L’euríbor torna a pujar el mes de setembre després del respir de l’agost, fins al 4,149%, set punts bàsics més. L’índex més utilitzat per a referenciar les hipoteques ha tornat a repuntar després del descens fins al 4,07% del mes anterior i ara torna a marcar el mateix valor que el juliol. Segons l’associació d’usuaris financers (ASUFIN) l’indicador tindrà un efecte de “dent de serra”, és a dir, anirà pujant i baixant, fins a final d’any, quan és previst que comencin a baixar els tipus d’interès. Els hipotecats amb un préstec variable que revisin les quotes amb la dada d’aquest mes veuran noves pujades, que arriben als 170 euros per cada 100.000 euros, considerant un diferencial de l’1% a 25 anys.

“Assistim a una situació insòlita per la rapidesa amb què les hipoteques s’han tensat al nostre país. Instem les entitats a estudiar cada circumstància, afavorint l’aplicació de mesures d’alleujament”, insisteix l’entitat. La mitjana amb la qual s’ha tancat el mes de juliol és la mensual més alta d’ençà del novembre del 2008. L’indicador era en números negatius fa tan sols un any i mig i encadena pujada rere pujada d’aleshores ençà.

Tenint en compte les previsions del Banc Central Europeu (BCE), avui l’ASUFIN ha pronosticat que la taxa començaria una lleugera desescalada, fins a assolir el 3,8% al desembre.

La investidura d’Alberto Núñez Feijóo ha fracassat definitivament, arran del vot en contra de la majoria de congrés espanyol. Tot i això, el dirigent del PP n’ha aconseguit de manera temporal un més del previst, per l’error del diputat de Junts Eduard Pujol, que s’ha equivocat i hi ha votat a favor, tot i que uns segons després, ha cridat “no”.

En la primera votació de la investidura de Feijóo hi va haver un error semblant a les files del PSOE, quan el diputat aragonès Herminio Rufino Sancho Íñiguez es va confondre i també va votar a favor dirigent del PP. No obstant això, en aquest cas, finalment es va permetre d’esmenar el vot perquè s’havia llegit malament el nom de Sancho Íñiguez. Un fet que no ha passat en el cas de Pujol, que li han comptat el vot com a nul.

Vegeu ací el moment de la votació:

El candidat del PP a la investidura espanyola, Alberto Núñez Feijóo, ha fracassat definitivament després d’haver tornat a perdre aquesta segona –i última– votació. L’ex-president gallec, que aquesta volta tan sols necessitava una majoria simple per a ser investit, ha aconseguit 172 vots a favor (137 vots del PP, 33 vots de Vox, 1 d’UPN i 1 de Coalició Canària),  177 en contra i 1 vot nul, d’Eduard Pujol, de Junts per Catalunya. Pujol s’ha equivocat i ha votat en un primer moment a favor de Feijóo, i segons després ha rectificat quan se n’ha adonat.

D’aquesta manera, pot començar un nou període de negociacions de dos mesos en què Pedro Sánchez, l’altre candidat a la investidura, haurà d’acabar de negociar amb la resta de partits per assolir de ser investit de nou president del govern espanyol, en un debat d’investidura previst per al 27 de novembre.

Recupereu el debat i la votació ací:

Durant el debat d’investidura d’avui al congrés espanyol, Feijóo ha exigit al president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, que respongués a les exigències clares i nítides dels partits independentistes. “Amnistia sí o no? Jo dic no. Referèndum sí o no? Jo dic no. I vostè, senyor Sànchez?”, li ha etzibat Feijóo.

En canvi, els partits independentistes s’han mantingut ferms en les exigències.  La diputada d’ERC Teresa Jordà ha dit: “Un cop assolida l’amnistia és el moment d’obrir la nova fase de negociació i fixar les condicions perquè Catalunya pugui votar.” També ha reiterat el “no” d’ERC a Feijóo: “No volem que el govern espanyol ens apliqui les polítiques d’extermini lingüístic que apliquen al País Valencià i les Illes, […] ni que es carreguin les llibertats més elementals.”

Per la seva banda, Míriam Nogueras, portaveu de Junts al congrés espanyol, ha avisat que JxCat no renunciaria al referèndum d’autodeterminació: “Votar no és divisió. A Catalunya votar és consens. Des de Junts no hem aguantat la posició tant de temps per acabar fent el mateix que s’ha fet fins ara, que és evident que no ha donat resultats positius.” Nogueras ha argumentat que al Principat més del 70% de la població és a favor de resoldre el conflicte polític votant.

La portaveu i secretària general del PP al congrés espanyol, Cuca Gamarra, ha defensat que es podia perdre la votació i guanyar un debat: “I, avui, hem guanyat aquest debat.” D’una altra banda, Feijóo ha dit que tenia clar que no volia ser president “a costa de la dignitat i la igualtat”, a diferència de Sánchez. “Ho poden anomenar fracàs, si volen. Però ja no hi ha possibilitat de triomf per a cap candidat. No existeix cap èxit possible en l’engany o la mentida”, ha afegit. Finalment, ha dit que no podria donar un govern als ciutadans, però sí donar-los la seguretat i esperança que hi havia una formació que defensaria “els principis de la majoria”.

Error d’Eduard Pujol en la votació

El diputat de Junts Eduard Pujol ha votat erròniament “sí” a la investidura de Feijóo, resultat que ha rectificat immediatament. Així i tot, el seu vot finalment ha estat comptat com a nul. Una cosa semblant va passar abans-d’ahir en la primera volta de votació, quan el diputat aragonès del PSOE Herminio Rufino Sancho Íñiguez va votar per error a favor de Feijóo. En aquell cas finalment sí que es va comptar com a “no”, perquè havien dit malament el seu nom.

Compromís ha demanat la destitució de la consellera de Turisme i Innovació, Nuria Montes, per haver cobrat part del seu sou com a secretària de la patronal hotelera HOSBEC d’uns diners que eren ajuts públics per al sector turístic després de la covid. Ho va denunciar ahir al ple el diputat i ex-conseller Vicent Marzà, que va fer públic que durant cinc mesos va cobrar 7.500 euros cada mes, 55.000 euros en total.

ATENCIÓ

L’actual consellera d’indústria es va pagar el seu sou en la patronal hotelera amb una subvenció destinada a ajudar al sector turístic postcovid donada per Mazón.@VicentMarza ho DESTAPA directament a les Corts: pic.twitter.com/EhQUwRUZzG

— Compromís (@compromis) September 29, 2023

La subvenció l’havia adjudicat la Diputació d’Alacant, presidida llavors per Carlos Mazón, ara president de la Generalitat. Marzà va preguntar, a més, com és que Montes va justificar-se tres mesos el sou abans i tot de l’adjudicació de la subvenció.

Avui, el síndic de Compromís, Joan Baldoví, ha demanat a Mazon que destitueixi Montes perquè considera que no va donar prou explicacions després de l’acusació. La resposta de la consellera de Turisme va ser lamentar que Compromís miri de “menystenir la seva vàlua personal i professional”, i va argumentar que en uns dies es podrà veure al Portal de Transparència allò que perd cada any sent al Consell, en comparació amb el sou que guanyava al sector privat.

“Montes no va ser capaç de donar cap explicació en la compareixença d’aquesta actuació tan poc ètica”, ha dit Baldoví, que veu gravíssim que dirigeixi la Conselleria algú que va posar per davant “cobrir el seu sou amb ajuts públics”. A més, diu que és inadmissible que arribés a justificar el sou abans i tot que se li concedís la subvenció.

“Som davant d’un precedent nefast que l’invalida per a ser consellera”, ha insistit, i ha deixat clar que Compromís continuarà vigilant el Consell per a comprovar si hi ha més consellers o altres membres de l’executiu que han dut a terme pràctiques així.

El Consell nega que cometés cap infracció

La portaveu del Consell, Ruth Merino, ha reconegut que, en el seu moment, Antifrau va fer “alguna recomanació”, però ha dit que va concloure que no hi ha cap infracció. “No estem tapant res”, ha dit. Per contra, ha acusat Compromís de recórrer a “temes personals i antics” per a fer oposició. “M’entristeix aquesta oposició tan destructiva i tan pobre, que ha de recórrer a temes que ja han sigut notícia en el seu dia”, ha dit.

L’Ajuntament de Barcelona recorrerà contra la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que frena l’expropiació de la Casa Buenos Aires. Han analitzat la sentència i conclouen que els arguments en què es fonamenta per justificar el defecte de forma de la modificació del pla general metropolità (PGM) no s’ajusten al contingut del document, que creuen que és sòlid jurídicament i tècnicament. L’Associació de Veïns de Vallvidrera i la Plataforma en Defensa de la Casa Buenos Aires han demanat aquesta setmana al govern municipal que recorregués contra la decisió judicial.

La congregació dels Pares Paüls i el fons d’inversió London Private Company van signar la pre-venda de l’edifici per construir-hi un hotel de luxe el 2019, però un grup de joves va ocupar l’espai, que durant unes quantes dècades havia estat una residència per a gent gran i feia anys que no s’usava. L’octubre del 2020, l’immoble va ser desallotjat pels Mossos, però l’ajuntament va aprovar de tramitar la modificació del PGM perquè l’espai rebés la qualificació d’equipament públic.

