‘Vaig fer tant com vaig poder… Però no es podia fer res més que recollir trossos de carn. Això traumatitza tothom… Imagina 113 cossos tallats a trossos; n’hi havia trossos a dalt dels arbres…’. Josep Farrerons tenia vint-i-sis anys el 3 de juliol de 1970, el dia que un avió Comet 4 amb 113 passatgers anglesos procedents de Manchester i amb destinació a l’aeroport de Barcelona, es va estavellar als boscs del Montseny. No hi va haver cap supervivent. Avui fa cinquanta anys de l’accident aeri més gran de la història del país i que va marcar per sempre el poble d‘Arbúcies (la Selva). Avui, al cementiri del poble, s’hi celebrarà un acte de record. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Llavors Farrerons, natural d’Arbúcies mateix, treballava de tècnic d’aviació a la torre de control de l’aeroport de Girona, on ràpidament va córrer l’alarma que un avió de la companyia Dan-Air que s’adreçava a Barcelona s’havia perdut. Per les dades que tenien a la torre de control de l’aeroport del Prat, es va deduir que l’avió havia caigut a mar, davant Mataró. ‘Hi va haver una pila d’errors humans i tècnics que ara no passarien. El radar no es va activar, no es va fer anar el radioaltímetre, que marca la distància amb terra… I en el tram entre Sabadell i Mataró l’avió es va desorientar’, explica.

La Vanguardia, a l’edició del 5 de juliol, reproduïa aquest gràfic per assenyalar el punt de l’accident.

Era un dia tenebrós a les muntanyes del Montseny, amb la boira arrapada a les capçades dels arbres i una humitat que esmorteïa qualsevol soroll que hi pogués haver. També el d’un avió estavellant-se a 450 quilòmetres per hora. Un veí de Viladrau, Àngel Rabat, va veure passar l’aeronau per sobre seu, amb una traça tan baixa que li va fer pensar que no passaria per sobre el massís. Però no va sentir res. L’endemà es va assabentar que havia desaparegut un avió i va adreçar-se directament amb un tot terreny fins on la intuïció li deia que hi podia haver l’avió. Va ser la primera persona a veure la catàstrofe, en una fageda que hi ha sota la carretera que connecta Santa Fe del Montseny i l’Ermita de Sant Marçal. S’hi pot arribar caminant i hi ha un monòlit que recorda aquell dia d’estiu maleït.

L’operatiu d’emergència desplegat el 4 de juliol de 1970.

Amb una retroexcavadora es va haver d’obrir una carretera fins al lloc dels fets i així és com els camions van poder accedir al bosc per a retirar la ferralla i les restes dels morts. El poble d’Arbúcies és el de més pes de la zona i per la proximitat als fets va centralitzar tota l’operació d’emergència. Farrerons havia arribat poques hores abans des de l’aeroport de Girona i va ser un dels més joves a participar-hi. ‘Allò que més em va colpir va ser la pudor de carn cremada. Va ser la cosa més traumàtica’, recorda.

L’actual batlle d’Arbúcies, Pere Garriga, també recorda els fets, tot i que llavors només tenia vuit anys. La memòria d’un nen pot ser fotogràfica i més encara en uns fets com aquests. El primer dels camions que transportava les restes mortals dels passatgers va arribar a la plaça de l’Ajuntament, on hi havia una gran expectació: ‘Aquesta imatge la tinc gravada, encara la veig. La imatge és un camió amb caixes de fusta on hi havia els cossos dels morts del Montseny.’

Restes del buc de l’avió Comet 4.

Anglaterra va enviar uns forenses per repatriar els cossos i fer un funeral d’estat. Es van instal·lar en una barraca annexa al cementiri que habitualment servia per a deixar-hi els cossos dels difunts abans de ser enterrats. ‘Els forenses es van dedicar a obrir les caixes i a fer el recompte. De primer volien enviar els cossos a Anglaterra. Però, veient la magnitud de la tragèdia i que els cossos eren massa dividits, es va acordar de fer una gran fossa comuna al cementiri d’Arbúcies i enterrar-hi les restes de tothom.’ Aquesta part és anomenada ‘el cementiri dels anglesos‘.

La fossa és coronada per un monument amb una placa on es poden llegir els noms de totes les víctimes de l’accident. Fa impacte comprovar que hi va haver famílies senceres que van perdre la vida. Hi ha vuit Taylor, quatre Cowpe, tres Graham, tres Glenton, quatre Whitehead, quatre Marshall, dos Baker, tres Hibbs, quatre Nelson…

Durant dècades ha estat molt habitual de veure ciutadans anglesos visitant Arbúcies; familiars o amics de les més de cent persones que van perdre la vida en aquest bosc de la Selva. És per això, recorda Garriga, que al monument sempre hi ha flors. ‘Aquests darrers anys s’hi ha notat una davallada, suposo que pel pas del temps.’ Un temps que avui compleix mig segle.

The post La tragèdia del Montseny: mig segle del pitjor accident aeri de la història del país appeared first on VilaWeb.

‘Les llengües evolucionen’ és un mantra compartit pel supremacisme i el menfotisme lingüístics. Te l’engalten els mandrosos per justificar interferències i els hegemonistes per defensar la submissió. Però, per ser més precisa, la sentència hauria de parlar del subjecte. Qui, o què, les fa evolucionar? Un exemple entenedor: en aquest país, fa uns quants anyets, els productors de vi escumós ens van clavar una evolucionada que encara ens cou. Ara, per sort, el DIEC ha recuperat el senderi, però ja m’agradarà veure com ens traiem de sobre el tabú de pronunciar en públic un mot que et feia mereixedor de les flames de l’infern. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Evolució no és un concepte positiu per se; diguem que és descriptiu: ‘Acció de recórrer alguna cosa el procés del seu desenvolupament’, i també: ‘Canvi gradual (oposat a revolució)’. Quan ho apliquem als codis lingüístics, el que volem dir és que no són immutables sinó que es modifiquen contínuament per respondre a les necessitats dels usuaris. Cosa que a les llengües els és idiosincràtica, per tant al·legar que les llengües evolucionen, així, a l’engròs, seria una bertranada. Tant com dir que l’aigua mulla o que menjar fa passar la gana. Forma part de la seva natura.

Té molt més interès, en canvi, saber com o cap a on evolucionen. És a dir, de quina manera es transformen i en què es converteixen. Perquè per aquí circula un convenciment (o una amenaça, segons com) que, al ritme d’interferència que anem, el català va camí de convertir-se en un dialecte del castellà; en la manera de parlar el castellà que tindrien els habitants d’aquests indrets on antigament es parlava una llengua llatina anomenada català.

És una possibilitat factible, al meu entendre (la velocitat de la interferència ha crescut tant que ara els llençols es perden de cinc en cinc). Però peca, al meu entendre, d’un cert anacronisme d’anàlisi. Perquè obvia l’entorn. I l’entorn, al llarg d’aquests quaranta anys que estàvem distrets pensant-nos que la clau raïa a corregir sellos i bussons, ha canviat molt. Moltíssim.

La revolució digital significarà per a l’equilibri lingüístic planetari un trasbals equivalent al que els mitjans de comunicació de masses (substantivament la televisió) van significar per als equilibris lingüístics estatals i intraestatals. Amb l’aparició de la ràdio, i encara més a partir de la televisió, es va fer necessari un codi comú a l’abast de tot el públic potencial. Sempre es diu que Garibaldi i la casa de Savoia van fer Itàlia però que qui va fer els italians van ser l’escola i la televisió. Per poder arribar a tot el país (i homologar-lo, que era una necessitat primordial per a un estat amb un mosaic lingüístic i cultural vastíssim), la RAI va elaborar una mena d’estàndard unitari que poguessin entendre des del Friül fins a Sicília (dues regions que no comparteixen pràcticament res), amb la complicitat necessària de la institució escolar. El lema era: els dialectes són de gent pobra i endarrerida, si vols ser modern has de parlar italià. Igual que es va fer a França (Soyez propre…) i en general a tots els estats nació. Això implicava no solament una neteja ètnica de varietats dialectals (en el cas italià, directament de llengües) sinó també de variants dins del mateix estàndard. Els absurds prejudicis que encara arrosseguem avui (que fan que la gent de cor senzill s’arribi a barallar perquè hi ha qui considera que dir ‘en Pere’ és millor que ‘el Pere’, i ja no parlem que ‘lo Pere’, que fa tan pagès, o que ‘Pere’ sense article, que és directament el dimoni. Oi que és grotesc? Doncs així estem), els prejudicis, deia, tenen origen sobretot en aquesta gran llufa que es va penjar a tot allò que no fos estàndard o normatiu; o, si voleu, televisable. Milions d’espècies que integren la fauna pròpia de cada llengua van començar un procés d’extinció que encara està en marxa.

Mentrestant, però… Mentrestant, la caiguda de fronteres en l’espai comunicatiu implica un pas més. Si allò que feia necessari reduir totes les formes de dir anem, que són legió, a una de sola era l’audiència intraestatal (nacional, en el nostre cas), car volíem que TV3 arribés a totes les llars, ara l’audiència és planetària. Els destinataris potencials del teu missatge són a tot al món, perquè la tecnologia ho ha fet possible. Això vol dir que el procés de selecció (poc) natural es repetirà, però ara a escala internacional. Així com al segle XX TVE va deixar de banda les varietats locals (que de fet són totes) en favor d’un híbrid basat en el llenguatge de la cort, a partir del segle XXI els idiomes menys parlats van quedant arraconats en favor de les grans llengües hegemòniques. Cosa a la qual contribuiran, i aquest és un punt important, els parlants mateixos: el jovent, i no tan jovent, eslovè s’apunta amb entusiasme a l’anglès perquè ha interioritzat el discurs que sense anglès no vas enlloc. Que és l’idioma que obre portes. Milers d’idiomes (entre sis i set mil, es calcula) que formen el gran zoo de la varietat lingüística planetària ja han començat (alguns de fa temps) el seu procés d’extinció.

Això ara ens sembla ciència-ficció. És un futur que costa d’imaginar, tot i que al meu parer no tan llunyà com volem creure. Però s’ajusta al principi històric del pèndol: el moviment que durant segles ha estat centrífug (el llatí desmembrant-se en vuit o nou filles, abans que ell el sànscrit, les llengües indoeuropees…), ara ja és centrípet. Les llengües han aturat de distanciar-se i ara tendiran a confluir; això sí, no pas de manera igualitària sinó cap a una mena de neollengua predominant en cada gran espai geopolític, bastida òbviament a partir de la més poderosa. Per a això falten moltes dècades, segurament generacions, i unes quantes fases intermèdies, però el procés està en marxa.

