Vilaweb.cat

L’alternativa al model capitalista de les xarxes socials

La dependència de les xarxes socials ja no és una novetat. La societat és conscient que necessita aquestes eines per establir relacions amb la resta de la comunitat i que no es pot mantenir al marge. Empreses com Twitter o Facebook ofereixen opcions per interactuar i, davant de la popularitat de la qual gaudeixen i del desconeixement d’alternatives, aconsegueixen monopolitzar les plataformes d’interacció virtual. Tanmateix, fora del món de les empreses privades de comunicació, existeixen plataformes que no atreuen tants usuaris, però que permeten una interacció online des d’uns objectius no comercials i, per tant, proporcionen més seguretat. Aquestes xarxes alternatives, com Twister o Ello, són federades i els seus usuaris gaudeixen de més llibertat en les publicacions i poden modificar el software.

La crítica a les xarxes socials privatives (convencionals) sempre ha anat molt relacionada amb els problemes de manca de privacitat. Aquestes plataformes estan controlades per empreses que cerquen un benefici econòmic a partir del comerç de les nostres dades i, per tant, utilitzen tot allò que nosaltres publiquem. Enrique San Juan, expert en xarxes socials, afirma que “les xarxes no són sistemes o ens generats per facilitar o per magnificar el bé comú sinó que són instruments de negoci en mans d’aquells que les han generat”. I els usuaris, afegeix San Juan, acceptem aquest interès comercial quan validem els termes i condicions de privacitat. A aquesta problemàtica, Frederic Guerrero-Solé, sociòleg de la comunicació i professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), afegeix que “no som prou conscients que són empreses privades amb interessos privats i, per tant, no obeeixen a un servei públic”.

Algunes persones crítiques amb el control de la informació aposten per desvincular-se d’aquesta comunitat virtual. Ara bé, aquesta és una opció complicada ja que implica deixar de comunicar-se amb una gran part de la societat i per tant, perdre un espai d’interacció social. A més a més, segons Enrique San Juan, cal tenir en compte que “per la seva pròpia mecànica generen un punt d’adicció”. Així doncs, les xarxes socials han deixat de ser una opció; són una realitat de la qual costa fugir. Però no totes les xarxes són creades per multinacionals. Des de l’aparició d’aquestes plataformes, sempre han existit alternatives, que han quedat invisibilitzades per manca de finançament.

Altruistes, lliures i segures

Si les xarxes cerquen la interacció entre els individus, aquestes no han d’estar obligatòriament lligades al comerç de la informació. Existeixen xarxes com Pump.io o Mastodon que neixen amb un objectiu purament altruista, per facilitar la comunicació sense involucrar empreses pel mig. Aquestes són creades des de la perspectiva de l’usuari i no de l’empresari, cosa que facilita una participació més democràtica del primer. Com afirma Javier de Rivera, sociòleg expert en xarxes socials, les alternatives cerquen “llibertat, autonomia i descentralització”.

Llista de xarxes alternatives semblants a les privatives.

Sovint s’associa l’aparició de les xarxes socials a un empoderament dels usuaris: la gent té el protagonisme. Ara bé, per als impulsors de les xarxes alternatives, a les eines privatives, en realitat, els usuaris segueixen sent passius. Xarxes com Instagram o YouTube donen l’opció de publicar continguts però no permeten adaptar la xarxa segons les necessitats de cadascú. Les alternatives, en canvi, tenen un software lliure, cosa que permet una major llibertat. Com explica Guerrero-Solé, en aquestes xarxes “l’usuari participa de la creació, la cocreació”. Exemple d’això és Hubzilla, que, a diferència de xarxes com Facebook, que tenen un interès comercial per segmentar els seus públics entre homes i dones, possibilita seleccionar diferents orientacions sexuals.

I què passa amb la privacitat? Les alternatives cerquen la garantia de l’anonimat. Volen evitar que es comercialitzi amb la informació i per tant estableixen una vigilància compartida. D’aquesta manera, tots els usuaris tenen la responsabilitat i no només un magnat que controla la informació per tal de vendre-la a posteriori.

Diferències entre les xarxes socials alternatives i privatives.

Segons GNU Social, hi ha quatre llibertats essencials que s’han de respectar. En primer lloc, s’ha de poder “executar el programa com es desitgi”, és a dir, amb qualsevol objectiu. En segon lloc, “la llibertat d’estudiar com funciona el programa i canviar-lo pel que l’usuari vulgui”, cosa que garanteix un usuari actiu. Per altra banda, també s’ha de poder “redistribuir còpies per ajudar els companys” i per últim, aquestes modificacions s’han de poder “oferir a tota la comunitat per poder-se’n beneficiar”.

Tot això s’aconsegueix a partir de xarxes federades, que permeten interactuar d’un lloc web a un altre sense monopolitzar cap espai. D’aquesta manera, no tenen tota la informació dins un sol sistema sinó que es federalitza entre uns quants. Això garanteix aquesta vigilància compartida, però alhora disminueix les capacitats d’arribar a tothom. Segons Javier de Rivera, “en una xarxa federada, és més difícil l’efecte xarxa i hi ha un límit”.

L’usuari pot instal·lar-se una xarxa com Diaspora al servidor i a partir d’aquí gestionar un propi “pod” -on es trobin tots els seus amics- o unir-se a algun que ja existeixi. És allà on publica allò que vol compartir amb la resta. Ara bé, això no implica que entre un usuari d’un “pod” i un usuari d’un altre no es puguin comunicar, ans al contrari. El software lliure dóna la llibertat de modificar el software, copiar-lo, distribuir-lo, executar-lo o estudiar-lo.

Exemple de xarxa social alternativa.

Més llibertat, menys finançament

Actualment, aquestes xarxes estan lluny de ser comparables a les privatives, ja que el seu nombre d’usuaris és molt reduït (Facebook té 1.860 milions d’usuaris i Whatsapp, 1.200). Entre altres motius, això es deu a la manca de finançament rebut. En el seu moment, Diaspora va néixer als Estats Units a base de crowdfunding i el suport rebut li ha permès mantenir-se estable. Tanmateix, projectes com N-1 Lorea, nascut a Espanya, no han pogut continuar per falta de finançament. Mercè Molist, periodista experta en ciberdrets, critica que “van molt més ràpid les eines pagades per les empreses i pels governs que ataquen la nostra privacitat i llibertat d’expressió” i explica que “les eines que defensen la privacitat normalment les han creat hackers de forma voluntària o organitzacions que lluiten pels ciberdrets, que cada cop són menys i tenen menys diners”. Per tant, amb poca inversió pública i privada, és difícil que la comunitat virtual pugui conèixer la seva existència.

Des d’organitzacions en defensa dels ciberdrets com Críptica o Sobirania Tecnològica, s’estan fent esforços per apropar aquestes alternatives als ciutadans. Ferran Quer, president de Críptica, creu que “per donar-les a conèixer s’hauria de fer cross-ponting”, és a dir, fer que el contingut publicat a les alternatives es copiï a les privatives. Quer també opina que “ajuntaments i organitzacions haurien de fer l’esforç d’utilitzar-les” i constituir un exemple per a la societat.

