Hi ha, d’entrada, la música: zam-zam, zam-zam, zam-zam, zam-zam… Dues notes i una cadència que perdura. El títol que hi va posar el compositor, John Williams, ja avisa: “Tema de perill”. El crescendo sonor acompanya les imatges i aquí la pantalla ens mostra la silueta d’una noia al mar, tan tranquil·la i tan feliç però enfocada des de sota, des del punt de vista d’això que se li acosta i que no veu i nosaltres tampoc, que no sabem què és però que fa por i que al final (crits) mossega i se l’endú cap al fons d’aquesta immensitat temible que s’estén sota les ones.

El juny del 1975, fa ara cinquanta anys, es va estrenar Jaws (Tauró), el film que un Steven Spielberg que encara no sortia en lletres grosses als cartells va crear a partir de la novel·la homònima de Peter Benchley. I va ser un èxit esclatant. I passats els anys ja es considera una fita del cinema, una lliçó de narrativa. Es veu que, aquí, els problemes amb el tauró mecànic són a l’origen d’aquesta manera de contar: que no podien fer-lo funcionar, que el rodatge s’endarreria i que Spielberg va optar per això que finalment ens va oferir: el fora de camp, la insinuació, la tensió que genera l’amenaça que hi és però que no acabem de veure (Alien, de Ridley Scott, l’any 1979, és una altra gran mostra d’aquest efectivíssim sistema per a fer por).

A Jaws hi ha fórmules noves i fórmules conegudes en una combinació que ha convertit el gran èxit comercial també en matèria de cinèfil. Hi ha la contraposició de personatges (el científic vs. el caçador, el policia responsable vs. el batlle especulador –aquella indescriptible jaqueta estampada d’àncores estiuenques!–, etcètera), el misteri que cal resoldre, i la falsa resolució que augmenta la tensió (quan els ciutadans enfurismats maten el tauró que no era)… i hi ha, sobretot, el vell tema del monstre marí desconegut. Aquesta amenaça que en el fons és la idea, tan antiga com la humanitat, de la lluita contra la natura-caos per tal d’imposar l’ordre-civilització (la metàfora la fem nosaltres i l’ordre, per tant, som nosaltres), aquí queda definida en un animal concret: el tauró.

Em sembla que no exageraré si dic que, des de Jaws i per influència de Jaws, hi ha molta gent, moltíssima, que hi pensa, mentre neda, en el tauró que… zam-zam, zam-zam, zam-zam… pujarà des del fons i… nyac!

Aquell film jugava amb moltes pors i una d’ancestral: la que tenim els humans, mamífers terrestres com som, de les coses que amaga l’aigua; abismes, monstres, perills.

Jo vaig aprendre a nedar de gran. Cap als trenta, si fa o no fa. Vull dir que abans em movia més o menys surant al mar i prou, prop de la platja, mirant de tocar terra o de tenir alguna mena de roca o de flotador o de persona a prop per poder-m’hi aferrar, sempre amb el temor irracional que alguna cosa, fos la que fos, m’agafés un peu i em tibés avall i adeu.

Però vaig fer el curset de natació (mai no és tard, és clar que no!), i aleshores, un dia, al mar, em vaig posar el tub i les ulleres. Encara en recordo la impressió, aquell exclamar que això què és, aquest món de colors! I la por es va esfumar. El respecte, no, és clar, que l’aigua ens l’exigeix, però sí la por. I he vist meravelles que els que estimeu el mar reconeixereu: escórpores malcarades, bandes de saupes de groc brillant sota els raigs del sol, rogers concentrats a escombrar la sorra amb els bigotis, pops intel·ligents que es transformen i que et miren als ulls, julivies que netegen tords, les castanyoles en estols de vellut desordenat, el pas circumspecte del senyor peix agulla, la formació implacable dels espets, les flabellines psicodèliques sacsejades pel corrent, el vol elegant de les rajades, les morenes ondulants i tan belles. He vist la majestuositat d’una enorme manta oceànica i he sentit el rac-rac de les tortugues esmorzant i he plorat d’emoció amb el cant dels dofins o amb la delicadesa màgica d’un cavallet de mar.

El film de Spielberg va ser un èxit des de molts punts de mira, però va tenir un preu molt alt que el mateix cineasta, passats els anys, va lamentar: convertir els taurons en la personificació del mal, en bèsties sanguinàries que, com a tals, és lícit, o fins i tot necessari, de matar.

I a fe que ho fem: els matem a milions. A milions. Els arrenquem les aletes simplement per fer-ne sopa o com a patètica (i, no cal dir-ho, inútil) potinga afrodisíaca, els deixem morir atrapats a les xarxes de pesca indiscriminada, els destruïm hàbitats i ecosistemes, els acorralem cap a l’extinció i, a sobre, els pengem la llufa de monstres assassins.

Fa cinc-cents milions d’anys que els taurons habiten aquest planeta. Són una història d’èxit evolutiu, éssers perfectament adaptats al seu medi, i necessaris també per a l’equilibri d’aquest mateix medi. Són caçadors extraordinaris, sí, però no assassins indiscriminats (els humans, de fet, no formem part del seu menú). I són esplèndids en els seus moviments, tan fins i freds i displicents. Contemplar-los és quedar-ne hipnotitzat. Jo he tingut la sort de poder-ho fer. Allò que deia: amb respecte i bandejant la por de les historietes. Sense emprenyar-los, amb prudència, seguint les indicacions de la gent que en sap i rendint-me a la meravella de la seva presència elegantíssima.

Ara que l’aniversari de la pel·li de Spielberg ha fet que tornem a parlar de taurons, potser ens podria servir per a entendre una mica millor, i lluny dels tòpics, aquests bellíssims nedadors (en plural, perquè en són molts, des del grandiós menjador de plàncton que és el tauró balena fins als especialistes en radars que anomenem taurons martell). Que la literatura, el cinema, la narrativa humana és imaginació i bé està. També per passar por, si ho volem: històries de zombis i d’apareguts i el que convingui. Però que faríem bé de recordar que el món no és com els nostres monstres. I que, sota les ones, no s’hi amaga cap bèstia rancuniosa amb set de sang humana sinó un univers fascinant i amb una extraordinària diversitat de formes de vida, de colors i moviment, un univers que pateix pel mal que li causem.

I sí: sigui per la pel·li o per l’estiu o pel que sigui, val la pena de conèixer (i d’aprendre a respectar) el mar, que és el món que comença sota l’escuma de les ones.

Hi ha, d’entrada, la música: zam-zam, zam-zam, zam-zam, zam-zam… Dues notes i una cadència que perdura. El títol que hi va posar el compositor, John Williams, ja avisa: “Tema de perill”. El crescendo sonor acompanya les imatges i aquí la pantalla ens mostra la silueta d’una noia al mar, tan tranquil·la i tan feliç però enfocada des de sota, des del punt de vista d’això que se li acosta i que no veu i nosaltres tampoc, que no sabem què és però que fa por i que al final (crits) mossega i se l’endú cap al fons d’aquesta immensitat temible que s’estén sota les ones.

El juny del 1975, fa ara cinquanta anys, es va estrenar Jaws (Tauró), el film que un Steven Spielberg que encara no sortia en lletres grosses als cartells va crear a partir de la novel·la homònima de Peter Benchley. I va ser un èxit esclatant. I passats els anys ja es considera una fita del cinema, una lliçó de narrativa. Es veu que, aquí, els problemes amb el tauró mecànic són a l’origen d’aquesta manera de contar: que no podien fer-lo funcionar, que el rodatge s’endarreria i que Spielberg va optar per això que finalment ens va oferir: el fora de camp, la insinuació, la tensió que genera l’amenaça que hi és però que no acabem de veure (Alien, de Ridley Scott, l’any 1979, és una altra gran mostra d’aquest efectivíssim sistema per a fer por).

A Jaws hi ha fórmules noves i fórmules conegudes en una combinació que ha convertit el gran èxit comercial també en matèria de cinèfil. Hi ha la contraposició de personatges (el científic vs. el caçador, el policia responsable vs. el batlle especulador –aquella indescriptible jaqueta estampada d’àncores estiuenques!–, etcètera), el misteri que cal resoldre, i la falsa resolució que augmenta la tensió (quan els ciutadans enfurismats maten el tauró que no era)… i hi ha, sobretot, el vell tema del monstre marí desconegut. Aquesta amenaça que en el fons és la idea, tan antiga com la humanitat, de la lluita contra la natura-caos per tal d’imposar l’ordre-civilització (la metàfora la fem nosaltres i l’ordre, per tant, som nosaltres), aquí queda definida en un animal concret: el tauró.

Em sembla que no exageraré si dic que, des de Jaws i per influència de Jaws, hi ha molta gent, moltíssima, que hi pensa, mentre neda, en el tauró que… zam-zam, zam-zam, zam-zam… pujarà des del fons i… nyac!

Aquell film jugava amb moltes pors i una d’ancestral: la que tenim els humans, mamífers terrestres com som, de les coses que amaga l’aigua; abismes, monstres, perills.

Jo vaig aprendre a nedar de gran. Cap als trenta, si fa o no fa. Vull dir que abans em movia més o menys surant al mar i prou, prop de la platja, mirant de tocar terra o de tenir alguna mena de roca o de flotador o de persona a prop per poder-m’hi aferrar, sempre amb el temor irracional que alguna cosa, fos la que fos, m’agafés un peu i em tibés avall i adeu.

