Vilaweb.cat

Detinguts quatre agents dels Mossos acusats de robatori amb força, suborn i revelació de secrets

Els Mossos d’Esquadra de la Divisió d’Afers Interns han detingut aquesta nit passada quatre agents del cos, que segons ha avançat La Vanguardia i ha confirmat VilaWeb. El Departament d’Interior ha ampliat posteriorment la informació amb un comunicat, tot explicant que se’ls investiga com a presumptes autors dels delictes de suborn, realització arbitrària del propi dret, robatori amb força i  revelació de secrets.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les detencions van tenir lloc ahir a Barcelona, Santa Perpètua de la Mogoda i Montcada i Reixac. Els agents també van realitzar una entrada i escorcoll judicial en una empresa de Barcelona. Els investigadors no descarten noves detencions.

Els detinguts passaran aquest matí a disposició judicial. La instrucció la porta el jutjat d’instrucció número 1 de Rubí.

 

Una jutgessa reclama a Eldiario.es que reveli a la família Franco les fonts d’un article sobre el Pazo de Meirás

Atemptat contra la llibertat de premsa. La titular del jutjat d’instrucció número 29 de Madrid, María Cristina Díaz, ha reclamat a Eldiario.es que reveli a la família Franco les fonts que li van permetre publicar els béns que hi ha a l’interior del Pazo de Meirás. La propietat de l’edifici, que ha estat ocupat durant més de 80 anys per la família del dictador, està en litigi entre l’administració i els Franco.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El desembre de 2020, el diari va publicar un llistat amb les fotografies dels gairebé 700 béns del Pazo de Meirás, que formen part d’un inventari realitzat per tècnics de Patrimoni espanyol. El llistat es va fer a petició del magistrat que en aquell moment instruïa la causa.

Arran de l’article del diari, els Franco van presentar una querella contra la funcionària que va elaborar l’inventari, tot acusant-la d’un delicte de revelació de secrets. La fiscalia ha demanat l’arxivament del cas, però la jutgessa ha anat un pas més enllà i ha exigit a Eldiario.es que identifiqui les seves fonts.

 

El Sindicat d’Habitatge del Raval denuncia davant d’Interior la detenció “racista” d’un membre de l’entitat

El Sindicat d’Habitatge del Raval (SHR) ha denunciat davant del Departament d’Interior, a Barcelona, la detenció “racista” d’un membre de l’entitat. Segons el sindicat, ahir al matí la policia va fer una identificació per perfil racial del membre del col·lectiu i després el va detenir per “fer-lo declarar en relació amb un desnonament il·legal” el maig passat. L’entitat ha lamentat que la detenció “combina el racisme policial i estructural amb l’increment de les pràctiques repressives de la Generalitat”. En aquest sentit, el sindicat ha recordat que dimecres els col·lectius en defensa de l’habitatge explicaven que acumulen 364 multes per valor de més de 200.000 euros des del 2019.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

🔴 MOLT IMPORTANT 🔴

Avui han detingut a un company per un desnonament de fa cinc mesos! Han anat a buscar-lo a la seva casa.

Ahir parlàvem de les multes per un total de 200.000€, però la repressió va molt més allà. Avui farem una roda de premsa pel que ha ocorregut. pic.twitter.com/9FQCnCmon7

— Sindicat Habitatge Raval (@RavalSindicat) October 14, 2021

 

“Aquesta onada repressiva no només és d’acord amb centenars de multes sinó que els últims mesos hem viscut desenes de detencions d’activistes de tot el territori i múltiples causes penals obertes”, afirma l’entitat en un comunicat.

“No només parlem de l’aplicació de la llei mordassa, sinó d’identificacions sistemàtiques” als activistes, “desenes de detencions i causes penals obertes”, “càrregues i brutalitat policial”, seguiments il·legals o intimidació amb armes de foc als desnonaments.

“Ens trobem davant d’un govern que s’autoanomena d’esquerres i que diu protegir el dret a l’habitatge per un cantó, mentre per l’altre aplica la llei mordassa i reprimeix cada cop més durament un moviment organitzat que defensa el dret a sostre”, conclou.

Les portades del divendres 15 de octubre de 2021

Ara:

Diari Bondia: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Última Hora:

Joan Subirats: “”Cal que les cultures populars tinguin molta més presència al sistema educatiu”

Entrevista de Gemma Aguilera

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tanquem la sèrie d’entrevistes als ponents que participaran en la jornada Miralls conversant amb Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques, i fins fa pocs mesos tinent d’alcalde de l’Àrea de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat de l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta conversa, Subirats reflexiona sobre la necessitat d’incorporar més continguts culturals en els currículums educatius.

La cultura popular és valors, història, solidaritat, relacions socials… Malgrat tot, a les escoles no és una matèria consolidada, més enllà d’alguns projectes en alguns centres. De fet, és anecdòtica. A què atribuïu que el nostre sistema educatiu no tingui ben integrada la cultura popular? La música o la plàstica, per exemple, formen part de tots els programes educatius…

No és només un problema de cultura popular en sentit estricte. El que crec que cal és repensar la relació cultura-educació en el seu sentit més ampli. Si comparem el que es fa aquí en continguts culturals a les escoles i instituts de 3 a 18 és molt poc central en el currículum. Es fa plàstica i música, si, però no amb la mateixa intensitat a tot arreu, i en general, com aspectes complementaris. La cultura és avui un element de desigualtat real, entre aquells alumnes que tenen accés a continguts i experiències extraescolars, i que viuen en entorns on les activitats culturals són presents i aquells que no hi tenen accés. Dos nois o noies, tots dos amb el títol de batxillerat o d’ESO sota el braç, el que els diferencia de nou és la motxilla cultural i d’activitats de lleure que han tingut.

Llegeix l’entrevista sencera a Tornaveu fent clic aquí

Gemma Carbó: ““L’educació no reglada cada vegada és més ben valorada”

Entrevista de Guillem Carreras

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Des del món de l’activisme, és habitual relacionar els àmbits de l’educació i la sostenibilitat. També són relativament freqüents els debats sobre cultura i educació. Malauradament, en les reflexions sobre aquesta tríada de conceptes, encara no es valora prou la importància que té la cultura en la construcció d’una societat sostenible. Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural, defensa que cal aprofundir en aquesta mirada. La cultura té una dimensió ociosa, que tots tenim present, però també és una eina per decidir com volem viure com a comunitat. Carbó en parlarà dissabte 16 d’octubre a la jornada Miralls, que se celebrarà a la Fira Mediterrània de Manresa.

 

Les entitats culturals i els centres museístics probablement no han creat llaços prou forts. Quina és la vostra experiència al Museu de la Vida Rural?

És veritat que durant molts anys hem viscut en mons allunyats. La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, aprovada el 2003, ha contribuït a apropar-los. Des de llavors, el patrimoni s’ha concebut des d’una mirada més comunitària, no pas com una tradició que obliga, sinó com una herència des d’on construir.  En paral·lel, els museus han pres consciència que han d’estar plenament imbricats amb la comunitat que ens acull. No som un lloc on es guarden i custodien objectes.

El Pla de Museus 2030 de la Generalitat de Catalunya reivindica la funció social i participativa d’aquests equipaments i es proposa aconseguir que estiguin fortament implicats en la vida cultural, educativa, social i científica del país. Que siguin ben valorats per àmplies capes de la societat, que es considerin rellevants i necessaris.

Llegeix l’entrevista sencera a Tornaveu fent clic aquí

Un ‘Trencadís’ de poetes i músics d’arrel donen el tret de sortida a la Fira Mediterrània de Manresa

La dolçaina, el flabiol, el fiscorn, l’acordió diatònic o la gralla. Són només cinc dels més d’una vintena d’instruments d’arrel tradicional que s’han donat cita avui en l’estrena de ‘Trencadís’. Es tracta de la primera proposta artística de l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC), formada per trenta-un joves especialitzats en instruments tradicionals dels Països Catalans. Una obra firmada pel músic Dani López i amb la veu d’ Anna Ferrer, que combina un repertori d’elements tradicionals amb versos de Juana Dolores, Enric Casasses, Josep Pedrals o Clara Fiol. La proposta ha servit per inaugurar la 24a Fira Mediterrània de Manresa, que recupera la presencialitat després d’un any atípic per la pandèmia. El certament ofereix seixanta-set propostes musicals i escèniques, de les quals quaranta-tres són estrena.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Deu propostes destacades de la Fira Mediterrània

Com sonava la música d’arrel tradicional catalana abans de l’era d’Internet i la forta influència de la cultura comercial. Per esbrinar-ho, el compositor Dani López va agafar el recull ‘A peu pels camins del cançoner’, d’Artur Blasco, un treball que inclou 1.500 cançons populars del Pirineu. Després va començar la recerca de poetes contemporanis i va escriure els nous arranjaments. Els poemes que es musiquen a ‘Trencadís’ són versos d’Anna Gual, Sònia Moya, Rosa Vilanova, Juana Dolores i Enric Casasses.

Les cançons de la música d’arrel dels Països Catalans bateguen avui al @Kursaalmanresa de la ma d’ @OmacOrquestra. Trencadís inaugura la #FMediterrania, amb una formació orquestral integrada per 31 músics joves. Un projecte amb esperit d’innovació i experimentació. 📸Txus Garcia pic.twitter.com/6waLtxx39G

— Fira Mediterrània (@FMediterrania) October 14, 2021

L’OMAC ha estat realitat gràcies a la implicació del Tradicionàrius, la Fira Mediterrània de Manresa, la Marfà de Girona, i els ajuntaments de les ciutats on actuarà l’orquestra aquest mateix 2021 després de l’estrena d’aquest vespre a Manresa: Olot, Tarragona, Vilafranca del Penedès i Sant Cugat del Vallès.

Aragonès i Rovira demanen una UE radicalment democràtica i dels pobles i les nacions

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, i el president de la Generalitat, Pere Aragonès, han demanat avui una Unió Europea radicalment democràtica, solidària i dels pobles i les nacions. A través d’un vídeo en l’acte del 40è aniversari de l’Aliança Lliure Europea (ALE), partit europeu al qual pertany ERC, Rovira ha reclamat una Unió Europea que també sigui més social i que permeti que les nacions siguin allò que volen ser.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per la seva banda, Aragonès ha reivindicat l’ALE com un partit a favor dels pobles i les nacions per fer lliures els pobles. També a través d’un vídeo, la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha posat en valor l’internacionalisme dels moviments independentistes. A l’acte també ha participat l’expresidenta d’ALE, Nelly Maes, que ha defensat que les identitats nacionals no han de ser un obstacle a la Unió Europea i ha instat les minories a no deixar la identitat. Maes també ha reivindicat una Europea que no sigui dels mercats, sinó de la gent.

En l’esdeveniment han participat els eurodiputats d’ALE, inclosos els d’ERC Jordi Solé i Diana Riba. També hi ha assistit el delegat del Govern davant la Unió Europea, Gorka Knörr.

