Vilaweb.cat

Dos ciutadans de cada tres del Principat són immigrants o descendents d’immigrants

El 65,8% de la població catalana és immigrant o descendent d’immigrant, tant si és fruit de la immigració de l’estat espanyol com de la internacional. La immigració del segle XXI ha aportat 1,5 milions de persones a Catalunya, que contrasten amb les 200.000 provinents del creixement natural. Aquestes són algunes de les dades destacades de la publicació La Catalunya dels vuit milions, del Centre d’Estudis Demogràfics (CED). El treball s’ha fet en commemoració dels quaranta anys del CED, que ha arribat a aquest aniversari mentre Catalunya passava dels sis milions d’habitants als vuit milions. La publicació conclou que la immigració explica aquest creixement exponencial. El 2021 hi havia 2,8 milions de persones nascudes fora de Catalunya.

L’evolució del saldo migratori marca quatre grans onades, dues al segle XX (1910-1929 i 1950-1976) amb immigrants provinents de l’estat espanyol; i dues més (2000-2008 i 2016-2022) amb immigració de tot el món. Les dues primeres onades van aportar a Catalunya 455.000 persones i 1,3 milions, respectivament. Això vol dir que van contribuir en un 76% i en un 55% al creixement total de la població en aquests períodes. La immigració del segle XXI ha aportat 1,5 milions de persones.

Segons el treball, sense aquest pes extraordinari de les immigracions no s’entendria l’evolució demogràfica del país, però tampoc l’econòmica, la social o la cultural. El creixement demogràfic de Catalunya s’ha produït “a batzegades”, molt relacionat amb els cicles econòmics. El saldo migratori és el component principal d’aquest creixement, perquè el creixement vegetatiu va destacar durant els anys seixanta fins a la primera meitat dels setanta gràcies al conegut baby-boom, però d’ençà de llavors ha anat perdent pes per la davallada de la natalitat i l’augment de les defuncions per l’envelliment.

Creix l’emigració de Catalunya a la resta de l’estat espanyol

La immigració de l’estat espanyol a Catalunya s’ha anat reduint amb el pas dels anys, després dels pics dels anys seixanta i setanta. En canvi, la de persones que viuen a Catalunya i decideixen d’anar-se’n a uns altres territoris de l’estat espanyol ha anat creixent. El 2008 es va registrar un saldo negatiu: 11.700 sortides per sobre de les entrades.

En canvi, la immigració internacional ha seguit el patró contrari. Els dos grans pics d’entrades van ser d’ençà de començament del segle XXI fins a la gran crisi del 2008, amb un pic de 201.7000 entrades el 2007. El segon, d’ençà del 2014 al 2019, amb 203.800 entrades el 2019. La pandèmia de la covid va tornar a frenar aquest procés. El saldo migratori va passar a ser negatiu entre el 2012 i el 2014.

2,8 milions de persones nascudes fora de Catalunya

El 2021 hi havia a Catalunya 2,8 milions de persones nascudes fora de Catalunya, el 56,5% de les quals fora de l’estat espanyol. Cal afegir-hi 2,3 milions que han nascut a Catalunya però tenen com a mínim un progenitor nascut fora, el 74,2% dels quals a la resta de l’estat espanyol. Sumant immigrants i nascuts a Catalunya, però descendents d’un nascut fora de Catalunya, representen el 65,8% de la població.

Si s’hi afegeix la tercera generació de nascuts a Catalunya, amb progenitors també ací, però algun avi o àvia nascuts fora, al voltant de tres catalans de cada quatre són producte directe o indirecte de la immigració dels segles XX i XXI, destaca l’informe. El CED ho resumeix assegurant que Catalunya és “terra d’immigrants”.

Andalusia i Extremadura, Marroc i Colòmbia

Entre els que van venir d’unes altres parts de l’estat espanyol es destaquen els andalusos i extremenys. En quaranta anys, el rànquing es manté gairebé intacte, però amb menys gent de cada origen, producte majoritàriament de la mortalitat i el retorn. Els nascuts a Andalusia representaven el 1981 aproximadament un 16% del total de la població catalana; i els extremenys voltaven el 3%. Ara, els d’origen andalús són poc més del 6% i els d’Extremadura no arriben al 2%. Per darrere hi ha Castella-Lleó, l’Aragó, Castella – la Manxa i Galícia.

Quant a la immigració internacional, gairebé tots els països del món són representats entre l’1,7 milions de persones nascudes a l’estranger empadronades a Catalunya. Per grans agrupacions, es destaquen els llatinoamericans, amb el 44,8% dels empadronats nascuts a l’estranger el 2022, per sobre del 22,1% d’europeus, el 20,8% d’africans i l’11,3% d’asiàtics. Per països, els nascuts al Marroc són el primer origen, amb 266.000 persones, el 15% de tots els nascuts a l’estranger. El segueixen els nascuts a Colòmbia (6,8%) i l’Argentina (5,5%).

Quant a la distribució, Barcelona té 477.700 persones nascudes a l’estranger, un 29,2% del total. La segueixen l’Hospitalet (33,1%) i Badalona (19,8%). Per poblacions, en canvi, Guissona és el municipi amb el percentatge més gran de nascuts a l’estranger (49,2%), seguida de municipis com ara Castelló d’Empúries (47,1%) i la Jonquera (44,3%).

Baixa natalitat

Una de les característiques de l’actual situació demogràfica de Catalunya és la natalitat baixa i tardana: menys d’1,2 fills per dona el 2022. La davallada de la natalitat es va produir durant tot el segle XX, llevat del període que va de mitjan anys cinquanta als setanta, quan es va viure el baby-boom. D’ençà de començament dels vuitanta, però, el model és el de molt baixa i tardana fecunditat, alterat només en part durant el primer decenni d’aquest segle per la materialització de la fecunditat ajornada a edats joves i la immigració estrangera. El 2008 es va arribar a 1,58 fills per dona.

Tanmateix, ara les dificultats per materialitzar l’ajornament de la fecunditat en edats joves i la reducció en l’arribada de població estrangera ha propiciat l’efecte contrari. El CED alerta que aquest model de fecunditat farà que en les generacions més recents una part significativa de les dones no tinguin fills malgrat desitjar-los i que la descendència de les que són mares sigui també inferior a la desitjada. Això s’anomena “dèficit de fecunditat”. Després d’aquesta anàlisi, el CED diu que els grans desafiaments són gestionar un territori més poblat amb dinàmiques internes ben diferenciades com el despoblament o la gentrificació. En segon lloc, hi ha el deafiament de cohesionar una població cada vegada més diversa i, en tercer lloc, adaptar les transferències públiques i privades a una estructura d’edat progressivament envellida.

Alba Riera: “El discurs antitreball el proclamo però no el practico”

“Jo em convidava molt a les festes, tenia poca síndrome de la impostora.” Alba Riera ha arribat a ser una de les cares joves més conegudes del 3Cat després d’haver picat a moltes portes i haver fet seccions a mil i un programes. Ha passat per Ràdio Primavera Sound, per RAC1, per iCat, per 8TV… I ara mateix continua amb espais a Catalunya Ràdio, al Col·lapse de TV3, i sobretot, al capdavant de La turra, el programa de tertúlia i entrevistes que EVA va estrenar fa uns mesos i que ha començat l’any amb canvis importants. Parlem amb Riera del programa, però també d’ella, de com va començar la seva carrera i com encaixa l’exposició pública, les crítiques i l’autoexplotació que a vegades impliquen feines com el periodisme, especialment si es treballa en molts llocs diferents.

Heu començat l’any amb alguns canvis a La turra, que ara ja no presenteu amb Andrea Gumes, sinó tota sola. Què ha passat?
—La idea inicial era que fos una copresentació amb l’Andrea, però ja sabíem que era possible que ella acabés presentant un altre projecte. Ens van dir que, en principi, podria compaginar les dues coses, però finalment l’estratègia ha canviat i ja no és possible, per tant, hem replantejat el format. Ens vam plantejar de substituir-la, però no m’hi sentia còmoda, perquè precisament sempre critico que les dones siguem substituïbles, que allò que pot fer una ho pot fer una altra i que l’important és continuar fent quota. Era el moment d’estar soles al capdavant de dos projectes, que és el que sempre hem reivindicat. Les coses que aporta l’Andrea són molt diferents de les que aportaria una altra presentadora i, per tant, igualment hauria implicat reformar-ho tot. A curt termini és complicat fer-ho sola, però a llarg termini ens ajuda a totes a ocupar més espais, que cadascuna pugui projectar la seva carrera i diferenciar-se.

El nou format coincideix amb un canvi de plató.
—És molt maco, tot i que té un to burgès que m’espanta… Ha coincidit amb aquest canvi i ens ha permès de començar de zero amb tot. L’espai que conduïa l’Andrea ara és per a entrevistes, si són necessàries –amb la cosa més conversacional que ve dels pòdcasts– i també per a seccions de persones que enriqueixen el programa. Mantenim un espai segur i representatiu amb persones que volem escoltar més, sense que siguin necessàriament conegudes, i també amb persones conegudes. Estic contenta que hi hagi un star system català i que passi per La turra, però sense renunciar a persones del carrer que potser ens contesten a una història d’Instagram i venen.

Sempre heu criticat l’etiqueta de contingut per a joves i sobretot com s’ha fet servir. Tenint en compte que EVA és el canal de 3Cat pensat per a joves, com heu volgut enfocar el programa en aquest sentit?
—Sóc gran per a EVA, perquè no sóc Z, sóc millennial, però alhora és on tinc un espai. Per a nosaltres és important que l’enfocament sigui interessant per als joves, però això no implica l’etiqueta de “jove”. Tendim a pensar que sabem molt sobre els joves i no en sabem tant. Preguntem-los a ells què els interessa. I també es pot córrer el risc d’infantilitzar-los com si no poguessin accedir a segons quins discursos i tertúlies. Més que en un contingut jove, confio a poder parlar de coses complexes de manera accessible a la gent jove. I que hi hagi joves, però també persones més grans. No podem portar només persones de vint anys a parlar de solteria perquè no han tingut temps d’estar solteres tantes vegades, i com a jove t’interessa també el testimoni d’algú de quaranta.

“Tendim a pensar que sabem molt sobre els joves i no en sabem tant. Preguntem-los a ells què els interessa”

Toqueu alguns temes que no veiem gaire a les tertúlies més convencionals.
—Potser no ens havíem plantejat que es pot fer tot un programa parlant només de lligar, per exemple. Tenim una redacció de dones joves que tenen el pols del carrer, però alhora toquem temes atractius per a tothom. Una dona ens va dir que ho miraven mare i filla, i això fa il·lusió. No hem inventat res, fem en català coses que ja havien funcionat en altres idiomes, però ocupem un espai que no hi era.

