Avui la lingüista i filòloga catalana Teresa Cabré ha estat investida doctora honoris causa per la Universitat de Ginebra. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i del 2014 ençà presidenta de la Secció Filològica, ha rebut aquest títol honorífic en un acte en el qual també han estat guardonats la directora general del CERN, Fabiola Gianotti, o l’ex- alt Comissionat de les Nacions Unides dels Drets Humans, Zeid Raad Al Hussein.

El govern espanyol ja ha començat a cercar fórmules jurídiques per recórrer la resolució aprovada pel Parlament de Catalunya en la qual és reprovat Felipe VI i es demana l’abolició de la monarquia. En conversa informal amb periodistes durant la recepció oferta pels reis espanyols al Palau Reial de Madrid, tant el president, Pedro Sánchez, com la vice-presidenta, Carmen Calvo, han assenyalat que és una declaració política, però que, tanmateix, hi recorreran.

L’amenaçada llançada ahir per Pedro Sánchez de prendre mesures contra l’aprovació del text ha començat a concretar-se. Avui Calvo ha deixat clar que el govern espanyol ha volgut reaccionar-hi de manera contundent i ha apuntat que segurament hi recorreran al Tribunal Constitucional. Ha subratllat que la intenció de normalitzar la relació política amb Catalunya no li farà perdre de vista que no pot fer-se res fora de la legalitat. De fet, ha recordat que ja han recorregut contra la reobertura de les delegacions catalanes per la via contenciós-administrativa.

Es inadmisible la resolución votada esta tarde en el Parlament de Cataluña que pretende rechazar y condenar al jefe del Estado. Este #Gobierno adoptará las medidas legales a su alcance en defensa de la legalidad, la Constitución y las instituciones del Estado.

— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) October 11, 2018

Ahir, en un comunicat, l’executiu espanyol va fer constar que considerava que la decisió del parlament era ‘políticament inacceptable’ i que era ‘producte de la deriva dels grups independentistes’, que ‘inexplicablement, han gaudit del suport d’un altre grup parlamentari en la seva irresponsabilitat d’utilitzar les institucions catalanes per a esperonar el conflicte i no servir els interessos generals de tots els catalans’. També definia el text com ‘extravagància jurídica’ i advertia que, tot i que no tenia cap valor jurídic, era greu.

Alguns manifestants de la concentració de la plaça de Catalunya han increpat i impedit l’exercici professional de periodistes que estaven fent la cobertura informativa de l’acte, entre ells, periodistes de TV3 i de BTV. Segons que apunta el diari El Món, les Unitats de l’Àrea de Recursos Operatius dels Mossos d’Esquadra han hagut de protegir l’equip de TV3 perquè poguessin fer la seva tasca.

Alguns manifestants han increpat i impedit fer la feina a periodistes durant la manifestació del #12O. Ha estat el cas de TV3 i betevéhttps://t.co/pOAA3zOGF1 pic.twitter.com/QhLy5KQMjm

— btv notícies (@btvnoticies) October 12, 2018

¡Vergonzoso! Dejadnos a los periodistas hacer nuestro trabajo, independientemente del medio que seamos. Todo mi apoyo a los compañeros de @tv3cat que han tenido que ser escoltados por los @mossos. pic.twitter.com/ZkTtSfd4Kk

— Lorena Moreno (@lorenaamorenoc) October 12, 2018

Una manifestació que ha sortit dels Jardinets de Gràcia s’ha manifestat pels carrers de Barcelona per a protestar contra el feixisme i contra el racisme coincidint amb el Dia dEl Parc de Joan Miró, conegut també popularment pel seu antic nom, Parc de l’Escorxadore la Hispanitat, festivitat que consideren que enalteix el concepte de raça. Furgons i agents antidisturbis dels Mossos d’Esquadra han impedit que es trobés amb la manifestació de espanyolista.

Al final els organitzadors de la marxa i els mossos han acordat desconvocar-la al parc de Joan Miró, conegut també popularment pel seu antic nom, parc de l’Escorxador.

Una manifestació recorre els carrers de Barcelona contra la Hispanitat i el racisme https://t.co/aw1wOcvrqg pic.twitter.com/Hefw1vp7kl

— VilaWeb (@VilaWeb) October 12, 2018

Vegeu algunes fotos de la marxa:

 

El 12 d’octubre, dia de la Hispanitat d’ençà que així ho va establir el dictador Francisco Franco el 1958, genera rebuig a moltes persones pel seu alt contingut nacionalista i colonial. ’12 d’octubre, res a celebrar’, és un lema de protesta que existeix de fa anys, però ha estat amb el procés independentista que moltes persones l’han posat a la pràctica i en lloc de fer festa, van a treballar.

A les comarques de Barcelona, obren diversos establiments i institucions amb intenció de protesta. A Sant Vicenç dels Horts, l’equip de govern de l’Ajuntament farà la reunió de cada divendres. A l’Hospitalet de Llobregat obre, per exemple, una escola bressol privada.
A Badalona, on la decisió de treballar el 12 d’octubre del 2016 va acabar als jutjats, els regidors de Guanyem –ara a l’oposició– treballaran assessorant la ciutadania:

Demà seguim, no tenim res a celebrar. #Badalona https://t.co/TRy1X9fNP1

— Jose Téllez (@JoseTellezBDN) October 11, 2018

Els més de 220 establiments que el passat 1-O van decidir tancar a Vic per celebrar el primer aniversari del referèndum d’autodeterminació avui han obert. Ho fan com a mostra de protesta per una festa ‘que no consideren seva’, però també perquè és un dels dies d’obertura comercial autoritzada per la Generalitat.

A Manresa, els treballadors de fibra òptica Fibracat de Manresa van pactar amb la direcció treballar el 12-O després de fer festa l’1 d’Octubre. El 85% dels empleats s’han acollit a la mesura.

