació que assenyala una altra dimensió de la vida.

Per això em va fer tanta por la tria de Joan-Lluís Lluís. Trenta anys després, hauria de rellegir un llibre que duia incrustat a la part més tendra d’això que no sé com dir-ne però que existeix: el pinyol fet dels llibres que ens han conformat quan encara érem pastables. Hauria de rellegir un gran amor antic i córrer el risc que se m’esmicolés. No ve de gust, sotmetre un gran amor adolescent al tribunal de l’exigència adulta.

Potser per això vaig preferir esperar que arribés l’altre Arrencacors, el de Joan-Lluís Lluís, girat a la llengua catalana. I el miracle s’ha complert. L’arrencacors, mirat amb ulls com fetge cansat de lectora adulta, té la mateixa llum que en el record. Una llum intensa i rasa, que retalla amb precisió cada bri d’herba –aquesta herba ‘cilíndrica, verd fosc, esponjosa’ que cobreix el jardí de la casa dalt del penya-segat on han nascut tressons, i on la mare es transforma com va veure Vian transformar-se la seva quan tenia dotze anys i els metges van diagnosticar-li una bomba de rellotgeria al cor: mesures de protecció arreu, per allunyar el perill de viure i tenir ales.

Però no hi ha només la casa, hi ha també el poble veí, que ha resolt el problema de la vergonya condemnant un sol home a pagar per tots. Les novel·les de Vian són escrites a França durant els anys quaranta, val la pena tenir-ho present quan observes la vida absurda i sensitiva dels humans a través dels ulls d’en Jacquemort, un psicoanalista a la recerca de pacients que omplin el seu buit interior. ¿Surrealista, Vian? En tot cas, a la manera de Rodoreda en La mort i la primavera. Els ulls del creador transformen l’experiència viscuda en una matèria que no reconeixem tot seguit, i d’aquesta manera ens l’empassem i la deixem arribar a aquest pinyol que encara ens pasta, quan som adults, a condició que l’obra sigui molt bona. L’arrencacors de Boris Vian ho és, i ho diu prou l’homenatge que li fa Joan-Lluís Lluís acollint-lo en la seva llengua i en el seu món.»

Maria Bohigas, editora

Recepta: carabassó farcit acompanyat de salsa de iogurt

Ingredients:
4 carbassons de la varietat Zukini (rodons)
300 g de carn picada (meitat vedella i meitat porc)
250 g de xampinyons
1 ceba tendra grossa
oli, sal, pebre i nou moscada

Per a fer la beixamel:
50 g de mantega
40 g de farina
mig litre de llet

Per a la salsa:
1 iogurt natural
1 carabassó llarg
50 g de formatge ratllat

Elaboració:

Bullim els carbassons sencers uns vuit minuts, però amb la part de dalt tallada. S’ha d’anar amb compte que no es trenquin. Els retirem del foc, els escorrem i quan s’hagin refredat una mica, amb una cullera, els buidarem de dins. Deixem els carbassons cap per avall per escórrer-los bé.

Mentrestant, en una paella, sofregim la ceba ben picada. Quan agafi color, hi posem la carn. Un cop cuita, posem els xampinyons tallats molt petits. Hi afegim una mica de mantega. Després, la farina, que rossegem perquè no quedi crua, i la llet. Salpebrem i li posem una mica de nou moscada.

Queda una pasta compacta amb la qual farcim els carbassons fins a dalt de tot.  Aboquem una mica de formatge ratllat per sobre i gratinem els carbassons uns deu o dotze minuts, fins que el formatge quedi daurat.

Podem acompanyar els carbassons farcits d’una salsa feta amb una mica de iogurt, un carabassó bullit, una mica de formatge, sal, pebre i tot passat pel túrmix.

[FOTOGRAFIES I VÍDEOS] Clam als carrers de Pamplona en solidaritat amb els joves d’Altsasu

Els carrers de Pamplona s’han omplert de riuades de gent en solidaritat amb els joves d’Altsasu condemnats a penes d’entre dos i tretze anys de presó per una baralla en un bar d’aquesta localitat navarresa. Centenars de persones han arribat a la manifestació des dels Països Catalans, alhora que també s’han organitzat autobusos des de diferents punts del País Basc.

