Vilaweb.cat

Puigdemont, Comín i Ponsatí seran demà a Perpinyà per una reunió del Consell per la República

El consell de govern del Consell per la República Catalana es reunirà aquest dissabte dia 4 de juliol, presencialment, com fa de forma periòdica. En aquesta ocasió, però, la trobada no es farà com és habitual a Brussel·les sinó a Perpinyà. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

VilaWeb ha pogut confirmar que en la reunió hi prendran part tots els membres, també per tant el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí.

Serà la primer vegada que el consell de govern del Consell per la República es reunirà en territori català. Abans ho havia fet sempre a Bèlgica o a Suïssa. El 29 de febrer els seus membres ja van ser a Perpinyà per participar en l’acte que s’hi va convocar i als qual van assistir-hi cent mil persones.

The post Puigdemont, Comín i Ponsatí seran demà a Perpinyà per una reunió del Consell per la República appeared first on VilaWeb.

Nenètsia, el territori que s’ha oposat en solitari a la reforma constitucional de Putin

El referèndum sobre la reforma constitucional, que ha de permetre que Vladimir Putin pugui ser president fins al 2036 ha tingut un ampli suport, amb un 78% dels vots a favor. Tanmateix, una de les vuitanta-cinc regions russes, només una, s’ha oposat a la iniciativa. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Es tracta el districte autònom de Nenètsia, a 1.600 km de Moscou, la terra originària del poble indígena dels nenets, encara que avui en dia són menys del 20% de la població. La regió és cinquanta vegades més gran que Mallorca, però, en canvi, només té 44.000 habitants.

El vot en contra s’explica principalment com un vot protesta davant del pla de fusionar el territori amb la veïna Arkhànguelsk. La província té 1.150.000 habitants i molts dels habitants del districte autònom temen que la fusió diluiria qualsevol identitat del territori, comportaria més pobresa i també deixarien de tenir un suport financer especial del qual gaudeixen ara mateix.

El 13 de maig, els governadors de les dues regions van anunciar un pla d’unificació. El referèndum sobre la qüestió s’havia de fer el 13 de setembre d’enguany, però es va produir una important oposició popular, amb manifestacions, recollida de signatures i altres accions.

Finalment, la votació ha estat ajornada fins al 2021, una manera de calmar els ànims però sense renunciar a la fusió. Tanmateix, això no ha aturat les protestes de la població, la qual ha reafirmat aquesta setmana la seva oposició girant l’esquena a Putin a les urnes.

Russia held its referendum this week, which will allow Putin to forgo term limits and keep running for President.

Passage was never in doubt thanks to the states propaganda machine and likely outright fraud in many jurisdictions. Regardless, these are the "official" results pic.twitter.com/YHJx6apyCz

— Matthew Isbell🦠🌡 (@mcimaps) July 3, 2020

The post Nenètsia, el territori que s’ha oposat en solitari a la reforma constitucional de Putin appeared first on VilaWeb.

Javier Zaragoza, l’home que els seus enemics no obliden mai

Viatge en el temps, ahir al migdia, per a escoltar la conferència de Javier Zaragoza, el fiscal que va acusar els presos polítics des del Tribunal Suprem. L’home va desgranar la història de la fiscalia espanyola, la qual va remuntar a 1713, quan la fundà el fiscal castellà Melchor Rafael de Macanaz, l’home que va abolir els furs valencians i va confiscar els béns valencians i catalans. Zaragoza va citar l’època franquista de la fiscalia i sobretot els anys actuals, posant èmfasi en la seva independència respecte als governs. La conferència, titulada ‘La rellevància constitucional del Ministeri Fiscal‘, no es va poder fer en directe a causa de la covid-19, i centenars de persones es van connectar en línia a la plataforma Zoom per escoltar-la. Els organitzadors de l’acte, el Col·legi d’Advocats de Barcelona, presidit per Maria Eugènia Gay, van prometre que intentarien que al setembre el fiscal Javier Zaragoza vingués presencialment a parlar del procés, tot i les fortes protestes i crítiques que l’acte d’ahir han causat entre molts col·legiats, ofesos per la presència d’un home clau en la sentència als presos polítics. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Zaragoza va estar acompanyat dins la pantalla pel seu amic José María Fuster Fabra, membre anys enrere de Fuerza Nueva, advocat i padrí de noces del general Galindo, condemnat per terrorisme al País Basc. Aquest article de Josep Casulleras descriu la vinculació dels organitzadors de l’acte amb la plataforma unionista Llibertats, incloent-hi el moderador, Eloy Moreno Torres, l’espès Francisco Chamarro Bernal i un combatiu Miguel Capuz Soler, que va disseccionar l’anomalia espanyola en els processos d’instrucció. Segons Capuz, el procés d’esclarir els fets abans del judici està tan controlat per la fiscalia que el pres acaba condemnat abans de començar. ‘Recordo que hi havia un magistrat a Barcelona que deia: que passi el condemnat. Abans del judici!’, deia un Capuz que ahir va jugar a equilibrar la balança en una hora i mitja d’elogis a la feina, funcions i independència dels fiscals, començant per Javier Zaragoza.

Una hora i mitja en què es va poder entrar al seu món, el seu argot, els tecnicismes i les lleis datades de 1870, i les sentències dictades un 19 de juliol contra la reparació de víctimes de la ultradreta a Navarra. Ahir al migdia, el fiscal Zaragoza va jugar a casa, tot i que en alguns moments va tenir problemes tècnics que van deixar-li la imatge congelada, com segons quines mentalitats.

VilaWeb us ofereix, transcrita i editada, la conferència que vam poder seguir per Zoom, juntament amb altres zoombats, i que va encetar José María Fuster Fabra amb una ditiràmbica presentació del seu amic, amb qui va dir que menjava bolets i prenia vi a Madrid.

José María Fuster Fabra, durant la conferència en línia amb el fiscal Zaragoza.

José Maria Fuster Fabra: ‘Zaragoza sempre ha estat considerat progressista’
«Javier Zaragoza ha assumit tota la seva vida de fiscal amb una vocació tremenda. Parlar de Javier Zaragoza com a fiscal és parlar d’un currículum realment impressionant: va ser al País Basc a partir de 1981, en els anys de plom. Va exercir acusacions en la lluita contra ETA, però també contra membres dels cossos i les forces de seguretat acusats de tortures. És un dels fundadors de la Unió Progressista de fiscals que va arrencar amb criteris que xocaven amb la fiscalia que venia del franquisme. Sempre ha estat considerat un fiscal progressista. Va passar a la lluita del narcotràfic, i algunes organitzacions de narcotraficants van arribar a planificar-ne l’assassinat. Lluny d’atemorir-se, el seu següent pas, després de divuit anys de lluita contra el narcotràfic, va ser assumir la direcció de la fiscalia de l’Audiència Nacional.

Els anys t’ensenyen moltes coses, com ara el plaer de tenir com a amics la gent que admires. Per mi, la possibilitat, quan vaig a Madrid, de menjar uns bolets i prendre vi amb el meu amic Javier i parlar del fet humà i el diví és extremadament reconfortant. Tinc aquesta immensa sort. Javier Zaragoza és tremendament calmat i tranquil. Que és valent, ho té més que acreditat. I a ell li escau com a ningú la frase de Napoleó: ‘Estimo els meus enemics perquè són els únics que no m’obliden mai.’ A Javier Zaragoza els seus enemics no l’obliden mai. I la tranquil·litat amb què s’ho pren exaspera propis i estranys.»

Javier Zaragoza: ‘Aquesta fiscalia ha estat proactiva en la justícia universal’
«Gràcies per la invitació. I per haver resistit fins al final. Malgrat totes les pressions i la campanya en contra. Només puc dir que us estic molt agraït. Vull que transmeteu la meva gratitud a la vostra degana. I sobretot, al meu amic José María Fuster, agrair-li les seves paraules. Quan es tracta d’estigmatitzar, és normal que només s’esmentin algunes coses, com m’ha passat a mi, sobre el judici del procés, el cas Guantánamo, o el cas Couso. S’ha de dir les coses senceres. I la veritat és que en tots dos casos els tribunals han donat la raó a la fiscalia. Certament. Però vull recordar que la fiscalia que jo presideixo també va donar suport a la investigació del poble sahrauí, i al cas Guatemala, en relació amb l’assalt a l’ambaixada i l’extermini del poble Maia. I que ha donat suport a la investigació dels jesuïtes al Salvador, i del genocidi d’espanyols a la Segona Guerra Mundial, en el camp de concentració nazi de Mauthausen. És a dir, aquesta fiscalia ha estat proactiva en la justícia universal. Però les lleis imposen límits. I els límits s’han de respectar. I aquesta és la clau.

Una breu reflexió: diuen que la judicialització de la política és el gran mal. No hi estic d’acord. El gran problema és la politització de la justícia. Quan els partits polítics instrumentalitzen la justícia en el seu benefici. O la política de nomenaments d’alts càrrecs judicials quan es reparteixen quotes. Això és un greu problema, com fer retrets a les resolucions judicials quan no agraden.

