Vilaweb.cat

L’N-VA reclama a l’ambaixadora espanyola a Bèlgica que comparegui al parlament flamenc

El partit nacionalista flamenc Nova Aliança Flamenca (N-VA) ha refusat de reunir-se amb l’ambaixadora espanyola a Bèlgica, Beatriz Larrotcha, i li ha reclamat de parlar de la situació de Catalunya de manera oberta i transparent al parlament flamenc. L’ambaixada confirma que van rebre una carta de ‘queixa’ de tres diputats flamencs i que Larrotcha els va convidar a un esmorzar privat per discutir sobre l’afer català, però que encara no n’han rebut resposta. Un dels tres diputats, Karl Vanlouwe, explica a l’ACN que l’N-VA no participarà en cap reunió informal fins que la representant espanyola no vagi a la cambra flamenca. ‘Ambaixadors d’alguns altres països han vingut al parlament flamenc, però malauradament l’espanyola no’, lamenta.

Vanlouwe va ser un dels impulsors de la resolució aprovada per unanimitat al parlament flamenc arran de la condemna del Tribunal Suprem espanyol contra els presoners polítics. El document exigia al ministre-president de Flandes, Jan Jambon, que demanés explicacions a l’ambaixadora espanyola. Els equips de Larrotcha i Jambon ja estan en contacte per fer aquesta reunió aviat, però encara no han acordat cap data.

Tot i no voler una reunió amb Larrotcha a porta tancada, Vanlouwe espera que Jambon i Larrotcha sí que ho puguin fer. El diputat flamenc vol que el missatge de la representant espanyola en aquesta reunió sigui que el govern espanyol està disposat a començar un diàleg amb Catalunya.

Carta de Larrotcha

A començament d’aquest mes, l’ambaixadora va respondre per carta a les queixes dels tres diputats de l’N-VA per la ‘sentència desproporcionada’ del Suprem. Larrotcha hi deia que aquestes afirmacions eren ‘injustes, esbiaixades i que no representen’ l’estat espanyol. Si bé diu que no pot comentar la sentència perquè, segons ella, a Espanya hi ha separació de poders, afegeix que ‘desobeir el Tribunal Constitucional, aprovar lleis per derogar la constitució i l’estatut d’autonomia i fer un referèndum il·legal és un delicte’. ‘No han estat condemnats per les seves idees polítiques’, diu.

Defensa de la reacció policíaca

A més, Larrotcha diu a la carta que les protestes a Catalunya han estat ‘violentes en molts casos’, que han causat ferits entre els ciutadans i més de tres-cents entre els agents de la policia. ‘L’estat ha respost amb un nivell moderat i proporcional arran de la magnitud del desafiament de seguretat i d’ordre públic generat per activistes independentistes violents, que fins i tot han intentat pertorbar serveis públics bàsics com el transport aeri’, afirma.

A més, felicita la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra per ‘haver protegit els drets de la majoria de catalans, que són contraris a la independència i que han esta víctimes de la violència dels extremistes’. I encara afegeix: ‘Hem vist les imatges a la televisió i és una violència inacceptable en un estat democràtic de la UE.’

Tot i defensar l’actuació policíaca, Larrotcha diu que les denuncies per mal ús de la força dels agents seran ‘degudament investigades’ i es portaran a la justícia si són fonamentades.

‘Espero que a Bèlgica (i també a Flandes) es respecti la democràcia espanyola i l’estat de dret igual que nosaltres a Espanya respectem Bèlgica i el seu sistema democràtic’, rebla al final de la carta.

The post L’N-VA reclama a l’ambaixadora espanyola a Bèlgica que comparegui al parlament flamenc appeared first on VilaWeb.

El govern balear atura la limitació dels vehicles dièsel

El govern balear ha suspès temporalment el calendari que limita la circulació dels vehicles dièsel nous a partir del 2025 i dels que no siguin lliures d’emissions a partir del 2035, tot esperant l’aprovació de la futura llei espanyola de canvi climàtic. La llei de canvi climàtic i transició energètica, aprovada pel parlament balear, ha aixecat discrepàncies amb el govern espanyol. Ajornant l’entrada en vigor de la llei, volen evitar que la norma autonòmica arribi al Tribunal Constitucional.

Per tant, de moment no s’aplicarà la disposició addicional tercera que determina que, a partir del primer de gener de 2025, es prohibirà la circulació de motocicletes i turismes que funcionin amb dièsel. També fixava la data del primer de gener de 2035 per a prohibir la circulació de motocicletes, turismes, furgons i furgonetes que no siguin lliures d’emissions. Llevat, en ambdós casos, d’aquells vehicles a què s’apliquin excepcions per raons de servei públic o que ja circulin abans i siguin matriculats a les Illes Balears.

El vice-president i conseller de Transició Energètica, Juan Pedro Yllanes, ha assegurat, a la sessió plenària del parlament, que es manté el text de la norma. No se’n reclama ni la reforma ni la derogació que han motivat divergències entre ambdues administracions.

The post El govern balear atura la limitació dels vehicles dièsel appeared first on VilaWeb.

Presidència deixarà d’oferir les beques que la Inspecció de Treball va considerar fraudulentes

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha informat que l’any vinent el gabinet de Presidència deixarà de comptar amb becaris, cosa que, a parer seu, resoldrà la situació creada. Tot i això, creu que s’ha actuat correctament en tot moment i ha dit que recorreria contra la decisió. La Inspecció de Treball, a instàncies de CCOO, va denunciar unes ‘falses beques’ de vint-i-vuit persones que feien feina a Presidència, de manera que hauran de ser donades d’alta a la Seguretat Social.

Puig ha dit que la tasca que feien no era incorrecta, i per això els serveis jurídics del Consell recorreran contra la decisió. Segons el president, aquestes beques han servit a molts joves periodistes per a poder treballar més endavant als mitjans de comunicació mitjançant ‘una via raonable’ que, en alguns casos, els oferia fins i tot condicions més bones que les dels contractes laborals d’uns altres llocs. Tanmateix, ha anunciat que a partir de l’any que ve ja no hi haurà aquestes beques.

The post Presidència deixarà d’oferir les beques que la Inspecció de Treball va considerar fraudulentes appeared first on VilaWeb.

Desallotgen de matinada l’acampada de Plaça Universitat

La Guàrdia Urbana de Barcelona i els Mossos d’Esquadra han desallotjat de matinada l’acampada que s’havia instal·lat feia vint dies a la Plaça Universitat, en protesta per la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Hores abans els Mossos havien identificat un centenar dels acampats, que feia dies que avisaven de la possibilitat de ser desallotjats.

L’acampada havia estat marcada els darrers dies per acusacions creuades entre grups vinculats a partits polítics, sobretot ERC i la CUP i grups contraris així com per incidents i polèmiques. El mal temps, especialment la pluja, també havia contribuït a disminuir el nombre d’acampats així com la desconvocatòria de la vaga indefinida a les universitats, que havia estat convocada al mateix temps que l’acampada.

 

The post Desallotgen de matinada l’acampada de Plaça Universitat appeared first on VilaWeb.

Resistim ballant Txarango al tall de la AP7

Explicava la científica Margarita Salas que de jove va ser discriminada per ser dona i després per ser gran.

A mi sempre m’havia semblat que complir anys era un triomf evolutiu, potser perquè les dones de la meva família han mort joves, però estava equivocada, vivim en una societat que a partir del mig segle de vida estigmatitza les persones.

Si per als joves és difícil trobar feina, és un drama veure amics i amigues a l’atur per culpa de la crisi i la mala gestió econòmica. Ningú els dóna una oportunitat, són massa grans per a treballar i massa joves per a jubilar-se. No se’ls valora l’experiència, ni que estan sobradament preparats. Encara els queden anys de vida laboral, però ja han anat a parar a la paperera del mercat de treball.

Si ets dona, les dificultats es multipliquen. A partir dels cinquanta anys ens tornem invisibles, som imprescindibles per a una societat on el sistema de benestar fa aigües per totes bandes. Aturades o no, el nostre treball es multiplica, ens ocupem dels nens i els ancians, però ningú ho valora. I el pitjor de tot és el foc amic, o més ben dit, el foc d’algunes amigues joves, modernes, víctimes del que és políticament correcte, del postureig, de l’estètica convencional o alternativa. A les dones del segle passat ens veuen en una altra pantalla, menystenint totes les lluites del segle XX, ens perdonen la vida, dedicant-nos una mil·lèsima part del seu preuat temps per a explicar-nos com ens hem de comportar, com hem de pensar i com hem de vestir, batejant de noms impossibles tendències i maneres d’estimar-se.

I nosaltres, dolgudes d’orgull però amb la cara ben alta, els dediquem el millor dels nostres somriures, sabedores que la joventut és una malaltia que es cura amb el temps.

Tot es complica en arribar a la vellesa. En la societat occidental del segle XXI prevalen els valors associats a la bellesa externa i la immediatesa. Gran s’ha convertit en sinònim d’inútil, lleig, destorb o incapaç. Ens oblidem que, en arribar a la vellesa, les persones han adquirit saviesa, experiència, serenitat i generositat. Però això no passa en totes les cultures: al Japó, els ancians són respectats com a puntals de la societat. O, per exemple, als països musulmans, la cura de les persones grans en la família és considerada un honor i una oportunitat per a créixer espiritualment.