A Girona, el mercat municipal de la plaça del Lleó també obren després d’una votació entre els paradistes. Els regidors del PDeCAT, ERC i la CUP han anat al seu despatx i s’han fet una foto plegats:

Trobada entre l'alcaldessa de @girona_cat i els regidors de la @CUPGirona @esquerragirona i @PDeCATGIRONA que avui han anat a treballar a l'ajuntament de la ciutat. pic.twitter.com/dkbBpAmB2w

— CatInfo Girona (@Cati_Girona) October 12, 2018

A Verges (Baix Empordà) avui l’Ajuntament ha obert portes amb relativa normalitat. L’equip de govern hi ha acudit i s’ha reunit per ‘ajudar a les tasques administratives’ i fer gestions municipals. També ho han fet d’altres com el de Sant Julià de Ramis (Gironès), Torroella de Montgrí (Baix Empordà) o Celrà (Gironès).

Borges Blanques canvia el festiu amb l’1-O
A iniciativa dels propis funcionaris de la casa, l’Ajuntament de les Borges Blanques ha obert aquest 12 d’octubre com un dia laborable qualsevol. Ho fan després d’haver canviat el festiu amb el passat 1 d’octubre. ‘No és una festa nostra’, ha dit el batlle, Enric Mir, sobre la celebració de la Hispanitat. Segons ha explicat, aquest divendres és un ‘dia de normalitat’ pel que fa als funcionaris del consistori, i els polítics donen suport i reconeixen el ‘mèrit de la iniciativa’ perquè ‘el personal se sent més a gust actuant d’aquesta manera’.

Al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre han obert portes menys ajuntaments que l’any passat. Als Guiamets (Priorat), un petit municipi governat per la CUP, l’edifici consistorial es manté obert. També al Priorat, el govern de la CUP de la Vilella Alta manté l’activitat i els serveis diaris de l’ajuntament funcionen amb normalitat.

A la ciutat de Tarragona, els regidors de la CUP han anat a treballar al despatx, mentre que a Reus, l’Ajuntament està tancat. Aquest any, els regidors del grup municipal de la CUP a la capital del Baix Camp han decidit no anar-hi perquè han optat per participar en diferents mobilitzacions adreçades a ‘convertir un dia festiu en una jornada de lluita’. A l’Ajuntament de Valls, diversos regidors han acudit a treballar a la casa de la vila, mentre que el de Torredembarra no ha obert portes, com sí que va fer el 2018.

A Móra d’Ebre el batlle, Joan Piñol (CDC) i diversos regidors de l’equip de govern han obert l’ajuntament durant el matí, mentre els treballadors municipals han decidit fer festa. A Gandesa, lel batlle, Carles Luz (PDeCAT) també ha acudit a treballar, com també han fet regidors d’Amposta, Sant Carles de la Ràpita, l’Ametlla de Mar o Deltebre.

D’altra banda, alguns dels establiments de Bonpreu i Esclat, que van decidir tancar l’1 d’octubre, la seva obertura avui és variable i aixequen la persiana en funció de si la localitat on s’ubiquen estableix la possibilitat d’obrir. Algunes grans superfícies i supermercats opten per obrir amb una finalitat purament comercial perquè és un dels festius que la Generalitat autoritza a apujar les persianes.

 

Les Terres de l’Ebre han donat escalf a l’ex-presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, amb una concentració a l’exterior del Centre Penitenciari de Mas d’Enric, a El Catllar. Natural de Xerta, a pocs quilòmetres de la presó, Forcadell es troba empresonada des del 23 de març. Hi ha hagut parlaments de diferents membres de l’ANC i també del pare de Raül Romeva, Jordi Romeva. Posterirment hi haurà actuacions musicals de La Rondalla dels ports, Cantaries de l’Ebre i Pepet i Marieta.

Jordi Romeva, pare de Raül Romeva, empresonat a Lledoners

Ara al Catllar, donant suport a la molt honorable presidenta del parlament na Carme Forcadell. #FemXarxa #12OctNiOblitNiPerdó pic.twitter.com/dEILkHd33n

— Joan Poch i Solé (@JoanPochSole) October 12, 2018

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Davant meu, divuit pàgines de llibreta amb els apunts sobre la conferència ‘Política i cultura: polítiques culturals”, protagonitzada ahir el vespre per Joan Manuel Tresserras dins el cicle La conferència de l’Ens. I és que, com a bon expert en comunicació, les ponències de l’exconseller de Cultura compleixen els dos grans requisits que ha de tenir una bona dissertació: suaviter in modo, fortiter in re. Formes amenes i divulgatives, contingut clar i interessant. Convidant-lo a la seu de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, entitat editora de Tornaveu, la confederació cultural ha volgut reflexionar sobre les inèrcies històriques que ve arrossegant la cultura catalana, i sobretot, el nou canvi de paradigma que hem de realitzar per bastir una cultura inclusiva, popular i respectuosa amb totes les identitats.

Abans de proposar el model i polítiques culturals que hem de prendre com a país, Tresserras ha volgut resumir breument la importància que la cultura popular ha tingut en la preservació de la identitat catalana. “Del s. XV al s. XIX, Catalunya no va tenir una direcció cultural. Les classes altes es van castellanitzar progressivament. La Renaixença la va fer possible la continuïtat que s’havia mantingut des de baix, gràcies a la tradició oral”, va remarcar. En la mesura que la industrialització provocà una forta migració dels pagesos a les ciutats, es va aconseguir teixir una nova consciència nacional.

Llegieu a Tornaveu, l’article sencer, fent clic aquí.

Guillem Carreras, periodista i sociòleg.

Pere Baltà Llopart (Torrelavit, 1940) ha estat guardonat amb el Premi Ens de l’Associacionisme Cultural Català a la Persona. Un premi que desitja reconèixer tota una vida dedicada a la promoció i consolidació de l’associacionisme cultural. La concessió del guardó ens ha brindat una excel·lent excusa per concentrar una entrevista amb ell, i conèixer les opinions d’un dels grans estudiosos del moviment associatiu català.

