Vilaweb.cat

Espanya expressa la seva preocupació al Bundestag pel debat sobre Catalunya

A l’estat espanyol no li ha agradat gens que el parlament d’Alemanya es pronunciï sobre el judici contra el procés i la situació política al Principat. La secretaria d’estat d’España Global, Irene Lozano, lliurarà avui al vice-president del Bundestag, Wolfgang Kubicki, una carta signada per Ana Pastor, ex-presidenta del congrés espanyol. En la missiva, signada abans de deixar el càrrec, expressa la seva preocupació per l’admissió a tràmit d’una moció sobre Catalunya que ‘posa en dubte l’estat de dret’ a Espanya.

La carta, tot i que porta la signatura de Pastor, és una iniciativa del Ministeri d’Afers Estrangers, que d’ençà de l’arribada de Josep Borrell es dedica a fer una agressiva campanya en contra de l’independentisme. En declaracions als periodistes, Lozano ha volgut destacar que la moció, presentada pel partit Die Linke, és ‘plena de mentides’. La secretària també té previst de reunir-se amb el portaveu del govern, Steffen Seibert, i secretari d’estat per a Europa, Michael Roth.

Borrell crea una guàrdia de 200 diplomàtics que vetlli per la imatge internacional d’Espanya 

Ana Pastor, d’altra banda, expressa la seva preocupació perquè el debat de la moció sobre Catalunya ‘es farà en uns termes que posen en dubte la democràcia i l’estat de dret d’un país soci i amic, com és l’espanyol’. L’ex-presidenta també atribueix l’admissió a tràmit de la moció al ‘fenomen de la desinformació’. A més, avisa que dins del parlament ‘hi ha certs grups partidaris de la independència de Catalunya’ que ‘sembren notícies falses que tracten de trencar la integritat territorial d’Espanya, la convivència, la democràcia liberal i fins i tot el projecte europeu’.

La moció de Die Linke
L’esquerra alemanya de Die Linke va presentar la setmana passada una proposta de moció al Bundestag sobre l’1-O i el judici als presos polítics, coincidint amb la visita del president Carles Puigdemont a Berlín en un acte de campanya. El text exhorta el govern d’Angela Merkel a treballar per una solució negociada i democràtica sobre la qüestió catalana així com treballar per iniciatives en el marc d’organismes com el Consell d’Europa per una solució ‘pacífica i democràtica’ al conflicte. El text també demana pronunciar-se a favor de l’admissió d’observadors internacionals al Suprem així com oferir asil a persones perseguides políticament per rebel·lió.

 

The post Espanya expressa la seva preocupació al Bundestag pel debat sobre Catalunya appeared first on VilaWeb.

La festa major de Gràcia 2019 ja té cartell!

La guanyadora del concurs del cartell de la festa major de Gràcia d’enguany és Marina Sáez, una il·lustradora d’Alella. En la seva obra ha volgut reflectir els materials amb els que els festers i festeres fan els seus guarnits, així com les eines principals que empren. Tisores, ampolles, malles de refrescos, plàstic i papers de diari protagonitzen la imatge oficial del cartell de la festa d’enguany. El segon premi se l’ha endut Maryna Kazilova i el trecer premi, Roger Andreu.

Llegir-ne més

The post La festa major de Gràcia 2019 ja té cartell! appeared first on VilaWeb.

Els Gegants Petits del Pi celebren 350 anys envoltats d’altres gegants petits singulars

Enguany els Gegants petits del Pi celebren els 350 anys de la seva primera referència històrica amb un seguit d’actes, exposicions, marxandatge i sorpreses que omplen tot l’any 2019. El moment més esperat d’aquest aniversari serà el dissabte 8 de juny, quan es farà la Mostra de Gegants Petits i Gegantons Emblemàtics de Catalunya. La jornada començarà a partir les 10.00 amb l’obertura de portes del Palau de la Virreina, ja que durant el matí s’hi podran veure exposades les peces convidades. Es tracta de les quatre parelles de gegantons o gegants petits de Catalunya que comparteixen el model del Pi. Això vol dir que van associades a una altra parella de gegants més grossos i, a més, són de mig cos.

Llegir-ne més

The post Els Gegants Petits del Pi celebren 350 anys envoltats d’altres gegants petits singulars appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Batet retorna al Suprem la decisió sobre els presos’ i ‘Besalú, ocupat pels nazis’

Avui, 23 de maig de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

VilaWeb Paper:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Batet retorna al Suprem la decisió sobre els presos’ i ‘Besalú, ocupat pels nazis’ appeared first on VilaWeb.

Les Corts aprovaran una declaració d’estat d’emergència climàtica

El moviment Fridays for Future ha aconseguit el compromís dels partits amb representació en les Corts, excepte Vox, perquè aprovin una declaració d’estat d’emergència climàtica al País Valencià i el compliment de l’Acord de París signat el 2015.

Representants d’aquesta moviment, que va iniciar fa deu mesos Greta Thunberg per a reclamar una major implicació política dels governs davant el canvi climàtic, s’han reunit aquest dimecres amb representants del PSPV, PP, Ciutadans, Compromís i Unides Podem, i han informat de la manifestació convocada per al divendres a València.

Han recordat que des del març s’han concentrat cada divendres a la plaça de la Verge reclamant accions per a frenar el canvi climàtic, però consideren que els responsables polítics tenen l’obligació d’actuar amb ‘accions valentes’ dirigides a aconseguir una ‘justícia climàtica, encara que restin vots’, ha dit Carlos Serra, membre del moviment.

Paula Espinosa, membre també del moviment, ha assenyalat que amb aquesta declaració volen ‘situar als polítics com a responsables del nostre futur i del nostre present’, i ha reclamat el compliment dels acords aconseguits a París en 2015 amb accions concretes, com una reducció anual ‘dràstica’ de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.

També demanen que es fomenti i incrementin els incentius que possibilitin la ‘transició energètica justa’ cap a un model cent per cent renovable, i afavorir un model descentralitzat de generació energètica. A més, consideren que cal reformular el sistema de mobilitat perquè sigui més just socialment i sostenible, així com prioritzar al pressupost les mesures necessàries per a mitigar els efectes derivats del canvi climàtic.

Reclamen també mesurades per a frenar la pèrdua de biodiversitat i recuperar els ecosistemes i prioritzar les polítiques de menor impacte ambiental, a més de promoure campanyes de conscienciació i sensibilització ciutadana sobre la crisi ecològica i la gestió de residus.

‘Això no és un brindis al sol’, ha advertit Espinosa, qui ha dit que han reclamat als representants polítics que aquest compromís es concreti en mesures i reglaments. Per a això, convocaran una nova reunió en un termini de quatre mesos, en la qual s’abordarà el compliment del document signat ara.

D’altra banda, han fet una crida al moviment estudiantil a secundar la Segona Vaga Global pel Clima convocada per a aquest divendres i acudir a la manifestació convocada a les 18.00  a València. Començarà a la plaça de la Verge i discorreraà fins la plaça de l’ajuntament, on es llegirà un manifest i es farà una acció reivindicativa.’El futur de milions de joves està en joc i són ells els que han de canviar les coses’, han instat des del moviment, que han rebut ja més de 200 adhesions a les accions previstes per al divendres.

The post Les Corts aprovaran una declaració d’estat d’emergència climàtica appeared first on VilaWeb.

JxCat i ERC: la disputa per l’hegemonia a peu de carrer

JxCat i ERC batallen per lhegemonia i lestratègia independentista a peu d’urna en cada elecció, i diumenge es pot tancar un cicle. Les europees faran visible d’una manera nítida els suports a Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, i marcaran de manera decisiva el lideratge polític del moviment. Però no hi ha direcció sense base i, pel que fa a l’extensió del poder territorial, són molt rellevants els resultats de les eleccions municipals, on totes dues formacions pugnen per enfortir-se a tot arreu. ERC aspira a guanyar-les per primera vegada des del 1979, però JxCat no li ho vol posar fàcil. El 2015, ERC ja s’hi acostà. Es va quedar a 159.000 paperetes de CiU, que es va mantenir en el primer lloc en vots (669.781) i en regidors (3.336). ERC va ser la segona candidatura en regidors (2.380) i la tercera en vots (510.080), darrere el PSC.

CiU va pair de manera agredolça aquells resultats. Havia guanyat les eleccions, però perdia Barcelona en mans d’Ada Colau. L’interès mediàtic que desperta Barcelona ho pot enlluernar tot. ERC ho sap molt bé. Aquesta vegada, la victòria d’Ernest Maragall a la capital catalana pot esdevenir la icona de l’ascens electoral d’aquests últims anys, a partir de la qual ERC podria provar novament d’aconseguir la presidència de la Generalitat quan Quim Torra convoqui eleccions. El somni d’ocupar les dues bandes de la plaça de Sant Jaume: CiU hi va ser entre el 2011 i el 2015. Però el mapa electoral continua canviant. N’és un indicador el nombre de llistes presentades. ERC podrà ser votada a 807 municipis, un centenar més que el 2015. JxCat opta a la batllia a 809, tot i que fa quatre anys va registrar 850 candidatures, aleshores amb les sigles de CiU.

Pere Aragonès amb els batlles Annabel Moreno (Arenys de Mar), Isaac Peraire (Prats de Lluçanès), Maite Aymerich (Sant Vicenç dels Horts) i l’ex-batlle de Sabadell Juli Fernàndez. Fotografia: ACN. Les quatre grans ciutats

El 26-M arriba com la segona volta del 28-A. ERC confia que els resultats de les espanyoles es repliquin diumenge als col·legis electorals i JxCat encreua els dits perquè el vot europeu per a Puigdemont porti l’electorat a votar per la mateixa força a les municipals, unes eleccions en què tradicionalment s’ha imposat la confiança en el candidat i les dinàmiques locals.

A Barcelona, les enquestes han reflectit un frec a frec entre Maragall i Colau que es podria decantar per l’ex-conseller d’Afers Exteriors. Els pactes de govern no seran senzills si el ple es fragmenta tant com indiquen els sondatges, i aquí JxCat, amb Elsa Artadi, pot tenir un paper clau. No hi haurà cap moviment sense conseqüències. El color de les aliances a Barcelona i als ajuntaments més importants del país pot esblaimar o reforçar les relacions dels dos socis del govern de la Generalitat, després d’una campanya d’enfrontaments continus. A Girona, la batllessa Marta Madrenas podria mantenir-se a la batllia, però és una incògnita els suports que sumarà Guanyem Girona. Madrenas intenta mobilitzar l’electorat avisant que, si poden, pactaran amb ERC i el PSC. Fa quatre anys, CiU va obtenir-hi deu regidors, i ERC, quatre, igual que la CUP i el PSC. El 28-A, ERC va ser primera força, seguida de JxCat, a només tres punts. Caldrà veure si ERC trasllada al ple municipal aquesta tendència a l’alça o si, al contrari, Guanyem també fa forat en el seu electorat potencial.

La pugna entre els dos socis de govern s’ha traslladat igualment a Lleida, on pot trontollar la batllia del socialista Fèlix Larrosa, qui l’estiu passat va rellevar Àngel Ros. JxCat, que va ser segona força el 2015 amb les sigles de CiU, aspira ara a aconseguir-la amb l’ex-diputat al congrés espanyol Toni Postius. Però ERC també treballa perquè el seu cap de cartell, Miquel Pueyo, lideri un canvi a la ciutat, amb l’embranzida dels resultats de les espanyoles i ERC com a primera força a la ciutat, seguida del PSC. A Tarragona, el socialista Josep Fèlix Ballesteros pretén governar en solitari i els dos partits independentistes intenten guanyar pes al ple. Ara bé, és ERC qui podria obtenir millors resultats si se segueix la tendència del 28-A, quan ja va ser segona força. No era un creixement menor: havia estat la cinquena feia tres anys.

Ernest Maragall i Elsa Artadi, quan seien a la taula del consell executiu. Ara es mesuren les forces a Barcelona. Fotografia: ACN. Què decanta el vot a les municipals?

Les lògiques que expliquen l’opció de vot són diferents en funció de les eleccions i caldrà veure si diumenge, amb l’efecte del 28-A, s’imposa la lògica del contagi, del contrapès o una dinàmica pròpia. Quins elements defineixen els vots a les municipals? Segons l’observatori de política municipal que elabora Feedback per a l’Associació Catalana de Municipis, a les poblacions de més de 50.000 habitants els factors més decisius són per aquest ordre la feina del grup a l’ajuntament durant la legislatura anterior i la confiança personal en el candidat, a més de l’orientació política pel que fa a la relació entre Catalunya i Espanya. En canvi, pesen menys la voluntat de canvi a l’ajuntament, la identificació ideològica amb el partit o la defensa d’un interès local concret. Per tant, els batlles parteixen en teoria amb una fortalesa difícil de contrarestar per a l’oposició si han tingut mandats més o menys plàcids, sobretot si, a més, han governat amb majories folgades.

JxCat arriba a les municipals arrossegant la crisi interna amb el PDECat, el ball de sigles amb la constitució de la Crida Nacional per la República, ara en hibernació, i entomant les conseqüències de l’ascens electoral d’ERC a totes les institucions. Les dues forces, a més, concorren als comicis colpejades per la repressió de l’estat espanyol després de l’1-O, amb l’impacte de desenes de batlles investigats i l’arxivament lent i progressiu de la majoria de les causes. CiU va aconseguir 429 batllies després de les últimes municipals, el segon cop que superava el PSC en vots i regidors des del restabliment de la democràcia. Aquest llistó sembla ara difícil de repetir, si s’avaluen els resultats del 28-A.

Quan ERC guanya en municipis governats per JxCat

L’estira-i-arronsa independentista també s’ha traslladat a alguns dels principals municipis en què governa JxCat. Aquestes darreres eleccions espanyoles, ERC va guanyar en nuclis emblemàtics de la força municipal convergent com són Sant Cugat del Vallès, Vic, Igualada, Figueres i la Seu d’Urgell; ciutats on els relleus generacionals que va culminar CiU entre el 2007 i el 2011 van convertir la federació en la primera força municipalista.

