Una celebració de Joan Mariné, director de fotografia, l’últim representant de Laya Films, la productora de cine de la Generalitat republicana durant la guerra del 36. Celebració de la seva existència i del testimoniatge que va fer d’aquells anys amb la càmera. Com ara el seguici i funeral de Durruti el 1936, que podem veure aquí, en una versió en anglès per a la difusió internacional, que avui és la còpia oficial. Celebració també perquè Mariné va poder continuar fent cine, després de passar pel camp d’Argelers i de tornar de l’exili. Un cine ben diferent del de la seva joventut, cert, que li va permetre passar a noves generacions els seus coneixements i no apartar-se de l’ofici. Ha mort aquest 18 de febrer, a 104 anys. Una vida plena, una celebració.

De ben jove, explicava en una entrevista amb Xavi Serra, Mariné, nascut el 1920, quan tenia només setze anys, sortia disparat dels despatxos de la productora Laya Films, acabada de crear, per rodar els carrers de Barcelona en aquells moments revolucionaris i de resistència a l’agressor feixista. Creada el novembre del 36 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat i dirigida per Joan Castanyer, que havia estat ajudant de Jean Renoir, el gran director francès del moment, la història de Laya Films és d’envergadura. Mariné s’hi va sumar amb entusiasme. Setze anys, una càmera i tantes coses per recollir i testimoniar. Com el fotògraf Agustí Centelles, el moment demanava noves mirades per contar tot allò que era radicalment nou.

Passió d’aquells temps revoltats, que en el terreny del cine tenien la seva traducció en les imatges dels amateurs, els aficionats que donarien lloc al moviment cineista català, i als documentalistes de Laya Films. Cineista, així dit, amb una paraula pròpia, reunió de compromís tècnic i estètic i dedicació lliure. La indústria cinematogràfica era a les beceroles, però els joves que podien aconseguir una càmera es llançaven al carrer a filmar. El noi Mariné ja sabia, des dels catorze anys, què era una càmera i com es podia fer anar, un tiet li havia encomanat de portar als estudis Orphea la càmera francesa que acabaven de comprar, el noi es va llegir les instruccions, la va engegar i va començar a rodar.

L’exili el duria a camps de concentració, primer en terres franceses, al d’Argelers, d’on es va escapar saltant el filat i nedant, esquivant la llum del far. Quan passa la frontera, l’internen en camps de concentració de la dictadura, fins que el troba el seu pare i aconsegueix treure’l. Joan Mariné va continuar la seva vocació al preu que fos, fent produccions del moment que no tenien res a veure amb les que l’havien format. No seria documentalista, no podria sortir al carrer per testimoniar, impossible. Va jurar-se que dedicaria la vida al cine, i així ho ha fet. Director de fotografia d’algunes de les produccions més comercials de l’època, va subsistir. Una malaltia el va allunyar de la pràctica, però, ferm en la seva voluntat de servir el cine, es va dedicar llavors a la restauració i cura de films, que en cel·luloide són molt fràgils i que, gràcies a Joan Mariné, alguns, força, continuen vius. És un altre dels homes de la càmera que, com Néstor Almendros, de qui parlava fa poc en aquesta columna, mereixen reconeixement i gratitud.

The Washington Post · Katharine Houreld i Elizabeth Dwoskin

El carregament secret de drons i míssils turcs acabava de ser lliurat a l’exèrcit sudanès. Un equip de Baykar, el fabricant d’armes més important de Turquia, era sobre el terreny per assegurar-se que el tracte es feia sense contratemps.

L’operació ha quedat registrada en una partida de documents –missatges de text, fotografies, vídeos i extractes bancaris– a què ha tingut accés de The Washington Post, publicats ara en exclusiva. Amb un nivell de detall sorprenent, els documents revelen com el gegant armamentístic turc ha ajudat a agreujar la devastadora guerra civil del Sudan, que segons l’ONU ha desfermat la pitjor catàstrofe humanitària del planeta.

L’any passat, Baykar, co-propietat del gendre del president turc, Recep Tayyip Erdogan, va subministrar armament per valor de 120 milions de dòlars, pel cap baix, a l’exèrcit sudanès. Això consta en el contracte a què ha tingut accés The Washington Post, juntament amb uns altres documents que aporten més detalls sobre la transacció.

Baykar és el principal proveïdor de drons de l’exèrcit turc, i també el principal exportador d’armament del país. El seu dron de gamma alta, el TB2, pot transportar més de 135 quilos d’explosius, i està construït amb molts components de fabricació nord-americana.

Un funcionari de l’ambaixada turca a Washington, que parla amb la condició d’anonimat per a tractar qüestions confidencials, explica a The Washington Post que “com a testimoni de les conseqüències de la intervenció estrangera al Sudan, Turquia s’ha abstingut de proporcionar cap mena d’ajuda a les parts d’ençà del començament del conflicte”.

Amb el pas dels mesos, la guerra civil del Sudan –que arribarà als dos anys el mes vinent– ha anat convertint-se en una batalla pel poder entre potències estrangeres, incloent-hi Rússia, l’Iran i, sobretot, els Emirats Àrabs Units (EAU). Però el rol de Turquia en el conflicte sovint s’ha passat per alt.

Les restriccions informatives fan impossible de quantificar amb exactitud el suport militar que han rebut els bàndols respectius de potències estrangeres. Però un informe finançat pel Departament d’Estat dels Estats Units i publicat l’octubre passat conclogué amb “certesa gairebé total” que 32 vols al país efectius entre el juny del 2023 i el maig del 2024 corresponien a transferències d’armament dels EAU a les Forces de Suport Ràpid (FSR), el grup paramilitar que lluita contra l’exèrcit pel control del país. Anteriorment, The New York Times ja havia informat que els emiratians havien pilotat drons xinesos des de l’altra banda de la frontera, al Txad, per recollir intel·ligència per a les FSR i escortar els enviaments d’armes als combatents del grup.

L’Iran, per la seva banda, ha facilitat drons a l’exèrcit sudanès, tal com revelà l’Observatori de Conflictes del Sudan l’octubre passat. Alhora, Amnistia Internacional va dir l’any passat que els dos bàndols del conflicte havien estat enxampats emprant armament de fabricació russa.

Els documents a què ha tingut accés The Washington Post també mostren com s’ha intensificat la competència entre els governs regionals pel botí de guerra. Durant les converses posteriors a la venda de drons, els executius de Baykar van informar els seus col·legues que els caps de l’exèrcit sudanès havien considerat d’oferir a un consorci d’empreses turques accés a mines de coure, or i plata del país, i també els drets d’explotació d’Abu Amama –un port estratègic a la Mar Roja que anteriorment s’havia promès als EAU i pel qual Moscou també ha expressat interès. El mes passat, els ministres d’Afers Exteriors rus i sudanès van declarar que s’havia arribat un acord que permetria a Moscou d’establir una base naval a Port Sudan, un altre punt de suport estratègic a la Mar Roja.

Tot indica que els tractes entre Baykar i l’exèrcit sudanès infringeixen les diferents rondes de sancions imposades pels Estats Units i la Unió Europea contra les forces governamentals, fet que posa en relleu els perills a què s’enfronten les empreses turques en la lluita per la influència a tot Àfrica. El Consell de Seguretat de l’ONU decidí per unanimitat d’ampliar l’embargament d’armes al Sudan l’octubre passat, però continua sense prendre mesures contra cap de les potències estrangeres acusades de violacions de drets humans.

Les revelacions arriben en un moment delicat per a Erdogan, que s’ha ofert com a amfitrió de les converses de pau entre Rússia i Ucraïna i que, en els darrers mesos, ha encapçalat una ofensiva diplomàtica per a estrènyer vincles amb l’Irac i Síria, en un intent de soscavar la influència regional de l’Iran.

Erdogan també ha treballat per ampliar els llaços militars i diplomàtics de Turquia amb els països de la Banya d’Àfrica, una regió particularment volàtil del continent. És un ferm partidari del moviment polític dels Germans Musulmans, aliat de l’exèrcit sudanès i enemics dels EAU.

En una conversa telefònica del 13 de desembre amb el general de l’exèrcit sudanès Abdel Fattah al-Burhan, Erdogan es va oferir a “intervenir per a resoldre les disputes entre el Sudan i els Emirats Àrabs Units”, segons que recull un informe oficial sobre la trobada.

Però els documents a què The Washington Post ha tingut accés demostren com les empreses armamentístiques turques –estretament vinculades al govern– han continuat negociant amb ambdues parts del conflicte, per molt que Ankara hagi provat de situar-se públicament com a mediadora.

Mentre Baykar negociava l’acord d’armes amb l’exèrcit sudanès, una segona empresa armamentística turca, Arca Defense, negociava amb un alt càrrec de les FSR, les forces rebels.

The Washington Post ha tingut accés als registres de trucades telefòniques i missatges de text entre una executiva d’Arca i Algoney Hamdan Daglo Musa, l’encarregat d’adquirir armes per als paramilitars i germà del cap de les FSR. The Washington Post no ha pogut determinar si Arca, que també proveeix armament a l’exèrcit nord-americà, ha acabat subministrat armament a les FSR.

En declaracions a The Washington Post, l’executiva d’Arca implicada en les trucades diu que l’empresa no ha venut mai armament a les FSR, però es nega a respondre a les preguntes sobre els seus contactes amb Musa. Mohamed Almokhtar, assessor de les FSR, declara no saber res de les converses. El grup no ha rebut mai armes de Turquia, explica, però manté bones relacions amb el govern d’Ankara.

La guerra civil sudanesa va començar l’abril del 2023, arran de la disputa entre els dos principals generals de l’exèrcit pel control de les forces armades. Les conseqüències han estat catastròfiques: 150.000 persones han mort, pel cap baix; prop de dos terços dels 50 milions de sudanesos necessiten ajut humanitari, i més de 13 milions han hagut de fugir de casa. Civils sudanesos han estat víctimes de violacions, tortures indiscriminades i decapitacions; hospitals i mercats han estat bombardats repetidament. El govern nord-americà ha acusat ambdós bàndols de crims de guerra. Tanmateix, les armes han continuat entrant al país.

El contracte de 120 milions de dòlars signat entre Baykar i l’agència d’adquisicions de l’exèrcit sudanès, coneguda com a Sistema d’Indústries de Defensa (DIS), té data del 16 de novembre de 2023, quan feia cinc mesos que el Departament del Tresor dels Estats Units havia sancionat el DIS.

El contracte inclou 600 ogives, sis drons TB2s i tres estacions de control terrestre. També estipula que 48 persones lliurarien les armes i proporcionarien “suport tècnic sobre el terreny”. Al document consta la signatura de Mirghani Idris Suleiman, el director general del DIS, que ha estat sancionat a títol personal per Washington.

Les primeres municions van arribar amb avió l’agost passat a Port Sudan, segons que consta en els missatges entre els executius de Baykar, i el darrer carregament va arribar amb avió al Sudan a mitjan setembre. Ambdós vols passaren per Bamako, la capital de Mali, i foren gestionats per Aviacon Zitotrans, una aerolínia privada que els Estats Units sancionaren el 2023 per “formar part de la maquinària de guerra de Rússia”.

“No calen gaires drons per a canviar el rumb de la guerra, i aquests drons són força potents”, explica Justin Lynch, director gerent de Conflict Insights Group, una organització d’anàlisi de dades i investigació que ha ajudat a autenticar els documents a què ha tingut accés The Washington Post. “L’exèrcit sudanès ha fet avenços enormes aquests darrers dos mesos. No hi ha dubte que els drons són una peça fonamental d’aquesta estratègia guanyadora.”

El setembre passat, les autoritats sudaneses informaren els representants de Baykar: “Amb aquest moviment [l’enviament d’armaments], Turquia s’ha convertit en el país que més suport ens ha ofert”, tal com consta en un document intern de Baykar sobre les negociacions.

Aquests darrers anys, Baykar s’ha consolidat com un dels principals proveïdors mundials de drons, amb enviaments regulars tant a Ucraïna com al nord d’Àfrica. Arca, per la seva banda, és una empresa relativament nova, fundada el 2020.

