Vilaweb.cat

Quin llibre regalareu i quin us agradaria que us regalessin aquest Sant Jordi? El món de la cultura parla

—Quin llibre en català penseu regalar aquest Sant Jordi?
—I quin us agradaria que us regalessin?

Maria del Mar Bonet, cantant
Fotografia: Júlia Partal.

Regalaré: Una ombra blanca, de Carme Riera (Edicions 62), perquè m’agrada llegir-la des de fa molts anys. És una gran autora i escriptora nostra, a més d’una estimada amiga.
Demanaria: El llibre de la claredat, de Manuel Forcano (Fragmenta), perquè m’interessa tot allò que té a veure amb la càbala medieval. El seu autor és un gran coneixedor de la mística.

Ferran Baucells, cantant i guitarrista del grup Ran Ran Ran
Ferran Baucells (fotografia: Alterna2 / Wikimedia Commons / CC BY 2.0).

Regalaré: Abans de les cinc som a casa, de l’Albert Forns (Edicions 62), un llibre que no em canso de recomanar: les històries en paral·lel de l’escriptor i el protagonista, els detalls tan nostrats que m’encanten. Acabes volent saber-ne més i més de l’Hilari i t’acaba emocionant.
Demanaria: La carretera, de Manu Larcenet, perquè hem de donar suport al (poc) còmic que es tradueix al català, perquè no conec el llibre d’en Cormac McCarthy en què es basa (ni la pel·lícula) i perquè en Manu Larcenet és un dels grans de la BD francesa.

Judit Carrera, directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
Judit Carrera, directora del CCCB.

Regalaré: Nostra Senyora del Nil, de Scholastique Mukasonga. Traducció del francès de Marta Hernández Pibernat (Minúscula). En el trentè aniversari del genocidi de Ruanda, Scholastique Mukasonga ens trasllada al cor de l’Àfrica en una novel·la que explica la gènesi de l’odi i la confirma com una de les veus més interessants del continent.
Demanaria: La mirada captiva. Escrits sobre art, de Colm Tóibín. Traducció d’Helena Lamuela (Arcàdia). Recordo haver llegit fa uns quants anys un article de Colm Tóibín sobre Antoni Tàpies. Ara l’editorial Arcàdia publica un recull d’assaigs sobre art d’aquest novel·lista extraordinari, estretament vinculat a Catalunya i que admiro de fa temps.

Eliseu Climent, editor del Temps
Fotografia: Prats i Camps.

Regalaré: Una tendresa oculta (poemes escollits), de Vicent Andrés Estellés (Edicions 3i4). Estellés és el poeta valencià contemporani més important, i aquesta antologia, a càrrec de Jaume Pérez-Montaner, és la més completa que mai s’ha fet de la seua obra i la que permet veure més bé tota la seua potència poètica i tota la seua varietat de registres.
Demanaria: Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla (Destino). Crec que Josep Pla no només és el prosista més important de la literatura catalana del segle XX, també és un dels grans escriptors europeus del segle XX. Per això voldria que em regalaren la biografia que li ha dedicat Xavier Pla: per a veure’n tota la trajectòria amb tota la seua complexitat, per veure com Pla va ser testimoni i protagonista de moments decisius del segle passat.

Adrià Cortadellas, cantant i guitarrista del grup Fetus

Regalaré: Guanyaràs una mar llisa, de Miquel Martin i Serra (Periscopi).
Demanaria: En encesa espera, de Benet Salellas (Tigre de Paper).

Nicolau Dols, president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

Regalaré: Com una mosca enganxada a la mel, d’Eloi Creus (Godall Edicions), perquè és un poeta tan bo que és raríssim que no sigui mallorquí.
Demanaria: (Ep!, que no corrin, que ja hi vaig jo) El Federal, de Sebastià Alzamora (Proa), un valor segur, la comoditat de tornar a una prosa coneguda i eficaç.

Elvira Dyangani Ose, directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

Regalaré: No siguis tu mateix. Apunts sobre una generació fatigada, d’Eduard Espluga (Destino).
Demanaria: Germana al marge: assajos i discursos, d’Audre Lorde. Traducció de Denise Duncan (Manifest Llibres).

David Fernàndez, periodista
Fotografia: Albert Salamé.

Regalaré: La casa tapiada, de Julià de Jòdar (Comanegra), i en penso regalar uns quants.
Demanaria: Qualsevol de Mireia Calafell. Per exemple, el darrer, Si una emergència (Proa).

Vanesa Freixa, pastora i il·lustradora

Regalaré: Matrix, de Lauren Groff, de l’Altra Editorial.
Demanaria: La paret, de Marlen Haushofer, d’Angle Editorial.

Pep Gimeno, Botifarra, cantant
Fotografia: Prats i Camps.

Regalaré: El cavall verd, de Joaquim Borrell Garcia (Edicions del Bullent). És un llibre petit i senzill, com jo, però em va agradar moltíssim quan el vaig llegir, perquè parla de l’expulsió dels moriscos, una cultura trencada que ens alimentava a tots. Aquest fet, per desgràcia, no me’l van explicar a l’escola. És un bon llibre per a saber què ha passat a la nostra terra. Una història que em va impactar molt.
Demanaria: El tractat d’Almisrà i la governació dellà de Xúquer fins al riu de Xixona, d’Agustí Ventura (Diputació de València). A mi m’agrada molt la història, sobretot la història de la meva terra, i aquest llibre l’he fullejat i és molt interessant. És escrit per Agustí Ventura, el cronista de la ciutat de Xàtiva i pare de Feliu Ventura.

Itziar González Virós, arquitecta i urbanista

Regalaré: Lo mig del món, de Roser Vernet (Club Editor).
Demanaria: No soc aquí, d’Anna Ballbona (Anagrama).

Tot molt urbanístic. El fet és que només les vides de les persones ens mostren el veritable valor dels llocs. Com a urbanista, celebro tots dos llibres. Si els planificadors els llegeixen, potser encara serem a temps d’aturar el desastre…

Joan Magrané, compositor
Fotografia: Daniel Campbell.

Regalaré: Pinya de rosa, de Joaquim Ruyra (Edicions del Cràter), és una nova i molt bona edició d’aquest recull riquíssim i brillant d’un dels gegants de la nostra literatura.
Demanaria: Contes, de William Faulkner (Edicions de 1984), perquè com a sudista, Faulkner sempre m’ha parlat amb una veu familiar. A part: no puc esperar més a saber quina nova meravella de traducció ha degut fer-ne l’Esther Tallada.

Anna Maluquer, directora de la Fundació Palau
Anna Maluquer, directora de la Fundació Palau.

Regalaré: Cita prèvia, d’Eduard Marco (Edicions del Buc), poeta i llaurador valencià, perquè és dels millors reculls de poesia actual que he llegit. “Salvatge ofici aquest d’aprendre a soles, / de trobar escurçons per les boqueres, / de mantindre’m callat i ser paraula / que invoca un déu que ja no tindrà pàtria.”
Demanaria: M’agradaria que em regalessin la Poesia completa de Joan Salvat-Papasseit a cura de Jordi Cornudella i pròleg d’Enric Casasses (Edicions 62), perquè Salvat és un poeta que m’agrada molt i tinc interès a saber què en diu el nostre Casasses.

Bàrbara Mesquida, vitivinicultora
Fotografia: Celler Mesquida Mora.

Regalaré: Passes per Palma, de Biel Mesquida (Vibop Edicions) i fotografies de Jean-Marie del Moral. Recórrer la ciutat on vaig créixer de bracet de Biel Mesquida ha de ser un bon regal per a una persona que no l’ha viscuda tal com la record.
Demanaria: De l’hort al plat, de Pep Salsetes (Rosa dels Vents). Fer hort de temporada, veure créixer els teus aliments i cuinar-los és un luxe i un acte de resistència agrícola. La cultura gastronòmica, una font de saviesa.

Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

Regalaré: Tiberi Cèsar, de Núria Cadenes (Proa). De fet, regalaria qualsevol llibre d’aquesta autora en qualsevol època de l’any. Però Tiberi és una novel·lassa que ens retorna a l’imperi romà, que el visualitzem, el vivim i coneixem les dones fortes que van acompanyar Tiberi, però també uns altres emperadors. Amb un llenguatge molt ric i molt viu, ens fa pensar i provoca les ganes de saber-ne més.
Demanaria: L’inventari clement de Gandia, de Vicent Andrés Estellés (Edicions 96), per a continuar descobrint-lo en el si de l’Any Estellés i per a saber quin va ser realment l’original que va presentar al premi Ausiàs Marc de poesia del 1966 i no aquell que es va publicar. Estellés és inacabable i aquest descobriment que ens brinda Edicions 96 és un regal per a la gent que gaudim de la lectura i ens agrada que ens descobrisquen nous mons.

Artur Ramon, galerista d’art
El galerista i antiquari Artur Ramon.

Regalaré: La dansa dels dies, d’Àlex Susanna (Proa), perquè m’agrada molt el gènere de la memòria i els dietaris i en Susanna és un mestre a copsar l’ambient dels llocs i tot allò que ens agrada per celebrar la vida: l’art, els llibres, l’amistat amb bons àpats. A més, és amic meu i cada llibre seu és com un diàleg dels que tenim sovint, i crec que és un autor important, encara poc valorat com a memorialista, més conegut com a poeta.
Demanaria: Un cor furtiu, biografia de Josep Pla, de Xavier Pla (Destino), perquè és la biografia definitiva del millor prosista català del segle XX, un treball monumental que ens permet de conèixer la construcció del personatge, amb els seus ets i uts, però, a la fi, un clàssic contemporani. Tot i les 1.500 pàgines que té el llegiré àvidament, potser quan tingui més temps, a l’estiu. La pena és que no el podré portar a la platja.

Carles Sanjosé (Sanjosex), músic i arquitecte
Carles Sanjosé (Sanjosex) (fotografia: arxiu).

Regalaré: Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, perquè a banda d’una molt bona novel·la és un retrat de la Barcelona de principi de segle que permet de relligar història, cultura, catalanitat, política, etc.
Demanaria: Un volum dels que no tinc de la Història de la cuina catalana i occitana de Vicent Marqués (Sidillà), perquè m’agrada cuinar i menjar bé allò que per tradició m’ha arribat.

Carme Sansa, actriu

Regalaré: Cèlia Palau, de Sílvia Alcàntara (Edicions de 1984). La protagonista és un dels personatges de la primera novel·la de l’autora, Olor de colònia, de què es van fer quinze edicions i una minisèrie a TV3. El fet que, fa quinze anys, se’n venguessin 61.000 exemplars, em fa pensar que hi ha moltes persones que poden tenir curiositat per saber què passa a la Cèlia.
Demanaria: M’agradaria que em regalessin No val a badar, de Jordi Badia i Pujol (Rosa dels Vents). M’interessa molt la nostra llengua i tinc curiositat per saber aquests mots intraduïbles a unes altres llengües. I poder afegir-los al meu vocabulari.

Enric Satué, dissenyador gràfic i historiador del disseny

Regalaré: Amb cor de foc (Galàxia Gutenberg), que és una correspondència entre Joan Brossa i Antoni Tàpies, dos gegants de la cultura artística nostra, i alhora universal, en què tots dos veien “les lluminàries dels astres, plenes d’efectes màgics”, tot i que en clissava més en Brossa que no pas en Tàpies, malgrat les ulleres fosques que duia habitualment. Val a dir que també en això era avantguardista, com he pogut comprovar veient les que duia el públic espectador en l’eclipsi de sol de l’altre dia.
Demanaria: L’art de viure: Peter Harnden, Lanfranco Bombelli i les cases per a artistes de Cadaqués, de Marc Arnal (Comanegra), que tracta d’un període en què la petita població del Cap de Creus esdevingué un focus de cultura impressionant i espontània, plenament humanista, molt abans de desbarrar en les indústries i els gestors culturals d’avui, que ens ho redueixen tot a un entreteniment malpensat i artificial. Nosaltres, aleshores, en sabíem prou d’entretenir-nos, immersos en aquella cultura tan engrescadora!

Yolanda Sey, actriu i cantant

Regalaré: Nena, dona, altres, de Bernadine Evaristo (la Segona Perifèria). Una novel·la meravellosament brillant que retrata la història de dotze dones negres britàniques i ens mostra així la bellesa de la diversitat. En aquestes històries hi he vist la meva mare, les meves germanes, les meves amigues… Parla de l’amor, la violència, la migració, la lluita amb total coneixement. És imprescindible pels nostres temps.
Demanaria: Germana al marge, d’Audre Lorde (Manifest Llibres). Sempre va bé i és necessari llegir llibres sobre feminismes negres, per obrir la mirada i entendre unes altres realitats i maneres de fer. Però l’Audre Lorde és una escriptora més que necessària. Cada paraula és precisa, cada frase amaga una saviesa molt profunda. I també vull que me’l regalin perquè la Basha Changue, l’Esther Mayoko i la Denise Duncan han fet una gran feina per poder gaudir d’aquest llibre a Catalunya i en català.

Toti Soler, músic, guitarrista

Regalaria: Totes les cosmicòmiques, d’Italo Calvino (Edicions 62).
Demanaria: Qualsevol llibre que no tingui de l’Obra completa de Josep Pla (ja em posaria d’acord amb el possible obsequiador).

