Vilaweb.cat

Junqueras, Forcadell, Romeva i Bassa tornen a participar en les reunions de la cúpula d’ERC

El president d’ERC, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva i Dolors Bassa han participat en la seva primera reunió de la Permanent Nacional d’ERC, un cop indultats. També ha estat la primera vegada des de llavors que han tornat a la seu nacional del partit, al carrer Calàbria de Barcelona. Romeva hi ha entrat acompanyat de Diana Riba, i Bassa i Forcadell han arribat en dos cotxes que les han conduït fins a dins. La reunió l’han seguit de manera presencial una vintena de membres i la resta, com la secretària general, Marta Rovira, des de l’exili a Ginebra, ho han fet a distància.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Junqueras intervindrà a la tarda al Consell Nacional extraordinari del partit al costat de Rovira i del president de la Generalitat, Pere Aragonès, que és el coordinador nacional de la formació. Els parlaments de tots tres es podran seguir en obert, però la resta de la trobada serà a porta tancada. L’acte es farà a l’auditori Axa a les sis de la tarda.

The post Junqueras, Forcadell, Romeva i Bassa tornen a participar en les reunions de la cúpula d’ERC appeared first on VilaWeb.

L’ANC llança ous de pintura a una imatge de Felipe VI al costat del Mobile

Acció sorpresa de l’Assemblea Nacional Catalana contra el rei espanyol Felipe VI en la primera jornada del Mobile World Congress. L’entitat ha plantat una imatge del rei al costat de la Fira de Barcelona, on es fa el congrés, i hi han llançat ous plens de pintura. A més, ha repartit fulletons en anglès als assistents per explicar la situació de Catalunya i el seu conflicte amb l’estat espanyol.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Mobile World Congress torna a Barcelona: totes les novetats

L’ANC destaca que “una vegada més, el govern de la Generalitat ha estat còmplice de l’agenda de la casa reial espanyola i, ahir, el president Pere Aragonès va compartir taula amb Felipe VI en el sopar inaugural del congrés”. “El govern català no pot entrar al joc d’un estat espanyol especialista a vulnerar drets fonamentals i que ja compta en milers les persones represaliades a Catalunya”, afegeixen.

[FOTOGRAFIES] Aragonès i Colau sopen amb Felipe VI i Sánchez a la inauguració del Mobile

The post L’ANC llança ous de pintura a una imatge de Felipe VI al costat del Mobile appeared first on VilaWeb.

L’Audiència espanyola confirma el processament de Gonzalo Boye i l’apropa al judici

La sala penal de l’Audiència espanyola ha confirmat el processament de Gonzalo Boye, a qui acusen d’emblanquiment de capital procedent del narcotràfic en organització criminal i de falsedat documental en la investigació contra Jose Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco. La jutgessa María Tardón, vinculada estretament al PP, va processar Boye, i ara la sala penal desestima el recurs que va presentar l’advocat tot afirmant que hi ha indicis de la seva participació en una operació per a recuperar més de vuit-cents mil euros suposadament procedents del narcotràfic. L’Audiència espanyola ja va refusar la recusació de Boye contra Tardón, i ara no fa cabal dels seus arguments contra el processament. De manera que la causa s’apropa al moment de l’obertura del judici oral contra l’advocat i la quarantena d’acusats més en la investigació.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Entrevista a Gonzalo Boye: “Ho tinc complicat”

Boye ha negat sempre els fets que li imputen, i en una entrevista a VilaWeb va explicar que havia estat l’advocat defensor de Miñanco durant tres anys. També va assegurar que un dels processats, Manuel Puente Saavedra, va incriminar-lo per un fet fals en una declaració que va permetre-li sortir en llibertat l’estiu del 2019.

Boye va ser detingut l’octubre del 2019 i va anar a l’Audiència espanyola, que no va imposar-li mesures cautelars. Tardón va processar José Ramón Prado Bugallo –Sito Miñanco– i 45 persones més per la presumpta participació en dues operacions que pretenien d’introduir a l’estat espanyol quatre tones de cocaïna i per la creació d’un entramat per a emblanquir els diners. No ha estat l’única decisió de l’Audiència espanyola contra l’advocat. El febrer de l’any passat, la magistrada va ordenar-ne l’embargament dels comptes.

Querella contra Tardón

Boye i quatre associacions d’advocats van presentar una querella contra Tardón, contra la lletrada del mateix jutjat Ángeles Monedero i contra el fiscal especial antidroga Ignacio Miguel de Lucas per la possible comissió d’un delicte d’encobriment d’assassinat i un altre de prevaricació.

Entenen que tant Tardón com el fiscal De Lucas van aprofitar els seus càrrecs per mirar de perjudicar Boye i processar-lo per un delicte de falsedat documental i un altre d’emblanquiment de diners del narcotràfic. Per a fer això, diuen, tots dos “van simular el seu ànim d’informar les autoritats colombianes sobre els indicis de participació activa d’un dels investigats en la causa, Manuel Puentes Saavedra, en l’assassinat del coinvestigat Santiago Quintero a Colòmbia”.

Puentes Saavedra va demanar de declarar voluntàriament i va incriminar directament Boye en una trama per a recuperar uns diners intervinguts a l’aeroport de Madrid que l’acusació diu que havien estat obtinguts del narcotràfic. I arran d’aquesta declaració, el fiscal De Lucas va informar favorablement de l’excarceració de Puentes Saavedra, i la jutgessa Tardón el va deixar anar. I des de la seva sortida en llibertat provisional, diu Boye que “no s’ha comunicat a les autoritats colombianes els indicis de la seva participació activa en l’assassinat de Santiago Quintero.”

L’assassinat a Colòmbia que empastifa la jutgessa Tardón i la maniobra contra Boye

 

The post L’Audiència espanyola confirma el processament de Gonzalo Boye i l’apropa al judici appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Electes d’esquerres celebren la victòria a Catalunya Nord cantant “L’estaca”

L’esquerra ha aconseguit la victòria a les eleccions a la Catalunya Nord, vencent a 10 de 17 cantons departamentals, que els ha suposat una majoria de 20 representants de 34. L’extrema dreta del Reagrupament Nacional, que havia estat segona força a molts cantons la primera volta, finalment no ha aconseguit cap representant i ha quedat fora del consell departamental.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Un dels electes ha estat Nicolas Garcia, batlle d’Elna, que ha dedicat la victòria als presos polítics, que han estat indultats, però no se’ls ha anul·lat les condemnes, i ha compartit un vídeo amb els representants d’esquerres del departament cantant “L’estaca”, de Lluís Llach.

@puigbertjosep @josepalay @ERCatalunyaNord @RadioArrels @rvcatnord @Joanlluislluis @CarminaBlay @ForcadellCarme @ANC_Montbrio @LauraBorras @QuimTorraiPla @cupnacional https://t.co/9VoRmwaGIs pic.twitter.com/Wlx3XmS3xA

— Nicolas GARCIA (@GarciaNicolas66) June 28, 2021

Nicolas Garcia: ‘El meu avi va estar tancat a Argelers i també hauria cridat contra Pedro Sánchez’

The post [VÍDEO] Electes d’esquerres celebren la victòria a Catalunya Nord cantant “L’estaca” appeared first on VilaWeb.

Salut vaccina majors de trenta anys a Mallorca i obre fins a setze anys en la resta d’illes

La Conselleria de Salut inicia la vaccinació de majors de trenta anys a Mallorca, i en el cas de Menorca, Eivissa i Formentera ha obert ja la plataforma telemàtica per a demanar cita a les persones d’entre 16 i 29 anys.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A Mallorca, amb la incorporació d’aquesta nova franja d’edat, poden demanar hora per a vaccinar-se totes les persones nascudes entre 1952 i 1991. A Menorca i les Pitiüses, la vaccinació està activada per a tots els nascuts entre 1952 i 2005. De l’última franja d’edat incorporada, segons les dades de l’Ib-Salut, entre Menorca, Eivissa i Formentera hi ha 35.828 persones nascudes entre 1992 i 2005.

Fins al divendres passat, últim dia en què el govern va facilitar dades, havien rebut alguna dosi del vaccí 541.186 persones a les Illes, el 52,2% de la població diana; i 351.435 havien completat la pauta, el 33,9%.

The post Salut vaccina majors de trenta anys a Mallorca i obre fins a setze anys en la resta d’illes appeared first on VilaWeb.

El govern i Colau no reben Felipe VI i Sánchez en la primera jornada del Mobile

Cap membre del govern català ha assistit a l’arribada de Felipe VI i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en l’arribada al recinte de Gran Via de Barcelona, que des de primera hora acull la primera jornada del Mobile World Congress 2021. Instants abans de l’arribada del monarca, al voltant de dos quarts de deu del matí, ho han fet Pedro Sánchez; el conseller delegat de la GSMA, John Hoffman; i el president de Fira de Barcelona, Pau Relat, amb altres autoritats. Tampoc hi ha participat la batllessa de Barcelona, Ada Colau, que era amb un grup d’empreses presents al Mobile que els han exposat les principals novetats en el saló.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[FOTOGRAFIES] Aragonès i Colau sopen amb Felipe VI i Sánchez a la inauguració del Mobile

Altres autoritats presents en l’arribada del monarca, han estat la vice-presidenta del govern espanyol i ministra d’Economia i Transformació Digital, Nadia Calviño; la ministra d’Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto; la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera; el cap de l’oposició i líder del PSC, Salvador Illa; la tercera tinenta batlle de l’Ajuntament de Barcelona, Laia Bonet, entre d’altres.

El Mobile World Congress torna a Barcelona: totes les novetats

Un cop a dins, les autoritats –en aquest cas amb la presència del president de la Generalitat, Pere Aragonès, que s’ha afegit a la comitiva– s’han trobat a porta tancada amb un grup d’empreses en l’acte inaugural amb un aforament reduït. Les companyies els han exposat les novetats del sector i el conseller delegat de GSMA, John Hoffman, ha anat introduint les empreses als assistents. A més, el monarca espanyol també ha saludat els membres del consell d’administració de Fira de Barcelona.

Aragonès i Colau, van coincidir ahir al vespre al sopar inaugural del Mobile World Congress, on van compartir taula amb Sánchez, Felipe VI, Granryd i Relat. Aquest matí, Aragonès i el vice-president del govern i conseller de Polítiques Digitals i Territori, Jordi Puigneró, inauguraran l’estand de la Generalitat al saló.

The post El govern i Colau no reben Felipe VI i Sánchez en la primera jornada del Mobile appeared first on VilaWeb.

Sánchez refusa la presència de Junqueras a la taula de diàleg

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s’ha mostrat contrari al fet que el líder d’ERC, Oriol Junqueras, formi part de la taula de diàleg. En una entrevista a la Cadena SER ha dit que és una taula entre governs i que Junqueras encara té uns anys d’inhabilitació pel que fa a la representació institucional, fet que considera que “no casa amb la representació de l’executiu català en aquest diàleg”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

També ha dit que el seu executiu no donarà instruccions a l’advocacia de l’estat respecte de les actuacions del Tribunal de Comptes contra una quarantena d’ex-alts càrrecs de la Generalitat per l’acció exterior entre 2011 i 2017. Segons Sánchez, “caldrà respectar el que resolgui” el Tribunal de Comptes, un òrgan “administratiu i no judicial”. El ministre de Transports espanyol, José Luis Ábalos, va assenyalar divendres al Tribunal de Comptes com una de les “pedres que hi ha al camí del diàleg”. Sánchez ha dit que ell “mai” ha donat instruccions a l’advocacia de l’estat, i que tampoc no ho farà ara, però ha recordat que encara no hi ha una resolució en ferm.

El president espanyol ha dit que ha canviat d’opinió respecte als indults, però ha explicat que no ho ha fet per la situació personal dels líders independentistes sinó per “restaurar la convivència” amb la societat catalana. També ha reiterat que considera que, si fa dos o tres anys calia “castigar” les actuacions, ara “el que és útil és el perdó”. “El missatge és que volem passar pàgina, avançar i reparar una crisi que ens ha afectat a tots”, ha afegit abans d’assegurar que “sens dubte” hagués indultat igualment encara que no necessités els vots d’ERC.

Pel que fa a la trobada amb Pere Aragonès demà, ha demanat al president de la Generalitat que aparqui reivindicacions com la del referèndum i l’amnistia. Considera que ara cal “distensió” i propostes “gradualistes, realistes i humils”, perquè “si comencem a parlar per les coses que ens separen, difícilment aconseguirem un avenç”, i “el millor és seure i parlar sobre coses en les quals hi pot haver acord”.

Finalment, ha demanat al president de la Generalitat que recuperi la taula de partits al parlament, de manera que “reconegui a l’altra part de Catalunya que a vegades prova d’invisibilitzar, que és la que no comparteix el seu full de ruta”.

