Milers de persones han celebrat avui la diada de la pàtria basca, l’Aberri Eguna, que se celebra cada Diumenge de Glòria. Hi ha hagut concentracions en diverses places arreu del país, convocades per l’entitat abertzale Euskal Herria Batera amb el suport d’EH Bildu i Elkarrekin-Podem. S’hi han fet càntics a favor del dret a decidir del País Basc i de l’acostament dels presos a les presons basques, sovint amb banderes estelades catalanes i banderes com la d’Escòcia, Galícia, Irlanda, Còrsega i Gal·les.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El coordinador general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, ha reclamat “un futur basat en el dret a decidir i la territorialitat”, i ha reivindicat “la sobirania per obrir pas a la independència d’Euskal Herria en un moment en què, a l’ombra de les profundes crisis dels estats espanyol i francès, es reforcen les tendències a l’autoritarisme i a la desdemocratizació”. “Aquest petit país que encara no ha estat reconegut pel món pot oferir el seu granet de sorra en aquesta crisi humana i planetària, amb la sostenibilitat de la mare terra i la vida digna de tota persona com a objectius”, ha dit.

Al seu torn, el president del PNB, Andoni Ortuzar, ha defensat en l’acte del seu partit que cal reforçar l’autogovern i assolir un nou pacte polític que permeti “decidir el futur actual i el de les pròximes generacions” de bascos. Ortuzar ha afirmat que el PNB un partit abertzale que entén la construcció nacional com “un procés gradual”, que es fa “amb passos mesurats, però ferms”, que posa “primer sòlids fonaments sobre els quals aixecar la casa comuna per a bascos”. Ha insistit que la “resposta més eficaç” a les necessitats existents vindrà de la mà de “més autogovern i més sobirania” i de “ser subjectes actius de la nostra pròpia vida com a poble”.

The post Milers de bascos surten al carrer a favor del dret a decidir en el segon Aberri Eguna marcat per la pandèmia appeared first on VilaWeb.

Els Agents Rurals han denunciat a través de les xarxes socials que hi ha desenes d’autocaravanes, furgonetes i cotxes mal estacionats al Delta de l’Ebre, molts d’ells a la Barra del Trabucador. El cos ha publicat avui un vídeo on es poden vehicles estacionats en fila índia a tocar de la platja i han mostrat que també hi ha aglomeracions de vehicles a Montserrat. Davant d’això, el cos ha demanat a la població que gaudeixi dels dies de festa al medi natural, però que ho faci “respectant la normativa”. El vídeo és semblant a un altre que un veí ebrenc va fer circular ahir per Twitter.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Imatges aèries del Delta de l'Ebre i Montserrat.

⛰️ Gaudeix dels dies de festa al medi natural, però fes-ho respectant la normativa!

👬 Evita les zones amb alta afluència de gent.

🅿️ Aparca només en zones habilitades.

I recorda:
🚶 🚶‍♀️ Distància
💦 Mans
😷 Mascareta pic.twitter.com/J9vSCn6aW5

— Agents Rurals (@agentsruralscat) April 4, 2021

Així tenim lo trabucador.

TOT ANIRÀ BÉ 🌈 pic.twitter.com/Cqhuas9MRC

— Rapitenc sense filtro (@rapitenc10) April 2, 2021

Les imatges es van fer virals després que el govern hagi demanat prudència durant aquests festius, ja que Catalunya ha començat a registrar un nou repunt de contagis. De fet, ahir mateix, el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, va dir que el comitè del PROCICAT haurà de valorar, en els pròxims dies, si s’endureixen les restriccions, entre les quals imposar un nou confinament comarcal.

 

The post Els agents rurals denuncien que continuen les aglomeracions de vehicles mal aparcats al delta de l’Ebre appeared first on VilaWeb.

Salut creu que la vaccinació de la població d’entre setanta i setanta-nou anys serà més lenta que no ha estat la dels més grans de vuitanta anys. Segons que ha explicat la consellera de Salut, Alba Vergés, l’inici d’aquesta nova fase de vaccinació, que començarà demà, “durarà setmanes” perquè coincidirà amb l’administració de les segones dosis dels qui han rebut el vaccí d’AstraZeneca. Vergés ha assenyalat que “no serà fins a final d’estiu” que Catalunya tindrà un percentatge d’immunització prou gran per tenir un canvi de situació al país.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com puc demanar hora per a vaccinar-me amb les noves dosis d’AstraZeneca a Catalunya si tinc entre 60 i 65 anys?

Durant una visita a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, un dels punts habilitats per a administrar dosis contra la covid-19, Vergés s’ha mostrat optimista que avui s’hagi superat el milió de primeres dosis administrades a Catalunya, tot i que considera prioritari que la població “redueixi les trobades socials” i opti pel teletreball sempre que sigui possible. “És el millor agraïment als sanitaris; hem de permetre que es dediquin a la vaccinació, i no a cuidar pacients de covid-19”, ha dit.

Vergés, acompanyada pel secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, també ha demanat a la població que tingui una cura especial els dies posteriors a Setmana Santa, quan la gent “voldrà tornar a recuperar les activitats quotidianes”. La consellera de Salut ha recordat que la pandèmia a Catalunya està “en un període de creixement poc intens”, i subratlla que depèn de la ciutadania “poder-lo controlar”.

La campanya de vaccinació avança

Segons dades facilitades aquest diumenge pel secretari de Salut Pública, ahir es van administrar al voltant de 14.800 dosis a Catalunya, mentre que avui està previst de vaccinar 12.800 persones més. En total, hi ha prop d’una vintena de punts de vaccinació en funcionament a tot el país, a banda els Centres d’Atenció Primària. Amb vista a la setmana entrant, Salut preveu comptar amb 45 punts per a acabar d’administrar les dosis d’AstraZeneca.

Més de vuitanta anys i encara per vaccinar: l’assignatura pendent de Catalunya

Vergés també ha comentat que encara queden 4.000 dosis disponibles del vaccí d’AstraZeneca per a la població d’entre seixanta i seixanta-cinc anys. En aquest sentit, ha fet una crida a les persones d’aquesta franja d’edat perquè demanin cita mitjançant la web que ha habilitat el Departament de Salut. “Estan disponibles i el millor que podem fer és posar-les, no les volem tenir guardades”, ha subratllat.

Argimon ha informat que Catalunya té previst de rebre prop de 190.000 dosis setmanals del vaccí de Pfizer, una quantitat que, segons Vergés, hauria de donar peu a un salt important en la immunització de la població de risc. A hores d’ara, el 28% de les persones d’entre seixanta i seixanta-cinc anys ja han rebut una primera dosi, i es preveu que tota la població de més de vuitanta anys ja estigui immunitzada a partir de la setmana vinent.

The post Vergés diu que hi ha disponibles 4.000 dosis d’AstraZeneca per a ciutadans entre 60 i 65 anys i fa una crida a demanar hora appeared first on VilaWeb.

Les famílies de les víctimes del vol de Germanwings continuen reclamant a Hisenda l’exempció fiscal per la cinquantena de nens que van quedar orfes d’un progenitor o de tots dos arran de l’accident. Segons que ha avançat La Vanguardia i ha pogut confirmar l’ACN, l’Associació d’Afectats pel Vol GWI 9525 calcula que l’Agència Tributària podria recaptar uns 800.000 euros dels 3 milions d’euros del fons que Lufthansa va disposar per a compensar-los. “Això no és un premi de loteria”, critica en declaracions a La Vanguardia Cristina Subirats, que tenia vint-i-dos anys quan el 24 de març del 2015 la seva mare va agafar l’avió per assistir a la Fira d’Alimentació Anuga FoodTec que es feia a Colònia, Alemanya.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La història de la Cristina, una de les 149 víctimes del vol de Germanwings

El congrés espanyol va aprovar una proposició de llei on es modificava la Llei reguladora de les Hisendes Locals per tal que les víctimes de Germanwings no cotitzessin l’IRPF de les indemnitzacions rebudes, però aquesta reforma es va quedar estancada durant mesos a la comissió d’Hisenda i finalment va decaure quan es van dissoldre les corts per les eleccions del 28 d’abril del 2019.