Un apunt final. En la configuració de les neollengües que ja han començat a néixer (el globish, per exemple) hi tenen molt a veure tant els traductors automàtics (eines causants de pífies monumentals però que fem servir quotidianament) com la promiscuïtat comunicativa (les xarxes). Qui té un dubte, què fa? Una minoria acut al diccionari, la majoria ho cerquen a Google o ho demanen al ciberespai. On responen desenes, centenars, milers de veus, de les quals un bon percentatge seran cunyats. Els mateixos que a les sobretaules de tota la vida (‘Tu fes-me cas, que jo això sé com va’) però multiplicats exponencialment. Afavorint l’error, la mala traducció, la imprecisió, que després esbombaran textos oficials, blogs, piulades, comentaris… Confluint, sense proposar-s’ho, cap a la neollengua. Dos exemples perquè s’entengui bé. Un: per parlar de la cardamenta, en pocs anys dues soles varietats (un castellanisme vulgar, follar, i un anglicisme malcalcat, tenir sexe), han arraconat tot un repertori tant local (geosinònims) com de registres (eufemismes i similars) que avui jauen en l’oblit (diguem-ne una dotzena per matar-ho: boixar, cardar, colgar-se amb algú, fer-ho, fitxar, fotre, fotre un clau, pitjar, remullar el nap, sucar, trincar, xingar…). Importació d’espècies foranes i reducció dràstica de les pròpies. I no us penseu que sigui cap cas excepcional (creure-ho seria observar el fet lingüístic al microscopi). Dos: la introducció arbitrària en el discurs de frases o seqüències de la llengua dominant (castellà en el nostre cas, anglès en el de tothom). Aquest és el futur immediat de les llengües mitjanes.

The post Les llengües no evolucionen appeared first on VilaWeb.

El Festival Etnomusic, del Museu Valencià d’Etnologia, que s’havia de fer a la primavera, es farà, finalment, aquest mes. Malgrat les restriccions i les dificultats que motiva la pandèmia del coronavirus, l’organització ha decidit d’impulsar-lo per a donar suport al teixit musical i mantenir el compromís amb el públic. Hi haurà, això sí, un límit de capacitat i més mesures de protecció. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ja fa tretze anys que el festival difon propostes musicals d’arreu del món que innoven a partir de la tradició. Forma part de les activitats que organitza el Museu Valencià d’Etnologia entorn de la cultura tradicional i la diversitat cultural, i d’una programació anual que el converteixen en un espai d’agitació cultural que entén la cultura popular com un patrimoni viu i canviant, mantingut per la comunitat.

Els dos anys anteriors, la programació va girar entorn del diàleg intercultural i la varietat territorial, amb formacions musicals vingudes d’arreu. Enguany atén la diversitat cultural present a la península ibèrica, des dels ritmes encomanadissos i arrelats dels percussionistes Coetus, fins a la tradició mediterrània del murcià Juan José Robles. Una selecció acurada que poua en l’experiència i el saber fer del coordinador artístic Paco Valiente, periodista musical i director de ‘Los sonidos del planeta azul‘, programa de ràdio i revista digital amb setze anys de trajectòria, per on han passat personatges diversos de la cultura i les propostes més destacades de les músiques del món, i on s’han presentat més de 6.500 treballs discogràfics.

Sis concerts gratuïts

Al pati del museu, allotjat en un convent del segle XVI que es va convertir en la Casa de la Beneficència el segle XIX, s’hi faran sis concerts del 2 al 23 de juliol, en horari de vesprada i matinal. Enguany À Punt enregistrarà quatre concerts en dos dies i, de resultes d’això, la prestigiosa cantant valenciana Mara Aranda i el professor i cantant Xavier de Bétera actuaran el dijous 2 de juliol i el dijous 16 de juliol a les 12.45, respectivament.

Mara Aranda presenta el seu darrer disc, Trobairitz, i celebra trenta anys sobre els escenaris. Revisa el concepte d’amor i el paper que hi ha tingut la dona de cap a cap dels segles. I ho fa amb texts anònims i originals de trobadores i poetesses medievals, dels segles XII i XIII, testimonis valents que parlen de l’amor d’una dona per una altra, d’infidelitat, de la dona esclavitzada en el matrimoni o de l’opció de retirar-se al monestir i dedicar-se a la literatura i l’escriptura. La veu d’Aranda anirà acompanyada de sonoritats com ara la del saltiri, l’arpa, la cítola i la fídula

I Xavier de Bétera interpretarà el seu disc Empremtes, un treball que parla d’explotació laboral, d’amor a la terra, de xarxes socials i de més temes a partir de la música tradicional valenciana i amb voluntat renovadora, com va explicar en aquesta entrevista a VilaWeb:

Xavier de Bétera: ‘En el cant d’estil es va perdent la doble intenció’

Xavier de Bétera (fotografia: Vicent Bes).

La reconeguda cantadora, guitarrista i compositora barcelonina Mayte Martín representarà Memento, l’espectacle en què fa un recorregut pel flamenc per mostrar-li respecte i retre-li homenatge. I ho fa cantant Pepe Marchena, la Niña de los Peines i Juanito Valderrama, per exemple. Serà una oportunitat d’excepció per a veure i sentir de prop aquesta artista lliure de complexos musicals, i la seua energia i sensibilitat malenconiosa, capaç de fer emmudir i embadalir tot un teatre amb tan sols l’acompanyament d’una guitarra. 

El grup Korrontzi, encapçalat per Agus Barandiaran, duu la sonoritat essencial de la música i la dansa popular d’Euskal Herria amb el so de la trikititxa, la txalaparta, l’alboka i més instruments bascs. Nascut l’any 2004, amb els anys ha estat guardonat sovint i ha dut la seva música, llengua i dansa arreu del món.

Al seu torn hi actuarà el grup Coetus, la formació de percussions ibèriques per on han passat grans veus de la música d’arrel, com Eliseo Parra i Carles Dénia, i un reguitzell de percussionistes, com ara Aleix Tobias i Antonio Sánchez. Parteixen de la tradició per oferir una sonoritat i una rítmica inconfusible que ha creat i crea escola. Els panderos, les canyes, les simbombes, timbals, percussions casolanes diverses i les veus d’Ana Rossi i Rusó Sala fan un còctel rítmic explosiu que fa moure tothom qui l’escolta, tot transmetent energia i encomanant felicitat, una experiència que no deixa indiferent ningú.

Coetus (fotografia: Festival Etnomusic).

L’Etnomusic es clourà amb la proposta personal d’un dels músics que va acompanyar Paco Muñoz en els seus concerts de comiat i que va participar en el projecte Simfònic de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i Pau Chafer. La tradició mediterrània del multiinstrumentista murcià Juan José Robles es farà present amb el seu llaüt, la mandolina, els guitarros i més cordes polsades amb què interpretarà les melodies personals d’In-quietud, el millor disc europeu de música folk del 2019, segons la revista Word Music Central.

The post El coronavirus no frena l’Etnomusic appeared first on VilaWeb.

La República Popular de la Xina ha alterat la realitat política d’Hong Kong, trencant el funcionament normal de les seues institucions i imposant a la força un marc legal nou definit per la repressió del moviment democràtic i molt particularment de l’independentisme. A partir d’ara el simple fet de cridar la consigna ‘Alliberem Hong Kong’ o de dur-la escrita en un lloc visible, enarborar banderes o fer comentaris a les xarxes socials pot implicar penes de presó. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els paral·lelismes amb la imposició del 155 a Catalunya són tan evidents com els paral·lelismes que fins ara podíem traçar també pel que fa a la voluntat dels dos pobles. Ahir, fins i tot, l’agència Reuters va avançar que els activistes d’Hong Kong pensen en l’exili com el terreny on plantar cara en més bones condicions al gegant xinès. Hong Kong no té el recurs d’un espai judicial més ampli, com ho és la Unió Europea en el nostre cas, però té el recurs a un tractat internacional signat entre la Xina i el Regne Unit que ordena com s’ha de fer la transició i que evidentment ha estat violat d’una manera flagrant per Pequín.

La repressió xinesa sembla que serà extraordinàriament més violenta que l’espanyola i més agressiva, però la resposta a aquesta repressió pot anar en part per camins paral·lels. El debat sobre la justícia global ja és vell, però ha anat fent passos amb l’establiment d’institucions planetàries, conscients que hi ha drets que són inalienables, entre els quals els drets individuals però també el dret d’autodeterminació. El recurs a la justícia internacional contra els abusos de la justícia local és un camí que el moviment català practica, de manera que obre camins amb un gran impacte internacional. En la societat globalitzada els estats es troben com més va més pressionats des del conjunt i aquella idea antiga que la llei acabava on se n’acabaven les fronteres administratives avui és impossible de sostenir, com ha après l’estat espanyol i com sembla que alguns ciutadans i organitzacions d’Hong Kong també exploren. El fet que el Regne Unit estudie de concedir a tres milions d’habitants de la ciutat un passaport britànic, en resposta a la proclamació unilateral de la llei de seguretat nacional per la Xina, ja és en si un element, una manera de pressionar –en el terreny polític però també legal– certament revolucionària.

Aquests darrers anys, malauradament, veiem un augment generalitzat dels comportaments tirànics, també en les democràcies occidentals. Hongria o Polònia formen part de la Unió Europea, però ja no es poden considerar democràcies funcionals. La frase de Rubalcaba que per liquidar l’independentisme català farien tant com calgués i al preu que calgués ja es veu cap a on mena Espanya. Fa pocs dies hem vist el president dels Estats Units afirmar que ordenarà a l’exèrcit que isca al carrer per frenar les protestes, sense la preceptiva autorització dels governadors de cada estat. Israel ha decidit d’ocupar unilateralment la vall del Jordà i violar, doncs, els acords d’Oslo. I la Xina ha fet esclatar el concepte d’un país i dos sistemes, bo i destruint l’autonomia d’Hong Kong. Sumem a tot plegat la gran quantitat de casos de lawfare, molt especialment a Amèrica, com ara els que han afectat els presidents Rafael Correa i Luiz Inácio Lula…

En aquest món globalitzat on vivim no ens podem permetre de desatendre cap d’aquests casos i per això Hong Kong avui reclama el nostre suport però també la nostra atenció. Per la imprescindible solidaritat humana, però també, i d’això n’hem de ser conscients, per a defensar-nos col·lectivament tots els qui aspirem a la llibertat en qualsevol part del món, per a bastir una arquitectura defensiva global de les democràcies i els drets. Ells poden trobar camins que potser podríem recórrer nosaltres, de la mateixa manera que en la mesura que es guanyen batalles com les que el moviment català guanya a Europa a ells se’ls obren finestres per a imaginar fronts de resistència. Les victòries dels uns o els altres, el que aprenguem els uns o els altres, finalment ens beneficiaran a tots.

 

PS. En l’editorial d’ahir vaig explicar que el president Puigdemont era a punt de fer públic el seu projecte de nou partit polític i ha estat així. Pere Martí a ‘L’última’ ho comenta a bastament.

La notícia va passar mentre fèiem el debat de cada dijous, en aquesta ocasió amb Clara Ponsatí. El podeu veure ací o llegir-ne la transcripció. Per cert que una notícia d’agència va provocar una gran confusió en afirmar que Ponsatí havia dit que el nou partit del president Puigdemont ‘està molt verd’, quan en realitat ella va dir que ‘és molt obert’. La confusió s’ha escampat per diversos mitjans que estan repetint aquell error.

The post Hong Kong i la globalització del 155 appeared first on VilaWeb.