És possible que una part del públic us conegui sobretot per Col·lapse, però feu moltes més coses i n’heu fet més abans. Com heu arribat fins aquí?
—De petita ja demanava de presentar tots els certàmens de l’escola, sempre he estat molt xerrameca. Les nenes, quan anàvem de colònies, ploraven als seus pares perquè “l’Alba no calla”. Per tant, això de la comunicació és molt vocacional. Però durant el batxillerat es va morir la meva mare i vaig tenir una depressió, tot i que en aquell moment no n’era gaire conscient. Aleshores vaig decidir d’estudiar psicologia. Però quan vaig sortir de la foscor em vaig adonar que no volia allò i vaig apuntar-me a un postgrau de comunicació cultural. Després me’n vaig anar a Madrid, però vaig tornar de seguida, perquè sóc molt catalana, no va funcionar. Tot era ple de banderes d’Espanya perquè era el moment del procés i ho vivia molt malament. A cada persona amb qui feia una cervesa acabava parlant-li de per què és important el català, era un plom. A més, feia ràdio i em feien educar l’accent… Quan vaig tornar vaig acabar a Ràdio Primavera Sound, era el moment en què els mitjans tradicionals es van fixar en els pòdcasts en català. Llavors vaig passar per iCat, Catalunya Ràdio, RAC1… Jo em convidava molt a les festes, i ara amb perspectiva em fa vergonya.

Per què?
—La innocència i la poca experiència et fa ser molt més valent. Tenia poca síndrome de la impostora, però és important, cadascú ha de saber els seus límits. No som tan bons en tot i ara sóc més prudent. També vaig tenir una experiència desastrosa a 8TV, la pitjor, amb gairebé cap dret garantit. Em van tractar molt malament, però allà vaig fer un reportatge que van veure a la Manchester, de Ricard Ustrell, i van decidir provar amb mi. Vaig fer una secció al Planta baixa que va funcionar i per al Col·lapse volien una persona jove, fresca, dona, etcètera. En aquest cas, agraïda de ser-ho, no ens queixarem!

Suposo que tot aquest procés ha implicat força inestabilitat, autoexplotació i precarietat.
—Sí. Durant molt de temps he viscut instal·lada en la queixa amb la professió, que és molt precària, inestable i extremadament competitiva. Pels sous que tenim, tanta competitivitat és ridícula… Hi ha la por que, si dius que no, s’oblidaran de tu i, per tant, sempre has de dir que sí. A més, moltes vegades hem estat instrumentalitzades per netejar la imatge, perquè s’ha de tenir una dona. Sempre ens han atribuït uns temes molt concrets, i per experiències nefastes com la de 8TV, la queixa està justificada i s’ha de fer, perquè és motor de canvi. Ara bé, en aquest moment tinc una feina que no està mal pagada, un programa… En una Facultat de Periodisme segurament em dirien que és insultant que em queixi. Intento modular aquest discurs i ser honesta i respectuosa, però tampoc no podem tenir la síndrome de l’abella reina i instal·lar-nos en el “ja hem arribat aquí i no passa res”.

“Pels sous que tenim en la professió, tanta competitivitat és ridícula”

Us crea contradiccions ideològiques, l’autoexplotació?
—Hi ha una qüestió de contradicció interna força generacional. M’he autoexplotat, com tots els periodistes, que estem com una cabra. El discurs antitreball el proclamo però no el practico. Els millennial som una generació que té molt clara la teoria, però no sap aplicar-la. Les noies de la redacció, més joves, tenen el discurs antitreball molt més integrat. A mi em costa molt, posar límits. A vegades costa, per la precarietat, per por que no et tornin a trucar… I per ego. Ara podria dir que no a moltes feines i no ho he fet. Per ego? Segur. I vull que la meva carrera la marqui la maduresa, no la vanitat, no el fet de dir que sí a tot. M’he estressat una mica amb mi mateixa. No perquè sigui molt coneguda, però sóc a molts canals diferents i a vegades penso que hi ha gent que ho podria fer millor i tampoc no tinc tantes coses a dir ni vull prendre’m tan seriosament. Quan estàs molt exposat, és fàcil cagar-la, una intervenció teva es penja amb una frase descontextualitzada i acaba en un acarnissament.

És una estratègia de comunicació habitual ara mateix. Una intervenció llarga acaba essent un reel de quaranta segons.
—Això deixa venuda la persona que és davant dl micro. Reconec que a La turra també ho hem fet, això, i ens hem equivocat. Aquesta producció de contingut constant i en massa és per on va la comunicació i ens hi hem d’adaptar. Això exigeix també noves habilitats, com ara saber fer TikToks, i no hi estic en contra, les coses evolucionen i no assenyalaré pas l’intrusisme laboral en aquest món, perquè si no, jo no hi seria. Però sí que entenc que molts periodistes s’enfadin quan veuen persones que hi són només perquè tenen seguidors. Hem de trobar un punt mitjà. Hi ha gent molt vàlida, però tampoc no pot ser que tenir molts seguidors et doni més accés a mitjans que una persona que fa temps que treballa gratis i que també és molt vàlida… Tot i que en això encara miro per on va la cosa i sóc prudent.

L’exposició a xarxes us ha passat factura?
—El que m’ha passat més factura són els talls de Col·lapse que es pengen a les xarxes. Dic la paraula autotune i sembla que la gent encara vol obrir debats sobre l’autotune… I quan vaig parlar de l’horòscop, que a més era la primera vegada que sortia a la televisió, vaig rebre un linxament bastant fort i em van fondre. A Twitter sóc una persona tímida. Tot i que m’interessa molt, sóc més voyeur que activa, perquè he viscut de prop linxaments a altres persones i això m’ha generat por. Sempre que pengen un tall hi ha quatre o sis persones que m’insulten, però no són linxaments. Per ser davant una càmera has de tenir una mica de morro i inconsciència. Si fos tan conscient de tot el que està bé i el que no està bé a Twitter, no podria fer la meva feina.

Us associen al feminisme, tot i que no en parleu sempre necessàriament, i rebeu l’etiqueta de radical o de woke, sobretot a les xarxes?
—No és que en parli tota l’estona, és que les coses que dic estan travessades pel feminisme. Es consideren temes poc importants i reps aquests comentaris, però és sempre el mateix usuari. Hi ha això de “com pot ser que amb diners públics vingui aquesta a parlar de la Bad Gyal?”. He de justificar per què és important parlar de la Bad Gyal, que representa tota una generació? Ho vaig veure clar amb La marató. Va ser una recaptació molt baixa perquè hi havia qui qüestionava fins i tot que se n’hagués de parlar. Això dóna el missatge de “els vostres problemes no són problemes”, “pren-te un ibuprofèn i el mal de regla et passarà”. Es considera que fem temes woke i radicals, però què té de radical parlar de la regla? Som les primeres a qui ens fa mandra parlar sempre del mateix i queixar-nos, ens agradaria poder parlar des de la superficialitat, també, practicar la superficialitat conscient. La fatiga també és nostra, no només de qui escolta, però alhora cal continuar parlant-ne.

“Es considera que fem temes woke i radicals, però què té de radical parlar de la regla?”

Volia acabar demanant-vos pel safareig, un tipus de contingut que heu tractat i que defenseu. Per què?
—La Mar Vallverdú va dir a La turra que vivim en una societat confessional. De sobte et trobes seguint la vida d’una tia de Utah que t’explica com esmorza i t’hi enganxes. Hem passat l’era de l’oversharing i a Catalunya, com que sempre anem més tard i tenim aquesta superioritat moral, ha costat que el cor es consolidés. El cor és un pretext per a parlar de nosaltres mateixos, de coses quotidianes, de maneres de relacionar-nos, de com som amb l’amor… Tot i que també es pot fer cor perquè sí. Ha estat una proposta més sobre la taula que ha fomentat que més gent miri contingut en català.

Pràcticament no es feia cor en català.
—No, i es tracta de construir imaginaris en català. Amb aquest tema en general tenim un repte, el català és una llengua en retrocés. Jo, com a comunicadora, decideixo parlar-lo perquè és la meva llengua materna, perquè el parlo bé i perquè tinc feina en català. Sovint als comunicadors ens pregunten si agafaríem feines en castellà, però jo tinc feina en català i, com que és un país més petit, no hi ha tanta competitivitat. És una decisió meva que no externalitzo, entenc que hi hagi gent sense ganes de salvar la llengua que pot enfocar la seva carrera com vol. En el meu cas, l’ambició xoca amb la reivindicació política. Com que la meva feina és comunicar, crec que encara té més importància que sigui en català. Som en un moment de desencís molt gran amb el procés i em fa la sensació que el que ens queda és la llengua. Llavors apareix el plantejament de si obliguem o si seduïm.

Què en penseu?
—Les institucions han de fer que el català sigui obligatori, aquí no hi ha debat, perquè és una llengua minoritària i minoritzada, sobretot. Ara, com ho fem a peu de carrer? Hi ha gent que podria voler parlar en català i pel que sigui no ho fa. Com aconseguim reivindicar la nostra identitat no essent rígids ni excloents quan, a la vegada, som una llengua minoritària, minoritzada i discriminada? Aquí és on hi ha el debat, més enllà dels debats de sempre de “tal artista ha tret una cançó amb paraules en castellà”. Deixa’l en pau. Cal una estratègia. Parlant de safareig m’ha vingut al cap tot el que intentem fer amb el català, ampliar l’imaginari.

“Com aconseguim reivindicar la nostra identitat no essent rígids ni excloents quan, a la vegada, som una llengua minoritària, minoritzada i discriminada?”

El problema és que moltes vegades es fa cor en català parlant de l’star system espanyol.
—Tenim un star system que encara és petit! Sí que sovint pensem que, si una persona parla català a casa seva, però no als mitjans, ja és star system català. Però és difícil esborrar la història. Durant molt de temps el safareig que hem vist han estat influencers en castellà o Telecinco. És normal que ens sentim interpel·lats, tot i sentir-nos catalans, pel cor espanyol. Igual que em sento interpel·lada pel cor anglosaxó i Hollywood. Les propostes que hem tingut en català han estat mínimes en aquest sentit.

