Vilaweb.cat

[VilaWeb Paper] La setmana que havia d’acabar despertant el País Valencià

El 4 de juliol de 2006 València va viure uns dels seus dies més tràgics. Un accident al metro de la ciutat va causar la mort de quaranta-tres passatgers. La Generalitat Valenciana va fer mans i mànigues perquè es deixés de parlar ràpidament de la tragèdia: al cap de quatre dies el papa visitava Valencià i calia que tot sortís bé. I el cas és que, aquells dies, la major part de la societat es va empassar el discurs oficial i no va qüestionar per què havia descarrilat aquell comboi. Però anys després, la corrupció que envoltava la visita papal i l’ocultació de les causes de l’accident del metro van ser dues de les espurnes que van acabar portant el canvi al País Valencià. Ara que fa quinze anys d’aquella setmana fatídica, VilaWeb Paper fa memòria i recorda què significà tot plegat per al país. Parlem amb Rosa Garrote, presidenta de l’associació de víctimes de l’accident del metro de València. Alhora, analitzem la corrupció entorn de la visita papal i les protestes que va originar.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ací mateix també podeu descarregar l’edició de VilaWeb Paper dedicada als articles d’opinió.

Si no voleu descarregar les edicions en pdf, només cal que, en qualsevol aparell, cliqueu ací per visualitzar “La setmana” i ací per a l’opinió, o sobre les portades que teniu ací sota.

The post [VilaWeb Paper] La setmana que havia d’acabar despertant el País Valencià appeared first on VilaWeb.

Avançament editorial: ‘La parada’ de Joaquim Ruyra

Adesiara vol tornar a posar d’actualitat la narrativa de Joaquim Ruyra (Girona, 1858 – Barcelona, 1939), tot recuperant un dels seus llibres més emblemàtics, La parada. Inclou una introducció de Lluïsa Julià, que posa en context aquest autor central de la narrativa catalana moderna i tot un referent per a les generacions posteriors –de Riba a Gaziel i Pla, d’Espriu a Rodoreda i Calders.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Llegiu un fragment de La parada de Joaquim Ruyra (Adesiara).

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, explica als lectors de VilaWeb alguns aspectes importants del llibre i l’obra de Ruyra:

Reivindiquem Joaquim Ruyra, recuperem La parada

La setmana que ve arribarà a les llibreries La parada, una de les obres més conegudes de Joaquim Ruyra i, com apunta Lluïsa Julià en la lluminosa introducció que encapçala el volum, ‘un dels llibres centrals de la tradició narrativa en llengua catalana’. No cal estendre’s gaire a enumerar els grans autors de casa nostra que van ser deutors de Ruyra: n’hi ha prou d’esmentar Pla, Gaziel, Rodoreda o Calders. I el fet que La parada –publicat per primera vegada el 1919– explori amb una brillantor fora del comú els paisatges interiors, la vulnerabilitat, la incertesa o el misteri deu ser un dels motius principals de la fascinació que ha generat aquest llibre al llarg de les dècades i que esperem que continuï generant en el lector actual.

El volum inclou narracions de diversa extensió i de diferents gèneres (de la impressió al relat, de la novel·la curta a l’apòleg), algunes de les quals són conegudíssimes: ‘El vals final’, ‘D’una olor’, ‘La mirada del pobret’, ‘El primer llustre d’amor’, ‘La fi del món a Girona’, ‘El malcontent’ i la que dóna nom a tot el llibre: ‘La parada’, una nouvelle en què tres minyons es proposen muntar, al cor de la nit, una parada de caça per capturar ocells, amb tots els elements de misteri, basarda i aventura que les tenebres i la curta edat dels protagonistes comporten. Aquí, el contrast entre el nen cultivat que explica la història i en Xaneta, el pescadoret murri, esparpillat i enginyós que viu plenament, orgànicament, en contacte amb la natura és brutal, fins i tot, no cal dir-ho, en la manera d’expressar-se (en el parlar dialectal d’en Xaneta podem comprovar com s’expressaven al carrer els nens dels pobles catalans en altres èpoques no tan allunyades de la nostra!). És, sens dubte, la figura més carismàtica del volum i, podríem afegir, de més d’una generació de lectors. Gabriel Ferrater, en l’anàlisi que va fer del llibre, ja remarcava el grau de vitalitat, el grau d’imaginació espontània i el grau d’adequació amb la terra i amb els fets elementals de la vida que presenta el personatge. I a fe que tenia raó, perquè és una d’aquelles lectures que no deixen indiferent.

Si encara no ho heu fet, llegiu La parada, perquè val molt la pena. Per això hem volgut recuperar aquest llibre excel·lent; per això reivindiquem Joaquim Ruyra, un dels escriptors més grans que ha donat aquesta terra.”

Jordi Raventós

The post Avançament editorial: ‘La parada’ de Joaquim Ruyra appeared first on VilaWeb.

L’emergència climàtica és aquí: onades de calor extrema als EUA, Canadà i Sibèria

Aquests dies assistim a una onada de calor sense precedents a l’oest dels EUA i el Canadà, així com a la Sibèria russa. Per aquesta causa, al llarg de la setmana passada més de cinc-centes persones han mort als estats de la Columbia Britànica, Oregon i Washington. A la ciutat de Lytton aquest dimarts, amb 49,6 °C, es va assolir el rècord de temperatura del Canadà. Uns valors més propis del desert del Sàhara i de l’Aràbia Saudita. El rècord canadenc es va superar per primera vegada diumenge, amb 46,6 °C. Dilluns van arribar a 47,9 °C, i finalment va arribar al màxim dimarts, marcant tres dies de calor extrema consecutius en aquesta regió. El rècord anterior era de 45 °C a la ciutat de Saskatchewan, situada al centre del país, el 1937. Mentrestant, al cercle polar àrtic siberià, el satèl·lit europeu Copernicus detectava aquests dies temperatures del terreny de 48 °C i de l’aire –la que percebem els humans– de 30 °C, una temperatura molt elevada, però lluny del rècord establert justament l’any passat, 38 °C. Tot i que les onades de calor no es poden lligar al canvi climàtic directament, els científics fa anys que adverteixen que un dels efectes de l’alteració humana del clima és l’augment de fenòmens climàtics extrems com aquesta onada de calor.

L’alteració del clima comença a tenir efectes clars sobre la nostra vida googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquests últims dies han estat molt durs per a moltes persones que viuen als EUA i el Canadà. A banda del rècord de Lytton a la Columbia Britànica, a Seattle van assolir una temperatura rècord de 42 °C dilluns, i Portland n’assolia gairebé 47. A Vancouver, la gran ciutat canadenca de la costa pacífica, s’hi afegeix la humitat, que ha fet que la temperatura de sensació sigui pròxima a 40 °C. La policia d’aquesta ciutat ha hagut d’atendre més de 134 morts sobtades durant aquesta onada de calor, la majoria amb edats entre setanta anys i noranta-dos, però també morts més joves, de quaranta-quatre anys. Això és degut al fet que tota aquesta àrea costanera d’Amèrica del Nord normalment té temperatures moderades en aquesta època de l’any. L’ús de l’aire condicionat no és estès i la població no té estratègies ni recursos per a afrontar temperatures tan extremes. “Mai no havíem vist res de semblant i ens trenca el cor”, han dit les autoritats. Mentre les administracions dels EUA investiguen desenes de morts sobtades per acabar de determinar si estan relacionades amb l’onada de calor, el recompte oficial de tota l’àrea superava divendres els cinc-cents morts.

El president dels EUA, Joe Biden, s’ha sumat als científics per relacionar aquest fenomen extrem al canvi climàtic. Criticava els que encara posen en dubte que som els humans qui el modifiquem i es defensava dels atacs al seu pla per a descarbonitzar l’economia nord-americana. Al Canadà, les autoritats han estat criticades per no haver advertit a la població amb prou antelació i claredat sobre les temperatures perilloses i les mesures a prendre. S’espera que en aquests pròxims dies, amb temperatures encara prou elevades, el nombre de morts augmenti. Mentrestant, els incendis de la zona han complicat encara més la situació. No es restringeix només a això. Les infrastructures com ara les carreteres no han estat dissenyades per aquestes temperatures, i tant l’asfalt com el formigó i el metall s’expandeixen més que no s’esperava, la qual cosa posa en perill els ponts i les altres construccions importants. El president Biden ja ha dit que els EUA necessiten infrastructures més bones que puguin resistir els fenòmens climàtics extrems que han de venir.

