Diu la llegenda que el gelat artesà va ser atzarosament inventat per genets mongols quan transportaven nata pel desert de Gobi. Les baixes temperatures a què se sotmetia l’aliment, juntament amb la contínua agitació dels cavalls que trencava els vidres de gel formats, va donar lloc a un producte lacti de textura cremosa: el gelat. Des d’Àsia seria importat a Itàlia per Marco Polo en un dels seus múltiples viatges i des d’allí es va estendre pertot Europa.

A Espanya la tradició gelatera està lligada a les viles de Xixona i Ibi. Durant els mesos d’hivern, iberuts i xixonencs arreplegaven la neu i l’emmagatzemaven en els denominats pous de neu. A l’estiu preparaven gelats afegint a aquella neu suc de cítrics edulcorats i obtenien així preparats com aiguaneu, arrop amb neu o neu amb sucre i taronja. Inicialment venien els seus gelats en ciutats de la zona (Alacant, Elx, etc.), des d’on es van estendre a tot Espanya. De fet, un elevadíssim percentatge de les gelateries artesanes que hi ha a Espanya van ser obertes per famílies de gelaters i orxaters que procedien de Xixona i Ibi. Fins fa poc més d’una dècada, la major part de les gelateries artesanes continuaven elaborant la mateixa carta de gelats i seguint les mateixes receptes que, en el seu dia, els van llegar els seus avantpassats.

«La gelateria artesanal és el resultat de la contribució equilibrada de molts camps científics»

Tal com explica Luis Concepción en Fundamentos científicos de la heladería (Concepción, 2017), la major part d’aquestes gelateries són models de negoci estacionals molt enfocats a la venda d’impuls, amb jornades maratonianes que tracten d’afrontar una demanda molt alta i concentrada en el temps. És per això que qualsevol petita desviació en la producció vertiginosa de gelat, qualsevol experimentació o intent d’innovació es pot convertir en una autèntica frivolitat durant els mesos d’estiu. No obstant això, en aquest moment, potser a causa de la necessitat de posar en valor el sector –seguint la petjada de la restauració o la pastisseria– els gelaters artesans són conscients de la necessitat d’innovar per a millorar el producte i oferir alternatives atractives a les que presenta la seua competència. Però la innovació requereix d’una formació multidisciplinària que, ja avui, és una de les principals preocupacions dels autèntics professionals del sector.

La tradició gelatera a Espanya és lligada a les ciutats alacantines de Xixona i Ibi. Antigament, durant els mesos d’hivern, iberuts i xixonencs recollien la neu i l’emmagatzemaven en pous de neu. A la imatge, el pou del Surdo, al port de la Carrasqueta, a Xixona. Foto: José Manuel Almerich Iborra

L’evolució de la gelateria està íntimament relacionada amb l’evolució de la tecnologia del fred. Així, el professor Gras (2017) defineix les següents etapes en gelateria: 1) refredament amb neu o gel, 2) refredament amb mescles frigorífiques preparades dissolent sals, 3) invenció de la màquina de gelats i 4) desenvolupament de la refrigeració mecànica. És important que el gelater artesà conega les fonts de fred i els seus fonaments, per a així fer-ne un ús més eficient, així com emprar la més adequada per a una elaboració concreta.

No obstant això, la tecnologia del fred no és l’única àrea de coneixement que necessita dominar el gelater artesà. Per poder innovar i millorar el producte, el mestre gelater ha de reconèixer que la gelateria artesana, igual com en altres camps de la gastronomia, no és només un art. En realitat, és tota una ciència o, millor encara, el resultat de la contribució equilibrada de molts camps científics. És per això que, per al desenvolupament professional complet, en gelateria artesana es requereixen coneixements profunds en bromatologia, matemàtiques, química, física o nutrició.

 Llig l’article sencer al web de Mètode

Juan Mora. Catedràtic de Química Analítica en la Universitat d’Alacant (UA). Dirigeix el Curs d’Expert en Elaboració Artesanal de Gelats, títol propi de la UA en el qual col·labora l’Associació Nacional de Gelaters Artesans (ANHCEA). La seua activitat investigadora se centra en el desenvolupament de mètodes analítics aplicats a la bioanàlisi i l’anàlisi d’aliments.

Salvador Mestre. Professor titular de Nutrició i Bromatologia en la Universitat d’Alacant i cap d’estudis del curs d’Expert en Elaboració Artesanal de Gelats. Actualment dirigeix el grup d’investigació d’Anàlisi d’Aliments i Nutrició de la Universitat d’Alacant.

Què és Mètode?

‘Elogi de la vida’ és el nom que rep el nou número de Mètode, un monogràfic coordinat per l’ecòleg valencià Francesc Mesquita-Joanes i dedicat a l’anàlisi del concepte de la biodiversitat. En la revista, els nostres redactors i col·laboradors habituals proposen quatre novetats editorials d’aquest estiu, cadascuna amb la seua ressenya corresponent també disponible al nostre web.

Donada la temàtica del pròxim número 98 de Mètode, la primera de les recomanacions literàries no és cap casualitat. Cristina Vilanova proposa El mesías de las plantas, batejat pel malnom que s’ha guanyat l’autor, Carlos Magdalena, gràcies a les seues fites botàniques. Horticultor del Reial Jardí Botànic de Kew, a Londres, entre les seues proeses es troba la resurrecció de la Ramosmania rodriguesii, una planta nativa de l’illa Rodrigues (a Maurici) considerada extinta durant dècades fins a l’actuació de Magdalena. Aquesta i més històries configuren una obra científica, biogràfica i política, en la qual les anècdotes i la divulgació deixen lloc a les reivindicacions en defensa del paper de les plantes als nostres ecosistemes.

Juli Peretó acosta l’última publicació de José Pío Beltrán, professor d’investigació a l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC-UPV). Cultivos transgénicos aposta per la biotecnologia com a mètode per a garantir l’accés físic, social i econòmic als aliments necessaris per a una dieta equilibrada, desmentint algunes de les mentides més esteses sobre la transgenesi i presentant les noves tècniques d’edició genètica, com el CRISPR. De mites i enganys també en parla J. M. Mulet al seu últim projecte, ¿Qué es comer sano?, un recull de cent un dels mites més polèmics sobre productes alimentaris que actualment es troben en el punt de mira a causa, en gran mesura, al sensacionalisme dels mitjans de comunicació: la llet, la carn, el sucre, els additius… Carmen López Valiente opta per un llibre que segueix l’estil irreverent d’un dels divulgadors més mediàtics del panorama nacional.

 

L’últim suggeriment ve de Jordi Solbes, que recomana Persiguiendo a Einstein. L’obra d’Antonio Acín i Eduardo Acín s’adreça a tots aquells atemorits que prefereixen defugir de la física moderna a causa de la seua suposada dificultat, una idea que ambdós autors s’esforcen a desmuntar al llarg de les seues cent quaranta-quatre pàgines. El llibre se cimenta sobre una primera part dedicada a la història i fonaments del pensament científic i, tot seguit, recórrer la cronologia de la física fins a arribar a la quàntica d’Einstein, però oblidant algunes contribucions remarcables pel camí. Alguns continguts complementaris inclosos fan d’aquest volum una eina recomanable per a estudiants i professors.

Podeu trobar més recomanacions en la web de Mètode

Què és Mètode?

Els bancs espanyols són els que registren una exposició més alta a Turquia, amb 80.898 milions de dòlars (70.848 milions d’euros), xifra que representa el 36,2% de l’exposició de la banca internacional al país otomà, segons les dades del Banc de Pagaments Internacional (BIS, per la seva sigla en anglès) consultats per Europa Press.

Del total de l’exposició de la banca espanyola a Turquia, 2.376 milions de dòlars (2.084 milions d’euros) corresponien a contraparts del sector bancari otomà, mentre que 19.255 milions de dòlars (16.886 milions d’euros) responien a deutes del sector públic i 59.266 milions de dòlars (51.978 milions d’euros) a l’exposició al sector privat no bancari turc.

Segons els registres del banc del BIS, l’exposició de la banca espanyola a Turquia és, amb diferència, la més gran entre els creditors turcs. Els bancs francesos apareixen en segona posició amb un risc de 35.145 milions de dòlars (30.826 milions d’euros), i la banca italiana és la tercera més exposada a Turquia amb 18.489 milions de dòlars (16.213 milions d’euros). En aquest sentit, les turbulències de la lira turca, que ha arribat a perdre més d’un 18% del seu valor davant el dòlar durant la sessió de divendres passat, han tingut un reflex en la cotització dels grans bancs de la zona euro amb més exposició a Turquia.

D’aquesta manera, les accions de l’espanyol BBVA han conclòs la jornada amb una caiguda del 5,16%, llastrades per l’exposició de l’entitat espanyola al turc Garanti, en el qual controla el 49,85% del capital. Per la seva banda, l’italià Unicredit perdia un 4,73% en la sessió, afectat per la seva exposició al banc turc Yapi Kredi, on controla un 81,9% a mitges amb la firma local Koc Financial Services, mentre que el francès BNP Paribas queia un 2,99%, penalitzat per la seva participació en l’entitat otomana Turk Ekonomi Bankasi (TEB).

