Nou matí caòtic al servei de trens de Rodalia per incidències i per la vaga de sindicats minoritaris (CGT, SF-I i Alferro). L’aturada ha causat anul·lacions i retards a les línies R1, R2, R2 Nord, R2 Sud, R3, R4, R7, R8, R11, R13, R14, R15, R16, R17, RG1, RL3, RL4, RT2.

A banda, un problema en la senyalització fa que els combois circulin per via única entre les estacions de Sitges i Garraf, cosa que ocasiona retards que poden superar els 30 minuts a la R2 Sud, ka R13, la R14, la R15, la R16, la R17 i la RT2. A més, hi ha hagut una incidència a les instal·lacions de Sant Celoni que han afectat la R2 Nord, però ja s’ha resolt i de mica en mica es recuperen les freqüències de pas.

Això és Espanya: un tren de rodalia de cada quatre està espatllat i no funciona | Editorial de Vicent Partal

Tot plegat dificulta, un dia més, la mobilitat. Alguns usuaris s’han queixat que la megafonia d’algunes estacions, com ara la de Sants, no comunica les incidències. RENFE ha informat que la vaga pot causar supressions de trens i alteracions “puntuals” del servei.

A primera hora s’ha suprimit sis combois, entre els quals un de la R4 amb destinació Manresa i un altre de la R1 amb destinació l’Hospitalet. A diferència de les anteriors, aquesta vaga no funciona per franges horàries i les cancel·lacions es poden produir de cop i volta sense que RENFE pugui proposar una alternativa.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Fa pocs dies, el president d’Òmnium, Xavier Antich, va fer públic el 57è premi d’Honor de les Lletres Catalanes: el filòsof, teòleg, professor, traductor i editor de filosofia en català Pere Lluís Font. Antich li va dedicar una llarga semblança glossant la seva trajectòria cabdal, pel fet “d’apostar per reconstruir la tradició de la filosofia catalana, interrompuda per la guerra civil, l’exili i la dictadura, amb els valors i els ideals de la modernitat i la il·lustració europea. Calia recuperar tres segles. Tres segles de desert intel·lectual [exceptuant els anys de la Segona República] durant els quals Catalunya i els Països Catalans havien perdut el tren de la modernitat”, va dir Xavier Antich. I afegí: “La seva formació a França li va permetre l’accés a tota la filosofia moderna i contemporània, inexistent aleshores a la universitat franquista. I allí sobretot descobreix i entra en contacte amb la tríada de filòsofs que serà la seva brúixola durant tota la vida: Montaigne, Descartes i Pascal.” Va destacar que la traducció dels Pensaments de Pascal és un treball colossal, tan sols comparable al treball que va fer Carles Riba amb l’Odissea.

Pere Lluís Font va publicar la traducció de Pensaments de Blaise Pascal el 2021 a l’Editorial Adesiara. Tot seguit, us oferim una entrevista inèdita al nou Premi d’Honor feta arran de la publicació d’aquest volum.

 

L’editorial Adesiara ha publicat un volum de pes i profunditat cultural: Pensaments i opuscles de Blaise Pascal (Clarmont d’Alvèrnia, 1623 – París, 1662), en una traducció i edició a cura del filòsof i teòleg Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934), considerat un dels grans especialistes en l’obra de Pascal del món. El volum, de gairebé vuit-centes planes, conté reflexions que va escriure Pascal per a una obra major que no va arribar a publicar, que com diu Pere Lluís Font en l’entrevista, recullen el seu pensament. L’edició presenta també una introducció seva necessària i entenedora, tenint en compte la dificultat del tema. És rica i alhora clara, amb una llengua neta que fa de molt bon llegir per a entendre el context de la vida i l’obra d’aquest pensador matemàtic, científic, filòsof, teòleg i escriptor.

“És un llibre de tota una vida i quedarà com un monument del pensament”, diu l’editor Jordi Raventós referint-se al treball de Pere Lluís Font. I el traductor es reafirma en aquesta voluntat: “L’edició de Pascal és una manera de contribuir a crear tota una infraestructura cultural pel país, formada per un conjunt de bones traduccions dels millors noms de la literatura i el pensament universal. Segur que Pascal forma part d’aquests noms i és un dels grans autors del gran segle francès, del XVII, i dels més vius. Al seu costat n’hi ha que avui semblen autèntiques mòmies. Pascal és viu com Molière, com La Fontaine, contemporanis seus que són els que han pogut mantenir més presència en els segles posteriors.”  Comencem situant Pere Lluís Font, una figura destacada en l’àmbit de la filosofia i la teologia. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de les Bones Lletres, on va fer el discurs de recepció com a acadèmic sobre el vincle entre Descartes, Pascal i Montaigne mitjançant la influència del pensador Ramon Sibiuda.

El filòsof i teòleg Pere Lluís Font.

—Aquest llibre és el treball de tota una vida?
—Pascal m’ha fet companyia tota la vida, d’ençà que em vaig comprar l’edició dels Pensaments i opuscles de Brunschvicg, que em sembla que era l’any 1963. Aleshores estudiava a Tolosa de Llenguadoc. M’hi vaig passar set anys, allà. Em va agafar amb tanta força Pascal en aquell moment, que ja no el vaig deixar. És dels llibres que m’han fet més companyia tota la vida. L’he treballat i m’ha treballat. Ara, la feina de traduir Pascal és dels darrers anys. N’havia fet un tast fa una vintena d’anys, quan vaig publicar un llibret que es diu Introducció a la lectura de Pascal, on vaig fer una tria de pensaments. Va ser una manera d’entrenar-me.

—Vós vau néixer a Pujalt, al Pallars Sobirà, el 1934…
—…d’una família pagesa molt humil.

—I com un noi d’un poblet petit d’alta muntanya acaba fent estudis universitaris a Tolosa, a la dècada dels cinquanta, en plena dictadura?
—Com que allà no hi teníem la vida, ens havíem d’espavilar. Jo era monitor d’una colònia de vacances, vaig anar a parar a França, i com que m’interessava la filosofia em va passar pel cap un pensament: “I si miressis d’estudiar aquí, en comptes de fer-ho a Barcelona, on només t’ensenyaran escolàstica tronada? França és el país de Descartes en filosofia i és el país de Bergson. I vaig poder estudiar allà, guanyant-me la vida fent classes particulars i descarregant camions al born. Jo havia estudiat per capellà, vaig plegar, però em van quedar les ganes d’estudiar teologia, de manera que quan vaig acabar filosofia vaig entrar a l’Institut Catòlic de Tolosa i vaig estudiar-hi teologia. Després vaig tornar a Catalunya. Vaig convalidar la llicenciatura de filosofia, vaig entrar a la Universitat de Barcelona com a ajudant del catedràtic d’història de la filosofia i després, quan es va crear la Universitat Autònoma, em van oferir d’anar-hi i vaig ser allà des del començament, explicant història de la filosofia moderna i filosofia de la religió.

—Teniu uns paral·lelismes vitals amb Pascal: tots dos estudiosos de la filosofia i la teologia…
—Alguna afinitat delictiva hi deu haver, segurament [riu]. Darrerament sobretot em pregunto com és que em va enlluernar d’aquella manera, tot i que des del començament jo sentia una certa incomoditat davant d’algunes idees teològiques de Pascal i un tipus d’espiritualitat que no m’acabava d’agradar. Malgrat això, em sembla que em va fascinar la seva enorme potència intel·lectual i creativa en quatre àmbits: el de la ciència, el de la filosofia, el de la religió i el de la literatura. Em sembla que és la primera figura europea del seu moment en aquests quatre àmbits. I em sembla que és un cas únic de la història universal de ser primera figura en aquests quatre àmbits.

—I què us en va impressionar realment?
—Em va impressionar l’originalitat del seu pensament filosòfic, que va formular sobretot després d’haver-se llegit les obres principals de Descartes. Descartes vivia a Holanda i en un dels seus pocs viatges que va fer a França es va prendre la molèstia d’anar a visitar Pascal, que estava malalt. El va visitar gairebé com a metge, perquè Descartes presumia de saber més medicina que tots els metges de la seva època, i segurament era veritat. Descartes estava interessat sobretot per la màquina de calcular, que Pascal havia creat, i per tots els experiments que havia fet sobre la qüestió del buit. Descartes i Pascal no es van posar d’acord, perquè partien de supòsits completament diferents, però després d’aquella trobada Pascal va tenir un interès més gran per la filosofia de Descartes i Descartes es va convertir en el gran referent filosòfic modern de Pascal. I, tornant a la fascinació per Pascal, em va impressionar la seva diguem-ne fenomenologia de la condició humana, tots els seus plecs i replecs, i la seva riquesa d’idees sobre quasi tot: sobre Déu i sobre l’home, sobre ciència, sobre religió, política, estètica, etc.

—Parlem una mica de la vida de Pascal.
—Sobre la vida de Pascal tothom s’hi atreveix. Es repeteixen molts tòpics i es diuen molts disbarats, que es troben en llibres aparentment molt seriosos. Per exemple, que després de la seva segona conversió (el pas d’un cristianisme normalet a un cristianisme fervent i convençut), es diu que Pascal va abandonar la ciència. Ho diu la seva germana en la biografia que va escriure. Però, és clar, si això fos veritat, no tindríem el 90% de l’obra científica de Pascal. Per tant, la seva germana no és fiable en aquest punt. És una biografia hagiogràfica. També es diu que es va retirar al monestir cistercenc de Port-Royal. No, Pascal sempre va ser autònom, sempre va viure a la ciutat, no va trencar mai amb els medis científics, el millor de la seva producció matemàtica és de pocs anys abans de la seva mort… Per tant, hi ha tòpics que no s’aguanten.

