Vilaweb.cat

[VÍDEO] Villarejo fa apologia dels GAL al congrés davant de la perplexitat de Jon Inarritu

L’ex-comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo va comparèixer ahir en la comissió del congrés sobre l’operació Kitchen, la trama d’espionatge del PP a Luis Bárcenas. En una de les intervencions, el diputat d’EH Bildu, Jon Inarritu, li va preguntar a l’ex-comissari si sabia res sobre les desaparicions d’Eduardo Moreno Bergareche, José Miguel Etxeberria i altres desapareguts en mans del terrorisme d’estat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Villarejo va assenyalar en primera instància a ETA com a culpable de les desaparicions, però després va afegir: “Lamentablement no hi vaig participar. Segurament m’hauria agradat.” Unes paraules que van impressionar Inarritu, que només va poder articular de manera automàtica un “joder“.

“Sé que algunes de les meves contestacions són políticament incorrectes, però jo estic convençut que, com ja he dit moltes vegades, que amb la mare i amb la pàtria, amb raó o sense, s’havia d’acabar amb els terroristes. I crec que ho van fer molt bé els meus companys”, va afegir l’ex-comissari.

El suelo ético. Apología del terrorismo de Estado en el Congreso. Todo en orden.

Impunidad.

pic.twitter.com/4gWRgzCwjP

— Arnaldo Otegi 🔻 (@ArnaldoOtegi) October 20, 2021

Detecten excessos d’exposició a radiació nuclear a dos treballadors de Tarragona de la firma d’inspecció OCA ICP

El Consell de Seguretat espanyol (CSN) ha informat que dos treballadors de la delegació de Tarragona de la instal·lació radioactiva de la firma d’inspecció OCA ICP han estat exposats a límits superiors dels permesos pel reglament sobre protecció sanitària contra radiacions ionitzants. El primer cas va tenir lloc el 16 de juliol i el segon el 23 de setembre. En el primer cas, l’operari presentava una exposició de 68,84 miliseverts (el límit és de 50 anuals) i en el segon la xifra arribava als 3.000. En cap dels dos casos s’han detectat alteracions analítiques ni clíniques, per la qual cosa, el CSN ha classificat l’incident com de nivell 2 a l’Escala Internacional de Successos Nuclears i Radiològics.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El 29 de setembre, l’Àrea d’Instal·lacions Radioactives Industrials del CSN va sol·licitar al Servei de Coordinació d’Activitats Radioactives de la Generalitat que fes una inspecció a la delegació tarragonina d’OCA ICP, i al seu torn en va fer una als treballs de gammagrafia en obra dels operadors d’OCA a Madrid. En aquesta segona es van identificar desviacions.

A aquestes deficiències, indica el CSN, s’hi afegeix que la comunicació de l’incident no es va fer “amb la promptitud exigida”, en el termini de 24 hores, d’acord amb la normativa vigent. De moment no s’ha pogut concloure si la dosi llegida pel dosímetre del primer treballador ha de ser assignada com a rebuda efectivament per l’operari, com sí que s’ha pogut certificar en el segon cas.

També s’ha acordat fer un examen de dosimetria a l’ajudant que treballava amb l’operari en el segon cas.

El CSN espera l’informe que ha de presentar la instal·lació juntament amb el Pla d’Acció de millora de les deficiències detectades en el funcionament de la planta i l’anàlisi final de l’incident. Quan tingui totes les dades el regulador nuclear elaborarà una “proposta d’expedient sancionador”.

Les portades: “L’alimentació i el comerç anuncien pujades de preus” i “Sánchez no canviarà presos d’ETA pel pressupost”

Avui, 21 d’octubre de 2021, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.  

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari Bondia:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Última Hora:

Tres autores catalanes sobre setanta convidats per a mostrar la diversitat lingüística de l’estat espanyol

L’estat espanyol serà el convidat d’honor a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt del 2022 i per això comença a escalfar motors. La millor manera de fer-ho és amb un programa d’activitats que ja anuncia una mica quins seran els grans eixos per a l’any que ve: la bibliodiversitat, la innovació, la pluralitat lingüística, la igualtat de gènere i la sostenibilitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Potser és per això que la delegació del govern espanyol a Catalunya ha enviat una nota de premsa sorprenent en què explica en un gran titular que tres autores catalanes participen en l’edició d’enguany de la fira, en què el Canadà és el país convidat d’honor. Les autores programades són María Sevilla (1990), Pepa Fernández (Cervera, 1965) i Najat el Hachmi (Nador, 1979). En total, aquest 2021, l’estat espanyol portarà a la fira alemanya més de setanta escriptors, il·lustradors, traductors, editors, periodistes culturals i més professionals del sector.

La qualificació de sorprenent es basa en el fet que habitualment aquesta mena de comunicació la fa el Ministeri de Cultura espanyol i no sol indicar la presència geogràfica dels autors convidats als actes, sinó que són englobats en la totalitat com a autors espanyols. Avui és previst que es faci la conferència de premsa de l’estat espanyol com a convidat d’honor per al 2022, amb el ministre de Cultura espanyol, Miquel Iceta, al capdavant i tota la plana major del ministeri. En aquest acte, hi participarà El Hachmi, juntament amb les escriptores Rosa Montero, Elvira Lindo i Karmele Jaio i el joveníssim poeta Mario Obrero. No hi haurà cap autor en gallec. Així mateix, diumenge es farà la cerimònia de pas i el relleu com a convidada d’honor, que és quan l’estat espanyol substituirà al Canadà.

“El programa d’Espanya per a la Fira del Llibre del 2021 i com a convidat d’honor del 2022 es basarà en l’èxit internacional de la literatura espanyola, enfortint la seva expansió a Alemanya i descobrint noves veus al seu mercat editorial”, diu la delegació del govern espanyol.

Fa trenta-un anys que l’estat espanyol no és convidat d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt i, en aquest temps, i segons la nota de premsa, el sector del llibre ha tingut una gran transformació fins a convertir-se en la principal activitat cultural de l’estat. “La participació d’Espanya com a convidada d’honor vol reflectir aquesta creativitat desbordant tan característica del nostre sector editorial”, afegeixen.

I ara arriba la més gran de les paradoxes. La delegació diu que el programa també se sosté sobre cinc pilars que mostren la fortalesa de la indústria: “En primer lloc, la importància de la pluralitat lingüística del nostre país, que es reflecteix en la riquesa literària de les diverses llengües oficials: més d’un 15% dels 74.000 llibres publicats a Espanya el 2020 es van editar en català, gallec o èuscar.” Després ve allò tan amanit de l’espanyol com a pont entre Europa i l’Amèrica Llatina i els 500 milions de parlants, etc.

La pregunta és: on és la proporció del 15% d’aquesta riquesa en els autors convidats i quins números fa servir l’estat espanyol per a la promoció exterior de la diversitat lingüística? Anem a pams. Les tres escriptores catalanes representen un 4,2% dels participants la Fira del Llibre de Frankfurt 2021. En total, entre catalans, gallecs i èuscars, la representació hauria de ser de 10,5 autors pel cap baix per a arribar al 15% de la producció editorial.

Ara, si ens fixem en el nombre de parlants de les llengües oficials en relació amb la població total de l’estat espanyol, les coses són molt diferents. Deu milions de persones parlen el català i representen un 21% de la població de l’estat espanyol; tres milions parlen gallec, xifra que en representa el 6,38%, i 1,25 milions parlen basc, el 2,6% sobre els 47 milions de ciutadans de l’estat espanyol. Això vol dir que, dels 70 autors convidats, 14,7 haurien de ser catalans, 4,4 gallecs i 1,82, bascs; i per tant, del conjunt de la legació a Frankfurt, 21 escriptors haurien de ser autors catalans, gallecs o bascs i no els 4 que hi ha convidats. Però, tot i aquestes xifres absolutament ridícules, la delegació del govern espanyol ha decidit de fer una nota de premsa de quatre fulls explicant com a gran proesa que tres autores catalanes són presents a Frankfurt. Allò de l’article 3.3 de la constitució espanyola –”la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte de respecte i protecció especials”– està renyit amb l’estatística, si més no a l’hora d’anar a la fira del llibre més important del món.

Per cert, si algú és amant d’aquests jocs estatístics, pot anar a cercar les hemeroteques del 2007 i calcular quants autors castellans van anar a Frankfurt aquell any, quan la cultura catalana va ser la convidada d’honor, i treure’n conclusions i comparatives.

48H Open House Barcelona 2021: les dotze propostes que no podeu deixar escapar

Aquest cap de setmana torna el festival d’arquitectura 48H Open House Barcelona. Amb més de dues-centes activitats, el certamen serveix per a descobrir com són per dins edificis emblemàtics de la ciutat normalment inaccessibles a la gent. Enguany, s’ha posat èmfasi especial en l’arquitectura mediterrània. L’objectiu és conèixer i entendre el passat, revisar-lo i poder crear dissenys adaptats a les noves realitats. S’hi proposa una reflexió conjunta per a un urbanisme i un territori més sostenibles.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Enguany, el 48H Open House BCN fa dotze anys i programa 275 activitats, repartides per edificis de Barcelona, ciutats de l’Àrea Metropolitana, del Maresme i Sitges. L’arquitecte destacat d’aquesta edició és  José Antonio Coderch, de qui l’organització ha preparat un itinerari per a donar a conèixer la seva important obra.

En aquest dotzè festival també hi ha convocats tres concursos de participació creativa. En el sector de la imatge, es podrà participar en l’Opengram, un concurs de fotografia a Instagram i a l’Open Foto, de fotografia tradicional professional. Finalment, l’Open Sketch és una activitat que vol homenatjar l’arquitecte Enric Miralles, vint anys després de la seva mort i suggereix un itinerari per la seva obra.

La llista d’edificis a visitar és extensa. Tots són molt interessants i ensenyen la riquesa arquitectònica de Barcelona. Us oferim una llista amb els deu edificis que no podeu passar per alt en aquest nou cicle del festival, que vol ser un tast de tot allò que podeu descobrir.

