Vilaweb.cat

La innegable intuïció, un altre cop

A les pel·lícules, un dia et claven una pallissa i l’endemà duus una tireta a la cella, camines una mica coix i continues empaitant l’enemic per una ciutat en flames. A les pel·lícules, muntes una escena barroquíssima perquè estan cometent una injustícia amb algú que t’estimes i pocs minuts després allò queda resolt, sovint amb una el·lipsi que té forma d’ansiolític per al guionista de torn. A les pel·lícules, al final no queda res per lligar, tot encaixa i té un sentit, res passa perquè sí, tard o d’hora se t’expliquen els motius de tots els fets. A les pel·lícules, si et mires més de cinc segons als ulls amb un ex, a l’escena següent ja sou al llit revivint els moments més tòrrids de la vostra relació. A les pel·lícules, si un home troba una prova d’embaràs a la paperera, vol dir que serà pare. A les pel·lícules, deixeu-me que exageri, si menges raïm no surts pas escopint-ne les llavors. M’aturo perquè em sembla que se m’ha entès. Afegeixo només que quan dic pel·lícules també dic sèries, i  arrenco.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El 5 de gener la historiadora de l’art Anna Colomer enllaçava en una piulada un vídeo de dos minuts de David Lynch responent una pregunta que només se li pot fer a un cineasta com ell: “Què respons quan et diuen que una pel·lícula no té sentit o que la gent no l’entén? Què en penses? I què li diries a la gent que, potser, els agrada fer coses a les quals l’altra gent no troba sentit?” La resposta de Lynch és no solament una de les essències del cinema, sinó també de la literatura, penso escombrant cap a casa: “M’agraden les idees, m’agrada que una història tingui una estructura concreta, però també m’agraden les abstraccions, la vida és plena d’abstraccions, i les desxifrem amb la intuïció. La gent està avesada a veure pel·lícules que s’expliquen a si mateixes en el 100%, i desconnecten d’aquella cosa tan meravellosa que és la intuïció quan miren aquestes pel·lícules. Però hi ha gent a qui li agraden les abstraccions, perquè els donen espai per somiar. I jo crec que una abstracció és una cosa que el cinema pot explicar. Trobo que és meravellós pensar en aquells sons i aquelles imatges que flueixen junts en el temps dins d’una seqüència creant una cosa que només pot ser explicada amb el cinema. No són paraules, no és la música, són un munt de coses que s’ajunten i creen una altra cosa que abans no existia. Això és el que m’agrada. (…) I després això depèn del fet que la gent hi trobi la seva pròpia interpretació. En realitat, tant és el que en pensi jo. No hi ha dues projeccions iguals, és l’espectador, la música i la pel·lícula que formen un cercle i sempre funciona així. I tu ho sents així, i aquesta barreja d’emoció i intuïció acaba tenint sentit per a tu.”

Enllaçant aquesta declaració de Lynch, Colomer deia: “Penso sovint en el retrocés que són les sèries, que ens empassem la mateixa estructura narrativa mecànica i conservadora, pur argument. A mi em semblen totes iguals, per més ben fetes que estiguin. Visionari [Albert] Serra quan deia que allò que no fos estricte entreteniment ja no es veuria als cines.” Poc després l’actor Josep Julien li recomanava una sèrie que ell creia que s’escapava d’aquesta fórmula, i és així com vaig descobrir I Know This Much Is True (HBO, 2020), sèrie dirigida per Derk Crianfrance i produïda per Mark Ruffalo, que hi fa un doble paper protagonista, basada en la novel·la del mateix títol que Wally Lamb va publicar l’any 1998. 

Durant sis nits (la sèrie té mitja dotzena de capítols) he vist la sèrie de Ruffalo –se n’ha de dir així, hi fa un doble paper estratosfèric, n’és el productor executiu i es nota que hi posa l’ànima, en la història d’aquests dos germans– sense poder relaxar-me ni un segon, i no perquè tingui un ritme trepidant o perquè hi hagi molta acció, sinó perquè Wally Lamb i Mark Ruffalo van estar treballant durant dos anys l’adaptació televisiva de la novel·la i han sabut trobar la manera d’explicar la història dels germans Birdsey aprofitant tot el que ens ofereix el cinema i que Lynch apuntava en la seva resposta. La sèrie se situa als anys noranta i ens explica les trifulgues de Dominic Birdsey (Ruffalo) per fer-se càrrec del seu germà bessó esquizofrènic (també Ruffalo, sovint irreconeixible) i alhora intentar continuar vivint la seva vida. Els sis capítols es van rodar a Nova York entre l’abril i l’octubre de 2019 i es van estrenar a HBO entre el 10 de maig i el 14 de juny de 2020.

Si rasques una mica en la història personal de Ruffalo, pots deduir per què es va interessar tant en la novel·la de Wally Lamb —i et pots atrevir a pensar que això va afectar en el resultat del guió escrit a quatre mans per l’autor i l’actor. L’1 de desembre de 2008, Scott Ruffalo, germà de Mark, va rebre un tret al cap als afores de casa seva, a Beverly Hills, i va morir una setmana després, i encara avui sembla que no se sap qui el va matar. Scott i Mark estaven especialment units, havien viscut junts a l’inici de les seves carreres professionals, de perruquer i d’actor respectivament, i la mort de Scott va enfonsar Mark en una depressió que va trigar molt a superar —no ens hi recrearem. Tot això ho he sabut després, perquè en acabar l’últim capítol de la sèrie apareix una dedicatòria pòstuma a Scott Ruffalo i no et pots estar de buscar qui és i què va passar, i de sobte la relació dels germans Birdsey pren encara més cos, més força, i això que amb la ficció, només amb la ficció, Dominic i Thomas ja eren 100% de carn i ossos. No m’estranya que Ruffalo hagi guanyat un Emmy per aquesta doble interpretació, hi deixa la pell explicant l’amor fraternal, el lligam entre germans, en cada fotograma de la sèrie. 

Però el que té de bo I Know This Much Is True és que, com bé apuntava Julien, és de la corda de Lynch (salvant distàncies, que Lynch és irrepetible), i per tant és plena de les abstraccions que ell descrivia i confia plenament en la intuïció de l’espectador, de cada espectador. A la sèrie de Ruffalo les coses no encaixen, només passen, com a la vida real, però sense la voluntat de ser un documental, perquè és ficció i no se n’amaga. La gent hi plora en silenci, no esclata en plors sorollosos en menys d’un segon, la gent triga a respondre quan li pregunten, perquè no sap què dir o perquè no té resposta, i no etziben rèpliques suades o extremadament poètiques per als personatges que encarnen. Tot passa com ha de passar i si encaixa o no depèn de com t’ho miris i del que hi vegis. Per això ensopegar amb aquesta sèrie i passar-hi sis nits és un regal per a algú que escriu i que es passa la vida demanant-se com explicar una història, la que sigui, perquè amb un argument i prou no s’arriba gaire lluny dins del cap del lector o l’espectador, cal tocar-li la intuïció, com deia Lynch –i ja sé que em repeteixo, però la troballa de Ruffalo mereixia tornar-hi.  

A la sèrie, Ruffalo rep una coça a l’entrecuix i l’endemà va a la consulta d’un metge fet un mapa i caminant tot espatarrat amb uns pantalons de pijama vells. A la sèrie, Ruffalo munta una escena barroquíssima en un centre psiquiàtric i l’únic que en treu és la coça a l’entrecuix d’abans. A la sèrie, em repeteixo, les coses passen, no encaixen, i no tot es resol ni tens ànsia perquè es resolgui. A la sèrie, Ruffalo es mira més de cinc segons als ulls amb una ex i l’escena següent no passa en cap llit (no us espatllo res dient-vos-ho). A la sèrie, Ruffalo troba una prova d’embaràs a la bossa de la brossa i tot el que passa després no és el que t’imagines que passarà. I no hi menja raïm, a la sèrie, Mark Ruffalo, però estic segura que si ho fes, n’escopiria les llavors i una li cauria regalimant amb una mica de saliva barbeta avall, i el que en pensaríem cadascun de nosaltres, d’aquella llavor i aquella saliva, seria personal i intransferible, i en aquest ventall de possibilitats està tota la gràcia del cinema –i de la literatura, que escombro cap a casa. 

The post La innegable intuïció, un altre cop appeared first on VilaWeb.

“És com si fossis dins un pou”: el taller del Sindicat de Manters, a punt de ser desallotjat

“Rak!”, exclama Papalaye Seck, amb un somriure. Explica que rak vol dir ‘resistir’ en wòlof, llengua que es parla al Senegal, el seu país d’origen. Diu que és això, resistir, que sempre han fet i continuaran fent els membres del Sindicat de Manters de Barcelona, que a partir d’avui han d’encarar el desallotjament imminent de tres locals del carrer del Peu de la Creu, del barri del Raval. En aquests locals, ocupats per les entitats la Caracola, el Sindicat de Manters i l’Espai de l’Immigrant, hi viuen quinze persones en situació de vulnerabilitat, hi ha el taller de costura autogestionat de la botiga Top Manta i també es proporciona acompanyament i formació a immigrants. “La situació és desastrosa i estem molt i molt preocupats. Si hi ha un desallotjament, on anirà tota aquesta gent?”, lamenta Seck, que és membre del sindicat i combina la feina de venedor a la botiga amb una altra feina en un forn de pa.

Papalaye Seck treballant a la botiga Top Manta, del carrer d’En Roig de Barcelona googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A l’octubre es va arribar a un acord d’última hora amb la propietat, InmoCaixa, per a evitar el desallotjament dels locals i començar un procés de mediació d’un màxim de quaranta-cinc dies. L’objectiu era trobar una alternativa conjunta amb l’ajuntament, que va demanar més temps per a trobar solucions. Però finalment no hi ha hagut acord, tot i que encara seria possible d’aconseguir-ne un d’última hora.

Una mediació que no ha acabat en acord

La nau que alberga els tres locals havia estat un narcopís fins que va ser desallotjada. Després, va ser ocupada per aquestes entitats socials. La cooperativa SOM explica que en aquest temps, abans de la segona ocupació, van signar una opció de compra d’un dels locals, el número 5, i van pagar-ne les arres. Una vegada pagades, la cooperativa va trobar-se que el local era ocupat. En vista d’aquesta situació, el grup explicava en un comunicat que, tenint en compte la vulnerabilitat d’aquestes persones, ha intentat trobar un acord amb l’ajuntament i els col·lectius afectats. Es va arribar a un acord amb el Sindicat de Manters, però l’Espai de l’Immigrant va refusar-lo. “La nostra premissa era que abans de poder arribar a un acord, s’havia de proporcionar, per escrit i de manera formal i signada per La Caixa, SOM i l’ajuntament, una sortida d’habitatge digne per als qui viuen a La Caracola. Després, el sindicat, l’ajuntament i SOM van pactar un acord del qual no hem format part”, diu el col·lectiu.

Arran de la situació, SOM ha decidit que si abans d’aquest vespre no s’arriba a cap acord amb els col·lectius perquè hi hagi un desallotjament pacífic, traspassarà l’opció de compra a un tercer per a no perdre els diners. “SOM no volia generar més conflicte i volia oferir-nos també una aportació econòmica”, explica Seck. “Com que és una cooperativa, té una perspectiva diferent, però ara haurà d’afrontar la part més complicada, perquè ens haurem de relacionar amb una empresa capitalista a la qual la qüestió social tant li fa”, explica, fent referència a aquest tercer a qui es traspassarà l’opció de compra.

Imatges del taller de costura del Sindicat de Manters, local a punt de ser desallotjat El paper de l’ajuntament

Tot i que l’Espai de l’Immigrant ha criticat el paper de SOM, i no ho ha fet el Sindicat de Manters, ambdós col·lectius coincideixen en les crítiques a l’ajuntament. El consistori ha posat a disposició un local municipal per garantir la continuïtat de l’activitat del sindicat a la Marina i assegura que treballa per a reallotjar les persones en situació vulnerable. Tanmateix, les entitats consideren que aquestes mesures són insuficients, especialment pel que fa a l’alternativa d’habitatge.