El 2015, el copilot d’un avió de la companyia alemanya Germanwings va estavellar l’aparell als Alps francesos. Hi van morir 144 passatgers i sis tripulants.

The post Els familiars de les víctimes de Germanwings hauran de pagar a Hisenda 800.000 euros dels 3 milions d’indemnització appeared first on VilaWeb.

El fins ahir vice-president de l’organització independentista Súmate, Manuel Bueno, ha estat elegit per unanimitat nou president de l’associació independentista. Segons que ha informat Súmate, s’ha renovat la junta en una assemblea telemàtica en què Bueno, jurista i geògraf, ha rellevat Montserrat Sánchez al capdavant de l’entitat. Bueno és jurista i geògraf.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Nuevos tiempos, nuevos retos. Nueva junta y nuevo presidente: @jmbuenomartinez. Gracias @viscat2
por estos años de trabajo. República de y para todos. en Súmate! https://t.co/qpVGGf42iq pic.twitter.com/QnmlPfSKJh

— ➕ Súmate 🎗 (@sumate_asoc) April 3, 2021

The post Manuel Bueno, nou president de Súmate appeared first on VilaWeb.

La portaveu de Junts, Elsa Artadi, ha assegurat que el seu partit no serà al proper govern si no aconsegueixen un acord de legislatura amb ERC. “No entrarem de cap manera a un govern si no hi ha un acord de legislatura”, ha explicat en una entrevista amb el diari Ara. En la mateixa línia, el secretari general del partit, Jordi Sànchez, ha dit en una entrevista a La Vanguardia que Junts refusarà en tot moment les eleccions i, si cal, investirà Aragonès perquè governi en minoria i restarà a l’oposició. En tot cas, Sànchez ha remarcat que l’objectiu del partit és “arribar a un acord que faci desaparèixer les desconfiances del passat”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Artadi també ha afirmat que el pacte que va dur la CUP a votar la investidura fallida de Pere Aragonès no interpel·la Junts. “A nosaltres ens interpel·len els acords que nosaltres fem”, ha subratllat. La regidora a Barcelona ha dit que “no té sentit” pensar que ERC i Junts governaran conjuntament “i que una de les parts faci acords bilaterals amb tercers”. En les últimes hores, la CUP ha alertat ERC que hi ha certs perfils de Junts que no encaixarien amb el viratge a l’esquerra de l’acord, i va esmentar noms com Artadi, els consellers Ramon Tremosa i Damià Calvet i el diputat Joan Canadell.

Artadi ha assenyalat que Aragonès no està participant en les negociacions per investir-lo i ha considerat que “de tant en tant estaria bé poder-lo escoltar i intercanviar directament amb ell impressions”. “Junts no vol investir Pere Aragonès i que a partir de l’endemà tot sigui inestabilitat”, ha exposat. Així mateix, ha garantit que “ningú desitja tutelar Pere Aragonès”, en referència al Consell per la República, un dels esculls que separa encara tots dos partits, tal com va avançar aquest diari. “Hem de travar una unitat amb el mateix pes de tots els actors. Però no hem dit que hi hagi ningú que tuteli ningú, ni ningú per sobre de ningú”, ha dit Artadi.

The post Junts obre la porta a investir Aragonès i anar a l’oposició appeared first on VilaWeb.

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del diumenge 4 de abril de 2021 appeared first on VilaWeb.

La polèmica pel canvi de l’escut de Perpinyà, impulsat pel batlle d’extrem dreta Louis Aliot, arribarà aviat al carrer. Diversos moviments catalanistes han convocat una manifestació el 10 d’abril reclamar que es recuperi l’escut original.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’extrema dreta retira la referència a la catalanitat de l’escut de Perpinyà 

El nou escut elimina diverses referències històricament catalanistes com ara el lema, que l’extrema dreta vol imposar “Perpinyà, la radiant”, en comptes de “Perpinyà, la catalana”.

Segons que publica L’Indépendent, els crítics amb la nova simbologia acusen Aliot d’haver perpetrat un escut massa catòlic i francès.

 

The post Convoquen una manifestació contra el nou escut de Perpinyà que elimina la referència a la catalanitat appeared first on VilaWeb.

Per a Israel, aquestes han estat les eleccions del “no hi ha cap canvi, però tot canvia”. Cap canvi en el sentit que el resultat sembla no ser concloent, com a les tres eleccions anteriors. Però també tot canvia, perquè assistim al començament de la normalització política entre jueus i àrabs israelians, per primera vegada des de la creació de l’estat d’Israel el 1948.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

I això malgrat que en aquestes quartes eleccions nacionals en dos anys tot girava al voltant de si Binyamín Netanyahu, el primer ministre d’Israel que més anys ha estat en el càrrec i que s’enfronta a un judici per corrupció i abús de confiança, havia de seguir en el càrrec o no.

I així ha estat com les polítiques a dur a terme van quedar al marge de la campanya. Netanyahu tenia un objectiu, seguir essent primer ministre a qualsevol preu. I els seus oponents de centre-esquerra i centre-dreta se centraven a destituir-lo.

Al final Netanyahu no va aconseguir d’assegurar la majoria per al seu camp i Likud va perdre 300.000 vots i sis escons. Però la seva aliança amb dos partits religiosos jueus i amb els anomenats Sionistes Religiosos d’extrema dreta li permet de comptar amb un total de 52 escons.

Tanmateix, els seus oponents compten amb 57 diputats, xifra que deixa la formació del nou govern en mans de la dreta de Yamina i de l’islamista Ra’am (o Llista Àrab Unida). I ningú no tindrà els 61 escons necessaris per a formar govern si no aconsegueixen convèncer Mansour Abbas, el líder de Ra’am.

Per això al cap de poques hores de conèixer-se els resultats definitius, els polítics dels blocs pro i anti-Netanyahu es reunien amb Abbas. Ayoub Kara, membre sortint de Likud a la Knesset, es va reunir amb Abbas i va piular després sobre “el nou Ra’am pragmàtic que no nega l’existència d’Israel i vol ser un soci en les decisions nacionals”. I un altre diputat de Likud, David Bitan, va comentar: “Podríem entendre’ns amb Llista Àrab Unida.”

Mentrestant, Yair Lapid, el líder del principal partit de l’oposició, Yesh Atid, ha iniciat negociacions amb Abbas sobre la formació d’un nou govern. I aquests són passos, en les dues bandes de l’arc parlamentari, que simplement no tenen precedents. En el passat, els líders dels partits polítics jueus han evitat sempre dependre dels vots àrabs, però aquells dies sembla que s’han acabat.

Durant la campanya electoral, Netanyahu es va proposar de captar el vot àrab, fins i tot referint-se de vegades a si mateix amb la nomenclatura àrab “Abu Yair” (“Pare de Yair”). Irònicament, Yair, el primer fill de Netanyahu, de vint-i-nou anys, és ben conegut per les seves publicacions antiàrabs a les xarxes socials.

Amb aquesta operació Likud finalment va guanyar pocs vots àrabs, però en canvi va posicionar Netanyahu perquè pogués intentar d’atreure els polítics àrabs a donar suport al seu lideratge després de les eleccions. I ara que Ra’am ostenta l’equilibri del poder, serà interessant de veure si l’estratègia li proporcionarà alguna recompensa.