Alteracions de la temperatura a l’Amèrica del Nord els dies de l’onada de calor (imatge: NASA).

Per què passa aquesta onada de calor en aquesta regió? En primer lloc, s’ha creat una massa d’aire calenta, normal a l’estiu. La diferència aquesta vegada és que les altes pressions a alçades elevades eviten que l’aire calent pugi normalment, l’han fet baixar, tot comprimint-lo, la qual cosa ha provocat que s’escalfés encara més –la descompressió provoca l’efecte contrari, el refreda. Per si no fos prou, la massa d’aire calenta ha afectat al corrent en jet (jet stream, en anglès), uns corrents d’aire situats a uns 10 km d’alçada. El resultat és que aquests corrents han format una trampa tot impedint que la massa es mogués i es dissipés.

A Sibèria també s’han observat temperatures anòmales per aquesta època de l’any. Tot i no estar relacionat directament amb el fenomen atmosfèric observat a l’oest nord-americà, les dades de satèl·lit mostren temperatures del terreny de 48 °C i de l’atmosfera de 30 °C en ple cercle polar i just a l’inici de l’estiu. Temperatures més altes de les que tenim aquests dies al nostre país, fins i tot. Malgrat tot, l’any passat Sibèria va experimentar temperatures atmosfèriques més altes encara, fins a 38 °C, que superaven l’anterior rècord de 37,2 °C. Això en una zona on a l’hivern s’arriba a 49 °C sota zero. Aquestes temperatures són molt preocupants, perquè desgelen el permagel, que conté ingents quantitats de metà i allibera un gas d’efecte hivernacle deu vegades més potent que el CO2. Això genera un cercle molt perillós: amb més temperatura s’alliberen més gasos d’efecte hivernacle, i aquests gasos generen més temperatura.

L’alteració dels corrents de jet (‘jet stream’) ha agreujat l’onada de calor al Canadà i als EUA (imatge: BBC).

Cal dir que les onades de fred i calor són fenòmens meteorològics recurrents que no es poden atribuir directament al canvi climàtic. Les condicions meteorològiques estan determinades per nombrosos factors. Uns afecten en una direcció, mentre que uns altres en la contrària, contrarestant-se i suavitzant el resultat final. Tanmateix, en ocasions concretes bona part dels factors poden alinear-se en la mateixa direcció i provocar aquestes onades. Els científics fa anys que alerten que el canvi climàtic no tan sols genera un escalfament de l’atmosfera a llarg termini, sinó que augmenta l’ocurrència de fenòmens climàtics extrems com els que vivim aquests dies. Els últims anys, especialment l’última dècada, han estat als anys més calents des que prenem dades meteorològiques, i assistim a anomalies de temperatura freqüents –de fred o de calor– al llarg de l’any.

No tan sols és evident que l’alteració humana del clima és clara, sinó que a més s’accelera. “He estat treballant durant vint-i-cinc anys amb projeccions climàtiques i sabíem que això arribaria: així i tot, és xocant quan veus superats aquests rècords de temperatura a la vida real i al lloc d’on ets”, piulava fa uns dies la científica canadenca Katharine Hayhoe. No oblidem que tot això passa en uns països que són els principals productors de combustibles fòssils. Els EUA són els primers productors de petroli i de gas fòssil. El Canadà és el quart productor de petroli i Rússia és en tercera posició en petroli i segon en gas. La pressió pública davant aquests fenòmens meteorològics extrems farà canviar aquests països i els farà decantar per l’opció a les energies renovables?

Advertiment dels científics de l’ONU: les mesures que s’han pres fins ara són insuficients i anem cap a la catàstrofe climàtica

Justament aquests dies s’ha filtrat l’esborrany d’un informe de quatre mil pàgines dels experts climàtics que assessoren l’ONU. L’Acord de París signat el 2016 fixava els esforços en evitar una pujada més enllà d’1,5 °C per sobre els nivells pre-industrials. Aquest objectiu està descartat per la majoria de científics: ara mateix ja tenim una pujada d’1,1 °C. El segon objectiu era fer que l’augment de temperatures no superés els 2 °C, i evitar una pujada de 3 graus o més que pot provocar una desestabilització del clima fora de tot control. Malauradament, la tendència actual és a 3 °C en el millor dels casos. Les mesures preses pels governs són insuficients i com més temps passa sense prendre les mesures necessàries, caldrà emprendre’n de més dràstiques i difícils d’aplicar. Com passa amb el permagel, s’entra en un cercle viciós: no es prenen mesures que tindrien massa impacte sobre la població i l’economia, però com més temps passa, més impacte hi tindran.

“La vida al planeta terra es pot recuperar d’un canvi dràstic del clima evolucionant en noves espècies i creant nous ecosistemes, però els humans no. La tendència actual té conseqüències irreversibles per a la nostra espècie”, apunten els científics del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC). L’informe, que és poc probable que tingui modificacions significatives, conté quatre advertiments. El primer és que el canvi climàtic ja ha començat. Fa una dècada, els científics pensaven que limitar l’escalfament global per sota de 2 °C era prou per protegir el nostre futur. Avui no ho creuen. Fins i tot amb 1,5 °C es poden produir “conseqüències progressivament serioses, que poden durar segles i, en alguns casos, ser irreversibles”. Molts organismes no es podran adaptar a aquesta pujada. Els esculls coral·lins en són un exemple, dels quals depenen cinc-cents milions de persones al planeta. Les poblacions indígenes del cercle polar s’enfronten a l’extinció cultural per la desaparició del medi històric on s’han desenvolupat. L’actual escalfament ja ha causat l’allargament dels períodes d’incendis arreu del planeta, ha doblat l’extensió de les àrees potencialment incendiables i ja ha contribuït a la pèrdua de sistemes alimentaris.

El mar podria pujar tretze metres i causar la desaparició total del delta del Llobregat, l’aeroport i el port de Barcelona, l’Empordà i el Rosselló (en vermell) (imatge: Climate Central/Google).

El segon advertiment és que el món s’ha d’enfrontar a la realitat del canvi climàtic i preparar-se per les conseqüències que comporta. “Els nivells actuals d’adaptació seran inadequats per a respondre als futurs riscs climàtics.” Les ciutats costaneres veuran un augment de tempestes i d’inundacions, amb centenars de milions de persones en risc l’any 2050. Amb un augment d’1,5 °C, a les àrees urbanes 350 milions poden experimentar restriccions d’aigua, xifra que pujarà a 410 milions amb un augment de 2 °C, un llindar que també causaria que 420 milions de persones més es vegin exposades a onades de calor extremes com la d’aquests dies. L’Àfrica, un continent que surt tot just de la pobresa, es pot veure molt afectat i molts dels esforços fets fins ara serien per no res.

El tercer avís fa referència al punt de no retorn. Els científics tot just han començat a mesurar i entendre els impactes del canvi climàtic. Avisen de diversos punts crítics que poden generar efectes en cascada que duguin a situacions irreversibles, encara que hagin estat causats per canvis a priori insuficients de manera aïllada. Així, per exemple, una pujada de 2 °C pot generar un efecte en cadena a l’Àrtic i l’Antàrtida que faci que els oceans pugin tretze metres, sense marxa enrere. Al nostre país això comportaria la desaparició total dels deltes de l’Ebre i el Llobregat –desapareixerien l’aeroport del Prat i el port de Barcelona– i l’Horta Valenciana, i també la inundació de part de la plana del Rosselló, de l’Empordà, el llevant Mallorquí i més àrees costaneres. Això és amb un augment de 2 °C, quan els científics alerten que la tendència actual és a 3 °C en el millor dels casos. Un altre efecte en cascada és la transformació de la selva de l’Amazones en una sabana i el desgel complet del permagel siberià, que alliberarà immenses quantitats de gasos d’efecte hivernacle actualment retinguts al seu sòl i a la vegetació. Això provocarà un augment encara superior de temperatures. En un futur immediat, les regions de l’est del Brasil, el sud-est asiàtic, el Mediterrani i la Xina central, com la majoria de zones costaneres, s’enfrontaran a sequeres, onades de calor, ciclons, incendis i inundacions cada vegada més freqüents.

