L’Ajuntament de Vidreres (la Selva) convocarà una consulta popular per decidir si eliminen els correbous de la festa major o no. El batlle del municipi, Jordi Camps, ha avançat que després d’una reunió amb els organitzadors de l’acte i una entitat animalista, l’equip de govern municipal ha optat per demanar als veïns de Vidreres que decideixin sobre el futur de l’activitat.

En aquesta localitat, el primer de setembre, un brau es va escapar del correbous i va ferir dinou persones, dues de les quals en estat greu.

D’aquesta manera, Camps ha avançat que encara no tenen cap data en ment, però sí que ‘l’objectiu és fer-la abans de la primavera de l’any vinent’. El primer pas per avançar en els tràmits que farà el consistori serà demanar ‘assessorament a la Generalitat’ i també a ‘altres municipis que han fet processos participatius similars’

Un brau escapa del correbous de Vidreres i deixa dos ferits greus i una quinzena més d’afectats

The post Vidreres farà una consulta popular per decidir el futur dels correbous en el municipi appeared first on VilaWeb.

El cap del Partit Laborista britànic, Jeremy Corbyn, ha promès que si arriba al poder, promourà un nou referèndum sobre el Brexit, encara que s’ha negat en diverses ocasions a aclarir per quina de les dues opcions faria campanya en aquest hipotètic cas.

‘Som l’únic partit que ofereix a la ciutadania l’opció de triar’, ha dit Corbyn davant els periodistes. El dirigent opositor creu que, arribat el moment, la població hauria de tenir dret a decidir si prefereix un determinat acord de sortida o romandre dins de la UE.

‘El complirem’, ha dit en les seves declaracions, en què se li ha interrogat per quina seria la posició del seu partit de cara a aquesta nova consulta, descartada per ara pel govern de Boris Johnson.

Corbyn ja va ser objecte de crítiques el 2016 per la tebior amb què va defensar la permanència del Regne Unit a la Unió Europea. El Partit Liberal Demòcrata ha intentat treure rèdit d’aquesta ambigüitat oficialitzant una promesa d’anul·lar el Brexit si arriba al govern – fet improbable per ara -.

The post Corbyn promet un referèndum sobre el Brexit si és primer ministre appeared first on VilaWeb.

Una proposició d’ERC sobre la reacció a la sentència del judici contra el procés ha evidenciat avui la divisió entre els dos grups del govern: Barcelona en Comú i PSC. Amb els vots a favor d’ERC, JxCat i BComú, l’Ajuntament de Barcelona s’ha compromès a ‘treballar amb la resta d’institucions i societat civil’ i ‘fer una crida a la mobilització ciutadana a favor dels drets i llibertats’ en cas d’una sentència condemnatòria. Així ho recull la proposició amb contingut de declaració institucional registrada pels republicans, que ha estat aprovada per majoria i amb els vots contraris del PSC, Cs, Barcelona pel Canvi (grup de Manuel Valls) i el PP. ‘Barcelona en Comú segueix on era’, ha afirmat el regidor Marc Serra després d’evidenciar -se que el govern municipal ha votat dividit.

‘No defensem la mateixa posició i malgrat tot, els dos grups som conscients que tenim una responsabilitat per sobre de tot’, ha dit la tinenta de batlle Laia Bonet (PSC), que ha reconegut la ‘importància del moment polític’.

Serra ha exigit l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Amb tot, ha matisat que a les institucions el que els toca ara ‘no són grans respostes institucionals’ sinó ‘treballar i posar propostes sobre la taula’.

I és que la proposició d’ERC ha estat aprovada després que es modifiqués el punt 5, que inicialment plantejava el ple suport per part del consistori a les actuacions que emprenguin la Generalitat i el parlament com a reacció a la sentència.

En el text aprovat aquest punt s’ha modificat i es concreta en el ‘compromís’ de l’ajuntament per treballar amb la resta d’institucions per trobar solucions per exigir la llibertat dels presos. També de fer una crida a la mobilització ciutadana a favor de drets i llibertats.

The post La sentència contra el procés divideix Barcelona en Comú i el PSC a l’Ajuntament de Barcelona appeared first on VilaWeb.

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha dit que ‘probablement’ la suspensió dels sis diputats presos al congrés espanyol i el cas dels eurodiputats electes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín es portarà a les Nacions Unides. ‘Encara no s’ha fet’, ha puntualitzat en una conferència sobre autodeterminació a Brussel·les. A més, ha recordat que ja havien elevat a l’ONU la detenció preventiva dels presos polítics i els drets polítics de Puigdemont i l’ex-president de l’ANC Jordi Sànchez com a diputats al parlament.

A banda, la presidenta de l’ANC ha dit que eren ‘pessimistes’ tant per la sentència del Tribunal Suprem en el cas de l’1-O com per la reacció de les institucions europees a aquest veredicte. ‘No som gaire optimistes sobre com reaccionaran les institucions de la Unió Europea a la sentència el mes que ve’, ha dit.

En aquest sentit, l’ex-eurodiputat d’ERC Jordi Solé ha criticat el ‘silenci’ de Brussel·les sobre els presos polítics. ‘És aquest l’estil de vida europeu que vol protegir la senyora Ursula von der Leyen?’, ha lamentat, en referència a la polèmica cartera sobre migració que vol crear la nova Comissió Europea.

The post Paluzie no confia en la reacció de la Unió Europea a la sentència appeared first on VilaWeb.

El tinent batlle de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, ha volgut aportar ‘tranquil·litat’ sobre la percepció d’inseguretat a la ciutat. Segons que ha afirmat en una compareixença davant la Comissió de Presidència a petició de JxCat i Cs, no es pot parlar d’una ‘tendència a l’alça’ dels homicidis a Barcelona. Si bé ha admès que des de finals d’agost n’hi ha tres més que l’any passat i que ‘s’han produït en molt poc temps’, ha negat que hi hagi ‘evidència d’un nou problema’. Durant la compareixença, Batlle ha defensat un model ‘integral’ per abordar la inseguretat.

En aquest sentit, ha explicat que en els pròxims mesos el govern municipal posarà sobre la taula un pla de seguretat local i el pla director de la Guàrdia Urbana però també un de nova creació: un pla de convivència i civisme.