Els contactes entre Arca i un alt càrrec de les FSR –un grup al qual Washington ha acusat de genocidi i neteja ètnica– amenacen d’afegir tensió la relació tortuosa entre els Estats Units i Turquia. Les negociacions també podrien tenir implicacions militars: l’any passat, sense anar més lluny, el Pentàgon va comprar 116.000 rondes de munició a Arca.

El 9 de setembre, després d’assabentar-se de les negociacions entre Baykar i l’exèrcit sudanès, Musa va trucar als representants d’Arca. “Ja t’he dit que no et refiessis de ningú”, li deia el seu contacte a la companyia. Els missatges també mostren com Musa, aparentment pres pel pànic, provà de posar-se en contacte amb Baykar i aturar l’enviament de drons l’exèrcit sudanès.

“Era a punt de posar-se a punt de plorar […] Ens suplicava”, explicà el director executiu de Baykar a un col·lega per missatge de text. “Si aquest contracte s’acaba executant, estarem acabats”, digué Musa al cap de Baykar, després de proposar-li una contraoferta per a comprar els drons pel doble del preu que havia acordat de pagar l’exèrcit sudanès.

Però els representants de la companyia es giraren d’esquena a les súpliques de Musa. “No trencarem el contracte per res del món”, li respongué un representant d’Arca a Musa. I afegí: “Així és la vida.”

Jarrett Ley i John Hudson han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

A la cimera d’intel·ligència artificial feta a París el mes passat, en què van participar representants de cent països, el vici-president dels EUA, J. D. Vance, va afirmar: “La IA no substituirà als éssers humans, mai no els reemplaçarà.” A les societats desenvolupades, la població comença a témer de perdre la feina observant els ràpids avenços de la intel·ligència artificial. Els líders polítics, tecnològics i empresarials fa temps que repeteixen missatges públics tranquil·litzadors com el del vici-president nord-americà. O alguns altres, com ara que la IA crearà més llocs de feina que els que destruirà, missatge reiterat pels economistes, perquè és el que ha passat sempre fins ara. O el que repeteixen les empreses que comercialitzen productes d’intel·ligència artificial: que la IA solament farà que augmentar la productivitat del treballador sense substituir-lo. Tanmateix, RethinkX, el conegut laboratori d’idees sobre tecnologies disruptives, no pensa igual, com explica en un article recent i que tot seguit us expliquem.

Desmuntar els mites sobre la convivència entre humans i IA

RethinkX sosté que la intel·ligència artificial i els robots ens prendran, amb total certesa, el lloc de feina. Arriba a qualificar de “deliri perillós” que no considerem que passarà això i que no en vulguem parlar, amb què evitem de trobar una solució per endavant a la transformació que sofrirà la societat i que, ara per ara, ningú, ni tan sols el laboratori d’idees, no és capaç de preveure. Per provocar el debat, RethinkX vol exposar al públic cruament una “veritat dolorosa” que tots hem d’assumir, i desmuntar les afirmacions que es fan normalment per a llevar importància a les enormes repercussions de la IA i els robots. Com ara aquella que diu que som lluny, a dècades vista, que la intel·ligència artificial pugui reemplaçar la majoria dels treballadors. RethinkX reconeix que és veritat que la IA actualment no és prou intel·ligent per a prendre tots els llocs de feina. Però alhora apunta als enormes avenços que hi ha hagut d’ençà de l’aparició del ChatGPT, el novembre del 2022, en molt poc temps. Això ens hauria de fer adonar que no parlem d’un film de ciència-ficció basat en un futur llunyà inconcret. Segons el laboratori d’idees, les màquines que poden pensar ja són entre nosaltres i les seves capacitats s’amplien de dia en dia, sense cap barrera infranquejable a la vista, sense cap límit.

Una segona afirmació que qualifica de mite és la que diu que hi ha feines humanes que les màquines no podran fer mai. RethinkX sosté que tendim a subestimar greument les capacitats que els robots tindran en un futur pròxim. I també a sobreestimar l’oposició que hi oferirem els humans. Una equivocació que mostrarien les tendències més recents als EUA, en què, davant la possibilitat de ser atesos per un terapeuta de IA o un d’humà, una proporció elevada dels pacients prefereix tractar amb la màquina. El laboratori d’idees sosté que aquesta tendència creixerà i arribarà també a feines que considerem exclusivament humanes, com els actors o les treballadores sexuals. I encara que hi hagués un seguit de feines exclusives d’humans, com ara polítics, diplomàtics i entrenadors, no en necessitem 4.000 milions, que serà la població que es trobarà sense feina amb l’emergència de la IA.

Segons RethinkX, els robots humanoides ens ajudaran en una primera fase, però després passaran a substituir-nos a les feines (imatge: 1x).

Un altre mite és el que en català podríem anomenar “entre tots ho farem tot”. Que els humans i els robots treballant plegats serem més efectius que no pas els robots tots sols. Per demostrar l’equivocació d’aquest enfocament, RethinkX posa l’exemple dels campions d’escacs, que en les competicions sempre s’ajudaven d’ordinadors. Això, que va ser veritat durant uns quants anys, va acabar de cop el 1997, quan l’ordinador d’IBM Deep Blue va vèncer Garri Kaspàrov, un dels jugadors més brillants de la història. Ell, ni tan sols immediatament després de la derrota, no ho acceptava i afirmava que hi havia humans al darrere dels moviments de la màquina. El 2015, el programa d’escacs de codi lliure Stockfish podia derrotar sistemàticament, sempre, els millors jugadors humans d’escacs, encara que fossin ajudats per computadores. RethinkX sosté que això passarà a totes les feines en què ara les màquines ens ajuden. D’ací a pocs anys, ens superaran i substituiran. El laboratori d’idees assenyala la paradoxa que actualment els escacs humans són enmig d’un boom de popularitat i que els millors jugadors guanyen més diners que mai. Tanmateix, abans no hi havia milions de jugadors professionals d’escacs, sinó que eren i són una elit molt petita. Les feines on sí que seran substituïts milions de treballadors, com ara fregar a terra, cosir roba, treballar a l’obra o fer anar una caixa registradora, no esdevindran com a substitució d’esports de masses amb figures mundials amb sous estratosfèrics.

El següent mite, sempre segons el laboratori d’idees, és el que diu que fer centres de dades per a intel·ligència artificial i robots és molt car i lent, cosa que deixarà prou temps per a adaptar-nos-hi. Amb un altre tòpic relacionat, que diu que encara que les màquines ens prenguin totes les feines, això passarà lentament, durant dècades. RethinkX ha estudiat els processos disruptius d’aquests dos darrers segles, en què les noves tecnologies han substituït les velles. I ha conclòs que els sectors establerts sempre subestimen la primera fase d’expansió exponencial de les noves tecnologies que els volen substituir. Habitualment, aquesta evolució té forma de S, sigmoidal: al principi el creixement és molt lent, gairebé lineal i fàcilment predictible. Però, passat un llindar, hi ha un fort creixement sobtat, exponencial, imparable. Els especialistes en disrupcions posen d’exemple els fabricants de carruatges per a cavalls, que no veien una amenaça en els primers automòbils, perquè al principi no hi havia fàbriques, ni mecànics, ni benzineres, ni carreteres asfaltades ni semàfors. Els cotxes eren un producte car, que s’espatllava tot sovint i que no sabia conduir ningú. Com havien de competir amb els cavalls i els carruatges que feia milers d’anys que existien i tothom sabia fer anar?

Els vehicles autònoms deixaran sense feina milions de conductors professionals aquests anys vinents.

La indústria de la il·luminació amb oli i gas va pensar això mateix respecte de l’electricitat. I Kodak, l’inventor de la càmera digital, tampoc no en va veure el potencial i va preferir continuar fent rodets i màquines de fotografia tradicionals. Com també fa ara el sector automobilístic americà i europeu en relació amb els cotxes elèctrics. Les lliçons que ens donen els canvis tecnològics del passat és que les disrupcions no es fan en cinquanta anys o cent, sinó que quinze o vint. La substitució dels cavalls per cotxes fou completa en quinze anys a bona part del món. Els milions i milions de cavalls, quan van perdre la feina, no en van començar a fer una altra, sinó que van acabar essent menjar de gossos. Avui dia el nombre de cavalls és una fracció del que havia estat i tan sols a l’abast d’una minoria, pel cost econòmic tan elevat que tenen.

Kodak va acabar entrant en fallida. Va haver d’abandonar molts segments de negoci i acomiadar moltíssims treballadors. Avui dia ningú no recorda com era la il·luminació abans de les bombetes. RethinkX considera que és pensament màgic creure que quan els més de quatre milions de conductors professionals dels EUA siguin substituïts per camions i taxis autònoms gràcies a la IA la reconversió professional d’aquests treballadors serà fàcil i acabaran essent enginyers de programari o influenciadors a les xarxes socials. Aquesta és una qüestió que ja han estudiat economistes com el català Miquel Puig a Els salaris de la ira. Per ell, els treballadors afectats per aquesta mena de canvis arriben a la jubilació sense haver trobat feina, o una de molt precària i de qualificació pitjor.

Què ens espera: les fases que passarem

RethinkX calcula que el 2045 no hi haurà cap feina humana que les màquines no puguin fer millor que nosaltres a un cost molt menor. I no caldrà que els robots tinguin una intel·ligència espaterrant. Ens recorda que actualment els robots humanoides són els més cars i amb les capacitats més baixes que hi haurà hagut mai. És a dir, que no podran fer res més que millorar. Demà seran millors i més barats que avui, i l’endemà encara més. Segons els seus càlculs, un robot d’uns 10.000 dòlars que treballi 22 hores el dia i duri 5 anys tindrà un cost de 25 centaus per hora treballada. La demanda de fabricació de robots humanoides pot arribar a situar-se entre la del sector automobilístic i la dels telèfons mòbils. És a dir, entre desenes de milions i centenars de milions d’unitats fabricades cada any. I quan els robots es fabriquin a si mateixos, costaran molt menys de 10.000 dòlars. El cost marginal de la mà d’obra robòtica tendirà a zero a mesura que els robots moguts per intel·ligència artificial s’implantin en massa en tots els sectors industrials a tot el món, sense que els humans hi puguin competir. No hi podrem fer res.

La història ens mostra exemples dels efectes de les disrupcions tecnològiques.

RethinkX admet que no sap com es podria desenvolupar aquest procés d’una manera segura per als humans amb el mínim perjudici possible, sense caure en el caos, sense danys col·laterals i sense víctimes. Però considera que ens pot ajudar el fet d’emmarcar la discussió sobre el final de la feina humana, i la superabundància material que pot venir posteriorment (una idea sostinguda sovint per Silicon Valley), basant-nos en uns límits realistes gràcies a les lliçons de les disrupcions tecnològiques passades.

La primera etapa és en aquesta en què ens trobem ara. La intel·ligència artificial i els robots no sembla que puguin competir amb els humans, per dos motius. El primer, perquè els robots es dedicaran a feines mal pagades, perilloses i brutes que no vol fer ningú. En relació amb això, esdevenen una eina alliberadora sense fer perillar les feines que considerem importants. El segon motiu és que la IA i els robots ajudaran breument a augmentar la productivitat d’aquelles feines que sí que volem fer, com ara programadors, metges o periodistes. Però RethinkX avisa que aquesta situació de millora per als humans no s’allargarà gaires anys, i que la IA ens acabarà superant.

El gran nombre de feines no volgudes ens proporcionarà un coixí per a adaptar-nos-hi progressivament. Els robots aniran fer aquestes feines, preferentment, i els humans alliberats en cercaran unes altres de més enriquidores, segons RethinkX. Això hauria de proporcionar un aterratge suau per a fer una transformació justa i estable en el conjunt de la societat. Però RethinkX avisa que l’era de la complementarietat entre feina i capital, una de les bases de l’economia, s’acosta a la fi. D’aquí a poc, la “feina” serà una cosa que faran les màquines, no pas els humans. L’economia s’ha de repensar de dalt a baix, perquè les nocions bàsiques d’aquesta ciència ja no tindran sentit.

Què hem de fer d’ara endavant?

