Vilaweb.cat

La major part dels espanyols tria la via del diàleg per resoldre el conflicte català

La major part dels espanyols escolliria la via del diàleg amb els independentistes per resoldre el conflicte català, segons els sondatges que publiquen avui ‘La Vanguardia‘ (GAD3) i ‘El Periódico‘ (Gesop). El primer sondatge estima aquesta xifra en un 52,3% i el segon ho fa en un 52,6%. Amb tot, al voltant d’un terç dels consultats —un 34,2%, segons GAD3, i un 37,3%, el Gesop— avalaria l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. D’altra banda, els catalans que donarien suport al diàleg amb l’estat Espanyol sumen un 78,5%, d’acord amb GAD3, i un 86,7%, segons les dades del Gesop. Per contra, el primer sondatge comptabilitza els partidaris a Catalunya del 155 en un 13,5%, mentre que el segon ho fa en un 6,9%.

Segons el sondatge de ‘La Vanguardia’, s’han reduït els espanyols que consideren justificada l’acusació de rebel·lió. El passat novembre, el 58% dels espanyols ho considerava oportú i ara aquest percentatge ha baixat fins al 40,5%. El 45% refusa l’acusació de rebel·lió.

En la mateixa línia, fa tres mesos el 52% dels espanyols considerava proporcionada la presó preventiva per als presos polítics, i ara només un 42% pensa d’aquesta manera. En canvi, un 44% creu que és desproporcionada.

Pel que fa a la figura del relator, una de les principals polèmiques de les negociacions entre governs, més del 47% dels espanyols consultats la veuen necessària com a ‘mitjancer en un escenari de diàleg entre partits’, mentre que un 44% la refusa. I en referència a les negociacions amb partits independentistes, un 51% dels espanyols considera que aquest diàleg no posa en risc la unitat d’Espanya, davant del 41% que sí que ho creu. 

Encara sobre el diàleg, el sondatge de ‘El Periòdico’ apunta que la majoria dels espanyols, un 53,5%, culpen la Generalitat del fet que el diàleg no arribés a fructificar. En canvi, un 22,9% pensa que el govern de Torra és el responsable que es trenquessin les negociacions, mentre que un 16,6% culpa les dues parts per igual. 

El 50% dels espanyols enquestats considera que el govern de Sánchez no ha fet concessions als partits independentistes davant del 44,4% que sí que ho creu. Sobre el judici de l’1-O que va començar al setmana passada, la majoria dels espanyols, un 59,3%, creu que serà just. Però a Catalunya, es registra un percentatge molt diferent. El 68,5% dels enquestats catalans creuen que no tindran un judici imparcial.

The post La major part dels espanyols tria la via del diàleg per resoldre el conflicte català appeared first on VilaWeb.

Acció Cultural reclama al Consell la reciprocitat de TV3 i À Punt quan es compleixen vuit anys del tancament dels repetidors

L’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha reclamat al Consell la reciprocitat entre TV3 i À Punt. Just ara fa vuit anys del tancament dels repetidors de TV3 que l’ACPV havia instal·lat per tot el País Valencià i que permetien de rebre TV3 a casa.

El tancament dels últims repetidors va ser el 2011, quan l’entitat els va apagar perquè no podia afrontar les multes imposades pel govern de Francisco Camps.

Avui dia, l’ACPV ha destacat la impossibilitat de reobrir-los, perquè els equips són ‘obsolets’. Tot i així, comprar-ne de nous seria ‘una inversió que no poden assumir’ i que ‘tampoc té sentit en aquest moment’: ‘Ara és necessari que es compleixi la llei, i per tant, que s’executi la reciprocitat de les emissions de TV3 i À Punt’, han manifestat.

Sobre aquesta qüestió, han acusat el govern actual de ‘mantenir la censura imposada pel PP’, i creuen que ‘no hi ha cap raó’ per a no engegar aquesta reciprocitat ‘que no sigui la cessió al xantatge de l’extrema dreta’.

Per això han defensat que ‘és possible tècnicament veure TV3 sense un segon múltiplex’, encara que només podria ser aquest canal i no tots els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la balear IB3. Consideren que fer efectiva aquesta possibilitat ‘evidenciaria la voluntat real del govern de posar fi a la censura de TV3 i al mateix temps assenyalaria la responsabilitat del govern espanyol a fer possible la reciprocitat plena’, han manifestat.

La reciprocitat televisiva TV3-À Punt-IB3, una promesa sense resoldre

The post Acció Cultural reclama al Consell la reciprocitat de TV3 i À Punt quan es compleixen vuit anys del tancament dels repetidors appeared first on VilaWeb.

May té previst de reunir-se amb Juncker aquesta setmana per aconseguir concessions sobre la frontera irlandesa

La primera ministra britànica, Theresa May, mantindrà converses sobre el Brexit amb el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, la setmana que ve, segons ha informat el seu gabinet. La reunió es produeix després de la seva derrota al parlament, que ha estat interpretada com una mostra de la seva falta de força a l’hora de negociar amb la UE.

L’oficina de la primera ministra no ha proporcionat una data exacta de la reunió però ha afirmat que May té programat parlar amb el líder de cadascun dels països membres de la UE en els dies vinents.

Demà, el secretari britànic pel Brexit, Steve Barclay, es reunirà amb el cap de negociacions de la UE, Michel Barnier.

Dimarts, el fiscal general britànic, Geoffrey Cox, donarà un discurs en el qual anunciarà els canvis necessaris per eliminar el risc que el Regne Unit quedi atrapat en el ‘backstop‘ d’Irlanda del Nord de manera indefinida.

La derrota de May dijous passat al parlament ha afeblit la seva proposta als líders de la UE, en la qual assegura que podria aconseguir l’aprovació del seu pla de divorci sempre que es duguessin a terme concessions sobre la situació a la frontera irlandesa.

El gabinet de la primera ministra ha informat que la mandatària ha escrit una carta als seus companys del Partit Conservador, en particular als quals s’oposen al seu pla de sortida de la UE, perquè puguin superar les seves diferències i facin ‘una aposta comuna per l’interès nacional’.

The post May té previst de reunir-se amb Juncker aquesta setmana per aconseguir concessions sobre la frontera irlandesa appeared first on VilaWeb.

‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici

És una zona blindada d’uns trenta mil metres quadrats, en ple centre de Madrid. A tocar de Chueca. El carrer Génova per dalt, des del punt de la façana ombrívola de la seu del PP guarnida amb una gran bandera espanyola en el xamfrà amb el carrer Zurbano fins a la plaça de Colón. De bandera a bandera. Per la part de baix, el carrer Bárbara de Braganza; a l’esquerra, el carrer General Castaños fins a la plaça de las Salesas, i a la dreta el carrer Marqués de Ensenada. Aquest rectangle és el perímetre que emmarca aquesta zona zero del judici contra el procés, on hi ha l’immens, barroc i laberíntic edifici del Tribunal Suprem espanyol, un antic monestir de la Visitación de las Salesas Reales reconvertit en tribunal. Un edifici on pràcticament mai no s’han fet judicis, perquè el Suprem és un tribunal de cassació, de vistes sobre recursos. Però aquesta vegada sí, el macrojudici de càstig contra l’independentisme català l’han volgut fer aquí.

Aquesta sola decisió ja significa la vulneració de dos drets fonamentals: el del jutge predeterminat per la llei i el de la doble instància judicial. És a dir, que el judici no es fa a Catalunya, com correspondria, amb tot el que implica tant per als acusats com per a les seves famílies; i un cop hi hagi sentència, els condemnats ja no tindran cap altre tribunal on recórrer perquè la pugui revocar o corregir: tan sols quedarà el polititzat Tribunal Constitucional espanyol, on hauran de reclamar la protecció dels seus drets vulnerats, com un pas previ per anar a Estrasburg. I dins d’aquesta zona zero, blindada per desenes, centenars de policies durant els tres mesos que duri el judici, el veïnat que habitualment passeja pels jardinets de la plaça de la Villa de París en queda fora. És un rectangle deshumanitzat. Aquí dins només hi poden entrar els actors d’una mena de teatre que ja ha posat en escena una representació que té tot un aire d’escarment públic.

I això que el jutge Manuel Marchena va engegar el judici invocant el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Ho va fer amb un punt de cinisme, tenint en compte la duresa i el biaix de tota la fase d’instrucció de Pablo Llarena que les males llengües diuen que ha supervisat de dalt a baix. Marchena es vantava de ser tan generós de donar quaranta-cinc minuts d’intervenció a les defenses, pels trenta minuts d’Estrasburg, i feia callar Vox quan el partit ultra demanava de prohibir els llaços grocs que duen els acusats. Perquè hi ha una aparença volguda de neutralitat a la sala, d’exhibició de garanties en els aspectes més formals. Però la mà dura es manté en el fons, amb un jutge que no accepta de cap manera un informe policíac d’experts britànics que podria deixar en evidència davant de tot el món els mètodes propis d’una policia d’un país no democràtic durant l’1-O i constatar el caràcter no violent i pacífic de les manifestacions d’aquella tardor. Aquest impediment no fa tan soroll, no llueix tant de cara a la galeria, però en canvi és més decisiu.