Així mateix, també ha assegurat que les detencions i investigacions de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra per robatoris amb força o violència ha augmentat més del 50% respecte a l’any passat. Sobre els narcopisos, ha apuntat que la situació està ‘força sota control’ al centre de la ciutat

Barcelona preveu convocar 1.000 places d’agents de la Guàrdia Urbana

Batlle també ha anunciat que Barcelona preveu convocar 1.000 places d’agents de la Guàrdia Urbana entre el 2020 i el 2023, fent que en els pròxims quatre anys es convoquin 250 places anuals. ‘Es produirà un creixement com mai al cos de la Urbana en els anys de democràcia municipal’, ha dit. Així, el total d’agents de la Guàrdia Urbana seria de 3.112 el 2020 i arribaria als 3.535 el 2023, segons dades de l’Ajuntament de Barcelona.

Actualment, ha afegit Batlle, l’edat mitjana dels agents és de 43 anys i sis mesos, una edat que es preveu anar rejovenint amb la incorporació de nous efectius. La destinació dels agents, tant pel que fa a unitats policials com territorial, es decidirà en funció de les estratègies operatives en matèria de seguretat.

The post Albert Batlle nega una ‘tendència a l’alça’ d’homicidis a Barcelona appeared first on VilaWeb.

L’escrutini de les eleccions parlamentàries a Israel apunten novament a un escenari de blocatge i priven a Benjamin Netanyahu d’ampliar una majoria que li serveixi per a formar govern, objectiu pel qual va convocar uns nous comicis. El Likud del primer ministre, Benjamin Netanyahu obtindria 32 escons en un Kneset (parlament) de 120 cadires. El Partit Blau i Blanc, liderat per l’ex-cap de l’exèrcit Benny Gantz, aconseguiria el mateix resultat. El gran beneficiat de la repetició electoral seria el cap de Yisrael Beiteinu, l’ex-ministre de Defensa Avigdor Lieberman, que passaria dels cinc als nou diputats.

Per a poder formar govern, Netanyahu necessitaria fer coalició amb Yasmina (7), Judaisme Unit de la Torà (8), Shas (9) i Otzma Yehudi (0), sumaria 56 diputats, luny del 61 per arribar a la majoria absoluta. Així doncs, la clau del govern estaria en mans de Liberman, que ja va avançar que no entraria en cap executiu encapçalat per Netanyahu.

Les disputes entre Netanyahu i Lieberman se centren en el suport del primer ministre als ultraortodoxos, que s’oposen al projecte de Yisrael Beitenu sobre el reclutament. Aquestes diferències són les que van originar la ruptura de les converses i l’avançament electoral.

The post Israel no surt del blocatge després de les eleccions appeared first on VilaWeb.

L’última sessió de control del congrés espanyol de la legislatura ha esdevingut la plataforma de llançament de la campanya electoral de totes les formacions, que s’han retret mútuament el fracàs de les negociacions d’investidura. El president en funcions, Pedro Sánchez, ha tornat a culpar PP, Ciutadans i Podem del ‘blocatge’ i ha advertit ERC que estava disposat a aplicar el 155 a Catalunya si la Generalitat feia ‘qualsevol intent de tornar a violentar l’estatut i la constitució’.

Sánchez ha hagut de respondre a les preguntes del dirigent del PP, Pablo Casado, qui l’ha acusat d’haver traït tothom perquè ‘no és de fiar’; i a les del portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, qui li havia recordat que els ciutadans n’estaven ‘fins al capdamunt’ de la classe política i li ha retret l’acostament de darrera hora a Ciutadans.

Sánchez ha assistit a la sessió de control per respondre tan sols dues crítiques. En un ambient de confrontació, els diputats de la dreta l’han interromput unes quantes vegades i fins i tot hi ha intervingut la presidenta de la cambra, Meritxell Batet.

The post [VÍDEO] Pedro Sánchez manté l’amenaça del 155 en el tret de sortida cap al 10-N appeared first on VilaWeb.

Javier Zaragoza, un dels quatre fiscals que va exercir d’acusació en el judici contra el procés, ha avançat que la sentència es faria pública dins de les dues primeres setmanes del mes vinent. ‘La sentència, segons les meves informacions, crec que sortirà publicada durant els primers deu dies [d’octubre], potser molt a prop de la festivitat del Pilar’, ha dit en una conferència a Buenos Aires, recollida per la Cadena Ser.

Aquest anunci coincideix amb el que va fer ahir el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, que de la Moncloa estant i com a president espanyol, va vulnerar la separació de poders i va dir que la sentència es faria pública el mes d’octubre.

Zaragoza també ataca amb contundència el tribunal de Slesvig-Holstein per no haver lliurat Carles Puigdemont a les autoritats espanyoles: ‘Va cometre un error imperdonable. Va incomplir clarament les normes europees reguladores de l’ordre de detenció i lliurament. L’havia d’haver lliurat perquè el jutgessin, atès que hi havia doble incriminació, i també perquè aquest tribunal va entrar en apartats que són competència exclusiva del Suprem [espanyol], que és l’encarregat de jutjar els fets.’

The post El fiscal Zaragoza es vanta de saber que la sentència es farà pública cap al 12 d’octubre appeared first on VilaWeb.

Avui, dimecres 18 de setembre del 2019, els principals continguts de VilaWeb són:

• Sánchez ja situa la sentència del Suprem al bell mig de la campanya del 10-N
• Entrevista a Josep-Lluís Carod-Rovira: ‘La paciència té un límit’
• Quatre possibles opcions de l’independentisme davant les eleccions del novembre | Editorial de Vicent Partal
• La gran crisi espanyola (2): l’explosió del bipartidisme
• L’agraïment és cosa de savis | Mail Obert de Julià de Jòdar
• Vivim una època obscura I Mail Obert de Joan Minguet Batllori

VilaWeb: Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Tornada a les urnes’ i ‘La ineficàcia dels partits porta a la repetició electoral’ appeared first on VilaWeb.

Els Mossos d’Esquadra desallotgen aquest matí una casa ocupada al barri de Gràcia de Barcelona anomenada Ka la Kastanya, al Torrent de les Flors, segons que han confirmat a l’ACN fonts policíaques. Actuen per requeriment del jutjat número 30 de Barcelona. Els okupes ja sabien que hi havia un desallotjament amb data oberta pendent des de feia dies. Segons que han explicat a Twitter, els antiavalots hi han entrat abans de les sis del matí. Com és habitual en aquest tipus de casos, s’ha convocat una concentració de suport a les portes de la casa, ja que encara hi hauria persones a dintre. ‘Defensarem tots els espais alliberats de la brutalitat policial i del capital. Okupació, resistència i acció directa’, han exclamat a través de les xarxes, alhora que han convocat una manifestació per aquesta tarda a les 19 hores.