Com dèiem, RethinkX admet que no té cap resposta sobre com hem d’actuar d’una manera concreta. Tenim davant una situació nova, que no s’ha viscut mai en la història de la humanitat, per les conseqüències que se n’esperen. Pel laboratori d’idees, hem de començar fent una acció senzilla: admetre honestament aquesta veritat dolorosa, sense fer afirmacions buides per a negar què passarà. Hem d’acceptar que els robots s’acosten i que ens llevaran la feina a tots. És un fet que no podrem evitar. RethinkX adverteix que si els responsables i dirigents de cada sector econòmic i polític no actuen honestament i prenent decisions ben meditades, reinventant completament el contracte social que estabilitza una societat, la desaparició de la feina humana pot ser catastròfica.

Avui dia la IA ja és entre nosaltres i com més va més treballadors la fan servir diàriament.

Adverteix que ara mateix hi ha una sola certesa: continuar fent com fins ara és inviable. Considera que seria un error molt greu, per exemple, provar de prohibir la intel·ligència artificial o els robots humanoides per preservar els llocs de feina humans i apuntalar sectors industrials que esdevindran inviables. La història ens mostra que quan hem intentat de prohibir les tecnologies disruptives no ha funcionat mai, sinó que ha estat contraproduent. Argumenten que aquestes accions durien a un cercle viciós en què aniria baixant la productivitat progressivament, seguit d’un estancament econòmic, de pobresa, conflictivitat social i, fins i tot, guerres. Abans de provar de mantenir llocs de feina que no vol ningú, val més retirar-se i gaudir de la superabundància que proporcionaran els robots i la tecnologia.

RethinkX no diu d’on obtindran els ingressos per a viure la gent que no tingui una feina, però defensa que la disrupció i el final de la feina humana té el potencial de ser un fet “fantàsticament alliberador”. Que pot ser literalment la millor cosa que hagi passat mai a la humanitat, perquè voldrà dir que ens podem jubilar enmig del luxe per dedicar el temps lliure a allò que ens plau i hi trobem un sentit. Fins i tot treballar, si volem. A partir de la dècada del 2040 la humanitat es pot trobar en una utopia de ciència-ficció feta realitat, però això si les societats saben triar de manera intel·ligent. Tanmateix, a hores d’ara ningú no sap quines tries són aquestes, ni tan sols les ments de Silicon Valley i la Xina, els líders en IA i robòtica que encapçalen aquest procés. El lector decidirà si tenim motius per a estar molt preocupats o per a tenir grans esperances. Si hem de ser tecnooptimistes o tecnopessimistes. Si ens hem de preparar per a viure com uns aristòcrates ociosos o per a tenir el mateix destí que els cavalls.

En aquest país les dones al món del vi com més va són més i tenen més visibilitat, tot i que hi han estat sempre. No tan sols perquè hi ha associacions que les visibilitzen com a col·lectiu, sinó també, i sobretot, perquè són grans professionals que fan vins d’altura, i estan reconegudes dins el país i internacionalment. Us n’oferim quatre exemples.

Mireia Pujol-Busquets, del Celler de les Aus: Capsigrany 2020

Mireia Pujol-Busquets és biòloga, màster en agricultura ecològica i directora tècnica del celler Alta Alella (DO Alella), fundat el 1991. És la segona generació d’aquest celler familiar. La línia de vins naturals d’Alta Alella s’emmarca en el Celler de les Aus, que es va inaugurar el 2015, tot i que les primeres referències de vi sense sulfits a Alta Alella es remunten al 2006. La majoria d’aquests vins porten el nom d’un ocell de la zona del Baix Maresme, on té enclavada la finca i el celler, avui amb gairebé seixanta hectàrees de vinya cultivada i treballant per arribar a les vuitanta, entre els municipis d’Alella i Tiana, al costat de Barcelona i sota la protecció del parc de la Serralada de Marina.

Capsigrany 2020 és un escumós de pansa rosada (una varietat residual, que va estar a punt de desaparèixer al territori d’Alella) de vinya vella plantada el 1957, d’agricultura ecològica i sense sulfits afegits. És elaborat segons el mètode ancestral (una sola fermentació) i té una criança entre 15 mesos i 24 abans del degorjat. Es troba emparat a la DO Cava com a Brut Nature Gran Reserva d’Elaborador Integral, dins la nova zonificació Comtats de Barcelona-Serra de Mar. La potència expressiva i la finor de la bombolla.

Bàrbara Mesquida, del celler Mesquida Mora: Terna 2022

Bàrbara Mesquida va estudiar filologia catalana a Barcelona. Provinent d’una família de vinyaters de Mallorca, sempre havia volgut dedicar-se a fer vi, i per això després va estudiar enologia. Però les coses es van precipitar i va haver de fer-se càrrec del projecte familiar vinícola el 2004, abans que no tenia previst. El 2012, un altre contratemps va fer que comencés el projecte més personal: el celler Mesquida Mora, amb seu a Porreres (Mallorca). D’aleshores ençà, impulsa l’elaboració de vins ecològics i biodinàmics, una part sense sulfits, i amb el propòsit de treballar amb varietats autòctones.

Terna 2022, Vi de la Terra de Mallorca brisat, és elaborat amb les varietats autòctones giró blanc i premsal. S’elabora segons els principis de l’agricultura biodinàmica. Va ser un any molt càlid, explica Bàrbara Mesquida, amb un raïm saníssim, però la calidesa de l’anyada va comportar tot un desafiament i una reflexió sobre els anys a venir. Es fa la maceració, fermentació i criança de totes dues varietats amb les pells (brisat) per separat durant deu dies. Per tast es decideix el moment del premsat i acaba la fermentació en dipòsit d’acer inoxidable. Després de la fermentació el vi reposa sis mesos amb les mares fines dins un ou de formigó. La potència del vi brisat.

Clara Griera, del celler de la cooperativa l’Olivera: Airós 2023

Clara Griera és una enòloga compromesa amb aquest projecte cooperatiu i social ubicat a Vallbona de les Monges. Es va formar com a enginyera tècnica agrícola i llicenciar en ciència i tecnologia dels aliments per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després va fer el màster en viticultura i enologia a l’Escola d’Espiells.

Airós 2023 és el primer rosat que ha elaborat Clara Griera, a partir del coneixement i l’experimentació amb les garnatxes negres plantades a una altura de 600 metres a la vall del riu Corb (DO Costers del Segre). Es vinifiquen dues parts de garnatxa per separat. Totes dues fermenten en tines d’acer inoxidable, però l’una part fa un premsat directe amb una lleugera maceració i l’altra part és fruit del sagnat d’un dipòsit de pigeage després de 48 hores (remuntant o enfonsant les pells del barret cap per avall per guanyar color i estructura). Un vi fresc i lleuger, amb un punt especiat que li confereix caràcter, per a prendre a qualsevol hora.

Anna Rovira, del celler cooperatiu de Capçanes: Cabrida 2022

L’enòloga del celler de Capçanes (el Priorat, DO Montsant) és Anna Rovira. Es va vincular al celler el 2011. Va estudiar enologia a la Universitat Rovira i Virgili i a la Universitat de la Borgonya, a Dijon. Va agafar el timó de la cooperativa el 2016. La seva feina a la cooperativa ha estat de renovació, de posar-la a ritme dels gustos i valors dels temps actuals, però sempre respectant i valorant els pagesos que han fet possible aquest projecte vinícola col·lectiu. L’any passat, La Guia de Vins de Catalunya 2025 la va reconèixer amb el premi a la innovació.

Cabrida 2022 és elaborat amb les millors garnatxes del celler, de vinyes velles entre 60 anys i 110. Rovira experimenta amb diferents elaboracions per aconseguir la màxima expressió del raïm. Aquest vi, una volta fermentat en tines d’acer inoxidable, macera amb les pells durant trenta dies. Fa dotze mesos de criança en bótes de roure francès noves i, abans de ser embotellat, reposa dos mesos una altra vegada en les tines d’acer inoxidable. Només se n’han elaborat 3.500 ampolles. Mostra l’expressió de la vinya vella.

El 18 de febrer, 3Cat va estrenar en exclusiva a la plataforma digital Manicòmics, el nou format d’humor de la cadena. Ara bé, el programa no segueix els codis habituals de la comèdia televisiva. Ben al contrari, es basa en converses formals entre el presentador, Ignasi Taltavull, i set dels humoristes més destacats de l’escena catalana.

En els vuit episodis que conformen la primera temporada, s’hi tracten temes tan transcendents com la llengua, l’amor, la pressió estètica contra les dones, la mort o la frustració. Tot plegat, sota el paraigua del sentit de l’humor que aporten els protagonistes, que apareix tant en les xerrades com en petits fragments de monòlegs.

Parlem amb Taltavull sobre aquest nou format, però també de més qüestions, com ara, com la polèmica del Zona Franca, la cultura humorística catalana, l’autoproducció i la relació entre els acudits i les xarxes socials.

—Quan es va presentar Manicòmics, bona part dels mitjans de comunicació van explicar que era una versió en català del conegut format de monòlegs El club de la comedia, però la realitat dista força d’això, oi?
—Absolutament. Crec que el 3Cat no ha vist el seu propi programa. Vaig quedar sorprès amb les promocions que en feia. Vendre el programa com una versió catalana del Club de la comedia és malvendre’l. No és el que pretén i no té sentit prometre una cosa i després donar-ne una altra.

—Llavors, què és Manicòmics?
—És l’oportunitat de mostrar les dues cares que té un còmic. Què és el que fan sobre l’escenari i també què els fa parlar dels temes que parlen. Seria molt bona notícia que 3Cat optés per un programa de monòlegs, però si algú mira aquest programa esperant això, no ho trobarà.

—En el programa es tracten temes tan seriosos com la llengua, l’amor o la pressió estètica contra les dones. L’humor és la millor via per a parlar d’aquesta mena de qüestions?
—Parlar d’aquesta mena de temes si no estan acompanyats d’humor fa més cosa. Penso que els participants de Manicòmics no se sentirien tan còmodes parlant-ne sense protegir-se amb acudits. És la seva manera d’expressar-se, el seu art. No penso que sigui la millor via, sinó una via. Em sembla igual de vàlid que parlar-ne amb films, documentaris o articles, però està bé que a la televisió hi hagi un espai per a fer-ho amb l’humor, cosa que no hi era fins ara.

—Cada episodi va dedicat a un còmic concret. Com se n’ha fet la selecció?
—Són els evidents. Si has d’escollir set còmics catalans, segurament són els primers que et vénen al cap. Veus importants en el món de la comèdia d’aquest país i que tenen coses a dir. La bona notícia és que, si haguéssim de fer set episodis més, sortirien set noms més amb facilitat. En aquest sentit, crec que som en un bon moment. Hi ha més talent que mai i més gent que té ganes d’explicar coses.

—Us sorprèn que això passi en plena emergència lingüística?
—Precisament, potser és una reacció a aquesta sensació de crisi. Hi ha més gent amb ganes de fer coses i de fer-les en català. També més públic disposat a optar per aquestes propostes i donar-hi suport. Això és una bona notícia.

Roger Coma: “L’únic interès que té anar al teatre és veure fracassar els actors”

—Les reflexions dels còmics apareixen acompanyades de fragments dels seus monòlegs. És material original o part dels seus espectacles habituals?
—Cada còmic ha tingut llibertat total per a fer-ho com volgués. Hem d’agrair a 3Cat que els hagi donat aquesta llibertat, perquè no passa enlloc. En el món de la comèdia, passa contínuament que gent que no en té ni idea opina i retalla. I, per fi, ha aparegut un espai on no ha estat així.

—Després del cas de l’acomiadament de Manel Vidal del Zona Franca per un gag sobre el PSC, teníeu dubtes en aquest sentit?
—Em preocupava, però no ha passat de cap de les maneres i me n’alegro. Com més perspectiva tinc, més ridícula em sembla la polèmica del Zona Franca. Que una proposta d’humor acabés per un motiu com aquell em sembla una de les coses més estúpides que han passat en l’audiovisual català en molt de temps. No ho puc comprendre. Crec que els protagonistes mateixos de la decisió ara t’ho reconeixerien. Va ser una ximpleria absoluta. Si vols apostar per l’humor, has d’estar disposat a apostar per l’humor. És una frase que sembla ridícula, però que s’ha demostrat que moltes vegades no es compleix.