Amics i amigues, lectors de ‘Zipi i Zape’, de ‘Carpanta’ o ‘Roberto Alcázar i Pedrín’, els de la màquina d’escriure, la mantega de colorets, el radiocasset i el transistor, som vius, ben vius, i hauran de comptar amb nosaltres, perquè encara ens queden molts anys per viure i molts anys de lluita, resistim ballant Txarango al tall de la AP7.

Nosaltres, les dones, som les bruixes que no van poder cremar, i com bé ens va ensenyar la Maria Aurèlia Capmany: mai no serem prou velles ni prou covardes per a no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.

The post Resistim ballant Txarango al tall de la AP7 appeared first on VilaWeb.

El racó més bonic del planeta

Una altra vegada despert. Vaig allargar el braç intentant mantenir-lo tan poc temps com fos possible desenganxat del meu cos, desprotegit. El rellotge marcava les 4.38 de la matinada i -7 graus de temperatura impertèrrita. Ja havia perdut el compte de les vegades que m’havia desvetllat aquella llarga nit de moltes postures i cap somni. Per moltes capes que portés, semblava que el sac de dormir no s’acabava d’escalfar. El fred, sumat a les dificultats que –ja ho anava descobrint– tenia sempre per a aclucar l’ull a més de 4.000 metres d’altitud, havien fet d’aquella una de les vetllades més difícils fins ara. Tampoc no hi ajudaven les pedres que, com en el conte de la princesa i el pèsol, se’m clavaven a l’esquena ara per aquí ara per allà. Al meu costat podia sentir com en Dani, el meu company d’aventura, també es movia dins el seu sarcòfag encoixinat. Ell tampoc no gaudia, precisament, d’una nit de repòs.

Entre pàgines intangibles d’un llibre digital, la foscor va desaparèixer i les capes de gel de dins la cantimplora es van començar a fondre. Eren tres quarts de sis i el sol ja il·luminava els cims nevats de l’Himàlaia. La gana m’empenyia fora de la tenda, de manera que, olla i fogonet en mà, vaig agafar el valor per a sortir del meu niu d’escalfor cap a l’exterior. Dues cremalleres i una gèlida bufetada després, em trobava dret al costat del nostre refugi. Ara ja completament despert i reconeixent allò que m’envoltava, vaig recordar de seguida el perquè de tot plegat.

El segon llac de Gokyo destaca per la seva tranquil·litat i la seva bellesa.

Érem a la vora del segon llac de Gokyo, un dels dinou embassaments naturals que formen el conjunt lacustre d’aigües dolces més alt del món. Érem a 4.700 metres buscant la panoràmica que crèiem que havia de ser una de les més boniques del món, amb l’Everest elevant-se pel bell mig. De moment, del rei de les muntanyes no n’hi havia ni rastre, però aquella nit ja l’havíem passada sota la supervisió d’un altre monstre, el Cho Oyu, el sisè pic més elevat de la Terra (8.201m).

No gaire lluny ens vigilava el Cho Oyu, la sisena muntanya més alta del món.

El matí va començar gris i els núvols ja no van voler deixar el cel en tot el dia. A partir de l’hora de dinar, uns tímids flocs de neu es van dipositar sobre les roques per després fondre’s ràpidament.

Gokyo i els llacs

Fa quinze anys, el poble de Gokyo era un petit assentament format per un manyac de cabanes de fusta i pedra al costat d’un llac de color canviant. Els iacs eren els únics que donaven companyia als pocs veïns que vivien a la zona. Com passa en la majoria d’indrets especials del món, els seus habitants no valoraven excessivament la bellesa del seu entorn. Si més no, no com ho van fer els excursionistes estrangers que van trepitjar per primera vegada aquestes inhòspites terres de llacs deserts i muntanyes inexpugnables. En van marxar encisats.

El tercer llac de Gokyo és el més popular dels dinou.

Aquelles barraques que abans amb prou feines retenien l’escalfor de les llars de foc i els seus inquilins, ara eren hotels d’unes quantes plantes, de construcció moderna i doble vidre a les finestres. Havia arribat el turisme, i amb ell, les conseqüències perilloses del desenvolupament insostenible.

Sigui com sigui, els vilatans de Gokyo ja no passen fred ni penúries. Ara bé, tampoc tenen cap afecte pels visitants amb els qui fa uns anys haurien compartit amb un somriure el terra i el sostre del seu menjador per dormir-hi plegats. Dues cares d’una mateixa moneda. I mai millor dit.

El poble de Gokyo, amb el tercer llac i, de fons, el port de Renjo La.

Érem en una d’aquestes renovades finques de tracte impersonal mentre, fora, la nevada començava a intensificar-se. El camí entre el segon llac i el tercer no havia estat gaire llarg. L’embassament on ara ens trobàvem era el més conegut de tots, tant per ser l’únic amb un poblat, el de Gokyo, com per ser el punt per on passaven quatre camins diferents.

Cap a l’est, travessant la glacera de Ngozumpa, la més gran del Nepal, s’arriba a la transitadíssima excursió que va fins al camp base de l’Everest, ja gens autèntic ni exigent. Si es continua pel nord, el caminoi condueix per diferents llacs de Gokyo, cadascun completament diferent de l’altre. Amb dos dies es podria fer via fins als peus del Cho Oyu. Pel nord-oest, en canvi, comença una ràpida excursió d’un matí fins al Gokyo Ri, un fàcil pic de 5.360 metres des d’on es poden veure, probablement, una de les millors sortides de sol de l’Himàlaia.

La glacera de Ngozumpa és la més gran del Nepal.

A nosaltres, però, ens interessava la quarta alternativa, la que s’enfilava cap a l’oest en un dels ports més desconeguts del parc nacional del Sagarmatha, el gran orgull nacional. A priori, des del port, que rep el nom de Renjo La i que dóna accés a una zona més aïllada, s’hauria de tenir la mateixa estampa preuada que des de Gokyo Ri. Sempre que el temps ho permetés, és clar.

I no semblava que hagués de permetre-ho. Ja era el capvespre i la neu s’acumulava per tot arreu. El paisatge s’havia transformat. Ara era una fotografia en blanc i negre. Només el llac donava un punt de color a la imatge que observàvem des de la finestra de la freda habitació de la fonda. El turquesa del matí ara era d’un blau encara més pàl·lid. Si el temps continuava així, no tindríem cap més opció que fer mitja volta.

Un paisatge en blanc i negre, acolorit, només, pel llac. O tot o res

L’alarma va vibrar sense pietat a les cinc de la matinada. Encara no havia sortit el sol, però el cel no era completament fosc. A l’altra banda del llac, hi havia les muntanyes que havíem de travessar. La diferència de tonalitat entre el cel i el massís era mínima, però les punxes de la serralada s’intuïen com unes ombres xineses. No les tapava cap núvol. Ho provaríem.

Amb la torxa frontal enganxada al cap i pas decidit, vam començar a resseguir la bonica reserva d’aigua. No estava tan mancada de vida com havia pensat en un primer moment, a aquella hora algun ànec s’alimentava de l’escassíssima quantitat d’alga que creixia als marges del llac. Un fràgil ecosistema sostingut, com sempre, pel delicat equilibri d’una balança invisible.

La nevada va deixar aquesta imatge interessant a la costa del llac.

Gokyo, situat a 4.800 metres d’altitud, s’anava fent més petit sota els nostres peus. Des de l’altra banda de la immensa bassa d’aigua, la panoràmica era encara més bonica, just quan sortien els primers rajos de sol rogencs. El llac, novament, canviava la seva vestimenta. Ara brillava com una piscina serena de plata líquida.

La sortida de sol al tercer llac de Gokyo, a l’Himàlaia.

La neu, en comptes de dificultar el pas, el va facilitar. Les sanefes de les botes dels pocs valents que s’havien despertat abans que nosaltres ens ensenyaven on trepitjar i per on enfilar.

Tot i haver dormit dues nits seguides a gairebé 4.800 metres d’altitud, la climatització no havia estat suficient perquè el cos pogués obviar que la quantitat d’oxigen que hi ha a l’aire a més de 5.000 metres d’altitud és gairebé la meitat de la que hi ha a nivell del mar.

Els últims metres fins al port de Renjo La van ser els més difícils per la reducció de la densitat de l’aire.

Els últims 200 metres de desnivell van ser durs. Una, dues, tres, quatre passes i a reposar mig minut per recuperar l’aire. Una, dues, tres, quatre passes i a tornar a buscar l’oxigen perdut. El patró es va repetir durant una bona estona. Avançant lentament i, gairebé, sense alçar la mirada del terra.

A dalt, ja m’hi esperava en Dani, més aclimatat que jo. ‘Mira on som!’, va cridar-me des d’uns pocs metres més amunt. Panteixant, vaig escalar els últims obstacles i vaig deixar la pesada motxilla a les construccions de pedres que utilitzen els portadors perquè hi descansi la càrrega i, de pas, la seva esquena. En Dani tenia raó d’estar exaltat. Les vistes eren immillorables.

