Pere Aragonès ha sortit a rebre Pedro Sánchez en una plaça de Sant Jaume presa pels turistes i la calor de la canícula. Així ha començat la cinquena reunió al capdavant dels governs respectius i, probablement, l’última amb Aragonès al Palau de la Generalitat. El president espanyol i el president de la Generalitat en funcions s’han reunit quan manca una setmana perquè s’exhaureixi el termini que ERC ha donat al PSC per arribar a un acord per a la investidura de Salvador Illa. L’escenificació era el missatge, en un moment clau no solament perquè els negociadors puguin tancar un eventual acord, sinó també per al trànsit dels militants d’Esquerra fins a la consulta en què prendran la decisió definitiva, probablement dijous vinent si es concreta l’entesa. El pretext de la reunió entre presidents ha estat la signatura del traspàs de la gestió de l’ingrés mínim vital. Una transferència promesa per Pedro Sánchez a la reunió anterior, que van tenir el 21 de desembre, i a la qual han volgut donar màxima solemnitat presidint la signatura del conveni definitiu de la gestió, malgrat que el febrer passat el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, i la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions espanyola, Elma Saiz, ja van anunciar la rúbrica del conveni per a traspassar-la. L’engegada d’una finestreta única per a tramitar l’ingrés mínim vital i la renda garantida de ciutadania ha estat, en realitat, el punt de partida per a la projecció d’un missatge d’entesa que transcendia el futur polític d’Illa.

No han comparegut públicament ni Sánchez ni Aragonès. Han estat el conseller i la ministra. Sainz ha emmarcat la reunió entre els presidents en la “normalitat” i la “total cordialitat” en un context de lleialtat institucional. De fet, ha acotat els eventuals acords d’investidura a l’àmbit polític català, en un intent de desvincular-ne l’executiu espanyol. Campuzano també ha separat l’àmbit dels governs del marc dels partits. Ha explicat que Aragonès havia insistit a Sánchez en la necessitat d’un finançament singular, de la sobirania fiscal, com una qüestió que va més enllà de la investidura.

En un comunicat, el govern ha destacat que tots dos presidents han abordat la situació política general i més qüestions d’interès comú i s’han instat a treballar per culminar el compliment d’acords previs després d’haver concretat i planificat compromisos pendents aquests darrers dies. L’encaixada de mans entre tots dos presidents ha estat després de la reunió de dilluns de la comissió bilateral d’Afers Econòmics i Fiscals, i de la concreció de dijous del calendari del traspàs de la R1 de Rodalia, que començarà el gener de l’any vinent. ERC necessitava el compliment d’acords anteriors per a confiar en la materialització futura dels que es puguin tancar per a la investidura d’Illa. Resta pendent la condonació de 15.000 milions d’euros de deute del FLA i l’impuls d’una llei orgànica de plurilingüisme, entre més qüestions.

Mentre Sánchez i Aragonès acaparaven l’atenció mediàtica, la vice-presidenta del govern, Laura Vilagrà, i el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, es reunien en paral·lel. Tots dos han estat interlocutors i negociadors habituals, greixadors de la relació institucional entre totes dues presidències. No obstant això, qui havia reclamat una reunió amb Sánchez per negociar la investidura d’Illa havia estat la secretària general d’ERC, Marta Rovira. El model de finançament singular que reclamen, semblant al concert econòmic, requereix la modificació de tres lleis espanyoles i un traspàs gradual dels mitjans materials i humans de l’administració tributària espanyola a l’Agència Tributària de Catalunya. I, per tant, la màxima implicació del PSOE. Tot i que fonts d’ERC no renuncien al fet que hi pugui haver aquesta reunió aquests dies vinents, Sánchez ha optat per escenificar sintonia directament amb Aragonès, amb l’evidència que l’argument de la institucionalitat pot facilitar al president espanyol la justificació d’una reunió que té a veure, sobretot, amb el futur d’Illa. Això sí, tots dos governs l’han desvinculat en públic reiteradament de les negociacions de la investidura.

Si finalment hi ha un acord d’investidura entre ERC i el PSC –a més del pacte entre el PSC i els Comuns– i les bases d’Esquerra l’avalen, aquesta haurà estat l’última reunió de Sánchez i Aragonès. Amb la trobada, Sánchez també ha fet un gest cap a un partit que va ser imprescindible per a la governabilitat del seu govern la legislatura espanyola passada i ho continua essent en la vigent.

Finestreta única d’ací a nou mesos a tot estirar

La Generalitat reclama la gestió del traspàs de l’ingrés mínim vital d’ençà que es va instaurar. Campuzano ha dit que havia estat una negociació llarga i complexa que fins i tot havia requerit una reforma legislativa perquè la Generalitat tingués la capacitat de reconèixer la prestació, tal com ho feien del 2022 ençà el País Basc i Navarra, però que no era previst que ho fessin la resta de territoris de l’estat espanyol. A la pràctica, quan es comenci a executar el conveni, aquesta prestació i la renda garantida de ciutadania se sol·licitaran en una mateixa finestreta. El conveni els dóna nou mesos per a engegar-ho, cosa que farà que ho hereti el pròxim govern, i també s’haurà de reformar la llei de la renda garantida. Campuzano ha subratllat que el traspàs implica de reforçar les capacitats de la Generalitat en la lluita contra la pobresa extrema.

Saiz ha destacat que la gestió territorial de la prestació respectava el règim econòmic de la Seguretat Social espanyola i implicava, per tant, la gestió de l’ajut, i no pas els recursos. També ho han demanat el País Valencià, Galícia i Castella i Lleó. “Ho fem per al benefici de les persones”, ha dit Saiz, i ha apuntat que rebien l’ingrés mínim vital 65.000 famílies a Catalunya.

Els Mossos d’Esquadra han detingut un bomber voluntari com a presumpte autor de l’incendi forestal que es va produir entre Colera i Portbou (Alt Empordà) l’estiu de l’any passat, segons que ha avançat la periodista Anna Punsí i ha confirmat l’ACN. El foc va afectar 573 hectàrees segons els Agents Rurals i va obligar a desallotjar 135 persones. Els Mossos d’Esquadra van detenir l’home dilluns i ja ha passat a disposició judicial. A hores d’ara està en llibertat a l’espera de judici. Els Mossos el situen sobre el terreny el dia dels fets a partir de la triangulació del telèfon mòbil i també l’han vist passejant per la rambla de Portbou el dia de l’incendi, una via a partir de la qual s’accedeix a la zona cremada.

El 4 d’agost del 2023 va arrencar un incendi entre Portbou i Colera en una zona al costat del pantà que hi ha a Portbou. Aquest foc va afectar unes 573 hectàrees de terreny tal com van calcular els Agents Rurals i es va aconseguir estabilitzar al cap de 24 hores. Pràcticament un any més tard, s’ha tancat la investigació de les causes i s’ha saldat amb la detenció d’un bomber voluntari.

Es tracta d’un home que havia estat destinat al parc voluntari de Portbou el 2019 i posteriorment va anar al parc voluntari de la Jonquera a petició seva. Els Mossos d’Esquadra han pogut situar-lo en el lloc dels fets en el moment de l’inici de l’incendi a partir de la triangulació del telèfon mòbil. També hi ha altres proves que s’han investigat, com ara les càmeres de videovigilància de Portbou. Aquestes van captar l’home passejant per la rambla de Portbou el dia de l’incendi, la via per on s’accedeix a la Riera d’Amunt.

L’incendi es va produir en un moment de conflicte entre el cos de bombers voluntaris i el Departament d’Interior. De fet, a la demarcació de Girona el cost va iniciar una aturada per exigir millores en les condicions i això va fer que s’haguessin d’activar dotacions d’altres punts de Catalunya per venir fins a l’Alt Empordà a fer tasques d’extinció. A més, l’incendi va encendre una polèmica entre el cos de Bombers i les ADF, ja que aquests últims criticaven les traves que posava el cos de Bombers perquè hi actuessin.

Segons que ha comunicat el Departament d’Interior, ja s’han iniciat els tràmits per suspendre cautelarment l’home en les tasques de bomber voluntari.

Finalment, els Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 2030 es faran als Alps, a l’estat francès. Així, el Comitè Olímpic Internacional tanca definitivament el debat de qui havia d’acollir aquells jocs. El govern de Catalunya va impulsar una candidatura perquè es fessin al Pirineu, cosa que va causar un gran malestar als ciutadans que hi viuen i una divisió social entre els qui volien explotar econòmicament els jocs i els qui demanaven d’allunyar l’economia pirinenca del turisme.

Es va arribar a projectar una consulta per a decidir si finalment es presentava la candidatura o no, però finalment es va descartar per la manca d’acord amb el govern de l’Aragó, que l’executiu espanyol exigia que també participés en la candidatura. Arran del desacord en la candidatura conjunta, la Generalitat va dir que prepararia una candidatura tota sola, però no la va arribar a presentar.

A l’estat francès també hi ha hagut un moviment contrari a l’organització dels Jocs Olímpics d’Hivern i aquest matí s’han concentrat davant la seu del COI, a Suïssa, per protestar-hi. Entre els participants, hi havia Stephane Passeron, ex-esquiador de fons francès que ha esdevingut un dels portaveus del col·lectiu No JO. De manera semblant al que va passar al Pirineu, l’organització critica els costs i l’impacte ambiental que tindrà l’esdeveniment.

Fotografia: EFE/EPA/Jean-Christophe Bott.

Tenint en compte la inestabilitat política de l’estat francès ara com ara, el president del Comitè Olímpic Internacional, Thomas Bach, ha avisat públicament que l’elecció dels Alps per a acollir els jocs és condicionada a mantenir-hi el suport públic. Un avís que el vice-president, John Coates, ha remarcat: “La comissió executiva del COI ha decidit de mantenir el caràcter condicional, que és basat en les garanties per als jocs que encara s’han d’oferir. El COI no signarà el contracte de la ciutat amfitriona fins que no rebi les garanties del lliurament.”

El president de la República francesa, Emmanuel Macron, ha intentat de mostrar tranquil·litat i ha anunciat que demanaria al futur primer ministre que assegurés financerament els jocs del 2030 i que aprovés una llei olímpica. “Davant vostre, vull confirmar el meu suport total [als jocs] i el suport total de la nació francesa”, ha dit.

L’ex-director de comunicació d’ERC Tolo Moya diu que l’atac de falsa bandera amb un ninot emulant Oriol Junqueras demostra que el partit fa molts anys que fa campanyes difamatòries. L’acció es va fer dos dies abans de les eleccions europees del 2019, i, en canvi, Moya –l’assenyalat principal per ERC en l’escàndol dels cartells contra els germans Maragall– va entrar-hi a treballar l’estiu del 2021.

“Això demostra, una vegada més, com ERC m’ha volgut utilitzar com a cap de turc des del primer dia per protegir unes altres persones que ja feia temps que actuaven així”, ha piulat. Ara fa uns quants dies, quan es van publicar uns àudios que implicaven Sergi Sabrià, Marc Colomer i Jordi Roig en la trama dels cartells, Moya ja va acusar el partit de mentir i de fer-lo servir de cap de turc.

La meva relació amb ERC es va iniciar al juny del 2021. Això demostra, una vegada més, com ERC m'ha volgut utilitzar com a cap de turc des del primer dia per protegir altres persones que ja feia temps que actuaven així. https://t.co/nWSJ87R9h8

— Tolo Moya (@ToloMoya) July 24, 2024

D’ençà de l’esclat de l’escàndol, Moya ha reiterat que ell no havia estat en cap cas el cervell rere les campanyes difamatòries que creava el grup anomenat “la B”, l’estructura paral·lela de comunicació d’ERC.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha enviat una carta al jutge que investiga Begoña Gómez, Juan Carlos Peinado, i li sol·licita fer per escrit la declaració testifical del 30 de juliol. En la missiva, a la qual ha tingut accés Europa Press, assegura que la seva compareixença “resulta inseparable” de la seva condició de president i que per això la seva compareixença ha de ser per escrit. “És el meu deure preservar el sentit propi de la institució”, afegeix.