“Com més perspectiva tinc, més ridícula em sembla la polèmica del Zona Franca”

—A més, en un programa que havia funcionat molt bé.
—Hi havia un clima de molta pressió. Preguntes parlamentàries, havien perdut un patrocini per pressions a les xarxes… Si fas un late night amb contingut d’actualitat política, és més o menys normal que hi hagi pressions polítiques i que a la gent de la política no li agradi. No és una cosa que no puguis esperar, quan fas això. Em fa la sensació que van adonar-se que havien fet una aposta que realment no volien fer. Perquè, d’un programa de sàtira política, te n’esperes que provoqui, que busqui els límits. Si no, no val la pena fer-lo. En el fons i entre moltes cometes, per a l’humor és una bona notícia que passés el que va passar, perquè l’alternativa era que una gent se censurés per fer una cosa que no la representava. I això sí que hauria estat un fracàs per a l’humor.

—Sempre es parla de l’humor britànic, a l’estat francès també existeix un model d’humor molt considerat. Catalunya també té un humor propi i identificable?
—Específicament, en l’stand up sí que hi ha un to propi, però no sé si és només barceloní o de tot el país. És un to introspectiu, que busca molt en la foscor i que es pregunta: “Quina cosa personal puc explicar que sigui fosca i estranya de compartir?” També és força original per la manca d’oportunitats.

—Com connecteu aquests dos fets?
—Quan vius en un espai amb moltes oportunitats o molta indústria, hi ha la tendència, conscient o inconscient, de fer encaixar la teva proposta amb allò que ja existeix per tal d’entrar a formar part d’aquesta indústria. Aquí, com que tot és precarietat i no hi ha cap oportunitat, puges a l’escenari amb la mentalitat de no tenir res a perdre. Penses: “Si he de pujar a l’escenari, que sigui amb la meva proposta, perquè igualment és impossible que funcioni.” Això fa que hi hagi còmics molt diferents que convisquin. Per exemple, l’Andrés Fajngold comparteix espai amb en Magí Garcia malgrat ser molt diferents. I, alhora, tots dos conviuen amb la Charlie Pee, que també fa una cosa totalment diferent.

“Discutir sobre un acudit em sembla una pèrdua de temps”

—Com a consumidor de comèdia feta a qualsevol lloc del món, què envegeu de la cultura humorística d’altres països que aquí no tenim?
—Dels Estats Units envejo que entenen la comèdia com a comèdia. A ningú li passaria pel cap que un acudit acabés en un judici. Discutir sobre un acudit em sembla una pèrdua de temps. El món és en flames i hem de perdre mig segon parlant perquè un còmic ha dit això o allò? És ridícul. Òbviament, hi ha gent interessada que discutim sobre això, i no sobre les coses que ens importen i afecten de debò.

—TV3 té una llarga trajectòria amb l’humor. Ha emès programes com La cosa nostra, Polònia, Està passant i sèries com Plats bruts, Majoria absoluta o Jet lag. En canvi, ha costat més optar pels monòlegs. Per què?
—Si fas una proposta que tingui una visió clara, hi ha molt risc. Perquè és possible que no concordi amb els teus valors. Però ja no és una qüestió de TV3, aquí cap plataforma opta pels especials de comèdia, perquè significaria que la persona del despatx hauria de confiar 100% en la veu d’algú. I ningú té la necessitat de posar-se en un embolic així. Quanta gent confia que el seu càrrec no penja del fet que algú digui una frase equivocada? Llavors, els còmics es busquen la vida als bars, a internet, produint-se… Perquè no hi ha cap més remei. Si vols dir el que realment vols, t’ho has de fer tu mateix.

—Precisament, vau dirigir el primer especial de comèdia en català, fet per Magí Garcia. Com va ser l’experiència?
—Feia un any que el Magí havia estrenat l’espectacle i em va dir que el volia gravar i que l’hi dirigís. Vaig acceptar perquè sempre m’ha semblat un geni. De seguida, se’ns va fer evident que, si volíem fer-ho tal com volíem, hi havíem de posar els nostres estalvis, perquè ningú no ens ajudaria. Al contrari, si algú ens hagués aportat diners, ens hauria volgut controlar. Per tant, la manera de protegir la llibertat d’expressió, si hi volem posar aquestes paraules grandiloqüents, era obrint un camí que no existia fins aleshores. La part bona és que el públic ens va correspondre. Ara, malgrat aquest èxit, ningú s’ha mogut. Així que el pròxim especial de comèdia en català serà de la mateixa manera.

Magí Garcia: “La taula està parada per menjar merda els pròxims deu anys”

—No trobeu que l’autoproducció, que té aquest component bonic de la llibertat total del creador, també amaga el fet de dedicar hores de la vida personal a un projecte que acaba essent com una segona feina?
—L’autoproducció amaga la precarietat i l’autoexplotació. Perquè, si no provens d’una família amb molts recursos, que no és el cas, has d’invertir-hi hores del temps lliure. Tot plegat, amb l’esperança que un munt de factors s’alineïn, com la sort o que el públic et correspongui; perquè el projecte creixi prou per a deixar la teva feina estable. Malgrat que seria ideal que les cadenes públiques, les privades o les plataformes optessin més per projectes alternatius, la satisfacció de saber que les coses que fas depenen directament del públic em sembla el pacte perfecte. No he de respondre davant de ningú en un despatx, només he d’estar pendent de fer alguna cosa que agradi a la persona que s’asseu davant meu. És l’objectiu somiat.

—Vau abandonar X ja fa uns mesos. Creieu que les xarxes socials són una arma de doble tall per a l’humor? Per una banda, permeten que humoristes desconeguts arribin a més públic, per una altra, generen campanyes contra acudits o còmics i poden acabar afavorint l’autocensura.
—Un piulet no et farà mai guanyar una feina, si de cas, farà que la perdis. Per mi, les xarxes socials són un lloc on et porto a veure comèdia, no on faig comèdia. Jo vull que vegis el que faig i vinguis a veure’m al teatre, al bar, o a la televisió o a la ràdio. La inquisició de X no pot entrar a la sala de comèdia. Si t’hi fixes, tots els acudits que escandalitzen a les xarxes són acudits que han funcionat. Aquell dia, la gent va riure i se’n va anar a casa contenta. La sala de comèdia ha de continuar essent un lloc lliure, on existeix el pacte que diu que una persona agafarà el micròfon i dirà bajanades absolutes que potser t’indignaran, i no passa res.

—I per què creieu que a les xarxes, i especialment X, aquest pacte no funciona?
—Perquè és un lloc pèssim per a fer-te entendre. A X apareix el teu acudit seguit d’imatges d’un bombardament a Gaza. No és un bon context per a l’humor. T’imagines que jo pugés a un escenari tot just després que el Toni Cruanyes informés d’un atemptat contra Beirut? Alhora, és una de les poques vies que tens per a arribar a la gent. És un equilibri complicat. Abandonar X és un privilegi que tinc, perquè em segueix prou gent per altres mitjans. Hi ha gent que no s’ho pot permetre i, per tant, comprenc perfectament que hi siguin.

La presidenta del govern de les Illes, Marga Prohens, ha viatjat a la fira turística de Berlín amb una consigna clara: les Illes, un paradís del turisme sostenible. Ho venia així el govern d’ençà del primer dia, tot cercant de posicionar-se com a destinació estratègica sostenible. Però la pregunta, ara com ara, és ben clara: és una utopia que l’arxipèlag es vengui avui al món com una de les destinacions més sostenibles del planeta? És un paradís insostenible?

Ja fa força anys que pel Consolat de Mar corre la idea que allargar la temporada turística és sinònim de sostenibilitat. De fet, som a la primera setmana de març i l’activitat hotelera ja ha començat. Si bé és cert que no amb total esplendor, han obert portes la meitat dels hotels. Fa poc sabíem també que l’arribada de turistes el gener de 2025 havia crescut un 5,5% en relació amb l’any passat: una forta accelerada en la cursa per tornar a batre rècords d’arribades. En concret, esperen arribar a vint milions, tres i mig més que els que van viatjar el 2019, l’any previ a la pandèmia de coronavirus.

Allargar la temporada és sostenible? Què ho fa pensar, en un territori limitat com les Illes? L’únic benefici, i és amb l’argument amb el qual se sostenen aquestes idees, és que cal reforçar la qualitat turística durant més mesos l’any i anar en detriment de la quantitat. De moment, les dades no confirmen aquest argument, perquè la quantitat d’arribades no deixa de créixer tot l’any. Les aerolínies, de fet, ja han programat 48 milions de seients –un 6% més– per a aquest estiu. I els turoperadors ja han certificat que el mercat alemany ha crescut un 11% els mesos d’hivern. Li ho van dir a Prohens a Berlín. I què té de sostenible la intenció que té el govern d’obrir-se a nous mercats? No s’han de reduir?

El carrer Jaume II de Palma, ple de gom a gom de turistes l’octubre (fotografia: Martí Gelabert). Ocupen tot el territori

Quant a la qualitat, ara les Illes no se centren només en el mercat de la gatera i del “tot inclòs”, sinó que van més enllà, tot cercant d’explotar els paratges naturals, la cultura i la gastronomia. Però la sensació de bona part dels residents –no tothom, hi ha qui defensa amb fervor el turisme perquè és l’únic motor econòmic de les Illes–, és que “miris on miris, pertot hi ha guiris”. I si ja han ocupat les platges, com més va es veuen més turistes ocupant més entorns, sigui passejant pel parc natural de l’Albufera, sigui anant en bici per la Serra de Tramuntana. Fins a quin punt això és sostenible?

Saturació turística, la Menorca que no surt a Instagram

Perquè no hi hagi cap hecatombe, si es vol impactar de ple contra la massificació turística, una passa essencial és diversificar el model econòmic. Amb això hi ha consens i, per més que sembli una obvietat, la realitat és que ens trobam davant un camí que s’ha de fer a llarg termini i que, ara com ara, no té solucions gaire eficaces ni, per descomptat, valentes. La presidenta ara ho té clar, quan diu que el diagnòstic de la situació hauria d’haver arribat fa vuit anys durant el govern de Francina Armengol. 

Un canvi de discurs amb incongruències

Potser no ho tenia tan clar, precisament, fa set anys, quan el PP de Pablo Casado reiterava la necessitat d’eliminar l’ecotaxa i Prohens insistia en la voluntat d’eliminar-la en temporada baixa, com vol fer. I ara que Prohens la vol augmentar en els mesos d’estiu, és bo de recordar quan l’ex-dirigent del PP, Gabriel Company, deia el 2017 que era una “aberració” augmentar l’impost. A més a més, el PP vol que l’impost turístic també vagi destinat a la promoció del turisme. Els relats incongruents continuen: el conseller de turisme, Jaume Bauzá, deia a Ràdio Mallorca que si el govern d’Armengol hagués aprovat la moratòria turística el primer dia, no ens trobaríem en aquesta situació. La mateixa Prohens, ja presidenta, deia mesos abans que l’eliminaria. 

Més encara: el PP titllava de “cortina de fum” la proposta de limitar els creuers. Ara el batlle de Palma, també del PP, proposa de fer-ho. Com amb els pisos turístics: el 2017 s’abstenia de prohibir-los i el 2024 proposava d’ampliar-ne la prohibició. Divendres, el govern també va anunciar que prohibiria noves places. La notícia pot ser ben rebuda, però no haurien d’haver arribat les mesures abans? 

“He deixat de gaudir de la meva illa per culpa del turisme”


I els ecologistes tampoc no consideren que anar en la línia de la sostenibilitat signifiqui ampliar l’aeroport de Palma, que bat rècords any rere any. AENA ho amaga com a reforma, però la realitat és que s’ampliaria la possibilitat d’assumir més vols. 

Tampoc no és estranya la incongruència d’un PP que anys enrere l’únic que utilitzava de la paraula sostenibilitat eren les tres primeres lletres: el crit de socors de SOS Turisme, en defensa del sector. I avui és més fàcil de pensar en un turisme sos-temible que no pas sostenible.

Mesures ni per a créixer ni per a decréixer

Després de l’ITB, era el moment estel·lar per a presentar les mesures de “contenció”. Continuen les incongruències: dijous, Prohens deia que les Illes només estan saturades en moments puntuals, tot comprant el discurs dels hotelers, però el seu conseller diu que les Illes han arribat al límit i que el patró de creixement ja no és sostenible. El govern parla “d’afrontar amb valentia la transformació del model”, però no vol sentir la paraula “decreixement”. Bauzá era ben clar: “Defensam la contenció. Ni créixer ni decréixer.” Però si s’ha arribat al límit, per què no s’ha de decréixer? 

