Quan l’any passat un anunci d’una marca britànica de compreses va substituir el clàssic líquid blau per parlar de sang real, el món va embogir. La menstruació encara continua marcada per un estigma de vergonya entorn el qual gira una indústria que, només a Espanya, genera més de 300 milions de beneficis anuals. Tampax, Evax i Ausonia són alguns dels noms més repetits als prestatges d’higiene íntima dels supermercats. El que potser es desconeix és que aquestes multinacionals es reparteixen la major part d’un pastís sense cap regulació governamental.

La realitat és que qualsevol persona que menstrua pot tenir uns 507 períodes al llarg de la seva vida, tenint en compte que aquest procés té lloc cada 28 dies i que, de mitjana, el primer cop que es té és als 12 i l’últim als 51. D’aquesta manera, tota dona en edat fèrtil es veu obligada a adquirir productes d’higiene femenina, el preu mitjà dels quals, d’acord amb un estudi elaborat per FACUA, ronda al voltant dels quatre euros. Si es fan els càlculs pertinents, s’observa que el desemborsament total en aquest tipus d’articles pot arribar a més de 2.000 euros. A aquesta despesa faltaria sumar-li els diners destinats a pal·liar els dolors provocats per la pròpia menstruació.

La menstruació suposa una despesa gairebé inevitable per més de la meitat de la població. Així i tot, els articles de gestió menstrual es consideren, a Espanya, productes de consum opcional i se’ls aplica un 10% d’IVA. Aquesta xifra es troba molt per sobre del 4% d’IVA d’altres productes de primera necessitat com el pa, la llet o els medicaments. El disseny actual de l’IVA no considera els articles de cures personals de necessitat bàsica, malgrat que moltes persones es veuen obligades a fer-ne ús de manera mensual.

Agostina Mileo, comunicadora científica i col·laboradora d’Economía Feminista, remarca l’obligatorietat d’ús d’aquests productes: “Hi ha un model de cos vàlid, el cos amenstrual i per tant el masculí. Si no ocultes l’evidència, una taca, ets castigat i mantingut fora dels espais socials. Això provoca que els productes no siguin opcionals,”. Des de la iniciativa MenstruAcción, l’associació promou l’exempció dels impostos dels articles de gestió menstrual amb la intenció de simbolitzar les desigualtats estructurals econòmiques entre homes i dones. “El preu d’aquests productes impacta sobre els ingressos d’un col·lectiu vulnerable, com són les dones, amb ingressos més baixos per motius de discriminació”, comenta Mileo.

Però la problemàtica s’estén més enllà del cost dels productes, ja que les polítiques estatals no consideren la menstruació un problema de salut. Sovint, durant el període menstrual, les dones pateixen dolors i molèsties. Com explica la ginecòloga Núria Parera, moltes d’elles visiten el ginecòleg per sagnat infreqüent, regles excessives, dolor menstrual, cicles irregulars, etc. Per tant, les dones també han de dirigir una part de les seves despeses a tractaments farmacològics, des d’analgèsics o antiinflamatoris fins a tractaments hormonals que ajuden a regular el període, com els anticonceptius. Això encara augmenta més el pressupost que cal dedicar-li mensualment a aquest procés.

La menstruació, lluny d’incloure’s dins l’àmbit sanitari, s’ha considerat històricament com quelcom superflu o, pitjor encara, un tabú envoltat de supersticions, prejudicis i incertesa. La construcció social de la dona com a objecte de plaer es contradiu amb el sagnat propi de la menstruació, fet que porta a moltes dones a ometre el tema. Júlia Mas Maresma, sociòloga i creadora de Projecte Ella, remarca la importància de parlar sobre el cicle menstrual: “Actualment o bé se’n parla poc, o se’n parla malament o es tracta el tema des d’interessos econòmics”.

La sexòloga Neus Planell explica com, a les conferències taller que fa als Instituts, intenta “tractar els temes relacionats amb la menstruació, per tal que els i les alumnes vagin normalitzant el fet de la regla com quelcom comú”. Iniciatives privades també han apostat per difondre i ampliar el coneixement de la població sobre la menstruació. CYCLO Menstruación Sostenible va néixer amb la intenció d’oferir tallers d’educació menstrual gratuïts a escoles per tal de promoure l’ús d’alternatives al tampó i la compresa, més sostenibles però menys generalitzades.

Malgrat això, la visió estigmatitzada que es té de la menstruació ha portat, entre altres factors, a una manca de polítiques estatals sobre el tema. Agostina Mileo remarca com “el tabú contribueix a crear un silenci entorn la menstruació que arriba també a esferes polítiques, provocant que el tema no consti dins l’agenda de governs i partits polítics”. A més, com explica Mas Maresma, “qui fins ara ha estat al poder i ha tingut capacitat de legislar sobre economia i fiscalitat han estat homes, amb masculinitats hegemòniques i tradicionals”. Tots aquests aspectes han provocat que aquesta polèmica s’hagi mantingut fora del debat públic contribuint, així, a generar un buit polític i legal.

En el cas espanyol això es fa molt evident. Durant la campanya electoral del 20-D l’únic partit que va posar aquest debat sobre la taula va ser Izquierda Unida, que va demanar l’aplicació d’un IVA reduït sobre els articles menstruals. En l’àmbit català, fa dos anys, la CUP de Manresa va proposar promoure l’ús de copes menstruals, esponges i compreses de roba. Laida Memba, fundadora de la cooperativa Femmefleur, explica que “quan es va iniciar la campanya molta gent no sabia ni de què estaven parlant”.

Tanmateix, la majoria de mobilitzacions per reduir el preu dels articles de gestió menstrual provenen d’ONG i iniciatives particulars. Una de les més sonades, va ser la de la periodista Celia Blanco, que va iniciar una petició a través de change.org demanant al govern espanyol que assignés als productes d’higiene íntima el mateix IVA que tenen els productes de necessitat bàsica. Avui dia, s’han recollit més de 130.000 firmes, una resposta que no ha estat suficient per tirar endavant la iniciativa. La terapeuta Cristina Llorens explica que a Espanya “falta molta conscienciació social per aconseguir un canvi”.

Gradualment, s’han començat a estendre alternatives més econòmiques i ecològiques que els tampons i les compreses. Aquests articles, que van aparèixer als anys 30 als EUA, encara no s’han popularitzat a l’Estat espanyol. Llorens, que va impulsar Nur per repensar l’ús que fem d’aquests productes, ho té clar: “Econòmicament no és rendible fer anuncis de copes i de calcetes. Per tant, costa més donar a conèixer aquests articles”.

Segons Laida Memba, les multinacionals que dominen el mercat dels tampons i les compreses intenten impedir que els mètodes alternatius s’escampin entre la població per tal de protegir els seus interessos econòmics. La fundadora de Femmefleur comenta que “el consum per persona d’aquests nous productes és molt més reduït i per tant, no encaixa en la mentalitat consumista encara generalitzada d’‘usar i llençar’”. Des de fa més de 10 anys, les marques Evax, Ausonia i Tampax recorren els centres d’educació secundària de l’Estat per informar sobre la menstruació. Això ha estat criticat des de diversos punts de vista, ja que s’ha considerat una publicitat encoberta que impedeix que s’informi sobre els riscos d’aquests productes i sobre mètodes alternatius als comercialitzats per aquestes multinacionals. Memba també matisa que per divulgar aquests nous mètodes caldria “un cert canvi de mentalitat i un aprenentatge sobre el seu ús”.

 

Tenir la menstruació significa noves despeses, dies fora del lloc de treball i, fins i tot, arriscar-se a problemes de salut. Tanmateix, molts governs no reconeixen aquest procés fisiològic com un problema de salut contribuint a soterrar un tema que sempre ha estat relegat a la intimitat. La solució, però, no és publicitar i defensar nous mètodes, sinó regular un mercat que es lucra a costa d’una necessitat bàsica i oferir tota la informació perquè cadascú esculli el mètode que li ofereixi més comoditat i seguretat.

El president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig ha reclamat al president espanyol Mariano Rajoy que abans d’aprovar els pressupostos generals de l’estat (PGE), i ‘fins i tot abans de l’estiu’, hi hagi ‘una proposta seriosa i discutida’ sobre un nou sistema de finançament ‘que signifiqui igualtat entre els ciutadans i singularitat dels territoris’. Puig ha afegit que els valencians ‘no estem disposats a continuar infrafinançats i amb infrainversió que és la proposta que ens ha fet al pressupost d’enguany’.

Sobre l’anunciat compromís de Rajoy de convocar de manera imminent el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) ha assenyalat que ‘no és temps d’anuncis sinó de realitats’ i que el més ‘immediat’ seria convocar els responsables que cada govern autonòmic ha situat en la comissió tècnica política perquè ’es discuteixi un document ‘ i ‘en un temps taxat es compleixi el compromís’.

Preguntat sobre si demanarà una reunió amb Rajoy, el cap del Consell ha indicat que el president espanyol ‘fa temps que coneix quina és la meva proposta’ i ha insistit que cal ‘passar de les paraules als fets’ amb ‘convocatòries urgents dels mecanismes que té el govern per a millorar la vida dels ciutadans i és a través d’un finançament just’.

En opinió de Puig, la negociació sobre el finançament s’ha de produir primer amb les comunitats autònomes, però també de manera paral·lela al congrés espanyol amb els partits, per tenir majories suficients. ‘Són dues vies paral·leles que han de transcórrer en funció dels interessos que legítimament cadascú representa. Nosaltres representem els interessos de cada comunitat i els hem de defensar però des d’una mirada de cohesió territorial, de justícia, que no signifiqui confrontació ni que signifiqui un posicionament contra ningú’, ha dit.

El president valencià ha conclòs que ‘és evident’ que el territori pitjor finançat és el País Valencià. ‘Això és indiscutible i per a nosaltres no és que sigui urgent, és una qüestió de justícia i defensa de l’autogovern’, ha dit.

El jutge del Suprem espanyol Pablo Llarena ha decidit aquesta nit d’aixecar el secret de sumari sobre la peça de la investigació que tracta sobre la malversació en el referèndum del primer d’octubre. El magistrat ha pres la decisió després d’enganxar-se per aquestes acusacions amb el ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, i també després de veure com les justícies d’Alemanya, Bèlgica i Escòcia qüestionvaen el fonament de la seva instrucció.

En el sumari consta un informe de la Guàrdia Civil que especula que es van fer servir les subvencions del grup parlamentari de Junts pel Sí per a finançar actes de promoció del primer d’octubre. En aquest sentit, els investigadors asseguren que han trobat una factura signada per Jordi Turull per a llogar el Teatre Nacional de Catalunya, on es va fer un acte el 4 de juliol. La factura és de 17.690 euros.

D’una altra banda, el sumari també diu que el cost de l’1-O per a la Generalitat fou d’1.915.067,22 euros, una xifra molt superior a la que fins ara havien donat els investigadors, que era d’1,6 milions. Abans-d’ahir hi hagué la compareixença del vice-president de la Generalitat, Oriol Junqueras, davant Llarena. ‘No s’ha dedicat ni un sol euro del pressupost per al procés’, li va etzibar.

Diversos grups d’estudiants han tallat l’A-7 a l’altura de Tarragona, la ronda litoral i la Gran Via de Barcelona i la AP-7 i la B-30 a l’altura de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Segons el Servei Català de Trànsit, els talls de l’AP-7 i la B-30 a Cerdanyola s’han iniciat poc després de les nou del matí i han durat pocs minuts. A un quart de deu es registraven 10 quilòmetres de cues a l’AP-7 entre Santa Perpètua i Cerdanyola en sentit Tarragona i 3 quilòmetres a la B-30 a Cerdanyola, també en sentit Tarragona. D’altra banda, els estudiants també han tallat poc després de dos quarts de nou del matí la Ronda Litoral a Barcelona a l’altura de la Barceloneta i en els dos sentits, segons la Guàrdia Urbana.

Es tracta d’una acció coordinada per les assemblees de facultat de diverses universitats i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) com a acció prèvia a la vaga estudiantil convocada pel 26 d’abril. Les vies tallades són totes properes a universitats públiques: la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona), els càmpus de Ciutadella, Mar i Poblenou la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona), el càmpus de Raval i Central de la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona (Cerdanyola del Vallès).

El moviment estudiantil torna a prendre els carrers per la vaga del 26 d'abril. La #PrimaveraCatalana floreix a les aules dels Països Catalans.

