Sammy Westfall · The Washington Post

Victòria, Canadà. L’assassinat aquest juny de Hardeep Singh Nijjar, un destacat dirigent sikh resident a la província canadenca de la Colúmbia Britànica, a mans de dos sicaris emmascarats, i l’acusació que aquesta setmana ha fet el Canadà sobre la implicació del govern de l’Índia en el crim, ha tornat a atreure l’atenció sobre un moviment separatista sikh conegut per Khalistan.

El moviment del Khalistan, del qual Nijjar era un defensor fervent, pretén establir un estat sobirà per a la població sikh del territori del Panjab, dins l’Índia. El moviment és oficialment prohibit a tota l’Índia, el govern de la qual el considera una amenaça per a la seguretat nacional.

Dilluns, el primer ministre canadenc, Justin Trudeau, va acusar el govern indi de ser darrere l’assassinat, i afegí que en tenia indicis creïbles. Nova Delhi va titllar l’acusació “d’absurda i políticament motivada”.

Què és el moviment del Khalistan?

El moviment del Khalistan va néixer durant els darrers anys del procés d’independència de l’Índia i el Paquistan, a la dècada dels quaranta, amb l’objectiu d’establir un estat propi per a la població sikh del Panjab. El mot “Khalistan” significa, literalment, ‘la terra dels purs’.

Es calcula que al món hi ha uns 26 milions de sikhs, dels quals 24 viuen a l’Índia. Els sikhs representen al voltant d’un 1,7% de la població de l’Índia però són majoria al Panjab, on la religió sikh va néixer al segle XV. El moviment separatista compta amb un suport significatiu entre els sikhs de l’Índia i darrerament ha guanyat adeptes entre la diàspora sikh – incloent-hi al Canadà, on residia Nijjar.

Per què el moviment del Khalistan és un focus de tensió per al govern indi?

El moviment va arribar a l’apogeu entre mitjan anys vuitanta i mitjan anys noranta, quan militants sikhs del Panjab van dur a terme una insurrecció separatista violenta que va durar prop d’una dècada. Les accions del moviment van tenir una resposta contundent del govern indi.

Particularment, el moviment del Khalistan va agafar impuls el 1984, arran de l’assalt per part de l’exèrcit indi del Temple Daurat –el principal punt de pelegrinatge del sikhisme– per a expulsar-ne els separatistes. L’assalt menà a una setmana de guerrilla urbana a la rodalia del temple entre ambdues faccions, amb tancs, artilleria i armament pesant. Segons el govern indi, en l’operació van morir quatre-centes persones; els grups sikhs afirmen que n’hi van morir milers, incloent-hi pelegrins. El dirigent khalistanès Jarnail Singh Bhindranwale va ser assassinat i esdevingué un màrtir per a molts sikhs.

Uns cinc mesos més tard, la primera ministra índia, Indira Gandhi –responsable d’haver ordenat l’assalt al temple–, va ser assassinada a trets per dos dels seus guardaespatlles, que eren sikhs. L’assassinat conduí a un esclat de violència popular contra la minoria sikh, en què es calcula que moriren més de 3.000 persones en quatre dies d’atacs indiscriminats.

L’any següent va esclatar una bomba en el vol 182 d’Air India que viatjava del Canadà a l’Índia, amb escala a Londres, amb els 329 passatgers morts. Un activista sikh fou condemnat per l’atac, el pitjor de la història del Canadà.

A la dècada següent hi va haver nombrosos enfrontaments entre militants sikhs i la policia, amb el resultat de desenes de milers de desaparicions i assassinats.

La violència ha disminuït d’aleshores ençà, en part gràcies a les operacions especials índies que han contribuït a sufocar la insurrecció khalistanesa. Així i tot, les tensions entre el govern indi i els partidaris del moviment del Khalistan persisteixen, tant dins el país com fora.

Es manté actiu a l’Índia el moviment del Khalistan?

Encara que la insurrecció ja no és activa, el moviment per a establir un estat sikh independent al Panjab continua tenint un cert suport –per bé que limitat– a l’Índia. El govern indi ha advertit d’un ressorgiment de la militància al Panjab aquests últims anys, i el govern del primer ministre, Narendra Modi, ha reprimit i capturat uns quants separatistes sikhs acusats de terrorisme.

Al març, les autoritats índies van restringir durant dies els serveis de missatgeria SMS i de connexió mòbil al Panjab, on viuen 27 milions de persones, mentre cercaven el fugitiu Amritpal Singh, predicador i destacat dirigent del moviment del Khalistan. Finalment, Singh va ser detingut, com també uns 200 presumptes afiliats del moviment.

L’any 2020, les autoritats de seguretat índies van catalogar Nijjar de terrorista i el van acusar d’haver donat suport als atacs del moviment del Khalistan a l’Índia.

És actiu el moviment del Khalistan a l’estranger?

El moviment independentista khalistanès ha trobat un cert suport entre la diàspora sikh, incloent-hi països amb poblacions sikhs notables com ara el Regne Units o bé els Estats Units. Al Canadà hi viuen uns 770.000 sikhs, la comunitat més gran fora de l’Índia, i una part defensa activament el moviment del Khalistan.

El govern indi ha demanat reiteradament als països que acullen comunitats sikhs nombroses que reprimeixin els activistes del moviment khalistanès.

Aquests darrers tres anys, el grup Sikhs per la Justícia –amb seu als Estats Units i prohibit a l’Índia del 2019 ençà– ha organitzat una votació itinerant amb l’objectiu de mobilitzar la diàspora sikh de les principals ciutats del Canadà perquè participin en una consulta sobre la independència del Khalistan. Segons que explicaren els organitzadors el setembre del 2022, milers de sikhs residents al Canadà hi han participat.t

El portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers de l’Índia, Arindam Bagchi, va dir la tardor passada: “La farsa va ser organitzada per extremistes i elements radicals.” L’assumpte, segons que informà el diari britànic The Independent, fou tractat diplomàticament entre l’Índia i el Canadà.

Aquest març, un grup que es manifestava davant l’Alta Comissió de l’Índia a Londres va arriar una bandera índia i va desplegar-ne una del Khalistan al terrat de l’edifici. El Ministeri d’Afers Estrangers indi va emetre un comunicat en què expressà la seva “protesta enèrgica per les accions d’elements separatistes i extremistes” a Londres i instà el govern britànic a identificar-ne i processar-ne els implicats.

Després de les declaracions del primer ministre canadenc, Justin Trudeau, aquest dilluns, el Ministeri d’Afers Estrangers indi va afirmar que les acusacions del Canadà “pretenen de desviar l’atenció dels terroristes i extremistes khalistanesos, que han estat acollits al Canadà tot i continuar amenaçant la sobirania i la integritat territorial de l’Índia”.

Gerry Shih, Karishma Mehrotra i Lyric Li han contribuït a elaborar aquest article.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Sammy Westfall · The Washington Post

Victòria, Canadà. L’assassinat aquest juny de Hardeep Singh Nijjar, un destacat dirigent sikh resident a la província canadenca de la Colúmbia Britànica, a mans de dos sicaris emmascarats, i l’acusació que aquesta setmana ha fet el Canadà sobre la implicació del govern de l’Índia en el crim, ha tornat a atreure l’atenció sobre un moviment separatista sikh conegut per Khalistan.

El moviment del Khalistan, del qual Nijjar era un defensor fervent, pretén establir un estat sobirà per a la població sikh del territori del Panjab, dins l’Índia. El moviment és oficialment prohibit a tota l’Índia, el govern de la qual el considera una amenaça per a la seguretat nacional.

Dilluns, el primer ministre canadenc, Justin Trudeau, va acusar el govern indi de ser darrere l’assassinat, i afegí que en tenia indicis creïbles. Nova Delhi va titllar l’acusació “d’absurda i políticament motivada”.

Què és el moviment del Khalistan?

El moviment del Khalistan va néixer durant els darrers anys del procés d’independència de l’Índia i el Paquistan, a la dècada dels quaranta, amb l’objectiu d’establir un estat propi per a la població sikh del Panjab. El mot “Khalistan” significa, literalment, ‘la terra dels purs’.

Es calcula que al món hi ha uns 26 milions de sikhs, dels quals 24 viuen a l’Índia. Els sikhs representen al voltant d’un 1,7% de la població de l’Índia però són majoria al Panjab, on la religió sikh va néixer al segle XV. El moviment separatista compta amb un suport significatiu entre els sikhs de l’Índia i darrerament ha guanyat adeptes entre la diàspora sikh – incloent-hi al Canadà, on residia Nijjar.

Per què el moviment del Khalistan és un focus de tensió per al govern indi?

El moviment va arribar a l’apogeu entre mitjan anys vuitanta i mitjan anys noranta, quan militants sikhs del Panjab van dur a terme una insurrecció separatista violenta que va durar prop d’una dècada. Les accions del moviment van tenir una resposta contundent del govern indi.

Particularment, el moviment del Khalistan va agafar impuls el 1984, arran de l’assalt per part de l’exèrcit indi del Temple Daurat –el principal punt de pelegrinatge del sikhisme– per a expulsar-ne els separatistes. L’assalt menà a una setmana de guerrilla urbana a la rodalia del temple entre ambdues faccions, amb tancs, artilleria i armament pesant. Segons el govern indi, en l’operació van morir quatre-centes persones; els grups sikhs afirmen que n’hi van morir milers, incloent-hi pelegrins. El dirigent khalistanès Jarnail Singh Bhindranwale va ser assassinat i esdevingué un màrtir per a molts sikhs.

Uns cinc mesos més tard, la primera ministra índia, Indira Gandhi –responsable d’haver ordenat l’assalt al temple–, va ser assassinada a trets per dos dels seus guardaespatlles, que eren sikhs. L’assassinat conduí a un esclat de violència popular contra la minoria sikh, en què es calcula que moriren més de 3.000 persones en quatre dies d’atacs indiscriminats.

L’any següent va esclatar una bomba en el vol 182 d’Air India que viatjava del Canadà a l’Índia, amb escala a Londres, amb els 329 passatgers morts. Un activista sikh fou condemnat per l’atac, el pitjor de la història del Canadà.

A la dècada següent hi va haver nombrosos enfrontaments entre militants sikhs i la policia, amb el resultat de desenes de milers de desaparicions i assassinats.

La violència ha disminuït d’aleshores ençà, en part gràcies a les operacions especials índies que han contribuït a sufocar la insurrecció khalistanesa. Així i tot, les tensions entre el govern indi i els partidaris del moviment del Khalistan persisteixen, tant dins el país com fora.

Es manté actiu a l’Índia el moviment del Khalistan?

Encara que la insurrecció ja no és activa, el moviment per a establir un estat sikh independent al Panjab continua tenint un cert suport –per bé que limitat– a l’Índia. El govern indi ha advertit d’un ressorgiment de la militància al Panjab aquests últims anys, i el govern del primer ministre, Narendra Modi, ha reprimit i capturat uns quants separatistes sikhs acusats de terrorisme.

Al març, les autoritats índies van restringir durant dies els serveis de missatgeria SMS i de connexió mòbil al Panjab, on viuen 27 milions de persones, mentre cercaven el fugitiu Amritpal Singh, predicador i destacat dirigent del moviment del Khalistan. Finalment, Singh va ser detingut, com també uns 200 presumptes afiliats del moviment.

L’any 2020, les autoritats de seguretat índies van catalogar Nijjar de terrorista i el van acusar d’haver donat suport als atacs del moviment del Khalistan a l’Índia.

És actiu el moviment del Khalistan a l’estranger?

El moviment independentista khalistanès ha trobat un cert suport entre la diàspora sikh, incloent-hi països amb poblacions sikhs notables com ara el Regne Units o bé els Estats Units. Al Canadà hi viuen uns 770.000 sikhs, la comunitat més gran fora de l’Índia, i una part defensa activament el moviment del Khalistan.

El govern indi ha demanat reiteradament als països que acullen comunitats sikhs nombroses que reprimeixin els activistes del moviment khalistanès.

Aquests darrers tres anys, el grup Sikhs per la Justícia –amb seu als Estats Units i prohibit a l’Índia del 2019 ençà– ha organitzat una votació itinerant amb l’objectiu de mobilitzar la diàspora sikh de les principals ciutats del Canadà perquè participin en una consulta sobre la independència del Khalistan. Segons que explicaren els organitzadors el setembre del 2022, milers de sikhs residents al Canadà hi han participat.t

El portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers de l’Índia, Arindam Bagchi, va dir la tardor passada: “La farsa va ser organitzada per extremistes i elements radicals.” L’assumpte, segons que informà el diari britànic The Independent, fou tractat diplomàticament entre l’Índia i el Canadà.

Aquest març, un grup que es manifestava davant l’Alta Comissió de l’Índia a Londres va arriar una bandera índia i va desplegar-ne una del Khalistan al terrat de l’edifici. El Ministeri d’Afers Estrangers indi va emetre un comunicat en què expressà la seva “protesta enèrgica per les accions d’elements separatistes i extremistes” a Londres i instà el govern britànic a identificar-ne i processar-ne els implicats.

Després de les declaracions del primer ministre canadenc, Justin Trudeau, aquest dilluns, el Ministeri d’Afers Estrangers indi va afirmar que les acusacions del Canadà “pretenen de desviar l’atenció dels terroristes i extremistes khalistanesos, que han estat acollits al Canadà tot i continuar amenaçant la sobirania i la integritat territorial de l’Índia”.

Gerry Shih, Karishma Mehrotra i Lyric Li han contribuït a elaborar aquest article.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Despulla qualsevol persona amb el nostre servei gratuït.” Aquest és el missatge promocional que es pot llegir en una pàgina web que genera imatges pornogràfiques amb intel·ligència artificial (IA). El funcionament és ben simple: només cal introduir una imatge ben clara de la persona que volem despullar i la tecnologia s’encarrega de la resta. Ahir la policia espanyola va identificar set joves menors d’edat d’Almendralejo (Extremadura) acusats d’haver generat i difós imatges pornogràfiques de desenes de companyes d’institut, també menors.

Aquest cas ja va sacsejar l’actualitat social dilluns passat, quan un grup de famílies va denunciar els fets davant la policia i a les xarxes socials. Ara ja és a les mans de la fiscalia de menors. Fins i tot el fiscal general espanyol, Álvaro García Ortiz, s’hi ha pronunciat, preocupat per aquests nous usos: “Ens preocupa com a reflex d’un fenomen d’utilització de les noves tecnologies per a cometre possibles delictes i, sobretot, per a envair els espais de vulnerabilitat que tenen els menors.” Malgrat això, també diu que és prematur pensar en reformes del codi penal per a adaptar-se a aquesta nova modalitat de delictes.

Les imatges pornogràfiques d’aquestes joves d’Almendralejo són deepfakes, és a dir, arxius de vídeo, imatge o veu manipulats mitjançant la intel·ligència artificial de manera que resulta totalment versemblant. Per a generar aquestes falsificacions, la IA ha estat alimentada anteriorment amb milers d’arxius disponibles a internet. “La IA no és capaç de crear res tota sola. Primer cal que li ensenyem què volem que faci amb algorismes. Si volem generar imatges pornogràfiques, abans li haurem d’haver ensenyat imatges pornogràfiques”, explica Andreas Kaltenbrunner, investigador que encapçala el grup de recerca Artificial Intelligence and Data for Society de la UOC.