Però vaig fer el curset de natació (mai no és tard, és clar que no!), i aleshores, un dia, al mar, em vaig posar el tub i les ulleres. Encara en recordo la impressió, aquell exclamar que això què és, aquest món de colors! I la por es va esfumar. El respecte, no, és clar, que l’aigua ens l’exigeix, però sí la por. I he vist meravelles que els que estimeu el mar reconeixereu: escórpores malcarades, bandes de saupes de groc brillant sota els raigs del sol, rogers concentrats a escombrar la sorra amb els bigotis, pops intel·ligents que es transformen i que et miren als ulls, julivies que netegen tords, les castanyoles en estols de vellut desordenat, el pas circumspecte del senyor peix agulla, la formació implacable dels espets, les flabellines psicodèliques sacsejades pel corrent, el vol elegant de les rajades, les morenes ondulants i tan belles. He vist la majestuositat d’una enorme manta oceànica i he sentit el rac-rac de les tortugues esmorzant i he plorat d’emoció amb el cant dels dofins o amb la delicadesa màgica d’un cavallet de mar.

El film de Spielberg va ser un èxit des de molts punts de mira, però va tenir un preu molt alt que el mateix cineasta, passats els anys, va lamentar: convertir els taurons en la personificació del mal, en bèsties sanguinàries que, com a tals, és lícit, o fins i tot necessari, de matar.

I a fe que ho fem: els matem a milions. A milions. Els arrenquem les aletes simplement per fer-ne sopa o com a patètica (i, no cal dir-ho, inútil) potinga afrodisíaca, els deixem morir atrapats a les xarxes de pesca indiscriminada, els destruïm hàbitats i ecosistemes, els acorralem cap a l’extinció i, a sobre, els pengem la llufa de monstres assassins.

Fa cinc-cents milions d’anys que els taurons habiten aquest planeta. Són una història d’èxit evolutiu, éssers perfectament adaptats al seu medi, i necessaris també per a l’equilibri d’aquest mateix medi. Són caçadors extraordinaris, sí, però no assassins indiscriminats (els humans, de fet, no formem part del seu menú). I són esplèndids en els seus moviments, tan fins i freds i displicents. Contemplar-los és quedar-ne hipnotitzat. Jo he tingut la sort de poder-ho fer. Allò que deia: amb respecte i bandejant la por de les historietes. Sense emprenyar-los, amb prudència, seguint les indicacions de la gent que en sap i rendint-me a la meravella de la seva presència elegantíssima.

Ara que l’aniversari de la pel·li de Spielberg ha fet que tornem a parlar de taurons, potser ens podria servir per a entendre una mica millor, i lluny dels tòpics, aquests bellíssims nedadors (en plural, perquè en són molts, des del grandiós menjador de plàncton que és el tauró balena fins als especialistes en radars que anomenem taurons martell). Que la literatura, el cinema, la narrativa humana és imaginació i bé està. També per passar por, si ho volem: històries de zombis i d’apareguts i el que convingui. Però que faríem bé de recordar que el món no és com els nostres monstres. I que, sota les ones, no s’hi amaga cap bèstia rancuniosa amb set de sang humana sinó un univers fascinant i amb una extraordinària diversitat de formes de vida, de colors i moviment, un univers que pateix pel mal que li causem.

I sí: sigui per la pel·li o per l’estiu o pel que sigui, val la pena de conèixer (i d’aprendre a respectar) el mar, que és el món que comença sota l’escuma de les ones.

La setmana que ve hi haurà dues vistes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que seran crucials per a l’aplicació de l’amnistia. La primera té a veure amb la interpretació del delicte de malversació que ha exclòs Carles Puigdemont i la resta de dirigents polítics de l’aplicació de la llei. L’altra tractarà les pre-judicials presentades per l’Audiència espanyola en el cas de l’operació Judes, en què tretze independentistes són acusats de terrorisme i que fa anys que està encallada. L’Audiència espanyola no va voler amnistiar-los tot i reconèixer que, segons la llei, es complien els requisits perquè en fossin beneficiaris. El tribunal va exposar dubtes sobre el fet que això fos compatible amb la normativa europea contra el terrorisme, i aquests dubtes s’hauran de començar a resoldre la setmana que ve a Luxemburg. Parlem amb Xavi Monge, un dels advocats d’Alerta Solidària que porten les defenses, sobre com veu el cas. De moment, mostra cert optimisme i defensa que als tribunals espanyols se’ls va acabant la munició per a atacar la llei.

—Què n’espereu del TJUE?
—La vista estarà dividida en tres blocs, en què intervindrà l’ACVOT –l’acusació popular–, la fiscalia, nosaltres, Espanya i la Comissió Europea. El primer bloc és relatiu a la competència del tribunal sobre la qüestió, tenint en compte que la fiscalia ha dit en tots els procediments que el TJUE no hi tenia res a dir. En el nostre cas, és sobretot pel fet que la directiva de terrorisme va entrar en vigor el 2019. El TJUE pregunta: tenint en compte que pràcticament tots els fets són anteriors a l’entrada en vigor de la directiva, fins a quin punt es pot avaluar el xoc entre l’amnistia i una directiva que no havia entrat en vigor? Probablement, ja no hi haurà res més a discutir.

—Seria una aplicació retroactiva.
—I no és possible. La segona qüestió és un bloc de preguntes que té a veure fonamentalment amb el fet de si l’amnistia afecta l’efecte útil de la directiva, els objectius de la Unió en la lluita contra el terrorisme. Nosaltres plantegem que l’amnistia és excepcional, vinculada al procés, i que, a més, tan sols hi ha una sola causa de terrorisme que es vegi afectada per la llei, l’operació Judes. Per tant, la directiva i tots els instruments de cooperació europeus en el marc del terrorisme continuen intactes. L’efecte útil –molt encaminat al terrorisme gihadista– continua intacte.

“Tan sols hi ha una sola causa de terrorisme afectada per la llei, l'operació Judes”

—I l’últim bloc?
—Fa referència a principis de la Unió: si la llei topa amb el principi d’igualtat i el de seguretat jurídica. Entenem que no. Per l’excepcionalitat i perquè un requisit de les amnisties és que tinguin una finalitat legítima –en aquest cas, la resolució d’un conflicte polític, contribuir a això que en diuen pacificació, la normalització política i institucional. El tribunal també abordarà si té sentit discutir sobre l’exclusió de les violacions de drets humans tenint en compte, primera, que és un límit de les lleis d’amnistia –no perdonar greus violacions de drets humans– i, segona, que tal com està establert en la llei és correcte.

—Quines sensacions teniu respecte del tribunal?
—Sembla que avalua quina és la intensitat del control que ha de fer sobre la llei. En la vista del Tribunal de Comptes, la que afecta els polítics, el tribunal planteja directament fins a quin punt s’ha de discutir en l’àmbit europeu, si l’amnistia és una competència exclusiva dels estats. En aquest cas, a més, si ja s’ha deixat clar que no afecta els interessos econòmics de la Unió Europea, encara és més flagrant. Nosaltres encara tenim una directiva de terrorisme sobre la qual discutir…

—Com veieu el posicionament de la Comissió Europea, que és una de les parts? Us pot afavorir?
—Ha tingut un comportament estrany. Primer, ha fet una cosa –que probablement té a veure amb la intervenció d’un advocat espanyol– que és que, en l’altre procediment, el que afecta els polítics, planteja que la llei d’amnistia podria ser una autoamnistia, mentre que en el nostre cas no ho diu, això. És sorprenent. Si és una autoamnistia, ho és per a tothom. Crec que en això se li veu una mica el llautó: ho diu en el procediment en què hi ha càrrecs polítics, i no en el que no n’hi ha. El tribunal li demana que expliqui això de l’autoamnistia que diu en l’altre procediment. Li pica una mica el crostó per haver-ho dit en un cas i en l’altre no. La Comissió fa una mena de crítica política a l’amnistia, però conclou que no priva d’efecte útil la directiva europea i que les amnisties són una facultat que tenen els estats, que la directiva no s’hi oposa. La crítica és força innòcua jurídicament. Si no afecta la directiva, no hi ha gaire a discutir.

“La Comissió Europea fa una mena de crítica política a l'amnistia, però és força innòcua jurídicament”

—Per tant, això us beneficiaria?
—Sí. L’Audiència Nacional fa unes preguntes reiteratives que no tenen cap rellevància en el litigi principal. En una qüestió pre-judicial, l’únic que pot resoldre el tribunal és si, en relació amb el cas concret, hi ha una afectació del dret comunitari. L’Audiència Nacional qüestiona l’exclusió que fa la llei sobre el terrorisme: n’exclou els fets que hagin suposat violacions greus dels drets humans. L’Audiència entén que això significa establir una diferenciació entre terrorisme de baixa intensitat i d’alta que la directiva no preveu. I una de les preguntes que ens fa el tribunal és si aquesta discussió té cap sentit en aquest cas. Tenint en compte que la interlocutòria de plantejament de l’Audiència ja diu que no hi ha violació de drets humans –no hi ha cap atemptat, no s’ha fet mal a ningú, no s’ha causat cap dany– el tribunal ens pregunta si la discussió sobre l’exclusió té cap sentit.

