Vilaweb.cat

El Cor Jove Nacional de Catalunya debuta demà al Palau de la Música

El Cor Jove Nacional de Catalunya debutarà al Palau de la Música Catalana demà, dijous 7 de gener, amb un programa que repassa un segle de producció coral catalana, des de Ricard Lamote de Grignon (1899-1962) fins a Joan Magrané (1988). Mireia Barrera, directora del concert, explica: “Amb la tria d’obres que us oferirem al Palau es poden veure algunes de les característiques i l’evolució de la música coral catalana dels últims cent anys.” Aquest concert serà el comiat de la fornada 2019 del cor.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Dels vuit compositors catalans programats, la meitat són nascuts al tombant del segle XIX o a començament del nou-cents: Ricard Lamote de Grignon, Joaquim Homs, Joaquim Serra i Manuel Oltra. L’altra meitat, Mariona Vila, Josep Vila i Casañas, Bernat Vivancos i Joan Magrané, nascuts a la segona meitat del segle XX i plenament actius i interpretats als escenaris catalans, contribueixen a ampliar el repertori coral català amb una nova mirada. Cal destacar que l’obra Come fontana piena, de Magrané, va guanyar el primer Concurs Internacional de Composició Coral de l’Orfeó Català l’any 2016.

El concert era programat per al 13 de març de 2019 a l’Auditori, però l’arribada de la pandèmia va obligar a anul·lar-lo just el dia abans, tot i els diversos dies d’assaig i amb tot preparat. Ja al 2021, el CJNC19 tindrà finalment l’oportunitat d’acomiadar-se damunt l’escenari amb un concert que molt probablement tindrà de públic alguns dels integrants del CJNC20, que va començar aquest estiu passat. Es tracta, doncs, d’una convivència de dues fornades del Cor Jove Nacional de Catalunya, totalment inèdita, que fa d’aquest concert una cita encara més especial.

Sobre el Cor Jove Nacional de Catalunya

El Cor Jove Nacional de Catalunya és format per trenta-dos cantaires de divuit anys a vint-i-vuit, seleccionats anualment després d’un procés d’audicions per tot el país. Es renoven cada any per oferir igualtat d’oportunitats als nous talents emergents. La direcció artística va sempre a càrrec de dos directors de màxim prestigi, un de català i un d’internacional. Una parella artística que canvia cada any per oferir als cantants propostes diferents i de màxima qualitat. El Cor Jove Nacional de Catalunya 2019 ha treballat sota la direcció de Mireia Barrera i Catherine Simonpietri.

El Cor Jove Nacional de Catalunya és una iniciativa del Moviment Coral Català i Corals Joves de Catalunya. Va néixer el 2013 per oferir una oportunitat als millors talents del país sota la direcció de reputats directors nacionals i internacionals. A més, és ambaixador de l’excel·lència de la coral catalana més enllà de les nostres fronteres.

 

Cor Jove Nacional de Catalunya. Font: Palau de la Música Catalana.

The post El Cor Jove Nacional de Catalunya debuta demà al Palau de la Música appeared first on VilaWeb.

Multitudinària rebuda als Reis d’Orient a la plaça de l’Ajuntament de València

Desenes de persones s’han concentrat a la plaça de l’Ajuntament de València per a rebre els Reis d’Orient, que feien un acte a la casa de la vila. La gent portava la màscara, però no es respectava la distància de seguretat en un moment d’especial preocupació al País Valencià a causa de l’augment de casos i morts arran de la covid-19.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Hui 3.930 nous casos de #Coronavirus i 85 fallits en la Comunitat Valenciana, i mentrestant en la Plaça de l'Ajuntament de Valéncia:

🤦🏼‍♀️🤦🏼‍♀️🤦🏼‍♀️ https://t.co/dNx7dGBZmR pic.twitter.com/mZ7yJTK4J8

— Fransisquet 🏳‍🌈 (@Xisquet_) January 5, 2021

Anuncien mesures més estrictes davant l'increment de contagis i morts i a les poques hores et munten una cabalcada que reuneix centenars de persones a la plaça de l'Ajuntament…

Irresponsables. pic.twitter.com/vGSUY8bOV7

— Miquel Ramos (@Miquel_R) January 5, 2021

Oye, estupendo. Plaza del ayuntamiento de Valencia. Puede venir alguien más? #ReyesMagos #coronavirus pic.twitter.com/PUGXzP9vCh

— Borja Rodríguez (@brodriguezfm) January 5, 2021

The post Multitudinària rebuda als Reis d’Orient a la plaça de l’Ajuntament de València appeared first on VilaWeb.

Francina Armengol: “Ens interessa tenir estratègies comunes amb Catalunya i el País Valencià davant el govern espanyol”

Entrevistam la presidenta Francina Armengol per Skype. És dimarts al migdia, la vespra del dia de Reis. Segons les dades facilitades pel govern, aquestes darreres vint-i-quatre hores s’havien detectat 567 positius més, la taxa de positivitat arribava al 10,43% dels casos, s’havien mort quatre persones i n’hi havia 102 a les UCI. Això situava els gràfics en els nivells dels dies més durs de la primera onada de la pandèmia de la covid-19. La incidència no és igual a totes les illes, i aquests dies, les que tenen una situació més complicada són Mallorca i Eivissa.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

També acaben de sortir les dades de l’atur del mes de desembre i, per tant, la fotografia fixa de l’any 2020. Fotografia en blanc i negre i moltes ombres per als 84.339 desocupats. A tot això s’han d’afegir unes perspectives molt fosques per al sector del turisme, si més no per al primer semestre del 2021.

De tot això en parlam amb Francina Armengol, qui no descarta haver de prendre mesures més restrictives per a contenir l’expansió del virus. Armengol també parla de les relacions amb els governs valencià i català i espera, com a militant socialista, que Salvador Illa sigui el pròxim president de Catalunya.

Com estau?
—Bé, però amb molta preocupació per la situació sanitària tan complexa i per la ciutadania, per les derives econòmiques que implica. Però amb força per tirar endavant.

Per què a les Illes, concretament a Mallorca i també a Eivissa, sembla que el virus està absolutament descontrolat?
—Aquí el virus s’ha comportat de manera diferent que en altres territoris. La letalitat ha estat sempre més baixa i encara és així. La segona onada va començar abans, cap a mitjan o final d’agost, però des del setembre tornàvem a estar bé. I ara hem tingut una pujada molt grossa a Mallorca i a Eivissa i Formentera. Els epidemiòlegs ens diuen que això va molt lligat a la relaxació social. Això és un problema. Supòs que la gent perd la consciència de la protecció necessària davant aquest virus. Molts contagis són a casa, en el si de les famílies. També ha coincidit amb l’època de fred i que la gent ha deixat d’estar-se a les terrasses i ha fet més vida dins.

El sistema sanitari de les Illes està preparat per a la pressió que hi ha ara i per a la que s’espera en dies venidors?
—És cert que ara hi ha molts contagis, una mitjana de 500 cada dia. Pensau que de cada cent persones que es contagien, vuit acaben a l’hospital, i una a l’UCI. Això significa que augmentarà la pressió sanitària. Avui tenim cent persones a crítics, i això ja ens equipara a la pitjor xifra de la primera onada. La situació és complexa i difícil. Hem hagut de prendre mesures de gestió hospitalària. No agrairem mai prou als sanitaris la feina que fan, i encara així, som conscients que no podem arribar a extrems de pressió sanitària inassumibles. Hem de continuar amb mesures de restricció a la ciutadania per a evitar els contagis massius com els que hi ha ara.

Les teniu en un horitzó pròxim, aquestes restriccions?
—Cada catorze dies revisam la situació de cada una de les illes i miram les mesures que s’han de prendre. Aquesta setmana no tocava revisar-les, però Eivissa havia pujat molt i hem pres unes mesures que entren en vigor aquest dijous, 7 de gener, que és el toc de queda a les deu del vespre i el tancament de tots els bars i restaurants amb interior… A Mallorca ja tenim unes de les mesures més restrictives d’Espanya. Totes les festes hem estat amb aquesta alta restricció, però els nostres equips sanitaris analitzen la situació cada dia i treballam per veure si s’han d’augmentar les restriccions a partir de dilluns.

En la primera onada, vau defensar l’estratègia de tancar ports i aeroports. Ara ho tornau a preveure?
—No. En aquesta segona onada hem variat l’estratègia. Les illes necessiten estar obertes perquè vivim de la mobilitat i del turisme. Però a la vegada necessitam protecció. Per això hem batallat durant mesos, juntament amb el govern de les Canàries, per aconseguir que la gent que vengui a les Balears ho faci amb una PCR negativa. No tan sols els estrangers, sinó qualsevol persona que arribi del territori espanyol. Fins ara hem testat 49.000 viatgers. Ara tenim la seguretat que qui arriba aquí ho fa en condicions sanitàries òptimes.

Funciona bé, el sistema?
—És cert que la part internacional la controla el govern d’Espanya mitjançant Sanitat Exterior i es feia un control aleatori. Nosaltres hem demanat que el control es faci passatger a passatger. Quant a la gent que arriba de territori espanyol, ho fem directament amb personal del Govern de les Illes Balears, ho pagam nosaltres i controlam persona a persona. Han de venir amb PCR negativa. Si són residents, ho paga el govern. Funciona i ens dóna tranquil·litat.

S’hauria d’endarrerir l’inici del curs escolar?
—Tenim molt clar que hem de tornar a les escoles amb tota normalitat. S’ha fet un gran esforç, i ho hem d’agrair als docents de la nostra terra. A totes les aules hem instal·lat els mesuradors de CO2 per saber si estan ben ventilades, i també hem posat aparells de ventilació. Les aules són espais segurs. La relació dels infants és fonamentals. Amb totes les mesures de seguretat. Allò que els va més bé, tant als infants com als adolescents i els universitaris, és la rutina de l’escola i de l’estudi. Mentre puguem controlar la situació, pensam mantenir el sistema educatiu tal com el tenim plantejat.

El ritme de vaccinacions a tot l’estat és més lent del que s’havia previst. També a les Illes. Quan preveis que se’n podrà augmentar el volum?
—Ho explicava el ministre Illa, el ritme augmentarà a mesura que tinguem la tranquil·litat de l’arribada de les vacunes quan toca. Hem de recordar que les primeres van arribar dos dies més tard a les Illes, a Menorca i Eivissa encara amb més dificultat. Vam haver de refer el pla de vacunació, però així i tot, en la primera remesa ens van arribar unes 5.800 vacunes, i el 52% de les dosis ja s’han administrat a pacients i a treballadors de les residències. Ja tenim vacunades 28 de les 57 residències de les Illes Balears. Si el transport es fa regular, nosaltres també podem accelerar la vacunació. Hem de recordar que s’ha de posar una segona dosi al cap de vint-i-un dies i és molt important que disposem de la vacuna vint-i-un dies després. Ens preocupa el subministrament.

Quan heu decretat les mesures tan dures, sobretot del tancament de restauració i oci nocturn, heu rebut gaire pressió per part dels empresaris per a evitar-ho?
—Com a govern, hem seguit una estratègia de diàleg i de consens de mesures. La gran majoria les han enteses, perquè la salut va davant de tot, i sense salut no hi ha economia. És cert que hi ha sectors econòmics específics, com l’oci nocturn, amb els quals hi ha hagut més dificultats. És comprensible, però també és molt clar que aquesta pandèmia fa que no puguis conviure amb una activitat econòmica com aquesta. Hem de fer un replantejament d’algunes qüestions per al futur.

Amb quin múscul econòmic afronten les Illes la travessa de la crisi?
—Som una comunitat molt vulnerable, perquè vivim molt dependents del sector dels serveis i del turístic. La mobilitat i el turisme són les activitats econòmiques que s’han vist més afectades. És obvi que les restriccions que hi ha als països emissors impedeixen que puguis tenir turisme i la mateixa situació de la malaltia fa que molta gent tengui por de volar, de viatjar, i això afecta la nostra economia d’una manera terrible. I és vera que ara les Illes Balears tenen una baixada econòmica molt dura, molt dura, duríssima, però també som conscients que tot d’una que es puguin reobrir les fronteres i que la vacunació sigui un èxit internacionalment i això ho faci possible, també les Illes Balears seran una economia que tornarà a repuntar de seguida.

Acabam de conèixer unes dades d’atur molt dures.
—Estam amb un pla de xoc continuat. Fa un any que estam en aquesta situació i és terriblement desesperant per a molts ciutadans d’aquestes Illes. Òbviament, hi ha ajudes directes, mitjançant préstecs i avals a les empreses perquè puguin aguantar vives. També ajudes a treballadors. Des del 2016, tenim la renda social garantida, que supleix molt l’ingrés mínim vital que hauria de funcionar amb més agilitat. Plantejam la protecció de la gent, les empreses i els treballadors. La proposta dels ERTO per part del govern d’Espanya és absolutament encertada. A les Illes ho hem batallat molt. També és molt important la bonificació dels fixos discontinus, perquè aquesta és una figura laboral a la nostra comunitat autònoma. Pensam que a partir del 31 de gener això ha de continuar.

Heu signat uns acords de recuperació econòmica amb una base de sectors econòmics, socials i polítics molt àmplia. Què proposau?
—Es treballa com reactivar un turisme que volem de més qualitat i menys quantitat, i això és una de les apostes fermes que fem com a govern i com a societat. A més, treballam a veure com serem capaços, amb els fons de resiliència europeus, d’incentivar altres economies que poden venir lligades al coneixement, a la biotecnologia, que és fonamental, amb projectes específics a les Illes Balears. Tot el que fa referència a l’energia verda, als sectors culturals… Tot això ha d’anar compassat amb el turisme com a motor econòmic.

Els empresaris turístics de les Illes són conscients que, quan la pandèmia amaini o quan els vaccins ja hagin fet el seu efecte, res no tornarà a ser com abans?
—Crec que la ciutadania en general entén que la situació ens ha posat davant el mirall d’algunes qüestions, de febleses i de fortaleses que vivim com a societat. Crec que la gent entén que no pots posar tots els ous dins el mateix paner i que hem de tenir una economia molt més diversificada i amb més valor afegit. El sector turístic continuarà essent molt important. Hem d’aprofitar aquesta crisi econòmica per desterrar segons quina mena de turisme que no ens interessa. Em referesc, per exemple, al turisme d’excessos d’alcohol i d’altres matèries. Hem d’aprofitar els fons europeus per refer aquesta estratègia turística i aquests productes turístics.

Hi ha intel·ligència treballant en això? Un grup de gent que plantegi un pla B i vagi més enllà d’oferir sol i platja i turisme de gatera?
—Abans de la covid ja havíem fet un decret llei contra els excessos. Contra aquesta classe d’oferta i amb un replantejament de reconversió d’aquestes zones. Ara, sí que hi ha grups de treball específics per a fer inversions, per a replantejar la zona de la platja de Palma, la de Magaluf a Calvià, la de Sant Antoni a Eivissa, que són tres focus clars, i altres zones de les Illes que també estan afectades per aquest turisme d’excessos i massificat que no ens interessa. Aquesta és una de les estratègies clau que volem plantejar amb fons europeus.