—Pascal va ser un home que no va passar mai per l’escola ni per la universitat. L’educació la hi va donar el seu pare.
—El seu pare va ser l’únic mestre que va tenir. Pascal va perdre la mare a dos anys, i quan el pare es va quedar vidu, va traslladar-se a viure a París i va viure de les seves rendes, es va introduir en els medis científics i culturals de París i es va dedicar a l’educació dels fills. Pascal tenia dues germanes, d’una gran personalitat totes dues també.

—El fet que no passés per l’acadèmia el va fer molt més lliure de pensament?
—El va fer molt més lliure, perquè no tenia necessitat d’espolsar-se l’escolàstica. Alguna cosa es va perdre també, perquè l’escolàstica era un bon entrenament per al pensament, però hi havia el perill de quedar-hi atrapat. Descartes, per exemple, se la va espolsar, però no tant com ell es pensava. No en va tenir necessitat, d’això. En aquest sentit, és el més modern del seu segle, perquè els seus referents filosòfics eren referents contemporanis. Eren els més incòmodes per al pensament vigent escolàstic. Els infinitistes, els realistes polítics, els epicuris i sobretot el gran Descartes.

—Aquesta llibertat li permetia de ser atrevit?
—Sense proposar-s’ho, perquè era un pensament molt personal.

—En un moment determinat, dieu que Pascal era un home molt pràctic. Aquest tret se li desvetlla de ben jove, quan va inventar la calculadora.
—És la primera màquina de calcular que realment va funcionar. I fins i tot va fer un gran esforç de comercialització. En va vendre poques, perquè era molt costosa i no era totalment automàtica. Va tenir aquesta idea per ajudar el seu pare en els càlculs de cobrament d’impostos. Al llarg de la vida, Pascal va mostrar que tenia sentit comercial. El mateix any de la seva mort encara va col·laborar en la creació de la primera línia de transports urbans públics de París: les carrosses a cinc sous.

—També va ser un home molt religiós.
—Pascal va tenir la idea d’escriure una defensa de la religió cristiana. Aquest és el nom que s’acostuma a donar a l’obra que ell projectava: una apologia de la religió cristiana. Els Pensaments és el que ens queda de la preparació d’aquesta obra. Són simplement fragments, pensaments, notes, preses quan anava rumiant vagueries, quan s’abandonava als seus pensaments, tot tenint al cap la idea d’una possible apologia de la religió cristiana. Però, de fet, els Pensaments són això, pensaments, perquè parlen de tot.

Pere Lluís Font.

—Va ser un home que no va tenir mai salut.
—Sí, quan tenia dos anys, va patir una malaltia misteriosa, que no s’ha aclarit. I és possible que fos un primer episodi d’una malaltia que li va anar apareixent durant la seva vida, com una mena de Guadiana, i que el va portar a la mort abans de la quarantena. Avui encara no hi ha cap diagnòstic convincent, tot i que se n’han fet mil teories.

—Acabem: digueu-me un pensament de Pascal del volum que us agradi molt.
—N’hi ha molts que m’agraden. En triaré un que sembla menor, però que, a més d’agradar-me, mostra una de les dificultats de la traducció: el pensament 134. Jo m’he aplicat molt en la puntuació. Per exemple, aquest pensament té dos sentits molt diferents segons que s’hi posi una coma o no s’hi posi. En l’original no hi ha coma, però això no és significatiu, perquè en l’escrit original no hi ha puntuació o és arbitrària. Per això, jo vaig optar per posar-hi la coma, perquè el sentit lliga més amb tot el pensament estètic de Pascal. Diu: “Quina vanitat, la pintura que suscita l’admiració per la semblança de les coses de les quals no admirem els originals.”

L’Ajuntament de Barcelona ha rebut una petició de l’ambaixada dels Estats Units a l’estat espanyol perquè apliqui la directiva del govern de Donald Trump contra la diversitat, l’equitat i la inclusió a un programa que es duu a terme a la biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra del districte de Sant Andreu, que es finança en part amb fons nord-americans.

Es tracta del programa American Space, que es duu a terme d’ençà del 2016 i que compta amb la col·laboració de l’ajuntament, el consolat dels Estats Units a Barcelona i Biblioteques de Barcelona, i que va dirigit a nens, joves i públic en general per a potenciar habilitats per a encarar amb èxit les noves oportunitats tecnològiques i socials del segle XXI, i inclou activitats sobre diversitat. L’ajuntament ha rebut una sol·licitud en la qual es reclama l’aplicació de l’ordre executiva 14173, titulada ‘Ending Illegal Discrimination and Restoring Merit-Based Opportunity’ (‘Posar fi a la discriminació il·legal i restaurar les oportunitats basades en mèrits’), que exigeix que cap fons concedit per la seva administració no es destini a iniciatives o programes que promoguin la diversitat, l’equitat i la inclusió.

L’ajuntament ha assegurat que no donarà compliment a aquestes restriccions perquè contravenen d’arrel “els valors i principis polítics d’inclusió, foment de la igualtat de gènere i de la pluralitat que són propis del govern de la ciutat”. El consistori recorda que promouen aquests principis en tots els àmbits i de manera transversal s’apliquen en el disseny de totes les polítiques públiques, així com en tots els programes vinculats a l’ajuntament. Assegura el govern municipal que l’ordre executiva 14173 no té vigència fora dels Estats Units i explica a més que les biblioteques on es duu a terme aquest programa són espais comunitaris segurs on es promouen la interculturalitat, la integració i la perspectiva de gènere.

El consistori vol que el projecte American Space Barcelona tingui continuïtat perquè ho considera una iniciativa d’èxit que ha promogut l’intercanvi cultural i el diàleg entre Barcelona i Estats Units i assegura que continuaran cercant acords de col·laboració i explorant vies de relació amb ciutats, institucions i ens públics dels Estats Units, “respectant i promovent activament la inclusió, la diversitat i l’equitat”.

The Washington Post · William Booth i Laris Karklis

Copenhaguen, Dinamarca. Els Estats Units, en paraules de Donald Trump, “aconseguiran Grenlàndia d’una manera o altra”. Controlar l’illa, segons Trump, no tan sols permetria a Washington de vetllar per la seguretat nacional dels Estats Units, sinó també de defensar la “llibertat del món”. Segons el president nord-americà, Dinamarca –l’estat que controla l’illa– no ha fet prou per a protegir-la de les dues amenaces geopolítiques que l’assetgen: la Xina i Rússia.

La situació de Grenlàndia –al bell mig d’un oceà que toca les costes de l’Amèrica del Nord, Europa i Rússia– la convertí en un territori estratègic durant la Guerra Freda. Després de l’ensulsiada de la Unió Soviètica, tanmateix, l’illa passà a un segon pla.

Però ara, a mesura que l’Àrtic s’ha anat desglaçant i les tensions militars a l’oceà han anat creixent, l’illa més gran del món ha recuperat la seva antiga importància estratègica.

Grenlàndia es troba en una àrea que, durant la Guerra Freda, era anomenada “bretxa GIUK”: el quadrant en què conflueixen les àrees marítimes de Grenlàndia, Islàndia i el Regne Unit, que històricament ha estat clau per a protegir l’Atlàntic Nord de les naus i els submarins russos.

L’illa és també un punt de pas per als cables de comunicació que travessen l’Atlàntic –uns cables que, segons els governs europeus, han estat atacats repetidament pels “vaixells fantasma” russos aquests darrers anys.

El vice-president nord-americà, J. D. Vance, ha lloat els “increïbles recursos naturals” de Grenlàndia. Com Ucraïna, l’illa té reserves de minerals clau per a qualsevol economia moderna, indispensables per a la producció de béns com ara vehicles elèctrics, telèfons intel·ligents, equips mèdics, xips informàtics o bé turbines eòliques.

Però els comentaris de Trump sobre Grenlàndia han suscitat moltes més preguntes que no pas respostes. Quines amenaces, exactament, planen contra Grenlàndia i els Estats Units? Com s’hi hauria de plantar cara, i qui se n’hauria d’encarregar? I, si realment cal defensar l’illa, amb quin armament s’hauria de defensar?

Trump, que ja va especular amb la possibilitat de comprar l’illa a Dinamarca durant la seva primera legislatura, tornà a mencionar el valor estratègic de Grenlàndia poques hores després d’haver pres possessió com a president dels Estats Units. “Hi ha vaixells russos pertot arreu, hi ha vaixells xinesos pertot arreu”, digué, en al·lusió a la costa grenlandesa.

Trump fins i tot ha arribat a insinuar que, si calgués, els Estats Units podrien prendre Grenlàndia per la força. La Casa Blanca i el Pentàgon, tanmateix, han provat de llevar importància a les paraules del president.

“Necessitem Grenlàndia per a la seguretat nacional i, fins i tot, per a la seguretat internacional, i crec que l’aconseguirem d’una manera o altra”, declarà al congrés fa poc.

La setmana passada, en una reunió al Despatx Oval amb el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, un periodista tornà a preguntar a Trump sobre la possibilitat que Washington annexionés Grenlàndia. “Crec que passarà”, respongué.

Un esquiador travessa la superfície glaçada a Qaanaaq, Grenlàndia (fotografia: Bonnie Jo Mount/The Washington Post).

A mitjan segle passat, l’acudit entre els diplomàtics nord-americans era que qualsevol invasió de Grenlàndia –pels soviètics, per exemple– s’acabaria convertint en una missió de cerca i rescat, atès el clima inhòspit de l’illa.

Però ara la broma sembla haver-se fet antiquada. A mesura que l’Àrtic s’escalfa, el gel ha anat retrocedint i ha fet més fàcil la vida a l’illa. Sigui com sigui, no cal envair Grenlàndia per controlar-la o, si més no, poder-la amenaçar.

CLIQUEU PER AMPLIAR LA IMATGE

Al voltant d’un 80% de la massa continental de Grenlàndia és coberta de gel. La majoria dels habitants de l’illa són inuits, que es concentren a la costa. L’economia de Grenlàndia es basa en la pesca i en les subvencions que arriben de Dinamarca.

