Vilaweb.cat

La manca de qualitat democràtica de l’estat espanyol i una entrevista a Salvador Cardús, a la portada de VilaWeb Paper

Diverses veus a nivell internacional han criticat la manca de qualitat democràtica de l’estat espanyol. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb el sociòleg Salvador Cardús, que ha parlat amb Josep Casulleras.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Tina Vallès i L’última de Pere Martí. També la informació dels cinquanta anys de la fotografia del policia matant un presoner al mig del carrer durant la guerra del Vietnam.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Cinc maneres diferents de fer xató

Som al bell mig de l’hivern, s’acosta carnaval i a la zona del Penedès i del Garraf això vol dir que la temporada del xató arriba al seu punt àlgid. De fet, aquest cap de setmana es fa al Vendrell la xatonada popular, una festa on es premia i es degusta el millor xató casolà. En total, se serviran més de dues mil racions d’aquest plat elaborat a base d’escarola, condimentat amb salsa romesco i complementat amb olives, tonyina, anxoves i bacallà.

Però la recepta del xató, tot i semblar aparentment senzilla, té moltes variants i diversos pobles se’n disputen la paternitat. En general, els ingredients que formen la base del plat són els mateixos i la cosa que varia de poble a poble és la salsa. Així, el xató de Sitges no és ben igual que el de Vilanova i la Geltrú i tampoc té exactament el mateix gust que el que es fa a Vilafranca.

Diuen que l’origen del xató se situa en el món del vi. De fet, aixetonar la bóta vol dir posar-li una petita aixeta a través de la qual es pot tastar el vi novell. Com que és un procés que es fa entre els mesos de gener i febrer, aquest ritual tradicionalment s’acompanyava de menges típicament hivernals. Per això la base és l’escarola i es complementa amb productes salats –peixos i olives– condimentats amb una salsa especial protagonitzada per les hortalisses i els fruits secs.

Aquestes són les cinc receptes principals:

  • Calafell

Ingredients per al plat:
2 peces d’escarola, 120 grams de bacallà esqueixat, 120 grams de tonyina, 4 filets d’anxova, 80 grams d’olives arbequines.

Ingredients per a la salsa:
100 grams d’ametlles, 100 grams d’avellanes, la polpa d’un pebrot de romesco escaldat, 1 llesca de pa fregit, 5 grans d’all escalivats, mig gra d’all cru, 2 tomacons, 250 centilitres d’oli d’oliva, sal, vinagre, pebre blanc i pebre vermell al gust.

Preparació:
S’agafa un morter, s’hi posa sal i es van trinxant d’un en un i en aquest ordre: les ametlles, les avellanes i els alls fins a aconseguir una pasta ben fina. Tot seguit, s’hi afegeix el pebrot de romesco, el pa fregit, el pebre vermell i el pebre blanc. Finalment, els tomacons, l’oli i el vinagre. Una vegada acabada, la salsa es barreja amb l’escarola ben neta i escorreguda i es deixa reposar unes hores.

A l’hora de servir, el plat es decora amb el bacallà esqueixat, la tonyina, els filets d’anxova i les olives arbequines. I ja es pot menjar, sempre acompanyat de truites de carxofes, de fesols o de botifarra negra, entre més.

  • El Vendrell

Ingredients per al plat:
2 peces d’escarola, 120 grams de bacallà esqueixat, 120 grams de tonyina, 4 filets d’anxova, 80 grams d’olives arbequines.

Ingredients per a la salsa:
100 grams d’ametlles, 80 grams d’avellanes, 1 nyora escaldada, 1 llesca de pa fregit, mig bitxo, mitja ceba escalivada, mitja cabeça d’alls escalivada, 3 tomacons escalivats, oli, sal, vinagre, pebre blanc i pebre vermell dolç al gust.

Preparació:
S’agafa un morter, s’hi posa sal i es van trinxant d’un en un els elements següents i en aquest ordre: ametlles i avellanes (fins a aconseguir una pasta ben fina). Tot seguit, la ceba, la nyora (prèviament escaldada i sense pell), el bitxo, el pebre vermell, un polsim de pebre negre i el pa fregit. Finalment, els alls, els tomacons, l’oli i el vinagre. Una vegada acabada, la salsa es barreja amb l’escarola ben neta i escorreguda i es deixa reposar unes hores.

A l’hora de servir, el plat es decora amb el bacallà esqueixat, la tonyina, els filets d’anxova i les olives arbequines. I ja es pot menjar, sempre acompanyat de truites de carxofes, de fesols o de botifarra negra, entre d’altres.

El xató del Vendrell es pot acompanyar amb truita.
  • Sitges

Ingredients per al plat:
2 peces d’escarola, 100 grams de bacallà esqueixat, 100 grams de tonyina, 2 seitons, 100 grams d’olives arbequines.

Ingredients per a la salsa:
100 grams d’ametlles, 60 grams d’avellanes, 4 nyores escaldades, 2 seitons, 2 grans d’all, 2 o 3 llesques de pa fregit, mig bitxo, oli, sal i vinagre al gust.

Preparació:
En un morter, es trinxen les ametlles, les avellanes, els seitons dessalats, els grans d’all, la polpa de les nyores, el bitxo, les llesques de pa fregit, el vinagre i la sal, i es va lligant amb l’oli d’oliva.

Per un altre costat, es netegen, es remullen i es trossegen les escaroles. També es dessala el seitó, s’esqueixa la tonyina i el bacallà i tot plegat s’afegeix al recipient de l’escarola. S’hi aboquen les olives i finalment la salsa ben lligada. Cal barrejar bé tots els ingredients perquè quedin ben impregnats de la salsa. El plat es presenta com un castell d’escarola.

  • Vilafranca del Penedès

Ingredients per al plat:
Entre 2 i 3 peces d’enciam o escarola, 600 grams de bacallà remullat i esqueixat, 250 grams de tonyina, 12 filets d’anxova, 200 grams d’olives arbequines.

Ingredients per a la salsa:
4 grans d’all escalivats, 4 grans d’all crus, 1 bitxo petit, 2 cullerades de pebre vermell dolç, 3 galetes tipus maria, 4 llesques de pa torrat, mig litre d’oli d’oliva, 1 decilitre de vinagre, sal al gust.

Preparació:
Es posa en remull el bacallà i la tonyina. Es renten bé tots els altres ingredients. Després s’agafa un morter i s’hi trinxen els alls, el bitxo, el pa torrat i les galetes, afegint-hi pebre vermell, oli, vinagre i sal. Es barreja tot plegat i es remena bé. És recomanable preparar-ho el dia abans i guardar-ho a la nevera. La salsa s’afegeix al mateix moment de servir el plat.

Tots els ingredients necessaris per a fer xató a l’estil de Vilafranca del Penedès.
  • Vilanova i la Geltrú

Ingredients per al plat:
2 peces d’escarola, 200 grams de bacallà esqueixat i dessalat, 150 grams de tonyina esqueixada i dessalada, 18 filets de seitó, olives arbequines i negres al gust.

Ingredients per a la salsa:
Entre 2 i 4 grans d’all, 35 peces d’ametlles, 12 peces d’avellanes torrades, 8 nyores escaldades, molla de pa xopa de vinagre, sal i oli a voluntat.

Preparació:
Es piquen els grans d’all en un morter amb sal. Un cop ben aixafats, s’hi afegeixen les ametlles i les avellanes i es treballa fins que tot plegat formi una pasta homogènia. Raspar la part interior de les nyores escaldades i afegir la polpa obtinguda al morter. Una vegada tot homogeneïtzat, posar-hi la molla de pa i seguir remenant mentre s’hi afegeix l’oli de mica en mica.

En una safata, es col·loca I’escarola ben escorreguda i s’hi afegeix un xic de salsa, es remena bé i se serveix als plats. S’acompanya amb la tonyina, el bacallà, els seitons i les olives.

La recepta del xató de Vilanova i la Geltrú barreja olives negres i arbequines.