En aquest cas concret, l’aplicació utilitzada pels menors agafa la cara de la persona que proporciona l’usuari i la combina amb imatges de parts del cos despullades de dones amb qui té una semblança raonable en aspectes com ara el to de pell o la forma corporal. A diferència dels fotomuntatges clàssics, la IA té accés a milions de fotografies de cossos de dones, i per això el resultat final és molt més versemblant. No és la primera vegada que aquesta tecnologia s’empra per a produir contingut sexual. A internet ja hi ha tota una xarxa de webs que ofereixen pornografia creada amb intel·ligència artificial, en què les cares de dones famoses es combinen amb escenes pornogràfiques reals. Fa poques setmanes, personalitats com Laura Escanes o Rosalía ja van denunciar que circulaven per internet imatges falses on apareixien despullades.

També ha cridat l’atenció aquestes darreres hores el cas de Stephen Fry, actor, guionista i escriptor anglès que ha aparegut en films com Un peix anomenat Wanda i ha elaborat guions de sèries com ara Escurçó negre o Els joves. Dilluns va denunciar haver estat víctima del robatori de la seva veu, perquè es va publicar un documentari on apareixia com a narrador principal, tot i no saber-ne res. L’arxiu havia estat creat amb IA, a partir de les hores d’àudio de les seves narracions dels audiollibres de la saga Harry Potter.

La divulgació d’aquesta tecnologia ha originat un nou paradigma a les xarxes, on cada vegada costa més de diferenciar els productes reals dels falsificats. “Hi haurà un moment, de fet ja es comença a veure, en què deixarem d’estar al cent per cent segurs que tot allò que veiem o sentim és cert“, diu Francesc Segarra, expert en ètica de la intel·ligència artificial i cofundador del Human Tech Institute. Els deepfakes ja s’han començat a usar per a estafes, fent servir la veu de famosos o experts per a recomanar productes fraudulents, o notícies falses, atribuint a polítics o personalitats influents declaracions que no han fet.

A més, tècnicament, encara no existeix la manera d’evitar que la IA pugui fer servir els arxius que compartim a internet. “Es pot restringir legalment, amb la propietat intel·lectual, però tècnicament no hi ha manera de protegir les imatges o vídeos que compartim. I quan parlo de compartir, no em limito a les coses que pengem a les xarxes socials, sinó també en xats presumptament privats”, adverteix Kaltenbrunner.

El mes de juny, experts i investigadors van publicar una carta oberta, encapçalada pels pares d’aquesta tecnologia, en què advertien que la IA significava un risc d’extinció per a la humanitat, igual que catàstrofes com ara una guerra nuclear o una pandèmia.

Sense un marc legal per a lluitar-hi

Actualment, no hi ha cap marc legal vigent que protegeixi contra la creació o difusió de deepfakes. Legalment, la imatge d’una persona forma part de les seves dades personals. Per aquest motiu, recollir-les, manipular-les i distribuir-les sense consentiment pot ser una violació de la normativa de privadesa.

En casos en què hi ha implicat contingut sexual, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades també pot intervenir gràcies a la nova llei de garantia integral de llibertat sexual, perquè una de les missions que té és garantir la protecció de les dades personals de les dones en casos de violència sexual, especialment quan es produeix amb les tecnologies de la informació i la comunicació. En relació amb això, l’article 197.7 del codi penal sanciona la divulgació sense consentiment d’imatges o vídeos íntims, però dóna per fet que aquests són reals. Ara, si les víctimes de la falsificació són menors, el delicte 189 sobre pornografia infantil sí que actua tant sobre imatges reals, com sobre representacions realistes. Així doncs, en el cas que afecta les menors d’Extremadura, els joves sospitosos d’haver generat els deepfakes que superin els catorze anys –edat mínima en què un menor pot ser encausat– els aplicaran la llei penal del menor.

Alhora, la Unió Europea tramita una primera llei sobre intel·ligència artificial. Tanmateix, aquesta norma se centra a ajudar els usuaris a distingir allò que és real d’allò que no ho és. Per tant, no se centra en la protecció de les víctimes dels prejudicis econòmics i, sobretot, morals que aquestes falsificacions puguin causar. Tot i aquests esforços, la tecnologia sempre avança més ràpidament que no les regulacions. Per això els experts demanen als legisladors que mirin d’avançar-se per prevenir futurs problemes que pugui originar la IA: “Cal imaginar escenaris futurs, preveure quines conseqüències negatives poden tenir i incorporar-les a la legislació abans no passin”, diu Segarra.

A causa de la manca de respostes actuals, l’única via per a lluitar contra els deepfakes és crear consciència. “Cal formar-se una mirada crítica, perquè podem ser víctimes d’una falsificació a internet en qualsevol moment i, d’una altra banda, ser també molt conscients de les conseqüències d’exposar-se compartint arxius a les xarxes”, indica. Segarra proposa una triple fórmula d’enfrontar-s’hi: divulgació per a encarar el present, educació per al futur i legislació, que a poc a poc anirà avançant i adaptant-se a aquestes noves situacions.

Haurem de prohibir la intel·ligència artificial?

Si fa dos anys Jordi Badia i Pujol (Callús, Bages, 1963) va tenir un gran èxit amb el llibre Salvem els mots, ara hi torna, amb No val a badar, que és un bon complement del primer i mostra la riquesa i la genuïnitat de la llengua d’una manera atractiva i reflexiva. Badia, cap d’estil de VilaWeb, amb el seu caràcter positiu, fa una selecció de més de cent paraules que no tenen fàcil traducció ni al castellà ni a les altres llengües de l’entorn. Repassar l’índex del llibre, que és complementat amb un índex de frases fetes i refranys, és fer una passejada per sonoritats i sabors que mouen molts ressorts. És, de fet, com assaborir un plat cuinat amb gran cura i bons ingredients. Hi surten paraules antigues i modernes. Totes ben documentades amb referències literàries i històriques.

A Badia li agrada precisar que és filòleg i no lingüista, però això no li estalvia que acabem entrant en el terreny polític, on té clar que és essencial que els governants “es desempalleguin del llast bilingüista”. I si toca el crostó dels polítics també recorda la importància que té allò que fem cadascun dels parlants amb vista al futur de la llengua. Vaja, que deixem de fer el carallot. De tot això, Badia en parlarà a la presentació del llibre, que es fa demà, divendres 22, a les set del vespre, a la Llibreria Ona de Barcelona, on conversarà amb lo Pau de Ponts.

—Per què no hem de badar?
—Perquè tenim una llengua que és un tresor i l’hem de preservar. Badar vol dir deixar de parlar català i també copiar del castellà en compte de fer servir els nostres recursos. Tenim una llengua molt rica i som tan carallots que l’abandonem.

—Teniu una recepta perquè no siguem tan carallots?
—Una part de la recepta s’ha sentit molt aquests dies perquè la va formular clarament Carme Junyent: “Perquè una llengua se salvi cal fer-ne ús i transmetre-la.” L’altra part és recuperar l’autoestima lingüística. Als anys setanta, quan vam liquidar els bocadillos, les aceres, les peluqueries i fins i tot els sellos i els bussons, va passar això: la gent va entendre que el català era important, és a dir, que calia parlar-lo i parlar-lo bé. No sé quan tornarem a aquest moment, però hi tornarem.

—En el llibre parleu de més de cent paraules “intraduïbles” o que podríem dir que són tan pròpies del català que és difícil de trobar-ne traducció exacta. Podríeu explicar aquest concepte?
—Si pensem en la diversitat lingüística tal com la defensava precisament Carme Junyent, hem d’entendre cada llengua com una espècie única. Per això diem que si es perd una llengua es perd una manera de mirar el món. A l’hora de fer el llibre em vaig demanar què és allò que fa únic el català, allò que el distingeix. Quines particularitats hi trobem, quins trets contribueixen a definir aquesta nostra manera de relacionar-nos amb el món? Doncs bé, totes les llengües, fins i tot les que s’assemblen, tenen elements diferenciadors, que poden ser sons, estructures o mots. En aquest llibre he volgut explicar la vida i miracles d’uns quants d’aquests mots. Són paraules que he comparat amb les llengües veïnes i he pogut comprovar que no es poden traduir directament, amb un sol mot.

—Ho podeu exemplificar?
—Hi ha mots que, traduïts, no tenen ni de bon tros els matisos del terme català. És el cas de plegar. Quan vol dir ‘cessar una activitat’ es fa difícil de traduir amb una sola paraula. “Avui plego a les vuit”, “Haurem de plegar el negoci” i “Si no et sembla bé, pleguem!”. Per a cada frase, les llengües de l’entorn traduiran plegar d’una manera diferent. Un altre exemple, potser encara més evident, és la partícula rai. Aquest és un d’aquells mots que, quan els volem traduir, ens obliguen a canviar l’estructura de la frase. Provem de dir en italià, francès o castellà frases com ara “Això rai”, “Tu rai, que tens diners” i “Per mi rai, no cal que pateixis” i suarem la cansalada.

—En el llibre critiqueu també el centralisme lingüístic?
—Sí. Alguns d’aquests intraduïbles han nascut al País Valencià o a les Illes i són poc coneguts a la resta del país. Per exemple, coent, que al País Valencià es fa servir com una barreja de ‘bufat’, ‘carregat’, ‘presumptuós’, ‘ridícul’… Els diccionaris catalans –fins i tot el de l’Acadèmia Valenciana– diuen que vol dir ‘cursi’. Però resulta que cursi és un mot provinent del castellà. No seria més lògic que es donés preferència a coent, si és un mot genuí?

—Què fa que una paraula s’escampi més que una altra?
—El centralisme lingüístic en pot ser una causa. Però hi ha més factors. Quan els mots tenen una sonoritat remarcable o bé quan són expressius, vivaços, troben el camí més aplanat. Patxoca, per exemple, amb aquest so africat envoltat de sons oclusius, ja va néixer amb un pa sota el braç. I si parlem d’expressivitat, compostos com somiatruites, que ja fan riure a primer cop d’ull, també tenen el vent a favor. Però, lamentablement, avui, allò que determina si un mot s’escampa o no s’escampa és la semblança amb el castellà, com ja dèiem a Salvem els mots.

—Però no tenim cap dinàmica pròpia? Tan colonitzats estem?
—Ens hem de treure de sobre el complex d’inferioritat. Se’ns ha ficat al cap que el català és una llengua que no serveix per a tot. Per exemple, l’hem declarat inútil en els registres vulgars. Per a insultar, hem de dir gilipollas, perquè carallot, torracollons, desgraciat o malparit ens semblen inadequats. Si una infermera andalusa diu “el puto C1 de catalán”, no sabem traduir puto. Com si no poguéssim dir el “refotut C1”, o “el fotut C1”, “el cony de C1” o “el collons de C1”; o, si ho volem suavitzar, “el maleït C1”.

—Dieu que no sempre les paraules que sobreviuen són les més antigues?
—No. Molts d’aquests mots genuïns que he aplegat a No val a badar són documentats per primera vegada al segle XX o al XIX. Això vol dir que fins fa quatre dies encara inventàvem paraules i significats.

—Ara ja no n’inventem?
—N’inventem poques. I és de doldre, perquè la història ens demostra que en aquest camp érem molt productius i ens ensenya maneres de crear-ne. De tota manera, encara hi ha esperança.

—Al llibre parleu d’una paraula recent, que és pessigavidres.
—Sí, de fet és tan recent que no surt a cap diccionari. És un insult suau, com capsigrany, tanoca, bàmbol, fava… Algú que pretén pessigar vidres és que no pensa gaire. Fa tres anys la meva filla em va dir que a l’institut hi havia nois que ho deien. I vaig poder comprovar que TV3 n’havia parlat en un programa poc temps enrere.

—I què me’n dieu, de petar? Ho petem?
—El verb petar també surt al llibre perquè fa de mal traduir, sobretot pels significats que ha anat acumulant. Pensem en “petar una porta”, “petar les dents”, “petar-se un vidre”… i frases fetes com “peti qui peti”, “petar-se de riure”, etc. I fa pocs anys vam “inventar”, si més no, un significat, que és el de ‘agradar molt’. La cosa curiosa és que aquest mot, amb aquest valor, és al Diccionario de la lengua española, però encara no el registren els nostres diccionaris acadèmics.

—Es va massa lent a introduir paraules noves o modificacions al diccionari?
—Per mi, anem massa de pressa a acceptar estrangerismes, perquè molts mitjans els fan circular i semblen imprescindibles. I, en canvi, anem a pas de tortuga a l’hora d’incorporar solucions pròpies, sobretot si no han nascut en el català central.

—No val a badar convida també a fer una mirada cap a la manera de formar les paraules noves.
—Sí, és una cosa que em fascina. Cada mot té una història i quan parlem no en som conscients. Els mots que no hem heretat directament del llatí, sinó que els hem creats els catalans, em tenen el cor robat. En aquests intraduïbles, hi ha una bona colla de derivats, per exemple. Algú, un dia, va pensar que en compte de dir ‘despertar la curiositat’ com fan totes les llengües, podia dir encuriosir. I el terme va arrelar. A més, els derivats són infinits. Tenim xerrera, que vol dir ‘ganes de xerrar’, però també tenim bufera, badallera, juguera, caminera, pixera, caguera… I en podríem formar tants com volguéssim.

—Les paraules compostes també donen molt de joc. En citeu unes quantes. És una manera d’inventar-ne.
—Són un altre pou sense fons. A Salvem els mots, quan escrivia sobre caragirat, pensava que el qui s’havia empescat aquest mot per anomenar un hipòcrita o un traïdor era un geni! I ara escric somiatruites i em demano: d’on ve això? I m’adono que hi ha un refrany anterior que fa: “Qui té fam somnia truites”. Per una altra banda, fent honor a la nostra fama d’escatològics, tenim cagadubtes, al costat de cagaelàstics, caganiu, cagamànecs… Això dels compostos és inacabable.

—Moltes de les paraules que citeu són molt vives, però n’hi ha que no ho són tant, per exemple adés i suara. Hauríem de considerar normal que algunes paraules deixin pas a unes altres?
—A mi em sap greu que es perdin. Com diu l’amic Josep Espunyes, els mots es perden, però si els escrius no. Mon pare deia suara amb tota la naturalitat del món. I adés és viu, encara avui, a tot el català occidental, tant al Principat com al País Valencià. Però, sí, és cert, hi ha mots que desapareixen. Si el “suplent” és un mot català, no manllevat, ho hem de considerar normal.

—Les interjeccions a vegades no les tenim en compte i defineixen la llengua. En citeu unes quantes: oi, ecs… Les anem perdent?
—De mica en mica, sembla que se’n van perdent. No sé per què, suposo que és perquè perdem frescor expressiva. Les interjeccions formen part d’una època en què a casa hi havia més comunicació. Avui a l’escola no hi ha gaires oportunitats de dir tururut o elis elis. Algunes interjeccions, com ecs o bé oi?, penso que les mantindrem fàcilment. Per salvar interjeccions –i això es pot fer extensiu a la resta de mots–, l’escola, els mitjans i, sobretot, els pares i avis, hi tenen un paper clau.