És diumenge i anirem a veure la mare al poble. Abans de sortir, mascaretes i mans netes. Quan arribem a casa seva, ens traurem les mascaretes, ens rentarem les mans i mantindrem les distàncies mal que ens pesi. Un petó en arribar i un en marxar i alguna abraçada robada al passadís per les nenes. Fem bondat per les àvies, per totes dues, i mirem de protegir-les tant com podem. Baixarem a la piscina comunitària perquè és petita i hi serem les famílies de cada estiu, i tampoc ens farem petons, posarem les tovalloles més separades i demanarem a les filles que procurin no tocar-se gaire —només els ho direm un cop perquè dit en veu alta sonarà ridícul—, després les veurem jugar com sempre i serà balsàmic. Per dinar vigilarem de no compartir gots ni coberts, i la mare posarà les tovalles, els tovallons i les tovalloles del lavabo a rentar quan marxem. Fins i tot netegem les potes al gosset amb una tovalloleta, agenollats al rebedor, i ell s’ho deixa fer sense remugar perquè deu interpretar, pels nostres gestos, que aquella litúrgia ens fa falta. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

És diumenge i anirem a veure la mare al poble. En tren. La mare viu en un poble del Maresme, Premià de Mar. A Plaça de Catalunya hi ha menys gent de la que solia haver-hi altres anys els caps de setmana d’estiu, això és veritat. Hi fa una calor demencial i amb la mascareta la sensació d’ofec és intensa a estones, però esperem els nou minuts que falten perquè passi el tren cap a Mataró sense treure’ns-la. Pugem al tren xops, va mig ple, seiem i encara queda algun seient per als que pujaran a Arc de Triomf. La majoria van a la platja: xancletes, para-sols, cistells amb la tovallola que treu el cap, banyadors que s’endevinen sota la roba, alguna nevera portàtil. I mascaretes. Tothom en porta. Miro al meu voltant i em sento satisfeta de veure que tothom fa bondat.

Però a l’estació del Clot la gent que puja ja s’ha de quedar dreta i ens comencem a atabalar sense dir-nos-ho. Només puc desxifrar mirades, però sé que som uns quants els que veiem que no anem bé. Per megafonia ens van recordant els consells de seguretat, la mascareta i la distància, i això enerva més d’un. Gairebé quatre mesos sense patir el cinisme i la mala praxi de Renfe, ja ho havia oblidat. Jo que abans agafava aquest tren de dilluns a divendres i gairebé mai podia seure, que he arribat tard a la feina i a exàmens de la universitat perquè plovia i el tren, és clar, se’n ressent…, què n’esperava, ara, d’aquesta mateixa gent? Quants anys fa que a l’estiu els trens del Maresme són llaunes de sardines quan arriba el bon temps? Per què aquest estiu ho haurien de voler resoldre? Per una qüestió de salut? Ja fa anys que ens hi juguem la pell en aquests vagons plens a petar de gent amb qui compartim suor i llàgrimes. Cap novetat.

A Sant Adrià de Besòs puja més gent, és clar. No hi ha ningú en cap de les estacions del trajecte que controli l’aforament dels vagons. Hi ha gent que posa seny i decideix esperar el tren següent (que vindrà igual de ple) i altres pugen tant sí com no. No els jutjo. A Badalona ja suem un altre cop. L’aire condicionat no dóna l’abast. Suem. També deu ser suor nerviosa. Veus els trens que van cap a Barcelona mig buits a l’altra via i penses si no hi ha cap solució per a aquest desajust, si la freqüència de pas ja és del 100%, no es poden plantejar posar trens més llargs? No és un problema puntual d’aquest estiu, ni tan sols de l’estiu en general, els trens del Maresme, de la R1, fa anys que van massa plens i no es prenen mesures per resoldre-ho. I després tot són sermons sobre el transport públic i el medi ambient. A més, no tothom que hi puja va a la platja, n’hi ha que hi anem a veure la família, n’hi ha que tornen a casa després de passar la setmana treballant o estudiant fora, n’hi ha que l’agafen cada dia per anar a la feina o a classe, n’hi ha que l’agafen puntualment per anar al metge, i tots tenen el mateix dret de viatjar còmodament i en condicions segures, turistes inclosos. Però diumenge passat de turistes no n’hi havia, que representa que encara no han arribat. Tot era gent de l’àrea metropolitana que volia passar un dia en una platja maresmenca. Què fem? Els renyem? Els carreguem la culpa a ells?

El trajecte continua. Arribem a Montgat Nord. Aquí sol baixar força gent, la platja és gran i maca. Però hi ha un cartell que diu que l’aforament de la platja està complet i que cal esperar torn. Així que alguns dels que baixen del tren hi tornen a pujar de seguida per mirar de trobar lloc a la parada següent. Entre el Masnou i Ocata baixaran la majoria, més que res perquè a Premià de Mar la platja més propera a l’estació no té sorra –però això seria una altra història per no dormir.

És diumenge i hem vingut al poble a veure la mare. Passejant pel nucli antic ens passa una mica l’angúnia del trajecte i després de rentar-nos mans i cara a casa seva ja no hi tornem a pensar, en el tren, fins que toca tornar a Barcelona, al vespre. Tothom decideix escurar el dia a l’aire lliure i agafar el tren quan el sol comença a afluixar. A quarts de vuit el tren va ple ja a Premià. No seiem. Drets, suats, emmascarats i angoixats tot el trajecte, fent equilibris per no tocar els que tenim als costats. Baixarem al Clot i agafarem el metro per arribar a casa, i el metro anirà mig buit, seurem tots quatre junts i pensarem que hi deu haver una manera de resoldre el drama dels trens del Maresme, que ja existia abans de la covid-19, però que ara s’ha agreujat i urgeix que es prenguin mesures, si convé directament des del Departament de Salut, ja que Renfe s’espolsa les responsabilitats dient que ja circulen el 100% dels trens, com si no es pogués replantejar que cal augmentar aquest 100% amb més freqüència de pas o amb trens més llargs, perquè el 100% actual no és suficient des de fa anys, com si no es pogués pensar a fer alguna mena de control de l’aforament si més no en les línies més complicades, com ho és la R1. És aquella manera de fer antiga, de no veure-hi més enllà del nas i no tenir cap intenció de resoldre res si això representa fer algun canvi.

És diumenge i tornem del poble de la mare amb ganes de passar per la dutxa i treure’ns de sobre els dos trajectes en tren com dos tràngols, tot i que no som de cap grup de risc i el nostre era un viatge sense horaris ni urgències, no anàvem ni a treballar ni a estudiar, i hauríem pogut optar per llogar un cotxe, cosa que potser farem el pròxim cop, sentint-ho molt. 

The post Emmascarats com mai, enllaunats com sempre appeared first on VilaWeb.

Josep Cruanyes (el Masnou, 1952) és advocat i historiador. Ara és president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i fou secretari de la Comissió de Llengua Catalana del Consell del Col·legis d’Advocats de Catalunya, d’on encara és membre actiu. La junta de l’entitat, presidida per Maria Eugènia Gay, aquests dies ha estat al centre d’una forta controvèrsia per la invitació del fiscal Javier Zaragoza, un dels ideòlegs de la persecució judicial contra els presoners polítics independentistes. Cruanyes, una de les veus que ha criticat amb duresa la decisió de la junta, ens explica el seu parer sobre la polèmica. També hi parlem sobre els detalls de la seva baixa de militància d’Esquerra Republicana de Catalunya, que va anunciar no fa gaires dies, just després de cessar el seu mandat com a vice-president de l’Assemblea Nacional Catalana. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

―La degana del Col·legi d’Advocats, Maria Eugènia Gay, i la junta, han rebut moltes crítiques internes per haver convidat el fiscal Zaragoza. Haurien de dimitir?
―Darrerament han passat coses molt greus en el funcionament de certs judicis que han afectat el dret de defensa i la junta del col·legi no ha dit mai res. Això és molt greu. Si pretenen, com fan ara, jugar a ‘l’equidistància’ i dir que tothom es pot expressar, molt bé, però és inadmissible de rebre, amb total normalitat, en un congrés d’advocats, un dels protagonistes de la vulneració de drets en el judici del procés i en alguns altres. Hi ha una línia vermella: el respecte als drets fonamentals. Per això molta gent ha demanat la dimissió de la degana. El paper del col·legi no ha de ser aquest.

―Un comunicat de la Comissió de Defensa del col·legi recorda que Zaragoza ‘és el més fidel exemple del lawfare‘, és a dir, ‘d’emprar informació falsa i tòrcer el dret i la llei per tal de dur gent innocent a la presó’. Convidar-lo és participar en la repressió?
―És normalitzar-la. Els òrgans de justícia i la fiscalia, que hi són per a garantir els drets dels ciutadans i la legalitat, la torcen i manipulen els fets amb informes falsos per a justificar la repressió. Ho va dir un informe del grup de treball de detencions arbitràries de les Nacions Unides, que constatava una actuació conjunta i coordinada de persecució de l’independentisme per part de fiscalia, de la judicatura i del govern de l’estat. El col·legi hi és per a garantir que els ciutadans tinguin judicis justos. No es pot consentir que això es trenqui, que la fiscalia es posi, com ha demostrat el senyor Zaragoza, a manipular la justícia per a perseguir de manera política i ideològica.

―Aquest problema és exclusiu d’aquesta junta?
―El col·legi ja fa massa anys que no es pronuncia sobre fets jurídics importants per a la societat, d’acord amb una suposada neutralitat. Es diu que els col·legis no es poden pronunciar sobre segons què. Això és una bajanada absoluta. El col·legi té obligació de pronunciar-se sobre allò que afecta el seu àmbit. Aquest col·legi té una tradició històrica de participar en la societat denunciant les vulneracions de dret. Al final del franquisme, per exemple, hi va tenir un paper important donant cobertura als advocats a qui s’atacava el dret de defensa. I això s’ha perdut. Ja va començar fa deu anys, quan va haver-hi la sentència de l’estatut i el col·legi no es va pronunciar.

―A més, l’acte serà presentat per l’advocat José María Fuster Fabra. Com és que la junta emblanqueixi l’extrema dreta?
―La junta diu que això és una qüestió de la Comissió de Penal,que ho ha decidit, però la junta ha de tenir una opinió sobre els actes oficials i com es presenten. No pot ser que es facin d’aquesta manera. Tal com és configurat aquest acte, és un acte de propaganda d’extrema dreta i de suport al personatge, a la fiscalia i a la repressió. Hi ha molts advocats que entenem que el col·legi no pot rentar-se les mans perquè si no fa res abona aquesta situació. Per això hem demanat que se suspengués l’acte.

―En un comunicat, la Secció de Dret Lingüístic recorda que en el judici contra el procés es van vulnerar els drets lingüístics, entre més drets, amb l’ajuda de la fiscalia.
―Sí. Els advocats van demanar que els processats poguessin parlar en català. El tribunal ho va acceptar però va dir que no faria traducció simultània, sinó consecutiva. És a dir: algú parla, s’atura, l’intèrpret ho tradueix, l’altre continua parlant, i així successivament. Això fa perdre la frescor de la paraula, és clar, i la llei diu que la traducció ha de ser preferentment simultània. En el cas dels testimonis, la llei també estableix que poden parlar en una de les llengües oficials. Però el tribunal no els va deixar cap opció i, fins i tot, als qui ho van demanar els van amenaçar amb un processament. I tot això amb l’assentiment de la fiscalia, que té la funció de preservar els drets dels ciutadans, també en aquest cas, i no ho va fer. Va assentir davant la discriminació lingüística.