—És a dir, com que la causa no parla de la intenció de fer cap atemptat, no té sentit discutir si la distinció que fa la llei entre un tipus de terrorisme o un altre és pertinent. No hi ha violacions greus de drets humans i, per tant, quedaria inclosa en l’amnistia.
—Sí, i el TJUE ja ha dit en reiterades ocasions que ells no fan dictàmens generals ni contesten a qüestions hipotètiques ni genèriques, només les que tenen rellevància en el cas concret. Seria diferent si fos un cas amb morts, però com que no ho és, diu el tribunal, té cap sentit discutir-ho aquí? Si no afecta la directiva, el tribunal no té gaire a dir. Si es conclou que l’amnistia no s’oposa al dret europeu, l’Audiència Nacional haurà d’arxivar l’operació Judes.

—En la causa no hi ha atemptats, ni plans d’atemptat, i fins i tot els suposats precursors d’explosius es lliguen només al delicte d’estralls.
—I l’acusació d’estralls en grau de temptativa és una mica peculiar. Una altra cosa és que hi hagués hagut un atemptat frustrat, però és que no hi ha hagut això. L’acusació és surrealista…

—Com interpreteu la sentència del TC sobre l’amnistia quant a la qüestió del terrorisme? Creieu que encamina una resolució a favor vostre del TJUE?
—Sí. Per exemple, la Comissió Europea diu, sobre el principi d’igualtat, que té dubtes, però que això ho ha de resoldre l’òrgan nacional, i el TC ja ho ha resolt. Ha dit que els actes contra la independència que són dins l’àmbit material i temporal de la llei també són amnistiables. Això dissipa qualsevol dubte sobre el principi d’igualtat. Hi ha una altra qüestió força rellevant amb el principi d’igualtat i amb la idea que no és una autoamnistia. Ara per ara, els únics amnistiats de l’operació Judes són els guàrdies civils investigats per tortures. És força evident que la teoria de l’autoamnistia fa aigües… I el TC va deixar clara la constitucionalitat de l’amnistia també en els delictes de terrorisme.

“És força evident que la teoria de l'autoamnistia fa aigües”

—Què pot passar a partir d’ara?
—Si el TJUE resol com entenem que ha de resoldre i com creiem que resoldrà, s’acabaria el periple judicial. El tribunal ha compassat els tempos de les quatre qüestions pre-judicials sobre l’amnistia i, per tant, entenem que tot es resoldrà de cop. Fins i tot, podria ser que emetés una sola sentència per totes, o sentències diferents, però totes alhora. El president del tribunal va dir l’altre dia que preveia que a final d’any la qüestió estaria resolta. La previsió seria que a la tardor tinguéssim les conclusions de l’advocat general i a final d’any o principi del que ve, la resolució. Si el TJUE diu que l’amnistia no s’oposa al dret de la Unió, no tindran més sortida que l’arxivament.

—Les sensacions després de la vista a l’Audiència espanyola fa un any eren que l’amnistia s’acabaria aplicant en aquest cas, tard o d’hora.
—La sensació que tenim és que el jutge Guevara hauria aplicat l’amnistia i prou, però no tenia unanimitat al tribunal. Més aviat sembla que el ponent és qui no ho tenia tan clar. Hi ha un punt de la interlocutòria en què es critica obertament el legislador, mentre que a la vista, quan l’advocat d’ACVOT va criticar el legislador, Guevara li va cridar l’atenció dues vegades i li va dir que allò no eren les Corts. Sorprèn que allò que el propi president del tribunal ha tallat en la vista després aparegui en la interlocutòria. Però si el tribunal hagués considerat que no era aplicable l’amnistia en aquest cas, directament no l’hauria aplicada, no hauria presentat una qüestió pre-judicial.

—En el millor dels escenaris, la causa no s’arxivarà fins a final d’any. Com viuen els encausats tants anys d’incertesa?
—Amb una mica de resignació i amb decepció, perquè això s’hauria d’haver tancat fa un any i encara som aquí. Ara, tenim cert optimisme: la llei és clara i s’hauria d’aplicar.

“L'operació Judes s'hauria d'haver tancat fa un any i encara som aquí”

—Una redacció diferent de la llei us hauria posat les coses més fàcils?
—Fos quina fos, la guia aquella dels jutges ultres sobre com boicotejar l’amnistia hauria existit igualment. Per nosaltres, la qüestió pre-judicial és absolutament innecessària, no tenim cap dubte de la compatibilitat amb el dret europeu. Tothom tenia clar que, fos quin fos el text, la directriu d’Aznar de “qui pugui fer que faci” era molt clara.

—Com creieu que evolucionarà l’aplicació de la llei en relació amb els represaliats de base?
—Sabíem que no seria fàcil ni curt, i que havíem d’estar preparats. Tenim denegacions d’amnistia o amnisties pendents d’aplicar que són flagrants, com el cas dels acusats de la manifestació contra Jusapol. Els van denegar l’amnistia i vam presentar recursos. Hi ha tribunals que en fan lectures restrictives i la qüestió pre-judicial europea més surrealista de totes és la d’un jutjat de Vilanova per un delicte de desobediència. Si els jutges volen boicotejar-la, ho intentaran fins al final. Però això ja s’esgota. En els casos en què el boicot sigui més intens, caldrà anar fins al Constitucional.

“L’odi és a la seva banda”: el cas de l’Adri, encallat pel no a l’amnistia

—I això allargarà encara més els processos…
—Sí, però quan el Constitucional es mulla és una mica temerari fer certes resolucions, poden fregar la prevaricació. Quan la interpretació era discutible, els jutjats podien tenir cert marge, però ara cada vegada és més estret. Alguns esperaven que el TC es pronunciés i alguns han plantejat la qüestió de constitucionalitat, però dictada la sentència del recurs del PP, la resta de sentències tindran el mateix criteri, i només hi haurà la discussió sobre fets concrets de cada cas.

 

La setmana que ve hi haurà dues vistes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que seran crucials per a l’aplicació de l’amnistia. La primera té a veure amb la interpretació del delicte de malversació que ha exclòs Carles Puigdemont i la resta de dirigents polítics de l’aplicació de la llei. L’altra tractarà les pre-judicials presentades per l’Audiència espanyola en el cas de l’operació Judes, en què tretze independentistes són acusats de terrorisme i que fa anys que està encallada. L’Audiència espanyola no va voler amnistiar-los tot i reconèixer que, segons la llei, es complien els requisits perquè en fossin beneficiaris. El tribunal va exposar dubtes sobre el fet que això fos compatible amb la normativa europea contra el terrorisme, i aquests dubtes s’hauran de començar a resoldre la setmana que ve a Luxemburg. Parlem amb Xavi Monge, un dels advocats d’Alerta Solidària que porten les defenses, sobre com veu el cas. De moment, mostra cert optimisme i defensa que als tribunals espanyols se’ls va acabant la munició per a atacar la llei.

—Què n’espereu del TJUE?
—La vista estarà dividida en tres blocs, en què intervindrà l’ACVOT –l’acusació popular–, la fiscalia, nosaltres, Espanya i la Comissió Europea. El primer bloc és relatiu a la competència del tribunal sobre la qüestió, tenint en compte que la fiscalia ha dit en tots els procediments que el TJUE no hi tenia res a dir. En el nostre cas, és sobretot pel fet que la directiva de terrorisme va entrar en vigor el 2019. El TJUE pregunta: tenint en compte que pràcticament tots els fets són anteriors a l’entrada en vigor de la directiva, fins a quin punt es pot avaluar el xoc entre l’amnistia i una directiva que no havia entrat en vigor? Probablement, ja no hi haurà res més a discutir.

—Seria una aplicació retroactiva.
—I no és possible. La segona qüestió és un bloc de preguntes que té a veure fonamentalment amb el fet de si l’amnistia afecta l’efecte útil de la directiva, els objectius de la Unió en la lluita contra el terrorisme. Nosaltres plantegem que l’amnistia és excepcional, vinculada al procés, i que, a més, tan sols hi ha una sola causa de terrorisme que es vegi afectada per la llei, l’operació Judes. Per tant, la directiva i tots els instruments de cooperació europeus en el marc del terrorisme continuen intactes. L’efecte útil –molt encaminat al terrorisme gihadista– continua intacte.

“Tan sols hi ha una sola causa de terrorisme afectada per la llei, l'operació Judes”

—I l’últim bloc?
—Fa referència a principis de la Unió: si la llei topa amb el principi d’igualtat i el de seguretat jurídica. Entenem que no. Per l’excepcionalitat i perquè un requisit de les amnisties és que tinguin una finalitat legítima –en aquest cas, la resolució d’un conflicte polític, contribuir a això que en diuen pacificació, la normalització política i institucional. El tribunal també abordarà si té sentit discutir sobre l’exclusió de les violacions de drets humans tenint en compte, primera, que és un límit de les lleis d’amnistia –no perdonar greus violacions de drets humans– i, segona, que tal com està establert en la llei és correcte.