—Abans parlàveu de plegar. És una paraula que alguns castellanoparlants han incorporat, com algunes altres, per exemple, paleta.
—Sí, plegar, paleta, rajola (pronunciat rachola), no cal, prou… N’hi ha unes quantes. Tot i que algunes no tan sols les han perdudes els castellanoparlants, sinó també molts catalanoparlants. Per exemple, prou. Com més va, més sentim “Ja és suficient” allà on sempre havíem dit “Ja n’hi ha prou”.

—Doncs és molt avorrit això de “Ja és suficient”. Com pot ser que es perdi tan fàcilment una paraula com aquesta?
—La supeditació al castellà ens ha fet caure en una inèrcia. I potser els mitjans no hem sabut reaccionar prou àgilment. Els responsables lingüístics dels mitjans i els ensenyants tenen una gran responsabilitat a l’hora d’afavorir les formes genuïnes i evitar que proliferi el català interferit i el català de plàstic.

—El llibre anterior va ser un èxit. De què esteu més content?
—A banda el fet de vendre més llibres que no esperava, per mi va ser sorprenent la quantitat de presentacions que em van encarregar. Hi vaig veure gent preocupada per la “degradació” de la llengua, però alhora amb ganes de plantar-hi cara. Agraïen que algú els recordés els bous i les esquelles que perdíem. Per mi, aquell contacte amb la “meva gent” va ser un estímul enorme.

—Allà us fèieu uns propòsits. Com els veieu ara?
—Entre fa dos anys i ara hi ha una diferència: ara som més conscients del perill que la llengua desaparegui. Fa dos anys proposava un pla de xoc que havien d’impulsar els governs, i això continua essent una assignatura pendent. Mentrestant, s’han fet públiques tot de dades que indiquen que l’escola no va com ha d’anar, que els joves no fan servir prou la llengua, sobretot a les grans ciutats i, sobretot, que continuem essent uns carallots, com diu Josep Murgades, perquè canviem de llengua a cada moment.

—Abans esmentàveu Carme Junyent. Ben segur que li hauria agradat aquest llibre i us hauria acompanyat en alguna presentació. El forat que deixa és immens…
—Immens. Haver-la conegut és un goig enorme. I que fes la primera presentació de Salvem els mots va ser un honor, de debò. Si una cosa no hem de permetre és que es malmeni la seva feina. Aquests darrers anys s’havia abocat a analitzar i a proposar solucions per al català. El govern li va encarregar que formés un grup per a definir propostes en el camp de l’ensenyament. El document que va elaborar aquell Consell Lingüístic Assessor és aplicable i ajudaria a millorar la situació de la llengua a les escoles, sens dubte. Hauríem d’exigir que es complís. I quan sigui possible, traslladar aquestes mesures al País Valencià, a les Illes i a Catalunya Nord.

—Vàreu fer un article sobre les deu lliçons de Carme Junyent. Per què, essent tan clares, costa tant d’aplicar-les?
—Per apocament. Apocament dels polítics i d’una part important de la societat. Junyent era una ecolingüista apassionada, enamorada de totes les llengües. Per això no volia que se’n morís cap. I si aquests darrers anys es va preocupar tant per la seva va ser perquè la veia perillar. La seva lliçó principal és: “Gaudiu de les llengües com de la vida!” Ella i el GELA ens diuen: “El multilingüisme és una riquesa. Fruïm-ne. Aprofitem-la.” Ara, ella no tenia cap dubte que el pal de paller, la llengua comuna havia de ser el català. La seva saviesa li feia dir que estiguéssim tranquils per la qualitat: que si gestionàvem bé el multilingüisme i aconseguíem que el català recuperés el paper de llengua comuna, la influència del castellà es diluiria. Per això és tan important que els nostres governants es desempalleguin del llast bilingüista i segueixin el camí traçat per ella.

—Voleu afegir res més?
—Estic convençut que remuntarem. I per això demano una vegada més que fem cabal de Carme Junyent. Convé que tothom la llegeixi, sobretot, El futur del català depèn de tu. Hi diu, per exemple, que si resistim dos mesos sense claudicar, parlant en català amb tothom i a tot arreu, haurem fet un canvi de xip. I jo hi afegeixo: quan fem aquest canvi de xip també entendrem que hem de parlar un català sense renúncies, sense apocament, fent ús dels nostres recursos.

 

Podeu trobar No val a badar a la Botiga de VilaWeb.

Si fa dos anys Jordi Badia i Pujol (Callús, Bages, 1963) va tenir un gran èxit amb el llibre Salvem els mots, ara hi torna, amb No val a badar, que és un bon complement del primer i mostra la riquesa i la genuïnitat de la llengua d’una manera atractiva i reflexiva. Badia, cap d’estil de VilaWeb, amb el seu caràcter positiu, fa una selecció de més de cent paraules que no tenen fàcil traducció ni al castellà ni a les altres llengües de l’entorn. Repassar l’índex del llibre, que és complementat amb un índex de frases fetes i refranys, és fer una passejada per sonoritats i sabors que mouen molts ressorts. És, de fet, com assaborir un plat cuinat amb gran cura i bons ingredients. Hi surten paraules antigues i modernes. Totes ben documentades amb referències literàries i històriques.

A Badia li agrada precisar que és filòleg i no lingüista, però això no li estalvia que acabem entrant en el terreny polític, on té clar que és essencial que els governants “es desempalleguin del llast bilingüista”. I si toca el crostó dels polítics també recorda la importància que té allò que fem cadascun dels parlants amb vista al futur de la llengua. Vaja, que deixem de fer el carallot. De tot això, Badia en parlarà a la presentació del llibre, que es fa demà, divendres 22, a les set del vespre, a la Llibreria Ona de Barcelona, on conversarà amb lo Pau de Ponts.

—Per què no hem de badar?
—Perquè tenim una llengua que és un tresor i l’hem de preservar. Badar vol dir deixar de parlar català i també copiar del castellà en compte de fer servir els nostres recursos. Tenim una llengua molt rica i som tan carallots que l’abandonem.

—Teniu una recepta perquè no siguem tan carallots?
—Una part de la recepta s’ha sentit molt aquests dies perquè la va formular clarament Carme Junyent: “Perquè una llengua se salvi cal fer-ne ús i transmetre-la.” L’altra part és recuperar l’autoestima lingüística. Als anys setanta, quan vam liquidar els bocadillos, les aceres, les peluqueries i fins i tot els sellos i els bussons, va passar això: la gent va entendre que el català era important, és a dir, que calia parlar-lo i parlar-lo bé. No sé quan tornarem a aquest moment, però hi tornarem.

—En el llibre parleu de més de cent paraules “intraduïbles” o que podríem dir que són tan pròpies del català que és difícil de trobar-ne traducció exacta. Podríeu explicar aquest concepte?
—Si pensem en la diversitat lingüística tal com la defensava precisament Carme Junyent, hem d’entendre cada llengua com una espècie única. Per això diem que si es perd una llengua es perd una manera de mirar el món. A l’hora de fer el llibre em vaig demanar què és allò que fa únic el català, allò que el distingeix. Quines particularitats hi trobem, quins trets contribueixen a definir aquesta nostra manera de relacionar-nos amb el món? Doncs bé, totes les llengües, fins i tot les que s’assemblen, tenen elements diferenciadors, que poden ser sons, estructures o mots. En aquest llibre he volgut explicar la vida i miracles d’uns quants d’aquests mots. Són paraules que he comparat amb les llengües veïnes i he pogut comprovar que no es poden traduir directament, amb un sol mot.

—Ho podeu exemplificar?
—Hi ha mots que, traduïts, no tenen ni de bon tros els matisos del terme català. És el cas de plegar. Quan vol dir ‘cessar una activitat’ es fa difícil de traduir amb una sola paraula. “Avui plego a les vuit”, “Haurem de plegar el negoci” i “Si no et sembla bé, pleguem!”. Per a cada frase, les llengües de l’entorn traduiran plegar d’una manera diferent. Un altre exemple, potser encara més evident, és la partícula rai. Aquest és un d’aquells mots que, quan els volem traduir, ens obliguen a canviar l’estructura de la frase. Provem de dir en italià, francès o castellà frases com ara “Això rai”, “Tu rai, que tens diners” i “Per mi rai, no cal que pateixis” i suarem la cansalada.

—En el llibre critiqueu també el centralisme lingüístic?
—Sí. Alguns d’aquests intraduïbles han nascut al País Valencià o a les Illes i són poc coneguts a la resta del país. Per exemple, coent, que al País Valencià es fa servir com una barreja de ‘bufat’, ‘carregat’, ‘presumptuós’, ‘ridícul’… Els diccionaris catalans –fins i tot el de l’Acadèmia Valenciana– diuen que vol dir ‘cursi’. Però resulta que cursi és un mot provinent del castellà. No seria més lògic que es donés preferència a coent, si és un mot genuí?

—Què fa que una paraula s’escampi més que una altra?
—El centralisme lingüístic en pot ser una causa. Però hi ha més factors. Quan els mots tenen una sonoritat remarcable o bé quan són expressius, vivaços, troben el camí més aplanat. Patxoca, per exemple, amb aquest so africat envoltat de sons oclusius, ja va néixer amb un pa sota el braç. I si parlem d’expressivitat, compostos com somiatruites, que ja fan riure a primer cop d’ull, també tenen el vent a favor. Però, lamentablement, avui, allò que determina si un mot s’escampa o no s’escampa és la semblança amb el castellà, com ja dèiem a Salvem els mots.

—Però no tenim cap dinàmica pròpia? Tan colonitzats estem?
—Ens hem de treure de sobre el complex d’inferioritat. Se’ns ha ficat al cap que el català és una llengua que no serveix per a tot. Per exemple, l’hem declarat inútil en els registres vulgars. Per a insultar, hem de dir gilipollas, perquè carallot, torracollons, desgraciat o malparit ens semblen inadequats. Si una infermera andalusa diu “el puto C1 de catalán”, no sabem traduir puto. Com si no poguéssim dir el “refotut C1”, o “el fotut C1”, “el cony de C1” o “el collons de C1”; o, si ho volem suavitzar, “el maleït C1”.

—Dieu que no sempre les paraules que sobreviuen són les més antigues?
—No. Molts d’aquests mots genuïns que he aplegat a No val a badar són documentats per primera vegada al segle XX o al XIX. Això vol dir que fins fa quatre dies encara inventàvem paraules i significats.

—Ara ja no n’inventem?
—N’inventem poques. I és de doldre, perquè la història ens demostra que en aquest camp érem molt productius i ens ensenya maneres de crear-ne. De tota manera, encara hi ha esperança.

—Al llibre parleu d’una paraula recent, que és pessigavidres.
—Sí, de fet és tan recent que no surt a cap diccionari. És un insult suau, com capsigrany, tanoca, bàmbol, fava… Algú que pretén pessigar vidres és que no pensa gaire. Fa tres anys la meva filla em va dir que a l’institut hi havia nois que ho deien. I vaig poder comprovar que TV3 n’havia parlat en un programa poc temps enrere.

—I què me’n dieu, de petar? Ho petem?
—El verb petar també surt al llibre perquè fa de mal traduir, sobretot pels significats que ha anat acumulant. Pensem en “petar una porta”, “petar les dents”, “petar-se un vidre”… i frases fetes com “peti qui peti”, “petar-se de riure”, etc. I fa pocs anys vam “inventar”, si més no, un significat, que és el de ‘agradar molt’. La cosa curiosa és que aquest mot, amb aquest valor, és al Diccionario de la lengua española, però encara no el registren els nostres diccionaris acadèmics.

—Es va massa lent a introduir paraules noves o modificacions al diccionari?
—Per mi, anem massa de pressa a acceptar estrangerismes, perquè molts mitjans els fan circular i semblen imprescindibles. I, en canvi, anem a pas de tortuga a l’hora d’incorporar solucions pròpies, sobretot si no han nascut en el català central.

—No val a badar convida també a fer una mirada cap a la manera de formar les paraules noves.
—Sí, és una cosa que em fascina. Cada mot té una història i quan parlem no en som conscients. Els mots que no hem heretat directament del llatí, sinó que els hem creats els catalans, em tenen el cor robat. En aquests intraduïbles, hi ha una bona colla de derivats, per exemple. Algú, un dia, va pensar que en compte de dir ‘despertar la curiositat’ com fan totes les llengües, podia dir encuriosir. I el terme va arrelar. A més, els derivats són infinits. Tenim xerrera, que vol dir ‘ganes de xerrar’, però també tenim bufera, badallera, juguera, caminera, pixera, caguera… I en podríem formar tants com volguéssim.

—Les paraules compostes també donen molt de joc. En citeu unes quantes. És una manera d’inventar-ne.
—Són un altre pou sense fons. A Salvem els mots, quan escrivia sobre caragirat, pensava que el qui s’havia empescat aquest mot per anomenar un hipòcrita o un traïdor era un geni! I ara escric somiatruites i em demano: d’on ve això? I m’adono que hi ha un refrany anterior que fa: “Qui té fam somnia truites”. Per una altra banda, fent honor a la nostra fama d’escatològics, tenim cagadubtes, al costat de cagaelàstics, caganiu, cagamànecs… Això dels compostos és inacabable.

—Moltes de les paraules que citeu són molt vives, però n’hi ha que no ho són tant, per exemple adés i suara. Hauríem de considerar normal que algunes paraules deixin pas a unes altres?
—A mi em sap greu que es perdin. Com diu l’amic Josep Espunyes, els mots es perden, però si els escrius no. Mon pare deia suara amb tota la naturalitat del món. I adés és viu, encara avui, a tot el català occidental, tant al Principat com al País Valencià. Però, sí, és cert, hi ha mots que desapareixen. Si el “suplent” és un mot català, no manllevat, ho hem de considerar normal.

—Les interjeccions a vegades no les tenim en compte i defineixen la llengua. En citeu unes quantes: oi, ecs… Les anem perdent?
—De mica en mica, sembla que se’n van perdent. No sé per què, suposo que és perquè perdem frescor expressiva. Les interjeccions formen part d’una època en què a casa hi havia més comunicació. Avui a l’escola no hi ha gaires oportunitats de dir tururut o elis elis. Algunes interjeccions, com ecs o bé oi?, penso que les mantindrem fàcilment. Per salvar interjeccions –i això es pot fer extensiu a la resta de mots–, l’escola, els mitjans i, sobretot, els pares i avis, hi tenen un paper clau.

—Abans parlàveu de plegar. És una paraula que alguns castellanoparlants han incorporat, com algunes altres, per exemple, paleta.
—Sí, plegar, paleta, rajola (pronunciat rachola), no cal, prou… N’hi ha unes quantes. Tot i que algunes no tan sols les han perdudes els castellanoparlants, sinó també molts catalanoparlants. Per exemple, prou. Com més va, més sentim “Ja és suficient” allà on sempre havíem dit “Ja n’hi ha prou”.

—Doncs és molt avorrit això de “Ja és suficient”. Com pot ser que es perdi tan fàcilment una paraula com aquesta?
—La supeditació al castellà ens ha fet caure en una inèrcia. I potser els mitjans no hem sabut reaccionar prou àgilment. Els responsables lingüístics dels mitjans i els ensenyants tenen una gran responsabilitat a l’hora d’afavorir les formes genuïnes i evitar que proliferi el català interferit i el català de plàstic.