La gàbia del pensament

El futbol professional fa temps que ha ensenyat les costures, els vicis de temps antics, la podridura: salaris obscens, jugadors semianalfabets, dirigents gàngsters, creació i lapidació de mites a velocitat supersònica… La cosa és tan obscena que el mig esclat del futbol femení es podria entendre com una gran maniobra de soccer washing: blanqueig del futbol. Els articulistes que volen il·lustrar les giragonses històriques solen citar la frase tan gastada (i deformada) d’en Tancredi, el nebot del Gattopardo, però l’enxandallament s’entén millor llegint Roberto Saviano. A ZeroZeroZero explica que els càrtels sud-americans van estar a frec de derrota perquè els va costar molt entendre la lliçó de la ‘ndrangheta calabresa: que, si no volien sucumbir a l’estat, els homes d’honor (juraments i sang, principis morals, aire feréstec) havien de deixar pas als yuppies de la droga (llicenciatures a Harvard, manca absoluta d’escrúpols, gomina i corbata). L’enxandallament ha vençut l’estat amb la mateixa estratègia: adaptant-se al mercat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La modernitat líquida ens va robar la pudor d’havà que saturava les tardes de diumenge a can Barça, a l’hivern, en aquella hora que el sol ja entrava de biaix però encara escalfava prou. La magdalena proustiana dels futbolaires. Encara avui, si casualment ensumo flaire de puro automàticament sento l’escalfor de la mà del pare repenjada al clatell per no perdre’m entre la gentada dels tocatardans. Després qui va rebre va ser la cervesa. Ara, amb la vacuïtat evaporada, tard o d’hora prohibiran aplaudir o celebrar els gols, pràctiques tribals que poden ofendre vés a saber qui. El pellprimisme s’engreixa a mesura que ens enxandallem.

L’esport-espectacle és vintage, perquè ens vol passius i endrapant frankfurts. Una imatge poc escaient amb la promesa de protagonisme que ens fa constantment el turbocapitalisme. Sigues el protagonista de la pel·lícula de la teva vida. Per això ara s’estila l’esport individual. I per això el pàdel fa estralls. Perquè és actual (ràpid, interclassista, roba de coloraines, nois i noies barrejats ) i per això ha suplantat el tennis (llarg i lent, classista, poc inclusiu, roba massa cara); per això l’antic Club Tennis Horta, fundat el 1912, des de fa un parell o tres d’anys es diu Nick Club Pàdel Barcelona i només té pistes d’esquaix i la web exclusivament en castellà. L’enxandallament del món és posar-li Nick a un centre esportiu, perquè ‘Centre esportiu’ és boomer.

L’enxandallament ho abasta tot, perquè és una revolució. Involutiva, però revolucionària. Abans, quan els llocs on s’anava a jugar a tennis es deien ‘club de tennis’, els cotxes eren petits. Ara són molt més grossos. Poses el sis-cents de l’avi al costat de l’Audi de ta cosina i fa esgarrifar: David contra Goliat. Els cotxes són molt més grossos (fixeu-vos-hi: és sorprenent) perquè han d’encabir molta més simbologia; als anys cinquanta, tenir cotxe i televisor eren sinònim d’haver sortit de la pobresa. El salt de qualitat estava entre tenir-ne i no tenir-ne. Ara de cotxe en té tothom (ja m’enteneu: em refereixo al primer món, i segurament també al segon), per això la diferència està entre tenir una merdeta de Ford Fiesta o un Dacia Sandero 60 CV amb Airbag 4P doble cilindre i totes aquestes enganyifes. L’enxandallament del món és creure’s que la doble tracció et confereix estatus.

L’enxandallament és transversal. La sacralització del parer personal. “És la meva opinió”, t’etziba el neci que no sap res, que no s’ha preocupat de saber res sobre allò de què està parlant ni creu que calgui. Una justificació i alhora un salconduit. Només és la meva opinió, diu el llanut, magnànim, però l’has de respectar perquè totes les opinions són respectables, encara que això que acaba de dir sigui una summa niciesa. L’opinió com a tòtem, l’apoteosi del titular de diari com a màxima informació, el pseudo-debat a partir d’un blanc o negre, el tertulià com a autoritat. El lloc comú i el pensament banal s’equiparen al saber i a la instrucció perquè totes les opinions són respectables. Un dels grans tòtems enxandallats.

L’enxandallament també és anar a veure una peça teatral tan trasbalsadora com La cabra, que planteja un dilema moral i cultural de primera magnitud, esborronador, i esclafir a riure cada vegada que els actors conjuguen el verb follar. Que deuen ser unes tres-centes vegades al llarg de la peça. “Follacabres!”, i ha ha ha! “De debò que t’has follat una cabra?” I més ha ha ha! És el públic Torrente. L’espectador que va a teatre amb xandall, encara que s’hagi vestit de mudar.

És, finalment, el miratge de la falsa llibertat. Que ens facin creure que podem escollir-ho tot com si la vida fos un passadís de supermercat: el canal de televisió, l’influencer, l’escola, l’indret exòtic per anar de vacances… I la llengua, perquè la baixada mortal de consciència lingüística de les dues darreres generacions és resultat sobretot d’aquest miratge enganyós: tinc dues llengües (dues i mitja, si comptem el globish) i puc triar en cada moment quina faré servir, perquè el bilingüisme és diversitat i riquesa. El fet que, a l’hora de la veritat, la tria sigui aclaparadorament la mateixa és la millor prova que aquesta llibertat, de lliure, no en té res. L’enxandallament és la gàbia del pensament.

Jorge Barudy: “Si s’afegeix l’aïllament a la repressió social, augmenta el risc de trauma”

Jorge Barudy (1949) és neuropsiquiatre, psiquiatre infantil i terapeuta familiar. Expert en història del trauma, va viure l’exili directament quan va ser empresonat després de la caiguda de Salvador Allende a Xile. En aquell moment, ja era metge i estava vinculat als moviments de les poblacions maputxes indígenes i camperoles. Format en psiquiatria a la Universitat de Lovaina, és el fundador de la primera organització del món que es dedica a investigar i a oferir un mètode d’atenció als exiliats o refugiats polítics. És consultor i supervisor de programes de prevenció del maltractament infantil a l’Amèrica Llatina, Bèlgica i l’estat francès. Com a autor, ha publicat llibres com ara El dolor invisible de la infancia. Una lectura ecosistémica del maltrato infantil (Editorial Paidos, 1998), Hijas e hijos de madres resilientes (Editorial Gedisa, 2006) i Los desafíos invisibles de de ser madre o padre: Manual de evaluación de las competencias y la resiliencia parental (Editorial Gedisa, 2009). Fa vint-i-dos anys que és a Catalunya i ara viu a Bellaterra.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vau ser un exiliat xilè després de l’enderrocament d’Allende i ara teniu un centre a Barcelona que tracta i acull psicològicament els exiliats.
—El cop militar va ser l’11 de setembre de 1973. Jo tenia vint-i-quatre anys i en feia un que m’havia graduat en medicina. Pertanyia a una generació de metges que entenia la professió des d’una perspectiva molt sociopolítica. És a dir, no era tan sols guarir les malalties sinó que s’havia de comprometre a canviar els contexts. En molts països, la conjuntura és molt mòrbida perquè hi ha moltes desigualtats i molta violència estructural. Podríem dir que el teixit social mateix origina moltes de les malalties físiques o mentals. Jo era tant metge com activista social.

Què va passar durant el cop contra Allende?
—Les classes dominants, tant en l’àmbit local com nacional, ens assenyalaven i estigmatitzaven com a subversius o possibles terroristes. Ens acusaven del desordre que hi havia al país. El desordre de les classes populars que donaven suport al govern d’Allende.

— I a vós, què us va passar?
—El dia del cop vaig ser detingut i em van portar a un camp de concentració. Allà vaig viure tres mesos d’horror juntament amb molta més gent. Em van torturar perquè els militars eren el braç armat de les classes dominants, dels propietaris de les terres i dels bancs. Tenien molt de ressentiment en contra nostra. Sóc un dels que va sobreviure a la presó. Molts altres van ser torturats i assassinats. De fet, fa poc que s’ha sabut que enganxaven els cadàvers amb riells de ferrocarrils i els llençaven al mar amb helicòpters. Amb una història com aquesta, hom té dues alternatives: retirar-se o reforçar el seu activisme. I el meu cas va ser aquest segon.

I us en vau anar a l’exili.
—Vaig continuar lluitant. Sobretot per ajudar els companys i les companyes que continuaven a la presó a Xile. L’any 1975 vaig arribar a Bèlgica, on vaig aconseguir l’estatus de refugiat polític. Vaig tenir una gran acollida, que hauria de ser la mateixa que haurien de brindar ara els països europeus als refugiats o els que demanen asil. I no és així. Crec que ara per ara Europa és una vergonya perquè disfressa la seva actitud com si fos a favor dels drets humans i no és així.

Què creieu que tenen en comú els que s’han exiliat?
—Cap exili és comparable. La primera cosa que ens hem de demanar és què van viure les persones abans d’exiliar-se. S’ha de saber la història prèvia. Si ets exiliat d’una situació de conflicte, de guerra o de repressió política, o perquè tenies una amenaça de mort. Molta d’aquesta gent té el trauma de la violència inscrit al cos. L’altre element fonamental és el trajecte. Com arribes del teu país d’origen al que et donarà asil. Això s’ha deteriorat aquests darrers vint-i-cinc anys. Ha empitjorat quan la majoria de partits s’ha deixat emportar per aquest neoliberalisme salvatge, fins i tot els que es diuen d’esquerres. Si no tens una societat d’acollida saludable, el fet més probable es que et quedis fixat en el trauma. Per això, el trauma d’aquesta gent té moltes fases. L’anomenem traumatització acumulativa, perquè origina això que tècnicament s’anomena trauma complex, que pot tenir moltes manifestacions.

Com veieu que, en ple segle XXI, a l’Europa occidental hàgim de parlar de casos d’exiliats polítics?
—Amb tota l’experiència dedicada a atendre el dolor visible i invisible d’exiliats que vénen de molts llocs del món, no podria ser indiferent a la situació que viuen els dirigents polítics catalans, com tampoc al seu patiment. El fet que els altres dirigents que es van quedar aquí fossin condemnats implica clarament que hi havia un risc de presó. Per sort, hi ha el dret d’exili i fins i tot de demanar la condició de refugiat polític. L’exili implica sempre un gran desarrelament, és una pèrdua de l’estabilitat quotidiana. Sempre penso en els familiars, en els fills; sobretot els petits.