Aquests preus no són públics ni aquest Estat democràtic! pic.twitter.com/WVeGPT3GpF

— SEPC (@SEPC_nacional) April 19, 2018

Segons que explica la portaveu del SEPC Mercè Terès, aquests talls són per a convocar la vaga del 26 d’abril. A més, destaca la mobilització del moviment estudiantil com a part de les mobilitzacions independentistes. ‘Podem ser la punta de llança de la mobilització popular que reactivi la lluita al carrer per la República’, diu.

Segons el comunicat que convoca la vaga, el SEPC demana d’aplicar ‘la rebaixa del 30% de les taxes i l’equiparació de preus de màster i de grau’, ‘acabar amb tots els concerts a la xarxa público-privada, no solament amb els que segreguin per sexes, apostant per una única línia pública’, ‘la revisió i creació de protocols efectius que combatin les violències masclistes dins i fora les aules, així com la incorporació de la perspectiva de gènere a les aules’ i ‘fer passes més enllà amb l’aprovació del decret del plurilingüisme al País Valencià, reduint les hores en anglès i fent una aposta pel valencià’.

Avui, 19 d’abril de 2018, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• David Torrents: ‘Sí, haurien pogut causar morts el primer d’octubre’
• La revolta dels presos | Editorial de Vicent Partal
• Espanya es pot convertir en una critarquia?
• El neguit de la noia de la terrassa de Sant Esteve de les Roures | Mail obert de Pere Cardús
• La quadratura del Cercle es diu Santi Coscubiela | Crònica d’Andreu Barnils
• Abril a València | Mail obert de Núria Cadenes
• ‘Cada dia em trobo un munt de gent que em diu coses boniques per a tu’: carta de Carles Porta a Carles Puigdemont
• Cuba obre una nova etapa després de cinquanta-nou anys de govern dels Castro
• Jordi Clarimón: ‘Podem tenir una certa esperança amb la vacuna contra l’Alzheimer’
• Sant Jordi 2018: llibres en català que he llegit, llibres en català que llegiré | Bloc de Joan Josep Isern
• Deu noms d’aquest Sant Jordi
• 300 llibres per al Sant Jordi 2018

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país:

VilaWeb:

Ara:

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante: 

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

A Monet, a més dels jardins, també li fascinaven les banderes. El pintor francès les representava imponents, vives, esbargides. El millor exemple és La Rue Montorgueil però també apareixen teles en quadres com Hôtel de Roches Noires o Terrasse à Sainte Adresse. Les banderes de Monet estan pintades com el que són: un símbol nacional, una identificació. És prou obvi que una nació –o un projecte de país– necessita una bandera. Igual que necessita un himne. A Catalunya, on tornen a ser temps d’emblemes, abans de l’estelada, una altra bandera va ser aplaudida com un heroi masegat. Es tracta de la senyera de lesBases de Manresa, document (una mena de primera carta magna catalana) del qual se n’estan commemorant els 125 anys.

Qui passegi pel vestíbul de Can Serra –seu de la Diputació de Barcelona(Rambla de Catalunya, 126)– toparà amb aquesta senyera, bella i enorme. Una insígnia que la Unió Catalanista –federació que aglutinava entitats lligades al catalanisme polític– va ordenar confeccionar com a instrument de suport a les Bases de Manresa (text conegut oficialment com les Bases per a la Constitució Regional Catalana). El document va ser el resultat d’una assemblea feta a l’Ajuntament de Manresa els dies 25, 26 i 27 de març de 1892 (la Unió va fundar-se el 1891). Una assemblea que es pot entendre com una llarga reflexió sobre la identitat i el futur del país. El dibuixant Jaume Pahissa va reproduir un dels moments de la reunió en un gravat que ara s’exposa en la mostra commemorativa que la Diputació dedica a les Bases: Els fonaments del catalanisme polític. Les Bases de Manresa, 125 anys.

L’exposició, provinent de la capital del Bages, ens proposa conèixer la carta manresana, un text vastament ignorat. La Diputació en revisa el pes que va tenir en el seu moment, quines insígnies van acompanyar-lo i què n’ha quedat, la seva vigència. “És una mena de primera constitució catalana”, apunta Rosa Serra, comissària i historiadora. “Es concretava com calia governar Catalunya”. L’estructura de l’exposició és clàssica (plafons, vitrines, audiovisuals…).

Les Bases, signades per un centenar de delegats (artistes, empresaris, advocats, metges: Eusebi Güell, Àngel Guimerà, Domènech i Montaner…), advocaven per una Catalunya sobirana, administrada únicament per “son govern interior”. La llengua catalana seria “l’única que, ab caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió ab lo Poder central”. La carta, que en total sumava disset articles (o punts), contemplava també un exèrcit permanent de mar i de terra.

Llegida avui i examinant-ne determinats articles, es pot considerar, per un costat, un text arriscat (parla de divisió territorial en comarques, de “lo curs de la moneda catalana”); en altres aspectes, però, peca de conservador i ni de bon tros podem qualificar-lo de revolucionari. La Unió Catalanista era una federació que reunia entitats de caire eminentment conservador i aquesta tendència va quedar palesa. Els delegats, per exemple, defensaven el sufragi restringit masculí. La carta no sumava nous drets per a la dona. De fet, entre els signants del text no hi ha una sola delegada. Tampoc hi ha obrers ni sindicalistes. “És pura elit. Representants de la burgesia catalana”, fa veure Serra.

Políticament, malgrat el marcat to catalanista i l’afany d’autogestió, les Bases, segons Serra, “no preveien un trencament amb l’estat espanyol”. Per contra, i sobretot a llarg termini, els sectors espanyols més centralistes sí que van voler veure-ho així: “Les Bases van ser interpretades com el paradigma d’un incipient separatisme català”. D’altra banda, el text va servir per “articular el catalanisme polític al llarg del segle XX. Va ser-ne un referent”. La Unió es dissol el 1936.

Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura.

Amb l’arribada de Sant Jordi tornen les llegendes, els dracs, els prínceps i les princeses. La gran celebració del llibre arriba, com no podia ser d’una altra manera, amb un munt de novetats literàries perquè els nens i nenes també gaudeixin de la lectura. Fem un repàs de les novetats d’enguany a Núvol, el digital de cultura.

Amb motiu de l’aparició del llibre ‘Nou homenatge a Catalunya‘, VilaWeb us proposa una entrevista col·lectiva amb el director de VilaWeb, Vicent Partal. El llibre tracta dels fets de l’octubre i traça un panorama de com es pot avançar en el procés d’independència. Ha estat editat per Ara Llibres i aquesta setmana s’ha posat a la venda la seva segona edició.

Des d’avui i fins dissabte podeu enviar les vostres preguntes al director de VilaWeb que les respondrà diumenge. Les preguntes les heu d’enviar al seu correu: director@vilaweb.cat o les podeu penjar a twitter amb l’etiqueta #EntrevistaPartal

En el llibre Partal hi barreja la crònica periodística dels fets que van dur a la proclamació de la República Catalana amb l’anàlisi per a veure com s’hi va arribar i quin factors han fet possible la revolució democràtica sobiranista.

El volum inclou detalls fins ara desconeguts de tot allò que va passar en les setmanes que van dels atemptats de Barcelona i Cambrils a les eleccions del 21-D, però també des de la proclamació del president Puigdemont. L’autor se situa ell mateix dins la crònica periodística i  explica les complicades giragonses que es van viure des de l’inici del colp d’estat, el 20 de setembre, fins a l’arribada d’alguns membres del govern a Brussel·les i l’aplicació de l’article 155 per l’estat espanyol.

El llibre va més enllà de la simple crònica periodística i analitza en una extensa segona part els mecanismes que han dut el sobiranisme a assolir la majoria social i política al Principat. La reflexió sobre tot allò que ha passat en la darrera dècada dibuixa un període d’una intensitat política extraordinària, que el director de VilaWeb vincula amb un fil històric a la Catalunya rebel que George Orwell va retratar ara fa just vuitanta anys.

+ Aquí teniu un avançament de part del primer capítol
+ Aquí podeu veure el vídeo de la presentació del llibre, a càrrec de Vicent Sanchis
+ Aquí podeu veure l’entrevista sobre el llibre feta al programa Més324 de TV3
+ Aquí podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb

Ahir es va viure l’enèsim intent de quadratura del cercle: unir Santi Vila i Joan Coscubiela en un acte al Cercle d’Economia on tots dos elogiessin la moderació. I efectivament, tots dos polítics, un convergent, i l’altre comú van parlar de la necessitat d’un nou partit nacionalista català i constitucionalista, i de la necessitat d’impulsar una plataforma de moderats que unís independentistes i unionistes. L’acte, doncs, tenia el morbo de veure Santi Vila, convergent, i Joan Coscubiela, comú, defensant tesis semblants, com així va passar. De fet, el Cercle feia dies que promocionava l’acte a les xarxes socials amb aquest hashtag: #SantiCoscubiela, com si tots dos polítics s’haguessin fusionat en un ésser únic.

Dimecres 18 d'abril a les 19h. a la conversa entre @SantiVila i @jcoscu "Propostes per a un nou relat i un nou acord"https://t.co/2B53ov0ivu #VilaCoscubiela pic.twitter.com/wiIh33h3IB

— Cercle d'Economia (@CdEconomia) April 17, 2018

El problema és que #SantiCoscubiela  no va omplir ni tan sols la sala d’un dels temples de la tercera via, el Cercle d’Economia barceloní. Ahir al vespre, doncs, la premsa no va arribar mai a ser un estol de càmeres, a la sala hi havia cadires buides, la mitjana d’edat era més alta que els actes de l’ANC, i més d’un assistent va manifestar en públic el baix to dels moderats nostrats. Diguem que ahir al Cercle d’Economia l’ambient es movia entre la opportunité dins la calamité que  descriu Anton Costas, president del Cercle; la negror més absoluta de Joan Coscubiela (‘no veig cap futur‘) i l’humor també fosc de Santi Vila: Optimista pel futur? Per mi el futur són dos judicis: el de Sixena i el del procés.

Santi Vila i Joan Coscubiela, moderadats i coincidents.
‘Quins temps més estranys on s’ha de tenir més coratge per a ser un moderat que per a ser un radical. Per tant, gràcies a tots dos’. Aquestes van ser les paraules d’Antón Costas dedicades als dos protagonistes de l’acte. Tots dos polítics, efectivament, es van mostrar força coincidents durant la vetllada. Així, segons Coscubiela, ‘necessitem una plataforma de moderats que uneixin independentistes i unionistes. Hauríem de començar a posar en marxa una gran plataforma per la moderació i els mitjans de comunicació. Moderació no és propostes conservadores. Moderació no es propostes de dreta. Moderació és una manera d’abordar els problemes que, com deia Alberto Boglio, és transversal a esquerra i dreta i que remarca la capacitat del diàleg i l’acord’.

Santi Vila ho veia així: ‘Un nou partit acabarà apareixent. Crec que en el futur es constituirà una plataforma liberal progressista que ocuparà l’espai del centre’.

Tots dos també coincidien que la solució potser no implica votar la independència. Per Coscubiela una sortida seria ‘la disposició addicional primera’, que era l’aposta d’Herrero de Miñon per dotar de més autonomia els catalans, però sense tocar la constitució. Coscubiela, de fet, va arribar a dir que seria millor que els catalans ara aparquessin grans idees com el de la reforma constitucional ‘per intentar sortir del pou primer’, i que, atenció ‘s’oblidessin de tenir poder polític i se centressin en el poder econòmic tal com ja havia dit Pasqual Maragall: la importància de la sobirania econòmica per sobre de la política’. Això va dir Coscubiela ahir.

Per Santi Vila la solució també podria passar lluny de la independència política: ‘Els catalans haurem de votar. Això segur. Sense votació no hi ha solució. Altra cosa és què haurem de votar. I si podem conjurar-nos per votar primer de toto una enèssima reforma’.

Tant Vila com Coscu creuen que els presoners han de sortir de la presó immediatament. I que és una injustícia que hi siguin… preventivament. Per Coscu la llei s’ha saltat, i per tant ha d’haver-hi sentència, però després d’un judici, no abans. I Santi Vila creu que ell personalment ha ‘d’assumir responsabilitats, si calen penals, però proporcionades. I el procés judicial ha d’acabar com més aviat millor’. Tots dos accepten, doncs, que ha d’haver-hi un càstig proporcionat.