La claca de Vox

El control dels tempos, dels moviments de tots els actors i del flux informatiu és total dins del palau de les Salesas. Tot amb un aire decimonònic. El primer dia de judici va ser caòtic: centenars de periodistes havíem d’entrar per un accés lateral de l’edifici, per una única porta, per a un període d’acreditació interminable i desendreçat, barrejant-s’hi al final la cua de militants ultres de Vox que havien vingut a increpar els acusats i els seus familiars i a presumir de disposar d’un aparador mediàtic immillorable en aquest procediment en què se’ls ha deixat que exerceixin d’acusació popular. Seran els qui tindran més minuts de campanya electoral en televisió.

La claca de Vox hi és permanentment, dins i fora d’aquest espai perimetrat i blindat per un dispositiu policíac extraordinari. Semblava que fossin els que es movien amb més facilitat allà, perquè te’ls trobaves per tot arreu, amb la seva polsera amb els colors de la bandera espanyola i el lema del partit inscrit, fent cua des de la matinada, cada dia, per a tenir lloc per entrar dins de la sala de vistes. I feia impacte de veure, el primer dia de judici, aquestes senyores, amb les seves ulleres de sol i el seu mig somriure sota el nas, barrejades amb els familiars dels presos, amb les dones i fills d’unes persones per a qui demanen en aquest judici dècades de presó, d’una gent a qui han difamat i calumniat i a qui volen enfonsar políticament i personal i a qui es van trobant en aquests passadissos llargs i amples del Suprem.

L’edifici és laberíntic i els espais estan molt delimitats. Al capdamunt d’unes escales s’accedeix a un vestíbul que fa de distribuidor de les diverses sales, habilitades totes per a funcions que no li són pròpies. Els periodistes som amuntegats en una gran biblioteca adaptada com a sala de premsa, on disposem d’unes pantalles per on podem seguir l’emissió en directe de les sessions del judici. Només uns quants periodistes poden accedir cada dia dins de la sala de vistes, però sense telèfon mòbil i sense ordinador, tan sols amb un bloc de notes i un bolígraf. Qui i quan hi entra ho decideix el personal de premsa del Suprem amb uns criteris que no queden del tot clars. I cada vegada que hi ha un recés mitja sala de premsa es buida per anar als passadissos i mirar de parlar amb algun dels advocats o amb els acusats que no són a la presó, Meritxell Borràs, Santi Vila i Carles Mundó. Als presos polítics no se’ns permet de veure’ls en cap moment que no sigui a la sala de vistes. I cada vegada que en surten, ja sigui quan arriben, quan marxen o en els descansos, un dispositiu de seguretat ens manté tancats a la biblioteca, fins que hagin passat. Als periodistes que hagin quedat en el passadís en algun d’aquests moments se’ls planta una gran mampara vellutada (tot és de fusta, marbre i vellut, aquí) que impedeix de veure els presos.

L’abisme

La major part del temps som dins de la biblioteca, adés en un guirigall, adés en un silenci espès, pendent de les declaracions. Sempre amb el repic de teclats de fons. Dins d’aquella biblioteca hi ha moltes complicitats entre col·legues, generositat, bona sintonia. S’hi parla força llengües (castellà, català i francès són les que més se senten), i hi ha moltes percepcions, molt diverses, sobre allò de què s’ha d’informar. I hi ha abismes. Sí, abismes que no són només periodístics o polítics. També són emocionals. Perquè quan després de quinze mesos a la presó Oriol Junqueras compareix per primera vegada en públic, i per fi li podem sentir de nou la veu i t’imagines a Catalunya tota la gent que no ha pogut anar a veure’ls a la presó i que per fi, ara, pot tornar a veure la seva gestualitat i el seu to de veu, és inevitable que se’t faci un nus a la gola. En aquell moment et concentres per pensar amb el cap, per mantenir-te una mica fred, per mesurar les seves paraules i el seu discurs i encaixar-lo en un context judicial i polític, però el cor et va a mil per hora. És xocant viure un moment periodísticament i personalment tan impactant i a pocs metres d’on ets sentir un espetec amb la llengua aquí, un esbufec allà, un comentari amb desdeny, una ridiculització. Hi ha abismes periodístics, i sobretot emocionals.

La sensació va ser semblant amb la declaració de Joaquim Forn. Ell, a diferència de Junqueras, responia les preguntes del fiscal i de l’advocada de l’estat. Duia també un munt de papers que va endreçar a la taula que tenia davant la cadira on declaren els acusats. I havia d’anar responent en una postura poc natural, inclinat tota l’estona cap a la seva dreta, per a poder veure els seus interrogadors, els seus acusadors, situats també en una posició més alta. Això, afegit a la dificultat que tenia per a desplegar amb fluidesa el seu discurs en castellà, tal com ell mateix havia advertit ben al començament de la intervenció, i al fet que es disposés a entrar en el terreny relliscós de les preguntes del fiscal, feia patir. Semblava ben bé que es fiqués a la gola del llop, que anés de dret a una trampa. I tot i la solidesa de les seves respostes i la matusseria del fiscal, groller, previsible, indocumentat i mentider, l’interrogatori feia patir. Un patiment que es podia veure reflectit després en la mirada dels seus familiars, enmig dels passadissos d’aquell edifici fred, d’un altre lloc i d’un altre temps.

Els familiars dels presos van d’un cantó a un altre, fent el cor fort, amb la serenitat que dóna la convicció de la innocència i amb la ràbia que injecta la voluntat d’humiliació que ha tingut tot aquest procés judicial en general i aquesta vista oral del judici en particular. El tribunal va jugar amb la data d’inici del judici ben bé fins que els presos ja feia estona que anaven dins d’aquelles gàbies individuals per a terroristes en l’autobús de la Guàrdia Civil que els conduïa de Catalunya cap a presons espanyoles. El persona del Tribunal Suprem va tenir, doncs, prou temps per a preparar tota la contingència per al dia que comencés el judici. I tanmateix el dimarts, 12 de febrer, els familiars dels presos van haver de voltar per tot el perímetre de l’edifici de Las Salesas provant d’entrar i veient com ara un policia, ara un altre, els ho impedien. I com encara algun dels agents els va etzibar que se sentia amenaçat.

Un cordill de cinc metres

Amb les famílies, hi pots coincidir al passadís que connecta l’escalinata principal que duu a la sala de vistes i els accessos amb la sala de premsa. També hi pots veure més gent que assistirà a la sessió del judici d’aquell dia, com els de Vox, i també observadors internacionals, que han rebut un tracte lamentable. D’entrada perquè no se’ls reconeix com a tal, i després perquè no es fa amb ells cap mena de concessió ni tracte preferent, malgrat la seva condició d’advocats o juristes, alguns d’ells amb una trajectòria professional remarcable. És el cas de l’advocat francès Alexandre Faro, que ve en representació de la Federació Internacional de Drets Humans (FIDH), una organització amb gairebé cent anys d’història en la defensa dels drets humans que integra 178 organitzacions de més d’un centenar de països de tot el món. Ha vingut, com molts altres observadors, sota el paraigües de la iniciativa International Trial Watch. El primer dia, com a advocat, es va presentar amb la toga. Una membre del personal del Tribunal Suprem li va dir de mala manera que ja se la podia treure. Per a poder seguir les sessions s’ha de llevar a les cinc del matí per a poder ser dels primers de la cua que es fa en una de les entrades laterals de l’edifici i on la policia reparteix números per accedir a la sala de vistes. Quan acaba la sessió del matí, passades les dues, els qui han entrat a la sala de vistes perden el número i per a entrar a la sessió de la tarda cal tornar a fer cua.

Parlem amb ell al passadís principal, separats per un cordill que sostenen dos pals de fusta separats per cinc metres que indiquen fins on podem arribar la premsa i els visitants i els familiars. Tot són limits. Faro es declara preocupat des del primer dia de judici: ‘La manera com ens tracta el tribunal ens ho posa una mica difícil. Sí, ens hem de llevar molt d’hora, hem de fer cua i tot això. Però no importa. M’importa més el que vaig escoltar el primer dia. És molt inquietant. Perquè no tinc la impressió que totes les garanties d’un procés equitables siguin aquí. Vaig veure coses molt inquietants sobre la imparcialitat dels jutges, en relació a les demandes que van plantejar els advocats de la defensa. I tinc un altre element d’inquietud, que és que el temps judicial que vivim aquí dins col·lapsa amb el temps polític. Es parla pràcticament del mateix aquí i al congrés espanyol. El poder polític exerceix en certa manera una pressió sobre el poder judicial, i aquest té a les mans unes decisions que poden tenir un efecte sobre la vida política Això, francament, no és gaire sa.’