A les cinc de la tarda sortia la manifestació de l’estadi del Sadar, organitzada per Altsasu Gurasoak i Altsasuoak Aske i amb el suport d’organitzacions com EH Bildu, Geroa Bai o el sindicat LAB, entre més. Fa dos mesos ja se’n va fer una altra, també a Pamplona, abans de conèixer-se la sentència.

Manifestazioa hasi da! // ¡Ha comenzado la manifestación! #AltsasukoakASKE #Altsasu #Alsasua pic.twitter.com/tSmh8VWgyR

— Altsasu gurasoak (@Altsasugurasoak) June 16, 2018

¡Somos miles! #AltsasukoakASKE! ADUR, JOKIN, OIHAN, JULEN, JONAN, ARATZ eta IÑAKI etxera! pic.twitter.com/gHxf7YIYBZ

— Altsasu gurasoak (@Altsasugurasoak) 16 de juny de 2018

Manifestazioa Zaragoza etorbidera sartzen. Itzela! #AltsasukoakASKE https://t.co/ojuKNSxkOs

— Altsasu gurasoak (@Altsasugurasoak) 16 de juny de 2018

Esta es la imagen de la Avenida Zaragoza previa al paso de la manifestación. ¡Lo hemos conseguido! #AltsasukoakASKE pic.twitter.com/uvAWXTz1BF

— Altsasu gurasoak (@Altsasugurasoak) 16 de juny de 2018

Vegeu també: 

Àbalos confirma que enviaran els passatgers de l’Aquarius al CIE

Una autorització especial d’un mes. Això oferirà el govern espanyol als passatgers del vaixell Aquarius quan arribarà a València. El ministre espanyol de Foment, José Luis Ábalos, ha dit hui a l’escola d’estiu del PSC a Barcelona que un cop s’haja acabat el termini seran tractats conforme a la legalitat, sense més excepcions. Per tant, els qui no siguen considerats refugiats i amb dret d’asil seran enviats al CIE, car, com ha dit Ábalos, ‘no ho podem fer quan al sud hi ha morts i vuit-centes persones amb pasteres’.

Esta és una de les incògnites que calia desvetllar, atès que els governs valencià i espanyol han fet declaracions contradictòries. La vice-presidenta de la Generalitat, Mònica Oltra, destacava que el vaixell havia estat convidat pels darrers i que, per tant, no era immigració il·legal. ‘La cosa era salvar una gent o deixar que es morís’, ha dit el ministre, a propòsit de l’actitud del govern italià.

Primers incidents violents contra gais al Mundial de futbol de Rússia

O. Davrius i el seu company van ser apallissats dijous passat a Sant Petersburg per cinc individus, que també els van robar els diners i els telèfons. El motiu, segons la policia, ser homosexuals. Tots dos són a Rússia per a seguir el Mundial de futbol i animar la seva selecció, la francesa. Malgrat tot, de moment un és hospitalitzat per una contusió cerebral, una lesió cranioencefàlica oberta i una fractura a la mandíbula superior. Segons el diari britànic Metro, ja hi ha dos detinguts, de 25 i 24 anys i originaris del Daguestan, regió russa veïna de Txetxènia, Geòrgia i l’Azerbaitjan.

Un altre cas sonat ha estat el d’un activista britànic, Peter Tatchell, que es va plantar dijous a la plaça Roja de Moscou per protestar contra l’LGBTIfòbia institucional russa i, concretament, contra la tortura d’homosexuals a Txetxènia. La policia el va detenir i la seva acció va córrer a Twitter gràcies a un vídeo al seu compte, on es pot veure com després d’un diàleg amb els agents se l’enduen en un cotxe patrulla.