D’aquesta manera, es protegia l’edifici perquè es catalogava com a bé d’interès general i se n’evitava l’enderrocament. El govern municipal pretenia que l’edifici fos un espai comunitari i obert als veïns a la planta baixa, amb habitatge social per a gent gran i per a joves.

Enric Lacalle, fins ara vice-president del Círculo Ecuestre, ha assumit la presidència de l’entitat en substitució d’Antonio Delgado, que ocupava el càrrec d’ençà del 2019. Lacalle serà el nou president perquè era l’únic candidat que es va presentar a les eleccions. La nova junta serà formada per Juan Ignacio Marull, com a vice-president de l’àrea d’Economia; Antonio Gámez, vice-president de l’àrea Social; Luis Conde, vice-president de l’àrea Institucional; Eva Moll, com a vice-presidenta de l’àrea Cultural, i David Galán com a director general, a més d’un secretari, un tresorer i vint-i-tres vocals. D’una altra banda, la junta passa de tenir tres dones a sis, encara molt lluny de la paritat.

Segons que ha explicat l’entitat en un comunicat, el nou president s’ha marcat sis línies d’actuació per al mandat: el reforç de les activitats per a fer contactes, amb més actes privats entre els socis i l’impuls de fòrums, com ara el Foro Agendas Cruzadas Madrid-Barcelona; la modernització i rejoveniment del club; potenciar el pes de l’entitat en l’àmbit econòmic i empresarial; augmentar la presència i la influència del club a escala espanyola, la consolidació del Círculo com a element dinamitzador de la cultura i l’art de Barcelona i la millora de les instal·lacions del club.

Lacalle (Barcelona, 1950) ha ocupat la vice-presidència del Círculo Ecuestre entre el 2019 i enguany i és membre del Consell d’Hotels Catalonia, conseller de la Presidència de Foment i president del Saló Internacional de l’Automòbil–Automobile Barcelona. També ha estat president executiu del Barcelona Meeting Point (1997-2015) i ha estat membre del consell d’administració de la Fira de Barcelona (2004-2019). Entre el 1996 i el 2004, va ser delegat especial de l’estat espanyol al Consorci de la Zona Franca i abans havia estat regidor a l’Ajuntament de Barcelona i diputat al congrés espanyol.

El telèfon d’atenció a les dones víctimes de violència masclista, el 900 900 120, va rebre 9.500 trucades entre els mesos de gener i agost, un 16% més que no durant el mateix període de l’any passat. Així ho ha confirmat la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, en una entrevista a Ràdio 4. Ha atribuït l’augment al fet que hi ha més consciència social a l’hora d’identificar situacions de violència. “Cada vegada salten més alarmes”, ha dit. També ha explicat que el telèfon rebia més trucades de gent de l’entorn de les dones que demana assessorament: “És cabdal que assumim aquest paper corresponsable.”

Així mateix, Verge també creu que hi ha hagut més trucades perquè el telèfon no solament proporciona informació, sinó que també ofereix assessorament psicològic i jurídic.

L’Audiència de Barcelona ha rebutjat el recurs de la família de John McAfee, creador de l’antivirus que porta el seu nom, i descarta de reobrir el cas sobre el seu suïcidi a la presó de Brians 2 el juny del 2021. “No hi ha ni un sol element de sospita d’actuació criminal”, diu la resolució de l’Audiència, que insisteix: “El cas és simple, per més que sigui luctuós i lamentable pel que fa a la pèrdua d’una vida humana.” La resolució recorda les diverses proves, com ara l’aixecament del cadàver i l’informe del metge forense, tant el preliminar com el definitiu. També argumenta que la interlocutòria recorreguda és concisa, però no immotivada.

La vida vertiginosa de John McAfee: trets, drogues, bitcoins i persecucions

La família desconfiava del suïcidi i demanava d’investigar més sobre la mort de McAfee, però amb aquesta resolució ha exhaurit la via judicial.

L’Audiència espanyola va ordenar l’octubre del 2020 l’empresonament de McAfee després de ser arrestat a l’aeroport de Barcelona quan era a punt d’agafar un avió. Ell i dues persones més anaven cap a Istambul. Al control de sortides internacionals, McAfee, que portava passaport britànic, va ser interceptat per una ordre de detenció i extradició de la Interpol dels Estats Units per delicte fiscal.

El debat de política general s’acaba avui amb la votació de les propostes de resolució. Junts i ERC van tancar a última hora un text conjunt sobre tombar la investidura de Pedro Sánchez si no es fan passos a favor d’un referèndum. Aquest acord ha encès els ànims al PSC i al PSOE, que anit van respondre amb un comunicat conjunt criticant la posició maximalista dels principals partits independentistes.

ERC, Junts i la CUP acorden de defensar una amnistia que parteixi de la llei del 2020

Aquest matí, el primer secretari del PSC, Salvador Illa, ha reiterat que els socialistes no farien cap concessió en matèria d’autodeterminació. “Si cal fer eleccions, farem eleccions i que la ciutadania triï”, ha dit en una entrevista a RAC1, en la qual ha afegit que els partits tenien l’obligació d’evitar una repetició electoral a l’estat espanyol.

“Per aquest camí no anirem enlloc”, ha insistit. De tota manera, diu que ara com ara no es planteja de fer una moció de censura al govern de Pere Aragonès: “Si això no millora, potser sí que hauríem de prendre algun tipus de decisió, tot i que sóc poc amic de generar inestabilitat.”

El PSOE i el PSC responen a ERC i Junts sobre el referèndum que el límit és la constitució espanyola

A Sumar tampoc no ha agradat la posició comuna de Junts i ERC a favor d’un referèndum. El portaveu, Ernest Urtasun, ha dit a TVE que l’acord dels dos partits era un gest d’irresponsabilitat “que sobrava”. “Han de fer una reflexió sobre com fan les coses. No ens sembla una manera d’obrar ni seriosa ni responsable”, ha afegit.

ERC avisa els socialistes

La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, ha dit que el referèndum no era una condició nova de l’independentisme per a tirar endavant la investidura de Pedro Sánchez. En aquest sentit, la dirigent ha lamentat les reticències dels socialistes a l’exercici del dret d’autodeterminació. “Si no es parla de referèndum ni de cap proposta per a generar condicions, no hi haurà acord d’investidura. Ho hem dit sempre, no és una nova condició”, ha declarat a Catalunya Ràdio.

Els Mossos d’Esquadra han detingut a un home per haver irromput a la comissaria del districte de Sant Martí de Barcelona, cap a les 22.00, amb una arma blanca grossa, però sense causar ferits.

Segons els Mossos, els agents que eren a la comissaria van ordenar a l’home que deixés l’arma, cosa que va fer: la va deixar damunt del taulell i llavors el van reduir i detenir.

Els Mossos han explicat que no saben els motius pels quals l’home va decidir d’entrar armat, fet que ara investiguen.

Fa anys que a la masia de la Sala de Viladrau (Osona), on va néixer el bandoler Serrallonga, no hi viu ningú. Amb el pas dels anys, l’edificació s’ha anat degradant i ara, un projecte impulsat per la Marta Lloret —coneguda com ‘la caçadora de masies’— vol rehabilitar-la i donar-li una vida nova. Lloret ha explicat a l’ACN que ha signat una cessió d’ús amb els propietaris del mas i diu que és “el somni més gran” de la seva vida. La seva intenció és rehabilitar la casa de quatre plantes amb espai perquè hi visqui un masover, però també perquè es converteixi en la seu de la Fundació Mas i Terra i el públic la pugui visitar. En els pròxims dies hi ha previst començar una campanya de micromecenatge per fer front a les despeses de rehabilitació.

Marta Lloret (Caçadora de Masies): “Aquests darrers cinquanta anys hem perdut milers de masies”

Amb la idea que llueixi com ho havia fet anys enrere, Marta Lloret està determinada a fer que la Sala torni a ser una casa de pagès on hi hagi vida. “Fa molts anys que estic lluitant perquè el patrimoni no es perdi i aquesta és una oportunitat única i també em servirà per ensenyar com ho faria jo”, explica Marta Lloret, la directora de la Fundació Mas i Terra.

Així doncs, la Sala es convertirà en la seu de la fundació que dirigeix Lloret, encarada a promoure la conservació i recuperació del patrimoni històric, arquitectònic, natural i cultural dels Països Catalans. També s’hi traslladarà l’extensa biblioteca de què disposen sobre la masia catalana i estudiosos del tema hi podran anar a consultar el que necessitin. Aquest mas de quatre plantes i milers de metres quadrats catalogat com a bé cultural d’interès nacional, però també té previst acollir un masover. Lloret explica que aquesta persona, que ja ha estat designada, serà l’encarregada de fer-ne el manteniment “i fer que torni a funcionar en el sentit original”. La seva idea és que “hi puguin tornar a haver gallines i tot el que calgui perquè torni a ser una casa de pagès”.

En una segona fase i quan el projecte estigui consolidat, Lloret vol que la Sala també esdevingui una acadèmia que ofereixi formacions que ensenyin a recuperar masies. Aquí s’hi podrà aprendre, per exemple i entre altres coses, a fer els preparats de morter de calç per a les parets, tal com es feia antigament.

Lloret subratlla que l’oportunitat se li va presentar ara fa més d’un any, quan els propietaris la van contactar per participar en el projecte masiaire que ella lidera des de fa temps a través de les xarxes socials. “Com més voltes li donàvem des de la fundació, més vèiem que li havíem de donar un sentit més obert al públic”, assenyala. De fet, per la simbologia del mas com a casa natal del bandoler Serrallonga, una de les intencions és que quan la casa estigui arreglada també es pugui visitar pel públic.