Quan parlem de trauma, de què parlem?
—El trauma és un esdeveniment que apareix després d’una experiència que suscita molt de dolor. És una resposta d’estrès al patiment, que en molts casos es manifesta amb diferents menes de trastorns físics i mentals. És una conseqüència al cos d’una experiència que t’ha fet mal. I el dany pot ser causat per moltes coses. Els pitjors traumes són els originats per éssers humans. És això que nosaltres anomenem atrocitats traumàtiques. Són persones, que normalment pertanyen a sistemes policíacs o militars, que tenen l’objectiu de fer mal per eliminar una font d’oposició o de risc per a l’estabilitat de les relacions dominants que imposen.

La neurociència diu que els traumes es vinculen tant a les relacions interpersonals com a la genètica.
—El gran avenç, la gran revolució científica per a entendre el funcionament de l’ésser humà, ha estat la neurociència i l’epigenètica. L’ésser humà, per a tenir una bona salut mental, necessita ser ben tractat. I el bon tracte implica tant l’afecte com els estímuls i la sensació de protecció, però també un respecte incondicional a la condició humana. Cada vegada que es fan actes que violen aquest dret fonamental, hi ha una experiència d’amenaça a l’equilibri de l’organisme. Quan parlem de trauma, parlem d’experiències que vénen de l’entorn, però quan parlem de la resposta de l’organisme, hem de parlar de models més complexos i sistèmics. No totes les respostes són iguals.

Donem respostes diferents segons qui som?
—Les respostes que donem responen al contingut de l’agressió, a la duració i a qui l’ha causada. No és igual que el mal sigui originat per un ésser molt pròxim a tu, com una mare o un pare, que per algú que no coneixes i amb qui no hi ha cap vincle. Com més pròxima és la persona que te’l causa, més mal fa.

Hi ha classes diferents de traumes?
—És important de diferenciar entre un esdeveniment traumàtic i un procés traumàtic. L’esdeveniment és puntual i el procés és quan aquestes agressions són mantingudes en el temps i, per tant, a poc a poc et van desorganitzant el funcionament mental. En el trauma, l’edat és molt important.

Els infants són més permeables al trauma?
—Quan parlem de trauma sempre cal parlar de la infantesa. Però no cal pensar en situacions extremes de guerra. El maltractament infantil dins la família és molt habitual. I com més petit és el nen, més gran és l’impacte del trauma. Els primers mil dies de vida són molt importants. El trauma primerenc. M’imagino els infants en contexts de guerra, els que han de travessar mars amb pasteres. Normalment són els més vulnerats i els més oblidats. També poden originar traumes unes altres menes d’experiències com per exemple això que passa amb el volcà de la Palma. Les catàstrofes naturals desestabilitzen tota la quotidianitat perquè els habitants perden tota la seva història.

Creieu que la societat catalana es va traumatitzar després del Primer d’Octubre?
—L’1-O va venir després dels atemptats a la Rambla. Per tant, ja es venia d’una gran sacsejada. Nosaltres vam fer un programa de prevenció del trastorn traumàtic i per afavorir la resiliència. Però l’1-O va ser tan impactant que vam haver de canviar el contingut del material i ampliar-lo. Hi va haver una suma d’experiències traumàtiques, i la repressió policíaca, amb totes aquestes escenes que ens han quedat gravades, va ser molt greu. Crec que als més grans els van tornar a venir els records de la repressió franquista. Tot abús de força i humiliació pot tenir un efecte traumàtic, però no sempre, atenció.

De què depèn?
—De l’estat les persones abans. És important saber quina era la història de vida d’aquesta gent abans de l’1-O. Aquí s’ha de fer una diferència entre patiment i trauma. Tots els represaliats l’1-O van viure impotència i patiment, però no tots en van sortir malalts. Si les persones tenen una vulnerabilitat prèvia és diferent. I la cosa pitjor que pot passar als traumatitzats és que els deixin sols. Que no els acompanyin i no els reconeguin com a afectats per una experiència que els ha causat dolor.

La psicoanalista Alice Miller diu que els grans dictadors de la història són nens traumatitzats.
—Cert. Tots tenen una història de maltractaments en la infantesa que d’alguna manera en va determinar l’organització cerebral i després els va portar a cometre aquestes atrocitats. Jo ho diria d’una altra manera: que tots els dictadors no van tenir els bons tractes necessaris perquè desenvolupessin el cervell social, que caracteritza l’ésser humà i les seves representacions empàtiques. Les polítiques públiques haurien de prioritzar que tots els nens del planeta tinguessin garantit aquest mínim de bon tracte, i així desenvoluparien aquest cervell social, que és altruista, empàtic i mentalitzador.

Sempre parlem de traumes individuals o també de col·lectius?
—Hi ha poblacions senceres traumatitzades. Però, alhora, també coneixem poblacions senceres que són resilients. La catalana és una societat resilient. L’origen de la resiliència no té res a veure amb el trauma, sinó amb els elements que té una societat per establir vincles solidaris entre la gent i crear una identitat compartida i oberta. La resiliència va relacionada amb l’afecte. La reconstrucció dels teixits socials està molt vinculada amb la resiliència. Si s’afegeix l’aïllament a la repressió social, augmenta el risc de trauma i que es cronifiqui.

El joc del PSOE i el PP damunt del patrimoni de vint-i-vuit represaliats

Just uns minuts abans que es fes pública la decisió de la delegada instructora del Tribunal de Comptes espanyol, Esperanza García, de no acceptar l’aval de més de cinc milions d’euros de la Generalitat a una trentena de represaliats per l’acció exterior, la secretaria de comunicació del govern espanyol feia públic un altre comunicat. Tan sols uns minuts abans. Deia així: “El Partit Socialista i el Partit Popular han arribat a un acord que permetrà la renovació del Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, el Defensor del Poble i l’Agència de Protecció de Dades. La renovació d’aquests òrgans es durà a terme en una sessió plenària que es farà previsiblement la setmana del 25 d’octubre, tant al congrés com al senat.”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Tribunal de Comptes ordena l’embargament immediat dels represaliats per l’acció exterior

És tota una coincidència. Perquè tots els consellers del Tribunal de Comptes tenen el mandat caducat d’ençà del mes de juliol, moment en què va acabar el termini imposat per al pagament de la fiança milionària d’aquest procediment. I precisament quan es fa públic que no accepten la fórmula del fons de compensació dissenyat pel Departament d’Economia mitjançant l’Institut Català de Finances, el govern espanyol anuncia que renovaran els noms dels consellers. Perquè l’impacte polític que té aquesta causa és enorme: de Puigdemont a Junqueras, passant per Mas, Romeva, Mas-Colell, i tot un seguit d’ex-alts càrrecs tant d’ERC com del PDECat i Junts, tots amb el patrimoni amenaçat per un procediment en un organisme no judicial que exerceix com a tal i que està controlat directament pel PSOE i el PP, que se’n reparteixen els membres. I tot plegat quan fa ben poc que s’ha reprès la taula de diàleg entre el govern català i l’espanyol.

El vincle del PSOE amb aquesta causa és innegable; va ajudar a començar-la i l’advocacia de l’estat, que depèn del govern espanyol, va ser-ne part fins fa poc. Perquè tota aquesta causa ve d’una voluntat d’acarnissament contra els càrrecs de la Generalitat del Primer d’Octubre, que s’estén al govern d’Artur Mas i que en cerca la ruïna econòmica i patrimonial. I això ho van engegar el PP, el PSOE i Ciutadans a final del 2017, quan ja hi havia presos i exiliats, tot encarregant al Tribunal de Comptes que examinés tota la despesa de l’acció exterior de la Generalitat. Sabien què implicava, això: una causa inevitable per un ús de diners que qualificarien d’irregular.

Al PSOE d’ara se li fa incòmode el paper de repressor i se’n desvincula tant com pot. La concessió dels indults per part de Pedro Sánchez, pressionat per les institucions europees, no encaixa amb aquest rol. El nou relat polític de “la concòrdia i el retrobament” no s’hi adiu. Per això, el govern espanyol va fer que l’advocacia de l’estat es retirés de la causa, com un gest. I quan vencia el termini per al pagament milionari de la fiança, Pedro Sánchez va fer unes declaracions en què deia que el Tribunal de Comptes era una instància administrativa i no pas un òrgan judicial, i que les seves resolucions es podien recórrer als tribunals. Els consellers del tribunal hi van reaccionar irats, amb una nota insòlita contra les declaracions del president espanyol.

Més encara: en una altra decisió sorprenent, la delegada instructora del Tribunal de Comptes es va esperar a prendre una decisió sobre l’aval de l’ICF quan ja l’havia rebut. I li va demanar a l’advocacia de l’estat que fes un informe per dir si el veia legal o no, si la fórmula pensada pel conseller Giró i el seu equip era vàlida. Li passava la patata calenta al govern espanyol, mitjançant l’advocacia, perquè es mullés just quan es preparava la represa de la taula de diàleg, el punt àlgid del “retrobament” de Sánchez. Però l’advocacia no en va voler saber res, va respondre que no era part en el procediment i va retornar la patata a Esperanza García.

Mentrestant, els comuns, socis de govern del PSOE a la Moncloa, reaccionaven a la persecució patrimonial del Tribunal de Comptes tot demanant una despolitització de l’organisme, ja caducat. Però, finalment, la renovació que ha anunciat avui el govern espanyol és pel procediment habitual, és a dir, mitjançant un pacte entre PSOE i PP sobre com repartir-se’n els membres, perquè l’elecció es fa per la votació de tres cinquenes parts del congrés i el senat espanyols. O sigui que és imprescindible que els dos grans partits espanyols es posin d’acord.

Pel PSOE, l’anunci de pacte sobre els nous membres del Tribunal de Comptes és una demostració que els actuals, amb el mandat caducat, en seran apartats, que té capacitat de renovar l’organisme just quan el càstig, la imposició de la fiança milionària i l’amenaça d’embargament, cau amb contundència sobre vint-i-vuit ex-alts càrrecs gairebé quatre anys després d’haver començat el procediment sancionador contra seu. El govern de Sánchez s’avança uns minuts a l’anunci del Tribunal de Comptes del rebuig a l’aval de la Generalitat per dir que ha estat capaç d’arrencar un compromís del PP per a renovar el tribunal. Es vol posar la medalla quan el càstig es fa implacable.

Pel PP, l’anunci del pacte per a la renovació del Tribunal de Comptes, del Constitucional i de l’Agència de Protecció de Dades és una demostració de voluntat negociadora i de capacitat d’arribar a acords. És significatiu que quedi fora del paquet la renovació del Consell General del Poder Judicial, mil quaranta-cinc dies caducat. Perquè pel PP és la manera de pressionar el PSOE, d’assenyalar-lo com qui no cedeix, com l’intransigent a l’hora de fer una renovació que no tan sols exigeix la constitució espanyola sinó també el Consell d’Europa i la Comissió Europea. Pels populars, és la manera de brandar la carta de la voluntat negociadora i contraposar-la a un govern espanyol que no s’avé a canviar la metodologia d’elecció dels vocals del CGPJ, és a dir, que en compte de ser designats per les corts espanyoles, siguin els jutges mateixos que se n’encarreguin.

