Vilaweb.cat

Calvo diu que l’obligatorietat del vaccí contra la covid no és possible legalment

La vice-presidenta primera del govern espanyol, Carmen Calvo, ha dit que la obligatorietat del vaccí “no és legalment possible”. En una entrevista que publica El Periódico, i en espera que l’executiu aprovi demà passat el pla de vaccinació contra la covid-19, Calvo diu que cal respectar “la llibertat dels ciutadans en relació amb la seva salut”. Ha destacat que és important “disposar de vaccins” i demanar a la població “confiança i tranquil·litat per a vaccinar-nos”. També creu que la societat “respondrà al vaccí, sobretot els col·lectius de risc”.

The post Calvo diu que l’obligatorietat del vaccí contra la covid no és possible legalment appeared first on VilaWeb.

[VÍDEOS] Indignació i consternació pel tiroteig de la guàrdia urbana de Barcelona contra un home sense sostre

Continua la indignació pel cas de l’home sense sostre que ahir va rebre un tret a l’abdomen per part de la Guàrdia Urbana de Barcelona al passeig de Sant Joan. Arrels Fundació ha explicat que coneix el rodamón i ha expressat consternació pels fets. “L’home que avui ha resultat ferit és a l’hospital. Des d’Arrels, serem al seu costat, acompanyant-lo en la seva recuperació. També seguirem el cas des del nostre equip jurídic”, han dit en una sèrie de piulets a Twitter. A banda, han recordat que “la violència física i verbal envers les persones sense llar a Barcelona ha augmentat: el 2019, un 40% ens van explicar que havien estat víctimes d’agressions. Són situacions que afecten la salut física i emocional. Aquest any, tres persones van ser assassinades durant el confinament”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La violència física i verbal envers les persones sense llar a Barcelona ha augmentat: el 2019, un 40% ens van explicar que havien estat víctimes d’agressions. Són situacions que afecten la salut física i emocional. Aquest any, 3 persones van ser assassinades durant el confinament

— Arrels Fundació (@ArrelsFundacio) November 21, 2020

La proporcionalitat de l’acció ha estat posada seriosament en dubte per entitats i ciutadans. A diversos vídeos que van escampar-se per les xarxes socials, com aquest de SER Catalunya, es pot comprovar la distància entre l’home i els agents, cosa que aixeca dubtes sobre la necessitat de disparar-li. I, en la línia que es manifestava Arrels, alguns ciutadans que han treballat amb persones sense sostre han explicat que situacions tenses i d’agressivitat són habituals en aquests casos i que en cap cas els treballadors socials no recorren a armes de foc.

Imatges del moment en què un agent de la @barcelona_GUB ha disparat dos trets contra un home sense sostre, que ha quedat ferit de gravetat. Ha rebut un impacte a la panxa. La policia al·lega que l'ha intentat agredir amb un ganivet. pic.twitter.com/bWnnoXGTtT

— SER CATALUNYA (@SERCatalunya) November 21, 2020

🔴 Agents de la Guàrdia Urbana disparen a una persona sense sostre que presumptament ha intentat agredir-los. Els fets han tingut lloc fa uns minuts al Passeig de Sant Joan de Barcelona | @barcelona_GUB @RTVECatalunya pic.twitter.com/qlz0TXvoyC

— L’informatiu | TVE Catalunya (@linformatiu_tve) November 21, 2020

La @barcelona_GUB dispara a un homeless que portava temps vivint a passeig Sant Joan. Els motius mo els se. pic.twitter.com/LTLNEwiF0p

— Miles (@milesxxxxxxx) November 21, 2020

També han intentat agredir sexualment a una companya.
I sabeu què? En cap moment hem cardat dos trets a les persones que ho han fet. Perquè hi ha una cosa que es diu desescalar la situació, hi ha les reconduccions verbals, i quan això no funciona, es pot recórrer a la física.

— Marc Пв (@_marcpv) November 21, 2020

La Guàrdia Urbana va disparar ahir contra l’home, de trenta-quatre anys, al passeig de Sant Joan. El tinent de batlle de seguretat de Barcelona, Albert Batlle, ha explicat que la patrulla es va desplaçar al lloc dels fets després de la denúncia d’un veí que hi havia una persona que ocasionava molèsties al carrer i que l’home, visiblement “alterat”, va intentar agredir els policies amb un ganivet de grans dimensions, per la qual cosa un agent va treure l’arma i va fer dos trets. Una de les bales va impactar a l’abdomen del rodamón, que va ser traslladat en estat greu per efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) fins a l’hospital de Sant Pau de Barcelona, on, segons Batlle, es troba estable en espera de ser operat.

Batlle ha indicat que aquest succés és investigat per la unitat d’assumptes interns de la Guàrdia Urbana i també dels Mossos, que han desplaçat efectius al lloc dels fets. Ha demanat d’esperar a conèixer el resultat d’aquesta recerca abans d’”atrevir-se” a valorar l’acció del policia i si aquest ha actuat precipitadament. “Seria inconvenient” en aquest moment, quan la recerca està en fase preliminar, ha dit Batlle. Ha expressat la seva disposició a oferir informació “transparent” sobre aquest succés, del qual donarà tots els detalls als grups de l’oposició en el consistori i n’ha informat la batllessa, Ada Colau.

Un agent de la Guàrdia Urbana dispara dos trets a un rodamón que se l’hi encarava amb un ganivet

The post [VÍDEOS] Indignació i consternació pel tiroteig de la guàrdia urbana de Barcelona contra un home sense sostre appeared first on VilaWeb.

‘La mort de Guillem’ triomfa als III Premis de l’Audiovisual Valencià

El film La mort de Guillem ha triomfat als tercers Premis de l’Audiovisual Valencià, que organitzen l’Institut Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual. El film, que narra la història de la família del jove Guillem Agulló, assassinat per un grup feixista fa vint-i-cinc anys, ha aconseguit els premis a Millor Llargmetratge, a Millor Actriu Protagonista, per a Glòria March, i Millor Guió, per a Alfred Pérez-Fargas i Roger Danés.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Què cal saber sobre la mort de Guillem Agulló, abans de veure la pel·lícula

L’actriu Empar Ferrer ha rebut el Premi d’Honor que atorga la conselleria de Cultura per la seva “extensa trajectòria i la profunda vinculació al sector audiovisual valencià”. Ferrer ha interpretat multitud de papers a films i sèries de televisió. Pel que fa al cinema, té una trajectòria que abasta una trentena de films com ara Con el culo al aire, Que nos quiten lo bailao, Celos, Soldados de Salamina, Volavérunt, El viaje de Carol i Las 13 rosas. L’actriu, a més, és coneguda per haver participat a nombroses sèries, com ara Amar en tiempos revueltos, Hospital Central, Les moreres, Negocis de família, Gran Reserva i Aquí no hay quien viva.

Carlos Marqués-Marcet: ‘Amb la pel·lícula de Guillem Agulló volíem passar el lema a carn i ossos’

La gala ha estat presentada per Núria Roca. S’hi ha rendit homenatge a Luis García Berlanga i Ennio Morricone, i els grups La Fumiga i Peter Gun & The Paper Hats hi han posat el toc musical. A banda, hi han assistit al conseller d’Educació, Cultura i Esport, Vicent Marzà; la consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, Rosa Pérez Garijo; la secretària autonòmica de Cultura i Esport, Raquel Tamarit; el president de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual, Pep Llopis; el director general, Abel Guarinos, i el director adjunt d’Audiovisuals i Cinematografia, José Luis Moreno, de l’Institut Valencià de Cultura; i representants de diferents institucions valencianes, segons que ha detallat la Generalitat en un comunicat.

Els altres films premiats

El premi a Millor Llargmetratge Documental ha estat per a The Mistery of the Pink Flamingo, dels Germans Polo i Japonica Films, que s’ha endut dos guardons més: el de Millor Direcció Artística ha estat per a Carla Fuentes i el premi a Millor So, per a Leticia Argudo.

El film La boda de Rosa, que també era una de les favorites, ha aconseguit els premis a Millor Direcció, per a Icíar Bollaín, i a Millor Direcció de Producció, per a Cristian Guijarro.

El film Coses a fer abans de morir ha aconseguit quatre guardons. Un ha estat per a Sergio Caballero, com a Millor Actor Principal; Cristina Fernández Pintado i Ángel Fígols han guanyat els premis a Millor Actriu i Millor Actor de Repartiment, i Jose Zapater i Noelia Pérez s’han endut el premi a la Millor Música Original.

Un cercle en l’aigua ha obtingut dos guardons, un pel treball d’Inés Liverato, que ha guanyat el premi a Millor Vestuari; i l’altre per a Vicen Beti i Fina Espert a Millor Maquillatge i Perruqueria.

Sara Marco Caballero ha obtingut el premi a Millor Muntatge i Postproducció per Lobster Soup; i Celia Riera ha estat la guardonada a Millor Direcció de Fotografia i Il·luminació pel seu treball a La receta del equilibrio.

Sèries premiades

D’altra banda, el jurat ha atorgat el premi a la Millor Sèrie a Parany, de Pro Ficció TV, SL. La memòria rescatada, dels Somnis de la Formiga Vermella SLU, ha obtingut el guardó a Millor Sèrie Documental.

El premi a Millor Curt de Ficció ha estat per a Stanbrook, de Nakamura Films, SL i Nephillim Produccions, SL; el Millor Curt Documental ha estat Apatxe, de Calibrant Produccions, SL.; el premi a Millor Curt d’Animació ha estat per a Rutina, la prohibició, d’Hampa Studio, SL; i el premi al Millor Videojoc l’ha obtingut Summer in Mara, de Chibig.

The post ‘La mort de Guillem’ triomfa als III Premis de l’Audiovisual Valencià appeared first on VilaWeb.

Les portades del diumenge 22 de novembre de 2020

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del diumenge 22 de novembre de 2020 appeared first on VilaWeb.

“L’ogre digital”: VilaWeb Paper us avança el reportatge sobre el model depredador d’Amazon

La pandèmia de la covid-19 ha posat el focus sobre el model depredador d’Amazon, que continua en expansió. L’augment de les compres per internet a causa dels confinaments ha disparat la companyia. A ‘La setmana‘, el número especial de l’edició en format pdf de VilaWeb que els subscriptors poden llegir anticipadament, us avancem el reportatge “La pandèmia torna a posar les pràctiques depredadores d’Amazon en el punt de mira de les protestes”. Hi podeu trobar, també, els temes més destacats de la setmana.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot plegat ho trobareu a VilaWeb Paper, que podeu fullejar i llegir punxant sobre aquesta imatge de la portada i si sou subscriptors de VilaWeb, us el podeu guardar, tot descarregant-lo des del vostre espai de subscriptor, a l’apartat VilaWeb Paper. Recordeu que si teniu cap problema en fer-ho, podeu escriure’ns a l’adreça de correu suport@vilaweb.cat.

The post “L’ogre digital”: VilaWeb Paper us avança el reportatge sobre el model depredador d’Amazon appeared first on VilaWeb.

Quo Vadis, unionisme?

Per sota del 50% del vot, dividits en cinc partits i amb més presència d’ultradreta. Aquesta seria la radiografia de l’unionisme català que presenta el darrer CEO. Un unionisme amb la immensa sort que el caos independentista li tapa els drames, ben reals, que té. Ja són lluny les dècades d’or de l’unionisme català, amb percentatges de vot que podien vorejar el 100 % dels vots al parlament, perquè no solament els actuals PP, PSOE, Comuns (abans ICV) i Ciutadans volien formar part d’Espanya, sinó també CiU. I la primera ERC. Unionistes ho eren tots.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El 1989, al Congrés de Lleida, ERC passa a l’independentisme. El 2012 hi passa CDC, a Reus. Però, per sort dels unionistes, CiU encara no, de manera que l’any 2012 va ser el darrer que l’unionisme va gaudir d’una hegemonia de vot brutal, del 75%. L’unionisme ha perdut ERC, Convergència, maragallistes, alguns comuns, polítics de centredreta i centreesquerra, i ha guanyat Ciutadans i Vox. L’unionisme ha passat de tenir polítics presidents de centre dreta i centre esquerra a tenir polítics ultres a l’oposició.

El suport unionista a Catalunya ha passat del 75% (2012) al 50,56% (2015) o al 51% (2017). I ara, per primera vegada en quaranta anys, l’unionisme a Catalunya podria caure per sota del 50%, segons indica no solament el darrer CEO, sinó els darrers quatre: 49,6 % (març), 49,1% (juliol) 48,01% (octubre) 47,4% (novembre). Cauen un punt cada quatre mesos. Si no vigilen, es plantaran a 46% al mes de febrer.

