Ja es pot anar a veure la Masia mironiana, la que va donar peu al seu meravellós quadre i a uns quants paisatges més de Mont-roig. Però, siguem precisos: podrem entrar en allò que no va pintar, perquè la masia pròpiament del quadre era la dels masovers, al costat. Sigui com sigui, la visita s’ho val. El Mas Miró ha obert les portes i tenim accés als espais que més van ajudar Joan Miró a esdevenir la persona i l’artista que volia ser. No era gens senzill, perquè tenia moltes coses en contra. Un pare despòtic i unes capacitats artístiques que no passaven precisament pel dibuix, que sempre li va costar molt. Però tenia una gran resistència interior, va tenir un bon mestre, Francesc Galí, que el va deixar dibuixar a la seva manera i, sobretot, va trobar refugi a Mont-roig.

‘Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig’, diria més tard, de la mateixa manera que Picasso diria que tot ho havia après a Horta de Sant Joan. No estem davant d’afirmacions que busquen agradar, sinó de pistes que informen de com el paisatge dóna respostes als creadors en temps de recerca de camins d’expressió i d’alliberament. En el paisatge, la persona es troba a ella mateixa. Miró era fill d’un rellotger, fill al seu torn d’un ferrer, que volia un ofici profitós per al seu noi. Es va oposar amb ferocitat a la vocació del fill, que volia ser pintor. El va obligar a ser comptable. A punt de fer els divuit, Joan va patir una crisi nerviosa i va emmalaltir de tifus. La família el va enviar llavors a Mont-roig, on havia comprat una finca. I allí, el noi es va recuperar i allí va persistir en la seva vocació primera. El pare l’escridassava: ‘Fins l’aire que respires em pertany’. Joan Miró ho recordaria sempre, a l’hora de la mort també.

Miró era ‘el nen que parlava amb els arbres’, títol que Josep Massot ha donat a la biografia, documentada i perspicaç que acaba de sortir (Galaxia Gutenberg). El paisatge mironià de Mont-roig ha canviat des de llavors, la via del tren passa massa a la vora del mas i tants elements de fa cent anys han desaparegut, però encara s’hi conserva un cert esperit. Miró va pintar La masia el 1920-1921, aviat farà un segle. És la construcció que hi ha al costat, a la dreta, de l’actual Mas Miró. A dintre, hi trobarem les estances pràcticament tal com eren quan ell era jovenet i quan després les va ocupar amb la seva pròpia família. I el seu taller, amb les restes de pintura i les voltes magnífiques que emmarquen aquest espai de treball.

‘Quan viatjo sempre duc al maletí una garrofa de Mont-roig. Mai he perdut aquest contacte amb Mont-roig. M’ha donat la força d’un arbre.’

És el paisatge emocional de Miró per excel·lència. En poques ocasions més tracta el paisatge de forma tan recognoscible en la seva obra, on impera el paisatge interior i la representació del firmament nocturn, les Constel·lacions que faria en els inicis de la Segona Guerra Mundial, a Normandia, abans de tornar cap a Barcelona (gràcies a gestions de familiars, un episodi que la biografia de Massot il·lumina). És on torna cada estiu fins el 1976 (excepte en els anys de guerra), carregant les piles de la imaginació i de la gosadia de crear. Quan tenia dubtes, de jove, anava a parlar amb Picasso, que ja el 1920 li havia recomanat, a París, trencar amb el noucentisme perquè ‘a Catalunya fan falta passió i heroisme’. Miró ho va fer sobretot aquí. 

Aquest paisatge emocional mont-roigià es pot seguir ara a través d’una ruta, que ressegueix els llocs: el paratge de la Roca, on hi ha l’ermita de Sant Ramon, que va pintar amb volums cubistes el 1916. La platja, que aquell mateix any va pintar també, ara amb traços impressionistes. Entre aquell any i el següent, pinta el poble des de diversos vessants. I també recull de la platja pedres, troncs i arrels que després transformarà en escultures.

I així va anar provant estils i maneres fins a arribar a La masia el 1921-1922. Avui que les pantalles dels mòbils ens acompanyen a tot arreu, és ben recomanable que busqueu aquest meravellós quadre a Google i quan arribeu al Mas Miró –gaudireu de debò– deixeu que us acompanyi. Quan a París no li feia cas ningú i passava gana, l’hi va comprar Ernest Hemingway, amb qui Miró es trobava per boxar. Un pintor sempre ben vestit, murri, callat, feiner, que tenia cops amagats. 

El quadre s’exposa ara a la National Gallery de Washington. El paisatge que el va inspirar serà sempre nostre, serà sempre a Mont-roig.

Pamplona es prepara per rebre milers de persones solidàries amb els vuit joves condemnats d’Altsasu. S’han organitzat autobusos que sortiran de tots els racons del País Basc i també des dels Països Catalans, com és el cas de Barcelona, Vic, Lleida, Girona, Manresa, Tortosa i Tarragona, entre més. La manifestació, convocada per Altsasu Gurasoak, comença a les cinc de la tarda a l’estadi del Sadar. Fa dos mesos, ja se’n va fer una, també a Pamplona, que va aplegar cinquanta mil manifestants, segons els organitzadors.

INFORMACIÓN [Autobuses]

¿El sábado vas a venir en autobús a la manifestación? Aquí tienes toda la información que necesitas.

-Llegada: EL SARIO (Calle Sadar)
-Salida: Calle Juan Pablo II y Calle Adela Bazo. #Iruñea #Pamplona #Altsasu #Alsasua #AltsasukoakASKE pic.twitter.com/Xq5uxrxag7

— Altsasu gurasoak (@Altsasugurasoak) June 15, 2018

La sentència els condemna a penes d’entre dos i tretze anys de presó per una baralla en un bar en què van participar dos agents de la Guàrdia Civil. Alguns dels condemnats ja feia més d’un any que eren tancats en presó preventiva.

Conretament, Oihan Arnanz i d’Iñaki Abad són condemants a tretze anys de presó; Jokin Unamuno i Adur Ramírez de Alda, a dotze anys; Jon Ander Cob, Julen Goikoetxea i Aratz Urrizola, a nou anys; i Ainara Urkijo, a dos anys. Tret d’Ainara Urkijo, condemnada per un delicte d’amenaces i desordres públics, la resta dels acusats són condemnats pels delictes d’atemptat contra els agents de l’autoritat i lesions. En el cas d’Iñaki Abad i Oihan Arnanz, també per desordres públics.

Tenemos todo preparado para que la manifestación transcurra con normalidad y se convierta en una de las mayores movilizaciones que ha vivido #Nafarroa.Estamos en coordinación directa con Protección Civil y el área de Seguridad Ciudadana del ayuntamiento.¡Solo faltas tu! #Altsasu pic.twitter.com/aQomf0bUsg

— Altsasu gurasoak (@Altsasugurasoak) June 14, 2018

La fiscalia espanyola ha recorregut en contra de la sentència perquè insisteix a considerar els fets constitutius d’un delicte de terrorisme.

• Entrevista a Bel Puozueta: mare d’un dels joves d’Altsasu: ‘Ens han parat una trampa’ (05.06.2018)

Manifestació a Pamplona pels joves d’Altsasu el 14 d’abril de 2018.

 

Marta Vilalta (Torregrossa, 1984) és la portaveu d’Esquerra Republicana des del març. Periodista de professió i diputada des del 2015, Vilalta és militant d’ERC des del 2004 i, després de diverses tasques, ara ha fet un pas endavant arran de la repressió que pateix el partit, amb el president Oriol Junqueras a la presó, la secretària general, Marta Rovira, exiliada i membres de l’executiva encausats i perseguits per l’estat espanyol per haver col·laborat en l’organització del referèndum del primer d’octubre.

Parlem amb Vilalta de la situació de la política catalana, la república, l’autonomisme, el nou govern de la Generalitat, els efectes de la repressió i el nou full de ruta que ha d’aprovar ERC a la conferència nacional de final de juny. Jove, enèrgica i somrient, Vilalta es pren aquesta nova etapa com un repte personal, però amb el regust agredolç d’haver hagut de fer el pas per la situació de repressió contra el partit i l’independentisme.

—És cert que feu les conferències de premsa disposada a no respondre les preguntes? Respondreu aquesta entrevista?
—[Riu] No vaig dir això! Va ser una broma sobre aquest tema i en Sergi Sabrià [el portaveu anterior], parlant amb el periodista, va dir rient que m’havia aconsellat de no respondre les preguntes. Vam riure, però va quedar reflectit a l’entrevista. Sóc periodista i empatitzo amb vosaltres, es tracta de mirar de respondre bé.

—Bé! Ara que hi ha ‘govern efectiu’, com es fa efectiva la República?
—D’entrada, recuperar el govern ha estat un pas important i imprescindible per a aconseguir l’objectiu, que és la República. Defensem que per fer real la República i culminar-la hem de ser forts a tots els nivells i tenir totes les eines possibles. Per tant, això vol dir també recuperar el govern i les institucions, tenir complicitat amb la mobilització social i la ciutadania, ser forts a les instàncies internacionals, als ajuntaments i al parlament. Hem de ser més i més forts, sumar i tenir una majoria social hegemònica inapel·lable que ens permeti de materialitzar la República que vam decidir de tenir, però que malauradament encara no l’hem poguda fer efectiva. Però passarà, n’estem segurs.

—Parlem de la ponència estratègia d’ERC, el nou full de ruta que s’aprovarà. S’ha aixecat polseguera perquè una part de les bases, com el batlle de Montblanc, Josep Andreu, creu que no es dóna prou importància a la via unilateral.
—Crec que s’ha maximitzat, no sé si interessadament o no, el debat o la polèmica sobre la ponència estratègica. Fa una anàlisi de la realitat a partir dels aprenentatges dels últims mesos. Ens situa on som i ens ajuda a definir què fem i amb quins instruments ho fem per tal de materialitzar la República. Per això es diu ‘Fem República’. No descartem cap via, mentre sigui pacífica i democràtica, per a arribar-hi. Sí que situa la necessitat de ser més i més forts, d’ampliar els suports en molts sectors que comparteixen la lluita antirepressiva però que encara no han vist la necessitat de la república. I defineix el marc de joc multilateral perquè és un procés on intervenen molts actors polítics, judicials, econòmics, socials… Hem de saber-nos moure en tota aquesta multiplicitat d’actors i maximitzar les oportunitats.

