Vilaweb.cat

Llarena rebutja d’investigar els crits de ‘A por ellos’ i de citar com a testimonis els observadors internacionals de l’1-O

El magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena ha rebutjat la petició de la CUP d’investigar els crits de ‘A por ellos’ amb què es van acomiadar als policies espanyols i guàrdies civils que van desplaçar-se a Catalunya per a intentar impedir i reprimir el referèndum de l’1-O.

També ha decartat de citar com a testimoni el director del CatSalut perquè desmentís les dades sobre els ferits de la violència policíaca del primer d’octubre que va donar el coronel Diego Pérez de los Cobos. Així mateix, la CUP va demanar que se citessin com a testimonis els observadors internacionals del referèndum, però Llarena tampoc ho ha acceptat.

En canvi, Llarena sí que ha citat a declarar com a testimonis quatre comissaris dels Mossos d’Esquadra, entre ells, el màxim responsable actual, Ferran López. Els altres tres són Joan Carles Molinero, actual número 2 del cos i cap de la comissaria de Coordinació Central, Manel Castellví, ex-màxim responsable d’Informació, i Emili Quevedo, cap de la comissaria general tècnica de Planificació de la Seguretat. Estan citats pel 26 i 27 de febrer i ho són a proposta de Joaquim Forn.

A petició de Jordi Cuixart, també estan citats el sergent i l’inspector que van dirigir l’àrea de mediació a la seu de la Conselleria d’Economia quan es van produir els fets del 20 de setembre.

La Moncloa confirma que ‘sens dubte’ prendrà mesures per a liquidar la immersió a Catalunya

El govern espanyol utilitzarà el 155 per a liquidar la immersió lingüística a Catalunya introduint la possibilitat de fer vehicular el castellà. Així ho ha explicat el portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, a la roda de premsa posterior al consell de ministres. ‘Ho farem. Sens dubte’, ha assegurat.

Ha dit que l’executiu espanyol estudiarà si fer-ho a través del sistema d’introduir una casella per al castellà a la preinscripció o d’una altra manera, però que ho tirarà endavant tan si com no: ‘Estudiem com fer-ho, però sens dubte que ho farem. Volem garantir que els pares puguin escollir la llengua vehicular dels seus fills’. De Vigo ha reconegut obertament que el govern espanyol aprofitarà el 155 per a implantar una mesura que ja havia intentat impulsar a través d’un recurs al Tribunal Constitucional espanyol.

El ministre justifica aquestes accions amb les resolucions del Tribunal Constitucional espanyol, el TSJC i el Tribunal Suprem, que va apuntar a un percentatge del 25% de les classes en castellà.

Méndez de Vigo ha evitat les preguntes sobre si l’anunci és un element de pressió sobre Carles Puigdemont perquè renunciï i obri la porta a la conformació d’un nou govern que assumeixi les competències en educació i es faci càrrec, per tant, del procediment de la preinscripció.

Renovació dels concerts a les etapes d’Infantil i Secundària
De Vigo també ha anunciat la renovació dels concerts a les etapes d’Infantil i Secundària als centres educatius catalans. En concret, s’han renovat els concerts d’un total de 1.956 grups, 987 d’Infantil i 969 de Secundària, per un període de quatre cursos. Així, aquesta renovació estarà en vigor fins el curs 2021-2022. Segons ha informat el Ministeri d’Educació espanyol, aquesta decisió es pren un cop han vençut els 4 cursos que estaven vigents fins al moment.

Aquesta decisió arriba tot i l’acord a què havien arribat JxCat i ERC amb la CUP de no renovar els concerts als centres educatius que segreguen per sexes, malgrat que no s’ha aclarit si aquesta renovació inclou també aquestes escoles.

Pel que fa als concerts educatius de Primària, el Ministeri espanyol informa que estan en vigor i no vencen fins l’any 2020. Durant els pròxims dies s’elaborarà la memòria econòmica perquè, un cop se superin els tràmits administratius, se signi la resolució i es publiqui al DOGC.

Funcionaris de la Generalitat canten en occità en suport a l’ús preferent de l’aranès

Una cinquantena de funcionaris i treballadors públics de la Generalitat han interpretat una cançó en occità a la plaça Víctor Siurana de Lleida, davant del Rectorat de la Universitat, per fer visible el seu suport a l’aranès i al català. Els assistents, acompanyats per un gran llaç groc, han interpretat el tema ‘L’Immortéla’ del grup Nadau, que ha esdevingut un himne popular occità. D’aquesta manera, han rebutjat la decisió del tribunal Constitucional espanyol de tombar l’ús preferent de l’occità a les administracions que recull la Llei de l’Occità. També han protestat per l’anunci del govern espanyol sobre la possibilitat d’incloure una casella perquè es pugui escollir el castellà com a llengua vehicular en la preinscripció escolar.

El representant de l’ADIC i responsable de Política Lingüística a Lleida, Juanjo Ardanuy, ha denunciat que ‘històricament portem moltes agressions tant al català com a l’occità’ i, en aquest sentit, ha criticat ‘les moltes barbaritats que ha dit’ el tribunal Constitucional’. ‘I ara només faltava que l’occità tampoc pogués ser preferent i que no puguem fer cap tipus de discriminació positiva cap a les llengües més febles i més recentment l’amenaça d’intervenir en l’escola pública’. ‘Com a servidors públics això ja és intolerable’, ha sentenciat.

Els treballadors públics han desplegat un gran llaç groc per fer visible el seu rebuig a l’aplicació del 155 i per denunciar l’afectació que està tenint en el dia a dia dels diferents departaments de la Generalitat. També han insistit a manifestar el suport als exiliats i als presos polítics, així com al govern legítim. En aquesta ocasió, però, l’ADIC Lleida ha volgut centrar l’acció a expressar el suport a la llengua occitana i a la catalana.

El Centre d’Agermanament Occitano Català rebutja la sentència del TC
El Cercle d’Agermanament Occitano Català s’ha sumat al rebuig expressat per institucions, partits polítics i acadèmics a la sentència del tribunal Constitucional que dicta que l’aranès no pot tenir un ús preferent a les administracions. En un comunicat a través del qual manifesten la seva ‘condemna’ a la resolució, han considerat que la Generalitat de Catalunya i el Conselh Generau d’Aran no haurien de tenir en compte la directriu. ‘Ja es sabut que per l’estat espanyol sempre hi ha hagut i sempre hi haurà una sola llengua preferent’, afirmen al text. Finalment, creuen que la sentència pot servir per demanar a l’administració catalana un increment de la presència de la llengua occitana i més esforços per a la seva difusió i promoció.

El deute públic de l’estat espanyol arriba al 98,08% del PIB el 2017

L’endeutament del conjunt de les administracions públiques espanyoles (administració central, autonomies, seguretat social i corporacions locals) ha tancat l’exercici del 2017 amb un deute agregat de 1,145 bilions d’euros, cosa que suposa 5.879 milions d’euros més que al novembre, el 0,52% més, segons les dades publicades aquest divendres per al Banc d’Espanya.