Fa unes setmanes, vàreu verbalitzar el suport al president Ximo Puig en el plantejament d’una mena de Commonwealth de la Mediterrània. En què s’hauria de substanciar, això?
—Compartim amb el president Puig la línia estratègica de sumar esforços per a aconseguir més possibilitats per als nostres conciutadans. Ara començam a treballar conjuntament amb el País Valencià i Catalunya en temes de fons europeus per a traure projectes que siguin interessants dels tres territoris.

Com ara, quins?
—Per exemple, projectes per a la conservació de la nostra Mediterrània. Projectes innovadors en temes tecnològics, biomedicina, en què Catalunya ja hi treballa. També hi treballa el País Valencià des de la intel·ligència artificial. I, per tant, anar establint estratègies que, econòmicament, ens facin ser un pol molt més potent dins la resta d’Espanya i dins Europa. Des del punt de vista de l’estratègia davant el govern d’Espanya. Tenir estratègies comunes per a defensar interessos molt semblants. A més, hi ha els lligams culturals i històrics que fan que tinguem una relació molt específica, de treball, d’amistat, de famílies compartides entre Catalunya i Balears o Balears i el País Valencià. Hi ha quantitat de docents de la nostra comunitat autònoma que vénen del País Valencià i compartim estimes. Ens entenem millor perquè vivim històries molt semblants. Això uneix molt.

Això que dieu, Madrid ho entén?
—Crec que el president Sánchez ho entén perfectament i crec que, de fet, aquest és un moment clau per a Catalunya, Balears i el País Valencià. S’han aprovat els pressupostos generals de l’estat del 2021 amb una gran majoria de forces polítiques perifèriques o nacionalistes. S’ha obert una altra manera d’entendre Espanya des de la pluralitat política i des de la pluralitat territorial. Això ens va bé. Crec que és un moment que s’obre una nova oportunitat per a fer bascular molt més el poder des de Madrid cap a la perifèria. I crec que no tan sols el poder polític, sinó també el poder econòmic. Madrid rep més finançament, molts recursos, i moltes empreses directament s’hi instal·len. Això, a part de la política fiscal que fa la comunitat de Madrid, que hi estic del tot en contra. Evidentment, a la zona mediterrània ens resta. Ho hem de compensar. I, sincerament, crec que al govern d’Espanya també li interessa.

Parlau d’una nova manera d’entendre Espanya, també des de Madrid, però a Catalunya hi ha exiliats, presos polítics i no hi ha president per una sentència judicial. Com ho païu, tot això?
—Fa molt de temps que Catalunya està en enquistada en una situació molt complexa. Des del principi sempre he estat molt clara. Sempre he dit que això era un problema polític que s’havia de resoldre des de la política. Mai s’havia de judicialitzar el tema català. I crec que per les dues parts hi va haver equivocacions i crec que, sincerament, la judicialització ha perjudicat una entesa necessària. Tots els projectes polítics són absolutament defensables i s’han de defensar. Ara hi ha unes eleccions, a veure si són capaços d’establir altres formes d’entesa i de col·laboració i de proposta política. Crec que a Espanya li ha faltat una proposta engrescadora interessant per a Catalunya i a Catalunya li ha faltat l’habilitat per a fer propostes que poguessin ser negociades o pactades o sumades. Crec que la imposició mai no és bona per a cap dels dos costats i la judicialització no ha duit a res positiu sinó tot al contrari.

Què n’esperau, d’aquestes eleccions?
—Com a militant socialista, li desig tots els encerts del món, i pens que si en Salvador Illa fos president de Catalunya, tendríem una gran entesa i una gran possibilitat d’aliances. Dit això, com a presidenta de les Illes Balears sempre he intentat tenir bona relació amb el govern català, perquè compartim moltes qüestions. Entre altres, l’Institut Ramon Llull, per tant, organismes de projecció de la nostra llengua en el món. Aquesta relació sempre l’hem mantinguda i ara la mantenc amb en Pere Aragonès, amb qui tenim bona relació.

És bo que el ministre Illa abandoni Sanitat enmig de la pandèmia?
—Crec que és molt bon candidat per al PSC a Catalunya. És bastant evident i bastant obvi, perquè veig les reaccions de molta part del ventall polític contra ell, i crec que són desmesurades. Òbviament, la decisió de si ha de continuar al ministeri o no depèn del president Sánchez i d’ell mateix. En aquests moments és una decisió difícil que està prenent.

Hi insistesc. És bo que abandoni el ministeri enmig de la pandèmia? És políticament acceptable?
—Entenc que els companys catalans li han demanat que sigui el candidat. És el millor candidat. Tot i que jo tenc una relació espectacular amb en Miquel Iceta i és un polític de primer nivell. Entenc que s’hagi decidit per la figura de Salvador Illa en aquests moments com a candidat a Catalunya. Per mi és un gran ministre de Sanitat. Això ho he dit públicament en moltes ocasions i hi tenc molt bona relació, molt bona connexió a l’hora de prendre les decisions. Jo m’imagín que accepta el repte perquè Catalunya és casa seva i perquè presidir el govern de la teva comunitat és realment del millor que pots fer i perquè també entenc que intentar arranjar la situació territorial catalana també és d’una rellevància molt important per a tota Espanya. Dit això, supòs que treballa per refer el seu equip i que es pugui seguir amb la política que ha fet com a ministre. Té molt bon equip i estic segura que la persona que el substituirà tirarà endavant amb la mateixa línia de treball que s’ha fet fins ara.

The post Francina Armengol: “Ens interessa tenir estratègies comunes amb Catalunya i el País Valencià davant el govern espanyol” appeared first on VilaWeb.

Les universitats mantenen els exàmens presencials tot i l’empitjorament de la pandèmia

El creixement dels contagis del coronavirus i de la pressió de la covid al sistema sanitari a tot el país ha obligat els governs a establir noves mesures per a reduir la interacció social i, d’aquesta manera, mirar de frenar la propagació del virus. Per Nadal, l’actitud de les autoritats ha anat més encarada a permetre excepcions que no a blindar-se amb mesures més restrictives, i amb l’arribada del gener hi ha al calendari un altre esdeveniment que arrossega milers de persones: els exàmens de final de semestre dels universitaris, que si res no canvia, es faran presencialment.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quines són les noves mesures contra la covid-19 a Catalunya?

Quines són les noves restriccions generals al País Valencià i als municipis confinats?

A Catalunya la docència teòrica és telemàtica des de l’octubre, quan es va incloure aquesta qüestió en el paquet de restriccions per a frenar el creixement exponencial dels contagis que també va comportar el tancament total de la restauració i la cultura. En van quedar fora, però, la docència pràctica i els exàmens; una circumstància que el Departament de Salut no té previst de variar, tal com va confirmar la consellera Alba Vergés en la conferència de premsa de dilluns, en què va anunciar noves mesures contra la covid. “Les universitats faran exàmens presencials, que s’han de fer amb les mesures conegudes: grups tan reduïts com sigui possible, zones amb ventilació, distàncies, màscares. Ens consta que així ho van preparant les universitats”, va dir. A banda, va garantir que Salut treballava juntament amb les universitats per fer seguiment de qualsevol cas positiu per a trobar els seus contactes.

Pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), fer les classes telemàtiques i els exàmens presencials és una contradicció que només té sentit per la por que els estudiants copiïn, però que no es fonamenta ni en criteris sanitaris ni de qualitat docent. Anna Caula, portaveu del SEPC, defensa que la situació ideal hauria estat mantenir les classes presencials des del principi i que això hauria estat possible amb més recursos, i equipara la manca de recursos per a habilitar les universitats a la pandèmia amb inseguretat. Considera que, tenint en compte que el semestre s’ha fet majoritàriament a distància i que, segons diu, la qualitat se n’ha ressentit, valdria més que els exàmens es fessin en línia o que l’avaluació es fes amb treballs. Amb tot, deixa clar que l’ensenyament telemàtic també comporta desigualtats entre alumnes per qüestions de classe i territorials, atès que no tothom pot accedir a ordinadors ni tenir connexió a internet de qualitat. “La cosa més important, que és el coneixement adquirit, no s’ha tingut en compte”, diu.

També està en contra dels exàmens presencials la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), que en un comunicat diu que “el professorat ha tingut set mesos per a adaptar les proves i fer-les segures i solvents en format digital” i demana que l’avaluació sigui en línia atenent a les dades sanitàries. El moviment estudiantil de la Universitat de Barcelona ha impulsat un manifestun manifest que demana de fer els exàmens en línia i, fa poc, el de la Universitat Autònoma de Barcelona va aconseguir el compromís de l’equip de govern de flexibilitzar l’avaluació eliminant criteris que condicionessin el fet de poder presentar-se als exàmens finals, eliminant que el percentatge d’assistència a classe tingués repercussió en la qualificació final i que el pes de les pràctiques a la nota tingués en compte els condicionants de la pandèmia. Però no van aconseguir que els exàmens fossin telemàtics.

Fonts de la Secretaria d’Universitats i Recerca detallen a VilaWeb que hi ha universitats que tenen previstes algunes avaluacions virtuals depenent de la titulació o assignatura, però que no hi ha previst de convertir-ho en norma general. És més, si els rectors han fet alguna petició en relació amb aquesta qüestió, ha estat en el sentit contrari: tornar a la docència presencial abans del tram 4 del pla de reobertura català, quan és previst originalment.

Classes presencials, exàmens presencials

Al País Valencià i a les Illes, en canvi, no hi ha hagut en cap moment l’ordre general de suspendre la docència presencial, de manera que tampoc no es preveu que els exàmens siguin telemàtics. Ahir, el Consell de Direcció de la Universitat de les Illes Balears es va reunir extraordinàriament per valorar com procedir davant la situació sanitària i va decidir de mantenir les classes presencials tant al campus com a les seus de Menorca i d’Eivissa, una decisió que serà reavaluada setmanalment. A banda, va establir noves mesures de seguretat, com la ventilació eficient amb l’ajut de sensors o el registre amb un codi QR del seient que ocupa cada alumne per a poder identificar contactes en cas de positius de coronavirus. A més, va aprovar un protocol especial per a fer els exàmens presencials que inclou l’obligatorietat d’ús d’una màscara homologada, la distància tant entre alumnes com amb els professors, la desinfecció de mans amb gel hidroalcohòlic i la correcta ventilació de les aules.

Al País Valencià, dijous hi ha prevista una reunió entre la consellera d’Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital, Carolina Pascual, la consellera de Sanitat, Ana Barceló, i els rectors de totes les universitats per a tractar la tornada a classe i tots els aspectes relacionats. Fonts de la conselleria de Pascual expliquen a VilaWeb que cap universitat no ha demanat de fer els exàmens de manera telemàtica i la intenció és mantenir el protocol aprovat abans de començar el curs.

Al juliol, la Conselleria d’Universitats i els rectors van acordar que durant el primer quadrimestre se seguiria un model mixt, amb les classes teòriques impartides majoritàriament de manera no presencial i les classes pràctiques amb la màxima presencialitat possible. Amb tot, la realitat és que la docència telemàtica no s’ha implantat uniformement, sinó que cada facultat i cada grau ha decidit com impartir les assignatures.

The post Les universitats mantenen els exàmens presencials tot i l’empitjorament de la pandèmia appeared first on VilaWeb.

Un raig de llum des del Pacífic, per a començar bé l’any

La primera decisió política de l’any 2021 ha sorprès. El govern australià va anunciar el dia de Cap d’Any mateix el canvi de la lletra de l’himne nacional per a reconèixer els pobles aborígens. El canvi implica que Austràlia ja no es definirà mai més com una “nació jove”, un concepte implícitament racista si es té en compte que fa mil·lennis que és habitada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

És un gest petit, però va en la línia de moltes coses que passen a la regió del Pacífic i crec que mereixen la nostra atenció. A redós de Nova Zelanda i de les petites nacions insulars de la zona, al Pacífic s’expressa una nova cultura de respecte a la identitat, de pluralitat i de superació del concepte d’estat nació que crec que marca una línia molt interessant de futur.

No cal que ens enganyem, tampoc: el racisme ha estat estructural en aquesta part del planeta, i en bona part encara ho és. Els aborígens australians, per exemple, viuen en una marginació intolerable. Els gests, fins i tot les decisions de pes, tenen un valor important però relatiu, al cap i a la fi, si no canvien radicalment la vida de les persones –i tenim el cas de Sud-àfrica que ens recorda aquests límits.

Ara, acceptant que la visió d’ací estant sempre serà més ideal que no pas la visió sobre el terreny, no crec que hàgem de menystenir algunes coses que ens poden confirmar que una part del món actual fa un tomb en una direcció contrària a la que voldrien mantenir els nacionalistes d’estat, sense anar més lluny el nacionalisme espanyol. I això, perquè s’esdevenen tres fenòmens molt interessants: el respecte a la diferència, l’assumpció de la diferència com a component personal –i aquest crec que és el gran canvi, que també el vam veure als Estats Units durant les protestes per l’assassinat de George Floyd– i l’exploració de noves vies d’organització social.

L’exemple de Nova Zelanda, que encapçala el canvi

En el cas australià, la decisió sobre l’himne és un primer gest, molt minso encara, que crec que rep molta influència de Nova Zelanda, on la identitat maori és assumida pel conjunt del país com un component identitari bàsic, més enllà de què siga cadascú personalment i del seu origen; i evidentment, com a reacció a la lluita del moviment aborigen –sense lluita no hi ha mai res a fer.

La celebració de l‘hakka pels equips esportius neozelandesos, una poderosa cerimònia ritual de desafiament a l’enemic, segurament va obrir el camí a aquest reconeixement identitari, perquè és profundament atractiva i perquè el món l’ha reconegut de seguida com una cosa única i pròpia. I no deixa de ser curiós que pocs dies abans de la decisió de canviar la lletra de l’himne australià, per primera vegada l’himne vell fos cantat oficialment en anglès i en una de les llengües aborígens, concretament en eora, al començament d’un partit de rugbi i amb els jugadors d’origen europeu cantant-lo en aquesta llengua.

El fet d’assumir allò que fa diferents els dominats com a tret identitari fonamental de la població dominant al Pacífic em crida molt l’atenció. Perquè em sembla que beu d’una font molt poderosa i assentada en la realitat global que, tanmateix, no s’havia volgut traspassar a la qüestió nacional per motius polítics.

La gent ha après que ser diferent i únic és un gran valor. Culturalment, no ho discuteix ningú des de fa més d’un segle, des de Stravinski, Picasso i Joyce, per dir només tres noms. Ser original, tenir singularitat és un valor que et fa ser útil al món. I d’ençà dels anys seixanta del segle passat, les ideologies que canvien realment la nostra vida són ideologies de mirada. Sobretot el feminisme, però també l’anticolonialisme, l’ecologisme i el veganisme, per dir-ne algunes de ben diferents. El nacionalisme, tanmateix, semblava haver restat al marge d’aquest gran canvi i per això encara avui és possible de veure gent compromesa en moltes causes tret del respecte a la diferència nacional pròpia. Gent que no es qüestiona el paper d’opressors –de ser i actuar com a espanyol al nostre país, per exemple–, sinó que el viu amb una naturalitat esfereïdora, contrària a tota la resta de la seua experiència vital.