L’homenatge al cinquantè aniversari de la inauguració de la Sala Zeleste, ‘Encuentro d’Arreu’ amb la participació de més de mig centenar d’artistes, els concerts d’artistes marroquins –com la cantant Oum–, Stay Homas, Figa Flawas i Oques Grasses són algunes de les propostes de la Mercè musical d’enguany.

Més d’un centenar d’artistes i grups, procedents d’una vintena de països, ompliran els catorze escenaris que enguany han programat el BAM i Música Mercè, que presentaran del 20 al 24 de setembre una programació de les propostes més rellevants de l’escena local, nacional i internacional. Com es va anunciar, es recupera un escenari important com és el de plaça la Catalunya, que substitueix l’escenari del Moll de la Fusta.

Entre els espais musicals distribuïts per la ciutat n’hi ha d’emblemàtics que repeteixen, com el Teatre Grec, la rambla del Raval, els jardins del Doctor Pla i Armengol i l’avinguda de la Catedral. Es mantenen els escenaris a la platja del Bogatell, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, la plaça Major de Nou Barris, la plaça Reial, la plaça de Can Fabra, el recinte Fabra i Coats, el passeig dels Til·lers i l’escenari del carrer Menéndez y Pelayo.

Música Mercè proposa una programació signada per la directora artística Gisela Sais, amb una seixantena de grans noms de fins a dotze països i una clara aposta pels artistes locals. En total hi haurà actuacions a vuit escenaris entre les quals destaquen dos concerts de gran format: l’homenatge al cinquanta aniversari de la inauguració de la Sala Zeleste del carrer de l’Argenteria, que es presentarà després de l’estiu, i ‘Encuentro d’Arreu’, que explora la història i les músiques i les danses d’arrel que arriben fins a l’actualitat, amb la participació de més de cinquanta artistes entre els quals destaquen Judit Neddermann, Raúl Rodríguez, Momi Maiga i Anna Ferrer.

Altres noms són Egosex, Mayra Andrade, Cala Vento i dues coproduccions amb el Mercat de Música Viva de Vic: els estonians Puuluup i les portugueses Sopa de Pedra, que exploren el llegat tradicional des de les veus i la percussió d’un cor de deu dones.

Des de fa vuit anys, la plaça Major de Nou Barris es transforma en un gran auditori de música simfònica. Enguany tornarà a acollir la Banda Municipal de Barcelona, l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i VOZES, el projecte de cors i orquestres simfòniques infantils i juvenils per a la integració i la cohesió social, que enguany retrà homenatge a la soprano Victòria dels Àngels en el centenari del seu naixement, amb la participació de la soprano catalana Maria Hinojosa.

Mediterràniament

La platja del Bogatell es tornarà a convertir en un dels punts amb més afluència de públic gràcies a una programació dedicada a la gent jove. Enguany, la nit Mediterràniament d’Estrella Damm tindrà lloc divendres i comptarà amb quatre propostes musicals catalanes destacades com Maria Jaume, La Ludwig Band, Oques Grasses i Figa Flawas.

L’endemà dissabte comença la programació dissenyada per l’emissora Els 40 amb Ginestà, el cantant sevillà Álvaro de Luna, Stay Homas i Buhos. La jornada de diumenge l’ha programada l’emissora RAC105 i compta amb les actuacions de l’ex-concursant d”Eufòria‘ Scorpio, Miki Núñez, La Fúmiga i Els Catarres.

A Menéndez y Pelayo, es gaudirà dels concerts programats per ràdios comercials. EuropaFM serà l’encarregada de la nit de divendres, que acollirà concerts com el del productor i cantant Àlex Pérez, Mariona Escoda, Roger Padrós, Jim i Flashy Ice Cream. La nit de dissabte va a càrrec de Cadena100, que ha preparat una programació que començarà amb la banda de versions Coco, Mama Dousha, Sexenni, Guillem Roma, els asturians Marlon i Alfred García.

Casablanca

Com ja es va anunciar Casablanca és la ciutat convidada i inspira actuacions com la de l’estrella marroquina Oum, al Teatre Grec, les sessions de Cheb Kerem, Cheb Runner i de la productora Malika a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. A la rambla del Raval hi actuaran els germans Shobee et Madd que han modernitzat el rap. Al mateix escenari s’hi podrà escoltar les cantants urbanes Astan KA i gbw9, els artistes barcelonins amb arrels marroquines L’Beel i 3dnan, i la formació de música i dansa Salam Grup. Aquests dos darrers concerts es programen en col·laboració amb l’Institut Europeu de la Mediterrània.

Aïta Mon Amour, un duet que fusiona música tradicional amb electrònica actuarà al passeig dels Til·lers, mentre que l’escenari de l’avinguda de la Catedral comptarà amb Maalem Hassan Boussou & Raúl Rodríguez Ensemble fusionant música gnawa i flamenc especialment per a l’ocasió.

BAM

El BAM, encapçalat per la cooperativa L’Afluent, compta amb una quarantena d’artistes i col·lectius agrupats en conceptes com la tradició revisitada, el club i la col·lectivitat, les noves músiques urbanes, les músiques contemporànies, les altres músiques festives i l’emergència. Proposa una programació amb artistes de trajectòries i orígens diversos, tant locals com estatals i internacionals; amb visió feminista interseccional, amb presència d’artistes no-binàries i amb una atenció especial a les emergències i els nous formats musicals.

Destaca la programació festiva de la recuperada plaça de Catalunya amb actuacions de Putochinomaricón, Los Ganglios, Las Ninyas del Corro i Chill Mafia. També la de la plaça Reial, que homenatjarà la sala Jamboree, i la de la rambla del Raval, que farà una mirada al seu veïnatge. L’Antiga Fàbrica Estrella Damm comptarà amb una programació feminitzada i centrada en petits segells de tot l’estat.

El BAM 2024 també arriba al barri de Sant Andreu, amb el BAM Acció Cultura Viva, programat de manera més participativa amb escenaris a la Fabra i Coats i a la plaça Can Fabra, on passaran divuit propostes.

Escoles superiors de música

La programació musical de La Mercè també aposta pel talent local més emergent, amb propostes on les protagonistes són les escoles superiors de música de la ciutat; enguany s’hi suma el Centre de Música i Escena Xamfrà, un projecte educatiu musical integrador que fa vint anys que treballa la música com a element vertebrador de la comunitat del Raval. També hi haurà concerts destinats a noves propostes musicals com el Sona 9 i el Brot.

Noves revelacions sobre el joc brut polític d’ERC. L’any 2019, dos dies abans de les eleccions europees, el partit va promoure un altre atac de falsa bandera com el dels cartells contra els germans Maragall, segons que publica RAC1. En aquest cas, gent de l’entorn d’ERC a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) va penjar d’un pont un ninot amb la cara d’Oriol Junqueras.

L’acció va originar molt d’enrenou entre els dirigents del partit. Junqueras mateix, que continuava empresonat, va fer aquestes declaracions a El món a RAC1: “Això no hauria de passar mai, però és igual. Nosaltres som valents i amb nosaltres guanyarà el conjunt de la societat, fins i tot els que pengen ninots amb el meu nom, que segur que ningú no voldria que el seu fill veiés aquesta imatge.”

Una mica més contundent va ser el diputat al congrés espanyol Gabriel Rufián, que en un piulet va explicar que per aquells carrers hi caminaven els fills del president d’ERC de camí a l’escola. “Ho poso aquí perquè potser s’obliden d’explicar-t’ho, si fossin uns altres, ho posarien fins i tot al teletext”, va escriure.

Así ha amanecido una de las calles del pueblo de Oriol Junqueras. Calles por las que sus hijos pasan cada día para ir al colegio.

Lo pongo al menos aquí porque igual se les olvida contártelo y si fueran otros te lo pondrían hasta en el teletexto. pic.twitter.com/HKpeS92JPk

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) May 24, 2019

D’ençà de l’esclat per l’escàndol dels cartells, ERC diu que treballa en un nou protocol de comunicació per evitar més campanyes difamatòries. El cas ha esquitxat uns quants alts càrrecs del partit. El vice-conseller Sergi Sabrià, tot i negar-hi qualsevol implicació, ha plegat i el partit ha acomiadat –sota amenaça de demanda– el director de comunicació, Tolo Moya. Així mateix, Ernest Maragall ha decidit de donar-se de baixa d’ERC.

 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Els dos principals candidats veneçolans han posat en un destret el Déu dels cristians, perquè tots dos li demanen suport, i perquè tots dos volen imaginar que en tenen la protecció. Cosa comprensible, en un país on moltes frases acaben amb “gràcies a Déu” i “si Déu vol”.

Les al·lusions a Déu són habituals en els mítings del president Nicolás Maduro i, per si amb les de Déu no n’hi hagués prou, hi afegeix la de la Mare de Déu de l’indret on fa l’acte. Una estranya barreja entre socialisme i religió. Maduro s’avé més amb els evangèlics que no el critiquen que no pas amb la cúpula catòlica, que li és molt crítica. A més, amb vots en joc, li agrada de participar en els ritus ètnics, com ha fet durant la campanya.

L’oposició no s’està de res, a l’hora de demanar ajuda a Déu. Diumenge, a Caracas, hi va haver un acte político-religiós amb la participació del candidat opositor a la presidència, Edmundo González, i de María Corina Machado. Per part dels catòlics va parlar un pare franciscà, vestit amb casulla i estola, i per part dels evangèlics, un pastor a qui li costava de callar. A l’acte, més petit, hi havia gairebé cinc-centes persones, totes blanques descendents d’europeus. Ni negres ni nadius.

Qui protegirà Déu diumenge? Si no fa allò de Salomó, no podrà pas donar suport a tots dos.

El congrés espanyol ha aprovat avui la proposició de llei de reforma de la llei orgànica del poder judicial i de l’estatut del Ministeri Fiscal que van pactar el PP i el PSOE a Brussel·les. El text, inclòs en l’acord entre els dos partits per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), ha tirat endavant amb 258 vots a favor, 44 en contra i 32 abstencions. Al debat previ a la votació, que havia de ser per majoria de tres cinquenes parts, ha servit perquè els socis del govern, també Sumar, mostressin la seva decepció pel pacte. ERC ha criticat que s’hagi perdut l’oportunitat de fer un canvi “real” de la justícia “fallida” d’Espanya i Junts ha lamentat la urgència dels partits “sistèmics” per reformar el Poder Judicial després d’anys de blocatge.

Avui la cambra baixa també ha aprovat l’elecció d’Ángel Arozamena, Esther Erice, Gemma Espinosa, José María Fernández Seijo, José María Páez, José Carlos Orga, José Luis Costa Pillado, Inés María Herreros, Pilar Jiménez i Algèria Queralt com a vocals del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Tots han rebut el suport de més dels tres cinquens necessaris per ser designats per la cambra.

El Nou Front Popular ha acordat de proposar Lucie Castets com a candidata a primera ministra de l’estat francès. El pacte arriba enmig de les disputes internes en el bloc després de guanyar la segona volta de les eleccions legislatives. “És amb determinació i responsabilitat que accepto la proposta del Nou Front Popular. L’esquerra ha estat primera: està cridada a governar. Posaré tota la meva energia i convicció en això”, ha assenyalat la candidata proposada a la xarxa social Twitter.

Castets, de 37 anys, és una economista, alta funcionària de l’estat, partidària de derogar la reforma de les pensions aprovada per l’executiu de Macron. En els darrers anys, s’ha fet coneguda per la seva lluita contra el frau fiscal.

La reacció d’Emmanuel Macron no s’ha fet esperar. Ha assegurat en unes declaracions a France 2 que el Nou Front Popular no té majoria i s’ha negat a qualsevol canvi de govern fins després de la celebració dels Jocs Olímpics.

