La insòlita passió per Catalunya de la jove coreana que traduirà ‘Incerta glòria’
La història de Jessica Ryu amb Catalunya és, d’entrada, una història de curiositat gairebé casual; després, de fascinació; i, finalment, de compromís. Ryu és nascuda a Corea del Sud però té un domini molt fluid del català –tot i haver viscut tan sols un mes a Girona– i, de fet, acaba de rebre l’encàrrec de traduir Incerta glòria, l’obra mestra de Joan Sales, a la seva llengua materna. Ara s’està uns quants dies de visita al Principat, amb una agenda que vessa de cultura i coneixences. No és gens estrany: Ryu, riallera i entusiasta, malgrat la distància s’ha anat amarant de la cultura catalana, molt més i tot que gent d’ací, i té ganes d’entendre el país tant com pugui.
La primera llavor de la curiositat que l’ha duta fins ací és l’obsessió que la seva mare tenia amb Salvador Dalí. De ben petita, Ryu ja veia, penjades a la paret, reproduccions de quadres emblemàtics del pintor, com ara La persistència de la memòria, que es mirava embadalida. Té records d’infantesa ben dalinians. L’interès per Dalí va restar somort, un temps, mentre es llicenciava en disseny gràfic a Corea, però aquella aventura no va acabar de sortir bé i va voler provar unes altres coses. Havia estudiat castellà i va decidir de fer un màster en literatura hispànica. Hi va descobrir no tan sols que Dalí tenia, també, prosa, sinó que els seus primers escrits eren en català. Allò va obrir una porta. “Vaig voler escriure sobre això. Com és que a Corea no ho sabia ningú?”, explica.
El camí va continuar al programa d’estudis ibèrics a la Universitat de Stanford, a Califòrnia, on en va conèixer el director, el professor Joan Ramon Resina, a qui reconeix com una influència decisiva, i, durant unes quantes setmanes, al professor Raül Garrigasait, que l’acompanya aquests dies. “Allí vaig començar a fer cursos de català, vaig aprendre la llengua i me’n vaig enamorar. De fet, ara, em sento més còmoda parlant en català que no pas en castellà”, diu.
A poc a poc, va descobrir que rere la llengua hi havia la història d’un país, una tradició. “Al principi, el català em va interessar molt perquè era una llengua que no parlava ningú al meu país. Vaig pensar que seria l’única especialista en llengua i literatura catalanes a Corea. Però, després de començar el doctorat a Stanford, la meva percepció va canviar. Quan vaig començar a llegir les grans obres que trobava en català i a conèixer-ne la cultura, vaig veure-hi paral·lelismes amb la història i la cultura coreanes. Compartim una història de dictadura i colonialisme. Quan llegeixo Incerta glòria o La plaça del diamant, per exemple, puc sentir una ressonància amb coses que van passar no fa pas tant al meu país. De fet, fa només uns quants mesos, amb la llei marcial, encara hi vaig pensar”, diu. Entre les lectures més determinants, esmenta les Elegies de Bierville, de Carles Riba; El comte Arnau. de Joan Maragall, i Lo desengany, de Francesc Fontanella, que va llegir en un seminari sobre la Guerra dels Segadors.
Molt atenta, i amb un ull clínic, va anar posant llum a coses que l’astoraven. A través de Santiago Rusiñol –de qui l’embadaleix sobretot la faceta de col·leccionista–, el pes del modernisme a Catalunya. I més retalls que, si no s’hi hagués esforçat, potser li haurien romàs incomplets al cap. “Veia pertot arreu que citaven Eugenio d’Ors i Lo barroco, però quan vaig saber que abans de la guerra civil li deien Eugeni d’Ors, em va impactar moltíssim. Aleshores vaig llegir La ben plantada i Gualba, la de mil veus, i em va semblar impressionant, perquè era un Eugeni d’Ors completament diferent. Aquestes dues personalitats d’Ors em van resultar molt impactants”, recorda.
