Vilaweb.cat

La Guàrdia Civil interroga el director de comunicació del govern i Joan Ignasi Elena

El director general de comunicació del govern, Jaume Clotet, ha estat interrogat aquest matí per la Guàrdia Civil pels actes preparatius del referèndum de l’1 d’octubre. Se’l vincula al web del Pacte Nacional pel Referèndum que va adquirir el govern. Ara, Clotet ha passat a ser investigat per la Guàrdia Civil en relació a aquest web.

Es tracta del segon membre de l’estructura del govern que acudeix a declarar com a testimoni i surt de les dependències com a investigat policial, després que dimecres passés el mateix amb el secretari general de la Presidència, Joaquim Nin.

Avui també declara el coordinador i portaveu de l’executiva del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena, per la pàgina web que el Pacte va activar per recollir adhesions ciutadanes a favor d’un referèndum.

El Suprem confirma l’anul·lació de les eleccions sindicals dels Mossos

El Tribunal Suprem (TS) ha rebutjat els recursos de cassació presentats pel sindicat SAP i l’Advocat de la Generalitat confirmant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que anul·lava el procediment electoral del 2015 de representants al cos dels Mossos d’Esquadra, segons la providència del TS recollida per Europa Press.

Els sindicats SPC i CAT -dos dels tres sindicats que van presentar un recurs a la convocatòria d’eleccions-, asseguren que ara s’hauran de repetir les eleccions sindicals dels Mossos i confien que aquest cop es faci de manera ‘neta, legal i amb totes les garanties’, segons un comunicat.

La sentència del TSJC, consultada per Europa Press, va estimar parcialment un recurs contenciós-administratiu interposat pels sindicats de la Trisindical -que en aquestes eleccions estava formada pels sindicats SPC, SME i CAT- contra el Decret 79/2015 de convocatòria d’eleccions dels representants dels membres de la policia catalana, i el va anul·lar ‘per ser contrari al dret’.

El jutge va considerar que s’havia vulnerat ‘el dret fonamental a la igualtat de les organitzacions sindicals’ previst en la Constitució, fet que el va portar a declarar la nul·litat del procediment electoral.

Segons van explicar en el seu moment des de la Trisindical, que va portar la convocatòria davant la Justícia, en la fase prèvia al procediment de votació, membres del sindicat SAP van acudir a la Conselleria de Treball a les 7:45 hores després d’haver contactat amb el funcionari encarregat del registre, quan, segons la normativa de la Generalitat, només es troben operatius a partir de les 9:00 hores.

Amb aquesta acció, el SAP ‘va aconseguir presentar una convocatòria d’eleccions segellada abans de l’hora d’obertura del registre’, i posteriorment, la Direcció general de la Policia va validar la comunicació de convocatòria i va desestimar la vàlidament presentada per la resta d’organitzacions sindicals, segons la seva versió.

SAP, DESPRÉS DE LA CONFIRMACIÓ

En un comunicat, el SAP afirma haver actuat correctament en entrar l’escrit de promoció d’eleccions en el registre de l’Oficina Pública d’Eleccions, que no està sotmès al registre general, i considera que la sentència del TSJC, confirmada pel Suprem, és per una qüestió administrativa.

Asseguren que la sentència no valora ‘la neteja i garanties del procés electoral’, que es va desenvolupar segons la normativa vigent, per la qual cosa critiquen que SPC i CAT confonguin l’anul·lació amb la vulneració de garanties i la tramitació del vot per correu.

Un alt càrrec d’ERC desmenteix una informació de La Vanguardia sobre la seva dimissió per l’1-O: ‘Vergonyós!’

La Vanguardia va publicar anit una notícia sobre la primera dimissió d’un alt càrrec d’ERC amb relació a l’1-O. Segons la informació, Àngel Xifré Arroyo, batlle d’Almoster i director autonòmic del Servei Territorial del Departament d’Agricultura a Tarragona, va presentar la seva dimissió per no haver d’assumir les responsabilitats organitzatives del referèndum. La notícia també explicava que havia notificat la seva voluntat de reincorporar-se a la conselleria d’Ensenyament, on treballava anteriorment.

Tanmateix, la notícia s’ha demostrat que era falsa. Xifré ha escrit un piulet per dir que el cas era vergonyós i que desmentia rotundament la informació de La Vanguardia.

Escric per desmentir rotundament la notícia que surt publicada a Vanguardia que he dimitit de Director DARP. Vergonyós!

— Àngel Xifré (@angelxifre) July 26, 2017

Poc després, el compte oficial de la conselleria d’Agricultura també ha publicat un piulet de desmentiment: ‘Àngel Xifré en cap cas ha demanat la baixa del seu càrrec i continua exercint la seva responsabilitat.’

Desmentim aquesta notícia. Àngel Xifré en cap cas ha demanat la baixa del seu càrrec i continua exercint la seva responsabilitat https://t.co/VRsEHMZ6ub

— Agricultura (@agriculturacat) July 26, 2017

Finalment, La Vanguardia ha eliminat la notícia, però en el seu compte de Twitter encara es pot consultar un piulet que diu: ‘Primer alt càrrec d’ERC que dimiteix en els preparatius de l’1-O’. Tanmateix, l’enllaç porta a la portada de l’edició digital.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diaris que es van fer ressò de la notícia, com ara l’ABC, no han eliminat les seves informacions tot i el desmentiment del mateix Xifré i la conselleria d’Agricultura.

Les portades: ‘L’estat redobla la pressió’ i ‘Rajoy nega davant el jutge que conegués la caixa B del PP’

Avui, 27 de juliol de 2017, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Camp i Ebre:

El Punt Avui – Girona:

El Punt-Avui – Lleida:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Levante de Castelló:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Superdeporte:

La Model fa memòria

La presó Model de Barcelona va tancar les portes el passat 8 de juny, tot just 113 anys després de la seva construcció. Abans que l’espai serveixi per acollir equipaments educatius i sanitaris, l’exposició “La Model ens parla” en repassa la història a través de 13 personatges diferents. La mostra, que també inclou la visita per les principals galeries i espais de la presó, es podrà visitar fins al 26 de novembre i de moment està tenint una gran acollida. La Clara Ardévol l’ha visitat i en repassa el més destacat.

L’exposició “La Model ens parla” | Foto: Clara Ardèvol

Creuo les portes de la Model. De moment, només m’ha cridat l’atenció l’estat atrotinat de les parets exteriors, però intueixo que el que m’espera a dins m’impactarà molt més. Un funcionari ens obre una d’aquestes portes automàtiques amb reixes de ferro que surten a les pel·lícules. Però això no és Orange Is The New Black ni sembla que el centre tingui un mínim tret de modernitat. Camino fins al famós panòptic, el cor de la Model. Des d’aquí es poden observar totes les galeries. Trio la cinquea, la que pretén conservar la memòria del centre a través de 13 històries diferents.

Els primers anys: una presó moderna per a una ciutat moderna

Costa d’imaginar, però la Nova Esquerra de l’Eixample avui plena de bars musicals i restaurants japonesos era només un conglomerat de camps el 1904. Barcelona tenia 500.000 habitants, però apuntava maneres d’urbs. La que començava a ser una ciutat moderna no es podia conformar només amb l’obsoleta presó Reina Amàlia, sinó que necessitava un centre amb més bons equipaments i que vetllés per la reinserció. El moviment regeneracionista de principi de segle considerava que les presons havien de complir aquesta funció i no esdevenir un mer càstig, i aquesta era una de les grans innovacions que suposava la Model, juntament amb el seu disseny. El model arquitectònic triat, el sistema panòptic, estava format per una torre central des de la qual naixien les galeries, que facilitaven així la vigilància des d’un únic punt.

Cada cel·la recrea una història: la de Ferrer i Guàrdia, la dels instigadors del complot de Garraf, la dels delegats de l’Assemblea de Catalunya… fins i tot la del famós “Vaquilla”. En la de Companys, sorprenentment, s’hi veu una taula amb cafès i unes cadires.

Les històries de Lluís Companys i Salvador Seguí van de la mà, i és que ambdós van ser empresonats l’any 1920 degut a la repressió del moviment obrer duta a terme per la dictadura de Primo de Rivera. A més, eren amics de tota la vida. Els finals d’ambdós són de sobres coneguts: Companys va ser detingut de nou el 1940 i afusellat a Montjuïc, mentre que Seguí va morir assassinat el 1923 per un pistoler del Sindicat Lliure. Hores abans de morir, segons expliquen, havia quedat amb Companys per fer un cafè.

Podeu continuar llegint l’article ací.

Les maletes de Walter Benjamin: dispositius per la memòria

“Miri, aquesta cartera és per mi el més important que tinc. De cap de les maneres puc perdre-la. És del tot necessari que aquest manuscrit es salvi. És més important que jo mateix”. Aquestes paraules de Walter Benjamin varen ser reproduïdes per Lisa Fittko en el seu llibre de memòries De Berlin a los Pirineos (Ed. Anaya). Enric Umbert acaba de publicar L’últim passatge de Walter Benjamin (Edicions 62).

“Ell, tu i jo”, obra de Neus Masdeu, 2016 | Foto: Arts Santa Mònica

Fer memòria d’un exiliat jueu i apàtrida fugint d’una guerra cruel el 1940 em remet a la figura d’un refugiat de qualsevol època que defuig de brutals repressions, sigui per motius polítics o religiosos. Em pregunto, quin és l’equipatge d’un migrador?, una esperança potser? Ens diu el filòsof: ”L’esperança sempre passa com un estel fugaç, és infinita…, però no per a nosaltres”. El migrador sempre arrossega un petit estri que considera imprescindible, necessari, on encabir una empremta, un passatge, un bocí de vida que l’acompanyi en el seu esdevenir.

Benjamin va creuar els Pirineus, des de Banyuls fins a Portbou, travessant la muntanya per un camí desconegut, fugint dels opressors i salvant un desnivell de gairebé 800 metres. Carregava amb una feixuga maleta que contenia un tresor, un necessari manuscrit. Podem deduir que traginava amb l’únic essencial que li quedava i que l’aferrava a la vida: la darrera esperança.