Josep Miquel Arenas (Valtònyc), cantant

Regalaré: La metamorfosi, de Kafka (Sembra), perquè crec que vista la nostra inoperància i desmobilització com a societat davant les guerres i injustícies de la darrera dècada, estem més deshumanitzats que mai. Si les denuncies, el teu entorn et pot degradar i apartar fins a empènyer-te a la solitud d’una panerola. El missatge és clar, sigues com la resta o pots arribar a sofrir la dura metamorfosi de la bestiola rara que conserva l’estranya capacitat de raonar humanament.
Demanaria: Vaig llegir Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo i em va agradar molt. No n’he llegit cap altre seu. Per tant, qualsevol de Pedrolo que no sigui el Mecanoscrit seria un gran regal!

Rosa Vergés, cineasta

Regalaré: Temps de fronteres, de Bernat Romaní (Editorial Bambú), una faula escrita sobre la blanca neu amb petjades de temps mai esborrades.
Demanaria: Una ombra blanca, de Carme Riera (Edicions 62), una novel·la magnètica de la millor escriptora que conec per fer-nos descobrir mons entre paraules.

Quin llibre podeu regalar aquest Sant Jordi a gent que no llegeix? 15 recomanacions

Coneixeu algú que no llegeix habitualment, però li heu de regalar un llibre per Sant Jordi 2024? Per acostar-los a la lectura, no cal començar amb grans històries o novel·les complexes, sinó que poden funcionar uns altres llibres més senzills, escrits per personatges pròxims i mediàtics o que explorin temàtiques planeres, com ara l’esport o la cuina. Per facilitar-vos la tria, us recomanem una gran varietat de llibres per a tornar a entrar en el món de la lectura. Hi trobareu autors diversos, d’ací i d’allà, i llibres per a tots els gusts. Llibres de futbol o llibres de programes de televisió, però també obres de ficció i èxits de vendes internacionals.

Aquesta setmana passada hem publicat unes quantes seleccions de llibres, dedicades a novel·lesgastronomiapoesia, novel·la negra i no-ficció. També hi ha un episodi especial del pòdcast Poc cas, dedicat a la literatura infantil i juvenil.

Tor: Foc encès

Carles Porta

La Campana

Article: ‘Tor’, el retorn de Carles Porta a la muntanya maleïda

Vida de Teresina

Jordi Milán i Pol Vinyes

Rosa dels Vents

Entrevista: “Ser Teresina és una filosofia de vida, res a veure amb les ‘marujas’ en castellà”

Dolços sanots

Croqueta de xocolata

Montena

Controlar l’incontrolable

Bojan Krkić

Traducció: Núria Parés

Columna

100 motius per ser del Girona

Eduard Solà

Cossetània

La teva salut comença aquí

Xevi Verdaguer

Rosa dels Vents

Tot el que no sigui morir-se

Marc Sarrats

La Magrana

Entrevista: “Penso cada dia en la meva mort”

Blackwater (I, II, III, IV, V i VI)

Michael McDowell

Traducció: Anna Listerri i Mireia Alegre

Blackie Books

Reportatge: ‘Blackwater’: una saga familiar que en pocs dies s’ha convertit en el llibre de ficció en català més venut

La catalana llengua

Elisenda Pineda

Il·lustracions: KAP

Ara Llibres

Criar i jugar

Elisenda Pascual

Ara Llibres

Entrevista: “Els ideals de criança a les xarxes són fum”

Petar-ho a les xarxes en català

Carla Clavera

Cossetània

Cultiva la teva força

Carla Zaplana

Cossetània

Andorra, Catalunya, Illes desaparegudes

Diversos autors

Efadós

La Catalunya emergida

Òscar Palau Just i Jesús Jordi Pinatella

Cossetània

Si vols, pots

Quim Llisorgas

Rosa dels Vents

Entrevista: “Les etiquetes ens fan més dèbils”

Auca del noi català, antifeixista i humà

Pere Català i Pic i Josep Obiols

Libros del Zorro Rojo

Més recomanacions

Milers de persones es manifesten a Barcelona contra el genocidi a Palestina

Milers de manifestants –3.500, segons la Guàrdia Urbana– han protestat pels carrers de Barcelona contra l’ofensiva israeliana sobre la Franja de Gaza i per mostrar el seu suport al poble palestí contra el genocidi. Es tracta d’una marxa que ha sortit dels Jardinets de Salvador Espriu i que ha culminat a la plaça de Catalunya. Els participants han sortit al carrer amb mocadors i banderes palestines i diversos cartells demanant un alto-el-foc a Gaza. ‘Aturem el genocidi a Palestina’ era el lema de la marxa, que s’ha fet repetidament cada cap de setmana des del començament de la intervenció militar d’Israel a la Franja.

Aquesta vegada, segons els organitzadors, s’ha volgut demanar la llibertat dels 11.000 presoners capturats per l’exèrcit d’Israel. La membre de la Coalició Prou Complicitat amb Israel, Alys Samson Estapé, també ha criticat que les institucions catalanes, espanyoles i europees no han actuat per aturar la situació que viuen a Palestina i que, a més, el govern espanyol està “contribuint a finançar aquest genocidi” comprant armes israelianes. Per això ha exigit a la Moncloa que acabi amb aquest comerç i que doni suport a la demanda de genocidi que Sud-àfrica ha presentat al Tribunal Internacional de Justícia, amb seu a la Haia (Països Baixos).

Els EUA desbloquen finalment el paquet multimilionari d’ajuda a Ucraïna

La Cambra de Representants dels EUA ha autoritzat finalment un paquet multimilionari d’ajuda a Ucraïna, Israel i Taiwan per un valor total d’uns 90.000 milions d’euros. L’ajuda es repartiria entre uns 57.000 milions d’euros per a Ucraïna; 12.100 milions d’euros per a Israel i 7.500 milions d’euros per a Taiwan. El paquet s’ha aprovat per 311 vots a favor i 112 en contra (tots de congressistes republicans).

After months of delays, the crucial military and civilian aid package for Ukraine clears the House — with all Democrats voting for and most Republicans voting against. pic.twitter.com/qTAjS6HemZ

— Yaroslav Trofimov (@yarotrof) April 20, 2024

El paquet d’ajuda a Ucraïna, llargament reclamat per Volodímir Zelenski, feia gairebé mig any que estava blocat a la Cambra de Representants arran de les reticències dels congressistes republicans, que tenen la majoria a la institució. “Els extremistes pro-Putin que han obstruït el Congrés durant mesos són al llindar de la derrota”, ha piulat el dirigent dels demòcrates, Hakeem Jeffries.

Pro-Putin extremists who have obstructed Congress for months on are on the verge of defeat.

A bipartisan coalition in the House will pass comprehensive legislation that stands with our Democratic allies in Israel, Ukraine, the Indo-Pacific and throughout the world.

— Hakeem Jeffries (@RepJeffries) April 20, 2024

El paquet incorpora també una provisió de 8.400 milions d’euros per resoldre “la urgent necessitat humanitària de la població de Gaza i altres parts del món”.

El president dels EUA, Joe Biden, ha promès promulgar aquest paquet d’ajuda una vegada sigui aprovat al senat.

Carrizosa diu que Ciutadans és l’únic partit que pot aturar l’independentisme

El candidat de Ciutadans a les eleccions a Catalunya, Carlos Carrizosa, diu que són els únics que poden aturar l’independentisme perquè considera que tant el PSC com PP tornaran a pactar amb les forces independentistes amb la mirada posada en el govern espanyol. En un acte a Barcelona, Carrizosa ha dit que Ciutadans era el partit a què més temia l’independentisme, perquè els socialistes havien demostrat que hi pactaven i els amnistiaven i al PP el podien enganyar i acabar pactant-hi també.

Carrizosa ha rebutjat l’amnistia, però també l’amnèsia sobre el procés, atès que ha dit que no perdonaven els fets de l’1-O. Sobre Vox, ha dit que representaven l’Espanya de la qual riuen els independentistes: “Casposa, d’ultradreta i ultranacionalista.”

“Som els únics que no tenim por i els assenyalem”, ha dit. Per tot plegat, ha reivindicat que Ciutadans havia de tenir influència al parlament, ho ha considerat una qüestió de salut democràtica.

Sans, al PSC: “Els qui defensen la política lingüística de Ciutadans que no parlin de llengua”

La portaveu d’ERC i cap de llista per Tarragona a les eleccions a Catalunya, Raquel Sans, ha criticat durament el PSC i el seu candidat, Salvador Illa, a qui ha acusat d’haver-se fet seva la gran proposta de Ciutadans sobre la llengua a l’escola: el trilingüisme. En declaracions a la premsa a Sant Feliu de Llobregat, ha dit: “Quan es defensa el trilingüisme a les aules hi ha una llengua que sempre és perjudicada, que és la que és en situació de minorització. […] Els qui defensen la política lingüística de Ciutadans que no parlin de llengua perquè la posen en perill.”

Sans ha defensat la política lingüística duta a terme pel govern d’ERC, com ara la refundació dels mitjans públics de comunicació –amb la reobertura de l’SX3– i ha acusat Junts d’haver optat per una política de braços caiguts amb el català. També ha retret a Junts que el seu candidat, Carles Puigdemont, no tingui cap proposta sobre la taula “més enllà de parlar d’ell mateix” i l’ha instat a ell o a la número dos, Anna Navarro, a debatre per poder confrontar les idees.

Sans ha dit que a les eleccions del 12 de maig hi havia el perill que tornessin a governar aquells que s’havien carregat qui havia encapçalat les polítiques feministes a l’estat espanyol o els qui havien arribat a ridiculitzar una campanya com la de l’equitat menstrual. “Han volgut dir que érem el govern de les calces. I tant que ho som”, ha subratllat Sans, que ha defensat ERC com a única garantia de continuïtat de polítiques feministes i de joventut, com ara la regulació dels preus dels lloguers i el límit a l’habitatge turístic.

Manifestacions històriques a les Illes Canàries contra el turisme

Més de 57.000 persones han assistit a les manifestacions convocades a les Illes Canàries contra el model turístic amb el lema “Les Canàries tenen un límit“. Els convocants reclamen mesures a curt termini al govern per tal de revertir els efectes més nocius de la massificació en matèria d’habitatge, mercat laboral i medi ambient. En aquest sentit, demanen una moratòria turística, la regulació efectiva de l’habitatge per garantir-hi l’accés a tots els canaris –controls al lloguer turístic i limitar les compres als no residents– i l’aplicació d’una ecotaxa.

Segons dades de la delegació del govern espanyol, la concentració més multitudinària ha estat la de Santa Cruz de Tenerife, amb uns 30.000 manifestants, mentre que a Las Palmas de Gran Canària n’hi han anat uns 14.000 i a Arrecife (Lanzarote), uns 9.000.

Desborde total. Éxito sin precedentes. Decenas de miles de personas en las calles de Canarias gritando alto y claro que Canarias no se vende, se ama y se defiende.
Estas manifestaciones van a marcar un antes y un después en la Historia del archipiélago.#CanariasTieneUnLimite pic.twitter.com/jjRzTCWjLD

— Fernando Ruiz (@FernandoRuizTF) April 20, 2024

A més, a Puerto del Rosario (Fuerteventura) la manifestació ha comptat amb 2.800 assistents, a San Sebastián de La Gomera uns 300 i a Valverde (El Hierro), 120.

Ha mort l’home que es va calar foc davant del tribunal que jutja Donald Trump

Ha mort l’home que es va calar foc ahir davant del tribunal penal de Nova York, on es jutja l’ex-president Donald Trump pel presumpte suborn a l’ex-actriu de cinema porno Stephanie Clifford, també coneguda com a Stormy Daniels.

A man just set himself on fire outside of Donald Trump's NYC trial. #TrumpTrial
https://t.co/tH17zSUxCF

— Jack (@jackunheard) April 19, 2024

L’home, que va cridar proclames conspiranoiques abans de calar-se foc, va ser traslladat en estat crític a l’hospital. El Departament de Policia de Nova York el va identificar com Max Azzarello, natural de Saint Augustine (Florida).

Quant al judici, ahir es va acabar el procés de selecció del jurat popular suplent. El jurat titular, format per set homes i cinc dones, va prestar jurament davant el jutge del cas, Juan Merchan. La selecció dels candidats s’ha allargat uns quants dies, perquè la defensa de Trump els ha examinat un per un per a comprovar-ne la ideologia política.

La fiscalia nord-americana acusa Trump de trenta-quatre delictes. Segons els indicis, l’ex-president hauria intentat ocultar el pagament de 130.000 dòlars a l’actriu Stormy Daniels per a comprar el seu silenci i que no revelés una suposada relació extra-matrimonial abans de les eleccions de 2016. El magnat va justificar aquest pagament com a part de les seves despeses legals.

 

L’Iran diu que qualsevol acció d’Israel tindrà una resposta immediata i de màxims: “Se’n penediran”

El ministre d’Afers Estrangers de l’Iran, Hussein Amir-Abdollahian, ha assegurat que l‘Iran donarà una resposta immediata i de màxim nivell davant qualsevol actuació d’Israel en contra dels seus interessos, advertint que se’n penediran.