 

—I la via unilateral?
—La ponència no descarta la via unilateral, l’entenem com a part del marc multilateral. Potser part de la militància creu que no hem estat prou explícits. Som en el tràmit d’esmenes perquè tota la militància pugui participar i millorar el text. Debatem amb la voluntat d’arribar a un consens i perquè tothom s’hi senti representat. Estem molt contents de la participació, amb 1.400 esmenes. Unes 1.100 s’han incorporat per negociar-les. Això demostra una fortalesa brutal de l’organització i una salut participativa molt gran de la militància d’ERC. Cal aixecar els llums i mirar a mitjà termini per a materialitzar la República i veure com ho fem per aconseguir-ho.

—Andreu lamentava, però, que hi ha poca participació en les territorials, i feia una crida pública.
—Sí, la crida a la participació la podem fer tots. Però insisteixo, hi ha hagut un volum d’esmenes brutal. El 2013 es van presentar unes 300 esmenes i ara 1.400! Hi ha hagut assemblees a les territorials. Esperem que el 30 de juny i l’1 de juliol hi hagi també molta participació perquè el moment ho requereix. Com més participació, més aval a la ponència final.

—La CUP acusa el govern d’autonomista.
—Això els ho hem sentit dir diverses vegades, però no hi estic d’acord. Sempre que hem tingut ocasió de poder governar, ho hem fet amb vocació republicana i de sobrepassar l’autonomisme. Voluntat de fer autonomisme, ni una. Voluntat de fer república, tota. Això fa el govern de la Generalitat en aquest moment. Els exemples d’aquests últims dies demostren que no hi ha la intenció de fer autonomisme ni d’eternitzar aquest procés.

—Quins exemples?
—Calia recuperar les institucions perquè creiem que així som més forts. Això no és autonomisme, és tornar-les a posar en mans de la ciutadania i al servei del país per poder avançar. Només amb les primeres accions de govern, tant les simbòliques com les efectives, s’ha demostrat que era imprescindible recuperar el govern. Desblocar els diners que havien de rebre les entitats socials, que són més de 300 milions d’euros, la reobertura de les delegacions a l’exterior, els diners per a recuperar la qualitat de TV3 i Catalunya Ràdio, 250 milions per a lloguer social… Ostres, són polítiques imprescindibles! I com que van destinades a millorar el país, estem segurs que ens ajudaran a sumar més gent.

 

 

 

—La gent que té dubtes sobre la independència ho entén així?
—Aquesta és una de les idees principals. Des de l’acció de govern i poder donar resposta a les necessitats de la gent i fer polítiques amb lògica republicana, poder demostrar que amb el bon govern i cuidant la ciutadania som capaços de respondre a les necessitats i millorar el benestar. Estem convençuts que això ens portarà a fer que més gent vegi que aquesta és l’única via per a defensar dels drets socials, civils i polítics de la ciutadania. Això segur que revertirà en una suma a través de les persones que veuran que el projecte republicà és l’única alternativa per a garantir el benestar, la justícia social i la igualtat d’oportunitats. No hi ha cap altre projecte que ens garanteixi tot això. Dins l’estat espanyol ha quedat clar que aquests drets fonamentals no es garanteixen i que han estat vulnerats. Hem de ser capaços i ens hem d’esforçar per poder explicar tot això.

—Aquesta legislatura hi haurà un procés constituent?
—La intenció és que sí. No puc dir quan. L’entenem com un gran espai de debat sobre com volem el país en tots els seus àmbits. També ens ha de servir per a arribar a moltíssima gent que se senti cridada a participar. De fet, el projecte de República Catalana és l’únic que preguntarà això a la ciutadania. L’estat espanyol no farà cap procés constituent. Només amb això, moltíssima gent hauria de veure l’oportunitat que hi ha de canvi real i tot el que comporta. Pensar i repensar com volem organitzar-nos i com volem que sigui la nostra societat. Això hi serà, aviat, s’ha de garantir que hi hagi la màxima participació de les persones convençudes i de les qui se sentin interpel·lades a participar. Ens ajudarà a sumar i a obrir el projecte per acumular forces. Ha de ser un procés consensuat, amb capil·laritat territorial i que ens permeti saber què volem i quins objectius tenim com a país. El procés constituent pot ser una de les eines al nostre abast per a desbordar els límits del projecte republicà.

—Les conclusions del debat ciutadà al territori es portaran al parlament?
—No sé quines són la metodologia ni les fases. Perquè tingui èxit, ho haurem de consensuar amb tots els actors polítics, socials i econòmics que hi puguin participar. Per tant, ja veurem quins passos s’han de fer. És obvi que tot allò que surti del procés constituent haurà de canalitzar-se institucionalment perquè tingui els efectes que volem i perquè no es quedi només en un debat.

—Heu fet autocrítica dels fets de l’octubre?
—Sí, se n’ha fet. En tot cas, és molt fàcil mirar enrere amb perspectiva i pensar que s’hagués pogut fer d’una altra manera. No m’atreveixo a dir què hauríem hagut de fer diferent. Es van prendre les decisions que en aquell moment, en un context concret i amb la informació que es tenia, van semblar millors. Tot es va fer amb la voluntat de fer efectiu l’1-O i de poder votar, després de plantar cara a la repressió i proclamar i materialitzar la República. Malauradament, no vam poder defensar-la. Potser amb el pas del temps tindrem més informació. En tot cas, valoro molt que tot el que es va fer va ser perquè en aquell moment es creia que era el millor per a arribar a l’objectiu que tots volíem. A partir d’ara, crec que el més important és aprendre de les lliçons. Una de les més importants és que l’estat espanyol està disposat a tot. Pensàvem que ‘no seria capaç de’, que ‘no es podia permetre’, però tot allò ha estat igual.

—L’estat espanyol ha estat capaç de tot.
—Per liquidar l’independentisme i el projecte de República ha estat capaç de carregar-se l’estat de dret i la democràcia. Això és una lliçó molt important, perquè nosaltres ens movíem en un marc democràtic i de defensa dels drets i les llibertats, i hi continuem. Però hem vist en quin eix es mou l’estat espanyol. Hem de ser més i més forts perquè és l’única manera d’enfrontar-nos a aquest estat tan repressiu i fort. Hem de continuar defensant totes les vies democràtiques amb aliats a tots els nivells. Segur que tindrem una nova oportunitat. Si mantenim viu l’embat i la resistència, serem capaços de guanyar.

—Teniu alguna expectativa amb el nou govern espanyol? Dijous, Grande-Marlaska s’espolsava la responsabilitat d’acostar els presos polítics i després Llarena va recordar-li que això depenia del Ministeri de l’Interior.
—Diverses coses. D’entrada, vaig una mica enrere. Vam donar suport a la moció de censura perquè creiem que era una acció de responsabilitat per fer fora el PP i fer caure Rajoy. Aquell govern que ens havia reprimit, el líder de la repressió i la corrupció…

—El PSOE també.
—Sí, sí. Dic que en aquell moment era l’acció responsable per a fer caure aquell govern. No pas per a donar suport al PSOE. Dit això, evidentment, s’obre un nou escenari, però no tenim gaires expectatives. Veurem quins són els següents passos. Sobre la qüestió concreta dels presos, és vergonyós el que va passar dijous. El ministre i el jutge es van passar la pilota sobre els presos. És una aberració, una arbitrarietat, que estiguin tancats com a ostatges, com a venjança. I exigim, no és contradictori, que els acostin a Catalunya. És una acció de dret, ho diu la llei, que estiguin tan a prop com com sigui possible de les famílies i els fills. Si el govern espanyol tingués voluntat, ja hauria pogut prendre la decisió.

 

—L’altre dia vau comentar que qualsevol negociació hauria de partir del primer d’octubre. Què vol dir això?
—Continuem defensant el diàleg i la negociació. Si volem un diàleg sincer i efectiu, hem de poder parlar de tot, sense renúncies ni condicions d’entrada. No hem de parlar únicament de reivindicacions concretes de polítiques econòmiques, socials i sectorials que fa molts anys que arrosseguem, sinó també de la situació de Catalunya i sobre com exercim el dret d’autodeterminació i fem real la República Catalana. Quan diem que cal partir del primer d’octubre, parlem d’això. El conflicte s’ha de resoldre per la via política, la negociació i el diàleg. L’1-O és el moment fundacional de la República Catalana, marca un abans i un després en la nostra història més recent.

—Això es pot negociar amb Espanya?
—Suposo que l’estat espanyol entén i està d’acord amb els tractats internacionals que ha signat i que s’inclouen a la constitució. La Carta de les Nacions Unides reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles. El govern espanyol ha tingut i té l’oportunitat de dialogar i negociar com han fet altres països, com el Regne Unit i Escòcia. Ells han optat per la repressió al límit i dir sempre que no. Són ells que han perseguit dirigents polítics i la llibertat d’expressió. Nosaltres continuarem defensant el diàleg i la negociació fent valer que Espanya ha subscrit el dret d’autodeterminació i plantant cara a la violència i la repressió.

—Si es vol obrir una negociació, el camp internacional serà important. Fins ara, Espanya s’ha negat a acceptar cap oferta de mediació. El Consell per la República pot tenir cap paper, en aquest sentit?
—La situació internacional és clau. Quan parlem de negociar amb l’estat, sabem que no negociarà perquè no n’ha donat cap mostra. Hem de forçar l’estat a negociar, o forçar-lo perquè l’obliguin des de fora. Aquest mandat perquè s’assegui a negociar pot venir de les esferes internacionals. Cal tenir en compte també les batalles judicials dels exiliats. Espanya ha patit els primers reversos judicials perquè cap justícia europea no reconeix uns delictes inexistents i inventats per a castigar i silenciar el poble de Catalunya. L’acció internacional s’ha d’organitzar i coordinar. És evident que el Consell per la República pot ser un instrument que ens ajudi a reivindicar aquesta veu de les demandes de Catalunya a tot arreu i que ens pot ajudar a denunciar les vulneracions de drets i la repressió. Ens hi ajudarà la veu que tenim al Parlament Europeu, els exiliats, les delegacions del govern que es reobriran… Amb totes aquestes eines hem de ser capaços de guanyar.

—Marta Rovira formarà part del Consell per la República?
—Veurem com s’acaba de configurar. Se n’ha parlat molt, però s’ha de confirmar com es materialitza el Consell per la República. Marta Rovira va veure’s obligada a anar-se’n per culpa d’aquesta persecució brutal de l’estat espanyol i segur que tindrà un paper rellevant i important en l’àmbit internacional en defensa dels drets i les llibertats individuals i col·lectives. Ja veurem quin és el rol que té cadascú.