En relació amb al desembre del 2016, l’augment de l’endeutament públic ha estat de 37.424 milions d’euros, cosa que suposa un creixement del 3,38% més. La xifra assolida al final del 2017 significa un nou rècord històric en la carrera d’endeutament de l’estat espanyol. Tot i aquest nou rècord, el nivell d’endeutament registrat, el 98,08%, està per sota de l’objectiu marcat en l’escenari macroeconòmic del govern espanyol que fixava un percentatge del 98,1%.

El gruix d’aquest endeutament està en mans de l’administració central, que amb 996.472 milions d’euros, absorbeix el 87,06% del total. L’endeutament de l’administració central ha crescut de 9.926 milions d’euros en relació amb novembre, el 0,94% més, i de 45.719 milions d’euros en relació amb al desembre del 2016, el 4,8% més.

Les autonomies només tenen el 25% del deute total
Les comunitats autònomes van aportar un endeutament de 288.313 milions d’euros, cosa que suposa el 25,19% de l’endeutament total de les administracions públiques espanyoles. L’endeutament de les autonomies, 288.313 milions d’euros, supera en 2.065 milions l’endeutament del mes de novembre, el 0,72% més, i suma 11.313 milions d’euros a l’endeutament de les autonomies del desembre del 2016, el 4,08% més.

En relació amb l’aportació de les corporacions locals, la suma d’endeutament dels ajuntaments se situa en 29.161 milions d’euros, el 2,55% de l’endeutament total. L’endeutament local s’ha reduït de 396 milions d’euros en relació amb al novembre, l’1,34% menys, mentre que en relació amb al desembre del 2016 la retallada ha estat de 3.062 milions d’euros, el 9,50% menys.

Finalment, la caixa de la Seguretat Social aporta 27.393 milions d’euros a l’endeutament de les administracions públiques, cosa que suosa el 2,3% del total. Aquest endeutament de la Seguretat Social a desembre del 2017 suposa 29 milions d’euros més que al novembre, el 0,11% més, i 10.220 milions d’euros més en relació amb al desembre del 2016, el 59,51% més, després dels dos fort endeutaments que ha tingut que assumir per fer front a les dues pagues extraordinàries dels jubilats durant l’any 2017.

Acció Cultural mostra preocupació a Ximo Puig perquè el requisit lingüístic del català no s’hagi aprovat encara

La junta directiva d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha fet pública aquest divendres una carta adreçada al president de la Generalitat Ximo Puig i al conjunt del seu govern en què mostra la seva ‘preocupació perquè un any i dos mesos després de l’acord social i sindical per a la inclusió de la competència lingüística en català en l’accés a la funció pública encara no s’hagi iniciat la tramitació parlamentària de la llei.

L’entitat remarca la seva ‘actitud constructiva i responsable’ durant els gairebé tres anys de govern i recorda que, molt abans del canvi electoral del 2015, ja va iniciar un procés de reflexió davant del nou període, que s’ha traduït en una profunda renovació de la junta directiva i ha fet el pas ‘de la resistència a la proposta’, a partir del moment en què ‘podíem trobar interlocutors i construir consensos en favor de la llengua, la cultura, i els valors de la democràcia, la igualtat i el respecte al territori’.

ACPV assenyala que la societat valenciana ja no és la de fa 20 anys, sinó que és ‘més madura, més conscient, més adulta’ i considera que l’entitat ha contribuït al canvi i que el seu objectiu ha de ser preservar aquest canvi però també ‘avançar en la dignificació i la promoció de la llengua i la cultura, i col•laborar a fer possibles accions concretes i positives’. En aquest sentit, ha manifestat que davant la voluntat del nou govern d’elaborar una nova llei de la funció pública, Acció Cultural va creure que era hora d’establir que algú que vulgui ser funcionari hagi de ser competent en els dos idiomes oficials.

‘Vam abordar aquest objectiu buscant no que guanyés la nostra opinió, sinó construir un consens entre tots els actors, fins i tot al preu de passar a un segon pla’, defensa i afegeix que el resultat és que l’acord social i sindical es va presentar el desembre de 2016 i que tocava al govern i als partits de la majoria parlamentària, negociar i aprovar la llei. ‘Seria acceptar que el govern no ha estat capaç, en quatre anys, de garantir la igualtat lingüística dels valencians davant l’administració’.

L’entitat lamenta que, un any i dos mesos després, encara no s’hagi iniciat el tràmit parlamentari i afegeix que, tot i que ACPV no va ser qui va proposar fer una nova llei de la funció pública valenciana, ‘és difícil acceptar que s’acabi la legislatura sense establir la plena competència lingüística per accedir a la funció pública’. En aquest punt, remarquen això ‘seria tant com acceptar que el govern del Botànic (pacte de govern valencià) no ha estat capaç, en quatre anys, de garantir la igualtat lingüística dels valencians davant l’administració’.

Davant aquest situació, l’entitat assenyala que encara hi ha una solució possible, reformant la llei actualment vigent i incorporant, entre d’altres punts, la competència plena. ‘Només cal voluntat política, perquè l’acord social i sindical existeix. Nosaltres hem assumit la nostra part, amb responsabilitat. Ara només demanem que el govern faci la seva, i garanteixi un objectiu possible i raonable: la no discriminació per raó de llengua en el tracte amb la nostra administració’, conclou la carta.

Som Escola estudia com respondre si el govern espanyol ataca la immersió lingüística

Som Escola, que agrupa entitats de l’àmbit educatiu a favor del model d’escola catalana, estudia diferents possibilitats per a mobilizar-se si el govern espanyol inclou al full de pre-inscripcions una casella per a evitar la immersió lingüística en català. Ho ha dit a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ el portaveu de Som Escola Xavi Corbera. ‘El ventall de mobilitzacions va des del que va passar a les Illes Balears fins a accions concretes’, ha apuntat en relació a la vaga de docents indefinida de 2013 en contra de les polítiques lingüístiques del govern balear. ‘Ens podem imaginar una resposta conjunta de tota la comunitat educativa. El que defensem, al final, és un model educatiu i un model de societat’, ha dit Corbera.

El portaveu de Som Escola ha assenyalat que cal ‘prendre consciència que la feina que fem els mestres a les escoles té un valor incalculable’ i que la immersió lingüística és un model d’èxit avalat pels resultats i reconegut en l’àmbit internacional. ‘Les famílies han d’entendre que si volen que el seu fill sàpiga castellà, català i anglès al final de l’escolarització aquest és el model que funciona’, ha dit.

Corbera ha destacat que ‘el títol 2 i l’article 15 de la Llei d’educació catalana blinda la immersió’, però creu que això no és prou garantia. ‘Des del ministeri estan fent una OPA i han trobat una escletxa pel que fa a anys que intenten fer’, ha dit. En aquest sentit, ha apuntat que fins que el Departament d’ensenyament no sigui regit per un govern català ‘no ens podrem defensar’.