Poques persones coneixen tan bé Barcelona i la seva història com Lluís Permanyer (Barcelona, 1939). El reconegut periodista va ser cronista oficial de la ciutat i ha publicat nombrosos llibres sobre temes tan concrets com la Barcelona nocturna o la història del barri de l’Eixample. També coneix molt bé tots els secrets de la Rambla, un carrer que defineix com un ‘escenari’ de tots i per a tots que sempre ha acollit els grans esdeveniments de la ciutat. Parlem amb Permanyer sobre el passat, el present i el futur d’aquest carrer, i també sobre el seu procés de dol, ara que fa un any que els atemptats gihadistes del 17 d’agost van colpejar-lo.

—L’atemptat del 17-A no ha estat l’única vegada que la Rambla ha viscut un episodi de violència. Quins altres episodis històrics destacaríeu?
—Els moments més forts van ser a final del segle XIX, amb les dues bombes que va llançar Santiago Salvador des del cinquè pis del Liceu. Malgrat que l’atemptat va ser dins el teatre, la commoció va tenir lloc a peu de Rambla. Al cap de molt pocs anys, hi va haver un atemptat en aquest mateix carrer, al peu d’un arbre, amb una bomba de fabricació casolana que va matar dues noies. Quan va passar això, les floristes van fer una gran escenografia a la Rambla de les Flors: llançaven flors als fèretres quan passaven.

—I a partir dels anys trenta?
—Destaca el que va passar durant els fets d’octubre de 1934. Hi havia un edifici, el número 10, que era la seu del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), molt vinculat al cop d’estat de Companys. Alguns van tirar uns quants trets, malgrat que no va anar més enllà, perquè el capità general que hi havia va tornar al poder sense una repressió sagnant. Durant la guerra, va acollir les lluites entre les files republicanes. George Orwell, que era militant del POUM, va estar tres dies a dalt de l’Acadèmia de Ciències, on hi ha la cúpula de l’Observatori Astronòmic. Tenia el fusell preparat per disparar contra una facció d’esquerrans que hi havia davant. De tots aquests episodis, però, el més destacable és l’atemptat al Liceu.

—Per què?
—Els atemptats anarquistes eren per tota la ciutat, però, tal com va dir el mateix Salvador, va decidir d’atemptar allà perquè era la capital de la burgesia. És semblant al que buscaven els terroristes que van atacar la Rambla i que també pensaven en la Sagrada Família o en altres llocs representatius com el Camp Nou. Si en comptes de ser la Rambla, hagués estat el carrer Aribau, l’expansió pel món no hauria estat la mateixa. Tothom sap què és, molta gent hi ha passat, se n’han vist moltes imatges… És una cosa una mica viscuda. És com la Torre Eiffel. No cal haver-hi estat ni haver-hi pujat. L’has vist tantes vegades en fotografia, cinema i reportatges que sembla que ho tinguis viscut i interioritzat.

—El fet que sigui un carrer completament heterogeni, amb gent de tots els països i totes les edats, no devia influir-hi també?
—Sí, és clar. És un moment de molt turisme i en un carrer que sempre ha estat transversal, a diferència del passeig de Gràcia, per exemple, que sempre ha estat burgès. Així com la burgesia va reconèixer el passeig de Gràcia com el seu escenari el 1827, que és quan es va fer, la Rambla era l’escenari de tothom qui vivia a la ciutat. Des del comte de Güell, passant per la Monyos, els menestrals i els burgesos. Tothom hi anava, hi passejava i es trobava. Aquest caràcter transversal s’ha mantingut fins avui. No és un carrer especialitzat com el passeig de Gràcia, sinó que hi pots trobar de tot, i ara encara més, perquè hi ha molta més barreja. Hi ha gent gran, nens… És un escenari i les coses importants sempre han hagut de passar per la Rambla. Els grans enterraments de Barcelona (mossèn Cinto, Rusiñol, etc.) havien de passar per allà. Del final de la Rambla anaven cap al cementiri de Montjuïc. I com això, moltes coses.

—Sempre ha estat un reflex d’allò que passa a la ciutat?
—Sí, quan la Rambla està tranquil·la, la ciutat està tranquil·la. Darrerament, les manifestacions no hi passen perquè, per una qüestió d’espai i d’ordre públic, les fan baixar per la via Laietana, que és més fàcil. Ara entre tantes parades i terrasses, és més complicat. Abans no n’hi havia, de terrasses. Era un passeig net. La primera terrassa de la Rambla és de 1961. Posar tots aquests obstacles és equivocat. Si abans de ser urbanitzada el 1795 recollia aigües, una vegada urbanitzada va passar a recollir vianants.

—Es podria dir que la Rambla va fer el dol dels atemptats força de pressa. Per què?
—Jo estava convençut que tornaria a ser plena l’endemà mateix. Per una raó: té molta força històrica i, a més, és un centre vital de Ciutat Vella, un vial importantíssim. S’havia de tornar a omplir… Hauria estat diferent si això hagués passat en un carrer secundari, per exemple el carrer de l’Hospital. L’èxit de la Rambla quan es va reurbanitzar va ser que l’endemà de ser inaugurada la gent ja va reconèixer que era el passeig. Per què? Perquè era l’únic carrer arbrat i molt ample (tots els carrers eren estrets), que anava de dalt a baix i que estava al centre de la ciutat emmurallada. Tant els de la dreta com els de l’esquerra el tenien al centre. Que s’hi assemblés una mica només hi havia el Jardí del General, però era a tocar de la Ciutadella, no al centre. Aquí passejaves i hi havia botigues a dreta i esquerra, el mercat… No hi havia res comparable i això encara es manté. Els qui van cap a Ciutat Vella indefectiblement han d’acabar passant-hi. Al portal de l’Àngel, per exemple, hi ha molta gent, però és molt curt. En canvi, la Rambla va del mar a la plaça de Catalunya, i a més connecta amb Pelai.

—Va fer el dol de pressa per la seva funcionalitat, doncs?
—Sí. A part de ser un escenari, és un carrer d’una gran funcionalitat. L’has de tornar a ocupar per fer la vida normal. És molt diferent del que va passar amb l’atemptat del Liceu, que la gent tenia tendència a no anar-hi els primers dies després de les bombes. Hi ha una anècdota que m’agrada molt explicar: quan els fills de la generació que havia viscut l’atemptat del Liceu comencen a tenir certa edat i diuen als pares que volen anar a la llotja del teatre, ells els responen ‘nen, vés amb compte’. Com si poguessis anar amb compte! Així com ara diuen ‘nen, condueix a poc a poc’.

—Ningú no advertiria els fills que no anessin a la Rambla…
—No, perquè tothom entén que no és un espai perillós. Així com a Niça encara hi ha unes certes reticències, aquí entre els barcelonins no hi ha cap mena de sensació estranya de no voler anar a la Rambla. No hi van per altres motius.

—Ha estat gaire diferent, el procés de dol de Niça i Barcelona?
—Sí, la Rambla es va recuperar de seguida i, en canvi, a Niça van tardar mesos, i això que és un passeig vistós. Però és clar, no et porta enlloc, és un passeig per a passejar. La Rambla té les dues condicions: és un passeig per a passejar i alhora porta a llocs i tens botigues a dreta i esquerra. Al passeig de Niça només hi ha grans hotels per als rics, que són els més espantadissos! [Riu.]

—Un altre lloc que es va recuperar força ràpidament va ser el Raval. Els veïns expliquen que, al cap de poques hores de l’atemptat, el barri reflectia certa normalitat.
—Sí, perquè la gent del Raval no té gaire relació espiritual ni sentimental amb la Rambla. Per a ells, la seva rambla és la rambla del Raval, perquè són gent vinguda de fa poc i d’altres cultures. La rambla del Raval és el seu escenari, perquè a més provenen de cultures on es fa molta vida al carrer. És el carrer més ample de tota la zona, un lloc de trobada. A més, sabien que no era un atemptat contra ells. No anava exactament contra ningú, sinó contra Occident.

—Els dies posteriors als atemptats es van fer virals uns versos de Lorca sobre la Rambla. Quina relació tenia el poeta amb aquest carrer?
—Ell va estrenar Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores al Teatre Principal i va dedicar a les floristes de la Rambla un poema i els va reservar una representació per a elles soles. Però de cites sobre la Rambla, n’hi ha moltes! Jo en tinc recollides des del segle XVIII a Cites i testimonis des dels clàssics romans fins avui i n’hi ha més de tres-centes. Un dels novel·listes anglesos més famosos dels anys quaranta i cinquanta va dir que era el carrer més bonic del món.