—Participa en la vida interna del partit?
—És la secretària general d’Esquerra Republicana i això continua igual. Ella participa en les reunions internes i esperem que en el futur tingui un paper més públic. Segueix el dia a dia de la manera que les noves tecnologies li permeten.

—Dins d’aquesta situació d’anormalitat i repressió, ERC s’ha recuperat de tenir la secretària general a l’exili i el president a la presó?
—Hem patit una persecució brutal a l’organització. Han intentat escapçar-nos per afeblir-nos, atemorir-nos i fer-nos desaparèixer. A més de Marta Rovira a l’exili i Oriol Junqueras a la presó, tenim molts membres de l’executiva encausats i militants perseguits per haver fet tot el possible perquè els catalans poguessin votar l’1-O. Ha estat un cop dur, però per sort som una organització àmplia, forta i cohesionada. Hi ha persones per a agafar els relleus i les responsabilitats per a continuar resistint i persistint, tot i la crueltat del moment.

 

—Les eleccions municipals seran una bona prova per a mesurar si s’ha ampliat la base?
—Cada vegada que hi hagi urnes ens comptarem i validarem la majoria a favor de la independència i de la República. La democràcia no ens fa por. Per això sabem que la República acabarà guanyant. La via democràtica i pacífica és la nostra i la que hem de fer servir per arribar a la República. A més de revalidar la majoria, l’hem d’incrementar per demostrar que som molts i que cada vegada som més. El moviment independentista ha crescut aquests últims anys i encara tenim marge, amb molta gent que no ha fet el pas però que està a favor de la democràcia, els drets i les llibertats.

—Sumar més del 50% dels vots a les municipals implicarà algun canvi en el panorama polític?
—D’entrada, ens situa en un nou escenari. Caldrà veure quina és la correlació de forces. Superar el 50% és superar un dels llindars importants per a validar i certificar la majoria favorable a la independència. Haurem de valorar nous passos perquè serem més i més forts, que és el que volem. No puc concretar què passarà, però seria un pas molt i molt important per a avançar, materialitzar i consolidar la República.

—Que l’independentisme guanyi a Barcelona és decisiu?
—És molt important. Però també a altres ciutats importants i a les altres capitals, com Lleida i Tarragona.

—Ja s’ha obert el debat habitual. Llista unitària, llistes separades.
—Hem de poder contrastar els projectes amb tothom en totes les eleccions, siguin municipals o al parlament. Confrontar totes les idees i els projectes ens fa maximitzar resultats a tots. Les eleccions del 21 de desembre en són una prova, a diferència del 27 de setembre. Quan anem junts, és difícil eixamplar la base, ens quedem petits. Quan ens presentem per separat, provant cadascú de maximitzar els seus resultats amb el seu projecte, és quan veritablement aconseguim eixamplar el perímetre al màxim. Amb els resultats que hi hagi, caldrà posar-nos d’acord, sumar i tenir unitat d’acció a l’hora de tirar endavant els ajuntaments i les polítiques que es facin. Les municipals han de servir perquè hi hagi tants ajuntaments republicans i independentistes com sigui possible. Podem fer un salt qualitatiu en moltes zones, sobretot a l’àrea metropolitana i a les capitals.

—Creieu que es podrà governar Barcelona sense que una llista independentista sigui la més votada? L’última enquesta publicada donava un empat entre Barcelona en Comú i Ciutadans.
—Si les llistes independentistes sumem i aconseguim majoria, podrem governar. Acaben tenint la batllia aquells que poden sumar i que poden posar-se d’acord. És evident que sí.

—ERC pactarà amb els comuns i el PSC?
—Nosaltres no descartem cap opció amb la idea de poder garantir ajuntaments republicans, independentistes i que ens permetin desenvolupar les polítiques per a avançar. En cada cas haurem de mirar com es tradueix, això. Ara mateix no descartem. Però la nostra lògica i la prioritat és que hi hagi com més ajuntaments republicans millor. Sabem que moltes vegades ERC pot ser aquest engranatge, aquest projecte que des de la centralitat de l’independentisme pot aconseguir aplegar les màximes majories.

 

 

—Oriol Junqueras era professor vostre. Teniu una relació molt personal amb ell. Vau veure els vídeos de dins la presó d’Estremera?
—No els vaig voler veure. He vist algunes imatges, però res més.

—Què vau sentir?
—Pel poc que he vist i el que sé, s’hi veu la dignitat d’aquestes persones. Les imatges han estat robades i això és indigne. Però la seva dignitat, malgrat que l’estat els reté com a ostatges a la presó… Són persones bones. L’Oriol és una de les persones més bones que coneixem i està segrestat perquè és capaç de liderar, aglutinar i sumar com ningú. Amb una mentalitat oberta i de cuidar, d’acompanyar la gent i escoltar. A ell i la resta de presos els veuen com una amenaça per a l’estat, per això els tenen segrestats.

—Ara que hi ha govern a Catalunya, canvi d’executiu a Espanya, hi ha el risc de normalitzar la situació dels presos polítics?
—Hem de fer tot el possible perquè no es normalitzi. Aquest país no serà normal fins que no s’hagi acabat tota la judicialització, fins que totes les persones empresonades no siguin al carrer ni fins que totes les persones exiliades tornin a casa. Ens consta que tots els actes per a recordar els represaliats, els dinars i sopars grocs, actes per a recaptar diners i denunciar la situació ajuden a no normalitzar. Els presos i les preses ens diuen que no els plorem, sinó que els reivindiquem.

—La situació del partit us ha portat personalment a haver de fer un pas endavant. Com ho heu entomat?
—És un sentiment contradictori i agredolç. Qualsevol nova responsabilitat va sempre acompanyada d’il·lusió, però alhora tinc el sentiment agre i trist d’haver-ho de fer en aquest context. A més, va coincidir amb la segona tongada d’empresonaments de la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, el Raül Romeva, el Jordi Turull i el Josep Rull. I en el moment que la Marta Rovira se n’anava a l’exili. Per tant, en un context molt dur. Però absolutament convençuts que tots hem de lluitar i cadascú aportar el granet de sorra i fer el paper que ens toqui en la lluita antirepressiva i a la vegada l’avenç de la República. Això fem, no solament jo, sinó molts companys i companyes, amb tota la voluntat de ser útils per al projecte.

Estimat Lluís:

Ens coneixem de fa molts anys, segurament des d’aquelles primeres edicions de la Fira d’Arrel Tradicional de Manresa –ara Fira Mediterrània– que tu dirigies en aquells començaments, i jo hi participava amb alguna de les meves propostes musicals. I sempre m’ha admirat la manera profunda amb què has encarat els reptes professionals.

Vaig venir a tu, ara fa ja força anys, per demanar-te si volies impulsar el meu camí professional, i em vas escoltar, i em vas fer moltes propostes de desenvolupament creatiu que, sense cap mena de dubte, van donar una empenta important a la meva trajectòria artística. Per exemple, recordo un primer muntatge que vam fer amb Miquel Gil i la Factoria Mascaró, o amb el mateix Miquel Gil i el Manel Camp Trio. També junts vam fer el projecte Solitud, just quan es complia el centenari de la publicació de l’obra de Víctor Català. Per a mi, va representar un dels treballs musicals amb piano sol més satisfactoris i em va suposar una nova i important realitat vital. Però el que més petja ha deixat en mi és la teva visió plena de transversalitat artística, que m’ha apassionat sempre.

Sempre has treballat amb la màxima expertesa, guiant en la millor direcció molts músics de casa nostra. Només el teu compromís amb el país –has ocupat diferents càrrecs en la gestió pública, sempre vinculats a la cultura de casa nostra, entre els quals, el de director del Departament de Cultura Popular de la Generalitat– va interrompre la nostra relació més professional. El teu guiatge, la teva presència, l’acompanyament i la teva representació en molts i molts dels meus concerts ha estat transcendental en la meva trajectòria musical.

És per això, doncs, que fa molt temps que et considero el meu conseller, en tota la magnitud de la paraula, molt abans que fossis nomenat per al més alt càrrec de la cultura del nostre país.

Sento amb ràbia profunda la injustícia de no poder comptar amb tu, Lluís, com a conseller de Cultura de la Generalitat, però més dolor em causa l’exili obligat i tot el mal que et fa a tu i a tots els teus éssers estimats.

Només em conhorta saber que has treballat, treballes i treballaràs per la nostra cultura, com has fet sempre, amb conviccions fermes, passió i honestedat, fidel als teus principis més profunds.

A més de la indignació que em provoca la situació que patiu els qui heu estat capdavanters en la lluita pel dret de tots els ciutadans, em commou profundament la immensa generositat del vostre sacrifici. Mai no podrem agrair-vos-ho prou, Lluís. Gràcies eternes, a tu i a tots els teus.

Amb tota l’admiració i estimació,
Manel Camp

Aquest cap de setmana encara es pot veure l’exposició ‘Joan Miró, ordre i desordre’ a l’IVAM. Milers de persones ja han passat a visitar-la i el museu ha organitzat un seguit d’activitats per a aprofitar intensament les últimes hores de l’exposició, per a les quals es preveu encara força assistència. Nosaltres també volem aprofitar-ho perquè el llegat de l’exposició tingui constància escrita. Ho fem parlant amb Joan M. Minguet, comissari de l’exposició. Potser quan una exposició és a punt de tancar, hi ha una mena de sentiment de dol, però parlar amb Joan M. Minguet espanta totes les tristors. Ha mostrat el Miró més combatiu, més incòmode i més vigent. Ens n’impregna de la mateixa manera que reivindica que la cultura és combat.

—Com a comissari, com valoreu l’exposició que acaba aquest cap de setmana?
—Molt content, ha tingut molts visitants. A València es respira la idea de reflotar l’IVAM i jo estic molt content d’haver participat en el projecte de tornar al museu el seu esperit democràtic i que estigui al servei de la societat i no d’una senyora, l’anterior directora del Partido Popular. Ara, hi ha un projecte rigorós. Que la gent hi hagi anat és una satisfacció i he rebut opinions molt favorables del públic.

—Què preteníeu amb l’exposició?
—En el món de l’art és un món on la ideologia està molt amansida. A vegades, és molt parasitari, molt retrògrad i els artistes els deixen com una cosa neutra. Jo no volia que passés això amb Miró. Des que em van fer l’encàrrec, tenia la idea que volia fer un projecte ideològicament dur. Volia mostrar el Miró més radical, mostrar fins on podia anar la incomoditat de Miró.