Edifici d’Oficines Trade (J.A. Coderch i M. Valls, 1966-1969)

Enguany teniu l’oportunitat de visitar l’edifici d’Oficines Trade, un conjunt de quatre torres d’oficines que simbolitzen el moviment racionalista. Aquests gratacels combinen la façana de vidre amb uns interiors de fàbrica d’obra, un recurs aplicat en l’arquitectura domèstica.

Horari: dissabte, de 10.00 a 19.00.

Fotografia: Jaume Pla.

Podeu consultar totes les obres de Coderch incloses al festival en aquest enllaç.

Arc de Triomf (Josep Vilaseca, 1888)

Quantes vegades heu passat per sota l’Arc de Triomf de Barcelona? Ara teniu l’oportunitat de descobrir com és per dins aquest edifici de Josep Vilaseca, construït per a l’Exposició Universal de l’any 1888. A més, podreu veure les vistes de Barcelona del terrat estant, la part més alta. Aquest edifici és un símbol de la ciutat de Barcelona. S’hi faran visites guiades i no cal inscripció.

Horari: dissabte i diumenge, de 10.00 a 19.00.

Fotografia: Antonio Navarro Wijkmark. World Trade Center Barcelona (Henry N. Cobb i Leo Ming Pei, 1999)

Aquest edifici, dels arquitectes Henry N. Cobb i Leo Ming Pei, té forma de vaixell i és un emblema del passeig marítim de la ciutat. És un centre de negocis amb més de 40.000 metres quadrats d’oficines, un centre de congressos i un hotel. L’espai té terrasses i zones comunitàries que, de vegades, ofereixen unes vistes al port i al mar úniques. Les visites generals són sense inscripció, però dissabte a les 11.00 i a les 12.00 hi haurà dues sessions tècniques que sí que la requereixen. Es pot sol·licitar en aquest enllaç.

Horari: dissabte i diumenge, de 10.00 a 18.00.

Fotografia: WTC Barcelona. Pavellons de la Seat, col·lecció de cotxes històrics

L’any 1950 es va construir la fàbrica Seat a la Zona Franca. L’any 1953, el director va demanar al seu fill, César Ortiz-Echagüe, que construís els menjadors per a la fàbrica. El conjunt va aconseguir l’any 1957 el premi internacional d’arquitectura Reynolds per la seva contribució a l’ús estètic i estructural de l’alumini en arquitectura. El premi va ser concedit per un jurat presidit per George Bain Cummings i del qual formava part Ludwig Mies van der Rohe.

A la NAU A122, situada a la Zona Franca, hi trobem una col·lecció de cotxes històrics. Allà on es va establir la primera planta de la Seat, s’hi exposen més de dos-cents dissenys de cotxes recuperats i restaurats: del SEAT 1400, el primer cotxe que va fabricar l’empresa als anys cinquanta, a cotxes de competició. Per a gaudir de la visita cal inscripció, que podeu fer a través d’aquest enllaç.

Horari: dissabte i diumenge, de 10.00 a 11.40.

Fotografia: Miquel Liso. La Model (Salvador Vinyals i Josep Domènech, 1904)

La Model  havia de ser un exemple de reforma del sistema penitenciari de l’època. Ara, ja tancada, es pot visitar i descobrir com era una antiga presó per dins. S’hi faran visites guiades i no cal inscripció.

Horari: dissabte i diumenge, de 10.00 a 19.00.

Fotografia: Antonio Navarro Wijkmark. Pis Zero (Elisava i Leve projects, 2016)

A l’Open House no tots són grans edificis, també es poden visitar projectes diferents com el Pis Zero, un habitatge temporal per a les persones sense llar. Per a crear-lo, van tenir en compte el caràcter i la situació de les persones que l’habiten, i per això tenen aquesta estructura tan concreta i singular. Impulsat per la Fundació Arrels, la visita vol acostar aquesta realitat a la ciutadania. S’hi farà una visita guiada i no cal inscripció.

Horari: dissabte, de 10.30 a 15.00.

Fotografia: Juan Lemus/Fundació Arrels. Ca la dona (Sandra Bestraten, 2013-2020 i Manuela González Griñán, 2020)

Ca la dona és un espai d’acció feminista que serveix de punt de trobada d’experiències polítiques i de pensament crític. L’edifici, que han rehabilitat recentment Sandra Bestraten, i Manuela González és el resultat de l’agregació de finques i elements arquitectònics d’èpoques diferents: un tram de l’aqüeducte romà, arcs de pedra medievals, part d’una galeria renaixentista i un jardí.

Horari: dissabte, de 10.00 a 19.00.

Fotografia: Ariadna Gutiérrez. Recinte modernista de Sant Pau (Lluís Domènech i Montaner, 1902-1930)

El recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau és un dels edificis modernistes més importants de la ciutat i ocupa nou illes de l’Eixample. És envoltat de jardins i de galeries subterrànies que connecten els diferents pavellons. Lluís Domènech i Montaner el va projectar el 1902 i el va acabar el seu fill, Pere Domènech i Roura, l’any 1930.

Enguany, al festival es poden visitar els edificis següents:

Fotografia: Marc Vila Puig. Parc de Recerca Biomèdica (Manuel Brullet, Albert de Pineda, Alfonso de Luna i Xavier Llambrich, 2001-2006)

Quantes vegades heu passat pel passeig marítim de la Barceloneta i heu topat amb aquest edifici? Ara teniu l’oportunitat de visitar aquest complex que uneix ciència, investigació i docència. El caracteritzen la façana, de fusta natural, i la forma, troncocònica. S’hi farà una visita guiada i no cal inscripció.

Horari: dissabte, de 10.30 a 13.00.

Fotografia: Antonio Navarro Wijkmark. Tram, cotxeres

Si sou dels que agafeu el Tram amunt i avall per la Diagonal de Barcelona, aquest cap de setmana podreu visitar-ne les cotxeres (2001-2004), que disposen d’una zona de manteniment, reparació i neteja. També es podrà veure com funciona el centre de control, on es fa el seguiment de les operacions del servei, i un tramvia. S’hi faran visites guiades amb inscripció, que podeu fer a través d’aquest enllaç.

Horari: dissabte, de 17.00 a 20.00, i diumenge, de 11.30 a 14.00, i de 17.00 a 20.00.

48H Open House Barcelona 2019: els deu edificis imprescindibles que no podeu passar per alt

Els itineraris lliures

Enguany, també es proposen itineraris lliures que es podran fer amb unes audioguies, que són al web del festival. Us en recomanem dos:

Mort de les botigues històriques

Ni Musical Emporium, ni El Ingenio, ni la Xocolateria Fargas. Totes aquestes botigues històriques han desaparegut i s’han substituït per negocis destinats al turisme. Amb aquesta proposta es vol suscitar una reflexió sobre el model turístic actual i les conseqüències que té. El projecte, que se centra en el districte de Ciutat Vella, neix de la disconformitat per la despersonalització dels barris i per la sensació de pèrdua de pertinença de la ciutat a causa de la gentrificació i del turisme en massa.

Horari: lliure. Podeu trobar l’audioguia de l’itinerari en aquest enllaç.

Fotografia: Jacqueline Glarner. Les barraques de Montjuïc

El barraquisme de Barcelona va ser un fenomen urbà que va néixer al final del segle XIX i que va durar fins el segle XX. En un període de creixement accelerat de la ciutat, era més fàcil de trobar feina que habitatge. La presència de barraques a Montjuïc és documentada d’ençà del 1885 i ara teniu l’oportunitat de fer una visita lliure per la muntanya, que va ser terreny de supervivència per més de trenta mil persones.

Horari: lliure. Podeu trobar l’audioguia de l’itinerari en aquest enllaç.

Jurassic Park 78

Felipe González, de setanta-nou anys, ex-president del govern d’Espanya (1982-1996), i Miquel Roca Junyent, de vuitanta-un anys, advocat de la casa reial espanyola, ponent de la constitució del 1978, membre de la comissió que va redactar l’estatut i etern número 2 de Jordi Pujol, es van trobar ahir al Círculo Ecuestre de Barcelona per parlar de la vigència de la constitució espanyola. A primera fila, Isidre Fainé, el comte de Godó, Salvador Illa, Pere Navarro, Jaume Collboni, Pau Regàs i Rocío Martínez Sempere, “que ha estat molt important en aquesta trobada”, en paraules del president de l’Ecuestre, Antonio Delgado. Moderava l’acte Joaquín Luna, periodista de La Vanguardia que anys enrere feia informació política, però que per als lectors d’ara és conegut per les desconcertants columnes sobre la nit barcelonina, amb títols com aquest: “És saludable una parella jove?”, en què teoritza sobre si els homes de més de cinquanta anys han d’anar amb dones joves o no. Ahir es va viure, doncs, un Jurassic Park 78 en la màxima esplendor, sentit de l’humor inclòs (quan a Felipe González li van demanar com veu Catalunya d’aquí a deu anys va respondre: “I això ens ho demanes a nosaltres, que tenim vuitanta anys?”, frase que va arrencar la rialla franca de l’audiència).

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Felipe González i Miquel Roca són vells coneguts, i ahir vam saber que Felipe, a Roca, li diu Miguel. Són coautors del llibre ¿Aun podemos entendernos? (Planeta, 2011), de fa deu anys. Tots dos, després del seu pas per la política, viuen intensament una vida al sector privat: Felipe González ha estat al consell d’administració de Gas Natural (2010-2015), a la segona naviliera del món en remolcadors, Boluda Towage (2019), o a Ialcon Consultoria, l’empresa familiar que té amb els fills dedicada a la compra-venda de terrenys i urbanització de finques. Miquel Roca dirigeix el seu poderós bufet Roca Junyent i ha format part del consell d’administració de moltes empreses de l’ÍBEX-35, com ara Abertis, Banc Sabadell, ACS i Accesos de Madrid. Els ara milionaris Felipe González i Miquel Roca, doncs, van dedicar una hora a parlar de la constitució espanyola, patrocinats per Merlin, la Zona Franca i La Vanguardia, en un acte emès per YouTube que es pot veure sencer ací:

Si haguéssim de resumir les intervencions amb una sola idea dels dos ponents triaríem aquesta de Miquel Roca: “Va arribar un moment que la crítica a la constitució m’irritava. Ara m’avorreix. És d’una pobresa intel·lectual tan forta!”; i aquesta de Felipe González: “Quan Kamala Harris jura la constitució americana, jura defensar-la contra tots els seus enemics interns i externs! Això és constitució militant. I a vegades ho trobo a faltar. Em vénen ganes d’enfrontar-me amb els enemics de l’únic pacte de convivència de tota la nostra història contemporània. I després dic: no, estic conforme que tothom pugui expressar el que pensa de veritat”.