L’Espai de l’Immigrant ha denunciat que en un primer moment La Caixa va proposar com a alternativa a Virginia, una d’aquestes persones, un pis que es troba ocupat. Arran d’això, acusen l’ajuntament d’immobilisme. En canvi, el consistori assegura que treballa en la mediació per a aconseguir un habitatge en condicions. “Per què cal arribar a aquest punt? A la ciutat hi ha molts espais tancats que no es reobren i es renegocia amb els propietaris. Si l’ajuntament pot arribar a acords per tenir lloguer social per què no ho fa en aquest cas?”, es pregunta Papalaye Seck, del Sindicat de Manters.

L’Espai de l’Immigrant també denuncia que els serveis socials pressionen la dona perquè accepti una sortida d’habitatge que encara no ha pogut visitar i, en general, critica que no s’ha donat cap alternativa adequada a aquesta gent, i que la majoria es quedaran al carrer si s’executa el desnonament, enmig d’una onada de fred i la crisi sanitària. Exigeixen, en definitiva, habitatges no temporals i en règim de lloguer social. De moment, expliquen que de les quinze persones que viuen a la nau, onze no tenen cap alternativa digna.

El Sindicat de Manters sí que va acceptar l’acord. Tanmateix, diuen que moure el taller del Raval pot tenir molts inconvenients, a banda la llunyania de la botiga: “L’ajuntament ha aprofitat la situació per deixar-nos el local que hem negociat durant anys, un de la Zona Franca”, diu Seck, fent referència al local de la Marina. “Un dels companys va anar a visitar-lo, però no està en bones condicions, s’ha de reformar i això pot durar un any. Colau no ens dóna més alternativa que un local que ja els havíem dit durant molt de temps que no ens convenia. No són coherents amb les seves paraules. Fa temps que els diem que el nostre objectiu no és sortir d’aquí per anar a la Zona Franca, perquè això ens genera més moviment i més perill. Al nostre col·lectiu hi ha molta gent sense papers, i haver d’anar fins allà, on hi ha el CIE, i ser víctimes de racisme institucional, per a alguns dels nostres germans és un perill. La policia ens pot esperar per a detenir gent i emportar-se-la. És cert que quan estàs en situació administrativa irregular en qualsevol lloc poden detenir-te, però la Zona Franca és el lloc més a la vora del CIE, i allà t’hi fiquen i ja no tornes més a casa. Jo ho sé molt bé, perquè fa anys em van detenir, em van portar al CIE i em van deportar. Tot el que tenia es va quedar aquí.”

“Sempre es donen informacions falses sobre nosaltres”, continua. “Hi ha gent que parla de les coses bones que l’ajuntament ha fet per nosaltres. Quines? El sindicat el vam crear nosaltres, organitzant-nos, per a defensar els nostres drets. Va néixer quan van matar Mor Sylla a Salou. El van matar perquè era un venedor ambulant negre. Hi ha molts delinqüents al món, però la policia no llança pel balcó els delinqüents blancs… Així vam crear la marca.” Tant la botiga com el taller, diu, han servit d’alternativa a molts venedors ambulants, que fins ara havien hagut de vendre al carrer, exposats a les persecucions de la policia.

La tasca dels manters durant la pandèmia, en l’oblit

El Sindicat de Manters explica que la situació del desallotjament els irrita especialment perquè se senten abandonats i gens reconeguts després del paper que van tenir durant la pandèmia. Durant el confinament, quan no quedava estoc a les farmàcies, el sindicat va reconvertir la botiga Top Manta del carrer d’En Roig en un taller de costura per a cosir màscares i bates per als sanitaris. També van passar a fabricar aquest material al local del Peu de la Creu: “Ho enviàvem tot als hospitals perquè sabíem que els sanitaris no tenien ni una bata per a canviar-se. Les institucions no han fet res per tota aquesta gent que ha sacrificat la seva vida i el seu temps en un moment en què ningú no s’atrevia a sortir al carrer. Els nostres eren fora de casa del matí fins a la nit per a treballar voluntàriament i posar el seu gra de sorra en un moment en què ni tan sols l’estat sabia com reaccionar…”, recorda Papalaye Seck.

Un membre del Sindicat de Manters al taller durant el confinament.

“Quan han passat els moments més durs, continuen mereixent una vida digna, igual que tothom. Crec que la seva recompensa no ha de ser prendre’ls la poca cosa que tenen”, denuncia. “En comptes de recompensar-los amb alguna cosa, els treuen d’allà i els esborren, com han fet sempre. Això no ho hem de permetre perquè ja n’hi ha prou amb l’opressió, el menysteniment i l’oblit que rebem. Venim d’unes altres societats, però vivim aquí, i les persones són d’on viuen, no d’on vénen. Jo visc aquí, he passat la pandèmia aquí, ajudant. És una qüestió de drets humans i de ser una societat civilitzada. Hem de canviar la manera de gestionar les coses…”

Seck es refereix, per exemple, a la situació administrativa irregular en què es troben molt dels seus companys. Lamenta que les administracions no trobin solucions per a aquests casos, en què les persones no poden trobar feina perquè són en una situació irregular i alhora no poden regularitzar-la perquè no poden entrar al mercat laboral: “És com si fossis dins d’un pou. Per a sortir, necessites una corda. Però si ets dins del pou, d’on la treus? Potser algun dia algú et tirarà una corda, però s’ha de lligar. Com en surts? De miracle! I amb el seu sistema, no hi ha sortida. Hi ha gent que viu aquí sense papers durant més de deu anys. No poden viatjar ni treballar, viuen com rates. Els polítics saben que aquestes persones pateixen, però no els consideren persones, perquè si no tens papers no et consideren persona. No els importem perquè som negres i no votem… Això em sembla inhumà.”

Un altre problema que es troben molts membres del col·lectiu, i també l’entitat en general, són les dificultats d’accedir a l’habitatge o al lloguer de locals, sigui per racisme o per la situació d’irregularitat en alguns casos: “Per exemple, fa poc negociàvem un lloguer, però quan el propietari va saber que érem immigrants negres la cosa es va complicar… Fins que no sabia que érem el Sindicat de Manters tot anava bé… La gent és ignorant. La televisió redirigeix les mirades cap on el sistema vol, i molta gent no sap què passa a l’Àfrica i opina sobre un continent del qual no té ni idea. Aquí molta gent no sap la capital de Gàmbia, però tothom sap la capital dels Estats Units. A Europa us fan creure que l’Àfrica no importa, que no l’heu de mirar, que els africans som miserables i que ens heu d’ajudar, però en canvi les grans empreses s’aprofiten dels nostres recursos…”.

Un desallotjament amb data oberta

Malgrat la situació i els nombrosos exemples de racisme institucional i quotidià que asseguren haver viscut, les entitats agraeixen que molts col·lectius i veïns del barri els hagin ajudat a lluitar contra el desallotjament. Seck tem que el fet que es tracti d’un desnonament amb data oberta dificulti les concentracions per a provar d’aturar-lo, que s’hauran de fer per torns: “La policia pot arribar en qualsevol moment, i això ho complica tot. Sigui com sigui, continuarem resistint, i si ens fan fora buscarem una alternativa per a continuar fent les nostres activitats.”

The post “És com si fossis dins un pou”: el taller del Sindicat de Manters, a punt de ser desallotjat appeared first on VilaWeb.

‘Bruja escarlata y Visión’ i ’22.juli’ arriben a les plataformes digitals

La plataforma de cinema familiar Disney+ estrenarà avui la minisèrie Bruja escarlata y Visión, la primera de Marvel a la plataforma. Té nou episodis i un format clàssic de comèdia de situació. Per una altra banda, a FilminCAT s’estrena 22.juli, que tracta de l’atemptat a Oslo i Utoya del 2011 perpetrat per un simpatitzant de la ultradreta i fonamentalista cristià de trenta-dos anys. Es podrà veure a partir del 19 de gener. I Netflix emetrà la minisèrie  Acosador nocturno: a la caza de un asesino en serie, el film A descubierto i la sèrie Madre sólo hay dos.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

WandaVision (‘Bruja escarlata y Visión’). Direcció: Jac Schaeffer i Matt Shakman. Intèrprets: Kat Dennings, Elizabeth Olsen, Teyonah Parris; Paul Bettany, Randall Park. Gènere: Ciència-ficció. Esbós: Wanda Maximoff i Vision, dos éssers amb superpoders, viuen una vida idíl·lica als afores d’una ciutat fins que un dia comencen a sospitar que no tot és com sembla. Plataforma: Disney +. Format: Minisèrie.

22.juli (’22 de julio’). Direcció: Gjyljeta Berisha i Pål Sletaunea. Intèrprets: Alexandra Gjerpen, Helga Guren; Øyvind Brandtzæg, Marius Lien. Gènere: Drama. Esbós: Es recrea la tragèdia en què el fonamentalista d’ultradreta Anders Behring Breivik va matar setanta-set persones, explicada per periodistes, policies, professionals mèdics i civils. Plataforma: FilminCAT. Format: Minisèrie.

Robin’s Wish (‘El deseo de Robin’). Direcció: Tylor Norwood. Gènere: Documentari. Esbós: Un retrat sobre la vida de l’actor Robin Williams, amb èmfasi especial als darrers mesos de la vida, centrant en la lluita contra la malaltia de demència de cossos de Lewy. Plataforma: Filmin.

Night Stalker: The Hunt for a Serial Killer (‘Acosador nocturno: a la caza de un asesino en serie’). Direcció: Tiller Russell. Gènere: Documentari. Esbós: Narra com la policia va atrapar un dels assassins en sèrie més destacats de la història nord-americana. Plataforma: Netflix. Format: Minisèrie.

Outside the Wire (‘A descubierto’). Direcció: Mikael Håfström. Intèrprets: Emily Beecham; Damson Idris, Anthony Mackie. Gènere: Ciència-ficció. Esbós: Un pilot de drons destinat en una zona de guerra descobreix que ha de detenir un atac nuclear amb un agent androide per poder salvar el planeta. Plataforma: Netflix. Format: Film.

Madre sólo hay dos. Direcció: Carolina Rivera i Fernando Sariñana. Intèrprets: Liz Gallardo, Ludwika Paleta; Martín Altomaro. Gènere: Drama. Esbós: Dues dones s’adonen que els van bescanviar les filles quan van néixer i decideixen d’ajustar-se a la nova vida creant una sola família. Plataforma: Netflix. Format: Sèrie.

Tiger. Direcció: Matthew Hamachek i Matthew Heineman. Gènere: Documentari. Esbós: El documentari gira entorn de la vida i els escàndols del golfista Tiger Woods, amb imatges inèdites i entrevistes amb personatges que coneixen l’esportista. Plataforma: HBO. Format: El documentari és presentat en dues parts: la primera es va estrenar el dilluns 11 i la segona s’estrenarà el dilluns 18.

One Night in Miami… Direcció: Regina King. Intèrprets: Joaquina Kalukango, Nicolette Robinson; Kingsley Ben-Adir, Aldis Hodge, Leslie Odom Jr. Gènere: Drama. Esbós: El boxador Cassius Clay guanya Sonny Liston el 1964, i es reuneix amb Malcolm X, Sam Cooke i Jim Brown per canviar la història del sud segregat. Plataforma: Amazon Prime Vídeo. Format: Film.

The post ‘Bruja escarlata y Visión’ i ’22.juli’ arriben a les plataformes digitals appeared first on VilaWeb.