Això sí, tant Vila com Coscu troben a faltar una proposta de Madrid: ‘Jo trobo a faltar la definició d’un projecte d’Espanya. Al final els moderats hem quedat totalment desautoritzats, aquí, i la proposta també hauria de fer-se, i venir, de Madrid. Però de moment, no arriba’ deia Vila.’ Recordem les hòsties que van rebre els de Podemos a Madrid quan van intentar explicar la plurinacionalitat. Però que aquest sigui un projecte difícil no vol dir que tirem la tovallola’, afegia Coscubiela.

Per últim, tant Vila com Coscu van coincidir en afirmar que l’ANC, i altres espais del moviment independentista, són espais antipolítics. Les crítiques de tots dos a l’entitat van ser, potser, els moments més durs de la nit. I el moment més tendre és quan tots dos van atrevir-se a mostrar una discrepància en públic. Fixa’t: per Santi Vila els convergents van quedar a la mercè de la CUP els darrers anys i per Coscu, va ser al revés: la CUP no va aconseguir imposar res del seu programa. Coses.

El públic, un punt abatut.
El públic, que no va omplir del tot la sala, va mostrar alguns moments d’abatiment. La gent d’orde, veient el caos actual, es troben un punt perduts. I es preguntaven d’entrada què havia fallat en el bàndol moderat aquests darrers temps: ‘Crec que no hem analitzat el que ha fallat en el sector no nacionalista per construir una proposta amb garanties d’èxit. Jo he vist tot un programa polític en la definició de Santi Vila. Què es pot fer per articular aquest espai? I què ha fallat a la part de la societat contraria a la deriva independentista?’ Un altre afegia: ‘Els independentistes diuen que hi ha dos milions que no són escoltats. Doncs jo dic que hi ha 2 milions i escaig que som transparents. Ningú ens veu. Hem de construir un relat de Catalunya que també tingui sentit’

Un tercer soci va intervenir per dir que ‘és curiosíssim que ningú parli de Ciutadans. Jo voldria saber si és que no n’espereu res. Ha xuclat el vot del PSC. Té més d’un milió de vots. Què n’espereu del Cs?’

Però darrera pregunta que es va adreçar a Santi Vila, i a Joan Coscubiela, a Santi Coscubiela en definitiva, va ser aquesta: ‘No hem parlat gens d’Europa. No seria el moment que ens donessin un cop de mà? Oi que el Macron ha dit que els separatismes no va enlloc? Doncs que vinguin i ens ho expliquin aquí’.

Mentre la gent marxava ordenadament de la xerrada es va escoltar com un assistent li deia a un altre: ‘Molt bé aques twishful thinking d’avui. Molt bé, tu’

L’ex-consellera de Cultura i Transparència, Ruth Mateu, ha assegurat que l’enquesta i l’estudi sobre hàbits culturals, encarregada per la conselleria de Cultura, eren feines diferents que es podien adjudicar mitjançant contractes menors. Ha explicat que les feines es varen fer i varen resultar útils.

Mateu manté que l’enquesta es va encarregar a una empresa que no té res a veure amb l’ex-cap de campanya de Més per Mallorca, Jaume Garau. L’estudi, en canvi, sí que el va fer una empresa de l’ex-cap de campanya, però ha assegurat que no hi té relació.

La fiscalia investiga Ruth Mateu per prevaricació i tràfic d’influències, perquè considera que per mitjà de la conselleria de Cultura es va afavorir arbitràriament Jaume Garau. Segons el ministeri fiscal, les feines –que es varen fer de manera separada i varen costar més de 45.000 euros públics– s’havien d’haver adjudicat de manera conjunta i amb un concurs públic.

Cop de porta del ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, als més de trenta batlles valencians que s’han traslladat fins a Madrid per a reivindicar la inversió de trenta-vuit milions d’euros per a finançar el transport públic interurbà. La comitiva de batlles de l’àrea metropolitana de València ha arribat cap a les deu del matí a Madrid, encapçalada pel batlle de València, Joan Ribó, i integrada també pels regidors i responsables de la Generalitat Valenciana, a més de diputats valencians al congrés espanyol, la gerent de l’Autoritat del Transport Metropolità de València (ATMV), María Pérez, i el director general d’Obres Públiques, Carlos Domingo.

Tots s’han traslladat fins al Ministeri d’Hisenda per reclamar, en un escrit, que el pressupost de l’estat espanyol inclogui una partida de trenta-vuit milions per a l’ATMV. El govern espanyol va deixar el transport públic interurbà sense diners, segons que recull la previsió del pressupost d’enguany, mentre que Madrid rebrà 126,9 milions, Barcelona 109,3 i les Canàries 47,5. Després de registrar la petició al Ministeri d’Hisenda, els representants del Consell i els ajuntaments han anat cap al congrés espanyol. En aquell moment, el ministeri els ha fet saber que Montoro rebria els batlles el 27 d’abril, el darrer dia hàbil per a poder presentar esmenes als comptes, cosa que ha indignat la delegació valenciana.

El regidor del PSC de Barcelona Daniel Mòdol ha dit avui que està ‘content’ de l’incendi feixista de l’Ateneu de Sarrià del dia 29 de març.

‘Per mi són igual de delinqüents els que fan això [en referència al presumpte atac feixista] que els que ocupen il·legalment un edifici’, ha dit. ‘Què s’ha cremat l’edifici? Sincerament, avui estic content perquè no hi haurà ningú a dins ni ningú que corri cap risc’, ha afegit.

De quan el 155 baixa la guàrdia i deixa veure la seva cara real:@DModolD regidor del @pscbarcelona compara els nazifeixistes amb les joves que alliberen espais per tal d’omplir-los de vida.
I finalment s’alegra que l’@APSarria es cremés, “així no hi haurà ningú dins”.#VERGONYA pic.twitter.com/uQIGpKcRWw

— CUP Capgirem Barcelona (@CUPBarcelona) 18 d’abril de 2018

La regidora de la CUP Eulàlia Reguant ha criticat les paraules de Mòdol.

Equiparar el feixisme a aquells col•lectius que alliberen espais per posar-los al servei de la construcció col•lectiva. Aquest és el nivell del @pscbarcelona. I es queden tan amples. Greu, molt greu. https://t.co/NPUaWquK5g

— Eulàlia Reguant Cura (@aramateix) April 18, 2018

Per què els Mossos han actuat amb tanta agressivitat contra els CDR? Per què no han actuat amb contundència contra les agressions i les amenaces de l’extrema  dreta? En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim un reportatge sobre la fi de l’era Castro a Cuba.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, els Mails Oberts de Pere Cardús i Núria Cadenes i L’última de Pere Martí. També la informació de la deriva critàrquica d’Espanya i la Carta per la llibertat de Carles Porta a Carles Puigdemont.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

El canvi d’actitud dels presos polítics catalans no ha passat desapercebut. Ans al contrari. És evident que en les darreres visites a Llarena la major part han tingut una actitud molt diferent de la que vàrem veure els primers dies. Ara en compte de penediment hi ha defensa dels principis propis, i en compte de remordiment pel que va passar hi ha orgull. És un canvi molt gros, doncs, i molt significatiu. I encoratjador.

Segurament respon a múltiples raons. La constatació que no serveix de res penedir-se ja és impossible de passar per alt. Ni jurant la constitució espanyola amb la màxima solemnitat no eixiran de la presó. Però no crec que siga només això. Evidentment, la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein sobre el president Puigdemont ha estat un revulsiu molt notable. La ficció bastida pels tribunals espanyols ha caigut estrepitosament i això, a banda l’impacte sobre la causa mateixa, forja un relat diferent i una visió diferent de la situació. En aquesta línia, les mesures cautelars de l’ONU en favor de Jordi Sànchez és clar que també alteren, molt positivament, el guió.

Llarena apareix ara com un home acorralat que ha perdut els estreps. La sorprenent, i intempestiva, demanda que va fer ahir contra Montoro posa en relleu que la situació ja s’ha descontrolat. No tenia necessitat de fer-la pública, la demanda d’informació. Si volia, la podia tenir tota pels canals més discrets possibles. Però és que Llarena, ara, sembla que cerque l’enfrontament amb el govern espanyol, un enfrontament que ja és més polític que no judicial. L’extrema dreta l’aclama com a probable president i el govern espanyol comença a desesperar-se pel ridícul internacional. Insultar Alemanya en una interlocutòria no sembla gens assenyat, precisament. Intentar fer empassar als fiscals alemanys que hi ha una prova secreta que no poden veure però que s’han de creure no és tampoc una estratègia que hom puga qualificar de brillant.

Entre unes coses i unes altres, el panorama ha canviat molt, doncs. I, si fa poques setmanes l’estat espanyol semblava una roca inamovible, avui sembla més aviat una paret esquerdada. Furgar en aquesta esquerda, i picar fort allà on més mal fa, és aparentment l’orientació de la defensa política, vibrant, que els presos polítics han començat a practicar aquesta setmana. Si això, com caldria esperar, es trasllada també al camp polític, aleshores el gir copernicà de la situació catalana serà un fet i les possibilitats de reprendre el camí de la República, que Rajoy va intentar estroncar a l’octubre amb el colp d’estat, serà una perspectiva bastant immediata.

Hi ha força coses que fan ràbia. No n’especificarem pas la llista, ara. Potser no acabaríem. Des de les més grosses a les més banals. N’hi ha una, però, que em treu especialment de polleguera: quan la mediocritat fa conxorxa contra la intel·ligència, quan complota per neutralitzar-la, quan sembla que se n’hagi de sortir.

Una amiga m’explicava, fa uns quants dies, coses que li passen a la feina. La conec de fa anys: no li arribo, en moltíssimes coses, ni a la sola de la sabata. I d’aquí ve la ràbia que us deia, quan sento què li fan. La gent més genteta, la que mai no farà un minut de més i sí tants de menys com podrà, la que no aporta res i demana tant com no li correspon, aquella mena de personatges que se senten eternament desaprofitats i que transformen les inseguretats en mala bava contra el món i a mi què m’importa que tot s’enfonsi a mi què m’importa, en fi, de segur que en coneixeu, aquells que d’un en un ja són corcons i que quan s’ajunten poden ser una petita plaga, es dediquen a fer la vida impossible a aquesta dona que tinc la sort de conèixer.

No entraré en detalls ni en misèries. No per res: perquè ella no ho voldria. El cas és que, mentre m’anava relatant algunes de les barrabassades que li dediquen, jo m’anava encenent. I se’m devia notar. Perquè de cop va deixar de banda la seva història, que fins aleshores havia anat desgranant sense escarafalls, em va mirar amb veritable preocupació, i em va dir: ‘Però, si us plau, no vull que t’encomanin odi, ara, a tu; és un sentiment que fa més mal a qui el té que no a qui el rep.’

Ja us he dit que no li arribo ni a la sola de la sabata.

Ens vam abraçar, vam canviar de tema i des d’aquell dia que m’hi esforço. Perquè sé que té raó. I tard o d’hora me’n sortiré. Però no és senzill de fer. De moment, no m’ho trec del cap. Em va recordar aquell aforisme de Joan Fuster (és digne de menció fins a quin punt hi ha sempre, o gairebé sempre, un aforisme de Fuster per explicar-nos les coses): ‘M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.’

I tot això és per a parlar de València, ara. Perquè, com passa quan et trenques alguna cosa, que només veus gent enguixada pel carrer, o fumadors si és que vols deixar el tabac, o embarassades si esperes una criatura, o etcètera, ara tot se m’hi relaciona, amb la frase de l’amiga, i amb l’aforisme de Fuster.

De segur que deveu recordar què va passar a València el darrer 9 d’Octubre, quan els grupuscles espanyolistes més o menys incontrolats (una altra encertada expressió fusteriana: ‘més o menys incontrolats’) van voler rebentar la manifestació que es convocava amb el lema ‘Sí al valencià’. Doncs ara, mig any després, quan el País Valencià commemora el 25 d’Abril, que és Diada encara que no sigui festa oficial, la convocatòria, no sé si volgudament o per allò que us deia de les associacions d’idees, es pot llegir com tota una lliçó.

És, de fet, una veritable declaració de principis. I de manera de fer. I de volers. I de tot. ‘És el moment de dir “no” a les ideologies de l’odi que ens retornen al passat’, expliquen els convocants: ‘Som un país d’acollida i decidim dir “sí” a un futur en igualtat’.