Estranys companys de llit

La idea que hi pugui haver un govern israelià dirigit per Netanyahu o Lapid, però que tingui el suport dels vots d’un partit islamista hauria semblat desgavellada fa tan sols dos anys. I cap dels dos bàndols, en realitat, no ho tindrà fàcil per a aplicar-ho a la pràctica. Els aliats de Likud, l’extrema dreta religiosa i sionista, han descartat cap possible govern d’aquesta mena. I s’interpreta que Netanyahu treballarà per fer-los canviar d’opinió aquests dies. I mentrestant Lapid intenta crear el seu “bloc del canvi“, però els possibles socis del partit de centre-dreta Nova Esperança també s’oposen a tota aliança amb Ra’am. Tanmateix, resulta sorprenent per als observadors de l’escena política israeliana el simple fet que aquestes converses tinguin lloc.

La situació és encara més dramàtica tenint en compte l’entrada a la Knesset dels sis membres del grup Sionista Religiós, una coalició de tres partits d’extrema dreta racistes i homòfobs, el Partit Sionista Religiós, Otzma Yehudit i Noam. Aquesta aliança electoral va ser rebre el suport de Netanyahu, que temia que si es presentaven per separat, no arribarien al llindar del 3,25% requerit i això significaria que els seus vots, que es tradueixen en escons, s’haurien “desaprofitat”, debilitant la posició del primer ministre.

Però la qüestió ara és que, entre més coses, aquest variat grup de racistes vol expulsar els ciutadans àrabs israelians si no demostren lleialtat a l’estat, vol annexar Cisjordània per crear un règim obertament d’apartheid i vol “netejar” Israel de gais i lesbianes. Serà interessant de veure, doncs, si Netanyahu se’n surt a l’hora de persuadir-los que canviïn la seva visió tant com per a permetre la coalició amb Ra’am.

La representació àrab

Abbas i el Ra’am es van separar de la Llista Conjunta dels partits majoritàriament àrabs a l’inici de la campanya electoral. Aquesta llista estava composta originalment per tres partits: el comunista Haddash i els nacionalistes Balad i Ta’al.

La Llista Conjunta va obtenir 15 escons a les eleccions del 2020 i el seu líder, Aiman Odeh, es va convertir poc després en el primer polític àrab de la història d’Israel a donar suport a un candidat a primer ministre, el llavors líder de l’oposició Benny Gantz.

Quan Abbas va treure Ra’am de la Llista Conjunta, molts van pronosticar que el seu partit no superaria el llindar del 3,25%, però finalment va obtenir 4 escons enfront dels 6 de la Llista Conjunta. I aquest descens global de 15 a 10 de la representació política àrab fa encara més notable l’augment de la força política del partit d’Abbas. Cal fer notar, tanmateix, que la representació àrab a la nova Knesset s’ha vist impulsada també pels ciutadans àrabs que han obtingut escons a les llistes dels laboristes i de Meretz: concretament un diputat àrab per als laboristes i dos per a Meretz. Tots dos partits han buscat tradicionalment el vot àrab, i Meretz, en particular, procedeix d’una tradició política que posa l’accent en la cooperació entre totes dues comunitats.

Mentre Lapid i Netanyahu lluiten per crear una coalició a partir de forces polítiques tan contradictòries, per primera vegada en setanta-tres anys, les preocupacions de la comunitat àrab-israeliana ocuparan un lloc destacat a les negociacions. I això podria tenir implicacions per a les negociacions amb els palestins. Les noves relacions diplomàtiques entre quatre estats àrabs i Israel, a partir dels Acords d’Abraham –promoguts per Donald Trump i Jared Kushner– sembla que han tingut un profund impacte en l’àmbit polític intern.

Potser la negociació amb els àrabs de fora d’Israel ha aplanat el camí per veure els àrabs també com a socis legítims dins Israel.

 

John Strawson és professor honorari de dret i codirector del Centre de Drets Humans en Conflictes, a la universitat East London. Aquest article s’ha publicat originalment a The Conversation.

The post Per primera vegada un partit àrab pot decidir qui serà el primer ministre d’Israel appeared first on VilaWeb.

Lo meu cor raja coratge.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Lo meu cap aprèn de les branques lliçons de compassos.

Lo meu alè apaga els raigs de sol d’un migdia que crema el cul de les llebres que xisclen com a malanades i em volen menjar el marbre.

Lo meu tast encén nafres per tota la fondària de les paraules que parlen de creixença, de llindar, de bondat, de fascinació i d’una caliuera que es fon.

Lo meu olor entabana les litúrgies del mal que es multipliquen per als cap-de-cantons del meu poble i ho deixen tot fet malbé de sets perquè les cosidores es facin un tip de brodar i de fer l’ullastre esbrancat damunt el capcurucull dels pins centenaris.

Fotografia de Jean Marie del Moral

Lo meu neguit és aconseguir que la flor de cridar calli i que l’esparreguera s’enfili pel meu front per poder fer el sermó de les mil i una ganivetades, aquell que cal fonar en sigil·li perquè les pedres de llamp cantin a voler.

Per què em dius que som un visionari melancòlic?

Per què encapçales una manifestació per esborrar-me els clixés de la infantesa que formen el fonament de la meva vida més íntima?

Per què no em deixes escoltar com creixen els ulls de les pedres cap a la floració invisible i entendridora de la primavera?

Per què em prohibeixes passejar per les ombres que fa el sol ponent a les rajoles de les cambres que em duen vers les regions apagades que encara no he pogut endevinar?

Per què no vols entendre que ara la qualitat no ve als rendez-vous, que ja no fa feina ningú en aquelles alçades d’abans?

El capitalisme i els seus efectes, amb l’obligació permanent i totalitària de cercar el profit al més aviat possible, ha fet oblidar l’engatjament europeu cap a la profunditat literària, l’engatjament japonès cap a l’atmosfera de la lletra i l’engatjament nord-americà cap al relat dels no-resos, i hem entrat en l’època de la degradació?

Et penses que et donaran una ració més grossa del pastís si acabes amb els meus pensaments i la meva toquera del món?

No saps que som imprevisible com la música dels cristalls?

I què donaria per un bell pànic?

Malvivim en un lloc on tot és una forma de mentida, com si l’única evasió possible fos la mentida.

Fan coses que els permeten guanyar fortunes, però que l’endemà són oblidades per sempre.

La societat global wallstreeteja pels descosits i, perquè hi hauria massa riscs, ja no conta ningú la història d’un humà escorxat per la catàstrofe moral que el travessa, per exemple.

No hi ha res sense antecedents.

Agafam les coses dels llocs més foscs que es troben en indrets nounats.

Només així avança la llatra i la lletra d’aquest continuum que anomenam cultura.

Per què ens volen fer idolatrar genis?

No hi ha genis, no hi ha genis, no hi ha genis i els ocells caminen dins l’aire amb passes de núvol lleuger.

Això va ser un gran alliberament per a mi.

Practic un engatjament afectiu per tots aquells humans que m’han deixat aliments sense data de caducitat perquè en pugui fer ús, perquè em facin d’adob, i no voldria per res del món contribuir a la pol·lució que creix enlloc de fer avançar la salut que minva.

Qualsevol acte de creacció (sic) és un vaccí contra el mal.

Què t’ha fet el que ets?

No sé d’on surten aquestes veus interrogatives que es multipliquen amb ecos.

Hem perdut tant que no es parla per lloc o banda d’autenticitat.

Entra una banyarriquera dins el meu estudi i em xiuxiueja: no sents la necessitat de connectar amb els altres de manera molt primària?

Ja hi tornam a ser, li contest de cop.

Una banyarriquera endolada em mira amb uns ullets blaus una mica entelats de padrina de rondalla i m’amolla som si sospiràs: heu perdut el contacte, ai las!, heu perdut això que diríem la percepció, no us en temeu de res i us pensau que ho sabeu tot, ai las!

I ha partit d’un revolt cap al país del sincer i el nou.

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2021/04/Cor-Closcadelletramc-CCLXIX-online-audio-converter.com_.mp3

The post CLOSCADELLETRA (CCLXIX): Observar, donar valor a les coses insignificants i veu als oblidats appeared first on VilaWeb.