En nombre d’escons, ara en tenen 65, contra 70 d’independentistes. Segons el CEO, a les eleccions d’aquí a tres mesos els unionistes baixarien a 58-64. L’any 1991 va ser notícia perquè els unionistes van passar de 135 diputats (tots) a 132 (tots menys tres): Carod, Pueyo i Colom entraven al parlament amb una ERC que passava a l’independentisme. Segons el CEO, ara els diputats independentistes podrien ser 77.

L’altra evolució de l’unionisme és la fragmentació. Arran de les eleccions vinents al parlament de Catalunya fins a cinc partits unionistes hi ocuparan escons (PSOE, PP, Comuns, Ciutadans i Vox), distribuïts així: PSC (22-23), C’s (13-14), PP (8-9), Vox (8-9) CeC-Podem (7-9). Tots, ben diferents, ocupen tota la gamma possible de l’unionisme català: els federalistes dels comuns, els autonomistes del PSC, els centralistes del PP i Ciutadans i els partidaris d’eliminar directament les autonomies, els postfranquistes de Vox.

Ja són lluny, també, les dècades en què el PSOE i ICV superaven de molt el PP a Catalunya, mostra d’un unionisme d’esquerres (ehem), majoritàriament autonomista, amb retòrica federalista. Ja no és així. Ara l’unionisme, segons el CEO, tira clarament cap a la dreta i cap a posicions ultres. La parella PSC-Comuns aplegaria 29-32 escons. El triplet PP, Ciutadans, Vox, també 29-32. Potser per a l’unionisme català no ha estat del tot una bona idea compartir, tots aquests anys, manifestacions i escenaris amb els postfranquistes de Vox. Potser no ha estat bona jugada, la de Colau, d’acceptar els vots de Valls. Ves que un cop els obres la porta no se’t fiquin a la cuina.

Per sota del 50% del vot, dividits en cinc partits, amb la dreta i l’ultradreta menjant-se la meitat del teu espai i amb ultres postfranquistes. Quo Vadis, unionisme?

The post Quo Vadis, unionisme? appeared first on VilaWeb.

Chromebooks, l’alternativa econòmica per a la informàtica diària

A països com els EUA, els chromebooks representen el 60% de les compres d’ordinadors de les escoles. Al nostre país, els centres educatius solen recomanar als pares que comprin aquesta mena de computador. També n’és l’opció preferent per a les compres massives per a escoles i instituts que fan les conselleries d’educació dels nostres governs. Són ordinadors portàtils molt econòmics, de prestacions limitades, que confien en el núvol per fer la majoria de tasques i se centren en la tecnologia de Google. Malgrat això, compleixen perfectament amb la majoria de necessitats d’un estudiant. També n’hi ha models per a particulars i empreses, perquè són una opció interessant si la nostra feina es basa en ofimàtica i navegació web. A més, serveixen perfectament per al consum multimèdia, sigui música o vídeo en alta definició. També poden servir com una segona computadora o per a dur-los als viatges. A continuació repassem els models que més ens poden fer servei en un moment on la covid ha causat que el teletreball i l’oci digital siguin gairebé obligatoris.

L’origen dels chromebooks googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En informàtica sempre hem estat acostumats al domini dels ordinadors basats en el Windows de Microsoft. Amb el permís dels Mac d’Apple, de gran èxit entre els professionals, i sense oblidar Linux, un sistema operatiu per als més informàtics. Amb l’aparició dels telèfons intel·ligents la batalla s’ha situat entre l’iOS d’Apple i l’Android de Google. Microsoft va intentar competir en aquest segment, però finalment va haver d’abandonar el seu Windows Phone i optar per Android. Ha estat la seva primera gran derrota. Google, d’altra banda, domina molts serveis d’internet: el cercador, YouTube, Gmail i Google Maps, per citar-ne els principals. També és una de les grans alternatives en l’ofimàtica (Google Docs) i emmagatzematge al núvol (Google Drive). Amb aquest posicionament en el mercat, els de Mountain View van voler entrar a la batalla on tothom havia fracassat prèviament: trencar el domini absolut de Microsoft en els ordinadors personals.

Els primers chromebooks van ser presentats l’estiu del 2011. Google no els fabricava sinó que confiava en dos dels fabricants líders, Acer i Samsung. Tanmateix, no van voler fer un atac frontal al domini de Microsoft i es va centrar en un segment que en aquells moments tenia força ressò: els ordinadors de baix cost orientats sobretot als escolars. Fa una dècada es parlava molt del projecte “Un ordinador per nen” (OLPC), una iniciativa nascuda als EUA el 2005 que volia crear un portàtil de només 100 dòlars com a eina per a facilitar l’educació dels nens als països pobres. L’any 2007 van aparèixer els netbooks, uns portàtils molt petits adreçats a la navegació web i l’ofimàtica senzilla. Amb pantalles generalment entre set i deu polzades, però sobretot molt barats i basats en Linux, havien tingut força èxit. Google va voler estirar aquest fil i amb el chromebook creava un portàtil de dimensions estàndards, basat en internet, amb el seu propi Linux (Chrome OS, seguint el model d’Android), preus molt baixos i orientat al OLPC-netbooks, però pensant principalment en els països desenvolupats.

Els chromebooks tenen un sistema operatiu propi, el Chrome OS, similar a l’Android (imatge: Google).

Google ha evolucionat el model. Si bé inicialment els chromebooks només permetien executar aplicacions per al Chrome OS, posteriorment també van permetre utilitzar aplicacions d’Android, ampliant-ne les funcionalitats. Darrerament ha permès d’obrir-lo també a la instal·lació de programari per a Linux, tot i que és un procés només apte per als usuaris més tècnics i amb prestacions molt limitades. A banda d’augmentar la versatilitat en la part del programari, també s’han ampliat les capacitats en el maquinari. Ara trobem models d’ordinador portàtil més potents i també d’ordinador de sobretaula, més orientats a empreses, i tauletes o fins i tot ordinadors 2-en-1 (portàtils que esdevenen tauletes), adreçats tant a estudiants com a empreses. Els de Mountain View han seguit els passos de la seva divisió de telèfons mòbils i han passat a fabricar chromebooks propis, mentre se’n manté la comercialització amb altres marques. D’aquesta manera la companyia pot establir uns estàndards de qualitat mínims i marcar un camí a seguir per la resta de fabricants. A més, cada cop més companyies ofereixen programari a través del núvol –com ara Microsoft, Spotify o Netflix–, de manera que s’hi pot accedir mitjançant els chromebooks. Tot plegat ha fet que l’últim any les vendes hagin crescut un 90% i ja representen un 11% del total de vendes d’ordinadors a escala mundial, dominant completament dins les escoles. De fet, com hem comprovat aquests dies amb els encàrrecs massius dels governs, la seva producció no pot cobrir la demanda provocada per la pandèmia, que obliga a estudiar i treballar des de casa.

Avantatges i inconvenients dels chromebooks

Si pensem adquirir un chromebook, en comptes d’un ordinador convencional, és bo saber-ne els avantatges i inconvenients:

  • Són ordinadors més econòmics. Són fabricats per moltes marques i el rang de preus és molt ampli. Els més econòmics se situen al voltant dels 200€. Tanmateix, en els preus més baixos no hem d’esperar grans prestacions o qualitats, especialment a les pantalles.

 

  • Rendiment superior. Podem trobar ordinadors personals tradicionals que s’aproximen al preu dels chromebooks (especialment a la gamma mitjana-alta de preus). Però a igualtat de preu, un chromebook va molt més fluid perquè bona part de la feina es fa al núvol, no a l’ordinador.

 

  • Maquinari i programari limitats. És una plataforma on el maquinari i el programari es dissenyen conjuntament pensant en produir un ordinador el més barat possible mentre hi ha un funcionament correcte dels programes. Es prescindeix del maquinari que no sigui estrictament necessari, opten per discs durs petits i no especialment ràpids –els documents es desen al núvol– i una memòria RAM limitada. Per tant, no els podem demanar grans prestacions. En qualsevol cas, a no ser que ens dediquem a tasques com ara l’edició de vídeo, segurament la potència que ofereixen són més que suficients per al nostre dia a dia.
La majoria de models tenen pantalles tàctils i n’hi ha fins i tot que es transformen en tauleta (imatge: Lenovo).

 

  • Engegada molt ràpida i manteniment molt baix. Encara que sigui un producte amb poca potència, en estar optimitzat al màxim permet una engegada molt ràpida, d’uns 10 segons. A més, en disposar d’un sistema operatiu i unes aplicacions molt lleugeres, no calen grans actualitzacions continuades. En cas de problemes, podrem restaurar el sistema ràpidament. Estalviarem molt de temps en gestionar l’ordinador.

 

  • Pensat per a treballar al núvol. Si engega tan de pressa i no necessita grans requisits de maquinari és perquè per treballar confia plenament en el núvol. Bàsicament les aplicacions funcionen com un navegador, mitjançant el qual podrem accedir a les aplicacions ofimàtiques (Google Docs), el correu (Gmail) i les plataformes especialment dissenyades per a l’educació (Google for Education) i per a empreses (Google Workspace), que incorporen aquests serveis i d’altres addicionals, com ara videoconferències o treball en grup. En contrapartida, haurem de disposar d’una bona connexió a internet. Tot i que alguns programes poden funcionar sense internet –com ara el paquet ofimàtic–, molts d’altres no. També haurem de confiar plenament en els serveis de Google. Tanmateix, la majoria d’empreses de programari ja migren els seus productes cap al núvol mitjançant aplicacions. Per exemple, hi podrem utilitzar el Microsoft Office, així com aplicacions tan populars com Spotify o Netflix.

 

  • Gestió d’usuaris. És un dels seus punts forts perquè està pensat per a aules escolars. Tot i ser una opció de pagament, permet a escoles, empreses i pares tenir un control de què es fa a l’ordinador. Fins i tot es pot desactivar remotament la webcam i l’accés a determinades webs. La majoria de sistemes operatius ho permeten, però amb els chromebooks se simplifica al màxim.
Els models dissenyats per Google en són la referència, però encara no es comercialitzen al nostre país (imatge: Google). Els millors models

De chromebooks, en podem trobar infinitats de models al mercat, en un rang de preus molt amplis, des de 200 euros fins a superar-ne els 1.000. Quins són els millors que podem comprar aquest 2020? A continuació us oferim una selecció dels models que acostumen a recomanar els especialistes.

  • Els més econòmics. El Lenovo IdeaPad Duet Chromebook (a partir de 314€) és un dels models econòmics més aconsellats per a estudiants o professionals que vulguin un dispositiu secundari. És un ordinador 2-en-1, la qual cosa vol dir que la pantalla es pot separar del teclat i funcionar com una tauleta. Té una pantalla d’alta definició de 10,1”, 4 GB de RAM i 128 GB de disc dur. No hem d’esperar un gran rendiment perquè té un processador limitat. Tampoc té connector per a auriculars i només té un port USB-C. A més, el teclat no és molt gran, la qual cosa pot ser un problema per als adults, però no pas si va adreçat als petits de casa. Un dels seus punts forts és la durada de la bateria, que pot superar les 10 hores. Si no volem un ordinador convertible, el Samsung Chromebook 4 (339€) ens proporciona una pantalla més gran (11,6”), un processador una mica més potent i una durada de bateria fins a 12,5 hores.

 

  • Els de millor relació qualitat-preu. Si en el segment més econòmic tenim ordinadors de pantalles més petites, aquí en trobem de mides estàndards. El Samsung Chromebook 4+ ens ofereix, a partir 429€, una pantalla de 15,6”, memòries RAM de 4 fins a 32 GB i discs durs de 6 a 64 GB. L’Acer Chromebook 315, per 450€, també és una molt bona opció: processador Intel, pantalla de 15”, 12,5 hores de bateria i un disseny atractiu. La mateixa marca ens ofereix una versió convertible, on la pantalla gira completament per ser utilitzada com una tauleta: l’Acer Chromebook Spin 713 (en oferta a partir de 580€), un model que proporciona una pantalla de 13,5”, 8 GB de RAM i un disc dur de 128 GB. Amb un gran rendiment i fins i tot amb un port HDMI per connectar-hi un monitor extern, normalment se situa com un dels millors models disponibles al mercat.
Alguns models són convertibles i incorporen un llapis electrònic (imatge: Acer).