Les vies marítimes de l’Àrtic, tanmateix, esdevenen més navegables cada any que passa, i les potències mundials ja albiren el dia en què els vaixells que viatgen entre Àsia, Europa i l’Amèrica del Nord podran travessar directament el pol, en compte de viatjar cap al sud per passar per canals com ara el del Panamà o el de Suez.

Trump ha pressionat Dinamarca perquè reforci el desplegament militar a Grenlàndia i contraresti la influència de Rússia a la regió, que aquests darrers anys ha començat a recondicionar els ports de què disposa a l’Àrtic.

També ha ordenat de construir una Cúpula Daurada, és a dir, un “escut antimíssils de nova generació per als Estats Units contra míssils balístics, hipersònics, míssils de creuer avançats i més atacs aeris de nova generació”, semblant a la Cúpula de Ferro d’Israel. Aquesta Cúpula Daurada reforçaria el sistema d’alerta antiaèria NORAD, que els Estats Units i el Canadà gestionen conjuntament de fa decennis. El paper que Grenlàndia exercirà en la gestió d’aquest nou sistema no és clar.

“Dinamarca, francament, no fa la feina que li correspon. No és un bon aliat”, declarà Vance fa poc.

Les paraules de Vance trasbalsaren profundament Dinamarca, un dels pocs països que van enviar soldats a lluitar amb l’exèrcit nord-americà a l’Irac i l’Afganistan.

“Hem lluitat braç a braç amb els nord-americans durant moltes, moltes dècades”, declarà la primera ministra danesa, Mette Frederiksen. “Som un dels aliats més lleials i més importants dels Estats Units, i no accepto que ens titllin de mals aliats.”

Grenlàndia va arribar a acollir, durant la Guerra Freda, dotzenes de bases, llocs avançats i dipòsits militars nord-americans. Avui tan sols en resta una: la base espacial de Pituffik, antigament coneguda com a base aèria de Thule, que serveix de centre neuràlgic d’una xarxa global de radars de detecció de míssils balístics intercontinentals entrants. La força nord-americana a la base, que va arribar a comptar amb uns 10.000 soldats, és ara d’uns dos-cents efectius. Ni Grenlàndia ni Dinamarca no han cobrat mai als Estats Units, aliat de l’OTAN, per acollir la base al seu territori.

Les preocupacions per la seguretat a l’Àrtic no són tan sols cosa de Trump. El Servei d’Intel·ligència de Defensa danès ha arribat a la conclusió que l’extrem nord és “una prioritat per a Rússia”. I afegeix: “[Moscou] voldrà fer gala del seu poder a còpia d’exhibir comportament agressiu i amenaçador, que originarà un risc d’escalada militar sense precedents a l’Àrtic.”

Flotilla danesa al port de Nuuk, la capital de Grenlàndia, aquest gener (fotografia: Sebastien Van Malleghem / The Washington Post).

Dinamarca ha anunciat fa poc un nou paquet de despesa en defensa, destinat a renovar part de la flota naval del país i a comprar dos drons de llarg abast, com també a reforçar els sistemes de vigilància militar. Copenhaguen també s’ha compromès a modernitzar l’aeroport de Kangerlussuaq, antiga base aèria nord-americana, perquè pugui acollir caces supersònics F-35. En total, el paquet superarà els 2.000 milions d’euros, una xifra especialment alta per a un país tan petit. La contribució de Dinamarca a l’OTAN ja supera un 3% del PIB i és una de les més altes d’Europa.

La construcció d’aquestes naus noves, tanmateix, trigarà anys.

El Ministeri de Defensa danès també planeja d’invertir en dos nous equips de trineus de gossos per a protegir el parc nacional del Nord-est de Grenlàndia, el més gran del planeta. L’origen de les patrulles de gossos a l’illa es remunta a la Segona Guerra Mundial.

Trump no ha dubtat a fer-ne befa. “Els danesos van posar dos trineus de gossos nous fa unes setmanes i van pensar-se que amb això ja n’hi hauria prou”, digué.

Copenhaguen no està segur de quin nivell de protecció satisfarà Trump, i els diplomàtics danesos s’escarrassen a entendre què vol exactament el Pentàgon.

Els vaixells russos, mentrestant, naveguen lliurement a l’Atlàntic Nord. Prop de Murmansk, a la mar de Barentsz, hi ha la caserna general de la Flota del Nord de Rússia. Durant la Guerra Freda, els Estats Units i la Unió Soviètica es van disputar el control de la bretxa GIUK.

En declaracions a The Washington Post, un diplomàtic danès assegura que la Xina, fins ara, no s’ha acostat a la costa de Grenlàndia. Però com a potència autoanomenada “gairebé àrtica” (Pequín, en realitat, es troba més prop de l’Equador que no del pol nord), el govern xinès ha deixat clar que vol tenir una presència a l’anomenat cim del món. L’any passat, dos vaixells del servei fronterer rus i dos de la guàrdia costanera xinesa van ser albirats en un exercici conjunt a la mar de Bering, prop d’Alaska.

Els Estats Units estan obligats a protegir Grenlàndia en virtut de l’article 5 del tractat de l’Atlàntic Nord, que estableix que un atac contra un dels membres de l’aliança es considerarà un atac contra tots els altres membres. Un tractat signat el 1951 entre Dinamarca i els Estats Units atorga a l’exèrcit nord-americà via lliure per a obrir noves bases al territori.

“Els Estats Units poden fer allò que vulguin a Grenlàndia”, explica Kristian Soby Kristensen, cap del departament d’estudis d’estratègia de l’Escola Reial Danesa de Defensa de Copenhaguen. I afegeix: “No em consta que el govern danès hagi refusat de complir cap petició dels Estats Units a Grenlàndia. Trump diu que els Estats Units necessiten controlar militarment l’illa… Bé, en certa manera ja la controlen.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Hi ha una força prodigiosa en l’expressió de la voluntat de tot un poble. Quan surt a la llum, ofega fins i tot la imaginació dels qui voldrien negar-la.” No són paraules meves, sinó d’Alexis de Tocqueville, qui hi afegeix que, sempre que poden, els partits posen en dubte la majoria. Si no l’han aconseguida ells, asseguren tenir-la entre els abstencionistes, i si ni així no se’n surten, la suposen entre els qui no tenen el dret de vot. Tot això es va veure el Primer d’Octubre, amb l’aclaparadora majoria a favor de la independència. De seguida, els contraris intentaren de desqualificar el resultat al·legant participació insuficient i comptabilitzant a favor seu els vots no emesos. Davant el naufragi d’aquest argument, perquè la participació no fou menor que en altres conteses, declararen nul·la la majoria obtinguda amb l’espècie que tots els espanyols tenien dret de votar sobre una qüestió que els afectava. N’hi ha de tan jacobins que no s’adonen que de referèndums de dominació no se’n fan, i els que ho són a la pràctica, com el d’annexió de Crimea a Rússia, són simulacres en què els annexats expressen la voluntat dels annexadors.

Que la majoria aclaparadora del sí el Primer d’Octubre donà força moral a l’independentisme ho sabien els mateixos que la negaven. Per aquesta raó cuitaren a destruir-la l’endemà del referèndum. Mai l’espanyolisme no havia mobilitzat tanta gent en defensa de la repressió com el 8 d’octubre, ni ho ha tornat a fer. No en té cap necessitat. Per què ho havia de fer si l’estat ja torna a dominar la situació?
La democràcia no és res més que el trasllat al poble de la sobirania que abans residia en el monarca o en una elit. La democràcia és, doncs, el govern de la majoria. I no pas d’una majoria junyida a la voluntat d’una minoria, com en els règims populistes, sinó d’una majoria capaç de governar-se ella mateixa. La gran contradicció de l’espanyolisme és tenir l’essència anticatalana. Supeditar la raó de l’estat a aquest prejudici impedeix d’assolir la unitat desitjada. El primer president dels Estats Units, George Washington, expressà una veritat geopolítica que també és vàlida a l’interior dels estats: “La nació que n’odia una altra per costum o n’estima una altra per costum és esclava en alguna mesura. Esclava de la seva animositat o del seu afecte.” La intensitat de l’odi espanyol contra els catalans n’explica la dependència i a l’inrevés, de la dependència n’ix l’odi. És com aquell personatge de L’estranger, de Camus, que no pot estar-se de maltractar el seu gos vell i sarnós, i quan el gos li ha fugit llavors esdevé inconsolable. Espanya no pot prescindir de Catalunya, perquè trobaria a faltar un objecte commensurable amb el seu odi. I alhora, l’odia amb una intensitat proporcional a la dependència en què s’hi troba.

L’estat ha reeixit a destruir la majoria del Primer d’Octubre. Primer en va desactivar la representació parlamentària i tot seguit va començar d’erosionar-la a la societat. No cal repassar cada un dels episodis de la trama desconstructiva que començà amb la dissolució de Junts pel Sí i acaba amb l’elecció de Salvador Illa amb el concurs d’ERC. Fa vuit anys, la consolidació d’una majoria espanyolista liderada pels socialistes a les principals institucions del país era impensable. La causa del daltabaix no és únicament ni principalment la intensitat de la repressió. Ni Llarena ni Marchena decideixen què vota la gent. El vot és lliure i els resultats són a la vista. I no és sols la intenció de vot d’ERC la que, per una reacció comprensible, cau estrepitosament. També cau la de Junts, sense que ho compensin les opcions més minoritàries de l’independentisme, com la CUP, Aliança Catalana i Alhora. És a dir, l’independentisme –i ara no entro en el debat de si ERC s’ha situat fora d’aquest corrent– cau en conjunt.