‘És important tenir un capità al vaixell del Departament que doni instruccions clares i defensar que no separem els nostres alumnes per a qüestions lingüístiques’, ha dit. Segons que ha explicat, des de Som Escola s’han posat en contacte amb la consellera d’Ensenyament a l’exili, Clara Ponsatí, però Corbera posa de manifest que ‘la realitat és que qui es passeja com si fos casa seva pel departament són els homes de negre del ministeri’. Segons el portaveu de Som Escola, ‘això ens debilita i provoca que a les escoles hi hagi una certa por’.

L’ANC recorda els Jordis en un vídeo emotiu el dia que es compleixen quatre mesos del seu empresonament

Han passat 121 dies d’ençà que en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart van entrar a la presó de Soto del Real. Quatre mesos durant els quals, els recursos per obtenir la llibertat condicional han estat denegats pel jutge del Suprem, Pablo Llarena. Per a reclamar-la de forma cívica i des del carrer, avui l’ANC i Òmnium Cultural han convocat una manifestació amb el lema ‘Il·luminem la llibertat’. Sortirà de la plaça de Sant Jaume, a les set del vespre, i s’acabarà amb un acte davant la presó Model a les nou.

Amb motiu dels quatre mesos que porten empresonats, l’ANC ha editat un vídeo que recull declaracions de les companyes dels dos polítics empresonats. ‘Estic veient tot el que s’està perdent. El dia que el meu fill va dir per primer cop ‘mama’, a mi aquell ‘mama’ em va ressonar tant que va arribar fins a Soto del Real’, diu Txell Bonet, companya de Jordi Sànchez‘. Susanna Barreda, parella de Sànchez, es pregunta, com pot ser que al segle XXI un estat mantingui algú a la presó per la seva presó, quan no està prohibida.

Els bisbes catalans demanen ‘una reflexió serena’ sobre la presó preventiva dels consellers destituïts i els Jordis

Els bisbes de les diòcesis catalanes han demanat, a través d’una carta difosa avui, ‘una reflexió serena sobre la presó preventiva d’alguns antics membres del govern i d’alguns dirigents d’organitzacions socials, sense entrar en debats jurídics’. Els prelats consideren que aquest pas és necessari per a propiciar el clima de diàleg que, a parer seu, tant es necessita i han subratllat que cal que es tinguin en compte les circumstàncies personals dels afectats. Defenseb la legitimitat moral dels partits catalans que ‘es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i siguin defensades de forma pacífica i democràtica’. En aquest sentit, han assegurat que és necessari que els parlamentaris escollits impulsin els mecanismes democràtics per a la formació d’un nou Govern que actuï amb ‘sentit de responsabilitat envers tots els col·lectius del país, i especialment els més necessitats de superar les conseqüències de la crisi institucional, econòmica i social que vivim’.

Els bisbes diuen que no poden ignorar ni menystenir que a Catalunya hi ha un problema polític de primer ordre que obliga a cercar una solució justa ‘mínimament acceptable per a tots’. I fan una crida a tothom a fer un esforç per refer la confiança. ‘La cohesió social, la concòrdia, el sentir-nos propers els uns als altres i el respecte als drets de totes les persones que viuen a Catalunya han de ser un dels nostres objectius prioritaris en aquest moment’, han subratllat. Finalment, demanen als catòlics que siguin instruments de pau i reconciliació enmig de la societat catalana i que no deixin de pregar per la pau i la justícia a Catalunya.

Podeu llegir ací el comunicat sencer:

«En aquest temps de Quaresma, quan se’ns convida a la conversió personal i comunitària, no podem obviar els esdeveniments polítics i socials que s’han produït en els darrers mesos a Catalunya.

Des d’aquesta perspectiva els bisbes de les diòcesis catalanes adrecem una crida a tothom a fer un esforç per refer la confiança mútua dins d’una societat com la nostra en la qual es dona una gran pluralitat cultural, política i també religiosa. La cohesió social, la concòrdia, el sentir-nos propers els uns als altres i el respecte als drets de totes les persones que viuen a Catalunya han de ser un dels nostres objectius prioritaris en aquest moment.

No podem ignorar ni menystenir que en relació a Catalunya existeix un problema polític de primer ordre que obliga a cercar una solució justa a la situació creada que sigui mínimament acceptable per a tots, amb un gran esforç de diàleg des de la veritat, amb generositat i recerca del bé comú de tothom. Per això, tal com hem demanat repetidament, amb paraules del papa Francesc amb les que ens sentim compromesos, diem als catòlics i a tots els qui ens vulguin escoltar que «és hora de saber com dissenyar, en una cultura que privilegiï el diàleg com a forma de trobament, la recerca de consensos i acords, però sense separar-la de la preocupació per una societat justa, memoriosa i sense exclusions». (Evangelii Gaudium 239).

El passat 21 de desembre es van realitzar eleccions al Parlament amb una gran participació dels electors. És necessari que, amb voluntat de servei, els parlamentaris escollits impulsin els mecanismes democràtics per a la formació d’un nou govern de la Generalitat que actuï amb sentit de responsabilitat envers tots els col·lectius del país, i especialment els més necessitats de superar les conseqüències de la crisi institucional, econòmica i social que vivim.

Volem fer esment d’una qüestió concreta que ens preocupa. Pel que fa a la presó preventiva d’alguns antics membres del govern i d’alguns dirigents d’organitzacions socials, sense entrar en debats jurídics, demanem una reflexió serena sobre aquest fet, en vistes a propiciar el clima de diàleg que tant necessitem i en la que no es deixin de considerar les circumstàncies personals dels afectats.

Com a ciutadans d’aquest país i pastors de l’Església que fa camí a Catalunya, novament reafirmem que, encara que no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta als nous escenaris que en els darrers temps s’han plantejat, defensem la legitimitat moral de les diverses opcions sobre l’estructura política de Catalunya que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i siguin defensades de forma pacífica i democràtica.

Finalment, demanem als catòlics que, descobrint el pas de Déu per la vida en aquests moments de complexitat, siguem instruments de pau i reconciliació enmig de la societat catalana, i no deixem de pregar el bon Déu per la pau i la justícia a Catalunya.»

Andorra accelera les gestions per entrar a l’FMI

El ministre de Finances d’Andorra, Jordi Cinca, va reunir-se ahir amb el secretari responsable de nous ingressos del Fons Monetari Internacional (FMI), Tom R. Rumbough, per a donar un nou impuls a les converses ja iniciades per tal que Andorra esdevingui membre d’aquest organisme financer internacional.

En la reunió, Cinca va explicar el procés de reformes econòmiques i financeres que Andorra ha dut a terme en els últims anys. En aquest sentit, va afirmar que l’ingrés del Principat a l’FMI s’alinearia en la política de participació amb altres organismes internacionals com el Moneyval o el Global Forum (OCDE). També va afegir que l’aproximació d’Andorra a l’FMI pot oferir una major estabilitat i credibilitat al seu sistema financer.