Diu Faro que en altres països tant ell com l’organització a qui representa ha pogut fer tasques d’observació internacional sense problemes. En altres països europeus, com França, per exemple en el procés contra l’independentista cors Yvan Colonna, condemnat a cadena perpètua per haver assassinat el 1998 el prefecte del sud de Còrsega, Claude Erignac. No només a França, diu l’advocat francès, sinó també a Amèrica Llatina. Allà on ha anat la FIDH ha pogut fer tasques d’observació. A Espanya, no. Perquè tots són límits, aquí, en aquest judici. Els del cordill que ens separa; els de la mampara que ens posen als periodistes que hem quedat en aquest mateix passadís quan hi ha un recés i no volen que veiem els presos; el de les tanques que delimiten els carrers Génova, Bárbara de Braganza, General Castaños i Marqués de Ensenada. El perímetre que delimita aquesta espai barroc i extemporani, aquesta bombolla en què tot queda sota control i tot sembla que ja estigui escrit i decidit.

The post ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici appeared first on VilaWeb.

Una primera enquesta ja situa Vox amb opcions de superar Ciutadans a les eleccions espanyoles

El PSOE guanyaria les eleccions espanyoles del 28-A però la suma de PP, Cs i Vox vorejaria la majoria absoluta, segons les enquestes publicades per El Periódico i La Vanguardia, que apunten que tant el partit de Pablo Casado com Units Podem baixarien significativament. L’enquesta d’El Periódico assenyala que Vox tindria opcions de superar Ciutadans. Quant als partits independentistes, ERC pujaria i el PDECat perdria diputats.

Segons el sondatge de La Vanguardia, fet entre el 12 i el 15 de febrer, els socialistes obtindrien 119 escons, el PP 97, Cs pujaria fins a 60 diputats, la formació de Pablo Iglesias n’obtindria 32, Vox 16, ERC n’obtindria 11 i el PDECat baixaria fins a 6 escons. El d’El Periódico, fet a partir de 1.000 entrevistes del 13 al 15 de febrer, preveu 115-117 diputats per al PSOE; 75-77 per al PP; 44-47 per a Cs; 43-46 per a Vox; 36-39 escons per a Units Podem; 16-17 per a ERC, i 2-3 per al PDECat.

 

The post Una primera enquesta ja situa Vox amb opcions de superar Ciutadans a les eleccions espanyoles appeared first on VilaWeb.

Puigdemont i Torra fan avui la conferència conjunta a Brussel·les malgrat la censura de Tajani

La conferència conjunta dels presidents Carles Puigdemont i Quim Torra es farà avui a Brussel·les, en un lloc encara per determiner. El president del Parlament EuropeuAntonio Tajani, va prohibir divendres que es fes a l’eurocambra. La direcció general de seguretat va decidir de suspendre l’acte adduint que hi havia un ‘elevat risc’ que impliqués una ‘amenaça per a mantenir l’ordre públic a les dependències del parlament’. PP, PSOE i Ciutadans havien demanat que es prohibís la conferència, organitzada pel principal partit belga, N-VA.

Tajani, ‘un gran amic d’Espanya’ al Parlament Europeu

La decisió va indignar tant l’N-VA com els eurodiputats independentistes, Jordi Solé, Ramon Tremosa i Josep-Maria Terricabras. Així mateix els presidents Puigdemont i Torra van enviar una carta a Tajani, acusant-lo de limitar la seva llibertat d’expressió i recordant que tots dos havien fet conferències en parlaments de Flandes, Irlanda, Alemanya, Baviera, Eslovènia i el Regne Unit, i enlloc no havien estat vetats.

La conferència porta per títol ‘Catalunya i el judici del referèndum: un desafiament per a la UE’ i és previst que es faci a les 18.30. Abans, a les 13.00, Torra serà rebut pel president de Flandes, Geert Bourgeois, a la seu del govern flamenc. També hi serà present la consellera Meritxell Serret. En acabat, Torra es reunirà amb Puigdemont a la Casa de la República. A les 17.00, visitaran el Parlament de Flandes, on es reuniran amb el president de la cambra, Jan Peumans, també amb la presència de Serret.

The post Puigdemont i Torra fan avui la conferència conjunta a Brussel·les malgrat la censura de Tajani appeared first on VilaWeb.

‘La crisi catalana amenaça de fer Espanya ingovernable?’: la premsa internacional destaca la manifestació contra el judici

Important ressò de la premsa internacional sobre la manifestació d’ahir a Barcelona pel judici contra el procés. Molts mitjans n’han destacat la participació massiva, especificant la xifra de 200.000 manifestants que va donar la Guàrdia Urbana. Més enllà dels titulars informatius, mitjans com The New York Times o ABC News han recollit un article de Joseph Wilson a Associated Press que analitza més a fons la qüestió i es pregunta si la crisi catalana pot fer Espanya ingovernable. L’article parla de l”impuls decisiu’ que han demostrat els partits independentistes per a ‘derrocar’ dos governs espanyols en menys d’un any i explica el ‘no’ de l’independentisme al pressupost espanyol i la posterior convocatòria d’eleccions. També parla de la manifestació: ‘Les forces independentistes han demostrat la seva força quan desenes de milers de persones s’han concentrat a Barcelona per a exigir un veredicte absolutori per a dotze dels seus líders’. A més, recorda que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, pot continuar necessitant els vots dels independentistes  i que la línia dura contra l’independentisme de PP, Cs i Vox ja va funcionar a les eleccions andaluses. També comenta que es creu que la repressió des de Madrid crearà més independentistes.

Associated Press: Does Catalan Crisis Threaten to Make Spain ‘Ungovernable’? [La crisi catalana amenaça de fer Espanya ingovernable?]

BBC: Catalan separatists stage mass protest in Barcelona [Els independentistes catalans fan una protesta massiva a Barcelona]

Le Monde: Barcelone, manifestation monstre contre le procès des indépendantistes [A Barcelona, manifestació monstruosa contra el judici als independentistes]

EuroNews: Catalan separatists hold huge rally in Barcelona [Els independentistes catalans fan una enorme manifestació a Barcelona]

France Info: Espagne: Au moins 200 000 manifestants à Barcelone contre le procès des indépendantistes [Com a mínim 200.000 manifestants a Barcelona contra el judici als independentistes]

RTE: Hundreds of thousands protest in Barcelona against Catalan separatists’ trial [Centenars de milers de persones protesten a Barcelona contra el judici als independentistes catalans]

Agence France Presse: 200.000 manifestants à Barcelone contre le procès des indépendantistes [200.000 manifestants a Barcelona contra el judici als independentistes]

Le Soir: 200.000 manifestants à Barcelone contre le procès des indépendantistes [200.000 manifestants a Barcelona contra el judici als independentistes]

i24 News: 200,000 protest in Barcelona against Catalan separatists’ trial  [200.000 manifestants protesten a Barcelona contra el judici als independentistes catalans]

The post ‘La crisi catalana amenaça de fer Espanya ingovernable?’: la premsa internacional destaca la manifestació contra el judici appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Clam contra el judici’ i ‘Sánchez guanya, les dretes creixen’

Avui, 17 de febrer de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Clam contra el judici’ i ‘Sánchez guanya, les dretes creixen’ appeared first on VilaWeb.

L’home de la bandera espanyola

Ahir un home se’m va acostar per darrere durant la manifestació de la Gran Via i em va dir que no tenia cap intenció de molestar-me. No el vaig ni entendre fins que ell mateix va assenyalar la bandera espanyola que portava, com insinuant que a mi em podia molestar. Em va sorprendre, per inesperada, és cert, però no en vaig fer gens de cas: cadascú es manifesta com vol i jo no sóc ningú per dir res al respecte. Benvingut un manifestant més i gràcies per sumar-se al mur contra la repressió.

L’home va seguir caminant fins a l’escenari, amb la seua bandera i amb tot de gent que encuriosida s’acostava a preguntar-li com és que estava allí i què significava la seua presència. Durant els minuts que estava a prop meu jo no vaig veure cap mal gest de ningú, només molta curiositat. Em va semblar que anava amb una altra persona, que aquesta portava una estelada i potser amb una tercera que caminava uns metres al seu darrere. Se’l veia confiat i segur, ben tranquil, mentre alguna gent al meu voltant es preguntava si un gest semblant però amb les banderes canviades es podria haver fet diumenge passat a Madrid. La resposta era tan òbvia que molts ni tan sols acabaven de formular la pregunta.

La imatge d’aquest senyor passejant-se tranquil i segur amb la bandera espanyola en la manifestació de Barcelona contrastava amb la imatge dels membres del grup parlamentari de Ciutadans desplaçats ahir també a Amer per a fer-se una foto, alguns d’ells portant a les mans la mateixa bandera. Les han vist les fotos, segur, així que no cal que les explique ara. Un grupet de polítics més sols que un ou al mig d’una plaça deserta en un poble tancat que els va rebre explicitant el seu rebuig amb les persianes dels comerços i els bars baixades. Perquè tothom era conscient que hi anaven amb la sola i única voluntat de provocar. Van arribar-hi, van fer que els filmaren les càmeres de televisió, van treure llaços grocs i se’n van tornar a Barcelona perquè allí no hi havia res a fer, ningú no reaccionava. Només hi anaven per tensar la situació, per enrabiar a la gent i sobretot per veure si algú, cansat i tens enmig de la injustícia del judici, els regalava un titular, la foto aquella que Inés Arrimadas brandarà després fent-se la irritada al parlament amb aquella actitud busca brega que tant poc escau a un polític. A cap polític.