La tensió política per la dificultat d’aproximar-se a les normes europees i la facilitat d’acostar-se a les poloneses ho sobrevola tot de nou. PSOE i PP juguen la seva guerra mentre els represaliats del Tribunal de Comptes s’afanyen a presentar a última hora i sense temps els avals que els evitin els embargaments.

Un dia escriuré literatura de supermercat

És impossible saber quants llibres s’han escrit en un supermercat, em dic al passadís de les begudes, sobretot si entenem l’escriure en el sentit més ampli, l’escriure que comença abans de tocar paper, que abans és pensar. M’ho dic perquè Annie Ernaux m’hi ha fet rumiar ara, però ja ho havien fet abans Kim Ae-ran i Marie-Hélène Lafon –l’ordre és de lectura, no cronològic: el llibre d’Ernaux és del 2021 (però en francès el van publicar el 2014), el d’Ae-ran és del 2017 (en coreà, el 2005) i el de Lafon és del 2019 (en francès, el 2017). No sé, no sabem, amb exactitud on vam començar a pensar tot el que hem escrit, l’origen de la primera idea se’ns difumina en el temps i en l’espai, fins i tot quan escrivim sobre una cosa que va passar en un indret i un moment concretíssims, perquè aquell moment i aquell indret són previs a la idea, que va venir després, no va ser simultània, ni tan sols immediata.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quants llibres tenen la seva primera llavor, el seu origen més primigeni, en aquest passadís de begudes on ara em trobo. Ni tan sols l’article que ara escric ha nascut ben bé aquí, més aviat diria que va néixer en el moment que vaig agafar el llibre d’Ernaux de l’aparador de novetats de la biblioteca de Sant Pau – Santa Creu i en vaig llegir la contracoberta. Amb Mira las luces, amor mío (Regarde les lumières mon amour) a les mans, en llegir-hi les paraules diari i hipermercat crec que va sorgir la llavor d’aquest article, una llavor que vaig tenir en quarantena fins que el vaig haver llegit i vaig topar amb l’última entrada del diari: “Com cada vegada que deixo de registrar el present, tinc la impressió de retirar-me del moviment del món, de renunciar no solament a dir la meva època sinó a veure-la. Perquè veure per escriure és veure d’una altra manera. És distingir objectes, individus, mecanismes i atorgar-los el valor d’existència.” Veure per escriure: aquí la llavor va brotar. I ara la rego teclejant.

La meva obsessió literària pels supermercats crec que neix amb la lectura del conte de Kim Ae-ran “Jo vaig a súpers vint-i-quatre hores” el 2017, una lectura i relectura de la qual he tret moltes idees –és un dels meus contes preferits, i ja us en vaig parlar un dia aquí. I aquesta obsessió va créixer quan vaig llegir Nuestras vidas (Nos vies) de Marie-Hélène Lafon. D’elles dues, sobretot de l’autora coreana, és el mèrit o la culpa que sempre que detecti escenes de supermercat en un llibre activi totes les antenes i en prengui nota com si m’hi anés la vida.

És aviat per dir-ho, però m’hi aventuro: un dia escriuré literatura de supermercat, vull dir literatura amb el supermercat com a, perdó per l’expressió, matèria literària. Ernaux m’hi ha reafirmat, però ja ho tenia coll avall d’abans. No literatura sobre supermercats, ni tampoc literatura que-passa-en-un-supermercat i prou. El supermercat en serà el protagonista, l’essència, la base, la llavor, la terra, l’aigua, tot. Ernaux m’ho ha reconfirmat amb la seva visió crítica i analítica d’aquest espai on, com ella sosté, coincidim tota mena de gent, de tots els orígens i condicions, un espai que podem arribar a creure, enganyats pel màrqueting, que ens iguala, que ens tracta a tots de la mateixa manera, però Ernaux ens fa veure que ni tan sols al supermercat, comprant pa, formatge, vi i productes de neteja, som tots iguals, ens tracten igual. Ara bé, això l’hi deixo a ella, impossible explicar-ho millor. Ja ho va dir Lafon: Ernaux ha llegit Pierre Bordieu. Jo em quedo amb el lloc perquè sigui alguna cosa més que l’emplaçament del que escrigui, però no sé què, encara és aviat i em calen moltes hores de veure’l per escriure’l, com diu ella, i d’escriure per apropiar-me’l.

I em quedo, de moment, amb aquest veure-per-escriure i també amb la idea que “apropiar-se d’un lloc suposa deixar de fixar-se en les seves dimensions”. Quan estudiava, ara m’ha vingut al cap (ho tenia arxivadíssim en un racó de la memòria), vaig pagar-me bona part de la carrera treballant en grans superfícies cada cap de setmana. Sabeu aquelles noies (i nois, però no tants) que tallen fuet o formatge en una tauleta plegable al costat de la nevera dels embotits? O les que unten paté vegetal en torradetes minúscules? O les que, pobretes, fregeixen croquetes de pollastre, pernil i bacallà? Sí, les que després ho col·loquen ben arrenglerat en una safata de porexpan i t’ho ofereixen perquè ho tastis i per-favor-en-compris. En vaig ser una. Gairebé ho havia oblidat, em torna al cap gràcies a Ernaux i recordo, també, que fins i tot en vaig escriure un conte.

El conte va néixer en un colmado minúscul de Canet de Mar on em van enviar per error a oferir formatge de Maó a tot de clientes desdentades i amb problemes d’hipertensió. No cabíem enlloc, el formatge, la safata i jo. Tot el sant dia al mig com el dijous, les senyores preguntant què feia aquella nena allà tallant formatge, i remugant que aquell formatge era massa fort. I la mestressa del colmado que em va acollir com si fos mon àvia i em va deixar quedar allà tots dos dies perquè jo necessitava els diners i a ella li sabia greu queixar-se o fer-me marxar a casa. I entre totes dues vam fer que unes quantes senyores de Canet s’enduguessin un trosset de Maó a casa i jo em vaig endur aquell cop de puny de colmado amb mi per sempre, que ara que el recordo crec que el podria dibuixar sencer, si en sabés prou, perquè durant dos dies el vaig recórrer pam a pam, passadissos atapeïts de productes passats de moda amb els preus escrits a mà en unes etiquetes blanques minúscules. Em vaig apropiar del lloc i va passar a ser immens, m’hi va cabre tot un conte, escriure’l va ser aprendre a veure-per-escriure. Era allà, amb la safata i el formatge, i només pensava: jo ho he d’escriure, tot això. Em podria posar èpica i dir que va ser el primer cop que ho vaig pensar, i potser ho va ser.

Em quedo, doncs, amb aquesta malenconia espacial dels hipermercats, Annie, que ens apuntes just quan te’n vas. Una memòria dels nostres supermercats explicaria tant de nosaltres. Sí, un dia escriuré literatura de supermercat.

Eduardo Guillot: “Partírem del desert i treballem perquè la Mostra recupere la brillantor dels inicis”

Avui comença la trenta-sisena Mostra de València – Cinema del Mediterrani. El festival, organitzat per l’Ajuntament de València, naix el 1980 amb l’objectiu d’aplegar les novetats cinematogràfiques de les terres banyades per la Mediterrània. L’any 2011, el govern de Rita Barberà el suspengué al·legant dificultats econòmiques. El 2018 va començar una segona etapa en què va tractar de recuperar el prestigi. Després d’un any marcat per la pandèmia, enguany retorna una certa normalitat. Fins al 24 d’octubre, la Mostra oferirà projeccions diàries a vuit seus de la ciutat, a més d’activitats paral·leles com ara concerts i conferències. Eduardo Guillot n’és el director artístic.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Què té d’especial la Mostra de València respecte dels altres festivals?
—El tret més destacat és que la Mostra de Cinema se circumscriu geogràficament i cultural a l’àmbit mediterrani. Encara que a França, a Tunísia, al Marroc i més països hi haja prou festivals de cinema mediterrani, som l’únic de l’àmbit estatal. És un tret molt característic d’ençà de l’any 1980, quan es va inaugurar el festival. També tenim una voluntat molt profunda d’impulsar el cinema del present. En totes les seccions mirem que el material siga inèdit, desconegut o d’estrena. És a dir, que l’espectador que vinga a la Mostra no puga veure enlloc més el contingut que nosaltres li proposem.

Hi haurà deu dies de projeccions, repartides entre vuit seus de la ciutat de València. Què és allò que els espectadors han de veure tant sí com no del catàleg d’enguany?
—Nosaltres pensem que tot val la pena. Sempre pose una mica l’accent en la secció que va a competició, perquè és una tria de pel·lícules –en aquest cas, una dotzena– d’estrena a l’estat espanyol. Això a banda, la majoria han passat per Canes, per Berlín, per Tribeca, per Locarno, per Karlovy Vary, és a dir, pels millors festivals de cinema de classe A del món. Moltes, a més, han estat premiades en eixos festivals i pensem que donen una panoràmica molt potent d’allò que passa en el cinema contemporani. La secció informativa també té un fum de joies que opten al premi del públic, que és el primer any que es dóna, en col·laboració amb À Punt Mèdia. D’una pel·lícula d’animació que ha revolucionat els països àrabs a una comèdia francesa meravellosa que retrata la crisi d’una dona al voltant dels trenta anys. Diria a la gent que mire la web amb una mica de deteniment, perquè segur que hi trobarà coses que li interessaran.

''La majoria han passat pels millors festivals de cinema de classe A del món''

La Mostra rep una gran quantitat de directors i productors internacionals. Quins films estrangers s’hi poden descobrir enguany?
—Ens agrada posar l’accent en els països de la ribera sud del Mediterrani, perquè són els grans oblidats. Quan parlem de cinema del Mediterrani és molt fàcil de pensar en França, en Itàlia, en Grècia, fins i tot en Turquia. Però tenim també el Marroc, Algèria, Xipre, Palestina. Tenim països de la ribera sud que fan coses molt interessants. Enguany, portarem una pel·lícula egípcia que es diu Trapped, que serà la primera vegada que es projectarà fora de l’Àfrica. Busquem sempre les “perletes” del nostre àmbit geogràfic, que de vegades són per sota del radar. Titane tot el món sap què és, però hi ha molt de cinema invisibilitzat i festivals com el nostre han de ser-hi precisament per a fer-lo visible.