—I el carrer més bonic del món va perdent l’essència, com denuncien molts barcelonins?
—Els culpables són els qui ho diuen, que no hi van! Com que no hi van, no veuen que s’han arreglat moltes coses. Per exemple, s’han tret les escultures humanes, cosa que jo vaig demanar fa anys i no hi havia manera. L’escultura humana ocupa dos metres quadrats, però tota la rotllana que es forma al voltant impedeix que la gent passegi. Hi havia un, que li deien el Maradona, que estava davant del Capitol i anava aguantant la pilota amb cops de peu sense que caigués a terra. Aquest home feia una rotllana tremenda; fins i tot, es van recollir dues mil signatures perquè no el fessin fora… Ja veurem què passa ara, perquè una de les coses que volen fer és augmentar la superfície de vianants i traslladar els arbres cap a les calçades per fer una rambla més ampla. Jo això ho trobo molt perillós, perquè no saps quants d’aquests arbres es moriran si els trasllades. I el més important de la Rambla és el passeig i els arbres, perquè tapen la mediocritat de la majoria de cases i donen unitat i un sostre vegetal. Si ara es fes una replantació, la Rambla no semblaria la mateixa, seria horrible.

Tothom qui estudia la història dels cops autoritaris contra els moviments polítics progressistes que fan perillar el poder establert sap algunes coses, o hauria de saber-les.

1. Que els defensors del poder establert poc sovint són majoritaris en la societat. Més aviat, el seu suport sol rondar el 30% o 35% de la població.

2. Que, per tant, el seu objectiu estratègic és remoure les aigües per aconseguir ‘multiplicar la força’ als ulls dels mitjans de comunicació i influenciar el ciutadà de ‘baix nivell informatiu’. S’adonen que si en poden espantar el 15% o el 20%, podran imposar la seva posició en la societat.

3. I saben que fomentar la violència és la millor manera d’excitar els sentiments d’aquesta gent. Com la majoria, volen viure en pau, però tenen poc estómac o poca capacitat per a discernir amb reclams diferents. I per què saben que fomentar la violència és la millor cosa per a ells? Perquè saben que aquests no faran la feina de demanar-se on s’origina la violència ni qui l’origina. I el grup autoritari, aquest que pot representar un 30% o un 35% de la població, està convençut que gràcies al seu control enorme dels mitjans podrà amagar el seu paper en la gestació d’aquesta violència i fins i tot acusar amb èxit els insurgents pacífics de ser violents.

4. Aquest manual s’ha fet servir una vegada i una altra les darreres quatre o cinc dècades perquè funciona. El 1973, Xile potser va ser el primer a desplegar-lo a gran escala. Però últimament s’ha fet servir amb gran efecte, per exemple, a l’Argentina, al Brasil, al Paraguai, a Hondures i a Veneçuela.

Ara sembla que el poder establert a Espanya, mitjançant el conjunt misteriós de forces unionistes encapçalades per Ciutadans, està disposat a fer-lo servir.

Després de la declaració de la República a Catalunya el 27 d’octubre, el govern espanyol, fent servir el terme emprat per l’arquitecta principal de la seva política, Soraya Sáenz de Santamaría, confiava en la possibilitat de ‘decapitar’ i, per tant, matar el moviment sobiranista català amb l’empresonament il·lícit i injust de la seva classe política i de l’ocupació militar de facto del país. Estaven segurs que les eleccions del 21 de desembre podrien donar una majoria clara al Parlament de Catalunya a l’unionisme.

Però els catalanistes van dir allò de ‘no aneu tan de pressa’ i van guanyar les eleccions. I malgrat que el govern espanyol va fer servir tota mena d’argúcies jurídicament qüestionables per a evitar-ho, les forces sobiranistes, victorioses, finalment van aconseguir d’investir un president fermament independentista.

Mentrestant, les acusacions jurídiques de rebel·lió i sedició contra el president de la República exiliada, Carles Puigdemont, s’han enfonsat quan han estat presentades al sistema legal belga i alemany. Els tribunals d’ambdós països van rebutjar d’extradir-lo pels càrrecs reclamats per Espanya, cosa que fa inviable de mantenir-los contra els consellers empresonats.

En resum, l’operació ‘decapitació’ ha fracassat completament.

És per aquest motiu, i atès això, que ara recorren al manual de cop d’estat llatinoamericà per a assolir els seus objectius.

No cal que em cregueu a mi. Només heu d’escoltar les paraules d’Eduardo Llorens quan es refereix als esforços concertats de les forces espanyolistes per a retirar les cintes grogues d’arreu de Catalunya en defensa dels dirigents del govern català presos il·legalment i exiliats: ‘L’acció és bona. Molt bona. Cal forçar la reacció violenta dels independentistes. El relat de la fractura social, el tenim ben construït, però ens manquen actes de violència seus per a consolidar-lo. Al final saltaran, és qüestió d’insistir-hi.’

Vet-ho aquí, en negre sobre blanc.

Albano-Dante Fachin no es guarda res al pap quan respon. Expressa sense complexos les seves contradiccions i també despulla les dels altres, sobretot la dels ex-companys de parlament i de partit. Proposa que, per sortir d’aquest desconcert en què es troba l’independentisme, convé deixar clar que hi ha qüestions que no se saben com abordar. Creu que la creació d’un nou espai entre independentistes i la gent compromesa amb el dret de decidir que també estigui contra el rei i el règim del 78 seria bàsic per a encarar el futur. L’ex-dirigent de Podem considera que després del primer d’octubre es va crear un nou ‘nosaltres’, els qui creuen fermament amb el dret de decidir. Un ‘nosaltres’ que reivindica com a majoria del país, enfront dels unionistes.

—Ara vénen unes quantes dates assenyalades. La primera, l’Onze de Setembre. Serà un dia important?
—Sempre ho és, però aquesta vegada ho serà més, perquè serà el tret de sortida d’un munt de coses que passaran. És el preludi d’un parell de mesos que seran trepidants. No tan sols per l’octubre, sinó també pel que pot passar arran del judici.

—S’han de fer més accions a les presons?
—Em sembla una bona idea per a fer-los companyia, perquè ens sentin. Però, més enllà de la qüestió personal, aquests actes també són una manera de mantenir viva la situació d’excepcionalitat que vivim. Són actes imprescindibles perquè no normalitzem aquesta situació injusta. No ens podem acostumar a passar per davant una presó sabent que allà hi ha tancats l’Oriol Junqueras, la Carme Forcadell, el Jordi Sànchez o el Jordi Turull…

—Som Alternativa, la vostra nova formació, s’ha reunit fa poc amb el president Quim Torra, amb ERC, la CUP i el Procés Constituent. Els heu demanat que trobin un espai on generar consens més enllà dels independentistes…
—Tot plegat ve d’una reflexió molt senzilla, que no sé per què costa tant d’entendre. La realitat diu que tenim un 48% d’independentistes. Això és així. Però resulta que hi ha una maquinària d’estat i del bloc del 155 que s’activa i comença a crear un relat que diu que aquest 48% és una minoria que es vol imposar a una majoria, que no arriba a la meitat. Això és fals! Primer, el 48% d’independentistes és una xifra enorme i no es pot no escoltar aquesta gent. Però, segon, si a aquest 48% afegim tota la gent que està farta del règim del 78, que no vol un rei, que està disposada a desobeir per exercici el dret d’autodeterminació, som una majoria clara. Recordo que hi va haver 200.000 persones que el primer d’octubre van votar que no. Per tant, som majoria si busquem la manera de treballar conjuntament l’espai independentista amb aquest altre espai, que pel que sigui no és independentista però té clar que Catalunya té dret a l’autodeterminació i està disposat a treballar per poder exercir-lo. Dic ‘som’, comptant els qui són independentistes i el qui no. Hi insisteixo, som majoria i una majoria clara.

‘Som majoria si busquem la manera de treballar conjuntament l’espai independentista amb aquest altre espai, que pel que sigui no és independentista però té clar que Catalunya té dret a l’autodeterminació’

—Però això és possible?
—A Som Alternativa fem un matís: hem de tenir en compte d’on venim. Nosaltres érem en un espai com el de Podemos o els ‘comuns’ que estava contra el règim del 78 i contra la monarquia i que defensava el dret d’autodeterminació. El prier d’octubre provoca una fractura dins d’aquest espai, perquè arriba una oportunitat d’exercir allò que es defensava de paraula i no es fa. Hi ha un espai que no se sent interpel·lat, que diu que això no va amb ells. Parlant de Coscubiela i Rabell, però també de Pablo Iglesias.

—Què voleu dir concretament?
—Que quan nosaltres diem que cal crear un espai més enllà de l’independentisme, les persones que en formin part han d’estar radicalment compromeses amb l’autodeterminació. Això vol dir que davant una situació com la de l’1-O no esperarem el permís de l’estat. Farem allò que diem. I no passarà com va passar amb Coscubiela, que deia que estava a favor del dret d’autodeterminació però després va dir que l’1-O era un cop d’estat. El matís és important.