―I el col·legi no va dir res.
―No. Eren qüestions que afectaven al dret de defensa i de tenir un judici just. Totes les interpretacions respecte de la llibertat provisional, per exemple, van ser monstruoses. I el col·legi va callar. I no pot dir que no ve d’aquí, perquè afecta directament la seva funció. Havia de defensar els advocats perquè poguessin exercir amb plenitud els seus drets. Quan hi ha irregularitats greus, el col·legi ha de fer sentir la veu de protesta.

―D’una altra banda, fa poc que vau anunciar que havíeu abandonat ERC perquè dieu que no defensa les institucions.
―Ha estat un desacord acumulatiu. D’una banda hi ha la qüestió política, respecte de les institucions. He discrepat absolutament amb decisions que ha pres ERC com ara la retirada de l’escó al president de la Generalitat. També crec que el parlament ha tingut actituds molt febles. Contra els atacs greus que ha rebut l’autonomia de Catalunya, la reacció ha estat molt tova. També estic en desacord amb la manera com el govern afronta les qüestions de memòria històrica i llengua. Sovint tenen posicions respecte de la memòria molt propagandístiques que no tracten qüestions de fons. La memòria no són actes simbòlics, sinó reparació de les víctimes. Jo, que vaig ser a la Comissió de Memòria d’ERC, ara estic en desacord amb moltes de les posicions que ha anat adoptant.

―Què us sembla, d’una altra banda, el tomb discursiu del partit? L’abandonament de la defensa oberta de la unilateralitat, la voluntat d’eixamplar la base i dialogar…
―Moltes vegades no entenc què pretenen. Una de les coses que critico és que jo he estat en reunions d’alt nivell, he sentit què s’hi diu i després allò que es fa no hi té res a veure. Es parla molt, es diu molt, però els fets no tenen res a veure amb les consignes i els plantejaments. Per això no entenc cap on va Esquerra Republicana. També he estat molt en desacord amb l’enfocament de la lluita antirepressiva. Entenc que ERC i totes les organitzacions rebessin un cop fort i pesés molt. Però crec que no es planta cara a la repressió com s’hauria de fer. Per por. No hi ha cap més explicació.

―Quines contradiccions heu observat, respecte d’aquestes reunions, per exemple?
―Hi he sentit dir que ERC no es creu la voluntat de diàleg amb el govern espanyol i que calia posar-lo en evidència. I després emprenen unes negociacions i sembla que no se’n recordin. Si en aquell moment es deia que el govern espanyol no voldria negociar mai, i això conduïa a defensar la unilateralitat, ara no s’entén una reacció tan tova. I menys tenint en compte les bufetades. El govern espanyol ha arribat a humiliar ERC. Ho hem vist, per exemple, en les negociacions amb el PNB, que si més no n’ha tret beneficis de govern.

The post Josep Cruanyes: ‘L’acte amb Zaragoza és propaganda d’extrema dreta’ appeared first on VilaWeb.

Els responsables dels centres territorials de RTVE han fet un comunicat conjunt contra Enric Hernández, el director d’informació i actualitat de la corporació, arran de les dimissions de Cristina Ortiz i Alejandra Martínez, directora i subdirectora respectivament dels centres territorials. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com ha avançat El Confidencial, tots els directors acusen Hernández de voler ‘imposar el seu criteri’ al marge de la professionalitat i mostren la seva solidaritat amb les dues responsables que han deixat el càrrec.

La polèmica d’aquesta setmana ha comportat la baixa de quatre dels principals càrrecs. La corporació, encapçalada per Hernández, va voler designar nous responsables dels centres territorials. Tanmateix, la directora de Ràdio Nacional, Paloma Zuriaga, i el cap d’informatius, Raúl Heitzmann s’oposaven a aquesta iniciativa i van posar el seu càrrec a disposició, de la mateixa manera que les responsables dels centres territitorials. Finalment, RTVE va cessar immediata de Zuriaga i Heitzmann i ara han dimitit Ortiz i Martínez.

Els cessaments i dimissions han comportat un moviment de solidartitat a les xarxes a través de l’etiqueta #RTVEdetodosydenadie.

The post Tots els directors dels centres territorials de RTVE carreguen contra Enric Hernández appeared first on VilaWeb.

El conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha anunciat avui al vespre al parlament que el departament assumirà un pla de rescat de les llars d’infants privades dotat amb nou milions d’euros. Pels centres ja tancats no ha aportat cap solució, però sí per aquelles escoles bressol amb dificultats que encara estan obertes. Si no se les rescatés, ha dit, els centres públics no podrien assumir la demanda. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta és una de les mesures que impulsa la conselleria per al curs que ve per tal d’afrontar amb garanties les restriccions sanitàries de la covid-19, mesures que sumaran gairebé quatre-cents milions d’euros. Ho ha dit durant la compareixença parlamentària a la comissió d’educació del parlament.

Bargalló ha assegurat que ‘és evident que l’escola, pel que fa a la realitat de l’infant i del jove, pot ser segura amb les mesures sanitàries que assenyalen les autoritats: l’escola és la segona llar de l’alumne i la segona família, i serà tan segura com la primera llar i la primera família’.

El conseller Bargalló també ha explicat parcialment com serà l’obertura dels centres educatius el curs vinent. En aquest sentit, ha destacat que ‘el fonament de tot és garantir la seguretat: les accions organitzatives i les inversions són per garantir la seguretat, són per revertir els danys de la pandèmia en matèria pedagògica i en matèria emocional, són per millorar el sistema’. Ha afegit que ‘són per preparar-se per un possible nou confinament i que el sistema educatiu respongui amb tota garantia a partir del 14 de setembre’. El titular d’Educació ha subratllat, com a pilars fonamentals que s’han d’aplicar a l’escola per al control de la pandèmia, la frenada de la transmissió del virus i el coneixement de la traçabilitat dels casos.

Ha defensat que, basant-se en això, ‘la primera decisió ha estat l’organització dels centres en base a grups de convivència estables, que faciliten la traçabilitat i una identificació ràpida i gestió precoç dels casos i contactes, que són la millor garantia de la seguretat’. Bargalló ha explicat que es tracta de grups estables d’alumnes, amb els seu tutor i professors adscrits també com a estables, en el marc en el qual es produeix la convivència i socialització de l’alumne, que ‘internament no necessiten la distància física ni la mascareta, només quan es relacionen amb altres grups, es mouen en el centre o entren o surten del centre’. Ha dit que l’organització en grups estables es garanteix en infantil, educació primària i secundària sense excepció i que, a la postobligatoria, tot i que la voluntat és que també sigui sempre presencial, hi podrien haver excepcions.

El titular d’Educació ha recordat que el govern farà una despesa extraordinària de tres-cents setanta milions euros per a Educació en el curs 2020-21, que s’afegeixen als vuitanta-sis que ja s’hi ha destinat de manera extraordinària durant el confinament, els darrers mesos d’aquest curs passat.

The post Bargalló anuncia el rescat de les llars d’infants privades amb una partida de nou milions d’euros appeared first on VilaWeb.

TEMA DEL DIA
Meditar. La idea del president Carles Puigdemont de fundar una nova organització política no és nova. Com a independentista, sempre havia estat incòmode dins la disciplina convergent, tant en l’àmbit nacional com en el social, perquè es defineix com a socialdemòcrata. A mesura que s’acostava el referèndum de l’1-O i veia tremolors de cames, algunes renúncies i moltes deslleialtats al Palau de la Generalitat, no tan sols al seu partit, va començar a meditar en la necessitat de crear un moviment polític ampli que aplegués transversalment tot l’independentisme rupturista. Una idea que anava barrinant tot sol, mentre tocava la guitarra elèctrica en una de les cambres de la casposa Casa dels Canonges, que continua decorada igual que a l’època que l’habitava el feixista Juan Antonio Samaranch, quan era president de la Diputació de Barcelona. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els esdeveniments de l’octubre del 2017 no van permetre a Puigdemont d’impulsar la formació política que ell desitjava, però ja de l’exili estant va crear Junts per Catalunya, una candidatura farcida d’independents, per muscular el raquític PDECat, un partit que va néixer mort perquè el part va anar malament. L’operació Junts per Catalunya va ser un èxit, perquè contra qualsevol pronòstic va ser la llista independentista més votada a les eleccions del desembre del 2017, enmig de l’aplicació del 155. Tanmateix, l’èxit polític no es va traduir orgànicament en una força política, perquè la marca és propietat del PDECat, que no l’ha deixada anar, ni ha acceptat de dissoldre’s, perquè els seus dirigents saben que en una organització més àmplia no tindrien ni el protagonisme ni els càrrecs de què gaudeixen ara. Malgrat tot, Puigdemont sempre ha maldat per eixamplar l’espai independentista i per això va impulsar la Crida, encapçalada per Jordi Sánchez, amb la intenció d’obrir la porta a gent independent de l’àmbit progressista que no estava còmoda amb el tomb pragmàtic d’ERC. La Crida no ha funcionat com a moviment polític, però els seus adherits seran una font de militants per a la nova formació.

La decisió de Puigdemont de no esperar a arribar a cap acord amb el PDECat per formar un nou partit polític pretén escenificar la ruptura amb l’espai convergent tradicional. Aquesta ruptura la fa de dues maneres. Per una banda, envoltant-se de persones amb un clar perfil progressista, alguns dels quals ex-dirigents d’ERC i del PSC; i per una altra, comprometent-se a lluitar activament contra la corrupció. El manifest presentat avui hi fa una referència explícita, per marcar distàncies amb el passat convergent. El PDECat no té cap cas de corrupció, però no ha sabut trencar amb aquesta herència, demanant perdó pels casos que van malmetre la vella CDC. No ha tingut mai la força política per a fer-ho. A més, encara ha de sortir la sentència del cas 3%, que segurament es publicarà al bell mig de la pre-campanya electoral, seguint la jurisprudència dels tribunals espanyols, sempre disposats a tenir protagonisme quan hi ha eleccions a Catalunya. Amb un nou partit, Puigdemont s’espolsa el passat i es resitua ideològicament, recuperant el centre progressista, on se sent més còmode.

Les possibilitats d’èxit de la nova aventura política de Puigdemont la determinaran els electors a les urnes que d’ací a pocs mesos es posaran a Catalunya. A partir d’avui, no faltaran els profetes de l’apocalipsi que auguraran una solemne trompada, propulsats en talaies mediàtiques ben conegudes. Són els mateixos que ja la van pronosticar a les eleccions europees i a les eleccions catalanes del 2017. Les urnes sempre han desmentit els enterradors de Puigdemont, perquè el seu moviment no és fruit d’una obsessió personal, sinó de la percepció que l’independentisme necessita un nou instrument que recuperi el mandat del Primer d’Octubre i el col·loqui al centre de la política catalana. No li serà pas fàcil, però ho ha estat mai per a ell, ni quan va acceptar de ser cap de llista de Girona per conquerir un feu històric del PSC, ni quan va heretar d’Artur Mas un govern ferit, fraccionat i ple d’enveges. Puigdemont ha volgut deixar anar llast per avançar més de pressa. El llast són aquells sacs de sorra que els tripulants dels globus aerostàtics s’enduien i deixaven caure a mesura que volien enlairar-se.