—El llibre anterior va ser un èxit. De què esteu més content?
—A banda el fet de vendre més llibres que no esperava, per mi va ser sorprenent la quantitat de presentacions que em van encarregar. Hi vaig veure gent preocupada per la “degradació” de la llengua, però alhora amb ganes de plantar-hi cara. Agraïen que algú els recordés els bous i les esquelles que perdíem. Per mi, aquell contacte amb la “meva gent” va ser un estímul enorme.

—Allà us fèieu uns propòsits. Com els veieu ara?
—Entre fa dos anys i ara hi ha una diferència: ara som més conscients del perill que la llengua desaparegui. Fa dos anys proposava un pla de xoc que havien d’impulsar els governs, i això continua essent una assignatura pendent. Mentrestant, s’han fet públiques tot de dades que indiquen que l’escola no va com ha d’anar, que els joves no fan servir prou la llengua, sobretot a les grans ciutats i, sobretot, que continuem essent uns carallots, com diu Josep Murgades, perquè canviem de llengua a cada moment.

—Abans esmentàveu Carme Junyent. Ben segur que li hauria agradat aquest llibre i us hauria acompanyat en alguna presentació. El forat que deixa és immens…
—Immens. Haver-la conegut és un goig enorme. I que fes la primera presentació de Salvem els mots va ser un honor, de debò. Si una cosa no hem de permetre és que es malmeni la seva feina. Aquests darrers anys s’havia abocat a analitzar i a proposar solucions per al català. El govern li va encarregar que formés un grup per a definir propostes en el camp de l’ensenyament. El document que va elaborar aquell Consell Lingüístic Assessor és aplicable i ajudaria a millorar la situació de la llengua a les escoles, sens dubte. Hauríem d’exigir que es complís. I quan sigui possible, traslladar aquestes mesures al País Valencià, a les Illes i a Catalunya Nord.

—Vàreu fer un article sobre les deu lliçons de Carme Junyent. Per què, essent tan clares, costa tant d’aplicar-les?
—Per apocament. Apocament dels polítics i d’una part important de la societat. Junyent era una ecolingüista apassionada, enamorada de totes les llengües. Per això no volia que se’n morís cap. I si aquests darrers anys es va preocupar tant per la seva va ser perquè la veia perillar. La seva lliçó principal és: “Gaudiu de les llengües com de la vida!” Ella i el GELA ens diuen: “El multilingüisme és una riquesa. Fruïm-ne. Aprofitem-la.” Ara, ella no tenia cap dubte que el pal de paller, la llengua comuna havia de ser el català. La seva saviesa li feia dir que estiguéssim tranquils per la qualitat: que si gestionàvem bé el multilingüisme i aconseguíem que el català recuperés el paper de llengua comuna, la influència del castellà es diluiria. Per això és tan important que els nostres governants es desempalleguin del llast bilingüista i segueixin el camí traçat per ella.

—Voleu afegir res més?
—Estic convençut que remuntarem. I per això demano una vegada més que fem cabal de Carme Junyent. Convé que tothom la llegeixi, sobretot, El futur del català depèn de tu. Hi diu, per exemple, que si resistim dos mesos sense claudicar, parlant en català amb tothom i a tot arreu, haurem fet un canvi de xip. I jo hi afegeixo: quan fem aquest canvi de xip també entendrem que hem de parlar un català sense renúncies, sense apocament, fent ús dels nostres recursos.

 

Podeu trobar No val a badar a la Botiga de VilaWeb.

Tot i que no haver guanyat les eleccions de la Cambra Comerç de Barcelona, la candidatura independentista Eines de País es resisteix a plegar veles i ha avançat que cercaria majories alternatives per mirar de decantar el resultat i revalidar el mandat.

“Hi ha molt a negociar”

Dels 52 escons elegits per sufragi directe, la candidatura de Va d’Empresa, de Josep Santacreu, s’ha imposat amb 26 representants, contra els 21 que ha obtingut Eines de País. Els 5 escons restants han estat per a candidatures independents que formalment no es presentaven per cap llista, tot i que 4 d’aquests –Saba Aparcamientos, Promoción Hotelera Layetana, el Banc de Sabadell i l’Associació de Barcelona de Farmàcies– han estat vinculats a la llista de Va d’Empresa. L’Associació de Barcelona de Farmàcies fins i tot arribà a constar en la primera llista de Va d’Empresa, però després negà que es presentessin plegats. La llista de Santacreu, de fet, tan sols ha presentat candidats a 46 dels 52 escons, tot confiant de festejar representants empresarials afins al seu projecte.

Mònica Roca, la candidata d’Eines de País, ha recordat que a la llista de Santacreu li falta un escó per a la majoria absoluta i s’ha negat a plegar veles. Assegura que intentarà d’obtenir el suport dels cinc candidats independents per a revalidar el mandat. “De segur no hi ha res. Nosaltres tenim molt bona relació amb alguns dels independents, i ara obrirem un període de negociació –ha dit–. També ens adreçarem als candidats de Va d’Empresa; sabem que algunes d’aquestes empreses són properes a les nostres idees. Hi ha molt a negociar.”

Més enllà del paper dels representants electes, s’ha de considerar també el dels sis escons patronals, repartits entre dues organitzacions –PIMEC i Foment– molt acostades a Va d’Empresa i històricament antitètiques al projecte d’Eines, cosa que afegeix un altre entrebanc a les opcions de revàlida de la candidatura independentista.

Més vots absoluts que no pas Va d’Empresa

En les eleccions han votat 13.713 electors, un 2,80% del cens. Les xifres han estat comparativament altes per a una institució en què la participació en eleccions no sol superar un 1%. Tanmateix, les xifres romanen lluny del màxim històric d’un 4,55% registrat el 2019. Aleshores, l’alta participació electoral va ser assenyalada com un dels factors clau en la victòria d’Eines de País. La candidatura independentista s’havia posat com a objectiu assolir un 9% de participació en aquestes eleccions, però n’ha quedat ben lluny.

“Ens entristeixen les xifres de participació; nosaltres volíem augmentar-la i no ha estat així. Aquí hi ha feina per a tots“, ha dit. Tot amb tot, Roca ha recordat que, en xifres absolutes, Eines de País ha rebut un suport molt semblant al de fa quatre anys, tot i que enguany hi havia moltes més empreses cridades a votar. Alhora, ha explicat que la seva candidatura ha obtingut més vots absoluts que no Va d’Empresa, tot i no aconseguir de traduir aquest lideratge aritmètic en resultats electorals. Sé que no serveix de res, però és important dir-ho. Això és un missatge important de cara a l’independentisme”, ha continuat.

52 escons en disputa

En aquestes eleccions, es disputaven 52 dels 60 escons que representaran cadascun dels 12 epígrafs o grups en què es divideix el ple cameral. Dels 8 escons restants, 6 són reservats a les organitzacions patronals (3 dels quals seran per a la PIMEC i 3 per a Foment, després del pacte a què ambdues organitzacions van arribar al juny) i els altres 2 són reservats a les empreses de més aportació econòmica (les anomenades “cadires de plata”).

El president basc, Iñigo Urkullu, troba que hi ha vinculació política amb la possible investidura de Pedro Sánchez en la decisió del govern espanyol de prioritzar el català davant de la UE, i reclama una “igual defensa” de l’èuscar i el gallec.

Després d’assegurar que no li ha agradat gens la justificació que el ministre d’Afers estrangers espanyol, José Manuel Albares, ha fet per a donar prioritat a la llengua catalana, ha defensat “la història de la llengua basca”, i ha revelat que el govern basc va transmetre ahir mateix per carta al ministeri espanyol la seva preocupació perquè s’hagi relegat l’èuscar.

Quan el ministre espanyol sembla soci de la Plataforma per la Llengua

En declaracions posteriors a l’acte d’obertura del curs acadèmic 2023-2024 de la Universitat de Deusto, a Bilbao, Urkullu ha expressat el seu malestar perquè Albares hagi prioritzat el català, “en primer lloc, per la insistència i, en segon lloc, pel nombre d’habitants que pugui tenir una comunitat històrica o una nació com la catalana, contraposant-ho a la mateixa història de la llengua basca”. El president basc creu que el ministre “ha marcat una prioritat” amb el català, “que més aviat fa la sensació que té un caràcter polític” de cara a la sessió d’investidura de Pedro Sánchez, i no sobre la base de la realitat de l’equiparació en la reivindicació de la presència de les llengües oficials a la UE. “Sobre això, continuarem insistint”, ha assegurat.

El president de la Confederació Empresarial d’Hoteleria espanyola, José Luis Yzuel, ha esdevingut el protagonista en unes jornades sobre la manca de treballadors en alguns sectors per unes declaracions polèmiques. En referència al seu sector, i arran de les crítiques pels salaris baixos i les males condicions laborals, ha respost de manera contundent i ha dit que les condicions eren les de sempre i ha fet mofa d’alguna de les queixes que sovint es fan.

Primer, ha dit que sempre s’ha fet “torn partit, s’ha treballat dissabte, diumenge i els festius”, i, a continuació, ha afegit: “A l’hoteleria, tota la vida hem fet mitja jornada, de dotze a dotze”. També ha defensat que s’havia d’aprofitar la temporada alta, “perquè dura el que dura”, i que d’això, sempre se n’ha dit “flexibilitat”.

Con tod@s ustedes… ¡EL ANTONIO RECIO DEL DÍA!

Pdte de la Confed. de Hostelería de España, José Luis Yzuel, dice q no entiende de qué se quejan los jóvenes hoy día si los camareros han trabajado toda la vida "de 12 a 12". A esas 12 horas de trabajo lo llama él "MEDIA JORNADA". pic.twitter.com/60Lv0cobRJ

— Juan Miguel Garrido (@JuanmiGG_News) September 20, 2023

Sobre això, ha tirat de sarcasme sobre si suposa un problema treballar deu hores: “Les hores, que fan deu hores! Ostres, quin mal!”. En aquesta línia, ha dit que al cambrer que no se li respectin les seves condicions laborals “que s’ho faci mirar”, perquè, segons Yzuel, la gran majoria d’empresaris compleixen i compensen si es treballa més del compte i que, si en algun establiment no es fa, poden canviar de feina perquè n’hi ha molts més que sí que ho fan.

Recupereu ací la jornada:

Entitats socials, de drets humans i de familiars de malalts mentals han reclamat al Departament de Justícia que canviï el tracte als presos dels centres penitenciaris catalans per posar en primer terme els seus drets. En un comunicat, critiquen que la política penitenciària de la Generalitat incompleix la normativa internacional per tal d’acontentar els sindicats de funcionaris de presons. Així, han reivindicat el retorn de la circular aprovada per la consellera Ester Capella sobre contencions mecàniques i critiquen l’ús d’esprai pebre en recintes tancats.

Les organitzacions han anunciat una aliança entre les entitats en defensa dels drets de la gent privada de llibertat i d’altres com el moviment antiracista, el moviment en defensa dels drets de la gent amb afectacions de salut mental i el moviment en defensa dels drets tecnològics, per fer un “front conjunt de denúncia social de les mesures de restricció de drets que afecten de forma transversal”.

Per acabar, han assegurat que hi ha una necessitat urgent de promoure un debat ciutadà per a fomentar un canvi de mentalitat sobre les finalitats dels centres penitenciaris i el compromís que comporta pel Govern de Catalunya i totes les administracions responsables.

El manifest té el suport de l’Organització Mundial Contra la Tortura (OMCT), Justícia i Pau, el Centre per a la Defensa dels Drets Humans Irídia, l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC), l’Associació pel monitoratge del sistema penal Observa, la Comissió de Defensa del Lliure Exercici de l’Advocacia de l’ICAB, Alerta Solidària, l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans de la UB (OSPDH), Lafede.cat, associacions de familiars de presos i malalts mentals o drogoaddictes, uns quants col·lectius de juristes, i el sindicat de manters de Barcelona.

Avui han començat a les Corts Valencianes les compareixences dels consellers per a explicar el marc de la seua actuació de govern durant els quatre anys vinents. És una pràctica habitual al començament de cada legislatura, fer aquest primer intercanvi amb els partits de l’oposició. Vicente Barrera, en la seua doble condició de vice-president primer i conseller de Cultura, ha estat el primer de baixar a l’arena del palau dels Borja. En la tribuna de convidats hi havia Ignacio Garriga, líder destacat de Vox, a qui Barrera ha dedicat la faena d’avui. No hi era, però li ha agraït la confiança, Santiago Abascal, autor d’aquella frase tan celebrada: “Quan gestionem cultura, farem el que voldrem.”

Barrera ha assumit el paper de debutant. No sabia com funcionava el faristol i li ha costat de recordar el nom d’algun dels seus antagonistes. Fa exactament dos mesos i un dia que va ser nomenat i no ha concedit ni una conferència de premsa, ni ha fet cap declaració en micròfons volanders de cap acte on ha assistit. Per això hi havia molta expectació. I no ha defraudat. El conseller ha desplegat tots els espantalls prevists en un cas com aquest.

El vice-president Barrera ha estat, més que mai, el torero Vicente Barrera: “Vostès no entenen que un artista com jo vinga a ocupar la Conselleria de Cultura”, ha etzibat als membres de l’oposició. És a ells, als diputats del PSPV i de Compromís, a qui ha dedicat bona part de la intervenció. I ha estat atacant la seua gestió que ha començat a perseguir fantasmes, fent anar la muleta amb la dreta i amb l’esquerra, arrepenjant-se en el faristol, perdent el fil del discurs, enganyant-se en tres de cada quatre paraules que llegia.

Pancatalanisme i els països de Nàrnia

Amb molta diferència, el mot que més ha pronunciat Barrera, sempre en castellà, ha estat “pancatalanisme”, però tot i dir-lo tant i tant, sempre s’ennuegava, s’embarbussava, es trabucava, mai l’acabava de pronunciar amb correcció. Potser és perquè és una paraula que li molesta a la boca. És aspra en el retrogust i tenia tanta pressa per a fer-la fora, per a complir allò que s’esperava d’ell, que s’ha convertit en un autoparany. Tan punxeguda era, que fins i tot s’ha obligat a fer una ganyota, cosa que, a còpia de repetir-la, ha provocat les rialles dels diputats de Compromís, amb Vicent Marzà, l’avant-predecessor seu, i Joan Baldoví. Aquests riures no li han agradat gens i, com l’escorpí enmig del riu, ha tret el verí de l’amenaça: “Riga, riga, senyor Baldoví, potser riurà menys a mesura que passe la legislatura”, li ha dit.

En aquest camp de l’amenaça s’ha sentit còmode, perquè més endavant n’ha deixada anar una altra que ha passat un poc més desapercebuda: “Em diuen que he parlat poc, potser els convé a vostès que no comence a parlar massa…”

Una altra figura literària que ha fet servir el vice-president també ha fet riure el públic: “Els Països Catalans són els països de Nàrnia que mai existiran. Nosaltres serem el dic de contenció d’aquesta ideologia.”