La pujada del mar de tretze metres inundaria l’Horta i bona part de la costa valenciana, i unes quantes zones costaneres de les Balears (en vermell) (imatge: Climate Central/Google).

El canvi climàtic, a més, pot amplificar accions prèvies dels humans que havien destruït l’equilibri natural: destrucció d’ecosistemes, pèrdua de biodiversitat, sobreexplotació de recursos hídrics i naturals, contaminació, invasió d’espècies no natives i dispersió de plagues i malalties. El quart avís precisament se centra en el canvi transformacional que necessitem. Els científics de l’IPCC, tanmateix, insisteixen que es poden fer moltes coses encara per evitar la pitjor situació mentre ens preparem per als impactes ineludibles. Com ara la conservació dels ecosistemes actuals i la restauració dels que s’hagin destruït, tant els continentals com els marins. Amplificar la capacitat d’absorció de CO2 dels sistemes naturals amb reforestació, recuperar la biodiversitat i protegir les zones costaneres davant les tempestes són mesures possibles. Electrificar el transport, una de les mesures en què s’insisteix més públicament, és necessari, però no és suficient. La transformació de la indústria agrícola, ramadera i alimentària és molt més important. Que el conjunt de la humanitat transformi la seva dieta, tot abandonant la carn i centrant-se en productes vegetals, té un impacte en la reducció de gasos més gran que comprar un vehicle elèctric: pot eliminar fins a un 70% les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle l’any 2050.

L’informe conclou que necessitem “un canvi transformacional operant en els processos i els comportaments a totes les escales: individual, comunitària, empresarial, institucional i governamental. Hem de redefinir la nostra manera de viure i de consumir”.

The post L’emergència climàtica és aquí: onades de calor extrema als EUA, Canadà i Sibèria appeared first on VilaWeb.

Guiomar Amell: “Hem de continuar batallant. No hi ha alternativa”

Guiomar Amell (1938) és la senyora de vuitanta-tres anys que es va plantar davant Pedro Sánchez al Liceu de Barcelona per reclamar-li un referèndum d’independència i l’amnistia. La seva imatge enmig del passadís amb el president dels espanyols va omplir els diaris. Però no és la primera vegada que fa activisme. Amell va participar en la vaga del 1956 a la Universitat de Barcelona, amb divuit anys. Quan en tenia vint-i-dos va participar en els Fets del Palau de la Música (1960), i va desplegar una bandera catalana a la Sagrada Família durant la desfilada militar franquista. Casada amb Llibert Cuatrecasas, diputat per Unió Democràtica de Catalunya (UDC) al Congrés dels Diputats, Amell ha estat consellera nacional d’UDC durant dècades, i ara ho és de Demòcrates. Va anar a l’acte del Liceu convidada, essent com és presidenta del Col·legi de Belles Arts, carrera que va fer a seixanta-cinc anys. Amell rep VilaWeb a casa seva a Barcelona, a la cruïlla de l’avinguda de Sarrià i la Diagonal.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per què vau voler dir-li coses, a Pedro Sánchez?
—Vaig dir-me: “A veure, quan vam fer els Fets del Palau de la Música [1960] vam aprofitar una circumstància aliena, un concert de música.” I aquí igual. Una conferència. Seré la noia del Palau i l’àvia del Liceu. Vaig entrar-hi sense una idea concreta de quines possibilitats hi havia de fer res. Però quan vam entrar i em van deixar asseguda al costat del passadís, al centre de la sala, vaig dir: “Això és un voler de Déu. Providència.” I anava rumiant. I al final de l’acte em vaig aixecar quan tothom aplaudia i em vaig quedar dreta sense aplaudir. Quan van acabar els aplaudiments vaig dir: “Senyor Sánchez, això és un monòleg, o pot ser un diàleg?” I va ser quan ell es va aixecar, va venir cap al passadís i em va recollir. El paio és llest. “Vingui amb mi, si us plau.” Em va posar en una saleta, on hi havia quatre coses per picar i beure. Va fer sortir els guardaespatlles. Al cap d’una estona va entrar un noiet. No sé què hi pintava. I allà es va quedar.

I què li vau dir?
—Que l’any 1960 vaig cantar al Palau de la Música el Cant de la Senyera. Els Fets de Palau. Franco era a Catalunya i va haver-hi una gran repressió. Que amb la transició ens vam involucrar. Que el meu marit va ser dotze anys diputat a Madrid. Llibert Cuatrecasas. Que de la transició en vam participar amb il·lusió, però es va veure que l’autogovern era cada vegada més restringit. No era allò que ens pensàvem. I que ara hi hauria d’haver una amnistia com en la transició. I que sé que deu ser difícil de lluitar contra el deep state. “Molta sort”, li vaig dir. I per descomptat, el referèndum. “Els referèndums divideixen la població”, em va dir. Li vaig dir que el seu argument era molt pobre.

Li vau dir això?
—Home, és clar. És que no és ni un argument. A Suïssa fan referèndums cada dos per tres. Per una altra banda, vaig dir-li que no poden fer servir la constitució com si fos una barricada o un castell inexpugnable per a excusar de no fer el referèndum. Si el govern vol, pot fer referèndums. L’esperit de la constitució fomentava els principis de subsidiarietat a tots els nivells. Això ha desaparegut. I què més li vaig dir? Doncs posats a fer, li vaig dir que quan Espanya vol perjudicar Catalunya, es perjudica a si mateixa. El corredor mediterrani és un bé per a Espanya i per a Catalunya.

I dels indults no en vau parlar?
—No vaig ni parlar-ne. Tal com els han fet són una espasa de Dàmocles. És com al nen que li diuen, surt del quarto de les rates, però si ets dolent, t’hi tornes a posar. Això no li vaig dir a Sánchez, t’ho dic a tu ara.

Independentista de sempre, sou?
—Abans ni m’ho pensava. Jo volia defensar Catalunya, ja de petita. Vaig aprendre a llegir en català amb els llibres de Folch i Torres.

Sou del 1938.
—Sí. De fet, vaig néixer gràcies als bombardaments de Barcelona. Ho he descobert tot escrivint el meu llibre de memòries: Viure, conviure… ésser! A Catalunya (1938-2014) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). El meu pare i la meva mare treballaven en un laboratori, fent vacunes contra el tètanus a la Creu Roja. Molt de tètanus, aleshores, hi havia, perquè hi havia molt de cavall a l’exèrcit. Amb els bombardaments de Barcelona van caure bombes ben al costat de casa del pare, a tocar del Ritz. Com que mon pare tenia accés a una masia de Sant Pere de Ribes, on guardava els cavalls per a fer les vacunes, li va dir a la meva mare: “Vine amb mi.” La mare de la mare li va dir: “Us heu de casar, almenys.” I van buscar un capellà, que l’any 1938 els va casar d’amagat. La meva germana va néixer onze mesos després, també a la guerra. A la guerra n’hi ha molts. Però així funciona el cervell, en una guerra. Ho he tractat molt, això del cervell.

I per què el tema del cervell l’heu tractat molt?
—Perquè és importantíssim per a educar la gent. Jo de jove vaig fer Arts i Oficis a l’Escola Massana. I després he fet Belles Arts a seixanta-cinc anys, a la universitat. El cervell em va interessar quan feia classes de dibuix al Sant Gregori a nens de deu anys a catorze. Moment crític, perquè es comença a utilitzar el cervell de manera conscient. L’ensenyament és fer funcionar el cervell de les persones. No és embotxar-los de continguts. Vaig trobar els llibres de Betty Edwards, que van ser una revelació. Una constatació d’allò que jo pensava. Els vaig trobar en un viatge amb el Llibert a Itàlia en una llibreria italiana. Dibuixar amb la part dreta del cervell. I Desvetllar l’artista que hi ha en nosaltres. Són dos llibres preciosos. Jo els llegia i anava dient: “Ostres, ostres.” Exultant. Confirmava allò que veia fent classe als nens. També vaig llegir el francès Lagranderie. Parlava del pensament visual i el pensament verbal/auditiu. El cervell funciona amb aquestes dues vies. Si les poses en conjunció el cervell s’expandeix. A part de Catalunya aquest és el tema que m’apassiona més.

