Avui, 30 de setembre de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Valtònyc i Hasel, una amnistia complicada i possibles vies de solució
– Ismael Vicedo: “La mobilització no pot ser només a Alacant, ens afecta a tots, és una qüestió de país”
– [VÍDEOS] Nova York declara l’estat d’emergència per uns aiguats històrics que col·lapsen la ciutat
– Seure tot el dia augmenta el risc de tenir demència, encara que feu exercici
– La caducitat de l’elixir Junqueras | Bots i barrals, d’Ot Bou
– Masculins i femenins: errades freqüents
– Roger de Gràcia: “Cada relació social era com fer una cursa de cinc mil metres”
– San Mayol, el llogaret de la pampa que celebra el primer d’octubre
– Com serà la votació sobre la independència d’Òrrius? Tots els detalls
– Temporada Alta 2023: quinze espectacles que no us podeu deixar perdre
– Llet, demografia i ruralitat | Article de María Obelleiro

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El rector de la Universitat Lliure de Brussel·les (VUB), Jan Danckaert, en el discurs inaugural del curs acadèmic de l’aliança universitària Eutopia, al Parlament Europeu, ha tingut un gest a favor de l’oficialitat del català, a més del gallec i l’èuscar.

Davant els assistents a l’hemicicle, ha recordat que s’havia sol·licitat l’oficialitat de les tres llengües i, en català, ha dit: “És un pas cap a més multilingüisme i potser, no estic segur, és la primera vegada que es parla català en aquest parlament des d’aquesta posició, i espero que no sigui l’última vegada.”

Un missatge clar de suport a l’oficialitat del català. La rectora de la UPF, Laia de Nadal, ha agraït les paraules de Danckaert. Totes dues universitats, tant la UPF com la VUB, són membres d’aquesta aliança d’universitats europees.

Avui, durant l’obertura del curs acadèmic 2023-2024 de l’aliança @eutopiauni, de la qual la #UPFBarcelona n’és membre, el rector de la @VUBrussel, Jan Danckaert, s’ha adreçat als assistents a l’hemicicle del Parlament Europeu en #català, reivindicant la importància del respecte… pic.twitter.com/ayQCkl53q1

— UPF Barcelona (@UPFBarcelona) September 29, 2023

San Mayol, Buenos Aires, Argentina
Mapa a Google

L’escriptor, industrial i terratinent Felip Mayol de Senillosa (1861-1926), descendent d’una família naviliera de Mataró instal·lada a l’Argentina d’ençà de mitjan segle XIX, va adquirir l’any 1895 fins a 24.000 hectàrees de terres a la partida de Tres Arroyos, a la pampa argentina, amb la intenció d’arrendar-les. A poc a poc, la colònia agrícola que tenia al cap es va anar materialitzant gràcies a immigrants acabats d’arribar de la península itàlica, els Països Baixos i Dinamarca, fins el punt d’acabar-s’hi construint una estació del Ferrocarril del Sud, aixecada en terrenys donats per ell mateix. El primer d’octubre de 1907, amb el pas del primer comboi, va ser inaugurada oficialment l’estació de Mayol.

Al voltant seu, d’ençà d’una mica abans i tot, es va anar formant un nucli de cases que adoptaria el nom de San Mayol, al qual es va afegir amb el temps tant població com serveis: una escola, alguns comerços i fins i tot un parell d’hotels. De la urbanització del llogaret, se’n va encarregar sobretot un dels fills del fundador de la colònia, l’enginyer civil Jorge Mayol, d’ençà que a la dècada de 1910 va començar a administrar els camps del seu pare. Provenia de París, on havia estudiat, i de Buenos Aires, on ja havia signat alguns projectes significatius, com ara l’Ateneo de la Juventud (a pocs carrers del Congrés Nacional) i l’Edifici Mayol (considerat bé patrimonial de la ciutat), i com a urbanista d’aquell indret rural va projectar l’hotel Mayol, el conjunt residencial conegut com les cases invertides i, per encàrrec explícit de la seva mare María Luisa Cramer, l’església del Sagrat Cor de Jesús, un temple imponent al mig del no-res que aquesta primavera ha celebrat els noranta anys com a símbol principal de San Mayol.

Amb la mort de Felip Mayol de Senillosa, el 1926, els terrenys es van repartir entre els hereus i una part va correspondre a la seva filla Arsinda i el seu marit, l’advocat i polític independentista vigatà Francesc Maria Masferrer i Vernis (1889-1954), fundador del Diari de Vic (1930-1934) i membre tant del consell del Partit Catalanista Republicà com del Partit Nacionalista Català. El matrimoni, a més de fer-s’hi aixecar una residència (que van batejar amb el nom de Ma Llar), va voler deixar la seva marca a la trama de San Mayol encarregant la construcció a una empresa de Tres Arroyos d’una illa de cases de dues plantes, entre el 1934 i el 1935, que reprodueix sorprenentment un barri obrer de les colònies industrials de Catalunya.

L’anomenada encara ara esquina catalana es va convertir ràpidament no sols en la llar d’unes quantes famílies, sinó també en un veritable eix comercial d’una població que, al pic demogràfic, va arribar a tenir quasi tres centenars d’habitants. Als baixos dels habitatges, en efecte, hi va haver des del principi veritables institucions i comerços importants de la població, com una sala de primers auxilis, la cooperativa agrícola, botigues de queviures, una cantina i el Club Social y Deportivo San Mayol, el testimoni del qual fou recollit fa alguns anys per l’actual Club Primero de Octubre de San Mayol, amb seu també en aquesta singular cantonada catalana perduda en la immensitat de l’Argentina.

La crisi al camp i el tancament de la línia ferroviària quasi van fer desaparèixer San Mayol. Ho tenen ben present Felipe Mayol –fill de Jorge Mayol i nét de Felip Mayol de Senillosa– i la seva dona María Angélica, dos de la cinquantena de veïns que hi viuen actualment, plens de records de la vida que hi havia al poble al voltant del tren. Per sort, des de fa deu anys una entitat, l’Espardenya, s’ha imposat de desenvolupar culturalment San Mayol per atraure-hi visitants i alhora crear comunitat entre els residents amb un centre de recepció turística (amb allotjament a l’esquina catalana inclòs), l’obertura d’un museu històric a l’antiga estació, la difusió del patrimoni local (amb pòdcasts i tot) i, és clar, la dinamització de les grans festivitats del poble: la diada del sant patró (11 de maig), la nit de Reis i el primer d’octubre, en record de la fundació d’aquest racó mig català enmig de la pampa argentina.

I una mica més: El fundador de San Mayol, Felip Mayol de Senillosa, no sols té l’honor de trobar el seu primer cognom al mapa de l’Argentina: el segon, Senillosa, també dóna nom a un altre municipi a vuit-cents quilòmetres cap a l’oest. Senillosa –a pocs quilòmetres de Neuquén– fou batejat així en record del seu avi matern, Felip de Senillosa i Ardèvol, nascut el 29 de maig de 1790 a Castelló de la Plana (alguns autors situen el naixement a Tarragona). Durant les guerres napoleòniques a la península fou fet presoner i dut a França, on va estudiar enginyeria. Incorporat a l’exèrcit francès, va lluitar contra els prussians (1813), però finalment va optar per anar-se’n a Londres, on fou membre de la Royal Geographic Society i va conèixer els polítics independentistes argentins Manuel Belgrano i Bernardino Rivadavia, que li van aconsellar d’anar a l’Argentina. El 1816 s’hi va instal·lar i es va destacar com a enginyer militar i professor universitari. Es va morir a Buenos Aires el 20 d’abril de 1858 i, a més del poble de Senillosa, té dedicat un carrer a la capital.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

La cantonada catalana de San Mayol. Un edifici del llogaret de San Mayol. Placa dins l'església de San Mayol en record de l'enginyer Jorge Mayol. Estació del municipi de Senillosa, prop de Neuquén (fotografia: Viquipèdia).

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El mandat d’Oriol Junqueras al capdavant d’Esquerra Republicana s’ha destacat per una cohesió interna inaudita en un espai avesat al caïnisme i la revolta orgànica. El professor Joan B. Culla, un dels principals experts en el partit, en parla com un hipnotitzador: “És com si Junqueras tingués un elixir màgic, una poció que ha canviat la naturalesa dels militants d’Esquerra.” Aquest elixir ha llimat o silenciat la dissidència de les bases durant una dècada, reforçat per la presó del president del partit, però fins quan mantindrà l’efecte? És la naturalesa dels militants, que ha canviat, o són les circumstàncies? De moment, el castell de cartes d’Esquerra encara aguanta, però aquestes darreres setmanes ja s’endevinen els primers moviments sísmics, amb problemes en tres fronts diferents: el Parlament de Catalunya, la federació de Barcelona i el congrés espanyol.

Aquesta setmana mateixa, l’oposició del parlament ha escenificat que no confia en el govern; una mena de moció de censura sense candidat, que no convoca eleccions però que mostra com n’estarà, d’immobilitzat, el president Aragonès fins que no les convoqui ell. El desinterès en el soporífer debat de política general no es deu tan sols a la coincidència amb la investidura d’Alberto Núñez Feijóo, ni és tan sols ineficàcia comunicativa. El fons de la crisi és que el govern de la Generalitat té l’agenda buida: per por de perdre votacions, no porta la iniciativa legislativa, no escura els espais on té competències, les mesures estrella són pedaços –descomptes teatrals fins als trenta anys– i la seva posició sobre les grans qüestions és erràtica i voluble –ho hem vist amb l’aeroport i el quart cinturó.

La indefinició ideològica és una de les ferides fundacionals d’Esquerra que Junqueras no ha aconseguit emmascarar. Al contrari: el govern en solitari l’ha feta relluir. Com que els republicans han funcionat o bé com un partit de radicals o bé com un partit escombra, les disputes són personals o generacionals, però escassament programàtiques. Els dos principals lideratges del partit es desgasten ara per aquesta falta de principis clars, víctimes del tacticisme excessiu. Aragonès no té rumb ni llegat. I Junqueras s’ha engelosit del president Puigdemont, que ha esdevingut el centre de la política espanyola, perquè li ha començat a arrabassar l’estratègia de negociació amb l’estat. Si hi ha repetició electoral, Gabriel Rufián difícilment podria estroncar la sagnia de vots perduts el 23 de juliol, i no hi ha un relleu clar.

A Catalunya, Aragonès tindrà un problema si una amnistia rehabilita Junqueras. Haurà de decidir si s’encara amb el seu padrí polític i li disputa la candidatura, o bé provar de deixar que s’estavelli i això provoqui, per fi, una renovació a la cúpula del partit. La por que la desfeta sigui massa grossa si Junqueras és candidat podria temptar Aragonès, però guanyar la batalla seria cosa difícil. El president es troba acorralat. Si s’espera a convocar eleccions, Junqueras té més butlletes per a ser candidat –i de retruc, tal volta, també Puigdemont. En canvi, si posa les urnes ara, toparà amb un PSC a l’alça –per la sobtada caritat catalanista de Pedro Sánchez– i amb Junts en el millor estat de forma dels darrers anys, gràcies a la bona recepció dels primers gests negociadors i a l’aclariment de l’estratègia del partit, lentament convergint.