La desaparició de la cobejada maleta ha alimentat a bastament el magí d‘estudiosos i encuriosits. Tot i que el seu contingut està inventariat per un informe judicial de l’època –sis fotografies tipus carnet, ulleres, una radiografia, una pipa, unes quantes cartes i fulls de diaris–, l’absència del necessarimanuscrit obre el camp a l’especulació. Hi cap la possibilitat que, just després de la seva mort, la seva “companya de viatge”, la senyora Gurland, l’hagués agafat i destruït aconsellada per la por. Aquesta eventualitat vindria reforçada pel fet que la darrera carta escrita pel pensador, en la llòbrega fonda de Portbou, va ser memoritzada per la mateixa Gurland i, tot seguit, estripada. La por, tant aleshores com ara, s’estenia com la boira. Hi ha consens a acceptar que el possible manuscrit desenvolupava la continuació de les Tesis de filosofia de la història. Sortosament, la primera part restava en mans de G. Bataille a París.

Enric Umbert és l’autor de L’últim passatge de Walter Benjamin(Edicions 62, 2017). Podeu continuar llegint l’article ací.

Miquel Buch respon a Colau que els batlles sí que van participar activament en el 9-N cedint espais de votació

La batllessa de Barcelona va dir dimarts que no podia concretar quin paper tindria l’ajuntament en el referèndum de l’1-O perquè encara no se’n sabien els detalls. A més, va defensar que durant el 9-N no s’havia demanat als batlles que obrissin els locals de votació. El president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), en declaracions a VilaWeb, ha volgut desmentir l’afirmació de Colau: ‘La Generalitat no va posar tants espais de votació com els que van cedir els ajuntaments, més de la meitat dels espais de votació del 9-N eren municipals’, explica.

Buch ha assegurat que la mateixa ACM va instar els ajuntaments a col·laborar en el procés participatiu i que prop de set-cents ajuntaments van cedir espais. Segons que ha dit, tot i que la Generalitat va cedir els instituts, no tots els municipis en tenen i, en canvi, es va poder votar a la majoria de poblacions. ‘Va ser perquè els batlles van cedir escoles, centres cívics i ateneus’, explica.

El cas de Barcelona i l’1-O
‘L’actitud i la determinació dels batlles va ser vital durant el 9-N, de la mateixa manera que ho serà l’1-O, n’estic convençut.’ El president de l’AMC no ha volgut comparar el 9-N amb l’1-O perquè considera que són casos diferents, però ha recordat que aleshores ‘Barcelona, per mitjà del seu batlle, es va implicar al màxim’. També ha expressat el seu desig que, en aquest aspecte, l’ajuntament de la capital torni a participar activament en el procés: ‘Desitjo que el paper determinant del batlle Trias el 9 de novembre sigui el mateix que el de la batllessa Colau l’1 d’octubre i que cedeixi els espais per a poder votar.’

També ha respost a les declaracions de Colau en què dubtava que la convocatòria, tal com està pensada, interpel·li el conjunt dels ciutadans. Per Buch, l’aplicabilitat dels resultats dependrà de la participació i, per tant, ‘quines garanties ha tingut i si ha estat un referèndum unilateral o no, ho sabrem l’1 d’octubre al vespre’. D’altra banda, ha considerat que el referèndum ‘no és una declaració bèl·lica’ sinó un procés democràtic i que ningú que es consideri demòcrata no pot estar en contra d’un procés de votació per saber quants partidaris de la independència hi ha.

 

Spanish Guardia Civil questions two Government officials about referendum

The legal pressure on the Catalan government over its intention to hold an independence referendum on October 1 continued on Wednesday, when two officials were questioned by Spanish Guardia Civil officers at the Travessera de Gràcia police station in Barcelona. Joaquim Nin, Secretary General of the Minister of the Presidency, and Jordi Graells, Managing Director of the Citizen Information Office, were asked to give witness statements for a lawsuit in Barcelona, confirmed police sources, although they did not specify which court case. However, it was confirmed that the statements are part of the investigation into alleged illegal activity on behalf of the Catalan government, known as the ‘Vidal case’.

In recent weeks, Guardia Civil officers have interviewed Catalan government employees in relation to the website of the National Pact for the Referendum, and about the executive’s campaign to encourage Catalans resident abroad to register to vote. Moreover, according to government sources, Spanish Guardia Civil officers also visited one of the companies involved in the tender process to supply ballot boxes for the referendum, while Guardia Civil officers also appeared at the National Theater of Catalonia (TNC) to demand information about an event held by the Together for Yes (JxSí) coalition to present the referendum legislation.

Cadiach ataca el cim del Broad Peak i cerca fer història

Òscar Cadiach podria fer història aquesta matinada i convertir-se en el primer alpinista català que culmina els catorze vuit mils sense oxigen. Per aconseguir-ho, haurà de trepitjar el cim del Broad Peak (8.051 metres), una muntanya que ja ha intentat en sis expedicions diferents.

Cadiach ha abandonat el camp tres (7.200 metres) a les cinc de la tarda —hora catalana— i s’espera que arribi al coll del Broad Peak (7.900 metres) després de la mitjanit. Segons dades del seu tracker, l’ascensió avança a bon ritme. A les onze de la nit es troba a 7.614 metres.

Una volta allà decidirà si continua fins al cim. A partir del coll comença la part més tècnica i l’alpinista es vol assegurar que les condicions meteorològiques i l’estat de les cordes i la neu són les idònies. La ruta d’anada i tornada al cim des del coll és d’unes sis hores.

En l’atac al cim hi participen una quinzena de persones, entre les quals hi ha els escaladors Mohammed Ali ‘Sadpara‘ i Tunc Findik.

En una trucada al programa de ràdio El pont de Mahoma, Cadiach ha assegurat que si el temps es manté estable, té un 50% de probabilitats d’arribar al coll. L’alpinista ha assegurat sentir-se bé i optimista. També ha dit que les condicions de la neu fins al camp tres eren bones.

Cadiach ha arribat a dos quarts d’onze del matí —hora catalana— al camp tres, després de passar un dia sencer al camp dos per culpa del vent i una intensa nevada. Ell i els seus companys de cordada han descansat unes set hores abans de llançar l’atac al cim.

Podeu seguir l’evolució de la seva posició ací.

 

 

Com s’aprovarà la llei del referèndum si el TC suspèn la reforma del reglament

El ple del Parlament de Catalunya va aprovar, ahir, una reforma de l’article sobre l’aprovació de lleis per lectura única. Pocs minuts després, Mariano Rajoy demanava al consell d’estat un dictamen urgent per a poder impugnar la reforma al Tribunal Constitucional. Fins ara, l’article 135 del reglament del parlament exigia la signatura de tots els grups per a tramitar proposicions o projectes de llei per la via ràpida de lectura única. La votació d’ahir habilita els grups del parlament a tramitar lleis per lectura única amb el suport de la majoria absoluta de la cambra. Aquest canvi ha de facilitar que les lleis que es tramiten sota l’amenaça constant de la repressió política i judicial espanyola puguin esquivar els entrebancs i el filibusterisme practicat per l’estat espanyol i els grups que defensen l’statuo quo.

Recursos anunciats
Amb tot, els grups que defensen que no es pugui votar el futur polític de Catalunya han anunciat que portaran la reforma del reglament al Tribunal Constitucional espanyol perquè sigui suspesa. Caldrà veure si aquesta reforma –que alguns mitjans nacionalistes espanyols han arribat a anomenar-la ‘cop d’estat’– també rebrà una impugnació del govern de Mariano Rajoy. Si la reforma és impugnada al TC pel govern, serà suspesa automàticament en aplicació del reglament del tribunal. Si això passa, caldrà veure quines alternatives té la majoria parlamentària per a aprovar la llei del referèndum d’acord amb el mandat democràtic electoral. I quines són aquestes alternatives?

Dues vies
Per començar, es presenten dues opcions bàsiques: no acatar la possible suspensió del TC de la reforma del parlament o tramitar la llei per la via ordinària. Totes dues opcions són conflictives i el govern i la majoria parlamentària les volen evitar. La desobediència a una suspensió del TC de la reforma aprovada ahir incompleix, d’entrada, la doctrina que vol seguir el grup majoritari de Junts pel Sí: mantenir la legalitat vigent fins a l’aprovació parlamentària –democràtica i majoritària– d’una nova legalitat catalana. A més, en aquest cas, la desobediència exigiria la complicitat de la mesa del parlament, la junta de portaveus, els grups parlamentaris, etc.

Dos inconvenients per a la tramitació ordinària
La via de la tramitació ordinària –el procediment legislatiu comú, segons el reglament– té dos inconvenients. El primer: els terminis són massa llargs i seria complicat d’arribar a temps per a fer la convocatòria del referèndum per a l’1 d’octubre, tal com s’ha anunciat. Cal tenir en compte que el recorregut pot durar gairebé quaranta dies, si s’exhaureixen els terminis previstos i es convoquen les comissions i els plens imprescindibles sense deixar passar setmanes entre cada tràmit. Si hi afegim que, entremig, es farà l’aturada de vacances de la primera quinzena d’agost, és impossible tenir la llei aprovada per aquest procediment comú. El segon inconvenient: la vulnerabilitat del procés. És a dir, la tramitació de la llei quedaria exposada a les inclemències político-judicials de manera constant. En aquest cas, no s’impugnaria el reglament sinó la llei abans de poder ser aprovada al ple del parlament. La via del procediment legislatiu comú queda descartada per la majoria parlamentària.

Quina opció queda?
Si la majoria parlamentària troba obstruïts els camins normals que ja hem comentat, tan sols té un últim recurs: l’article 81.3 del reglament del parlament. L’article 81 regula el funcionament de l’ordre del dia dels plens. I el tercer punt d’aquest article diu: ‘L’ordre del dia del ple pot ésser alterat si aquest ho acorda, a proposta del president o a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres del parlament, i també pot ésser alterat quan hi obliga el compliment d’una llei. Si s’hi ha d’incloure un assumpte, aquest ha d’haver complert els tràmits reglamentaris que li permeten d’ésser-hi inclòs, llevat d’un acord explícit en sentit contrari, per majoria absoluta.’