Els cims més alts del planeta es poden veure des del port de Renjo La.

Cho Oyu, ja estranyament familiar, s’alçava a darrere nostre. Però aquest no era l’únic cim de més de 8.000 metres que podíem veure, ni de bon tros. L’acompanyaven el Makalu (8.481 m), el Lhotse (8.516 m) i, al seu costat, l’immens Sagarmatha (8.850 m), o l’Everest, com és conegut internacionalment. Fins i tot es veia, tot i que diminut, el Kanchenjunga (8.586 m), la muntanya que va marcar l’inici d’aquesta boja aventura de travessar tot l’Himàlaia caminant. Un mes i 500 quilòmetres enrere havíem arribat fins al camp base d’aquest cim, el tercer més alt del món, però no l’havíem aconseguit veure per culpa del mal temps.

A l’esquena, més de 1.000 quilòmetres del Gran Camí de l’Himàlaia fins a la seva fi.

Feia 37 dies que havíem començat l’expedició i ara, davant nostre, teníem les cinc muntanyes que uníem amb les nostres gambades com xinxetes en un mapa. Les envoltaven altres grans protuberàncies de 6.000 i 7.000 metres d’altitud. En algun altre continent haurien estat les més altes, però aquí semblaven només aprenents dels mestres, esperant el seu moment per créixer i superar-los. Els llacs que teníem tant davant com darrere no feien sinó posar el colofó a una panoràmica espectacular. A la nostra esquena ens esperaven encara quatre vuit mils més i molts, molts quilòmetres. No podíem parlar pels altres, però per a nosaltres aquest era, sens dubte, el racó més bonic del planeta.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleïnt sangoneres al sostre del món
(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud

The post El racó més bonic del planeta appeared first on VilaWeb.

Els sommeliers ja són entre nosaltres

No fa tants anys, parlar de sommeliers era una raresa, gairebé una extravagància afrancesada. No és que no n’hi hagués, és clar, és que n’hi havia pocs que rebessin aquesta consideració en el món de la restauració. Avui, en canvi, la paraula sommelier no és pas aliena a la nostra societat i, pel que fa al món del vi, és determinant a l’hora de fer de pont entre el viticultor i el consumidor. I, segurament, d’aquest ofici dependrà que, de mica en mica, el coneixement i gaudi del vi en la seva complexitat s’estengui a la majoria de la població com un fet natural de cultura.

Un bon sommelier és una persona gustativament molt ben preparada, molt entrenada, amb alts coneixements sobre vins i licors, tes, aigües, puros, etc., que té talent per a elaborar maridatges, que té les virtuts d’un bon cambrer, que té la capacitat per a acompanyar el comensal. Un sommelier és un personatge completíssim. I, sortosament, de fa uns quants anys cap aquí, la formació en sommelieria a Catalunya és diversa i de prou qualitat per a tenir un col·lectiu de sommeliers destacat en quantitat i nivell.

L’Associació Catalana de Sommeliers aplega aquest col·lectiu, que dilluns es va trobar a l’hotel Casa Fuster de Barcelona, juntament amb elaboradors, distribuïdors, premsa especialitzada i persones vinculades a l’enoturisme, per lliurar els seus premis anuals i, en especial, el premi al Millor Sommelier de Catalunya 2019.

Les proves del concurs del Millor Sommelier de Catalunya es van fer dilluns mateix al Fòrum Gastronòmic, que ha desembarcat a Barcelona del dia 18 al 20, en el marc d’Alimentària, una aliança amb punts de partida prou antagònics, que caldrà veure si acabarà encaixant.

Però la nit era dels sommeliers (tot i que a Barcelona aquest dilluns no faltaven sopars i lliuraments de premis, alguns amb polèmica inclosa) i l’ambient era distès i agradable. Un sopar que va elaborar l’equip del mediàtic Marc Ribas del restaurant Panot. El xef va proposar un àpat de tastets, vuit en total, i això va estirar la vetllada més enllà que no hagués estat desitjable. Com més plats, més lentitud.

Quan ja s’havia superat la mitjanit, va arribar el lliurament dels premis. Conduïa l’acte la periodista i sommelier Ruth Troyano, que amb sobrietat i eficàcia va portar amb ritme aquesta part final de l’acte.

La presidenta de l’Associació Catalana de Sommeliers, Anna Vicens, va recordar que l’entitat tenia més de sis-cents socis i va explicitar el bon moment que viu la sommelieria catalana, des de les convergències i divergències que existeixen i que són necessàries per a avançar. Va demanar unitat i va parlar de bé comú i de deixar de banda rigideses i egocentrismes, com a únic camí per a la consolidació del sector.

El premi al Millor Sommelier de l’Any es va fer esperar fins al final. Enguany, se l’ha endut Audrey Doré, del Celler de Can Roca, que va destacar l’aprenentatge continuat d’aquest ofici de sommelier. Després es va classificar una altra sommelier, Anna Casabona (les dues úniques dones sommeliers d’onze concursants), i com a tercer finalista, Ton Colet.

També es van atorgar altres reconeixements: al Millor Enòleg per a Joan Asens, de la DO Montsant, que va explicar que feia vi des dels cinc anys, edat en què el seu pare li va regalar la primera premsa. Un enòleg de referència, que ara té, entre més projectes, el d’Orto Vins. Els sommeliers van destacar com a Millor Celler del 2019 Vinyes d’Olivardots, de la DO Empordà, encapçalat per la Carme Casacuberta i ara també amb la seva filla Carlota. El premi al Millor Comunicador se’l va endur l’Equip Sapiens del Vi de la Bullipèdia; la Millor Iniciativa Solidària fou per a la Fundació Ampans de Manresa, que treballa a tota la comarca del Bages per millorar les condicions de vida de les persones amb discapacitats intel·lectuals. Una fundació que dóna feina a 2.500 persones i entre els projectes que ha engegat s’hi compta la finca Urpina a Sant Salvador de Guardiola, on fa vi i elabora els formatges Muntanyola. Més premis: també es va destacar Ignasi Torralba, director del grup Impitoyables, el grup de tast a cegues més antic de l’estat espanyol, i la Millor Trajectòria fou per a Manel Tirvio.

Va cloure la festa la consellera d’Agricultura, Teresa Jordà, que no va acabar d’encertar el to, massa col·loquial i un punt barroer, amb un discurs dispers, tot i que el portava escrit. Entre més arguments va dir: ‘El vi és cultura quan abraça tot un poble. El vi és la suma de moltes coses, natura i humanitat. Per això la societat li deu tot el respecte. El vi és escalf del cos i l’ànima, i en moments d’anormalitat democràtica com els que vivim, que t’escalfin el cos i l’ànima és de puta mare.’ Després va recordar la greu crisi de preus que pateix el sector del cava i va donar suport a la pagesia, que s’ha de poder guanyar la vida. I va acabar dient: ‘Tenim moltes revolucions a fer, unes ja les tenim començades, unes altres encara les hem de començar. I estic convençuda que estem predestinats a guanyar-les.’

The post Els sommeliers ja són entre nosaltres appeared first on VilaWeb.

Els 680 milions de l’ERO eren una manera de comprar vots

Un tribunal va considerar provat ahir que alguns dirigents socialistes espanyols, entre els quals dos ex-presidents de la Junta d’Andalusia, havien participat de manera directa o indirecta en una gran xarxa de corrupció política que havia concedit ajuts arbitràriament a empreses per mitjà d’expedients de regulació d’ocupació (ERO) entre el 2000 i el 2009. L’operació, que va durar nou anys, va costar a les arques públiques 680 milions d’euros, repartits de manera arbitrària i sense  control, mitjançant l’Institut de Foment d’Andalusia (IFA), després reanomenat agència Idea (Innovació i Desenvolupament d’Andalusia). Aquesta institució simplement regava el país, Andalusia, de diners, sense reclamar on anaven a parar ni demanar per a què es feien servir. Desapareixien a les butxaques dels votants, i ja està.

Aquesta és la clau de tot plegat. Ahir em va fer riure la defensa feta per alguns socialistes, no solament andalusos, que afirmaven, com si això valgués de res, que els seus companys de partit no s’havien embutxacat els diners. És clar que no ho havien fet, perquè aquells diners, aquells sis-cents milions d’euros en concret, no anaven destinats a això. Eren diners per a comprar vots, per a comprar aquelles voluntats electorals que han permès durant anys al Partit Socialista de guanyar eleccions, no únicament a Andalusia sinó al conjunt de l’estat espanyol. El famós graner andalús de vot socialista era això. I feia, juntament amb el diferencial català del Principat basat aquest en la por de la dreta franquista, l’escreix d’escons que servia als socialistes per a mantenir-se al poder a Madrid. En termes empresarials, es podria dir que era una inversió. Certament rendible.