—Quines sensacions teniu respecte del tribunal?
—Sembla que avalua quina és la intensitat del control que ha de fer sobre la llei. En la vista del Tribunal de Comptes, la que afecta els polítics, el tribunal planteja directament fins a quin punt s’ha de discutir en l’àmbit europeu, si l’amnistia és una competència exclusiva dels estats. En aquest cas, a més, si ja s’ha deixat clar que no afecta els interessos econòmics de la Unió Europea, encara és més flagrant. Nosaltres encara tenim una directiva de terrorisme sobre la qual discutir…

—Com veieu el posicionament de la Comissió Europea, que és una de les parts? Us pot afavorir?
—Ha tingut un comportament estrany. Primer, ha fet una cosa –que probablement té a veure amb la intervenció d’un advocat espanyol– que és que, en l’altre procediment, el que afecta els polítics, planteja que la llei d’amnistia podria ser una autoamnistia, mentre que en el nostre cas no ho diu, això. És sorprenent. Si és una autoamnistia, ho és per a tothom. Crec que en això se li veu una mica el llautó: ho diu en el procediment en què hi ha càrrecs polítics, i no en el que no n’hi ha. El tribunal li demana que expliqui això de l’autoamnistia que diu en l’altre procediment. Li pica una mica el crostó per haver-ho dit en un cas i en l’altre no. La Comissió fa una mena de crítica política a l’amnistia, però conclou que no priva d’efecte útil la directiva europea i que les amnisties són una facultat que tenen els estats, que la directiva no s’hi oposa. La crítica és força innòcua jurídicament. Si no afecta la directiva, no hi ha gaire a discutir.

“La Comissió Europea fa una mena de crítica política a l'amnistia, però és força innòcua jurídicament”

—Per tant, això us beneficiaria?
—Sí. L’Audiència Nacional fa unes preguntes reiteratives que no tenen cap rellevància en el litigi principal. En una qüestió pre-judicial, l’únic que pot resoldre el tribunal és si, en relació amb el cas concret, hi ha una afectació del dret comunitari. L’Audiència Nacional qüestiona l’exclusió que fa la llei sobre el terrorisme: n’exclou els fets que hagin suposat violacions greus dels drets humans. L’Audiència entén que això significa establir una diferenciació entre terrorisme de baixa intensitat i d’alta que la directiva no preveu. I una de les preguntes que ens fa el tribunal és si aquesta discussió té cap sentit en aquest cas. Tenint en compte que la interlocutòria de plantejament de l’Audiència ja diu que no hi ha violació de drets humans –no hi ha cap atemptat, no s’ha fet mal a ningú, no s’ha causat cap dany– el tribunal ens pregunta si la discussió sobre l’exclusió té cap sentit.

—És a dir, com que la causa no parla de la intenció de fer cap atemptat, no té sentit discutir si la distinció que fa la llei entre un tipus de terrorisme o un altre és pertinent. No hi ha violacions greus de drets humans i, per tant, quedaria inclosa en l’amnistia.
—Sí, i el TJUE ja ha dit en reiterades ocasions que ells no fan dictàmens generals ni contesten a qüestions hipotètiques ni genèriques, només les que tenen rellevància en el cas concret. Seria diferent si fos un cas amb morts, però com que no ho és, diu el tribunal, té cap sentit discutir-ho aquí? Si no afecta la directiva, el tribunal no té gaire a dir. Si es conclou que l’amnistia no s’oposa al dret europeu, l’Audiència Nacional haurà d’arxivar l’operació Judes.

—En la causa no hi ha atemptats, ni plans d’atemptat, i fins i tot els suposats precursors d’explosius es lliguen només al delicte d’estralls.
—I l’acusació d’estralls en grau de temptativa és una mica peculiar. Una altra cosa és que hi hagués hagut un atemptat frustrat, però és que no hi ha hagut això. L’acusació és surrealista…

—Com interpreteu la sentència del TC sobre l’amnistia quant a la qüestió del terrorisme? Creieu que encamina una resolució a favor vostre del TJUE?
—Sí. Per exemple, la Comissió Europea diu, sobre el principi d’igualtat, que té dubtes, però que això ho ha de resoldre l’òrgan nacional, i el TC ja ho ha resolt. Ha dit que els actes contra la independència que són dins l’àmbit material i temporal de la llei també són amnistiables. Això dissipa qualsevol dubte sobre el principi d’igualtat. Hi ha una altra qüestió força rellevant amb el principi d’igualtat i amb la idea que no és una autoamnistia. Ara per ara, els únics amnistiats de l’operació Judes són els guàrdies civils investigats per tortures. És força evident que la teoria de l’autoamnistia fa aigües… I el TC va deixar clara la constitucionalitat de l’amnistia també en els delictes de terrorisme.

“És força evident que la teoria de l'autoamnistia fa aigües”

—Què pot passar a partir d’ara?
—Si el TJUE resol com entenem que ha de resoldre i com creiem que resoldrà, s’acabaria el periple judicial. El tribunal ha compassat els tempos de les quatre qüestions pre-judicials sobre l’amnistia i, per tant, entenem que tot es resoldrà de cop. Fins i tot, podria ser que emetés una sola sentència per totes, o sentències diferents, però totes alhora. El president del tribunal va dir l’altre dia que preveia que a final d’any la qüestió estaria resolta. La previsió seria que a la tardor tinguéssim les conclusions de l’advocat general i a final d’any o principi del que ve, la resolució. Si el TJUE diu que l’amnistia no s’oposa al dret de la Unió, no tindran més sortida que l’arxivament.

—Les sensacions després de la vista a l’Audiència espanyola fa un any eren que l’amnistia s’acabaria aplicant en aquest cas, tard o d’hora.
—La sensació que tenim és que el jutge Guevara hauria aplicat l’amnistia i prou, però no tenia unanimitat al tribunal. Més aviat sembla que el ponent és qui no ho tenia tan clar. Hi ha un punt de la interlocutòria en què es critica obertament el legislador, mentre que a la vista, quan l’advocat d’ACVOT va criticar el legislador, Guevara li va cridar l’atenció dues vegades i li va dir que allò no eren les Corts. Sorprèn que allò que el propi president del tribunal ha tallat en la vista després aparegui en la interlocutòria. Però si el tribunal hagués considerat que no era aplicable l’amnistia en aquest cas, directament no l’hauria aplicada, no hauria presentat una qüestió pre-judicial.

—En el millor dels escenaris, la causa no s’arxivarà fins a final d’any. Com viuen els encausats tants anys d’incertesa?
—Amb una mica de resignació i amb decepció, perquè això s’hauria d’haver tancat fa un any i encara som aquí. Ara, tenim cert optimisme: la llei és clara i s’hauria d’aplicar.

“L'operació Judes s'hauria d'haver tancat fa un any i encara som aquí”

—Una redacció diferent de la llei us hauria posat les coses més fàcils?
—Fos quina fos, la guia aquella dels jutges ultres sobre com boicotejar l’amnistia hauria existit igualment. Per nosaltres, la qüestió pre-judicial és absolutament innecessària, no tenim cap dubte de la compatibilitat amb el dret europeu. Tothom tenia clar que, fos quin fos el text, la directriu d’Aznar de “qui pugui fer que faci” era molt clara.

—Com creieu que evolucionarà l’aplicació de la llei en relació amb els represaliats de base?
—Sabíem que no seria fàcil ni curt, i que havíem d’estar preparats. Tenim denegacions d’amnistia o amnisties pendents d’aplicar que són flagrants, com el cas dels acusats de la manifestació contra Jusapol. Els van denegar l’amnistia i vam presentar recursos. Hi ha tribunals que en fan lectures restrictives i la qüestió pre-judicial europea més surrealista de totes és la d’un jutjat de Vilanova per un delicte de desobediència. Si els jutges volen boicotejar-la, ho intentaran fins al final. Però això ja s’esgota. En els casos en què el boicot sigui més intens, caldrà anar fins al Constitucional.

“L’odi és a la seva banda”: el cas de l’Adri, encallat pel no a l’amnistia

—I això allargarà encara més els processos…
—Sí, però quan el Constitucional es mulla és una mica temerari fer certes resolucions, poden fregar la prevaricació. Quan la interpretació era discutible, els jutjats podien tenir cert marge, però ara cada vegada és més estret. Alguns esperaven que el TC es pronunciés i alguns han plantejat la qüestió de constitucionalitat, però dictada la sentència del recurs del PP, la resta de sentències tindran el mateix criteri, i només hi haurà la discussió sobre fets concrets de cada cas.

 

L’ex-president de la Generalitat i del Partit Popular al País Valencià, Francisco Camps, ha anunciat oficialment que vol tornar a presidir el partit i que es presentarà al congrés quan se’n convoqui la renovació. En un acte fet aquest vespre al palau Alameda de València, Camps ha presentat el seu projecte polític i ha reivindicat allò que considera un “dret legítim” a recuperar el lideratge del partit que va encapçalar fins que el seu nom es va trobar enfangat per un reguitzell de casos de corrupció que el van apartar del focus polític.

“El meu projecte no és d’uns contra uns altres”, ha dit, tot i el previsible enfrontament amb l’actual president valencià, Carlos Mazón. Ha reclamat de tornar a encapçalar el PP valencià per recuperar “la il·lusió” i ha promès suport, respecte i lleialtat a tots els dirigents actuals, de Mazón fins al darrer regidor. Tanmateix, en el fons, el seu discurs ha estat també una reprimenda al partit per haver-lo marginat durant anys.

Camps ha reivindicat les tres majories absolutes que va aconseguir al capdavant del partit i ha presentat la seva trajectòria com un acte sostingut de sacrifici en favor del PP, del País Valencià i d’Espanya. “He estat callat un dia i un altre, un congrés i un altre, i no m’he queixat mai”, ha dit, amb un to amb què ha volgut apel·lar directament als militants que encara el veuen com una figura central del passat del partit.