Manifestació contra el turisme massiu a Mallorca (fotografia: Clara Margais).

Entre les mesures estrella hi ha la d’apujar l’ecotaxa dos euros els mesos d’estiu –de debò això afectarà que vinguin menys turistes?– i eliminar-la l’hivern. Com es pretén de combatre la saturació si s’elimina part d’un impost als turistes? Com que tampoc no és sostenible la quantitat de trànsit que hi ha les Illes, aquí el govern del “no volem més impostos” i del “rebaixarem impostos” ha fet un tomb al discurs i proposa de crear-ne un de nou per als cotxes no matriculats a les Illes, siguin de particulars o de lloguer. Però, per què no s’ha fet abans la proposta i s’ha fet quan Prohens farà dos anys que és presidenta?

Prohens elimina l’ecotaxa a l’hivern i crea un nou impost per als vehicles turístics

I una pregunta més, que torna a ser evident: fins a quin punt és legítim d’avançar amb aquestes mesures que han nascut en el si d’una mesa que han abandonat la majoria dels actors socials, sindicats i partits de l’oposició? És sostenible d’avançar sense consens? I fer-ho en una mesa on hi ha “sobrerepresentació” del sector? Això sí, no li quedarà més remei que cercar pactes amb la resta de grups, perquè no té majoria. I l’extrema dreta de Vox ja ha avisat que no vol cap pujada d’imposts. 

Viure en autocaravanes és sostenible?

La sostenibilitat no és tan sols ambiental, ha de ser econòmica i social. Han d’encaixar aquestes tres peces. I per això la importància d’aquest consens. Ara com ara, vendre les Illes com a territori sostenible és un engany, perquè la realitat és ben clara: els preus de luxe engoleixen el mercat de l’habitatge. La gent es veu forçada a viure en miniatura en unes caravanes que, justament, el PP vol prohibir. 

Tampoc no sembla massa sostenible l’amnistia urbanística que, si no hagués passat la tragèdia del País Valencià, hauria permès de construir en zones inundables. El mateix PP s’hi va haver de fer enrere. I és sostenible dir que permetre que les cambreres de pis, les kelly, puguin treballar amb llits elevables és “la beneitura més grossa en política turística dels darrers anys”? Ho va assegurar Prohens mesos abans de ser nomenada presidenta.

En tot cas, el gir que hagi pogut fer el PP en matèria turística d’ençà que governa té una explicació clara: la resposta ciutadana. El 25 de maig del 2024 una gran manifestació amb desenes de milers de persones deia prou al turisme de masses. Perquè la sensació col·lectiva és d’estar farts i el PP sap que o bé modula el discurs o bé els afectarà directament. Ara bé, sembla complicat de fer malabars per a acontentar hotelers, ecologistes, societat civil i una oposició a qui necessiten.

El cap de setmana passat, el de Carnaval, va ser tràgic a les carreteres de Catalunya. Vuit persones van morir en accidents de trànsit en menys de quaranta-vuit hores. Els sinistres foren causats pel consum d’alcohol, la velocitat excessiva i les distraccions. Les morts d’aquests dies i més factors han fet saltar les alarmes al Servei Català de Trànsit (SCT) i al Departament d’Interior.

Òscar Llatje, coordinador de seguretat viària i mobilitat del SCT, reconeix que estan preocupats. L’any passat, en aquesta època, el recompte de morts era de dinou. Enguany en són trenta-dos. Què ha canviat en un any? La gent para menys atenció mentre condueix? Està menys conscienciada sobre el risc de consumir alcohol i conduir? Llatje assenyala que encara és aviat per a arribar a conclusions, però reconeix que, evidentment, hi ha alguna cosa que no va bé.

No tan sols hi ha preocupació per la xifra de morts i accidents. Aquestes setmanes també hi ha hagut un degoteig de problemes viaris, sobretot a l’autopista AP-7. Camions que perden la càrrega i accidents que obliguen a tallar la carretera, es fan quilòmetres de retencions i, de retruc, molt de malestar entre els conductors. El cas més cridaner fou el 7 de febrer, quan la AP-7 en sentit sud restà tallada durant dotze hores a l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp) a causa d’un accident en què va morir un camioner.

Davant aquesta situació, la consellera d’Interior, Núria Parlon, ha sol·licitat de comparèixer al parlament per explicar les mesures que es prendran per a reduir la sinistralitat. Una serà establir 150 quilòmetres de velocitat variable a la AP-7, de Maçanet de la Selva (la Selva) al Vendrell (Baix Penedès).

“Fa falta molta educació, conscienciació i prevenció”

Lilo Villasante sap perfectament què implica ser víctima de la violència viària. Va perdre el fill de vint anys el 3 d’abril de 2017 al passeig de la Zona Franca de Barcelona. Un repartidor que conduïa una furgoneta, que va havia consumit cànnabis i cocaïna, el va atropellar. Es nega a qualificar-ho d’accident de trànsit perquè, tal com diu, aquesta desgràcia era evitable.

Té clara una cosa: “Com a societat, alguna cosa fem malament i no funciona. També els legisladors.” “Fa falta molta educació, conscienciació i prevenció, sobretot entre els joves. Els pre-conductors han de saber que el que faran no és un joc”, insisteix. Diu que cal que la gent entengui que conduir comporta un risc i que cal parar atenció amb els joves.

Villasante és el delegat de Stop Accidentes a Catalunya, una ONG que lluita contra la delinqüència viària, ofereix ajuda psicosocial i jurídica a les víctimes i pretén de promoure un canvi cultural sobre la seguretat viària. Hi ha una mesura que considera essencial per a evitar la sinistralitat: que la taxa d’alcohol sigui zero. “No hi pot haver marge. Som una societat que, si ens donen un dit, agafem un braç. I si ens prenem una cervesa, se’ns escalfa el musell i ens acabem prenent la caixa”, diu. Tot i això, també recorda que la culpa no és sempre dels conductors: “Hi ha carreteres en molt mal estat, senyalitzacions que emboliquen. El conductor està obligat a adequar la velocitat, però les administracions haurien de fer més manteniment de les carreteres.”

Trànsit dens a la AP-7 a Gelida. Més presència policíaca i queixes sobre la justícia

Villasante recorre Catalunya amunt i avall tot explicant la seva història amb l’objectiu de conscienciar. Aquesta setmana, per exemple, ha estat a la presó del Puig de les Basses, a Figueres, i també en una autoescola amb gent que recupera punts del carnet, alguns hi són, precisament, per haver consumit alcohol. Per a Villasante, la conscienciació és clau per a reduir la sinistralitat i creu que el sistema de sancions no acaba de funcionar. Ell donaria l’opció als conductors de canviar la sanció econòmica per assistir a un curs de víctimes d’accidents de trànsit.

Hi ha més mesures que creu que són rellevants, com ara que hi hagi més presència policíaca a les carreteres. “Viatjo molt i fa anys que no em trobo controls. Amb la presència dels Mossos, només de veure els cotxes, ja aixequem un peu de l’accelerador. Més presència policial ajudaria, que l’administració doti de més mitjans humans i materials per a la secció de trànsit dels Mossos, i que puguin fer controls”, considera.

SAP-FEPOL, el principal sindicat dels Mossos d’Esquadra, també reclama d’ampliar la plantilla d’agents de trànsit arran dels accidents mortals del cap de setmana passat. El sindicat diu que, una volta analitzades les dades de sinistralitat, si no s’incrementa la plantilla, no es podrà continuar garantint el servei de prevenció viària durant els tres torns de treball. També reclamen la convocatòria d’un concurs d’accés a l’especialitat. “Les particularitats del nostre col·lectiu (mitjana d’edat) fa imprescindible l’adopció de mesures urgents que tinguin impacte directe en el nombre d’efectius de trànsit”, explica el sindicat.

Tanmateix, Villasante es mostra especialment molest amb el paper de la justícia. Perquè quan l’etapa de dol ja està encarrilada, toca reobrir ferides. “Les víctimes ens sentim víctimes dues vegades. El dia del sinistre i amb la justícia”, diu. El cas del seu fill es va allargar quatre anys, però n’hi ha de més extensos. A final de febrer, per exemple, el jurat popular va declarar culpable l’home acusat d’haver causat un xoc frontal a Gurb (Osona) el 4 de març de 2018. L’home conduïa en sentit contrari i sota els efectes de l’alcohol i les drogues, i va causar la mort d’una noia de disset anys.

Segons Villasante, la justícia no tan sols és lenta quan hi ha víctimes mortals. “Algú que queda paraplègic s’ha d’adaptar a la nova vida. Si el procés judicial s’agilitzés, la víctima podria rebre la indemnització ràpidament”, assenyala. Però destaca que a Catalunya ja s’ha avançat en aquest aspecte i es disposa del Servei d’informació i atenció a les víctimes de trànsit (SIAVT) i del Servei d’inclusió de les víctimes de trànsit ferides greus en el seu entorn social (INVICTES).

La meitat de les víctimes són vulnerables

Òscar Llatje, coordinador de seguretat viària i mobilitat del SCT, destaca que les campanyes de conscienciació de Trànsit funcionen. El gruix de gent accepta el cinturó, els cascs i diu que, en general, hi ha consciència sobre l’alcohol. “Però hi ha gent que, per les raons que siguin, continuen conduint i consumint. Alguns són casos patològics, de gent que té addiccions”, explica.

Segons Llatje, hi ha hagut un canvi cultural rellevant d’ençà del 2000. Aleshores, hi va haver 622 morts, 404 eren conductors. L’any passat, la xifra fou de 136, un 11% menys que el 2023 i un 23% menys que el 2019. Les dades demostren que hi ha una tendència a la baixa, però Llatje assenyala que no s’ha d’abaixar la guàrdia.

El volum de trànsit ha augmentat lleugerament i Trànsit ha detectat un increment de morts entre les motos i ciclomotors en la mateixa època de l’any, que han passat de sis morts a nou. Diu que les xifres són pràcticament estables d’ençà del 2015, amb algunes fluctuacions, fruit, per exemple, de l’oratge, i reconeix que costa de fer arribar els missatges a aquest col·lectiu. En els turismes, s’ha passat de deu morts a catorze. I en els vehicles pesants, de zero a tres.

D’acord amb dades de l’any passat, gairebé la meitat de les víctimes mortals eren vulnerables (motoristes, ciclistes, vianants i conductors de vehicles de mobilitat personal). Concretament, van morir 47 motoristes, 8 vianants, 6 ciclistes i 1 usuari de vehicles de mobilitat personal (VMP). També hi ha víctimes mortals d’una tipologia que és de les més evitables: “En cas d’accident, sobretot en autopistes, no s’ha de baixar del vehicle.” I si es baixa, resguardar-se darrere la tanca.

Òscar Llatje, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN). 150 quilòmetres de velocitat variable a la AP-7 i més mesures

La consellera Parlon ja ha anunciat unes quantes mesures per a reduir la sinistralitat a les carreteres del Principat, especialment a la AP-7. Destaca la implantació de la velocitat variable en un tram de 150 quilòmetres (de Maçanet de la Selva al Vendrell), i la creació de carrils complementaris i d’incorporació, més controls i radars i un sistema predictiu d’accidents amb intel·ligència artificial.

A més, vol augmentar la presència de Mossos en els controls i impulsar campanyes específiques per als joves, perquè la majoria de les víctimes mortals recents han estat menors de trenta-cinc anys. També ha destacat la necessitat de combatre l’excés de velocitat i el consum d’alcohol i drogues i ha dit que es faran cicles nous de formació per a conductors professionals en col·laboració amb dues autoescoles.

El focus és en la AP-7, però Llatje deixa clar que no és pas la via més mortal ni la que causa més ferits. “És de les vies més segures d’Europa. No es poden produir xocs frontals perquè hi ha una barrera, això evita un munt de morts, les interseccions són molt suaus, minimitzen els xocs, i l’accident més normal és l’encalç i la sortida de via”, explica.