Fins fa poc encara algú deia que l’estratègia nacional d’Esquerra era minoritària, perquè Junts i la CUP sumats tenien més vots. Era una lectura inconsistent, i tots els passos que ha fet la CUP darrerament són sobretot una maniobra perquè s’oblidi aquesta part de l’equació. L’acostament a Esquerra no és solament un recurs estètic perquè no els diguin que només flirtegen amb convergents. És un moviment més fondo, una declaració. El procés de redefinició que Esquerra va engegar públicament el 30 de gener de 2018, quan s’oposà a investir Carles Puigdemont, és exactament el procés en què ara es troba la CUP. No era un procés de canvi d’estratègia. Era un procés de reconstrucció de la realitat. Amb una capa fina de pintura rere una altra, es tracta de desplaçar el marc de la lògica, d’allò que té sentit estratègic, per acabar confonent què cal amb què és còmode, o què convé al partit, o què engreixa el relat propi.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

És com fer dieta. Et condemnes al règim estricte de l’escassetat, però a mig matí tens gana i piques alguna cosa. Se t’acut una justificació precisa per a cada galeta, cada torrada de sobrassada, cada tall de fuet, cada iogurt. És un i prou. Aquest vespre ja no menjaré tant. Passejaré el gos deu minuts més. I a cada mos no en fas cabal, però de cop i volta t’has engreixat tres quilos. Doncs és exactament aquest esquema d’excusa i ficció mental, però traslladat a la realitat política. Els límits de la coherència es mouen a mesura que el discurs del partit va deixant caure pactes, posicions i declaracions que rectifiquen, que canvien el rumb, que no són les que s’havien promès a la gent. Que reinventen la lògica perquè fa nosa. Ben separades i amb comptagotes, són coses més fàcils de pair. Però l’una darrere l’altra, com una pluja densa, et deixen tan xop que ho trobes normalíssim quan Pere Aragonès t’ofereix una tovallola. No vull la tovallola, senyor Aragonès, vull que no plogui. Ens van prometre que faria sol, de fet.

Esquerra es va redefinir com ja sabem: no investint Puigdemont, parlant d’eixamplar la base, retirant l’escó de Torra, fent que Rufián parlés sempre en castellà, fitxant Ernest Maragall, fitxant Joan Josep Nuet, enviant Joan Tardà als diaris espanyols i Sergi Sol a les tertúlies, associant Junts amb l’extrema dreta, substituint la paraula ‘independència’ per la paraula ‘república’, parlant de govern efectiu, criminalitzant les barricades, investint Sánchez. La CUP, que parteix d’una base més dogmàtica però més compromesa, ha trobat uns altres mecanismes. Presentar-se a Madrid en va ser un, la promoció de Mireia Vehí en va ser un altre, el fitxatge de Dolors Sabater un altre, i així anar fent. L’aliança amb Òmnium per centrar-se en la monarquia espanyola, la fraternitat republicana ibèrica, l’Institut Sobiranies, parlar sovint de Vox, relativitzar el Primer d’Octubre, assumir que hem de ser més. La gota més recent de la seva pluja és el pacte amb Esquerra, un pacte de mínims, molt de mínims, i que saben que és farcit d’elements que la justícia espanyola tombaria.

És un pacte, més que d’esquerres, purament simbòlic, en el sentit més processista del terme. La CUP diu que n’és conscient i que ho fa per estratègia, però el pacte, en el fons, recupera la fantasia que un dèficit fiscal anual de 16.500 milions d’euros i un estatut trinxat el 2010, el mateix estatut que va encendre el procés, donen prou marge perquè la Generalitat faci polítiques d’esquerres amb recorregut. D’acord: és absurd renunciar a fer servir les poques eines de l’autonomia. Però això és una cosa i alimentar la il·lusió d’una possibilitat autonòmica artificial és una altra cosa, ben diferent. I amb l’acord la CUP fa això. Parlen de reformes en matèria d’habitatge i no fa ni dos mesos que el TC va tombar setze punts del decret de lloguer social del govern. Parlen de reformes a la BRIMO però ells mateixos han criticat que el conseller d’Interior no la controli. Volen un pla contra la pobresa energètica però el TC ja va anul·lar la llei catalana que l’havia de combatre. Volen la renda mínima garantida de ciutadania però no se sap amb quins diners. Volen mirar de pactar un referèndum amb un govern que ni tan sols ha reformat el delicte de sedició.

És com si totes les raons històriques, polítiques i materials que ens van dur a l’octubre del 2017 perquè “no hi havia alternativa” haguessin deixat d’existir. I és curiós, perquè, juntament amb l’Oriol Junqueras del 2012, la CUP era qui més havia criticat l’estratègia masista de demostrar eternament els límits de l’autonomia (amb el pacte fiscal, per exemple), perquè sempre permetia d’ajornar la independència fins que es demostrés que l’última porta també era tancada. I sempre se’n troben més, de portes. El 2017, la CUP adduïa contra els comuns que el problema no era Mariano Rajoy, sinó l’estat. En canvi, ara que amb un govern de PSOE i Podem és quan brilla més aquesta veritat, ara que tot és més grotescament asfixiant, ens diuen que el pas lògic és tornar a convèncer tothom que no es poden fer polítiques socials sense la independència. I per demostrar-ho, les pacten. Però mirar de repetir un procés que ja ha arribat al límit sense haver tingut conseqüències no revifa la gent de cop i volta, sinó que la insensibilitza i l’aliena. I encara, com més recules, menys arguments tens contra els comuns. Si hi ha marge per a pactar polítiques socials, per què el govern ha de ser independentista?

La diferència entre Esquerra i la CUP és que la CUP no vol que l’acusin de fer veure que tornem deu anys enrere. Per això s’ha afanyat a emblanquir l’estratègia dels republicans mentre declama amb contundència la contrària d’allò que signen. És una cosa que es veu molt bé amb el discurs d’Eulàlia Reguant a la investidura d’Aragonès. Deia, per exemple, que “el règim del 78 és caduc i autoritari” i titllava de fracassat el govern espanyol. Però el pacte inclou literalment l’opció “que la taula de negociació amb l’estat doni fruits”. O reconeixia que els darrers anys “hem vist com desenes de lleis aprovades pel parlament eren suspeses pel Constitucional”, però ella mateixa rebatia que “no podem quedar paralitzades per la resignació”. La contradicció entre allò que es proclama (independència, rupturisme, tombar el règim) i allò que es pacta (Mancomunitat, autonomisme i pragmatisme) només és un reflex de l’acord que hi ha en la política catalana per a fer veure que la lògica no existeix i que són els crítics, els qui continuen acceptant els punts de partida originals, els qui s’han tornat bojos.

Bojos, sí. Perquè la conseqüència de pervertir la lògica per aferrar-se a una supervivència estreta, com fan Esquerra i la CUP, és l’arraconament dels qui miren de continuar funcionant apartats de la nova ficció, encara que condemni a una lluita arriscada i difícil. És una exclusió que s’aconsegueix, per exemple, caricaturitzant. O dient que si vas contra l’acord és perquè vas contra les propostes concretes que s’hi fan, o contra els objectius socials a què aspira, o fins i tot contra les emocions de solidaritat que el motiven. És el mateix argument que els socialistes i Podem van fer servir perquè l’independentisme els votés el pressupost: si no ens voteu és perquè no voleu que la gent tingui calefacció. És un marc mental aterridor i autoritari i és el fruit més verinós de l’opressió, perquè et fa triar entre uns drets i uns altres mentre, en el fons, te’ls reprimeix tots. I si no cedeixes ets un fanàtic. Com si fer-te valer no fos fer política, com si blocar no fos fer política, com si exigir no fos fer política, com si prioritzar drets per davant de concessions volàtils no fos fer política. Com si fer política només fos negociar i cedir.