—El Consell de la República podria contribuir a donar forma a aquest espai?
—Què jo sàpiga encara no s’ha definit gaire com ha de funcionar el Consell de la República. Si entén i comparteix la necessitat que l’independentisme es coordini més enllà de si mateix, podria ser un bon espai. La República no és la dels independentistes. És la República dels demòcrates. Per tant, si el Consell de la República entén aquest raonament, seria perfecte. Els independentistes viuen moments de desconcert, és obvi que els partits independentistes ara tenen moltes diferències i dificultats per a definir una estratègia. Potser és tan senzill com posar les diferències sobre la taula i arribar a un acord. Estaria bé que hi hagués un espai d’aquesta mena on es pogués fer això.

‘La República no és la dels independentistes. És la República dels demòcrates.’

—Qui hauria de formar part d’aquest espai?
—Tota aquella gent que es va sentir interpel·lada pel primer d’octubre i que està compromesa amb tot allò que aquest dia representa. Però no som nosaltres qui ho hem de dissenyar.

—Quina ha estat fins ara la resposta dels partits independentistes a la vostra proposta?
—Ens han escoltat i sembla que els interessa la idea. Però trobo lògic que pensin que primer ens toca a nosaltres conformar aquest espai de no independentistes compromesos amb el primer d’octubre.

—Després de tot el que heu explicat, hi veieu els ‘comuns’, en aquest espai?
—És obvi que dins els ‘comuns’ hi ha gent que té aquest compromís amb el primer d’octubre. Per exemple, en Jaume Asens o la gent anticapitalista, però són minoria. Lamentablement, s’han imposat més les tesis de Coscubiela i Rabell, que no les de Jaume Asens, per dir-ho esquemàticament. Per tant, dins aquest espai hi ha aquesta sensibilitat, però no és la que mana. Hi mana el sector que ha deixat de defensar la radicalitat democràtica que es va imposar el primer d’octubre. Avui veiem gent de la direcció de Catalunya en Comú defensant les tesis que diuen que el primer d’octubre va ser un cop d’estat, un atac a la democràcia. Hi pot haver més casos com els aplaudiments del PP, de Ciutadans i dels socialistes a la intervenció d’en Coscubiela perquè s’ha imposat aquesta via. Això ho veiem quan es tanca la porta a persones com Elisenda Alemany, que no és una independentista radical malvada com diu La Razón, sinó que senzillament contacta amb les idees del primer d’octubre.

‘Una altra cosa és que Iniciativa i les seves idees hagin aconseguit d’ocupar i colonitzar la idea inicial dels ‘comuns’ i Podem’

—Hi ha un moment que aquestes actituds us sorprenen?
—Jo vaig ser un dels vint-i-cinc signants del manifest fundacional de Podemos, que deia molt clarament que s’havia de trencar amb el règim del 78 i que havíem de donar suport a la consulta del 9-N… Avui, quan sento gent d’Iniciativa recriminar-me, a mi, que m’he passat presumptament a l’independentisme i no sé quantes històries més, només puc dir que llegeixin el manifest fundacional. Allà es deia tot molt clarament. Una altra cosa és que Iniciativa i les seves idees hagin aconseguit d’ocupar i colonitzar la idea inicial dels ‘comuns’ i Podem. Al final s’ha imposat la Iniciativa de tota la vida. Òbviament, jo puc haver canviat, però si algú ha fet un gir total, lamentablement no sóc jo, sinó Podemos.

—I per què passa això?
—La imposició del relat de Coscubiela té a veure amb la manera com es fa seguidisme de la línia marcada per Podemos des de Madrid. És la línia que diu ‘ara toca estar ferms al costat del PSOE’. Tots ens vam sorprendre quan, després de la votació a Pedro Sánchez, pràcticament tota la bancada de Podemos deia ‘sí se puede’, com si s’hagués aconseguit un gran èxit. Sembla que la idea que predomina ara és vendre això. Volen vendre que amb Pedro Sánchez ha arribat el diàleg. Oh! Quina meravella. Es veu clarament que això és fals.

—Podem ha comprat aquest discurs?
—Sí, la cosa que estranya és que Podemos hagi comprat tan acríticament aquest discurs. Veiem Ramon Espinar donant suport a la presència del rei a Barcelona el 17 d’agost sense ni tan sols exigir-li que demani perdó per les paraules del 3 d’octubre. Aquest és el partit que havia de lluitar contra el règim del 78? Com pot ser que ara defensin que el rei vingui sense demanar-li cap explicació? O que dirigents de Podem Balears diguin que no és el moment de fer un referèndum sobre la monarquia sinó de crear una comissió parlamentària? No érem el 15-M? No érem la mobilització i la gent del carrer? Ara no seria el moment de fer referèndums a tot Espanya? Ja no per l’independentisme, sinó per la tercera República i per deixar enrere el règim del 78, que és això que hem vingut a combatre. Què ha passat aquí? L’estratègia dels comuns ha quedat sotmesa a l’estratègia de Podemos, al més estil del PSC.

‘Aquest és el partit que havia de lluitar contra el règim del 78? Com pot ser que ara defensin que el rei vingui sense demanar-li cap explicació?’

—Què en queda, del primer d’octubre?
—Jo sempre cito Ramon Grosfoguel, que és un sociòleg porto-riqueny, que diu que el primer d’octubre és un esdeveniment que canvia la manera com una societat s’entén a si mateixa. Aquell primer d’octubre van passar coses que no havien passat mai en la política catalana. Gent de la CUP, del PDECat, d’Esquerra, gent de l’esquerra no independentista, anarquistes, tots van actuar units per portar a terme una acció política. Això no havia passat mai. Per tant, quan una societat fa allò que no havia fet mai, no es podrà tornar a entendre a si mateixa amb els ulls d’abans. Grosfoguel diu que quan s’arriba a aquest punt, s’ha de mirar com donar sortida a tot allò que es va aprendre col·lectivament. I ens adverteix que això, moltes vegades, requereix molt de temps. Perquè és tan nou i tan profund allò que ha canviat, que pot trigar a tenir una traducció política. Com a contrapartida, diu, normalment el canvi és tan profund que ja no és reversible. Jo crec que aquesta irreversibilitat ens porta a dir que hi ha un nou ‘nosaltres’. I és aquest nou ‘nosaltres’ ha de marcar la política catalana. Aquest nou ‘nosaltres’ no desapareixerà encara que ens passem vint anys barallant-nos amb Felipe VI. Existeix i no es pot esborrar. És això que importa. Hem de construir sobre això.

—Personalment, què us evoca aquesta data?
—La nit abans vam ser al Centre Cívic de Breda, on jo vaig votar. Me’n vaig anar a dormir cap a les dues, però a les sis ja tornava a ser allà. Hi era tothom. Vam votar i va ser molt bonic. Després, vaig anar a Barcelona i va ser molt emocionant entrar pel carrer Mallorca i veure aquelles cues. Jo no ho havia vist mai. Després, vaig anar cap al parlament i recordo que hi havia un mosso d’esquadra a la porta que feia guàrdia i em va venir a abraçar gairebé amb llàgrimes als ulls. Fixa’t, jo abraçant-me a un mosso. A partir d’allà, recordo ser a la seu de Podem. Vam estar moltes hores mirant què passava. Jo sóc molt contrari a convertir el primer d’octubre en una efemèride i prou. Crec que tots ens vam llevar aquell matí d’una manera i vam anar a dormir essent uns altres per sempre. Aquella sensació de pensar que tot allò ho feia la gent va ser molt intensa. Jo no ho havia vist mai. Aquell dia, la gent manava. La sensació aquella de ‘manem nosaltres, ho fem nosaltres’ és la més profunda d’aquell dia.

‘Vaig anar cap al parlament i recordo que hi havia un mosso d’esquadra a la porta que feia guàrdia i em va venir a abraçar gairebé amb llàgrimes als ulls. Fixa’t, jo abraçant-me a un mosso’

—Una sensació que també es va repetir el 3 d’octubre. Reivindiqueu molt aquell dia.
—El 3 d’octubre a la nit va haver de sortir el rei. Perquè als carrers de Barcelona hi havia la revolta popular més gran que s’ha viscut a Espanya en quaranta anys. Allà hi érem tots. Jo vaig veure a la plaça de la Universitat gent amb banderes espanyoles, no republicanes. Era gent indignada que deia que amb el seu nom, no. Com no reivindicar aquella presa de consciència? Ciutadans, el PP i el PSC volen que ens creiem que tothom que se sent espanyol comparteix les seves mandangues. Hem de saber explicar que això no és cert. Són minoria, perquè el 3 d’octubre també hi havia molta gent que ni tan sols havia anat a votar però que va sortir al carrer per dir ‘per aquí no passo’.

—Aquell octubre éreu diputat. Van ser uns mesos realment complicats, com els recordeu?
—Va ser tan trepidant! Amb l’Àngels Martínez hem escrit un llibre intentant posar una mica d’ordre a aquesta marató d’esdeveniments. Encara estic impactat pel que ens va tocar viure allà. Era impressionant veure una institució explorant els seus límits. Per algú que ve del 15-M, que deia que l’error era el sistema, veure el parlament explorar els seus límits va ser molt bèstia. No crec que gaires parlaments hagin entomat un repte tan important, amb tots els errors que es van cometre. Em considero un privilegiat.

