Vilaweb.cat

La Comissió de Venècia avala l’exclusió sobre terrorisme feta a la llei d’amnistia

La Comissió de Venècia, l’entitat del Consell d’Europa que s’encarrega dels estàndards judicials, ha aprovat el dictamen sobre la llei d’amnistia arran d’una consulta feta pel senat espanyol, en què hi ha una majoria del PP.

L’òrgan ha tingut en compte les esmenes adoptades pel congrés espanyol ahir, fet que ha fet que modifiquessin les recomanacions que van fer. Així, com ja deia l’esborrany de l’informe filtrat el primer de març, la comissió recomana que es defineixi de manera més precisa l’abast material i temporal de la llei, perquè els efectes que tingui siguin més previsibles; també demanava una connexió entre la consulta del 9-N i el Primer d’Octubre i els actes de malversació i corrupció que es volen amnistiar, i el tercer punt és el que canvia en el document aprovat.

En el primer esborrany, es deia que calia treure’n el criteri de la sentència ferma per a excloure’n els delictes de terrorisme. Ara, sobre els delictes de terrorisme, diu que l’amnistia solament és compatible amb els estàndards internacionals si les vulneracions greus en són excloses. Junts, ERC i el PSOE van acordar una esmena en aquesta direcció que diu que en són exclosos els casos en què hi hagi hagut vulneracions greus dels drets humans, de manera manifesta i amb una intenció directa.

A més, la Comissió de Venècia veu legítim l’objectiu de la normalització institucional, política i social a Catalunya, però, reitera les crítiques i demana a totes les autoritats espanyoles que es prenguin el temps necessari per a un diàleg profund en l’esperit de la cooperació lleial al voltant del debat sobre la llei d’amnistia. A més, ha afegit algunes modificacions respecte de l’esborrany, com ara una esmena en què recomana, en aquesta línia, de cercar una majoria qualificada més gran per a aprovar la llei encara que la constitució espanyola solament exigeixi la majoria simple.

La comissió també respon que amb la promulgació de l’amnistia sí que es manté el principi de separació de poders, perquè la norma deixa en mans dels jutges decidir qui afecta, compleix amb els criteris generals determinats pel congrés espanyol i hi ha la possibilitat de revisar el text.

El govern espanyol ha celebrat l’informe de la Comissió de Venècia sobre la llei d’amnistia, que a parer seu avala la legitimitat política de l’amnistia com a instrument per a la reconciliació, i, per contra, desmunta l’argumentari i la principal mentida del PP sobre el terrorisme. Destaquen que la comissió estableix que l’estat espanyol pot aprovar una amnistia malgrat que no estigui expressament prevista a la constitució, i que no afecta el principi d’igualtat ni tampoc la separació de poders. En canvi, el PP diu que l’informe és una garrotada per al govern de Pedro Sánchez que evidencia les mentides que el PSOE havia difós sobre el contingut del document. La realitat, segons el PP, és que la Comissió de Venècia estableix que l’amnistia requereix una reforma constitucional que el govern espanyol no ha proposat i apunta a la necessitat d’una majoria qualificada per a aprovar la llei.

Així és com Roger Español vol retornar la Creu de Sant Jordi a la consellera de Cultura

Roger Español, el represaliat independentista que el Primer d’Octubre va perdre un ull per una bala de goma de la policia espanyola, ha explicat com retornarà dimarts la Creu de Sant Jordi que el govern li va atorgar el 2018.

La convocatòria és el dia 19 a les 16.30, amb discursos i música davant la seu del Departament de Cultura, al Palau Marc, situat al número 8 de la Rambla de Barcelona. Posteriorment, a les 17.30, Español ha anunciat que lliurarà la creu a la consellera Natàlia Garriga.

El motiu, segons la convocatòria, és que la creu ha perdut el motiu pel qual va ser lliurada: “Aquesta Creu de Sant Jordi es va entregar al Roger Espanyol no per mèrits personals, sinó en representació de la gent que vàrem defensar l’U d’Octubre tot el país. […] A partir del moment que el president i el govern de la Generalitat de Catalunya (ara en funcions), varen deixar de defensar l’U d’Octubre i tot el que això representa, aquesta Creu va perdre tot el seu significat i valor.”

L’activista ja va criticar durament l’amnistia i el rumb que havia emprès el govern i fa unes quantes setmanes va dir: “Durant aquests sis anys han jugat a l’oblit en cada pacte amb l’estat espanyol.”

El govern del president Quim Torra li va atorgar la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la defensa del Primer d’Octubre. “Amb ell, la societat del país va mostrar al món els seus valors socials i humans amb coratge i pacifisme. Per la valentia i el compromís demostrats en la defensa del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya”, explicà el govern.

Dard del PSOE a Yolanda Díaz: “Sap que era molt important que hi hagués pressupost a Catalunya i Espanya”

La portaveu del govern espanyol, Pilar Alegría, ha expressat el malestar dels socialistes espanyols pel resultat de la negociació del pressupost de la Generalitat entre ERC i els comuns, que ha derivat en una convocatòria electoral a Catalunya i la renúncia de l’executiu de Pedro Sánchez a presentar els comptes espanyols. En una entrevista a TVE, Alegría ha negat que hi hagi tensió o desconfiança amb la dirigent de Sumar, Yolanda Díaz, però ha recordat que sabia que per al govern espanyol era molt important que hi hagués pressupost. “També sap perfectament que per a nosaltres era molt important que n’hi hagués a Catalunya”, ha afegit.

Alegría ha destacat que el PSC donava suport als comptes del govern de Pere Aragonès, i ha lamentat que els comuns optessin per un blocatge que ha tingut un efecte en cadena. “El motiu pel qual els comuns no van votar aquest pressupost l’han d’explicar ells. […] El projecte del Hard Rock no hi era, en aquest pressupost, i, de fet, sí que era a l’anterior i el van aprovar”, ha reblat.

En aquest marc, ha justificat que el seu govern hagi renunciat al pressupost espanyol, perquè ha considerat que calia saber llegir la realitat i que la convocatòria d’eleccions a Catalunya canviava el taulell polític del tot i creava una situació en què era  pràcticament impossible de tirar endavant el pressupost.

“Ens posem a treballar pensant en el pressupost del 2025”, ha dit, i ha recordat que el pressupost del 2023 ja era prorrogat d’ençà d’aquest primer de gener passat. “Continuarem treballant amb aquest pressupost prorrogat durant el 2024 i a final d’any per fer possible l’aprovació del pressupost del 2025.” Amb tot, segons Alegría, el govern espanyol treballa per tenir garantida l’estabilitat durant tota legislatura.

Alegría també ha insistit a tancar la porta a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Ha recordat que la posició del PSOE sobre aquesta qüestió era molt clara, perquè consideren que no té cabuda a la constitució espanyola, i ha afegit que l’amnistia i els indults permetrien d’obrir una etapa d’estabilitat a Catalunya.

El pres que va matar la cuinera al Mas d’Enric havia estat expedientat per una agressió a un altre reclús

El pres que abans-d’ahir va matar una cuinera a la presó del Mas d’Enric, al Catllar (Tarragonès), havia estat expedientat fa uns quants mesos per una agressió a un altre reclús, segons que han explicat fonts sindicals a l’ACN. Arran d’aquest expedient, l’home va ser apartat de la cuina temporalment, però li van permetre de tornar-hi una vegada superada la sanció. Unes altres fonts han explicat que l’home era autoritari i que no hauria d’haver tornat a la cuina després d’aquest fet.

Treballadors tallen els accessos d’unes quantes presons per la mort d’una cuinera al Mas d’Enric

El pres complia una condemna d’onze anys, que s’acabava l’abril del 2027, per haver mort una dona a ganivetades el 2016, segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). La víctima era una prostituta amb qui l’home s’havia vist durant mesos. En una d’aquestes trobades, l’abril del 2016, la va agredir brutalment amb un ganivet després d’una discussió i la va degollar. Després es va lliurar a la policia.

Treballadors tallen els accessos d’unes quantes presons per la mort d’una cuinera al Mas d’Enric

Els funcionaris de presons bloquen els accessos de les principals presons de Catalunya per impedir els canvis de torn en protesta per l’assassinat abans-d’ahir d’una cuinera al Mas d’Enric. Precisament, en aquest centre del Catllar (Tarragonès), un centenar de treballadors han tallat l’accés amb pneumàtics i branques. A més, mostren dues pancartes en què reclamen més justícia, més seguretat i més recursos. Els treballadors han portat un ram de flors i han encès espelmes en record de la companya morta. Es queixen també que superen els vuit-cents interns i que haurien de ser presó de categoria 1 i no 2.

L’home que va matar la cuinera del Mas d’Enric complia onze anys de presó per haver assassinat una dona a ganivetades

També s’han convocat protestes als centres penitenciaris dels Lledoners, Brians, Ponent, Wad-ras, Puig de les Basses i els Quatre Camins. Els manifestants volen aturar la vida interna dels centres penitenciaris i tenen la intenció de no deixar que els presos surtin a esmorzar, sinó servir-los a les cel·les; i que tampoc no es facin els tallers i altres activitats exteriors programades. En aquest sentit, tampoc no volen deixar fer les sortides a jutjats ni que entrin les visites.

Els Mossos d’Esquadra s’han desplaçat fins als accessos d’unes quantes presons, on estan fent talls abans de la protesta per evitar que el col·lapse sigui major. La consellera de Justícia, Gemma Ubasart, i el seu equip s’han reunit per monitorar els esdeveniments i garantir els serveis penitenciaris. Al migdia, es reunirà amb els directors dels centres penitenciaris.

Ahir, més d’un centenar de treballadors es van manifestar davant el Departament de Justícia i van reclamar la dimissió de la consellera. Fins i tot van provar d’entrar dins de la conselleria, però els antiavalots dels Mossos d’Esquadra ho van impedir.

Rècord d’agressions

Un total de 582 treballadors de les presons catalanes van ser agredits l’any passat, cinc més que no el 2022 i rècord històric, segons dades del Departament de Justícia facilitades pel sindicat CSIF. El 20% de les agressions passen als departaments especials i de sancionats. Les presons més conflictives i amb més incidència d’agressions continuen essent els centres penitenciaris de Brians 1, Brians 2, Joves i Quatre Camins. Les baixes laborals dels funcionaris agredits van ser de 1.834 dies.

Les portades del divendres 15 de març de 2024

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The Tyets es coronen als premis Enderrock 2024 amb cinc guardons

Girona s’ha convertit un any més en l’epicentre de la música en català. L’Auditori ha acollit aquesta nit la XXVI gala dels premis Enderrock, marcada, sobretot, per la celebració dels trenta anys de la revista. Ha engegat amb una actuació de Figa Flawas acompanyats d’una orquestra de salsa, en què els vents i la percussió han fet moure el públic al ritme de “Samba+Mussegu”, una barreja de les dues cançons incloses en el nou disc, La calçotada. Alba Riera i Andreu Juanola, amb gran sintonia, han conduït la gala per segon any consecutiu. Una gala en què el grup The Tyets, encapçalat per Oriol de Ramon i Xavier Coca, ha estat el gran guanyador, amb quatre guardons i un premi compartit amb Stay Homas, el de millor videoclip per “La platja”. Concretament, han guanyat el premi de la crítica com a millor artista de l’any, i pel vot popular els han atorgat el premi a millor artista, millor disc de música urbana per Èpic Solete i millor cançó per “Coti x Coti“. L’any passat el duet mataroní va guanyar el premi a la millor cançó per “De l’1 al què”, un presagi d’un èxit que tot just acabava de començar. “Ho hem vist tot, als Enderrock. Hem vingut i hem marxat sense cap premi; hem marxat només amb un premi i ara, doncs mira”, han declarat, amb certa humilitat, a VilaWeb.

El primer premi de la nit ha estat un dels especials, el de Joan Trayter a millor productor, que s’ha endut el jove Pep Saula, del grup Sexenni. “Aquest és un premi a la ciutat de Lleida, que ja tocava!”, ha exclamat en rebre’l. La cantant de Pedreguer Sandra Montfort ha estrenat la categoria dels premis de la crítica amb el premi a millor disc de folk per La mona. En el discurs, ha dit que era un disc que havia fet amb tot l’amor i la llum de la gent que l’estima, “i així mateix vull que us arribe”. I ho ha aprofitat per reivindicar el sentiment de sororitat.

El premi de la crítica pel millor disc de cançó d’autor ha estat atorgat ex aequo a les palafrugellenques Sílvia Pérez Cruz per Toda la vida, un día –que també se l’ha endut per votació popular– i Clara Peya per Corsé. En declaracions a VilaWeb, Peya ha dit que era tot un honor compartir el premi amb Pérez Cruz, una de les seves artistes preferides. “Per mi, Sílvia Pérez Cruz és un referent, una de les artistes amb més veritat, força, emoció i empatia que hi ha en el panorama mundial.” La vilassarenca Irma Farelo, coneguda artísticament per Mushkaa, s’ha endut dos Enderrocks amb el premi de la crítica a millor disc de música urbana per Tas loko mixtape. En la categoria de votació popular, Mushkaa també s’ha endut el premi a millor artista revelació.

 

El premi de la crítica a millor artista revelació ha estat per a Triquell (Cesc Fuentes), pel disc Entre fluids. “Estic molt poc acostumat a sentir que he de guanyar qualsevol cosa”, ha dit. El millor disc de pop rock de la crítica se l’han endut un dels grups més singulars del panorama actual català, la Ludwig Band, per Gràcies per venir. Renaldo & Clara, formació encapçalada per Clara Viñals, ha estat reconeguda amb el guardó a millor disc de l’any per La boca aigua. Finalment, la crítica ha considerat millor disc en llengua no catalana Casa Linda de Cala Vento.