Ara bé, són realment una alternativa? Hi ha molts factors sobre la taula i en general els experts coincideixen en el fet que aquestes xarxes podrien ser populars si el sistema econòmic en què vivim canviés. Guerrero-Solé es pregunta si estem disposats a fer esforços per la nostra privacitat i respon: “No, ja que ho donem per bo”. Per altra banda, Javier de Rivera, ho veu complicat “perquè cap ha triomfat” i opina que “ el valor d’una xarxa depèn dels usuaris que disposi”. Si aquells amics o familiars amb qui un vol interactuar no les utilitzen, és més difícil que s’hi uneixi més gent.

El TSJC també encausa Nuet pel referèndum

El líder d’EUiA i secretari de la mesa del Parlament de Catalunya, Joan Josep Nuet, ha estat encausat en la querella que la fiscalia va presentar al TSJC en contra dels membres sobiranistes de la mesa que van permetre el debat sobre la resolució del referèndum. En un principi, la fiscalia havia descartat la inclusió de Nuet a la querella perquè no és independentista.

Nuet ha publicat aquest migdia un piulet a Twitter on explica que ‘al final m’inclouen a la querella, reafirmo la innocència dels companys/es, reafirmo les meves idees polítiques’.

Al final m'inclouen a la querella, reafirmo la inocencia dels compays/es i meva, reafirmo les meves idees polítiques https://t.co/OMq60qCTaV

— NUET (@NUET) April 25, 2017

Segons que ha informat el mateix TSJC, tots els encausats declararan el pròxim mes de maig. El dia 8 ho faran Carme Forcadell i Anna Simó. El 12, Lluís Corominas i Ramona Barrufet. Finalment, Nuet ho farà el dia 23.

CSQP li fa costat
El president del grup parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot, Lluís Rabell, ha expressat la seva solidaritat amb Nuet. A Twitter, ha escrit: ‘Al final, el TSJC decideix imputar Nuet. Tota la nostra solidaritat amb el company. La judicialització no resoldrà un conflicte polític’.

Al final, el TSJC decideix imputar JJ. Nuet. Tota la nostra solidaritat amb el company. La judicialització no resoldrà un conflicte polític.

— Lluís Rabell (@LluisRabell) April 25, 2017

La Generalitat es reunirà amb inversors dels EUA per explorar noves vies de finançament

El vice-president de la Generalitat, Oriol Junqueras, viatjarà als Estats Units a final d’aquesta setmana per a establir contactes econòmics i per parlar amb inversors nord-americans. Un dels propòsits de la visita és d’explorar la possibilitat que Catalunya torni a entrar en un futur pròxim en el mercat del deute. Així ho explica el secretari d’Economia de la Generalitat, Pere Aragonès, en declaracions a la cadena Bloomberg: ’Ens preparem per emetre deute una altra vegada. En els pròxims mesos, i sobretot aquests anys vinents, el govern català serà present en el mercat del deute públic’.

En el moment que el procés cap a la independència entra en la fase decisiva, prèvia a la convocatòria del referèndum del setembre, la Generalitat explora noves vies de finançament, que poden incloure el retorn al mercat del deute.

Bloomberg destaca que ‘el deute de Catalunya amb venciment el 2020 actualment té un rendiment del 2,27% aproximadament, comparat amb el -0,13% del deute similar espanyol, un signe dels dubtes sobre les finances de la regió en el context del procés cap a la independència’.

La Generalitat no ha venut bons des del 2012, quan les primes de risc del deute dels estats com l’espanyol, a més del portuguès, l’italià i, sobretot, el grec, van augmentar la preocupació per una crisi financera que col·lapsés la zona euro. La crisi va fer que Rajoy arribés a demanar a Europa el rescat del sistema financer espanyol.

Segons les declaracions d’Aragonés a Bloomberg, Catalunya ‘podira recórrer als mercats de bons en algun moment per a finançar un pagament anticipat del seu deute existent més car. Catalunya vol explorar les opcions que té per tornar al mercat de bons, sigui quina sigui la sort del procés independentista’.

Per això la Generalitat hauria de demanar permés al govern espanyol per emetre deute els pròxims mesos. ‘Però Catalunya en cap cas emetrà bons abans no s’hagin resolt les diferències amb el govern espanyol sobre el plans pel referèndum’.

En aquest sentit Bloomberg afegeix que no és probable que Catalunya pugui vendre bons aviat perquè Espanya imposa uns límits al rendiment del deute venut per part d’administracions com la Generalitat com a part de les mesures de què disposa per tenir el nivell de deute públic sota control. I recorda que la Generalitat és la principal usuària del FLA, de manera que està subjecta a una supervisió molt estricte per part del govern espanyol.

Ara per ara, amb aquesta visita, la Generalitat ‘explora la reconstrucció dels ponts amb els inversors’. Per això, ‘representants del govern català planegen reunions amb gestors d’actius i de banca d’inversió en un viatge a Nova York’. Aquesta ciutat serà l’última parada del viatge de Junqueras, que començarà aquest dissabte a Florida.

Primeres imatges del dron tripulat que ha impulsat un fundador de Google

L’empresa de Califòrnia Kitty Hawk, que compta amb el suport del fundador de Google Larry Page, ha dissenyat el primer dron tripulat. El vehicle, anomenat Flyer, disposa de vuit hèlices i pot volar a quaranta quilòmetres per hora. Es començarà a vendre a finals d’enguany.

Ací en podeu veure més imatges:

Els laboristes canviaran el full de ruta del Brexit si guanyen les eleccions

El Partit Laborista diu que refarà el pla Brexit que proposa el govern de la primera ministra, Theresa May, i que establirà ‘noves prioritats’ durant les negociacions amb Brussel·les. Segons el diputat laborista i responsable del Brexit a l’oposició, Keir Starmer, si els laboristes guanyen les eleccions garantiran de forma ‘immediata i unilateral’ els drets dels europeus residents al Regne Unit l’endemà mateix de les eleccions. A més, tot i acceptar que el Regne Unit sortirà del mercat únic, no descarten seguir dins la unió duanera. Starmer també ha acusat May de ser ‘rígida i temerària’ i ha optat per donar més poder al parlament per rebutjar un acord amb Brussel·les ‘si no és prou positiu’.

En una entrevista a la BBC Radio 4, Starmer ha criticat l’estratègia negociadora de May i l’ha acusat de ‘descartar totes les opcions abans de començar les converses’, una posició ‘rígida i temerària’ que deixa ‘molt poc a negociar’. El responsable del Brexit a l’oposició assegura que els laboristes volen ser ‘intel·ligents i flexibles’, ja que negociar la sortida del Regne Unit de la UE ‘és la negociació més important des de la Segona Guerra Mundial’.

A més, el fet de garantir ‘l’estatus legal’ dels tres milions d’europeus que resideixen al Regne Unit i la voluntat d’aconseguir ‘un acord similar pels britànics que viuen a d’altres països la UE’, no és només ‘una prioritat’ pels laboristes sinó que, segons Starmer, ‘millorarà el to’ de les negociacions amb Brussel·les. ‘L’actitud del govern de Theresa May’ que ‘només ha fet que dir ‘no’ i ‘fora’ s’ha percebut com una ‘negativa a la col·laboració’ per part de les institucions europees, alerta Starmer.