El mapa que explica el creixement d’ERC municipi a municipi

A Sant Cugat del Vallès, Carmela Fortuny va rellevar Mercè Conesa a la batllia l’any passat, i el 28-A va veure com ERC obtenia el 26,75% dels vots i tornava a ser primera força, mentre que JxCat, amb deu punts menys, perdia suport. Per entendre l’evolució de l’electorat i avaluar l’impacte de la tendència s’ha de mirar enrere: CiU hi va obtenir el 40,08% dels vots en les espanyoles del 2011, amb uns resultats històrics per a la federació arreu de Catalunya. JxCat ha governat aquest mandat amb onze regidors, i ERC, amb tres. Més ajustada ha estat l’aritmètica a Figueres, on Jordi Masquef ocupa la batllia sobre la base de set regidors des del novembre, quan Marta Felip va deixar el càrrec. ERC és la segona força i la CUP ja li va proposar un pacte, amb el PSC i Compromís d’Esquerres, per a canviar la batllia. Provaran de bastir ara un pacte d’esquerres? El 28-A, ERC hi va guanyar amb el 26,08% dels vots i JxCat va ser la tercera, amb un 14,59%. Més difícil sembla que això pugui passar a Banyoles, que ha tingut batlles d’ERC i de CiU aquestes darreres dècades. Miquel Noguer, de JxCat, és batlle des del 2007 i ara es presenta a la reelecció. També aquí ERC va guanyar el 28-A i ha exercit com a principal partit de l’oposició al ple davant de la majoria. A Vilafranca del Penedès, Pere Regull és batlle des del 2009, després d’una moció de censura avalada per ERC i la CUP que va desbancar els socialistes. Amb el bagatge pactista amb el PSC, ara es torna a presentar. En les dues últimes eleccions espanyoles, hi va guanyar ERC, i en les darreres catalanes, JxCat.

Anna Erra i Quim Torra, al mercat del Ram de Vic. Fotografia: ACN.

CiU ha governat a Vic des del 1979. Però, per primera vegada, ERC va guanyar-hi el 28-A. La batllessa de JxCat, Anna Erra, pretén mantenir-se a la sala de comandaments de l’ajuntament, però ERC també s’ha fixat com a fita d’entrar-hi, malgrat les dificultats. Salvant les distàncies, l’aritmètica no és gaire diferent d’Olot, on Josep M. Corominas ha tancat el mandat gràcies a un pacte amb el PSC. Però Corominas no repeteix. S’hi presenta Pep Berga i ERC hi va guanyar en les dues darreres espanyoles. També canvia el candidat de JxCat a la Seu d’Urgell. Albert Batalla no repeteix (intenta rellevar-lo a la batllia el pediatre Jordi Fàbrega) i JxCat va quedar a més de deu punts de distància d’ERC en les darreres espanyoles, les segones que ERC quedava primera. També hi ha un canvi de candidat de JxCat a Valls, on Dolors Farré cerca de rellevar el batlle Albert Batet, un dels homes de confiança de Carles Puigdemont i portaveu de JxCat al Parlament de Catalunya. Aquí la governabilitat sembla novament forçada als pactes, després d’un mandat en què Batet ha governat amb nou regidors i gràcies a un pacte amb el partit d’Oriol Junqueras, després d’una dècada a la batllia. ERC aconseguirà de guanyar regidors després de l’ascens espectacular que ha tingut en les eleccions espanyoles aquests tres últims anys? El 21-D, JxCat va quedar davant d’ERC amb sis punts més. A Vilanova i la Geltrú, tampoc no ha optat a la reelecció la batllessa Neus Lloveras. CiU hi ha governat durant dues dècades i ara JxCat renova la llista, encapçalada per Blanca Albà. ERC va quedar primera el 28-A, i el 21-D, per davant de JxCat.

Les batllies més consolidades de JxCat

Hi ha més municipis governats per JxCat on ERC va guanyar per primera vegada el 28-A. Però la majoria amb què han governat batlles de JxCat, que ara opten a la reelecció, dificulta molt que hi pugui haver relleus. És el cas d’Igualada, amb Marc Castells, i una folgada majoria absoluta d’onze regidors de vint-i-un. Històricament, a Igualada hi ha hagut batlles de CiU i del PSC, però mai d’ERC. A Ripoll, el batlle i també diputat de JxCat Jordi Munell ha governat amb una àmplia majoria absoluta d’onze diputats, davant els quatre d’ERC. Amb algunes diferències, la situació es repeteix a Puigcerdà amb Albert Piñieira, que va accedir al càrrec el 2015, després de cinc mandats amb ERC amb el timó de l’executiu, i ha governat amb onze regidors dels catorze. A Mollerussa, Marc Solsona també va veure com ERC s’imposava el 28-A, però fins ara ha gestionat el consistori amb una àmplia majoria absoluta d’onze regidors, davant els tres d’ERC. Després de setze anys, l’històric convergent Josep Poblet deixa la batllia de Vila-seca amb majoria absoluta. També la presidència de la Diputació de Tarragona, que ha exercit durant dotze anys. Aspira a rellevar-lo Pere Segura, de la candidatura Vila-seca Segura-Junts.

El pes municipal d’ERC Gabriel Rufián i Juli Fernández, en la campanya electoral del 28-A. Fotografia: ACN.

Fa quatre anys, ERC va obtenir 259 batllies i ha governat en més de tres-cents municipis. Una de les més importants ha estat la de Sabadell, amb Juli Fernàndez. Hi va arribar per un pacte amb la Crida per Sabadell (encapçalada per la CUP) que incloïa fer un relleu a mig mandat amb Maties Serracant. ERC i la Crida han compartit la gestió d’un municipi sacsejat pels casos de corrupció en què es va implicar el socialista Manuel Bustos. ERC també es va enfortir el 2015 a les batllies de Cambrils (Camí Mendoza), Salt (Jordi Viñas), Sant Vicenç dels Horts (Maite Aymerich), el Masnou (Jaume Oliveras), Vilassar de Mar (Damià del Clot), Amposta (Adam Tomàs), Manlleu (Àlex Garrido), Balaguer (Jordi Ignasi Vidal, que ara pugna per la reelecció amb el candidat de JxCat), Santa Coloma de Farners (Joan Martí), la Bisbal d’Empordà (Lluís Sais), Solsona (David Rodríguez), Montblanc (Pep Andreu), Falset (Jaume Domènech) i Moià (Dionís Guiteras).

És una incògnita si l’ascens dERC a làrea metropolitana en les eleccions espanyoles es replicarà ara a les municipals amb l’obtenció de regidors en ciutats fins ara gairebé impenetrables, com Santa Coloma de Gramenet. El PSC es mantindrà en els seus baluards, però ERC podria començar a guanyar votants en municipis on JxCat encara ho té més difícil per a créixer, tenint en compte que va quedar lluny del podi, sovint com a setena força, per darrere de Vox. És el cas de l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Viladecans, el Prat de Llobregat i Sant Adrià de Besòs. A Badalona, a més, ERC es presenta en coalició amb Guanyem Badalona, amb el propòsit que Dolors Sabater torni a la batllia en compte de Xavier García Albiol, del PP. Diumenge, la batalla per l’hegemonia independentista entre JxCat i ERC també es dirimirà decisivament als municipis.

The post JxCat i ERC: la disputa per l’hegemonia a peu de carrer appeared first on VilaWeb.

Set curiositats de les eleccions europees que comencen avui

Avui comencen les eleccions europees. Els vint-i-vuit estats membres de la Unió (UE), inclòs el Regne Unit, voten fins diumenge la nova composició del Parlament Europeu per als cinc anys vinents. L’ajornament del Brexit fins a la tardor ha obligat els britànics a concórrer-hi. De fet, el Regne Unit és el primer estat que vota: avui mateix, juntament amb els Països Baixos.

El gruix d’estats, entre els quals l’espanyol i el francès, votaran diumenge. Demà hi haurà eleccions a Irlanda i a la República Txeca i dissabte, a Letònia, Malta i Eslovàquia. En total, s’elegeixen 751 eurodiputats que votaran el candidat a presidir la Comissió Europea, els anomenats spitzenkandidaten que proposen les formacions polítiques de l’eurocambra d’ençà de les eleccions del 2014. No obstant això, és el Consell Europeu, format pels primers ministres dels vint-i-vuit estats, que tria el president de la Comissió perquè l’avali l’eurocambra.

Habitualment, en unes eleccions hi ha unes regles de joc comunes que estableixen la igualtat de condicions entre tots els electors. Però a les eleccions europees no es respecta aquesta regla democràtica bàsica. Hi ha barreres electorals diferents, una edat mínima per a ser candidat segons cada estat, en alguns estats no poden votar els residents a l’estranger… Tot plegat, un desgavell de regles i diferències que no contribueixen a unificar el procés electoral sota un mateix paraigua.

Tot seguit, repassem set curiositats sobre aquestes eleccions.

L’estat que vota en dos dies

La República Txeca és l’únic estat de la UE en què els ciutadans poden votar durant dos dies, divendres i dissabte.

Quants eurodiputats hi haurà després del Brexit?

En total hi haurà 751 eurodiputats quan passin les eleccions, però l’eurocambra es reduirà a 705 quan el Regne Unit surti de la UE. El pes de cada estat es reparteix per un criteri de proporció demogràfica. Els estats més beneficiats per la sortida del Regne Unit seran el francès i l’espanyol, que guanyaran cinc eurodiputats cadascun, seguits d’Itàlia i dels Països Baixos, amb tres, i d’Irlanda, amb dos. I nou estats es repartiran els nou eurodiputats restants: Polònia, Romania, Suècia, Àustria, Dinamarca, Eslovàquia, Finlàndia, Hongria i Estònia.

El Brexit, per tant, alterarà les majories del 26-M. En un context de creixement dels partits euroscèptics i de l’extrema dreta, la redistribució d’eurodiputats que hi haurà pot arribar a ser determinant per a les majories al Parlament Europeu.

A quins estats el vot és obligatori?

En cinc estats de la UE, el vot és obligatori. Són Bèlgica, Bulgària, Xipre, Grècia i Luxemburg.

Poden votar tots els residents a l’estranger?

En quatre estats no és permès que residents a l’estranger votin: ni per correu, ni a l’ambaixada, ni electrònicament ni per representació. Són la República Txeca, Irlanda, Malta i Eslovàquia. El vot electrònic es permet a Estònia i el vot delegat pot exercir-se a Bèlgica, el Regne Unit, els Països Baixos i a l’estat francès.

Quina edat mínima han de tenir els candidats?

Depèn de l’estat. A la major part, l’edat mínima és de 18 anys, però en alguns és de 21, 23 i fins i tot de 25. A Grècia i Itàlia no pot haver-hi un candidat menor de 25 anys; Romania estableix l’edat mínima a 23; i a Bèlgica, Bulgària, la República Txeca, Estònia, Grècia, Letònia, Lituània, Polònia, Eslovàquia i Xipre és de 21.

Quina és la barrera electoral?

També depèn de l’estat. N’hi ha del 5%, del 4%, del 3%, de l’1,8% i de cap. Bèlgica, la República Txeca, França, Hongria, Letònia, Lituània, Hongria, Polònia, Polònia, Romania i Eslovàquia tenen una barrera del 5%; Itàlia, Àustria i Suècia, del 4%; Grècia, del 3%; Xipre, de l’1,8%. A la resta d’estats, en aquestes eleccions no hi ha llistó electoral.

Quan se sabran els resultats?

Diumenge a partir de les 23.00. És l’hora marcada per al tancament dels col·legis electorals a Itàlia, l’estat que acaba més tard. Fins aleshores, no hi haurà resultats a cap estat.

The post Set curiositats de les eleccions europees que comencen avui appeared first on VilaWeb.

Xoc de trons

Ja s’ha acabat i encara en parlem. Per dir que sí o que no o que psè, per bescantar mil vegades el final de pa sucat amb oli o per trobar-hi raons i meravelles, per reclamar que refacin de cap i de nou la darrera temporada, per oferir cloendes alternatives, èpiques, boges, fins i tot per presumir de no haver-ne vist ni un sol capítol, en parlem.

No debades ha estat la sèrie més sèrie de totes, el fenomen més fenomen, l’abans més abans i el després més després. Fins que hi hagi una altra cosa que ho pugui superar.

Sempre hi ha una altra cosa que ho pot superar.

El fet, però, és que Joc de trons, aquesta sèrie que s’ha estès sobre la base dels llibres de George R. R. Martin, ja forma part de l’imaginari del nostre començament de segle. La mare de dracs, el bastard embambat, el casament sangós, el rei de la nit, el moralisme pervers dels pardals, el poble lliure, el nan puter i intel·ligent, el corb de tres ulls, la xiqueta que pren l’espasa, la bruixa vermella… La saga fantàstica amb llops i dracs i llegendes i batalles i traïcions en un món imaginat i medievalitzat que l’escriptor va titular Cançó de gel i foc ha generat una enorme quantitat de referències, fins i tot de frases fetes (‘Winter is coming’, per exemple, és clar, o aquella altra, la meva preferida: ‘You know nothing, Jon Snow’), ha propiciat i propicia infinitat de discussions.

És divertit de veure. I d’entrar-hi. I de ficar-hi cullerada. I és lògic que passi, ben mirat, quan la sèrie ha esdevingut tan gran fenomen de masses. Perquè és evident que Joc de trons ha estat una ficció molt entretinguda, una sèrie molt ben feta, amb personatges que no eren bons-bons ni dolents-dolents (encara que el temps i l’èxit o les presses o les pressions o el que sigui ho hagi anat aplanant), amb intriga i girs sorprenents (allò de matar el protagonista i quedar-se tan amples), amb els ingredients coneguts i els ingredients secrets que tenen les bones històries (i ja sabem, perquè ja hem sentit el discurs de Tyron Lannister, que ‘no hi ha res més poderós que una bona història’).