Enguany, que recordem els vint-i-cinc anys que fa que ens assassinaren el jove independentista i antiracista Guillem Agulló, la marxa del 25 d’Abril li serà dedicada. Per això s’acabarà, amb un concert especial, al passeig del Jardí dels Vivers que des d’ara portarà el seu nom (mentre esperem el carrer que es reclama, i que mereix, hi haurà aquest espai d’arbres i d’ocells i de caminar tranquil al centre de València). Per això, juntament amb la denúncia de les impunitats, de l’espiral de regressió democràtica en què viu immergit l’estat espanyol, la convocatòria destaca la proposta, la construcció en positiu, el projecte que sí que hi ha, i que cada vegada pren forma més clara –formes–, més àmplia –àmplies. I diuen, literalment: ‘L’objectiu és respondre a les ideologies d’odi amb un projecte de país obert i plural, que es reconeix en la seua llengua i cultura, i que alhora és respectuós amb la diversitat que conformen les societats contemporànies, també la nostra.’

O, condensat en dos versos coneguts, ‘Convertirem el vell dolor en amor/ i el llegarem, solemnes, a la història.’

Per què els Mossos han actuat amb tanta agressivitat contra els CDR? Per què no han actuat amb contundència contra les agressions i les amenaces de l’extrema  dreta? Per què el govern espanyol, aprofitant el 155, ha reduït dràsticament els fons amb què els Mossos combaten el gihadisme? Són preguntes que formula David Torrents, mosso en excedència, amb dues dècades d’experiència en aquest cos policíac i que va viure en primera línia els principals esdeveniments que han revolucionat el Principat aquests últims mesos: des dels atemptats del 17 d’agost fins a la proclamació de la independència. Torrents va decidir fa poques setmanes de parlar en públic, al programa ‘Preguntes freqüents’, de TV3, i el seu testimoni dels efectes del 155 sobre els Mossos ha tingut un gran impacte. Perquè ha estat la veu que, finalment, des de dins del cos, s’ha fet sentir, i molts agents s’hi han identificat. Per això ha rebut felicitacions i mostres d’agraïment de companys que ni coneixia i l’escalf de molta gent.

Ens rep a l’Ajuntament de Badalona, d’on és president del PDECat. Des de fa anys, a més de l’ocupació com a mosso d’esquadra, l’ha mogut la política local. Desprèn passió per la ciutat i pel país. I, tot parlant al terrat des d’on s’albira pràcticament tota la ciutat, de mar cap a terra, ens recorda que hi va haver un moment en què clarament Catalunya va ser estat: les hores en què va gestionar, tota sola, la crisi desfermada pels atemptats del 17 d’agost.

—Quina mena de reaccions heu rebut per la vostra aparició a la televisió?
—Reconeixement pel que vaig dir, i molts ànims. He tingut la resposta de molta gent que m’ha obert la porta de casa seva per si mai em passés res. I molta gent que no conec de res m’ha dit espontàniament: ‘Si van contra tu, no pateixis que serem al teu costat.’ També he rebut molts missatges de molts companys, de molts mossos, d’algun comandament fins i tot; d’algun comissari i algun intendent que m’han trucat. I hi ha hagut mossos que no conec que també m’han aturat pel carrer i m’han donat les gràcies.

—Per què us donen les gràcies? Què han trobat en el fet que sortíssiu a parlar?
—Jo crec que trobaven a faltar una veu, algú que públicament sortís a defensar la feina de la policia, perquè tinguem en compte que nosaltres som policies i hem d’actuar tal com marquen les lleis, però aquestes actuacions moltes vegades són dictaminades per algun polític, i aquest polític ha canviat perquè ja no tenim govern de la Generalitat. Estem sota el 155 i les actuacions públiques de la policia no són les mateixes. I han trobat a faltar algú que els defensés. I us explico un detall: els del cos de Mossos que vam treballar en el dispositiu Àgora pels atemptats del 17 d’agost avui encara no n’hem cobrat les dietes.

—Com? Vuit mesos després no us les han pagades?
—No. I, en canvi, tota aquella gent que va venir per al dispositiu del primer d’octubre, els famosos piolins, de policia espanyola i la Guàrdia Civil, no tan sols han cobrat les dietes, sinó també un sou extra pel fet d’haver estat fora del seu lloc de residència. Doncs tots els qui vam participar en els dispositius del 17 d’agost, 18 d’agost, 21 d’agost, no hem rebut encara cap felicitació, ni individual, ni col·lectiva al cos dels Mossos. Ni cap medalla. Ningú no n’ha rebuda cap ni en rebrà cap, de moment. Comparem els dos models policíacs: s’ha felicitat i s’ha condecorat fins i tot agents que van estomacar la ciutadania catalana i, en canvi, els qui vam estar presents per a desarticular una organització terrorista i vam evitar possibles nous atemptats, ningú no ens ha felicitat.

—I això de qui és responsabilitat? Del govern espanyol o del de la Generalitat abans del 155?
—Sobre la gestió de les dietes, l’administració i els sindicats van arribar a un acord que es pagaven a dos o tres mesos vista. Si ens situem el 17 d’agost, aquell mes tancava l’1 de setembre; per tant, aquella dieta ja no es generava fins al setembre i s’havia d’haver pagat a l’octubre o al novembre…

—I no us han donat cap explicació?
—Cap. No és una reivindicació sindical; quan ens toqui ja ens pagaran. Però que algú compari els dos models. Els qui van venir a l’octubre a pegar-nos han cobrat les dietes i els qui vam actuar a l’agost no les hem cobrades.

—Heu rebut cap reacció negativa pel vostre testimoni? O cap amenaça?
—No. Ni al carrer, ni per telèfon ni a casa meva. L’única cosa destacable és que quan vaig anar a la manifestació contra la presència del cap de l’estat a l’Auditori de Barcelona. En un moment determinat, vaig començar a parlar amb un company, amb un mosso que em felicitava. I en aquell moment em van dir que algú de l’ARRO m’havia identificat, i va dir per l’emissora que ‘el mosso que ha sortit a la tele identifica o posa en perill un altre mosso d’informació perquè el delata’. Allò ho va explicar per l’emissora, és a dir, que va arribar a la sala central i, almenys, entre quatre-cents i sis-cents mossos que formaven part d’aquell dispositiu –entre brigada mòbil, ARRO i gent d’informació i seguretat ciutadana– van sentir que David Torrents parlava amb un altre mosso. I aquest relat, manipulat, és el que va acabar publicant OK Diario. O sigui que va sortir d’algú del cos dels Mossos.

—Dins del cos hi deu haver gent a qui no agrada el vostre testimoni. Hi ha molta divisió d’opinions sobre el procés cap a la independència?
—De divisió d’opinions, n’hi ha, com a tot el país. Hi ha gent que pensa d’una manera i gent que pensa d’una altra. Però fins al 27 d’octubre aquesta polarització no s’havia notat i jo crec que ara sí que es nota més. És un efecte més del 155, perquè l’estat vol que es vegi que hi ha una divisió, que hi ha mossos enfrontats amb mossos.

—I quines maneres té el govern espanyol, amb el 155, de fomentar aquesta imatge de divisió?
—Mireu, tinc un amic de la brigada mòbil. I m’explicava una anècdota personal; el seu pare formava part d’un CDR, com molta altra gent en aquest país. I tallava la AP-7 a l’altura de Figueres. El furgó del qual ell forma part (la brigada mòbil va en furgons i els agents van sempre en el mateix i amb els mateixos companys) era a Figueres, justament, i si aquell dia ell hagués treballat hauria hagut d’actuar contra el seu pare. Ells cerquen la tensió fins i tot en aquest punt: a enfrontar els Mossos amb la població civil, que no deixen de ser els pares, els fills, els cosins, els amics d’alguns d’aquests mossos. Volen generar aquí el conflicte.

—I no cal que hi hagi el seu pare, sinó que la gent contra qui actuen podrien ser el seu pare.
—Exacte.

—Com passava durant el primer d’octubre?
—Sí. Anar a l’enfrontament més personal, més vinculat a les idees o a la ideologia de la gent, siguin independentistes o unionistes, federalistes… És igual, volen aquest enfrontament més personal, anar més enllà, i que la gent es trobi amb la situació d’haver d’enfrontar-se a la seva gent. Tu quan acabes, et canvies i te’n vas. Però allò et fa tenir dubtes; et preguntes ‘he actuat bé?’. Pensa que molts mossos van anar a votar l’1-O, com a ciutadans lliures d’aquest país. I ara els posen en la situació d’haver de ser part d’un problema polític: els posen al mig. Enmig de la delegació del govern i els ciutadans manifestant-se emprenyats perquè hi ha presos polítics i perquè hi ha injustícia. Doncs els posen allà al mig. I aquest és el gran problema.

—Com s’explica l’agressivitat d’actuacions de mossos com la de la delegació del govern espanyol? És un problema d’unes unitats que ja vam veure que anteriorment havien actuat així?
—Jo aquell dia també hi era, a la cruïlla del carrer de València. És veritat que van venir a mà esquerra i a mà dreta i l’única sortida era tirar cap avall. És cert que havien d’actuar si tenien una ordre del responsable polític. I aquí vull fer un aclariment, perquè a l’entrevista a TV3 no vaig donar tota la informació. Allà vaig dir que hi havia un inspector de la policia espanyola que era qui donava les ordres. I una persona que era present al centre de coordinació aquell dia em va dir que no era així, però sí que era cert que el comissari Ferran López rebia trucades i parlava amb algú que no podem saber qui era, i que hi parlava en castellà. A partir d’aquí es donaven les ordres. Hi ha aquest matís.

—I quines van ser les ordres?
—Es decideix des del centre de coordinació d’esbandir la concentració davant la delegació del govern espanyol. Els companys de la brigada mòbil feia molt de temps que aguantaven i els havien tirat algunes ampolles de plàstic, cap objecte contundent; aguantaven els insults i els crits i fou aleshores que es va donar l’ordre d’actuar. La pregunta és si aquella actuació era proporcional, oportuna i congruent. Jo crec que no. Perquè hi va haver molts moments en què les furgonetes de la brigada mòbil corrien a molta velocitat per l’Eixample, s’aturaven en una cantonada i baixaven alguns companys de la Brimo. I jo vaig veure davant meu com a un home de setanta anys li fotien dos cops de porra sense que hagués fet res. Vam haver de trucar a l’ambulància. Hi va haver actuacions amb excés de zel. Col·loques una gent en una situació com aquella, i quan els donen l’ordre d’actuar, n’hi haurà que ho faran dins dels paràmetres normals i n’hi haurà que no.

—Però com s’explica que veiéssim furgonetes empaitant gent pels carrers? De què depèn la manera d’actuar dels agents?
—Dels criteris d’actuació de la brigada mòbil, que tenen fixats en uns protocols. Però el marge de maniobra també depèn del funcionari que actua. L’ordre devia ser que havien d’esbandir la concentració, però hi ha maneres i maneres de fer-ho. És cert que es van col·locar contenidors al mig de la via. Tots hem vist les imatges d’un contenidor que es cremava i han volgut fer creure que fou un infiltrat, tot i que s’ha demostrat que no ho era. La gent va col·locar contenidors al mig del carrer, d’acord, però l’actuació dels Mossos crec que va ser excessiva. I hem de qüestionar això: si cal arribar a aquest punt. Jo no vull culpabilitzar els agents que actuaven. Qui ho hauria de fer és la divisió d’afers interns, per si hi ha hagut cap actuació fora dels paràmetres policíacs.

Fotografia: Albert Salamé.

—Hi ha un problema dins els Mossos que no s’ha resolt? Durant anys hem vist com hi havia agents que actuaven d’una manera que no es regia pels principis que dèieu.
—Si hi ha una part dels Mossos que no actuen segons aquests criteris, la classe política, quan hi hagi govern, haurà de canviar els protocols d’actuació. I ens haurem de dotar entre tots d’un sistema públic de seguretat que sigui el que els ciutadans demanin. Això no vol dir que dins els Mossos no hi hagi d’haver unes unitats específiques que continuïn fent la feina d’ordre públic. Però també hem de dir que en manifestacions i en concentracions en què ha estat present l’extrema dreta no he vist la contundència del cos de Mossos d’Esquadra que he vist en la concentració davant la delegació del govern. Si el cos de Mossos actués sempre amb aquesta contundència contra totes les manifestacions presumptament violentes, d’acord. Però quan veiem concentracions com la del 12 d’octubre, on vénen la Falange i Democracia Nacional, a manifestar-se, a cremar estelades i fotografies del president Puigdemont i de més polítics, i es concentren a dalt de tot de Montjuïc, criden el que criden, amenacen periodistes… Hem vist la contundència del cos de Mossos d’Esquadra en aquests casos? Jo no l’he vista. Només anirem des d’ara contra les concentracions independentistes, o reivindicatives contra l’existència de presos polítics? O contra els CDR? Al país hi ha una sèrie de problemes que potser no ataquem. I només cal veure les hemeroteques, com han acabat algunes manifestacions de Societat Civil Catalana, amb agressions entre ells, amb amenaces a periodistes… I en aquests casos no he vist gens de contundència per part del cos de Mossos. Reflexionem si aquest és el model de seguretat pública que volem.