La desjudicialització de la política és l’altra cara de la moneda. Aquest és un terme estrany, fruit d’una visió un punt patològica de la justícia. La desjudicialització no pot servir per a sostraure del control judicial el compliment de les lleis. Ni per col·locar sota el paraigua de la impunitat l’acció política quan trenca la legalitat. La defensa de la legalitat constitucional és una qüestió que transcendeix els projectes polítics partidistes. I aquí tindreu sempre el Ministeri Fiscal.

Javier Zaragoza.

Passem a la independència del poder judicial, que inclou jutges, tribunals i Ministeri Fiscal. Una missió que no es pot complir si la institució encarregada de procurar-la i garantir-la depèn de qui ha de ser controlat. Axioma fonamental.

Hi ha el debat antic sobre la configuració legal i constitucional del Ministeri Públic. Un debat tan antic com l’existència de la mateixa institució, que es pot situar el 1713, amb la designació de Melchor Rafael de Macanaz com a fiscal general del Consell de Castella. De record ingrat a l’Aragó perquè va tenir un paper important en la supressió dels furs, però que els darrers anys de la seva vida va estar exiliat i empresonat per haver-se resistit a les pressions del rei.

Aquest debat sobre la independència s’alimenta directament, o indirectament, dels diferents governs. Tots sempre sucumbeixen a la temptació de posar el fiscal al seu costat. Recordareu que durant molts anys el fiscal general de l’estat el podien nomenar en un consell de ministres i cessar-lo en el següent.

L’extinta llei orgànica del poder judicial de 1870 (la provisionalitat de la qual es va allargar més de cent anys) va dissenyar el fiscal com el representant del govern als tribunals. I fins a l’entrada en vigor de la constitució, el ministre de Justícia podia donar ordres i instruccions al fiscal del Tribunal Suprem i als fiscals territorials. La dependència jeràrquica del govern era inqüestionable.

La constitució va encunyar el 1981 un model diferent, eliminant la dependència jeràrquica amb el govern que hi havia fins aleshores. El govern, això sí, mantenia la proposta de candidat, però el nomenament el feia el rei. El problema és que el càrrec de fiscal general no tenia un estatus jurídic que el blindés de les ingerències del govern. El govern, paradoxalment, no podia donar instruccions al fiscal, però en canvi sí que el podia cessar. Inseguretat jurídica absoluta. No tenia ni mandat. Això es traduïa en iniciatives legals per part del fiscal que anaven molt en la línia del govern que l’havia anomenat.

La reforma del 2007 va tenir aportacions molt positives: es va crear l’inexistent estatus del fiscal general, el mandat de quatre anys, que el cessament del fiscal general tingués unes causes taxades, i que fos el congrés dels diputats que intervingués en el seu nomenament. Per informar, tot i que de manera no vinculant, sobre la idoneïtat.

Cal reforçar la plantilla i els recursos, així com canvis normatius que enforteixin la independència del Ministeri Fiscal. Per exemple: l’autonomia pressupostària. Sense autonomia pressupostària, s’està sempre subjecte al control del Ministeri de Justícia, i així no tindrem mai una plantilla adient, ni per a assumir tasques d’investigació. Avui som 2.700 fiscals per 47 milions d’espanyols. Ràtio molt reduïda d’un fiscal per cada 17.400 habitants. Un altre canvi seria que el congrés dels diputats i la comissió de Justícia tingués més pes en el nomenament del fiscal general.

O limitar el poder del fiscal general de l’estat respecte de cada afer que puguin portar els 2.700 fiscals arreu de tot el territori (article 25). Això no passa en altres estats similars als nostres. És normal que el fiscal general disposi d’instruccions de política criminal en termes generals, però arribar al detall reforça la imatge de sospita de pèrdua d’imparcialitat. També hauria de retocar-se l’article 27, perquè el fiscal concret del cas pogués defensar-se millor en contra del superior jeràrquic, per les raons que tots sabem. Són reformes imprescindibles si volem assumir el canvi d’una reforma molt necessària, i inviable en la situació en què ens movem.»

Chamarro Bernal i el 19 de juliol
La intervenció del segon ponent, Francisco Chamarro Bernal, va ser espessa i es va centrar en la idea que la instrucció, l’esclariment dels fets en un cas, no pot passar a dependre només dels fiscals, perquè els advocats i la defensa han de tenir el seu paper i drets:

«Durant molts anys ens han dit que la panacea de la instrucció penal seria que es traspassés íntegrament al Ministeri Fiscal. No hi havia ministre que no ho cités. Acabava desat en un calaix. Arran de la sentència del Tribunal Constitucional que comentaré, entenc que la qüestió s’ha clarificat del tot. I podem dir que el Ministeri Fiscal no pot fer-se càrrec íntegrament de la instrucció penal. I així ho defensaré.

La sentència 85/2018 del 19 de juliol del Tribunal Constitucional es dicta a conseqüència d’un recurs d’anticonstitucionalitat promogut pel president del govern contra la llei foral 16/2015 del 10 d’abril del Parlament de Navarra. La llei de reconeixement i reparació de les víctimes per actes de motivació política provocats per grups d’extrema dreta o funcionaris públics. Es va crear una comissió que podia establir els fets, encara que cap tribunal ho hagués fets abans, per tal de reconèixer les víctimes i rebre prestacions. El TC va anul·lar la comissió perquè els delictes només poden ser estudiats al judici penal.»

I segons Bernal, aquesta sentència del TC d’un 19 de juliol sobre l’extrema dreta dóna per tancada la qüestió.

Miguel Capuz Soler.

Miguel Camuz: Que passi el condemnat!
«No ho dic jo, Vicente Sendra diu que en el nostre sistema actual, la defensa s’ha d’enfrontar a dos acusadors: el Ministeri Fiscal i el jutge instructor, la tasca del qual és essencialment inquisidora, al contrari del que passa a països on han instaurat un fiscal investigador i un jutge de garanties.

Donem la instrucció al Ministeri Fiscal encara que tinguem un jutge de garanties, un de recusació i un d’enjudiciament. Al final, el mateix que instrueix ens acaba acusant. Costa una mica d’entendre. Si resulta que el fiscal ha d’acusar durant tota la instrucció, acabem com la llei d’enjudiciament criminal, que entrem vençuts al judici. Recordo que hi havia un magistrat a Barcelona que deia: que passi el condemnat. Abans del judici!

Al jutge instructor li competeix la direcció de la investigació, i no li correspon ocupar una posició d’enemic de l’investigat. Es parla del principi d’imparcialitat. Però jo aquí discrepo. No existeix aquesta imparcialitat. Quants dels que ens dediquem al procés penal sentim aquesta frase? Providència: passi al Ministeri Fiscal per a informe. Ho veiem cada dia. És cert que després el jutge ho resol. Però quants cops resol en contra de l’informe del Ministeri Fiscal? Poques vegades ho veiem. Molt poques.

Per què dic que el Ministeri Fiscal té part d’instructor? Per què l’article 3.24 diu que només el fiscal pot demanar declaració de complexitat; l’article 801 que només ell pot demanar la conformitat premiada dels judicis ràpids (cosa que modifica directament el codi penal, que redueix un terç la pena); i l’article 963.1.1 diu que el fiscal pot demanar el sobreseïment en els delictes d’escassa gravetat.

Jo recomano la sentència del TC 206 del 2003, de l’1 de desembre, i llegir el vot particular de Javier Delgado Barrio. Il·lustra molt sobre la instrucció.

La instrucció no ha de dur necessàriament a la condemna. No ens equivoquem. No existeix una mena de presumpció d’innocència invertida en clau de condemna (en aquest cas, era una agressió sexual). No ens equivoquem. Partint d’aquesta premissa, les garanties han de ser en totes les fases d’instrucció.

Hi ha més avantatges per al Ministeri Fiscal: no els podem imposar costos en la cassació, ni quan recusa un jutge o un magistrat. O el tema dels secrets de les actuacions. Ho sento, però en la reforma del 2015 no veig que digui que es pugui prorrogar el secret de les actuacions. Crec que no es pot prorrogar el secret. Plantegem-ho. Algú pensarà, que ruc. Però la llei diu el que diu.

Penso que la instrucció que tenim és bona, però hem de ser més persistents en les nostres actuacions.

Recordem que el TJUE, el 9 d’octubre de 2019, en referència a l’ordre europea de detenció [cas Puigdemont] dicta que encara que les euroordres siguin dictades pel Ministeri Fiscal, han de ser gravades per un tribunal. És el tribunal, que garanteix que l’ordre reuneix els requisits. No pas el fiscal.»

Torn de preguntes:
Eloy Moreno Tarrés: ‘Les preguntes formulades, les divideixo en dos blocs. Unes tenen a veure amb propostes sobre el nomenament del fiscal general de l’estat. I el segon grup de preguntes no té res a veure amb el tema de la conferència, sinó amb algunes especificitats relatives al judici del procés. No està marcat que s’hagin de respondre avui. Amb independència que si hem d’organitzar una conferència per a respondre a aquestes preguntes sobre la intervenció del fiscal Zaragoza en el judici del procés, no tenim inconvenient a organitzar aquesta conferència.’