Les banderes són teles. No són res més que això. Teles de colors que per a la gent representen coses, de vegades importants. Positives o negatives, o indiferents, que això depén de la vida que li haja tocat viure a cadascú. Jo, com Joan Fuster, m’apuntaria amb ganes a una vida sense himnes, banderes ni efusions. Però, com ell, no ho podré fer mentre davant meu i específicament contra mi algú alce himnes, banderes i efusions mogut estrictament i només per la voluntat de fer-me mal. De ferir-me. D’obligar-me a ser el que no sóc.

Això, ferir, negar el que sóc i vull ser, fer mal, és l’única cosa que pretenien ahir els parlamentaris que brandaven les banderes espanyoles agressivament a Amer, com si el poble fora una terra a conquistar. Aquesta gent ha fet de l’agressivitat la seua forma particular d’expressar-se en política i no els canviarà ningú. Segurament perquè no saben fer res més.

Per això mateix, però, per aquesta causa concreta i en un contrast excel·lent, ningú no li va dir res a l’home que portava la bandera espanyola entre els manifestants a Barcelona. Perquè nosaltres aspirem, segurament com ell, a viure tots plegats, i tan aviat com siga possible, en un país i en un món que no necessite de banderes, d’himnes ni efusions. On no calga ja ser independentista. I aquesta força civilitzada, serena, positiva i constructiva que ens mou som capaços d’expressar-la una vegada i una altra al carrer aquests anys, malgrat la violència bolcada per l’estat espanyol contra nosaltres i superant, com ahir vàrem fer, l’enorme violència bolcada per l’estat espanyol contra nosaltres i els nostres representants polítics.

Va ser un plaer caminar al vostre costat. Enhorabona a tots per ser com sou i per ser-hi sempre. Ep! i per no ser com són ells.

The post L’home de la bandera espanyola appeared first on VilaWeb.

Manolo Hugué i Josep Pla, vides creuades

La història familiar de l’antiquari i galerista Artur Ramon es troba vinculada a l’escultor Manolo Hugué, pels vincles que va tenir el seu pare amb la filla de l’escultor i la seva vídua, i perquè va arribar a ser marxant de les obres de Manolo. Fa poques setmanes, a la nova seu de la galeria, al carrer Bailén de Barcelona, s’hi podia veure una mostra d’algunes de les escultures de petit format, pintures i dibuixos, reunides expressament per a l’ocasió. L’exposició volia ser un homenatge a Manolo i un reconeixement a la feina feta per Montserrat Blanch, estudiosa de l’obra de Manolo i responsable del catàleg raonat que va publicar Edicions Polígrafa el 1972.

El context també havia de servir per fer possible un debat entre experts al voltant de la idea de com el llibre Vida de Manolo contada per ell mateix, escrit per Josep Pla, havia condicionat la figura i l’obra de l’escultor.

Manolo Hugué i Josep Pla es van conèixer l’any 1919 a Barcelona, entorn de la tertúlia del Lyon d’Or. Manolo tenia trenta-set anys i Josep Pla només en tenia vint-i-dos. L’un ja havia viscut la seva etapa de París i havia fet la primera estada a Ceret, era un escultor reconegut. L’altre era un jove llicenciat en dret que exercia el periodisme, ple d’aspiracions però amb tota l’obra literària per fer. De fet, es van relacionar poc en aquell moment, perquè el 1920, Pla ja va marxar a París com a corresponsal.

Després d’unes converses que mantingueren l’estiu del 1927, l’any 1928 Josep Pla va publicar Vida de Manolo contada per ell mateix. Se’n féu una edició de cinc-cents exemplars i es va imprimir a la impremta de Joan Sallent. Dos anys després, el 1930, el llibre es publicaria en castellà. Va ser el primer llibre que es va traduir de Pla en aquesta llengua. Posteriorment, i quan Manolo Hugué ja era mort, l’editorial Selecta en va fer una nova edició, ampliada amb altre material i reescrita per Pla, ja no feia parlar amb primera persona a Manolo Hugué. Les successives edicions del llibre sempre han mantingut aquesta segona versió. El 2008, Libros del Asteriode va publicar una nova traducció castellana del llibre, a càrrec de Jordi Amat, que va recuperar la primera edició de Vida de Manolo contada per ell mateix.

Artur Ramon va convidar a parlar del llibre al director de la Càtedra Josep Pla de la UdG, Xavier Pla, al traductor al castellà de l’obra, Jordi Amat, i al filòleg, escriptor i gestor cultural, Àlex Susanna. Ramon és del parer que el llibre de Pla va anar en detriment de l’artista, que més aviat el llibre va fer mal a Manolo com a artista.

De manera que Artur Ramon, que conduïa l’acte, va entrar directament al moll de l’os del debat: ‘Com ha afectat a Manolo Hugué aquesta obra, que retrata la vida d’un home, però que eclipsa un artista?’

Va començar Xavier Pla: ‘Al Quadern Gris, Josep Pla diu que està decidit a sacrificar-ho tot per la seva diabòlica mania d’escriure. Això era premonitori. Però el fet és que Pla va escriure sobre molts artistes, pintors, escultors… L’any 1920 va publicar una plaquette dedicada a l’escultor Enric Casanovas. Va ser la primera publicació que anava més enllà del periodisme. I tot i tenir molta relació amb artistes, al Mas Pla no hi ha ni un quadre ni una escultura. No queda cap testimoni d’aquelles relacions. L’escultura era l’art que més li interessava més a Pla. Ell, per exemple, era un antiRodin (trobava que feia una escultura artística decorativa per agradar als snobs). El seu preferit era en Maillol. Perquè Maillol és l’home arrelat a la terra, al Mediterrani, a la vinya.’

I va continuar: ‘Pla no és un historiador de l’art ni un crític d’art ni un novel·lista. Se situa en un lloc híbrid. I en què es fica quan escriu? Mira de captar l’ombra d’un home. Li interessa la personalitat artística, creativa de Manolo, en aquest cas, la seva vitalitat, la seva vivacitat. Deia Pla que li interessaven les personalitats que tenien relleu, amb joc mental, dialèctica… I Vida de Manolo és un llibre que parla sobre quina mena d’artista creu que és Manolo, no és un llibre sobre l’escultura de Manolo. I això ho fa amb tots els personatges que descriu. És una mirada parcial, subjectiva.

Segona versió de ‘Vida de Manolo contada per ell mateix’.

Jordi Amat va defensar la recuperació de la primera versió del llibre: ‘Pla va fer la primera edició de Vida de Manolo a partir d’un artista que encara era viu. Però la segona edició ja es va fer quan Manolo era mort (es va morir l’any 1945). I aleshores, Pla es va dedicar a refregir textos que ja s’havien publicat. I el llibre en català s’ha anat reeditant en la segona versió, tot i que fa vint anys que aquest llibre no es reedita en català. Perquè la publicació d’El quadern gris va modificar la visió que es tenia de Pla i això va anar en detriment del llibre sobre el Manolo i per això ningú va reivindicar el valor de la primera edició del llibre. Vida de Manolo va ser elogiat per Riba i Ridruejo, que deien que era el millor llibre de pla. Però havien llegit la primera edició. I Gabriel Ferrater en un article dediacat al llibre, assenyala alguns passatges on parla d’art, que diu que els ha escrit amb gran perspicàcia.’

Artur Ramon: ‘Però a Pla li interessava més la vida que l’obra de l’artista. Només cal assenyalar que la primera vegada que apareix Manolo en el llibre, surt comprant calçotets! Prima els elements més anecdotaris. I jo crec que per a Pla, Manolo és un Maillol de segona.’

Aleshores va intervenir Àlex Susanna: ‘Cada vegada que he rellegit l’edició ampliada de Vida de Manolo (la primera edició no l’he llegida), l’he trobat interessantíssima. El llibre és una mina. És clar  que Pla sentia empatia amb l’obra i amb l’artista (perquè havia de trobar ambdues coses interessants), però en l’última part del llibre parla molt d’escultura i hi toca moltíssim. En el llibre Pla construeix una veu i li dóna un gruix intel·lectual que potser també el depassa. Hi ha molt de Pla en aquest Manolo que presenta.’

Continua Susanna: ‘Per altra banda, s’ha de destacar l’especial afinitat geogràfica i cultural que tenien tots dos amb el Rosselló. Hem de veure Manolo com un Rossellonès. Això és important. I situar-lo en un context on cal sumar altres personatges, amics i referents de l’època: l’escultor Arístides Maillol, el músic Deodat de Severac, el poeta Josep Sebastià Pons. I, en relació a la pregunta, jo crec que el llibre no ha perjudicat pas Manolo. Si de cas, Manolo es va perjudicar sol. I, per altra banda, Pla va escriure d’altres artistes: Xavier Nogués o Enric Casanovas, són Homenots extraordinaris. Aquest patrimoni de vides d’artistes és un luxe.’