Abans de donar pas als premis Enderrock d’Honor, Lluís Gendrau, director editorial de la publicació, ha fet un discurs contundent per reivindicar la feina feta per la revista durant tres dècades. “La música en català viu un moment d’esplendor. Fa trenta anys, el consum en música en català no superava el 10%. Ara, 4 de cada 10 catalans consumeixen música en català. Però encara cal créixer molt més per garantir la qualitat de l’escena.” “Cal continuar defensant una escena musical en català.”

Llavors sí, ha arribat un dels moments que s’esperava que fossin dels més emotius de la gala: el premi Enderrock d’Honor 2024, que s’ha atorgat a Jaume Sisa. Així i tot, la seva absència a la gala n’ha diluït l’emotivitat. Sisa, però, no ha volgut perdre l’oportunitat de donar les gràcies i, en un vídeo, ha assegurat que interpreta el guardó com un “premi a la tercera edat”. Tot seguit, Pascal Comelade ha estat reconegut amb el premi Enderrock a la trajectòria. L’any 1974 va compondre i enregistrar el seu primer àlbum, Fluence i, en el curs de cinc dècades, ha estat un músic allunyat de la visió d’artista virtuós i diví, i sempre ha fet la seva defensant el rock com a cultura popular, el minimalisme aplicat a les melodies i el compromís amb la identitat catalana. Avui ho ha tornat a demostrar quan ha recollit el guardó interpretant “Vals burlesc” amb el seu inseparable pianet de joguina, que ha preferit en lloc de les seves paraules. Un geni dels que es troben a faltar dalt els escenaris.

El terrassenc Miki Núñez ha guanyat el premi al millor disc en llengua no catalana per 121. Quan ha pujat a l’escenari per a recollir-lo ha dit: “L’any que ve trauré disc nou, i ben segur que en aquesta categoria no hi podré ser nominat”, indicant que serà en català. El santfeliuenc Joan Dausà ha rebut el vot del públic com a millor directe. “Em fa molta il·lusió, sobretot perquè espero que els concerts siguin casa i un lloc on tots siguem més iguals del que ens pensem.”

 

Els Catarres, com l’any passat, també s’han endut un premi a millor disc de pop-rock per la celebració del seu desè aniversari amb Invencibles, en què reinterpren els seus grans èxits amb una desena de convidats; en la categoria de folk el guardó ha estat per al quintet El pony pisador per The Longest Ponys, un treball amb la col·laboració del grup britànic The Longest Johns.

Les actuacions de la gala, el punt més fluix

Una vegada més, s’ha demostrat que la llarga llista d’actuacions musicals eren el plat fluix de la gala. Figa Flawas ha encetat la cerimònia amb una actuació que ha tingut una escenificació excepcional, amb disset músics: cinc vents, tres coristes i una banda formada per set membres. En canvi, les altres actuacions han deixat bastant a desitjar. Guillem Gisbert ha estrenat banda amb “Hauries hagut de venir“, del seu nou àlbum Balla la masurca!. Hi havia una gran expectativa, però no ha aconseguit millorar l’actuació que va fer tot sol durant la gala dels premis Gaudí.

El trio Marala, integrat per Clara Fiol (Illes Balears), Sandra Monfort (País Valencià) i Selma Bruna (Catalunya) –guardonat amb el millor disc de l’any 2023 segons la crítica– ha pujat a l’escenari per a interpretar la nova cançó, “Estic antiquà”. Han tingut l’acompanyament de Panxo, el vocalista de Zoo. Junts, han fet una coreografia digna d’un vídeo de Tik Tok.

Llum Aymerich, Llum, ha estrenat material amb un mashup de tres cançons (“Alba”, “A galope” i “Liquid Latex”), dues de les quals inèdites i que formaran part del doble EP No Light, Without Darkness, previst a l’abril. La gala també ha celebrat els trenta anys de trajectòria del barceloní Marc Parrot, que ha interpretat a veu i guitarra “Desapareixo en el teu nom”, que ja va publicar el 2022 en el disc Els fets i l’atzar.

El quintet barceloní El pony pisador ha fet a cappella una cançó del nou disc Ocells, titulada “Els animals més bells”Amb el seu sentit de l’humor tan peculiar, han proposat una versió diferent escenificada amb capgrossos en forma d’ocells. Una altra novetat ha estat l’escenificació de la cantautora d’Oliva Maria Bertomeu, la Maria, que, acompanyada del ballarí Pere Seda, ha cantat el darrer senzill, “Gall roig, gall negre”, adaptació al català de l’himne combatiu de Chicho Sánchez Ferlosio. Ha estat una de les actuacions amb més nivell de la nit.

Durant la vetllada, els espectadors han aplaudit l’actuació del cantant argentino-català Bruno de Fabriziis, Mama Dousha, que ha presentat el seu èxit “Rikiti”, l’única actuació que ha aconseguit fer aixecar el públic de la butaca per demostrar com es balla aquest ritme peculiarGalgo Lento ha estat l’encarregat de posar la banda sonora a un dels moments més emotius de la cerimònia, el recordatori dels músics que ens han deixat aquest darrer any. El cantant i productor de Terrassa ha estrenat una nova cançó titulada “4 minuts”, avançament del seu nou disc, que sortirà aquesta primavera.

El grup barceloní Ginestà, dels germans Júlia i Pau Serrasolsas, ha compartit una de les noves cançons, “Un piset amb tu”, inclosa en el nou disc Vida meva. I la consagrada banda d’Espolla la Ludwig Band ha posat punt final a la festa amb la cançó “Contraban”, del seu nou disc Gràcies per venir.

Els sis espais que s’anomenaran independentistes, un a un

La lluita per la independència de Catalunya ha pres moltes formes al llarg de la història, i la darrera és allò que hem anomenat el procés. Aquest període ens ha deixat unes quantes herències molt positives (una consciència més gran del repte lingüístic, per exemple), i també l’evidència que l’únic pla que teníem per a ser independents era desitjar-ho molt fort. Ara que l’etapa ja l’hem tancada, el món polític pot triar tres camins: endarrerir el rellotge i abraçar l’autonomisme, viure de la nostàlgia d’un projecte difunt, o oferir alguna proposta nova. D’aquí que sigui probable que a les eleccions del maig hi pugui arribar a haver sis paperetes que es proclamin independentistes, i potser val la pena escriure’n quatre ratlles.

El gran llast d’Esquerra Republicana és la gestió catastròfica del govern, una valoració que no té res a veure amb la ideologia, sinó amb la competència. Aquesta colla de politòlegs i llicenciats en dret es van pensar que en tindrien prou de controlar els mitjans –d’aquí l’emergència de figures tan inquietants com Sergi Sol i Sergi Sabrià–, però han estat incapaços de gestionar el dia a dia, més enllà de la repartidora de subvencions. No se salva res: l’educació, la sanitat, la pagesia, la llengua, el patrimoni o fins i tot una cosa tan bàsica com tenir aigua. Per a tapar-ho, aquestes ments brillants van decidir copiar els preceptes de la minoria progressista nord-americana, just quan el pèndol va cap a l’altra banda. Ara mateix l’únic objectiu polític d’Esquerra, com va demostrar Gabriel Rufián la nit de les eleccions espanyoles, és treure un sol vot més que Junts. A partir d’aquí faran el que sigui per col·locar-se en algun racó, perquè és complicat aterrar per primer cop al sector privat passats els quaranta.

L’únic element que manté unit l’espai de Junts per Catalunya és la càrrega simbòlica del president Puigdemont, però aquest poder es perdrà del tot tan bon punt torni a lluitar per un càrrec. La guerra civil interna que viuen de fa anys és força difícil d’entendre des de fora, i encara és més sorprenent que l’estiguin guanyant els nostàlgics de Convergència; sobretot perquè el país ja no és el del 2010 (o el 1990), i perquè cada cop que els, diguem-ne, “convergents sector negocis” s’han presentat sols a les eleccions, la patacada ha estat colossal. Molts líders de Junts han decidit apostar per un model de país que la majoria rebutja, i si jo fos un dels rivals, faria córrer sense parar el vídeo de Joan Canadell defensant amb entusiasme el Hard Rock.

La CUP està enfangada en un procés de debat intern que, com tot el que fa aquest espai, és llarg i ineficaç. Seran capaços d’anar a buscar els antics votants (aquells que anomeno cupaires d’ordre) o es tancaran en una ideologia cada cop més minoritària? S’inspiraran en Guanyem Girona o, com van fer a les municipals de Barcelona, en el fracassadíssim Jeremy Corbyn? Encara que sigui anatema per a molta gent d’esquerres, el més urgent per a la CUP és trobar un candidat carismàtic i que sàpiga parlar, perquè els programes electorals estan molt bé, però la cara visible és fonamental.

Aliança Catalana ofereix una idea molt senzilla i de gran èxit a Europa: atacar els immigrants musulmans. I pot funcionar, perquè encara que els catalans som molt exquisits en públic, el dia de les eleccions el vot és secret. També és probable que Esquerra vulgui reforçar-los als mitjans per a prendre vots a Junts, tàctica que ja va seguir el PSOE amb el PP i Vox. Ara bé, aquest món ens ofereix dues incògnites. La primera és saber com serà la resta de la proposta, si s’acostarà a un model liberal com en els partits populistes del nord, o abraçarà els instints retrògrads castellans. L’altre misteri és si trobaran ningú que els pagui una campanya nacional potent i, en cas que ho aconsegueixin, qui hi haurà al darrere. 

El projecte Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera arrossega el mal record del fracàs de Primàries Barcelona, aquell intent de renovació sorgit de la nostàlgia de la Fundació Catalunya Oberta. Tal com passa amb la CUP, tenir bagatge intel·lectual està molt bé, però quan es concorre a unes eleccions és molt més important oferir alegria i esperança, i no crec que cap dels dos líders en sigui capaç. El gran problema que tenen, però, és que muntar i definir un espai polític en dos mesos és gairebé impossible.

I passa el mateix amb la famosa llista cívica de l’ANC, que encara és més misteriosa, perquè no en sabem ni els noms ni els objectius ni la ideologia. Anar a buscar gent de prestigi i amb una trajectòria sòlida pot semblar una bona idea, però, no ens enganyem, ningú que tingui prestigi i una trajectòria sòlida voldrà enfangar-se a la política catalana del 2024, més enllà de vanitats personals.

No cal ser futuròleg per a endevinar cap a on anirà el resultat de les eleccions del maig: una explosió de l’abstenció entre els votants independentistes i, si els casos de corrupció no li ho impedeixen, una presidència de Salvador Illa en coalició amb els comuns, i el suport extern d’Esquerra. I si passa això, hi afegeixo dos vaticinis més: el nou govern intentarà fer-nos tornar vint anys enrere, i no se’n sortiran.

Miki Núñez: “‘Eufòria’ sempre passarà per sobre de tot”

Miki Núñez s’ha convertit, en poc temps, en una de les cares més visibles de 3Cat. D’ençà del 2022, és presentador del concurs de talents musicals Eufòria, juntament amb Marta Torné, amb qui diu que té molt bona relació tant dins com fora del programa. Ara combina la carrera musical amb la tasca de presentador de televisió –també ha presentat les campanades dos anys consecutius– i la d’actor: ha estat un dels protagonistes de Jo mai mai, la nova sèrie juvenil de 3Cat que es va acabar dilluns.

Ja fa moltes hores que volta pels estudis de TV3: ha de repassar guió, fer proves de vestuari i maquillatge… “Són gairebé dotze hores de feina des que entrem fins que marxem, però passa rapidíssim”, diu. Realment, se’l nota a gust amb la feina. Quan, per fi, trobem un lloc per a fer l’entrevista, seiem davant per davant. Durant trenta minuts, parlem amb ell sobre el programa d’enguany i sobre com viu la seva mediatització.

Després de tres anys sent-ne el presentador, encara hi ha nervis abans de començar una gala?
—Cada any més! A cada gala estic més nerviós, perquè hi ha unes expectatives: la gent n’espera molt, d’Eufòria i de tots els que hi participen. És molta pressió, però, alhora, venim a passar-ho bé. Una cosa bona del directe és que, si la cagues, l’has cagat. Això està molt bé perquè, si no, hauríem de parar i repetir-ho. Amb la Marta sempre diem que el directe és millor perquè t’obliga a anar fent, anar tirant, i prou. Però, és clar, ens mira molta gent, i qualsevol ximpleria pot incendiar Twitter.

L’altre dia vau dir que havíeu arribat a renunciar a unes altres feines per poder continuar presentant Eufòria. Què té, aquest programa, que us atrapa tant?
—És un projecte que ens sentim molt nostre. Passa per davant d’unes altres cadenes o projectes. Eufòria va ser el primer programa que va confiar en mi. El salt a la pantalla va ser gràcies a Eufòria. N’estic molt orgullós, perquè ens van triar amb un petit càsting que ens van fer per un projecte que anava a cegues. Ningú sabia com sortiria. I això s’ha de valorar. M’han ofert fer tant de presentador com de concursant en uns altres programes, però Eufòria sempre passarà per davant de tot.

Enguany, Eufòria és marcada pels canvis: al jurat, als preparadors, a la metodologia del programa… Com els valoreu?
—Crec que tots els canvis que es fan són cap a bé i, si no, s’intenta agafar-los com una cosa bona i mirar d’adaptar-s’hi tant com sigui possible. Sempre es diu que quan una cosa funciona val més no tocar-la. És una bona reflexió, però també va bé innovar.

Una de les coses que s’han celebrat molt enguany és la incorporació d’un concursant de Catalunya Nord.
—Hem de donar veu a tota aquesta gent que té unes altres expressions, uns altres accents i que, al final, són catalans. S’ha de visibilitzar tant com sigui possible. Hi ha molta feina a fer amb el català. Ho veiem a les notícies, a les estadístiques, a tot arreu: la gent cada vegada el parla menys. A Eufòria tenim una gran responsabilitat, i ho sabem. Encara que ens equivoquem constantment, intentem que hi hagi un català perfecte.