La qüestió que ja no és tan lògica, però, potser, és que de tot plegat, d’aquest gran entreteniment reeixit, alguns n’hagin volgut fer extrapolacions. Extrapolacions polítiques, vull dir. Més enllà dels mems desafortunats (disfressar-se de Daenerys Targaryen i trobar-se que al capítol següent, ai, s’ha convertit en una massacradora d’innocents), resulta que els adalils espanyols d’allò que van autoanomenar ‘nova política’, amb Pablo Iglesias al capdavant (i dalt d’un drac, suposo), ja fa temps que van convertir aquesta sèrie en escenari i argumentari estratègic del seu univers polític. En van fer un llibre i tot. Dient això, precisament. Encara que sembli impossible. Que aquesta sèrie oferia, sí senyor, ‘lliçons polítiques’.

I pot ser una frivolitat, simplement. Però també pot ser que amagui tota una manera d’entendre la política, aquesta equiparació. Perquè, si bé ho mirem, en el fons de Joc de trons hi ha una manera molt molt molt conservadora d’entendre la història. Reaccionària, fins i tot. Al capdavall, aquesta crònica dels fets dels regnes de Westeros és exactament això: el relat de la història a la vella manera, limitat als enfrontaments entre grans cases en disputa i guerra pel poder, mediatitzat pel caràcter d’aquest reietó o d’aquell altre, on els líders actuen al seu albir, segons manies, defectes o capacitats. I tot, sempre, per sobre i prescindint d’un poble que no hi pinta res, sense que res se sàpiga del sistema econòmic ni de les relacions socials, com si el motor de la història fos la mera pugna dinàstica, un xoc entre trons i pels trons, com si la història s’expliqués per simple enumeració de batalles i de reis, com si els pobles fossin una massa amorfa i sense classes ni presència ni acció a la qual hom pot tiranitzar, governar amb justícia o fer socarrimar.

Que Joc de trons ha estat una gran sèrie diria que és evident. Que conté un fons conservador, fins i tot reaccionari, em sembla que es podria demostrar. En tot cas, fins aquí la discussió es mantindria en l’àmbit del producte narratiu, d’espectacle i entreteniment. La cosa que crida l’atenció és que aquesta ficció de base tan conservadora es converteixi en paradigma d’una acció política que es diu d’esquerres, i que queda retratada amb una frase que també val per a la sèrie: conté un discurs molt vell dins d’un embolcall modern.

The post Xoc de trons appeared first on VilaWeb.

José Castellón: ‘Sóc el primer gitano cap de llista d’un partit independentista’

José Castellón, conegut per ‘Joselín’, és un home d’esquerres, republicà i independentista. A més, és l’únic candidat gitano a la batllia de Figueres. S’hi presenta com a cap de llista de Guanyem Figueres, una coalició de la CUP, Compromís d’Esquerres per Figueres, Som Alternativa, Moviment d’Esquerres i la Forja. Després d’anys d’activisme veïnal al barri de Sant Pau, on forma part del consell de savis gitano, ha acceptat la proposta de Guanyem Figueres de ser candidat. Diu que el sol fet que s’hagin atrevit a posar de cap de llista un gitano ja els fa guanyadors.

En aquesta entrevista, Castellón explica per què és poc habitual que els gitanos participin en política i fa un retrat cru del seu barri. Té l’objectiu de substituir a la batllia Jordi Masquef (Junts per Figueres), que es presenta després d’haver ocupat el càrrec durant cinc mesos per la renúncia de Marta Felip, al novembre. Castellón el veu igual que els seus antecessors i no estalvia en crítiques a la gestió convergent de la ciutat durant l’última dècada.

Com us definiu?
—Sóc en José Castellón, conegut popularment per ‘Joselín’, nascut a Figueres fa quaranta-vuit anys. Sóc activista al barri de Sant Joan i sempre he lluitat per la convivència i la cohesió social. Treballo de mediador comunitari a l’Ajuntament de Figueres.

Heu viscut sempre a Figueres?
—He nascut a Figueres i sóc figuerenc de tota la vida.

Hi ha pocs gitanos que participin en la política. Per què feu el pas?
—També sóc un dels pocs gitanos activistes que hi ha. Treballem perquè les administracions i la política arribin als barris. Sóc dels pocs gitanos que participen en política i, de fet, que són caps de llista a la batllia. I encara menys en un partit republicà i independentista com la CUP. La meva candidatura ha estat un boom, no tan sols a Figueres, també a Girona i Barcelona. Sóc el primer gitano cap de llista d’un partit independentista. He fet el pas perquè els ideals pels quals sempre he treballat són els mateixos que té Guanyem Figueres.

Per què és poc habitual que els gitanos participin en política?
—Perquè els donen poques oportunitats com la que m’ha ofert Guanyem Figueres, que és la unió de gent dels barris que lluita per tenir veu. Que hagin comptat amb mi per a ser cap de llista ha estat primordial.

Percebeu racisme al vostre voltant?
—Sí, a Figueres hi ha molt racisme i exclusió. No tan sols contra el poble gitano, sinó també amb la varietat de nacionalitats que hi viuen. El fet de sentir-te exclòs i sense els mateixos drets que la resta et frustra. Jo sóc d’ètnia gitana, no migrant. Som d’aquesta terra, però ens posen en el sac dels que són de fora. Així i tot, tampoc no és correcte tractar diferent els qui vénen de fora perquè són d’una altra nacionalitat.

Com és Sant Joan, el vostre barri?
—És un barri com qualsevol altre de Figueres, però el cas és que quan hi passa alguna cosa, que de vegades passa, es fa més visible per aconseguir vots o publicitat. La problemàtica que té Sant Joan no és diferent de la que pot tenir un altre barri.

Quina mena de coses hi passen?
—Hi ha delinqüència i incivisme, com n’hi pot haver a qualsevol lloc. També hi ha escassetat. Si entres a Google, tot allò que et surt del barri de Sant Joan és dolent. Hi ha hagut casos que no tenen res a veure amb el barri de Sant Joan i es relacionen igualment amb el barri. Va passar que una notícia sobre un fet de Barcelona tenia la foto de Sant Joan. Fa anys que lluitem per netejar la imatge que en donen els mitjans de comunicació, de la qual molts governs s’han aprofitat perquè som una minoria.

Quins problemes de Sant Joan cal solucionar?
—El problema principal és la manca d’inversió, no s’hi ha invertit gens aquests últims vint-i-cinc anys. Al govern tenen una diagnosi del barri feta des de l’oficina, no coneixen la realitat de Figueres. La gent que hi viu es troba amb dificultats com voreres fetes malbé o carrers per on no poden passar els vehicles. Cal que la policia actuï com actua als altres barris. Si hi ha un cotxe mal aparcat, que se l’emporti. O que les marquesines dels autobusos siguin adaptades, que la gent gran no hagi d’esperar dempeus pel fet de ser del barri exclòs. Necessitem una bona inversió, fa massa anys que estem abandonats.

Fa anys que al barri us trobeu amb talls de llum, que Endesa diu que són perquè hi ha qui punxa la línia. Com la resoldríeu, aquesta emergència social?
—Endesa ha de revisar el cablatge elèctric, cosa que no fa des dels anys setanta. Hi ha cables que passen entre els arbres de les places que, amb el vent, es freguen, es trenquen i hi salten espurnes. A més, els serveis socials han d’ajudar les famílies que tenen aquesta necessitat. Que els ajudin a posar-se al dia en els pagaments, a comprar un comptador si els cal o a arribar a final de mes. L’últim recurs és que vingui la policia com ha fet de vegades, que vénen amb furgons i helicòpters i clavant cops a les portes de famílies que no tenen diners ni per a menjar. Els serveis socials triguen setmanes o mesos a donar-los cita. No es pot culpar tot un barri o tota una ètnia del fet que hi hagi delinqüents, que n’hi ha a tot arreu.

Sou membre del consell de savis de Sant Joan. Què és?
—Modernitza allò que era el patriarca de l’ètnia gitana. Abans, quan hi havia només una família, l’home més gran feia de patriarca i tothom el respectava. En un barri hi ha moltíssimes famílies i hi pot haver moltíssims patriarques. Per això vam fer el consell de savis, que representa totes les famílies del barri.

Castellón en un acte de Guanyem Figueres

Més enllà de Sant Joan, quins són els grans problemes de Figueres, per ordre de prioritat?
—Tenim un ajuntament que no és pobre, tampoc no és ric, amb un pressupost per persona com Vic, Igualada o Girona. Tot i aquest pressupost, a Figueres hi ha molta pobresa per una mala gestió. No és normal que, tenint els mateixos diners que Girona, hi hagi tanta diferència. Un altre problema, que considerem prioritari, és l’exclusió social. Es fan diferències entre ciutadans de primera, de segona i de tercera. Això es veu a les escoles, n’hi ha que es van tornant guetos. Cal que s’inverteixi de manera que es cobreixin les necessitats bàsiques: en educació, cultura i serveis socials.

Considereu que la seguretat és un problema?
—Es barreja la vigilància amb la seguretat, i són coses diferents. No podem admetre que ens vigilin en tot moment amb càmeres, violant la nostra intimitat. Necessitem carrers ben il·luminats perquè ningú no tingui por d’anar-hi, perquè les dones no tinguin por de ser-hi violades ni agredides. No crec que la seguretat s’arregli amb gossos policia i furgons, com fan ara. Demanem una seguretat que ens permeti de viure tranquils. Això s’aconsegueix amb una feina estable, un habitatge, llum, aigua, menjar i amb els nens en una escola sense diferències socials.

Com a dirigent veïnal heu criticat sovint la manera com els batlles Marta Felip i Jordi Masquef es relacionen amb els barris. Què no us n’agrada?
—Governen només per a un grup, no per a tota la ciutat. Això es veu moltíssim perquè ja fa dotze anys que hi són. L’associació de veïns ha presentat diversos projectes a l’ajuntament que s’han aprovat en ple i després han quedat als calaixos. Només defensen allò en què creuen ells, però no han pensat mai en els barris, que és on realment es coneix la realitat.

Quin record en teniu del seu antecessor, Santi Vila?
—Semblant. Va fer una ciutat aparador, per al turista que hi està quatre hores i desapareix. Nosaltres aprovem que hi hagi turisme, però principalment mirem per la gent que viu a la ciutat. Creiem que hi ha d’haver un bon comerç perquè la ciutat prosperi.

El vostre eslògan és ‘Hem decidit guanyar’. Us hi veieu, fent de batlle?
—Nosaltres som un equip. Ser el primer de la llista em fa la cara visible, però governarem entre tots. Som un equip assembleari i tothom hi té veu, siguis el primer, el segon o el quinzè. De totes maneres, ja hem guanyat per l’aposta atrevida de Guanyem Figueres de tenir un cap de llista gitano.

Què diferencia Guanyem Figueres de les altres forces d’esquerres?
Nosaltres som una coalició. En canvi alguns altres, com Esquerra Republicana, són un partit ja fet.

Esteu disposats a pactar amb el PSC per a arribar al govern?
—Hi ha coses que no puc respondre. Som un equip assembleari. Encara no n’hem parlat, ha vingut tot molt de pressa i com que som a la campanya no hem tingut temps.

Abans d’acabar, us proposem que respongueu aquest qüestionari:

Quin és el vostre defecte principal?
—No aguanto les mentides.

Quins dons naturals us agradaria de tenir?
—Voldria haver entrat abans en política per a demostrar a unes quantes persones que sempre defenso allò que és legal, transparent i positiu.

Quantes hores dormiu cada dia?
—Depèn de com estigui la meva dona, que té fibromiàlgia. Si està molt activa dormo poc.

Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—De noi Abraham i de noia Sara.

Quin és el vostre artista preferit?
—En Peret.

Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Superman.

Quin personatge històric valoreu més?
—El Che Guevara.

Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—A part del programa electoral, tinc un llibre que m’agrada molt: Despensa de pensamientos, d’Angeloso de Astúrias.

Quin és el vostre lema?
—Viu i deixa viure.

Quines feines heu fet abans de la política?
—He treballat en el món de la construcció, de la venda ambulant i de mediador social.

L’escola on porteu els fills és pública o privada?
—Pública.

En quina llengua parleu als pares? I als fills?
—En català, a tots.

L’última vegada que heu fumat marihuana?
—No he fumat mai marihuana. Hi haurà gent que no ho cregui, però és així.

Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—Que no vaig voler donar la mà a Miquel Iceta pel fet de ser homosexual.

El millor batlle de la ciutat fins avui?
—Si em presento en política és perquè m’he sentit molt decebut pels anteriors batlles.

La cosa que ha fet més bé l’actual batlle?
—De positives n’hi ha molt poques.

La que ha fet més malament?
—Masquef va poder governar perquè li van deixar el lloc a mig mandat, però no crec que tingui gaire futur en política.

Quant cobrareu si sou batlle?
—Allò que és establert pel partit: 1.500 euros, aproximadament.

I si sou regidor?
—Depenent de les assistències, entre 500 euros i 700 el mes, però una part se la queda el partit.

A quina altra ciutat us agradaria de viure?
—Jo a Figueres. No he viscut mai enlloc més.

Qui us ha fet políticament?
—M’inspira la diputada de la CUP Natàlia Sànchez. No tan sols com a política, també com a persona.

Qui creieu que faria millor la vostra feina entre la resta de candidats?
—Potser Agnès Lladó, d’ERC.

Qui creieu que la faria pitjor?
—Jordi Masquef.

The post José Castellón: ‘Sóc el primer gitano cap de llista d’un partit independentista’ appeared first on VilaWeb.

Som 1.512.993 suspesos

Us recomane que llegiu aquesta anàlisi de Roger Graells, on explica detalladament el perquè de l’estrany ball del Tribunal Suprem espanyol i el congrés dels diputats. Un ball arran d’això que en diuen, fent una notable trampa semàntica, la ‘suspensió dels drets’ dels presos polítics que han guanyat un escó a les eleccions. I, fet això, permeteu-me que enfoque la qüestió a partir d’un altre punt de vista.