Eloy Moreno Tarrés.

The post Javier Zaragoza, l’home que els seus enemics no obliden mai appeared first on VilaWeb.

Un estudi fet a vora cent mil persones estima que hi ha més de vuit milions d’encomanats al Brasil

El Brasil tindria com a mínim vuit milions de persones encomanades per la covid-19, cinc vegades més que les xifres del govern, segons un estudi encarregat pel ministeri de salut i que va examinar mostres sanguínies de 89.397 brasilers a cent trenta-tres ciutats del país. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’estudi evidencia l’alt índex de subnotificació dels casos de la malaltia al Brasil. Un 3,8% de les persones examinades entre el 21 i el 24 de juny tenien anticossos contra la malaltia en les seves mostres de sang, és a dir, que s’havien encomanat o ja havien entrat en contacte amb el virus transmissor de la malaltia. Projectant aquest percentatge, els investigadors calculen que si aquest percentatge té anticossos, com a mínim vuit milions s’haurien contagiat en algun moment en els últims quatre mesos.

L’estudi es va realitzar en tres etapes (segona quinzena de maig, primera quinzena de juny i segona quinzena de juny) i va mostrar que el nombre de contagiats va augmentar un 23% entre la segona i la tercera etapa, inferior al 53% mesurat entre la primera i la segona etapa.

Els encomanats s’han duplicat en un mes

Mentre en la primera etapa el percentatge d’encomanats era d’1,9% dels analitzats (uns quatre milions), mentre que en la tercera fase ja és de vuit milions. ‘És un excel·lent resultat perquè havíem mesurat un augment del 53% entre la primera i la segona fase, el que és un salt gegant, i aquest creixement ja s’ha reduït. L’ideal és que fos menor, però ja es tracta d’una victòria’, ha afirmat el rector de la Universitat Federal de Pelotas, Pedro Hallal, universitat que han portat a terme la investigació.

Més enllà de la subnotificació, l’estudi mostra que està augmentant més entre els pobres, els afrodescendent i els indígenes, que tenen taxes de contagi tres vegades superior als blancs amb més recursos. Entre els afrodescendent, el percentatge és del 5,6%, entre els indígenes el 5,4% i entre els blancs l’1,1%. A la vegada, mentre que entre el 20% més ric s’han encomanat l’1,8% i entre el 20% més pobre, és del 4,1%.

The post Un estudi fet a vora cent mil persones estima que hi ha més de vuit milions d’encomanats al Brasil appeared first on VilaWeb.

Òmnium es querella contra Juan Carlos per corrupció, frau fiscal i emblanquiment de capital

Òmnium Cultural ha presentat una querella criminal al Tribunal Suprem espanyol contra Juan Carlos pels delictes de corrupció, frau fiscal i emblanquiment de capital, segons que ha anunciat el vice-president, Marcel Mauri. En una conferència de premsa, Òmnium ha presentat la campanya ‘Fem-la caure‘ per a denunciar la corrupció de la monarquia espanyola una vegada la fiscalia del Suprem ha assumit la investigació per la construcció del TGV de la Meca i els negocis opacs del rei emèrit espanyol.
googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

James Badcock: ‘És evident que l’assignació de la Casa Reial no cobria l’estil de vida de Juan Carlos’ 

L’entitat ha presentat un informe al govern suís perquè bloqui els fons en comptes bancaris de Juan Carlos d’acord amb una llei federal del 2016 que habilita de congelar valors patrimonials d’un origen presumptament il·lícit.

Designat directament per Franco com el seu successor, Juan Carlos va jurar el càrrec i la "fidelidad a los principios del Movimiento Nacional".https://t.co/K5YoNCVRpd

— Marcel Mauri de los Rios (@marcelmauri) July 3, 2020

L'aval dels poders de l'Estat i dels partits del 78, PSOE inclòs, el van convertir ràpidament en un intocable, la pedra angular del règim. Tant que ni tan sols es va permetre investigar la seva participació en el cop d'Estat de l'extrema dreta el 1981.https://t.co/PXJWFLv2rg

— Marcel Mauri de los Rios (@marcelmauri) July 3, 2020

La falta de control de partits i mitjans li han permès actuar impunement i utilitzar el càrrec públic (massa ben remunerat) per enriquir el seu patrimoni a través de presumptes comissions il•legals i evasió d'impostos.https://t.co/b3gegsPc9F

— Marcel Mauri de los Rios (@marcelmauri) July 3, 2020

L'examant del rei, Corinna Larsen, hauria confirmat el paper de testaferro d'Orleans:

"Han puesto algunas cosas a nombre de su primo, que es Álvaro Orléans Borbón…"https://t.co/lXP374NyLa

— Marcel Mauri de los Rios (@marcelmauri) July 3, 2020

I com va reconèixer la casa reial en plena pandèmia, Felipe VI coneixia l'origen il·lícit del fons i durant més d'un any ho va amagar a la ciutadania. Si el patrimoni de Juan Carlos era legal, perquè hi renuncia Felipe? pic.twitter.com/YeixOmzwlC

— Marcel Mauri de los Rios (@marcelmauri) July 3, 2020

I perquè tenim confiança nul·la en la justícia espanyola que condemna @jcuixart i la resta de presos polítics per defensar l’autodeterminació,aprofitarem fins l’última oportunitat per posar-la en evidència davant la comunitat internacional i assolir una República catalana lliure! pic.twitter.com/n6qc3HLKHH

— Marcel Mauri de los Rios (@marcelmauri) July 3, 2020

The post Òmnium es querella contra Juan Carlos per corrupció, frau fiscal i emblanquiment de capital appeared first on VilaWeb.

La Comissió autoritza l’ús del remdesivir després de l’aval de l’Agència Europea del Medicament

La Comissió Europea ha autoritzat l’ús de l’antiviral remdesivir com a tractament contra la covid-19. Després que l’Agència Europea del Medicament (EMA) ja donés llum verda al medicament per a pacients greus que requereixen ventilació, ara l’executiu europeu ha donat l’aval comercial de manera condicional al remdesivir sota un procés accelerat i l’acord dels estats membres. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest permís condicional és un tipus d’autorització que permet facilitar l’accés ràpid a medicines en moments d’emergència. La Comissió Europea ha donat llum verda al tractament alhora que negocia amb Gilead per reservar dosis per als estats de la Unió Europea després que els Estats Units hagin comprat pràcticament totes les existències de remdesivir fins al setembre.

Els EUA compren totes les reserves fins setembre

El govern dels Estats Units ha comprat gairebé la totalitat de l’estoc del remdesivir. El departament de Salut dels EUA va anunciar dimecres que ha comprat dosis suficients del medicament per a tractar 500.000 pacients. D’aquesta manera, cap altre govern podrà adquirir-ne el remdesivir fins al setembre. Aquesta mateixa setmana, Gilead va posar finalment el preu del medicament, que fins ara era experimental i no s’havia comercialitzat mai, tot i que es va patentar el 2009. Cada dosi del remdesivir costa 348 euros, és a dir, un tractament complet val 2.090 euros.

Què és el remdesivir?

El remdesivir és un antiviral endovenós que Gilead va dissenyar inicialment el 2009 com a possible tractament contra l’hepatitis C. No obstant això, la companyia va decidir reenfocar-lo anys després perquè es va demostrar que era ineficient. En aquest sentit, el 2015 es va començar a provar com a possible tractament contra l’Ebola i el virus de Marburg, però novament es va descartar per la manca de resultats. Arran de la pandèmia del coronavirus 2019, Gilead va impulsar novament els estudis amb el remdesivir com a possible tractament.

The post La Comissió autoritza l’ús del remdesivir després de l’aval de l’Agència Europea del Medicament appeared first on VilaWeb.

El TSJC refusa el recurs de Torra contra la segona causa per desobediència

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha refusat el recurs de súplica del president de la Generalitat, Quim Torra, contra l’obertura d’una segona causa per desobediència per no haver retirat dins del termini que li va atorgar el tribunal una pancarta de suport als presos polítics i exiliats. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El TSJC ja va desestimar la setmana passada la recusació dels magistrats que havia plantejat la defensa del president. Ara la sala penal argumenta, d’una banda, que les raons que planteja la defensa relacionades amb la llibertat d’expressió ja van ser dirimides per la sala contenciosa administrativa en una primera part del procediment.

Pel que fa a la invocació que feia el recurs d’una sentència del TJUE, el TSJC remarca que aquesta fa referència a qüestions de dret europeu i no de dret intern.

The post El TSJC refusa el recurs de Torra contra la segona causa per desobediència appeared first on VilaWeb.

El Suprem cita com a investigada Laura Borràs el 22 de juliol

El magistrat de la sala penal del Tribunal Suprem espanyol Eduardo de Porres ha citat el pròxim 22 de juliol a la portaveu de JxCat al congrés, Laura Borràs, per les presumptes irregularitats econòmiques en la concessió de diversos contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). La citació es produeix després que la setmana passada la cambra baixa espanyola acceptés a porta tancada el suplicatori que havia tramitat el Suprem per aixecar-li la immunitat.