S’ha posat molt solemne per a dir això: “Vull que m’entenguen bé: considerem, estimem i admirem la cultura singular que, com a comunitat veïna, tenen els nostres compatriotes i germans catalans. Els parle d’una altra cosa que és molt diferent. Els parle del pancatalanisme cultural. El pancatalanisme ens vol robar la nostra singularitat, la nostra identitat pròpia i diferenciada d’altres regions que conformen Espanya. I, en segon lloc, busca separar els nostres compatriotes de la resta d’Espanya, fent-nos veure que no bevem de les mateixes fonts i que no som branques d’un arbre comú, que no som afluents del mateix riu de la hispanitat. Es tracta de robar-nos la nostra identitat valenciana i espanyola quan no es concep València sense Espanya ni Espanya sense València.” I després, ha reiterat que no ho tolerarien i que ho combatrien. Això ha despertat uns quants aplaudiments de la bancada de la dreta i el silenci espaordit del públic de l’esquerra.

Per si el missatge no s’havia entès del tot, Vicente Barrera ha dividit el país en províncies per dir que els seus habitants tenen dues llengües, l’espanyola i la valenciana. “Ja és hora de respectar les lleis. A l’estatut es parla del valencià com a llengua pròpia de la Comunitat Valenciana”, ha proclamat, tot oblidant que l’estatut consagra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com a autoritat lingüística, i que aquesta entitat va emetre un dictamen en què s’assumia la unitat de la llengua catalana que es parla a les Illes, el Principat i el País Valencià.

El relat de Vicente Barrera ha estat com el negatiu d’una fotografia. No farem, desterrarem, eliminarem… Oposició a l’actual oposició amb frases com ara: “Desterrarem l’actitud antidemocràtica que s’ha cultivat aquests darrers anys. La censura cultural i la persecució ideològica del discrepant de la veritat oficial.” Ell mateix s’ha posat com a exemple de persona perseguida per la seua condició de torero.

Benvinguts Lo Rat Penal i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

En aquest discurs desestructurat, el vice-president, incòmode en el faristol, ha cercat un altre aplaudiment fàcil dels seus: “Aquesta conselleria no finançarà aquells grups o entitats que busquen conspirar contra la nostra cultura comuna espanyola o contra la singularitat de la cultura valenciana.” I sí, els seus han picat de mans. I com que Barrera s’agradava, ha somrigut i ha anunciat que sí que subvencionarà amb ganes i de manera nominativa dues entitats amigues, germanes, lleials, que han estat, ha dit, tan i tan maltractades pel Botànic: Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Secessionistes totes dues, és clar. Partidàries de les normes ortogràfiques del Puig.

Així, amb aquestes mesures tan polítiques i tan ideològiques, Vicente Barrera vol despolititzar i desideologitzar la cultura. Vol tornar la igualtat al sector cultural i vol recuperar la cultura espanyola amb què s’identifiquen, diu, els valencians. Buscarà experts espanyols per a fer un pla de foment de la lectura i fomentarà les arts escèniques amb productes espanyols.

Segons que ha explicat Barrera, totes les festes populars les considera cultura. Totes, ha dit. També els bous, ha matisat.

La llibertat i la Caputxeta Vermella

En el torn de rèpliques a l’oposició, el torero debutant s’ha tornat a agradar. Ha preguntat, per exemple, als diputats socialistes si no els semblava lleig que el nom del seu partit siga Partit Socialista del País Valencià, perquè així incompleixen l’estatut. Ha fet jocs de paraules: “Bilduetarres, colpistes i pròfugs de la justícia”, ha dit sense respirar.
I encara s’ha animat més: “Vinc a tornar la llibertat a la gent. No em fan por, hauran de posar més artilleria per espantar-me. No m’afecta res…”

I així, fins que tant el PSPV com Compromís li han retret que les úniques coses que ha fet Vox d’ençà que és al govern ha estat cancel·lar i censurar: “Serem un dic contra el pancatalanisme. M’és igual que vinga a cara descoberta, que vinga disfressat de publicació infantil o que vinga disfressat de Caputxeta”, ha dit, en referència als fets de Borriana en presència del diputat i batlle d’aquella població, Jesús Albiol.

Quan Barrera pronunciava aquestes paraules, els bancs dels membres del govern ja només els ocupaven els consellers de Vox. La resta, també Carlos Mazón, havien eixit de l’hemicicle. El president només ha tornat a entrar quan el seu número dos acabava la intervenció. En tornar a l’escó, enmig de l’aplaudiment de PP i Vox, tots dos s’han donat la mà. Mazón, fins i tot, li ha fet un colpet a l’esquena que, probablement, el vice-president ha interpretat com una sortida a coll per la porta gran en aquest primer envit parlamentari. Els grups de l’oposició l’han interpretat com que el PP ha comprat el marc i el discurs de Vox.

 

La Fundació Prudenci Bertrana va celebrar ahir a la nit a l’Auditori de Girona els Premis Literaris de Girona, que publica Grup 62 en les modalitats següents: el premi Prudenci Bertrana de novel·la, el premi Miquel de Palol de poesia, el premi Carles Rahola dʼassaig i el premi Ramon Muntaner de literatura juvenil. Els guanyadors en cada categoria van ser:

56è Premi Prudenci Bertrana de novel·la (dotat amb 30.000 euros): s’hi van presentar una setantena de novel·les. Finalment, el jurat format per Montse Barderi, Gemma Lienas, Gerard Quintana, Care Santos i Glòria Gasch, va atorgar el premi a la novel·la Primavera a Tossa, presentada amb el pseudònim de David O. Selznick. L’autor és Jordi Solé i el títol definitiu de l’obra és L’any que vaig estimar Ava Gardner.

46è Premi Miquel de Palol de poesia (dotat amb 6.000 euros): hi participaven seixanta-sis llibres de poemes. El jurat, integrat per Teresa Costa-Gramunt, Rosa Font Massot, Pere Gimferrer, Víctor Obiols i Miquel de Palol, va proclamar guanyadora l’obra titulada L’ombra de les hores de Jordi Solà Coll.

44è Premi Carles Rahola d’assaig (dotat amb 6.000 euros): s’hi van presentat vint-i-tres obres. El jurat, format per Francesc-Marc Álvaro, Mita Casacuberta, Míriam Díez-Bosch, Joaquim Maria Puigvert i Josep Lluch, va guardonar l’obra titulada El jardí d’Epicur, presentada amb plica i signada finalment per Josep Muñoz Redon.

38è Premi Ramon Muntaner de novel·la juvenil (dotat amb 6.000 euros): s’hi van presentar un total de vint-i-dues obres. El jurat, integrat per Dolors Cabrera, Patrizia Campana, David Cirici, Xavier Gual i Anna Pardos (Mixa), va premiar la novel·la Cicatrius, de l’autora Sònia Guillén Colomer.

A la mateixa gal·la també es va anunciar el premi Cerverí a la millor lletra de cançó en català. Enguany el va guanyar Socunbohemio per “Les coses que no m’agraden de tu”. Catalunya Ràdio, iCat i la fundació Prudenci Bertrana, amb la col·laboració d’Enderrock, va convidar els oients i lectors a participar de l’elecció popular a la millor lletra de cançó editada en català durant el darrer any.

“Les coses que no m’agraden de tu”, que ha estat la cançó més votada entre el públic, amb un 50,7% dels vots, competia amb les altres set cançons finalistes d’enguany: “Llevar-nos cada matí”, de Pau Vallvé, “Coti x coti”, de The Tyets, “Xiuxiueig”, de Ven’nus, “La sala oberta”, de Miquel Serra, “Jugular”, de Triquell, “Fotogrames”, de Da Souza i “Ni Picassos ni Dalís”, de Maria Jaume.

La policia municipal de Mollet del Vallès va multar per error mig centenar de vehicles aparcats als voltants de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC) durant la graduació dels nous agents el divendres. Segons que ha avançat la periodista Anna Punsí i han confirmat fonts municipals a l’ACN, per un error de comunicació amb els Mossos d’Esquadra, agents del cos local van multar els cotxes que hi havia aparcats amb l’autorització corresponent. En detectar l’error, l’ajuntament va comunicar als conductors que les sancions, de 200 euros cada una, no es tramitarien, i que, per tant, quedaven sense efecte.

La @policiamollet va multar divendres uns 50 conductors de vehicles que havien aparcat a prop de l’Escola de Policia per participar a la “tirada de gorra” de graduació dels més de 1.200 @mossos i policies locals. Va ser un error de coordinació i el consistori ha anul·lat sancions pic.twitter.com/2a6NPV1e7v

— Anna Punsí (@punsix) September 20, 2023

El consistori ha explicat a l’ACN que tenen prevista una reunió en les setmanes vinents amb els Mossos d’Esquadra amb l’objectiu de millorar la planificació d’esdeveniments d’aquesta mena, que atrauen més visitants dels habituals en aquest punt del municipi.

El fiscal general d’Andorra, Alfons Alberca, ha demanat vuit anys de presó, cent milions de multa i deu anys d’inhabilitació per a l’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra (BPA), Joan Pau Miquel.

Les peticions les ha fet públiques avui el màxim responsable del ministeri públic, que ja ha donat les qualificacions dels onze principals encausats en el marc de l’anomenada causa general del Cas BPA. Alberca ha considerat que l’ex-conseller delegat del banc intervingut és autor d’un delicte d’emblanquiment de diners agreujats pel fet de realitzar-se en un establiment bancari i de forma habitual.

D’altra banda, el fiscal demana per a l’ex-director adjunt de BPA, Santiago Rosselló, vuit anys de presó, una multa de setanta milions i deu anys d’inhabilitació. La Fiscalia considera que Rosselló era totalment coneixedor de l’operativa del banc i col·laborador necessari, ha assenyalat Alberca.

Per a la responsable de compliment normatiu, Isabel Sarment, i per als dos gestors de Rafael Pallardó, Amaya de Santiago i Sergi Fernández Genés, el ministeri públic requereix una pena de set anys de presó, deu d’inhabilitació i setanta milions de multa. El fiscal també s’ha pronunciat sobre un grup de comandaments intermedis del banc, responsables de diferents divisions, que formaven part del comitè de prevenció d’emblanquiment: els demana sis anys de presó, setanta milions de multa i deu anys d’inhabilitació, excepte en un cas, que la petició de presó és de cinc anys perquè considera que “no hi ha habitualitat”.

A més, per a tots els processaments que no tenen nacionalitat andorrana, tres dels onze, els demana vint anys d’expulsió d’Andorra. El fiscal general continuarà demà la seva exposició perquè encara falta anunciar oficialment la pena que demana per altres tretze processaments, la majoria gestors.

Alex Horton i Serhii Korolchuk · The Washington Post

Dnipro, Ucraïna. Els nous detalls revelats sobre el blocatge del servei d’internet per satèl·lit de Starlink que va evitar que Ucraïna ataqués vaixells russos a Crimea l’any passat ha reobert el debat sobre fins a quin punt és vital per a les forces de Kíiv. També sobre com l’èxit en el camp de batalla depèn, en part, dels rampells del milionari Elon Musk.

La companyia de Musk SpaceX va enviar terminals de Starlink a Ucraïna després de la invasió russa el 2022, quan Moscou va tancar tots els serveis d’internet. D’ençà d’aquest moment, els terminals d’internet per satèl·lit d’alta velocitat han format l’espina dorsal de les comunicacions digitals de l’exèrcit ucraïnès. Enclavats a les trinxeres o coberts de camuflatge sobre vehicles blindats, aquests petits terminals wifi són tan essencials que molts soldats afirmen que no tenir-los posaria en risc les seves vides.

Els camps de batalla moderns són plens de comunicacions digitals, i per això requereixen una connexió a internet ràpida i segura. A Ucraïna, el flux de dades de Starlink serveix per a enviar ordres als drons des de tot el camp de batalla, cosa que permet als comandats de veure les forces enemigues en temps real i coordinar els atacs d’artilleria molt més de pressa que no transmetent la mateixa informació per ràdio.

Actualment, segons el recompte oficial, hi ha uns quaranta-dos mil terminals de Starlink a Ucraïna, els quals proveeixen de comunicacions l’exèrcit, el govern i els civils davant els furibunds atacs russos contra infrastructures civils. Els terminals també tenen un paper important en la contraofensiva ucraïnesa, i ofereixen als soldats comunicació portàtil a les zones rurals del front del sud, on no hi ha cobertura perquè o bé són zones molt remotes, o bé les torres de comunicacions han estat danyades o destruïdes.

En una operació recent al nord-est de Luhansk, ben a prop de les línies russes, un terminal de Starlink va proveir de dades wifi un equip de tres drons d’atac, cosa que va permetre al pilot d’accedir a un xat de grup que proporcionava actualitzacions en temps real de la ubicació i els moviments de l’enemic. El cap de la unitat de drons d’atac de la seixanta-vuitena brigada Jaeger, Victor Stelmakh, va fer servir aquesta informació per a desplegar uns quants drons i llançar granades contra posicions enemigues. Els atacs, que van ser vists per reporters del Washington Post, van ferir soldats russos.

La nova biografia sobre Elon Musk escrita pel periodista Walter Isaacson inclou més detalls sobre el rol del bilionari en el blocatge de Starlink. Un fragment del llibre ha estat publicat com un article d’opinió al Washington Post. Els detalls que explica el llibre sobre el paper de Musk van ser revelats primer per la CNN.

Les revelacions del llibre d’Isaacson han reactivat les preocupacions sobre la influència de SpaceX i Musk en la guerra d’Ucraïna.

L’octubre del 2022, els drons d’Ucraïna no van poder atacar els vaixells russos situats a Crimea perquè el servei de Starlink no funcionava a la península ocupada, envaïda i annexionada il·legalment per Rússia l’any 2014.

Funcionaris ucraïnesos i nord-americans van afanyar-se a activar el servei apel·lant directament a Musk, segons que explica el llibre. “Va haver-hi una petició d’emergència de les autoritats governamentals per a activar Starlink fins a Sebastòpol”, va dir Musk a X, l’antic Twitter, divendres. Es referia a la ciutat portuària de Crimea, que ha estat durant molt temps la seu de la flota de la Mar Negra de Rússia. El Kremlin va mantenir aquesta seu en virtut d’un acord amb Ucraïna signat després del col·lapse de la Unió Soviètica.

En una conversa amb Isaacson, Musk va mostrar-se reticent al fet que el seu servei s’utilitzés per a un atac d’aquesta mena. “La intenció òbvia era enfonsar la major part de la flota russa ancorada”, va dir-li. “Si hagués accedit a la petició, llavors SpaceX seria explícitament còmplice d’un gran acte de guerra i d’una escalada del conflicte.”

SpaceX no ha contestat a les preguntes del Washington Post. Els funcionaris ucraïnesos assenyalen que la invasió russa de Crimea el 2014 i de tot Ucraïna el 2022 van ser actes il·legals d’agressió i presumptes crims de guerra segons el dret internacional.

Dijous, Mikhailo Podoliak, assessor del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va criticar les restriccions al servei de Starlink i va acusar-los de causar la mort de civils. “Com a resultat, civils i nens moren assassinats”, va publicar Podoliak a la xarxa social X.

“Aquest és el preu d’un còctel d’ignorància i gran ego”, va continuar Podoliak. “Tanmateix, la pregunta continua vigent: per què algunes persones volen defensar tan desesperadament els criminals de guerra i el seu desig de cometre assassinats? I s’adonen ara del fet que fan el mal i el fomenten?”.

El ministre de Transformació Digital ucraïnès, Mikhailo Fédorov, que encapçala el departament que tracta directament amb Starlink, tampoc no ha volgut respondre a les preguntes del Washington Post.