L’atac d’Israel a l’Iran va ser dissenyat per tenir un efecte limitat i evitar més tensió

“Si Israel vol fer una altra aventura i actuar contra els interessos de l’Iran, la nostra resposta serà immediata i al màxim nivell”, ha advertit Amir-Abdollahian en una entrevista per a NBC News.

El funcionari ha qualificat de joc de nens l‘atac de l’exèrcit israelià a la ciutat d’Esfahan, on hi ha bona part de les instal·lacions nuclears de l’Iran, i ha definit l’ofensiva del cap de setmana passat com una advertència a Israel.

“Podríem haver atacat Haifa i Tel-Aviv. També podríem haver atacat tots els ports econòmics d’Israel. Però les nostres línies vermelles eren els civils. Només teníem un propòsit militar”, ha argumentat.

L’ex-ministre dels comuns Manuel Castells votarà Salvador Illa en les eleccions de Catalunya

L’ex-ministre d’Universitats espanyol Manuel Castells ha anunciat que votarà el candidat del PSC, Salvador Illa, en les eleccions de Catalunya. “He estat amb ell a les trinxeres de la lluita contra la covid i vaig poder observar la seva dedicació, la seva honestedat i les seves decisions sempre basades en l’anàlisi i recomanacions dels científics”, diu en un article a La Vanguardia. Cal recordar que Castells va entrar al govern de Pedro Sánchez a proposta dels comuns.

“Va passar també moltes hores parlant de Catalunya i el món. És un home de pau, és un home tranquil i tolerant, que s’enfronta impàvid a l’insult i suscita serenitat amb la seva sola presència, per alguna cosa és filòsof. I després actua”, afegeix Castells, que recorda que en les últimes eleccions municipals va donar suport a Ada Colau, a qui defineix com la millor batllessa de Barcelona d’ençà de Pasqual Maragall.

“Però aquestes eleccions van d’una altra cosa. Van de construir una coalició entre socialistes, comuns i republicans d’esquerra. Aquesta és la base política de la Catalunya del futur. I la realitat política indica que Salvador Illa és l’únic que la pot articular”, conclou.

Les portades: “Les màfies de la marihuana utilitzen narcoxalets de luxe” i “Israel respon a l’Iran amb un atac limitat”

Sant Jordi s’avança avui a Perpinyà

La celebració de Sant Jordi s’avança a Perpinyà. Per tercer any consecutiu, la diada dels llibres i les roses se celebra avui al passeig de Torcatis, del barri del Vernet.

Organitzat per la Llibreria Catalana i l’editorial Trabucaire, amb el suport de tot d’entitats i associacions, tot el dia hi haurà parades de llibres i flors i unes quantes conferències, tallers i actes. També hi ha una àrea especial dedicada als infants, que inclourà jocs i llibres.

Els actes començaran a les onze amb la presentació del llibre Llengua i identitat nacional, de Jordi Martí, seguida d’una presentació sobre la situació a Còrsega, Sardenya i Sicília.

A la una s’hi farà un dinar popular, que anirà seguit a dos quarts de tres per la lectura pública del Diccionema de Pere Verdaguer.

A la tarda hi haurà espectacles infantils i tallers per a la mainada i també una lectura poètica, a quarts de sis, amb Philippe Salus i Alain Pottier.

Final de campanya a les eleccions basques amb el PNB i EH Bildu frec a frec

Els partits que concorren a les eleccions al País Basc han tancat avui la campanya electoral i han fet una crida a mobilitzar-se diumenge, en una votació que es preveu frec a frec entre el PNB i EH Bildu. Una de les claus de la jornada serà la participació, en una votació amb un alt nombre d’indecisos i uns sondatges que estimen un augment important de l’abstenció.

El candidat del PNB a la presidència basca, Imanol Pradales, ha fet una crida a remar tots junts i ha dit que era el moment de la veritat, per a donar el vot a la seva formació. En el míting també han parlat l’actual president basc, Íñigo Urkullu; la presidenta del parlament basc i cap de llista per Guipúscoa, Bakartxo Tejeria; i el cap de llista per Àlaba, Joseba Díez Antxustegi, per tancar l’acte el president del directori del partit, Andoni Ortuzar.

També han assistit a l’acte Uxue Barkos, l’ex-presidenta de Navarra; el secretari general de Junts, Jordi Turull, i una representació de Coalició Canària encapçalada per Carlos Alonso. “Hem sortit a guanyar amb il·lusió per a portar la traïnya del País Basc a un futur millor”, ha dit Pradales després de ser rebut amb forts aplaudiments i crits de “Ari, ari, ari, Imanol lehendakari!”.

Per la seva banda, Pello Otxandiano, ha tancat la campanya a Bilbao. Ha pronosticat que l’esquerra abertzale obtindria els millors resultats de la història, ha dit que diumenge no acabaria res, sinó que començaria un nou camí i ha demanat un vot en massa perquè aquest canvi arribés.

Pello Otxandiano: “Bildu ha entès que el camí a la independència té estacions intermèdies”

En l’acte, hi ha intervingut Arnaldo Otegi, que alternant el castellà i l’èuscar també ha incidit en la idea del canvi i ha alertat: “El que ens juguem a tots tres territoris tindrà conseqüències al conjunt del país.” Per això ha considerat que la tria era força clara: “Els mateixos fent el mateix o EH Bildu comandant el canvi social que exigeix la ciutadania? No hi ha més.”

També ha parlat el president català, Pere Aragonès, que esperava que EH Bildu guanyés perquè així hi hauria “un govern encara més germà” al País Basc. El president ha dit que el canvi era possible, necessari i valia la pena: “Un govern d’esquerres i independentista és necessari. Un govern republicà a Catalunya després de vuitanta anys ha valgut la pena.” L’acte també ha inclòs un vídeo gravat a Ginebra de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, que ha destacat que la formació republicana i EH Bildu havien estret els llaços per aconseguir que els pobles català i basc poguessin decidir el seu futur mitjançant una votació.

Una via verda multipremiada i mig catalana al nord de Taiwan

The Dark Line
Sandiaoling, Nou Taipei, Taiwan
Mapa a Google

Com més va, més tirada tenen les anomenades vies verdes, les rutes per a recórrer amb bici o caminant que segueixen línies ferroviàries o carreteres en desús. Com que són una opció magnífica per a descobrir els encants paisatgístics d’un territori de manera reposada, pausada i sostenible, no és estrany que en vagin proliferant ací i allà. Als Països Catalans, sense anar més lluny, se’n compten per desenes, com ara la que segueix l’antic carrilet de Girona a Olot o la que enllaça Arnes amb Tortosa passant pel Pinell de Brai. Ara, l’última que podríem afegir a la llista de vies verdes nostrades presenta tot un seguit de particularitats que la fan ben singular, començant per l’emplaçament: és al nord de l’illa de Taiwan.

Si ens prenem la llicència d’afegir-hi l’anomenada Dark Line és, simplement, perquè ha estat dissenyada i executada per l’estudi d’arquitectura Michèle & Miquel, amb un peu a Tolosa de Llenguadoc i un altre a Barcelona. D’ençà que van obrir l’empresa, el 1996, els arquitectes Michèle Orliac i Miquel Batlle es van especialitzar en el desenvolupament de projectes públics de rehabilitació de paisatges urbans i naturals, principalment per Catalunya i Occitània. Però ja fa una dècada que també van posar un peu al llunyà Taiwan gràcies a encàrrecs prou voluminosos, com ara la recuperació del front marítim de l’illa de Kinmen, a poques milles de la Xina continental, o l’esmentada recuperació d’aquesta antiga via fèrria oberta a la regió muntanyosa entre Taipei i Yilan pels japonesos durant el període colonial del país, entre el 1895 i el 1945.

La Dark Line, que recorre més de tres quilòmetres entre Mudan i Sandiaoling, fou una petició de l’administració del municipi de Nou Taipei i Orliac i Batlle, amb la col·laboració de l’estudi local dA Vision Design, van concebre l’obra com una ruta ciclista ecohistòrica. Això significa que van voler preservar tant el passat miner i industrial de la regió, mitjançant l’antiga línia de tren vinculada a l’extracció de carbó, com la natura exuberant de l’entorn, amb muntanyes plenes de vegetació i un riu d’aigües vives ben a la vora. La solució que van trobar va ser intervenir amb discreció i respecte tant en les infrastructures històriques del vell ferrocarril, deixant per exemple gairebé intactes els dos llargs túnels de Sandiaoling i Sanguazi, com en el medi natural, en aquest cas, integrant arbres de bosc tropical al bell mig d’alguns trams de la plataforma de ferro per a vianants i bicicletes que van projectar.

Aquesta via verda mig catalana a Taiwan es va inaugurar oficialment fa relativament poc, l’estiu del 2022, després de tres anys de feina. Però això no ha impedit que l’estudi Michèle & Miquel i l’agència dA Vision Design, d’aleshores ençà, hagin rebut un nombre gens negligible de reconeixements i premis importants per una obra viària considerada per alguns “un museu a l’aire lliure”. Només l’any passat, la Dark Line va obtenir el gran premi AFEX a Venècia, el LILA 2023, el XVI BEAU i el 65è premi FAD internacional. I un altre dels premis obtinguts, el [d]arc Award en la categoria d’espais, fou concedit específicament pel gran joc de llums i d’ombres de la Dark Line, tant dins els túnels com als exteriors, plens de vegetació i muntanyes. Aquest aspecte important del projecte, val a dir, Orliac i Batlle el van dur a terme amb Artec Studio, un estudi especialitzat en el disseny d’il·luminació fundat el 1998 a Barcelona per Maurici Ginés.

I una mica més: Seguint la mateixa línia de treball empresa amb la Dark Line, Michèle & Miquel ha encarat un nou encàrrec lligat amb el patrimoni històric i la memòria a Taiwan. Arran de la descoberta fa no pas gaire d’una antiga presó per on van passar al llarg de la dècada del 1980 militants del moviment pro-democràtic Formosa, treballa actualment en col·laboració amb un historiador local per significar i dignificar l’espai mitjançant l’anàlisi dels arxius trobats in situ i entrevistant antics presos per mirar de descobrir la naturalesa profunda del que va representar aquest centre d’internament i de repressió política.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Josep Campmajó: “Necessitava recuperar la sensació d’anar pel carrer i no haver de mirar enrere”

L’exili que podem veure de Josep Campmajó (Girona, 1968) és la petita habitació que es veu al fons de la pantalla mitjançant la qual parlem ara que fa una setmana que s’ha fet públic que va haver d’anar-se’n per la persecució de què és víctima. Manuel García-Castellón l’investiga per terrorisme en la causa contra el Tsunami Democràtic, i Campmajó no té cap intenció de comparèixer davant el jutge, “no n’ha de fer res de què he fet aquests cinc anys”. No ens aclareix si és a Suïssa, com s’havia publicat inicialment, o en algun altre país, i no té expectativa de retorn. Aquest home polifacètic, empresari, activista, escriptor, explica amb tot detall els seguiments personals que ha sofert, l’experiència, entre angoixant i surrealista, de la seva detenció el 2020, i reivindica que l’independentisme disposi d’una estructura sòlida de defensa dels represaliats, malgrat una amnistia que lamenta. “Això serà llarg, per molts anys, fins que no siguem independents.”

Qui és Josep Campmajó?
—Sóc un gironí que s’estima molt Girona i el país. Durant un temps he tingut empresa pròpia a Girona, de diverses coses, i he acabat treballant en un restaurant que compartia amb una sòcia i companya. A Girona em coneixen perquè durant anys vaig ser president de l’associació de comerciants del Mercat del Lleó, perquè amb la meva germana hi teníem una parada familiar. M’he implicat en l’associacionisme de la ciutat, de fa molts anys.

Teniu un passat d’escriptor, també.
—Sí, sense gaire més vocació ni voluntat. Vaig guanyar el premi Casero el 2009. A partir d’aleshores és potser quan les coses se’m van complicar més. Vaig passar a tenir una activitat associativa una mica punyent, perquè va ser també un moment de transició a la ciutat, quan després de molts anys de socialisme Puigdemont va guanyar l’alcaldia. Paral·lelament, vaig formar part de l’equip de la candidatura d’Agustí Benedito a les eleccions al Barça, a les segones en què es presentava, com a director d’operacions. I aquí vaig conèixer un altre dels meus grans amics a partir d’aquell moment, Xavier Vendrell.

Quina relació heu tingut amb Puigdemont?
—El meu pare havia estudiat a Amer i coneixia la seva família, i hi ha un lligam territorial. Per tant, quan ens vam trobar en l’entorn associatiu de Girona, de seguida hi va haver una connexió. I es va crear una amistat amb el grau amb què es pot ser amic de Carles Puigdemont, que té una personalitat que és com una petita illa, i segurament això li permet de fer moltes de les coses que uns altres serien incapaços de fer.

Voleu dir que no és fàcil dir que ets amic de Puigdemont en el sentit estricte de la paraula?
—Exacte. Jo crec que fa bé, i també forma part de la seva personalitat i de la seva potència. Manté una distància i la modula, però això ho ha fet sempre, també quan era al diari, i a tot arreu.