Però els ponents van deixar anar més idees que no aquesta, en un diàleg constant que ara resumim i editem:

Felipe González: “M’omple de satisfacció que algú ens digui ‘règim del 78′. Vol dir que un altre règim va quedar enrere, el de la dictadura. Suposo que Miquel i jo som dels que ens sentim els últims de Filipines: orgullosos de pertànyer al règim del 78. I els que ho critiquen no han contribuït a res!” [aplaudiments del públic].

Miquel Roca: “S’ha de modificar la constitució? És clar que es pot reformar. La mateixa constitució ho preveu. Però veig més desig de canviar-la que no saber què volen canviar. El que negaré fins al darrer dia és que canviar la constitució ens farà més feliços. Això no. Que no em vinguin amb ximpleries.”

Interessant va ser la resposta a la pregunta: “Us preocupa què diguin de vosaltres les xarxes socials?”, perquè explica molt bé la incomoditat de tots dos sobre la nova manera de transmetre el relat. González va optar per la rialla que salva, Roca per la intel·lectualització del moment:

Felipe González: “Si em preocupen les xarxes? Moltíssim! No dormo” [rialla del públic].

Miquel Roca: “Ja tenim una diferència. González sap què són les xarxes. Jo, no. La cridòria dels extrems s’imposa sobre la centralitat. Ens hauríem de preguntar si la centralitat respon a la cridòria amb un silenci excessiu. Callem molt. El que ens passa és molt complicat. Vejam, que la cridòria mani, però quan hàgim superat l’esclavitud del silenci, no? Si hem d’enfocar el futur, mirar el nostre passat més recent hauria de donar-nos ànims. La transició no va ser fàcil. I la vam superar. No ens neguem el motiu d’orgull. Ens reforça de cara el futur. Doncs ens el neguem!”

“Callem molt.” La percepció de Miquel Roca és que l’establishment del règim del 1978 calla molt.

D’esquerra a dreta: Joaquií Luna, Felipe González, Miquel Roca (fotografia: YouTube Circulo Ecuestre).

I un altre moment interessant va ser quan van parlar sobre els deu anys de l’alto-el-foc d’ETA. Aquell dia, quins noms els van venir al cap, els demana Luna. Felipe González, president del govern amb ministres i alts càrrecs seus condemnats per la justícia espanyola per terrorisme d’estat (Corcuera, Barrionuevo, Vera, etc.), va citar com a record més punyent la mort de Francisco Tomás i Valiente i l’atemptat d’Hipercor. Però també va explicar que no sabia que matarien Ernest Lluch, però sí que ETA volia atemptar a Barcelona. I va acabar dient: “Les meves memòries, em resisteixo molt a fer-les.” I que encara avui quan dorm es posa el telèfon fix lluny, i el mòbil apagat; fou una referència que no vam acabar d’entendre (no vol rebre males notícies a mitjanit? Té por encara d’atemptats?)

Miquel Roca va dir això: “Em sembla ofensiu i molt negatiu distingir entre víctimes civils i militars. Totes les víctimes són víctimes, i en una democràcia tot exercici de violència repudia a l’essència. I això és tan elemental!”

Per acabar, va haver-hi un al·legat monàrquic de Felipe González en favor de Juan Carlos I: “No se li ha respectat la presumpció d’innocència. Anticonstitucionalistes, aquests són els que no apliquen la presumpció. No se li valora el llegat. I tots portem una motxilla, si hem fet coses. Diré públicament que vull que torni i que es respecti la seva presumpció d’innocència”; i una frase final de Miquel Roca que permet al senyor advocat d’acabar citant Cambó, sempre tan adient en actes com aquest: “Cambó al parlament espanyol va dir: ‘Passaran els règims, canviaran els governs però el fet etern de Catalunya, romandrà.’ Que en prenguin nota.”

I es va fer el silenci.

Clarificar a Europa el procés d’autodeterminació

Diputats catalans, bascs, irlandesos i corsos han presentat al Parlament Europeu un Caucus per l’Autodeterminació, que tindrà la missió de proposar a la Unió Europea l’establiment d’un mecanisme per a resoldre de manera democràtica els conflictes nacionals dins la Unió. La idea és excel·lent. Segurament no tirarà endavant de seguida i és evident que caldrà temps per a afermar-la, però la iniciativa posa l’accent en una necessitat que no té tan sols la Unió Europea sinó el món en general i obre camí cap a l’única solució raonable. És evident que les democràcies han de trobar una manera, un mètode de resolució dels conflictes nacionals que no siga –que impedesca, de fet– l’exercici de la violència. La de qui es vol independitzar o la de qui no vol que se li independitzen.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest mecanisme és absolutament necessari per a corregir la inconcreció dels principis relatius al dret d’autodeterminació. És un dret universal i indiscutible, però conté el parany, o té l’inconvenient, que àdhuc reconeixent-lo no hi ha unanimitat sobre qui el pot exercir. Segons la comunitat internacional, qualsevol poble o nació el té, el dret d’autodeterminació, però resulta que no hi ha manera de decidir qui és poble o nació i qui no ho és; per tant, qui pot exercir aquest dret i qui no.

Això ha esdevingut especialment greu una volta superada, o gairebé superada, la fase de la descolonització. Per a la comunitat internacional era relativament senzill d’agafar-se al comitè de descolonització de l’ONU i la seua famosa llista a l’hora d’assenyalar qui era digne d’exercir sense cap mena de dubte el dret d’autodeterminació. Però la realitat ha superat de molt aquest estadi. Ni Estònia, ni Sèrbia, ni Eritrea, ni el Turcmenistan, per dir-ne sols uns pocs, no figuraven en la llista en el moment de fer-se independents i, efectivament, avui ho són. I, en canvi, colònies com el Sàhara Occidental o la Polinèsia francesa romanen en la llista de l’ONU però no poden exercir el dret que tenen.

La històrica sentència del 2010 del Tribunal Internacional de l’Haia sobre Kossove va obrir una primera etapa, molt important, de clarificació en la llei internacional, perquè s’hi afirmava rotundament que no hi ha cap precepte que puga servir per a prohibir una independència unilateral. I a partir d’ací els casos d’Escòcia, especialment després del Brexit, i sobretot el cas català i les repercussions que té dins la Unió Europea, juntament amb les situacions dramàtiques de minories nacionals com la kurda o conflictes polítics com el que enfronta la Xina amb Hong Kong, han tornat a centrar l’atenció política en aquest dret, mai discutit però mai tampoc acabat de concretar.

És l’hora de fer-ho. En un món en què jo, que he nascut home, podria ser dona si volgués; o, tot i haver nascut catòlic, podria ser musulmà si volgués, no té gens de trellat que, a la força i contra la meua voluntat, m’obliguen a tenir una ciutadania que rebutge. I que no tinga cap manera ordenada i legal de provar de canviar-ho, això. I com que aquest problema, contra allò que creia molta gent, no es va acabar amb la fi de la descolonització sinó que creix, la comunitat internacional, ni que siga per prudència, ha de trobar una manera de resoldre els casos que se’n deriven. Per l’interès propi de no trobar-se constantment desestabilitzada. I, gràcies a les seues particularitats, dins la comunitat internacional la Unió Europea pot ser perfectament l’indret on experimentar-ho –seguint el camí que van marcar l’Acta de la Claredat del Canadà i la Llei sobre l’Exercici dels Drets Fonamentals i les Prerrogatives del Poble Quebequès, ambdues de l’any 2000.

En definitiva, la qüestió és establir un mecanisme transparent, clarificador, que indique a qualsevol poble, a qualsevol conjunt de ciutadans que vulga exercir el dret d’autodeterminació, quins passos ha de seguir. I que obligue els estats a acceptar aquest exercici sense que puga impedir-lo. El fet que la Unió encara es vaja construint, l’exemple que ja ha donat amb el Brexit, que és un procés d’autodeterminació, i la capacitat que demostra tenir al Tribunal de Justícia a l’hora d’imposar normes democràtiques i de comportament als estats membres, tot plegat fa que siga una candidata excel·lent. I, per això mateix, fa de l’existència i les propostes d’aquest Caucus un projecte molt més que interessant.

PS1. Per si de cas cal aclarir-ho: aquest camí podria ser llarg, d’una dècada pel cap baix, però Catalunya no pot esperar tant. Tanmateix, qualsevol pas inicial serà important per a contextualitzar i afirmar el nostre dret d’autodeterminació. I és evident també que tot es pot accelerar si en un moment determinat, molt més acostat, Europa es troba que hi ha d’intervenir. Tenir aleshores una proposta treballada i raonable sempre serà d’una gran utilitat.

PS2. Avui a VilaWeb som molt feliços perquè Núria Cadenes ha estat guardonada amb el premi Lletra d’Or, pel seu llibre Guillem. Permeteu-me que la felicite també en públic i que li agraesca el seu compromís i l’enorme qualitat de la seua obra. I que us recomane l’entrevista que li va fer Assumpció Maresma: “El que va passar amb en Guillem Agulló va ser una autèntica pel·lícula de terror, amb una maquinària que trinxava persones“.

La fotografia L’obra de Jaume Plensa ‘L’ànima de l’aigua’ s’acaba d’instal·lar a Jersey City, mirant a Manhattan. L’obra, de gairebé vint-i-quatre metres, s’inaugura avui. Vist

Bleak House, una de les llibreries independents més conegudes d’Hong Kong, ha decidit de tancar les portes, en vista del clima de repressió que les autoritats xineses han imposat a la ciutat. El propietari, Albert Wan, se n’anirà del país i s’instal·larà als Estats Units. Ho expliquen els nostres col·legues i amics d’Hong Kong Free Press. 

