Ahir hi hagué al Parlament de les Illes un dels plens més estranys de la legislatura, que no han estat pocs. La cambra fou un escenari neutral en què el PP va aconseguir d’acostar-se a l’oposició. I es va encetar un nou cicle polític, amb el trencament del PP i Vox –amb matisos– i els primers acords amb PSIB, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem.

Un diputat d’esquerres ho comentava privadament: “Ningú no s’hauria imaginat que avui el PP salvaria la llei de memòria democràtica i retiraria el projecte de pressupost.” Aquestes eren les notícies del dia. Ahir el PP havia de decidir si donar suport a la derogació de la llei de memòria democràtica que impulsava l’extrema dreta –el camí que havia triat fins ara– o rompre amb Vox, que dies abans havia tombat el pressupost del 2025. El començament de la sessió plenària es va ajornar i la presidenta, Marga Prohens, volia reunir els portaveus dels grups parlamentaris per acordar, in extremis, el camí a seguir.

Al PP no li va caure gens bé que Vox no li deixàs rectificar el greu error que havia comès ara fa dues setmanes, quan van donar suport a trenta-quatre esmenes dels seus socis a la llei de simplificació administrativa. De resultes d’allò, es va aprovar d’eliminar el català de la funció pública i dels centres educatius. L’extrema dreta empenyia durant les negociacions del pressupost i advertia que, o bé es mantenia l’esmena que eliminava el català com a llengua vehicular, o bé tombaria els comptes. “No faré política a partir d’una errada humana”, deia ahir Prohens al ple, retraient a Vox el seu paper. I, de passada, anunciava que el govern retiraria el projecte de pressupost del 2025.

El gir sorprenent de Prohens per a desmarcar-se de Vox: “Vostè proposava carregar-se la llengua”

La tensió va ser prou evident en la pregunta que Vox va fer al PP. De fet, ni Manuela Cañadas, la portaveu de l’extrema dreta, no va formular-la i es va esperar al torn de rèplica. El tarannà va ser tot d’una diferent per part de l’oposició. El portaveu del PSIB, Iago Negueruela, rebaixant el to, deia: “Volem ajudar a sostenir la convivència a les Illes. Si hi ha un error no ens n’aprofitarem i el corregirem. No permetrem que es trenqui la convivència. Hi ha unes mínimes regles del joc que s’han de respectar.” Tot seguit, oferia “generositat” per a arribar a acords.

I ara, què?

El coordinador de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, va ser clar davant els mitjans: “El dia d’avui pot marcar l’inici d’un nou marc polític a les Illes.” Això és perquè el PP havia demanat de retirar de l’ordre del dia el debat per a la derogació de la llei de memòria. Es votarà la setmana vinent, juntament amb els dos decrets llei que el PP ja va anunciar per a esmenar les errades de la llei de simplificació administrativa. Per una banda, el que permetrà de revertir les esmenes aprovades a Vox per error i, per una altra, el que prohibirà de construir en zones inundables.

L’acord és que el PP salva la llei de memòria en canvi que l’esquerra validi tots dos texts; o, almanco, no en dificulti l’aprovació al parlament. Fonts del PSIB i de Més per Mallorca asseguren a VilaWeb que per a ells continua essent una línia infranquejable que no es legalitzin les construccions en zones inundables i que no es permeti de fer-hi obres. Alhora, veuen molt difícil que el PP voti que sí. Però una abstenció ja voldria dir que el PP rectifica. De tota manera, encara s’ha de veure com redacta els decrets el govern.

Apesteguia, Negueruela i Castells van explicar l’acord amb el PP al parlament (fotografia: Martí Gelabert).

Una de les altres condicions negociades era un fet que no podia trigar, vista la situació entre PP i Vox: la retirada del projecte de pressupost. “Estam disposats a parlar amb el PP”, deia Negueruela, en relació amb els comptes. Apesteguia no va voler fer pronòstics, però s’entenia que assumia el nou marc polític. I Josep Castells, de Més per Menorca, també ho deixava clar: “S’obre un nou espai per a poder pactar el pressupost amb unes altres bases i que no respongui a les dèries de Vox.”

Les negociacions per al pressupost no seran imminents: s’haurà d’esperar al febrer, en el nou període de sessions, segons que va avançar ahir el PP. Ara com ara, el govern haurà de preparar el 2025 amb els comptes d’enguany. Fins llavors encara poden passar moltes coses.

Línies vermelles

Fins ara, l’esquerra s’havia manifestat disposada a pactar acords concrets amb Prohens. Això sí, sempre que es formàs un cordó sanitari a Vox. Com que no s’havia aplicat, no s’ha arribat mai a cap acord. Però, malgrat l’acostament a l’esquerra, la presidenta encara rebutja el trencament total amb l’extrema dreta: “Els votants de Vox mereixen respecte. No s’ha de fer cap cordó sanitari.” La intenció de Prohens és de negociar llei a llei amb tothom. El PP sosté que és el que ha fet durant tota la legislatura, però la realitat és que Vox sempre ha estat el seu soci, fins i tot després del trencament anunciat per l’extrema dreta, al juliol.

L’esquerra té més línies vermelles. Com ara no ser el suport de Prohens quan el PP té problemes amb Vox. “Si no és per a fer proves dentals als migrants; si no és per a segregar a les aules; si no és per a perseguir la llengua catalana, ens hi trobaran”, va afegir Apesteguia durant la sessió de control, també amb un to rebaixat. La memòria democràtica i la prohibició de construir en zones inundables són, per a ells, uns altres límits evidents.

Prohens també va deixar clares les línies vermelles del PP a l’esquerra: el seu programa de govern. “És innegociable”, deia. Ara s’haurà de veure com es troben esquerra i dreta, perquè sembla difícil que el PP pugui aplicar tot el programa de govern sense fer cap cessió. I encara menys si Vox decideix de no fer més costat a Prohens.

Eleccions avançades?

L’opció d’unes eleccions anticipades era una de les que les bases del PP proposaven a Prohens diumenge, en vista de la crisi del govern. El portaveu del grup, Sebastià Sagreras, no hi tancava gens la porta ahir mateix. No sembla que s’hagin de convocar a curt termini, perquè abans el PP provarà de recuperar el pressupost amb l’esquerra, però no seria inimaginable la segona meitat del 2025, si continua la inestabilitat en l’executiu.

Prohens s’encomana al papa amb un govern més fràgil que mai

“Som el PP i les nits electorals ens agraden. Les bases ens animaven a això”, deia Sagreras en una declaració als mitjans. Ha començat, doncs, una nova era política, però tal vegada a mitjà termini s’avançarà de pantalla i el PP voldrà eleccions. Això sí, amb un seriós avís de Vox, que no sembla gens nerviós per aquesta amenaça: “Resin perquè no necessitin ni un sol diputat nostre.”

La vida és una tómbola, com cantava Pepa Flores, però a vegades els premiats són sempre els mateixos. “Jo somiava amb el teu nom”, diu la lletra. Un d’aquests noms és el d’Ángel Luis Hurtado Adrián (Madrid, 1954). Un jutge conservador de l’alta esfera espanyola, concretament de la sala segona del Tribunal Suprem –és molt pròxim a Manuel Marchena–, que ara, per gaubança del PP, té entre les mans una de les instruccions més mediàtiques i candents: la causa contra el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz.

Hurtado investiga la presumpta revelació de secrets en la filtració de correus sobre el cas per frau fiscal de l’empresari Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso. Les sigles del PP estan gravades a foc en la vida i la carrera d’aquest jutge, que no ha escalat pas per casualitat fins al cim de la judicatura, en un viatge llarg de gairebé quatre dècades. El seu currículum té unes quantes taques, però amb les ulleres adequades sembla brillant i immaculat.

Ángel Hurtado, Leopoldo Puente y Javier Hernández han tomado posesión hoy como magistrados de la Sala Segunda del Tribunal Supremo pic.twitter.com/4oXZp1wttw

— Poder Judicial (@PoderJudicialEs) November 12, 2020

L’escalada d’un home del PP

Hurtado va entrar a la carrera judicial el 1983. Les primeres destinacions van ser a Telde (Gran Canària), Puerto Rosario (Fuerteventura) i Vitòria (País Basc). El 1988 es va assentar a Madrid amb els ulls posats a la cúpula de la judicatura. El 2006 se li van obrir les portes de l’Audiència espanyola, on va aplegar polèmiques, però també els contactes i amistats necessaris per a culminar l’escalada.

El 2009, Hurtado presidia el triplet de magistrats que va anul·lar el processament de tres soldats nord-americans i l’ordre internacional de detenció per l’assassinat del càmera José Couso a Bagdad. Així mateix, també va ordenar al jutge Santiago Pedraz que arxivés la investigació. Un any després, el jutge va encapçalar el tribunal que va condemnar quinze membres de Segi –organització juvenil de l’esquerra independentista basca– a sis anys de presó per pertinença a banda armada. El 2011, el Tribunal Suprem va anul·lar la condemna i va ordenar de redactar una sentència nova per falta de motivació.

Dos anys després, Hurtado va aparèixer als mitjans per haver criticat com alguns jutges aplicaven la sentència del TEDH que derogava l’anomenada doctrina Parot. Ara, la “fama” de veritat li va arribar el 2017, quan va fer mans i mànigues per evitar que el president espanyol aleshores, Mariano Rajoy, declarés en el judici del cas Gürtel. No se’n va sortir, però com a president del tribunal va fer tant com va poder per torpedinar els interrogatoris de les acusacions particulars. Com si fos un guardaespatlles, va rebutjar una quinzena de preguntes, al crit d'”impertinent”, i va evitar qualsevol situació incòmoda per a Rajoy.

Hurtado va arribar de rebot al judici arran de les recusacions per afinitat amb el PP d’Enrique López i Concepción Espejel. El jutge va votar en contra de totes dues recusacions i, en un vot particular, va culpar la premsa d’haver orquestrat una campanya per a forçar-ne l’expulsió del judici. De fet, una volta confirmades les recusacions, va acompanyar el seu amic López a l’exterior de l’Audiència. El 2019, López es va treure la toga per fer política directament com a conseller de Justícia i Interior en el govern madrileny d’Isabel Díaz Ayuso. Un càrrec que va mantenir fins el 2021, quan es va convertir en diputat del PP a l’Assemblea de Madrid (va deixar l’escó el 2023). Ara aspira a presidir l’Audiència espanyola.

La sentència del cas Gürtel va tombar el govern de Rajoy, però Hurtado no la va voler signar perquè considerava que s’havia d’absoldre el PP. El jutge també afegia que els polítics i empresaris que havien participat en la trama ho van fer al marge del partit. “Per molt que s’esmenti el PP, es fa des de la seva abstracció com a formació política, i considero que els autèntics beneficiaris, encara que això que dic s’entengui com una redundància, van ser els qui es van beneficiar realment de les quantitats que els va proporcionar Francisco Correa [el cervell de la trama]”, va escriure.

Del perfil baix a l’assalt de la fiscalia

Hurtado va arribar al Suprem en plena pandèmia, quan el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) feia gairebé dos anys que tenia el mandat caducat. L’organisme també va nomenar Leopoldo Puente –actualment jutge instructor de la branca del cas Koldo que afecta l’ex-ministre José Luis Ábalos– i Javier Hernández. Abans de fer-se càrrec de la instrucció del cas contra el fiscal general, Hurtado, malgrat la seva avançada edat, havia assumit un perfil baix.

Res a veure amb el desplegament que ha fet en la causa contra Álvaro García Ortiz, en què ha ordenat una mesura inèdita: l’escorcoll de la Guàrdia Civil al despatx del fiscal general, la intervenció de les comunicacions i el duplicat dels dispositius electrònics. Irònicament, mentre s’investigava una filtració, es va filtrar part del material confiscat a la fiscalia pels agents de la Unitat Central Operativa.

“El Suprem pot haver posat en perill la seguretat nacional. Em sembla un disbarat. És perillosíssim”, deia a VilaWeb el magistrat emèrit José Antonio Martín Pallín sobre aquella operació. “S’ha pogut posar en risc informació que no té absolutament res a veure amb el tema d’un contribuent que ha reconegut haver defraudat 350.000 euros”, afegia.

García Ortiz s’ha negat a dimitir i diu que és víctima d’una persecució. “El context demostra que el cas és un despropòsit i que és una persecució política”, deia a VilaWeb l’ex-magistrat del TC Joaquín Urías, que tot seguit matisava: “La llei és igual per a tots, no la podem fer servir per atacar enemics i defensar amics. El Suprem ha d’explicar per què tan sols l’interessa investigar certes filtracions.”

 

Obra en un sol acte (i breu)

L’acció transcorre en un vagó dels trens de Sarrià. Dos vells amics, la Mercè i el Quim, parlen. L’espectador veurà que per la finestra del fons van passant imatges de manifestacions independentistes, repressions policíaques, els exiliats i els empresonats; i, de tant en tant, el rostre de Salvador Illa.

MERCÈ: Ara que hi penso, tu ets militant d’Esquerra.

QUIM: De sempre, ja ho eren el meu avi i el meu pare.

MERCÈ: Vols dir que et van donar el carnet de ben petit, com si fossis del Barça?