Salvador Cardús: ‘Si fem un govern sense restitució, haurem acceptat la derrota’

El sociòleg Salvador Cardús, ex-membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional i candidat de Junts per Catalunya el 21-D, demana d’alçar una mica la mirada en aquest moment de crisi. Hi ha tensió entre les forces republicanes, unes desavinences que troba comprensibles, però considera que cal agafar una mica de perspectiva, és a dir, veure-hi més enllà de l’anècdota i la disputa i enfocar bé per a endevinar el camí a seguir. El combat amb l’estat espanyol, el compara amb una guerra de guerrilles, per la desigualtat en la dimensió i en les forces de totes dues parts. Cal fer servir l’enginy, diu Cardús, i això vol dir saber analitzar els termes de la confrontació. Opina que renunciar a restituir el govern legítim és acceptar la derrota, i que de cap manera no es podrà tornar a una situació de ‘normalitat’. ‘Com administres una situació de repressió i anormalitat de la qual l’estat no et deixarà escapar? La normalitat no es recuperarà. Ja no hi ha normalitat’, sentencia.

La repressió guanya?
—Que la repressió és efectiva és clar, perquè hi ha gent a la presó i a l’exili. Hi ha una efectivitat immediata que tenim al damunt. És un fet. Però, a més, com a advertiment per a futures situacions i com a amenaça, és un factor que no diria que guanyi en el sentit estricte però que seria irresponsable de no tenir en compte.

Fins ara els partits havien exhibit unitat en l’estratègia. Des de dimarts, ja no.
—De desacords d’aquesta mena, ja n’hi ha hagut abans. La desavinença no és nova, però ara som en una nova fase de l’expressió d’aquesta tensió interna que hi ha entre partits i persones. La novetat és que fins a l’estiu jugàvem suposant que hi havia unes regles del joc i que hi havia unes línies que no es podrien tocar. I ara en canvi el drama és que hem de jugar sense regles del joc, i això crea aquesta nova expressió del conflicte entre forces republicanes. N’hi ha uns que pensen que no havent-hi regles no hi ha joc possible i un altre sector que pensa que s’ha de veure com es pot jugar imaginant que algú respectarà les regles del joc. No és una qüestió estrictament de partits, sinó de sensibilitats o de posicions personals, o de capacitat d’assumir riscs.

Renunciar a Puigdemont és un error?
—Si finalment, perquè hi hagi acord polític, s’ha de cercar una sortida alternativa, no pot ser contra la presidència de Puigdemont. Ha de ser una solució que parteixi de la presidència de Puigdemont, que sàpiga fer un trànsit des de la reclamació legítima de la restitució d’una situació prèvia. El problema és que l’enemic ens imposa el relat, i sembla que defensem Puigdemont sí o Puigdemont no, i, de fet, jo no em sento defensor d’una persona, sinó de la restitució d’un govern expulsat il·legítimament. El problema és com fem visible o com fem que aquesta restitució es materialitzi d’una manera o una altra, que el principi és el que s’ha de salvar. Si la persona és imprescindible, ho és. I si es troba una fórmula en què la persona no sigui tan imprescindible o se li pugui atorgar un paper diferent… No ho sé, jo no tinc resposta. Es tractaria de trobar alguna fórmula, o una investidura en dos temps, amb un primer gest de desobediència i una altra buscant una altra fórmula…

Una cosa simbòlica?
—Sí. Però quan es diu ‘simbòlic’, per a segons qui vol dir que no serveix per a res. I aquest símbol pot tenir molta més força. No sé si és més contundent un gest simbòlic com la restitució de Puigdemont a la presidència que no pas voler tenir un govern espantat. No sé què és més transformador o més útil. Si fem un govern pragmàtic sense cap mostra de capacitat de restituir res, serem nosaltres que haurem acceptat la derrota.

Seria un error que Puigdemont tornés?
—[Hi rumia, sembla que vulgui dir que sí]…

Fotografia: Albert Salamé.

A Brussel·les pot mantenir una mínima estructura de govern legítim que té impacte.
—Sí, però no sabem quant de temps que pot durar, aquesta capacitat. Ara tothom li fa cas i és ple de càmeres, però d’aquí a un mes encara les tindrà? Ara perquè estem pendents de si ve o no ve, si és president o no, però quan aquí hi hagi govern, qui farà cas de Puigdemont a Brussel·les? I hi ha les condicions en què s’ha de viure, quant temps es pot mantenir l’oficina a Brussel·les… Això no és menor.

L’opció de proposar un altre candidat i de no confrontar l’estat no és una bona estratègia?
—Em sembla que és una estratègia molt ingènua. La política es fa amb el que pots. Des de fora és molt fàcil de dir que s’hauria d’haver fet tal cosa o tal altra. En política, les coses no passen perquè tinguis raó, sinó que passa allò que és possible que passi en les circumstàncies d’aquell moment. I jo entenc aquesta posició, però imaginar que recuperarem les institucions perquè ajornem la confrontació no canviarà res. El jutge Llarena continuarà ficant gent a la presó, els qui hi són no en sortiran, el TC tombarà qualsevol llei de caràcter social… Quina normalitat és aquesta? La normalitat no es recuperarà. Ja no hi ha normalitat.

No hi hauria el 155…
—Estaríem intervinguts igualment, si no pel Tribunal Constitucional per la por. Si per haver convocat el 9-N han pres la casa i no sé què més, imagineu-vos els qui hauran de passar comptes per l’1-O. I què faran els Mossos? Com administres una situació de repressió i anormalitat de la qual l’estat no et deixarà escapar.

I la confrontació?
—Si em dieu la confrontació directa, tampoc no sé veure a què treu cap, perquè simplement ens aboca a un carreró sense sortida, si no és que s’ha pensat bé què vindrà després.

Investir Carles Puigdemont ara és un acte de confrontació.
—Sí, un gest de desobediència sense conseqüències pràctiques, perquè el govern probablement no es podria arribar a constituir. Si no s’està molt convençut de resistir una situació de desobediència permanent –que crec que no, perquè estem intervinguts i tenim la policia controlada–, tampoc no és imaginable que una situació de desobediència permanent ara sigui el que ens tregui d’aquesta situació. I perquè no hi ha la majoria; per fer això necessites els setanta diputats. Ara la situació política és de col·lapse. No hi ha una sortida bona i una de dolenta. S’ha de veure què són capaços de pactar, perquè separats no poden fer res. Cal veure a quin punt d’acord poden arribar.

El problema és que no som prou gent per a mantenir una situació de confrontació permanent?
—No crec que sigui una qüestió de quantitat, sinó de força, del tipus de força. De vegades hi ha partits que, amb menys quantitat, imposen el seu criteri. No sé quin tant per cent va tenir Rajoy a les últimes eleccions i no té oposició. Amb un 25% o 30% de suport electoral tens un control total de l’estat, com passa ara amb Rajoy. És una qüestió de la classe de força que tens. Perquè no tenim la força dels poders de l’estat, però quines altres intel·ligències podem tenir, com ara la capacitat de suport popular en el temps. No sabem si el suport a Ciutadans és resultat d’una situació d’estrès o és que la meitat del país és de Ciutadans. Això pot durar? L’independentisme sí que sabem que és durador. Gestionar aquest suport popular és una cosa a fer; combatre aquesta desmesura de l’estat, posant-la en evidència, es pot fer.

S’han explicat poc la por i els dubtes?
—La por és fosca per naturalesa, i no s’expressa d’una manera clara, sinó de vegades contradictòria. De vegades la resposta pot ser amenaçadora i d’altres vegades arrencaràs a córrer. Demanar que la por s’expressi d’una manera oberta i clara potser és demanar massa. Entrem en el terreny de la psicologia de la política, perquè hi ha uns factors que són d’una naturalesa més psicològica, que tenen una importància molt gran en el desenvolupament de la política al nostre país. La por és un element molt important en la presa de decisions.

Malgrat la repressió, hi ha molta desconfiança mútua. Per què?
—Fa de mal dir. Els resultats electorals tenen un pes molt important en l’expressió d’un desacord que ja hi era implícit, o una competència política natural entre forces diferents. Dins Junts pel Sí, especialment aquests últims temps, Junqueras i Puigdemont havien sabut negociar la desconfiança de manera raonable, i la tenien sota control, però presentar-se separats a les eleccions l’ha tornat a posar de manifest. Al fet de no ser capaços de fer una candidatura única s’hi va afegir les circumstàncies anormals de la campanya.

Fotografia: Albert Salamé.