El dilema Junqueras-Aragonès és subtil, però hi és. Quan Junqueras va dir fa uns dies que de l’amnistia ja se’n pot dir blat, la portaveu del govern, Patrícia Plaja, se’n va desmarcar sense venir-hi gaire a tomb: “Junqueras és el president d’Esquerra Republicana i és veritat que aquest és un govern monocolor, però aquí totes les decisions les pren el president de la Generalitat. Jo no puc aportar res més en relació amb el senyor Junqueras”. Aquesta setmana, Aragonès també ha donat per feta l’amnistia. El matís de Plaja no era per cap discrepància concreta: era una reivindicació. Fa uns mesos, responent si Junqueras seria el candidat d’Esquerra en cas d’evaporar-se la inhabilitació, la portaveu del partit, Marta Vilalta, va dir: “Això falta veure-ho. De moment, el candidat i el president és el president Aragonès.”

Si Junqueras ha pogut mantenir l’ordre dins Esquerra tots aquests anys, ha estat també perquè la trajectòria era sempre ascendent. El sentiment de lleialtat que l’aferma encara és fort, però ara el resultat ha començat a davallar, i les primeres esquerdes, primes però esquerdes, ja es comencen a obrir on la derrota ha estat més sorollosa. A la federació de Barcelona del partit, que tindrà un paper influent en la decisió de qui substitueix Ernest Maragall, s’hi presenten dues candidatures diferents. Una, la de Patrícia Gomà, que ja havia estat al càrrec el 2012, té el suport silent de la consellera Ester Capella –que ha sonat sovint com a candidata– i altres sèniors del partit que també hi eren a l’època de Jordi Portabella; una altra, la d’Eva Baró, té el suport del conseller Joan Ignasi Elena i perfils més joves i més nouvinguts al partit.

Culla també ha fet un pronòstic, fa poc, sobre la durada de l’elixir Junqueras: de moment “no hi haurà trencadisses ni convulsions”, perquè la direcció creu que en temps de problemes no s’han de fer canvis. Una altra cosa ben diferent és quin grau de sacrifici electoral implicaria aquesta rigidesa en unes noves eleccions al parlament, i si les maniobres que es comencen a fer no es poden convertir, tard o d’hora, en una bola de neu. Esquerra ha arribat a palau no pas per l’esperit propi, sinó per haver imitat la part catalanista del vell PSC i la part pretesament pragmàtica de la vella Convergència. Si la carambola els surt bé, a Puigdemont i a Sánchez, els republicans hauran de redefinir aviat l’estratègia. La darrera gran decisió, l’entrada al govern de la Diputació de Barcelona amb socialistes i comuns, revela una reactivació de l’esperit de supervivència dels republicans. El partit que ha portat la iniciativa aquests últims anys a Catalunya l’ha començat a perdre.

El recordatori d’Aguirre a Puigdemont
Fotografia: Juan Carlos Hidalgo

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va acabar la seva investidura fallida dient que no s’abstindria per evitar que Pedro Sánchez pacti amb Junts i ERC: “Hi ha dues opcions, un govern de mentida o una repetició electoral”, va dir. Diuen que Feijóo ha refermat el seu lideratge orgànic aquesta setmana, però ell també té els seus Alfonso Guerra rere la cortina. Unes hores abans, Esperança Aguirre li havia demanat que s’abstingués. “Si jo fos Feijóo, oferiria a Pedro Sánchez els vots del PP que calguessin perquè no governés amb comunistes, ni amb independentistes ni amb filoterroristes”, va dir.

Ara com ara, sembla fer volar coloms, però és un primer recordatori irònic per al president Carles Puigdemont: la pressió sobre els partits espanyols no té el sostre gaire alt. Junts pot tenir ganes d’esdevenir una Convergència moderna, i Sánchez pot tenir l’interès estratègic d’esdevenir el pare del nou ordre constitucional, però és ingenu creure que el PP i el PSOE no tenen a l’abast tornar a fer pinça sempre que ho vulguin i tancar la trista aixeta que ara amb prou feines regalima. Curiosament, la petició d’Aguirre redobla els incentius de Junts per a cedir davant Sánchez.

 

En general, tots sabem com hem de fer el femení o el masculí dels noms i adjectius, però això no vol dir que no tinguem algun dubte. Primer de tot, hi ha noms masculins que els fem femenins i viceversa (les aromes, els costums…). O bé els que tenen un significat diferent segons el gènere (un editorial, una editorial; el canal, la canal…). D’aquests en vam parlar en un article fa un parell d’anys.

“Els aromes” o “les aromes”? Vint confusions de gènere que hem d’evitar  

Tot seguit repassem els dubtes més freqüents a l’hora d’escriure els masculins i els femenins.

1. Els femenins acabats en -essa s’han de pronunciar amb so de S sorda. Per tant, metgessa sona com espessa. Però compte, a marquès no hi afegim -essa, sinó simplement -a; per això marquesa s’escriu amb una S, que es pronuncia sonora (com Teresa).

2. Els adjectius tot i mig se solen mantenir en masculí davant noms de lloc femenins:

—tot Catalunya
—mig Europa

Això no passa únicament quan el topònim va precedit d’un article ni quan duu un adjectiu al darrere:

—tota la Garrotxa
—mitja Amèrica Llatina

3. Hi ha uns quants adjectius acabats en -nt que són invariables, encara que popularment en fem el femení acabat en -a:

—Una beguda *amarganta → Una beguda amargant
—L’aigua *bullenta → L’aigua bullent
—És *diferenta → És diferent
—La pell *lluenta → La pell lluent

4. Per contra, hi ha adjectius que fem invariables, però que en realitat tenen dues terminacions:

—Una actitud *cruent → Una actitud cruenta
—Una apatia *somnolent → Una apatia somnolenta
—Una pruna *suculent → Una pruna suculenta

5. També hi ha adjectius acabats en -ç que força gent fa malament en femení:

—Ella és *capaça de fer-ho → Ella és capaç de fer-ho
—Sembla una noia *feliça → Sembla una noia feliç

6. Fins fa poc, tots els diccionaris deien que l’adjectiu bastant era invariable. Però ara el DIEC accepta bastanta, una forma que el diccionari de la Gran Enciclopèdia diu que es fa servir sols popularment i que el Diccionari Normatiu Valencià no admet.

7. Els noms i adjectius acabats en -ista són considerats d’una terminació, però en català occidental el masculí es pronuncia acabat en -iste. El Diccionari Normatiu Valencià admet aquest doble acabament:

—electriciste – electricista
—maquiniste – maquinista
—moderniste – modernista

8. Finalment, hi ha un seguit de formes, masculines o femenines, que sovint escrivim malament, per raons diverses. Vegem-ne uns quants:

—abstracte – abstracta
—(un) altre – (una) altra
—arquitecte – arquitecta
—autodidacte – autodidacta
—autòmat
—còmode – còmoda
—comú – comuna
—cortès – cortesa
—croat – croata
—emperador – emperadriu
—estrateg – estratega
—exquisit – exquisida
—gris – grisa
—inert – inerta
—limítrof – limítrofa
—magre – magra
—marroquí – marroquina
—mixt – mixta
—orfe – òrfena
—ortodox – ortodoxa
—pediatre – pediatra
—pobre – pobra
—psiquiatre – psiquiatra
—tripartit – tripartida
—vague – vaga

Aquest dijous, el grup municipal de Vox a Alacant va acabar retirant del ple la declaració institucional que demanava a les Corts Valencianes de modificar la llei d’ús i ensenyament del valencià per excloure la ciutat de la zona de predomini lingüístic català i incloure-la a la zona castellanoparlant. Argumentava que havia arribat a un acord amb el Partit Popular perquè el canvi es fes a les Corts Valencianes. Però ahir, la portaveu del Consell, Ruth Merino, ho va negar i va dir que no declararan pas Alacant zona castellanoparlant. En parlem amb el professor Ismael Vicedo, membre de la junta directiva de la Cívica – Escola Valenciana a Alacant, que ens ajuda a posar context a la situació actual del català a Alacant, i què significaria que Vox aconseguís de fer prosperar la iniciativa. Vicedo alerta que, malgrat que els esdeveniments d’aquestes darreres hores podrien semblar bones notícies, cal estar a l’aguait. Tot plegat acaba de començar.

— Com valoreu el que va passar dijous? És una petita victòria?
—No és una derrota, però no crec que puguem dir que és una victòria, perquè no hem guanyat res. Al final, hem aconseguit de no perdre. A més, Vox diu que ho retiren perquè estan negociant una cosa amb el PP a les Corts Valencianes. Sembla que ells volen aconseguir-ho; per tant, la retirada del text no significa que això s’haja acabat. Ara, és important que el ple d’Alacant no votara que la ciutat deixe de ser de l’àmbit lingüístic del valencià, com recull la llei. Tot plegat seria una barbaritat, perquè l’argument de Vox és que a Alacant no es parla valencià i que la llengua s’imposa als centres, cosa que és falsa. A més, allò que defineix si ets de l’àmbit lingüístic del valencià o del castellà no és una fotografia fixa de quanta gent el parla aquell moment. És una qüestió històrica, cultural i lingüística. No pot ser que fem una enquesta a uns quants i, si surt que no parlen valencià, ho canviem.

—Per tant, això no s’ha acabat. Cal continuar les mobilitzacions?
—Sí. A més, cal deixar clar que al ple volien votar una declaració institucional, no era ni una moció. Això no té recorregut jurídic, no representa cap obligació per a ningú. L’Ajuntament d’Alacant no té competències per a decidir res d’això. Si ho volen canviar, necessiten fer canvis en una llei autonòmica. Passa que això ara es podria complicar molt més si PP i Vox, que són els qui ho poden fer, es plantegen de fer aquestes modificacions a la llei d’ús i ensenyament del valencià o volen que Alacant passe a ser una ciutat de l’àmbit lingüístic del castellà. Poden proposar, fins i tot, que es puga demanar l’excepció del valencià a l’escola. Per això és molt important que dijous aconseguírem una gran mobilització. Per exemple, Escola Valenciana vam obtenir més de setze mil adhesions al manifest “A Alacant, ens plantem pel valencià”. A més, totes les entitats que treballem per la llengua i la cultura a la ciutat hem construït un front comú potent. Totes les entitats vam treballar juntes amb la plataforma Alacant pel Valencià per donar una resposta de manera conjunta més enllà de les sigles. Això és molt positiu, perquè si el que diu Vox és cert, haurem d’estar molt a l’aguait. Si se’n surten, podria ser molt greu per a la llengua. Per exemple, jo tinc una filla escolaritzada, i vull que ella tinga les competències lingüístiques en valencià.

—Quines implicacions tindria, en el dia a dia, excloure Alacant de la zona de predomini lingüístic català?
—En el dia a dia escolar, tindria molts efectes. Si canvies això i modifiques la llei de plurilingüisme, no es faria valencià en el sistema educatiu a Alacant. O, a tot estirar, s’impartiria l’assignatura de valencià, però donarien l’opció que pogueren demanar l’exempció lingüística.

—Per tant, és un atac directe a l’escola.
—I tant! És un atac directíssim a l’escola i als drets lingüístics de la ciutat. Alacant ja està castellanitzada, i el coneixement de la llengua es manté gràcies a l’ensenyament. Si es treu això, serà molt complicat. Encara que les enquestes diuen que l’ús de la llengua és baix, també s’ha de valorar que quan se’ls pregunta si saben parlar, escriure i llegir en valencià, els percentatges són molt alts. Aquests coneixements no s’aconsegueixen dins les famílies, sinó a l’escola. Si ataquen l’escola, fulminen la llengua. Això que volen fer és una bomba contra la llengua. Si les famílies no tenen la capacitat de transmetre la llengua, cal que utilitzem l’eina que tenim per a mantenir-la, que és l’escola.

—És a dir, que en pocs anys podríem veure un gran retrocés de la llengua.
—La gravetat de tot plegat és enorme!