Què ha significat per a vostè rebre el premi de l’Associacionisme Cultural Català a la Persona?

He de reconèixer que em sento honorat. Tota la meva vida he estat vinculat a l’acció cultural, com ja ho havien estat el pare i els avis. Podem dir que ho porto als gens. L’organització federativa cultural més important del món, com ha reconegut la UNESCO, m’ha honorat. Com activista social i cultural cap altra reconeixement podia ser millor.

Un dels temes que més el fascinen: la importància que va tenir el moviment associatiu per canalitzar els ideals de la Il·lustració als Països Catalans. Com es va produir a grans trets aquest procés?

El moviment associatiu sorgeix de la Il·lustració, concretament de l’Enciclopedisme, amb l’impuls que dóna als ateneus científics literaris i a les societats corals i musicals que, al mateix temps que alfabetitzen les classes populars i universalitzen la cultura creant ateneus instructius, posen a l’abast del poble els coneixements tècnics i científics que en el segle XVIII l’aristocràcia i l’església tenien enclaustrats en cercles elitistes. Els valencians s’emmirallen en les bandes de música que acompanyen els exèrcits napoleònics, com Josep Anselm Clavé ho fa en la banda militar de la caserna de les Drassanes de Barcelona, abans d’optar per la creació de corals com a eina per a la dignificació de les classes populars. A les illes arriben ambdós models. En paral·lel, l’Enciclopedisme impulsa ateneus (Barcelona, Figueres, La Pobla de Segur, Reus, Vilafranca, Igualada…) i moltes societats corals adopten el model de casino popular que arriba als nostres dies, com a model de convivència cívica, que s’escampa arreu de Catalunya i és la base de la riquesa i la diversitat associativa que ha perdurat, s’ha multiplicat i és el fonament sobre el qual s’ha construït el nostre model de país.

Llegiu l’entrevista sencera a Tornaveu, fent clic aquí.

Les Terres de l’Ebre es reuniran avui a les 11 hores a fora el Centre Penitenciari de Mas d’Enric, a El Catllar, per donar suport a l’ex-president del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Natural de Xerta, a pocs quilòmetres de la presó, Forcadell es troba empresonada des del 23 de març. Hi haurà parlaments de diferents membres de l’ANC i actuacions musicals de La Rondalla dels ports, Cantaries de l’Ebre i Pepet i Marieta.

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha conegut a Frankfurt el document que han aprovat el PSOE i Podem per a desblocar l’aprovació del pressupost del 2019. Tot i que en el text no hi ha referències a les inversions territorialitzades que el president havia pactat amb Sánchez a la reunió del 3 d’octubre a la Moncloa, Puig s’ha mostrat convençut que Sánchez ‘complirà el compromís’ amb els valencians.

‘És extraordinàriament important que s’avanci en aquest camí, perquè donarà estabilitat a l’economia i possibilitats de continuar creant ocupació, que és un dels grans reptes que té aquest país’, ha dit. També ha valorat positivament l’informe perquè moltes de les mesures que s’hi inclouen ja s’implementen al País Valencià, ‘com les relacionades amb l’eliminació de copagaments i les millores en l’habitatge social’.

Ha argumentat que l’aprovació d’aquesta proposta per part de la resta de grups parlamentaris permetria d’alliberar una part dels recursos que el Consell ‘destina a aquestes qüestions i dedicar-los a altres polítiques infrafinançades en el pressupost de la Generalitat’. Però de moment, les inversions valencianes no apareixen enlloc. Per aquest motiu, Compromís, tot i valorar positivament l’acord PSOE-Podem, no ha garantit el suport als comptes i Joan Baldoví ha recordat que encara s’havien de negociar.

Les tasques per a trobar desapareguts i refer els estralls de les inundacions a Mallorca continuen sense parar. Ja hi ha dotze morts comptabilitzats i un nen de cinc anys continua desaparegut. Milers de voluntaris ajuden els habitants de Sant Llorenç del Cardassar, el municipi més afectat, a netejar, retirar runa i reparar els desperfectes ocasionats.

La presidenta del govern, Francina Armengol, que des del primer dia segueix els fets sobre el terreny, ha assegurat que la prioritat era trobar els desapareguts i reconstruir el poble de Sant Llorenç. Ha explicat que havien incrementat el dispositiu de recerca a 800 efectius, per localitzar el nen de cinc anys desaparegut, i ha recordat que calia mirar de resoldre la situació ‘des del punt de vista econòmic però també emocional’.

El govern ja ha començat la feina per a avaluar els danys a l’espai públic i privat i ja treballa per destinar partides extraordinàries ‘per a poder fer front a aquestes pèrdues milionàries’. De moment, el Consell de Mallorca ha valorat en 22,7 milions d’euros el cost de la reparació de les carreteres i ponts, de la xarxa de la institució insular, que s’han vist afectades per les inundacions.

La Generalitat ha decretat dos dies de dol en senyal de dol per les víctimes mortals dels aiguats que aquesta setmana han afectat l’est de la illa de Mallorca. Per aquest motiu, segons publica el DOGC, les banderes onejaran a mig pal aquest divendres i dissabte en els edificis i dependències de la Generalitat i en les corporacions públiques de Catalunya en senyal de record i homenatge les víctimes. D’acord amb el darrer balanç, en els aiguats han mort 12 persones després que aquest dijous els equips d’emergències hagin trobat els cossos d’un home i una dona en una zona pròxima a Artà. D’altra banda, un nen de cinc anys continua desaparegut.

Les altres deu víctimes, sis homes i quatre dones, van ser localitzades a Sant Llorenç des Cardassar, l’Artà i s’Illot . Entre elles hi ha un matrimoni britànic, una dona holandesa, dos dones i quatre homes de nacionalitat espanyola, i una altra persona sense identificar, possiblement estrangera.