La tensió del 27 d’octubre va marcar molt?
—Amb una mirada ingènua, diria que en una situació excepcional com la d’aleshores i amb la repressió deixem de banda totes les diferències i seguim un objectiu comú. Però això és ingenu. Aquests conflictes fustiguen les diferències, perquè objectivament crees situacions diferents: no és igual ser a l’exili que a la presó. I no és igual haver estat a favor de la convocatòria anticipada d’eleccions que haver-hi estat en contra. I, no ho oblidem, hi ha una acció sistemàtica i potent per a originar aquestes situacions, des del punt de vista mediàtic, com es juga a crear aquesta desigualtat de situacions entre l’exili i la presó, de tractar uns de covards i uns altres de valents… Hi ha una pressió enorme. Però tinc la impressió que això té punts d’inflexió. Ara hem viscut un parell de dies de molta accentuació de la desconfiança i diferències i l’endemà es faran una fotografia abraçats. Ja ho hem vist més vegades.

Ara sembla més greu.
—És més greu perquè la situació contextual és més greu, però no pas des del punt de vista intern, de la competència interna. De la mateixa manera que no aconseguirem aquesta unitat estricta, des de fora no ens deixaran separar. L’acció exterior contra l’independentisme no s’acabarà, no serà més benèvola amb uns quants. Ells aniran a liquidar, fins al final. Però la mirada sobre el que és més particular ens desvia d’allò que s’ha d’encarar d’una manera més general. Això és una guerra de guerrilles, on per una banda hi ha un exèrcit convencional amb una gran força, que fa servir les armes de l’estat, com els tribunals i la premsa, i a l’altre costat hi ha una gent que, sense tenir aquestes armes, juga amb la capacitat de sorpresa i amb la rapidesa. És un combat desigual, i de vegades les guerrilles han guanyat els exèrcits més forts. Ens ho hem de mirar amb aquesta perspectiva. Fins a quin punt hem perdut la iniciativa, que l’havíem tinguda fins a l’estiu passat.

Què pot fer ara la guerrilla, si ja hem vist el marge de maniobra que hi havia el 27-O?
—De vegades una retirada oportuna és una bona decisió, no és una reculada, sinó un repensament de l’estratègia. I això què vol dir? Que hem de reconduir l’activisme reactiu, que és on som ara, cap a una posició activa però continguda. La societat civil s’ha de mantenir activa però ha d’anar alerta amb la temptació de la mobilització permanent sense cap direcció, com hem vist últimament. Hem de pensar què hem de fer; l’acció ha de tenir resultat. I una gestió molt més intel·ligent d’aquest estat en actiu en què ens hem de mantenir. Que no és només de mobilització al carrer, sinó des del punt de vista mental. És una mena d’exercici d’autocontrol per a no caure en aquestes fases depressives i autoflagel·ladores.

—Hem estat ingenus?
—Sí, hem estat de massa bona fe, pensant que Europa no podria resistir una repressió com la que s’ha viscut. Reconec la meva ingenuïtat, perquè quan preguntaven què passaria l’1-O, jo deia que no es podien permetre la fotografia d’un policia emportant-se urnes. Jo m’ho creia, que era inacceptable a l’Europa del segle XXI. I molta ingenuïtat pensant que hi hauria resposta dels estats. Ara hem de repensar com hem d’afrontar una nova situació coneixent millor l’enemic.

Ingenuïtat també de pensar que la independència seria més ràpida i més fàcil d’assolir?
—Sí. Jo sí. Vaig tenir la impressió en algun moment que es desencadenaria un procés més accelerat, que hi hauria algun element de ruptura que provocaria l’acceleració del procés. I ha passat a l’inrevés. Ara sóc més prudent.

Ens pensàvem que es preparaven unes estructures de la república que no estaven tan ben preparades?
—Fins allà on es podia, estaven preparades. Hi havia caps per lligar. Però aquest no és el problema. La discreció segurament ha minimitzat la importància de la feina que s’havia fet. S’havia treballat molt bé, en general. Faltava la capacitat d’activar aquestes estructures d’estat. Això és el que va fallar. No hi havia les condicions per a fer-ho.

Espanya perd credibilitat democràtica per la repressió contra el procés

Dimarts el diari El País avançava que el Tribunal Suprem espanyol preveu d’inhabilitar els dirigents independentistes abans d’haver-los jutjat. Això significaria un cop molt fort a la cúpula política que ha dirigit el procés aquests últims temps. Citaven fonts de la fiscalia. Vint-i-quatre hores més tard, és a dir, ahir, el ministre de Justícia espanyol, Rafael Catalá, passava per damunt del poder judicial i confirmava la filtració d’El País. ‘Entenc que quan es dicti l’ordre de processament tots els qui siguin a dins seran inhabilitats’.

Aquestes declaracions de Catalá, acostumat a demanar respecte a la independència de la justícia abans, durant i després de qualsevol sentència, van sorprendre tothom. Els fets són clars: un ministre pronostica l’actuació d’un jutge molt abans que comenci el judici oral. Curiosament, aquestes paraules arriben en un moment en què s’han començat a sentir arreu tot de veus que posen en qüestió la independència de la justícia espanyola. Sense anar gaire lluny, el dia abans un estudi d’un think thank de The Economist assenyalava que les garanties a l’estat espanyol disminueixen, i per això li rebaixa la nota i el deixa a un pas del qualificatiu de ‘democràcia imperfecta’.

El setmanari argumenta així aquesta devaluació: ‘Per l’intent d’impedir a la força el referèndum il·legal de l’1 d’octubre a Catalunya i pel tractament repressiu als polítics independentistes.’ Fa una referència clara als presos polítics i a la brutalitat policíaca contra l’1-O. Cal recordar que Felipe VI va fer servir aquest rànquing al Fòrum de Davos per defensar que Espanya era una democràcia plena i madura.

És especialment demolidor el següent paràgraf del report:

«Avui dia, en una democràcia moderna, veure càrrecs electes processats per delictes que semblen arcaics no ajuda a classificar Espanya com una democràcia completa.»

‘Progrés limitat’ en la independència judicial
Les conclusions de l’estudi de The Economist no són casuals. A principi d’any el Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (GRECO) feia públic un informe sobre el nivell de compliment de l’estat espanyol en l’aplicació de les recomanacions jurídiques fetes ara fa quatre anys i mig. Tot i que en el document se subratllava ‘l’alta qualitat del sistema judicial i el ministeri fiscal a Espanya’, també es feia referència a la necessitat d’implantar mesures per a millorar la independència del poder judicial.

Un dels advertiments feia referència a la necessitat de mantenir separats el poder executiu i el judicial, fet que no es produeix en l’elecció del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que es fa amb mecanismes partidistes. En el text es reiterava que les autoritats polítiques ‘no han d’estar involucrades, en cap cas, en el procés de selecció d’un canvi judicial’.

Així mateix, es demanava d’establir criteris objectius i requisits d’avaluació en la llei pel nomenament dels alts càrrecs de la judicatura. El Consell d’Europa criticava la manca de desenvolupament legislatiu per a establir els criteris a l’hora de nomenar els presidents dels tribunals provincials, tribunals superiors de justícia, l’Audiència i el Tribunal Suprem espanyols per a garantir que no despertin cap dubte sobre la independència, imparcialitat i transparència del procés.

Francisco Pérez de los Cobos

Hi ha molts jutges amb altres responsabilitats que se sap que són afins al PP, el partit del govern. És el cas de Concepción Espejel, que, gràcies a una votació del CGPJ, es va convertir en jutgessa de l’Audiència espanyola, que acumula casos contra la corrupció del PP. O l’ex-president del TC Francisco Pérez de los Cobos, que no fa gaire que volia accedir a una plaça al Tribunal Europeu dels Drets Humans. En el currículum que va presentar per a optar a aquest càrrec no hi va fer constar que havia militat al PP entre el 2008 i el 2011. De fet, ho continuava essent quan ja era president del TC. Es va defensar adduint que ni la carta magna espanyola ni la llei orgànica del tribunal no ho prohibeixen.

Prèviament, la Comissió de Venècia, que actua com a òrgan consultiu del Consell d’Europa, va assenyalar que el TC corria el perill de deixar de ser un òrgan neutral –arran de la reforma feta pel PP, que li confereix un paper sancionador. Alhora, instava l’executiu de Rajoy a fer les modificacions pertinents per tal que el TC no pugui suspendre càrrecs públics, una atribució ideada amb l’objectiu d’aturar el procés independentista.