Unes eleccions són un procés que va en dues direccions. Sempre. Per una banda hi ha unes persones, els diputats, que són elegides amb el vot popular per a representar una porció de la població, segons la seua afinitat ideològica o l’interès pel seu programa. Però, en la decisió, hi compten les altres persones, totes aquelles que decideixen de ser representades per algú en concret i s’organitzen per aconseguir-ho. L’un les representa i les altres el fan representant. I en aquest procés l’una cosa no es pot fer sense l’altra.

En aquest sentit, la decisió de suspendre els drets dels quatre diputats i el senador independentistes té una conseqüència que no es pot eludir. Quan es fa aquesta suspensió, també se suspèn el dret d’1.512.993 votants de triar qui els representa. Som 1.512.993 suspesos. Una situació que no pot sinó considerar-se una alteració gravíssima del procés electoral, si tenim en compte que aquestes persones esdevingudes parlamentaris han estat autoritzades a participar en el procés electoral per les mateixes autoritats que ara pretenen impedir que exercesquen els seus drets.

Evidentment, això que pot passar en qualsevol moment al parlament d’Espanya i que ja va passar el 2018 al de Catalunya ni és normal ni és raonable. Es convoquen unes eleccions, per exemple les del 21 de desembre de 2017, i els ciutadans acudeixen a les urnes a votar unes llistes que es consideren legals. Els ciutadans voten, amb una participació multitudinària i modèlica i els seus vots donen un resultat clar, en aquell cas que el president Carles Puigdemont té els vots necessaris per a ser ratificat en el càrrec. Es constitueix el parlament i aleshores un dels poders de l’estat espanyol hi intervé per a alterar la voluntat popular. L’única raó que pot explicar un raonament com aquest és simple: la decisió dels electors no li agrada. Però aleshores on ha anat a parar la democràcia? Diuen, deien, que en democràcia tothom té un vot i només un vot. Però això ja no és veritat ni es pot defensar, si resulta que la suma dels vots i les decisions adoptades a partir d’aquesta suma no són el requisit suficient per a organitzar la vida política.

Ací és on som. El Parlament de Catalunya ho va acceptar i, fent-ho, va obrir la porta perquè el parlament espanyol també ho fes, gairebé com una rutina. Però a fora no n’hi trobareu, d’exemples de diputats suspesos. En alguns parlaments, pot haver-hi diputats suspesos uns quants dies –el parlament britànic, per exemple, té una llarga tradició de desqualificar durant dies diputats que tenen comportaments considerats indecorosos. Però fins i tot en aquests casos no el suspenen dels drets, precisament perquè això equivaldria a suspendre’n els seus electors.

Sortosament, diumenge tots tenim una oportunitat evident de posar en relleu l’excentricitat del sistema parlamentari catalano-espanyol: les eleccions europees. Aneu-hi a votar i opteu per enviar-hi el màxim nombre possible d’independentistes catalans. Espanya no ens fallarà i provarà d’estendre a Europa les seues pràctiques incompatibles amb la democràcia. I allò que passe quan ho faça serà molt important i és probable que acabe provocant un rebot i tot. Ja sabeu què diu Gonzalo Boye: que en el joc del gat i la rata nosaltres ja hem passat a ser el gat…

The post Som 1.512.993 suspesos appeared first on VilaWeb.

Maria Rodó: ‘Barcelona és dissenyada pels homes i per als homes’

Les geografies feministes. Aquest és el camp d’estudi de Maria Rodó (Manresa, 1986). De fet, el 2014 va publicar una tesi doctoral pionera, al nostre país, en aquest camp (podeu consultar-la ací). La conclusió: les dones han estat apartades del disseny de les ciutats. ‘Barcelona és pensada per a ser habitada per un home blanc, heterosexual, adult, de classe mitjana i que no depengui de ningú ni hagi de tenir cura de ningú.’ Ara, revertir-ho, explica, no vol dir tan sols il·luminar millor els carrers a la nit, facilitar que el bus nocturn et deixi més a prop de casa encara que no hi hagi parada, eixamplar les voreres o posar noms de dona a les places. ‘Fer que les ciutats siguin més amables per a les dones vol dir fer un canvi estructural i repensar-ho tot, vol dir canviar l’espai públic i interpretar-lo en relació amb l’espai privat perquè les dones hi puguin participar i vol dir, sobretot, organitzar-nos com a societat d’acord amb els temps de la vida i no amb els horaris laborals; l’anomenada conciliació laboral no és sinó el sosteniment de la vida.’

Investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya actualment, es va llicenciar en ciències polítiques i es va doctorar a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb estades de recerca becades a Nova York, el Brasil i Irlanda. Als Estats Units, on va estar cinc mesos, entrà en contacte amb el feminisme negre. I al Brasil, a Ponta Grossa, treballà al costat de Joseli Maria Silva, una de les investigadores més reconegudes del món en el camp de les anomenades geografies de gènere. Tot plegat li va obrir els ulls i li va servir per a entendre que no n’hi havia prou de reivindicar les dones a l’hora de pensar les ciutats, sinó que calia tenir en compte les dones de tota ètnia, origen, edat i orientació sexual. I és també per això que defensa una perspectiva d’anàlisi interseccional, multifactorial i més complexa, tenint en compte tots els eixos. ‘D’aquesta manera, a més, la lluita feminista serà també, com ha estat sempre, una lluita per a una ciutat de la qual ens beneficiarem tots, homes inclosos, evidentment, perquè millorarem la ciutat en tots els sentits.’ Però a Barcelona, per desgràcia, malgrat que reconeix que s’han fet algunes accions en la bona direcció i que l’esclat del feminisme com a moviment social ha col·locat el debat a l’agenda política, ‘encara hi ha molta, moltíssima feina a fer’.

Mare de dos fills (l’un, gestat per ella i l’altre, per la seva companya), ha estat sempre activista feminista. I recorda amb orgull que d’uns anys ençà tot ha canviat, finalment: ‘Abans a les manifestacions érem quatre i totes ens coneixíem, mentre que ara, afortunadament, a les trobades i manifestacions som moltes més, més diverses, i de fet costa de trobar-hi algú conegut.’ Això sí, considera que, en general, els mitjans de comunicació s’han despertat tard, molt tard, i que encara avui estigmatitzen les dones i construeixen un imaginari que les continua col·locant únicament a l’espai privat, bé perquè és el que s’ha fet sempre, bé perquè dibuixen un espai públic hostil i perillós per a elles.’

Ha viscut deu anys al Raval i, de fa ben poc, viu a Gràcia. No fou, tampoc, cap decisió casual: ‘El Raval m’agrada molt, però les riuades de turisme multitudinari amb què jo havia de conviure mentre portava el meu fill a l’escola el van fer un barri molt poc acollidor; si com a ciutat volem continuar rebent turisme d’aquesta manera i volem convertir el centre en un espai pensat per als turistes, farem un mal favor, una vegada més, a les dones.’

Amb vista al nou mandat municipal, demana a qui governi que obri la porta de bat a bat a les dones i que les escolti. ‘Que incorpori tot el coneixement feminista que durant anys s’ha gestat en aquesta ciutat en una gran xarxa de dones i que, malgrat la potència que té, encara roman massa tancat al calaix.’ I partir d’aquí, diu, ja parlarem de com ho podem fer. I ja entrarem en detalls.

Capítols anteriors de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya:

The post Maria Rodó: ‘Barcelona és dissenyada pels homes i per als homes’ appeared first on VilaWeb.

Miguel Urbán: ‘Em preocupa molt la creació de realitats paral·leles’

Miguel Urbán (Madrid, 1980) és activista, un dels fundadors de Podem i un dels caps visibles d’Anticapitalistes. Ha estat eurodiputat quatre anys al Parlament Europeu i ara aspira a un segon mandat com a número cinc de la candidatura Unides Podem Canviar Europa, la coalició entre Podem i Esquerra Unida. Ha estat una de les veus de l’esquerra espanyola més crítiques amb la repressió de l’estat contra l’independentisme i va donar suport al referèndum del Primer d’Octubre.

Parlem amb ell sobre Europa, però també sobre Podem, el lideratge de Pablo Iglesias i la crisi amb Íñigo Errejón, sobre les negociacions amb el PSOE i sobre l’independentisme.

Podem va entrar a les institucions fa cinc anys, a les últimes eleccions europees. Quina autocrítica en feu?
—Hem estat al centre d’un huracà polític. Hem fet moltes coses malament i segurament hem encertat en algunes altres coses. Enyoro la frescor que teníem el 2015, el desbordament. Per mi, el primer error va ser prendre la decisió de deixar de ser un moviment polític per a ser un partit. Ens hauria pogut anar millor essent una mica més moviment i menys partit.

Una de les crítiques que es fa a Podem és que s’ha allunyat de les reivindicacions del 15-M. Ho compartiu o ho trobeu injust?
—No crec que sigui just dir que Podem s’ha allunyat de les reivindicacions del 15-M. Quines eren? Depèn de qui preguntis. Era un moviment molt plural. Es poden criticar moltes coses de Podem, però una part molt important mantenim una idea conscient de mantenir un peu a les reivindicacions socials. Una altra cosa és l’encert que hàgim pogut tenir en algunes decisions o que hi hagi gent que s’hagi acomodat a les institucions. No són el meu espai.

Però voleu tornar a ser eurodiputat.
—És clar, perquè entenc que la institució és una eina útil per a treballar amb els col·lectius socials. El Parlament Europeu té capacitats legislatives limitades, però en canvi és un gran altaveu de reivindicacions socials.

Podem ha d’entrar al govern del PSOE?
—Hem de veure els pros i els contres. La majoria et dirà que sí. Si em preguntes a mi, en tinc molts dubtes. He defensat públicament que no. Dir que no tens dubtes d’una decisió tan transcendental seria hipòcrita. No hi ha una solució bona.

El perill és convertir-se en una crossa del PSOE?
—Aquest perill també pot existir encara que no entrem al govern. Hi ha una cosa que em preocupa molt. És possible que ens encaminem cap a una nova recessió. Sabem que la UE demanarà retallades al govern de Sánchez. Si som dins el govern, en podem ser copartícips. Això seria un problema. És un envit. Crec i he defensat que un model a la portuguesa seria millor mentre no siguem la força més votada, però puguem ser útils per a millorar la vida de la gent. Es pot mantenir una independència del social-liberalisme del PSOE i millorar la vida de la gent al carrer i amb l’activitat parlamentària.

Una de les crisis més importants de Podem ha estat la disputa del lideratge entre Iglesias i Errejón. Com ho heu viscut?
—Jo no he disputat cap lideratge. Els ho hauríeu de demanar a ells.

—…
—He disputat idees, models, propostes. Podem va néixer amb un lideratge molt fort de Pablo Iglesias, i sense aquest lideratge no hauria nascut Podem tal com el coneixem. Potser seria una altra cosa. No tan sols s’ha reforçat el seu lideratge, sinó que s’ha diversificat. Quants lideratges coneixem ara? Tenim Teresa Rodríguez a Andalusia, Irene Montero, Errejón mateix… i molta més gent. El nostre gran error és no haver construït lideratges més col·lectius.

L’hiperlideratge d’Iglesias ha estat negatiu, a la llarga?
—Ho repeteixo: crec que s’han diversificat. Des dels poders establerts, és més difícil de fer mal a un lideratge col·lectiu que no danyar un lideratge individual. Hem vist com els atacs s’han centrat molt contra Iglesias perquè fent-li mal a ell es feia mal al partit. El projecte és de milers de persones que no agafen micròfons ni concedeixen entrevistes, però que se senten apel·lades per Podem.

Alguns sectors de l’esquerra espanyola han culpat l’independentisme i li han atribuït el creixement de Vox. Què n’opineu?
—L’extrema dreta creix a tot Europa. Hi ha una onada reaccionària que governa al Brasil, als Estats Units, a les Filipines… L’estat espanyol era una excepció. A Europa l’extrema dreta té percentatges de vot superiors als que ha obtingut Vox, que és una escissió del PP. S’ha trencat la idea estratègica que tenia Fraga amb Aliança Popular, que es resumia amb una frase: ‘A la meva dreta, la paret.’ Fraga construïa una dreta hegemònica per a poder construir un projecte de país que pogués ser hegemònic. Això s’ha trencat, i d’aquesta ruptura neixen Vox i creix Ciutadans. Que el conflicte polític a Catalunya ho ha estimulat? Bé… però si veus què va determinar el vot a Vox a les eleccions andaluses, el trenta per cent i escaig de la gent deia que primer la immigració, segon l’onada feminista, i tercer l’afer català. Fins ara teníem diputats d’extrema dreta, però no un partit d’extrema dreta com a tal.

Anticapitalistes va donar molt suport a la convocatòria del referèndum de l’1-O, mentre que els comuns van rebaixar-ho i van rentar-se’n més les mans. Què va ser l’1-O?
—No crec que se’n rentessin tant les mans.

En comparació amb vosaltres, potser sí.
—Sí, però… Pisarello o Asens van escriure articles i van participar-hi. L’1-O va ser un gran acte de desobediència civil per a intentar conquerir un dret que defensem a tot arreu, i no és fàcil fer-ho. Això només es resol amb un referèndum pactat. Ho pensen el 80% dels catalans, però no el 80% dels espanyols, i aquest és el problema i la feina que hem de fer. Anticapitalistes ha tingut posicions molt clares i valentes des del principi, però crec que seria injust que no ho reconeguéssim a companys que potser no han tingut posicions tan avançades, però sí solidàries i que hi han contribuït. L’1-O va ser un exercici de desobediència civil que Europa no havia viscut en dècades. Veient-ho de Madrid estant, aquella tarda la Porta del Sol va omplir-se de madrilenys solidaris amb tot allò que passva a Catalunya. Aquest és el meu Madrid i el Madrid que interessa a Catalunya, és el Madrid fratern, que quan la policia de Convergència desallotjava la plaça de Catalunya a cops de porra convocava urgentment una concentració solidària. Vull trencar els cadenats del règim del 78. Crec que ho hem de fer de manera fraterna els diversos pobles de l’estat que volem una Espanya diferent. No tan sols plurinacional, sinó dels de baix. No té a veure amb nacions i prou, també amb qüestions de classe i interessos socials.