‘Tornarem a okupar, tornarem a resistir i tornarem a manifestar-nos pels carrers de Gràcia. El conflicte no s’ha acabat. Ens veiem als carrers!’, han continuat els okupes, que es queixen que se senten ‘expulsats dels carrers i de Barcelona’. ‘Una ciutat que no ens podem pagar, que ens esclavitza en la precarietat i que ens sotmet amb les seves forces repressives’, afegeixen. Per tot plegat han convocat una manifestació a les 19 hores a la parada de metro de Fontana.

The post Els Mossos desallotgen una casa ocupada al barri de Gràcia de Barcelona appeared first on VilaWeb.

Cançons tradicionals de Pedreguer. I Llibre de les Barxes. Recuperació de l’artesania valenciana feta amb fibres naturals.

Heus ací el projecte que proposa Verkami.

The post Trenant Barxes appeared first on VilaWeb.

Retrat de l’escena musical feminista, a través de la Clara Peya, Roba Estesa, The Sey Sisters i Tribade. Quin missatge reivindiquen?

Heus ací el projecte que proposa Verkami.

The post Documental ‘Les Resilients’ appeared first on VilaWeb.

L’avançament dels 250 milions de l’extra del FLA que va anunciar la ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, després de la reunió de dilluns amb Ximo Puig, ha suscitat reaccions divergents entre els grups polítics, però també dins els partits. Sobretot a Compromís, on la negociació del finançament és una prioritat. La vice-presidenta de la Generalitat i dirigent de la coalició, Mónica Oltra, no ha dubtat a qualificar la notícia de positiva. Creu que és ‘un raig de llum’, tot i que recorda que cal continuar avançant. Dies enrere, Oltra havia qualificat aquest préstec de ‘vergonya’ i de ‘xantatge’.

Aquest entusiasme d’Oltra d’ara contrasta amb la valoració del portaveu del grup parlamentari, Fran Ferri, que es limita a dir que és un acord decebedor. Per Ferri calen mesures estructurals i exigir amb més fermesa el desblocatge dels pagaments a compte. Compromís considera que Puig no ha estat prou exigent amb el govern de Pedro Sánchez per motius partidistes, unes crítiques que han molestat el PSPV.

El portaveu a les Corts, Manolo Mata, ha subratllat el tractament ‘privilegiat’ que rep el País Valencià per part del govern espanyol amb el FLA i ha fet ironia sobre els qui l’havien ‘satanitzat’, en referència a Compromís. La falta de liquiditat de la tresoreria valenciana requereix l’efectiu que proporciona el FLA. Moltes conselleries, com la d’Igualtat d’Oltra, no poden fer pagaments i la gestió s’hi ha paralitzat.

The post La negociació del finançament porta tensió a Compromís appeared first on VilaWeb.

La primera valoració de pèrdues directes en les collites afectades al País Valencià deixa una quantitat de vora 200 milions d’euros, segons la Unió de Llauradors i Ramaders. En canvi, AVA-Asaja ho redueix a 100 milions. El principal radi d’acció de la zona afectada abasta unes 30.000 hectàrees de cultiu, però, segons AVA, la zona afectada supera les 46.000 hectàrees.

El Baix Segura és la comarca més perjudicada, amb prop de 25.000 hectàrees i unes pèrdues de 167 milions d’euros; seguida de la Costera i la Vall d’Albaida, amb 2.600 hectàrees i unes pèrdues de 3,3 milions d’euros; el Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà, amb 1.200 hectàrees i 4,8 milions d’euros de pèrdues; l’Alt Vinalopó, amb quasi 400 hectàrees i 1,2 milions d’euros; i la Marina Alta i Baixa, amb més de 500 hectàrees i prop de 300.000 euros.

El cultiu més danyat és el dels cítrics, amb més de 131 milions d’euros; seguit de les hortalisses, amb més de 20; el raïm de taula, amb prop de 5; i el de vinificació, amb 3,3 milions. També són afectats l’ametller, la magrana i la flor, per exemple. La xifra inicial augmentarà sens dubte aquestes setmanes vinents: per aquestes pèrdues directes en collites i també pels danys causats en les infrastructures agràries, tant de domini públic –camins i barrancs– com privat –sistemes de reg per degoteig, closos o marges, que en moltes localitats es van destruir completament.

The post Els llauradors calculen que les pèrdues per les inundacions van dels 100 milions al 200 milions d’euros appeared first on VilaWeb.

Josep-Lluís Carod-Rovira (1952) ha estat president d’Esquerra i vice-president de Catalunya. Però ara viu la política activa en segon pla, i aquests dies presenta ‘Diversia.cat‘, una col·lecció que divulga la història i el pensament dels Països Catalans. En aquesta entrevista feta ahir a Barcelona parlem d’això, però també i sobretot parlem d’actualitat política, i dels camins que l’independentisme té davant. Carod reclama diagnosi, autocrítica i estratègia unitària. I és crític amb el moment actual.

—Vénen eleccions espanyoles. L’independentisme, com hi ha d’anar?
—Pot anar-hi com fins ara, de manera diferent, o no anar-hi.

—No anar-hi?
—Totes les fórmules són vàlides si responen a una lògica i una dinàmica pensada. Però si anem com ara, amb res que s’hi assembli…

—I vós com ho faríeu?
—Ara hi pensava. Quines coses hauria de fer l’independentisme? Doncs tres coses. Primer, tenir una diagnosi compartida de què ha passat. Volíem una República Catalana, que fos independent i reconeguda internacionalment. No tenim República, no és independent i no som reconeguts internacionalment. De totes les estructures d’estat només en tenim una, que ja la teníem: la gent. El poble. La gran diferència amb el 6 d’octubre de 1934 és que llavors hi havia polítics, però no hi havia un poble nacional, amb consciència nacional al darrere. Doncs ara tenim un poble amb consciència nacional. Però és evident que les coses no han sortit com volíem. Reconeguem-ho.

—Segon punt.
—La famosa carta de navegació. Tots sabem que volem anar cap a la independència. Doncs hem de saber quin és el desllorigador. Fins ara semblava que era un referèndum pactat amb l’estat. Hem de saber si continua essent l’instrument. Tens president i algun ex-president que diuen que sí. I tens algun ex-president que diu que no. Que ens diguin quin és. Però no pot ser és que ens diguin simultàniament instruments diferents.