En política gairebé tot ja s’ha inventat i teoritzat. I el concepte de compra de vots, o vote buying, s’adapta com un guant a això que hem vist a Andalusia, no tan solament amb els ERO sinó amb tot un seguit de pràctiques que –val a dir-ho també– a la llarga fan més mal que bé a Andalusia i als andalusos. Després de dècades de fer servir la compra de vots com a model, els andalusos són les primeres víctimes d’un esquema que no els resol els problemes de fons i que en canvi els ofega les capacitats, precisament per a mantenir-los sotmesos.

Quan pensem en la compra de vots, és evident que immediatament ve al cap aquella escena en què una persona dóna un bitllet a un votant en canvi de ficar una butlleta a l’urna. Però aquest n’és l’exemple més primitiu i poc eficaç. Certament, la compra de vots es pot fer en canvi de diners, però també es pot fer i es fa en canvi de béns o de serveis. I aquesta tercera possibilitat és la versió més complicada de detectar i de combatre, per la poca diferència que pot arribar a haver-hi entre les polítiques públiques fonamentades en incentius i la creació d’un espai políticament captiu a partir de la selecció i el repartiment discrecional d’aquests mateixos incentius. Per això aquesta és la fórmula que es fa servir prioritàriament al primer món. La pura transacció de mercat, la lanzadera sud-americana o el telegrama cambotjà són marginals al primer món, avui. Allò que funciona, allà on pot funcionar –que no és a tot arreu–, és la construcció d’un entorn sòcio-econòmic absolutament dependent del poder polític, que arriba a l’extrem de no poder viure sense l’obsequi institucional. A partir d’això, per mantenir aquest entorn s’han de repartir diners a dojo i convèncer la població que si vénen ‘els altres’ te’ls prendran. En això consisteix tot plegat.

Andalusia encara avui espera les reformes que li va prometre la República del 1931 i que li permetrien de viure dignament com a país. I els decennis que han passat d’ençà de la mort de Franco, lamentablement, no hi han millorat gens ni mica la situació. Que els andalusos treballen menys i visquen aparentment millor gràcies a les peonadas o a fraus com aquest que ara s’ha destapat és si de cas discutible. Però que Andalusia com a país es ressent del model i viu pitjor com a col·lectivitat, a mi em sembla indiscutible.

De fet, a Andalusia i a Extremadura, sobretot, s’han concentrat tots els mals de la transició postfranquista i del disseny pervers que va fer dels partits polítics i la seua governació la peça essencial que substituïa les formes de control social, ja caduques, de la dictadura. Per això a l’estat espanyol hi ha aquests mecanismes enormes i ben protegits, destinats a enfortir les cúpules dels partits. Les llistes tancades, per exemple. Tot és pensat perquè una poca gent regne dins el partit i el partit acabe convertit en una mena de gestoria on tothom, d’una manera o altra, deu el sou a qui hi ha al capdamunt. I on, per tant, el debat ideològic i d’idees desapareix.

Recordem-ho, tot plegat, quan puguem recomençar de cap i de nou el nostre país i evitem que apareguen aquests comportaments que, inevitablement, al cap dels anys, acaben fent degenerar la democràcia. Tant com ha degenerat ja la democràcia, que en diuen, espanyola.

The post Els 680 milions de l’ERO eren una manera de comprar vots appeared first on VilaWeb.

Marco Kremerman: ‘A Xile es reprimeix per evitar que el model econòmic es toqui’

Marco Kremerman és un economista i investigador xilè de la Fundación Sol. Aquesta entitat es dedica a investigar la realitat econòmica, social i política de Xile des d’una perspectiva crítica. També acompanya les organitzacions sindicals i populars en espais de formació i negociació. VilaWeb ha entrevistat el senyor Kremerman per telèfon per conèixer de primera mà la situació de Xile, el país que d’ençà del 14 d’octubre viu mobilitzacions i revoltes multitudinàries. Hem volgut entendre per què.

Per què ha sortit la gent a Xile?
—Perquè és un país molt desigual. Macroeconòmicament ha crescut molt, la inflació la tenim controlada i els balanços ajustats. La casa, des de fora, fa molt bona pinta. Gran façana. Però a dins hi ha moltes esquerdes. Més del 80% de la població més gran de divuit anys està endeutada. Això són onze milions de persones. I d’aquestes, quatre milions no poden tornar el deute. Moroses. Més de la meitat dels treballadors de Xile guanya menys de 400.000 pesos xilens, uns 470 euros el mes. La meitat de les pensions són de 170 euros el mes. Salaris baixos, pensions baixíssimes, deute creixent, morosos i cost de vida europeu. Aquí tenim les pensions, educació, salut, aigua, llum i gas privatitzats. Per això la gent ha sortit al carrer.

I hi ha sortit classe obrera o mitjana?
—Hi ha sortit classe obrera, estudiants, sectors populars. Grup molt gran de gent. Precaritzat. També la classe mitjana que té feina, però molt endeutada.

La vostra situació personal, quina és?
—Arribo a fi de mes. El meu problema és que he de pagar els deutes que vaig haver de contreure per pagar-me els estudis. Cosa que ens afecta a l’hora d’aconseguir crèdits per a l’habitatge.

L’edat és un factor?
—Els joves van començar, sí. Els estudiants d’institut van plantar-se per l’augment del preu del bitllet de metro en hora punta. Un preu que ja era molt alt. Van decidir de colar-se. I no van acatar. I la gent s’hi va anar afegint. I ara a les manifestacions més grans hi va tota la família: estudiants d’institut, universitaris, els pares, i els avis, per la greu crisi de pensions que tenim. I ha estat xocant veure-hi els avis, pels nivells de repressió.

El bitllet de metro va acabar pujant?
—No. Se’n va congelar la tarifa. Però el bitllet continua essent molt alt.

Hi ha relació entre aquesta revolta i una transició mal resolta?  O no hi té res a veure?
—Hi té a veure en dos aspectes. La transició va ser un pacte que no va voler tocar el model neoliberal. Sortir de la dictadura sense tocar el model econòmic. Aquesta va ser la idea. Fins i tot diria que es va consolidar i aprofundir el model. I en segon lloc els nivells de repressió que hem vist, tot i que som lluny d’una dictadura explícita, sí que s’hi assemblen molt. Hi ha hagut morts, ferits, més de dues-centes persones han perdut ulls, s’han constatat violacions de drets humans i abusos policíacs que han excedit tota legalitat. N’hi ha que s’investiguen i n’hi ha que no. A Xile es reprimeix per evitar que el model econòmic es toqui. Penseu que a Xile és on comença el neoliberalisme, abans que a Anglaterra o els Estats Units. Per això ara hi ha la por que també sigui el país on caigui el model neoliberal. Per això tanta gent està amatent. Xile és un país on s’ha experimentat.

I els governs d’esquerres, per què no el van tocar, el model?
—Potser els primers anys hi havia una pressió molt gran del poder militar, amb senadors designats. El primer programa del govern de Patricio Aylwin (1990-1994) sí que tenia algunes mesures estructurals, i apuntava a modificacions del model. Però no es van dur a terme. Hi ha faltat convicció. I de fet molts dels ministres, secretaris d’estat i més funcionaris de l’estat van passar-se a les empreses privatitzades i van formar part de l’èxit d’uns quants. Ells també van beneficiar-se’n. I alguns governs no tan sols no van canviar el model, sinó que van accentuar-ne la privatització.

Xile es va inspirar en la transició espanyola?
—He llegit coses de Vicenç Navarro que apunta a les semblances, sí. Però hi ha una gran diferència. Xile no va arribar mai a construir un estat del benestar. Sé que Espanya no és un país nòrdic, però algunes coses bàsiques hi són. Nosaltres, no. Sí que tenim coses en comú, en termes d’ignorància del passat, violació dels drets humans, desapareguts i la manera com es va pactar per sortir del període.

He vist que el president xilè, Piñeira, després de la revolta ara vol votar la constitució.
—No ho ha proposat ell. L’home va mantenir-se desaparegut i callat durant dies. Va ser el congrés que van arribar a l’acord que a l’abril es pugui votar voluntàriament si es vol una nova constitució. I si volen que la nova constitució s’escrigui de manera mixta (diputats i ciutadans) o que només la facin ciutadans electes. Per una banda, s’obre la possibilitat, per una altra hi ha la por que la constitució sigui escrita pels mateixos de sempre. Perquè sempre hi haurà un comitè tècnic que supervisarà el procés. Al cap d’un any i mig s’hauria de votar, de manera obligatòria, si la constitució nova s’aprova. Tot plegat pot durar dos anys.

Quin efecte ha tingut aquest anunci?
—Les capes mitjanes van celebrar l’acord. Veuen molt bé que es pugui escriure una nova constitució, sense basar-nos en la dels anys vuitanta. Però hi ha també molta desconfiança sobre qui acaba controlant, i component el comitè tècnic, i qui seran finalment els redactors de la constitució. Per això crec que és important que es pressioni. I de fet Unitat Social, l’estructura de les organitzacions socials i sindicals que aquests dies han estat a les mobilitzacions, s’ha declarat contrària a l’acord. Es manifesten contraris als grans nivells d’acord que es necessita per a una nova constitució, que no hi hagi paritat de gènere, ni criteris per als pobles originaris, ni poder dels independents respecte dels partits. Per això crec que les mobilitzacions continuaran amb molta força. I alhora Unitat Social també diu que hi ha moltes mesures que no necessiten cap canvi constitucional ni esperar dos anys.