Estimat Joaquim:

Sembla impossible, però d’aquí a molt pocs dies ja farà un any que ets tancat a la presó, sense haver estat jutjat, i això és una grandíssima injustícia. Es fa molt difícil d’entendre. És incomprensible. I no puc evitar tenir un sentiment de gran indignació.

Joaquim, hem treballat braç a braç durant molts anys. El 2002 vam començar junts l’aventura, el repte de guanyar Barcelona. Ja ha fet més de 16 anys… I ho vam fer! Gràcies a tu, he estat alcalde de Barcelona. I durant quatre anys, tu, com a primer tinent d’alcalde i la meva mà dreta, sempre al servei de la ciutat i la seva gent, vas ser responsable directe d’alguns dels principals èxits del mandat, sobretot en l’àmbit de la seguretat i la prevenció i al capdavant de la Guàrdia Urbana, aconseguint de mantenir l’ordre als carrers de la ciutat; un ordre que ara, malauradament, s’ha perdut.

Quan, el juliol de l’any passat, el president Puigdemont et va oferir de ser conseller d’Interior del govern de la Generalitat, vas acceptar el càrrec i la responsabilitat de seguida, des de l’actitud que sempre t’ha caracteritzat: la voluntat de servei al país.

Durant els escassos mesos que vas ser conseller, vas ser un exemple formidable, tant per l’actuació i lideratge arran dels atemptats a Barcelona i Cambrils del’agost de l’any passat com després, evitant que s’agreugés encara més la catàstrofe de la jornada del primer d’octubre.

Cada vegada que et vinc a veure, primer a la presó madrilenya d’Estremera i ara als Lledoners, sento encara més afecte, respecte i admiració envers la teva persona. I des d’aquest respecte i aquest afecte, avui et vull dir que t’enyorem més que mai. Persones com tu són necessàries i enalteixen la política. Persones com tu ens deixen clar que lliurar-se als altres exigeix sacrifici, sí, però al mateix temps, generen al voltant complicitats i il·lusions.

Complicitats i il·lusions que avui necessitem més que mai. Per això, abusant una vegada més de la nostra confiança, et dic que et necessitem. Necessitem referents com tu a la política. I per això em permeto de demanar-te que ens ajudis. Que ajudis la Neus Munté i la proposta que va bastint per la ciutat de Barcelona. Novament, Barcelona, Quim; et necessitem amb nosaltres. Et necessitem per a tornar a rellançar el nostre projecte per a governar la capital del país i que, malauradament, no vam poder dur a terme plenament després de quatre anys.

Et vindré a veure aviat per explicar-te com veig les coses, i com seria d’important que poguessis col·laborar amb la Neus Munté.

Aquest cap de setmana de tres dies, vaig a Gènova a visitar l’esposa del professor amb qui vaig treballar fa un munt d’anys a l’hospital infantil Giannina Gaslini d’aquesta ciutat italiana. Em sabria greu, tenint en compte que ja té una edat força avançada, no poder expressar-li el meu afecte per totes les coses que van fer per mi i que tantes vegades t’he explicat. Però a partir d’aquest mateix dimarts, et vindré a veure per continuar treballant pel bé de la nostra ciutat, i del futur de barcelonins i barcelonines.

Xavier Trias, ex-batlle de Barcelona

La veritat és complicada de saber, perquè sempre hi ha aquest detall o aquell altre que acaben fent molt discutible el dibuix complet i irrefutable de la veritat en qüestió. Però la mentida és molt més senzilla d’enxampar. Normalment. Per això, simplement, la gent quan parla de coses serioses mira de no fer afirmacions rotundes que se li puguen girar en contra. Especialment, en qüestions documentades.

Això li ha passat a la vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, que ha tingut la gosadia d’afirmar que a Escòcia no hi va haver un referèndum acordat. Sí que n’hi va haver. Concretament, el 18 de setembre de 2014. Hi va participar un 84% del cens, poc més de tres milions i mig de votants. Es va imposar el no amb un 55%. La pregunta no deixava espai al dubte: ‘Escòcia hauria de ser un país independent?’

El referèndum va ser el fruit d’una proposta del primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, que va ser acceptada i negociada pel primer ministre del Regne Unit, David Cameron. Tots dos van signar els documents que acordaven de fer el referèndum. I no solament això: el parlament britànic va haver de cedir temporalment les competències per a fer un referèndum al parlament d’Escòcia, de manera que hi va haver acord, col·laboració i tot allò que es vulga dir. Però, per a Carmen Calvo, no hi va haver un referèndum acordat sinó que a Cameron ‘la situació se li’n va anar de les mans’, una afirmació més que tenebrosa. Implícitament, la vice-presidenta espanyola avisa que un bon governant, a qui no se li’n van les coses de les mans, evita de consultar els ciutadans. No sé si la peculiar explicació és un lapsus, però és ben significativa en termes, diguem-ne, ideològics.

L’altra mentida a la qual em vull referir ha estat proferida també des del govern espanyol, també sobre Escòcia i, evidentment, també amb la mirada posada en Catalunya. L’ha feta el ministre Borrell, qui, per cert, encara no ha dimitit pel cas Abengoa.

A Brussel·les, Borrell prova d’aprofundir en la idea que el Brexit és igual que el procés d’independència de Catalunya, encara que els dos processos s’assemblen com un ou a una castanya. La mentida borrelliana admet més matís i més opinió, però no tanta com ell voldria.

Joe Brew, en un fil de Twitter molt documentat que recomane que llegiu, desmunta l’afirmació de Borrell posant sobre la taula un grapat de dades objectives antagòniques que deixen al ministre d’Exteriors ben pelat. Brew explica en diversos idiomes com Borrell o bé és un ignorant o bé vol embolicar la troca, que és l’opció que sembla més evident. Les dades són:

—pel que fa a l’educació: en el cas del Brexit, com menys educació més partidaris de l’eixida, i en el cas català, com menys educació més partidaris de restar a Espanya.

—pel que fa a la immigració: en el cas del Brexit, com més contraris a la immigració més partidaris de l’eixida, i en el cas català, com més contraris a la immigració més partidaris de romandre a Espanya.