—I el tercer element?
—Per mi és molt important simplificar, aclarir i reforçar el lideratge. Qui hi ha al davant? El president de Barcelona, o el de Waterloo? El president d’Esquerra, el president de la Crida, de Junts per Catalunya? El president de les entitats? De quina? Això s’ha d’aclarir. Un procés ha de tenir un rostre públic identificat. No en podem tenir setanta. No ens prendran seriosament. I finalment…

—Finalment…
—Algú ha de retre comptes davant la societat amb sinceritat i honestedat explicant quina és la realitat del país. Hi sortirem guanyant si algú surt i diu: ho vam intentar, la repressió va ser més bèstia que no preveiem, nosaltres no vam fer prèviament totes les coses que havíem de fer, i ara ho tornarem a intentar perquè aquesta vegada surti bé. I volem la independència, i això és irrenunciable. I la bona gent faria confiança a qui digués això. Però no pot ser que hi hagi simultaneïtat de missatges polítics, de lideratges polítics i de solucions polítiques. Tot alhora no ho compra ningú. La paciència té un límit.

—No acabo de veure clar si el desllorigador, per Carod, és el referèndum pactat.
—Només tens dues fórmules: pots tenir un suport a la independència tan gran que amb un cop de xiulet atures el país no un dia, sinó dos mesos. Aquest és l’estadi que ens pensàvem que teníem quan ens pensàvem que els carrers eren sempre nostres, fins que vam veure que els altres també sortien i els carrers eren seus, encara que vinguessin de fora a omplir els carrers. L’altra opció és trobar un desllorigador democràtic. Les urnes. Espanya no farà mai un referèndum pactat. Ni per cultura, ni per vocació, ni per voluntat. Per tant, el referèndum pactat serà forçat. I només el podem forçar des de dins.

—Com?
—Encara no hem pressionat prou com a consumidors i clients, i ciutadans. Hi ha gestos de l’anomenada desobediència que ja hem vist com fan reaccionar Espanya: presó, multes, exili. Però, en canvi, ningú no et pot dir que hagis de tenir sempre la mateixa companyia de gas, aigua, electricitat, telefonia o entitat bancària. Això ho decideixes tu. Parlo que un bon dia, al matí, 100.000 persones es donin de baixa d’una d’aquestes entitats.

—Ho ha fet una mica l’ANC.
—Hi ha molta gent que no és sòcia de l’ANC. Quants són? Quaranta mil. Jo parlo que quedi clar que és una campanya de país. La pela és la pela, també per als espanyols. L’única forma que té un país desarmat, com és Catalunya, i una ciutadania en una economia de mercat, és tocar-los el crostó econòmic. I que les seves empreses, bancs, i telefonies, diguin quer s’ha de resoldre, perquè si no se’n van a fer punyetes. I l’altra és que, com a ciutadans, hi haurà un moment que haurem de fer gestos de més claredat pacífica i multitudinària. Al gener comença l’època de calçotades. No és igual fer-la a Valls que a la Jonquera. Però tot això no es pot improvisar. És un procés seriós. Ens vam arribar a creure que tot seria més fàcil. La independència no s’improvisa. I aquí, crec, l’hem anada improvisant. Això s’ha de coordinar: no pot ser un sol partit, una sola persona o una sola institució. Aquests dies analitzo els processos d’independència de trenta-cinc països del món. Processos reeixits. I veus que no s’improvisen, que són uns quants anys, que la repressió és duríssima i que no hi ha cap cas igual. Tenacitat, picar pedra molts anys. Van dir que seríem independents en divuit mesos. I la gent i s’ho va creure. No podem vendre fum.

—Com ho veuríeu, de fer-ho per la via d’unes eleccions i no d’un referèndum? Un dia el parlament té el 60% dels vots i l’endemà ens plantem a plaça.
—Jo vaig escriure el llibre 2014 que un dia ho havíem de resoldre a les urnes. I a les urnes es pot resoldre de dues maneres: amb un referèndum d’autodeterminació, que entén tot el món, o amb unes eleccions plebiscitàries. Però aquestes eleccions no poden ser el resultat d’una improvisació, com em fa l’efecte que van ser aquelles eleccions del 2015. Per mi no és mala via. Tots els passos són bons si són pensats en la línia d’aconseguir el resultat final. Però a mi hi ha una cosa que em preocupa.

—Quina?
—Jo sempre he dit que no era nacionalista. En el sentit que no crec que el meu país sigui millor que el dels altres. Però sí que sóc nacional. I crec que és un error l’oblit, o menysteniment, dels factors nacionals. Si fem tot això és perquè som una societat nacional diferenciada. L’oblit o el menyspreu que alguns líders de l’independentisme tenen per la llengua del país fa feredat. El català ha deixat de ser, en la política, la llengua de referència. Som una nació, o ens conformem amb allò que diu Pedro Sánchez, un territori? Jo no veig la gent cridant som un territori! Una nació té una llengua nacional i una cultura nacional. I aquest apartat va quedant cada vegada més enrere. Sembla com si el procés d’emancipació fos, només, un procés de regeneració democràtica i de reforma social. Ho és. Però fonamentalment és procés d’emancipació nacional.

—Entenc el rendiment de comptes. Però també veig una cosa: un corrent antipolític i demagògic.
—Teniu tota la raó. En algun lloc he dit que ens vam anar animant mútuament: poble i govern ens vam anar animant. El govern deia: Tranquils, anem fent els deures. Endavant, deia el poble! També hi ha una part de responsabilitat que correspon als ciutadans. La improvisació va ser col·lectiva. No solament dels partits i les institucions. Vam pecar tots d’inexperiència i ingenuïtat. No ho podem tornar a fer de la mateixa manera. Ens tornarem a estimbar.

—‘Hem de canviar de classe política de dalt a baix.’ Hi esteu d’acord?
—Hi ha de tot i força. Hi ha gent que crec que té una opinió molt valuosa. Tant entre els qui són a la presó, com entre els qui són a l’exili. Però també hem de veure si els qui són a la presó, o a fora, tenen marge de maniobra, i quina visió de la realitat tenen. Perquè la gent que hi ha a la presó té la visió que els porten els qui els visiten més regularment. I a l’exili també deu anar segons les visites que reben. No veig que s’hagi de renovar per renovar, en el sentit de ‘prescindir de’. No s’ha de prescindir de ningú, però sí que s’haurien d’aportar elements nous. I segurament comptar amb gent amb experiència política. Sobretot a llocs clau, com interior, o exterior. Departament clau. En aquests llocs ha d’haver-hi les persones més ben preparades. I potser no aniria malament de girar els ulls enrere i veure com a Interior hi ha gent que hi ha passat i avui encara són considerades. Molt ben considerades. Haver estat alcalde i manar la policia local és molt important. Segurament no n’hi ha prou. O parlar correctament anglès és importantíssim, però has de tenir una agenda pròpia, contactes.

—Voldríeu tornar a tenir un paper més actiu?
—No forma part, en absolut, de les meves prioritats.