Verònica Ruiz: “Quan se censura un llibre, s’obri la porta al feixisme i no ens ho podem permetre”

El segrest d’un lot de llibres de temàtica LGBTI que l’Ajuntament de Castelló de la Plana ha enviat a tots els centres públics de la ciutat ha aixecat una onada d’indignació. Aquests darrers dies s’han fet tota mena de declaracions, accions en favor de la llibertat i contra la censura.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El consistori recorrerà avui mateix l’acte que la jutgessa va dictar a petició de l’associació d’extrema dreta Abogados Cristianos. Mentrestant, els llibres continuen sense ser a l’abast dels alumnes. La regidora de Cultura de l’Ajuntament de Castelló, Verònica Ruiz, diu en aquesta entrevista que si en permetés l’accés, prevaricaria.

Abogados Cristianos ha demanat l’execució de la resolució que prohibeix que aquests llibres siguen a disposició dels alumnes.
—Executada queda. De fet, divendres passat, quan vam rebre l’acte a l’Ajuntament de Castelló, jo mateixa vaig trametre una comunicació als onze instituts públics i al centre Pi Gros en què adjuntava el document i els deia que per ordre judicial no posaren els llibres a disposició dels alumnes, fins que no hi haguera una altra resolució que diguera el contrari.

Els llibres no són a disposició dels alumnes?
—No. Mai no han estat a les prestatgeries dels centres.

A la conferència de premsa de dilluns passat, la vice-presidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, va dir que els llibres censurats continuarien als prestatges.
—Et puc dir que divendres vaig remetre una comunicació perquè no es posaren a les prestatgeries dels centres. Els llibres són als centres, dins la caixa, però no a disposició de l’alumnat en compliment de l’acte que vam rebre.

Oltra garanteix que els llibres censurats continuaran als prestatges dels instituts de Castelló

L’ajuntament ha recorregut o recorrerà aquest acte?
—Recorrerà. Som dins el termini. Demà [per avui] encara serem en termini i al·legarem.

Amb quina argumentació?
—Com que són termes jurídics, fins que no tinga el document que elabora el departament jurídic de l’ajuntament, permet-me que no em pronuncie. No sóc llicenciada en dret i, per tant, preferisc de no dir res públicament.

Quina sensació vàreu tenir quan us van donar el paper?
—Ens vam quedar perplexos. No enteníem gaire sota quins criteris rebíem una ordre judicial de no posar a l’abast dels centres aquests llibres de temàtica LGBTI, quan són llibres que són al mercat i a l’abast de qualsevol a les llibreries o a les biblioteques públiques. Ens vam quedar perplexos perquè quan llegeixes l’acte veus que es basen en dos articles de la constitució que, segons ells, vulnerem: la llibertat ideològica i la religiosa. I res més lluny de la nostra intenció! Enviant aquests llibres, no solament complíem el pla municipal de LGBTI, aprovat en el ple municipal, sinó que també ens basàvem en la llei valenciana d’igualtat en matèria LGBTI. Volem fomentar la inclusió, el respecte a la diversitat, els valors de tolerància… És una qüestió de democràcia, de respectar, d’entendre i de veure qualsevol sensibilitat de la nostra societat dins els centres.

Si la llei valenciana diu que s’han de tenir aquests llibres als centres, per què heu fet cas a la resolució judicial?
—Perquè no fer cas a una resolució judicial és prevaricació. I no prevaricaré. No sóc ací per a delinquir. Tenim les eines per a al·legar, i al·legarem.

Qui ha de prendre la decisió sobre l’al·legació és la mateixa jutgessa que va censurar els llibres?
—Sí. Les al·legacions es presenten al contenciós administratiu número 1, que és qui ens va remetre aquest acte.

I què us fa pensar que ara revocarà la seua primera decisió?
—L’esperança és l’última cosa que es perd. I, sobretot, no és una cosa que diga jo. Si la societat diu que és normal de tenir llibres de qualsevol temàtica a les prestatgeries, i hi ha una llei que ho diu, no hi veig res més. Per tant, jo sí que crec, espere i desitge, que la resolució que dictarà ens serà favorable.

L’escàndol de la censura a Castelló: quins són i de què parlen els llibres vetats per la jutgessa?

Teníeu indicis que aquests advocats ultraconservadors podien fer això?
—No. No m’ho imaginava. És la meua obligació, com a regidora de Cultura i d’Igualtat, de seure amb els equips directius i amb el personal d’igualtat dels centres educatius. Sempre ens demanen informació i eines per a tractar la igualtat, no solament entre dones i homes, sinó també la igualtat en matèria LGBTI. Parlem. Fem cursos de formació al professorat, cursos de formació a l’alumnat, en fi… La qüestió és que quan vam repartir aquests onze lots de llibres als centres de secundària i al centre de Pi Gros, els missatges que vam rebre van ser d’agraïment. No vam rebre res negatiu. Sí que és cert que Abogados Cirstianos és una associació molt activa a Castelló i contra algunes accions que fa l’ajuntament.

Com ara quines?
—En l’aplicació de la normativa anticovid, per exemple, o en qüestions de memòria històrica. Han recorregut contra la retirada de la via pública de la creu dels caiguts que hi ha al parc Ribalta. L’ordre que vaig donar perquè la llevaren resta suspesa.

Teniu alguna interlocució amb aquesta associació?
—Dos no parlen si un no vol, i quan ells prefereixen anar per la via judicial, ja s’ha dit tot.

Els pares d’alumnes dels centres s’havien queixat?
—No. Cap queixa. De fet, la FAMPA del País Valencià va fer un comunicat en què donava suport a la decisió d’enviar aquests lots de llibres perquè consideren que també és essencial d’educar en la diversitat a les aules. Tenim el suport dels directors dels centres educatius en l’àmbit del país, que avui mateix han fet un comunicat. Diuen que està molt bé que es regalen aquests lots de llibres. Hem rebut un suport absolut per part dels sindicats d’educació, d’alguns centres educatius i de molts grups polítics. Ens consta que es presenten mocions i declaracions perquè es compre el mateix lot de llibres per a tots els instituts i les biblioteques públiques.

Quina reflexió us naix arran del fet que s’haja arribat al punt de prohibir llibres, siguen de la temàtica que siguen?
—Es comença imposant allò que certes minories no siguen respectades per la societat, i s’acaba amb allò que vam viure en aquells anys tan foscs tant a Espanya com a Alemanya. És una qüestió democràtica, respectar totes les persones, totes les sensibilitats. Respectar els llibres és una qüestió bàsica per a una democràcia. No podem censurar-ne. Uns llibres que són a la venda a totes les llibreries i són a totes les prestatgeries públiques. Quan se censura un llibre, obrim la porta al feixisme i no ens ho podem permetre.

Teniu previst de fer alguna mena d’acte públic de desgreuge d’aquests llibres? Alguna cosa per a celebrar els llibres i la cultura?
—La regidoria de Cultura dóna suport absolut a la Fira del Llibre que es fa ara a Castelló. Dilluns mateix, amb la vice-presidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, juntament amb dos dels autors d’aquests llibres segrestats i una editorial, vam fer un acte per a defensar la tolerància, la inclusió, la democràcia. Més enllà d’això, ara per ara, presentarem al·legacions i esperarem la resolució judicial que desitgem que diga que és perfectament lícit de tenir aquests llibres als centres educatius. Són entitats públiques i la llei valenciana diu que hi ha d’haver llibres de temàtica LGBTI.

Es venen molt, aquests títols, a la Fira del Llibre?
—Hi ha alguns títols a la Fira que es venen més bé que mai. Tenim el mateix lot de llibres a la biblioteca pública i ahir em van dir que no hi havia ni un llibre d’aquests a la prestatgeria perquè tots eren en préstec.

Ja heu parlat d’aquesta qüestió amb la batllessa Amparo Marco?
—Sí, dilluns en vam parlar, evidentment.

Què us va semblar la seua reacció durant el cap de setmana, quan no va voler comentar la qüestió de la censura?
—No opinaré sobre titulars. L’únic que diré és que presentarem al·legacions contra aquesta resolució judicial. Hem de complir la llei valenciana i la constitució. Res més.

Alba Pla (Joventut pel Clima): “No creiem mai allò que ens diuen els polítics, hem de pressionar-los sempre”

Demà tornen a tot el planeta les vagues climàtiques de Fridays for Future, organitzades per joves i estudiants de tot el món. Es reactiven, doncs, les accions pel clima que a causa de la pandèmia pràcticament es van paralitzar. Al nostre país hi ha convocatòria a Barcelona, per a reclamar un sistema de mobilitat sostenible, just i accessible per a tothom. A Palma també es clamarà per una mobilitat sostenible i es posarà una atenció especial en les emissions del transport aeri.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A València, el col·lectiu de Joventut pel Clima enfoca la reivindicació en la protesta per l’ampliació del port de València. Aquest col·lectiu forma part de la comissió Ciutat-Port que ha convocat una manifestació demà, fent-la escaure amb la mobilització estudiantil. Al manifest que llegiran els joves demanen que es prenguen decisions valentes per a afrontar la crisi climàtica amb justícia social.

Alba Pla, estudiant de dinou anys que cursa segon de filosofia a la Universitat de València, treballa intensament en l’organització tant de la vaga d’estudiants com de la manifestació contra l’ampliació del port.

D’on naix la idea de centrar la vostra vaga en la protesta contra l’ampliació del port?
—Des de fa uns quants mesos fem accions conjuntes amb el col·lectiu Ciutat-Port i ara hem pensat que era una bona idea unir una vaga internacional amb aquesta crisi climàtica local que és l’ampliació del port de València. En la convocatòria de la vaga està molt bé que tinguem el suport de sindicats com el BEA i Saó UV.

Creieu que, malgrat tota l’oposició, l’ampliació del port de València s’acabarà fent?
—Tot fa pensar que hi ha una força molt gran per a ampliar-lo. Nosaltres mirem quines eines tenim per a continuar lluitant amb constància contra tots els interessos de les grans esferes polítiques i contra els grans interessos empresarials. Per això hem presentat al congrés dels diputats la proposició no de llei contra l’ampliació. És un recurs més que emprarem. Tenim esperances de guanyar la lluita i que finalment, l’ampliació no es faça. Però és una lluita molt difícil i tenim molt de poder en contra.