Intent d’internacionalització
Advocats de Barcelona, París i Londres contractats per ANC i Òmnium han portat els casos d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la Comissió de Detencions Arbitràries de l’ONU perquè consideren que es vulneren els drets d’associació, expressió, opinió política i participació en la vida pública. En cas que la resolució fos favorable, seria un toc d’atenció a la justícia espanyola que els dirigents espanyols haurien de saber reconduir. No seria la primera vegada que l’ONU demana rectificacions a Espanya. El 2015 el comitè de Drets Humans va demanar a l’estat espanyol que derogués o esmenés la llei d’amnistia del 1977 perquè es poguessin investigar totes les violacions als drets humans comeses en el passat.

Jessica Jones, Ben Emmerson i Rachel Lindon durant la conferència de premsa a Londres.

El prestigiós advocat britànic Ben Emmerson, expert en dret internacional i drets humans, i que capitanejarà la denúncia internacional, assenyala la mala praxi de la justícia espanyola perquè creu que l’absència de violència fa que sedició i rebel·lió no siguin aplicables en aquest cas, i que la presó preventiva viola els drets dels empresonats. Ahir, en una intervenció molt dura i contundent contra l’estat espanyol, va dir: ‘La seva detenció és una ofensa greu als drets humans. No es permet als presos d’actuar com a representants polítics i la seva detenció incompleix clarament la llei internacional. Demanem a l’ONU que faci servir tots els recursos disponibles per a alliberar aquests homes.’ Segons Emmerson, la justícia espanyola viola el dret de llibertat d’associació, expressió, opinió i participació política dels tres empresonats.

Espanya es mou
L’estat espanyol és conscient dels dubtes que desperta el seu funcionament democràtic en l’àmbit internacional, fet que repercuteix en les inversions estrangeres. La mostra més clara d’aquesta preocupació es va poder veure fa dues setmanes al Fòrum Econòmic de Davos, la Meca del capitalisme. El poder polític i econòmic espanyol es va conjurar per enviar-hi la delegació més gran de la història, amb Felipe VI al capdavant. Després d’uns mesos marcats pel referèndum, la repressió policíaca i els empresonaments de polítics, el monarca era conscient que calia marcar perfil i netejar la imatge del seu estat.

Les paraules poden dissimular la realitat, però no amagar-la. Evitar aquesta confusió és la tasca dels observadors internacionals. Alfred-Maurice de Zayas, expert independent de l’ONU per la promoció de la democràcia, alertava ahir en un comunicat que l’aplicació del 155 és una ‘regressió’ en la protecció dels drets humans, incompatible amb diversos articles del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Segons ell, la suspensió de les mesures repressives i l’organització d’un referèndum que permeti de saber els veritables desigs de la població seria ‘l’única solució democràtica’ a la situació actual.

‘Anna K.’ fa divuit anys

«Quins van ser els millors llibres escrits en català entre 1990 i 2010?», va preguntar el traductor Ferran Ràfols el 12 de gener a Twitter. Era un divendres, cap al migdia, ens va enxampar a tots amb poques ganes de seguir treballant i la pluja de títols va arribar, segons els recomptes de Ràfols, als 172 títols entre novel·les, reculls de contes, poesia, teatre i assaig. El primer títol que em va venir al cap a mi va ser la novel·la Anna K. de Martí Rosselló, que va aparèixer publicada per Quaderns Crema just a la frontissa entre les dues dates límit que proposava Ràfols, l’any 2000. I de seguida, les ganes de rellegir-la. Sobretot quan em vaig adonar, ja amb l’exemplar a les mans, que aquest febrer la novel·la fa divuit anys.

L’any 2000 encara apuntava quan comprava els llibres, per això puc saber que el 17 de març vaig comprar la primera (i única) novel·la de Martí Rosselló, premianenc com jo. Ho he dit en altres llocs però hi torno: en Martí era i serà sempre el meu bibliotecari. El primer cop que vaig entrar a la seva biblioteca, al desaparegut Can Manent de Premià de Mar, jo devia tenir uns deu anys, o sigui, situem-nos al 1986. Sé que entre els primers llibres que em va recomanar hi va haver un Durrell (Gerald!) i un Salinger. I després vaig saber que a la seva tauleta de nit, el dia que es va morir, hi havia El vigilant en el camp de sègol, que l’estava rellegint aquells dies. Se’m barregen massa coses quan parlo d’ell. I em surt de dins dir que no seria qui sóc si no l’hagués conegut, tot i que el vaig conèixer poc, perquè ell era tímid («pacífic, mig abúlic», diria Manel Cuyàs) i jo encara ho era més, llavors. Però vam vèncer moltes barreres junts, fins al punt que vaig arribar a donar-li a llegir tots els poemes que vaig escriure en la meva adolescència, i me’n va publicar uns quants a la seva revista Cartes sense sobre. Rosselló em va anar guiant les lectures, d’aquella manera seva que semblava que no hi era, i em va donar la confiança que necessitava per començar a escriure. La primera empenta sempre la hi deuré, a ell.

Torno a Anna K. Diu que Rosselló la va començar a escriure l’any 1986. I la va acabar onze anys després, el 1997. Del 1997 al 2000 en Martí i la seva timidesa imagino que van estar buscant editor, fins que van topar amb el gloriós Vallcorba ⎯que li va publicar també el seu únic recull de contes, Parelles de tres (2003), i un poemari, Inventari parcial d’excuses per viure (2001). L’any 1986 diu que Martí Rosselló seia com sempre al seu lloc a Can Manent, des d’on podia veure tothom qui entrava a la biblioteca després de pujar aquelles escales altíssimes que portaven al primer pis de la masia, i va veure entrar una nena d’ulls immensos tota espantada. Una nena que es va refugiar a la biblioteca fins a l’hora de tancar. Aquesta és la llavor d’Anna K, i l’aparició del personatge que dóna nom a la novel·la és aquesta: «Anna K. puja les escales de la biblioteca tota encongida i aterrida pel pànic.» La temptació de pensar que jo podria haver sigut aquella nena l’anirem descartant de seguida, que jo no he entrat mai espantada a cap biblioteca del món. Però la mena de coincidència que és que aquell mateix any fos quan vaig començar a anar a la biblioteca del poble tota sola crea encara un lligam més entre en Martí i jo, l’enyorat ⎯em consta que per molts⎯ Martí que fa vuit anys que es va morir sobtadament al carrer de l’Eixample del seu poble, i amb una novel·la a mig escriure, per cert.

Hauria de tornar a Anna K. però encara no puc. En Martí es va morir un diumenge. Un diumenge diferent i dolorós perquè Can Manent ja havia tancat i la biblioteca del poble es traslladava de la masia arran de mar a un edifici nou construït a l’altra banda del poble que ell no veia amb bons ulls per una sèrie de raons que seria llarg d’explicar (en Martí i les institucions no s’acabaven d’entendre bé) i que, ironies del destí, ara es diu Biblioteca Pública Martí Rosselló, en honor al bibliotecari que es va morir durant aquell trasllat, que no va deixar de ser mai el bibliotecari de Can Manent. «Martí Rosselló, l’home que no es movia mai de Premià de Mar, havia de morir forçosament a Premià de Mar, però no d’aquesta manera ni a aquesta edat, per favor», va escriure Cuyàs. Rosselló «vivia en un quilòmetre quadrat», va escriure d’ell el seu amic i també escriptor Rafael Vallbona.

«L’obra narrativa de Rosselló no fou extensa però causà impacte i obrí expectatives que la mort ha deixat truncades», va escriure Rosa Maria Piñol a La Vanguardia arran de la seva mort el 2010. Anna K. és un «melodrama extrem» (en cito el text de contra), «una metàfora de la pèrdua de referents i la desraó contemporànies» (ara cito Guillamon). Anna K. és una novel·la que força la versemblança fins a l’absurd com el nostre Trabal, com el millor Kafka, i ho fa sense moure’s de Premià de Mar, perquè és allà on passa bona part de la novel·la, que Rosselló era un artista sedentari capaç de crear tot un món bell i sinistre sense moure’s d’aquell quilòmetre quadrat seu.