La deslegitimació de l’abstenció de Junts és la cirereta del pastís. Només és pensada per constrènyer la realitat i cenyir-la als partits. Junts per Catalunya és un partit de cartó, una mentida, no solament perquè la seva diferència estratègica amb Esquerra sigui en general un miratge, i no solament perquè siguin cínics amb més perícia que els altres. Són un partit de mentida perquè són el titella que els qui reescriuen el relat poden fer servir per demostrar que allò que proposen ells és més raonable, més seriós, més útil. Més lògic, segons la seva nova lògica que escampen. Perquè Junts i Esquerra parteixen de les mateixes falsedats, dels mateixos interessos, i estan enfangats en la mateixa mena de cinisme, que deriva dels diners de l’autonomia i de les mentides de l’octubre del 2017. I Junts, per més gent honesta que hi hagi, no pot fer servir la veritat i l’honestedat per defugir la nova lògica que imposen els altres, perquè si ho fes s’esbocinaria, com lord Voldemort quan li maten el darrer horricreu. Per això Junts no és cap solució de res: perquè no ofereix cap alternativa, no fa sinó engreixar la maquinària de l’absurditat.

No tinc cap solució màgica, per a acabar l’article. Només l’he escrit per recordar-me que em fan llum de gas, que jo no vull la tovallola, Pere, Eulàlia. Que no vull la marginalitat, però no em crec el relat nou. Que no em crec aquesta restauració que posa el comptador a zero. Que no em crec aquesta alteració de la normalitat en què és més savi deixar-se trepitjar que plantar cara. Que no em desentenc de cap causa ni m’ensorro en el pessimisme. Però vull que no reinventin la coherència, que no em facin passar per boig perquè demano que no s’imposi la lògica de la rendició i el pujolisme reescalfat. Vull la independència. I continuo fent servir els mateixos esquemes mentals que ens van fer arribar a la conclusió, fa anys, que era inevitable. I inajornable.

The post La CUP en terra de meravelles appeared first on VilaWeb.

Al nostre país actualment assistim a un debat públic que enfronta les energies renovables amb l’agricultura. Tanmateix, poden ser perfectament compatibles i beneficiar-se mútuament. Fa unes quantes setmanes us parlàvem de l’agrivoltaica, on la combinació conjunta de plaques solars i conreus permetien una major productivitat agrícola i energètica. En un altre àmbit, recentment s’ha publicat un estudi a la prestigiosa revista científica Nature Sustainibility, on investigadors han analitzat els beneficis de cobrir canals de regadiu amb plaques solars. Les conclusions són clares: en climes com el californià poden estalviar anualment uns 40 milions de litres d’aigua per quilòmetre de canal. A més, i com passa amb l’agrivoltaica, la producció solar també se’n veu afavorida, fent que sobre els canals acabi essent entre un 20% i un 50% més barata en relació amb les plantes tradicionals. Quins avantatges i inconvenients té fer servir els canals per produir electricitat solar?

Per què plaques solars als canals de regadiu? googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Actualment hi ha centenars de milers de quilòmetres de canals de regadiu arreu del planeta. Són una infraestructura crítica per al sistema alimentari mundial. La seva existència es remunta a l’antiguitat, quan la canalització va permetre d’expandir l’agricultura més enllà de les vores dels rius, i també portar aigua a les ciutats. És al segle XIX, amb la revolució industrial i la capacitat de fer grans obres públiques, i especialment al segle XX que els grans canals moderns s’han expandit enormement, cosa que ha transformat grans territoris de secà a regadiu, ha portat l’agricultura a zones on abans era impossible conrear i ha fomentat la industrialització de l’agricultura tradicional. Els canals van associats a preses o embassaments per a la captació de l’aigua que després ha de circular-hi, i bombar-la implica un gran consum d’energia. Finalment, l’aigua dels canals s’acumula a les basses adjacents al canal enmig dels camps de conreu, per poder regar posteriorment. Com veiem, els canals de regadiu són una de les grans infraestructures d’un país, són sovint complexes, de gran magnitud i cares, encara que no siguin visibles per al gruix de la població.

Al món hi ha centenars de milers de quilòmetres de canals de regadiu.

Tanmateix, els canals de regadiu signifiquen també un gran consum d’aigua, sovint superior al de grans àrees urbanes. Un recurs limitat a molts llocs del planeta –com ara el nostre país. I cal dir que als canals es produeix una gran pèrdua d’aigua. Tot i que la impermeabilització moderna de la base evita o minimitza aquesta pèrdua, i també el manteniment continu, cal dir que la part superior dels canals és a cel obert, i depenent del clima les pèrdues per evaporació poden ser desorbitades. Fins ara, cobrir els canals no ha estat considerat una prioritat, atès el seu elevat cost econòmic. Però cada vegada hi ha més pressió per a racionalitzar l’ús de l’aigua, especialment quan parlem d’una infraestructura hidràulica que porta molt sovint aigua a llocs on és molt escassa i amb climes àrids. Sense oblidar que amb l’escalfament global generat pel canvi climàtic la desertització avança a moltes zones de conreu. És precisament en totes aquestes àrees on, paradoxalment, les plaques solars poden ajudar.

Avantatges i inconvenients de posar plaques solars sobre els canals de regadiu

Cobrir els canals actuals representa un cost important i cap guany evident i directe si aquesta coberta –com ara plaques de ciment– no desenvolupa una activitat complementària. Per altra banda, posar plaques solars en estructures més complexes i cares, com les necessàries en un canal, tampoc no compensa, ja que n’encareix el cost amb vista a la venda en relació amb les plantes tradicionals. Justament a la intersecció d’aquestes dues activitats és on es produeix un efecte positiu. Els principals beneficis d’associar plaques solars i canals de regadiu són els següents:

• Les plaques solars eviten l’evaporació d’aigua. Com que tapen els canals en bona part –no els tapen completament–, la llum solar no incideix directament sobre l’aigua i baixa la temperatura al canal. Els científics calculen que en climes mediterranis com el californià, l’estalvi evitant l’evaporació pot ser entre 27 i 51 milions de litres d’aigua per quilòmetre de canal i any. També cal considerar les basses per a reg. Fins ara s’havien fet proves d’elements flotants opacs (com ara pilotes petites de plàstic) per disminuir l’evaporació. Actualment es poden posar plaques solars sobre estructures flotants fent la mateixa funció.
• Minimització del volum d’aigua consumit. Evitar l’evaporació fa que calgui extreure menys aigua dels rius, un ecosistema natural sovint sobreexplotat. També es pot aprofitar el nou excedent d’aigua per expandir els conreus i la seva productivitat.

Els canals s’han de cobrir usant estructures de suport més complexes que les tradicionals, però igualment senzilles.

• Les plaques solars eviten l’evaporació d’aigua. Com que tapen els canals en bona part –no els tapen completament–, la llum solar no incideix directament sobre l’aigua i baixa la temperatura al canal. Els científics calculen que en climes mediterranis com el californià, l’estalvi evitant l’evaporació pot ser entre 27 i 51 milions de litres d’aigua per quilòmetre de canal i any. També cal considerar les basses per a reg. Fins ara s’havien fet proves d’elements flotants opacs (com ara pilotes petites de plàstic) per disminuir l’evaporació. Actualment es poden posar plaques solars sobre estructures flotants fent la mateixa funció.
• Minimització del volum d’aigua consumit. Evitar l’evaporació fa que calgui extreure menys aigua dels rius, un ecosistema natural sovint sobreexplotat. També es pot aprofitar el nou excedent d’aigua per expandir els conreus i la seva productivitat.