L’ombra del llegat Camps

Tot i la insistència a projectar una imatge de dignitat silenciosa, el retorn de Camps al primer pla polític desperta molt de recel, tant dins el partit com fora. Els seus mandats en la presidència de la Generalitat (2003-2011) són recordats per haver presidit una etapa de grans projectes fallits, endeutament a gran escala i escàndols de corrupció. Tot i que ha estat absolt de les causes judicials, el seu nom ha restat vinculat al cas Gürtel, a contractacions opaques i a una concepció patrimonial del poder polític. Aquest vespre, Camps s’ha volgut presentar com una figura honesta injustament apartada. “No us sembla lleialtat, haver llegit el que he llegit, escoltat el que he escoltat, i aguantar, i aguantar, i aguantar? Per què aguantava? Per vosaltres, per la gent que sempre ha cregut en mi”, ha dit, enmig de crits de “president” d’un públic fidel.

Fa pocs dies es va fer el congrés extraordinari del PP espanyol, en què Alberto Núñez Feijóo fou ratificat com a president. Camps ha expressat “lleialtat absoluta” a Feijóo i s’ha compromès a enfortir el PP valencià per contribuir a fer fort el PP espanyol.

Ara, també li ha retret indirectament que, en aquell congrés, es digués que hi havia “tota la gent que ha construït el partit”, mentre ell, que diu haver-lo construït “amb molts altres”, no hi va ser convidat ni esmentat. Amb aquesta escenificació, Camps fa un pas endavant per mirar de condicionar el futur del PP valencià.

L’ex-president de la Generalitat i del Partit Popular al País Valencià, Francisco Camps, ha anunciat oficialment que vol tornar a presidir el partit i que es presentarà al congrés quan se’n convoqui la renovació. En un acte fet aquest vespre al palau Alameda de València, Camps ha presentat el seu projecte polític i ha reivindicat allò que considera un “dret legítim” a recuperar el lideratge del partit que va encapçalar fins que el seu nom es va trobar enfangat per un reguitzell de casos de corrupció que el van apartar del focus polític.

“El meu projecte no és d’uns contra uns altres”, ha dit, tot i el previsible enfrontament amb l’actual president valencià, Carlos Mazón. Ha reclamat de tornar a encapçalar el PP valencià per recuperar “la il·lusió” i ha promès suport, respecte i lleialtat a tots els dirigents actuals, de Mazón fins al darrer regidor. Tanmateix, en el fons, el seu discurs ha estat també una reprimenda al partit per haver-lo marginat durant anys.

Camps ha reivindicat les tres majories absolutes que va aconseguir al capdavant del partit i ha presentat la seva trajectòria com un acte sostingut de sacrifici en favor del PP, del País Valencià i d’Espanya. “He estat callat un dia i un altre, un congrés i un altre, i no m’he queixat mai”, ha dit, amb un to amb què ha volgut apel·lar directament als militants que encara el veuen com una figura central del passat del partit.

L’ombra del llegat Camps

Tot i la insistència a projectar una imatge de dignitat silenciosa, el retorn de Camps al primer pla polític desperta molt de recel, tant dins el partit com fora. Els seus mandats en la presidència de la Generalitat (2003-2011) són recordats per haver presidit una etapa de grans projectes fallits, endeutament a gran escala i escàndols de corrupció. Tot i que ha estat absolt de les causes judicials, el seu nom ha restat vinculat al cas Gürtel, a contractacions opaques i a una concepció patrimonial del poder polític. Aquest vespre, Camps s’ha volgut presentar com una figura honesta injustament apartada. “No us sembla lleialtat, haver llegit el que he llegit, escoltat el que he escoltat, i aguantar, i aguantar, i aguantar? Per què aguantava? Per vosaltres, per la gent que sempre ha cregut en mi”, ha dit, enmig de crits de “president” d’un públic fidel.

Fa pocs dies es va fer el congrés extraordinari del PP espanyol, en què Alberto Núñez Feijóo fou ratificat com a president. Camps ha expressat “lleialtat absoluta” a Feijóo i s’ha compromès a enfortir el PP valencià per contribuir a fer fort el PP espanyol.

Ara, també li ha retret indirectament que, en aquell congrés, es digués que hi havia “tota la gent que ha construït el partit”, mentre ell, que diu haver-lo construït “amb molts altres”, no hi va ser convidat ni esmentat. Amb aquesta escenificació, Camps fa un pas endavant per mirar de condicionar el futur del PP valencià.

La Plataforma per la Llengua ha acusat l’Ajuntament de Barcelona d’emparar mofes sobre els drets lingüístics dels catalans en la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024. Segons que explica l’entitat, durant aquell acte, es van projectar uns esquetxos humorístics en què es ridiculitzava la defensa de la llengua. En un, per exemple, es deia: “Y el inglés, ¿para qué? ¡Estamos en Catalunya y aquí ‘se parla català’!” (“I l’anglès, per a què? Som a Catalunya i aquí ‘se parla català’!”).

Un altre dels passatges contraposava l’aprenentatge del català amb els tràmits legals. I deia, en castellà “Què és més important? Que parli català o que renovi la documentació?” Per la plataforma, la idea parteix d’una concepció supremacista, perquè menysté els drets lingüístics dels catalanoparlants respecte dels altres drets i obre la porta a un discurs d’odi cap a la llengua catalana i els catalanoparlants, que són identificats com a opressors pel fet de demanar que se sàpiga català.

La plataforma reclama una rectificació pública a l’ajuntament per aquesta befa, que considera que contradiu la defensa dels drets humans que exerceix la taula d’entitats amb el Servei d’Atenció a les Víctimes de Discriminació (SAVD), que nodreix l’informe i de la qual forma part precisament la Plataforma per la Llengua. A més, exigeix un compromís perquè fets com aquest no es repeteixin i demana una reunió urgent amb el batlle, Jaume Collboni, i amb la segona tinenta de batllia, Maria Eugènia Gay, que presidia l’acte com a responsable de l’àmbit municipal de Drets Socials, per a saber els motius d’aquestes negligències, demanar-ne responsabilitats polítiques i exigir que es garanteixi el respecte als drets lingüístics en tots els actes municipals.

L’entitat lamenta que els gags, fets íntegrament en castellà, obliden que gairebé totes les discriminacions lingüístiques amb què es troben els veïns de Barcelona són pel fet de parlar en català –concretament el 99%– i que enguany han crescut d’un 52%, fins a arribar a 190.

La Plataforma per la Llengua ha acusat l’Ajuntament de Barcelona d’emparar mofes sobre els drets lingüístics dels catalans en la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024. Segons que explica l’entitat, durant aquell acte, es van projectar uns esquetxos humorístics en què es ridiculitzava la defensa de la llengua. En un, per exemple, es deia: “Y el inglés, ¿para qué? ¡Estamos en Catalunya y aquí ‘se parla català’!” (“I l’anglès, per a què? Som a Catalunya i aquí ‘se parla català’!”).

Un altre dels passatges contraposava l’aprenentatge del català amb els tràmits legals. I deia, en castellà “Què és més important? Que parli català o que renovi la documentació?” Per la plataforma, la idea parteix d’una concepció supremacista, perquè menysté els drets lingüístics dels catalanoparlants respecte dels altres drets i obre la porta a un discurs d’odi cap a la llengua catalana i els catalanoparlants, que són identificats com a opressors pel fet de demanar que se sàpiga català.

La plataforma reclama una rectificació pública a l’ajuntament per aquesta befa, que considera que contradiu la defensa dels drets humans que exerceix la taula d’entitats amb el Servei d’Atenció a les Víctimes de Discriminació (SAVD), que nodreix l’informe i de la qual forma part precisament la Plataforma per la Llengua. A més, exigeix un compromís perquè fets com aquest no es repeteixin i demana una reunió urgent amb el batlle, Jaume Collboni, i amb la segona tinenta de batllia, Maria Eugènia Gay, que presidia l’acte com a responsable de l’àmbit municipal de Drets Socials, per a saber els motius d’aquestes negligències, demanar-ne responsabilitats polítiques i exigir que es garanteixi el respecte als drets lingüístics en tots els actes municipals.

L’entitat lamenta que els gags, fets íntegrament en castellà, obliden que gairebé totes les discriminacions lingüístiques amb què es troben els veïns de Barcelona són pel fet de parlar en català –concretament el 99%– i que enguany han crescut d’un 52%, fins a arribar a 190.

En aquesta època definida per la complexitat i la incertesa, la mentalitat emprenedora és fonamental. Els emprenedors seran els arquitectes de les noves vies de creixement, perquè desafien les creences, naveguen per l’ambigüitat i actuen amb urgència. Els desafiaments que tenen al davant no són petits, però les oportunitats també són enormes. Els emprenedors que sàpiguen aprofitar aquest moment, equilibrant els ingressos amb l’impacte social i la resiliència amb la reinvenció, no tan sols sobreviuran, sinó que seran capdavanters en el camí cap a un futur millor. Aquesta és la importància que s’atorgava al paper dels emprenedors en l’últim Fòrum Econòmica Mundial.