Un objectiu clar: canviar la tradició hispanísticaPerò, de totes, la lectura que l’ha marcada més és sens dubte la d’Incerta glòria. Fou Resina qui l’hi va fer descobrir, quan estudiaven l’existencialisme europeu posterior a la Segona Guerra Mundial. “Em va agradar moltíssim. Fins llavors, de la península, només havia llegit literatura de postguerra com la de Carmen Laforet o Javier Cercas. Soldados de Salamina o Anatomía de un instante, que em fan una certa angúnia. Són obres molt bones, però que tracten la història de després de la guerra, no pas de la guerra en si mateixa”, diu. De fet, a mesura que ha anat sabent més coses sobre la història de Catalunya, ha constatat l’anomalia que representa aquesta mena de narrativa espanyola.
A Corea del Sud, diu, la hispanística acadèmica considera Soldados de Salamina com un cim de la literatura que va traspassar les pàgines per a inspirar tota una cultura de memòria històrica basada en una falsa reconciliació. Un dels objectius de Ryu és corregir aquest biaix. “Soldados de Salamina parla d’una memòria fracassada. A Corea, tan lluny, pensen que és una novel·la que facilita la democràcia i la memòria històrica a Espanya. Em fa força ràbia. Falta molta diversitat sobre el nostre coneixement de la literatura ibèrica”, diu. La sobredimensió de Cercas no solament com a escriptor, sinó com a intèrpret de la història, ha donat una idea equivocada als coreans sobre la realitat cultural i política catalana, apunta.
“Incerta glòria, en canvi, és una obra mestra: no és només una novel·la, és un testimoni, perquè Sales va lluitar a la guerra. No és només una història de trauma, o de la dictadura, sinó un testimoni dels vençuts. Normalment, ningú no en vol parlar gaire, d’aquestes coses, perquè són massa doloroses. Jo, de fet, vaig sentir un munt de tristesa, llegint-la, però la tristesa sempre dura, té una ressonància emocional diferent, que em convida a tornar a visitar les obres, i me’n vaig enamorar”, explica. La traducció li fa molta il·lusió. “Sé que serà un projecte molt difícil, que requerirà molta feina, però pagarà la pena, perquè no és una història només de Catalunya. És un clàssic amb un sentit universal. Si tinc un objectiu amb aquesta traducció és d’afegir una altra perspectiva sobre la guerra i sobre la literatura contemporània a la península ibèrica”, diu.
N’hi ha un altre, d’objectiu, potser una mica més ambiciós encara: que la traducció d’Incerta glòria sigui, per a Corea del Sud, un petit granet de sorra per a canviar coses. “M’agradaria que generés una mica més de conversa sobre la democràcia, la pau i la guerra. A Corea és molt difícil, encara, parlar obertament de la guerra civil i de la dictadura. Encara més després de la llei marcial. La societat coreana està molt dividida. Necessitem motius per a repensar la història. Aquesta traducció d’Incerta glòria espero que pugui alimentar una mica més la tolerància. Sento que al nostre món, avui, hi falta molta tolerància”, rebla.
L’anomalia i l’esperançaParlar amb Ryu, que amb prou feines ha viscut a Catalunya més de quatre setmanes i, en canvi, en desplega un coneixement tan vast, tan profund i tan ple de matisos, desperta dins el cap sensacions ben insòlites, com de ser davant una mena de petit miracle. És inevitable de demanar-li si no se li fa estrany tenir la sensació que sap més coses que no pas molts catalans de la seva edat. Ho nega. “De fet, allò que m’impressiona és l’amor dels joves catalans per la seva llengua i la seva cultura. A Corea, això és molt diferent. La meva generació, almenys, no té tanta passió per la protecció i la defensa de la cultura pròpia. Per això estic molt impressionada per la passió dels joves catalans. Quan vaig passar un mes a Girona, l’any passat, estava molt sorpresa de veure que no era un tabú parlar de la independència. A Barcelona és una mica més difícil, pel que veig”, diu.
La immersió ha estat tan intensa, de fet, que s’ha avesat a llegir la premsa d’aquí, a escandalitzar-se amb les declaracions de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, i fins i tot a agafar l’hàbit d’escoltar sovint la Trinca. La fa remoure que, amb l’amor que ha desenvolupat ella pel català, hi hagi gent que li sigui políticament tan hostil, i que les institucions no se’n prenguin més seriosament la promoció. “Em fa molta pena veure que hi ha tanta passió i amor al carrer, i que el govern, el sistema, la gent que té la capacitat de canviar les coses legalment, no hi fan tant”, conclou.