Campanya de micromecenatge a través de bizum

Lloret té clar que rehabilitar la casa serà un procés “llarg i costós” que dependrà directament de les donacions. En els pròxims dies, Lloret encetarà una campanya de micromecenatge a través de bizum per recollir fons. A mesura que es vagin arreglant les diferents parts de la masia, ensenyarà l’evolució a través d’un canal a Youtube.

Aquests dies ja s’hi ha començat a fer treballs per restaurar la coberta. Es tracta d’una intervenció d’urgència per fer desaparèixer els degoters que van malmetent la casa i aturar-ne el procés de degradació. Aquests degoters, lamenta Lloret, fins i tot ja han afectat algun forjat dels pisos. “Serà com parar el temps al deteriorament que està patint l’edifici”, per després començar amb l’adaptació de tots els espais als usos que li volen donar. Malgrat els desperfectes pel pas del temps i la climatologia en un edifici on fa anys que no hi viu ningú, Lloret explica que les estructures, en l’àmbit de murs de càrrega, estan en bon estat. De fet, un dels treballs de què se servirà Lloret per encarar les obres de rehabilitació serà un projecte de final de carrera d’uns estudiants d’arquitectura tècnica de la UPC.

“Hem arribat aquí coneixent la història de la casa i les seves característiques arquitectòniques, però som molt conscients que es tracta d’un edifici singular que ens portarà sorpreses i descobriments”, diu Marta Lloret. Durant els primers dies de treballs a la coberta, ja s’ha trobat un finestral gòtic tapiat que desconeixien. “Sorpreses com aquesta estic segura que aniran sortint dia a dia”, afegeix. “La famosa olla que amaguen totes les cases ni s’espera ni es buscarà, però sí que hi haurà troballes sense que hàgim de fer cap excavació arqueològica”, assenyala.

Avui, 29 de setembre de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Carles Vallejo: “Espero que no caiguin en el mateix parany de l’amnistia del 77”
• Deu anys de la riuada verda contra Bauzá: una protesta més vigent que mai 
• ‘La tertúlia proscrita’: Un parlament autonòmic que pensa més en Espanya que no en Catalunya?
• L’huracà feixista, frenat a Alacant I Editorial de Vicent Partal 
• ChatGPT ja pot parlar i amenaça l’hegemonia d’Alexa i Siri
• ‘Quo vadis’, Borja Sémper?
• A Suècia, tirotejos i explosions I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• Ottessa Moshfegh fa contes del fang I Mail obert de Tina Vallès
• Set mitjans europeus signen un manifest per a demanar l’alliberament de Julian Assange
• L’associació majoritària de fiscals espanyols pressiona la Comissió Europea contra l’amnistia
• El turista Riba se’n va anar a Grècia I “El mirador de cultura” de Joan Safont
• Marit Kapla: “La gent es pot sentir tan sola a Barcelona com en un poble petit de Suècia”
• S’estrena ‘Gen V’, un ‘spin off’ de ‘The Boys’ aclamat per la crítica i en català
• La inflació subjacent, per sota del 6% i a mínims anuals I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

. De fet, la presidenta explica que la tria de Móra la Nova com a seu d’aquesta edició no és casual, sinó que s’ha fet perquè s’ha detectat un grup actiu de puntaires en aquesta vila de les Terres de l’Ebre, i es vol portar material i tècniques per donar-les a conèixer entre aquest grup. A més, “hem preparat una exposició de puntes en col·laboració amb l’IRMU, per tal de crear lligams més forts amb la cultura popular de les terres del sud”, detalla Provencio.

Una festa de cultura que transcendeix les puntes

Per altra banda, Rosa Maria Provencio explica que, més enllà de ser un punt de trobada per a les puntaires catalanes, aquesta 36a edició té la vocació de ser una gran festa de la cultura popular que transcendeixi les puntes: “Volem que sigui una gran festa de la cultura popular i de coneixement del territori, i és per això que, a més de puntes, tindrem també un taller de jota, ballada de gegants, diables i altres propostes que donaran consistència a aquesta idea”. A més, la presidenta de les puntaires -l’entitat aplega un miler d’associats entre persones i entitats-, anuncia que el 2024 la trobada tindrà lloc a Pineda de Mar, i la del 2025, a Sant Sardurní d’Anoia. També l’associació participarà amb una exposició en els actes de celebració del mil·lenari del monestir de Montserrat, on es podran veure puntes que recreen paisatges de Montserrat.

Programa farcit durant tres dies

Però en què consistirà la Trobada? Arrencarà divendres 6 amb una visita al museu del ferrocarril de Móra la Nova i amb la Inauguració de l’exposició de puntes i del Concurs de punts de llibre fets amb punta. L’endemà, dissabte, a les 11 h hi ha taller infantil relacionat amb el món de la punta a càrrec de Ludonia, i a la tarda es podrà visitar de forma gratuïta el museu dels Gegants. A la tarda, al parc 26 d’octubre, es podrà conèixer la història de la jota de la Ribera d’Ebre amb l’exhibició i taller de jotes a càrrec de l’associació Lo fardell patxetí. Música en directe a càrrec de la Banda la Ginesta. I al vespre, a les 20h, exhibició de foc a càrrec dels Diables Masovers de Móra la Nova.

Diumenge, darrer dia de la trobada, al hall del Pavelló Firal de Móra la Nova es podrà visitar l’exposició de la història del Col·lectiu de Dones de Móra la Nova, i en aquesta instal·lació tindrà lloc la celebració de la 36a Diada de la Puntaire. En paral·lel, es podrà visitar el Mercat de botigues especialitzades en puntes durant tot el matí al parc 26 d’octubre, on també hi haurà la ballada de gegants a càrrec de la colla Gegantera i Grallera de Móra la Nova per aixoplugar la trobada de puntaires, i finalment, a les 12 h es lliuraran els premis del concurs de puntes i es donarà el relleu del testimoni al municipi acollidor de la Trobada de la Puntaire 2024. La jornada acabarà amb un concert de música amb Escode3.

Consulteu aquí tot el programa de la Trobada de la Puntaire.

Prime Video estrena avui Gen V, una nova sèrie que neix com a spin off de la sèrie d’èxit The Boys i aprofundeix en aquest univers de superherois mesquins i sense cap mena d’escrúpols. La nova sèrie passa paral·lelament a la quarta temporada de The Boys, que s’estrenarà l’any vinent, però ací ens mostra les històries d’uns personatges universitaris. Avui se n’han estrenat els tres primers episodis i la resta es publicarà setmanalment. A més, es poden veure amb el doblatge i els subtítols en català.

La inclusió del català forma part de la nova política de Prime Video d’emetre-hi algunes de les seves grans estrenes, com ja va fer amb la superproducció El senyor dels anells. Els anells de poder. De fet, originalment The Boys no era disponible en llengua catalana, però fa uns mesos Prime Video va incorporar el doblatge de les primeres temporades amb la previsió que les noves estrenes ja es publiquessin directament amb el català com una de les llengües disponibles.

Prime Video es desmarca de la competència doblant en català les seves grans sèries

Gen V recupera un món on certes persones tenen superpoders, però allunyat de la visió idealista de Marvel o DC. En compte d’això, se’ns presenten fatxendes i malfactors que omplen la pantalla de sang i fetge tal com passaria en la realitat si clavessin garrotades fortíssimes gràcies a la seva potència. A la sèrie original Vought International, una empresa privada, ha format un grup de superherois; en canvi, Gen V narra les històries dels alumnes de l’Escola Universitat Godolkin de Lluita contra el Crim, dirigida per la mateixa empresa.

La crítica ja l’ha vista i n’ha fet una valoració molt bona. El portal especialitzat Rotten Romatoes li ha donat un 100%, la màxima puntuació, a partir de 39 crítiques de periodistes especialitzats d’abans de l’estrena. “Gen V conserva l’agudesa, el cinisme i l’humor (encertadament) adolescent que fan que la sèrie original funcioni, cosa que fa pensar que The Boys és lluny del cansament creatiu amb què ara es troben els gegants com l’univers cinematogràfic de Marvel”, diu Alison Herman, crítica de Variety.

Vegeu-ne ací el vídeo promocional, en anglès:

Gerrit De Vynck · The Washington Post

OpenAI, l’empresa creadora de ChatGPT, va anunciar dilluns que el seu xatbot ha començat a incorporar la capacitat de parlar amb els usuaris mitjançant veu i àudio. Aquesta novetat fa entrar de ple la petita empresa d’intel·ligència artificial en una cursa frec a frec amb gegants tecnològics, com ara Google, Apple o Amazon, per a desenvolupar assistents de veu més intel·ligents.

ChatGPT ara pot respondre a les consultes dels usuaris amb una “personalitat” de les cinc que ofereix, i parla en un to que –generalment– sona més natural que no els assistents de veu més populars, com són Alexa (Amazon) i Siri (Apple). Per a OpenAI, la funcionalitat de veu és crucial per a atraure més usuaris per al xatbot i aconseguir que hi interaccionin més.