''Ens agrada posar l'accent en els països de la ribera sud del Mediterrani, perquè són els grans oblidats''

Entre l’oferta de films, en teniu alguns de directors valencians, com ara Alberto Evangelio i Adrián Silvestre. Com repercuteix en el cinema autòcton el fet de tenir festivals propis com la Mostra?
—Pensem que és una obligació de donar suport al cinema valencià, cosa que forma part de la filosofia del festival. Les pel·lícules d’inauguració normalment són valencianes o de producció valenciana i, moltes vegades, en valencià. Hem tingut pel·lícules valencianes en secció de competició, tenim estrenes dins el festival i, fins i tot, recollim pel·lícules que han estat en uns altres festivals, però que són de producció valenciana i encara no s’han estrenat a València. És el cas de Sedimentos o de Visitante, que vindrà de Sitges. Pensem que és una llavor que hem de continuar treballant. Que el festival puga ser el primer impuls per a una pel·lícula valenciana, per nosaltres és motiu d’orgull. A més, pense que cada vegada hi ha producció valenciana més valuosa i es veu pel recorregut que fan en festivals internacionals. A poc a poc la producció valenciana va trobant un lloc.

La Palmera d’Honor d’enguany és per a Jean-Pierre Jeunet. Què fa de Jeunet un cineasta amb caràcter mediterrani?
—És francès, cosa que ja el fa mediterrani. A més, té un sentit de l’humor que crec que ho és molt. M’atreviria a dir, fins i tot, que Jeunet és una mica faller, en el bon sentit de la paraula. Li agrada molt l’acumulació de personatges, fer servir la ironia, l’humor. Té un món desgavellat, irònic i festiu que també desenvolupa amb els moviments de la càmera i amb una estètica molt determinada. Potser és difícil de veure què té de fallera Amélie, però sí que ho veuria en Delicatessen, per exemple. Més enllà d’això, la Palmera d’Honor la donem sempre a un director amb una trajectòria llarga i contrastada. A més, enguany AmÉlie fa vint anys i volíem celebrar-ho com calia, portant Jeunet i fent-ne una projecció especial.

La secció Focus va dedicada al músic i cineasta Marc Hurtado. Per què optàreu per ell?
—La secció Focus, que vam inaugurar l’any passat amb Marina Abramović, és potser una mica difícil per a un espectador mitjà, perquè no s’hi projecten pel·lícules en voga, sinó els treballs de gent del món artístic relacionada amb l’audiovisual d’una manera molt tangencial. És a dir, que treballen més el costat experimental, un cinema d’avantguarda. Marc Hurtado té una primera etapa molt relacionada amb el cinema experimental, amb una mirada no narrativa, sinó més abstracta. Després, la segona part de la seua filmografia està relacionada amb músics de culte, com Alan Vega o Lydia Lunch, amb qui ha treballat col·laborativament amb pel·lícules que donen fe d’un moment musical i artístic molt concret. De fet, ell no és solament cineasta, sinó també músic, poeta, performer. És una personalitat multidisciplinària, que és la mena de gent que busquem per a una secció com Focus, que tracta de descobrir el personatge en la seua faceta audiovisual. En aquest cas, a més, estrenarem My Lover The Liller, la seua última pel·lícula com a director.

''El festival el van matar, va desaparèixer absolutament de la faç de la Terra''

L’any 2011, l’Ajuntament de València suspèn la Mostra, que deixa de fer-se fins al 2018. Us costa de recuperar l’essència i el prestigi del festival?
—El festival el van matar, va desaparèixer absolutament de la faç de la Terra. És veritat que tothom estava d’acord que havia derivat en un esdeveniment que no era allò que s’havia pensat al començament, perquè va acabar essent un festival d’acció i d’aventura, que no tenia res a veure amb l’especificitat mediterrània que tenia al principi i que hem recuperat. Però no deixava de ser un festival de cinema valencià que tenia públic. El 2018, quan l’actual equip de govern de l’Ajuntament de València decideix de recuperar-lo, sincerament, partim de zero. Sabem quina és la tradició del festival que volem recuperar, però ens trobem un desert i treballem perquè la Mostra torne al lloc que tenia als anys vuitanta i noranta.

A l’aturada, s’hi afegeix la pandèmia, que arriba dos anys després de reprendre el festival. Com us ha afectat la covid-19?
—Va ser el pitjor any. Vam poder fer-lo presencial, però fins a l’últim moment no sabíem si els cinemes estarien oberts o no, quins països tenien les fronteres obertes ni quins convidats podrien venir. Era tot una incògnita. A més, el quart dia de festival va arribar el confinament nocturn. Aleshores vam haver de llevar les projeccions de la nit i reorganitzar tota la graella de programació. Però, a diferència d’uns altres festivals, poguérem fer-lo presencial. Va ser amb nosaltres Maria de Medeiros, van venir prou directors i vam salvar el festival. Enguany, ja som al 100 % de capacitat i l’any que ve esperem fer un festival com els d’abans.

Ha costat més de trobar produccions per a portar al festival?
—En absolut, tot al contrari. De fet, ens han sobrat pel·lícules, perquè s’ha ajuntat tot allò que l’any passat no es va projectar amb allò que s’ha fet després. Canes, per exemple, no es va poder fer el 2020 i hi havia moltes pel·lícules acumulades, sobretot franceses. Crec que tenim la millor selecció de competició des que hem tornat, precisament perquè hi havia molt de material per a triar. Ja veurem què passa l’any que ve, però enguany ha estat un plaer seleccionar les pel·lícules.

Andreu Claret: “Sóc més federalista que mai”

El periodista Andreu Claret (Acs, Occitània, 1946) acaba d’escriure 1939. La Caiguda de Barcelona (Columna), sobre els darrers dies de la Catalunya republicana i l’entrada dels franquistes. Una història viscuda a casa seva. La seva mare, a qui dedica el llibre, a quinze anys se’n va anar de Manresa fins a arribar al Pertús fugint dels franquistes. Claret és fill de l’exili i en aquesta entrevista parlem del llibre que tanca una trilogia que ha fet sobre la rereguarda catalana, tant present en les converses dels exiliats. Però amb aquest militant del PSUC en plena transició, i del Partit Comunista del 1983 al 1986, també hi parlem del moment polític actual. Claret ara escriu a El Periódico, i en el passat ha dirigit EFE Catalunya i EFE Amèrica Central i ha estat delegat a l’Àfrica subsahariana. Ha estat director de l’Institut Català de la Mediterrània, director de comunicació del Fòrum de les Cultures i director de gabinet Grup Agbar. El 2008 se’n va anar a Alexandria a dirigir la Fundació Euromediterrània Anna Lindh fins el 2015. Actualment és membre, alhora, de l’Institut Elkano, centre d’estudis al servei del regne d’Espanya, i del Diplocat, consorci al servei de la diplomàcia catalana.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Per què un llibre sobre el 1939?
—Perquè n’he fet un sobre el 1937 i un altre sobre el 1938. Tenia al cap d’escriure una trilogia sobre la guerra civil a la rereguarda catalana. Em sembla que és un tema poc conreat per la narrativa catalana.

Sense revelar la trama: què voldríeu que el lector se n’endugués, d’aquest llibre?
—Que penetrés en l’atmosfera social i política de l’any 1939. Que construeixo amb personatges històrics (Companys, Azaña, etc.) i de alguns de ficticis. Si pretenc ser alguna cosa és recreador de l’atmosfera d’aquells anys. Perquè és la millor manera per a molta gent d’entendre què passava. La història contada pels historiadors sempre és una mica eixuta. Pretenc donar-li aire.

Per exemple, els germans Plandiure del llibre van existir?
—Són ficticis. Però no és fictici que molts boxadors eren republicans. Barcelona era capital de la boxa. I molts boxadors es van quedar sense feina quan va esclatar la guerra. Molts van ser contractats per a servei de guardaespatlles. El guardaespatlles de Tarradellas era boxador, el cònsol soviètic era boxador. I el meu guardaespatlles de Companys és boxador.

La Irene Moragues del llibre té res a veure amb Irene Polo?
—Molt a veure amb Irene Polo. Està inspirada en Irene Polo. Tinc una admiració profundíssima per Irene Polo. Crec que és la més gran periodista catalana que hi ha hagut mai. Que serveix per a entendre molts dels problemes socials i polítics dels anys trenta. Li he volgut retre homenatge.

Una de les protagonistes del llibre és jueva.
—Tinc una obsessió tremenda amb els jueus. Surten a les tres novel·les. A la primera el brigadista internacional és jueu, a la segona la dona del cònsol és jueva , i a la tercera la prostituta portada de Polònia també ho és. Em fan de pont entre el nostre drama i el de la guerra mundial. No sóc jueu, ni sionista, i he estat molt crític amb Israel, però històricament, quan els jueus ho passen malament, nosaltres ho passem malament al cap de poc temps.

Dediqueu el llibre a Maria Serret i Claret, la vostra mare. A quinze anys va anar de Manresa al Pertús, fugint dels franquistes. Què us arriba del 1939 a través de la mare?
—M’arriba a través de la mare, i de l’àvia una mica. No m’expliquen gaires detalls, tot i que hi ha el detall de la cullereta que al llibre n’he fet un element simbòlic important. Si vols l’explico.

Expliqueu.
—Jo devia tenir vuit, nou anys, era a França. L’exili. No havia estat mai a Catalunya. I vaig mirar un mapa. On és Manresa? Barcelona. El Pertús. I em va semblar llunyíssim i llarguíssim el que havien fet. Em van explicar que havien sortit caminant. Els meus avis eren gent molt modesta, poc significada. Però ell, comunista. I quan van sentir que els franquistes eren a l’altra banda del riu Cardener van posar-ho tot en un cotxet de nens i se’n van anar. El cotxet de nens no devia passar de trenta o quaranta quilòmetres. Ho van entaforar tot en un farcell. Van llençar moltes coses. Per exemple, la coberteria platejada que els havien regalat quan s’havien casat. Per ells era de molt valor. I ma mare es va quedar amb una cullereta petita. La cullereta amb què jo menjava de petit.

Hauríeu d’escriure unes memòries.
—No n’he fet mai. Però potser ho acabaré fent. He estat a l’Amèrica Central, al nord d’Àfrica, al Llevant. Es fa difícil de transformar-ho en unes memòries. Però sí que m’agradaria escriure unes memòries de periodista. Em sembla que tinc coses a dir. I que poden ser útils.

Per exemple, en el procés d’independència, on és Andreu Claret? Com ho heu vist i viscut?
—Jo vaig a Alexandria el 2008 i no en torno fins el 2015. Ho seguia, però no ho vivia. I quan torno aquí em trobo una Catalunya profundament transformada. Em produeix un impacte profundíssim. Els que picaven pedra per la independència de fa anys em mereixen el més gran respecte. Però és que em trobo amics meus que quan jo col·laborava amb Pujol m’acusaven de nacionalista, o que no parlaven català, ni tan sols ara, i que s’han fet independentistes. Intento separar la societat catalana entre els que en volen fer un projecte polític i els que s’hi han afegit pel vent que bufava. No m’ha agradat mai.

Per exemple, el Primer d’Octubre del 2017, què va fer Andreu Claret?
—El dia del referèndum jo no pensava anar a votar. Perquè pensava que era un engany. Quan veig el terrabastall que s’organitza decideixo a última hora de la tarda anar a votar. Vaig al col·legi i quan veig qui és el president de la taula, no voto. I no et penso dir qui és.