‘Tothom recorda que en Rabell i en Coscubiela van ensenyar el vot, però la Jesssica Albiach, avui diputada de Catalunya en Comú, i la Marta Ribas, encara diputada del parlament, també van ensenyar el vot’

—Un altre dia decisiu va ser el 27 d’octubre, quan part del vostre grup parlamentari va ensenyar que votava no.
—Això va ser el més fàcil d’aquell mes d’octubre. Va haver-hi molts debats i moltes tensions, aquells dies. Era una sensació contradictòria per a tothom, però la decisió del 27-O era molt fàcil. Era tan obvi que no es podia ensenyar aquell vot. Recordo que vaig ensenyar el meu vot al meu grup parlamentari, i hi havia uns fotògrafs i els vaig demanar que baixessin les càmeres perquè no volia que es veiés el meu vot. Va ser molt fàcil, però a la vegada va ser la ruptura total amb un espai que, lamentablement, encara avui dia reivindica com a bo el gest d’haver ensenyat el vot. Tothom recorda que en Rabell i en Coscubiela van ensenyar el vot, però la Jesssica Albiach, avui diputada de Catalunya en Comú, i la Marta Ribas, encara diputada del parlament, també van ensenyar el vot. Quan ens tornem a trobar en una situació així, què farà aquesta gent? Tornaran a deixar de banda les mínimes regles de repressió i de justícia? Encara no tenim resposta.

‘Ara noto que s’ha perdut aquella connexió que hi havia entre la gent mobilitzada i les institucions. Aquella unió es va començar a perdre el mateix 27 d’octubre’

—Quina crítica feu a l’independentisme?
—La veritat és que vull mirar al futur i no al passat. Ara noto que s’ha perdut aquella connexió que hi havia entre la gent mobilitzada i les institucions. Aquella unió es va començar a perdre el mateix 27 d’octubre. I no s’ha recuperat. I això em preocupa. Potser també va faltar que es tractés la gent com adulta. Es deia ‘vinga, en divuit mesos farem la República’ o ‘tenim preparades totes les estructures d’estat’. Com si tinguessin por que si no ho deien, la gent no els entendria. Potser la crítica que puc fer és que aquesta connexió entre les institucions i la gent no es pot basar a tractar la gent com si fos menor d’edat. Moltes vegades no van ser prou sincers. Per sort, la gent ha demostrat molta maduresa política. I per tant, això no s’ha de repetir.

—Què s’ha de fer que aquest primer d’octubre?
—És una data important, però em fa por que es converteixi en una efemèride més. Seria un error. Al meu entendre, el que es faci aquest primer d’octubre hauria de ser bastant fidel a allò que va ser, una cosa feta des de baix, feta poble a poble. Si alguna cosa ens va sorprendre aquell octubre, és que ens podríem trobar per fer coses amb gent amb qui normalment no ens trobàvem. Per tant, seria un bon moment per a retrobar-nos. Hi ha molta gent que es va conèixer aquells dies. Per una altra banda, seria un bon dia per a recordar que més enllà dels presos i els exiliats, molta gent anònima va patir i encara pateix les conseqüències d’haver participat en el referèndum. S’hauria de recordar aquesta gent, des del Roger Espanyol, que va perdre un ull, fins al qui ha rebut multes o ha estat citada a declarar.

‘Depèn de quin sigui el resultat del judici, aquest país no pot romandre com si això fos una decisió tècnica més.’

—Durant el judici què s’ha de fer?
—Depèn de quin sigui el resultat del judici, aquest país no pot romandre com si això fos una decisió tècnica més. Haurem de veure com es desenvolupa, però si es compleixen les previsions, crec que aquest país hauria de respondre amb una contundència similar a la de l’1 i el 3 d’octubre. El judici hauria d’activar allò que vam aprendre el primer d’octubre.

—Quin ha de ser el paper dels presos polítics?
—El millor paper que poden fer és mantenir-se forts i tenir clara la seva condició de presos polítics. Pres polític vol dir que encarnes una part molt important del conflicte. Davant la seva situació, el paper l’hem de tenir nosaltres. Els hem de donar suport, ser al seu costat i entendre que qualsevol de nosaltres podríem ser al seu lloc. Jo no m’atreviria a dir als presos polítics què han de fer en l’àmbit personal. En l’àmbit polític, han de ser conscients de la seva condició. Que no es rendeixin.

—I els exiliats?
—Que tothom ho faci tan bé com pugui. Intentant ser fidels a la idea del primer d’octubre. Tothom té un paper.

—Quin paper vol tenir Som Alternativa a les municipals?
—De la mateixa manera que nosaltres vam anar-nos-en de la direcció de Podem, molta gent va fer igual als municipis. Ara mirem de coordinar-nos, també en l’àmbit local, on hi ha assemblees que no han parat de treballar. Les municipals són un repte en molts sentits. Està clar que molta de la nostra gent se sent més còmoda treballant amb la CUP o fins i tot amb Esquerra que no amb el PDECat del seu poble. Això és una realitat, perquè hi ha molta gent a qui l’1-O no li serveix per a esborrar les diferències ideològiques. Però, al mateix temps, també passa que hi ha gent que en aquell moment era de Podem i que l’1-O es va trobar treballant braç a braç amb votants del PDECat sense cap problema. Encara més, junts van provocar un dels sotracs més importants per al règim del 78, que era el motiu pel qual havien entrat a fer política. Per tant, hi ha dues coses que s’han de posar a la balança. I segurament caldrà veure com s’organitzen a cada municipi.

‘Hi ha molta gent que feia anys que treballava amb el projecte de Podem que han marxat del partit, però no preveuen pas quedar-se a casa’

—Però ja heu començat a organitzar-vos?
—Sí, hi ha molta gent que feia anys que treballava amb el projecte de Podem que han marxat del partit, però no preveuen pas quedar-se a casa. Parlem sobretot amb la gent de Procés Constituent i la CUP, i gent d’Esquerra de diversos municipis. En aquestes municipals, hem d’aspirar a traduir políticament allò que va passar el primer d’octubre.

—Com?
—Això és més complicat. Pot ajudar molt si a escala de país es fa aquest debat, que ara mateix als partits independentistes els costa. Ens hem de demanar quina és l’estratègia que s’ha de seguir, partint de la nostra diferència. Si hi ha aquest debat, serà més fàcil d’encaixar el que volen dir les municipals. Hi ha una realitat. Les municipals reparteixen molt poder i els partits depenen molt d’aquestes eleccions. No ho dic com una crítica, sinó com una constatació.

—Una estratègia comuna hauria de ser la prioritat de l’independentisme?
—No es pot demanar a ningú que tingui una recepta de com s’han de fer les coses. Però com a mínim, com que ens necessitem, hauríem de fer l’esforç de compartir. A vegades, quan sento que la CUP no es reuneix amb Junts per Catalunya o Esquerra, penso que la situació és greu. Ho vam veure fa unes setmanes. És normal i forma part d’un procés. Ara caldria un espai comú, ja sigui el Consell de la República, com hem dit abans, o una altra cosa. L’independentisme s’ha de marcar una fita tremendament complexa, sembla que la lògica partidista porta a dir ‘jo sé què s’ha de fer, fieu-vos de mi’. Però estaria molt bé acceptar i incloure en l’estratègia que hi ha una part que no sabem com s’ha de fer. És allà que alçarem la mà i direm que tampoc no tenim la solució, però que hi ha una cosa que sí que s’ha de fer: ser majoria. Això ens ha de permetre d’enfrontar-nos a un munt de coses. Qui som? Qui inclou aquest ‘nosaltres’?

‘Jo no crec, com diu tothom, que això sigui l’enèsima refundació de Convergència. A Puigdemont no el veig com Pujol, ni tampoc com Mas’

—Qui també proposa de treballar per crear un corrent més ampli és Carles Puigdemont. Què en penseu, de la Crida?
—Ara diré dues coses contradictòries. Jo no crec, com diu tothom, que això sigui l’enèsima refundació de Convergència. A Puigdemont no el veig com Pujol, ni tampoc com Mas. Per tant, la lectura que la Crida és una refundació del PDECat i prou em sembla molt curta, molt interessada. És no voler mirar què passa a Catalunya, ni què li passa a la gent. Ara, que al final podria ser una refundació? Sí. El perill que finalment ho sigui hi és, i s’hauria d’esvair amb el temps. Ho sabrem quan debati sobre les polítiques socials. Si la Crida diu ‘nosaltres continuarem privatitzant l’Institut Català de la Salut perquè creiem que això és bo per a la República’, llavors serà una refundació de Convergència. Ara, fins i tot en el cas que acabi esdevenint una refundació de Convergència, s’hauria de veure en quins termes i on es pot actuar conjuntament, de la manera que convingui a cada moment, tenint en compte tot el que vivim.