Per exemple?
—Augment de pensions, salaris, canviar el sistema de salut. Recaptar imposts de manera progressiva. Ahir a la nit el president va parlar a la nació per televisió, i va continuar sense avançar en l’agenda social. Això s’hauria de resoldre abans d’acabar l’any. Si no, les manifestacions continuaran.

El procés català, com el veieu?
—Em costa de pintar amb autoritat. Només puc dir-ne algunes impressions. Em sembla interessant això que passa ara. I com conviu un govern suposadament d’esquerres, amb Podem i PSOE, amb les aspiracions de Catalunya, que vol tenir control de les seves pròpies vides i no haver de delegar el poder a un estat centralitzat i a un rei. Interessant i complex.

Voldríeu afegir-hi res?
—Només que Xile és bastant excepcional en l’àmbit mundial en polítiques públiques. En pensions, per exemple. El sistema és privatitzat del tot. Un cas quasi excepcional. Ve de la dictadura. I això explica què passa aquests dies. No hi ha pensions públiques. L’única cosa que hi ha és un pilar assistencial: el 60% més pobre rep 120 euros per qui no van contribuir. I ajuda els que sí.

The post Marco Kremerman: ‘A Xile es reprimeix per evitar que el model econòmic es toqui’ appeared first on VilaWeb.

Andrej Omerzel: ‘No podem romandre indiferents a la violència que el govern espanyol exerceix a Catalunya’

El passat cap de setmana, a Ljubljana, la capital d’Eslovènia, s’hi va fer el congrés de les joventuts socialdemòcrates. A l’acte, hi havien convidat el conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, Alfred Bosch, i això va ser motiu d’una forta polèmica per les pressions espanyoles perquè no hi intervingués. Finalment, Bosch hi va intervenir, però la direcció del Fòrum Jove, nom que rep l’organització juvenil del partit, va dimitir en ple com a protesta per les pressions rebudes. VilaWeb ha parlat amb qui n’era el president fins aquest cap de setmana.

Qui és Andrej Omerzel?
—Sóc eslovè, tinc 26 anys i acabo de dimitir de la meva posició com a dirigent del Fòrum Jove, l’organització de les joventuts socialdemòcrates a Eslovènia, que és la principal organització política jove del país. Ho he fet arran del conflicte creat per la nostra invitació al conseller d’Afers Exteriors de Catalunya per a parlar al congrés.

Quan parleu de conflicte a què us referiu, exactament?
—Parlo de les pressions rebudes tant d’Eslovènia com, sobretot, d’Espanya per a impedir que hi participés. Unes pressions que considerem intolerables.

Quines han estat aquestes pressions?
—Quan vam anunciar que el conseller Bosch hi parlaria i que debatríem sobre la situació a Catalunya, la presidenta actual de les joventuts socialistes europees, l’eurodiputada mallorquina Alícia Homs, va començar una campanya d’intimidació a totes les organitzacions d’altres països convidades al nostre congrés, exigint-los que no hi participessin.

I ho va aconseguir?
—Les organitzacions van venir a Eslovènia, com era previst, però no van prendre part en el congrés.

Dieu que també va haver-hi pressions del govern del vostre país.
—Sí, però van ser d’una altra mena. No hi va haver pressions directes sinó insinuacions. Eslovènia té ara un govern minoritari, del qual els socialdemòcrates en formen part, i se’ns va insinuar que la situació catalana era benzina política i que nosaltres érem el llumí que podia encendre un conflicte diplomàtic important. Per aquesta raó, alguns càrrecs polítics que tradicionalment acudien a un congrés com el nostre no hi van anar, tot i que la secretària de justícia i l’eurodiputat socialdemòcrata Milan Brglez sí que hi van assistir, i van ser molt clars a l’hora d’expressar el seu suport al poble de Catalunya.

La vostra decisió ha estat personal?
—No. No és cap qüestió personal. Hem dimitit tota la direcció de les joventuts socialdemòcrates a Eslovènia. Aquesta situació és intolerable, per a nosaltres. No ho he fet jo i prou. Hem dimitit tots. I he de dir que dimitint hem fet molt soroll a Eslovènia i Espanya. No podíem tolerar pressions d’aquesta mena, era la gota que feia vessar el got.

I ara què fareu?
—El nostre compromís polític el podem expressar d’altres maneres. Per exemple, amb el comitè de suport a Catalunya que ha creat a Eslovènia el president Milan Kucan, el president que va fer la independència del nostre país el 1991.

—En aquest sentit, heu dit que Catalunya va ser al costat dEslovènia el 1991 i que ara és el moment que Eslovènia faci costat a Catalunya.
—Sí. Em sembla evident. Jo no havia nascut en el moment de la nostra independència, però tots els eslovens sabem els esforços de Catalunya i el suport que vam rebre del vostre país quan érem nosaltres els qui lluitàvem per esdevenir un país independent i ens deien que allò no podia ser. Crec que és fàcil d’entendre que ara sentim la necessitat de tornar-vos aquell suport. Però no és això i prou, pel record del passat i prou. La nostra obligació, el nostre compromís polític, és ser al costat amb Catalunya perquè sempre cal ser al costat correcte de la història.

Què voleu dir amb això?
—Que nosaltres no podem romandre indiferents a la violència que el govern espanyol exerceix a Catalunya. Les imatges de la gent que rebia cops per intentar votar, només per intentar votar, van causar un gran impacte, aquí. Igual com han impactat les imatges de la violència recent de la policia contra els manifestants a Barcelona. Nosaltres no podem entendre que avui a la Unió Europea s’intenti reprimir la voluntat popular d’aquesta manera, i tampoc no podem entendre que dins la Unió Europea hi hagi presos polítics i exiliats. Això no hauria de passar. Com va dir el nostre eurodiputat Milan Brglez, com a europeus no podem permetre que les institucions de la Unió violin els drets humans, per exemple, acceptant les pressions perquè Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín no puguin participar en les tasques del Parlament Europeu.

Suposo que esteu al corrent que algunes autoritats espanyoles i partits polítics parlen, precisament, de la via eslovena a la independència com un mal exemple. Què en penseu?
—Que com a tàctica diplomàtica és realment dolenta per part d’Espanya. Així no aconseguirà gaires simpaties en aquest país. A banda que és un plantejament erroni.

Entenc, doncs, que no esteu dacord amb aquesta caracterització.
—És clar que no. No podria estar-hi d’acord en cap cas. Els eslovens estem molt orgullosos d’allò que vam fer com a país el 1991. Vam ser un poble unit darrere una causa justa, un objectiu, que vam aconseguir. És cert que va haver-hi combats durant uns dies i que va haver-hi morts, però no va ser pas la nostra voluntat haver de defensar-nos, ens ho van imposar. Avui Eslovènia és un país molt millor i, sobretot, més lliure. I els objectius de llibertat col·lectiva es van aconseguir gràcies a la independència. És gràcies a la independència que avui formem part de les democràcies europees.

Heu estat mai a Catalunya?
—Hi he estat un parell de vegades, sí.

I si tinguéssiu loportunitat de parlar amb aquests joves que ara són al carrer lluitant per la independència de Catalunya, què els diríeu?
—Per a mi seria tot un honor parlar amb ells. Els diria que continuessin lluitant. Que continuïn amb la protesta pacífica, que persisteixin, perquè aquest és un problema polític important que només es pot resoldre obligant Espanya a seure i parlar. ‘Sit and talk’ és un bon eslògan que resumeix a la perfecció la situació. Cal que el govern espanyol s’adoni que no hi ha cap més sortida i que canviï d’actitud.

The post Andrej Omerzel: ‘No podem romandre indiferents a la violència que el govern espanyol exerceix a Catalunya’ appeared first on VilaWeb.

Quina transcendència té la crítica d’Amnistia Internacional a la sentència?

L’informe d’Amnistia Internacional (AI) sobre la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el procés pot no complaure tothom, però té una importància i un impacte que pot ser determinant per a defensar els drets vulnerats per la justícia espanyola a Europa. En resum, l’organització de defensa dels drets humans més reconeguda a internacionalment ha dit en un text de sis pàgines que la sentència és excessiva, que la condemna per sedició és desproporcionada, que amenaça l’exercici de drets com ara la llibertat de reunió i de manifestació i, sobretot, que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart haurien de sortir en llibertat immediatament. Amnistia Internacional també diu que el judici no fou injust, malgrat alguns fets esporàdics que poguessin ser preocupants, passa per alt abusos flagrants i mesura en tot moment la crítica a l’ordenament jurídic espanyol. Però l’acaba fent, aquesta crítica, i d’una manera rotunda.