Home! Digueu-ho.
—Un filòsof.

Ah! Un filòsof que es diu Josep?
—No me’n recordo. Em sembla que se m’ha esborrat. De veritat. És un d’aquests que et deia. Una persona que trobo forçada. S’ha fet independentista per una carambola d’aquestes que agrada tants els catalans.

I aleshores, no voteu?
—No voto. Torno a casa. Eren les vuit. Em sap greu no haver votat, perquè veig més hòsties. Però ja no em moc de casa i estic horroritzat i al mateix temps espantat pel que passa. Comprenc de seguida la dimensió de la tragèdia. Pocs dies abans Puigdemont ens explica al Diplocat què farà el 6 i el 7 de setembre. “Que l’estat tanca totes les portes i s’ha de tirar pel dret.” Li dic: “Mentre el tema sigui els catalans volem votar, Europa ens entendrà. Si és els catalans volem tirar pel dret, a Europa es tancaran en banda.” Europa és l’imperi de la llei. Per bé i per mal. Ara ho és per bé de Puigdemont que va guanyant batalles. Però, per violència que hi hagi, Europa no prendrà posició. I em sap greu, però anticipo el que passa. L’imperi de la llei.

Esteu al Diplocat. I també a la Fundació Elkano.
—Sóc l’únic que estic al Diplocat i a Elkano. Cosa que m’honora.

Heu explicat quin és l’error que veieu a la banda catalana. Tirar pel dret. I quin és l’error que veieu a la banda espanyola?
—Hi ha una dreta que ha trobat una mina a Catalunya. No té projecte per a Espanya i ha fet de Catalunya l’ase de tots els cops per a mantenir-se o recuperar el poder. Amb una visió curtterminista, instrumental i extremadament perillosa perquè alimenta l’anticatalanisme segons com xenofòbic. Al PSOE hi ha dues ànimes. Hi ha una part més institucional i més jacobina. I una gent del PSOE que sap perfectament –i ho sé per amics que tinc a Andalusia, i ara he estat al País Basc– que si no s’arregla el tema català Espanya està en un atzucac. I creuen que s’ha d’obrir la porta a una solució federal.

Andreu Claret encara és federalista?
—Sóc més federalista que mai.

Com el veuríeu, un referèndum d’independència?
—En general no m’agraden els referèndums. No sóc una persona de blancs i negres. Sóc una persona de sís i nos, tots dos. A mi els referèndums no m’agraden. Si hi ha la meitat de Catalunya que vol canviar i l’altra meitat que no, o anar enrere, per què no trobem una proposta que representi un canvi substancial del que hi ara? Un federalisme modern, ben entès, i amb regles molt clares. Que no satisfaria ningú, però ens permetria anar millor.

Fins a quin punt la vostra generació està marcada pel 1939 i la derrota?
—Jo personalment estic marcat per l’exili. Sé què és un exili, s’hi pateix. Cada Nadal dèiem: “L’any que ve el passarem a Barcelona.” I collons, un Nadal, i un altre Nadal, i un altre Nadal.

L’any que ve Jerusalem.
—L’any que ve Barcelona durant vint anys!

Vint?
—Jo vaig venir aquí quan tenia disset anys. Estic marcat per l’exili i per la transició. La transició ja no diré que la vegi com un èxit, perquè ja he après de la crítica social. Però que vam fer el que es podia fer, que Déu n’hi do, això segur. Les forces armades eren franquistes. La justícia, de dalt a baix. El país era fotut, amb perill de confrontació. Jo vaig estar a la presó. I dels que va acompanyar el Txiqui fins a Collserola, i vaig sentir els trets amb què el van pelar. Jo anava amb un cotxe amb l’Enric Sopena. Ara, amb Espanya hem de buscar una aliança, amb aquells espanyols que poden entendre la perspectiva catalana. Acabem d’una vegada les restes de franquisme que hi ha a la judicatura. I modernitzem plenament el país. Fixa’t en el PSOE. Té una tradició que es veu al llibre. Negrín tocava els collons a Companys sense parar, però davant el feixisme és el que va plantar cara fins al darrer minut.

Per entendre que la victòria és a l’abast, primer cal saber on mirar

Ara fa dos anys, l’anunci de la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el govern, la presidenta del parlament i els dirigents d’Òmnium i l’ANC va desencadenar una onada històrica de protestes. L’ocupació de l’aeroport de Barcelona, les enormes Marxes per la Llibertat, els enfrontaments arreu del país contra la policia, contra les policies, i molt especialment l’èxit de la batalla d’Urquinaona ens van ensenyar moltes coses.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La més important, dos anys després de la proclamació de la independència i el colp d’estat del 155, fou que era ben clar que el conflicte entre Espanya i Catalunya no s’havia tancat, de cap manera. Ben al contrari: l’octubre del 2019 se superposava al del 2017 i creixia des d’aquella data. Com explica magníficament bé Julià de Jòdar, el segon simplement no hauria nascut sense el primer. La protesta, que tant va sorprendre tanta gent, naixia del Primer d’Octubre i ens projectava a partir d’aquella data. Tant, que ens féu pensar a tots que si allò que havíem viscut aquella setmana s’hagués viscut el 28 d’octubre de 2017 la història avui seria una altra.

Jo no m’atrevesc a especular si el 2017 la gent hauria eixit al carrer amb la intensitat i la força, amb la decisió, amb què hi eixí el 2019. Però m’és igual. Perquè sé que el 2019 Catalunya va demostrar de què era capaç.

I és important de remarcar que ho va fer en un moment, ja, en què la maniobra d’una part de l’independentisme per a aparcar el procés cap a la independència havia començat. I que la tensió que causava això era vivíssima. Ho recorde en primera persona perquè vaig escriure un article editorial defensant aquells xiquets, segurament l’editorial de què em sent més orgullós, en el moment precís que els partits polítics volien frenar-los i es van trobar que ja no ho podien fer i quan la immensa majoria dels altres mitjans intentaven, amb tota la força al seu abast, de criminalitzar-los.

Recorde perfectament els missatges irats que em van fer arribar alguns polítics independentistes catalans aquella vesprada i sóc ben conscient de les represàlies que VilaWeb n’ha pagat. I recorde encara més, perquè són molt més importants, les conseqüències que tot allò va tenir per a la gent que hi havia al carrer, en la primera línia. Més de dos-cents detinguts, vint-i-vuit empresonats i tres expulsats al Marroc. L’ordre, que es va saber ahir, perquè s’investiguen les tortures que va rebre a la comissaria de la Via Laietana Guillem Padilla, el noi de la dessuadora carabassa, és un recordatori que arriba en el moment adequat. Com en un magnífic combat de boxa, ens van pegar molt fort, sí, però nosaltres vam pegar molt fort també. Tant que les policies, totes dues, van optar per guardar les armes i retirar-se.

D’aquell octubre vam anar a parar al febrer següent a Perpinyà, a l’acte del retorn dels exiliats a Catalunya, que celebrava la seua estratègia guanyadora, tan diferent de la dels polítics de l’interior. Però, de sobte, també vam anar a parar a la pandèmia. A una pandèmia que arreu del món ho ha paralitzat tot, però de la qual encara no havíem eixit que ja vam tornar als carrers amb la multitudinària manifestació de la Diada i les mobilitzacions del Primer d’Octubre. Una manifestació, la de Barcelona, transcendental no tan sols pel nombre de gent, molta més que la que ningú no s’esperava, sinó sobretot per l’actitud dels qui hi anaren.

La cara contrària d’aquest relat que faig és, evidentment, la degradació de la política. En la seua nova secció, “Bots i barrals“, Ot Bou ja ha explicat aquests dies, amb l’ull tan afilat que té, la maniobra que vol, i pot, acabar portant ERC a formar part d’una nova esquerra federal espanyola i el desconcert total, de no saber ni on són ni què volen, de l’hidra de Junts. La formació del govern autonomista, tal com es va fer, afavorint allò que va afavorir, és evident que ha dut els polítics a córrer per a resituar-se en allò que ells es pensen que és un nou escenari. Cosa que, en un país tan exageradament dependent dels líders i amb tanta tirada a l’autoflagel·lació, al pessimisme i al plany com és Catalunya, ha dut tones de desencís, de desesperació, de colps al pit i juraments abrandats per a exclamar que mai no serem lliures ni mereixem ser-ho.

Jo no he volgut perdre mai, i no ho faré ara, ni un segon replicant als enterradors del procés. Però sí que vull remarcar que, per damunt de tot, hi ha una decisió que ha de prendre cadascú. Perquè cadascú de nosaltres, i la societat en conjunt, podem mirar els quatre anys que han passat d’ençà de la proclamació de la independència –o els dos que han passat d’ençà de la sentència i la reacció de la gent– amb els ulls fixats, com si portàssem ullera de cavall, tan sols en les ocurrències de la classe política. O podem mirar la gent amb admiració i veure com va fent-se cada volta més dura, més madura, més conscient. No veurem, ni de bon tros, el mateix país si mirem l’una cosa o si mirem l’altra. Ni les mateixes possibilitats. Ni les mateixes perspectives de futur.

Ho he escrit tantes vegades que em fa por de cansar-vos, però avui em sent obligat a tornar-ho a dir. El procés d’independència ens ensenya que és la pressió del carrer que ordena la classe política, que fa operatius i reals els canvis. El carrer és l’amo de la por, personal i política, de consellers, diputats, càrrecs ben pagats del sotagovern, spin doctors i professionals arrimats de tota mena i condició. Perquè al final ells, sense el carrer, sense la decisió del carrer, no són gran cosa. I el carrer, els ciutadans, tots nosaltres, hem après més aquests darrers quatre anys que no havíem après els set anteriors. Que això no és prou? És clar que no. Que és molt, moltíssim, també. Que si he de triar preferesc un poble sense dirigents que dirigents sense poble.

I és per aquesta raó, exactament per aquesta, que quan mire enrere no pense mai en els organitzadors del Tsunami Democràtic, en els seus càlculs i les seues maniobres, sinó en el tsunami amb minúscules. En cadascuna de les poderoses onades que, des de la vostra responsabilitat, vau protagonitzar amb plena llibertat. Els qui vau caminar, si calia camps a través, per a arribar a l’aeroport, els qui vau plantar cara i foc als carrers de les nostres ciutats, els marxaires que vau arribar esgotats i plens de butllofes a Barcelona. Els qui no us amagàreu ni un segon, ni abaixàreu mai la cara.