De prop del 50% de suport que tenia el 2019, l’independentisme ha baixat enguany al 40% al Baròmetre d’Opinió Pública del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). És veritat que les enquestes oscil·len segons les circumstàncies i que hi ha una franja volàtil de l’opinió que s’inclina d’acord amb les perspectives, que en aquest moment no són bones per a l’independentisme. Què passaria si, per exemple, les bases d’ERC es revoltessin contra el lideratge destructiu i posessin rumb cap a una gran solidaritat catalana? Què passaria si els minyons de la CUP acceptessin que el sentit de la democràcia consisteix a treballar pel benestar de la gent, i que això implica millorar la competitivitat de les empreses i assegurar l’ocupació? Què passaria si tots plegats s’adonessin que un país mai no s’independitzarà fomentant el faccionalisme, sinó amb una majoria consolidada en què tothom reconegui el propi interès? Són massa interrogants de caràcter retòric per a fiar-ne respostes amb perspectiva de realitats.

Tanmateix, és indiscutible que entre el primer i el 8 d’octubre de 2017 l’abisme ideològic era un abisme nacional més que no pas social. El referèndum no tractava de proletaris i burgesos. La defensa de les urnes fou una exhibició de patriotisme de gent majoritàriament de parla i cultura catalana. Un cop de dignitat com aquest no s’havia vist en molt de temps, potser d’ençà de la vaga dels tramvies del 1951. Si aquesta fou el primer signe de vitalitat popular en el punt àlgid del franquisme, el referèndum fou l’esclat de la indignació acumulada durant les dècades de la transició. I alhora fou una manifestació d’amor al país que encara viu a les històries i els records familiars d’una part de la població, i així mateix fou, per la manera com es preparà i s’executà, una exhibició de seny i cultura democràtica. Per això era execrable el lema “Recuperem el seny” de Societat Civil Catalana a la manifestació del dia 8 en suport de la violència policial.

El Primer d’Octubre marca una fita històrica en el reconeixement internacional de la lluita catalana. Una fita brillant però de resultats efímers. I la pregunta angoixant que molts es fan és si amb una franja de població identificablement catalana cada vegada més estreta es poden assolir resultats duradors. El canvi demogràfic tendeix a reduir la catalanitat enmig d’una població que ja no comparteix la relació amb la terra, els costums, la cultura o la història i, en conseqüència, tampoc no té gens d’interès a defensar-les. Més aviat al contrari: hi veu impediments per a l’aspiració a alterar les condicions d’usdefruit del territori, començant per la llengua, continuant pels costums i eventualment incloent la religió amb totes les exigències socials i polítiques que se’n deriven.

Testimoni dels canvis a què la Revolució arrossegà l’antiga nació francesa, Tocqueville confiava en una nova forma de patriotisme basat ja no en la tradició sinó en la llei i els drets, un patriotisme que ell anomenà il·lustrat. Darrerament n’hem sentit parlar molt, d’aquest patriotisme, que suara Junqueras reinventava a la cloenda del congrés d’ERC, proposant una pàtria de drets com a recepta contra el retrocés nacional. El problema, com passa sovint amb les pensades dels estrategs d’ERC, és la contradicció entre el sentit ordinari de “nació”, que implica llengua, cultura, costums, història i memòries compartides, i el patriotisme constitucional, que Jürgen Habermas va teoritzar fa més d’un quart de segle precisament per oposar-lo a la nació. En tot cas, de quins drets parla Junqueras? Dels drets que el parlament català no és capaç de defensar davant el Tribunal Constitucional? Dels drets derogats amb l’aplicació de l’article 155? Dels drets dels ciutadans de parla catalana, que la Generalitat ignora, les autoritats trepitgen i els tribunals conculquen dia rere dia? En el terreny de la llei, que és i sols pot ser espanyola i que té un origen molt poc il·lustrat, amb drets polítics incerts i restringits per als catalans, el patriotisme és un sentiment dubtós. De les èpoques nebuloses entre un règim a l’alça i un d’obsolet, Tocqueville deia que el patriotisme ja no se centra en la terra, que ja no és res més que greda inanimada, ni en els costums, que les persones consideren un jou, ni en les lleis, que no depenen de la seva voluntat, ni en els polítics, que miren amb una barreja de menyspreu i de por. Arriba un temps, diu, que la gent ja no reconeix el seu país i es refugia en un egoisme estret de mires, de procurar per a un mateix enmig de la confusió i malestar generals.

En aquesta situació, què es pot fer? Per a Tocqueville, la resposta era òbvia: retirar-se. Tanmateix, reconeixia que les nacions, com les persones, no poden recuperar la joventut. Ja que el patriotisme espontani i desinteressat –i el del Primer d’Octubre ho era– difícilment tornarà mai més, cal avançar i fer entendre a la gent que l’interès personal és inseparable de l’interès del país. Per ser justos, s’ha de reconèixer que abans del Primer d’Octubre l’independentisme s’havia fet un fart d’explicar que l’espoliació fiscal no sols afecta la butxaca de cada ciutadà, al marge de l’origen i la cultura, sinó també les institucions, públiques i privades, i encara els serveis i les infrastructures, de les quals depenen la competitivitat econòmica i el benestar. Ara bé, si n’hi hagués prou amb l’interès personal per a infondre patriotisme en la gent, l’escàndol diari dels trens de Rodalia ja l’hauria induït. Evidentment, cal alguna cosa més que la residència i una feina per a sentir-se i voler-se integrat.

Tocqueville proposa que l’única manera d’interessar la gent en la marxa del país és comprometre-la en el seu regiment. L’esperit cívic, visiblement deteriorat a Catalunya fins i tot en els representants de la voluntat popular, és indestriable de l’exercici dels drets polítics. I aquest exercici, que és abans de tot un compromís, no es professa amb l’expedient de votar amb cert interval unes llistes de gent majorment desconeguda, sobre la qual l’elector no tindrà cap control. El civisme sols pot venir de l’aprenentatge de les virtuts cíviques, i aquestes deriven directament de la responsabilitat participativa dels ciutadans a la vida institucional. Sobirania popular vol dir que les persones governin activament, determinant l’activitat legislativa dels representants i l’administració executiva de presidència i consellers amb la mirada fixa en la prosperitat general com a condició de la prosperitat de cadascú. Sense implicació personal en la governabilitat d’un país que ja no sigui el bou que les mosques es mengen de pic en pic, no hi haurà cap patriotisme dels drets, perquè els drets romandran allò que han estat fins ara: promeses vanes i eslògans de partit. Els drets no arrelen en l’aire sinó en l’únic sòl on poden arrelar: en les obligacions mútues que conformen una ciutadania i suporten la vida de qualsevol comunitat que tingui vocació de permanència.

Seixanta-cinc trens aturats. Aturats. Immòbils. Com cadàvers de ferro que s’oxiden lentament a les cotxeres mentre el món continua girant. Seixanta-cinc de dos-cents setanta-dos. És a dir, un de cada quatre. El 25%, vaja. Aquesta és la xifra que defineix el present de la nostra modernitat, la nostra capacitat d’organització, el nostre sentit pràctic. Un de cada quatre.

Si un llaurador tingués inutilitzada una quarta part de les seues terres, diríem que és un incompetent o un gandul. Si un metge intentàs d’atendre’ns prescindint d’una quarta part del seu arsenal farmacològic, segurament li retiraríem la llicència. Si un pescador tingués foradades una quarta part de les xarxes, o es moriria de gana o canviaria d’ofici. Però, segons que va revelar ahir el govern de Catalunya, ara s’ha descobert que una quarta part dels nostres trens no funcionen, no estan en servei per deficiències diverses. I, com a única recepta contra aquesta bestialitat, ara ens demanen que confiem en ells.

La grisor administrativa, la política de cartó-pedra i la tolerància infinita a la incompetència ens han portat a aquest punt d’absurd tan perfecte que ni els surrealistes més delirants haurien pogut imaginar. Seixanta-cinc màquines, cadascuna amb un cost que deu equivaler –no n’estic segur, però m’ho imagine– al pressupost anual d’un poble petit, reposen en silenci vés a saber si de fa anys i tot, com a testimonis muts d’un país col·lapsat.

Imaginem-nos que de cada quatre aeroports del país un estigués tancat, que de cada quatre ambulàncies una no pogués circular, que de cada quatre llars una no tingués aigua corrent o electricitat, que de cada quatre escoles una romangués tancada. Imaginem-nos-ho i entendrem si n’és, de sorprenent, per no dir grotesc, observar com un govern que diu representar Catalunya –un govern que hauria de defensar, per tant, els interessos dels seus ciutadans amb dents i ungles– assisteix a aquesta situació amb una resignació que fa angúnia. Que esperem, ens diuen. Que tot anirà millor algun dia, ens diuen. Que confiem en ells. Com si tot això fos una fatalitat, un desastre natural inevitable, i no el resultat d’una política deliberada, calculada i sistemàtica d’un estat, Espanya, que fa dècades que escanya Catalunya i que utilitza el mapa ferroviari com un instrument més de dominació i càstig.

Que ningú no s’enganye: la veritable culpa d’aquest desastre té adreça i nom, a Madrid. L’Espanya centralista, que tracta Catalunya i el País Valencià –que quant a rodalia estem igual– com una colònia de la qual extrau recursos i a la qual nega inversions. El mateix estat que construeix línies de gran velocitat a províncies amb la densitat de població d’un desert asiàtic, mentre permet que les àrees metropolitanes de Barcelona i València –motors econòmics que emplenen les seues arques amb els diners de l’espoliació– tinguen una xarxa ferroviària que faria passar vergonya a qualsevol país civilitzat.

Diuen que un país es defineix per la manera com tracta els seus majors, els seus malalts, els seus infants. Jo hi afegiria: un país es defineix també per la manera com manté les seues infrastructures bàsiques. I un país que accepta de tenir un 25% dels trens fora de servei i explicar-ho com si fos la cosa més natural del món és un país que ha renunciat a ser pres seriosament.