The post Sánchez refusa la presència de Junqueras a la taula de diàleg appeared first on VilaWeb.

Estabilitzat l’incendi d’Alfarràs, que ha cremat 55 hectàrees

Els Bombers de la Generalitat i de l’Aragó han estabilitzat cap a les 5.50 l’incendi de vegetació que va començar ahir a Alfarràs (Segrià). Tota la superfície afectada pel foc, que els Agents Rurals calculen que és d’unes 55 hectàrees, ha estat encerclada per les línies d’aigua dels equips d’extinció. Els Bombers de la Generalitat hi han treballat amb 46 vehicles terrestres, a l’espera que aquest matí es puguin enlairar els aeris. Aquests s’encarregaran de reforçar la feina feta durant la nit. Un cop estabilitzat el foc, els bombers se centraran a remullar l’àrea cremada i revisar tot el perímetre afectat, per si hagués reprès alguna brasa amb el vent de primera hora. La previsió és que les tasques d’extinció s’allarguin tot el dia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Imatges de la feina que #bomberscat han fet aquesta passada nit a #IFAlfarràs, que està ESTABILITZAT des de les 05.50h. @agentsruralscat estimen que l'incendi ha afectat unes 55 Ha de vegetació; forestal i agrícola, repartides entre Catalunya i l'Aragó pic.twitter.com/aWnrJII9wx

— Bombers (@bomberscat) June 28, 2021

L’incendi va començar aquest ahir al vespre a l’alçada del quilòmetre 28,800 de la carretera N-320, al seu pas per Alfarràs. Els Bombers van rebre l’avís a les 19.48 hores. En l’inici, l’incendi va cremar diversos cultius de cereals. Després va saltar a la carretera N-230, que es va haver de tallar a la circulació, i va entrar en zona forestal, cremant en ascendent la serra de les Guixeres. Un cop superada la carena, el front de foc va cremar en descendent una superfície agrícola i més tard, a la Franja, va afectar novament zona forestal pel flanc dret. Al flanc esquerre, les flames van tornar a trobar zona agrícola. Els bombers van poder aturar l’avanç del foc al paratge de l’Arroyo de la Viuda.

Les flames no han obligat a evacuar cap propietat ni zona poblada. Tampoc no hi ha hagut ferits.

The post Estabilitzat l’incendi d’Alfarràs, que ha cremat 55 hectàrees appeared first on VilaWeb.

El BIOCOMSC demana de vaccinar ja totes les edats per l’augment de casos de covid entre els joves

El BIOCOMSC ha reclamat que la vaccinació sigui el més universal possible davant l’increment de casos de covid, especialment entre no vaccinats. El grup de la UPC ha dit que el creixement és “molt fort” a Barcelona en no vaccinats, i “extremadament fort” entre les de 15 a 30 anys. Tot i això, ha apuntat que hi ha un bon desacoblament de la corba d’hospitalitzacions, que tot i que ha deixat de baixar, no puja de forma significativa. El grup espera que la circulació del virus augmenti fortament els pròxims dies i per això és molt important que tothom entre 35 i 70 anys estigui vaccinat. Ha afirmat que els no vaccinats que normalitzin la vida social tenen una probabilitat molt elevada d’agafar el virus i elevada d’entrar a l’hospital.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les persones entre 30 anys i 35 a Catalunya poden demanar hora per a rebre la primera dosi

El BIOCOMSC ha alertat que si el creixement de casos actual continués de forma intensa, poden empitjorar les dades hospitalàries, però sobretot ha augurat una pujada molt forta de la càrrega de l’atenció primària.

Les dades conclouen que la pujada de casos mitjana no afecta les persones majors de 70 anys, amb incidències molt baixes. En la franja de 50 a 70 anys hi ha una estabilització amb una lleugera tendència a l’alça. Pel que fa a les hospitalitzacions, s’estabilitzen entre 170 i 190 llits ocupats i el BIOCOMSC ha apuntat que si hi ha efectes sobre les UCI, es veuran aquesta setmana.

Un cop més, el grup d’investigadors ha recomanat que tot aquell que no estigui vaccinat amb la pauta completa eviti els entorns de risc.

Com es pot veure a les gràfiques la pujada de casos mitjana no afecta les persones de +70 anys amb incidències molt baixes i només fa que les franges de 50 i 70 s'estabilitzin amb tendència lleugera a l'alça. Les hospitalitzacions s'estabilitzen entre 170 i 190 llits ocupats 2/

— BIOCOMSC (@BIOCOMSC1) June 27, 2021

Si la circulació del virus augmenta fortament els dies vinents, com esperem, és molt important que tothom entre 35 i 70 anys es vacuni. Persona no vacunada, si normalitza la seva vida social, tindrà una probabilitat molt elevada d'agafar el virus (prob entrar hospital elevada) 4/

— BIOCOMSC (@BIOCOMSC1) June 27, 2021

Que la vacunació arribi a ser el més universal possible és clau. I fins que no estiguem amb pauta completa i immunitzats, si us plau, evitem tots els entorns de riscs. i6/

— BIOCOMSC (@BIOCOMSC1) June 27, 2021

The post El BIOCOMSC demana de vaccinar ja totes les edats per l’augment de casos de covid entre els joves appeared first on VilaWeb.

Les portades del dilluns 28 de juny de 2021

Ara:

Diari Bondia: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario Información:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades del dilluns 28 de juny de 2021 appeared first on VilaWeb.

El congrés del Bloc: tres fotografies i un fil de cosir

El congrés del Bloc, ara dit Més-Compromís, es va clausurar ahir de vesprada amb la interpretació de la Muixeranga i el llançament d’una traca. Dos dies intensos de debat, de somriures, d’abraçades, però també de tensió dissimulada amb més somriures i amb la repetició fins a l’extenuació de l’argumentari oficial de la candidatura que finalment ha guanyat. Ser més, fer més ampla la base…

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els dos dies es poden resumir en tres imatges, tres fotografies que el servei de comunicació del partit ha anat posant a disposició de la premsa. Les dues primeres són de dissabte: les arribades dels dos candidats a dirigir el partit.

En una es veu Àgueda Micó, la candidata oficial, arribant a Fira València envoltada del nucli dur de la candidatura, alguns membres destacats de la que ja és la nova executiva del partit formada per quaranta-cinc integrants, ocupant tota l’amplada de l’avinguda. Micó va obtenir el 61% dels vots.

A la segona fotografia es veu l’arribada, en solitari, del candidat Àlex Ruiz, batlle de Bellreguard, que es va presentar sense el suport explícit de cap càrrec institucional. Ruiz va obtenir prop del 37% dels vots dels delegats assistents.

La tercera fotografia és la que encapçala aquest article i que també la va repartir ahir, després de la votació i dels discursos, el servei de premsa: una abraçada entre Àgueda Micó i Àlex Ruiz.

I entremig, una frase de Francesc Roig, que va parlar en la clausura en nom de Joves del País Valencià: “Ara toca cosir.”

Arribada, dissabte, d'Àgueda MicóArribada, dissabte, d'Àlex Ruiz

Sever toc d’atenció a la direcció del Bloc al congrés dels valencianistes

Sense autocrítica

En el discurs d’acceptació del càrrec, Àgueda Micó no va fer cap referència als possibles estrips que el resultat de la votació hagen fet en el partit. Tampoc al toc d’atenció que hauria de significar. Va felicitar Ruiz i va felicitar la formació perquè es tractava de confrontar idees. “A partir de demà, tots i totes continuarem fent país”, va dir.

Tampoc no va fer autocrítica. Va reincidir en el seu discurs de ser més per a fer més i per a arribar més lluny, per a ser més forts per a construir nacionalment el País Valencià. “Aquest congrés és el millor que li ha passat a aquest país. Entre tots construirem el nostre projecte tenint en compte on volem arribar.”

En cap moment del discurs a la militància, Micó no es va referir als percentatges de la votació. A aquest quasi 60-40 que ja s’insinuava dissabte quan es va haver de refermar el canvi de nom del partit. De fet, la presidència de la mesa no va donar aquestes xifres. Les va fer públiques, una vegada més, el servei de premsa. Algú va dir que ací la cosa no era guanyar o perdre, perquè qui guanya és el partit sencer, però la nota de premsa diu textualment: “Àgueda Micó i la seua candidatura guanyen el VII Congrés del Bloc i dirigiran la primera executiva de Més-Compromís”.

“Hi ha qüestions internes que s’hauran d’abordar”

A pesar que no va guanyar, Àlex Ruiz estava content perquè ha complit un dels objectius de la seua candidatura: donar a entendre a la direcció, a l’aparell, que hi ha certes qüestions que s’hauran d’abordar aviat. “Entenc que algunes coses s’haurien d’haver cosit ja fa molt de temps. Evidentment, hi ha una falta de cohesió interna en el partit i això es veu en els resultats. S’ha de cosir aquesta cohesió”, va dir Ruiz a l’eixida del pavelló de la fira.

El batlle de Bellreguard va insistir que s’ha de tornar a la primera línia política el municipalisme. “El fort del nostre partit és el municipalisme, perquè és d’on venim. Els nostres pobles, les nostres comarques. La direcció ho ha deixat de banda quan han començat a governar a la Generalitat. Això també s’haurà de cosir.” Ruiz s’ha posat a disposició de l’executiva nacional: “Mentre els meus principis els reconega dins d’aquest partit”, va voler remarcar.

Entre els senyals d’alarma i el tancament de files

El militant veterà Jordi Sebastià, membre del nou consell nacional de Més-Compromís, és un dels pocs referents del partit que va expressar una certa preocupació en acabar el conclave. En realitat, amb la seua experiència i el full de càlcul a la mà, ja preveia que això podia passar i va reconèixer que des de bon començament havia treballat per fer una llista única. Era clar que dins el partit hi ha una postura de crítica a l’executiva molt forta.

Segons els seus càlculs, aquest sector voltava el 35%, però el resultat de la votació ha anat més enllà. “No ha sigut possible la integració i les dificultats han vingut tant de l’una banda com de l’altra. No hi ha hagut voluntat.” Segons Sebastià, el conflicte no és ideològic, sinó que és de formes. “Per a mi, l’ametlla està més en la comunicació, en les formes, s’ha de fer política més de baix cap a dalt, donar importància a les comissions sectorials. La direcció hauria de prendre nota per a fer-ho millor, i esperem que els pròxims dies hi haja l’autocrítica que avui no hi ha hagut.”

El diputat Joan Baldoví, que és membre de la nova executiva, va agafar totes les metàfores i les va resumir en una frase: “Hem d’agafar fil i agulla i acabar de cosir aquest partit que és el valencianisme, la pedra de toc del nacionalisme valencià. Estic content i ho resumisc en la foto d’Àgueda i d’Àlex abraçant-se.”

I encara més fil embolicat. El reelegit president del partit, Enric Morera, va fer broma i va dir que ell no sap fer punt de ganxo, i que hi ha bona voluntat i bon clima. “Som una opció política de molt de nivell i treballarem per a continuar fent créixer Compromís. En som una pota important. Eixim plens d’energia.” Va dir Morera que estava convençut que la nova executiva comptaria amb l’altra candidatura per a les tasques de direcció. “Creiem en la democràcia interna i en la pluralitat. Eixim més forts.”

Fotos: Prats i CampsFotos: Prats i CampsFotos: Prats i CampsFotos: Prats i CampsFotos: Prats i Camps “Escolteu els crítics”

Ricard Chulià, un dels membres del corrent crític Bloc i País, considera el resultat el congrés com un toc d’atenció molt important. “S’ha de canviar el rumb en moltes coses. En un congrés pensat per a guanyar-lo amb un 90% de suport, aconseguir-ne un 60%, és un toc d’atenció fortíssim.” Chulià ha recordat que la candidatura de Micó tenia el suport explícit de tots els càrrecs institucionals del partit. “La militància ha dit: escolteu els crítics.”

Els dos candidats a dirigir el Bloc remarquen les seues diferències

The post El congrés del Bloc: tres fotografies i un fil de cosir appeared first on VilaWeb.

Quin seria el gest oportú?