My Moscow protest was in solidarity with heroic Russian & Chechen LGBT people. I salute & support their struggle. The human rights abusing Putin regime must not be allowed to score a PR coup with the World Cup. There can be no normal sporting relations with an abnormal regime. pic.twitter.com/Y58ZyY0XXr

— Peter Tatchell (@PeterTatchell) June 14, 2018

La FIFA demana als gais que no es mostrin públicament durant el Mundial La mateixa FIFA, organitzadora del Mundial, va recomanar el desembre de 2017 que, durant el Mundial, els afeccionats que visitessin Rússia prenguessin mesures de seguretat. Algunes són dirigides exclusivament als gais, als quals recomanaven que evitin mostrar el seu afecte en públic. D’altra banda, els cosacs russos ja han anunciat que estaran atents per detectar qualsevol incompliment de la llei contra la ‘propaganda gai’ i que els autors duran a la policia els autors d’aquests delictes.

S’ha mort María José Alcón, ex-regidora de València investigada pel cas Taula

L’ex-regidora del Partit Popular a València María José Alcón ha estat trobada morta este matí a Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa). Era muller del qui va ser vice-batlle de la ciutat, Alfonso Grau, i era investigada en el cas Taula per presumpte emblamquiment de diners i finançament il·legal del PP de València. Entre les proves estudiades hi ha una trucada al fill en què confessava irregularitats.

Segons les darreres investigacions ha caigut d’un quart pis. La Guàrdia Civil, que s’ha fet càrrec de l’atestat, estudia la possibilitat que siga un suïcidi. Alcón, l’any 2009, ja ho havia intentat llançant-se d’un segon a Mislata (Horta Oest), quan era sospitosa d’emblanquiment de diners i de finançament il·legal de les campanyes electorals.

El cos ha estat localitzat pel marit, Alfonso Grau, que llavors havia eixit de casa amb un amic. Feia anys que l’ex-regidora estava delicada de salut i que havia passat per uns quants ingressos hospitalaris. El juny del 2009 també va caure de dos metres d’altura en la seva casa de Mislata.

L’estat francès canvia d’opinió i ajudarà a acollir els refugiats de l’Aquarius

El govern francès col·laborarà amb l’espanyol en l’acolliment dels immigrants del vaixell Aquarius, segons que ha anunciat avui al migdia la vice-presidenta de l’executiu espanyol, Carmen Calvo, encarregada de coordinar el dispositiu. Un comunicat del Ministeri de la Presidència espanyol assegura que han acceptat la proposta francesa després d’una conversa amb l’ambaixador.

El govern d’Emmanuel Macron, docns, canvia d’opinió sobre l’Aquarius després d’haver prohibit inicialment a Còrsega d’oferir-se a acollir el vaixell i acollirà els qui vulguin anar a territori francès. Pedro Sánchez ha agraït la cooperació a Emmanuel Macron i ha afirmat que ‘aquest és el marc de cooperació amb què  ha de respondre Europa’.

La nau, amb 629 immigrants a bord, arribarà al port de València previsiblement demà diumenge abans de les 11.00, però envoltada d’incògnites. Una de les principals és amb quin estatus entraran els qui van a bord de tots tres vaixells i que no provenen d’un país en situació de guerra ‒i que, per tant, no poden ser reconeguts com a refugiats. França acceptarà els migrants un cop s’hagin complert els protocols, però abans és possible que alguns siguin retornats als països d’origen passant abans per un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE).

L’extrema-dreta espanyolista agredeix dos joves a Santa Maria d’Oló

Un grup d’una vintena d’ultres va irrompre anit a Santa Maria d’Oló (Moianès) per arrencar llaços grocs i cartells de l’ANC que eren penjats al carrer. Segons el testimoni dels veïns que van presenciar els fets, van actuar de manera provocadora també envers els qui s’aplegaven llavors, als volts de l’una, en alguns bars. Hi va haver empentes fins que van agredir amb cops de puny dos joves del poble, que van haver de ser atesos a urgències. Un va haver de ser-hi traslladat amb ambulància.

El batlle, Enric Güell, ha explicat a VilaWeb que avui al migdia ha anat a la comissaria dels Mossos d’Esquadra a presentar una denúncia contra aquests individus, que ja van visitar el poble una altra vegada per arrencar-hi llaços grocs i despenjar-hi estelades.