—Quines creieu que han de ser les prioritats del govern de la Generalitat a curt termini?
—Molta gent entén que sortir del règim del 78, deixar enrere la monarquia i aquest estat espanyol caduc. Tot això té a veure amb viure d’una manera més justa i que la gent pugui ser més lliure. Poder viure amb els valors republicans: la igualtat, la fraternitat i la llibertat. Per mi, sense igualtat no pot haver-hi cap mena de República. I això que dic no té res a veure amb el fet que sigui d’esquerres, és una constatació. Si el projecte no porta per bandera que la gent visqui millor en una societat més igualitària, no podrà avançar. Que la Generalitat sigui una màquina de produir igualtat crec que és la millor eina republicana que podem tenir ara mateix. I ho ha de fer d’una manera radical. I si no ho pot fer, ho ha de dir: ‘hem arribat fins aquí amb les eines que tenim i no podem anar més lluny.’

‘Hem de treballar perquè torni a haver-hi més primers d’octubre. No es repetirà una situació com aquella si no la provoquem’

 

—Es parla de noves oportunitats. En veieu cap, a curt termini?
—Hem de treballar perquè torni a haver-hi més primers d’octubre. No es repetirà una situació com aquella si no la provoquem. Faré tant com pugui i estigui a les meves mans perquè torni a passar totes les vegades que calgui. Quan sento Pedro Sánchez i el rei, estic convençut que el primer d’octubre tornarà i tornarà multiplicat, perquè no hi ha cap resposta al que va passar. Serà a curt termini? Depèn de la capacitat que tinguem de construir estratègia i lluites compartides, que diria en Jordi Cuixart.

Avui farem un plat que no és difícil, però que requereix una mica de temps per a fer-lo, ja que cal bullir l’arròs i tallar i saltar les verdures. La paraula ‘curri’ prové de la llengua tàmil que es parla al sud de l’Índia i significa ‘salsa’. Quan els anglesos s’hi van establir, els va agradar el gust de les salses que es preparaven i van provar de portar-les cap a Europa. Però algunes espècies perdien l’aroma i per això van fer-ne una barreja en pols amb totes, que és la que ens ha arribat aquí. Altres gastronomies com la de Tailàndia o el Japó també fan servir aquestes espècies i les van adaptar als seus gustos.

La barreja en pols que fem servir a Europa acostuma a tenir aquests ingredients: comí, gingebre, coriandre, canyella, nou moscada, grans de mostassa, pebre, cardamom i cúrcuma. La cúrcuma, que és la responsable del color groc intens i persistent del curri, és un rizoma, una mena de tija subterrània de la planta que sembla una arrel. Té moltes propietats i efectes antiinflamatoris i antioxidants que són molt beneficiosos per a l’organisme i també s’ha descobert que té activitat anticancerosa. Aquests efectes beneficiosos es veuen afavorits per la barreja de la cúrcuma amb els altres productes, com el gingebre (que també té poder antiinflamatori i antioxidant) i el pebre, perquè la combinació entre tots facilita l’absorció i metabolització de les substàncies que tenen totes aquestes propietats. Té un gust intens i peculiar i no ha de ser picant, tot i que té una mica d’alegria.

 

L’arròs
L’arròs és un cereal, és a dir, un tipus de planta de la qual s’aprofita el gra, ric en midó. Se’n pot fer farina, pot utilitzar-se per fer farratges o per fer begudes fermentades com la cervesa. Es troba dins la família de les Gramínies i pertany al gènere Oryza sativa. Permet fer-ne diverses collites durant l’any i això el converteix en un cereal molt productiu.
El seu origen és a l’Àsia, on ja es conreava fa milers d’anys. Es considera que és el segon aliment més consumit al món, després del blat, que és un altre cereal. L’arròs no conté gluten, aquella proteïna dels cereals que de vegades causa intoleràncies i inflamació intestinal. Per tant, l’arròs el pot consumir tothom, també els celíacs.

Hi ha diversos tipus d’arròs que es classifiquen segons la seva mida: arròs de gra curt o rodó, de gra mitjà o de gra llarg. D’arròs de gra curt o rodó tenim l’arròs Bomba de l’Ebre, que rep aquest nom perquè no es trenca, sinó que s’arrodoneix amb la cocció. No allibera el midó i fa que no es covi ni quedi enganxat. És el que s’utilitza per fer els arrossos caldosos. D’arròs de gra mitjà tenim la varietat Badia del Delta de l’Ebre, que és molt tradicional i es fa servir per fer paelles. També podem trobar l’arròs llarg, que no deixa anar el midó i no va bé per fer-lo a la cassola, sinó que s’ha d’escórrer i utilitzar per preparar amanides. A casa nostra, a part dels arrossos del Delta, també tenim els de Pals, dels quals fa uns anys que s’ha recuperat el conreu.

L’arròs és una gran font d’energia, ja que el seu contingut principal és el midó, que es converteix en glucosa. Això vol dir que és ric en hidrats de carboni de cadena llarga, que digerim lentament i que ens aporta força quilocalories. En canvi, no conté gens de greix en la seva composició, però cal afegir-ne en moltes de les múltiples receptes per cuinar-lo.

Recepta
La base d’aquesta recepta és l’arròs. Es pot fer servir arròs llarg o arròs rodó, això dependrà dels gustos. Si es fa servir arròs rodó, serà més gustós però caldrà esbandir-lo bé perquè no quedi enganxat. Si es fa servir arròs llarg, com que té menys midó, quedarà més desenganxat i una mica més tibant. Les verdures per a saltar es poden adaptar al gust de cadascú. La combinació del curri amb el batut de coco (no en podem dir llet perquè és el suc d’una fruita barrejat amb aigua) és el que li dóna el gust i l’aroma característics.

Ingredients (per a 2 persones)
140g d’arròs sec (70g per persona)
1 ceba petita
1 pastanaga
½ carabassó petit
½ pebrot vermell
unes fulles de julivert
oli d’oliva
150 ml de batut de coco (una tassa que no estigui plena)
1 cullerada de postres de curri

Preparació
Poseu un cassó amb aigua al foc amb una cullerada de postres de sal. Renteu les verdures i assequeu-les.

Peleu la ceba i trinxeu-la. Peleu la pastanaga i talleu-la a trossets petits. Renteu també el carabassó i el pebrot i talleu-los a trossets petits. Renteu i trinxeu les fulles de julivert.

Poseu oli d’oliva en una paella, just per cobrir-ne la superfície i poseu-hi primer la ceba per sofregir-la. Després hi afegiu el pebrot, la pastanaga i el carabassó, els saleu només una mica i els salteu a foc viu.

Aneu remenant les verdures perquè no es cremin i, quan ja estiguin daurades, hi poseu el julivert tallat, remeneu i apagueu el foc. Si queden cruixents, estaran més bones.

Mentrestant, quan l’aigua bulli, hi poseu l’arròs i remeneu. Depèn de quina mena d’arròs trieu i de com us agradi, el deixareu fer més o menys. De totes maneres, com queda més bé és quan l’arròs es fa al punt, ni massa fet ni massa cru. Pel canvi de color i de mida sabreu quan cal treure’l del foc, però compteu que serà entre 12-15 minuts.

Escorreu l’arròs amb un colador, esbandiu-lo bé amb aigua freda i deixeu que quedi ben escorregut.

A la paella on heu saltat les verdures, mireu si hi podeu abocar l’arròs escorregut o agafeu-ne una de més gran i ho poseu tot junt sense perdre l’oli de saltar les verdures.

A la tassa amb què mesureu el batut de coco, hi barregeu la culleradeta de curri. Amb el foc encès, hi aboqueu el coco amb curri, ho barregeu bé un parell de vegades i ho retireu del foc.

Suggeriments
La quantitat de batut de coco i de curri, la podeu adaptar al vostre gust: si es vol més caldós, es posa més coco i si es vol més pujat de gust, hi poseu més curri.

És un primer plat que omple molt.

Pot combinar bé amb un segon plat de carn o de peix que aporti les proteïnes animals.

Es pot servir calent o tebi.

Comentaris
És una recepta apta per a dietes vegetarianes i veganes.

No conté gluten.

Valoració nutricional
Aquesta recepta té una aportació calòrica elevada perquè l’arròs aporta molts glúcids i la capacitat energètica és alta. També cal tenir en compte la quantitat de proteïna vegetal que conté. Quan es menja arròs, les racions han de ser sempre mesurades.

 

La crisi de la lira turca, la moneda del país, s’ha agreujat aquestes últimes hores i ja amenaça d’esdevenir molt més que una crisi econòmica. Ara s’ha sabut que part de l’origen és un malentès entre Trump i Erdogan, que sembla que és el motiu de la dura posició dels Estats Units en aquest afer. Si la crisi continua creixent, els observadors veuen possible que s’estengui als mercats emergents i a Europa i, fins i tot, un realineament estratègic de Turquia, el qual la podria empènyer a abandonar l’OTAN, una decisió d’enormes conseqüències geopolítiques.