Parlant de llengua… Enguany, l’única cançó en català que ha sonat a Operación Triunfo era vostra. Precisament, vós vau ser el primer de cantar-hi en català, amb “Una lluna a l’aigua”, de Txarango.
—Me’n sento molt orgullós, perquè és una cosa que no es tracta amb normalitat. Que m’elegeixin a mi, o cançons meves, o algun projecte meu per tractar el tema amb la normalitat amb què s’hauria de fer és un orgull enorme. Sempre ho he fet. He fet gira per tot l’estat espanyol i, a tot arreu, he cantat en català. No canvio la llista de cançons allà on vaig. Igual que ve la Dua Lipa i canta en anglès, que és menys nostre. O sigui, una persona de Madrid, hauria de sentir menys seu l’anglès que el català. El que passa és que aquí s’ha volgut barrejar política i cultura. Que poden anar agafats de la mà, però no sempre. També és una bona manera de donar un altaveu a la nostra llengua. De dir: “Hòstia, si és una llengua del teu país, per què l’has de maltractar?”.

El fet que fóssiu concursant d’un programa semblant us fa més empàtic amb els concursants d’Eufòria?
—Sí, totalment. Ho passo fatal! Aquí, a cada gala, marxa una persona, i ho passo molt malament. Sobretot perquè a mi m’hauria agradat que, quan vaig marxar d’OT, algú m’hagués dit: “Eh, això no s’acaba aquí.” Sembla que, quan te’n vas d’Eufòria, se t’acabi el món, es trenqui el somni. I, la gent, quan ve a aquests programes, no ve a competir. Moltes vegades, tampoc ve a guanyar. Jo vaig sortir sisè d’OT i, tot i això, vaig signar un contracte amb Música Global i sóc superfeliç fent el que més m’agrada. Ara: s’ha de treballar.

De fet, tot i haver marxat sisè d’OT, heu tingut molt més èxit que alguns guanyadors o uns altres concursants que van acabar més amunt. És habitual en aquests concursos. Per què creieu que passa?
—Hi ha un factor que és agradar. Al cap i a la fi, ets un cantant, un producte. O sigui, ets una persona, però ets un producte que ven la seva música. Has de saber què t’agrada a tu, però també a la gent. I, després, hi ha una altra part molt important, que és la força de voluntat i la constància. Recordo quan a dotze anys vaig dir als meus pares que em volia dedicar a la música. Em van dir: “Perfecte. Ara, el dia que et veiem al sofà i que no lluitis per ser músic, tornes a fer batxillerat.” Que, al final, vaig acabar fent-ho tot: música, batxillerat, carrera… I, una altra cosa és saber triar bé: tinc una família meravellosa i uns amics que són els mateixos amics de sempre. La meva banda són els amics que tenia a catorze anys. No ho sé, hi ha tantes casuístiques que t’has de buscar tu i, alhora, tanta part de sort… Però sempre feina, feina, feina.

L’altre dia els membres del jurat comentaven que, enguany, el nivell és molt alt. És una opinió que compartiu?
—Ho comentàvem abans amb la Marta. Els directors i directores de càsting han fet una feina brutal. Hi ha nivell. No vol dir que els altres anys no n’hi hagués, però aquest tercer any no es podia abaixar la guàrdia. Trobo que la gent que és escèptica i diu: “Oh, és el tercer any, ja veurem com va…” només ha de mirar cinc minuts d’una gala.

Per què ho dieu? Que la teniu, aquesta sensació d’escepticisme?
—El primer any tot és permès, entre cometes, perquè és la novetat. Pots equivocar-te una mica. El segon any ja és una mica més “a veure com va” i, el tercer, és la consolidació del programa. Per tant, has de demostrar i mantenir el nivell del primer i el segon any i millorar-lo. Sabem que la gent està contenta de com ho vam fer el primer any i el segon, però no sabem si el nivell serà prou alt perquè la gent es continuï quedant. No sabem si necessiten alguna cosa més, o si ens hem de professionalitzar encara més. Evidentment, sempre hi ha coses a aprendre i millorar.

És una mica el que dieu sempre a Eufòria, que cerqueu l’artista 360: que no solament sàpiga cantar, sinó també que tingui carisma, que sàpiga ballar, comunicar…
—Exacte! És que la música ha canviat molt. Quanta gent viu de la música i no sap cantar? Moltíssima! Ja no és haver de cantar perfectament: és saber connectar amb el públic, saber fer cançons que tractin temes amb què la gent pugui empatitzar, saber parlar amb els mitjans… són tantes coses per a arribar a poder triomfar. I, a vegades, ni així.

Deu ser esgotador.
—Sí, sobretot perquè tens moltíssima pressió. Mira, l’altre dia era a la piscina municipal de Terrassa. Vaig anar a la dutxa i, allà mateix, despullat, un senyor em va demanar una foto. És que és clar: imagina’t que m’agrada tocar-me l’ou dret mentre em dutxo i, llavors, aquest home ho posa Twitter. És que qualsevol cosa!

Continueu dutxant-vos a les dutxes municipals?
—És que continuo fent la mateixa vida de sempre. Sé que, per exemple, si vaig a prendre un cafè amb els col·legues, el 80% del temps em faré fotos. O, algun cop, en un restaurant, hi ha hagut gent que m’ha agafat del braç. Tampoc sóc un tros de carn. Em veus a la tele, però, aquí, sóc una persona. A tot arreu sóc una persona. I mira que no em molesta fer-me fotos, eh? De debò. Quan vaig vestit, sobretot.

Ara heu guanyat moltíssima presència a la televisió: entre Eufòria, les campanades, la gala dels 40 anys de TV3, Jo mai mai
—Sí, però ja veuràs que d’aquí dos anys no hi seré. Tothom ja s’haurà cansat de mi. És broma…

Com viviu aquesta mediatització?
—Repercuteix en la popularitat, perquè és veritat que, si surts a la tele, et coneix tothom. Estic supercontent amb la Corpo, la veritat. Al principi tenia una mica de por, perquè pensava que em col·locaven a tot arreu per la cara, perquè sóc una persona coneguda. Però he tingut la sort que, a tots els llocs on he anat, sempre m’han demanat proves, he passat càstings. I, és clar, la síndrome de l’impostor, malgrat que la continuo tenint, és menor. Estic content.

Com ho concilieu, tot plegat?
—És molt difícil, però tinc la sort de tenir uns amics, una parella i una família que ho entenen. La Sara [Roy], la meva parella, es dedica al mateix que jo. Sap què és arribar un dia a les cinc de la matinada perquè has tingut un concert i, l’endemà, haver de marxar a les set del matí per a filmar un videoclip. O marxar tres dies a Madrid perquè tinc una promoció… Però la clau de tot és parlar-ho. A vegades, hi ha setmanes que, tot i dormir al mateix lloc, la Sara i jo no ens veiem. És complicat. A més, hem adoptat dos gossos, tenim un conill… Però els pares ens ajuden molt.

Sou una mica hiperactiu.
—Sóc molt hiperactiu. Saps què passa? Que quan era petit, hi havia anys que feia mil extraescolars. Havia fet, en una mateixa setmana, teatre, piano, guitarra, cant coral, futbol i taekwondo. He après a treure temps d’on no n’hi ha i a saber-ho gestionar quan et va gros. De fet, si tinc una hora lliure, no sé què fer.

Per anar acabant: quin és el “Jo mai, mai…” que us ha fet més vergonya confessar?
—Ostres, no ho sé… Jo mai, mai he copiat als exàmens de la universitat. Mai he estat un nen dolent ni entremaliat. És que, fins i tot, demanava permís per anar al lavabo, de petit!

I com es guanyen més diners: de músic, d’actor, de presentador o d’influenciador?
—La publicitat és el que es paga més bé, i actor, el que menys. De músic i presentador més o menys igual. Però, és clar, porto molta gent a la meva banda. Vull poder pagar als meus amics: que tinguin un bon sopar, que cadascú vingui amb el transport que necessiti… Vull que estiguin ben atesos i que cobrin el que toca. Llavors, si algun dia no cobro, ho supleix la publicitat.

Per què Putin guanya sempre? Les claus de les eleccions controlades a Rússia

The Washington Post · Robyn Dixon

El president rus, Vladímir Putin, guanyarà per cinquena vegada diumenge en unes eleccions controlades que comencen avui i s’allargaran tot el cap de setmana. Això li permetrà de romandre en el poder fins el 2030 o el 2036, en cas de tornar-se a presentar-se.

Sigui com sigui, molts analistes creuen que l’autòcrata, de setanta-un anys, governarà aquesta nació de 146 milions d’habitants tota la vida.

Però això no hauria de ser així. D’acord amb la constitució russa, el mandat de Putin s’havia d’haver acabat el 2008. Va ser aquell any que Putin, en una mena de “gat per llebre” polític, va intercanviar el càrrec amb el primer ministre d’aleshores, Dmitri Medvédev, que exercí de president fins el 2012. Aquell any, Putin tornà a la presidència, cosa que desfermà una onada de protestes que, tanmateix, no va aconseguir canviar res. L’any 2020, Putin va modificar la constitució en una votació nacional farcida d’irregularitats que li va permetre d’optar, pel cap baix, a dos mandats de sis anys cadascun.

Durant la seva etapa al capdavant de Rússia, Putin ha centralitzat el poder a l’entorn, ha envaït Geòrgia i Ucraïna i ha destruït l’oposició. Els dos dirigents més carismàtics del moviment han mort durant el seu mandat: Borís Nemtsov va ser abatut prop del Kremlin l’any 2015, i Aleksei Navalni es va morir a la presó el mes passat, després d’haver sobreviscut a un enverinament ordenat per l’estat rus l’any 2020. La seva vídua, Iúlia Navàlnaia, diu que va ser assassinat per ordre directa de Putin. Hi ha més figures de l’oposició que o bé són a la presó, o bé han estat silenciades o bé han fugit del país.

Una volta eliminada l’amenaça opositora, el Kremlin fa mostres d’indignació cada vegada que algú insinua que la democràcia a Rússia és un miratge. La setmana passada, el portaveu de Putin, Dmitri Peskov, va afirmar que Moscou no toleraria aquesta mena de crítiques. “La nostra democràcia és la millor i continuarem construint-la”, digué.

Com és que Putin sempre guanya?

D’ençà que substituí Borís Ieltsin, fa 24 anys, Putin s’ha dedicat a destruir sistemàticament les institucions democràtiques russes. Ha sotmès els mitjans de comunicació, els tribunals, el parlament i la comissió electoral a un control ferri de l’estat. La dissidència és esclafada sense contemplacions, i les crítiques a la guerra són prohibides del tot.

La propaganda dels mitjans de comunicació controlats pel Kremlin prova incansablement de convèncer als russos que tan sols Putin pot garantir l’estabilitat del país. Presenten la invasió russa d’Ucraïna com una guerra a vida o mort entre l’OTAN i Rússia, en un conflicte de proporcions èpiques que tan sols Putin pot vèncer.

Les eleccions es fan durar tres dies, cosa que aplana el camí a possibles intents de manipulació electoral. En 27 regions russes i dues de la Ucraïna ocupada, els electors poden votar amb un sistema digital opac i molt controvertit, que no ofereix cap manera de verificar els vots. Golos, un organisme independent de control electoral, ha estat declarat agent estranger i el seu dirigent, Grigori Melkoniants, resta detingut tot esperant judici.

L’ús del vot telemàtic a les eleccions legislatives del 2021 en algunes regions russes va donar la victòria a nou candidats favorables al Kremlin que van perdre les respectives votacions ordinàries.

Els funcionaris i els treballadors de les empreses controlades per l’estat, molts dels quals beneficiaris d’un sistema corrupte, constitueixen la base de suport del Kremlin. Per a garantir-ne la lleialtat, els és ordenat que mostrin als seus caps una foto que demostri que han votat els candidats afavorits pel Kremlin.

Si és segur que Putin guanyarà, per què importen les eleccions?

Per a Putin, l’objectiu de les eleccions és assegurar-se una pàtina de legitimitat en l’esforç per a demostrar que la guerra d’Ucraïna té un suport multitudinari entre els russos.

Amb funcionaris electorals i guàrdies armats que es dediquen a picar a les portes de les regions ucraïneses ocupades per a exigir als habitants que votin, aquestes eleccions també han estat dissenyades per a consolidar el control de Moscou sobre les zones que s’ha annexionat il·legalment a Crimea, Kherson, Zaporíjia, Donetsk i Lugansk.

Els mitjans russos informen que la presidència vol que hi hagi una participació mínima d’un 70% i un marge de vot per a Putin d’un 80% pel cap baix, cosa que superaria el rècord del 76,7% que obtingué a les eleccions del 2018.

Les eleccions d’enguany també marquen la fi d’una era més racional en què fins i tot alguns analistes pro-Kremlin creien que Putin acabaria lliurant el poder a un successor.

Malgrat l’autoritarisme de Putin, el Kremlin és conscient dels riscs polítics que tenen unes eleccions manipulades. L’exemple més paradigmàtic és l’onada de protestes en massa a Bielorússia contra el president Aleksandr Lukaixenko l’any 2020, després d’aferrar-se al poder amb unes eleccions manipulades.

Del 2020 ençà, el Kremlin ha treballat incansablement per aixafar la dissidència, i ha detingut milers de figures de l’oposició.

Qui es presenta a les eleccions, Putin a banda?

El govern tan sols ha permès que es presentin a les eleccions tres candidats, tots tres de partits afins al Kremlin. Aquests candidats, que el règim empra per a dividir i fragmentar qualsevol oposició real, representen poca cosa més que un vernís de legitimitat per a les eleccions.

Nikolai Kharitónov, del Partit Comunista, és un polític insuls que ja es va presentar contra Putin el 2004 i va obtenir un 13% dels vots.

El nacionalista de línia dura Leonid Slutski, del Partit Liberal Democràtic, ha demanat l’execució dels presoners de guerra ucraïnesos.

Vladislav Davànkov, del Partit del Nou Poble, és un polític discret que dóna suport a la guerra i és coautor d’una llei que prohibeix als transsexuals de canviar-se de sexe en documents oficials o bé rebre teràpies d’afirmació de gènere.