—Sempre hi ha aquesta idea que a Alacant no es parla català, però les mobilitzacions d’aquests dies també demostren que hi ha una gent molt conscienciada i mobilitzada.
—Sí, és cert que hi ha aquest mantra que no s’hi parla valencià. Jo parle valencià tot el dia. M’imagine que depèn amb qui parles. Amb mi, t’assegure que parlaries valencià tot el dia. En el meu centre educatiu es parla en valencià. Ara, és cert, la llengua majoritària de la ciutat és el castellà. Però el 20% dels alacantins parla habitualment en català. I el coneixement és molt més alt. Hi havia un president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, que deia que ací hi havia molt “catalanocallat”. Al final, hi ha molta gent que s’ha acostumat que, com que tot el món li parla en castellà, entra els llocs directament dient “buenos días”, en lloc de “bon dia”. I quan fas el contrari, et sorprens de la quantitat de gent que et continua parlant en valencià. És un problema d’usos, fins i tot dels valencianoparlants. Però, és clar, hi ha zones de la ciutat on també perilla el castellà, eh? Te’n vas a la zona nord i tampoc s’hi sent parlar castellà, hi ha molta immigració. La realitat d’Alacant és plurilingüe, però plurilingüe de veritat. No s’hi parla només valencià i castellà, s’hi parlen moltíssimes llengües.

—Fins a quin punt la situació actual també és culpa del Botànic? Durant aquests vuit anys, cada vegada que Ximo Puig ha vingut a Alacant com a president ha parlat en castellà.
—Sí, Ximo Puig i qualsevol dels altres polítics. Passes d’Altea cap avall i tot el món que ve decideix parlar en castellà. I sempre fan servir eixe discurs que ho fan perquè els entenguen, com si no els entengueren en valencià. Volen aconseguir vots. M’emprenya molt, aquesta actitud.

—L’esquerra també té una part de culpa del que passa actualment, doncs?
—Quina pregunta que fas a un militant d’esquerres… Però si m’ho preguntes, t’ho diré. En les últimes eleccions, hi va haver molta gent d’esquerres que no va anar a votar. I ara hi ha molta gent que culpa els qui no van votar de tot el que fan Vox i el PP i els ho retreu. Però jo encara espere que els polítics facen una mica de crítica. Perquè si hi ha tanta gent que no va votar, deu ser per algun motiu. Alguna responsabilitat deuen tenir, ells. Per exemple, ara que parlem de la llengua, hi ha molta gent que es va enfadar molt amb la llei del plurilingüisme. Era gent que havia votat esquerres. No crec que els resultats només siguen per temes relacionats amb la llengua, però alguna motivació hi deu haver. Més enllà de culpar tota aquesta gent que no va votar, alguna responsabilitat deuen tenir, ells.

—Parlant de la llei de plurilingüisme. A VilaWeb vam parlar amb alguns professors de la zona que la criticaven molt. Deien que la llei havia aconseguit que es parlés menys català a les aules.
—Sí, jo tinc l’exemple de la meua filla. Ara fa primària i és una cosa, però en el moment que comence secundària serà diferent. No hi ha cap centre de secundària en tota la comarca de l’Alacantí que puga mantenir l’oferta de més del 50% que tenen a primària. Abans tenies una línia, que potser no era perfecta, però hi havia l’opció. La meua filla no té la possibilitat de continuar estudiant en valencià. Hi ha qui em defensarà que si agafa totes les optatives en valencià llavors sí que podrà. I si no vol estudiar això? Aquesta és la llei de plurilingüisme aprovada pel Botànic.

—Fins a quin punt el País Valencià s’ha oblidat del sud? A voltes pot semblar que això només passi al sud.
—Això és una qüestió de país. Això ara passarà a les Corts Valencianes. La mobilització no pot ser només a Alacant, ens afecta a tots. Estic convençut que si el que va passar dijous hagués passat a València, la mobilització hauria estat molt més gran. Si s’hi hagués votat a favor, algú hauria proposat que la manifestació del Nou d’Octubre es fes a Alacant? Ho dubte. És una crítica que hem de fer a totes les organitzacions. Sempre fem la broma que quan tu puges a València hi ha una distància, però quan de València baixen a Alacant sembla que la distància siga més gran. Crec que és important que fem una reflexió global de país i ens mobilitzem tots. El que passa a Alacant és important. Nosaltres ens hem mobilitzat, hem anat units.

—Enmig de l’entrevista, ens arriba una última hora: la portaveu del Consell acaba d’anunciar que Vox no té raó i que no declararan Alacant zona castellanoparlant.
—Perfecte! Però això tampoc vol dir que tot estiga solucionat. Crec que el que volen és modificar la llei de plurilingüisme. Això és una reflexió personal, i no d’Escola Valenciana. Però crec que el Partit Popular no es clavarà en el merder de canviar les zones lingüístiques. Ells volen que hi haja llibertat lingüística. Ells tenen clares dues coses. Per una banda, el districte únic, que ajuda al fet que la gent puga anar a la concertada. I per una altra, la llibertat d’elecció. Volen que cadascú puga triar. Però en aquest discurs de la llibertat d’elecció, hi ha de ser el castellà i també el valencià. És anar a un model com si fora el de la doble línia que teníem abans. Però la doble línia no pot ser amb el 100% de castellà. Existeix l’anglès, per exemple. Que, de vegades, els qui defensen de poder anar a una escola en castellà sembla que s’obliden d’això. A més, hauran de fer, com a mínim, l’assignatura de valencià en valencià, no? Abans, per exemple, també s’havia de fer Coneixement del Medi en valencià. Per tant, supose que la modificació serà de la llei de plurilingüisme. De fet, el model actual, en realitat, és una mena de model de la doble línia. Però en lloc que hi haja doble línia en els centres educatius, hi ha doble línia als barris. Per exemple, en el centre de la meua filla es fa més del 50% de les classes en valencià, en canvi, en l’escola que hi ha al costat només s’hi fa un 30%. Per tant, els pares podem escollir fins a cert punt.

—Voleu dir que ens podríem trobar que el PP recupera la doble línia?
—O mantenir el que hi ha. Recuperar ara la doble línia seria molt complicat. El que té clar el Partit Popular és que aquest problema no hi és, a Alacant. Només cal preguntar-nos quants col·legis hi ha a la ciutat? Aproximadament, un centenar. Saps quants tenen més del 50% en valencià? Només tretze. Tu creus que això és un problema per a les famílies que volen portar els seus fills a escoles on es parla més castellà? El problema pel PP és el Baix Segura, que té mig milió d’habitants i no volen fer classes de valencià. Queda clar que aquí els deixaran l’excepció lingüística. Però a Alacant això no és un problema. Vox vol crear un problema, que és diferent. No crec que el PP vulga tenir problemes i que li puguem incendiar el carrer.

Avui comença el festival Temporada Alta, que ja té trenta-dos anys. S’estrenarà amb el concert final de la ronda de gran format d’Un minut estroboscòpica (2022) d’Antònia Font al Palau Firal.

Enguany hi haurà noranta-nou espectacles repartits en vint-i-dos escenaris diferents. Segons el director del festival, Salvador Sunyer, s’hi podrà veure la millor programació internacional que ha tingut mai el Temporada Alta. Així i tot, hi haurà moltes produccions i espectacles catalans, com el retorn de Sergi López amb el monòleg d’èxit Non Solum; l’aplaudit El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, interpretat per Pere Arquillué; l’estrena recent de la Calòrica, Le congrès ne marche pas; i l’aclamada comèdia de Jordi Galceran FitzRoy. Aquests són alguns exemples d’espectacles en català que no us podeu deixar perdre. Us en seleccionem quinze.

TEATRE

Tot el que passarà a partir d’ara

Nil Cardoner és el protagonista d’un viatge nocturn per la ciutat. Un viatge també de l’adolescència cap a la maduresa després d’acomiadar-se per sempre del seu pare. Un text de Joan Yago dirigit per Glòria Balañà i Altimira.

Dia: 7 d’octubre
Hora: 20.00
Lloc: Teatre de Salt
Duració: 1.30

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc

Un text impactant de Josep Maria Miró que li va valer el tercer premi Born. Pere Arquillué protagonitza un monòleg de set veus sobre un petit poble, els seus habitants i els seus secrets.

Dies: 11 i 12 d’octubre, 1 de novembre i 3 de desembre
Hora: 20.00 (11 d’octubre), 18.00 (12 d’octubre, 1 de novembre i 3 de desembre)
Lloc: Teatre de Salt (11 i 12 d’octubre), Auditori Teatre Espai Ter de Torroella de Montgrí (1 de novembre) i Teatre Municipal de Banyoles (3 de desembre).
Duració: 1.45

Simone Weil: Vida d’una esclava

Míriam Iscla posarà veu a aquest text de la filòsofa i humanista francesa Simone Weil que ha adaptat Anna Punsoda. La catedral de Girona serà l’escenari de l’espectacle.

Dies: 11 i 13 d’octubre
Hora: 20.00
Lloc: catedral de Girona
Duració: 1.00

Non Solum

Sergi López torna al festival amb el monòleg Non Solum, escrit a quatre mans amb Jorge Picó. Una comèdia delirant que fa més de quinze anys que ronda i triomfa arreu del món, també al Temporada Alta, on es va estrenar el 2005.

Dies: 11 i 14 d’octubre
Hora: 18.00 (14 d’octubre) i 20.00 (11 i 14 d’octubre)
Lloc: espai la Pineda de Sant Gregori (11 d’octubre) i Teatre de Salt (14 d’octubre)
Duració: 1.10

FitzRoy

Aquesta obra de Jordi Galceran uneix quatre actrius molt reconegudes del panorama teatral català: Sílvia Bel, Sara Espígul, Míriam Iscla i Natàlia Sánchez. Sergi Belbel les dirigeix en aquesta aventura d’escalada al FitzRoy, una muntanya situada al sud de la Patagònia.

Dies: 12 i 31 d’octubre, 8, 9, 10, 11 i 12 de novembre
Hora: 18.00 (12 d’octubre, 11 i 12 de novembre) 20.00 (31 d’octubre, 8, 9 i 10 de novembre) i 21.00 (11 de novembre)
Lloc: Auditori Espai Ter de Torroella de Montgrí (12 d’octubre), Teatre Municipal de Palafrugell (31 d’octubre) i Teatre Municipal de Girona (8, 9, 10, 11 i 12 de novembre).
Duració: 1.30

Hedda Gabler

El director teatral Àlex Rigola adapta el text de Henrik Ibsen i el situa dins una capsa de fusta. A dins, s’hi desenvoluparà la història de la Nausicaa, una dona que aparentment té una vida perfecta, però amb alguna cosa que no acaba de funcionar.

Dies: 9, 10 i 11 de novembre
Hora: 18.00 i 20.30 (doble funció tots tres dies)
Lloc: Teatre de Salt
Duració: 1.15

De Nao Albert i Marcel Borràs

Els actors Nao Albert i Marcel Borràs han creat, pensat, escrit, dissenyat, dirigit i produït aquest espectacle en què també actuen. Una obra sobre dos grans amics que es retroben el 2055 per parlar de les coses bones i dolentes d’una relació d’amistat que va començar el 2007.

Dia: 18 de novembre
Hora: 22.30
Lloc: el Canal – Centre d’Arts Escèniques
Duració: per determinar

Le congrès ne marche pas

El nou espectacle de la Calòrica va exhaurir entrades a totes les funcions d’estrena al Teatre Lliure de Barcelona. Aquesta vegada la companyia situa l’escena l’any 1815 a Viena, quan els diferents regnes europeus es repartien l’Europa que havia deixat Napoleó.