He dit abans que la conseqüència més important de la mobilització contra la sentència va ser demostrar que dos anys després de la proclamació de la independència i el colp d’estat del 155, el conflicte entre Espanya i Catalunya, no s’havia tancat, de cap manera. Quatre anys després, en vista de la Diada, en vista de l’Alguer i en vista de tantes coses més, també és ben evident que no s’ha tancat. I això és molt. I diu molt d’aquest país que puguem expressar-ho amb seguretat plena i total, quan l’estat ja s’ha trobat obligat a gastar cartutxos tan gruixuts com ara alliberar al cap de quatre anys gent que havia condemnat a dotze. O quan els partits que un dia van fer Junts pel Sí han decidit ara de comportar-se impúdicament com si l’únic horitzó real fos recuperar aquell escassíssim marge de poder que tenia Jordi Pujol.

I a partir d’ací qui vulga plorar i plànyer-se que ho faça. Però hi ha molta feina a fer i avise que el primer pas, sempre i a qualsevol país, és mirar on toca per entendre que la victòria és a l’abast.

 

PS. Si voleu rebre les anàlisis d’Ot Bou al vostre correu, podeu deixar l’adreça ací. Recordeu també que si podem oferir-vos aquests continguts amb accés lliure a tothom és perquè més de vint mil lectors s’han fet subscriptors i ens ajuden. Però en necessitem molts més encara. Feu-vos subscriptors en aquesta pàgina.

No digueu que no hi ha musicals en català

“Les veles s’inflaran, el vent ens portarà, com un cavall desbocat per les ones…” Cap lector no pot trobar-se aquests versos sense cantussejar “L’himne dels pirates” del musical Mar i cel. Aquella versió tan reeixida de Xavier Bru de Sala i Albert Guinovart del drama clàssic d’Àngel Guimerà, que va portar a escena Dagoll Dagom, encara avui es recorda com una fita del teatre català.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quan Mar i cel es va estrenar per primera vegada, l’any 1989, la companyia fundada i comandada per Joan Lluís Bozzo i Anna Rosa Cisquella ja havia triomfat amb Antaviana, Nit de Sant Joan i el Mikado, creant un públic per al teatre musical –i comercial– en català. I fent-ho a partir de la nostra literatura, ja fos amb els contes de Pere Calders, o amb guions ad hoc com el meravellós fris històric i sentimental sobre el Paral·lel que va signar Manuel Vázquez Montalbán per a Flor de nit.

‘T’estimo si he begut’, musical de Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal a partir de contes d’Empar Moliner (fotografia: David Ruano).

Dagoll Dagom va demostrar que es podia fer teatre musical en català i ho continua fent. Malgrat l’allau de propostes en castellà, ara mateix es pot veure teatre musical en català. Perquè s’acaba d’estrenar, finalment, T’estimo si he begut, al Teatre Poliorama, l’adaptació de l’univers narratiu d’Empar Moliner dirigida per David Selvas i que coprodueixen Dagoll Dagom, T de Teatre i la Brutal. Les quatre integrants de T de Teatre –Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca–, protagonitzen l’espectacle, acompanyades de Rosa Gámiz, Mercè Martínez, Marc Rodríguez i Ernest Villegas.

El record de Mar i Cel, amb les tres estrenes –1989, 2004 i 2014– és la millor resposta contra el fatalisme de la cartellera teatral barcelonina. Muntatges forans a banda, si hi ha companyies catalanes –amb productors, directors, músics i actors catalans– que s’estimen més fer pujar a l’escenari muntatges en castellà amb la idea d’evitar costos d’adaptació a l’hora de fer ronda per l’estat espanyol o d’atreure un públic més nombrós, no és pas perquè no hi hagi uns bons precedents de musicals en català, com Mar i Cel o el Swenney Todd, dirigit per Mario Gas, amb Constantino Romero i Vicky Peña, que van triomfar a Barcelona abans de córrer la Seca i la Meca.

No s’hi val a badar davant arguments mercantilistes que sembla que ens voldrien convèncer que la rendibilitat en temps de crisi passa, també, per davant de la llengua i la construcció i el manteniment d’un ecosistema teatral propi. Tampoc no pot dir ningú que no hi hagi públic per al teatre musical en català. De fet, encara n’hi haurà menys si és convidat directament a comprar entrades d’obres en castellà.

Germanies, lluites compartides

Aquest 2021 Mallorca ha celebrat cinc segles de la revolta de les Germanies, l’aixecament menestral i del poble de la ciutat, aliats amb la part forana de l’illa, contra l’alta noblesa i els estaments privilegiats, i coetània dels fets que s’esdevingueren al regne de València.

Ara la Comissió Cívica Germanies 500 organitza un gran acte cultural per commemorar l’aniversari i agrair a totes les entitats, institucions i particulars la implicació en aquest any dedicat a fer memòria dels agermanats mallorquins. Segons que expliquen, pretenen vincular el record d’aquells qui es van alçar per reivindicar millores en les condicions de vida, amb les actuals lluites socials.

Joanot Colom, cap de la revolta de les Germanies de Mallorca.

L’acte d’avui a l’Auditori d’Alcúdia, el conduirà la poetessa i comunicadora Clara Fontanet i comptarà amb Maria Magdalena Amengual, Cati Eva Canyelles i Maribel Servera, del col·lectiu de Glosadors de Mallorca; els músics Biel Font i Tomeu Quetgles, que oferiran un tast del seu disc Agermanats; i el músic i activista Biel Majoral.

Durant l’acte també es presentarà el vídeo promocional del documentari Germania, silenci trencat, de Pere Sánchez, promogut per l’Assemblea Sobiranista de Mallorca.

Teatre del segle XVIII, ben actual

Mentrestant, a Menorca s’acaba de recuperar una obra del 1771, Arminda, de Joan Ramis i Ramis, escrita en versos alexandrins. Amb el títol Arminda, una història d’homes, la companyia la Trup ha adaptat un text del segle XVIII del qual es compleixen dos-cents cinquanta anys i que, essent de plena actualitat, permet de reflexionar sobre el patriarcat, el masclisme i la necessitat de fer passar per davant la raó i no la passió.

Imatge promocional de ‘Arminda, una història d’homes’ (fotografia: Teatre des Born)

L’obra va ser seleccionada pel Teatre Principal de Maó entre les diferents propostes que es van presentar a la convocatòria de coproduccions d’espectacles per a la temporada 2020-2021. Per al jurat, l’espectacle combina el valor patrimonial, la innovació artística i els valors educatius amb una dramatúrgia contemporània.

Arminda, una història d’homes és dirigida per Sergi Marí. Montse González i Agnès Romeu s’ocupen de la dramatúrgia. I l’interpreten els actors Queralt Albinyana, Rodo Gener, Eugeni Marí, Josep Mercadal, Xavier Núñez i Àlvar Triay. Estrenada dissabte passat al Principal de Maó, aquest cap de setmana es pot veure al Teatre des Born de Ciutadella.

L’imprescindible Part de les excavacions gregues d’Empúries (fotografia: ACN).

Si aquesta setmana torna la Fira del Llibre de València en format presencial i a Castelló tot és a punt per a la Plaça del Llibre, dissabte s’inaugurarà la Vila del Llibre de l’Escala, enguany amb Mallorca com a convidada, dins el nou Cicle Literari de la Mediterrània, que l’any vinent té previst de dedicar-se al País Valencià. Els actes comencen amb una marató de lectura de l’Odissea, en versió de Joan Francesc Mira, als jaciments d’Empúries.

El nom propi Raimon, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN).

El cantautor Raimon i la seva esposa, Annalisa Corti, van constituir la Fundació Raimon i Annalisa, com a hereva universal de tots els seus béns. La institució, creada d’acord amb l’Ajuntament de Xàtiva, la Diputació de València i la Generalitat, té els objectius de preservar el patrimoni artístic i personal de l’artista i projectar-lo cap al futur, per tal que esdevingui focus d’activitat cultural, a l’abast de tothom. Per això, la fundació ha presentat una nova web que permet de submergir-se en la discografia, la filmografia, l’obra escrita i les imatges de tota una vida.

L’efemèride Armand de Fluvià en una entrevista de VilaWeb.

El 17 d’octubre de 1931 va néixer a Barcelona Armand de Fluvià i Escorsa. Genealogista, heraldista i pioner del moviment pels drets del col·lectiu homosexual als Països Catalans. Fluvià va començar l’activisme polític als rengles de l’oposició monàrquica al franquisme, des de la qual va evolucionar cap a l’independentisme d’esquerres. Podeu llegir l’entrevista que li va fer VilaWeb fa uns quants mesos.

Caldrà estar-ne al cas La Central del Raval (fotografia: ACN).

La llibreria la Central, comandada per Marta Ramoneda i Antonio Ramírez, ha fet enguany vint-i-cinc anys. Ho celebrarà amb diversos actes i propostes, entre els quals un nou premi literari, en català i castellà.

Quin dia canviarem l’hora? A final d’octubre arriba l’horari d’hivern

L’últim cap de setmana d’octubre, concretament el diumenge dia 31, es farà el canvi d’hora per a adaptar-nos a l’horari d’hivern. A les tres de la matinada s’haurà d’endarrerir el rellotge una hora, i passaran a ser les dues. Així, la nit tindrà una hora més.

Serà l’últim canvi d’hora? googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest canvi es fa en compliment d’una directiva de la Unió Europea que afecta tots els estats membres. En teoria, el motiu principal és l’estalvi d’energia i l’aprofitament de les hores de sol. Tanmateix, les discrepàncies que hi havia sobre l’afer van dur la Comissió Europea a fer una consulta pública no vinculant l’estiu del 2018 per a saber què en pensaven els ciutadans, les parts interessades i els estats.

Els resultats van ser força clars: amb 4,6 milions de respostes, el 84% dels enquestats volia acabar amb el canvi d’hora, i una àmplia majoria, el 64%, volia tenir permanentment l’horari d’estiu. Així, es va aprovar d’eliminar el canvi, però el març del 2019, el Parlament Europeu va votar d’ajornar fins a enguany la resolució definitiva.

Elvira Méndez: “Canviant els horaris millorem radicalment la nostra salut”

A més, cada estat membre haurà de triar quin fus horari vol tenir. Actualment, n’hi ha tres: el d’Europa occidental –en què hi ha el Regne Unit i Portugal–, el d’Europa central –en què hi ha Bèlgica o els Països Catalans, d’ençà que l’estat espanyol es va arrenglerar amb Alemanya en època franquista– i el d’Europa oriental –en què hi ha països com ara Grècia i Finlàndia.

El nostre horari nazi de cada dia

Tindrem l’horari d’estiu o el d’hivern?

Si finalment s’elimina el canvi, no és clar quin horari prevaldrà, si el d’estiu o el d’hivern. A l’estat espanyol es va crear una comissió d’experts que s’havia d’encarregar de decidir-ho, però encara no ha arribat a cap acord concloent.

Les opinions sobre quina és la millor opció són diverses, però segons el baròmetre del CIS del mes d’abril, gairebé un 70% dels enquestats vol mantenir l’horari d’estiu. Alguns dels beneficis que s’hi associen són més hores de llum a la tarda i un impacte positiu pel lleure i pel turisme.