En una publicació a les xarxes socials, el periodista Dmitri Kolézev, que va fugir de Rússia després de la guerra, descriu el Nou Partit Popular com un “partit fals” creat pel Kremlin.

En una enquesta feta al febrer pel Levada Center, una agència de sondatge independent, es demanava als russos que diguessin el polític en qui confiaven més. Un 52% van dir Putin; un 3%, Slutski; i un 1% Kharitònov i Davànkov.

A dos candidats antibel·licistes, Iekaterina Duntsova i Borís Nadejdin, els van impedir de presentar-se perquè la Comissió Electoral Central va detectar errors en els avals que havien presentat. El 2006, la comissió ja va suprimir l’opció de votar en contra de tots els candidats, cosa que eliminà el risc de possibles vots de protesta.

Segons un sondatge de l’agència estatal pro-Kremlin VCIOM publicat aquesta setmana el suport a Putin és d’un 82% de l’electorat.

Podria haver-hi protestes?

Al principal rival de Putin, Aleksei Navalni, no li van permetre de competir-hi a les eleccions del 2018, i fou empresonat el 2021. Navalni, de quaranta-set anys, es va morir el mes passat, en l’anomenada colònia penitenciària Llop Polar, a la regió de Iamalo-Nènets, al nord de Rússia. Les autoritats russes van dir que s’havia mort per causes naturals, i el Kremlin ha rebutjat les acusacions que Navalni fos assassinat.

En el seu darrer acte polític, de la presó estant, Navalni va fer una crida als seus seguidors perquè s’afegissin a una protesta subtil coneguda per “migdia contra Putin”. Havia de consistir en el fet que els electors arribessin en massa als col·legis electorals diumenge a migdia, darrer dia de votació, per a evidenciar el rebuig a Putin.

“Què podrien fer? Tancar els col·legis electorals a migdia? Organitzar una acció de suport a Putin a les 10 del matí? Registrar tots els electors que vagin a votar al migdia i incloure’ls a la llista negra?”, es demanà Navalni a començament de febrer, en una publicació a les xarxes socials.

Hi ha anuncis electorals a la Rússia de Putin?

En unes eleccions completament previsibles, l’únic risc per al Kremlin és que els votants es desinteressin d’una votació que no fa preveure sorpreses.

Els anuncis electorals, d’autoria poc clara, que han aparegut aquestes darreres setmanes a les xarxes socials russes insten els russos a votar fent ús de la ironia, per molt que sàpiguen que Putin guanyarà.

En un d’aquests anuncis apareix un grup d’homes vestits de gala que balla en un comiat de solter. En compte d’una dona en roba interior, però, del pastís gegant de la festa en surt una figura rabassuda disfressada d’abella. L’anunci explica aleshores que, com que ningú no havia votat cap de les opcions proposades al xat de grup del comiat, l’organitzador havia pres una decisió sense consultar la resta de participants.

En un altre anunci, una dona embarassada que prepara el sopar demana al seu marit si ja ha votat. “Tant se val, estimada. El resultat no serà el mateix tant si votem com si no?”, li respon el marit. En aquest moment la música de fons esdevé amenaçadora i la dona s’enfurisma, tot advertint-li que si no vota perdran els ajuts socials i el pis on viuen.

Sigui com sigui, el risc d’una participació molt baixa és força improbable. Els governadors russos i els dirigents de les empreses estatals tenen la missió de garantir una alta participació, i no poden permetre’s de fallar.

El 12-M té les condicions per a ser el ‘momentum’

El periodista i novel·lista Gore Vidal coneixia com molt poca gent els passadissos de la política. Les seues obres, sovint molt controvertides, ofereixen en conjunt un retrat de Washington que solament es pot comparar –tot i ser molt diferents– al treball extraordinari, també, de Bob Woodward.

Parle de dues persones que es van passar dècades (Gore faltà ara fa dotze anys, Woodward encara és viu) no tan sols seguint de prop l’evolució de la vida política del seu país, sinó també “escoltant amb atenció les veus que sonen en la galeria dels murmuris”, segons la famosa definició que Vidal va fer a L’edat d’or.

Tots dos són autors que m’agrada llegir i rellegir, perquè, encara que hagen fet un treball estrictament local, washingtonià, el retrat del poder, del comportament del poder, es pot extrapolar perfectament a qualsevol capital del món. Tots dos, amb estils molt diferents i amb intencions també diferents, descorren les cortines que tapen bona part de la maquinària política real i despullen davant nostre claus amagades de la rivalitat política, de la gestió del poder.

The Decline and Fall of the American Empire és un dels assaigs –una col·lecció de petits assaigs, de fet– més impressionants de Vidal. En el llibre despulla les manipulacions del deep state d’una manera tan radical i provocativa com brillant. I allí hi ha un advertiment sobre les eleccions, sobre els processos electorals, que crec que és molt oportú en la Catalunya d’avui, en aquest Principat cridat novament a les urnes.

Diu Vidal que, “a mesura que les societats esdevenen decadents, el llenguatge també esdevé decadent“. I la conversa pública es torna basta, grollera, plena de mentides, interferida per xarraires que apareixen de no se sap on i que prometen solucions màgiques o demonitzen tot i tothom, maldant per causar la desesperació. Fins a aconseguir que “les paraules s’utilitzen per a disfressar i no per il·luminar” i “servesquen per a confondre, de manera que en temps d’eleccions la gent vote solemnement contra els propis interessos“.

Aquesta amenaça –d’acabar votant solemnement contra els propis interessos– no és precisament menor en la Catalunya d’avui, amb una part de l’electorat independentista desorientat, ferit, cansat, que no distingeix entre les propostes sòlides i les vaporoses, entre la feina d’anys i la traca circumstancial. Per això vull dir avui que, després de dotze anys de mobilització i set de repressió, aquest 12-M té les condicions per a ser un momentum, aquell moment que capitalitze tot aquest combat contra una Espanya que està desesperada i contra les cordes i davant una Europa expectant. Pensem-hi, que hi haurà molt en joc.

 

PS1. Ahir havíem convocat una emissió en directe de La tertúlia proscrita, per celebrar el primer any d’emissió. Però la caiguda del govern va canviar els plans i fou de les eleccions i del futur que vam parlar. La podeu veure tota sencera.

PS2. Dels diversos partits independentistes que es presentaran a les eleccions, la CUP viu una situació particular, perquè la convocatòria l’ha agafada enmig del debat sobre què ha de ser, l’anomenat Procés de Garbí. En aquest reportatge, Arnau Lleonart analitza on són els anticapitalistes i com preparen l’embat electoral.

PS3. És una regla d’or del periodisme i de qualsevol diari, però avui em veig obligat a recordar-ho, per si de cas algú es confon, que les columnes d’opinió són completament lliures i són responsabilitat exclusiva dels autors. Especialment en aquells casos en què no comparteixen els valors fundacionals de VilaWeb.

PS4. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint amb accés obert tots els seus continguts. Si ens podeu ajudar, feu-vos-en subscriptors.

Un restaurant carnívor a Pau Claris

Quan vaig decidir de maridar el film La passion de Dodin Bouffant de Trân Anh Hùng amb un bon restaurant francès de Barcelona, m’hi vaig haver d’escarrassar. Avui, la cuina francesa a Barcelona és només un pòsit llegendari fet de grans noms i receptari, però que com un reflex d’una grandeur escarransida, ha anat fent mutis, enfront de l’ímpetu de cuines internacionals que es poden trobar a la ja global capital del Principat. La tricolor gastronòmica, però, encara no ha estat arriada, i resisteixen grans noms com els del franco-català Alain Guiard o el del tolosà Romain Fornell, que va arribar als anys noranta a Barcelona per fer-se càrrec de la cuina de la Maison du Languedoc-Rousillon, i avui dia és al capdavant del grup Goût Rouge, amb establiments com Le Grand Cafè Rouge, que manté l’esperit dels bistrots francesos. Un esperit que esperem trobar al futur restaurant del Museu Picasso.

Una cuina sense bou

Que n’és, de lluny, ja, aquell temps que els restauradors francesos van ensenyar a menjar als barcelonins de la primeria del segle XIX, quan el cap i casal glatia per passar de ser una vila gran i encotillada a una gran ciutat europea, un gran port mediterrani, i mirava nord enllà. Una societat que va aprendre a seure a taula, a menjar i a servir a la russa, i a degustar novetats i delicadeses –crème de volaille Royal, salmis de perdreau St. Hubert, files de soles, foie gras panaché de jambon, asperges en branches, filet rôti, pommes nouvelles, biscuit glacé praliné, dessert assorti, cafés et liqueurs...”– a can Justin, inaugurat el 1861 en una plaça Reial nova de trinca, tal com escrivia l’històric restaurador Miquel Regàs i Ardèvol al seu llibre Una generació d’hostalers: “Era Can Justin un lloc on no es podia cridar ni comportar-se incorrectament. El seu aire, amb tot, era alegre. El seu gran menjador, en un pati, gran, cobert d’una magnífica claraboia de vidres de colors de bon sentit decoratiu, ple de llum, net, moblat dignament, et disposava a la bona taula. També hi havia altres salons per a petites comandes, molt dignes. El seu nom, Justin, encaixava perfectament. Tot era ben francès, la decoració podia ésser una mena de Lluís qualsevol; la vaixella, indiscutiblement, era de Limoges. L’argenteria, la roba de taula, polida, ben planxada, ens parlava del saber fer francès i, naturalment, la cuina i aquell vell maître d’hôtel, l’Antoine, tan discret i intel·ligent que no tan sols et sabia fer el menú, ja que el nou gourmet encara no era prou iniciat, sinó que també sabia portar-te pel camí que havies de seguir en aquella casa des del moment que entraves i deixaves l’abric, fent-te seure bé a la taula, posant-te a la mà el cobert que havies de fer servir, [indicant-te] com devies tallar i menjar i com devies pagar la nota sense mesquinesa ni prodigalitats ridícules.”


La curiosa decoració interior de l’Entrecôte.

De fet, és justament per aquesta innegable influència francesa que s’escolava per tots els racons gastronòmics de les ciutats, des dels hotels de l’alta societat fins a les fondes familiars, que va arribar a casa nostra l’entrecot, un dels talls per excel·lència de la cuina carnívora. De vedella, perquè, com ens recorda Josep Pla a El que hem menjat, la nostra cuina ha estat una cuina sense bou. És habitual, en remenar l’hemeroteca, de trobar-hi restaurants com el Cafè Restaurant del Liceu que oferia com a plat del dia “Entrecôte au beurre d’anchois”, o l’hotel Ambos Mundos de la Rambla, que oferia, al menú del 30 de maig de 1881, el seu famós “Entrecôte à la Bordelaise”. Un dels escriptors més afrancesats del segle XIX, Pompeu, Peius, Gener, amb un peu sempre a París –on havia freqüentat amistats com l’escriptor Victor Hugo o la gran actriu Sarah Bernhardt–, endrapava entrecots amb patates al Lyon d’Or de la Rambla, i potser des de llavors aquest plat es va convertir en símbol de carpanta, especialment en moments de fam. Ja se sap, qui té gana, somia pa… o entrecots. Quan tot just s’havien desat les cartilles del racionament, un Joan Oliver amagat rere el pseudònim de “Jonàs” recordava que moltes famílies no havien pogut menjar mai un entrecot autèntic, en un text dedicat a l’enveja. Un pecat, segons l’escriptor de Sabadell, creador i necessari.

Una oferta adient per a la carpanta

Justament, si hom vol treure el ventre de pena i matar dos pardals d’un tret –és a dir, menjar un bon entrecot i sentir alguna reminiscència francesa–, hi ha un restaurant ideal. A més, té una particularitat que el fa potser únic a Barcelona. Només té un plat a la carta i és el seu nom: L’Entrecôte. La fórmula és senzilla i es repeteix cada dia de la setmana, tant per dinar com per sopar. Una amanida verda amb nous, patates fregides “à volonté” –és a dir, dóna-me’n, dóna-me’n– i un filet de vedella, que segons que ens expliquen és llom baix d’exemplars de la raça Simmental de 170 grams, passada pel grill i, posteriorment, rematada a la salamandra. La salsa forma part de la llegenda del restaurant, perquè, segons que s’afirma, l’elaboren en un laboratori secret els membres de la família fundadora de la companyia i només cinc persones en saben el secret. Cada quaranta-cinc dies, se’n fan 900 quilograms i es distribueixen pels restaurants. El de Barcelona és l’únic establiment fora de l’estat francès. El trobareu al carrer de Pau Claris –ves per on, el canonge d’Urgell i president de la Generalitat que va oferir Catalunya al cardenal Richelieu i a Lluís XIII–, al mateix local que havia ocupat l’enyorat Cafè Emma de Fornell i Michel Sarran, tot i que costa de reconèixer-lo. Les parets són folrades d’estampat escocès, fustes fosques brillants i vaques pasturant. Una decoració carrinclona, com ells mateixos no s’estan d’admetre, però que s’ha convertit en insígnia de la casa d’ençà de l’obertura l’any 1962 del primer restaurant a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, a càrrec d’Henri Gineste de Saurs. Venia de família hostalera i havia assajat el model al Relais de Venise, que havia obert el seu pare a la Porte Maillot de París, tres anys abans. A partir de llavors, Bordeu, Nantes, Montpeller i Lió es van afegir a la fal·lera de l’Entrecôte, que al local barceloní no admet reserves i omple uns quants torns. Un dels secrets és, a banda la qualitat de la carn i l’esquer de les patates, el preu ajustat a 22 euros, que es pot completar amb un vi bordelès i amb una extensa carta de llevants de taula, també de regust deliciosament antiquat, on no falten ni les profiteroles, ni la mousse de xocolata ni el semifred al Grand Marnier.


L’Entrecôte original de Tolosa de Llenguadoc.