• Es pot fer una instal·lació progressiva. No cal cobrir els canals completament d’entrada. Es poden anar instal·lant plaques solars a prop dels llocs on hi hagi la infraestructura elèctrica i de bombeig existent, i allunyar-se’n progressivament resseguint el curs del canal. Els guanys de la venda d’electricitat, i els estalvis produïts, poden finançar-ne l’ampliació gradual.
• Iniciativa local. La instal·lació és més complexa que a terra ferma, però no cal cap tecnologia especial: plaques solars, travesseres de metall i fonaments que en suportin el pes. Empreses locals poden fer la instal·lació perfectament, que pot ser impulsada per la comunitat de regants.
• Millora la producció elèctrica. No tots els beneficis se centren a la banda agrícola. Les plaques solars perden eficiència quan fa molta calor. En situar-se sobre un curs d’aigua, aquest actua de refrigeració de les plaques solars, cosa que fa augmentar la producció elèctrica entre un 2,5% i un 5%. També es deterioren menys. Si normalment perden un 1% de capacitat de producció durant els primers deu anys, les primeres experiències sobre canals no mostren cap degradació en tres anys. Això provocarà previsiblement que la vida útil de les plaques sigui superior a vint-i-cinc anys, que és la vida mitjana d’una placa solar.
• Producció solar més barata. Amb tots aquests beneficis, la producció elèctrica solar sobre canals acaba essent entre un 20% i un 50% més avantatjosa econòmicament que no sobre terra ferma o en terrenys adjacents als canals.

Plaques solars flotants en bassa, ja aplicat al nostre país, a Llíria.

Malgrat això, no tot són beneficis. També hi ha un seguit d’inconvenients:

 

• Les estructures de suport solar són més complexes i cares. Els canals poden tenir típicament 15 metres d’ample o més. Cal posar travesseres metàl·liques d’un cantó a l’altre del canal, prou resistents i amb plataformes d’accés per a la neteja i manteniment de les plaques. La instal·lació és més complexa i fins a un 50% més cara. Malgrat que econòmicament compensi, cal tenir-ho en compte a l’hora de cercar la maquinària i el personal requerits.
• Pot dificultar les operacions de manteniment. Tot i que, com hem vist, pot disminuir-les, el manteniment dels canals continua essent necessari. En el cas d’obres significatives –com ara la reparació d’esfondraments als canals– pot implicar haver de desmuntar les estructures solars. El manteniment també es pot facilitar deixant trams sense cobrir per a permetre l’accés de maquinària al llit dels canals.

El canal Segarra-Garrigues es pot cobrir amb plaques solars. L’aplicació als Països Catalans

Aquesta aplicació pot resultar innovadora al nostre país. Però el 2012 ja se’n va fer una prova pilot al Gujarat indi. S’hi van cobrir 750 metres d’un canal de regadiu, després que se’n proposés la idea el 2011 per tal d’evitar costs, temps i inconvenients a l’hora que el govern adquirís terrenys per situar plantes solars tradicionals. Amb 80.000 km de canals en aquesta regió costanera al centre de l’Índia (200.000 km2 i 60 milions d’habitants), es va calcular que cobrint tan sols un 30% dels canals es tindria una potència de generació solar de 18 GW, l’equivalent a unes 10 centrals de carbó o 5 de nuclears. Actualment hi ha més de 100 MW de plaques solars instal·lades sobre els canals i continua l’expansió.

Quant a l’estudi presentat al Nature Sustainability, aquest se centra a Califòrnia, que disposa d’una xarxa de canals de 6.350 km i un clima similar al nostre. Al nostre país també disposem d’una xarxa important de canals, que es remunten a l’edat mitjana, i es concentren especialment a les terres de Ponent, l’Albufera de València i planes adjacents, i al delta de l’Ebre, entre més. L’últim gran canal construït és el Segarra-Garrigues, les obres del qual s’iniciaren el 2002, entrà en funcionament un primer tram el 2009 i encara se’n fan obres a l’extrem sud, a Albagés. Amb 85 km de llarg (una part en forma de túnels), 15 metres d’ample, 43 basses de regulació i 17 estacions de bombament, pot ser un bon lloc d’aplicació. Cobrint-ne tota la superfície es podrien arribar a tenir prop de 250 MW de potència, l’equivalent a la central hidroelèctrica de l’embassament de Riba-roja (263 MW).

Proposta per al canal Xerta-Sénia, rebutjada per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.

Hi ha hagut iniciatives formals per a cobrir canals de regadiu al nostre país. Així, hi va haver una proposta de cobrir el canal Xerta-Sénia. Tanmateix, el seu propietari, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre –un organisme molt qüestionat a Catalunya– es mostrà en contra tot al·legant problemes tècnics i de manteniment del canal, per la qual cosa la Ponència d’Energies Renovables de la Generalitat de Catalunya declarà la iniciativa com a no viable. Recentment, al País Valencià, la Conselleria d’Agricultura ha impulsat a Llíria la instal·lació d’una planta solar flotant sobre bassa de gairebé 1 MW. Composta per 2.500 plaques solars, alimenta dues bombes per cobrir la demanda interna de la comunitat de regants. No és la primera instal·lació solar que realitzen els regants: a principi del 2020 ja en van obrir una altra amb 1.200 plaques solars, aquella vegada sobre terra ferma.

El país necessita una gran expansió de les energies renovables, atès el retard molt significatiu en comparació amb la resta d’Europa. Cal posar infraestructura de producció on sigui possible. La tecnologia renovable canvia el paradigma de generació energètica, i mostra nous mètodes de generació, i beneficis, fins fa poc impensables. Un d’ells, cobrir canals. Esdevindrà comuna arreu del país aquesta nova aplicació?

The post Com estalviar milions de litres d’aigua: posar plaques solars als canals de regadiu appeared first on VilaWeb.

Joan Asens és copropietari del celler Orto Vins, juntament amb tres socis més. Van crear el celler el 2008, entre tots tenen trenta hectàrees de vinya dins la DO Montsant, sis de les quals són d’ell. Hi fan tretze referències. Abans d’Orto, durant divuit anys, va ser l’enòleg del celler Álvaro Palacios. L’Associació Catalana de Sommeliers el va destacar com a millor enòleg del 2019.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Joan Asens va néixer al Masroig, al Priorat, el 1965. Ve de família pagesa. S’explica que quan tenia cinc anys, el seu pare li va regalar una premsa per a fer vi. “El meu pare va fer instal·lar una premsa en un lateral de la casa i vam començar a fer vi cada any.” Als pobles del Priorat, tothom es feia el vi a casa, i ell va fer una cosa semblant amb el seu fill: “No li vaig regalar una premsa, però quan va fer tres anys el vaig obligar a fer vi. I cada any, des dels tres, ha fet vi. Saps per què? Perquè el vi es pot fer un cop l’any i prou. No és com el pa, que el pots fer cada dia. El vi tan sols es fa durant un període curt de temps i tan sols tens vint dies, un mes, dos mesos, per a veure com és això de fer vi.”

Joan Asens viu a cal Sens, la casa del seu pare, aixecada en una antiga era d’un oncle, encara que de fet la casa és del seu germà. Però el germà, que va estudiar enginyeria agrònoma a Lleida, es va quedar a les terres de Ponent, a Mollerussa, fent de mestre. En canvi en Joan va triar la terra.

—La vostra joventut, amb relació a la terra, a fer de pagès, s’assembla a la del vostre pare?
—Jo vaig veure com marxava la mula i arribava el tractor. La meva àvia materna va quedar vídua molt jove amb fills i se’n va anar a un poble de la Segarra a fer de mestra. El meu pare era petit aleshores. I allí hi havia un capellà que temps després, als anys setanta, va aterrar a Falset i va muntar una escola privada, un internat. Es deia Jaume Ciurana, com el primer director de l’INCAVI. I eren molt amics amb el meu pare. El meu pare va convèncer el capellà per muntar una escola d’enologia, de formació professional, la primera de tot Catalunya. La idea: de què hem de viure? De la terra. Doncs hem de progressar amb la terra. I van muntar l’escola. Al meu pare li agradava molt el vi, durant molts anys va ser el president de la cooperativa del Masroig.