A la vostra organització, amb quines eines us enfronteu a aquest poder?
—Primer de tot, no creiem mai allò que diuen els polítics. Ja hem vist que fan moltes declaracions contra l’emergència climàtica, que aproven lleis de canvi climàtic, però després aproven projectes com ara l’ampliació del port de València o la V-21. Per tant, primer de tot no fem mai cas d’això que diuen, fins que no veiem que realment hi ha accions. La segona cosa és pressionar-los sempre. Utilitzar la política com una ferramenta per a allò que nosaltres volem, que és lluitar per un futur i unes vides dignes. Per tant, hem de pressionar els polítics al mateix temps que fem conscienciació ciutadana.

Teniu la sensació que el vostre moviment, que va nàixer amb tanta força amb l’eclosió de Greta Thunberg, molesta?
—I tant. Hem tingut una evolució de molt d’aprenentatge. És clar que la pandèmia de covid ha fet prou de mal perquè els mitjans de comunicació han anat cap a la pandèmia i sembla que s’han oblidat de la crisi climàtica. Sembla que ja no existeix. Sembla que tot allò és del passat i que ja s’han pres mesures i que ja no fa falta fer res més. La pandèmia ha estat mot decebedora per a nosaltres perquè ens hem trobat un poc invalidades, però al mateix temps ens ha servit per a situar-nos en el temps que vivim.

Com és aquest temps?
—Vivim en un temps en què les pandèmies cada volta seran més freqüents, on les crisis, tant econòmiques com climàtiques, cada volta seran més greus. I això fa que ens hàgem de centrar en temes més locals, a lluitar més per la justícia social. A situar-nos en la interseccionalitat, a mesclar-nos amb altres col·lectius locals. Que no siga un concepte tan general que, fins i tot, pot ser buit. Ara estem molt més situats. Acceptem que després de la pandèmia vivim una altra realitat.

Abans de la pandèmia, quan va sorgir el moviment, fóreu utilitzats perquè els polítics es fessen la foto?
—Sí, totalment. Utilitzats tant pels polítics com per les empreses. Però és clar que és una eina del sistema per a continuar mantenint-se. És el que fan, els polítics, empren moviments socials per a fer propaganda política, Les empreses els empren per a fer greenwashing –o pinkwashing, en el cas del feminisme. Ho veiem claríssim, i d’això també n’aprenem que no hem de deixar-nos endur per aquests intents.

Com us organitzeu?
—En el cas d’una vaga global com la d’ara, ens arriba el missatge internacional de la necessitat de fer vaga. Nosaltres votem el dia que convé més i podem triar el discurs que acompanye la mobilització. En aquest cas hem decidit un discurs local perquè tenim aquest problema del port de València, desvinculat de la línia internacional. Per a mobilitzar la gent, ens repartim les feines. Sabem amb qui ens podem posar en contacte. Intentem fer un manifest. Ens comuniquem amb sindicats…

Quina font de finançament teniu?
—No ens finança ningú. Fem xapes i marxandatge per a poder autogestionar-nos, i si ens falten diners per a fer una pancarta, els hi posem de la nostra butxaca.

En quin àmbit penetra millor el vostre missatge?
—Els anys 2018, 2019, que va ser l’auge del moviment climàtic, va ser als instituts. Eren els que més venien a les concentracions i els que més estaven per la causa. Passada la pandèmia, ens vam centrar més en el port i sí que hem notat que el perfil de la gent canviava i era un poc més major. Potser és gent que formava part d’uns altres moviments socials. A les universitats, hi som presents. A mi m’agradaria que en carreres com en les humanitats hi hagués més conscienciació i ganes de participar-hi. A vegades sí que tinc la sensació que no hi ha tanta gent de les universitats com hi havia als instituts.

Ara heu arribat a la universitat els estudiants que éreu a l’institut quan tot va començar. Hi ha desmobilització?
—Crec que sí. Ara la gent ja no té la preocupació per la crisi climàtica, i en això hem de treballar. Entenem que la situació és excepcional i molt difícil, però hem de treballar per la conscienciació dels universitaris, perquè participen activament en la lluita contra el canvi climàtic, perquè hi ha en joc el nostre futur.

Trobeu complicitats entre els professors?
—Supose que sí. Els resulta cridaner veure com enganxem els cartells. Donen suport a la nostra causa, una altra cosa és que després vinguen o no a les manifestacions o concentracions que fem. No crec que cap professor puga anar contra això que fa Joventut pel Clima.

La figura de Greta Thunberg té molta potència i, a la vegada, és objecte de crítiques ferotges. Noteu una certa animadversió cap a ella?
—És cert que tothom la coneix. Ha estat una figura molt mediàtica, però jo no en culparia la gent. En culparia els mitjans de comunicació que s’ha encarregat de convertir-la en la líder del moviment quan, en realitat, no és així. Joventut pel Clima sap que Greta no és la líder i que, evidentment, hi ha moltíssimes persones més. Això és una cosa que mirem d’explicar per què al final Fridays for Future és un moviment horitzontal, assembleari, que no té res a veure amb l’adoració a la personalitat de Greta. Són els mitjans de comunicació que l’han utilitzada molt i l’han feta una líder.

Greta Thunberg no és la líder de Joventut pel Clima?
—No, no, en absolut! Forma part de la seua assemblea, que és la de Suècia. Sí que és cert que ella va començar la mobilització. Ella va començar protestant i a partir d’ací es va escampar la conscienciació per la gent que va dir: jo també vull protestar. Però de cap manera significa que dins el moviment s’accepte que Greta és la líder i que li hem de fer cas a ella. En cap moment no hem acceptat les seues decisions perquè ella en cap moment ha pres cap decisió en nom dels moviments.

Aquest funcionament tan horitzontal, sense aquest lideratge fort, és bo per al moviment?
—Internament, pensem que sí. La gent que forma part de Joves pel Clima coneix l’assemblearisme i creiem que és la millor manera d’organitzar-nos, i és la que funciona. Creiem fortament en això. Quant a la repercussió mediàtica, sí que és clar que per a eixir als mitjans de comunicació és molt cridaner que hi haja un líder. L’any 2018, vam veure que era positiu perquè tothom parlava de Greta als mitjans.

L’organització té idearis compartits com els heu establert?
—Ens coordinem. Fa dos anys vam fer una cimera internacional a Lausana i vam posar les bases del moviment. Vam acordar qüestions com ara l’horitzontalitat, l’assemblearisme, l’autonomia, la lluita per la justícia climàtica, la lluita a favor dels qui es troben obligats a migracions climàtiques. Tenim una línia bàsica que hem de respectar. Som nodes que ens interconnectem. Tenim contactes internacionals amb els quals ens coordinem, però cada node és independent.

Quina és la força que calculeu que tindreu en la mobilització de demà?
—Tenim ressò. Les mesures de la pandèmia ja han passat, estem vacunats i anem tornant a la normalitat. La qüestió de la crisi climàtica ha sigut molt forta. A partir d’ací, pensem que tornarem a tenir ressò. La vaga de divendres tindrà més abast perquè hi ha la comissió Ciutat-Port que representa molts altres col·lectius que tenen arrels en els moviments socials de València.

Com a organització, Joventut pel Clima al País Valencià heu demanat una entrevista amb l’Autoritat Portuària de València?
—No, com a Joventut pel Clima, no. Però la Comissió Ciutat-Port de la qual fem part, sí. Ells tenen coneixements jurídics i generals més amplis. La nostra funció és fer accions, mobilitzacions, coses més pràctiques…

I al president de la Generalitat, li heu demanat una reunió?
—No. És una cosa que podríem promoure. Al principi del moviment climàtic fèiem moltes reunions amb polítics i els demanàvem que es comprometeren a declarar l’emergència climàtica i a signar-ho. La Generalitat ho va fer, i la ciutat de València, també, però les mesures no han estat respectades. És una cosa que hem de tornar a moure i hem de dir que els polítics que es van comprometre amb nosaltres i amb la ciutadania no les han complides.

Què n’espereu, de la vaga estudiantil de demà? Quina sensació teniu?
—No espere que siga tan seguida com les que vam fer al principi del moviment, però sí que tinc la sensació que la convocatòria arriba a molta gent. Es parla de la vaga climàtica.

Per què l’ampliació del port pot fer entrar València al club de les ciutats brutes?

Policies sense control

Tinc gravada a la memòria l’expressió d’aquell xiquet. Menut, prim, texans, samarreta negra, una bossa al costat per als llibres de text, els apunts, etcètera. Que no s’hagués fet notar gens, assegut entre la miríada d’estudiants com ell, si no fos per la cara que feia. No sé com explicar-la. Perquè no era sorpresa sinó una barreja d’incredulitat i indignació. Més que incredulitat, estupefacció. I cridava Eh, eh, que estem en democràcia! Que estem en democràcia!

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els policies, armats d’antiavalots, van carregar sense miraments contra la mainada de l’institut Lluís Vives, que protestava contra les retallades en l’ensenyament públic. Era el febrer del 2012, i aquells armaris disfressats de ninges colpejant estudiants d’institut que d’entrada no se’n sabien avenir van engegar, en resposta indignada, la Primavera Valenciana. Llibres alçats com escuts contra les porres.

La tinc gravada a la memòria i vull recordar-la sovint, la cara d’aquell xiquet, el seu ingenu esbalaïment davant la realitat que li contradeia sense miraments, a cops, les coses que donava per certes i assumides; que hi ha uns drets que ens han dit que tenim, coses bàsiques, viure amb dignitat, expressar-se lliurement, manifestar-se. Que hi ha uns drets i a partir d’aquí parlem, perquè això és la democràcia.

I dic que vull recordar-la precisament per la seva ingenuïtat (d’ingenu, que no és un adjectiu despectiu: significa ‘nat lliure’), perquè des de la franquesa innocent ens pot fer memòria de les coses com haurien de ser. I d’allò tan essencial: que si ‘estem en democràcia’, com a tort i a dret li havien fet creure al xiquet del Lluís Vives, la policia no pot carregar contra el dret de manifestació.