Dies: 2 i 3 de desembre
Hora: 20.00 (2 de desembre) i 18.00 (3 de desembre)
Lloc: Teatre Municipal de Girona
Duració: 1.30

L’Anticrist de Friedrich Nietzsche

Aquesta lectura dramatitzada és basada en l’obra del filòsof Friedrich Nietzsche L’Anticrist, maledicció sobre el cristianisme. El text l’ha adaptat Victoria Szpunberg i serà interpretat per Pol López.

Dia: 7 de desembre
Hora: 20.00
Lloc: sala la Planeta
Duració: 1.00

La dona fantasma

T de Teatre torna amb aquest espectacle de Mariano Tenconi Blanco que cavalca entre la comèdia delirant i excessiva i la sàtira immortal sobre la moral. La dona fantasma se centra en la vida de quatre mestres a final dels anys setanta per parlar del passat i de la memòria.

Dies: 9 i 10 de desembre
Hora: 18.00 (9 i 10 de desembre) i 20.30 (9 de desembre)
Lloc: Teatre Municipal de Girona
Duració: 1.35

CIRC

Travy

Travy és un homenatge a la família Pla-Solina, una família que ha tingut el teatre com a manera de ser i de viure. La crítica va definir l’espectacle com a “magistral”.

Dies: 25 i 26 de novembre
Hora: 18.00 (dia 26) i 20.00 (dia 25)
Lloc: Teatre de Salt
Duració: 1.25

MÚSICA

Antònia Font

Antònia Font acomiada la ronda de gran format amb el concert que inaugura el festival avui. Un minut estroboscòpica (2022) els va tornar a aplegar després de deu anys aturats i els ha fet voltar arreu dels Països Catalans.

Dia: 30 de setembre
Hora: 20.00
Lloc: Palau Firal de Girona
Duració: 2.00 (aproximadament)

Els Amics de les Arts

Després de tres anys, tornen als escenaris els Amics de les Arts. Presenten el nou disc Allà on volia (2023), del qual ja es destaquen cançons com “Tothom es separa”.

Dia: 27 d’octubre
Hora: 20.00
Lloc: Auditori de Girona
Duració: 1.30 (aproximadament)

RumbaGENARIOS

El nou espectacle d’Albert Pla barreja música, teatre, il·luminació, coreografies i projeccions. Actua acompanyat de The Surprise Band.

Dia: 11 de novembre
Hora: 22.30
Lloc: la Mirona
Duració: 1.30 (aproximadament)

MULTIDISCIPLINARI

la petiTA

la petiTA és una jornada d’arts escèniques per al públic familiar. És organitzada per Temporada Alta i el Pot Petit amb l’objectiu d’omplir un dia sencer de música, dansa, circ, acrobàcies, espectacles itinerants, instal·lacions participatives i activitats per a nadons.

Dia: 1 d’octubre
Hora: d’11.00 a 19.00
Lloc: Palau Firal de Girona

Els veïns d’Òrrius (Maresme) estan convocats avui a repetir l’experiència d’Arenys de Munt (Maresme) el 2009, quan van fer una consulta popular sobre la independència. Va ser el primer municipi català que va poder votar sobre la independència, i va esperonar una onada de consultes que va culminar en la votació del 9-N. Catorze anys després, ara Òrrius posarà les urnes perquè els veïns votin sobre la independència. Ho faran coincidir amb el Primer d’Octubre com una manera de reafirmar allò que ja es va expressar en el referèndum del 2017.

Les mobilitzacions que reivindicaran el Primer d’Octubre sis anys després

On i quan serà la votació?

Les urnes estaran obertes diumenge, primer d’octubre, entre les 9.00 i les 20.00. Per votar, caldrà anar a la casa de la vila d’Òrrius (carrer de l’Església, 5).

Quina serà la pregunta?

La votació es farà amb dues preguntes binàries, amb les possibles respostes de “sí” o “no”: “Voleu que Catalunya sigui un estat en forma de república?” i “Voleu fer efectiva la declaració d’independència proclamada el 27 d’octubre de 2017?”.

Qui hi podrà votar?

Hi tenen dret tots els ciutadans d’Òrrius més grans de setze anys, però no són els únics: també hi podran votar els altres catalans més grans de setze anys. Hi haurà una urna per als orriencs, i una altra per als veïns d’uns altres pobles que també vulguin expressar la seva opinió.

Es votarà solament a Òrrius o també en uns altres pobles?

El batlle d’Òrrius, Xavier Masgrau, es va adreçar als pobles de la rodalia per convidar-los a convocar consultes locals, però la crida no va reeixir i tan sols es votarà a Òrrius. És per això que els veïns d’uns altres municipis també tindran una urna pròpia per a votar.

Qui convoca la consulta?

La votació és una iniciativa popular, del grup Ò! República, però hi col·labora l’ajuntament. El batlle va publicar un ban en què convocava la població i ha ofert el saló de plens de la casa de la vila per fer-la. Ara, garanteix que no hi ha destinat diners públics.

És vinculant?

No, la consulta no té un caràcter vinculant, però sí que té un potencial polític, atès que els organitzadors esperen que pugui servir per a reactivar el procés d’independència a partir de la base. “El món municipal és el poble. Si tu dónes la veu al poble, l’empenta serà claríssima. Intentem de fer bellugar consciència”, va dir Masgrau en una entrevista a VilaWeb.

Què passarà amb el resultat?

Una volta s’hagi tancat la votació, a les 20.00, es farà el recompte, que serà validat per una junta electoral integrada per figures significatives d’Òrrius. El resultat serà anunciat, i s’enviarà a la Generalitat i les altres institucions del país.

Hi haurà més activitats a Òrrius?

La voluntat dels organitzadors és convertir la jornada en una festa de la democràcia. Per això, a més de la votació, han previst de fer entrepans i servir begudes.

Xavier Masgrau: “La votació d’Òrrius sobre la independència vol bellugar consciències”

L’any passat va morir Cristina Calderón, la darrera parlant de la llengua yagan, de l’extrem austral sud-americà. A la xarxa trobem un reguitzell de mostres audiovisuals sobre ella des del moment que va esdevenir l’última parlant d’aquesta llengua, l’any 2005. I també de quan va morir; notícies, reportatges, entrevistes, documentals. La profusió de vídeos sobre aquesta última parlant ens planteja una pregunta: són habituals els productes audiovisuals a la xarxa específics sobre els últims parlants d’una llengua? Quines característiques presenten? Les línies que vénen a continuació no són el resultat de cap recerca científica. Són el fruit d’una immersió en la qüestió amb l’únic objectiu de compartir algunes reflexions. 

Hem d’admetre, per començar, que el tema del darrer parlant desvetlla interès. Recordo, per exemple, que fa uns anys Carles Casajuana va escriure, en el nostre context cultural, la novel·la L’últim home que parlava català (2009). Si donem un cop d’ull a la Viquipèdia, ràpidament localitzem llistes d’últims parlants, amb noms i cognoms, ja morts o consignats com a parlants terminals (aquesta pàgina, per posar-ne un exemple, documenta darrers parlants de llengües des del segle XVII).

Però, quines mostres audiovisuals trobem sobre la qüestió? Si fem una cerca específica i detinguda sobre aquests individus singulars en cercadors ben populars de material audiovisual, observem, d’entrada, que és productiva. I també que presenta, curiosament, un grau elevat de redundància tot i haver diversificat els criteris de cerca: uns mateixos darrers parlants, com ara Cristina Calderón, són protagonistes de diversos productes audiovisuals, mentre que és evident que la majoria de darrers parlants moren innominats, com les seves llengües (es diu que en mor una cada tres mesos), en el silenci mediàtic. Sembla haver-hi certs darrers parlants, doncs, amb una projecció audiovisual notable. En són exemples la mateixa Cristina Calderón (yagan), Katrina Esau (n|uu), o Boa Sr. (bo).

Tot aquest material a la xarxa dóna l’oportunitat de mostrar unes realitats que, només fa uns anys, abans de l’expansió d’internet, haurien romàs desconegudes a la gran majoria. Aquest fet té, sens dubte, un valor de reconeixement, de documentació, i també un potencial de conscienciació per a la revitalització idiomàtica. Com són, però, aquests productes audiovisuals específics sobre un darrer parlant?

Mirem de respondre algunes preguntes. Qui hi ha rere aquestes produccions? Hi trobo cadenes televisives o grups de comunicació, productores cinematogràfiques, organitzacions culturals, projectes o festivals que lluiten per les cultures i les llengües indígenes, les mateixes comunitats amenaçades, el món acadèmic o els lingüistes que participen en projectes o tasques de revitalització. Quina qualitat i quin rigor presenten tant des del punt de vista del contingut (lingüístic, sociolingüístic) com del llenguatge en què s’expressen, l’audiovisual? En el gran calaix de sastre que és la xarxa trobem, lògicament, des de projectes d’una gran qualitat, que arriben a tenir ressò en festivals de renom (per exemple el Ficwallmapu) i obtenir premis o altres reconeixements, fins a produccions visiblement circumstancials i anecdòtiques, o purament amateurs.

Quins trets tenen aquestes produccions tan diverses? Es pot aventurar l’existència d’algun “gènere”? Penso que hem de parlar més aviat d’un tema que dóna lloc a un ventall de productes amb algunes constants o alguns elements recurrents. Identifico produccions com les següents, i en dono alguns exemples: a) el reportatge professional sobre un darrer parlant, deslligat de cap esdeveniment o fet concret, que sol constituir una informació curiosa, un fet divers, i pot omplir tres o quatre minuts d’un noticiari (Isidro, ayapanec); b) la notícia sobre la mort d’un darrer parlant (Cristina Calderón, yagan; Pedro Salazar, ixcateca); c) la notícia sobre algun fet concret específic relacionat amb un darrer parlant i la seva llengua, com ara un reconeixement acadèmic (Katrina Esau, n|uu), una col·laboració acadèmica (Amadeo García, taushiro), o un reconeixement popular (Diosgoro Prisciliano, popoluca); d) la notícia o el reportatge sobre un projecte concret de revitalització en què hi ha un darrer parlant implicat, de vegades conduït pel lingüista que n’és el responsable (Carlos, xinkan); e) la notícia o el reportatge sobre la realització d’una obra que documenta o descriu la llengua (una gramàtica o un diccionari, per exemple), en què el darrer parlant ha tingut un protagonisme especial, o de la qual ha estat el principal informant, l’autor o el coautor; f) produccions que responen sobretot a la voluntat de mostrar la llengua en ús per part del darrer parlant: el mostren explicant una anècdota, una llegenda, un mite fundacional de la seva cultura, o cantant alguna cançó (Rosa Andrade, resígaro); g) produccions amb una petició de suport per salvar una llengua o millorar les condicions de vida d’un darrer parlant, fins i tot amb campanyes de finançament col·lectiu (Sixto Muñoz, tinigua) o convidant a la votació popular d’un darrer parlant perquè tingui un reconeixement (Cristina Calderón, yagan); h) vídeos testimonials en què el darrer parlant explica breument la seva història, la situació de la seva llengua i allò que desitjaria, de vegades en forma d’entrevista o altres de monòleg (Walter Ortiz, rama; Cristina Calderón, yagan). Observo també que el tema es tradueix en algun cas en formes audiovisuals recents i de moda com una xerrada TEDx (Blas Jaime, chaná). Malgrat aquest esbós de tipologia, són ben habituals, com es pot imaginar, les produccions híbrides, que integren diversos dels tòpics acabats de citar en una sola producció.