D’acord amb un informe del RACC, les carreteres més perilloses són les convencionals, aquelles que no estan desdoblades. En aquestes vies, la probabilitat de tenir un accident greu és quatre vegades més alta respecte de les carreteres amb doble carril.

Els deu trams amb més risc de Catalunya (fotografia: RACC).

A parer de Llatje, el problema de l’autopista rau principalment en la gestió del trànsit: “A part dels accidents, hi ha retencions per excés de trànsit, per un gran volum de vehicles. Després, hi ha vehicles avariats que queden mal aturats i els accidents petits, que no provoquen víctimes o són molt lleus, però que involucren camions de gran tonatge, hi ha pèrdua de càrrega i ens costa molt, físicament, de redreçar la situació.”

La velocitat variable està pensada per a evitar qualsevol mena d’accident, per a millorar la fluïdesa i el trànsit, però té una eficàcia limitada, segons Llatje. D’ençà que les autopistes s’han alliberat dels peatges, hi ha hagut un augment del 40% dels vehicles en les parts més carregades, i un 60% de camions. “La via ha superat el límit de la seva capacitat. Les solucions permanents i efectives al cent per cent són que es pugui repartir el trànsit i que no hagin de passar pel mateix lloc. Això resulta complicat perquè la AP-7 està pensada com un cuc que viu a banda de la xarxa viària”, diu. La solució a això també implica de desplegar el corredor mediterrani, perquè part de les mercaderies que transporten els camions les assumirien els trens.

Trànsit també estudia d’emprendre més accions, com ara a la intersecció de la C-58 i la N-150, que diu que és un punt dramàtic. “Més enllà que els titulars de la via facin projectes d’obres, ens plantegem de fer canvis en el trànsit i estem en fase de pluja d’idees. És complicat i afecta molta gent”, explica. 

El corredor mediterrani, un corredor de segona?

Dues ex-diputades d’Esquerra Republicana al congrés espanyol han denunciat davant el partit que van rebre assetjament laboral per part de la diputada Pilar Vallugera. Segons que han explicat a El País, van viure faltes de respecte, sobrecàrrega a la feina, crits, retrets i males cares per part de Vallugera, qui, per contra, declara que no és conscient d’haver fet el que expliquen les seves ex-companyes.

Carolina Telechea, número dos dels republicans en l’anterior legislatura al congrés espanyol, va presentar un escrit a la comissió d’ètica el juliol denunciat els fets. El text recull unes quantes situacions que va viure ella, unes altres diputades i personal eventual. Per exemple, explica situacions que va viure Maria Dantas, ex-diputada i ex-militant d’ERC, que també ha detallat algunes situacions al diari El País, com ara una discussió acalorada per la llei trans. Dantas, afirma que Vallugera li va apuntar a la cara amb el dit i li va dir: “Tindràs a Rufián, Telechea i a Soldán. Però jo tinc el feminisme del partit.” Dantas assegura que va arribar a demanar dues vegades deixar de dur la llei trans per evitar els enfrontaments amb Vallugera, però que el partit li deia: “La Pilar és així.”

Per això, les denunciants afirmen que el partit no va actuar amb diligència. Dantas assegura que ERC no va tenir cura de la seva salut mental i física, i que només es van interessar per la situació viscuda quan el 2023 es va donar de baixa del partit. Llavors, Oriol Junqueras, president d’ERC, i Marta Rovira, secretària general del partit en aquell moment, es van posar en contacte amb ella per saber de primera mà la situació.

El partit de futbol entre el Barça i l’Osasuna que s’havia de jugar a les 21.00 a l’estadi Olímpic de Montjuïc s’ha suspès per la mort de Carles Miñarro García, un dels metges del primer equip masculí.

La mort ha estat aquesta tarda, quan el doctor era concentrat a l’hotel Melina Gran Meliá juntament amb els jugadors i l’equip tècnic. Miñarro feia set anys que treballava al club. Primer, ho havia fet en unes quantes seccions professionals, com la de futbol sala, i enguany havia començat a formar part de l’equip mèdic del primer equip de futbol masculí.

Abans, havia treballat en altres equips de futbol catalans com l’Espanyol, la Unió Esportiva Sant Andreu i el Sabadell. A més, havia estat president de la Societat Catalana de Medicina de l’Esport i havia treballat en el centre d’alt rendiment de Sant Cugat.

pic.twitter.com/XmkuvGz92i

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) March 8, 2025

Segons que ha explicat Jijantes, el president del club, Joan Laporta, ha comunicat la suspensió als jugadors pels volts de les 20.15. La decisió ha estat consensuada amb l’Osasuna i la lliga espanyola de futbol.

Els clubs i la lliga cercaran una data alternativa per a jugar el partit.

Treballem per ampliar aquesta informació.

Avui, 8 de març, milers de persones han tornat a omplir els carrers de les principals ciutats dels Països Catalans amb motiu del Dia Internacional de la Dona. Una onada de color violeta amb cartells reivindicatius torna a fer una crida a la visibilització dels drets de les dones i a denunciar les opressions que encara reben.

Els vuit indicadors que demostren la desigualtat entre dones i homes

A Barcelona i València s’hi han fet dues marxes diferenciades. Uns quants col·lectius feministes, com ara Assemblea 8-M, Novembre Feminista i Ca la Dona, s’han manifestat amb el lema “Les cures sostenen la vida”, mentre que la Coordinadora 8-M Moviment Feminista de Barcelona, ha fet una marxa alternativa amb el lema “Som dones i diem prou”.

A València, l’Assemblea Feminista ha reivindicat els drets de les dones immigrants i racialitzades, mentre que la manifestació convocada per la Coordinadora Feminista ha homenatjat les dones afectades per la gota freda.

A continuació, us oferim tota la informació minut a minut de les marxes que es fan a tot el país.

Alemanya, el Regne Unit, Itàlia i l’estat francès han fet públic el suport al pla egipci, que genera consens entre els països àrabs, per a la reconstrucció de Gaza. Això arriba després del rebuig de la proposta per part dels Estats Units, que el van titllar d’inadequat perquè, a parer seu, no preveu l’expulsió de la població de l’enclavament, com va exigir Donald Trump.

El vídeo delirant de Trump que converteix Gaza en una ciutat de luxe i vacances

Tots quatre països europeus consideren que el pla egipci és un camí realista per a la reconstrucció de Gaza i creuen que, si s’aplica, serà una millora “ràpida i sostenible de les catastròfiques condicions de vida dels palestins que viuen a Gaza”.

A més, asseguren que l’autoritat principal de Gaza, el moviment islamista Hamàs, no ha de governar l’enclavament, “ni continuar essent una amenaça per a Israel”. En canvi, els ministres Annalena Baerbock, David Lammy, Antonio Tajani i Jean-Noël Barrot han declarat el suport explícit al “paper central” de l’Autoritat Nacional Palestina, és a dir, el govern palestí a Cisjordània i reconegut per la comunitat internacional, i també a l’aplicació del seu programa de reformes. “Els esforços de recuperació i reconstrucció han de basar-se en un marc polític i de seguretat sòlid, acceptable tant per als israelians com per als palestins, que proporcioni pau i seguretat a llarg termini tant per als israelians com per als palestins”, han afegit.

Finalment, han aplaudit els “grans esforços” de tots els interessats i el senyal que han enviat els estats àrabs en elaborar conjuntament aquest pla de recuperació i reconstrucció.

Segons que informen mitjans àrabs, el pla egipci preveu una primera fase que implica desminar la franja, proporcionar vora 200.000 habitatges prefabricats temporals per a allotjar 1,5 milions de palestins i restaurar vora 60.000 habitatges parcialment destruïts per a acollir 360.000 persones més. La segona fase és més llarga i es dedica a la construcció d’infrastructures essencials.

El Caire calcula que aquesta reconstrucció costarà vora 53.000 milions de dòlars i durarà cinc anys. També preveu un fons sota supervisió internacional per a gestionar els ajuts.

La consellera de Territori i portaveu de la Generalitat, Sílvia Paneque, ha anunciat que avui es reunirà amb responsables d’Adif i Renfe per demanar solucions immediates a les incidències d’aquests dies.

L’ANC convoca una mobilització a l’estació de Sants contra el desastre ferroviari

La trobada serà a l’estació de Sants de Barcelona. “Volem assegurar a partir de dilluns que hi hagi els equips necessaris per part de Renfe i Adif per a afrontar els diversos problemes que sorgeixin”, ha declarat en l’acte d’inauguració de la nova estació d’autobusos a Palamós (Baix Empordà).

Sobre la incidència d’aquest matí en la línia del TGV, ha assegurat que hi ha dues possibilitats: “Una més accidental, la caiguda d’una placa que ha afectat la catenària, derivada de les pluges, i una altra, causada pel mateix tren a la catenària.”

La humorista Charlie Pee ha fet públic que va rebre abusos per part de Quim Morales quan tots dos treballaven al programa L’Última Hora de Catalunya Ràdio. Segons que ha relatat en un reportatge a Crític, el presentador la va discriminar laboralment i, a més, la va tocar sense consentiment en una festa d’empresa. “Realment, l’abús físic només el vaig patir el dia del sopar de Nadal, però sento que l’abús laboral va ser-hi tota l’estona”, ha dit.

En relació a aquestes acusacions Morales ha fet públic un comunicat on diu que ” vull deixar constància que són absolutament falses. He posat en mans dels meus advocats aquestes mentides tan greus per analitzar-les i emprendre les accions legals que considerem oportunes.”

Charlie Pee ha relatat que quan va confrontar Morales perquè cobrava tres-cents euros menys que el seu company, Joel Díaz, Morales li va dir que l’hi compensaria en algun moment. Ara, quan Díaz va rebaixar-se l’horari per treballar en el programa Zona Franca de 3Cat, Morales va decidir de repartir els diners entre tot l’equip, “ell inclòs”, segons que explica Pee. “La jugada era molt tramposa, perquè queixar-me em deixava en molt mal lloc”, ha comentat.

A més, en un sopar de Nadal que va acabar a la discoteca Luz de Gas de Barcelona, Morales la va tocar sense consentiment. “Estàvem asseguts en un tamboret mentre el Xavi [Pérez Esquerdo, company de programa] ballava i, de cop, vaig notar que el Quim em posava la mà a la cuixa sense dissimular. Jo em vaig apartar al moment i vaig dir que marxava”, ha explicat, tot especificant que estava visiblement incòmoda. A més, Morales li va proposar “molt insistentment” de dur-la a casa amb cotxe. Ella s’hi va negar. “Penso que, si hi hagués accedit, el procés hauria estat el mateix que amb l’Ana Polo”, ha sentenciat.

L’endemà, quan va arribar a la redacció, Morales va dir davant de tothom que no recordava res d’aquella nit. A més, la nit abans li havia enviat un missatge al telèfon mòbil que després va esborrar.

Pee ha relatat que, a partir d’aquell moment, va notar un canvi d’actitud del seu cap envers ella: “Va començar a ignorar-me i a menystenir-me en directe: el Joel era ‘el graciós’, mentre que, quan em tocava parlar a mi, sentia que no m’escoltava, que mirava el mòbil.”

Pee també ha denunciat que, mesos més tard, quan Joel Díaz es va reincorporar totalment a l’espai radiofònic, Morales li va rebaixar el sou a ella. Quan es va queixar, li va respondre “amb el mateix que l’any anterior: això és el que hi ha”.

Finalment, va decidir d’abandonar el programa. “Marxar em va fer molt de mal, perquè va quedar el relat que ho feia per voluntat pròpia, perquè treballava en molts altres projectes, però el trencament no va ser volgut”, ha dit.

També ha explicat que va denunciar la situació a directius de Catalunya Ràdio, que segons la seva versió van admetre que la desigualtat salarial era una discriminació de gènere. Malgrat això, “mai ningú no hi va fer res”, ha lamentat. “Vaig sortir per la porta del darrere, i ningú no va donar la cara per mi. Em vaig sentir molt sola”, ha assegurat.

La revelació de Charlie Pee arriba mesos després que la també humorista Ana Polo fes públic que Morales se li havia “tirar a sobre” per fer-li un petó quan ella era becària al programa de RAC1 La segona hora. En aquella ocasió, el periodista va reconèixer els fets i es va disculpar.