—sobre llei i democràcia: en el cas del Brexit, com més autoritaris més a favor d’eixir de la Unió Europea, però en el cas català, com més autoritaris més partidaris de romandre a Espanya.

—sobre la solidaritat: en el cas del Brexit, com més contraris a la redistribució de la riquesa més partidaris d’eixir de la UE, i en el cas català, com més contraris a la redistribució de la riquesa més partidaris de continuar a Espanya.

—sobre l’edat: en el cas del Brexit, com més vells més partidaris d’eixir de la UE, i en el cas català, més partidaris de romandre a Espanya.

—finalment, sobre els ingressos: en el cas del Brexit, com menys ingressos més a favor de deixar la UE, i en el cas català, com menys ingressos més a favor de continuar a Espanya.

La bateria de dades que presenta Joe Brew hauria de fer emmudir Borrell, tot i que ja sabem que això no passarà. Si no té prou vergonya per a dimitir pel cas Abengoa, ja m’explicareu com s’ha de preocupar per una mentida política, que sempre pot presentar com una opinió.

‘Aquí Lince Uno, Lince Uno per als companys Reno i companyia… eh… per l’altre mitjà si hi ha res més.’ Els agents de la policia espanyola que van actuar a Girona durant l’1-O van fer servir canals de comunicació fora de control. VilaWeb ha tingut accés als enregistraments de la policia, on es constata que es van intercanviar algunes instruccions, informacions o ordres ‘per l’altre mitjà’ i no pas per l’oficial, tal com també va passar a Barcelona i ja va publicar La Jornada. En alguns casos fins i tot deixen clar que fan servir WhatsApp per a parlar entre ells sobre qüestions del dispositiu.

La policia espanyola ha lliurat les comunicacions de l’1-O per ordre de la jutgessa titular del jutjat d’instrucció número 2 de Girona, que investiga les càrregues a la ciutat i a dos municipis més del Gironès, Sant Julià de Ramis i Aiguaviva. El cos ha aportat milers d’arxius d’àudio, però sense haver identificat els col·legis als quals corresponen. No ha revelat qui són els integrants cada equip de l’operatiu, tot i que la jutgessa ho ha exigit. En bona part, els àudios són converses inconnexes o retallades.

VilaWeb ha pogut relacionar-ne alguns amb el CEIP Verd i la biblioteca Ernest Lluch. El primer és el col·legi de les filles del president Carles Puigdemont i l’actuació de la policia ha rebut més de vuitanta denúncies. Quant a l’Ernest Lluch, n’hi ha una quinzena de presentades i és en aquest lloc on es dos membres de l’operatiu tenen aquesta conversa:

—Íbero Díez, aquí Camel Veinte.
—Íbero Díez.
—Íbero, contactem per un altre mitjà. Us truco.

En un altre àudio, un agent diu que prova d’entrar a un col·legi. ‘Anem entrant, anem arribant’, diu. Però després indica al comandament que ja li trucarà ‘per l’altre mitjà’ perquè ‘això està… Aquí hi ha molta gent’. L’agent no diu res més i alguns altres membres de l’operatiu continuen parlant.

En un tercer enregistrament, els policies detallen que es comuniquen per l’aplicació de missatgeria Whatsapp. La conversa és la següent:

—Heu vist el Whatsapp?
—Sí, afirmatiu. Anem de camí i ens ho mirem.
—Endavant i avall.
—Afirmatiu.
—Camel trenta-quatre i trenta-set, aquí trenta.
—Trenta-quatre.
—Trenta-set.
—[Inintel·ligible]

L’endemà del referèndum ja es va constatar que la policia espanyola feia servir telèfons mòbils per a comunicar-se. La Televisió de Girona va publicar el contingut de la càmera GoPro d’un agent que es va perdre durant la càrrega al CEIP Verd. En el vídeo es veu com una altra es comunica per mòbil amb un comandament abans d’actuar. ‘Les instruccions, quines són? Entrar-hi com sigui o què?’, pregunta.

Voluntaris pel Dret de Defensa de Girona, que porta la defensa dels dos-cents querellants per delictes de lesions i tortures, han presentat un escrit al jutjat perquè la policia espanyola aporti també les comunicacions dels canals alternatius. La jutgessa encara no s’hi ha pronunciat. De moment, els Mossos d’Esquadra s’han encarregat de tota la informació dels àudios aportats fins ara.

Entrebancs en la investigació
Tot i que han estat identificats una dotzena d’agents gràcies a les imatges de les càrregues, la jutgessa no vol encausar cap policia ni citar-ne cap a declarar fins que no tingui tota la transcripció de les comunicacions. Les defenses han denunciat unes quantes vegades els entrebancs en la instrucció i la manca de col·laboració dels cossos policíacs, especialment la Guàrdia Civil. Els seus agents van actuar sense els números identificatius a Aiguaviva i a Sant Julià de Ramis.

El febrer, durant la declaració dels denunciants, molts es van queixar de l’hostilitat de la magistrada i la fiscalia. Les preguntes es focalitzaven, sobretot, a culpar les víctimes de les agressions: Els demanaven què feien als col·legis barrant el pas als antiavalots quan sabien que el ‘referèndum era il·legal.’

Amnistia Internacional, en un comunicat recent, ha denunciat que, un any després de l’1-O, la fiscalia continua sense ‘haver assumit el rol actiu que li correspon en la investigació’. D’una altra banda, també insta el Ministeri de l’Interior espanyol a obrir investigacions internes sobre els assalts per determinar responsabilitats institucionals.