Què diríeu o recomanaríeu als partits independentistes?
—No crec que els hagi de dir res. Parlo molt amb moltes persones dels partits i de la societat civil catalana i tenim molts acords en moltes coses. He mostrat la meva solidaritat amb els polítics presos, contra la repressió… i no ho he fet perquè ningú m’ho demanés. Això és la fraternitat i la sororitat, el suport mutu que ha de regir entre les persones que volem canviar el món.

Seguiu el judici?
—No tant com m’agradaria. A Madrid l’impacte que té és molt menor que no a Catalunya. Hi ha una cosa que em preocupa molt, la creació de realitats paral·leles i diferents que impedeixen que puguem dialogar. Que al final perdem la capacitat de tenir un diàleg comú, perquè vivim realitats molt diferents. Hem de trencar aquests murs. Alguns ens hem de preocupar pel judici perquè és una cosa que preocupa molt Catalunya, i viceversa, també Catalunya s’ha de preocupar per coses que passen més enllà. Construir aquest diàleg és vital.

Es considera molt segur que hi haurà condemnes dures contra els presos polítics. Com creieu que s’ha d’encara la situació que vingui?
—Ho hem dit obertament: un conflicte polític es resol amb política, amb mesures polítiques i amb diàleg. Mai amb la judicialització, mai amb mesures d’excepció, mai aplicant el codi penal de l’enemic. Això és un desastre, dramàtic. S’ha d’afrontar amb aquesta mà esquerra que us deia. Primer, que no hi hagi polítics empresonats. I segon, posant la política damunt la taula. I en això crec que Europa no hi ha ajudat.

Heu estat quatre anys al Parlament Europeu. Quina valoració en feu?
—No hi he trobat res gaire diferent d’allò que pensava. És un parlament que no funciona com un parlament. No té capacitat legislativa, a tot estirar colegisla. És l’única institució elegida directament pels europeus i la que menys poder té de tota la UE. És un monstre burocràtic. Quan ets dins ho comproves. La incapacitat que té, de vegades origina molta frustració. Es pot treballar molt i impulsar qüestions importants, però la major part de vegades són recomanacions. Després els estats i les institucions decideixen si les compleixen o no. Normalment quan aquestes recomanacions són progressistes, no es compleixen.

Cap lectura positiva?
—De la qüestió de la defensa dels drets humans sí que en trauria una lectura positiva. Per exemple, quan hem denunciat la situació dels presos rifencs, quan hem viatjat a Hondures per l’assassinat de Berta Cáceres, quan hem acompanyat els companys kurds… Una altra cosa. Molt poca gent sap que els eurodiputats tenim unes 120 visites pagades l’any per a dur gent a conèixer la institució. La major part ho fan servir per a portar-hi gent del seu poble, escoles i instituts, familiars… Nosaltres hi hem dut col·lectius socials i de processos de lluita. Hem mirat de fer una feina de coordinació de lluites amb col·lectius d’unes altres parts d’Europa per a crear moviments socials crítics europeus coordinats.

I personalment, quina tasca destacaríeu d’aquests anys?
—M’he implicat molt contra l’evasió i el frau fiscal. Un dels grans problemes d’Europa és la desigualtat, i només pot atacar-se amb un repartiment més equitatiu de la riquesa. Crec que s’ha fet una bona feina, però les conclusions que n’hem tret són recomanacions, que es poden complir o no.

És el gran problema del Parlament Europeu?
—N’és un. La incapacitat que té perquè allò que s’hi decideixi es faci complir a la UE, perquè no és vinculant. Un exemple. De Guindos és vice-president del Banc Central Europeu. Abans va passar per un examen a la comissió d’economia del Parlament Europeu (BCE), i el va suspendre. L’altre candidat, també del PP europeu, era el president del banc central irlandès. Doncs bé, el senyor De Guindos és el vice-president del BCE. És un exemple molt gràfic de la manera com el Parlament Europeu s’utilitza per a passar una envernissada democràtica i de legitimitat a les decisions que es prenen en espais no elegits directament pels ciutadans. Quan el parlament pren una decisió que no agrada als qui decideixen, no passa res. És molt frustrant i un problema que ens hauria de fer reflexionar perquè a les eleccions del 2014 només van votar un 43% dels europeus, malgrat que allò que es decideix a Europa té molta incidència sobre la nostra vida. S’hi decideixen coses molt importants, però no al parlament, i això causa la desafecció dels ciutadans. Moltes vegades no se sap ben bé qui pren les decisions, per què, a quins interessos respon…

Aquesta llunyania respectes de les institucions europees fa créixer l’euroscepticisme?
—No ho crec. Seria qüestionable si Le Pen i Salvini fossin euroscèptics. Són extrema dreta, però és curiós que cada vegada creuen més en la UE. Le Pen deia fa poc en una entrevista que no volia sortir de la UE, que volia reformar-la. És clar. És absurd que vulguin sortir d’un club que poden governar i que condicionen. Orbán és d’extrema dreta?

Sí.
—On és? Al PP europeu. N’ha estat vice-president fins fa poc. No podem dir que les polítiques de tancament de fronteres no responen en certa mesura als plantejaments de l’extrema dreta? Que l’Open Arms hagi estat tres mesos al port tancat? Amb un govern socialista. L’extrema dreta té una capacitat molt gran de marcar l’agenda. Ho ha fet amb Merkel i amb Pedro Sánchez en qüestions importants. La diferència és que en aquestes eleccions europees reblaran el clau. Ja no es conformen a marcar l’agenda, volen escriure-la. La desafecció no ha de ser per força euroscepticisme, és l’allunyament de les institucions europees, els dèficits democràtics en la presa de decisions, les polítiques d’austeritat, la falta de sobirania… És curiós que un govern hagi de preguntar si pot augmentar el salari mínim quan a la Carta Social Europea diu que hauria de ser de 1.200 euros. O que hàgim de complir amb el sostre de dèficit, però que no fem cas dels articles 2 i 3 dels tractats que diuen que la UE ha de satisfer l’interès general dels pobles d’Europa. Se satisfà aquest interès general o bé les necessitats d’una minoria, d’una elit? S’ha construït un projecte de milionaris a costa de pobres. Això sí que origina desafecció. S’ha d’aixecar un projecte europeu verd, roig i violeta per trencar amb aquesta desafecció dels ciutadans.

Unides Podem què pot fer per canviar aquesta situació?
—No tenim capacitat per a fer-ho sols. Anem a Europa a cercar amics. Hem bastit aliances amb diversos partits d’esquerres arreu i podem ser un projecte amb alts percentatges de vot en aquestes eleccions. Intentem connectar amb moviments socials arreu d’Europa, moviments pensionistes, els joves que reivindiquen que no hi ha un planeta B, amb l’onada feminista… El 26-M podem enviar un missatge: o defensem l’Europa de l’austeritat i que ha convertit la Mediterrània en una fossa comuna o capgirem aquesta Europa. M’agrada posar l’exemple dels treballadors d’Amazon. Van fer vaga, però dos dies després Amazon va començar a repartir des de Portugal i des de França. Els treballadors espanyols van comprendre que s’havien de coordinar amb els portuguesos i els francesos per fer vaga. Això és un exemple del que hem de construir. Ciutadans i el PDECat voten igual al Parlament Europeu el 84% de les vegades. En el fons, tenen el mateix projecte d’Europa. Hem de pensar de votar per a aquells que representen la idea d’Europa que volem.

A l’Ajuntament de Madrid Podem dóna suport a Carmena, però Anticapitalistes s’hi presenta contra Carmena. Com s’explica?
—No donem suport a Carmena perquè és incompatible un govern del canvi amb una operació Chamartín, especulativa i al servei del BBVA i de les grans constructores. Però alhora no volem que Carmena perdi la batllia de Madrid. Vegeu si és difícil…

És una contradicció.
—No, no! La contradicció, per a mi, seria no dir res. Totes les enquestes diuen que segurament amb la suma de Carmena i el PSOE no n’hi haurà prou per a assegurar la batllia. Tan sols una mobilització de l’abstenció pot evitar que Madrid es perdi cap a la dreta, que juga a veure qui la diu o qui la fa més grossa. Si no fos tenebrós això que proposen, seria còmic. Però continuar amb un govern que impulsa macroprojectes que afavoreixen el BBVA és terrible. L’únic vot útil és Madrid en Pie per a condicionar Carmena.

En canvi, a la comunitat de Madrid s’hi presenten Podem i Més Madrid, la plataforma de Carmena i Errejón. Una altra vegada l’esquerra dividida.
—La diferència és que la dreta també s’hi presenta dividida. És la gran novetat després de quaranta anys. A Andalusia va haver-hi una mobilització extra de l’electorat de la dreta construïda per la competència entre ells. Pot ser que a la comunitat de Madrid passi a l’inrevés, i ho apunten les enquestes. Que una divisió de l’esquerra que tradicionalment ens ha perjudicat, i que ens perjudicaria a escala estatal, pot mobilitzar més i podem fer fora la dreta.

Sou molt crític amb Carmena. Què en penseu, de la gestió d’Ada Colau?
—De fora estant, en faig una bona valoració, però no visc a Barcelona i em costa de valorar-ne tot el conjunt. El dentista municipal em sembla una gran iniciativa. La remunicipalització de serveis també em sona molt bé. Posar la ciutat al servei dels vianants. Que un espai com la Model es pugui reinventar en espais per als veïns i per la memòria democràtica, a mi com a madrileny em fa enveja. L’Ajuntament de Madrid hauria pogut fer-ho amb la presó de Carabanchel. Vaja, tot això que veig de fora estant em fa força il·lusió.

The post Miguel Urbán: ‘Em preocupa molt la creació de realitats paral·leles’ appeared first on VilaWeb.

Dos professors desmunten en mitja tarda l’estratègia dels dos-cents policies al Suprem

Un estudiant, un advocat, un bomber, un jubilat, un enginyer informàtic, una dissenyadora gràfica… Gent que ha passat per la sala del Tribunal Suprem espanyol on es fa el judici contra el procés i que ha anat explicant l’experiència personal que van tenir com a votants de l’1-O. Els fiscals hi van voler burxar, però tots van deixar prou clar que havien anat a votar perquè sabien que era un dret que tenien, i que és clar que sabien que aquell referèndum havia estat prohibit pel Tribunal Constitucional, i que havien enviat milers de policies espanyols a Catalunya per a impedir-lo. I molts d’ells, molts que no pensaven anar a votar, ho van acabar fent perquè van veure com atonyinaven la gent, la seva gent, conciutadans. La repressió no va impedir l’1-O; el va esperonar. I això que durant més de tres mesos de judici s’ha volgut presentar com una prova d’una violència rebel ha tingut avui una explicació acadèmica, rotunda i clara, que posa en evidència els dos-cents policies que han testificat en aquest judici i sobretot la mirada plana, obstinada i gairebé infantil del fiscal sobre un conflicte polític, qualsevol conflicte. Perquè avui han vingut al Suprem dos senyors, els sociòlegs John Paul Lederach i Jesús Castañar, que en la seva declaració com a pèrits han avalat el caràcter pacífic de les mobilitzacions d’aquella tardor, i han complicat al tribunal l’argument de la pretesa violència amb què s’hauria de sostenir una condemna per rebel·lió o per sedició.

L’argument dels Mossos d’Esquadra com a cos armat al servei de la rebel·lió es va desmentir ben aviat, en aquest judici. El de la violència de ‘la massa’ fins ara s’havia presentat dins la sala com la dualitat entre la versió d’uns policies i la d’uns votants agredits per aquests policies. I a veure qui es creu qui. Però avui, quan ha començat la fase pericial del judici –una fase que durarà ben poc, i es preveu que a mitjan juny el judici serà vist per a sentència– aquests experts proposats per la defensa de Jordi Cuixart han recordat d’una manera ben viva a Marchena i a la resta de membres del tribunal que han de tenir en algun calaix aquella sentència del Suprem mateix, de l’any 2009, que diu que la desobediència civil s’ha de protegir en el si d’un estat democràtic.

El fiscal de la FAES que no se’n surt

El moment més interessant de la declaració d’aquests experts, dues autoritats en el seu camp de treball, ha estat durant l’interrogatori que els ha fet el fiscal Jaime Moreno. Asseguts a la taula de declaració dels pèrits, hi havia, d’una banda, John Paul Lederach, historiador i doctor en sociologia per la Universitat de Colorado (EUA) professor emèrit de construcció de la pau al Joan B. Kroc Institute for International Peace Studies de la Universitat de Notre Dame a Indiana (Colorado), autor d’una vintena de llibres sobre educació per la pau, que ha participat en processos de mediació internacional i de pau a l’Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia, distingit amb la Medalla de la Pau de l’Ordre de Martin Luther King, entre més reconeixements. I al seu costat, Jesús Castañar, coautor de l’estudi pericial sobre l’anàlisi estratègica del procés català centrada en l’aportació de Jordi Cuixart i Òmnium en la resistència no violenta. Castañar és sociòleg per la Universitat Complutense de Madrid i doctor en història per la Universitat de Castella – la Manxa. Ha publicat diversos llibres sobre no violència. S’hi enfronta Jaime Moreno, fiscal ara al Suprem, abans a Madrid i a Ovieu, assessor d’Alberto Ruiz Gallardón durant un temps que va estar en excedència. Vinculat a la FAES.