El responsable del Brexit a les files laboristes també ha fet una crida a reconsiderar quines lleis europees cal rebutjar i quines cal adaptar a la legislació britànica, per evitar que el Brexit suposi un ‘retrocés’ pel que fa als drets dels treballadors, la seguretat dels consumidors i d’altres ‘estàndards vitals’.

Detingut l’antic gerent de l’empresa Canal Isabel II per presumpta corrupció

Ildefonso de Miguel, gerent de l’empresa de gestió d’aigües Canal Isabel II fins al 2009, va ser detingut ahir arran de l’operació Lezo que investiga la corrupció del PP de Madrid. Segons fonts judicials, l’antic gerent passarà avui a disposició judicial.

De Miguel era un estret col·laborador de l’ex-president de la Comunitat de Madrid Ignacio González, actualment a la presó per aquest cas. Segons la interlocutòria del jutge Eloy Velasco, De Miguel estaria relacionat amb el cobrament de comissions en l’adjudicació del camp de golf que es va construir en terrenys de l’empresa Canal Isabell II.

Unilateral referendum is a ‘reasonable option’ considering Spain’s attitude, say Swiss deputies

Two of the members of the Swiss Parliament delegation who visited Barcelona last week understand that Catalonia will organize a unilateral referendum if the Spanish state continues in its opposition. The Swiss parliamentarians, Socialist Mathias Reynard and Christian-Democrat Yannick Buttet warn that the Spanish Government’s rejection of dialogue pushes Catalonia towards a unilateral independence referendum and that it is “reasonable” for the pro-independence parliamentary majority to fulfill its democratic mandate. “I am not saying that it is the best solution, but I understand the Catalan Government’s stance,” said Reynard. “What will be essential from a foreign point of view, is participation. We need to know how many Catalans vote, if the referendum is organized in a unilateral way,” added Buttet.

Reynard and Buttet, co-presidents of the Intergroup of Friendship with Catalonia from the Swiss Parliament, are part of a delegation of Swiss parliamentarians who last week had meetings with representatives of the Catalan Parliament and the Generalitat, including Catalan President Carles Puigdemont, the President of the Parliament, Carme Forcadell, and the Catalan Minister for Foreign Affairs, Raül Romeva.

“Seen from a Swiss point of view, it is difficult to understand that people are not allowed to express themselves,” lamented Reynard, who reminded us that in his country they vote “four times a year about all kinds of matters”. “When there is a conflict or a disagreement, the easiest thing to do is to discuss it and vote,” he insisted, criticizing “the obstruction” of the Catalan people’s wish of celebrating a referendum.

“We can understand that Spain does not want Catalonia to be independent, which is perfectly understandable, but preventing them from voting we cannot understand,” stressed the Socialist. “I share this opinion,” added Christian-Democrat Buttet, who reminded us that it is exactly “this habit of regularly voting” in Switzerland, which brings “stability and peace” to the country and “respect for different coexisting ideological and national sensitivities”. To Buttet, there is already a “crisis situation” in Catalonia and the months to come are going to be “decisive” for Catalonia’s future, but also for “Spain’s and Europe’s”.

“I’m getting the impression that the opposition comes from Spain,” says Reynard, who confirmed that he had held meetings with the Spanish ambassador in Switzerland, which have always ended up in Constitutionalist debates. “A certain political intelligence is needed, and to be open to dialogue and discussion as well,” defended the member of the Swiss Parliament, who criticized the ongoing legal actions against pro-independence politicians, which he sees as “intimidation”. “In Switzerland, it would be inconceivable,” he said. “We are surprised,” Buttet added, warning that you cannot “criminally persecute people for organizing a debate, as is the case of the President of the Catalan Parliament.”

Both members of the Swiss Parliament regret the current situation of “opposition” and they believe that a unilateral referendum in Catalonia is a possibility. According to Reynard, the election on the 27th of September 2015 gave “a parliamentary majority for independence” and people expect their representatives to “get involved” in fulfilling their democratic mandate. To him, it is “reasonable” that the Parliament wants to organize a referendum and the negative response from the Spanish Government to do so “pushes the Catalan Government towards the unilateral option”. “I am not saying that this is the best solution, but I understand the Catalan Government’s stance,” he added.

In a unilateral context, Buttet sees “turnout” as “essential” for the referendum result to be acknowledged both domestically and internationally. However, he states he is not the one to mark that necessary turn out, pointing out that it should be “previously” negotiated. The Conservative representative is also surprised, given that during his stay in Barcelona some people against independence have told him that “they would win, if there is a referendum”. “Then, why do they not want to ask people about this?” he asked.

The co-presidents of the Intergroup on Catalonia form the Swiss Parliament remind us that they already asked the Federal Government if they were willing to mediate between the Catalan and Spanish government in order to resolve the situation, especially bearing in mind their long tradition in this matter. “The answer was that it is possible to do so, but it has to be requested by Catalonia and Spain, and this is not the case. Therefore, Switzerland will not get involved without a demand from both sides,” Reynard explained.

The two Swiss parliamentarians were in Catalonia together with two other members of the Swiss Parliament on a trip organized within the program of international visits which the Public Diplomacy council of Catalonia (Diplocat) started in 2013. Last month a group of members of the Danish Parliament and also a group of French representatives visited Barcelona.

La fiscalia denuncia la delegada del govern espanyol a Madrid per un delicte societari

La Fiscalia Provincial de Madrid ha presentat una denúncia contra l’actual delegada del govern espanyol a Madrid, Concepción Dancausa, per un presumpte de delicte de frau en una operació urbanística mentre era regidora de l’Ajuntament de la capital espanyola en l’etapa d’Ana Botella al capdavant del consistori, segons informa aquest dimarts El Pais. Concretament, el govern municipal d’aleshores va adjudicar un terreny de Mercamadrid a l’empresa Merca Ocio Hoteles 22 S.L. –amb una clàusula inclosa que preveia el pagament d’11 milions d’euros si el consistori rescindia el contracte- i va acordar que, en lloc de cobrar per l’ús del solar, pagaria 41.500 euros al mes fins el 2032 a canvi que l’empresa no denunciés l’Ajuntament per no permetre-li la construcció d’un hotel en el terreny. Després de mesos d’investigació, la Fiscalia ha conclòs que Dancausa podria haver comès un delicte societari.

L’empresa que adjudicatària de l’ús del terreny l’any 2002, Merca Ocio, acumulava un deute de 700.000 euros després que deixés de pagar les quotes davant la negativa de l’Ajuntament de Madrid perquè hi construís un hotel, ja que la voluntat del consistori era un local de restauració. Va ser aleshores quan es va arribar a l’acord -que ara portarà Dancausa davant del jutge- i el propietari de l’empresa, un constructor de Marbella, hi va aixecar una nau de 2.500 euros quadrats que després va llogar a Mercamadrid i que actualment no registra cap activitat.