I precisament és la possibilitat de ser així que em sembla que canvia al Pacífic. Perquè ja no és tan sols que es facen gests condescendents envers minories nacionals històricament maltractades. La diferència d’ara és que els membres de les comunitats històricament opressores comencen a sentir la necessitat d’assumir personalment les característiques de la minoria històricament oprimida, com a condició necessària per a la creació de la identitat personal pròpia.

Segurament, Nova Zelanda és el lloc del món on això passa amb més intensitat, en relació amb la identitat maori. Hi ha els gests simbòlics, que encara són importants, però també es fan passos que van més enllà. Heus ací, per exemple, el vídeo del moment en què la laborista Jacinta Ardern, d’origen familiar europeu, celebra la seua darrera victòria electoral. I ho fa parlant primer en maori, que cal recordar que és una llengua emprada per menys del 4% de la població. Imagineu-vos, per fer el contrast, que un polític espanyol, quan guanyàs les eleccions, fes a Madrid la primera part del discurs en èuscar com a reconeixement explícit de la seua identitat…

Lògicament, una part important dels maoris considera que això de moment només són gests i que han d’anar acompanyats de mesures reals que vagen més d’acord amb les seues necessitats i la seua cosmovisió. Ho entenc, és clar, i no voldria que em passàs a mi amb Ardern com passa a periodistes d’altres parts del món, que continuen fixats en la idea que Ada Colau és una veu original i progressista, per bé que ha quedat clar que no ho és. Tanmateix, amb aquesta prevenció constate que alguns d’aquests gests són decisiu, no em semblen anecdòtics. Com ara que cinc dels vint ministres del govern siguen maoris o que la ministra d’Afers Estrangers siga Nanaia Mahuta, una dirigent maori que té la cara decorada amb el tradicional Tā moko. Crec que des de l’altra punta del món ens hi hem de fixar, perquè podria ser un indici de canvi en la direcció de respectar l’originalitat com a patrimoni valuós dels pobles i de les persones. Cosa que podria fer tombar alguns debats viciats, sobretot els europeus.

El debat sobre el comú des d’una perspectiva diferent

A França, per exemple, ja hi ha gent que proposa l’abolició de la propietat privada, enmig de l’enorme crisi actual. Sense anar més lluny, el filòsof Pierre Crétois ha alçat una enorme polseguera aquests dies reclamant que el dret de propietat privada deixe de ser un dret fonamental.

El debat és interessant i necessari, però em fa l’efecte que la solució proposada és ben poc original –demana solament que l’estat faça una prohibició més, en la línia inaugurada precisament per la Revolució Francesa, prohibir, prohibir i prohibir, que és l’origen del fracàs col·lectiu en què vivim. És contra aquest pensament anquilosat que hi ha un contrast notable, un autèntic xoc cultural, al Pacífic. A Nova Zelanda, per exemple, hi ha hagut un debat sobre un bé comú que a Europa no hem entès i fins i tot hem ridiculitzat agosaradament: el reconeixement d’un riu com a ciutadà de ple dret. Però el cas és que aquesta decisió té més implicacions i més profundes que no sembla.

Fa pocs anys que el parlament de Nova Zelanda, a instàncies del poble maori, va atorgar al riu Whanganui els mateixos drets legals que a una persona. La cambra va declarar: “El riu i tots els seus elements físics i metafísics són un tot indivisible i viu que a partir d’ara té tots els drets, facultats, obligacions i personalitat d’una persona jurídica.” El Whanganui és un riu tradicionalment venerat pel poble maori, viscut pels maoris com un avantpassat seu, que gràcies a això ja no pot ser objecte de pràctiques que no serien admissibles en una persona. Un representant maori i un del govern n’han estat nomenats representants legals i tenen el dret de perseguir qualsevol agressió o violació de la personalitat del riu.

Entenc que aquest enfocament resulte xocant, a mi m’ho sembla, però alhora reconec que és extraordinàriament interessant i que concilia perfectament l’ecologisme, el respecte i el reconeixement de l’originalitat cultural i el gaudi dels drets col·lectius, del comú. I que a cap blanc europeu no se li hauria acudit ni tan sols d’imaginar –tot i que cal recordar que Albert Einstein ja va expressar la idea que aquesta presumpció dels humans que som una cosa separada de la natura “és una il·lusió òptica de la consciència” i una presó cultural.

Per unes relacions internacionals més enllà dels estats nació

Finalment, més enllà de la política interna, cal tenir present que aquesta visió que vull remarcar avui, original, nativa, de la relació de cadascú amb el món que l’envolta es va traslladant també del Pacífic a l’àmbit internacional amb iniciatives que qüestionen que l’estat nació reconegut per l’ONU siga l’únic representant legítim d’una població. És el cas, claríssim, de la creació de la Punta de Llança Melanèsia. Aquesta és una organització intergovernamental formada per quatre estats melanesis: Fiji, Papua Nova Guinea, les Illes Salomó i Vanuatu, i els independentistes canacs en pla d’igualtat. És una organització internacional que porta, doncs, el missatge explícit que la representació dels pobles no pot restar ni ha de restar en els estats nació i prou.

De la mateixa manera, Taiwan, que és un dels extrems de l’Austronèsia i viu sota l’amenaça constant de la Xina, també trau profit del seu reconeixement dels pobles aborígens de l’illa, cosa que li ha permès, per una banda, el suport diplomàtic de països com Tuvalu, Nauru, les illes Marshall i Palau i, per una altra, imaginar que es pot crear un grup de nacions sense reconeixement formal per l’ONU però que existeixen en la realitat –i l’acord diplomàtic tancat fa poc amb Somalilàndia és un model que especialment els catalans ja ens hauríem de mirar amb un gran interès.

Què vull dir amb tot plegat? Simplement, que mentre a la vella Europa creix la intransigència autoritària, a les perifèries del món –perquè això també passa entre els indígenes d’Amèrica i els afroamericans– va sorgint una manera d’entendre la relació entre les cultures i les nacions més igualitària i respectuosa amb la diversitat. Una relació que sembla que per primera vegada fa que una part de la població històricament opressora senta la necessitat d’assumir personalment l’originalitat i el valor únic dels pobles oprimits per a poder construir-se a si mateixa. I aquest és un tret sorprenent i cridaner que, si creix i es consolida, serà tota una lliçó per als nacionalismes d’estat com l’espanyol i el francès. I un raig de llum que ens pot arribar a tocar a tots, des del llunyà Oceà Pacífic.

The post Un raig de llum des del Pacífic, per a començar bé l’any appeared first on VilaWeb.

[MAPA] Tretze milions de vaccinats: així evoluciona la campanya a tot el món

La covid-19 fa més d’un any que circula, amb xifres rècord en aquesta tercera onada, la qual ha obligat els estats a tornar a aplicar fortes restriccions. Tanmateix, el vaccí s’ha convertit en l’esperança per a assolir la immunitat de grup i recuperar, d’aquesta manera, la normalitat d’abans de la pandèmia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara com ara, hi ha tretze milions de persones vaccinades a tot el món. La població vaccinada es concentra en dos grans estats, la Xina (4,5 milions) i els EUA (4,56), cosa que representa el 70% del total. Els següents estats són Israel (1,22 milions), el Regne Unit (945.000), Rússia (800.000) i, a molta distància, Alemanya (265.000). Podeu consultar el mapa i la taula de tots els estats:

El nombre total de vaccinats, com és lògic, tendeix a situar al capdavant els estats més grans. Per tant, la situació és diferent si ens fixem en el percentatge de la població vaccinada per estat, una dada clau per a recuperar la normalitat.

Llums i ombres de la vaccinació a Israel, líder del rànquing mundial

En aquest cas, Israel (14,1%) destaca per sobre de tota la resta d’estats. A continuació hi ha Bahrain (3,6%), que va aprovar el vaccí xinès de Sinopharm el 13 de desembre, el Regne Unit (1,39%), que administra el vaccí de Pfizer i el d’Oxford, i els EUA (1,38%), que ja ha aprovat els vaccins de Pfizer i Moderna. Dinamarca (0,81%) és el cinquè estat amb més població vaccinada i el primer de la Unió Europea, la qual es troba un pas enrere dels estats capdavanters. Podeu consultar la taula amb el percentatge de vaccinats:

The post [MAPA] Tretze milions de vaccinats: així evoluciona la campanya a tot el món appeared first on VilaWeb.

Conte refregit de Reixos

Alícia estava farta de badar quan va veure a l’improvís un Be Negre amb potes rosses abrigat amb un abric de quadres cafè i un mocador vermell a la falcia, com una Meritxell Batet qualsevol o un presentador de TV3 de Cap d’Any en mànigues de camisa (v. Rojals d’ahir). “Ai, ai, que faig tard!”, cridava el Be Negre mirant l’hora, una mica com un Confinador Pandèmic a Terminis, en un rellotge que s’havia tret de la butxaca de l’armilla rovell d’ou. Alícia va fer un bot i el va perseguir, però el Be Negre es va ficar de cap en un cau, com un d’aquells independentistes de la Llei a la Llei i les Estructures d’Estat. Alícia també s’hi va ficar, al cau, que, de fet, no ho era, un cau, sinó un túnel que trencava sobtadament avall avall, com una Constitució Espanyola o una petició d’Amnistia, si voleu. Alícia no va poder aturar-se i va caure vertiginosament per un pou molt fondo, a la manera, com si diguéssim, d’una Crisi-de-Mai-Acabar. O potser no era tan fondo com semblava, el pou, sinó que ella hi anava caient a poc a poc i tenia molt de temps per mirar al voltant i pensar què vindria després, tot molt a la manera una mica empordanesa, una mica valenciana, ja m’enteneu. A les parets del pou hi havia armaris i lleixes, mapes, quadres i cartells, i àdhuc gràfics com els que fan els Economistes sense res a predir, els enquestadors de La Vanguardia que han de capgirar tendències a preu fet, o els Epidemiòlegs Esgargamellats per la inèpcia dels poders. També hi havia una gerra on posava “producte de la terra”, i era mig plena mig buida d’aire. “Ostres”, va pensar Alícia, “després d’una caiguda com aquesta, quan torni a dalt, trobaré ben natural de rodar escales avall sense trencar-me res. La gent es pensarà que sóc la mar de valenta i, si caic d’una teulada, tampoc no em queixaré”. Ella no pensava en la Repressió, però vosaltres segur que sí, ja m’enteneu. El fet és que Alícia anava caient i caient i caient i no podia saber del cert si mai acabaria de caure, com un Independentista Pragmàtic qualsevol. “Potser estic arribant al centre de l’Estat”, va dir en veu alta. “A quina longitud i latitud hi hauré arribat? I si surto d’Europa i travesso tot Espanya i em trobo a Austràlia o Nova Zelanda?” Va pensar en el seu gat Missifús, a qui posaria llet al plat, com si fos un Indigent de Nau Abandonada a Badalona. Ara voldria el Missifús amb ella, però en el buit no es cacen ratolins, sinó muricecs, que són com ratolins voladors. Potser els gats mengen muricecs. O potser els muricecs mengen gats. O potser es mengen els uns als altres. Una mica com entre els Partits, els Líders d’Opinió, els Columnistes, els Tertulians, els Escriptors, els Crítics, els Correctors, els Sociolingüistes, i els Aspirants a la Presidència de la Generalitat, no cal que m’hi aboni, suposo. Alícia s’adormia, i mentre s’anava adormint es veia passejant amb el gat de la mà quan, de sobte, va aterrar amb gros terrabastall sobre un munt de pals i fustes seques. El viatge s’havia acabat, una mica com si hagués agafat un Rodalia, ja ho compreneu, o com si esperés el Mediador Internacional d’un 10 d’Octubre-per-Oblidar. No s’havia fet mal, i es va alçar d’un salt, tot era a les fosques, com quan fas una Llei contra la Pobresa Energètica i el Constitucional t’apaga el llum sense avisar. Per un llarg passadís va veure passar una altra vegada el Be Negre amb potes rosses. No podia perdre l’oportunitat, com quan un partit espanyol va de gira per províncies i et posa un Illa qualsevol de cap de llista. O sigui que va córrer rere el Be Negre, que continuava cridant “Faig tard!”, mentre es feia escàpol per un tombant del passadís, com un President en Funcions o un Diputat quan els pregunten per un tema que no volen tocar, ja ho pesqueu, em sembla. Alícia es va trobar en una gran sala d’estar, amb totes les portes tancades, per no dir barrades. Una mica a la manera europea, tan despòtica i tan discreta, oi?, d’ignorar els Pobles sense Estat. Damunt una tauleta de cristall de tres potes, estil Transparència Pública, va trobar una clau d’or molt petita, per no dir tan invisible com els Interessos dels Estalviadors. Tan petita i tan invisible com les esperances dels Aprovadors de Pressupostos d’Estat i altres estabilitzants d’upa. Va provar de fer-la entrar pel forat del pany de cada una de les portes, però fou inútil: les portes no volien descobrir el seu secret –que no era, ai las!, el de Pulcinella, sinó una mica, perquè us en feu càrrec, com el del Consell per/de la República. Provant i provant, Alícia va descobrir una cortineta baixa que amagava una porteta alta de dos pams. La claueta d’or va obrir la porteta. Rere la porteta hi havia un passadís estret com una ratera, ella no va pensar en la Justícia Espanyola –passeu-me el contrasentit–, però vosaltres segur que sí, que hi penseu. Es va agenollar i, al fons de tot, va veure un jardí ple de flors i plantes sota uns lledoners, però no podia ficar-hi el cap. “I encara que hi fiqués el cap, de què em serviria”, pensava, “si no hi podria fer entrar la resta del cos”, una mica com quan vas de diputat al Parlament, si em voleu entendre. “Si almenys em pogués plegar com un Telescopi Neoautonomista…”, va dir en veu alta. Tampoc devia ser tan difícil, tot és començar. Al cap i a la fi, li havien passat unes coses tan extraordinàries, els últims temps, que res no li semblava impossible de fer, en el llarg Procés que va de la vigília al somni, del somni a la vigília, i tornem-hi que no ha estat res, amb el Procés, una mica com quan desfilaves tres diades seguides i pensaves en la quarta i en la quinta i en la sexta… per acabar esperant l’Indult (v. Resina abans-d’ahir).

The post Conte refregit de Reixos appeared first on VilaWeb.