Durant la trobada van concretar-se aspectes relacionats amb el contingut de l’expedient de sol·licitud d’ingrés d’Andorra com a membre de l’FMI. Les pròximes setmanes es completarà aquesta documentació i, una volta tramitada la sol·licitud, el procediment d’ingrés es pot perllongar fins a un any.

‘Sopa de pollastre amb ordi’, una història oportuna

Londres, 1936. La família Kahn, ferma defensora del comunisme, es prepara per assistir a la manifestació antifeixista a Cable Street. Així comença Sopa de pollastre amb ordi, l’obra del dramaturg anglès Arnold Wesker que La Perla 29 ha estrenat de la mà del director Ferran Utzet. L’espectacle es va inaugurar el passat dimecres i es podrà veure a la Biblioteca de Catalunya fins el 8 d’abril.

L’obra narra el declivi familiar dels Kahn en tres actes, des dels moments previs a una manifestació antifeixista a Londres el 1936 fins l’alçament anticomunista a Hongria de 1956 passant pels primers instants després de la Segona Guerra Mundial l’any 1946. La tradició obrera de la família no impedeix que les ideologies dels personatges divergeixin amb el temps i n’erosionin la relació. El desencantament polític que viuen, la passivitat davant la injustícia i la pèrdua de conviccions respecte a les expectatives d’un món millor es tornen decepció i fragmentació a la llar.

Les sobretaules dels Kahn mostren a l’espectador l’evolució dels pensaments dels personatges al llarg de 20 anys. D’aquesta manera, la política que sempre havia tingut cabuda a l’àmbit domèstic es converteix en el tema que desencadena l’allunyament entre els membres. El director vol que l’espectacle serveixi per fer-se preguntes sobre les circumstàncies que ens acompanyen en l’actualitat.

Tot i que Utzet nega que aquesta sigui ‘l’obra del procés’, l’argument que la política trenca famílies i relacions és recurrent al Principat per part d’alguns sectors unionistes. El director assenyala que Sopa de pollastre amb ordi és un espectacle ‘oportú’, però ‘no oportunista’. D’altra banda, l’actor Lluís Villanueva, que interpreta el pare, sí troba un paral·lelisme entre els esdeveniments de l’obra i la situació actual: ‘quan van a la manifestació no s’enfronten al feixisme, sinó a la policia; de qui menys t’ho esperes, has rebut’, en al·lusió als fets de l’1-O.

Arnold Wesker va publicar l’obra, primera part d’una trilogia (seguida d’ArrelsParlo de Jerusalem), l’any 1958. Després de l’agitació política de l’auge del comunisme i del patiment de la Segona Guerra Mundial, l’autor es trobava en un període de transició sense moviment i va voler plasmar en teatre aquell sentiment que de cop res no avançava i les promeses del Comunisme no es complien.

El Llum BCN torna per Santa Eulàlia, ara al Poblenou

El barri del Poblenou acull per primera vegada el festival lumínic Llum BCN. Fins a l’any passat, es feia als carrers de Ciutat Vella el cap de setmana de les festes de Santa Eulàlia, però enguany s’organitza una setmana més tard, amb el doble d’actes i en un entorn més gran. Aquest cap de setmana, a partir de les set del vespre, diversos espais del Poblenou s’ompliran de llum amb espectacles d’artistes, alguns estudiants d’art i disseny, de Barcelona i d’arreu.

L’artista convidada del Llum BCN d’enguany és la reconeguda creadora quebequesa Monique Savoie, fundadora de la Societé des Arts Technologiques (SAT) de Mont-real. La prestigiosa fundació, pionera en la fusió d’art i tecnologia, presentarà un seguit de projeccions immersives en 360 graus al domo de l’Espai Familiar, emplaçat a la cantonada del carrer de Pamplona amb el carrer de Tànger. Com que és una instal·lació tancada, els espectacles que s’hi fan es podran visitar també en horari diürn dissabte i diumenge a partir de les dotze del migdia.

Fora del recinte familiar, les nits dels espais a l’aire lliure del Poblenou s’il·luminaran amb obres repartides entre instal·lacions artístiques i espais transformats. En les primeres, es podran veure creacions com ‘Hexx‘, un rellotge format per dotze arcs hexagonals a la plaça de les Glòries Catalanes, o ‘Civilization‘, una pintura mural en moviment que interpreta l’infern a partir de llums i colors al Museu del Disseny. Altres espectacles destacats són ‘Axioma’ i ‘Lampounettes‘, una recreació de flexos gegants enmig del carrer Sancho de Ávila.

Pel que fa a espais transformats, s’han habilitat catorze entorns del barri amb il·luminació especial. L’Escola d’Arquitectura UIC acull ‘Llums Silvestres’, un jardí de llum acompanyat de música; a l’Institut del Teatre s’estableix una metàfora entre els humans i els insectes que passen per la vida sense pensar en la seva transcendència a partir de l’obra ‘A l’ombra dels fanals brillen les cuques de llum’. ‘L’alliberació de Santa Eulàlia’ i ‘People are light’ són uns altres títols que donaran vida a les nits del cap de setmana.

Xiu Xiu. Imatge: Llum BCNLampounettes. Imatge: Llum BCNHexx. Imatge: Llum BCNHypnocity. Imatge: Llum BCNPleasant Places. Imatge: Llum BCNBeyond. Imatge: Llum BCN

Molts bars i restaurants del barri s’han adherit al festival, i també hi haurà dos punts ocupats per furgoteques (foodtruck) del Mercat gastronòmada Van-Van. A més, enguany s’ha obert un concurs de fotografia a Instagram, de manera que les tres millors imatges dels actes de Llum BCN tindran premi.

El Poblenou, de tradició industrial, viu una transformació tecnològica idònia per a un festival tan innovador. Tot i que el naixement del Llum BCN va lligat a la festivitat de Santa Eulàlia i als petits racons de Ciutat Vella, enguany s’ha traslladat a un barri que s’obre noves oportunitats amb instal·lacions més àmplies, espectacles en mitgeres i façanes i rutes il·luminades.

‘Frankenstein’ arriba al Teatre Nacional de Catalunya

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va estrenar ahir l’adaptació de Frankenstein, dos-cents anys després d’haver-se publicat per primera vegada la novel·la de Mary Shelley, el 1818. L’obra, produïda per la Factoria Escènica Internacional (FEI) i el TNC, ha estat habilitada al teatre pel dramaturg Guillem Morales i la direcció escènica ha anat a càrrec de Carme Portaceli.

Àngel Llàcer i Joel Joan es posen a la pell de Victor Frankenstein i la Criatura en una obra amb alguns canvis respecte al text original. L’adaptació de Morales deixa enrere la idea de desafiament a la divinitat per abraçar la natura i el paper de l’ésser humà en la creació, tot fent èmfasi en el ventre de la dona com a escenari de la vida. En aquest sentit, les discussions científiques sobre la vida artificial es desplacen a l’àmbit emocional i ètic.