“Aquest és el nostre objectiu”, diu Peter Deng, vice-president de productes de consum d’OpenAI, en declaracions a The Washington Post. “Una de les feines més difícils és agafar aquesta tecnologia increïble i readaptar-la perquè ofereixi la simplicitat en l’ús que cerquen els 300 o 400 milions d’usuaris potencials que volem atreure.”

L’anunci d’OpenAI destaca com Amazon –una de les companyies capdavanteres en assistents de veu– ha començat a quedar-se enrere aquests darrers mesos en la cursa per a desenvolupar noves eines d’intel·ligència artificial per al públic general. Dilluns, el mateix dia de l’anunci d’OpenAI, Amazon va dir que havia signat un acord per a invertir fins a 4.000 milions de dòlars en una altra start-up d’intel·ligència artificial, Anthropic. L’acord és el més important per al sector de la intel·ligència artificial d’ençà que Microsoft va signar a principi d’any un acord històric amb OpenAI, i evidencia l’aposta creixent dels gegants tecnològics per aquest sector.

La setmana passada, Google, Amazon i OpenAI ja van anunciar alguns avançaments en matèria d’intel·ligència artificial –un ritme frenètic que mostra la pressa dels gegants per a superar la competència en aquest sector. L’objectiu és provar diferents enfocaments per aconseguir que la gent utilitzi –i pagui– per l’ús d’aquestes aplicacions, i afegir-hi la funcionalitat de veu és una de les vies clau que exploren. En aquest sentit, Amazon ha anunciat fa poc que havia afegit una funcionalitat de conversa amb un xatbot als altaveus Alexa, presents a milions de llars. Aquest estiu, Google va comunicar als seus treballadors que volia fer compatible el seu xatbot Bard amb els seus assistents de veu.

Fins ara, la gent podia fer preguntes a ChatGPT per l’aplicació mòbil mitjançant missatges de veu, però el xatbot tan sols les podia respondre amb text. OpenAI ha explicat que els usuaris també poden penjar imatges com a part de les seves preguntes: per exemple, poden ensenyar a ChatGPT una fotografia del menjar que tenen a la nevera i demanar-li que recomani receptes amb els ingredients disponibles. L’addició de capacitats de veu i imatge també fa que ChatGPT es converteixi en un veritable model “multimodal”: un xatbot que pot “veure” i “escoltar” el món i respondre amb veu i imatges, a banda de text. Els investigadors i analistes d’intel·ligència artificial expliquen que els models multimodals són el següent pas per al sector, i per això les empreses s’afanyen a desenvolupar-los.

Els assistents de veu fa anys que estan disponibles en cotxes, telèfons intel·ligents, televisors i altaveus domèstics, i milions de persones els empren cada dia. Majoritàriament, les seves funcionalitats es limitem a un petit conjunt d’interaccions rutinàries, com ara apagar els llums o encendre’ls o bé dir la previsió del temps. La tecnologia de model de llenguatge gran (large language model) amb què funcionen els xatbots fa pensar que els nous assistents de veu seran capaços de tenir converses més llargues i naturals i respondre a preguntes més complexes.

Els inversors i analistes han acusat Amazon de reaccionar tard en la cursa per a aconseguir una intel·ligència artificial tan “generativa” com la dels xatbots i els generadors d’imatges, i l’acord amb Anthropic li donarà accés a la recerca i la tecnologia d’aquesta empresa. Anthropic va ser fundada per antics treballadors d’OpenAI i, anteriorment, havia rebut inversió de Google.

“Aquest anunci és una altra manera en què Amazon demostra al mercat que és un actor de pes en l’espai de la intel·ligència artificial generativa. Vol superar la percepció d’haver-se quedat enrere”, diu Jim Hare, vice-president de l’empresa d’investigació tecnològica Gartner.

OpenAI va desencadenar el fervor pels xatbots el novembre passat, quan va anunciar el llançament de ChatGPT. D’aleshores ençà, els gegants tecnològics han competit per desenvolupar el seu propi xatbot. Microsoft s’ha associat amb OpenAI per poder tenir accés la seva tecnologia i Google ha llançat Bard, el seu propi xatbot.

Els investigadors d’intel·ligència artificial han advertit dels riscs que els usuaris comencin a antropomorfitzar els xatbots, atès que les seves respostes solen assemblar-se a les d’un humà. Això podria donar als usuaris una falsa sensació de confiança en les capacitats de la intel·ligència artificial. És un risc que s’ha de tenir en compte, atès que els xatbots encara inventen informació i la fan passar com a real de manera regular, un problema que els investigadors en intel·ligència artificial anomenen “al·lucinació”.

Les noves “personalitats” de ChatGPT s’anomenen Sky, Ember, Breeze, Juniper i Cove, i cadascuna té un to i un accent propi, tot i que OpenAI insisteix que no pretenen d’emular cap persona en concret.

En un assaig amb públic, la companyia va mostrar com el xatbot era capaç d’entendre preguntes de veu llargues i conceptualment obertes. En compte de dir a l’usuari quina és la millor manera de formular una pregunta perquè el xatbot l’entengui més bé, aquesta nova funcionalitat fa que les converses siguin més fàcils i fluides i no requereixin esforços afegits de l’usuari.

“Amb aquesta funcionalitat pots parlar com vulguis”, va dir Deng durant l’assaig. “Els meus fills ara demanen a ChatGPT que els expliqui contes per anar a dormir.”

OpenAI ha experimentat amb les funcionalitats de veu i imatge i hi ha afegit límits per a garantir que el xatbot respongui adequadament a temes delicats: per exemple, suggereix que l’usuari consulti un professional en cas que li faci preguntes sobre salut mental. Sigui com sigui, Sandhini Agarwal, investigador d’OpenAI, explica que encara hi ha molta feina per fer. “La feina no s’acabarà demà”, diu.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El diari francès Mediapart, amb un manifest, ha fet una crida per a demanar l’alliberament de Julian Assange. VilaWeb és un dels set mitjans de comunicació europeus que s’hi han adherit, conjuntament amb Reeflets.Info (França), Blast (França) Der Spiegel (Alemanya), Il Fatto Quotidiano (Itàlia) i InfoLibre (Espanya).

El manifest, estructurat en forma de carta oberta, s’adreça a Joe Biden, president dels Estats Units, país que l’acusa de diversos delictes per haver publicat al portal WikiLeaks informes, documents i notícies secretes que esquitxen directament el govern nord-americà. Els mitjans signants consideren que la publicació d’aquests documents és necessària “per a garantir que el públic sàpiga tot allò que es fa en nom seu, de manera que pugui prendre les seves decisions lliurement, sense veure’s encegat per la propaganda i les mentides”.

Heus ací el manifest, íntegre:

Benvolgut Sr. President dels Estats Units d’Amèrica,

Som periodistes, i com a tals hem vingut a demanar-vos que desistiu de cometre una injustícia contra un dels nostres, Julian Assange.

Després de tretze anys de persecució, aquest ciutadà australià és actualment empresonat al Regne Unit sota amenaça d’extradició als Estats Units, a instàncies d’una justícia condicionada que el tracta com si fos un espia o un traïdor. Més enllà del destí inic del fundador de WikiLeaks, aquest procediment converteix el periodisme en un delicte i posa en perill tots aquells que exerceixen aquesta professió, a tot el món.

Som periodistes, és a dir, servim un dret fonamental universalment proclamat: el dret de saber tot allò que sigui d’interès públic, un dret que, als Estats Units, és protegit per la primera esmena de la constitució. Els periodistes, diu el Tribunal Europeu de Drets Humans, són els “guardians” de la democràcia. Poden pertorbar, disgustar i fer enfadar, però són necessaris per a garantir que el públic sàpiga tot allò que es fa en nom seu, de manera que pugui prendre les seves decisions lliurement, sense veure’s encegat per la propaganda i les mentides.

Julian Assange no ha fet sinó revelar informació d’interès públic, i en això ha actuat com a periodista. Podem donar-ne fe, especialment perquè hem publicat aquesta informació, hem col·laborat activament amb WikiLeaks i, en alguns casos, hem publicat investigacions signades per Julian Assange. Malgrat que tothom ha estat capaç de jutjar la utilitat democràtica de les seves revelacions, els procediments que han incoat contra ell els Estats Units d’Amèrica tan sols poden reforçar els poders autoritaris en la repressió contra el periodisme independent i la premsa lliure.

Som periodistes, de diverses sensibilitats i opinions, però tots compromesos amb el mateix ideal professional: servir la veritat dels fets. Per això, senyor president, us instem a posar fi als procediments d’extradició contra el fundador de WikiLeaks. Per tal de restablir la veritat de què som garants: abans que la història, Julian Assange ha servit el periodisme.

Primers signants:

–Mediapart (Edwy Plenel, director i cofundador);
–Blast (Denis Robert, fundador);
–Il Fatto Quotidiano (Marco Travaglio, director);
–InfoLibre (Jesús Mara, director editorial, i Daniel Basteiro, editor en cap);
–Reflets.info (Antoine Champagne, directora editorial);
–Der Spiegel (Melanie Amann, coeditora en cap);
–VilaWeb (Vicent Partal, director).

Els mitjans que vulguin afegir-se a aquesta apel·lació poden fer-ho saber escrivint a: pourassange themediapart.fr.