A la Xènia Garcia l’han amnistiada cinc anys després de la seva brutal detenció. El 18 d’octubre de 2019 ha quedat gravat a la seva memòria, aleshores tenia vint-i-dos anys i va ser detinguda mentre assistia a la manifestació com a resposta a la sentència del procés. Després de passar a disposició judicial, va entrar a la presó de Wad-Ras. Mitjançant una manipulació de les proves, la van enviar tretze dies a la presó. Com diu el comunicat del seu compte de suport, “ningú esmentarà aquests anys de patiment que certament s’han convertit en condemna.”

La secció 9 de l’Audiència de Barcelona sosté que el delicte pel qual s’acusava la Xènia és recollit en la norma de l’oblit penal, com també la seva motivació, i per això l’amnistia. El judici de la Xènia s’havia de fer el desembre del 2025, amb una acusació que li demanava dos anys de presó pel delicte de desordres públics. Segons Alerta Solidària, no hi havia danys ni lesions i hauria d’haver estat un judici ràpid.

“Eh, una detinguda no es pega!”, cridava un veí del carrer de les Jonqueres de Barcelona mentre enregistrava amb el seu mòbil la detenció de la Xènia. Poc sabia que es faria viral a causa de la violència emprada pels efectius del Cuerpo Nacional de Policía.

“Tanca la porta, que no surti!”, cridaven. Es va pensar que la matarien, no van parar ni un moment de pegar-li puntades de peu i cops de porra a les cames, a l’esquena i al cap, fins que van arribar a la comissaria de Via Laietana. Una vegada allà la van treure del furgó com un sac de patates, només pesava quaranta quilos, i un li va dir: “T’ha tocat, maca!” A l’entrada de l’edifici, va ser sacsejada violentament pels agents, mentre presenciava que a tots els nois que entraven emmanillats els col·locaven de cara a la paret, de genolls, i els clavaven tota mena de cops a la cara i als braços. Se li va gravar a la retina la imatge dels nois i les parets plenes de sang.

L’informe mèdic del Sistema d’Emergències Mèdiques va acreditar les lesions sofertes. Així i tot, l’atestat policial afirmava que s’havia usat la força mínima indispensable.

Un cop en llibertat provisional, la Xènia tenia prohibit d’assistir a manifestacions i havia de comparèixer davant un jutge cada quinze dies. Aquest retard i les mesures cautelars van ser un cop dur per a ella. Van afectar-li la salut mental i va necessitar ajuda psicològica. Avui, centrada en la feina, els estudis i en el seu entorn, admet que va amb peus de plom si surt a manifestar-se.

Vaig entrevistar la Xènia per al meu llibre Torturades. Estava cansada d’entrevistes, però finalment hi va accedir i em va fer confiança, cosa per la qual li estic profundament agraïda. Vam quedar en una geladeria al centre del poble. La Xènia venia amb uns apunts, havia anotat fil per randa tot el que li havia passat des del dia que la van detenir a la manifestació. No volia descuidar-se res, encara que, segons que em va confessar, seria impossible.

Observava el seu cos petit, molt petit, mentre se’m reproduïen a la ment les imatges del vídeo: aquells antiavalots grans, forts, armats, apallissant una pobra nena. La Xènia continuava el seu relat, repassant una vegada i una altra els apunts, volia ser precisa. És una noia vital, decidida. En acabar, ens vam fer una llarga abraçada, se n’havia d’anar a treballar. Ha de continuar la seva vida, aquesta que tan injustament li han volgut truncar.

A l’estat espanyol, Amnistia Internacional i més organitzacions han documentat un retrocés en l’exercici del dret de protesta per la reforma del codi penal, la llei orgànica de seguretat ciutadana, l’augment del poder discrecional de la policia, l’ús abusiu de pilotes de goma i la presumpció de veracitat a favor de la versió policial, entre més factors. Aquesta repressió inclou les mesures cautelars en llibertat condicional, expedients sancionadors i multes administratives, conegudes com a “burorepressió”.

Sovint, la por esdevé una eina repressiva per desmobilitzar la societat. L’ampli marge de discrecionalitat i arbitrarietat atorgat a les forces de seguretat ha dut a un augment de les sancions per suposades faltes de respecte a l’autoritat, les contradenúncies com a “hàbit automàtic” que sovint empren els agents, incloent-hi l’al·legat de fets no veraços, com a mètode de defensa davant denúncies d’abusos per part de manifestants i periodistes, o la freqüent “presumpció de veracitat” en la interpretació dels tribunals a favor de la versió policial, tot i l’absència de proves o, fins i tot, quan les proves la contradiuen directament. Més enllà de les responsabilitats individuals, és la responsabilitat global del sistema repressiu que es posa en qüestió, i alhora, els criteris d’estigmatització de la il·legitimitat de l’actuació policial. Entre una detenció, un judici i una sentència poden passar anys, i és durant aquest temps que els encausats pateixen allò que s’anomena la “pena de banqueta”.

Tots som conscients que l’amnistia del 77 va ser una llei de punt final sense veritat, reparació ni justícia. Ara, la del 2024, tot i ser necessària per a alleujar el patiment de moltes persones injustament perseguides i represaliades, també té mancances. Els negociadors no ho han fet bé, i han posat al mateix cistell els repressors i els represaliats. D’ençà de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, unes 80 persones s’han beneficiat de la norma, incloent-hi 46 agents de la policia espanyola, tot i que la seva exculpació no és ferma.

Entenc l’argument que potser no hi havia cap més manera de fer-ho, i que han negociat tant com han pogut. Però, si és així, no comprenc tanta eufòria de tots els partits, venent l’amnistia com un gran èxit. Sembla que els nostres polítics no han après res; ens cal més bona comunicació, més humilitat i reconèixer les febleses. La llei d’amnistia del 2024 no pot ser una llei de punt final del procés. Veritat, reparació i justícia per a totes les persones represaliades.

Dit tot això, contenta per la Xènia. Ja era hora que s’acabés aquest malson. T’estime.

The Washington Post · Victoria Bisset

La vice-presidenta Kamala Harris pot vantar-se d’haver aconseguit, aquestes darreres hores, un augment enorme en les donacions arran de la decisió sorprenent del president Biden de retirar-se de la cursa presidencial. Però, en el passat, no tothom qui va donar diners a la vice-presidenta era un demòcrata de pedra picada. Entre els donants més inesperats de Harris destaca, en particular, un nom: Donald Trump.

Els registres financers de la campanya mostren que Trump, abans d’entrar en política, va donar 6.000 dòlars a les campanyes de reelecció de Kamala Harris com a fiscal general de Califòrnia.

Aquesta suma inclou una donació de 5.000 dòlars a la campanya de Harris el setembre del 2011 i una altra de 1.000 dòlars el febrer del 2013. La seva filla, Ivanka Trump, per la seva banda, va donar a la campanya de Harris 2.000 dòlars el 2014.

“Va ser una inversió intel·ligent”, va escriure a les xarxes socials el representant demòcrata Jared Moskowitz sobre la donació de Trump.

The Washington Post va informar sobre les donacions de Trump l’agost del 2020, quan Harris era la companya de fórmula del candidat presidencial demòcrata d’aleshores, Joe Biden.

Harris, amb el suport de Biden, s’ha perfilat ara com la candidata probable del Partit Demòcrata per a enfrontar-se a Trump en les eleccions del 5 de novembre.

“Quan Trump va estendre aquest xec per a la reelecció de Kamala Harris el 2011, m’imagino que no creia que ella el cobraria el 2024!”, va ironitzar a X l’ex-cap del Comitè Nacional Republicà, Michael Steele, un crític aferrissat de Trump que va fer costat a Biden el 2020.

“En aquell moment, ara fa uns quinze anys, el president Trump era un home de negocis que sabia com aprofitar-se del sistema i de polítics corruptes com ara Kamala Harris”, explica el portaveu de la campanya de Trump, Steven Cheung. “Ara acabarà la feina i defenestrarà tots aquests polítics corruptes dels seus càrrecs”, afegeix.

Harris va ser fiscal general de Califòrnia del 2011 al 2016, quan va ser elegida representant estatal al Senat dels Estats Units. Harris va dir que havia donat l’import de les donacions de Trump a caritat el 2015, l’any en què Trump va encetar la campanya per a la presidència.

Anys enrere, Harris havia negat que les donacions de Trump anessin relacionades amb els problemes legals de la Universitat Trump, que va tancar el 2011 després de múltiples investigacions i queixes dels estudiants.

Quan Trump va fer les donacions a Harris, la Universitat Trump ja havia tancat i s’enfrontava a una demanda col·lectiva d’ex-alumnes a Califòrnia, on Harris era fiscal, com també a una investigació separada dirigida pel fiscal general de Nova York. Mentre Harris va ser fiscal general a Califòrnia, la seva oficina no va prendre cap mesura contra la Universitat Trump.

Harris no va sol·licitar en cap cas les donacions de Trump, segons que digué la campanya de Biden per mitjà d’un portaveu el 2020. Alhora, afegí que no les donacions van tenir cap efecte sobre com l’oficina de Harris va gestionar les acusacions contra la Universitat Trump.

En aquella època, no era inusual que Trump donés diners a candidats demòcrates. Com a home de negocis a Nova York, Trump donà diners als dos senadors demòcrates als quals més tard s’enfrontà a les eleccions presidencials: Hillary Clinton (Nova York) i Joe Biden (Delaware). Trump va fer donacions a la campanya senatorial de Biden el 2001 i a la de Clinton unes quantes vegades, la darrera de les quals, l’any 2006. Però, a partir del 2010, Trump va començar a donar gairebé exclusivament a candidats republicans.

En el passat, Trump ha dit que considerava la contribució a Harris com un favor a Eric Schneiderman, aleshores fiscal general de Nova York. En una declaració jurada l’any 2013, Trump va dir que una figura política pròxima a Schneiderman havia demanat a la seva filla Ivanka “si podia fer una contribució a un esdeveniment de recaptació de fons patrocinat per Schneiderman en honors de la fiscal general de Califòrnia, Kamala Harris”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Durant la presidència d’Artur Mas, seguint l’exemple dels diaris americans de parlar del president pel seu numeral ordinal i no pel seu nom (Biden, per exemple, és el 46è) es va instaurar la norma d’aplicar el numeral també als presidents de la Generalitat de Catalunya. Artur Mas era el 129è, Carles Puigdemont el 130è, Quim Torra el 131è i Pere Aragonès el 132è. Era el moment en què Mas començava a reflexionar sobre la independència i aquell gest simbòlic remarcava que ni Catalunya ni el president de la Generalitat no havien nascut de la transició postfranquista ni devien la legitimitat a la monarquia espanyola.

Al següent president de la Generalitat de Catalunya li correspondria l’ordinal 133è, segons aquesta tradició, però tots els gests d’aquestes darreres hores indiquen que el PSC, els Comuns i Esquerra Republicana ja tenen decidit d’investir Salvador Illa. De manera que crec que seria més raonable de batejar el nou president, ni que siga popularment, com el 155è president.

El 155è president, òbviament, per l’aplicació –hem de tornar a recordar, i tantes vegades com calga, que il·legal– de l’article 155 de la constitució espanyola, hores després de la proclamació de la independència al parlament. Una aplicació que ha desfermat una repressió a gran escala de set anys, ja, sobre la nostra societat, sense la qual és impossible d’entendre com pot ser que un personatge com Salvador Illa, precisament ell, siga a les portes de convertir-se en president de Catalunya.

Però també perquè Illa va ser, en tot moment, un dels defensors més vibrants i consistents, més convençuts, de l’ús de la violència contra els catalans, fins al punt que va encapçalar, amb l’ínclit Josep Borrell, la manifestació espanyolista de l’octubre del 2017, de bracet de dirigents de Ciutadans, del PP i de Vox. Sí, de Vox –que aleshores anar de bracet de l’extrema dreta, per a ells, no era cap problema.