L’autòpsia de l’actor Gene Hackman ha confirmat que es va morir a conseqüència d’una malaltia cardiovascular hipertensiva agreujada per l’avançat Alzheimer que tenia. La mort va passar una setmana després de la mort de la seva esposa, Betsy Arakawa, a causa d’una síndrome pulmonar d’hantavirus, un virus potencialment mortal transmès per ratolins.

Ho ha explicat Heather Jarrell, la metgessa forense en cap de l’oficina de l’investigador mèdic de Nou Mèxic (Estats Units), que ha confirmat que tant l’actor com la seva dona es van morir per causes naturals. De fet, ha dit que Hackman potser no va ser conscient de la mort de la seva dona per culpa de l’Alzheimer. “Estava en un estat de salut molt deteriorat. Tenia una malaltia cardiovascular greu que va ser la causa de la mort”, ha especificat.

Segons el registre del marcapassos que duia Hackman, l’actor es va morir el 18 de febrer. Els cossos van ser trobats el 26. Juntament amb els cadàvers de la parella, hi havia també el d’un gos. A l’exterior de la casa també hi havia dos gossos més que estaven bé.

La setmana passada, les autoritats van explicar que l’autòpsia dels cossos havia confirmat que no hi havia restes de monòxid de carboni. També van assegurar que havien revisat minuciosament la casa de l’actor i descartat fuites significatives.

Hackman, de 95 anys, va ser trobat mort juntament amb la seva dona a casa seva, a la localitat de Santa Fe, a l’estat de Nou Mèxic, als Estats Units. Durant la seva carrera, va guanyar dos premis Oscars: el primer com a millor actor per French Connection (1971), un film d’acció de William Friedkin, i el segon com a millor actor secundari per Sense perdó (1992), el western de Clint Eastwood.

També va ser molt conegut pel paper de Lex Luthor als films de Superman dels anys setanta i vuitanta, i per interpretacions destacades en La conversa i Crema Mississipi.

Continua el caos ferroviari. Una incidència a la infraestructura de Rodalia ha causat retards de fins a vint-i-cinc minuts de mitjana a les línies R1, R2 Nord i Sud, R3 i R4, segons que ha informat Adif. Malgrat que el problema ja ha estat resolt, encara hi ha alguns retards puntuals en el servei.

L’empresa també ha informat que la incidència s’ha produït a la bifurcació del carrer Aragó, de Barcelona que separa les vies que van des de l’estació del Passeig de Gràcia cap a l’Estació de França o bé cap a l’estació del Clot.

Paneque es reunirà demà amb Adif i Renfe per demanar solucions immediates a les incidències

Abans, s’ha restablert la circulació de TGV entre les estacions de Sants, a Barcelona, i Mollet del Vallès (Vallès Oriental) després d’una avaria.La incidència ha afectat els TGV que circulen connecten Barcelona amb el nord, inclosos els que provenen o es dirigeixen a l’estat francès.

De fet, un TGV, que transportava tres-centes persones i que es dirigia cap a Barcelona, ha quedat aturat a Riells i Viabrea (Selva) i ha hagut de tornar cap a Girona. A banda, un altre TGV procedent de Madrid que es dirigia cap a Figueres ha quedat aturat a Sants.

A més, aquest matí, una nova avaria a la catenària ha deixat aturat un tren de gran velocitat de la companyia Ouigo al túnel de sortida a l’estació de Sants de Barcelona. Protecció Civil ha evacuat els 403 passatgers del comboi, que es dirigia cap a Madrid. Els afectats han tornat caminant a l’estació de Sants després de dues hores d’espera.

L’incident ha deixat sense tensió tres vies i ha obligat a tallar la circulació en aquest tram. Una volta restablerta la circulació, els trens circulen amb retards d’entre una hora i dues de mitjana. Ara bé, a primera hora del matí, s’han viscut moments d’aglomeracions a l’estació perquè els trens no sortien.

Cap tren d’alta velocitat surt de Sants des de les 7h. Cap! Cap indicació de s’hi sortiran i quan! Vergonya! @salvadorilla demana disculpes avui també! 8/3/2025 pic.twitter.com/dEYT6y63vo

— Carles Armengol (@carlesarmengol) March 8, 2025

Adif ha explicat que ja han retirat el tren aturat i han restablert totalment la tensió en la segona via d’alta velocitat del tram entre Sants i el Prat de Llobregat, i en les vies 2 i 3 de l’estació barcelonina.

Aquesta avaria té lloc només vint-i-quatre hores després d’un altre problema elèctric que va obligar ahir a evacuar 900 persones d’un tren de Rodalia a l’Hospitalet de Llobregat.

Salvador Illa i Renfe demanen disculpes per una nova jornada de caos ferroviari

Avui, 8 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El català s’imposa en la consulta de la llengua en les escoles públiques de la ciutat de València.
• [VÍDEO] Cap on va el feminisme de les noves generacions?
• Els vuit indicadors que demostren la desigualtat entre dones i homes
• Diccionari feminista: més de cent paraules imprescindibles
• Dones sense casa i violència masclista: “Vaig haver de prostituir-me, eren els únics que m’acollien”
• Què és la càrrega mental i per què afecta tant les dones?
• Quines manifestacions hi ha convocades per al dia de la dona?
• Madrid no transfereix poder, encoloma el mort | Bots i barrals d’Ot Bou
• “Hem retrocedit dècades en qüestió d’un any”: la guerra cultural que ha sacsejat els fonaments de Nova Zelanda
• El Xitxo del Cabanyal: “Si no compartim el valencià, quedarem com a reserves índies”
• ‘Colecho’? ‘Apego’? Vocabulari d’emergència per a la criança
• Roserona: “Al principi m’angoixava no fer música urbana, però ara estic molt tranquil·la amb el que faig”
• Ensenada Pujals, el topònim de l’Antàrtida que recorda una científica pionera a l’Argentina

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Recordar que cal comprar el pa o posar roba a rentar. Ser l’encarregada de ficar a la motxilla del fill la cartolina que ha de dur l’endemà a l’escola. Planificar els dinars i sopars i també totes aquelles obligacions familiars que cal encabir durant la setmana. Són alguns exemples de què implica la càrrega mental en el dia a dia de moltes dones, fins i tot, en els casos que tenen parelles corresponsables. Segons que explica la psicòloga i psicoterapeuta Júlia Martí, aquest concepte fa referència al treball invisible de planificar, organitzar i recordar tot allò que cal fer per al funcionament quotidià d’una casa, d’una família o d’un equip. “No és fer les tasques i prou, sinó ser la persona que hi pensa, s’anticipa als problemes i s’assegura que tot es compleix”, afegeix l’experta.

Una càrrega que sol recaure en les dones

Malgrat que alguns homes també poden experimentar aquesta càrrega mental i que, en les parelles heterosexuals, siguin ells els qui gestionen i planifiquen, aquest fenomen apareix majoritàriament en les dones. Un estudi de la multinacional P&G assenyalava que el 71% de les dones sofreix càrrega mental, davant el 12% dels homes. Però un 44% d’elles desconeix completament el concepte, i el 45% no n’ha parlat mai amb ningú. El mateix estudi recull que el 84% de les dones diu que ha sentit estrès per la responsabilitat del funcionament de la llar. Entre les càrregues més habituals, destaquen el fet de sentir-se responsables de la casa (87%), d’haver de deixar instruccions quan se’n van (73%) i d’haver de recordar a les parelles que s’hi involucrin (72%). El mateix estudi va demanar a cinc parelles que anotessin a l’aplicació de notes del mòbil les tasques pendents que tenien al cap. Mentre que les notes dels homes eren majoritàriament sobre feina i qüestions personals, les de les dones recollien responsabilitats domèstiques.

“Aquesta càrrega sol recaure de manera desigual en les dones perquè culturalment s’espera que siguin elles qui gestionin aquestes responsabilitats”, explica Martí. “Per exemple, en una família, pot ser que un home faci la compra si li ho demanen, però moltes vegades és la dona qui recorda que falta llet, qui planifica els àpats de la setmana, qui sap què agrada de menjar als fills o qui està pendent de quan s’acaben els productes bàsics. Això significa que no tan sols fa coses, sinó que ha d’exercir el paper de gestora de tot aquest sistema. Aquesta desigualtat és la que genera una càrrega mental constant i sovint invisible.”

És un fenomen que succeeix fins i tot en parelles corresponsables, en què les tasques domèstiques estan repartides. Hi ha una diferència entre les tasques concretes, que poden ser compartides, i la càrrega mental, que implica estar pendent de detectar què cal, organitzar, planificar, comprovar, anticipar-se, decidir i supervisar. Això pot derivar en problemes d’estrès, ansietat, fatiga, irritabilitat, incapacitat per desconnectar o insomni. Tot plegat s’agreuja més en les parelles no corresponsables, que encara són moltes. Segons el CIS, i tal com recullen alguns estudis, de mitjana, les dones dediquen 1,8 hores més que no pas els homes a les tasques domèstiques. A tot això, cal afegir-hi la feina en el món laboral, que augmenta el pes d’aquesta càrrega.

“La societat ha assignat tradicionalment a les dones el rol de cuidadores i gestores de la vida domèstica, encara que també treballin fora de casa”, afegeix Martí. “Encara avui, els estudis mostren que elles porten la major part de la càrrega mental familiar, incloent-hi també la gestió emocional dels altres. Això es deu a expectatives de gènere arrelades, a la manca de corresponsabilitat real en moltes parelles i a la idea que les dones han de ser les responsables del benestar familiar. Tot això, sumat a un context laboral que sovint no facilita la conciliació.”

Encara més càrrega arran de la maternitat

El fenomen de la càrrega mental està lligat a la maternitat, tot i que no exclusivament. Generalment, les dones que no són mares també l’experimenten, però s’incrementa amb l’element de la criança. Segons l’estudi de P&G, el 91% de les mares considera que, si elles no vetllessin per les necessitats del dia a dia, ningú no ho faria. Per contra, només el 12% dels homes diu ser la persona de referència per a les necessitats dels fills, i només el 5% diu que està pendent dels festivals escolars.

“La maternitat amplifica la càrrega mental perquè afegeix una gestió constant de les necessitats dels fills, la seva educació, la logística familiar i la pressió social de ser una ‘bona mare'”, diu la psicòloga. “A més, moltes dones se senten jutjades si no poden fer-ho tot o si demanen ajuda. Per això, en les mares, la càrrega mental sol anar acompanyada d’un alt nivell d’autoexigència i esgotament. Però també hi ha dones sense fills que pateixen aquesta càrrega, per exemple, en l’àmbit laboral o en la cura d’altres familiars.”

Hi ha uns altres elements aparentment més petits que afecten totes les dones, les qui són mares i les qui no. Per exemple, la pressió estètica. Hi ha estudis que parlen de la importància social de l’atractiu físic per a les dones i de la gran diferència d’estona i de diners que homes i dones dediquen a la cura estètica i a l’aparença. Mandats que recauen especialment sobre les dones, com ara, depilar-se, tenyir-se, maquillar-se o estar primes, també poden arribar a significar una gran inversió de temps i, en alguns casos, fins i tot, un desgast psicològic important, especialment si se sumen a la resta d’elements que cal gestionar.

Es pot eliminar la càrrega mental?

Eliminar del tot la càrrega mental és difícil, tenint en compte que la societat no canvia d’un dia per l’altre, però sí que es pot treballar, especialment si l’entorn s’hi consciència. “És un tema recurrent a la consulta, especialment en dones que se senten obligades a complir totes les responsabilitats i que senten que han de ser perfectes en tot. Aquesta càrrega no pot ser considerada com un treball individual, és fruit d’un problema sistèmic”, conclou la psicoterapeuta. “Per això, encara que a la consulta treballem per ajudar les pacients a identificar i qüestionar les creences i responsabilitats que s’imposen, a més de posar límits i buscar una distribució més adient de les tasques, també és fonamental reconèixer la necessitat de canvis socials i de política pública. Això implica replantejar els models tradicionals que assignen les tasques emocionals i de gestió majoritàriament a les dones. També és important treballar la culpa: moltes dones senten que han de justificar-se quan deleguen o prioritzen el seu benestar.”