Fa vuit dies, ni tenor ni baríton, Pedro Sánchez va oferir una ària desafinada al Gran Teatre del Liceu. Se n’ha parlat massa, segons el meu criteri. Dels indults, vull dir, perquè, tal com jo ho veig, són només una anècdota. Sí, d’acord, representen tot un gest, al qual es pot donar tanta significació –especialment política– com es vulgui. I sí, benvinguts siguin, sobretot per als afectats, tot i que els arriben tard, molt tard, més de tres anys tard, fins a 1.346 nits tard. Però són una anècdota perquè no resolen res. Ni compensen personalment els nou presos pels dies que han estat engarjolats, ni els alliberen de la part de la pena de què no se’ls indulta, ni els deslliuren dels càstigs que sens dubte ara els vindran del dit Tribunal de Comptes espanyol. Ni estalvien a cap dels altres represaliats la persecució de què estan essent i seran i serem, tots, objecte. I a sobre el govern espanyol els planteja com si li n’haguéssim de donar les gràcies, i agenollats, en comptes d’admetre que era la sortida d’emergència que tenia per mirar de neutralitzar els dictàmens i les sentències que els cauen a sobre de fora estant. Per haver actuat contravenint principis i lleis. Ells. El seu estat acorralat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

I també s’ha parlat massa de l’ària del president Sánchez al Liceu. Llepada i ampul·losa, tant com ho és el personatge. Que tendeix sempre a transcendentalejar, per més que sovint no digui sinó foteses i banalitats buides i falses. Com aquesta vegada. Tanta magnanimitat i tanta concòrdia que no s’aguanten. La restauració de la convivència a Catalunya, diu que busquen. Com si no convisquéssim, aquí. Com si ens deixessin conviure, ells. Quins barruts. Se n’ha parlat massa, de l’ària que anunciava els indults, dic, i de l’ús graponer de Martí i Pol. Algun dels cooperadors necessaris del tal Sánchez es deu haver imaginat que faria gràcia que decorés el pobre numeret del Liceu amb els versos d’un indígena. I no se’ls ha acudit res més que remenar, amb el cinisme de què ja sabem que són capaços, un dels poemes precursors i fundacionals de l’ho tornarem a fer.

Agafar un bocí de vers i incrustar-lo en el teu discurs sense més ni més garanteix, amb tota certesa, que en faràs una lectura si més no discutible, que molt probablement el malinterpretaràs, que fins i tot el manipularàs amb mala fe. Només que haguessin llegit el poema introductori fins al final, haurien vist que citar-lo era llançar-se pedres a la teulada. Només que haguessin continuat, res, a la pàgina següent, amb el poema primer de L’àmbit de tots els àmbits –que diu que nosaltres “vam girar full temps ha, i alguns s’entesten a llegir encara la mateixa plana”–, s’hi haurien pogut veure ben retratats. O, encara una pàgina més enllà, al poema segon, si l’haguessin llegit desperts haurien vist que la rèplica del poeta mateix al “som on som” inicial va ser aventurar que “potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història”. Repetim-ho: un gest desmesurat, un de ben sublim, capaç de capgirar la història. Perquè, i torno a citar-lo, “serem allò que vulguem ser”. Ho diu inequívocament el poema: és d’això que es tracta.

És curiós: sembla que ara tot hagin de ser gestos. El mateix dia que posaven en llibertat condicionada els nostres presos polítics, eren els carcellers que en reclamaven amb insistència a l’independentisme. Ho va dir en seu parlamentària el tal Sánchez, i la seva vice-presidenta Calvo hi tornava dient que la pilota és a la nostra teulada. No és que en faci befa, jo, ara, però cadascú beu d’on ha begut, i, a mi, tot és parlar de gestos i em ve al cap la imatge d’aquell altre “gesto tràgic”, el de la trista vaca de l’avi Maragall i la seva embanyada testa…

Quin podria ser, en canvi, ara, el gest oportú, i alhora ben sublim, tan diferent de l’udol resignat de la vaca cega? Els set de Lledoners, i la presidenta Forcadell, i Dolors Bassa, en els discursos encara a les portes de les presons, em va semblar que ho insinuaven. Estaria bé que es reunissin ben aviat tots nou al Parlament amb la majoria del 52% sorgida de les últimes eleccions per visualitzar finalment la necessària unitat estratègica. I, tot seguit, si és que encara no els han limitat la mobilitat, es podrien trobar a la Casa de la República amb el president Puigdemont i els altres exiliats que són a Bèlgica i a Suïssa. Quins dos gestos no serien. I tots nosaltres els agrairíem, n’estic segur.

Que el Suprem podria interpretar que són una provocació i que així els indultats reincideixen en els imaginaris delictes greus pels quals els van condemnar? I aleshores, què? Els tornarà a tancar? Doncs que s’atreveixi a fer-ho.

The post Quin seria el gest oportú? appeared first on VilaWeb.

[FOTOGRAFIES] Aragonès i Colau sopen amb Felipe VI i Sánchez a la inauguració del Mobile

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha compartit taula en el sopar inaugural del Mobile World Congress a la Fira de Barcelona amb el rei espanyol, Felipe VI, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. A la taula també hi seien la batllessa de Barcelona, Ada Colau, el director general de la GSMA, Mats Granryd, i el president del consell d’administració de Fira de Barcelona, Pau Relats. El rei espanyol ha arribat al recinte de la Fira de Barcelona vora 19.30 i han sortit a rebre’l Sánchez, la vice-presidenta espanyola Nadia Calviño, la ministra d’Indústria, Reyes Maroto, i el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Aragonès, en canvi, hi ha accedit minuts abans amb el vice-president del govern, Jordi Puigneró, i el conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, sense esperar Felipe VI. Un cop dins, sí que s’han saludat i han compartit taula, com ha quedat acreditat. Podeu veure’n a continuació un recull fotogràfic:

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Mobile World Congress torna a Barcelona: totes les novetats

Sánchez i Felipe VI han apel·lat a la “unió” durant els discursos inaugurals. El president de l’executiu espanyol ha assegurat que “la cooperació institucional i la unitat d’acció” són “el camí fèrtil per aixecar el país” i que la recuperació econòmica serà més “forta” quan hi predominin els valors de la “cohesió i la unió”. Felipe VI, per la seva banda, ha fet una referència més genèrica i ha dit que “cal unir forces” per assolir la recuperació “com més aviat millor”.

Concentració de protesta contra el sopar de Felipe VI a Barcelona pel Mobile

Aragonès, en canvi, ha centrat el seu discurs en l’àmbit econòmic. El president del govern ha dit que cal apostar per l’economia digital, per la investigació, per la recerca, la innovació tecnològica i pel “talent”. “És una aposta estratègica per encaminar la reconstrucció del nostre sistema econòmic un cop superada la crisi econòmica provocada per la covid”, ha dit. Aragonès ha assegurat també que Catalunya i Barcelona són “els millors aliats del Mobile World Congress i els millors aliats perquè el progrés de l’economia digital arribi a tothom”.

Per la seva banda, Colau ha celebrat la recuperació del MWC, que ha qualificat de símbol de la recuperació postpandèmia. “El Mobile ha confiat sempre en Barcelona i Barcelona ha confiat sempre en el Mobile”, ha assegurat. En aquest sentit, ha lloat la presència dels governs espanyol i català al sopar inaugural. “Vull emfatitzar com n’és d’important la presència de les tres institucions avui aquí”, ha insistit.

The post [FOTOGRAFIES] Aragonès i Colau sopen amb Felipe VI i Sánchez a la inauguració del Mobile appeared first on VilaWeb.

Anna Regalón: “Aquí no mana ningú! A tothom li sap greu això que li passa al meu fill, però ningú no fa res!”

A Anna Regalón, mare de Marcel Vivet, la indignació no li impedeix de fer una anàlisi fina i profunda de la situació que ha de suportar. Denuncia totes les anomalies i absurditats que viu la seva família. La por –explica– s’ha convertit en ràbia i en acció. I no pensa deixar que el seu fill entri a la presó ni un dia injustament. Amb un llenguatge dur i clar, fa miques les zones de confort on s’han instal·lat els successius governs independentistes, que s’amaguen rere les paraules i les complexitats jurídiques per camuflar-se d’una responsabilitat que és seva i de ningú més. Està farta de paraules boniques, de declaracions solemnes i de falses culpabilitats, i va al moll de l’os: això és hipocresia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Es pregunta de què li serveixen les declaracions parlamentàries si ningú no fa res per retirar l’acusació particular de la Generalitat i suspendre la sentència. És això que cal que es faci. La pregunta de l’Anna és sagnant: “Aquí qui mana?” I la resposta, encara més: “Aquí no mana ningú”, que exactament vol dir que ningú no es fa responsable d’uns fets que en tenen i que si per als dirigents d’aquest país són una qüestió burocràtica, per als afectats són sofriment i un atac directe a la seva vida.

Després d’haver explicat a TV3 que un alt càrrec del govern us havia demanat que diguéssiu a en Marcel que es declarés culpable encara que no ho fos, us han trucat de la Generalitat?
—No m’han dit res. Dono un marge de temps perquè ha estat la setmana dels indults. Espero i desitjo que em truquin i em preguntin qui era aquesta persona. També he de dir que tampoc no m’ha dit res cap periodista.

Qui us va trucar?
Abel Pié, assessor personal del conseller Sàmper.

Podeu detallar més què us va dir?
—Abel Pié em va dir que veien claríssim que en Marcel no havia fet res perquè havien vist les imatges, però que ells no es podien retirar de l’acusació particular. Em va demanar que el meu home i jo féssim el favor de parlar amb en Marcel perquè li podien caure cinc anys de presó. Què si en Marcel parlava amb el mosso i li demanava perdó, el mosso retiraria la denúncia. Vaig contestar que parlaria amb l’advocat. Quan hi vaig parlar, l’advocat em va dir que aquest xantatge el feien a tothom.

Com a pares això us deixava en una posició difícil.
—Teníem el judici a sobre i ja estàvem prou desfets per a rebre aquesta trucada de la Generalitat. Quan et passa això penses: què passa? Em diuen a mi, la mare, que el conseller està molt preocupat pel que li pugui passar al meu fill. Vaig escoltar i vaig callar, però la primera reacció hauria estat de dir que truquessin a la mare del mosso perquè retires la denúncia si sabien del cert que les imatges demostraven que ell mentia. L’endemà, quan van anar al judici, van tornar a intentar que en Marcel demanes perdó. I el meu fill els va tornar a dir que no demanava perdó d’una cosa que no havia fet. I llavors el judici es va suspendre. Van dir que era perquè hi havia dos mossos malalts, dels set que hi anaven de testimonis. Faltaven dos mesos per a les eleccions i això era una patata calenta que ningú volia assumir. El van suspendre fins el 22 de febrer, passades les eleccions.

Com us sentiu ara?
—Quan tens aquesta situació a sobre dissocies una mica i penses: no pot ser que això em passi a mi. Però sí que et passa i el teu cos en pateix. Tens mal de panxa, mal de cap, insomni. I tot això et fa adonar que sí que et passa, que encara que sembli un malson és real [se li neguen els ulls]. Sort que la solidaritat immensa que reps de la gent et fa tirar endavant. I, passes de la por a entendre què passa, de la indignació a la ràbia. Quan van detenir en Marcel, al primer moment vaig pensar: el deixaran anar perquè ell no ha fet res. Després ja t’assabentes de més detalls i vas entenent la gravetat de tot plegat.

A quins detalls feu referència?
—En Marcel quan va anar a la manifestació contra Jusapol vivia amb nosaltres i aquesta és l’adreça que té al seu DNI. En canvi, el van anar a detenir a casa seva, on va anar a viure després. Aquest canvi de casa encara no constava enlloc. Això volia dir que l’havien anat seguint durant cinc mesos. Quan saps això, t’adones que l’han seguit a ell, als seus amics i a nosaltres durant mesos. Veus que és molt fort. El món et cau a sobre i penses: on estem ficats? Primer hi ha la por infinita del moment de la detenció, que penses: què passarà? La gent em deia: “Tranquil·la, que declararà i el deixaran sortir.” Ah!, i tot això sense ordre judicial. El van seguir, el van detenir sense ordre judicial. Van anar a casa seva, quatre policies, dos de paisà i dos d’uniformats i el van emmanillar per l’esquena. Això sí, quan van als desnonaments diuen que són policia judicial i han de fer allò que diu el jutge. Quan saps això penses: segueixen una persona pel carrer i la detenen sense ordre judicial. Llavors, qui les dóna, aquestes ordres?

Que sigui la Generalitat com us afecta?
—Quan vam rebre la citació i vam veure que la Generalitat es personava com a acusació particular contra el meu fill per haver anat a una manifestació, em va caure el món a sobre. Els presos polítics són represaliats per l’estat espanyol i nosaltres som doblement represaliats: pel govern espanyol i per la nostra Generalitat, que ens acusa. Quan veus això dius: però, si us plau, què passa aquí? Costa d’entendre que la Generalitat del teu país es personi com a acusació particular contra el teu fill. Nosaltres hem estat sempre al carrer. Hem sortit al carrer pels presos. Ja vam sortir al carrer el Primer d’Octubre. Vam tornar a sortir al carrer el dia 3, que aquell dia tot Catalunya era al carrer. Vam sortir el 27, quan el president va dir que érem república, però no ho érem. Vam tornar a sortir quan hi va haver les sentències. Quan van detenir els Jordis recordo que era a casa i vaig posar-me a plorar perquè pensava: aquesta gent no han fet res perquè els detinguin… Costa d’entendre que la Generalitat del teu país es personi com a acusació particular contra el teu fill.