Aquest 6 de setembre una dona seixantina, mare d’un membre d’una banda criminal, va ser assassinada al seu habitatge d’Uppsala, a Suècia. El dia 11 un nen de tretze anys va ser trobat mort en un bosc al sud d’Estocolm amb una ferida d’arma de foc. L’endemà un noi de 23 anys va ser abatut en una escala d’una zona residencial, també a Uppsala. El 14 un adolescent va morir quan li van disparar a Västertorp, i el 16 la víctima va ser un home de 39 anys. El 17 hi va haver una explosió en una casa als afores d’Estocolm i un tiroteig a Jönköping, on un home va ser ferit greu. El dijous 21, dos homes a la vintena i la setantena van ser morts en un bar de Sandviken –un era l’objectiu que buscaven, però les bales també van abatre l’altre. El dilluns 25 a les nou del vespre hi va haver una explosió en un apartament de Hasselby, a l’oest d’Estocolm, amb tres persones ferides i trenta d’evacuades; al cap de poques hores n’hi va haver una altra a Linköping, a dues hores de la capital, que va destruir tota la façana d’un bloc de pisos. El dimecres 27 al vespre es va trobar un noi de 18 anys amb una ferida de bala a l’espatlla, que va morir al cap de poc; el tiroteig va ser a l’aparcament d’una zona esportiva mentre s’entrenaven quatre equips de futbol infantil i juvenil, i hi va haver escenes de pànic. Ahir, dijous 28, a la matinada, dos morts més: un home a qui van disparar a Jordbro, i una noia de 25 anys en una fortíssima explosió als afores d’Uppsala.

Fa uns quants anys que Suècia viu una onada de violència que no té cap equivalent a l’Europa occidental, però aquest setembre la situació s’ha accentuat, amb onze morts per arma de foc en només quinze dies (a Catalunya n’hi va haver vuit durant tot el 2022). Les dades són esfereïdores: l’any passat hi va haver 62 víctimes a trets i gairebé 400 tirotejos, en un país de deu milions d’habitants. El primer ministre, el conservador Ulf Kristersson, ho ha descrit com una “situació llatinoamericana”. L’escalada té relació amb la lluita entre grups criminals pel control del narcotràfic. El principal és l’anomenada banda Foxtrot, encapçalada per Rawa Majid, conegut com “la guineu”, un kurd de trenta-set anys nascut a l’Iran de pares iraquians, resident a Suècia des que tenia un mes, i que d’ençà del 2018 viu refugiat a Turquia (el 2020 va comprar-ne la nacionalitat en un programa per a inversors). Els principals rivals són la banda de la Vall, ara dirigida per Mikael Tenezos, un jove de vint-i-cinc anys que s’encarregava de la importació de cànnabis des de Barcelona.

De tots els elements de l’onada de violència, el pitjor és l’ús de menors d’edat. El sistema legal suec fa que un homicida que no hagi complert els divuit sigui condemnat a tot estirar a tres o quatre anys en un centre d’internament, o sigui que les bandes ho aprofiten i els encarreguen els assassinats. Quan el noi és alliberat pot entrar en l’organització criminal com a membre de ple dret. Tres de les víctimes d’aquest estiu tenien entre tretze i catorze anys, i un va ser torturat abans que li clavessin un tret; sembla que es van negar a complir ordres dels superiors, i en dos casos es van revendre l’arma de foc que els havien proporcionat. Els serveis socials estan desbordats per aquests “nens perduts”, i els treballadors s’han trobat amb un nou món d’amenaces i intimidació. Afegim-hi la brutal llei del silenci que han imposat les bandes, i que si algú parla amb les autoritats qui en rep les conseqüències és la família o l’entorn. Llavors és quan hi ha les explosions. L’any passat se’n van comptar 88, entre bombes i granades. Els grups criminals les fan servir si no poden caçar algun dels objectius, amb l’afegit que així atemoreixen la resta de la població. El govern ha promès que enduriria les penes per tinença d’explosius.

El discurs que lliga inseguretat i immigració és ben viu a Suècia. En un estudi del 2017 sobre els integrants de les bandes criminals es va calcular que el 40% eren immigrants, i el 94% tenien com a mínim un pare nascut fora del país. L’ex-primer ministre laborista Stefan Löfven va relacionar els dos fenòmens el 2020: “Si tens una immigració de tal magnitud que no pots gestionar-ne la integració, és evident que hi haurà tensions socials.” També va declarar que era un repte que molts menors consideressin normal no treballar (l’atur entre els immigrants és el 16%, i entre els locals un 4,7%). Els Demòcrates de Suècia, un partit que defensa tancar la porta als refugiats, va obtenir un 20,5% dels vots a les eleccions de l’any passat. Va ser la segona força, i dóna suport extern al govern conservador. La líder dels laboristes va demanar ahir que l’exèrcit hi intervingués per donar suport a la policia.

Davant de tot això, el millor que es pot fer, crec jo, és anar a buscar dades. A Noruega no tenim una situació tan conflictiva (tot i que sembla que la banda Foxtrot s’hi ha començat a infiltrar), potser perquè s’ha intentat que els nouvinguts quedin més repartits per tot el país, i se’ls demana un requisit lingüístic superior. L’Institut d’Estatística fa dècades que recull xifres de criminalitat i l’origen d’aquells que són acusats d’algun delicte. Si en mirem l’últim informe, del període 2015-2017, i ens centrem en els homes de 18 a 35 anys (aquells que arreu del món cometen més crims), hi trobem que el 4,1% dels noruecs amb pares noruecs d’aquest sexe i edat van ser imputats per algun crim, que els immigrants van ser un 4,6% i els noruecs amb pares estrangers un 6,6%. Ara bé, hi ha unes enormes diferències per origen: les xifres són d’un 9,6% quan mirem els immigrants iraquians i els palestins, però del 2,2% entre els filipins o del 3,1% si parlem dels búlgars.

Deixaré que siguin els sociòlegs que expliquin el perquè d’aquestes dades, però crec que se’n poden treure dues conclusions ràpides. La primera és que no té sentit atacar cap identitat concreta, perquè fins i tot dins els grups on hi ha més criminalitat, nou de cada deu no té problemes amb la justícia –això seria fer pagar moltíssims justos per poquíssims pecadors. La segona és que, malgrat tot, hi ha col·lectius amb problemàtiques concretes, on cal actuar amb decisió. Sé que molts periodistes defensen que és millor no donar cap xifra que vinculi immigració i delinqüència, però això dóna ales als demagogs i a les teories de la conspiració, que sempre presentaran una realitat molt més sòrdida. I també beneficia els polítics: si no és permès parlar d’una qüestió, és més fàcil de fer veure que no existeix. Fins el dia que la situació es descontrola com a Suècia, i llavors correm-hi tots.

El cas de Carles Vallejo és el primer que pot trencar la impunitat de la llei d’amnistia del 1977. El sindicalista i activista antifranquista va ser torturat a Via Laietana quan tenia vint anys, el 1970. Malgrat que, probablement, alguns d’aquells agents de la policia encara són vius, les pallisses brutals, la incomunicació, la privació de son i tots els maltractaments que va sofrir continuen impunes cinquanta-tres anys després. Ara, però, la llei de memòria democràtica ha permès d’obrir una escletxa per a investigar el seu cas, i la fiscalia de Barcelona ha demanat d’admetre a tràmit la querella presentada per una desena d’entitats memorialistes per crims contra la humanitat i tortures. Parlem amb ell sobre aquest pas endavant, que pot marcar un precedent històric en la resta de casos de tortures, i comentem també com veu les negociacions per a una llei d’amnistia, que tem que repeteixi errors de l’anterior: “Va ser per a les víctimes i per als victimaris.”

Carles Vallejo: “La pitjor part de la tortura és estar tot sol contra l’aparell de l’estat”

—Us ha sorprès la decisió de la fiscalia de demanar d’investigar el vostre cas?
—Vaig començar el procediment amb una certa esperança per continuar una lluita per la veritat, la justícia i la reparació que les associacions memorialistes fem de fa molts anys. Ara hem fet aquest pas per veure si realment podem obrir una escletxa. Amb Irídia, els meus advocats, vam veure’n l’oportunitat amb la llei de memòria democràtica, però és un pas més dels que hem fet. Fins ara, les querelles no havien estat mai admeses a tràmit, però vam presentar un recurs a la fiscal de Drets Humans i Memòria Democràtica, Dolores Delgado, fent servir l’argumentari de la llei. La fiscal no es pronuncia sobre quin ha de ser el resultat, però diu que s’ha d’investigar i, després, ja es veurà quines conseqüències ha de tenir.

—Quines hipòtesis considereu?
—No renunciem a res. A Xile acaben de jutjar i condemnar, cinquanta anys després, els militars que van matar i torturar Víctor Jara. A Alemanya, fa un temps, van jutjar i condemnar un nazi vigilant dels camps d’extermini que tenia noranta-nou anys. Ni el temps ni l’edat no han d’impossibilitar-ho, no descartem cap mena de justícia punitiva. Per mitjà de la jutgessa, intentarem d’arribar, per exemple, als arxius policials als quals encara no hem pogut accedir ni víctimes, ni entitats ni investigadors, una barrera que sembla impossible de trencar. I volem anar al lloc del delicte, a Vila Laietana 43. Pot ser una experiència molt dura, però hi he d’anar. Els meus records d’aquell forat negre estan filtrats per la tortura i necessito treure aquest filtre.