L’actual equip de govern, encapçalat per Manuela Carmena, ja va alertar a la Fiscalia fa un any d’aquest cas amb un informe que denunciava una suposada malversació de fons públics per l’adjudicació d’aquest terreny. Aleshores, l’equip de l’actual alcaldessa qualificava de ‘desproporcionat i abusiu’ el contracte. L’informe va ser elaborat per un advocat de l’Estat en excedència que va investigar perquè l’Ajuntament havia de pagar 41.500 euros al mes des del novembre del 2013 al beneficiari d’un terreny quan és aquest qui hauria d’haver abonat 128.000 euros any per fer-ne ús, segons informa El Pais.

Fa un any, Dancausa va defensar que l’operació va ser ‘legal’ i que es va adoptar per unanimitat del consell d’administració, representat per Mercasa (participada pel SEPI i el Ministeri d’Agricultura). A banda de Dancausa, també seran investigats 16 alts càrrecs d’aquesta darrera societat i de Mercamadrid, entre els quals hi ha el germà de l’expresident d’Ignacio González, Pablo Manuel González, que també ha ingressat a presó en el marc de l’Operació Lezo.

S’ha mort l’escultor Xavier Corberó a vuitanta-un anys

L’escultor Xavier Corberó va morir ahir al vespre. Tenia vuitanta-un anys. La notícia l’ha fet pública la seva filla Ana amb un missatge a Twitter: ‘El meu pare, Xavier Corberó va morir anit. Ell va viure la vida de manera grandiloqüent i amb colors. Era una persona estimada, fins i tot adorada… El trobarem a faltar’.

My father, Xavier Corberó died last night. He lived his life large and colourful. He was much loved, even adored.. He will be missed. ❤️ pic.twitter.com/eQvG3vqw4w

— a corbero (@anacorbero) April 24, 2017

Corberó es va formar a l’Escola Massan i la Central School of Arts and Craft de Londres, però de ben petit ja havia experimentat amb el dibuix i el treball de metalls a l’obrador del seu pare. La seva obra era reconeguda arreu del món. El 1955 va fer la seva primera gran mostra a la Biennal Hispanoamericana. A partir d’ací se li van obrir les portes dels millors escenaris del món de l’art.

Durant els Jocs Olímpics del 1992 va assessorar l’Ajuntament de Barcelona en la tria d’obres d’autors de prestigi internacional per posar en carrers i places de la ciutat. Corberó també va ser l’encarregat de dissenyar les medalls olímpiques. Aquell mateix any va rebre la Creu de Sant Jordi.

Actualment es poden trobar obres seves al Museum of Modern Art de Nova York, al Stedelijk Museum d’Amsterdam i al Victoria and Albert Museum de Londres.

En aquest article interactiu del Washington Post podeu gaudir de l’obra de Corberó.

 

Les portades dels diaris: ‘Aguirre torna a dimitir’ i ‘Setge a Le Pen’

Avui, 25 d’abril del 2017, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

Ara:

Diari Ebre:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Superdeporte:

Vinculen quatre dels detinguts per gihadisme a Catalunya amb els atempats de Brussel·les

Els Mossos d’Esquadra han engegat aquesta matinada un operatiu contra el gihadisme en sis localitats catalanes: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Ripollet i Masquefa. El dispositiu policíac el dirigeix el jutjat d’instrucció número cinc de l’Audiència espanyola. S’han fet escorcolls en una dotzena d’immobles. A Barcelona, agents dels mossos han entrat en un edifici del carrer de Viladomat del districte de l’Eixample.

Segons el major del cos, Josep Lluís Trapero, s’han fet vuit detencions. La policia vincula quatre dels detinguts amb activitats de l’autoanomenat Estat Islàmic, i concretament amb l’atemptat del març de l’any passat a l’aeroport de Brussel·les i al metro, en què hi va haver trenta-cinc morts.

A més, pot ser que formin part d’un grup dedicat al tràfic de drogues.

ÚLTIMA HORA: Estem fent una operació antiterrorista en l'àmbit jihadista en diferents municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona pic.twitter.com/8QvTXllTRq

— Mossos (@mossos) April 25, 2017

La investigació començà fa vuit mesos arran de l’anàlisi d’informacions aparentment inconnexes procedents de la col·laboració ciutadana i de la tasca preventiva dels Mossos d’Esquadra. Segons fonts policíaques, els agents van determinar que era un grup que actuava en l’àmbit gihadista i que també cometia delictes vinculats amb el crim organitzat.

L’operació s’ha coordinat amb la policia belga, dins el programa de la Unió Europea Eurojust. La policia catalana va traslladar aquesta informació a l’Audiència espanyola, encarregada de la investigació, i tot seguit es va constituir l’equip amb els cossos català i belga, que han bescanviat informació durant els últims mesos i que han conclòs que el grup tenia una vinculació directa amb el terrorisme gihadista.

D’una altra banda, l’abast de la investigació va fer que els Mossos d’Esquadra informessin de l’evolució del cas el CNI, amb qui també s’ha intercanviat informació, en coordinació amb la policia espanyola, que és el cos designat per als contactes policíacs internacionals.

En algun dels escorcolls d’avui al matí, també hi participen agents de la policia espanyola i de la policia federal belga.

Boges per la ciència

Està àmpliament demostrada la diferent dedicació del temps entre homes i dones; són les dones les que es dediquen en major mesura a l’atenció de les necessitats plantejades per la llar/família. Les dades ajuden a donar visibilitat a aquesta diferència. En el cas de l’Estat espanyol, els homes dediquen més hores del seu dia a la jornada laboral remunerada (8 hores i 12 minuts, com a mitjana) i menys a les tasques agrupades sota l’epígraf de llar/família (2 hores i 37 minuts). Les dones tenen –com a mitjana– jornades laborals més reduïdes (6 hores i 51 minuts) però passen més temps de la seva jornada dedicades a la cura (4 hores i 36 minuts). A més a més el nivell d’estudis no introdueix diferències significatives en el temps que s’hi dedica a la llar/família: 3 hores i 53 minuts entre les persones sense estudis o amb estudis primaris, i 3 hores i 29 minuts en les persones amb estudis universitaris (Institut Nacional d’Estadística, 2011). Aquesta diferència en la distribució dels temps ajuda a entendre la relació que mantenen les dones amb el mercat de treball, caracteritzada per la precarietat. Espe­cialment a un país com el nostre on el benestar depèn de com de nodrides i sòlides siguen les relacions familiars, relacions bàsicament protagonitzades per dones.

Les xifres, però, no mostren la gran varietat de tasques que representa cuidar a l’àmbit de la família, ni la gran heterogeneïtat de circumstàncies que envolten la cura i que poden canviar, i molt, el grau d’intensitat i la rigidesa en què aquesta es manifesta: la forma familiar de convivència, el moment en el cicle vital i familiar que es travesse, la classe social, l’ètnia o l’origen de la necessitat de cura (per exemple, una malaltia greu), entre d’altres. Hi ha, però, un tret comú en parlar de cura que és fortament significatiu: l’obligació de gestionar el temps propi en funció de les necessitats de la persona que requereix atenció, sovint sense ni tan sols poder decidir com i quan fer-ho, i que pot comportar la sobrecàrrega física, però també emocional, de les persones que cuiden, sobretot de les dones (Obiol, 2014).