Artur Ramon: ‘Però quines conseqüències va tenir el llibre per a Manolo? Quina relació van establir Manolo i Pla després de la publicació del llibre? Cap. La sensació que fa és que Manolo potser va dir coses que no volia dir, que havia parlat massa. Potser a Manolo no li va agradar el llibre de Pla. Perquè no es van tornar a relacionar.

Xavier Pla: Pla busca personalitats autèntiques i detesta aquells que van d’artistassos. A Pla li interessen els escriptors que no van d’escriptors; ell mateix es presenta com un home que escriu. I jo crec que ell veu això en Manolo i també una passió per la vida. I aquesta idea de superació. Però sí que cau en la caricaturització, com ja li va passar escrivint de Russiñol. Pla vampiritza els personatges que li interessen i un cop escrit el llibre, se’n desentén, se’n va cap a altres coses.

Artur Ramon: ‘I què hagués passat si s’hagués publicat la versió francesa de Vida de Manolo als anys quaranta?  La traducció que havia començat a fer Leon Paul Fargue no es va acabar perquè es va morir. Què hagués passat amb una versió francesa del llibre?

Xavier Pla: ‘Hi ha constància que Pla va rebre moltes peticions per a traduir-lo, però se’n va desinteressar completament. O no les va respondre o no els hi va donar importància.’

Jordi Amat: ‘Jo veig Manolo Hugué clarament com un mestre de vida per a Josep Pla. Sobre l’estereotip, només cal que recordeu quin aspecte tenia Pla en l’entrevista que li va fer en Soler Serrano, és en Manolo! I quan Pla es tanca a la masia, de qui ho pot haver après? De Manolo. I el Pla de la boina, també respon a Manolo.’

Àlex Susanna: ‘Però compte, perquè tots dos van defugir convertir-se en una peça de museu. Tal com has escrit, Artur, Manolo era un antimodern, que no vol dir pas ni reaccionari ni tradicionalista, sinó un artista que té una relació conflictiva, entrebancada, amb la modernitat i que es vincula amb el passat. I pel que fa a Pla, l’escriptor vol una literatura viva, no aspira a una forma de classicisme a l’estil de Xènius. Però no és una literatura espontània, com tampoc ho és l’obra de Manolo. Moltes coses els emparenten. I també un paisatge compartit, que és el Rosselló, una arcàdia, de continuïtat, de naturalesa, de paisatge treballat. La possibilitat d’acedir-hi, a tots dos els agrada. Tots dos volen treballar amb la part de l’home que no ha canviat, que és neta de certes contaminacions.’

Artur Ramon: ‘I quina posteritat creieu que pot tenir el llibre?’

Jordi Amat: ‘Cal pensar el corpus literari de Josep Pla més enllà de les Obres Completes de Destino. Perquè si llegim Pla sortint del cànon de Destino, Vida de Manolo guanya.’

Artur Ramon: En la història de l’art català, quin lloc ocuparà Manolo?

Àlex Susanna: En qualsevol cultura, Manolo és un artista amb una supervivència gens fàcil. A casa nostra ja no té la cotització que hauria de tenir. El reconeixement dels escultors està lligat a l’obra monumental. I d’aquesta Manolo no en té gaire. La majoria és peça petita i en aquest format és difícilment superable. Però no tenir escultura monumental el situa en una segona divisió.  A Maillol també li costa. L’escultura és molt difícil. I hi ha pocs escultors bons. El que tenim de Manolo és formidable i un miracle. Quedem-nos amb el miracle. A mi m’agrada tal com ens ha arribat.

The post Manolo Hugué i Josep Pla, vides creuades appeared first on VilaWeb.

Recepta: Mousse de tonyina

Ingredients:
2 llaunes de tonyina amb oli
125 g de barretes de surimi
2 llesques de pa de motlle sense crosta
200 g de crema de llet
3 ous
2 talls de pebrots del piquillo
sal i pebre negre

Per a guarnir la mousse:
2 cullerades grosses de maonesa
1 tall de pebrot del piquillo
1 ou dur
2 filets d’anxova

Elaboració:
En un bol, posem la tonyina, el surimi i els ous. Hi afegim la crema de llet, una molla de pa, sal, pebre i dos talls de pebrot del piquillo. Ho passem tot pel túrmix.

En un motlle de fer plum cake posem paper de forn al fons, l’untem amb una mica de mantega o oli, hi aboquem la crema i enfornem al bany maria, a 180º, durant trenta minuts. Punxem per assegurar-nos que és cuit. El deixem refredar i el desemmotllem. El podem posar unes hores a la nevera, però en aquest cas el deixarem dins el motlle.

Per guarnir-lo, barregem la maonesa amb el pebrot del piquillo i ho passem tot pel túrmix perquè quedi ben fi. Posem aquesta salsa per sobre de la mousse i la decorem amb les anxoves, l’ou dur i un tall de pebrot. Serviu la mousse acompanyada d’unes torradetes.

The post Recepta: Mousse de tonyina appeared first on VilaWeb.

Avançament editorial: ‘Ho veig per la veu’, poemes de Stefano M. Cingolani

Coneixem Stefano M. Cingolani per la seva recerca i erudició en l’àmbit de la literatura medieval. Estudis dedicats a Joan Roís de Corella, Bernat Desclot, les Cròniques i la figura de Jaume I, Pere el Gran, l’edició crítica de Lo somni de Bernat Metge… Ara us presentem un vessant literari nou de Cingolani: els seus poemes. De poesia en fa i n’ha fet, però durant molt de temps no ha volgut fer-la pública. Fins ara. Antoni Clapés, editor de Cafè Central, poeta i traductor, el va convèncer per publicar una part d’aquesta poesia que té escrita. Cingolani va triar la de sexe més explícit. El llibre, Ho veig per la veu, arribarà a les llibreries el 26 de febrer.

Podeu llegir-ne el prefaci i una selecció dels poemes.

L’editor de Cafè Central i la col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda, Antoni Clapés, explica:

«Fa anys que el conec, l’Stefano; no sabria dir quants. Però recordo que, amb motiu de la nova edició que va fer de Lo somni, de Bernat Metge, el vaig convidar a participar en el programa de lectures poètiques que llavors fèiem a l’Aliança Francesa de Sabadell. En el viatge de tornada de Sabadell vam tenir temps de parlar de moltes coses, entre les quals les lectures de poesia que es feien a l’Horiginal, on ens trobàvem sovint. I aleshores se’m va ocórrer de preguntar-li si n’escrivia, ell, de poesia. I, amb aquell somriure murri que sol fer quan no vol contestar directament, ni ho va afirmar ni ho va negar –cosa que em va fer pensar que, efectivament, n’escrivia. Un temps després vaig tornar a fer-li la pregunta. I llavors em va dir que sí, que n’escrivia, però que no volia fer-la pública. Davant la meva insistència, em va dir que estava acabant un llibre que, cito literalment, potser ‘no t’agradarà, si el llegeixes’. Però que, de tota manera, me’l faria arribar quan estigués enllestit.

Breu. Fa un parell d’anys em va passar els poemes que ara hem publicat a Jardins de Samarcanda. El títol, crec, era un altre; però finalment tenia els poemes de Ho veig per la veu. L’Stefano ja m’havia advertit que eren poemes formalment molt clàssics. I que eren el record d’una relació, excitant i tempestuosa. Quan els vaig llegir em vaig adonar que estava davant d’un llibre cridat a trasbalsar la poesia catalana, no solament pel tractament explícit dels moments de la història sinó per la finesa en l’adopció de formes clàssiques barrejades amb un llenguatge actual i, sovint, poc ortodox. El lector que s’hi atansi descobrirà una poesia d’alt contingut eròtic, escrita amb passió i, a la vegada, amb un punt d’erudició que no el deixarà indiferent. Com ell mateix ha dit, una poesia molt diferent d’allò que ‘he escoltat i llegit’ per aquí.»

Stefano M. Cingolani (Roma 1956). Quan, a final de gener de 1995, va tornar a Barcelona com a professor visitant, l’autor pensava que seria tan sols per sis mesos; no sabia que ja no seria mai més professor i que s’hi quedaria a viure. La vintena de llibres que ha publicat són gairebé tots de literatura i d’història de Catalunya a l’edat mitjana. Aquest és el seu primer llibre de poemes que veu la llum.

The post Avançament editorial: ‘Ho veig per la veu’, poemes de Stefano M. Cingolani appeared first on VilaWeb.