—Si comença la investigació, això hauria de ser possible.
—Hem fet un treball ingent per argumentar d’una manera molt potent la querella i que no fos inadmesa d’entrada. Ara cal acabar d’enriquir-la amb l’accés als arxius policials, amb el fet d’anar al lloc del delicte i amb el meu testimoni davant la jutgessa. Encara no he pogut donar el meu testimoni i espero fer-ho en un mes o dos. El següent pas és que la jutgessa admeti a tràmit la querella, i crec que hi ha força possibilitats després del dictamen de la fiscalia.

—Quines proves es poden tenir en compte en casos com el vostre?
—Hi ha el dictamen del Protocol d’Istanbul, reconegut per les Nacions Unides i que vaig haver de passar. Estic disposat a passar per dictàmens psicològics i també hem donat noms de testimonis encara vius: algun company detingut a Via Laietana, els familiars a qui els va arribar la meva roba ensangonada a casa… Jo vaig estar totalment aïllat, sense contacte amb advocats ni familiars, però des de fora la família és testimoni indirecte del que em va passar.

—Parleu de tornar a Via Laietana per investigar el vostre cas. Però, a més, sobre la comandància hi ha una demanda històrica: convertir-la en un centre de memòria. De moment ha estat impossible, fins i tot amb l’aprovació de la llei.
—Que el forat negre de la topografia del terror a Catalunya i Espanya encara sigui un espai policial, que una policia “democràtica” es trobi còmoda en un espai de dolor, és una anomalia internacional. Mentre siguin allà, aquesta ombra del franquisme es projectarà sobre ells. Hi ha pressions dels sindicats policials, que a més no volen parlar amb nosaltres. No volen aparentar debilitat davant les pressions. És ridícul, perquè no és un espai operatiu policialment, només hi ha oficines institucionals. Simplement volen dir “encara som aquí”. En les negociacions d’investidura, a part de l’amnistia, aquesta qüestió podria ser-hi present. Esquerra, comuns, Junts i la CUP ens donen la raó i, dels socialistes, alguns són comprensius sottovoce i altres no s’atreveixen a dir què pensen. És una patata calenta que no saben com treure’s de sobre. Les escoles haurien de poder anar a Via Laietana com a centre de memòria, igual que van a la seu de la Gestapo a Lió o de l’Stasi a Berlín.

—Amb el vostre cas, es pot parlar d’una primera esquerda en la impunitat generada per la llei d’amnistia de 1977, que fins ara servia com a argument per a no investigar, malgrat el que deia el dret internacional.
—S’ha posat en evidència una visió restrictiva del dret nacional i internacional. La posició de la nostra querella i de la fiscal és que els delictes de lesa humanitat són imprescriptibles, ni amnisties ni res. La tortura és un delicte de lesa humanitat, com reconeixen totes les entitats i els tractats, alguns signats pel govern franquista els anys seixanta, com esmenta la fiscal. Fins ara hi ha hagut una interpretació absolutament interessada i limitada de la pròpia jurisprudència internacional, que té efectes en l’àmbit nacional.

—Això ha implicat molts anys de lluita i haver de recórrer a la justícia fora de l’estat espanyol.
—En la lluita de les entitats memorialistes, el temps és una variable, però no és la primordial. El nostre objectiu principal és trencar barreres i obrir camí. No m’ho prenc com una qüestió personal, per mi, sinó també per les persones que ja no hi són perquè van morir durant la tortura, les van executar o perquè no han pogut arribar a veure aquesta possibilitat de justícia, memòria i reparació.

—Però, personalment, què implica aquest canvi de la justícia?
—El problema és que, a poc a poc, per resistir, t’has d’anar fent una cuirassa. Tinc molts amics que no han superat el trauma de la tortura i de la repressió, és humà, i en nom d’ells ho hem de fer. Aquesta és la força que em fa tirar endavant, no és una força personal.

—Ara es negocia una altra llei d’amnistia i s’ha posat sobre la taula la possibilitat d’amnistiar els agents de la policia que van ferir manifestants l’1-O. Què en penseu?
—La meva generació va viure aquesta circumstància: l’amnistia va ser per a les víctimes i per als victimaris. No sóc jurista, m’imagino que es negocia amb cert rigor i espero que no caiguin en el mateix parany de l’amnistia del 77. Les entitats memorialistes no podem fer res més que explicar el que ens va passar, que vam caure en aquest parany. No va ser volgut, el problema és que llavors no miràvem més que la necessitat de treure la gent de les presons. No ens vam parar a pensar que els botxins no pagarien els seus crims. Potser vam ser ingenus, però també s’explica per les circumstàncies històriques: situació inestable, pressions enormes dels aparells de l’estat, de l’exèrcit… L’amnistia es referia, sobretot, als delictes que ells en deien de terrorisme: militants d’ETA, del FRAP… També alguns casos d’independentistes catalans. Els activistes del moviment obrer, de la universitat o de les associacions de veïns vam ser condemnats per delictes que avui són drets i indultats el 1976, quan vaig poder tornar de l’exili.

Benet Salellas: “Incloure els policies en l’amnistia és una bestiesa monumental”

—Són situacions diferents, però creieu que ara caldria establir certs límits sobre qui pot ser inclòs en l’amnistia qui no, quant a la policia?
—La diferència entre llavors i ara és que sota el franquisme la tortura era la cosa normal, que no torturessin era l’excepció. Ara existeix, però no hauria de ser la normalitat. I després hi ha l’actuació de la policia, la repressió de les manifestacions… Els negociadors han de tenir experiència suficient per a tenir en compte el que va passar, que ara ja no és una novetat. Ho va ser per a nosaltres en un moment de situació molt precària, amb riscs d’involució constants i la necessitat de treure els militants de les presons. Vam caure en el parany de la ingenuïtat, aquella era l’amnistia de les víctimes i els victimaris. Ara s’ha obert una escletxa en el meu cas i en els que hagin de venir, però actualment no sé quin hauria de ser l’enfocament, li ho deixo a les persones que tenen la capacitat jurídica per a plantejar-ho.

—També hi ha la possibilitat que es consideri que certes actuacions policíaques no van ser prou greus o que no són delictes de tortura.
—Jugaran amb aquest argumentari i cal estar preparat per a tots els escenaris i arguments sense caure en la ingenuïtat. Crec que es podrà avançar, però només som associacions memorialistes, treballem pel passat, que alhora serveix per al present i el futur. El més greu del nostre cas va ser que, així com en altres països es va trencar amb el passat feixista, a Espanya hi va haver la continuació dels aparells de l’estat. Va ser resultat, com deia Vázquez Montalbán, d’una correlació de debilitats: els antifranquistes no vam ser capaços de mobilitzar la ciutadania, paralitzada per la por, i els hereus del franquisme es van haver d’adaptar a l’obertura a Europa. I en aquesta lluita per depurar els victimaris, en cap moment, no vam tenir suport internacional. Alemanya, França i els Estats Units volien una transició sense ruptura i això ens ho va posar difícil. Els militars portuguesos havien posat fi a la dictadura i tenien molta por que aquí passés una cosa semblant.

Tothom esperava que Karl Ludwig Joannes Baedeker, com a hereu, continués el negoci familiar. L’havia fundat el seu avi, Zacharias Gerhard Bädeker i l’havia continuat el seu pare, Gottschalk Diederich Bädeker. Els Bädeker eren llibreters i impressors a Essen, i imprimien l’Essendische Zeitung. Però, en Karl –que fins i tot es va modificar la grafia familiar per deixar enrere el passat–, va canviar d’idea i va decidir de muntar negoci propi a la capital de la província prussiana del Rin, Coblença. Així va néixer, aviat farà dos-cents anys, una casa editorial llegendària. Especialment quan, l’any 1832, va decidir d’ampliar el negoci comprant una editorial de la competència, que havia publicat la guia del professor Oyvind Vorland titulada Rheinreise von Mainz bis Cöln; ein Handbuch für Schnellreisende (‘Un viatge pel Rin, entre Magúncia i Colònia. Una guia per a viatgers en marxa’). Era l’època dels grans tours dels europeus il·lustrats, i Baedeker es va abocar en cos i ànima a publicar unes guies que van fer que el seu cognom es convertís en un genèric i un referent de qualitat. Havia nascut la guia turística.

Molts anys després, un hel·lenista català somniava despert un improbable viatge a Grècia amb un Baedecker del 1910 obert sobre la taula. Efectivament, Carles Riba tenia trenta-quatre anys i ja era un dels intel·lectuals més destacats de la Catalunya del seu temps. Havia estat professor de l’Escola de Bibliotecàries i director de la revista de pedagogia Quaderns d’Estudis, feia anys que exercia de crític literari als diaris, havia publicat el primer llibre d’Estances i s’havia de guanyar la vida com a traductor de la fundació Bernat Metge, fundada l’any 1922 amb el propòsit de publicar en català els clàssics greco-llatins. A més, l’any 1916 s’havia casat amb la poetessa Clementina Arderiu i era tot un pare de família, amb dues criatures. Riba, que destacava com un gran coneixedor del grec clàssic, s’havia format a Alemanya amb el filòleg i historiador de la literatura Karl Vossler, però –tot i que coneixia Itàlia d’un viatge que havia fet amb la seva dona i l’amic Josep Obiols– li mancava trepitjar Grècia. Sobretot perquè creia que un escriptor de professió i de vocació no podia prescindir de conèixer-la.