Pla escrivia al seu clàssic gastronòmic, que tantes vegades hem rellegit i citat: “Barcelona és una ciutat immensa que rep, en quantitats mínimes, carn bona, i així la que ofereix té a penes interès.” El llibre és publicat fa més de cinquanta anys i, de llavors ençà, hi hem guanyat molt. Pla, de qui la setmana vinent parlarem tant com voldrem, havia menjat bons talls de carn a l’Hexàgon –”França l’ha bullit, l’ha guisat, l’ha fet a la brasa, l’ha rostit. […] Guisant-lo, França ha fet un plat de bou –el boeuf à la mode– que, al meu modest entendre, és el millor guisat que ha fet la cuina burgesa en tots els temps i els llocs”– i també havia conegut les steak houses nord-americanes en els seus viatges als Estats Units (“el filet de bou a la brasa, no gaire tocat pel foc, fàcil de rompre, més o menys sanguinolent –a gust. Aquest és un tall fenomenal, absolutament adient per a mantenir els homes –i les dones– dempeus, per a treballar i continuar vivint, que, en definitiva és l’important”). Si es pogués fer una barreja de la millor part d’aquestes dues cultures, segurament en sortiria una cosa molt semblant a l’entrecot amb la famosa salsa secreta que s’ofereix en aquest restaurant de menú únic. Estic en disposició de garantir que és l’adient per a mantenir-se dempeus, per a treballar i per a continuar vivint. Fins i tot per a afrontar una tarda d’escriptura. Àdhuc d’esport, per als qui a quaranta anys ens ha agafat la dèria.

Jaume Sisa: “No he tingut fills perquè el nen sóc jo”

Jaume Sisa (1948) ha estat guardonat amb el premi Enderrock d’Honor 2024. Sisa és l’autor d’unes de les discografies més prolífiques i seguides del país, amb vint-i-cinc àlbums, entre els quals s’inclou el mític Qualsevol nit pot sortir el sol (1975), referent per a generacions senceres, i que aviat farà cinquanta anys. Jaume Sisa té setanta-cinc anys i viu semiretirat a l’Eixample de Barcelona. Per una banda, no publica res d’ençà de l’any 2016 i, per una altra, com explica en aquesta entrevista feta a casa seva, encara escriu. O per ser més precisos, continua dictant, que ara ja no pot escriure ni a mà, ni a l’ordinador, per problemes de vista, i la creació l’enregistra primer a veu, i després li la transcriuen. Sisa deixa anar lectures, cites i sentències plenes de saviesa com qui no vol la cosa, de passada, de manera gens pedant, però pensada, sobre aspectes vitals de la seva trajectòria. I sobre aspectes polítics, també.

Ara recordo una frase vostra: els catalans som uns jueus de segona divisió.
—Sí, a mi els jueus em cauen molt bé. Sempre m’han caigut molt bé.

Però per què dieu que els catalans som jueus de segona divisió?
—Som jueus pobrets perquè els jueus han estat dos mil anys sense terra. Però han conservat l’essència del que són. Nosaltres hem estat dos mil anys amb terra, però hem perdut l’essència del que som. Els catalans som uns desgraciats. Perquè així com els jueus han tingut collons de guanyar-se la terra al cap de dos mil anys, nosaltres, com que la terra la teníem guanyada, el que hem fet és dedicar-nos a perdre l’ànima. Què som? Res. No som res. Som una merda. Som un poble covard, cagat, res. No som res. I mai no hem estat res. Perquè vivim massa bé, tenim terra, una terra estupenda, tenim el mar, el sol. Que vivim massa bé i estem massa contents d’haver-nos conegut. Però en el fons no creiem en res, i per això no tenim valor de defensar res d’allò que diem que creiem. Aquí tenim una terra que, si es treballa, dóna profit, riquesa. I, és clar, no ens hem preocupat d’assentar el nostre ésser, la nostra ànima. I per això estem com estem, i per això ara hem d’anar encara pidolant, i demanant perdó, i demanant permís, i fent el mec, i fent el ridícul pel món, dient que ens oprimeixen quan vivim de puta mare. Vivim millor que la majoria dels pobles d’Europa.

Frase vostra: no serem mai independents perquè no tenim collons d’arriscar el que cal per arriscar. Això només se solucionarà amb armes i no tindrem collons de fer-ho amb armes. Encara ho penseu, així?
—Totalment. A veure, hi ha aquella anècdota, no sé si l’hem comentat alguna vegada, d’un ambaixador d’Israel, precisament, a Espanya. I un polític català hi va anar a fer el ploramiques, que és el que fem sempre. I l’ambaixador li va preguntar, però vostès, els catalans, realment volen ser independents i tenir un estat propi? I el polític català li va dir, sí. I què estan disposats a fer? Fem manifestacions i manifestos i fem una tasca política i volem eixamplar les bases i volem convèncer el nostre poble que aquest pas històric és necessari i, en fi, democràticament, pacíficament… I l’ambaixador li diu, permeti’m una pregunta. Vostès estan disposats a morir per Catalunya? I l’altre li va dir, home, no, morir, no. Nosaltres volem viure. I estan disposats a matar per Catalunya? I l’altre, no, nosaltres som pacífics, som cristians, som bona gent. I l’ambaixador respon: doncs miri, jo, si vol, li diré que si vostès no estan disposats a morir ni a matar per la seva terra, no seran mai independents.

Ha! El vostre pare havia estat militant de la FAI?
—Militant no, però simpatitzant. I hi tenia amics. Va anar a la guerra amb una columna de la FAI, sí. I va passar un any i mig presoner en un camp de concentració.

I el vostre pare a què es dedicava?
—El meu pare era viatjant de comerç. I la meva mare, teixidora en una fàbrica. Es llevava a les cinc del matí i se n’anava a treballar vuit hores en una fàbrica a Gràcia. Tinc tres germans, però són morts tots tres. Eren més grans que jo.

Hi teníeu bona relació?
—Sí. Sobretot, perquè no vivíem junts. Perquè eren fruit del primer matrimoni del meu pare. I jo no vaig arribar a conviure amb ells. I sí, ens estimàvem, però cadascú a casa seva.

He llegit que preneu la decisió d’anar a fons amb la vostra carrera quan es mor la vostra mare. És veritat això?
—No, no. Jo vaig començar a cantar a divuit anys i vaig marxar de casa. Però ningú em feia cas, no tenia cap èxit ni cap reconeixement, ni res. I havia gravat dos o tres discs i no passava res. I llavors va coincidir que l’any 75 vaig gravar el Qualsevol nit, i l’any abans, casualment, s’havia mort la meva mare. Però no té res a veure una cosa amb l’altra. Ella veia que jo no me’n sortia amb la música. Em costava molt. I ella em deia, Jaume, escolta, que ja tens vint-i-cinc anys, mira d’entrar a la Caixa, i si no, a l’ajuntament. Mon pare, com que ell havia viscut una mica aquí caic, aquí m’aixeco, no insistia tant en això.

Una de les anècdotes més intenses que he sentit mai és de Pau Riba, que em va explicar que un dia que creia que ja es moria a l’hospital, us va trucar i per telèfon us va dir, canta’m, canta’m una cançó. Jo ja el veia anant al cel amb vós cantant. És així, això?
—A Pau Riba, quan li van dir que li quedaven uns mesos de vida, em va dir que volia que jo cantés al seu enterrament. I vaig complir el seu desig.

Però per telèfon no us va dir “canta’m, canta’m”?
—Ah, sí, tens raó. És veritat, en una estada a l’hospital, recordo que em va trucar la Memi i em va dir, som aquí amb en Pau i no recordem una cançó teva, espera’t, que te’l passo i l’hi cantes. I li vaig cantar la cançó per telèfon [“El setè cel”].

Riba ha estat el vostre gran amic, a la vida?
—Per a mi en Pau ha estat un mestre. En Pau és un gran creador, un gran artista, un gran poeta, un gran autor de cançons, que no ha estat reconegut ni de bon tros. Però ni de lluny, vaja. Ell tampoc ho va posar fàcil. Perquè ell s’amagava de la realitat. Fugia de la realitat constantment.

Us he llegit que, ara que farà cinquanta anys de Qualsevol nit pot sortir el sol, ja no creieu en les coses que crèieu quan vau escriure l’àlbum.
—Fa cinquanta anys jo era un jove que creia en coses amb les quals ara m’he desenganyat i ja no hi crec.

Per exemple, quines coses?
—Amb la política, per exemple. No crec en la política, no. Abans, relativament, hi creia. Ara hi descrec absolutament. De jove jo era un idealista. Jo perseguia el paradís. El paradís el continuo perseguint, però ara ja sé que no existeix. En canvi, a vint anys em pensava que existia i que podíem aconseguir el paradís a la Terra, si no amb la religió, amb la política o amb la ciència. Ara crec que el paradís a la Terra és impossible. Per definició. La Terra és una cosa i el paradís n’és una altra.

Dieu també que hi ha dos moments clau en què l’home es pot suïcidar. A divuit anys i a trenta-cinc.
—Sí. Jo ara ho arrodoniria. Als vint i als quaranta. Als vint tu ja saps de què va la vida, que és la manifestació d’un fenomen molt estrany i molt violent i molt cruel. I, per tant, si als vint decideixes continuar viu és perquè t’has armat d’una sèrie de principis, de valors, de creences que et fan continuar endavant. I llavors vas fent fins als quaranta. Però als quaranta ja no tens excusa. Als quaranta ja has rebut totes les hòsties i més que s’han de rebre. I llavors és quan la vida et diu, ja veus de què va això, no? Vols continuar amb aquesta farsa o acabem? La immensa majoria dels individus decideixen continuar. No sé per què. Jo també vaig decidir continuar. Tampoc sé per què.

Per què no heu tingut fills, senyor Sisa? Quin gran pare no seríeu.
—No he tingut fills perquè el nen sóc jo. Un nen no pot tenir fills. Els fills els han de tenir les mares i els homes adults que decideixen actuar responsablement amb la crida de l’espècie. Jo no he estat mai prou adult, ni prou responsable, ni prou seriós. Els que n’heu tingut és perquè ho sou. Jo no ho sóc. Jo sóc un nen, un infant, un boig, un poeta, un fill.

Suposo que a la vida heu tingut grans amors.
—Pocs, pocs. Un gran amor és una cosa molt seriosa. Jo sempre he pensat que això de l’amor són tres coses que són molt difícils de compatibilitzar. L’amor, la convivència i la passió. Normalment, s’ajunten amor, convivència i passió, i acaba fatal. Acaba molt malament. L’amor és una cosa que és bonica de viure. Et dóna molta vida, molta intensitat. Però l’amor té les seves lleis. I són incompatibles amb la passió i la convivència. D’aquí, la figura ideal de l’amant. La convivència és molt difícil, perquè primer has d’aprendre a conviure amb tu mateix. Això normalment no es fa o no es té en compte. És allò que deia Rilke, no? L’amor és una soledat compartida. Doncs això. I jo amb mi mateix ja en tinc prou i massa.

Per què Ricardo Solfa no acaba triomfant?
—Perquè Ricardo Solfa ho va fer molt malament. No va saber tocar les tecles adequades. Sobretot, no va saber vendre. Vendre el seu projecte. La seva idea. I aleshores, a causa del poc èxit de públic i també de crítica, Ricardo Solfa va abandonar. Va ser com un aventurer que es va llançar al mar amb la intenció de descobrir una illa. I no va acabar de trobar l’illa. I va tornar. En algun moment li va semblar veure un miratge, unes llums, unes formes, i va anar cap allà i va veure que era una boira o un efecte atmosfèric. I el resultat final és que va tornar i no havia trobat l’illa, ni l’havia vista.

Però l’experiència de quinze anys o vint a la capital espanyola no us va aportar res de positiu?
—Vaig aprendre a parlar en castellà, cosa que els catalans no saben fer. Els catalans no saben parlar en castellà. Fins i tot els qui han estudiat els costa molt. Vivint aquí a Catalunya no te n’adones, perquè com que tots parlem malament el català i el castellà, no hi ha rigor, no hi ha serietat, ningú parla bé res. En canvi, te’n vas a Castella i allà la gent el parla amb naturalitat, amb propietat, i això és el que vaig aprendre.

Heu fet uns vint-i-cinc discs, si fa no fa. Heu fet vint-i-cinc novel·les, doncs?
—Jo sempre els he concebut com un llibre per capítols. I, per tant, les cançons tenen una relació, tenen un ordre, tenen un sentit. Que després això sigui reeixit és una altra cosa. Això ho van inaugurar els Beatles als anys seixanta. Jo vaig mamar aquesta cultura de l’LP com una obra rodona i no sols físicament sinó en el sentit figurat.

Els vostres grans temes, quins serien?
—Jo he parlat d’aquest paradís, d’aquest ideal, d’aquests somnis, del que hi ha més enllà. Bàsicament he parlat d’això. No sóc un costumista. Parlo d’una altra cosa, de les coses que m’interessen, les que m’atreuen i les que m’exciten. I allà on trobo refugi i m’hi trobo bé. La vida normal no m’interessa.

Us vinculen sempre a la innocència del nen i a la ingenuïtat, però jo no us veig gens innocent ni gens naïf, ni que baixeu de l’hort.
—La innocència és un dels ingredients de la teoria galàctica. I és una gran cosa. Jo, com tothom, vaig néixer innocent. I amb els anys he anat perdent la innocència de manera natural. I per això, des de fa ja uns quants anys, em dedico a estudiar per a innocent. És una carrera que jo mateix m’he imposat, m’he fet els plans d’estudi, em preparo els exàmens, els temes i la vaig fent sobre la marxa, perquè no tinc mestres ni referències, ni escola.