La violència al carrer desencadenada per la policia espanyola, i de la catalana també, l’empresonament dels dirigents polítics, el control i les amenaces sobre els funcionaris públics, l’espionatge en massa, les mentides de la policia anomenada patriòtica i dels mitjans conxorxats, les contínues maniobres antinaturals com els pactes successius a l’Ajuntament de Barcelona per a impedir una batllia independentista, i tantes i tantes coses alienes al funcionament regular de la democràcia, són necessàries avui –més que necessàries, són imprescindibles– si algú vol explicar que Salvador Illa serà a primers d’agost el 155è president de la Generalitat de Catalunya. I no parle sols del passat de set anys. La campanya electoral mateix, de fet, ha estat marcada per la repressió, car és evident –i no pot discutir-ho ningú, això– que el candidat Carles Puigdemont –la persona que podia disputar la presidència a Salvador Illa– no la va poder fer en condicions normals i equiparables a la dels seus competidors, molt especialment a la del líder socialista. No va poder fer actes al Principat, ni participar en els debats electorals, per exemple.

Tota aquesta enorme pressió político-militar junta, i la pressió del sottogoverno que hem explicat aquests dies tan a bastament a VilaWeb, han acabat obrant el miracle de trencar, d’esquerdar definitivament el bloc independentista.

Esquerra Republicana, investint Salvador Illa, i encara més investint-lo en canvi de res com farà, políticament parlant, fa un pas que no té comparació possible amb tot allò que haja fet cap partit del 2010 ençà, quan va esclatar la crisi actual, arran de la sentència del TC espanyol contra l’estatut. Parlar del futur sempre és difícil i arriscat, però estic segur que aquesta vegada la història serà dura amb el partit de Marta Rovira i Oriol Junqueras –que no tenen cap discrepància a l’hora de fer aquest pas.

Siga com siga, a l’independentisme, a partir d’ara, li correspondrà de pensar, debatre i articular una ruta que ens torne a l’octubrisme. I tots haurem de començar a reflexionar respecte de tot això que ha passat, de què hem fet i de què hauríem pogut fer diferent, havent comprovat on ens ha dut la situació.

Les coses canviaran profundament a partir de l’agost. Però hi ha dos elements importants que voldria posar sobre la taula.

El primer, i molt important, és que el govern Illa ja naixerà tocat. Amb pocs diputats per a aguantar una legislatura, a un de sol de perdre la majoria absoluta al parlament i amb el suport d’una Esquerra que ja veurem com acaba. I, cosa més important, sense cap idea al cap. I sense cap projecte sobre què ha de ser la Catalunya del futur. Els barcelonins veiem cada dia com s’enfonsa la ciutat amb el Partit Socialista. I Illa és un Collboni. O és pitjor encara. Un retorn d’ERC al govern d’ací a un any, posem per cas, tampoc no hi ajudaria gaire, vist el desastre que hem tingut darrerament.

I el segon element: la clau de volta del moment és que, en realitat, no canvia res, per més discursos grandiloqüents que es vulguen fer sobre la nova època. Aquest nou tripartit no arriba ni tan sols a recuperar l’estatut íntegre de Pasqual Maragall. No té ni el pacte fiscal que demanava Artur Mas, ni la cessió de competències per a fer el referèndum d’autodeterminació que van demanar Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull. I, per tant, els trens continuaran funcionant tan malament com fins ara, l’educació i la sanitat es continuaran degradant, el dèficit fiscal continuarà fent impossible l’estat del benestar a Catalunya, la llengua continuarà essent objecte de tots els atacs imaginables per obligar-la a recular i tornarem a tenir presoners polítics. Amb un president, el 155è president de la Generalitat, que no alçarà mai la veu al seu amo ni mai defensarà, per tant, els interessos de Catalunya, essencialment contradictoris amb els de Madrid.

Algú pot argumentar que aquest panorama és depriment. Jo no hi estic gens d’acord. Del 2010 ençà he vist aquest país de molt a prop, poble a poble i barri a barri; he conegut, amb una intensitat enorme, infinitat de gent decidida a donar-ho tot per la nostra societat; i he après molt sobre com funciona i sobre com reacciona la catalanitat, el motor històric i permanent d’aquesta nació. I per això, l’única cosa de què estic segur avui és que el Principat no aguantarà amb la paciència de Job, i sense fer res, l’època fosca i el desgavell que s’albirà en l’horitzó.

 

PS1. Ahir, després de publicat l’editorial sobre el seu comiat d’ERC, Ernest Maragall es posà en contacte amb mi per dir-me que la decisió que no hi hagués present ningú en la seua compareixença l’havia presa ell –cosa que ningú no sabia fora d’ERC, però que evidentment altera la percepció de la situació que jo vaig manifestar en el meu article. En vista d’això, seguint el criteri de responsabilitat periodística i transparència que sempre impera a VilaWeb, vaig publicar de seguida una nota aclaridora que repetesc avui per als lectors que no la van llegir ahir.

PS2. “Xènia, amnistia sense justícia“: aquest és el títol de l’article que Gemma Pasqual dedica avui a Xènia Garcia, un article que cal llegir per no perdre de vista el nord.

PS3. Ajudeu VilaWeb. Feu-vos-en subscriptors.

Fractura de costella, forat al pulmó, pneumotòrax i un hematoma greu al fetge. Aquest diagnòstic va implicar un ingrés hospitalari de quatre dies per a l’Òscar, un jove de vint-i-cinc anys que milita a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Lleida. L’activista ha denunciat que les lesions van ser causades per una pallissa d’agents de la Guàrdia Urbana mentre ell defensava uns veïns. Ara s’enfronta a un procés de denúncies creuades entre ell i els agents.

Dues puntades de peu a les costelles

Els fets van ocórrer el 4 de juliol al carrer de Ramón y Cajal de Lleida, on hi ha uns quants pisos ocupats. Tot va ser durant allò que la PAH descriu com un intent de desnonament il·legal. “Vaig atansar-me, amb un company de la PAH, a saludar la família, per saber com estaven. Tot i que la Guàrdia Urbana tenia constància que hi havia famílies que hi vivien, van aprofitar l’excusa que hi havia gent a la porta per fer una trucada alertant d’un suposat robatori amb força. Van arribar els antiavalots i, sense obrir cap mena de diàleg, van començar a empènyer la porta perquè obríssim. Quan van entrar van començar els cops, em van agafar del coll i em van portar a una de les parets del portal. Ens van demanar la documentació mentre nosaltres els dèiem que el que feien era il·legal, que no es cometia cap delicte i que, per tant, no hi havia cap motiu perquè hi entressin sense ordre judicial. Van trobar aquesta excusa per venir”, diu l’Òscar.

Explica que també els van fer tirar les pertinences a terra, mentre ells provaven de tranquil·litzar les famílies. “Va ser llavors quan ens van donar cops al cap, ens van reduir a terra i em van continuar picant al cap. Me’l vaig cobrir i llavors van donar-me dues puntades de peu a les costelles. A partir d’aquí ja no vaig cridar més ni vaig donar més consignes. El cop em va dificultar respirar i incorporar-me, em van fer molt de mal. Al meu company, que ara és pendent de fer-se un TAC i mirar-se les lesions, van clavar-li la puntada de peu quan ja estava emmanillat.” Aquest episodi d’agressions, a més, va anar acompanyat de comentaris sobre el seu paper a la PAH. “‘Ja en teníem ganes, salvadors del món!’ Ens van dir. Es referien a la feina que fem com a col·lectiu, tenien aquesta motivació d’odi.”

Reconeixement mèdic amb la presència d’agents

Després van posar els activistes al cotxe patrulla mentre els agents demanaven a les famílies quant de temps feia que vivien a la casa i quina relació tenien amb la PAH. Tot seguit, els van dur a l’hospital Arnau de Vilanova per fer-los un reconeixement mèdic. “Ens va visitar una doctora amb la presència dels guàrdies urbans que havien estat a l’agressió i més agents. Això va contra el protocol, no cal que en un reconeixement mèdic hi hagi set policies mirant. Em van fer una radiografia i en un primer moment no van trobar cap fractura.” Van passar la nit al calabós de la comissaria dels Mossos d’Esquadra i l’endemà els van alliberar. Hi va haver una retrobada emotiva amb els companys de la PAH.

Com que l’Òscar encara tenia dolors forts, va tornar a l’hospital al cap d’uns quants dies. “La visita me l’havien feta amb la mateixa policia que m’havia agredit, per tant, no em generava gaire confiança el que pogués sortir-ne”. Finalment, després d’unes quantes proves, els metges van concloure que li havien fracturat una costella. Aquesta fractura li havia foradat el pulmó i li havia causat un pneumotòrax, a més d’un hematoma greu al fetge. A causa d’aquestes lesions, va estar ingressat quatre dies. L’activista ja és a casa, recuperant-se, i encara té dolors a la zona del fetge i la costella.

Denúncies creuades

Ara l’Òscar s’enfronta a un procés de denúncies creuades, habitual en casos com aquest. La seva defensa acaba de redactar una denúncia que imposarà contra els agents i ell és encausat per atemptat contra l’autoritat, acusat d’haver-se resistit a les ordres de la policia. Segons el relat policíac, les lesions dels joves són fruit d’un moment de forcejament en què van caure a terra. “Amb un cop a terra et fas una lesió d’aquestes característiques?”, es demana l’Òscar. “D’alguna manera necessiten justificar-se, tenint en compte que han fet una actuació totalment fora dels protocols. No reconeixeran que es van equivocar, diran que nosaltres vam agredir-los.”

Com a prova contra els agents, l’Òscar té un informe mèdic demolidor, però l’agressió no es va enregistrar de cap manera, i, per tant, no és gaire optimista que la seva causa prosperi. “Moltes vegades aquestes causes s’arxiven encara que hi hagi proves. Són processos que s’allarguen anys i poques vegades surten bé per qui ha rebut la violència, els agents sempre tenen presumpció de veritat. Però s’ha d’intentar també perquè sigui un toc d’atenció, perquè vegin que no poden anar per la vida fent el que volen.”

La PAH de Lleida ha criticat el paper de la Paeria en els fets, per haver fet pinya amb els agents. “Podrien intentar de fer depuracions i revisar-se. Si realment volen tenir una policia que no se salti els protocols i que sigui respectada, els queda molta feina a fer. Estem segurs que hi ha més casos similars sobre aquesta mateixa Guàrdia Urbana, però no tothom té la xarxa que hem tingut nosaltres per a poder fer-ho públic.”

Més causes semblants

No és el primer cas que transcendeix sobre abusos policíacs a activistes a Lleida. Per exemple, la Plataforma Antirepressiva de Ponent ja va fer públic fa uns quants anys el cas d’en Gil. “Érem en una concentració de suport i van aparèixer agents de l’ARRO per a carregar. Van retenir un company i el van tirar a terra. Quan se n’anaven, i després d’haver-lo identificat, va aparèixer un furgó contra direcció i se’m van tirar a sobre. Em van agafar el mòbil i em van demanar que el desbloquegés. Un agent em va dir que, si no ho feia, em detindrien per atemptat contra l’autoritat. No el vaig desbloquejar i em van detenir”, explicava en declaracions a VilaWeb. Tampoc no és el primer cas en què activistes del moviment per l’habitatge són encausats. Un dels darrers que s’han fet públics és el cas Olzinelles, en què la fiscalia demanava sis anys de presó per a dos manifestants.

Però, tot amb tot, l’Òscar té clar quin és el camí a seguir per part de la PAH i més entitats semblants: “La repressió serveix per a aturar-nos, per a deixar-nos immòbils i perquè ens agafi por, però traiem la força d’una xarxa que ens dóna suport per continuar lluitant perquè tothom pugui tenir una vida digna.”