MÉS QÜESTIONS
Mollà expressa el rebuig als aranzels als cítrics que vol imposar el Regne Unit. La consellera d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, Mireia Mollà, ha expressat una ‘profunda preocupació i rebuig’ arran de l’anunci del govern del Regne Unit d’aplicar aranzels als cítrics valencians. El govern britànic vol gravar les importacions de cítrics amb un 16% en el cas de mandarines, clementines i híbrids, el 3,2% per a les taronges, xifra que presumiblement s’apujarà fins al 10 %, i entorn d’un 6% per a les llimones. Aquestes mesures, que entrarien en vigor l’any 2021, serien un nou cop a la citricultura valenciana, ja castigada. Mireia Mollà ja ha tramès una carta al ministre espanyol d’Agricultura, Pesca i Alimentació, Luis Planas, i a la ministra d’Indústria, Comerç i Turisme, Maria Reyes Maroto, instant-los a començar les accions que, en l’exercici de les seves competències, puguin promoure’s per evitar el mal d’aquestes mesures sobre la citricultura valenciana. Aquests aranzels poden implicar la pèrdua del mercat britànic per als cítrics valencians, com ja ha passat amb el mercat nord-americà a causa dels aranzels imposats per l’administració de Donald Trump. Perdre el mercat al Regne Unit beneficiaria els competidors directes, com ara el Marroc, Sud-àfrica i, especialment, Egipte.

La filla del jutge Marchena ja exerceix de fiscal a Eivissa. Sofía Marchena Perea, filla del magistrat del Tribunal Suprem espanyol Manuel Marchena, ja exerceix com a advocada fiscal de la Fiscalia d’Eivissa, càrrec que va jurar el juny de l’any passat, davant el Tribunal Superior de Justícia de les Balears (TSJB). El camí de Marchena filla lloc ha estat ple d’irregularitats i tractes de favor que inclou canvis de nota i la creació d’una plaça especialment per a ella. Sofía Marchena va fer les oposicions a la carrera judicial i va aprovar amb nota. En el moment de triar plaça, va haver de triar entre l’Escola Judicial (a Barcelona), on es formen els jutges, i el Centre d’Estudis Jurídics (a Madrid), on es formen els fiscals. D’aquesta decisió, una vegada presa, no se’n podia desdir. El reglament diu a més que, si per la raó que fos, un alumne no superés el primer curs d’aquestes escoles, repetiria curs amb els membres de la promoció següent. Sofía Marchena, a causa d’una malaltia, va haver d’abandonar l’Escola Judicial. L’any següent, en lloc de reincorporar-se a l’Escola Judicial per a ser jutgessa, es va reincorporar a Madrid i ha esdevingut fiscal gràcies a una decisió irregular del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que va canviar-li la nota, sense donar cap explicació, i va crear la plaça de fiscal d’Eivissa expressament per a ella.

Dos ex-caps de govern critiquen la venda de l’ambaixada d’Andorra a Brussel·les. La decisió del govern de Xavier Espot de posar a la venda l’edifici on hi ha la seu de l’ambaixada d’Andorra a Bèlgica, al centre de Brussel·les, ha despertat crítiques de dos caps de govern que van participar a crear-la. L’ex-cap de govern Òscar Ribas, que va ser qui va encarregar les reformes i va acabar inaugurant la seu, ara fa trenta anys, ha dit que era un disbarat, perquè, del seu punt de vista, l’edifici compleix les funcions que ha de complir i és una seu digna que representa Andorra al centre d’Europa. Per Ribas, amb la venda, Andorra fa la sensació de liquidació. En una línia similar, l’ex-cap de govern Jaume Bartumeu, ho ha qualificat de barbaritat d’un govern que no acaba de saber on és l’interès general. Pel govern ha defensat la venda el portaveu, Enric Jover, que ha recordat que l’edifici exercia dues funcions: d’una banda, era la seu de l’ambaixada i, d’una altra, servia d’oficina de promoció turística. Aquesta última, ha recordat, es fa més a les xarxes que no pas presencialment. Jover també ha remarcat que l’edifici tenia un cost de manteniment anual alt, i a més a més té unes certes dificultats operatives, perquè no és on hi ha les institucions i les ambaixades. El govern vol establir-la on hi ha la resta d’ambaixades per facilitar la gestió diplomàtica.

LA XIFRA
456.796 persones són desocupades d’ençà de final de juny al País Valencià, és a dir, que hi ha hagut un augment de 16.279. El secretari autonòmic d’Ocupació, Enric Nomdedéu, ha apuntat que més del 80% dels nous desocupats, en concret 13.330, són joves menors de vint-i-cinc anys sense ocupació anterior.

TAL DIA COM AVUI
El 2 de juliol de 1916 Salvador Hedilla aterrava als camps mallorquins de Son Sunyer a bord del Monocoque II. El pilot cantàbric unia per primera vegada Catalunya amb les Illes en un viatge turbulent de dues hores.

The post Puigdemont deixa anar llast appeared first on VilaWeb.

Les parades de llibres i flors del Sant Jordi d’estiu d’aquest 23 de juliol s’ubicaran a diversos trams centrals de Passeig de Gràcia de Barcelona, on es tallarà el trànsit. La proposta consensuada entre el govern i el sector del llibre s’ha d’aprovar ara al Procicat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Entre altres mesures, els organitzadors proposen que les signatures dels autors es realitzin a través de cites prèvies per evitar les aglomeracions i que les parades de llibres i flors estiguin obertes fins a les dotze de la nit.

Les parades que hi hagi al Passeig de Gràcia s’atorgaran només a editorials, llibreries i floristeries, és a dir, a professionals del sector del llibre i de la flor. Al seu moment, fonts consultades en preveien entre dues-centes i tres-centes. Així mateix, llibreries de la ciutat situaran la seva parada davant mateix de la seva botiga.

La consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va explicar ahir des del parlament que han treballat en catorze plans de desconfinament per a la represa de l’activitat cultural, l’últim dels quals va ser el del Sant Jordi, lliurat ja al Procicat.

The post Les parades del Sant Jordi d’estiu s’instal·laran en trams centrals del passeig de Gràcia i s’hi aturarà el trànsit appeared first on VilaWeb.

A Catalunya, el juny del 2020 s’han registrat, de mitjana, 3.330.259 afiliacions a la Seguretat Social (SS), cosa que significa un augment del 0,5% respecte del maig (15.690 afiliacions més). Des que va començar la sèrie (l’any 2004), el mes de juny sempre ha registrat creixements intermensuals d’afiliació; el juny d’enguany presenta un creixement més discret que els darrers anys, però superior al dels anys 2008-2011. Bé, aquest és el comentari principal que fa l’Observatori del Treball de la Generalitat, sobre l’evolució dels afiliats a la SS del juny. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

I, sobre la xifra de desocupats registrada a les oficines de Treball de Catalunya, diu que s’ha arribat a 485.019 a final de juny. Això és un creixement del 0,4% respecte del mes de maig (1.870 més), de manera que es modera l’intens augment dels mesos precedents (+5,5% al març, +12,2% a l’abril i +3,3% al maig).

Recordem que el juny és, generalment, un mes de descens de la desocupació, perquè s’escau que comença la temporada turística i, des del 1996 (quan començà la sèrie històrica disponible), només havia augmentat el 2004 (+0,2%). Així doncs, l’augment del juny del 2020, causat per la paralització de bona part de l’activitat econòmica arran de la pandèmia, és el més pronunciat, en termes absoluts i relatius, del 1996 ençà.

Cap de les dues dades, tot i la càrrega negativa que tenen, no em semblen dolentes, ni de bon tros. I la clau està en els ERTO i la sortida dels afectats. Crec que és una bona notícia que durant el mes de juny s’hagi intensificat el descens dels afectats pels ERTO sense que això hagi fet créixer significativament la desocupació, senyal que els treballadors han recuperat l’activitat quan les seves empreses han tornat a funcionar amb una certa normalitat. Durant el mes de juny, el nombre de treballadors a qui s’havia aplicat un ERTO ha baixat de 237.000 a Catalunya, és a dir, n’hi ha hagut un 38% menys que no pas al maig. Això vol dir que han recuperat la feina, mentre l’augment dels desocupats, en bona part, és definit per gent que fins ara no treballava (més de 1.600 persones) i pels serveis (1.700 persones), que probablement pertanyen a empreses del sector que han decidit de tancar. Val a dir que la indústria i la construcció han recuperat treballadors en actiu. En canvi, l’agricultura ha originat desocupació, segons la campanya de recol·lecció.

La xifra actual d’afectats per ERTO a Catalunya és de 382.000, gairebé la meitat que en el pic, a final de març, quan eren uns 720.000. La recuperació em sembla correcta, però no podem passar per alt que encara hi ha un gruix de 860.000 treballadors sense feina, entre desocupats i afectats per ERTO. I que la xifra de desocupats hi ha crescut d’un 35,8% en un any. És el segon percentatge més alt de l’estat espanyol, darrere de les Illes. A més, en aquest període l’augment de desocupats que tenen menys de vint-i-cinc anys ha estat del 68%, un percentatge realment esfereïdor.

Segons càlculs de la consultora Randstat, a final de juny a l’estat espanyol hi havia 1,83 milions d’afectats per ERTO –dels quals 1,56 milions eren de força major i 274.000 per causes objectives–; és a dir, hi ha hagut una baixada d’1,17 milions respecte del mes de maig. Així i tot, encara el 9,9% dels treballadors de l’estat espanyol –i una xifra molt semblant a Catalunya– tenen un ERTO, és a dir, 1 afiliat a la Seguretat Social de cada 10.

Les comunitats autònomes amb més afectats són Catalunya (381.968), Madrid (346.125) i Andalusia (225.360). Però no són pas les que hi tenen una proporció més alta del mercat laboral. Avui el 24,5% dels treballadors de les Balears són afectats per un ERTO, seguits per les Canàries (20,7%) i, a força distància, per Catalunya (11,5%).

Lògicament, durant el primer semestre, la contractació de personal ha baixat molt arran de la desaparició gairebé absoluta de l’activitat durant moltes setmanes. A Catalunya s’han signat 1.038.238 contractes laborals (155.090 indefinits i 883.148 temporals). Això equival a un descens interanual del 37,2% en termes globals, que ha estat més marcat en la contractació temporal (-38,2%) que no en la indefinida (-31%). És la reducció més intensa de la contractació en aquest període de tota la sèrie històrica (començada el 1999), i també de la contractació temporal. En el cas de la indefinida és la segona més intensa, darrere la del 2009 (-38,3%), segons que publica la Generalitat.

En resum, les xifres del juny són una mica millor que no es preveia, quant a ocupació. A mesura que les empreses han anat entrant a l’activitat, molts treballadors han tornat a la feina. I això és molt positiu. És cert que encara n’hi ha molts de pendents de l’ERTO, però l’una cosa no priva l’altra. Una bona part de les empreses que encara han de retornar són les lligades al sector turístic i això afectarà les xifres globals. Per exemple, el fet que només el 13% dels hotels siguin oberts a Barcelona duu un pes negatiu molt important. Sembla, doncs, que la campanya turística agafa el paper d’àrbitre en aquesta recta final de la sortida de la pandèmia. Encara haurem d’esperar unes quantes setmanes per a tenir el panorama clar.

The post Molts afectats pels ERTO tornen a l’activitat
 appeared first on VilaWeb.