Malgrat que els mitjans espanyols rebaixin, menystinguin, ataquin o amaguin l’informe, té un gran valor, perquè la denúncia que fa és internacional i, doncs, l’apagada mediàtica espanyola tindrà poc efecte. A més, d’aquests reports se’n deriva una certa ‘jurisprudència’, entre cometes, perquè són documents que pot tenir en compte el Tribunal Europeu dels Drets Humans quan li arribi la carpeta catalana. L’ex-magistrat del Tribunal d’Estrasburg Josep Casadevall deia en aquesta entrevista que els pronunciaments que facin sobre un cas concret organitzacions amb el prestigi i reconeixement d’Amnistia són importants: ‘Es tracta d’ONG reconegudes internacionalment que, sense ser part en el procediment, poden ser admeses a presentar observacions al TEDH coadjuvant amb una de les parts o una altra. Si ho demanen, solen ser admeses pel president de la sala a participar-hi amb la consideració d’amicus curiae.’

Contundència sobre Sànchez i Cuixart

I Amnistia deixa clar que amb aquesta sentència s’han vulnerat drets fonamentals. El cas que ha vist més clar de bon començament, ja a la fase d’instrucció, és el de Cuixart i Sànchez, com a dirigents d’entitats socials. Diu que no havien d’haver estat mai empresonats i que haver-los privat de llibertat i haver-los condemnat a nou anys de presó ‘els trepitja els drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica’. Recorda que ‘la desobediència civil pacífica és protegida per la legislació internacional sobre drets humans’. I rebla: ‘Com a ciutadans particulars i presidents d’aquestes organitzacions [ANC i Òmnium] de la societat civil, les autoritats tenen l’obligació de garantir-ne el dret d’expressar opinions contràries a la decisió del Tribunal Constitucional que prohibia la celebració del referèndum i a organitzar reunions pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya, sempre que no s’utilitzessin la violència ni s’incités a l’ús de la violència o la discriminació.’

La sentència, una amenaça

L’argumentació que fa és important en aquest punt, el de la violència, perquè és una de les grans contradiccions de la sentència del Suprem. ‘El tribunal considera acreditada l’existència d’alguns fets violents –tot i que cap no és atribuït de manera directa als acusats–, però no es basa en aquest element per a la condemna, sinó que afirma que la violència no és necessària per al tipus penal de sedició.’ Què fan, doncs, Manuel Marchena i la resta de magistrats? Parlen d’un ‘alçament multitudinari, generalitzat i projectat de forma estratègica’, i afegeixen que ‘una oposició aïllada i singularitzada exclouria alguns ingredients que potser podrien derivar-nos a unes altres tipicitats’.

Amnistia ho critica, això. Troba preocupant que ‘la gravetat de la conducta imputada […] es vinculi directament al fet que l’oposició sigui multitudinària o generalitzada’. És a dir, que el càstig penal sigui degut al fet que fos molta gent a molts llocs alhora que es manifestés o participés en el referèndum. És un element d’arbitrarietat que permet la definició vaga i imprecisa del tipus penal de la sedició en la legislació espanyola i que l’organització critica. Amnistia Internacional, en resum, diu que veu ‘amb preocupació que la sanció, tant als membres de la societat civil com als qui exercien un càrrec oficial, es basi en el delicte de sedició, vagament definit i interpretat de manera extensiva, que ha derivat en l’actual sentència i podria obrir la porta en el futur a una criminalització més gran dels actes relacionats directament amb l’exercici pacífic dels drets de llibertat d’expressió i de reunió pacífica’.

Fan èmfasi en aquesta amenaça, en la possibilitat, amb el text de la sentència a la mà, que en el futur puguin ser perseguits penalment els milers i milers de ciutadans que van participar en els fets del 20 de setembre i de l’1-O que el Suprem qualifica de tumultuaris. Perquè és estrany, tal com destaca Amnistia, que d’acord amb el delicte de sedició hagin estat condemnats aquells que són considerats els instigadors d’aquest delicte, però no pas aquells que el van dur a terme de manera efectiva, és a dir, els manifestants. Per a aquests, el codi penal preveu penes de quatre a vuit anys de presó. És alhora una incongruència de la sentència i una amenaça, de la qual alerta.

El cas dels dirigents polítics… inclosa Forcadell

L’organització diferencia, això sí, entre Sànchez i Cuixart i la resta de presos polítics. En el cas de les autoritats públiques, no és tan rotunda, tot i que assenyala clarament la vulneració d’un dret fonamental, que és el principi de legalitat. El principi de legalitat estableix que qualsevol conducta ha de ser clarament definida, de manera que sigui previsible d’un punt de vista penal. I això, segons Amnistia, no ha passat en aquest cas. Ho expliquen així: ‘La previsibilitat implica que les persones puguin saber quins actes els faran penalment responsables i quina serà la pena per aquests actes.’ La manca de definició del delicte de sedició a la legislació espanyola ho impedeix –diuen–, i ‘permet la imposició de restriccions indegudes als drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica perquè criminalitza una àmplia gamma d’accions directes no violentes protegides pel dret internacional dels drets humans’.

Tot i aquesta vulneració clara d’un dret fonamental i de la desproporció en la pena de sedició contra els dirigents polítics, no n’exigeix l’alliberament immediat, sinó que demana a la fiscalia espanyola i al Tribunal Constitucional que ho tinguin en compte quan hi arribin els recursos d’empara que presentaran els presoners condemnats. És sorprenent que no diferenciï entre Carme Forcadell, que era presidenta del parlament i no tenia responsabilitats de govern, i els ex-membres de l’executiu. Forcadell no tenia, com a presidenta d’una cambra parlamentària, unes prerrogatives que li van ser vulnerades, com ara la de permetre el debat parlamentari? Segons Amnistia, això no queda clar, des d’un punt de vista normatiu ni de jurisprudència internacional; els fets que li són atribuïts segons l’acusació podien ser constitutius d’algun tipus delictiu, però la condemna per sedició és excessiva. Tracten el cas de Forcadell com els d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn.

Un judici just?

Hi ha uns altres aspectes que poden ser desconcertants. A l’hora de justificar l’argument d’un judici just al Tribunal Suprem, els responsables de l’organització llevaven importància, ahir, a la compareixença que van fer a Barcelona, a abusos del president de la sala, Manuel Marchena, contra la defensa de Jordi Cuixart i la seva estratègia jurídica. Ho consideren un fet aïllat i que no va marcar el to general del tribunal. Segons ells, incidents d’aquesta mena poden ser més o menys habituals, si són esporàdics, en els procediments judicials. Van minimitzar també el fet que el tribunal no permetés de contrastar les declaracions dels testimonis de l’acusació amb els vídeos i documents que els desmentien. Sobre això, Amnistia diu que la sentència ja lleva valor a tots aquests testimonis quan diu que són contradictoris.

Tot amb tot, el valor de l’informe d’Amnistia Internacional sobre la sentència està en les peticions concretes amb què s’adreça directament a l’estat espanyol. La primera, que es revisi d’una manera substancial el tipus penal de sedició al codi penal, ‘per garantir que no criminalitza indegudament actes de desobediència civil pacífica ni imposa penes desproporcionades per accions relatives a l’exercici de la llibertat d’expressió i de reunió pacífica’. La segona, l’alliberament immediat de Sànchez i Cuixart, i que es prenguin les mesures pertinents per a anul·lar-ne la condemna per sedició. I la tercera, que la fiscalia del TC o el TC mateix tinguin un respecte pel principi de legalitat, ‘d’acord amb els estàndards internacionals de drets humans’, quan els arribin els recursos dels presos contra les condemnes per sedició. I si Espanya (com és previsible) no en fa cas? Amnistia respon que és una entitat no tan sols d’anàlisi, sinó també d’acció i combat, i que farà campanya i emprendrà accions de pressió perquè totes aquestes peticions siguin ateses.

Vegeu ací l’informe sencer:

The post Quina transcendència té la crítica d’Amnistia Internacional a la sentència? appeared first on VilaWeb.

El corredor ens visita

El president valencià, Ximo Puig, arriba a una festa del Foment per defensar, diu, els interessos de les empreses valencianes, perquè, sosté, si les coses empitjoren per a Catalunya, també empitjoraran per a l’economia valenciana. No s’ha estat de dir, igualment, que cal cercar ‘enteniments i aproximacions dins l’estat de dret, l’estatut i la constitució’, i ha posat la via valenciana com a exemple de ‘via autònoma de progrés que pensa en l’interès general’. En conseqüència, cal que ‘desfronteritzem [sic] la política, abandonem els blocs, tant en l’eix nacional com en el de dreta/esquerra’. Finalment, no tenia cap intenció de veure’s amb el president Torra –el dia que el jutjaven per haver mantingut la dignitat de la presidència de la Generalitat–, que entre altres coses pitjors defensa, diu Puig, uns ‘irreals Països Catalans’. Ai, els capricis de la geografia i de la història, com s’exclamava un periodista acudint a un acudit d’un geògraf valencià, defensor del corredor mediterrani amb aquella fe en les estructures que ajuden a establir ponts…

Recordo bé que, entre 1975 i 1977, el Congrés de Cultura Catalana va adoptar una perspectiva de Països Catalans sense embuts i, a més, amb gent que després va engrossir el sistema polític sorgit del transvestiment franquista en monarquia parlamentària. Un paper d’aquella època ens recorda que el març del 1976 va tenir lloc una trobada de Ciències Humanes i Socials dels Països Catalans a Perpinyà, amb l’assistència d’uns quants protagonistes de la política catalana i espanyola d’uns anys després. I encara l’octubre del mateix any hi va haver a Barcelona unes jornades de debat sobre els Països Catalans on destacats socialistes d’aquell moment van fer gala d’un fervorós pancatalanisme. El paper protagonista dels catalans del nord en el tall del Pertús i el Voló d’aquests dies no és un producte dels ‘capricis’ de la geografia, sinó d’una voluntat nacional viva. Com ho és la solidaritat del País Valencià amb els detinguts i empresonats del Principat, que tampoc no és un producte dels ‘capricis’ de la història. I el recompte abasta Mallorca en idèntic sentit.