Quan els historiadors parlin de la dècada entre el 2010 i el 2020 explicaran que van ser uns anys convulsos políticament i de molta agitació al carrer. La gran manifestació contra la retallada de l’estatut, el moviment dels indignats, les demostracions de força de l’ANC durant les diades, l’assumpció de les institucions catalanes del projecte independentista, els governs de canvi al País Valencià i les Illes, la tardor del 2017, les grans mobilitzacions dels CDR del 2018 i les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Una dècada de molta intensitat política que va tenir la seva pròpia banda sonora en grups com ara Obrint Pas, Txarango, la Gossa Sorda, Aspencat, la Pegatina, Auxili, Zoo i Ebri Knight. Grups musicals que, alhora, feien de vehicle cap al debat polític i van arrossegar molts joves a la mobilització política i social. Però com sempre passa amb les tendències culturals, cap al final de la dècada aquest impuls musical va anar perdent força i l’escena va donar mostres d’esgotament. Molts d’aquells grups mítics plegaven i quan semblava que la música catalana restava òrfena, una nova generació de músics va aparèixer amb ganes d’esmenar la plana als grups que havien escoltat durant l’adolescència. Eren The Tyets, Julieta, Mushkaa, Figa Flawas, Flashy Ice Cream, 31 FAM, Ginestà, Triquell, Lildami i tants i tants més que conformen el que s’ha conegut com “La banda del pati”, un fenomen que 3Cat ha mirat de desgranar en un documentari homònim estrenat a TV3 i que ja es pot veure a la plataforma digital.

The Tyets: “Si has parlat tota la vida en català, no et venguis per quatre m’agrades”

Per mitjà d’entrevistes de la nova generació de músics, de l’anterior i de periodistes culturals i gent de l’entorn, La banda del pati analitza els trets distintius de la nova escena musical i la contraposa amb l’anterior, a la qual reconeixen la feina feta, però ens vénen a dir que ja començava a cansar. “Veníem d’uns anys amb grups que érem tots homes, molta gent, amb vents i molt festius, que dominava certa part de la música catalana; i després també hi havia la part indie. […] La gent jove necessitava trencar amb el que hi havia abans”, justifica Adrià Sales, cantant de la Pegatina, que fa gairebé vint anys que va publicar el primer disc. Ara, en canvi, hi ha una escena amb un registre ampli de gèneres, però amb una forta presència d’allò que s’ha convingut a dir “música urbana” –que no deixa de ser una etiqueta ambigua per a tot allò que inclou sintetitzadors de veus i bases electròniques–, en què els projectes en solitari o duos tenen un espai que abans no tenien, més feminitzats i que defugen del missatge polític.

Julieta: “Em fa gràcia que em comparin amb Rosalía i Bad Gyal”

El nom de “La banda del pati” per a parlar d’aquesta escena va sorgir d’una llista de reproducció pública d’Oriol de Ramon, cantant de The Tyets, en què abocava tota aquella música catalana que li semblava que encaixava en aquesta nova escena musical. Un reconeixement als companys que, de fet, n’és un dels trets característics, amb col·laboracions entre cantants i barreges d’estils que donen lloc a èxits com ara “El tonteo”, de The Tyets i Mushkaa. Aquest Nadal molts d’aquests artistes ja van mostrar la cohesió amb la publicació d’un disc col·lectiu de nadales modernes, i a l’estiu és tota una sensació anar a algun d’aquests festivals en què els programen l’un rere l’altre i sentir les mateixes cançons interpretades ara al concert d’un, ara al de l’altre, perquè tots se les senten seves.

Durant el documentari s’apunta que qui ara domina l’escena són The Tyets, Mushkaa, Julieta i Figa Flawas, però s’insisteix que va molt més enllà i que arriba a estils com ara l’indie, el rap, el reggaeton i el pop. Alhora, també tenim missatges com els de Triquell, que punxa el globus de l’entusiasme quan avisa: “És veritat que som un nínxol i tenim un circuit molt propi. Va arribar a un punt que érem nosaltres mateixos copiant-nos, i que tan bon punt algú feia alguna cosa que funcionava, tothom ho copiava. He vist unes dinàmiques d’autofel·lació bastant importants.”

Triquell: “Vaig ser objecte d’un experiment social amb l’objectiu de tenir audiència”

Roots, productor de projectes com ara The Tyets, Mushkaa, Doble i Santa Salut, situa el punt d’inflexió de la nova escena musical durant la pandèmia, moment idoni per a compondre cançons tot sol davant un ordinador, quan alguns d’aquests artistes comencen a fer la música que els agrada escoltar. De fet, Figa Flawas revelen que les primeres cançons les van fer en castellà (tot i que no les van arribar a publicar), però que van trobar el camí quan van voler fer un reggaeton i van sentir el desafiament de fer-lo en català, una llengua en què s’havien explorat poc els gèneres musicals d’origen llatinoamericà.

Figa Flawas: “Som conscients que qualsevol dia les coses ens poden anar malament”

“És un moment de trencar barreres, amb la tradició i l’estigma que hi ha a la música catalana”, diu Pol Giancana, de Flashy Ice Cream, que destaca l’acceleració del canvi musical en molt pocs anys. En aquesta línia, el documentari no s’oblida de clàssics com ara la PAWN Gang, que ja feien cançons de trap parlant de droga i violència quan Catalunya cantava Txarango, i de propostes més underground, com ara Baya Baye, que reivindica el “macarrisme català”: “Vull demostrar que en català també es pot fer música dura. Amb actitud i dos collons.”

PAWN Gang, els degans del trap català, es fan grans: “Tants anys prenent drogues ens comencen a afectar”

Contra la política

Una de les característiques que el documentari destaca a l’hora de definir la nova escena musical i la superació de l’antiga és l’absència de missatge polític en les lletres. “A la nostra època d’adolescents, tots els festivals eren polititzats, tot era indepe”, diu Oriol de Ramon, de The Tyets. I el seu company, Xavi Coca, va més enllà: “Ara hi ha una generació d’artistes cansats que en una cançó li expliquin què ha de pensar.”

Contra això, referents com ara Panxo, cantant de Zoo, i Sergi Carbonell, de Txarango, expressen disconformitat. “La música sense missatge és solfeig, i jo no sé solfeig. Faig música i m’expresso artísticament. Tot és política, en tot el que fem i diem”, diu el cantant de Gandia. Carbonell fins i tot mostra la seva decepció pel tomb de la nova escena, i diu que a Txarango sempre van tenir la voluntat de canviar la societat com a motor del projecte musical: “Em sap greu i em fa una mica de por que les noves generacions i els nous grups no siguin conscients d’aquesta responsabilitat i que no aprofitin l’altaveu per intentar d’aportar coses bones a la societat.”

Panxo (Zoo): “Ja hem aconseguit tot el que no havíem somiat mai”

Però, ai las!, per més que vulguin ignorar el conflicte polític, és una cosa que emergeix tota sola, sobretot quan cantes en català en un estat com l’espanyol. “Amb els anys m’he adonat que cantar en català ha passat a ser una reivindicació”, diu Lildami, que, cansat dels comentaris constants que rebia per internet demanant-li que fes lletres en castellà, va compondre la cançó “Catalano”, ara fa sis anys. “Quan creixes veus artistes amb barra que canten en català, però veus que fan el pas de cantar en castellà per un moment purament empresarial i econòmic.”

Miki Núñez, que es va donar a conèixer al concurs de Televisió Espanyola Operación Triunfo i té un peu en l’escena musical catalana i un altre en l’espanyola, també explica al documentari com s’ha topat amb certa hostilitat: “Quan faig concerts fora de Catalunya continuo cantant en català i a les ràdios espanyoles presento cançons en català i no hi ha cap mena de problema… però diuen ‘Ah, aquesta és en català’. Doncs sí, va venir la Dua Lipa a presentar-te’n una en anglès, que no és una llengua de l’estat espanyol. Per què hi ha aquest rebuig? Perquè a Catalunya la música catalana s’ha utilitzat com a mètode de transmissió de valors catalans i tal, que és una cosa meravellosa i fantàstica que a Espanya manca.”

Miki Núñez: “‘Eufòria’ sempre passarà per sobre de tot”

Per contra, també se’ns mostren declaracions en el sentit contrari, com ara Julieta, que diu que la segona ciutat on més l’escolten és Madrid. “Hi vaig fer un concert fa poc i a la gent li agrada la música en català. Li encanta. Òbviament, les cançons en castellà també els agraden, però s’han enganxat a mi per la música en català.”

Català normatiu

I lligat a això, hi ha la qüestió sobre el model de llengua. En aquest cas, hi ha més consens i la majoria de grups entrevistats diuen que el català normatiu és tou i que cal tenir màniga ampla amb els barbarismes castellans o anglesos. “El canvi ha sigut en el codi, com quan va sortir Plats bruts. Gent que parla fatal i connecta d’una manera més real, sense pretensió de fer una cosa superproduïda i sobrecarregada d’intensitat lingüística”, diu Klaus Stroink, de Stay Homas.

Stay Homas: “Tot plegat ens va esclatar una mica a la cara”

“Com volem parlar, com a l’edat medieval?”, ironitza Guillem Soler, de Buhos. “És millor no parlar català perfecte, però parlar-lo”, diu Suu. “Jo no entro a l’estudi amb una enciclopèdia, hi entro per canalitzar les meves emocions”, Lildami. “El català costa”, diu Kid Pi, de 31 FAM, que afegeix: “És molt complicat que soni bé en certs tipus de gèneres. Jo trobo el català la llengua més bonica del món, però sona molt felicià.”

Renegar i insultar: més enllà de ‘joder’ i ‘gilipollas’

En aquest moment, i quan més d’un podria ser a punt d’estirar-se dels cabells, Mushkaa reflexiona sobre el pes de la responsabilitat lingüística que es posa en els cantants i demana que no els criminalitzin si no posen un pronom feble on toca: “Si se t’idealitza tant, és normal que et demanin tant.” Una idea que Mariona Batalla, cantant de Flora i directora del programa Les gates, d’ICat FM, rebla: “És molt trist que els músics hagin de salvar una llengua.”

Mushkaa: “M’agrada cantar reggaeton porc”

Elena Gadel i Eduard Farelo protagonitzen de fa set anys una de les parelles més estables del panorama de la ficció en català. Amb la Noe i en Miquel de la sèrie Com si fos ahir han enamorat mig Catalunya. Però durant aquesta setena temporada, que va acabar diumenge com a líder d’audiència, han fet patir de valent els espectadors amb la seva separació. Parlem amb tots dos, que mostren una gran complicitat, per saber com han viscut aquesta trama. I ho aprofitem per anar molt més enllà de la sèrie diària de TV3. 

—Pot ser que Catalunya es trobés dividida entre els qui deien que la Noe i en Miquel s’havien de separar i els qui creien que s’havien de tornar a ajuntar? Ho heu notat aquests mesos?
—Elena Gadel [E. G.]: Sí, absolutament. Hi havia la part de Catalunya a la qual li anava bé que la Noe i en Miquel tinguessin vides paral·leles, i gent que no, que volia que tornéssim. És veritat que, ara que hem tornat, veig un 90% de gent molt contenta.

—Per què la gent us aturava pel carrer?
—Eduard Farelo [E. F.]: Sí, encara que sóc molt conscient que la Gadel aquesta temporada ha rebut una mica de canya. En canvi, en aquest cas semblava que jo…
—E. G.: És que Déu n’hi do!
—E. F.: Ella es fotia de mala llet [riu]. Però sí que és veritat que a mi em venien d’una altra manera i em deien: “Hauríeu de tornar amb la Noe, eh? No està bé això que t’ha fet, però hauríeu de tornar.”

—Però és curiós, perquè és una parella en què abans ja hi havia hagut infidelitats… S’han perdonat més a en Miquel?
—E. F.: Això és el que emprenyava la Gadel.
—E. G.: Com a dona, sento que la gent m’ha criticat molt. La gent recordava les meves infidelitats, com ara la del comiat de soltera o de… No sé quantes n’hi ha hagut. Alguna més… Però d’en Miquel no tantes, no les recorden. Hi havia discussions, fins i tot. Tu entres a Instagram i a les publicacions hi ha cada cosa, cada discussió… A mi em fa riure. M’encanta que la gent s’hi impliqui, que opinin.

—Ho viuen com si fos real, no?
—E. G.: Sí, i m’agrada molt, això. Però em fa una mica de pena aquesta visió de culpar o criticar tant la dona. Entenc que el que ha fet la Noe potser no és la cosa més ètica del món, però tothom la pot fer grossa en un moment determinat. En Miquel ha permès a la Noe de viure tot això, però molta part de la societat no.