The post El Suprem cita com a investigada Laura Borràs el 22 de juliol appeared first on VilaWeb.

L’ICAB prohibeix enregistrar o fotografiar la conferència del fiscal Zaragoza

La conferència de fiscal del Suprem Javier Zaragoza en el cinquè congrés de l’Advocacia de Barcelona no deixa de generar polèmica. Per una banda, advocats, juristes i col·legiats han retret a la degana del Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB), Maria Eugènia Gay, que hagi convidat al congrés un dels ideòlegs de la causa general contra l’independentisme. A més, acompanyat de l’advocat ultra José Maria Fuster Fabra i tres espanyolistes més. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Cas Zaragoza: la covardia d’una junta I Article de Jordi Domingo 

Per l’altra, ara ha transcendit que l’ICAB ha prohibit les fotografies i l’enregistrament durant la conferència. En una nota que han rebut les persones que s’han registrat a l’acte, la institució informa que ‘tant els ponents com l’organitzador de la ponència prohibeix expressament l’enregistrament audiovisual i posterior difusió i exhibició de la seva imatge en qualsevol suport, sigui material o electrònic, així com per a la producció, edició, emissió o difusió, mitjançant reproducció, íntegra o parcial, d’aquesta conferència’.

Josep Cruanyes: ‘L’acte amb Zaragoza és propaganda d’extrema dreta’ 

 

The post L’ICAB prohibeix enregistrar o fotografiar la conferència del fiscal Zaragoza appeared first on VilaWeb.

L’estat espanyol reobre demà la frontera amb 12 països fora de la UE

El govern espanyol reobre demà les fronteres amb dotze dels quinze països que va recomanar la Comissió Europea. Les excepcions són el Marroc, Algèria i la Xina, amb els quals no s’obriran les fronteres fins que actuïn de manera recíproca. Així mateix, a partir de la mitjanit s’obriran les fronteres amb Austràlia, Canadà, Geòrgia, Japó, Montenegro, Nova Zelanda, Ruanda, Sèrbia, Corea del Sud, Tailàndia, Tunísia i l’Uruguai. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El ministeri de l’Interior espanyol recorda que l’aplicació del criteri de reciprocitat amb Algèria i el Marroc ‘s’emmarca en la necessària coordinació en les fronteres dels dos països’ amb els quals habitualment comparteixen ‘un important flux d’entrada i sortida’.

L’ordre d’Interior deroga la del dimarts, que allargava una setmana les restriccions amb tercers països a l’espera de l’acord europeu.

The post L’estat espanyol reobre demà la frontera amb 12 països fora de la UE appeared first on VilaWeb.

Iglesias diu que el pressupost espanyol només és possible ‘amb el bloc de la investidura’

El vice-president segon del govern espanyol, Pablo Iglesias, creu que ‘l’únic acord possible‘ per tirar endavant el pressupost de l’estat serà amb ‘el bloc de la investidura‘. En una entrevista a RNE, Iglesias ha dit que el suport de Ciutadans serà benvingut, però que no és ‘ingenu’ perquè hi ha diversos aspectes en els quals no coincideixen i ja ha alertat que Unides Podem ‘no renunciarà ni a una coma de l’acord de coalició’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Amb relació a ERC, Iglesias ha admès que segurament hi haurà ‘tensions i alts i baixos’ però que creu que finalment hi haurà entesa. ‘També amb Bildu i crec que podem arribar a acords amb el PNV i altres grups petits de l’arc parlamentari. Un acord com el que tenim només es pot construir amb l’esquerra’, ha insistit.

El vice-president també ha lamentat la posició del PP amb relació als pactes per la reconstrucció: ‘Ens agradaria que fessin una reflexió’. Durant l’entrevista, Iglesias també ha afirmat que les ‘clavegueres de l’estat’ encara existeixen i que treballen en ‘la mateixa direcció’ que en l’etapa del govern de Mariano Rajoy. ‘Té una dimensió mediàtica’, ha afegit.

D’altra banda, el vice-president segon ha negat que tingui implicacions en el cas Dina i ha dit que no concep la possibilitat de ser imputat. També ha dit que ha recorregut la decisió de treure-li la condició de perjudicat. ‘L’objectiu és crear un escàndol mediàtic’, ha dit tot afegint que entén que ‘hi ha sectors molt poderosos que no suportin que Podem estigui al govern’.

Comissió d’investigació

En relació a la seva compareixença al Congrés pel cas, ha dit que el que s’ha de fer és una comissió d’investigació de les ‘claveguera’ i que en ella hi comparegui també Sáenz de Santamaría o Juan Ignacio Zoido. ‘Donem la cara tots, jo no tinc cap problema’, ha afegit.

The post Iglesias diu que el pressupost espanyol només és possible ‘amb el bloc de la investidura’ appeared first on VilaWeb.

El govern francès dimiteix en bloc

El primer ministre francès, Edouard Philippe, ha presentat la dimissió de tot el govern a Emmanuel Macron, president de la República. N’ha informat l’Elisi en un comunicat en què s’avança que ben aviat es nomenarà un nou primer ministre. Macron ha acceptat la dimissió però ha demanat a Philippe que l’executiu continuï funcionant fins que no hagi estat nomenat un nou equip de govern. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Macron ja havia indicat que volia un nou govern per a encarar el tram final del seu mandat com a president, marcat per les crisis sanitària i econòmica arran de la covid-19. El govern ha esperat que s’hagués fet la segona tanda de les eleccions municipals per a presentar la dimissió. El resultat dels comicis va ser especialment dolent per a la República en Marxa, partit de Macron, però malgrat tot Philippe va ser elegit batlle de Le Havre.

En una entrevista conjunta a diversos diaris locals publicada aquest matí, Macron ha parlat d’un ‘nou camí’, que vol ‘dibuixar’ entorn de ‘la reconstrucció econòmica, social, ambiental i cultural’, i d’un ‘nou equip’.

La primera conseqüència de la dimissió és la suspensió del consell de ministres que s’havia de fer aquest matí. Es preveu que el nou govern sigui presentat abans de dimecres, data del següent consell de ministres. Tota activitat governamental s’ha interromput i l’Assemblea francesa, on s’examinava una revisió del pressupost, ha suspès la sessió.

The post El govern francès dimiteix en bloc appeared first on VilaWeb.

S’exilia Nathan Law, un dels principals líders pro-democràcia d’Hong Kong

Nathan Law, un dels principals líders pro-democràcia d’Hong Kong, s’ha exiliat després que la Xina hagi eliminat de facto l’autonomia de l’ex-colònia britànica. ‘Cap hongkonguès manté la il·lusió que Pequín tingui cap mena d’intenció de respectar els nostres drets més bàsics. Les detencions en massa ja han començat en el primer dia d’implementació de la llei de seguretat nacional’, ha escrit a Twitter. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Hong Kong i la globalització del 155 I Editorial de Vicent Partal

2. At the @HouseForeign hearing yesterday, I spoke about the regime's lawlessness in hopes that the world would not forget about what's going on in Hong Kong. Of course, I knew my speech and appearance would put my own safety in serious jeopardy given the circumstances.

— Nathan Law 羅冠聰 😷 (@nathanlawkc) July 2, 2020

Law, que fou amb Joshua Wong una de les cares més visibles de la Revolució dels Paraigües (2014) i més tard fou inhabilitat com a diputat al consell legislatiu, no ha volgut detallar a on ha anat. De totes maneres, l’anunci del seu exili es produeix després que ahir declarés telemàticament davant del comitè d’Afers Estrangers dels EUA, on va denunciar les vulneracions de drets que cometen Pequín i el govern pro-xinès de Carrie Lam. ‘Sabia que la meva compareixença i la meva declaració posaria la meva seguretat en un perill seriós’, ha indicat.

‘A Hong Kong ara la política és a vida o mort’ 

4. As a global-facing activist, the choices I have are stark: to stay silent from now on, or to keep engaging in private diplomacy so I can warn the world of the threat of Chinese authoritarian expansion. I made the decision when I agreed to testify before the US Congress.

— Nathan Law 羅冠聰 😷 (@nathanlawkc) July 2, 2020

Així mateix, ha demanat als seus conciutadans que continuin defensant la democràcia i la singularitat d’Hong Kong als carrers. En aquest sentit, ha assegurat que ell farà al mateix en l’àmbit internacional, on vol ‘alertar sobre l’amença de l’expansió autoritària de la Xina’.

6. I thank my friends for their understanding, and I apologize for the ambiguities when it comes to my personal information. Criticisms ahead of me will stem not only from misunderstanding, disheartenment, and anxieties, but also ill intentions. These are all mine to face.

— Nathan Law 羅冠聰 😷 (@nathanlawkc) July 2, 2020

‘Així em vaig acomiadar de la meva ciutat, quan l’avió es va enlairar i vaig contemplar per última vegada l’horitzó que tant m’estimo. Si tinc sort tornaré algun dia, i espero continuar essent el mateix: el mateix jove amb les mateixes creences. Glòria a Hong Kong’, ha conclòs.