Enric Ucelay-Da Cal: “El discurs espanyolista cal mirar-lo des de Cuba”

Com a fill d’exiliats, Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) vivia a casa les conseqüències de la victòria franquista, que el van predestinar a estudiar Història a Colúmbia i a traslladar-se el 1972 a Barcelona per estudiar el separatisme català. Aquell primer viatge el va arrelar a la ciutat, on ha acabat essent no pas un hispanista nord-americà, sinó un historiador català nascut als Estats Units. Aprofitem la publicació d’El fascio de las ramblas (Editorial Pasado y Presente) amb Xavier Casals per parlar d’una llarga trajectòria, amb llibres com La Catalunya populista, que és a punt de reeditar, El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó i Ors a la conquista moral de España o El mediterrani català (1931-1939), un projecte que va dormir dècades en un calaix i que va ser recuperat l’any 2022. Catedràtic emèrit d’Història de la Universitat Pompeu Fabra, al seu voltant s’ha format un grup notable de deixebles que ha donat fruits. Ens trobem amb ell al Velódromo, cafeteria fundada fa noranta anys, que manté el regust dels anys trenta als quals Ucelay ha dedicat mitja vida, i que també ha estat protagonista de la història del país. Tot just començar, el doctor Ucelay té un record per la seva dona, Dorsey Boatwright, la mort de la qual l’ha afectat profundament.

Acabeu de fer setanta-cinc anys. Tres quarts de segle.
—Sóc a punt de fer-ne setanta-sis. Fa tres anys, es va morir la meva dona després de cinquanta-dos anys junts. M’està costant moltíssim superar-ho.

Vau néixer a Nova York, fill d’exiliats republicans.
—Em van agafar de seguida i em van portar cap a Mèxic a veure uns amics que s’havien adaptat molt bé a la situació mexicana i tenien servei. I, per tant, com que encara eren gent jove, podien deixar-me amb el servei i sortir. Vaig aprendre a parlar en castellà, a Mèxic.

Qui era Ernesto Guerra da Cal?
—Un personatge molt complicat. Vam deixar de parlar-nos l’any 1968 i ja no ens vam parlar mai més. Era un home molt intel·ligent, molt seductor, que no volia tenir fills. I m’ho va deixar prou clar de moltes maneres. Políticament, va tenir una evolució i una carrera molt estranyes. Va ser el primer defensor del reintegracionisme lingüístic del gallec al portuguès, i va fer una evolució de l’esquerra cap a la dreta. No estava ben situat amb la revolució portuguesa contra Caetano, sinó que era més aviat a l’altre cantó, tot i que en la seva joventut havia estat comunista. A banda, va fer la gran obra de crítica del gran novel·lista portuguès Eça de Queirós. Descendent d’un enginyer venecià que havia treballat amb Lesseps i orfe des de molt jove, es va criar a Galícia amb una tia fins que a deu anys va marxar a Madrid amb la seva mare, que havia guanyat les oposicions a mestra.

I Margarita Ucelay?
—Era filla de la burgesia il·lustrada madrilenya. Una germana seva va ser la primera dona que va fer la carrera d’arquitectura. La segona germana tenia un gran talent musical. I la mare havia de seguir la carrera del seu pare, Enrique Ucelay Sanz, advocat i empresari, que va tenir la desgràcia d’invertir la seva fortuna en marcs alemanys els anys 22-23, confiant que la primera economia d’Europa revifaria. Era un home de la Institución Libre de Enseñanza i la mare n’havia d’heretar el despatx. El 1936 tot just havia acabat quart de dret.

Què explicaven sobre la guerra, els vostres pares?
—El pare, com que era llicenciat, havia estat oficial de l’Exèrcit Popular. Havia començat amb les milícies gallegues que es formaven a Madrid i aviat va ser nomenat capità. Li va tocar portar un comboi de funcionaris cap a València, quan el govern de la República s’hi va traslladar, i llavors, en una escena molt cinematogràfica, es va endur la meva mare amb ell. A València tenia relació amb els russos, i com a membre del SIM va anar a investigar l’assassinat de membres no comunistes a Albacete, on tenien el quarter general les Brigades Internacionals. Va fer l’informe dient la veritat, amb el suport del secretari general del PCE, i Aleksandr Orlov, l’home del NKVD a la guerra d’Espanya, el va arribar a amenaçar de mort. Després del fracàs de l’ofensiva d’Aragó, els meus pares van seguir el govern Negrín fins a l’exili.

Quan vau decidir d’estudiar història?
—Els pares em van ficar en la història, sense poder decidir si m’interessava o no. Estava marcat per aquesta dinàmica de ser fill d’exiliats. A partir del 1948, l’any en què vaig néixer, el fet de l’exili començava a ser visible i indefinit. Però jo vaig fer una cosa estranya en aquesta segona generació, que va ser interessar-me per la història. Vaig tornar a l’estat espanyol. La primera vegada que vaig venir va ser el 1953, amb passaport americà, per veure la família. Quan hi vaig tornar el 1972, estava obsessionat amb el nacionalisme. M’era impossible d’entrar en el tema gallec essent fill de qui era. El País Basc llavors era un lloc que no convidava a fer preguntes, ni per un cantó ni per un altre. I, per altra banda, havia quedat fascinat pels amics catalans dels meus pares. Em semblaven divertidíssims, tenien un humor radicalment diferent del castellà. Vaig venir a Barcelona per fer una tesi sobre el separatisme radical més o menys ràpida, i em vaig trobar que no hi havia cap bibliografia…

Però encara vau conèixer molts testimonis dels anys vint i trenta.
—Vaig posar-me a entrevistar massivament gent que tenien l’edat que tinc ara. Franco encara vivia i hi havia moltes ganes d’explicar-se. Les gravadores eren molt aparatoses i, sovint, em deien que l’apagués. Llavors és quan m’explicaven coses més sucoses. A més a més, casualment, Joan Cornudella, de l’FNC, vivia dos pisos més avall a l’edifici on jo vivia. Recordo Jordi Cardona, fill de Daniel Cardona, que encara treballava als camps de Sant Just Desvern.

Com dèieu, vau venir per fer una tesi ràpida i us vau acabar convertint en un historiador català.
—A Nova York havia conegut Pasqual Maragall i havíem fet amistat. Participava en col·loquis i seminaris que organitzava Isidre Molas a l’Autònoma. Suposo que vaig causar prou bona impressió perquè em recomanessin a Josep Termes, que buscava un professor per a fer història europea.

Devia sorprendre tothom que parléssiu català.
—A Nova York m’havia enamorat del català pels amics dels meus pares, i quan vaig arribar i vaig començar a fer entrevistes, em vaig posar a llegir com un boig. Al vuitè llibre llegit ja em vaig adonar que no llegia en català, senzillament, llegia. I amb la base de la lectura, em vaig atrevir a parlar. Els entrevistats estaven encantats que els parlés en català, encara que fos un català dolent. Resumint, si es vol, no és difícil aprendre català.

Quines diferències vau trobar entre Colúmbia i l’Autònoma?
—El món universitari americà era més seriós i, potser, en un cert sentit, més professional. Vaig tenir Robert Paxton, expert en Vichy, com a principal mestre. Quan ja era a Barcelona, va arribar a Colúmbia Edward Malefakis, i va passar a ser el meu director de tesi. Era un director excel·lent, que em va ensenyar com fer una tesi i dirigir-la. A la universitat catalana, hi vaig arribar pels estudis de partits polítics que feia Isidre Moles. Josep Fontana era a València. I amb Termes no hi vaig tenir una dinàmica personal intensa, tot i que va ser qui em va fer entrar a la UAB. El meu primer any va ser el 74, amb una gran vaga i un aprovat general. Intentava seguir tot allò que passava, anava a assemblees, m’anaven renovant l’encàrrec, fins que va arribar el punt que havia de fer una cosa que no volia fer, que era fer-me espanyol, perquè a la universitat pública els professors són funcionaris. I les úniques privades que hi havia eren universitats catòliques i jo no ho era. Així doncs, vaig haver de tornar a fer la carrera d’història.

A la vostra època, mirant-ho des de l’estranger, allò que atreia de Barcelona era el mite revolucionari. Per què vau estudiar el nacionalisme?
—Als anys setanta, el nacionalisme no era moda. S’havia de fer moviment obrer, moviment obrer i una mica més de moviment obrer. Tot això es va enfonsar amb l’esfondrament de la Unió Soviètica, a partir del qual els estudis sobre socialisme, comunisme, partits comunistes i sindicats va col·lapsar. La història social que semblava que s’ho havia de menjar tot a la Gran Bretanya va col·lapsar. I, de sobte, van començar a aparèixer estudiosos i teòrics del nacionalisme, que em van deixar estabornit.

Pel vostre origen i per la formació, allunyada en cert sentit de l’experiència dels vostres col·legues de la universitat catalana, us heu sentit un outsider?
—He estat un outsider privilegiat, perquè ho he estat en el marc universitari. Sempre he estat una mica estrany, tot i que no he sentit mai que em deixessin de banda, potser pel fet que podia escriure i parlar en català i en castellà, a banda de l’anglès. A més, no vaig venir donant lliçons. Potser, vist en perspectiva, hi havia un punt d’ingenuïtat en la meva mirada inicial. Ho volia saber tot, i el resultat és que tinc un munt de llibres començats i inacabats. Hi havia dos principis que em semblaven evidents: fins que no es demostrés el contrari, Catalunya era dins Espanya i per fer història de Catalunya ho havia de fer en un marc parcialment espanyol. Calia saber què passava a Espanya per no caure en el típic error de la història espanyola, que només mira a Catalunya quan hi ha un esclat. Però, alhora, tampoc es podia entendre ni Catalunya ni Espanya sense una visió europea i mundial.

Una de les vostres grans aportacions és aquesta mena d’història internacional comparada, que combat la idea d’un excepcionalisme peninsular.
—I, aleshores, et trobes contrariant el famós eslògan atribuït a Fraga Iribarne segons el qual “Spain is different”. Els historiadors tenen una mirada de túnel i construeixen una narració lineal, però els països reben l’impacte del que passa al seu voltant, de les dinàmiques internacionals. Fer aquest tipus d’història comparada és més divertit. I ho dic sense cap voluntat de pontificar. Jo, simplement, vaig veure que hi havia més cercles per analitzar.

No voldria passar per alt la polèmica entre historiadors d’ara fa trenta anys, en què fins i tot va circular un libel en què us acusaven de traïdors i espanyolistes, a vós i a Borja de Riquer. Què va passar?
—No ho sé, perquè no van tenir la delicadesa d’enviar-me’n cap exemplar. Algú me’n va passar una fotocòpia i vaig trobar que s’esmentava Panxo Riquer i Ricardo García Cárcel, però bàsicament es dirigia contra mi. Penso que tot va venir d’un comentari mal entès fet a classe i que hi havia algun alumne pel mig. Aquell text era una mena de denúncia del sector més nacionalista de Convergència, que periodísticament s’anomenaven “talibans”, en un moment que s’anava cap al final del pujolisme. La Generalitat havia creat la UPF i alguns la miraven amb recel, perquè es deia que era massa marxista. El fet és que no vaig acabar d’entendre la jugada, ni per què se centrava particularment en mi. I tot això sembla que ha quedat oblidat, literalment.