—Però quina resposta hi doneu? Perquè això ja ve d’abans del 155.
—Jo crec que de vegades hi ha una mica de por per part dels comandaments del cos de no excedir-se en segons quines manifestacions, o mirar de no ser prou contundents, perquè no hi hagi represàlies de la caverna mediàtica o de l’estat mateix contra les actuacions que es poguessin fer en segons quines manifestacions. Convindrem que les manifestacions de Societat Civil Catalana i de l’ANC i les d’Òmnium han estat pacífiques. Però és cert que en l’acabament d’algunes manifestacions de Societat Civil Catalana hi ha hagut incidents. Si passa això, potser en aquests casos haurem de canviar els protocols d’actuació, per evitar-les; per evitar que hi hagi gent que pugui rebre agressions, insults, per part de manifestants. I potser hi ha comandaments que no volen de manera prou contundent evitar imatges públiques que se’ls puguin girar en contra. Però això ja no és una qüestió de República o d’independència, sinó de criteris d’actuació per part dels cossos.

—En canvi, sí que s’actua contra els CDR amb contundència. Ara són en el punt de mira dels Mossos?
—Sí que és cert que avui els CDR són en el punt de mira de l’estat.

—I es destinen recursos de Mossos a investigar-los?
—Jo ara ja no hi sóc, però em diuen que una de les prioritats de la comissaria general d’informació de Mossos és el control i el seguiment dels CDR. I tant. És una ordre que s’ha donat. I ens hem de preguntar si és una ordre interna dels comandaments del cos o si és una ordre que ve de més enllà i algun polític, i en aquest cas del 155, diu que s’ha d’anar per aquí. I no oblidem que nosaltres no deixem de ser policia judicial i si hi ha cap investigació o cap atestat obert en algun jutjat, tant  a Catalunya com a l’Audiència espanyola, estem obligats a donar-hi compliment.

—Els recursos que abans es destinaven a combatre el gihadisme es fan servir per a investigar els CDR?
—Ben bé no és així. Hi ha dues unitats grans; una és la que es dedica als afers interiors del país i una altra que és l’amenaça exterior, enfocada al gihadisme. Els recursos dels afers d’amenaces interiors es destinen ara gairebé tots als CDR. Entenc que pels dirigents polítics espanyols són els CDR, l’amenaça. No és l’extrema dreta, no són els anarquistes, no són els GRAPO, que no existeixen, ni ETA. Entenc que aquests recursos de controlar les amenaces es dediquen exclusivament o la majoria als CDR. Per una altra banda, pel que fa a l’amenaça exterior, potser no es fa prou. Ja deia que abans hi havia una gent que era més operativa i ara no se li assigna cap feina diària.

—Dèieu que ara estaven asseguts davant d’un ordinador.
—Sí. És així.

—Us han donat cap explicació per a entendre per què s’han reduït els recursos a investigar l’amenaça gihadista?
—No. Cap.

—I com us ho expliqueu, si tenim alerta 4 i no ha passat ni un any del atemptats?
—El prestigi assolit per part del cos de Mossos d’Esquadra arran dels atemptats i de la desarticulació del grup terrorista ha posat en qüestió com actuen els serveis secrets espanyols i com actuen les forces i cossos de seguretat de l’estat respecte de l’amenaça exterior. I penso que ells no volen posar en perill la població, sinó que volen evitar que els Mossos continuem fent la feina que fèiem fins ara. I en un estat on actuen almenys quatre cossos policíacs i un cinquè que són els serveis secrets, deuen entendre que amb els altres cossos ja n’hi ha prou. No vull pensar més enllà perquè no puc afirmar que ho facin per posar en perill la població. Però jo crec que igualment la posen en risc, perquè si hi ha un cos policíac implantat al territori, que és el cos de Mossos, que és la policia integral, que té contactes dins el país i que parla amb molta gent, de la qual extreu informació, pot ajudar a preveure cap a on van els moviments islamistes i els imams més radicals i quin discurs tenen. I avui, com que aquesta informació no la tenim com la teníem vuit mesos enrere, doncs indirectament posen en perill la gent.

—És una manera de passar comptes perquè el 17 d’agost es va constatar que Catalunya podia funcionar com un estat?
—Nosaltres vam esdevenir un estat per unes hores. I no va ser el primer d’octubre, ni el 10 d’octubre ni el 27 d’octubre. Quan vam assolir la categoria d’estat va ser durant les hores posteriors a l’atemptat, quan vam veure que el president Puigdemont, el conseller Joaquim Forn i el major Trapero actuaven com un estat. Perquè en aquell moment no hi havia ningú de part de l’estat present al capdavant del cas ni de la comunicació pública del que succeïa al país. Recordem que qui agafava la paraula era el major, era el conseller, el president mateix. I no hi havia ningú de l’estat; ni el president, ni la vice-presidenta ni els cossos de seguretat. Hi havia els serveis d’emergències públics a Catalunya, bombers, metges, i el cos de Mossos. I això va fer veure a la ciutadania que havíem patit un atemptat però teníem prou recursos per a poder estar protegits.

—Què us va semblar que menys d’una hora després de l’atemptat de la Rambla El Periódico publiqués la falsa nota de la CIA?
—Si us dic personalment què penso podria dir alguna cosa inadequada. Però algú ha perdut la poca vergonya que li podia quedar, quan, en un moment en què encara no hi havia la xifra de morts ni de ferits, sotmesos en un caos brutal, algú malintencionadament explica que vam rebre la comunicació. L’única intenció era posar en alerta una part de la població catalana o espanyola que la culpa que l’atemptat hagués succeït era dels Mossos d’Esquadra. Volien desprestigiar-nos des del primer minut. I jo crec que l’autor material d’aquesta informació algun dia hauria d’explicar per què ho va fer. Independentment que aquesta nota hagués estat certa i real, calia publicar-la en aquell moment? Calia? Després, si aquest senyor insistia que nosaltres vam rebre la nota, per què no feia un editorial al seu diari exigint al PSOE, PP i Ciutadans que al congrés espanyol obrissin una comissió d’investigació i ell hi portés la nota? I si fos cert que l’havíem rebuda, que es jutgés qui s’hagués de jutjar per no haver fet cas d’aquella nota. Que es faci una comissió d’investigació i es dirimeixin totes les responsabilitats. I si ell hi pot aportar coses, que ho faci. Que ho expliqui. Però no una hora després de l’atemptat.

—Aquesta nota era també a la famosa caixa de documentació que el 26 d’octubre es va portar a la incineradora de Sant Adrià. Què va passar allà?
—Jo vaig arribar-hi al cap d’una estona. Nosaltres havíem estat seguits per part dels cossos policíacs de l’estat en el nostre patrullatge ordinari. D’una altra banda, quan hem de destruir la documentació, ho fem seguint un protocol, i sempre a la incineradora de Sant Adrià de Besòs, on es fa una trucada prèviament, es concerta una cita i es porta la documentació a destruir. Aquell dia ens hi esperaven. O bé algú de la incineradora va trucar a la policia espanyola, o bé un membre del cos va trucar a la policia espanyola. Hem de pensar si hem estat seguits, o si hi ha algú que, intencionadament des del cos mateix, ha volgut facilitar a la policia espanyola una sèrie de documentació.

—Voleu dir fer un lliurament controlat de documentació?
—Pot ser. Només se m’acudeixen aquests supòsits, i aquest, el del lliurament controlat, n’és un.

—Dieu que membres de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil us havien fet seguiments. Va ser al voltant d’aquells dies previs a la proclamació de la independència?
—Sí. Però abans també havíem detectat en alguna cita nostra que hi havia algun vehicle que teníem al darrere i que, una vegada passada la matrícula, vèiem que eren de la direcció general de la policia espanyola o de la Guàrdia Civil.

—I quan va començar a passar?
—Durant tot el context del procés. No pas d’abans del primer d’octubre, sinó anys anteriors ja havíem tingut seguiments d’aquesta mena, tot i que no tan intensament.

—El 20 de setembre vau ser davant la conselleria d’Economia?
—Sí, hi vaig ser des que van començar els escorcolls. Vam fer la feina que ens tocava: mirant què hi havia, i si podíem parlar amb algú que ens donés informació per a poder preveure situacions. Hi vaig ser fins a migdia, i aleshores em vaig desplaçar a la seu de la CUP, al carrer de Casp, quan van començar a anar-hi més furgonetes de la policia espanyola.

—Què va passar davant la seu de la CUP?
—A la seu de la CUP van carregar cartells del primer d’octubre en un cotxe particular, i els van aturar i els van prendre el material. En aquell moment van voler entrar a la seu de la CUP a fer-hi un escorcoll, i van començar a arribar-hi furgonetes.

—I va ser quan hi vau anar.
—Sí. I fou allà on vaig veure més violència latent, no pas a la seu d’Economia. Aquella sensació d’inseguretat era més evident allà, on hi havia quaranta o cinquanta furgons d’ordre públic entre el carrer de la Marina i el carrer de Casp. Era un dispositiu molt gran, i cada vegada hi havia més manifestants, membres de la CUP i d’altres partits, perquè fins i tot hi va anar en Xavier Trias. Hi va haver moments de tensió. Jo recordo que era just al costat de l’entrada de la seu, on hi ha un pàrquing que fa una mica d’entrada. Allà es van situar efectius de la policia espanyola i, en un moment determinat, hi havia un periodista, en Jordi Borràs, que gairebé fou agredit per part dels agents, i jo el vaig agafar per darrere dient-li ‘Jordi, sóc en David, vine amb mi’, i el vaig treure d’allà.

—I la tensió va anar pujant. La provocació era molt gran.
—Fins i tot alguna furgoneta va recular en el moment que semblava que ja marxaven. Allà, els concentrats es van fer forts, es van asseure. Amb l’ex-diputat David Fernàndez vam acordar una sèrie de coses que ells van acceptar i ens en vam sortir molt bé. Van ser moments duríssims. Un cop acabat això, cap a les nou del vespre, em vaig reincorporar a la seu d’Economia, en el moment que tant Jordi Sànchez com Jordi Cuixart van pujar als vehicles i es va fer un cordó de seguretat per part de membres de l’ANC i Òmnium per mirar que pogués sortir la comitiva judicial. Sí que és cert que hi va haver moments de tensió, però jo allà no vaig veure cap temptativa de violència.

—No va ser fins a la matinada, que els Mossos van arribar a fer alguna càrrega.
—En l’acabament de la manifestació, a altes hores de la matinada, és cert que es va quedar gent voluntàriament, perquè els presidents d’Òmnium i l’ANC havien demanat que se n’anessis a casa. Una gent que no volia anar-se’n i finalment els Mossos van ser els que van carregar més tard per acabar d’esbandir la gent. Quan llegeixes a les interlocutòries que allà no hi havia agents dels Mossos, això no és cert. N’hi va haver molts al llarg de tot el dia.

—I el fet que els agents de la Guàrdia Civil deixessin les armes dins els cotxes és gaire normal?
—No. I jo crec que, independentment del relat públic o dels mitjans respecte de la sedició, hi ha una cosa paral·lela que té a veure amb la manera com haurien de funcionar els cossos de policia. Uns guàrdies civils van amb els seus vehicles i els estacionen per fer una entrada i escorcoll autoritzats per un jutge i han d’acompanyar la comitiva judicial i han de fer detencions. Entenc que deixin els cotxes allà, tot i que potser no és el lloc més idoni. Però bé, ells van considerar oportú de deixar-los-hi. Però si ells sabien que hi havia armes dins, entenc que no les hi havien d’haver deixat. No pots exposar un vehicle tantes hores allà, davant el lloc on vas a fer la feina, amb armes dins. Entenc que devien ser armes llargues, subfusells o escopetes, per la tipologia de guàrdies civils que van entrar. Ells preveien que ja hi hauria incidents? Això ens ho hauríem de preguntar. Volien desarticular una banda terrorista armada i havien de portar armes llargues? Això s’ho haurien de qüestionar ells. Per què duien aquelles armes allà?