8. So I bade my city farewell. As the plane took off the runway, I gazed down at the skyline I love so much for one last time. Should I have the fortune to ever return, I hope to still remain as I am: the same young man with these same beliefs. Glory to Hong Kong. THREAD ENDS. pic.twitter.com/Pf94W8YQu6

— Nathan Law 羅冠聰 😷 (@nathanlawkc) July 2, 2020

Pequín nomena el cap de l’oficina de seguretat nacional

El Consell d’Estat de la Xina ha nomenat Zheng Yanxiong com a cap de l’oficina encarregada de vetllar per la implementació de la llei de seguretat nacional a Hong Kong. Pequín també ha nomenat Li Jiangzhou i Sun Qingye com sub-directors.

L’oficina, que operarà braç a braç amb l’Oficina del Comissionat del Ministeri de Relacions Exteriors de Hong Kong i el govern local, no divulgarà informació sobre el seu funcionament i les seves decisions no estaran subjectes a cap revisió judicial. A més, tots els departaments de l’administració hongkonguesa han de cooperar-hi i retre-hi comptes.

La llei de seguretat nacional, àmpliament criticada, enumera quatre categories delictives: secessió, subversió, terrorisme i col·lusió amb un país estranger o elements externs que posen en perill la seguretat nacional. La pena màxima per a cada delicte és la cadena perpètua.

The post S’exilia Nathan Law, un dels principals líders pro-democràcia d’Hong Kong appeared first on VilaWeb.

Salut descarta de moment els confinaments selectius pels brots de Lleida

El Departament de Salut descarta de moment decretar el confinament selectiu d’algunes zones de Lleida tal com va passar al mes de març a la Conca d’Òdena. De totes maneres, la consellera Alba Vergés sí que reclama als ciutadans que baixin el ritme i ajornin totes aquelles activitats que no siguin imprescindibles. ‘Estem detectant un volum de casos importants i ens fa pensar en què hem d’actuar‘, ha avisat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[MAPA] A quins municipis hi ha brots de coronavirus? 

Així mateix, ha explicat a Catalunya Ràdio que la incidència de casos a Lleida s’ha doblat aquesta setmana respecte a la passada, però ha detallat que la major part de la mobilitat es produeix dins la mateixa zona afectada. Vergés també ha aprofitat per reclamar als habitants de la Franja que vagin al seu hospital de referència, el de Barbastre, per evitar una major tensió a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida.

En aquest sentit, ha detallat que han crescut les entrades a l’hospital i a l’UCI. ‘Això ens fa pensar que hem d’actuar i que hem de donar aquest missatge que això no és cap broma’, ha reiterat. La setmana passada la incidència va ser de 167 casos, i aquesta és de 325. ‘El virus s’està transmetent, volem doblegar aquesta corba de Lleida’, ha insistit.

La consellera ha explicat que s’està prestant especial atenció a persones grans i vulnerables, tant si viuen a casa o en una residència. Per això s’implementaran mesures de control, com ara visites personals i vigilar la simptomatologia.

The post Salut descarta de moment els confinaments selectius pels brots de Lleida appeared first on VilaWeb.

Les portades del divendres 3 de juliol de 2020

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del divendres 3 de juliol de 2020 appeared first on VilaWeb.

Una exposició sobre Juli Garreta i les sardanes, al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols

La pandèmia del coronavirus va obligar a ajornar per a l’any vinent el programa d’activitats de la capitalitat de la sardana 2020, i entre les quals destacava l’exposició sobre el fill més il·lustre Sant Feliu de Guíxols i el sardanista més universal. Ara amb el desconfinament i el retorn a la normalitat, el Museu d’Història ha volgut reprogramar i obrir les portes a l’exposició, que es podrà visitar durant tot l’estiu. La mostra s’ha adaptat a la nova situació i molts dels continguts que havien de ser interactius es poden consultar de en línia. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Després de dos mesos i mig de portes tancades, el Museu d’Història ja s’ha retrobat amb els seus visitants i els guixolencs més matinadors ja han pogut visitar l’exposició ‘Juli Garreta, el paisatge fet música’. La mostra proposa un recorregut històric per la sardana, des del seu origen amb el contrapàs, fins a les formacions i l’activitat sardanista de Sant Feliu, i passant pels diferents instruments de cobla. També s’hi poden escoltar sardanes, gravades pels alumnes de l’Energia Cobla de l’Escola de Música de Palafrugell.

Llegeix la notícia sencera a Tornaveu fent clic aquí

The post Una exposició sobre Juli Garreta i les sardanes, al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols appeared first on VilaWeb.

En marxa el museu virtual de les falles del Pirineu

El foc és un element socialitzador. Clau en moltes festes, al voltant del foc es produeixen relacions socials i es transmet la cultura popular d’un poble. Però què passa quan una pandèmia tot ho atura? La festa és un moment important de la vida dels pobles pirinencs: l’arribada de l’estiu, la continuïtat del temps i de les generacions, la identitat local, el temps de l’amor… googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El foc reforça els vincles socials i enforteix els lligams de pertinència i identitat dels pobles pirinencs. I són justament tots aquests valors els que ofereixen les falles del Pirineu, i que ara es poden gaudir de forma virtual gràcies al projecte Prometheus Museum, un museu virtual que recull la festa de les falles per tal de facilitar a la comunitat fallaire una plataforma interactiva que contribueixi a mantenir l’esperit festiu viu, atesa la incidència de la Covid-19.

Llegeix la notícia sencera a Tornaveu clicant aquí

The post En marxa el museu virtual de les falles del Pirineu appeared first on VilaWeb.

Ponsatí, sobre el nou partit de Puigdemont: ‘És un projecte molt obert’

La consellera a l’exili i eurodiputada Clara Ponsatí va respondre ahir a les preguntes dels subscriptors de VilaWeb en un nou ‘Debat en confinament’. Enmig del debat, el president Carles Puigdemont va anunciar la intenció de crear un nou partit polític el 25 de juliol i Vicent Partal, que moderava la conversa, va demanar a Ponsatí què en sabia i per què no signava el manifest. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ponsatí va dir que era un projecte ‘molt obert’, però un teletip d’agència va transcriure-ho erròniament –’verd’ en compte de ‘obert– i diversos mitjans ho van reproduir.

Us oferim la resposta concreta de Ponsatí –si voleu, podeu recuperar l’entrevista sencera– per escrit (minut 12:50 del vídeo).

«En sé pràcticament el mateix que la gent que ens està escoltant. Una mica més. Jo no hi participo perquè em sembla que és un projecte molt obert. I amb tan poca informació, és normal que no hi participi. No m’agrada prendre decisions en deu minuts. I no ho faig. No em sento especialment necessitada de tenir partit. Estic fent una feina en condicions al Parlament Europeu. Sóc membre del consell de govern del Consell per la República. No tinc projecte electoral a mesos o anys vista. L’enquadrament en un partit no és una necessitat, per a mi. La política catalana necessita reestructurar-se, em sembla una evidència. Em sembla natural que es produeixi. I espero que sigui una iniciativa que ajudi a avançar. Desitjo molt èxit a aquesta iniciativa, i que obri espai polític als catalans. I que respongui a lògiques no electoralistes, que ajudi a tirar endavant la concatenació de la república que no vam fer.»

Podeu recuperar el debat original.

The post Ponsatí, sobre el nou partit de Puigdemont: ‘És un projecte molt obert’ appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO I FOTOGRAFIES] El gest de victòria d’Ibrahim i Charaf, en llibertat després de vuit mesos empresonats

Ibrahim i Charaf, dos dels joves detinguts l’octubre del 2019 durant les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol, han quedat avui en llibertat després de vuit mesos d’empresonament al Puig de les Basses. Els dos joves, pendents de sentència després del judici que s’ha fet a l’Audiència de Girona, han anat aquest vespre a la plaça del Vi. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Amb molta alegria de poder estar al costat de l'Ibrahim i en Charaf avui a la plaça del Vi per celebrar la seva llibertat 👏 pic.twitter.com/Jn1AGd0DHw

— Dolors Serra (@lolesserra) July 2, 2020

Ambdós joves han estat rebuts amb aplaudiments a la plaça del Vi de Girona.

✊L’Ibrahim i en Charaf ja són lliures! Rebuda a la plaça del Vi! pic.twitter.com/pyOendOiYF

— GuanyemGirona (@GuanyemGirona) July 2, 2020

🎉 Benvinguts Ibrahim i Charaf! Després de 9 mesos empresonats a Puig de les Basses, aquest vespre els hem rebut a la Plaça del Vi de #Girona. No esteu sols! ✊🏽 @ICheraf pic.twitter.com/C6WLFoHCF7

— Arran Nord-Oriental (@Arran_NordOrien) July 2, 2020

Ja els tenim amb nosaltres 😍 pic.twitter.com/XG5pjIDA0u

— Llibertat Charaf, Ibrahim i Mohsin (@ICheraf) July 2, 2020

El judici va començar abans-d’ahir a Girona: el primer per les protestes de l’octubre proppassat. L’empresonament de l’Ibrahim i en Charaf ha anat acompanyat de manifestacions en contra des del començament: van ser detinguts el 16 d’octubre, a divuit anys, i d’aleshores ençà han estat empresonats al Puig de les Basses. La jutgessa Maria Elena Román Aita havia fonamentat fins ara la presó en el possible risc de fugida perquè són ex-tutelats i tenen nacionalitat marroquina, un argument que ha mantingut immòbil d’ençà de llavors, encara que pràcticament tots els empresonats d’aquells dies van ser alliberats poques setmanes després.