Vull dir que ja ho sabem, que ho fan. Ho sabem i en tenim llarga experiència. Però que aquesta penosa constatació no hauria de fer que ens hi acostuméssim, que deixéssim d’indignar-nos-en, de denunciar-ho. Cada vegada. Per no donar-ho per fet. Per no resignar-nos-hi.

L’altre dia, la delegada del govern espanyol al País Valencià, Gloria Calero, va admetre, pim-pam, que el Nou d’Octubre (el d’enguany: no parlem de fa quaranta anys sinó d’això que vivim ara), a València, no es va garantir el dret de manifestació.

“No es va garantir”, que ja és un eufemisme del més exacte “la policia espanyola va impedir”.

No és, ni de bon tros, la primera vegada que passa. Però l’escàndol és monumental. O ho hauria de ser.

Els fets, gravíssims, ja van ser denunciats per Compromís el Nou d’Octubre mateix: la policia els va impedir de participar a l’acte del matí, la “processó cívica”. Tal com raja. Que hi passen els representants institucionals, càrrecs electes, i, seguit, la resta de la gent, amb pancarta o sense pancarta i agrupada segons partit o entitat o el que sigui. I que es van trobar amb això: que la policia espanyola va determinar qui hi podia accedir i qui no. I que, per tant, van poder desfilar els del PP i de Ciudadanos i de Vox, però els de Compromís, no.

És a dir, que els individus d’uniforme es van erigir en, no sé com anomenar-ho, censors?, colpistes en potència?, dictadors?, i van eliminar el dret de manifestació i de celebració de la Diada a una part de la població. I això, que per si mateix ja és prou gros, pren encara més fondària quan es constata la permissivitat que rep. L’aquiescència, per tant.

Que no sé si és acceptació o impotència, però que el resultat d’una cosa o de l’altra és el mateix: carta blanca als cossos armats de l’estat per a intervenir políticament, per a intervenir per sobre de la voluntat popular, per sobre de les regles de l’expressió democràtica. Per sobre, que vol dir en contra.

Els fets d’aquest darrer Nou d’Octubre posen cruament en evidència això que reiteradament s’ha denunciat a la ciutat de València (no només a la ciutat de València però especialment a la ciutat de València) i que beu de la mateixa deu d’on rajava la inacció policíaca que va permetre, anys enrere, l’agressió contra el batlle Pérez Casado. O l’assalt feixistoide a la manifestació del Nou d’Octubre de 2017. Només que ara la delegació del govern espanyol, com que se li han plantat al davant els representants de Compromís (que és la força que cogoverna Generalitat i Ajuntament de València), ho ha hagut de reconèixer.

Aquest reconeixement, però, esdevé una mostra crua de la situació. Perquè en això es queda: mera constatació, aigua en cistella. Un cop admès que la policia li actua de manera autònoma i, per tant, descontrolada (altrament significaria que tenien ordres de vetar manifestants), quines mesures pensa prendre la delegada i el govern que representa? Concretes, vull dir. Identificacions dels responsables, sancions, destitucions, coses així de normals i que no passaran. Perquè el govern espanyol (independentment del partit que el representi) ni hi ha fet mai res ni hi farà res. Sigui perquè n’és incapaç, sigui perquè ja li està bé.

Vet aquí un petit però significatiu exemple de l’ínfima qualitat democràtica de l’estat espanyol.

Tan insuportablement ínfima que ni es veu.

L’oposició de Badalona acorda una moció de censura contra Albiol

Els grups municipals de PSC, Guanyem Badalona, ​​ERC, Badalona En Comú Podem i Junts de l’Ajuntament de Badalona registraran demà a les 8.30 la moció de censura a l’actual batlle, Xavier Garía Albiol (PP).

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fonts de Guanyem Badalona han explicat a Europa Press que la signatura del document es portés a terme a la Secretària Municipal de l’Ajuntament de Badalona. Guanyem Badalona ha explicat avui que donarà suport a la moció a favor del cap del PSC a la ciutat, Rubén Guijarro, tot i que ha descartat entrar per ara en el govern.

Rebre milions per ocultar bilions: els Papers de Pandora apunten també als facilitadors

ERC, Badalona en comú Podem i Junts també han confirmat que donaran suport a la moció de censura contra l’actual batlle, arran de l’aparició d’Albiol als ‘Pandora Papers’ per una societat a Belize que va estar activa fins al 2015

L’Ajuntament de Badalona compta amb onze regidors del PP; sis del PSC; quatre de Guanyem Badalona; tres d’ERC; dos de Badalona En Comú Podem, i un dels Junts. Per tant, la moció de censura té el suport suficient per ser aprovada.

El govern català presenta el pla de transició energètica per assolir la descarbonització el 2050

El govern català vol un país completament descarbonitzat el 2050 sense repetir “el model oligopolístic extractivista del segle passat”. Així ho han assegurat el president Pere Aragonès i la consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà a la conferència ‘Compromís 2030, horitzó 2050’, en la qual han traçat el full de ruta per accelerar la transició energètica a Catalunya.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El primer pas serà modificar la setmana que ve del decret llei de renovables. L’executiu s’ha proposat de multiplicar per tres la producció de renovables, passant dels 3,5 actuals a 14 giga watts el 2030. Amb aquest canvi legislatiu, el govern vol “deixar enrere els projectes presentats sense cap coneixement dels propietaris dels terrenys i ajuntaments”, perquè s’obligarà a presentar un acord del 50% de la superfície ocupada i d’acreditar l’oferta de la participació de com a mínim el 20% del projecte a població i administració. Ni Jordà ni Aragonès han aclarit com s’hauria d’acreditar aquest acord per part d’agricultors i administracions locals.

El nou decret també introdueix criteris de priorització per fomentar l’autoconsum i prioritzar el tràmit dels projectes que connectin a mitja tensió o siguin inferiors a 5 MW. En concret, Jordà preveu que es desencallin dinou d’aquests projectes immediatament.

Jordà ha recordat que Catalunya ha viscut deu anys de blocatge d’energies renovables i ha proposat de modificar –i no derogar- l’actual decret llei i no aturar més els projectes. “Anem endarrerits i hem de fer un salt endavant”, ha dit.

Conscient de les reticències que hi ha sobre el desplegament de renovables, la consellera ha insistit que “tan important és integrar les polítiques energètiques amb les climàtiques com fer-ho amb el desenvolupament rural”. En aquest moment, dos activistes han aixecat pancartes on es podia llegir ‘Jordà, no ens enganyis. Energia per la ciutadania, no per l’oligarquia’. Jordà ha dit que entenia el gest, així com la concentració a les portes de l’edifici on s’ha celebrat la conferència que ha congregat desenes de persones. “El territori s’ha obviat massa temps, massa vegades”, ha admès, abans d’insistir que és “una necessitat imperiosa” modificar el decret llei actual.

Una altra de les modificacions serà l’eliminació del tràmit de fase prèvia de la ponència d’energies renovables. D’aquesta manera, els projectes s’hauran de presentar amb “totes les característiques de participació i d’ubicació”.

En tota la conferència, els dos membres del govern han insistit que el decret llei serà “el preàmbul” de la transició energètica a Catalunya. “No volem repetir el model oligopolístic extractivista del segle passat”, ha insistit Jordà. “No volem que a la Terra Alta o a Ponent es repeteixi el que va passar al Pirineu al segle XX”, ha dit, en la mateixa línia, Aragonès.

L’energètica pública que promou el govern català se centrarà en la generació

Per tal d’aconseguir que la descarbonització es faci de manera planificada amb tot el territori, la Generalitat defensa que és necessari d’optar per una energètica pública que sigui capaç de produir energia en espais de proximitat i amb una rendibilitat econòmica que no és atractiva per les companyies privades. Aquesta energètica hauria de participar de la propietat de les noves plantes de generació de renovables i assumir la gestió de les hidroelèctriques quan en caduquin les concessions, ha dit Aragonès.

Un altre pas necessari per entomar la “disrupció energètica”, en paraules del president és la llei de transició energètica, que l’executiu enviarà al parlament el primer semestre del 2022. El pla territorial sectorial, el mapa real sobre els espais que poden acollir infrastructures energètiques, estarà llest el 2023. Una altra de les mesures que vol impulsar el govern és l’estratègia bioenergètica per l’aprofitament de biomassa i de biogàs, “que són les que més compleixen amb l’objectiu d’arrelament al territori i de treball associat al món rural”, segons Jordà.

D’altra banda, el govern proposa crear una xarxa d’oficines comarcals per la transició energètica en sis mesos per donar “múscul” a les administracions locals per gestionar l’allau de projectes fotovoltaics o eòlics, per exemple.

En tot cas, han insistit que l’aposta per les renovables és urgent per complir els objectius de produir un 50% d’energia renovable el 2030, de dur a terme l’apagada de les nuclears el 2040 i d’assolir la neutralitat d’emissions el 2050. “Les energies renovables no poden ser vistes com un problema. No ens ho podem permetre. O fem les renovables atractives i amb capacitat de seduir o no avançarem”, ha assegurat Jordà, que ha afegit que si la transició energètica “no la fem nosaltres, vindrà algú i ens la farà”.

L’energètica pública que promou el govern català se centrarà en la generació

L’energètica pública que promou el govern se centrarà en produir i gestionar energia i “en cap cas” serà una comercialitzadora, segons els plans de la conselleria d’Acció Climàtica que dirigeix Teresa Jordà. L’executiu català pretén influir des de l’administració en el sector de l’energia, i convertir l’administració en generadora d’energia en espais públics com edificis, infraestructures, carreteres, embassaments o canals. L’energètica pública, a més, ha de poder participar en la propietat de noves plantes de generació renovable o entrar en la gestió de les centrals hidroelèctriques en les quals caduquin les concessions. N’hi ha una, per exemple, que caduca el 2026.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

De fet, el govern ja preveu una partida en el nou pressupost per crear un equip de persones que treballi per identificar les possibles estratègies d’aquesta nova energètica pública, que encara no té data per ser una realitat. Entre altres mesures, l’executiu proposa l’opció d’instal·lar plaques solars als sostres d’edificis públics, o utilitzar terrenys de titularitat pública actualment en desús o sense una finalitat clara per a la instal·lació de noves plantes d’energia renovables, que podrien ser, llavors, de l’energètica pública.

El pa del Forn Elias de Barcelona, el segon millor del món segons un certamen fet a Nantes

El Forn de Pa Elias, situat al barri del Camp de l’Arpa de Barcelona, ha estat proclamat subcampió del món al Campionat Mundial de Pa fet aquesta setmana a Nantes, a l’estat francès. Enric Badia, fill de la propietària del forn, Anna Elias, es va entrenar durant uns quants mesos a la Baking School Barcelona de Sabadell per competir en el certamen que acull desenes de països d’arreu del món.

View this post on Instagram googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A post shared by Forn Elias (@fornelias100)

En declaracions a VilaWeb, Anna diu que el seu fill –que encara és a Nantes– està molt emocionat d’haver aconseguit la segona posició, després del Japó, en una competició tan prestigiosa i exigent. “És un concurs duríssim, en què la normativa també és exigent. El meu fill feia mesos que es preparava amb l’altra companya de l’equip, Marta San José, i el director del màster, Johan Ferrant.” De fet, va ser Ferrant qui va animar-los a participar en el concurs, en què van haver de fer una dotzena d’elaboracions com un croissant o una peça farcida, entre més pans. La peça artística que va presentar l’equip va voler retre homenatge al forner Eduard Crespo, que es va morir el mes d’agost proppassat.

Forn centenari

Fa més de cent anys que Jaume Elias i Eulàlia Brosa van quedar-se el forn quan va es va jubilar l’antic propietari. Segons que explica la família, aleshores en Jaume repartia el pa en un carro tirat per un cavall. Ara per ara, hi treballa la quarta generació de la família Elias, que vol mantenir el llegat familiar i fa servir el mateix mètode tradicional d’elaboració del pa.

Els Catarres estrenaran el cinquè disc de la banda la vigília de Sant Jordi al Cruïlla Primavera

Els Catarres presentaran en directe el seu cinquè disc d’estudi al Sant Jordi Club la vigília de la diada de Sant Jordi de l’any vinent, en el marc del festival Cruïlla Primavera, segons han anunciat aquest dimecres. El grup d’Aiguafreda tornarà, així, a actuar en directe al mateix escenari on, un any i mig abans, va acomiadar la gira del disc ‘Tots els meus principis’.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El conjunt publicarà el nou treball a la primavera, després de pràcticament tres anys sense publicar cançons noves. D’altra banda, avui ha sortit a la venda el llibre ‘Els Catarres X: Secrets i confessions d’una dècada salvatge’, que ha elaborat el periodista Jordi Basté.

Silence començarà a fabricar un vehicle elèctric de quatre rodes a abans de l’estiu

Silence ha presentat avui a la tarda el seu nou vehicle elèctric de quatre rodes, l’S04, que té previst començar a fabricar abans de l’estiu. Aquesta és la previsió amb la que treballa l’empresa però el conseller delegat de la companyia, Carlos Sotelo, ha avisat que també dependrà de l’evolució de la crisi de subministrament dels microxips.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El cotxe elèctric tindrà dues versions, una per a conductors sense carnet amb una potència equivalent a la d’un ciclomotor i una altra més pesat i amb més prestacions. El preu, de moment provisional, serà d’uns set mil cinc-cents euros sense bateria. La marca també ha donat a conèixer el nou intercanviador de bateries, en què a través d’una quota l’usuari podrà canviar la bateria del vehicle.

Report diari sobre el coronavirus: El Regne Unit vigila l’aparició d’una mutació de la variant delta, que pot ser més contagiosa

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Al Regne Unit, els científics estan alerta per l’aparició d’una mutació de la variant delta del coronavirus que sembla que és la causant d’un 6% dels casos de covid-19. Els experts –que li han adjudicat el codi AY.42– pensen que pot ser més contagiosa, però veuen improbable que esquivi la protecció dels vaccins o que origini un repunt fort de contagis. El ministre d’Empresa britànic, Kwasi Kwarteng, ha descartat, ara per ara, que calgui un confinament. Ha dit a la BBC que els ministres i els científics examinen l’evolució de les dades, però no creuen pas que sigui el moment d’aplicar un pla B. Ha afegit que mirarien d’augmentar la vaccinació de reforç als més grans de cinquanta anys i a la població més vulnerable. D’ençà que va començar la pandèmia, a la Gran Bretanya hi ha hagut més de 139.000 morts, una de les xifres més elevades d’Europa. Aquestes darreres hores n’hi ha hagut 179. A banda, s’han registrat 49.139 nous casos de covid-19.

A Letònia el govern ha anunciat un confinament de quatre setmanes –fins el 21 de novembre–, arran d’un augment de casos de covid-19. És el primer país de la Unió Europea a recuperar aquesta mesura estricta per a frenar la propagació del virus. De fet, Letònia té un percentatge de vaccinació baix –només el 54% de la població adulta s’hi ha vaccinat, en contrast amb la mitjana europea, que és del 74%. Segons l’agència Reuters, s’hi ha registrat la pitjor xifra de contagis de la Unió Europea, després de Lituània, els quinze dies anteriors al 10 d’octubre: 864 casos per cada 100.000 habitants. El primer ministre de Letònia, Arturs Krišjānis Kariņš, ha anunciat que els restaurants, les escoles i els establiments hauran d’abaixar la persiana i només podran anar a la feina els treballadors essencials.

Al País Valencià, empitjoren tots els indicadors de la covid-19. Per cinquè dia consecutiu, hi han augmentat els casos. Avui hi ha 1.973 persones infectades, 350 més que no pas fa una setmana. Hi ha 182 ingressats, 6 més que no ahir; i les UCI atenen 50 pacients, 5 més que en el darrer balanç. A començament de setmana, el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, ja alertava d’un repunt de contagis quan s’acabés bona part de les restriccions.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans s’han registrat 1.594.324 casos i 33.335 morts, i actualment hi ha 173 pacients a les UCI.

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

A tot el món, les darreres xifres són de 242.597.097 casos confirmats i 4.932.686 morts. Del total de casos, 219.861.272 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats en aquest moment són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 46.002.053 casos i 748.827 morts;
–L’Índia, amb 34.122.920 casos i 452.796 morts;
–El Brasil, amb 21.664.879 casos i 603.902 morts;
–Regne Unit, amb 8.589.737 casos i 139.031 morts.
–Rússia, amb 8.094.825 casos i 226.353 morts.

–L’estat francès, amb 7.096.043 casos i 117.355 morts;
–A l’estat espanyol hi ha 4.993.295 casos i 87.082 morts.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–South China Morning Post: El Regne Unit i l’Índia: dues experiències diferents davant del subtipus de la variant delta (en anglès)
–Franceinfo: Vladímir Putin decreta una setmana de vacances per aturar l’esclat de l’epidèmia a Rússia (en francès)
–The Guardian: Letònia és el primer país a reimposar el confinament arran de la nova onada de la covid a Europa (en anglès)
–Time: Pot ser massa tard per a trobar l’origen de la covid-19. L’OMS ho intenta de totes maneres (en anglès)

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

Passaport covid: com es pot descarregar i de què serveix?
Quines són les restriccions al País Valencià?
Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?
He tingut contacte amb un positiu de covid-19, però ja m’havien vaccinat: he de fer quarantena?
Catalunya prorroga les mesures de protecció a les residències amb canvis en el protocol covid
Proves d’antígens: Se’n poden comprar a la farmàcia? Com funcionen? Quant costen?
Així varien els símptomes de la covid-19 segons el nivell de vaccinació 

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

Otegi, el peix que mossega la cua de Junqueras

En el seu discurs després de la presó, el març del 2016, Arnaldo Otegi recordà la resposta de Rodríguez Castelao quan Calvo Sotelo va dir aquella frase lapidària: “Antes roja que rota.” “Perquè algun dia Espanya sigui roja –va respondre el gallec–, abans s’haurà d’haver trencat.” Otegi demanava així a l’esquerra espanyola que s’enfilés al carro de l’independentisme. Els deia: l’oligarquia econòmica que voleu derrotar se sustenta sobre la unitat d’Espanya; només transformareu l’estat si el feu saltar pels aires. L’Otegi del 2016 ja tenia ben poc a veure amb l’Otegi portaveu de Batasuna, la moderació discursiva es covava de lluny i la majoria de l’esquerra abertzale la va assumir com un pas inevitable per a la pacificació al País Basc. Però l’Otegi del 2016 havia arribat al cap del camí: la independència és urgent per raons històriques i perquè és l’única opció de canvi amb una correlació de forces viable. Tot i que la desaparició d’ETA havia fet que es rebaixés en la societat basca la importància del conflicte nacional, l’esquerra independentista podia veure llavors una oportunitat. El procés de Catalunya es trobava en el moment de promesa màxima, amb el govern de Junts pel Sí compromès a desplegar el full de ruta.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En aquella cantarella d’Otegi ressonava amb força la d’Oriol Junqueras del 2012, mirant d’empènyer CiU i Iniciativa perquè es decantessin obertament per la independència. Era el Junqueras que deia, rotund: “Negociar amb l’estat espanyol no té gens de sentit, perquè sempre incompleix tots els acords a què arriba, no és de fiar.” I: “Estem convençuts que l’estat espanyol no voldrà parlar i que, si vol parlar, ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre.” Canviant CiU pel PNB, Iniciativa per Podem i el 2012 pel 2016, el discurs era el mateix: l’estat espanyol és insalvable, no s’hi pot confiar i ara que tenim la possibilitat de crear un moment històric per a fer la independència, afegiu-vos-hi tots. És significatiu que avui, anys després d’aquestes declaracions, tant Esquerra Republicana com Bildu, els partits que encara dirigeixen, es trobin com a socis del govern del PSOE i Podem i escenificant una oportunitat d’una suposada negociació amb l’estat espanyol, dins el marc jurídic espanyol, amb pretensions no rupturistes sinó integrades dins les possibilitats democràtiques d’un estat que deien que no en tenia.

Sobretot d’ençà de l’octubre del 2017, tant ERC com Bildu han anat fent la viu-viu amb l’esquerra espanyola, però aquests últims mesos això ja ho han normalitzat del tot. Aquí s’ha vist molt clar amb la taula de diàleg i amb l’intent del president Pere Aragonès per a unir els comuns al govern. Amb Bildu ja es va veure quan va pactar amb el PSOE la derogació de la reforma laboral, que evidentment no s’ha complert. Però aquests dies, amb l’aniversari dels deu anys de la fi d’ETA, la cosa s’ha accentuat encara més. Ho hem comprovat avui, quan Otegi ha dit que votarien el pressupost espanyol si és una condició perquè surtin dos-cents presoners. Ho vam comprovar molt bé en una entrevista que li van fer a Catalunya Ràdio, ahir mateix. La seva tesi era que cal una taula de negociació com la de Catalunya i avisava que aquesta era l’última oportunitat del progressisme espanyol de demostrar la seva proposta per al País Basc. Però Laura Rosel li deia: “Pedro Sánchez va dir ahir que mai de la vida no s’autoritzaria un referèndum d’autodeterminació.” I ell responia, mig resignat: “Sí, i crec que diu la veritat.” I tot seguit parlava d’Escòcia i de l’exemple del Regne Unit.

Otegi sap perfectament que no esgarraparà mai un referèndum de cap govern espanyol, i com que ho sap ho diu. Però, com Esquerra, té la sensació que per a prendre la posició hegemònica al PNB dins el nacionalisme basc, ell també ha de trencar el glaç amb els socialistes i parlar d’un ajornament sine die. “Paciència, prudència, sense pressa, sense ansietats”, repetia ansiosament a l’entrevista. Tant Otegi com Junqueras saben, en el fons, que no tenen força per a pressionar l’estat. La seva fuita argumental és la manca d’incentius, perquè si hi ha incentius per a l’estat també n’hi ha per a ells. I per tant tot és càlcul i prou. Tota la fanfàrria del diàleg és càlcul nu i cru per a guanyar temps i consolidar-se com a força hegemònica. Per això tots dos repeteixen una vegada i una altra que s’ha de tenir paciència. Otegi justifica l’opció pel diàleg perquè diu que sempre dóna fruit, i certament l’estat espanyol ha negociat i ha fet concessions al País Basc. Però s’oblida d’esmentar que ETA matava.

Otegi i Junqueras són dos peixos que es mosseguen la cua. El fals pragmatisme d’Esquerra necessita aigualir la urgència de la independència, i això és un tret al peu que porta a la situació del País Basc, en què el PNB i Bildu tenen el 67% dels vots i ni tan sols així avancen en la reforma de l’estatut. I Otegi prova de fer de Carod-Rovira i repetir el procés de dur la crisi territorial al límit per generar un moment independentista definitiu, però tota la rebaixa discursiva que l’esquerra abertzale va haver d’assumir per a la pau ara li passa factura, i tampoc no té capacitat d’imposar el marc polític en què la independència és una necessitat imminent. Otegi és l’abans d’Esquerra i també el després, la mostra de la contradicció permanent a què et porta la renúncia, com un cicle que no s’acaba mai. Et moderes per arrossegar gent per quan arribi l’hora i acabes empetitint tant la pròpia força que l’hora no arriba.

Esquerra potser tindrà un problema quan es vegi que la taula de diàleg no treu cap a res, però de moment té la taula, i la presidència, i encara li aguanta el relat, per inconsistent que sigui, per contradictori que sigui amb el seu passat i amb la història. Esquerra treu rèdit de la por i dels interessos dels socialistes; Bildu ja no pot fer-ho ni podrà fer-ho. Són els problemes d’Esquerra, que com més va més s’assemblaran als de Bildu, i no pas a l’inrevés.

Yolanda Díaz pica l’ullet

Als diaris de paper més venuts a Catalunya –sobretot a La Vanguardia, l’Ara i El País– és important d’observar que els articles d’opinió que parlen de Barcelona són gairebé els únics que serveixen per a entendre coses políticament, els únics en què encara sembla que els autors vulguin aconseguir alguna cosa. En la qüestió nacional, ja ben poca gent s’escarrassa a mirar d’imposar relats, perquè sembla que la finestra d’Overton dissenyada per Esquerra és la que s’ha normalitzat, i la pandèmia de cinisme està tan escampada que és difícil, d’entrada, copsar a què juga cadascú. En canvi, amb Barcelona les coses són vives, perquè encara hi ha joc. La setmana passada vèiem com grans opinants del món conservador, com ara Màrius Carol i Miquel Roca, defensaven –no pas explícitament– per una ciutat que quedés del tot en mans del poder econòmic, presentant-la com l’única solució per a revertir la decadència. Tots dos atribuïen a la classe política, i especialment a la batllessa Ada Colau i el seu equip, l’estat en què es troba la ciutat.

Aquests dies s’ha comentat força un article de Jordi Amat a El País –ara escriu a El País– en què responia a un article de Javier Marías però que perfectament li hauria valgut per a Roca o Carol. A parer seu, les insinuacions de la decadència de Barcelona provenen d’opinants al·lucinats “que miren Barcelona morbosament i que treballen per instal·lar un estat d’ànim depressiu”. Segons Amat, el problema que té la ciutat és que durant massa dècades s’hi ha alimentat un model econòmic de serveis sense una indústria pròpia potent, i ara que aquest model s’ha exhaurit hi ha tot de gent que s’aferra a la nostàlgia. Però diu que, si bé el govern de Colau ha comès errors, les crítiques sistemàtiques que li adrecen tenen a veure amb el fet que de seguida “la van identificar com una amenaça perquè el seu discurs evidenciava injustícies accelerades pel model d’extinció”. La vice-presidenta segona espanyola, Yolanda Díaz, va citar l’article d’Amat al congrés espanyol, parlant “d’aquesta Ada que som totes”, i Amat se’n congratulà, a Twitter, content.

En el cas de Roca i Carol, dèiem que aquesta obcecació perquè Barcelona floreixi en termes econòmics, com si la vitalitat d’una ciutat depengués dels diners i prou, era tal volta perquè somnien una Barcelona pròspera al marge de la nació. L’article d’Amat és graciós perquè, criticant el model econòmic que reclamen els altres dos, sembla que faci un esforç per a circumscriure al debat en els mateixos termes que ells. Són les dues propostes que hi ha per a Barcelona, al marge de l’independentisme: economia desfermada per a aprofitar la carn que queda o cofoisme protegit per un aire de modernitat i victimisme.

El ministre despertador


Fotografia: François Mori

El ministre d’Educació francès, Jean-Michel Blanquer, ha llançat un think tank anomenat Laboratori de la República, que té la missió de combatre les idees del moviment Woke nord-americà. L’objectiu original del moviment Woke és d’assenyalar –”despertar”– els prejudicis i les discriminacions contra les minories. L’expansió d’aquestes teories, que reforcen el pes de les identitats personals, ha causat un cert malestar entre l’esquerra clàssica, sobretot a Europa, perquè acusen els Woke, pretesos progressistes, de perdre de vista la lluita de classes. Per al món conservador, en canvi, l’identitarisme Woke ha desfermat una onada de “cultura de la cancel·lació” que s’ha d’evitar perquè fa tremolar els fonaments de la civilització occidental. Segons Blanquer, justament, els valors Woke van contra els valors francesos i cal combatre’ls. “Als Estats Units van originar l’ascens de Donald Trump”, diu. L’opció de Blanquer i el president francès, Emmanuel Macron, a l’hora de presentar aquesta batalla respon a l’auge del candidat d’extrema dreta, Éric Zemmour, als sondatges. Per més que Blanquer digui que combat el moviment Woke per evitar que sorgeixi un trumpisme a la francesa, precisament malda per ser el canal de tota la pulsió reaccionària, i evitar que ho sigui Zemmour.

Vint ajuntaments donen suport a la plataforma contra el parc eòlic Tramuntana

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El “sí rotund” del govern català al parc eòlic de Tramuntana

Segons que ha explicat Ponjoan, esperen que prompte s’unisquen vint ajuntaments més. Ha precisat ja que compten amb el suport de tots els municipis de la primera línia de costa, com ara Cadaqués, Begur, Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Torroella de Montgrí, l’Escala i Pals, i que ara treballen amb els de la segona, ja que el parc eòlic necessitaria instal·lar subestacions elèctriques en aquestes zones.

Sergi Ametller: “Podríem cobrir el 45% de l’energia de les comarques de Girona i seria renovable”

Torra, Carod-Rovira, Marta Pessarrodona i tres-cents catalans més demanen a Juncker que renunciï al premi Princesa d’Astúries

Tres-cents catalans han enviat una carta a l’ex-president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker en què li demanen que renunciï públicament al premi Princesa d’Astúries que se li va concedir el 20 d’octubre de 2017.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els signants conviden l’ex-dirigent europeu a reflexionar sobre el significat que aquella acceptació del premi va implicar per a molts catalans i consideren que va contribuir a emblanquir la violència policíaca exercida durant el referèndum de l’1-O. A més, afegeixen que també va obrir la porta a tota l’onada repressiva que hi ha hagut posteriorment: “Amb més de 3.400 represaliats i persecucions de tota mena contra activistes i polítics que el Consell d’Europa mateix i les Nacions Unides han criticat durament.” Per això, li demanen que renunciï, perquè, segons que diuen, voldria dir un pas endavant per a la democràcia i un impuls per als valors de justícia i equitat que han de guiar la Unió Europea.

La llista de signatures l’encapçala el president Quim Torra, l’ex-vice-president Josep-Lluís Carod Rovira i l’ex-vice-president del parlament Josep Costa, i inclou també el cantautor Lluís Llach, el vice-president del Consell Departamental dels Pirineus Orientals Nicolas Garcia, la poeta Marta Pessarrodona o l’arquitecte Oriol Bohigas. Consulteu ací tots els noms.

Pàgines