—Deveu ser el primer de la vostra família que va estudiar enologia.
—Abans no hi havia escola, però el meu pare havia fet cursos per aprendre a fer vi. Ell era conscient que aquí fèiem un vi “a la brava”, i que hi havia gent que fora el Priorat embotellava el vi. Les primeres ampolles de vi de la cooperativa del Masroig es van embotellar quan el meu pare n’era president.

—Vau estudiar enologia a l’escola de Falset?
—Sí, vaig acabar el 1984.

—Aquests estudis, com us van situar per afrontar el futur? Què en vau aprendre?
—M’ensenyen el camí que els meus pares i més gent ja havien volgut fer, que és el de progressar en el món del vi. A l’escola em van transmetre il·lusió. Vam visitar cellers i territoris vinícoles. I ens vam adonar que progressar en el món del vi podria ser bo, perquè lliga la gent al territori, permet que l’economia millori i sobretot que si t’agrada la terra, trobis gent que continuarà aquesta feina.

—Heu entrat en crisi en algun moment amb la idea de continuar en el món rural?
—No, no. Quan vaig acabar els estudis d’enologia a Falset, els meus pares no tenien diners per a enviar-me a França, però vaig continuar els estudis a Barcelona, els estudis universitaris. A l’escola d’enologia de Falset vaig tenir de professor Josep Lluís Pérez, que va ser molt il·lusionant i important. Organitzava sortides i ens va portar a unes jornades tècniques a Saragossa. I allí vaig sentir per primera vegada Juan José Castro, que era professor d’enologia a la carrera d’enginyeria agrònoma de Barcelona. Durant molts anys Castro va ser el director tècnic de Codorniu. I em vaig matricular a enginyeria tècnica agrícola en indústries agroalimentàries per fer classes amb ell. I ell em va clissar i em va fitxar per fer les pràctiques.

—Josep Lluís Pérez, de Mas Martinet, va arribar al Priorat per fer de professor?
—Sí, de professor de BUP i COU i formació professional a l’escola. Ell no sabia res sobre el vi aleshores. Però li va agradar tant el món de la viticultura, que de seguida s’hi va ficar. Quan jo vaig acabar la carrera, en Josep Lluís ja havia deixat l’escola i s’havia comprat el Mas Martinet i havia començat a fer vi. Va muntar també una assessoria que es deia VITEC. I quan vaig acabar els estudis a Barcelona, vaig guanyar la plaça del Josep Lluís de l’escola d’enologia de Falset, que va passar de ser privada a ser pública i es va vincular amb l’INCAVI.

—A l’arribada dels “Cinc magnífics” (René Barbier, Álvaro Palacios, Josep Lluís Pérez, Daphne Glorian-Solomon i Carles Pastrana), quin paper hi jugueu?
—Els coneixia, és clar. I a l’Álvaro el vaig conèixer al bar de Falset. Pensa que som de la mateixa edat, ell tan sols té un any més que jo. El primer any van fer el vi plegats, tots cinc: un sol vi que van embotellar i se’l van repartir segons el raïm que havia portat cadascú. Però el segon any es van separar. I l’Álvaro es va instal·lar a Gratallops i em va proposar que l’ajudés.

—Us vau convertir en la mà dreta de l’Álvaro Palacios.
—Ell sabia què era un gran vi, perquè l’havia tastat. Jo li feia de bodeguer. L’Álvaro és molt perfeccionista. Determinar quin dia es verema una finca és dificilíssim. Ell és un obsés de les analítiques, va a la vinya matí i tarda… De tots els anys que vaig estar amb ell, un any vaig decidir jo el dia que es veremava el Dofí, perquè ell era a Nova York. Si no, ho hauria fet ell. De vegades havia donat l’ordre de començar a veremar i quan arribava el raïm al celler, el tastava i aturava la verema. Clar, l’aroma del raïm és una cosa que es forma per moments, per hores, i aquesta aroma va canviant, per moments, per hores. I en tres dies pot canviar molt. I d’un matí a una tarda també canvia.

—Vau treballar per a l’Álvaro Palacios divuit anys. Què hi vau aportar i què en vau aprendre?
—Jo vaig aprendre molt amb ell. Si no hi hagués estat allà, els vins que faig ara segurament no els faria igual. I vaig formar part de la il·lusió que tot aquell equip humà tenia. Perquè tots anàvem cap a un mateix lloc: posar el vi a l’ampolla i amb aquest vi explicar el territori. I és explicar el vi com l’explicaven els pagesos abans. Quan els preguntaves, on has anat avui? El pagès et responia: a les Aubagues. I què són les Aubagues? Doncs d’aquí fins aquí. Doncs això ho hem de posar a les etiquetes. I no posar noms estrambòtics. Perquè el nom del vi és el nom de la finca. Quan vam començar, ja volíem fer el Vi de Vila, imagina’t.

—Com recordeu aquells anys? Devien ser molt intensos…
—Sí, vam fer L’Ermita i vam fer moltes coses. Vam crear tot el catàleg de vins. Quan van arribar els 100 punts Parker jo ja no hi era, però sí que hi era quan es va fer la subhasta de les ampolles a Christie’s. Això va ser un revulsiu per al Priorat. L’Álvaro, quan va fer L’Ermita, la va marcar i ja va dir que no faria cap vi més car que aquest. I a veure si hi havia algú que s’atrevia a posar-lo més car. I ara, cada vegada que em veu, em diu: “No t’has atrevit a fer un vi més car, encara, eh?” I ens diu que els vins al Priorat han de ser cars, perquè les vinyes en coster no surten a compte i aleshores el pagès s’arruïna i el vi car el farà un altre.

—Aquesta és la filosofia de l’Álvaro Palacios. Quina és la vostra?
—La meva filosofia és intentar que el Montsant expliqui els vins com els expliquem els pagesos. I que la gent deixi de posar noms absurds. I que hi hagi una mínima reglamentació per no estar sotmesos a les modes. El vi és una tradició i una manera de fer. Jo entenc que la gent necessiti novetats, d’acord, però sovint les novetats són més fàcils de donar fent un catacrac. Perquè molta gent que s’ha posat dins el món del vi no sap fer vi, no sap tastar el vi. Gent que no sap com es fa o fins i tot que no li interessa saber-ne.

—Hi ha una certa bombolla dins el món del vi?
—Ara al Priorat tan sols arriba gent que sap de què va el món del vi, amb alguna excepció (n’hi ha un que corre amb un Maserati), però la majoria que arriben saben de què va.

—Darrerament us heu vinculat a un nou celler, Bell Cros, en porteu la direcció tècnica. Els propietaris són una parella, Ann i Peter Skoglund, que són suecs.
—Aquest suec sap més de vi embotellat que jo, perquè ha obtingut el títol més exigent de sommelier que donen a Suècia. I jo me’n vaig a treballar amb ell perquè em diu que vol treballar en ecològic. Jo tan sols assessoro gent que treballa en ecològic. I ell, a més, paga un bon preu al pagès, preu que jo no podria pagar, i treballa amb cinc o sis pagesos que han canviat a ecològic.

—Però vós aneu una mica més enllà, perquè a més d’ecològic, a Orto Vins treballeu en biodinàmic.
—A Orto hi estem especialitzats. La biodinàmica d’Orto la fa Josep Maria Beltran. Jo no tinc temps de fer els preparats.

—I què us va fer decidir a passar-vos a l’agricultura biodinàmica?
—Quan a Orto vam decidir sortir de la cooperativa del Masroig i dedicar-nos a fer vi, va ser perquè volíem passar les nostres vinyes a ecològic i entrar en l’agricultura biodinàmica. Vaig entrar a la biodinàmica quan encara era al celler d’Álvaro Palacios. Ens hi va introduir el seu nebot, en Titín, que va estudiar en una escola de Bordeus on ja hi havia assignatures de biodinàmica. I és aquest noi qui ens ho va començar a explicar.