Aquests dos mons han col·lidit aquesta tarda al Suprem en un interrogatori adés provocador adés grotesc, per les preguntes que feia el fiscal Moreno, per la concepció arcaica que ha evidenciat que té (i que ja ha demostrat manta vegada en aquesta sala) sobre el dret de protesta. És significativa aquesta pregunta que fa i la resposta de Lederach:

—Quan es parla del llenguatge utilitzat pels senyors Sànchez i Cuixart, vostès han dit que cridaven a la pacificació. Llegeixo declaracions que diuen ‘es necessita gent’, ‘fermesa’, ‘ni un pas enrere’, ‘l’estat arribarà fins allà on deixem’, ‘alçats, coratge’, ‘ells han declarat la guerra, no permetrem aquest atac’… Això és pacificació?
—Sí, des de la perspectiva no violenta gairebé sempre es parla de dues coses que hom ha de fer. La frase ve de Barbara Deming, que parlava de les dues mans de la no-violència: una que és ferma en conviccions i en principis; ferma significa que es posarà al capdavant amb fermesa, i que es crida el poble a moure’s, a venir… I l’altra mà, més suau, queda oberta a la invitació, a la conversa, a la persuasió, i sobretot a protegir la dignitat de l’altre. No és pas atípic de veure que hom cridi a la manifestació, però de manera pacífica i no violenta en tot moment.

Vegeu ací l’interrogatori del fiscal:

La conclusió de Lederach i de Castañar en el seu informe és que l’independentisme català s’ha caracteritzat per una mobilització sempre pacífica per a atènyer els seus objectius polítics. Que això es va poder veure la tardor del 2017, però que no hi havia pas una estratègia planificada de resistència civil no violenta; que en tot cas la resistència no violenta fou sobrevinguda, que es va posar en pràctica de manera multitudinària, com mai no s’havia vist a Catalunya, durant l’1-O. Hi va haver una dosi important d’improvisació, i de manca d’experiència, lògicament, per part de molta gent que aquell matí es va llevar ben d’hora per anar a votar, o que va passar la nit en un col·legi, i que al cap d’unes quantes hores es va veure asseguda amb les mans alçades davant d’uns antiavalots que exercien una violència indiscriminada contra ells.

En una situació com aquesta es pot entendre, sostenen els dos experts, que hi hagués incidents aïllats, que alguns votants insultessin els agents o els responguessin als cops que rebien amb més cops. Hi havia milers i milers de persones que es van trobar en aquesta situació d’acció no violenta, quan no s’hi havien trobat mai, i van reaccionar com van saber, com van poder. Responent a les preguntes de Benet Salellas, Lederach explicava: ‘L’1-O fou un exemple de resistència no violenta. Per la no-col·laboració i la interposició no violenta. És on hi ha una desobediència civil de manera conscient. Però això ja era un altre nivell; es va mantenir la perspectiva no violenta, però faltava la preparació per als moments més forts, quan arribava la policia. És un altre nivell de preparació. Va participar-hi tanta gent que no tothom tenia el mateix nivell d’entrenament en l’acció no violenta.’ I té ben clar això: ‘Ningú no va rebre la policia amb agressions físiques ni amb violència. La recepció no era violenta. Però sí que hi havia la incidència de reacció així que va començar l’actuació de la policia.’

Lederach i Castañar ho han emmarcat des d’un punt de vista acadèmic. Manuel Marchena no ha interromput ni ha protestat en cap moment; semblava, en general, més calmat que no la setmana passada. Han descrit les accions de l’1-O, amb les característiques de ‘tapís humà, asseguda col·lectiva, mur humà, els càntics col·lectius, la voluntat permanent d’interlocució’ en allò que s’entén com la lluita no violenta. Això que l’estudiant, l’advocat, el bomber, el jubilat, l’enginyer informàtic, la dissenyadora gràfica i molts més van fer aquell diumenge plujós queda recollit en un dels 198 punts de la lluita no violenta que va definir el doctor Gene Sharp, un referent intel·lectual de la no-violència a escala mundial. I, específicament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez, n’han destacat el lideratge en el context de la no-violència, la voluntat d’aïllar comportaments violents. ‘Cuixart per a nosaltres és un exemple de lideratge no violent en moments de molta potència social’, han reblat.

Però el fiscal de la FAES Jaime Moreno no ho acabava d’entendre, i era capaç de preguntar si cridar a la fermesa no era un acte violent. Per això queda en mans dels magistrats de saber si els han de fer cas, i si han de donar valor a la jurisprudència pròpia, a la sentència del Suprem 480/2009 del 22 de maig, que deuen tenir desada en un calaix i que deia: ‘La desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de discrepància davant l’estat, l’admissió de la qual com a tal forma d’ideologia o de pensament no pot ser qüestionada en un estat democràtic.’

MÉS INFORMACIÓ

Aquesta setmana, l’atenció dels presos ha estat més al congrés i al senat que no al Suprem. Però uns i altres es passen aquest ferro roent de la suspensió dels drets polítics dels presos electes del 28-A. Vegeu-ne l’anàlisi de Roger Graells: Per què a Batet i al Suprem els crema la decisió de suspendre els presos polítics electes?

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

Demà continuarà la declaració de pèrits, començant per les que avui no s’han pogut fer. Les acusacions també han demanat la compareixença de tècnics de la Societat Estatal de Gestió Immobiliària del Patrimoni i d’Ibertasa per valorar els locals que es van utilitzar com a centres de votació l’1-O. La fiscalia també ha sol·licitat que compareguin dos agents de la Guàrdia Civil per a tractar sobre l’anàlisi dels documents confiscats als despatxos de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó durant els escorcolls del 20 de setembre de 2017.

La defensa de Junqueras i Romeva ha demanat una prova pericial mèdica consistent en un informe sobre les lesions rebudes pels agents de la Guàrdia Civil i la policia espanyola.

L’advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, ha demanat com a prova filològica la traducció al castellà d’un informe sobre la comissaria dels Mossos d’Esquadra; i la fiscalia, la traducció d’una entrevista a Forn.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

The post Dos professors desmunten en mitja tarda l’estratègia dels dos-cents policies al Suprem appeared first on VilaWeb.

Sis batlles del Maresme presenten una denúncia contra els grups ultres que han assetjat les poblacions

Sis batlles d’ERC presentaran demà davant dels jutjats de Mataró, una denúncia conjunta per atemptats, coaccions i amenaces per part de grups ultres molt actius al Maresme i que també han atemptat contra el mobiliari públic d’algunes de les viles demandants. Els sis batlles són: Annabel Moreno (Arenys de Mar i vice-presidenta de l’AMI), Damià del Clot (Vilassar de Mar), Xavier Godàs (Vilassar de Dalt), Marc Bosch (Dosrius), Andreu Bosch (Teià) i Joan Mora (Sant Andreu de Llavaneres).

El redactat també denuncia la persecució ideològica contra els batlles d’Esquerra Republicana amb una denúncia implícita a aquests grups entre els quals hi ha l’autoanomenat ‘Segadors del Maresme‘, i que té com un dels seus caps Santiago Pulido.

Els Segadors del Maresme es dediquen, tal com exposen al seu compte de Twitter, a ‘netejar’ els carrers de Catalunya de llaços grocs i signes favorables a la independència i a l’alliberament dels presos polítics. El portaveu, José Casado, explica que és l’únic membre del grup que parla a cara descoberta i que la resta d’integrants no ho fan ‘per no rebre amenaces a títol personal.’

The post Sis batlles del Maresme presenten una denúncia contra els grups ultres que han assetjat les poblacions appeared first on VilaWeb.

Joan Canadell i Mònica Roca, president i vice-presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona

Joan Canadell presidirà la Cambra de Comerç de Barcelona i Mònica Roca en serà la vice-presidenta. Canadell, membre de la candidatura guanyadora, Eines de País, i del Cercle Català de Negocis ha estat elegit nou responsable de la institució. És soci de Petrolis Independents i ha publicat diverses obres favorables al procés d’independència. Roca és empresària d’IsardSat.

Joan Canadell: ‘El mercat espanyol és un 2% del mercat mundial. No ens hauria de preocupar tant’

Durant la segona meitat del mandat, Roca prendrà el relleu a Canadell al capdavant de la institució, seguint la intenció de la candidatura de promoure una presidència paritària. Pere Barrios en serà el vice-president segon, Roser Xalabarder la vice-presidenta tercera i Jordi Pomarol tresorer.

Barrios és president i fundador de l’empresa metal·lúrgica Recam Làser i va ser president de Pimec Vallès Oriental i Pimec Metall. Xalabarder és responsable de l’empresa Nubur XXI i Pomarol és d’Implica2. En una reunió a Montmeló, els membres de la llista Eines de País també han pactat els principis en què basaran la gestió de la cambra aquests quatre anys vinents. S’hi destaca treballar per garantir la viabilitat econòmica de l’ens, augmentar la seva representativitat en el teixit empresarial i les institucions i consolidar el seu prestigi nacional i internacional; estar al servei de totes les empreses ‘siguin grans, mitjanes, petites, micros o autònoms’ i treballar d’una ‘manera lleial i seriosa per aconseguir una República catalana independent rica i pròspera’.

Eines de País va guanyar les eleccions a la Cambra amb 31 vocals dels 40 que s’elegien, i tindrà majoria absoluta a l’ens. A la cambra hi ha 60 vocals, 40 dels quals són elegits per votació. N’hi ha 14 més de reservats a grans empreses, que fan contribucions econòmiques, i 6 per a les patronals Foment i Pimec. La majoria independentista al plenari de la Cambra de Comerç implica un canvi de rumb en una institució tradicionalment contrària als postulats sobiranistes.

El 5 de juny, els 31 membres d’Eines de País, els nou de les altres candidatures i els 14 que representen les grans empreses elegiran sis vocals més entre els candidats de Foment i Pimec. Més endavant, el ple haurà de nomenar formalment el nou president –que serà Canadell, perquè Eines de País té majoria absoluta–, els vice-presidents i la resta del comitè executiu de la institució.

The post Joan Canadell i Mònica Roca, president i vice-presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona appeared first on VilaWeb.

Jordi Just pren possessió com a nou president de la Cambra de Comerç de Reus

L’empresari Jordi Just ha estat escollit per unanimitat nou president de la Cambra de Comerç de Reus, en substitució d’Isaac Sanromà, que ha ocupat el càrrec des de 2006. Just ha rebut el suport de la totalitat del nou plenari de la Cambra.

La corporació ha escollit també a Àgata Girbes i Jaume Batista com a vice-presidents i Francesc Lari com a tresorer. El nomenament de Just és conseqüència de l’acord entre les dues plataformes que havien anunciat la intenció de presentar-se a les eleccions i que finalment es van fusionar en una única candidatura. En virtut d’aquest acord, Just serà president els primers tres anys, mentre que l’empresària Àgata Girbes agarà el relleu el quart i darrer any del mandat.

En el seu parlament, Just ha posat èmfasi en ‘seguir cohesionant les forces empresarials del territori per tenir més força a l’hora de perseguir els nostres objectius’. El nou president de la Cambra s’ha mostrat partidari ‘d’aixecar el to en la defensa dels interessos de l’empresariat i la recerca de solucions als dèficits de competitivitat com les infraestructures pendents’.

Per la seva banda, Àgata Girbes, ha posat el focus en ‘articular una Cambra moderna, al servei de les persones i de les empreses’. Girbes ha remarcat línies mestres com ‘l’optimització de recursos, l’economia circular, el medi ambient i els nou paradigma de les empreses connectades en xarxa o la igualtat’.

Segons Girbes ‘hem de liderar una veritable transformació que tingui com a valors la transversalitat, la transparència la sostenibilitat i el respecte a les persones i a l’entorn”. Tot plegat, “amb un equip multigeneracional, complementari i que aglutina un ampli ventall de competències’.

A l’acte també hi ha pres part la secretària general del Departament d’Empresa de al Generalitat, Marta Felip, que ha destacat la renovació consensuada de la Cambra de Reus i ha constatat que ‘amb aquest nou equip, la Cambra de Reus té projecte i és un projecte actual, a mida dels temps que vivim’. Felip ha aprofitat per recordar que la Generalitat treballa en la nova Llei de Cambres de Comerç de Catalunya, un nou marc normatiu que ha de fixar ‘el rol d’aquests ens al país, actualitzant-lo, i també preveient el seu finançament en tant en quant presten serveis públics’.

The post Jordi Just pren possessió com a nou president de la Cambra de Comerç de Reus appeared first on VilaWeb.

Elsa Artadi: ‘L’única cosa que va fer la senyora Colau per l’1-O va ser posar-lo en perill’

Ha estat la darrera candidata d’afegir-se a les eleccions més mediàtiques que hi ha hagut aquests darrers anys a l’Ajuntament de Barcelona. Elsa Artadi (Barcelona, 1976) ha canviat la Conselleria de Presidència de la Generalitat per mirar d’assaltar l’altra banda de la plaça de Sant Jaume. Diu que ve per quedar-se, encara que sigui a l’oposició: ‘El meu compromís és amb Barcelona.’ Malgrat les enquestes, Artadi es mostra segura amb les sensacions d’aquesta última setmana i es veu amb disposició de fer el sorpasso. Li demanem per Ernest Maragall, rival i únic candidat amb qui diu que pactaria; i per la gestió d’Ada Colau, el problema de l’habitatge i la seguretat.

Desgraneu les declaracions que vau fer sobre Maragall. En quins termes va voler boicotar Puigdemont?
—Al conseller Maragall no li agradava que Puigdemont fes servir la delegació catalana a Brussel·les de la Generalitat de Catalunya. Un fet sorprenent, perquè no havia passat mai que un conseller no volgués que un president utilitzés la delegació. I ja està.

I per quins canals li ho feia saber?
—Pels seus canals i per mitjà de persones com jo mateixa. Jo entenc que a la gent no li agradi sentir això, però és el que és.