Idiolectes! (1)

En sengles articles recents m’he referit a la dificultat (o incapacitat) per a comprendre el fet lingüístic i a la negació de la realitat com a mecanisme de defensa del parlant aclaparat per la realitat lingüística. Ara voldria completar la tríada tot descrivint un fenomen sorprenent però de conseqüències notables: el desconeixement del propi idiolecte.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

No em refereixo al desconeixement del mot, que és un concepte tècnic. Idiolecte (del grec idios, ‘peculiar’) és un terme emprat en lingüística per referir-se a la varietat més petita en què es pot concretar una llengua, és a dir, l’ús individual. Per dir-ho de pressa i malament, la manera de parlar pròpia de cadascú. Tots en tenim, i no n’hi ha dos d’iguals. L’idiolecte propi està format per les tries específiques de paraules, estructures gramaticals i pronúncies concretes que conformen el nostre discurs quotidià. Seria una cosa com ara el vestidor de casa: del total de peces de roba existents en el mercat català, el meu idiolecte és l’armari on tinc les que em poso habitualment. Un armari, i això és important, de dos cossos. En un hi tinc totes les peces que vaig rebre a casa, de petit, de la família i l’entorn més immediat: la roba d’aprendre a parlar, que si us hi fixeu és la que no es tria; és la part més grossa, grossíssima, però ja no creix. De fet tendeix a minvar, perquè de tant en tant llenço una camisa o uns pantalons: són aquells mots, girs o maneres de dir que deixo de fer servir, i només me n’adono el dia que veig algú que en porta una de semblant.

L’altre cos de l’armari és força menys voluminós, i molt més canviant, i sobretot reflecteix més la meva personalitat, perquè la tria (teòricament) podria dependre de mi. Hi deso, d’una banda, els vestits que aprenc llegint, escassos però generalment de bona factura; i de l’altra la roba de moda, la de temporada. Expressions que sento al meu voltant i que en realitat incorporo sense proposar-m’ho (han vingut per quedar-se, fer-se trampes al solitari, joder, crush, en plan…), i que igual d’involuntàriament llenço a les escombraries la temporada següent; és una part de l’armari que no cal ampliar perquè creix poc. De les moltíssimes peces que m’he posat d’ençà que em vaig començar a emancipar lingüísticament (a partir de la tardana infantesa, primeria de la pubertat, si fa no fa: hola pepsicola, guai del Paraguai), avui en gasto poquíssimes (guai, molar), i les que no he llençat (careto, fer un vòltio) les tinc en desús, ja gairebé no les despenjo mai. A diferència d’aquestes, que són de temporada, la vestimenta heretada de casa és per a tota la vida, però quan una peça es deixa de fer servir queda tan ensorrada al fons de l’armari que costa molt de repescar (“—Gràcies. —No es mereixen”, o “I ara” per dir ‘no’): cal un esforç conscient, perquè en emprovar-nos-la sembla que ja no combina amb res (aquest dia un parlant barceloní de pares vallesans no aconseguia recordar com es diuen aquells retallons de cotna de porc que anomenem llardons i que en algun moment havia substituït per torresnos. Precisament el fet que sembli increïble (és verídic) és la prova del que dic: tant l’aprenentatge com l’oblit d’elements lingüístics són gairebé sempre inconscients, i la voluntat hi té ben poc a fer, si no es treballa molt).

He posat els exemples en forma de mots i expressions, però també val per als fenòmens sintàctics i fonètics. Un exemple és la L de Diagonal: hi ha qui la incorpora en un cert moment i ja no la canvia mai més; o la Z de zona desplaçada cap a S (una articulació que tendeix a generalitzar-se). O la cantarella en les frases interrogatives de la canalla d’ara, tan diferent de la de fa dues generacions. No fa gaire, comentant en una sobretaula el problema de la pronúncia de topònims estrangers, la possibilitat d’adaptar el so de la J castellana mitjançant la nostra C va provocar befa, si no indignació (ningú vol passar per burro); la revelació que tots els presents empren el mot maco/a, que n’és prova fefaent, va ser rebuda amb estupor. Però el zenit es va atènyer quan cap dels contertulians tenia present el cas de quefe (cap ni un de cinc, i no parlem de gent jove, precisament). Si tu has viscut al país, t’has relacionat amb catalanoparlants de més d’un dialecte, has llegit algun llibre, has participat en quatre sobretaules i no tens present el mot quefe, deixa’m que t’ho digui una mica bruscament: no estàs capacitat per parlar de llengua. El fet lingüístic no és un codi de circulació on només hi ha coses que es poden fer i coses que no; és molt més vast. Llegeix, escolta, esforça-t’hi (té, un text molt breu, ben recent, que t’ajudarà), i un dia potser tindràs prou criteri per emetre un parer que valgui la pena d’escoltar. Mentrestant, val més que continuïs parlant de política.

Torno al to pedagògic. Per comprendre el fet lingüístic entès com a realitat col·lectiva, cal tenir present que els idiolectes poden ser potencialment variadíssims, però el fet és que són monòtonament repetitius. Dit d’una altra manera: cadascú de nosaltres té la capacitat de modelar al seu gust la pròpia manera de parlar, però a l’hora de la veritat gairebé no fem altra cosa que copiar. Entenguem-nos: copiar els models majoritaris. La tendència a l’homogeneïtzació lingüística és tan vella com el llenguatge (i en part necessària, si ens volem entendre), però la hiperinflació dels mitjans de comunicació ho ha dut a l’extrem. Per combatre les modes del moment (gilipollas, lol, sí o sí, és lo que hi ha, línies vermelles, desescalada… i així fins a l’infinit) cal una independència de criteri que la majoria de parlants no tenen. Per temor (ningú vol ser ridiculitzat per la manera com parla), però sobretot per desconeixement.

Com que aquí ja hi ha prou teca per rumiar una estona, deixo per a la setmana entrant la part més fascinant del fenomen.

The post Idiolectes! (1) appeared first on VilaWeb.

No és cert que cap país no s’haja independentitzat amb la meitat de la població en contra

Tinc un respecte escrupolós pels presos polítics i tendesc a matisar les seues opinions entenent que el fet d’estar injustament privats de llibertat els condiciona. Fins i tot els condiciona en coses tan simples com ara consultar enciclopèdies o llibres. Però entenc que, sense trencar aquest respecte, he de poder discutir les seues opinions, molt especialment si són basades en fets erronis. Ahir el vice-president Oriol Junqueras, en la línia de declaracions semblants d’Esquerra Republicana aquests darrers temps, va afirmar: “No hi ha cap país que hagi arribat a la independència quan té el 50% de la societat en contra.” I això, em sap greu, però no és així.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

He d’aclarir d’entrada que la formulació, per si, ja és molt estranya. Perquè capgira la formulació tradicional que sempre, en una decisió política qualsevol, compta quanta gent hi ha a favor, no quanta gent hi ha en contra. Però també perquè no hi ha cap mètode acreditat per a definir com es calcula quanta gent va en contra d’alguna cosa, excepte en el cas d’un referèndum.

En cas de referèndum no hi ha dubte: si la majoria dels electors, el 50%, vota contra la independència ja està. No hi ha independència. En això estaríem tots d’acord. I per tant cal entendre que, com va passar amb el Brexit, si els partidaris de separar-se guanyen ni que siga per un grapat minúscul de vots, ja està, tenen el dret de fer-ho. S’entén que encara que l’altra meitat de la població hi estiga en contra. Ara, deixant de banda aquest mètode, que és el millor però que Espanya no vol acceptar-lo, la història, en qualsevol cas, explica que hi ha països que s’han independitzat amb un gruix de la població molt notable –la meitat, sí– clarament en contra.

Hi ha fins i tot exemples llunyans, que avui podrien despertar una certa curiositat. Mirem el cas de Finlàndia. La declaració d’independència de Finlàndia va ser adoptada el 6 de desembre de 1917 per un senat creat expressament pel president Pehr Evind Svinhufvud i es va fonamentar en un resultat de 100 vots a favor i 88 en contra. Això era el 53% dels escons per als partits independentistes, una xifra que és només un punt superior al 52% dels escons que els partits independentistes tenen al parlament de Catalunya avui. Es podria argumentar, per tant, que si el mètode va valer allí hauria de valer també ací i ara. O explicar bé què ho fa tan diferent. I cal tenir en compte que, en vista de la situació i per estalviar-se maldecaps, el senat va decidir de no fer cap referèndum per a validar-la i l’aplicà directament, sense més ni més.

Però aquest exemple és de fa molts anys, i entenc que alguna gent no el considere pròxim o vàlid. Em referiré a continuació, per tant, a casos molts més recents.

El 21 de maig de 2006 es féu el referèndum d’independència de Montenegro. Com molts deveu recordar, el resultat oficial va ser del 55,5% dels vots a favor i el 44,5% en contra, amb una participació del 86,49%. En aquells moments la població de Montenegro era de 620.145 habitants i el cens, de 419.236 electors.

Com he dit, el problema de posar l’accent no en qui va a favor de la independència, sinó en qui no hi va, permet als contraris a la independència de fer servir arguments com els que precisament es van emprar a Montenegro, que en el fons són els mateixos que addueixen ja ací els partits monàrquics. Alguns partits montenegrins van insistir a dir que calia considerar que tothom qui no havia votat a favor no donava suport a la independència.

L’argument, gens negligible, era que si només 230.711 ciutadans sobre el total dels 484.718 electors havien votat que sí, significava que un 53% de la població no havia donat el consentiment explícit a l’adopció d’una decisió tan important. “Consentiment explícit”, va ser un terme que es va arrossegar durant anys i que a vosaltres o a mi ens pot semblar un parany, però que va servir per a impugnar el procés sencer. Finalment ni l’argument del consentiment explícit no va impedir que, malgrat tot, Montenegro esdevingués un estat perfectament independent i membre de l’ONU, tot i l’oposició, argumentable, de la meitat de la població.

Als Balcans, de fet, moltes de les declaracions d’independència van tenir el mateix problema. El referèndum d’independència de Bòsnia es va fer entre el 29 de febrer i el primer de març del 1992 i va ser activament boicotat pels serbs de Bòsnia. Amb una participació del 63,73%, en total hi va haver 2.061.932 vots a favor de la independència, en un cens que l’any anterior incloïa una població adulta de 4.377.053 habitants. De manera que, una altra vegada, hom va poder dir que la majoria no hi havia donat un consentiment explícit. A la veïna Croàcia la situació va ser pareguda, fins al punt que als territoris de majoria serba ni tan sols es van posar les urnes del referèndum, cosa que no va impedir, però, ni la independència ni la pertinença posterior a la Unió Europea.

Un cas menys conegut però molt interessant si volem sostenir de manera rigorosa aquesta discussió, és també els dels països bàltics. Resta en la memòria popular la imatge que sengles processos d’independència van ser immaculats i van tenir un suport popular gairebé unànime, però la realitat no és pas tan clara. I el cas més evident és el de Letònia.

La declaració d’independència de Letònia va ser adoptada el 18 de març del 1990 pel Soviet Suprem. 138 diputats van votar-hi a favor i en calien 132; un es va abstenir i 59 van abandonar la sala per no prendre part en la votació, que consideraven il·legal. Aquest és el motiu –qui no hi és no hi és comptat– pel qual tots els llibres d’història diuen que la independència de Letònia va ser aprovada pel 99% –i també per aquest motiu poden dir que la independència de Catalunya, el 27 d’octubre del 2017, va ser aprovada pel 85% de la cambra.

Un any després, el 3 de març de 1991, es va fer un referèndum d’independència, que es va guanyar amb el 74,9% dels vots a favor i un 25,1% en contra. Però, i ací hi ha una clau molt interessant, es va guanyar amb un cens discutit. Només hi havia registrades per a votar 1.902.802 persones i no van poder votar una part dels russos que residien a Letònia. La xifra exacta no és fàcil de saber, però tots els estudis i una comparació amb el cens en vigor indiquen que eren unes 750.000 persones, la immensa majoria russòfones i clarament contràries a la independència. Preguntar-nos què hauria passat si haguessen votat és especular molt, evidentment, però en canvi hi ha pocs dubtes que la societat letona era clarament una societat dividia per la meitat respecte del procés.