The post [VÍDEO I FOTOGRAFIES] El gest de victòria d’Ibrahim i Charaf, en llibertat després de vuit mesos empresonats appeared first on VilaWeb.

Clara Ponsatí: ‘Afirmar que no som prou gent és l’unica manera de ser-ne menys’

L’eurodiputada Clara Ponsatí ha estat la convidada del ‘Debat en confinament’ d’aquesta setmana. Uns debats que, fora de les vacances d’estiu, continuaran cada dijous a VilaWeb, amb confinament o sense. Aquesta vegada Ponsatí ha respost de Bèlgica estant a les preguntes moderades per Vicent Partal des de Bétera, pocs minuts després de confirmar-se la creació del nou partit de Puigdemont. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Pere Sans: Us vau enfrontar amb la policia al Departament d’Educació. I vau rebre una agressió directa. Vau ser l’únic membre del govern en una situació com aquesta. Què en recordeu? Què significa per a una persona com vós el Primer d’Octubre, més enllà de la política?
—Jo era al Departament d’Ensenyament el Primer d’Octubre i per tant en la mesura que era la consellera vaig sortir a rebre la policia, si es pot dir així. Vaig intentar parlar amb ells, però em van apartar i em van fer caure a terra. Van apallissar gent. No ho recordo com una contribució especial. Era la meva responsabilitat, ser-hi, i intentar raonar. Però no es van mostrar disposats a raonar. Distingir la meva memòria personal de la política, em sembla que no es pot fet. Jo no ho puc fer. El meu compromís polític és personal. Quan hi penso, en què vam fer aquell dia, en tinc un record molt bo. Gairebé d’alegria. Ens vam reafirmar com a poble i tots el que hi vam participar ho recordarem com un dia d’afirmació nacional. Esperem de tenir-ne de similars, i millors. És el dia de la nostra autodeterminació i així ho recordo.

Núria Falgueras. Ens podeu explicar el sentit de l’expressió ‘anar de farol’. Us en retracteu?
—Vaig dir-la en un context informal, i no era conscient de l’impacte mediàtic que va tenir. Però no me’n penedeixo. L’efecte que va tenir és sintetitzar de manera molt gràfica, potser no prou positiva, però sí simple i sintètica, la idea que probablement al Primer d’Octubre el principal objectiu amb què pensaven els líders de l’independentisme era a fer un acte que permetés una negociació amb l’estat. Doncs es va demostrar que l’acte va ser molt poderós, però que per negociar, si no anàvem més endavant, no hi havia opcions. És aquest el sentit que hi volia donar. Crec que és una bona descripció. Ens pensàvem que seria suficient, i no ho va ser. Crec que molts estem d’acord que si haguéssim anat més enllà i executat, o intentat executar, el mandat dels catalans, doncs potser aleshores sí que hauríem fet una negociació de veritat. Una negociació entre iguals: la negociació de la nostra independència. Vam arribar on vam arribar.

Llorenç Martí: què vau sentir en el moment que havíeu de marxar a l’exili? Només això no justificaria que no volguéssiu res més del govern, perquè vau entrar-hi quan ja tot s’havia decidit? No us vau sentir enganyada?
—Jo vaig decidir d’anar-me’n a l’exili pel meu compte i quan ja era de camí em va arribar la informació que no era l’única. La decisió de desànim i d’insatisfacció hi era. L’exili va ser una decisió personal que havia compartit amb els meus companys i en el moment que vaig agafar el cotxe no era conscient que la decisió era compartida amb altres. Tot això que descrivia la pregunta m’ha passat pel cap moltes vegades, sí. El primer cap de setmana que hi va haver reunió de govern a Perpinyà, hi vaig anar i vaig expressar la meva decepció pel que havíem fet. Pel que no havíem fet. Vam arribar tan lluny com vam arribar. A mi sempre m’ha semblat que vam fer curt. Sempre he tingut aquesta sensació de decepció i que, al cap i a la fi, quan vaig entrar al govern tot era molt condicionat. I que tenia el pes que tenia en allò que es va fer al final. Però en tot cas els meus companys han tingut el meu respecte, i a l’exili treballem plegats.

Joan Llorach: Citeu el llibre d’Artur Mas i Oriol March, on es diu que Oriol Junqueras volia eleccions i no declarar la independència. Volia una confirmació sobre això. Saber si és cert. I també si vau ser la primera persona que vau dir que s’havia de fer la independència, però us vau quedar sola el dia 3 d’octubre o el 10?
—Sobre la posició de vice-president Junqueras, la meva informació era confosa. No ho sé, què volia. Vaig veure que companys del seu partit eren molt favorables a les eleccions. Ell, en canvi, no ho va dir. Ni s’hi va manifestar en contra. Ell té una forma de comunicació que la coneixem. I quan no vol que se sàpiga què pensa, no se sap. Què pensava ell, jo no ho sé. Sobre si jo vaig expressar-me a favor del mandat del Primer d’Octubre, això és cert. I que en aquesta situació en vaig quedar sola, també és cert.

Vicent Partal: Què en sabeu d’aquest nou partit que comença el 25 de juliol? I com s’entén que vós no en signeu el manifest?
—En sé pràcticament igual que la gent que ens escolta. Una mica més. Jo no hi participo perquè em sembla que és un projecte molt obert. I amb tan poca informació, és normal que no hi participi. No m’agrada prendre decisions en deu minuts. I no ho faig. No em sento especialment necessitada de tenir partit. Faig una feina amb condicions al parlament europeu. Sóc membre del consell de govern del Consell per la República. No tinc projecte electoral a mesos o anys vista. L’enquadrament en un partit no és cap necessitat, per a mi. La política catalana necessita reestructurar-se, em sembla una evidència. Em sembla natural que es produeixi. I espero que sigui una iniciativa que ajudi a avançar. Desitjo molt èxit a aquesta iniciativa, i que obri espai polític als catalans. I que respongui a lògiques no electoralistes, que ajudi a dur endavant la concatenació de la república que no vam fer.

Joan Pujolar: S’hauria de fer política sense partits? Pilar Guitard: No seria millor una empresa en lloc d’un partit?  Victoria Rera: Heu pensat de formar part d’un partit?
—Jo sé que es pot equivocar, però que no ens enganyarà a consciència.
Ara quasi que em sap greu. Sembla que hagi fet un discurs antipartits. I no. Crec que els partits són una eina imprescindible per a la vida política democràtica. Tenir una vida democràtica sense organitzacions polítiques, que en diem partits, em sembla que no funcionaria. Una altra cosa és la trajectòria dels partits dins el sistema polític català i espanyol. Les llistes tancades. El sistema de llistes tancades ens porta a patologies greus en el nostre sistema polític. I reconstruir un entramat de col·lectius electorals en aquest sistema de llistes tancades és molt complicat. Fa més d’un any vaig donar un suport, ingenu, a Primàries. Em semblava, i encara ho penso, que la manera com es trien els candidats a les eleccions dins els partits és un sistema molt defectuós. S’acaba no seleccionant ni el talent ni la gosadia. Això és una generalització, perquè a tot arreu hi ha talent, també als partits. Però en general la tendència és que els membres dels partits han de tenir un comportament massa poc atrevit, si volen assegurar-se un lloc a les llistes. Més enllà d’això, crec que la política que tenim ara es troba atrapada entre la mobilització popular i les institucions, i aquí els partits tenen un pes molt important. Serà important que s’organitzin, es renovin i es vivifiquin. Per tant, saludo aquesta iniciativa que surt avui.

Jaume Gras: Què va passar amb Primàries?
—Mentre hi hagi llistes tancades, mala peça al teler. I són aquí per quedar-se. Com es fa per canviar-ho? Com a mínim, que els partits elegeixin el candidat de manera oberta. Per això és molt complicat. Implícitament, els partits tenen una oligarquia, i no és negatiu, són els que manen. Pot ser més o menys assembleària, l’estructura, però al final hi ha un equip que té un poder per a triar. Esperem que les coses puguin millorar un mica. Ara, ens trobem que el número 2 pot ser no atractiu, perquè l’1 sí que ho és. O no sabem els mèrits del candidat número 27. No hi ha rendiments de mèrits. Jo, per exemple, a Europa anava de 3, i part del mèrit de sortir és del número 1, Puigdemont. Quin mecanisme hi ha perquè jo reti comptes? Doncs no n’hi ha. El sistema en si no demana als candidats que retin comptes. I això és seriosament problemàtic.

Marta Serinyà: Com us podeu sentir còmoda amb un personatge de dretes com Puigdemont?
—La Marta no sé com ho fa per col·locar-me a la dreta, o a l’esquerra, de Puigdemont. Aquesta seria la meva resposta.