Vós us en podeu considerar amic?
—Us diria que ho demaneu a ell! Jo el tinc per un dels meus amics. Quan era a l’alcaldia, de vegades ens trucàvem a la tarda o al vespre. Vine, va, anem a fer una Coca-Cola o un suc de pastanaga a la Terra o allà on sigui… Això tampoc no és el més habitual si no sou amics, oi? I mentre ha estat a Brussel·les, o a Waterloo, hem tingut relació. Si ell no hagués estat president de la Generalitat, no sé on seríem ara, què faríem…

Què us imagineu?
—Segurament, ens trobaríem per la ciutat, ens emprenyaríem per alguna cosa que no funciona, o repetiríem, com cada vegada que fa anys, de pujar al golf a felicitar-lo i fer una copa de cava o de palinka, que és aquell licor romanès tan fort. Amb ell ens podem dir les coses i no emprenyar-nos, i si ens emprenyem no passa res. I compartim gustos, música, amistats… Segurament, no hauríem tingut el procés tal com l’hem tingut, si ell no hagués estat com és. I si no tinguéssim aquesta forma de tractar-nos, potser cap dels dos no seríem en la situació que som, perquè va aparèixer un personatge com en Xavier Vendrell, que sabia que tenia aquesta amistat amb Puigdemont.

Què voleu dir?
—Que, en el fons, em va permetre d’entrar de cop dins un entorn on ningú no em qüestionava els meus interessos partidistes, perquè no era de cap partit, tenia una bona relació amb Puigdemont, una bona relació amb Vendrell, una bona relació amb tothom.

A quin entorn us referiu?
—El del 2017, el que fos. El 2017 va caldre que hi hagués moltes persones fent coses. Si això significava que havia d’anar a algun lloc i parlar amb algú… Del primer d’octubre de 2017 fins a final d’any, van ser mesos molt convulsos, de molta improvisació, de moltes desconfiances, de moltes incerteses i confusions. Hi havia molta gent que es movia, intentant transmetre de vegades pensaments d’algú altre, o intentant fer que les coses fossin més suaus, o que desapareguessin les pors, o acompanyant persones… I ja està. I de vegades necessites amics per a fer això.

Vau fer d’interlocutor?
—No m’agraden les etiquetes. En aquell moment van caldre moltes persones per a intentar de construir una cosa que segurament potser molts no s’esperaven. I després calia mantenir-ho, saber cap on anàvem. Hi va participar molta gent… Per exemple, Girona Vota és un model extraordinari i molt significatiu, perquè hi havia totes les forces polítiques independentistes, totes les entitats, tots sota un mateix paraigua per a fer coses junts, per a protestar, per a reivindicar, per a formular noves propostes, per a defensar l’exili… Em vaig implicar molt en aquest entorn perquè no tenia més remei. No vaig dir mai que no.

Devíeu tenir l’etiqueta de l’amic de Puigdemont.
—Home, sí. I quan anava a una manifestació, perquè anava a tantes com podia, li deia: Carles, mira, president, mira, molt bé la gent, o no, que no cal que ens barallem políticament. Com ho faria fent un cafè amb ell a la plaça del Vi. Però ho feia en uns altres entorns. Ho podia fer amb Xavier Vendrell. Xavier, què feu els d’Esquerra? I el Xavier de vegades em trucava: Josep, això com ho veus? I a Girona què fareu? I tu creus que el president… Per què? Perquè hi ha una part molt domèstica darrere de l’èpica. El problema és que tot això passa mentre s’escolta unes altres persones que no hi tenen res a veure.

Què voleu dir?
—Que hem tingut un problema d’egos terrible com a moviment. I alguns s’han volgut aprofitar de segons quins lligams i quines relacions, i dir segons quines bestieses que no tocaven. I això ha complicat molt les coses. Ha infectat les ferides. Però, és clar, és que mentre això passava i els egos feien que els embrolladors comencessin a dir-hi la seva, es creaven molts mites que complicaven la vida al procés. I, mentrestant, els dolents feien una fotografia d’intel·ligència sobre la situació del moviment.

Us devien tenir controlat d’ençà del 2017, doncs.
—La monitorització en el meu cas la van començar el 2019, segons que he llegit. Abans també? No ho sé. Aquest coneix en Puigdemont, ha anat a veure’l, i a més resulta que coneix en Vendrell… Doncs va, punxem els telèfons d’aquesta gent.

Us van punxar el telèfon el 2019?
—Sí.

Pegasus?
—O alguna cosa semblant a Pegasus. Com que els dispositius no els tenim, no podem fer segons quina comprovació. Però pels informes policials, sí.

Us comencen a investigar coincidint amb la mobilització del Tsunami. Vau notar res sospitós, seguiments personals?
—A mesura que va evolucionant el Tsunami, vaig anar veient la pressió policial. És que te la vas trobant. Al principi no t’ho creus. Girona és Girona, i ens coneixem tots. A Barcelona quedes diluït per una qüestió de massa crítica, de volum. A Girona és més fàcil, veus la gent. Si vas a una manifestació, els identifiques. Al cap de tres manifestacions teníem identificats els policies que venien.

El 2019?
—Sí, quan fèiem una manifestació a la plaça del Vi ja dèiem, mira, aquell, aquell i aquell són policies nacionals. I aquells d’allà són guàrdies civils. De fet, em tocava presentar moltes vegades els actes de la plaça del Vi. Molts dilluns de concentració els havia presentat. I jo sempre feia la mateixa conya: “Bona nit, gràcies a tothom per ser aquí, i un saludo especial para los compañeros que estan pasando por debajo de les Voltes.” Perquè els tenia identificats! Jo havia entrenat en un gimnàs amb un dels de la Guàrdia Civil.

Sabíeu quins eren els policies espanyols i quins els guàrdies civils.
—És clar, per tarannà. La comissaria de la Policia Nacional és a setanta metres del casal independentista del Forn. I entre el Forn i la Policia Nacional hi ha un altre bar on seuen a fer la cervesa els policies quan acaben. I tu veus els mateixos paios que són a la plaça aplaudint com després entren per la porta del costat de la comissaria. I ja està! Ets molt conscient d’aquesta pressió. I recordo quan anàvem amb el cotxe cap a la comissaria i em va detenir la Guàrdia Civil.

Què va passar?
—El tinent que em va detenir estava amoïnat perquè ja sortíem a Twitter, ja sortíem a tot arreu, hi havia fotos, hi havia molta premsa… Hòstia, qui els ha trucat? Jo li deia que jo, segur que no. El qui conduïa, jo el coneixia de Girona d’haver compartit un projecte social junts, imagina’t. I jo no sabia que era guàrdia civil. I com que hi havia un punt de tensió, va dir: a veure si acaba aviat això i ens n’anem a fer una cervesa al teu bar.

Això dins el cotxe?
—Sí, sí. I el tinent, que seia al costat pendent del mòbil, va dir: doncs són molt bones, les cerveses que té. I ens vam quedar tots així, i ens vam mirar. Se’n va adonar, del que havia dit. I va afegir: bé, hi he estat una vegada. I jo em vaig llançar: no, no, tu hi has estat com a mínim tres vegades, que jo recordi. I va dir: bé, tres, segur. Així anàvem.

I els reconeixíeu com a guàrdies civils quan anaven al vostre restaurant?
—Ja els veies. I jo no me n’amagava, tenia allà l’estelada, tenia la bandera negra de Santa Eulàlia, tenia “Spain is a fascist state”. I una vegada, fins i tot, li vaig preguntar a un dels que venia: com és que veniu aquí? És que ens agrada molt, em va dir, i jo sé que aquí no em passarà res. Era un paio de Madrid. Ja vivíem aquest ambient amb un punt de normalitat, un punt de quotidianitat. I això fa rebaixar també la teva percepció d’inseguretat.

Però la realitat és que estàveu sota vigilància absoluta. Fins que us van detenir l’octubre del 2020 pel cas Vólkhov en relació amb el Tsunami. Com us va afectar, aquella detenció?
—Em vaig tornar molt més susceptible, perquè ja no em refiava de res ni de ningú. De cop, vaig tancar molt el meu cercle immediat, molt. Salvant totes les distàncies, si us plau, totes, però si alguna cosa s’assembla a una violació deu ser això. No hi ha res que s’hi assembli, és terrible. Però, segurament, el següent pas és que et vulnerin la intimitat, saber, descobrir, que han sabut qui tens a casa, on vas, què dius, quan et despertes, si vas al lavabo, què menges, què gastes, amb qui parles… Senzillament, perquè ets un possible rival polític; no és que siguis un narco o un delinqüent que assassina un sicari. No, no. Dos: comences a repassar mentalment tot allò que has fet i has dit, amb qui t’has relacionat, i penses, quanta gent emmerdarà això sense que li toqui. I tres: fas una detecció de cop de qui realment és la gent que t’estima i la que està de pas. Una detecció brutal.

Què hi vau veure?
—Hi va haver socis de feina que van desaparèixer de cop. I polítics dels qui es presentaven com a patriotes que van acabar dient: digues-li, a aquest, que no m’enviï cap missatge per si de cas… I, en canvi, n’hi va haver d’altres que em van dir: escolta, què necessites? Fins i tot, alguns que podrien ser rivals polítics o gent amb la qual no comparteixes segons quines visions polítiques. I encara una conseqüència més: a mi sempre m’ha costat molt dormir, i qualsevol soroll que recordi a aquells sorolls previs, m’ha exaltat contínuament…

Els sorolls previs a la detenció?
—Sí.

Éreu a casa quan hi van entrar?
—No van rebentar la porta. Van trucar al timbre. Jo en aquell moment anava a la dutxa. I vaig sentir el timbre. I com que anava descalç i era molt silenciós, vaig sentir veus a l’altre costat i vaig veure per l’espiell que hi havia sis paios armats, que hi posava Guàrdia Civil, i una senyora que era l’agent judicial. Ostres, ostres, què és això? Jo vaig arribar a avisar que tenia la Guàrdia Civil, que avisessin els advocats. I ara què faig, em deia.

I què vau fer?
—Era molt d’hora al matí. Vaig treure una mica el cap per la finestra i a fora vaig veure els cotxes, moviment de gent. Ells van marxar quinze minuts, perquè van anar a veure si era al restaurant. Uns es van quedar allà, per si em veien entrar-hi i em detenien. Vaig calcular que tindria quinze o vint minuts, i em vaig dir: com a mínim, una mica de decència. Em vaig dutxar, em vaig vestir, vaig pensar que, si era la Guàrdia Civil, segurament em portarien a Madrid, em vaig posar una roba lleugereta, i senzillament no em vaig posar les sabates. Encara em van sobrar uns minuts. I ara què fas? I vaig fer un cafè. I vaig esperar. Quan van tornar, un va dir: baixeu a buscar la maça i obrirem la porta. Però un dels que s’havia quedat a dalt havia sentit la cafetera. Van tornar a picar, vaig esperar tres segons. Qui hi ha? Guàrdia Civil, obri. Em van ensenyar la credencial, i a partir d’aquí va començar la seqüència.

I em parlàveu dels sorolls previs, que després no us deixaven dormir.
—Aquests sorolls de picar la porta, del moviment a l’escala, que en principi és una escala silenciosa, sents gent fora… Ara qualsevol moviment en un entorn silenciós… En el darrer pis on vaig viure vaig acabar instal·lant una càmera fora, perquè necessitava saber que aquell moviment que sentia fora no eren un altre cop sis paios amb l’armilla de la Guàrdia Civil. Necessitava recuperar la sensació que podia descansar sense perdre la respiració. I anar pel carrer i no mirar tant cap enrere. I, evidentment, els últims mesos abans de marxar va ser una d’aquelles coses que em va tornar.

Després, la causa contra el Tsunami va quedar adormida. Com vau viure el moment en què García-Castellón la va reactivar per terrorisme i éreu un dels noms de la llista?
—De cop, t’apareix un rival polític que té una força enorme, que no té res a veure amb un partit polític, que no té res a veure amb idearis amb què pots debatre, sinó que és el propietari de la violència, i és el propietari d’una autoritat física, i aquest és el teu nou rival, que decideix entrar a fer política. I això, perquè hi ha algú amb qui tu et relaciones, amb qui et relacionen, per qui ho donaries tot i més, que s’ha convertit en el seu rival: el president Puigdemont.

En quin moment preneu la decisió d’anar-vos-en?
—Sé que només hi ha dues opcions, l’exili o assumir el risc de la presó. I decideixo d’anar a l’exili, i ho expresso, i dic “tal dia marxaré” en un entorn molt concret, molt escàs i molt petit. Prenc la decisió, sobretot accelerada, perquè, tal com havia passat també amb algun dels altres exiliats, tenia seguiments de la policia, entenent que era la policia. Comences a veure que es repeteixen les mateixes cares a les mateixes hores, saps segur que si ha passat abans sense ser ningú, ara, que t’atribueixen tots els mals de l’univers, els recursos que vulguin emprar els faran servir.

Vau tornar a tenir la percepció del 2019 de ser observat?
—Sí, i a més descaradament. I crec que ja ho volien, això, una mica, eh?