La dualitat es presenta en el contrast entre els dos personatges principals. El creador es torna sinistre a mesura que avança el temps: crea un ésser viu a partir de cadàvers per després abandonar-lo i no acceptar la seva responsabilitat en l’experiment. La Criatura, en canvi, ve de la foscor de la mort i el menyspreu dels vius i així i tot desenvolupa un sentit ètic i té la capacitat d’aprendre i d’estimar. Ell fa un viatge a la llum.

Frankenstein es podrà veure a la sala Gran del TNC fins al 25 de març, de dijous a dissabte a les vuit del vespre, i el diumenge a les sis de la tarda. A més, hi haurà dues funcions amb audiodescripció i subtitulació els dies 3 i 4 de març i també s’habilitaran sessions per a centres educatius els dimecres a les onze del matí. A partir del 7 d’abril, l’obra començarà a Premià de Mar una ronda que passarà per municipis com Reus, Girona, Manacor o Vic i acabarà a Tarragona el 24 de maig.

Com sona Pep Gimeno ‘Botifarra’ en clau de jazz?

Fa més de trenta anys Pep Gimeno ‘Botifarra’, adolescent, va demanar a Vicent Chàfer, del grup xativí Sarau, si podia formar-ne part. En aquest moment començà la carrera d’un dels músics cantadors més destacats del País Valencià. Avui, trenta anys després, Botifarra ronda per tot el país amb Pau Chàfer, fill de Vicent. Junts presenten l’espectacle concert A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara i aquest vespre fan parada al Teatre Joventut de l’Hospitalet, dins el festival Barnasants.

És un espectacle molt especial perquè barreja l’estil tradicional de Botifarra amb l’heterodox bagatge de Chàfer, que ha actuat en grups tan variats com ara Revólver o Presuntos Implicados. El concert té el gust d’aquelles peces ancestrals barrejades amb tocs jazzístics sense perdre l’essència del poble a què pertanyen. Per això hi empren instruments típics de la rondalla mesclats amb el piano, la bateria i el baix. Un espectacle en viu on s’interpretaran totes les cançons del disc i els grans èxits popularitzats per Pep Gimeno, com ara ‘La malaguenya de Bartxeta’.

La relació d’admiració entre Miquel Barceló i Palau i Fabre es converteix en exposició

Miquel Barceló és un dels artistes contemporanis que més valorava Josep Palau i Fabre. Un dels somnis del poeta era poder dedicar-li una exposició temporal a les sales de la seva fundació, perquè admirava profundament l’obra de Barceló. Malauradament, aquest desig no es va poder materialitzar en vida del poeta. Però enguany, amb motiu de l’Any Palau i Fabre, l’artista mallorquí ha cedit seixanta-vuit peces per a l’exposició ‘Pregon desig: Miquel Barceló a Josep Palau i Fabre‘. La mostra, que s’acaba d’inaugurar, es compon de gravats, aquarel·les i obres fetes amb tècniques mixtes que han estat triades personalment per l’artista i que són de la seva col·lecció particular.

Les peces que formen l’homenatge tenen temàtiques molt diverses: peixos i pops, gravats amb termites, dibuixos per a brodats, una sèrie eròtica, dibuixos africans, retrats i autoretrats. Són obres de cronologia diversa que van des del 1999 fins a l’actualitat, com és el cas d’un quadern de treball fet entre Bangkok, l’Índia i París. Completen el conjunt el quadern on hi ha l’aquarel·la que ha servit com a logotip de l’Any Palau i Fabre. S’anomena Els Grius i és una il·lustració del Cant 29 de ‘El purgatori’ de La Divina comèdia de Dante Alighieri.

El 24 de febrer del 2005, Josep Palau i Fabre va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears. El poeta va anar a Mallorca per rebre la distinció i va aprofitar l’ocasió per visitar Miquel Barceló. D’aquella trobada va sorgir una relació d’amistat i d’admiració entre el pintor i l’escriptor. Poc després, Miquel Barceló va dedicar i regalar a Palau i Fabre aquest dibuix original d’un dels estudis per a la seva edició il·lustrada de La Divina comèdia del Dant, publicada per Galàxia Gutenberg.

El govern espanyol s’afegeix a Vox com a acusació particular en la causa contra l’independentisme

El magistrat del tribunal Suprem Pablo Llarena, instructor de la causa per rebel·lió, sedició i malversació de cabals públics contra el govern i el sobiranisme civil, ha admès el govern espanyol com a acusació particular en el procediment, segons han confirmat fonts judicials a l’ACN.

En concret, l’advocacia de l’estat havia demanat formar part del procediment judicial en entendre que l’estat espanyol ha estat perjudicat pel presumpte malbaratament de diners públics. Així doncs, el govern espanyol, a través del Ministeri d’Hisenda i Funció Pública, se suma a l’acusació particular del partit d’ultradreta Vox i a la de Fiscalia espanyola.

Colau recorda els presos polítics en el lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha recordat els presos polítics, especialment l’ex-regidor del PDECat al consistori, el conseller Joaquim Forn, en el seu discurs a l’acte de lliurement dels Premis Ciutat de Barcelona. ‘Forn no va fer cap acte de violència i no hauria d’estar a la presó’, ha dit.

El lliurement dels guardons, que es van donar a conèixer a principis de febrer, s’ha fet al Saló de Cent. Colau també ha elogiat el sector cultural de la ciutat en un any complicat després dels atemptats del 17 d’agost i la repressió de l’1-O i arran de l’article 155.

Alguns dels premiats han estat la directora d’Estiu 1993, Carla Simón, en la categoria d’audiovisuals; Marina Garcés, autora de Nova Il·lustració radical, ha estat guardonada amb el premi d’assaig; i l’actriu Imma Colomer ha rebut el premi de teatre.

La residualització del PDECat i una entrevista a Stelios Kouloglou, a la portada de VilaWeb Paper

El Partit Demòcrata Europeu Català s’està residualitzant. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb l’eurodiputat de Syriza Stelios Kouloglou, que ha parlat amb Andreu Barnils.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, els Mails Oberts de Pere Cardús i Tina Vallès i L’última de Pere Martí. També les Opinions contundents de Jaume Aulet i de David Feràndez.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

He sentit tanta enveja

He sentit tanta enveja llegint un llibre que l’he de treure per aquí abans no se m’enquisti per sempre sota la llengua. En ma vida m’havia passat una cosa igual. I la culpa la té un autor de Cerdanyola del Vallès tres anys més jove que jo. La culpa sense cometes per rebaixar-la. Parlem clar i amb la boca ben oberta. Es diu Rubén Martín Giráldez i el 2016 va tenir la barra de publicar un llibre que va titular Magistral i que ell mateix afirma que no va de res. Cent pàgines que no van de res. Això diu ell. Però no és això el que li envejo, o si més no, això no és el més greu.