—És clar, sembla que no recorden que en Miquel també va ser infidel a la Noe amb una prostituta.
—E. F.: Sí, podem posar antecedents… Jo vaig anar amb una prostituta, però ella el dia de la nit abans del casament… [riu], que estava embarassada!
—E. G.: Com? No, no…
—E. F.: Es va embolicar amb l’stripper.
—E. G.: No, no, t’equivoques [riu].
—E. F.: Com que no? Estava escrit així, ho recordo. Tot això ho deia, perquè són una parella, en aquest sentit, una mica peculiar. Però tot és prou bo si s’acaba bé, no?

—Perquè estem segurs que això s’acabarà bé…
—E. F.: De moment sí, estan junts. A mi m’ha agradat molt com han enfocat els guionistes el personatge masculí, el meu rol, perquè crec que a la Noe li ha donat un espai de llibertat i ha estat prou pacient per a esperar. Encara que s’ha despistat en algun moment, tenia clar que en Miquel estava enamorat de la Noe.

—De fet, sou l’única parella que heu estat junts totes les temporades de la sèrie. Els altres han anat variant…
—E. G.: Sí, realment sí, és la que de moment aguanta, però perquè es permeten de viure el que necessiten viure fora. Hi ha un pacte invisible. En realitat, no sé si és un pacte, perquè crea conflicte…

—És clar, si no hi ha conflicte, no hi ha sèrie.
—E. F.: Evidentment! Imagina’t que féssim només escenes de família tota l’estona. La gent s’avorriria de veure’ns sopar i dinar a casa.
—E. G.: A més, si féssim això no seria real. A la vida real també passen coses.
—E. F.: Sí que veig que hi ha alguna cosa en el fonament d’aquesta parella que fa que la gent entengui moltes coses que els passen. Senten empatia en la seva relació, en els seus comportaments. Es nota l’estima del públic cap a la nostra relació. I tot aquest rebombori que ha despertat la nostra separació és perquè la gent creu que fem una bona parella i no volen que la caguem.

—Vosaltres ho sabíeu, que al final de la temporada acabaríeu junts? És a dir, fins a quin punt la pressió de la gent perquè estiguéssiu junts ha afectat els guionistes de la sèrie?
—E. G.: Crec que la directora ho veia molt clar, volia que tornéssim. Jo tenia dubtes.
—E. F.: Jo no! Veia clar que acabaríem la temporada junts. Quan vaig veure que hi havia aquesta trama, vaig pensar que en aquell moment hi hauria la trencadissa, però que al final de temporada acabaríem junts. M’hauria pogut  equivocar, però vaig pensar que el nostre retorn com a parella seria al capítol de final de la temporada. I mira…
—E. G.: A mi, la idea que la Noe partís peres amb en Miquel a quaranta-un anys i amb dos fills em semblava bé. Em semblava que era valenta. Perquè li sap greu, sap que farà mal a molta gent, però ella vol viure allò. La idea que ella decidís marxar i viure la història amb l’Aitor em va encantar. Perquè conec moltes dones que no s’ho permeten, que per por no s’atreveixen a marxar. I la idea de mostrar que no tornar amb la parella també és una bona opció, que pot ser bonic, em sembla bé. Ara, ja m’he enamorat de la idea de tornar amb en Miquel, però em va semblar interessant mostrar que no passa res si deixes la parella. Que les dones puguem dir: “Fins aquí”, malgrat saber que allò farà mal als fills, a la parella, a la família… Trobo que encara es veu poc, en la ficció que es fa.
—E. F.: També diré que segurament ara el que és revolucionari és mostrar una parella relativament estable. En la societat que vivim una parella que dura més de quinze anys és una rara avis absoluta.

—Per què, com funciona això dels guions? Ara vosaltres ja enregistreu la vuitena temporada? Sabeu què passarà?
—E. F.: No tenim idea de res! Encara més, de vegades hem de pregar als directors de la sèrie i a l’equip de guionistes que ens expliquin determinades coses del personatge. Sobretot els demanen que ens expliquin coses que són fonamentals per a enfrontar la història, coses del passat, per exemple. Però hi ha un hermetisme absolut respecte a les trames. De sobte, dius: “Ah, però això em va passar a mi quan tenia divuit anys? No en tenia ni idea.” Anem bastant a les palpentes, rebem els guions un parell de setmanes abans.
—E. G.: També és molt divertit, això, perquè et llances sense saber què passarà.
—E. F.: La Sònia Sánchez, la directora de la sèrie, té la teoria que això és com la vida. Cap de nosaltres no sap què ens espera a la cantonada següent.

—Ara fa set anys que treballeu amb els mateixos guionistes, ja sabeu preveure què passarà?
—E. F.: No, no, són prou hàbils per a despistar-nos sempre, eh?

—Ara ho comentàvem, que durant l’últim capítol em vaig imaginar durant una bona molta estona que la Noe es moriria.
—E. G.: Ah sí? Que em moriria jo?! [Fa cara de sorpresa.]

—Sí perquè agafàveu el cotxe, i tot feia preveure que passaria alguna cosa…
—E. F.: Doncs no! Per això dic que hi ha grans professionals i saben com mantenir la tensió en el públic i que no perdin l’interès. Obren trames més socials, que la gent s’hi enganxa. Crec que trobem un equilibri molt bo. Sense menysprear la resta de sèries, que jo he estat en molts altres dramàtics de la casa, és veritat que fer una sèrie més enganxada a la realitat com és aquesta i en què la truculència no forma part de la trama, complica les coses per mantenir l’atenció dels espectadors. És molt agraït veure que la gent continua enganxada. La casa ha donat prou temps perquè la gent estimi els personatges. Ara notes que la Noe, la Gemma, l’Andreu i tots els personatges, ja són tant del públic com nostres.

 

—Diumenge vau aconseguir de ser líders de la franja horària, una vegada més. Quin és el secret de l’èxit?
—E. G.: Són els guionistes, que creen grans històries.
—E. F.: Sí, se sorprenen de la reacció del públic. Hi ha gent que s’ho pren com si aquella persona formés part del seu entorn més proper. Quasi de la família. Entenen molt bé els personatges, ja ens coneixen. I, fins i tot, suposo que hi ha gent que durant la setmana, dels cinc capítols, n’hi ha tres que els veu i dos que fa migdiada, però així i tot hi ha una gran fidelitat del públic. A mi encara em sorprèn la fidelitat. Fer un 20% de quota de pantalla en l’era digital, quan ja no mira la televisió ningú en directe, és sorprenent.

—El cor de la ciutat va fer nou temporades, La Riera en va fer vuit. Vosaltres comenceu a enregistrar la vuitena temporada… Això s’acaba?
—E. G.: No, nosaltres en farem deu!
—E. F.: Com si fos ahir és el Gent del barri de TV3. És a dir, jo arribaré aquí fins a la jubilació i amb un caminador.
—E. G.: Tant de bo, tant de bo…
—E. F.: Saps aquelles sèries d’actors anglesos que duren quaranta anys? I dius: aquest home va començar la sèrie amb vint i l’ha acabat amb seixanta. I que quan un actor s’avorreix o la trama no interessa es canvia, però la sèrie continua. Canvien els decorats, els directors… Però continua la sèrie. I ho diem sempre: per a un actor, treballar a la sèrie diària de TV3 és com si et toqués la loteria. A fora fa molt fred. És una feina bastant dura, i els que tenim la sort de tenir feina durant sis o set anys, no deixa de ser una cosa absolutament excepcional.
—E. G.: Ídem.

El 24 de juliol de 1924, l’empresari Josep Ensesa i Gubert, la seva muller, Josefina Montsalvatge, i els seus tres fills, Josep, Carme i Anna Ensesa Montsalvatge, es quedaven a dormir per primera vegada en una casa que tot just estrenaven. Era l’anomenada Senya Blanca, obra de Rafael Masó, primera construcció d’aquest projecte visionari de ciutat-jardí de vacances en una època en què l’estiueig preferia encara els aires de muntanya. Enguany, doncs, se celebra oficialment el centenari de S’Agaró, amb un programa d’actes que inclou una exposició al Palau Robert de Barcelona i un llibre commemoratiu, a cura de Jordi Falgàs i Salvador Roig. Alhora, al camí de ronda de S’Agaró, s’hi ha instal·lat una mostra que ressegueix l’epopeia d’Ensesa, impulsor de la urbanització i del luxós Hostal la Gavina, l’estàtua del qual s’ha col·locat en un dels espais que braç a braç amb arquitectes com ara Masó i Francesc Folguera va convertir en un mite de la Costa Brava. Parlem amb els néts d’Ensesa i fills dels tres petits hostes de la casa, Virgínia Ensesa Viñas, Xavier Sibils Ensesa i Lluís Sibils Ensesa, que a l’Associació S’Agaró 100 mantenen viu l’esperit del seu avi. Entretant, les gavines xisclen en un anar i venir entre la loggia de Senya Blanca i l’hotel que porta el seu nom.

—D’alguna manera, parlar de S’Agaró és parlar de la família Ensesa i parlar de la família Ensesa és parlar de S’Agaró.
—Lluís Sibils Ensesa [L. S. E.]: S’Agaró no existiria, seria un S’Agaró molt diferent o potser ni es diria S’Agaró si no hagués estat per Josep Ensesa i Gubert, que va ser qui, amb una perseverança pròpia del seu caràcter, es va anticipar moltíssim en el seu temps i va saber concebre la idea d’una ciutat-jardí, d’una ciutat residencial com la que avui és S’Agaró. I des d’aquella concepció inicial, sempre envoltant-se de magnífics col·laboradors, va perseverar fins a veure-la realitzada. En gran part, després, els seus successors, els seus tres fills, l’han continuat fins el que és avui.

—Com era el vostre avi?
—Virgínia Ensesa Viñas [V. E. V.]: El definiria com un home amb una visió extraordinària i avançada en el seu temps, amb una gran determinació i una gran capacitat de treball i, sobretot, una persona que allò que volia s’ho posava aquí al cap i tractava d’aconseguir-ho, i ho aconseguia. També era un home amb un caràcter fort. Xavier, tu què n’opines?
—Xavier Sibils Ensesa [X. S. E.]: Podríem afegir la rectitud i la severitat que tenia amb tots nosaltres. Ens feia anar a tots ben drets. Cada any ens convidava a tots els néts al balneari de Panticosa durant quinze dies, i cada dia entràvem al menjador en fila índia, ordenats per edats. Tots en tenim un record meravellós. Una cosa és que fos sever i l’altra és el record que tenim. Al capdavall, molt del que tenim és el producte del seu somni.
—L. S. E.: L’avi era una persona cosmopolita. De nen va passar molts anys a França en un internat. Dominava el francès i la seva primera experiència laboral, acabats els estudis, va ser a Escòcia, on es va estar tres o quatre anys. Després de tres anys treballant de torner en una fàbrica de farina, per aprendre el procés d’elaboració des de baix de tot, el seu pare el va enviar a refinar-se a Londres, perquè potser el seu anglès s’havia vulgaritzat. Va aprendre a jugar a polo, a muntar a cavall… Tot plegat li va obrir la ment i quan amb en Rafael Masó van compartir aquesta il·lusió de construir una ciutat-jardí, el primer que fa l’avi és emportar-se’l a la Costa Blava, que portava un segle d’avantatge sobre el litoral català, i no es perdia detall dels estàndards de qualitat, de luxe, de distinció. De fet, també podríem dir que era un esteta, perquè el pitjor que li podia passar és que algú se li presentés amb el nus de la corbata tort o amb una taca a la solapa.