Sánchez-Cuenca: ‘Quan s’aclareixi el moment culminant del judici, el moviment independentista es trencarà’

En els temps que corren, a vegades és complicat de trobar veus intel·lectuals i acadèmiques que analitzin l’actualitat política sense fanatismes i sentències irrenunciables. Ignacio Sánchez-Cuenca (València, 1966), professor titular de Ciència Política de la Universitat Carles III, respon amb un to assossegat. Ell, que sempre ha mostrat comprensió envers les demandes catalanes, en el seu últim llibre, La confusión nacional: la democràcia española ante la crisis catalana (Catarata, 2018), conclou que l’estat espanyol, quan va haver de decidir per la unitat nacional o la democràcia, finalment va optar per la unitat nacional. És molt crític amb Ciutadans i el PP per no haver construït un ‘cordó sanitari’ al voltant de Vox i preveu una victòria de la triple aliança en les eleccions espanyoles. ‘Un govern de dretes farà la vida impossible a Catalunya.’

Les eleccions eren l’única sortida que tenia Pedro Sánchez?
—Sí. Un govern amb 84 diputats i suports puntuals del PNB i Podem no tenia prou per a continuar. Hi havia una demanda d’eleccions en bona part de la societat i no es podien retardar més. Era inevitable.

Com pot influir el judici?
—No crec que hi influeixi en res, perquè a l’abril encara no hi haurà sentència, perquè és impossible. A Catalunya se’m fa més difícil de mesurar-ne l’impacte, però a escala espanyola segur que no.

Com valoreu la tasca del PSOE durant els vuit mesos de govern?
—Ha mantingut una posició molt ambigua. Tenia dues opcions. Una, jugar la carta del front progressista amb el suport de tots els nacionalistes i fins al final. I l’altra possibilitat era fer fora Rajoy, fer un servei a Espanya i a continuació convocar eleccions. Però al final no ha fet ni l’una cosa ni l’altra, ha acabat a mig camí i és una posició molt difícil d’explicar. Al final hem perdut vuit mesos en els quals sí que s’han fet coses, a parer meu molt valuoses, però moltes menys de les que s’havien de fer després d’un període tan llarg de la dreta. És que si consideraves tan nociu que els independentistes et donessin suport en les reformes, doncs haver convocat eleccions després de l’estiu. Com tampoc no entenc per què van acabar portant la votació del pressupost en la pitjor setmana de l’any, quan comença el judici. No sé per què havien de coincidir totes dues coses en una setmana.

Heu entès el no dels independentistes al pressupost de Sánchez?
—No. Em costa d’entendre. Clarament, el govern situa els partits nacionalistes en un ultimàtum. Renuncia a negociar-hi, això és clar. Llavors, hi havia dues opcions: acceptar-lo o no acceptar-lo. Però no acceptar-lo significa que la situació empitjorarà objectivament. Perquè hi ha un perill molt alt que guanyi la dreta i perquè en aquest pressupost havien fet un esforç, per primer cop en molts anys, de procurar de complir una de les clàusules de l’estatut que demana una inversió pública proporcional al pes econòmic de Catalunya dins Espanya. Però comprenc que la situació és endimoniada per als dirigents independentistes i que els situava entre l’espasa i la paret. Però penso que han triat una cosa que no els convé pas.

Ara mateix, l’entrada de la dreta al govern espanyol és inevitable?
—Ara mateix, el perill que hi hagi una majoria absoluta de dretes és molt alt. Molt alt. I si passa això, no sé què passarà al país. I l’afer català es podrirà. No crec que ara mateix l’independentisme pugui guanyar gaire més suport popular a Catalunya i un govern de dretes farà la vida impossible a Catalunya.

Què vàreu pensar en veure la foto d’Abascal, Rivera i Casado?
—Doncs em va fer il·lusió veure-la perquè dos mesos abans havia argumentat que a Espanya el liberalisme com a ideologia política sempre acaba arruïnada per la qüestió nacional. I a Rivera li ha passat això. Òbviament, venia del conflicte nacional a Catalunya, però es presentava a Espanya com un dirigent liberal, regeneracionista, que vol fer reformes per a fer més competitiva Espanya. Però arriba el moment de la veritat i pot més la qüestió nacional que no la liberal. Perquè un liberal de veritat no aposta per vies repressives com ha fet Ciutadans. Llavors, a mi m’alegra que s’hagi produït aquesta foto perquè ha servit per a llevar definitivament la careta a Rivera.

Però tal com entenem la democràcia i la nostra concepció de valors, quin perill té Vox?
—Tot pot espatllar-se, això és clar. Tot és susceptible d’empitjorar. Ara, no sé si Vox evolucionarà com un partit purament nacionalista espanyol, molt dretà i liberal en economia o si evolucionarà a l’estil del Front National, de posicions més estatistes i proteccionistes en qüestions econòmiques, molt xenòfob i molt antisistema. No sé cap a on tirarà, però em fa la impressió que a Espanya no tindrà gaire èxit perquè la gent l’associarà a un partit de ‘señoritos’. I mentre això sigui així, tindrà uns límits de creixement electoral molt clars i no passarà del 10% del vot o del 12%. Si aconsegueix de llevar-se aquesta llufa i no semblar un partit, per dir-ho d’alguna manera, de ‘tifes’ i nacionalistes, i adopta posicions més a l’estil Marine Le Pen, llavors hi ha més perill que aconsegueixi més suports.

Un dels costs d’aquesta aposta per la unitat nacional és que la política espanyola basculi el centre democràtic cap a la dreta?
—Això és difícil. Tens raó tal com ho presentes, però d’altra banda, a Espanya, fins i tot els votants tradicionals del PP sempre han estat favorables a les polítiques redistributives i de solidaritat. Llavors, crec que això no ha canviat tant. Tota aquesta crisi política desestructura el sistema però no n’altera els valors igualitaris i socials. I de fet, per exemple, encara que Vox intenti remoure la qüestió de la immigració, tampoc no veiem que sorgeixi una onada de xenofòbia com sí que ha passat en més països. Llavors, la crisi catalana sí que és un tema molt tòxic, perquè desestructura completament la política espanyola i afavoreix les posicions més dretanes en la qüestió territorial, però no trenca els consensos socials sobre igualtat econòmica i solidaritat que hi ha hagut durant moltes dècades.

Compartiu l’afirmació que l’independentisme ha despertat la ultradreta?
—Jo ho formularia diferent. No hauria sorgit Vox si no fos per la crisi catalana. Això sí que ho penso.

Llavors, sempre que hi hagi algú que vulgui ser diferent es pot explotar un sentiment d’ultradreta?
—Bé, jo crec que la crisi catalana de la tardor del 2017 produeix una ferida molt forta en el teixit social espanyol. Ho viuen com una ofensa, els fereixen l’orgull. El nacionalisme espanyol que fins llavors havia estat bastant suau, tènue, es reactiva amb aquesta ferida i es transforma en excloent. En aquest clima, un partit que lluitava per treure el cap en el sistema polític com és Vox i que no ho aconseguia, perquè en les eleccions del 2014 va obtenir uns 200.000 vots, de cop es troba en unes condicions molt favorables al seu missatge.

I el cordó sanitari que demanàveu en un article, no ha existit per a res. Això no ha passat ni a França ni a Alemanya ni a més països on els partits conservadors han girat l’esquena a la ultradreta.
—Sí, sí, em resulta incomprensible que a Espanya no hi hagi un debat més intens sobre aquesta espècie de nacionalització de Vox, com si fos un partit més dins del sistema. I que Casado, que al cap i a la fi defensa un partit d’ordre i del sistema constitucional del 78, s’atreveixi a ser-hi tan pròxim. I, sobretot, que un partit que es fa dir liberal com Ciutadans no tingui inconvenient de manifestar-se al costat i fer-s’hi la foto, doncs és una anomalia a Europa. La tendència és que quan l’extrema dreta és petita, se l’aïlla, i és com passa a França, Alemanya o Suècia.

Sentiu que aquest judici pot ser un punt d’inflexió en la història democràtica de l’estat espanyol?
—Jo crec que no. Jo crec que és un esdeveniment rellevant, molt important, però que respon a una tendència que va començar fa anys. A Espanya el debat sobre la qüestió nacional s’ha anat estrenyent i estrenyent cada vegada més. I coses que abans a alguns semblaven legítimes, avui en dia els semblen una brutalitat. Llavors, jo crec que és un pas addicional més, però en cap cas un canvi de tendència. El judici no deixa de ser un reflex de la societat. No crec que tingui gaire capacitat de transformació, obrir el debat o canviar la mentalitat de la gent. És un reflex de la manera com ha anat evolucionant el debat per a crear una Espanya que s’ha anat tornant cada vegada més intransigent i menys liberal.

Segurament després del judici l’entesa encara serà més complicada.
—Naturalment, a Espanya jo crec que sí. Dependrà molt de si guanya la dreta a les eleccions. Si guanya la dreta, òbviament que serà encara més intransigent. I en el cas de l’independentisme, a Catalunya, no ho tinc tan clar. De fa un any, quan m’ho demanen, encara que no tinc una base científica per a demostrar-ho, crec que, quan s’aclareixi el moment culminant del judici, el moviment es trencarà entre els més pragmàtics i els més dogmàtics.

De fet, és un trencament que s’ha fet visible aquests darrers mesos.
—Sí. El moviment ja no és tan granític com temps enrere. Les divergències entre ERC i el PDECat són molt visibles. I dins el PDECat mateix també es palpen moltes tensions. Llavors, un cop hagi passat aquest moment d’escalfament arran del judici, aquestes tendències centrífugues acabaran trencant el moviment.