—Us va sorprendre que la defensa del major Trapero digués que la cúpula dels Mossos s’havia posat a disposició de la justícia espanyola el 27 d’octubre?
—Com a ciutadà puc qüestionar o no entendre el fet que es faci aquesta comunicació, però pel relat normal el major en aquell moment fa el que creu que ha de fer, que és posar-se a disposició del TSJC. I si ell ho fa hauríem d’haver complert unes ordres determinades si més endavant s’haguessin produït. Però, al mateix temps, l’acció del govern republicà tampoc no va fer res, cap comunicació. Crec que el major és víctima dels uns i dels altres i el deixen sol, i ell pren les decisions que ha de prendre i ningú per part de l’estat no li pot retreure res. I fa les comunicacions que ha de fer.

—Marta Rovira i Puigdemont van parlar de l’amenaça real de violència per part de l’estat si es declarava la independència. Això us va arribar?
—No. En cap moment no ens va arribar. Però això no vol dir que no puguis pensar que ells poden arribar a uns límits que ja havíem vist que eren capaços d’arribar l’1-O. Tampoc no vol dir que alguns comandaments del cos poguessin rebre aquesta comunicació.

—Per la manera com pegava la policia espanyola el primer d’octubre, hauria pogut matar gent?
—Si mirem imatges de les càrregues policíaques de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, hi ha llocs on es fa sense la contundència per poder causar ferits. Però n’hi ha on es veu clarament que l’actuació és desproporcionada. Que haurien pogut causar morts? Sí. Perquè es van llançar pilotes de goma, es va fer una utilització desproporcionada de les defenses personals i amb una violència molt gran, i d’aquí vénen tots els ferits que hi va haver. I hi hauria pogut haver algun mort.

—Puigdemont va dir que segurament devia la vida als mossos de permís que voluntàriament li fan la seguretat. Us va sobtar?
—No. I em va enorgullir que el president esmentés aquests ciutadans, perquè en el moment que aquests mossos l’acompanyen a Brussel·les i ara a Berlín ho fan a títol personal i fent ús del seu temps lliure i les seves vacances. Que digués el que va dir deu ser perquè segurament en aquest llarg viatge que té per Europa es deu haver trobat en situacions força rocambolesques i els ciutadans, mossos, el poden haver ajudat en situacions complexes. Però entenc que la llei no s’ha modificat sobre allò que diu dels ex-presidents; qualsevol ex-president ha de tenir una dotació econòmica i a una seguretat a la qual no ha renunciat. Qui incompleix la llei és el 155, perquè Puigdemont no té els dos o quatre mossos que hauria de tenir. I qui ho supleix són mossos amb hores i dies de vacances.

—Els últims dies la seguretat del president va canviar i el GEI, el grup especial d’intervenció, se’n va encarregar. Què indicava això?
—Podria ser una decisió del cap del cos o del conseller, perquè podien preveure que el president, com a dirigent màxim del govern, pogués ser víctima d’una agressió o alguna cosa més enllà. Podien tenir indicis en aquest sentit. O bé era per a anticipar-se a alguna cosa que no van passar. El GEI ha duplicat el nombre d’efectius aquests últims mesos. Si és així és perquè algú ha previst que les seves actuacions haurien de ser nombroses més i a més llocs.

—Fins a quin punt l’amenaça del gihadisme continua essent real a Catalunya?
—En aquest moment el nivell d’alerta continua essent quatre sobre cinc, i crec que no el van apujar a cinc per evitar de fer sortir l’exèrcit al carrer. Potser algú per part del govern o dels aparells de l’estat passat el 17 d’agost volia fer-l’hi sortir, però no va acabar passant. Després, tenim el conflicte de Síria, que cada vegada és pitjor. Veurem l’efecte col·lateral que té: hem de tenir en compte els retornats, la gent de Catalunya que ha anat a fer la gihad a Síria algun dia haurà de retornar. I potser ara som més a prop que tornin. L’amenaça d’aquests retornats serà molt més present que no pas ara. I jo faig una reflexió: el dispositiu del primer d’octubre, segons el ministre Zoido, va costar 87 milions d’euros. Si agafem el pressupost de la Generalitat i mirem la partida de fons reservats, que és la partida amb què nosaltres actuem per fer la nostra feina ordinària, per saber si l’amenaça és més o menys latent, veurem que és d’uns quatre-cents mil euros.

—I l’estat espanyol no us facilitava tota la informació.
—Com que Catalunya no és un estat, no té relacions bilaterals amb els altres estats, no té ambaixades ni consolats, i no podem saber què passa a l’Irac o al Paquistan o al Marroc ni com combatre el gihadisme en els seus territoris. Estem més debilitats, per tant, a l’hora de prendre decisions. I com que no tenim control de fronteres, com a catalans no sabem qui entra en territori català, cosa que sí que sap la policia espanyola i la Guàrdia Civil. Si hi hagués més fluïdesa de la informació estic segur que estaríem molt més segurs.

—Aquest va ser el problema amb l’imam de Ripoll?
—Sí. Nosaltres actuem amb tres criteris, que són quin tipus d’ideologia pot tenir l’oratori –perquè no és igual que sigui salafista que d’islam moderat, que és el que professen la gran majoria de mesquites del país. El segon és quanta gent pot anar a l’oratori, perquè no és igual que l’imam pugui tenir influència sobre mil cinc-centes persones o dues mil o tres mil persones que sobre cent, com passava a Ripoll. I el tercer, el més important: que algú d’aquell oratori, de la seva junta, o algú que hi vagi a resar, hagi estat investigat o sigui investigat per terrorisme. En el moment que no es comparteix la informació, en el nostre aplicatiu, per exemple, si posaves Abdelbaki es-Satti el dia 16 d’agost no hi sortia res. En canvi, entenc que en aquest mateix aplicatiu de la policia espanyola, la Guàrdia Civil o el CNI constava que havia estat investigat anteriorment en el cas Chacal a Vilanova i la Geltrú, que havia tingut vincles amb els atemptats de l’11-M de Madrid, amb el de Casa Blanca del 2003, que havia col·laborat amb el CNI durant alguns anys… Si ho haguéssim sabut potser hi hauríem pogut posar més el focus. I faig la pregunta que ningú no ha respost: per què ningú no va informar que Abdelbaki es-Satti havia estat investigat per terrorisme i vinculació amb gent detinguda?

—En els atemptats del 17-A era necessari matar els membres de la cèl·lula?
—Pel que fa a l’actuació de Cambrils el 18 d’agost, a aquelles hores de la nit, en ple mes d’agost, el passeig era ple de gent, ple de turistes, i les conseqüències que podia tenir que aquell vehicle continués, amb aquella gent amb ganivets a la mà i amb suposats cinturons d’explosius no sabien quines podien acabar essent. Abatre els terroristes crec que no s’ha de posar en qüestió en aquell moment concret i amb la tensió que es vivia. El fet de Subirats el 21 d’agost s’ha qüestionat molt. També ens hem de posar a la pell dels companys d’allà, que eren de proximitat rural del Penedès. No tothom està preparat per a encarar situacions d’aquesta mena. I fins i tot si estàs preparat és difícil que puguis actuar amb el cap fred en aquell moment. Es va acabar abatent Younes Abbouyaakoub, també duia un fals cinturó d’explosius… Ho podem qüestionar, però ens hem de posar a la pell de les persones. Evidentment hauria estat òptim que fos viu. Potser és cert que hauríem de poder ajudar i formar més el personal en situació de crisi; aquest és un dels deures i de les conclusions que penso que es podrien extreure de la comissió d’investigació que sí que es farà al parlament.

La fi de l’era dels Castro obre una nova etapa a Cuba. D’ençà del final de la revolució, el 1959, Fidel Castro i el seu germà Raúl han governat l’illa amb mà de ferro. La mort de Fidel el 2016 i l’edat de Raúl (vuitanta-sis anys) han estat dos factors decisius per a preparar el relleu. Amb el canvi al capdavant de l’estat, Cuba tancarà una etapa de cinquanta-nou anys de castrisme. No obstant això, Raúl Castro continuarà essent el primer secretari del Partit Comunista de Cuba (PPC) fins el 2021, quan és previst que es completi la transició política.

La decisió és a les mans dels sis-cents cinc diputats de l’Assemblea Nacional. Les travesses apunten com a successor al capdavant de l’estat i del govern al vice-president, Miguel Díaz-Canel, un home nat després de la revolució, el 1960. Haurà de gestionar els equilibris de poder del règim, especialment el recel de la vella guàrdia, i encarar l’embargament econòmic dels Estats Units, agreujat quan Donald Trump congelà la tímida obertura de relacions que havia acomplert terme Barack Obama al final del seu mandat.

Els germans Castro han governat Cuba des del final de la revolució, el 1959.

Díaz-Canel, enginyer electrònic de formació i funcionari de professió, compta amb el vist-i-plau de Castro. Ja el 2013, quan va anunciar que es retiraria enguany, va elogiar-lo: ‘El company Díaz-Canel no és un pretensiós ni un improvisat’, va declarar el dia que el nomenà vice-president primer del consell de ministres i també del consell d’estat. Abans, havia dirigit el partit a la província de Villa Clara durant una dècada, a la província d’Holguín i el Ministeri d’Educació Superior cubà.

Els objectius del nou president cubà seran completar les reformes econòmiques que va prometre Castro. Uns canvis tutelats per la cúpula del PPC, vigilats per Castro i les forces armades i condicionats per la manca d’ajut de Veneçuela i el blocatge dels Estats Units. En aquesta tasca, els viatges de Díaz-Canel aquests últims anys a Corea del Nord i especialment a Rússia i a la Xina dibuixen una possible aliança amb aquests règims.

Díaz-Canel, el successor que va triar Raúl Castro.

L’altre gran desafiament serà la reforma constitucional. D’això, en dependrà la durada del mandat de Díaz-Canel. És previst que sigui president fins el 2028 i que la constitució reculli el límit de dos mandats consecutius. Castro va prometre que, una vegada aprovada, la reforma se sotmetria a referèndum.

Malgrat tot, el relleu no implicarà, d’entrada, grans canvis en la línia ideològica del règim. Raúl Castro ja va afirmar el 2011 –quan va assumir el poder del seu germà Fidel, enretirat per motius de salut– que ‘defensaria, preservaria i continuaria perfeccionant el socialisme per a no permetre mai més el retorn del règim capitalista’ a l’illa. I és que Cuba és, literalment, una illa de socialisme en zona de predomini capitalista.

La supervivència del règim és una de les grans obsessions del castrisme, que esgrimeix la inversió social –especialment en educació i sanitat– com un èxit del seu model de socialisme. A tall d’exemple, segons les dades del Banc Mundial –una institució gens sospitosa d’afavorir el règim de l’illa–, Cuba inverteix un 12,8% del PIB en educació, mentre que la mitjana de la Unió Europea és d’un 4,9%, segons l’Eurostat; els Estats Units hi inverteixen un 5,3%. Aquesta inversió, evidentment, supera de llarg la dels països de l’entorn. Bolívia és el país de l’Amèrica Llatina que hi destina més diners, un 7,6% segons el Banc Mundial. En l’àmbit de la sanitat, Cuba (11%) està en el grup capdavanter, juntament amb els països occidentals.

A l’altra cara de la moneda hi ha la censura, les restriccions de les llibertats, la falta de drets civils fonamentals i les vulneracions de drets humans. L’Observatori Cubà dels Drets Humans –entitat formada per presos polítics i exiliats– denuncia reiteradament les vulneracions del règim cubà. En definitiva, la falta de democràcia en un país que escomet una transició política i econòmica vigilada durant la pròxima dècada i amb la incertesa de si es reprendrà la tímida obertura que va començar i paralitzar Raúl Castro mateix.

Ahir vaig ser a Sant Esteve de les Roures. Hi havia anat per raons de feina. Tenia una entrevista amb un escriptor de l’Arbog i Sant Esteve ens quedava a mig camí a tots dos. Com que no hi havia estat mai i me n’havien parlat molt bé, hi vaig anar amb temps per fer una passejada abans de l’entrevista. Devien ser pels volts de les deu que hi vaig arribar.

D’entrada em va sorprendre l’edifici de la universitat, tan gran i majestuós per a un poble relativament diminut. Què deu tenir, Sant Esteve de les Roures, quatre o cinc mil habitants? O potser ja són deu mil, comptant les urbanitzacions i la gent que s’hi va instal·lar precisament quan es va obrir la universitat ara fa deu anys?