Codina: El triangle Comín, Ponsatí, i Puigdemont sou el meu últim baluard. Des de l’exterior, es poden moure coses?
—Es pot ajudar. Però certament, la independència s’ha de fer des del terreny. No la farem a Brussel·les. Agraeixo les mostres de confiança i afecte. Val més  saber que  la gent confia en nosaltres, però fem el que podem. Som l’últim baluard? Home, la posició d’exiliats és dura, però facilita la nostra feina política. Sabem que només tornarem a casa amb la República Catalana. Un incentiu bestial. Ningú no el té com nosaltres.

Exili, ha estat el gran error d’Espanya?
—Sí. Però no ho diguem a ningú. Si ens haguessin ignorat, potser faria un tweet de tant en tant. Tindríem molt menys marge d’acció política. Però per sort no ho poden evitar. La nostra feina al Parlament Europeu és valuosa per això. Cada dia que passa veig com els irrita gairebé personalment, quan ens veuen al Parlament Europeu. No ho poden evitar. És una font d’alegria.

Ramon Pera: Què senten els eurodiputats del PP quan us veuen? Quina lliçó n’hem d’extreure d’Estrasburg? Aquell dia no us van deixar entrar, amb intent de segrest inclòs com explica Boye al seu llibre, però al final els darrers a riure hem estat nosaltres: sou eurodiputats.
—La lliçó l’haurien de rebre els qui ens persegueixen. Efectivament, les causes als tribunals europeus són causes que difícilment es resoldran a favor de la persecució espanyolista. En aquest sentit van aprenent, o rebent, les respostes de la justícia europea, que és una justícia democràtica i respectuosa amb els drets humans. Drets que han estat perseguint, com deia la frase de Rubalcaba: ‘Pagarem el cost que n’hàgim de pagar.’ És a dir, rebentarem les costures de l’estat de drets per a perseguir-los. Dins Espanya ho fan, i ho continuaran fent. Però, tot i les debilitats i febleses dins estaments europeus, de moment les corts europees sembla que són prou solides. I que actuen amb criteris jurídics. Ara, són lentes. Estratègies que requereixen paciència política. I a vegades em costa, la paciència política. La vaig educant. Per una cosa important: això no ens portarà la República. Això posa Espanya en evidència. Però la República s’ha de fer als carrers de Barcelona i les autopistes del Maresme.

Una darrera pregunta sobre Europa. Ramon Llopis demana si vós, el conseller Comín i el president Puigdemont sou conscients de la lliçó potent que és per un país que només sap barallar-se.
—No em costa gens d’entendre’m amb el conseller Comín i el president Puigdemont. També hi ha moments que tenim petites discussions sobre les votacions. La nostra defensa conjunta de la causa catalana flueix de manera absolutament natural. Som diferents en personalitat, políticament ens posem d’acord amb tranquil·litat en la majoria de coses concretes. A més això reflecteix bastant la posició normal de l’independentisme català. Hi ha molta diversitat, però també grans consensos molt sòlids respecte dels drets fonamentals, la llibertat individual, ser oberts en els hàbits i els costums, molt fonamentalment amb l’educació i la sanitat públiques… estem d’acord en moltes coses. La política democràtica dels països avançats es basa molt en aquests consensos. Hi ha moltes picabaralles, però moltes són bastant artificials perquè els partits polítics necessiten distingir-se. Passar de l’una cosa a l’altra sense generar trencaments emocionals crec que és la política que hauríem de saber fer. És evident que això a vegades costa i el partidisme que criticava fa una estona va per aquí. Coses en què en realitat estem més d’acord que no sembla, però que per l’afany de distingir-nos i oferir el nostre producte com a diferent – perquè si no hem de dir en què estem d’acord– ens trobem a vegades amb polèmiques que arriben a ser molt crues, molt tristes i feridores. Però en realitat el nivell de discussió política tampoc no hi és.

Anem al tall. Daniel Ferrer, Anna Casacuberta, diversos subscriptors pregunten com es fa la República. Anna Casacuberta demana què ha de fer la gent per forçar la DUI. Daniel Ferrer vol saber quina proposta factible hi ha per fer la DUI. Quin és el camí?
—Jo no tinc la pedra filosofal, però em sembla que són dos camins que han d’avançar paral·lels. Un és el reforçament institucional i electoral de l’independentisme, i al mateix temps la mobilització. Són dues cares de la mateixa moneda i no podem dir a les organitzacions cíviques i als moviments de base que s’estiguin quiets i no es moguin i que quan tinguem una majoria sòlida al parlament les institucions ja ho faran, perquè si hem d’esperar que ho facin així no ho faran, és molt difícil que passi. Però és evident que necessitem unes institucions disposades a fer el trencament amb el regne d’Espanya. Si aquestes són les institucions autonòmiques potser sí, fins a quin punt aquestes institucions autonòmiques disposades a fer un trencament es mantindran com a institucions autonòmiques és una pregunta que s’ha de tenir en compte. Espanya ho tolerarà? No, això ja ho sabem. Sigui quina sigui la majoria que pugui haver-hi al parlament i la força institucional. Espanya no ho tolerarà i per tant hi haurà un moment de trencament. Necessitem que la mobilització i la desobediència civil acompanyin, reforcin i estimulin els polítics, i d’altra banda hi ha un marge d’incertesa, fins a quin punt quan diuen que estan disposats a pagar el cost que calgui, encara no l’han pagat tot. Pot ser que ens trobem que les institucions autonòmiques estiguin totalment inutilitzades o tancades i que calguin nous mecanismes d’institucionalització i lideratge polític. El detall és molt difícil de dir, no m’atreveixo a parlar de dates ni de camins exactes.

Un parell de preguntes més que potser us hi ajudaran. Sobre l’acte de Perpinyà, Ferran Garcia comenta que el vostre discurs va ser el més clar i el que es va entendre més. Demana si cal parlar clarament a la gent de la confrontació, del risc que representa i de la necessitat que hi hagi una confrontació.
—Sí. Les lliçons de la tardor del 2017 són molt útils per a tothom, i allò que ha vingut després. Hem d’entendre que Espanya no seu a negociar. Poden fer comèdia, però no seuen a negociar. No seuen a negociar amb una oferta que tingui a veure amb la nostra condició nacional i el nostre dret d’autodeterminació. En la mesura que no renunciem als nostres drets nacionals, no es pot no entrar en conflicte. El nostre moviment és pacífic i democràtic, però la resposta de l’estat espanyol no ho és. Aquestes variables crec que no canviaran. Això vol dir que si realment no renunciem a fer efectiva la República Catalana, ens trobarem amb moments en què s’haurà de pagar un cost molt alt i amb moments en què la situació serà d’alt risc. I això pot portar a la victòria o a la derrota. No hi ha res garantit. Crec que les propostes electorals han de ser sinceres amb això. Si s’escau que la majoria dels catalans pensen que els agradaria la independència però no estan disposats a pagar-ne el preu, en termes econòmics, benestar immediat… això té un cost difícil de mesurar, però és evident que en té. De moment ha estat exili, persecució política, paralització del país… en paguem un preu molt alt. Però vaja, si els catalans no volen pagar el preu, ho diran donant peu a uns o altres a les eleccions. Hem de saber-ho escoltar. A mi em sembla que la independència és imprescindible si volem sobreviure, i quan és una qüestió de supervivència el preu que s’està disposat a pagar és molt alt. Però ja entenc que altres persones, altres ciutadans perfectament responsables, poden pensar que no. És una cosa que hem de veure, però no podem oferir solucions màgiques. Si creiem en la independència, hem de ser sincers, hem de dir que no és gratis i que quan siguem molts també serà difícil. És evident que podem ser més, que som molts, i que afirmar que no som prou gent és l’única manera de ser-ne menys. En tot cas, no podem dir que la independència la farem quan siguem més i aleshores serà inevitable. Home, no. Inevitable no ho és. Costarà.

Hi ha moltes contradiccions en aquest camí que assenyalen els subscriptors. Per exemple, Isabel Linares diu que hi ha un comportament agressiu dels Mossos contra els manifestants independentistes. El fet que la Generalitat actual presenti càrrecs contra gent que es manifesta a favor de la independència o a favor dels presos i dels exiliats. Aquesta contradicció com es resol? En concret, demana també si això ho comenteu amb el president Puigdemont i els membres actuals del govern.
—Em sembla que tenim moltes evidències que dins l’administració autonòmica hi ha una tensió molt evident. Hi ha por, hi ha xantatge i grups de pressió. Això dels Mossos… em sembla que no cal ser gaire expert per a veure que la persecució política ha tingut efecte. Hi ha gent en llocs de responsabilitat que no vol tenir complicacions i que vol continuar ocupant aquests llocs de responsabilitat al mateix temps. El que veiem és el resultat d’aquesta tensió. El que hem vist en el cos dels Mossos d’Esquadra és absolutament criticable. No és cap secret que a mi no m’agrada i quan tinc l’ocasió d’explicar-ho ho faig. Entenc per què passa, però crec que no està bé i que si els responsables polítics que ho veuen no ho comparteixen, si no ho poden resoldre han de plegar i si ho poden resoldre ho han de fer. No vull anar més enllà, he estat prou clara. Sobre si em comunico amb el govern autonòmic, no. Hi he tingut algun contacte personal ocasional, però no estic entorn de les persones que assessoren el govern. Amb el president Puigdemont i el conseller Comín sí que hi parlo i potser ells hi tenen més contacte.