—Un Miró incòmode?
—Sí, els anys cinquanta, seixanta, setanta i vuitanta, Miró era un artista incòmode. El públic no acabava d’entrar en el seu món aparentment senzill i el col·leccionisme no el tractava com a una de les inversions prioritàries. Aquesta exposició ho mostra, hi ha peces molt fortes que no semblen ni d’ell. Jo no volia exposar les peces que tothom coneix, que apareixen en tots els llibres com a il·lustracions representatives. Això fa que un artista quedi amansit, perdi la força virginal de les seves composicions.  He barrejat molta pintura, amb ,ojectes, decorats teatrals, cartells, cinema, etc. Una exposició entra molt millor si aconsegueixes barrejar llenguatges diferents.

—Què voleu que hagi impactat a l’espectador?
—El Miró que jo he llegit m’agradaria que fos el Miró de l’any 1974, el del Gran Palais de París. És apassionant veure què va fer. Tenia vuitanta anys i li van proposar de fer una exposició a París. Feia molt de temps que no exposava a la ciutat i li feia molta il·lusió, i en comptes d’asseure’s en el prestigi, va començar a fer noves sèries de teles cremades, teles amb forats… Aquest Miró no és el més reconegut i m’agrada que la gent conegui aquesta idea de combat de la seva obra. Mostrar aquestes solucions radicals d’un home que venia del surrealisme, que podia fer el que volia i sempre va preferir jugar en el món de la confrontació.

—Per què heu donat tanta importància al cartellisme?
—Miró és l’artista de la seva generació que fa més cartells. És espectacular. Fa cartells per a presentar les seves exposicions i també per a presentar obres d’art i accions d’altra gent. Sobretot, fa cartells com una actitud vital de formar part de la societat: en fa per a CCOO, per a Amnistia Internacional, per a totes les associacions culturals del país i també per a la Caixa i el Barça. Fins i tot, quan ho fa per a aquests, ho fa amb la idea de participar en la vida social, que l’artista ha d’expandir la seva obra perquè les seves formes combatives incòmodes estiguin presents en la societat.

—A l’exposició mostreu una acció que es fa al Col·legi d’Arquitectes, ‘Miró el otro’, feta en plena dictadura, que és molt trencadora.
—Miró fa una cosa artísticament revolucionària. En aquell moment, a Europa es començaven a fer aquesta mena de performances, però aquí, en ple franquisme, l’any 1969, que un artista fes aquestes coses era revolucionari. És un fet extraordinari, que s’explica perquè l’any anterior, després de no haver fet cap exposició realment important, des del 1918, l’Ajuntament de Porcioles el vol rescatar amb amb una exposició oficial a l’Hospital de la Santa Creu. Ell estava content de la iniciativa però no va anar a la inauguració perquè no volia coincidir amb el ministre franquista Fraga Iribarne. Això explica quin posicionament tenia. Li agrada fer una exposició però també s’oposava fortament al règim.

—L’acció del 1969, del Col·legi d’Arquitectes,  lliga molt amb aquesta exposició. 
—M’ha interessat molt mostrar-ho perquè és la radicalitat entesa com a provocació. En Tusquets, en Portabella, en Cristian Cirici li proposen de fer l’exposició ‘Miro otro’ –en aquell moment, el títol havia de ser en espanyol, no podia ser d’una altra manera–, però també, com a part de l’exposició, proposen una acció a la cristallera del Col·legi d’Arquitectes, on a la nit abans pinten paraules que reclamen més llibertat, i ell hi ha de pintar sobre.

—D’això només se’n conserva la filmació i les fotografies. Les pintures van desaparèixer?
—Hi ha un gran debat sobre si s’han de conservar o no. I Miró decideix que no, que s’han d’esborrar. Amb aquesta decisió, demostra un gran criteri, ell no volia fer un fris que passés a ser considerat una obra d’art adorada, com si es tractés d’un museu, aleshores l’acció reivindicativa hagués acabat perdent la seva radicalitat. Miró fa aquella acció per activisme, per crear incomoditat i no fa cap concessió a què la peça pugui ser considerada una obra a conservar pel sistema.

—‘Mori el Merma’ també forma part d’aquest Miró combatiu.
—Ell mateix va dir que era una obra importantíssima perquè en Merma era, en la seva visió  el dictador que acabava de morir. Quan l’estrenen amb la companyia Claca, fa un any i mig que Franco s’ha mort. El 1977 s’estrena al Palau, el 1978 al Liceu de Barcelona. Feia dos anys que hi treballaven. És una adaptació d’Ubu Rei d’Alfred Jarry. En aquella època, en plena transició, s’amagava una mica aquesta idea. Això era teatre polític que tenia el propòsit de voler que es morís ‘el Merma’, o sigui Franco, el dictador. Carles Hac Mor deia que aquesta obra havia estat una epifania artística i política. El problema de Miró és agafar-lo només des d’una perspectiva formalista. Això els americans ho fan molt, jo amb l’exposició vull que quedi reforçada una mirada cap al Miró combatiu.

—Combatiu i a vegades entremaliat?
—Miró va fer jugades mestres. Fins al 1973 va deixar que la gent pensés que feia les obres intuïtivament. L’any 1973 està d’acord que es donin a conèixer els carnets catalans, que són a la Fundació Miró. Allà es veu que a l’obra de Miró no hi ha res automàtic. Que tot és d’una observació i d’una precisió total, que els quadres tenen uns precedents dibuixats i que no hi ha res d’intuïtiu, tot és pintura cerebral. Això vol dir que ens situem en allò que deia Leonardo, que l’art és una cosa mental.

—Un consell per a mirar Miró?
—Quan els alumnes vénen i em diuen ‘no entenc res’, els dic que l’obra no pretén que tu l’entenguis sinó que tu li preguntis. Amb això, Miró va ser molt avançat, molt modern i sempre ha posat reptes. Si no vols acceptar aquests reptes, et quedaràs amb això que diuen que si és una obra que pot fer un nen i aquestes coses, però si entens que la cultura és una eina de transformació i t’acostes a l’obra com si hi tinguessis una discussió, generes coneixement. La responsabilitat la té qui mira l’obra i accepta el seu desafiament, independentment del que vulgui l’artista. Si tu vas a un museu i dius: ‘Ah, un Miró! Quina obra més bona’, l’única cosa que fas és reconeixement.Però no coneixement.

—Miró a vegades desarma per la seva simplicitat.
—Miró va fer un procés de radicalització de la simplicitat. El seu amic Brossa ho deia: en l’art, menys és més. O també Brancusi deia que quan l’artista dóna una solució simple és perquè ha resolt totes les complexitats.

—El ‘m’agrada, o no m’agrada’ pot ser també un camí per a acostar-nos a l’artista?
—La cultura és una cosa prou important perquè no la tractem així.

—Però a vegades la gent no té eines.
—Això és mentida. Tothom té les eines que vol tenir. El ‘m’agrada, no m’agrada’ no és una eina, el ‘m’agrada’ pot ser un estat posterior. La cultura ha de servir per a canviar coses, la societat, l’individu. Molts polítics volen que confonem cultura amb indústries culturals, i això no és així. Les indústries culturals impossibiliten el diàleg, estan destinades a les masses i això Adorno ja ho va dir, les masses sempre actuen a favor del sistema. És molt difícil que un film, un programa de televisió, tingui la capacitat de fer-te una sotragada.

—Al catàleg presenteu un Miró també contradictori.
—Sí, dic que Miró era un home molt contradictori. Ell sempre deia que volia sortir dels marges de les galeries d’art i va tenir els galeristes més importants del moment. Sí que treballava amb el capitalisme, sí que vivia d’això. Era un home demòcrata i molt progressista, però té dues fundacions. Un artista que pensa que la humanitat necessita que la seva obra es perpetuï desprèn una certa arrogància.

—Em costa d’associar a Miró la paraula ‘arrogància’.
—Ell és dels primers que ho fa i no vull dir que estigui malament, però des d’una perspectiva progressista és contradictori. A mi m’agraden més els artistes que donen coses que no pas els qui creen fundacions. Les fundacions poden tenir un punt de pervers. Dit això, Miró ho fa d’una manera que ho cedeix tot (dibuixos, etc.) i es pot estudiar molt bé la seva obra. A la Fundació Miró de Barcelona hi ha el CEAC i és fonamental. També és clar que Miró volia que la seva obra dialogués amb l’art del present i no fos un lloc de culte de l’artista, amb vicis d’historiadors de l’art del segle XX.

—Voleu dir que ell sabia què volia aconseguir?
—Això es veu molt clar a les seves cartes. Des de ben jove planifica i fa el que tots els artistes han fet, fer una obra i pensar com la vendran i com la socialitzaran. Quants artistes no coneixem perquè potser van fer obres que eren molt bones però han quedat a l’oblit o han estat destruïdes?

El 16 de setembre, més de set-cents batlles es van reunir amb el president Carles Puigdemont, el vice-president Oriol Junqueras i la presidenta del parlament, Carme Forcadell, per mostrar i reivindicar el suport del món local al referèndum. La institució més propera al ciutadà, clau en la cohesió i les polítiques socials, va ser també imprescindible en l’organització del primer d’octubre, com en tot el procés. Cal recordar, a més, que 786 ajuntaments (83%) formen part de l’Associació de Municipis per la Independència.

Les eleccions municipals del 26 de maig de 2019 seran especialment importants, ja que capgiraran, de ben segur, el municipalisme. D’una banda, Ciutadans podria guanyar a gran part de les ciutats més poblades i convertir-les en un contrapoder, si té capacitat de mantenir bona part del vot de les eleccions catalanes. D’una altra banda, també podria ser un revulsiu en un període que enllaçarà l’Onze de Setembre, la commemoració del primer d’octubre i el procés judicial contra els dirigents independentistes.

Una victòria dels sobiranistes podria reforçar el moviment, sobretot si tenim en compte que, actualment, dels deu municipis més poblats de Catalunya (el 42% de la població), només tres són governats per candidatures republicanes. Per tant, un triomf el 26 de maig de l’any que ve podria ser un punt d’inflexió en el procés independentista.

La importància de les candidatures
La fórmula amb què es presentin les candidatures tindrà una vital importància. I és que, en les eleccions municipals, si no hi ha cap candidat que obtingui majoria absoluta, es proclama automàticament el candidat de la força més votada. En municipis molt fragmentats on cap bloc suma prou vots, doncs, la primera plaça pot significar la batllia.

En les circumstàncies actuals, han sorgit diversos moviments que volen reconfigurar el mapa polític independentista de cara a les eleccions municipals. És el cas, per exemple, de Primàries per la República i de les àmplies confluències d’esquerres, defensores de la República Catalana, que ja van assolir uns resultats inimaginables pel sobiranisme en ciutats de la rodalia de Barcelona.