Segons que han declarat fonts turques a The Guardian, a l’última cimera de l’OTAN, els dos presidents van ser protagonistes d’un malentès que pot haver causat la tibantor actual entre els dos països. A la cimera, es va discutir la possibilitat que els Estats Units pressionessin Israel per aconseguir l’alliberament del ciutadà turc Ebru Özkan, empresonat per una presumpta relació amb Hamàs, i que a canvi s’alliberés Andrew Brunson, un pastor protestant empresonat a Turquia. Grups religiosos propers a Trump han reclamat en una intensa campanya l’alliberament de Brunson. Segons el president nord-americà, la conversa entre els dos presidents –i un sol traductor– va acabar amb un acord per a alliberar-los a tots dos, però segons el president turc, no. Erdogan diu que va entendre que Brunson seria traslladat de la presó a un arrest domiciliari, però no pas enviat als Estats Units.

Sembla que aquesta interpretació de l’acord va fer enfurismar Trump, que divendres va reaccionar imposant noves tarifes aranzelàries a Turquia, fet que ha agreujat molt la crisi monetària. Avui, la lira turca ha caigut en picat i el seu valor ja és gairebé la meitat del que tenia a principi d’any. La caiguda ha contagiat altres monedes com l’argentina o la sud-africana i ha creat un gran temor a Europa.

La reacció d’Erdogan ha estat d’acusar els Estats Units de ‘fer un cop per l’esquena a un membre de l’OTAN’. El president turc ha relacionat sovint la situació d’Andrew Brunson amb la de Fethullah Gülen, el cap religiós turc exiliat als Estats Units a qui Erdogan acusa sense proves de ser darrere de l’estrany cop d’estat contra seu l’any passat. Erdogan voldria un intercanvi entre Brunson i Gülen, sense tenir en compte que l’un és un detingut i l’altre un refugiat polític.

En un acte davant els ambaixador acreditats a Turquia, Erdogan ha dit que la crisi de la lira no tenia cap explicació econòmica sinó política i ha acusat els Estats Units d’agredir el seu país.

Durant tot el dia, en cercles periodístics d’Istambul i Ankara s’ha especulat amb la possibilitat que Turquia anunciï de manera imminent greus mesures diplomàtiques contra els Estats Units.

Aquestes són les informacions més destacades d’avui a VilaWeb:

• • Torrent contesta a la denúncia de Ciutadans: ‘El seu problema no és la independència, és la democràcia’
  • Ciutadans denuncia Torrent i els representants de JxCat i ERC a la mesa per admetre a tràmit una moció de la CUP
  • El govern espanyol nega ara el desembarcament a l’Aquarius: ‘No és el port més segur’
  • ‘Cronos, dies de foscor’, el documentari d’homenatge als Mossos pel 17-A
  • Paluzie refusa la invitació de Colau a l’acte de commemoració del 17-A per la presència de Felipe VI
  • El president Torra i la parella de Forn, Laura Masvidal, participaran en l’homenatge pel 17-A de l’ANC
  • Entrevista a Robert Manrique: ‘Si a un ferit que ha estat a punt de morir no l’atenen com cal, què passa amb la resta?’
  • Entrevista a Mickael Forrest: ‘La nostra responsabilitat és fer de la Nova Caledònia un estat independent’

També us informem de la polèmica que arrossega l’incendi forestal a Llutxent

La ciutat passejada: Bangkok, la vida sota amenaça

La recepta d’estiu: Amanida de llenties amb pernil ibèric

La llegendària cantant Aretha Franklin es troba en aquests moments en estat molt greu i es tem per la seva vida, segons que informa el portal showbiz411.com. La reina del soul, de 76 anys, es va retirar l’any passat dels escenaris pels problemes de salut.

Convalescent a casa, a Detroit, Franklin està acompanyada pels familiars i amics més propers, que han demanat als seguidors de l’artista que resin per la seva vida i respectin la privacitat de la cantant en aquests moments tan delicats.

Diagnosticada de càncer el 2010, Aretha Franklin va lluitar durant anys contra la malaltia i va continuar la carrera artística fins a final de l’any passat. La seva última actuació va ser el 2 de novembre de 2017 per la Fundació contra la SIDA Elton John a Nova York.

Filla del predicador Clarence LeVaughn Franklin i de la cantant de gospel Barbara Franklin, Aretha Franklin va néixer el 25 de març de 1942 a Memphis (Tennessee) i va començar la carrera com a cantant al costat de les seves germanes, a l’església del seu pare a Detroit. El seu primer disc, The Gospel Soul of Aretha Franklin, el va enregistrar amb tan sols 14 anys i poc després va començar a donar els primers passos en la indústria discogràfica amb el segell Columbia Records.

Arrencava així una carrera meteòrica amb dècades i dècades d’èxits que la van portar a recollir diversos números u i guanyar divuit premis Grammy, cosa que la converteix en la dona amb més guardons, només superada per Alison Krauss. El 3 de gener de 1987 va ser la primera dona inclosa al Rock and Roll Hall of Fame i el 2008 la revista Rolling Stone la va triar com la millor cantant de tots els temps.

Les autoritats del port de Seta (Occitània) s’han mostrat disposades a permetre el desembarcament del vaixell Aquarius, que porta a bord cent quaranta-un migrants, dels quals seixanta-set menors no acompanyats, rescatats en dues operacions en aigües internacionals davant les costes de Líbia. L’única condició que el president del port, Jean-Claude Gayssot, ha manifestat a l’emissora France Bleu Hérault és tenir el vist-i-plau del govern francès, que per ara no s’ha pronunciat.

L’Ajuntament de Barcelona també ha ofert el seu port. La tinent batlle de Drets Socials i batllessa accidental de la ciutat, Laia Ortiz, ha anunciat la disposició d’acollir els migrants i ha instat el govern espanyol a atorgar-los permisos temporals de treball perquè puguin tenir una vida digna. Segons que ha dit, no es pot donar la ‘benvinguda a vaixells’ i després condemnar els qui arriben a l’economia submergida.

El govern espanyol no vol l’Aquarius
Per la seva banda, fonts del govern espanyol s’han negat a permetre que el vaixell Aquarius torni a desembarcar migrants a l’estat perquè, segons que diu, ‘no és el port més segur’. Ahir, la tripulació del vaixell humanitari de Metges sense Fronteres i SOS Mediterranée va demanar a la Unió Europea un port segur i proper per a desembarcar els migrants rescatats. Itàlia, Malta, Tunísia i Líbia també han denegat al vaixell la petició d’atracar-hi.

 

Un terratrèmol de magnitud 4,2 en l’escala de Richter ha tingut lloc aquesta tarda el terme municipal d’Albatera (Baix Segura).

El tremolor, que s’ha notat en diversos punts del sud del País Valencià i Múrcia, s’ha produït cap a les 16.40 hores en un punt del terme municipal allunyat del nucli urbà.

L’Institut Geogràfic Nacional ha anunciat que l’epicentre del tremolor està a una profunditat d’onze quilòmetres.

El govern espanyol no vol que el vaixell Aquarius torni a desembarcar migrants a l’estat perquè, segons diu, ‘no és el port més segur’. Ahir la tripulació del vaixell humanitari de Metges sense Fronteres i SOS Mediterranée va demanar a la UE un port segur i proper per a desembarcar cent quaranta-un migrants rescatats, dels quals seixanta-set menors no acompanyats, i avui l’Ajuntament de Barcelona ha ofert el seu port. Tanmateix, l’executiu espanyol es nega a fer-se’n càrrec perquè ‘no és el més proper segons el dret internacional’. Itàlia, Malta, Tunísia i Líbia també han denegat al vaixell la petició d’atracar-hi.

‘Una vegada més, ens oferirem a acollir’, ha dit aquest matí la tinent batlle de Drets Socials de Barcelona i batllessa accidental, Laia Ortiz. Ha ressaltat que la ciutat sempre està compromesa amb la vida, i que acollir és parlar de defensar el dret a la vida. A més, ha lamentat que a Europa hi ha un auge de l’extrema dreta i de moviments que fan perillar fonaments dels drets humans.

La portaveu de la Comissió Europea, Tove Ernst, ha dit que està en contacte amb diversos estats membres de la Unió Europea per a respondre a la petició humanitària i ha ofert ‘total suport diplomàtic’ per a resoldre la situació. Tanmateix, no ha detallat amb quins estats conversa ni les respostes que donen.

Resposta diferent a la del juny
El mes de juny, poc després de ser investit president del govern espanyol, Pedro Sánchez va marcar distància amb l’executiu de Rajoy oferint-se a acollir els sis-cents trenta migrants rescatats per la flota de tres vaixells de Metges sense Fronteres i SOS Mediterranée. Llavors, les embarcacions Dattilo, Aquarius i l’Orione van atracar al port de València i el govern espanyol va donar als migrants un permís especial de residència de 45 dies. Un cop passat aquest termini, van ser tractats com tots els altres migrants que arriben a l’estat espanyol. Per tant, els qui no van ser considerats refugiats i amb dret d’asil van ser enviats a Centres d’Internament per a Estrangers (CIE).