El grup de suport ha fet un vídeo molt dur que parla concretament d’Oriol Amorós, nou secretari d’Interior. Ell havia estat monitor…
—D’en Marcel, no; va ser monitor de l’Adrià, que és l’altre nano que acusen dels mateixos fets que en Marcel.

L’acusen de mentir…
—Oriol Amorós, que tothom diu que era tan kumba, que havia estat a Serveis Socials i a Esplais, resulta que en la primera declaració que ha fet sobre aquest cas ja menteix. No comencem bé. Entenc que ell acaba d’entrar en el càrrec i que potser no ho sap, però hauria pogut dir: “Acabo d’entrar i em posaré al dia de seguida.” Però el que no pot dir és que a Generalitat no pot retirar els càrrecs. Aquesta és la mateixa declaració que va fer Sàmper i tots els altres que menteixen. No entenc per què ho diuen… La Generalitat sí que es pot retirar, ho ha fet en altres casos. La Generalitat té l’obligació de prestar assessorament jurídic i posar un advocat a disposició de tots els funcionaris. És a això que està obligada la Generalitat, no a personar-se com a acusació particular. No hi està obligada, si ho fa és perquè vol.

Vàreu llegir l’article del president Torra?
—Sí, i li vaig contestar: que vol que m’agafi un cobriment de cor? Es pot ser més hipòcrita? Això va començar amb ell com a president. Hi havia Buch com a conseller, després va venir Sàmper. Ni quan van detenir en Marcel, ni quan va venir l’acusació, mai de la vida no havia fet cap tweet. Saps quina sensació tinc? Que aquí no mana ningú. Al president li sap molt de greu, però no ha fet res! A Sàmper li sabia molt de greu, però tampoc no va fer res. Aquests d’ara acaben d’arribar i de moment tampoc no fan res. A tothom li sap molt de greu, tothom té molt bones paraules. Ningú no fa res. I llavors dius: Qui mana aquí? Hi ha ningú que hi pugui fer res?

Hi han de poder fer…
—Crec que sí. Agraeixo molt la declaració que han fet al parlament, però a mi no em serveix de res. Quan et trobes sol, saps que la gent del carrer és la que ens aguanta, la resta només són paraules. Sents molta ràbia de tot plegat perquè ningú de les institucions, ningú d’aquests que t’han dit “surt al carrer” no es posa en contacte amb tu. Quan et passa a tu, llavors no en volen saber res.

Per passar de les bones paraules a l’acció, què li demaneu a la Generalitat?
—L’advocat ens ha explicat que la Generalitat pot retirar l’acusació i posar-se al nostre costat, que és el que havia d’haver fet de bon començament. I encara pot fer una altra cosa, que és deixar la sentència en suspens i obrir una investigació a interior.

Ho heu demanat?
—L’endemà de la sentència, quan vam fer la conferència de premsa i vam explicar que un agent havia acusat del mateix cop dues persones diferents, la Generalitat podia obrir investigació. Si no ho fa la Generalitat dels seus departaments qui ho ha de fer? Per mi això seria molt important. Nosaltres a la llarga guanyarem. Ens costarà dolor, sang i llàgrimes, però guanyarem perquè tenim la raó. Hi ha les imatges que no han sortit enlloc, on es demostra clarament que no es veu res. En canvi, sí que es veu com els mossos estomaquen en Marcel i els seus amics. I és veritat que portava una bandera. No portava cap pistola, portava una bandera a una manifestació. Això és el que es veu. La Generalitat de Catalunya ens deixarà fer aquest recorregut tots sols, sabent que és mentida allò que ells defensen. Això és molt trist.

El compromís del vostre fill, l’ha après a casa?
—Nosaltres som d’una generació que a casa et deien: “No et signifiquis, no diguis res.” A casa meva no es parlava d’aquestes coses. Un germà del meu pare era exiliat a França; no podia tornar i no se’n parlava. Feia por. El que va aconseguir Franco va ser ficar la por a la gent, que va quedar per a tota la vida. La nostra generació ja no tenia aquesta por. Nosaltres vam sortir al carrer i ens pensàvem que havíem deixat la cosa una mica arreglada. Ara, al cap de quaranta anys, almenys jo, m’adono que d’arreglat, gens. Que aquests socialistes que van arribar al govern i que ens pensàvem que eren els nostres, ens van enganyar. Quan Felipe González va arribar al poder i va dir allò del canvi jo m’ho vaig creure i vaig pensar que es faria neteja. Ara t’adones que ens van enganyar, que era mentida. La nostra joventut no té aquest deure històric amb aquesta gent, són una altra generació i tenen conviccions molt fortes, que els donen molta força.

Lluís Llach va dir que els indults eren bons per a les persones que els rebien, però no per al moviment. Què en penseu?
—Estic molt agraïda a en Lluís Llach, que ens va enviar un missatge de suport, i estic d’acord amb tot el que va dir. Ell després va dir que havia xerrat massa, jo crec no. Respecte als presos, estic molt contenta que hagin sortit de la presó i siguin a casa seva, i més quan penso que les seves famílies han passat això que passo ara. Per una altra banda, penso que és un xantatge que el govern de la Generalitat s’ha deixat fer pel govern espanyol. Ells han de sortir de la presó perquè no hi havien d’haver entrat mai. Què significa per al procés? No ho sé. Què representarà per als tres mil represaliats com el meu fill. No ho sé, però jo no pararé fins que aquests presos que hi ha al carrer es tombin i mirin els altres que encara hi han d’entrar. Si no continuem la lluita, que aquesta gent hagi estat a la presó tots aquests anys no haurà servit de res. Hem de continuar la lluita per ells i per nosaltres.

Voleu afegir res més?
—Em van posar en contacte amb una xarxa de mares que es diu Xarxa Antirepressió de Famílies de Detinguts, fundada el 2014. En principi eren familiars dels nanos que van desnonar de Sants, de Can Vies. Ara hi ha molts familiars, per exemple, els pares d’un noi dels d’Encerclem el Parlament. Aquesta gent fan acollida i suport als familiars de detinguts. El dia que vaig anar a parlar amb ells se’m va obrir el món. Aquest sentiment de culpabilitat que la Generalitat m’havia creat parlant amb aquesta gent em va marxar. Aquesta xarxa vol denunciar el tracte policial i judicial que reben els nois, la impunitat de la policia, la falta de presumpció d’innocència. I demana que la Generalitat no es personi mai més com a acusació particular. Faciliten ajuda…

Tot això que us ha passat us ha influït, en la vostra lluita independentista?
—Sí, volem marxar d’Espanya perquè és un país corrupte i antiquat. Volem un país nou, sense tota aquesta gent. Jo vull ser independent per a tenir un país nou, sense corruptes; que la gent es pugui manifestar. No volem la independència per a ser com ells. Això no. Jo vull ser com Suècia, com Dinamarca… No tots els països són iguals: sí que hi ha corrupció, però dimiteixen. Aquí ningú no agafa la responsabilitat.

The post Anna Regalón: “Aquí no mana ningú! A tothom li sap greu això que li passa al meu fill, però ningú no fa res!” appeared first on VilaWeb.

Tres membres del Sindicat de Llogaters s’enfronten a nou anys de presó

Tres membres del Sindicat de Llogaters s’enfronten a partir d’avui a tres anys de presó cadascun. El portaveu del sindicat, Jaime Palomera, i dos llogaters, Alpha i Fran, estan acusats d’un delicte de coaccions i un altre de violació de domicili de persona jurídica, vinculats a una manifestació organitzada pel sindicat a l’Institut de Bellesa Francis el 17 d’octubre de 2018 per protestar contra l’assetjament immobiliari que rebien.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El sindicat ha organitzat un acte de suport a les 9 del matí davant la Ciutat de la Justícia (a la banda de Gran Via). “En aquesta concentració donarem resposta a aquest descarat intent de criminalitzar el dret a protesta pacífica i aturar la lluita de la ciutadania de Catalunya per garantir el dret d’habitatge i combatre la violació de drets humans”, diuen al comunicat. Hi participaran personalitats de diferents organitzacions i de la societat civil catalana, entre elles Marcel Mauri, d’Òmnium Cultural, i l’actriu Laia Manzanares.

La Fiscalia de Barcelona ha demanat tres anys de presó a cadascun d’ells, unes acusacions que el sindicat titlla de “bel·ligerants”. Defensen que durant els anys que la parella va viure a l’immoble mai no van deixar de pagar el lloguer, i van denunciar les condicions d’insalubritat en què es trobava l’habitatge. Quan la parella va decidir de reclamar al propietari del pis que resolgués els problemes de l’habitatge, aquest va decidir de no renovar-los el contracte de lloguer.

La parella i el sindicat sostenen que van intentar negociar amb els amos de l’immoble, i en vista de la “falta de resposta”, el sindicat va decidir de convocar una “protesta pacífica” davant l’Institut de Bellesa Francis, propietat dels mateixos tenidors. Els afectats, juntament amb sis famílies del mateix bloc, van interposar dues denúncies per assetjament immobiliari, i la parella, a títol individual, una demanda per danys i perjudicis, el judici de la qual es farà a la tardor. En resposta a les denúncies, l’Ajuntament de Barcelona va iniciar el 2019 dos expedients sancionadors de 90.000 euros contra els propietaris. El sindicat diu que aquestes accions han estat “pioneres” i que crearan un precedent.

En referència a la querella per amenaces presentada pels propietaris de l’immoble i la fiscalia contra el portaveu del sindicat i els dos llogaters, aquests sostenen que és un procés que cerca “criminalitzar el dret fonamental a la protesta i d’aturar la lluita per un habitatge digne”. “Només cal veure les proves de l’acusació particular per veure que tot és un muntatge, no acrediten res del que diuen. Nosaltres hem aportat proves objectives”, va dir Palomera en una conferència de premsa feta la setmana passada per a fer ressò del cas.

The post Tres membres del Sindicat de Llogaters s’enfronten a nou anys de presó appeared first on VilaWeb.

Gabriel Janer Manila: “Tenia clar que havia de fer unes memòries valentes. Només em fa por el codi penal”

Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940) és un nom imprescindible de la literatura catalana. Amb una obra sòlida per a adults i per a infants i joves, l’escriptor acaba de publicar Lungomare, el seu tercer i darrer volum de memòries. En conjunt són 1.313 pàgines imprescindibles no tan sols per a conèixer la seva trajectòria, sinó per a entendre una bona part de les complexes relacions culturals i literàries a Mallorca i fora de Mallorca dels darrers cinquanta anys. En aquest últim volum, a més a més, parla sense embuts de les campanyes que ha sofert en contra, passa comptes amb alguns dels seus principals enemics i confessa haver-se equivocat dirigint l’Institut d’Estudis Baleàrics amb Jaume Matas. Hi planen la família, els amics i l’ombra de la mort. Un document exquisit escrit amb la força literària marca de la casa que ens serveix per a repassar alguns moments de la seva trajectòria més recent i per a descobrir dos eixos vitals: Mallorca i París.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En aquest volum de memòries la mort és cada vegada més present…
―La mort era un tema que mai m’havia impressionat excessivament, mai no hi és a l’obra literària, però ara tenc una certa edat i sé que algun dia ha d’arribar. No en tenc gens de pressa, però han quedat molts amics pel camí i això em fa pensar i em sap greu que no hi siguin aquests amics. Per sort jo som aquí i encara puc parlar d’aquestes morts.

Us hi afronteu, doncs, amb serenor?
―És el que tothom voldria, com que la mort és inevitable, tothom en algun moment hi pensa, i jo vull que la meva sigui ràpida i sense gaire dolor. Tot té un final, algun dia s’ha d’acabar i quan et vas fent gran és normal pensar-hi més.

Després d’aquests tres volums de memòries, encara us queda temps per a la ficció? N’heu escrit, en teniu en projecte?
―Continuo escrivint la meva obra literària i tenc projectes, i som perfectament conscient que algun potser no el duré mai a terme, però m’agrada tenir-lo. Hi ha carpetes amb materials preparats, idees i quaderns, i em trob amb energia. Tot i això, em vaig rompre una espatlla fa dos anys i escaig, però he quedat bé, tenc alguns petits problemes de mobilitat al braç, però puc escriure, així que mentre tengui el cap clar continuaré escrivint.

En aquests tres volums de memòries hi ha una gran importància en la documentació del vostre arxiu. Heu pensat què en fareu, el dia que falteu?
―No ho he pensat, la veritat. Jo ja li he donat la utilitat que tenia. Ho tenc tot molt ben ordenat dins calaixos i si serveixen a algú, perfecte. Hi ha moltes notes preses i molta feina feta, perquè darrere de cada llibre i de cada conferència hi ha la feina que no es veu, les fitxes i les notes, les fotocòpies… Pensa que m’he passat diumenges sencers al centre Pompidou fent fotocòpies, allà i les altres biblioteques, que he amuntegat per a llibres i conferències.