A les primeres seixanta pàgines d’Anna K. hi moren set personatges, són massa morts per començar, però Rosselló ens les va col·locant i les anem entomant perquè hem entrat dins del seu joc, un joc que fa que llegeixis i callis, perquè si fas l’intent d’explicar la novel·la en veu alta, d’explicar aquella animalada de bon començament, pots fer el ridícul que no fa l’autor escrivint-la. Hi ha un moment del llibre, molt més endavant, amb l’Anna K. ja adulta, que Rosselló sembla que ens confessi com es va plantejar la novel·la: «Li va passar pel cap que el terme impossible ningú no l’havia fet obligatori i que, en aquesta merda de món, no hi ha res impossible.» Sembla el lema de la protagonista, de la novel·la i de l’autor, ben amagat a les pàgines del llibre. Res és impossible dins la novel·la de Rosselló, doncs, i per això ell ens fa versemblant que en un poble com Premià de Mar, on mai passa res de l’altre món, hi hagi tantes tragèdies, perquè «hi ha tragèdies que, quan s’estan congriant, passen del tot inadvertides» (Rosselló a Anna K. un altre cop).

Rellegir Anna K. ara que la novel·la fa divuit anys em feia por. Por perquè la novel·la em va fer un fort impacte quan la vaig llegir com aquell qui diu acabada de sortir d’impremta, perquè no imaginava que dins d’aquell home tranquil, pacífic, fins i tot abúlic, hi hagués tot aquell món, perquè no sabia què s’amagava rere l’espaiós front d’en Martí, i perquè arran de la seva mort sobtada el llibre va agafar un halo d’intocable que em feia témer el dia que em llançaria a tornar-hi. Hi he tornat esperant-me’n el pitjor ⎯no sé tornar d’una altra manera als records⎯, i amb divuit anys més a les espatlles, divuit anys més de vida, de lectures, de derrotes i entusiasmes, hi he descobert una novel·la que m’ha parlat d’ara mateix, dels «jocs d’atzar que finalment no es juguen», de «la por del risc que et fa guardar les armes», de «l’aquí feixuc, l’aquí tan confortable» ⎯cito uns versos del poeta premianenc també prematurament desaparegut Valerià Pujol que encapçalen la novel·la en forma d’endreça.

Anna K. representa l’exageració de les nostres ganes de viure, de viure arriscant-nos, de viure encabint més morts dels versemblantment possibles a les nostres novel·les, de viure creant un món immens dins d’un quilòmetre quadrat, de viure convulsament sota una aparença abúlica, de viure superant obstacles, resistint, mirant endavant i entomant tot el que passa com una oportunitat encara que no sapiguem de què. Rellegir Anna K. ha sigut tornar a estar amb en Martí, tornar a patir la seva mort, tornar a plorar la seva absència, tornar a aprendre d’ell una lliçó que sempre va bé refrescar: «Premià de Mar, 1986-1997», així acaba la novel·la, són onze anys i un quilòmetre quadrat per bastir una novel·la de 260 pàgines que es pot tornar a llegir sense por el febrer de 2018, per celebrar-ne la majoria d’edat.

Destruir la democràcia té un preu alt

L’altre dia Alfredo Pérez Rubalcaba va dir: ‘L’estat pagarà el preu de treure Puigdemont del mig, assumint el descrèdit de les seues institucions.’ L’ex-ministre d’Interior socialista és una persona amb pedigrí i coneixement acreditats a l’hora d’opinar sobre aquesta qüestió. D’originar descrèdit i erosionar la democràcia, ell també en sap un niu. I d’assumir-ne el preu. Rubalcaba és un dels socialistes espanyols que coneix més bé l’estat i que es mou més bé en les interioritats d’aquell estat. De fet es pot considerar ‘estat’ en la mateixa mesura que ho és, o no ho és, M. Rajoy.

Rubalcaba diu, si fa no fa, allò que ja sabíem. Que per tal de ‘treure Puigdemont del mig’ l’estat espanyol farà tant com calga –sense cap límit a la imaginació del lector. Fins i tot, i aquest és el matís, si això li duu greus problemes interns i externs. Diuen –és una d’aquelles coses que mai ningú no ha pogut confirmar– que a Brussel·les es van quedar de pedra quan un alt dirigent espanyol, arran de les crítiques per l’1-O, va afirmar que Espanya abans abandonaria la UE que no acceptaria la independència de Catalunya. Rubalcalba sembla confirmar-ho.

El problema és, tanmateix, més complicat que no pas això que deixa entenent Rubalcaba. Perquè no és únicament una qüestió de calcular-ne el cost i resistir de manera numantina, a qualsevol preu, el descrèdit internacional. Hi ha, també, la descomposició interna, que és molt més corrosiva que no volen acceptar Rajoy i Rubalcaba.

Ahir va fer quatre mesos del referèndum del primer d’octubre i, mirant enrere, ningú no pot negar la descomposició galopant que el règim ha tingut en aquest temps tan curt. Tanta descomposició que els índexs internacionals ja tenen dubtes seriosos sobre si Espanya es pot considerar una ‘democràcia plena’; tanta que els tribunals internacionals comencen a rebre i escoltar plets relacionats amb la repressió; tanta que els organismes de l’estat, l’estat profund, ja opten per desobeir el cap del govern, com es va veure el cap de setmana amb el Consell d’Estat. Tanta que, com més va més gent –i no únicament al Principat–, ja no espera d’Espanya un comportament equiparable al d’un règim democràtic.

Podem pensar que això a M. Rajoy tant li fa mentre hom li permeta de conservar el poder. Però a ell li convindria d’entendre que fent perillar la democràcia fa perillar la cohesió i que fent perillar la cohesió fa perillar la credibilitat i la legitimitat del règim. Potser fins i tot, si fes l’esforç de llegir algun llibre, arribaria a entendre una altra cosa: que les revolucions sempre han començat així i que, per això, destruir la democràcia sempre té un preu. I és un preu car. El temps ho dirà…

Cinquanta anys de la fotografia que va canviar el món

Avui fa cinquanta anys que diaris de tot el món van publicar, la majoria a la portada, aquesta fotografia d’Eddie Adams, un fotògraf acreditat a Saigon (Vietnam) per l’agència Associated Press. S’hi veu el moment exacte en què una bala surt de la pistola de Nguyen Ngoc Loan, el general responsable de la policia del Vietnam. Fa impacte sobre el cap d’un presoner del VietCong, la guerrilla comunista que s’havia apoderat de bona part del país i que acabà derrotant el govern del Vietnam i els Estats Units.

L’assassinat havia passat el dia abans, el primer de febrer de 1968. En plena ofensiva del Tet, de sobte milers de combatents comunistes havien aparegut en les principals ciutats del sud, fins i tot a la capital, Saigon, fortament controlada pels soldats dels Estats Units. L’ofensiva havia desfermat els nervis del govern vietnamita i la reacció de Nguyen Ngoc Loan va ser vista com una mostra més de desesperació.

Tanmateix, la publicació de la fotografia va trencar la confiança de molts nord-americans en el seu govern i en la raó de la presència dels EUA al Vietnam. Molta gent es va demanar com es podia fer costat a tanta arbitrarietat i tanta violència injustificada i les protestes es van estendre arreu dels Estats Units i d’Europa. El jove assassinat anava emmanillat i no oferia cap perill, i l’acció del cap de la policia violava els drets continguts en les convencions de Ginebra. Cinquanta anys després, es pot dir que aquella fotografia va canviar la percepció que el món tenia d’aquella guerra asiàtica allunyada i segurament va obrir pas a la derrota del govern de Vietnam del Sud, que arribà el 30 d’abril del 1975, amb la caiguda, precisament, de Saigon.

Figueres aprova una moció per afegir a la plaça de l’Institut Ramon Muntaner el nom d’1 d’Octubre

L’Ajuntament de Figueres ha aprovat la moció que proposa afegir a la plaça de l’Institut Ramon Muntaner el nom d’1 d’Octubre de 2017. El document, presentat conjuntament pel PDeCAT, la CUP i ERC, ha comptat amb el suport d’aquests grups i del de Compromís d’Esquerres. En canvi, el PP, C’s, el PSC i els regidors no adscrits hi han votat en contra.