QUIM: Ja te’n pots fotre, sempre et surt la vena perica, però recorda que el teu club és d’un xinès…

MERCÈ: Tens raó. I el teu, el del som més que un club, és en mans de fons d’inversió que vés a saber on inverteix els calés. Perdona, tots estem ben cardats. Jo, però, et volia preguntar qui vas votar per a la nova executiva del partit.

QUIM: Jo vaig votar en Junqueras.

MERCÈ: Caram! Ara sí que m’has sorprès: però si t’he sentit més d’una vegada deixar-lo com un drap brut. Que era un oportunista, que havia enfonsat el partit, que Macià i Companys es rebolcaven a la tomba…

QUIM: Tens raó, però què volies que fes? Jo no em veia votant els de la Marta Rovira. Ni cap candidatura dels que, mentre en treien un benefici, callaven com morts.

MERCÈ: De manera que a la segona volta el tornaràs a votar.

QUIM: Sí.

MERCÈ: Tu  creus que ell no en sabia res, dels cartells de l’Alzheimer?

QUIM: No. Ho havia de saber. O això o el seu Déu li ho havia d’haver transmès, ell que és tan creient.

MERCÈ: No t’entenc. I tu creus que Junqueras no hauria fet Illa president.

 QUIM: I tant que l’hauria fet president; el seu paladí, en Tardà, va trigar un segon a manifestar-s’hi a favor. Una altra cosa és que ara deuen veure que posar els sociates a la Generalitat ha estat la perversió més grossa que han perpetrat en anys i anys.

MERCÈ: Però, aleshores, per què votes la seva candidatura? Et penses que Junqueras aconseguirà de tornar Esquerra als vots que havia tingut?

QUIM: Segur que no. És un incapacitat, un cregut. Si hi ha algú a Catalunya que torna a confiar en ell és que la cosa està pitjor del que ens pensem.

[Pels altaveus del tren anuncien l’estació següent.]

MERCÈ: Qui t’entengui, que et compri, Quim. Tret que…

QUIM: Això mateix.

TELÓ

El primer de desembre, l’escriptora Tina Vallès anunciava, amb la publicació a Instagram d’un esbós de Picasso en què s’entreveu una dona que escriu, que començava el seu calendari d’advent particular. Hi reivindica la figura de vint-i-quatre dones catalanes del món de la literatura infantil i juvenil per rescatar-les de l’oblit.

Vallès explica que la idea va sorgir arran de la lectura del llibre Las Incursoras, d’Anna Garralón, en què l’autora recull les primeres dones de la literatura juvenil i infantil de tot el món. Però hi va trobar a faltar més autores catalanes. Per això, va començar a recopilar tota la informació que va trobar sobre literatura infantil i juvenil en català, i va demanar-se què podia fer per desenterrar aquestes dones de l’oblit: “Sempre que parlem de literatura infantil i juvenil, surten les mateixes dones”, diu. Tenia la idea de fer alguna cosa a llarg termini i, amb l’arribada del període d’advent, va pensar que era un bon moment per a fer conèixer al públic aquestes figures femenines.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de tina vallès (@tinavalles76)

Desenterrar de l’oblit no és fàcil

Vallès ha elegit vint-i-quatre dones nascudes fins al final de la guerra del 36-39, tret d’alguna excepció. Totes eren bibliotecàries, escriptores o il·lustradores, els tres pilars de la literatura infantil i juvenil, segons que explica Vallès. “Podria posar-ne moltes més, però he triat una mica de varietat”, diu. “La informació està molt dispersa, i més enllà dels noms més canònics, algunes dones són molt difícils de trobar, sobretot de saber quina cara feien”, subratlla.

Cada figura femenina que coneixem al calendari d’Instagram de Tina Vallès se’ns presenta amb un carrusel de deu fotografies: la primera és una fotografia de la protagonista del dia, però també hi veiem cobertes de llibres i il·lustracions de les seves obres.

Francisca Rius i Sanuy (1891-1967), dibuixant, pintora i il·lustradora, va la primera dona que van conèixer amb aquest calendari d’advent. I ara ja n’hi ha moltes més: Lola Anglada (1892-1984), narradora infantil i dibuixant que Vallès cataloga com a precursora d’aquest gènere literari; Àngels Garriga (1898-1967), pedagoga, mestra i escriptora; Pilar Bertran Vallès (1905-1998), primera directora de la biblioteca Popular de Manresa; o Joana Raspall (1913-2013), escriptora, lexicòloga bibliotecària; entre moltes més.

Però encara resten algunes caselles per obrir i dones per descobrir. Podeu conèixer-les a l’Instagram de Tina Vallès, que ens obsequiarà fins el dia 24 de desembre amb nous descobriments.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de tina vallès (@tinavalles76)

Més enllà del calendari d’advent

Vallès s’ha sorprès de l’interès que ha despertat la seva iniciativa: “Pensava que era una cosa que interessaria als qui sempre parlem d’això, que som un públic molt acotat; però veig que realment ha creat interès, i que la gent segueix i difon el que penjo.” Per exemple, diu que molta gent hi connecta gràcies a les imatges de les cobertes de llibres, que els fan viatjar al seu passat lector.

Per tot plegat, Vallès no vol que aquesta idea mori amb aquest calendari d’advent d’Instagram. “El calendari és molt temporal, però la idea és continuar investigant en aquest sentit i donar una mica de forma a la literatura infantil i juvenil escrita en català només per dones”, explica. Per ara, també podeu continuar descobrint noves figures rellevants del nostre passat literari als articles que publica a la secció que fa a la revista Serra d’Or. En el número de desembre, hi parla de la figura de Mercè Llimona, que també podeu conèixer al seu calendari d’advent particular.

 

“Vam decidir de convertir la queixa en una cosa útil”

The Washington Post · Susannah George i Mustafa Salim

La ràpida caiguda del règim de Baixar al-Assad, afegida a les devastadores pèrdues sofertes per l’Hesbol·là al Líban, ha estat un cop dur a “l’eix de la resistència” de l’Iran, un pilar central de la política exterior de Teheran forjat durant dècades.

Aquests darrers tretze anys de guerra civil a Síria, l’Iran ha dedicat una gran quantitat de recursos, tant financers com militars, a apuntalar el règim d’al-Assad, que ha acabat caient en pocs dies. Amb la fi del règim, Teheran no tan sols ha perdut un soci estratègic, sinó que també li perilla la capacitat de projectar poder, clau per a la seva seguretat.

Alhora, l’Hesbol·là –amb un poder que havia arribat a rivalitzar amb el dels exèrcits dels estats del Llevant– ha estat humiliat per Israel, i ara depèn del suport de l’Iran per a reconstruir-se.

“L’eix de la resistència ha tingut un any realment dur”, va reconèixer diumenge el ministre iranià d’Afers Estrangers, Abbas Araghtxi, en una entrevista a la televisió estatal iraniana. Així i tot, va dir que els esforços dels aliats de l’Iran havien superat les expectatives, i posà d’exemple els continus atacs d’Hamàs contra Israel. “Ningú no hauria pogut predir que el front fos tan fort”, digué.

Alguns altres són més escèptics. “Sense Síria, podríem veure com tot l’eix de la resistència es desfà”, diu un diplomàtic occidental, que parla anònimament.

Dins l’Iran, la notícia de la caiguda d’al-Assad ha desfermat un torrent de crítiques a la política exterior de Teheran. Fins i tot els partidaris de l’ex-president sirià han qüestionat la decisió de destinar milers de milions a un règim que ha fet aigües tan de pressa. “Els iranians poden estar contents: ningú ja no es gastarà els diners de la nostra nació a mantenir teranyines”, ironitzà a X Heixmatol·là Falahatpixeh, ex-diputat iranià.

L’eix –una aliança informal de grups armats amb el suport de Teheran, del Iemen fins a Gaza– sembla passar un moment dolç després de l’atac del 7 d’octubre d’Hamàs contra Israel. En resposta a aquella matança, que agafà tot el món de sorpresa, l’Hesbol·là al Líban, els hutis al Iemen i un seguit de grups armats a l’Irac uniren esforços, en suport d’Hamàs, per atacar Israel i els interessos dels Estats Units a la regió.

Però, poc més d’un any després del 7 d’octubre, Israel ha escapçat la cúpula d’Hamàs i de l’Hesbol·là: n’ha assassinat els dirigents i n’ha desgastat les forces a Gaza i al Líban. Els atacs de l’Iran contra Israel, paral·lelament, no tan sols no han dissuadit el govern de Netanyahu, sinó que també han evidenciat les febleses del règim dels aiatol·làs.

L’Iran va disparar prop de dos-cents míssils balístics contra Israel a l’octubre, l’atac més significatiu d’una guerra encoberta que fa dècades que s’allarga. Però el bombardament, interceptat en gran part per les defenses israelianes, fou poc destructiu. Les represàlies d’Israel, en canvi, van destruir una de les joies de la corona del poder militar iranià: les defenses aèries.

“L’Iran ha de reconsiderar l’estratègia d’aliances”, diu Maria Luisa Fantappie, directora del programa del Llevant de l’Institut d’Afers Internacionals de Roma. “Els aliats s’han convertit més en una càrrega que no pas en un actiu.”

El règim iranià sempre ha defensat davant els seus ciutadans que l’eix de la resistència els proporciona una capa de protecció: en compte d’haver de combatre els enemics a casa, poden lluitar-hi a centenars de quilòmetres de distància.

Tanmateix, la guerra regional desencadenada per l’atac del 7 d’octubre, tanmateix, ha posat a prova aquesta lògica. “L’eix no és una forma eficaç de projectar poder –diu Fantappie–. Ben al contrari: projecta feblesa.”

Després de l’enderrocament del règim d’al-Assad, diumenge, el govern iranià va guardar silenci. El comunicat que el ministeri iranià d’Afers Estrangers acabà emetent, finalment, optà per emfatitzar el llarg historial de relacions entre l’Iran i Síria. “Les relacions entre les dues nacions de l’Iran i Síria tenen una llarga història, i han estat sempre amistoses”, digué el ministeri. I afegí: “Confiem que continuïn.”

En mobilitzar forces a Síria, la setmana passada, per a protegir el règim d’al-Assad, l’Iran va demanar als seus aliats que protegissin les línies de proveïment que connecten Teheran amb l’Hesbol·là, al Líban.

Dies després de la invasió del grup islamista armat Hayat Tahrir al-Sham (HTS) a Alep, Araghtxi visità al-Assad a Damasc. En sortint, al palau presidencial, els mitjans iranians van publicar imatges de Araghtxi sopant en un restaurant del centre de la ciutat.

Però a mesura que els rebels continuaven avançant, la preocupació de l’Iran aviat va esdevenir pànic. “El més sorprenent va ser la incapacitat manifesta de l’exèrcit sirià i la velocitat de l’ofensiva rebel”, digué Araghtxi durant l’entrevista a la televisió estatal iraniana. Fins i tot al-Assad, assegurà, “es va quedar parat per l’estat del seu exèrcit”.

Araghtxi va viatjar a Bagdad divendres per provar d’aglutinar esforços en defensa del règim sirià. Però les forces d’al-Assad ja havien perdut la ciutat de Hama i començaven a retirar-se dels suburbis de Damasc.

L’Irac, per una altra banda, es va negar a enviar tropes a Síria. “El ministre d’Afers Estrangers iranià se n’anà de l’Irac decebut”, explica un funcionari del govern iraquià amb vincles amb les milícies xiïtes del país. Araghtxi tenia coll avall que Bagdad faria costat a Teheran, com havia fet en la guerra civil de Síria, i es va sorprendre molt de constatar la negativa iraquiana.

Aquella nit mateix, segons que explica un diplomàtic regional, Teheran arribà a la conclusió que al-Assad era una causa perduda i ordenà l’evacuació del personal militar i de l’ambaixada iraniana a Damasc. Després de quatre dècades com a aliats, Teheran perdia un dels seus socis estratègics a la regió.

Comandants i diplomàtics iranians van córrer cap a l’aeroport de Damasc. Alguns altres van provar sort a les carreteres que connecten Síria amb el Líban i l’Irac, segons que explica el diplomàtic i un funcionari iraquià.

“El govern sirià, i el Baixar al-Assad mateix, ja no tenien esme de mantenir-se en el poder”, va dir diumenge Mohàmmad Ghaderi, analista geopolític iranià, en declaracions a l’agència de notícies estatal de l’Iran. Ghaderi refusà també la idea que l’Iran hagués abandonat el seu vell aliat. “L’Iran ha donat suport a Síria fins al darrer moment”, afirmà.

Les crítiques al règim dels aiatol·làs, tanmateix, van ser generalitzades fins i tot dins l’Iran. Molts iranians, de fet, van instar els seus dirigents a treure lliçons de la caiguda d’al-Assad. “El fet que les ciutats de Síria hagin caigut com fitxes de dòmino en mans dels rebels ens ensenya una lliçó molt important: el principal aliat de tot govern és el seu poble”, escrigué a X Abdolreza Davari, ex-assessor de l’ex-president iranià Mahmud Ahmadineiad. I afegí: “La satisfacció dels ciutadans és una condició necessària per a la supervivència de qualsevol govern davant atacs externs.”

Mustapha Salim informa de Bagdad estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La gota freda ha devastat el sector editorial valencià. S’han perdut fons editorials sencers i hi ha llibreries que han estat totalment destruïdes. L’Associació d’Editorials del País Valencià calcula que hi ha més de cinquanta editorials i distribuïdores que han perdut més d’un milió d’exemplars, valorats en més de quatre milions i mig d’euros. Això, sense tenir en compte els danys a les instal·lacions, equipaments i vehicles propis.

