Begoña Gómez, dona del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha negat davant el jutge Juan Carlos Peinado, que la investiga per presumptes delictes de tràfic d’influències, corrupció als negocis, apropiació indeguda i intrusisme, que fos contractada per l’Institut d’Empresa (IE) per ser l’esposa de Sánchez, atès que el 2017 -quan va ser contactada- encara no era cap de l’executiu.

Fonts jurídiques han explicat a Europa Press que en la seva declaració com a investigada -que ha durat poc més de mitja hora- ha contestat preguntes de la seva defensa que mai no va pretendre d’apropiar-se de les marques en inscriure la marca TSC Transformació Social Competitiva i, posteriorment, el programari de la càtedra que havia estat finançat per empreses. Pel que fa a la marca, Gómez hauria dit que el logotip es va registrar abans que s’aprovés el màster i la càtedra -ha defensat que el va posar al servei de la Universitat Complutense- i, quant a la marca de Plataforma Transforma, s’hauria registrat per protegir-la mentre es desenvolupava el projecte tecnològic.

És la tercera vegada que Gómez va davant del jutge. En els dos casos anteriors, tant el 5 de juliol com el 19, l’instructor la va citar per la denúncia en què Manos Limpias assegura que, “prevalent-se del seu estatus personal” com a esposa del president del Govern, hauria recomanat o avalat a empresaris que es presentaven a licitacions públiques. En aquelles dues ocasions, Gómez es va acollir al dret a no declarar. El 5 de juliol, va al·legar que no se li havia notificat adequadament la querella i que no podia participar en l’interrogatori en desconèixer les raons per les quals se li investigaven. El dia 19, el seu advocat li va recomanar no declarar en haver apreciat falta de garanties en el procediment que llavors es dirigia en contra solament per presumptes delictes de tràfic d’influències i corrupció en els negocis.

A l’octubre, el jutge va ampliar la investigació en contra per indagar en la querella que va presentar Hazte Oír per presumpta apropiació indeguda del programari de la UCM i per descomptat intrusisme en l’elaboració de plecs de prescripcions tècniques per a la contractació del servei d’assistència i assessoria tècnica per crear aquest programari.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha dit que a començament de l’any entrant es convocarà una junta de seguretat per a fer que els Mossos assumeixin competències en ports i aeroports. Durant una compareixença al parlament, Illa ha dit que amb això donava “continuïtat a la feina” de l’anterior govern encapçalat per ERC, que va deixar aquest acord “només pendent de ratificació”. Tot i això, no ha concretat quines funcions podrien assumir els Mossos ni quina serà la proposta del govern en aquesta reunió.

En la reunió d’aquest mes de desembre de la junta de seguretat, un punt de trobada entre el govern espanyol i el català que serveix per a tractar qüestions clau en matèria policíaca i de seguretat, es va desar al calaix la proposta que els Mossos d’Esquadra assumissin les competències de la seguretat als ports i aeroports i s’integressin directament a l’Europol, tal com s’havia compromès a fer el ministre Marlaska.

Si truqueu al 112, la Guàrdia Civil vindrà a casa? Així hi integraran la policia espanyola

D’altra banda, Illa ha defensat la integració de la Guàrdia Civil i la policia espanyola al 112 perquè millorava la col·laboració entre cossos i forces de seguretat. “Mentre jo sigui president, no permetré que per manca de coordinació es posi en risc la seguretat i la protecció dels catalans”, ha subratllat.

Sobre això, els partits independentistes consideren que és una invasió de les competències de la policia catalana i de l’estatut d’autonomia. En canvi, el president Illa, la consellera d’Interior, Núria Parlon, i el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, defensen que és una decisió necessària per a millorar la resposta en les emergències.

L’instructor del cas Koldo al Tribunal Suprem espanyol, Leopoldo Puente, ha acordat de sol·licitar el suplicatori al congrés espanyol per a l’ex-ministre espanyol José Luis Ábalos perquè aprecia indicis de quatre delictes en la causa per possibles irregularitats en contractes d’emergència relacionats amb la pandèmia: integració en organització criminal, tràfic d’influències, suborn i malversació.

L’instructor entén que ha arribat un moment en què la constància d’indicis de la possible participació d’Ábalos en els fets fa imprescindible de demanar l’autorització a la cambra per avançar en el camí processal. Detalla que, a partir de les declaracions a la causa d’Ábalos mateix i dels altres dos investigats, Víctor de Aldama Delgado i Koldo García, a més dels documents que hi han aportat i del resultat de les intervencions telefòniques i escorcolls domiciliaris, hi ha prou elements per a considerar que hauria pogut cometre aquests delictes.

L’ex-ministre de Transports espanyol, José Luis Ábalos, va negar davant el jutge del Tribunal Suprem espanyol la setmana passada que hagués cobrat comissions il·legals de l’empresari Víctor de Aldama en canvi de favors polítics o contractes públics durant la seva etapa al ministeri. Per la seva banda, l’empresari va dir en la seva declaració que s’havien pagat entre 3,5 i 4 milions d’euros en comissions per l’adjudicació d’obres públiques, que es van repartir amb Ábalos, el seu ex-assessor ministerial Koldo García i també amb el PSOE.

El ministre de Justícia i de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, ha instat el PP a “demanar perdó” als partits independentistes per haver-los intentat relacionar amb el terrorisme i els serveis secrets russos durant el procés i després. “Demanaran perdó als partits que consideraven terroristes ara que els procediments judicials diuen que ni trama russa, ni terrorisme?” ha preguntat, en referència a la decisió de l’Audiència de Barcelona d’ordenar l’arxivament de la causa de la suposada trama russa del procés. Bolaños ha recordat que ell ja va advertir que aquestes vinculacions eren inexistents. “Ja ho vaig dir a aquesta cambra”, ha dit, i ara “no els demanen perdó, sinó els vots per a tombar aquest govern”.

De què reia el jutge Aguirre? El final humiliant de la trama russa | Anàlisi de Josep Casulleras

Bolaños ha fet aquestes manifestacions durant la sessió de control al congrés, on novament el govern espanyol i el PSOE han tingut un dur enfrontament pels casos judicials que afecten l’executiu de Pedro Sánchez.

Ho ha dit en resposta a una pregunta del portaveu del PP, Miguel Tellado, que li havia exposat el “calendari judicial del govern de Pedro Sánchez” i l’havia instat a “demanar disculpes” als ciutadans i “buidar els seus despatxos”.