Precisament a París, una ciutat que s’ha convertit en la vostra segona casa, però que, en canvi, descobríreu relativament tard…
―París és el meu altre amor, és la ciutat seductora, enlluernadora, no importa que hi vagis a fer res. Una de les darreres vegades que hi vaig ser anava caminant i vaig trobar un museu de manuscrits i hi vaig entrar. Allà hi havia una exposició de manuscrits de Balzac, Zola, George Sand, Baudelaire, i allà hi havia també un poema de Verlaine que mossèn Riber cita a La minyonia d’un infant orat. Aquest poema jo l’havia citat a les classes d’antropologia i trobar aquell manuscrit va ser tan emocionant, poder veure un text del qual n’he llegit fragments, i que he citat tantes vegades… Trobar això només pot passar a París, on trobes els petits miracles que et passen, com quan vaig anar amb un nét al Molin Rouge i la vedet li va fer l’ullet i ell va quedar totalment enlluernat i mira, aquella noia ho devia fer dues vegades o tres cada dia!

Ara parleu del vostre nét i en aquest darrer volum de memòries la família apareix molt. Sou un clan, els Janer?
―Segons per a què i en el bon sentit, per ventura sí, però no cercam exercir com a clan, som gent unida, molt unida, però no exercim com a clan perquè no en sabríem. Quan fem una festa per Nadal o qualsevol altra ocasió sí que ens agrada unir-nos tots, i si hi ha un problema o una petita desgràcia tothom es mou, això sí. La darrera vegada que em van operar el braç a Barcelona van venir tots! I el metge no s’ho acabava de creure.

Parleu d’aquesta operació, però una altra vegada que us havien d’operar, a Palma, trobàreu com a infermera una alumna vostra. Sort que li vau caure bé…
―Va ser molt curiós perquè li vaig demanar què havia après i em va dir que havia après Lo pi de Formentor, de Costa i Llobera, i me’l va recitar. Era de quan jo feia de professor a l’Institut Ramon Llull, a Palma, i els vaig dir que hi havia quatre o cinc coses bàsiques que havien de saber perquè formaven part de l’antropologia del nostre poble i ella es va aprendre el poema. No són moltes coses, aquest poema, La minyonia d’un infant orat de Riber, alguna rondalla…

Al llibre apareixen els vostres néts i us veiem tornar a fer treballs manuals. Fins a quin punt han influït en la vostra creació per als més menuts?
―Amb els néts a estones ens ho hem passat molt bé fent de tot i la literatura hi ha tingut un paper important. Els he llegit trossos de relats meus per veure’n les reaccions i saber què farien, hem fet petites representacions teatrals i m’agrada fer-ho. Hi he jugat molt, amb ells, i hem fet molts treballs manuals, disfresses i titelles, tot i que jo sempre he anat escopetejat de feina i per ventura no sempre he pogut estar per ells. Però una de les coses que més ens agradava quan els acompanyava en cotxe a l’escola era fer romanços aplicats als professors, perquè així desdramatitzàvem l’escola. Rèiem dels professors perquè és molt sa riure del poder i de l’autoritat.

Hi va haver un moment en què vau tenir força poder, si més no cultural, quan vau presidir l’Institut d’Estudis Baleàrics. Al llibre considereu que va ser un error greu acceptar el càrrec…
―Em vaig equivocar molt acceptant-lo. A l’institut vaig fer molta feina, discutible, per ventura sí, però una feinada i què vols que te digui, no sé si va valer la pena. Jo no cercava compensacions i encara hi ha gent que diu que això que feia estava bé, però no ho havia d’haver fet, entre més coses perquè estava molt ofegat de feina. No vaig voler deixar les classes a la universitat per si les coses anaven malament i anava de bòlit. Vés a saber tot el que he deixat d’escriure per haver estat a l’institut i per qui sap quants disgusts.

Encara es va equivocar més la vostra filla, Maria de la Pau Janer, anant a la llista electoral de Jaume Matas?
―I tant, això va ser un error molt més gros. Na Maria de la Pau e va deixar seduir i va creure que podria fer més feina per a la cultura des de dins el govern. Ella anava a la llista com a independent i ho va pagar molt car. A ella la van maltractar per tots els costats i això em va doldre molt, però això va així, ensopegues, et traves, t’equivoques i ho pagues.

Alguns dels atacs que va rebre ella anaven contra vós per persona interposada. A vós us han atacat molt. Heu arribat a saber per què?
―A mi m’han atacat tota la vida excepte ara que ja som vell. No he arribat a entendre mai per què ho feien i si podria ser per enveja. Però quina enveja havien de tenir-me? La dels meus petits èxits? Els meus èxits són molt modests per tenir-me enveja, a qui has d’envejar és a qui treu milions a la grossa. Jo no sé trobar una explicació coherent i lògica a aquests atacs

Al llibre us heu tret alguna espineta…
―Ho he fet de manera amable, sense voler fer sang, però en cap moment no he volgut fer unes memòries tranquil·les ni covardes. Si feia les memòries, hi havia de posar el que havia de dir per molt que matisés algunes coses, tenia clar que serien unes memòries valentes i que per ventura podien crear una mica de polèmica. A la meva edat ja no hi ha pas pena de si qualcú s’enfada o no, a mi ara només em fa por el codi penal.

Potser en algun moment algú ha pensat que volíeu ocupar el lloc de Villalonga…
―Ningú no ocupa el lloc d’un altre, has d’ocupar el teu i ja està. Voler ocupar el lloc de Villalonga hauria estat una bajanada majúscula. Villalonga és ell, amb les seves glòries i les seves contradiccions. També deien que volia ocupar el lloc de Llompart, que va ser molt amic meu. No, jo els vaig conèixer tots dos, vam tenir una bona relació amb un i amistat amb l’altre i jo tan sols he volgut ocupar el meu lloc, fent molta de feina, que és una cosa que m’ensenyaren els pares i sabent que les coses només s’aconsegueixen amb molta feina i molt d’estudi i això no té secret, s’han de posar colzes i fer molt d’esforç.

Amb qui sí que vau tenir molt bona relació va ser amb Baltasar Porcel, un altre escriptor a qui constantment li cerquen hereu…
―Vaig tenir una molt bona amistat els darrers quinze anys. Al començament jo li tenia un poc d’enveja i ell em veia a mi un poc com un contrincant. Quan jo vaig guanyar el premi Josep Pla tenia trenta-un anys i Vergés, que era l’amo de Destino, em va trucar per telèfon per donar-me la notícia que havia guanyat el premi. Era la primera vegada que parlava amb ell i em va dir que tots havien votat a favor de la meva novel·la excepte en Baltasar. Això va quedar molt compensat amb la nostra amistat i sempre he admirat la seva obra.

Qui va flirtejar sempre amb vós va ser l’empresari de premsa Pere Serra, que us volia fitxar per escriure als seus diaris…
―En Pere Serra sempre es va portar bé amb mi. Primer perquè quan tenia vint-i-set anys o vint-i-vuit i no tenia ni un duro em pagava molt bé les col·laboracions que feia al seu diari. A més a més, gràcies a ell vaig conèixer en Joan Miró i gràcies a ell també vaig poder dinar un dia amb Borges. En Pere sempre em va anar darrere perquè anàs a escriure als seus diaris i ho deia públicament, teníem una bona relació i li vaig dir que no perquè al seu diari tothom tenia via lliure per a parlar contra mi. Ell defensava que això era llibertat d’expressió, però a ell li agradava que hi hagués merder per vendre més diaris.

En canvi na Maria de la Pau sí que hi va col·laborar i encara ho fa…
―Sí, a ella la va convèncer. Va ser molt cavallerós. Li va demanar que li digués un preu per article i abans que ella li digués ja havia trucat al director i li va dir que començava a col·laborar. Va ser un gest dels seus de persona elegant.

Al vostre llibre també hi ha un retrat de la Universitat de les Illes Balears. La història de la universitat no és una història feliç…
―No sé si n’hi ha, d’històries felices, però la de la UIB no és ni tan sols una història intel·ligent ni moderna. A la nostra universitat es va improvisar molt i els departaments van créixer molt de pressa i no sempre van estar a l’altura. Hi ha hagut alguns professors extraordinaris i seria una ofensa no dir-ho, però en general hi ha hagut un sostre baix.

Si París és el vostre segon amor, què és Mallorca?
―No sempre es fa estimar, Mallorca, si val dir ver. Per a mi Mallorca és una illa que encara conserva alguns racons preciosos i que val més no dir-los perquè continuïn així. Per a mi és un espai amb uns camins, uns arbres, una naturalesa i a banda tot això hi ha una gent, hi ha molta gent que he estimat i que sé que m’estima. Però a la vegada és moltes coses que detest i que em dolen. És com si duguéssim la pobresa encastada dins les neurones més profundes i això et fa reaccionar. Jaume Vidal deia que Mallorca és un manicomi i mira fins a quin punt ho és que hi ha una casa de Mallorca, de botifarres, que és com nosaltres anomenem a la noblesa, que cada any quan arriba Nadal es reuneixen tots i fan un dinar i brinden perquè torni el rei en Jaume i torni a fer el repartiment de l’illa. T’ho pots imaginar?

També costava d’imaginar una mica els exabruptes de Juan Marsé el dia que li donaren el premi Planeta a la vostra filla…
―Crec que es va equivocar aquest dia. No li pots fer això a un altre escriptor, o estava mal sofrit o havia begut.

Li torneu la pilota al llibre dient que la censura li millorava les obres…
―I és cert, als llibres de Marsé cada dos per tres algú se la pelava i llavors la censura li ho treia i el llibre millorava molt.

En Porcel i ell tampoc no s’estimaven gaire…
―S’odiaven a mort, eren enemics declarats per part de tots dos de feia molts i molts d’anys. I de manera rabiosa.

Una de les feines més importants i per ventura més ocultes que heu fet al llarg de la vida són les relacions internacionals en tot l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, impulsant i participant en congressos, seminaris, grups de recerca, consell de redacció de revistes…
―He tengut molta sort i vaig fer amistat amb la directora de la biblioteca del Pompidou, amb gent de la universitat de Pàdua, arreu de l’estat espanyol i també a Colòmbia i a Mèxic. He fet moltes conferències i congressos i en tots els casos t’adonaves que en arribar hi havia gent que respirava el mateix que tu sense que la coneguessis. He tingut moltes relacions amb llocs diversos…

I tota aquesta feina internacional ha anat acompanyada d’un menysteniment que reben en general tots els escriptors de literatura infantil i juvenil, que són la veritable pedrera de lectors…
―He lluitat molt perquè no fos així i he tingut molt bones crítiques i gent que ha llegit i estudiat la meva obra. Josep Maria Aloy, per exemple, n’era un, i fa dos anys als cursos d’estiu de la Universitat de Vic em van fer un homenatge important, però són excepcions. És veritat que alguns llibres infantils es venen molt millor que els llibres per a adults, però és arbitrari. Del llibre He jugat amb llops, del català i del castellà hem venut més de 60.000 exemplars i en canvi de Samba per a un menino da rua, que molts crítics diuen que és el millor llibre juvenil, no es va passar de la primera edició.

Quan el 1986 vaig anar a viure al Pla de na Tesa vaig descobrir que l’escoleta del poble duia el vostre nom…
―Això va ser una emoció majúscula. L’Ajuntament de Marratxí em va dir que li posaria el nom i em va sorprendre tant. A més a més l’escola ha crescut civilitzadament, no està massificada, és lluminosa i té força alumnes, tots es coneixen i tots tenen un paper a l’escola. Encara no fa res que he anat al final de curs d’enguany.

The post Gabriel Janer Manila: “Tenia clar que havia de fer unes memòries valentes. Només em fa por el codi penal” appeared first on VilaWeb.