En un reportatge de VilaWeb, per exemple, una de les propietàries de la llibreria la Moixeranga de Paiporta explicava que l’aigua s’havia endut prestatgeries senceres i que no havien pogut salvar ni un sol llibre. Ella mateixa calcula que han perdut uns noranta mil euros, tot i que costa de fer els càlculs, perquè també han perdut els ordinadors amb tota la informació a dins.

“Obrir, obrir i obrir”: l’obsessió de les llibreries destruïdes per la gota freda

D’una altra banda, una de les distribuïdores més afectades és Gea Llibres, situada al polígon l’Oliveral, a Riba-roja de Túria. I també la distribuïdora Sendra Marco, de Picanya. Això fa que la cadena de distribució del llibre valencià funcioni sota mínims, en aquest moment. Tot això són tan sols alguns exemples, però el gremi calcula que gairebé una tercera part del sector n’ha sortit perjudicat. Per això enguany un dels especials de llibres que fem cada Nadal a VilaWeb el dediquem a editorials que han estat castigades per la gota freda. Hem seleccionat tres llibres de cada editorial, prioritzant-ne les novetats. Així i tot, alguns dels llibres no ho són. Si voleu consultar el fons del catàleg sencer de cada editorial, també us en deixem l’enllaç de la pàgina web. Comprar i regalar llibres d’aquestes editorials per Nadal ajudarà el sector a recuperar-se després de la catàstrofe

Per una altra banda, demà, de 12.00 a 20.00, a la sala d’actes del MuVIM hi haurà instal·lada una gran llibreria solidària gestionada de manera cooperativa per trenta editorials i onze llibreries damnificades. Podeu passar-hi a deixar llibres. Al vespre, hi haurà presentacions de llibres, recitals poètics, actuacions musicals… Podeu consultar-ne l’horari.

Editorial 3 i 4

• La dansa de l’atzar, Ferran Garcia-Oliver. Premi Andròmina de Narrativa
• Una tendresa oculta. Poemes escollits, Vicent Andrés Estellés
• Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de ‘La mort i la primavera’, de Mercè Rodoreda, Neus Penalba

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de 3 i 4.

Editorial Afers

• La fràgil memòria, Josep Lozano
• Àlbum del naufragi, Pep Valsalobre
• Final d’imperi, Xavier Serra

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web d’Afers.

Andana Editorial

• Allà on vagis, el meu amor anirà amb tu, Birgitta Sif. Il·lustració: Birgitta Sif
• Tornar a començar, Oliver Jeffers. Il·lustració: Oliver Jeffers
• Paula Lapuça, Anna Kempt. Il·lustració: Adam Beer

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web d’Andana.

Animallibres

• La mare és un llop!, Ilan Brenman. Traducció: Josep Franco. Il·lustració: Fran Parreño.
• Al·lucina amb la física de casa teva, The Amazing Theatre of Physics. Traducció: Rudolf Ortega. Il·lustració: Tomáš Kopecký.
• Quatre persones diferents no somien el mateix, Muntsa Mimó

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web d’Animallibres.

Balandra Edicions

• L’essència de l’arbre, Maria Carme Arnau i Orts
• El temps de cada cosa, Raquel Ricart. Il·lustració: Paco Giménez.
• Entre dones, diverses autores

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de Balandra

La Batidora edicions

• El miop invisible que sobrevolava la ciutat, Teresa Ortells. Il·lustració: Montse Español
• Las meues pors no em fan por, Miguel Alayrach. Il·lustració: Mónica González
• El bruixot Maduixot, Mari Carmen González. Il·lustració: Sílvia Álvarez

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de Batidora edicions.

Editorial Bromera

• Envia Nudes, Saba Sams. Traducció: Sebastià Portell
• Bestiari, Vicent Pardo
• Cremareu aquesta carta, Tomàs Llopis. XXXIV premi de novel·la Ciutat d’Alzira

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de Bromera.

Edicions del Bullent

• Peret, Enric Valor, Jordi Raül i Isabel Corbalán (Il·lustracions)
• La cadira de l’artista indòmit, Ester Vizcarra
• La terra i la paraula, Juli Capilla

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web d’Edicions del Bullent.

Camacuc

• Estellés per Estellés, Manel Gimeno, Julia Cejas, Jesús Huguet, José Fonollosa
• El pirata Dragut a Cullera, Manel Gimeno
• Ací hi ha gat en sac, Pau Marqués

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de Camacuc.

Llibres de la Drassana

• València, riu i platja, Felip Bens
• Aitana Torrent i la Cort de la Quarantamaula, Alfons Pérez Daràs
• La promesa dels divendres, Rafa Lahuerta

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de Llibres de la Drassana

Llibres de l’Encobert

• Canalles, diversos autors
• Contes valencians, Vicente Blasco Ibáñez
• Contes valencians 2: Contes de la condemnada, Vicente Blasco Ibáñez

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de Llibres de l’Encobert

La Orquídea de Darwin

• Història del medi ambient: una història de dones, José Albano López. Il·lustració: Justo R.R.
• La doctora Residu. El monstre del clavegueram, Víctor Benlloch. Il·lustració: Pedro Simón
• Betlem Petrie i el misteri de la torre, José Albano López. Il·lustració: José Albano López

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de La Orquídea de Darwin.

Perifèric Edicions

• Un ram convuls de síl·labes de vidre. Homenatge a Vicent Andrés Estellés, Josep Lozano i Salvador Vendrell
• La llum mirada, Vicenç Llorca. Premi Crítica Serra d’Or 2024
• Un crim entre tarongers, Mariona Casas. Premi Benvingut Oliver 2021 de narrativa juvenil

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de Perifèric Edicions.

Savanna Books

• Migrants, Vanesa Freixa
• Llavors, Cristina Camarena i Vanesa Freixa
• El regal, Cristina Camarena. Il·lustració: Noemí Villamuza

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de Savanna Books.

Sembra Llibres

• Un estiu, Clàudia Serra
• Fins on ens elevem en la foscor, Sequoia Nagamatsu
• Homes, amor i cures, Masculinitats contra l’auge reaccionari, Francesc Miró

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de Sembra Llibres.

Unaria Edicions

• Deu noms abstractes i una bicicleta, Salva Belenguer, Unaria. Premi de narrativa breu Josep Pascual Tirado, de Castelló
• Arrapats, quan la terra es porta al damunt, Pere Duch
• Sobre tots els àngels caiguts, Guillem Rosselló. Premi de narrativa breu Josep Pascual Tirado, de Castelló

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web d’Unaria Edicions.

Vincle Editorial

• El somriure d’Heràclit, Josep Chambó
• Foc de magranes, Ramon Guillem
• La línia que em travessa, Gràcia Jiménez Tirado

Podeu consultar tot el catàleg de l’editorial a la web de Vincle Editorial.

Carl von Clausewitz (1780–1831) va ser un militar prussià, teòric de la guerra, un dels pensadors més influents sobre estratègia, siga militar o política. És conegut pel seu llibre De la guerra, una obra imprescindible que analitza el conflicte armat amb múltiples perspectives: política, filosòfica, psicològica i pràctica.

Les idees de Clausewitz han estat estudiades i debatudes per militars, polítics i acadèmics de fa dos segles. I els seus conceptes tan encertats s’apliquen no tan sols a la guerra convencional, sinó també a àmbits com ara les relacions internacionals, els negocis o la presa de qualsevol decisió estratègica.

És en aquell llibre, publicat pòstumament, que Clausewitz evoca en un moment determinat allò que anomena moralische Kräfte –la força moral, per oposició a la força física.

Ell sosté que les victòries militars (i ho podem extrapolar perfectament a les victòries polítiques) no tan sols derroten físicament l’oponent, sinó que també li minen durant molt de temps la voluntat de resistir, la capacitat d’enfrontar-s’hi. I això origina un efecte psicològic que pot arribar a tenir més impacte que les pèrdues materials o de vides humanes.

Per a Clausewitz, la guerra és un acte de força destinat a doblegar l’enemic i les victòries passades creen un llegat d’intimidació que influeix en les accions futures dels rivals.

I ahir, a les Illes, vam tenir un exemple evidentíssim de la validesa de les seues teories, quan la presidenta balear Marga Prohens va fer un gir de 180 graus en relació amb la llengua catalana, a més de frenar la derogació de la llei de memòria històrica. Era previst que ahir es votaria la proposta de Vox perquè el català deixàs de ser llengua vehicular a l’escola, amb el vot afirmatiu del PP. Però, en plena picabaralla entre els dos partits, la dirigent del PP no solament es va fer enrere, sinó que va criticar qualsevol intent de “carregar-se la llengua pròpia d’aquesta comunitat”. Cal veure-ho per creure-ho.

En el canvi de línia sobtat del govern balear és evident que hi influeix la tensió amb el seu soci d’investidura. L’extrema dreta és un pes feixuc per al PP, com van explicar a la presidenta batlles i representants de totes les illes en una reunió precipitada, diumenge. Això hi influeix, però encara hi influeix més el fet que la llengua a les Illes és intocable. Siga per convicció o siga per aquest argument utilitari que Clausewitz va descriure perfectament en el seu llibre: pel llegat d’intimidació.

Perquè a les Illes tothom és conscient de què li va passar al president Bauzá, arran de l’extraordinària reacció social contra els seus atacs al català. Les samarretes verdes van tombar el seu govern i van originar una crisi de confiança social en el PP que encara dura. Prohens, simplement, no vol acabar com Bauzá i, per tant, refredant la política agressiva que havia dut fins ara, opta per la prudència, aprofitant les circumstàncies del moment.

I aquest exemple, tan positiu, crec que ens hauria de fer reflexionar a tots: les victòries persisteixen i creixen amb el temps. Cada vegada que demostrem de què som capaços com a país, com a societat, això deixa un pòsit polític, que va formant aquest “llegat d’intimidació” que els enemics senten en la pròpia pell. I que els atemoreix, per més que facen mans i mànegues per dissimular-ho en públic.

Les samarretes verdes seran sempre una garantia, que en tot cas cal renovar i actualitzar, però que ja no cal inventar. Com ho és el fang a la cara del Borbó a Paiporta –per més espectacles catedralicis que es vulguen fer per emmascarar-lo. Com ho són, molt especialment, les urnes del Primer d’Octubre. Els seus esforços aniran sempre en la línia de mirar de convèncer-nos que aquestes fites històriques són passat i prou, records i poca cosa més. Inservibles. Però això no és veritat i per a fer-ho avinent de tant en tant passa alguna cosa, hi ha un fet com el d’ahir a Palma, que ens ho recorda i ens en fa conscients.

 

PS1. Els kurds de Síria estan preocupats amb raó per l’ascendent de Turquia entre els rebels islamistes que han aconseguit d’enderrocar el règim dels al-Assad. Turquia no té cap més obsessió que liquidar els kurds i evitar que es consolide l’autogovern kurd a Síria, després de la consolidació de l’autogovern kurd a l’Irac. Amina Hussein n’ha parlat en aquesta entrevista exclusiva que us oferim avui a Evin Siewd, copresidenta de l’autonomia kurda de Síria: “Turquia aprofita el buit a Síria per intensificar els atacs contra els kurds”.

PS2. Joan Isaac acaba de publicar un doble CD que recull el concert que va fer al Palau de la Música Catalana amb motiu dels seus cinquanta anys fent cançons. Andreu Barnils l’ha entrevistat i han parlat no solament de música, sinó de moltes altres coses: “Deixar de cantar és de covards“.

PS3. VilaWeb us ofereix avui un especial de llibres publicats per editorials valencianes que han estat víctimes de la gota freda, i els enllaços per a poder-los comprar. Totes les llibreries i totes les editorials del país són importants, però crec que tothom pot entendre la necessitat especial, enguany, d’ajudar aquest grup concret. Compreu, si podeu.

Dissabte passat, dia 7, un plenari de l’ANC –del secretariat de la qual forma part una servidora– va aprovar, amb una majoria propera als dos terços, un nou full de ruta de l’entitat, que haurà de ser discutit i, si s’escau, oportunament corroborat per les seves organitzacions de base.

Un full de ruta és, com se sap, un promptuari d’instruccions per a un soldat en campanya: em complau, doncs, que l’actual document de l’ANC contingui, en la seva voluntat de fer la independència unilateralment, l’accepció genuïna del mot, que amplia el concepte –programa d’acció, plans d’actuació, fites a assolir…– amb què generalment se l’associa de manera restringida. En una paraula: aquest nou full de ruta de l’ANC, que aposta per una mobilització continuada per arribar a la independència sense demanar permís a ningú, exigirà més militància al moviment, que sempre haurà d’estar en campanya.

Perquè, ras i curt, fer una independència unilateral vol dir aconseguir que un moviment de masses tingui una lúcida i persistent consciència d’antagonisme amb el sistema de domini colonial (extracció econòmica) i de control totalitari (opressió política) que Espanya exerceix sobre Catalunya i contra. I això demana d’organitzar l’antagonisme. Allò que no aborda, amb una prudència exquisida, el full de ruta aprovat.