Cal tenir present, a més, que hi ha un procés obert contra 712 batlles, i l’AMI tem que l’estat espanyol els inhabiliti per escapçar la primera línia de dirigents municipals.

L’opció per unes primàries independentistes
Dijous passat, es va presentar la coordinadora Primàries per la República, amb Josep Manel Ximenis, impulsor de les consultes sobiranistes fetes entre el 2009 i el 2011 i ara portaveu provisional de la coordinadora. També hi havia representants d’iniciatives participatives de Barcelona, Reus i Mataró.

La coordinadora, que ha anunciat una convenció el 14 de juliol a Granollers, es proposa de fer efectiu el mandat del primer d’octubre i exercir el control del territori, defensar les institucions catalanes des dels municipis, actuar com a coordinadora de candidatures i facilitar l’estructura tècnica, logística i d’assessorament per a estendre les primàries.

També vol, més enllà dels lideratges, que cada candidatura es doti d’un discurs i projecte municipal, considerant les diferents realitats de cada territori i no crear simplement una situació de fronts.

Segons que ha explicat, Ximenis ja s’ha posat en contacte amb l’impulsor de les Primàries Barcelona, Jordi Graupera, i també amb gent de Lleida, Terrassa, Mataró, Reus i Sabadell, cinc de les deu ciutats més poblades de Catalunya, per fer-hi primàries.

El batlle de la capital del país
La iniciativa de primàries amb més ressò, que ha generat més debat i ha obtingut més suports és la de Primàries Barcelona, amb Graupera com a cara més visible. En un mes i mig, va aconseguir 30.000 signatures. La intenció d’aquesta iniciativa és començar a treballar a la tardor i elaborar un programa. Vol fer onze debats per a donar veu a tothom i crear una concepció de ciutat, anant més enllà del debat nacional.

Graupera ja ha mantingut contactes amb els partits independentistes, i té el suport de Ferran Mascarell i del president Quim Torra. Per la seva banda, el president Carles Puigdemont considera que la proposta ‘agita d’una manera interessant l’espai’. El partit Demòcrates de Catalunya va començar el dia 13 una votació interna per decidir si s’afegia a la proposta de Graupera, que ja té el suport de Solidaritat i Reagrupament. L’objectiu és afegir-hi gent i que això faci moure els partits.

Però, ara per ara, els dos grans partits s’han mostrat força prudents. Neus Munté, candidata del PDECat, ha demanat màxima unitat i, respecte de les primàries proposades per Graupera, diu que caldria explicar ‘com es fan, amb qui es compta i quin és el projecte posterior’. Per la seva banda, ERC ha mantingut una posició força allunyada i ha marcat perfil propi, amb Alfred Bosch com a candidat a la batllia.

Resultat de les eleccions municipals del 2015 a Barcelona i estimació de les últimes enquestes.

La situació a Barcelona és molt oberta. Les enquestes no són capaces de predir quin partit guanyarà les eleccions, però difícilment hi haurà un pacte que sumi majoria absoluta. Per tant, hi ha uns quants partits, amb models de ciutat i de país molt diferents, que podrien guanyar encara que fos per un vot i obtenir la batllia. La incitativa de Graupera considera que una candidatura de tot l’espai independentista seria la força més votada i, per tant, asseguraria la batllia.

En el cas de Mataró, on el PSC governa amb el 18,46% dels vots, s’ha impulsat la Candidatura Unitària Republicana i Sobiranista, que ha reunit més de mil signatures. En les passades eleccions, van entrar a l’ajuntament nou candidatures. L’objectiu és crear un programa comú i una candidatura unitària amb primàries obertes, consideren que és l’única possibilitat real que una opció sobiranista sigui la llista més votada.

Un altre exemple és el projecte Primàries Reus, en un municipi on el 2015 van entrar set formacions al consistori, però que el passat 21 de desembre va guanyar Ciutadans amb un 32% del vot. L’objectiu és el mateix: fer una llista unitària amb un programa transversal a partir de la participació ciutadana.

Aquest cap de setmana, el PDECat fa una trobada a Castelldefels amb més de quatre-cents càrrecs locals per a definir l’estratègia electoral. Tot apunta que no es prendrà pas la mateixa decisió per a tots els municipis, per marca electoral o aliances, sinó que es donarà marge per a adaptar-se a cada situació.

El revulsiu metropolità
A les eleccions del 21 de desembre, la candidatura de Ciutadans va ser la força més votada a les deu ciutats més poblades de Catalunya, sense excepció. A les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, el vot a Ciutadans pot fer que aconsegueixi grans ciutats que serveixin de contrapoder. Ser primera força, doncs, pot ser especialment important, i tenir un model de ciutat o un altre completament diferent pot dependre d’uns pocs vots.

Per anar més enllà del que havia assolit el sobiranisme fins aleshores i portar forces del canvi als ajuntaments, a les eleccions municipals del 2015 ja es van configurar candidatures àmplies d’esquerres –confluències amb la participació de partits locals, la CUP, Podem i altres formacions–, metropolitanes i associades a la coalició CUP-Poble Actiu. Va ser el cas de Guanyem Badalona en Comú, Decidim Ripollet, Compromís per Cerdanyola, Alternativa d’Esquerres per Badia, SOM Gramenet i Sant Adrià en Comú.

Resultat del 21-D i de les forces sobiranistes a les eleccions municipals en els municipis amb confluències de Poble Actiu.

Les candidatures d’esquerres van tenir capacitat de sumar un nou electorat i van superar les candidatures d’ERC i el PDECat. A més, van fer créixer el vot sobiranista, amb uns percentatges molt superiors als obtinguts pels independentistes el 21-D, aconseguint una important representació o fins i tot l’alcaldia.

Cal assenyalar que l’independentisme encara és residual en certs barris. Per exemple, el 21-D, les tres forces independentistes (JxCat, ERC i CUP) van aconseguir menys d’un 10% del vot en trenta-una meses electorals i menys d’un 15% del vot en 238 meses, principalment a les grans ciutats metropolitanes en què aquestes candidatures van poder entrar.

De les tres ciutats de més de 100.000 habitants que controlen les forces republicanes a Catalunya, dues són d’aquestes confluències: Badalona, amb Dolors Sabater al capdavant, i Sabadell, amb Maties Serracant a la batllia. La tercera és Reus, on Carles Pellicer (PDECat) ostenta la batllia.

La República des del canvi
Les confluències d’esquerres han decidit d’impulsar un espai de coordinació per a compartir estratègia en polítiques socials i fer del municipalisme el motor del procés constituent republicà.

Consideren que la zona metropolitana, que és on viu més gent i on són més visibles les desigualtats socials, ha de permetre dotar de contingut la República Catalana i ser un punt de trobada entre partidaris de la via unilateral i els qui consideren que hi ha vies millors per a construir un país més just.

Pel tinent de Badalona, José Téllez, una de les figures més representatives d’aquestes confluències, els pactes tindran lògica de blocs. Amb un 155 encapçalat per la dreta (Cs i PP) i un PSC desdibuixat, l’alternativa ha de ser d’esquerres, defensa, amb contingut social en clau republicana i que avanci en radicalitat democràtica, ampliant les candidatures si cal, com en el cas de Badalona, on volen sumar la resta de forces de l’equip de govern (ERC i ICV-EUiA), a més de teixir aliances amb noves confluències que sorgeixin de l’entorn dels comuns, CUP i ERC.

En la trobada del 26 de maig a Badalona per a impulsar un espai de debat, van participar dotze càrrecs locals d’onze municipis, amb membres de candidatures d’Argentona, Cànoves i Samalús, Mollet del Vallès, Montcada i Reixac, Premià de Mar, Sentmenat i Rubí, i també altres espais com Barcelona en Comú i ERC Badalona.

En aquesta dinàmica, és una incògnita el paper que tindran les confluències d’esquerres vinculades a l’Entesa, la marca d’ICV-EUiA a les municipals, com en el cas de Barcelona i Castelldefels.

El mapa sobiranista es mou, amb moviments que opten per sumar espais diferents però que poden ser complementaris, segons les realitats de cada municipi, i que poden ser un revulsiu dins l’espai republicà que permeti de construir el país des dels pobles, viles i ciutats.

Demà a l’assemblea d’Òmnium s’elegirà Jordi Cuixart com a president de l’entitat. Aquest és el tema que destaquem avui a la portada de VilaWeb Paper, que com cada cap de setmana és obert a tothom i no solament als subscriptors, com els altres dies de la setmana (Podeu descarregar-vos el vostre exemplar des d’aquí).

En aquest número obert VilaWeb Paper d’aquest cap de setmana també us ofereix una entrevista amb la portaveu d’ERC Marta Vilalta i el Mail Obert de Mercè Ibarz. A més, hi podeu llegir l’anàlisi de l’Aravot de les coalicions independentistes per a les municipals del maig vinent.

Els lectors també hi trobaran una selecció de continguts d’aquesta setmana i un llibret especial, ‘Desconnecta’, amb propostes culturals per al cap de setmana.

Els lectors que no sou subscriptors podeu descarregar el diari en aquesta pàgina. Els subscriptors de VilaWeb també poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir-hi a des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

L’exposició ’55 urnes per la llibertat’ ha obert al públic per primer cop aquest divendres a Brussel·les en un acte que ha comptat amb la presència dels exconsellers Lluís Puig, Toni Comín i Meritxell Serret i Oriol Sànchez, fill de l’ex-president de l’ANC empresonat Jordi Sànchez. Fins al 15 de juliol s’exhibiran en una cèntrica església de la capital belga reconvertida en centre cultural, Saint Jean Baptiste au Béguinage, les obres d’art de 55 artistes catalans i internacionals que mostren la seva visió dels fets de l’1 d’octubre a partir d’urnes utilitzades el dia del referèndum. Una mostra on els contenidors de plàstic protagonistes l’1-O es transformen en creacions artístiques per fer reflexionar al visitant sobre la cita electoral. Durant la inauguració, feta per l’exconseller Puig, Oriol Sànchez ha llegit una carta del seu pare recordant que l’exposició ‘no hauria d’haver existit mai”. ‘Volent silenciar les urnes les van convertir en una icona més esperada i protegida per milers de ciutadans en el camí cap a la República’, recull el missatge escrit des de Soto del Real.