Per una altra banda, hi ha sectors que opten per l’horari d’hivern, que evitaria que durant els mesos de fred hi hagués zones en què no es fes de dia fins les nou o les deu del matí, cosa que voldria dir començar la jornada laboral o entrar a l’escola a les fosques. En aquest sentit, la iniciativa ciutadana Reforma Horària defensa en un dictamen del Consell Assessor per a la Reforma Horària que s’ha de mantenir el mateix horari tot l’any i que ha de ser el d’hivern.

El motiu principal és que la llum al matí és un sincronitzador important i, amb aquest horari, l’activitat de la gent és més ajustada a les hores de sol. “La llum al matí afavoreix la sincronització del rellotge circadiari, millora l’humor, i ajuda a avançar la son. En cas contrari, la manca de llum al matí afavoreix que s’endarrereixin els ritmes circadiaris. Aquest endarreriment en un país d’horaris ja tardans, com el nostre, encara originaria tendència a allargar-los més”, diu el text.

La història del canvi d’hora

La plataforma, que treballa per impulsar canvis horaris que permetin de gaudir de més llibertat en la gestió del temps, també diu que un canvi d’horari altera el rellotge intern. Encara que el canvi sigui tan sols d’una hora, alerten que el cos triga uns dies a resincronitzar-se. Aquests efectes sobre el sistema circadiari, afecten més les persones grans i els infants, atès que tenen un rellotge intern menys flexible.

El congrés espanyol aprova el decret que limita els beneficis de les elèctriques, però Ribera pretén matisar-ne l’efecte

El congrés espanyol ha aprovat el decret que limita els beneficis de les elèctriques, però la vicepresidenta tercera i ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, pretén matisar-ne els efectes. Després de les crítiques i pressions del sector energètic, Ribera ha volgut deixar clar que la reducció dels beneficis és aplicable només a aquells que hagin interioritzat els beneficis extraordinaris derivats de l’increment del preu del gas. “No s’aplicarà a qui no ho hagi fet, a qui hagi garantit preus estables abans de l’escalada”, ha dit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons Ribera, la mesura que limita la retribució de les elèctriques és excepcional i de caràcter temporal davant l’escalada de preus del gas. La previsió del govern espanyol en l’aprovació del decret al consell de ministres era que la retallada fos d’uns 2.500 milions d’euros per al sector, que haurien de tornar al sistema per abaratir la factura domèstica i de pimes.

En una atenció als mitjans posterior al debat, Ribera ha dit que, després de tenir converses amb el sector i altres grups parlamentaris, han arribat a la conclusió que en el decret queda poc explicitat a qui s’aplicarà la retallada i, per això, vol desenvolupar-lo amb total precisió per donar seguretat jurídica.

El decret ha obtingut el suport de PSOE, Unides Podem, ERC, EH Bildu, la CUP, Més País, Terol Existeix i BNG amb la qual cosa s’ha aprovat amb 182 vots a favor. JxCat, PDeCAT i el PNB s’han abstingut mentre que PP, Vox i Cs han votat en contra.

Crítiques dels partits

Alguns partits han criticat que la retallada de beneficis pot castigar les renovables. És el que ha argumentat la diputada de JxCat Pilar Calvo, que ha advertit que la mesura genera inseguretat. El PNB també considera que el decret pot perjudicar a les energies renovables, així com a la indústria que té acords de compravenda PPA (Power Purchase Agreement) a preu fixe. “No podem permetre’ns sobresalts per a la indústria”, ha dit la diputada Idoia Sagastizabal, que ha celebrat que l’executiu estigui obert a introduir correccions.

En canvi, partits d’esquerra com la CUP o EH Bildu consideren que les mesures del decret són insuficients. La portaveu de la CUP al Congrés, Mireia Vehí, ho ha qualificat d’un bon primer pas que encara es queda curt i, segons el diputat abertzale Oskar Matute, és el terra mínim exigible. El portaveu d’Unides Podem, Pablo Echenique, ha demanat a Ribera que no cedeixi als xantatges de les elèctriques.

Fonts d’Unides Podem han destacat que el decret quedarà blindat perquè les mesures es mantenen tal com es van acordar en el Consell de Ministres i no es modificaran, ja que no es tramitarà com a projecte de llei.

Paquet extraordinari

A banda de la limitació de beneficis fins al 31 de març de 2022, el decret també redueix del 5,1 % al 0,5 % l’impost especial de l’electricitat i allarga fins a finals d’any la suspensió de l’impost sobre el valor de producció d’energia elèctrica (7%). A banda, el decret imposa un subministrament mínim vital per a consumidors vulnerables i amplia la prohibició de tallar subministraments sis mesos més a persones amb el bo elèctric.

Una altra mesura és la injecció de 900 milions d’euros addicionals de les subhastes de CO2 per rebaixar el cost de l’electricitat. El decret també limita el creixement del preu del gas (entre un 4,4 i un 5 %) en la factura per als pròxims sis mesos i crea noves subhastes d’energia generada pels operadors dominants perquè hi accedeixin petites comercialitzadores i grans indústries.

A banda, el decret modifica la llei d’aigües amb l’obligació de fixar un mínim i màxim de cabals mensuals que es puguin desembassar i cotes mínimes per preservar embassaments.

Mesures addicionals

La vicepresidenta ha dit que espera poder completar en les pròximes setmanes el decret amb mesures addicionals que, d’una banda, garanteixin preus raonables previs a l’espiral del gas natural i, d’una altra, reforcin la posició dels consumidors vulnerables acollits al bo social.

Fonts del govern espanyol han concretat que estudien congelar els preus aplicables a llars amb el bo social perquè no els afectin els augments del preu de la llum. Pel que fa als preus raonables per a la indústria, les mateixes fonts expliquen que introduiran un mecanisme que eximeixi les companyies amb contractes amb preus anteriors a l’escalada o les que en signin de nous sense afectació del preu del gas.

Tomba l’esmena a la totalitat

La llei que pretén frenar l’excés de retribució que les companyies elèctriques obtenen per l’energia que generen les plantes nuclears i hidràuliques ha superat les esmenes a la totalitat de PP i Vox. El text pretén limitar l’impacte del preu del CO2 en la retribució de plantes no emissores anteriors a 2005.

Report diari sobre el coronavirus: Les Illes aixecaran els controls sanitaris a ports i aeroports el 31 d’octubre

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Avui, el govern de les Illes ha anunciat que aixecaran els controls anticovid a ports i aeroports el 31 d’octubre. Ho ha dit la Conselleria de Sanitat i Consum, que ha afegit que durant aquests darrers onze mesos s’havien fet 822.820 controls: 486.313 a Mallorca, 109.775 a Menorca, 205.609 a Eivissa i 21.123 a Formentera. Durant aquest temps, s’han detectat 308 proves d’antígens positives de passatgers provinents d’arreu de l’estat espanyol.

A Catalunya, el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, ha descartat que hi hagi una nova onada de la covid-19, però ha dit que hi hauria repunts d’infeccions, que podrien fer pujar l’Rt per sobre d’1. Però ha afegit que Salut tenia previstes aquestes situacions. A més, ha reconegut que els preocupa una possible campanya dura de la grip que es pugui combinar amb la covid. També ha avançat que la cabuda a l’interior dels pavellons serà del 100% a partir d’aquest cap de setmana.

Per una altra banda, el conseller d’Educació del País Valencià, Vicent Marzà, ha dit que la màscara continuarà essent obligatòria als centres educatius, si els experts sanitaris ho recomanen. Ho ha explicat durant una compareixença a les Corts per a inaugurar el curs 2021-2022, en què ha afegit que solament es retiraria quan fos epidemiològicament possible.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans s’han registrat 1.667.081 casos i 33.275 morts, i actualment hi ha 165 pacients a les UCI.

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

A tot el món, les darreres xifres són de 240.184.351 casos confirmats i 4.893.091 morts. Del total de casos, 217.481.788 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats en aquest moment són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 45.559.298 casos i 739.948 morts;
–L’Índia, amb 34.036.356 casos i 451.665 morts;
–El Brasil, amb 21.597.949 casos i 601.643 morts;
–Regne Unit, amb 8.317.439 casos i 138.237 morts.
–Rússia, amb 7.892.980 casos i 220.315 morts.

–L’estat francès, amb 7.069.089 casos i 117.173 morts;
–A l’estat espanyol hi ha 4.980.206 casos i 86.869 morts.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–The Guardian: Quins països tenen més vaccinats, casos de coronavirus i morts? (en anglès)
–Infobae: L’OMS prepara un segon equip d’investigació per a estudiar l’origen de la covid (en castellà)
–The Washington Post: Com la caça del virus va donar forma a la cerca dels orígens del coronavirus  (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

Argimon descarta una nova onada però avisa que hi haurà repunts i que caldrà estar alerta amb la grip

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

Passaport covid: com es pot descarregar i de què serveix?
Quines són les restriccions al País Valencià?
Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?
He tingut contacte amb un positiu de covid-19, però ja m’havien vaccinat: he de fer quarantena?
Catalunya prorroga les mesures de protecció a les residències amb canvis en el protocol covid
Proves d’antígens: Se’n poden comprar a la farmàcia? Com funcionen? Quant costen?
Així varien els símptomes de la covid-19 segons el nivell de vaccinació 

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

Catalunya fa front comú amb les entitats culturals i de l’audiovisual en defensa de la llengua

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, i les conselleres de la Presidència i Cultura, Laura Vilagrà i Natàlia Garriga, s’han reunit avui amb entitats de l’àmbit cultural i audiovisual per fer front comú en defensa de la llengua. El Govern els ha traslladat en quin punt es troba la negociació amb l’executiu espanyol sobre la quota de produccions en català a la Llei audiovisual espanyola. Sense concretar el percentatge, Vilagrà ha dit que la directiva europea dona marge perquè hi entrin el català i l’aranès. A la reunió s’ha abordat el projecte de nova llei de l’audiovisual catalana.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els perills per al català de la llei de l’audiovisual espanyola

La trobada s’ha fet al Palau de la Generalitat i hi ha participat Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua, la Federació d’Organitzacions de la Llengua Catalan (FOLC) i la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), en l’àmbit de la llengua. Del món de l’audiovisual hi ha participat el Gremi de Cinemes de Catalunya, l’Acadèmia del Cinema Català, Productors Associats (PROA), Guionistes Associats de Catalunya, entre altres.

Vilagrà ha explicat que a la trobada han traslladat a les entitats en quin punt està la negociació de les esmenes al projecte de Llei audiovisual, en relació amb la inclusió d’una quota de produccions catalanes i en aranès dins de la quota obligada de produccions en llengües pròpies a què obliga la directiva europea. Però  també per escoltar el sector i actualitzar els grans consensos de país entorn de la llengua i la producció pròpia en català.

Pàgines