En efecte, el document de l’ANC dibuixa escenaris d’una hipotètica crisi del domini d’Espanya a Catalunya basats en una nova onada independentista. Mobilitzacions, noves formes de lluita, coordinació amb altres entitats i, en última instància, represa política, haurien de situar de nou l’independentisme en una posició central per articular, per mitjà dels mecanismes democràtics coneguts i reconeguts, l’hegemonia política i la independència pacífica. És un full de ruta, doncs, que, sense oblidar d’on venim, adopta una posició que, sense intenció pejorativa, però havent après les lliçons del passat immediat, anomeno possibilista. 

Què vull dir amb això? Doncs, que es posa molt l’accent en fets de consciència per acumulació –informació, mobilització, acció, organització–, que hauran de crear escenaris de conflicte, provocar salts qualitatius en els enfrontaments, i, en última instància, generar noves oportunitats de posar Espanya contra les cordes (a la manera del Primer d’Octubre, però sense les mediacions polítiques ja caduques: v. les últimes intervencions de Junqueras i Puigdemont).

Els problemes que planteja aquest possibilisme són de dos ordres, profundament i dialècticament, lligats. El primer problema és l’evolució de la mateixa Espanya cap a posicions d’una bel·ligerància explícita (catalanofòbia sense complexos dins Catalunya: ja tenim els bàrbars dins la Ciutadella) i d’una soterrada voluntat institucional “pacificadora” per tal d’anorrear la virtus que ha constituït la catalanitat al servei de la res publica, representada, ara i aquí, per l’ètica independentista. Amb tot això, vull significar que aquesta Espanya és actualment molt més perillosa que la de fa set anys, per la senzilla raó que, respecte a Catalunya, combina sense complexos la simulació (fer veure que és un estat democràtic quan de fet practica el totalitarisme) i la dissimulació (fer creure que és un estat pacífic mentre de fet practica una repressió planificada i sistemàtica). De manera que esperar una evolució pacífica del conflicte, per molt pacifistes que ens mostrem, toparà, d’una manera una altra, amb el doble vessant totalitari i repressiu d’Espanya.

En conseqüència, el segon problema –que el full de ruta no té en compte– és com atacar i vèncer aquest doble vessant del domini espanyol sobre Catalunya. Cosa que exigiria posar explícitament l’antagonisme en el primer pla de l’escenari polític. I el full de ruta de l’ANC no ho fa perquè és reu d’una visió idealista, o mecànica, de la relació entre moviment de carrer i poder constituït. I les coses no funcionen d’aquesta manera. Podien haver funcionat, hipotèticament, quan es disposava d’una politja de transmissió (partits, parlament i govern independentistes), però, després del Primer d’Octubre, no disposem d’aquella politja tranquil·litzadora. I això vol dir que el poder des de baix, el poder mobilitzat, el poder de la gent ha d’esdevenir poder constituït en una nova res publica –una República Catalana.

Si les coses són així, és difícil que l’actual teixit institucional d’arrel espanyola, vigilat pels espanyols, i controlat pels poders espanyols, pugui ser gaire útil per a fer la independència unilateral. En conseqüència, caldrà partir d’un poder de base que, des del primer moment, porti el segell distintiu de l’antagonisme. En tal cas, cap full de ruta no pot preveure quins nivells de lluita i d’organització caldrà assolir per a enfrontar-se decididament i conseqüentment a la dominació espanyola. La consciència, capacitat de lluita i organització del moviment diran fins on es vol anar i de quina manera. Però bé podem establir hipòtesis que no són contemplades en el full de ruta aprovat pel secretariat de l’ANC.

La setmana vinent, si aquest diari ens dóna corda, intentarem parlar d’aquest tema cabdal.

 

Joan Isaac al Palau va ser el concert que es va fer al Palau de la Música Catalana l’any passat, que va resumir cinquanta anys de carrera, i setanta de vida, del cantautor Joan Vilaplana i Comín (1953) conegut per Joan Isaac. Aquests dies ha sortit el doble CD de Discmedi que recull el concert. Per això VilaWeb ha entrevistat Joan Isaac al barri de les Corts, a Barcelona, on viu de fa anys. Repassem la seva vida de cantautor, la seva feina de farmacèutic, els seus orígens familiars.

Joan Isaac, cantant (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Qui era la senyora Comín?
—La meva mare, a part de cuidar-se dels seus fills, es llevava cada dia a les cinc del matí per obrir la botiga i vendre pa. Una vida molt sacrificada, molt dura, però al mateix temps una vida amable, perquè el barri la Plana d’Esplugues era molt familiar, molt planer. Un barri en què convivien gent immigrada andalusa i extremenya amb gent del país, gent catalana. El senyor Vilaplana era el meu pare, el forner. Ho van passar a un germà, però malauradament va morir. El meu germà va morir a quaranta-cinc anys d’infart cerebral i em vaig quedar sol.

—I de jove, per què vau fer la carrera de farmàcia?
—Encara m’ho pregunto, jo. Vinc d’una família humil, de treballadors, i una de les aspiracions més grans que tenia la generació dels meus pares era que els seus fills tinguessin una carrera. Senzillament era això. El gener del 78 me’n vaig anar a fer la mili a València, quan va sortir l’oportunitat de comprar una farmàcia al Barri Gòtic de Barcelona. Va haver-hi tot el boom de l’heroïna i de les xeringues. La farmàcia era tota confidència, una veritable caixa de confessió de gent humil que tenia problemes. Van ser quasi trenta-cinc anys d’alternar la feina com a cantant amb la de farmacèutic, fins que la vaig traspassar.

—Us ha agradat fer de farmacèutic?
—No, gens. Em va agradar la funció social del farmacèutic de barri. Estava a Gignàs amb Ataülf. Al carrer d’Ataülf hi va viure en Jaume Sisa molts anys. I en Pi de la Serra vivia al meu costat, també.

—El servei militar a València, heu dit? Si jo dic Baragaño, què em dieu?
—Quan Vicent Partal, el vostre director, al programa Et faran un home, sobre els abusos a la mili, parlava que un tal Baragaño fins i tot el va amenaçar de mort, dic: “Hòstia, si aquest és el Baragaño que jo coneixia!” A mi em va tocar València, en un campament de Paterna, on vaig fer la instrucció. Hi havia un sergent que ens les va fer passar putes a molts companys meus, sobretot companys catalans, que els tenia un odi especial. Era Baragaño.

—Sou casat, i amb fills, veig.
—Sí, jo he estat reincident amb el matrimoni. Em vaig casar amb una italiana l’any 80. No va anar bé. Al cap de cinc anys vaig conèixer una dona que era clienta meva de la farmàcia perquè treballava a Correus. I ja fa trenta-cinc anys que estem junts, amb dues filles, Paula i Eva.

—Joan Isaac, gran coneixedor d’Itàlia, oi?
—Vaig descobrir la música italiana, i Itàlia posteriorment, quan vaig estar casat amb l’Elsa. Em va fer descobrir un món de cantautors que jo no coneixia, com Lucio Dalla, De Gregori, Paolo Conte, Roberto Vecchioni o Fabrizio de André, que és un déu. Fabrizio de André és com en Serrat aquí. I  després ha arribat molta gent jove, boníssima, com Vinicio Capossela, que ja ha entrat una mica, sí.

Joan Isaac, cantant (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Comenteu la frase “La Generalitat de Catalunya els cantautors us ha tractat sempre molt bé, especialment als anys vuitanta”.
—Ha! Gran frase, aquesta. El que més m’emprenya d’aquest país és la immolació, l’autoodi, aquesta mena de foguera de Sant Joan, aquest costum tan mediterrani de cremar el que és vell per fotre foc nou. Una vegada Josep Cuní, en una entrevista, em va dir: “Parlant de la crisi dels vuitanta, vosaltres us pensàveu que quan arribés la democràcia això seria com França o com Itàlia i va resultar que us vau equivocar perquè això no ho és.” Li dono absolutament la raó: a França i a Itàlia hi ha un gran amor per allò que és seu. La cultura italiana potser és massa tancada en si mateixa, però la cultura francesa és una cultura en què la gent s’ho creu d’una manera absoluta. Actualment, un dels personatges que ven més discos a França és Jacques Brel i Charles Aznavour.

—Encara?
—Encara ara. Això què vol dir? Que la gent creu en la seva cultura. I aquí als anys vuitanta es va decidir que nosaltres ja no servíem de res. I llavors es van abocar molts diners en l’aflorament del rock en català, i semblava que en aquest país no podia conviure tot això. I això sempre ens ha passat. Pensa que jo vaig plegar de fer música del 1984 al 1998. Aleshores vaig tornar-hi.

—Cap govern de Catalunya no ha destinat més del 2% del pressupost a la cultura.
—És acollonant. Perquè es parla molt de l’extrema dreta, de la introducció d’aquests partits xenòfobs, antidemocràtics, masclistes… Però tot això s’evitaria en gran manera si la gent tingués més accés a la cultura. Jo no entenc com una dona pot votar Vox, per exemple. Només ho entenc si penso que aquesta persona és profundament inculta.

—Luis Garcia Gil és el vostre gran estudiós?
—L’únic llibre que m’han fet a mi, de la meva història, ha estat d’un escriptor gadità i a més en castellà. Aquí s’han editat llibres de cançons meves i poemaris i llibres de contes, però mai un estudiós ha fet cap estudi sobre la meva vida i obra.

—I amb Luis Eduardo Aute, per què aquesta gran amistat amb Aute?
—Som com germans. Amb l’Aute érem molt coincidents en la manera d’entendre la cançó i les temàtiques de les cançons. Al final, es crea al voltant de la solitud, de la mort, de la guerra. I l’Aute era això: era amor, sexe i mort. Li vaig proposar de traduir-li les seves cançons al català, en quartet de corda i piano. El dia que li vaig portar el disc acabat a Madrid es va fotre a plorar com un nen. El pare d’Aute era català, i el català el parlava amb el seu pare, que era un dels dirigents de Tabacos de Filipines. Per això l’Eduardo va néixer a Manila, on hi havia Gil de Biedma.

—Fa un any que vau fer aquest concert. Ara en publiqueu el CD en directe. Això vol dir que ja heu plegat?
—Com deia el Rexach, córrer és de covards. Doncs jo penso que deixar de cantar també és de covards. Un és artista i compositor de cançons des que comença a fer-ho fins que es mor. Deixar l’ofici d’escriure i de fer cançons, no puc fer-ho. Evidentment, intento fer cada cop menys concerts, però concerts molt ben muntats. El concert del Palau per mi va ser una nit històrica, absolutament. El teatre ple, i tenia a l’escenari Paco Ibáñez, Serrat, Maria del Mar, Roger Mas, Sílvia Comas, Carme Sansa, Pemi Fortuny. Una nit en què jo, d’alguna manera, em vaig fer un regal a mi mateix. L’any 2023 es va editar un disc, es va editar un llibre antològic de cançons meves a Llibres del Segle, i Discmedi em va proposar fer una integral discogràfica. He gravat 26 discos. Doncs això posar-ho dins d’una caixa. Tinc una integral discogràfica, que no tothom ho pot dir, en aquest país.

Joan Isaac, cantant (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—L’any 2023 vau publicar una cançó que diu “Què n’heu fet d’aquell diumenge?”
—Jo em vaig sentir molt enganyat després del Primer d’Octubre. Però enganyat profundament. Enganyat com a persona i enganyat com a poble. Penso que quan vaig explotar i vaig escriure aquesta cançó va ser quan vaig sentir una política catalana, a l’exili, que va dir que anàvem de catxa. Això em va fotre molt de mal. Molt de mal. Jo vaig votar aquí a l’Escola Industrial, veient les imatges del que passava arreu del país. Anava amb els meus fills i tenia por. Que posteriorment una política digui que anàvem de catxa, però dona, com ho pots dir, tot això?

—A favor seu he de dir que, precisament ella, s’hauria estimat més no anar de catxa.
—A mi em fa fotre molt de mal, això, perquè anar de catxa vol dir: us vam enganyar. Us vam enganyar perquè no teníem res preparat. I ho sé per altres polítics, que no hi havia res preparat. Per tant, hòstia, compte, compte, perquè hi ha tot un poble darrere. I el desencant que existeix en el moment independentista actual ve d’allà, ve d’allà.

—Heu arribat a abstenir-vos després?
—No, jo sempre he votat.

—Sou amics amb Serrat, cosa que demostra que la política a vegades no evita l’amistat.
—El Serrat és amic meu i a mi m’és igual què pensi políticament. Jo l’admiro com a artista. I a més et diré una cosa: és un dels paios més generosos que he conegut mai. I al meu món tothom tendeix a l’egocentrisme. En Joan és un paio que és amic, i no parlem mai de música, parlem només de futbol.

—El dia del concert diu que jugava el Barça.
—Li vaig dir, escolta, quan surtis digues-me el resultat. I me’l va dir: “Nen, guanyem d’1 a 0.” Serrat és el meu ídol de sempre. Amb la primera setmanada que em van donar els meus pares, em vaig comprar un disc senzill d’en Serrat.

—De quina de les vostres cançons esteu més orgullós i a la vegada el públic no l’ha agafada bé?
—Hi ha una cançó que penso que em defineix molt a mi com a persona: “Em declaro innocent”. He estat un personatge que ha anat molt contra corrent de les coses. Continuo fumant, per exemple. Anar amb el corrent contrari m’ha servit per a creure en mi, en el que faig. En aquest ofici si no creus en tu, ho tens malament.