He d’aclarir ací, per no suscitar cap confusió, que entenc l’argument dels letons, que van deixar sense dret de vot els russos arribats al país després de l’ocupació soviètica. No discutesc que tinguessen el dret de fer-ho. Però les dades evidencien que no era gens clar si la majoria dels qui aleshores residien a Letònia eren partidaris de la independència o contraris. Cosa que no ha impedit a Letònia de fer la independència i ser part de la Unió Europea. Igual que Estònia, on encara avui prop d’un 10% de la població, russos arribats durant l’ocupació, no és considerada ciutadana de ple dret ni té dret de vot. Ah, i també hi hagué una situació com la de Letònia o Estònia a Timor Oriental, al referèndum d’independència del 1999, i allà va ser sancionada com a pràctica correcta per l’ONU.

Crec que amb aquests exemples –no cal ni esmentar el cas evident i conegut de tothom de Kossove, que va haver de guanyar la independència als tribunals!– n’hi ha prou per a demostrar que l’afirmació que un país no pot ser independent si la meitat de la població hi està en contra no es correspon amb la realitat.

Una altra cosa ben diferent és discutir si és convenient o no a Catalunya, o si és factible o no, fer la independència amb la meitat de la població en contra –discussió per a la qual primer s’hauria d’acreditar que això és així, perquè he de recordar que ningú no ha pogut demostrar encara si això passa. Podem discutir-hi políticament i fer tantes propostes com calga. Podem discutir si és acceptable que una minoria s’impose a la majoria. Podem discutir, si cal, sobre la necessitat de pactar alguna mena de majoria reforçada per a fer un pas tan important com aquest. En canvi, no em sembla adequat d’afirmar que una cosa no és possible si les dades contrastables evidencien que l’argument no es correspon de cap manera amb la realitat.

The post No és cert que cap país no s’haja independentitzat amb la meitat de la població en contra appeared first on VilaWeb.

[DADES] La covid circula sense control a Europa i les morts ja superen les xifres de la primera onada

La nova onada ha fet circular la covid-19 per Europa com no s’havia vist fins ara i, malgrat que en molts estats els casos encara van augmentant, fa setmanes que les xifres de morts s’equiparen a les dels pitjors moments de la primera onada, i fins i tot les superen.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En diversos estats, l’acceleració és explosiva, amb detecció de casos rècord. Al Regne Unit, les infeccions s’han quadruplicat en un mes, de 15.000 al dia a vora 60.000. Molts experts assenyalen la nova variant del virus com a causa. El cas de la República d’Irlanda encara és més extrem, d’una situació controlada, amb 283 casos al dia, a més de 6.000 actualment; de la mateixa manera, Portugal ha duplicat la incidència en només dues setmanes, de 3.700 casos al dia a 8.500.

Sobre això, si ens fixem com ha estat de gran el canvi de tendència, veiem que els casos han augmentat un 475% a Irlanda en dues setmanes, un 108% a Portugal, un 86% a l’estat espanyol i un 27% al francès, cosa que fa que, tot i estar en una situació millor, ara hi hagi hagut un creixement molt ràpid i descontrolat. Això ha fet que aquests estats hagin endurit les mesures, com els recents anuncis de confinament a Portugal i al Regne Unit, els quals s’afegeixen als que fa temps que suporten una nova onada, com són Alemanya, Txèquia i els Països Baixos.

Si el nombre de casos depèn en part del rastrejament i de les proves que es fan a cada territori, hi ha dades encara més inqüestionables. A l’abril, el pic de morts a la Unió Europea va ser de 3.935 en un dia –concretament el 15 d’abril– i 22.258 en una setmana; en canvi, en aquesta onada s’ha superat unes quantes vegades els 4.000 morts diaris i s’ha arribat a 24.000 morts en una setmana. De fet, fa setmanes que hi ha una xifra de defuncions per la covid equiparable als primers mesos de la pandèmia.

No obstant això, hi ha indicis que mostren que l’onada de morts tot just ha començat en alguns estats, perquè els que reporten menys morts per habitant –i menys morts que en la primera onada– són, justament, els que ara tenen un augment d’infeccions i de pressió hospitalària més gran. Entre aquests estats, hi ha l’estat espanyol, el francès i la República d’Irlanda. El nou pic de pacients greus a les UCI de les Illes i al País Valencià, i els milers de casos nous a tot el país, preveuen que la situació empitjorarà les setmanes vinents.

The post [DADES] La covid circula sense control a Europa i les morts ja superen les xifres de la primera onada appeared first on VilaWeb.

Marisa Blasco: “Faria visites guiades a l’UCI perquè la gent veiera el patiment dels malalts i del personal sanitari”

Estàvem avisats. Marisa Blasco, cap de l’UCI de l’Hospital Clínic de València i presidenta de la Societat Valenciana de Medicina Intensiva, fa setmanes o potser mesos que clama perquè es prenguen mesures tan estrictes com calguen per a evitar l’expansió descontrolada del virus. També demana a la gent que no es pense que això sempre li passa a un altre.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Blasco descriu l’evolució de la pandèmia en aquesta tercera onada com un tsunami que s’enfila sense aturador. I, amb aquest ritme de contagis, preveu que arribarem a l’estiu patint molt.

L’entrevistem per Skype, dimecres de vesprada, després d’un altre dia esgotador a l’hospital que se suma al dia anterior i a l’altre i a l’altre. És la quotidianitat que el virus ha instal·lat als hospitals i a les UCI de tot el món. Una quotidianitat que gestionen persones que a vegades, com explicarà en la conversa, s’han d’amagar en un racó després d’haver donat males notícies per telèfon als familiars d’un pacient, i d’un altre i d’un altre…

Com us trobeu?
—Esgotada, però bé.

Abans de començar l’entrevista hem rebut la nota de la conselleria.
—L’avió que cau cada dia, oi?

L’avió i les 418 persones que a hores d’ara hi ha a les UCI.
—Van amb retard, les dades. Aquesta xifra ja està superada amb escreix [la dada de l’endemà ja era de 440 persones]. Fa un parell de dies que hem superat la xifra d’ocupació de la primera onada, i això no és el més greu.

Què és el més greu?
—Pel nivell de contagis que hi ha cada dia, sabem que, pel cap baix, fins d’ací a unes setmanes les xifres continuaran augmentant, i això em trenca el cor.

Dilluns, la consellera Barceló va dir en conferència de premsa que les xifres eren dolentes, però que a les UCI encara hi havia marge. A què es refereix quan diu això?
—No ho sé. No ho sé.

—…
—En una situació ideal, les UCI han de tenir capacitat per a ingressar pacients. Si aquest és el marge a què es refereix la consellera, estem venuts. No podem funcionar amb l’UCI ocupada al 100%, mentre tinguem oberta la porta d’urgències de l’hospital. Hem de tenir un 10% o un 15% de marge per a atendre aquestes urgències. A més, si hem de créixer cap a altres àrees, tampoc és bo, és massa intens, perquè els recursos humans i materials són limitats.

Quan es parla de marge, a costa de què és?
—De res. Ja no fem quasi res. No és tan terrible com al març, però allò que no era urgent o inajornable ja s’ha deixat de fer. Això també és molt greu. Per això jo només parle d’urgències, que és amb el que treballem a les UCI. El que fem ara és com augmentar la demana un 200% d’un any per l’altre.

Com descriuríeu ara la situació als hospitals valencians?
—La conselleria no vol donar dades hospital per hospital, i a mi em sembla bé, perquè no voldria que la gent acabara no anant a un centre quan té necessitat perquè pensa que no el podran atendre. L’atendran. En general, hi ha uns hospitals que pateixen més que uns altres, però al remat, els que estan més bé ajudaran els que estan més malament. El problema és que, al final, ens saturarem tots, perquè això és una entrada constant, diària, brutal… La primera onada va ser una carrera a l’esprint, perquè va pujar molt de pressa, amb molt pendent, quasi en perpendicular. La segona onada va ser més llarga i molt més lenta. Aquesta tercera és un tsunami i pugem a una velocitat de vertigen, com en la primera, i ja hem superat el cim de la primera.

Quan em pregunten què passa, els dic: vés al Corte Inglés o al carrer de Colom i veuràs la quantitat de gent que hi ha

Hi ha hagut treva per a agafar aire, entre les onades?
—Vam tenir una mena de lluna de mel ideal a principi d’estiu, quan es van notar els efectes del confinament. Jo entenc que va ser molt dur i que l’economia se’n va ressentir molt, i els serveis, tothom… I sé que ara això es vol evitar.

Fa temps que el demaneu, el confinament dur.
—És que, si no, no podrem disminuir la xifra a pràcticament a zero, com aleshores. Aquesta onada tan intensa ja supera la primera, amb la diferència que ara tardarà molt més a desaparèixer perquè no estem confinats. I no és una cosa que ens agrade, als sanitaris que la demanem. En absolut! Jo entenc què significa, però és que l’altra cosa són vides humanes, i és treballar en molt males condicions del personal sanitari. I això ens passarà factura a tots. Als pacients covid i als no-covid. Ja hem suspès les activitats quirúrgiques no urgents, i això ja és dolent. Per no parlar dels diagnòstics…

Això de suspendre les operacions no urgents es pot considerar un fracàs del sistema?
—No sé si un fracàs del sistema sanitari o un fracàs de l’educació sanitària de la població de la societat. Nosaltres no hem parat en cap moment de treballar als hospitals. Ha fallat la transmissió de la gravetat de la malaltia. No m’agrada parlar de culpables, sinó de responsables. I potser tots som responsables de la situació actual. Polítics i sanitaris, per no haver transmès bé el missatge, i la població en general. Avui mateix he agafat un taxi i l’home em pregunta, com pot ser que passe el que passa? I jo li he dit, vés a fer una volta per El Corte Inglés o pel carrer de Colom. És tot ple de gent!

—…
—Ara ingressaran a les UCI les persones que es van trobar malament entre els dies 28 i 30 de desembre, aproximadament. Encara no han arribat els de Cap d’Any ni els de Reis ni els de les rebaixes. Si sabem res del virus, és que es transmet pel contacte. El fracàs és de tots. No m’agrada que el fracàs siga només de la sanitat o només dels polítics. Tots en tenim, de responsabilitat, però el ciutadà també. I molta.

En quines condicions afronta el personal sanitari aquesta tercera onada?
—Encara que alguns no han pogut fer totes les vacances, físicament estem bé. Però psicològicament ja és una altra cosa. Sabíem que això passaria i hem avisat, però així i tot, ens han enganxat. Però continuem. Com diu una amiga meua, quan t’enfrontes al virus no hi ha res més que tu i el pacient. Quan ets davant el pacient, se’t cura tot.

Hauria estat bo mostrar amb més imatges què passa a les UCI o a les plantes perquè la gent s’adonara del perill?
—D’una banda, entenc que no ho hagen volgut mostrar. De l’altra, pense que cada vegada que s’han mostrat coses d’aquestes, la gent ho ha interioritzat i normalitzar. Pensen, això no m’afecta a mi. Jo faria visites guiades a les UCI.

Visites?
—Sí, més que imatges o sancions als que no compleixen les normes, els posaria feines a l’UCI. Els posaria la granota i les proteccions i els faria treballar ací dins. Sé que és complicat i difícil, molt utòpic, però és l’única manera que no interioritzen les imatges, com passa amb la guerra, amb la fam al tercer món, o amb els paquets de tabac. Hi ha gent que et diu, a la meua família hi ha dos o tres positius, però estan bé, són a casa. I jo els dic, és que aquests que estan bé són la font de contagi de persones que després em trobe jo a l’UCI. Vine a l’UCI, posa’t la granota i parla amb aquests pacients que es van morint i estan sols.

El fracàs és de tots: dels polítics, de la sanitat, dels ciutadans

Els malalts que arriben a les UCI en aquesta tercera onada sobreviuen més que els de les anteriors?
—A principi d’estiu, ens semblava que sí. Però anem arribant a la mortalitat que teníem en la primera onada. I això vol dir que un pacient d’UCI de cada quatre es mor. I això és… No t’arribes acostumar mai a la mort, mai. A més, ara tot és molt dur. Estem molt enclosos amb això de les visites. Fins que va arribar la pandèmia, jo mantenia una lluita per la humanització de les UCI, volia UCI obertes, que els malalts pogueren tenir companyia… La covid ho ha torçat tot. És insuportable que una persona no veja el seu familiar en setmanes o mesos, perquè això no és bo per a ningú. És un desastre. Una tragèdia. Es perdran valors molt importants que no podrem salvar de cap manera.