L’abnegació que tradicionalment se li ha reclamat a les cuidadores xoca de front amb l’abnegació que se li reclama avui dia al treballador en general però sobretot al científic. Aquella idea de lliurar-se al coneixement «en cos i ànima» (Santos, Muñoz i Poveda, 2015) és clarament visible en la tendència creixent d’un model de recerca basat en la rendició de comptes mitjançant l’elaboració d’indicadors de producció científica i la inclusió d’aquests com a criteris per a l’ordenació en les promocions del personal acadèmic, en la concessió de projectes i convenis, en la distribució de partides pressupostàries o en les relacions departamentals, per citar només alguns dels casos. De fet, sense aquest sistema avui dia és complicat entendre la construcció de la carrera acadèmica de la majoria del personal investigador. En conseqüència, obviar les condicions socials en què es produeix la recerca que avaluen –fins i tot les condicions en què es construeixen els mateixos indicadors– representa un greuge respecte l’assoliment de la igualtat d’oportunitats entre les persones que investiguen. No matisar els indicadors tenint en compte el temps que requereix la cura és penalitzar aquelles persones que se’n responsabilitzen, bàsicament les dones.

De fet, tot i les recomanacions europees per aconseguir un entorn acadèmic eficaç i competitiu, sembla que continua no sent equitatiu en termes de gènere; així ho mostren les últimes dades, precisament publicades per la Comissió Europea. Les dones continuen estant poc representades en els llocs més alts de la presa de decisions acadèmiques en una proporció inferior al 40 %. Els estats europeus que més s’acosten al 50 % són Suè­cia, Luxemburg i Països Baixos (Comissió Europea, 2016). En les universitats de l’Estat espanyol, 4 de cada 10 persones que treballen com a professorat universitari són dones, tanmateix en el cos de catedràtics 8 de cada 10 són homes, dels quals gairebé la meitat tenen més de seixanta anys. Així doncs, les posicions més altes de la jerarquia acadèmica estan masculinitzades i envellides. El reiteradament anomenat sostre de vidre, que no s’aconsegueix superar, evidencia la persistència de la desigualtat de gènere en la universitat.

Llegiu l’article complet en la web de Mètode.

Alícia Villar Aguilés. Professora del Departament de Sociologia i Antro­pologia Social de la Universitat de València i actual directora de la Revista de la Asociación de Sociología de la Educación. Investiga sobre trajectòries formatives, desigualtats socials i educatives i transformacions en les institucions universitàries. És mare de dues xiquetes i un xiquet.

Sandra Obiol Francés. Professora del Departament de Sociologia i Antro­pologia Social de la Universitat de València i membre del grup de recerca Copolis. La seua recerca s’ha centrat en els processos de precarització laboral i vital així com en l’anàlisi de les famílies monoparentals i les polítiques familiars. És mare de dues xiquetes. 

Què és Mètode?

Rita Levi-Montalcini: dona, jueva i científica

Atreta per la histologia, només acabar la carrera Rita Levi-Montalcini va incorporar-se com a ajudant al laboratori de Giuseppe Levi a la Università degli Studi di Torino, fins que Il Manifesto per la difesa della razza, dictat per Mussolini en 1938, va prohibir als jueus una carrera acadèmica i professional. Levi-Montalcini diria, anys més tard, que havia estat un estímul, que li havia d’agrair a Mussolini haver-la declarat d’una raça inferior, perquè l’extrema dificultat i el sofriment l’havien fet créixer, esforçar-se i superar amb més voluntat els obstacles que havia trobat en la carrera científica. Exclosa de les institucions, Levi-Montalcini treballava al seu laboratori a casa durant la Segona Guerra Mundial, fent experiments sobre el creixement de les fibres nervioses en embrions d’au. Només acabar la guerra, el 1946 va ser convidada per Viktor Hamburger a la Universitat de Washington a Sant Lluís. Una invitació que va canviar la seua vida durant les següents tres dècades i que li va permetre desenvolupar plenament una activitat científica com a investigadora als Estats Units. Fou a Washington on va identificar el factor de creixement nerviós, una contribució científica que, fet i fet, li valdria la concessió del Premi Nobel de Medicina, juntament amb Stanley Cohen, el 1986.

Sempre vinculada a la seua Itàlia natal, des dels anys seixanta Levi-Montalcini compatibilitzava la investigació als Estats Units amb la direcció del Centre d’Investigació Neurobiològica de Roma que ella va transformar en l’European Brain Research Institute, de gran prestigi mundial. En la darrera etapa de la seua vida fou senadora vitalícia al Senat italià i sempre es va definir com una persona d’esquerra, que creia en el progrés i la paritat. Membre de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, va ser també ambaixadora de bona voluntat de la FAO, a més de crear una fundació dedicada a ajudar dones i xiquetes africanes a estudiar.

Rita Levi-Montalcini va celebrar el seu centenari amb un congrés a Roma i en declaracions públiques reivindicava l’activitat intel·lectual i el compromís social com a principals agents de la seua activitat i llarga vida. El 30 de desembre del 2012 va cessar la seua incansable tasca de lluita per la vida, la justícia social i la ciència.

Llegiu l’article complet en la web de Mètode.

Josep Lluís Barona. Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.

Què és Mètode?

La col·legiata Sant Vicenç del castell de Cardona recupera les pintures romàniques

La col·legiata de Sant Vicenç del castell de Cardona, una de les obres mestres del romànic català, torna a lluir les pintures romàniques que l’any 1953 van arrancar de la galilea per portar-les fins al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). No són les originals, que continuen al museu, però sí una acurada reproducció que s’ha fet per mitjà d’una tècnica fins ara inèdita a Catalunya. El responsable de la intervenció, Julio Gómez, ha explicat que s’havia fet amb el sistema papergel, l’únic del món capaç de transferir imatges amb qualitat fotogràfica a superfícies tridimensionals sense limitació de grandària, forma ni textura.

Per a aquesta operació, s’han arribat a fer mil fotografies de l’original, que després s’han hagut d’encaixar a la galilea. El conseller de Cultura, Santi Vila, ha visitat l’espai i ha dit que aquesta intervenció era l’equilibri perfecte entre la missió que s’espera dels museus nacionals i el patrimoni dels pobles.

‘El porxo de les pintures’
La galilea de la col·legiata Sant Vicenç del castell de Cardona és popularment coneguda com ‘el porxo de les pintures’. Fou el recinte funerari dels vescomtes de Cardona i també un espai dedicat als actes litúrgics de la comunitat de canonges.

L’any 1953, durant uns treballs de restauració, es van descobrir aquestes pintures romàniques. Van ser arrencades de l’emplaçament original per traslladar-les al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on s’han conservat i es poden veure avui.

La imatge que presideix l’escena és la de Crist envoltat pels símbols dels evangelistes. Als costats, s’hi representen la presentació del temple, l’assumpció i la glorificació. A més, al costat de les escenes religioses, es destaca una escena del setge de la ciutat de Girona, durant la croada francesa contra la Corona d’Aragó l’any 1285. La raó és que el comte de Cardona, Ramon Folc VI (1259-1320), va comandar la defensa de la ciutat de Girona en nom del rei Pere el Gran. Girona va capitular al cap de dos mesos, però la resistència va servir per a aturar l’exèrcit invasor, que es va retirar. Aquest fet va merèixer el reconeixement en un espai de la galilea.