Vull destacar també l’existència d’alguns documentals de volada, amb plantejaments i resultats netament professionals. Crido l’atenció, en aquesta línia, sobre algunes obres: The linguists (2008) (film), que segueix els lingüistes G. Anderson i K. D. Harrison en diversos escenaris del món (l’obra té un complement rellevant en el llibre de Harrison The Last Speakers, National Geographic, 2010), un film que mostra un registre aventurer (a l’estil Indiana Jones) opinable, però que contribueix, ben segur, a divulgar el tema; la sèrie de documentals estrenada el 2017 pel Canal Encuentro de l’Argentina, dirigida per Juan Pablo Tobal, Guardianes de la lengua, amb vuit fantàstics capítols amb històries d’homes i dones que s’han convertit en els referents lingüístics de les seves comunitats de l’Amèrica Llatina (tapiete, tehuelche, tinigua, yagan, chaná, uru, guanà, matapí), entre els quals n’hi ha un, precisament, de dedicat a Cristina Calderón. O, per exemple, els excel·lents vídeos documentals de la plataforma lliure multimèdia de l’àmbit educatiu Global Oneness Project sobre les llengües en via d’extinció de Califòrnia, que donen veu, per exemple, a Marie Wilcox (wukchumni), Luther i Lucille Girado (kawaiisu) i Loren Bommelyn (tolowa dee-ni’). Penso que tots aquests documentals poden ser inspiradors a qui projecti una producció en aquesta línia.

Quins aspectes altament sensibles trobem observant aquesta mena de produccions? Aquest material corre el perill de banalitzar la realitat que mostra, de no transcendir l’anècdota “curiosa” de la qual parteix; de focalitzar excessivament el darrer parlant (hi ha altres persones a la comunitat amb algunes competències parcials en l’idioma, per exemple, que podrien aportar un testimoni valuós, les quals no sempre són tingudes en compte); d’estalviar la reflexió sobre el concepte de “darrer parlant” (no és infreqüent que alguns darrers parlants, en realitat, acabin no sent-ho); de posar l’èmfasi en la riquesa patrimonial que es perd quan mor una llengua, més que no en les causes traumàtiques que n’han produït l’extinció i en la denúncia dels factors i els agents culpables d’aquest fet; de considerar la mort de la llengua com un fet fatal i inevitable.

També observo que hi apareix un tema molt delicat: el dolor i la manca de benestar dels darrers parlants (se’n veu el plor, la convicció que la situació no té retorn, la consciència que la lluita que menen serà estèril, se’n mostra una dolorosa resignació final…). Què cal mostrar i com s’ha de fer per no caure en la morbositat i fins i tot en l’obscenitat?

També em sembla un aspecte crític si la mirada audiovisual sobre el darrer parlant és externa o sorgeix, ni que sigui parcialment, de la comunitat del darrer parlant, com seria desitjable. Una qüestió complexa que s’hi relaciona, igualment, és la imatge que es dóna dels lingüistes que treballen vora els darrers parlants per revitalitzar l’idioma, tasca que es pot arribar a identificar amb una feina quasi extractiva, i de la qual es poden donar visions simplificades o idealitzades.

Més enllà de les produccions citades fins ara, de tall informatiu o documental, em vull referir a una altra mirada sobre el darrer parlant des del llenguatge audiovisual: la mirada de la ficció. En aquest sentit, em centraré en un cas que penso que transita molt bé algunes de les zones més delicades del tema. Es tracta d’una obra excel·lent, la pel·lícula d’Ernesto Contreras Sueño en otro idioma (2017), que narra la història dels dos darrers parlants de la llengua zikril, dos homes que no es parlen des de la joventut.

Sueño en otro idioma té la virtut impagable de passar de l’anècdota a la categoria; té el valor de la síntesi (el zikril és una llengua inventada, que pot representar totes les que es troben en una situació similar); mostra alguns aspectes interessants de l’actuació del lingüista que revitalitza: des de la ingènua il·lusió inicial fins a la retirada realista, amb referència clara als aspectes ètics de la tasca de revitalització. Perquè Martín se salta la “regla d’or” que havia de respectar com a lingüista, de la qual es parla reiteradament en el film: comet l’error de forçar les voluntats dels parlants, en perseguir obsessivament la trobada entre Isauro i Evaristo, els dos darrers parlants de zikril.

Sueño en otro idioma mostra també amb claredat el context d’amenaça sobre el zikril, la pressió de l’anglès, l’idioma que augura una millor vida als parlants autòctons (la jove indígena Lluvia representa un futur que gira l’esquena al zikril en nom d’un progrés en llengua anglesa). Una altra aportació excel·lent de la pel·lícula és que reflecteix la profunda vinculació de la llengua zikril amb el seu entorn. La cosmogonia zikril predica una fusió panteista de l’ésser humà amb la natura i els animals. La llegenda fundacional zikril (relatada per Jacinta al principi del film) explica com, en els orígens, una dona ocell es va enamorar del primer home i li va haver d’ensenyar el zikril, la llengua de tots els éssers de la jungla. I com des d’aquell moment homes i animals van començar a parlar la mateixa llengua.

Una altra evidència del gruix de Sueño en otro idioma és la complexitat de la identitat dels seus personatges, que són molt més que parlants (o no parlants) de zikril. Evaristo i Isauro comparteixen el zikril, però també el seu amor homosexual de joventut, un amor prohibit. Un amor que, gràcies a la incomunicació, poden pensar que mantenen secret. Els darrers parlants, doncs, es revelen essencialment éssers humans, més que no informants instrumentals o purs objectes d’un interès informatiu o documental.

El final del film, d’altra banda, constitueix una resposta (ja in extremis) integral i esperançadora a la situació: la solució és superar els prejudicis i acceptar plenament la identitat (sexual, lingüística). Evaristo, que hem vist al llarg de tot el film desplaçar-se arrossegant la seva cadira, que simbolitza l’assentament inamovible de les seves conviccions, l’abandonarà a la porta de la cova sagrada dels zikrils, on es “retrobarà” amb el seu amant Isauro i es reintegrarà amb els seus. Aquesta és la seva particular revitalització: una revitalització total. 

La mirada audiovisual ens dóna moltes mostres, doncs, per vies diverses i amb objectius i enfocaments variats, del fenomen específic dels darrers parlants de les llengües. I ho fa amb productes de mena heterogènia amb qualitats, objectius, correcció conceptual i graus de sensibilitat diferents, però que sens dubte tenen el potencial d’aportar informació valuosa, arguments, plaer estètic, subtilitat i delicadesa en el tractament de la qüestió.

Vull tornar, per acabar, a la darrera parlant de yagan, Cristina Calderón. La seva llengua ens ha deixat una paraula cèlebre, mamihlapinatapai, que fa referència, segons els experts, a una “mirada que fa que els altres se sentin incòmodes”. Aquesta hauria de ser també una de les funcions de la mirada audiovisual sobre els darrers parlants: inquietar els espectadors i agullonar-los a ser conscients i a passar a l’acció davant una realitat a la qual no sembla que la humanitat s’hagi de resignar.

Enric Serra Casals
Professor associat  del Departament de Filologia Catalana de la UAB

Hi ha dades que ho expliquen tot. Ahir, Nós Diario va publicar que Galícia havia perdut 94.176 explotacions lleteres d’ençà de l’entrada de l’estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), antecedent de la Unió Europea. L’article assenyalava que el 1985 el país tenia poc més de 100.000 granges de llet, que es van anar reduint fins a les 5.824 del juliol del 2023. Solament entre el gener i el juliol d’enguany, han tancat 324 explotacions lleteres.

El sector és la columna vertebral de la ruralitat gallega d’ençà de fa moltes dècades. Malgrat les retallades de producció imposades a Galícia per les autoritats comunitàries a fi de beneficiar els interessos de l’agricultura dels estats centrals de la UE, sobretot del francès, per al qual la Unió Europea va elaborar una política agrària comuna (PAC), el país continua essent un gran productor lacti i registra un total anual de vora 3,4 milions de tones, que representa més del 41% de la llet de tot l’estat espanyol.

La reconversió del complex agrari gallec decretada per la UE va canviar el país estructuralment i superestructuralment. El tancament d’aquestes 94.176 explotacions lleteres, que va afectar sengles famílies que hi tenien el mitjà principal de vida, explica la despoblació rural, que aquestes darreres dècades ha deixat centenars de llocs abandonats i ha causat un èxode urbà a la recerca de sortides laborals que el camp ja no oferia.

Segons les dades de l’Institut d’Estatística espanyol (INE) del 2022, darrer any amb les xifres publicades, 1.895 nuclis de població gallecs no tenen habitants, i se situen a les zones on va davallar més la producció agrària. A més, als municipis rurals gallecs, que abans tenien una lògica demogràfica semblant a la de la resta del país, s’hi concentra la població més envellida; l’índex d’envelliment se situava als 207,31 punts el 2021, és a dir, 78,4 punts més que en el conjunt de l’estat espanyol. En aquest sentit, el percentatge de més grans de 65 anys ha crescut de 3,2 punts d’ençà del 2011, i va arribar al 25,37% del total de la població gallega el 2021.

Galícia és la comunitat autònoma de l’estat espanyol amb més superfície agrària abandonada. De superfície agrària útil (SAU), en té el 21%, enfront del 47% de mitjana de l’estat espanyol i el 40% dels territoris de la Unió Europa. De fet, s’ha reduït aquestes darreres tres dècades d’una manera molt considerable, i ha passat de les 748.000 hectàrees del 2002 a les 621.000 del 2017, darrer any de què hi ha registres oficials. En aquest sentit, la situació actual evidencia la naturalesa del procés de reestructuració agrària a Galícia, que no va anar acompanyat d’alternatives laborals en el món rural i va segar, també, el desenvolupament d’un sector transformador que donés valor afegit a les produccions.

La detonació del complex agrari gallec ha configurat una nova estructura social del país. Les conseqüències han arribat a diferents esferes i han afectat realitats diverses, i la llengua del país ha estat un dels damnificats principals d’aquesta situació. Malgrat que la pèrdua de parlants i la desgalleguització de les franges més joves de la societat no tenen una relació causa-efecte amb aquesta realitat, sense això que ha passat al món rural gallec aquestes darreres quatre dècades tampoc no s’entendria. Tanmateix, la situació es complica quan obviem la realitat que vivim.

Gretchen Reynolds · The Washington Post

Un estudi publicat fa poc a la Revista de l’Associació Mèdica Americana (JAMA) mostra que els qui seuen durant moltes hores a la feina i a casa tenen un risc molt més gran de desenvolupar demència que no els qui solen seure menys.

Els investigadors demostren que els efectes negatius d’estar assegut durant períodes prolongats poden ser tan grans que fins i tot els qui fan exercici regularment afronten un risc més elevat de desenvolupar demència si passen bona part del dia asseguts.

L’estudi, en què van participar 49.841 homes i dones de 60 anys o més, “fonamenta la idea que com més prevalent sigui el sedentarisme, més augmenta el risc de tenir demència”, explica Andrew Budson, professor de neurologia a la Universitat de Boston i autor de Seven Steps to Managing Your Aging Memory. Budson no va participar en l’estudi.

Els resultats també evidencien fins a quin punt poden ser generalitzades les conseqüències de passar bona part del dia asseguts –atès que afecten no solament el cos, sinó també la ment– i indiquen que l’exercici, per si mateix, pot no ser prou per a protegir-nos dels perills del sedentarisme.