Quins valors?
—El primer de tots és el de la vida, perquè es mor molta gent. El valor de la no solitud en el moment de la mort. I encara que no t’hages de morir, la importància que té per a tu, que estàs malalt, tenir familiars quan ets a l’hospital, i que no et visiten solament persones que entren vestides com astronautes, tot i que al final ens coneixen. Això, per no parlar dels professionals. No és agradable informar per telèfon. La comunicació no verbal és important. Tocar un familiar quan li dónes una mala notícia… A vegades veus un company plorant en un racó i és perquè acaba de tenir una conversa terrorífica amb un familiar. I quan pots fer-ho directament, quan pots tocar o abraçar, et reconforta també a tu.

Dissabte passat es van notificar 6.240 contagis. Quin serà el procés de totes aquestes persones?
—D’ací a unes setmanes, espere que els qui ara hi ha ingressats encara hi estiguen, perquè si no, voldrà dir que han eixit per la mala via. Per tant, si ara els hospitals ja voregen el col·lapse i no tenen ni un llit lliure per a qui arribe per urgències, no els podran cedir el llit. De manera que els qui vinguen d’aquest dissabte no sé on els atendrem. Els atendrem, és clar. Però no és igual atendre trenta pacients que cent trenta. Si la progressió de pacients és aquesta, no els podrem dedicar ni el mateix temps ni els mateixos recursos. Potser estaran en habitacions normals, o a urgències. Espere que no hàgem d’arribar a posar-los en ambulàncies com a Londres. Tenim les imatges de Londres.

Els hospitals de campanya són una solució?
—[Respira profundament] Encara que no siguen una solució completa, segur que alleujaran. El problema d’aquests hospitals pot ser la dotació, perquè no sé com ho faran, però si es doten amb personal de tots els departaments, farà que apugem la ràtio per a cada professional. Haurem de treballar el doble, en el mateix temps i en espais pitjors. Ho deixe ací.

Quanta esperança teniu posada en el fet que la vaccinació alleuge tota aquesta pressió?
—Moltíssima, perquè no puc confiar en l’educació comunitària ni ciutadana ni en la política. El virus no desapareixerà, i la vacuna significa que ens anem protegint contra la infecció greu d’aquest microorganisme. Per tant, a mi, personalment, que sóc la que veu els pacients crítics, em va molt bé la gent vacunada. Si arribem a l’anomenada immunitat de ramat i ens podem traure la màscara, el virus començarà a circular més, però el cos sabrà com defensar-se’n i ho farà de seguida. I tindrà els mecanismes que haurà après amb la vacuna. Confie moltíssim en la vacuna, i per això demane paciència, perquè fins que no ens protegisca a la majoria encara haurà de passar temps.

Quin és l’horitzó temporal que veieu?
—D’estar malament als hospitals i a les UCI, almenys uns mesos.

Podeu ser més concreta?
—Si es prenen mesures i s’hi uneix l’efecte de la possible immunitat de ramat, pense que a l’estiu començarem a veure la llum. I això no significa que estiguem com a l’estiu passat, quan pràcticament vam tenir tres o quatre pacients a les UCI de tot el territori. En tindrem uns quants més, però serà assumible. Això ens permetrà respirar. Fins al març o a l’abril patirem molt, molt.

Voleu dir que fins al març o a l’abril haurem d’anotar cada dia aquesta xifra de morts?
—Sí. N’estic convençuda.

Per què?
—Mira que hem estudiat, que hem intercanviat coneixement, que hem comunicat experiències… Sobre el virus s’ha publicat més que mai en la història de la medicina. A més, aprofite per dir que tot el món és molt generós quan els demanem permís per a fer servir les seues dades. El cas és que malgrat tot això, encara desconeixem moltes coses. Per què a una persona la infecta i la posa al límit i al cònjuge que hi conviu de manera estreta no li fa res? Sí que sabem que quan el virus s’aferra fort a l’organisme i l’organisme es defensa, el destrossa. Destrossa molt. I en aquesta destrossa tenim molt poc marge per a actuar.

És cert que es parla molt més del vaccí que no del tractament. No n’hi ha?
—La meua impressió és que intervenim poc, que no canviem gaire el rumb de la malaltia. Es basa tot, principalment, en un poc de corticoide que sí que ha demostrat que en determinats moments funciona bé. Això, i el suport amb oxigen i ventilació. Els famosos respiradors. Això ajuda l’organisme a anar vencent el virus. En la primera onada, vam tenir una mortalitat del 25%, i ara ja som en aquesta xifra, també. Ara fem coses diferents de les que fèiem abans. Però aquest comportament no és diferent del que passa amb altres virus. En el xarampió, per exemple, només la vacunació massiva ha estat efectiva.

Amb la covid anem perdent valors molt importants, com el de no estar tots sols al final de la vida

Hi ha prou material per a fer front a tot això que sembla que encara ha de venir?
—Jo diria que sí. Encara que si això no es talla, potser no en tindrem. Però en general, sí que hi ha de tot. El material no em preocupa.

Què us preocupa?
—El personal. I que haurem d’habilitar molts espais que no tenen les condicions. Ho farem perquè s’ha de fer. A les UCI ens preocupem no tan sols per la qualitat de l’assistència, sinó també per la seguretat dels pacients. Tot allò que signifique treballar en pla de guerra farà que perdem de vista moltes coses. Si arribem a alguns extrems, ja no matarà el virus i prou. El que em fa por és que haja d’atendre un pacient encara que no tinga les condicions.

De quines condicions parleu?
—Mireu, per a un respirador, necessite unes preses concretes d’oxigen. Un llit de l’UCI té 16 preses d’electricitat, i en una sala d’hospitalització només n’hi ha tres. Amb tres preses no faig res. Tots els aparells van endollats. Necessite un nivell de seguretat en el subministrament elèctric, en l’informàtic… Tot és molt més elevat que en una sala d’hospitalització. Per això els pacients crítics són a les UCI, perquè puc endollar trenta aparells per a un sol malalt. Si hem d’atendre crítics a les sales perquè les UCI són plenes, ens faltaran totes aquestes coses.

Després de tot això que ens heu explicat, no sé si demanar-vos si veieu el final.
—A vegades vull veure la part positiva de tot això. Dic, estem fent història. D’ací a un parell d’anys direm, us en recordeu, d’allò? I ho mirarem amb pena i amb orgull. Perquè al final, en la primera onada, jo estava molt pagada, perquè pensava que tenia la sort de poder anar a treballar cada dia quan hi havia tanta gent que no hi podia anar. I feia una feina gratificant. Ara també ho és, de gratificant, però estem cansats. No paren de venir pacients i els hem dit, cuideu-vos, cuideu-vos. Ara hi ha menys gent gran infectada, perquè tenen por i s’han cuidat. La gent de seixanta cap avall no té por. La por és dolenta, però protegeix.

The post Marisa Blasco: “Faria visites guiades a l’UCI perquè la gent veiera el patiment dels malalts i del personal sanitari” appeared first on VilaWeb.

El partit de Merkel tria nou líder

El partit de la cancellera alemanya Angela Merkel, la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), comença avui un congrés per a triar nou dirigent. El guanyador tindrà molts números de convertir-se en el cap de llista de la coalició amb la Unió Social Cristiana (CSU) i presentar-se a les eleccions del 26 de setembre.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Merkel fa quinze anys que ocupa el càrrec i té uns nivells de popularitat molt alts. De fet, és un dels dirigents europeus que fa més temps que governa. El 72% dels alemanys aprovava la seva gestió en l’última enquesta mensual. Darrerament, alguns discursos seus sobre la necessitat de reduir contagis per evitar més morts de covid-19 han estat molt difosos a tot arreu. L’any 2018, després de la patacada del seu partit a les eleccions regionals de Hessen, fou quan la cancellera va anunciar que no es tornaria a presentar i que acabaria la carrera política enguany.

A la cursa, hi participen tres homes

Hi ha tres aspirants al càrrec. El primer és Armin Laschet, president del land més poblat del país, Rin del Nord-Westfàlia. És de tarannà centrista, molt acostat a Merkel, i ja ha dit que faria vice-president Jens Spahn, l’actual ministre de Salut. En segon lloc, Friedrich Merz, un multimilionari que fou portaveu del grup conservador al parlament federal alemany durant el 2000 i el 2002 i que ha esdevingut un dels màxims exponents de l’ala més dretana del partit. I finalment Norbert Röttgen, ex-ministre de Medi, que presideix el comitè d’Afers Estrangers del Bundestag i també sembla que tindria una línia continuista.

Tots tres són polítics de llarga trajectòria, però no n’hi ha cap que es destaqui especialment. El guanyador se situarà en bona posició, però pot ser que no acabi essent el candidat definitiu del partit conservador a les eleccions.

La successora havia de ser Annegret Kramp-Karrenbauer, que va renunciar al càrrec el febrer del 2020, arran del rebombori que hi va haver a Turíngia. El partit va suport a un pacte per a fer president del land el candidat liberal. Però en el pacte hi participà també el partit d’extrema dreta AFD i les regles de la CDU no permeten pactes amb aquesta formació.

Dissabte serà el dia de la votació del congrés. Hi podran participar un miler de delegats per via telemàtica, tot i que hauran de ratificar el vot per correu postal. Per tant, la incògnita no es resoldrà oficialment fins el 22 de gener.

The post El partit de Merkel tria nou líder appeared first on VilaWeb.

Les estrenes: ‘Els Elfkins’ i ‘Frizki’ arriben als cinemes en català

Aquesta setmana s’estrenen en català els films d’animació Els Elfkins i Frizki: un conte revolucionari. La primera estrena explica la història dels Elfkins, que, després de més de dos-cents anys vivint sota terra, decideixen pujar i fan amistat amb un xef malhumorat. L’altra explica com Fritzi, una estudiant de quart curs, ha de tenir cura del gos de la seva millor amiga, i s’assabenta que ha fugit a occident per Hongria. També arriben al cinema Vacaciones contigo… Y tu mujer, una comèdia francesa dirigida per Caroline Vignal, i  23 paseos, dirigit per Paul Morrison.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els Elfkins (‘Die Heinzels ‘). Direcció: Ute von Münchow-Pohl. Gènere: Animació. Esbós: Durant més de dos-cents anys, els Elfkins han viscut sota terra, amagant-se del món superior i evitant tota interacció amb els éssers humans. Fins que un decideixen de pujar a la superfície. En català.

 

Fritzi: un conte revolucionari (‘Fritzi – Eine Wendewundergeschichte’). Direcció: Ralf Kukula i Matthias Bruhn. Gènere: Animació. Esbós: Fritzi ha de tenir cura del gos de la seva millor amiga, Sophie, durant l’estiu, però s’assabenta que, juntament amb la seva família, ha fugit a occident per Hongria. Per això farà mans i mànigues per trobar-la. En català.

Antoinette dans les Cévennes (‘Vacaciones contigo… Y tu mujer’). Direcció: Caroline Vignal. Intèrprets: Laure Calamy, Olivia Cote; Benjamin Lavernhe, Denis M’Punga. Gènere: Comèdia. Esbós: Antoinette, una professora d’escola, espera amb ganes les vacances per gaudir-ne amb el seu amant secret, el pare d’un alumne seu.

23 Walks (’23 paseos’). Direcció: Paul Morrison. Intèrprets: Alison Steadman, Rakhee Thakrar; Dave Johns, Oliver Powell. Gènere: Drama. Esbós: Dos desconeguts es van coneixent mentre treuen el gos a passejar durant vint-i-tres passejades. Hi aflorarà una història d’amor, tan sols afectada pels secrets que guarda cadascú.

The post Les estrenes: ‘Els Elfkins’ i ‘Frizki’ arriben als cinemes en català appeared first on VilaWeb.