 

  • Els de més rendiment. Aquí ens trobem amb chromebooks amb processadors estàndard amb un rang de preus on podem trobar també molts PC normals. Malgrat això, cal no oblidar que els chromebooks ofereixen millor rendiment a igualtat de preu que els portàtils convencionals. Els models d’aquest segment són els més indicats per a empreses i estudiants universitaris. En general, els Pixelbook Go de Google són la referència, però malauradament encara no es comercialitzen al nostre país. Un dels altres models que es destaquen, i que està a punt d’arribar al nostre país, és el Lenovo IdeaPad Flex 5. És un ordinador convertible, de 13” i que disposa d’un processador Intel estàndard i5. El preu segurament superarà els 500€. Dos models adreçats a empreses: l’Asus Chromebook Flip C434, i el Dell Latitude 7410 Chrome (a partir de 939€), que incorpora a més un llapis per interaccionar amb la pantalla tàctil.

 

Els fabricants ofereixen molts models de chromebook, mirant d’aprofitar el fort creixement de vendes i els canvis en la nostra manera de treballar i estudiar causats per la pandèmia, amb unes prestacions i uns dissenys que els allunyen de ser simplement uns ordinadors barats. Mentre les empreses de programari miren de posar els seus productes en aquesta plataforma i d’ajudar els usuaris a dependre menys dels serveis de Google, aquests ordinadors comencen a ser una opció més a considerar més enllà dels tradicionals Windows, Mac i Linux.

The post Chromebooks, l’alternativa econòmica per a la informàtica diària appeared first on VilaWeb.

Jaione Jauregui: “M’he adonat que m’he convertit en moneda de canvi”

L’exiliada basca Jaione Jauregui (Sant Sebastià, 1958) passa les darreres hores a Bèlgica. Ha passat quaranta-dos anys fora del seu país, exiliada primer a Mèxic i després a Bèlgica on feia disset anys que vivia. Espanya n’havia demanat de manera repetida l’extradició, que havia estat denegada, però el Tribunal de Cassació belga va decidir aquest dimarts passat a favor del seu trasllat a l’estat espanyol i va ser detinguda poc més tard i enviada a la presó de Gant. Bèlgica té un termini de deu dies per a executar la decisió del tribunal, però els advocats i els amics de Jauregui creuen que serà deportada avui.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els seus amics s’han concentrat aquest dissabte a la porta de la presó mentre ella parlava per telèfon amb els periodistes de Berria, Gara i del diari belga De Standaard.

Com estàs?
—No gaire bé. Però m’hi he mentalitzat, tot i no saber quan ni com em traslladaran. Per una banda, em sento alliberada perquè estava una mica cansada de tanta persecució i d’haver d’anar amunt i avall. Mentre era refugiada a Iparralde vaig haver de fugir perquè ens van prendre la documentació, i en aquella època els GAL també ens van obligar a córrer. D’allà vaig anar a Mèxic i després a Bèlgica. Aquí tampoc no s’ha aturat la persecució.

Com va ser la detenció?
—Se suposa que després de la decisió del Tribunal de Cassació belga m’havien de posar la polsera electrònica fins al moment en què executarien l’extradició. Però dimecres van venir a casa molts policies, molt agressius i sense ordre de detenció. No em van deixar parlar amb el meu advocat i em van enganyar: em van dir que havia d’acompanyar-los perquè m’havien de posar la polsera, però em van dur a la presó. Fa poc que m’han operat; quan els vaig dir que havia d’anar al metge els policies van respondre: “No pateixis, a Espanya hi ha més bons hospitals que aquí.”

Heu presentat algun recurs?
—Sí. La petició d’extradició espanyola va ser acceptada pel Tribunal de Cassació, però van dir que no la durien a terme de seguida i que més endavant en decidirien la data. Com que no ho han respectat, el meu advocat ha presentat un recurs.

Com valoreu el que ha succeït?
—M’he adonat que m’he convertit en moneda de canvi per als assumptes entre l’estat espanyol i Bèlgica en matèria policíaca. M’han penjat l’etiqueta de terrorista perquè els ho posa tot més fàcil, i enfront d’això jo no tinc ni res a dir ni res a fer. Ja ho veurem. Espero que sigui un judici just, però ho dubto molt.

I la posició del govern belga?
—M’ha decebut molt. Crec que l’estat espanyol ha fet molta pressió. Quan em van detenir la primera vegada, el 2013, els policies belgues em van dir que necessitaven l’ajuda de la policia espanyola per a capturar delinqüents belgues que s’amaguen al sud de l’estat espanyol. Tanmateix, Bèlgica va refusar la meva extradició en dues ocasions; ha estat a la tercera que el jutge ha canviat d’idea.

Heu passat quaranta-dos anys a l’exili. Quina experiència en teniu?
—N’he après molt, perquè viure a l’exili és cercar una solució als problemes que es presenten a cada moment i he trobat gent molt amable en aquest camí. Tots aquests anys he treballat molt, però sempre amb un peu a la porta perquè l’estat espanyol no ha deixat mai de perseguir-me. Treballar, cuinar sobretot, m’han servit com a teràpia perquè aquesta situació pot fer que qualsevol es torni boig. La premsa espanyola també m’ha assetjat.

Ara hi ha un nou procediment contra vós.
—Després de l’atemptat contra les torres bessones de Nova York es va decidir que qualsevol combatent havia de ser considerat un terrorista, cosa que per a l’estat espanyol ha estat l’excusa per a venir a buscar aquells qui estàvem repartits pel món. A l’estat espanyol no hi ha prescripció dels delictes (quan tenen a veure amb els bascos, és clar). Els del GAL sí, prescrits i oblidats, i no passa res. A mi no m’han jutjat encara, no tenen cap prova contra mi, però em ficaran a la presó només arribar a Madrid. La causa contra mi va romandre arxivada i s’ha reobert perquè la justícia espanyola fa el que vol. La vegada anterior la justícia belga va refusar l’extradició precisament per això, perquè la causa estava arxivada de feia molt. A més, ETA fa anys que ha desaparegut. L’estat espanyol hauria d’aprendre’n quelcom i aprofitar l’oportunitat per a trobar solucions.

Amb quin estat d’ànim afronteu el que pot passar ara?
—No estic contenta, és clar, però malgrat la tristor puc dir que tinc dignitat i ganes de tirar endavant. Espero que ningú més no hagi de passar per això que estic patint.

The post Jaione Jauregui: “M’he adonat que m’he convertit en moneda de canvi” appeared first on VilaWeb.

Joan Ramon Resina: ‘Rufián és el mascaró de proa de l’espanyolització d’ERC’

Joan Ramon Resina (Barcelona, 1956)  acaba de publicar el llibre “Catalunya amb ulls estranyats” (Comanegra), una selecció d’articles publicats a VilaWeb, amb prefaci de l’autor i pròleg de Salvador Cardús. Resina ha contestat aquesta entrevista via mail des de la Universitat d’Standford, on és el cap del programa d’Estudis Ibèrics.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per a què han de servir aquestes eleccions?
—S’han plantejat com un litmus test de l’independentisme. Segons la resposta de l’electorat, es legitimarà la intenció de davallar al bivac, és a dir, de revertir el procés a l’estadi autonòmic (d’això en diuen ‘desescalar’), o bé es reforçarà l’esperit del Primer d’Octubre amb voluntat de sostenir la confrontació amb l’estat.

I què creieu que passarà?
—Tot plegat podria quedar en taules. Fins i tot és probable que hi quedi, car enlloc no es veu un desenllaç d’aquesta lluita amb els papers bescanviats, on els conservadors ara són els qui fa poc amenaçaven el sistema i els trencadors els qui abans passaven per moderats. La confusió és enorme. ERC sembla ancorada en el passat. Per ells tot és Convergència, igual que per Aznar tot era ETA. Atemorits per l’estat, els convé un gos de palla i bastonegen el vell fantasma procurant de reanimar-lo per a poder-lo vèncer després de mort. L’única cosa certa en tot aquest teatre és la degradació de la política com no s’havia vist mai. Gabriel Rufián avisa que aquesta serà la campanya més bruta de la història i, venint d’ell, l’amenaça és creïble. Això situa les eleccions en un eix que no és el de confrontació contra col·laboració ni l’eix dreta-esquerra, sinó l’eix decència-indecència. Amb aquesta tàctica, ERC comet un error cabdal, perquè el català mitjà no sol premiar la grolleria. Rufián és el mascaró de proa de l’espanyolització d’ERC; és el preu que el partit més antic de Catalunya, el partit de Macià, paga per créixer al cinturó metropolità. L’estratègia és arriscada, car, per la teoria dels vasos comunicants, la infusió d’independentisme en els nuclis de l’espanyolisme implica una transfusió equivalent de lerrouxisme al partit. L’estratègia d’atreure fills i néts d’immigrants al bloc independentista és valenta, però, aplicada amb inèpcia, sols aconsegueix migpartir el bloc i enfrontar les dues meitats. En aquestes condicions la cosa més probable és que les eleccions certifiquin la paràlisi que tenalla el país i confirmin una incompatibilitat insuperable entre aspiracions i voluntat.

Se’n pot esperar res d’Espanya?
—Espanya no falla mai. Si el problema català, com ells anomenen l’existència d’un cos estrany a la seva nació, l’haguessin encarat de manera intel·ligent, avui Catalunya seria una memòria històrica i prou. Però els espanyols tenen interioritzat el conquistador i no se’n pot esperar la integració respectuosa de les diverses nacions en una arquitectura federal ni una solució salomònica amb partiment del deute i dels havers per a retrobar-se amicalment dins l’espai sense fronteres de la Unió Europea. Abans Espanya aplicarà allò de “la maté porque era mía” i se suïcidarà tot seguit en tant que democràcia.

Al llibre us centreu en el període que va des del 9 de novembre de 2014 fins a l’octubre del 2019. Com definiu aquest període? Considereu aquests cinc anys com un cicle tancat?
—Donar cohesió a una tria d’articles publicats al llarg d’anys és molt difícil. Una manera de fer-ho és posant-hi una data ab quo i una ad quem. Només cal que coincideixin amb algun esdeveniment assenyalat. És el que fan els historiadors quan perioditzen el passat. Des de sant Agustí, sabem que el temps és un fet de consciència. Quan comença el procés? Hi ha qui en situa l’origen al 2010, amb la sentència de l’estatut. Però per què no comptar des de la LOAPA o el 23-F, o recular al 1714 o fins la guerra dels Segadors, que inspira l’himne que sonà al parlament el 27 d’octubre de 2017? Una lluita d’alliberació nacional no es tanca mai si no és amb la independència o l’extinció de la nacionalitat. Entremig hi ha guerres calentes o fredes, exilis, presons, prohibicions, càstigs, i també resistència, conjures i rebel·lions, amb períodes de calma i altres en què el conflicte entra en erupció i el sistema fa crisi. Per a aquest llibre va semblar adient de posar les portes al camp en els dos referèndums amb què la població del Principat va ser cridada a les urnes i per primera vegada va poder expressar la seva voluntat democràticament en tant que subjecte polític. El 9-N, entès com a assaig general del Primer d’Octubre, obrí el període en què l’estat passà de la befa i la incredulitat a activar l’operació Catalunya. I el 27 d’octubre fou un altre punt d’inflexió que esvaí l’esperança d’un divorci pacífic i obrí l’escenari de repressió en què ens trobem immersos.

En el llibre desmunteu alguns mantres. Per exemple, quan feu aquesta afirmació: “Culpar l’independentisme del rebrot d’intolerància és desconèixer el mecanisme intern de la societat hispana.” Aquesta idea ha arrelat en alguns sectors.
—Al llibre The Ghost in the Constitution explico la persistència del franquisme al règim del 78. Hi ha un capítol en què intento d’explicar l’origen de la violència que als anys trenta pren la forma de guerra civil. La intolerància, la polarització en mentalitats esquemàtiques, l’impuls de destruir tot el que representi un obstacle, el capgirament sobtat de les emocions i l’esperit venjatiu, que Schopenhauer ja remarcava en els espanyols al segle XIX, això no ho ha generat pas l’independentisme. Però, en tant que part constitutiva de la societat hispana, l’independentisme exhibeix en alguns sectors aquesta mateixa intolerància i esquematisme mental. I això no és cap bona notícia, car la legitimitat del projecte de república rau en l’esperança d’una societat governada per raons morals superiors. La utopia és un deure.