Segons Sànchez, ‘pocs artistes podien imaginar temps enrere que utilitzarien una urna com a expressió de denúncia’. En aquest sentit, ha convidat a mirar no només la caixa de l’urna ‘sinó també l’ètica de la moral’. ‘El que hem viscut a Catalunya és una autèntica revolució i totes les revolucions es construeixen a través d’icones’, ha llegit Oriol Sànchez en nom del seu pare. Per la seva banda, Puig ha agraït la tasca de totes les persones que s’han abocat a fer possible l’exposició i el festival City Zen.

Hervé Pi, del Comitè de Solidaritat Catalana de la Catalunya Nord, ha destacat que van tenir la ‘sort’ de tenir les urnes per l’1-O. Sobre l’exposició ha apuntat que més d’un centenar de persones s’hi han implicat i ha acabat sent un ‘projecte col·lectiu’. ‘L’urna és una icona de l’1-O, un signe de llibertat’, ha afegit.

Memòria i denúncia
En declaracions a l’ACN, la comissària de la mostra i historiadora Fina Duran ha explicat que a l’exposició hi ha ‘dues tendències’, una més ‘simbòlica de memòria i respecte’ i una altra de ‘denúncia’. Per exemple, Núria Batlle, una de les artistes que exposa la seva urna, ha explicat que volia captar ‘l’alegria’ i ‘la bona sintonia’ que hi havia als col·legis quan es va anar a votar. En aquest sentit, el també comissari de la mostra i conservador assistent del Museu de Ceret, Esteve Sabench, ha considerat ‘molt important’ donar la paraula a artistes ‘francesos, nord catalans i catalans’ per ‘expressar tot el que l’art pot dir’ sobre els fets de l’1 d’octubre.

De fet, els organitzadors han anunciat que és possible que la mostra vagi a Barcelona a l’octubre, però encara no ho tenen tancat. L’exposició ara a Brussel·les es podrà veure a Perpinyà, i ciutats com València i Girona també estan interessades a acollir-la, segons ha confirmat Duran.

Mes català a Brussel·les
La inauguració de l’exposició s’emmarca dins dels actes del mes català a Brussel·les, organitzat per la llavors del futur ‘Consell de la República’ que agrupa els consellers a l’estranger actualment a Bèlgica, el Comitè per la Solidaritat Catalana de la Catalunya Nord i l’entitat musical SceneOff.

Durant aquest mes de juny estan previstes a Bèlgica actuacions musicals i debats amb l’objectiu d’explicar què està passant a Catalunya i la llibertat d’expressió i els drets fonamentals al món.

Recull de la mostra
En el pròleg del catàleg de l’obra, el president Carles Puigdemont afirma que ’55 Urnes’ mostra que l’esperit i el compromís dels ciutadans que ‘defensen la llibertat i la república continua viu’. ‘Cadascun dels creadors ha convertit una urna, com les que es van utilitzar aquell dia, en una obra que expressa de manera diversa, però sempre potent, tot allò que l’artista com a ciutadà ha volgut comunicar i fer conèixer’, diu. El recull de l’exposició també inclou reflexions dels artistes sobre les seves creacions, un reportatge fotogràfic de l’1-O i l’anàlisi de Vicenç Altaió, Joan Maria Minguet, Xavier Antich, David Fernández i Vicenç Partal.

TEMA DEL DIA

Privilegis. Pedro Sánchez no s’ha atrevit a reunir-se bilateralment amb el govern de Catalunya, perquè no l’acusin de negociar ‘privilegis’, i ha situat la reunió amb el president Quim Torra en el marc d’una roda de converses amb presidents autonòmics. L’ordre de les reunions anirà en funció de l’antiguitat de l’aprovació dels estatuts d’autonomia. Això vol dir que la reunió amb Torra serà la segona de disset, darrere del lehendakari Iñigo Urkullu. La renúncia a la bilateralitat de Sánchez no ha estat gens ben rebuda a la Generalitat, perquè aquesta era una de les condicions de Quim Torra per a dialogar amb el govern espanyol. Però Sánchez ressuscita el cafè per a tothom tan tradicional al PSOE.

El president de la Generalitat no ha amagat el malestar i l’ha fet públic a les xarxes, amb un piulet en què expressa gràficament que ‘no han entès res’. Torra recorda que el diàleg amb Catalunya ha de ser ‘bilateral’, de govern a govern, i no dins el ‘paquet’ de les comunitats autònomes. La reunió no té data, però la sensació que hi ha a la Generalitat és que no progressa adequadament, com si la Moncloa no tingués pressa. Les encarregades de preparar la reunió són la consellera de Presidència, Elsa Artadi, i la ministra d’Administracions Públiques, Meritxell Batet, que fins ara s’han limitat a parlar per telèfon aquesta setmana i encara no s’han reunit físicament.

A més de les discrepàncies de forma, també hi ha discrepàncies de fons sobre l’índex temàtic que ha de tenir la reunió entre tots dos presidents. De moment, només hi ha acord per a parlar de restablir les lleis socials que el govern del PP va portar al Tribunal Constitucional. A partir d’aquí, les discrepàncies són profundes. Aquest matí, el president Torra, en una trobada amb empresaris del Pirineu, reiterava que volia parlar amb Sánchez del dret d’autodeterminació. Una possibilitat que a la Moncloa causa un rebuig sense matisos.

Amb aquests condicionants, la reunió encara no té data i es podria endarrerir, ja que el president té un viatge oficial als Estats Units entre el 26 i el 30 de juny. A més, dilluns vinent, rep la batllessa de Barcelona, Ada Colau; dimecres, té sessió de control al parlament; i divendres, inaugura els Jocs del Mediterrani a Tarragona, tot i que encara no ha confirmat oficialment la seva presència perquè també hi ha previst que hi assisteixi Felipe VI. Fonts de presidència deien que o es feia el dilluns 25 de juny o és molt probable que no es pugui fer fins al juliol. Però abans, Artadi i Batet hauran d’haver treballat molt per trobar alguna qüestió de la qual parlar.

MÉS QÜESTIONS

Àbalos s’imposa a Puig en el nomenament del delegat del govern espanyol al País Valencià. La pugna que mantenen pel control del PSPV Ximo Puig i José Luís Ábalos s’ha reproduït en el nomenament del delegat del govern espanyol al País Valencià. El president de la Generalitat havia mogut fils per col·locar-hi el seu cap de gabinet, Arcadi España, home de la seva total confiança. Però el ministre de Foment ha fet un gest d’autoritat i ha aconseguit que el delegat sigui Juan Carlos Fulgencio, secretari del PSPV a l’Horta Nord. Fulgencio va ser un dels homes forts d’Ábalos al partit tant en el procés comarcal, quan va guanyar a l’Horta Nord, com en el provincial i a les primàries en les quals el ‘sanchista’ Rafa García es va enfrontar a Ximo Puig. Ara s’assegura un home fidel en un lloc clau en les relacions entre el govern valencià i espanyol. D’altra banda, també hi ha canvis a la delegació del govern espanyol a les Illes: la polèmica Maria Salom, coneguda per la persecució del català, serà substituïda per Rosario Sánchez, fins ara directora general de Coordinació.

Camps increpa la jutgessa per haver-li preguntat si va malversar. L’ex-president de la Generalitat Francisco Camps va declarar ahir i aquesta matinada al jutjat d’instrucció número 17 de València per la causa relacionada amb la construcció del circuit urbà de Fórmula 1. I Camps va perdre els nervis quan la jutgessa li va demanar si havia malversat. ‘Ja n’hi ha prou! Com s’atreveix a preguntar-me això?’, va dir aïradament. L’incident arriba després de la declaració de Ricardo Costa, ex-secretari general del PP, que va implicar encara més Camps. Costa va explicar que l’empresari José Mayor Oreja, germà de l’ex-ministre d’Aznar, li havia pagat 150.000 euros en negre per a ‘la campanya de Mariano [Rajoy]’. Mayor Oreja era representant de la constructora FCC, que va rebre l’adjudicació d’una de les obres del circuit de Fórmula 1. El jutjat investiga si aquest pagament, fet en bitllets de 500 euros, era una comissió per a aconseguir l’obra.

Blasco pacta amb la fiscalia una rebaixa de presó de 16 a 2,5 anys pel cas Cooperació. La llibertat de Rafael Blasco, que avui fa exactament tres anys que és a la presó pel cas Cooperació, podria ser una mica més a prop. L’ex-conseller i la Fiscalia Anticorrupció han arribat a un acord que el deslliuraria d’haver de tornar a seure a la banqueta per a ser jutjat per les peces 2 i 3 d’aquest cas, en les quals l’acusen de frau en les subvencions a ONG i desviament de fons destinats a construir un hospital a Haití. La fiscalia ha pactat amb ell una sentència de conformitat que implica una rebaixa molt substancial de la pena de presó: passar dels setze anys que demanava en un principi a dos anys i mig. A canvi, Blasco tornaria els diners malversats venent-se el seu patrimoni. La Coordinadora Valenciana d’ONG‬, que exerceix l’acusació particular, considera inacceptable l’acord.

El copríncep d’Andorra rep el president de la Generalitat. L’arquebisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan Enric Vives, s’ha reunit durant més d’una hora amb el president de la Generalitat, Quim Torra, al palau episcopal de la Seu d’Urgell. És la primera trobada de Torra amb un cap d’estat. Després de la trobada, el copríncep l’ha acompanyat a l’arxiu i a la catedral. Poca estona abans, a la inauguració de la Trobada Empresarial del Pirineu, Torra ha reconegut que sentia ‘enveja’ d’Andorra per la seva independència. Davant els empresaris, ha dit: ‘Andorra representa un país lliure i democràtic al qual desitgem tota la sort del món, com la desitgem a qualsevol altre poble.’

Enregistren en vídeo l’autor de les pintades contra l’exposició dels presos polítics a Palma. El Diari de Balears ha tingut accés a un vídeo on es veu un dels autors de l’atac perpetrat dimarts nit a les seus de l’STEI i l’OCB (can Alcover) i contra la rèplica de l’obra artística titulada Presos polítics de Santiago Sierra. En l’enregistrament es pot veure un home que, tot i que apareix d’esquena, mostra prou detalls per a poder ser identificat. L’individu embruta amb esprai vermell les fotografies dels presos de l’exposició que es va instal·lar a la plaça Espanya de Palma. Per la mena de pintura i altres detalls, resulta evident que és el mateix que va participar també en l’atac a la seu de l’STEI i a can Alcover, on es van fer pintades amb greus amenaces directes contra les persones que formen l’OCB.