Patricia Highsmith, els cent anys de la reina del suspens i les seves hereves catalanes

Un dels centenaris més importants d’aquest 2021 és el de l’escriptora nord-americana Patricia Highsmith. Nascuda el 19 de gener de 1921 a Fort Worth, Texas, és coneguda sobretot per ser una de les principals escriptores de novel·la negra, tot i que la seva obra transcendeix el gènere i podríem afirmar que és una de les reines del suspens psicològic i a la vegada una de les autores més influents en generacions posteriors d’autores de tot el món, també de casa nostra.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La seva personalitat esquerpa la va fer retirar-se a Suïssa, on va morir el 1995, i en més d’una entrevista va assegurar que els seus principals amics eren els caragols, que considerava molt més fiables que molts humans. Excèntrica i genial a parts iguals, el seu personatge principal, Tom Ripley, forma part de l’imaginari de múltiples lectors, ajudat també per les diverses adaptacions cinematogràfiques que s’han fet de la seva obra.

Highsmith fou sobretot una pionera en un món d’homes i en una Amèrica complexa que vivia els seus principals temors i obsessions, uns primers anys cinquanta marcats per la persecució obsessiva del comunisme, veient conspiracions soviètiques a tot arreu, i en una època marcada per la Guerra Freda que va conduir al maccarthisme just quan l’autora iniciava la seva trajectòria. La potència que més havia guanyat amb la II Guerra Mundial tremolava de por i aquesta por li servia per a posar els fonaments de la seva hegemonia mundial.

A vint-i-nou anys, Highsmith va publicar un text imprescindible: Estranys en un tren (1950), que només un any després es va convertir en el film homònim d’Alfred Hitchcock i que a ella la va catapultar cap a una fama que va saber explotar molt bé per fer el que volia i que partia d’una teoria senzilla: un intercanvi d’objectius mortals per a esvair la possibilitat de ser enxampats per la policia.

Si hem de fer cas al que diu la seva biografia, Highsmith ho tenia tot per a abocar-se a escriure històries amb violència extrema: una mare divorciada del pare cinc mesos abans del naixement que va provar d’avortar bevent aiguarràs (o com a mínim això és el que li va confessar la mare a l’escriptora), una relació complicada amb la seva àvia materna, que tanmateix és qui li va ensenyar a llegir, i una nova vida amb la mare i un padastre que feien d’artistes. Tot i això va tenir sort: la biblioteca de l’àvia i del padastre varen ser el seu refugi i hi llegí textos sobre els trastorns mentals que l’ajudaren en la futura carrera com a escriptora.

El cas és que Highsmith va anar a la universitat i entre 1942 i 1948 es va guanyar la vida escrivint guions de còmics per a diverses editorials amb un ritme de treball esfereïdor: arribava a escriure dues històries per dia per guanyar 55 dòlars setmanals.

Però als anys cinquanta es va convertir en l’escriptora de moda als Estats Units i en una de les més llegides. L’adaptació de Hitchcock de la primera novel·la li va donar una notorietat important que el 1955 va saber aprofitar per escriure la primera de les seves històries dedicades al personatge seriat de Tom Ripley, un assassí casual que anirà complicant-se la vida a mesura que l’assassinat passi a formar part de la seva nova personalitat. L’enginyós senyor Ripley va ser el primer títol. El 1953 va assolir un altre gran èxit: la novel·la Carol, que havia escrit amb pseudònim i que és una de les poques novel·les on es tracta explícitament el lesbianisme, aconsegueix de vendre un milió d’exemplars.

A partir d’aquí arribarien un total de vint-i-dues novel·les (dotze de les quals publicades en català); vuit llibres de contes (també traduïts), un manual d’escriptura i un llibre per a nens. Però Highsmith no era una dona de tracte fàcil. Alcohòlica, lesbiana i misògina, les seves relacions amoroses eren sovint tan curtes i cruels com alguns dels seus relats. Part d’aquesta vida turmentada i la lectura de Kafka i Dostoievski influïren de manera definitiva en la seva escriptura. A la seva biografia, Highsmith se’ns presenta com una alcohòlica cruel i poc afectuosa, lesbiana, que no es va casar mai ni va tenir fills. Donava suport a la causa de l’alliberament de Palestina i tot i que creia i defensava fermament la democràcia americana, era molt crítica amb la seva política exterior i se sentia molt més còmoda a Europa.

Les commemoracions previstes a Catalunya

El 1987 Patricia Highsmith va visitar la ciutat de Lleida convidada per Miquel Pueyo, actualment paer en cap, admirador de la seva obra. No va ser fàcil convèncer-la per anar a la capital del Segrià, però hi va haver un argument definitiu perquè l’escriptora acceptés la invitació: podria visitar la fàbrica de la cervesa San Miguel de la ciutat. I es veu que l’autora era una bona consumidora de la beguda i va acceptar encantada. Arran d’això i per commemorar el centenari, Pagès Editors ha preparat una antologia de relats de vuit escriptores que fan novel·la negra avui dia anomenat La cervesa de la Highsmith. Hi escriuen Núria Cadenes, Esperança Camps, Montse Sanjuan, Marta Alòs, Raquel Gàmez, Anna Maria Villalonga, Susana Hernández i Margarida Aritzeta.

Per la seva banda, Biblioteques de Barcelona prepara un cicle commemoratiu del centenari amb un total de dotze sessions que inclourà quatre contes narrats per rondallaires i vuit conferències sobre l’escriptora. S’ha escollit el mes de març perquè algun dels actes coincideixi amb el dia de la dona. Les biblioteques de la Diputació de Barcelona també comencen alguna activitat al voltant del dia de la dona, el 8 de març.

Les hereves catalanes de Highsmith

Patricia Highsmith ha exercit una influència literària molt notòria en diferents generacions d’escriptores que n’han acceptat el mestratge. Ens atrevim a assenyalar cinc escriptores catalanes que poden ser dignes successores de l’escriptora, bé perquè la seva obra transita en el gènere negre, bé per aquest concepte més ampli del suspens.

Olga Xirinacs (Tarragona, 1936). És una de les escriptores més prolífiques de la nostra literatura. Els darrers temps s’ha accentuat la seva condició d’autora que va per lliure i que no acaba d’ocupar la centralitat que es mereix en la literatura catalana. La seva obra polièdrica abasta molts gèneres literaris, però una part important de la seva novel·lística voreja allò que alguns anomenen literatura gòtica. Xirinacs és una contista de primer ordre, a més de novel·lista, i en la construcció d’alguns dels seus personatges i de moltes atmosferes excel·leix tant com l’americana o més.

Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946). Oliver entra en la llista d’hereves de Highsmith pel seu component pioner en el camp de la novel·la negra. És veritat que hi havia hagut aportacions anteriors en aquest gènere, com les de Maria Aurèlia Capmany, però cap text negre escrit per una dona va aconseguir assolir l’èxit d’Estudi en lila, la primera novel·la protagonitzada per la detectiu privada i feminista Lònia Guiu, a la qual seguiren Antípodes i El sol que fa l’ànec. L’obra d’Oliver és molt variada, però aquest caràcter pioner negre se li ha de reconèixer.

Margarida Aritzeta (Valls, 1953). L’escriptora vallesana entra de ple en aquesta llista per la seva contribució al gènere negre. Aritzeta va ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs i a final dels vuitanta i principi dels noranta va publicar a la col·lecció La Negra de la Magrana, formant part d’aquella generació que va viure el primer esclat de la novel·la negra escrita en català que es va acabar cap al 1995. Però, a més a més, és una de les poques autores que pot dir que ha viscut també el rebrot del gènere. La publicació de la sèrie de llibres dedicats a la Mina Fuster els darrers anys a Llibres del Delicte la converteixen en la baula entre els dos moments de màxima esplendor creativa d’aquest gènere literari.

Núria Cadenes (Barcelona, 1970). Aquests darrers temps, Cadenes ha anat bastint una obra molt sòlida que toca diferents aspectes, de la biografia i l’assaig periodístic a la novel·la i el relat breu. Alguns dels seus relats negres i algunes de les seves novel·les, com ara Tota la veritat, comparteixen bona part dels principis estètics defensats per Highsmith al seu llibre Suspens. S’haurà de veure cap on transita en el futur l’escriptora, que ara triomfa a les llibreries amb Guillem.

Anna Carreras (Barcelona, 1977). Les seves dues últimes novel·les negres demostren que pot fer de la inquietud i del suspens uns elements literaris sobre els quals bastir tot el seu potencial narratiu. Però també la incloem a la llista perquè en obres anteriors presenta altres temes que també interessaven Highsmith, com per exemple la sexualitat. Carreras es mou molt bé en aquestes novel·les curtes, gairebé nouvelles, que de vegades recorden els relats més llargs de l’autora d’Estranys en un tren.

Així doncs, sembla que Highsmith serà una de les autores més recordades i celebrades aquest 2021. Sempre que els actes previstos es puguin fer.

The post Patricia Highsmith, els cent anys de la reina del suspens i les seves hereves catalanes appeared first on VilaWeb.

Joan Pons: “Això que passa a Anglaterra no és una segona onada, és un tsunami”

Parlem amb l’infermer Joan Pons sobre la nova variant de la covid-19 que afecta el Regne Unit. L’entrevistem unes hores abans que Boris Johnson anunciï que el país torna al confinament total, atesa la gravetat que hi ha als hospitals. Els nous contagis no paren d’augmentar, dia rere dia. Fa vint anys que Pons va anar-se’n a Anglaterra a cercar un futur laboral millor. No s’imaginava que viuria mai una situació com l’actual. Ara forma part de l’equip directiu Sheffield Teaching Hospitals, gestionant infermeria. Al març va haver de tornar a l’UCI. Hi faltaven mans. Té clar que les setmanes vinents hi haurà de tornar. Ens respon al telèfon preocupat per la situació que viuen. Crític amb les decisions que han pres els polítics. I angoixat pels dos o tres mesos que vénen.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quina és la situació ara mateix a Anglaterra?
—Això no és una segona onada, és un tsunami. A Londres pràcticament ja no queden unitats de cures intensives amb llits lliures, i ara començaran a enviar pacients cap aquí, a Yorkshire, la meva regió. Penseu que nosaltres som al nord, a uns tres-cents quilòmetres de Londres. Necessiten molts llits a cures intensives, i no en troben, fins al punt que han hagut d’allunyar-se tres-cents quilòmetres. De moment, l’ocupació de la nostra unitat és només del 70%. A Londres ja hi ha molts llocs que estan per sobre del 100%. Com a infermer, em preocupa que això significa que hauran de diluir el nombre d’infermers que hi ha per cada pacient. Idealment, a la unitat de cures intensives hi hauria d’haver un infermer per cada malalt. S’havia fet així tota la vida. És la manera més efectiva, la que salva més vides. Però a Londres ja no funciona així. Els infermers han d’assumir més d’un malalt. Segur que això farà que creixi la mortalitat. Em preocupa.

I això tan sols acaba de començar?
—És clar, només som a principi de gener. Encara no tenim les estadístiques del que ha passat aquest Nadal. No ho sabrem fins a final d’aquesta setmana o la que ve. Però ja comencem a veure coses que passaran. Ara em preocupa que tinc un nombre molt reduït d’infermers. Tinc el 10% del meu equip d’infermeria de baixa. Tots ells estan en quarantena o malalts. A més a més, ara he de cedir infermers perquè vagin als equips de vacunació. El govern vol vacunar dos milions de persones cada setmana. Em sembla molt bé. Però qui les vacunarà? Ara mateix fem mans i mànigues per cedir infermers que ho puguin fer. Cal tenir en compte que són voluntaris. La gent treballa les seves hores, i a més fa hores extres per a donar l’abast. Això no ho podem sostenir gaire més temps. Fa nou mesos que treballem moltes hores. Estem cansadíssims. La baixa per estrès ha pujat moltíssim dins l’hospital. No havia vist mai que el 10% del personal sanitari estigués de baixa.

“Ara em preocupa que tinc un nombre molt reduït d’infermers. Tinc el 10% del meu equip d’infermeria de baixa. Tots ells estan en quarantena o malalts.”

Per tant, la situació és pitjor que en la primera onada?
—Segurament sí. Al Regne Unit cada dia batem rècords. Fa dies que superem els 60.000 casos diaris. En l’última setmana s’ha quadruplicat el nombre d’ingressos. Va començar al sud, però va arribant al nord. L’altre dia a Birmingham, que és tan sols a cent quilòmetres d’on som nosaltres, les ambulàncies feien cua a urgències. La gent pot esperar als passadissos d’urgències 24 hores abans de ser admesa als hospitals. Penseu que es calcula que les ambulàncies passen una mitjana de sis hores esperant a la porta de l’hospital per entrar urgències. Això fa que faltin ambulàncies per a atendre a urgències. Pots tenir un problema a casa i que ningú et pugui venir a buscar.

Ja no és la covid-19 i prou, sinó que afecta de retruc totes les malalties.
—Ara mateix, si tens un atac de cor, ho tens molt complicat. Fa vint anys que visc aquí i no havia vist mai una cosa similar. L’altre dia, per primera vegada, el govern va enviar un missatge a tots els que viuen a Londres dient que només truquessin a urgències si era un cas de vida o mort!

“La gent pot esperar als passadissos d’urgències 24 hores abans de ser admesa als hospitals. Les ambulàncies passen sis hores esperant a la porta de l’hospital per entrar urgències.”

Això, en definitiva, també acabarà comportant morts per altres coses…
—Exactament. Durant la primera onada es va parar tota la resta d’activitats de l’hospital. Gairebé tot es dedicava a la covid-19. Ara s’ha intentat no aturar la resta. Però a Londres ja s’han hagut d’aturar totes les hospitalitzacions no urgents. Només es faran operacions de vida o mort. No hi ha llits a cures intensives, i no volem arribar a la situació d’Itàlia, on al mes d’abril els metges havien de triar qui podia entrar a l’UCI i qui no. Bàsicament, els sanitaris jugaven a ser Déu. No tenien prou ventiladors per a tothom. Aquí, de moment, no hem arribat a això, però traslladem malalts a més de tres-cents quilòmetres de casa seva perquè puguin ser atesos. No ens havia passat mai una cosa així. M’he hagut de llegir el correu dues vegades per entendre que m’informaven que aquesta setmana començaríem a rebre pacients de Londres. No m’ho creia.

Tot això és per la nova variant del virus que s’ha trobat a Anglaterra i que és molt més contagiosa?
—Sí, però això cal posar-ho en perspectiva. És veritat que hi ha aquesta nova variant, però també cal tenir en compte que és hivern. Totes les malalties respiratòries –la grip, l’asma, però també aquest virus– sempre són pitjors a l’hivern. No entenc per què sempre anem a remolc. Ja sabíem que la situació empitjoraria. A Anglaterra el sistema sanitari es col·lapsa cada any. Des de fa quatre o cinc anys, al gener falten llits. Hi ha hagut una falta de visió increïble per part del govern de Boris Johnson. Si cada any tenim problemes, perquè aquest any no n’havíem de tenir? Creien que les altres malalties se n’anirien de vacances perquè hi havia la covid? De debò creien que ningú tindria atacs de cor o càncer? No puc entendre aquesta planificació. És veritat que aquí encara podem obrir més unitats, com fan ara a Londres. El problema és el mateix que hi ha al nou hospital de Madrid. Molt bonic, però no hi ha mans. Pots obrir llits, però sense metges i personal sanitari no serveix de res. Són molt bonics per a la fotografia, però no hi pots posar cap malalt perquè ningú no el pot atendre.