Però aquests seixanta-cinc trens paralitzats són, també, la metàfora perfecta de la nostra relació amb Espanya: extracció constant i inversió mínima. Són el retrat fidel d’una administració estatal –RENFE o ADIF, que tant hi fa– que tracta les nostres infrastructures com a prescindibles, d’una classe política madrilenya –i, entre nosaltres, sucursalista– que sols es recorda dels Països Catalans a l’hora de recaptar imposts o a l’hora d’exercir la violència. I d’uns polítics –aquests presidents que en l’eslògan han de fer constar que són presidents de tothom, de tan parcials com són– que han substituït la dignitat per la resignació i la reivindicació per l’acceptació submisa d’allò que el cel deixe caure avui.

 

PS1. A València l’espanyolisme ha fet proa ara, després del seu fracàs en el referèndum sobre la llengua a l’escola, en el nom de la capital, València. PP i Vox volen canviar-lo i han trobat un professor membre de l’AVL que els revestirà de la pàtina científica. Tanmateix, al professor li han protestat amargament i en públic els seus deixebles, en un sainet tràgic que explica Esperança Camps: “L’espanyolització del nom de València, una eina més del PP i Vox per a atacar l’AVL”.

PS2. El periodista i filòleg Antoni Janer acaba de publicar Memòria d’una amnèsia. La història amagada del franquisme a les Balears. Martí Gelabert ha parlat amb ell del llibre i també del turisme, que va servir de cortina de fum a Franco per a amagar la tragèdia i, de passada, canviar per sempre el model econòmic de les Illes: “El turisme va ser la salvació del franquisme”.

PS3. La sèrie Adolescence, que es pot veure amb subtítols en català a Netflix, continua essent objecte d’un debat apassionant. Per això us oferim avui aquest “Diccionari de conceptes per a entendre la sèrie Adolescence (sense revelar cap secret de la trama).”

PS4. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el compromís i la solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

Carlos Mazón va aparèixer a la cremà com si no volguera ser vist. I no perquè fora un gest d’humilitat institucional, ni per deixar protagonisme a la fallera major o a l’alcaldessa de València. No. Mazón es va amagar, perquè no volia ser escridassat.

Durant les Falles va estar completament desaparegut. I quan tot s’acabava, quan els llums s’apagaven i la falla municipal es preparava per ser devorada pel foc, el president de la Generalitat va fer una breu i calculada aparició —quasi clandestina—, ben cobert darrere la fallera major i María José Català, l’alcaldessa, va tornar a fer allò que millor sap fer: amagar-se.

Mazón no ha trepitjat ni una sola mascletà des del balcó de l’ajuntament, ha defugit la premsa, ha evitat les càmeres i ha passat de puntetes per damunt d’unes festes que haurien de ser patrimoni compartit. La seua actitud no ha estat institucional, ha estat covarda. I aquesta covardia no és nova: és l’últim capítol d’un comportament polític que es repeteix sempre que cal donar la cara.

Perquè no es tracta només d’absentar-se d’unes falles. Es tracta de fugir d’un poble que pateix. D’amagar-se de la crítica legítima. I, sobretot, de tapar una responsabilitat que va molt més enllà del simbòlic balcó de l’ajuntament.

El que crema de veritat no són les falles. El que crema és el silenci davant del dolor.

I en això, Carlos Mazón també és especialista. Perquè no ha respost encara com cal davant d’una de les tragèdies més greus dels últims anys al País Valencià: la dana del passat 29 d’octubre. Una barrancada devastadora que va deixar 227 morts i tres desapareguts, i va afectar greument tot el territori. Segons dades oficials presentades pel mateix Consell, la dana ha afectat 306.000 persones, 11.242 habitatges, 141.000 vehicles i 800 quilòmetres de carreteres. Una catàstrofe humana i material de dimensions extraordinàries.

I aquestes xifres no són només nombres. Són vides. Són famílies. Són barris destrossats, cotxes arrossegats, carrers desapareguts i llars negades. I darrere d’aquest drama no hi ha només un temporal, hi ha una gestió política nefasta, evasiva i criminal. Perquè si bé la dana era inevitable, els seus efectes no ho eren. Una altra política –de prevenció, de protecció, de responsabilitat– hauria evitat molt del patiment causat. I Mazón ho sabia.

Diverses associacions de víctimes ja han assenyalat Mazón com a responsable directe de la tragèdia. No per la pluja, sinó per haver abandonat les polítiques ambientals, haver permès l’urbanisme salvatge i haver ignorat totes les alertes que advertien dels riscos. I quan va arribar la catàstrofe, la seua resposta va ser tan lenta com la seua consciència: ningú al capdavant, ningú al costat del poble.

Però no tot és inacció. Quan es tracta de conservar el poder, Mazón actua. I pacta. Amb qui siga. Per a aprovar els pressupostos autonòmics del 2025, ha acceptat les condicions de Vox: eliminar ajudes a la memòria històrica, a la immigració, a l’agenda 2030, i condicionar la reconstrucció de la dana a una visió ideològica i excloent. Ha convertit el dolor del poble en moneda de canvi.

I així, Mazón ja no s’amaga només darrere la fallera major. Ara s’amaga sota les faldilles de Vox. Ha canviat la responsabilitat per la submissió. Ha triat protegir el càrrec en lloc de protegir la gent.

Per això la plaça li és hostil. Per això s’amaga al racó més fosc del balcó de l’Ajuntament de València. Per això no parla, no compareix, no escolta. Perquè el poble li recorda allò que ell intenta enterrar sota cendres i discursos buits: la seua responsabilitat.

Però les cendres parlen ben igual que el fang. I la memòria col·lectiva encara més. No oblidem els qui governen d’esquena del poble. No oblidem els qui, tenint poder per a protegir, van escollir ignorar. Carlos Mazón no és només un president que s’amaga. És el responsable del dolor. I això, per molt que ho intente, no ho pot amagar.

Fins no fa gaire un dels requisits que determinaven la qualitat d’una traducció —a part, és clar, la solvència del traductor, tant en la llengua de sortida com en la d’arribada— era que la versió fos feta directament a partir del text original sense haver de passar per cap altra llengua-pont, cosa, aquesta darrera, que sol donar al resultat final una certa pàtina de segona mà que, d’altra banda, no sempre es pot eludir. Sobretot quan l’idioma original és llunyà, exòtic.

Ara, vistos els temps que corren, a l’hora de valorar una traducció compta també, i no pas poc, el fet que al darrere, i des del començament, hi hagi una persona, una intel·ligència natural; no la famosa intel·ligència artificial.

Estem així…

Dos miols per a començar

Discretament i sense fer soroll, com solen fer els felins, ara fa un parell de mesos que va arribar a les llibreries un parell de novetats ben interessants: La balada dels ocells de muntanya, un recull de tretze narracions de l’escriptora xinesa Can Xue, traduït per Eulàlia Jardí, i La teranyina, novel·la primerenca de l’austríac Joseph Roth, traduïda per Marc Jiménez Buzzi. Dos llibres que són la targeta de presentació de Gata Maula, una editorial nascuda a Girona i especialitzada a difondre llibres procedents d’unes altres literatures traduïts directament de la llengua original.

Pel que llegeixo en el manifest de presentació, amb els seus miols aquesta gata maula aporta moltes ganes de fer feina basades, sobretot, en un coneixement bastant profund del territori que es pretén ocupar: “Volem oferir com a editorial allò que com a llibreters ens agradaria recomanar: escriptors de tot el món a qui mai no s’havia donat veu en català, clàssics inexplicablement oblidats i novetats que tinguin set vides.”

Els artífexs de la nova editorial són Cristina Sagrera i Aarón Sánchez Tolosa, llibreters relacionats amb dues de les grans llibreries de Girona: la desapareguda Llibreria Geli i la Llibreria 22. Gent, doncs, de llarga trajectòria en el ram i amb criteris clars a l’hora de posar fil a l’agulla. Per exemple, en el disseny dels llibres. Una feina que han deixat en les competents mans d’Enric Jardí, que ha creat una identitat visual potent, que d’això es tracta.

En aquesta fase inicial, el tàndem Sagrera-Sánchez té la intenció de publicar entre sis i vuit títols l’any. Ara mateix, a part els dos llibres que ja han aparegut, el catàleg de presentació n’anuncia quatre més que confirmen l’interès per literatures poc presents entre nosaltres. Especialment les asiàtiques: xinesa, japonesa i coreana, a les quals s’afegeixen un títol suec i un altre d’irlandès.

Roth i una candidata al Nobel

Recuperar ara La teranyina, publicada el 1923 i inèdita en català, és una decisió molt oportuna. I inquietant. Tant pel que la novel·la de l’austríac Joseph Roth té de premonitòria d’allò que va acabar passant pocs anys després… com pel que sembla que en un futur no gaire llunyà es podria repetir.

El traductor, Marc Jiménez, explica que va intentar de reflectir la variació estilística del text original. Una tasca no gaire senzilla perquè paral·lelament a l’estil sec i rotund de Roth hi ha notes més líriques, de caràcter expressionista, especialment en les escenes més violentes que han demanat al traductor un pols molt afinat.

Pel que fa a La balada dels ocells de muntanya, de la xinesa Can Xue —de nom real, Deng Xiaohua (Changsa, 1953), una de les escriptores més destacades de l’avantguarda xinesa—, aplega tretze narracions escrites entre el 1985 i el 2010, un període caracteritzat per una opressiva atmosfera política en aquell enorme país que el lector percebrà fàcilment. Eulàlia Jardí, la traductora, comenta que aquests contes són un reflex de l’univers simbòlic de l’autora, secret i sovint inextricable. L’estratègia narrativa de Can Xue —que el 2024 va encapçalar la llista de la candidatura al premi Nobel de literatura— no és gens convencional i els relats que escriu admeten uns quants nivells de lectura, bé per la irracionalitat d’algunes situacions, bé per la volguda ambigüitat dels personatges que circulen per les seves històries.