Dieu “Ens enganyaríem si ho fiéssim tot a una ampliació numèrica”, que rematàveu amb una cita de Paine: “No és en les xifres sinó en la unitat que rau la nostra gran força.” L’ampliació numèrica no serviria?
—La dicotomia és mal plantejada. Ningú no ha dit mai que ser més no sigui desitjable, fins i tot imprescindible. Oimés si la independència s’assaja democràticament. El conflicte que parteix l’independentisme no rau en l’objectiu sinó en el mètode. És com el teixit de Penèlope. En la nit de la repressió, la por desfà la força numèrica acumulada durant el dia. De què serveix guanyar uns quants milers o desenes de milers de vots si es malmet la força troncal de l’independentisme oposant-lo amb ell mateix? També cal fer qüestió del cost del proselitisme. Si el preu és donar carta de naturalesa al castellà, renunciar a la integració cultural i sucumbir al “criollisme” hispànic, es corre el risc de cegar la font de la capacitat històrica de recuperació. El catalanisme polític sorgí del catalanisme cultural i aquest renasqué perquè el poble conservava la llengua i el castellà, malgrat decrets i prohibicions, era anecdòtic a Catalunya. Ara som en un moment que el català, malgrat l’oficialitat, és a prop d’esdevenir-hi sobrer. En un parell de generacions podria quedar arraconat a les golfes de la història. I una vegada desapareguin les generacions que han bastit el pont de la resistència cultural a l’independentisme, el país, privat d’aquesta energia espiritual, podria quedar sense combustible.

En la unitat rau la nostra gran força? Per què aquest principi tan elemental no ha arrelat?
—L’altre dia parlava en un article sobre l’estratègia de Napoleó d’atacar la coalició estrangera separadament i de com la divisió del seu exèrcit posà fi als seus somnis imperials. Els catalans no han tingut grans estadistes ni militars; desconeixen el sentit del poder i la disciplina. L’enveja, vici nacional, genera desunió. El país està trencat no sols en diferents “països” sinó en mil bocins. I com més ambició de protagonisme, menys capacitat d’acció. Us explicaré una anècdota que em donà la clau per a entendre el país. Una fundació m’havia convidat a fer una conferència i el local triat era un casino. Anant cap a l’entitat, l’organitzador es va aturar davant un mur i, mostrant-me les restes de l’anunci de la conferència, va maleir els vàndals de l’altre casino, suspectes d’haver-lo estripat. Un poble amb dos casinos rivals, com a les novel·les del segle XIX. Aquest provincianisme d’odis ancestrals, l’origen del qual ningú no recorda i cap estranger no entendria, es camufla a escala de país en una divisió ideològica no ja del segle XIX sinó del XVIII. A Catalunya, país minúscul, la divisió entre el casino de dretes i el casino d’esquerres no té valor polític real sinó valor metafísic, de predestinació gairebé calvinista. Als partidaris sembla que els hi vagi l’ànima. Les faccions es remunten als nyerros i cadells del segle XVII, la filiació dels quals, diguem-ho tot, ja oposà els catalans durant la guerra dels Segadors. Al panorama actual dels partits, en què les diferències en les qüestions socials resulten imperceptibles al costat de la qüestió nacional, les pugnes fratricides són com els putxinel·lis de bons i dolents, amb ventrilòquia i garrotades seques al dimoni mentre la canalla xiscla encantada i no pensa a fer els deures.

També heu posat el focus en la manera com s’ha apartat la identitat del centre de la reivindicació. Dieu: “Malgrat l’eufòria de la transversalitat de l’independentisme, els catalans han sofert un revés important quan han interioritzat l’atac a la identitat.” S’ha claudicat en aquest aspecte?
—Els catalans som esclaus de les paraules. Com els realistes medievals, creiem que els mots són substàncies. Creiem en la màgia del llenguatge i una superstició molt estesa fa que molta gent “sigui” d’esquerres religiosament, posant l’essència per davant de l’existència. Una altra superstició, d’efecte contrari, és la por de la identitat. La gent en fuig com d’un sortilegi. La identitat és un concepte filosòfic inseparable del concepte de diferència. L’un no existeix sense l’altre. Són, per dir-ho amb pedanteria, les dues cares d’una mateixa intuïció ontològica. Quan es reclama la independència se suposa que és en nom d’un subjecte polític; més exactament, s’entén que la reclama aquest mateix subjecte. Llavors cal preguntar qui és aquest subjecte i amb quina legitimitat la reclama. A principi de segle es va parlar molt d’identitats líquides, canviants, híbrides o compartides, identitats llevadisses i d’un sol ús. Com sempre que apareix una novetat, la liquiditat va fer forrolla al país. Però el cas és que aquestes identitats que no ho són en sentit estricte no sostenen cap subjecte polític durable i confiable. Encara que puguin ser il·lusòries, ja que canvien al llarg de la història, les identitats nacionals també canvien, però morosament i de manera generalment imperceptible. Per això han demostrat ser les més durables en l’estructuració dels estats moderns.

Per què la identitat és proscrita? A quin relat correspon?
—Un cert “universalisme” francès, que en realitat sempre ha estat jacobinisme, és a dir, un particularisme d’estat, va esverar-se amb el retorn de les singularitats després d’esfondrar-se els grans relats ideològics. A l’ètica levinasiana del reconeixement de l’alteritat alguns van respondre-hi demonitzant les identitats culturals i carregant els neulers al benemèrit Herder, en una lamentable resurrecció filosòfica de la partició europea a banda i banda del Rin. En realitat, es qüestionaven sobretot les identitats substatals, car l’estat, com és sabut, redimeix la identitat universalitzant-la. Llavors van publicar-se llibres amb títols alarmistes com Identitats assassines, que aquí van trobar el terreny adobat, car res no té més sentit per als espanyols que incriminar les identitats que hi ha en conflicte amb la seva. Alhora, però, a l’altra banda de l’Atlàntic la identitat s’imposava amb tot de grups reclamant-se d’alguna: racial, ètnica, religiosa o sexual. I això, ves per on, el progressisme local ho venerava com si fos la Moreneta. No fa gaire la senyora Colau agraïa la derrota de Trump arravatadament, com si li anés el càrrec. Però no era pas a Joe Biden que ho regraciava, sinó als col·lectius de les identitats esmentades, reduint les eleccions americanes a la mida de la seva ideologia de paper maixé.

La identitat no és autotèlica; no és causa de si mateixa. Foren altres que de petit m’informaren que jo era català, és a dir, diferent. Als Tagebücher Victor Klemperer, referint-se als nazis, s’exclama: “Ells m’han fet jueu.” Ningú no ens ha preguntat mai si volíem ser catalans. Ens hi hem trobat diferencialment, la majoria perquè davant hi tenim una identitat que ens rebutja i defineix com a inassimilables la nostra llengua, el nostre accent, determinats reflexos i formes de reaccionar als estímuls. Però aquesta pressió definitòria és mútua. L’espanyol s’espanyolitza per reacció a la catalanitat, també pren consciència d’allò que és a partir d’allò que considera aliè, d’allò que expulsa de la seva essència.

—”Catalunya és una societat diferent de l’espanyola.” Aquesta idea és a tot el llibre, però de vegades sembla que ens anem assemblant, com més va més.
—La gent s’adapta a tot, sobretot quan no té prou força per a oposar-hi. Com que la transició la vaig viure durant poc temps, cada vegada que tornava a Catalunya em sorprenia que, malgrat l’oficialitat del català, lingüísticament tot continués com a la dictadura. La dimissió lingüística en massa dóna una idea de l’abast de l’adaptació. Per primera vegada a la història, una majoria de catalans parla el castellà segons els cànons espanyols. Inidentificables per l’accent, han esborrat les senyes d’identitat més pròpies, com aquell que s’arrenca la pell a queixalades per desfer-se d’un estigma. Alguns van fins a l’extrem d’imitar la dicció madrilenya i guarnir-se amb una identitat postissa. En tenim un exemple en la presidenta del congrés.

Dieu que el llibre de Xavier Rubert de Ventós De la identitat a la independència és un punt d’inflexió. Per què?
—Malgrat que algú l’ha caracteritzat de pamflet, el llibre de Rubert de Ventós recolza en un pensament teòric complex i original. Rubert és amic de la paradoxa enjogassada, la qual cosa pot fer impressió de lleugeresa. Al seu moment el llibre fou important perquè aportava un raonament teòric que, des de l’amabilitat i sense crispació, elevava el discurs per damunt de la reivindicació i el posava en el pla de la intel·ligència. És un text que poden entendre i compartir persones d’altres cultures. Ho he comprovat sovint adoptant-lo en alguns dels meus cursos.

Malgrat que sou molt crític, dieu que va ser útil la declaració de la independència. Per què?
—N’he criticat la manera com es va fer una declaració seguida de retractació el dia 10 i una altra sense convicció el 27, amb el govern a punt d’anar-se’n per la porta del darrere. Amb el temps s’ha sabut que les estructures d’estat anunciades no s’havien preparat i, cosa més sagnant encara, que el cap dels Mossos havia ordit un pla per a detenir el govern. Una situació semblant ja havia passat el 23-F, quan començà la involució de l’estat de les autonomies. Però trenta-sis anys més tard, un govern que impulsa una declaració d’independència s’havia d’haver preparat per a controlar el territori. El fet més trist i que revela millor la penúria del moment és que els dirigents no comptaven ni tan sols amb la fidelitat de la pròpia policia. La sensació d’amateurisme és indefugible. Però en cert sentit el gest no fou del tot inútil. Va establir una fita històrica com el 1640, el 1714 i el 14 d’abril de 1931. Encara que assenyalin derrotes, les efemèrides tenen quelcom de positiu. Són moments culminants d’una història nacional que durant llargs períodes transcorre somorta. Nodreixen la imaginació popular i esdevenen referents per a tornar-ho  a intentar. El sostre històric ja no pot tornar a ser l’autonomia i això l’estat espanyol tard o d’hora ho haurà de pair.

El 2018 dèieu que l’independentisme havia de prendre consciència de la importància dels ritmes dels canvis a Europa i dels perills de l’asincronia. I acabàveu dient: “Si se sap discernir el nadir de la decadència de l’opressor, i hom es mou ràpidament en la direcció de la història, llavors s’escau el que de vegades sembla un miracle i no és sinó l’alliberament sobtat de la força retinguda durant molt temps per les estructures que s’ensorren.”
—Al seu assaig sobre la vida mental a la metròpoli, Georg Simmel observa que la vida moderna és sincrònica. Ho advertia a començament del segle XX, però amb la revolució digital això ha esdevingut molt més evident. Catalunya és una partícula del món, una cèl·lula del cos polític de la humanitat. No hi passa res que no respongui als estímuls generals, a l’acció dels altres òrgans. Aquests poden donar curs o impedir els esdeveniments segons les forces dominants a cada moment. Catalunya acostuma a anar descompassada dels grans moviments de la història. Al segle XIX combat contra Napoleó, malgrat que aquest li atorga una mena d’autonomia que Espanya trigarà més d’un segle a concedir-li. Descobreix el nacionalisme quan el país s’ha exhaurit amb les guerres carlines i de seguida es reprodueix la divisió entre nacionalistes de dreta i d’esquerra. S’immergeix en la revolució quan l’ombra del feixisme s’estén damunt Europa. Embrutant-se amb els Fets de Maig, repugna el liberalisme i el decanta a mantenir Franco durant quaranta anys. Però als anys cinquanta i seixanta, la lluita pels drets de les minories als Estats Units i la descolonització a Àsia i Àfrica obren un horitzó a les reivindicacions catalanes i aquest clima d’opinió acaba imposant-se als franquistes, que  s’avenen a restituir la Generalitat i aproven l’estatut d’autonomia. El vent de la història tornava a bufar a favor, però els catalans ni tan sols demanaren el concert econòmic, que Adolfo Suárez tenia coll avall.

No s’aprofita...
—En lloc de jugar fort, pactaren quaranta anys més d’immobilisme. La darrera dècada ha obert escletxes en el  règim del 78, que trontolla sota el pes d’una corrupció sense parió a Europa. Aquest moment de perill explica la duresa de la repressió i la reconstitució de la ultradreta com a última línia de defensa d’un règim assetjat per tota mena de crisis. Però aquesta mateixa desesperació dóna opcions a l’independentisme per a dur l’estat al caire de l’abisme i deixar-lo a mercè del seu vertigen. Estintolar-lo ara és l’error més greu que pot cometre l’independentisme. És veritat que l’única esperança del règim és una dictadura de iure o de facto i, davant aquesta amenaça, es comprèn que l’independentisme senti calfreds. Però un règim obertament feixista a Espanya sols seria viable si es consolidés l’autoritarisme emergent en altres països i Europa tornés a un escenari com el dels anys trenta. Algunes dinàmiques apunten en aquest sentit i si l’independentisme ajorna l’acció fins d’aquí a quinze o vint anys, com proposen alguns dels seus partidaris, Catalunya podria tornar a marxar amb el rellotge històric a tres quarts de quinze.