I quina modernitat, just al costat, la seu del CERNsedr, tota lluent amb aquells vidres que fan l’efecte de miralls i que irradien raigs de llum pertot. La gran extensió de la plana de Sant Esteve era el lloc perfecte per a posar-hi el nou accelerador de partícules dels Països Catalans. Tots els centres de recerca de les universitats de la Xarxa Vives d’Universitats n’han tret profit aquests anys.

Vaig deixar el cotxe a l’aparcament de la universitat perquè em semblava que al centre del poble no hi hauria pas lloc. I vaig anar xano-xano cap a la plaça on havíem convingut de fer l’entrevista. La sort d’aquests pobles és que el campanar sempre és al costat de la plaça Major. O a l’inrevés, que la plaça és al costat del campanar. Suposo que l’ordre és aquest: primer es va alçar l’església amb el campanar i allò va esdevenir la plaça per a fer-hi tota mena d’aplecs. Vaja, que és fàcil d’orientar-se. A més, d’ençà que, a mitjan anys vuitanta s’havia atorgat a Sant Esteve la consideració de seu episcopal, el campanar lluïa més i es notava que el bisbat hi havia invertit més que no pas en segons quines parròquies.

Amb el campanar com a far, vaig endinsar-me pels carrers, ara més estrets que no l’avinguda als peus de la universitat. Quin impacte més imprevist i desagradable, el cartell que anuncia la seu de la delegació local de Vox. Vaig restar plantat a la vorera del davant mirant enlaire, cap aquell balcó nefast.

—S’hi van instal·lar l’endemà del primer d’octubre. No els hi havíem vist pas mai, per aquí.

Una senyora amb el carretó d’anar a comprar i una bata d’aquelles de fer feina de quadrets blau fosc se m’havia aturat al costat i també mirava el cartell verd i blanc. I feia que no amb el cap. Quin drama, li vaig respondre, sense saber què més podia dir.

Un local de Vox a prop de la universitat, d’una banda, i a uns cent metres de la biblioteca municipal. Segur que no els hi trobaria, allà dins, aquests del balcó. Per l’hora que era, hi havia poc moviment a la biblioteca, però tampoc als carrers. Vaig avançar cap al campanar, que ja no es deixava veure com abans, des de la distància. Ara l’intuïa entre les cases arrenglerades del poble.

Uns cartells penjats als fanals –un sí, un no– anunciaven l’aplec sardanista de diumenge. Dues espardenyes i la silueta d’una rotllana i la inscripció: ‘L’Aplec. Diumenge 22 de maig. A les 12, a la plaça Major. Agrupació Sardanista de Sant Esteve de les Roures.’ Tots els fanals tenien cintes grogues que els abraçaven a mitja alçada. De moment, cap escamot d’aquests nocturns no s’havia dedicat a arrencar-los.

Finalment, vaig plantar-me a la plaça de l’església. La plaça Major, segons els rètols oficials i el Google Maps. Hi havia la terrassa d’una cafeteria, el lloc ideal per a fer temps i esperar el meu entrevistat. M’havien suggerit que, si anava mai al poble, prengués una mena de licor que fan, semblant a la ratafia però més sec. No en recordo el nom. Però a un quart d’onze del matí no veia clara la reacció que tindria el meu cos. Concretament, el cap. I calia tenir-lo ben lúcid per a entrevistar un escriptor que tenia una clara tendència a xerrar pels descosits i a perdre el fil.

—Prendré un cafè amb llet —vaig dir a la noia que servia a la terrassa.

Quan va tornar amb la tassa, platet, cullereta i sucre, em va dir que li semblava que m’havia reconegut. Li vaig dir que potser s’havia confós. Però hi va insistir. No en recordava el nom, però havia llegit articles meus al diari. Em va sorprendre. Però encara em va sobtar més que demanés de seure al meu costat, si no era cap molèstia. Portava un llibre de l’escriptor que perdia el fil quan parlava, però li vaig dir que de cap manera, que no era cap molèstia, al contrari. Som així, ves!

—Has vingut per tot allò del referèndum?
—Ostres, no. He quedat amb un escriptor de l’Arbog —li’n vaig dir el nom, però em va semblar que no sabia de qui parlava— i Sant Esteve quedava a mig camí. Va ser molt dur, oi?
—Com a tot arreu on van anar, suposo. La diferència és que aquí els tenim tot l’any instal·lats a la caserna. I aquelles bèsties es passegen pels nostres carrers i s’asseuen aquí mateix on som ara.
—Però no són els mateixos. Aquells eren uns antiavalots que enviaven des de molts llocs d’Espanya. Aquí hi deuen haver els típics agents que no saben on dar-la. Deuen estar ben integrats al poble.
—Més o menys. Però aquell matí va canviar tot. Ja ningú no els ha seguit la veta des d’aquell dia. Els servim perquè ja veus què li va passar al mecànic aquell de Reus. Tampoc no cal que ara ens toqui anar al jutjat acusats d’un delicte d’odi. És que és molt fort, tot plegat.
—Ja ho pots ben dir. No volen que respirem. Ens voldrien ofegats i al fons del mar. Així ja no piularíem més.

Aquella noia, que devia tenir no pas més de vint-i-cinc anys, semblava neguitosa quan parlava d’aquells homes de la caserna. I quan parlava dels fets de l’1 d’octubre i el tragí de les ambulàncies amunt i avall per portar els ferits de l’escola a l’hospital. També em va explicar allò que ja havia vist amb els meus ulls: el grupet de Vox instal·lat en aquell pis. I encara una altra novetat que va precedir les eleccions del 21 de desembre, l’anunci que Ciutadans tindria representació al poble. Tot allò havia espatllat una vida plàcida i prou normal. D’ençà que el poble havia sortit als informes que la Guàrdia Civil havia enviat al jutge del Suprem que s’ocupava de la venjança contra els demòcrates catalans, aquell poble tranquil i alegre havia canviat completament.

Les pistes d’esquí nòrdic havien fet la pitjor temporada dels últims anys. El teatre ja no s’omplia a cada representació. Tan sols les entitats sobiranistes i el CDR, que s’havia creat feia poques setmanes, mantenien l’esperit de resistència que havia precedit el referèndum. Tot aquell sacrifici, la valentia i el compromís que van demostrar els rourencs l’1 i el 3 d’octubre i les setmanes posteriors, ara corre el risc de ser malbaratat en una pugna poc justificable entre els partits, que no es posen d’acord en el camí que cal fer.

La plaça Major de Sant Esteve de les Roures s’omple cada vespre a les vuit per cantar cançons i recitar poemes dedicats als presos polítics i els exiliats. Els músics de l’Orquestra Simfònica del poble sempre hi són, a la plaça. Quan hi ha manifestacions a Barcelona, el poble omple tres o quatre autocars i no falla mai. Amb els diners que s’han recollit en els actes que s’han fet per a les caixes de solidaritat, aquest estiu podrien convidar els Rolling Stones a tocar a la festa major. I l’ajuntament ja ha aprovat quinze declaracions de solidaritat i sobirania. Sant Esteve de les Roures hi és. No afluixa. I no pensa afluixar per moltes amenaces, multes i presons que arribin de Madrid. Si no hi heu anat mai, no us hi penseu més. Visca Sant Esteve de les Roures!

Molt honorable president,

Estimat amic, és la primera vegada que et dono aquest tractament i ho faig perquè te’l mereixes més que ningú. Ja saps que em costa de donar-te tracte protocol·lari. Fa més de trenta anys que som amics i et continuo veient més com un amic que no com a president de la Generalitat, però, noi, amb tot això que t’ha tocat viure, t’has convertit en un símbol.

Sempre he dit que ets el president de la gent. Quan vaig escriure el llibre L’amic president volia que la gent et conegués, que sabessin que tu eres un d’ells, un de nosaltres. Els lectors no saben quanta vergonya et feia que sortissin quatre llibres parlant de tu. Poca gent sap que ets un home molt humil i vergonyós i que no tens gens de vanitat.

És increïble com has posat el paper de president en un nivell històric, des de la senzillesa, fent allò que has dit que faries. Com vas dir aquell dia al parlament, ets ‘fal·lible però insubornable’. Ja veus com costa de fer política perquè no hi ha honestedat enlloc. Perdona, sí, hi ha honestedat en la gent i en tu. I per això t’admiro tant i per això la gent t’estima tant.

Ets la nova política, la que no busca privilegis personals ni cadires per als amics, ets un home que ha sacrificat totalment i absolutament la seva vida personal i familiar per unes idees i per un poble, el català. La gent no sap que preferiries estar en un racó de la teva Girona, discretament, escrivint de política i noves tecnologies i veient com creixen la Maria i la Magalí, però has assumit que t’ha tocat un paper molt difícil, ser president d’una nació a la qual un estat gegant vol mantenir esclavitzada. Has assumit i portat a terme tots els compromisos perquè, a cada pas, has cregut que feies el millor per al país, no pas per a tu. Aquesta actitud (i el moment i les circumstàncies, és clar) t’ha portat on ets, a ser un símbol, una icona, a ser ‘el president’, i això ja no t’ho prendrà mai ningú. Vas acceptar de ser president a contracor, però, des del primer instant, justament perquè és una feina tan important en un moment tan important, has decidit que faràs tant com calgui per preservar la dignitat de la institució que representes. Tan simple i tan profund com això.

Per tanta honestedat la gent t’estima i les elits que no et poden controlar et volen destruir. No saben que cada insult, cada mentida, cada patacada et fan emprenyar més i et fan més fort i resilient. No saben que si et deixessin en pau, si entenguessin que no és res personal teu, sinó un deure, voldries mirar-t’ho des de la distància. Però tampoc no saben, o no se’n volen adonar, que són els qui t’estimen i els qui t’ataquen que t’han convertit en un símbol, en el símbol dels catalans. I que cada dia que passa, el teu nom i la teva actitud fan créixer més la figura d’un home honest que, per damunt de tot, defensa els drets d’un poble, del seu poble.

Sé que et fa molt de mal que la política sigui tan falsa i que el periodisme, algun periodisme, sigui tan fastigós. Són dues passions que tu has dignificat sempre. Per què els costa tant d’entendre, a tots els qui et volen mal, que ets un home senzill, honest i que no busques poder, ni fama, ni diners? Suposo que és perquè no són com tu i no es poden imaginar que hi hagi ningú així. També sé que n’estàs tip, però que resistiràs mentre tinguis un alè de vida i el poble de Catalunya ho necessiti.

Em sap greu que pateixis tant, saps que et faré costat sempre. Cada dia em trobo un munt de gent que em diu coses boniques per a tu i sé que els catalans no t’abandonaran mai. Ets la rehòstia, noi! Te n’adones, que ara Catalunya és un afer internacional de primer ordre i és gràcies a tu? Hem avançat més en dos anys que en els darrers 300. I si en lloc de fer-te tant la traveta els ‘de casa’ et deixessin treballar, mare meva on aniríem a parar!

És la teva puresa que els fa enveja i per això volen fer-te mal, però no saben que a tu et mou la noblesa i un únic ideal, que Catalunya tingui allò que es mereix: una república independent.

Estic tan orgullós de tu, Pugi!

PD: Records a en Jami Matamala, quin crac!

Carles Porta

Aquesta setmana, a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona s’ha fet una reunió pionera que ha aplegat quaranta experts en Alzheimer de tot d’Europa. Durant dos dies, s’han reunit membres de l’Alzheimer Disease Exome Sequencing Consortium (ADES) i de l’European DNA Bank for Deciphering the Missing Heritability of Alzheimer’s Disease (EADB). Han parlat de dos projectes que, per mitjà de l’anàlisi de milers de dades compartides entre investigadors de tot el món, han de servir per a esbrinar quines són les bases genètiques de la malaltia, cosa que encara és una incògnita per a la comunitat científica. Parlem de les conclusions d’aquestes jornades i de l’estat de la recerca sobre l’Alzheimer amb Jordi Clarimón, el cap de la Unitat Genètica en malalties neurodegeneratives de l’IIB Sant Pau.