“Si cada any tenim problemes, per què aquest any no n’hi havia d’haver? Creien que les altres malalties se n’anirien de vacances perquè hi havia la covid? De debò creien que ningú tindria atacs de cor o càncer? No puc entendre aquesta planificació.”

És bàsic…
—En la primera onada, la nostra unitat de cures intensives va tenir la millor mortalitat d’Anglaterra. Com ho van aconseguir? Ens vam negar a diluir el nombre de malalts per infermers. Hi havia un infermer per cada malalt. La nostra mortalitat va ser d’un 22%, la mitjana nacional va estar per sobre del 40%. Aquesta és la diferència entre tenir infermers per als pacients o no tenir-ne. Si el meu familiar es posa malalt, jo vull que el cuidin amb les millors condicions. I això és que a l’UCI hi hagi un infermer per pacient. És veritat que ara tenim més personal que al mes d’abril, el problema és que hi ha molta gent de baixa. A més, hi ha els qui se’n van a vacunar. Això és una contra rellotge. On poses el personal? Si no vacunem, això s’allargarà, però si vacunem, no tenim prou personal per a atendre la gent amb la qualitat de servei que es mereix. Quin és el pitjor dels dos mals? Juguem amb la vida de les persones. I això passa quan fa un any que va començar la pandèmia. Com a infermer, se’m fa difícil de creure que ens trobem en aquesta situació.

És angoixant?
—Moltes nits no puc dormir. Quan vaig venir fa vint anys a Anglaterra, el sistema sanitari anglès era dels millors del moment. Era un orgull treballar aquí. Ara és caòtic. Passem tota l’estona intentant posar pedaços a un cubell ple de forats, al qual se li escapa l’aigua per tot arreu. La covid ha posat més de manifest allò que els sanitaris ja sabíem. Falten recursos. A Anglaterra, tenim més de 40.000 places d’infermeria per cobrir. Això no és sostenible. De vegades penso que faig més de mag que d’infermer. A l’hospital tenim el que tenim. Cada any hi ha menys pressupost i menys infermers. I a la vegada hem de donar més serveis. Això no es pot sostenir a llarg termini. La covid-19 ha posat de manifest els problemes que han comportat les retallades que hem tingut els últims deu anys. Igual com ha passat a Catalunya i Espanya. I en aquest cas, el nombre d’infermers per malalt encara és pitjor que Anglaterra. Em fa molta pena veure com els polítics juguen a ser populars, i no prenen decisions. Aquí a Anglaterra no hauríem d’haver sortit mai de la quarantena. El 2 de desembre vaig dir que no es podien relaxar les mesures o vindria un tsunami al gener. La resposta va ser que la gent tenia dret de sortir. Aquí ens trobem, al mes de gener, intentant d’aguantar aquest tsunami, fins que tinguem prou gent vacunada. Probablement, la mortalitat els pròxims dies superi les mil. Cada dia anirà augmentant la mortalitat.

I encara no veiem els casos de Nadal, quan molta gent s’ha reunit amb la família.
—Aquests dies veia gent a Twitter que deia: “Per sort no ens hem reunit aquest Nadal, perquè ara la meva tia ha donat positiu.” Això ja ho sabíem. El problema real és que hi ha molts positius que no es detecten. Fa molta ràbia, però fa deu mesos que convivim amb aquesta pandèmia i encara no tenim un sistema per a detectar les persones positives sense símptomes. No pots culpabilitzar-les. Hauríem de tenir un sistema com els països asiàtics, que en el moment que detecten un positiu, fan proves en massa a tota la regió per a buscar els positius sense símptomes. Si no es controlen els positius asimptomàtics, aquesta pandèmia està descontrolada. Això passa tant aquí com a l’estat espanyol.

“Si no es controlen els positius asimptomàtics, aquesta pandèmia està descontrolada. Això passa tant aquí com a l’estat espanyol.”

La gran diferència amb la primera onada és que ara sabem com tractar els pacients de covid-19?
—Sí, sabem què hem de fer. Hem aconseguit de reduir la mortalitat a les unitats de cures intensives, però això també significa que hi han d’estar més temps. El problema que tenim ara és el volum. Aquesta variant és molt més contagiosa i, per tant, als hospitals arriba molta més gent. Però també tenim un problema pel que fa al factor humà. El primer cap de setmana de desembre veia fotos de Londres en què es veia com la gent havia sortit en massa als carrers. I ningú portava posada la màscara. Tinc un amic periodista i li vaig trucar perquè no em podia creure que la foto fos d’aquest any. No podia ser que ningú portés la màscara. Per desgràcia, em va confirmar que no era un error. Estem com estem, també, per aquest tipus de coses. I cal ser-ne conscient.

S’ha dit que aquesta nova variant es contagia més entre infants i adolescents. Ho noteu a l’hospital?
—En la primera onda, bàsicament teníem gent gran. Ara hi ha de totes les edats. Però no sé si és perquè la gent jove no ha pres les precaucions. Sí que us puc confirmar que actualment hi ha més gent jove que ha necessitat ingressar a l’hospital. L’edat mitjana dels ingressats ha baixat considerablement. Per això és molt important recordar que tothom compleixi les mesures. La covid-19 encara s’emporta moltes vides. Ja tenim la vacuna i som molt a prop de la solució, però no és una cosa instantània. Els dos o tres mesos vinents seran molt durs. Demanaria als governs espanyol i anglès que ho tanquessin tot. [Hores després de l’entrevista, Boris Johnson va decretar el confinament domiciliari a Anglaterra.] Sé que és molt radical, però és l’única manera de controlar el virus i salvar vides. Els governs tenen posat el focus en l’economia.

S’haurien d’haver fet les coses de manera diferent?
—Haurien de canviar la visió, sense persones l’economia també s’enfonsa. Aquest joc que han fet de tancar i obrir no ha funcionat. L’economia també se n’ha anat a la merda. Fem una quarantena ben feta, i anem vacunant la gent. És l’única manera de sortir d’aquesta pandèmia. A l’estiu, ni Anglaterra ni Espanya no van fer els deures. Tothom sabia que el virus seria pitjor a l’hivern. Les segones onades sempre han estat pitjors. Tothom ho sap. Només cal mirar la història. La segona onada de la grip espanyola va ser molt pitjor que la primera. Per què pensaven que ara seria diferent? Els polítics no van voler veure allò que els dèiem els científics. Entenc que de vegades han de prendre decisions que no són populars. Però en temps de crisi, un líder ha de prendre decisions difícils. Si no ho fan, ens portaran a la ruïna. No és casual que tant l’estat espanyol com el Regne Unit tinguin les pitjors taxes de mortalitat a Europa.

“La segona onada de la grip espanyola va ser molt pitjor que la primera. Per què pensaven que ara seria diferent? Els polítics no van voler veure allò que els dèiem els científics.”

Voleu afegir res més?
—Aquí ja estem preparats perquè en qualsevol moment hagi de deixar el meu despatx de direcció per tornar a la sala de cures intensives. Calculo que d’aquí a una setmana ens arribarà l’onada de Londres, i haurem de començar a anul·lar moltes coses. Estem preparats per quan ens arribi el tsunami. M’agradaria donar notícies positives, però les coses són com són.

The post Joan Pons: “Això que passa a Anglaterra no és una segona onada, és un tsunami” appeared first on VilaWeb.

Afinem la memòria per encarar el futur

Diuen que algú va preguntar a André Gide per què continuava escrivint novel·les si, en aquest camp, ja era tot fet, no s’hi podia aportar res de nou. I Gide es veu que va donar la raó al seu interlocutor, però va afegir que la humanitat té mala memòria i que, per tant, sempre hi ha la possibilitat de tornar-li a explicar històries potser oblidades.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’anècdota, més enllà de qüestions artístiques, explica aquest costum que tenim de viure permanentment en l’oblit, de creure que les coses aniran d’una altra manera de com han anat fins ara només per la necessitat de creure-ho, encara que la memòria més recent ens indiqui tot el contrari. Som com aquells nens petits a qui agrada que expliquin nit rere nit el mateix conte; i si hi fem variacions, ens exigeixen que tornem a la versió canònica.

M’agradaria creure que Mario Benedetti tenia raó quan escrivia en uns versos que “l’oblit és ple de memòria”. També m’agradaria que fos certa aquella idea de Coleridge (i que tant agradava a Borges de citar) segons la qual quan llegim literatura –o anem al teatre o al museu– suspenem voluntàriament la nostra incredulitat. Però no penseu que aquests grans escriptors es van equivocar?

Perquè no és cert que siguem incrèduls per naturalesa. Ben al contrari, els humans hem demostrat ser crèduls, confiats, si no ingenus o simples. Com podem explicar altrament –la història ho demostra– que hàgim caigut en els mateixos errors com a societat una vegada i una altra vegada més i així successivament? No tan sols les mateixes novel·les, com va pronosticar Gide; també la mateixa pintura que es repeteix inexorablement; o les escultures calcades i els edificis repetits escampats per totes les ciutats, a pesar de la seva malesa estètica i ètica, si és que ambdues coses poden separar-se. I quan algú s’escapa de l’ordre, la incredulitat (aleshores sí) o la ràbia. O la repressió.

Però la part pitjor d’aquest desmemoriament, d’aquesta reincidència, no té els seus efectes només en el camp de la cultura, la qual, si de cas, en rep les conseqüències. És abans d’això, quan els ciutadans poden decidir coses en la vida política, que es produeix l’efecte més perniciós d’aquest oblit persistent dels mals que arrosseguem. I d’això podria posar-ne molts exemples. Uns d’antics. Com aquella promesa del PSOE que no entraríem a l’OTAN, ara m’ha vingut al cap. No solament no vam castigar al mentider, Felipe González i el seu seguici, sinó que quan Lluís Llach li va posar una demanda per incompliment de promesa electoral (que no va prosperar, és clar) hi havia presumptes demòcrates que se’n reien. Els socialistes espanyols (i els catalans, també) ens van enganyar, però ho vam oblidar ben aviat.

Més que parlar del passat, m’interessa acabar aquest escrit amb l’actualitat. Per provar de tenir memòria, per forçar-me a mi mateix a no caure en l’oblit de tots els fets i totes les paraules que s’han generat durant la pandèmia en aquest 2020 que hem deixat enrere (“Un any envellit que no ha pogut créixer”, deia l’artista Nora Ancarola just abans de començar el 2021). I ho vull fer recordant què va passar fa uns quants dies en una residència de gent gran, quan la senyora Josefa Pérez va ser la primera catalana a rebre la vacuna contra la covid-19. I una comitiva de polítics (Pere Aragonès, Alba Vergés) van anar a fer pur electoralisme, com es pot veure en la fotografia que il·lustra aquest article. Membres destacats d’un govern que no ha sabut impedir que morís tanta gent a les residències van incomplir les normes que ells mateixos imposen als familiars. Pere Aragonès va arribar a agafar la mà de la senyora Pérez amb impunitat. I, després, allà mateix, va fer un discurs altisonant sobre el nou futur de Catalunya, encara que la crua realitat desmentís immediatament aquelles paraules buides.

Que cadascú s’ho prengui com vulgui. Que cadascú oblidi, si vol, la pèssima gestió que el govern de Catalunya ha fet (i fa) d’una crisi sanitària que causa morts i pobresa. Que cadascú administri les seves dosis de memòria com li plagui. Per la meva banda, he decidit de no acceptar més classes d’amnèsia, com denunciava Benedetti. Perquè, com escrivia el poeta uruguaià, hi haurà un dia en què l’oblit esclatarà i, aleshores, “els barrots de foc arrossegaran per fi la veritat pel món”, una veritat que només pot existir si tenim una memòria desperta. Si no permetem que el nostre oblit beneficiï els farsaires.

The post Afinem la memòria per encarar el futur appeared first on VilaWeb.

Josep Fornas: “No pot ser que només es faci política del dia a dia”

A final del 2007, per encàrrec de la revista El Contemporani i arran de la publicació del llibre de Mireia Sopena ‘Editar la memòria’, Xavier Diez va visitar Josep Fornas a casa seva per entrevistar-lo. Va ser una experiència interessant amb un d’aquests personatges fascinants. Malauradament, la revista va deixar de publicar-se i l’entrevista va romandre inèdita.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ahir, quan va saber que, malauradament, ens havia deixat, Diez va decidir publicar-la al seu bloc personal com a homenatge.

Josep Fornas (Barcelona, 1924) ha estat un dels personatges transcendentals de la resistència antifranquista, amb un paper destacat durant la transició. Creador de l’editorial Pòrtic (1963), va ser un dels primers i principals editors dels grans llibres d’assaig en català que van permetre de recuperar l’embranzida ideològica i cultural d’un país a partir de la capacitat de donar veu a autors de primer ordre, tot fent de pont entre la vella generació republicana i els joves valors emergents de la cultura, a partir de la dècada dels seixanta. A banda del seu paper d’agitador cultural, també va participar en totes les accions polítiques encaminades a erosionar les bases de la dictadura i preparar el terreny de la recuperació de les llibertats democràtiques, amb un paper destacat en el retorn de la Generalitat republicana i el seu president a l’exili, Josep Tarradellas, amb qui va mantenir una estreta relació, i de qui escriu una exhaustiva biografia.

El darrer estudi sobre Pòrtic que va publicar Mireia Sopena ens descobreix el paper de l’editor en la resistència cultural i política en el franquisme. Tanmateix, les històries de la cultura sobre aquest període ens parlen molt dels escriptors, mentre que els editors semblen passar desapercebuts, malgrat que sense ells, tot plegat no hauria estat possible. A què atribuiu aquest oblit?
—La història s’escriu així. Va haver uns quants editors que van començar a sobresortir just abans de la creació de Pòrtic. Podríem parlar d’Edicions 62, de Selecta, de Nova Terra… Tots amb una gran vocació de fer coses que era difícil tirar endavant. La llei Fraga ens va permetre “obrir una mica els espais”. Ara bé, això era un parany com una casa perquè, a la pràctica, no et podies escapar de les línies del sistema i del règim.