Sant Jordi enamora el món

Una vintena de periodistes estrangers sopen en un restaurant de la Barceloneta la vigília de Sant Jordi, convidats per Diplocat. L’organització a la qual pertanyen, MIDAS, lliura un premi a la llarga trajectòria de Josep Maria Espinàs, feliç de rebre el guardó amb els seus ’90 anys i 90 llibres’, com ell mateix explica. Al final del sopar ha corregut la veu que aquell honorable senyor és l’autor de la lletra de l’himne del Barça i hi ha corredisses entre els cambrers per demanar-li un autògraf. Isabel Martí, que acaba de dimitir, s’ho mira amb un somriure incrèdul.

Serà la primera sorpresa d’una llarga llista que els periodistes visitants anotaran a la llibreta. Poder veure i viure la festa de Sant Jordi amb ulls forans és tota una experiència. Per molt que els ho hagis explicat, passa com amb els castells: fins que no ho comproves, fins que no formes part de la riuada humana que baixa per la Rambla entre llibres i roses, no te’n fas el càrrec i no pots intuir-ne ni les dimensions ni la mena d’ambient festiu i alhora sobri que s’hi respira.

L’endemà al matí, al Palau de la Virreina, els rep la coordinadora del programa ‘Barcelona, Ciutat de la Literatura UNESCO’, Marina Espasa. L’escriptor Jordi Puntí els explica en un anglès exquisit què representa una jornada com la que acaba de començar per als escriptors que tenen obra fresca publicada. I ho il·lustra amb anècdotes, des de lectors que fan preguntes rocambolesques o suggereixen temes per a una novel·la, fins a escriptors que afegeixen el número de mòbil a la dedicatòria o persones que demanaven a mossèn Ballarín que a més de dedicar-los un llibre ho aprofités per confessar-los.

Del caràcter de festa nacional que té Sant Jordi, se n’ha parlat molt. Si no hi hagués l’altra Diada, seria la Diada. I, llevat que es proclami la independència un 23 d’abril, continuarà essent difícil que pugui tenir el rang de Diada Nacional. Però és un dia que permet d’entendre moltes coses sobre Catalunya i els catalans. Hi ha pobles que fan festa amb desfilades militars, n’hi ha que en fan amb dracs i pirotècnia, n’hi ha que no saben fer-ne sense elevades dosis d’alcohol. Que la nostra gran festa popular es basi en els llibres i les roses és una carta de presentació immillorable de cara enfora.

A Barcelona, la tendència d’aquests darrers anys a reduir la concentració de parades a la Rambla en favor d’una dispersió més gran per tot el centre de la ciutat és un gran encert. I han aparegut espais amb una màgia especial, com l’off Sant Jordi que promouen la gent de la llibreria Calders i del Culturista a l’Antic Teatre, a la vora del Palau de la Música. Un dels periodistes ho descriu com un autèntic oasi, on es pot recuperar forces i fer una pausa enmig de la voràgine.

Sempre amatents a la situació política, els periodistes estrangers viuran la darrera sorpresa del dia a la plaça de Catalunya, on veuen la cua de gent a la parada central de l’ANC signant a favor del referèndum i agafant adhesius del Sí. A pocs metres, sense cap problema però no tantes cues, Societat Civil Catalana i un estand pro-selecció espanyola fan campanya pel no. Enric Millo parla animadament amb unes hostesses i una senyora gran que passa pel costat els diu en veu alta: ‘Ho sento, però al final el drac morirà.’

Mas comença a Brussel·les un viatge per a denunciar la persecució judicial del procés

Artur Mas fa avui la primera parada d’un viatge a Brussel·les, París i Ginebra per a explicar el procés català i denunciar la persecució judicial dels càrrecs electes sobiranistes a Catalunya. L’ex-president participarà en un seguit d’actes i conferències organitzat de manera conjunta entre el Diplocat, la delegació del govern a França i Suïssa i la delegació del govern davant la Unió Europea.

Aquestes conferències responen a l’encàrrec que el govern va fer a Mas, a l’ex-vice-presidenta Joana Ortega i a l’ex-consellera Irene Rigau després de la sentència d’inhabilitació del 9-N perquè expliquessin el seu cas en l’àmbit internacional. De la mateixa manera, també informaran sobre la situació política catalana i sobre la voluntat de la majoria de ciutadans.

Mas serà avui a Brussel·les, demà a París i dijous a Ginebra. A cada ciutat, hi farà un acte titulat ‘Un referèndum per a Catalunya’, estructurat en dues parts. Primer, conversarà amb un periodista local. A continuació es projectarà el documentari Le peuple interdit, del quebequès Alexandre Chartrand, que analitza el moviment sobiranista i segueix diversos personatges involucrats en els esdeveniments de la tardor del 2014 i les eleccions del 2015, entre els quals l’ex-president Mas.

Les corts atorguen avui el premi Guillem Agulló a l’activista Daniel Sanjuan, a títol postum

El premi Guillem Agulló reconeix a títol pòstum Daniel Sanjuan, advocat de la Comissió d’Ajuda al Refugiat del País Valencià. El premi es lliura avui, dia de les Corts Valencianes, en què es fan diversos actes commemoratius. Amb el guardó es vol reconèixer la tasca de Sanjuan –que es va morir el gener de l’any passat– en la defensa dels drets humans i en la lluita pel tancament dels CIE.

Sanjuan va tenir un paper fonamental en la defensa dels refugiats al País Valencià. Va ser també una figura cabdal contra els Centres d’Internament d’Estrangers. Des de la comissió jurídica de la campanya ‘CIEs no’ va aconseguir el reconeixement de l’accés al dret d’asil al CIE de València i va portar a judici les violacions dels drets humans que s’hi cometien.

A banda el premi Guillem Agulló, també s’atorgarà el guardó Francesc de Vinatea, enguany destinat al Tractat de Roma per a commemorar els seixanta anys del naixement de la Unió Europea. Ambdós guardons es lliuraran dimarts a migdia. Els actes commemoratius per al dia de les Corts Valencianes s’acabaran el dia 29 d’abril amb un concert a la plaça de bous de València.

Carme-Laura Gil: ‘Esperar fins que l’estat vulgui seure a parlar és donar-li tot el poder’

Veterana de la política catalana, Carme-Laura Gil (Benissanet, 1935) continua al peu del canó amb la mirada posada en el referèndum. L’ex-consellera de la Generalitat forma part del comitè executiu del Pacte Nacional pel Referèndum i actua amb la mateixa energia que quan es dedicava a la política institucional. Habituada a parlar sense pèls a la llengua, descriu els problemes democràtics de l’estat espanyol com una patologia radicada en el sistema institucional: ‘Aquestes frases de la “unidad nacional” intocable em recorden molt quan anava a l’escola i s’explicaven els principis del Movimiento. Jo sóc del 1935. La “unidad de destino en lo universal”…’ Parlem dels objectius del Pacte quan falta un mes escàs per a exhaurir el termini fixat per a una negociació amb l’estat i en plena campanya de recollida de suport al referèndum. I parlem també dels partits i de l’estat de forma –i el lideratge– del PDECat.