Les dues parts del cervell. La dreta i l’esquerra. Les dones teniu les dues parts més interconnectades. I els homes, més separades. És això?
—És això. Nosaltres tenim moltes més connexions. Hi ha un conferenciant que ho explica amb molta gràcia. Corre pel WhatsApp. Diu que el cervell de l’home està ple de capsetes. I no es toquen entre elles. L’home quan fa una cosa treu la capseta, la fa, i desa la capseta. Com el pescador quan pesca. Tira l’ham. La dona és com una mena de cablejat tot junt i barrejat. L’home compartimenta. La dona, no.

I quins alumnes vau tenir al Sant Gregori?
—Vaig donar classe a Jordi Hereu, a Quico Homs, a Xavier Bosch, als periodistes Isabel Galí i Pere Martí. Hi ha alumnes de qui en recordo les obres, i algunes que encara tinc guardades. En Pere va fer un calendari maia, dibuixat perfectament. Devia tenir deu anys o onze.

Com és que a vuitanta-tres anys encara sou presidenta del col·legi de Belles Arts?
—No encara. Ho sóc de fa dos anys. La carrera de Belles Arts la vaig quan em vaig jubilar del Departament de Cultura. Seixanta-cinc anys. M’ho vaig passar molt bé, a la universitat. A part que els professors són un desastre. Ho són, ho són. Sort que era adulta i m’ho sabia prendre bé.

Teniu la vida en tres etapes. Professora al Sant Gregori, als anys vuitanta entreu a la Generalitat, i al final us matriculeu de Belles Arts.
—Primera època, criatures. Amb trenta anys n’havia fetes quatre. Guiomar, Marc, Oriol i Anna. Ara fan d’economista, de dissenyador, de psicòloga i un altre al Diplocat, sofrint totes les desgràcies. Un cop les vaig tenir una mica grans, vaig fer classes de dibuix. Havia estudiat a la Massana. Però al col·legi Sant Gregori van restringir el pressupost i els dos que vam saltar vam ser els professors de música i d’arts plàstiques. I llavors Joan Rigol em va posar de coordinadora territorial del Departament de Cultura. Vaig ser-hi dinou anys. Allà vaig fer venir Betty Edwards a fer uns cursos al centre d’art Santa Mònica dedicats a professors.

Quan vau entrar a militar a Unió?
In pectore, quan els nens eren petits. Però sense carnet. Per si ens detenien, que només un dels dos tingués carnet. El meu marit, en Llibert, l’han detingut unes quantes vegades. I ha estat a la presó. Amb quatre criatures algú no ha d’estar en nòmina dins el partit. No fos cas que ens detinguessin a tots dos. I quan va arribar la transició, aleshores sí. El 1975 em vaig fer consellera nacional.

D’on us ve la política?
—De l’Acadèmia de la Llengua Catalana de les Congregacions Marianes. Catalanistes protegits i tolerats per les congregacions marianes. Alumnes dels jesuïtes. Pep Espar, Josep Maria Massip, Enric Cirici, Xavier Polo. Vaig participar en la vaga la universitat del 1956. Al Paranimf. I el meu pare em va venir a treure. Divuit anys devia tenir. Al Llibert, el meu marit, el vaig conèixer de retruc dels Fets del Palau. Els de l’Acadèmia vam començar a escriure amb la màquina Olivetti del meu pare els noms dels detinguts. Ell n’era un. Escrivíem els atestats que van fer els advocats. Jordi Pujol Soley, Llibert Cuatrecasas Membrado, Jaume Casajoana. I jo tacatac, tacatac. I el Llibert va començar a venir amb els nois de l’Acadèmia.

Heu estat mai detinguda?
—Mai. Però el meu germà em va odiar molts anys perquè la policia veia Amell, el cognom, i es pensava que era ell. En aquella època les dones passaven per idiotes i van pensar que l’Amell era el meu germà. Van associar el nom amb l’home i no la dona. Al Llibert sí que el van detenir. El van venir a buscar en aquest pis tres policies. Un es va quedar i els altres dos van anar a buscar el Llibert al despatx. El van estovar a la Via Laietana. La quadrilla del Creix. El pare de la Inés Arrimadas, no sé si ell el va estovar, però era de la quadrilla del Creix.

Com el veieu ara, el moment polític?
—Hem de continuar batallant. No hi ha alternativa.

Referèndum, voleu dir que n’hi haurà?
—Dependrà molt de què passi, no a Europa, però també a Europa.

 

The post Guiomar Amell: “Hem de continuar batallant. No hi ha alternativa” appeared first on VilaWeb.

Podem saber quan va sorgir el primer cas de covid-19?

Trobar el pacient zero, el primer cas de covid-19, és crucial per a esbrinar l’origen de la pandèmia. Saber on i per què va poder contraure la malaltia ens donarà les pistes necessàries per a evitar els riscs de focus futurs, reemergències i noves pandèmies. Per descomptat, cal preservar-ne la identitat per evitar culpabilitzar i estigmatitzar.

Com es traça l’origen d’una epidèmia googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Qualsevol investigació de fets consumats, com si fóssim detectius policíacs, ens porta a mirar cap enrere per lligar caps. Disposem de la declaració de vint-i-set casos de pneumònia de causa desconeguda als serveis sanitaris de Wuhan el 31 de desembre de 2019, amb aparició de símptomes el dia 7 del mateix mes. Ara sabem que el període de latència pre-simptomàtica de la covid-19 és del voltant de dues setmanes, de manera que el primer cas ens podem aventurar a situar-lo el novembre del 2019.

Segurament no van aparèixer de cop i en tots els malalts alhora, sinó que s’hauria de pensar en dies enrere. El març del 2020 es deia que el primer cas podia haver sorgit a la província de Hubei el dia 17 de novembre de 2019.

Després de l’expansió a la Xina, el gener del 2020 van començar a aparèixer casos en hospitals a Europa, els Estats Units, Corea del Sud… Una altra dada a tenir en compte és el reconeixement a l’abril de l’any passat per part del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries de l’estat espanyol que quan es van detectar els primers casos a Espanya, el SARS-CoV-2 ja era entre nosaltres. Dada comprovada més tard mitjançant estudis de seqüenciació del material genètic del virus i del seu seguiment.

Fins ara han aparegut models de predicció per a trobar el pacient zero i situar i precisar l’origen del primer contagi. Un dels més nous ha estat publicat fa molt poc a la revista PLOS Pathogens en una col·laboració a tres bandes entre la Universitat de Kent (Regne Unit), Chicago (EUA) i el Centre de Biologia de la República Txeca.

Són fiables els models matemàtics per a descriure l’evolució d’una epidèmia?

Per poder comprendre aquesta nova investigació, primer hem de familiaritzar-nos amb els mètodes més emprats. Els models matemàtics juguen un paper important en el disseny de possibles estratègies de control de malalties en centrar-se en els aspectes clau d’aquestes, determinar el llindar per a la supervivència de la malaltia i avaluar l’efecte de les estratègies dissenyades, entre més aspectes.

La simulació bàsica és el model SIR, desenvolupat per Sir Ronald Ross i Anderson Gray McKendrick. Aquesta mena de models es basen en el fet que la població es pot classificar en tres grups compartimentats independents: individu susceptible (S), individu infectat (I) i individu recuperat (R). A partir d’aquest model, tant el nombre com el tipus de grup es poden modificar per reflectir el comportament de cada malaltia, com es mostra a la Figura 1.

Figura 1: Models matemàtics. S: Susceptible; I: Infectat; R: Recuperat; E: Exposat; T: Tractat; Q: Quarentena; J: Aïllament. Autora: Núria Campillo (CIB Margarita Salas-CSIC).

Per exemple, el model SEIR inclou un estat intermedi, individu exposat (E) amb el qual es mira de simular el període d’incubació. Al model SITR alguns individus són tractats (T), entenent per “tractats” aïllats o vaccinats, evitant així que generin possibles noves infeccions. Als models SIRS, que són els models endèmics que es fan servir per a malalties com ara la grip estacional, les persones recuperades poden perdre la immunitat i ser susceptibles de tornar a emmalaltir.

El desenvolupament dels models té dues fases, la primera d’ajust o entrenament i la segona de predicció. A la primera es determina la funció o model matemàtic i els valors dels paràmetres que són compatibles amb les dades que s’observen amb l’evolució de l’epidèmia (enfocament bayesià).