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 20.00, apunteu-vos-hi ací. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment en funció de l’actualitat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

La recta final del mandat de Donald Trump es va convertint en un malson per al president dels Estats Units, que veu com cau a les enquestes i se li complica la reelecció als comicis de novembre. Les protestes per l’assassinat de George Floyd s’han afegit a la crisi sanitària i econòmica. La covid-19 tampoc dóna treva a Trump. Els rebrots afecten diversos estats i la situació s’ha descontrolat. Avui s’han registrat 50.000 casos en un sol dia, cosa que fa que s’hagi assolit un nou rècord de casos al món en tan sols vint-i-quatre hores.

Un estudi de l’Hospital Vall d’Hebron ha determinat que un 70% dels usuaris de les residències infectats de la covid-19 són asimptomàtics. A més, critiquen que el cribratge és insuficient perquè es basa només en la gent que té símptomes. Mentrestant, a Lleida s’han confirmat nou positius més en un edifici i s’ha demanat als veïns que es confinin. De fet, un terç dels casos detectats ahir a Catalunya corresponen a la regió sanitària de Lleida. La crisi econòmica derivada del coronavirus continua fent estralls a l’economia i les dades de l’ocupació que s’han fet públiques avui mostren un agreujament de la situació arreu del país.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 10.918.153 casos confirmats i 521.352 morts. Del total de casos, 6.105.575 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 2.804.733 casos i 131.099 morts.
–El Brasil, amb 1.476.884 casos i 61.314 morts.
–Rússia, amb 661.165 casos i 9.683 morts.
–L’Índia, amb 626.538 casos i 18.226 morts.
–El Regne Unit, amb 313.483 casos i 43.906 morts.

*A l’estat espanyol hi ha 297.183 casos i 28.368 morts.
*A l’estat francès hi ha 165.719 casos i 29.861 morts.

Als Països Catalans hi ha 94.197 casos, 59.609 altes i 14.372 morts [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

–Al Principat, 72.184 casos, 39.605 altes i 12.576 morts (avui s’hi han afegit 385 casos, 97 altes i 20 morts)
–Al País Valencià, 18.518 casos, 16.817 altes i 1.475 morts (avui s’hi han afegit 21 casos nous de PCR i 101 altes)
–A les Illes, 2.327 casos, 1.955 altes i 227 morts (avui s’hi han afegit 4 casos i 3 altes)
–A Catalunya Nord, 313 casos, 279 altes i 34 morts (sense variació)
–A Andorra, 855 casos, 800 altes i 52 morts (sense variació)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

La píndola de Jordi Goula: ‘Molts afectats pels ERTO tornen a l’activitat
’

A Catalunya, el juny del 2020 s’han registrat, de mitjana, 3.330.259 afiliacions a la Seguretat Social (SS), cosa que significa un augment del 0,5% respecte del maig (15.690 afiliacions més). Des que va començar la sèrie (l’any 2004), el mes de juny sempre ha registrat creixements intermensuals d’afiliació; el juny d’enguany presenta un creixement més discret que els darrers anys, però superior al dels anys 2008-2011. Bé, aquest és el comentari principal que fa l’Observatori del Treball de la Generalitat, sobre l’evolució dels afiliats a la SS del juny.

I, sobre la xifra de desocupats registrada a les oficines de Treball de Catalunya, diu que s’ha arribat a 485.019 a final de juny. Això és un creixement del 0,4% respecte del mes de maig (1.870 més), de manera que es modera l’intens augment dels mesos precedents (+5,5% al març, +12,2% a l’abril i +3,3% al maig).

Recordem que el juny és, generalment, un mes de descens de la desocupació, perquè s’escau que comença la temporada turística i, des del 1996 (quan començà la sèrie històrica disponible), només havia augmentat el 2004 (+0,2%). Així doncs, l’augment del juny del 2020, causat per la paralització de bona part de l’activitat econòmica arran de la pandèmia, és el més pronunciat, en termes absoluts i relatius, del 1996 ençà.

Cap de les dues dades, tot i la càrrega negativa que tenen, no em semblen dolentes, ni de bon tros. I la clau està en els ERTO i la sortida dels afectats. Crec que és una bona notícia que durant el mes de juny s’hagi intensificat el descens dels afectats pels ERTO sense que això hagi fet créixer significativament la desocupació, senyal que els treballadors han recuperat l’activitat quan les seves empreses han tornat a funcionar amb una certa normalitat. Durant el mes de juny, el nombre de treballadors a qui s’havia aplicat un ERTO ha baixat de 237.000 a Catalunya, és a dir, n’hi ha hagut un 38% menys que no pas al maig. Això vol dir que han recuperat la feina, mentre l’augment dels desocupats, en bona part, és definit per gent que fins ara no treballava (més de 1.600 persones) i pels serveis (1.700 persones), que probablement pertanyen a empreses del sector que han decidit de tancar. Val a dir que la indústria i la construcció han recuperat treballadors en actiu. En canvi, l’agricultura ha originat desocupació, segons la campanya de recol·lecció.

La xifra actual d’afectats per ERTO a Catalunya és de 382.000, gairebé la meitat que en el pic, a final de març, quan eren uns 720.000. La recuperació em sembla correcta, però no podem passar per alt que encara hi ha un gruix de 860.000 treballadors sense feina, entre desocupats i afectats per ERTO. I que la xifra de desocupats hi ha crescut d’un 35,8% en un any. És el segon percentatge més alt de l’estat espanyol, darrere de les Illes. A més, en aquest període l’augment de desocupats que tenen menys de vint-i-cinc anys ha estat del 68%, un percentatge realment esfereïdor.

Segons càlculs de la consultora Randstat, a final de juny a l’estat espanyol hi havia 1,83 milions d’afectats per ERTO –dels quals 1,56 milions eren de força major i 274.000 per causes objectives–; és a dir, hi ha hagut una baixada d’1,17 milions respecte del mes de maig. Així i tot, encara el 9,9% dels treballadors de l’estat espanyol –i una xifra molt semblant a Catalunya– tenen un ERTO, és a dir, 1 afiliat a la Seguretat Social de cada 10.

Les comunitats autònomes amb més afectats són Catalunya (381.968), Madrid (346.125) i Andalusia (225.360). Però no són pas les que hi tenen una proporció més alta del mercat laboral. Avui el 24,5% dels treballadors de les Balears són afectats per un ERTO, seguits per les Canàries (20,7%) i, a força distància, per Catalunya (11,5%).

Lògicament, durant el primer semestre, la contractació de personal ha baixat molt arran de la desaparició gairebé absoluta de l’activitat durant moltes setmanes. A Catalunya s’han signat 1.038.238 contractes laborals (155.090 indefinits i 883.148 temporals). Això equival a un descens interanual del 37,2% en termes globals, que ha estat més marcat en la contractació temporal (-38,2%) que no en la indefinida (-31%). És la reducció més intensa de la contractació en aquest període de tota la sèrie històrica (començada el 1999), i també de la contractació temporal. En el cas de la indefinida és la segona més intensa, darrere la del 2009 (-38,3%), segons que publica la Generalitat.

En resum, les xifres del juny són una mica millor que no es preveia, quant a ocupació. A mesura que les empreses han anat entrant a l’activitat, molts treballadors han tornat a la feina. I això és molt positiu. És cert que encara n’hi ha molts de pendents de l’ERTO, però l’una cosa no priva l’altra. Una bona part de les empreses que encara han de retornar són les lligades al sector turístic i això afectarà les xifres globals. Per exemple, el fet que només el 13% dels hotels siguin oberts a Barcelona duu un pes negatiu molt important. Sembla, doncs, que la campanya turística agafa el paper d’àrbitre en aquesta recta final de la sortida de la pandèmia. Encara haurem d’esperar unes quantes setmanes per a tenir el panorama clar.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–VilaWeb: La reelecció de Donald Trump, en estat crític
–The Local: El pla de Sicília de subvencionar les vacances pot salvar la seva indústria turística? (en anglès)
–L’Indépendant: S’han identificat dos-cents focus a l’estat francès d’ençà del desconfinament (en francès)
–The New York Times: Dos amics de Texas es van fer la prova per a detectar el coronavirus. Una factura era de 199$. L’altra, de 6.408$ (en anglès)
–La Stampa: El coronavirus: utilitzar la màscara en el transport públic és fonamental: la simulació és inquietant (en italià)
–The Atlantic: Un avís directe dels proveïdors de proves de la covid-19 (en anglès)
–Le Journal de Québec: Indonèsia es preocupa per un baby boom causat pel coronavirus (en francès)
–Politico: Els principals hospitals europeus es neguen a proporcionar dades a la investigació retractada de la covid-19 (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

–Confirmats nou casos de coronavirus en un edifici de Lleida i es demana als veïns que es confinin
–Creix la desocupació al conjunt del país, tot i l’arribada de l’estiu
–El 70% dels usuaris de residències infectats de la covid-19 són asimptomàtics, segons un estudi
–Un terç dels casos de covid-19 registrats ahir són a Lleida
–[VÍDEO] Isidre Correa, el pacient que va saludar el mar després de 50 dies a l’UCI, surt de l’hospital
–Jonatan Penalba: ‘Tota la feina de vuit mesos se’n pot anar al fem’

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

–La incidència de la covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
–[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
–Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
–I ara què he de fer? Consells per a conviure amb la covid-19
–Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
–Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
–Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
–Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
–Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: els 50.000 casos en un sol dia als Estats Units afegeixen pressió a Trump appeared first on VilaWeb.

EH Bildu ha demanat que es mantingui la proposta de derogar la reforma laboral després de la rectificació del PSOE en la votació de les conclusions del grup econòmic de la Comissió de Reconstrucció del congrés espanyol. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ahir es va aprovar per cent setanta-set vots a favor, cent set en contra i vuit abstencions una esmena d’EH Bildu per derogar la reforma laboral del 2012 i substituir-la per una nova legislació ‘garantista i justa’ amb els drets laborals. Tanmateix, una hora més tard, el PSOE va demanar de repetir la votació de l’esmena i va acabar votant en contra de la proposta per la qual cosa finalment no es va incloure a l’esmena.

Bildu ha posat en qüestió la legalitat d’aquesta rectificació i han sol·licitat l’anul·lació de la segona votació i, per tant, que s’inclogui l’esmena en el text de les conclusions. En tot cas, el partit ha assegurat que tornarà a portar a votació l’esmena demà mateix, on els socialistes tenen una nova oportunitat de rectificar.

🏛✍️ Ante la dudosa validez jurídica de la votación forzada ayer, solicitamos la anulacion de la segunda votación y la inclusión de la enmienda en el texto aprobado.

«Ni el Plan de Trabajo ni el reglamento del Congreso prevén la posibilidad de repetir una votación ya realizada». pic.twitter.com/PYuFTd1nlB

— EH Bildu Congreso – Senado (@EHBilduCongreso) July 2, 2020

 

The post Bildu vol que s’anul·li la reculada del PSOE amb la derogació de la reforma laboral appeared first on VilaWeb.