 

Anar a parar a l’epistolari d’un autor sovint és com un esglaó més en l’interès per ell, perquè a les seves cartes podem trobar les llavors de les seves obres. Fa la sensació que abans, un abans que ens trasllada com a mínim al segle passat, els escriptors es cartejaven amb una assiduïtat ara impensable. Ningú imagina un epistolari entre dos autors nascuts, posem per cas, als anys setanta, perquè si s’escriuen pot ser que sigui per correu electrònic i tots sabem que un simple canvi d’ordinador o de compte de correu ens pot fer perdre tot el material susceptible d’acabar en un epistolari del segle XXI. A més, és probable que les converses entre aquests autors deixin de ser escrites en un format ‘reposat’ i passin o bé pels missatges privats i ben efímers de les xarxes socials o bé per una trucada o un cafè abans o després d’una presentació o xerrada on hagin coincidit. Costa imaginar que es puguin publicar algun dia epistolaris dels autors d’aquest temps nostre, doncs.

Avui ja no veig el teu balcó (2009-2018) és un epistolari extens i singular que acaba d’arribar a les llibreries per portar-nos la contrària i engegar a fer punyetes el primer paràgraf d’aquest article. Conté cinc-centes de les més de tres mil cartes escrites durant nou anys per l’escriptora Antònia Carpes i el seu veí Marc Atencants, perit de professió –i ara diu que també escriptor. Tot va començar a primers d’octubre del 2009, un matí que Antònia Carpes, en obrir el balcó del seu pis a la ronda de Sant Antoni de Barcelona, va topar amb la carcassa de la que seria la carpa del mercat provisional del barri tapant-li el que per a ella era la primera imatge del dia des de feia anys. «Soc molt ritual, i cada matí, amb el cafè i el cigarro, m’estava una estona observant el meu carrer, i la vista sempre se me n’anava a un balcó de l’edifici de davant on un home regava les plantes molt a poc a poc, parlant-los i tot», afirma Carpes a la roda de premsa de presentació del llibre. Aquell dia Carpes es va haver d’acontentar amb la vista d’aquell envelat i dels operaris feinejant amunt i avall, i cap a mig matí va necessitar escriure la que és la primera carta de l’epistolari, la més breu i alhora la més important: «Estimat veí: No sé com et dius, no sé res de tu, només sé que avui ja no veig el teu balcó i em pregunto si has regat les plantes amb la mateixa calma i dedicació. Antònia, des de l’altra banda de la Ronda.»

Després Carpes va sortir al carrer abans del migdia, cosa poc habitual en ella, i va fer la volta a tot l’envelat per arribar a l’edifici on vivia en Marc Atencants i deixar-li la carta a la bústia. ‘Sabia que era una bogeria, tenia clar que no em respondria, però necessitava fer-ho. Aquell dia ja no vaig escriure res més.’ Atencants recorda: ‘Sí que em va semblar una bogeria i en un primer moment vaig deixar la carta al marbre de la cuina, amb les factures, sense saber massa què fer-ne. Però després la vaig recordar, amb el cigarro i el cafè, algun dia m’hi havia fixat, i en posar-li fesomia em va commoure que algú que no em coneixia de res es preocupés per mi i per les meves plantes. Vaig decidir contestar-li ni que fos breument, convençut de fer només un gest amable, de cortesia, i deixar-ho aquí.’ La segona carta també apareix al recull: «Estimada Antònia: He regat les plantes com cada dia, és el meu moment i li dedico, com intueixes, tota l’atenció. Ara la carpa ens priva de veure’ns, però diuen que en dos o tres anys tindrem el mercat reformat. T’imaginaré a l’altra banda quan regui cada matí. Marc.»

Atencants s’afanya a dir que ell i Carpes s’han trobat avui per primer cop, a la roda de premsa, i que la seva relació és exclusivament epistolar –fins i tot durant l’elaboració del llibre. ‘Primer ens vèiem cada matí i no ens coneixíem’, matisa Carpes, ‘després ens vam començar a conèixer amb les cartes, i avui per fi ens hem vist i conegut alhora’. ‘Ahir van començar a enderrocar les carpes, aviat ens tornarem a veure de balcó a balcó, l’Antònia amb el cafè i el cigarro, jo amb la regadora i les plantes, i ja no caldrà que ens escriguem, oi?’, diu el perit mirant-se la seva companya epistolar. ‘Suposo que no’, afirma ella amb un to difícil de desxifrar.

Els periodistes presents a la roda de premsa tenen més preguntes sobre la relació entre tots dos autors que sobre les cartes, i l’editora Mercè Estampa pren la paraula: ‘Un dia el Marc es va equivocar de bústia quan va venir a deixar la carta; va sentir l’ascensor i es va posar nerviós, suposo. Ella viu al 1r 2a i la va deixar a la bústia del 1r 1a, la meva. Al sobre hi deia ‘A la meva veïna’ i el vaig obrir. Ja feia quatre anys que s’escrivien, era una carta llarga on ell li explicava el que havia fet durant el dia, li comentava un parell de coses sobre el barri i li responia algun detall de la carta d’ella, que vaig deduir que era del dia abans. De seguida vaig veure que aquella carta era per a l’Antònia, però no vaig poder deixar de llegir-la sencera, em va atrapar.’ Carpes somriu i pren la paraula: ‘Aquella conversa al replà hauria de sortir al llibre, perquè les cartes canvien a partir de l’aparició de la Mercè. De seguida em va proposar de publicar-les i li vaig dir que ho havia de consultar al Marc. Em va dir que li truqués i li vaig dir que impossible, que només ens parlàvem per carta, una al dia, que no tenia el seu telèfon i no ens havíem vist mai. Encara recordo la cara que va fer!’