Veig que hi ha molta gent que, quan arriben als quaranta, cinquanta, cauen en l’amargor, res d’innocència.
—Perquè als quaranta, cinquanta, s’adonen que la festa s’ha acabat. I que dur, que difícil que és tot. I comencen a malparlar, comencen a renegar, comencen a queixar-se de tot. I els surt aquest ressentiment cap a la vida, que és el que explicava Nietzsche. El ressentiment contra la vida, això és el cristianisme. Que hi ha gent que no vol ni sap viure. I doncs és un procés natural que es reflecteix en moltes persones a partir d’aquesta edat.

Del 2019 ençà no heu fet cap més disc?
—No. L’últim disc el vaig fer el 2016.

I no escriviu res ara?
—Sí. La teoria de la visió galàctica és una obra que ja fa uns quants anys que l’escric. I que no sé quan l’acabaré. L’únic propòsit que tinc a la vida és deixar-me viure. És a dir, deixar que vagi sortint tot el que hi ha, tot el que hi ha dintre. I com que jo per a mi mateix sóc un pou sense fons, que encara no sé ni què hi ha, doncs vaig traient les coses, ordenant-les. I quan les tingui presentables, llavors les ensenyaré. De moment, això encara no ha passat. Vaig treballant una miqueta, poc, perquè treballar no m’agrada, ni m’ha agradat mai. Ni crec que sigui saludable.

Escriviu a mà, a màquina, a l’ordinador?
—Ja no puc llegir, perquè la meva vista és molt i molt dèbil. Doncs ho gravo en un casset. I llavors tinc algú que m’ho passa en net a l’ordinador.

És a dir, escriviu parlant?
—Sí. No puc escriure en paper i llapis ara. He anat perdent vista i ara ja no puc llegir ni veure una pantalla.

No podeu mirar films?
—No.

Una cosa, però: les ulleres que dueu… no porten vidre.
—No. És que no hi ha cap vidre que m’ho resolgui. No té solució ni amb lents de contacte, ni amb ulleres, ni amb telescopi. Res. El germà de la meva mare era cec. I a la meva mare li deia: “Paquita, sobretot, el Jaume, això de la vista… Porta’l al millor oculista que hi hagi. I si no el pots pagar, ja t’ajudaré jo.” I em va portar al Barraquer.

Frase vostra: “Com que he vist poc cap enfora, m’he dedicat a mirar cap endins.”
—Doncs sí, segurament. Penso que hi ha alguna cosa d’això. La meva vida va estar marcada perquè no hi veia bé, em trencaven les ulleres jugant a futbol, no veia la pissarra. Això ha estat una cosa que m’ha marcat la vida, com és evident. Perquè és una tara i una limitació molt seriosa. A mi m’hauria agradat tenir moto, però quan podia treure’m el carnet de conduir ja tenia una vista insuficient i no me’l donaven. Ni amb ulleres. No el tinc. Si jo no hagués tingut problemes potser hauria acabat treballant a la caixa, com volia la meva mare. No ho sabrem mai, això.

Us han reconegut als premis Enderrock. Premi d’Honor. Quina reacció us provoca?
—Han reconegut la tercera edat. Que ajudin la joventut. Ja no val la pena ni que continuïn amb la revista, perquè, si ja m’han donat el premi a mi, ja està, ja poden tancar. Això és el que els diré.

Voldríeu afegir res que no hagi preguntat?
—No.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Projectes de vida trencats i agafar un vol cada dia: l’odissea dels docents desplaçats

La que havia de ser una de les millors notícies de la seva vida ha acabat convertint-se en un malson. Angoixa, tristesa i ràbia. Amb aquests tres adjectius defineixen com se senten els docents que van poder aprovar les oposicions de l’any passat i que ara han sabut que aniran destinats a una altra illa, amb tot allò que implica: lloguers desorbitats, famílies que es trenquen i, sobretot, incertesa.

Excepcionalment, aquesta convocatòria d’oposicions era per tot el territori, quan normalment les darreres convocatòries es feien per illa. I malgrat que sabien que hi podia haver el “risc” d’haver de canviar totalment de vida per una plaça definitiva, no sabien totes les regles del joc. Un fet que consideren que els ha acabat perjudicant. Per què? A causa de la normativa europea, la Conselleria d’Educació es va veure obligada a obrir un procés d’estabilització d’interins, que van poder optar a una plaça definitiva sense passar cap examen. Els opositors denuncien que els dos processos –el d’oposició i el d’estabilització– van acabar al mateix sac, i no havia de ser així, de manera que els interins van acabar tenint més punts i, per tant, prioritat per elegir una destinació definitiva.

“El que ens van vendre, que és estipulat per una resolució, és que les oposicions serien per a cobrir jubilacions i noves places, mentre que en el procés d’estabilització d’interins es podien triar places que existien des d’abans del primer de gener de 2016.” Així ho explica Joan Bauzá, un docent de trenta anys que va aprovar les oposicions i que ha vist que la seva destinació final, a partir del curs vinent, és a Eivissa. Assenyala directament l’administració i no pas els docents estabilitzats: “Hem intentat fer veure i entendre que no han estat justs. Quan aprovam, els opositors ens quedam només amb la nota, ens lleven tots els punts de mèrits. Començam de zero. I els estabilitzats, com que és un procés extraordinari, encara mantenen la puntuació d’experiència. Si ens ficam al mateix sac, no optam a res.”

En aquest sentit, tant Bauzá com més opositors aprovats se senten enganyats. I si bé han trobat molta gent que els ha dit que sabien que quan es presentaven a l’examen podien acabar amb la plaça definitiva en una altra illa, tenen clara la resposta: “Esperes que fent una bona oposició, amb bona nota, el mínim que puguis fer és triar. Però no ha estat així, ni de bon tros. Pensàvem que jugàvem amb uns paràmetres i ha resultat que no.”

Segons les dades facilitades per la plataforma Funcionaris Docents Units, en especialitats com ara educació primària, anglès o audició i llenguatge, per exemple, tots els opositors han obtingut plaça a Eivissa o Formentera. De secundària, tots els professors de llengua catalana, per exemple, també hauran de fer les maletes.

Els docents afectats insisteixen que si haguessin sabut aquestes regles del joc, potser no haurien opositat: “No. Si hagués sabut que es regia per aquestes normes, no m’hi hauria presentat, perquè no surt a compte”, diu Bauzá, de la mateixa manera que na Victòria (nom fictici, atès que prefereix mantenir l’anonimat): “Si m’haguessin dit que les places a què optava eren les de les Pitiüses, no m’hi hauria presentat.”

Sensació d’injustícia

Na Victòria, de trenta-sis anys, se sent molt decebuda i enfadada. Diu que era conscient que les oposicions eren en l’àmbit de totes les Illes, però que per això es va preparar per treure una de les millors notes, tal com va ser, i poder triar. “No ens ho esperàvem gens, el 95% dels que hem aprovat som a les Pitiüses. Ens capgira la vida.” A més, recorda com és de feixuc passar un procés d’oposicions: “Hem invertit anys d’estudis i amb un esforç econòmic i familiar, amb tensió i nervis.” S’hi afegeix haver de fer un any de pràctiques –el que cursen actualment– i haver de lliurar informes a inspecció, coses que els interins estabilitzats tampoc no han hagut de passar mai.

Tot i que remarquen que no tenen res en contra dels interins estabilitzats, sinó en contra de l’administració, els opositors arrosseguen de fa mesos aquesta sensació d’injustícia amb el procés d’estabilització. Ja van recollir tres mil signatures l’estiu passat –un mes després d’haver fet les oposicions– per demanar que els qui havien passat les proves tinguessin preferència sobre els interins.

Famílies trencades i el drama dels lloguers

Un dels inconvenients que més destaquen els docents afectats és que trasbalsa la vida familiar, atès que és una plaça definitiva i no temporal. Na Victòria, per exemple, conta que té parella i un infant a punt de fer dos anys: “On me’n vaig a viure a Eivissa amb un ninet petit si només es lloguen habitacions i a uns preus desorbitats? El sou donaria per al lloguer i poca cosa més.” En aquesta línia, té clar que si ha de partir, ha de ser tota sola i, per tant, deixar el nin amb el pare a Mallorca, atès que ell també treballa allà. “Tu fas feina per viure bé, però anar a fer feina és perdre doblers. Et pots imaginar el drama que pot implicar”, diu, i recorda que, a més del d’Eivissa, haurien de continuar pagant el cost de viure a Mallorca.

La mateixa incertesa ha passat pel cap de Bauzá i la seva parella, que també és una docent afectada. “Havíem aconseguit de trobar un lloguer que ens anava bé, teníem un seguit de projeccions que volíem dur a terme i ara significa tornar enrere”, diu. La seva parella ha obtingut plaça a Formentera. L’única alternativa que de moment ha proposat el govern és posar a disposició el nombre més gran de comissions de servei per a poder tornar a Mallorca, tot i que en principi tindran prioritat els professors amb fills menors de dotze anys, els que tenguin gent dependent, o els més grans de cinquanta-cinc anys. De tota manera, no sabrien el resultat de les comissions fins al juliol. “Com et pots plantar a juliol sense saber on viure a Eivissa? Si trobes on viure és molt. Però aconseguir que t’agafin tot l’any és increïble, perquè et fan fora abans que acabi el curs per fer lloguer turístic”, lamenta Bauzá, que reconeix que ho passen força malament: “És la situació més complicada que hem tingut com a parella.”

Agafar un vol cada dia

Per pal·liar aquest drama de l’habitatge, els afectats intenten de pensar totes les maneres possibles de poder viure, tot i saber que algunes impliquen no guanyar doblers, sinó perdre’n. Na Rosa Marina Salas, de trenta-un anys i amb un fill de dos, també té plaça a Eivissa i ha sospesat de demanar mitja jornada i agafar un vol cada dia que hagi d’anar a la feina. Això implica una hora de camí de Pollença a l’aeroport de Palma, ser-hi a temps per a agafar l’avió, passar la durada del trajecte i anar fins a Sant Antoni, on li han donat plaça. Conta que és inviable dur l’infant cap allà i que el seu home, que és pagès, tampoc no se’n pot endur el camp cap a Eivissa. A més, el seu pare té una discapacitat motriu, per la qual cosa, si ella se n’anàs tendria menys ajuda a casa.

L’altra opció, diu, és una excedència, però també és inviable perquè no cobraria res: “Estic en edat laboral i necessit fer feina, com tothom. Tinc préstecs, lloguers… No és viable l’excedència, com tampoc ho és anar-me’n.” Ella, si ho hagués sabut, tampoc no s’hauria presentat al procés d’oposicions: “Intentes millorar la teva situació laboral i ha acabat empitjorant.” Conta que no es podia creure que li havia tocat plaça a Eivissa i que, si s’hagués sabut, potser molts més eivissencs s’haurien presentat al procés d’oposició, atès que, segons que explica, molts dels interins saben que sempre hi tendran feina perquè sempre hi ha places a cobrir.

Reivindicacions

Per tot plegat, els docents demanen reivindicacions extraordinàries a allò que, tal com diu l’administració, és un procés extraordinari. El govern de moment ha promès que ampliarà aquestes comissions de servei, però no hi ha res tancat. Els afectats diuen que els han promès que s’ajudarà el màxim de gent possible, però que, així i tot, saben que no tothom hi podrà optar. A més, les comissions actualment no es donen entre illes, sinó que solen ser canvis de plaça en una mateixa illa. Per aquest motiu també han posat damunt la taula més alternatives, com ara cercar convenis amb els hotels per a la gent desplaçada. També han convocat manifestacions: seran dissabte 23 de març a les 11.00 a la plaça Major de Palma, a la plaça Colom de Maó i la delegació territorial d’Educació d’Eivissa.

“Això ha estat un desastre –subratlla na Victòria–, fa cinc anys que vaig darrere les oposicions i quan les tenc, de què m’han servit?” A més, tots saben què és viure en una altra illa i hi han anat amb gust, quan eren interins, perquè no hi havia més remei i era una altra etapa vital. “Són moltes situacions que escarrufen. Et poses a pensar en tots els supòsits. Estam molt desanimats, però intentam fer renou, perquè és l’única manera que tenim d’aconseguir alguna cosa. Si no ens movem nosaltres, qui lluitarà?”

I la CUP? L’avançament electoral n’estronca el procés de refundació

La CUP va encetar fa pocs mesos un procés de refundació que havia de culminar en una assemblea nacional al juny, a temps per a les eleccions al parlament que es preveien a començament de l’any vinent. Ara l’avançament electoral ha impactat de ple en aquest calendari i deixa amb el peu canviat els qui aspiraven a bastir un projecte renovat capaç de revertir la sagnia de vots i militants. Fonts de la CUP traslladen la idea que, malgrat tot, estan preparats per a les eleccions, perquè el procés de refundació –que té el nom de Procés de Garbí– ho debatia tot menys els principis bàsics d’ecologisme, independència, feminisme i socialisme i que, per tant, poden afrontar les eleccions amb aquestes mateixes banderes. Ara bé, és evident que la manera com aquests principis es tradueixen en unes propostes concretes, unes prioritats i una manera de fer i comunicar pot ser molt diversa. I la percepció que en tinguin els electors, també.

L’últim debat temàtic fet per les bases, el 2 de març a Tarragona, es va centrar a redefinir el model organitzatiu de la CUP amb l’objectiu explícit de “convertir la CUP en l’organització política referent del poble treballador català”. Hi van debatre com millorar el model de militància, que el grup promotor del Procés de Garbí reconeix que dificulta la participació de la major part de les classes populars; el d’organització territorial i sectorial; i la manera com es prenen les decisions, combinant l’assemblearisme amb la delegació de responsabilitats i tasques en altres càrrecs.

El debat a Tarragona va ser el darrer de la segona fase del Procés de Garbí, on a més del model organitzatiu s’han debatut qüestions, com ara, com es construeix la unitat popular, com es fa la independència, com disputar l’hegemonia cultural, el finançament de l’organització i l’estructura de treballadors o com intervenir a les institucions. Ara encara hi havia pendents un parell de debats territorials –a Celrà i Palma, que es faran dissabte– abans no es definís el calendari i el procediment de la tercera fase del Procés de Garbí, previ a l’assemblea nacional del juny, que havia de culminar amb l’aprovació de les noves ponències polítiques i organitzatives de la CUP.