Una vegada que es té el model que s’ajusta millor a les dades, es passa a la segona fase, la de predicció. El problema, en algunes ocasions, com en aquesta pandèmia, ha estat la manca de dades. Els primers mesos de la pandèmia es desconeixia el nombre real d’infectats, de manera que la incertesa era molt alta. No obstant això, a mesura que s’han anat obtenint dades, els models matemàtics ens han ajudat a entendre com es desenvolupa aquesta epidèmia i a dissenyar estratègies per controlar-la d’una manera eficaç.

Saber com desapareix per esbrinar com va aparèixer

Els models que hem descrit a l’apartat anterior poden ser útils per a predir l’evolució de la malaltia, però no per a rastrejar l’aparició del primer cas. Per tal d’assolir aquest objectiu, els investigadors del nostre article han emprat de manera innovadora un model matemàtic desenvolupat per a l’extinció d’espècies.

Originalment el model ajuda a predir quan desapareixerà una espècie basant-se en el nombre d’organismes detectats. Però en aquest cas s’ha emprat un enfocament hàbil. El model s’ha invertit de manera que funciona en la direcció contrària per arribar al primer cas, tenint en compte aquells que es van detectar més tard i fins i tot aquells que van passar desapercebuts al començament.

Les conclusions d’aquest article coincideixen amb les d’uns altres estudis publicats prèviament: els autors tornen a indicar la data del 17 de novembre de 2019 a la qual fèiem referència abans.

Si tenen raó, quan l’OMS va reaccionar a final de gener del 2020, la infecció es trobava ja a mig món. La Figura 2 mostra una aproximació temporal de com la pandèmia es va anar estenent. L’epidèmia va sorgir abans que no s’havia estimat i també es va transmetre més de pressa que no ens pensàvem.

Hi ha dos factors que van poder-hi influir: (1) es desconeixia la transmissió entre individus asimptomàtics i (2) es desconeixia la transmissió per aerosols. Com hem comentat, faltaven dades.

Figura 2: Mapa de les dates d’origen estimades per país. Tot convergeix el novembre del 2019

El fet que tant les investigacions sobre casos concrets com un model matemàtic indiquin una data determinada per a l’aparició del primer cas de covid-19 és molt encoratjador i ens indica que anem pel bon camí en aquesta investigació detectivesca.

Una possible debilitat del model podria ser l’existència d’alguna mena de biaix a l’hora de detectar els casos a l’inici de la pandèmia, sobretot en tractar-se d’un sol país. Potser en el futur es pugui obtenir més informació, o crear un model que tingui en compte aquest aspecte. O potser realment ja hem donat amb el cas original.

En qualsevol cas, després de l’enrenou creat per la crisi sanitària, ara ja albirem l’etapa en què mirarem enrere amb més tranquil·litat i podrem escriure la història de la pandèmia.

Matilde Cañelles López, María Mercedes Jiménez i Nuria Eugenia Campillo són investigadores del CSIC. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation

The post Podem saber quan va sorgir el primer cas de covid-19? appeared first on VilaWeb.

El femer daurat de Perejaume

Retornem a l’exposició Guardar a fora, que l’artista Perejaume va disseminar per quatre espais artístics i un cinema de la comarca del Maresme, el mes passat. La col·laboració entre centres, l’intercanvi de públic, la relació entre municipis d’una comarca allargada i amb la ciutat de Mataró que la parteix és sempre positiva, rica, sumadora. I si a aquesta col·laboració hi afegim unes peces de gran calatge, amb una reflexió sobre el territori, com són les instal·lacions que ha presentat Perejaume, el projecte es converteix en un dels més reeixits i destacats que s’han mostrat aquests últims anys.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Perejaume es mira el lloc, el camp, la natura i ens transmet una ètica, una voluntat de ser i de respecte entre la humanitat i el lloc. El seu pensament és un procés de reflexió acumulatiu, que amb els anys ha anat prenent profunditat i que s’ha ramificat i complementat en cadascun dels seus projectes i obres visuals i literàries.

I és així com les obres de Guardar a fora queden vinculades a un discurs que ve de lluny, que s’ha fet més complex a cada volta que li ha donat l’artista, que com un femer ha anat fermentant i disseminant-se en la terra per acabar essent aliment, nutrient que fa possible la continuïtat, el futur.

Detall del femer (fotografia: Pau Llibre).

Precisament, feia anys que perseguia la idea del femer i de daurar un femer, que és la peça efímera que Perejaume ha presentat al MAC de Mataró, en un camp de les Cinc Sénies, el camp que llaura l’Elm, un jove pagès que fa agricultura ecològica.

I gairebé per casualitat, perquè no recordàvem que ja n’havíem parlat, rellegint el seu assaig Paraules locals (Tushita, 2015), ens apareix la idea fructífera del femer i ens ajuda a donar més cos a aquesta proposta de gran potència, que és la de daurar amb pa d’or un femer. Per això en transcrivim alguns paràgrafs, per acumular coneixement sobre aquesta idea complexa, que lliga amb la idea d’oblit:

“Em demano si no hauríem de recuperar, per al món d’avui, els aspectes fèrtils que té l’oblit en cultures més arcaiques i rurals. Em sembla que per aconseguir que la memòria signifiqui força i no pas càrrega resulta convenient de saber oblidar, de mirar d’aprendre’n.”

Continua la reflexió: “Apareix en aquest punt la visió d’un femer. La imatge de l’oblit com a fem és substancial per abordar les formes ensanefades de vida. El fem apilat perquè fermenti i es converteixi en adob constitueix un principi de lleugeresa, en el sentit que no carrega amb el passat sinó que el reprèn. […] Viure no és durar. No ho ha estat mai, no ho serà mai. […] Aquesta idea que les obres lliurades a l’oblit han de podrir-s’hi bé, per nodrir obra nova d’allà estant, projecta sobre la substància de l’oblit un aspecte reparador. […] La força de l’oblit és intensa. Concebut amb la mateixa situació de rendiment que té un femer, la seva capacitat erosiva i carronyaire queda compensada per la potència restitutiva.”

Detall del femer (fotografia: Pau Llibre).

I el final apoteòsic dedicat al femer: “Ara és el moment de celebrar l’obra daurada dels femers. Perquè els femers tant ens duen a parlar dels lligams d’allò gran amb allò petit com de l’equivalència d’allò valuós amb allò que no ho sembla. Que per això, en plena escatologia barroca, compareix la consciència de camp on assumptes obscens i grollers femen assumptes elevats i cultes, i per això els retaules es manifesten com una festa major dels fems i el cel com un cel caganer de retaules. I va apareixent, de mica en mica, el detall fondo de destriar, en el Camp, uns ors tirant a pobres i de ponderar finalment la brutícia de l’or i la netedat dels fems. Un femer d’or pur, els quirats dels fems.” I acaba amb dues cites, una d’un pagès de Folgueroles: “Veiam què faran amb els tractors! El problema d’un tractor és que no caga.” L’altra, una de les ‘Noves de darrera hora’ que J. V. Foix escriu els anys 1966-1969: “A Sallent d’Organyà, / tres automòbils gallards i voraços / es mengen el fenc.” El Camp [tanca Perejaume].

The post El femer daurat de Perejaume appeared first on VilaWeb.