Magistral és escrit en castellà. No es podia haver escrit en català de cap de les maneres. Un moment. No ho he dit bé. Sí que es pot escriure un Magistral en català. Vés a saber si no n’hi ha més d’un, ja, al calaix d’algun escriptor català. Al calaix, he dit. L’enveja em neix i em cou de pensar que el català, la llengua i el seu ecosistema literari, encara no està preparat per a un Magistral –i poso encara perquè la ferida de l’enveja no costi tant de curar.

M’encantaria que passés poc temps fins que algú em pogués rebatre això que dic amb un senyor Magistral en català, un llibre que pugui fer el que Magistral va fer al castellà i a la literatura en castellà: fotre-ho tot a parir fins al punt de deixar el lector estabornit, cec, palpant el seu voltant amb les mans perquè de cop i volta tot és fosc com una gola de llop i no troba la seva opinió enlloc. És aquest l’efecte que fa Magistral a qui el llegeix. I no veig el lector català preparat per a un efecte així. Un moment. Torno a no dir-ho bé. El lector està preparat per al que se li prepari bé. És l’ecosistema literari català el que es fa uns farts de dir, sense paraules, que no ho està. I ja se sap que a força de repetir-les acabem creant veritats inqüestionables.

Doncs vinc a qüestionar-ho. Hi ha d’haver algú capaç d’escriure, i capaç de publicar, i capaç de llegir, i capaç de criticar i entomar (el més difícil) un Magistral català. Trobem-los. El català, ara parlo de la llengua, ho ha de poder suportar, això. Llegint el llibre de Martín Giráldez he intentat fer l’exercici d’imaginar una sacsejada així en el nostre petit racó, i d’aquí ha nascut l’enveja que ventilava al principi, la més fonda, més dolorosa, més procliu a acabar enquistant-se’m en un racó de la llengua (ara parlo de la que tinc sota el paladar) per sempre. Si m’equivoco seré feliç.

Jo ara el que faré serà citar-vos (traduïts, i sense el permís de l’autor, que l’enveja m’encega) uns quants fragments de Magistral. Triats. Trets de context. Posats tots junts com si els digués jo. Canviant «castellà» o «espanyol» per «català» allà on toqui. Sense cometes ni cap altre avís previsor. Feu veure que no sabeu que els diu Martín Giráldez. Feu veure que no sabeu que això és solament una prova. Imagineu que us ho trobeu escrit així en un llibre de cent pàgines ple de cops de puny a la mandíbula com aquests. Que no tinc ni idea del mal que fa un cop de puny a la mandíbula, no n’he rebut mai cap, però l’imagino dolorós, molt dolorós. Ara, per si de cas no ho fos prou, posem que teníeu la llengua entre les dents just quan l’heu rebut. Serà un paràgraf i se us farà llarg.

Vaig deixar de llegir escriptors catalans perquè estava construint una llengua i als llibres que no eren meus la llengua que hi trobava ja estava feta. Quan una llengua serveix per dir una cosa i també l’oposada amb una formulació idèntica, quan l’expressió ambiciosa no es distingeix de l’adotzenada, es fa imperiosa una reforma. Pot ser que hagi arribat l’hora de fer-li al català un forat a la bellesa i cagar-hi cucs de terra a dins fins a emplenar-lo. El català és com la base d’un còctel, el català literari és l’angostura dels idiomes. Aquest idioma nostre té el que es mereix: res i gent sense ambició. És revelador que sempre estigueu buscant veus noves però no vulgueu sentir parlar una sola veu; les veus, dedueixo, voleu que us esperin fora i no dins del llibre… Què us fa por? Qui afirma que ni déu pot escriure res de bo és perquè no té talent ni per imaginar el que faria el seu veí amb la meitat del seu talent. No necessiteu ni un sol autor més preocupat de complaure-us que no d’escriure. Escriure no és una tasca diplomàtica. No hi hauria d’haver lloc per a l’amabilitat a la novel·la, qui es perdi que s’emprenyi, que per això estem farcits de sang i no de cacauets. No serviu. Si esteu llegint això és que no serviu, perquè per servir ho hauríeu d’haver escrit vosaltres, com a mínim, i així si més no serviríeu en alguna de les accepcions del verb.

Com va l’enveja? I la mandíbula? I la llengua? Us veieu capaços de llegir cent pàgines com aquestes parides per un autor català sense gota de modèstia, per un autor que no us ho posarà fàcil, que no es disculparà mai per res, que entrarà directe i no s’aturarà per molt que esbufegueu i crideu que no podeu més? Vull pensar que sí. Que falta poc perquè totes les parts de l’ecosistema del llibre en català estiguin a punt per fer-ho. Escriure ha de tornar a ser això. No complaure a ningú. No ser amable. Tenir una ambició sense límits. No tenir por ni d’escriure, ni de publicar, ni de llegir ni de criticar. No acceptar mediocritats només perquè són escrites en català. Sigui quina sigui la realitat que ens envolta, foteu el favor de no abaixar el llistó mai més i un dia serà un de nosaltres qui provocarà epidèmies d’enveja amb les seves cent pàgines que no aniran de res però que ens fotran a parir. I llavors no trobarem ni el llistó, hi haurà un terratrèmol, hi haurà damnificats, no tothom se’n sortirà, però haurà valgut la pena el risc per un gram d’enveja com la que estava a punt d’enquistar-se’m si no us hagués deixat anar per aquí que Magistral m’ha fet mal. I vull que em facin aquest mal en català.

La residualització del PDECat

El PDECat passa hores baixes. El partit hereu de Convergència Democràtica (CDC) ha estat exclòs de les negociacions per a la investidura de Carles Puigdemont i ja havia estat eclipsat per la fórmula de Junts per Catalunya durant la campanya electoral del 21-D. D’aleshores ençà, el PDECat s’ha mantingut en un segon pla i el paper que té en la política catalana, ara per ara, és residual.

Fa poc que el partit ha hagut d’entomar dos cops ben contundents. De primer, la retirada política d’Artur Mas, que va dir que volia concentrar-se a afrontar el procés judicial que té obert arran de l’organització de la consulta del 9-N i a preparar la seva defensa en la causa general contra l’independentisme, instruïda pel Tribunal Suprem espanyol, on declararà dimarts. El segon cop dur fou la sentència del cas Palau, que condemnava CDC a pagar 6,6 milions d’euros per tràfic d’influències. El PDECat va desmarcar-se’n, d’aquesta sentència.

Enmig de la tensió entre JxCat i ERC en les negociacions per la investidura i el pla de govern, ahir la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, feia una crida a constituir un ‘govern estable dins la legalitat’ i qüestionava la candidatura de Puigdemont a la presidència. Aquestes declaracions, fetes cinc dies abans de la seva vista al Suprem espanyol, dilluns vinent, van provocar la reacció de la portaveu de JxCat, Elsa Artadi, que reivindicà Puigdemont i afirmà que si no hi havai una situació d’estabilitat era a causa de la repressió de l’estat espanyol.