Sí?
—Sí. Perquè era molt obvi. Una mica abans que passés això, ja havia començat aquesta pressió.

Amb què us vau trobar?
—Fa mesos que amb la Mercè fem un llibre molt interessant, que es dirà Girona 2050: més de 120 entrevistes a persones de la ciutat per a imaginar com ha de ser la ciutat del futur. Sortint d’una d’aquestes entrevistes, un paio, de manera descarada, ens va començar a fer fotos tant a la Mercè com a mi. La Mercè va treure el mòbil, se’n va anar fins davant seu i li va començar a fer fotos. El paio va desar el mòbil, va abaixar el cap i se’n va anar. I uns dies després, ens el van tornar a trobar en una manifestació, i uns dies després, al bar on anàvem sempre a fer el cafè. I jo vaig tornar a dormir malament, més malament del que ja dormia. I amb cada soroll que sentia al replà de l’escala, encara que fossin les tres de la matinada, m’aixecava a mirar què passava. O a mirar per la finestra. Què faig? Deixo la ciutat? Canvio de pis? On vaig? I al mateix temps, hem de continuar lluitant pel país. Hem de continuar fent coses, Girona Vota ha de continuar funcionant. Hem de construir. Des de feia poc, per un compromís amb el president, vaig començar a militar a Junts. I just en el moment que García-Castellón va decidir que això era terrorisme, que hi havia tota aquesta gent a la llista, per aquestes raons, vaig llegir el que l’advocat em va fer arribar respecte de mi…

I vau decidir d’anar-vos-en.
—És que hi ha una cosa que trobo horrorosa, i no és perquè em toqui a mi, però jo crec que l’independentisme no es pot tornar a permetre veure independentistes davant d’un tribunal espanyol. No ens podem permetre la imatge del judici del procés de tenir set, vuit, deu, onze independentistes capcots durant hores, humiliats –no ells com a persones, sinó el símbol que significaven–, emmanillats, traslladats, vexats un altre cop. No ens ho podem permetre sense que passi res. I com que la nostra és una resposta no violenta, és una resposta pacífica, almenys aquesta part no ens la podem permetre.

Com entomareu una possible ordre de detenció?
—Jo no defugiré la justícia, sinó que em sotmetré a la justícia que toqui, de la que em pugui refiar, la que em garanteix els meus drets. Si arriba aquest cas i m’arriba aquesta citació per algun entorn europeu, o no europeu, el que sigui, em sotmetré evidentment als dictàmens de la justícia del lloc on sigui en aquell moment i que decideixin què volen fer.

Quina perspectiva teniu en aquest exili? Penseu de poder tornar a curt o mitjà termini per l’amnistia?
—No tinc, ni mentalment ni emocionalment, cap data de tornada. No me l’he posada, i de fet, algú per animar-me de vegades em diu: ja ho veuràs, que això serà curt. Prefereixo que no em diguin res, prefereixo que m’esperin, que és diferent, perquè si m’esperen vol dir que no ens obliden, que no passem a l’oblit, i vol dir que el sentit polític de l’exili es manté i som capaços de mantenir-lo. Però, vitalment, sé que, de moment, m’he de buscar la vida lluny de Catalunya. Si puc tornar a l’octubre, fantàstic. Me’n refiaré? No. Si puc tornar l’abril de l’any que ve, o el març, o el juny, fantàstic. Que són cinc anys? Doncs seran cinc anys.

Per mantenir aquest exili el temps que calgui, cal l’aportació solidària de la gent. Els feu una crida?
—Quan prenc la decisió de marxar compto amb recursos propis, que és un dels aprenentatges de la detenció: saber que si mai et torna a passar res, has de tenir un mínim de subsistència per a unes setmanes, uns dies, uns mesos. I la teva vida ha de ser molt austera. Però, evidentment, si això s’ha de mantenir amb el temps, cal un cop de mà per part del país, perquè és una resposta política per a continuar mantenint la flama de l’independentisme. És dir a la resta d’independentistes: avui ens toca a nosaltres, necessitem un cop de mà, si us plau, si pot ser. Però, al mateix temps, cal trobar la fórmula per a ser autosuficients si això s’allarga gaire més. I faig un parèntesi.


—Crec que un dels grans aprenentatges d’aquests últims anys, i que potser és una de les coses que cal ara en aquest nou exili, és assegurar tot allò que pugui passar en el futur. Perquè això serà llarg, per molts anys, fins que no siguem independents, i hauríem de ser capaços, com a país, de tenir una estructura sòlida de defensa dels represaliats. Que no la tenim. Que sigui unitària, perquè això que hi hagi una caixa aquí, una iniciativa allà… Això són esquitxades que no donen ni tan sols sensació d’unitat ni sensació de país, no és una resposta cap a un procés quan davant tenim un únic enemic rival. Hauríem de tenir un únic bloc antirepressiu, i no el tenim.

Ara us diran que amb l’amnistia no caldrà.
—És que ja ens n’anem cap a casa? Ja s’ha acabat? Us he dit que jo era un dels que estava contra l’amnistia. I si ara no hi hagués la conjuntura política del moment i aquesta confrontació que el president Puigdemont, casualment, ha pogut obrir i que l’ha portat a negociar aquests termes… Però si em demanessin per l’amnistia, jo als jutges espanyols no els he de demanar perdó, de la mateixa manera que no els he de demanar permís, tampoc. No hi ha res a perdonar. L’amnistia és una negociació amb Espanya, i amb Espanya no hi he de negociar res més que l’intercanvi de presoners o com ens repartim els béns quan creem la frontera amb ells, és l’única cosa que s’hi haurà de negociar. La resta és una negociació política per conveniències que jo no comparteixo. Un cop passada aquesta amnistia, que serà com passar un capítol, ha de tornar a haver-hi confrontació. Si torno a Catalunya després de l’amnistia, serà per continuar lluitant per la independència del meu país. Una mica més savis i llestos, i amb la responsabilitat d’explicar aquesta visió a la resta de companys de la lluita.

Us acusen de ser al capdamunt de l’organització del Tsunami Democràtic, a partir d’uns missatges que us van trobar, suposadament, amb el president Puigdemont. Quina relació teníeu amb el Tsunami?
—Com la de milers de catalans. Ja sé que sembla una resposta tòpica, però és que no n’hi ha cap altra. Jo tenia una aplicació, em van passar un codi QR, estava geolocalitzat per veure què organitzava aquesta gent prop d’on érem. I vaig reaccionar com tot el país. El que funciona del Tsunami és el fet que no s’identifica una cúpula, ni una jerarquia. És, potser, el primer assaig de resistència dels catalans sense jerarquies, perquè no hi va haver cap missatge que digués, hem de fer això perquè tal persona ho diu. No, hi va haver persones que formaven part en algun moment d’unes certes jerarquies que s’hi van sumar, però no van parlar mai en nom del Tsunami. I això els esclata, als espanyols, perquè ells necessiten la jerarquia. Qui investiga és la Guàrdia Civil, que és un cos militar jerarquitzat; qui investiga és un jutge acostumat a les jerarquies. I entenen que si hi ha cap resistència, hi ha d’haver una jerarquia, i aquí no hi és. Forma part de com som els catalans, i també ho espatllem quan això no ho acceptem i de cop surt algú i diu, seguiu-me a mi, o jo sóc no sé què… Quan personalitzem i, de cop, apareixen uns líders que no són capaços de fer-se acompanyar, aquí ens fem mal, que és una mica el que ens ha passat aquests últims anys, que de vegades ens hem focalitzat en segons quins lideratges que no són solidaris sinó messiànics. I al revés: quan ens trobem algú que lidera i aixeca el cap, no ens el creiem; sigui qui sigui el president de l’escala, sempre rep.

 

Blanca Llum Vidal: “És difícil de concentrar el desig en un sol lloc de manera permanent”

La conversa transcorre a la plaça del Diamant, a Gràcia. Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) l’ha triada com a epicentre del diàleg perquè sap que s’hi referirà. A la plaça, a Rodoreda, a La mort i la primavera, a les violències, a la poesia. En realitat, hem quedat per parlar sobre No cometràs adulteri (Editorial Fragmenta) i hi cabrà també Llegir petit (Arcàdia), les dues publicacions recents. La poetessa, que escriu profund i parla clar, em sorprèn amb una revelació inicial: escriure sobre sexualitat l’ha col·locada en una situació de vulnerabilitat davant alguns homes, que la confonen amb el que expressa i se senten impunes per l’assetjament verbal. Però abans situem-nos.

Us encarreguen de parlar sobre l’adulteri.
—Vaig agrair molt que em convidessin a pensar sobre l’adulteri. Tant En la princesa sou vós com Aquest amor que no és u o Amor a la brega, la sexualitat hi és present. I la llibertat també. M’interessava parlar de l’adulteri i també dialogar amb la Bíblia.

Ja fa uns quants mesos que circula.
—Sí, i una cosa que m’ha passat darrerament i que tinc moltes ganes de dir és que pel fet d’haver escrit sobre l’adulteri, és a dir, sobre sexualitat, i sexualitat molt explícita, alguns homes se m’han adreçat fusionant-me amb l’assaig. Això és un assaig, un objecte de pensament, jo no sóc un personatge que vol follar-s’ho tot. Aquest fet em situa en un lloc bastant vulnerable i fràgil. No em vull erigir en víctima perquè no m’ha assetjat ningú, ja que ho he aturat, però m’ha sorprès que certs homes s’agafessin a paraules meves i em fessin comentaris com: “Em sento adúlter parlant amb tu, perquè això és el que tu expliques a l’assaig.”

No us havia passat abans?
—M’havia passat per primera vegada una mica amb La princesa sou vós. Per tant, constato que en la mesura que les dones treballem i pensem la sexualitat, ens col·loquem en un lloc delicat, del qual jo no vull sortir, ni penso fer-ho.

Què va passar?
—En aquella ocasió hi va haver un petit assetjament per les xarxes socials, i fins i tot ho vaig anar a consultar a la policia per saber què havia de fer, perquè era una mica bèstia.

Encara és més greu quan t’assetja qui et contracta per treballar. Hi ha la jerarquia.
—Exacte. Sí, sí, personatges un punt mediàtics, fins i tot personatges que a vegades han estat denunciats per assetjament. Se saben absolutament impunes i continuen. A mi ningú no m’ha agredit sexualment i jo vull que quedi molt clar que distingeixo molt “un passar-se de la ratlla”, d’una agressió sexual. Perquè aquí es confon tot d’una manera aberrant. Des d’una part del feminisme. Jo en aquest sentit em sento molt propera a la Clara Serra. Que l’han arribat a acusar de fer apologia de la violació. Una cosa que em sembla gravíssima i d’una mandra intel·lectual terrible.

Precisament, comenteu en aquest assaig que la paraula pot ser més perillosa que els cossos, que el fet de tenir sexe. “És més significatiu un idil·li mental que un festeig sexual i potser és més adúlter parlar que follar”, dieu.
—És molt interessant això, perquè em posa en una contradicció. És cert que a l’assaig jo dic que l’adulteri es pot produir a través del llenguatge, a través de la paraula, i que això pot tenir la mateixa potència que un adulteri físic. Però en aquest cas, sí que distingeixo entre una agressió verbal i una agressió física.

Són violències diferents?
—Una violència cultural s’ha de combatre també, és clar. És el que va fer fins i tot aquesta senyora de la plaça on som, Mercè Rodoreda, que va combatre violències. Per exemple, a La mort i la primavera, combat violències històriques i polítiques. No és igual que et fotin un tret, que et violin o que t’enviïn a un camp d’extermini. Fusionar-les és un perill postmodern banalitzador i horrible.

Dieu que l’adulteri pot ser un esdeveniment que encaixa en la lògica de l’estat, de la normalitat, d’allò més previsible i freqüent.
—Jo no sublimo pas l’adulteri, és a dir, no dic pas que és millor tenir moltes relacions sexuals que tenir-ne només una. Però sí que crec que és molt difícil de concentrar el desig en un sol lloc i de manera permanent. D’això en parla Foucault. I ara llegeixo La promesa de Marina Garcés. Prometre fidelitat és un acte absolutament performatiu. És una cosa raríssima, perquè tu no saps mai la contingència de la vida. No saps què et passarà.

Citeu Marina Tsvetàieva, que diu que qui estima només una cosa no estima ningú. També hi ha la visió contrària: qui ho estima tot no estima res.
—És molt bonic això que dius, hi estic d’acord també, perquè qui ho estima tot no tria, no es posiciona ni es responsabilitza i, per tant, per mi no és una actitud política. Podria ser una mena de vitalisme desenfrenat.

Parleu de l’adulteri com d’una bena que guareix, empara i protegeix.
—Sí, crec que s’ha de fer un petit incís, i és que vaig agafar una sèrie d’objectes per extreure’n característiques i extrapolar-les amb una comparació. Jo el matrimoni no el jutjo i no me’l miro per sobre l’espatlla. Sí que dic que jo no el visc ni el viuré. És una realitat que tinc lluny. Com es diu a La mort i la primavera, crec que el matrimoni pot ser una grandíssima repressió del desig i de la llibertat. I, en aquest sentit, l’adulteri, doncs, podria fer el servei d’una mena de bena per a guarir una ferida. Perquè l’única cosa que hi ha abans de l’adulteri és el matrimoni.