Un Baedeker de Grècia, en alemany. El somni d’un poeta

Els gairebé dos mesos d’estada del poeta entre els grecs els podem resseguir, dia per dia, text per text, gràcies a una novetat que ens acaba d’arribar, editada amb la cura de sempre per Carles-Jordi Guardiola: L’inoblidable viatge a Grècia (la Magrana). Si l’assagista, poeta, filòleg i editor ens havia posat a disposició les Cartes de Carles Riba i ens havia acostat al paper de Riba entre mestres, companys i deixebles, com a capdavanter d’una generació destrossada per la guerra i l’exili, com també la cara més insòlita del savi –rialler, apassionat, divertit i enamorat de Sofia Loren–, ara ens acosta al Riba viatger. O, potser hauríem de dir, al Riba turista.

Feia anys que hi rumiava, tot rellegint la vella Baedecker del 1910, i posant-ho per escrit a l’amic Obiols, a qui mira de fer partícip de l’expedició: “Llavors el tipus de vida a les grans ciutats gregues era molt semblant al de les ciutats italianes. El preu de les pensions a Atenes, si fa no fa. En canvi, per fora, Grècia és un país quasi balcànic. Amb la gent il·lustrada, el grec antic serveix força, però el grec vulgar és incomprensible pel més bregat hel·lenista. Ha d’ésser un viatge sentimental. Res de llargues estades. (Naturalment, que si l’hem de fer en condicions semblants a les del viatge a Itàlia, ha d’ésser més lent). Cal córrer les illes. Un viatge de museus i de paisatge. La moneda estava als volts de 60. Ara, amb tot l’embull venizelo-constantinià, crec que ha baixat molt.” A tots aquests plans, però, els faltava una cosa. El finançament. Fa uns dies, l’escriptora Iolanda Batallé em deia: “Hi ha tot un seguit de coses de les quals es parla poc, però que condicionen molt l’obra d’un escriptor, una de les quals és la part crematística. Es parla poc de diners i si estudiem les lletres catalanes des d’aquest punt de vista, podrem entendre moltes coses. S’ha de començar a parlar de diners.” Doncs, en aquest cas, Riba va haver d’acudir a un mecenes. De fet, a un dels principals mecenes de la cultura catalana i, de retruc, l’amo de la col·lecció on es guanyava la vida: el polític i financer Francesc Cambó.

El poeta Carles Riba. El mecenatge d’un viatger empedreït

De fet, Cambó és un cas força insòlit de viatger empedreït. Hi ajudava la seva gran fortuna, però, sobretot la seva curiositat per a conèixer el màxim de països i llocs pintorescs. Com recorda el seu biògraf Borja de Riquer, per a Cambó viatjar “era una escola de tolerància”, que constituïa un element essencial per a l’educació d’un polític. I creia que per prendre decisions encertades calia haver vist món. Si bona part de la seva generació havia conegut França, sobretot París, i potser l’entorn europeu immediat –Itàlia, Alemanya o Bèlgica–, Cambó va aprofitar els estius per viatjar. D’ençà del 1912, quan hi anà per primera vegada, Grècia es va convertir en una de les seves destinacions predilectes, on es va fer acompanyar de guies com Sadurní Ximènez i Gabriel Welter. Havent conegut Atenes i Salònica, vuit anys després hi tornà, i s’entrevistà amb el polític Elefthérios Venizelos, a qui ja coneixia i amb qui sovint l’havien comparat. Aquell viatge, en què va poder navegar per les illes, el va convèncer de la conveniència de comprar-se un iot. I així, dit i fet, l’any següent va adquirir un iot d’unes cent tones, amb dos motors de cent vint cavalls, construït a Finlàndia i de pavelló danès, que batejà amb el nom de Catalònia. Tenia cambres per a una dotzena de convidats i una tripulació de vuit persones, entre mariners, servei i xef. I havia estat decorat per Josep Maria Sert, el pintor de l’elit mundial, que s’encarregà de la decoració del Waldorf Astoria i del Rockefeller Center, i que despectivament Eugeni d’Ors deia que pintava “amb purpurina i merda.”

Fos com fos, per a Cambó no devia ser cap esforç pagar el viatge d’un dels intel·lectuals que va tenir, en el curs dels anys, al seu servei. Tampoc no va ser cap novetat pagar un viatge a un escriptor i la seva senyora. A Josep Maria de Sagarra li va pagar la nupcial Ruta blava. Malgrat tot, ho va voler portar amb discreció i sense excessos, i Guardiola n’ha hagut d’espigolar detalls en cartes, notes d’agenda i testimonis orals. El fet és que Riba i Arderiu comencen el viatge el 4 d’agost de 1927 marxant en tren cap a Marsella. Dos dies després s’embarquen en l’Andros cap a Atenes i el 10 d’agost entren al Pireu.

Les Elegies de Bierville, un tornaveu

“Mireu, vam arribar a terra de l’Àtica una matinada: el sol sobreeixia, vermell, eloqüent damunt de Salamina vessava sobre el mar brunyit, cap al nostre pobre vapor ple de greguets tronats, dispersos, ignorants, ridículament nacionalistes. En el bon moment, una boira ens cobrí la punta de Súnion, no ens deixà veure, del Pireu endins, sinó unes xemeneies de fàbrica. Cap emoció a bord, cap crit de: ‘Veiem l’Acròpolis!'” D’aquesta manera, el poeta explica l’arribada a l’amic que s’ha quedat a Barcelona. És impossible de no veure-hi, com ens fa avinent Guardiola, una prefiguració d’aquell “Glòria de Salamina vermella en el mar l’aurora!”, amb què inicia la novena de les Elegies de Bierville, escrites dotze anys després en la derrota i l’exili, com un tornaveu d’aquell feliç viatge a Grècia. Ell mateix deixà constància d’aquest fet en la nota del poema. Perquè, tot i que la primera intenció de Riba era fer una crònica pels diaris –”He provat d’escriure-ho quotidianament, com un literat conscient, i no he pogut: a la m… el periodisme!”, escriu a Obiols–, el fet cert és que va convertir aquell viatge en poesia. No va fer de periodista, sinó de poeta. La visita a l’Acròpolis és pura prosa poètica.

M’he passat l’estiu evocant l’estiueig i blasmant el turisme. “No et pot influir una estada de deu dies a Tailàndia, com ho pot fer de ser fidel a un paisatge”, he assegurat amb rotunditat quan m’ho han preguntat. Llegint aquest viatge de Carles Riba, on també hi ha espai per a acostar-se al Partenó, per a visitar museus, per a conèixer les illes, per al xarleston i –i qui sap si per aquells banys nus que Carles somiava de compartir amb Clementina–, m’ha semblat que m’esmenaven la plana. I si hom fa el turista com Riba, i tornant de Grècia és capaç d’escriure alguna cosa com “Súnion, t’evocaré de lluny amb un crit d’alegria…”, doncs, visca el turisme. Ni que sigui de borratxera, que fins i tot els poetes, alguna nit, se’ls en va de les mans el vi resinat.

A vista aèria, eren com formigues verdes que ocupaven tot Palma, sense oblidar tampoc els carrers de Menorca, Eivissa i Formentera. El 29 de setembre de 2013, avui fa deu anys, més de cent mil persones protestaven contra un govern que començava a ensumar el fracàs –mai reconegut– de la seva gestió. Cent mil persones que havien fet feina, precisament, de formiga per arribar a aquest punt àlgid i històric a les Illes, tot sabent que la lluita no acabaria aquí. Mai no s’havia reunit tanta gent per reivindicar res. En aquest cas, el lema era una educació pública de qualitat i, darrere, hi havia el rebuig a les polítiques de José Ramón Bauzá, basades en les retallades, la manca de diàleg i, en gran manera, els atacs contra el català.

“A l’Obra Cultural Balear (OCB) vàrem ser els primers a rebre totes les escomeses del govern Bauzá. La cosa havia començat abans d’aquesta gran manifestació, que ha quedat com a símbol.” Són paraules de qui fou president de l’Obra, Jaume Mateu, durant aquell mandat. De fet, recorda una gran protesta en favor del català que va reunir 50.000 persones –una xifra també força impensable de reunir en un lloc com les Illes– i les més de 12.000 al·legacions que van rebre quan el Partit Popular va decidir de modificar la llei de funció pública per eliminar el requisit del català per accedir a l’administració. “Però el que va passar amb l’Assemblea de Docents, la Plataforma Crida, i el que va venir després… Tot això va ser una explosió que ens va descol·locar a tots. Va ser extraordinari”, diu Mateu. De fet, els protagonistes consultats coincideixen en això: la manifestació va ser l’èxtasi, però la feina per a arribar-hi va ser llarga i intensa.

“Va ser una lluita constant de tots els fronts”, apunta Maria Antònia Font, en aquell moment secretària de normalització lingüística de l’STEI i presidenta de la Junta de Personal Docent de les Illes. La lluita es va desenvolupar amb dos segments clau, els sindicats i el moviment de base dels docents. Per Font, la feina feta es podia dividir en tres eixos: l’institucional, el de mobilització social i el de la via judicial, imprescindible també en aquell context per a aconseguir la suspensió cautelar del TIL i, després, la seva derogació completa. “Ho férem entre tots. Exercint en aquell moment la nostra responsabilitat en defensa de la llengua i l’educació”, diu.