L’escrit demana a la Comissió del Nomenclàtor –on es trametrà l’acord de ple- trobar la ‘fórmula’ que no impliqui que la desaparició del nom actual. L’objectiu és fer un ‘reconeixement a tots els figuerencs i empordanesos’ que durant aquell 1-O van veure ‘trepitjats els seus drets i llibertats fonamentals’.

També recorda que aquell dia es van viure episodis de ‘violència extrema’ contra ciutadans que ‘volien exercir el seu legítim dret a votar’ i que aquesta ‘violència’ va ser exercida ‘unilateralment’ per ‘representants d’un estat gens respectuós amb els drets fonamentals’. La moció també destaca que la plaça va esdevenir l’epicentre de la ‘festa ciutadana’ de celebració dels resultats del referèndum i, per això, també s’ha acordat instal·lar-hi una placa commemorativa ‘en el menor temps possible’.

Culpables abans de ser jutjats

TEMA DEL DIA

Inhabilitació ‘exprés’. Mentre l’independentisme continua empantanegat per les lluites partidistes, l’estat espanyol accelera la repressió contra els seus dirigents. El ministre de Justícia, Rafel Català, ha confirmat que els dirigents independentistes seran inhabilitats abans de ser jutjats, perquè el Tribunal Suprem els aplicarà llei d’enjudiciament criminal. L’article 384 bis d’aquesta llei estipula que quan el jutge dicta l’ordre de processament per delictes greus com ara ‘terrorisme o rebel·lia’, els processats poden perdre la capacitat d’exercir un càrrec públic. El ministre preveu que el jutge Pablo Llarena tancarà la instrucció al març i aleshores promourà una inhabilitació ‘exprés’. És com si els declarés culpables abans de fer-se el judici.

La confirmació de la mesura, que ja corria per mitjans judicials i periodístics fa dies, evidencia una vegada més que a Espanya no hi ha separació de poders perquè un membre del govern ja sap què farà el Suprem d’aquí a unes quantes setmanes. A hores d’ara potser això ja no sorprèn ningú, però aquesta promiscuïtat entre el poder polític i judicial continua essent escandalosa.

La segona observació és que indica la manera com el govern espanyol tracta els líders polítics independentistes. No tan sols els nega la condició de presos polítics o d’exiliats, sinó que ara els equipara als terroristes, malgrat que són tots persones de reconeguda trajectòria política pacífica i democràtica, que no han fet mai ús de la violència.

Les conseqüències d’aquesta decisió afecta el futur polític de tots els dirigents independentistes, sigui el mes d’abril o quan surti la sentència, a final d’any. Els primers afectats seran els qui són a l’exili o a la presó: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Toni Comín, que perdran l’acta de diputat. Els altres consellers exiliats –Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí–, no són diputats però no podran ocupar cap càrrec. Només els qui exerceixin un càrrec públic i en llibertat, com Jordi Turull, Josep Rull i Carme Forcadell, podran continuar essent diputats fins a la sentència judicial, prevista al desembre.

L’advertiment de Català obliga l’independentisme a accelerar la solució de les seves querelles internes per posar data al debat d’investidura i endegar el nomenament del nou govern. Perquè si s’espera gaires setmanes, serà el Suprem que acabarà decidint qui pot ser president o no, qui pot ser vice-president, qui pot ser conseller o fins i tot qui pot ser diputat. Una feina que, en teoria, correspon als ciutadans amb el seu vot.

MÉS QÜESTIONS

Nou revés per al TGV a Perpinyà. El corredor mediterrani del TGV té un nou entrebanc. La connexió entre Perpinyà i Montpeller, que es va aprovar el mes de febrer del 2016, s’endarrereix. Ho ha decidit el Consell d’Orientació d’Infrastructures (COI) de l’estat francès, que ha considerat prioritària la línia de gran velocitat entre Tolosa i Bordeus. S’imposa l’eix atlàntic, mentre que el tram mediterrani s’ajorna sense data prevista.

Tensió a les primàries del PSPV. La direcció del PSPV i la cúpula del PSOE mantenen un enfrontament dur per les primàries comarcals que han de fer-se diumenge, dia 4 de febrer. Des de València s’acusa la direcció del PSOE d’haver acceptat 169 noves afiliacions al PSPV quan el cens ja s’havia tancat. L’entorn de Ximo Puig explica que la majoria d’afiliacions s’han fet a comarques amb candidats afins al secretari d’organització del PSOE, José Luís Ábalos. I, concretament, 55 d’aquestes noves afiliacions han estat a la ciutat de València, on poden decantar la pugna entre la candidata propera a Puig, Sandra Gómez, i la seva competidora Maite Grau, regidora acostada a Ábalos.

Vaga insòlita a Andorra. Si no hi ha acord de darrera hora que ho impedeixi, els treballadors públics andorrans faran una vaga general indefinida. El govern andorrà assegura que no pensa fer marxa enrere, però els sindicats ja cerquen data. Dimecres, més de 300 persones van omplir ahir de gom a gom la sala del comú d’Escaldes-Engordany per votar les accions que emprendran.

LA XIFRA

Un milió d’euros. És la quantitat que el Consell de Menorca presenta a consulta dels ciutadans per saber a què volen destinar els recursos públics en el marc d’un pressupost participatiu.

TAL DIA COM AVUI

L’1 de febrer de 1976 es va fer una manifestació a Barcelona per l’amnistia dels presos convocada per l’Assemblea de Catalunya. Al passeig de Sant Joan es congreguen un gran nombre de manifestants què són dissolts contundentment per la policia armada. Les imatges de brutalitat policíaca, com va passar fa quatre mesos amb l’1-O, van passar a la història, concretament aquesta de Manel Armengol:

 

JxCat demana discreció a ERC en la negociació per a la investidura de Puigdemont

Junts per Catalunya ha demanat discreció a Esquerra Republicana per a les negociacions de l’investidura de Carles Puigdemont. Avui la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i el president del parlament, Roger Torrent, han insistit que el seu candidat és Puigdemont però que volen tenir garanties que la investidura és ‘efectiva’ i que es poden nomenar consellers i aprovar decrets una volta investit Puigdemont.

‘JxCat insta ERC a treballar amb rigor sense fer debats públics innecessaris fins que es reprengui l’acord d’investidura, que contemplava l’elecció del president del parlament i la investidura del president de la Generalitat’, ha dit la formació en un comunicat.

La formació de Puigdemont també afirma que no vol endarrerir la investidura, que les garanties les dóna el parlament i la majoria absoluta independentista i recorda que la unitat d’acció de l’independentisme ha permès arribar a acords i trobar solucions a tots els entrebancs.

ERC demana al govern espanyol que identifiqui els responsables dels dispositius policials de l’1-O a setanta-cinc col·legis

El grup d’ERC al Senat espanyol ha presentat avui una bateria de preguntes parlamentàries dirigides a l’executiu espanyol per a identificar els responsables de l’operatiu policial a cadascun de 75 punts de Catalunya on es van registrar càrregues. Entre altres, els republicans volen que l’executiu expliqui quantes denúncies de particulars ha comptabilitzat a cadascun d’aquests col·legis, quin protocol va activar per ordenar les càrregues i qui comandava l’operatiu policial a cada punt, a més de les actuacions que s’han dut a terme per reparar les víctimes.

Als seus 75 escrits (un per cada col·legi) consideren que les càrregues policials van ser desproporcionades i es van dirigir contra població ‘indefensa’, i pregunten a l’executiu espanyol si té previst fer algun tipus d’acte de contrició com per exemple ‘demanar perdó a les víctimes’.

La Generalitat compra un centenar de fotografies dels bombardejos italians durant la Guerra Civil a Catalunya

El Departament de Cultura ha comprat més de 100 fotografies dels bombardejos italians durant la Guerra Civil, segons han avançat diversos mitjans i han confirmat a l’ACN fonts de la conselleria.

La Generalitat ha pagat un total 3.402 euros pel lot i es preveu que les imatges siguin dipositades a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Aquestes fotografies adquirides per la conselleria mostren els efectes dels bombardejos de l’Aviació Italiana sobre els municipis de Barcelona, Girona, Tarragona, Figueres, les Borges Blanques, Castelldans, Alfes i les Garrigues.