La meva impressió personal, després de llegir aquests relats, és que la traductora no ha tingut pas una feina planera.

Els títols que vindran

A la rampa de llançament de Gata Maula hi ha uns quants títols més: el primer és Pa i llet, de la sueca Karolina Ramqvist, una descripció de la infantesa de l’autora a partir dels seus records sobre el menjar i la vida familiar, amb episodis de trastorns alimentaris inclosos. El traductor, com en el cas de Joseph Roth, és Marc Jiménez Buzzi.

Hi ha tres títols més en fase avançada de preparació: Al capvespre, del coreà Hwang Sok-yong, amb traducció de Mihwa Jo Jeong; Strange Hotel, d’Eimear Mcbride, traduïda per Anna Puente Llucià; i, com no podia ser altrament a can Gata Maula, El gat que venia del cel, del japonès Takeshi Hiraide, traduïda per Sandra Ruiz Morilla.

En un altre moment del seu manifest d’intencions Cristina Sagrera i Aarón Sánchez Tolosa expliquen que la seva mirada prioritària l’adrecen cap a aquells lectors que volten pels racons de cada llibreria amb curiositat felina. Gent de nas fi i maneres plàcides. De pocs marrameus, com si diguéssim.

La consellera de Territori, Sílvia Paneque, pot ser reprovada pel Parlament de Catalunya com a conclusió del ple monogràfic sobre el desgavell ferroviari que es clourà dijous. L’oposició coincideix a demanar-ne la reprovació, i alguns grups parlamentaris l’han inclosa en les propostes de resolució que es votaran i que es poden negociar i modificar amb transaccions fins dijous al matí. Junts vol que el parlament reprovi Paneque i en demani la destitució per la mala gestió en l’escalada d’incidències d’aquests darrers mesos en la xarxa dels trens de Rodalia i ADIF, a més dels serveis de mitjana distància i de gran velocitat a Catalunya. La CUP, que va ser el primer grup a demanar públicament que plegués, demana que el parlament la reprovi per la seva “molt mala gestió” i en demana igualment la destitució. ERC no demana la dimissió de Paneque, però és partidària que la cambra la reprovi “per la seva incapacitat d’exigir les responsabilitats necessàries a ADIF, com a administradora de la infrastructura, i a RENFE, com a operadora del servei”. També li demana que faci canvis al departament per esmenar la situació i garantir el dret de mobilitat dels ciutadans.

ERC diu que és a Madrid on hi ha d’haver dimissions: reclama les dels presidents d’ADIF i RENFE com a responsables de la situació de col·lapse en què es troba el servei de Rodalia, regionals i mitjana distància. Els Comuns, per contra, no ataquen Paneque. Reclamen que el parlament constati la manca de prioritat amb Rodalia i la falta de compromís amb el primer traspàs per part dels consellers de Territori entre el 2010 i el 2022. També volen que la cambra atribueixi la crisi de Rodalia al fet que els governs del PP i el PSOE van prioritzar, dels anys 90 fins al 2018, la gran velocitat i no els trens de proximitat.

Més reprovacions proposades

Junts també demana que la cambra reprovi els presidents que ha tingut RENFE, entre els quals els socialistes Isaías Taboas i Raül Blanco. El PP, en canvi, critica el ministre Óscar Puente, i vol que el parlament el reprovi “per la seva constant ineficàcia en la gestió del servei ferroviari a Catalunya” i per la incapacitat d’adoptar mesures que afrontin les incidències. A més, exigeixen que s’aturi de manera immediata la negociació del traspàs de Rodalia i que se centrin tots els esforços en la gestió i millora del servei amb les competències actuals. Altrament, segons el PP, seria una “cessió a l’independentisme per part del govern de Pedro Sánchez”.

Els defensors del traspàs

El PSC assumeix els acords amb ERC sobre el traspàs en una de les seves propostes de resolució. Vol que el parlament insti la Generalitat a constituir la nova societat mixta Rodalies Catalunya SA abans del 31 de desembre. En la nova societat, tal com havien pactat, la majoria dels membres del consell d’administració seran designats per la Generalitat, incloent-hi el president, que tindrà vot de qualitat. També asseguren que en els estatuts socials s’expressarà clarament que el director general encarregat de les feines de gestió operativa serà proposat pel president del Consell, dependent de la Generalitat, i que cap decisió de la junta general ni del consell d’administració no es prendrà sense la participació i el vist-i-plau del govern català. En canvi, el PSC no parla de l’adscripció a RENFE de l’operadora ni de la majoria espanyola en l’accionariat, que ERC confia que sigui temporal. Tampoc de la capacitat de vet de la part espanyola en els acords estratègics en la mesura que aquestes decisions s’haurien de prendre per una majoria reforçada, segons l’acord d’investidura entre el PSOE i ERC. D’una altra banda, el PSC es compromet a definir amb el Ministeri de Transports espanyol un “calendari clar” per a traspassar les línies R1, R2 sud i R3. També a estudiar un futur traspàs de la R4 i la R16, a més de valorar les inversions necessàries perquè aquestes infrastructures estiguin en bones condicions per a ser operatives.

ERC reclama que abans del primer de juliol s’enllesteixi el projecte i la planificació i es posi en funcionament la nova operadora, amb una radiografia que estableixi els recursos humans, els actius i els compromisos financers vinculats pel Grup Renfe a la gestió de Rodalia que hauran de ser traspassats a la nova societat. Així mateix, demana una auditoria laboral que analitzi els perfils que manquen a la plantilla i les vacants que hi podria haver un cop segregada la nova societat. I, encara, que es facin informes per disposar de la llicència ferroviària i el certificat de seguretat ferroviària de la nova companyia, a banda un compromís per a la creació de l’Agència de Seguretat Ferroviària de Catalunya. A més, demana que el grup de treball del traspàs fixi els termes de l’acord de les línies pactades i s’estudiï el traspàs de la resta. També reclama que la Generalitat pugui disposar i executar els recursos del pla de Rodalia 2020-2025 que no ha materialitzat el govern espanyol.

El PSC també argumenta que, en el termini de cinc mesos, el govern hauria de presentar el document d’estratègia ferroviària de Catalunya i, durant el primer trimestre de l’any vinent, el pla de serveis ferroviaris. El PSC vol començar a redactar el pla d’infrastructures de transport 2026-2050 i definir les inversions i la prioritat en les inversions dins el grup de treball de redacció del pla de rodalia de Catalunya 2026-2030. Com a màxim, vol comprometre el govern a presentar-les al juliol, tal com es va pactar en la comissió bilateral d’infrastructures formada pels governs català i l’espanyol. També vol que el govern negociï amb el govern espanyol un compromís vinculant d’inversió per a cada una de les anualitats, que inclogui una clàusula econòmica de garantia.

El PSC també es compromet, en una proposta de resolució, a reunir-se trimestralment amb els grups parlamentaris i amb les entitats municipalistes per fer un seguiment de l’execució del pla de rodalia i a reunir-se semestralment amb les plataformes d’usuaris i de defensa dels trens per fer un seguiment del servei.

Dèficit i compromisos en les inversions

Junts vol que el parlament reconegui que el dèficit històric de les inversions en infrastructures de l’estat espanyol a Catalunya, de 50.000 milions d’euros, és la causa fonamental del mal funcionament dels trens, i origina “inacceptables greuges laborals i personals […] i importantíssimes pèrdues econòmiques” als catalans. El partit de Carles Puigdemont defensa, a més, un traspàs “real i efectiu” de la xarxa de Rodalia i ADIF, amb un calendari que abasti l’actual legislatura, que sigui integral de totes les línies de Rodalia i que inclogui els trens i actius del servei de mitjana distància i Avant. Demana que s’hi incloguin els recursos econòmics vinculats, amb les inversions pendents, d’operativa i manteniment, i que s’executi amb una empresa pública totalment catalana, amb l’ens públic Infraestructures Ferroviàries de Catalunya (IFERCAT) i Ferrocarrils de la Generalitat.

La CUP, en una altra proposta de resolució, proposa de crear una comissió d’estudi de compensació i inversió immediata a la xarxa ferroviària després de trenta anys de desinversió. Vol que analitzi el pla de Rodalia 2008-2015, el de 202-2030, el pla d’infrastructures del transport a Catalunya 2006-2026 i l’Agenda Catalana del Corredor Mediterrani 2030; i que determinar el total d’inversions pressupostades pel govern espanyol i no executades. La CUP voldria que el govern català exigís a l’espanyol compensacions per la quantitat no executada i amb els recàrrecs pertinents.

Fa gairebé un any, el 28 de març de l’any passat, es va morir Anna Pérez Pagès, periodista cultural de Betevé i una de les figures més estimades del món de la cultura a Barcelona. Durant aquest any, alguns dels seus amics i companys del sector han treballat per impulsar uns premis culturals i, d’aquesta manera, retre-li homenatge.

La periodista cultural Carolina Rosich Tapbioles (Barcelona, 1978), actualment sots-cap de la secció de Cultura dels serveis informatius de TV3, ha estat la primera guardonada amb el premi Anna Pérez Pagès de periodisme cultural, que s’ha lliurat avui al Teatre Lliure. La gala ha reivindicat la figura d’Anna Pérez Pagès, una de les periodistes culturals de referència al país.

El jurat del guardó, format per Manel Carrasco, Natza Farré, Anna Guitart, Juan Carlos Olivares i Llucia Ramis, han acordat de donar el premi a Rosich “per la seva trajectòria impecable i brillant, i la seva defensa diària i perseverant de la cultura durant més de vint anys en un mitjà públic com TV3″. “Especialitzada en art i arquitectura, ha sabut trobar espais (no sabem si a cops de colze) per unes disciplines que no sempre reben l’atenció que mereixen. Des de la discreció, però amb un estil personal inconfusible, ens les ha sabut acostar, entenent el periodisme des d’una clara vocació de servei. En definitiva, una treballadora de la cultura excel·lent”, defensen.