Els perills de seure massa

Els inconvenients de seure massa són ben sabuts pels científics i la majoria de gent. Estudis anteriors han mostrat que els qui seuen tot el dia –es passen hores asseguts a l’oficina i quan tornen a casa seuen davant de televisors i ordinadors– tenen més probabilitats de desenvolupar malalties com ara l’obesitat o la diabetis i morir-se prematurament que no els qui es mouen més sovint i passen més temps drets.

Seure, fins i tot, pot neutralitzar els beneficis de l’exercici. Segons uns altres estudis recents, els qui fan exercici però passen la resta del dia asseguts sovint acaben contrarestant els beneficis metabòlics de l’activitat física.

Tanmateix, fins ara no s’havia determinat fins a quin punt seure podia perjudicar la salut del cervell. Alguns estudis han relacionat seure excessivament amb l’aparició posterior de problemes de memòria, incloent-hi l’Alzheimer i unes altres menes de demència. Però aquests estudis sovint s’han basat en l’estimació dels participants a l’hora de determinar quantes de temps seien cada dia, cosa que pot dur a resultats inexactes.

Quant de temps seu, la gent?

Per a aquest estudi, els científics de la Universitat del Sud de Califòrnia i més universitats van cercar dades objectives sobre la quantitat de temps que passaven asseguts els participants. Les van trobar al Biobanc del Regne Unit, un gran dipòsit de dades sobre la vida, la salut i la mort de centenars de milers d’homes i dones britànics.

Per a l’estudi, molts dels participants del Biobanc van haver de dur durant una setmana un rastrejador d’activitats d’última generació perquè en registrés minuciosament els moviments durant el dia.

En total, els científics van obtenir dades de gairebé 50.000 participants de 60 anys o més que, en el moment d’afegir-se a l’estudi, no tenien demència.

Amb l’ajuda d’algorismes d’intel·ligència artificial capaços d’interpretar els registres del rastrejador, els científics van identificar cada minut durant del dia que els participants eren asseguts i cada minut que es movien, excloent-ne les hores dedicades a dormir.

Deu hores asseguts augmenten els riscs per al cervell

Després d’obtenir aquestes dades, els investigadors van examinar l’historial mèdic dels participants durant els set anys següents, i van cercar-ne registres hospitalaris o de defunció que detallessin un diagnòstic de demència de qualsevol mena.

Finalment, van contrastar les dades de sedentarisme en el moment de l’estudi i la salut cerebral durant els anys següents i van trobar una forta correlació entre totes dues variables.

Els participants que passaven deu hores el dia asseguts pel cap baix –molts ho feien–, tenien un 8% més de risc de desenvolupar demència en els set anys vinents que no la resta de participants.

A partir del llindar de les deu hores, els riscs no fan sinó multiplicar-se. En el cas dels participants que passaven dotze hores el dia asseguts pel cap baix, el risc de desenvolupar demència era d’un 63% més gran en comparació amb els participants amb un estil de vida menys sedentari.

“Si sumem les hores que seiem a l’oficina amb les que seiem al cotxe de tornada de la feina i al sofà una volta a casa –entre més petites maneres que trobem d’anar seient durant la jornada–, veurem que acabem seient durant llargs períodes del dia”, diu David Raichlen, professor de ciències biològiques i antropologia a la Universitat del Sud de Califòrnia i director de l’estudi. “En aquests nivells extrems de sedentarisme és, precisament, on veiem un risc molt més elevat de deteriorament cognitiu i pèrdua de memòria.”

L’exercici no contraresta les conseqüències del sedentarisme

Sorprenentment, els investigadors van trobar que l’exercici tenia pocs beneficis per als participants amb un estil de vida sedentari. Aquells que feien exercici regularment però després passaven assegurat deu hores diàries o més eren tan propenses a desenvolupar demència com els que no solien fer-ne. “Tot apunta que fer exercici no pot contrarestar les conseqüències de seure massa”, diu Raichlen.

Què passa amb els escriptoris elevables i les pauses per a aixecar-se?

Sembla que amb caminar o fer pauses curtes per a aixecar-se tampoc no n’hi ha prou. Després de controlar uns altres factors, els investigadors van observar poques millores entre els qui interrompen els períodes de seure per a aixecar-se esporàdicament. Si s’aixecaven i caminaven, però, així i tot, passaven deu hores o més el dia asseguts, el risc de desenvolupar no canviava gaire. L’únic factor que realment importava era quantes hores, en total, es passava el participant assegut en una cadira habitualment.

Encara resten algunes dubtes sobre l’impacte de treballar intermitentment dempeus o bé fer servir un escriptori elevable, en part perquè no sempre és fàcil de diferenciar entre estar assegut i estar quiet als rastrejadors d’activitat. En general, estar dret no és considerat un comportament sedentari, però l’estudi no deixa clar si el mer fet d’estar dempeus pot reduir els riscs cerebrals de seure o bé si cal tenir també un estil de vida menys sedentari.

Com puc reduir el risc de desenvolupar demència?

La millor manera de reduir el risc de desenvolupar demència, diu Raichlen, és trobar maneres de seure menys en general. “Els participants del nostre estudi que seien durant 9,5 hores al dia no presentaven cap risc especial de tenir demència”, diu.

Si la vostra feina requereix molt de temps assegut davant l’ordinador, cerqueu oportunitats durant el dia per moure-us. Passegeu per l’oficina mentre parleu per telèfon. Proposeu de fer reunions drets. Aneu a comprar el dinar, en compte de demanar que us l’enviïn.

Procureu fer un seguiment de quantes hores passeu aturats. A mesura que arribeu o supereu el llindar de les deu hores, diu Raichlen, proveu de moure-us.

Cal recordar, evidentment, que aquest estudi és associatiu i no pot demostrar fefaentment que estar assegut causa deteriorament cognitiu. Tampoc no diu com es poden relacionar totes dues variables.

“S’ha suggerit que el flux sanguini cerebral és alterat quan seiem tant”, diu Raichlen. Tenir un estil de vida excessivament sedentari, explica, redueix el subministrament d’oxigen i combustible del cervell. Molta gent també sol menjar aliments poc saludables quan passa hores asseguda, especialment davant el televisor, i això també podria influir negativament en la salut del cervell a llarg termini.

Ara, els efectes de seure excessivament poden desfer-se, segons que diu Raichlen. La recepta, diu, és senzilla: “Seieu menys, moveu-vos més. Aquest és el missatge, i no ens cansarem de repetir-ho.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Dins meu porto un vent. Un vent interior. Un vent estúpid com ho són tots els vents, que vénen del no res, que no saps detectar on neixen ni on moren.” Així descriu Roger de Gràcia (Barcelona, 1975) les sensacions que ha tingut molts moments de la seva vida arran de la fòbia social crònica que té. Tot i que, com a actor i periodista, això pugui semblar paradoxal, la mirada dels altres sovint l’ha dut a obsessionar-se, menystenir-se i autoanalitzar-se moltíssim, i ha arribat a tenir crisis molt greus. Ara ha decidit d’explicar-ho fil per randa a Digue’m boig (Columna), un llibre en què narra tota la seva història i explica que el fet d’haver posat un nom a allò que li passava el va ajudar a començar a reconstruir-se.

—El dia que vau fer deu anys us vau adonar que alguna cosa no anava bé. Què va passar?
—Em van fer una festa d’aniversari, la típica en què has d’estar content, et treuen un pastís i hi ha tota la família. Aquell dia, tenia la sensació que veia coses que no hauria de veure, com si tingués una mirada d’adult. És com si veiés els meus pares i avis per dins, com una mena de visió. Els veia el patiment i la part amagada. Però jo no volia veure allò, volia ser un nen feliç. No volia veure que el meu pare treballava massa o que la meva àvia estava amargada pel que fos. Això em va passar més vegades i cada vegada tenia més sensibilitat per a veure com estava la gent. Em causava angoixes i va ser el principi del distanciament amb els altres.

—Parleu també de certa tendència cap a la tristesa.
—Sí, el diagnòstic és el de fòbia social crònica, però un diagnòstic psiquiàtric i psicològic és difícil de fer, perquè no te’l fan amb una radiografia en què veus que tens un os trencat. La fòbia social crònica pot ajuntar-se amb hipersensibilitat, TDAH, TOC… La hipersensibilitat m’ha fet estar molt pendent de la mirada de l’altre, de si em jutja o no, i això m’ha dificultat les relacions.

—En el dia a dia, en què consisteix?
—Tot et costa molt. Si aquesta trobada l’haguéssim fet en una altra època de la meva vida, hores abans hauria tingut suors fredes i fins i tot m’hauria plantejat de no venir buscant alguna excusa. Al final, hi vindria obligat i faria el que podria, però estaria esgotat en acabar, perquè m’hauria passat l’estona pensant com em mira la persona, com respira, què diu, si li faig gràcia o no, si li caic bé o malament… Cada relació social era com fer una cursa de cinc mil metres, era esgotador. Me n’anava a dormir pensant que l’endemà tot aniria bé, però m’aixecava i tot continuava igual.

—Amb quines estratègies ho vau anar encarant?
—Primer, em frustrava i em preguntava si no li passava a ningú més. Fas l’esforç d’estar bé fins que t’adones que funciones amb un llibre d’instruccions diferent i llavors jugues amb les cartes que tens. L’humor m’ajudava molt, perquè em feia la sensació que fent riure els altres encaixava. I la comunicació també m’ha ajudat molt, perquè l’escenari és un lloc on tot està molt més controlat, la mirada de l’altre la tens a la teva disposició i no se t’escapa tant.

—Amb una fòbia social crònica, la vostra feina sembla complicada. Sempre heu encaixat bé l’exposició pública, malgrat tot?
—No he entès mai com pot ser que a la vida les coses m’afectin tant i, en canvi, tot això que comporta la feina no m’atabali gens. Crec que en la feina he tingut confiança sobre què sabia fer i què no, en canvi, a la vida anava a les palpentes. Tenia tantes ganes de fugir de la vida normal que pujar a l’escenari era molt millor.

“Tenia tantes ganes de fugir de la vida normal que pujar a l'escenari era molt millor”

—Tot va canviar quan vau rebre el diagnòstic. Què va implicar?
—La pressió i l’angoixa van baixar a la meitat. En el moment anterior al diagnòstic tenia una crisi molt grossa i la meva mare em va dir, prou, cal buscar ajuda. I el diagnòstic va ser l’alegria màxima, un cel que s’obre després de vint anys encapotat. No és la salvació, però és el principi per a treballar en bones condicions. Conèixer, saber, és un alliberament.

—Us havíeu sentit molt culpable.
—Pensava que era culpa meva perquè no hi posava prou voluntat, que era jo que havia de solucionar-ho. Quan et diuen “no, si no ets tu”, és meravellós. I comences a treballar, perquè el diagnòstic i les pastilles van bé, però has de picar molta pedra, canviar vicis adquirits i maneres de fer, perquè ara ets una altra persona. Has de reaprendre a relacionar-te amb tu i amb els altres, encara que no curis del tot la ferida. I ara la meva segona fase vital és millor que la primera. A la gent no li agrada fer anys, i a mi em fa una il·lusió que em moro. Abans em feia molta mandra, viure, i ara em fa molta il·lusió, perquè estic bé. Hi ha dies difícils, però la base és molt millor.

—Que el vostre trastorn sigui crònic no vol dir que sempre estigueu malament.
—Exacte, ara està controlat. Ara, si deixo de prendre les pastilles, cosa que he fet dues o tres vegades, al cap d’una setmana ja noto símptomes: suors fredes, no poder aguantar la mirada als altres, el cap disparat pensant què acabo de dir… Un bucle total d’autoobservació màxima. Amb la medicació tens uns mínims, jo ara no tinc grans crisis. Tinc crisis de persona normal, però que la vida és una merda i em vull morir fa molts anys que no ho penso, al contrari.