‘Vaig sentir el sarau i vaig baixar i vaig tenir por que tot plegat no derivés a coses més greus. Era una baralla d’empentes, i algú d’Oló va acabar agredit i va haver d’anar a urgències. Aleshores, quan intentava posar-hi pau, en vaig rebre alguna i no vaig aconseguir que em fessin cabal’, explica el batlle.

Finalment, una patrulla dels Mossos va arribar al lloc dels incidents i va identificar quatre dels agressors, segons que han informat a VilaWeb.

Vegeu ací un vídeo d’una de les agressions:

 

L’operació policíaca contra l’1-O arriba a l’ONU

Aquesta setmana es presentarà a l’ONU, a Ginebra, un informe elaborat per familiars dels presos polítics i exiliats arran dels fets del 1r d’octubre i de la declaració unilateral d’independència. El text i les imatges que han aplegat recullen el testimoni d’un centenar d’ONG. Per primer cop l’estat espanyol haurà de respondre a les acusacions d’haver-hi actuat desproporcionadament.

Jordi Palau-Loverdos, advocat del Tribunal Penal Internacional, ha explicat al Més324 que aquesta és la primera ocasió que el govern espanyol podrà donar resposta en format escrit i oral. No és la primera vegada que l’ONU sent parlar dels fets del 1r d’octubre, perquè cal recordar que l’Alt comissionat de l’ONU va reclamar el compliment de la carta dels drets humans.

Àbalos s’imposa a Puig en el nomenament del delegat del govern espanyol a València

La pugna que mantenen pel control del PSPV Ximo Puig i José Luís Ábalos s’ha reproduït en el nomenament del delegat del govern espanyol a València. El president de la Generalitat havia mogut fils per col·locar-hi el seu cap de gabinet, Arcadi España, home de la seva total confiança. Però el ministre de Foment ha fet un gest d’autoritat i ha aconseguit que el delegat sigui Juan Carlos Fulgencio, secretari del PSPV a l’Horta Nord.

Fulgencio va ser un dels homes forts d’Ábalos al partit tant en el procés comarcal, on va guanyar a l’Horta Nord, com en el provincial i a les primàries en les quals el ‘sanchista‘ Rafa García es va enfrontar a Ximo Puig. Ara s’assegura un home fidel en un lloc clau en les relacions entre el govern valencià i espanyol. D’altra banda, també hi ha canvis a la delegació del govern espanyol a les Illes: la polèmica Maria Salom, coneguda per la seva persecució del català, serà substituïda per Rosario Sánchez, fins ara directora general de Coordinació del govern balear.

 

 

 

 

Camps increpa la jutgessa per haver-li preguntat si va malversar

L’expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps, que va estar declarant des de dijous i part de la matinada d’aquest divendres davant la jutgessa del Jutjat d’Instrucció número 17 de València per la causa relacionada amb la construcció del circuit urbà de Fórmula 1, va perdre els nervis quan la jutgessa per si havia malversat. ‘Ja està bé! Com s’atreveix a preguntar-me això?, va respondre aïradament. Aquest incident es va produir després de la declaració de Ricardo Costa, ex-secretari general del PP, en el qual va implicar encara més a l’ex-president de la Generalitat Francisco Camps.

Costa va explicar que l’empresari José Mayor Oreja, germà de l’ex-ministre d’Aznar, li va pagar 150.000 euros en negre per a ‘la campanya de Mariano [Rajoy]‘. Mayor Oreja, era representant de la constructora FCC, que va rebre l’adjudicació d’una de les obres del circuit de Fórmula 1. El jutjat investiga si aquest pagament, fet en bitllets de 500 euros, era una comissió per aconseguir l’obra.

Graven en vídeo l’autor de les pintades contra l’exposició dels presos polítics a Palma

El Diari de Balears ha tingut accés a un vídeo on es veu un dels autors de l’atac perpetrat dimarts nit a les seus de l’STEI, l’OCB (Can Alcover) i contra la rèplica de l’obra artística titulada ‘Presos polítics’ de Santiago Sierra. En la gravació es pot veure un home que, tot i que apareix d’esquena, mostra prou detalls per a poder ser identificat.