Les impulsores del premi i amigues de la periodista, Anna Aurich, Júlia Bertran, Anna Guitart, Neus Masferrer, Clàudia Rius i Gemma Ruiz Palà, han recordat que Pérez Pagès era “un autèntic motor del sector, una periodista incansable, que sempre era a tot arreu i que feia xarxa amb tothom”.

La presentació de l’acte de lliurament del premi Anna Pérez Pagès ha anat a càrrec de Glòria Ribera, cupletista, cantatriu, vedet, dandi i folklòrica; i Oriol Puig Taulé, crític i cronista d’arts escèniques. Els presentadors han començat la gala cantant una versió de la clàssica cançó “Paraules, paraules”, basant-se en la interpretació en català de Núria Feliu, però canviant la lletra per parodiar el dia a dia dels periodistes culturals. Una volta atorgat el premi, ha estat el torn de les DJ i amigues d’Anna Pérez Pagès, Lady Marian DJ (Ana Polo i Júlia Barceló) i Maia Jenkinson (directora de càsting, artista visual i cofundadora de Me Siento Extraña). A més, la festa ha comptat amb els visuals de l’artista Alba G. Corral, també amiga de l’homenatjada.

Carolina Rosich Tapbioles

Carolina Rosich és sots-cap de la secció de Cultura dels serveis informatius de TV3. Llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i postgraduada en reportatge televisiu per la Universitat Pompeu Fabra, fa més de vint anys que explica l’actualitat cultural del país als telenotícies de TV3, amb les especialitzacions d’art i d’arquitectura. Ha estat enviada especial a nombrosos esdeveniments culturals internacionals, entre els quals, la Fira del Llibre de Frankfurt, la Biennal d’Art i d’Arquitectura de Venècia, el premi Booker Internacional o la Documenta de Kassel. En l’àmbit cinematogràfic, d’ençà del 2018 copresenta el programa dedicat als premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català. També ha estat presentadora d’uns altres programes culturals com El dia D, de documentals, i el programa operístic Liceu a la fresca. Amb el director Isaki Lacuesta va realitzar el film per al pavelló català de la Biennal d’Arquitectura de Venècia dedicat a l’estudi d’arquitectura RCR, premi Pritzker el 2017.

Un guardó dissenyat per Cabosanroque

El premi Anna Pérez Pagès és un guardó dissenyat pels artistes de Cabosanroque. “La idea del premi era fer una flor vermella, i que cada any les flors fossin diferents, tal com l’Anna tractava cadascun dels artistes que entrevistava i els temes que tractava”, expliquen Laia Torrents i Roger Aixut, que continuen: “També ens agradava que fos un guardó que no semblés un premi, sinó més aviat una escultura que et vingués de gust tenir.” A més, van decidir d’utilitzar la ceràmica, “perquè tot i ser un material dur, és fràgil a la vegada”. “I el color vermell, perquè el relacionem totalment amb l’Anna i amb les vegades que ens va fer seure al sofà de l’Àrtic”, afegeixen.

El guardó no seria possible sense la complicitat i generositat de Toni Cumella, amb qui Cabosanroque va treballar la ceràmica i l’esmalt, inspirant-se en l’origen de les flors de la instal·lació dels mateixos artistes sobre Mercè Rodoreda, Flors i viatges. “Ceràmiques Cumella va entendre la importància que tenia per a nosaltres poder contribuir en el premi, i ens van fer un forat a la seva fàbrica mentre treballaven a contracorrent en uns altres projectes.”

El president Carles Puigdemont ha rebut a la Casa de la República de Waterloo el secretari general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, i el secretari de relacions, Gorka Elejabarrieta.

La trobada s’emmarca dins de la ronda de contactes que realitza Otegi després de ser reelegit secretari general i es tracta del primer viatge a Brussel·les d’ençà que va assumir al febrer aquesta responsabilitat. Puigdemont i Otegi s’han emplaçat a mantenir oberta la interlocució entre les seves formacions polítiques, Junts i Bildu, per fer front als reptes que es presenten des de l’escena basca i catalana.

D’aquesta manera, Junts i EH Bildu es comprometen a continuar treballant perquè els drets polítics, culturals i lingüístics del poble basc i del poble català siguin reconeguts i garantits. Totes dues parts han intercanviat propostes i anàlisis sobre el paper que han de jugar les institucions europees davant del nou context geopolític i han debatut sobre l’autonomia estratègica que ha d’assumir la Unió Europea.

La regidora Elena López (Babord) és la nova batllessa de Vilassar de Mar (Maresme), després de prosperar la moció de censura impulsada per la seva formació, juntament amb ERC i PSC, contra la batllessa fins ara, Laura Martínez (Junts per Catalunya).

La votació ha tirat endavant amb onze vots a favor -Babord (cinc), PSC (tres) i ERC (tres)-, vuit en contra -set de JxCat i un del PP- i dues abstencions corresponents als regidors no adscrits que inicialment formaven part del grup de l’ex-batllessa.

Martínez ha expressat durant el ple que se sent orgullosa del treball fet al municipi, i que han deixat un Vilassar de Mar millor del que es van trobar quan van arribar al poder el 2023: “Hem treballat incansablement mentre uns altres teixien pactes en l’ombra.”

López, ja com a batllessa, ha garantit als treballadors municipals que una de les prioritats del nou govern serà crear un bon clima laboral.

El PSC expulsa cautelarment els seus regidors

Per la seva banda, la direcció nacional del PSC ha expulsat de forma cautelar als tres regidors socialistes i als membres de l’executiva local que van avalar la decisió unànime de l’assemblea de militants de forçar la sortida de Martínez, segons ha informat La Vanguardia i han confirmat a EFE fonts del partit.

La policia ha detingut dos menors d’edat com a presumptes autors de l’agressió sexual a una altra adolescent, un fet ocorregut la matinada del 16 de març a Gandia, segons ha avançat Levante-EMV i han confirmat fonts policíaques a Europa Press.

La detenció dels dos menors va tenir lloc el 21, segons la policia. Els dos presumptes implicats en els fets van passar a disposició de la Fiscalia de Menors que, segons la informació publicada, ha acordat la seva llibertat i entrega als pares amb l’obligatorietat de comparèixer davant del jutge quan siguin requerits.

Els fets van passar diumenge a la matinada en un recinte firal, segons la denúncia de la víctima, de quinze anys. Els detinguts tenen catorze anys i setze.

La Universitat de València ha respost a la petició d’informació de la jutgessa de Catarroja que la decisió de suspendre les classes el 29 d’octubre la va prendre la rectora després d’escoltar les propostes del Comitè d’Emergències de la Universitat.

Precisament, aquesta actuació de la universitat és un dels exemples que la titular del jutjat d’instrucció número 3 de Catarroja va posar com a exemple per demostrar que ni els dies previs, ni el dia de la gota freda, va faltar informació.

La informació que tothom tenia

Segons el document al qual ha pogut accedir VilaWeb, la declaració de nivell 2 que implica la suspensió de l’activitat docent es va decidir el 28 d’octubre a les nou del vespre, i el nivell 3, que vol dir la suspensió de l’activitat docent, administrativa, investigadora i cultural, es va prendre el dia 29 a les 11.35 del matí. “La informació amb que es treballa és la informació pública que generen les institucions competents en les matèries objecte de l’emergència, més informació interna referida a les implicacions de les activitats i els espais universitaris”. Per tant, diuen que no es va disposar de més informació que la que podria tenir qualsevol institució que es mantinguera atenta als avisos i informacions dels organismes públics com ara l’AEMET i el servei d’Emergències de la Generalitat.

Canvis de situació i augment de l’alerta

L’informe, signat pel Coordinador del Comitè d’Emergències de la Universitat de València, Justo Herrera, també, que per a prendre les decisions, el comité d’emergències de la Universitat es va reunir a les 10.25 del dia 28 perquè dies arrere ja es parlava d’una previsió de precipitacions fortes per als dies 29 i 30 d’octubre.

A continuació, la Universitat de València fa una cronologia que comença el dilluns 28 d’octubre a les 11.28, quan el comitè d’emergències va començar a valorar la declaració de nivell 1 d’emergència per a evitar desplaçaments, però dues hores després, la visió canvia. Va ser quan el compte d’X d’Emergències 112 va publicar un avís especial a les 13.23, on informava d’un episodi de pluges, vent i fenòmens costaners. Llavors la universitat ja va valorar d’elevar el nivell d’alerta a 2, cosa que fa a les 19.49. A partir d’aquella hora s’informa tota la comunitat universitària i els mitjans de comunicació.

A les 10.30, el comitè d’emergències de la Universitat va veure el nivell roig en les pàgines d’AEMET i el 112, i a les 11.19, van decretar el nivell 3 per a tots els centres universitaris.

El caos ferroviari s’ha convertit en el principal front de desgast polític del govern, i el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha comparegut avui al Parlament de Catalunya per explicar-se. “La solució no és immediata ni fàcil”, ha insistit. Tot i que ha promès una millora progressiva del servei les setmanes i els mesos vinents, el govern havia assegurat fins ara que caldrien dos anys per a notar-hi canvis en positiu. També ha dit que enguany concretarien una planificació estratègica per a les dècades vinents i el compliment dels acords amb ERC per al traspàs de Rodalia. “El traspàs s’està complint i no té marxa enrere”, ha remarcat. Illa ha esquivat les crítiques al govern espanyol i no s’ha referit pas al dèficit històric d’inversions. “No sentiran retrets amb el passat o el present”, ha dit. I això és el que ha trobat a faltar Esquerra, que, tanmateix, no creu que s’hagi de carregar la responsabilitat de la situació actual ni a l’executiu ni a la consellera de Territori, Sílvia Paneque, a qui Junts, la CUP i AC sí que demanen de fa dies que dimiteixi.