Que aquests empresaris-treballadors tenen un paper creixent en la societat, aquí ho sabem molt bé, de fa temps. Precisament, ahir es van fer públics els resultats del report Global Entrepeneurship Monitor (GEM) 2024-2025, en una sessió de treball amb periodistes. Aquest informe, que mesura l’activitat emprenedora de Catalunya, és promogut per la Generalitat i la Diputació de Barcelona, i elaborat conjuntament per l’Institut Metròpoli i el Departament d’Empresa de la UAB. El GEM és un projecte internacional de recerca que va sorgir amb la intenció d’analitzar l’activitat emprenedora, juntament amb els factors que influeixen en la creació de noves empreses. Es va començar a fer el 1999 i ha analitzat més de 100 països.

Doncs bé, les dades que aporta sobre aquest món dels emprenedors a casa nostra el 2024 són majoritàriament positives. El report diu que la taxa d’activitat emprenedora (TEA) a Catalunya, és a dir, el percentatge de la població adulta que manifesta ser empresari d’una empresa en fase inicial (fins a 3,5 anys), ha arribat al 8,6%, la xifra més alta d’aquests darrers vint-i-un anys. Amb aquest percentatge, la TEA catalana continua per sobre de l’espanyola (7,2%) i gairebé iguala l’europea (8,8%). S’hi destaca la demarcació de Barcelona, amb una TEA del 9%. Per a fer-nos-en una idea millor, val més donar les xifres absolutes. Significa que 430.982 persones entre 18 anys i 64 estan involucrades en activitats emprenedores aquests darrers 3 anys i mig, de les quals 254.239 són naixents (que han començat fa menys de tres mesos). Segons l’informe, aquestes dades mostren un ecosistema en expansió, impulsat per un repunt notable en la fase inicial.

I no solament això, sinó que les perspectives són molt positives. La intenció d’emprendre de la població catalana continua creixent. El percentatge de persones que espera ser emprenedora els 3 anys vinents és del 15,4% (2 punts més que l’any passat), i a Barcelona s’enfila fins al 16,7%. Amb aquest augment, Catalunya s’acosta a la mitjana de la Unió Europea, que és del 16,4%, i la demarcació de Barcelona la supera. Cal destacar que aquests valors també són els millors en la sèrie, del 2004 ençà. “Per a consolidar aquesta tendència, seria recomanable que se secundés de manera sostinguda la transició des de la intenció fins a l’acció final emprenedora, reforçant l’acompanyament als qui decideixen iniciar un projecte”, recomana el document.

I com són aquests valents que volen enfrontar-se al mercat ells tots sols? La GEM els distribueix en tres apartats: formació, edat i gènere.

Comencem pel primer. És evident que el nivell educatiu dels emprenedors és essencial per a explicar la qualitat i la viabilitat dels projectes empresarials. El 2024, el 62% dels emprenedors en fase inicial comptava amb estudis universitaris, un 32% amb grau i un 31% amb postgrau. Aquest patró confirma la relació estreta entre formació, capacitat per a detectar oportunitats i disposició per a assumir riscs emprenedors.

Quant a l’edat, moltes vegades es pensa que és una experiència duta a terme per gent molt jove. I evidentment que n’hi ha, però no són un nombre majoritari. Segons l’informe, el cicle de vida emprenedor indica que els projectes es comencen principalment en la franja de 30 anys a 45, i els més estables acostumen a ser encapçalats per gent amb més trajectòria professional.

Quant a la perspectiva de gènere, continua grinyolant una distància estructural, perquè el report mostra una proporció de 76 dones per cada 100 homes emprenedors en la fase inicial. Aquesta distància no es deu únicament a diferències actitudinals o d’autopercepció, sinó també a obstacles estructurals, com el fet de disposar de més poc temps, la càrrega desigual de tasques de cura, i les barreres d’accés a les xarxes, al finançament i a la mentoria.

Dit això, ningú no pot negar que la qualitat de l’emprenedoria depèn fonamentalment de la motivació de cada emprenedor. De vegades, s’ha dit que és l’últim reducte per al qui no troba feina al mercat. Però sembla que això canvia ràpidament. L’informe ho nega amb dades concretes. Demostra que la majoria avui es fan emprenedors per motivació personal, encara que la necessitat, és cert, continua essent-hi present. Un 31% dels emprenedors declara haver iniciat el seu negoci per manca de feina, cosa que revela la persistència de la necessitat, tot i que és menor que en anys anteriors (42% el 2022 i 38% el 2023). De totes maneres, pensem que aquesta mena d’autoocupació anys enrere arribava a ser del 50%.

És important també de saber les característiques de l’activitat emprenedora que tenim a Catalunya. L’estudi les divideix en quatre parts: per sectors, per dimensió, per perspectives de creixement i pel finançament. Doncs bé, durant el 2024, mostra una evolució estructural que apunta cap a una diversificació sectorial més gran, un desplaçament incipient cap a estructures organitzatives més robustes i una millora en les expectatives de creixement, especialment quant a generació d’ocupació.

En relació amb el finançament en l’activitat emprenedora naixent, els estalvis personals representen el 68% del total del capital llavor. Les següents fonts són les institucions financeres (13%), els familiars i amics (10%); i la resta (9%) ve de fonts diverses. Aquest panorama reforça la necessitat de millorar l’articulació entre projectes amb potencial i els instruments financers públics o privats que poden facilitar-ne l’expansió. No cal dir que el finançament és un dels aspectes de què cal tenir més cura, atesa l’actitud poc arriscada de la banca, el món poc desenvolupat d’entitats dedicades a ajudar a aquesta funció i el baix volum d’inversors disposats a entrar-hi. Quant a això, l’informe assenyala que el percentatge sobre la població total dels qui manifesten haver fet aportacions definides a projectes empresarials de tercers (business angels) són el 3% a Catalunya, en contrast amb el 5,5% de mitjana en els països d’alts ingressos.

En definitiva, les dades de l’informe del 2024 reflecteixen un ecosistema emprenedor català en plena transformació, que consolida avenços substancials en diversificació sectorial, creixement, projecció internacional i incorporació de valors sostenibles. Però volia saber què en pensava el coordinador del GEM a Catalunya, el professor de la UAB Carlos Guallarte, en comparació amb informes d’anys anteriors. Per ell, el fet més destacat és el salt qualitatiu que ha fet “el planter català” de futurs emprenedors i el salt que també fa la motivació personal. “Baixa molt el percentatge dels que ho fan per necessitat. És una dada molt important”, em diu. També dóna molt de valor a la millora constant en la formació que hi ha en els nous emprenedors. “Això permet que ja hi hagi un 17% en el sector transformador industrial, si bé, com és lògic, el 77% es dediquen als serveis. Però el creixement dels que van al sector industrial és fonamental.”

I Guallarte opina que el punt més negatiu és el poc reconeixement social que tenen els emprenedors, comparat amb el d’alguns altres països. El 2024 tan sols el 55% de la població catalana considera que emprendre proporciona un cert estatus social, segons l’informe. És un percentatge baix, perquè se situa per sota de la mitjana dels països d’alts ingressos (78%). “Aquesta bretxa de 23 punts percentuals revela que, tot i que a Catalunya existeix una tendència creixent de reconeixement cultural de l’emprenedoria, encara no aconseguim els nivells d’acceptació i valoració simbòlica observats en altres economies avançades.” I afegeix: “Aquesta menor valoració social de la figura de l’emprenedor podria explicar-se per l’alta proporció d’iniciatives motivades per necessitat, l’autoocupació, que ha caracteritzat l’emprenedoria a Catalunya i l’estat espanyol durant bastants anys.” Però sembla que això, com dèiem, va canviant.

Andorra serà la seu d’un aplec internacional per a avançar en la protecció infantil en l’entorn digital, segons que ha informat avui el govern en un comunicat. L’esdeveniment, organitzat conjuntament amb la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT), serà aquest mes d’octubre.

La trobada reunirà representants de governs, organitzacions internacionals, sector privat, societat civil i món acadèmic per intercanviar idees, compartir bones pràctiques i reforçar la cooperació amb l’objectiu de garantir “un futur digital més segur per als més petits”.

El ministre de Funció Pública i Transformació Digital, Marc Rossell, ha aprofitat un viatge oficial a Ginebra per avançar en els preparatius de l’esdeveniment, coincidint amb els actes commemoratius del 160è aniversari de la UIT.

El Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) començarà aquest divendres el procés de desarmament en una cerimònia a la ciutat de Sulaimaniya, al Kurdistan iraquià. Ho ha confirmat avui el Partit per la Igualtat i la Democràcia Popular (DEM), formació prokurda amb representació parlamentària a Turquia, que ha qualificat l’acte de “pas històric” cap a la pau i ha anunciat la seva assistència institucional a l’acte.

El moviment arriba després d’haver anunciat el PKK el mes de maig la dissolució i el final de la lluita armada, en resposta a una crida del seu líder empresonat, Abdul·là Ocalan. El dirigent, reclòs d’ençà de fa més de dues dècades a la presó d’Imrali, ha aparegut avui en un vídeo difós per l’agència prokurda ANF, el primer d’ençà del 1999, per confirmar públicament la fi del cicle armat i demanar que s’activés una comissió parlamentària per a gestionar el procés de pau.

Què significa el desarmament del PKK per al nord i l’est de Síria?

En el missatge, enregistrat darrere una taula blanca i llegit amb to solemne, Ocalan diu: “Continuo defensant la Crida per la Pau i la Societat Democràtica del 27 de febrer del 2025.” Hi afegeix que el punt actual del procés és “molt valuós i de caràcter històric” i que “el moviment del PKK basat en la negació de l’existència i en l’objectiu d’un estat propi ha arribat al final”.