L’individu està embrutant amb esprai vermell les fotografies dels presos de l’exposició que es va instal·lar a la plaça Espanya de Palma. Pel tipus de pintura i altres detalls, resulta evident que és el mateix que va participar també en l’atac a la seu de l’STEI i a Can Alcover, on es varen fer pintades amb greus amenaces directes contra les persones que formen l’OCB.

Els mitjans de comunicació seran republicans?

El procés català cap a la independència i especialment ‘els fets d’octubre’ han obligat a repensar de cap i de nou tot l’ecosistema dels mitjans d’informació present a Catalunya. I la fase actual, derivada del 21 de desembre, que per molts observadors és considerada nominalment i conceptual com a ‘postprocés’, convida a avançar cap a la reubicació dels mitjans de comunicació en un nou eix que denominaria de la ‘tercera coordenada’. És l’eix de construcció de la República.

El paisatge mediàtic català s’ha anat transformant profundament durant aquests anys del procés fins a culminar en el mapa d’opcions editorials de cada mitjà en relació amb el fet rupturista i fundacional del referèndum del primer d’octubre. S’han fet obsolets els antics esquemes de comprensió i avaluació del sistema català de mitjans informatius. O, si ho preferiu, del sistema dels mitjans i dels serveis de la informació política a què tenen accés els catalans i les catalanes. Des del punt de vista de la informació i la deliberació pública en relació amb els objectius i estratègies a favor i en contra del procés d’independència, els mitjans tradicionals, ara tots també en versió digital, mantenen un lideratge encara indiscutible en la definició i fixació del relat dominant en cada moment del conflicte.

La pregunta clau que ha quedat formulada demana ara: quina és l’opció editorial del mitjà en relació amb la pregunta del referèndum del primer d’octubre? Defensa la legitimitat que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?

L’acceleració del procés ha obligat a superar les ‘coordenades’ anteriors on acostumàvem a situar cada mitjà. El sistema dels mitjans de comunicació d’un país es pot entendre com un sistema de coordenades, amb valors diferencials en els diversos eixos que es considerin més pertinents. Per exemple, la independència editorial del mitjà respecte dels governants determina un eix essencial en la tradició anglosaxona.

Després del franquisme, la ‘primera coordenada’ que es valorava a Catalunya era l’eix de l’autonomia del sistema propi. A Catalunya gaudíem d’un sistema de premsa, per exemple, majoritàriament amb seu editorial –és a dir, amb capacitat de decisió– a Catalunya mateix. Els mitjans es distingien per l’origen de la presa de decisió editorial al llarg d’un eix que anava, per dir-ho telegràficament, de Barcelona a Madrid.

A mesura que Catalunya aspirava a la normalització progressiva de la llengua, una ‘segona coordenada’ s’anà obrint camí en tot el camp mediàtic. Era l’eix de la llengua pròpia dels mitjans. Els dos extrems de l’eix eren marcats per l’ús exclusiu del castellà o l’ús exclusiu del català. Alguns mitjans nous, com l’Avui, TV3, Catalunya Ràdio o VilaWeb, optaren pel català. Uns altres mantingueren l’espanyol. I uns tercers optaren pel bilingüisme o per la doble versió. La pressió popular i institucional per la normalització del català ha aconseguit avenços importants fins a situar en clar avantatge àmbits com la ràdio o els mitjans digitals.

Ara bé, la irrupció del procés ha introduït en el sistema català de mitjans una ‘tercera coordenada’ amb un eix declaradament polític. Les posicions a banda i banda equivalen a les dues opcions enfrontades: independentisme vs. unionisme. Es poden disfressar de moltes maneres, però, al final del recorregut retòric, cada institució mediàtica es reconeix com a actor polític que ha de prendre partit en un conflicte tan decisiu per al futur del país.