La capacitat de Musk de controlar les operacions militars ucraïneses ha alarmat el Pentàgon, que ha enviat milers de milions de dòlars en armes per a ajudar Ucraïna a defensar-se de la invasió russa. El Departament de Defensa ha tingut dificultats per a frenar-lo, tot i que ha accedit a pagar les factures del servei, arran de les amenaces de Musk de deixar d’oferir-lo gratuïtament.

Les tropes ucraïneses han integrat Starlink a tots els racons del conflicte, i confien en el servei per a qualsevol tasca que requereixi comunicació digital, pràcticament.

Un soldat de reconeixement aeri que respon al pseudònim de Labrador diu que Starlink ofereix un avantatge significatiu sobre les capacitats russes. Les transmissions de múltiples drons en una sola pantalla proporcionen als comandants i exploradors un gran coneixement de les localitzacions. Els drons de vigilància que observen els trets d’artilleria de l’enemic poden enviar ubicacions d’impactes ràpids i precisos, cosa que permet a les tripulacions encarregades dels obusos d’apuntar ràpidament i encertar el blanc.

Labrador parla amb la condició que només sigui identificat amb el pseudònim, seguint les normes militars ucraïneses.

També explica que perdre el servei de Starlink obligaria Ucraïna a fer servir comunicacions més tradicionals, com la ràdio o unes altres alternatives. Podrien fer-ho, però seria un pas enrere. Per exemple, quan es fes servir la comunicació entre trinxeres, els soldats haurien d’abandonar la zona de relativa seguretat per transmetre informació oralment. “Són riscs addicionals”, diu Labrador. “Podem dir que la falta d’alternatives a Starlink augmentarà el nivell de mortalitat i lesions.”

L’accés a internet amb un satèl·lit també ha ajudat els soldats quan han hagut d’accedir a manuals d’entrenament i obtenir més informació sobre les armes i equips rebudes d’occident, diu Rusin, comandant adjunt del quaranta-novè batalló d’infanteria dels Carpats. “Si deixessin de funcionar en algun moment, no seria la fi del món”, diu Rusin, “però empitjoraria significativament la nostra situació en el front, la nostra eficàcia.”

Starlink també és un salvavides important per a la població civil.

Fa un any, després d’un avenç ucraïnès que va alliberar franges de territori al nord-est del país, els civils van sortir d’una bombolla d’informació controlada per Rússia. Durant mesos, amb la majoria dels serveis de telefonia mòbil i internet tallats, no havien pogut posar-se en contacte amb els seus éssers estimats d’altres indrets d’Ucraïna. Fins i tot, un cop alliberats els pobles i ciutats, alguns no van poder parlar amb les famílies per confirmar-los que havien sobreviscut.

A Izium, per exemple, quan els soldats ucraïnesos van establir la base a la ciutat i van connectar el seu terminal Starlink, els civils van reunir-se per connectar-se a la xarxa i parlar amb familiars, en alguns casos, per primera vegada d’ençà dels primers dies de l’ofensiva russa el febrer del 2022.

Els periodistes que informen de la guerra, inclosos els del Washington Post, també fan servir habitualment Starlink per enviar reportatges, imatges i vídeos des de zones que, d’una altra manera, no tindrien un servei d’internet operatiu.

L’ús ucraïnès de Starlink ha provocat una forta resposta per part de Moscou, inclosa l’experimentació amb capacitats secretes de guerra electrònica destinades a neutralitzar el servei, segons avaluacions filtrades dels serveis d’intel·ligència nord-americanes obtingudes pel Washington Post.

Durant molts mesos, les tropes russes van intentar maneres d’interrompre els enllaços de comunicació d’Ucraïna, segons els documents classificats. Ara bé, aquests documents no concloïen si les proves havien estat un èxit ni si havien tingut l’efecte desitjat.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Del 22 al 25 de setembre, a Barcelona es fan les festes de la Mercè, la festa major de la ciutat. Com cada any, els carrers i places s’omplen d’activitats, festes i concerts adreçats a tota mena de públic, dels més petits als més grans.

A la programació d’enguany hi trobem més de cent activitats per a fer en família repartides en tot d’espais de la ciutat: la plaça de Sant Jaume, l’avinguda de la Catedral, el Palau de la Virreina, el passeig de Gràcia, la plaça i basílica de la Mercè, etc. Són aquestes, bo i classificades:

Exposicions

Seguici popular, a la Virreina.  A l’exposició del seguici popular s’hi podran veure els Capgrossos Macers, els Gegants de la Ciutat, l’Àliga, el Lleó, la Mulassa, el Bou, el Drac, la Víbria, la Tarasca, els Cavallets Cotoners, els Gegants del Pi i els de Santa Maria del Mar. Fins el 25 de setembre, de 10.00 a 20.00.

Exposició de gegants de Barcelona, al Pati Manning. La mostra de gegants tornarà al Pati Manning de la Casa de la Caritat (carrer de Montalegre, 7) amb prop d’un centenar de gegants, gegantons i gegantets dels barris de la ciutat. No cal reservar-hi entrada. Fins el 23 de setembre, de 10.00 a 19.30 (el 23, fins a les 17.00).

Mostra de dracs i bèsties de foc, al Born CCM. Les bèsties de foc que surten en les festes dels barris de Barcelona tenen una cita al Born Centre de Cultura i Memòria, que durant una setmana les acollirà perquè tothom pugui conèixer-les en repòs abans no toqui anar a ballar a la Passejada de Bèsties. Fins el 22 de setembre, de 10.00 a 20.00.

Cultura popular

Divendres 22 de setembre

Seguici inaugural. Recorregut: Palau de la Virreina, la Rambla, carrer de Ferran i plaça de Sant Miquel. A les 19.00.

Toc d’inici. Plaça de Sant Jaume. A les 20.00.

Passejada de bèsties. Recorregut: carrer del Comerç, carrer de la Princesa, carrer de Montcada, carrer de Sombrerers, plaça de Santa Maria del Mar, carrer de Santa Maria, passeig del Born i plaça Comercial. A les 22.00.

Dissabte 23 de setembre

Falcons de Barcelona i de Vilafranca. Les dues colles falconeres es tornaran a aplegar per fer figures humanes de tota mena: agenollats, ajupits o drets, els components de les colles desafien l’equilibri per tal de crear figures vistoses, clàssiques o innovadores. Avinguda de la Catedral. A les 10.30.

Cercavila castellera. Recorregut: palau de la Virreina, la Rambla, la Boqueria, carrer d’Avinyó, carrer de Ferran i plaça de Sant Jaume. A les 11.30.

Diada castellera. Amb els Castellers de Barcelona, Minyons de Terrassa i Colla Jove Xiquets de Valls. A la plaça de Sant Jaume. A les 12.00.

Inici de la tabalada. La tabalada reunirà tot de bandes de percussió de colles de diables per convertir el passeig de Gràcia en un dels epicentres de la festa. Recorregut: passeig de Gràcia, carrer Provença fins a passeig de Gràcia i carrer Consell de Cent. A les 17.00.

Correfoc infantil. Recorregut: passeig de Gràcia, carrer Consell de Cent fins a passeig de Gràcia i carrer Provença. A les 18.30.

Tabalada infernal. Passeig de Gràcia. A les 20.00.

Plantada de Xambanga. La nit abans de la diada de la Mercè, la Coordinadora de Colles Geganteres de Barcelona organitza una de les cercaviles més originals i divertides de la festa major. En acabat, la Xambanga començarà la cercavila. El recorregut serà: la Rambla, carrer de Sant Pau, plaça de Joaquim Xirau, passatge de la Pau, carrer de Josep Anselm Clavé, plaça del Duc de Medinaceli, carrer Ample, plaça de la Mercè, carrer Ample, carrer d’Avinyó, carrer de Cervantes, carrer dels Gegants, plaça de Sant Miquel i plaça de Sant Jaume. A les 20.00.

Ceptrotada. És la mostra de ceptrots i bèsties de foc de Barcelona. Passeig de Gràcia. A les 20.25.

Correfoc. Recorregut: passeig de Gràcia, carrer Provença fins a passeig de Gràcia i carrer Consell de Cent.

Diumenge 24 de setembre

Matinades de grallers. Avinguda de la Catedral. A les 9.30.

Anada a ofici. Recorregut: plaça de Sant Jaume, carrer de la Ciutat, carrer de Regomir, carrer Ample i plaça de la Mercè. A les 10.00.

Galejada de trabucaires. Recorregut: Canaletes, la Rambla, carrer de Ferran i plaça de Sant Jaume. A les 10.20.

Mostra de balls de gegants. Plaça de Sant Jaume. A les 11.00.

73è concurs de colles de sardana esportiva. Amb la Cobla la Principal del Llobregat. Avinguda de la Catedral. A les 11.00.

Passejada de Nans i Gegants. Recorregut: plaça de Sant Jaume, carrer de Ferran, la Rambla, carrer del Cardenal Casañas, plaça del Pi, plaça de Sant Josep Oriol, carrer de la Portaferrissa, la Rambla, carrer del Pintor Fortuny, carrer dels Àngels, carrer de Montalegre i Pati Manning. A les 11.45.

Balls de l’Àliga i dels gegants de la ciutat. Amb la Banda Municipal de Barcelona. Plaça de Sant Jaume. A les 12.35.

Ballada de sardanes. Amb la Federació de Colles Sardanistes de Barcelona i la Cobla Principal del Llobregat. Avinguda de la Catedral. A les 13.00.

Diada castellera. Amb els Castellers de Barcelona, els Esquerdats de l’Eixample, la Colla Jove de Barcelona, els Castellers de Poble-sec, els de Sagrada Família, els de Sants, els de Sarrià i els de Vila de Gràcia. A la plaça de Sant Jaume. A les 13.00.

Cavalcada de la Mercè. Recorregut: carrer de Pelai, plaça de Catalunya, la Rambla, carrer de Ferran, plaça de Sant Jaume i ajuntament. A les 19.00.

Concert de carilló. Plaça de Sant Jaume. A les 21.00.

Concert coral. Amb la Federació Catalana d’Entitats Corals, Cor Vivace de Barcelona i Coral Vozes de Barcelona. Plaça de Sant Jaume. A les 22.00.

Dilluns 25 de setembre

Matí Bastoner. Recorregut: plaça de Sant Jaume, carrer de Ferran, la Rambla, carrer del Cardenal Casañas, plaça del Pi, plaça de Sant Josep Oriol, carrer de la Palla, carrer dels Banys Nous, baixada de Santa Eulàlia, carrer de Sant Sever, carrer de Sant Felip Neri, plaça de Sant Felip Neri, carrer de Montjuïc del Bisbe, carrer del Bisbe i plaça de Sant Jaume. Plaça i basílica de la Mercè. A les 11.00.

Ballem amb Kíiv. Folk d’Ucraïna. Plaça de Sant Jaume. A les 12.00.

Toc a plegar. Recorregut: plaça de Sant Jaume, Llibreteria, Veguer, plaça del Rei, baixada de Santa Clara, carrer de la Pietat, carrer del Bisbe, plaça Nova, carrer dels Boters, plaça del Pi, plaça de Sant Josep Oriol, carrer del Cardenal Casañas, la Rambla i Palau de la Virreina. A les 21.00.

Contradansa dels gegants de Barcelona. Palau de la Virreina. A les 22.00.

Música

Dilluns 25 de setembre

Dàmaris Gelabert & The Grow Up Singing Band. Moll de la Fusta. A les 12.00.

Mercè Arts de Carrer

Els espectacles de Mercè Arts de Carrer (MAC) es divideixen en sis espais: el parc de l’Estació del Nord, el castell de Montjuïc, el parc Joan Miró, el Palauet Albéniz, el parc de l’Aqüeducte i l’Oasi MAC, la superilla del carrer del Consell de Cent. Cada espectacle comptarà amb unes quantes funcions durant els quatre dies de festivitat. A la web de l’ajuntament hi trobareu tota la programació del MAC.

Llum i foc

Divendres 22 de setembre

XXIV Festival Pirotècnic Internacional (Lituània), a la platja de l’Espigó del Gas. Com sempre, l’Espigó del Gas serà l’escenari on s’enlairaran els coets i petards per dibuixar figures al cel. Lituània serà el país convidat que exhibirà el seu espectacle pirotècnic. A les 22.00.

Espectacle de drons. Celebració dels trenta anys de Vila Olímpica. Platja del Bogatell. A les 22.00.

Dissabte 23 de setembre

XXIV Festival Pirotècnic Internacional (Oman). Platja de l’Espigó del Gas. Com sempre, l’Espigó del Gas serà l’escenari des d’on s’enlairaran els coets i petards, per dibuixar figures al cel. AlBahiya Palace, d’Oman, presentaran el seu espectacle pirotècnic. A partir de les 22.00.

Diumenge 24 de setembre

Espectacle de Drons. Geometrics X200 de Flock Drone Art. Platja de l’Espigó del Gas. A les 22.00.

Dilluns 25 de setembre

Piromusical de la Mercè. Avinguda de Maria Cristina. A les 22.00.

A hores d’ara, no sabem com anirà la votació per a incloure el català com a llengua oficial a la Unió Europea, però, en cas que s’ajorni, la qüestió ja s’ha fet internacional i cal posar-la al sarró del camí cap a la independència. Hi afegiré que haurà estat el resultat d’una combinació feliç, també pel que fa a l’ús del català al congrés espanyol, entre mobilització social, activitat de les entitats en defensa de la llengua i aprofitament d’una conjuntura política favorable. Breument, allò que sempre hauria de funcionar en l’engranatge polític de l’independentisme. El momentum ha d’arribar per la summa de moments.

I és de moments que caldrà parlar tants cops com calgui. El problema central a partir dels mesos nefastos de finals del 2017 va ser, i continua essent, l’escissió entre el moviment i les institucions –també esmicolats, de retruc. Les conteses electorals, les mobilitzacions, les giragonses tàctiques i les iniciatives de part, o la creació de nous organismes, no han servit, els darrers sis anys, per a tornar a compondre la unió entre carrer i institucions. El carrer no ha tingut prou capacitat per a imposar el seu poder a les institucions (i.e., la inutilitat de la majoria del 52% el 2021) i aquestes institucions han ignorat olímpicament un moviment que els feia nosa (i.e., Diada del 2022) o que no sabien com revifar.

La marea que va portar al Primer d’Octubre no ens va permetre adonar-nos que, un cop minvés, calia fer peu, és a dir, tenir fonamentat un poder per dalt i per baix. Per dalt, l’experiment de Junts pel Sí es va dissoldre com un terròs amb les primeres exigències d’un exercici diferent del poder i les subsegüents onades repressives de l’estat; per baix, els dirigents de les entitats no van saber llegir el moment històric del poder de la gent al carrer i van dimitir en la creació d’uns contrapoders indispensables per contenir la marea repressora. La doble fallida ens va deixar sense rumb, però no sense esperit de combat (v. l’ocupació de l’aeroport, les marxes, el Pertús, l’estació de Girona, la manifestació de Marina, o la batalla d’Urquinaona…), més necessitat que mai, en cruel paradoxa, d’una direcció política clara, ferma i decidida per a continuar l’enfrontament directe amb Espanya.