La vostra prioritat és pactar amb Maragall?
—La meva prioritat és guanyar les eleccions i la meva prioritat és que Joaquim Forn sigui batlle de Barcelona. I per tant, la meva prioritat, el 15 de juny, quan en Quim pugui venir un altre cop a Barcelona, quan després de gairebé sis-cents dies de ser un pres polític pugui tornar a l’Ajuntament de Barcelona, entri com a regidor però en surti com a batlle.

I si necessiteu pactar, Maragall és la vostra prioritat?
—Evidentment, la nostra prioritat és ERC, que ha estat el nostre soci des del 2012. Respon a una voluntat que hi hagi, com a mínim, unitat estratègica i unitat de govern, ja que no hi pot ser a les llistes electorals. Entenem que el camí continuï per aquí, no entendríem que anés per un altre lloc.

Si Maragall acaba pactant amb Colau, això afectarà la unitat del govern de la Generalitat?
—Depèn. A nosaltres ens inquieta que la prioritat del senyor Maragall sigui pactar amb qui volia fer president del senat el senyor Miquel Iceta. És sorprenent que la seva prioritat impliqui governar amb els comuns i Iniciativa, i no pas amb qui vota com ell al Parlament de Catalunya. Hi ha un punt de sorpresa en el fet que ERC pugui anar fent un gir. Entenem que no, però quan fan declaracions en aquest sentit, ens sorprèn.

Quin gir intuïu que fan?
—Canviar de soci prioritari. I no entenem cap a on aniria aquest gir.

Heu estat molt crítica amb Maragall per la seva edat. Creieu que cal un relleu?
—No, no, aquí hi ha una confusió. La qüestió de l’edat la va treure ell, segurament perquè no està orgullós del seu llegat polític. L’edat és una característica, com ser un home o una dona, com venir d’una tradició socialista i fer més de cinquanta anys que estàs en política, però aquest tema no el vaig treure jo.

Però vaig llegir unes declaracions vostres on li recordàveu que feia política des del 1965, quan els vostres pares no estaven ni casats.
—Sí, però això ho vaig dir perquè un periodista em va dir: ‘Vinc d’entrevistar el senyor Maragall i s’ha queixat que vostès fan servir l’edat’. Jo li vaig dir que ho revisés, que no em trobaria cap declaració parlant-ne. No ho havia fet. L’edat és una característica com una altra. A la meva llista ve en Xavier Trias i em sembla un gran actiu. Hi ha gent de més de setanta anys que té molt a aportar a la ciutat de Barcelona.

Els dards que us llanceu darrerament poden trencar la unitat independentista?
—És que no fer llistes unitàries afecta la unitat. No anar junts a les conteses electorals afecta la unitat. No continuar treballant, precisament, per teixir complicitats afecta la unitat. Jo ho he defensat sempre. Hi ha molts motius per a anar junts a les eleccions. Un, perquè t’assegures la victòria a la immensa majoria dels ajuntaments de Catalunya, per no dir gairebé tots. Un altre, perquè treballar junts per un projecte comú ajuda a la unitat. Hem estat uns grans defensors de la unitat, per això hi ha molta gent a la nostra candidatura que ve d’altres espais polítics, perquè creuen en la unitat.

Per què Barcelona és tan important en clau independentista?
—Perquè és la capital del país, la nostra capital no és Madrid, perquè allà només hi tenim presos i repressió. Barcelona és la nostra capital i la batllessa de Barcelona és una de les persones més influents, si exerceix aquest lideratge, a escala internacional. Per nosaltres, en una situació de gran repressió, que el batlle de la nostra capital sigui un pres polític també té un missatge molt potent a l’hora de no silenciar aquesta repressió i aquestes barbaritats que fa el govern espanyol. Per tant, el 26 de maig té dos missatges claríssims. El president Puigdemont, al Parlament Europeu; i Quim Forn, batlle de Barcelona. I aquests són dos missatges potentíssims que Europa no pot fer veure que no sent, perquè són dels missatges més potents a curt termini.

Però a la pràctica, de què serveix?
—Estar al costat de les institucions, del poble, del president de la Generalitat i del parlament. Ho vam veure l’1-O. Aquell dia teníem una batllessa que s’omplia la boca de drets i de llibertats però que en realitat no va fer res. L’única cosa que va fer la senyora Colau va ser posar en perill l’1-O.

Els col·legis van obrir.
—Sí, però els col·legis van obrir gràcies a la Generalitat. Perquè l’única cosa que va fer la senyora Colau va ser anar a fer-se una fotografia a la tarda. Però ella no va moure ni un dit. I va ser gràcies al fet que uns altres van entomar la responsabilitat, a la Generalitat, però també a veïns de la ciutat de Barcelona, que es va poder fer el referèndum. No pas gràcies a la batllessa. El batlle de Barcelona té moltes portes obertes, fins i tot, en molts casos, més que el president de la Generalitat. Amb el reconeixement internacional de la ciutat de Barcelona arribes a molts llocs. Un reconeixement i unes eines que fins ara no s’han fet servir.

Sou l’última d’afegir-vos a la cursa per Barcelona. Com es gesta la vostra candidatura? És Puigdemont qui us fa l’encàrrec?
—No, és en Quim Forn, als Lledoners. Als consellers Rull, Turull, Forn i Jordi Sànchez jo els visitava, com a mínim, un cop per setmana i treballàvem qüestions polítiques. A mitjan desembre, en una reunió de treball, en Quim em va demanar si ens podíem apartar de la sala on érem. Em va dir que calia portar el canvi a Barcelona, que la ciutat era prioritària per Junts per Catalunya i que ell volia fer el pas, i el volia fer amb mi. Per mi va ser una sorpresa. Em vaig sentir honorada, però no sabia què dir. Li vaig dir que m’ho volia pensar i continuar-ne parlant quan tornés la setmana següent. Ens vam reincorporar a la reunió amb els altres tres presos polítics, i la primera cosa que em va dir en Josep Rull va ser: ‘La política municipal és la millor que hi ha.’ En Jordi Sànchez em va dir que tots tres pensaven que havia d’anar a Barcelona. Va ser un moment molt bonic, de molta complicitat. Dins la duresa i el dramatisme de tenir els companys i els amics a la presó, hem viscut moments de molta intimitat. I aquest va ser un dels bonics.

Puigdemont hi cap paper, en la decisió final?
—Va ser la primera persona amb qui vaig parlar. De seguida em va dir que era una molt bona idea. Aleshores també en vaig parlar amb el president Quim Torra, perquè la decisió tenia la derivada del govern, i vam tenir diverses reunions amb tots dos. Vam estudiar-ho molt. Això no és un projecte personal ni personalista, per tant, havíem de posar d’acord totes les derivades. Em van ajudar molt a prendre la decisió i l’únic condicionant que vaig posar va ser que, si feia el pas, era per fer-lo de manera permanent. Que si preníem conjuntament aquesta decisió, havia de ser coherent.

De manera que descarteu d’entrar en una llista per a les eleccions catalanes?
—Sí, sí, el meu compromís és amb Barcelona.

Jordi Graupera diu que la decisió de presentar-vos, presa en tres setmanes, no us pot haver donat temps per a reflexionar seriosament sobre què necessita aquesta ciutat. Què li dieu?
—Jo no sé per què ell ha de pressuposar amb quin bagatge venim cadascú. Jo treballo a la Generalitat des del 2011, sóc de Barcelona i sempre m’he descrit com a barcelonina a tot el món. Els àmbits que són fonamentals, com l’activitat econòmica, el sector comercial, la seguretat, el turisme i les polítiques d’habitatge, són competències compartides amb la Generalitat de Catalunya d’ençà que hi treballo. No pots entendre el comerç de Catalunya si no entens el comerç de Barcelona, no pots entendre les polítiques socials, les necessitats, l’escola bressol, com adaptem la formació al segle XXI, sense pensar en clau de capitalitat. No pots entendre la societat del coneixement en un angle sense entendre l’altre. Tot va molt lligat. Fa molt temps que treballo per un país millor i per una ciutat millor.

Us torno a treure Graupera. Diu que li vau encarregar un discurs de suspensió de la DUI abans del referèndum de l’1-O. És veritat?
—El setembre, quan ell diu que va passar això, no hi havia hagut cap declaració perquè encara no hi havia hagut referèndum. Per tant, ningú no pensava a suspendre una declaració que no s’havia fet d’un referèndum que, en aquell moment, no teníem la certesa que es pogués fer. Es treballava per fer-lo. A més, el senyor Graupera va aparèixer pel Palau de la Generalitat un dia i no va venir convidat ni pel president Puigdemont ni per mi mateixa. Per tant, qui el va convidar en aquell moment ja explicarà quin encàrrec li va fer.

No li heu fet cap encàrrec, doncs.
—Jo no li vaig fer cap encàrrec perquè no el va convidar el president Puigdemont, ni tampoc jo mateixa, que llavors treballava pel president. I una altra reflexió: anem veient com, al cap d’un any i mig, hi ha molta gent que es dóna importància, gent que no va tenir res a veure amb aquell moment. Perquè les persones que van tenir a veure amb aquell moment ara són jutjades al Suprem, ara són a l’exili i moltes són perseguides pel jutjat número 13. Per tant, crec que la repressió també ha posat cadascú al seu lloc.

Us sentiu còmoda a primera fila, de líder?
—Jo he fet molts papers, vinc de baix i sé com es treballa. He tocat aspectes més tècnics, aspectes més polítics i em sembla que he estat rellevant en tot això. I sempre procuro ser mot honesta. Unes vegades agradarà més i unes altres agradarà menys. Ara m’ha tocat ser al capdavant, però hi sóc perquè qui encapçala la meva llista electoral és a la presó. Tots anem un pas més enllà que no si fóssim en circumstàncies normals.

Abans dels fets de l’octubre de l’any passat, havíeu pensat mai de ser en primera línia política?
—Jo ja feia política i sí que m’ho havia proposat algun dia, però no tan de pressa. Els fets ho han accelerat tot i també ens ha posat a molta gent en la tessitura de si continuàvem fent passos endavant o no, que també és legítim. Alguns de nosaltres, davant el moment, davant la necessitat de continuar lluitant, davant la necessitat de no espantar-nos, davant la necessitat de persistir, hem dit que continuàvem endavant. I molta gent ho ha fet. L’anomalia no sóc jo. Recordo amb molta emoció quan vam fer la llista del 21-D.

Per què?
—Penseu que quan nosaltres preparàvem la llista de les eleccions, feia una setmana que acabaven d’entrar a la presó, que havien marxat a l’exili. Vam començar a trucar a gent, alguns que jo no coneixia personalment. Ho feia de part del president Puigdemont perquè ens havíem de repartir la feina. I en aquell moment tan complicat i de xoc emocional, trucar a la gent i que la immensa majoria et digués que sí, que endavant, emocionava. O gent que et trucava directament oferint-se a anar a la llista. Ho feien pel país. És una de les grans lliçons que hauria d’aprendre l’estat espanyol, que no és una qüestió d’amenaçar-nos, que no és una qüestió de fer veure que el problema no existeix, perquè nosaltres continuem allà i més forts que mai, malgrat tot.

Què imagineu el dia 26?
—La sensació que tenim és de remuntada, ara mateix. Tenim la mateixa sensació que vam tenir el 21-D. També tenim l’evidència que els vots ens donen llibertat. Hem vist com en Jami Matamala ha tornat a casa després d’un any i tres mesos a l’exili, de no poder trepitjar casa seva. Ha tornat perquè la gent de Girona l’ha votat i per a l’estat espanyol ha passat de ser un encobridor a ser senador. I en aquesta onada també volem veure en Quim Forn, no tan sols com a regidor, sinó reclamant la vara de batlle.

Si diumenge a les municipals es confirmen els mals resultats que va tenir Junts per Catalunya el 28-A, fareu cap autocrítica?
—Bé, Junts per Catalunya encara es va endreçant. És una formació política molt jove que només existia al parlament. Quan es van convocar les eleccions espanyoles vam haver de reaccionar molt de pressa i construir una llista ràpidament i van obtenir un bon resultat. Som molt nous i molt transversals i encara hem d’acabar d’ajustar algunes coses.

El preu mitjà del lloguer és de 954 euros (quart trimestre del 2018). L’any 2013 era de 631. Què proposeu per a reduir-lo a curt termini?
—No tan sols s’ha d’evitar que apugi més el preu, s’ha d’aspirar a tenir un parc d’habitatges on el preu del lloguer estigui un 25% per sota, perquè si no, els joves no podran emancipar-se. La classe mitjana i treballadora no té problemes únicament per a mantenir l’habitatge sinó també per accedir-hi. En els governs socialistes que es van fer, amb ICV al capdavant de la regidoria d’Habitatge, en els governs en què hi havia Ernest Maragall com a regidor, es van fer milers d’habitatges socials, però avui no hi són enlloc perquè es van vendre i es van liberalitzar en el mercat privat. La Marina del Prat Vermell o la Sagrera poden donar-te més de 10.000 habitatges assequibles que en aquest mandat s’haurien d’haver mobilitzat, però no s’ha fet la feina que tocava.

Totes les formacions esmenteu que cal un parc d’habitatge públic del 15%, tal com reclama la Unió Europea, però per a fer això cal un gran pacte municipal. Si no, van canviant els partits del govern i cadascú fa la política municipal que vol.
—Tota la raó. Però nosaltres ho diem a cada debat. Quan vaig plegar de ser consellera, al cap de vint-i-quatre hores feia un debat d’habitatge en què molts candidats van decidir que no hi anaven. I aquest pacte el vam oferir des del primer dia, perquè les polítiques d’habitatge han de ser polítiques d’estat, com ho és l’ensenyament i la salut. I aquí ha de passar igual, un pacte que sobrepassi els partits i els mandats. I que sigui a tota l’àrea metropolitana. Necessitem un pacte social per l’habitatge a Barcelona perquè, si no, no hi haurà mesures estables.