Tot plegat s’ha de decidir dissabte en un consell polític, l’òrgan de decisió més alt entre assemblees nacionals, però sens dubte l’avançament electoral obliga a replantejar-ho tot. Fins ara, tots els representants de la CUP que han parlat per valorar la convocatòria d’eleccions han llançat la idea que s’adaptaran a les circumstàncies. “La CUP ja ha activat els mecanismes per a treballar en aquest nou escenari”, va dir Xavier Pellicer, diputat, tot just després de la convocatòria. “Volem construir un gran bloc social que pugui traslladar els consensos que existeixen al nostre país al voltant de l’habitatge, com fer front a l’emergència primària o com defensar els serveis públics; que es traslladi al parlament”, va afegir l’endemà la diputada Laia Estrada a TV3.

Segons que ha pogut saber VilaWeb, a més de parlar de com queda el Procés de Garbí, el consell polític també servirà perquè el secretariat nacional exposi una proposta política i organitzativa per a afrontar les eleccions. Es debatrà quin model de candidatura s’hi vol presentar, com es faran les llistes, com s’organitzarà la candidatura i quines seran les idees força que la guiaran.

Un procés de refundació obert més enllà de la militància

Un dels principis bàsics del Procés de Garbí ha estat la voluntat que transcendís més enllà dels militants de la CUP i que hi participessin activistes d’organitzacions i moviments socials propers ideològicament. També, poder recuperar antics militants que se n’havien acabat despenjant, fos perquè se sentien allunyats ideològicament del rumb del partit o perquè la seva vida quotidiana els feia difícil de participar-hi. La idea era tant augmentar quantitativament la base com oxigenar-se amb punts de vista no viciats pel dia a dia de l’organització.

El Procés de Garbí es va obrir després dels mals resultats electorals a les eleccions espanyoles i a les municipals, però en realitat era una necessitat que feia temps que es comentava entre les bases i els sectors afins, que veien la CUP com més va més arraconada electoralment i menys influent. De fet, abans de les eleccions municipals ja es va poder copsar la pèrdua de to en la baixada de candidatures que s’hi van presentar: va haver-hi llistes de la CUP o candidatures afins amb el suport del partit a 163 viles, 27 menys que no pas el 2019, quan se n’havien presentat 190. Ara bé, les eleccions van ratificar la baixada electoral, amb la pèrdua de 148.000 vots a les espanyoles, que els van esborrar del congrés, i 34.000 vots a les municipals, amb 24 regidors menys a tot el país.

Un dels elements de partida del procés de refundació és la constatació que la CUP té més múscul i un paper més central quan la mobilització al carrer és més alta, de manera que cal trobar com adaptar-se al canvi de cicle polític, més institucional i abocat a la política espanyola. Ara bé, el panorama polític dels pròxims anys estarà fortament condicionat per allò que passi a les eleccions del 12 de maig, i la nova CUP es trobarà forçada a adaptar-s’hi. No és igual una Generalitat presidida per Salvador Illa que una presidida per Carles Puigdemont, o per Pere Aragonès. I no és igual que l’amnistia hagi complert l’objectiu de posar el comptador de la repressió a zero o que passi anys aturada per les preguntes pre-judicials dels jutges que es neguin a aplicar-la.

Les armes de Puigdemont perquè no es repeteixi un 30 de gener

A Madrid corre la brama que Puigdemont no podrà ser candidat ni al Parlament de Catalunya ni al Parlament Europeu perquè té el carnet d’identitat caducat. No se sap si ara l’hi té, però el 2019 sí, i això no li va pas impedir de presentar-se a les europees. Només ha passat un dia d’ençà de l’avançament de les eleccions catalanes del 12 de maig i de l’anunci de Puigdemont de voler assistir a la sessió d’investidura (que seria a mitjan juny), i a la premsa espanyola ja circulen els arguments amb què es podria impedir que fos candidat. El cas és que, ara per ara, no ho podrien impedir, perquè ja ho van intentar sense èxit fa cinc anys. La incògnita de si Puigdemont farà el pas es resoldrà d’ací a pocs dies, i si finalment acaba essent candidat, això pot anar acompanyat del seu retorn, que coincidiria amb el calendari d’aplicació de l’amnistia. Això és cabdal, perquè fonts de la seva defensa consideren que el jutge Pablo Llarena no es podrà negar a amnistiar-lo, que ni tan sols farà cap pregunta pre-judicial al TJUE i que en tot cas haurà d’aixecar l’ordre de detenció estatal que li impedeix de tornar tan bon punt la llei hagi entrat en vigor.

Puigdemont podrà ser candidat el 12 de maig?

L’ordre de detenció vigent de Llarena és important perquè és la que li impedeix de tornar sense risc de ser detingut i empresonat. La llei d’amnistia, acabada d’aprovar ara pel congrés espanyol, restarà encallada dos mesos al senat, i tornarà tot seguit al congrés, que n’aixecarà el vet i l’aprovarà definitivament, a mitjan maig. L’endemà mateix ja podria sortir publicada al BOE i entrar en vigor, cosa que s’esdevindria poc després de la data de les eleccions, que són el 12 de maig. De manera que Puigdemont no pot ser amnistiat abans de les eleccions, però això no serà cap impediment perquè sigui candidat, si ho decideix.

L’amnistia seria important per a Puigdemont en cas que, si disposés de la majoria parlamentària necessària, hagués de ser investit president de la Generalitat. Perquè el Tribunal Constitucional ja va sentenciar que el president de la Generalitat no pot ser investit telemàticament, que ha de ser present a la sessió en què pronuncia el seu discurs i se sotmet a la votació de la cambra; i va establir aquesta doctrina precisament quan el gener del 2018 va voler (i va aconseguir) d’impedir que Puigdemont fos investit president, tot i que tenia la majoria de diputats per a ser-ho.

Per a poder assistir presencialment a la investidura (tal com dimecres declarava que tenia intenció de fer) i no ser detingut, caldria tenir retirada l’ordre estatal de detenció que Llarena va dictar el 2017 i que continua vigent. La constitució del nou parlament seria, a tot estirar, el 7 de juny, i abans de deu dies s’hauria de convocar la primera sessió d’investidura del candidat a la presidència que tingués més suport. La sessió d’investidura seria a mitjan juny, i la llei d’amnistia ja faria dues setmanes o tres que hauria entrat en vigor. El jutge Pablo Llarena tindrà dos mesos (fins a final de juliol) per a aplicar l’amnistia, o per a traslladar els dubtes que tingui al TJUE o al TC. Però, mentrestant, segons la llei, ja hauria hagut de retirar l’ordre estatal de detenció contra Puigdemont.

Els juristes i jutges d’ultradreta que volen trinxar l’amnistia demanen de presentar una pre-judicial al TJUE sobre la conveniència de retirar una ordre de detenció d’una persona de qui es tenen dubtes que sigui beneficiària de l’amnistia. Però la defensa de Puigdemont considera que una pregunta com aquesta seria refusada immediatament pel TJUE i que, en tot cas, ells podrien demanar al tribunal europeu la mesura cautelar d’aixecar l’ordre de detenció mentre no es resol la pre-judicial. Tot amb tot, les mateixes fonts insisteixen a dir que difícilment Llarena faria cap pregunta al Tribunal de Luxemburg, atès l’historial de fracassos europeus en les seves accions i atesa la claredat de la llei sobre l’amnistia en la causa de l’1-O per malversació.

Amb el calendari a la mà, i amb la convicció de la defensa de Puigdemont que Llarena l’amnistiarà, el jutge només li podria impedir d’assistir a la investidura si trigués massa a retirar l’ordre de detenció. I sempre, és clar, que Puigdemont no decidís de tornar fins i tot amb l’ordre de detenció vigent.

És compatible que sigui candidat a les europees i a les catalanes?

Cal tenir present que Puigdemont pot ser alhora candidat a les eleccions catalanes i a les europees tot mantenint, encara, la condició d’eurodiputat. Les eleccions europees són el 9 de juny, i el darrer dia per a presentar candidatures a la circumscripció de l’estat espanyol és el 7 de maig, cinc dies abans de les eleccions catalanes. La qüestió és què passaria si Puigdemont fos elegit diputat al Parlament de Catalunya? D’entrada no seria incompatible amb la seva condició d’eurodiputat ni de candidat a les europees (si fos el cas que també s’hi presentés). Ja hi ha un precedent el 2021, quan fou elegit en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i va renunciar a l’escó.

Perquè és incompatible ser eurodiputat i diputat al parlament alhora. Per això Puigdemont hauria de prendre tard o d’hora una decisió: si vol ser diputat al Parlament de Catalunya i poder ser president de la Generalitat haurà de renunciar a la condició d’eurodiputat i a la prerrogativa de la immunitat, que ara per ara el protegeix de cap acció del Suprem contra ell en la causa del Tsunami Democràtic mentre no disposi del permís de l’eurocambra amb el suplicatori corresponent. I això trigaria molts mesos, en el cas que s’acabés aprovant. Ara, sense immunitat d’eurodiputat, el Suprem el podria investigar sense permís de ningú i en podria ordenar la detenció.

Cal tenir present, això sí, que els investigats en la causa del Tsunami també haurien de ser amnistiats. Una altra cosa és que els jutges que la instrueixen no ho vulguin fer i que consultin amb pre-judicials el TJUE o el TC: aleshores podrien dilatar un cert temps l’aplicació efectiva de l’amnistia, però la defensa de Puigdemont podria demanar també al tribunal europeu mesures cautelars per a l’aixecament immediat de les ordres de detenció tal com preveu la llei.

I fins quan disposaria de la immunitat d’eurodiputat Puigdemont? Fins al 16 de juliol, que és el dia que s’acaba la present legislatura i comença la nova. Si fos reelegit eurodiputat, automàticament renovaria la seva immunitat, és a dir, no la perdria en cap moment. Però si decidís de mantenir l’acta de diputat al Parlament de Catalunya, si no hi renunciés, perdria la condició d’eurodiputat i la immunitat quan fes el jurament per escrit com a diputat al parlament català. Tanmateix, no hi ha cap termini fix per a fer aquest jurament, i res no impediria que pogués trigar uns dies o setmanes a fer-lo.

Que Puigdemont pugui assistir a la investidura dependrà, doncs, del compliment de la llei d’amnistia per part de Pablo Llarena, però també i sobretot de la seva decisió política, i de si la vol prendre amb total seguretat jurídica o assumint algun risc que pugui portar la justícia espanyola a haver de decidir si el vol fer detenir i empresonar, amb les conseqüències que això pugui tenir ara.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

He conegut un anyell mut

He conegut un anyell mut que té més sort que el de Zurbarán, tot i que cal dir que el del quadre és viu, encara que lligat de potes, estirat i en una clara actitud sacrificial. El fons fosc i la taula grisa, a més, li cedeixen tot el protagonisme. És un quadre del segle XVII i ens en sorprenen les textures precises, la llum, les ombres, la minuciositat de la tècnica, tot al servei d’aquest animal mansoi que sembla que accepti el seu destí en una actitud religiosa. Per la “posada en escena” i per la tècnica emprada ens fa pensar en una natura morta, però l’anyell és clarament un Agnus Dei, un anyell de Déu, amb unes connotacions religioses que al segle XVII eren evidentíssimes, tot i que Zurbarán se situï en la frontera entre dos gèneres, la pintura religiosa i la natura morta, i aposti així per desfer els límits entre ells.

He recordat l’anyell de Zurbarán llegint la novel·la Pastoral d’Aki Ollikainen, escriptor finlandès, fotògraf i reporter, que l’editorial Nits Blanques fa possible que tinguem en català gràcies a la feina de les traductores Emma Claret i Eila Pyrhönen. Ollikainen va ser finalista del Man Booker Prize, el Prix Femina i l’Europese Literatuurprijs amb la seva primera novel·la, Nälkävuosi (‘Fam blanca’, 2012). Pastoral és la tercera, publicada en finès el 2018 i ara per fi en català.

Pastoral té moltes coses que m’atrauen, la primera és que passa en un sol dia, el dia abans de Sant Joan; la segona, que és coral, no en el sentit de tenir molts narradors, perquè en té un de sol i ben peculiar, sinó que hi ha un protagonisme coral: una colla de personatges que viuen en un petit poble finlandès al voltant d’un llac; la tercera, aquest anyell mut que va apareixent com un reclam en un racó de cada escena, com aquells dibuixets que s’afegeixen a un marge de la il·lustració i que expliquen una petita història independent que no té res a veure amb la que narra la que ha donat peu a la resta de la il·lustració. És una novel·la plena de flora i fauna finlandesa, que arrenca amb l’aparició d’un llop a primera hora del matí, amb el paisatge emboirinat, a prop d’un bedoll on un home que de moment no sabem qui és hi buida la bufeta. I així entrem en aquest paisatge, amb la quietud del bosc, el silenci tens del llop, el caminar lent de l’home cap a la bèstia. I així entrem en aquestes vint-i-quatre hores que passaran entre joncs, margarides, libèl·lules, madrilletes, lluços, mosquiters, corbs, vaques, borinots, corègons, perques, i aturo l’inventari no sense abans dir que, evidentment, hi surten moltes ovelles.

“Les ovelles tenien la sort que no es preguntaven per què vivien. I no sabien que no ho sabien.” Un dels personatges humans de la novel·la vol ser pastor perquè ha llegit Alberto Caeiro: “No tinc ambicions ni desitjos. Ser poeta no és una ambició meva. És la meva manera d’estar sol.” És l’amo de l’anyell mut. El primer cop que apareix l’animaló el veiem bevent aigua: “L’anyell mirava l’amo amb  pupil·les que eren el·lipses horitzontals, com les òrbites dels cometes a l’espai, igual d’inconcebibles.” I a partir d’aquí anirà traient el cap per la novel·la fins al final del dia, fins a l’última pàgina. Ollikainen ja ho he dit que és fotògraf, i això es nota en la seva prosa, que no és només que sigui meticulosa i descriptiva, sinó que també sap enquadrar cada escena d’una manera diferent, fent zooms, panoràmiques, i alhora jugant amb els sons de la natura i els silencis per anar-nos introduint en la fascinació d’un lloc que tot i ser real pren a poc a poc uns tints mítics, potser perquè llegit lluny de Finlàndia el món que s’hi descriu s’atansa més a la franja de la ficció.