Considereu un error que s’argumenti la nació a partir de la cultura?
—En absolut. Les nacions són compòsits de matèria biològica i elements de transmissió social: normes, costums, llenguatge, mites o, modernament, història. La matèria biològica és universal, però els elements socials solen ser privatius, encara que també n’hi hagi de compartits. Per exemple, al llarg de la història europea hi ha els elements formatius comuns procedents de les cultures grecollatina i judeocristiana. Tampoc no costaria gens de trobar elements comuns a les nacions espanyola i catalana. Però fins i tot els elements que són comuns cada poble els modula a la seva manera. I després hi ha els elements privatius, d’on resulten diferències no necessàriament incompatibles, però sí distintives. Sense una cultura diferenciada i alhora compartida per tothom no es pot parlar de comunitat nacional. I així com no té gens de sentit reclamar la independència si no és mitjançant el dret d’autodeterminació, tampoc no es pot defensar l’existència de la nació si no l’avala una cultura. Això ho sabia el vell catalanisme i ho sap l’estat, que per aquesta raó nega a Catalunya fins i tot la condició de nació cultural. I per això fa segles que malda per extirpar-li la llengua i destruir la cultura que s’hi empara. La novetat és que en l’assalt a la nació hi col·labori una part de l’independentisme, creient que amb un conjur es pot fer aparèixer una entitat estatal dins el buit nacional. El problema, com deia André Gide, és que ningú no pot sortir d’un sistema sense caure instantàniament en un altre. I això tant val per a la cultura com per a la filiació nacional.

Quan expliqueu aquesta mirada amb ulls estranyats dieu que la Catalunya que era casa vostra ja no existeix. Com era i com és? Podríeu sintetitzar-ne les diferències?
—Vaig néixer el 1956 i això em situa, del punt de vista formatiu, als anys seixanta i primers setanta. He conviscut amb la canalla de la immigració. He rebut l’impacte d’aquell canvi cultural profund sense adonar-me’n. Un impacte que devia registrar el meu inconscient, perquè encara recordo l’estranyesa que em parlessin en castellà els primers dies d’anar a col·legi. Devia tenir tres anys. Però també recordo una societat menys convulsa i una Barcelona plena de tabús però menys agressiva i més respectuosa; potser també més confiada en la cultura com a model de vida. Segurament perduraven hàbits d’abans de la guerra, que s’anaven perdent. Recordo amb admiració persones d’expressió correctíssima, que no aixecaven la veu, que exposaven la raó de les coses. Gent com d’una altra època, que contrastava amb el to groller, de barriada, que anava prenent la ciutat. El català, malgrat el franquisme, era més present a les converses, gairebé general entre els veïns de l’escala. I es conservava intacte fora de la ciutat. Els estius passats en un poble del Maresme implicaven immergir-se en un medi lingüístic sense fissures, on els immigrants que començaven a arribar-hi adoptaven l’idioma i els seus fills parlaven el català exactament com els altres nens. D’ençà d’aquells anys, la situació s’ha invertit, els referents s’han desplaçat i el tracte al país s’ha tornat aspre, fins i tot hostil. A l’ambient hi ha una agressivitat sempre a punt de descarregar-se com en una tempesta elèctrica, una desconfiança que enverina les relacions i un egoisme punyent, potser perquè la gent està molt escarmentada. Però el contrast podria ser fruit d’una memòria falsa, la distorsió resultant d’haver traslladat la meva vida a un altre país amb normes de sociabilitat diferents. Potser sóc jo que ha canviat i no pas Catalunya. En tot cas, aquell nen i aquell jove que s’hi formaren una consciència i s’hi forjaren una memòria tampoc no existeixen.

No podem acabar l’entrevista sense parlar d’aquestes eleccions americanes. Com n’interpreteu el resultat?
—Hi vaig dedicar un article i no tinc gaire més a afegir-hi. Potser reaccionar a alguns comentaris de la premsa catalana. Els qui durant quatre anys han fet passar Trump pel detonant del populisme i el model de l’autoritarisme ascendent al món haurien d’anar al racó de pensar una estona. Trump no ha inventat res. Ni Putin, ni Xi-Jinping, ni Erdogan, ni Salvini, ni Orbán, ni Aznar, ni tan sols Bolsonaro. Simplement ha tingut l’habilitat de copsar un estat d’opinió i expressar-lo sense manies. Trump és el portaveu de milions de persones que el voten per raons de tota mena, com no podria ser de cap altra manera, però molts, sens dubte, perquè hi veuen algú que expressa sense ni la mínima reticència la ràbia i la indignació amb un seguit de canvis i d’inèrcies que identifiquen amb “Washington”. El món ha canviat molt en poques dècades i ha generat guanyadors i perdedors. Sobretot perdedors. I els canvis d’aquesta envergadura tard o d’hora tenen traducció política. La inseguretat de milions d’americans ha acabat projectant-se en la figura d’un president narcisista, inestable, agressiu i rancorós i, encara que no ho sembli, molt insegur i per tant autoritari. Ara mireu al vostre entorn i digueu-me si no són aquestes les qualitats que pugen arreu; si la grolleria, el desvergonyiment, l’agressivitat, la improvisació, l’autoritarisme, la irracionalitat, els incompliments i el rebuig del compromís no formen part del panorama polític. El trumpisme es pot entendre com a expressió i metàfora d’un fenomen global. Allò que no és clar és que el Partit Demòcrata sigui capaç d’analitzar la seva contribució al fenomen Trump i entengui que persistir en la guerra cultural o insistir en el factor racial com a virtut política no és el millor camí per a recuperar majories i menys encara per a recosir un país esquinçat de dalt a baix.

Voleu afegir res?
—No m’heu preguntat per què valia la pena de recollir en un llibre articles publicats abans al diari.

Teniu raó, per què ho heu fet?
—Un canvi de format com aquest no es pot donar per descomptat. Canvia les condicions de lectura. El diari, i parlo molt en general, es llegeix de pressa, amb tendència a simplificar, a passar per alt els matisos i negligir l’expressió modulada. Aquest règim de lectura genera lectors reactius més que no pas reflexius. La lectura periòdica descontextualitza i llegir sense context no és pròpiament llegir; és desxifrar, descodificar, sovint cercant la confirmació d’allò que el lector sap o creu saber, d’allò que l’aferma en un prejudici. Llegir és interpretar, ponderar, dubtar, mirar les coses a distància, considerar, paraula que etimològicament vol dir mirar les estrelles. I això el lector de diaris, i encara més el de diaris digitals, no acostuma a fer-ho. El llibre permet d’encarar-se amb el text de manera pausada, discernint-ne un fil conductor, la consistència major o menor del punt de vista, el sorgiment i l’evolució d’un relat. També permet d’acarar els textos entre ells, simultaniejant la recepció de materials de diferents dates, i comprovar l’efecte de la tria en la mirada vessada sobre la història recent; una mirada que és inseparable de la subjectivitat de l’autor, que l’examina des d’un lloc determinat i en condicions molt diferents de les del lector.

No hem parlat de literatura. Un dia tindrem temps de parlar-ne?
—N’acabem de parlar una mica en parlar de lectura, però valdria la pena de tornar-hi amb més detenció, si més no perquè deu ésser evident a tothom que molts dels meus articles s’inspiren en experiències literàries. Amb més temps, explicaré per què la literatura és una tècnica de coneixement i no un fòtil d’una època en què la gent tenia més temps per perdre.

Podeu comprar Catalunya amb ulls estranyats a la Botiga de VilaWeb

The post Joan Ramon Resina: ‘Rufián és el mascaró de proa de l’espanyolització d’ERC’ appeared first on VilaWeb.

Per què el 25 de novembre és el dia contra la violència masclista?

Cada vegada és més coneguda la història que hi ha darrere la commemoració del 8 de març, però el perquè de la commemoració del 25 de novembre, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, és encara força desconegut.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta data ret homenatge i recorda Minerva, Patria i María Teresa Mirabal, tres germanes activistes assassinades per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo l’any 1960 a la República Dominicana. Les van matar el 25 de novembre d’aquell any quan tornaven de visitar els seus marits empresonats. Adela Mirabal, que era menys activa en la lluita contra el règim i no hi era present durant aquesta tornada de la presó, va ser l’única germana que va quedar amb vida.

“Les Papallones” contra el règim

Les germanes formaven part d’un grup d’oposició al règim, l’agrupació política 14 de Juny, on se les coneixia com “Les Papallones” perquè aquest era el nom amb el qual Minerva s’identificava en el seu activisme polític.

Minerva i María Teresa van ser empresonades, violades i torturades en diverses ocasions, com també van ser torturats els seus marits, però malgrat això no van cessar en la lluita contra la dictadura. De fet, corrien rumors que el règim volia assassinar-les, però Minerva solia dir: “Si em maten, trauré els braços de la tomba i seré més forta.”

Després de ser condemnades, juntament amb els seus marits, a tres anys de presó, acusades d’haver atemptat contra la seguretat de l’estat, van ser alliberades per ordre del dictador. Elles van continuar la seva lluita contra el règim i finalment Trujillo va ordenar d’assassinar-les.

Així, el 25 de novembre de 1960, mentre tornaven en cotxe de veure els seus marits, van ser interceptades per un altre vehicle i els sicaris del règim les van matar a cops. També van matar el xofer, Rufino de la Cruz. Van introduir tots els cossos al cotxe i el van llençar per un penya-segat per tal de simular un accident.

Un assassinat que va debilitar la dictadura

Quan es van trobar els cadàvers ningú no va pensar en un accident, sinó que es va llegir de seguida com un assassinat polític. La repercussió va ser molt gran i va generar tanta ràbia i inseguretat entre l’opinió pública que va acabar debilitant molt la dictadura, fins a convertir-se en un detonant de la seva fi.

El 1962, després de l’assassinat de Trujillo el 1961, es va fer el judici contra els assassins i els còmplices del crim de les germanes Mirabal. Van ser condemnats a penes d’entre vint i trenta anys de presó, però passat un quant temps van poder marxar del país amb l’ajuda de grups militars.

Les germanes Mirabal es van convertir en un símbol de la lluita contra la dictadura al país, i per això tenen una província amb el seu nom, un monument i una casa-museu que cada 25 de novembre s’omple de visitants.

Una data per al record i la lluita

És per tot això que les feministes d’Amèrica Llatina van proposar aquest dia per a denunciar la violència sistèmica contra les dones el juliol del 1981, a la primera Trobada Feminista de Llatinoamèrica i el Carib celebrada a Bogotà (Colòmbia). En aquella trobada les dones no només van denunciar la violència masclista en l’àmbit domèstic, sinó també la violència sexual en l’àmbit dels governs, incloent-hi la violència que patien les preses polítiques, com ara les germanes Mirabal.

El 1999, l’ONU va oficialitzar la data, que des de llavors serveix per a fer visible, denunciar i combatre tota mena de violència que pateixen les dones en tots els àmbits de la vida.

The post Per què el 25 de novembre és el dia contra la violència masclista? appeared first on VilaWeb.

Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva

El català és una llengua mitjana sotmesa a una quàdruple minorització:

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

1. Legal, pel marc asimètric blindat per la constitució i la sentència sobre l’estatut, que fa del castellà l’única llengua de coneixement obligat.

2. Econòmica, perquè el castellà senyoreja el mercat laboral en la majoria de sectors, i per l’enorme pes del mercat hispanoparlant sumat a la desarticulació de l’espai comunicatiu català.

3. Ideològica, per (entre altres) la persistència de pautes d’ús lingüístic que dificulten la incorporació de nous parlants, marcadament si pertanyen a col·lectius racialitzats, forçats a bregar perquè no els canvien de llengua.

4. Demogràfica, resultat (si ens cenyim a Catalunya) de successius episodis d’immigració en un marc político-econòmic que no n’ha facilitat la incorporació plena a l’ús del català.

Malgrat tot, a Catalunya més del 80% de la població sap parlar català, hi ha més persones que s’hi identifiquen i el parlen habitualment que persones que el tenen com a llengua inicial, i també són més les que el transmeten a la descendència que les que l’han heretat a la llar. Com dèiem amb F. Xavier Vila en una altra avinentesa, el català té una mala salut de ferro. I si ha persistit és perquè aporta un valor social positiu als parlants, en forma d’oportunitats de mobilitat social i d’identificació amb la catalanitat com un projecte comú i en permanent (re)construcció.