Els editors en català, especialment els d’assaig, i en uns temps caracteritzats per la repressió contra la llengua i les idees, és evident que actuàveu amb unes certes dosis de temeritat. En certa mesura se us podria considerar com a agitadors culturals…
—En realitat, ser editor en aquella època era vocacional si volies fer coses que no estiguéssin en el llindar del que es podia publicar. Calia fer equilibris amb l’autor –tot i que mai vaig modificar allò que volia mantenir, de vegades calia convèncer-lo per tal de suavitzar temes compromesos–, perquè en cas contrari, la censura no permetia publicar l’obra. De tota manera, publicar assaig, i en català, i sobre aquestes temàtiques, comportava exposar-me i a jugar-me-la. D’altra banda, allò de l’agitador cultural… senzillament, jo era editor perquè era antifranquista des dels disset anys, des que va sortir el meu pare, oficial de l’exèrcit de la República, del castell de Montjuïc. Aviat vaig arribar a la convicció que ser editor, i publicar llibres d’aquells que podien ser útils per al país, era el que calia fer. Afortunadament, no m’havia de guanyar la vida fent d’editor. Jo ja tenia la meva professió. Fer d’editor va ser una aposta per fer antifranquisme. Agitador cultural?, sí, agitador en general? Bé, era una de les facetes de les meves activitats

—Sobre la relació, mai fàcil, entre editors i escriptors, sempre s’ha escrit molta literatura. Imagino que editar noms propis com Jaume Miravitlles, Artur Bladé, Aurora Bertrana, Avel·lí Artís-Gener o Víctor Alba deu donar per explicar moltes coses. Com solia ser aquesta relació en una època resistent?
—Tot això provenia de la pròpia política clandestina que es feia. I això implicava estirar el fil d’una àmplia xarxa, de gent que coneixia a d’altres que coneixien, o la rebuda al retorn de molts exiliats que es produeix a finals dels cinquanta i principis dels seixanta. I en aquell moment, no hi havia editors per a aquesta gent. Moltes d’aquestes personalitats, amb una obra sòlida abans de la guerra, ja havien publicat també a l’exili, a Amèrica sobretot, i en arribar aquí, els qui ens trobàvem en la resistència cultural, i estàvem interessats en els personatges i en les seves obres, vam relacionar-nos-hi. Tots ens trobàvem al mateix camp antifranquista. Entre aquests, la gent propera al comunisme, ja tenien els seus propis editors, Jo no és que hagi estat mai anticomunista. El que feia era recuperar autors que no tenien editor. Cal dir també que aleshores també hi havia editorials, com Edicions 62, o Nova Terra que feien com nosaltres. Recordo alguna anècdota interessant, com el cas d’Eugeni Xammar, un dels que editàvem, en una època en què la censura s’immiscia arreu. En un dels seus llibres denunciava el cas d’en Carles Sentís, i de la seva activitat com a espia franquista durant la guerra. Era evident que si citava amb noms i cognoms el personatge tots dos tindríem problemes. Li vaig suggerir que no el posés. Va acceptar de seguida. “Ah, no, el podeu treure, si voleu. Si això ja ho sap tothom!”

Tornant als autors, la vostra editorial va permetre de publicar autors de gran talent amb greus dificultats per a fer arribar la seva veu. D’una banda, gent com Jaume Miravitlles, o Víctor Alba, provinents de l’exili, per l’altra, nous valors que atesa la seva no-pertinença a determinats partits d’esquerra també patien una certa marginació. Aquest doble desafiament no us duplicava els problemes? Malgrat tot, els seus llibres se solien vendre bé…
—No em puc queixar, perquè això de la marginació d’aquests autors tampoc no va anar ben bé així. Si patien era perquè no publicaven, i en el moment que nosaltres ho fèiem, els seus llibres es venien pràcticament sols perquè tenien un gran interès. Recordo, per exemple, el cas de l’Alexandre Deulofeu. Ens vam fer molt amics cap a finals dels anys cinquanta. Era un home l’obra del qual ja coneixia abans, i a mi sempre m’havia interessant molt. Vam coincidir una a la Casa del Llibre, cap al 1953 i 1954, i precisament allà hi havia llibres seus anteriors a la guerra, com un d’ells, on parlava de Catalunya i plantejava, en certa manera, les seves teories cícliques. I és clar, era un llibre que jo ja l’havia llegit, el tenia, i, parlant amb ell, vam començar a tenir una certa amistat. I de seguida que el vaig començar a poder editar, vam publicar La matemàtica de la història, que tot just fa un parell d’anys s’ha tornat a reeditar. Met Miravitlles. Aquest era un cas molt especial. Quan va tornar de l’exili, vaig tractar de contactar amb ell mitjançant el president Tarradellas. I, poseriorment, vam tenir molta amistat, i és clar, en aquests casos, la meva feina era procurar que escrivíssin, perquè si tenien textos, solien ser de gran interès, es publicaven i es venien molt bé. Tanmateix, d’aquells bons moments, més enllà de la relació purament comercial, el que més m’interessava era la dimensió humana, perquè, a més a més de fer d’editor d’aquests personatges, era l’amic. Entre ells, també hi havia en Fermí Vergés, que amb en Met Miravitlles eren també molt amics. Vergés era un gran periodista. Malauradament, tot i que hi vaig insistir molt, encara que no vaig aconseguir mai que m’escrigués quatre ratlles. Víctor Alba. Aquest era un personatge curiós, que venia dels Estats Units, estava de professor a la University of Kansas o la Kent State University, d’Ohio. El vaig escriure quatre ratlles i va ser una cosa explosiva, perquè a partir d’aquell moment vaig ser el seu editor total. I en va vendre molt, de llibres. Dificultats en vam tenir moltes, encara que era un nom d’aquests que suscitaven molt d’interès entre el públic. Ell sempre em feia molta confiança. Em va dir “fes el que vulguis, el que et sembli, però publica el llibre”. En va tenir molt d’èxit, potser perquè des d’aquí el marxisme només es veia des d’un cantó, i Víctor Alba en va fer una mica de tombant a base del fet que no n’hi havia només una visió, del marxisme. Per tant, això, en certa manera, va ser molt positiu, perquè la gent també intenta explorar el pensament que es publica, i en aquest sentit, va fer una feina molt bona.

Sens dubte, la major part de conflictes els devíeu tenir amb la censura …
—Això era normal en el període, perquè, quan presentàvem un llibre, ens venia, o totalment negat, i llavors era molt difícil, o arribava molt censurat, cosa que preferíem, perquè llavors hi havia la possibilitat que en poguéssim parlar. Negociar sempre era difícil i complicat, i ´wa clar, sempre et venien amb allò de “però home de Déu, no es fiqui vostè en aquests saraus, vostè és un professional que no necessita ser editor”. I això era molt divertit, perquè jo li responia: “Home, a mi em diverteix, fer d’editor”, i “parlem-ne”, i moltes vegades hi havia petites estratègies, a partir de forats que la llei no acabava de tapar, i a base d’esperar, de donar llargues, d’anar a Madrid, et deien allò de “bé, esperem a veure si això pot passar”. Llavors, esperant, esperant, trèiem el llibre, i aleshores ens el segrestaven. Ja ho teníem muntat per tal que segrestessin uns quants exemplars, i els altres ja els havíem venut tots, o els acabaven passant al circuit de llibreries especialitzades que coneixíem, on es podia adquirir de sotamà a la rebotiga. Això significava que ens processaven, tot i que solia ser un procés de mesos, i finalment, és curiós, però els jutges, aleshores, sobresseïen les causes. No vaig tenir mai cap sentència condemnatòria. Per cert, guardo una carta molt curiosa, és una carta del 27 d’agost de 1977, del Director General de Cultura Popular. Me l’adreça, i diu que «al cesar de la Dirección General,por la desaparición de la Dirección General de Cultura Popular, quiero expresarle mi sincero agradecimiento por su esfuerzo en la común labor cultural. Al mismo tiempo, deseo pedirle perdón por mis posibles deficiencias, o si, muy contra mis deseos, le he causado alguna dificultad, molestia o perjuicio derivado de mi ignorancia o de la aplicación de las normas jurídicas que con plena voluntad, he aceptado y respetado siempre, bien que interpretándolas en el más amplio sentido que me ha sido posible. Puede estar seguro que estos casi tres años de relación han constituído para mi una experiencia inigualable. En cualquier otro lugar y siempre personalmente, me tiene siempre a su disposición. Firmado, Miguel Cruz Hernández».  És una carta insòlita, encara que alhora, d’un cinisme extraordinari.

Creieu que un cert esperit censor roman encara dins una societat com la catalana? Creieu que en el panorama actual hi roman una certa censura implícita? Que continua existint una figura del dissident incòmode per al poder?
—No puc dir gran cosa perquè actualment estic molt al marge del negoci editorial. Però crec que això forma part de qualsevol societat democràtica. El que passa és que falten vocacions per substituir o fer d’alternativa a les editorials purament mercantils. Actualment, això que expliqueu forma part d’una societat normal i corrent, no gaire diferent del que pugui passar a altres indrets.

Quines creieu que eren les principals obsessions dels censors respecte a les col·leccions d’assaig?
—A banda de temes morals, que jo no tocava, i religiosos, on sí que en vaig tenir més d’un problema, la qüestió política era fonamental. No es podia encetar res que fos considerat pel règim el que fos “anti”. De vegades eren curioses aquestes apreciacions, que sovint arribaven a tenir un caràcter ridícul.

Una de les característiques de Pòrtic, i en certa mesura de l’edició de les dècades dels seixanta i setanta, eren les biografies i memòries. Potser, en aquell moement, hi havia necessitat de recuperar un passat pròxim, escamotejat? De fet, en l’actualitat, després d’unes dècades com les dels vuitanta i noranta, en què aquest gènere va perdre presència, aquesta onada actual de biografies i memòries obeeix a motivacions similars? De la mateixa manera que en el primer cas es podria entendre una reacció davant la història oficial de la guerra civil, aquesta revifalla actual tracta de combatre la història oficial de la transició?
—Jo tenia la certesa d’aquesta necessitat de recuperar biografies i vides viscudes, i a més, estimulat pels col·legues amb què vam començar Pòrtic, perquè no oblidem que l’editorial va ser un projecte compartit, amb amics com en Joan Sansa, mort prematurament, l’Albert Manent, bon amic de l’època, o en Rafael Tasis i Marca, que ens va obrir les portes a l’editorial. I tots els qui estàvem al nucli inicial teníem molt clara la mancança de memòries. Al nostre país, el memorialisme estava bibliogràficament, poc desenvolupat. Pòrtic, d’aquesta manera, va nèixer al princpi per publicar memòries i biografies. I de fet, vam començar amb les memòries d’en Claudi Ametlla, amb un llibre que en aquella època, sortosament va haver-hi molt poca censura. Cal dir, a més, que en aquella època en Claudi no era un polític, ni excessiu ni perillós. Crec que a més, en aquells anys, la bona acollida entre el públic de les obres memorialístiques, responia a la necessitat de conèixer, que la gent expliqués les seves vivències. Selecta ja en publicava, de biografies, encara que sobretot se centraven en personatges del XIX o principis del XX, i aquí, la censura no posava entrebancs. Nosaltres, en canvi, intentàvem que les memòries fossin més vives, de més actualitat, amb el protagonisme de personatges de la nostra corda oberta i democràtica. Pel que fa a l’actualitat, jo crec que la Transició va representar una aturada pel que fa a l’activitat intel·lectual. Probablement, el fet que fos un moment important en la recuperació de les nostres llibertats feu que bona part del país es concentrès més en la política que en la cultura. Ara, potser, aquesta revifalla cultural potser ve a dir que es tornen a reprendre un conjunt d’iniciatives pendents. També hi ha un fet curiós, que és el redescobriment de molts personatges personatges que s’havien oblidat, i la coincidència amb una nova generació a qui els interessa aprofondir en el passat. El testimoni de personatges que encara viuen, o que ja són morts, i que tenen coses interessants a explicar, sovint motiva a revaloritzar el gènere.

D’uns anys ençà, sembla que noves generacions d’intel·lectuals van recuperant molts dels autors de Pòrtic. És el cas del ja esmentats Jaume Miravitlles, de l’historiador figuerenc Alexandre Deulofeu, de l’escriptor ebrenc Artur Bladé. Potser és una redescoberta del resistencialisme cultural? No sembla paradoxal, això, en un període, en teoria, d’institucionalització de la cultura?
—Precisament perquè hi ha una institucionalització de la cultura, que a mi particularment no m’agrada com s’ha fet, el que crec és que si la gent, el que vol és aprofundir en aquests temes, ho trobo molt bé. Si potser hi ha ajudes per aquesta banda –no crec que n’hi hagi gaires–, siguin benvingudes. Bladé és un bon exemple d’aquesta recuperació recent. Crec que era un home extraordinari. El considero un dels millors estilistes catalans. Va aterrar aquí, i ningú no el publicava. El vaig conèixer gràcies a Josep Maria Poblet, i ens vam entendre molt bé, i vaig publicar-li gairebé tota la seva obra, que avui afortunadament es reedita, i que celebro. De tota manera, aquests revifaments, són fets que acostumen a passar. I ho trobo molt bé. El curiós és que la gent respon I és com si redescobrís personatges que ja estaven descoberts. En canvi, a França, que ho conec una mica, el que succeeix és una altra cosa. Dels grans autors, es reedita periòdicament la seva obra, i amb aquesta estratègia es manté la seva vigència. Així cada generació els pot conèixer, i és d’aquesta manera que perceben que els grans autors són aquells que tracten de manera intel·ligent els grans temes essencials, els de sempre. Aquí, en canvi, sembla que s’hagin de fer grans esforços, amb fundacions, col·lectius, i una altra cosa encara pitjor que són les “obres completes”, que és una manera que, si bé representa recollir et testimoni valuós del personatge, no ajuda a divulgar la seva obra, perquè aleshores, hi ha molt poca gent que les compri. Trobo molt millor triar alguns títols i anar-los reeditant amb regularitat, que és el que fan al país veí.

Amb la fi del franquisme, se suposava que la cultura catalana havia d’anar en la direcció de la normalització. De fet, el món editorial ha passat per una fase de professionalització. Tot just fa uns mesos, la fira de Frankfurt ha posat en evidència els límits en què ha de jugar una llengua sense estat, o una cultura sense gaire amics en el principal estat que representa el seu camp de joc. No resta un cert sentiment de decepció?
—Em penso que la sensació de decepció hi és en tots els àmbits. El que succeeix és que la Transició, moment històric trascendental, va arraconar moltes coses que durant la dictadura tenien un cert impacte. En realitat, jo que vaig participar molt activament en aquest procés, vaig veure que es donava per fet que el català, i el món de les edicions no tindrien gaire problemes, ens trobaríem davant d’un panorama més lliure i amb menors dificultats. El que passa és que, el que importa és el mercat. I durant la Transció, els esperits vocacionals es dediquen a altres coses. I ens adonem que el mercat editorial funciona com qualsevol altre. I potser ens trobem que hi ha menys lectors del que ens esperàvem. En aquest país, els lectors són pocs. Nosaltres teníem una aventatge, en l’època. Hi havia molta gent que, per patriotisme, comprava llibres en català. Però, potser, després, no els llegia. Ara, això ha desaparegut, i qui compra llibres en català és perquè els llegeix. I lamentablement, aquests són pocs.