És cert que les cartes canvien a partir del 2013, es tornen més llargues i menys espontànies. Atencants deixa d’explicar el seu dia i el percentatge d’adjectius en els seus escrits creix d’una manera alarmant i apegalosa; Carpes ja no s’adreça només a ell i adopta un to més elaborat. Tot i això, l’epistolari continua tenint interès, perquè la relació entre tots dos autors creix de mica en mica i les seves lletres són també un dietari de la transformació del barri. Però es perd la frescor dels primers quatre anys, quan tot girava entorn de temes més quotidians. A primers de desembre del 2009, quan només fa dos mesos que s’escriuen, Carpes diu: «S’acosta Nadal i em pregunto si aquest any també penjaràs aquell Pare Noel inflable al balcó.» «L’inflable tenia un forat», li respon Atencants l’endemà, «li he de posar un pedaç, però és dijous i els Encants no obren. Demà vaig a la merceria sens falta». «He arribat a enyorar aquell panxut vermell inflable durant aquests nou anys», diu Carpes amb un to afectat. «Encara el conservo, ja té tres pedaços», respon Atencants entusiasmat, «i tinc ganes de penjar-lo i que el puguis tornar a veure des del balcó.»

Carpes fa un altre somriure indesxifrable, s’acaba la roda de premsa i queden tot de preguntes per respondre. De debò no hi haurà més cartes ara que ella tornarà a veure el seu veí regant amb calma cada matí? Després de nou anys de no veure’l realment el necessita d’una manera tan ritual com abans per engegar el dia? És veritat que Atencants s’ha apuntat a un curs d’escriptura creativa i això els ha distanciat? Fora de micro, a més, Carpes ens explica que els seus pròxims projectes són deixar de fumar i escriure una novel·la negra ambientada al barri. Potser aquesta novel·la té l’origen en els nou anys de cartes? O les cartes tindran el seu final en la novel·la? I Atencants, també escriurà una novel·la? I, sobretot, deixarà de regar les plantes al matí i passarà a fer-ho al vespre com la resta de veïns? En sortir de la llibreria, a la cronista que us escriu li ve una imatge al cap: una escriptora en pijama fent punteria contra un Pare Noel inflable apedaçat.

És 12 d’octubre de 2018 i encara és dia festiu al calendari oficial de les nostres feines de cada dia.*

(*És festiu i pobre de tu que vagis a treballar si ho fas per alguna raó no econòmica com ara de consciència o una bajanada d’aquestes. Si ets un comerç, endavant, que el sistema capitalista t’empara.)

I ho podria deixar aquí, amb un que cadascú tregui les conclusions que li semblin i faci totes les metàfores que se li ocorrin. Perquè podria servir aquesta nímia dada com a punt de partida d’un balanç amarg, justament un any i dos dies després de la no-declaració de la República, de la declaració de vuit segons, de la declaració i suspensió, o com en vulgueu dir, de l’error més gros de l’últim tram del procés, segurament.

Estic massa desorientada per a escriure res sobre els esdeveniments político-parlamentaris de les últimes hores, sóc d’aquest fragment de la població que quan a l’hora de sopar li demanen amb uns decebuts que com ho veu, diu que mira, ja no entenc res, i aviat desvia la conversa.

A més, és 12 d’octubre, festa grossa a Espanya, que celebra l’anomenada Hispanitat amb exhibició ostentosa de força militar, que commemora la cruel conquesta d’Amèrica, el genocidi, aquell antic Día de la Raza. I encara avui, més de cinc-cents segles després, l’actitud colonialista és evident a banda i banda de l’oceà. És 12 d’octubre i jo penso en Eduardo Galeano.

El penso i el fullejo, ell que va saber narrar tan bé la història de l’Amèrica Llatina. I obro Los hijos de los días per la pàgina del 12 d’octubre i sembla que el sento, amb aquella veu parsimoniosa i les celles enfilades, ‘en 1492, los nativos descubrieron que eran indios…’

Podria fullejar-lo més sovint, i segurament em lluiria més el pèl, però amb ell tinc la certesa que, com a mínim, el rellegiré una vegada l’any. I em deixaré acomboiar una mica per aquella prosa que filava prim, que apuntava, que era tendra amb els desprotegits i els ningú, i implacable amb els mesquins i els poderosos, que desterrava històries petites per a narrar la història en majúscules, sense alçar la veu, que explicava poèticament, que abraçava quan calia i galtejava a qui s’ho mereixia, que sacsejava amb suavitat l’ànima i la consciència. I no sé per què faig anar el pretèrit, si tots aquests verbs són ben presents.

L’altrecidi, en va dir, de l’assassinat i la mort d’indígenes en nom d’Espanya i el cristianisme o a conseqüència de la seva arribada a aquelles terres que ja tenien habitants. Passen els anys, passen els segles, i hi ha actituds que no canvien, hi ha una mena de gen colonial que és imbatible al pas del temps. ‘Al principi, el saqueig i l’altrecidi van ser executats en nom del Déu dels cels. Avui es compleixen en nom del Déu del progrés.’ Hi ha el racisme, encara, i una piràmide de classes socials que, com deia Galeano, és de color fosc a la base i clara a la cúspide. Amb aval democràtic.

«De cada dos peruans, un és indi, i la constitució del Perú diu que el quítxua és un idioma tan oficial com l’espanyol. Això diu la constitució, però la realitat no ho sent. El Perú tracta els indis com l’Àfrica del Sud tracta els negres. L’espanyol és l’únic idioma que s’ensenya a les escoles i l’únic que entenen els jutges i els policies i els funcionaris. (L’espanyol no és l’únic idioma de la televisió, perquè la televisió també parla anglès.) Fa cinc anys, els funcionaris del Registre Civil de les Persones, a la ciutat de Buenos Aires, es van negar a inscriure el naixement d’un nen. Els pares, indígenes de la província de Jujuy, volien que el nen es digués Qori Wamancha, un nom de la seva llengua. El Registre argentí no ho va acceptar perquè era un nom estranger.

Els indis de les Amèriques viuen exiliats en la seva pròpia terra. El llenguatge no és un tret d’identitat, sinó una marca de maledicció. No els distingeix; els delata. Quan un indi renuncia a la seva llengua, comença a civilitzar-se. Comença a civilitzar-se o comença a suïcidar-se?»