—Respecte de la sentència, quina reacció hi hauria d’haver?
—La resposta és la de sempre: n’hi pot haver moltes, i totes bones. Però només té sentit si no són respostes flamarada. Una vegada em vaig trobar amb Michel Rocard, ex-primer ministre a França, que a Còrsega em va dir, sopant: Què, els catalans, encara feu aquestes manifestacions tan boniques al carrer? I la política, quan? Quan començareu a fer política? Jo crec que al procés li falta començar a fer política. Volem construir un estat i això no s’improvisa.

—Passem a la col·lecció ‘Diversia’. Per què comenceu, ara, una col·lecció de llibres?
—El nivell de coneixement que hi ha de la realitat cultural, política i social dels Països Catalans en les generacions joves és pràcticament inexistent. Veus i sents coses increïbles. La intenció és que la col·lecció serveixi d’instrument útil per a aquells que només que hi surti ‘Països Catalans’ ja els compraran, i per a aquells que els compraran malgrat que hi surti. Perquè si volen saber del comunisme, l’anarquisme o l’esperantisme, aquí ho trobaran tot.

—Qui us farà el comunisme, per exemple?
—Xavier Domènech. Quan li vaig dir que era sobre els Països Catalans va tenir la mateixa reacció que Núria Cadenes, que farà el feminisme; Francesc Fontbona, que farà l’Art, o Bernat Joan, que farà la llengua: no tan sols ho va acceptar, sinó que li fa il·lusió. Perquè els lligams són molt més subterranis que no sembla.

—Qui us farà l’anarquisme?
—Jordi Martí Font. Veus que als Països Catalans, allò que hi arriba tard és el comunisme; l’anarquisme ja hi era. Serà, tant pels temes, com pels autors, l’àmbit cultural dels Països Catalans. Sortiríem amb quatre o cinc títols l’any. El meu paper serà de director: faig proposta de temes i autors i em llegeixo a consciència els originals.

—Voldríeu afegir res?
—Insisteixo en el fet que el punt sensible que podem tocar en el procés d’emancipació nacional és l’econòmic, perquè hi ha sectors que fan negoci i viuen de la dependència econòmica de Catalunya. I aquests sectors treballen per la minoria privilegiada que viu a Madrid, i que xuclen de tot l’estat. És sobre aquests sectors que hem d’incidir. No tenim més vies. Hem descartat la via militar. I no serem majoria al parlament espanyol. No ho oblidem mai: hi ha gent que fa negoci amb la independència de Catalunya. A Espanya, sí, però aquí també.

The post Josep-Lluís Carod-Rovira: ‘La paciència té un límit’ appeared first on VilaWeb.

Fa uns quants dies, convidat per la Fundació Joan Brossa a explicar com ‘em va fer Brossa’ en la meva trajectòria, recordava que la seva obra s’havia desplegat majoritàriament en uns temps obscurs, els de la dictadura franquista. Hi posava l’èmfasi perquè no podem oblidar mai que ell, com alguns altres creadors, van fer servir l’acte poètic per a denunciar aquella foscor que els envoltava i de la qual, ni que fos involuntàriament, formaven part. Recordava també que, tot i la seva posició contrària al règim, alguns antifranquistes el van silenciar. Joaquim Molas i Josep M. Castellet, per exemple, van ocultar la seva poesia en l’antologia poètica que van publicar l’any 1963. Per què? Brossa els incomodava, no s’arrenglerava amb els dictats obligats del moment, anava massa a la seva. Ells preferien Espriu o Pere Quart.

És cert que aquests darrers anys de la seva vida, ja en plena transició, Brossa va acceptar alguns homenatges del sistema; sense arribar al cas de Tàpies, que va admetre un marquesat de part de la funesta monarquia espanyola, el poeta, els darrers moments, devia voler pensar que era certa la reconciliació democràtica. Però era mentida. Ara ho sabem prou bé.

Vivim, avui també, una època obscura. No faig comparacions amb la dictadura. Simplement, constato que ens movem entre foscors, sovint imperceptibles. I no ho dic pels aquelarres de la justícia espanyola que vam veure fa pocs dies; ni per l’existència de la repressió en l’àmbit polític i, encara més, en l’econòmic; ni per l’actitud miserable dels partits que, en comptes de defensar els ciutadans que els han votats, o que han votat unes altres opcions, què carall, es protegeixen ells mateixos; ni pel sempre inconclús alliberament de la dona; ni…

Tampoc no ho dic per la fòbia cap als immigrants d’aquells catalanets que es pensen que són progressistes perquè porten un llaç groc, però que els importa una mè què passa al Mediterrani amb la gent desesperada que busca un futur; o per aquells que ja són aquí, els manters o els jornalers del camp, i són perseguits per tipus abjectes com l’Albert Batlle i els qui li donen suport. Arran de la medalla que el parlament va atorgar a Òscar Camps i Carola Rackete per totes les vides que han salvat al mar, passant per alt les lleis de l’Europa genocida, van sortir tot de veus histèriques maleint aquests salvaments i acusant els migrants a mig morir de ser terroristes en potència. No és broma, fins i tot la pàgina de Facebook de VilaWeb va acollir veus d’aquestes, moltes de les quals tenien distintius independentistes en els seus identificadors. Quina por!

Vivim una època obscura, no tan sols per tot això i més, sinó també perquè el món de la cultura catalana continua essent un disbarat, perquè continua havent-hi uns dictats normatius. I, per tant, una gran quantitat de marginats o exclosos pels qui tallen la llonganissa. De fet, durant el franquisme, Molas i Castellet ordenaven l’entorn cultural des de la clandestinitat i amb uns criteris ideològics, equivocats o no; ara és pitjor, hi ha institucions que en premien uns i en silencien uns altres amb la  suposada legitimitat de la conjectura de democràcia en què subsistim, amb pautes que no provenen dels mèrits artístics ni de la ideologia, sinó de la intrínseca banalitat que es desprèn dels mandataris d’aquestes institucions.

Ja sé que això sempre ha estat així, que la cultura institucional dictamina un ordre on hi ha els còmodes en un bàndol, que són premiats, i els empipadors en un altre, que són bandejats. Hi ha una adversativa important, però, pel moment en què ens trobem. Catalunya és un país que ha de suportar unes tensions majúscules, de totes bandes i amb tots els matisos, i en aquests casos són els artistes que empipen els més necessaris. No sé si em faré entendre, però per mi és evident que l’hegemonia poètica de Joan Margarit, la poesia de l’experiència portada als límits; o els fastos que el món de l’art dedica a gent com Jaume Plensa, la visualitat decorativa, no mostren més que l’obscuritat a què em refereixo. La norma cultural va per aquí, el benestar, la indolència; avui, si Brossa publiqués alguns dels seus poemes de combat, seria processat i empresonat o s’hauria d’exiliar.