Wolfgang Schomburg: “A Espanya algú va passar per alt que hi ha jutges independents a Alemanya”

Ara fa tres anys, el juliol del 2018, els tres jutges del tribunal superior de Slesvig-Holstein van decidir que no acceptaven l’extradició per rebel·lió o sedició del president Carles Puigdemont a l’estat espanyol. Aquella sentència va marcar un punt d’inflexió perquè fou la desautorització més gran d’àmbit internacional de la persecució judicial contra l’independentisme. Entre la bibliografia consultada i citada en aquella sentència hi havia un manual de referència en matèria d’extradicions a Alemanya, Internationale Rechtshilfe in Strafsachen, signat pel professor Wolfgang Schomburg. Ell era precisament l’advocat defensor de Carles Puigdemont durant tot el procediment de l’euroordre a Alemanya, tota una autoritat al seu país en matèria judicial. En aquesta entrevista de VilaWeb parla de la seva extensa trajectòria i, amb prudència professional, de la situació de Puigdemont i els exiliats. I de la importància d’aquella decisió de fa tres anys: “La sentència de Slesvig es tindrà en compte en qualsevol cas.”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Schomburg va néixer el 1948 a Spandau, al costat occidental del mur de Berlín. Hi ha pocs currículums acadèmics i professionals com el seu al món del dret. Va estudiar a la Freie Universität de la capital alemanya i va començar la carrera com a fiscal a Berlín Occidental. El 1984 va esdevenir jutge del Tribunal Regional de Berlín, càrrec que va ocupar durant dos anys fins que va ser nomenat fiscal superior de Berlín Occidental. El següent pas en la brillant carrera de Schomburg va arribar el 1989. Com a membre de l’equip del partit guanyador de les eleccions va ser nomenat subsecretari d’estat al Departament de Justícia de Berlín Occidental, després de la caiguda del mur, responsable en aquest càrrec de tot Berlín reunificat. Més tard, Schomburg va actuar amb èxit com advocat d’acusats d’alt rang. El 1995 va ser triat jutge del Tribunal Suprem Federal d’Alemanya.

I fou el primer jutge alemany a formar part del Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia i per Ruanda, entre el 2001 i el 2008. La seva reputació va ser reconeguda el 2008 quan li van concedir la Gran Creu del Mèrit de la República Federal d’Alemanya. Schomburg, que va ser professor honorari i doctor en Dret Civil a la Universitat de Durham (Regne Unit), és autor de prop de dos-cents treballs de dret penal, entre articles i llibres, i actualment és advocat del bufet Ufer-Knauer, a Munic, Berlín i Frankfurt.

Què amagava el cas WS? Tres anys d’espera que han desarmat Llarena al TJUE

Què us sembla la concessió d’indults als presos catalans per part del govern espanyol?
—És un senyal de bona voluntat que no hauria de ser rebutjat o subestimat a la babalà.

Com a solució política, seria més útil una amnistia per a tots els càrrecs polítics i els ciutadans catalans represaliats, com demana el Consell d’Europa?
—Legalment, sens dubte. Però en termes de política real sembla impossible per a un govern que vol sobreviure en les circumstàncies actuals. Per als condemnats i els dirigents polítics als quals cerquen a l’estranger tan sols val la llibertat de moviment sense condicions.

Creieu que el president Puigdemont podria tornar amb seguretat jurídica a l’estat espanyol? De què dependrà?
—Per desgràcia, no. No obstant això, cal trobar una solució pacífica. Potser una mediació acurada o un arbitratge hi podria ajudar, també per a tots els altres polítics. Serviria als interessos tant de Catalunya com d’Espanya i també als altres estats membre de la Unió, antics i actuals, amb problemes similars (per exemple, el Regne Unit – Escòcia i Irlanda, Dinamarca – Grenlàndia) si la UE ajudés a resoldre un procés polític que no es pot resoldre mitjançant l’ús rígid del dret penal. El dret penal ha de seguir essent el darrer recurs en una societat democràtica.

Les mesures cautelars aprovades pel Tribunal General de Justícia de la UE perquè Puigdemont recuperi la immunitat com a diputat podrien apropar l’objectiu del seu retorn segur?
—Sens dubte! El Parlament Europeu també hauria d’haver estat conscient de què significava políticament la seva decisió.

Quina importància té la sentència de Slesvig-Holstein sobre la llibertat de moviment i els drets de Puigdemont en el futur?
—La sentència de Slesvig-Holstein serà tinguda en compte en qualsevol cas, almenys a Europa.

Espanya va pensar que seria fàcil d’extradir Puigdemont quan fou detingut a Alemanya. Per què van errar?
—No sé per què fou detingut exactament a Alemanya. Ja abans d’entrar en territori alemany des de Dinamarca podria haver estat detingut als països nòrdics, on prèviament havia fet compareixences públiques. Potser a algun buròcrata a Espanya li va passar per alt que hi ha jutges independents a Alemanya en general i, per descomptat, a Slesvig-Holstein. No cal que reprodueixi el contingut de la sentència del Tribunal Regional Superior de Slesvig. Simplement van dir que en relació amb els principals càrrecs espanyols no es complia el llindar de delictes similars en el dret penal alemany, de manera que no hi havia doble criminalitat en la mesura. En relació amb els càrrecs menors, finalment Espanya va retirar la sol·licitud d’extradició tot i que aquí, basant-se en els automatismes de l’ordre de detenció europea (ODE), s’havia declarat admissible l’extradició. Personalment, hauria preferit que el govern alemany hagués declarat des del principi que l’extradició no podia ser concedida perquè Puigdemont és acusat principalment per la seva opinió política. Així consta a l’excepció número 12 als principis de l’euroordre que es troba a la decisió marc del 2002 que les regula. No es va limitar Puigdemont a aplicar allò que el va fer ser elegit en unes eleccions democràtiques?

L’advocat alemany Wolfgang Schomburg amb Carles Puigdemont a la sortida de la presó de Neumünster, l’abril del 2018.

Parleu de la persecució de Puigdemont per la seva opinió política. En què es basa aquesta persecució?
—Parlem de l’acusació! Quant a la prova de la doble incriminació, no es va poder identificar [en el codi penal alemany] res de semblant a aquest delicte polític. I per una altra banda, en l’aplicació de l’ordre de detenció europea tots els intents de la fiscalia de presentar un cas mitjançant un diluvi de papers ambigus transpiraven una actitud política.

Us va sorprendre l’actitud del Tribunal Suprem espanyol en aquest procediment?
—No vull entrar pas en detalls d’un procediment penal que encara és obert contra un client meu.

Penseu que Espanya ha intentat abusar del sistema d’euroordres?
—Abús és una paraula forta. Jo diria més aviat que el sistema de les euroordres és útil quan es tracta de delictes comuns. Però és fora de lloc quan es tracta d’actes essencialment polítics. Tradicionalment, i per unes bones raons, les armes del fiscal no han d’anar més enllà de les seves fronteres en casos que són eminentment polítics. És fàcil d’entendre que un país no vol de cap manera convertir-se en part en un conflicte intern d’un altre país. I cal evitar aquesta impressió.

S’ha vist afectada la confiança mútua entre la justícia alemanya i l’espanyola per la reacció del Tribunal Suprem espanyol?
—No ho crec. Esperem que en el cas concret que ens ocupa i també en relació amb els altres països de la Unió es faci una anàlisi més acurada.

El cas Puigdemont va canviar la percepció que hi havia a Alemanya sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya?
—Els sondatges eren favorables a la no extradició. Sense el procediment d’extradició no hi hauria hagut una consciència política tan gran a Alemanya. No tinc una resposta fiable, però l’opinió finalment estava dividida. I això ja fou un resultat molt bo comparat amb la manca d’informació o la desinformació general que hi havia abans. Era significativament forta l’opinió que la participació mínima per a una dissolució hauria de ser d’un 60%.

Com vau arribar a ser jutge de Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia?
—La vigília de Nadal del 2000 vaig ser nomenat pel govern alemany candidat a l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides a Nova York. Abans havia estat jutge federal a la sala penal del Tribunal Superior Federal. Alhora, m’havia especialitzat des del 1983 en dret penal internacional i cooperació. A Nova York vaig haver de presentar-me davant els representants de gairebé totes les ambaixades acreditades a l’ONU per obtenir la majoria absoluta de vots a l’Assemblea General. El resultat fou que em vaig convertir en el primer jutge alemany en un tribunal penal internacional. Al cap de quatre anys en vaig ser reelegit per un nou període de quatre anys, actuant aleshores també com a jutge de Tribunal Penal Internacional per Ruanda a Arusha, Tanzània.

Com us va marcar aquesta experiència?
—Vaig tenir l’oportunitat única d’aprendre també a la pràctica, juntament amb els meus col·legues de tot el món, fins a quin punt pot ser diferent l’enfocament del dret penal i, principalment, dels seus procediments. Va ser una mena d’aprenentatge mutu permanent, d’acceptació mútua de diferents règims jurídics, però sense renunciar pas als principis fonamentals de les meves conviccions i, per descomptat, als drets humans fonamentals.