—Diu la llegenda que els terrenys de S’Agaró va aconseguir-los el vostre besavi, Josep Ensesa i Pujadas, com a pagament d’un deute…
—V. E. V.: A mi sempre m’ho havien explicat així. El que passa és que els autors del llibre i l’exposició són molt meticulosos i diuen que no han trobat cap prova escrita que fos així. Ara, en la nostra tradició familiar sempre ens han dit que va rebre els terrenys d’un forner que tenia un deute amb la farinera Montserrat del nostre besavi. L’avi, que tenia una visió extraordinària, va convèncer-lo de comprar més terrenys. Però l’origen va ser aquell.
—L. S. E.: Voldria destacar una qüestió que a vegades no queda prou clara i és que, tot i que al començament la idea de S’Agaró va ser difícil, perquè la gent no tenia tirada a la platja, quan l’avi va veure venir el boom turístic, va ser conseqüent del tot a l’hora de preservar el paisatge que tenim. De preservar un país que estimava amb bogeria dels grans disbarats que faria el turisme. L’any 1935 va impulsar el primer congrés de turisme que es va fer a la Gavina, i d’allà en surt una frase dita per ell amb què va ser conseqüent tota la vida: “Que la condició d’uns pocs no malmeni el que és de tots.” Darrere aquesta frase hi ha una gran estima pel país i una generositat incalculable.

—…
—L. S. E.: Som al municipi de Castell-Platja d’Aro-S’Agaró, en aquell moment no hi havia normativa urbanística i res li hauria impedit de fer vuit o deu carrers paral·lels amb apartaments de vint pisos, com existeixen al passeig Marítim de Platja d’Aro, però S’Agaró no seria el que és. Ell hauria acabat essent molt més ric, evidentment, perquè en aquesta generositat hi ha el fet de renunciar a l’especulació. En comptes d’això, va fer una norma urbanística que cent anys després continua vigent sense tocar-hi ni una coma, i que és la que permet tenir una ciutat residencial tan esponjada. Només pots ocupar una cinquena part de planta, no pots passar del 30% de volumetria ni pujar més de sis metres i mig. I, com a cirereta del pastís d’aquesta renúncia a l’especulació, construeix un camí de ronda, que és una obra faraònica que sembla estrany que l’hagués pogut finançar i costejar un particular. I quan el veu projectat, reserva les millors parcel·les a primera línia de mar per encabir-hi una escalinata de pedra a fi i efecte que el ciutadà s’hi pugui acostar i gaudir d’aquest immillorable paisatge. Aquesta generositat és el que trobem a faltar els néts quan es parla de Josep Ensesa.

—Que era un visionari és clar. Perquè quan arriba aquí no hi ha res…
—V. E. V.: Això era un erm total. No hi havia cap pi.
—X. S. E.: Tinc una foto que és presa just de la nostra esquena, que la vaig trobar en un comerç de Sant Feliu. Vaig poder identificar on era per unes roques que hi ha aquí a baix. Des d’aquí a baix es veia tot S’Agaró, el puig Pinell, on hi ha l’església, i només quatre cases. No hi havia pràcticament ni un pi. Abans tot això eren vinyes, que amb la fil·loxera van ser arrencades.
—V. E. V.: La meva mare explicava que, durant el festeig amb el meu pare, els diumenges al matí anaven a plantar pins.

—Som a Senya Blanca, on tot va començar…
—V. E. V.: Una casa que no tenia aquest jardí ni tenia aquesta loggia. Era diferent, era un jardí més afrancesat. La casa és de Rafael Masó, però la loggia és de Francesc Folguera, que és qui també va fer l’església o el templet. Es parla molt de l’obra de Masó, però els símbols de S’Agaró són de Francesc Folguera.

—I com era la relació de l’avi amb els arquitectes?
—V. E. V.: És que l’avi manava molt! Però penso que era molt intel·ligent, perquè sempre s’envoltava de gent més bona que ell. Suposo que la relació devia ser fluida amb els tres arquitectes, Masó, Folguera i Adolf Florensa, però, com ja hem dit, també imposava el seu criteri, perquè tenia una personalitat forta i una visió del que volia fer.
—L. S. E.: S’Agaró és una clara mostra de com l’arquitectura ha anat evolucionant a mesura que evolucionaven els costums. En un primer moment, les cases de Rafael Masó, que són cuidades fins a l’ínfim detall i que són molt treballades, que tenen una personalitat immensa i que avui són autèntiques joies, no deixen de respondre a casetes humils d’estiuejants que comencen a anar un cap de setmana a la costa; amb un petit terreny en tenen prou, i acostumen a tenir unes pèrgoles fins i tot per resguardar-se del sol, etc. És un moment en què a la costa no ve gaire gent i l’avi acaba posant un cartell que diu que, si algú s’hi vol fer una casa, li regala el terreny.

—Ara ens sembla impossible que l’estiueig fos més aviat una cosa de muntanya…
—L. S. E.: Després de la guerra civil, quan comença a despuntar l’afició al mar, aquells qui vénen són gent que ve amb minyona, que té el menjador al primer pis i la cuina a baix. Les cases són més grans. Autèntics palauets. Els últims anys, el costum canvia i a la gent els agrada viure integrats al jardí, amb la cuina a tocar, que el primer que tinguis a darrere sigui la piscina, amb grans portalades transparents, que potser no saps si ets a dins o a fora, amb unes cases molt més transparents. El secret de l’avi va ser elegir sempre bons arquitectes, perquè aquesta evolució anés sempre acompanyada de bons arquitectes. A més, com que S’Agaró encara no era sòl urbà, sinó urbanitzable programat, els carrers eren seus i podia triar els seus clients i els imposava una clàusula que avui seria impossible: si el projecte no estava en consonància amb el que era S’Agaró o era massa estrident, per bo que fos, es reservava el dret d’impedir que es fes, fent-se càrrec de les despeses corresponents. Aquest control ferri va permetre de mantenir l’harmonia del conjunt.

—S’Agaró són cases, l’hotel, el camí de ronda, però també cultura, esport, art… Potser és més que una urbanització?
—V. E. V.: L’avi tenia una visió molt universal, i li agradava estar envoltat de gent interessant. Era amic de Josep Pla, de Josep Maria de Sagarra, de l’escultor Joan Rebull, del seu nebot, Xavier Montsalvatge, que hi portava Xavier Turull, Frederic Montpou, Nani Valls… Va conformar un nucli intel·lectual, amb projectes com els concerts o la Revista de S’Agaró.
—X. S. E.: S’Agaró també va ser un centre esportiu importantíssim. A la badia, s’hi feien regates internacionals de sis metres i snipes, cosa que ara és impossible. Hi havia una pista d’hoquei, pista de bitlles, pistes de tenis… I, a més, s’hi feien concursos hípics, ballades de sardanes, jocs de flors. L’avi era un pioner del màrqueting als anys trenta i un dels seus cartells és al museu de Wimbledon, la meca del tenis mundial.

—Virgínia, em dèieu que el vostre pare celebrava cada d’any l’aniversari de Senya Blanca.
—V. E. V.: El pare cada 24 de juliol celebrava l’efemèride amb una copa de cava aquí. I tots miràvem de venir, perquè per ell era un símbol, un dia important per a la família. En aquest sentit, és important destacar que les tres branques de la família estan implicades a mantenir S’Agaró tal com és.

—Com a néts de Josep Ensesa, us sentiu obligats a fer-ho?
—V. E. V.: Són les nostres arrels. Una cosa que portem a l’ADN.
—X. S. E.: És més que una obligació, és una voluntat de fer-ho.
—L. S. E.: Un sentiment d’il·lusió, en diria.

—Abans dèieu que Josep Ensesa va preveure les malvestats de l’esclat del turisme. Com ho va viure quan va arribar?
—V. E. V.: Hauria estat fantàstic que tota la Costa Brava fos com S’Agaró, perquè llavors el turisme que tindríem seria d’una qualitat impressionant. Perquè l’avi va promoure el turisme, però el de qualitat.
—L. S. E.: Si reviseu l’hemeroteca de Destino, de Presència o de La Vanguardia, veureu que va mantenir sempre una coherència total al llarg de la tota vida. El boom turístic va preveure que comportaria un deteriorament del paisatge. Ho va encertar de ple!
—V. E. V.: Però penseu que avui dia S’Agaró continua essent un destí turístic de primer ordre. Xavier, quantes persones passen pel camí de ronda a l’any?
—X. S. E.: Un milió i mig a tot S’Agaró i set-cents cinquanta mil pel camí de ronda.

—Quan va veure Platja d’Aro o Lloret de Mar, es devia estirar els cabells.
—X. S. E.: La realitat és que a Punta Prima hi havia un projecte aprovat d’un promotor francès i ell va comprar-ho a preu de promoció acabada per deixar-ho verge i que, després, l’ajuntament la declarés zona verda. Si no fos així, entre S’Agaró i Platja d’Aro tindríem unes torres com les que tenim a l’altra banda de la badia de Sant Pol.

—De quina manera va afectar la vostra família i al projecte de S’Agaró la guerra del 1936-1939?
—V. E. V.: L’avi va haver de marxar a l’exili i el projecte de S’Agaró va restar aturat fins el 1941. A més, el creuer Canàries va tirar un obús i va trencar la finestra de Senya Blanca. El pare sempre deia que sort que va fer llufa, si no, ens hauríem quedat sense casa. De fet, no es va restaurar mai com a símbol del que havia passat.
—X. S. E.: Una conseqüència de la guerra és l’església. És fruit de la promesa que va fer que, si un dia podia tornar a Catalunya, al seu país, i recuperava el que era seu, faria una església dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança. Per l’esperança de tornar, és clar.

—Fem l’entrevista sota la senyera que oneja a Senya Blanca. El vostre avi era un catalanista de pedra picada.
—V. E. V.: De fet, hi ha una altra frase que m’agrada molt de les que deia: “Jo, el catalanisme, el faig amb les pedres.” Estimava aquesta terra i aquest país, i va voler deixar un llegat important.

—Ara que s’escau el centenari, què en podem extreure, d’aquest somni fet realitat?
—V. E. V.: Cal celebrar que, des dels inicis, l’avi va preservar aquest indret i les successives generacions l’han continuat preservant. S’ha aconseguit que S’Agaró fos declarat bé cultural d’interès nacional el 1995 i des de fa dos anys s’aplica el pla especial de protecció (PEP) de S’Agaró. Estem contents perquè això vol dir que S’Agaró perdurarà. Aquest serà el nostre llegat, si n’hem de deixar cap.
—L. S. E.: Ara podem dir que S’Agaró està acabat. Queda poquíssim per a fer. Per tant, les successives generacions el que han de fer és de conservar-ho. Com diu la Virgínia, el PEP és determinant, perquè regula quins materials s’hi poden emprar, quins altres són totalment prohibits, fins al més petit detall. Això ha d’evitar que algun il·luminat agafi una casa d’època i la “modernitzi”. En algun cas, hem arribat tard, i ens hem trobat amb cases tancades amb planxa, quan el que hi hauria d’haver és forja, que deixessin veure el jardí i el mar al fons. Hi ha propietaris que no fos cas que els veiessin!

—Si haguéssiu de triar un sol racó de S’Agaró, quin triaríeu?
—X. S. E.: En el meu cas, per raons més que òbvies, la cala Pedrosa. Vaig néixer-hi, a deu metres en línia recta del mar. De fet, els meus germans i jo som els únics nascuts a S’Agaró.
—V. E. V.: No tinc un sol espai preferit. He jugat des de petita dins la Gavina, fent servir tots racons quan jugàvem a cuit i amagar. La Gavina és casa meva, però Senya Blanca també. També hi ha unes roques que els meus amics en diuen “cala Vir”.
—L. S. E.: Se’m fa molt complicat. A vegades impressiona el que sempre has vist com a normal i és excepcional. Sortir de matí de S’Agaró i veure la badia de Sant Pol, en calma amb les roques vermelles al davant és impactant. Aquesta loggia, amb aquesta elegància i finor, sobre un contrafort de pedra plomada sòlida. O, cala Pedrosa, on havíem jugat milers d’hores… És el conjunt d’una obra meravellosa.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, reclamava una reunió al màxim nivell amb el president espanyol, Pedro Sánchez. El seu retorn de l’exili havia de facilitar les negociacions, sense el desavantatge de la llunyania, i Rovira va fer públic que volia reunir-se amb el dirigent del PSOE per tractar de l’eventual investidura de Salvador Illa. Negociar el finançament singular que reclama ERC no és tan sols a les mans del PSC: requeriria la modificació de tres lleis al congrés espanyol i un acord per al traspàs gradual dels mitjans humans, materials i tecnològics de l’Agència Espanyola d’Administració Tributària a l’Agència Tributària de Catalunya perquè l’administració catalana pugui recaptar, gestionar i liquidar tots els imposts. Per això Sánchez havia d’entrar en escena. Per aquesta raó i perquè ERC havia reclamat als socialistes garanties de compliment d’un hipotètic acord. Com? Amb la materialització o la concreció d’acords previs tancats entre el PSOE i Esquerra per a la investidura de Sánchez, encara incomplerts.