Acord explícit per majoria absoluta
Diu que l’ordre del dia pot ser alterat a petició de dos grups. I que s’hi pot incloure un assumpte que hagi complert els tràmits reglamentaris ‘llevat d’un acord explícit en sentit contrari’ per majoria absoluta. Per tant, la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació presentada per Junts pel Sí i la CUP podria arribar a votació al ple sense haver passat els tràmits que indiquen el procediment legislatiu comú o el procediment de lectura única (que en aquest supòsit hauria estat suspès pel TC).

El precedent que no agrada a la minoria
El 81.3 és un articulat que ja ha estat motiu de discussió dels grups parlamentaris, almenys en una ocasió recent. El 17 de maig passat, els grups de Catalunya Sí que es Pot i la CUP van demanar d’alterar l’ordre del dia, fent servir el 81.3 del reglament, per sotmetre a votació unes resolucions que exigien al govern que canviés la posició dins el consorci del Palau de la Música de manera que acusés CDC pel cas de les comissions per obra pública. A més, aquell dia, a banda d’incloure aquest punt a l’ordre del dia, el parlament també va aprovar per unanimitat d’escurçar el període per a la presentació d’esmenes de set dies a setanta-cinc minuts i ometre’n la publicació al diari oficial de la cambra.

Interpretacions interessades de l’article
L’alteració de l’ordre del dia a petició de dos grups –com estipula el reglament– i l’escurçament dràstic del període de presentació d’esmenes es poden fer segons l’article 81.3 per ‘un acord explícit’ de la majoria absoluta. El 17 de maig, els grups contraris al referèndum de l’1 d’octubre es van afanyar a dir que calia una votació per unanimitat per a fer aquestes dues alteracions. Però el reglament és molt clar en el seu articulat. Estipula que l’alteració es pot fer ‘a proposta del president o a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres del parlament’ i pot incloure’s un punt que no hagi complert els tràmits habituals si hi ha l’acord explícit de la majoria absoluta.

Compliment d’una doctrina en previsió dels tribunals internacionals
Tot amb tot, si els grups contraris al referèndum o el govern espanyol s’entesten a impedir l’acompliment del mandat democràtic del govern i de la majoria parlamentària en relació amb el referèndum d’autodeterminació, ho hauran de provar una vegada ja s’hagi aprovat la llei. I el segon punt de l’article tercer de la llei en qüestió diu: ‘Aquesta llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya.’

Per tant, s’haurà establert una llei per vies legals i reglamentàries que prevaldrà per damunt de les que hi puguin entrar en conflicte, inclosa la constitució espanyola. La doctrina d’instaurar una llei sense incomplir la llei –invocada especialment per al compliment dels requeriments de la sentència sobre Kossove i els hipotètics processos judicials futurs en tribunals internacionals– haurà trobat el seu camí, també en aquest cas.

El moment més delicat és ara

Ahir, al Parlament de Catalunya, vàrem veure i viure moments d’un cinisme polític difícil i impossible de superar. Com quan el diputat del PP Alejandro Fernández es va atrevir a afirmar que Junts pel Sí i la CUP no acceptarien el resultat d’un referèndum acordat i legal, si el resultat d’aquest referèndum era negatiu. Fernández parlava del referèndum legal i acordat, aquell que el seu partit es nega rotundament a fer. I malgrat això, es permetia encara d’acusar Junts pel Sí i la CUP, que precisament lluiten contra l’estat que governa el seu partit per aconseguir el dret de votar de tots els catalans. Dels qui volen votar que sí i dels qui volen votar que no.

A aquella mateixa hora, per si calia un contrast més nítid encara, dos alts funcionaris de la Generalitat havien de perdre el matí declarant davant la Guàrdia Civil en un altre interrogatori ordenat pel govern del partit del senyor Alejandro Fernández. I malgrat això, des de la tribuna del parlament, gesticulant i fent uns crits d’allò més ridiculitzables, el portaveu del PP provava de capgirar la realitat i presentar-se ell –que és qui persegueix les urnes, vol impedir l’expressió del vot popular i fa servir la repressió de la Guàrdia Civil– com el perseguit.

Molta gent es va indignar, cosa que és comprensible. Cada dia que passa la pressió antidemocràtica de l’estat és més intensa i, amb això, es fa més difícil d’acceptar amb esportivitat i humor numerets com el que vàrem veure ahir. Però la indignació no ens hauria de fer perdre de vista ni la ruta ni els objectius ni les maneres. Perquè eixir-nos de la via que ens ha portat fins ací seria l’error més greu que podríem cometre.

Som a dos mesos i cinc dies del referèndum, amb totes les coses que això implica. Una dècada de feina i treball de centenars de milers de persones ha dipositat en la votació del primer d’octubre la clau que obre tots els panys. Totes les dades demoscòpiques deixen clar que la població vol votar i que l’obstrucció per part dels partits unionistes és contestada, fins i tot, des dels seus propis votants. A més, totes les dades demoscòpiques deixen clar que la victòria serà del sí. I el govern ha estat ben clar sobre què passarà immediatament després. És lògic i normal, per tant, que totes les caretes ja hagen caigut, símptoma evident de la desesperació dels partidaris de l’status quo, fins i tot dels revolucionaris professionals partidaris de l’status quo.

Alerta, però, que som en el moment més delicat de tots. Més delicat i tot del que vindrà després del dos d’octubre. Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar si tots i cadascun de nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense excuses. Hi haurà un Carles que haurà de comandar. Un Oriol que haurà de posar urnes. Una Carme que haurà de dotar el país d’un marc legal. Però també haurà d’haver-hi una Teresa, dic qualsevol nom, que organitze un acte, un Francisco que puge a l’autobús l’Onze de Setembre, una Júlia que argumente en un bar als indecisos, un Pep que torne a penjar la bandera al balcó, una Laura que agafe un avió de lluny per venir a votar, un Miquel que enganxe cartells, una Fàtima que escriga consignes, un Ramon que defense als tribunals qui puga ser perseguit.

Si un de tots, només un, en les setmanes vinents, no fa allò que li toca fer, aquesta humiliació cínica a què vàrem ser sotmesos ahir tots plegats en el Parlament de Catalunya haurà tingut sentit. Perquè fent això que fan, busquen cansar-nos, dividir-nos, afeblir-nos, dir que som menys, dir que ens hem trencat, ficar-nos la por i el dubte al cos. Si per mandra, per suficiència, per creure que no cal, per imprudència, pel que siga, un de sol deixa de fer el que li correspon ara, cal que sàpiga que ens ho posa molt més difícil als altres, en el moment més complicat. Però si les Tereses, els Franciscos, les Júlies, els Peps, les Laures, els Miquels, les Fàtimes, els Ramons, els Carles, els Oriols, les Carmes, els Vicents fem tot allò que ens toca fer i continuem fent-ho amb la serenitat, l’alegria, la consciència i el rigor amb què, contra totes les amenaces i pors, hem posat dempeus aquest moviment, aleshores això està fet. Ja.

Com s’aprovarà la llei del referèndum si el TC suspèn la reforma del reglament del parlament i una entrevista a Joan Llinares, a la portada de VilaWeb Paper

Què farà el Parlament de Catalunya, si el Tribunal Constitucional suspèn la reforma del reglament del parlament? En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper, que ja podeu descarregar-vos. També hi oferim una entrevista de Núria Cadenes a Joan Llinares, director de la nova Agència Antifrau valenciana.

En aquest número, també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Roger Cassany i l’Opinió Contundent de Xavier Estivill. A més, us expliquem per què no és certa la notícia d’El País que diu que l’ONU es nega a donar suport al referèndum. I us oferim el quart capítol de la sèrie ‘Ciutats passejades’, en què Pau Vidal ens descobreix la capital de Sicília, Palerm.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

‘Coaching’ Rajoy

Fóra bo començar per preguntar-nos amb quins diners (i si amb sobres o amb factura) s’han pagat els honoraris de l’actual coach de Rajoy. Primer, perquè és evident que aquests darrers dies han fet un grapat de sessions que no deuen pas ser gens econòmiques. I segon, si sabem qui és, per no anar-hi. De tanta sobredosi de coaching amb què ha anat a la batalla, a l’Audiència espanyola, de tan segur que volia mostrar-se, Rajoy, sense arribar a disparar-se un tret al peu, s’ha passat de frenada i s’ha fet més d’un embolic amb l’escut, l’espasa i la destral. Fins i tot, ha aparegut un Rajoy estranyament més sorneguer i burleta del compte, com si fóssim al parlament o al colosseo i esperés que els seus sequaços li fessin l’onada i li riguessin la gracieta, la genialitat o la bravura entre aplaudiments. Com si portés un mantra gravat que li deia ‘Bravo Mariano’, internament i en tot moment, i a cada resposta, per injectar-li coratge i contundència.

Cal reconèixer-li un únic mèrit estratègic: haver convertit l’interrogatori en un diàleg absurd. Des del moment en què Rajoy ha negat (oh, quina sorpresa) que no tenia cap coneixement dels comptes del partit, incloses les despeses de les campanyes electorals que ell mateix va dirigir, tot plegat ha estat com parlar contra una paret i ell, amb l’ajuda inestimable del tribunal, ha pogut esquivar amb ‘no ho sé’, ‘no ho recordo’ o ‘no em consta’ un bon reguitzell de preguntes (vegeu-ne un interessant recull aquí, cortesia d’ElDiario.es). I és en aquest moment, un cop aclarit (per si algú encara en tenia cap dubte) que ja ningú no parlaria clar, que no hi hauria ni sinceritat, ni profunditat ni honestedat ni brillantor en el discurs, un cop hem sabut que no en trauríem res, és llavors que tot plegat ha esdevingut una petita guerra psicològica, un nou divertimento, un capítol a Netflix en espera d’algun gag entretingut. Hora de deixar el bolígraf i la llibreta i passar a les crispetes, esperant un ‘¿Y la europea?’ o un ‘Es el vecino el que elige al alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde’. Els tics, els gestos, el titubeig, les confusions en els complements de verb i el col·locar-se bé la corbata cada dos minuts.