Els historiadors continuen tenint el mateix pes social que tenien llavors?
—Fa cinquanta anys, els historiadors eren profetes, en el sentit que eren algú que feia soroll i demanava de ser escoltat. Als setanta, els historiadors tenien un paper a la societat catalana, perquè connectaven els catalans amb un passat perdut previ a la dictadura. L’èxit del pujolisme va tenir un efecte paradoxal, perquè va refredar aquest entusiasme, en comptes d’expandir-lo. Molt del discurs catalanista tendeix al triomfalisme i, si no és triomfalista, insinua que hi ha traïció d’alguna manera. En canvi, jo crec que els problemes t’aporten solucions i possibilitats d’ampliació i recuperació. També hi ha hagut un canvi que he viscut en primera persona: l’any 89, a Barcelona ningú parlava anglès.

En el vostre darrer llibre, El fascio de las ramblas, plantegeu molt documentadament que el nacionalisme espanyol va néixer a Cuba.
—I, en alt grau, tots els nacionalismes centrífugs. Cuba era més que una colònia i l’Havana era la tercera ciutat espanyola. Era el centre del capitalisme i va tenir una forta emigració catalana. Per exemple, el primer tren es va inaugurar a Cuba deu anys abans del Barcelona-Mataró. A més, Cuba, difícil d’encaixar constitucionalment per la qüestió esclavista, feia que l’estat espanyol fos un país americà. Cuba va tenir la guerra civil més dura de totes les guerres civils espanyoles: la dels Deu Anys, del 1868 fins al 1878, la guerra curta, del 1879 al 1880, i la d’Independència, del 1895 al 1898. I la presència militar era molt gran i la influència del militarisme, enorme. Els militars protegien els empresaris del sucre i els qui traficaven amb persones cap als estats sudistes dels Estats Units. I es va crear una milícia de voluntaris que es deien espanyolistes o “incondicionalment espanyols” davant els cubans. Això va crear un model de militars que manava, amb una força civil paramilitar, que podia arribar a donar cops militars, i tot un teixit de casinos espanyolistes, un partit espanyolista, etc. I això vol dir que el discurs espanyolista cal mirar-lo des de Cuba.

Com s’exemplifica tot això?
—Els protagonistes del desastre d’Annual l’any 1921, Dámaso Berenguer i Fernández Silvestre, són nascuts a Cuba, i la dona de Miguel Primo de Rivera, mare de José Antonio, és cubana. Alhora, els nacionalismes, com el catalanisme, tenen una notable influència de Cuba. No és cosa de quatre sonats. Mira l’estelada! Però és que el nacionalisme canari neix a Cuba, el nacionalisme gallec, el primer separatisme català, neix a Montevideo, però on tindrà força és a Cuba. Sabino Arana serà empresonat per un telegrama enviat a Teddy Roosevelt, el president nord-americà, en què el felicitava per haver independentizat i creat la república cubana. Aquesta doble presència americana és constant en la política peninsular, gens estudiada.

El model de la Capitania Cubana es va traslladar a Barcelona, on hi havia el desafiament de l’anarcosindicalisme i el nacionalisme català, que ja no controlava la Lliga.
—Tots els militars havien passat pel Marroc o, abans, per Cuba. Les lliçons de Cuba no estaven oblidades i les lliçons de Cuba era que la Capitania General manava. Tots aquests antecedents van portar a l’hivern del 19, on tot va explotar. És quan la CNT va fer la gran vaga general i Francesc Macià va crear la Federació Democràtica Nacionalista. Amb tot això, la capitania va establir un model de dictadura, iniciat per Milans del Bosch, continuat amb Severiano Martínez Anido i, finalment, amb Miguel Primo de Rivera. Per la banda civil, a Milà s’acabava de fundar el Fascio de Combattimento, i amb aquest context, és lògic que sorgissin feixismes contra el catalanisme i l’obrerisme exultant, com la Liga Patriotica Española, que lluitava a la Rambla contra els separatistes de Macià, o els Sindicats Lliures.

Trenqueu amb la idea que el feixisme a l’estat espanyol neix amb la Falange madrilenya i les JONS castellanes.
—La Falange va produir una immensa literatura sota el franquisme; ho anomeno falangística, que té un subgènere que és la joncística. Franco els permetia de fer el que volguessin, mentre no es fiquessin amb l’exèrcit. Stanley G. Payne va fer la tesi a final dels cinquanta amb tot això i va publicar Falange. A History of Spanish Fascim, que ha quedat consagrat internacionalment i nacional com a veritat, perquè la tradició històrica espanyola no mira cap a Barcelona, només s’ocupa de la monarquia, la dinastia i el govern.

Teniu la sensació d’haver creat escola?
—No especialment, tot i que alguns em diuen que sí. Tot i que pugui semblar cregut, no ho sóc particularment, ni tinc de mi una idea de persona transcendent ni influent. Tinc molts deixebles i un nombre sorprenent de catedràtics avui que han estat deixebles meus.

Sou fill de la postguerra mundial, de la guerra freda. Com veieu el món?
—Estic acollonit, perdona’m la grolleria. La pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la guerra de Gaza, amb totes les implicacions econòmiques i socials que això comporta. Jo vaig viure les dècades màgiques, els trenta gloriosos, que van del 1946 fins al 1975, que semblava que el planeta era nostre i fèiem el que volíem. Això s’ha acabat, i ara què fem?

Les eleccions nord-americanes acabaran d’espantar-vos?
—Semblava que l’home del sac estava finalment tancat no sé on. Doncs, no. He conegut un Partit Republicà assenyat, que podia tenir estúpids com Bush fill, però que estava dins el consens. Aquest partit ja no existeix, és en mans d’un sociòpata impresentable com Trump. El president Biden és molt impopular i sembla decidit a cremar tot el terreny al seu voltant.

Per acabar, tornant a la realitat peninsular, després de cinquanta anys d’estudi de la política dels anys vint i trenta, fins a quin punt es mantenen les mateixes dinàmiques?
—La història ressona d’una manera molt estranya. Amb la política de Sánchez tinc una sensació de tornar a la infantesa, quan jugava apilant blocs. Recordo que podia anar-ne apilant i hi havia un moment en què queien tots. Res més lluny de desitjar un govern de Feijóo amb el suport de Vox, que em fa tremolar, però no veig com pot aguantar un govern quatre anys així. Hi ha una norma, que jo anomeno la llei Da Cal, que diu que del 1808 fins avui, a l’estat espanyol no hi ha hagut cap règim que hagi durat més de cinquanta anys.

Un complot de dotze fiscals per a llançar el Tsunami contra Puigdemont

La dotzena de fiscals del Tribunal Suprem espanyol que van fer una rebel·lió insòlita contra el criteri de la fiscalia general de l’estat perquè consideren que el Tsunami Democràtic fou terrorisme es comencen a moure. Encapçalats pel fiscal de la penal, Fidel Cadena, lliuraran a la tinenta fiscal del tribunal, María Ángeles Sánchez Conde, un informe en què detallaran els arguments amb què van imposar el seu criteri i la seva majoria àmplia –dotze fiscals de quinze– en una reunió la setmana passada. Fou una reunió tensa en què es discutia la petició del jutge Manuel García-Castellón perquè el Suprem assumís la causa per terrorisme i investigués Carles Puigdemont. Ara la tinenta fiscal Sánchez Conde, mà dreta del fiscal general de l’estat, ha d’elaborar l’informe definitiu sobre la posició que ha de tenir-hi la fiscalia, i els rebels volen fer-li tota la pressió possible. Però, encara que Sánchez Conde no els fes cabal, saben que ja han guanyat, que la maniobra mediàtica i política que han fet servirà als jutges del Suprem per a prendre la decisió d’assumir la causa.

L’objectiu és de validar i consolidar l’ofensiva de García-Castellón per mirar d’impedir l’amnistia de Puigdemont i engegar una nova persecució judicial per terrorisme contra l’independentisme català. I per això tant el jutge com aquests fiscals volen que el Suprem se’n faci càrrec. Tant la condició d’eurodiputat de Puigdemont com la de diputat al Parlament de Catalunya de Ruben Wagensberg impedeixen que l’Audiència espanyola continuï la investigació contra ells. De fet, tant el TJUE –en la sentència del 31 de gener de 2023– com l’estatut d’autonomia estableixen que el Suprem tampoc no seria el tribunal competent per a investigar-los, però el Suprem tira pel dret, com va fer amb la causa contra el procés.

Ara com ara, són els fiscals del Suprem que s’arrengleren amb García-Castellón, que com més va més clar es veu que no és un jutge que faci una croada tot sol de manera que algú o altre, més tard o més d’hora, li acabi parant els peus. Hom ho podria pensar en veient l’enfrontament amb el fiscal de l’Audiència espanyola Miguel Ángel Carballo, que discrepa obertament tant del fet que les mobilitzacions del Tsunami es puguin qualificar de terrorisme com del fet que Puigdemont hi tingués res a veure. Per la feblesa dels indicis que presenta García-Castellón en la seva exposició raonada per a traslladar la causa al Suprem (uns indicis, d’una altra banda, que no impedeixen al fiscal de qualificar de desordres públics agreujats les protestes contra la sentència de final del 2019).

Abans no s’hi pronunciï el Suprem, en una resolució que tindrà per ponent Juan Ramón Berdugo, un dels jutges del procés, la fiscalia ha de dir-hi la seva. La fiscalia del Suprem. L’encarregat de fixar posició fou el fiscal Álvaro Redondo, que –en consonància amb el criteri del fiscal Carballo, de l’Audiència espanyola– va dir que no hi havia prou indicis per a perseguir Puigdemont i que aquelles protestes no es podien qualificar de terrorisme. I tan bon punt es va fer pública la seva posició, els fiscals favorables a encausar Puigdemont van ordir una estratègia mediàtica de desqualificació de Redondo i de legitimació de la posició contrària, amb la col·laboració d’alguns mitjans espanyols, sobretot El Mundo.

Van esbombar que Redondo havia elaborat un primer esborrany en què deia que veia motiu per a assumir la investigació per terrorisme contra Puigdemont, però que uns dies més tard havia canviat de parer, després d’haver parlat amb el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz. Era un document de treball que havia fet arribar al seu cap, Fidel Cadena, que havia traslladat també als seus companys Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal i Jaime Moreno. Són els fiscals que van acusar per rebel·lió els dirigents independentistes en el judici contra el procés.