En efecte, davant el repte del govern català a favor de la ruptura unilateral, consumat amb el referèndum del primer d’octubre i la declaració d’independència del 27 d’octubre, els mitjans catalans van veure’s obligats a prendre posició, per bé que amb matisos diferenciats. Si bé la polarització de posicions era manifesta entre els grans mitjans de Madrid i una part dels catalans, alguns mitjans pretenien mantenir certa ‘equidistància’ o secundar una ‘tercera via’. De fet, la divisió en aquest eix es féu patent davant fets crucials com l’empresonament dels ‘Jordis’, primer, i del mateix govern, després, així com en relació amb l’adopció del 155, la consideració que mereixia l’exili de Puigdemont i dels altres dirigents o la qualificació dels polítics a la presó com a ‘presos polítics’. L’editorial conjunt del 2 de novembre (‘Amb el govern legítim de Catalunya’), signat per vint-i-dues capçaleres, però no pas pels dos diaris principals editats a Barcelona, marcava un abans i un després en la divisió de la premsa catalana. Una divisió que ja no s’originava per raó de la seu editorial o de la llengua, sinó de l’estricta opció política de l’editor respecte del projecte de República votat el primer d’octubre.

Aquesta nova dinàmica de la comunicació a Catalunya fa preveure, com apunten els sondatges del CEO, una voluntat persistent de l’opinió pública de Catalunya a confiar més en la informació política servida pels mitjans propis i menys pels forans. Falta veure, en l’actual fase del ‘postprocés’ fins a quin punt els principals mitjans de comunicació catalans –els editors, en primer lloc, però també els professionals– aniran sostenint posicions editorials a favor de l’horitzó obert l’1-O, reiterat ara pel president Torra, que és l’horitzó de la república catalana. Per als mitjans de comunicació de Catalunya i per als seus professionals, la perspectiva de la construcció d’una nova república obre un ambiciós i estimulant camp d’acció i de cooperació, imprescindible per al país en aquest projecte històric.

Espanya no decidirà qui és el president d’Òmnium

Avui, els socis d’Òmnium votaran en una assemblea que comença a les deu del matí si Jordi Cuixart revalida com a president de l’entitat. No crec que hi haja cap mena de dubte que serà reelegit president. I ho serà per la seua més que demostrada vàlua personal però també pel símbol que representa: no serà en cap cas Espanya qui decidirà qui presideix Òmnium Cultural. Ni l’organització ni el conjunt del país no ho poden tolerar.

Jordi Cuixart representa avui la llibertat, ras i curt. La llibertat agredida i coartada. Cuixart representa la força i la decisió al servei del conjunt dels ciutadans. Cuixart representa la dignitat. Cuixart representa la voluntat d’obrir-se a tota la societat i compartir totes les lluites. Cuixart és el símbol de la injustícia que pateixen els presos polítics i els exiliats. Però, sobretot, Cuixart és la persona que els socis varen triar en el seu moment per a dirigir l’entitat i tancar-lo a la presó no pot alterar ni alterarà, de cap manera, la voluntat de la gent.

Aquest és el sentit profund del vot d’avui, que espere i desitge que siga el més massiu de la història de l’entitat. Perquè mai en les seues dècades d’història Òmnium no havia estat agredida com ho ha estat ara. Ni en plena dictadura franquista, quan la seu d’Òmnium era clandestina i, més tard, clausurada, no es van atrevir a detenir el president d’una associació tan important com aquesta –que avui figura entre les primeres entitats privades culturals d’Europa en nombre de socis. Avui, vivim un moment excepcional que reclama accions excepcionals. I tancar files al voltant de Jordi Cuixart n’és una. Avui els socis d’Òmnium voten alguna cosa més que el seu president.

PS. Sembla que hi haurà anuncis molt importants a l’assemblea de socis, sobre coses que poden ser rellevants els mesos i anys vinents, no per a l’entitat i prou sinó per al conjunt del país. La repressió i el 155 no tan sols no han aconseguit de frenar Òmnium, sinó que sembla que ara Òmnium es prepara per fer un gran salt endavant.

Pàgines