El País Valencià ha estat un terreny estratègic de la guerra a llarg termini d’Espanya contra Catalunya. I és a València on hi ha hagut els pronunciamientos del segle XIX i l’ofensiva borbònica contra la base social del republicanisme federal a partir de la Restauració: conjurar el republicanisme federal significava abolir tots aquells elements d’identitat al si dels Països Catalans sota pretext d’anul·lar tant carlins com federals. No pas per casualitat, la constitució de 1978 prohibeix expressament cap possibilitat de federació entre autonomies. Ara no sé pas com estan les coses, però, en algun moment, la legislació espanyola prohibia expressament el trasllat de professors valencians que volien exercir al Principat i a l’inrevés. Per posar un exemple de la mentalitat induïda per aquella estratègia anihiladora, cal recordar que, en el bienni 1980-1981, a les comissaries era sospitós tant el fet d’haver estat a Perpinyà com el d’haver travessat l’Ebre amb intencions polítiques (i.e., anar expressament a Madrid a fer campanya contra les eleccions de 1977). Des d’aquells llunyans anys setanta, la qüestió Països Catalans va restar políticament congelada, en aparença, mentre la realitat valenciana cremava amb el blaverisme atiat i, òbviament, tolerat per la conjunció d’interessos entre la dreta anticatalana i l’estat central d’Alfonso Guerra i de Fernando Abril Martorell. (La claudicació històrica dels socialistes és a la vista, amb l’ascens de Vox a les eleccions d’aquest 10-N.) I així arribem al 23 de febrer de 1981, amb els tancs de Milans del Bosch sostenint l’últim dels pronunciamientos. A tall de recordatori ominós, cal dir que l’any 1975 la blavera era una ensenya municipal; que el 1978 va esdevenir ‘provincial’ de la mà de la UCD; i que, amb els socialistes al poder, fou proclamada bandera ‘regional’, en un seguit de concessions sistemàtiques que abonava la no catalanitat del valencià, arma de primera importància per al blaverisme, i anticipava la grotesca baralla ‘País-Reino-Comunidad’. La por, que tot ho congela. I, naturalment, la mentalitat catalunyesades del Principat, estimulada pel culturalisme cosmopolita barceloní cap a les Olimpíades i per la mesquinesa dels interessos d’una burgesia merament regionalista que, a canvi de fer pactes amb Madrid, sacrificava tot allò que molestava l’estat –com va succeir amb el discret abandonament dels Països Catalans a la Gran Geografia Comarcal de l’etapa autonomista quan la Gran Enciclopèdia Catalana dels temps franquistes n’havia fet bandera.

Com és natural, el dèficit valencià amb l’estat en tots els terrenys no podia sinó estimular un conat de concòrdia economicista dels empresaris d’allà amb els d’aquí i el corredor mediterrani com a eix vertebrador. Que ho facin, si els deixen. Entretant, els ‘capricis’ de l’economia ja feien negar a historiadors de renom la possibilitat de reunir la nació sencera amb l’excusa dels distints ritmes del desenvolupament. Però, com podem comprovar amb la ‘crisi catalana’, l’economia no ho explica tot, ni ho limita tot, ni ho justifica tot.

The post El corredor ens visita appeared first on VilaWeb.

Les dades desmenteixen Foment

TEMA DEL DIA
Catalanisme. Amb l’arribada de Josep Sánchez Llibre a la presidència del Foment del Treball, semblava que l’entitat podria decantar-se cap a posicions més catalanistes i rebaixaria el grau d’agressivitat contra l’independentisme. Després del seu predecessor, Joaquim Gay de Montellà, li havia de ser fàcil a l’ex-dirigent demòcrata-cristià de modernitzar l’entitat i adequar les seves posicions al sentiment majoritari de la societat catalana. Però finalment sembla que no ha estat així. Potser li ho han impedit els nervis de veure com la Cambra de Comerç, presidida per Joan Canadell, guanya pes dins l’empresariat català.

La patronal catalana continua exercint de contrapès espanyolista al govern i fa de corretja de transmissió dels interessos de l’estat espanyol a Catalunya, en lloc de defensar el dels empresaris catalans. El silenci de Foment sobre el dèficit fiscal de Catalunya o sobre la manca d’infrastructures com el corredor mediterrani continua essent sepulcral, malgrat que són dues qüestions que perjudiquen greument l’economia. Aquest silenci contrasta amb el menyspreu institucional que manté contra el govern de la Generalitat i l’exageració quan parla de les repercussions econòmiques que puguin tenir les protestes contra la sentència. Unes repercussions sobre les quals no hi ha dades, perquè són molt recents, i, en tot cas, no arribaran mai als setze mil milions d’euros anuals que es perden amb el dèficit fiscal. Segons les últimes dades que es tenen, les del segon trimestre del 2019, l’economia catalana va créixer d’un 2% interanual.

Al sopar anual de Foment, el president de l’entitat, Josep Sánchez Llibre, va acusar la Generalitat d’haver comès una greu irresponsabilitat perquè no ha condemnat ‘la barbàrie’ de les protestes contra la sentència, que van causar talls de carretera. El president Quim Torra no va poder escoltar les crítiques perquè va excusar l’absència en veient que Foment li negava la condició de primera autoritat de Catalunya a l’hora de fer el discurs de clausura i atorgava aquest honor a la ministra d’Economia espanyola, Nadia Calviño. Les normes de protocol estableixen que, en absència del president del govern espanyol, correspon al president de la Generalitat de tancar els actes, com a representant de l’estat a Catalunya. Però Foment, sempre disposat a la genuflexió, va accedir a les pressions espanyoles i va determinar que fes la clausura la ministra.

Així i tot, al sopar hi van assistir el vice-president Pere Aragonès i tres consellers més: Damià Calvet, Àngels Chacon i Chakir El Homrani. Una representació molt generosa, tot i el tracte hostil dispensat a Torra. També hi havia un estol de ministres espanyols. A més de Calviño, la d’Hisenda, María Jesús Montero, i la de Defensa, Margarita Robles. No se sap quina relació té Foment amb els afers militars, més enllà de l’agraïment als serveis prestats. Sánchez-Llibre va aplaudir l’acord entre el PSOE i Podem. Amb això es desmarcava de la patronal espanyola, però demostrava que als empresaris els fa ben poca por el futur govern de coalició. El president de Foment fins i tot es va permetre el luxe de demanar a les ministres presents que no toquessin la reforma laboral.

A Foment no el preocupa què pugui fer Podem al govern espanyol, que serà ben poca cosa, si hi arriba, sinó la mobilització independentista, especialment quan es toquen infrastructures estratègiques. Les manifestacions multitudinàries, les vagues de fam, els llaços grocs i les enceses d’espelmes no li priven pas el son, però tallar carreteres o interrompre el TGV l’irrita perquè ‘perjudiquen l’economia’. No n’hi ha dades, però és segur que els talls de carretera no han causat pas tantes pèrdues com l’absència del corredor ferroviari mediterrani entre València i Barcelona o la devaluació de l’aeroport del Prat. D’això, no en va parlar Sánchez Llibre, tot i tenir tres ministres en funcions davant. De moment, les úniques dades que han sortit sobre l’impacte de les protestes a Barcelona, les ha donades l’ajuntament. El regidor de Turisme, el socialista Xavier Marcé, ha explicat que els aldarulls no han tingut impacte en el turisme, que durant el mes d’octubre ha continuat creixent d’un 2%.

MÉS QÜESTIONS
Compromís defensa el canvi de Xambó després de les crítiques que ha fet.
El portaveu de Compromís a les Corts, Fran Ferri, ha defensat que el sociòleg Rafa Xambó sigui substituït per l’economista Rosa Yagüe per a formar part del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) en representació de la formació. Xambó s’ha mostrat especialment crític amb la direcció d’À Punt, fins al punt de demanar la dimissió d’Empar Marco. Durant aquests dies, a més, ha fet dures crítiques a la seva formació, Compromís, a les xarxes socials. ‘Els “meus” em cessen sense més’, va lamentar dissabte, tot recriminant que li haguessin comunicat la decisió per WhatsApp. Sobre aquesta qüestió, Ferri ha dit que els càrrecs no són vitalicis i que cercaven un perfil més tècnic. La decisió d’apartar Xambó, presa per unanimitat, l’explica parlant de la seva substituta: ‘Una dona, economista, que va fer una feina molt interessant sobre el tancament i la fallida econòmica de l’anterior televisió.’