No és un problema de les altes esferes de la cultura (si és que tal cosa existeix), el problema greu és que la major part de la societat acceptem aquest cant a la comoditat. També l’activisme polític: sortim al carrer a defensar drets, però quan hem de llegir o mirar no estem disposats a fer cap esforç. El cinema català derivant cap a les historietes; les arts visuals retornant al realisme; a la poesia se li demana que no es comprometi amb cap mena de radicalitat, el pamflet és ignorat o sacrificat, els grafits criminalitzats…

La nostra televisió pública és el símptoma estel·lar de tot això: quan Inés Arrimadas va a alguna entrevista a TV3, embeguda per la seva ràbia histèrica, per la seva voluntat destructiva, pels seus dèficits culturals, no sap que els seus trets no van ben dirigits. Perquè el problema de la televisió catalana no són els informatius, allò que a ella i el seu partit tant els irrita, sinó tota la resta. Em refereixo a tots els programes que només aposten per l’entreteniment, per la comoditat, per amagar sota la rialla frívola els combats que es duen a terme en el país real.

Vivim una època obscura. Però passa que, al contrari dels qui lluitaven contra una dictadura, no ens n’adonem o hi ha moments del dia que volem oblidar-ho. Intueixo que les batalles no poden fragmentar-se, que la pugna per la llibertat no admet compartiments tancats: no pots sortir a cridar al carrer contra els desnonaments, contra el racisme, contra els presoners polítics o contra qualsevol altra lluita per fer un món millor i, després, empassar-te aquesta promesa de benaurança que són tants productes culturals o, pitjor encara, la promesa d’estupiditat que representen tants programes de televisió.

I és que Brossa, profètic, ja ho va deixar escrit:

«La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.»

The post Vivim una època obscura appeared first on VilaWeb.

Escriu Sèneca, en la lletra 73 a Lucili, que hi ha gent que es pensa que els filòsofs són gent obstinada i rebeca, que menystenen els governants i els administradors de la cosa pública (avui, dels filòsofs, en diríem ‘intel·lectuals’, si no fos que, segons que sembla, ja no en queden –tot i que, com deia Gramsci, aproximadament, tot fill o filla de veí o de veïna pot ser un ‘intel·lectual’). Però Sèneca afirma que és ben bé al contrari: aquests filòsofs són la gent més agraïda amb els seus governants, perquè els garanteixen la possibilitat de gaudir d’una jubilació tranquil·la, dedicats als estudis nobles, alliberats dels deures imposats a la gent corrent. Ara, és clar, aquest retir assossegat del filòsof demana, en particular, i abans de tot, que l’estat gaudeixi, al seu torn, de tranquil·litat interior. Al país veí, aquella barraca de propaganda feixistoide i doliente, anomenada ‘España Global’, ja procura per tal de garantir la calma necessària als seus capitans de jardins –dic escurabasses– de torn: sostres, espases, sab(v)aters i etcètera. A casa nostra, en canvi, movem més soroll en l’esfera pública com menys estat tenim, amb què encara no hem tret el bec per opinar i ja ens recomanen que fem de canari a la gàbia i comencem a produir matèria narrativa per a la pròxima Setmana del Llibre en Català. Entretant, uns equidistants-neutrals-aguts ‘analistes culturals’ de l’anomenat ‘procés’, com Jordi Amat i Gonzalo Torné, que sembla que no estan al servei de cap estat, s’estalvien totes les crítiques al dominador i ens pronostiquen una hibernació quasi postnuclear als del gremi de la cultura independentista fora de ConTeXT. Pel mateix preu, els podria servir allò que deia Pierre Vilar: ‘L’anàlisi fenomenològica de l’estranger, la psicoanàlisi del “patriota”, potser no són inútils a aquells qui vulguin interrogar els textos, però no ens poden explicar “per què en tal data, a tal lloc” la consciència de grup s’esborra o s’exalta, s’acontenta amb signes vagues de la comunitat o n’exigeix la sobirania, l’afirmació “política”, a vegades amb les armes a la mà. La “capacitat d’acció col·lectiva” és, per a l’historiador, el millor “test”, el millor “sociodrama”.’ És clar que, si llegim entre línies la ideologia cultural que segreguen aquests intel·lectuals de l’equidistància, més aviat sembla que adoptin aquell paternalisme que lloava ‘las virtudes pacíficas del ciudadano laborioso… o… sostiene con sus brazos una parte del estado al paso que da movimiento y vigor a las demás’. Fet i fet, tot rau en la disfunció existent entre l’estat que es reclama i la nació que es reivindica, però, d’aquesta qüestió, els nostres equidistants culturalistes no en volen saber res. Ells es decanten per donar confiança al savi i criticar el partidari. Però, com deia també Vilar, ‘la distinció, és tan clara?’

Afegeix Sèneca, en la lletra esmentada, que els homes que no paren quiets, els qui es troben al bell mig de la bugada pública, o sigui, els polítics, són molt menys agraïts que els filòsofs, perquè mai no reconeixen prou les atencions rebudes (en temps de Sèneca, no hi havia presos polítics catalans), i les seves exigències són més grosses com més satisfetes les troben –l’avidesa, fidel companya de la ingratitud. Per acabar-ho d’adobar, cap ni una de les persones lliurades als afers públics pren en consideració el nombre de rivals que deixa enrere, sinó el nombre dels qui l’han superat; o sigui, que no els és tan agradós de veure molts rivals rere seu com els és, d’enutjós, de veure’ls davant, ni que sigui un de sol (fet del qual, com bé sabem, no està exempt ni el més impol·lut dels nostres dirigents hibernats o no). L’ambició, que mai no mira enrere, i és tan inestable com tota forma de cobdícia, que comença on hauria de finir. (Al si del neoautonomisme, en diuen, amb pedanteria, ‘lluita per l’hegemonia’.)

Molts gestors governamentals, quan es retiren de la cosa pública, ho fan dolguts amb el poder. Si fossin uns intel·lectuals aprofitarien l’avinentesa per mostrar reconeixement a mestres i protectors i es dedicarien al cultiu de l’esperit; si fossin uns intel·lectuals pensarien que, de tot allò que comparteixen amb el comú dels mortals, res no els pertany en exclusiva. (Hem dit que no en quedaven, d’intel·lectuals? O potser la política els ha fet entrar en el totum revolutum de la mera opinió, el pamflet més venut, o la gestió d’aparells mediàtico-culturals?) Però, en els temps que corren, l’ambició dels homes inquiets, dels polítics professionals, no té aturador: serà més fàcil que els nostres ex-gestors no agraeixin el bé comú rebut i, per tant, que no se sentin obligats a retornar-lo en sa justa mesura. En conseqüència, una part de l’experiència guanyada mentre gestionaven els béns del general serà usada en benefici propi. (I és que el sector privat tira molt, com bé demostraven els suquets transaccionals en ple estiu de Pere Portabella i com demostren bé els comiats d’estiu coaguladors de Xavier Vendrell.)