 

“Si les dades apunten a una retallada, farem una retallada. Si les dades apunten a una pausa, farem una pausa. D’un dia per l’altre, la situació canvia dràsticament.” Són les declaracions de Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (BCE), que, ahir, després d’abaixar el tipus de referència al 2,5% va insistir que continuaria decidint “reunió a reunió”. No va voler oferir una orientació més clara sobre l’evolució dels interessos, a causa de “l’elevada incertesa en matèria de política comercial i en l’escena geopolítica”, en referència a la política aranzelària dels Estats Units i a la guerra d’Ucraïna.

En aquest sentit, també va considerar prematur valorar com afectaria la inflació i el creixement, el pla de la Comissió Europea per a augmentar la despesa en defensa de 800.000 milions d’euros; i el pla d’Alemanya per a crear un fons de 500.000 milions d’euros per infrastructures i incrementar la seva despesa en defensa. “L’augment de la despesa en defensa i els plans fiscals d’Alemanya podrien contribuir al creixement europeu”, va assenyalar. Però, tot seguit, va afegir: “Hem de veure com evolucionen aquests plans i quan s’implementen.”

En els comentaris habituals davant la premsa, després de cada reunió de política monetària, ahir Lagarde va fer un compendi global i detallat dels principals esdeveniments que hem viscut aquesta setmana, que ha estat especial per a moltes coses. Evidentment, afecten de ple la seva tasca última de moderar la inflació. Per una banda, la incertesa extrema que crea l’actuació de Trump, amb les seves amenaces constants i amb una política erràtica, d’estira-i-arronsa, que causa confusió entre inversors i polítics. Les amenaces i subsegüents ajornaments amb els aranzels de Mèxic i el Canadà, per exemple, neguitegen un món ja de per si prou complicat. I, per descomptat, el seu posicionament definitiu sobre la guerra d’Ucraïna, que ha obligat a un canvi d’actitud dels països de la UE, respecte de l’armament, i que tindrà conseqüències importants dins i fora de les respectives fronteres.

I tot això ha passat en tan sols una setmana. Però si hagués de triar un dels fets, per la seva importància i la dificultat que comportava, jo em quedaria amb la decisió d’Alemanya de trencar amb el passat immediat i que els dos partits al poder s’hagin posat d’acord per fer una inversió pública molt forta en infrastructures. Els dos principals partits d’Alemanya han posat fi de manera pràctica a la “regla sagrada del deute” que va imposar la senyora Merkel.

I què han aprovat, exactament, amb la intenció que el Bundestag hi voti a favor? Es pot resumir en tres punts. D’una banda, es crea un fons especial de 500.000 milions d’euros per a despesa en infrastructures, que s’aplicarà repartit durant els deu anys vinents i estarà exempt del límit de deute. Però això és tan sols el primer plat. La qüestió més important és que, a partir d’ara, totes les despeses en defensa superiors a l’1% del PIB quedaran exemptes del límit del deute. No cal dir que, amb aquest punt, el fre a l’endeutament perd pràcticament tota la seva força vinculant. Però això no és tot, d’ara endavant els länders també quedaran alliberats del fre de deute. No cal dir que aquests passos significaran un estímul espectacular per a l’activitat de l’ensopida economia alemanya. La borsa de Frankfurt va reaccionar amb un augment del 3,5%% el dia de la decisió.

Ja sabem que la por del deute és atàvica a Alemanya, per motius històrics, però el seu pes actual, al voltant del 60% del PIB, sembla prou contingut. Pensem que a França, per exemple, supera el 100%, la qual cosa vol dir que té camí per córrer, en aquest sentit.

Per altra banda, com més va hi ha més economistes alemanys que creuen que és urgent que el govern inverteixi més. Aquesta és l’única manera d’enfortir el potencial de creixement a llarg termini. En el curt termini, com més es financin les inversions mitjançant deute, més gran serà l’estímul per a l’economia. Perquè si el govern decidís de retallar la despesa en altres àrees, segons l’ortodòxia, això desacceleraria l’economia. Per això, molts economistes veuen avantatges econòmics generals en les despeses especials finançades amb deute.

Els analistes de Goldman Sachs, per exemple, estimen que el paquet fiscal d’Alemanya elevarà el PIB del país de 0,5 punts percentuals, fins a l’1,5% anual a partir del 2026. “Com a referència, un impuls del 0,4% anual en el creixement del PIB de la zona euro podria traduir-se en un augment de 2-3 punts percentuals anual en els beneficis empresarials”, precisen.

Però la principal transcendència global la té, sense dubte, l’acord a què han arribat els caps d’estat i de govern de la Unió Europea aquest dijous a Brussel·les (han menystingut la negativa de l’hongarès Orban) per a augmentar la producció i l’adquisició de material militar, que inclou l’emissió de deute comú i l’eliminació de restriccions a la despesa en armament. Segons la Comissió Europea, l’objectiu és mobilitzar fins a 800.000 milions d’euros els quatre anys vinents, tot combinant recursos de cada estat (650.000 milions) i finançament comunitari (150.000 milions d’endeutament conjunt). El president del Consell Europeu, Antonio Costa, va dir que Europa havia “d’invertir en capacitats militars de manera més ràpida i coordinada”. La iniciativa representa un tomb dràstic en la política que havia seguit fins ara el bloc, que històricament ha depès de l’OTAN, en aquest aspecte.

Per cert, cal dir que el to de la declaració d’ahir és dur. Diu: “La Unió Europea continua compromesa, en coordinació amb socis i aliats d’idees afins, a proporcionar més suport polític, financer, econòmic, humanitari, militar i diplomàtic a Ucraïna i al seu poble, i a intensificar la pressió sobre Rússia, fins i tot mitjançant noves sancions i reforçant l’aplicació de les mesures existents, amb la finalitat d’afeblir la seva capacitat per a continuar lliurant la seva guerra d’agressió.”

Recordem que dilluns passat, en la preparació de la cimera, Von der Leyen ja va assenyalar que aquest fons també serviria per a comprar armament per a Ucraïna, quan tan sols feia unes hores que Donald Trump havia congelat l’ajuda destinada a Kíiv. Un altre dels principals punts, ja conegut perquè la presidenta ho havia anunciat feia setmanes, és l’activació de la clàusula nacional, anomenada, “de fuita”, que permetrà un augment de la despesa en defensa, encara que això faci que s’activi el procediment de dèficit excessiu contra els estats membres que incompleixin les regles fiscals de la Unió Europea per la seva inversió militar.

I queda el tercer aspecte important de la setmana, que és la baixada de tipus (-0,25 punts percentuals) del BCE, dins allò que era previst. Però la majoria d’analistes consideren que es podria entrar en una zona de pausa temporal. El fet és que el BCE ha rebaixat per sisena vegada els seus tipus d’ençà del juny, però de la seva nota oficial es dedueix que aquesta política va arribant a la seva fi, que la inflació tendeix a estabilitzar-se i que l’economia continua tenint creixents consideracions geopolítiques. El canvi de semàntica del comunicat oficial alimenta les especulacions segons les quals els membres del consell de govern ara consideraran, probablement, una pausa en les pròximes baixades de tipus, convençuts que l’objectiu d’inflació del 2% ja és a l’abast.

Recordem que el BCE, a més de decidir sobre els tipus d’interès, ahir també va presentar un nou quadre macroeconòmic per a la zona euro d’enguany. El resultat és una revisió a l’alça de la inflació i una rebaixa del creixement de l’economia. Ara preveu una inflació general mitjana del 2,3% enguany. “La revisió a l’alça de la inflació general per al 2025 reflecteix una dinàmica més sòlida dels preus de l’energia”, expliquen. A més, ha tornat a revisar a la baixa les seves projeccions de creixement: al 0,9% per al 2025, atès que “l’economia enfronta desafiaments continus en les exportacions”, asseguren.

Com ens afectarà tot plegat a nosaltres? Caldrà veure com s’aplica la nova directriu europea a l’estat espanyol i com ens toca de retruc. És evident és que l’estat espanyol és el que destina menys diners a l’armament, dins la zona euro, la qual cosa vol dir que, si hi hem de destinat un parell de punts, o més, del PIB, o s’engrandirà el deute o hi haurà retallades en aspectes del benestar de la població. O totes dues coses. Però no ens esverem abans d’hora. Ara com ara, pendents de les decisions de Trump, tal com va tot, el futur és demà.

 

El català ha estat l’opció més votada entre les famílies en la consulta sobre la llengua base a les escoles, amb un 50,53% dels vots, poc més d’un punt percentual més que no pas el castellà. Tot i semblar un resultat ajustat, s’observa una diferència important a escala geogràfica. De fet, el català s’imposa en 343 localitats, mentre que el castellà és més votat en 116, i a Bicorb (Canal de Navarrès) hi ha un empat, amb sis vots per a cada opció.

[MAPA] La trampa de Rovira: les comarques valencianoparlants donen un sí rotund a la llengua

Així, sobre el mapa es pot comprovar clarament com el català és la llengua majoritària, amb un suport molt alt, en gairebé tota la zona catalanoparlant, tot i tenir un suport més baix a València ciutat, al sud del País Valencià i en les zones castellanoparlants, sobretot les que van ser incorporades del Regne de Castella, com són la ciutat de Villena i la comarca de la Plana d’Utiel.

No obstant això, en les comarques repoblades històricament per aragoneses, tot i ser castellanoparlants, l’opció del català té una presència alta, ha estat la més votada als Serrans (51%) i ha tingut suport molt important al Racó d’Ademús (36%), a l’Alt Millars (35%) i a la Foia de Bunyol (33%).

Heus ací el mapa interactiu del percentatge de català per municipis:

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

L'altra cara de la moneda és el mapa del percentatge de castellà, on es pot veure que aquesta opció arriba gairebé a la unanimitat en bona part del Baix Segura, la Plana d'Utiel i la Vall de Cofrents. Per altra banda, tret de grans ciutats i àrees metropolitanes, la tria del castellà és testimonial en la resta del país. Heus ací el mapa interactiu del percentatge de castellà per municipis:

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

De fet, tal com es pot comprovar si es traça la divisió entre comarques castellanoparlants i catalanoparlants, hi ha una clara polarització de municipis, amb un suport majoritari del castellà en les primeres, i del català en les segones. Sobre això, trobem que, potser amb certa sorpresa, el català sobrepassa aquesta línia en bona part del territori:

Donald Tusk, primer ministre de Polònia, ha anunciat davant els diputats del parlament un pla del govern per a oferir un entrenament militar a gran escala a tots els homes adults del país amb l’objectiu d’augmentar els efectius de l’exèrcit fins a mig milió de soldats. Espera que el pla estigui enllestit a final d’any perquè puguin estar “entrenats en cas de guerra”.

L’objectiu és tenir una reserva “realment comparable i adequada a les possibles amenaces”. Segons que ha explicat, es tracta d’un entrenament intensiu que permetrà als civils assolir una capacitat de combat plena en cas de conflicte. “Parlem de la necessitat de tenir a Polònia un exèrcit de mig milió d’homes, incloent-hi els reservistes”, ha dit Tusk, sense precisar si el pla implicarà el retorn del servei militar obligatori, segons que ha informat l’agència oficial polonesa PAP.

“Tot home sa a Polònia hauria de voler entrenar-se per defensar la pàtria si cal”, ha dit el primer ministre, que ha apuntat que hi ha “diversos models” per incentivar el reclutament, com ara el suís, que ofereix incentius econòmics als qui decideixen allistar-se.

“Estarem preparats amb aquest model en les pròximes setmanes”, ha assegurat. Tot i que ha admès que caldrà incentivar econòmicament la incorporació a l’exèrcit, ha expressat el desig que amb el temps es converteixi “en un costum, en una tradició”.

Sobre la incorporació de dones a l’exèrcit, Tusk ha dit que, tot i que no se’ls tanca la porta, “la guerra continua essent majoritàriament un domini masculí”. “Ucraïna demostra que al front són tan heroïnes i útils com els homes, però la guerra està més associada als homes per les condicions físiques. Tanmateix, la formació serà oberta a tots dos sexes”, ha afirmat.

A més, ha informat el parlament de la seva disposició a treure Polònia de la Convenció d’Ottawa, que restringeix l’ús de mines antipersones, i “potser” també de la Convenció de Dublín, que prohibeix l’ús de bombes de raïm.