Presidència deixarà d’oferir les beques que la Inspecció de Treball va considerar fraudulentes. El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha informat que l’any vinent el gabinet de Presidència deixarà de comptar amb becaris, cosa que, a parer seu, resoldrà la situació creada. Tot i això, creu que s’ha actuat correctament en tot moment i ha dit que recorreria contra la decisió. La Inspecció de Treball, a instàncies de CCOO, va denunciar unes ‘falses beques’ de vint-i-vuit persones que feien feina a Presidència, de manera que hauran de ser donades d’alta a la Seguretat Social. Puig ha dit que la tasca que feien no era incorrecta, i per això els serveis jurídics del Consell recorreran contra la decisió. Segons el president, aquestes beques han servit a molts joves periodistes per a poder treballar més endavant als mitjans de comunicació mitjançant ‘una via raonable’ que, en alguns casos, els oferia fins i tot condicions més bones que les dels contractes laborals d’uns altres llocs. Tanmateix, ha anunciat que a partir de l’any que ve ja no hi haurà aquestes beques.

El govern balear atura la limitació dels vehicles dièsel. El govern balear ha suspès temporalment el calendari que limita la circulació dels vehicles dièsel nous a partir del 2025 i dels que no siguin lliures d’emissions a partir del 2035, tot esperant l’aprovació de la futura llei espanyola de canvi climàtic. La llei de canvi climàtic i transició energètica, aprovada pel parlament balear, ha aixecat discrepàncies amb el govern espanyol. Ajornant l’entrada en vigor de la llei, volen evitar que la norma autonòmica arribi al Tribunal Constitucional. Per tant, de moment no s’aplicarà la disposició addicional tercera que determina que, a partir del primer de gener de 2025, es prohibirà la circulació de motocicletes i turismes que funcionin amb dièsel. També fixava la data del primer de gener de 2035 per a prohibir la circulació de motocicletes, turismes, furgons i furgonetes que no siguin lliures d’emissions. Llevat, en ambdós casos, d’aquells vehicles a què s’apliquin excepcions per raons de servei públic o que ja circulin abans i siguin matriculats a les Illes Balears. El vice-president i conseller de Transició Energètica, Juan Pedro Yllanes, ha assegurat, a la sessió plenària del parlament, que es manté el text de la norma. No se’n reclama ni la reforma ni la derogació que han motivat divergències entre ambdues administracions.

Stop Violències afirma que té proves d’allò que va denunciar a l’ONU. L’associació feminista Stop Violències ha anunciat que té proves sobre els avortaments a l’estranger de dones andorranes, que va denunciar l’octubre passat al Cedaw, la comissió de l’ONU en defensa dels drets de les dones, en la qual va prendre part. L’associació ha dit en un comunicat que molts dels punts de l’informe en què va relatar la situació de les dones a Andorra són perfectament documentats. Fins i tot, assegura que la comissió d’expertes del Cedaw va dir a l’associació que, segons els documents de suport que havia presentat, allò que havia apuntat a l’informe ‘no tan solament era comprovable, sinó que era correcte’. L’associació presidida per Vanessa M. Cortés manté que el report, que era públic des de començament d’octubre, no es va redactar en contra dels treballadors públics dels departaments assenyalats, sinó per denunciar la manca de recursos en matèria d’atenció a dones i infants. L’associació feminista lamenta que el govern –diu– no escolti la ciutadania i que hagi emprès ‘una cacera de bruixes’ contra Stop Violències.

LA XIFRA
72 anys de presó ha imposat l’Audiència de Sevilla als encausats pel cas ERO, per haver defraudat 855 milions d’euros. La sentència havia de sortir abans de les eleccions del 10-N però es va endarrerir per no perjudicar el PSOE.

TAL DIA COM AVUI
El 19 de novembre de 1912 neix Joan Sales, escriptor, editor, traductor i oficial de l’exèrcit de la República espanyola.

The post Les dades desmenteixen Foment appeared first on VilaWeb.

Canvi al full de ruta de Fira València: es liquidarà i la Generalitat assumirà el deute

El govern valencià canvia el full de ruta de la Fira València. Si fins avui, el pla era culminar el procés pel qual la Generalitat assumiria el deute milionari de l’entitat i definir després el futur model firal, ara l’entitat es dissoldrà i tot seguit es crearà un nou ens que gestionarà el recinte.

La Generalitat s’ha vist abocada a la liquidació tècnica de Fira València, després que els bonistes s’hagin negat a acceptar de forma voluntària la subrogació del deute per part de la Generalitat. L’única manera doncs perquè l’administració l’assumeixi és per ‘causa forçosa’ i per a això, és necessària la liquidació de Fira, emissora dels bons, i la seva transformació.

El motiu pel qual els inversors no accepten la subrogació del deute és que en aquests moments els bons tenen una ‘rendibilitat elevada en el mercat, del 6%, i estan també assegurats’ però amb la subrogació es perd el segur i els bonistes ‘no volen renunciar a un segur quan l’asseguradora té millor rating que la Generalitat’.

Així ho ha explicat el sots-secretari de la Conselleria Sostenible, Natxo Costa, després d’una reunió de la Comissió de Seguiment de Protocol de Fira València, on estan representats l’ajuntament, les Conselleries d’Hisenda i Economia, i la mateixa Fira València.

Respecte a la possible compensació de Fira València a la Generalitat per l’assumpció del deute, Costa ha explicat que ‘en el moment de dissolució de l’entitat caldrà resoldre-ho’ i que la Comissió de Seguiment del Protocol convidarà a reunions  vinents a aquells departaments, persones o empresariat que consideri que han d’opinar en cada tema a tractar. I en deu o quinze dies hi haurà nova reunió.

The post Canvi al full de ruta de Fira València: es liquidarà i la Generalitat assumirà el deute appeared first on VilaWeb.

El parlament de les Illes refusa les esmenes a la totalitat del pressupost

El parlament de les Illes ha refusat avui les esmenes a la totalitat de devolució del pressupost de les Illes per 2020, que continuen d’aquesta manera la seva tramitació amb la previsió d’aprovar-se el 19 de desembre.

El vot en contra a les esmenes a la totalitat ha estat dels grups parlamentaris del PSIB, Unides Podem, Més per Mallorca, els partits del govern, i Gent per Formentera. Els vots a favor han estat dels grups de l’oposició (PP, el PI, Vox i Cs). Més per Menorca s’ha abstingut en la votació. Així, les esmenes han registrat vint-i-tres vots a favor, vint-i-nou en contra i dues abstencions.

Després de la votació de les esmenes, també s’ha votat la quantitat global dels comptes. Aquesta votació s’ha saldat amb trenta vots a favor i vint-i-cinc vots en contra. Aquí Més per Menorca ha votat a favor al costat de la resta de grups que recolza al govern.

The post El parlament de les Illes refusa les esmenes a la totalitat del pressupost appeared first on VilaWeb.

Sancionen una persona per crits i tocs de xiulet davant d’una caserna de la Guàrdia Civil durant l’1-O

Una persona hauria estat sancionada per l’Ajuntament d’Igualada per haver ‘cridat i fet tocs de xiulet’ davant la caserna de la Guàrdia Civil la nit de l’1 d’octubre d’enguany, segons que publica el diari digital Anoiadiari.cat. La denúncia parteix d’una acta feta pels Mossos d’Esquadra i la sanció és de 150 euros. Segons el digital anoienc, més de cent persones van participar en les protestes a l’exterior de la caserna de la Guàrdia Civil.

The post Sancionen una persona per crits i tocs de xiulet davant d’una caserna de la Guàrdia Civil durant l’1-O appeared first on VilaWeb.

Alliberen un altre detingut per les protestes contra la sentència

L’Albert Martí, un dels vint-i-vuit detinguts durant les protestes contra la sentència del procés, ha estat alliberat. Ho ha anunciat el mateix grup de suport d’aquest jove de Térmens tot publicant al perfil de Twitter una foto d’ell ja en llibertat. Martí va ser detingut a Lleida en unes protestes que es van produir l’endemà de l’anunci de la sentència.

Aquest matí han revocat la presó preventiva sense fiança, JA EL TENIM A CASA! Moltes gràcies a totes pdl suport, seguim lluitant!#MartiLlibertat#LlibertatPresesPolitiques #LlibertatPresosPoliticsiExiliats pic.twitter.com/SCTDBUu96T

— Martí Llibertat (@LlibertatMarti) November 19, 2019

Dijous està previst que se celebri una vista per resoldre el recurs d’apel·lació contra la presó preventiva de l’Amadeu, un d’aquests detinguts que es troba al Centre Penitenciari de Ponent i que és veí d’Artesa de Segre (Noguera). Amb motiu d’aquesta vista, està previst que es faci una concentració de suport al davant dels jutjats del Canyeret.

A Lleida hi va haver 36 detinguts arran de les protestes per la sentència del procés. D’aquests es van dictar ordres d’ingrés en CIE per a dos persones i cinc persones més van ser enviades a presó de forma provisional.

The post Alliberen un altre detingut per les protestes contra la sentència appeared first on VilaWeb.

Pàgines