Sayın Abdullah Öcalan’dan tarihi çağrı. pic.twitter.com/6eg5wiiqM7

— Ömer ÖCALAN (@omerrocalan) July 9, 2025

Ocalan diu que “el reconeixement de l’existència s’ha aconseguit i, per tant, l’objectiu principal s’ha complert”. “És en aquest sentit que el moviment ha arribat al seu límit.” Remarca també que la renúncia a les armes ha de fer-se “amb voluntat pròpia” i que el pas següent ha de ser la creació d’una comissió legislativa “amb autoritat i fonament legal” dins el parlament turc.

El cap del PKK recalca que “la transició de la lluita armada a la política democràtica i a la via legal ha de ser entesa no com una pèrdua, sinó com un guany històric”, i subratlla que “la força no ha de venir de les armes, sinó de la política i la pau social”. També afegeix: “Sabeu que no he considerat mai la meva llibertat com un problema individual. Jo crec en la força de la política i de la pau, i us convido a fer realitat aquest principi.”

Un procés vigilat al parlament i en el terreny

El DEM, que va participar en les converses de pau del 2015, ha proposat ara que una comissió de quaranta o cinquanta persones supervisi el procés. La portaveu del partit, Aysegül Doğan, ha explicat que la cerimònia de divendres no es transmetrà en directe, però hi assistiran periodistes acreditats. També hi haurà representació institucional del partit, inclosos diputats i els dos copresidents. Doğan ha dit que el missatge d’Ocalan marcava un moment històric que podia “determinar el segon segle de la república turca” i que en pocs dies es faria un pas per a la retirada total de les armes.

Coordinació amb Ankara, Erbil i Bagdad

El desarmament, segons que han explicat fonts properes al procés, es farà en coordinació amb les autoritats de Turquia, el govern regional del Kurdistan i l’estat iraquià. És previst que s’estableixin punts concrets per a la recollida de les armes i que el procés s’enllesteixi en uns quants mesos. En el vídeo, Öcalan apareix acompanyat dels sis presos polítics kurds amb qui comparteix l’aïllament a l’illa d’Imrali, entre ells Ömer Hayri Konar, Veysi Aktaş i Hamili Yıldırım, enviats el 2015 per fer de “secretaria” durant les anteriors converses de pau. Segons l’advocacia que representa Öcalan, els altres tres són Mahmut Yamalak, Engin Atabey i Zeki Bayhan, incorporats enguany.

L’Ajuntament de València ha rebut un estudi tècnic, encarregat al lingüista i acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) Abelard Saragossà, que avala la castellanització del topònim “Valéncia”, amb l’accent tancat, i també la fórmula “Valencia”, sense accent. El document defensa que aquesta modificació respon a la “pronunciació real” de la majoria de la població de la ciutat.

El 7 de març, el Servei de Normalització Lingüística va encarregar a Saragossà un estudi tècnic que analitzés els fonaments històrics i lingüístics del canvi de denominació, que va ser acordat pel ple del 26 de setembre de 2023. El document serà presentat a la Comissió de Cultura la setmana vinent.

La “pronunciació real” com a criteri fonamental

L’estudi diu que la pronunciació “Valéncia” és unànime a totes les comarques del País Valencià, dels Ports fins al Baix Segura, on la vocal tònica és tancada. Saragossà recorda que l’AVL ja va rectificar el 2021 la grafia de l’Énova, seguint la pronunciació dels habitants de la localitat, i diu que aquesta transformació fonètica del topònim no és una castellanització recent, sinó un procés natural dins la llengua.

Crítiques a la gestió anterior del canvi de denominació

El lingüista també analitza el canvi de denominació impulsat pel govern municipal el 2016, i diu que la grafia “València” es va presentar com una qüestió “òbvia” i no es va acompanyar d’un informe fonètic exhaustiu que justifiqués la modificació. També diu que l’AVL no va tenir en compte la pronunciació local, tot i que aquest criteri internacional és el primer en l’ordre d’importància. Segons Saragossà, la preferència de la pronunciació dels habitants ha de ser prioritària en l’estudi fonètic de la modificació del topònim.

Procés de consulta pública i pròxima aprovació

El canvi de denominació passarà per un procés de consulta pública durant vint dies hàbils i es portarà a votació en el ple de l’Ajuntament de València a final de juliol. En cas d’aprovació, es modificarà la denominació oficial de la ciutat per “Valencia\Valéncia”.

Edicions del Periscopi ha anunciat que s’incorpora a Grup62, el segell literari que va néixer a partir d’Edicions 62 i que amb els anys ha anat sumant més editorials, entre les quals, Proa, Pòrtic i Columna. Grup62 referma la seva posició de gegant editorial en català amb aquest moviment, que significa una nova absorció d’una editorial independent per part d’una de les empreses que dominen el mercat. L’editor i fundador de Periscopi, Aniol Rafel, defensa que aquest pas els permetrà de dotar-se de més recursos i tenir més presència en nous espais i mercats.

Un nou escenari per a l’ecosistema editorial en català

Rafel diu que durant els més de deu anys d’ençà que es va fundar l’editorial, el 2012, ha guanyat una posició consolidada al mercat català gràcies a un catàleg literari de qualitat, “apostant per la literatura catalana i amb una mirada pròpia”. “Ara, en un moment clau de maduresa i expansió, hem considerat que era el moment adequat per a cercar un soci estratègic que ens permetés d’evolucionar amb solidesa i que ens garantís de poder continuar publicant la literatura que ens ha caracteritzat fins ara”, afegeix. Aquest soci ha estat Grup62, del qual destaca la trajectòria, l’estructura i el coneixement del sector.

Segons que diu, Periscopi mantindrà l’equip de treballadors actual, la identitat editorial i la línia que ha definit fins ara el projecte: “Continuem fidelment compromesos amb la literatura, amb els lectors que ens han fet confiança, i amb la defensa i difusió de la llengua i la cultura catalanes, eixos vertebradors de la nostra feina des del primer dia.”

El moviment del Grup62 solidifica la seva posició al mercat editorial català, copat per tres grans grups: Penguin Random House, Abacus Futur i Grup62.

L’ex-entrenador del Reial Madrid Carlo Ancelotti ha estat condemnat a un any de presó per un delicte contra la hisenda pública relacionat amb l’exercici fiscal del 2014. En canvi, ha estat absolt del delicte equivalent corresponent al 2015. La secció trenta de l’Audiència de Madrid també li imposa una multa de 386.361,93 euros i li impedeix rebre subvencions públiques o beneficis fiscals i de la Seguretat Social durant un període de tres anys.

Tot i que ha estat absolt pel cas del 2015, el tribunal ha determinat que la responsabilitat civil derivada de la condemna és favorable a Hisenda, per l’import ja esmentat de 386.361,93 euros.

La fiscalia acusava Ancelotti d’haver defraudat 1.062.079 euros entre els exercicis fiscals del 2014 (386.361 euros) i del 2015 (675.718 euros), durant la primera etapa en què va entrenar el Reial Madrid.

En el judici, que es va fer els dies 2 i 3 d’abril, Ancelotti va declarar que no havia tingut mai intenció de defraudar i que sempre havia seguit les indicacions del club i dels seus assessors. Va demanar l’absolució i, si era condemnat, va sol·licitar que li apliquessin les atenuants per reparació del dany —havia saldat el deute el desembre del 2021— i per dilacions indegudes.

Eufòria, el concurs musical més popular de 3Cat, torna amb una nova temporada i busca participants per tot el país. Tothom qui ho vulgui es pot inscriure al càsting, que romandrà obert fins el 14 de setembre. L’equip del programa ha començat a preparar la nova temporada –serà la quarta–, que promet canvis i novetats.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

La crida als aspirants és oberta a qualsevol persona de més de setze anys. Per apuntar-s’hi, cal omplir un formulari en línia, enviar-hi dues fotografies actuals i un vídeo breu –d’un màxim de tres minuts– en què el candidat es presenti i interpreti dues peces: una en català i una altra en qualsevol llengua. Almenys una de les dues ha de ser cantada sense acompanyament o tocant un instrument.

El programa vol reunir perfils diversos i originals: cantants amb trajectòria o debutants, intèrprets o compositors, artistes d’estils molt diferents i amb discursos propis. D’ençà del seu debut, Eufòria ha esdevingut un referent a 3Cat. La darrera temporada va superar els 2,7 milions d’espectadors per televisió i va generar més de tres milions de reproduccions a la plataforma digital.

A les xarxes, les xifres també van ser destacables: més de 40 milions de visualitzacions i una participació rècord, amb 2,5 milions de vots, un 68% més que la temporada anterior.

El jutge d’instrucció 31 de Barcelona ha decidit de no admetre a tràmit la querella que va presentar el president Artur Mas contra l’ex-ministre d’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz i més responsables de l’anomenada policia patriòtica, pel cas Pegasus i l’operació Catalunya. Segons la interlocutòria, a la qual ha tingut accés Efe, el tribunal rebutja el procediment perquè considera que la competència per a investigar els fets correspondria a l’Audiència espanyola.