Després tot seran marrameus amb la futura llei Aragonès. O no.

The post L’agraïment és cosa de savis appeared first on VilaWeb.

Consolidat com el festival més important del país per a la indústria de la música i un dels punters a escala internacional, el Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) arriba enguany del 18 al 21 de setembre amb una programació carregada d’estrenes. De la setantena de propostes que configuren el programa oficial, trenta veuran la llum per primera vegada al mercat.

L’objectiu del MMVV és d’oferir una programació reconeixible però sorprenent i volgudament diversa perquè els programadors del sector tinguin una oferta ben rica i variada d’estils i formats per a tots els públics. Hi haurà, entre més, la poesia d’El nus la flor, d’Enric Casasses, amb Maria Mauri i Manuel Ariño, els concerts de Maria Rodés, Joan Masdéu, Marco Mezquida, Marcel Bagés i el Diluvi, i els espectacles familiars d‘Eva Arimsén i Marc Parrot i de la Fada Despistada.

L’espectacle inaugural

Avui al Teatre Atlàntida s’inaugura el MMVV amb l’estrena de l’obra L’últim camí de Walter Benjamin, de Juliane Heinemann, guanyadora del premi Puig-Porret 2018. L’espectacle vol acostar a la figura del filòsof i escriptor alemany, ara que fa vuitanta anys de la seva mort, amb textos de poetes catalans, alemanys i espanyols com ara Màrius Torres, Rainer Maria Rilke i Antonio Machado, tot acompanyat de música electrònica.

Podeu consultar tota la programació del MMVV

Una programació plena d’estrenes

Enguany, s’hi estrenaran projectes d’artistes tan diversos com Mazoni, Gertrudis, Lidia Damunt, Ferran Palau, Contra Blues, Lagartija Nick, Joseba Irazoki, Maruja Limón, Espaldamaceta, Mateo Kingman, Carla i Javier Rubial.

Destaca l’estrena de l’espectacle de Nico Roig, coproduït pel MMVV, en què el públic viurà l’experiència amb auriculars. També s’hi presentarà la nova descoberta de Refree: la jove portuguesa Lina. En l’espectacle, s’hi combinen el fado de la cantant i la visió pop del guitarrista.

Plaça Major i el Sucre: el festival dins el MMVV

Els escenaris de la plaça Major i el Sucre són els espais més multitudinaris del MMVV i acolliran els concerts pensats en clau de festival divendres i dissabte. Hi passaran grans noms del panorama musical actual que han actuat en grans festivals del país, com ara les Balkan Paradise Orchestra (divendres, 20.30, plaça Major), Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic (divendres, 23.15, plaça Major), Iseo&Dodosound (divendres, 00.15, el Sucre), Lildami (divendres, 02.00, el Sucre), el Petit de Cal Eril (dissabte, 21.45, plaça Major), Dorian (dissabte, 23.15, plaça Major), Buhos (dissabte, 00.15, el Sucre) i Adala&The Same Song Band (dissabte, 02.00, el Sucre).

The post Mercat de Música Viva de Vic 2019: més estrenes que mai en quatre dies plens de ritme appeared first on VilaWeb.

Lítica, de Lucia Pietrelli, publicada per l’editorial Males Herbes, és una novel·la que embolcalla, que sumeix el lector en un estat boirós, a voltes dens, a voltes lleuger, sempre inquietant. Ella, la germana gran, la protagonista, de qui no sabem el nom, habitant d’un poble del qual tampoc no sabem el nom, habitant d’un temps que podria ser qualsevol temps, habitant d’una casa on només viuen dones, a tocar del bosc, un bosc que amaga secrets i tresors. Com una faula. Ella, la germana gran, que es desespera i desespera el lector, que no viu ni un bri de calma, sempre de pensament brillant però captiu, altament inflamant, com el liti. Lítica, amb característiques del metall, el més lleuger que ha donat la natura, també altament reactiu i inflamable, favorable en casos de trastorns bipolars i de personalitat.

Lítica és una de les novel·les d’aquesta represa literària, abundant i fecunda. La seva autora, Lucia Pietrelli, d’origen italià, fa set anys que viu a Mallorca i té el català de llengua literària. Abans d’aquesta novel·la, ha publicat Cadenes (Edicions 62, premi Joanot Martorell 2015), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014) i Nissaga (Moll, 2013).

L’autora juga amb el recurs de la faula, del mite, del conte i també de l’element fantàstic. ‘Jo crec que el fantàstic està imbricat en la quotidianitat i la diferència és el punt de vista, per això la importància de l’estil.’ Sobre l’estil, diu l’editor, Ramon Mas, que és una novel·la curta però comprimida. Que Pietrelli exerceix una tensió sobre el llenguatge. Per a ella és determinant el com, més que no el què. Pietrelli porta la prosa poètica a la novel·la.

Perquè l’escriptora és abans que res poeta (té publicats sis poemaris) i això marca la seva narrativa, que conté una càrrega estilística molt forta i poc habitual. Diu: ‘El com és la cosa important, perquè és el que fa la diferència. La idea és habitar en el llenguatge. El llenguatge és la nostra manera de comunicar-nos i de silenciar allò que sovint no es mostra mai. Una comunicació sovint gastada, perquè el llenguatge també és ple de coses sobrants.’

Un dels temes importants que apareix a Lítica és la impossibilitat de conèixer completament l’altre: la germana petita narra la història de la germana gran, que li fa de mirall, alhora que se n’ha de separar per ser ella mateixa. La impossibilitat de conèixer la germana gran o la impossibilitat de la germana gran de conèixer el seu xicot. I, en conseqüència, la manca de comunicació, la càrrega de sexualitat, la proximitat dels cossos com a camí de coneixement de l’altre… En aquest sentit, la impotència és un dels grans sentiments de la germana gran. Un altre tema que fa de motor és la construcció de la identitat. ‘Com agafes els referents, com t’afecten, com et construeixen i desconstrueixen la identitat.’

Lítica és una novel·la molt destil·lada, plena de capes, que Lucia Pietrelli ha tardat molts anys a tancar. I com diu l’editor, ‘és una història trista, però les imatges que la creen tenen molta llum.’