Aquest no és pas el primer xoc entre Pascal i Artadi. Durant la campanya, Pascal va dir unes quantes vegades que el PDECat prendria les decisions del futur grup parlamentari de JxCat, però Artadi va replicar-li que JxCat –tècnicament, una coalició entre el PDECat i CDC– s’articularia com un subjecte diferent. En aquest context de divisió entre totes dues formacions, els dirigents més significats del PDECat s’han agrupat en diverses famílies.

El nucli dirigent del PDECat
S’articula entorn de Pascal. Hi ha el coordinador organitzatiu, David Bonvehí; la batllessa de Calella, Montserrat Candini; el diputat al congrés espanyol i ex-batlle de Tortosa, Ferran Bel; la batllessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona, Montserrat Conesa; i l’ex-president de la Generalitat i del partit, Artur Mas. L’únic membre de la direcció del PDECat que és diputat de JxCat és Lluís Font. Paral·lelament, l’ex-conseller Santi Vila també dóna suport a Pascal.

La intersecció entre el PDECat i JxCat
Una colla de dirigents es troben entre dues aigües. Són els consellers Josep Rull i Jordi Turull, militants del PDECat amb un gran pes polític que van formar part de la llista de JxCat. Per una altra banda, la presidenta del partit, Neus Munté, que va ser consellera i portaveu del govern de Puigdemont fins al juliol, també navega entre totes dues formacions, com el conseller exiliat a Brussel·les Lluís Puig. Així mateix, es mou en aquesta zona el portaveu del PDECat a l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana.

Els batlles de Puigdemont
Dins el grup parlamentari de JxCat hi ha batlles amb carnet del PDECat que són fidels a Puigdemont. Albert Batet (Valls), Marta Madrenas (Girona), Lluís Guinó (Besalú) i Marc Solsona (Mollerussa) en són els exponents. Albert Batalla (la Seu d’Urgell), que ara no és diputat, també és més afí a JxCat. En una altra esfera, l’ex-conseller Francesc Homs i l’ex-diputat Jordi Cuminal, antics col·laboradors de Mas, se situen igualment a prop del president de la Generalitat.

Els independents de JxCat
El nucli dur de la coalició és fidel a Puigdemont. Capitanejats per Elsa Artadi i Eduard Pujol, el formen també Francesc de Dalmases, Gemma Geis, Quim Torra, Aurora Madaula, Josep Costa i Eusebi Campdepadrós, juntament amb la resta de diputats que van acceptar la proposta del president de concórrer a les eleccions del 21-D juntament amb ell.

Divisió entre els diputats a Madrid
Els membres del PDECat que són diputats al congrés espanyol es divideixen entre tots dos sectors. Carles Campuzano i Jordi Xuclà, juntament amb Bel, són afins a Pascal. En canvi, Míriam Nogueras i Lourdes Ciuró són pròximes a JxCat.

I què passaria si hi tornés a haver eleccions?
Si JxCat, ERC i la CUP no arriben a cap acord i el president espanyol torna a dissoldre el parlament i convoca eleccions, JxCat té la possibilitat de registrar-se com a partit polític i presentar-se independentment del PDECat. L’evolució de les tensions entre tots dos sectors marcarà aquesta possibilitat, malgrat que, públicament, ningú no parla de repetir eleccions, a causa de l’onada de repressió judicial contra l’independentisme i els efectes devastadors del 155 sobre l’autogovern de Catalunya.

Stelios Kouloglou: ‘Si fos català a les eleccions, votaria ERC o els comuns’

Stelios Kouloglou és eurodiputat per Syriza, a més de periodista i realitzador de documentaris punyents. A Brussel·les és un personatge especialment actiu dins el parlament i fora. Ha organitzat exposicions (li van censurar unes vinyetes sobre Europa a través dels ulls d’humoristes gràfics grecs i francesos), un festival sobre whistleblowers o les Soirées Dijsselbloem, en resposta a les greus declaracions sobre el deute dels països del sud, el vi i les dones del president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem. Aquests dies, Kouloglou és a Barcelona, on demà presentarà Morir de riure (2017) el seu darrer documentari sobre les relacions entre política i humor. Kouloglou també va ser a Barcelona l’1-O i el 21-D com a observador internacional. En parla en aquesta entrevista –plena d’humor i agudesa– aquest senyor eurodiputat, i lector de VilaWeb.

Al documentari Morir de riure parleu d’humoristes polititzats. Per  exemple, Yes Men.
—The Yes Men són activistes nord-americans que fan servir l’humor per parlar de política. I organitzen grandiosos espectacles d’humor polític. Famosos a tot el món. Un, amb la BBC, que tenia a veure amb el desastre de Bhopāl (Índia) va fer la volta al món. Els membres de Yes Men es van fer passar per representants de la multinacional Dow Chemical Company, responsable del desastre de Bhopāl. Dos mil morts. Van sortir a la BBC i van demanar perdó. Tres-cents milions d’espectadors. I allà sortien ells, que no únicament eren responsables, sinó que van anunciar una compensació a les famílies. 12.000 milions. Doncs sabeu quant va caure les accions de Dow Chemical a la borsa en una sola hora després de la broma a la BBC? 2.000 milions.

Què dieu, ara!
—Ha! Jo ja els coneixia d’abans de fer el documentari i els vaig proposar de fer una de les seves bromes dins el Parlament Europeu. I ho vam enregistrar. Era una acció contra la guerra. Som contraris a les guerres. Tot va passar després dels atacs terroristes a França, al Bataclan. El president francès Hollande va respondre bombardant Síria. Ho recordeu? Nosaltres vam fer veure que érem experts nord-americans en terrorisme. I vam pronunciar una conferència al parlament, donant respostes als europeus. Alliçonant-los sobre com poden encarar el terrorisme. La sala era plena de càmeres i periodistes. I vam desconstruir tots els arguments oficials que es fan servir habitualment.

Per exemple?
—Bombardar països. Bombardar no dóna resultats, els dèiem. Al revés, produeix més terroristes. Assassinar els dirigents? Tampoc no dóna resultats. Ho hem vist amb Obama i Ossama Bin Laden. I de mica en mica els vam presentar l’alternativa. I la nostra alternativa, la de l’expert nord-americà, era una cosa així com un prototip per als rics.

Un prototip per als rics?
—Una mena d’escut enorme, molt ben equipat, que hi cabies dins, i que permetia reciclar l’orina i tot. Dèiem que de moment la solució, el prototip, només era per a rics. Però el mercat ja s’encarregaria de fer baixar el preu. Perquè el mercat sempre funciona.

Ha ha!
—L’acte va fer la volta al món.

Cap periodista dels presents no va veure que era una broma?
—Alguns sí i alguns no. I van començar a fer preguntes com ara: quant costaria? A vegades els periodistes es converteixen en un ramat de xais. Un fa una pregunta i tota la resta segueix la veta.