Trias, a la comissió de l’operació Catalunya: “No pretenc que vagin a la presó, però que passin vergonya”

El magistrat fonamenta la decisió en l’informe de la fiscalia, que sosté que Mas va ser espiat quan ocupava la presidència de la Generalitat, que és considerada una alta institució de l’estat espanyol. Per això, el fiscal considera que els fets, si es confirmen, vulnerarien drets fonamentals –com el dret a la intimitat, al secret de les comunicacions i a la protecció de dades–, però no només com a ciutadà, sinó també com a president en exercici.

Segons el ministeri públic espanyol, la finalitat dels delictes denunciats era afectar la forma de govern de Catalunya. En concret, afirma que es pretenia de desprestigiar i perjudicar tant el querellant com més subjectes destacats del moviment sobiranista català i influir directament en l’esdevenir de la política i el futur polític del país. “És, precisament, aquest l’últim objectiu atribuït als querellats: afectar aquest govern”, diu l’escrit.

El jutge va demanar a la fiscalia que es pronunciés sobre quin tribunal havia d’assumir la investigació abans de resoldre sobre l’admissió a tràmit.

[VÍDEO] Mas assenyala Sánchez-Camacho: “Venia amb un somriure i per darrere passava llistes negres a Villarejo”

La querella de Mas també va dirigida contra l’ex-secretari d’estat de Seguretat Francisco Martínez i els comissaris jubilats José Manuel Villarejo, Eugenio Pino i Marcelino Martín-Blas, i també contra els ex-directors del Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) Félix Sánz Roldán i Paz Esteban. En aquest darrer cas, els acusa d’haver ordenat l’espionatge amb el programari Pegasus.

L’escrit, redactat per l’advocat Jordi Pina, inclou un informe pericial de Citizen Lab que acredita que el telèfon de Mas va ser infectat una trentena de vegades entre el 2015 i el 2020. La primera intrusió va ser detectada el 7 de juliol de 2015.

Mas acusa el govern espanyol de Mariano Rajoy d’haver impulsat l’operació Catalunya amb la intenció d’eliminar-lo políticament, i parla d’una veritable persecució mitjançant l’ús de les estructures policials per a fabricar proves falses, cosa que considera impròpia d’una democràcia.

L’Audiència espanyola manté oberta una causa contra Fernández Díaz per l’espionatge parapolicial contra l’ex-tresorer del PP Luis Bárcenas, pels quals la fiscalia li demana quinze anys de presó. Fins ara, tanmateix, la justícia ha rebutjat d’investigar les querelles relacionades amb la presumpta operació Catalunya i l’ús de la policia patriòtica per atacar líders independentistes.

La jutgessa de Catarroja que instrueix la causa penal sobre la gestió de la gota freda ha ordenat a la Conselleria d’Emergències que conservi íntegrament les comunicacions del sistema Coordcom entre el 24 i el 29 d’octubre de 2024, d’ençà que es va declarar l’alerta hidrològica fins al dia de les inundacions.

En una interlocutòria, la jutgessa reclama que es preservin totes les comunicacions, tant les escrites com els enregistraments d’àudio i vídeo, emeses o rebudes pel Centre d’Emergències, el CECOPI, el lloc de comandament avançat, el vehicle SATCOM112 i els vehicles lleugers, entre més.

En una altra interlocutòria difosa també pel Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, la jutgessa desestima el recurs d’Emilio Argüeso, ex-secretari autonòmic d’Emergències i un dels dos investigats juntament amb l’ex-consellera Salomé Pradas.

Argüeso insistia a demanar un examen forense d’un testimoni, el cap de climatologia de l’AEMET.

El 95,7% dels estudiants afectats per la gota freda del 29 d’octubre, que van optar per presentar-se a la convocatòria extraordinària del juliol de les proves d’accés a la universitat (PAU), ha aprovat. Segons que ha informat la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, 469 dels 480 estudiants matriculats finalment s’han presentat als exàmens.

La majoria d’aquests alumnes provenien de batxillerat i cicles formatius de grau superior, i es van examinar a la Universitat de València (UV) i la Universitat Politècnica de València (UPV). En el cas de la UV, la nota mitjana ha estat de 5,99 punts, mentre que a la UPV s’ha enfilat fins a 6,51. Els millors resultats s’han registrat a la UPV, on una alumna de l’IES Andreu Alfaro de Paiporta ha obtingut un 9,160 sobre 10. A la UV, la millor nota ha estat per a una estudiant de l’IES María Carbonell i Sánchez de Benetússer, amb un 9,155.

L’excepcionalitat d’aquesta convocatòria rau en el fet que, malgrat ser al juliol, la conselleria l’ha considerada com a ordinària per als alumnes afectats per les inundacions, que d’aquesta manera han pogut tenir un mes més per a preparar les proves.

El 72,7% de la resta d’estudiants aprova la convocatòria extraordinària

A banda dels estudiants de la zona afectada per la gota freda, 5.524 alumnes més han participat en la convocatòria extraordinària de juliol de les PAU, distribuïts entre les cinc universitats públiques del País Valencià. D’aquests, 3.836 han fet la fase obligatòria i el 72,73% han estat declarats aptes.

Les notes es poden consultar a la web oficial. Els resultats definitius es faran públics el 15 de juliol. A més, enguany hi haurà una tercera convocatòria extraordinària específica per als alumnes que encara no s’ha pogut presentar per la gota freda. Les inscripcions seran del 10 a l’11 de juliol i les proves es faran el 22, 23 i 24.

L’escriptor Josep Vallverdú ha lliurat a l’editorial la Galera el manuscrit d’El retorn de Rovelló el dia que fa cent dos anys. La novel·la, que es publicarà al novembre, és la continuació de Rovelló, un clàssic de la literatura infantil que va guanyar el premi Folch i Torres el 1968 i que ha acompanyat generacions de lectors d’aleshores ençà.

Amb més de 75.000 exemplars venuts, Rovelló arribarà a la trentena edició les setmanes vinents amb el nou disseny dels Grumets de la Galera. Amb El retorn de Rovelló, Vallverdú recupera el gos protagonista, i el punt de partida és una veïna que assegura que ha trucat a la seva porta i li ha parlat.

Vallverdú ha publicat més de tres-cents títols entre originals i traduccions i té una obra que abasta gèneres com la novel·la, la memòria, la traducció i la poesia.

El jutge de l’Audiència espanyola Santiago Pedraz ha processat per delictes de pertinença a organització criminal i temptativa d’assassinat terrorista vuit homes que presumptament formaven el grup que va atemptar contra l’ex-vice-president del Parlament Europeu Aleix Vidal-Quadras el 9 de novembre de 2023 a Madrid.

El magistrat considera que els vuit encausats, un d’ells en parador desconegut, constitueixen un grup organitzat dedicat a cometre delictes contra la vida. Conclou que van rebre l’encàrrec de persones desconegudes de matar Vidal-Quadras com a revenja pel seu suport a la resistència iraniana, i també per avisar Espanya i la UE que no havien d’acollir moviments d’aquest tipus.

La resolució conclou que persones no identificades en el procediment van encarregar a membres de l’organització, per mitjà del processat Sami Bekal, de fer una missió que consistia a matar Vidal-Quadras. Per fer-ho, van aconseguir vehicles, telèfons, diners i mitjans de vigilància, armes, allotjament i un pla de fugida de l’autor dels trets, Mehrez Ayari.

Atemptat per l’activitat política

El jutge constata que Vidal-Quadras era l’objectiu per la seva activitat política, com a “personalitat en l’àmbit europeu referent de l’oposició al règim iranià”. En aquest sentit, recorda que durant la seva etapa al Parlament Europeu va donar suport a l’oposició al règim de l’Iran i al seu principal grup, el MEK, defensant la seva exclusió de les llistes d’organitzacions terroristes. Aquesta activitat el va portar a ser definit com “l’home del MEK a Brussel·les”, sent un objectiu declarat del règim de l’Iran. L’any 2022, continua, va ser inclòs pel Ministeri d’Exteriors de l’Iran en una llista oficial de sancionats per donar suport al terrorisme.

Pedraz remarca que l’Iran s’ha vist involucrada en operacions encobertes per perseguir, intimidar i fins i tot assassinar opositors, amb diferents procediments judicials als Països Baixos, Dinamarca, França o el Regne Unit. De fet, recorda que va existir un advertiment al govern espanyol des d’una agència de notícies vinculada al règim iranià avisant els països que “acollissin grups terroristes” de “greus conseqüències per a ells”.

El magistrat individualitza les conductes de cadascun dels vuit processats i assenyala que els indicis acreditats s’han obtingut per la investigació policial i judicial, per les entrades i escorcolls en diversos domicilis, les declaracions i la cooperació jurídica internacional mantinguda amb vuit països.

El jutge assenyala que Sami Bekal va ser el coordinador de l’atemptat i l’enllaç directe entre el que van donar l’ordre d’assassinat i els que es van encarregar d’executar l’encàrrec. Creu que hi ha indicis que està ocult a l’Iran.

També considera acreditat que va encarregar a Mehrez Ayari l’execució de l’atemptat i que va mantenir reunions amb tots els membres de l’organització per preparar-lo, proveint-los dels recursos necessaris. Sobre l’autor material, el jutge indica que els indicis de la seva participació es concentren en l’anàlisi de les càmeres d’hotels en què es va allotjar, així com de botigues que van registrar el seguiment que va fer a Vidal-Quadras el dia de l’atemptat i els dies previs.