El govern balear retira la medalla d’or a Urdangarin. El govern ha retirat la medalla d’or a l’ex-duc de Palma, Iñaki Urdangarín, concedida per l’executiu de Jaume Matas l’abril de 1998. Segons que ha explicat la portaveu del govern, Pilar Costa, l’executiu retira d’ofici aquesta medalla. El decret que regula la concessió fixa que s’ha de retirar en cas d’una condemna per sentència ferma. Aquesta setmana, el Suprem ha condemnat Iñaki Urdangarín a cinc anys i deu mesos de presó pel cas Nóos. La retirada de la medalla no afecta la infanta Cristina.

LA XIFRA

90 dies durarà el permís que donaran les autoritats espanyoles als refugiats del vaixell Aquarius que arribaran a València previsiblement aquest cap de setmana. Després poden ser reclosos en un CIE o fins i tot expulsats.

TAL DIA COM AVUI

El 15 de juny de 1915, avui fa 103 anys, va néixer Neus Català, lluitadora antifeixista, membre del PSUC i única supervivent catalana viva del camp de concentració nazi de Ravensbrück.

Benvolguts germans Roca:

Us escric des del respecte i l’admiració cap al projecte gastronòmic que heu desenvolupat a Girona. El Celler de can Roca, que fa poc més de dos anys ens vau ensenyar amb tota la voluntat de compartir la vostra passió pels aliments i la cuina, és el vostre projecte insígnia, una proposta que heu fet a foc lent, amb excel·lència i amb una clara vocació d’arrelament a la terra on heu nascut i crescut. La vostra dedicació i qualitat a la cuina és fora de tota discussió. La ciutat us ha agraït no només que ens hàgiu situat en el mapa gastronòmic mundial sinó també la vostra col·laboració amb els barris d’origen treballador de Taialà, Domeny i Germans Sàbat que mai no heu volgut abandonar. I això que de propostes i d’oportunitats no us n’han faltat. Gràcies, doncs, una vegada més. I tot, sense oblidar que hi ha alguns aspectes amb què no hem coincidit ni coincidim, i així us ho hem traslladat, però això no em priva de reconèixer els encerts i el mèrit del projecte del Celler de can Roca.

Recordo molt bé aquell matí al Celler, quan els clients no havien arribat, i com vam parlar de drets socials, de desigualtats i de sobirania alimentària, entre molts altres temes. Vam compartir preocupacions i ens vam endur una sensació positiva de la perspectiva humanista que movia i mou el vostre projecte. És per això que avui, quan he sabut que havíeu decidit d’acollir la visita del rei espanyol, Felipe de Borbó, i les activitats de la Fundació Princesa de Girona, m’he vist immediatament amb la necessitat de demanar-vos que us ho repenseu. Que us repenseu de cedir casa vostra, el Mas Marroch, perquè Felipe de Borbó, que va justificar la violència contra milers de catalans i catalanes, inclosos centenars de gironines i gironins, pugui predicar el seu discurs a les nostres comarques. La monarquia espanyola ha tingut un paper històric d’autoritarisme vers el poble català, un fet que està també fora de tota discussió. Això ja és un motiu que ens porta als republicans a rebutjar la seva presència a Girona, però després del que va passar la tardor passada, penso que més que mai ens sobren els motius, a tots plegats, per a demostrar-los que no són benvinguts. Ell, que va decidir prendre partit contra aquells que reclamàvem un referèndum que vam haver de defensar amb els nostres cossos en una jornada amb què vosaltres, per cert, vau col·laborar a l’escola del barri. Ell, que mai no ha demanat perdó i que va justificar la brutal agressió de policies armats en vuit escoles de la ciutat. Ell, que negocia amb l’Aràbia Saudita el comerç d’armes i, com el seu pare, s’enriqueix a partir dels impostos de totes i tots. Ell i els seus valors em semblen incompatibles amb moltes de les coses que vau explicar aquell matí i que sé que heu anat explicant arreu, també quan heu viatjat i col·laborat amb projectes de solidaritat.

Si escric aquestes paraules, és perquè penso que des de la humilitat i la sinceritat és des d’on s’ha de construir tota relació i que expresso el sentiment de molta gent que valorarà el gest de no obrir la porta de casa vostra a Felipe de Borbó. M’agradaria pensar que hi ha possibilitat de tirar-ho enrere, de canviar d’opinió. Si no, com a mínim, aquells que no compartim la vostra decisió, legítima, evidentment, ens quedarà el dissens i la crítica. Perquè, de moment, Felipe de Borbó encara no ha aconseguit que deixem de pensar com pensem. Ni ho aconseguirà mai. D’això en podem estar ben segurs.

Salut i República.

• El batlle de Vilablareix refusa la visita de Felipe VI: ‘No oblidem!’

[Article publicat al bloc ‘Escrits per Girona’, dels regidors de la CUP a Girona Laia Pèlach i Lluc Salellas]

L’ex-president del govern espanyol Mariano Rajoy ha deixat el seu escó al congrés espanyols i abandona la seva carrera política. Ha demanat el seu reingrés al Cos de Registradors de la Propietat , professió a la que es dedicava abans d’entrar a la política de la mà del PP.

Segons que explica el PP a través d’un comunicat de premsa, el passat 5 de juny, l’encara president popular ja va comunicar al Comitè Executiu nacional del seu partit d’abandonar l’activitat política i posteriorment, la Junta Directiva nacional va convocar el 19è Congrés del partit per escollir nou líder per al 20 i 21 de juliol.

 

El president del Port de Barcelona, Sixte Cambra, ha declarat davant el jutge que investiga el ‘cas 3%’, José de la Mata, i ha afirmat que no tenia cap capacitat per incidir en les adjudicacions del port de Barcelona. Segons que ha explicat, des del 2004 era ‘militant ras’ de CDC i desconeixia qui feia donacions al partit.

També ha afirmat que a la mesa de contractació del port hi havia dues persones de l’autoritat portuària estatal i que, per tant, tots els procediments eren ‘escrupolosos’. A la sortida, ha ‘agraït’ poder-se explicar i ha demanat que s’arxivi la causa del ‘3%’ que afecta el Port de Barcelona.

El director de Fira Barcelona, Constantí Serrallonga, i l’ex-tinent de batlle de Girona, Isabel Muradàs, han negat qualsevol vinculació en la trama que s’investiga (d’adjudicacions fraudulentes a canvi de donacions a fundacions de CDC). Tots ells estan entre els 23 investigats que el jutge ha citat i que des de dilluns estan compareixent davant del tribunal en les primeres diligències que fa el jutge De la Mata des que ha assumit el cas.

El batlle de Vilablareix (Gironès), David Mascort, ha expressat avui el rebuig a la visita al municipi el 28 de juny vinent del rei espanyol Felipe VI per a assistir al sopar de la gala de la Fundació Princesa de Girona, que es farà al Mas Marroch dels germans Roca. L’endemà, 29 de juny, els actes es traslladaran a l’Hotel Camiral de Caldes de Malavella. Un canvi d’emplaçament que es deu al fet que l’Ajuntament de Girona es negués a cedir l’Auditori, com a expressió de protesta pel paper que va tenir Felipe VI atiant la repressió amb el seu discurs del 3 d’octubre.

És per aquest mateix motiu que el batlle de Vilablareix refusa la visita del Borbó. ‘No podem acceptar de cap manera que una entitat que representa els qui ens piquen, ens empresonen o ens fan marxar del país vingui a muntar festetes a Vilablareix. No oblidem!’

No podem acceptar de cap manera que una entitat que representa els qui ens piquen, ens empresonen o ens fan marxar del país vingui a muntar festetes a @Vilablareix_cat . No oblidem!!

— david mascort (@dmascort) June 15, 2018

Abans, Felipe VI ja farà una altra visita a Catalunya, en ocasió de la inauguració dels Jocs del Mediterrani a Tarragona. Hi coincidirà amb el president de la Generalitat, Quim Torra, que avui ha dit que li demanaria que es disculpés pel discurs del 3 d’octubre. ‘Li plantejaré la gravíssima situació política que viu el país, que hi ha presos polítics i exiliats i que el dret a l’autodeterminació de Catalunya està criminalitzat.’

El president de la Generalitat, Quim Torra, i la batllessa de Barcelona, Ada Colau, es reuniran dilluns a la tarda al Palau de la Generalitat, segons que ha informat avui l’Ajuntament de la ciutat. És la primera trobada formal de tots dos d’ençà que Torra va prendre possessió.

Colau ja havia expressat diverses vegades la necessitat de reunir-se amb Torra per abordar assumptes urgents i pendents des de l’aplicació de l’article 155, com l’habitatge. El mateix divendres, al matí, Torra s’haurà reunit amb líders sindicals i patronals, començant a les 9.30 amb el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco, i el de la UGT Catalunya, Camil Ros, segons un comunicat del govern català.

Els comentaris de Colau
Enmig de la polèmica pels articles que Torra havia escrit en el passat, Colau va dir en un escrit a Facebook que determinades consideracions suposen un perill per la cohesió social. I va titllar els seus comentaris de ‘profundament despectius cap al que ell considera ‘els espanyols’ i cap als catalans que parlen ‘espanyol’ de forma habitual’.

A les 11 es reunirà amb representants de patronals catalanes: el president de Pimec, Josep González; la presidenta de Fepime, Helena de Felipe, i el vicepresident de Foment del Treball, Ramon Adell.

Es tracta de la ronda de contactes que està portant a terme el president d’ençà que va prendre possessió del càrrec: aquesta setmana, per exemple, ja s’ha reunit a la Generalitat amb els representants de partits del Parlament.

L’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat instal·larà una pantalla gegant al Centre d’Activitats La Farga per seguir el Mundial de futbol que es disputa a Rússia si la selecció espanyola, on hi juga el futbolista local Jordi Alba, arriba a les semifinals que es disputaran el pròxim 10 i 11 de juliol. En cas que l’equip espanyol superés aquesta fase i es plantés a la final, la instal·lació es mantindria.

En un comunicat, l’Ajuntament de l’Hospitalet assegura que La Farga ‘és un equipament municipal que disposa d’instal·lacions ben dotades i ben comunicades per esdevenir punt de trobada’ de les persones que vulguin seguir Jordi Alba i els seus companys de selecció. Precisament, la batllessa Núria Marín va anunciar la voluntat del consistori d’instal·lar una pantalla gegant en un recinte tancat per seguir el Mundial el passat 23 de maig durant la presentació del campus de futbol que Jordi Alba celebra cada estiu a la ciutat.