I és des d’aquest punt de vista que hem pogut tornar a gaudir d’un Rajoy força pletòric, eixut i furro. Un Rajoy que, efectivament, semblava haver arribat vestit de Ragnar Lodbrok, que de tan entrenat per a defensar-se d’atacs ferotges (inexistents, d’altra banda), de tan preparat, se l’ha vist tens i desubicat. De tan segur, insegur. Massa hores de coaching, massa mantres i massa hores davant el mirall colpejant-se els pectorals amb els punys, com un viking.

Si teniu esma i voleu digerir i gaudir de la declaració sencera, endavant (la teniu ací). Però si no, especialment genial i un bon exemple que s’ha repetit en més de dues i tres ocasions ha estat l’explicació d’un dels SMS enviats a Bárcenas (‘Luis, no és fàcil, fem el que podem, ànims’). Preguntat sobre què significava ‘fem el que podem’, respon: ‘No té cap significat.’ I afegeix: ‘Fem el que podem significa exactament el que significa fem el que podem.’ En aquest mateix fragment, Rajoy arriba dubtar de les capacitats intel·lectuals de l’advocat que li fa la pregunta en una rèplica rapidíssima. Bravo, Mariano.

El cas és que no és una actitud desconeguda. Segur que heu topat a la vida amb persones que, de manera increïble, són capaces d’aguantar la mirada sabent que menteixen, que canvien la realitat o que amaguen els fets, conscients que s’agafen a quelcom irreal, a la màxima figuració de les frases, al significat més rebuscat de les coses, amb el propòsit de justificar sovint l’injustificable i per salvar-se de qui sap què, encara que a la llarga els costi un dineral en somnífers. La pregunta és si, en privat, ni que sigui al lavabo, es treuen la màscara, respiren, es miren al mirall i descarreguen, internament i per un instant, la consciència; si a mig fer el teiatro s’aturen i miren a la càmera a l’estil Underwood, l’estil de Kevin Spacey a House of Cards, i piquen l’ullet a l’espectador (i a ells mateixos) deixant clar que, malgrat tot, saben què fan i que toquen de peus a terra; que són, senzillament, perversos. O si, per contra, s’acaben creient les pròpies mentides en una estranya forma de mitomania i, per tant, aconsegueixen dormir tranquils i enganyats en la seva realitat fingida (i, compte, perillosa).

No sabem si Rajoy forma part del grup dels mitòmans o del de Frank Underwood. Potser ho sabrem d’aquí a uns quants anys, que tot s’acaba sabent. Però segur que n’hi ha més d’un que ja hi deu haver rumiat. Començant pel famós coach. Doncs ànims, coach. I bona nit.

Joan Llinares: ‘A la Fira de València hi va haver mil milions en obres sense control’

Amb les formes suaus i el fons contundent, Joan Llinares (Alzira, 1943) estripa, sobre la base de les dades, del treball i del coneixement, els budells de la corrupció, es fa preguntes i, si no hi troba resposta, les continua fent. És el primer director de l’Agència Antifrau valenciana. Ve de Barcelona, d’activar-hi l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques. Va ser l’encarregat de refer el Palau de la Música després d’haver esclatat el cas Millet. I de refer l’IVAM, després del pas de Consuelo Ciscar. Ell és gestor cultural, és el que li agradaria fer i ho reivindica. Les circumstàncies l’han convertit en el nostre expert anticorrupció. És el que toca fer i hi posa tots cinc sentits. I més que n’hi hagués. Insisteix en la prevenció, en el control i en l’avís: ‘Si ha passat, pot tornar a passar.’

L’IVAM, a efectes de malversació, és com el Palau de la Música Catalana?
—Darrere hi ha conductes semblants: aprofitar recursos públics per a enriquiment privat i particular. També hi havia grans viatges pagats amb diners de la institució: Millet se n’anava a la Polinèsia, a Kènia, al mar Egeu; a l’IVAM també hi havia saraus: Cuba, Argentina, el Brasil…

La Xina…
—Sempre amb l’argument, darrere, de la promoció de l’art. Amb una metodologia absolutament fora dels costums museístics. Portar escultures de Juli Gonzàlez a la Xina sense que hi haja cap museu que se’n faça càrrec, per exemple; ells ho pagaven tot: els transports, les assegurances, els viatges del personal tècnic… I això correspon pagar-ho a l’entitat que se’n beneficiarà. Però en aquesta època de l’IVAM, es van alterar els principis de funcionament bàsic de qualsevol institució museística. Què ha aparegut darrere? Que hi havia la promoció de la carrera artística del fill.

Rablaci, Ra-fael Bla-sco Ci-scar.
—Hi havia exposicions d’aquest jove, que no sé si havia acabat Belles Arts, arreu del món. Ara el jutjat demana que justifique qui va pagar el transport de les obres, les estades… perquè, segons els indicis, anava barrejat amb despeses carregades a l’IVAM, és a dir, amb diners de tots els valencians.

Hi heu trobat també una mica de tot, a l’IVAM que va gestionar Consuelo Ciscar…
—Entre més coses, obres d’art pagades a uns costos que no corresponien gens amb el que indicaven els informes que es van demanar o els preus que mostra, per exemple, Art Price, un portal prestigiós al qual tots els museus recorren a l’hora de sospesar els preus de mercat de les obres d’art en venda. En l’IVAM pagaven allò que els donava la gana. O, cosa que és molt greu, es donaven per obres d’autor meres còpies o reproduccions fetes després de la mort de l’artista! Dos milions i mig d’euros per obres de Gerardo Rueda fetes molt de temps després que hagués mort i sense antecedents que donaren cap idea que Rueda les volguera fer. Dissenys, dibuixos, res. El frau era molt descarat.

Però, en el cas de l’IVAM, qui pot dir que ha estat enganyat? Tothom ho sabia, que hi passaven coses grosses, oi?
—Tothom, sí. I alguns, fins i tot, ens vam atrevir a escriure-ho. Aquell article meu, ‘Quo vadis, IVAM’, del 2012, va generar prou de renou. Però no va passar res. A Consuelo Ciscar la destitueixen negociant amb ella que marxe, el 2014. I encara després va eixir un manifest d’un centenar d’artistes donant-li suport com a gran gestora. I tots sabien que això era mentida. Tots. Com pot ser que la societat valenciana, i el món de la cultura, acceptaren la degradació de l’IVAM, que en els seus primers anys de vida es va col·locar al nivell de museu europeu que parlava de tu a tu amb el Moma, amb el Guggenheim de Nova York o amb els grans centres d’art d’Europa, sense que hi haguera resistència, una resposta?

Aquesta pregunta fa especial angúnia. Perquè parlem del món de la cultura.
—Sí. I la pregunta és com pot ser que aplaudissen aquella senyora. Durant deu anys, eh? Deu anys! Sense que hi hagués una rebel·lió del món de la cultura. Sí que hi va haver una minoria que va formar allò dels Ex-amics de l’IVAM. Varen quedar encapsulats i pràcticament marginats.

Sense el pràcticament.
—Sense: els va marginar tot el món. I com va ser que les universitats estigueren callades. Aquesta senyora formava part de l’ambient. Amb gran alegria o amb absoluta conformitat dels estaments que haurien d’haver dit que allò no podia ser. I, mentrestant, l’IVAM va quedar absolutament aïllat. I hi va haver una claríssima intencionalitat de desmuntar el projecte originari. D’aquí, la mutilació del Centre del Carme, per exemple.

Es pot arreglar?
—Jo pensava que es podria haver reconstruït el projecte original, el paper que tenia, però s’ha preferit mantenir aquelles estructures, el bunyol de CulturArts… És que no s’entén què fa un institut de restauració amb un institut de la música amb un de dansa o del teatre, tot barrejat, per molt bona intenció que tinguen els directors, als quals aprecie molt. Però les estructures organitzatives estan molt relacionades amb els objectius de les institucions.

Quan us apassioneu, deixeu la corrupció i torneu a la cultura.
—És que jo no deixaré de ser un gestor cultural embarcat en aquest projecte, per al qual estic donant tot el que puc i més del que puc. Però la meua connexió amb la cultura és impossible de tallar.

Ara sou director de l’Agència Anticorrupció. A proposta de les entitats, a més a més.
—Quan els legisladors introdueixen que tant els grups parlamentaris com les entitats cíviques puguen fer propostes, enriqueixen la participació ciutadana. I se’ls ha de reconèixer. Ara, per exemple, des de l’impuls del nou director de l’Agència Antifrau catalana, es volen revisar algunes coses, allà, mirant què hi ha passat darrerament i també mirant lleis més modernes, com ara la valenciana.

El cas Daniel de Alfonso ha estat gros.
—Trenca radicalment amb l’impuls que havia introduït David Martínez Madero, el primer director de l’oficina i qui la va posar en marxa. De Alfonso es carrega la professionalitat, la independència de l’oficina, i durant sis anys la sumeix en la inacció. I la utilitza per a coses que després vàrem veure. És per a pensar-hi. Per això, els òrgans davant els quals es rendix comptes han de ser molt exigents. Durant anys, aquest rendiment de comptes davant els parlaments han estat pràcticament un tràmit. Ara, escarmentats per una realitat que ha aparegut amb tota la cruesa, les coses canvien. La societat en aquests moments és molt més exigent, la sensació que ens han furtat la cartera està molt arrelada. Si tot això que ja ha estat provat, no se n’haguera anat pels claveguerams, la crisi hauria estat més atenuada. La mateixa corrupció urbanística va impulsar la bombolla immobiliària. No s’ha de perdre de vista que les pràctiques corruptes en l’àmbit de l’urbanisme eren en l’origen que les caixes valencianes acabessen promovent PAI i desenvolupaments urbanístics que no tenien absolutament cap perspectiva de futur i que només es feien per les comissions de les compravendes dels terrenys i del negoci immobiliari.