El Mobile World Congress torna a Barcelona

Després d’haver estat ajornat el 2020 a causa de la pandèmia, aquesta setmana Barcelona torna a ser la capital mundial del mòbil, amb un dels seus principals congressos internacionals, el Mobile World Congress (MWC). Tanmateix, l’esdeveniment continuarà afectat per la covid. S’ha hagut d’endarrerir uns quants mesos tot esperant que la situació sanitària millori. Malgrat això, no ha evitat que grans empreses siguin absents a les instal·lacions de la Fira Gran Via de l’Hospitalet de Llobregat. Els organitzadors calculen que hi haurà entre 25.000 assistents i 40.000 –que hauran de mostrar una prova negativa de covid–, molt per sota dels 109.000 assistents del 2019. Tot i la baixada de l’activitat econòmica que significarà aquesta disminució, pot servir de baló d’oxigen a un sector turístic en situació d’emergència a causa de l’aturada del turisme internacional. Els organitzadors esperen tornar a la normalitat l’any vinent, quan es farà a les dates tradicionals (la darrera setmana de febrer) i mantenir el compromís fins el 2024. Sobre si continuarà més enllà d’aquesta data, atès l’interès d’acollir-lo de ciutats com ara Madrid, John Hoffman, màxim dirigent de GSMA, l’empresa responsable, respon amb un diplomàtic “per què hauríem de canviar?”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Hoffman obre el MWC: “Tornem als negocis, tornem a Barcelona”

Principals novetats d’un congrés fortament marcat per la pandèmia

A causa de la covid, empreses com ara Google, Lenovo, Samsung, Sony, Nokia, Ericsson, Qualcomm, Oracle, BT i Xiaomi, principals actors del sector, van anunciar que no assistirien al MWC, cosa que va fer perillar el congrés d’enguany. Tanmateix, algunes faran presentacions virtuals dels seus productes, i esperen mantenir el contacte amb els assistents, molt en la línia de la feina remota que marca la pandèmia en el nostre dia a dia. El sector mòbil l’ha viscut especialment, amb una crisi de producció de xips deguda a la forta demanda d’ordinadors i dispositius per al teletreball. Com també el tancament temporal de fàbriques, l’alteració dels canals logístics i una manca de matèries primeres que ja afecta tots els sectors econòmics. Una situació que no es preveu pas que millori immediatament i que origina una pujada de preus generalitzada a escala internacional en tots els sectors econòmics.

Tanmateix, la pandèmia també té un aspecte beneficiós per a la indústria de dispositius mòbils. El teletreball ha fet créixer fortament la demanda d’eines. Les companyies han de reorientar els productes cap a aquestes noves necessitats, més enllà del lleure. El MWC continuarà centrat en la implantació de la connectivitat 5G, una tecnologia que ha de marcar aquesta dècada, i es comença a definir el seu successor, el 6G. També hi trobem futurs competidors, com ara Starlink, la iniciativa d’Elon Musk –hi participarà virtualment– per a crear una xarxa d’internet mundial amb milers de satèl·lits en òrbita baixa. Millorar la connectivitat és una de les grans prioritats de la indústria, perquè el teletreball sembla que ja no se n’anirà. Això implica que les empreses de tots els sectors econòmics hauran d’accelerar la transformació digital. Tecnologies com ara la realitat augmentada, els serveis al núvol, l’automatització de processos, la intel·ligència artificial, l’aplicació de la tecnologia de cadenes de blocs (criptomonedes) i fins i tot l’holografia seran algunes de les qüestions principals de què es parlarà al congrés d’enguany, perquè han esdevingut cabdals per a millorar l’experiència virtual en el dia a dia de centenars de milions de treballadors. Sense oblidar un dels èxits motivats per la pandèmia: els chromebooks.

Les novetats dels principals fabricants

D’entrada, com ha passat els anys anteriors, el segon fabricant de mòbils del món, Apple, no hi serà present. Els californians s’estimen més fer esdeveniments propis per anunciar els seus productes. A més, organitzen un esdeveniment anual adreçat a desenvolupadors del seu ecosistema, exclusiu. De manera que el primer fabricant de mòbils, Samsung, té el protagonisme assegurat. Tot i que no hi assistirà físicament, farà presentacions virtuals al web i al canal de YouTube. No se sap de cert, però els experts pensen que Samsung presentarà una nova versió del rellotge intel·ligent i possiblement un mòbil plegable i una tauleta. L’objectiu seria ampliar l’oferta sota la marca Galaxy. El darrer MWC va presentar mòbils que es convertien en ordinadors de sobretaula gràcies a perifèrics específics, i amb la pandèmia totes les empreses estan interessades a proporcionar un conjunt de dispositius per a tenir una oficina virtual a cada llar, que alhora podrem aplicar al lleure i a l’esfera personal, com ara fer esport en època de confinament. Quant als nous mòbils de Samsung, són al mercat des del març. Més enllà d’això, se sap que l’empresa treballa en una nova generació de mòbils plegables, una de les novetats estrella d’anys anteriors, però que sembla que no acaba de triomfar entre el públic –com ha passat amb els mòbils convertibles en ordinadors personals.

Samsung ha de presentar els nous rellotges intel·ligents, que estrenen sistema operatiu desenvolupat conjuntament amb Google.

La xinesa Lenovo és una de les altres grans empreses del sector, centrada més en ordinadors. Va comprar la divisió d’IBM d’ordinadors personals el 2005. A Barcelona presentarà els nous portàtils i chromebooks, aquests últims de gran èxit durant la pandèmia. Però sobretot se centrarà en els accessoris d’ordinadors per a facilitar el teletreball. És una de les grans necessitats nascudes durant la covid. Molts usuaris veuen que poden treballar a molts llocs: a casa, a la segona residència i en espais compartits amb amics i familiars. L’ordinador portàtil, que per a una estona pot estar bé, per a una jornada laboral pot ser insuficient. Necessitem un monitor més gran, un bon teclat i un bon ratolí extern, ampliar les connexions USB, carregar fàcilment el mòbil i l’ordinador, si convé, amb bateries d’emergència. I si és sense fils, millor. Webcams, auriculars i micròfons per a reunions de feina freqüents. Lenovo presenta nous productes en moltes d’aquestes àrees.

Google, per una altra banda, sembla que serà completament absent del MWC d’enguany. Ni hi serà físicament ni hi ha previst que faci cap presentació virtual. Tanmateix, serà un dels grans protagonistes indirectes. Samsung i Google han fusionat els seus sistemes operatius per a rellotges intel·ligents en una nova plataforma denominada Wear, i els coreans segur que en parlaran. S’espera que aquest nou sistema operatiu sigui més ràpid, millori notablement la durada de la bateria i tingui una versió específica del Google Maps per a indicar rutes a seguir. També que compti amb versions de Spotify i YouTube Music que funcionin sense connexió a internet, descarregant la música; una integració millor d’aplicacions esportives; més capacitat de personalització visual; i un accés més fàcil al desenvolupament de noves aplicacions.

Els accessoris per a teletreballar han esdevingut una de les prioritats del sector (font: Lenovo).

Sony presenta tradicionalment els seus mòbils estrella al MWC. Igual que els altres fabricants, ha decidit de mantenir les dates de costum i els nous Xperia ja són al mercat de fa dies. Amb connectivitat 5G assegurada, els japonesos es volen adreçar a la franja de preus intermèdia i alta. El mercat de mòbils ja és molt madur i resta poc espai per a una innovació marcada. Més càmeres per a obtenir qualitat més bona amb diversos zooms, pantalles amb més freqüència d’actualització i l’adopció general de la tecnologia OLED són millores de la majoria de dispositius. Malgrat tot, no es descarta que Sony pugui presentar models nous al MWC.

És per aquesta dificultat d’innovar en la part del maquinari que les companyies s’adrecen més a la part del programari i la connectivitat. El 5G és la tecnologia que ha de dominar el mercat durant aquesta dècada, tot i que de moment és lluny del desplegament i les prestacions que es van anunciar a l’últim MWC. Companyies com ara Nokia n’estenen la implantació en col·laboració amb empreses de contingut i serveis al núvol, on Amazon també té un paper molt important. L’oficina mòbil no s’entén sense aquestes dues tecnologies. Tanmateix, un nouvingut pot afectar seriosament el 5G. Parlem de Starlink, creat per Elon Musk, una xarxa de milers de satèl·lits a baixa altura posats en òrbita per SpaceX. De moment és en fase de desplegament i proves i s’espera que pugui donar cobertura d’internet equivalent a la fibra òptica i al 5G arreu del planeta, incloent-hi els més de 3.700 milions de persones que no tenen accés a internet actualment. Ja hi ha 1.700 satèl·lits en òrbita i es preveu d’arribar a 12.000, xifra que fins i tot podria pujar a 30.000. El màxim dirigent de Tesla i SpaceX participarà virtualment en el MWC el dia 29 de juny, per parlar de l’estat del projecte.

Relacions del món professional

No esperem més grans anuncis de les principals companyies. Tot i haver-se fet finalment el MWC, la pandèmia continua passant factura, amb les companyies a mig gas, amb problemes de subministrament, restriccions de mobilitat i unes economies molt afectades que han de mostrar signes més clars de millorament. Però cal no oblidar que potser la part més important del MWC no són els anuncis dels grans fabricants, sinó la possibilitat de posar en contacte professionals d’arreu del món, que són la clau de la indústria. El congrés no oblida aquesta faceta i compta, per exemple, amb espais específics per a donar a conèixer starts-ups i productes, serveis i projectes de companyies més petites i desconegudes –també del nostre país. En aquesta àrea es destaquen les Fintech, un dels nous sectors en creixement. Són solucions financeres mitjançant els mòbils que ofereixen productes bancaris, finançament i eines d’inversió borsària. A la banca tradicional, que es troba enmig d’un procés d’adaptació digital profund, li ha sorgit un nou competidor que gràcies a les noves tecnologies pot qüestionar-ne els fonaments. Les start-ups cercaran, sobretot, inversors dins el MWC, que representen al voltant de 5.000 milions de capacitat econòmica.

Elon Musk participarà en el MWC per presentar Starlink, la iniciativa de SpaceX per a proporcionar internet de banda ampla a tot el planeta, competint amb el 5G.

Una altra qüestió clau per als professionals, com hem vist, serà la digitalització de les empreses, que s’ha accelerat enormement a causa de la pandèmia. Ara ja no és pas una opció a mitjà termini o a llarg termini. Les companyies han hagut d’adoptar i habituar-se a noves solucions digitals ràpidament i hauran de seguir un procés de maduració i millorament després d’aquest aprenentatge forçat. Caldrà desenvolupar nous perfils professionals i nous productes i serveis. En aquesta àrea la intel·ligència artificial ha de tenir un paper important, especialment en l’automatització de processos dins les empreses. També s’hi destacaran les aplicacions de salut, gràcies al 5G i als sensors que incorporen cada vegada més els mòbils i els rellotges. Un segment que ja existeix, però que amb la seva expansió resulta com més va més útil per a més gent, especialment esperonada pel confinament, que ha fet que la relació metge-pacient en molts casos hagi hagut de ser a distància mitjançant eines digitals.

Finalment, i potser més futurista, veurem l’holografia, la realitat augmentada i la virtual, gràcies a les promeses ulleres intel·ligents. Si fins ara no acaben de fer forat en el món del lleure, amb el teletreball en pot arribar una nova utilització. Passarem de les videoconferències, ara esdevingudes habituals, a reunions en una taula virtual on tots serem asseguts amb ulleres digitals? En comptes de treballar aïllats a casa, compartirem oficina virtual amb els companys de sempre sense sortir de casa gràcies a aquestes noves tecnologies?

En definitiva, el MWC d’enguany serà un congrés de mínims i de transició, però dins una dècada on la tecnologia mòbil ja origina canvis significatius a la nostra vida, sobretot a la feina.

The post El Mobile World Congress torna a Barcelona appeared first on VilaWeb.

L’extinció de l’intel·lectual

A hores d’ara pot semblar un sarcasme l’eslògan d’Artur Mas caracteritzant el seu govern com el dels millors. Ni Donald Trump, amb la seva il·limitada capacitat per a la hipèrbole, no va proferir mai un elogi tan absolut de la seva administració. Li ho impedia el narcisisme i el desencís indefectible amb els subordinats, fins i tot els més submisos, quan el contrariaven en alguna de les seves absurdes exigències. Al final, el “govern dels millors” acabà essent conegut com el de les retallades, havent aplicat les restriccions pressupostàries del govern espanyol sense discutir-les ni explicar-les prou bé. Per a compensar aquella mala imatge, esdevingué el govern del 9-N, és a dir, d’un simulacre de consulta que s’esqueia d’allò més amb el simulacre de govern. En aquell succedani de referèndum fins i tot la pregunta era un simulacre de pregunta. Convidava a respondre sense haver de prendre cap decisió determinant.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Considerat globalment, el govern dels millors fou un govern gris, indecís i intranscendent. I no pas perquè Mas fos un polític mediocre, sinó perquè optà per la mediocritat, la continuïtat, les mitges tintes i el carrer del mig en els fets i les idees: casa gran, dret de decidir, consulta no vinculant, eufemismes d’aparador. El programa, com altres vegades, era “fer veure que”, amb l’objectiu d’enfilar-se damunt l’onada reivindicativa que s’alçava sota els seus peus. Superada la cresta del Primer d’Octubre i la sentència del Suprem, l’actual govern es prepara per al descens a la vall de l’onada. Ara toca apaivagar, amainar, decréixer, sempre des del simulacre. D’antuvi, el d’una negociació que comença amb l’exigència que l’independentisme, en paraules de la portaveu del consell de ministres espanyol, María Jesús Montero, “superi les posicions extremes”. L’estat hi “dialogarà” sols si renuncia a “l’extrem” de la independència, si l’independentisme es desnaturalitza i es limita a parlar d’allò que “càpiga dintre de la constitució”. Hi dialogarà verticalment, doncs, amb l’interlocutor agraït de l’atenció que vulgui concedir-li qui, en obrir la porta de la presó, adverteix que també la pot tancar i no té cap mania de “tornar-ho a fer”.