La filtració va encendre els ànims en la reunió de dimarts passat i va comprometre la posició del ponent, Álvaro Redondo. La majoria contra ell era aclaparadora i, a més de Cadena, Zaragoza, Madrigal i Moreno, es van adherir a la petició perquè el Suprem assumís la causa Consuelo Fidalgo, Manuel Dolz, Juan Carlos López Coig, María Ángeles Garrido, José Martínez Jiménez, Salvador Viada, Olga Sánchez, Justino Zapatero i José Antonio Cerro. Tan sols Manuel Martínez i l’altre fiscal en cap de la sala penal del Suprem, Joaquín Sánchez-Covisa, van donar suport a la posició d’Álvaro Redondo d’enviar la causa a Catalunya per desordres públics.

Com que hi ha dos fiscals en cap amb punts de vista oposats, serà la tinenta fiscal Sánchez Conde qui prendrà la decisió final. Però la majoria de dotze fiscals de quinze avalant García-Castellón tindrà molt pes, sigui quin sigui l’informe final que s’acabi enviant als magistrats de la sala penal, que no és en cap cas vinculant. Els jutges prendran la decisió amb el rerefons d’aquesta guerra, amb la pressió dels dotze jutges i amb un relat mediàtic i polític que els Cadena, Zaragoza i companyia han aconseguit d’imposar, és a dir, que el govern espanyol, mitjançant el primer fiscal general de l’estat de la història no aprovat pel CGPJ, hi ha volgut interferir, provant d’allunyar Puigdemont d’una causa per terrorisme sobrevinguda que li podria complicar l’amnistia.

El document que enllesteixen els fiscals rebels és el primer moviment per a desencadenar la fase definitiva de la repressió contra el Tsunami, perquè el Suprem finalment assumeixi la causa i prengui totes les decisions que consideri necessàries contra els dotze (o més) investigats.

Orbán encara la crisi política més gran dels seus catorze anys de mandat

Bloomberg · Zoltan Simon i Marton Kasnyik

El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, prova de deixar enrere una de les crisis més grans dels seus catorze anys de govern, després de la sorprenent renúncia de la presidenta del país, Katalin Novak, arran d’un cas d’abús sexual infantil que ha ensenyat les fissures dins la seva maquinària política, tan ben greixada.

Novak va dimitir dissabte a causa d’un indult que havia concedit en un cas de pedofília, que podia perjudicar molt la campanya del partit governant a les eleccions locals i al Parlament Europeu. Judit Varga, que havia d’encapçalar la campanya europea del partit d’Orbán, Fidesz, i que l’any passat va autoritzar l’indult com a ministra de Justícia, també va dimitir.

Les esperances d’Orbán de girar full han topat amb les declaracions de l’ex-marit de Varga, que diumenge al vespre va dir en una entrevista que totes dues dirigents havien estat sacrificades per salvar la popularitat del partit governant. Peter Magyar, ex-executiu d’una empresa estatal, també va criticar durament el govern d’Orbán per presumptes tàctiques d’intimidació i corrupció.

L’entrevista, al canal de YouTube Partizan, va ser vista per més de mig milió de persones en menys d’un dia.

La crítica, poc comuna venint d’una figura del cercle íntim d’Orbán, “fa pensar que hi ha veritables lluites internes dins l’elit, i això pot causar incerteses en els passadissos del poder”, segons Peter Kreko, cap de Political Capital, un laboratori d’idees amb seu a Budapest. No obstant això, Kreko creu que Orbán en pot sortir en bona part indemne, molt poc perjudicat a les urnes, si els votants consideren que ha actuat ràpidament per contenir-ne les conseqüències.

Els portaveus del govern hongarès no han respost a les telefonades ni als correus electrònics que els hem enviat perquè comentessin les acusacions de Magyar i les renúncies de Novak i Varga.

Fidesz és de llarg el grup polític més popular d’Hongria i el primer ministre controla fermament el poder. Però el partit està preocupat per aquest escàndol que arriba abans de les eleccions d’enguany, en les quals Orbán vol assegurar-se el control dels darrers baluards de l’oposició, com ara la capital, Budapest, i demostrar la seva força com un dels líders del moviment d’extrema dreta europea.

Orbán, que capitaneja un govern tot d’homes, no ha fet cap declaració d’ençà de la renúncia de la presidenta. Dos dies abans, havia mirat d’amortir els danys del cas presentant una esmena constitucional per impedir que el president concedís indults per delictes contra infants.

Dissabte el primer ministre ha de pronunciar el discurs anual sobre l’estat de la nació. Hi podria dibuixar les perspectives polítiques i aprofitar l’avinentesa per designar un successor de Novak. L’aprovació parlamentària és una formalitat, perquè els legisladors d’Orbán tenen més de dos terços dels seients, i amb això n’hi ha prou per a aprovar qualsevol legislació o nomenament.

L’escàndol arriba en un moment delicat per a Orbán, que té unes relacions tenses amb els socis d’Hongria dins la Unió Europea i l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, a causa de la seva bona relació amb Rússia i la Xina i els intents de minar el suport occidental a Ucraïna.

 

A les portes d’un tomb a Galícia: pot perdre la majoria absoluta el PP i guanyar el BNG?

El president de Galícia, Alfonso Rueda, a final d’any, va convocar eleccions avançades per al febrer; les de fa quatre anys s’havien fet el mes de juliol. Aleshores, semblava que la votació seria un tràmit i que el PP conservaria còmodament la majoria absoluta, de trenta-vuit escons, amb uns sondatges que preveien que n’obtindria uns quaranta.

Les eleccions es feien coincidir amb les del País Basc d’ençà del 2009, perquè això reforçava la dinàmica diferenciada de la política espanyola, amb un PP gallec més transversal que no pas l’espanyol –més centralista. Així i tot, ara la tendència a escala de l’estat espanyol semblava la idònia per als interessos de Rueda, perquè el congrés es troba en plena discussió de la llei d’amnistia, que previsiblement podia desmobilitzar part del votant socialista, i Sumar i Podem acabaven de partir peres.

Tanmateix, el relat no ha estat aquest i al PP se li ha complicat la campanya, perquè podria perdre el 18 de febrer la majoria absoluta. Un primer succés va ser l’esclat de la crisi derivada de l’abocament de microplàstics a la costa de Galícia, en la qual hi ha hagut una gestió opaca i ha recordat a la crisi del Prestige. El govern gallec, després de setmanes d’inacció, va haver de reconèixer que havia tingut constància de l’abocament el 13 de desembre –21 dies abans que no havia admès originalment Rueda– i va activar finalment el nivell 2 d’alerta el 9 de gener. També assegurava que els bocins de plàstic no eren perjudicials, tot i que la Unió Europea va advertir a l’octubre que eren tòxics i podien afectar fins i tot la salut humana.

Més tard, i sense poder destacar-ne la gestió, al PP se li ha complicat la campanya, perquè no ha estat capaç de fer un discurs diferenciat de Galícia estant, amb un candidat, Alfonso Rueda, que té molta menys influència que no tenia l’actual president del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo. I han sorgit polèmiques com ara que Feijóo mateix havia ofert un indult al president Carles Puigdemont i que havia estudiat la proposta d’una amnistia. Tot amb tot, el partit voreja la majoria absoluta, amb una infrastructura mediàtica i de partit potent, sobretot a les àrees més rurals, on encara obté més de la meitat dels vots.

Uns pronòstics com més va més ajustats

L’altra cara de la moneda en aquesta tendència del PP és la candidatura del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), amb Ana Pontón al capdavant. És el polític gallec més ben valorat i amb una estimació de vot que no ha parat d’augmentar d’ençà de la convocatòria d’eleccions. Després d’una dècada de travessa pel desert del BNG, en què fou última força en tres eleccions consecutives (el 2009, el 2012 i el 2016), el 2020 va esdevenir el principal partit de l’oposició i ara aspira a presidir la Junta. Pontón ha mantingut un discurs sobiranista, sense confluir amb l’esquerra espanyola, però que ha posat l’accent en el vessant social, fet que li ha permès d’esdevenir el referent de l’esquerra. Podem no va entrar al parlament fa quatre anys i Sumar aspira a un escó, a tot estirar. De fet, el sobiranisme gallec es torna a presentar novament unit, amb la incorporació d’Anova, de l’històric José Manuel Beiras.

D’entrada, els sondatges no semblaven beneficiar el BNG, però la tendència és clara. El sobiranisme gallec ha augmentat el suport de manera contínua i s’acosta el 30%, mentre el PP va perdent vots. De fet, si el PP pot preservar la majoria absoluta serà per la sobrepresentació de les dues províncies menys poblades de Galícia, Lugo i Ourense, que són també les més conservadores.

En relació amb això, el sondatge de Nós Diario estima que el PP passarà de 42 escons a 38, els necessaris per a la majoria absoluta. El PSdeG-PSOE es mantindria o perdria un escó, de 14 a 13, i el BNG en guanyaria almenys 4, fins a 23. Un altre actor que pot ser clau és Democràcia Ourensana, del batlle d’Ourense, Gonzalo Pérez Jácome, de caràcter regionalista de dreta, que amb un sol escó podria decantar les majories al parlament, i probablement en favor del PP. En canvi, en aquest sondatge no es preveu que obtingui representació ni Sumar, ni Vox ni Podem.

El fet que hi hagi una barrera electoral del 5% per província dificulta l’entrada de qualsevol d’aquests tres partits i, ara com ara, el que tindria més possibilitats d’entrar-hi seria Sumar, al qual s’estima un 4% del vot a Pontevedra i un 3,9% a la Corunya.

De fet, aquests vots són els que poden decidir realment les eleccions. En el sondatge de Nós Diario es revela que la manera més senzilla que el PP perdi la majoria absoluta és que baixi un escó a Pontevedra o la Corunya cap al BNG, o Sumar. Així, si qualsevol de les dues candidatures puja uns milers de vots, molt probablement en detriment de l’altre, pot haver-hi aquest tomb electoral. Així i tot, sense una estratègia coordinada, també hi ha la possibilitat que Sumar –amb prop d’un 4% dels vots– no pugui entrar al parlament i aleshores l’augment del BNG sigui insuficient.

El CIS veu més probable el canvi

El Centre d’Investigacions Científiques (CIS) va publicar ahir un sondatge que indica que el PP pot perdre la majoria absoluta –i el govern– a Galícia. Segons l’estudi, el PP obtindrà entre 34 diputats i 38 (que és la majoria absoluta). Una previsió més favorable per a l’esquerra que no pas la de Nós Diario.  El BNG va a l’alça i el CIS li dibuixa entre 24 diputats i 31, amb una intenció de vot del 33,4%. En canvi, el PSOE continua estancat i a la baixa, amb 9-14 diputats i el 18,1% dels vots.

Sumar podria ser que no entrés al parlament gallec, amb 0-2 diputats i el 2,8% dels vots. De la mateixa manera que Vox, que podria tenir-ne un, a tot estirar, igual que Democràcia Ourensana. Podem no es preveu que hi pugui entrar. La suma del BNG i el PSOE permetria un canvi de govern si el resultat fos el que mostra el màxim dels intervals, amb un total de 45 diputats, però no pas si fos el mínim, 33 diputats, lluny dels 38 de la majoria absoluta.