Cronologia d’una mobilització històrica

Sense la feina de base que van empènyer els docents, res no hauria estat igual. D’ençà del 2012 ja havia començat la feina de la Plataforma Crida, de les famílies, i de la comunitat educativa, i va ser a final de curs del 2013 quan els sindicats ja havien convocat alguna vaga intermitent. Però dins els claustres, de manera espontània, es va començar a veure que allò no era suficient. Allà va començar a néixer la idea d’una vaga indefinida, segons que explica Jaume Sastre, membre de l’Assemblea de Docents i, posteriorment, icona de les protestes quan va començar una vaga de fam el 2014.

En un primer moment, els sindicats no estaven a favor d’una vaga indefinida. Per tant, per convocar-la, s’havien d’explorar algunes vies. “Teníem dues opcions: anar-nos-en a casa derrotats o explorar una nova possibilitat”, diu Sastre. I aquesta única possibilitat era que els docents aconseguissin de convocar una assemblea general per a votar si es feia la vaga indefinida, el preludi d’aquella manifestació. El problema era que l’assemblea l’havia de reclamar el 50% del cos docent, unes 6.000 persones. Per això, el juny del 2013 va començar una recollida de signatures que va culminar amb una gran assemblea a final d’estiu a Porreres i la convocatòria de la vaga. Més tard, els sindicats s’hi van afegir.

“Quan començà el curs i la vaga indefinida, el poble va veure que els docents ens posàvem al capdavant de la lluita contra Bauzá; hi va haver una resposta brutal de les famílies”, recorda Sastre. Abans, cal recordar que el govern insistia en la seva estratègia de no voler pau amb la comunitat educativa: tres directors de centre de Maó van ser expedientats per haver-se negat a aplicar el TIL, la proposta de trilingüisme per a arraconar el català de les aules. “Afegia llenya al foc. Va cometre un error rere un altre. Bauzá va ser l’èxit de la mobilització. No hem de tenir por del PP o de Vox, perquè ens excita i ens provoca”, diu el docent, ja jubilat.

La vaga indefinida va durar tres setmanes. S’havia obert una caixa de resistència, perquè els docents hi perdien doblers. No tothom podia involucrar-s’hi de la mateixa manera. Les famílies també sofrien les retallades del govern. Aleshores, es va decidir de fer una aturada tàctica i tornar a les aules, tot i mantenir la lluita i les vagues puntuals, diu Sastre, que també opina que en aquell moment veien que només es podia derrotar Bauzá a les eleccions.

Els ciutadans, farts

Durant aquelles tres setmanes de vaga, va tenir lloc la riuada verda, de la qual avui es commemoren els deu anys. Maria Antònia, docent d’un centre de primària de l’interior de Mallorca, recorda que aquells dies hi havia molta tensió. Ella va participar cada dia en la vaga, com prop del 90% dels docents que la varen secundar. “Es veia gent amb molta il·lusió, es van crear assemblees, tenien molt clar què es volia. T’adonaves que la gent n’estava farta.” Ella, com tants més, tampoc no dubta a qualificar aquella manifestació de “bestial”. “Jo creia que hi aniria gent, però el que em vaig trobar, realment, no ho havia pensat en la vida. Gent de totes les professions, aquella mar verda pels carrers posava els pèls de punta. Va ser un dia memorable”, confessa.

Cristina Conti, presidenta de la Federació d’Associacions de Famílies d’Alumnes (FAPA) de Mallorca, ho recorda de la mateixa manera. Explica que ja s’havien fet tancades per l’educació, uns espais de trobada per al debat i la posada en comú de la situació que vivien docents i famílies. Considera que això va ser clau, perquè quan es va demanar a les famílies de fer costat el professorat, n’estaven prou informades i van donar suport a la vaga. “El dia de la manifestació va ser com un anunci publicitari: tothom de verd pels carrers. Va ser un èxit. Hi havia molts motius per a sortir al carrer”, recorda Conti, i insisteix: “La manifestació del 29-S no va ser un bolet, va ser fruit de molta feina. Hi havia tantes ofenses, que ho teníem clar.” De fet, cada vegada que Bauzá havia deixat elegir la primera llengua de l’ensenyament, la gran majoria de famílies havia seleccionat el català.

Iñaki Aicart, una de les cares més visibles del moviment de l’Assemblea de Docents, hi coincideix: “El govern, en comptes de negociar i intentar de revertir-ho tot, continuava la seva actitud descarada. A l’Assemblea de Docents vam optar per la vaga indefinida: s’havien gastat molts cartutxos i ens quedava aquest.” Per ell, l’èxit de la vaga va fer que la societat veiés que havia de donar suport a aquell compromís, el resultat del qual va ser una manifestació única i multitudinària. “En tenc un record molt positiu. Hi va haver molta implicació. Va ser sacrificat, però era una aposta forta en la qual crèiem. Era una motivació.”

De l’aprovat general a la vaga de fam

Amb la vaga indefinida encara convocada –es va desconvocar oficialment el febrer del 2016– i el retorn a les aules del professorat, Bauzá no cedia ni un centímetre. De fet, el darrer dia abans de les vacances de Nadal, va expedientar un altre director, el de l’IES Marratxí. Sastre, membre del comitè de vaga de l’Assemblea, explica que Jaume March, el director, va dir que no calia tornar a fer una aturada. Els sindicats tampoc no ho veien clar. Així i tot, la resposta de l’Assemblea de Docents va ser contundent: “Teníem una promesa, si hi havia un expedient, aniríem a la vaga. Si no ho haguéssim fet així, ens haurien caigut expedients per tot.”

I, si bé va haver-hi una altra jornada de vaga, ja s’havia exposat que a final de curs calia fer un moviment potent. La primera idea va ser la de fer un aprovat general, però es necessitava el 75% de suports de l’Assemblea, i no s’hi va arribar. Segons Sastre, perquè els sindicats pressionaven i no ho veien clar. Ell, abans que se sotmetés a votació, ja ho tenia clar: faria una vaga de fam. “No l’hauria feta si el curs hagués acabat amb un aprovat general.” La seva lluita va durar quaranta-un dies. Els objectius eren que Bauzá volgués negociar –cosa realment impensable– i que es fes un vot de càstig a les eleccions europees al PP. De fet, va perdre uns 40.000 vots. Era un primer cop que es va consumar el 24 de maig de 2015, quan va perdre uns 75.000 vots, i va deixar pas al pacte de progrés.

El govern de Prohens, un ‘déjà-vu’

Després de vuit anys de pacte de progrés, en què s’havia tornat a la pau educativa, derogat el TIL i la llei de símbols, els temps tornen a canviar. Moltes veus asseguren que el nou govern de Margalida Prohens, de bracet amb l’extrema dreta de Vox, és tornar a l’època Bauzá. “És un déjà-vu. Ja hi hem passat, per aquí. El govern de PP i Vox ens durà un retrocés important en molts àmbits”, diu Maria Antònia Font.

I Jaume Mateu també ho pensa: “Això no és un govern. És un grup de gent en contra dels catalanoparlants. Bauzá representava allò que ara representa Vox. Les escomeses seran molt pitjors.” L’ex-president de l’OCB afegeix: “Hem arribat a un punt tan demoníac que volen fer creure que és el castellà la llengua perseguida. Aquesta bogeria, lamentablement, va fent forat.”

Aicart i Conti són més prudents. El primer diu: “És interessant esperar a veure què passa amb el pressupost. Ha augmentat els darrers vuit anys, però continua per sota de la mitjana. I en la qüestió de la llengua, a vegades anuncien mesures impossibles de dur a terme, com la lliure elecció.” Conti indica: “Ara són coses noves, tot just ha començat, però  començarà una altra vegada la feina de detectar quins perjudicis pot dur la manera de fer política del govern de Prohens.”

Ara com ara, és evident que ja s’ha aprovat l’eliminació del requisit del català a la sanitat i s’obrirà una oficina per la “llibertat” lingüística que pretén defensar el castellà en compte del català. També s’ha promès la lliure elecció de la llengua als centres. “Comencen fent farina blana amb aquestes mesures, però se’n prepara una de grossa”, assegura Mateu.

Cap a una nova mobilització?

I per plantar cara a tot això que pugui venir, Mateu creu que ha de tornar la “remor” als carrers. “De la mateixa manera que la cuina demoníaca dels feixistes va cuinant, també hauríem de sentir remor de cuina per a acarar tot allò que vindrà. Ens hi hem de posar; si no, l’escola pública prendrà molt mal.” Tot i això, pensa que potser la mobilització no és tan potent com ara fa deu anys.

Però Aicart diu que és possible despertar la gent. Ja es va despertar fa una dècada, quan l’educació anava sempre a banda. “Quan volíem fer una vaga indefinida, ens deien que no era possible. I es va acabar fent”, recorda. Les cent mil persones als carrers de les Illes contra Bauzá també eren una utopia.

Sastre diu: “Hi ha més de 150.000 euros guardats a la caixa de resistència per si mai tornava un altre Bauzá…” I Font també és contundent: “S’ha d’articular la xarxa que doni respostes col·lectives als atacs a la llengua i a l’educació. S’ha de treballar amb unitat d’acció. Els catalans sempre ens hem defensat de manera clara quan hem estat atacats i hem sabut reaccionar. A ells els mou l’instint de repressió, la voluntat d’aniquilar-nos. A nosaltres, el de gaudir d’una vida lliure i plena i la voluntat de fer una societat oberta, solidària, respectuosa i integradora. Fora por, idò, i endavant!”