Que l’independentisme esdevingui virtual, sense cap aspiració positiva a la independència; aquesta és la clàusula dels indults i el paisatge després de la batalla. Amonestada pel Consell d’Europa, l’esquerra espanyola preconitza la desjudicialització de la política, però manté les condemnes. Predica amor, retrobament i reconciliació, però continua criminalitzant els presos amb un perdó que ni és justícia ni els restitueix integralment la llibertat. També aquí impera el simulacre. A Europa el règim espanyol es jacta de respectar la llibertat d’expressió i un grapat de compromisos democràtics, però a casa envia artistes i manifestants a la presó amb penes multianuals i arruïna famílies per una acció exterior de govern de caràcter diplomàtic.

Com totes les dictadures, Espanya persegueix retroactivament la dissidència i eixampla l’abast repressiu per associació i contagi, fins al darrer becari, com deia Soraya Sáenz de Santamaría en el seu programa de percaç. Sense el Primer d’Octubre, les quaranta-una persones que demà han de presentar-se al Tribunal de Comptes no serien encausades, perquè fins llavors ni el govern espanyol ni la judicatura no havien trobat cap raó per a inculpar-les. No és pel que feren com a servidors públics, sinó pel que féu el poble en exercici d’un dret, que els empaiten els hereus de la dictadura. La causa del Tribunal de Comptes no és cap processament singular, com han de ser-ho els litigis, sinó un més en l’ona expansiva d’una causa general que esclatà amb l’aplicació de l’article 155 i avança d’individu en individu en una metàstasi desenfrenada que el govern espanyol ja no és capaç d’aturar.

Com una taca d’oli, la repressió embruta tot allò que grapeja. Exactament com la mentida. No es persegueix pas l’independentisme, adveren, mentre no passi de la idea a la pràctica. La doctrina és prou coneguda. Tampoc la dictadura no perseguia ningú que no es fiqués en política. Igual com ara, la privadesa de la consciència concordava amb una hipòtesi de democràcia que a Espanya sempre caldrà conjugar en subjuntiu. Espanya fóra una democràcia “plena” si la divisió de poders impliqués un equilibri i no la usurpació de funcions. Podria passar per un estat descentralitzat si el poder polític, financer i mediàtic no s’acumulés desproporcionadament a la capital; si les comunicacions no passessin obligadament pel quilòmetre zero; si les competències exclusives de l’autonomia no les bloquessin decrets llei; si els governs autonòmics no fossin intervinguts quan l’estat és incapaç de resoldre un conflicte de legitimitats; si les nacionalitats no es degradessin al nivell de regions; si no es combatessin les identitats culturals i la pluralitat no es veiés com una nosa que cal enretirar del mig; si el dret a la llengua pròpia no es relegués a la intimitat; si…

Que les masses espanyoles celebrin aitals contradiccions, que n’acceptin les implicacions i n’aplaudeixin les conseqüències, mentre la convivència es deteriora i es frustra l’assaig de democràcia, és una prova de mala fe; però encara més és senyal d’incapacitat reflexiva. A Espanya hi ha una profunda tradició antiintel·lectual, que en èpoques de crisi esdevé militant. Durant els més de tres anys i mig que els polítics catalans han estat privats de llibertat i sotmesos a humiliacions de tota mena –encara no fa una setmana, el telenotícies del primer canal de televisió en feia befa quan informava de la sortida de la presó–, cap intel·lectual espanyol de prestigi no ha alçat la veu amb un sonor “j’accuse!” L’excepcionalitat de Ramón Cotarelo confirma la regla, car la seva posició envers l’autodeterminació l’obligà a expatriar-se. I dels estrangers que vocacionalment s’ocupen d’Espanya, gairebé cap no s’ha implicat en defensa de la minoria catalana. Els pronunciaments més aviat han anat en sentit contrari, amb migrades excepcions com la de l’hispanista emèrit anglès Henry Ettinghausen, l’italià Patrizio Rigobon i l’alemany Axel Schönberger. Deu haver-n’hi més, que ara no em vénen al cap, potser perquè en realitat no existeixen o perquè no s’han fet veure gaire.

L’intel·lectual és una espècie en perill d’extinció. L’any 1963, quan sols en faltaven cinc per a la revolta dels estudiants a la Universitat de Columbia, on ell ensenyava, l’historiador Richard Hofstadter publicà el seu estudi sobre l’antiintel·lectualisme a la societat americana. Observant com el poder i el coneixement, que havien convergit en els fundadors de la nació, s’havien anat separant –una separació que a Europa Max Weber ja havia definit en termes vocacionals–, Hofstadter remarcava que, quan el poder recorre al coneixement, no ho fa cercant l’intel·lecte en tant que funció crítica, sinó per instrumentalitzar la competència de l’expert. Hofstadter es preguntava si l’intel·lectual, en tant que expert, continua essent un intel·lectual, si no es converteix en un tècnic mental a les ordres dels patrons que el lloguen. I arribava a la conclusió, una conclusió que passats gairebé seixanta anys no ha perdut validesa, ans al contrari, que en gran part l’educació superior dels Estats Units aspira a formar experts que no són intel·lectuals ni persones de cultura i que, quan passen a treballar per al govern o la indústria o a les universitats mateix, no esdevenen intel·lectuals de cop i volta.

Si els experts serveixen per a certificar allò que ja és acceptat de molts, l’intel·lectual es caracteritza per pensar amb independència, assumint els riscs de la disconformitat. L’històric procés contra l’independentisme ha estat l’afer Dreyfuss de la nostra època. El còctel de prejudici i d’injustícia amb què s’ha inflamat la societat espanyola marcarà el mig segle vinent, com l’afer Dreyfuss marcà l’avenir de França al segle XX. Amb el temps, el silenci dels experts esdevindrà consens universal sobre la immoralitat de les sentències i la persecució dels defensors del dret d’autodeterminació, perquè, com en altres causes ja guanyades, l’expert acaba desplaçant-se gregàriament fins a situar-se a redós de l’opinió majoritària. Més curós de no sortir del consens que l’adscriu a un centre de poder que no pas d’exercir lliurement les seves facultats, el tècnic en qualsevol de les modalitats oficials del pensament fa bona la dita de Chesterton sobre els intel·lectuals que es mostren més cofois de posseir intel·lecte que no pas joiosos de servir-se’n.

The post L’extinció de l’intel·lectual appeared first on VilaWeb.

El retorn a l’Espanya humiliada: del Maine a Slesvig-Holstein

Fa poc que s’ha publicat la versió catalana de Passats singulars, el llibre que Enzo Traverso va dedicar al paper del “jo” en l’escriptura de la història. I m’interessa parlar-ne avui perquè al final del llibre, Traverso fa una crítica duríssima del “presentisme”, tot denunciant que hi ha gent que pretén que oblidem la relació entre el passat “com a camp d’experiència” i el futur com a “horitzó d’expectativa”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La crítica em sembla perfectament aplicable a la política, especialment a la política catalana i, en concret, a tot això que ha passat aquestes darreres setmanes. Perquè hi ha un intent visible que l’informe del Consell d’Europa i l’indult als presos marque un tomb “presentista” per a l’independentisme, en què l’única cosa que importaria seria la gestió del moment, de l’instant precís.

Puc entendre que Espanya i els espanyols opten ara pel presentisme, és clar. Tenen moltes vergonyes a amagar i massa por amb vista el seu futur. Però l’independentisme, precisament, ara és quan ha de tenir la mirada més clara i quan ha de posar la directa, partint de tot allò que ja sap del passat “com a camp d’experiència” i tenint com té un “horitzó d’expectativa” nítid, que és la decisió que prengueren els ciutadans votant el Primer d’Octubre.

Ja aleshores, el dia del referèndum, Espanya sabia perfectament que les seues actuacions repressives, policíaques i judicials, no aguantarien la revisió d’Europa. Però esperaven que quan arribarien les decisions europees, que ara comencen a arribar, nosaltres simplement ja seríem morts, políticament morts. I que, per tant, qualsevol decisió seria en definitiva intranscendent.

Tanmateix, no ha passat això. Hem de ser-ne conscients i fer-ho valer, alhora que hem de ser conscients que a Espanya ara ja tot penja d’un fil ben prim. Per això la sensació que tenen a la cort de tornar a caure en un “desastre del 98” és molt palpable, ben visible per exemple en la portada del diari El Mundo d’ahir.

A Madrid el règim profund ja veu Espanya novament humiliada, situada en un nou “desastre del 1898”, ara no pas afavorit per l’independentisme cubà ni l’imperialisme dels Estats Units, sinó per l’independentisme català i la justícia europea. I segurament tenen bona part de raó perquè és veritat que les circumstàncies són massa semblants per a poder-les passar per alt. L’equivalent a la combinació del Crit de Yara i l’enfonsament del creuer Maine al port de l’Havana és la combinació entre el Primer d’Octubre i la sentència de Slesvig-Holstein –i, per tant, igual que aleshores, avui tenim la combinació que pot ser reeixida d’una revolta interna fortíssima i d’una resposta exterior que posa límits severs a la capacitat repressiva espanyola.

El dictamen de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa no ha estat res més que un aperitiu de tot allò que ha de venir, de tot allò que ja és al punt on ha de ser. I que ha d’arribar d’Estrasburg i de Luxemburg. No és res més que l’aperitiu de totes les sentències vinculants i de compliment obligat que deixaran Espanya lligada de peus i mans i sense capacitat de resposta. I és aquesta expectativa que, per ella mateixa, justifica, ara mateix, un salt endavant potent del moviment independentista, una estirada definitiva de l’estaca, per fer-la tombar d’una volta per sempre.

Ja ho sé, que molts em demanareu com casa això amb un govern i uns partits més “presentistes” que mai, que han optat d’una manera ben vistent per ajornar el conflicte. Bé, doncs hi ha dos detalls que no haurien de passar per alt a cap anàlisi. El primer és que hi ha el carrer, que s’ha sabut imposar als polítics durant bona part del trajecte i que ha de recuperar el protagonisme urgentment i clara si volem arribar a bon port. El Crit de Yara no el controla el Palau de la Generalitat. Val més que ens fem a la idea i que mirem de fer-ho visible, o si no acabarem derrotant-nos nosaltres sols, a còpia de pessimisme, desconfiança pròpia i desànim. I el segon és que els processos judicials en marxa són processos que actuen sobre fets que ja han passat, sobre accions jutjades, no sobre ambients que es puguen crear d’ara endavant. De manera que la Moncloa no controla el Maine ni el seu enfonsament.

I si la Generalitat no controla el crit de Yara i la Moncloa no controla el Maine, aleshores quina excusa podríem posar tots plegats, si això arribàs a passar, per a justificar davant la història no haver estat capaços de córrer a agafar la llibertat amb les nostres mans?

 

PS1. És molt important què va passar ahir en el congrés del Bloc Nacionalista Valencià. La proposta de la direcció del partit de perdre perfil nacionalista, fins i tot en el nom, fou rebuda amb una dura crítica de la militància i la candidatura alternativa, sobiranista, encapçalada per Àlex Ruiz, va aconseguir el 36,7% dels vots del congrés. Que són moltíssims si tenim en compte que tots els noms coneguts i de pes del Bloc feien pinya entorn d’Àgueda Micó. Per entendre millor la situació creada us recomane de llegir aquesta anàlisi prèvia i la crònica posterior, fetes per Esperança Camps.

PS2. Ahir vam saber de la mort del pres Mohamed Choulli a la presó de Puig de les Basses, en unes circumstàncies sorprenents. I estic impressionat perquè just un any abans, dia per dia, havíem publicat la seua denúncia de maltractaments i coaccions. Cal un informe molt rigorós sobre què ha passat.

PS3. Els recomane l’entrevista que Assumpció Maresma ha fet a Anna Regalon, la mare de Marcel Vivet: “Aquí no mana ningú! A tothom li sap greu això que li passa al meu fill, però ningú no fa res!”

PS4. Si no passa res greu, aquesta setmana la dedicaré a descansar. El darrer any i mig, d’ençà que començà la pandèmia, ha estat una temporada d’un enorme desgast, també personal, i necessite desconnectar uns quants dies. Ens retrobarem diumenge vinent.

The post El retorn a l’Espanya humiliada: del Maine a Slesvig-Holstein appeared first on VilaWeb.