El genocidi, les petites històries que fan entendre el passat i el present, l’imperialisme, el capitalisme que va descobrir Amèrica el 12 d’octubre de 1492, també els va narrar en aquest article, ‘Cinco siglos de prohibición del arcoiris en el cielo americano’, de 1992. L’hauria transcrit tot sencer, però no tindria gaire sentit (ací, i a moltes altres webs, el podeu llegir). Només un parell de paràgrafs, avui que continuen menyspreant llengües ancestrals fins a fer-les desaparèixer, avui que és 12 d’octubre i hi ha famílies separades per murs de formigó, que encara hi ha un benestar només accessible a pells clares, avui que als discursos xenòfobs no els calen caretes ni edulcorants. Avui que penso en Eduardo Galeano i l’enyoro.

Aquests darrers mesos desenes de places, carrers i passeigs a Catalunya han pres un altre nom: ara s’anomenen ‘del Primer d’Octubre’ o ‘del Referèndum’. Aquest canvi ha estat sobretot impulsat per la societat civil, que considera que el referèndum és un fet prou rellevant per a atorgar-li un valor històric. Serà, doncs, tot un homenatge que romandrà a la memòria col·lectiva.

Aquests indrets solen ser situats on aquell dia es va votar o hi va haver violència policíaca. En alguns casos, a més, el canvi de nom ha servit, de passada, per a eliminar referències a la dictadura franquista, a la constitució o a la monarquia. Un exemple és l’actual plaça del Referèndum de Girona, que fins al 21 d’abril era ‘la plaça de la Constitució’. És davant el Col·legi Verd, un dels centres electorals assaltats per la policia espanyola. El canvi va ser proposat per algunes iniciatives populars i va tirar endavant gràcies els vots favorables del PDECat, ERC i la CUP.

‘No hi ha noms neutrals, el fet de tenir-ne un o un altre és una presa de posició’, diu l’historiador Pep Cruanyes. ‘Darrere aquests canvis hi ha una intencionalitat política: la constitució, que havia de garantir els nostres drets, ha servit com a excusa per a exercir la violència i impedir una votació. Substituir un nom per l’altre té una significació’, analitza.

Però aquesta plaça de Girona és només un exemple, i trobem casos semblants a Alcover, Vila-seca, les Planes d’Hostoles, les Preses, Sant Feliu de Pallerols, la Vall d’en Bas, Arbúcies, Fontcoberta, Cadaqués, Cornellà del Terri, Banyoles, Santa Cristina d’Aro, Pals, Jorba, Riudecanyes, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Fonollosa, el Palau d’Anglesola, Tàrrega, Cervera, Balaguer, les Borges Blanques, Móra la Nova, Sant Carles de la Ràpita, Roquetes, Mollerussa o Ripoll. Aquesta llista ha de créixer més, perquè és previst que les setmanes o mesos vinents siguin aprovats més canvis com aquests.

‘És normal de voler deixar constància del Primer d’Octubre, perquè la gent considera que és un fet destacat en la història del país’, diu l’historiador. I afegeix: ‘Va ser un dia en què la ciutadania es va mobilitzar i en què hi va haver una repressió forta. Si es posa el nom a una plaça, es fa evident aquesta reivindicació.’

L’espai públic no és neutral
El nom de l’espai públic no és mai neutral; pot respondre a motius populars o ser fruit d’una decisió política marcada pel poder o bé pels ciutadans, sovint per a commemorar un esdeveniment o un personatge històric. Així i tot, també és possible que l’institucional no coincideixi amb el més estès entre la gent.

La disputa pels noms de l’espai públic és palesa si ens fixem en els canvis al llarg de la història. Durant el franquisme, el fet d’anomenar un carrer o una plaça pel nom que no era l’oficial ja era tota una oposició, tota una protesta.

Un bon exemple de la manera com juga el poder a l’hora de provar de crear un relat mitjançant el nomenclàtor és la plaça entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia de Barcelona. Durant la Segona República espanyola es deia ‘Pi i Maragall’, durant el franquisme va convertir-se en la plaça ‘de la Victòria’; després del cop d’estat fallit del 1981, l’ajuntament va anomenar-la ‘Joan Carles I’. Finalment, va rebre el nom de ‘el Circ d’Orus’, com popularment havia estat coneguda sempre. ‘Cap d’aquests canvis no és banal, és una manera de l’ajuntament de prendre partit’, opina Cruanyes.

De la mateixa manera, el nomenclàtor de l’Eixample va ser instaurats durant la Renaixença per a reivindicar la història de Catalunya. ‘Era una manera de dir: “tinguem memòria d’aquests fets que són importants per a la nostra història”‘, diu Cruanyes. Per tant, no és neutral tampoc que encara hi hagi espais públics amb la nomenclatura franquista.

La militància d’ERC-Barcelona ha avalat l’actual conseller d’Exteriors, Ernest Maragall, com a únic precandidat de la formació republicana a la batllia de la capital catalana després d’aconseguir 442 signatures. D’aquesta manera, un cop finalitzat el període de recollida, Maragall ha estat l’únic que ha aconseguit els avals necessaris, que són el 10% de la militància de la federació de Barcelona.

Per contra, el militant Xavier Martínez, ha aconseguit 41 signatures vàlides i no ha aconseguit la xifra mínima dels 139 per ser proclamat candidat a encapçalar la llista. El procés de primàries, que comptarà amb actes de presentació de la candidatura de Maragall, finalitzarà amb la jornada electoral el divendres 26 d’octubre als onze casals d’Esquerra Republicana a Barcelona, on militants i simpatitzants d’ERC podran votar al casal que tenen assignat per districte.

Maragall ha agraït la confiança en un piulet.

Gràcies a tots els companys i companyes d’@ercbcn que m’heu fet confiança. Ara hauré de demostrar-vos que la mereixia.
I treballar per sumar la complicitat dels que entenguin Barcelona com nosaltres.
Una ciutat valenta i compromesa que ho vol tot, que mira lluny.
Seguim creixent! https://t.co/owUMoBq6X3

— Ernest Maragall (@ernestmaragall) October 11, 2018