—Que Roger Mas fos a l’escenari és perquè hi ha hagut una mena de traspàs intergeneracional?
—Hi ha una generació als anys vuitanta que ho passa molt malament. Són gent com Sílvia Comas, Joan Amèric, Miquel Pujadó. Es va desmuntar tot el sistema d’organització de concerts dels petits teatres, dels cafès teatre, on es podia fer jazz, cançó, música clàssica. Tot això es va oblidar. I, gràcies a Déu, d’alguna manera, als anys noranta comença a sorgir una generació que encara creia en aquesta manera de fer cultura, de fer cançó. I en Roger n’és un exemple. Considero que és un paio que pot tenir una carrera molt llarga. És molt difícil de tenir una carrera molt llarga i fer una discografia completa.

Evin Siwed és des de primers d’aquest any la copresidenta del Consell Executiu de l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria (AANES). En el territori conegut pels kurds com Rojava, els càrrecs principals són detentats per una presidència doble que té en compte criteris de representació de les dones o de les minories.

Siwed va estar involucrada en organitzacions de dones (Kongra Star) del 2016 al 2021, va treballar al Centre de Consulta i Investigació Diplomàtica fins el 2022, i va representar l’Administració Autònoma durant dos anys a la regió del Kurdistan iraquià.

Hi parlem en aquesta entrevista de les perspectives creades arran de la caiguda del règim de Baixar al-Assad.

—Com valoreu la situació actual?
—Segurament, hi va haver un acord entre les potències hegemòniques per a Síria. Feia catorze anys que el país estava en guerra. La caiguda del règim en menys de deu dies no és pas una casualitat, ans al contrari. Això mostra un pla ben preparat que va començar a la ciutat d’Idlib, després Alep, Daraa i Sweida, fins a la capital, Damasc. Segurament, aquest pla hauria necessitat molt de temps. La caiguda del règim ha portat el país a una nova etapa de canvis radicals i seriosos. Ha deixat un buit dins el país, que també ha portat la caiguda de la lliura siriana. Feia anys que hi havia guerra. Hi ha un desacord entre totes les parts, ningú no accepta l’altre. La neteja ètnica duta a terme a molts llocs és horrorosa. Milers de persones viuen a casa d’altra gent i en saquegen les propietats. Per això hi ha una situació d’emergència molt complicada, que necessita molta atenció, entesa i temps per a solucionar-la.

—Després de l’entrada de grups armats i membres de l’Organització per a l’Alliberament del Llevant a Alep, milers de civils van fugir. L’AANES els ha rebut. Quins són els preparatius de l’AANES per a afrontar la crisi de desplaçats en aquestes circumstàncies? Té la capacitat de satisfer les necessitats de centenars de milers de desplaçats?
—Més de 120.000 persones han arribat a les nostres zones. La majoria és d’Afrin, Shahba, Tal Rifaat, Alep i, fins i tot, d’Idlib. Acollir tanta gent no és fàcil. Tots van fugir de la seva ciutat el 2018 per una operació militar turca que va portar a l’ocupació de casa seva. A l’AANES, no hi havia preparació per a rebre’ls així de cop. És la segona vegada que aquestes persones fugen de casa seva. N’hi ha molts que feia més de sis anys que eren en camps de desplaçats. Volien tornar a Afrin, però ara es veuen més allunyats de la seva ciutat. L’AANES els va obrir la porta, igual com la va obrir per acollir els que fugien de l’últim conflicte israeliano-libanès.

—Heu rebut algun suport internacional o d’organitzacions internacionals per als desplaçats?
—Fa anys que aquesta zona està assetjada i sancionada per l’embargament internacional. El país fa anys que està en guerra. La majoria de les ciutats, com Raqa, on sóc ara, és destruïda. La situació de guerra continua. Fem tant com podem per ajudar aquestes persones. L’ajut directe de les persones i del poble en general és el més eficaç i àgil. Tots els ciutadans s’hi han unit i s’abracen en aquesta situació.

—Quins són els plans de futur de l’Administració Autònoma a la llum del que passa ara?
—L’AANES es va establir per satisfer les necessitats del poble de la regió. Els qui segueixen el tema sirià i del nord i est de Síria ja saben com els civils van defensar aquesta zona. Construïm tots plegats una administració que fins ara ha passat moltes etapes i exàmens difícils. La qüestió més important ara és mantenir-se drets, continuar i frenar els atacs de Turquia. La situació a Manbij és greu. Hi ha una batalla ferotge. L’estat ocupant turc no ha deixat d’atacar-nos durant aquests anys. Ara aprofita el buit a Síria per intensificar els atacs. El seu objectiu era fer desaparèixer l’AANES i encara ho és.

—Teniu cap informació sobre les dones segrestades de les Unitats de Defensa de la Dona (YPJ) i els civils segrestats per les parts que actualment controlen Alep?
—Segresten les dones perquè volen trencar la seva voluntat. Les YPJ defensaran els seus membres. Com a AANES, prometem que farem tant com podrem per salvar-les.

—Hi ha relacions amb els russos, actualment?
—Sí. Parlem amb tots els qui tenen un paper a Síria.

—Amb tot el que passa a Síria i aquests canvis radicals al mapa del país, algú garanteix el seguiment d’AANES?
—L’AANES ja té uns anys. Ocupa un lloc estratègicament molt important i una població de més de cinc milions de persones. Tot això són raons per a continuar. Hem de defensar la nostra gent de totes les dificultats i grups armats. L’AANES vol representar tots els components en una futura Síria pluralista. Avui ens enfrontem a atacs i estem amenaçats. Però amb la unitat dels nostres components i el suport de la població, continuarem. Els nostres components s’han d’unir per enfortir la nostra posició en el futur del país.

 

The Washington Post · Gerrit De Vynck

 

San Francisco, Estats Units. Poques hores després de l’anunci d’OpenAI –creador de ChatGPT– de col·laborar amb l’empresa d’armament Anduril, uns quants treballadors van expressar una preocupació ètica per la possibilitat que la tecnologia d’intel·ligència artificial que han ajudat a desenvolupar es faci servir amb finalitats militars.

En un fòrum de discussió intern, alguns treballadors van refusar l’acord i van demanar més transparència als directius, segons els missatges a què ha tingut accés The Washington Post.

OpenAI diu que la seva col·laboració amb Anduril es limita a millorar amb intel·ligència artificial els sistemes que aquesta empresa de defensa ven al Pentàgon per protegir soldats dels Estats Units contra atacs de drons. Tot amb tot, alguns treballadors van demanar en missatges interns com es pot garantir que els sistemes d’Anduril amb IA no es faran servir també contra avions pilotats per humans i si els militars nord-americans els podran utilitzar de més maneres.

Un treballador va assenyalar que l’empresa semblava minimitzar les implicacions evidents de fer negocis amb un fabricant d’armes. Un altre estava preocupat pel fet que l’acord pogués perjudicar la reputació d’OpenAI. I un altre va comentar que, tot i ser per a ús defensiu, l’acord implicava igualment una militarització de la IA, recordant que Skynet, el sistema d’IA fictici dels films de Terminator que s’acaba girant contra la humanitat, havia estat dissenyat inicialment per defensar-se d’atacs aeris als Estats Units.

Els directius d’OpenAI van reconèixer ràpidament aquestes preocupacions en missatges que han estat vists per The Washington Post, i van insistir que el projecte amb Anduril es limitava a sistemes defensius destinats a salvar vides nord-americanes. Alguns altres treballadors van donar suport a l’acord i van agrair que l’empresa permetés discussions internes sobre l’afer.

“Estem orgullosos d’ajudar a protegir la gent que arrisca la vida per mantenir segurs els nostres familiars i el nostre país”, va dir Sam Altman, director executiu d’OpenAI.

Brian Schimpf, director executiu d’Anduril, va dir en un comunicat que totes dues empreses cobrien buits crítics per protegir les forces nord-americanes i aliades de noves amenaces aèries, assegurant que els soldats tinguin les eines necessàries per a romandre segurs en un panorama de perills canviant.

Tant OpenAI com més desenvolupadores capdavanteres d’IA –com ara Anthropic i Meta– han canviat les seves polítiques darrerament per permetre usos militars de la tecnologia.

La tecnologia actual d’IA encara és lluny de les representacions de Hollywood, però els directius d’OpenAI han estat molt clars sobre els riscs potencials derivats de l’ús imprevist dels seus algorismes. Un report publicat aquesta setmana amb una actualització de ChatGPT advertia que millorar la capacitat de la intel·ligència artificial també fa créixer el risc potencial associat a una intel·ligència més elevada.

L’empresa ha invertit significativament en proves de seguretat i ha explicat que el projecte amb Anduril ha estat revisat pel seu equip de polítiques. Liz Bourgeois, portaveu d’OpenAI, diu que aquests darrers mesos s’han fet sessions de retroalimentació amb els treballadors sobre la feina de l’empresa en seguretat nacional, i que tenen intenció de fer-ne més.

A les discussions internes, els directius van destacar la importància d’oferir la millor tecnologia disponible als exèrcits de governs elegits democràticament, tot adduint que els governs autoritaris no dubtarien a utilitzar la IA amb finalitats militars. Alguns treballadors van replicar que els Estats Units havien venut armes a aliats autoritaris.

A més, els executius van assenyalar que assumir projectes militars permetria d’ajudar el govern nord-americà a entendre millor la tecnologia d’IA i preparar-se per defensar-se contra l’ús que en facin possibles adversaris.

A Silicon Valley, les empreses estan més disposades a vendre tecnologia als militars, un canvi notable d’ençà del 2018, quan Google es va negar a renovar un contracte de reconeixement d’imatge amb el Pentàgon després de protestes dels treballadors.

Actualment, Google, Amazon, Microsoft i Oracle formen part d’un contracte multimilionari per oferir serveis de núvol i programari al Pentàgon. A començament d’any Google va acomiadar un grup de treballadors que protestaven contra la col·laboració amb el govern israelià pel possible ús militar de la tecnologia.

Anduril forma part d’una nova generació d’empreses, com Palantir i empreses emergents com Shield AI, que venen tecnologia avançada directament a l’exèrcit nord-americà i es presenten com a defensors patriòtics de la supremacia militar dels Estats Units.

Analistes i inversors preveuen que aquestes empreses emergents de defensa prosperaran amb el nou govern de Trump, que sembla disposat a sacsejar la manera de fer negocis del Pentàgon.

OpenAI i més laboratoris d’elit d’IA han presentat la seva tecnologia com una eina per a millorar la productivitat econòmica i aconseguir avenços en educació i medicina. El desacord dins l’empresa fa pensar que no tots els treballadors estan disposats a veure que la seva feina es vincula a projectes militars.

L’empresa creadora de ChatGPT es va fundar com una entitat sense ànim de lucre amb la missió d’assegurar que la IA beneficiés tota la humanitat, abans d’estrenar una divisió comercial amb milers de milions d’inversió de Microsoft i més empreses. Durant anys, l’empresa va prohibir l’ús de la seva tecnologia amb finalitats militars.

Al gener, OpenAI va revisar les seves polítiques per permetre alguns usos militars, com ara ajudar veterans a trobar informació sobre salut. L’ús per a desenvolupar armes o fer mal a persones o propietats continua prohibit.

Al juny, OpenAI va incorporar Paul M. Nakasone –un general retirat, ex-director de l’Agència de Seguretat Nacional– a la junta de la seva divisió sense ànim de lucre, compromesa amb la missió original de l’empresa. També ha contractat experts en política de seguretat nacional.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Al carrer de Tamarit, a prop de la rambla de Sant Antoni de Barcelona, el so de la radial és constant. Els treballadors van amunt i avall, la maquinària no para quieta i hi ha força pols. D’ençà del 18 de novembre, aquí s’hi fa la segona fase de les obres de reurbanització de la ronda de Sant Antoni, que connectarà amb la superilla de Sant Antoni.

Les obres sempre molesten els veïns, això no és pas cap novetat. Però en aquesta zona els comerciants fa temps que arrosseguen un maldecap que sembla que no tingui fi: el trencament de vidres dels aparadors amb l’objectiu de robar productes. De vegades, l’intent no ha reeixit, però hi ha locals que ho sofreixen recurrentment i ja han hagut de lamentar moltes pèrdues.

Francesca Ballester i Arpana Singh (fotografia: Albert Salamé).

A la botiga Ballester Bolsos, situada a la cruïlla amb el carrer del Comte d’Urgell, s’han trobat vuit vegades amb els vidres de l’aparador trencats aquests darreres tres mesos. Els han robat bosses de mà un parell de vegades. En total, el material sostret puja a uns cinc mil euros. La darrera vegada fou dilluns a la matinada. “Van fer servir una tapa del clavegueram envoltada amb una dessuadora per no fer soroll. I els veïns no se’n van adonar”, explica Arpana Singh, responsable de la botiga.

Una altra vegada van agafar una barra, hi van soldar una anella i la van fer servir per a pescar les bosses de mà. La policia va localitzar un dels lladres i es van quedar algunes bosses per a investigar-ne les empremtes dactilars, perquè sospiten que treballen en grup. Ja han denunciat els fets, però ara per ara no en tenen resultats.