Detecten vint-i-cinc casos de la variant anglesa a les Illes

El Servei de Microbiologia de l’Hospital Universitari So n’Espases, a Palma, ha detectat vint-i-cinc casos de la variant anglesa del coronavirus 2019 entre les desenes de mostres analitzades els darrers vint-i-dos dies. Són concretament setze casos corresponents a Mallorca i nou d’Eivissa, provinents de sospites per haver estat recentment al Regne Unit o perquè el resultat de les PCR deixava entreveure-hi una possible relació.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els responsables del Servei de Microbiologia de l’hospital calculen que menys d’un 5% dels casos registrats durant les dues setmanes en què varen recollir les mostres és causat per aquesta variant.

El departament d’Epidemiologia de la Direcció General de Salut Pública, per una altra banda, ja ha rebut la informació remesa pel laboratori de So n’Espases i ha dit que estudiaria a fons aquests casos.

L’estat espanyol, a la cua en seqüenciació per a detectar la nova variant anglesa

Fins ara, a tot l’estat espanyol, s’han confirmat 88 casos de la variant britànica i per tant, més d’una quarta part corresponen als anunciats avui a les Illes.

The post Detecten vint-i-cinc casos de la variant anglesa a les Illes appeared first on VilaWeb.

El PSC proposa que les eleccions es facin al març i que la Moncloa garanteixi la seguretat sanitària de la jornada

El PSC proposarà a la taula de partits de demà que les eleccions al parlament es facin al març, i que la Moncloa garanteixi la seguretat sanitària de la jornada. Així ho ha avançat ‘La Vanguardia’ i han confirmat a l’ACN fonts socialistes.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El PSC espera que la seva proposta generi consens en una data més propera, ja que considera que posar les urnes al maig o al juny no és raonable, ja que les dades epidemiològiques es podrien complicar encara més. El partit que presideix Miquel Iceta, amb el ministre espanyol Salvador Illa de candidat, espera rebre el suport dels altres partits durant la reunió de la taula de demà, que debatrà la viabilitat o no de celebrar les eleccions el 14-F.

The post El PSC proposa que les eleccions es facin al març i que la Moncloa garanteixi la seguretat sanitària de la jornada appeared first on VilaWeb.

Nou rècord d’hospitalitzacions i d’ocupació d’UCI al País Valencià

Segons les dades facilitades avui per la Conselleria de Sanitat Universal, els hospitals valencians acullen ja prop de tres mil malalts de covid. A les UCI, n’hi ha 440. Són xifres com no s’havien vist mai encara des de l’inici de la pandèmia. Aquest mateix informe diu que en les darreres vint-i-quatre hores s’han registrat 6.207 nous contagis. I 57 decessos. Sumats, des de dilluns, s’han reportat al País Valencià 17.964 casos nous de covid-19, i 278 morts. Hi ha 33.000 casos actius, quasi el doble que dijous de la setmana passada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un rècord darrere un altre que, a cada hora que passa, posen més en tensió el sistema públic de salut. Aquesta mateixa setmana, la consellera de sanitat, Ana Barceló, va admetre que la situació és molt complicada. Amb tot, va dir que encara hi havia marge. 

El marge s’ha aconseguit desprogramant totes les intervencions quirúrgiques no urgents i derivant pacients no covid als hospitals privats. S’han habilitat també alguns llits als hospitals de campanya adossats a La Fe de València, el General de Castelló i el General d’Alacant. Amb tot, la dotació d’aquests llits extra només permetrà d’ingressar-hi malalts en fase de recuperació o en un estat lleu.

Els professionals de la sanitat demanen prudència a la ciutadania i molts ajuntaments prenen mesures pel seu compte per a intentar contenir els contagis. Alguns recomanen a la població un confinament voluntari, que la gent es quede a casa per a evitar al màxim els contactes.

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha tornat a descartar avui mateix un canvi en les mesures restrictives. Diu que l’estat d’alarma que hi ha en vigor no permet de decretar el confinament domiciliari que moltes veus, incloses les dels socis del Botànic, fa dies que li demanen.

The post Nou rècord d’hospitalitzacions i d’ocupació d’UCI al País Valencià appeared first on VilaWeb.

La relliscada de Ciutadans amb els suplicatoris, un punt a favor de Puigdemont, Comín i Ponsatí

De la vista pel procés dels suplicatoris, que ara resta pendent de resoldre’s a la primavera, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí n’han sortit amb un argument nou. Ho han fet gràcies a la relliscada del president de la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu, l’espanyol Adrián Vázquez, de Ciutadans, poc abans de l’inici de la vista. Un nou argument que pot tenir un cert pes en el debat dins de la comissió sobre la conveniència de concedir el suplicatori del Tribunal Suprem espanyol contra el president i els consellers per a llevar-los la immunitat, però que pot tenir encara més força en una previsible demanda futura al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Perquè Adrián Vázquez ha fet unes declaracions públiques criticant el principal argument dels tres eurodiputats contra el suplicatori: la recent sentència de la justícia belga (ferma) denegant l’extradició de Lluís Puig a l’estat espanyol pel “greu risc” de vulneració de la presumpció d’innocència i per la manca de competència del Suprem per a jutjar-lo.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Si amb una sentència ferma, la justícia d’un estat de la UE fa aquestes objeccions a l’extradició, és evident que hi ha un conflicte obert entre dos estats membres sobre aquesta qüestió. I més encara quan un d’aquests estats és aquell en el qual resideixen els eurodiputats a qui es vol empresonar. Per això és tan important com a argument la sentència sobre Lluís Puig, perquè projecta l’ombra de la persecució política, que és el principal motiu de denegació d’un suplicatori.

I Vázquez, en una conferència de premsa prèvia a l’inici de la compareixença de Puigdemont, ha dit que la sentènca no afectava pas el suplicatori, donant-ho per fet. “No hi té res a veure”, ha reblat. En una entrevista prèvia a La Vanguardia, encara anava més enllà: “La sentència de Puig no hi està relacionada en absolut, i no afecta el procés dels suplicatoris. Són coses totalment separades, i jo no em ficaré pas en la sentència belga”. Però sí que ho fa, tot dient: “També dic que no seria la primera vegada que Bèlgica és condemnada per una denegació indeguda, infundada i arbitrària d’una ordre de detenció europea”.

El president de la comissió parlamentària, que de bon començament ha anat repetint que volia exercir el càrrec de manera neutral, tal i com és preceptiu, ho ha deixat de fer quan ha valorat uns arguments que formen part del secret del procediment, i que en cap cas correspon a ell de valorar. Però la relliscada de Vázquez pot ser més important, perquè en la mateixa entrevista ha criticat obertament el treball de la defensa dels tres eurodiputats: “Amb la mena d’intoxicacions que han enviat a tot a tot el parlament és clar que ells han intentat des del primer moment de polititzar això, i això no és un procés polític. És un procés parlamentari d’acord amb un reglament que defineix perfectament les nostres competències”.

Precisament al cap de pocs dies de la represa del procediment del suplicatori després del parèntesi imposat per les restriccions de la pandèmia, el novembre proppassat, la web OK Diario va publicar una filtració que provenia directament de la Comissió d’Afers Legals de l’Eurocambra, i concretament de la presidència. “Boye utilitza el filibusterisme processal per a evitar que Brussel·les retiri la immunitat de Puigdemont” era el titular d’aquell article. I deia que Boye “no ha deixat d’enviar correus electrònics amb documentació perquè siguin traduïts […]. Centenars de document que s’acumulen en les safates d’entrada dels membre de la comissió a l’espera de ser traduïts”. L’acusació de “filibusterisme processal” i la d’intoxicacions que feia Vázquez són semblants.

Aquesta pèrdua de l’aparença d’imparcialitat per part del president de la comissió pot ser un argument més en favor de Puigdemont, Comín i Ponsatí si acaben recorrent al Tribunal de Justícia de la UE. Aquest recurs el presentarien si efectiament el Parlament Europeu concedeix el suplicatori que demana el Suprem espanyol. La base del recurs seria que no s’haurà protegit la immunitat d’uns parlamentaris quan hi havia dubtes raonables sobre la motivació política per a fer-ho. La manca de neutralitat de l’organ que ho ha d’analitzar reforçaria aquesta idea. I no tan sols per aquestes declaracions d’Adrián Vázquez, sinó també pel perfil i ideologia de qui serà des d’avui mateix el responsable de proposar si a tots tres se’ls ha de mantenir o retirar la immunitat: l’eurodiputat búlgar d’ultradreta Angel Dzhambazki.

Sis qüestions per entendre el suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí

The post La relliscada de Ciutadans amb els suplicatoris, un punt a favor de Puigdemont, Comín i Ponsatí appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: s’agreuja la situació a tot el país

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El govern català ha prorrogat les restriccions una setmana més, fins al 24 de gener. “Sabem que les xifres creixeran els dies vinents: aturar aquest increment és l’objectiu. No podem descartar una acceleració de la pandèmia, com passa en països del nostre entorn”, ha dit la consellera Alba Vergés. Això vol dir que es mantindrà el confinament municipal cada dia i el tancament de comerços no essencials el cap de setmana. Així mateix, els establiments de més de quatre-cents metres quadrats hauran de romandre tancats.

El secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, ha apuntat que a final d’aquesta setmana es podria veure un “cert alentiment” de la propagació del virus per alguns indicadors que els conviden a un “optimisme molt, molt moderat”, ha dit.

Sigui com vulgui, els contagis setmanals poden arribar a 24.000 ben aviat, una xifra molt elevada i molt lluny dels 1.000 casos diaris que permetien de mantenir l’equilibri del sistema sanitari, segons que han dit unes quantes vegades els responsables de Salut.

En el terreny de les prediccions, avui Salut ha lliurat un informe –el segon d’aquesta setmana– als partits polítics, en què explica en quina situació sanitària es trobaria Catalunya abans de les eleccions. Hi ha dues situacions possibles i en totes dues el pic de pressió assistencial seria abans del 14-F. És previst que demà els partits prenguin una decisió final sobre si s’ajornen les eleccions.

Al País Valencià s’han anunciat noves xifres de rècord pel que fa a la pressió hospitalària. Hi ha 2.993 ingressats i 440 persones a l’UCI, i ambdues xifres són les més altes de tota la pandèmia. Per una altra banda, s’hi han detectat 6.207 casos nous, la segona xifra més alta.

Tanmateix, el president, Ximo Puig, ha tornat a deixar clar que, ara com ara, la possibilitat d’un confinament per l’empitjorament dels indicadors epidemiològics, no és sobre la taula. Després dels rècords de contagis, hospitalitzats i morts d’aquests últims dies, el president ha dit que es prendrien les decisions que es consideren oportunes d’acord amb l’evolució, els estudis epidemiològics i les indicacions de la Conselleria de Sanitat.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha 651.725 casos, 22.097 morts i hi ha 1.065 pacients a les UCI:

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

A tot el món, les darreres xifres són de 93.089.182 casos confirmats i 1.993.165 morts. Del total de casos, 66.522.080 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els sis estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 23.650.700 casos i 394.724 morts;
–L’Índia, amb 10.526.577 i 151.924 morts;
–El Brasil, amb 8.270.655 casos i 206.188 morts;
–Rússia, amb 3.471.053 casos i 63.940 morts;
–Regne Unit, amb 3.211.576 casos i 84.767 morts;

*A l’estat francès hi ha 2.830.442 casos i 69.031 morts.
*A l’estat espanyol hi ha 2.211.967 casos i 53.079 morts.

La píndola d’en Jordi Goula: ‘De quina pasta són fets els autònoms?’

Ahir l’Idescat va fer públiques les dades de la seguretat social (SS) corresponents al mes de desembre. Són interessants perquè aprofundeixen una mica més en el teixit laboral català i serveixen per a analitzar com s’han repartit els estralls de la pandèmia durant el 2020. Val a dir que el nombre d’afiliacions a la SS a Catalunya el 31 de desembre de 2020 va disminuir d’un 2,2% respecte del mateix període del 2019, fins a 3,37 milions. En xifres absolutes, la davallada interanual va ser, doncs, de 77.400. Recordem una vegada més que els treballadors afectats per ERTO no són donats de baixa de la SS i eren 172.000 en acabar l’any. Per tant, segons la situació final de l’empresa, els afiliats podrien baixar més.