—Dieu que sou com un diabètic de cervell i que la medicació us regula els nivells de serotonina. És només químic?
—No ho sé, però sí que és veritat que amb una cosa física, com problemes al fetge o diabetis, avui dia no ens ho plantegem, però sí que s’ho plantejaven fa segles: que si eren mals esperits, mals humors… Ara això ho tenim naturalitzat, però del cervell, que també en sabem moltes coses, encara hi ha una part fosca. No dic que la medicació sigui la salvació, que no hi hagi gent que no li costi trobar-ne l’adequada, que no hi hagi addictes… Només dic que en molts casos funciona. Vaig provar moltes coses abans: respiració, ioga, herbes… I la medicació m’ha funcionat.

—Abans d’aquest canvi, expliqueu que vau arribar a tenir pensaments suïcides, molta hipocondria, que havíeu arribat a utilitzar el sexe com a via d’escapament…
—La hipocondria, el sexe o la passió desmesurada per la música tenen a veure amb el fet de patir això, perquè són maneres de salvar-me o de fugir, d’amagar-me o de curar-me les ferides. Igual que l’humor, el sexe és un moment de plaer on l’altre està per tu i tu estàs per l’altre, amb una comunicació i una entesa que en altres moments de la vida no tens. Aquest plaer de connectar amb una altra persona és tan gran que quan acaba i tornes a la vida normal, on no connectes, busques desesperadament repetir-ho i et pots convertir en un addicte.

—I la hipocondria?
—Té a veure amb el fet que el meu cervell funciona tan ràpidament i m’analitzo tant que gairebé prefereix tenir una malaltia inventada que estar pensant tota l’estona, cosa que és esgotadora. Llavors em deia, “el que et passa és que no respires bé”. I començava a pensar com respirar, em mirava i tornava a mirar-me… I així passava hores. I quan desapareixia un símptoma, n’apareixia un altre, amb aquest tema no aconseguia no tenir res mai. Per exemple, fa dos anys o tres que em noto un problema a les dents, com una pressió. He anat a tots els metges i em diuen que no tinc res…

—Comenteu que vau arribar a tocar fons. Com va ser i què va canviar llavors?
—Ho necessitava, vaig trigar massa. La meva mare em pregunta per què no ho vaig dir abans, i jo també m’ho pregunto. Però, per què la gent que patia segons quines coses del cap no ho deia? La pressió del moment no et permetia de parlar o mostrar-te dèbil. Si ja estaves molt tocat, era perdonable, es feia una gran separació entre els qui es consideraven boigs i els qui no. I es permetia que fossin boigs els que tenien una vena artística: Dalí, Van Gogh… Però la gent normal no podia tenir aquest punt de bogeria. I si no estaves molt tocat, depenia de la teva voluntat. Si no estaves bé, és que no feies prou esforços. I vas aguantant fins que la ferida potser és massa gran, la relació amb els pares s’ha complicat o, fins i tot, arribes al suïcidi.

“Per què la gent que patia segons quines coses del cap no ho deia? La pressió del moment no et permetia de parlar o mostrar-te dèbil”

—Impacta el moment en què expliqueu que, quan toqueu fons, fins i tot el vostre pare, que no havia dit res, trenca aquest silenci.
—Sí, la relació amb els pares de la meva època no era tan freda com la de la generació anterior, però sí que era un punt distant, no es parlava d’emocions. En el moment de la crisi més grossa, la distància emocional amb la meva mare és gran, però amb el meu pare, molt més. La figura del pare era més freda i dura. En aquell moment, el meu pare es va treure la cuirassa per ajudar-me, es va despullar i va dir, “t’estimo infinit, fes el favor de no fer cap ximpleria perquè faig el màxim per cuidar-vos, encara que sigui des del silenci i des de la feina”. Va ser revelador per a recomençar.

Roger de Gràcia: “Hem d’eradicar la tirania d’haver de ser feliços constantment”

—Demostra que és important parlar d’emocions a casa.
—Sí. Quan vaig dir a la meva mare que escrivia el llibre, una de les primeres coses que em va dir va ser, “potser et suposa un problema professional, potser t’etiqueten”. Ja n’hem parlat, i la mentalitat d’ara és una altra, però l’automatisme de la seva generació és aquest. La generació del meu fill ja parlen d’emocions des de molt petits, a l’escola. A vegades se’n cansa i em diu, “n’estic fart, de parlar d’emocions!”. Ja trobarem el punt mitjà…

—“La vostra època era la de la discreció, la nostra és la de l’exhibicionisme”, dieu. S’ha banalitzat una mica la qüestió?
—La gent ara als bars parla d’angoixa, d’ansietat, del seu psicòleg… Això té molts beneficis i també el risc de banalitzar-ho, de sobremedicar, de dir que t’angoixes quan potser no t’angoixes i llavors no veus la diferència entre una angoixa de debò i un petit atac d’estrès… Però és molt millor això que d’on veníem: “No caminis per allà, que hi ha el sanatori.”

—Parleu d’una tendència general a defugir la tristesa. No sé si el “fora la mandra”, que expliqueu que la vostra mare sempre repetia per a sentir-se enèrgica, té una mica a veure amb el típic “no estiguis trist” que es diu a una persona que ho passa malament.
—La sensació abans era que no podies estar aturat, i menys a Catalunya, aquest país de treballadors… Amb el “fora la mandra” tenia la sensació que em deia “no estiguis trist”, “no siguis melancòlic”. Et feia sentir una mica culpable, però és filla del seu moment… I ser molt intens, tant en negatiu com en positiu, espanta una mica la gent. Potser no volen sentir-te parlar gaire estona sobre un grup que t’agrada molt… En general, tenim poca capacitat d’escolta i molta pressa per a parlar de nosaltres, tothom intenta de colar el seu missatge. Quan has viscut esperant que l’altre t’escolti de manera exagerada, com jo, t’adones que escoltar l’altre pot ser un bon exercici, et treu de tu mateix. Ens fa la sensació que parlant i pensant sobre nosaltres trobarem la felicitat, i la trobarem quan sapiguem estar més connectats amb els altres.

Podeu trobar ‘Digue’m boig’ a La Botiga de VilaWeb

Josep Miquel Arenas, Valtònyc, i Pablo Hasel haurien de ser inclosos en una hipotètica llei d’amnistia? I William Aitken, el jove escocès condemnat a cinc anys de presó per les protestes contra l’empresonament de Hasel? I les desenes de manifestants encausats per demanar l’alliberament del raper? Vet aquí un dels aspectes més espinosos de la negociació sobre una possible amnistia sobre els represaliats durant el procés d’independència català. Aquests casos no hi estan pas directament relacionats, però els afectats sí que han estat víctimes d’una dinàmica repressiva de l’estat espanyol, principalment, contra el moviment independentista, i també contra altres moviments socials, amb un marc legal dissenyat i desplegat d’ençà del 2015 pel govern del PP i que els governs del PSOE no han corregit. Però incloure Valtònyc i Hasel en el text d’una llei d’amnistia com la que es negocia presenta moltes dificultats, i segons totes les fonts jurídiques consultades per VilaWeb pot fer que la llei no passi el filtre del Tribunal Constitucional o que en compliqui l’aplicació efectiva.

Una llei d’amnistia ha de delimitar els fets que s’amnistien, per quins delictes i durant quin període de temps. No ha transcendit encara cap text sobre la fórmula que es faria servir, però sí que hi ha uns documents de referència que es prenen com a punt de partida. Un és la proposició de llei d’amnistia que el 2021 van presentar al congrés espanyol els partits independentistes i que aleshores el PSOE, amb Vox i PP, va impedir que es tramités. Tant ERC com Junts i la CUP diuen avui que l’amnistia que es faci ha de prendre aquell text com a base, i el text deia: “Que quedin amnistiats tots els actes d’intencionalitat política, qualsevol que en fos el resultat, tipificats com a delictes de l’1 de gener de 2013 fins al moment de l’entrada en vigor de la llei. S’entendrà per intencionalitat política qualsevol fet vinculat a la lluita democràtica per l’autodeterminació de Catalunya.”

L’esborrany que elaboren els juristes que treballen per a Sumar fa una formulació semblant: “Queden amnistiades totes les accions o omissions d’intencionalitat política vinculades a l’objectiu d’aconseguir l’autodeterminació de Catalunya, tipificats com a infracció penal o administrativa que haguessin tingut lloc de l’1 de gener de 2013 fins a l’entrada en vigor de la llei.” Ho revelava Jaume Asens en aquesta entrevista, en què deia clarament que tant Valtònyc com Hasel en quedarien fora. Valtònyc fou condemnat a tres anys i mig de presó per enaltiment del terrorisme, injúries a la corona i amenaces per les seves cançons contra la monarquia espanyola, es va exiliar a Bèlgica, que en va rebutjar l’extradició, i va aconseguir, de retruc, que el codi penal belga suprimís el delicte anacrònic d’ofenses al rei, però resta pendent d’un altre judici, assenyalat el 21 de novembre a Sevilla, per una acusació de provocació per a cometre un atemptat o d’amenaces agreujades. Per la seva banda, Hasel és a la presó després d’haver estat condemnat per injúries a la corona espanyola i enaltiment del terrorisme per cançons i missatges a Twitter, a més d’una altra condemna per obstrucció a la justícia i amenaces.

“Delictes connexos”

Els fets que se’ls imputen no encaixen en la definició d’una amnistia sobre el procés d’autodeterminació de Catalunya. Però si hi hagués la voluntat política d’incloure’ls-hi (que hi és), la fórmula jurídica és molt complexa. En una altra entrevista a VilaWeb, el senador d’ERC i catedràtic de dret penal Joan Queralt va dir que la inclusió dels dos cantants podia ser objecte de negociació, i apuntava una possible fórmula. “Tenim una cosa que en diem els delictes connexos. Podrien ser aquells delictes que són dins d’aquest clima, que si no hi hagués hagut el procés, aquesta violència estatal, aquests delictes no s’haurien comès, no ho sé.” El problema, segons juristes consultats per VilaWeb, és com justificar en el text de la llei la connexió entre els delictes amnistiats per la relació que tenen amb el procés i els delictes pels quals s’ha perseguit Valtònyc i Hasel, és a dir, injúries a la corona i a les institucions de l’estat, enaltiment del terrorisme i ultratge a Espanya o a la bandera espanyola.

El risc és que el Tribunal Constitucional invalidés la llei amb l’argument que s’ha fet amb la voluntat d’afavorir unes persones determinades, la qual cosa contravindria el principi d’igualtat que una amnistia hauria de respectar. La preservació d’aquest principi porta alguns dels negociadors a defensar la necessitat d’incloure els policies espanyols processats per la violència contra els votants del Primer d’Octubre. Altres juristes, com l’ex-diputat de la CUP Benet Salellas, coautor del llibre Amnistia, propostes per a un debat necessari (Tigre de Paper, 2021), consideren que els policies no es poden beneficiar d’una amnistia, i que, si de cas, se n’haurien de beneficiar individus que hagin estat sancionats mentre defensaven l’espanyolisme en el marc del procés. Però, en canvi, els fets que no tenen a veure amb el procés, com aquells pels quals s’ha perseguit els dos rapers, no poden entrar-hi.

Una reforma del codi penal? I els indults?