No serà gens fàcil que les bases d’ERC puguin avalar un eventual acord per a investir Illa, però encara ho seria menys amb el crèdit esgotat pels incompliments. De manera que Sánchez es reunirà aquest migdia amb el president de la Generalitat, Pere Aragonès, al Palau de la Generalitat. Serà una fotografia sense compareixença pública. I, tot seguit, presidiran l’acte de signatura del conveni de traspàs de la gestió de l’ingrés mínim vital (IMV) a la Generalitat amb el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, i la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions  espanyola, Elma Saiz. Tots dos compareixeran davant els mitjans de comunicació.

El temps per a un pre-acord s’exhaureix a final de mes. És el termini que ha fixat ERC per poder fer el debat intern que requeriria un pacte. Si n’hi ha, la direcció del partit preveu de fer la consulta sobre la investidura als militants dijous de la setmana entrant. Fonts del partit remarquen que l’organització està preparada per a aquesta consulta. En vista de la precipitació evident de l’escenificació d’aquests dies, al parlament hi ha grups que treballen amb la hipòtesi que hi pugui haver un intent d’investidura d’Illa a final de la setmana vinent. Això precipitaria igualment l’anunciat retorn de Carles Puigdemont, que podria ser detingut. El retorn, la detenció i el possible empresonament provisional del president a l’exili no solament complicaria l’escenari català, sinó l’espanyol. Però abans d’això, el líder de Junts s’adreçarà dissabte a la gent del seu partit en un acte als Banys i Palaldà, al Vallespir. L’agenda pública d’Illa i dels dirigents del PSC continua delimitada, amb el silenci sobre les converses com a premissa.

Aquests dies vinents són clau. El traspàs de la gestió de l’ingrés mínim vital va ser un dels acords de la reunió anterior a palau entre Aragonès i Sánchez, el 21 de desembre de l’any passat. Fou l’última vegada, i en van sortir més compromisos que no s’han concretat, com una reunió de la taula de diàleg encapçalada per ells mateixos durant el primer trimestre d’enguany, que es va ajornar per l’avançament electoral; o l’aprovació a les corts espanyoles d’una llei orgànica de garantia del plurilingüisme que havia d’assegurar el dret dels ciutadans a adreçar-se a l’administració general de l’estat en català; l’ús de la llengua en l’àmbit de la justícia; i la preservació del sistema educatiu català enfront de la imposició del 25% de castellà dels tribunals. El compromís era que s’aprovés el primer semestre de l’any, però no s’ha presentat. En canvi, el traspàs de l’IMV sí que havia avançat: al febrer, el conseller i la ministra ja van esbossar l’acord que avui es concreta i que té per objectiu principal facilitar-ne la gestió dels ciutadans, en combinació amb la renda garantida de ciutadania, gràcies a una finestreta única. Segons fonts del Departament de Drets Socials, el traspàs de la gestió inclourà les despeses de personal però no els ajuts en si, que els continuarà sufragant Madrid. Sigui com sigui, ahir el govern desvinculava la reunió entre els presidents de la investidura. Entre més raons, perquè no és Aragonès qui encapçala les negociacions perquè Illa pugui ser investit president de la Generalitat, sinó Rovira.

Fonts d’ERC esperen que Rovira i Sánchez es puguin arribar a reunir igualment. Mentrestant, en l’agenda institucional de Sánchez hi encaixa perfectament una reunió amb el president de la Generalitat, en el context de la signatura d’un conveni que es podria reproduir a les comunitats autònomes que també ho demanin. Sánchez ha fet això mateix amb la majoria de demandes catalanes –servir cafè per a tothom– llevat de la llei d’amnistia, per raons evidents. I en canvi, no es pot negar el simbolisme de la fotografia, enmig de les negociacions per la investidura d’Illa. Sobretot després de l’acord de dilluns de la comissió d’Afers Econòmics i Fiscals, que comprometen 1.520 milions en tres anys i que inclouen el deute pendent de Rodalia; sumat al pacte de dijous per al traspàs de la línia R1 al Maresme, que començarà el gener de l’any vinent; i al de les línies Sant Vicenç de Calders-Barcelona (R2) i el Papiol – l’Hospitalet – Vic – Puigcerdà (R3), el desembre del 2025.

El PSOE, doncs, tradueix en fets, si més no en aparença, el missatge d’optimisme per la investidura d’Illa que ell mateix havia propagat. Greixa aparentment les condicions per a un pacte, però encara falta concretar la condonació del deute de 15.000 milions del FLA pactat amb ERC per a la investidura de Sánchez. Ara, el moll de l’os continua sense concretar-se: “Un finançament singular que avanci cap a la plena sobirania fiscal, basat en la relació bilateral amb l’estat i la recaptació, gestió i liquidació de tots els imposts.” Així el definien Rovira i més negociadors d’Esquerra en un article que dilluns van publicar a La Vanguardia i que afegia pressió als socialistes per a tancar un acord. Una de les claus d’un eventual pacte podria estar en la gradualitat, però igualment sembla difícil l’encaix entre la demanda d’ERC i el consorci estatutari socialista, dins el règim comú.

L’espanyolisme ha perdut el control directe de dos dels òrgans del Parlament Europeu que, durant tot el mandat anterior, va fer servir per atiar la persecució de l’independentisme. Són la Comissió de Peticions, que fins ara presidia l’eurodiputada del PP Dolors Montserrat, i la Comissió d’Afers Jurídics, que fins ara presidia l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez, que ara ha estat elegit a la llista del PP després d’abandonar el seu partit –del qual era, a més a més, secretari general–, tot preveient-ne la patacada. Montserrat serà ara vice-presidenta primera de la comissió que presidia i ha estat substituïda per Bogdan Rzońca, membre dels extremistes polonesos de Llei i Justícia, integrats en la família de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni. Vázquez ha canviat de comissió i ara serà a la d’Afers Constitucionals, sense cap càrrec destacat. De la d’Afers Jurídics, cap eurodiputat espanyol no n’és ni president ni vice-president. L’eurodiputat de Vox Juan Carlos Girauta va perdre clarament la votació per a ser-ne vice-president tercer. Vázquez serà vice-president de la Comissió d’Afers Constitucionals.

No són pèrdues menors. La Comissió de Peticions és una peça clau en l’engranatge de Brussel·les i Estrasburg, perquè és l’únic canal perquè els ciutadans presentin queixes i sol·licituds directament al parlament. Durant el mandat anterior, Montserrat va posar l’òrgan al servei de l’estratègia partidista del PP, Ciutadans i Vox, amb els grups dels quals sumava majoria: especialment va ser un assot contra la immersió lingüística, però també va instrumentalitzar procediments sobre l’amnistia, la negociació del poder judicial espanyol i fins i tot la zona de baixes emissions a Barcelona impulsada pel govern d’Ada Colau. Montserrat va impulsar la missió d’eurodiputats a Catalunya que van investigar la suposada discriminació del castellà a l’ensenyament. Els visitants, la majoria conservadors i d’extrema dreta, se’n van tornar a Brussel·les amb una conclusió que ja semblava preparada: que el castellà és una llengua minoritària i que el català no perilla pas. Després, Montserrat va aconseguir que la comissió aprovés un informe amb les conclusions, boicotat per les formacions progressistes.

Dolors Montserrat, l’engranatge antiindependentista que vol rebentar la immersió

La Comissió d’Afers Jurídics va tenir molt de protagonisme el mandat anterior perquè fou l’encarregada de debatre i gestionar els suplicatoris que el jutge Pablo Llarena va demanar contra els exiliats. Com a president, Vázquez, tot i que –igual que Montserrat– tenia el deure d’ésser imparcial, va fer declaracions públiques contra el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí, i va permetre que es filtrés informació confidencial al diari ABC, cosa que va fer perillar el secret que requeria el procediment. Vázquez va ser constant en l’objectiu d’impedir que tots tres poguessin exercir les seves funcions. El juliol del 2022, en una conferència de premsa, va dir que la comissió no n’havia pogut verificar les credencials perquè no tenia la documentació necessària, però no se’n va sortir. Havent fracassat, en darrer terme, tots els seus intents de posar-los bastons a les rodes, Vázquez va perdre els estreps en una entrevista a RAC1: “Els hem deixat fer el pallasso, els hem deixat intoxicar, tenen l’acta aquí [al Parlament Europeu], on no han fet cap mena de feina legislativa. Perquè són tres pàries que no tenen grup polític”, va dir.

Ni Montserrat ni Vázquez no han pogut fer i desfer sense oposició. Montserrat va rebre crítiques sistemàtiques dels altres membres de la Comissió de Peticions: van tramitar contra ella dues queixes formals davant la presidenta del parlament, Roberta Metsola, per manca d’imparcialitat i per instrumentalització de la comissió. Una trentena d’eurodiputats socialistes, verds i de l’esquerra van ser molt contundents en una de les queixes: “La presidenta basa la seva opinió en una posició política i no segueix els criteris d’independència i justícia que haurien de regir la conducta dels qui dirigeixen un organisme com aquest”, feia el text. Quant a Vázquez, fou escarmentat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea: el vice-president del tribunal, el danès Lars Bay Larsen, va dir que havia actuat de manera esbiaixada i havia faltat a la imparcialitat que se li suposava. L’advocat general del tribunal, Maciej Aleksander Szpunar, va elaborar també unes conclusions duríssimes contra el Parlament Europeu –incloent-hi la comissió que presidia Vázquez– i les autoritats espanyoles per la trama que mirava de retirar l’escó als tres exiliats.

El fracàs final d’Adrián Vázquez, l’última esperança de l’ultraespanyolisme de Ciutadans

És previsible que Montserrat continuarà provant d’incidir en la Comissió de Peticions de la vice-presidència primera estant, però el seu poder, de moment, no serà el mateix. Tot i que les presidències s’hauran de tornar a votar d’aquí a dos anys i mig, a mitjan legislatura, rares vegades canvien de titularitat. Ara com ara, el PP tan sols té a la butxaca una presidència destacada: l’eurodiputat Javier Zarzalejos, germà del periodista i director de la fundació FAES de José María Aznar, encapçalarà la Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Interior. Tanmateix, s’hi dirimiran coses igualment importants, com l’estat de dret a la Unió Europea. En l’informe que el comissari de Justícia –fins ara, Didier Reynders– presentava a la comissió, hi havien constat problemes com la falta de renovació del poder judicial espanyol o la falta d’imparcialitat del fiscal general de l’estat. El PP no ha dit com pensa fer servir la comissió, però sí que ha destacat que el nomenament de Zarzalejos es fa en un moment sensible a Madrid, en què el govern de Pedro Sánchez, diuen, posa en dubte els jutges.

Així, doncs, la influència de l’espanyolisme en el nou repartiment de les comissions del Parlament Europeu ha estat substancialment rebaixada. Sense la Comissió de Peticions ni la d’Afers Jurídics a les mans d’eurodiputats espanyols, tan sols hi ha la presidència de la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere per a la socialista Lina Gálvez i la de Pesca per a la popular Carmen Crespo. A banda Montserrat, l’únic eurodiputat català amb una vice-presidència serà Diana Riba, d’Esquerra Republicana, inscrita al grup dels Verds-ALE, que serà vice-presidenta tercera a la Comissió de Cultura i Educació.