Els plafons que han col·locat per a reparar els vidres trencats (fotografia: Albert Salamé). No és cap cas aïllat

A Ballester Bolsos ja n’estan ben farts, de reparar els vidres, perquè això també implica una gran pèrdua. Però no és cap cas aïllat.

Al costat del local, Muhàmmad Awais hi té una botiga de telefonia. Fa temps que viu al barri, però el negoci el va obrir fa tan sols un parell de mesos. I ara fa dues setmanes, dos nois, segons el testimoni d’un vianant, van esbotzar el vidre del local i van agafar-ne mòbils, portàtils i més materials valorats en 15.000 euros, a més de diners en efectiu. El local encara no té alarma i l’assegurança no li cobreix res. Se li van endur les factures dels mòbils i això ho complica tot, perquè tampoc no pot reclamar res. Ha sofert més intents de robatoris, amb ell dins el local.

Muhàmmad Awais, a l’entrada de la botiga (fotografia: Albert Salamé).

Awais es mira els prestatges que abans eren plenes de telèfons: “Hem perdut molts diners, no sabem com comprar nou material”, diu. Es pregunta per què passa això en aquest barri, a Sant Antoni. No acaba d’entendre per què els robatoris són tan freqüents. Segons ell, la solució és que hi hagi més patrulles de policia durant la nit, o bé posar càmeres. “Així no podem continuar”, exclama.

El vidre trencat de la botiga de Muhàmmad Awais (fotografia: Albert Salamé).

Al carrer de Tamarit, a l’altra banda de la vorera, Marc Vila regenta Taula i Cuina, i també n’està ben cansat, de la situació. Aquests darrers cinc mesos ha tingut tres robatoris. Se li han endut paelles, olles, ganivets i diners en efectiu. Tot plegat, valorat en més de mil euros.

El primer robatori va ser a l’agost, que van irrompre a la botiga amb una motocicleta. Ell feia vacances i era a tres hores de Barcelona. Els altres dos, al novembre. “Molta gent de l’administració em diu que posi una persiana. Sóc aquí des del 2008 i no ens ha passat mai res. Que facin la seva feina. Si la poso, l’endemà em trobaré la pintada del torracollons de torn. He d’invertir els diners en una persiana? O m’ho pagarà l’ajuntament?”, diu Vila.

Marc Vila, en un moment de la conversa (fotografia: Albert Salamé).

A Taula i Cuina, un dia van seguir el mateix modus operandi que a Ballester Bolsos: van fer servir la tapa d’una claveguera per a trencar els vidres.

Robatori de licors

Pocs metres més enllà, a la cantonada, Harvinder Pal hi té la botiga de begudes alcohòliques Wine House. D’ençà del març, li han trencat tres vegades els vidres i li han robat. Els forats són petits i els van fer servir per a extreure les ampolles d’alcohol. Aquests forats es fan en un punt estratègic: just al darrere de les ampolles de whisky, les més cares de la botiga; algunes valen cap a quaranta euros.

Harvinder Pal, a Wine House (fotografia: Albert Salamé).

En tots tres robatoris, els lladres li han sostret alcohol valorat en més de mil euros. Per sort, l’assegurança li ha cobert la reparació dels vidres i l’alcohol. Ara fa uns quants mesos hi va posar uns plafons de fusta i això ha evitat més robatoris. Pal explica que la policia ja hi patrulla, però que no es resol el problema. I, a parer seu, d’ençà que van començar les obres hi ha hagut més robatoris.

Un dels vidres trencats a Wine House (fotografia: Albert Salamé).

A la cantonada amb el carrer del Comte d’Urgell hi ha una Òptica Universitària que també ha estat víctima d’un robatori, ara fa deu mesos. Els lladres van trencar un vidre i se’n van endur ulleres valorades en més de 7.000 euros. Abans, ja havien provat de trencar-los els vidres un parell de vegades.

“És un aparador preferencial, hi passa molta gent, el dissabte és una fira total. I no ens ha quedat més remei que instal·lar persianes mecàniques”, explica la propietària, Charo González. Durant un temps, treien tot el producte de l’aparador i l’endemà el tornaven a posar per por de més robatoris.

Charo González, a l’entrada de l’Òptica Universitària (fotografia: Albert Salamé).

Els botiguers amb qui ha parlat VilaWeb tenen la sensació que les obres de Sant Antoni han convertit aquesta zona en una tapadora, sobretot a les nits. Creuen que ha augmentat la inseguretat, que no hi passa tanta gent, que resten aïllats i que això ajuda els lladres a actuar. A més, diuen que les obres s’haurien d’haver endarrerit, perquè coincideixen amb plena campanya de Nadal. “Les obres s’haurien pogut endarrerir fins el 9 de gener. Però ja ho tenen tot pactat i els contractes ja estan fets. Si hi ha endarreriments, hi ha penalitzacions”, explica Vila.

Les obres que es fan al carrer de Tamarit (fotografia: Albert Salamé). Queixes al consell de seguretat del barri

Ahir al vespre es va fer el consell sectorial extraordinari de prevenció i seguretat del barri de Sant Antoni, un espai de trobada entre els cossos policíacs i més departaments de l’ajuntament amb els veïns i comerciants del barri.

Marc Vila fou el primer d’intervenir en l’apartat dels precs i preguntes, per explicar la seva situació i fer palès el malestar dels comerciants. Segons ell, a l’octubre ja es va avisar l’ajuntament de què podria passar al carrer de Tamarit. “L’ajuntament ho sabia, però no n’han fet seguiment, no ens ha visitat ningú. Els Mossos, sí”, va dir.

En resposta a les peticions, una de les agents dels Mossos d’Esquadra va explicar que proven de fer arribar als veïns i comerciants la feina que fan per a abordar el problema. “Quan passen, causen inseguretat. Quan els tractem, ajudem a resoldre la sensació”, va dir. Quant als fets delictius, va afegir que les dades milloraven, però que hi havia casos aïllats.

Les qüestions relacionades amb la inseguretat van suscitar uns quants moments de tensió entre els veïns. Una veïna va dir que el barri es degrada. Algú també va comentar que el sensellarisme origina brutícia i problemes. I aquí és quan un activista del Sindicat d’Habitatge Eixample va fer palès que calia aturar els desnonaments i que moltes de les qüestions de seguretat es fan servir per a tapar els problemes socials. També hi hagué estira-arronses entre representants dels Comuns, el PP i Junts per Catalunya.

Un moment del consell sectorial extraordinari de seguretat del barri de Sant Antoni (fotografia: Pol Baraza).

A ca nostra (aquest ca nostra és en el Pla de na Tesa, municipi de Marratxí), fa anys que quan es tasten els albercocs es diu “aquests són des que haurien agradat a en Guillem Frontera”. El motiu és un celebradíssim article que va escriure anys enrere al Diari de Balears en què feia un elogi aferrissat d’aquesta fruita i de tot allò que comportava per al camp. En Guillem era així, capaç de fer universal una peça de fruita petita, i a la vegada capaç de fer que et poguessis enamorar d’una obra de Basquiat molt abans que ningú no te n’hagués parlat.

La mort de Frontera (1945-2024) deixa un buit gran a la literatura catalana, però encara molt més fondo a la cultura contemporània de Mallorca, on en els darrers cinquanta anys –amb excepcions dels petits parèntesis que va viure fora de l’illa– va ser un dels referents ineludibles en múltiples disciplines, especialment en les arts plàstiques, però també en la música. Naturalment, el periodisme –milenars d’articles, molts d’antològics– i la literatura foren els espais de creació en què més es destacà. Es podia dir que era gairebé un home renaixentista, però a més a més fortament implicat en la defensa de la identitat cultural i la catalanitat illenques, sense que això li impedís de tenir amics –i respecte– en tot l’espectre polític nostrat.

Guillem Frontera el vaig començar a llegir a setze anys, quan devorava tota la producció novel·lística illenca que queia a les meves mans, especialment si era novel·la negra. La ruta dels cangurs té el privilegi de ser la primera novel·la negra que es va publicar en català a Mallorca, el 1979, i va ser per on vaig començar. Però ja el 1966 havia fet allò tan clàssic i que tant li agradà durant un temps, épater les bourgeois, guanyant el premi Ciutat de Palma de poesia i presentant-se a la cerimònia de lliurament del premi amb una jaqueta de cuir.

Prova de les seves bones relacions amb tot l’espectre polític és que el 1994 dirigia el Casal Solleric de Palma –aleshores el principal centre expositiu públic de la ciutat– i era assessor de Cultura de l’ajuntament. El regidor (del PP, és clar) era Joan Bauzà, que també tenia les responsabilitats de Turisme –havia estat director d’hotel durant molts anys– i de president de l’empresa funerària municipal. Era un home divertidíssim que fumava uns cigars descomunals i que gaudia fent visites amb els periodistes al cementiri i ensenyant el dipòsit de cadàvers. Corre la brama que havia demanat al batlle, Joan Fageda: “Treu-me la regidoria de cultura, que tot lo dia vénen rojos i gais a demanar-me doblers”, i que el batlle li havia dit: “Idò, tu dóna’ls el que et demanin i així no emprenyaran, i del Solleric no te’n preocupis; hi posarem un assessor que en sap molt.” Era en Frontera, i la cosa no va acabar del tot bé.

El 1996 l’empresari Pere A. Serra, propietari del grup Serra, va decidir que el Diario Baleares es convertís en el Diari de Balears i en Guillem venia cada vespre amb un bolígraf vermell i les ulleres a la punta del nas a corregir pàgines. Sortosament, aviat el procés de correcció del diari es va professionalitzar més i ell va continuar fent la seva tasca de conseller de direcció. En aquella època el vaig començar a tractar força i a llegir encara molt més. Va ser el moment de descobrir Tyrannosaurus i sobretot Els carnissers, una novel·la del 1968 que retrata a la perfecció la caiguda de l’aristocràcia mallorquina i la substitució per la nova riquesa sorgida de l’incipient turisme. “Això no és un país, és una païssa”, va dir moltes vegades Frontera, referint-se a la manera local de dir “estable”.

Amb en Guillem vàrem parlar molt de novel·la negra. Era un gran admirador dels clàssics, sobretot de Chandler i Hammett; també de Ross Mac Donald, l’autor preferit de Jaume Fuster, un dels escriptors amics de Frontera, que va establir una xarxa de relacions molt interessant entre Catalunya i Mallorca, però també a escala internacional. Sense oblidar mai els escriptors de Mallorca i la relació d’amistat, per exemple, amb Llorenç Capellà, un dels autors que més admirava.

Generós amb els joves, no defugia de fer de mestre quan calia. Ho palesa el magne projecte de la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Illes Balears, que va dirigir i que sempre comptà amb la complicitat de l’editor Pere Serra. Com a bon mestre, quan t’havia de renyar ho feia sense miraments. Un dia vaig titular “Guillem Frontera arrasa a Alemanya amb la novel·la La ruta dels cangurs”, una notícia que duia com a subtítol “Es converteix en l’escriptor més venut en llengua estrangera, amb 12.000 exemplars”, per explicar l’èxit que havia tingut la seva traducció a l’alemany. Em va mostrar les xifres de vendes de Günter Grass, que en el mateix període de temps havia venut 200.000 exemplars a Alemanya i l’havien traduït a vint llengües i em va dir: “No hem de voler ser el millor dels mallorquins, hem de voler competir d’igual a igual amb tots els escriptors del món, i jo estic ben content de com m’han tractat a Alemanya, però no he arrasat res de res.”

Guillem Frontera va ser la segona persona que va saber que jo me n’anava del Diari de Balears. El primer va ser el director, Miquel Serra. A en Guillem el vaig anar a veure al seu despatx i li vaig dir que pensava partir a Barcelona, que havia decidit d’anar a estudiar Humanitats a la Pompeu Fabra. “Me sap greu, però me pareix una bona decisió; aquí ja no feies periodisme, t’havies fet massa amic de tots els que et podien passar notícies.” Tenia raó, feia temps que no havia de sortir a cercar-les, em venien soles, i això et fa ser acomodatici, perdre l’esperit. Els tres anys que vaig ser cap de Cultura del Diari de Balears ell me’n va passar moltes, de notícies, i em va ajudar sempre que va poder. També em va dir: “Parteix si el que vols fer és escriure, parteix.”

D’en Guillem recordo moltes anècdotes, però la que més em va colpir va ser un dia que va venir a la redacció i em va dir: “Saps quina una me n’ha passada? Anava en un taxi i he perdut una novel·la. La tenia tota sencera, però no en tenia cap còpia, l’havia escrita encara a màquina.” Em vaig oferir a intentar trobar el taxi en qüestió. “Ca, barret, no devia ser prou bona, d’aquí a deu anys en faré una de molt millor.” I tal dit, tal fet, va publicar Sicília sense morts el 2015. També, és clar, ens va unir el procés de traducció al castellà d’Un cor massa madur, el seu gran llibre de 1993, que vàrem acabar titulant Viejo corazón i publicant-lo a Calambur. Em va donar llibertat absoluta excepte en el títol, i em va ajudar en tot, però de la millor manera possible, ensenyant-me sobretot què significa la mallorquinitat.