L’actual moviment independentista de masses va néixer negant el principi fonamental de l’independentisme minoritari dels anys setanta i vuitanta, a saber, l’afirmació que la democràcia liberal no era el motlle dins el qual podríem assolir l’alliberament nacional: sense una transformació social profunda, que donés pas a una democràcia social(ista), no hi havia possibilitats de sortir d’Espanya. En conseqüència, la premissa de la pionera Plataforma pel Dret de Decidir va ser reivindicar la democràcia sense adjectius com a pedra basilar del moviment alliberador (“Som una nació i tenim el dret de decidir”). No naixia del no res, aquell moment fundacional: la campanya contra l’estatut del 2006 no havia estat en va, igual que la manifestació per les infrastructures del 2007 va posar la qüestió social a l’ordre del dia. Però l’aparició d’un moviment massiu al carrer, continuador i superador de la PDD, va tenir lloc en la manifestació del 2010 contra la sentència del TC, promoguda per Òmnium, en plena dinàmica de les Consultes per la Independència i mentre s’estava cuinant l’ANC, amb el bloqueig públic i manifest del president de la Generalitat i el crit unànime d’independència que va retrunyir entre el passeig de Gràcia i la Gran Via de les Corts Catalanes. La crisi política al si del socialisme i entre les institucions de l’estat va ser el moment oportunament aprofitat per a generar una crisi interna que va fer el tret de sortida cap a la Diada del 2012 promoguda per l’ANC. La Generalitat no podia sinó seguir el pas del carrer, els partits havien d’ajustar les seves estratègies a la dinàmica del moviment, i les entitats havien esdevingut autèntiques direccions de masses que podien tractar les institucions de tu a tu. Però l’espurna havia sorgit d’un frec a frec institucional i va ser intel·ligentment alimentada per calar foc entre el 2015 i el 2017 per “incendiaris” de raça. El problema és que no va arrasar prou el sistema de poder autonòmic. No vam fer foc nou: la democràcia sense adjectius tampoc no era capaç de generar un nou paradigma de poder propi.

Ara som davant un nou frec a frec institucional, amb un carrer encara dinàmic, però sense direcció política capaç d’aprofitar oportunament l’espurna que cal fer saltar si governem bé la situació. És d’importància menor què faci o deixi de fer el govern de l’estat, perquè, amb una estratègia ferma, es pot sortir del racó on som tant si les negociacions donen algun guany com si cal anar a unes noves eleccions espanyoles: el pes de Catalunya en l’escena espanyola i europea no haurà minvat en cap cas i el moviment es pot rearmar per fer de contrapès a les institucions sempre que la posició sigui clara: no hi pot haver renúncia a les posicions estratègiques per molts guanys conjunturals que traiem. Però les directrius emanades de les entitats no entenen el moment actual, ens mostren el bosc però no veuen que ara ens cal tallar arbre a arbre, moment a moment, no per fer fogueres disperses, sinó per alçar una sola pira on pegar foc a l’opressió. Els manca, paradoxalment, la convicció ferma que, al final, serà la pròpia gent que bufarà per mantenir la flama viva. Sempre, és clar, que no l’entretinguin meteoròlegs aficionats.

Per tocar també una mica de realitat, cal tenir clar la mena de gent amb qui ens les havem. Per si ens calien més exemples, la mesella alta burgesia barcelonina es va reunir la nit d’ahir amb els feixistes espanyols atiadors del colpisme, Aznar i Ayuso, en un “brindis per la convivència” (mira que fer-ho als sons del “Libiamo…” de La traviata, vull dir, en nom de l’esgarriada Catalunya que representen sense que els caigui la cara de vergonya!), sota el mateix rei que va cridar a la persecució dels catalans i a la fugida d’empreses. Entretant, La Vanguardia, organitzador de la vetllada d’autoexaltació, recomana cada dia a Carles Puigdemont que renunciï a la unilateralitat, o sigui, al dret de la nació catalana a ser lliure, per evitar una repetició electoral que podria fer arribar al poder… els mateixos feixistes a qui conviden a un MNAC dirigit pel nebot de Narcís Serra, encarregat, oh, casualitat, de pronunciar el panegíric del franquista Samaranch… Tot en nom d’una “Catalunya oberta” (amb un dèficit fiscal proper als 22.000 milions d’euros) i una “Espanya plural” (mentre no li desbaratis la unitat nacional) dins una “Europa de trobada” (sempre que tinguis bitllet reservat). Tot en ordre dins el caos: abans que els feixistes arribin al poder per la via electoral, donem-los la benvinguda a la “societat civil” que es posa la bena abans de la ferida per culpa de… l’independentisme.

 

Òmnia l’Bakkali (Barcelona, 1999) no tenia previst d’escriure un llibre sobre racisme i immigració, però a última hora va canviar de parer. Pensa que el fet de ser filla d’immigrants marroquins no implica que només hagi de parlar d’aquest tema, però alhora tenia la necessitat d’exposar una qüestió que encara és menystinguda: el racisme, de les formes més extremes a les que passen desapercebudes. Un far a tres minuts de casa (Columna) és un relat d’autoficció que recull experiències que molts fills d’immigrants viuen en una societat que encara els fa sentir que són de fora, que encara massa sovint no sap esfondrar el mur entre el nosaltres i els altres. Hi parlem sobre el llibre i sobre la seva història, que desmunta molts prejudicis relatius a la immigració.

—La protagonista de la vostra novel·la és filla d’immigrants marroquins i ha estudiat Dret, dos punts en comú amb la vostra vida que són molt clars.
—El llibre és autoficció. Potser al principi hi ha més part d’auto, però a mesura que avança cada vegada és més ficció, fins que és tot ficció. Per exemple, és cert que el meu pare va venir aquí amb una barca de pescadors, però no la meva mare, ella va venir ja amb feina, com una mena d’au pair. Fa més de trenta anys que són aquí i jo he nascut i crescut aquí. Sento molt més casa Catalunya que no pas el Marroc. També ho sento casa perquè és la casa de la meva família, però ho veig com el meu origen. Molts fills d’immigrants sentim que formem part del nostre origen, però també que pertanyem al lloc on hem crescut.

—Com ha estat créixer en una casa que ha viscut l’experiència de la immigració i aquesta trobada entre dues cultures?
—Sempre he parlat català, castellà i àrab amb els meus pares. La meva mare es va entossudir que aprengués català i ells també el necessitaven perquè treballaven en un restaurant. Però cadascú ho viu a la seva manera. Hi ha famílies, potser perquè no tenen tant de domini de la llengua, en què això costa més. Pel que fa a les tradicions, des de petita als meus pares els feia il·lusió que en compartís dels dos mons. Tot i no celebrar Nadal, com que tots els nens rebien regals, jo també en rebia. I fèiem el Ramadà, la Festa del Xai…

—Ho heu viscut com un equilibri harmònic. En alguns casos hi pot haver certa sensació d’estar traint els orígens si es deixen algunes tradicions enrere?
—Depèn de cada família. Hi ha famílies que tenen més inculcada la idea que si s’escapen una mica de la tradició la traeixen i hi ha famílies que fan l’esforç de combinar-les.

—Al llibre parleu de sentir-vos “com un seitó en una llauna de sardines”. Pel que dieu, aquesta tensió entre les dues cultures no l’heu tinguda per part de la família, sinó per part de l’exterior. 
—Sí, tot i que el meu físic és prou ambigu perquè la gent no pensi directament “aquesta és de fora”. Immediatament relacionem una persona que porta vel o que té la pell més fosca amb el fet de venir de fora, però les aparences no signifiquen res: hi ha moltes dones amb vel que han nascut aquí i que coneixen molt més Catalunya que no pas el Marroc.

—La protagonista se sent especialment fora de lloc a la universitat. 
—La universitat és cada vegada més accessible, però moltes persones es queden pel camí perquè tenen impediments econòmics, han de treballar, no tenen temps… En el meu cas, jo venia d’una escola pública de Badalona on la majoria eren nens de famílies immigrants i de pocs recursos. Moltes persones a qui els costava aprendre la llengua, integrar-se… Arribar a la universitat i que la majoria de persones fossin d’aparença caucàsica europea va ser un xoc.

—Esmenteu una sèrie de comentaris de l’estil “No sembles d’aquí”, “Que bé que parles!”, o fins i tot “Tu mai no seràs d’aquí”. Us hi trobeu molt sovint? 
—Sí, sovint són sobretot els microracismes aquests de “Sembles d’aquí” o “Ai! Saps parlar català!”. Són més comuns perquè passen més desapercebuts que no pas les mostres de racisme més grans. Com que no aparento tenir uns orígens de fora, el racisme no és tan evident, però amb el meu cognom sempre comencen les preguntes: “D’on ets?”, “Què significa el teu nom?” i finalment “Pensava que eres d’aquí”. Jo sóc d’aquí! He nascut a Barcelona i he viscut tota la vida a Badalona… I m’ho diu tant gent jove com gran, és racisme interioritzat.

—Una altra mostra de racisme habitual és el fet de discriminar les persones a l’hora d’accedir a lloguers segons els cognoms.
—Sí, a mi m’ha costat moltíssim trobar lloguer, malgrat tenir un bon sou i feina estable. Podia aportar tota mena de documents acreditatius sobre la meva solvència, però com que normalment la primera cosa que veuen és el cognom, com que sona estranger, immediatament pensen que la persona no podrà pagar.

—A la novel·la també hi feu present el racisme més extrem i demaneu de no menystenir l’odi. Per què aquesta tria? 
—Tenia molt clar que volia incorporar des de microracismes a mostres de racisme més bèsties. El discurs d’odi és un element que hi ha de ser a l’hora de parlar de racisme, l’odi a la persona que ve de fora. Moltes vegades és un odi irracional, sense arguments, que ens inculquen: pensar que són pitjors, que vénen a robar-nos la feina i els ajuts, a violar-nos… Els meus pares s’han guanyat la vida amb feines precàries, treballant moltes hores i sense ajuts. Realment una persona pot viure d’ajuts? És impossible. És un discurs demagògic que es basa en l’odi al desconegut.

—Creieu que, com més va, més es repeteix de manera desacomplexada? 
—Un fenomen que ha passat aquests darrers anys és que la immigració s’ha fet molt més evident. Fa vint anys potser no n’hi havia tanta, però això és culpa de tots, també de l’imperialisme d’Occident i d’haver arrasat països que ara són pobres. Per això i també pel paper de les xarxes i els mitjans és més potent que no pas abans, tot i que abans hi era. Ara com a mínim hi ha més consciència social.

—Però només s’acaba parlant d’alguns casos de racisme molt concrets… 
—Sembla que només els casos amb certs elements específics són mediàtics, fan que tothom en parli i provoquen el debat, però després la gent torna a la seva vida. I de racisme n’hi ha cada dia! Cada dia hi ha casos de racisme gegants que passen desapercebuts.

—Demaneu que les societats s’adaptin a les persones que les conformen, i no pas al revés. Què implica, això?
—Aquí entra molt la idea del nosaltres i el vosaltres: pensem que la tasca d’integrar-se és pròpia de la gent que ve, com si nosaltres ens n’haguéssim de desentendre. Ells ja volen sentir-se part del lloc on van, però si es troben en un ambient hostil, encara que ho vulguin, no podran. La tasca és molt més de les persones del lloc de destinació, de fer-los sentir com uns més. L’odi sempre acaba fent que se sentin menys integrats i que, per tant, siguin més al carrer, no trobin feina… Si des del principi els féssim sentir dels nostres ens estalviaríem problemes d’incivisme, etc. Això passa amb els manters: han de treballar al carrer perquè no tenen papers, perquè la gent no els vol contractar… Ells ho volen, però no els deixem, i així sempre se sentiran “els altres”.

—I què respondríeu als comentaris de “no s’adapten”, “no volen canviar res de les seves tradicions”…? 
—La idea de no voler negar les arrels i de convertir-se únicament en les arrels també neix d’aquest nosaltres i vosaltres. Si arriben a un lloc en què seran els altres no tindran ganes d’integrar-se. Quan un immigrant se’n va del seu país –que implica deixar-ho tot enrere– vol sentir-se còmode. No és incompatible venir amb les tradicions de casa i respectar i intentar formar part de les tradicions del lloc on vas. De què parlem exactament quan parlem d’integració? Que les persones que vénen de fora segueixin tant sí com no les nostres tradicions i creences i s’oblidin de les seves? Integrar vol dir que aquestes persones se sentin d’aquí, però sense haver de deixar enrere els seus ideals i la seva cultura.

—A vegades s’hi afegeix l’argument de “alguns dels seus costums van contra els drets humans”.
—El recurs de “les persones que vénen de fora ens volen imposar la misogínia, l’homofòbia i idees que van contra els drets humans” forma part d’aquest discurs demagògic. Són els primers que volen integrar-se i que la gent no els rebutgi, prefereixen no entrar en afers polèmics. Cadascú té les seves creences, algunes més fòbiques que no pas unes altres, però la gent s’ho guarda a endins. I hi ha una part de discurs que dirigim als immigrants sense adonar-nos que aquí també passa: l’homofòbia, la transfòbia, la misogínia…

—Aquest “nosaltres” i “vosaltres” també té un risc de replegament en la pròpia comunitat, vingui d’on vingui?
—Sí. Jo vaig fer pràctiques al Síndic de Greuges de Cornellà i recordo que venien marroquins que no sabien parlar ni castellà ni català, els fills els feien de traductors. El guetos fan que les persones de fora només es relacionin entre elles i no acabin aprenent la llengua perquè no senten la necessitat d’aprendre-la. Una de les conseqüències és aquesta barrera idiomàtica, també el fet de no acostumar-se a les tradicions d’aquí.

—De fet, el català podria servir com a eina de cohesió social i d’integració.
—Sí. Jo de petita mirava el Club Súper 3. He crescut en català sobretot perquè mirava la televisió en català. Si els infants troben que no hi ha res que els cridi l’atenció o els animi a aprendre la llengua, no l’aprendran. Necessiten raons: que la gent s’hi dirigeixi en català, contingut en català… Que el tinguin tan accessible que els sigui impossible de no aprendre’l. I que l’escola faci la seva part! A la meva de Badalona la majoria de mestres parlaven en castellà… Si no et donen cap estímul perquè aprenguis català, no l’aprendràs.

—Demaneu també “que es respectin tots els noms”. A què us referiu?
—El meu nom en àrab és أمنية , es transcriu “Umniya” i es pronuncia amb la tònica a la “i”. Sóc tant Umniya com Òmnia. Umniya parla una mica dels meus orígens i és més familiar i Òmnia és la persona que sóc des que he nascut i com em diuen aquí. De la mateixa manera que m’agrada que em diguin Òmnia o Umniya perquè sóc les meves arrels i el lloc on he nascut i crescut, a unes altres persones també els agrada que els diguin bé el nom, sense haver d’anar repetint “no es pronuncia així”. No puc comptar quantes vegades m’han canviat el cognom…

—Hi ha una part del vostre llibre que crec que coincideix amb el d’Ofèlia Carbonell, Fusta i resina, de la mateixa col·lecció: el qüestionament de la vocació, en el vostre cas el desencantament amb l’advocacia.
—Sí. Sortim dels estudis i costa moltíssim d’entrar al món laboral, normalment en feines precàries, lloguers disparats… M’ha passat a mi, a l’Ofèlia i a la majoria de joves.