Per què en vau dimitir el 2007 i què us va decebre del funcionament d’aquest tribunal especial?
—Desgraciadament, a causa del treball duríssim, vaig tenir problemes greus de salut. No tenia cap alternativa i vaig demanar que acceptessin la meva dimissió. Tan bon punt em vaig recuperar d’aquests problemes de salut, no em van donar una segona oportunitat de tornar als estimats i exigents tribunals internacionals. De manera que vaig tornar a fer d’advocat defensor en assumptes penals internacionals, amb despatx a Berlín.

Aquests tribunals, tant a Ruanda com a l’antiga Iugoslàvia, van servir per a fer justícia? O si més no la justícia que les víctimes mereixien?
—No hi ha cap dubte que sí, si tenim una expectativa realista sobre allò que pot aconseguir un tribunal penal. Es tractava que hi hagués una confrontació fructífera a la sala d’audiències dels presumptes autors i de les víctimes individualment. Era la primera vegada que es veien davant jutges independents. Cap d’ells no havia pensat mai que acabaria al banc dels acusats, ni havia tingut abans l’oportunitat d’explicar les seves històries sobre els sofriments propis i els dels seus familiars. Fou la primera vegada que es va demostrar als representants d’alt rang dels governs i de les forces armades que el dret penal també els era aplicable. Les víctimes i les persones que eren dins la nostra responsabilitat van veure que es va fer justícia de la manera més equitativa possible, tot i que amb retard i amb algunes decisions fora de lloc que fins i tot jo no puc entendre. Mai no hi ha una justícia perfecta, però hem demostrat que fins i tot en uns nivells tan alts la justícia és possible, tan sols si els polítics ho permeten i no hi interfereixen.

Els tribunals internacionals estan protegits de les pressions i de les ingerències dels estats? És possible que Espanya pugui pressionar i influir en el Tribunal Europeu de Drets Humans sobre els casos dels presos i exiliats catalans?
—No conec en profunditat el treball dels tribunals internacionals actuals. Lamentablement, el principal actor en aquest camp, la Cort Penal Internacional de la Haia, depèn de la política internacional. És difícil servir els interessos de la justícia quan alguns dels estats més grans o més importants del món no cooperen o fins i tot són hostils a un poder judicial internacional que sigui mereixedor d’aquest nom. Vegeu el cas de Síria, Myanmar, el Iemen, per esmentar només algunes situacions en què la comunitat internacional esperaria que un tribunal penal independent actués. És una vergonya que sempre els qui tenen poder de vet al Consell de Seguretat de l’ONU neguin una transferència legalment possible d’aquestes situacions a la Cort Penal Internacional.

The post Wolfgang Schomburg: “A Espanya algú va passar per alt que hi ha jutges independents a Alemanya” appeared first on VilaWeb.

Closcadelletra (CCLXXXII): L’herba antiga i fresca

Les sensacions i els textos s’entreteixeixen.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Feia més de quaranta-vuit hores que el picapedrer del quadre de mots (aquest) no n’havia pogut escriure ni un.

Provar de fer lletra sense treure ni una paraula és com boixar sense pler, beure sense engatar-se, viatjar sense arribar enlloc, caure en pana verbal, penetrar en un infern dolorós, assaborir l’amargor d’un fracàs.

Així mateix els dies són bons, el sol daura les garbes en forma de cilindre, els cactus treuen flors nocturnes enigmàtiques, l’aigua de la mar és tan blava i tan despertadora com la de tots els estius i encara quan tremol de solitud puc trobar una mà nua que s’aferra a la meva per donar-me amb tendresa el bàlsam d’un consol.

Si no mir, ni escolt, ni llegesc els mitjans de comunicació podria creure que som dins una escenografia del lloc del paradís.

I agafant l’amic Rimbaud vaig recordar: “La terra és blava com una taronja”, i amb el capell de llatre que va fer madò Margalida de Capdepera, vaig partir amb bones vers el camp per destil·lar les meves emocions.

A foravila vaig somniejar per aquells camins vermellosos de terra, on tot esdevé simple, i els sentiments s’entumeixen, s’afluixen, i cop en sec l’ànima esdevé un cel ple d’un estol de nuvolins que voleien i es desfan per un cel puríssim.

Quan avançava cap a un hort a l’horitzó ple d’alfals verdíssim vaig tornar a pensar en aquesta cosa fràgil i preciosa que també podem anomenar esperit i que ara mateix és saquejat i devastat per mil i un desastres (dels domèstics als mundials).

I si no anam vius i cuidam cada dia l’ànima de l’esperit, la podem trobar en qualsevol moment a punt de fer el qüec, tota plena de cops blaus i d’ofegors.

Cada passa que m’acostava a aquella taca de verdor dins el capvespre que baixava lentament era una promesa d’una felicitat que no tenia nom.

Allò era el panorama quotidià de molts dels foravilers que conreaven el camp, feien les messes, collien les figues i els albercocs, més endavant els raïms, i convertien el món en un verger.

Allà hi vivien uns humans, efímers i mortals, vivificant la terra totes les estacions de l’existència.

Era com si pelegrinàs cap a una gamma d’emocions sorprenents i corprenedores en què l’herba, aquella herba que s’acostava amb una lentitud vertiginosa, era la protagonista.

Aquí va ser quan les paraules de mestre Gaudí m’arribaren com una escala de socors per fugir de qualsevol perill: “Cal ser originals. I ser originals vol dir anar a l’origen.”

La remor de fons d’una joia de viure i d’una joia d’existir m’acompanyava com una música plena de misteri, una ofrena que no brinda res, i era alhora l’excel·lència de la vida.

A un cornaló d’aquell hort em vaig traure les sandàlies.

Vaig començar a fer passes a poc a poc entre l’alfals.

Sentia com la rialla prevalia sobre tot, mentre l’herba fresca em feia pessigolles als peus.

Hi havia una invasió de l’alegre, de la melodia, del cant!

L’herba despertava un planter de records d’infantesa, entrava amb la seva presència en les profunditats d’un paisatge íntim, em feia estremir.

Sentia les carícies dins l’herba, els treballs dins l’herba, les rebolcades dins l’herba, els sentits dins l’herba, els colors dins l’herba, les aromes dins l’herba, els alens espessos dins l’herba, els sabors dins l’herba, la vitalitat dins l’herba, el fang dins l’herba…

Vaig pensar que l’herba ens manca de cada vegada més després de segles i segles de presència viva.

Fotografia de Jean Marie del Moral.

I no ens n’adonam.

Els senzills mons desapareguts són fets per ser ressuscitats, mormolava fluixet amb un impuls d’eufòria que aflorava entre la constatació amarada de pau d’haver trobat un desllorigador de l’angoixa, un catalitzador de l’escriptura, un respirador dins l’asfixia general.

I mentre em verdejava la vida i m’alimentava d’aquella verdor que es dóna al bestiar per pujar-lo, tornava la fondària de Gaudí que em deia: “L’herba és portadora d’origen. Sempre guarda el gust dels primers temps del món!”

I em posava a córrer entre l’alfals com un eixelebrat.

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2021/07/CorCloscadelletra-mcCCLXXXII.mp3

The post Closcadelletra (CCLXXXII): L’herba antiga i fresca appeared first on VilaWeb.

Un piulet de Francisco Camps genera la indignació de les víctimes de l’accident del metro de València

Francisco Camps era el president de la Generalitat valenciana quan el 3 de juliol de 2006 es va produir el fatídic accident de metro de València que va causar quaranta-tres morts i quaranta-set ferits. El seu partit, el PP, que tenia majoria absoluta a les Corts, va voler tapar la tragèdia davant la imminent rebuda del papa Benet XVI, i ell mai no va voler rebre els familiars de les víctimes, que demanaven una investigació seriosa sobre les causes del sinistre. Avui, Camps, ha fet un piulet de record a les víctimes i els seus familiars i això ha generat una onada d’indignació.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

In Memoriam de las víctimas mortales del accidente del metro de FGV en la estación de Jesús, en el 15 aniversario
Un recuerdo especial para sus familiares.
Un recuerdo también para los que sufrieron el accidente y tuvieron secuelas de toda índole. pic.twitter.com/qUFttUOV32

— Paco Camps (@PacoCamps_) July 3, 2021

3 de juliol de 2006. Les hores indecents que van durar anys

La més vehement ha estat Beatriz Garrote, ex-presidenta de l’associació de víctimes de l’accident del metro de València. “Aquest senyor té la ment podrida, no té ànima i no sap què és l’empatia ni el respecte mínim a unes víctimes?”, s’ha preguntat en un piulet on diu que la seva gestió de l’accident va ser “deshonesta i ignominiosa”. El batlle de València, Joan Ribó, demanava de fer “zero cas” al piulet de Camps.