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha emplaçat l’empresariat present a la 29ª Trobada Empresarial al Pirineu a demanar a les institucions de l’estat espanyol ‘que es comprometin al diàleg, a la negociació i aescoltar la gent’ per tal ‘que escoltin i s’asseguin a la taula’ i que es torni a la política. En aquest sentit, ha fet una crida al sector empresarial a contribuir a fer pressió perquè el govern espanyol ‘s’adoni que amb un dèficit fiscal del 8% un país no pot tirar endavant’. ‘Amb un model de finançament injust, caducat i amb un dèficit fiscal com el que Catalunya pateix, el risc de la residualitat pel nostre país és enorme’, ha manifestat el president de la Generalitat. Així mateix, Torra ha emplaçat el nou executiu de l’estat espanyol a derogar aquell decret ‘indignant’ que facilita que les empreses traslladin la seva seu social fora de Catalunya.

En el marc de la conferència inaugural de la 29a Trobada Empresarial al Pirineu, el president de la Generalitat ha destacat que Catalunya continua liderant les exportacions a l’estat espanyol i que, entre les 1.000 empreses d’Europa que més creixen, n’hi ha 40 de catalanes, segons dades del Financial Times. Tot i això, s’ha preguntat si amb un dèficit anual del 8% com el que té Catalunya, un país pot tirar endavant. El president de la Generalitat ha alertat també de la ‘judicialització de tota llei i normativa que afavoreixi l’obtenció de més ingressos per les institucions catalanes’.

Així mateix, ha recordat reclamacions de Catalunya com ara la del corredor del mediterrani o altres inversions ‘que no arriben mai’. ‘No les he sabut trobar, tampoc en els pressupostos de l’estat, que, de nou, atorguen unes inversions a Catalunya del 13%’, ha lamentat, tot qüestionant si ‘Catalunya mereix aquest tracte de l’estat espanyol’.

A preguntes dels assistents en el debat posterior a la conferència, Quim Torra ha afirmat que el govern farà ‘polítiques per recuperar les empreses’ que han canviat de seu social, però ha advertit que, en primer lloc, el govern espanyol ha de derogar el decret. ‘L’estat juga les seves cartes, no a fons, sinó amb quatre baralles alhora’, ha denunciat. ‘Nosaltres en tenim menys, però les lluitarem totes’. En aquest sentit, ha volgut deixar clar que el govern ‘serà al costat de qualsevol empresa o empresari que tiri endavant un projecte a Catalunya’ i que es plantejaran els incentius que siguin necessaris. ‘Totes les empreses que treballen al país i que ajuden al fet que progressi són empreses catalanes a les quals prestem tot el nostre suport’, ha deixat clar.

Torra ha destacat el compromís del govern amb un creixement empresarial ‘sostenible’, que també vol dir ‘inclusiu’, és a dir, ‘obert a tota la societat’. En aquest sentit, el president ha posat a disposició dels empresaris l’acabada de crear conselleria de Polítiques Digitals i administració Pública com ‘una de les eines clau que ha de fer de ròtula en molts dels programes que tiren endavant a Catalunya’. Segons Torra, ‘quan parlem de sostenibilitat, no només parlem de medi ambient, sinó d’un país que pren decisions tenint en compte els efectes que tindran en les generacions futures, que sap prioritzar les seves necessitats i que s’adapta a un món canviant’. Pel president, hi ha tres elements indispensables per la República catalana: la llibertat, la cultura i el talent. Són -segons Torra-, els mateixos elements que s’han d’aplicar al món empresarial.

El govern espanyol ha informat aquestes últimes hores que una part dels 629 immigrants que viatgen a bord del vaixell Aquarius és ser tancats en Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i després expulsats. Tots ells arribaran previsiblement diumenge al matí al port de València. Avui la vice-presidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, ha dit que no hi estava d’acord i que no se’ls hauria d’aplicar la llei d’estrangeria espanyola.

Oltra ha explicat que, per més que l’estatus que es doni a aquestes persones no depèn de la Generalitat, considera que ‘no és una qüestió d’estrangeria, sinó una qüestió de dret humanitari’, i ha afegit que en les reunions de coordinació amb els responsables del govern espanyol aquests van plantejar ‘diverses solucions’, entre les quals hi havia la d’acollir-se a un pla d’asil ‘per la situació d’emergència i d’excepcionalitat’.

La vice-presidenta ha destacat la diferència entre trobar-se un vaixell amb immigrats en aigües de l’estat espanyol, o bé ‘una intervenció política’ com aquesta, en què se’ls ofereix de portar el vaixell on viatgen a atracar a València.

La vice-presidenta espanyola, Carmen Calvo, va dir, sobre els passatgers de l’Aquarius: ‘Uns aniran als centres d’estrangers, uns altres a centres d’ajuda humanitària i polítiques socials’ i els menors ‘en principi es queden a València’ per ser identificats i comprovar quants anys tenen.

El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va dir també que tindrien els mateix tractament que els immigrants que arriben a l’estat espanyol en barca del Marroc o Algèria estant. És a dir, els que sol·licitin asil tindran accés al procediment habitual i els que no reuneixin les condicions, podran rebre un expedient d’expulsió.

Calvo també va dir que atendrien de manera individualitzada cada persona per veure’n la situació jurídica i atendre les peticions d’asil. Els faran una entrevista personal i decidiran si els donen la condició de refugiat.

Els tres vaixells arribaran a València de manera progressiva, previsiblement diumenge, per poder gestionar la rebuda.

Un home de 65 anys veí de Lleida, Josep Aldabó, ha estat agredit a primera hora del matí per un jove de 30 que estava amb un grup de cinc o sis persones més traient cartells del CDR i llaços grocs de la plaça Ricard Vinyes. Aldabó ha explicat que, pels volts de les set del matí, aquest grup se li ha dirigit increpant-lo amb crits de ‘Viva España’ en veure que portava un llaç groc a la solapa. L’home ha respost amb un ‘visca’ perquè diu que ‘no té res contra els espanyols’. Aleshores, un l’ha començat a seguir fins que l’ha colpejat amb la bossa i quan ha intentat ‘autodefensar-se’ tot girant la cara, li ha fet un tall a l’orella que ha requerit set punts de sutura. L’home té previst presentar denúncia als Mossos d’Esquadra demà. El CDR Lleida també ha denunciat que, aquesta matinada, el balcó d’un pis de Gardeny que tenia una estelada i cartells demanant la llibertat dels presos polítics ha patit un atac amb pedres.

Josep Aldabó ha explicat que pràcticament no s’havia adonat que els joves estaven a la plaça retirant cartells i simbologia que reclama l’alliberament dels presos polítics. De fet, ha assegurat que, si ho hagués vist, hauria intentat esquivar-los, però no ha estat així i el grup ha detectat que portava un llaç groc a la solapa. Quan ha intentat marxar avançant el pas després que l’increpessin, diu que ha sortit un dels agressors ‘com una fera, com un gos rabiós’, que l’ha agafat de seguida i l’ha colpejat amb una bossa, on possiblement hi havia algun objecte dur que és el que li ha provocat el tall.

L’agressor ha fugit corrents del lloc mentre altres testimonis han avisat la Guàrdia Urbana, que s’ha personat al lloc. També s’ha cridat a una ambulància que ha fet les primeres cures a Aldabó. Tot seguit se l’ha traslladat a l’Hospital Arnau de Vilanova on se li ha cosit el tall a l’orella amb set punts de sutura. Josep Aldabó té previst anar demà a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, amb assessorament legal i suport dels CDR per denunciar aquesta agressió. Considera que les persones que li han fet això són ‘gamberros, ni catalans ni espanyols, que només volen fer mal sense cap motiu’.

En aquest sentit, ha assegurat que ell té relació amb molts espanyols i mai ‘hi ha tingut problemes’. Així mateix, ha remarcat que porta el llaç groc per ‘defensar els drets humans, aquí i a tot el món, per poder parlar honradament i no tenir gent que no s’ho mereix a la presó’.

Google s’ha adreçat al titular del jutjat número 13 de Barcelona, que porta una causa secreta contra l’independentisme, per a demanar que desbloqui l’accés a webs relacionades amb el referèndum de l’1-O, perquè diu que la mesura és ‘desproporcionada’. La companyia nord-americana, en un escrit signat el 29 de maig proppassat i entrat a registre al jutjat el 4 de juny, diu que és innecessari de mantenir el blocatge de cinc webs del referèndum, vuit mesos després, segons que informe El Punt Avui i ElDiario.es.

‘Google ILC considera respectuosament que el seu manteniment indefinit en el temps [del blocatge] podria resultar innecessari per a la consecució de les fins preteses i podrien haver afectat projectes i continguts allotjats a Google Cloud que no tenen res a veure amb la investigació’, diu l’escrit.

El 26 de setembre la companyia va rebre el requeriment del jutjat d’anul·lar el servei de Google Cloud de servidors vinculats als dominis referendum.cat, ref1oct.cat, ref1oct.eu,  refereum.ws i garantiespelreferendum.com. Va formar part d’una gran desplegament de censura contra les webs que informaven del referèndum de l’1-O, fins al punt que tant el jutge Juan Antonio Ramírez com la jutgessa del TSJC Mercedes Armas van fer tancar desenes de dominis. Però ho van fer en va, perquè la quantitat de rèpliques que se’n van fer va sobrepassar la capacitat de censura.

Ara el jutge Ramírez trasllada a la fiscalia l’escrit de Google per a decidir què fer amb la censura d’aquestes webs.

El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, ha presentat una denúncia contra els jutges del Tribunal Suprem espanyol que han vulnerat els drets polítics dels càrrecs electes. ‘En el compromís de defensar els drets polítics de tots els diputats, no recularem ni un mil·límetre’, va dir anit en l’acte de la Nit Irla 2018, on va anunciar l’acció.

La denúncia del parlament va adreçada al Tribunal Suprem contra el jutge Pablo Llarena i els magistrats de la sala d’apel·lacions, Miguel Colmenero, Francisco Monterde i
Alberto Jorge Barreiro, perquè entén que les seves accions podrien ser constitutives dels delictes de detenció il·legal (article 167 CP), vulneració drets fonamentals (article 542 CP) i prevaricació judicial (446 CP).

La denúncia es fa en compliment de l’acord de la mesa de la cambra del més d’abril d’exercir accions penals en defensa de la dignitat i autonomia de la institució, de la divisió de poders i dels drets dels diputats i de tots els ciutadans representats. Abans que la mesa hagués pres aquest acord, el Tribunal Suprem espanyol havia impedit per segona vegada la investidura del diputat Jordi Sànchez.

Llegiu ací el document: