La presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Rosa Romà, ha anunciat que la històrica sèrie d’animació de ‘Les tortugues ninja’ tornarà l’11 d’abril a 3Cat. Més de 30 anys després, els germans Leonardo, Raphael, Michelangelo i Donatello parlaran de nou en català en una versió renovada que s’oferirà al Super3. Romà ha parlat d’aquest retorn durant la comissió de control de la CCMA, on tots els grups han traslladat “preocupació per l’informe de la Sindicatura que veu “deficiències” en la selecció dels directors de TV3 i Catalunya Ràdio. Romà ha insistit que l’actual consell de govern ja va prendre mesures correctives, que el concurs dels directors mai va ser impugnat i que va garantir “la lliure concurrència”.

Durant la comissió de control de l’actuació de la CCMA al parlament, tots els grups parlamentaris han traslladat preocupació per les conclusions de l’informe de la sindicatura sobre les despeses de personal de la CCMA dels exercicis 2021-2022.

Romà ha dit compartir aquesta preocupació, però en tot moment, ha recordat que la majoria de les objeccions de la Sindicatura feien esment de la gestió de l’anterior consell de govern i que quan van ser nomenats van abordar aquestes qüestions.

En concret, ha dit que es va equiparar a la baixa el sou d’homes i dones dels equips directrius – amb una rebaixa del 10% -, i que es va posar en marxa un nou procés de contractació públic, amb la implementació d’un nou model d’objectius de l’àrea comercial amb un topall màxim del 25%.

Sobre la selecció dels directors de TV3 i Catalunya Ràdio, la presidenta de la CCMA ha recordat que es va fer a través d’un procés totalment públic, amb unes bases que mai van ser impugnades i amb un procés que en tot moment va garantir la “confidencialitat” i la “lliure concurrència”.

“Creiem que vam complir amb el que se n’espera d’un procés públic per la selecció de la direcció d’un mitjà públic”, ha conclòs Romà.  També ha dit que estan a disposició per repassar punt per punt l’informe de la Sindicatura i que han donat instruccions a les direccions corporatives de la CCMA per estudiar “si cal prendre altres possibles accions”.

Maó mantindrà el topònim en català, després que el ple municipal d’ahir tombés la moció presentada pel Partit Popular, que volia recuperar el nom espanyol, Mahón, segons que avança el diari Ara.

En el ple d’ahir, el regidor del grup popular va dir que des del grup no estaven d’acord en com s’havien fet les coses “en el seu moment”. El 2021 es va anul·lar el topònim bilingüe Maó-Mahón i va passar a anomenar-se només Maó tot seguint la Llei per la normalització lingüística. Aleshores, el grup Iniciativa Cívica Mahonesa ja va mobilitzar-se en contra d’aquesta acció i va aconseguir que l’abril del 2026, el Jutjat Contenciós número 2 de Palma dirimeixi en una vista pública sobre la legalitat del pronunciament municipal. Mentrestant, ha estat el regidor del PP Antoni Airós el que ha volgut aprofitar per a tornar a posar sobre la taula el debat, amb el suport del regidor no adscrit Xisco Cardona, abans de Vox. Després d’una hora de debat, però, la moció va ser finalment tombada amb els vots en contra d’Ara Maó i del PSOE.

Tan Airós com Cardona creuen que el topònim en castellà “és un símbol de la història” de la ciutat i acusen d’il·legalitat el canvi. Per la seva banda, el batlle de la ciutat, Héctor Pons, recorda que el retorn del topònim en català es va fer seguint un procediment legal i emprant-se en la Llei de normalització lingüística, aprovada en el seu moment pel govern de Gabriel Cañellas, del PP.

De moment, doncs, Maó mantindrà el topònim en català, però l’abril de l’any que ve es reobrirà el debat als jutjats de Palma.

El Ministeri d’Hisenda i el Ministeri de Treball espanyols han arribat a un acord perquè els treballadors que cobren el salari mínim interprofessional (SMI) no tributin a l’IRPF el 2025. Segons que han detallat fonts de l’executiu espanyol, el pacte preveu introduir una deducció en la quota de l’impost de la renda que faria que els assalariats que cobren 1.184 euros mensuals, o menys, no tributin. El consens entre els departaments encapçalats per les vice-presidentes María Jesús Montero, del PSOE, i Yolanda Díaz, de Sumar, acaba amb un estira-i-arronsa entre socis que ha durat unes quantes setmanes i que va motivar a Sumar i al PP a presentar proposicions de llei al congrés per eximir el salari mínim de l’IRPF.

Poc abans que es conegués el pacte, la negociació entre els ministeris d’Hisenda i de Treball s’havia donat per trencada. De fet, la vice-presidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, havia acusat la titular d’Hisenda, María Jesús Montero, d’ordenar als seus negociadors que s’aixequessin de la taula ahir a la nit. En una entrevista a Telecinco a primera hora, Díaz també havia donat per fet s’executaria el vet anunciat a la iniciativa de Sumar al congrés que proposava que l’SMI no tributi per l’IRPF.

Des de Sumar lamentaven que Hisenda no hagués acceptat cap de les més de cinc propostes que havien posat sobre la taula per intentar de trobar un acord. “El que estem fent és defensar un model de justícia fiscal”, apuntava abans d’assegurar que, amb la seva posició, semblava que Montero cregués que el salari mínim era ja “molt elevat”.

La secció d’apel·lacions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha absolt Dani Alves del delicte d’agressió sexual. El futbolista va ser condemnat a quatre anys i mig de presó per l’Audiència de Barcelona per haver violat una noia a la discoteca Sutton de Barcelona el desembre del 2022. El ple de la secció d’apel·lacions, format per Maria Àngels Vivas (ponent), Roser Bach, María Jesús Manzano i el magistrat Manuel Álvarez, considera que la versió de la víctima no s’ha contrastat prou amb més proves per sostenir la condemna. Contra la decisió del TSJC, encara s’hi pot presentar recurs al Tribunal Suprem espanyol.

Aquesta nova sentència critica durament la resolució de l’Audiència de Barcelona i diu que té una “sèrie de buits, imprecisions, inconsistències i contradiccions sobre els fets”. Els jutges assenyalen una manca de fiabilitat en el testimoni de la denunciant quant a la part del relat que es pot comprovar amb el vídeo enregistrat a la discoteca i també sobre la negació d’una pràctica sexual corroborada “amb molt alta probabilitat” per proves d’ADN. El tribunal afegeix que, en canvi, en la sentència objecte de recurs s’acceptava la resta de la declaració –el que es refereix a la penetració vaginal no consentida al bany de la discoteca– i s’eludia el contrast d’aquesta declaració amb unes altres proves, com ara la pericial dactiloscòpica i la biològica d’ADN.

“Ha resultat ser un testimoni no fiable perquè unes altres de les seves moltes afirmacions no s’han verificat”, diu la sentència, i afegeix que l’Audiència de Barcelona va eludir el contrast d’aquesta declaració amb les altres proves. El tribunal afegeix que l’única hipòtesi remarcable que se sotmet a judici és l’acusatòria i que, per tant, el fet de no donar-la per acreditada no implica afirmar que la hipòtesi veritable sigui la que manté la defensa de l’acusat.

La secció d’apel·lacions aclareix en la resolució la diferència entre credibilitat i fiabilitat: “La sentència d’instància utilitza, en la seva anàlisi, el terme credibilitat com a sinònim de fiabilitat, i no ho és. La credibilitat respon a una creença subjectiva, que no es pot contrastar, associada a qui presta la declaració; la fiabilitat, en canvi, afecta la declaració mateixa.” I afegeix que allò que cal avaluar respecte del testimoni en si per a determinar-ne la fiabilitat és la veracitat, és a dir, la correspondència entre allò que el testimoniatge conté i allò que ha ocorregut, i això només és possible si es compta amb elements objectius que permetin de determinar-ho. Afegeixen que la sentència anterior “no explica per què es pot acceptar un relat no verificable amb prova perifèrica, però amb origen en un testimoni que ha resultat no fiable en la part del relat que es pot contrastar”.

En relació amb la noció de consentiment, aquest tribunal comparteix amb l’anterior que allò que fes abans la denunciant no pot tenir cap efecte sobre l’existència o no de consentiment. És a dir, que el consentiment ha de ser present en els diversos actes d’una relació i que haver tingut un comportament concret abans dels fets no implica donar carta blanca per a tot allò que vingui després. Ara, diuen que la conducta de la denunciant que es pot observar a l’enregistrament de les càmeres de seguretat difereix de l’exposada en la seva declaració. Diuen que, una vegada constatat que “allò que va explicar la denunciant difereix notablement d’allò que es va esdevenir segons l’examen de l’episodi gravat, l’examen del que no és registrat ha de ser particularment rigorós i estricte d’acord amb les exigències de la presumpció d’innocència”.

“Les insuficiències probatòries que s’han expressat condueixen a la conclusió que no s’ha superat l’estàndard que exigeix la presumpció d’innocència, el qual ha de desplegar els seus efectes conduint a la revocació de la sentència d’instància i al dictat d’una resolució absolutòria, deixant sense efecte les mesures cautelars adoptades i acordant en conseqüència la devolució de les quantitats dipositades”, acaben dient.

El batlle de Deià (Serra de Tramuntana) i portaveu de Més per Mallorca al parlament, Lluís Apesteguia, ha anunciat que el 3 d’abril deixarà el càrrec per motius de salut mental. Ho ha comunicat als veïns del municipi mitjançant una carta que ha llegit avui al ple, després de cinc anys i quatre mesos com a batlle, i catorze com a regidor. Tot i la renúncia a la batllia, continuarà com a diputat i coordinador de Més per Mallorca.

En la carta, Apesteguia fa referència al mal ambient que hi ha hagut a l’ajuntament entre finals del 2023 i finals del 2024. “Siguem honestos: hi va haver molt mal ambient”, escriu. També reconeix que molts veïns es queixaren d’haver rebut un tracte inadequat, parcial, poc professional i mancat de consideració per part d’alguns treballadors públics. Segons que diu, aquestes persones tenien l’obligació de servir amb cortesia, eficàcia, imparcialitat i diligència.

Explica que tant ell com l’equip de govern varen intentar d’intervenir per reconduir la situació, però que al final també van acabar essent víctimes d’aquesta dinàmica. “Qui havia d’impulsar projectes pel bé del poble, els boicotejava”, assegura.

Admet que va arribar un moment en què no sabia com afrontar la situació i que va caure en un pou molt fosc. Tot plegat es va agreujar entre octubre i desembre del 2024, quan l’ajuntament va començar a pagar amb retard factures i nòmines. “L’angoixa era constant i anar a l’ajuntament era una càrrega insuportable”, diu.

Finalment, va rebre tractament psiquiàtric i psicològic, i li varen diagnosticar una depressió ansiosa amb episodis d’angoixa puntuals que, gràcies a la teràpia i la medicació, ha pogut anar superant.

La sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha decidit de demanar el govern espanyol l’indult parcial de Laura Borràs, que va ser condemnada a 4 anys i mig de presó pel cas dels contractes a la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Amb aquesta decisió, el TSJC suspèn l’execució de la pena fins que es resolgui la petició d’indult.

També han quedat suspeses les penes de presó dels altres dos condemnats, Isaías Herrero i Andreu Pujol. En el cas d’Herrero, condemnat a dos anys per delictes de falsedat de document oficial i mercantil, el tribunal li suspèn la pena durant quatre anys amb la condició que no comenti més delictes i faci treballs en benefici de la comunitat durant 146 dies.

Ara fa uns dies, la fiscalia ja va demanar de congelar l’execució de condemna contra Borràs si el TSJC formulava la petició d’indult, tal com es detallava en el punt setè de la sentència del mateix tribunal. El ministeri públic també demanava de flexibilitzar la resta de condemnes.

Dit això, el tribunal requerirà personalment a Borràs i altres dos condemnats perquè “s’abstinguin de dur a terme les activitats, ocupacions o càrrecs pels quals han estat inhabilitats” i perquè abonin les multes. A part de la pena de presó, l’ex-presidenta del parlament va ser condemnada a 13 anys d’inhabilitació i a una multa de 36.080 euros.

El govern de Godella, format pel PP i Vox, persisteix en el menyspreu a la figura de Vicent Andrés Estellés. Ara fa uns mesos va retirar un mural de ceràmica, que es va col·locar durant la Trobada d’Escoles en Valencià de l’Horta Nord, l’abril del 2015, amb els versos: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.

Compromís Godella va reclamar que es garantís la custòdia de les plaques fins que es reubiquessin. Cosa que la portaveu del PP, Maria Lurueña, va confirmar ahir al ple que no s’ha fet. Precisament, el poeta de Burjassot va morir un 27 de març, però la dirigent no se li va acudir res més que insultar-lo.

“La meva opinió és que Vicent Andrés Estellés és el poeta de l’odi, de l’ordinariesa i el catalanisme”, va dir davant de la indignació de l’oposició. Tanmateix, no es va quedar aquí. “Hem trinxat els panells i els hem utilitzat per tapar els forats del poble i ja està”, va afegir sobre el mural.

Maria Lurueña del PP de Godella demostra com de maleducada, irrespetuosa i grollera es pot ser amb el poeta Vicent Andres Estelles el dia que feia anys de la seua mort. #vergonya #mazóndimissio pic.twitter.com/Bq7l0g8dJk

— Compromís Godella (@CompromisGOdLLA) March 27, 2025

El president de Rússia, Vladímir Putin, ha proposat un “govern temporal” a Ucraïna sota l’auspici de l’ONU, els Estats Units i uns quants estats europeus, amb l’objectiu d’organitzar eleccions i, a partir d’això, començar negociacions per arribar a un acord de pau.

“Es podria debatre la possibilitat d’introduir una administració temporal a Ucraïna sota l’auspici de l’ONU, amb els Estats Units, estats europeus, els nostres socis i amics, amb la finalitat de fer eleccions democràtiques, instaurar un govern viable que compti amb la confiança popular i, posteriorment, obrir negociacions per un tractat de pau”, ha declarat.

Segons Putin, amb aquest executiu seria possible de signar “documents legítims que seran reconeguts arreu del món i que seran fiables”. “Però això és només una de les opcions. No dic que no n’hi hagi d’altres. […]Però aquesta n’és una, i és una pràctica que existeix dins les Nacions Unides”, ha afegit, tot posant d’exemple Timor Oriental, Papua Nova Guinea i diverses regions de l’antiga Iugoslàvia.

El cap d’estat rus ha assegurat que és “partidari de resoldre tots els problemes per mitjans pacífics”, però ha remarcat que cal “garantir la seguretat de Rússia des d’una perspectiva històrica a llarg termini”. “Qualsevol mesura encaminada a resoldre aquest problema serà ben rebuda”, ha afirmat durant una visita a la flota del nord a Múrmansk, segons que ha recollit l’agència de notícies russa Interfax.

Putin, que ha promès de col·laborar amb “qualsevol soci”, inclosa Corea del Nord, ha dit unes quantes vegades que les autoritats ucraïneses no són un interlocutor legítim per negociar perquè el president, Volodímir Zelenski, s’ha mantingut en el càrrec més enllà del seu mandat de cinc anys.

Les eleccions s’haurien d’haver fet fa gairebé un any, el maig del 2024, però la legislació ucraïnesa preveu que Zelenski continuï essent president perquè no es poden organitzar eleccions amb la llei marcial, que és en vigor d’ençà de l’inici de la invasió russa, el 24 de febrer de 2022.

Tragèdia al sud-est Asiàtic. Un terratrèmol de magnitud 7,7 a l’oest de Mandalay, una de les principals ciutats de Myanmar, ha causat caos i destrucció. Un escenari que encara ha empitjorat poc després arran d’una rèplica de magnitud 6,4. A les xarxes socials es pot veure com el sisme ha esfondrat blocs de pisos sencers, el famós pont AVA, que travessa el riu Irauadi, i les muralles de la ciutat antiga. No se sap quantes víctimes mortals hi ha. El terratrèmol ha estat tan potent que s’ha sentit a la província xinesa de Yunnan i a Tailàndia.

Devastation across the city of Mandalay in Myanmar, as a result of today’s 7.7 magnitude earthquake, with dozens of buildings having collapsed as well as the Ava Bridge over the Irrawaddy River. pic.twitter.com/8YE8KsxXws

— OSINTdefender (@sentdefender) March 28, 2025

Les actualitzacions sobre els estralls a Myanmar són complicades perquè el país està sota control d’una junta militar, d’ençà del cop d’estat de 2021, que restringeix l’accés a la informació. L’estat controla bona part dels mitjans de comunicació i també limita l’accés a internet.

A Bangkok, que és a uns 1.400 quilòmetres de l’epicentre, ha generat destrucció i pànic. En imatges a les xarxes socials es veuen persones fugint d’edificis tremolant, dels quals alguns s’acaben esfondrant. A la ciutat hi viuen uns 17 milions de persones. Tailàndia tampoc no ha facilitat encara un balanç provisional de víctimes. El primer ministre Paetongtarn Shinawatra ha reunit d’urgència el govern i ha declarat l’estat d’emergència a la capital.

Strong Quake Rattles Myanmar and Bangkok, Thailand

A powerful earthquake, estimated between 6.9 and 7.7 magnitude, struck central Myanmar near Monywa.

Tremors shook buildings in Bangkok, prompting evacuations. The quake is rare for the region, raising concerns in the densely… pic.twitter.com/kpO328dplR

— Clash Report (@clashreport) March 28, 2025

Una de les imatges de la tragèdia és l’esfondrament d’un gratacel en construcció de 30 pisos al nord de Bangkok. Els serveis d’emergència tailandesos asseguren que hi ha un mort pel cap baix i s’han rescatat desenes de persones.

7.6-magnitude earthquake hits Myanmar

Skyscraper under construction collapses as massive earthquake hits Bangkok. No word on casualties#Earthquake #Thailand #Myanmar #Bangkok pic.twitter.com/ocQqHT70pE

— Anil Thakur (@Ani_iTV) March 28, 2025

 

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El govern d’Andorra ha encarregat un estudi per determinar si els serveis que ofereix a la plataforma digital OnlyFans són equiparables a la prostitució i, per tant, es poden prohibir. Ho ha explicat la ministra d’Interior i Justícia, Esther Molné, al Consell General responent a una pregunta formulada per la consellera de Concòrdia, Núria Segués. “No es pot abordar la qüestió de manera parcial ni precipitada”, ha dit.

La pregunta demanava si el govern es plantejava de denegar l’entrada al país a aquelles persones que s’hi estableixin per a crear contingut per a adults a OnlyFans. Molné ha indicat que, de moment, no es plantegen la denegació selectiva de sol·licituds, però ha reconegut que estudien la qüestió.

En aquest sentit, Molné ha explicat que l’executiu no pretén de criminalitzar les autoritzacions de compte propi o la inversió estrangera, perquè aporten riquesa al país.

OnlyFans és una xarxa social de contingut de pagament. Els creadors hi ofereixen contingut i els usuaris han de pagar per a poder-los veure. És especialment popular en la indústria del sexe i la pornografia tot i que també conté contingut d’altres temàtiques.

La legislació actual penalitza la prostitució amb contacte físic, però l’informe encarregat pel govern estudiarà si la sol·licitud de continguts i serveis sexuals en línia també pot ser considerada il·legal i, per tant, susceptible de sanció.

Imma Viudes és agent dels Mossos d’Esquadra i portaveu del sindicat SAP-FEPOL, el majoritari al cos. Fa un parell de setmanes, l’organització va guanyar les darreres eleccions al Consell de la Policia i va aconseguir la majoria amb deu representants dels setze que hi ha.

Ens trobem amb Viudes per parlar d’un bon grapat de qüestions, algunes d’actualitat i d’altres de ja fa uns anys, però que han marcat la història de Catalunya. Parlem, entre més qüestions, de les prioritats del cos; de competències; de la consellera d’Interior, Núria Parlon; del director de la policia, Josep Lluís Trapero; d’extrema dreta i inseguretat; de la BRIMO; dels aldarulls de la sentència contra el procés; de salut mental i també de l’aparició del president Carles Puigdemont el 8 d’agost.

Viudes explica que han notat canvis amb l’arribada de Parlon, que hi ha més proactivitat i sentit de diàleg. “Venim del pitjor departament de la història”, diu. És molt crítica amb l’ex-conseller Joan Ignasi Elena, a qui acusa d’haver aplicat polítiques que han atemptat contra els agents. És una ferma defensora de les unitats d’ordre públic i avisa que el conjunt dels agents es troben amb realitats noves que són complexes. Defuig de l’alarmisme, no vol alimentar discursos d’odi i d’ultradreta, però explica que hi ha noves situacions molt concretes i que hi ha una crisi de respecte de l’autoritat.

—Qui forma part del sindicat SAP-FEPOL?
—És l’organització majoritària al cos, per sisena legislatura, i ho hem consolidat en les últimes eleccions. És format per agents i caporals, que és l’escala bàsica del cos.

—Hi ha corrents ideològics?
—Els mossos i les mosses som un mirall de la societat a la qual representem. Sempre hem fet la nostra feina intentant de separar absolutament qualsevol ingerència política. Se’ns ha acusat de tota mena d’ideologies. Ens han dit que érem independentistes i fins i tot de Vox. Hem anat d’un extrem a un altre, però en qualsevol cas hem continuat fent la nostra feina al marge de qui hi hagués al capdavant del departament. Això és el que ens ha donat més credibilitat. Tenim afiliats de totes les índoles i nosaltres ens devem a això, independentment de què faci cadascú.

—Teniu relació amb els sindicats espanyolistes, com JUSAPOL i JUPOL?
—No, no en tenim. De fet, quan han fet compareixences a mitjans, en molts casos ha estat per criticar-nos, no contra el sindicat, sinó contra el cos de Mossos d’Esquadra. L’últim capítol va ser amb l’assumpció de noves competències, que van criticar-nos molt durament i van qüestionar la nostra professionalitat. Nosaltres reprovem tots aquests intents de minvar el prestigi i el bon nom del cos dels Mossos.

—Per què els molesta tant que els Mossos assumeixin noves competències?
—Creiem, sincerament, que tenen por de perdre tot aquest camp amb què han estat treballant tants anys, però sempre hem defensat la coordinació entre policies. Assumir competències no vol dir res més que treballar coordinadament, no és una amenaça cap a uns altres cossos policials. No s’entén que els cossos de seguretat no treballin coordinadament. Amb qualsevol manipulació en aquest sentit, al final, qui perjudiques és el ciutadà, que tan sols vol que siguem operatius i resolutius.

—Vós dieu que les competències són benvingudes, però que cal una planificació estricta i acurada.
—El paper ho aguanta tot, ja ho sabem. Més enllà de l’anunci, que ens sembla positiu, hem d’establir un cronograma realista. Ara tindrem noves promocions, també tindrem moltes persones que es jubilaran o passaran a segones activitats i no els tindrem treballant activament. No podem fer-ho de cop, tot això s’ha de fer d’una manera realista i, novament, sense que acabi perjudicant el ciutadà. Volem fer les coses bé, tenim un repte davant. Ja n’hem tingut abans amb altres escenaris, com quan vam assumir competències en seguretat ciutadana. Hem d’aprendre de tot allò que hem pogut fer malament per no repetir les mateixes errades. Les coses s’han de fer en fred, a poc a poc, i sobretot ha d’anar acompanyat d’un increment pressupostari. No tan sols en l’àmbit d’increment d’efectius, sinó que hem d’acompanyar-lo d’infrastructures, perquè ara mateix no tenim infrastructures dignes per poder cobrir els problemes. Hem tingut comissaries com la de les Borges Blanques amb persones canviant-se de roba als pàrquings, amb les taquilles instal·lades allà. L’Institut de Seguretat Pública de Catalunya ha de poder encabir tota aquesta gent que entra.

Imma Viudes, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Què n’opineu, de la consellera Núria Parlon?
—Venim del pitjor departament de la història, en molts sentits. Va aplicar una política que la vam anomenar de terra cremada. Hem notat molts canvis, més proactivitat, però ara hem de veure com s’executen tots aquests titulars. Sembla que hi ha un canvi en el sentit del diàleg…

—Amb això de terra cremada, us referiu al conseller Joan Ignasi Elena, o ve de lluny?
—Ell va aplicar polítiques que atemptaven contra la defensa del cos de Mossos d’Esquadra, va retirar la defensa jurídica dels agents del cos quan rebien agressions per part de militants de segons quines ideologies. Aquestes polítiques es van aplicar gràcies a un acord de govern amb la CUP, que va ser el que va fer investir el president Pere Aragonès. Això va generar molta desconfiança dins el cos, fins i tot entre agents que podien tenir idearis d’acord amb el departament. Molts mossos es van sentir abandonats pel departament. Els sindicats vam haver d’assumir la defensa d’uns agents que el departament havia deixat desemparats.

—La direcció de la policia no l’havia ostentada mai un mosso. Josep Lluís Trapero és un bon director?
—És molt d’hora per a fer-ne un judici. Sí que és clar que coneix l’organització i esperem que això s’utilitzi de manera favorable. La nostra organització li ha arrencat el compromís de vetllar per la salut mental dels mossos, que és una qüestió que ens preocupa molt. S’han suïcidat dos mossos en una setmana. No se n’ha parlat durant anys, però ara ho hem posat sobre la taula. Tenim moltes iniciatives, però hem de veure com s’executen.

—Dos suïcidis en una setmana?
—El darrer tenia vint-i-vuit anys. Un estudi de la Universitat Ramon Llull, en col·laboració amb dues universitats internacionals, va determinar que el 35% dels mossos teníem simptomatologia depressiva, estrès o ansietat en qualsevol dels seus graus. Els motius poden ser molt diversos, el tipus de feina a la qual estem sotmesos és un fet determinant. Necessitem eines d’afrontament perquè veiem la pitjor cara de la nostra societat. No tenim eines per a descarregar tota la tensió acumulada, hi ha problemes per a desconnectar, ens falta formació i encara no tenim cap protocol de prevenció. A banda, hi ha el mite que els policies sempre hem de ser herois. I els problemes per a detectar la simptomatologia. En el dia a dia, et costarà d’explicar-ho al company, perquè hi ha estigmatització. Ara cada vegada se’n parla més, però hi ha por de no promocionar-te, pensar que t’assenyalaran. Reflexions errònies que pot tenir la persona. També hi ha els canvis constants d’horari, la sensació de no ser cuidats. És un fet que no és aliè als cossos, però als Mossos patim molts casos de suïcidis. Als grups d’escamots se’n parla molt.

—És bo que hi hagi canvis constantment en la direcció de la policia, sobretot quan hi ha nous governs?
—No. Si no recordo malament, vam tenir sis consellers en set anys i això, evidentment, ha desestabilitzat el cos. A més, som un cos que sempre és en el punt de mira, en l’àmbit mediàtic i polític, ens qüestionen permanentment. I això no és una cosa que passi en cap altre cos policial, ni a Catalunya ni a Espanya. Demanem és estabilitat. Ens és igual si és un departament o un altre. A qui lideri el departament, li demanem que defensi sense pal·liatius i categòricament el cos i la institució, i sobretot que ens doni estabilitat.

—Ara que heu guanyat les eleccions, quines són les prioritats?
—Assolir un increment retributiu i treballar menys hores, en el sentit que la majoria dels cossos especials han assolit millores lineals durant aquests anys. En canvi, nosaltres ens hem quedat enrere. No tenim un increment retributiu lineal des de l’any 2008 i veiem que en aquesta última legislatura s’han signat acords amb els bombers, funcionaris de presons, educació, sanitat, etcètera. Volem estar a la mateixa altura per no perdre poder adquisitiu i un descens de les hores anuals.

Imma Viudes, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Volia demanar-vos per uns quants temes polèmics rellevants. Què és el primer que us ve al cap si penseu en el 8 d’agost, el dia de la tornada de Puigdemont?
—Va ser un dia negre per als Mossos. No ens ho mereixíem, la institució no ens mereixia la imatge que vam donar. Vam ser molt criticats i acusats d’haver fet el ridícul. És un mal record. Però moltes altres vegades hem demostrat que havíem estat a l’altura. Les coses es podien haver fet millor i la cúpula del cos no va estar a l’altura. I quan les directrius del departament no són les adients, qui ho paga és la base. La reacció del departament va arribar tard i malament, va haver-hi manca d’autocrítica.

—L’operació policíaca va ser un autèntic fracàs. Periodistes i ciutadans no enteníem absolutament res.
—I al final qui ho va pagar va ser el ciutadà que havia de moure’s pel territori català. Va ser un dia negre. Vam criticar la manca d’autocrítica i la sensació que s’improvisava constantment.

—La justícia investiga tres agents dels Mossos per haver ajudat Puigdemont. Què n’opineu?
—Poca cosa fins que no hi hagi una sentència. En qualsevol cas, les persones amb un uniforme tenen l’obligació d’actuar amb estricta neutralitat política, independentment de quin sigui el seu ideari. I qualsevol persona que no hagi actuat així, si es demostra, no mereixen dur uniforme.

—Aquell dia no anaven uniformats.
—Però són Mossos d’Esquadra.

—Bé, però…
—És una qüestió que en el dia a dia, a les bases, els preocupa poc. Aquell dia va ser molt dur per a tothom, va ser molt llarg. Vèiem constantment en mitjans de comunicació titulars que no ens agradava llegir, però ara a la gent li preocupen unes altres coses. Que els vehicles estiguin en condicions, la seguretat personal, una cosa tan senzilla com arribar a casa…

—Algun dels agents encausats és del vostre sindicat?
—Això no ho puc respondre.

—El dia de la tornada de Puigdemont, es va fer servir gas pebre contra els manifestants. Això molta gent tampoc no ho va entendre.
—Com a delegada sindical, no hi puc donar resposta. En aquell moment, els comandaments operatius van donar aquesta resposta. Nosaltres no som els qui hem d’entrar en aquest tipus de debat. En qüestions operatives és difícil que et pugui donar una opinió millor de la que et doni el comandament que hi havia al càrrec d’aquest dispositiu.

—La conclusió seria que d’ençà del 8 d’agost el cos ha quedat tocat?
—El cos fa molts anys que està tocat. Aquest últim departament no ha contribuït a la unió, a l’estabilitat ni, sobretot, a separar-nos del debat polític perquè sempre hem estat situats en el punt de mira.

—El 2017 també vau ser en el punt de mira, amb l’atemptat i referèndum. S’ha girat full definitivament?
—A la gent ara li interessen les coses quotidianes. Es parla si les persones tenen unes infrastructures dignes per a treballar, perquè hauríeu de veure amb quin material treballen els companys. Els preocupen les noves realitats que ens trobem al carrer, de gent molt violenta i armada, i preocupa si tenim material i formació per a fer afrontar les noves realitats.

Imma Viudes, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). Imma Viudes, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). Imma Viudes, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—La inseguretat és un caldo de cultiu per a l’extrema dreta. Fan córrer molta desinformació, discursos catastrofistes i d’odi amb l’objectiu de fer créixer la percepció d’inseguretat. Com hi responeu?
—No ens agrada l’alarmisme. Sempre hem estat majoritaris perquè som un sindicat molt prudent, però hem detectat que al carrer hi ha noves realitats. El que no ens agrada és, com bé dius, alimentar discursos d’odi i d’ultradreta, però el departament mateix ha admès que tenim nous escenaris, units a situacions molt concretes. La marihuana ja ha impregnat totes les esferes del territori català, podem trobar plantacions a tot arreu i això va unit a unes altres tipologies delictives, com les armes. Ara tenim la socialització de les armes, i tenim molts criminals instaurats a Catalunya que tenen armes. Això no vol dir que la gent vagi amb armes llargues pel carrer. Però sí que, d’uns anys enrere, i no només a Catalunya, sinó que és un fenomen global, la gent ha anat perdent el respecte a l’autoritat, i les reaccions són molt més violentes que abans.

—A què ho atribuïu?
—A molts factors. I això no té una resposta purament policial i prou. Ho hem vist molt també després de la pandèmia. Hi ha moltes realitats, és un fenomen molt polièdric. Part del problema ha vingut per l’abandonament de les institucions i el respecte a la policia. Hi ha hagut situacions en què no hem tingut una resposta dura i contundent de rebuig cap a certes accions, o fins i tot s’ha qüestionat el paper de la policia. Això també ha fet que es generi una situació de manca de respecte cap a l’autoritat. També, moltes vegades, la poca resposta judicial i punitiva que hi ha hagut en situacions d’atemptats contra agents.

—No penseu que el problema pot raure en la BRIMO i determinades actuacions?
—Ha passat que alguns partits polítics també s’han ocupat de fer declaracions en contra de la BRIMO. Però crec que la majoria de la societat entén que, quan hi ha fenòmens com els incidents que va haver-hi a Barcelona l’any 2019, s’han d’aturar d’alguna manera i ha d’haver-hi persones que treballin per l’ordre públic. Són totalment necessaris i la majoria de la societat ho entén. Però hi ha certs estaments i algunes organitzacions de drets humans que es dediquen a fomentar discursos que poden animar aquest discurs d’odi contra agents de la brigada mòbil o de l’ARRO.

—Parleu d’Irídia?
—Sí. A vegades han fet declaracions en aquest sentit que per a nosaltres són totalment inacceptables.

—Per què?
—Irídia ha insinuat moltes vegades que necessitàvem un òrgan de control extern, però ja en tenim. Hi ha el Síndic de Greuges, la divisió d’afers interns…

—Ells defensen una cosa diferent, un òrgan independent que sigui estrictament policíac, més enllà del síndic.
—No entenem que hi hagi una fiscalització permanent de tot allò que faci la BRIMO. L’any 2013, vam tenir una resolució molt famosa que prohibia les pilotes de goma i llavors deia que havíem d’utilitzar unes altres eines. Després va haver-hi un altre debat al parlament sobre el model d’ordre públic. Fa poc, un altre sobre quin havia de ser el model policial, però que es va centrar en ordre públic en comptes de les realitats que tenim al cos. Les unitats d’investigació estan abandonades. Els Mossos d’Esquadra no són només l’ARRO i la BRIMO, i sembla que alguns sectors s’entesten a fer creure això. Els Mossos d’Esquadra són grups d’atenció a la víctima, delictes d’odi, la unitat central d’agressions sexuals… No podem centrar el debat sempre en com han de treballar l’ARRO i la BRIMO. I defensarem sempre que tinguin les eines adequades, i més, amb l’escenari que tenim ara, que els grups cada vegada són més perillosos i hem vist que no tenen cap problema a intentar incendiar un vehicle policial. Ens hem d’enfrontar a aquestes realitats i no podem fer-ho amb la boca petita. No estarem mai en contra de debatre quin ha de ser el model d’ordre públic, però no podem debatre-ho constantment. Sembla que es busqui qüestionar quin ha de ser el model permanentment.

—Amb la sentència del procés, SAP-FEPOL va defensar actuacions d’ordre públic molt agressives i, a parer de molta gent, desproporcionades. Allò que s’anomena corporativisme.
—Hem hagut d’aguantar dir a actors polítics com la CUP que nosaltres havíem provocat certs aldarulls. No podem defensar això. Si en una actuació, per la raó que sigui, hi ha hagut una mala praxi, ja hi ha qui ho investiga. S’han d’entendre les actuacions en el seu context. I en molts casos sabem que, mediàticament i per interessos, aquestes actuacions a vegades es manipulen. Sempre defensarem l’ordre públic perquè és un col·lectiu absolutament professional, però si hi ha una mala praxi, ells mateixos són els primers que volen que s’investigui. Al final, desprestigies l’organització.

—El vostre discurs és moderat si el comparem amb el de l’altre portaveu de l’organització, Toni Castejón. Hi ha diferències.
—Perquè som diferents [riu].

Imma Viudes, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—El 2019, Castejón portava la veu cantant.
—Van ser uns dies molt durs, el 2019. Vam veure com intentaven cremar un vehicle policial, flames a la plaça d’Urquinaona, agents acorralats davant el MediaMarkt, agents de seguretat ciutadana que no tenien cap mena de material per a fer front a aquella situació, acorralats, a qui llançaven pedres, i que ens han arribat a dir que temien per la seva vida. És una situació que no volem tornar a viure, però crec que aquella situació o escenari mereixia un discurs de… Vaja, és que són situacions inadmissibles per la mateixa societat.

—A Castejón sempre el vèiem als mitjans espanyols.
—Cadascú té el seu estil i la manera de pensar, però al final tots dos defensem el cos i l’organització, sempre amb el nostre llenguatge, però defensem el mateix.

—Amb els problemes que relateu, creieu que el model de policia propera i catalana s’esvaeix?
—Creiem que no. Durant uns anys hem passat de ser una policia preventiva, que era el que volíem, la que era a la porta de l’escola vetllant perquè la  canalla sortís i no hi hagués cap incident entre bandes. Teníem temps per a les coses del dia a dia, per a ser la policia de barri, passejar-nos pels mercats. Hem viscut uns anys de molta crisi i hem passat d’aquest model preventiu a un de reactiu, que és el que no volia ningú. Hem de ser una policia reactiva, però sense deixar de banda la preventiva. Ara esperem que, amb tot aquest gruix d’agents que tindrem els anys vinents, això serveixi per a insuflar una mica d’oxigen i tornar a veure els policies patrullant a peu, cosa que fins ara no s’havia pogut veure.

—Us fa la sensació que, històricament, el govern espanyol ha menyspreat els Mossos?
—Més que l’estat espanyol, alguns mitjans de comunicació han sigut molt crítics, i s’ha aprofitat qualsevol situació per qüestionar-los. Ho hem vist amb els sindicats policials mateixos, però crec que l’organització està molt per sobre d’això. Si no recordo malament, som la segona institució més ben valorada de Catalunya. La ciutadania està orgullosa de la policia que té, més enllà de tots aquests debats mediàtics i intents de desprestigiar la imatge. I som un pilar bàsic, la seguretat pública és bàsica en qualsevol país.

—Us demanava pel govern espanyol perquè el cos s’ha trobat amb algun impediment. Penso en el fet d’accedir al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO), en traspàs d’informació sobre terrorisme…
—Sempre hem estat moneda de canvi per a tot. I sí, s’han fet petites passes en aquest sentit i espero que les polítiques del futur vagin encaminades a ser una policia integral, que és el que realment s’espera de la nostra policia.

Imma Viudes, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) viu instal·lada en la tensió interna i el blocatge d’ençà que es va constituir el nou secretariat nacional. L’elecció de Lluís Llach com a president va ser més accidentada que en cap altre secretariat, i el ple es va haver de suspendre una setmana perquè no era capaç d’assolir el suport de dos terços dels secretaris, com exigeixen els estatuts. Finalment, es van elegir els quatre càrrecs orgànics, però la dimissió de Sílvia Ventura a final de l’any passat va tornar a obrir la capsa de Pandora i ja s’han encadenat tres plens sense haver elegit cap substitut. Al gener, Elnur Bayramzade, coordinador de la gestió econòmica i administrativa, es va quedar a tan sols cinc vots del càrrec, amb Josep Costa com a representant del sector crític al capdavant. La tensió va pujar al ple següent, quan Costa i alguns altres secretaris se’n van anar i van criticar públicament la direcció. “Fa un moment he abandonat la reunió del secretariat nacional de l’ANC en protesta per la gestió despòtica i antireglamentària que s’està fent de l’entitat”, va escriure Costa.

Fa un moment he abandonat la reunió del Secretariat Nacional de l’ANC en protesta per la gestió despòtica i antireglamentària que s’està fent de l’entitat.
La gent que ho va donar tot per guanyar l’1O no es mereix que la continuin potinejant els qui ens han portar fins aquí. Prou

— Josep Costa (@josepcosta) February 8, 2025

El darrer ple, fet el 15 de març a Elna (Rosselló), tampoc no va servir per a elegir el nou secretari, però hi va haver canvis. D’una banda, Elnur Bayramzade va fer un pas enrere i va retirar la candidatura. S’hi va presentar Benet Oliva, fins ara fora del comitè permanent. Tampoc no va ser elegit, però d’aquell ple en va sortir un camí per a mirar de recosir el secretariat nacional. Es va aprovar la creació d’un grup de treball per a trobar acords estratègics i, arribat a un punt, poder pactar un nom que pugui ser avalat per dos terços del secretariat.

Segons que expliquen a VilaWeb fonts diverses del secretariat, es constata que hi ha grans discrepàncies que no faciliten els acords. Això, fins ara, ha afavorit una distància entre sectors com més va més gran, en què encara ressona la discrepància sobre la llista cívica. D’una banda, hi ha el sector majoritari, encapçalat per Llach, que va guanyar les eleccions amb la idea de recuperar l’ANC després d’haver estat a punt de fer el pas d’entrar en l’àmbit institucional. D’una altra, hi ha els que es consideren hereus de les direccions anteriors –amb Dolors Feliu i Elisenda Paluzie al capdavant– i que van empènyer a favor de la llista cívica. Josep Costa, que fou el segon secretari més votat –darrere Llach–, s’emmarca en aquest bloc, que és minoritari però aconsegueix de blocar les votacions que demanen un suport de dos terços. I, entremig, encara hi ha secretaris que no es decanten ni pels uns ni pels altres, i que voten segons allò que consideren a cada moment.

Amb aquesta polarització, el mètode pactat per a cercar el desglaç és discutir a partir del full de ruta aprovat recentment. Conscients que en l’any que queda de mandat de l’actual secretariat no es podran dur a terme totes les accions descrites, el grup de treball discutirà quines són les tres qüestions que consideren prioritàries. A partir d’aquestes converses, confien que podran arribar a acords i, de passada, reduir friccions i parlar de noms per als càrrecs orgànics. Ara com ara, hi ha tres persones encarregades del grup de treball, però tenen la missió de cercar-ne més: són Josep Costa –la cara visible del sector crític–, Benet Oliva –l’altre candidat a secretari que es va presentar al darrer ple– i Nohemí Zafra –la vice-presidenta de l’ANC. L’encàrrec que tenen és presentar el grup de treball a la resta del secretariat el 12 d’abril, quan es farà el següent ple.

No és la primera vegada que s’intenta de trobar el consens

Aquest grup de treball és l’intent de cercar acords que ha arribat més lluny, però no és el primer. A cada reunió d’ençà del blocatge del gener s’ha parlat de seure i negociar, i al febrer es va arribar a concertar una reunió telemàtica entre Costa i Julià de Jòdar –com a representant del comitè permanent– per a mirar d’acostar posicions. S’havia de fer dilluns 10 de febrer, però el dissabte anterior va ser el dia que Costa se n’anà del ple i criticà públicament la direcció de l’entitat. Una estripada que va impossibilitar cap intent de consens i que va deixar ferides obertes.

La millor mona de Pasqua de xocolata del 2025 ja té guanyador: és un goril·la de mig metre d’alçada i gairebé tres quilos que sembla que parli. La centenària pastisseria Foix de Sarrià s’ha endut el premi que organitza l’agència especialitzada en gastronomia Sr i Sra Cake, gràcies a la creació del mestre xocolater Joe Moretones, que fa tretze anys que treballa al gremi de la pastisseria. Hem visitat la pastisseria Foix per descobrir quin és el secret de la seva mona de xocolata. 

Xocolata sense colorants i una figura feta d’ous

L’aroma de xocolata ens inunda quan entrem a la pastisseria Foix. Mones i ous de Pasqua de totes les mides i colors omplen la botiga. I, a l’aparador, hi trobem exposada la figura més cobejada: el gran goril·la de xocolata. És tot fet d’ous: el morro, els ulls, la panxa, les cames… tot, tret dels plàtans que menja, elaborats a partir d’un motlle. A més, tota la mona és de xocolata pura, sense colorants. Les diferents tonalitats que té s’aconsegueixen gràcies a la combinació de la xocolata blanca, la negra i la de llet.

Moretones explica que va dedicar dos dies sencers a fer la figura, perquè, com que és un nou model, va haver d’anar improvisant: “Si ara comencés a fer aquesta figura en producció i cadena, amb els motlles ja fets, trigaria molt menys.” De goril·les, diu, ja n’havia fet abans, però en aquest es destaca l’expressivitat: “Intento fer mones que tinguin moviment o vida. I dono molta importància als ulls. Per a mi, són el 50% de la mona, perquè et canvien molt l’expressió”, explica.

Certament, la figura transmet un dinamisme que, com diu Jordi Madern, el gerent de la pastisseria, fa que sembli un goril·la que ens parla. “Tothom et pot fer una mona de xocolata, però una figura tan viva, que sembla que et parli, com aquest goril·la, només la pot fer un artista com ell!”, exclama orgullós, tot somrient al mestre xocolater.

Joe Moretones, mestre xocolater de la pastisseria Foix Joe Moretones, mestre xocolater de la pastisseria Foix Joe Moretones, mestre xocolater de la pastisseria Foix

Quin dia s’ha de regalar la mona de Pasqua?

Arribar i moldre

És la primera vegada que la Foix es presenta a aquest concurs de mones. No ho tenien pensat de fer tampoc enguany, però la quantitat de gent que s’aturava a l’aparador de la pastisseria a observar i a fer fotografies del goril·la els va fer canviar d’opinió. El mestre xocolater Moretones no descarta de tornar-s’hi a presentar més endavant, però ara com ara està satisfet de l’èxit que ha tingut la seva creació. “Fa un mes que la gent em demana si en farem versions més petites!”, diu, tot rient. I assegura que, de moment, ha pensat de fer quatre o cinc goril·les més de la mateixa mida que l’original.

La mona original costa uns 450 euros: “Entenc que el preu és car, però si comptes les hores que calen per a fer-la t’asseguro que no és rendible.” Per això, Moretones en fa unes quantes versions més petites, perquè tinguin un preu més accessible. Ara com ara, i tot i que encara falten gairebé tres setmanes per al Dilluns de Pasqua, ja els han arribat uns quants encàrrecs de clients interessats.

Quin és l’origen de la mona de Pasqua? Per què hi posem un ou? Tots els secrets

La tradició de comprar la mona es manté 

“Antigament, les mones es feien amb ous durs”, diu Madern, que recorda que l’ou és un símbol de fertilitat, i que per això es col·locava a les mones. El gerent, que ha treballat tota la vida ací, assegura que la tradició de comprar mones no es perd, però que s’observa un canvi de tendència: actualment es venen mones d’una mida molt més reduïda que no abans –per estalviar diners– i, sobretot, triomfen les que són fetes de xocolata, amb decoracions juganeres i divertides per a la canalla. De totes maneres, Madern subratlla que els continuen comprant moltes colombes –una mena de panettone de la Pasqua italiana–, perquè al costat de la Foix hi ha una escola italiana. “Tenen molt d’èxit, tothom en compra!”, exclama.

També explica que, quan ell era petit, les mones eren de crocant, i que fins i tot s’havien arribat a fer figures de crocant de la mida d’una persona. “Penseu que la xocolata no arriba fins a principi del segle passat!”, recorda. Amb tot, diu que són l’única pastisseria de Barcelona que encara fa crocants, per mantenir la tradició.

Quan comença la Setmana Santa 2025? Quins en són els dies festius?

Passió per la pastisseria 

A Moretones sempre li havia interessat la cuina, tot i que va estudiar enginyeria. Fa tretze anys va decidir de fer un curset de cuina i, d’ençà de llavors, no ha parat. Ha fet d’alumne i de professor a l’escola d’hoteleria Hofmann i ha passat també pels fogons de restaurants tan reeixits com Disfrutar i Compartir, però poc temps, perquè diu que s’estima més el món de la pastisseria: “M’agrada ser pastisser perquè vol dir fer manualitats, i això era de les meves tasques preferides quan era petit.” Ara, fa set anys que treballa per a la pastisseria Foix, però participa en més projectes i no descarta d’obrir un negoci propi d’ací a uns quants anys.

Les èpoques de més feina són Nadal i Pasqua. Al setembre ja comença a preparar els panettones, i no s’atura fins al gener. Llavors, té poc menys d’un mes de descans abans de començar a preparar les mones de Pasqua. Diu que s’hi posa a les sis del matí i hi ha dies que ha de treballar dotze hores seguides: “Però després tinc mesos en què descanso més i ho compenso”, afegeix.

Jordi Madern, gerent de la pastisseria Foix de Sarrià Jordi Madern, gerent de la pastisseria Foix de Sarrià

Receptes per a fer la mona de Pasqua a casa: de la tradicional a la de xocolata

Les altres mones guanyadores

El goril·la de la pastisseria Foix no és l’única mona premiada al concurs de la millor mona de Pasqua. El premi a la categoria de la millor mona tradicional ha estat per a la pastisseria Passions, l’Origen del Pa, del Vendrell. El segon premi se l’ha endut la Palma, de Sabadell, i, el tercer, l’Obrador dels 15, de Barcelona. En la categoria de millor mona de xocolata, la pastisseria Eukarya, de Vic, ha quedat segona, i L’Atelier, de Barcelona, tercer.

El 26 d’octubre de 1918 morí a Küssnacht am Rigi, a la riba del llac dels Quatre Cantons, prop de Lucerna, un hoteler de llegenda. En el moment del seu traspàs, feia anys que estava retirat, tenia la salut deteriorada, esgotat després d’anys de servei. Una crisi nerviosa tot preparant l’arribada del rei d’Anglaterra li havia causat una neurosi depressiva de la qual no es refeu. Però el seu nom –i, especialment, el cognom– anà associat per sempre més al luxe i refinament en els moderns establiments hotelers. Havia mort la persona, però es mantenia la llegenda de César Ritz. Nascut el 23 de febrer de 1850, enguany fa cent setanta-cinc anys, a Niederwald, al cantó de Valais, Cäsar Johann Ritz era el tretzè fill d’una família de masovers. Tot i la migradesa familiar, una certa aptitud pels estudis va portar els pares a enviar-lo com a pensionat a l’internat de la Companyia de Jesús a Sion, on va perfeccionar l’alemany –la seva llengua materna era el dialecte suís alemany–, francès i anglès, i d’on va sortir aviat per aprendre un ofici a l’Hotel Couronnes et Poste de Brig. Paradoxalment, d’aquella primera experiència el van acomiadar pronosticant que aquell no seria mai el seu ofici. Desenganyat, va tornar amb els jesuïtes, on va atendre el menjador i feia de sagristà. Quan me’n torni a anar, serà per esdevenir “l’hoteler dels reis i el rei dels hotelers”. La primera parada, París, on va aprendre l’ofici, pujant tots els graons, fins a esdevenir maître d’hotel, coneixent les grans personalitats de l’època del Segon Imperi, i havent de servir plats elaborats amb els animals del Zoo de París durant el setge de la ciutat.

La forja d’un hoteler

El seu prestigi, després d’haver corregut la seca i la meca, el portà a dirigir el Gran Hotel Nacional de Lucerna, a la seva Suïssa natal, que convertí en una escola de l’ofici de l’hoteleria de luxe, que braç a braç amb el seu amic i còmplice Auguste Escoffier portaren a l’Olimp. Entre Lucerna i Mònegue, Ritz refinà la idea que el client sempre té raó, combinada amb la necessitat de ser atent sense ser servil ni presumptuós. Tots dos serien els responsables de tirar endavant l’hotel Savoy, on l’un en la gestió i l’altre a la cuina, revolucionarien l’ofici i els estils dels establiments de luxe, adoptant novetats i formes de treballar que els van sobreviure i que encara avui són una referència. Tot i que van acabar sortint-ne per la porta de servei, tot era a punt perquè l’hostaler suís es convertís en empresari. En això també va ser visionari, perquè va partir de la visió Antic Règim, que veia en l’hostaleria la continuïtat dels servents a la modernitat d’una professió amb tots els ets i uts. I, roda al món i torna al Born, l’any 1898 el primer hotel amb el seu nom fou a París, a la plaça Vendôme. A partir d’allà, Ritz anà obrint nous establiments, que asseguraven el prestigi internacional, amb habitacions amb cambra de bany pròpia, llum elèctrica i telèfon. Tota una novetat per a l’època. Ritz va esdevenir el símbol de la Belle Époque.

En aquesta constel·lació hotelera, Barcelona també s’hi va voler fer un forat. Va ser el polític i financer Francesc Cambó –que, amb un gran do de gents internacional, es movia com peix a l’aigua entre els seus homòlegs d’arreu– qui va convèncer el vell Ritz que aquella ciutat que no era capital d’un estat però tenia vocació de gran ciutat europea es mereixia un hotel de la seva categoria. D’ençà del 1913 que es treballava en l’anomenada Exposició d’Indústries Elèctriques, menada pels dirigents de la Lliga i que la Mancomunitat va fer seva, com un gran esdeveniment per a la ciutat en la línia del que havia estat l’Exposició del 1888, que havia transformat aquell poble entre Collserola i la mar en una de les grans urbs de la Mediterrània. I, per aconseguir de ser allò que aquells homes somniaven, hi faltava un hotel de cinc estrelles com els que Cambó coneixia dels seus viatges a París o Madrid. Un hotel Ritz.

L’hotel més emblemàtic de la ciutat

Des que es va construir fins avui, l’hotel que avui s’anomena Palace, al xamfrà de la Gran Via de les Corts Catalanes i Roger de Llúria, ha estat un dels testimonis de la història de la ciutat. L’establiment s’alçà on hi havia hagut el Teatre Calvo-Vico i fou construït, segons el projecte de l’arquitecte maresmenc Eduard Ferrés i Puig —l’home que havia alçat el Palace de Madrid—, mentre l’incendi d’Europa era a les brases i a Barcelona es matava pels carrers. Com escrivia la Veu de Catalunya, poc abans de la inauguració: “Els hotels moderns no han de consistir en un nombre major o menor d’habitacions, ben moblades i confortables, i una cuina que satisfaci el gust dels més refinats gurmets; els hotels moderns han de reunir altres elements, han de tenir altres atraccions per a fer agradable l’estada dels forasters i retenir-los per una llarga permanència. Els grans hotels de Suïssa, l’Heliòpolis Palace Hotel del Caire, i molts altres que no cal esmentar ara, ens diuen que l’hotel modern, per si sol ja constitueix un brillant focus de vida de societat, amb la qual s’obté que els que l’habiten hi tinguin múltiples distraccions sense haver de passar-ne el portal. El contrast constant de viatgers, de diferents països i costums, amb els quals es conviu durant les hores de menjar, del te o durant les festes de beneficència que a l’hotel s’hi organitzen (balls, conferències, etc.) és un variat espectacle per als seus hostes. Per a l’element local també té gran atracció perquè hi acuden persones d’altres països, amb el tracte de les quals s’estimula el bon gust en el vestir, en el menjar i en tots els altres ordres de la vida de societat. L’hotel modern és un nou i poderós element de vida per a la ciutat.”

Desfilada de moda a l'Hotel Ritz, avui Palace. Hotel Gastronòmic núm. 1. Façana de l'hotel Ritz, avui Palace, els primers anys.

I, tot i que una vaga de cuiners, un sabotatge a les canonades i la situació tensa general van impedir que es fes una inauguració oficial com a tal, prevista el 22 d’octubre de 1919 –a finals d’any, els diaris també van parlar d’una bomba, o d’un petard, que esclatà prop d’una de les finestres–, a fe de Déu que ha estat des de fa més d’un segle un element de vida per a la ciutat: seu del Conferentia Club, presidit per Isabel Llorach, i amb l’assessorament diligent de Carles Soldevila; residència oficial del president Francesc Macià mentre agençaven la Casa dels Canonges; Hotel Gastronòmic Núm. 1 col·lectivitzat l’any 1936; racó predilecte per a l’ostentació dels nou-rics de postguerra, com Julio Muñoz Ramonet –que l’acabà comprant com un trofeu més del seu voraç imperi–, i de discreció per als espies, mentre hi tocava el violí Bernard Hilda, agent al servei dels aliats juntament amb l’empresari Albert Puig Palau; escenari de desfilades de moda i de lliurament de premis, com el Nadal o el Josep Pla; estatge predilecte a la ciutat per a hostes com Salvador Dalí, i última llar de Xavier Cugat; descans habitual d’artistes internacionals, com Josephine Baker o Roonie Wood, entre moltes altres confidències que guarden les seves parets i els seus treballadors diligents i discrets… Fins i tot alguns hi hem passat la nit de noces, però això ja és tota una altra història, que César Ritz ni s’imaginaria, perquè morí abans que s’obrís al públic, amb motiu d’un viatge dels reis d’Espanya, Alfons XIII i Victòria Eugènia a la ciutat.

Un menú clàssic per fer honor a monsieur Ritz

De tota manera, l’establiment de cinc estrelles Gran Luxe, avui amb 120 habitacions i una suite dedicada a César Ritz, no ha volgut passar per alt la data de naixement de l’home que va posar les bases del seu prestigi actual, amb un menú especial al seu restaurant Amar, dirigit pel xef Rafa Zafra, que homenatja la gran cuina escofferiana amb plats emblemàtics renovats, com la tartaleta de cabra de mar, el còctel de gambes amb salsa rosa, el lluç del pinxo au beurre blanc –cuinat amb mantega, parmesà i xampany– i caviar i, per acabar, un filet Rossini generós en foie i tòfona, que faria xalar el compositor del Barber de Sevilla, tot plegat acabat amb soufflé de xocolata i petit fours que no faltin a taula. Del 2022 ençà, el xef d’origen andalús però arrelat a Catalunya, que va convertir el seu Estimar del carrer de Sant Antoni dels Sombrerers, al Born, en una referència del peix i marisc a la ciutat, és el responsable de l’espai més gastronòmic de l’hotel, en una determinació per la gastronomia d’alt nivell que dóna continuïtat al pas per la casa de Romain Fornell, qui hi va obrir el seu Caelis. Allà hi van menjar Bruce Springsteen, Barack Obama i Steven Spielberg en la seva sonada visita a la ciutat, amb motiu del concert del primer, i l’experiència continua imposant per a tot allò que té a veure amb l’atenció professionalíssima, la qualitat dels productes i la reverència a la història pròpia.

El poeta Blai Bonet recordava aquesta impressió als seus dietaris una vegada en què va anar a escoltar el futur Nobel espanyol Vicente Aleixandre recitar els seus poemes: “Entràvem a l’hotel Ritz. Al saló de ball tocaven un moderato cantabile agradable. Jo escoltava les meves passes damunt les catifes de colors vivíssims, escarlates i verds. Les meves passes eren tan silencioses com la meva figura en els miralls de les parets. Damunt les taules dels salons, els rams de roses, de clavells, de zínnies, de calèndules, eren oberts, sense lluir, en el seu lloc, comunicatius i en silenci, com una imatge estricta de tota l’elegància.” Llàstima que ni en el més grotesc dels malsons, l’autor Del mar s’hauria imaginat que entrar a menjar amb la gorra de beisbol –popularitzada pels mascles alfa de la política nord-americana– posada s’acabaria imposant com a senyal d’estatus entre els visitants estrangers. Si no fos per això, tot seria com els bons temps de monsieur César.

Aquest mes fa cinc anys de l’aturada del món per la pandèmia de la covid, i la premsa mundial encara intenta descobrir d’on va sorgir exactament el virus. La setmana passada el cap científic del Times de Londres, Tom Whipple, va publicar un llarg article en què valorava les dues teories principals, la del mercat i la del laboratori, i admetia la incapacitat d’arribar a una resposta ferma. Ambdues són plausibles, però no hi ha cap prova definitiva. L’altra columna important va sortir al New York Times, escrita per la sociòloga i col·laboradora regular del mitjà Zeynep Tufekci. S’hi repassa el paper de les autoritats sanitàries nord-americanes, però molta gent es va indignar pel titular: “Vam ser greument enganyats sobre l’esdeveniment que ens va canviar la vida”. Fixeu-vos en la construcció verbal que evita el subjecte.

En aquests moments només tenim una dada certa sobre l’origen del virus SARS-CoV-2, que provoca la covid: va començar a circular la tardor del 2019 a la ciutat xinesa de Wuhan. Sabem que en aquesta ciutat hi ha un mercat de venda d’animals vius que no complia cap de les mesures higièniques necessàries, i que també és la seu d’un dels instituts de recerca vírica més importants del món.

Tenir tan poca informació és excepcional, perquè ara mateix els científics són capaços de descriure amb molta precisió l’inici d’una epidèmia, quin va ser l’animal que va fer d’intermediari entre els ratpenats i els humans i de quina manera es va propagar. Per exemple, el virus que va causar el brot de la SARS de 2002 es va introduir dins la població humana a través d’unes civetes capturades a la natura i preparades per al consum humà. Un moment clau va ser quan un peixater va acabar ingressat en un hospital. Va encomanar la malaltia al personal sanitari, i d’aquí es va escampar a altres centres de salut i per tot el món.

Si encara no sabem gaire res de l’origen de la covid és per l’acció de la Xina, que sempre s’ha negat a donar explicacions a la comunitat internacional i ha destruït proves. Ara bé, val la pena de parlar de la cadena d’errors que es va produir a Occident, sobretot als Estats Units. Ara tenim molta més informació que fa cinc anys, perquè a diferència del que passa a Espanya, les comissions d’investigació del congrés nord-americà tenen una capacitat enorme d’arribar a la veritat.

Durant els primers mesos del 2020 les principals autoritats públiques sobre epidèmies d’aquell país discutien en privat la possibilitat que el nou virus s’hagués escapat del laboratori de Wuhan, perquè tenia unes novetats genètiques que s’assemblaven a alguns experiments que ja s’havien publicat. A més, no seria la primera vegada que això passava: la grip del 1977, d’una soca que s’havia considerat extingida, sembla que va sorgir d’unes instal·lacions soviètiques. Tot i això, el 19 de febrer de 2020 un grup de 27 científics van publicar un article a The Lancet en què afirmaven que la hipòtesi del laboratori era una teoria de la conspiració, i que l’única possibilitat era l’origen natural. Tot i que els autors es van presentar com a independents, el text havia estat escrit pel zoòleg Peter Daszak, llavors president d’una organització no governamental anomenada EcoHealth Alliance, dedicada a l’estudi de malalties infeccioses. L’organització tenia uns lligams econòmics estrets amb l’institut de Wuhan, però aquest enorme conflicte d’interessos no es va revelar fins el 2021.

A tot això cal afegir-hi el context polític. Aquell any hi havia eleccions a la presidència dels Estats Units, i calia desallotjar Donald Trump de la Casa Blanca. Com que Trump defensava la teoria del laboratori, l’esquerra va decidir que tothom que opinés com ell era un indesitjable, i a més tenia l’article de The Lancet com a escut. Molts científics de primer nivell van ser assetjats i silenciats per oposar-se a la veritat oficial, i mai no van tenir ressò als principals mitjans; algunes xarxes socials com Twitter i Facebook van esborrar missatges dels usuaris que anaven en la mateixa línia. Tots plegats van col·locar l’etiqueta de fake news a allò que era perfectament plausible.

El New York Times va arribar a publicar en un editorial que vincular el virus i la Xina era racista. El més gros és que durant els primers mesos de la pandèmia algunes autoritats científiques van discutir en privat com podien amagar informació a Donald McNeil, un veterà periodista del diari especialitzat en epidèmies, i evitar que escrivís sobre la teoria del laboratori. No els va fer falta prendre cap mesura. En plena histèria racial arran de l’assassinat de George Floyd, uns adolescents van acusar McNeil de fer servir una paraula poc apropiada en un viatge escolar, i va ser obligat a plegar. No és estrany que quan la setmana passada vam llegir aquella columna on ens deia que “vam ser greument enganyats”, molta gent hi afegís de seguida el subjecte: sí, pel New York Times.

A tot això s’hi van afegir dos elements. Un, l’omnipresència a ràdios i televisions de tertulians sense cap mena de coneixement científic, una enorme xerrameca global que només va servir per a confondre el públic. També va sorgir tota la colla d’amants de les conspiracions, antivaccins, etcètera, a vessar les seves idees pútrides, inclosa aquella que ens estaven injectant un xip per a espiar-nos (com si tots no duguéssim un mòbil a sobre que revela tot el que fem). Es va estendre aquella frase tan idiota de “fes la teva pròpia recerca”, com si tots els ciutadans fóssim microbiòlegs i tinguéssim un laboratori a casa. La consigna vol dir, és clar, “remena per internet fins que trobis algun discurs que s’avingui amb els teus prejudicis”.

Ara mateix estem menys preparats que fa cinc anys en cas que comenci una altra pandèmia. La lluita contra les malalties s’ha polititzat, moltes institucions han quedat desacreditades, i hi ha força gent que veu amb desconfiança l’acció dels científics per culpa de les decisions preses per unes autoritats que tenien un greu conflicte d’interès. Tampoc no s’ha deixat d’experimentar amb virus –fins i tot l’institut de Wuhan publica articles en què explica com en manipula, i sense les mesures de seguretat adequades.

La pandèmia de la covid, entre vint i trenta milions de morts a tot el món, va tenir uns efectes econòmics i socials immensos, però com que la majoria d’afectats van ser persones grans, molta gent hi va treure importància. Potser hauríem de recordar més sovint que un dia podria sorgir un virus que, com la grip espanyola del 1918, matés sobretot nens i joves. Si això passa, les mesures que haurem de prendre faran que les del 2020 ens semblin una broma.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre mots, expressions, refranys i cantarelles relacionats amb el camp, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 10 d’abril, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre mots i expressions del camp)

Què és el guaret? Quin és l’origen de la paraula pagès? Com continua la cantarella “Carai, d’on véns? / Carai, del camp”? Avui us proposem un joc de llengua sobre mots, locucions, dites i cantarelles relacionats amb el món agrari. La llengua catalana és plena de referències al camp –algunes d’ancestrals, algunes de més modernes; algunes de conegudes, algunes de no tant–, que conformen un corpus lèxic, fraseològic i paremiològic riquíssim. N’hi ha prou de comprovar que, a la Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies, el mot camp hi apareix en 211 refranys i pagès en 259. Us convidem, doncs, a descobrir aquest món tot jugant. I si ho podeu fer córrer, millor: també aquesta pot ésser una manera d’escampar la llengua.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

“Quan una coneguda crítica va començar un text sobre la visita a la famosa escriptora dient que aquell dia plovia, en mi va ressonar aquell to après a les redaccions per pujar nota”, però és que aquell dia plovia, Dubravka, i anàvem tots tapats pel carrer, caminant apressats, i pel carrer Diputació un senyor amb paraigua i caputxa posada em va saludar dient-me pel nom i jo no el vaig reconèixer fins que no es va descobrir el cap i llavors em va dir “crec que anem al mateix lloc” i jo li vaig dir que anava a celebrar-te i ell va sentir el teu nom per primer cop. Li vaig dir que eres una escriptora de l’antiga Iugoslàvia que amb la guerra dels Balcans havies “perdut la pàtria” i em va semblar que se li desinflava tot l’interès per tu. Vaig insistir, per recuperar l’ham, i li vaig dir que no escrivies només sobre la guerra i l’exili, també sobre literatura, sobre la memòria, sobre els objectes, que viatjaves molt i que després ho analitzaves tot amb una prosa fonda i magistral, i li vaig parlar d’una guineu. Quan vaig dir guineu ja passàvem per davant de la llibreria on jo havia d’entrar, i ell va continuar caminant cap a una altra llibreria tot sol, no anàvem al mateix lloc, jo et celebrava, ell ni tan sols et descobria. I em va saber greu no haver aconseguit interessar-lo per tu. Vaig entrar així a la llibreria. 

Ara fa dos anys que et vas morir lluny de casa teva, a Amsterdam. I en pocs mesos han sortit dos llibres teus en català, tots dos traduïts per Pau Sanchis Ferrer i publicats per Angle: El Museu de la Rendició Incondicional i La guineu, i és això el que vam celebrar aquell dia, 19 de març, a la Llibreria Finestres de Barcelona, amb la professora i crítica Iris Llop i els escriptors Mònica Batet i Jordi Puntí. Vam parlar de la teva mirada irònica però també de la teva pena fonda, de la teva llibertat creativa i vam pensar en Vivian Gornick, de la teva mirada analítica i vam pensar en Cynthia Ozick, de la teva escriptura moderna que ens fa obrir parèntesis cada cop que diem que un llibre teu és un assaig o una novel·la, de la hibridesa precursora dels teus llibres, de la teva “iugonostàlgia”, del teu nomadisme fins que arribes a Amsterdam, dels teus viatges i el teu moviment constant tan creatiu, de la teva mirada crítica al sistema literari, de com de sola estaves perquè escrivies des de més d’un exili, del teu interès pels exilis dels altres. Hi va haver preguntes, Dubravka, i no ens les vas poder respondre, però com que quan et llegim ens fas participar de la lectura, vam llegir-te i rellegir-te en capella i vam imaginar-te les respostes. Respostes que varien, que canvien, que creixen, com tot el que escrius, que sembla que torna sobre el mateix però hi torna diferent. Què escrius, per a qui escrius, sobre què escrius, per què escrius en serbocroat si et llegeixen més traduïda, si és un acte de resistència.  No dic que et vam invocar perquè no cal, tenim els teus llibres, els teus llibres que cadascun d’ells són molts llibres, que són com un adob per als que escrivim, que fan venir ganes d’escriure.

A Berlín, parlant amb el Richard, trobo que ens dónes la clau del teu escriure, dins d’El Museu…: “Escric sobre una segona cosa, perquè vull escriure sobre la primera, tal com recordo coses que no han succeït per no haver de recordar el que realment ha succeït.” Ens dónes la clau, dic? No ens cal cap clau, tu penses en nosaltres tota l’estona, i dir que ets una escriptora que agrada a escriptors no és dir que ets una escriptora difícil de llegir, hi ha lectura per a tothom en els teus llibres, per a tothom que vulgui llegir molts llibres dins d’un llibre, i que vulgui triar, destriar, llegir i rellegir i escollir què li interessa en cada moment. Perquè a allò que escrius tu sempre s’hi torna perquè la primera que hi torna ets tu, que tens uns temes que vénen i revénen i els repeteixes sense repetir-los, i fins i tot quan els repeteixes textualment no els repeteixes. Fas això de la segona cosa que tapa la primera, i després ja ve el lector a llegir, que llegir és això. Tu dius que cases coses que no casen, i fent-les casar ens fas llegir com tu vols que llegim, perquè tu tens la memòria i volies l’oblit: “Aquell oblit des del qual algun dia, esmerçant totes les meves forces per recordar, començaria a inventar la realitat. Perquè la creació de la realitat és la veritable feina de la literatura.” 

Es podria dir que reprodueixes escrivint “l’essència del caràcter capritxós de la memòria”, ens parles de la zona grisa de l’oblit, de com la memòria és, segons Brodsky, la cua que vam perdre, de tota la memòria que cap en una maleta, i és inevitable pensar en la maleta de Dovlàtov però també en la de tants altres exilis, a mi m’han vingut al cap els que recull El dia revolt de Julià Guillamon, i els més recents de Katerina Gordéieva o Ielena Kostiutxenko. Els teus llibres són plens no de guerra sinó de la segona cosa que tapa la guerra i que són la memòria i els records, és clar, però també les fotos, les fotos que divideixen els refugiats en dues categories: “els que tenen fotografies i els que no en tenen”, perquè què recordaríem sense fotos?, seria escriure a les fosques, què s’escriu a les fosques. 

El Museu de la Rendició Incondicional és monumental, són set parts com set novel·les, o llibres, o el que sigui que escrius tu, que no té nom perquè si en tingués seria el teu: Dubravka Ugrešić. I hi ha hagut vuit pàgines, de les gairebé quatre-centes que té el llibre, que m’han fet recuperar un record que sempre tinc soterrat: “Jo no estimava l’àvia. Ho feia de la manera en què no estimen (o estimen) els nens: sense motiu. Tampoc vaig aconseguir estimar-la més endavant. Era com si hagués quedat gravat a la memòria aquest no-amor infantil i que el repetís després amb obstinació, també infantil.” Ho teclejo i em torno a regirar: “L’àvia va morir jove. ‘Li va esclatar el cor’, deia la mare. Altres persones morien d’un infart, però quan es tractava de la mort de l’àvia, la mare sempre repetia aquesta frase antiquada, sense adonar-se que la guardava exclusivament per a l’àvia.” La meva àvia es va “apagar” perquè els ronyons li van “fallar”, i sempre que ho deien els grans de casa jo veia dues prunes seques que deixaven d’emetre llum. És una vida i una mort que encara no m’he sabut acabar d’explicar prou per encabir-la en lletres i que deixi de pesar en la boira del pensament. Ho he intentat i el que n’ha sortit a vegades fins i tot ha estat publicat, però no ho he acabat. Per això hi he tornat i sé que hi tornaré, perquè “la literatura ens ajuda a mantenir el pas lleuger”. 

Ara rellegeixo La guineu, fa sol i acabo aquestes ratlles convençuda que no t’he dit gairebé res perquè tu ho has escrit tot i jo l’únic que he fet ha sigut llegir-te, Dubravka.

La delegació nord-americana encapçalada pel vice-president dels Estats Units, JD Vance, i la seva dona, Usha Vance, arriba avui a Grenlàndia, en un viatge que ha fet créixer la tensió entre els EUA i els governs de l’illa i de Dinamarca.

La setmana ha estat marcada per la polèmica, i va augmentar encara més quan dimarts Vance va anunciar que s’afegiria a un viatge que havia de ser encapçalat, de primer, per la seva dona i l’assessor de Seguretat Nacional, Mike Waltz. Per afegir llenya a la polèmica, dimecres, el president Donald Trump va reiterar els seus plans d’annexionar l’illa, amb unes declaracions novament incendiàries. “Detesto dir-ho així, però l’hem de tenir. Necessitem Grenlàndia per a la nostra seguretat i la internacional. La necessitem”, va dir dimecres en una entrevista en el pòdcast del conservador Vince Coglianese. I va afegir: “No sé si els grenlandesos volen convertir-se en ciutadans nord-americans, però crec que ho hem de fer i hem de convèncer-los.”

Per una altra banda, ja dilluns a la nit, el govern de Grenlàndia va publicar un missatge en què deixava clar que “no s’ha fet cap invitació per a cap visita, ni privada ni oficial”, mentre creix el malestar entre la població pels plans expansionistes nord-americans. De fet, finalment, hi ha hagut un canvi de recorregut de la delegació que evita Nuuk, la capital, i redueix la probabilitat de topar amb residents descontents d’aquest territori autònom amb majoria independentista a les institucions. Els Vance solament visitaran la base militar nord-americana a Pituffik, al nord-oest de l’illa, dedicada a les operacions espacials.

La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, va qualificar la visita de “pressió inacceptable” i va advertir que Dinamarca no toleraria maniobres unilaterals. “Saben que Grenlàndia no es ven, i saben que no vol formar part dels Estats Units”, va dir després de les declaracions de Trump d’aquesta setmana.

Amenaçada per Trump, Dinamarca s’afanya a armar Grenlàndia contra rellotge

Una illa que guanya pes geostratègic

La situació política de l’illa ha entrat de ple en l’escena internacional en aquest segon mandat de Trump. Però la idea d’adquirir Grenlàndia no és nova i ja durant el primer mandat va parlar de la possibilitat de comprar-la.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què tothom parla de sobte de Grenlàndia?

El desgel de l’Àrtic a causa del canvi climàtic podria obrir noves rutes marítimes per al comerç entre l’Àsia, Amèrica i Europa, i aquí Grenlàndia tindria una posició privilegiada, en un moment d’expansió comercial i militar de la Xina. El president nord-americà també ha pressionat per controlar el canal de Panamà, fet que li permetria de fiscalitzar la major part del comerç mundial.

Al mateix temps, a l’illa àrtica hi ha un immens subministrament de recursos, incloent-hi minerals de terra rara i petroli.

Rússia mira de reüll l’evolució del conflicte

Ahir el president rus, Vladímir Putin, en un discurs amb motiu del Fòrum Àrtic Internacional, va dir que les declaracions de Trump s’havien de prendre seriosament i que seria un greu error de considerar que són simplement “extravagants”. “Aquests plans tenen raons històriques i és evident que els EUA continuaran promovent sistemàticament els seus interessos geostratègics, político-militars i econòmics a l’Àrtic”, afegí. En relació amb això, cal tenir en compte que, tot i el conflicte obert, Dinamarca ja és soci dels nord-americans a l’OTAN.

Putin va dir que havia augmentat la capacitat de combat i havia modernitzat les instal·lacions militars de la regió. “No permetrem intromissions en la sobirania del nostre país. Protegirem amb fermesa els nostres interessos nacionals, mantenint la pau i l’estabilitat a l’Àrtic, assegurant el desenvolupament sòcio-econòmic de la regió a llarg termini”, va afegir. Tot plegat sembla evidenciar que l’Àrtic, i concretament Grenlàndia, pot ser una àrea de tensió en la nova escena política i militar internacional.

Fa dècades que el conflicte armat a la franja de Gaza és un dels més mortífers del planeta. La confrontació ha incrementat i disminuït d’intensitat amb el temps. Ara bé, d’ençà de l’atac d’Hamàs contra Israel del 7 d’octubre de 2023, s’ha tornat més cru que mai, especialment contra la població civil, i ha ocasionat una crisi humanitària a la zona gairebé sense precedents.

En parlem amb Zaina Qazzaz, una estudiant de periodisme palestina de vint-i-un any que va arribar a Barcelona fa cinc mesos gràcies al programa de suport a persones refugiades i procedents de zones en conflicte que gestiona la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona. Juntament amb el seu cosí Hassan Melhim, que exerceix en la conversa de traductor de l’àrab a l’anglès, mira de construir una nova vida lluny dels horrors de la violència d’una guerra com més va més cruel i amb més derivades relacionades amb la política internacional.

—La setmana passada, Israel va trencar l’alto-el-foc acordat amb Hamàs i va reprendre els atacs contra Gaza. Bona part de la vostra família continua allà. Com viviu ara el conflicte en la distància?
—El matí que vaig saber que l’alto-el-foc s’havia trencat oficialment, de seguida vaig provar de posar-me en contacte amb el meu pare, que continuava a Gaza. No vaig poder. Després, vaig revisar les xarxes socials, internet, els canals de notícies de Telegram, més canals oficials… Totes les fonts d’informació possibles per a saber quins indrets havien estat atacats. En acabat, vaig provar de parlar amb la meva mare, que em va dir que, en teoria, mon pare era en un lloc segur, però que hi havia la possibilitat que s’hagués mogut abans dels atacs. Malauradament, al cap d’una bona estona, vam saber que estava ferit. Havia visitat la casa de la meva família i li havia caigut runa a sobre a conseqüència de les explosions. Ara mateix és a l’hospital, cosa que normalment em tranquil·litzaria, però actualment no hi ha prou recursos per a assegurar-li una atenció correcta. Ser tan lluny mentre li passa això em fa sentir desesperada i desesperançada, perquè l’única cosa que puc fer és provar de viure, anar a classe i mirar d’esbrinar com estan… Fins i tot això és complicat, perquè rebem un fort blocatge de telecomunicacions.

—Sabeu en quin hospital és ingressat?
—L’estat d’Israel no ha tingut cap problema a atacar hospitals i clíniques. Això fa que la majoria d’equipaments mèdics hagin quedat fora de servei. Per aquest motiu, el meu pare és en un hospital de campanya i l’atenció que rep és de primers auxilis. Controlen que no agafi cap infecció i li han esterilitzat les ferides.

Zaina Qazzaz

—Com us comuniqueu amb la família?
—Habitualment, em poso en contacte amb la mare, que ara és a Ramal·lah a Cisjordània, i ho té molt més fàcil. Ara bé, quan hi ha bombardaments intensos, els avions de combat volen molt baix i això fa que els telèfons deixin de funcionar. Fa uns quants dies que és molt difícil de parlar-hi, perquè no hi ha servei. Habitualment, durant la guerra, podem parlar cada tres dies o quatre. Per fer-ho, el pare té unes cinc targetes SIM. Però ara mateix és impossible posar-s’hi en contacte, perquè no hi ha servei, cosa que també repercuteix en la manca de cobertura mediàtica.

—Vau néixer a Gaza fa vint-i-un any i, quan éreu una adolescent vau anar-vos-en a la recerca d’una vida millor. Com va ser prendre aquella decisió?
—Vaig néixer al barri de Tal Al-Hawa i hi vaig viure disset anys. Quan era a punt de graduar-me a l’institut, vaig decidir de provar de traslladar-me a Cisjordània per continuar els estudis a la Universitat de Birzeit. Va ser una decisió molt dura, perquè significava que les opcions de veure els meus pares disminuïen molt. A més, per als palestins és molt difícil sortir de Gaza, especialment per anar a Cisjordània. Malgrat que sembli difícil de creure, és més fàcil sortir-ne per anar a qualsevol altre racó del món que no pas per anar a l’altra banda del territori palestí. Va ser una decisió molt important, i crec que va valer la pena, perquè em va permetre de continuar estudiant a la meva terra i envoltada de la meva cultura. Vaig prendre-la perquè sóc conscient que a Gaza no hauria tingut gaires oportunitats i sabia que a Cisjordània tindria més llibertat per a desenvolupar-me tant personalment com professionalment.

—Com era la vostra vida a Cisjordània?
—Vaig descobrir que menys restriccions i més oportunitats no és igual que no tenir restriccions ni gaudir de moltes oportunitats. Viure a Cisjordània també és viure sota una ocupació, i a mesura que avançaven els anys, la situació empitjorava molt. Les restriccions van endurir-se i les oportunitats, malgrat que encara existeixen, eren insuficients. Com que viure-hi no m’assegurava un bon futur ni per a mi ni per a la meva família, vaig prendre la complicada decisió de demanar una beca per a estudiar a l’estranger. Tot i que només tinc vint-i-un any, m’he hagut d’enfrontar més d’una vegada a aquest dilema impossible entre el meu futur i la meva família. Això és una càrrega dura, però la suporto de grat.

—Com vau saber que existia aquest programa de suport de la UB?
—A Cisjordània vivia amb els meus oncles. Ell treballa al Sindicat de Ramaders de Palestina, que col·labora amb la Fundació Solidaritat de la UB, i es va assabentar que existia aquest programa. Vaig decidir de provar-hi sort. Feia un any que havia tornat la guerra i, durant aquest temps, la meva universitat ja havia estat presa i clausurada pels militars unes quantes vegades. Alguns estudiants havien estat detinguts i les exigències per a travessar els punts de control entre ciutats eren cada vegada més exigents. A més, la meva condició de ciutadana de Gaza em complicava encara més la mobilitat i això ocasionava desigualtats amb la resta de companys de facultat. Els professors n’eren conscients i em tractaven diferent. Per tots aquests motius vaig decidir de seguir els estudis en un entorn més segur.

Zaina Qazzaz, quan estudiava periodisme a la Universitat de Birzeit, a Cisjordània. (Fotografia: cedida.)

—I llavors vau arribar a Barcelona.
—Sí, però abans la nacionalitat palestina em va causar alguns problemes. Malgrat haver estat acceptada per la UB, no podia travessar la frontera amb Jordània. Vaig haver de superar unes quantes traves burocràtiques per poder sortir de Cisjordània. És a dir, en totes les fases del camí he tingut dificultats. Són recordatoris de fins a quin punt et complica la vida el fet d’haver nascut a Gaza.

—Com us heu adaptat a la nova realitat?
—Tinc les mateixes dificultats que qualsevol persona que arriba a un país nou. La principal és la barrera idiomàtica. Ara mateix, estudio català i castellà, però encara no estic prou preparada per a parlar-los. És frustrant, tenir una idea al cap i no ser capaç de verbalitzar-la. Més enllà d’aquests problemes, viure en un entorn de llibertat i seguretat com el de Barcelona mentre els meus pares continuen en plena guerra és complicat. No puc deslliurar-me del sentiment de culpa per ser aquí sense ells. Malgrat que sóc conscient que és il·lògic, perquè sóc aquí precisament per poder ajudar-los. Aquesta culpabilitat creix quan puc parlar-hi, perquè em fa vergonya explicar-los els meus problemes absurds del dia a dia mentre són víctimes d’un genocidi.

—Fins a quin punt és complicat construir una vida amb aquests condicionants?
—A conseqüència de dècades de setge i blocatges, els ciutadans de Gaza hem desenvolupat una mentalitat comuna per a mantenir-nos units i tirar endavant. Es basa en la idea que, si un membre de la família mor, tots ho farem. És a dir, si casa nostra és bombardada, morirem plegats i cap de nosaltres no haurà de passar el tràngol del dol de la pèrdua d’una familiar. Ara ja no puc pensar així. Si passa res cosa al meu pare o a la meva mare, ho hauré d’afrontar i ho hauré de fer lluny de casa.

—Heu viscut tota la vida sota l’ocupació israeliana. Com ha influït això en la vostra mentalitat?
—En la idea que el conflicte pot esclatar en qualsevol moment. Quan vius en una presó a l’aire lliure, com és Gaza, saps que la guerra pot arribar qualsevol dia. Malgrat que hagis estalviat per pagar-te uns estudis, que hagis estudiat per a un examen, que estiguis a punt de casar-te… Tot pot desaparèixer en qualsevol moment a conseqüència del conflicte. Això ens obliga a centrar-nos en l’avui i a aprofitar cada segon de vida. Escollim perseverar i continuar lluitant, en compte de rendir-nos i deixar-nos envair per la desesperació i la depressió. Aquesta mentalitat es veu reflectida en els estudis, en la voluntat de continuar millorant i de mantenir-nos fidels a la nostra cultura, creences i religió.

—Una situació com aquesta s’acaba normalitzant?
—No. He sofert sis guerres i he perdut coses importants en cadascuna. Coses que no podré recuperar mai. Cada vegada que torna a esclatar la guerra, ens esforcem per no normalitzar-la. Perquè una cosa sigui normal, ha de ser passiva. Una ocupació i un apartheid no són passius. Són fets selectius i dirigits. Cada dia que sobrevivim creix la nostra perseverança, ho fem servir com a combustible per a resistir i rebel·lar-nos.

—El conflicte a la franja de Gaza ha anat canviant d’intensitat. El 2014 es va intensificar molt, i ara, d’ençà del 7 d’octubre de 2023, hi ha tornat. Com ha canviat la vostra vida en cadascun d’aquests moments?
—El 2014, durant la guerra de les torres, una de les torres que eren objectiu israelià era la de Zafar, situada a trenta metres de casa meva. Quan va arribar el primer avís d’evacuació, no ens volíem moure perquè no la volíem abandonar. Finalment, vam traslladar-nos a casa els meus avis, que vivien molt a prop nostre, a uns setanta metres de la torre. Tot plegat, seguint aquesta mentalitat que, en cas de morir, moriríem tots junts. En el moment que havia de començar el bombardament, vam sortir al balcó per veure-ho. Quan el primer coet va impactar, el fum i les cendres van arribar on érem. Gairebé ens ofeguen. La gent no sap que més enllà de l’explosió en si, bona part del mal que causen les bombes és per les intoxicacions que genera l’onada expansiva. Aquells dies van ser molt intensos, però com a mínim érem tota la família unida.

—En canvi, l’esclat de violència del 2023 us va enxampar separats.
—Sí, el meu pare era a Gaza, la meva mare i jo a Cisjordània… A sobre, el 9 d’octubre, l’exèrcit israelià va atacar les torres de comunicacions i va deixar fora de servei la xarxa d’internet. Això ens va fer perdre el contacte amb els meus avis, que són gent gran. De fet, el meu avi tenia Alzheimer. Vam passar tota una nit sense saber-ne res, el meu pare va entrar en pànic… L’endemà al matí vam aconseguir de posar-nos en contacte amb la cuidadora que treballava amb ells, que es va acostar a la zona on vivien. Allà va descobrir que el seu barri havia quedat totalment destruït pels bombardaments. Vam trigar dotze hores a saber que els meus avis havien mort.

—Vivien a prop d’objectius militars?
—No, al contrari. Vivien ben a prop d’una oficina de la Creu Roja. Atacs com aquest demostren que aquesta darrera agressió no té res a veure amb eliminar cap partit polític, ni tan sols amb Hamàs. Tot això són excuses que fan servir per a eliminar-nos. Bombardaments com aquests no tenen cap justificació. Han deixat Gaza totalment irrecognoscible respecte d’abans de la guerra, tot i que no crec que se’n pugui dir guerra, perquè no hi ha prou igualtat entre les dues parts. És un genocidi. Una neteja ètnica perpetrada per un estat que ens ha ocupat.

El pati de casa dels avis de la Zaina abans del bombardament. (Fotografia cedida.) El pati de casa dels avis de la Zaina després del bombardament. (Fotografia cedida.)

—Què opineu de l’atac d’Hamàs contra Israel del 7 d’octubre de 2023?
—Primer, m’agradaria objectar unes observacions a la selecció de paraules de la pregunta. Els fets del 7 d’octubre no van tenir res a veure amb els atacs d’Hamàs. Han estat simplement una excusa que l’estat que ens ocupa ha emprat per a desenvolupar el seu pla i continuar la neteja ètnica. No en va ser pas la causa. De fet, malgrat que la situació havia estat prou calmada els darrers anys, les humiliacions i vexacions contra els palestins havien anat creixent de mica en mica. A més, independentment de si en tenen culpa o no, Hamàs és un grup rebel de resistència que va sorgir a conseqüència de l’ocupació. El dret de resistència és un dret bàsic de tots els éssers humans. Com menjar o viure en llibertat.

—D’ençà de l’inici del conflicte fins ara, la influència i el poder d’Hamàs a Gaza no ha parat de créixer. Per què creieu que passa, això?
—Malgrat que ara ocupin el govern, Hamàs continua essent un grup de resistència. I és un grup paramilitar perquè, quina altra opció tens quan t’assetgen per terra, mar i aire i no pots fugir? Quina altra forma de resistència existeix? Abans hem parlat de la resistència per mitjà dels estudis, també hi ha gent que resisteix pacíficament ajudant els altres, però amb això no n’hi ha prou… Quan vius en un entorn extrem necessites una resposta extrema. Per això hi ha molta gent que s’incorpora o dóna suport a Hamàs. Sincerament, s’entén si t’atures a pensar en quines alternatives hi ha: confiar en els incompetents de l’ONU? L’ocupació fa setanta anys que dura i la situació no ha fet sinó empitjorar. És cert que ens envien ajut humanitari, però no n’hi ha prou per a ajudar-nos ni de bon tros. Quin sentit té esperar que gent que no mostra cap senyal de voler-nos ajudar ens acabi ajudant? Al final, has d’ajudar-te tu mateix.

—Per tant, enteneu que hi hagi palestins que li donin suport?
—Imagina’t que t’has quedat orfe de ben petit per culpa de persones que defensen la bandera israeliana. Imagina’t que persones amb l’uniforme de l’exèrcit israelià t’han forçat a traslladar-te unes quantes vegades i no t’han deixat tenir una casa fixa… Imagina’t que, des de ben petit, has rebut atacs i bombardaments israelians… No t’alçaries en armes contra aquesta tirania? No prendries mesures extremes per assegurar-te que ningú més tingui una vida plena de patiment i penúries? Per descomptat que ho faries! Aquesta és la història de centenars de palestins.

—Què en penseu, del fet que Hamàs encara retingui ostatges civils israelians a Gaza?
—És important deixar clar que els innocents són sempre els primers que han de suportar les conseqüències de la guerra. La captura d’ostatges és una mesura extrema que s’ha pres a conseqüència de la desesperació de viure sota restriccions molt dures. Cal tenir dues coses en compte: primer, es capturen ostatges per poder-los fer servir com a fitxa d’intercanvi per presoners palestins, que els superen moltíssim en nombre. Això és a conseqüència de les lleis de l’ocupació, que permeten a l’exèrcit d’Israel de detenir palestins sense necessitat d’acusar-los de cap delicte. Aquestes detencions poden durar fins a sis mesos i són il·limitades. Per tant, et poden detenir indefinidament sense acusar-te de cap delicte concret, sense cap judici i sense cap opció de defensar-te legalment. Per aquest motiu, els rebels es veuen obligats a fer una cosa semblant. Després, la segona qüestió important és que, com que capturar ostatges va en contra de la nostra religió, els tracten de la millor manera possible. Fins i tot tenen més bones condicions de vida que molts ciutadans de Gaza. Per tant, la captura d’ostatges no és una qüestió de venjança, és una mesura desesperada per a poder exercir pressió negociadora. I malgrat això, aquests ostatges no sofreixen ni una ínfima part de les tortures que sofreixen els presos palestins, que són sotmesos a la fam, a l’abús sexual i a la humiliació física.

Zaina Qazzaz Zaina Qazzaz