Per mi, hi ha un fet que es destaca. Quan veiem les dades diferenciades per la mena de relació laboral, és clar una vegada més que els autònoms són fets d’una pasta especial i demostren una gran resistència contra les adversitats. Si mai hom els ha posat a prova fins a límits avui encara difícils de valorar, ha estat durant el 2020, i podem comprovar com les afiliacions per compte propi (−0,2%) han baixat molt poc –altra cosa és la situació desesperada en què es poden trobar molts. I, és clar, la baixada és molt menor que en les afiliacions per compte d’altri (−2,6%). Val a dir, com és habitual en el nostre sistema laboral, que en aquestes últimes es destaca la disminució interanual de la gent amb contractes temporals (−8,6%); en canvi, els afiliats amb contractes indefinits van decréixer només d’un 0,4%.

Com hem pogut veure a bastament aquests últims mesos, el repartiment de les baixes ha estat molt asimètric per sectors econòmics i, si es compara amb el desembre de l’any anterior, les afiliacions van disminuir als serveis (−2,5%), a la indústria (−1,9%) i a l’agricultura (−0,8%). En canvi, van augmentar lleugerament a la construcció (0,3%). I, fent un pas més enllà, per sectors, quatre branques van encapçalar la davallada de les afiliacions en xifres absolutes i van acumular més del 75% del descens interanual total. A hores d’ara, ja no sorprèn gaire saber quines són: en relació amb el mateix període de l’any anterior, els serveis de menjar i begudes van perdre 31.000 afiliacions (−14,5%), el comerç al detall 12.500 (−3,7%), els d’allotjament 8.800 (−20,9%) i les activitats esportives, recreatives i d’entreteniment 6.500 (−13,2%). En canvi, les divisions on més van créixer les afiliacions van ser les activitats sanitàries (10.500 i 5,2%), l’administració pública, defensa i seguretat social obligatòria (8.600 i 4,1%) i els serveis de tecnologies de la informació (2.200 i 2,9%). De totes aquestes xifres, jo destacaria l’augment que presenten les tecnologies de la informació, que indiquen una tendència sense aturador de la qual el jovent hauria de prendre bona nota.

Geogràficament, també hi ha hagut diferències notables, sobretot si defugim el valor absolut. Per comarques, en percentatges, on més va baixar l’afiliació és a l’Aran (−10,5%), a l’Alta Ribagorça (−3,7%) i al Barcelonès (−3,4%), tots molt marcats per la desfeta del turisme de tota mena. Per contra, el Montsià i el Baix Ebre (0,8% en tots dos casos) i la Segarra i la Garrotxa (0,4%) són les úniques comarques on van créixer una mica.

Per sexes, la davallada va ser molt semblant, perquè el nombre de dones afiliades va decréixer d’un 2,0% i el d’homes d’un 1,9%. Per edat, sí que cal destacar que les disminucions interanuals s’han concentrat en els afiliats de menys de trenta anys (−7,1%) i de 30 anys a 44 (−4,2%), mentre que entre els més grans els increments han estat positius, sobretot en afiliats de 55 anys i més (3,2%), seguit de les de 45 anys a 54 (1,0%). Per nacionalitats, com era previsible, el decrement interanual dels afiliats estrangers (−2,4%) va ser més alt que no el registrat pels que tenen nacionalitat espanyola (−1,8%).

Ve’t aquí el flaix del mercat laboral en el vessant dels afiliats. Ara, crec que les xifres que surten no reflecteixen exactament la realitat. Per una banda, perquè probablement les baixes globals són molt més altes que no les que s’apunten –avui sota l’aixopluc dels ERTO– i, per una altra, perquè aquesta pantalla quantitativa habitualment eclipsa la qualitativa, que és on bullen els problemes de veritat. I l’olla sembla que és a punt d’esclatar…

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–VilaWeb: Lupe Pavón: “La gent va morint-se d’una manera impressionant”
–The Guardian: La Xina registra la primera mort per covid d’ençà del maig, mentre l’equip de l’OMS arriba a Wuhan (en anglès)
–Le Figaro: El Líban comença un confinament estricte per aturar el brot de la covid-19 (en francès)
–Stat: Les morts per la covid-19 són més altes que mai i les variants més infeccioses poden empitjorar les coses (en anglès)
–Infobae: El vaccí de Johnson & Johnson mostra una bona resposta immunològica (en castellà)
–The Straits Times: L’OMS convoca el comitè d’emergència abans d’hora per les variants del coronavirus (en anglès)
–Vatican News: El Vaticà comença la campanya de vaccinació i el papa Francesc i Benet XVI reben la primera dosi (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

L’estat espanyol, a la cua en seqüenciació per a detectar la nova variant anglesa
El risc de gestionar els fons europeus a l’espanyola
Andorra entra al nivell 4 de risc de la pandèmia
Ribó anuncia que les Falles no es faran al març
S’allarguen les mesures contra la covid-19 a Catalunya fins al 24 gener
Argimon confirma que hi ha un excedent del 15% dels vaccins arran dels canvis en el protocol
Puig descarta un nou confinament: “L’estat d’alarma no ho permet”

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

Quines són les noves restriccions generals al País Valencià i als municipis confinats?
Quin certificat autoresponsable de desplaçament necessitem?
Quines són les noves mesures contra la covid-19 a Catalunya?
[MAPA] Així evoluciona la campanya de vaccinació a tot el món
Eleccions enmig d’una pandèmia: com votarem el 14-F?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Si sóc contacte d’un positiu de covid-19, què he de fer?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS

The post Report diari sobre el coronavirus: s’agreuja la situació a tot el país appeared first on VilaWeb.

De quina pasta són fets els autònoms?

Ahir l’Idescat va fer públiques les dades de la seguretat social (SS) corresponents al mes de desembre. Són interessants perquè aprofundeixen una mica més en el teixit laboral català i serveixen per a analitzar com s’han repartit els estralls de la pandèmia durant el 2020. Val a dir que el nombre d’afiliacions a la SS a Catalunya el 31 de desembre de 2020 va disminuir d’un 2,2% respecte del mateix període del 2019, fins a 3,37 milions. En xifres absolutes, la davallada interanual va ser, doncs, de 77.400. Recordem una vegada més que els treballadors afectats per ERTO no són donats de baixa de la SS i eren 172.000 en acabar l’any. Per tant, segons la situació final de l’empresa, els afiliats podrien baixar més.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per mi, hi ha un fet que es destaca. Quan veiem les dades diferenciades per la mena de relació laboral, és clar una vegada més que els autònoms són fets d’una pasta especial i demostren una gran resistència contra les adversitats. Si mai hom els ha posat a prova fins a límits avui encara difícils de valorar, ha estat durant el 2020, i podem comprovar com les afiliacions per compte propi (−0,2%) han baixat molt poc –altra cosa és la situació desesperada en què es poden trobar molts. I, és clar, la baixada és molt menor que en les afiliacions per compte d’altri (−2,6%). Val a dir, com és habitual en el nostre sistema laboral, que en aquestes últimes es destaca la disminució interanual de la gent amb contractes temporals (−8,6%); en canvi, els afiliats amb contractes indefinits van decréixer només d’un 0,4%.

Com hem pogut veure a bastament aquests últims mesos, el repartiment de les baixes ha estat molt asimètric per sectors econòmics i, si es compara amb el desembre de l’any anterior, les afiliacions van disminuir als serveis (−2,5%), a la indústria (−1,9%) i a l’agricultura (−0,8%). En canvi, van augmentar lleugerament a la construcció (0,3%). I, fent un pas més enllà, per sectors, quatre branques van encapçalar la davallada de les afiliacions en xifres absolutes i van acumular més del 75% del descens interanual total. A hores d’ara, ja no sorprèn gaire saber quines són: en relació amb el mateix període de l’any anterior, els serveis de menjar i begudes van perdre 31.000 afiliacions (−14,5%), el comerç al detall 12.500 (−3,7%), els d’allotjament 8.800 (−20,9%) i les activitats esportives, recreatives i d’entreteniment 6.500 (−13,2%). En canvi, les divisions on més van créixer les afiliacions van ser les activitats sanitàries (10.500 i 5,2%), l’administració pública, defensa i seguretat social obligatòria (8.600 i 4,1%) i els serveis de tecnologies de la informació (2.200 i 2,9%). De totes aquestes xifres, jo destacaria l’augment que presenten les tecnologies de la informació, que indiquen una tendència sense aturador de la qual el jovent hauria de prendre bona nota.

Geogràficament, també hi ha hagut diferències notables, sobretot si defugim el valor absolut. Per comarques, en percentatges, on més va baixar l’afiliació és a l’Aran (−10,5%), a l’Alta Ribagorça (−3,7%) i al Barcelonès (−3,4%), tots molt marcats per la desfeta del turisme de tota mena. Per contra, el Montsià i el Baix Ebre (0,8% en tots dos casos) i la Segarra i la Garrotxa (0,4%) són les úniques comarques on van créixer una mica.

Per sexes, la davallada va ser molt semblant, perquè el nombre de dones afiliades va decréixer d’un 2,0% i el d’homes d’un 1,9%. Per edat, sí que cal destacar que les disminucions interanuals s’han concentrat en els afiliats de menys de trenta anys (−7,1%) i de 30 anys a 44 (−4,2%), mentre que entre els més grans els increments han estat positius, sobretot en afiliats de 55 anys i més (3,2%), seguit de les de 45 anys a 54 (1,0%). Per nacionalitats, com era previsible, el decrement interanual dels afiliats estrangers (−2,4%) va ser més alt que no el registrat pels que tenen nacionalitat espanyola (−1,8%).

Ve’t aquí el flaix del mercat laboral en el vessant dels afiliats. Ara, crec que les xifres que surten no reflecteixen exactament la realitat. Per una banda, perquè probablement les baixes globals són molt més altes que no les que s’apunten –avui sota l’aixopluc dels ERTO– i, per una altra, perquè aquesta pantalla quantitativa habitualment eclipsa la qualitativa, que és on bullen els problemes de veritat. I l’olla sembla que és a punt d’esclatar…

The post De quina pasta són fets els autònoms? appeared first on VilaWeb.

El PDECat retira el vídeo que jugava amb la confusió entre Carme Chacón i la candidata Àngels Chacón

El PDECat ha retirat el polèmic vídeo de pre-campanya que jugava amb la confusió entre el cognom de la seva candidata, Àngels Chacón, i l’ex-ministra del PSOE Carme Chacón (morta l’abril de 2017). Després de les queixes dels socialistes, la cap de llista del PDECat ha demanat disculpes en nom seu i del partit a la mare de l’ex-ministra. La candidata també ha demanat a l’equip de campanya que retirés l’espot.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El vídeo d mostrava una àvia i un nét que parlen de la candidata del PDECat. “Aquesta no és la Chacón aquella, la socialista, que va ser ministra?”, pregunta l’àvia al seu nét, després de veure un cartell preelectoral. “No, aquesta és independentista, és diu Àngels, i va treballar amb Torra de consellera d’Empresa”, respon el noi.

Comunicat del PDECat

Poc després de les protestes del PSC, el PDECat ha emès un comunicat on lamenta que l’anunci “hagi pogut ofendre la sensibilitat d’algú”. “Si aquest és el cas demanem excuses, especialment a la seva família”.

“En cap moment hi ha hagut la intenció d’apropiar-nos de la figura de l’ex-ministra Carme Chacón, reconeguda política catalana, que lamentablement ja no està entre nosaltres”, afegeix el text. Sigui com sigui, el PDECat considera que l’espot “en cap moment falta al respecte a la memòria ni al llegat de la política socialista”.