El trencaran o el transformaran?
—Es dividirà. El front unitari que hem vist fins ara es trencarà. Això no vol dir que rebaixaran les preferències per a la independència. Simplement crec que hi haurà un trencament intern entre possibilistes i idealistes, per posar-hi algun terme.

Com explicaríeu per què s’ha arribat fins al judici?
—Sembla que m’escapi de la pregunta, però no. Crec que ens hem de remuntar a la segona legislatura d’Aznar. Allà comença a trencar-se l’equilibri que s’havia aconseguit al final de la transició i que dura fins a l’any 2000. Amb la majoria absoluta Aznar es comença un projecte clar de reconstrucció de les relacions territorials dins Espanya en el qual la nació espanyola ha de ser la dominant, l’hegemònica i, fins i tot, l’única. En el qual se silenciï i es neutralitzi qualsevol reivindicació nacional que no sigui la d’Espanya. Llavors, això és un procés lent que es va desenvolupant de manera progressiva, que té una manifestació molt clara com la del PP contra la reforma de l’estatut i que continua avançant posicions en la societat. Això ho comencen les elits intel·lectuals del país i acaba penetrant en tota la societat. I quan comença el procés el 2010, es comença a veure com la societat espanyola es va distanciant de la catalana quant a les preferències per un model territorial o un altre. Llavors, el judici arriba en un moment en què bona part de la societat espanyola, probablement majoritària, manifesta una mena d’afartament per la tensió territorial i creu que cal imposar una de les dues parts. I la part que s’imposarà és la gran, l’estat.

Allò que dieu en el llibre La confusión nacional, que l’estat havia de decidir entre unitat nacional i democràcia i que ha acabat preferint la unitat nacional.
—Sí, de fet és una de les conclusions del llibre. Estic convençut que continua essent cert. Les elits espanyoles estan disposades estan disposades a sacrificar una part de la democràcia. No pas totalment, perquè això condemnaria el país a la irrellevància i no podríem estar a la UE, però sí una part per tal de mantenir el debat territorial dins uns paràmetres bastant limitats.

Tindrà cap cost a mitjà o llarg termini?
—Un de clar és la pèrdua d’una part de la democràcia. És un preu a pagar per mantenir la unitat territorial a qualsevol preu. Però crec que en algun moment es veurà que hi ha un cost de reputació internacional del país. La UE ara mateix està organitzada com un club d’estat que es protegeixen i que es posen d’acord per fer polítiques independentment d’allò que pensi la ciutadania. I en aquesta UE Espanya encara no ha estat castigada per la manera com actua en la crisi catalana, però jo crec que, de mica en mica, si continua en la mateixa línia, cada cop tindrà una posició més excèntrica i més incòmode per als seus socis. Llavors, sí, a mitjà termini sí que té un cost.

En aquest procés de decisió, l’esquerra gairebé va desaparèixer el mapa a l’hora de defensar un dret com l’autodeterminació. Per què?
—Jo no estic d’acord amb aquest diagnòstic. A diferència d’alguns altres moments, jo crec que Podem ha defensat amb claredat que estava a favor d’una solució pactada i de fer un referèndum, oi? Que tampoc no poden dir gaire més perquè s’enfrontarien a ser incompresos a Espanya, però tampoc no han deixat de dir-ho. Podem va obtenir el 20% del vot, i és un percentatge important de la població.

I el PSOE? Va donar suport al 155 i no ha fet cap concessió d’ençà que és al govern.
—El cas del PSOE és diferent. Els votants són molt heterogenis. Un 60% vol solucions repressives, per dir-ho d’alguna manera, i un 40%, a vegades més i arriba fins al 50%, prefereix una solució negociada i un referèndum. Llavors, el PSOE, vist de fora, és en una conjuntura complicada perquè té l’electorat partit per la meitat. Això no passa ni a Ciutadans, ni al PP ni a Podem.

Però el PSOE sí que podem dir que se’n va desentendre.
—Sí, el PSOE se’n va desentendre. Sí, però també va procurar que el 155 fos com més lleu possible contra les temptacions d’un de més fort. Per mi, la decepció més gran del PSOE és que, una vegada arribat al govern, va renunciar a actuar en el front judicial i va deixar que continués el seu curs com si no hi hagués hagut un canvi de govern. És la part que més em costa d’entendre.

I quins errors observeu en l’estratègia independentista dels darrers temps?
—Jo no sóc independentista, entre més perquè no sóc català, i m’estimo més viure en una Espanya en la qual hi hagi Catalunya. Dic això perquè a mi no em mou cap motivació personal. Si m’ho demanes com a analista, jo crec que el moviment independentista hauria millorat la posició i ara seria més sòlida si hagués parat després de l’1-O. Després del referèndum, amb la repressió d’aquell dia, jo crec que es crea una onada de simpatia internacional envers la causa catalana. En el si de la mateixa societat catalana hi ha una acumulació de forces a favor de l’independentisme molt gran perquè el referèndum va tenir bastant èxit malgrat les condicions en què es va fer. Si en aquell moment es para i es decideix que no es farà un pas addicional fins que no pugi el suport, jo crec que això hauria reforçat molt la simpatia i els suports futurs que hagués pogut tenir la causa independentista.

L’independentisme no podia entendre que després de l’1-O no es declarés la independència.
—Però com que va fugir cap endavant després de l’1 d’octubre, jo crec que en aquell moment l’independentisme es despenya. S’enfronta a un enemic, un rival més fort que ell com és l’estat espanyol; s’enfronta a la incomprensió dels estats europeus, que no entenen que les coses es facin unilateralment; i s’enfronta al retret democràtic de molts que troben que amb un grau de suport important però no pas majoritari no pots anar tan lluny.

 

The post Sánchez-Cuenca: ‘Quan s’aclareixi el moment culminant del judici, el moviment independentista es trencarà’ appeared first on VilaWeb.

L’independentisme ja no plora, acusa

Després d’haver vist els seus dirigents asseguts a la rònega sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol, assetjats per una fiscalia decadent i arnada, l’independentisme ha tornat a sortir al carrer avui a Barcelona. Hi ha sortit de manera massiva i pacífica, com sempre, però amb un punt més d’indignació. El fred del febrer ha donat a la manifestació un aire de gravetat i alhora de solemnitat. La revolució dels somriures s’ha congelat. Ara ve el moment de la veritat i la gent no ha fallat, disciplinadament, cívicament, una vegada més. És reiteratiu d’explicar-ho, però cal insistir-hi, perquè no tothom qui es manifesta a Catalunya ho fa pacíficament.

El lema era una obvietat: L’autodeterminació no és delicte‘. Però convé de recordar-ho perquè la justícia espanyola no ho sap. Ara a les manifestacions hi ha les fotos dels presos, els seus familiars, els seus amics, que enduren directament la repressió de l’estat espanyol. Una xifra que creix. Ja no hi són el Carles, l’Oriol, el Jordi, l’altre Jordi, la Dolors, la Carme, la Meritxell, el Toni, el Raül, ni el Josep. Tampoc l’Anna ni la Tamara, ni la Marta ni l’Adri, i molts més. Però hi ha els seus pares, les seves germanes, els seus fills, i els seus amics per a denunciar-ho. Alguns a la capçalera de la manifestació, ben visibles. L’independentisme ha sortit al carrer a acusar. Fa molts mesos que plora, com ha recordat Elisenda Paluzie, però avui s’ha eixugat les llàgrimes i ha denunciat la manca de democràcia a Espanya, ha expressat la indignació per un judici injust i també per la censura vergonyant del Parlament Europeu.

La manifestació de la Gran Via ha estat un exercici d’autoestima, de fer pinya en un moment difícil, però també d’assenyalar culpables. A Pedro Sánchez li han xiulat les orelles quan Marcel Mauri li ha recordat, en castellà perquè no l’hagin de subtitular al ‘Telediario’, que donar suport a l’autodeterminació és donar suport a la democràcia a Espanya. A veure si així ho entén. I li ha demanat que durant les setmanes que li resten de president, insti l’advocacia de l’estat espanyol a retirar les acusacions contra els dirigents independentistes. Si els 45.000 manifestants de diumenge passat a la plaça Colón van aconseguir de forçar unes eleccions, els 500.000 assistents d’avui, segons els organitzadors, haurien d’aconseguir, si més no, la rectificació de l’advocacia de l’estat. Però no passarà, perquè, com ha explicat Mauri, el president del govern espanyol és ‘un irresponsable que només cedeix davant l’extrema dreta’.