Per fer front a la minorització del català i incrementar-ne el valor calen accions a tots els nivells. El desvetllament d’una consciència sociolingüística crítica i l’apoderament individual dels parlants són tan necessaris com insuficients si no van acompanyats d’una pressió sostinguda sobre els poders públics perquè impulsen canvis estructurals, i d’una acció col·lectiva que genere més i nous espais segurs per a l’ús del català, que permeten crear vincles i comunitat i teixir la societat des de l’experiència compartida.

Avel·lí Flors-Mas
CUSC-UB

VilaWeb publica cada dia un article de la sèrie “El futur del català”, impulsada per Carme Junyent (vegeu-ne el text introductori).

Heus ací els autors de la sèrie:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Caldria fer moltes coses, entre les quals les següents’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús
22. Avel·lí Flors
23. Jordi Ginebra
24. Andreu González
25. Narcís Iglesias
26. Xavier Lamuela
27. Mercè Lorente
28. Josep Martines
29. Vicent Martines
30. Marina Massaguer
31. Brauli Montoya

The post Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva appeared first on VilaWeb.

Així és com pretenen retirar la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí

L’eurodiputat que té a les mans una bona part de la decisió sobre la immunitat de tres parlamentaris votats per més d’un milió de ciutadans és un ultraconservador amb un discurs homòfob i xenòfob. El búlgar Angel Dzhambazki, a més, va fer com a mínim dues coses rellevants aquest dilluns passat, 16 de novembre: al matí, va fer la primera intervenció a la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu presentant el cas del suplicatori contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Ell haurà de fer l’informe que haurà de votar la comissió proposant de retirar-los la immunitat, tal com demana el Tribunal Suprem espanyol, o bé de mantenir-los-la. I al vespre, Dzhambazki llançava des de la finestra de l’edifici del seu partit, el Moviment Nacional Búlgar, petards i traques contra els manifestants que protestaven per la corrupció del govern del qual forma part el seu partit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les imatges van tenir impacte a Bulgària. Un eurodiputat atacant els manifestants amb pirotècnia i ruixant-los amb una mànega d’aigua.

Angel Dzhambazki, doncs, haurà d’escoltar el 7 de desembre les al·legacions que facin Puigdemont, Comín i Ponsatí; haurà de revisar l’abundant documentació que han presentat els seus advocats a la comissió per demostrar que es tracta d’un cas de persecució política ple d’irregularitats; haurà de prendre nota de les intervencions que hi hagi en el debat obert entre els vint-i-cinc membres de la comissió sobre la conveniència de tirar endavant el suplicatori, i s’haurà de pronunciar i elaborar una proposta argumentada. Ell, Dzhambazki, que va participar en un acte de Vox al Parlament Europeu el març del 2019 que es deia “Catalonia, a Spanish region”. Un acte que es va fer poc després d’haver estat prohibida a l’eurocambra una conferència precisament del president Puigdemont i del president Torra.

L’eurodiputat ultraconservador búlgar, Angel Dzhambazki.

Al currículum de Dzhambazki com a eurodiputat hi ha dos incidents polèmics més: el desembre de l’any passat va ser aturat quan conduïa begut, sobrepassant l’índex d’alcoholèmia permès a Bulgària, i un any abans, el novembre del 2018, el van aturar a l’aeroport de Sofia perquè viatjava amb una pistola.

Que recaigués en ell la ponència del suplicatori de Puigdemont es deu, en part, a un factor atzarós: l’eurodiputat responsable es designa mitjançant un sistema rotatori entre els grups que són a la comissió, i en aquest cas va correspondre a un membre del grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), que ha acabat essent Angel Dzhambazki. També es deu al fet que entre les incompatibilitats perquè un eurodiputat assumeixi una responsabilitat com aquesta no hi ha el fet que tingui posicionaments polítics antidemocràtics o actituds que atempten de manera flagrant contra drets fonamentals o bé que evidencien un posicionament polític clarament contrari al dels eurodiputats afectats per la petició del suplicatori. Les incompatibilitats que preveu el reglament de l’eurocambra són únicament que el ponent no sigui del mateix grup que l’eurodiputat de qui es demana l’aixecament de la immunitat o bé que no tinguin la mateixa ciutadania.

Manon Aubry hauria assumit el cas de Ponsatí… o de Comín

Però com és que Dzhambazki assumeix la ponència de tots tres? La defensa dels eurodiputats catalans al·lega que una decisió com aquesta els perjudica, que un sol ponent s’encarrega de resoldre cada cas d’immunitat d’un eurodiputat, i que això perjudica sobretot Clara Ponsatí, perquè el seu cas és diferent del de Puigdemont i Comín perquè a ella no l’acusen pas de malversació. Però el cert és que hi ha algun precedent en què un únic ponent s’ha encarregat del suplicatori de més d’un eurodiputat per un mateix cas. I curiosament la darrera vegada que va passar això fou el 2018 amb Angel Dzhambazki com a ponent, per la retirada de la immunitat de tres eurodiputats del partit d’extrema dreta grega Alba Daurada. En aquell cas, a Eleftherios Synadinos, a Georgios Epitideios i a Lampros Fountoulis el Parlament Europeu els va llevar la immunitat perquè poguessin ser jutjats al seu país per incompliment d’anteriors decisions judicials contra ells. Dzhambazki va elaborar uns informes totalment asèptics, sense desenvolupar mínimament cap argument, com sí que passa en algunes ponències d’altres casos.

Inicialment va arribar la petició de suplicatori contra Puigdemont i Comín alhora, per part del Tribunal Suprem espanyol. La presidència de la Comissió d’Afers Legals, que en aquell moment era de la britànica Lucy Nethsingha (Renovar Europa) i els coordinadors dels grups parlamentaris a la comissió (Marie Toussaint dels Verds-ALE, Axel Voss del PPE, Tiemo Wölken, de S&D) no van considerar que calgués dividir el suplicatori en dues ponències, i tant el cas de Puigdemont com el de Comín van anar a parar a l’eurodiputat búlgar d’extrema dreta. Després, amb l’execució del Brexit i la reconfiguració dels òrgans del Parlament Europeu amb la sortida dels eurodiputats britànics, l’espanyol de Ciutadans, Adrián Vázquez, també del grup de Renovar Europa, va assumir el càrrec de president de la comissió. I Clara Ponsatí va entrar com a nova eurodiputada. Tampoc van considerar que el seu cas l’hagués de portar un altre ponent, tot i haver arribat més tard el seu expedient i que ella no sigui acusada de malversació.

La colíder de l’Esquerra Unitària Europea, Manon Aubry.

Què hauria passat si haguessin dividit el cas de Ponsatí i l’hagués assumit un nou ponent? Doncs que a la consellera li hauria tocat, pel sistema rotatiu de repartiment de ponències, l’eurodiputada de la França Insubmisa, Manon Aubry, dirigent de l’Esquerra Unitària Europea. Aubry ha criticat la repressió espanyola contra l’independentisme català, es va pronunciar en tot moment a favor del reconeixement de Junqueras, Puigdemont i Comín com a eurodiputats quan se’ls va privar d’aquesta condició, i ha criticat el paper de la UE en el conflicte català. En una entrevista d’ara fa un any a l’ACN, va dir: “La direcció que pren Espanya amb l’afer català és molt perillosa. En democràcia les coses es resolen amb el vot. No és normal que tres persones electes no puguin seure al Parlament Europeu ni que condemnin les persones a tants anys de presó per haver convocat un referèndum.”

Quin caire hauria pres l’informe d’Aubry sobre la retirada de la immunitat de Ponsatí? O de Toni Comín, si els tres suplicatoris s’haguessin dividit en tres ponents? Quin enfocament tan diferent de la qüestió i quina valoració de les proves i dels drets en joc que segurament hauria fet, comparats amb els que pugui fer Angel Dzhambazki. Aquesta és la principal arma del Tribunal Suprem espanyol perquè se li concedeixin els suplicatoris que demana: el ponent. I també la presència destacada d’eurodiputats espanyols en aquesta comissió, no només per a votar a favor del que pugui proposar Dzhambazki, sinó també per a influir en el vot d’altres diputats.

El joc de la cadira dels eurodiputats espanyols

En aquesta comissió hi ha una de les proporcions més altes d’eurodiputats espanyols respecte del total de membres. I això que és una comissió que no acostuma a ser de les més preferides per part dels eurodiputats tan bon punt comença una legislatura. Quan va començar aquesta, i preveient que en aquesta comissió s’hi podrien discutir qüestions importants sobre els eurodiputats independentistes, els partits espanyols es van afanyar a prendre-hi posicions. Però sobretot fou després del Brexit, amb la reconfiguració dels organismes de l’eurocambra per la sortida dels eurodiputats britànics, que els espanyols hi han guanyat més pes.

La legislatura anterior només hi va haver en aquesta comissió un membre de l’estat espanyol, la popular Rosa Estaràs. Ara n’hi ha cinc de titulars, dos dels quals són eurodiputats espanyols que van entrar de nou pel Brexit: Adrián Vázquez, de Ciutadans, que, a més va assumir la presidència de la Comissió, i Marcos Ros Sempere, del PSOE. A més, hi ha també Esteban González Pons i Javier Zarzalejos, del PP, i Ibán García del Blanco, del PSOE. I entre els suplents –que voten quan hi ha absències dels membres titulars– hi ha Jorge Buxadé (Vox), Javier Nart (independent després d’haver sortit de Ciutadans) i Nacho Sánchez Amor (PSOE).

L’argument principal que exposaran Puigdemont, Comín i Ponsatí contra el suplicatori és la motivació política que té, és a dir, que es fa per persecució política, amb la voluntat d’alterar i de perjudicar l’activitat política d’aquests diputats. Se’n diu fumus persecutionis, i n’hi ha uns quants precedents en suplicatoris anteriors denegats. D’aquests, cap no és equiparable al que encaren el president i els consellers a l’exili, perquè no hi ha precedents d’un tribunal d’un estat de la Unió que abans no es resolgui el suplicatori ja vulneri els drets dels tres eurodiputats, impedint-los mitjançant ordre de detenció de poder circular amb llibertat per l’estat espanyol, quan sí que ho poden fer per la resta dels estats membres. Com ho veuran els membres del Comitè d’Afers Legals? I el ponent, Dzhambazki?

Podran al·legar que el Tribunal Suprem espanyol és el competent a l’hora de demanar el suplicatori perquè així ho recull aquest document del Parlament Europeu sobre procediments d’immunitat i òrgans competents a cada estat. Però per a jutjar-los en darrera instància? Quin pes tindrà la sentència de la justícia belga denegant l’extradició de Lluís Puig perquè se li vulneraven drets fonamentals perquè el Suprem no era el tribunal competent per a jutjar-lo, tot invocant la resolució del grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU? No seria pas un indicador de motivació política, de fumus persecutionis?

I un altre argument encara és el delicte de sedició de què se’ls acusa. El fet que sigui un delicte de naturalesa política i que no tingui un equivalent (no tan sever en la pena, si més no) a la resta d’ordenaments jurídics europeus també hauria de ser motiu de denegació, de fumus persecutionis. O de concedir el suplicatori per un delicte, la malversació, però no per la sedició, cosa que reglamentàriament seria possible. Ho faran? Què proposarà l’eurodiputat búlgar que atacava amb petards els manifestants al seu país? La trama política i jurídica que s’ha bastit a l’entorn de la Comissió d’Afers Legals fa pensar en una acceptació del suplicatori. Però quedaran encara els vots, no només de la comissió, sinó també del plenari de l’eurocambra. Què votaran els eurodiputats dels diversos grups si són secrets? I sobretot, quin serà l’impacte que pugui tenir per a l’estat espanyol i les conseqüències judicials d’abast europeu que pugui desencadenar posteriorment un aixecament de la immunitat.

Per què el suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí es pot girar contra l’estat espanyol?

The post Així és com pretenen retirar la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí appeared first on VilaWeb.