The post ‘Lítica’ o com habitar en el llenguatge appeared first on VilaWeb.

Hi haurà eleccions espanyoles el 10 de novembre. Pedro Sánchez ha tornat a fracassar en l’intent de ser investit i els ciutadans de l’estat espanyol són cridats a les urnes per quarta vegada en quatre anys per a elegir el congrés i el senat. La gran crisi espanyola no té solució a la vista, doncs, tot i que ja ensenya la poteta en l’horitzó un possible pacte de govern nacionalista entre el PSOE i el PP. Un pacte que resoldria la crisi parlamentària actual, però que sens dubte intensificaria gravíssimament la crisi institucional i política.

Ja veurem quina campanya s’empesca cadascú i què ens expliquen perquè els votem, però és evident que el PSOE ja no té gens de credibilitat parlant de progressisme ni amenaçant amb el perill que representaria una possible victòria de la dreta espanyola. Això, òbviament, afectarà la campanya dels partits d’esquerres, dels diversos partits nacionalistes i molt singularment de l’independentisme català. Ha quedat ben clar que Sánchez no vol comptar amb el vot independentista, en absolut. Encara més: la comunicació de fa unes quantes hores, en què demanava a PP i Ciutadans que el votassen per a evitar la influència de l’independentisme, hauria de fer reflexionar definitivament ERC –i dic solament ERC, perquè Junts per Catalunya ja va abandonar fa mesos l’esperança que el PSOE fos res diferent del PP.

La qüestió ara és com ha d’encarar aquestes noves eleccions espanyoles l’independentisme, oimés tenint en compte que és gairebé segur que al bell mig de la campanya es publicarà la sentència contra els dirigents socials, el govern de Catalunya i la presidenta del parlament. A parer meu, d’alternatives n’hi ha unes quantes.

1.– Continuar com sempre: cada partit a la seua i a veure qui guanya. És l’opció més probable, perquè és l’única que sembla que té en consideració ERC i, a més, la victòria claríssima a les eleccions de l’abril li dóna arguments de sobres per a defensar-la.

El problema és que ara ja no se sap de què serviria, això, a part d’aguditzar la batalleta per l’hegemonia i, en tot cas, com a entrenament per a les autonòmiques. Clar i ras: els quinze diputats actuals d’ERC, i evidentment els set de Junts, no han servit de res, no han tingut cap influència, no han ajudat a fer créixer l’independentisme ni han aprofitat per a plantar batalla a Madrid. I això encara empitjorarà si després del novembre PSOE i PP exploren la gran coalició. A més, caldrà veure què passa amb la CUP i amb opcions com el Front Republicà o la probable escissió autonomista del PDECat que es presentarà dissabte. Ens podríem trobar que al novembre hi hagués no tres candidatures, com a l’abril, sinó quatre o fins i tot cinc, d’alguna manera vinculades amb l’independentisme, amb una possible representació més fragmentada, però, en qualsevol cas, en un parlament on definitivament els seus vots seran menystinguts i rebutjats i on serà inútil de pretendre d’influir-hi.

2.– Una possible resposta a aquest boicot de fet del PSOE a l’independentisme seria provar de fer servir les eleccions com una manera de protestar per la sentència i d’evidenciar, en l’escenari més visible internacionalment, la gravetat del conflicte entre Catalunya i Espanya. Seria una resposta raonable al rebuig i al menysteniment del vot dels independentistes per part de Pedro Sánchez: si els vots dels independentistes no valen per a res, la presència dels independentistes a Madrid tan sols pot tenir sentit per a fer-la servir de plataforma, d’altaveu.

Aquesta opció es faria fàcilment visible si es creàs algun artefacte electoral extraordinari, unitari, que aspiràs a guanyar les eleccions d’una manera molt contundent al Principat i a fer després una política d’oposició frontal i de denúncia permanent a Madrid. I dic molt contundent perquè cal tenir present que ERC ja va guanyar les de l’abril, com sap tothom. Però, tot i que en aquelles eleccions l’independentisme va aconseguir el millor resultat de la història, amb 23 diputats sumant tots dos partits, encara no va aconseguir la meitat dels escons en joc. El problema és que ací tornarem a la discussió sobre si se suma més anant separats o en una llista unitària i això a Catalunya ha deixat de ser una discussió objectivable per a passar a ser un debat religiós.

3.– Tanmateix, si es volgués explorar aquesta via unitària sembla també que tindria un cert trellat tornar a considerar l’opció kurda, apuntada per Arnaldo Otegi. El polític basc en algun moment ha exposat l’interès per l’experiència del Partit Democràtic dels Pobles, que ha bastit una candidatura dirigida pels kurds però que es presenta a tot Turquia i replega el vot també del turcs rupturistes. Otegi ho va arribar a definir com una candidatura que agrupàs totes les forces independentistes i nacionalistes catalanes, basques, gallegues, canàries i amazigues, però que es presentàs per a tot l’estat i demanàs el vot dels progressistes i republicans espanyols, argumentant que l’única ruptura factible amb el règim arribarà de les minories nacionals i reforçant-les.

Tal com tenim les coses, una candidatura d’aquest estil podria aconseguir entre trenta diputats i quaranta i, doncs, pugnaria per ser fins i tot la tercera força política de l’hemicicle i capitanejar l’oposició, amb les repercussions internacionals que tindria en el cas d’un pacte PSOE-PP. Seria una autèntica revolució.

4.– I hi ha encara una quarta opció, que és de no presentar-s’hi. Ja sé que és una opció xocant, d’entrada, però no es pot descartar. Els partits independentistes podrien no participar en les eleccions espanyoles, cosa que originaria una abstenció que seria una forma de denúncia, també, de la degradació democràtica de l’estat espanyol. Si els seus vots no compten, no cal anar-hi.

O, fins i tot, es podria anar més enllà i organitzar una votació desobedient i paral·lela el mateix dia, per exemple a l’anunciada Assemblea del Consell per la República i veure al Principat quanta gent participa en l’una i en l’altra, quina legitimitat té el projecte constitucional espanyol i quina té el projecte constitucional català. Del punt de vista de fer créixer la tensió i la confrontació amb l’estat espanyol i de la repercussió europea i internacional, seria sens dubte l’opció més transgressora, especialment si tenim en compte que a Europa poca gent entén què fa Espanya, però encara no aprecia fins a quin punt la gran crisi és una conseqüència directa de l’envit de Catalunya per a aconseguir de fer efectiu el dret d’autodeterminació.

The post Quatre possibles opcions de l’independentisme davant les eleccions del novembre appeared first on VilaWeb.