#València no oblida. Recordar és el millor antídot perquè res igual torne a passar.

🖤 Tot el suport a l'@avm3j i a tots els familiars i víctimes de l'accident.

I zero cas a este tuit, d'este senyor. https://t.co/AbJEpfQcAF pic.twitter.com/kayq3Clcr6

— Joan Ribó (@joanribo) July 3, 2021

El mateix compte de l’associació també ha contestat Camps, i ha ressaltat “la mala gestió” del govern durant la investigació de les causes de l’accident. L’humorista Xavi Castillo es preguntava quins són els límits de la poca vergonya: “Això és miserable, tot el nostre suport a l’associació de víctimes de l’accident del metro”.

Parlem molt dels límits de l'humor, i molt poc dels límits de la poca vergonya. Açò és miserable, tot el nostre suport i reconeixement a l'@avm3j. https://t.co/kMUfiWJfYJ

— Pot de Plom (@PotdePlomTeatre) July 3, 2021

Rosa Garrote: “La nostra lluita era justa i ho han reconegut ells!”

Durant el dia les xarxes s’han omplert de mostres de solidaritat en record de les víctimes que van perdre la vida avui fa quinze anys. Entre ells, el president de la Generalitat, Ximo Puig, i el president de les Corts, Enric Morera.

Recorde amb emoció les paraules (emotives, clares i magistrals) que la Presidenta de l’ @avm3j Beatriz Garrote, ens va dirigir a Ple @corts Sobre la responsabilitat dels poders públics. Una ferida que s’havia de tancar. Per decència i reparació. https://t.co/XXfvmHb2gA pic.twitter.com/pyyleuE0Ha

— Enric Morera (@enricmorera) July 3, 2021

Molt actiu a les xarxes

Camps va obrir el compte de Twitter el mes de desembre passat, quan va començar una croada personal perquè el seu partit el nomenés candidat a la batllia de València. No debades, constantment reivindica la gestió de Rita Barberà amb qui apareix a la fotografia de perfil. Camps empra el seu perfil de Twitter per criticar les polítiques del Botànic. Amb tot, avui no ha fet cap piulet relacionat amb la proclamació de Carlos Mazón com a president dels populars valencians aquest migdia a València. Camps no ha amagat mai la seua antipatia per Mazón, com tampoc no la va amagar per qui és el seu padrí, Eduardo Zaplana.

The post Un piulet de Francisco Camps genera la indignació de les víctimes de l’accident del metro de València appeared first on VilaWeb.

El zaplanista Carlos Mazón, entronitzat nou president del PP valencià

Carlos Mazón ha estat proclamat president del Partit Popular al País Valencià en el XV congrés de la formació, amb el 99,6% dels 847 vots emesos –només n’hi ha hagut tres en blanc. Mazón ha estat acompanyat pel president nacional del partit, Pablo Casado; el secretari general, Teodoro García Egea; i el portaveu nacional i batlle de Madrid, José Luis Martínez Almeida.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El nou president del PP, Carlos Mazón, ha assenyalat que el seu propòsit és que la formació sigui un “gran instrument de canvi”, que uneixi “humilitat” i “ambició”, i que sigui capaç de “reconstruir els sòls i les il·lusions”. “Ningú no ens farà acotar el cap”, ha assegurat.

Mazón tindrà com a secretària general María José Catalá; la vice-secretaria d’Organització l’ocuparà Juan Francisco Pérez Llorca; la d’Ocupació i Emprenedoria, Salomé Pradas; la de Política Social, Elena Bastidas; la d’Ecologia i Desenvolupament, Elena Albalat; la d’Agricultura, Aigua i Pesca, Ernesto Fernández; la de Territori, Comunitat i Cultura, María José Ferrer; la de Drets Civils, Vicent Todolí; la d’Innovació i Comunicació, Héctor Folgado i la d’Acció Electoral, Macarena Montesinos.

Guanya Carlos Mazón, torna el zaplanisme

El nou president substitueix en el càrrec a Isabel Bonig, que va renunciar a presentar-se a la reelecció, després de sis anys al capdavant del partit, i després de comunicar-li a la direcció nacional que hi havia “un candidat millor”, segons que ella mateixa va dir.

The post El zaplanista Carlos Mazón, entronitzat nou president del PP valencià appeared first on VilaWeb.

Manifestació a Perpinyà contra el congrés del Rassemblement National de Le Pen

Vora dos mil manifestants han caminat avui pel centre de Perpinyà. Ho han fet per protestar en contra del congrés que el partit d’extrema dreta liderat per Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, fa a la ciutat. Una protesta que ha agrupat sindicats, alguns partits polítics i també part de la societat civil. Alain Vidal i Toni Forte són dos veïns de Perpinyà que expliquen que han anat a la marxa perquè no volen “que hi hagi feixisme enlloc”. Nacho Valenzuela també viu a la ciutat i pertany a l’entitat VISA (Vigilància Intersindical contra l’Extrema Dreta). Explica que intenten fiscalitzar i fer propostes per tal d’evitar que el missatge del partit de Le Pen qualli entre els treballadors francesos.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Hi havia sindicats, partits polítics i entitats socials que protestaven contra un congrés d’on ha de sortir el candidat de Reagrupament Nacional a l’Elisi. Els manifestants han carregat contra Le Pen i el partit que ara lidera i, amb crits i pancartes en contra, han recorregut el centre de Perpinyà.

Com sol ser habitual, la marxa ha sortit de la plaça de Catalunya i ha passat per alguns dels barris més desfavorits de Perpinyà, fins a tornar al lloc de sortida. Abans i després s’han fet discursos i actes de denúncia contra “el perill que comporta” l’extrema dreta. “No volem feixisme, ni aquí ni enlloc”, assenyala Alain Vidal.

Ni a Perpinyà ni enlloc, fora feixistes dels Països Catalans! ✊✊✊ pic.twitter.com/gmz96xpzwD

— CUP Sant Martí (@CUPSantMarti) July 3, 2021

✊🏽 els carrers de Perpinyà, sem antifeixistes❗

Cap espai al feixisme, ni als Països Catalans ni enlloc! pic.twitter.com/884avVIlQT

— Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) July 3, 2021

Vidal ha assistit a la manifestació acompanyat d’un amic, Toni Forte, que ha recordat que a Perpinyà el partit de Le Pen governa, malgrat haver rebut un suport molt petit en relació amb la població. I és que Louis Aliot, batlle de la ciutat, és també un dels blancs de les crítiques dels manifestants que han sortit als carrers de la ciutat.

Forte assegura que Aliot, “com a bon feixista”, ha anat aplicant mesures “pròpies d’un populista” i “carregant-se la catalanitat” de Perpinyà. Nacho Valenzuela és un professor d’institut de la ciutat que des de fa dos mesos encapçala a la ciutat l’entitat antifeixista VISA –present a tot França. Es tracta d’una associació que es dedica a “fiscalitzar” l’extrema dreta i combatre’n les mentides amb propostes. “Volem que els treballadors francesos vegin que ningú no pot estar al costat de persones que no busquen el millor per a ells. L’extrema dreta és allò que no volem”, remarca.

Representació del principat

La manifestació ha estat encapçalada pel sindicat CGT i la CNT que lluïen pancartes en contra de les polítiques d’Aliot. Darrere s’han col·locat més sindicats minoritaris i, finalment, una representació del principat on hi havia, per exemple, el diputat al parlament català de la CUP Carles Riera.

Un Riera que ha deixat clar que han vingut a Perpinyà perquè “Le Pen és a Perpinyà”. “Al feixisme se li ha de plantar cara des del terreny i sense recular, perquè no es pot ni normalitzar ni banalitzar el feixisme”, ha conclòs.

 

The post Manifestació a Perpinyà contra el congrés del Rassemblement National de Le Pen appeared first on VilaWeb.

Pàgines