La CUP podria acabar organitzant i participant en un homenatge a les víctimes dels atemptats del 17-A ‘paral·lel’ al de l’Ajuntament de Barcelona. La formació ja havia anunciat que no participaria en la commemoració formal per la presència del rei espanyol, Felipe VI, i ara la portaveu del secretariat nacional de la CUP, Laia Estrada, ha explicat que consideren de fer ‘un acte paral·lel sense la presència del rei’. ‘És una hipocresia que algú d’una monarquia implicada en el negoci armamentístic participi en un acte així’, ha dit, per justificar la seva absència en aquesta commemoració.

Segons que ha dit Estrada, l’acte que faria la CUP serviria per a homenatjar les víctimes, ‘que s’han sentit molt soles’, i denunciar què hi ha darrere dels atemptats, que és el negoci de la guerra, el qual representa el benefici d’uns pocs a costa de les morts del poble’.

Aquesta és la postura de la CUP a escala nacional, però el nucli municipal de Barcelona decidirà si s’afegeix a aquest acte o al que organitza l’ajuntament. ‘Ja veurem què fan. Tenint en compte que l’acte l’organitza l’Ajuntament de Barcelona, ha de ser el grup municipal que ho decideixi, i ho van parlant ara.’

També ha explicat que la CUP sí que participarà als actes que es facin a Cambrils i a Ripoll, perquè Felipe VI no té previst d’assistir-hi. ‘Allà no hi haurà el rei, i no hi haurà aquesta contradicció de ser on hi ha qui es lucra amb el negoci armamentístic a costa del poble’, ha dit.

Compromís ha presentat una moció al senat espanyol per reclamar que es desbloquegi la reforma de l’Estatut d’Autonomia, que porta des de 2011 paralitzada. La reforma implica dos aspectes que, per al grup, són claus: el sistema de finançament i la reforma del sistema electoral valencià.

El territori valencià rep un 8% del pressupost total del sistema de finançament espanyol, en canvi, però, compta amb l’11% de la població de l’Estat. ‘Aquesta situació es podria revertir si existira voluntat política des de Madrid. Delejàvem que, amb el nou govern espanyol, certes desproporcionalitats es resoldrien, però no. Sembla que tot seguirà igual i els valencians i valencianes continuarem a la cua’, ha declarat el senador Carles Mulet.

Compromís també considera important l’estatut per poder reformar la llei electoral, ja que cal una reforma de l’estatut per als grans canvis. El partit proposa suprimir la barrera electoral en què amb menys d’un 5% dels vots quedin fora per una barrera electoral, l’exigència de celebració de primàries i debats per a totes les formacions valencianes i major proporcionalitat al sistema modificant les circumscripcions o obrir les llistes electorals.

‘Més de 7 anys porta el nostre Estatut d’Autonomia agafant pols a Madrid, més de quaranta-quatre vegades s’ha ajornat. Per què el de Canàries amb prou feines ha estat uns mesos i nosaltres ja fa 7 anys que esperem?’, ha dit Mulet.

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici rebrà aquesta tardor el certificat de la UNESCO com a reserva i destinació turística Starlight per la qualitat del cel nocturn que s’hi pot observar. Un reconeixement que se suma al que ja té el Parc Astronòmic del Montsec pel mateix motiu.

El reconeixement, que engloba el Parc Nacional i deu pobles que el rodegen, certifica, així, el  territori amb una qualitat excel·lent del cel per a l’observació astronòmica, i amb baixa contaminació lumínica per a la preservació d’espècies nocturnes.

La tinent batlle de Drets Socials de Barcelona i batllessa accidental, Laia Ortiz, ha anunciat que la ciutat s’oferirà per rebre el vaixell Aquarius, i ha insistit en la necessitat d’atorgar permisos temporals de treball als migrants. Ahir l’Aquarius va demanar a la Unió Europea un port segur i proper per a poder desembarcar els cent quaranta-un migrants que porta a bord, dels quals seixanta-set menors no acompanyats, rescatats el passat divendres en dues operacions en aigües internacionals davant les costes de Líbia.

‘Una vegada més ens oferirem a acollir’, ha garantit en conferència de premsa. Ortiz ha ressaltat que la ciutat sempre està compromesa amb la vida, i que acollir és parlar de defensar el dret a la vida. A més, la batllessa accidental ha lamentat que a Europa s’està produint un auge de l’extrema dreta i de moviments que estan posant en perill els fonaments dels Drets Humans.

Ortiz diu que els migrants han de comptar amb permisos de treball temporals i, en una entrevista de Catalunya Ràdio, ha demanat al govern espanyol que els autoritzi. Segons que ha dit, no es pot donar la ‘benvinguda a vaixells’ i després condemnar als que arriben a l’economia submergida.

L’ANC no assistirà a la commemoració oficial dels atemptats del 17-A a Barcelona. Ho ha mostrat mitjançant el rebuig de la presidenta, Elisenda Paluzie, de la invitació a l’homenatge de les víctimes que li havia feta arribar la batllessa Ada Colau. Fonts de l’ANC ho han confirmat a l’ACN, tot afegint que el motiu de l’absència de Paluzie i de tota l’Assemblea com a organització respon únicament al fet de no voler coincidir amb el rei espanyol. I és que l’entitat ha decidit de no acudir enlloc on assisteixi.

Per compensar aquesta decisió, l’ANC assegura que centrarà part de l’acte convocat amb Òmnium durant la tarda del dia 17 a la presó de Lledoners a homenatjar a les víctimes dels atemptats i a reconèixer la feina dels Mossos d’Esquadra, la guàrdia urbana i el Servei d’Emergències Mèdiques com a servidors públics.

Un acte d’homenatge als serveis públics
La commemoració preparada per l’ANC serà davant de la presó dels Lledoners com un gest al conseller d’Interior, Joaquim Forn, que hi és reclòs. Tanmateix, i segons que ha dit la seva parella, Laura Masvidal, no hi vol cap protagonisme. ‘És molt conscient que l’homenatge és a les víctimes. És com ha de ser. A dins farà el seu acte de record i prou. Ho vol separar molt de la política, ha declarat Masvidal a RAC1. Tot i això el conseller agraeix el suport de la gent.

Qui tampoc no vol cap mena de protagonisme és el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, qui va demanar que no s’utilitzés la seva imatge en la commemoració. En un comunicat dels Mossos d’Esquadra, demanen als ciutadans que no participin en els homenatges  amb què es pretén de reconèixer la tasca del major al capdavant del cos durant els atemptats.

El conseller Joaquim Forn no vol cap homenatge divendres, que farà un any dels atemptats a Barcelona i Cambrils. Així ho ha explicat la seva parella Laura Masvidal en una entrevista al Món a RAC-1. Una petició que també ha fet aquesta setmana el major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero.

‘És molt conscient que l’homenatge és a les víctimes. És el que ha de ser. Des de dins farà el seu acte de record i ja està. Ho vol separar molt del tema polític’, ha declarat Masvidal. El conseller, tanmateix, agraeix el suport de la gent.

El divendres, l’ANC i Òmnium han convocat una concentració davant de la presó dels Lledoners per a reivindicar el paper de Forn durant l’operatiu dels atemptats. La convocatòria coincidirà amb la visita que farà el president de la Generalitat, Quim Torra, al centre penitenciari.

‘Seré a l’acte. És una vergonya que els nostres representants estiguin presos i aquest dia fa més evident preguntar-se què fa el conseller a la presó’, ha dit Masvidal.

 

Sobre l’operatiu del 17-A, Masvidal ha explicat que Forn ho va passar molt malament perquè va ser ‘molt dolorós i una crisi duríssima’. Però ha assegurat que per ell fou un honor assumir la responsabilitat de l’operatiu. ‘Va poder veure com responia el cos, i el reconeixement i la resposta de la gent. Va ser un honor’, ha conclòs.

El diari americà The New York Times té més subscriptors que mai abans en la història del mitjà. Segons les dades econòmiques publicades aquesta setmana pel mitjà, 3,8 milions de persones paguen per als continguts i d’aquestes, 2.892.000 són subscriptors digitals. La resta ho són de l’edició en paper. De manera que els usuaris de pagament digitals ja supera de llarg els del paper.

El diari va apostar per als subscriptors digitals de pagament l’any 2011 i des d’aleshores la xifra d’usuaris disposats a pagar per als continguts no ha parat d’augmentar. De la mateixa manera, també s’ha reduït la dependència de la publicitat. Ara com ara, més d’un 60% dels ingressos totals ja provenen dels usuaris digitals.

Els beneficis també augmenten el segon trimestre del 2018, període d’anàlisi de l’informe, i s’eleven a 40 milions de dòlars, en comparació als 26,5 milions del mateix període de l’any passat. La conclusió de l’informe és clar: aquests beneficis són deguts, principalment, a ‘la forta subscripció digital’ i menors costos operatius, que van permetre compensar els ingressos menors de publicitat.