El govern limitarà els preus del lloguer amb un decret llei aprovat dimarts. En sou partidària?
—Segons com es faci. Perquè hi ha maneres que no han funcionat, com ha passat a Berlín i París. Dir a la gent que amb un decret tot això se solucionarà és fals i es poden generar falses expectatives. Tu no pots obligar ningú a posar un pis de lloguer i tampoc no li pots dir a quin preu ho ha de fer. Perquè immediatament el traurà del mercat de lloguer i el posarà al mercat de compravenda. Hi ha un índex de referència de preu de lloguer que va fer Meritxell Borràs que es pot fer servir per lligar-lo amb incentius o amb ajuts, tu pots fer que hi hagi promocions d’habitatge que vagin exclusivament a lloguer. Les coses s’han de fer bé; si no, ens passarà com aquests darrers quatre anys, que a la gent li han dit que era qüestió de voluntat política i hem acabat veient 12.000 desnonaments en un mandat. La senyora Colau deia a la gent que no patís, que a Barcelona hi havia 80.000 pisos buits i que, l’endemà, tothom que tenia una necessitat tindria un pis. I això ha estat mentida. O quan deia que construiria 8.000 habitatges, i n’ha construït 800. És que això genera molta frustració, no pots jugar amb els sentiments de la gent que realment té un problema.

Sobre seguretat, especialment a Ciutat Vella, Colau diu que no s’han mobilitzat tots els mossos que s’han demanat. Què hi dieu?
—D’ençà que jo vaig entrar a treballar a la Generalitat el 2011, s’ha denunciat cada setmana que falten mossos. Cada setmana. La senyora Colau, que ha estat a l’ajuntament els darrers quatre anys, no n’ha parlat fins ara. I no n’havia parlat perquè, com bé reconeixia la seva regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, han trigat tres anys a entendre que la policia era imprescindible a Barcelona. És una frase explícita. I com a conseqüència d’això, no han fet cap mena de previsió amb la Guàrdia Urbana. És que les promocions de Guàrdia Urbana que s’han fet en aquest mandat no cobreixen ni les jubilacions previstes. Fa igual com amb totes les altres qüestions: centrifugar responsabilitats.

Llavors, quina és la solució?
—És evident que calen més agents de la Guàrdia Urbana, perquè actualment hi ha mil agents menys que abans dels Jocs Olímpics. S’han de fer les promocions que toquen i cal tenir un regidor de Seguretat, com ho era en Joaquim Forn en el mandat d’en Xavier Trias. Ara no tenim regidor de Seguretat i tenim una batllessa de la inseguretat. S’ha de donar suport polític, s’ha de tornar a patrullar a peu, s’ha de tornar a baixar al metro, s’han de tornar a fer patrulles mixtes, s’han de tornar a coordinar els dos cossos, s’han de fer millores tecnològiques, s’ha de prioritzar la incorporació de les dones, que està per sota del 15%, s’han de reformar els equipaments…

En turisme, com a proposta estrella, voleu duplicar la taxa turística per destinar-la a habitatge. Però, us agrada el model turístic que hi ha ara mateix a la ciutat?
—És que no hi ha model turístic. S’han fet dues coses malament. La primera, atiar la turismofòbia, i la segona, abandonar la promoció turística. Com que va arribar un moment que hi havia molts turistes, es va deixar de fer promoció, pensant que així s’evaporarien. I el resultat és que, com que no s’ha fet promoció liderada des del sector públic, s’ha hagut de fer des del sector privat, que legítimament ha de poder-ne fer. El resultat és que, si abans teníem un equilibri entre el turisme de negocis i ocis, ara el de negocis s’ha enfonsat. Només és del 30%.

Creieu que calen més turistes a Barcelona?
—No, jo no dic que en calguin més. Jo dic que de la composició del turisme, el missatge turístic i la imatge de la ciutat, n’hem de ser propietaris nosaltres i no el sector privat. I que decidim quin turisme volem. Durant molts anys, Barcelona va fer un esforç per a situar-se entre les grans capitals turístiques del món. Això ja s’ha fet. Ara podem decidir cap on enfoquem el turisme i no deixar-lo.

I què fem amb els treballadors del sector del turisme que, molt sovint, estan molt mal remunerats?
—Una cosa és si vols més turisme o no, que jo defenso que no, però sí que hem d’anar cap a un creixement de la despesa turística i de la diversificació. Però el turisme és estructural a la ciutat perquè hi ha 150.000 persones que treballen al sector i els beneficis no arriben a tothom. S’han de repartir d’una manera millor. I en particular, hem tingut molts aspectes que tenen a veure amb l’ocupació en el sector turístic: falta formació i falten millors condicions laborals. I s’han d’aplicar, evidentment, perquè és un sector de futur i si volem la millor ocupació possible, hem de donar millors condicions.

Abans d’acabar, us proposem que respongueu aquest qüestionari:

Quin és el vostre defecte principal?
—Que sóc una ‘control freak’. Sóc molt obsessiva a controlar les meves responsabilitats i les dels altres també.

Quins dons naturals us agradaria de tenir?
—M’agradaria poder canviar d’una tasca a una altra amb més facilitat.

Quantes hores dormiu al dia?
—Idealment, vuit. En campanya, cinc.

Quin nom (de noi i de noia) preferiu?
—M’agrada molt el nom d’Arnau.

Quin és el vostre artista preferit?
—M’agrada molt la Joan Baez.

Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Elizabeth Bennet, de la novel·la Orgull i prejudici, de Jane Austen.

Quin personatge històric valoreu més?
—Madame Curie.

Quin és el darrer llibre que heu llegit?
L’art com a teràpia.

Quin és el vostre lema?
—En fila índia. Les coses s’han de resoldre una darrera una altra.

Quines feines heu fet fora de la política?
—He estat professora d’universitat, recercadora, consultora de diferents instituts de Barcelona i organismes internacionals, he traduït llibres… He fet cosetes.

L’escola on portaríeu els fills seria pública o privada?
—No tinc fills, però seria l’escola que tingués el millor projecte educatiu, que clarament pot ser una escola concertada o pública, que fan molt bona feina.

En quina llengua parleu als pares?
—A la meva mare en castellà.

L’última vegada que heu fumat marihuana?
—Fa temps.

Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—Que no he volgut tenir fills per no perjudicar la carrera política.

El millor batlle de la ciutat fins avui?
—Xavier Trias. Sense dubte.

La cosa que ha fet més bé l’actual batllessa?
—Ser la primera batllessa que hi ha hagut a la ciutat de Barcelona.

La que ha fet més malament?
—Tota la resta.

Quant cobrareu si sou batllessa?
—No ho sé, no m’ho he plantejat. He tingut la sort que no m’ho he hagut de plantejar mai en cap feina.

I si sou regidora?
—El que marqui la llei.

A quina altra ciutat us agradaria de viure?
—Nova York.

Qui us ha fet políticament?
—El president Puigdemont.

Qui creieu que faria millor la vostra feina entre la resta de candidats?
—No ho sé. Ens presentem perquè creiem que tenim el millor equip.

Qui creieu que la faria pitjor?
—Tota la resta.

The post Elsa Artadi: ‘L’única cosa que va fer la senyora Colau per l’1-O va ser posar-lo en perill’ appeared first on VilaWeb.

La PAH i el Sindicat de Llogaters critiquen durament el decret del govern sobre la limitació del preu dels lloguers

El decret del govern per a limitar els preus dels lloguers, aprovat en plena campanya electoral, ha provocat crítiques dels altres partits i també el rebuig de la PAH i del Sindicat de Llogaters, que consideren que és contraproduent i insuficient per a satisfer les seves demandes.

La PAH considera que és ‘un altre error històric’ que no servirà per punxar la bombolla del mercat immobiliari de lloguer. En un comunicat, l’organització assegura que la norma ‘funciona més com un titular de campanya que com una mesura efectiva i lamenta que s’ha impulsat ‘no només sense consensuar-la amb la resta de partits polítics, sinó també d’esquena als moviments socials i els col·lectius’ que treballen pel dret a l’habitatge. La PAH diu que el text ‘no tindrà una eficàcia real’ perquè es pren ‘com a punt de partida la mitjana de lloguers d’un barri o municipi, assumint les pujades abusives dels últims anys’ i li afegeix ‘un increment del 10% a aquell preu’.

Així, afirma que amb el text aprovat, la Generalitat ‘assumeix aquests increments abusius sense tenir en consideració les rendes de les famílies ni buscar-ne una imprescindible reversió’. Per la plataforma d’afectats per la hipoteca, tampoc estan justificades les excepcions que inclou el decret, en el cas de pisos o cases amb vistes, piscines o jardins o de nova construcció o reforma. La PAH també considera ‘escandalós’ que totes les renovacions de lloguer o nous contractes al mateix habitatge quan finalitza l’anterior poden estar exemptes del topall de preu. ‘És totalment intolerable, ja que la Generalitat legitima de facto les abusives pujades que s’han produït aquests últims anys’, afirma l’organització. Finalment, també lamenta que la iniciativa no conté un règim sancionador per penalitzar els incompliments, cosa que, diu, deixa els llogaters assumint tots els costos judicials d’un possible procediment civil. Per la PAH, la iniciativa respon ‘a un anunci bomba en plena campanya electoral als municipis de Catalunya’ i a un ‘intent de calmar les aigües entre els dos socis de govern’, d’ERC i JxCat.

Per la seva banda, el Sindicat de Llogaters ha advertit que el decret deixa fora la immensa majoria de contractes, ‘per no dir la totalitat’. ‘Cap dels contractes vigents estarà regulat. Si segueixes vivint al mateix habitatge i signes un contracte nou, la propietat podrà optar per no acollir-se a la regulació si així ho desitja’, apunta el sindicat, que afegeix, a més, que el decret ‘inclou un munt d’excepcions’ de diferents tipus pels nous contractes, com ara si és d’obra nova o si hi ha una rehabilitació integral. Al seu parer, aquesta regulació és una ‘farsa’ que la Generalitat ha aprovat sense dialogar amb el moviment per l’habitatge.

També ha criticat que el decret no contempli cap sanció en cas d’incompliment de la llei i que l’única sortida que deixi als llogaters és portar el propietari a judici. Així mateix, el sindicat lamenta que la regulació es faci en base a l’Índex de Referència de la Generalitat, un índex, diu, basat en els preus de mercat actuals i, per tant, ‘irreals, de bombolla’. ‘Aquest decret és el resultat d’haver treballat d’esquenes a la ciutadania, i molt particularment al moviment per l’habitatge’, conclou el sindicat, que insisteix que el govern ‘no regularà els preus, sinó que anima perquè segueixin pujant’. Per tot plegat demanen al Departament de Justícia que s’asseguin a parlar amb ells i amb les organitzacions socials i que garanteixin un índex de preus del lloguer vinculat als ingressos de la població, universal i d’obligat compliment.

The post La PAH i el Sindicat de Llogaters critiquen durament el decret del govern sobre la limitació del preu dels lloguers appeared first on VilaWeb.

Els ministres del nou govern d’Andorra juren el càrrec

Els ministres de la VIII Legislatura de la història andorrana han jurat el càrrec avui en un acte protocol·lari en l’Auditori Nacional d’Andorra (Ordino), informa el govern en un comunicat.

Són Jordi Gallardo (Presidència, Economia i Empresa), Èric Jover (Finances i portaveu), Maria Ubach (Afers exteriors), Josep Maria Rossell (Justícia i Interior), Jordi Torres (Ordenació Territorial), Víctor Filloy (Assumptes Socials, Habitatge i Joventut), Sílvia Calvó (Medi ambient), Verònica Canals (Turisme), Joan Martínez Benazet (Salut), Ester Vilarrubla (Educació i Ensenyament Superior) i Judith Pallarés (Funció Pública i Reforma de l’Administració).

Faltarà per fer-ho, els propers dies, Sílvia Riva, ministra de Cultura i Esports, que per motius professionals no ha pogut assistir a l’acte. També han jurat el càrrec els nous secretaris d’Estat; entre ells, Landry Riba, secretari d’Estat d’Assumptes Europeus, un nou càrrec, per avançar en les negociacions per a l’acord d’associació amb la UE.

En el discurs previ al jurament, el nou cap de Govern, Xavier Espot, ha agraït als seus ministres ‘el compromís, la vocació de servei i la seva valentia’.

Amb l’acte d’aquest dimecres es dona ja per iniciada de manera definitiva la legislatura d’un govern tripartit, format per Demòcrates, Liberals d’Andorra i Ciutadans Compromesos.

The post Els ministres del nou govern d’Andorra juren el càrrec appeared first on VilaWeb.

JxCat demana a Batet que defensi la presumpció d’innocència dels presos polítics

Els diputats de Junts per Catalunya (JxCat) al congrés espanyol, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, han demanat per escrit a la presidenta del congrés, Meritxell Batet, que els defensi davant els que els condemnen extrajudicialment.

Per tal motiu, demanen que s’adverteixi formalment tots els diputats de l’article 4.1 de la directiva del parlament europeu que obliga a garantir, mentre no s’hagi demostrat la culpabilitat, que no es refereixin, que no es refereixin a aquestes persones com a culpables.

En l’escrit mencionant uns quants exemples portats a termes per Pablo Casado, que va assegurar que havien donat un cop d’estat; Albert Rivera, que havia assegurat que s’havia donat un cop contra la democràcia; o la diputada de Vox Macarena Olona, que els va titllar de delinqüents i criminals.

 

Defensar la democràcia i l'estat de dret és respectar la presumpció d'innocència. Demanem a la presidenta Batet que ens defensi davant els que ens condemnen extrajudicialment, especialment si aquests són altres Diputats. Cal complir la Directiva 2016/343 del Parlament Europeu! pic.twitter.com/yxGrUKPk2Q

— Jordi Sànchez (@jordialapreso) May 22, 2019

The post JxCat demana a Batet que defensi la presumpció d’innocència dels presos polítics appeared first on VilaWeb.

Pàgines