Com l’heu construït l’assaig? A partir d’aquestes imatges? De cites? O d’una estructura teòrica articulada prèviament?
—Molt interessant. Com que és un assaig breu, la primera cosa que vaig decidir va ser que no citaria gaire i que si citava seria de manera indirecta. Vaig pensar que tenia ganes de fer un invent. Em va fer molta gràcia que Anna Punsoda em digués: “Compte, no facis una cosa excessivament lírica.” Llavors em va venir aquesta idea de les imatges. A mi m’agrada molt que a la meva obra hi hagi coses, objectes. Els objectes serveixen per a pensar moltes coses. Són coses petites, des d’unes calces a una cullera, que serveixen per a fer reflexions de caràcter existencial. Jo les vull posar al mateix nivell que la mort o l’angoixa.

En la segona part expliqueu un conte de Víctor Català. Per què aquesta tria?
—Primera perquè Víctor Català és central en mi. M’agrada molt com es posicionen en la vida i en l’art. Té un conte sobre un doble adulteri, i em sembla molt interessant la seva visió. És molt queer. M’és igual que els senyors em considerin exagerada. Al final tots es perdonen entre sí. Acaben tots vivint junts sense vincles consanguinis i en pau i harmonia. Això és una família diversa queer i és molt preciós.

De vegades us enutja que hi hagi tantes etiquetes.
—Potser massa. A ella no li feia falta dir que era feminista. Però crec que ens pot aportar moltes coses en els debats actuals.

L’adulteri sembla un concepte antic.
—Potser és antiga la paraula. A mi em conviden a pensar sobre relacions que van més enllà de la suposada relació que tens. I això és plenament d’actualitat. Això no és passat de moda. Avui s’obren i es tanquen relacions, se signen contractes relacionals, es defensa o s’ataca el poliamor. Tot això és sobre la taula. Jo crec que la humanitat no ho superarà mai i potser per sort, vull dir. I cada vegada que penjo la portada del llibre o la paraula adulteri, Elon Musk m’ho censura dient que això és contingut per a adults.

Podeu comprar els llibres de Blanca Llum Vidal la botiga de VilaWeb

Jugueu amb l’etimologia de la paraula.
—Em va interessar la idea d’adulterar una cosa, de contaminar-la, de barrejar-la, perquè crec que una relació adúltera és això. És barrejar-te i experimentar amb realitats diferents, amb cossos diferents, amb maneres de parlar diferent.

Parleu de relació amb l’alteritat.
—Amb l’adulteri hi ha una multiplicació de coses. Hi ha més alteritats. I per això, diferents parts de tu es manifesten. També les parts ocultes i reprimides que la societat no deixa aparèixer. No tan sols des de l’església, sinó potser també des del feminisme. Evidentment que jo no vull que em forcin a res. Però el consentiment forma part dels jutjats, i el desig, de les persones. Això és el que diu la Clara Serra. Si es fusionen aquests dos conceptes, som davant d’un món monstruós.

El feminisme imposa massa, en alguns casos, què és correcte o què és incorrecte?
—Els debats que es produeixen en el món del feminisme m’interessen enormement. És molt important destacar que el feminisme no existeix, que l’única cosa que existeix són els feminismes. En plural. Com no existeix l’independentisme, sinó que existeixen independentismes diversos. M’agrada implicar-me en aquests debats, però no des de l’assaig polític, segurament més des de la ficció. En definitiva, això que faig és un assaig, però té un punt que se’n va cap a la cap a la fantasia. Avui dia em sembla que hi ha aportacions feministes que són autoritàries. Com a dona em demanen de saber què vull en cada moment en una relació sexual. I jo no vull tenir aquest pes a l’esquena. Jo vull tenir la llibertat de no saber. I la llibertat que aquella persona que és diferent d’una altra em despertarà coses diferents. Jo vull poder experimentar. Vull poder ser tan lliure com un home. És a dir, per què Albert Serra pot fer Liberté? Una pel·lícula pornogràfica preciosa, delicadíssima, i quan ho fem les dones són unes porques?

Canviant de tema, Llegir petit què vol dir?
—A mi m’agrada centrar-me en una cosa bastant estreta i bastant particular. I no agafar un gran discurs o un gran fenomen, sinó potser una cosa petita. Com La mort i la primavera, que és una novel·la tentacular que parla de mil coses, des de la transcendència, el desig, l’assassinat o la llum. Doncs mira, ara de La mort i la primavera n’agafo el ritual de passar per sota el riu, i què ens diu aquest ritual. A partir d’aquí potser se’n treu alguna conclusió, de la novel·la en general, però és que, de debò, volem gastar aquestes totalitats. Aquesta manera de llegir em ve molt de les converses amb dues persones, Arnau Pons i Maria Bohigues. Arnau Pons llegeix d’una manera que va molt a contracorrent del que es fa a Catalunya. Defensa lectures polítiques de coses fantàstiques. I Maria Bohigues és una persona a qui no interessa el grandíssim discurs.

A Llegir petit feu un homenatge als vostres autors de capçalera.
—Fins i tot l’altre dia un editor em va dir que potser tenia un imaginari una mica estret. No és que en tingui prou, jo vull aprendre moltes més coses. Però sí, llegeixo petit d’entrada amb ells, perquè m’ajuden molt a pensar.

Potser llegim massa de pressa?
—Llegim d’una manera molt grollera de vegades. Tenim tendència a retre homenatges o bandejar coses. Per exemple, Pasolini és un autor que m’interessa enormement, però que em desperta sentiments molt contradictoris. És a dir, a vegades m’encanta i a vegades em crea rebuig.

Pasolini no hi surt a Llegir petit?
—Exacte. Ho dic al pròleg. Tota tria és una exclusió. Tampoc no hi ha un text sobre Sebastià Perelló, que és un dels autors que més admiro de la literatura catalana, i que més em fan pensar. Jo callaria i només l’escoltaria hores. M’agradaria que hi hagués un Llegir petit 2.

Quan caminàvem cap aquí, m’heu comentat que havíeu llegit la proposta d’Alhora sobre la llengua a les escoles i en volíeu parlar. 
—Quan he vist el que ha dit Clara Ponsatí, número 1 de la llista d’Alhora, m’he quedat tan impactada, que he pensat, no sé si ara et podràs concentrar amb l’adulteri. Segregar per llengua em sembla aberrant. Sóc conscient que tenim un problema amb el català i que el català s’ha de protegir, i s’ha de fer una discriminació positiva. Jo també tinc un fill que va a l’escola, l’escola pública catalana, i sé que passen coses amb la llengua. Però segregar els alumnes per llengua crec que pot obrir les portes a altres menes de segregacions i, en el cas d’Alhora, la por és que acabin segregant entre pobres i rics. És a dir, que acabin apuntalant la segregació que ja existeix. Perdona, però què dius de posar fi a la immersió lingüística? Espero que la gent s’atreveixi a debatre públicament aquests temes de manera respectuosa. Perquè allà hi ha una llista ingent d’artistes i d’intel·lectuals que legítimament defensen aquesta causa. I la veritat és que arriba un moment que és molt pesada aquesta cosa de l’artista, com si tingués més a dir que el botiguer. Posar tants artistes allà, per mi és un gest d’un elitisme cultural que diu molt de com entenen la cultura. Jo no vull que el meu fill el segreguin per llengua. Jo no vull viure en una societat segregada per res, perquè ja hi ha segregacions avui dia, eh? El que voldria és que desapareguessin les segregacions.

A les eleccions del 12 de maig, l’independentisme s’hi presenta amb molts partits.
—Jo ara he fotut l’artilleria sobre Alhora, però he de dir que hi ha personalitats en aquella llista de qui jo valoro enormement l’obra que fan. El problema no és personal, la diferència és política. És cert que en el món independentista hi ha una gran diversitat, a mi em sembla positiu. Em sembla meravellós que Junts per Catalunya finalment hagi ensenyat les cares i fixin una senyora de Silicon Valley i que, per tant, ja es veu que el neoliberalisme més atroç està vinculat a Carles Puigdemont. A mi ja m’ho semblava fa temps que allò era dreta pura, però ara és bastant diàfan. També hi ha l’extrema dreta independentista amb allò de Ripoll, racista. Llavors queda Esquerra Republicana i la CUP, que és un espai que jo no compraria del tot, però m’hi sento potser un punt més còmoda. No hem parlat dels Comuns. Potser si dic això em penjaran de la plaça, però m’és igual. Per mi els Comuns no són ni seran mai l’enemic. Mai de la vida. Són un actor imprescindible. I això en la cultura catalana no queda bé dir-ho. Per mi el problema dels Comuns és amb la cultura catalana que la reduïen a un nivell bastant desagradable, però en l’àmbit social i la qüestió climàtica, crec que ofereixen propostes més reals i concretes.

Teniu ganes de votar? O us fa mandra?
—No, no. Jo no tinc mai mandra. Jo em sento amb el deure profund de votar i m’agrada parlar del deure que tenim. En les últimes eleccions estatals, una part molt minoritària de la cultura catalana, em va tirar molt la cavalleria per sobre. Per haver estat en contra de l’abstenció. Vaig fer un article que es deia Contra l’abstenció i hi havia un moment en què  hi havia una metàfora. Jo deia que votaria pensant en Lorca i en Rodoreda, perquè per mi era votar pensant en un poeta espanyol gai assassinat pel franquisme i en una autora catalana exiliada que és una mina lingüística, i una gran defensora de la cultura catalana. Per mi, aquesta unió és important.

I què va passar?
—Quan van veure Lorca els va entrar urticària. Bé, perquè són racistes i ja està.

Us situeu més en la conciliació dels intel·lectuals? Recordo que en l’anterior entrevista vam comentar la polèmica sobre el xarneguisme.
—A mi m’agrada el diàleg entre la intel·lectualitat catalana, espanyola i de Pequín. Però alhora hi ha ponts que a mi no m’interessen. I el món xarnego crec que ha estat instrumentalitzat per xarnegos. I ha estat ridiculitzat per catalans. És complicadíssim i jo no sé on ficar-me. Jo l’única cosa que sé és que tinc una àvia de Còrdova que va tenir fills mallorquins.

L’atac d’Israel a l’Iran va ser dissenyat per tenir un efecte limitat i evitar més tensió

The Washington Post · Steve Hendrix, Shane Harris, Susannah George, Frances Vinall

L’exèrcit israelià va atacar l’interior de l’Iran a primera hora d’ahir, divendres, segons que va declarar un oficial israelià, en represàlia pels míssils i drons iranians llançats dissabte passat. Però l’abast de l’atac sembla limitat.

No és clar quin dany ha causat l’atac, però l’oficial israelià –que parla en condicions d’anonimat perquè són afers militars sensibles– diu que estava destinat a enviar un missatge a l’Iran, en el sentit que Israel té la capacitat d’atacar dins el país.

Després de setmanes d’alta tensió a conseqüència de l’atac mortal d’Israel contra un complex diplomàtic iranià a Damasc (Síria), i l’atac de resposta de Teheran en territori israelià, molts experts van considerar que l’acció limitada d’ahir formava part dels intents de totes dues parts per a desescalar la situació.

El ministre d’Afers Exteriors rus, Sergei Lavrov, fins i tot, va dir que l’Iran, que té lligams cada vegada més estrets amb Moscou, havia mirat de treure importància a la situació.

Els mitjans públics iranians van minimitzar l’atac, dient que els seus sistemes de defensa aèria havien interceptat “tres drons petits” a la província d’Esfahan. L’àrea acull instal·lacions sensibles: una base militar iraniana i laboratoris nuclears clau, però l’atac sembla haver estat voluntàriament limitat, atesa la capacitat militar a llarga distància que té Israel.

Amb Israel callat després de l’atac i l’Iran minimitzant-ne la importància, sembla que les dues parts esperen que els intercanvis fins ara siguin suficients per a satisfer les respectives opinions públiques, sense necessitat d’una escalada més gran.

Charles Miller, expert en seguretat de la Universitat Nacional d’Austràlia, opina que “sembla que realment ambdues parts volen fer veure que fan alguna cosa sense assumir realment els riscs de fer res que sigui gaire provocador”.

Tal com va passar amb l’atac iranià anterior, l’atac israelià sembla dissenyat per evitar una escalada de la tensió. Els analistes expliquen que l’atac sobre Israel del cap de setmana passat, que va incloure centenars de projectils llançats amb molt preavís, probablement va ser dissenyat perquè semblés espectacular però mantenint al mínim la capacitat real de destrucció.

Sanam Vakil, de Chatham House, diu que l’Iran va mostrar, amb la seva resposta, una àmplia gamma de capacitats i que, ahir, Israel va demostrar que podia atacar dins l’Iran.

L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, que supervisa el programa nuclear de l’Iran, va aclarir que cap dels llocs sensibles del programa nuclear iranià havia estat danyat.

El cap de l’exèrcit de l’Iran, el general de divisió Abdolrahim Mousavi, va dir que les explosions a Esfahan es devien a l’acció dels sistemes de defensa antiaèria que havien abatut un objecte sospitós al cel i que no van causar danys, segons que informa l’Agència de Notícies de la República Islàmica (IRNA).