“Espanya té un problema d’autoritarisme jurídic que va més enllà del cas català, i per a resoldre tots aquests problemes no n’hi haurà prou amb aquesta llei d’amnistia”, deia Salellas. I, segurament, i en veient les dificultats de constitucionalitat que podria tenir una llei d’amnistia que els inclogués, la solució jurídica per a Valtònyc i Hasel hauria de requerir una altra fórmula. I una via possible i ben evident seria que es deroguessin els delictes d’enaltiment del terrorisme, injúries a la corona, ultratge a la bandera i enaltiment del terrorisme, tots vinculats a fets on el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha anat fixant una doctrina on fa prevaldre la llibertat d’expressió. Si fos així, hi hauria revisions de les sentències, de manera que els seus casos quedarien arxivats.

Però aquest camí pot ser lent. El grup de Sumar ha entrat a registre aquesta setmana al congrés espanyol una proposició de llei per a modificar el codi penal i derogar aquests delictes. Ja van presentar una proposició com aquesta la legislatura passada, i el congrés la va admetre a tràmit. Però d’això fa més de dos anys i, acabada la legislatura prematurament per l’avançament electoral de Pedro Sánchez, la tramitació es va estroncar. Ara, començada la nova legislatura, pot tornar a començar la tramitació d’aquesta llei, però el procediment pot ser força lent en aquest cas, perquè sobre el text inicial que presenta Sumar, el PSOE hi voldrà fer modificacions.

Com a solució personal per a Valtònyc i Hasel, restaria que prosperés la petició d’indults que va presentar formalment Jaume Asens en nom d’Unides Podem el febrer del 2021. Uns indults que, dos anys i mig després, encara són en mans del govern espanyol. En un calaix. La petició d’Asens fou traslladada als respectius tribunals sentenciadors, i va transcendir que l’Audiència espanyola s’oposava a l’indult de Hasel. De Valtònyc, no se n’ha sabut res més. Però l’informe negatiu del tribunal no impedeix pas la concessió de l’indult, tal com es va comprovar amb els indults als ex-presos polítics, perquè és una prerrogativa del consell de ministres. És en mans del govern (ara en funcions) de Pedro Sánchez la concessió d’aquests indults; i és en mans de Sánchez que s’accepti alguna fórmula jurídica per a incloure’ls en una amnistia, o per a trobar qualsevol solució que resolgui una de les anomalies de l’estat espanyol com a estat de dret de la Unió Europea, la de tenir encara cantants i artistes empresonats i perseguits per delictes d’opinió.

 

L’autopista AP-7 és tallada en sentit sud, cap a Tarragona, a l’altura del quilòmetre cent cinquanta-quatre, al seu pas pel terme municipal de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Un camió ha xocat per encalç i s’ha incendiat a la via, motiu pel qual la policia l’ha tallat. Segons l’ACN, l’accident ha deixat uns quants ferits lleus.

Els fets han passat cap a tres quarts de nou de la nit. Segons expliquen els bombers, part de la mercaderia que duia el vehicle accidentat, que no és perillosa, ha caigut a la carretera B-30. Per aquest motiu, també han tallat aquesta via.

Les flames han afectat també la vegetació de l’indret. Deu dotacions dels bombers treballen per apagar el camió.

Tallada l'AP-7 a Sant Cugat sentit Tarragona per l'#incendi d'un camió, també està tallada la B-30. Les flames són molt virulentes. El vehicle no duu mercaderies perilloses. Set dotacions de @bomberscat activades. Vídeo: @jesus_boan pic.twitter.com/ajQgvqXm75

— Anna Punsí (@punsix) September 29, 2023

 

El Departament General d’Alumnat de la Conselleria d’Educació de la Generalitat ha confirmat a la família de la jove Kira López que revisaran de manera integral el cas per un cas d’assetjament escolar a l’escola Pare Manyanet que hauria conduït la menor al suïcidi.

Ho han explicat el pares de la Kira a les xarxes socials, on han agraït a la responsable dels alumnes, Anna Chillida, “la seva comunicació d’avui confirmant la revisió integral del cas de la Kira així com la voluntat reiterada de la direcció de reunir-se amb les entitats Trencats i Construir Juntos”.

El 21 de febrer passat, l’Audiència de Barcelona va arxivar l’expedient per conflicte jurisdiccional, atès que es tractava de menors, i sense fer més diligències, malgrat dir que hi podria haver hagut assetjament.

L’adolescent, de 15 anys, es va suïcidar el 2021 i els pares van acusar l’escola Pare Manyanet de no haver gestionat bé l’assetjament que els companys li feien. Contra la sentència de l’Audiència, hi van interposar recursos d’apel·lació tant la família de la jove com l’Ajuntament de Barcelona, encara que van ser desestimats. L’escola Pare Manyanet va negar que s’hagués comès un assetjament escolar reiterat al centre contra la Kira. La direcció del Departament d’Educació de llavors també va descartar en un primer moment que hi hagués hagut assetjament. El juliol passat, els pares de la menor van demanar a la consellera d’Educació, Anna Simó, que aquest curs s’activés un nou protocol contra l’assetjament escolar on desaparegués el requisit de reiteració per a considerar un cas com a bullying.

Els bisbes de Catalunya s’han mostrat crítics amb les manifestacions de la Conferència Episcopal Espanyola en contra de l’amnistia. Ahir, el secretari general i portaveu de la institució, Francisco César García Magán, va dir que es manifestava en contra de la llei d’amnistia i que l’estat espanyol no vivia una “situació històrica excepcional” que justifiqués la mesura.

Els bisbes catalans han demanat de mantenir “una neutralitat edificant i respectuosa” davant la possibilitat d’una llei d’amnistia i han dit que les declaracions de García Magán són, si de cas, “una valoració jurídica personal del tema”. En un comunicat, diuen que “l’Església sempre es guia per afavorir la igualtat, la cordialitat, el diàleg i el treball per fer una societat nova i bona” i que “afavorir el partidisme o lloar una determinada posició no és ni bo ni, malauradament, nou”.

El Parlament de Catalunya ha aprovat, en el debat de política general, una resolució d’ERC i Junts de dos punts que insta la Generalitat a treballar per aconseguir un referèndum acordat i, també, que els partits catalans no donin suport a cap candidat a la presidència espanyola que “no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”.

La proposta ha obtingut el suport d’ERC i Junts, l’abstenció de la CUP –cosa que ha permès l’aprovació de la resolució– i el no dels comuns, el PSC, el PP i Vox. Però la votació no ha quedat aquí i prou, sinó que ha desencadenat una enganxada en el grup parlamentari d’En Comú Podem. Podem, que sempre s’ha manifestat a favor del referèndum i el dret d’autodeterminació, ha estat la veu discordant.

La coordinadora general de Podem a Catalunya, Conchi Abellán, ha expressat el seu malestar i ha dit que el vot en contra havia estat una imposició dels comuns, majoritaris al grup parlamentari. En declaracions a Diario Red, fundat per l’ex-vice-president espanyol i ex-secretari general de Podem, Pablo Iglesias, Abellán explica que la seva formació considera que el fet que Junts i ERC parlin de referèndum pactat és un avenç, i que en cap cas no estan d’acord amb el fet que “els comuns hagin forçat un vot en contra”.

La coordinadora general de Podem afegeix que no s’entén que votin en contra d’una posició política que ha estat la que sempre han tingut “simplement per fer seguidisme del PSOE i del PSC”.  Si es volia deixar clar que no estaven d’acord amb la segona part de la resolució, que vinculava referèndum i investidura, però sí amb la primera, el que “hauríem d’haver fet és abstenir-nos i deixar clar el nostre suport al dret de decidir del poble català”, continua Abellán.

A les xarxes socials, també ha insistit: “No es pot deixar de banda el nostre posicionament clar en la defensa d’un referèndum, i cal continuar el diàleg i la desjudicialització de la política”. També ha demanat que “prevalgui sempre la llibertat de decidir quin encaix té Catalunya mitjançant un referèndum”.

Es imprescindible tener un Gobierno estatal que permita seguir avanzando en derechos y transformando el país con propuestas innovadoras y que sean ejemplo para Europa.

Pero para ello, debemos pedir coherencia, empatía y responsabilidad tanto a @JuntsXCat, @Esquerra_ERC como al…

— Conchi Abellan (@ConchiAbellan_) September 29, 2023

El referèndum ja va ser motiu de polèmica durant la campanya electoral de les eleccions espanyoles d’enguany. Sumar, a diferència d’Unides Podem, va excloure el referèndum d’autodeterminació del programa electoral; en canvi, En Comú Podem sí que ho van incloure en el seu.

 

El monarca espanyol Felipe VI començarà dilluns la segona ronda de contactes amb els grups parlamentaris del congrés espanyol amb vista a la formació d’un govern després de la investidura fallida del president del PP, Alberto Núñez Feijóo.

El monarca espanyol ha rebut a primera hora de la tarda la presidenta del congrés, Francina Armengol, que l’ha informat oficialment que Feijóo no havia aconseguit els vots necessaris per a ser investit president.

A conseqüència d’això, Felipe VI haurà de fer una nova ronda de consultes com la que va fer els dies 21 i 22 d’agost passats i de la qual va sortir Feijóo com a candidat. Aquesta vegada, es preveu que proposi com a candidat a la investidura el secretari general del PSOE i president espanyol en funcions, Pedro Sánchez. El 27 de novembre és la data límit per a investir un president abans de la convocatòria automàtica d’eleccions.

ERC, Junts, Bildu i el BNG no van assistir a l’anterior audiència. ERC no hi ha anat mai, i per part de Junts, malgrat que Laura Borràs sí que hi va assistir el 2019, la portaveu actual, Míriam Nogueras, va dir que la seva formació no tenia res a dir al rei espanyol.

La senadora demòcrata dels Estats Units Dianne Feinstein s’ha mort a noranta anys. Elegida per Califòrnia, va esdevenir senadora per primera vegada l’any 1992, després d’haver estat batllessa de San Francisco del 1978 al 1988. Durant més de tres dècades al senat, va destacar en la seva lluita per la prohibició d’armes d’assalt, va ajudar a modelar el banc federal i va criticar durament alguna de les actuacions de la CIA.

Feinstein va ser autora de la prohibició federal d’armes d’assalt de 1994. Va ser la primera dona que va presidir el Comitè d’Intel·ligència del Senat i la primera dona que va presidir una investidura presidencial dels Estats Units. A noranta anys, era el senador i membre del Congrés dels Estats Units de més edat.

Al febrer, Feinstein va anunciar que no es presentaria a les eleccions del 2024. Aquests darrers anys, la seva salut s’havia començat a deteriorar. També aquest passat mes de febrer va ser ingressada i va estar tres mesos apartada de la política, i a l’agost va tornar a ser hospitalitzada arran d’haver caigut a casa seva.

L’Hospital Vall d’Hebron ha engegat un nou model i tecnologia per a escurçar el temps de resposta amb els pacients d’ictus i reduir-ne les seqüeles. El centre ha concentrat tots els recursos de diagnòstic i tractament en una sola sala d’accés directe, única a Europa, i confia a guanyar trenta minuts entre que el pacient arriba a l’hospital i li administren el tractament (temps porta-agulla) i passar així de quaranta-set minuts a disset de mitjana.

En un pacient amb ictus, es calcula que cada minut moren dos milions de neurones i, per això, han destacat els responsables del projecte: “Temps és cervell.” L’hospital atén cada any uns dos mil pacients amb ictus isquèmic i hemorràgic i preveu que més de cinc-cents es beneficiaran directament d’aquest nou model.