📄 COMUNICAT

"Lamentem que el nostre anunci de precampanya hagi pogut ofendre la sensibilitat d'algú. Considerem que a l'espot en cap moment es falta al respecte a la memòria ni al llegat de la política socialista, que sempre reconeixerem"

📌 https://t.co/tCJMnENnZD pic.twitter.com/fZ2bp4Imqo

— PDeCAT – Partit Demòcrata 🎗 (@Pdemocratacat) January 14, 2021

The post El PDECat retira el vídeo que jugava amb la confusió entre Carme Chacón i la candidata Àngels Chacón appeared first on VilaWeb.

Catalunya Nord avança el toc de queda a les sis de la tarda

El primer ministre de l’estat francès, Jean Castex, ha anunciat que el toc de queda s’avança a les 6 de la tarda i s’allargarà fins a les 6 del matí. Fins ara començava a les 8. La mesura entra en vigor dissabte i durarà almenys quinze dies. Castex considera que la situació és “fràgil”, però que està “sota control”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El toc de queda a les 6 de la tarda ja estava vigent en diversos departaments. El descens en el nombre de contagis que han observat en les últimes setmanes, han portat el govern a ampliar l’horari a la resta del país.

Per una altra banda, a partir de la setmana vinent, tots els viatgers que vulguin entrar a França procedents d’un país de fora de la UE, hauran de fer-ho acreditant una PCR negativa. A més, estaran oobligades a mantenir una quarantena de set dies. Castex ha avisat que no descarten ampliar aquesta restricció als països de la UE

 

The post Catalunya Nord avança el toc de queda a les sis de la tarda appeared first on VilaWeb.

La junta del PEN respon a la baixa col·lectiva de vint-i-un socis, però no entra en confrontació

Ahir, 13 de gener, vint-i-un socis del PEN català, entre els quals hi ha Maria Barbal, Dolors Oller, Narcís Comadira, Feliu Formosa, Ramon Solsona, Toni Sala i Josep-Maria Terricabras, van fer arribar als mitjans una nota on anunciaven que es donaven de baixa de forma col·lectiva per estar en desacord amb la demanada que la junta ha posat a l’anterior presidenta del PEN, Carme Arenas per irregularitats econòmiques en la seva gestió. I aquesta tarda, la junta del PEN ha emès un comunicat de resposta.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’entrada el text recorda la cronologia dels fets: “Pocs dies després d’haver entrat el nou equip, el juny de 2018, van ser detectades una sèrie de males pràctiques que s’havien arrossegat durant anys per part de l’anterior presidència. Durant un any aquest fet es va dur de forma interna, amb una absoluta discreció, amb la voluntat d’intentar arribar a un acord entre els advocats de les dues parts. Donada la impossibilitat de tancar de forma interna aquesta situació i atès que la magnitud de les irregularitats anava prenent unes dimensions cada cop més desmesurades, es va decidir convocar el dia 11 de juny de 2019 una assemblea extraordinària per posar en coneixement dels socis del PEN el que estava passant i sotmetre a votació emprendre accions legals contra l’anterior expresidenta. Tot i que la votació va tenir uns resultats de més del 90% dels seus socis a favor d’emprendre accions legals, des del PEN vam intentar continuar el diàleg amb la ferma voluntat de no haver d’interposar la demanda. En aquest sentit, el dia 25 de novembre de 2019 s’iniciava un procés arbitral oficial que va acabar el dia 10 de desembre de l’any 2020, quan l’entitat, davant la impossibilitat d’avançar en cap acord amb l’expresidenta, signà l’acta final del procés de mediació. L’11 de desembre de 2020, dia en què va tenir lloc l’Assemblea General de l’entitat, l’advocat contractat pel PEN va exposar als socis la situació i va anunciar la interposició de la demanda.”

Després, el comunicat lamenta la sortida dels socis, però assegura que “la Junta actual està plenament compromesa en l’exercici d’una gestió responsable, democràtica i transparent dels recursos amb què compta l’entitat, garantint un ús correcte de les seves finalitats.”

La nota de baixa col·lectiva acusava alguns membres de la junta de l’entitat de fer “acusacions greus mai demostrades, insinuacions no contrastades, mitges veritats, interpretacions interessades, escenificació victimista, bandejament dels canals de comunicació amb els socis i priorització de l’espectacle públic en diaris i mitjans audiovisuals, manipulació d’assemblees i silenciament de veus discordants per afavorir un discurs únic”.

En aquest sentit, el comunicat diu: “En cap moment no s’ha volgut fer un espectacle mediàtic del tema; sí que hem practicat la transparència informativa als nostres socis perquè és la nostra obligació fer-los sabedors sempre de l’estat de l’entitat, sotmetre a votació les decisions i posar a la seva disposició tota la documentació necessària. I tot i que en l’escrit enviat ahir als mitjans se’ns acusa de fets inacceptables a alguns membres de la Junta, no entrarem en cap valoració i ens mantindrem ferms en la nostra voluntat de seguir portant la documentació del tema amb la màxima discreció i prudència possible i que sigui la jurisdicció ordinària l’encarregada de determinar totes les irregularitats existents.”

Finalment, reconeix que “no ha estat un camí fàcil, i arribar a aquesta situació ha estat molt dolorós per a la nostra entitat”, tot i que fa valer, segons diu, “el suport, la confiança i el compromís dels nostres socis” per “continuar treballant amb dignitat en aquest camí”.

The post La junta del PEN respon a la baixa col·lectiva de vint-i-un socis, però no entra en confrontació appeared first on VilaWeb.

La UB flexibilitza l’avaluació del semestre i permetrà els exàmens no presencials

El nou rector de la UB, Joan Guàrdia, ha ordenat que les facultats i departaments “flexibilitzin” el sistema d’avaluació de finals del semestre a causa de les restriccions per la covid. Així, s’estableix que les assignatures es puguin avaluar de forma no presencial, quan sigui possible, o que es flexibilitzin les dates per als alumnes que no puguin fer els exàmens perquè estan en quarantena. Quan s’hagi de fer presencial, el rector mana mantenir totes les mesures de seguretat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Davant l’empitjorament de la situació epidemiològica, el nou rector ha signat una resolució sobre les mesures que cal adoptar en la realització de les proves finals d’avaluació del primer semestre del curs 2020-2021, així com de qualsevol altre tipus d’activitat acadèmica d’avaluació. La resolució estableix que l’avaluació de les assignatures s’ha de dur a terme d’acord amb el que preveuen els plans docents, però amb la flexibilitat necessària per poder-la transformar a modalitat no presencial, especialment en les assignatures amb un elevat nombre d’alumnes matriculats, en aquelles on ho permeti la seva naturalesa i contingut, o quan es presentin circumstàncies que ho aconsellin a criteri de cada centre. En cas que s’adopti la modalitat d’avaluació no presencial, es recomana que sigui per a tots els grups d’una mateixa assignatura.

En els casos en què l’alternativa d’avaluació no presencial no sigui factible, o en aquelles proves avaluatives en què el canvi d’una modalitat a l’altra no sigui possible en un termini breu de temps, cal extremar les mesures de protecció. Igualment, s’ha de garantir que tant l’alumnat com el professorat i el PAS disposin amb prou temps d’antelació de les instruccions de seguretat per a l’accés, la realització dels exàmens i la sortida dels edificis.

En la resolució també s’especifica que els centres han de garantir sistemes d’avaluació alternatius als estudiants que no puguin assistir a alguna activitat d’avaluació presencial programada –perquè es trobin en una situació degudament justificada de confinament o amb dificultats de desplaçament ateses les restriccions de mobilitat–. Aquestes alternatives poden implicar canviar la data d’examen, si és possible, o modificar el sistema d’avaluació, tal com es fa quan els estudiants no poden fer una activitat avaluativa per una causa de força major.

En la mesura que sigui possible, quan s’opti per fer avaluacions no presencials, cal respectar el mateix calendari que estava previst i aprovat per a la realització de les proves. En cas que calgui modificar el calendari, els centres han de garantir que s’informi adequadament els estudiants, i amb prou antelació.

The post La UB flexibilitza l’avaluació del semestre i permetrà els exàmens no presencials appeared first on VilaWeb.

[INFORME] Salut manté la previsió que el pic assistencial serà en les vigílies del 14-F

El Departament de Salut ha actualitzat les previsions epidemiològiques de cara a les eleccions del 14 de febrer, que de moment continuen en peu a l’espera de la decisió final dels partits. En aquest sentit, Salut ha “reequilibrat” els dos escenaris que ja va fer públics a principi de setmana, després que el govern hagi decidit d’allargar una setmana mes les restriccions dictades el 7 de gener.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tanmateix, cap dels escenaris no contempla una possible acceleració de la pandèmia, tal com ha passat a la Gran Bretanya o Irlanda arran de la nova variant del virus. “És impossible de preveure”, asseguren fonts del departament, que tampoc no descarten que aquesta inestabilitat de la pandèmia acabi afectant també a Catalunya, on s’ha detectat un cas de la VUI 202012/01 pel cap baix.

View Fullscreen Els escenaris de la pandèmia

Pel que fa al primer escenari, el més optimista, Salut contempla una reducció de la velocitat de reproducció (Rt), mentre no s’aixequin les restriccions (25 de gener). Segons aquest model, el pic de contagis seria el 19 de gener amb unes 4.500 o 5.000 infeccions noves cada dia, mentre que el pic d’ocupació de les UCI seria el 3 de febrer amb uns 650 pacients.

Utilitzant les dades d’aquest escenari, Salut estima una davallada lenta de la tercera onada. Així doncs, el 14 de febrer, la pressió assistencial continuaria essent extremadament alta: 3.000 contagis diaris i uns 620 ingressats a l’UCI. “No podem esperar que el virus es desplomi com va passar al juny”, afirmen fonts del departament.

El segon escenari, en canvi, contempla “un cert impacte” dels festius de Cap d’Any i Reis —un efecte que no ha existit amb Nadal i Sant Esteve—, de manera que la pandèmia podria créixer a un ritme més alt. Per tant, el pic del 19 de gener suposaria uns 6.000 contagis diaris, mentre que el pic d’UCI (7 de febrer) comportaria 770 ingressats.

Utilitzant aquest model, el departament estima que el 14 de febrer Catalunya experimentaria un descens molt lleu de la tercera onada —4.000 infeccions diàries i 750 pacients a l’UCI—, que tindria una afectació perllongada en la xarxa assistencial.

Cal tenir en compte que a partir dels 400 llits d’UCI ocupats es comença a desprogramar l’activitat no urgent en els hospitals més afectats. Amb 500 llits plens, la desprogramació ja és pràcticament generalitzada. A partir dels 650, els hospitals es veuen obligats a alterar o ajornar fins i tot els processos urgents.

Hi haurà eleccions?

La pregunta del milió de l’actualitat política tindrà resposta demà després de la reunió dels diversos partits parlamentaris. Fonts de Salut han descartat oferir una resposta, ja que és una situació que involucra drets fonamentals. De totes maneres, han indicat que la mobilització de 5 milions de persones, en un altre context, no seria recomanable.

Així mateix, les fonts han assegurat que l’escenari més plausible de cara el 14-F és el primer, tot i que pot patir petites modificacions perquè diàriament es reequilibren els models matemàtics. Tanmateix, no han descartat que en les pròximes setmanes s’hagin de prorrogar o endurir les actuals restriccions. “Si continua el creixement haurem de continuar reduint la mobilitat i la interacció social. Podem ser el més quirúrgic possible, però aquestes són les mesures efectives”, han afegit.

La hipòtesis nul·la

A banda dels dos escenaris, Salut també té en compte la hipòtesi que les restriccions no tinguin cap mena d’efecte sobre la pandèmia. Segons aquesta suposició, que no és pas un model, Catalunya rondaria els 9.000 contagis diaris i els 1.200 pacients a l’UCI. “En cap cas arribarà a passar. Davant de qualsevol creixement o repunt es prendran mesures més contundents que les actuals”, matisen fonts del departament.

The post [INFORME] Salut manté la previsió que el pic assistencial serà en les vigílies del 14-F appeared first on VilaWeb.

Pàgines