Aquesta setmana, a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona s’ha fet una reunió pionera que ha aplegat quaranta experts en Alzheimer de tot d’Europa. Durant dos dies, s’han reunit membres de l’Alzheimer Disease Exome Sequencing Consortium (ADES) i de l’European DNA Bank for Deciphering the Missing Heritability of Alzheimer’s Disease (EADB). Han parlat de dos projectes que, per mitjà de l’anàlisi de milers de dades compartides entre investigadors de tot el món, han de servir per a esbrinar quines són les bases genètiques de la malaltia, cosa que encara és una incògnita per a la comunitat científica. Parlem de les conclusions d’aquestes jornades i de l’estat de la recerca sobre l’Alzheimer amb Jordi Clarimón, el cap de la Unitat Genètica en malalties neurodegeneratives de l’IIB Sant Pau.

—Quines conclusions se n’han extret, de la reunió?
—Que analitzar el genoma, interpretar-lo, és extremadament complicat. Seqüenciar-lo és fàcil, però interpretar-lo és extremadament difícil. Hem detectat punts del genoma que poden ser interessants, però són conclusions molt preliminars que haurem d’anar seguint amb els anys per estar realment segurs que són significatius per a la malaltia de l’Alzheimer. Esperem que en un any o un any i mig puguem haver conclòs aquests dos projectes i en tinguem una resposta. Saber quins gens són més implicats en la malaltia ens en farà entendre les bases biològiques, cosa que servirà per a dissenyar nous fàrmacs.

—En definitiva, analitzeu el genoma de nombrosos pacients amb Alzheimer per a esbrinar què tenen en comú i poder atacar la malaltia per aquest punt comú?
—Exacte. El genoma amb què neixes et predisposa i protegeix de moltes malalties i amb estudis com aquests volem esbrinar quins gens tenen o poden tenir efecte en la predisposició i protecció d’aquestes afeccions. No sabem quines troballes farem. Potser necessitem més mostres o potser veiem que amb aquesta mostra podem interpretar l’arquitectura genètica de l’Alzheimer. Tot això ho sabrem a curt o mitjà termini.

—En una malaltia en què la influència genètica oscil·la entre el 60% i el 80%, un estudi com aquest és central?
—La dada és correcta, però crec que, a vegades, ens enlluerna. La genètica té importància en la malaltia de l’Alzheimer, però n’explica una part relativament petita. És una malaltia molt complexa i no sabem com l’ambient modifica l’efecte genètic. No es pot dir que es tracti d’una malaltia genètica. Els gens no determinen el risc, però sí que el modifiquen. Jo sempre m’allunyo del determinisme genètic.

—No es pot dir que sigui més genètica que el càncer, per exemple?
—No! El càncer és genètic perquè el provoquen mutacions acumulades a les cèl·lules que fan que aquestes cèl·lules es multipliquin. Per tant, és purament genètic. Aquestes mutacions poden provenir d’una mutació genètica inicial o de l’ambient: si ets fumador,  les cèl·lules tenen més possibilitats de mutar i esdevenir canceroses.

—Se sap, però, que variants genètiques com l’apoE4 influeixen en l’Alzheimer…
—Sí. L’apoE4 és una variant genètica que se sap, des dels anys noranta, que té influència en la malaltia. Qui la té, té més risc d’agafar-la. A la reunió, hem parlat de diversos gens que pensem que hi poden influir, però en el cas d’aquesta variant se sap segur. Qualsevol persona que visqui fins a vuitanta-cinc anys té un 15% de possibilitats de tenir Alzheimer. Si es té aquesta variant genètica al genoma, el risc passa del 15% al 25%. A més, si la persona té la mala sort d’haver heretat dues còpies de l’apoE4 (una per part del pare i una per part de la mare), les possibilitats de tenir Alzheimer pugen al 50%. Es calcula que el 15% de la població catalana té aquesta variant. A banda, menys d’un 1% dels casos són genètics en el sentit que els gens tenen una mutació que origina el desenvolupament de la malaltia amb total seguretat. Després hi ha formes més comunes, com el cas de l’apoE4, que predisposen al desenvolupament la malaltia, però no l’asseguren. A més, hi ha gens amb un efecte menor que modulen el risc de desenvolupar-la. Però no tenen tanta influència ni força com l’apoE4. Coneixem vint d’aquestes variants genètiques moduladores i amb projectes com aquest en volem descobrir més. Volem tenir més peces per a completar el trencacoscles i interpretar l’arquitectura genètica de l’Alzheimer.

—És possible saber si es tenen aquestes variants genètiques?
—No té cap sentit clínic. Informar que una persona té la variant de l’apoE4 i les altres variants moduladores és molt desaconsellat. Per més que un pacient sàpiga que és portador de l’apoE4, aquesta informació no és important perquè no es pot saber si tindrà Alzheimer ni, en aquest cas, quan el tindrà. A més, tampoc no hi ha tractament, no hi ha cap vacuna.

—I en l’1% dels casos amb la mutació genètica?
—En aquests casos és diferent, perquè és segur que desenvoluparan la malaltia i, probablement, a unes edats molt primerenques (quaranta anys o cinquanta) a causa d’una mutació del genoma. Només és un 1%, però són moltes famílies al món. En aquests casos sí que es recomana el consell genètic, perquè són individus que saben que desenvoluparan la malaltia amb tota seguretat i ens equivocarem poc amb l’edat de desenvolupament de la malaltia. Per tant, són gent jove, activa i amb plans de futur, econòmics, legals… És millor que ho sàpiguen perquè així podran prendre decisions.

—I què es fa en aquests casos?
—La notícia es dóna dins un ambient on hi ha un psiquiatre i un psicòleg perquè l’individu tingui temps de pair-la. Es fa en un entorn molt professional per a poder prendre decisions. Si algú té quaranta anys, saber que tindrà la malaltia l’ajudarà a prendre decisions abans d’hora, perquè és una malaltia greu en què es perd la cognició.

—Hi ha cap manera de retardar-la?
—No, els fàrmacs que es recepten són simplement simptomàtics i no modifiquen el curs natural de l’Alzheimer. Ara, estem molt segurs que la gent que té una vida sana té menys risc de desenvolupar-la.

—Què vol dir tenir una vida sana, exactament?
—Per una banda, tenir cura de la salut física: fer exercici (no cal anar al gimnàs cada dia), passejar cada dia durant mitja hora i menjar bé, seguint una dieta com la mediterrània, que inclou fruita seca, oli d’oliva verge, verdura, fruita, una mica de carn…etc. Una dieta no sana, rica en colesterol, alta de sucres i greixos no va bé. Es pot menjar formatge i embotit, però amb control. No cal menjar pastes fins a morir. D’una altra banda, és important tenir una vida intel·lectual activa. No cal ser un erudit, ni passar-se el dia fent sudokus ni resolent problemes matemàtics, però sí llegir, anar a reunions o visitar exposicions i museus.

—Una vida sana en redueix el risc?
—Sí. Per a entendre-ho millor: sempre diem que tot allò que protegeix de les malalties càrdio-vasculars protegeix de la malaltia de l’Alzheimer, i hi ha milions de dades que ho demostren. Aconsellem que, ara que encara no tenim una teràpia que alteri el curs normal de la malaltia, la gent, ja de jove, s’habituï a fer treballar el cos i el cap i a tenir una vida i una dieta sanes. Això, que n’estem completament segurs pel que fa a la malaltia càrdio-vascular, és totalment extrapolable a la malaltia d’Alzheimer. Malauradament, la malaltia no es guareix i només se’n pot fer un seguiment. Ha canviat molt el diagnòstic, però, perquè cada vegada es fa abans. Vint anys enrere, l’Alzheimer s’identificava a les etapes finals, quan la persona ja estava al llit i amb una demència absoluta. Ara es diagnostica molt abans perquè la gent cada vegada té més cultura i sap que quan detecta alguna cosa fora del que és normal ha d’anar a cal neuròleg. Estem més cultivats. Abans se’n deia demència senil i atribuíem la pèrdua de la memòria a l’envelliment. A més, comencem a tenir biomarcadors que detecten que, tot i que algú cognitivament sigui sa, comença a haver-hi canvis al cervell.

—I això com es detecta?
—De dues maneres. La primera és la neuroimatge. Es posa un traçador que assenyala que hi ha segregació de la proteïna que segrega l’Alzheimer i, tot i que no hi hagi manifestació clínica, vol dir que la malaltia es desenvolupa. També es diagnostica amb la pulsió lumbar: s’agafa líquid cefaloraquidi i se n’analitzen i valoren unes determinades proteïnes. D’aquestes maneres, es pot saber que la persona comença a desenvolupar la malaltia, però no se sap quan se’n manifestaran els primers símptomes. Ara es veu l’Alzheimer com un continu que dura vint anys o més i que no necessàriament s’ha de diagnosticar quan hi ha demència. Però, hi insisteixo, saber abans d’hora que es té la malaltia no serveix de gran cosa. Seria diferent si els fàrmacs experimentals (la famosa vacuna contra l’Alzheimer) fossin efectius. Si funcionen, probablement, aquests individus que ja tenen la malaltia a dins seran els primers de beneficiar-se’n.

—Com està aquesta línia de recerca?
—La vacuna de l’Alzheimer ha de servir per a evitar que s’acumuli una proteïna (la proteïna precursora del beta-amiloide) que tots els pacients amb la malaltia acumulen al cervell. Els tractaments en fase experimental ataquen aquesta proteïna i fan que el sistema immunitari la reconegui i l’elimini.

—Avança aquest tractament?
—Hi tinc més esperances que anys enrere. Abans, aquesta investigació avançava a perdigonades, però ara es fa més curosament i alguna dada preliminar que hem sentit en algun congrés fa tenir força esperances. Sóc cautelós amb aquestes coses, però en aquets moments podem tenir certa esperança.

—I ha avançat el tractament relacionat amb els símptomes?
—Els medicaments que es donen van bé contra la pèrdua de memòria. Poden evitar que aquesta pèrdua no sigui tan aguda, però sense modificar el curs natural de la malaltia.

—Què pot fer pensar que tens Alzheimer o com es pot detectar en un familiar?
—Es caracteritza per una pèrdua de memòria, generalment de la memòria recent. No s’ha de confondre amb un oblit. Ara tenim més informació i sabem que no és normal perdre molt la memòria encara que es tinguin vuitanta anys. Segons quins oblits té la persona, cal que la visiti el metge o el neuròleg. Li faran tot de proves i discerniran si és una pèrdua de memòria deguda a l’edat o a un estat depressiu, que fa que aquesta persona estigui trista i, per tant, perdi la memòria, que la recuperarà quan superi la malaltia; o podrà determinar que això és l’inici d’una malaltia neurodegenerativa.

—Així quina classe d’oblit hem de tenir en compte?
—No és igual oblidar el nom del carrer on has viscut tota la vida o el nom d’una persona propera, que deixar-te les claus.

—Què caldria per a avançar més ràpidament?
—Més inversió. Als Estats Units inverteixen mil milions de dòlars anuals en la recerca contra l’Alzheimer. A més, com que és inversió pública, els genomes seqüenciats són oberts a tothom. A Europa, el funcionament és diferent perquè cadascú té les seves dades i l’accés és més complicat. Ara hem inclòs la seqüenciació dels americans a les dades europees. Als Estats Units hi ha la consciència que és una malaltia molt important que té un tractament gairebé més car que el càncer i és per això que han augmentat de quatre-cents milions d’euros anuals la inversió per a l’Alzheimer.

—I aquí?
—L’estat espanyol inverteix 115 milions a tota la investigació biomèdica enguany (no únicament a l’Alzheimer, sinó també al càncer, les malalties càrdio-vasculars i les infeccions, per exemple). L’estat espanyol inverteix l’1,2% del PIB en recerca i desenvolupament i Catalunya un 1,4%. Però la mitjana europea és del 2% i la dels Estats Units del 2,6%. L’estat espanyol ha disminuït la inversió en R+D d’un 35% des del 2010. En canvi, la despesa militar serà de 8.000 milions d’euros enguany!

—Tanmateix,  hi ha raons per a ser positius?
—Sí, a l’Hospital de Sant Pau, per exemple, s’investiguen molt tots els tipus de demències, no solament l’Alzheimer. Cadascuna té unes bases biològiques diferents de les altres i per això és important que siguin ben diagnosticades. L’Hospital de Sant Pau és un referent europeu en aquest camp, i per això la reunió s’ha fet aquí. Podríem treballar millor, però, si, a més de créixer la inversió pública, augmentés també la filantropia. Els països anglosaxons tenen el costum de donar molts diners a la ciència. Aquí, malgrat iniciatives com la Marató de TV3 o la Fundació La Caixa, aquesta cultura no és tan estesa i la filantropia només abasta l’1% del total de diners destinats a la investigació.