Demanen que declari com a investigat el policia que va lesionar els dits d’una noia l’1-O

L’organització independentista Alerta Solidària ha demanat avui al jutjat d’instrucció 7 de Barcelona que citi a declarar com investigat un sotsinspector de la Policia Nacional com a presumpte autor de les lesions provocades en els dits de Marta T. durant el referèndum de l’1 d’octubre en el col·legi electoral CEIP Pau Claris.

En un comunicat, expliquen que la identificació de l’agent va ser possible gràcies a les imatges que es van gravar, i consideren que la coordinació de l’operatiu policial i ‘la violència sistemàtica i generalitzada de les unitats’ que van actuar en els col·legis electorals apunten a una responsabilitat clara i directa dels comandaments policials i polítics.

Per això, avancen que a més durant els dies vinents instaran el jutjat a practicar noves diligències d’investigació per depurar responsabilitats’més enllà dels agents concrets que puguin resultar ser autors de fets delictius’.

El Govern inicia un curs a monitors d’oci per a reforçar la lluita contra els abusos

La Direcció general de Joventut de la Generalitat inicia demà un nou curs per a monitors d’esplai, directors i formadors d’oci per donar a conèixer les pautes d’actuació específica en un cas d’abús sexual infantil i reforçar la prevenció contra el maltractament i l’abús, segons ha informat la Conselleria de Treball, Assumptes Socials i Famílies.

El curs s’imparteix demà i el proper divendres a la Fundació Vicki Bernadet –després d’aprovar-se el juliol de 2017 el Protocol Marc d’Actuacions contra el Maltractament a Nens i Adolescents de Catalunya–, tindrà dues edicions més a causa del bon acolliment i tracta tres grans temes: la prevenció en l’àmbit de l’oci, com identificar a víctimes d’abusos i com actuar en cas de sospita o evidència.

La directora general de Joventut, Marta Vilalta, ha assenyalat que les característiques de l’educació en l’oci permeten dedicar esforços a la prevenció, però també ser ‘proactius’ en la vigilància sobre qualsevol símptoma sospitós.

En el cas de la prevenció, la formació posa en relleu les estratègies per a prevenir un assetjament sexual, a més de promoure unes relacions que fomentin una comunicació fluida, de confiança i de respecte entre monitors i participants.

Un altre dels aspectes centrals del curs són les diferents estratègies que permeten fer sospitar a monitors i dirigents d’oci d’un possible cas d’assetjament, que poden passar per observar el comportament, avaluar-ne l’estat físic i emocional o compartir la informació amb la xarxa de professionals dels serveis socials.

En la fase de detecció, el curs posa l’accent sobre les relacions inclusives, de convivència i confiança que promouen les activitats d’oci i, si es detecta un cas, els passos que segueixen els educadors.

Afents assessors
El Govern vol que les entitats d’educació en l’oci comptin amb un agent assessor que sigui interlocutor amb l’administració i assessori monitors i directors en sospites de casos de maltractaments i abusos a menors. Vilalta ha assegurat que l’objectiu per aquest 2018 és anar acreditant i reconeixent formalment la figura de l’Agent Assessor de Protecció sobre Abusos Sexuals.

D’aquesta manera, totes les entitats d’educació en l’oci –almenys, a través de les seves federacions– hauran de tenir un agent assessor, una figura que ha de ser interlocutora amb l’administració, estar disponible durant les activitats d’oci, assessorar els directors o monitors sobre sospites, detectar i denunciar situacions abusives, vetllar pel bon funcionament del circuit intern i fer un seguiment dels casos notificats.

Nou protocol
La directora general de Joventut ha afirmat que pròximament s’iniciarà un procés al costat del sector de l’oci educatiu per actualitzar i aprovar un nou protocol sobre abús sexual infantil a l’educació en l’oci.

El protocol sectorial vigent, aprovat per consens el 2013, però amb l’actualització del nou protocol marc el 2017, la Generalitat i el sector consideren necessari elaborar un document actualitzat per a l’educació en l’oci.

Rovira apressa JxCat a presentar la seva fórmula per a una ‘investidura efectiva’ de Puigdemont

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha apressat JxCat a presentar-los una ‘fórmula per a fer efectiva la investidura de Carles Puigdemont’. En una entrevista a l’ACN, la dirigent republicana diu que la seva formació està ‘a l’espera’ que JxCat els expliquin ‘en detall’ la manera com volen portar a terme la investidura, i avisa que ha de ser una fórmula que permeti de saber que, el minut següent de votar el president, es podrà nomenar els consellers, publicar decrets al DOGC i signar decrets efectius.

Rovira ha fet una crida a totes les forces independentistes a no demorar gaire la situació i ‘no perdre el temps’. En aquest sentit, ha demanat que les converses i els detalls entre els independentistes avancin com més aviat millor. ‘Tenim a favor que el temps el controla el parlament. Els grups podran determinar el tempo. Tenim temps, però no el podem perdre. Ho hem de fer tot en el menor temps possible per tenir el millor acord possible i posar fi al 155, recuperar les institucions, nomenar un govern i continuar fent camí.’

També creu que cal tancar de seguida un acord amb una estratègia sòlida. ‘L’independentisme té un gran repte. L’independentisme només ha avançat i ha tingut èxits quan ha forjat una estratègia sòlida. Amb improvisacions i sense garanties, el bloc republicà no pot avançar. Per això insistim a forjar una estratègia sòlida i garantir una investidura efectiva.’

Per últim, ha advertit que seria una ‘irresponsabilitat molt gran’ que les forces independentistes no es posessin d’acord després d’haver guanyat les eleccions del 21 de desembre. ‘Farem el que toca, trobarem la manera de posar-nos d’acord’, ha sentenciat.

La Plataforma del Sénia retreu al govern espanyol que no reclami la indemnització pel projecte Castor a ACS

La Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia ha rebut amb escepticisme l’anunci de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) i les explicacions del ministre d’Energia, espanyol Álvaro Nadal, sobre la paralització dels pagaments del crèdit de l.350 milions d’euros pel tancament del projecte Castor. En declaracions a l’ACN, el portaveu de l’entitat, Evelio Monfort, ha retret al govern espanyol que, més enllà d’acomplir la sentència del Tribunal Constitucional espanyol anul·lant bona part del decret llei que va aprovar l’operació financera, resulta imperatiu exigir a l’exconcessionària del fracassat magatzem submarí, Escal UGS –controlada pel grup ACS-, el retorn de la indemnització. Per contra, lamenta Monfort, a més d’evitar exigir responsabilitats a l’empresa de Florentino Pérez, la paralització del retorn del crèdit als bancs no suposarà una rebaixa dels costos fixos en la factura del gas ni permetrà recuperar el que els consumidors ja han pagat.

‘Sempre havíem dit que els ciutadans no havíem de pagar els errors d’una empresa privada. Però el ministre ja ha dit que sí, però no. No pagarem el rebut del gas posant Castor i ho farem per posar diners pel desfasament entre el qual el govern paga i el que nosaltres paguem a les companyies. Seguirem pagant el mateix amb un nom diferent’, ha abundat Monfort, que considera un engany la manca d’explicacions del ministre Nadal sobre l’actuació futura del govern al respecte. ‘Durant 30 anys seguirem pagant el Castor i ara tindrà un altre nom’, ha insistit Monfort, tot argumentant que els efectes de la sentència del Constitucional no fan preveure que la paralització dels pagaments s’acabi traslladant als consumidors amb una reducció dels costos regulats a la factura.

Ahir, en la comissió d’Energia del Congrés espanyol, Nadal es va limitar a constatar l’evidència que la paralització del pagament ordenada per la CNMC a partir de 2017 suposarà una ‘enorme litigiositat’ entre operadors privats i entre privats i públics. És a dir, que els bancs que van prestar a Enagás els 1.350 milions d’euros perquè el govern espanyol indemnitzés l’empresa de Florentino Pérez en menys de 35 dies –Santander, Caixabank i Bankia- acabaran acudint als tribunals ordinaris per exigir-ne el cobrament. L’operació, a 30 anys i un 4,3% d’interès, suposava carregar a la factura del gas dels consumidors 80,66 milions d’euros anuals: uns 2.420 milions, amb interessos, en tres dècades.