La consellera d’Educació, Esther Niubó, ha descartat destitucions per la polèmica de la literatura catalana. Durant la sessió de control al parlament, ha dit que es dedicaria a cercar solucions i no pas culpables. La consellera també s’ha compromès a aportar “estabilitat i certeses” per a “recuperar la confiança” que s’hagi “pogut perdre”.

Així mateix, ha defensat que la literatura és una “línia vermella” d’acord amb la singularitat de Catalunya. Durant les preguntes a la consellera, el portaveu dels Comuns, David Cid, li ha demanat que rectifiqués i no es reduïssin les hores de ciència. El diputat de Junts Agustí Colomines ha criticat que la consellera “carregui el mort” a un treballador.

La Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia ha encarregat una auditoria externa per a esclarir si s’han comès irregularitats en la gestió dels recursos de l’institut de recerca, segons que ha avançat el diari Ara i han confirmat a l’ACN fonts del centre. Aquestes fonts insisteixen que no consta que faltin recursos, sinó que s’investiguen algunes queixes anònimes d’investigadors que asseguren que hi havia anomalies en l’ús del finançament que la fundació transferia a l’institut en benefici de determinades línies de recerca. En concret, es queixaven que es beneficiaven les recerques encapçalades per Manel Esteller, director de l’institut fins que hi va renunciar al setembre.

Manel Esteller renuncia a la direcció de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras

Precisament, en l’auditoria també s’avaluarà la tasca i la gestió econòmica de la direcció de Manel Esteller. Fonts del centre diuen que la revisió de la tasca feta per la direcció és habitual quan canvia, cosa que acostuma a passa cada cinc anys. En aquest cas, Esteller va renunciar a la direcció de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras a començament de setembre. D’ençà de llavors, es dedica exclusivament a la recerca científica dins la mateixa institució com a cap del grup en epigenètica del càncer.

El gerent de la Fundació, Antoni Garcia, explica a l’Ara que els han arribat queixes contra Esteller per suposades irregularitats per haver afavorit el seu grup de recerca. L’auditoria pretén d’aclarir si això és cert.

En declaracions al mateix diari, Esteller nega les “insinuacions” i “acusacions” i assegura que és una “venjança personal que no beneficia ningú”. Afegeix que es tracta d’una “batalla entre els gestors de la fundació i els de l’institut” i defensa que ell no tenia funcions de gerència ni de direcció econòmica, comptable o administrativa.

L’Ara recull també declaracions de l’ex-gerent en funcions, Ana Garrido, que assegura que les decisions les prenien Esteller i el director científic i patró de la fundació, Evarist Feliu, sense que ella tingués “coneixement de res ni possibilitat d’intervenció”. Afegeix que quan ha detectat indicis d’irregularitats els ha posat en coneixement dels seus superiors i, posteriorment, pel canal de denúncies que habilita la llei contra la corrupció.

Per la seva banda, Feliu diu al mateix diari que “no hi ha hagut mai cap irregularitat en la gestió econòmica” del centre i que s’ha d’esclarir “si hi ha hagut una redistribució interna dels recursos per a prioritzar una línia de recerca per damunt de les altres”. Afegeix que aquesta decisió hauria estat presa “de manera conjunta” per Esteller i Garrido.

Avui era prevista una reunió del patronat de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, una trobada anual que es fa habitualment en aquestes dates, però fonts del centre no han concretat si parlaran d’aquesta qüestió o no.

La jutgessa d’instrucció ha amnistiat Gerard Figueras, ex-secretari d’Esports de la Generalitat durant la presidència de Quim Torra, en la causa en què investigava el desviament de fons per al referèndum per mitjà de l’empresa pública que gestiona el Canal Olímpic de Castelldefels (Baix Llobregat). En una interlocutòria, a què ha tingut accés Efe, la jutgessa Alejandra Gil, que substitueix el magistrat Joaquín Aguirre –de baixa– en el jutjat d’instrucció 1 de Barcelona acorda d’arxivar la causa, que és una derivada del cas Vólkhov sobre presumpte desviament de fons, i aplicar l’amnistia a Gerard Figueras, tal com ell va sol·licitar.

De què reia el jutge Aguirre? El final humiliant de la trama russa | Anàlisi de Josep Casulleras

Figueras, juntament amb més càrrecs del PDECat, va ser detingut el novembre del 2019 dins una primera fase de la macrocausa que va obrir el jutge Aguirre. La fiscalia va presentar l’any 2020 una querella contra Figueres –que després va ser secretari d’Acció Exterior entre el 2021 i el 2022– pels delictes de malversació, falsedat documental i tràfic d’influències arran de les sospites que l’empresa pública Equacat S.A. que gestiona el Canal Olímpic, participada per la Generalitat i l’Incasol al 50%, es va utilitzar per a finançar el referèndum del Primer d’OCtubre amb subvencions públiques.

La informació recollia que Figueras havia ordenat que es guardessin urnes al Canal Olímpic i que Equacat pagués gairebé divuit mil euros a Unipost per a distribuir butlletes del referèndum. Per la jutgessa, els fets pels quals Figueres era investigat tenen encaix en l’àmbit d’aplicació de la llei d’amnistia, atès que es tractaria de l’ús de fons públics per assolir la independència de Catalunya, “sense que consti propòsit d’enriquiment personal ni d’obtenir un benefici personal patrimonial”.

Figueras figurava com a investigat en la macrocausa derivada de l’operació Vólkhov, que en dues fases, el 2019 i el 2020, va comportar la detenció de càrrecs que van organitzar l’1-O.  D’aquesta macrocausa va derivar també la peça sobre la suposada ingerència russa en el procés, en què el jutge va remetre al Suprem una exposició raonada amb indicis a parer seu que implicaven el president Carles Puigdemont en els delictes de traïció i malversació. Precisament, ahir, l’Audiència de Barcelona li va ordenar de tancar definitivament aquesta investigació.

 

Un 54% de les periodistes catalanes diuen que han estat assetjades sexualment en l’àmbit laboral, i un 55% diuen que han sofert assetjament pel fet de ser dones. La gran majoria, més del 95%, no han recorregut pas a les vies internes de denúncia dels seus mitjans i, de fet, el 21,1% de les periodistes que han viscut experiències d’assetjament han acabat deixant el mitjà en què treballaven. Són algunes de les conclusions de la primera radiografia a Catalunya sobre la incidència de les violències masclistes en l’exercici periodístic fet per Mèdia.cat, l’observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils.

L’informe recull i analitza els resultats d’un qüestionari sobre violències masclistes al periodisme que han contestat 136 dones aquesta tardor. Les respostes coincideixen amb les línies que ja apuntaven informes d’àmbit internacional, com el de la Federació Internacional de Periodistes, que va entrevistar 400 dones periodistes de 50 països, i la investigació de Reporters Sense Fronteres “El periodisme enfront del sexisme“, basada en les respostes de 112 corresponsals, homes i dones, de tot el món.

Els resultats de l’informe “Violències masclistes contra periodistes. Com impacten en les dones en la professió i condicionen l’exercici del periodisme a Catalunya” indiquen que, en la pràctica periodística, es cometen violències masclistes de diferent intensitat, i viscudes tant a les redaccions com en uns altres àmbits laborals. Alhora, també evidencien que hi ha un grau alt d’acceptació i minimització del masclisme, i que les eines de prevenció i acompanyament d’aquest tipus de conductes no són eficients.

El 55,9% de les dones enquestades que han patit algun tipus d’assetjament diu que la resposta que ha rebut és el suport verbal, però que la següent resposta més freqüent és la inacció: un 23,7% diu que, directament, no s’ha fet res. Només en un 5,1% dels casos s’ha activat un protocol intern per a casos d’assetjament; és el mateix percentatge en què es va encobrir l’agressor. A més, en el 10,2% dels casos que han explicat les participants en l’estudi diuen que les han qüestionades quan han comunicat una situació d’assetjament masclista.

Preguntades directament sobre els obstacles que les han frenades a presentar una queixa o una denúncia per l’assetjament sexual o per raó de gènere, la resposta més freqüent és la normalització de les violències masclistes (67,1%), la sensació d’impunitat de l’agressor (57,5%) o el temor que les qüestionin o no les creguin (54,8%). Aquest tipus d’assetjaments tenen conseqüències directes en la pràctica professional de les periodistes. El més freqüent, segons que diuen les enquestades, és que s’hagin autocensurat i hagin deixat de parlar de determinats temes per mirar de passar desapercebudes, cosa que reconeix el 63,2% de les dones que han participat en l’estudi.

Més enllà de l’assetjament, que es defineix com a qualsevol comportament verbal, no verbal o físic d’índole sexual no desitjat o amb el propòsit d’atemptar contra la dignitat pel fet de ser dona, l’informe també recull que és habitual que les dones periodistes es topin amb múltiples formes de masclisme. Entre les més habituals, hi ha l’ús d’humor masclista (79,5%), la condescendència i la infantilització (75,7%) i rebre comentaris o bromes sexuals (64,9%). A més, el 80% de les dones que han contestat el qüestionari diuen que han percebut obstacles d’accés, permanència i promoció dins el sector.

L’informe ha estat elaborat en col·laboració amb la consultoria l’Esberla SCCL i s’ha presentat al Col·legi de Periodistes, amb la participació de Meritxell Rigol, autora de l’informe i coordinadora de l’Observatori de Violències Masclistes de Mèdia.Cat; Carme Verdoy, editora i coordinadora de Mèdia.cat; i Arnau Lleonart, vice-president del Grup de Periodistes Ramon Barnils i redactor de VilaWeb.

Rigol ha explicat també que “hi ha cinc casos de xantatge de peticions sexuals a canvi de millores en les condicions laborals i un cas d’amenaça de caràcter sexual”. La majoria de les enquestades coincideixen en propostes com transformar els lideratges als mitjans de comunicació, millorar les condicions laborals, accions orientades a desnormalitzar les violències masclistes i incorporar més diversitat de cossos davant les càmeres. Per la seva part, Arnau Lleonart ha fet referència a les denúncies per agressió sexual que van presentar dues periodistes d’El Principal contra Saül Gordillo van permetre “posar el focus en l’assetjament masclista i sexual que passa dins de les redaccions i ara amb dades a la mà i aquest estudi es constata que no era un cas aïllat”.

El govern té previst d’aprovar el règim per a sancionar qui incompleixi la llei d’habitatge al marge de la llei d’acompanyament del pressupost. Ho ha assegurat el president de la Generalitat, Salvador Illa, tot just una setmana després que el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, afirmés que aquesta seria la via per a fer-lo possible. Durant la sessió de control, Illa s’ha compromès a aprovar-lo com més aviat millor i ha assegurat que, l’any entrant, “Catalunya serà la primera comunitat autònoma a tenir un règim sancionador”. “Enviarem un missatge clar als especuladors: la llei és per complir-la i els habitatges són per viure-hi”, ha dit.

Illa s’ha compromès a tenir aquest règim l’any vinent com a resposta a una pregunta de la presidenta dels Comuns al parlament, Jéssica Albiach. La dirigent del grup parlamentari li havia reclamat que el règim fos vigent al gener, i fa uns dies també havia demanat que no es vinculés a l’acord de pressupost: “Les negociacions no van tan ràpides com caldria i les necessitats de la població no poden esperar”, va defensar.

Albiach ha considerat una “bona notícia, i necessària” el compromís d’Illa, però ha lamentat que el 2025 “és molt llarg” i ha insistit que els agradaria que al gener ja fos vigent. A més, ha demanat de treballar “conjuntament” amb el govern en el disseny d’aquest règim perquè “no hi hagi ni una escletxa”.

Les autoritats de Rússia han anunciat la detenció d’un ciutadà d’Usbèquia per la seva presumpta responsabilitat en l’atemptat amb bomba que ahir va matar el cap de les tropes de Defensa Radiològica, Química i Biològica de les forces armades de Rússia, el tinent general Ígor Kirílov, i un dels seus assistents.

Segons el Servei Federal de Seguretat (FSB), la detenció ha tingut lloc “com a resultat de mesures operatives i de recerca per part del ministeri d’Interior i el Comitè d’Investigació rus”, abans d’afegir que l’home és sospitós d’haver col·locat l’explosiu davant la casa de Kirílov.

“El responsable d’aquest atac terrorista ha dit que va ser reclutat pels serveis especials ucraïnesos. Seguint les seves instruccions, va arribar a Moscou, va rebre un explosiu de fabricació artesanal d’alta potència i el va col·locar en un patinet elèctric que va aparcar prop de l’entrada de la casa de Kirílov”, ha manifestat.

El segon tinent de batlle de l’Ajuntament de València, Juan Manuel Badenas, és investigat per un delicte d’odi pel jutjat d’instrucció 7. El portaveu municipal de Vox ha estat citat a declarar el 16 de gener a les 10.00, segons que ha avançat El Diario. A final d’octubre, la fiscalia, a instàncies del PSPV, va denunciar el dirigent d’extrema dreta per unes declaracions racistes que va fer després de l’assassinat d’un home al pont de les Moreres de València.

“Vinc a manifestar que la vida de José Andrés Peña probablement no s’hauria extingit si el seu presumpte assassí no hagués entrat a Espanya. A la ciutat de València hi ha una onada de delictes a la qual, afortunadament, no estàvem acostumats abans, però que, per desgràcia, ara patim”, va dir sobre l’assassinat, tot i que el detingut pel crim era d’origen espanyol.

La vida de cualquier persona, independientemente de su condición, es lo más importante.

La vida de los valencianos es lo que más debemos proteger. pic.twitter.com/85IWdmmiVI

— Juanma Badenas (@JuanmaBadenas) July 31, 2024

No són les úniques denúncies de la fiscal delegada de delictes d’odi, Susana Gisbert, en contra de dirigents de Vox. A part de Badenas, el ministeri públic espanyol també ha denunciat la regidora de Vox a València Cecilia Herrero per suposats missatges racistes i el de Paiporta (Horta Sud) Daniel Furió per haver demanat “plom” contra els immigrants.

Les línies R2, tant nord com sud, R13, R14, R15, R16 i R17 circulen fora del seu horari habitual per un atropellament a l’estació del Prat de Llobregat, segons que han informat Renfe i Adif. Els trens poden allargar el temps de recorregut i circular fora de les seves freqüències de pas, especialment a mesura que s’acosten a l’estació afectada. A la R2 sud circulen dos trens per hora i sentit.

Consulteu l’estat del servei de Rodalia ací.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, ha valorat positivament que “la justícia comence a actuar” per la gestió de la gota freda que, al seu parer, “només té un responsable: Carlos Mazón (president de la Generalitat) i el govern del PP”.

“Per la dignitat de les nostres institucions i per la reparació a les víctimes i a les seues famílies, això no pot quedar en res. Mazón i el seu equip han de pagar per tot el mal que han causat amb la seua negligència”.

Així s’ha manifestat després que la fiscalia haja informat favorablement que s’obri una investigació sobre la gestió del Consell, dirigit per Carlos Mazón, i altres ex-càrrecs durant la gota freda del 29 d’octubre, que ha deixat un balanç de 223 víctimes mortals, tres desapareguts, 80 pobles afectats i danys materials milionaris.

Baldoví, en declaracions remeses als mitjans, ha assegurat que “tots els valencians sabem que moltes de les morts per la gota freda eren evitables si s’hagués alertat a temps”.

És per això que Compromís considera “una bona notícia que la justícia comence a actuar”, amb l’objectiu que “tant Mazón com el seu govern responguen davant els tribunals”.

En el seu escrit, la fiscal entén que la causa ha de continuar en un jutjat ordinari fins que es determine si hi ha indicis “fundats” contra el president, l’única persona aforada, per decidir si s’eleva al Tribunal Superior de Justícia (TSJCV).

La portaveu adjunta del grup parlamentari popular a les Corts, Laura Chulià, ha criticat que “s’intente polititzar la justícia” fent servir “denúncies imprecises com a eina de distracció i confrontació política”.

Així s’ha manifestat en un comunicat remès pel PP valencià, després que la fiscalia haja informat favorablement que s’obri una investigació sobre la gestió del Consell, dirigit per Carlos Mazón (PP), i altres ex-càrrecs durant la gota freda del 29 d’octubre, que ha deixat un balanç de 223 víctimes mortals, tres desapareguts, 80 pobles de la demarcació de València afectats i danys materials milionaris. En el seu escrit, la fiscal entén que la causa ha de continuar en un jutjat ordinari fins que es determine si hi ha indicis “fundats” contra el president per decidir si s’eleva al Tribunal Superior de Justícia (TSJCV), atesa la seva condició d’aforat.

En aquest sentit, la portaveu popular ha expressat la seua “total confiança” en la justícia i ha afegit que “quina casualitat que, just quan comencen a desfilar pels jutjats Koldo, Ábalos i Begoña Gómez, coneixem aquesta actuació de la fiscalia”.

A més, ha assegurat que el PP valencià respectarà “sempre” les decisions judicials i col·laborarà amb les institucions. “Entenem que cal investigar els fets perquè els afectats per les inundacions i els familiars de les víctimes s’ho mereixen, però no que es jugue políticament amb això”, ha retret.

Carles Puigdemont ha avisat el PSOE que no tramitar la iniciativa per a una qüestió de confiança de Pedro Sánchez tindria “conseqüències irreversibles”. Ho va dir en una entrevista a TV3 ahir, dia en què la mesa del congrés espanyol havia ajornat la tramitació de la proposició no de llei de Junts. Puigdemont ha considerat que aquest ajornament s’explica per la prudència per a poder analitzar millor la situació. Alhora, no admet que el gest del seu partit es pugui considerar cap amenaça.

El president ha remarcat que els socialistes havien decidit de guanyar temps amb aquesta decisió. “Sabem que si avui haguessin donat un cop de porta, haurien portat la legislatura al col·lapse”, ha afegit.

Puigdemont s’ha mostrat molt decebut amb els resultats de l’acord que van signar a Brussel·les fa un any i que van permetre l’elecció de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Després de dir que no li fa gens d’il·lusió de constatar que les coses van malament, ha afegit que ell té una obligació envers els electors, que és no amagar ni endolcir les coses que passen.

Ha estat especialment significativa la distinció que ha fet entre allò que ha qualificat de “amnistia judicial” i “amnistia política”. Reconeixent que hi ha un problema molt seriós per la desobediència dels jutges espanyols a una llei aprovada al seu parlament, ha volgut remarcar que hi ha també unes actuacions polítiques del PSOE en un context de negació de l’amnistia.

Ha posat d’exemple la negativa de Pedro Sánchez o Salvador Illa a reunir-se amb ell o la negativa a proporcionar-li l’escorta que li correspon per llei. Segons el president Puigdemont aquests gests signifiquen que el PSOE continua considerant-lo com un home que ha comès delictes i no pas com una persona amnistiada. Tot amb tot, Puigdemont ha volgut deixar clar que amb una visita del president espanyol no n’hi hauria prou per a canviar la mala relació actual entre Junts i el PSOE.

Puigdemont ha remarcat que el seu partit proposa la participació en la vida política espanyola com un afer de política internacional, “on no tenim amics ni enemics, sinó interessos nacionals”. La periodista Ariadna Oltra li ha demanat què passaria si finalment els socialistes impedissin la tramitació de la moció de confiança. Puigdemont no ha volgut donar cap pista concreta sobre què faran i ha respost dient que farien allò que fos millor per a Catalunya en aquell moment.

Sobre les relacions amb Esquerra Republicana, després de l’elecció d’Oriol Junqueras com a nou president del partit, ha explicat que han bescanviat missatges i que hi ha la voluntat de reunir-se aviat. Sobre què pensava del fet que ERC i Junts tinguessin de líders els mateixos que tenien el 2017, Puigdemont ha deixat caure una crítica als qui consideren que s’haurien d’apartar: ha recordat que Pedro Sánchez ja era el líder del PSOE el 2017, amb una actuació molt important, i ningú no li reclama que se’n vagi.

A voltes hi ha notícies negatives que tenen, però, una lectura positiva. En tindrem una, si no passa res, avui, perquè es formaran cues de gent que intenta accedir a un curs gratuït de català. De fet, ahir ja es va col·lapsar completament la web on podien inscriure’s virtualment.

L’oferta en aquesta convocatòria, clarament insuficient, és de 32.000 places, però les dades indiquen que hi ha una demanda de milions. Concretament, segons l’enquesta d’usos lingüístics de la població de Catalunya, hi ha 2,3 milions de ciutadans que volen aprendre o millorar el seu català, una xifra que correspon, ni més ni menys, al 36% de la població. D’aquestes, un milió i mig no han fet encara cap curs i 720.000 ja n’han fet algun, però voldrien continuar millorant. D’aquest total, 800.000 són nascuts a l’estranger i fora de l’estat espanyol.

La part negativa de la notícia és que el govern de la Generalitat de Catalunya i la resta d’institucions implicades són incapaces de satisfer aquesta demanda. L’oferta actual de places per a tot l’any és de 120.000, una quantitat clarament insuficient. Ridículament insuficient –a penes un 5% dels que volen fer cursos de català aconseguiran de trobar plaça.

Però la part positiva és que hi ha una allau de gent que demana poder aprendre català, que ho reclama i ho vol. Perquè això significa que són conscients de la necessitat de parlar-lo, que tenen la voluntat de fer-ho.

I és molt important. Tant que Carme Junyent, quan feia la llista de les coses podrien ajudar a salvar el català i posar-lo allà on correspon, explicava una vegada i una altra que la nostra llengua és l’única de totes les llengües sense estat d’Europa que guanya parlants. És a dir, l’única que acaba tenint més parlants que no pas gent nascuda de famílies que la parlen.

Fa generacions que sabem que aquest és el secret que explica la pervivència dels Països Catalans. Alguns països fabriquen fills en gran nombre, d’una manera molt més eficaç que nosaltres. Però no hi ha cap país que els adopte tan bé com nosaltres. Jo mateix sóc fill d’un home nascut a Algesires, adoptat, i de quina manera, per la gent de Llocnou d’en Fenollet.

El futur de la llengua catalana clarament va vinculat a persistir en aquest camí i a no desviar-se’n. La demògrafa Anna Cabré ha fet estudis significatius sobre la demografia catalana i la integració lingüística dels parlants no nadius, i les seues investigacions han demostrat de sobres que el català ha mantingut la vitalitat i no s’ha anat apagant amb el pas del temps gràcies a la capacitat d’incorporar constantment gent provinent d’unes altres regions i països, això que ella en diu la singularitat catalana.

Ara el sistema falla. Com tantes vegades, hem deixat en mans de les institucions feines que hauria de fer la nació. I ens han fallat. No són capaços de fer-ho. Segurament ara ens caldria una immensa campanya d’alfabetització –a l’estil d’allò que van ser els cursos Carles Salvador al País Valencià a mitjan anys setanta. Classes fetes a partir de la base, per a tothom, a tot arreu i amb tota mena de facilitats. Ens hi hauríem d’arromangar tots i de pressa, perquè la demanda ho reclama.

En aquest temps de pessimisme i desconcert ideològic, en aquesta hora en què tanta gent va perduda, el missatge que ens envien aquests ciutadans acabats d’arribar al nostre país és cabdal i hem de proclamar-lo als quatre vents: volen ser com nosaltres, perquè poden ser com nosaltres. Tan sols els cal parlar català.

 

PS1. S’ha acabat la trama russa. Després d’anys de manipulacions, mentides i tergiversacions la justícia espanyola ha tancat la carpeta d’aquesta invenció mediàtico-judicial, amb un text que humilia el jutge que tots aquests anys ha intentat de fer-nos-la empassar. Ho explica Josep Casulleras en aquest article: “De què reia el jutge Aguirre? El final humiliant de la trama russa”.

PS2. Amb la victòria d’Oriol Junqueras, ERC té una nova secretària general. Elisenda Alamany, de fet, és molt més que això: secretària general, portaveu del partit i cap de cartell a Barcelona. Molt poder per a una persona que és en política d’ençà del 2007, i ha passat per la CUP, els Comuns i ara ERC. Andreu Barnils s’ha capbussat en la seua vida i n’ha fet aquest retrat ple de detalls: “La vinguda de la reina Elisenda”.

PS3. Amina Hussein és una periodista kurda, exiliada a Catalunya, que té de fa anys una relació molt especial amb aquesta casa. Nosaltres l’hem vista lluitar per trobar un refugi segur i sempre per denunciar el mal que els diversos països fan al seu poble. Ella ens ha confessat que mai no havia pensat que un dia podria tornar a la seua ciutat, Qamixlo, la capital proclamada del Kurdistan sirià. Però la caiguda del règim sirià ha obrat el miracle i avui a VilaWeb som molt feliços de poder publicar el relat del seu retorn: “La guerra havia fet petita la meva ciutat, a Rojava”.

A Alaquàs (Horta Sud) la gota freda no va afectar tot el poble, però sí la part més acostada a Aldaia, per on passa el barranc de Torrent –o rambla del Poio. A la plaça del Santíssim vivia Alba Real, pianista professional. Hi vivia, en passat, perquè a la casa ja no hi queda res. Ni tan sols el terra. Té trenta anys, i feia només un any que s’havia comprat la casa. Era una planta baixa, amb la típica estructura de casa antiga de poble. Davant, l’habitatge; al mig, un pati; i al fons, una cambra on s’havia fet l’estudi.

Hi tenia el piano. També un clavecí, artesanal. I el teclat, que utilitza per als concerts. Allà componia, estudiava, creava, assajava, preparava les classes. És professora del Conservatori Superior de Castelló de la Plana i estudia un doctorat a la Universitat de València. Però també té projectes artístics propis. L’estudi era un punt de trobada i assaig amb més músics amb qui fa concerts.

Així va quedar el piano d'Alba Real després de l'aiguat. Així va quedar el clavecí d'Alba Real després de l'aiguat. Així va quedar el clavecí d'Alba Real després de l'aiguat.

El 29 d’octubre dues amigues havien de sopar amb ella a sa casa. Una era de Catarroja, i el pare li va trucar per dir-li que no hi anàs, que els barrancs es començaven a desbordar. “Jo li deia: ‘No et preocupes, ací a Alaquàs no tenim barranc, el més proper és el d’Aldaia, però no arribarà, no passarà res’”, recorda Alba. Els va sonar l’alarma que indicava perill per pluja, però estaven tranquil·les perquè allí no hi plovia. Però mentre sopaven van sentir l’aigua. Quan van eixir a la plaça, ja la van trobar inundada. Un veí va voler ajudar-les posant una taula de pícnic a la porta. “Però, quan intentàvem fer això, em vaig girar i l’aigua ja entrava pels lavabos. I en qüestió de molt pocs minuts, em va arribar fins al pit”, diu.

L’única opció que tenien per a refugiar-se era un entresolat que hi havia a l’estudi. Va tenir temps de salvar tan sols la motxilla amb l’ordinador, i el teclat. És a dir, les coses imprescindibles per a treballar. Tota la resta es va esfumar. Van passar la nit allà dalt, en blanc, vigilant que l’aigua no pujàs més, i pensant un pla alternatiu. Quan van poder baixar, passades les set del matí, va trobar el seu pare esperant-la a la porta de casa. Com que havien caigut les comunicacions, no sabien res els uns dels altres. “El meu pare va provar de venir a casa meua a les dotze de la nit. No el van deixar passar, però és que tampoc no podia. També ho va intentar a les quatre de la matinada. El meu pare va jugar-se la vida per veure si jo era a casa o no”, conta.

Fotografia: Laura Escartí. La solidaritat

Sort que la casa dels pares, a l’altra part del poble, no va tenir danys i s’hi pot quedar. Però ella necessitava un piano. “El piano per a mi ho és tot, perquè és la meua ferramenta de treball. Sense un piano no puc estudiar, no puc preparar les meues classes com a professora, ni tampoc puc mantenir la meua vida artística”, diu. Una cosa que no s’hauria imaginat mai és que algú fos capaç de donar-li un piano de manera totalment solidària i altruista.

La seua parella va emplenar el formulari de Terreta Conecta –un compte d’Instagram que gestiona voluntaris i donacions– i els va explicar la situació. “Pensàvem que seria impossible, però vam dir, qui sap? Intentem-ho, no hi perdem res”, diu Gemma Marín, una de les influenciadores que hi ha darrere de Terreta Conecta. Van compartir la història d’Alba i unes quantes persones es van oferir a donar un piano, però no tenien les característiques que Alba necessitava. Fins que finalment en va aparèixer un que sí.

Alba no s’ho creia quan li van dir que una família de Moixent (Costera) tenia un piano per a ella. Les filles n’havien estudiat quan eren menudes, però ho van deixar i el piano ja no es feia servir. “No s’ho van pensar dues vegades quan van veure que jo necessitava un piano per a treballar, perquè és la meua professió, i me’l van donar. Imagina’t… Un piano són molts diners”, diu.

A més, la família es va encarregar de portar personalment el piano fins a Alaquàs, a una planta baixa del pare d’Alba que ha fet el paper de centre logístic de donacions per als afectats per la gota freda. A més del pare i la filla de la família, també hi van anar quatre voluntaris bascs de Terreta Conecta, per a ajudar a descarregar-lo. El moment va ser molt emocionant, i Alba els ho va agrair tocant la cançó “Que tinguem sort”, de Lluís Llach. Tots els presents van acabar plorant. I també tots els voluntaris que eren a la nau de Terreta Conecta, quan van veure el vídeo del moment. “Va ser molt bonic, perquè pensàvem que era una cosa impossible. Va ser increïble que aquesta família decidira donar un piano, que val tants diners”, diu Gemma Marín.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by @terretaconecta

Quan la va veure, Alba va anar directament cap a la filla de la família a donar-li les gràcies. “Jo sentia, i sent, que he de justificar la meua necessitat. I ella em deia ‘Alba, que no em dones explicacions, que jo sé que el necessites,’ Però, no sé com explicar-ho, sent que he de donar explicacions, que de veritat ho necessite. Jo li deia: ‘Anem a casa meua i la veuràs, i també hi tinc els instruments i veuràs com estan, en quin estat.’ ‘Alba, que no, que no vull veure res, que em crec la història.’ Però jo sent que necessite donar-li les explicacions i justificar la meua necessitat en aquests moments”, diu Alba. La família de Moixent no ha volgut aparèixer a les xarxes ni fer declaracions. Ho van fer de manera altruista i prefereixen deixar el protagonisme a Alba.

El piano s’ha d’afinar i fer-li alguna reparació, però per a ella no és res en comparació amb la despesa que implicaria comprar-ne un, pel cap baix 7.500 euros. Valora la part positiva que han tingut les xarxes socials per a connectar la solidaritat entre voluntaris i afectats. “Estaré eternament agraïda a aquesta família”, diu.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Un disc a mig enregistrar

Entre els projectes personals d’Alba, hi ha Bèrnia, un grup de vuit xiques –totes de l’Horta Sud i afectades en un grau o un altre– que canten pop en català. Ja han llançat dos senzills, i havien començat a enregistrar el seu primer disc autofinançant-lo. Amb la gota freda, tot s’ha aturat. Ara han obert una campanya de micromecenatge per a poder-lo acabar. “No tenim una discogràfica que ens done suport, no tenim res, és autofinançat, i són molts diners. Aleshores, tota ajuda és benvinguda. Ara mateix, euro a euro és molt. I a nosaltres ens fa vergonya demanar diners, perquè això no ho volíem”, diu.

El disc anirà dedicat a la família de Moixent, que en rebran un exemplar i entrades per a un concert en directe. “Els recompensaré com puga amb la música”, diu. Ara toca pensar en la reconstrucció: “Jo, per on començaré a construir, quan vinguen les ajudes, és per l’estudi. Perquè en casa dels meus pares no puc fer res. Començaré a construir l’estudi abans que casa meua. Perquè un llit, el tinc a casa dels meus pares, però l’estudi no. Aleshores, eixe serà el primer pas.”

Una pèrdua irreparable

Perdre el piano i el clavecí han estat colps durs per a Alba, però allò que més mal li ha fet ha estat perdre el seu arxiu de partitures des que era menuda, amb totes les anotacions, seues i dels professors. “Això té un valor emocional que no es repararà mai. Tot és al contenidor. Jo m’he quedat sense eixe arxiu de partitures que vas construint de mica en mica. És com una llibreria. Si t’agrada molt llegir llibres, construir la teua biblioteca té un valor emocional. Doncs per a mi les partitures són això. A més, compre partitures a cada país on viatge. Les que es poden comprar ara mateix, bé, es poden comprar. Però aquelles que tenia totes subratllades, ratllades, des que era xicoteta, això té un valor emocional que no es recuperarà”, lamenta.

Fotografia: Laura Escartí.

Sot de Xera: “Som els grans oblidats de la gota freda”

Moviment a la cúpula dels partits, que ara Elisenda Alamany (1983) és la nova Marta Rovira a ERC i la substitueix com a número dos del partit. Mentre Rovira es queda a Suïssa, Alamany, de quaranta-un anys, acumula més poder que mai. És la nova secretària general d’Oriol Junqueras, la nova portaveu del partit, i la cara visible d’ERC a la capital del país, Barcelona. Vivim, doncs, el moment culminant d’aquesta llicenciada en filologia catalana per la UAB, ex-professora d’institut, de català, que va arribar a la política, i el sou públic, fugint de feines precàries del mercat privat pels volts del 15-M.  I que ara ja fa gairebé quinze anys que és regidora o diputada en àmbits de la CUP (2011-2015), Comuns (2015-2019) i ERC (2019-2024).

Elisenda Alamany ha estat la número dos per excel·lència, la dona que sempre que hi ha hagut un rei (Xavier Domènech, Ernest Maragall o ara Oriol Junqueras) ella s’ha col·locat com a reina, la reina Elisenda, projectant la imatge de tàndem. En aquest perfil el llibre La política que vindrà (Grup Enciclopèdia, 2023), mena de memòries escrites per ella, i assaig en grup escrit amb més gent, és la font principal d’aquest perfil. I el seu compte a Instagram, n’és la segona, de font, sobretot per la informació més familiar, per a entendre d’on surt l’ara poderosa Elisenda Alamany Gutiérrez, la carn fresca, com la definia de manera crua la seva amiga i persona clau Gemma Ubasart.

Elisenda Alamany és nascuda a l’Hospitalet de Llobregat, filla d’un català del barri de les Corts de Barcelona, i una andalusa, segons aquest perfil d’El Confidencial, que afegeix, potser sorprès, que el seu pare fos votant de la CUP. La filla Alamany Gutiérrez va ser regidora poc després –del 2007 al 2011– d’Alternativa de Castellar del Vallès, després afí a la CUP, que van plantar-se contra pallisses de skinheads locals. Alamany, classe mitjana, té una germana de set anys més gran que ella, directora d’hotel. Elisenda Alamany va estudiar a l’institut públic de Castellar del Vallès, ciutat on la família es va traslladar perquè la nena petita, l’Elisenda, tenia al·lèrgia asmàtica. “Vivíem a l’autovia de Castelldefels i no m’anava bé. Ens vam mudar a Castellar del Vallès, a la muntanya, als peus del Puig de la Creu”, deia en aquesta entrevista a Banyoles Televisió. Més tard, va fer filologia catalana. Feminisme, llengua catalana i relacions internacionals són els àmbits on se sent forta.

Si bé als inicis Alamany diu a Instagram que no volia ser mare, per feminista, després va decidir que sí, per feminista també. Juntament amb Lluís Juncà, molt acostat a Junqueras –en va ser cap de gabinet–, tenen una filla, l’Olívia, que acaba de néixer. Són una família de quatre, en què també hi ha l’Aitana Juncà Falguera (Lluís Juncà és vidu d’Ariadna Falguera, una de les víctimes de l’accident del German Wings).

Alamany forma part de la generació que pot documentar la seva vida a les xarxes socials. I això d’ençà de l’adolescència. Però també la hi fan. Quan Alamany va entrar a la política, la premsa espanyolista es va alarmar i esbombà comentaris d’aquella independentista dels comuns en un fotobloc de feia anys: “Un bloc en què ja ni hi pensava on deia que els espanyols ens follen per davant i per darrere. A mi, que es filtrés aquell post, tant me feia. Trobava que no revelava res i que era ridícul que deu anys després me n’hagués de responsabilitzar”, diu ella al llibre.

Fugint de la precarietat
Elisenda Alamany va estudiar filologia catalana perquè no va poder entrar a periodisme, que és el que li agradava. Llicenciada per la UAB, va trobar feina de professora substituta, i d’aula d’acollida, pocs mesos després. “La meva generació vam sortir de la facultat i ens vam trobar amb feines prou ben pagades. A vint-i-cinc anys cobràvem 1.800 euros el mes i tot ens feia pensar que aquest salari ens acompanyaria fins a la jubilació. Era el que havien viscut els nostres pares i no ens passava pel cap que deixés de ser així.”

Però, “després del 2008, la vida es va tornar una selva. Ningú no trucava de l’escola pública i no tenia gaires estalvis per poder pagar el lloguer de l’habitació. Així que vaig tornar a casa els pares i ho vaig sentir com una derrota […]. Jo que venia d’una família de classe mitjana, amb una teoria molt arrelada sobre la teoria de l’ascensor social em vaig quedar molt desconcertada”. Mentrestant, la seva germana, arribaria a ser directora d’hotel, havent començat com a recepcionista.

Maragall i Alamany en una foto d’arxiu.

Estranger

Alamany, quan se li van acabar les classes soltes, se n’anà a l’estranger a cercar feina. Tenia uns trenta anys. Primer a Bristol, au-pair per a unes bessones angleses a qui els ensenyava castellà i francès. I més tard a la Xina, on va fer de professora d’anglès un any. “Vaig aprendre que els blancs fèiem tanta ràbia com por i ningú no hauria gosat robar o espantar-me de cap manera. Feia de mestre d’anglès, coneixia gent de tot arreu, viatjava quan volia i no em paraven de sortir feines molt i molt ben pagades. Havia après una mica de xinès per a sobreviure i em sentia cada vegada més còmoda.” Però, a la vegada, explica que “un dia endurien no sé quines condicions laborals per als estrangers, l’altre posaven una nova condició per als visats de manera incomprensible, de sobre no et deixaven treure diners dels bancs si no anaves acompanyat d’un ciutadà xinès o capaven el Google Maps i ja estaves fotut […].” Finalment, al cap de mesos a la Xina, “algú em trucaria per dir-me que havia passat procés de selecció per a ser mestra a la Universitat Pompeu Fabra”. I va tornar a casa.

Quan a trenta-tres anys, Elisenda Alamany, va quedar amb Xavier Domènech per “fer un Baileys” a la plaça del Sol, i ell va oferir d’entrar als Comuns a aquella professora de català moderna, indepe i antifeixista de Castellar, ella li va dir: “Jo vinc d’una vida precària, i ara que tinc una feina de debò, no la vull deixar.” Domènech la va convèncer, i ara que ella té quaranta-un anys, en fa uns quants que té estabilitat professional a la pública, havent fugit de la precarietat de la privada: “Testimoni d’una generació que veia com el seu món s’ensorrava i que valia la pena implicar-se en política” és com s’explica el seu pas a la política.

Xavier Domènech i Elisenda Alamany.

Influències

Gemma Ubasart no tan sols és la persona que la implica als orígens a Castellar del Vallès, sinó que caminen juntes després pels Comuns, i finalment a ERC. Dues amigues fent juntes el mateix camí (Comuns-ERC) amb estils diferents. I el d’Elisenda Alamany ha estat el del somriure. I amb el somriure, l’Elisenda. Cara amable, positiva, poc agra del procés, “En paraules del polític canadenc Michael Ignatieff, a tothom li agrada veure un guerrer feliç”, diu Alamany al llibre, i sembla que sigui la imatge que vol projectar.

La independentista dels comuns
Alamany té com a gran mentor Xavier Domènech. De Domènech i el seu equip d’assessors, inclòs un tal Príncep Negre, Alamany diu que n’és molt deutora. Passa que al final, dins els comuns, la van acusar de ser de casa bona i independentista. “Aquell dia vaig agafar el micròfon. El problema que tenim, senyors, és que les eleccions anaven d’una cosa que nosaltres no consideràvem important. I hem estat dient a la gent què era important des de l’arrogància més tradicional de l’esquerra. I el segon problema, senyors, és que avui aquests obrers que vosaltres voleu defensar no van amb camisa de quadres a treballar a la mina, sinó que són a l’oficina amb aire condicionat i vesteixen amb la roba dels grans magatzems.”

La pro-socialista d’ERC
“Vaig fer el pas a ERC perquè creia que era un partit amb moltes virtuts de partit consolidat amb una organització madura i llarga trajectòria, Vaig trobar un millor vehicle per poder defensar el que defenso.” I si als Comuns va ser la número dos de Domènech, a ERC ho ha estat d’Ernest Maragall primer, i d’Oriol Junqueras després. Alamany va ser la pro-Comuns dins la CUP. La pro-independentista dins els Comuns. I la pro-PSOE dins ERC. I si li repassem la biografia ens adonem d’una característica que es repeteix: ella que és la número dos, aguanta, i els seus números u, acaben caient, com ha passat amb Xavier Domènech i Ernest Maragall.

 

Quan parlem de Qamixlo, al nord-est de Síria, tothom (tots els kurds) entén que és la capital somniada de Rojava (el Kurdistan sirià). És una ciutat gran, bonica, multilingüe i amb diverses religions. Però quan hi arribaves i veies com estava (als anys de la guerra), la realitat xocava amb la idea imaginària. S’hi entrava per la part oriental, el camí que la connectava amb més ciutats i que duia al Kurdistan iraquià. Però aquesta vegada no va ser així: hi vam entrar pel camí que la connecta amb l’aeroport i més ciutats de dins de Síria.

Tots els punts de control del règim sirià ara són ocupats per l’Asayix, la policia de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES). Ja no hi ha fotos ni estàtues de l’ex-president Baixar al-Assad ni del seu pare, Hafez al-Assad, ni la vella bandera siriana. Els camins i carreteres que tenien sota control són oberts per a tothom. Les botigues que estaven tancades han tornat a obrir les portes. Trobem la Qamixlo lliure. Abans ho era, però ara molt més. Si Turquia la deixa ser.

L’aeroport de Qamixlo, l’únic que hi ha a la zona, és abandonat. Al costat, encara hi ha dues bases militars russes. A l’aeroport, hi havia tan sols dos vols de càrrega russos que traslladaven equips militars després de retirar-se de la majoria del país. Tota la zona de l’aeroport és bruta. Quan hi passes, sembla una escena d’un film de la Segona Guerra Mundial. Fotografies estripades, banderes cremades, algunes de russes encara onejant i arbres de color marró que amb el pas del temps han perdut el color natural. També hi ha zones bombardades per Israel, en atacs contra l’arsenal militar del règim, amb l’objectiu d’evitar que els grups armats se n’apoderessin.

Dins la ciutat, l’escenari també és diferent. Les institucions civils que pertanyien al règim són buides i tancades. Abans feia por de passejar-hi a prop, ara ja no. A Qamixlo, hi havia una àrea de seguretat sota el control del règim. Un dels principals carrers era tallat al trànsit. Tan sols hi passaven cotxes dels responsables i els seus equips militars. Avui són oberts a tothom. Abans havies de fer mil voltes per no passar per aquí, ara ja no cal. S’hi passa com si no hi hagués hagut mai vigilància.

Qamixlo és com la vaig deixar, però sense el règim. És la ciutat que conec més que qualsevol altre lloc del món. És casa. La guerra l’havia feta molt petita. Ara torna a ser com la coneixia. No estava acostumada a no veure-hi postals del règim. Vaig néixer aquí quan el pare de Baixar al-Assad era el president. No coneixíem la llibertat. No sabíem què era votar. Després va arribar Baixar. Va ser pitjor, crec. De fet, no m’hauria imaginat que mai viuria aquest moment ni escriuria aquest article. Veure Qamixlo sense al-Assad i les seves estàtues era un somni. Deixaré les altres preguntes per a demà. Ara vull passejar per on abans no ho podia fer.