També vau fer les Soirées Dijsselbloem.
—Vaig fer unes nits mediterrànies, sí. Recordem que Dijsselbloem és el que va dir que els europeus del sud (espanyols, portuguesos, grecs, italians) es gasten els diners amb dones i alcohol. Per tant, vaig organitzar les Soirées Dijsselbloem a Brussel·les. Teníem menjar del sud, vi del sud. L’hi vaig convidar. No va venir. Era una altra gran broma.

Fa temps, també vau fer un documentari sobre Angela Merkel, Godmother. Ella, com vós, provenia dels partits comunistes.
—Però no dels mateixos, eh? Jo estava amb els maoistes. I ella amb Honecker i l’URSS. Ha ha! Per mi Merkel era un enigma. Com era possible que una senyora desconeguda, doctora de l’alemanya de l’est, aconseguís ser la dona més poderosa del món? És una història increïble d’explicar. Com s’ho ha fet? Vaig aprendre que és molt llesta, i molt hàbil a l’hora de moure’s dins el partit. Però el seu problema és que sovint no s’acaba de decidir per res. Diu sí, i diu no, tot alhora. I quan tens els diners, i tota l’estona dubtes sense parar, al final et resulta una arma poderosa. Un avantatge estratègic. Això, vaig aprendre’n. Per exemple, amb la crisi grega no es decidia, passava el temps, i cada vegada els grecs es trobaven en una situació més feble.

Ves, com Rajoy. No fa res i guanya.
—Exacte. Vaig fer el documentari a partir d’un llibre, amb el mateix títol, la Godmother, escrit per un alemany molt afí a Kohl. Kohl va odiar Merkel fins a la mort, perquè es va sentir traït per ella. Va ser el seu protector, la va fer vice-ministra i va aconseguir treure-se’l de sobre.

I vós, qui heu traït? Perquè ara sou eurodiputat per Syriza.
—Jo hi he arribat per error. [Riu.] Jo no sóc membre de Syriza. Però sí que va vaig anar a llistes. A Grècia les llistes són obertes i jo, com a periodista, vaig fer-me amic de Tsipras abans de les eleccions. És ell que em va proposar d’entrar a les llistes. I vaig dir que sí. Era conegut com a periodista, a Grècia, i no vaig fer cap acte ni cap míting. Res. Zero. Doncs vaig entrar. Jo presentava Godmother, en aquell moment, per tot el país.

Us en penediu?
—No. N’estic content. És tota una experiència. I segurament ho intentaré un altre mandat. Però ja ho veurem. S’ha de veure com acaba.

Vau venir l’1-O com a observador internacional. Què en recordeu?
—Vaig seguir la jornada des de tres o quatre escoles. Conec Ernest Maragall del Parlament Europeu, i vaig anar a veure el seu col·legi, i com votava ell. I després a més escoles. No vaig veure violència. Però si la por de la violència. I els rumors com circulaven. I vaig veure com la gent amagava les urnes per por. Uns altres observadors sí que van veure i testimoniar els actes violents. Crec que políticament va ser molt seriós. Molt. La gent va participar-hi i va mostrar dignitat. Dignitat per a exercir el seu dret democràtic. Però el mètode tenia defectes. Per exemple, treure l’urna de l’escola no és la cosa habitual. O bé, en les escoles on vaig anar, no hi havia lloc on votar en secret. Cap sala amb cortina.

Teniu raó, però això passa sovint, i no cal que sigui l’1-O. A les eleccions, també.
—Simpatitzo amb els organitzadors del referèndum de l’1-O, però els deia: ‘Per què no deixeu que la gent voti en secret?’ I em deien: ‘No és habitual, aquí. Una altra cosa: quan van fer caure el cens, i es va optar pel cens universal trobo que va ser una resposta adient. Però quan el sistema informàtic queia, aleshores es van comptar els vots a mà. No ho vaig veure mai, però en teoria es podia votar dos cops. Crec que l’1-O va tenir tot el sentit del món, políticament parlant. Tot. Però tècnicament…

S’apuntava a mà precisament per comprovar que ningú no votés dues vegades. L’1-O, diria que no es va fer trampa. Què en penseu?
—No crec que es mentís ni s’enganyés. No ho crec. La gent era honesta. Per mi el problema és que Puigdemont no tenia pla B.

És clar que no. Som del sud, aquí. Pla B? Improvisem, home. Al sud ho fem així.
—[Riu.] Com a Grècia. La nostra experiència va ser la mateixa. No pots anar contra un enemic que és més poderós sense un pla B. Tsipras va pensar que si anava a veure Merkel i li explicava amb raonaments econòmics l’absurditat del rescat que proposava ella, diria: ‘Oh, quanta raó. No hi havia caigut.’ Però el cas no era aquest. La qüestió no era econòmica, era de poder.

Si fóssiu català, què votaríeu?
—Mireu, si fos català a les eleccions votaria o bé Esquerra Republicana o bé els comuns. Simpatitzo amb la causa catalana i votaria ERC. Però també veig la posició dels altres, quan diuen que no podem fer-ho, que hem de ser més cauts i anar amb compte.

Exacte. Siguem xais, com els periodistes.
—[Riu.] Veig les dues posicions, sí. Però que quedi clar que no sóc català. Ara, jo he de dir que després dels resultats de les eleccions del 21-D, em vaig adonar que aquí la història és profunda i el ressentiment també. Perquè després de tots els errors fets per Puigdemont, i de les amenaces del govern central de fer marxar empreses, doncs va i la gent vota per la independència. Altra vegada. Això ens diu moltes coses. Jo pensava que els independentistes perdrien a causa de l’ambient i la por. Doncs no.

A Grècia va passar. Primer guanyen un referèndum contra l’austeritat. I després, plens de por, voten contra el referèndum!
—Sí. I a Grècia la gent va votar no també per raons profundes que tenen a veure amb la història. Jo aquí a Catalunya vaig veure el sentit de la dignitat i l’orgull. Això vaig veure aquí. Els resultats em van ensenyar això. Dignitat i orgull.

Vós que sou a Brussel·les, Europa ens ajudarà?
—No. De cap manera. I això s’ha de tenir en compte. Són cínics i tenen por que si Catalunya té oportunitat, passarà en més llocs. Aquí, per exemple, vaig veure que hi havia una internacional dels separatistes! Vaig trobar fins i tot gent que volia la independència del sud del Tirol. En tinc fotos. Vaig seguir les eleccions al quarter general d’ERC. En un pavelló d’esports. I hi vaig veure l’ex-president de Còrsega. I del Sinn Féin.

I contents entre ells. No com els socialistes, barallats entre maoistes i Honecker.
—[Riu.] I quan sortirà aquesta entrevista?

Mai! Això és una broma. Jo no sóc periodista. I no treballo a VilaWeb.
—Ha ha! M’encantaria.

Pàgines