La creació del vostre càrrec és una declaració de principis i d’intencions amb la idea d’alçar catifes. Per on començareu?
—La llei propicia la possibilitat d’arribar a tot i, a més, ho fa amb unes prescripcions legals que són l’enveja d’altres organismes d’auditoria o de supervisió. Com ara, el règim sancionador que té l’agència. Si es dificulta o se n’impedeix el treball, per exemple. Pot arribar a sancions de 400.000 euros. Per una altra part, la llei ha creat l’estatut de l’informador, del denunciant, i li n’encarrega la gestió a l’agència. D’aquesta manera, una persona que aporta informació sobre gestió fraudulenta o corrupta, a més de facilitar-li la confidencialitat, no se la podrà tocar. És clar que sols s’actuarà en el cas que l’agència acredite, sense avançar res, que la informació és fiable i que els indicis són reals. Això ja ho hem viscut en l’arrencada de l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques de l’Ajuntament de Barcelona. A més, si es detectara una denúncia falsa feta a consciència, també s’hi aplicaria el règim sancionador. Som la primera llei en l’estat espanyol que ho tracta d’aquesta manera.

Quins calaixos obrireu primer?
—Tinc un pla d’actuació, però preferesc no comentar-lo.

D’acord. Es pot prevenir la corrupció?
—És fonamental. Quan salta la corrupció, tendim a pensar que és un fet passat, que una vegada s’ha descobert, ja està. No pensem en els mecanismes que la causen, que la propicien, que continuen vius dintre de les estructures. Hi ha la persona que contamina, la cèl·lula que es desboca com un ens nociu i fins i tot maligne…

I l’ecosistema que l’acull.
—Per les anàlisis que hem fet, hi ha quatre grans branques on es concentren les conductes que coneixem com a corruptes i on ha d’actuar la prevenció perquè no es done. Una és la contractació pública. El món dels concursos d’obres, de serveis, acaba derivant cap a unes fórmules complexíssimes d’adjudicació que porten, al final, al punt que la decisió de l’adjudicació pràcticament depèn d’una persona, un tècnic, que fa un informe. Per fugir de l’antiga subhasta, la concessió automàtica al més barat. Però ara, en la forma del concurs, on s’han de sospesar molts elements, aquestes decisions finals resulta que sovint han estat preses abans que es reunira la mesa de contractació. Per interessos corruptes. Ara, i ja em sembla bé, a la Generalitat Valenciana has de començar a demanar pressupostos no per a una despesa de 18.000 euros, sinó de 3.000. Però no hem d’oblidar que la gran corrupció rau en la gran contractació pública. El cas Castor, per exemple. I hi ha un aspecte en què l’administració pública ha fracassat completament.

Quin?
—El seguiment de les obres i dels serveis una vegada han estat adjudicats. Les empreses n’han acabat controlant la dinàmica. Amb les reduccions de plantilles de funcionaris, hi ha tasques que s’han externalitzat. I, sovint, qui ha de fer els controls té relacions amb qui ha d’estar controlat. A Barcelona, per exemple, descobrim que, en la concessió de la recollida d’escombraries, Fomento facturava serveis que no havia fet. I el control que hi havia no ho podia detectar perquè l’administració no tenia els sistemes de control adequats. Jo no diria que aquestes empreses treballen amb una situació d’impunitat, però sí amb una manca de controls que pot generar situacions molt paregudes a la que he descrit de Barcelona.

La segona branca?
—Les concessions: quan es concedeixen a empreses privades la gestió de serveis públics. No negue que la gestió privada puga ser bona, però no pot estar al marge dels controls. Sobretot eixes concessions que contínuament revisen els preus sobre la base dels seus comptes de resultats: sempre presenten a l’administració comptes de resultats negatius, i, per tant, han d’apujar les tarifes, de manera que l’administració ha de pagar més, o bé ho han de fer els ciutadans. Quan dic que no hi ha control, ho dic perquè en el món de les concessions no s’apliquen criteris de bona administració. Com és que la contractació de serveis que facen aquestes empreses no apliquen els mateixos criteris d’objectivitat, de concurrència i de publicitat, de manera que adjudiquen els seus contractes a empreses participades, controlades o concertades per ells, les quals apliquen uns preus molt per damunt dels del mercat? Sabent, per tant, que el repartiment de beneficis els vindrà per la via del cobrament d’aquestes empreses.

La tercera?
—El món de l’urbanisme. Comença a donar senyals una altra vegada. Es podria tornar a les animalades anteriors, quan molts ajuntaments, sobretot els petits, quedaren en mans dels especuladors. Ha passat i, per tant, pot tornar a passar. Que espavilats sense escrúpols utilitzen el poder públic, la capacitat expropiadora, per a amargar la vida a la gent, als propietaris de les terres.

És important que ho assenyaleu, que darrere de la corrupció, a més de xifres, hi ha també persones i patiment.
—Sí, ningú no ha volgut comptabilitzar el sofriment que ha causat la corrupció. Quanta gent s’ha suïcidat perquè la desnonaven. O què passava quan deien ‘a vostè, senyor Pepe, per aquest trosset de terra, li donarem tants milions’, i l’home ‘que no vull diners, perquè això és la meua vida’. O que sí, que se’ls quedava, i es comprava un cotxe i després no tenia res, ni terra ni res. És un dels temes que vull que l’agència treballe, i si trobe col·laboradors en la universitat serà magnífic: un centre d’estudi i documentació sobre la corrupció. Com una de les potes de l’agència en el seu vessant de prevenció: saber què ha passat per a prevenir. Saber com ha funcionat, com s’ha generat, com s’han activat les cèl·lules malignes a dintre, de vegades, de gent normal. En alguns casos, jo els he conegut: com a funcionaris tenien un reconeixement, un alt nivell, un prestigi, i han acabat convertint-se en comissionistes o en encobridors. Vull dir, quins són aquests mecanismes? S’ha parlat de la corrupció política, perquè evidentment ha estat molt escandalosa, i del finançament dels partits, que d’alguna manera és la que n’ha propiciat també d’altres, però tenim corrupció de molts nivells.

Hi ha el corrupte i el corruptor. I aquest…
—Els corruptors, per regla general, se n’han lliurat. Tots. Ara veiem judicis a les cúpules de les caixes però no als constructors que es varen emportar milions i milions per aquella manera d’actuar de les caixes. Els qui han pagat les comissions perquè se’ls adjudicaren obres o concessions de serveis, no els veiem circular pels jutjats.

Forma part de la nostra manera de ser, socialment, la corrupció? És una característica territorial?
—A països del nord d’Europa, on la corrupció és pràcticament simbòlica i, a més, se la detecta i troba, hi ha hagut gent que m’ha dit que, si allà hi hagués hagut uns controls tan dolents, tan febles i tan deficients com els d’ací, tindrien els nostres nivells de corrupció.

—Rafael Blasco, que a la seva xarxa era conegut com a Roger Rabbit, ha pogut actuar durant dècades amb impunitat.
—El Conill ja va tenir, l’any 89-90, el cas Calp, un cas claríssim de corrupció urbanística. Va tenir la sort de coincidir amb el cas Naseiro, on ja apareixia el finançament il·legal de partits mitjançant comissions de la contractació que feia l’Ajuntament de València, en aquella època, del 5%. Aquells dos casos eren la síntesi de què s’anava coent. Per una estratègia de la defensa, es va atacar el sistema de prova, els àudios enregistrats, el Suprem va acceptar canviar el seu criteri jurisprudencial, va invalidar les proves, i així se’ls va transmetre aquesta sensació d’impunitat.

—El cas Blasco actual és del 2010. La instrucció no s’ha acabat…
—No. Hi haurà judici, però qui sap si d’ací a un any o dos. I queden dues peces, fins i tot més importants que la primera, que és per la qual és a presó. Perquè hi ha el cas de l’hospital d’Haití: van anar a robar al país més pobre del planeta! Es van quedar amb la recaptació d’ajuda a les víctimes del terratrèmol! I tot això, gent que vivien molt i molt bé. Amb sous, treball, condició social. I després es van veient més ramificacions: l’hospital general també el tenia controlat la mateixa família.

—Sou d’Alzira.
—Sí.

—Els coneixeu de temps.
—Els conec de temps i ho he denunciat des de fa molt de temps. Molt. I em generava un greu estat d’ànim quan anava a la gent del seu partit, en aquella època militaven al PSOE, i no tenia cap conseqüència. Cap. Treien majories absolutes. Han estat uns grans dissenyadors d’estratègies per a captivar vots. Captivaven poder, sabien com gestionar-lo i el seu poder estava molt vinculat als resultats electorals. Era una obsessió. Per això Rabbit ha estat sempre vinculat al disseny de programes electorals, tant en el seu primer partit com en el darrer.

—Hi havia aquell mite: no el toquen perquè sap moltes coses de tothom.
—Sempre s’ha dit. Però en realitat hi havia més coses d’ell que no coses que ell podia treure dels altres. També és cert que hi ha hagut fets que no han tingut transcendència i que ells els saben. Estic convençut que nosaltres hem arribat a conèixer la punta de l’iceberg. Del món de les reclassificacions urbanístiques, per exemple. Saben qui ha pessigat de cada lloc, què s’ha emportat cada un. Això els va blindar durant un període i els va generar aquesta sensació d’impunitat: de si jo caic tu també cauràs, i si tu parles, amb les coses que jo sé de tu, m’hi acompanyaràs. I aquesta relació mafiosa ha actuat durant tots aquests anys, fins que ha generat conductes que es podien considerar ‘normals’, allò que els vestits te’ls pagara una empresa a la qual adjudicares campanyes. O que les campanyes electorals d’un partit es pagassen com a campanyes de comunicació institucionals.

—O que fessis un míting a la Fira de València i no pagares fins…
—Deu any després i perquè una sentència t’ha condemnat. Però, i la Fira, que va estar deu anys sense fer res per a cobrar eixe deute? Que hi ha d’haver una entrada pràcticament de fallida i d’auditors que destapa el desgavell que hi havia allà?

—Quan us diuen ‘fira’, no penseu pas en atraccions i llumenetes…
—No, no… Pense en més de mil milions en obres que hem pagat tots els valencians.

—Heu dit mil.
—Mil. Mil milions en obres. Que no van tenir, de cap manera, els controls que haurien d’haver tingut. Al final ha quedat en no res.