Un dels factors clau en aquestes eleccions és la capacitat del BNG d’atreure nous votants. Entre els que no tenien edat per a votar ara fa quatre anys, un 42% han dit que es decantaran pel BNG i un 28% pel PP. Un 16% votarien els socialistes i Sumar obtindria solament el vot del 3%.

A més, el sobiranisme gallec és capaç d’aconseguir el vot d’electors que fa quatre anys van optar per uns altres partits. Un 82,3% dels votants del BNG del 2020, ara asseguren que el tornarien a votar i hi ha solament una fuita important de vots, d’un 5,9% que ara diu que votarà el PP, és a dir, uns 18.000 vots. En contrapartida, més enllà dels nous votants, tindria la capacitat d’atreure un 6,3% dels que van optar pel PP a les darreres eleccions gallegues, és a dir, uns 40.000 vots, a més del 34,5% dels del PSOE, uns 88.000, i un 58% de Galícia en Comú, uns 30.000.

Tot plegat ha originat un ambient en què es palpa que el canvi és possible, amb un votant d’esquerres molt mobilitzat. El CIS indica que, independentment del partit pel qual optin, un 90% dels votants del BNG el 2020 aniran a votar el 18 de febrer, com també un 87% dels del PSOE i un 90% de Galícia en Comú. En canvi, entre els del PP i Vox, solament un 82,5% i un 83,%, respectivament, veuen totalment clar que diumenge aniran al col·legi electoral.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Israel intenta a Rafah l’últim assalt dins Gaza

El començament de l’atac israelià sobre Rafah, la darrera de les poblacions palestines de Gaza, ja a la frontera amb Egipte, ha disparat totes les alarmes de les organitzacions internacionals, de la Unió Europea i dels Estats Units que han advertit el govern israelià sobre els possibles efectes que tindria.

A Rafah, s’hi ha refugiat la major part de la població de Gaza, desplaçada des de les ciutats del nord.

 

De la terra a la taula, i les ombres d’entremig

“Orgullosa filla i neta de pagès. Molta força!”, deia la pancarta d’una jove que el dia 7 havia fet cap a la Diagonal a rebre la columna de tractors de les Terres de l’Ebre. I és que Barcelona està feta de molts fills i néts i besnets del terròs, per més que l’espanyolisme “no nacionalista” i els fons immobiliaris vulguin vendre-la com a cosmopolita i desarrelada –que així és més fàcil de vendre, que així és més fàcil de desarrelar. Però fins que no se’n surtin del tot, l’èxode rural d’aquesta terra batega camuflat a la gran ciutat: orgullosos fills i néts de pagesos que no volem per als que vénen un destí escrit com ho va ser el nostre: sense oportunitats de futur als pobles on han nascut.

“Semblem estrelles del rock, avui”, feia l’àudio d’un amic pagès des de dalt del tractor; havia vist plorar gent a la plaça de Francesc Macià al pas de la marxa lenta, gent “que no ho diries” que els manifestava el suport, “però el millor homenatge que ens poden fer és comprar els nostres productes”, era la conclusió. Es pot dir que si un missatge ha quedat clar a la població és aquest, ara amb les tractorades i també abans amb el Glòria, i abans amb els incendis, i encara abans, amb les gelades i les pedregades i les plagues i tots els atzars de la natura que es rabegen amb la intempèrie del tros mentre les grans distribuïdores que especulen amb la seua sort resten a l’aixopluc.

També ens han quedat clares, per poc que hàgim seguit les notícies, algunes de les diverses reivindicacions de la pagesia, i hem de dir diverses perquè al nostre país es tracta d’un sector fet de molts sectors. Aquest és un detall important i que potser no s’explica prou. Si parlem de Catalunya, sigui per si mateixa, sigui com a part dels Països Catalans, tenim una particularitat agroalimentària que és un tresor i que, descomptades les excepcions, constitueix un altre fet diferencial respecte del model que domina a les espanyes, també tretes les excepcions. I és que, així com les comunitats autònomes espanyoles tenen més tirada a encomanar la terra a un producte principal –Andalusia a l’oli, per exemple, o les Castelles al cereal–, a casa nostra, d’un cap a l’altre del rerepaís s’hi produeixen aliments –i beures– de tota mena i varietat.

I, és clar, d’aquests dos models n’han resultat dos mons diferents, a saber: el dels grans latifundis per una banda, i una diversitat d’explotacions petites i mitjanes per l’altra. Dos mons i dos maneres de veure el món que hi ha qui els confon, profanament o amb mala fe. D’aquí plora l’esquerreta espanyolista aquests dies, que té el centre de gravetat on el té –com el president de CCOO que va perbocar que els dels tractors “No són treballadors, són empresaris”. La imaginació se’ls planta en una versió catalana d’aquells terratinents que només baixen dels seus 4×4 de luxe per anar a seure a les taules lluents dels consejos i els ministerios de Madrid. I puix que parlen en català, encara més burgesos i explotadors. I mira quins tractors que porten, els blasmen a les xarxes, els molt milionaris, si van ben vestits i tot.

L’amic pagès que citava al començament, que el dia dels fets estrenava camisa, coneix aquest fenomen de primera mà: “Hi ha grans latifundis de l’oli que són propietat de notaris, polítics, advocats, alts funcionaris de l’estat que viuen a Madrid: un sistema que aquí és impensable, i allà és d’allò més normal.” Per als despistats d’abans: això no és pagesia. Pagesia són les famílies per a qui abans la seua explotació de 5-10 hectàrees els donava per viure, després van haver de ser 15, després 20, i ara tot i amb reg de suport ja els en calen 25, 30 o més perquè els surtin els comptes. D’aquí els tractors, figures. “A Catalunya, d’explotacions d’olivers de passin de 50 hectàrees n’hi ha exactament 56, i de més de 1.000 i 2.000 com a Extremadura i Andalusia, cap ni una.” I encara un canvi que els consumidors ja hem de saber: “Les explotacions que comencen a ser grans, ho vèiem a Alcarràs, són de fons d’inversió i gent aliena al sector, que si hi veuen negoci s’hi posen i si se’n cansen passen a una altra cosa, res a veure amb la tradició de l’economia familiar agrària, que és el que predomina a Catalunya.”

Un país que dóna tot sol per a portar una dieta rica i plena, una dieta sobirana, és un ecosistema fràgil i alhora una amenaça a molts nivells, ja us els imagineu. Per tant, jo tinc clar quin model m’estimo més i quin s’ha de defensar a tot preu, perquè ens hi va la vida, com a poble també. Contra la màquina trinxadora de la globalització –faig meu el sentiment de la gran Mercè Ibarz a la seua peça de dissabte: “detesto sense remei l’agricultura industrial”–, contra aquesta demencialitat que surti més a compte portar un aliment de l’altra punta de món que no pas pagar-lo a un preu digne als nostres productors –en una gran metròpoli com Barcelona, els 85 % dels aliments que s’hi consumeixen han viatjat més de 100 quilòmetres des de l’origen! I també contra, ja us ho diré, els prejudicis d’aquesta esquerra sushi-guai que atorga i retira la solidaritat obrera en funció de la llengua vehicular.

Quan vaig penjar a les xarxes la foto que encapçala l’article, feta de xamba al carrer d’Aragó, no hi van faltar les reaccions dels urbanites que tenen el cap el quilòmetre zero, però el de la Puerta del Sol: “Un pobre noi repartint menjar…”, interpretava una usuària del puny alçat, “i els terratinents amb els seus tractors potents i cars”. Deixant de banda la fantasia del pobret llaurador illetrat que va al tros amb la mula –suposem que ells escriuen les piulades a mà i les envien a l’Elon Musk per correu postal–, és llàstima que no trobin mai convenient d’obrir la perspectiva i desfer el camí que va de la motxilla de Glovo fins a l’eina de treball del camp del segle XXI, aquest recorregut ple d’ombres a través de l’imperi dels intermediaris i grans distribuïdors, els que s’emporten tot el marge sense trepitjar cap terròs.

L’entrenador de Petra, aquest sí que és un bon exemple!

Supose que molts de vosaltres vau llegir ahir la notícia, sorprenent. Aquest cap de setmana una àrbitra de futbol aleví va expulsar l’entrenador de la Unió Esportiva Petra, Miquel Santandreu, perquè se li havia adreçat en català i no havia canviat de llengua quan ella li ho havia exigit.

El perfil de l’àrbitra és molt clar. Els nostres col·legues del Diari de Balears n’han situat les coordenades quan han explicat que la dona, que nom Laura Santos Fernández, és una aspirant a guàrdia civil, d’origen andalús, amb una notable ignorància i un gran menysteniment envers el país on viu –fins al punt d’arribar a escriure en l’acta col·legial que l’entrenador se li havia adreçat en “dialecte”.

Evidentment, el fet ha causat un enorme enrenou i la Unió Esportiva Petra ha respost a aquesta agressió amb un comunicat modèlic en què afirma: “Resulta intolerable que una decisió d’una àrbitra de futbol en una competició esportiva es pugui veure influïda, a jutjar per la redacció de l’acta del partit, pel fet que un entrenador, en aquest cas, utilitzi la seva llengua materna allà on aquesta és oficial des de fa segles.” També la Federació Balear de Futbol hi ha respost exigint “sentit comú” i respecte per la llengua.

Però, immergits en l’ambient tens en què estem, molta gent s’ha centrat en l’àrbitra i aquesta absurda actuació seua. Criticant-la. Però, a parer meu, de qui hauríem de parlar és de l’entrenador i del club. Perquè, al capdavall, el problema real que tenim no és l’existència d’individus ignorants i supremacistes com aquesta dona, sinó l’escassetat d’entrenadors i de clubs tan decents com aquest, que simplement no es deixen aixafar per ningú ni per res.

I això ho dic per recordar –parafrasejant Albert Camus– que al final tot va a parar a la responsabilitat personal i íntima. A cadascú de nosaltres. Simplement, quan un país viu una ocupació com la que vivim nosaltres, on la normalitat no és possible perquè les agressions són constants, al final de tot el problema ja no és solament un problema social, cultural i polític, sinó que esdevé un problema clarament personal, del qual no pots fugir com a persona i que no pots reenviar a ningú altre. Passa a ser, curt i ras, una qüestió de coherència amb allò que penses i de dignitat personal.

I en això l’entrenador del Petra, a qui no conec de res però aprofite l’avinentesa per donar-li les gràcies, aquest cap de setmana ens ha donat una lliçó a tots.