El president Carles Puigdemont ha oficialitzat avui la voluntat de crear un nou partit polític el 25 de juliol. En un manifest amb el títol de ‘Junts, per Catalunya’, defensa la necessitat de bastir una nova organització política radicalment democràtica i que reculli totes les tradicions ideològiques del sobiranisme. El signen els presos de Junts per Catalunya, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i Jordi Sànchez (dirigent de la Crida); el conseller a l’exili Lluís Puig; els consellers Damià Calvet i Meritxell Budó; i també ex-dirigents d’ERC, com ara Toni Comín i Josep Andreu. La consellera Clara Ponsatí ha explicat al debat amb els subscriptors de VilaWeb que no ha tingut prou temps per a reflexionar sobre la proposta. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En el text  no s’esmenta cap nom en concret per a la futura formació política, però es demana ‘generositat’ i abandonar les ‘tensions estèrils’, en referència als enfrontaments entre formacions independentistes. ‘Apostem per deixar de banda tensions, soroll i desorientació’, diu.

El signats consideren que el procés ja no té marxa enrere i que l’objectiu és accelerar-lo per assolir la independència amb un partit que reordeni aquest espai, i estableixi com a objectiu fer efectiu el dret d’autodeterminació. Per això fa una crida especial als votants de l’1-O perquè s’hi uneixin, a més dels votants de Junts per Catalunya, que esmenta explícitament. També conviden els ciutadans que creuen que Espanya ja no és reformable i ni tan sols vol esdevenir una democràcia a formar part d’un partit que practicarà ‘la confrontació’ amb l’estat espanyol.

La fi de mesos de negociació estèril

Fa mesos que va començar una negociació estèril entre el PDECat, encapçalat per David Bonvehí, i el dirigent de la Crida, Jordi Sánchez, per formar una sola força política. El PDECat ha rebutjat sempre de dissoldre’s dins Junts per Catalunya i a més, proposava una formula de coalició, en la qual es reservava una quota del 50% de les llistes electorals i en els òrgans de decisió. Unes condicions que eren inacceptables per Sànchez i per Puigdemont. Les negociacions s’havien encallat, però divendres les coses es van precipitar, perquè la direcció del PDECat refusà l’oferta de Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i Lluís Puig perquè el partit s’integrés a Junts per Catalunya sense quotes i ajornés sis mesos la decisió de dissoldre’s. Era una última oferta de mediació, que els presoners i el conseller Puig van retirar ahir, havent constatat que l’executiva no la feia seva. El sector de Bonvehí, falcat pel secretari d’organització, Ferran Bel, el portaveu Marc Solsona i el batlle d’Igualada, Marc Castells, no van saber interpretar bé l’oferta dels presos, perquè, rebutjant-la, van desencadenar el procés per a la creació de la nova força política.

El sector de Puigdemont va fer públic dissabte el manifest ‘#Junts’, avançat per Vilaweb, que instava el president i els dirigents de Junts per Catalunya a accelerar la constitució d’una nova formació política que aconseguís la màxima transversalitat possible de l’independentisme. El manifest ja té més de tres mil signants, entre els quals un miler es declaren militants del PDECat, a més dels presos de Junts per Catalunya, els consellers Damià Calvet, Jordi Puigneró, Meritxell Budó i Miquel Buch, i la majoria de diputats al Parlament de Catalunya i al congrés espanyol. Després del manifest, Puigdemont s’ha reunit aquesta setmana a Waterloo amb el seu equip de col·laboradors i ha tingut contactes per videoconferència amb els que no podien ser a Brussel·les, per acabar de prendre la decisió.

L’anàlisi compartida va ser no esperar el PDECat per constituir una nova formació política més àmplia, que superi les fronteres del partit i aplegui també la gent de la Crida, Acció per la República, Independentistes d’Esquerra i independents, tal com va explicar VilaWeb dilluns passat. El resultat és l’anunci que ha fet avui, que es concretarà el 25 de juliol en la constitució del nou partit i l’elaboració d’una llista electoral per a les eleccions catalanes, que encara no tenen data.

Ens comprometem a fer de Junts per Catalunya una eina transversal, plural i eficaç al servei de la república catalana i de les persones. T’esperem el dia 25 per començar a caminar junts. #Jotambéhiseré pic.twitter.com/ut4SwT4B9t

— Carles Puigdemont (@KRLS) July 2, 2020

The post Puigdemont crearà un nou partit el 25 de juliol appeared first on VilaWeb.

El fiscal de sala del Tribunal Suprem Javier Zaragoza no és benvingut per una bona part de juristes i advocats en la conferència en línia que farà demà, convidat al congrés del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Hi ha indignació, perquè Zaragoza ha estat l’ideòleg de la causa general contra l’independentisme, punta de llança de l’acusació contra els presos polítics al Suprem i individu d’una reputació més que dubtosa per haver cedit a pressions per a deixar d’investigar els maltractaments als presos de Guantánamo i l’assassinat del càmera José Couso a la guerra de l’Irac. A mesura que s’ha anat acostant la data de la conferència, la indignació amb la degana del Col·legi, Maria Eugènia Gay, ha anat creixent. Però Zaragoza, que parlarà sobre ‘la rellevància constitucional del ministeri fiscal’, no estarà pas sol. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’acompanyarà José Maria Fuster Fabra, un històric advocat de la ultradreta barcelonina, que en farà la presentació, i tres advocats més, tots pertanyents al lobby unionista i conservador que ha provat de guanyar poder dins el Col·legi aquests darrers anys. Són Eloy Moreno, que moderarà l’acte, Miguel Capuz, president de la secció de Dret Penal del Col·legi, i Francisco Chamorro, president de la secció de Dret Constitucional. Tots ells estan vinculats a una associació espanyolista de juristes que duu el nom de Llibertats i que té afinitat i vincles amb Societat Civil Catalana i Ciutadans.

El president de Llibertats és, des del març proppassat, Eloy Moreno, que forma part també de la secció de Dret Constitucional del Col·legi d’Advocats. Aquesta secció ha esdevingut la plataforma des d’on aquest sector més espanyolista pretén d’amplificar el seu discurs antiindependentista i de justificació de la repressió. Fins al punt que el mes de novembre de l’any passat la secció de Dret Constitucional va emetre una nota condemnant les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el procés, demanant fins i tot l’aplicació de la polèmica llei mordassa contra els manifestants. Aquella nota negava que les mobilitzacions convocades per Tsunami Democràtic i pels CDR estiguessin emparades pel dret de manifestació, ans al contrari, sostenia que vulneraven drets fonamentals perquè ‘causaven greus perjudicis a tercers’. Moreno és un advocat especialment actiu a la xarxa, molt bel·ligerant amb l’independentisme i amb la immersió lingüística al seu perfil de Twitter.

Miguel Capuz és membre de la junta de Llibertats. Advocat penalista habitual als mitjans de comunicació, és presentat sovint com a expert quan hi ha qüestions d’actualitat que tenen a veure amb la justícia. Com, per exemple, durant el judici contra el procés. És així com treballen i miren de guanyar espai i altaveus els juristes unionistes de Llibertats, presentant-se com a advocats neutrals que defensen ‘l’estat de dret dins l’entorn jurídic català’. Diuen que el seu propòsit és ‘que el debat públic recuperi el rigor jurídic perdut, i que es desenvolupi en el marc necessari de respecte a les lleis i a les decisions dels tribunals encarregats de fer-les complir.’ I reblen: ‘No anem en contra de res ni de ningú.’

Rere el ‘respecte a les lleis i a les decisions dels tribunals’ hi havia una voluntat de justificar les decisions de la cúpula judicial espanyola contra els dirigents independentistes, criticades per diverses organitzacions internacionals de defensa dels drets humans. El seu president mateix, Moreno, atacava des del seu perfil de Twitter el grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU per haver exigit a l’estat espanyol l’alliberament dels presos polítics. L’aparença forçada de neutralitat és utilitzada per a introduir la seva ideologia. Capuz, col·laborador habitual en mitjans com TV3, defensava la presó permanent revisable, lloava les intervencions del fiscal Javier Zaragoza durant el judici i justificava la condemna per sedició contra els presos polítics.

I l’altre ponent que acompanya Zaragoza a l’acte del Col·legi, Francisco Chamorro, és ni més ni menys qui signava en nom de la secció de Dret Constitucional la demanda de mà dura contra els manifestants de Tsunami i dels CDR que protestaven contra la sentència. El vice-president d’aquesta secció és Manuel Piñol, un dels fundadors de Societat Civil Catalana, i n’és secretari Francisco Béjar, ex-president de l’Audiència de Barcelona, que va enviar juntament amb uns altres juristes unionistes una carta a l’ex-president espanyol Mariano Rajoy perquè ‘prengués mesures’ contra el president Quim Torra des del moment mateix que fou investit president de la Generalitat. Aquests advocats van subscriure el manifest inicial de Llibertats, de la mateixa manera que ho va fer l’ex-degà i ex-vice-president del Tribunal Constitucional espanyol Eugeni Gay, pare de l’actual degana del Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Aquest nucli espanyolista del Col·legi ja fou el responsable, fa un any i mig, d’haver portat com a convidat d’honor l’ex-vice-president espanyol Alfonso Guerra per a celebrar la constitució espanyola. Aquell acte va indignar un gran nombre de col·legiats, per haver convidat qui s’havia vantat d’haver retallat l’estatut. En el moment de prendre la paraula, una trentena d’advocats es van aixecar i van abandonar la sala, mentre fora el col·legi es concentraven manifestants.

Article de Jordi Domingo: Cas Zaragoza: la covardia d’una junta

The post Tres espanyolistes i un ultra: els acompanyants de Javier Zaragoza al Col·legi d’Advocats appeared first on VilaWeb.

El 77,92 per cent dels ciutadans han votat a favor en el referèndum a Rússia de les esmenes a la constitució que permetran al president del país, Vladimir Putin, mantenir-se en el càrrec fins a l’any 2036, segons ha informat la Comissió Electoral Central de Rússia amb la totalitat dels vots escrutats.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El centre de supervisió de la consulta a Moscou ha informat prèviament que en la capital russa s’han registrat unes ‘mínimes infraccions’ però ha subratllat que la votació s’ha desenvolupat amb normalitat.

El president del país, Vladimir Putin, va votar ahir en el col·legi electoral número 2151, situat en l’Acadèmia de Ciències de Rússia, en el mateix en el qual sol votar en els diferents comicis que se celebren al país.

El procés de votació del referèndum constitucional va començar el 25 de juny i va acabar en un moment en el qual el país segueix registrant més de sis mil casos de coronavirus al dia i acumula més de 654.000 persones contagiades i més de nou mil cinc-cents morts.

Després de la publicació dels resultats de la consulta constitucional, el president de la Comissió de Legislació del Senat de Rússia, Andrei Klishas, ha avançat que el Parlament rus començarà la setmana que ve a redactar les lleis que possibilitaran el compliment de les reformes de la Carta Magna. ‘Ja la setmana que ve el parlament començarà a elaborar lleis per al compliment de la constitució’, ha assenyalat.

El referèndum constitucional, una votació clau per al futur de Putin, estava inicialment convocat per al 22 d’abril però les autoritats es van veure obligades a suspendre-ho per la pandèmia del nou coronavirus.

Entre altres qüestions, les reformes constitucionals modifiquen les funcions de l’executiu i del poder legislatiu, prohibeixen expressament la secessió dels territoris que integren Rússia i fixen el límit màxim de dos mandats presidencials de sis anys, menys per a l’actual mandatari.