—‘El balafiament no és delicte’, tanque cometes.
—Han tingut la gosadia de dir això. És un insult a la intel·ligència dir que si jo gaste més del que hauria d’haver gastat no és una malversació de fons. Però han jugat amb les formes jurídiques, que si la Fira era entitat mercantil i no administració pública i per això la paraula malversació no la pots aplicar…

—La citació era del fiscal anticorrupció.
—sí.

—Em deixa de pasta de moniato.
—Sí. I a mi també. Sobretot, quan vaig llegir què deia l’auditoria. Hi ha molt de camp obert.

—Faltava una pota.
—La de les subvencions. Empreses que han rebut subvencions amb uns criteris que dius… quins criteris! Un altre dels mons on hi ha molt de camp per a córrer. Molt.

—’Senyor Llinares, a la quarta planta les màquines de triturar paper van a tot gas. Quina és la reacció, davant d’un avís com aquest?
—Primer, la sorpresa de pensar que, sis dies abans, allà, al Palau de la Música, hi havien entrat els mossos i la fiscalia. Com podia ser? Després, vaig pensar que quina gosadia. I automàticament, vaig demanar que una persona de seguretat m’acompanyés per a desconnectar les trituradores. I vàrem guardar en bosses tot el que s’havia triturat. I ho vàrem tancar en un quarto amb clau.

Es podia recompondre?
—M’hi va ajudar una persona experta en temes d’investigació. Va reconstruir algunes de les coses triturades i hi vam trobar el croquis de funcionament de les tres entitats que es barrejaven en el funcionament del Palau: la fundació, el consorci públic i la mateixa associació. I com estaven entrecreuats tots els comptes corrents. Centenars de comptes corrents.

Centenars!
—Sí. Que ja em va sorprendre, perquè jo venia d’una institució com el MNAC, amb el doble de pressupost que teòricament tenia el Palau, i allà funcionàvem amb quatre comptes corrents. Determinats. I em trobe amb allò.

I, naturalment, us va cridar l’atenció.
—Dies després, quan vaig demanar a quin compte de resultats estava adscrit cada compte corrent, vaig veure que n’hi havia que no estaven dins de la comptabilitat. Aquests servien per a moure els diners que després se n’anaven al patrimoni de Montull, de Millet o de tot el que es va veure després. La primera pregunta va ser: per què ho he vist jo, en una primera gestió per a conèixer la situació patrimonial, i no ho han vist els auditors professionals?

Hi vau trobar resposta?
—La resposta vingué mesos després, quan es va veure la implicació política en què es trobava Millet. Era un personatge que havia fet amistat molt forta amb José María Aznar. Hi va haver una època en què Aznar estiuejava a Menorca. I Millet era qui li ho organitzava. A partir d’aquella relació, va començar a rebre subvencions potentíssimes del Ministeri de Cultura. I es va fer la rehabilitació de les façanes, per exemple. Però de seguida ja vam descobrir que havien arribat molts més diners dels que es necessitaven. I que s’havia fet amb una trampa molt tosca.

Quina?
—Enviar al ministeri certificacions d’obra que duplicaven altres certificacions ja enviades. I el ministeri mai no hi va anar a comprovar-les. Mai. Jo venia del MNAC, on costava tant traure-li cada euro al ministeri. Quan hi vam fer obres, ells hi tenien una participació d’una tercera part, i en acabar es van estar una setmana supervisant fins a l’últim endoll, per si estava justificat en la certificació. Al Palau s’inventaven certificacions d’obra i mai no van anar a comprovar res.

—…!
—Per part del ministeri, no hi va haver cap acció de supervisió. I s’haguera pogut detectar. També hi havia la intervenció general de la Generalitat, que tenia la responsabilitat del control del consorci públic. I que encarregava les auditories a una empresa. Qui ho encarregava era Millet mateix. I la intervenció donava per bones aquestes auditories. Les altres institucions, el Liceu, el MNAC, l’Auditori, el Lliure… estaven sotmeses a un control, segons toca. Però el Palau vivia en aquesta espècie de ranxo particular.

Per què?
—Després van anar apareixent raons: el finançament de Convergència, tractes de persones que havien tingut deutes derivats d’activitats dels seus partits, com ara Àngel Colom amb el PI, etc. I després hi ha un element que ha quedat en un estat de nebulosa propiciat per molts àmbits: dels trenta-cinc milions d’euros que vàrem quantificar de frau, en vam anar determinant la distribució; excepte de nou milions. És a dir, hi haurà sentència en setembre, tindrem cas jutjat i Millet no haurà dit on van anar a parar nou milions d’euros. Molts d’aquests diners van eixir amb xecs de quantitats que arribaven fins i tot als 300.000 euros, però els bancs no van voler dir mai qui els havia cobrats.

I no hi ha forma humana d’obligar-los?
—Sí. La llei, els jutges els hagueren pogut obligar. Està perfectament tipificat que, si un particular o un càrrec públic o d’una empresa no col·labora amb la justícia, se li poden aplicar dos tipus de delicte: negativa a col·laborar amb la justícia i ocultació de documents. Però no s’ha fet.

Per què?
—Ah. L’acusació popular, que era la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, va exigir que s’arribés al final, que es clarifiqués qui havia cobrat aquells xecs. Sovint se l’ha culpada dels endarreriments, però és que es tancà diverses vegades la instrucció sense clarificar això. Per mi, aquests nou milions continuen essent l’assignatura pendent del Palau de la Música.

Hi ha cap hipòtesi?
—Que hi poguera haver més repartiment de tipus polític. O siga, un dubte que sempre hem tingut és que Millet financés només Convergència. Perquè la protecció que tenia era de tots. És que el dia abans d’entrar els mossos d’esquadra al Palau, l’Ajuntament de Barcelona havia aprovat per unanimitat concedir-li la medalla d’or de la ciutat. Per unanimitat. El dia abans. Llegir l’acta de la comissió que li l’atorgava fa una mica de vergonya aliena.

En aquella època era un prohom de la ciutat.
—I era el qui, als gestors culturals de la ciutat, se’ns posava sempre com l’exemple que havíem de seguir. Quan jo contava les dificultats que tenia al MNAC per poder quadrar els comptes i per tirar endavant les obres i equilibrar el pressupost, em deien: heu d’aprendre de com gestiona Millet el Palau de la Música. En fi. Ara recorde una anècdota posterior, amb un problema i difícil solució: què fer amb els Mercedes, un de 300.000 euros que tenia allà aparcat en la cotxera, i un de 150.000 que feia servir Montull.

Per què no cridava l’atenció?
—M’ho van dir després: ‘Millet ve d’una família rica i tots donàvem per fet que el Mercedes era seu.’ Vaig conviure amb els patrons més importants del Palau, i la veritat és que el dolor i l’enfadament em portaren al convenciment que, veritablement, se sentien persones enganyades. Va ser un multiengany a la societat catalana. De fet, va ser gràcies a la col·laboració de la gent de dins el Palau que no vam perdre oportunitats quant a la recuperació de recursos. Vam recuperar més de sis milions d’euros. Allò va anar ajudant a reorganitzar el Palau.

Recuperar, reorganitzar.
—Un dels meus compromisos, i una de les coses que em van demanar les administracions i els patrons de la fundació, era que no s’aturara l’activitat, i ho vam aconseguir. I vam millorar la programació en molts aspectes, gràcies, per exemple, a persones que ja hi havia i que estaven marginades, pràcticament castigades. Lluís Millet, per exemple, el veritable descendent del fundador del Palau de la Música, un veritable savi. Jo estava més centrat a reorganitzar la gestió i acabar les auditories, però també calia pensar en l’endemà.

De fet, sou un gestor cultural.
—Sí: és el que m’ha apassionat.

I com acabeu convertit en el nostre Eliot Ness anticorrupció?
—[Riu] Vaig deixar l’administració nua i crua del meu cos, de secretaris i interventors d’administració local, per anar a la gestió cultural, començant per l’IVAM. No m’he buscat trobar-me allò del Palau. Quan em van proposar de fer-me’n càrrec, pensava que hi anava a reorganitzar la institució després del handicap de l’entrada dels mossos, i em vaig trobar que, durant un any, vam haver de continuar clarificant per què els mossos no havien agafat tot el que havien d’haver agafat.

Però per què?
—Doncs és una pregunta que no s’ha respost. Perquè jo em trobe amb documentació que era a la vista, i més encara per a qui entra a fer registre. Vaig preguntar si allò no hi era quan hi havien anat els mossos. És clar, en aquesta prestatgeria, em responia la mateixa gent del Palau. I això altre? En aquesta altra. I aquestes carpetes? Tot això ho van veure, em deien. Hi ha qüestions que jo encara no m’he explicat.

Necessitem un marc de llibertat i progrés: un país nou

L’estat espanyol ha estat una rèmora per a poder avançar en l’àmbit social, econòmic, científic i cultural. L’impacte negatiu no l’hem patit només a Catalunya, sinó que molts altres llocs de l’estat s’han vist i es veuen perjudicats per un estat ancorat en el passat i curt de mires respecte com estructurar una societat de progrés.

Espanya no ha viscut cap revolució que sacsegés la societat i les seves estructures. Catalunya sí que les ha viscudes, aquestes revolucions, perquè una vegada i una altra hem tingut un estat que ha oprimit i castigat la gosadia de la nostra gent de voler ser. Aquesta és una gran diferència entre nosaltres i ells. Els caldrà una revolució per a deixar el caciquisme de parlament, funcionariat i judicatura. Segurament, la nostra independència els farà millorar les seves estructures de govern. Ens interessa tenir uns bons veïns. Ens importa que també siguin feliços. Segur que ho seran molt més quan nosaltres siguem allò que volem ser, sense vassallatges ni prebendes. Gairebé tot el que tenim en recerca a Catalunya s’ha aconseguit per la tossuderia de voler desenvolupar les nostres capacitats aquí, i no haver de fer-ho sotmesos a la capital d’un estat on continuen invertint com volen i on volen.