Ara prepareu una biografia de Tarradellas, sens dubte, un repte complicat. El personatge, per la seva complexitat i trajectòria, no sembla fàcil de tractar. Quina va ser la vostra relació amb aquest protagonista de la república, la revolució, la guerra, l’exili i la transició?
—Jo ja provenia d’un antifranquisme des de molt jove, per l’experiència de la guerra civil i pel cas del meu pare que va ser oficial de l’exèrcit de la República i condemnat. És curiós, perquè aquesta mena d’interès pel personatge va néixer a base d’informar-me’n, i començar a fer-me col·leccionista de llibres de política i de la guerra civil. Això va signfificar, a finals dels quaranta i principis dels cinquanta, que em vaig llençar a fer una col·lecció important sobre política catalana. Per unes circumstàncies especials, per una conspiració que vam fer amb altra gent, Tarradellas va fer que això fracassés, és a dir, la va denunciar, i vaig comprendre llavors, que en realitat, el que havia fet el president era correcte. Potser per això vaig voler conèixer-lo. I cap a finals de 1962, ens vam entrevistar a París. De seguida vam sintonitzar, començant pel col·leccionisme polític –ell també ho era, com jo, de col·leccionista d’aquesta mena de textos- i així va començar una relació que la meva dona em diu que “m’hi vaig enamorar”. En realitat, era un home que tenia “ganxo”, i immediatament, apassionava, i per tant, m’hi vaig sentir impulsat a seguir-lo i a iniciar una col·laboració de tota mena, fins l’any 1976. Aleshores, per circumstàncies especials la relació es va refredar. Volia ser diputat, i amb ell no ho vaig ser. El president va ser un home contradictori, i precisament per això, ha estat molt mal interpretat, i s’han escrit coses sobre ell força injustes. Faig la seva biografia, en certa mesura, per les barbaritats que sobre ell s’han dit, i també pels disbarats que ell mateix de vegades havia expressat. Jo que no sóc historiador, ni escriptor, em costa molt, encara que m’apassiona, i em diverteix, i espero tenir-ho llest aviat.

Com veieu en l’actualitat la figura de l’editor? Què trobeu a faltar en els llibres que llegiu respecte als temps de l’edició gairebé artesanal.
—Començo per confessar un fet. Gairebé no llegeixo, potser perquè des de fa una colla d’anys estic massa concentrat en aquesta biografia d’en Tarradellas, i per tant, les meves lectures se centren en allò que m’ajudi en aquesta tasca. Afortunadament, tinc la meva dona, que té un olfacte literari meravellós, que llegeix molta literatura i assaig, i m’escolto sempre amb molt d’interès la seva opinió. I, darrerament, la majoria dels llibres que llegeix, li cauen de les mans. No sé si hi ha poca creativitat. No és que la meva dona, que té tants anys com jo, estigui massa ancorada en el passat, ans al contrari, atès que té una visió molt oberta. I per tant, la meva és una opinió subsidiària. Tanmateix, és preocupant, això.

I ja per acabar. Després de la llarga trajectòria us atreviríeu a fer un balanç de la cultura, societat i política actual? A més, vau ser diputat al parlament durant una de les primeres legislatures (entre 1980 i 1984). Com veieu la situació política actual. Existeixen els eixos esquerra-dreta, nacionalista espanyol-nacionalista català?
—No es pot sentenciar sobre aquests temes. Crec que estem en un tombant, que no sé ben bé on ens durà. Una constatació, només: no hi ha pensament. No pot ser que només es faci política del dia a dia. Ha d’haver-hi també un projecte, una perspectiva, les idees han d’existir per orientar vers algun horitzó, per disposar d’una visió de present i de futur. No veig un pensament català, enlloc. També veig que falta una altra cosa important. Falten lideratges en plural, personalitats que sobresurtin en la política, en la cultura, en tots els àmbits. Ara per ara, n’estem mancats. I això es tradueix en aquesta sensació d’anar d’aquí allà, a tomballons.

The post Josep Fornas: “No pot ser que només es faci política del dia a dia” appeared first on VilaWeb.

[RECULL FOTOGRÀFIC] L’arribada més estranya dels Reis d’Orient, amb cavalcades sense nens

Enguany l’arribada dels Reis d’Orient al país ha estat la més estranya, per l’escassetat de les cavalcades i la poca presència de nens. Alguns han saludat Ses Majestats des dels balcons o a peu de carrer amb distància. Els Reis Mags i els patges han recorregut pobles i ciutats d’arreu del país sense llençar caramels. A Menorca han arribat a l’aeroport, mentre que a Barcelona hi ha hagut un acte de rebuda al costat del mar amb presència de públic.

The post [RECULL FOTOGRÀFIC] L’arribada més estranya dels Reis d’Orient, amb cavalcades sense nens appeared first on VilaWeb.

Un grup de científics demana al govern català que endarrereixi la tornada a les escoles

Una vintena de científics, entre els quals els doctors Oriol Mitjà i Salvador Macip i el físic Àlex Arenas, han signat un manifest adreçat al govern català en què reclamen que s’endarrereixi la tornada a les escoles i s’elabori un pla que reforci l’educació telemàtica i el teletreball fins que baixi la incidència del coronavirus. No hi ha, tanmateix, cap especialista en pediatria.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“La situació epidemiològica és significativament pitjor que quan va començar el curs escolar al setembre”, afirmen. Asseguren que el tancament temporal de les escoles és “imprescindible” per evitar nous contagis i contribuir a la reducció de la incidència del virus. Alerten que la situació epidemiològica a Catalunya està “descontrolada” i auguren que les dades empitjoraran els pròxims dies.

Citen també la variant britànica de la covid-19 com a motiu per mantenir tancades les escoles i diuen que ha de prevaldre el principi de precaució. “Sabem que el tancament total de les escoles té conseqüències socials, laborals i econòmiques, i per això entenem que cal presentar solucions que minimitzin aquesta situació. Recomanar i promoure des de les administracions, que tot aquell que pugui seguir l’escola en línia i tot aquell que pugui teletreballar ho faci, i que escoles i empreses donin facilitats per fer-ho. A més, garantir que es pugui compaginar amb aquells que requereixin presencialitat a les aules o a la feina. Aquestes mesures si s’apliquen de forma generalitzada, reduiria enormement els vectors de contagi i revertirien en una desacceleració de la corba de contagis, sens dubte convenient per al control de la pandèmia, de la qual tots en sortirem beneficiats”, conclouen.

Els experts que signen el manifest són els següents.

Josep María García-Alamino, Grup d’Investigación Global Health, Gender and Society. Universitat, Blanquerna-Ramon Llull.
Pau Fonseca i Casas, Departament d’Estadística i Investigació Operativa, InLab FIB, Universitat Politècnica de Catalunya.
Aurelio Tobías, Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua, Conseller Superior d’Investigacions Científiques.
Àlex Arenas, Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques, Universitat Rovira i Virgili.
Salvador Macip, Department of Molecular and Cell Biology, University of Leicester. Estudis de Ciències de la Salut, Universitat Oberta de Catalunya.
Oriol Mitjà, Servei de Malalties Infeccioses, Hospital Germans Trias i Pujol. Guadalupe Gómez Melis, Departament d’Estadística i Investigació Operativa, GRBIO, Universitat Politècnica de Catalunya.
David Alonso Giménez, Centre d’Estudis Avançats de Blanes, Consell Superior d’Investigacions Científiques.
Karina Gibert, Departament d’Estadística i Investigació Operativa, IDEAI, Universitat Politècnica de Catalunya.
Marc Saez Zafra, Grup de Recerca en Estadística, Econometria i Salut, Universitat de Girona. Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP).
Gerard Giménez i Adsuar, Grup de Recerca en Estadística, Econometria i Salut, Universitat de Girona. Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa Epidemiologia i Salut Públic (CIBERESP).
Sergi Trias-Llimós, Centre d’Estudis Demogràfics, Universitat Autònoma de Barcelona.
Martí Casals, Fundació d’Estudis Superiors en Ciències de la Salut, Facultat de Medicina, Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya.
Antoni Sisó i Almirall, Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).
Manuel López-Cano, Universitat Autònoma de Barcelona.
Xavier Rodó, Institut de Salut Global Barcelona (ISGlobal). Montserrat Rué, Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques, Universitat de Lleida.
Alex Sánchez Pla, Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística. Universitat de Barcelona. Unitat d’Estadística i Bioinformàtica. Vall d’Hebron Institut de Recerca.

The post Un grup de científics demana al govern català que endarrereixi la tornada a les escoles appeared first on VilaWeb.

Gairebé 4.000 casos i 85 morts: les dades del pitjor dia al País Valencià

La situació sanitària al País Valencià empitjora dia rere dia i ha obligat la Generalitat a adoptar noves mesures per a frenar el ritme de contagis i morts, que s’ha disparat els últims dies. Hi haurà, a més, vint-i-nou municipis tancats perimetralment des del 7 de gener fins el dia 31, pel cap baix, a causa de l’alta incidència del virus.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La Conselleria de Sanitat ha reportat 3.939 casos nous i 85 morts. Són les xifres més altes registrades en un dia d’ençà de l’inici de la pandèmia, el març passat. En total, hi ha 155.344 casos i 3.116 morts.

Pel que fa a la pressió hospitalària, ha disminuït lleugerament. Hi ha 133 pacients ingressats menys, i romanen als hospitals 2.079 persones. A les UCI hi ha hagut un augment de 15 ingressats, situant la xifra total en 331.

The post Gairebé 4.000 casos i 85 morts: les dades del pitjor dia al País Valencià appeared first on VilaWeb.

Tanquen més empreses a Catalunya que a la resta de l’estat?

El desembre ha estat un mes molt dolent per al mercat laboral. L’any es tanca amb 497.611 desocupats registrats a les oficines de Treball a Catalunya. Aquesta xifra significa un increment de l’atur del 2,7% (12.863 desocupats més) respecte del mes de novembre. La xifra pot sorprendre si mirem enrere i veiem que el desembre és un mes en què l’atur acostuma a reduir-se i, de fet, aquest és el primer augment després de deu anys consecutius de disminucions. Per altra banda, cal ressaltar que l’increment experimentat al desembre és el segon més pronunciat de la sèrie disponible (amb inici el 1996), només superat pel mes de desembre del 2008, any en què va créixer un 5,1%. Cal recordar que en les dades d’atur no hi ha inclosos els afectats per expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), perquè no són considerats dins la classificació d’atur registrat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Al desembre, els afectats pels ERTO han baixat d’uns 24.000, de manera que encara hi ha 172.735 treballadors en aquesta situació (un 23% del total de l’estat), que no compten per a l’atur, tot i que en realitat no treballen, i continuen d’alta a la Seguretat Social. Això vol dir que en acabar l’any a casa nostra hi ha realment més de 670.000 persones sense feina, és a dir, pràcticament un 20% del nombre d’afiliats a la Seguretat Social. Una taxa que indica una situació força aproximada de la realitat del mercat laboral que teníem a final del 2020.

Del febrer fins al desembre, la pandèmia s’ha endut 88.100 afiliats, ha fet créixer l’atur de 102.400 persones i ha deixat penjats d’un fil els 172.000 afectats per un ERTO ja esmentats. Les xifres són devastadores, i si no ho són més és perquè el dic de contenció dels ERTO frena l’estatística, però no la realitat. Per exemple, en l’atur en el sector serveis hi ha 77.000 desocupats més que abans de començar la pandèmia, i a cadascun dels sectors de la indústria i la construcció, entre 7.000 i 9.000 desocupats més, igual com en el col·lectiu dels qui busquen la primera feina.

Però al desembre hi ha un fet que em sembla molt significatiu. Mentre a la resta de l’estat –el total menys les dades de Catalunya– hi ha 32.000 afectats per ERTO més i 23.000 desocupats més, a Catalunya hi ha 24.000 treballadors menys dins un ERTO i 13.000 desocupats més. Això indica una diferència substancial. A l’estat continuen augmentant els afectats per ERTO i a Catalunya baixen, i quant als desocupats, creixen molt més de pressa a Catalunya. Concretament, un 2,7% mensual a Catalunya al desembre i un 0,9% a l’estat. També en el nombre d’empreses amb ERTO la diferència és substancial. A la resta de l’estat –el total menys Catalunya– al desembre han augmentat de 10.600 respecte del novembre, i a Catalunya han baixat d’uns 2.700. Han tancat o bé o han sortit de la crisi i ja han recuperat els treballadors? Veient l’entorn, opto més per una majoria de la primera possibilitat.

La primera hipòtesi que es pot fer amb aquestes dades a la mà és que a Catalunya hi ha hagut més tancament d’empreses que no a l’estat, tenint en compte que els acomiadaments són molt cars de dur a terme segons la legislació que s’aplica en aquests temps de pandèmia, en què no es pot acomiadar durant sis mesos després de l’ERTO, tret que es paguin molts diners. Això lligaria amb el que diuen les darreres enquestes fetes a casa nostra, i cal suposar que són comerços, bars i restaurants que han abaixat la persiana definitivament. De fet, els nous desocupats en el sector serveis representen el 70% del total al desembre. Penso que és el tret més destacable que es pot inferir de les dades que els ministeris de Treball i Seguretat Social espanyols han fet públiques avui. A la resta de l’estat, sobretot en bars i restaurants, les mesures aplicades han estat molt menys restrictives que a Catalunya. I sembla que aquesta ha estat la resposta immediata a Catalunya, tal com les diferents patronals no s’han cansat de repetir els darrers temps.

Això vol dir que Catalunya s’ha extralimitat amb les seves mesures anticovid? No ho sabem, perquè a la resta de l’estat continua augmentant el nombre de persones en ERTO, la qual cosa vol dir que la bola es va fent grossa i al final el resultat pot ser semblant. Però per a constatar aquesta hipòtesi, caldrà esperar un temps i veure quantes empreses de serveis acaben tancant a l’estat i enviant la gent a l’atur. De moment, malauradament, sembla que aquí ja hem començat a fer-ho. I potser el govern de la Generalitat, amb les dades a la mà, hauria de reflexionar sobre l’estratègia seguida en la lluita contra el virus i posar en l’altre platet de la balança la comparació amb els resultats sanitaris obtinguts aquí i a la resta de comunitats. No seria sobrer…

The post Tanquen més empreses a Catalunya que a la resta de l’estat? appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: dia negre al País Valencià i atur enfilat a tot el país

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

A partir del dia 7 s’aplicaran restriccions més dures al País Valencià, que opta d’aquesta manera per fer front a l’augment dels contagis i a la pressió hospitalària causada per la covid-19. Les noves mesures s’allargaran fins el 31 de gener. El confinament nocturn s’avança a les 22.00 i durarà fins a les 6.00, es prorroga el tancament perimetral, s’estableix el tancament de l’hoteleria a partir de les 17.00 i es redueix al 30% la cabuda permesa en grans superfícies comercials i en locals al detall.

A més, s’han pres mesures específiques per a vint-i-nou municipis especialment afectats per la pandèmia en aquests moments i que, a partir del 7 de gener, tindran confinament municipal. Hi entraran en vigor mesures especials durant dues setmanes, com ara el tancament de tota l’activitat de bars, restaurants i locals de lleure i el tancament de gimnasos i centres esportius, parc i jardins.

Aquestes mesures s’anuncien el dia que la Conselleria de Sanitat ha confirmat el contagi de 3.930 persones i 85 morts. Ambdues són les xifres més altes que hi ha hagut d’ençà que va començar la pandèmia.