Fragment: ‘La costa més llunyana’, d’Ursula K. Le Guin

Acaba d’arribar a les llibreries La costa més llunyana, d’Ursula K. Le Guin, tercer lliurament del cicle de Terramar, que publica l’editorial Raig Verd, traduït per Blanca Busquets. En aquesta història, una bretxa del mal ha trencat l’harmonia entre la vida i la mort. La llum es consumeix en la foscor que amenaça Terramar. Els mags i els dracs s’obliden de les paraules i les persones deambulen apàtiques i desorientades, la seva existència ja no té sentit. Arren, el fill del príncep d’Enlad, hereu del Principat de Morred, arriba a l’illa de Roke amb rumors sobre un perill desconegut. El Consell dels Savis de Roke debat sobre el Mal que intueixen i en Ged decideix de viatjar amb l’Arren a la cerca de l’origen de les pertorbacions. Navegaran fins a la costa més llunyana, buscaran el regne de la mort per restaurar l’equilibri a Terramar sigui quin sigui el preu que exigeixi la seva gesta.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Llegiu un fragment de La costa més llunyana d’Ursula K. Le Guin

Explica l’editora de Raig Verd, Laura Huerga, als lectors de VilaWeb:

“La costa més llunyana és el darrer volum del que es considera popularment com a primera trilogia de Terramar. Gairebé vint anys després, Ursula K. Le Guin escriuria Tehanu, com a continuació, i L’altre vent, afegint-hi un munt de contes que estan recollits com a Contes de Terramar i que també publicarem. Aquestes sis obres de Terramar són considerades entre les obres més importants de la fantasia i la literatura contemporània, no només com a literatura juvenil sinó com a obres que comprenen les més profundes passions, motivacions, somnis i impulsos, però també reflexions i pensaments que ens empenyen a créixer.

Descrita com a l’obra juvenil més important de tots els temps, hereva d’El senyor dels anells (a qui fa homenatge) i precursora i influència de Harry Potter i de la resta d’escoles de màgia passades, presents i futures; Terramar segueix tractant i connectant amb els joves (i no tan joves) lectors de fantasia, desenvolupant l’esperit crític i els valors que donen un sentit més complet a l’ésser humà.

La costa més llunyana és el viatge d’un jove príncep i un mag adult, que ja coneixem de les novel·les anteriors, que viatgen per restaurar l’equilibri de Terramar. Lluitar contra la foscor, l’odi, la ignorància, les mentides… no contra la por, ni el dolor. Lluitar contra el mal que ha fet una persona. Només una altra persona pot desfer aquest mal. La foscor envaeix Terramar i l’equilibri demanarà un preu que no sabem si els nostres herois podran o estan disposats a pagar. Quan s’obri el llibre, l’aventura començarà.”

The post Fragment: ‘La costa més llunyana’, d’Ursula K. Le Guin appeared first on VilaWeb.

Escola Valenciana redefineix el seu concepte i cerca ‘activistes pel valencià’

Les Trobades d’Escoles en Valencià, el concurs de redacció Sambori i la Gira són algunes de les activitats amb què Escola Valenciana aconsegueix de mobilitzar any rere any milers de persones. En el cas de les trobades, més de 200.000 de dalt a baix del País Valencià. Ara, trenta anys després de la seua fundació i quan les multituds són impensables, Escola Valenciana es repensa i proposa un canvi de concepte per a integrar encara més membres dins l’organització.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

És per això que, a banda de buscar més socis i, per tant, més ingressos, els rebateja. Ja no seran amics d’Escola Valenciana, sinó que seran activistes pel valencià, amb tot el que això comporta de compromís. Francesc Felipe, director gerent de l’entitat, explica: “Si aconseguim que tota la gent que s’estima la llengua es convertisca en activista per la llengua, tindrem una massa crítica que ens donarà una capacitat d’actuació més elevada. Amb un govern favorable a la defensa del valencià estem bé, però hem d’estar preparats per a quan hi haja un govern contrari, hem de tenir múscul per a poder defensar l’escola en valencià. Hem de ser conscients que ningú no regala res.”

Actualment, Escola Valenciana té 1.200 amics, és a dir, socis que paguen quota. A Escola reconeixen el seu paper. “Hi ha històrics de la defensa de la llengua i de l’ensenyament”, diu Felipe.

Escola Lab

Escola Valenciana té experiència en micromecenatge, no debades, l’any 2013 va superar amb escreix l’objectiu de finançament que s’havien proposat mitjançant la plataforma Verkami. Ara, amb aquesta filosofia, naix Escola Lab, una plataforma on proposar i exposar algunes de les iniciatives que arriben a l’entitat i que Escola Valenciana no pot assumir. 

“Nosaltres, com a Escola Valenciana, podem facilitar, orientar i assessorar, però hi ha d’haver una base econòmica darrere, un grup de gent que vulga donar suport a un projecte determinat que complisca amb els nostres valors”, diu Felipe. I matisa que no és tant una qüestió de fer possibles nous productes culturals, com ara produir un disc o publicar un llibre, que això ja es pot aconseguir en altres plataformes com Verkami mateix, sinó de donar empenta a projectes perdurables que contribuïsquen a dinamitzar el coneixement de la llengua. 

L’empremta de les Trobades

Quan es va decretar el confinament per causa de la pandèmia havia d’haver començat la temporada de les Trobades del 2020 a totes les comarques del País Valencià. Les del 2021 tampoc seran com les que es recorden, amb aquella riuada de famílies, la cercavila, els tallers i els concerts.

La Trobada de 2017 a València. (Fotografia: Prats i Camps).

La frase que més diuen, des de la primavera passada, és “reinventarem les trobades”. La gent té ganes de trobar-se i d’abraçar-se, és la primavera, diuen, però la salut va davant de tot. De moment no avancen gaires detalls de quin serà el nou format, però, quan es puguen tornar a fer, esperen que deixen empremta a la comarca. “Ens interessa el que queda després que una trobada passe per un municipi. Ja siga en forma d’accions concretes dels establiments del poble, com en qüestions d’urbanisme o ecologia”, diu Francesc Felipe.

Unim-nos

Tots aquests nous envits, Escola Valenciana els vol fer conèixer amb una campanya que du per lema “Unim-nos” i que pretén, una vegada més, conscienciar la gent sobre el concepte d’activisme. 

Té dues branques: una tindrà molta incidència a les xarxes socials, on es buscarà que gent anònima explique la seua manera de ser activista per la llengua, ja siga amb vídeos, amb històries d’Instagram o amb piluets. L’altra és en forma de vídeos en què participen personatges coneguts de tots els àmbits. D’aquesta manera, el dramaturg Joan Nave, la voluntària Jamila Torres, la youtuber Miss Tagless i la periodista Adelaida Ferre explicaran què fan ells per la llengua, com s’han convertit en activistes. 

La campanya parteix d’una premissa que formula el gerent de l’associació: “Si volem que d’ací a cinquanta anys es continue parlant en valencià, o comencem a organitzar-nos per ser més potents, o ho tenim difícil.”

Neix ReTrobades, la web d’Escola Valenciana per a compartir recursos educatius

The post Escola Valenciana redefineix el seu concepte i cerca ‘activistes pel valencià’ appeared first on VilaWeb.

Els cellers també pateixen

Durant el confinament dels mesos d’abril i maig va aparèixer un manifest elaborat i signat inicialment per un grup de dones del vi que després es va obrir a tot el sector: “Manifest en defensa de tots els agents del sector del vi, durant l’estat d’alarma per la crisi del coronavirus”. Aquest manifest va néixer motivat per combatre una informació apareguda de TV3, referida a l’augment del consum d’alcohol als habitatges particulars i el perill dels seus efectes en la salut.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El primer que deixava ben clar el manifest, a diferència de la informació emesa, era que el consum de vi no havia augmentat durant el confinament. I continuava: “És més, els cellers constaten una baixada dràstica de les vendes. Cal tenir molt present que abans de la crisi del covid-19, el consum de vi es realitzava majoritàriament en restaurants i bars. Ara el consum varia d’escenari i s’incrementa als habitatges particulars.” El manifest continuava dient: “El consumidor compra principalment a les grans superfícies, per això podem veure alguna imatge de prestatgeries de vi mig buides. També hi ha botigues especialitzades que per donar sortida al seu estoc i seguir fent costat als elaboradors, fan un esforç creant ofertes i donant facilitats per fer arribar el vi a domicili.”

I aclaria: “Aquestes circumstàncies no impliquen que els cellers estiguin venent més vi. És més, els de dimensió petita i mitjana que són la majoria a Catalunya, no acostumen a participar en la línia de distribució de grans superfícies i han vist parar de cop les seves vendes. Cellers petits i mitjans són els que més patiran les conseqüències de la crisi sanitària, econòmica, social i cultural, ja que la seva principal línia de venda és la restauració i l’exportació. Dues vies que, ara per ara, estan tancades.”

Ara, amb la segona onada de la covid-19 i el tancament de bars i restaurants durant més d’un mes, el sector vinícola torna a partir una altra envestida, quan encara no s’havia recuperat de la primera. Què passa amb els cellers en la situació actual? Quines conseqüències té el tancament de bars i restaurants per als cellers?

Què ha passat amb la segona onada de la covid-19?

Hem parlat amb Mireia Pujol-Busquets, enòloga i copropietària del celler Alta Alella (Maresme). Alta Alella és un celler de mida mitjana que elabora vins de gamma mitjana-alta, que té una línia de vins naturals (el Celler de les Aus) i que en l’elaboració de caves (Mirgin) han optat per la gamma alta, amb vins de paratge i on totes les referències cavistes són gran reserva. Li hem preguntat de quina manera els afecta el tancament de la restauració en la venda de vins: “Ens afecta moltíssim perquè nosaltres sempre ens havíem centrat en el sector ‘horeca’ [acrònim d’hotels, restaurants i cafeteries]. Ens esforcem molt, treballem de costat amb els nostres distribuïdors, perquè en la majoria de casos han hagut de canviar els seus objectius i estratègies de venda.”

Mireia Pujol-Busquets

Fins ara, els vins d’Alta Alella no es trobaven en grans superfícies, però aquesta crisi els ha fet redefinir aquesta opció. Explica Mireia Pujol-Busquets: “Hem entrat un parell de vins a supermercats de proximitat, però és un canvi que feia temps que ens rondava pel cap. Creiem que tot i que la crisi de la covid ha canviat els hàbits i els canals de consum, els últims anys hi havia una tendència cap aquí. Els productes de proximitat tenen una forta cabuda en aquesta mena d’establiments i ara fa uns anys que la majoria havien aplicat aquesta política de màrqueting a les seves competències. Nosaltres ens hem decidit a entrar-hi amb la crisi.”

Continua: “El 2019 la nostra facturació va ser un 60% nacional i un 40% d’exportació. Pel que fa al sector de la restauració, tant a la venda nacional com a l’exportació normalment havia estat un 40% a restaurants i un 60% a botigues especialitzades. Però nosaltres treballem amb distribuïdors i cadascú fa servir una estratègia de venda diferent. Actualment tot ha canviat molt i és molt volàtil, per tant qui més qui menys s’ha reinventat, ha augmentat els punts de venda, la venda en línia, etc.” I quan calculen que baixarà la facturació aquest any pandèmic? Mireia Pujol-Busquets respon: “Creiem que hi haurà un 20% menys de facturació, tot i que els dos mesos vinents seran força importants. No sabem quina campanya de Nadal podem arribar a fer.”

Mallorca s’ha quedat sense turisme

També hem parlat amb l’enòleg Andreu Oliver, del celler Can Majoral, a l’Algaida (Mallorca). A les Illes Balears no s’han arribat a tancar bars i restaurants, però un celler que produeix en una illa que viu sobretot del turisme, en temps de pandèmia i confinaments massius i arreu, també trontolla. Ho explica amb molta claredat i cruesa: “La covid-19 ha causat una baixada de vendes important, en el nostre cas d’un 40% aproximadament. Una part significativa del vi mallorquí el consumeixen els estrangers que tenen casa a Mallorca i els que vénen de vacances. Però com que no hi ha hagut temporada turística, molts restaurants no han obert o han fet fallida per falta de clients (sobretot els més dirigits cap al turisme). La resta de la restauració va fent, però amb poca alegria i ja et pots imaginar que la venda de vins que van cap a la restauració ha caigut de forma notable. Ara hi ha una guerra de preus a la baixa que fa por i en la qual nosaltres no entrarem de cap manera.”

Andreu Oliver, de Can Majoral.

Andreu Oliver també explica com ha anat la venda a peu de celler, quines noves estratègies han engegat per a pal·liar la crisi i quins projectes d’expansió immediats els ha frenat la pandèmia: “Les vendes a peu de celler s’han mantingut, bàsicament pels clients de sempre, mallorquins i gent estrangera que té casa a Mallorca. Però els que vivien de l’enoturisme han notat un descens enorme. S’ha fet una forta campanya de promoció, hem fet alguna campanya original i ens hem mogut per repartir vi a domicili com es feia fa un quant temps. Pel que fa a les vendes a fora ha passat el mateix i et poso l’exemple de Barcelona: a començament d’any una botiga especialitzada anomenada La Vinícola, es va fixar en els nostres vins i ens va proposar de ser els distribuïdors a Barcelona. Pocs dies abans que ens tanquessin, l’11 de març, vàrem fer una presentació dels nostres vins amb La Vinícola a la taverna Pervers (carrer Hercegovina). Fou una presentació fantàstica i va anar tot molt bé, però la covid ha capgirat tots els plans que teníem, perquè, com bé saps, els petits distribuïdors no es poden embarcar en nous projectes en un moment com aquest. Això mateix ens ha passat amb una aventura que havíem de començar a Finlàndia. En canvi, el nostre distribuïdor d’Alemanya, que no ven a restaurants sinó que ven a petites botigues especialitzades i també a clients directes, ha pujat un 20% les vendes.”