Les informacions sobre explosions van començar a aparèixer a les xarxes socials cap a les quatre de la matinada, hora local. Els funcionaris militars iranians van dir que les xarxes de defensa aèria de l’àrea havien estat activades i que s’havia fet servir un sistema en una base militar a Esfahan “per a una intercepció,” segons que van informar els mitjans estatals.

Israel havia avisat que respondria militarment al llançament de drons i míssils balístics i de creuer de l’Iran, però ha rebut molta pressió dels Estats Units, i de més aliats, per a mostrar contenció i evitar d’ocasionar un conflicte regional més ampli.

Una persona familiaritzada amb les discussions oficials sobre l’atac, que parla amb el Post en condicions d’anonimat perquè no està autoritzada a parlar-ne públicament, diu que l’atac va estar “curosament calibrat”.

El gabinet de guerra d’Israel havia revisat una llista d’opcions de blancs proporcionada per les Forces de Defensa. Es tractava d’elaborar un pla d’acció que dissuadís l’Iran, però sense causar baixes significatives o uns danys tan grans que Teheran es veiés obligat a respondre amb una altra ronda d’atacs, segons que explica un oficial israelià proper a les deliberacions.

Els funcionaris militars i governamentals israelians han declinat de comentar públicament l’atac. L’exèrcit no va advertir els civils que busquessin refugi divendres ni que prenguessin mesures extraordinàries mentre el país es preparava per a la festa de la Pasqua.

L’Iran també va ser mesurat en els seus comentaris. Les televisions van emetre imatges serenes de la ciutat iraniana amb titulars que afirmaven: “La situació és normal.”

Esfahan, una província al centre de l’Iran, és el lloc del complex de recerca nuclear més gran del país, segons la Nuclear Threat Initiative. També hi ha una base militar i l’aeroport d’Esfahan, segons els mitjans iranians.

L’Iran va suspendre els vols de diversos aeroports poc després de les informacions sobre les explosions. Els mitjans no van informar de les cancel·lacions, però l’espai aeri de la regió va ser tancat de manera similar el cap de setmana passat, quan l’Iran va llançar drons i míssils sobre Israel.

A les sis del matí, hora local, el cel sobre l’Iran occidental era buit, segons la web de seguiment de vols Flightradar24. I alguns vols semblaven desviar-se bruscament mentre sobrevolaven l’Iran, incloent-hi vols de FlyDubai des d’Istanbul i de Zagreb a Dubai. L’Organització d’Aviació Civil de l’Iran va aixecar les restriccions a les deu del matí i va autoritzar la represa dels vols programats.

L’agència estatal de notícies de Síria també va informar ahir a primera hora que Israel havia llançat un atac durant la nit amb míssils que es dirigien a llocs de defensa aèria a la regió sud del país. No van donar detalls sobre la ubicació.

Alguns polítics israelians havien reclamat una resposta militar dura a l’atac de l’Iran de dissabte passat, malgrat que les forces israelianes, nord-americanes i jordanes van interceptar més del 99% de les armes que havien estat llançades amb èxit. L’única víctima va ser una nena israeliana de set anys d’una família beduïna que va ser ferida per restes caigudes a terra.

No és clar si l’acció aparentment limitada sobre l’Iran satisfaria aquestes demandes. Tally Gotliv, un incendiari d’extrema dreta del partit Likud, del primer ministre, Benjamin Netanyahu, ha fet una referència a l’atac a les xarxes socials fa unes hores: “Bon dia, gent d’Israel. Aquest és un matí en què el cap s’aixeca alt amb orgull. Israel és un país fort i poderós. Cal que recuperem el poder de dissuasió.”

Mentrestant, el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben Gvir, que havia instat Israel a respondre amb duresa, va publicar a Twitter un comentari d’una sola paraula, que es tradueix com a “feble”.

L’embassament d’Ulldecona, reflex de la sequera al nord del País Valencià

Remuntant el llit del riu Sénia, que fa de frontera natural entre Catalunya i el País Valencià, s’eleva entre les muntanyes la presa de 180 metres d’amplada que configura l’embassament d’Ulldecona. Construït a la dècada dels seixanta, rep el nom pels llauradors d’aquesta localitat que el van finançar i subministra aigua als regants de la zona.

Si bé les dades de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer mostren una millora general al País Valencià, sobretot en les conques del Xúquer i Túria, que superen el 50% de capacitat, a les comarques del nord la sequera continua essent un problema greu que ha obligat a prendre les primeres mesures. El cas de l’embasament d’Ulldecona, que configura el sistema Sénia-Maestrat, és el més greu del País Valencià, atès que és en situació d’emergència d’ençà de començament d’any, amb solament un 3% de la capacitat total (0,38 hm³ dels 11 hm³ totals). Aquesta situació d’escassesa ha fet que a principi de mes es decretés el tancament de les eixides de l’embassament i l’ús de l’aigua per a reg, cosa que ha perjudicat més de 1.500 regants, que han hagut d’abastir-se amb pous d’emergència.

Allò que resta a la superfície Una vista general de l’embassament d’Ulldecona permet de veure zones que normalment són completament cobertes per l’aigua i que a poc a poc han anat tornant a la superfície. Sobre el terreny abans cobert del tot per aigua hi ha uns arbres que ja no són submergits, sinó que s’eleven sobre la terra esquerdada per la sequera. A més de les construccions humanes, la manca d’aigua també permet de veure tots aquells materials que són arrossegats fins a la presa. Visió zenital de l’antiga carretera que travessava les valls i que va restar submergida amb la construcció de l’embassament el 1967. Valls de pedra El baix nivell de l’aigua deixa un paisatge atípic, en què la pedra guanya protagonisme a l’aigua. Allà on abans coincidien l’aigua amb els arbres de la muntanya hi ha ara una barrera de roca que els separa. L’aigua pareix arraconada per les valls de pedra que abans eren submergides. El pont que és dissenyat per superar la barrera de l’embassament ja no té aigua a sota. Un paisatge àrid és el que resta on sol haver-hi aigua. Fa mesos que la pedra és l’única protagonista. Un paisatge àrid és el que resta on sol haver-hi aigua. Fa mesos que la pedra és l’única protagonista. Sense lleure Un embarcador amb patins de pedals que descansa sobre el terreny sec de l'embassament d'Ulldecona és un reflex de l'estat d'emergència que viu, perjudicial no solament per als regants, sinó també per a les activitats turístiques que s'hi solien fer. Un cotxe travessa el pont per on ja quasi no hi ha aigua. L’accés a l'embarcador, ara inutilitzat a causa de la sequera. La fi de l’aigua El final del cabal de l’aigua és com més va més prop de la presa.

Encara que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer no preveu restriccions d’aigua a la població, caldrà restar pendents del cel i l’esperada pluja per a recuperar aquests paisatges plens d’aigua i vida.

D’Aznar als Emirats Àrabs, passant per la Caixa: la llosa de les privatitzacions pesa sobre Espanya

La gasística Naturgy ha tornat a la primera plana de l’actualitat aquesta setmana després que s’hagi sabut que l’Abu Dhabi National Energy Company (TAQA), amb seu als Emirats Àrabs Units, vol presentar una oferta pública d’adquisició (opa) de bracet de la Caixa per a aconseguir el control del 100% de les accions. La notícia arriba en plena disputa política pel control de Talgo entre el govern espanyol i un consorci hongarès, i poc després de l’operació conjunta de la Caixa i l’executiu per a neutralitzar l’entrada d’un consorci saudita a l’accionariat de Telefònica. L’operació, encara pendent de concretar-se formalment, constata una vegada més les dificultats de l’estat espanyol per a intentar de recuperar el control dels seus actius estratègics, després de dècades rendit al frenesí de les privatitzacions.

Criteria, el gran facilitador

Després d’uns quants dies d’especulacions a la premsa espanyola, TAQA va enviar dimecres un escrit a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) en què confirmà que mantenia negociacions amb Criteria, el braç inversor de la Caixa, per a explorar un “possible pacte de cooperació” que el convertiria en el primer accionista de Naturgy.

L’operació, que TAQA ha advertit que no està tancada i que encara és pendent de formalitzar-se, s’estructuraria en dues etapes. Primerament, TAQA adquiriria un 40% de les accions de la companyia als fons CVC i GIP –ara per ara, n’ostenten un 20% cadascuna i fa temps que cerquen desprendre-se’n. Tot seguit, TAQA presentaria una oferta d’adquisició conjunta amb Criteria per a prendre el control del 100% del capital de Naturgy, que es dividiria entre ambdós socis a parts diferents.

La implicació en l’operació de Criteria –que ha confirmat les converses sobre una possible reordenació en l’accionariat de Naturgy– és la clau que explica per què el govern espanyol ha rebut la notícia amb un aplom inusual per a una operació que afecta una companyia clau per a la seguretat energètica de l’estat espanyol. “Tant de bo hi hagi uns altres inversors que es puguin incorporar a aquesta companyia. En aquest cas, la competència és el que ha de determinar quin serà el resultat final”, deia aquesta setmana la ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero.

L’executiu espanyol sembla disposat a beneir l’operació sempre que involucri un soci estatal, com ara Criteria, que asseguri que una part substancial de l’accionariat de l’energètica romangui en mans espanyoles. L’objectiu del govern espanyol, segons que ha explicat aquesta setmana Montero, és que “no hi hagi cap mena d’inversió estrangera que pugui afectar la seguretat d’algunes companyies que treballen en el marc de la seguretat nacional i que tenen responsabilitats estratègiques al país”.

Tanmateix, això no vol dir que el govern espanyol hagi ofert un xec en blanc al grup emiratià per a prendre el control de l’energètica. Ho deia, abans-d’ahir, el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, en declaracions de Washington estant: “Tenim una visió molt clara a Espanya sobre la necessitat de protegir els nostres interessos estratègics”, avisà, tot afegint que la legislació espanyola permet “un equilibri perfecte” entre la protecció dels interessos estratègics estatals i l’atracció d’inversió estrangera directa. L’endemà, la ministra per a la Transició Ecològica espanyola, Teresa Ribera, insistí que el govern romandria vigilant sobre una possible operació que involucrés Naturgy, si bé s’afanyà a puntualitzar que “això no significa que es veti cap empresa o cap inversor“.

La “contraopa” que sacseja Talgo

Les paraules de Cuerpo i Ribera adquireixen una ressonància especial ateses les dificultats que l’executiu espanyol ha posat a l’opa que el grup hongarès Ganz-Mavag (Magyar Vagon) va presentar a començament de març per a aconseguir un 100% de les accions de Talgo, la constructora i comercialitzadora de material ferroviari amb seu a la ciutat madrilenya de Las Rozas.

L’oferta, valorada en uns 619 milions d’euros i per sobre del preu de mercat de Talgo, va ser rebuda amb els braços oberts per consell d’administració, que –en un escrit remès a la CNMV el mes passat– la qualificà d’amistosa i atractiva i va considerar el preu d’adquisició favorable.

Més enllà de la dimensió econòmica de l’operació, l’oferta de Magyar Vagon promet de resoldre de la nit al dia els problemes de producció d’una companyia en risc de morir d’èxit. Incapaç de donar l’abast amb un pic de comandes provinents de diferents països, aquests darrers mesos Talgo s’ha vist obligada d’endarrerir el lliurament de nous combois a Renfe i Deutsche Bahn, l’operadora ferroviària alemanya, cosa que amenaça de comportar-li sancions significatives. No és d’estranyar, per tant, que Magyar Vagon s’hagi compromès a doblar la capacitat de producció de trens de Talgo a mitjà termini –d’uns 300 anuals a 620– a còpia d’incorporar a la cadena de producció de la companyia les fàbriques que el grup té a Hongria, que ara com ara disten de funcionar a plena capacitat.

Però per planeres que poguessin haver semblat en un primer moment, atesa la disposició d’ambdues parts, les negociacions han quedat encallades per la negativa del govern espanyol a permetre que l’oferta de Magyar Vagon arribi a bon port.

Un dels motius que la Moncloa ha adduït per a frenar l’operació són els hipotètics vincles de Magyar Vagon amb el règim de Vladímir Putin i el govern de Viktor Orbán, que tot i ser membre de la Unió Europea s’ha erigit, aquests darrers anys, en el principal maldecap de Brussel·les i un dels grans aliats del president rus a Europa. Les acusacions, certament, no són infundades: una de les companyies involucrades en l’operació, DJJ, era sota el control de capital rus fins que fou expropiada i transferida a Magyar Vagon després de l’esclat de la guerra d’Ucraïna, mentre que a la directiva del conglomerat hi figuren uns quants alts càrrecs estretament vinculats al president hongarès.

Però rere els entrebancs de Madrid –que ha promès fer “tant com pugui” per a aturar l’operació– s’amaga un motiu estratègic de molt més pes: la importància de la tecnologia de canvi d’ample de la companyia, que permet als combois de canviar de tipus de via sense haver-se d’aturar. És una tecnologia clau per a la mobilitat militar, i també per al desenvolupament del TGV en països en què predomina l’amplada de via convencional. “És una tecnologia única al món que s’ha de protegir“, explicà aquesta setmana el ministre de Transports espanyol, Óscar Puente.