ERC mira cap a Madrid i demana que els presidents de RENFE i ADIF pleguin. Acusa l’executiu de fer-ne de para-xocs. “Han de fiscalitzar la deixadesa de funcions que fan RENFE i ADIF, i fer pública aquesta fiscalització”, ha demanat la portaveu d’ERC a la cambra, Ester Capella. “Si no ho fan, no ens tindran al costat, no els acompanyarem”, els ha advertit. Dijous es votaran les propostes de resolució dels grups, i hi ha en joc l’assenyalament dels responsables, amb una possible reprovació de Paneque. El PSC necessita relligar el suport tant d’ERC com dels Comuns que ha mantingut fins ara. Per als Comuns, la responsabilitat és del PSOE i del PP, que durant trenta anys van decidir que la prioritat era l’alta velocitat i no pas Rodalia, “amb el suport entusiasta de Junts per Catalunya i les elits de Catalunya”. Ho ha dit el portaveu parlamentari dels Comuns, David Cid, que n’ha comparat les inversions: 60.000 milions a l’alta velocitat i 3.600 a Rodalia entre el 1990 i el 2018. Els Comuns volen que el govern assumeixi que els trens són la seva prioritat en la política d’infrastructures.

En canvi, Junts ha assenyalat la responsabilitat del govern espanyol, amb una desinversió “crònica i premeditada”. El diputat Salvador Vergés ha comparat RENFE amb un pop malèfic que oprimeix i ofega els catalans. “Ha trigat un mes des del desastre de Cunit a comparèixer”, ha lamentat Junts, que va demanar sense èxit que Illa donés explicacions d’urgència, i que insisteix que el traspàs acordat no és integral. Junts també demana que s’executi totalment durant aquesta legislatura catalana i que sigui 100% català. “El que volem és fer fora la RENFE de Catalunya”, ha sentenciat.

La CUP ha acusat el govern d’aprofitar la vaga els sindicats per anar descafeïnant el traspàs, que ha quedat en una situació d’incertesa. El diputat Dani Cornellà no tan sols ha assenyalat el dèficit inversor de Madrid, sinó que també n’ha responsabilitzat els successius governs de la Generalitat que, d’ençà del 2010, no han acabat d’executar el traspàs pactat llavors ni han arribat a sancionar l’operador, per exemple, quan no compleix el servei. La CUP demana que es constitueixi una comissió d’estudi que determini la quantitat d’inversions no executades pels diferents governs espanyols en un màxim de dos mesos, i que exigeixi a Madrid que compensi el govern amb tots aquests recursos i amb els recàrrecs corresponents.

El PP, per la seva banda, ha retret que es vengui el traspàs com la solució i ha acusat els partits independentistes d’utilitzar Rodalia per fer una confrontació amb l’estat espanyol en compte de posar l’accent en la gestió. “S’ha d’eliminar la voluntat identitària de Rodalia”, ha defensat la diputada Àngels Esteller.

“El servei no funciona com hauria de funcionar”, admet Illa

El president de la Generalitat ha reconegut les deficiències del servei, que es presta amb un nivell que Catalunya no es pot permetre i que no arriba a allò que els usuaris exigeixen. Illa ha admès que no funcionava com ho hauria de fer, però ha insistit en la complexitat del sistema i en les dificultats d’implementar-hi millores sense interrompre’n el funcionament. De fet, ha insistit que no es podien executar més inversions de les que es duen a terme sense que hi hagués més afectacions. Segons Illa, hi ha 200 actuacions en marxa simultàniament en infrastructures i estacions, i ha reiterat que la compra de 110 trens nous, que s’aniran incorporant a la xarxa progressivament a partir del gener de l’any vinent, donarien més fiabilitat al servei. El president de la Generalitat no ha amagat que la informació dels incidents als usuaris era “un àmbit de claríssima millora” i ha demanat als partits que no fessin servir el caos ferroviari com a eina de confrontació amb el govern.

Des del primer moment, Illa va situar Paneque a la primera línia d’actuació en la crisi. Avui també li ha cedit la paraula. Ha estat la consellera de Territori qui ha ampliat la crua diagnosi de la situació en què es troba Rodalia i que ja havia anat fent aquestes darreres setmanes. Paneque ha admès que la xarxa tenia deficiències estructurals, tant en les infrastructures com en el material rodant. La manca estructural de trens i l’envelliment dels combois causa congestió a les vies i retards reiterats. El nombre de trens és insuficient, ha dit, i s’hi afegeix la realitat que el 24% del material rodant no és operatiu. També falten tallers de manteniment i reparació, i espais d’estacionament nocturn, a més de trams de desdoblament. Dels 264 ascensors que hi ha a les estacions, 109 estan fora de servei per manca de manteniment. També escasseja el personal de conductor i treballadors als tallers de reparació. Hi ha descoordinació en l’atenció al client, i incidències sobrevingudes per problemes de senyalització i manca de manteniment, ha continuat. Amb aquesta panoràmica, Paneque ha garantit que es milloraria la informació als usuaris i s’incrementaria la presència policial contra els delictes i l’incivisme. Ha assenyalat que el govern havia d’actuar a curt termini i, al mateix temps, amb la planificació de què havia parlat igualment Illa.

La consellera també ha apuntat que el traspàs de Rodalia pactat entre el PSOE i ERC ajudaria “de manera decisiva” a resoldre els problemes actuals, i ha defensat que no s’havia arribat mai tan lluny. A més, s’ha vantat de fer-ho establint complicitats amb els sindicats. De fet, Paneque no ha posat cap límit temporal a l’adscripció a RENFE de la nova operadora, que ERC espera que es limiti a dos anys mentre s’avança en la concreció dels acords.

Un altre dels problemes que ha admès Paneque, i que fa especialment complex el traspàs, és la manca de maquinistes. La consellera ha esgrimit com a solució la signatura de tres acords amb escoles de formació i una subvenció específica per a ajudar els estudiants amb el cost de la matrícula. Junts ha assenyalat que dos terços dels 700 maquinistes que hi havia eren de fora, i per això ha proposat que s’impulsés una formació de maquinistes pròpia.

Dos anys d’espera?

Un altre punt de discussió parlamentària han estat els dos anys que el govern havia situat com a marge temporal perquè millorés la situació, encomanant-se a la paciència i a la reiteració de les disculpes als usuaris, que Illa ha tornat a verbalitzar avui. Els Comuns han avisat el govern que no calia esperar dos anys perquè RENFE tingués un sistema de geolocalització que li permetés de saber on eren els trens en cada moment, en compte d’haver de preguntar-ho contínuament a ADIF, en ple segle XXI. “No pot continuar demanant-nos paciència”, ha insistit la CUP. Amb els trens fantasma, que no arriben mai, i el desconcert dels usuaris, els anticapitalistes han exigit que, com a mínim, funcionin les pantalles d’informació a les estacions.

El debat ha tornat a fer visible l’esquerda entre els partits independentistes sobre Rodalia. Junts i ERC també s’han enganxat per les responsabilitats de governs catalans anteriors per la situació actual. Arran de les crítiques de Vergés pel traspàs incomplet de Rodalia, Capella ha assegurat que Junts ja podia haver desplegat el primer traspàs d’ençà del 2010, quan Artur Mas va arribar al govern de la Generalitat. A més, Junts ha advertit a Illa que no es podia “gestionar res bé i adequadament sense defensar la nació”. El caos de Rodalia tornarà a posar a prova dijous l’aliança entre els socialistes, ERC i els Comuns, però no sembla que Paneque es pugui salvar d’una reprovació anunciada, a què també donen suport els republicans. Els dos socis de la investidura combinen la col·laboració amb les crítiques a un govern que difícilment podrà aturar la indignació dels usuaris a curt termini ni l’erosió política per la lentitud de les actuacions promeses.

 

El monestir de Vilanova de Sixena tornarà a obrir demà, amb les quaranta-quatre obres que la Guàrdia Civil es va endur del Museu de Lleida el desembre del 2017, quan la Generalitat fou intervinguda per l’article 155. Després d’un procés de rehabilitació que ha durat dos anys, hi ha la incògnita de l’estat de conservació de les peces que es tornaran a mostrar al públic, i si es podran veure totes.

A Lleida les obres eren en un ambient controlat, però després del trasllat es van dipositar en una sala que no tenia les condicions de conservació preventiva, segons que van denunciar tècnics de conversació i restauració. Aquests tècnics, que les van anar a veure en una visita no oficial, van veure que en algunes peces –els sarcòfags del segle XV de pintura sobre fusta– hi havia la policromia aixecada.

Com explicava fa poc en una entrevista a VilaWeb el professor d’història de l’art Albert Velasco, que aleshores conservador de Museu de Lleida, les obres estaven en un “ambient descontrolat i segurament les patologies que tenien moltes d’aquestes peces s’han reactivat”. Ara, amb la reobertura es podrà comprovar si han sofert un procés de degradació durant aquests dos anys. Tanmateix, els experts diuen que caldrà mirar bé quines obres s’exposen i quines no, perquè això podrà donar pistes sobre l’estat de conservació.

El govern aragonès ha anunciat la reobertura com una gran fita. Es farà un acte encapçalat pel president de l’Aragó, Jorge Azcón.

Per una altra banda, encara falta que el Tribunal Suprem espanyol resolgui l’últim recurs interposat per Catalunya contra les sentències que van ordenar la devolució de les pintures murals de la sala capitular del monestir, que ara són al MNAC. Així mateix, a principi de mes el conseller Lluís Puig va ser absolt de l’acusació de desobediència, per no haver complert l’ordre judicial de retornar quaranta-quatre peces del museu de Lleida al monestir de Sixena. Però la judicialització continua, perquè el consistori de Vilanova de Sixena (Monegres), que exerceix d’acusació particular, ha dit que recorrerà contra la sentència..

L’Ajuntament de Sixena recorrerà contra l’absolució de Lluís Puig