“Hi ha dies en què no passa res i hi ha dies en què passa tot”, i el 23 de juny en aquest petit poble finlandès vora un llac si no t’hi fixes pot semblar que no hi passa res, però amb Ollikainen darrere l’objectiu, darrere el teclat, hi passa tot. Comença amb un silenci (“quants sons amagava aquell silenci”) i acaba que es torna a fer de dia i l’home que a l’inici pixava als peus del bedoll, fa visera amb la mà perquè el sol que ja torna a sortir l’enlluerna; entremig, aquesta colla de personatges, sota la mirada d’Ollikainen, ens expliquen Finlàndia amb els cinc sentits, fins al punt que si ens ho proposem podem arribar a suar cada cop que entrem en una sauna o arrenquem llobins pels marges dels camins.

I Zurbarán? On queda? Doncs a tot arreu, perquè Ollikainen crea espais de llum i ombra per aïllar els seus personatges i donar-los tot el protagonisme en cada escena, són natures vives!, i per fer-ho també se situa al límit entre dos gèneres, o més aviat entre dues disciplines, perquè és una novel·la escrita com un seguit de fotografies, o com un documental, tot i que per damunt de tot hi llegim la història d’una colla d’humans que viuen en un racó de món que no sembla que hagi de donar prou de si per omplir totes les pàgines d’un llibre. L’autor, per exemple, captura una llàgrima d’en Vilho quan renta els cabells a la seva dona, la Sirkka, i la captura amb l’objectiu com Zurbarán ho podria fer amb el pinzell, donant-li tota la llum i tota l’ombra que necessita perquè sigui vista sense ser exagerada, com l’anyell de Déu, perquè l’escena és ben bé una cerimònia. I en Vilho a poc a poc pren un aire més que mític, místic, que esclata amb la posta de sol, quan contempla el paisatge i li fa l’efecte “que, si es capbussava en aquell moment, arribaria al món invers”, i que poc després fa que la Sirkka agafi l’anyell mut a coll, espectador de totes les escenes, dibuixet al marge del dibuix principal, al contrari de l’anyell del quadre, que ocupa tota l’escena i ens fa mirar i callar, atents a tota la precisió del pinzell, que és com un anyell mut que ens mostra el que veu amb l’atenció, el detall i la meticulositat de qui sap que té entre mans alguna cosa més que una natura morta o una novel·la coral, perquè Pastoral, no ho dic jo, ho diu l’autor, aconsegueix mostrar-nos “de quantes maneres Déu sap callar”.

I així com l’anyell mut d’Ollikainen m’evocava l’anyell submís de Zurbarán, també m’ha vingut a la memòria I del cel van caure tres pomes de Nariné Abgarian i Plouen ocells de Jocelyne Saucier, dues autores, l’una armènia i l’altra canadenca, especialistes, com Ollikainen, a fixar-se en realitats aparentment petites, i per a segons qui insignificants, per convertir-les en grans ficcions carregades de veritat, però d’una veritat gens solemne, la que cadascú troba quan llegeix una novel·la, una veritat que surt del llibre i també del silenci d’un mateix. Els personatges d’Ollikainen, Abgarian i Saucier ja conviuen en una illa de natura imaginària dins de la meva memòria lectora, i els dos anyells, el mut i el submís, eternament vius, es mengen les males herbes, els llobins, dels marges.

Tot allò que no us podeu deixar perdre de les Falles 2024

Ja fa dies que a València es viu un ambient faller i l’olor de xurros i bunyols inunda la ciutat, però és ara quan comencen els dies grossos. No heu estat mai a les Falles de València i voleu saber tot allò imprescindible per a gaudir de la festa? En aquesta guia bàsica us n’expliquem tots els detalls.

Prop de quatre-centes falles ocuparan els carrers de València. Ja s’hi poden veure alguns monuments a mig muntar, que acabaran d’estructurar-se en la plantà, que és avui, 15 de març. Aquesta nit, els artistes fallers i els seus equips treballen sense descans perquè tot estiga llest per a la visita del jurat, a primera hora de l’endemà. Hi ha diferents categories, segons el pressupost de les comissions falleres. Els monuments més espectaculars són els de les falles de la Secció Especial.

Quines són les falles de la Secció Especial?

Enguany, hi ha nou falles que participen en la Secció Especial. Són: Na Jordana, Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal, Almirall Cadars-Comte d’Altea, Exposició-Misser Mascó, Cuba-Literat Azorín, Plaça del Pilar, Sueca- Literat Azorín, Regne de València-Duc de Calàbria i Monestir de Poblet-Aparicio Albinyana, més coneguda com l’Antiga de Campanar.

Cal tenir paciència per a visitar-les, perquè són el principal reclam aquests dies. Una altra opció és alçar-se d’hora i acostar-s’hi quan despunta el dia i l’ambient és força més tranquil.

La falla de l’Ajuntament de València, que no participa en el concurs, també és un dels monuments que no us podeu deixar perdre. “Dos Coloms, una branca”, del dissenyador Escif i de l’artista Pere Baenas, és el títol de la falla municipal gran. El projecte fa una crida a la pau i, segons els autors, trenca amb tot allò que s’ha vist anteriorment.

La falla infantil municipal, “Llegir en verd”, signada pel conjunt José Luis Ceballos i Paco Sanabria, amb disseny de Marina Puche, és una invitació a descobrir una València verda i sostenible amb la lectura i la imaginació dels seus habitants més petits.

Les falles alternatives

Si voleu fugir de les grans aglomeracions i conèixer, a més, les propostes alternatives a les falles tradicionals, hi ha un grapat d’opcions. Les Falles Populars i Combatives (FPC) són una proposta de festa oberta i autogestionada nascuda el 2002 al districte de Ciutat Vella, fruit del treball conjunt d’uns quants col·lectius de la ciutat de València. Amb els anys, s’han consolidat com un espai de recuperació de l’esperit popular de les falles, i donen vida a les places, els solars i les xarxes.

A més, com cada any, han tret una cançó que serà la banda sonora de les FPC d’enguany. “Estima les Falles Populars” ha comptat amb la participació de l’artista Sandra Monfort, i convida a l’estima de la festa amb una perspectiva antifeixista.

Una altra opció és la Falla Arrancapins. És coneguda com una de les més alternatives, reivindicatives i crítiques de la ciutat. El monument, el treballen durant mesos els membres de la comissió, sempre amb elements naturals, antics o reciclats per a seguir la tradició de muntar-la manualment i fugint dels materials més contaminants. Enguany, es titula “Emboscats”, com una al·legoria del bosc com a protecció davant el govern del País Valencià. També hi ha una escena en referència a Gaza, amb un ninot que representa un arbre de Nadal coronat amb l’estrella de David, a les branques del qual pengen caps d’infants amb trets i ferides, que va indignar la comunitat jueva.

Continuant amb les falles alternatives, també en són referents la Falla de la plaça de l’Arbre i la Falla Borrulls-Socors, que promouen conceptes més innovadors i experimentals.

La pólvora com a protagonista

Si una cosa no pot faltar per Falles, és la pólvora. Si decidiu de visitar València aquests dies, no us podeu deixar escapar l’experiència de viure una mascletà en directe. Es disparen a les 14.00 a la plaça de l’Ajuntament, cada dia d’ençà de l’1 de març fins al dia 19. És recomanable d’anar-hi, com a mínim, un parell d’hores abans per poder veure l’espectacle a la mateixa plaça. Armeu-vos de paciència i, el més important, deixeu el cotxe a casa. El metro i el tramvia de València oferiran servei ininterromput durant els cinc dies de Falles, però cal tenir en compte que les estacions de Xàtiva i Colom tanquen en les hores pròximes a la mascletà per evitar-ne les aglomeracions.

La nit del 15, la Nit de la Plantada, també es fa l’Alba de les Falles a tota la ciutat. Aquesta tradició, a la qual se sumen totes les comissions falleres, es va recuperar el 2016. El cel de València es tenyirà de colors amb una disparada de més de tres-cents castells de focs artificials a la mitjanit en punt. El tret de sortida serà un espectacle pirotècnic a la plaça de l’Ajuntament.

Els dies 16 i 17 a les 0.00 hi haurà castells de focs artificials al Jardí del Túria, a l’altura del Palau de les Arts. El castell més important es dispara el dia 18 a les 0.00, en la Nit del Foc. Enguany, la pirotècnia encarregada és la de Caballer.

L’ofrena a la Mare de Déu

Durant els dies 17 i 18 de març, de les 15.30 fins a la 1.00, més de cent mil fallers desfilaran pels carrers de València fins a la plaça de la Verge per fer l’ofrena floral a la Mare de Déu dels Desemparats. És un dels moments més especials per als fallers, i és habitual de veure llàgrimes quan entren a la plaça i donen el seu ram als vestidors, els encarregats de conformar el mantell de la Verge amb els tradicionals clavells.

Els carrers il·luminats

Un altre dels imprescindibles de la setmana fallera a València són els carrers il·luminats. Les falles amb més tradició lumínica són al barri de Russafa. Enguany, i per sisè any consecutiu, ha estat la falla Cuba-Puerto Rico la guanyadora del concurs de llums. Podeu continuar la visita per les falles Cuba-Literat Azorín i Sueca-Literat Azorín, segona i tercera en el concurs, respectivament.

No obstant això, enguany, l’únic espectacle de llums amb música serà a la Falla Malva-rosa-Antonio Ponz Cavite. Avui i el dia 17, es farà cada hora; els dies 16 i 18, fins a les 0.00; i el dia 19 seran cada mitja hora, a les 19.30, 20.00 i 20.30.

La cremà

Durant les falles no hi ha espai per a l’avorriment, i a més de tots els plans fallers que us hem proposat, no falten les orquestres i discomòbils cada nit. La festa inunda cada racó de la ciutat de València fins el dia 19 de març, quan les flames esdevenen les protagonistes de la nit.

Abans, a les 19.00, es fa la Cavalcada del Foc, que començarà al carrer de la Pau i anirà fins a la plaça de la Porta la Mar. Representa l’exaltació del foc i hi ha carrosses, mecanismes de foc gegants, pólvora, música… És l’aperitiu previ a la cremà.

Les primeres falles que es cremen són les infantils, a les 20.00. A les 20.30 es crema la infantil que haja guanyat el primer premi de la secció especial, i a les 21.00, la infantil municipal. A les 22.00, es cremen totes les falles grans de València, tret de la guanyadora de la secció especial, que es cremarà a les 22.30, i la de la plaça de l’Ajuntament, que serà la darrera, a les 23.00. Aquesta nit és especialment emocionant, sobretot per a les falleres majors, que veuen com s’acaba el seu regnat i diuen adeu a les falles fins l’any que ve.

Catalá, satisfeta per la sentència del Suprem espanyol sobre la ZAL, diu que les obres començaran aviat

La batllessa de València, María José Catalá, ha assegurat que des del consistori estan “molt satisfets” amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol que aprova definitivament el Pla Especial de la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del port de València, i ha titllat d’històric el començament de les obres.

La Secció Cinquena de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem ha declarat conforme a dret la resolució de 17 de desembre de 2018 de la Generalitat que va aprovar definitivament el Pla Especial de la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del port de València. “Estem molt satisfets perquè hem pogut desbloquejar un projecte que fa gairebé més de 20 anys que està paralitzat”, ha destacat Catalá.

La batllessa, en aquest sentit, ha assenyalat que en les pròximes setmanes es concediran les llicències, i a partir d’aquí MSC començarà les obres tan aviat com pugui. “Això aconseguirà que desbloquegem tot el potencial que té el nostre port, que és el primer de la Mediterrània i un dels més importants d’Espanya”, ha dit. Alhora, ha remarcat que “hem aconseguit que la terminal nord es desbloquegi per part del Ministeri i ara hem aconseguit també que es pugui desblocar la ZAL“.

El Ministeri d’Habitatge espanyol confirma que el BOE publicarà demà l’índex de referència del preu de lloguer

El Ministeri d’Habitatge espanyol ha confirmat que el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) publicaria demà l’índex de referència del preu de lloguer. “Complim amb el mandat de la Llei d’Habitatge i avancem per evitar l’escalada de preus i els moviments especulatius del mercat del lloguer”, han indicat fonts del ministeri. El BOE publicarà demà també una segona resolució ministerial sobre les zones tensades de la Generalitat de Catalunya, que inclou cent quaranta municipis. De moment, la Generalitat és l’únic govern autonòmic que n’ha sol·licitat l’aplicació. Les mateixes fonts indiquen que l’índex ha rebut sis al·legacions, cap de les quals ha estat acceptada.

El juny passat el govern va ampliar de 60 a 140 municipis la llista on aplicar aquest índex, amb una població conjunta de 6,2 milions de persones, el 80% dels habitants de Catalunya. Incloïa pràcticament totes les localitats de l’àmbit metropolità de Barcelona, les quatre capitals catalanes, part de les comarques costaneres i d’altres de muntanya. L’índex de referència del preu de lloguer s’havia de publicar dimarts, però el ministeri va decidir d’endarrerir-ho com a mínim fins divendres.

Dimarts s’acabava el termini de consulta pública sobre l’índex, però el ministeri justificava que legalment calia habilitar 24 hores extra per respondre tots els dubtes plantejats per ciutadans i institucions. El termini extra també havia de servir per esperar consultes que haguessin entrat en registres que no eren els del mateix ministeri, com per exemple les de les comunitats autònomes.

Pàgines