Encara més contundent ha estat el ministre d’Indústria, Jordi Hereu. Talgo és una empresa estratègica per a l’economia espanyola, deia l’ex-batlle de Barcelona al març, i, per tant, l’operació tan sols s’autoritzarà “si existeix el ple convenciment que se’n manté un control estratègic“.

Lluny de quedar-se de braços plegats, aquestes darreres setmanes, el govern espanyol ha insinuat que cercarà d’impulsar una contraopa amb la participació d’empreses que assegurin que el control de l’empresa continuï en mans espanyoles. “Treballem perquè hi hagi més inversors als quals els interessi la participació en aquesta empresa. Parlem amb empreses espanyoles que tinguin com a objecte d’interès inversions en sectors en els quals clàssicament no poguessin ser presents i ara puguin tenir una oportunitat per al negoci“, assegurava Montero aquest abril.

L’oferta encara no s’ha formalitzat, però alguns diaris espanyols apunten –seguint les paraules de Montero– que l’operació podria involucrar Criteria, el braç inversor de la Caixa, i un soci industrial europeu que sí que disposi d’experiència en el sector ferroviari. Puente, fins i tot, ha arribat a l’extrem de citar noms com la francesa Alstom i la suïssa Stadler, tot i que ara com ara no hi ha res confirmat.

Per a l’executiu espanyol, l’operació significaria matar dos pardals amb una pedra, perquè podria frustrar l’opa de Magyar Vagon i, alhora, evitaria possibles represàlies de Brussel·les per haver blocat una oferta provinent d’un altre estat membre.

La SEPI privada, també a Telefònica

La participació en l’opa de Talgo, i la involucració en les negociacions sobre una hipotètica opa de Naturgy, són tan sols els dos exemples més recents de la transformació de Criteria en una sort de SEPI privada, substituint –o bé complementant– el rol que la societat estatal que agrupa les participacions públiques en empreses estratègiques sol exercir en aquesta mena d’operacions.

El braç inversor del banc d’origen català ha estat un actor central en l’operació del govern espanyol per a contrarestar l’entrada a l’accionariat de Telefònica de l’operadora saudita Saudi Telecom (STC), que el setembre passat va anunciar l’adquisició d’un 9,9% de les accions de la companyia en canvi d’uns 2.100 milions d’euros. Temorós de perdre el control sobre un actiu empresarial estratègic, a mitjan desembre el govern espanyol va instruir la SEPI a comprar fins a un 10% de les accions de la companyia amb l’objectiu de reforçar un nucli dur d’accionistes espanyols –en què també figuren el BBVA, d’una banda, i la Caixa i Criteria, de l’altra– que els darrers anys havia donat estabilitat a l’operadora, i que l’entrada d’STC amenaçava de posar en qüestió.

Com en el cas de Talgo, el govern espanyol no ha amagat en cap moment que l’operació responia a paràmetres eminentment polítics. “Telefònica és l’empresa més estratègica del nostre país, no tan sols per la seva presència en l’àmbit de les infrastructures de telecomunicacions, sinó també en el de la seguretat i la defensa“, va dir a mitjan desembre la vice-presidenta primera d’aleshores, Nadia Calviño. Uns dies més tard, en un escrit presentat al desembre davant la CNMV, el Ministeri d’Hisenda espanyol va al·legar que l’operació significaria “un reforç per a l’estabilitat accionarial [de Telefònica] i, en conseqüència, per a preservar les capacitats estratègiques i d’importància essencial per als interessos nacionals“.

Per si no n’hi hagués prou, aquest abril, Criteria ha augmentat fins a un 5% les seves accions de Telefònica, cosa que –juntament amb el 2,5% que ja controlava Caixabank– ha fet de la Caixa el principal accionista del grup, pendent que es concretin les posicions d’STC i la SEPI. Juntament amb el SEPI i BBVA, l’operació farà que el nucli dur d’accionistes espanyols superi el llindar del 20% del capital de Telefònica, més del doble que el 9,9% que STC aspira a controlar. “[Caixabank] busca salvaguardar els interessos del país“, explicaren aquest abril fonts coneixedores de l’operació.

Les privatitzacions, la gran llosa de l’estat espanyol

Detalls econòmics a banda, l’operació de Telefònica és significativa perquè significa el retorn a l’accionariat de l’estat espanyol gairebé vint-i-cinc anys després de la venda de l’última participació pública. L’operadora, de fet, va ser un dels darrers monopolis estatals a caure durant l’onada de privatitzacions, encetada a final dels anys vuitanta pel govern de Felipe González i culminada durant els darrers anys del mil·lenni pel govern de José María Aznar.

Fou l’anomenada “revolució silenciosa”, el paquet de reformes liberalitzadores amb què el govern popular intentà –amb resultats molt dispars– d’estimular el creixement i la modernització de l’economia espanyola durant els primers anys de segle. Un dels casos emblemàtics d’aquest afany liberalitzador és Endesa, que fou privatitzada definitivament l’any 2003 i acabà essent venuda a la italiana Enel l’any 2009. Per a la posteritat queda Aznar demanant als crítics de l’operació de “no parlar de nacionalitat, sinó de competència” i de “no caure en un nacionalisme econòmic vulgar“, pocs anys després d’haver fet pressió contra un primer intent d’opa de la catalana Gas Natural l’any 2005.

Però en un context global de proteccionisme creixent i de revalorització del rol de l’estat en la planificació econòmica, les circumstàncies empenyen ara el govern espanyol a entonar un missatge ben diferent: lluny de fer-los servir gallines dels ous d’or, l’estat cerca ara d’assegurar –o recuperar– el control d’actius, com ara Naturgy o Telefònica, de valor estratègic per a la indústria espanyola. Però, després de dècades de liberalització desenfrenada i de privatitzacions en massa, aquest objectiu tan sols es podrà aconseguir a costa de milers de milions d’euros en fons públics –o bé a còpia d’atorgar a pesos pesants, com ara la Caixa, una porció com més va més gran del pastís econòmic.

 

La reconciliació de Junts amb el poder econòmic

El president Carles Puigdemont s’ha reunit a Perpinyà amb la direcció de Foment del Treball –en públic, almenys, per primera vegada. No és una mera formalitat. Per a recuperar l’hegemonia, Junts necessita que el sistema els torni a considerar un espai poc perillós, un factor d’ordre, i, per tant, té tres deures: trobar una fórmula estable de relació amb Madrid, disciplinar de nou els seus votants i reconciliar-se amb el poder econòmic català. L’acord amb el PSOE i les picades d’ullet a Alberto Núñez Feijóo han començat a endreçar la relació amb Madrid. El canvi de contracte amb els votants –per arrossegar-los en la mateixa direcció que ara navega el partit– va començar amb el nomenament de Xavier Trias a Barcelona i ha continuat amb la introducció de nous marcs, com la immigració o la seguretat –amb la proposta d’expulsar els delinqüents multireincidents que siguin immigrants, la petició de penes de presó per als robatoris de mòbil o el flirteig amb Aliança Catalana. Ara s’accelera la part dels diners. 

La relació del món convergent amb el poder econòmic era esbocinada i ara miren de tornar a enganxar les peces, però caldrà paciència i molta cola. El procés va trencar el conveni entre Madrid i la xarxa clientelar convergent perquè se sustentava en el compromís de mantenir els coloms dins el colomar. El govern de Mariano Rajoy va jugar bé les cartes amb una estratègia dual. Va espantar una part de l’alta burgesia a través de l’operació Catalunya, que tingué objectius com Jaume Giró, onzè de Junts en aquestes eleccions, o Carles Sumarroca i Carles Vilarrubí, especialment pròxims a Convergència. Amb el missatge captat, la resta –més maquiavèl·lics o més tristos per la desaparició del seu oasi autonòmic– treballaren activament, entre vestidors, per frenar la independència, encara que alguns haguessin votat fins i tot Junts pel Sí. En podria ser un exemple l’actual president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, “amic d’Artur Mas, però no independentista”.

Mentre els “catalanistes sense esperança” s’acostaven al PSC per continuar remenant les cireres; i mentre Junts errava pel regne del caos discursiu, casant alhora el PDECat i el sector de Laura Borràs, Oriol Junqueras va començar a recollir peces de terra i Esquerra mirà de fer ponts amb els grans empresaris, omplint els forats que la trencadissa convergent havia deixat buits. És així que el president Pere Aragonès ha tingut una relació públicament magnífica amb el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, i de fet va inaugurar el seu mandat a la seu de la patronal, en un acte d’homenatge al comte de Godó. “Tant de bo aquest acte d’avui sigui l’inici de la solució”, digué Sánchez Llibre. El mateix dia, Junqueras havia publicat un article al diari Ara blasmant definitivament la via unilateral. I és així també que Esquerra ha acabat acceptant que calia “millorar l’aeroport”, ampliar la B-40, acabar el Hard Rock, i que fins i tot s’ha deixat la pell en la proposta dels Jocs Olímpics d’hivern.

Amb els socialistes a l’oposició i Junts a les musaranyes, el poder econòmic va deixar la joguina a Esquerra durant un temps. El president Aragonès ha mirat de comportar-se com l’alumne més aplicat de l’escola, però ha hagut d’afrontar un cert desdeny. Primer, perquè Esquerra ha rebut una certa mirada de suficiència classista, de legitimitat incompleta. I segon, perquè els republicans han nedat entre dues aigües, mirant de satisfer alhora els interessos de Foment i els de la seva base electoral. Aragonès ha volgut comprar voluntats i relatar un canvi de cicle que, des de dalt, més aviat s’ha viscut com una etapa d’interinitat mentre tot es tornava a posar a lloc. El pujolisme s’aguantava perquè els interessos de la burgesia autòctona i el nacionalisme de la classe mitjana confluïen contra el centralisme madrileny. Esquerra ha ocupat aquest paper per la incompareixença del vell món convergent. Ara que torna, tothom està disposat a fer gests, Sánchez Llibre el primer.

Per substituir la independència, els pròxims anys tornarà a agafar força el discurs contra el centralisme. Per això Junts insisteix tant en la diferència d’inversió executada a Catalunya i a Madrid. “Cada any els catalans paguem pràcticament la totalitat del pressupost de Madrid! Cada any!”, digué ahir Puigdemont. Junts té tots els números de la rifa per a beneficiar-se’n. Pot fer un discurs de resultadisme patriòtic, despullat de literatures ideològiques, cosa que l’afavoreix davant els votants pragmàtics cansats d’Esquerra. I Junts es pot presentar com una opció el doble d’útil que no el PSC si, a més, continua asfaltant el camí de futurs pactes amb el PP. “Governem perquè s’aconsegueixin coses per als catalans, no perquè s’imposi un bloc ideològic al congrés”, digué també ahir Jordi Turull. L’argument del dèficit fiscal serveix per a brandar una pancarta rere la qual puguin reunir-se Junts i Foment, igual com les consignes econòmiques li donen un pretext per a abraçar Feijóo.

Puigdemont és l’únic que pot reunir aquests dos mons, perquè és l’únic que sap acostar-se de nou al sistema mentre diu que el combat. A poc a poc, el seu discurs també convergeix amb els plans de Foment, però de manera discreta. “Si no en parlem, el retorn de seus acabarà passant”, va dir Jaume Guardiola fa poc en una entrevista a l’Ara. La filosofia de l’operació és fer-ho obertament però en silenci, i Puigdemont és expert a deixar senyals prou ambigus per a qui vulgui interpretar una cosa i la contrària. Aquesta setmana, per exemple, hem sabut que està a favor de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, però no ho ha dit en cap entrevista, ni fent un discurs programàtic, sinó en una conversa enregistrada per a YouTube amb la seva número 2, l’empresària Anna Navarro. En la seva reunió, Sánchez Llibre –ex-company de Puigdemont a Convergència i Unió, per cert– va demanar-li “una fiscalitat més competitiva” i “l’execució de les inversions que el país necessita”, coses que fa temps que Junts ja defensa.

Però que Puigdemont sigui al centre no vol dir que dirigeixi ell la conversa. L’hostilitat de Foment contra l’independentisme va ser absoluta el 2017 i ho ha estat, encara, fins molt de temps després. Sánchez Llibre, per exemple, va ser un dels ariets contra la campanya del Consum Estratègic i va dur l’Assemblea Nacional Catalana als tribunals, que van obligar l’entitat a aturar la campanya i a tancar-ne el web. Tal volta Puigdemont administraria de manera més creïble les lleialtats i els contactes amb els empresaris, però això no vol dir pas que tingués ell el brau per les banyes. És una de les grans lliçons del procés, i convé no oblidar-la: Convergència només vigilava el colomar, però no en tenia les claus. I l’amnistia encara rebla més la hipoteca de Junts. Res no ho explica millor que la fotografia del seu cartell de campanya, feta pública aquesta setmana. Hi diu que “Catalunya necessita lideratge” i hi apareix Puigdemont en un cotxe, amb actitud seriosa i mirant endavant… però no condueix ell.

La rehabilitació política de Foment del Treball: de braç repressor de l’estat espanyol a soci habitual del govern català

Pàgines