Moriries per un ideal?

En entrar a la sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on Francesc Torres (Barcelona, 1948) ha instal·lat Aeronàutica (vol) interior, l’espectador sent, tot d’una, un gran impacte estètic i moral. Miris on miris, caminis per on caminis, t’aclaparen un cúmul d’idees que, de mica en mica, aniràs desentrellant. Són sensacions d’una intensitat i d’una bellesa que trigues a assimilar, que et generen la reflexió, la meditació, la contemplació i et remouen la memòria i les entranyes. Art.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

És una obra que t’interpel·la profundament. Com ho feia aquell cartell del PSUC a la guerra en què un soldat ferit assenyalava els vianants, tot demanant-los: “I tu? Què has fet per la victòria?” Ja poc es pot fer per la victòria, però el passat, com sol dir l’autor, sempre es viu en present. No es pot oblidar. L’amnèsia, per contra, absol el present. És la intenció de les elits al poder. La memòria és fonamental per a la construcció de nosaltres mateixos en un present que constantment ens interroga sobre les qüestions fonamentals de la nostra història.

“Un avió que no vola no és un avió, és una obra d’art”, afirma Francesc Torres. I el programa de mà t’interpel·la directament: “Moriries per un ideal?” I és així, amb aquestes premisses, que l’art i la memòria han conquerit per primera vegada una de les sales d’ús civil més grans d’Europa: la sala oval del MNAC, bo i omplint-la de vida, de símbols i significats, tot creant un joc de miralls de preguntes i respostes infinites.

És important què proposa l’obra i és important on ho proposa. Fent-la un espai transitable, una plaça pública per on passejar i perdre’s en les pròpies reflexions i records, en el nostre particular vol interior. Aquest espai –és la meva impressió– abans semblava inhòspit, gèlid, el creuàvem de pressa per anar al bar, com si en qualsevol moment pogués esclatar una tempesta. Era una mena de “no lloc” burgès. Un forat negre –o forat blanc– no resolt a la reforma del museu. Però avui ha estat dignificat per l’art i la memòria. I ens atrau amb una força insòlita, un magnetisme especial que mai no oblidarem.

‘Aeronàutica (vol) interior’, Francesc Torres. MNAC. “Un avió que no vola no és un avió, és una obra d’art”

Els protagonistes de la instal·lació són la rèplica de dos avions russos que van participar en la guerra del 1936-1939 al bàndol de la República. Dos símbols de la lluita antifeixista: el bombarder soviètic Túpolev SB-2 Katiuska i el caça també soviètic Polikàrpov I-16 Mosca. Les dues rèpliques a escala 1:1 són obra de José Ramón Bellaubí Caballer, capità de la Marina Mercant i director del Centre d’Aviació Històrica de la Sénia. De fet, l’origen de la instal·lació rau en una visita que va fer Francesc Torres fa uns anys a l’històric camp d’aviació de la Sénia (Tarragona), construït per la Segona República en començar la guerra que, a mesura que la guerra s’anava perdent, va ser ocupat pels alemanys de la Legió Còndor.

L’immens i preciós Katiuska penja de la cúpula de la sala, i queda a un pam de terra. Són vint metres de punta a punta de les ales i quatre tones de pes. Una rèplica metàl·lica, lluminosa, que encara és a mig fer. La imatge és majestuosa. Irradia una llum i una tensió que impregnen tot l’espai. L’avió és a punt d’estimbar-se i esclatar contra el terra del museu al bell mig de la plaça pública, a l’epicentre del món i de tots els dubtes. Som a un pam que esclati i ho rebenti tot, espectadors inclosos.

És com una immensa creu invertida, un símbol d’impacte a totes les cultures, que permet a l’autor de fer un paral·lelisme amb la Crucifixió de sant Pere que va ser executat, també, cap per avall, una bella taula gòtica del segle XIV, de la col·lecció del MNAC, obra del mestre Pere Serra. La tensió o la juxtaposició entre tots dos elements, el bèl·lic convertit en obra d’art, i el religiós, també convertit en obra d’art, permet a l’artista de proposar la ritualització de l’execució i del sacrifici que, en el fons, és l’essència de la guerra. En un costat, discretament, tranquil, s’ho mira el Polikàrpov, perfectament reconstruït i amb la pintura de camuflatge que portava a l’època.

‘Crucifixió de sant Pere’, cap al 1400. Pere Serra. MNAC.

Aquí i allà, alguna olivera arrencada amb les arrels, ens recorda un altre sacrifici. Quan l’any 1937 es va construir l’aeròdrom de la Sénia, es van expropiar noranta hectàrees d’oliverar, i els propietaris van ser obligats a talar prop de nou mil oliveres. Quan passo prop d’una d’elles, una senyora li diu a la seva filla: “No, nena, no pateixis, aquestes oliveres les tornaran a plantar. No veus que encara tenen totes les arrels?”

Si es poguessin tornar a plantar les idees i les actituds de tota aquella generació de soldats que van morir als camps de batalla en aquells tres anys de guerra… Fou una guerra d’extermini i anihilació que massacrà, fins i tot, la població civil indefensa a la rereguarda. Potser per això és encara més important el deute de la memòria i l’exploració des d’avui d’aquell conflicte i totes les seves reverberacions.

Aeròdrom de la Sènia. L’aeròdrom de la Sénia

El camp d’aviació consistí en tres pistes encreuades (una altra vegada la creu, ara horitzontal) de terra dura, orientades als vents dominants. Hi havia un edifici per als oficials, un refugi antiaeri per a dues-centes persones i construccions addicionals que es van fer tot aprofitant cases i edificis dels voltants. No hi havia hangars per als avions. L’aeròdrom es va posar en funcionament el setembre del 1937, amb tres esquadrilles de bombarders Túpolev SB i tres esquadrilles del caça Polikàrpov I-16, entre més màquines diverses. Els esquadrons eren dirigits normalment per pilots russos que comandaven el gruix dels pilots espanyols.

La situació estratègica de la Sénia va propiciar nombroses accions importants de l’aviació republicana. Després, el 14 d’abril de 1938, es va convertir en la base de la Legió Còndor alemanya i un dels aeròdroms franquistes més importants del país, amb els Messershmitt Bf 109, Junkers Ju 87 Stuka i Heinkel He 111, màquines que serien les estrelles de la Segona Guerra Mundial. Aquest camp va ser un centre d’operacions clau en el desenvolupament de la batalla de l’Ebre, del juliol al novembre del 1938.

Tal com mostren les fotografies, entre els edificis hi destaca el bordell que van recondicionar els nazis de la Legió Còndor per al descans i el gaudi carnal dels seus soldats. Hi ha fotografies que il·lustren el període dels nazis. Les imatges dels pilots alemanys dinant a l’aire lliure sota una olivera, o acaronant dalt d’un cotxe i a ple sol el cos d’una prostituta local despullada, fan pensar que aquells joves alemanys van venir a la guerra a passar unes bones vacances en un càlid poble mediterrani.

Sobre la fotografia dels nazis amb la prostituta despullada Torres ha dit: “No es correspon amb la iconografia de la feminitat que tenim de la guerra civil; em va sorprendre.”

Prostitució al camp d’aviació de la Sènia. La guerra civil, fonament d’una vida

Francesc Torres em deia fa uns anys en una entrevista ací: “El fet més important de la meva vida, la guerra civil, va passar nou anys abans que jo nasqués. La guerra t’enxampa una dècada més tard i no has pogut tenir-hi un rol actiu. Que no hagis pogut fer res i t’adonis que a la teva vida tot està condicionat per aquesta experiència que tu no vas viure directament és molt bèstia. Això va generar una obsessió per una cosa totalment impossible que és recuperar el temps, tirar enrere, però no es viu mai cap enrere, sempre es viu endavant.”

Torres és un gran coneixedor de la història i la iconografia de la guerra del 1936-1939. De primer, per família, perquè a la batalla de l’Ebre van morir familiars seus. Després, pels seus interessos personals de política i memòria, i fruit dels seus molts anys d’investigació per a obres seves com ara Belchite / South Bronx: A Trans-Cultural and Trans-Historical Landscape (1988), Amnèsia / Memòria (1991), sobre la memòria dels maquis anarquistes, i Fosca és l’habitació on dormim (2007), sobre l’excavació a Burgos d’una fosa comuna de la guerra.

Una de les obres de Francesc Torres, que veient aquesta instal·lació no puc evitar d’evocar, és Cincuenta lluvias (1990), dedicada a tres moments de la història espanyola del segle XX: 1943, 1973, 1983. La sala dedicada a l’any 1973 era presidida pel Dodge 3700 GT en què va morir l’almirall Luis Carrero Blanco, víctima d’un espectacular atemptat d’ETA amb explosius. Era el cotxe original en què va morir la mà dreta de Franco, tal com havia quedat de malmès, després d’enlairar-se més de trenta metres i caure al pati interior d’un convent de jesuïtes del carrer Claudio Coello de Madrid. La ferralla es conservava i es conserva, religiosament, en un museu militar.

‘Aeronàutica (vol) interior’. Francesc Torres. MNAC. Moriries per un ideal?

De fons, se senten les cigales i els motors dels avions, com si s’acostés un esquadró amenaçant pel cel. Un perill llunyà de bombardeig. Fins i tot hi ha un parell de barrils de combustible vells i rovellats que s’han conservat des d’aleshores. L’aeròdrom i els avions t’entren per la vista, per l’oïda i, fins i tot, per l’olfacte i la memòria que tenim de l’olor de benzina i motor escalfat que desprenen els cossos dels avions.

Mentre l’espectador segueix el seu vol interior tot deambulant per l’espai oval, sense cap altra intenció que seguir el fil atzarós de les seves impressions i intuïcions, a poc a poc va descobrint els misteris més o menys visibles de la instal·lació, tant els reals com els imaginats. Com totes les idees personals i intransferibles que cadascú té en passejar-se per una obra d’art que obre totes les portes i finestres a la lliure interpretació. Vegeu-ne el video ací:

Els herois de la Sénia

És així com descobrim que el Katiuska penjat cap per avall, epicentre i eix de l’obra, és la rèplica fidel del que pilotava l’aviador republicà Francisco Gómez el 16 de desembre de 1938, a l’últim bombardament republicà al camp de la Sénia. En aquella darrera acció es van destruir set avions alemanys, es van produir desperfectes a les pistes i també va ser molt castigat l’edifici que allotjava el bordell. Francisco Gómez va morir aquell dia, al costat de la seva ametralladora.

Un altre dels herois republicans de l’aire que descobrim en aquesta obra d’art va ser Leocadio Mendiola Núñez (Badajoz, 1909 – Barcelona, 1998), que va comandar moltes accions de combat, com ara el bombardament del cuirassat nazi Deutchsland i l’atac gairebé suïcida del camp d’aviació de la Sénia, quan era el més important de la Legió Còndor en territori espanyol.

Mendiola és l’únic aviador de la República a qui es va concedir “la Laureada” de Madrid. En guerra no va arribar a rebre-la mai. Durant el franquisme, òbviament, tampoc. Quant als deutes pendents de la memòria històrica d’aquest país, és important de remarcar, tal com s’explica a l’exposició, que tots els governs democràtics de diferents partits que han governat l’estat espanyol després de la mort de Franco s’han negat a resoldre la qüestió. Tot i que Mendiola va ser reconegut a la transició com a militar espanyol de ple dret amb el rang de coronel.

Francesc Torres davant un avió Katiuska. “Sàvia és la natura que ens fa morir perquè la vida tingui algun valor”

Entre les troballes que es fan en aquesta instal·lació, hi ha un vídeo rodat per l’artista. És un pla fix d’un poblet petit, cases, teulades, xemeneies i arbres. Amb el muntatge fotograma a fotograma dels centelleigs del sol a les xemeneies de les cases del poble, l’artista ha construït en Morse la frase: “Sàvia és la natura que ens fa morir perquè la vida tingui algun valor.”

La instal·lació Aeronàutica (vol) interior és l’eix central d’un gran programa sobre la guerra del 1936-1939, art, conflicte i memòria que el MNAC anirà desenvolupant enguany: l’exposició de fotografies d’Antoni Campañà, “La guerra infinita”, que es pot veure fins el 18 de juliol, i “El museu en perill! Salvaguarda del patrimoni artístic català (1936-1939)”, visitable a partir del 15 de juliol, sobre la salvació de les obres del MNAC l’any 1936 a càrrec de Joaquim Folch i Torres. I també les noves sales de la col·lecció dedicades al conflicte, que es podran visitar a partir del primer de juliol. Tot un macroprojecte que té com a impressionant eix inaugural l’obra de Francesc Torres exposada a la sala oval.

Coberta de “Moriries per un ideal?”

The post Moriries per un ideal? appeared first on VilaWeb.

Pàgines