Després de quatre mesos de feina i amb un mes al davant, on som? S’ha avançat en l’objectiu d’obrir una finestra negociadora a l’estat?
—Hem aconseguit que el Pacte, aquesta plataforma o invent tan transversal i sincrètic de societat civil i societat política, tingui un paper en la societat catalana. Un paper mediàtic, social i emocional. Això s’ha fet. El Pacte és visible. Hi ha hagut una cosa importantíssima. En el moment de cercar adhesions al carrer per Sant Jordi, les entitats i els agents del pacte s’hi han abocat. El secretari general de la UGT, el de Comissions Obreres, el de la USTEC… que tots hagin fet colla amb la comissió del Pacte és un fet extraordinari que cal valorar.

El Pacte té l’encàrrec principal d’obrir vies de negociació per al referèndum i aquesta segona funció d’ampliar o demostrar el suport social al referèndum. Sembla que heu optat per aquesta darrera…
—És que aquesta part és molt important. Més important que mirar d’obrir unes vies, que només es poden obrir si hi ha algú disposat a fer-ho a l’altra banda. És important que la societat catalana vegi que les forces socials, culturals, professionals, sindicals, etc., estan d’acord que s’ha de fer el referèndum i que la ciutadania s’expressi amb el seu vot. Cal que ens trobem tots davant una urna. Aquest és el principi democràtic per excel·lència.

El suport al referèndum ateny el 75% o el 80% segons els sondatges. Calia formalitzar aquest suport d’una manera més explícita. Es tracta de fer visible el compromís?
—Exacte. Hi ha un compromís molt explícit de les forces polítiques sobiranistes, del govern i de tot l’entramat institucional. Però també hi ha el compromís de les forces socials. Crec que les entitats han estat molt generoses. Per a moltes organitzacions que tenen socis o membres de totes les tendències, la cosa més fàcil hauria estat desentendre-se’n. S’han volgut comprometre amb el referèndum perquè han vist que és un moment històric i perquè saben que l’única manera de resoldre el conflicte és parlant i votant.

Per tant, és evident que la feina de cercar vies de negociació amb l’estat espanyol no dóna fruit.
—És clar que no. Hi ha empatia en forces polítiques i en determinats punts de l’estat. Per exemple, hem rebut molt suport d’entitats de Galícia. Però el govern, com a govern, que és el que ha d’obrir la porta a una solució política a un conflicte real, continua mut i sord. No vol entendre que l’única manera de resoldre la situació actual és parlar-ne i deixant que sigui la gent que parli. I la manera més clara de parlar d’un poble és a les urnes. L’urna té aquesta força: és el lloc on les divergències s’uneixen. I l’estat, en lloc d’atendre aquest sentit democràtic, judicialitza la política. Això és una patologia. L’estat espanyol menyscaba la democràcia i la repodreix. Aquestes frases de la ‘unidad nacional’ intocable em recorden molt quan anava a l’escola i s’explicaven els principis del Movimiento. Jo sóc del 1935. La ‘unidad de destino en lo universal’…

Sentiu la mateixa música?
—És que no és ni una herència. És estructurat així. És el mateix sistema. No es pot entendre que encara parlin així. Són les mateixes frases de Primo de Rivera que va fer seves el franquisme. És horrible. La judicialització de la política demostra que és una qüestió patològica. Forma part d’un sistema. I no és un únic partit d’una determinada ideologia que ho defensa. Es pensen que tenen la força de la veritat absoluta. I no pot ser. Són ignorants de la història. I és un menyspreu a la història dels pobles de la península. No s’adonen que els temps han canviat. La democràcia és un sistema difícil amb equilibris molt necessaris. I és evident que no hi pot haver democràcia amb principis inamovibles. Si hi ha res intocable, ja no és democràcia. Sense diàleg ni negociació, no hi ha democràcia. Tot plegat té una ressonància totalitària. Tenen una por cerval d’una cosa que surt dels seus esquemes o d’una cosa que pot qüestionar el seu sistema de vida.

En veient aquesta situació, us dediqueu a mostrar-la davant la comunitat internacional?
—Sí. Però també a la mateixa comunitat catalana. Tot comença aquí i després s’expandeix. La ciutadania de Catalunya ja ho ha entès. Una de les funcions del Pacte és demostrar que som plurals i demòcrates. I que no és una cosa tan sols de les forces polítiques. El referèndum també és una proposta de la gent que no té cap intenció de governar.

Quines accions es faran aquest mes que falta, abans d’exhaurir el termini?
—Anirem parlant amb persones influents de l’estranger per cercar el seu suport al referèndum. També continuarem explicant que aquest compromís va molt més enllà dels partits polítics. Finalment, la segona quinzena de maig retrem comptes de la nostra feina davant els integrants del Pacte. A partir d’aquí, el Pacte decidirà.

Puigdemont s’ha esperat a posar data al referèndum perquè considera que abans heu d’acabar la feina encomanada. Us sembla que és una bona decisió? Hi ha gent que exigeix que es posi data.
—Entenc la gent que vol saber la data. Som plurals i cal entendre la posició de tothom. Però el Pacte es va posar aquesta data límit per a trobar un acord o una negociació amb l’estat. Perquè aquesta feina no pot ser eterna. No ens podem passar la vida esperant que l’estat vulgui seure a parlar. És absurd i és donar-li tot el poder. Un cop superat el termini fixat, el Pacte ha de decidir què vol fer a continuació.

No continuarà treballant pel referèndum en la via unilateral?
—Ja no ens pertoca a nosaltres, de dir-ho. Seran els integrants del Pacte, que ho hauran de decidir. El Pacte té el compromís de demanar un referèndum acordat. Un cop comprovat que l’estat no vol parlar-ne, veurem què volen fer els integrants del Pacte.

Què passarà quan s’anunciï la data del referèndum? Què creieu que farà l’estat?
—La línia repressiva judicial ja s’ha activat. Pel que fa a la presidenta del parlament, han decidit que volien fer-ho més lentament. Amb altres encausats, la cosa va ser molt ràpida. Ara van més a poc a poc perquè ja han vist que el poble de Catalunya no es cansa. I que les enquestes són molt tossudes. I que el conflicte no s’acabarà mai si no votem. I votarem. Potser el convenciment col·lectiu i permanent de la ciutadania catalana els pot dur a obrir una porta. Si no ho fan, el govern ja ha dit que no s’aturaria en el compromís amb el mandat democràtic.

La societat està preparada per als mesos que vindran?
—Està preparada. La voluntat de votar és molt majoritària. Tres quartes parts de la població vol que es faci el referèndum. Això és moltíssim. La societat catalana és molt madura. Sap que vol resoldre aquest conflicte amb l’estat espanyol. I sap que l’única manera de fer-ho és en una urna. Dins una urna hi cabem tots. Els del sí, els del no i els que no ho veuen clar. Tenim ganes d’acabar-ho, de rematar la feina. No pot durar molt més.

I els partits, estan preparats? Per exemple, veieu el PDECat en forma?
—El veig com un partit jove. Ho és. És un partit jove que té la gran sort de tenir experiència acumulada d’èxits, grans èxits i també errors. Un partit jove amb el pòsit de l’experiència és una sort. És un partit jove i els seus dirigents també ho són.