Preguntem a Mireia Pujol-Busquets quines polítiques públiques reivindica per a pal·liar els efectes de la crisi: “Totes les ajudes que estiguin destinades a la restauració són importants per a nosaltres, perquè hi estem directament relacionats. Entenem la situació, respectem les mesures, però potser s’haurien d’aplicar altres models que han funcionat millor a diversos països, sobretot pel que fa a l’hostaleria. Per exemple, a la ciutat de Nova York han mantingut les terrasses obertes, han triat tenir oberta la restauració a l’aire lliure.”

Vinya Son Roig, Can Majoral. Estratègies

L’enòloga d’Alta Alella també explica les estratègies en el funcionament quotidià per a frenar els efectes de la crisi: “Seria més fàcil dir que no hem canviat! A part d’aplicar totes les mesures de seguretat per al nostre equip, la part comercial és la que s’ha vist més afectada, els altres processos han continuat més o menys igual, amb les mesures de salut necessàries. No podem viatjar, i en el món del vi es viatja molt. Ens falta el contacte directe amb el client i el distribuïdor. Ens hem reinventat i estem contents d’allò que hem pogut aconseguir. Hem fet servir les eines que tenim: un ordinador i l’enviament de mostres. Hem tastat molts vins per la pantalla amb la majoria dels nostres col·laboradors d’arreu del món. També hem pogut fer presentacions virtuals a la premsa de l’arribada de nous productes al mercat. No podem compartir l’espai físicament, però poder compartir el mateix vi en una copa mitjançant una pantalla ens ha permès d’estar molt més connectats que no ens hauríem pogut imaginar.”

The post Els cellers també pateixen appeared first on VilaWeb.

Francisco, de l’odi al català al disc de la Marató de TV3

Un globus de neu és una esfera transparent, de vidre, que inclou una figureta, aigua, i unes escates blanques que simulen ser neu. El disc de la Marató de TV3 d’enguany és aquesta figureta dins la bola. I les escates blanques són de caspa que s’hi diposita damunt en deixar d’agitar-la. Caspa gruixuda, d’aquella que fa anys que cova, com cova l’ou de la serp. Una crosta de caspa que no s’enduran ni una bufada de vent ni unes declaracions per a intentar apaivagar el furor d’unes xarxes socials que s’han exclamat. La guspira que ha causat l’incendi és la inclusió al disc d’un tema interpretat pel cantant Francisco.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

https://t.co/egGCM7SvEA
Us deixo l'enllaç pels qui us volgueu queixar pel disc de la #maratotv3 https://t.co/JyT161posb

— labarceló (@kamatortuga) November 20, 2020

Les explicacions d’Àngel Lacalle

Aquesta decisió costa d’empassar-se. Una bola de caspa encastada a la gola. Un polvoró dins la boca seca. Costa d’empassar-se que per al disc de la Marató 2020, TV3 haja seleccionat, d’entre tots els artistes del món, d’entre tots, tots, tots, a Francisco i a cinquanta-tres més.

Ángel Lacalle, responsable del disc, lleva importància al fet. En declaracions a Catalunya Ràdio ha dit que enguany tot és nou i tot és diferent. Ha fet una crida a evitar el boicot de totes passades, i ha remarcat que un dels objectius del disc, any rere any, és convertir-lo en un punt de trobada de cantants per als quals el català no és la seua llengua. També ha dibuixat unes línies roges i ha citat explícitament el sexisme i el racisme. I sobre Francisco ha dit: “Ha fet una passa endavant cantant en català.” Després ha demanat indulgència i comprensió a tota la gent que no entén que se l’haja seleccionat.

Punts suspensius, pausa valorativa, ulls com a plats.

Francisco, ‘Latino’

Tot això, i Francisco, una bola de caspa. Mala llet i odi i autoodi, una de les pitjors malalties de l’ànima.

Perquè Francisco és d’Alcoi, a la comarca de l’Alcoià. Alcoi és el poble on van nàixer Ovidi Montllor i Isabel Clara Simó. Sol Picó i Antoni Miró. El poble que té la cavalcada de reis més antiga que es coneix i el Betlem del Tirisiti. I el passat industrial, i el modernisme, i la plaça de Dins i el barranc del Cinc. I un grup de teatre que es diu La cassola. I Sant Jordi. I també, Camilo Sesto, que va dedicar, en català, una cançó emocionada al seu poble.

Francisco, el cantant d’Alcoi, és un brollador de fel contra tot allò que sone a català.

Ara és simpatitzant de Vox. Aquell primer triomf electoral a les autonòmiques d’Andalusia el van fer trempar de gust. No els coneixia, va dir. Però li van agradar de seguida. Per fi, va trobar el discurs que cercava. No debades, l’any 2017 va declarar que amb Franco vivia molt bé, no li va faltar mai res i mai ningú no va retallar la seua llibertat. També va dir que ara el titllen de fatxa perquè va net. Ah, i que si no t’agrada ser espanyol, te’n pots anar a Veneçuela.

A Francisco sí que li agrada ser espanyol; de fet, fa un parell d’anys es va vantar de cantar i gravar una lletra escrita per a l’himne d’Espanya.

Quan Francisco s’esplaiava d’aquesta manera, el Partit Popular ja s’havia convertit en la derechita cobarde, com va dir en un vòmit Santiago Abascal. Massa fluixets.

Els dies de vins i roses i balcons d’alegres mascletades amb Francisco Camps i Rita Barberà quedaven molt lluny. I aquelles gales de la nit de Cap d’Any a Canal 9, o aquells concerts al Palau de la Música de València que dirigia la seua estimada Mayrén Beneyto, no eren més que fotografies esgrogueïdes.

I caspa covada.

Francisco necessitava més nervi, més intensitat en la defensa d’uns valors que han passat sempre per separar valencià i català. Potser per això ha acceptat de participar al disc, perquè considera que, com tants altres cantants, hi canta en una llengua que no és la seua i se sent feliç de l’esforç que ha fet.

Però abans d’ancorar la seua espanyolitat a Vox, va festejar amb Ciudadanos. Es va deixar veure en un míting d’Albert Ribera a València l’any 2015 i va dir que li agradaria fer política, no per eixir en la foto, sinó per a fer coses. Per a ser batlle de València, per exemple.

La veu

Hi va haver uns anys que la veu de Francisco cantava l’himne i qualsevol lloc o moment era bo per a ofrenar noves glòries a Espanya. Era ‘la veu’ valenciana. Potser per això, per al Disc de la Marató ha triat una versió en català de “My way”, de Frank Sinatra, traduïda per “Com he fet sempre”. Un clàssic. De crooner a crooner. De veu a veu.

Però l’estrella de Francisco es va apagar a poc a poc, amb aquella decadència mal duta dels ídols estantissos. Un disquet a l’època del llapis USB; un walkman a l’època de Spotify, era Francisco quan passejava caspa, intimitats i misèries pels platós de televisió i pels programes de tele-realitat que no són altra cosa que tele-fem.

Boicot i odi

Entre programa i programa, Francisco ha tingut temps de continuar enverinant el silenci, d’escampar idees feixistes, masclistes i excloents. Ha tingut temps, per exemple, de cridar al boicot als productes catalans. “No compraré res que vinga de Catalunya, ni cava, ni medicines, ni aliments”, va dir l’endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015. Considerava, aquell dia, que els catalans són grans persones, però que no respecten els espanyols i passen de les lleis i la constitució.

També ha aprofitat els micròfons per a insultar la vice-presidenta Mónica Oltra. L’any 2016 li va dir “escòria”, entre més paraules gruixudes. També va fer referències explícitament masclistes: “Eso es el bajón de la medicación que se fuma y se mete. Le recomiendo pollardón y pichicilina…”. Quan va veure que alguns teatres li cancel·laven els concerts programats, va demanar perdó a Oltra.

Quan Raimon va fer els concerts per a acomiadar-se dels escenaris a València i a Barcelona, Francisco va etzibar: “Em negue a pagar pels concerts d’aquest senyor que sempre ha presumit de ser català.”

Serà ara Francisco un «renegado valenciano» per cantar en català, @QuimMonzo?🧐 https://t.co/WFGeV4ygWK pic.twitter.com/wvqjz2AgmO

— Escanyat (@escanyat) November 18, 2020

Fatxenderia i desimboltura. I miquetes de caspa covada que cauen damunt el disc de la marató en deixar d’agitar la bola de neu.

The post Francisco, de l’odi al català al disc de la Marató de TV3 appeared first on VilaWeb.

La Guàrdia Urbana dispara contra un home al passeig Sant Joan de Barcelona

La Guàrdia Urbana de Barcelona ha disparat contra un home aquest vespre al passeig de Sant Joan. Segons l’ajuntament, l’home havia intentat d’agredir la patrulla. L’Ajuntament ha anunciat una compareixença del cap de la policia local, Pedro Velázquez, i del tinent de batlle de seguretat, Albert Batlle, per a donar més detalls del succés.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons que ha sabut VilaWeb, l’home ha rebut un tret a l’abdomen i no és mort. El presumpte agressor portava un ganivet a sobre.

🔴 Agents de la Guàrdia Urbana disparen a una persona sense sostre que presumptament ha intentat agredir-los. Els fets han tingut lloc fa uns minuts al Passeig de Sant Joan de Barcelona | @barcelona_GUB @RTVECatalunya pic.twitter.com/qlz0TXvoyC

— L’informatiu | TVE Catalunya (@linformatiu_tve) November 21, 2020

La @barcelona_GUB dispara a un homeless que portava temps vivint a passeig Sant Joan. Els motius mo els se. pic.twitter.com/LTLNEwiF0p

— Miles (@milesxxxxxxx) November 21, 2020

The post La Guàrdia Urbana dispara contra un home al passeig Sant Joan de Barcelona appeared first on VilaWeb.

Concentració solidària a Gandia amb els antifeixistes detinguts a Pego

Desenes de persones s’han concentrat a Gandia en solidaritat amb els antifeixistes detinguts a Pego per la Guàrdia Civil, després de protestar contra la presència de grups neonazis de Gandia. Han demanat l’absolució dels detinguts, per a qui la Guàrdia Civil preveu sancions.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A Pego també va haver-hi una concentració de suport que va omplir la plaça del poble, després d’una dotzena de detencions.

“La policia necessitava donar una imatge de macrooperació, que es desmantellava alguna cosa”: parla l’advocat dels antifeixistes de Pego i Benimaclet

Concentració a Gandia per l’absolució dels antifeixistes detinguts a Pego el passat 11 de novembre.

Ser antifeixista no és cap delicte!

@Antifes_Saforpic.twitter.com/gVeOq4WzFj

— Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) November 21, 2020

🗣️Avui La Safor ha deixat ben clar que l'antifeixisme no s'atura. Cap agressió sense resposta.

👉🏼Solidaritat per les companyes de la Marina. Per La Safor i per totes les comarques antifeixistes.

NO PASSARAN.✊🏼@Endavant_OSAN @Antifes_Safor @EndavantlaSafor @AlertaSolidaria pic.twitter.com/wxWUJPfH1s

— Endavant La Ribera (@Endavant_Ribera) November 21, 2020

The post Concentració solidària a Gandia amb els antifeixistes detinguts a Pego appeared first on VilaWeb.

La plataforma Som Oci Nocturn es concentra a la plaça de Catalunya de Barcelona

La plataforma Som Oci Nocturn ha fet una concentració a la plaça de Catalunya de Barcelona per a reclamar la reobertura, amb mesures per la covid-19. El sector és un dels més tocats per la crisi, atès que roman tancat d’ençà del març. Els organitzadors han posat música en un escenari a l’aire lliure.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Concentració de la plataforma Som Oci Nocturn a la plaça de Catalunya de Barcelona, amb música a l'aire lliure, per a reclamar la reobertura del sector https://t.co/Xze1Rg9PBo pic.twitter.com/lEN94DRCOp

— VilaWeb (@VilaWeb) November 21, 2020

The post La plataforma Som Oci Nocturn es concentra a la plaça de Catalunya de Barcelona appeared first on VilaWeb.

Pàgines