En aquests anys de dificultats econòmiques, la manca de visió de futur en recerca s’ha materialitzat, sobretot, en els molts investigadors que no treballen als principals centres de recerca. Ells han sofert més que ningú l’efecte de retrocedir en el suport a la recerca i el desenvolupament. La república catalana no deixarà que això passi. Hem de construir un país que estigui basat en l’educació, la cultura, la ciència i el progrés, pel bé de tots i cadascun dels ciutadans. No fallarem. Tenim la sort que podem recomençar amb tot el que sabem, amb tot el que hem après del que no hem de fer i del que ens cal fer per construir un nou país. No defallirem!

Xavier Estivill és metge i investigador de Salut de la Dona Dexeus (Barcelona) i de Sidra Medical Research Center (Doha).

Palerm és morta

‘Mentre hi ha mort hi ha esperança.’ Aquesta sentència del príncep de Salina (que Llorenç Villalonga i l’editor Joan Sales van capgirar a l’edició del Gattopardo de Club Editor, ja que el decebut aristòcrata mai no hauria pronunciat una incongruent ‘mentre hi ha vida hi ha esperança’) és el millor titular que hi ha per a resumir la relació de Palerm amb el turisme. O amb la modernitat. Perquè la vila on es dreça el palau natal de Tomasi di Lampedusa és segurament la capital més morta de tota la Mediterrània, i el pobre don Fabrizio no deu saber si regirar-se a la tomba pels esforços d’inserir-la en el circuit turístic internacional o fotre’s a riure per les dificultats que les autoritats hi estan trobant.

Palau bombardejat de la família Falcone

Palerm es resisteix a entrar a la modernitat. De fet, es resisteix al concepte mateix de modernitat, i ara com ara és l’única urbs de la conca Mediterrània (juntament amb Nàpols, diria) que oposa resistència al tsunami de la uniformització. La capital siciliana més aviat sembla emmirallar-se en l’eterna decadència de L’Havana, conscient que hi ha molta més bellesa en les arrugues inclements del temps que no en el bòtox de l’Starbucks. Per a ser honestos, a la devastació de Palerm també hi van contribuir força els bombardatges americans de la Segona Gran Guerra, i des d’aleshores els antics palaus nobiliaris esventrats del barri de la Kalsa (inclòs el de la família de Giovanni Falcone, el superjutge antimàfia assassinat enmig de l’autopista ara fa 25 anys), o els de la veïna Bagheria que Dacia Maraini va retratar a la novel·la homònima, encarnen aquesta paradoxa de la gran ciutat que fou i que va decidir deixar de ser. Mentre hi ha bombes hi ha esperança.

Però també hi ajuda molt el caràcter local. Gràcies a les dominacions de tota mena (‘A Sicília tant se val fer bé o fer mal; el pecat que els sicilians no perdonem de cap de les maneres és, senzillament, fer. Som molt vells, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tan magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora, ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra’, Tomasi di Lampedusa dixit), els sicilians no tenen el complex d’inferioritat que a nosaltres ens atenalla. Saben molt bé que un suec de carrer és tan bàrbar com un hooligan anglès, i que la bèstia val més no peixar-la.

Mercat de la Vucciria

La resistència de Palerm a la modernització és transversal. No són solament els nobles. El poble ras, que a la Itàlia meridional és on ha conservat més trets d’aquella medievalitat que aquí ens escarrassem a dissimular, a tot Sicília ha desenvolupat una mena de carcassa de protecció que la fa immune a la modernitat. Per a la terregada palermitana (‘palermita’, en la reducció autòctona), viure al segle XXI consisteix a vestir-se amb gorres i roba cridanera, brandar el mòbil com si ningú més en tingués i no baixar del vespino ni per a pixar. I encara menys per a passar entre les parades dels mercats de carrer, que ara que hi penso segurament constitueixen la paràbola més clara de l’al·lèrgia a la colonització. Ara que el de la Vucciria, l’equivalent per situació, càrrega simbòlica i, segurament, etimologia de la Boqueria barcelonina, està en agonia, la centralitat s’ha desplaçat pocs carrers més amunt, al nord de Via Roma, al barri del Capo. Darrere mateix de la carregosa catedral. Però l’estampa és idèntica: venedors que et trepanen amb els ulls, parades atapeïdes, paradetes clandestines per terra i mosques. Si et vols fer una idea de com eren els mercats a l’Edat Mitjana, el del Capo segurament és el que s’hi acosta més. Descomptant, és clar, els vespinos que hi fan eslàloms i escupen diòxid de carboni damunt mateix de la graella que t’està coent quatre sardines o la, diguem-ne, rostisseria que t’escalfa un ‘sfincione’, la pizza local.

Barri de la Kalsa

I com que per fi ha sortit la teca, parlem de teca. Encara que servidor és un ferm partidari de no viatjar (entre altres coses perquè sense haver llegit no és possible viatjar; com a molt, voltar i gràcies), i si fos per mi suprimiria les línies aèries i tot, sí que hi ha un motiu per a anar a Palerm: la melsa. Enmig de la preponderància de fregits i arrebossats de tota mena, especialment de verdures, la cuina palermitana ha conservat aquest fòssil que anomenen ‘pani ca meusa’, entrepà de melsa. Ja el sol espectacle de veure (i ensumar!) la cocció d’aquesta entranya en grans cassoles d’aram val la pena, però si trobeu el valor de tastar-ne un poder entendreu alguna cosa del lloc on sou: amb la fortor de les vísceres i la textura elàstica del blandiblub, sobreviure a un panet d’aquests és una veritable proesa per a qualsevol foraster. Res a veure amb la fruiteta talladeta o els encenalls de pernilet que donen a la Boqueria a aquesta turistalla low-cost que ens ha tocat. Com que el més probable és que ni tan sols goseu tastar-lo (què ens hi juguem?), sempre us podeu consolar amb un parell de ‘panelle’ (pizzetes de farina de cigrons fregida) o quatre ‘arancini’, ara que l’establiment Arancini d’autore que han obert a Via Maqueda desafia els integristes i en farceix amb moltes coses més que no pas carn picada, pèsols i mozzarella. És recomanable, per cert, ja que sou viatgers il·lustrats i no invasius, usar les formes indígenes, ‘arancina’ i ‘arancine’. A Palerm, aquesta bola d’arròs farcida i arrebossada és femenina.

Foto: Xerones

Algú podria tenir la temptació de disfressar la visita a la ciutat de recerca del rastre català. Que s’ho tregui del cap. Més enllà del nom d’un carrer i de l’església de Sant’Eulalia, la presència dels almogàvers i companyia pren, en la majoria dels casos, forma aragonesa. Encara més frustrant és intentar informar-se’n a través dels indígenes (tret que sigueu amics de l’escriptor Roberto Alajmo, un dels raríssims espècimens que coneix a fons la història de la ciutat). Per al comú dels autòctons, adoctrinats en la més pura ortodòxia de la italianitat, els aragonesos eren una mena d’espanyols no gaire importants d’abans dels Borbons, i prou. Si no us voleu posar de mala lluna, no traieu el tema. Sobretot ara que, vés a saber si per culpa nostra, les antigues i sempre arraconades reivindicacions sobiranistes han reprès vitalitat amb el partit Siciliani Liberi, que a les passades municipals del juny va treure un 17% dels vots. El manifest fundacional i la imatgeria del partit són veritablement revolucionaris per a una terra tan rendida a la dominació, però al carrer encara desperten poques simpaties.

Mítinc de Siciliani Liberi

Convenientment desanimats, doncs, passo a aixecar-vos la moral. Com que hem quedat que sou gent llegida i tots us sabeu de memòria les dues versions en català del clàssic lampedusià, res us farà xalar més amb la nostra cosina siciliana que Baarìa (el nom sicilià de l’esmentada localitat de la Maraini), dirigida per Giuseppe Tornatore. Un retrat del pas de la ciutat pel segle XX amb la mateixa factura nostàlgica però realista de Cinema Paradiso. Força més pròximes en el temps (transcorren en els primers anys del XXI), hi ha tres novel·les (negres) esplèndides de Santo Piazzese que no deixen via del centre sense trepitjar. Només per a qui llegeixi en italià, això sí, perquè no estan traduïdes.

Tanmateix, ja sé que en realitat, llegits o no llegits, la raó que us podria empènyer a agafar el vol BCN-Palerm és, macabres com sou, veure la màfia de prop. Doncs amb més motiu us heu de quedar a casa: encara que és per tot arreu, no la veureu. La màfia no existeix. En superfície, vull dir. Podreu contemplar, si de cas, la monstruosa i devastadora especulació urbanística, que ha convertit tota una illa besada pels déus en un cementiri de ciment. Un espectacle depriment, una coltellada a l’ànima. En realitat la màfia només existeix a les telesèries, com ara Squadra antimafia. Palermo oggi, una de les més ben realitzades de la inesgotable filmografia sobre la qüestió. Allà us atipareu de trets, homicidis, trames i conspiracions fins al fàstic, i potser prendreu la sàvia decisió d’anar a visitar París o Amsterdam, que es van saber fer un bon lífting a temps.

Tres recomanacions

 

Les perles: Les respostes més esperpèntiques de Mariano Rajoy a l’Audiència Nacional i l’espectacular mapa que mostra l’explosió d’Airbnb a Barcelona

Les perles d’avui

Un espectacular mapa interactiu mostra la ràpida explosió d’Airbnb a Barcelona. La implantació d’Airbnb a Barcelona no sorprèn ningú però el que sí que pot sorprendre és la rapidesa amb què aquesta plataforma, que gestiona la demanda i oferta de pisos de lloguer a les grans ciutats del planeta, s’ha estès a la capital catalana. Per mostrar-ho d’una manera visual, l’organització sense ànim de lucre Inside Airbnb ha creat aquest mapa que ensenya la ràpida l’expansió de la plataforma des del març del 2009 fins a l’actual als diferents barris de la ciutat. Ho podeu veure ací.

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha declarat avui davant de l’Audiència Nacional espanyola. En bona mesura, la seva declaració s’ha basat a repetir que no sabia res dels afers econòmics del Partit Popular. Ni del cas Gürtel, ni dels papers de Luis Bárcenas i els sobresous en B. ‘La meva responsabilitat és política i no pas comptable’, ha assegurat. Ara bé, durant la declaració també hi ha hagut moments de certa tensió amb l’advocat de l’acusació, com quan el president espanyol ha insinuat que s’havia equivocat de testimoni. Ho podeu veure ací.