En anar a Mallorca ens trobàvem sovint. Ell em va ajudar a impulsar dos projectes culturals: els dos volums de l’antologia de joves narradors de Mallorca que va publicar i regalar el Diari de Balears i, sobretot, Rere les passes del rei en Jaume, un col·leccionable en fascicles que vaig fer juntament amb el fotògraf Carles Domènec per commemorar el vuitè centenari del naixement del Conqueridor. Sense que ell hi hagués intercedit possiblement no s’hauria duit a terme.

Aquests darrers deu anys, Guillem Frontera havia reprès amb molt èxit la seva carrera literària. Hi ha ajudat Club Editor, publicant texts nous i recuperant-ne de vells, i també Proa. I, alhora, va emprendre ja fa temps el projecte editorial amb Ensiola, editorial que pren el nom del far de Cabrera vinculat en part a la família de l’escriptor. Un far d’editorial que ha defensat sempre la qualitat i fer competir els autors illencs amb els de fora en igualtat de condicions. A Barcelona ens vèiem amb motiu de la presentació dels llibres, de la promoció, de les entrevistes. Se sentia alabat de venir a fer de padrí, li brillaven els ulls de tendresa –una tendresa que en alguns moments havia dubtat que tingués–, en parlar dels néts.

A Mallorca ens trobàrem en alguna fira de llibres, en alguna setmana. Qualque vegada se saludaven efusivament amb mon pare i, és clar, sortien sempre els famosos albercocs. És una qüestió generacional. Mon pare és només tres anys més petit, del 1948. Tots dos sabien què és gana i misèria i què pot arribar a representar per a un mallorquí un albercoc, un botifarró, un tros de llonganissa, un plat de sopes seques. Amb en Guillem dinàvem de vegades en un bar del carrer Jaume III, hi anàvem el dia que feien sopes. “No t’oblidis mai del que som. Pots llegir els francesos, has de gaudir de Flaubert, sobretot de L’educació sentimental, però no t’has d’oblidar mai de Ramon Llull ni d’Anselm Turmeda, sobretot de Turmeda. No t’has d’oblidar mai de les sopes mallorquines, perquè si no perds l’essència, però no has de voler menjar sempre sopes, amb un pic per setmana n’hi ha prou. I que siguin bones.”

A en Guillem només hi ha una cosa que li retrauré: no haver explicat mai bé del tot què punyetes va fer a Algèria a final dels seixanta i principi dels setanta, quan hi anà tot sovint. Hi ha alguna anècdota apuntada en alguna de les seves novel·les, però sempre ens va prometre que algun dia ho explicaria en un llibre que no ha arribat. Un misteri que s’emporta a la tomba. Em quedo, però, totes les converses, totes les lliçons, els aprenentatges.

En Guillem Frontera deixarà un buit difícil d’omplir en la cultura illenca, però és cert que aquests darrers quinze anys es va reconciliar amb la literatura d’aquest país. Per bé de tots.

Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980) s’ha afegit aquest vespre a la prestigiosa llista de guanyadors del premi Sant Jordi de novel·la, amb Somiàvem una illa. Una novel·la amb una protagonista femenina, la Carla, que més d’un membre del jurat –format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Maya Faye Lethem, Marcel Mauri, Mercè Sarrias i Carme Vidal Huguet– pensava que només podia haver escrit una dona. La sorpresa en obrir la plica va ser, doncs, doble. Per una banda, perquè es tractava d’aquest autor de quaranta anys, que ha combinat la poesia i la novel·la. Per una altra, perquè era un escriptor el qui havia creat aquella Carla que comença la carta, escrivint: “T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut.”

“És una aportació innovadora i trencadora a la literatura de la intimitat, emmarcada dins la ficció autobiogràfica. Un jo femení que trena vides amb la seva vida. La vida del jo de l’autor de l’autora, trenada a través de les vides que l’han acompanyada i feta en la seva intimitat”, l’ha definit Carme Vidal Huguet, en funcions de portaveu del jurat, que ha triat entre trenta-vuit originals la novel·la, que arribarà a les llibreries el febrer del 2025 amb l’editorial Univers, responsable de l’edició del premi gros dels guardons literaris de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia i actualment dins el nou conglomerat Abacus Futur.

Retorn a la novel·la després de vuit anys

Somiàvem una illa s’estructura en capítols relacionats amb un conjunt d’illes escampades arreu del món que fan de correlat dels sentiments, experiències i emocions de la protagonista, que treballa en una productora de documental. Com un crit d’auxili, i d’amor alhora, després d’un doble sotrac vital, així s’ha atrevit a presentar-la l’autor. Per una banda, doncs, hi ha les històries de vuit illes principals –i moltes altres que espurnegen en la narració– i, per una altra, l’intent de Carla, narrat en primera persona, de trobar el seu lloc al món, fer-se entendre i entendre’s a ella mateixa.

Professor d’institut i escriptor, Casagran va debutar amb el llibre de poemes Els carrers de les fàbriques, premi Martí Dot 2002. De llavor ençà ha combinat la poesia i la novel·la, amb títols com Austràlia, premi Pin i Soler 2007, Un ós panda al pas zebra i, especialment, Ara que estem junts, un autèntic best-seller que ha estat lectura prescriptiva als instituts i que li ha fet fer ronda per nombrosos centres educatius, il·lusionant amb la lectura una bona colla d’adolescents. D’ençà del 2016, però, quan va publicar L’amor fora de mapa, la seva condició de pare de família i les obligacions laborals l’havien obligat a deixar de banda la novel·la, i concentrar l’activitat literària en els versos i els contes. Com ha explicat, va anar ajornant la seva vocació de novel·lista fins que una excedència providencial de dos trimestres li va permetre de concentrar-se en el relat que tenia al cap i anar aplegant informació sobre aquestes illes, que serveixen de metàfora de la manera de viure actual. “La prioritat és viure. Escric perquè em fa feliç, però la prioritat sempre ha de ser viure, tal com defensa la novel·la.” Durant el seu discurs, Casagran ha enumerat somnis com el fet de poder anar a un bar i que t’entenguin quan demanes un cafè amb llet, que el pediatre dels teus fills t’atengui en la teva llengua, o que puguem viure plenament en català: “Somniem que les institucions públiques s’impliquin fins al fons i es compleixin les lleis que ja tenim i es legisli el que calgui per salvar el català.”

Toni Güell, 27è premi Mercè Rodoreda de Contes Joan Berlanga, guanyador del 62è Premi Josep M. Folch i Torres Mariona Bessa, guanyadora del 51è Joaquim Ruyra de narrativa juvenil Blanca Llum Vidal, guanyadora del 66è premi Carles Riba de poesia Bona Gents, premi internacional Joan B. Cendrós Xavier Giró, guanyador del premi de comunicació Muriel Casals Roc Casagran, 65è premi Sant Jordi de novel·la Reconeixement a la generació millennial en un acte marcat per la ironia i la situació crítica de la llengua

El recull de contes Elefants, del responsable d’opinió del diari Ara Toni Güell (Barcelona, 1979), premi Mercè Rodoreda, i els poemes en prosa de Tan bonica i tan tirana, de Blanca Llum Vidal (1986), premi Carles Riba, completen un palmarès dels tres principals premis representatius de la puixança actual de la generació del tombant entre els setanta i els vuitanta, massa joves per a ser de la generació X i massa grans per a ser comptats com a millennials. Una generació, sigui com sigui, que talla el bacallà en la literatura catalana.

Quant a la resta de guardonats, Joan Berlanga Sarraseca (Sabadell, Vallès Occidental, 1972), amb L’extraordinària vida d’un gos a les últimes, ha estat reconegut amb el premi Josep Maria Folch i Torres de novel·les per a nois i noies; i l’andorrana Mariona Bessa Jové (Escaldes-Engordany, Andorra, 1994) amb el premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil amb L’ascens dels rebels. El premi internacional Joan B. Cendrós ha volgut reconèixer Bona Gents, el projecte de promoció de la cultura catalana a Londres, encapçalat per Oriol Vidal i Benet Aragay, i que ha portat a la capital britànica artistes com The Tyets. El mestre de periodistes Xavier Giró, professor de periodisme polític a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, ha rebut el premi de comunicació Muriel Casals 2024.

En l’acte de lliurament dels guardons, conduït per Elisenda Pineda i dirigit artísticament per Martí Torras Mayneris, amb l’actuació de l’Esbart Maragall, hi ha hagut referències, és clar, a la situació de la llengua, amb la presència a l’escenari d’una Queta masegada i abonyegada, contrària a maquillar una realitat adversa, i una Norma –interpretada per l’actriu Paula Blanco– abocada en el pessimisme. Tota una distància irònica amb l’optimisme desbocat d’unes altres èpoques, que s’afegia a les referències al món convuls i en crisi dels premiats, que en cap cas no volia conduir al desànim. A la platea, el president d’Òmnium, Xavier Antich; el del parlament, Josep Rull; i els consellers de Cultura, Sònia Hernàndez; i de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, en prenien nota. Antich s’ha referit a la destrucció cultural provocada per la gota freda al País Valencià, en el discurs d’aquest acte, que ha definit com d’amor i lluita per la llengua.

Demà, dimecres, serà un dia amb les temperatures més baixes que hi ha hagut fins ara en bona part del país i hi pot haver nevades allà on no és habitual. Al Principat s’ha activat en fase de pre-alerta el pla Neucat, atès que hi pot haver nevades a cotes de quatre-cents metres a l’Alt Camp, l’Anoia, el Bages, el Baix Camp, la Conca Barberà, les Garrigues, el Lluçanès, el Moianès, Osona, el Priorat, la Segarra i al Vallès. Tanmateix, no es preveu que la neu sigui abundant. A mesura que avanci el dia, es preveu que les nevades es concentrin al Pirineu i pre-Pirineu.

Les temperatures mínimes es preveu que freguin els zero graus o s’hi situïn per sota, encara que podrien ser una mica més suaus a la costa. Les màximes no arribaran als deu graus en bona part del Principat.

També hi ha activades alertes per neu a Andorra. Pot nevar a qualsevol cota al matí i, a mesura que avanci al dia, augmentarà entorn els 1.200 metres alhora que la nevada anirà perdent intensitat. A Andorra la Vella, la temperatura màxima serà de 3 °C i al Pas de la Casa no es preveu que la temperatura superi els -6 °C. Tant a Catalunya Nord com a Andorra hi ha una alerta per possibles allaus.

Actualització Prealerta #NEUCAT

De matinada al migdia probabilitat baixa d'acumulació de neu (2 cm a 500 m). Cota: 400 – 500 m

Comarques: Alt Camp, Anoia, Bages, Baix Camp, Conca Barberà, Garrigues, Lluçanès, Moianès, Osona, Priorat, Segarra, Vallès Occidental i Oriental pic.twitter.com/4LjHaZFzRZ

— Protecció civil (@emergenciescat) December 10, 2024

 

També hi pot haver nevades a la serra d’Aitana, a les Comarques Centrals, i la cota de neu rondarà els 1.200 metres. A la resta de comarques hi pot haver ruixats i tempestes, amb precipitacions especialment al Baix Segura, al Baix Vinalopó i al sud del golf de València.

A les Illes es preveu que hi pugui haver gelades a l’interior de Mallorca durant la nit, però ja de dia hi haurà unes màximes més altes i hi pot haver alguns ruixats fins dijous.

Les peixateries no han pogut oferir avui als seus clients peix del Mediterrani a causa de la vaga de pescadors d’ahir i avui en contra del nou reglament de pesca a la Unió Europea, que limita els dies de pesca d’arrossegament a un màxim d’una trentena de dies cada l’any. Segons que diu el sector, provocarà una reducció d’un 79% l’activitat de les barques d’arrossegament i en posa en perill la supervivència. Fins ara, la Comissió Europea permetia la pesca d’arrossegament al Mediterrani uns 130 dies de mitjana.

Gran part de les peixateries que han obert venien peix procedent del Cantàbric i l’Atlàntic, però n’hi ha que s’han afegit a la reivindicació i han tancat com a mostra de solidaritat. La preocupació és que, a partir de l’any vinent, no puguin oferir prou peix de proximitat en relació amb la demanda. “No puc oferir res més. Nosaltres portem el 90% del peix de llotja, anem a l’Ametlla de Mar, a Vilanova, a la Barceloneta, a Roses, Palamós. És un ventall que se m’està tancant”, ha dit a l’Agència Catalana de Notícies Sandra Serrano, encarregada de la peixateria Ribera al Mercat del Ninot, especialitzada en peix de platja, que no troba “ni lògica ni coherent” la proposta de la Comissió Europea. “Ni els pescadors menjaran, ni els peixaters com nosaltres podrem facturar i els clients què? Esperem que mengin només de viver?”, ha demanat.

També hi ha preocupació als restaurants. Juan Miguel Ferrer, president de la patronal Restauració Mallorca CAEB, ha dit a EFE que la reducció dels dies de pesca d’arrossegament representa un risc per a tota la cadena de valor gastronòmica de les Illes. “Els restaurants depenen de productes frescos, i aquesta mesura posa en perill la qualitat i la competitivitat de la nostra oferta”, ha dit. Per això, demana una solució que garanteixi la sostenibilitat del medi marí sense sacrificar la viabilitat econòmica del sector pesquer i la restauració.