Ni una paraula de Nadal sobre la possibilitat d’exigir el retorn dels 1.350 milions d’euros a Escal UGS i ACS. Tampoc sobre una possible modificació en el tràmit, després que el Constitucional espanyol qüestionés de forma directa l’ús de la fórmula del decret llei al considerar que no existien raons d’urgència en l’aprovació del mecanisme de la indemnització. La inacció del govern espanyol deixa el camp adobat a una batalla creuada de demandes judicials de llarg abast i resultat incert. ‘Des de la Plataforma sempre hem demanat que el govern espanyol reclami a ACS que torni els diners i no que paguem tots cada cop que obrim el gas. Cal que tot el que hem pagat es torni i es retorni, amb efectes retroactius als consumidors. Tota la resta és enganyar-nos i a tots els espanyols’, ha reblat.

Amb l’argument que l’impagament a Escal UGS hauria generat un ‘default’ del sistema gasista espanyol, hauria enutjat el Banc Europeu d’Inversions i podia haver provocat una crisi del deute sobirà en un moment que la prima de risc era molt alta i la confiança en l’euro baixa, el ministre va voler tancar el debat. La Plataforma, però, segueix recordant que, darrere del projecte i la seva planificació, existeixen responsabilitats tècniques i polítiques que cal continuar exigint a la llum de les mancances, errades i negligències que podria presentar totes les fases de construcció i execució del magatzem de gas submarí. El Síndic de Greuges, en aquest sentit, està ultimant un informe tècnic que reclama a les autoritats judicials que investiguen la responsabilitat per l’episodi de més d’un miler de terratrèmols arran la injecció de gas, i també a la Unió Europea, l’encàrrec d’una auditoria tècnica completa que posi llum sobre el cas. El document té ja el suport de diversos col·lectius professionals, encapçalats pel Col·legi de Geòlegs de Catalunya.

Ahir, al Congrés, però, el ministre va tornar a passar de puntetes sobre la qüestió del desmantellament que el moviment ciutadà i diversos partits polítics de l’oposició continuen exigint. Va escudar-se en l’argument que els experts del Massachusetts Institue of Technology recomanaven esperar ‘dos o tres anys’ perquè s’estabilitzés el subsòl abans d’actuar. ‘Senyor ministre, han passat cinc anys –des que es van tancar les instal·lacions-: si ja n’han passat tres ja es podria desmantellar’, ha inquirit el mateix Monfort. Nadal va insistir que calia extreure el gas abans de procedir al desmantellament, en contra dels procediments habituals en la indústria petroliera i gasista.

‘Hauria d’explicar les raons tècniques que impedeixen abandonar aquests camps. Això no és ciència de l’espai, es fa cada dia a centenars de pous arreu del món i en condicions més complicades. No veig res d’extraordinari’, ha explicat, per la seva banda, el geòleg i professor de la UB, Josep Giner, amb dècades d’experiència al món dels hidrocarburs. Reclama que es demani l’opinió d’empreses especialitzades en aquestes tasques i no només la d’institucions de recerca.

Giner, que ha estudiat de forma independent i exhaustiva els fonaments tècnics i l’evolució del projecte Castor està convençut que les raons geològiques es troben darrere del fracàs del magatzem de gas submarí i que l’auditoria tècnica les podria acabar revelant de forma clara. ‘Hi ha prou indicis que hi ha coses que s’han fet molt malament des del punt de vista tècnic’, sosté. Apunta, fins i tot, que caldria esbrinar si, realment, els promotors coneixien que el projecte estava ja condemnat abans d’injectar el gas que va provocar més d’un miler de terratrèmols. ‘S’ha de comprovar si abans d’injectar el gas l’empresa era conscient que no tiraria endavant, segons es desprèn de l’informe de l’IGME de finals de 2013. És molt probable que ho sabessin abans d’injectar’, sentencia.

L’Ajuntament de Cornellà denunciarà una discoteca del municipi per promocionar-se amb cartells masclistes

L’Ajuntament de Cornellà de Llobregat presentarà una denúncia contra la discoteca Phant, l’antiga sala Okey, per promocionar la seva inauguració d’aquest pròxim dissabte amb un cartell al seu compte d’Instagam on hi apareixia una dona amb poca roba i missatges on es feia referència a La Manada, el sobrenom que utilitzaven els cinc acusats de violar en grup una noia als Sanfermines del 2016.

Concretament s’hi podia llegir: ‘Queden pocs dies perquè t’uneixis a La manada’ o ‘La Paula també us espera dissabte per a la inauguració. Benvinguts a La Manada’. Davant la polèmica que ha generat a les xarxes socials, la discoteca ha retirat dels cartells tota referència a la Manada.

El consistori està esperant un informe dels serveis jurídics per interposar una denúncia contra la sala de festes en considerar que part de la seva publicitat atempta contra la dignitat de les dones.A més, l’ajuntament farà un seguiment futur de les campanyes de promoció de la discoteca per evitar episodis similars en futur.

Terricabras: ‘No em sembla bé res fins que no hi hagi llibertat per als presos i exiliats’

L’eurodiputat d’ERC Josep Maria Terricabras ha dit, sobre la proposta de fer una presidència simbòlica, que no li semblava ‘bé res’ fins que no hi hagués llibertat per als presos polítics i els exiliats. ‘Això és l’única cosa important’, ha dit quan li han demanat per la proposta feta pel vice-president, Oriol Junqueras.

‘Ens fixarem si a la taula hi ha un tovalló de paper o de roba, quan resulta que no hi ha menjar?’, ha dit als periodistes. ‘No els preocupa, això, a vostès, que no hi hagi menjar, i es preocupen pels tovallons? Jo vull que estiguin lliures’, ha insistit, remarcant que mentre hi hagi presos i exiliats ‘això no funciona’.

Pel que fa als missatges entre Carles Puigdemont i Toni Comín, Terricabras ha dit que preferia no opinar i únicament ha volgut constatar que el dirigent de JxCat ‘ha de tenir el dret de tornar a Catalunya’.

El Suprem cita Boya i Gabriel el 14 de febrer, Rovira i Pascal el 19 i Mas i Lloveras el 20

El jutge del Tribunal Suprem que instrueix la causa contra el govern i els Jordis ja ha fixat les dates per a prendre declaració als nous investigats. El pròxim 14 de febrer ha citat l’ex-diputada de la CUP, Anna Gabriel, i l’ex-presidenta del mateix grup parlamentari, Mireia Boya. El dia 19 de febrer serà el torn de la coordinadora del PDECat, Marta Pascal, i de la secretària general d’ERC, Marta Rovira. Tanca les citacions el dia 20 l’ex-president de la Generalitat i ex-president del PDECat, Artur Mas, i l’ex-presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), Neus Lloveras. Tots ells estan investigats en la causa oberta per rebel·lió, sedició i malversació des del passat 22 de desembre, quan el jutge Llarena va ampliar la investigació. Després de l’interrogatori al Suprem, la fiscalia i l’acusació popular tenen l’opció de demanar mesures cautelars contra ells.

El TGV entre Montpeller i Perpinyà haurà d’esperar més temps

La connexió entre Perpinyà i Montpeller a través del TGV es va aprovar el mes de febrer del 2016, però de moment encara haurà d’esperar més temps. Així ho ha decidit el Consell d’Orientació d’Infraestructures (COI) de l’estat francès, que ha considerat prioritària la línia d’alta velocitat entre Tolosa i Bordeus. Ha dit que ‘s’haurà de retardar en el temps’, però sense especificar quant.

El COI és un organisme format per funcionaris i experts en infraestructures que a petició del govern han de resoldre els nombrosos projectes aprovats però que han quedat sense executar.

La connexió entre les dues ciutats és reclamat pel territori des de fa anys. De fet, el projecte va ser promès per l’estat francès fa 25 anys. L’execució d’aquest tram de 150 quilòmetres d’alta velocitat ferroviària connectarien encara més Catalunya amb l’estat francès.

Un cop sigui una realitat, aquesta línia permetrà que els combois que surtin del túnel del Pertús continuïn trajecte sense haver d’entroncar amb la línia convencional. Ara mateix, pocs quilòmetres després del túnel del Pertús, l’actual via del TGV mor i els combois han de passar obligatòriament per les vies convencionals. El projecte preveu aixecar 150 quilòmetres de via, que són els que separen Perpinyà de Montpeller, apta tant per a trens de passatgers com de mercaderies. S’estima que la inversió serà de 5.520 milions.

Pàgines