 

PS1. Joan Ramon Resina feia en el seu article d’ahir un raonament molt precís –i tan ben explicat com sempre– que va si fa no fa en la mateixa línia. Si no l’heu llegit us el recomane: “De qui depèn?

PS2. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts.

El jutge suspèn cautelarment les sancions del Col·legi de Metges d’inhabilitació professional a Teresa Forcades

La titular del jutjat del contenciós administratiu número 9 de Barcelona ha decidit de suspendre cautelarment les dues sancions d’inhabilitació professional per un total de divuit mesos que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) va imposar el 9 de març de 2023 a la doctora Teresa Forcades i Vila. Les sancions no s’havien executat perquè Forcades hi va presentar un recurs contenciós-administratiu.

En la interlocutòria, la jutgessa diu que ha decidit de suspendre cautelarment les dues sancions fins que no hi hagi una sentència ferma en el plet principal, perquè va entendre que “després de valorar tots els interessos del conflicte, l’execució de l’acte o l’aplicació de la disposició pot fer perdre la finalitat legítima del recurs”.

El COMB va sancionar Forcades per unes declaracions en què parlava de les propietats del clorit de sodi, més conegut per MMS, en una entrevista a VilaWeb. Els advocats de Forcades van defensar de bon començament que les opinions de la doctora no són constitutives de delicte i que la infracció aplicada pel COMB era una vulneració del seu dret de llibertat d’expressió i de la llibertat de premsa. El col·legi, en l’expedient sancionador, argumentava que la sanció era per haver defensat les propietats antivíriques i antiinflamatòries del clorit de sodi.

L’equip legal de Forcades explica que el COMB no s’ha oposat a la suspensió cautelar de les dues sancions, cosa que contrasta –diuen– amb l’actitud que ha tingut fins ara. La decisió judicial confirma la suspensió cautelar de les sancions d’inhabilitació professional a Forcades, que ja havien estat suspeses per la via administrativa.

La decisió judicial confirma la suspensió cautelar de la inhabilitació professional a Forcades, que ja havia estat suspesa en via administrativa. En contra d’allò que van publicar alguns mitjans de comunicació, les sancions del COMB contra Forcades no han arribat mai a ser efectives i, per tant, no ha estat mai inhabilitada.

S’ha mort la poetessa Teresa d’Arenys a setanta-un anys

La poetessa Maria Teresa Bertran i Rossell, coneguda amb el pseudònim Teresa d’Arenys, s’ha mort a setanta-un anys. Va néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar (Maresme) i es va fer coneguda el 1976 quan va guanyar el premi Amadeu Oller amb el llibre Aor. El 1980 va publicar L’onada i el 1986, Murmuris. L’any 2018 va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or per la seva obra poètica. Va ser deixeble de Ferran de Pol i Fèlix Cucurull.

La seva poesia combina el classicisme amb la modernitat. Durant els anys noranta va publicar unes quantes peces de poesia tuareg recollides a Tuareg. Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar (1999), amb què guanyà el cinquè premi de reconeixement a la creació poètica “Cadaqués a Quima Jaume”. I, més tard, Versos de vi novell, el 2009, i Epístola a un amic mort̟, el 2013. El 2001 va publicar la novel·la El quadern d’Agnès Solà. També ha estat reconeguda la seva traducció de la poesia de Rilke.

El premi Santa Eulàlia posa llum a la foscor del cas del llibreter assassí de Barcelona gràcies al detectiu Dupin

El 23 d’octubre de 1836 la Gazzete des Tribunaux de París publicava la primera notícia sobre el cas sensacional d’un llibreter de vell barceloní que es dedicava a matar els seus clients, per recuperar els llibres que els havia venut. Era, segons afirmava un suposat corresponsal a la ciutat, un monjo exclaustrat del monestir de Poblet, fra Vicenç, convertit en venedor de llibres a les Voltes dels Encants de Barcelona que, després d’assassinar una dotzena de bibliòfils per aconseguir exemplars com el Llibre dels Furs de València, havia estat detingut, jutjat i executat. La notícia d’aquest llibreter amb una passió forassenyada pels volums, capaç de matar, es va estendre ràpidament, i un jove Gustave Flaubert el convertí en l’argument de Bibliomania, un dels seus contes primerencs. No fou fins l’any 1928 que el bibliòfil i erudit Ramon Miquel i Planas va desenteranyinar l’origen fals d’aquesta història de terror vuitcentista i va apuntar l’autoria de l’escriptor i acadèmic Charles Nodier –que havia visitat Barcelona el 1827 amb la seva família per adquirir alguns tresors literaris– del que en va dir la Llegenda del llibreter assassí de Barcelona. Això no ha estat obstacle perquè aquell fabulós criminal bibliòman continués inspirant escriptors, com Marcel Fité, que va publicar La veritable història del llibreter assassí de Barcelona, en què mirava d’exculpar el pobre fra Vicenç d’aquells abominables homicidis a la ciutat de les bullangues i la crema de convents.

Un homenatge al gènere negre

Quan fa cent anys que Miquel i Planas separà la realitat de la ficció, la novel·la Veus de mort als Encants Vells, de l’escriptora Sylvia Lagarda-Mata (Barcelona, 1961), fabula sobre l’arribada a Barcelona del detectiu francès Auguste Dupin, després de resoldre els assassinats del carrer Morgue, per fer-se càrrec de la investigació i posar llum a la foscor –com, si no?– entorn d’un estrany cas que commociona aquell polvorí que és la ciutat de Barcelona: l’assassinat en sèrie d’uns quants llibreters de vell de la ciutat. El llibre barreja a la coctelera el primer detectiu de la literatura, creat per Edgar Allan Poe, i el nostre primer assassí en sèrie –o una de les primeres notícies falses de la crònica de successos barcelonina– en una ciutat literària per excel·lència com Barcelona. És un clar homenatge al gènere negre que ha servit a l’autora per a obtenir el premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona, coorganitzat per l’editorial Comanegra i la Fundació Focus.

El jurat, format per Francesco Ardolino, Llucia Ramis, Enric H. March, Jordi González i Alba Cayón, ha destacat “el joc literari amb dos grans referents històrics combinats de manera original i versemblant”, “el treball minuciós de documentació d’arxiu i la capacitat de traslladar la informació dins un relat de ficció detectivesca, amb tocs fantasmagòrics, ambientat en la Barcelona de mitjan segle XIX”, “la recreació d’un mapa de la ciutat ric en matisos socials, econòmics i polítics” i, finalment, “la construcció de personatges, diàlegs i transicions que deixen intuir un gran potencial escènic i cinematogràfic.”

Una Barcelona oprimida per les muralles

L’escriptora premiada ha explicat que el relat parteix del desafiament que li va fer un bon amic seu, que la convidava a imaginar què hauria passat si un dels grans detectius de la literatura universal hagués vingut a Catalunya a resoldre un crim. Dit i fet, la decisió va ser prendre com a protagonista el pare de tots els investigadors criminals, a qui Poe va fer aparèixer per primera vegada als Crims del carrer de la Morgue, publicat a la revista Graham’s Lady’s and Gentleman’s Magazine l’any 1841, i que va servir d’inspiració a sir Arthur Conan Doyle per crear el seu arxifamós Sherlock Holmes. La tria de Dupin, ha assegurat l’escriptora, li ha permès de recuperar l’atmosfera d’una ciutat que ja llavors atreia visitants i intel·lectuals estrangers, però que se sentia empresonada per unes muralles que li impedien d’accedir a la modernitat. En relació amb això, l’obra evoca espais de la ciutat avui desapareguts, com els Encants Vells –un dels mercats de segona mà més antics d’Europa–, en aquella època a l’entorn de l’actual plaça de Correus, les coves de Montjuïc, les Voltes d’en Cirés, el passeig de l’Esplanada, les barraques del cementiri del Poblenou, la bunyoleria del Tio Nelo, la muralla de Mar, les Hortes de Sant Bertran o la plaça de l’Oli. Fent que l’investigador tingui uns remots orígens nord-catalans, gràcies als quals pot relacionar-se lliurement amb els catalans, i vinculant els llibres més cobejats per l’assassí amb la sinistra història de la Inquisició, tot just abolida pocs anys abans, l’autora premiada ha volgut reivindicar la ciutat com un escenari literari a l’altura del Londres victorià, quan Jack l’Esbudellador sembrava el pànic al barri de Whitechapel.

Lagarda-Mata, llicenciada en ciències de la informació i màster en comunicació audiovisual, professora de comunicació, cinema i televisió i ex-cap de publicitat de la Generalitat de Catalunya, va publicar el 2009 el llibre Fantasmes de Barcelona. Especialitzada en els aspectes més foscos de la nostra cultura, també ha publicat El diable és català (2014), Catalunya, terra de pirates (2021) i Catalunya, terra de bandolers. L’obra premiada és la seva tercera novel·la.

El govern espanyol nomena Carmen Calvo nova presidenta del Consell d’Estat

L’ex-vice-presidenta espanyola Carmen Calvo serà la nova presidenta del Consell d’Estat, segons que informa l’agència EFE. Arran del nomenament, Calvo deixarà l’escó del PSOE al congrés espanyol.

La presidència del Consell d’Estat l’havia d’ocupar la socialista Magdalena Valerio, però el Tribunal Suprem espanyol (TS) en va anul·lar el nomenament perquè considerà que no és una jurista de prestigi reconegut, una de les dues condicions que la llei estipula per a accedir al càrrec.

[Treballem per ampliar la informació]

ACPV renova la junta directiva amb una candidatura ampliada i paritària

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha renovat la junta directiva amb una candidatura ampliada i paritària que compta amb quatre dones que, per primera vegada en la història de l’entitat, ocuparan els càrrecs de més responsabilitat en un plantejament de futur inclusiu i divers.

Per a la renovació de càrrecs, la junta directiva de l’entitat en funcions va proclamar dilluns passat com a candidatura única la que encapçala Anna Oliver, que ha esdevingut presidenta en funcions fins que no es faci l’assemblea general extraordinària el 2 de març.

Ho ha comunicat el col·lectiu, que explica que la llista que encapçala Oliver la completen Marinela Garcia (vice-presidenta), Anna Gascon (secretària), Josepa Costa (vice-secretària), David Oliver (tresorer), juntament amb José María Bullón, Francesca Isabel Server, NuriaBetoret, YagoCarrillero, Vicent Ferrer i Carles Monclús.

Abans de l’assemblea general, els socis d’ACPV podran votar anticipadament, el primer de març, les delegacions de l’entitat a Alacant, Alcoi, Elx, Gandia, Llíria, Ontinyent, Pedreguer, Carcaixent i Castelló de la Plana.