Vicent Garrido demana què penseu sobre l’actitud submisa del govern actual. Si només demana, demana i demana, i en canvi hauria de fer, fer i fer.
—El govern actual va sorgir de la convicció que era millor entrar de manera submisa que tornar a fer eleccions. Aquest és el pecat original d’aquest govern. Per tant, el comportament que veiem és aquest. És un govern en el qual hi ha dos partits que estan d’acord en totes les coses fonamentals però que es barallen com gat i gos. Si ens poséssim a mirar coses concretes, les diferències s’anul·larien. Però cadascú té el seu territori. Hi tinc molt poques esperances, però ja hi haurà eleccions. No m’agrada el comportament submís. Depèn del conseller, hi ha moments… El president Torra ha tingut moments de més encert i de menys. En la situació de la pandèmia tampoc no podem fer gaire crítica, era una situació extremadament complicada en què clarament les eines eren molt limitades. Em costa de valorar més enllà d’això.

Dolors Soler diu que el 2017 vau dir que si la decisió era anar a les eleccions, podia passar qualsevol cosa menys la independència. El resultat ha estat desorientació, desavinences… La pregunta és si creieu que és possible encara una majoria important i sòlida de l’independentisme que ens faci avançar cap a la República?
—Possible sí, sens dubte. Ara, fins a quin punt les propostes polítiques seran prou atractives i convincents, això ja ho veurem. Hi ha un espai que hi serà segur a l’oferta electoral, ERC, que és molt sòlid, i un altre molt líquid que ja veurem què és. El que és evident és que l’independentisme no ha renunciat. No hi ha hagut cap proposta que no fos la República Catalana que sigui especialment atractiva pel vot que hi havia entorn de l’independentisme. La pregunta és fins a quin punt es pot atreure més vot. Potencialment sí, perquè hi ha molts demòcrates que van veient que estan en discussió els drets fonamentals i la democràcia si continuen vivint sota el jou d’Espanya, i després hi ha factors demogràfics que ens van a favor. D’una altra banda, molta gent que havia votat els comuns per motius ideològics, confio que hagin vist en què consistia l’oferta. Confio que aquí també hi hagi espai.

Nel Mas diu què ens podeu dir als qui desconfiem que el procés pugui continuar portat per la mateixa gent que demana presó per a manifestants independentistes.
—’Procés’ és un terme que no m’agrada gens. Els lideratges polítics estan centrats en diverses dimensions. Ja he criticat la manca d’acció del govern. L’actuació aquesta que fan d’ofici els advocats dels Mossos no és una decisió explícita del govern, però el govern tampoc no la impedeix. Per tant, a mi això em sembla molt equivocat, perquè efectivament quan hi ha joves que s’han manifestat a favor de la llibertat dels presos polítics, que el govern dels partits d’aquests mateixos presos polítics actuï perseguint-los, això és gruixudet. Que això no es corregeixi demostra una gran impotència, més que afany de persecució. Crec que si és així, s’hauria d’expressar de manera més clara i implicaria certes renúncies. Dirigeixen una conselleria o una agència i que els teus subordinats vagin a la seva no és la millor manera de demostrar credibilitat.

Hi ha un calaix de sastre amb preguntes de molts temes. Daniel Moller demana si el Consell per la República és una altra catxa? No s’ha creat la identitat digital, no s’han fet les votacions… Es van prometre unes coses que no existeixen.
—Potser vàrem ser massa optimistes anunciant unes coses que van més lentes del que ens hauria agradat. Però no és cap catxa. No participo en el dia a dia d’aquests temes, però segons les notícies que tinc és preparat i s’anunciarà aviat. També s’ha de reconèixer que el Consell per la República no funciona i no fa el servei polític que hauria de fer. Suposo que en part patim les dificultats polítiques que tenen a veure amb el govern anterior, les dificultats de suport, la dicotomia entre el lideratge del moviment d’alliberament nacional català i el lideratge de les opcions electorals. Aquí hi ha una tensió i no la podem evitar, perquè eleccions n’hi ha. Però això clarament dificulta la tasca del consell.

Maria Lluís demana si amb aquests 80.000 inscrits no es pot considerar ja un fracàs.
—No, jo crec que encara no.

Gerber van der Graaf demana per què encara no hem vist accions de resistència encapçalades pel Consell per la República. Creieu que algun dia començaran?
—Jo crec que les hem de veure. Si no les veiem, no tindrem República.

Liderades pel Consell per la República?
—Sí.

Hi ha una pregunta interessant del Jaume Singla que demana com és possible que hi hagi una ordre d’extradició contra vós, basada en el fet que vau ser la consellera d’Ensenyament, mentre la sentència del judici diu que la consellera d’Ensenyament era Dolors Bassa. Com reacciona la gent quan intenta explicar-ho?
—Surrealista. Però és que el comportament de les altres instruccions judicials espanyoles és surrealista. Aquest és el límit del surrealisme. Que no saben retallar i enganxar per a escriure una sentència. És així de tronat. A conseqüència d’això la meva ordre d’extradició és diferent que la del conseller Comín. Això no passa en cap país del món civilitzat. És tan surrealista que quan s’explica la gent no s’ho creu. És que gairebé no es creuen la mena de persecució a què estem sotmesos. Es pensen que exagerem i que Espanya és un bon país. Però vaja, el nivell del Suprem i el TC entre puro i puro i sessió de toros, clama al cel.

Josep Joan Aguilera demana si heu pogut parlar amb els presos polítics. I si heu pogut parlar d’això amb la consellera Bassa.
—D’això en concret, no n’hem parlat encara. Sí que tenim un cert contacte, però hem de ser discrets. De fet, confio que ara serà més fàcil amb els companys que han estat a la presó. M’agradaria molt tenir una conversa més llarga i extensa amb la Dolors. Això és una confessió personal que no sé per què la faig aquí.

Anna Francesca Monroy, demana què significa per a vós el concepte de servei públic.
—Ostres, quina pregunta més difícil i interessant. A veure, jo no m’he dedicat a la política fins que no he estat una persona molt gran. Però en canvi, sempre he pensat que la meva feina era un servei públic. Vaig ser professora d’universitat i després investigadora a l’Institut d’Anàlisi Econòmica i sempre m’he mirat la meva activitat professional com un servei públic. Amb coses que no eren gens polítiques de forma directa, però sempre he fet un gran esforç per a renovar les institucions universitàries i fer programes de doctorat més oberts i competitius. I sempre he cregut que amb això construíem el nostre país i el fèiem millor. Al mateix temps, també era una observadora i una apassionada de la política parlamentària i electoral, però no n’havia fet d’activa d’ençà que era molt jove, quan vaig estar a les organitzacions juvenils del PSUC. Per tant, vaig tornar a la política primer per casualitat i ara per força, per a entendre’ns. No em queixo, però vaig anar a parar al govern del president Puigdemont per casualitat, i ho vaig fer com un acte de patriotisme. No vaig tenir cap dubte i ho vaig fer pensant que anàvem a fer el referèndum i a fer la independència. I ara m’he trobat que sóc una exiliada i vull mantenir l’alçada, la bandera de la nostra lluita per la independència sigui on sigui. I per tant, el que calgui. Per això vaig dir que sí al president Puigdemont el 21-D, després vaig tenir un respir quan vaig tornar a la meva vida acadèmica, però quan em va demanar que anés a les llistes europees, també em va semblar que hi havia d’anar. I ara he tornat i crec que faig una tasca raonable i espero ser útil des del meu lloc al Parlament Europeu. Aquest és el meu únic horitzó. El nostre servei públic és la pertinença a una comunitat.

Francesc Pladevall diu: en plena pandèmia, algun consell pel conseller Bargalló?
—Hi ha una gran discussió sobre l’escola i com s’ha d’enfocar això. Em sembla que seria arrogant per part meva donar consells concrets. Comparteixo la preocupació de molts i que aquests sis mesos sense escola han estat una patacada a la desigualtat. Això perjudica dramàticament les famílies amb més dificultats. També em preocupa molt l’efecte que la pandèmia i el fet de tenir nens a casa té sobre les carreres professionals de les dones. Hi ha dos grans retrocessos que es veuran després de la pandèmia. Un són les oportunitats que s’ofereixen als infants i al mateix temps el retrocés respecte de les oportunitats professionals de les dones.

I l’última. Magda Pi demana quan us veieu tornant a Catalunya –suposo que vol dir al Principat, perquè ja vau anar a Perpinyà–, i com us imagineu aquest retorn.
—Depèn del dia. Jo tornaré. Això ja ho he decidit. Confio poder tornar amb llibertat i amb la República Catalana, però això no ho tinc garantit. Aleshores també haig de pensar en unes altres circumstàncies, i també hi estic disposada.

The post Clara Ponsatí: ‘Afirmar que no som prou gent és l’unica manera de ser-ne menys’ appeared first on VilaWeb.

Pàgines