La gent, a més de demanar la llibertat dels presos, ha demanat unitat als polítics. Cada vegada que en pujava un a l’escenari del final de la manifestació, a la plaça de la Universitat, els crits d’unitat ofegaven el començament de la intervenció, però cap dels qui han intervingut no hi ha fet referència. Tots han promès que convertiran Catalunya en una muralla humana contra el feixisme, i han entonat el famós ‘No passaran’, però ho faran separadament. Les trinxeres, si no són compartides, són més fàcils d’assaltar. El gest unitari més emotiu l’ha protagonitzat Joan Josep Nuet en un record emocionat a Carme Forcadell. La manifestació no forçarà la unitat però sí que ha donat imatge de transversalitat. L’única autoritat del país que hi ha faltat ha estat la batllessa de Barcelona, Ada Colau, que estava entretinguda comptant manifestants. Per sort, Jaume Asens i Gerardo Pisarello, que sí que hi han assistit, li podran explicar que hi havia molta més gent que els 200.000 que ha donat la guàrdia urbana, una xifra que ha indignat els organitzadors. De tota manera, les xifres bones les donaran les urnes ben aviat. El president Quim Torra, el president del Parlament, Roger Torrent, i desenes de batlles d’arreu de Catalunya han compartit pancarta amb la majoria de forces del Parlament de Catalunya, excepte les que van donar suport al 155.

La manifestació ha acabat fent una crida a la vaga de dijous que ve, un nou pols de l’independentisme, difícil d’aconseguir després d’haver abandonat, UGT i CCOO, el vaixell de forma vergonyant. No és cap sorpresa. Són els sindicats del règim del 78. I quan han vist que perillava –perquè això de la independència va de debò– els han fet quadrar. La USTEC i la Intersindical-CSC han pujat a l’escenari per demanar a la gent que es mobilitzi malgrat els entrebancs. Fer una vaga sense tenir un sindicalisme nacional majoritari no és fàcil, però a Catalunya l’independentisme té la gent i, com s’ha vist avui, la gent no falla mai.

 

The post L’independentisme ja no plora, acusa appeared first on VilaWeb.

Sánchez marca perfil davant el tripartit de la dreta i l’extrema dreta espanyoles

El president espanyol, Pedró Sánchez, ha acusat el PP de voler ‘involucionar 40 anys’. En un míting des de Sevilla, el socialista ha criticat que ‘almenys el PP d’abans arribava tard, malament i arrossegant-se, però arribava’ en temes com el reconeixement del dret de la dona a decidir sobre l’avortament o la llei del matrimoni entre persones del mateix sexe. En aquest sentit ha recordat que en gairebé nou mesos els socialistes han fet ‘molt més per la justícia social que en set anys del PP’.

Davant d’això, Sánchez ha assegurat que a les eleccions espanyoles del pròxim 28 d’abril els ciutadans ‘giraran l’esquena a la crispació i reivindicarà una política útil’, ha dit en al·lusió a Cs, el PP i Vox.

El president espanyol ha criticat que Ciutadans hagi establert un ‘cordó sanitari’ al voltant dels socialistes. ‘Quin tipus d’unitat d’Espanya volen amb ciutadans de primera i de tercera’, ha dit.

The post Sánchez marca perfil davant el tripartit de la dreta i l’extrema dreta espanyoles appeared first on VilaWeb.

La fotografia que mostra tota la Gran Via plena en la manifestació contra el judici als presos

Centenars de milers de manifestants han omplert tot el tram de la Gran Via de Barcelona que va entre la plaça d’Espanya i la plaça Universitat. La manifestació contra el judici als presos polítics que ha començat aquesta setmana al Tribunal Suprem espanyol ha col·lapsat el centre de Barcelona. Ha estat una manifestació unitària, en què han participat totes les entitats sobiranistes i tots els partits independentistes, a més dels comuns. De les moltes fotografies que ha donat aquesta mobilització, n’hi ha algunes que mostren de diferent manera tota la perspectiva de la Gran Via plena. Per exemple, aquesta fotografia i aquest vídeo d’Albert Salamé:

I aquesta altra que ha difós el compte de Twitter de Jordi Cuixart que mostra la perspectiva de tot el tram de la Gran Via ple.

Ho hem tornat a fer. Sèneca li va dir a Neró: "El teu poder radica en la meva por, i si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder". I nosaltres ja hem perdut la por! #JoAcuso#AutodeterminacióNoÉsDelicte pic.twitter.com/mGLJzUCXDW

— Jordi Cuixart (@jcuixart) February 16, 2019

 

[FOTOGRAFIES] Les imatges més impactants de la manifestació contra el judici als presos

The post La fotografia que mostra tota la Gran Via plena en la manifestació contra el judici als presos appeared first on VilaWeb.

[FOTO i VÍDEO] Les imatges més impactants de la manifestació contra el judici als presos

La manifestació contra el judici als presos polítics que ha començat aquesta setmana al Tribunal Suprem espanyol ha omplert tot el tram de la Gran Via de Barcelona que va entre la plaça d’Espanya i la plaça Universitat. El centre de la ciutat ha quedat col·lapsat. Ha estat una manifestació unitària, en què han participat totes les entitats sobiranistes i tots els partits independentistes, a més dels comuns. Vegeu un recull de les fotografies més impressionants d’aquesta mobilització:

 

  

The post [FOTO i VÍDEO] Les imatges més impactants de la manifestació contra el judici als presos appeared first on VilaWeb.

Mónica Oltra confirmada candidata de Compromís a la presidència de la Generalitat

La vice-presidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, serà la candidata de Compromís a la presidència de la Generalitat després de confirmar-se que és l’única militant que s’ha presentat per a liderar la llista de la coalició.

Així ho han informat des de la coalició en un comunicat després de tancar-se avui migdia el termini per a avalar candidatures. De la mateixa manera que Oltra, també s’ha confirmat que l’actual síndic a les Corts, Fran Ferri, serà el número 2 per València, i que el conseller d’Educació, Cultura, Esport i Recerca, Vicent Marzà, repetirà com a número 1 per Castelló.

A Alacant, sis persones opten a liderar la llista, entre ells, el conseller d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball, Rafel Climent o els diputats a les Corts Marian Campello i Josep Nadal.

També hi haurà disputa en la candidatura al número 1 de les europees, amb l’ex-eurodiputat Jordi Sebastià concorrent de nou per a aquest lloc, així com la diputada Isaura Navarro i l’ex-directora general de Finançament i Fons Europeus Myriam Fernández.

En les llistes municipals,tenen també confirmat el seu número u, amb Joan Ribó a València; Natxo Bellido a Alacant i Ignasi Garcia a Castelló, així com la candidata d’Elx, la fins ara portaveu adjunta Mireia Mollà.

The post Mónica Oltra confirmada candidata de Compromís a la presidència de la Generalitat appeared first on VilaWeb.

El PDECat cercarà una fórmula unitària del sobiranisme a les eleccions espanyoles

El president del PDeCAT, David Bonvehí, ha afirmat que el seu partit es presentarà a les eleccions espanyoles ‘amb la fórmula que garanteixi més unitat dins del món sobiranista‘ i amb l’objectiu de defensar els interessos de Catalunya amb totes les conseqüències.

Bonvehí considera que la convocatòria electoral del president del Govern, Pedro Sánchez, reflecteix ‘la crisi institucional de l’estat espanyol’. L’avançament electoral ‘constata una vegada més el fracàs dels governs del PP i del PSOE, que en tres anys de legislatura han patit tres eleccions’.

The post El PDECat cercarà una fórmula unitària del sobiranisme a les eleccions espanyoles appeared first on VilaWeb.

El Pi anuncia que concorrerà en solitari a les eleccions espanyoles i critica la data elegida per Sánchez

Proposta per les Illes, (El PI), ha anunciat avui que concorrerà en solitari a les pròximes eleccions espanyoles del 28 d’abril, segons ha decidit l’executiva de la formació, reunida d’urgència després de la convocatòria dels comicis.

El president del partit, Jaume Font, ha anunciat la decisió del partit i ha assegurat que considera un deure de la formació que lidera intentar aconseguir una veu pròpia de les Illes Balears a Madrid, segons que ha informat la formació en un comunicat.

Font ha criticat que la data elegida pel president espanyol, Pedro Sánchez, és un clar intent de beneficiar als grans partits d’àmbit estatal i marginar a les formacions que no disposen de grans recursos per a fer front a dues cites electorals en un mes.

Font considera que aquesta convocatòria electoral és un intent d’ocultar el debat de les qüestions pròpies i focalitzar-lo en els assumptes que interessen als partits espanyols. Ha insistit que la celebració de dues cites electorals en 28 dies pot ser bo per als interessos dels grans partits estatals però per als ciutadans implica tres mesos continuats de campanya electoral i una doble despesa pública, que s’hagués pogut estalviar‘.

El president del Pi ha constatat el fracàs del govern de Pedro Sánchez, que ‘va pactar una moció de censura sense tenir un full de ruta de govern amb aquelles formacions que li van donar suport’.
Font opina que per a les Balears aquests vuit mesos de govern socialista han estat negatius perquè ‘ni s’ha aprovat el repetidament anunciat REIB, ni s’ha millorat el sistema de finançament, ni han arribat les inversions estatutàries pendents‘.

The post El Pi anuncia que concorrerà en solitari a les eleccions espanyoles i critica la data elegida per Sánchez appeared first on VilaWeb.

Pàgines