Què voleu dir, amb això dels dirigents?
—Que han de créixer i assolir més experiència directa i no tan sols viure de l’experiència heretada. Tenen aquesta responsabilitat a la vegada que han de reivindicar el patrimoni acumulat. Però les coses ara són diferents. El segle XXI ha tallat de soca-rel el segle XX. Tots els partits s’han de resituar. Hi ha partits molt envellits. Per exemple, el PSC, que no ha fet el gran canvi i s’ha refugiat en un passat que ja no existeix. La política catalana no serà mai com era abans. Ja no hi haurà grans majories sostingudes. Tan sols cal observar com es fragmenten els parlaments de tot Europa.

Però el problema de lideratge al PDECat és evident…
—Puigdemont ja ha dit que no vol repetir. Però hi ha lideratges bons al partit. Hi ha líders. És evident que el moment actual no és el de la sortida de la dictadura. Reventós, Pujol, Barrera… Aleshores hi havia la gent que havia fet la gran lluita contra el franquisme. Eren els que havien salvat la pàtria i la van fer redescobrir. Era un moment amb èpica. Ara som en una altra epopeia. Que és més lenta i tranquil·la. No és menys important ni transcendent. Però els lideratges són més transversals i generacionals. Són lideratges col·lectius formats per coalicions de partits. Allò de Convergència ja no es repetirà. Allò només tenia sentit en aquell moment històric.

 

El català és una nosa?

Ara fa deu anys, em van convidar a inaugurar un congrés internacional de periodisme a la Universitat Capodistriana i Nacional d’Atenes, la principal universitat grega. Hi vam parlar gent de diversos països, tots en anglès, i el rector, que ho va fer de cap a peus en grec. Quan li vaig demanar com era que no havia fet servir l’anglès, em va dir que tenia l’obligació de recordar-nos l’existència de la llengua grega i de la cultura que vehicula. I que en un acte com aquell no podia ser que no se sentís el dring de la llengua que al final era la mare de les cultures d’Europa. No vaig trobar cap argument per a replicar-li.

Ahir vam publicar a VilaWeb un reportatge de Bel Zaballa que va causar un impacte notable. Explica que l’ús del català ha caigut en picat a les universitats de tot el país, però molt especialment a les del Principat. I retrata això que passa tantes vegades quan un jove alça la mà dient que ell no l’entén i la classe automàticament canvia de llengua. Fins i tot si és un de sol i fins i tot si s’ha previst de fer la classe en català, informació que es publica obligatòriament abans de començar el curs i que, per tant, l’estudiant que alça el dit sap perfectament.

No parle per parlar. Jo mateix vaig deixar de fer classes a la Universitat Pompeu Fabra. No per l’actitud dels alumnes, sinó per la de la universitat. Fa vint anys d’això. Em vaig trobar que en el màster en què participava, la gran majoria dels alumnes parlaven català, però n’hi havia uns quants que no. Em vaig oferir a fer-los mitja hora de classe prèvia a banda, perquè poguessen entendre la classe completa en català. I així ho vam fer. Els alumnes s’hi avingueren i a mi em semblava una solució amb trellat. Com que eren europeus, em vaig oferir a fer la classe en anglès perquè el seu castellà era d’un nivell ínfim. Vaig fer mans i mànegues per resoldre el problema sense que se’n ressentissen els drets dels alumnes catalanoparlants. Però arran de la pressió constant de la universitat perquè no fes la classe en català vaig renunciar-hi. Perquè vaig descobrir que a la facultat, simplement, no volien que fes la classe en català. Deien que això els creava un problema. D’imatge, em van arribar a dir.

I aquesta és la qüestió i aquest és el debat. Contra allò que diuen alguns, el problema no és si hem de respectar uns suposats drets dels castellanoparlants o dels estrangers. Si jo me’n vaig a Finlàndia i m’apunte a un curs que m’han informat –en el moment de la matrícula– que es fa en finès, no em puc considerar discriminat si es fa en finès. Perquè això és fer les coses que s’han emparaulat, actuar de la manera que hom espera. Fa anys la Generalitat va aconseguir que tots els cursos indicassen en quina llengua es feien perquè ningú no s’enganyàs ni pogués adduir indefensió. Però continua passant igual: la mà d’un jove que s’alça i que fa canviar la llengua de la classe. Ningú no pregunta mai pels drets dels alumnes catalanoparlants ni ningú no ha establert mecanismes de defensa d’aquests drets.

El debat ha anat passant per alt tots aquests anys, entre excuses i silencis intencionats. Com si no en volguéssem parlar. Hi ha estatístiques oficials que indiquen la caiguda de l’ús acadèmic del català i tots sabem que són mentida: cau molt més que no diuen. Ni el govern ni, encara menys, les universitats no tenen gens d’interès a reconèixer això que passa. I la resta callem.

Ací gairebé ningú no fa allò que va fer amb mi aquell rector grec: realçar allò que ens fa únics. És paradoxal, però l’augment de l’independentisme ha anat acompanyat d’un desinterès com més va més generalitzat pel paper de la llengua, com si ja no tingués importància. Totes les independències tenen preu i em fa l’efecte que el preu de la nostra serà el català, si no rectifiquem.

Perquè la qüestió no és, solament, aclarir si hi ha d’haver una llengua oficial o dues, o tres o cap. La discussió no és sobre legalitat ni tan sols sobre ús. La qüestió realment important és si nosaltres com a país, i per tant cadascú de vosaltres com a ciutadans, pensa que la llengua té un valor o si ens sembla que és més aviat una nosa. I sobretot, si la resposta és la primera, la qüestió és saber si estem disposats a ser coherents o no.

 

[Bon Dia] –Avui les Corts Valencianes celebren la seua diada, i el 25 d’abril, amb un acte de denúncia del pressupost del govern espanyol. Serà un acte important en què els diputats valencians de les corts espanyoles s’uniran als diputats valencians per fer una denúncia conjunta del mal finançament a què som sotmesos els valencians. El PP s’ha despenjat de l’acte, en fuig, i Ciutadans ha organitzat un embolic de por amb la destitució del seu síndic que pretenia afegir-se a la protesta. Al País Valencià és ben evident que les coses es van aclarint i una prova més és el que diu el president Morera en aquesta entrevista que publiquem avui.

–La batllessa de Barcelona, Ada Colau, va prendre ahir una decisió que podria marcar el seu mandat. Desoint els altres grups de l’ajuntament, tret del PSC i la CUP, va decidir d’aturar les obres del túnel de les Glòries. A banda la inevitable polèmica política, els problemes que això causarà li poden complicar molt les coses. En primer lloc, perquè l’aturada de les obres reforça la imatge, una imatge creixent, que no sap governar una ciutat tan complexa com Barcelona. Però també perquè en algun moment haurà d’explicar com és que en dos anys l’ajuntament no ha sabut veure què passava. I haurà de combatre, si pot, la imatge que ara sobreactua per amagar la pròpia incompetència.

–Marine Le Pen va renunciar ahir a la presidència del Front National per mirar de presentar-se a la segona volta amb un suport polític més ample. Hi ha moviments en la dreta francesa, per això, que caldrà seguir amb molta atenció.

Pàgines