Les dades econòmiques derivades de la pandèmia tampoc no són bones. El país ha tancat l’any amb més d’un milió de desocupats, tal com confirma el darrer informe de desocupació del Ministeri de Treball espanyol. Per territoris, on més ha augmentat la desocupació en relació amb el 2019 és a les Illes, on hi ha 84.339 desocupats, un 37,99% més que l’any anterior. Al País Valencià, l’any 2020 va acabar amb 437.701 desocupats, que són 80.137 més i representa un augment del 22,41% respecte del final del 2019. Catalunya, per la seva banda, va tancar el 2020 amb 497.611 desocupats, xifra que representa un augment de 109.487 més que el desembre del 2019 (+28,2%).

El Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya ha publicat les bases per als ajuts directes als sectors del comerç, la restauració i els serveis del Ripollès i la Cerdanya afectats pel confinament perimetral de quinze dies dictat el passat 23 de desembre. Segons que consta al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), es preveuen aportacions de 3.000 euros per a la restauració i de 1.500 euros per a comerços i serveis assimilats.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha 578.010 casos, 21.121 morts i hi ha 854 pacients a les UCI:

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

A tot el món, les darreres xifres són de 86.513.591 casos confirmats i 1.869.413 morts. Del total de casos, 61.274.401 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els sis estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 21.411.462 casos i 363.447 morts;
–L’Índia, amb 10.375.477 i 150.151 morts;
–El Brasil, amb 7.756.861 casos i 196.641 morts;
–Rússia, amb 3.284.384 casos i 59.506 morts;
–Regne Unit, amb 2.774.479 casos i 76.305 morts;

*A l’estat francès hi ha 2.680.239 casos i 66.282 morts.
*A l’estat espanyol hi ha 1.982.544 casos i 51.430 morts.

La píndola d’en Jordi Goula: Tanquen més empreses a Catalunya que a la resta de l’estat?

El desembre ha estat un mes molt dolent per al mercat laboral. L’any es tanca amb 497.611 desocupats registrats a les oficines de Treball a Catalunya. Aquesta xifra significa un increment de l’atur del 2,7% (12.863 desocupats més) respecte del mes de novembre. La xifra pot sorprendre si mirem enrere i veiem que el desembre és un mes en què l’atur acostuma a reduir-se i, de fet, aquest és el primer augment després de deu anys consecutius de disminucions. Per altra banda, cal ressaltar que l’increment experimentat al desembre és el segon més pronunciat de la sèrie disponible (amb inici el 1996), només superat pel mes de desembre del 2008, any en què va créixer un 5,1%. Cal recordar que en les dades d’atur no hi ha inclosos els afectats per expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), perquè no són considerats dins la classificació d’atur registrat.

Al desembre, els afectats pels ERTO han baixat d’uns 24.000, de manera que encara hi ha 172.735 treballadors en aquesta situació (un 23% del total de l’estat), que no compten per a l’atur, tot i que en realitat no treballen, i continuen d’alta a la Seguretat Social. Això vol dir que en acabar l’any a casa nostra hi ha realment més de 670.000 persones sense feina, és a dir, pràcticament un 20% del nombre d’afiliats a la Seguretat Social. Una taxa que indica una situació força aproximada de la realitat del mercat laboral que teníem a final del 2020.

Del febrer fins al desembre, la pandèmia s’ha endut 88.100 afiliats, ha fet créixer l’atur de 102.400 persones i ha deixat penjats d’un fil els 172.000 afectats per un ERTO ja esmentats. Les xifres són devastadores, i si no ho són més és perquè el dic de contenció dels ERTO frena l’estatística, però no la realitat. Per exemple, en l’atur en el sector serveis hi ha 77.000 desocupats més que abans de començar la pandèmia, i a cadascun dels sectors de la indústria i la construcció, entre 7.000 i 9.000 desocupats més, igual com en el col·lectiu dels qui busquen la primera feina.

Però al desembre hi ha un fet que em sembla molt significatiu. Mentre a la resta de l’estat –el total menys les dades de Catalunya– hi ha 32.000 afectats per ERTO més i 23.000 desocupats més, a Catalunya hi ha 24.000 treballadors menys dins un ERTO i 13.000 desocupats més. Això indica una diferència substancial. A l’estat continuen augmentant els afectats per ERTO i a Catalunya baixen, i quant als desocupats, creixen molt més de pressa a Catalunya. Concretament, un 2,7% mensual a Catalunya al desembre i un 0,9% a l’estat. També en el nombre d’empreses amb ERTO la diferència és substancial. A la resta de l’estat –el total menys Catalunya– al desembre han augmentat de 10.600 respecte del novembre, i a Catalunya han baixat d’uns 2.700. Han tancat o bé o han sortit de la crisi i ja han recuperat els treballadors? Veient l’entorn, opto més per una majoria de la primera possibilitat.

La primera hipòtesi que es pot fer amb aquestes dades a la mà és que a Catalunya hi ha hagut més tancament d’empreses que no a l’estat, tenint en compte que els acomiadaments són molt cars de dur a terme segons la legislació que s’aplica en aquests temps de pandèmia, en què no es pot acomiadar durant sis mesos després de l’ERTO, tret que es paguin molts diners. Això lligaria amb el que diuen les darreres enquestes fetes a casa nostra, i cal suposar que són comerços, bars i restaurants que han abaixat la persiana definitivament. De fet, els nous desocupats en el sector serveis representen el 70% del total al desembre. Penso que és el tret més destacable que es pot inferir de les dades que els ministeris de Treball i Seguretat Social espanyols han fet públiques avui. A la resta de l’estat, sobretot en bars i restaurants, les mesures aplicades han estat molt menys restrictives que a Catalunya. I sembla que aquesta ha estat la resposta immediata a Catalunya, tal com les diferents patronals no s’han cansat de repetir els darrers temps.

Això vol dir que Catalunya s’ha extralimitat amb les seves mesures anticovid? No ho sabem, perquè a la resta de l’estat continua augmentant el nombre de persones en ERTO, la qual cosa vol dir que la bola es va fent grossa i al final el resultat pot ser semblant. Però per a constatar aquesta hipòtesi, caldrà esperar un temps i veure quantes empreses de serveis acaben tancant a l’estat i enviant la gent a l’atur. De moment, malauradament, sembla que aquí ja hem començat a fer-ho. I potser el govern de la Generalitat, amb les dades a la mà, hauria de reflexionar sobre l’estratègia seguida en la lluita contra el virus i posar en l’altre platet de la balança la comparació amb els resultats sanitaris obtinguts aquí i a la resta de comunitats. No seria sobrer…

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

Ester Rodríguez: “El pla de vacunació s’ha fet amb improvisació i a corre-cuita”
Vendre’s trossos de vida per subsistir a setanta-dos anys
Quines són les noves restriccions generals al País Valencià i als municipis confinats?
La Generalitat aprova les bases dels ajuts per als sectors afectats pel confinament del Ripollès i la Cerdanya
La Cambra del Llibre de Catalunya reclama a la Generalitat d’incloure les llibreries a la llista d’activitats essencials
Quins són els municipis tancats al País Valencià i quines mesures hi ha en vigor?

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

Eleccions enmig d’una pandèmia: com votarem el 14-F?
Quines restriccions s’aplicaran durant les festes de Nadal per la covid-19?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Si sóc contacte d’un positiu de covid-19, què he de fer?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: dia negre al País Valencià i atur enfilat a tot el país appeared first on VilaWeb.

L’Iran sol·licita a Interpol la detenció de Trump pel bombardament que va matar Soleimani a l’Irac

Les autoritats d’Iran han sol·licitat a l’agència policíaca Interpol que emeti un avís roig per a aconseguir la detenció del president dels Estats Units, Donald Trump, i d’altres quaranta-vuit persones suposadament implicades en el bombardament que va costar la vida fa un any al general Qasem Soleimani.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En la llista, configurada a partir d’una “exhaustiva investigació”, figuren també alts comandaments militars, segons el portaveu de la judicatura iraniana Gholamhosein Esmaili. La Fiscalia de l’Iran ja va emetre el juny de l’any passat una ordre d’arrest contra Trump i diumenge, coincidint amb l’aniversari de l’atac perpetrat en l’aeroport de Bagdad, les principals autoritats van tornar a clamar venjança. Després del bombardament, l’Iran va atacar diverses bases iraquianes amb presència de tropes nord-americanes.

“L’ordre de matar al general és un dels pecats inoblidables de Trump”, va declarar la setmana passada el president, Hasán Rohani, advertint que “un dia el poble iranià es venjarà”. Per la seva banda, el ministre d’Afers estrangers, Mohamad Yavad Zarif, va subratllar que “l’Iran no descansarà fins a portar als responsables davant la justícia”.

En qualsevol cas, el pas donat davant Interpol seria merament simbòlic, en la mesura en què primer correspon a aquesta agència d’examinar si hi ha base per a emetre el requerit avís roig i la seva aplicació – la hipotètica detenció de Trump – dependria de cadascun dels diferents països. En l’actualitat hi ha unes 62.000 notificacions d’aquest tipus, segons l’organització.

The post L’Iran sol·licita a Interpol la detenció de Trump pel bombardament que va matar Soleimani a l’Irac appeared first on VilaWeb.

Els estats del Golf signen un acord per a posar fi a la crisi diplomàtica amb Catar

Els estats del Golf han signat avui un acord de “solidaritat i estabilitat” per a posar fi a la crisi diplomàtica amb Catar, un dia després del pacte de reobertura de les frontereres entre aquest país i l’Aràbia Saudita.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’anunci ha estat realitzat pel príncep hereu saudita, Mohamed bin Salmán, qui ha detallat que la Declaració d’Al Ula recull “la solidaritat i estabilitat en el Golf, els països àrabs i islàmics i l’enfortiment dels llaços d’amistat i germanor entre els països i pobles per a satisfer les seves esperances i aspiracions”.

La signatura ha tingut lloc en el marc d’una cimera del Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf. Bin Salmán ha posat l’accent en el fet que els integrants del bloc –l’Aràbia Saudita, Bahrain, la Unió dels Emirats Àrabs (EAU), Kuwait, Oman i Catar– han d’unificar les seves postures davant “les amenaces que suposa el programa nuclear del règim nuclear, el seu programa de míssils balístics i les missions destructives dels seus agents”. Sobre això, Bin Salmán ha carregat contra les autoritats iranianes per dur a terme “activitats terroristes i sectàries destinades a desestabilitzar la regió”. Per això, ha demanat a la comunitat internacional que treballi de forma unida per a fer front a Teheran.

De moment no han transcendit detalls de l’acord signat o de les possibles concessions que pogués haver fet Catar per a posar fi al conflicte diplomàtic. La cimera ha començat poc després de l’arribada a Al Ula de l’emir de Catar, Tamim bin Hamad al Zani, qui ha sigut rebut per Bin Salmán, que s’ha acostat per a fer-li una abraçada, en un gest sobre l’acostament entre tots dos estats després de més de tres anys de crisi diplomàtica.

En les reunions participa l’emir de Kuwait, Nauaf a l’Ahmad al Sabá. La Declaració d’Al Ula també ha sigut signada per Egipte, que no és part del CCG, però que ha participat en la cimera, a la qual ha acudit el ministre d’Exteriors egipci, Samé Shukri, qui ha aplaudit les tasques de mediació, especialment les de Kuwait.

Per la seva banda, la Unió Europea ha acollit amb optimisme aquest anunci, insistint que la normalització de les relacions entre l’Aràbia Saudita i Catar és bona per a tota la regió. “És un pas important i esperem que servisca per a restaurar l’unitat en el Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf”, ha valorat el portaveu del Servici d’Acció Exterior, Peter Stano.

The post Els estats del Golf signen un acord per a posar fi a la crisi diplomàtica amb Catar appeared first on VilaWeb.

Quins són els municipis tancats al País Valencià i quines mesures hi ha en vigor?

El president de la Generalitat, Ximo Puig, i la consellera de Sanitat, Ana Barceló, han anunciat les noves restriccions que s’aplicaran al País Valencià entre el 7 i el 31 de gener per a fer front a l’augment dels contagis i la pressió hospitalària causada per la covid-19. Entre més, Puig ha explicat que es tancarien perimetralment vint-i-sis municipis amb la incidència acumulada “crítica”. Us expliquem les mesures que hi haurà en aquestes poblacions.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quines són les noves restriccions generals al País Valencià?

Quins són els vint-i-sis municipis afectats?

—Es tracta dels municipis de Borriol, Atzeneta del Maestrat, Soneixa, Xèrica, Alcoi, Castalla, Polop, Llíria, Massanassa, Aiora, Utiel, Sedaví, Sollana, Guadassuar, Oliva, Daimús, Canals, Benigànim, Xàtiva, Moixent, Ontinyent, Xest, Sinarques, Anna, Quatretonda, i Bonrepòs i Mirambell.

Confinament municipal: puc sortir del meu municipi el dia de Reis?

Quines mesures hi haurà? Actes socials

—La cabuda a les sales de vetlla, enterraments i cerimònies fúnebres serà de quinze persones a l’aire lliure i de deu persones en espais tancats.

—La cabuda en casaments i batejos serà de quinze persones a l’aire lliure i de deu persones en espais tancats.

Comerç i hoteleria

—Tanca tota l’activitat de bars, restaurants i locals d’oci, excepte l’activitat relacionada amb el menjar a domicili.

—Tanquen els centres socials, casinos, clubs i establiments d’anàloga naturalesa.

Esports, parcs i jardins

—Tanquen gimnasos i centre esportius, parc i jardins.

 

 

The post Quins són els municipis tancats al País Valencià i quines mesures hi ha en vigor? appeared first on VilaWeb.

La Cambra del Llibre de Catalunya reclama a la Generalitat d’incloure les llibreries a la llista d’activitats essencials

La Cambra del Llibre de Catalunya, associació integrada pels gremis d’Editors, Llibreters, Distribuïdors i de la Comunicació gràfica, ha reclamat a la Generalitat que inclogui les llibreries a la llista d’activitats essencials. La cambra considera que el govern incompleix el seu propi acord del 22 de setembre en el qual considerava la cultura com a bé essencial “per al desenvolupament integral de la personalitat individual i col·lectiva”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quines són les noves mesures contra la covid-19 a Catalunya?

En un comunicat, la cambra ha lamentat que la resolució del Departament de Salut publicada al DOGC no recull, en el punt 9.3.c, que les llibreries quedin exceptuades de les limitacions a la venda de productes essencials, relacionats en l’Annex 2 del Decret llei 27/2020 de 13 de juliol, ni tampoc les inclou en les activitats que posteriorment es relacionen com a exceptuades.

Per als editors, llibreters i distribuïdors, aquesta resolució “contradiu” l’acord de Govern del 22 de setembre passat. D’aquesta manera, la Cambra del Llibre de Catalunya exigeix al Govern de la Generalitat que resolgui aquesta incoherència “de manera immediata” per evitar que la resolució sobre l’essencialitat de la cultura estigui buida de contingut, no serveixi per a res i, al capdavall, “esdevingui un engany”.

Confinament municipal: puc sortir del meu municipi el dia de Reis?

The post La Cambra del Llibre de Catalunya reclama a la Generalitat d’incloure les llibreries a la llista d’activitats essencials appeared first on VilaWeb.

Pàgines