Putin, de seixanta-vuit anys, està completant el seu segon i ‘a priori’ últim mandat consecutiu, el qual acaba el 2024, després d’haver exercit prèviament el càrrec entre el 2000 i el 2008, quan va passar el testimoni a Dimitri Medvedev i ell es va convertir en primer ministre.

The post Un 78% dels russos aproven la reforma constitucional que pot mantenir Putin fins al 2036 appeared first on VilaWeb.

Més de 350 elefants han aparegut morts a Botswana aquestes darreres setmanes per causes que els científics encara no han pogut identificar. De moment, sembla que els resultats de les proves en laboratoris encara trigaran setmanes a arribar, perquè les autoritats del país diuen que, abans, volen assegurar-se que la investigació no posarà en perill vides humanes. Entre les hipòtesis principals, hi ha l’enverinament o una malaltia poc freqüent. Una cosa és certa: la proporció és molt més alta de l’habitual, i els experts avisen que les xifres poden ser encara més elevades. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

350+ elephants have mysteriously died since May in Botswana, home to most of Africa's elephants, and officials are ruling out poaching.

Many appeared disoriented, "walking in circles" or falling to their faces. Experts say 2 possibilities are poison or an unknown disease. pic.twitter.com/IB060oGnD6

— AJ+ (@ajplus) July 2, 2020

El primer brot de morts es va detectar a final de maig, al delta d’Okavango, al nord del país, quan es van registrar 169 morts, i la xifra va anar-se multiplicant. Al mes de juny ja s’havia duplicat. El doctor Niall McCann, director de conservació de l’organització benèfica britànica National Park Rescue, explica: ‘Aquesta mortaldat és massiva a un nivell que no s’havia vist durant molt i molt de temps. Llevat de les causades per la sequera, no conec cap mortaldat tan significativa’.

Són declaracions recollides pel diari anglès The Guardian, que ha publicat la informació. També informa que fonts locals han divisat elefants caminant en cercles, un element que dóna força a la teoria de la malaltia. D’entrada, es va valorar la possibilitat que els haguessin intoxicat intencionadament amb cianur, perquè és una pràctica emprada sovint per caçadors furtius al sud de l’Àfrica i perquè el 70% dels cadàvers s’han trobat prop de basses, però tant les autoritats com els activistes ambientals sembla que ho consideren poc probable.

Northern Botswana elephant graveyard: mystery death toll rises to 400!
We they’re dying near waterholes, no samples are being allowed out of the country for testing. This is a DISASTER and we’re not getting any answers. @OfficialMasisi?😒
🙏🏼RT
Read more https://t.co/3lxEzVs7Ei pic.twitter.com/dIrJc0qPBY

— Xpose Trophy Hunting (@XposeTrophyHunt) June 30, 2020

 

 

 

The post Centenars d’elefants apareixen morts a Botswana per causes desconegudes appeared first on VilaWeb.

Tres dels presos d’Altsasu, Adur Ramírez de Alda, Jokin Unamuno i Oihan Arnanz, han obtingut avui el tercer grau penitenciari. Són els tres que tenen les penes més altes, però que van romandre més temps en presó preventiva abans del judici. La junta de tractament de la presó de Zaballa els ho ha comunicat aquest matí, segons que ha confirmat el compte dels familiars dels joves a Twitter. Al desembre, Iñaki Abad i Aratz Urrizola ja van accedir al tercer grau. De moment, Jon Ander Cob i Julen Goicoechea continuen en segon grau. Ainara Urquijo no va arribar a entrar a la presó perquè fou condemnada a dos anys. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Esta mañana, los funcionarios de la cárcel de Zaballa han comunicado a nuestros hijos Adur, Jokin y Oihan la obtención del tercer grado. En consecuencia, mañana mismo accederán a los permisos correspondientes a su nueva situación penitenciaria. #Altsasu #Alsasua #AltsasukoakASKE

— Altsasu gurasoak (@Altsasugurasoak) July 2, 2020

L’octubre passat, el Tribunal Suprem espanyol va decidir de mantenir penes altes per als joves d’Altsasu, amb una rebaixa lleu respecte de les condemnes de l’Audiència espanyola. Abans del confinament, els tres joves que avui han rebut el tercer grau van obtenir permisos per tornar a Altsasu després de tres anys i mig, però van quedar anul·lats a causa de la crisi sanitària. Després de la sentència del Suprem, els joves d’Altsasu estan pendents si el Tribunal Constitucional espanyol admet a tràmit els recursos d’empara i els analitza, o bé si els refusa i aleshores poden presentar una demanda al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Aquestes són les penes imposades als joves d’Altsasu:

Ohian Arnanz Ciordia, que havia estat condemnat a 13 anys per l’Audiència espanyola, ha estat condemnat ara a 9 anys i mig de presó per un delicte d’atemptat contra agents de l’autoritat en concurs ideal amb un delicte de lesions (2 anys i mig); tres delictes de lesions amb concurrència de l’agreujant d’abús de superioritat (2 anys per cadascun); i delicte de desordres públics (1 any).

Jokin Unamuno Goicoetxea i Adur Ramírez de Alda Pozueta, que van ser condemnats a 12 anys de presó per l’Audiència espanyola, han estat condemnats ara a 8 anys i mig de presó per a cadascun per un delicte d’atemptat contra agents de l’autoritat en concurs ideal amb un delicte de lesions (2 anys i mig); i tres delictes de lesions amb agreujant d’abús de superioritat (2 anys per cadascun).

A Jon Ander Cob Amilibia i Julen Goicoechea Larraza, condemnats a 9 anys de presó, se’ls ha rebaixat la pena a 7 anys i mig de presó per a cadascun per un delicte d’atemptat contra agents de l’autoritat (2 anys i mig) i tres delictes de lesions amb l’agreujant d’abús de superioritat (1 any i 8 mesos per cada delicte).

Aratz Urrizola Ortigosa ha estat condemnat a 4 anys i 2 mesos de presó per un delicte d’atemptat contra els agents de l’autoritat en concurs ideal amb un delicte de lesions (2 anys i 6 mesos) i un delicte de lesions amb l’agreujant d’abús de superioritat (1 any i 8 mesos). L’Audiència l’havia condemnat a 9 anys.

Iñaki Abad Olea haurà de complir una pena 3 anys i 6 mesos de presó per un delicte d’atemptat contra agents de l’autoritat en concurs ideal amb un delicte de lesions (2 anys i mig) i desordres públics (1 any). La Sala d’Apel·lació de l’Audiència el va condemnar a 6 anys.

Ainara Urquijo Goicoetxea, condemnada a 2 anys de presó, finalment haurà de complir una pena d’1 any i 6 mesos de presó per delictes de desordres públics (1 any) i amenaces (6 mesos).

The post Tres dels presos d’Altsasu obtenen el tercer grau appeared first on VilaWeb.

Les juntes de tractament de les presons dels Lledoners, el Puig de les Basses i Wad-Ras s’han manifestat avui a favor de concedir el tercer grau als presos polítics, una proposta que abans de dos mesos ha de ser validada pel servei de Classificació de la Generalitat. Tot i això, Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Jordi Turull, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Raül Romeva, Quim Forn i Jordi Sànchez podran començar a gaudir dels avantatges del tercer grau: només dormir a la presó entre setmana. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El primer pres a reaccionar a l’anunci del tercer grau ha estat el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, qui ha dit que van fer allò que havien de fer i que continuava essent partidari de la desobediència civil per a transformar la societat. ‘Cap tribunal ens impedirà exercir drets fonamentals’, ha conclòs.

Vam fer el que havíem de fer. I segueixo totalment convençut de la legitimitat de la lluita noviolenta i la desobediència civil com a instruments per transformar la societat. Cap tribunal ens impedirà exercir drets fonamentals #LlibertatPresosPolítics #Autodeterminació https://t.co/urKhMwhWnn

— Jordi Cuixart (@jcuixart) July 2, 2020

La consellera Dolors Bassa ha definit el tercer grau com un ‘bri d’aire fresc’, tot i que ha matisat que no era definitiu. En aquest sentit, ha dit que volia, necessitava i esperava la llibertat, perquè ‘amb el grau que sigui’ continua essent una presa política.

La Junta de tractament de Puig de les Basses es manifesta a favor del 3er grau.Ara falta decisió institucions penitenciàries.Pot ser un nou bri d'aire fresc, però no és definitiu. Jo vull,necessito i espero la llibertat.Continuo sent una presa política sigui amb el grau que sigui pic.twitter.com/CQmZf4mAGN

— Dolors Bassa (@dolorsbassac) July 2, 2020

En un to similar ha piulat el vice-president Oriol Junqueras, qui ha dit que el tercer grau era un pas més, però que continuaven essent presos polítics. Ha defensat la seva innocència i ha exigit una amnistia. ‘No renunciarem a les nostres conviccions i als nostres objectius per molta injustícia que ens apliquin’, ha conclòs.

Un pas més, però seguim sent presos polítics. Volem la llibertat a través de l'amnistia, perquè som innocents. No renunciarem a les nostres conviccions i als nostres objectius per molta injustícia que apliquin. https://t.co/r1fdV6fb4b

— Oriol Junqueras 🎗️ (@junqueras) July 2, 2020

El conseller Josep Rull ha destacat que les seves conviccions eren més fortes que mai. ‘Però que ningú no s’equivoqui: parlem d’una classificació penitenciària. El tercer grau és presó’, ha afegit.

Però que ningú no s’equivoqui: estem parlant d’una classificació penitenciària. El tercer grau és presó.

— Josep Rull i Andreu 🎗 (@joseprull) July 2, 2020

En canvi, el conseller Jordi Turull ha publicat un missatge més concís: ‘Seguim i amb majúscules.’

#SEGUIM i amb majúscules. 🎗#LlibertatPresosPoliticsiExiliats

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) July 2, 2020

The post ‘Volem la llibertat’: els presos polítics reaccionen al tercer grau appeared first on VilaWeb.

D’ahir ençà s’han detectat 385 nous casos positius testats al Principat (162 més que en l’últim balanç) i la xifra total puja a 72.184, segons el Departament de Salut. 128 d’aquests casos nous són a la regió sanitària de Lleida. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[MAPA] A quins municipis hi ha brots de coronavirus?

A banda, les funeràries han reportat vuit noves morts per covid-19 a Catalunya, segons el Departament de Salut. Això situa la xifra global de víctimes en 12.584. Són dotze defuncions menys que les informades ahir. Així mateix, fins ara hi ha hagut 4.154 persones ingressades greus, una més que en les últimes 24 hores, i actualment en són 46, sis menys, baixant de les 50.

També s’han reportat set morts del 30 de juny i un corresponent al 29 de juny. Aquestes dades, però, poden variar amb els nous balanços que proporcionin les funeràries els dies vinents. Sobre la retrospectiva de positius, se n’han confirmat 29 amb data d’ahir, 166 corresponents al 30 de juny i 89 al 29 de juny.

En les residències de gent gran, hi ha 15.016 casos confirmats, seixanta-vuit més que no pas els que va informar Salut ahir. A més, 646 professionals de residències estan aïllats per sospita o confirmació, 36 menys respecte de la darrera xifra facilitada pel Departament. Quant al nombre d’altes hospitalàries des de l’inici de la crisi, n’hi ha hagut 39.758, 56 més de les informades aquest dimecres.

The post Un terç dels casos de covid-19 registrats ahir són a Lleida appeared first on VilaWeb.