—Heu tingut experiències negatives exercint l’advocacia, com la protagonista?
—No tan negatives com les de la protagonista, però quan vaig acabar la carrera vaig fer les pràctiques en un despatx que portava judicis dineraris, sobretot reclamacions. Em trobava embargaments, interessos disparadíssims… No em feia sentir bé, però no podia treballar de res més perquè costa molt de trobar una feina digna, i m’hi vaig quedar a contracor. Això de veure’t obligada a treballar en un lloc que xoca amb els teus valors passa força en l’advocacia, sobretot quan comences. I vaig veure clar que no era el que volia. Implicava haver de negar la teva moral per diners, trobar-te la injustícia de cara i haver de participar-hi, tot i que hi ha moltes menes d’advocats.

Ofèlia Carbonell: “M’he sentit impostora en la música i en l’escriptura”

—Ja que el vostre llibre forma part de la col·lecció Brunzits, volia acabar demanant-vos pels escriptors de la vostra generació. Al vostre bloc dieu: “Ara apareixen joves que volen empènyer aquests cervells inquiets a donar-se veu.” Qui sou, de què parleu i què us diuen?
—Jo al principi no volia escriure sobre immigració i racisme, però vaig canviar el concepte de llibre radicalment dos mesos abans d’entregar-lo. Perquè sigui filla d’immigrants no vol dir que només hagi d’escriure sobre això, però no podia malgastar l’oportunitat de parlar d’una cosa que em toca directament i de donar veu a qui no en té. Quant al talent jove, conec moltes persones amb coses a dir i que comuniquen perfectament –saben escriure, parlar, reflexionar… Hi ha l’estigma que els joves només podem parlar de coses de joves, de sexe i de drogues, però podem parlar de moltes coses més, tenim molt a dir.

Podeu trobar Un far a tres minuts de casa a la Botiga de VilaWeb.

Junts per Catalunya veu el got mig ple i no sembla disposada a dinamitar la negociació amb el PSOE. El català no és oficial a la Unió Europea, però, segons Carles Puigdemont, “no s’havia demanat mai aquest estatus ni s’havia arribat tan lluny”. Així ho va dir en un missatge difós a X, en què deixava entreveure un optimisme que, lluny de posar bastons a les rodes, greixa les converses amb els socialistes per a la investidura. Puigdemont fins i tot va agrair al ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, la feina feta per començar la reforma del reglament número 1 sobre el règim lingüístic de la Unió. “Però això no és suficient i l’estat espanyol ho sap. Sap que té feina pendent i que l’ha de fer amb diligència i sense perdre el temps perquè l’oportunitat és precisament ara”, va subratllar. Tanmateix, no va posar cap data perquè es materialitzi l’oficialitat, més enllà d’instar el govern espanyol a no perdre el temps. “El camí per a aconseguir-ho ja ha de ser irreversible i sense haver d’esperar massa perquè ja hem esperat prou”, va reblar.

Fonts del partit asseguren que l’aprovació de l’oficialitat del català a la UE continua essent una condició per a la investidura de Sánchez. I que, per tant, s’hauria d’aprovar en les dues reunions del Consell d’Afers Generals, que es faran el 24 d’octubre i el 15 de novembre. És a dir, abans de la data límit del 27 de novembre, per a evitar una repetició electoral. Junts ha intentat de diferenciar-se d’ERC reivindicant que ells cobren els acords per endavant. I, de fet, el debat sobre l’oficialitat del català d’ahir –que s’encavalcava amb l’estrena de la llengua al congrés espanyol sense entrebancs– responia a aquesta manera de fer. Aquesta va ser una de les condicions per a facilitar la presidència del parlament espanyol a Francina Armengol: una carta d’Albares a la presidència del Consell de la UE, amb còpia a la secretària general del Consell, Thérèse Blanchet, en què es demanava la inclusió del català, l’èuscar i el gallec al règim lingüístic de la Unió a partir d’una reforma del reglament.

La jornada d’ahir, amb el compromís d’Albares de prioritzar el català i la proposta espanyola de pagar-ne les despeses, va ser ben rebuda per Junts. També el fet que cap estat no s’hi oposés frontalment. El missatge que enviava el partit era clar: hi ha camí per recórrer. És a dir, veuen encara oberta l’oportunitat que els ha donat la carambola electoral. Això, tot esperant que la setmana vinent Alberto Núñez Feijóo protagonitzi un debat fallit d’investidura, comenci el compte enrere per a la repetició electoral i el PSOE faci públicament les primeres passes per mirar d’acostar-se, sobretot, a Junts, amb l’amnistia en el punt de mira com a principal –i potser única­– cessió als partits independentistes.

Hi ha un canvi de papers. Si Junts veia amb bons ulls els moviments a Brussel·les (també Míriam Nogueras a Madrid, reconeixent l’esforç fet a Albares), ERC veia el got mig buit. “No donarem les gràcies per avançat al PSOE, el que li exigim és que s’espavili”, etzibava Marta Vilalta, portaveu d’ERC al parlament. L’estira-i-arronsa entre els antics socis de govern és constant, una prova que aquesta rivalitat també serà decisiva a l’hora de condicionar les negociacions i d’avaluar-ne els resultats. Vilalta va dir que el govern espanyol en funcions té prou eines, recursos i contactes per a materialitzar l’oficialitat del català a la UE i que, de fet, ho hauria pogut fer abans.

Perquè el PSOE va prometre al govern de Pere Aragonès que sol·licitaria a la presidència del Parlament Europeu la consideració del català com a llengua d’ús al ple i a efectes de l’exercici del dret de petició davant la institució. En un acord de la taula de diàleg del 27 de juliol de l’any passat va assegurar que presentaria la demanda a la mesa del Parlament Europeu amb una proposta perquè fos viable tècnicament i financera i treballaria perquè l’avalés una majoria suficient abans d’acabar-se aquell any. Albares ho va demanar per carta, i la mesa esperava un informe dels serveis parlamentaris per a avaluar-ne les implicacions pràctiques i econòmiques, fins que va topar amb el començament de la tramitació de l’oficialitat a tota la UE.

Molt abans, el 2004, ERC havia facilitat la investidura a José Luis Rodríguez Zapatero amb el compromís que el govern espanyol treballaria perquè el català s’inclogués en la constitució europea que s’havia d’aprovar. L’executiu espanyol va acabar aigualint la demanda, que ja era inicialment d’un ús limitat del català.

L’ús del català a la Unió Europea, la promesa de Zapatero que ara ressuscita

Ara Junts reconeix l’esforç que ha fet el govern espanyol i espera veure si acaba complint el compromís o no. “Estarem molt pendents de la feina que resta per fer”, deia Puigdemont. Del resultat de les negociacions per a la investidura en dependrà el futur a termini mitjà dels partits independentistes. Hi ha en joc la reconnexió o l’allunyament amb els electors que no els van votar en les eleccions municipals i espanyoles, i la possible constitució d’una quarta llista independentista. La setmana vinent, quan Feijóo desbrossi el camí, es mouran fitxes en el tauler.

Un dels errors més greus del procés d’independència ha estat fins ara el menysteniment de la llengua. En alguns moments va arribar a semblar, tal com en parlaven alguns polítics, que el català fos una cosa fungible, simplement utilitària, equiparable en valor republicà a un vagó de rodalia o a un tant per cent de l’IRPF. I això –ho sabem tots– no és així. El català és allò que dóna sentit a la nostra nació. Nosaltres, de Salses a Oriola, si som una nació és perquè el català ens defineix davant els altres, davant el món en definitiva. El català ens delimita.

A mi m’agrada molt, perquè em sembla molt entenedor, explicar-ho i raonar-ho com ho fa Benjamin Akzin, quan diu que el nacionalisme –i en aquest punt i en aquest debat tothom és nacionalista–, al cap i a la fi, només és l’organitzador del “patró de semblança-dissemblança amb els veïns”. Reduït el debat a l’expressió més simplista: tu ets igual que jo o no?

Al capdavall, és tan simple com això. I per aquest motiu en qualsevol conflicte nacional la llengua, especialment la llengua, molesta tant els altres –els de l’altra nació. Simplement perquè és la dissemblança més visible de totes, la que entra pels ulls i per les orelles sols de posar-te a caminar en qualsevol poble i ciutat. O, d’ençà d’ahir, també només de començar a parlar a la trona del congrés dels diputats espanyol.

La reacció “torera” dels parlamentaris de Vox, negant-se a escoltar –negant-se a escoltar fos què fos allò que diguessen “els altres”, els dissemblants–, i aquella manera de retre els aparells de la traducció simultània cal entendre-ho com el símbol d’una victòria molt transcendental, que canvia no tan sols allò que ha passat aquestes darreres dècades, sinó allò que ha passat en tota la història del parlamentarisme espanyol.

És ben cert que l’esquerra espanyola s’hi apunta per oportunisme i conveniència. Però nosaltres no hem de valorar que s’hi troben obligats, finalment? Que no tinguen cap més remei, empesos en definitiva per la nostra força, que fer de la necessitat virtut?

En el cas de la promoció del català com a llengua oficial d’Europa, això encara s’ha vist amb més claredat. Arnau Lleonart, en la seua crònica d’ahir de Brussel·les estant, feia la broma de dir que el ministre d’Afers Estrangers espanyol semblava a estones un activista de la Plataforma per la Llengua. Que això siga per conveniència no impedeix de veure que ahir tots els governs de la Unió van haver de reobrir la carpeta catalana. Aquella que els socialistes espanyols han maldat tant per tancar. I que van haver de sentir que els catalanoparlants som deu milions d’europeus i no una simple curiositat a preservar.

Ja veurem com acaba, això de l’oficialitat a Europa, i tindrem prou temps de parlar de com encaixen, si encaixen, els fets d’ahir a Brussel·les i Madrid amb els moviments polítics immediats, clarament la possible investidura o no de Pedro Sánchez. Però avui no voldria deixar passar l’oportunitat d’expressar sobretot la meua gran alegria per tot això que hem viscut aquestes darreres hores. Perquè el català ha tornat a ser el gran protagonista històric de la nació, el senyal que ens identifica. I això –tant si s’entén com si no– ens fa molt més forts.

 

PS. Avui és el darrer dia per a votar, presencialment, a les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona. Fa quatre anys la irrupció d’Eines de País va ser una sorpresa que va fer caure molts mites sobre l’empresariat català. Però el fet més important és que durant aquests quatre anys s’ha fet una gestió molt bona, centrada en el país i els interessos de la gent i les empreses, sense submissió als grans conglomerats ni al poder econòmic espanyol. Una gestió d’una institució clau que, sens dubte, mereix quatre anys més de marge per a continuar evolucionant en aquesta línia tan positiva. Teniu a les vostres mans d’aconseguir-ho amb el vostre vot, fent costat a Eines de País.

Avui és el darrer dia de votació de les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, marcades per la pugna entre la candidatura independentista d’Eines de País – Un Pas Més, que vol renovar el mandat després de quatre anys, i la candidatura encapçalada per l’empresari Josep Santacreu, que vol tornar la institució a mans de l’establishment després de la patacada electoral del 2019.

Un final de campanya agitat

Després d’una campanya inusualment plàcida, sobretot per la negativa de la candidatura de Josep Santacreu de fer debats i intervencions públiques de cap mena, Eines de País va fer públic dijous passat –la vigília de les eleccions– que uns quants dels seus candidats havien rebut pressions perquè es retiressin de la cursa electoral, i que alguns electors havien rebut peticions de delegar el vot. Tot i no atribuir directament cap d’aquestes dues acusacions a la candidatura de Santacreu, Eines sí que va fer una crida general al joc net. D’aleshores ençà, les eleccions –que van començar divendres passat, dia 15– han transcorregut sense més incidents.

Únic dia de vot presencial

De divendres fins ahir al matí es va fer la primera fase de les eleccions, el vot telemàtic per a elegir els candidats que representaran cadascun dels 52 epígrafs del ple. Eines de País presenta 52 candidats als comicis i la candidatura de Santacreu 46, tot esperant de festejar alguna de les empreses que es presenten independentment per a alguns dels sis escons restants. Dels 8 escons restants, 6 seran per als representants patronals –tres per a PIMEC i tres per a Foment, després del pacte a què ambdues organitzacions van arribar al juny– i 2 es reservaran per a les empreses de més aportació econòmica.

Avui, de les 10.00 a les 17.00, es farà la segona fase: el vot presencial mitjançant màquines de vot electrònic. Per emetre el vot, cal identificar-se amb el DNI o el passaport. Ambdós documents han de ser originals i vigents.

A banda el col·legi electoral habilitat a les oficines de la Cambra (avinguda Diagonal, 452), es pot emetre el vot –que no serà en paper sinó electrònic– en deu col·legis electorals més:

Delegació de la Cambra de Comerç al Barcelonès Nord (edifici BCIN del polígon les Guixeres, s/n, Badalona);

Delegació de la Cambra de Comerç al Berguedà (carrer de Rafael Casanova, 6, Berga);

Delegació de la Cambra de Comerç al Vallès Oriental (camí del Mig, 22, a l’edifici de Can Muntanyola de Granollers);

Delegació de la Cambra de Comerç a l’Hospitalet de Llobregat (carrer de Can Tries, 20, a l’edifici de Gornal Activa de l’Hospitalet de Llobregat);

Delegació de la Cambra de Comerç a l’Anoia (carrer del Born, 5, baixos, Igualada);

Delegació de la Cambra de Comerç al Maresme (avinguda d’Ernest Lluch, 32, baixos, a l’edifici TCM2 del Tecnocampus de Mataró);

Delegació de la Cambra de Comerç al Baix Llobregat (carrer de Laureà Miró, 350, Sant Feliu de Llobregat);

Delegació de la Cambra de Comerç a Osona (carrer de l’Historiador Ramon d’Abadal i de Vinyals, 5, a l’edifici del Sucre de Vic);

Delegació de la Cambra de Comerç a l’Alt Penedès (plaça de l’Estació, 2, baixos, Vilafranca del Penedès);

Delegació de la Cambra de Comerç al Garraf (carrer de Sant Pere, 38, Vilanova i la Geltrú);

És previst que els resultats se sabran a partir de les 19.30 d’aquest vespre, tot i que la Cambra de Comerç no ha estipulat una hora de publicació exacta. Fa quatre anys, els resultats no es van saber fins ben entrada la matinada, però fonts de l’entitat expliquen a VilaWeb que enguany es preveu que els resultats es publiquin ben abans de la mitjanit.

Eleccions a la resta de cambres

A més de la Cambra de Comerç de Barcelona, avui també serà el darrer dia de les eleccions de les de Manresa –amb votacions en les 21 vocalies en què s’han presentat més d’una candidatura– i Terrassa –amb votacions en tots els epígrafs i on també s’hauran de triar els representants camerals. Com a Barcelona, en aquests dos casos també hi presentarà candidatura Eines de País, dins el projecte de l’Assemblea Nacional Catalana per a connectar les cambres amb l’independentisme.

A les cambres de Sabadell i Reus també es faran votacions. A Sabadell s’hi elegeix un epígraf i a Reus, dos.

Finalment, a les cambres de Tortosa, Girona, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Lleida, Tarragona, Tàrrega i Valls no hi haurà eleccions perquè tan sols s’hi ha presentat un candidat per epígraf, i per tant els membres del ple han estat elegits automàticament.