Les notícies del dia

El reglament del parlament ja permet la tramitació ‘per la via ràpida’ de la llei del referèndum. Després d’un debat amb molta tensió ambiental, els vots a favor de Junts pel Sí i la CUP han servit per a aprovar la reforma del reglament del parlament. Amb els canvis introduïts, el parlament podrà tramitar per la via de la lectura única les anomenades lleis de desconnexió, és a dir, la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica. D’aquesta manera, la majoria parlamentària vol que es puguin accelerar els tràmits en l’aprovació d’aquestes lleis cabdals per a culminar el procés i engegar la desconnexió, i que el Tribunal Constitucional i el govern espanyol tinguin un marge de maniobra més reduït. Ho podeu veure ací.

El cinisme d’Alejandro Fernández (PP) amb el referèndum encén els diputats independentistes. Un dels moments més calents del debat sobre la reforma del reglament que ha de permetre la tramitació per la via ràpida de les lleis de desconnexió ha tingut lloc amb la intervenció del diputat del PP Alejandro Fernández. Fernández ha arribat a dir que estava segur que ‘en un referèndum legal i acordat’ Junts pel Sí i la CUP no acceptarien la victòria del no. Això ha encès els diputats, amb aplaudiments i crits. Fernández ha afegit: ‘La decisió ja la tenen presa, que és la independència per les braves, per això teniu les lleis desconnexió. És el supremacisme hispanofòbic del director dels mossos.’ Ho podeu veure ací.

Un Rajoy impertinent s’espolsa la responsabilitat de la comptabilitat del PP. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit que no sabia res dels afers econòmics del Partit Popular. Durant el judici del cas Gürtel, ha insistit que no sabia res de la presumpta caixa B del partit ni tampoc dels sobresous, que ha qualificat de falsos. ‘La meva responsabilitat és política i no pas comptable’, ha reblat. Ho podeu veure ací.

Ha arribat l’hora de proposar la il·legalització del PP? El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, declara aquest matí a l’Audiència espanyola. El rebrà una concentració de protesta convocada per la Coordinadora 25-S –la mateixa que el 2012 va cridar a envoltar el congrés– amb el lema ‘Il·legalitzar el PP, el partit de la màfia’. Independentment de la dimensió que tingui aquesta manifestació, això que proposa, la il·legalització del PP per estar implicat en nombrosos casos de corrupció, és una demanda que aquest últim temps ha anat prenent cada vegada més cos. Ho podeu veure ací.

El secretari de la Presidència no ha estat encausat, contràriament al que diu El Mundo. El jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona investiga els preparatius del referèndum de l’1-O. I en el marc d’aquesta investigació la guàrdia civil ha cridat a declarar avui el secretari de Presidència, Joaquim Nin, i el director general d’Atenció Ciutadana, Jordi Graells. Els ha fet anar a la comandància de la Guàrdia Civil a la Travessera de Gràcia de Barcelona, on, al final de l’interrogatori, els agents han elaborat un informe en què indiquen que hi ha ‘indicis de criminalitat’ en la gestió de Nin sobre l’1-O. Així n’informa El Mundo, que titulava en un principi que ‘imputaven’ a Nin pel referèndum; el text de la notícia també diu que la guàrdia civil ha informat Nin ‘de la seva imputació’ al final de l’interrogatori. Però ni Nin ni Graells no estan ‘imputats’, és a dir, no tenen la condició d’encausats, o d’investigats’, en la nova terminologia de la llei d’enjudiciament criminal. Ho podeu veure ací.

Ximo Puig demana al govern espanyol que expliqui ‘per què està en contra del valencià’. El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, ha dit avui que el govern espanyol hauria d’explicar perquè no acceptava el fet que el País Valencià tenia dues llengües oficials. En aquest sentit, ha demanat al govern de Rajoy ‘per què està en contra del valencià’, després del recurs que ha presentat el govern espanyol contra el decret d’usos lingüístics i institucionals, que preveu que el català sigui prioritari en les comunicacions de l’administració. Ho podeu veure ací.

Les recomanacions d’avui

Avui us recomanem l’entrevista de Pere Cardús al doctor en història Gonzalo Berger. ‘El govern de la república va voler ofegar financerament la lluita antifeixista de la Generalitat el 1936’, diu Berger.

També us recomanem l’article d’opinió de Joan M. Minguet Batllori. Es titula ‘Catalans, el sud també existeix!

També podeu llegir l’article del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades sobre ‘Els localismes i l’estandardització‘. Hi defensen, entre altres coses, que ‘el fet que les llengües encarnin diferents interpretacions de la realitat les converteix en formes de coneixement’.

[VÍDEO] Les respostes més esperpèntiques de Mariano Rajoy a l’Audiència Nacional

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha declarat avui davant de l’Audiència Nacional espanyola. En bona mesura, la seva declaració s’ha basat a repetir que no sabia res dels afers econòmics del Partit Popular. Ni del cas Gürtel, ni dels papers de Luis Bárcenas i els sobresous en B. ‘La meva responsabilitat és política i no pas comptable’, ha assegurat.

Ara bé, durant la declaració també hi ha hagut moments de certa tensió amb l’advocat de l’acusació, com quan el president espanyol ha insinuat que s’havia equivocat de testimoni. I no han faltat les respostes al més pur estil Mariano Rajoy: ‘Fem el que podem significa exactament el que significa fem el que podem’, ha dit. Aquí us oferim un recull de les intervencions més esperpèntiques de Rajoy en la seva declaració a l’Audiència Nacional espanyola.

 


La impertinència de Rajoy en un interrogatori tens por vilawebtv

Un mapa virtual mostra la ràpida expansió d’Airbnb a Barcelona

La implantació d’Airbnb a Barcelona no sorprèn ningú però el que sí que pot sorprendre és la rapidesa amb què aquesta plataforma, que gestiona la demanda i oferta de pisos de lloguer a les grans ciutats del planeta, s’ha estès a la capital catalana. Per mostrar-ho d’una manera visual, l’organització sense ànim de lucre Inside Airbnb ha creat aquest mapa que ensenya la ràpida l’expansió de la plataforma des del març del 2009 fins a l’actual als diferents barris de la ciutat.

Per fer-ho, Inside Airbnb ha analitzat les dades publicades a la web d’Airbnb sobre la demanda i oferta de pisos de lloguer a Barcelona en què es pot veure que hi ha 17.369 anuncis publicats, entre pisos i habitacions. De totes els districtes de la ciutat, el que té més oferta és l’Eixample, amb 5.607 anuncis, seguit de Ciutat Vella, amb 4.708.

No obstant això, com que la plataforma de lloguer d’allotjament no permet accés públic a les seves dades oficials, els números són estimats. Es calculen a partir dels ingressos recaptats cada mes y les nits que s’han llogat cadascun dels pisos o habitacions anunciades. Inside Airbnb ja havia recollit dades d’ocupació de pisos d’Airbnb el setembre de 2014 i el novembre de 2015.

Rajoy demana un dictamen urgent del consell d’estat contra la reforma del reglament

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha demanat al consell d’estat un dictamen urgent contra la reforma del reglament del parlament aprovada aquesta tarda per la majoria parlamentària. En concret, l’executiu espanyol ha demanat a aquest organisme, i també a l’advocat de l’estat, que estudiï l’article 135.2 del reglament. El consell d’estat té previst de reunir-se aquest dijous –tot i que ja treballa en el text des de fa dies. Segons fonts del Ministeri de Justícia, tot apunta que avalarà la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat contra la norma. Si es compleix aquest requisit, l’executiu espanyol preveu d’aprovar-lo divendres, coincidint amb l’última reunió del govern de Mariano Rajoy abans de l’estiu. El Tribunal Constitucional no té previst de fer cap ple fins al setembre, però podria reunir-se d’urgència la setmana que ve, com ha fet en ocasions anteriors.

El ministre de Justícia espanyol, Rafael Catalá, ha dit, en conferència de premsa, que el seu govern cerca una base sòlida per al recurs. ‘Intentem que hi hagi poca opinió política i molt fonament jurídic, si els dictàmens avalen que la reforma no és respectuosa, la impugnarem’, ha avançat.

El reglament del parlament ja permet la tramitació ‘per la via ràpida’
Després d’un debat amb molta tensió ambiental, els vots a favor de Junts pel Sí i la CUP han servit per a aprovar la reforma del reglament del parlament. Amb els canvis introduïts, el parlament podrà tramitar per la via de la lectura única les anomenades lleis de desconnexió, és a dir, la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica. D’aquesta manera, la majoria parlamentària vol que es puguin accelerar els tràmits en l’aprovació d’aquestes lleis cabdals per a culminar el procés i engegar la desconnexió, i que el Tribunal Constitucional i el govern espanyol tinguin un marge de maniobra més reduït.

Després de les recomanacions del Consell de Garanties Estatutàries, però, l’article diu que les lleis han de complir els supòsits de simplicitat o naturalesa, de manera que limita els casos en què es poden fer servir. L’oposició ha votat en bloc contra la reforma apel·lant a l’ús que, segons diuen, en volen fer els sobiranistes. Cs, PSC, PPC i CSQP han demanat als independentistes que no es faci servir la lectura única per a tramitar la llei del referèndum i la de transitorietat. De fet, PSC i CSQP s’han abstingut en el punt referent a la lectura única després de la modificació que hi ha introduït JxSí, amb què s’asseguren que s’esvaeixen els dubtes que manifestava el Consell de Garanties Estatutàries sobre la seva constitucionalitat.

El PP ja ha anunciat que presentaria un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, si s’aprovava la reforma. Ciutadans també ha anunciat que portaria ‘des del primer minut’ la reforma del reglament al TC.

Un dels moments més calents del debat ha tingut lloc quan el diputat del PP Alejandro Fernández ha arribat a dir que estava segur que ‘en un referèndum legal i acordat’ Junts pel Sí i la CUP no acceptarien la victòria del no. Això ha encès els diputats…

Pàgines