La candidatura d’Oliver compta amb gent que té coneixements sobre les relacions internacionals, la política lingüística, la vertebració territorial, l’economia, les relacions laborals o la presència de la llengua a l’àmbit digital, entre més aspectes, segons que ha destacat ACPV.

L’entitat diu que continuarà la dinàmica de treball amb altres organismes, com la Xarxa d’Entitats del País Valencià, la Federació Llull o la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Així mateix, incorporarà un representant de la secretaria de Joves ACPV per a donar una perspectiva juvenil i dinàmica a l’organització. Oliver ha fet una crida a la participació en l’assemblea general perquè els afiliats ratifiquin la proposta de renovació.

Interrompuda la circulació de la R14 i la R15 entre Reus i Tarragona per la caiguda d’un arbre a la catenària

La circulació de trens de les línies R14 i R15 entre Reus i Tarragona està interrompuda per la caiguda d’un arbre a la catenària. Els bombers han rebut l’avís a les 16.30, quan s’hi ha desplaçat amb tres dotacions. Conjuntament amb els tècnics d’Adif, continuen treballant per retirar l’arbre de la via. De moment, Renfe ja ha habilitat servei alternatiu als passatgers per carretera. La incidència ha causat l’activació del pla d’emergències Ferrocat en fase de prealerta durant mitja hora.

S'informa que el tram afectat és entre Tarragona i Reus, i que ja s'ha habilitat transport alternatiu per carretera.

Fi prealerta #FERROCAT #ProteccióCivil https://t.co/lK8fyCqIce pic.twitter.com/OSacIgfIKm

— Protecció civil (@emergenciescat) February 12, 2024

Detingut per haver insultat i agredit dos homes per la seva identitat sexual a Barcelona

Els Mossos d’Esquadra han detingut un home per haver insultat i agredit dos homes per la seva identitat sexual al barri de Sant Martí de Barcelona. Els fets han passat aquesta matinada i la policia va poder detenir l’agressor, que era per la zona, perquè una de les víctimes i un testimoni el van reconèixer.

Insulten i agredeixen dos homes per la seva identitat sexual de matinada a Sant Martí (BCN)

Poc després que arribem, una de les víctimes i un testimoni reconeixen un dels agressors per la zona i el detenim pic.twitter.com/OEjtfh5WFl

— Mossos (@mossos) February 12, 2024

Port Aventura té un pla d’autoprotecció caducat d’ençà del setembre

Port Aventura té un pla d’autoprotecció (PAU) homologat l’any 2019, però caducat d’ençà del setembre, segons que avançat l’ACN i ha confirmat Protecció Civil a VilaWeb. La companyia va presentar al desembre la documentació per a actualitzar el document i el tràmit administratiu ara és en fase de revisió, un procés que s’allargarà sis mesos, a tot estirar.

El Departament d’Interior apunta que el PAU del 2019 és el que cal aplicar fins que entri en vigor el nou. El PAU és un document que recull el conjunt de mesures implementades en un àmbit exposat a situacions de risc per tal de controlar-les i respondre a possibles emergències. “Els plans s’han de mantenir actualitzats i revisar-los sempre que hi hagi canvis substancials o cada quatre anys com a molt; és una obligació prevista a la legislació de protecció civil”, expliquen fonts de Protecció Civil a VilaWeb.

Protecció Civil reconeix que no és una situació òptima que una empresa tingui el PAU caducat, però que passa a vegades. Tot i això, apunten que és molt millor tenir-lo caducat, que no pas no tenir-ne. L’ideal és que mig any abans de la data de caducitat, la companyia presenti la nova versió per homologar-la. Cada homologació té una vigència de quatre anys.

En el cas concret de Port Aventura, la companyia inicialment va complir amb aquesta recomanació i l’abril del 2023 va fer arribar a la Generalitat un PAU actualitzat. Setmanes després, però, el va retirar, amb la qual cosa el tràmit es va aturar. Al desembre, van presentar un nou document, que és el que ara s’analitza. En aquest procediment, no només hi intervé Protecció Civil, sinó que els ajuntaments –en aquest cas, els de Vila-seca i Salou– també hi poden presentar al·legacions.

Protecció Civil també ha avançat que el nou document que s’analitza no ha variat gaire respecte del que ha estat vigent des del 2019. De fet, generalment els canvis s’apliquen quan hi ha modificacions en l’activitat, ja sigui per una ampliació de la companyia o per un canvi d’usos.

El Col·legi de Periodistes denuncia que Port Aventura obstaculitza l’accés a la informació

Una de les víctimes de l’accident de Port Aventura ha parlat al programa Planta Baixa de TV3, i ha assegurat que van veure un arbre de grans dimensions travessat a la via, però que el tren no va parar. “Vam fer el recorregut normal. Feia molt vent i arribant al final, a uns metres de distància, vam veure l’arbre, de dimensions considerables, travessat completament a la via. Tots en vam ser conscients, tots vam cridar, però el tren no va parar. Ens el vam menjar i vam seguir a la mateixa velocitat fins al final de l’atracció. És quan el personal de l’atracció van ser conscients del que havia passat, per les cares”, explica Raquel Coquard.

Parla una víctima de l'accident de Port Aventura: "Vam veure un arbre de dimensions considerables entravessat a la via i vam començar a cridar, però el tren no va parar"#PlantaBaixa3Cat

https://t.co/oYF8GlCtlW pic.twitter.com/O4UlOU2vAw

— 3Cat (@som3cat) February 12, 2024

Publiquen la cançó “Open letter to Pablo Hasel” amb motiu del tercer aniversari de l’entrada a la presó del raper

El raper de Brooklyn Samuel Omare i el músic català de jazz Albert Marquès han publicat la cançó “Open letter to Pablo Hasel”, una col·laboració en solidaritat amb el raper lleidatà la mateixa setmana que fa tres anys que va entrar a la presó, el 16 de febrer de 2021. El tema, que es va enregistrar a Brooklyn el desembre passat, fusiona el jazz amb el rap, i també incorpora àudios de les declaracions de Hasel durant els judicis a l’Audiència espanyola. Al videoclip de la cançó, s’hi veuen imatges dels dos artistes pels carrers de Nova York, declaracions de Hasel a la presó de Ponent i durant els judicis i algunes de les protestes que s’han fet reclamant la llibertat del raper lleidatà.

La col·laboració artística té el finançament de No Callarem i el suport de la Plataforma Antirepressiva de Ponent i IrídiaCentre per la defensa dels drets humans.

Fa un temps, Albert Marquès va impulsar el disc Freedom first amb Keith LaMar, condemnat a mort a Ohio, i es va convertir en el primer àlbum de la història on un dels artistes enregistrava les cançons des del corredor de la mort. Quan va sentir a parlar de Freedom First, l’entorn de Hasel es va posar en contacte amb Marquès per mitjà de la plataforma No Callarem.

El músic català el va visitar a la presó el juliol de l’any passat, i van decidir de no parlar únicament de la situació de Hasel sinó també del hip-gop com a forma d’art que defensa la llibertat d’expressió. “Open letter to Pablo Hasél” també vol denunciar la manca de llibertats que sofreix Hasel a la seva vida quotidiana d’ençà que és empresonat.

El Col·legi de Periodistes denuncia que Port Aventura obstaculitza l’accés a la informació

El Col·legi de Periodistes denuncia que Port Aventura obstaculitza l’accés a la informació arran de l’accident d’aquest cap de setmana, que va deixar catorze ferits. El col·legi ha rebut queixes i denúncies d’uns quants periodistes, que ahir no van poder obtenir informació dins el recinte.

En un comunicat, diu que es va negar a tots els mitjans l’accés a les instal·lacions, i que alguns periodistes van haver de pagar de la seva butxaca l’entrada per acostar-se al lloc dels fets. “Alguns companys han manifestat que avui tampoc no se’ls ha permès l’accés a Port Aventura i que només han pogut prendre imatges des de la zona on hi ha les taquilles”, denuncien. També lamenten la manca de facilitats per part de Port Aventura a l’hora d’accedir a la informació relacionada amb els fets.

“Des de la Demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes lamentem que aquesta política comunicativa va en detriment de l’accés a la informació i a la llibertat de premsa, així com del dret de la ciutadania a obtenir notícies veraces i contrastades”, conclouen.

L’ERTO de Ford a Almussafes afectarà cinc-cents treballadors cada dia i s’acabarà el 28 de març

La direcció de Ford i la UGT, el sindicat majoritari a la fàbrica d’Almussafes, han acordat d’establir a partir de demà un nou expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) fins el 28 de març que afectarà cinc-cents treballadors cada dia i que hauria de fer que ningú estigués més de setze dies feiners en l’ERTO. A més, la planta de motors pararà durant tres dies la producció: el 13 de febrer, el 19 de febrer i el 4 de març.

L’objectiu és adaptar-se a les baixades de producció. Segons que explica la UGT, l’excedent de mà d’obra solament pot anar vinculat a un entrebanc aïllat per manca de producció prevista i no per excés de personal. Per això, el sindicat majoritari estava disposat a acceptar la data del 28 de març com a darrer dia de l’expedient. “El que puga passar després, dependrà de la reunió que mantinguem per part d’UGT amb la cúpula directiva de Ford”, han explicat. Aquesta reunió es farà a l’abril i els treballadors posaran sobre la taula el compromís adquirit per la multinacional amb la plantilla en l’Acord per l’Electrificació. Precisament avui i demà no hi ha producció prevista en la planta de motors ni en el torn de tarda en la planta de vehicles, una situació de la producció que ja es va registrar durant algunes setmanes de l’any passat. En la producció de vehicles tampoc és previst que hi hagi feina en el torn de tarda per a la setmana del 19 al 23 de febrer, per la qual cosa l’ERTO entraria en vigor en un moment de producció mitjana en vehicles i sense producció en motors.

La fàbrica va ser triada l’any 2022 per Ford per produir la nova plataforma de vehicles elèctrics a partir del 2025, una decisió que assegurava la càrrega de feina en els anys vinents i que va portar a un acord amb UGT perquè el nou conveni, firmat a l’abril d’aquell any, recollís mesures salarials i de flexibilitat condicionades a l’electrificació. L’adjudicació a Ford no va evitar que s’hagués de reduir la plantilla amb un ERO que ha afectat 1.124 treballadors.

De fet, la fàbrica ha encadenat uns quants ERTO, i va prorrogar el darrer expedient fins el 30 de juny de 2023 a causa de la inestabilitat en el subministrament de semiconductors i components derivats. Les condicions econòmiques d’aquest expedient seran les mateixes que en els ERTO anteriors: 80% del salari real i 100% de pagues extres, gratificació especial, vacances, i antiguitat. La planta continua pendent dels plans d’electrificació i en aquests moments només produeix dos models, Kuga i Transit, encara que d’aquest darrer ja no se’n produiran més.

Pàgines