La protesta dels pescadors no només ha deixat sense peix fresc les peixateries i els restaurants, sinó que també s’ha traslladat en concentracions a pobles pesquers com la Ràpita (Montsià) o Santa Pola (Baix Vinalopó). El director d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació a l’Ebre, Frank Pérez, ha alertat que està en risc el sector i la identitat social i cultural de tots els pobles costaners; i  Loreto Serrano, batllessa de Santa Pola, ha llegit una carta de les principals entitats espanyoles de pesca adreçada al comissari de Pesca de la Unió Europea, Costas Kadis. A la carta, li demanen que prengui mesures immediates per a aturar el pla. “Si s’aprova, marcarà la fi d’un llegat cultural, social i econòmic d’un valor incalculable: la pesca d’arrossegament al Mediterrani.”

Reunions a Brussel·les

Mentrestant, els governs espanyol, francès i italià negocien per a rebaixar la restricció a la pesca d’arrossegament que proposa la Comissió Europea. Fonts de la presidència hongaresa del Consell de la Unió Europea i de la diplomàcia espanyola han dit a Europa Press que treballen en una nova proposta sobre la pesca al Mediterrani que s’ha de presentar aquesta tarda.

Luis Planas, ministre espanyol d’Agricultura, Pesca i Alimentació, va avisar que les negociacions serien difícils per la distància entre el pla de la Comissió Europea i les aspiracions del govern espanyol, que proposa una moratòria de l’actual reducció de l’esforç del 40% al Mediterrani Occidental, que ja limita els dies de pesca a la zona a 130. El govern espanyol argumenta que la proposta de la Comissió Europea es basa en informes científics desactualitzats que no tenen en compte l’esforç dels pescadors dels últims cinc anys ni la recuperació de les espècies afectades.

El president de la Confederació espanyola de pesca, Javier Garat, ha dit a Europa Press que el comissari europeu de Pesca els ha traslladat que “no pot acceptar una moratòria, però sí compensar dies de pesca“, i que les delegacions espanyola, francesa i italiana ara treballen en aquesta idea.

La Plataforma per la Llengua denuncia que l’empresa Airport Parking Mallorca va discriminar una parella a l’aeroport de Palma per haver parlat en català. Els fets van passar el 15 de novembre, quan la parella va posar-se en contacte amb l’empresa per telèfon per demanar el servei de recollida de passatgers, necessari per a accedir al vehicle aparcat a les instal·lacions de l’empresa. Segons que explica la parella, ells van iniciar la conversa en català, i la treballadora, que els parlava en alemany, no els va atendre fins que no van canviar al castellà quan van veure que, si no, no serien atesos.

La situació va empitjorar quan la parella va arribar a les oficines per a gestionar el pagament i recollir les claus del vehicle: aleshores la treballadora de recepció va decidir ignorar-los quan ells li deien, i li repetien, en català el número de client i la matrícula del cotxe. Mentrestant, va continuar atenent altres clients en alemany. Quan finalment es va adreçar a la persona de la parella que feia les gestions, li va fer repetir les dades en castellà i, quan va aconseguir que canviessin de llengua, la treballadora li va etzibar “Ara sí que parles en espanyol? Som a Espanya i la llengua oficial és l’espanyol”. En un intent per comprendre la situació, la clienta va demanar directament a la treballadora si havia crescut a Mallorca, i ella li va admetre haver estat escolaritzada a l’illa i parlar i entendre perfectament el català: “Xerr mallorquí i l’entenc perfectament, però no m’agrada que me l’imposin. Som a Espanya i la llengua oficial és l’espanyol”.

La Plataforma per la Llengua considera que els fets relatats són una vulneració d’uns quants drets lingüístics reconeguts per la legislació vigent. L’estatut d’autonomia de les Illes estableix que el català i el castellà són llengües oficials, i que tots els ciutadans tenen el dret d’utilitzar-les lliurement. A més, l’article 2 de la llei de normalització lingüística, del 1986, explicita que la llengua catalana és la llengua pròpia de les Illes i tots els ciutadans tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, dret que implica poder-se adreçar en català, oralment o per escrit, a l’administració, als organismes públics i a les empreses públiques i privades.

També, segons l’article 81.I.16 de la Llei 7/2014, de protecció dels consumidors de les Illes, “incórrer en conductes discriminatòries en la prestació de serveis” constitueix una infracció en matèria de consum. Aquesta normativa hauria de garantir que els consumidors puguin ser atesos en qualsevol de les dues llengües oficials.

Un estudi del Centre de Regulació Genòmica (CRG) ha descobert com identificar una empremta molecular específica del càncer que podria millorar la detecció precoç. La recerca, que s’ha publicat a la revista Molecular Cell ha mostrat que aquest patró pot localitzar-se amb una precisió gairebé perfecta usant petits escàners portàtils en tan sols unes poques hores. L’avenç estableix les bases per crear noves proves diagnòstiques no invasives que detectin diferents menes de càncer de manera més ràpida i primerenca del que és actualment possible. Amb tot, els autors del treball han advertit que caldrà més recerques abans que l’estratègia pugui tenir beneficis clínics.

El treball s’ha centrat en el ribosoma, les fàbriques de proteïnes de les cèl·lules. Durant dècades, es va creure que els ribosomes tenien el mateix disseny en tot el cos humà. Tanmateix, es va descobrir una capa oculta de complexitat: petites modificacions químiques que varien entre diferents teixits, etapes de desenvolupament i malalties. “Els nostres ribosomes no són tots iguals, estan especialitzats en diferents teixits i tenen firmes úniques que reflecteixen el que succeeix a l’interior dels nostres cossos”, ha apuntat la professora d’investigació ICREA Eva Novoa, autora principal de l’estudi i investigadora del CRG. Ha afegit que aquestes diferències són “subtils” i poden informar “sobre la salut i la malaltia”.

Els ribosomes es componen de proteïnes i d’un tipus especial de molècula d’ARN anomenada ARN ribosòmic (ARNr). Les molècules d’ARNr són l’objectiu de modificacions químiques que afecten la funció del ribosoma. “El 95% de l’ARN humà és ARN ribosòmic. És molt prevalent a les nostres cèl·lules”, ha detallat Novoa.

En l’estudi es van buscar tota mena de modificacions químiques a l’ARNr humà i de ratolí en molts teixits diferents, inclosos teixits del cervell, el cor, el fetge i els testicles. Així, es va descobrir que cada teixit té un patró únic de modificacions d’ARNr, el que va denominar-se empremta epitranscriptòmica. “Aquesta empremta ribosomal ens diu d’on prové una cèl·lula”, ha assenyalat el doctor Ivan Milenkovic, primer autor de l’estudi: “És com si cada teixit deixés la seva direcció en una etiqueta per si les seves cèl·lules acabessin perdent-se”, ha afirmat.

Els investigadors van trobar diferents conjunts d’empremtes en mostres de teixit de pacients amb càncer, particularment al pulmó i els testicles. “Les cèl·lules canceroses estan ‘hipomodificades’, fet que significa que perden constantment algunes d’aquestes marques químiques”, ha indicat el doctor Milenkovic que ha afegit que “això podria ser un biomarcador important”.

Una vintena de pacients amb càncer

L’estudi va examinar teixits sans i teixits de 20 pacients amb càncer de pulmó en estadi I o estadi II. Aquestes anàlisis van confirmar que l’ARNr de les cèl·lules canceroses estava ‘hipomodificat’. Es van emprar les dades per entrenar un algoritme que pot classificar les mostres basant-se únicament en la informació d’aquesta empremta molecular.

La prova va aconseguir una precisió gairebé perfecta en distingir entre càncer de pulmó i teixit sa. “La majoria dels càncers de pulmó no es diagnostiquen fins a etapes avançades de desenvolupament. Aquí vam poder-lo detectar a molta més antelació del que és habitual, fet que algun dia podria ajudar a aconseguir més temps per als pacients”, ha explicat Milenkovic.

Detecció a través de petits escàners portàtils

L’estudi ha estat possible gràcies a una nova tecnologia anomenada seqüenciació directa d’ARN per nanopors, que permet l’anàlisi directa de molècules d’ARNr: “Podem veure els canvis tal com són, en el seu context natural”, ha explicat Novoa. L’avantatge d’aquest sistema és que es basa en dispositius de seqüenciació petits i portàtils que caben al palmell de la mà. A més, es poden inserir mostres biològiques a l’equip, que captura i escaneja molècules d’ARN en temps real.

La recerca va poder distingir entre cèl·lules canceroses i cèl·lules sanes en escanejar tan sols dues-centes cinquanta molècules d’ARN, procedents de mostres de teixit. Això és una fracció del que un dispositiu típic de seqüenciació per nanopors és capaç de fer. “És factible desenvolupar una prova ràpida i altament precisa que busqui l’empremta ribosomal del càncer utilitzant quantitats mínimes de teixit”, ha assegurat la doctora. Així, a llarg termini, el grup de recerca vol crear un mètode de diagnòstic que pugui detectar l’empremta a l’ARN que circula a la sang. Això seria un enfocament menys invasiu perquè només requeriria una mostra de sang, en lloc de mostres de teixit dels pacients.

Els autors adverteixen, però, que es requereixen més recerques per poder validar aquests biomarcadors en poblacions i tipus de càncer diversos.

El PP ha presentat cinc candidats a formar part del nou consell d’administració de la radiotelevisió pública valenciana, À Punt, i Vox n’ha presentat dos. Ni el PSPV ni Compromís no han registrat candidatures, en rebuig a l’intent de la dreta i l’extrema dreta de controlar l’ens públic. La nova llei d’À Punt, aprovada al juny amb els vots de PP i Vox, recull que el consell d’administració necessita una majoria absoluta, i no pas una majoria qualificada, com fins ara. Així, es garanteixen l’obediència al govern de la radiotelevisió pública.

Ahir va acabar el termini perquè els grups parlamentaris presentassen candidatures per als membres del consell d’administració de la Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana (CACV), un òrgan de nova creació que substitueix la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) i la Societat Anònima de Mitjans de Comunicació.

Aquest consell d’administració serà format per vuit membres –set triats per les Corts i un per la Federació Valenciana de Municipis i Províncies–, votats per majoria de tres cinquens a les Corts en primera volta, o per majoria absoluta en la segona. L’actual consell rector, en canvi, era format per deu membres, la meitat triats per les Corts amb majoria qualificada. Fet que feia més complicat que es poguera manipular l’ens.

Els candidats presentats pel PP han estat María José Arambul Ballester, Juan Alfonso Gil Irun, Rosalía Major Rodríguez, Vicente Ordaz Soriano i María Pilar Caro Carralero. Arambul Ballester ha estat periodista en Cope Castelló i actualment treballa a l’Ajuntament de Castelló; Gil Irun ha estat delegat de l’agència EFE al País Valencià; Major Rodríguez presideix l’Associació de Periodistes d’Alacant; Ordaz Soriano dirigeix els informatius de Cope València; i Caro Carralero és directora general de la Fundació Conexus Madrid-Comunitat Valenciana.

Els dos candidats presentats per Vox han estat l’ex-diputat espanyol del partit per València Julio Utrilla Cano, patró de la Fundació Disenso, i Susana Pérez González, tècnic especialista en educació infantil amb un màster en periodisme i gestió de xarxes socials.

Tots els candidats seran votats en el ple de les Corts de la setmana vinent. Aquest nou consell d’administració d’À Punt serà l’encarregat de triar el nou director general de la radiotelevisió pública. Alfred Costa va deixar el càrrec quan es va saber que el president Carlos Mazón havia oferit el seu lloc a Maribel Vilaplana el dia de la gota freda. Costa tornarà al seu lloc de subdirector de programes.

Crítiques de l’oposició

Els partits de l’oposició, PSPV i Compromís, han criticat l’intent de control partidista per part de PP i Vox de la televisió pública. “Si la dana ens ha demostrat una cosa és que calen experts i professionals al capdavant de les administracions públiques, també del consell d’administració”, ha dit el síndic socialista, José Muñoz. A més, ha acusat Mazón de seguir els passos dels seus antecessors Eduardo Zaplana i Francisco Camps.

El síndic de Compromís, Joan Baldoví, ha demanat que es torne a l’anterior llei de majories reforçades i perfils tècnics, i ha lamentat que es volia tornar “als temps en què la televisió pública feia vergonya”. “Entenem que el PP i Vox estan intentant tornar al Canal 9 de quan es va produir l’accident del metro”, ha dit.

El blindatge del funeral per les víctimes de la gota freda no evita les crítiques als polítics

Una dona ha estat assassinada dins un vehicle al barri de Can Pastilla, a Palma, i la policia espanyola ha detingut un home, que conduïa el cotxe, com a suposat autor dels fets. A conseqüència de l’agressió, els passatgers han tingut un accident de trànsit, en què han resultat ferides una menor d’uns tres anys –que viatjava amb la seva mare assassinada– i una altra dona que circulava en un altre cotxe.

La presidenta Marga Prohens ha condemnat el presumpte cas de violència masclista i ha exigit “impunitat zero contra l’agressor i contra qualsevol mena de violència contra les dones”.

Sense paraules ni consol. Condemnam profundament aquest presumpte cas de violència masclista a Palma, posam a disposició de l’entorn de la víctima tots els recursos del @goib i l’@IB_Dona i desitjam la recuperació de la filla petita el més aviat possible. Impunitat zero contra… https://t.co/CWV8cGqbc2

— Marga Prohens (@MargaProhens) December 10, 2024