—Quin any vau fundar Orto Vins?
—Vam fundar Orto el 2008 i jo vaig deixar l’Álvaro el setembre del 2009. Perquè aquell any vaig acabar a l’hospital amb una hèrnia inguinal. Treballar quinze hores el dia, set dies la setmana a l’Álvaro Palacios i muntant el celler era massa. Havia de triar.

—Quins valors té Orto Vins?
—Volem que l’esforç de les nostres famílies, que han conreat durant anys unes finques, no acabin convertint-se en bosc perdut. En aquest primer món, nosaltres podem triar de ser feliços. Hi ha gent en uns altres llocs que no pot triar, que tan sols pot sobreviure. El meu germà va triar de ser professor i va deixar la terra. Jo, en canvi, he triat de continuar. Si algú em vol comprar la vinya, no la hi vendré. La nostra felicitat a Orto és aquesta. I ho volem fer més bé. I què vol dir més bé? Explicar el territori dins l’ampolla. I com que és un aliment, és important que sigui el més sa possible. Per això fem el canvi cap a ecològic i biodinàmic. No tan sols mirem la planta sinó que també mirem l’entorn.

—Però no feu vi natural (sense sulfits).
—El vi és un dels productes alimentaris més legislat. I això no ho podem canviar. Aquí a Europa, podem canviar les lleis, però continuarà legislat. Jo que sóc fill de pagès penso que està bé que estigui legislat, perquè hi ha gent que és tramposa. Per exemple, hi ha l’Organització Internacional de la Vinya i el Vi (OIVV), que defineix què és un vi. Un vi és una beguda que prové del raïm, que té més de nou graus d’alcohol, sobre el qual hi ha determinats uns paràmetres organolèptics que el defineixen. I un vi no pot estar contaminat de fongs. I molts vins naturals estan contaminats de fongs. I això no vol dir que no sigui bo, vol dir que el gust que té no prové ni del raïm ni de la fermentació del llevat.

—Però no tots els vins naturals tenen infecció de fongs, ni tots els cellers són bruts. Sembla que reproduïu un tòpic que no fa justícia als vins naturals que es fan ben fets.
—Sí, però… Mira, el sulfurós es tira si el vi ho necessita. No tots els vins són iguals. Per què? Aquest coneixement se’ns escapa. Cada vi és diferent.

—Per a vós, què és un gran vi?
—Tradició. Aquí van arribar uns cartoixans, perquè aquesta zona, que havia estat conquerida als àrabs, ningú no volia venir a repoblar-la. Els cartoixans es queden al territori i porten sarments provinents de la vall del Roine i fan vi amb aquesta tradició. Canvien la gerra de fang de grecs i romans per la fusta. Perquè la fusta fa que el vi no estigui contaminat. Perquè a dins el calze no hi pot anar un vi contaminat. Ha de ser un vi cristal·lí. Tampoc no pot ser tèrbol ni agre. I embotellen el vi perquè si no, se’ls fa malbé. I utilitzen sofre. El meu besavi feia vi en bótes i el meu avi el feia en trulls. Ni l’un ni l’altre no posaven el vi en gerres. A les gerres hi posem l’oli. I a Orto fem el vi d’aquesta manera.

—Una vegada em vau dir que prohibiríeu que els ceps s’emparressin a la DO Montsant, si poguéssiu. Que la vostra tesi doctoral parla de la vinya en vas. L’altre dia vaig entrevistar un tècnic de l’IRTA que defensava la vinya en vas com una mesura per a adaptar-se al canvi climàtic.
—Perquè la vinya en vas necessita menys aigua que la vinya emparrada. L’aigua arriba a les fulles i al raïm per capil·laritat. Com més alta es troba la planta, més aigua necessita i més costa de fer-la arribar a fulles i raïm. Alhora que se n’evapora més i la maduració és diferent.

—Les sis hectàrees vostres són totes plantades en vas?
—Jo dec tenir mitja hectàrea, o no arriba, emparrada. Quan estudiava amb Josep Lluís Pérez vaig plantar 147 ceps de chardonnay i 260 de cabernet, que tinc emparrats i conservo, tot i que enguany he arrencat una mica de cabernet. I després, a la Coma, anant cap al Molar, a la part de baix, també vaig emparrar, perquè aleshores estava a la cooperativa i no em deixaven veremar i un any se’m va podrir el raïm. I ho vaig emparrar perquè no em deixaven veremar quan tocava.

—Orto va començar fent el vi a la cooperativa del Molar, el poble del costat del Masroig. Quan vau estar a la cooperativa del Masroig?
—El meu pare es va morir fa divuit anys, el 2003. Vam crear Orto el 2008. Durant cinc anys vaig ser de la cooperativa del Masroig. Però en aquells cinc anys vaig perdre diners. A mi em pagaven 70 pessetes per un vi que es venia a 1.000 pessetes (encara anàvem amb pessetes). Podien pagar més, però deien que no. Avui ha canviat força la cooperativa del Masroig.

—Encara vinifiqueu a la cooperativa del Molar? No teniu celler propi?
—No encara. Vam comprar un terreny per fer el celler, però hem estat tres anys per canviar l’ús del sòl. Estava mal fet.

—Per tant, a la llarga teniu al cap un celler propi?
—Sí, si la covid ens deixa… El 2020 vam perdre diners, per la covid i perquè també vam perdre la meitat de la collita pel míldiu. Enguany també en perdrem, de diners, perquè enguany això no s’arreglarà.

—Quantes referències féu ara a Orto?
—Tretze o catorze.

—Déu n’hi do. Acabeu de plantar una nova vinya de picapoll negre, dèieu a Instagram fa pocs dies.
—Sí, perquè de la finca meva de les Tallades de Cal Nicolau, cada any vaig traient fusta i vaig replantant.

—Les Tallades de Cal Nicolau és una vinya pre-fil·loxera. Fa impressió.
—Quan va arribar la fil·loxera, no va matar tots els ceps. Però la idea era evitar el risc, perquè la vinya estava exposada sempre a la fil·loxera. Per això es van replantar les vinyes amb peus americans, encara que no estiguessin mortes. Però aquesta finca no la van replantar. I van anar substituint tan sols aquells ceps que es morien. De picapoll negre en tinc plantades dues hectàrees i mitja, més o menys. D’aquí surt el vi de les Tallades de Cal Nicolau, la Coma d’en Genís i una part també va a l’Orto. Bé, ara hi ha polèmica amb el picapoll negre, perquè n’hi ha aquí, però també n’hi ha a Porrera i a Cornudella, tot i que genèticament són dues varietats diferents. I sembla que l’INCAVI vol fer prevaldre el nom que li donen a la vinya de Porrera. I volen que el nostre picapoll passi a dir-se sanguina. També hi ha picapoll negre com el nostre a Darmós, on en diuen punxó fort. Ja veurem. Però les Tallades de Cal Nicolau és la vinya més vella de la DO Montsant.

—No voldria acabar l’entrevista sense preguntar-vos per un tema polèmic. Fa pocs dies s’ha sabut la sanció que l’INCAVI ha posat al celler Ficaria situat a la Figuera del Montsant per posar el topònim “la Figuera” a l’etiqueta. I la denúncia ha estat vehiculada des de la DO Montsant. Orto forma part d’aquesta DO. Quina posició teniu sobre aquest tema?
—Jo sóc de la DO Montsant i voldria posar en gran a l’etiqueta “el Masroig”, que és el meu poble, on hi ha la seu d’Orto Vins, i no ho poso perquè no puc. D’altra banda, si el nom del poble no està legislat, que vol dir que la llei determina quin territori vinícola ocupa el Masroig, tampoc no el puc fer servir. I per aconseguir legislar-ho, ens hem de posar d’acord els viticultors del Masroig.

—Però un celler que fa bé les coses i vol posar el nom del poble d’on prové, no hauria de poder posar-lo?
—Mira, el primer blanc brisat que vam fer a Orto, la DO Montsant ens el va tombar. Els primers dolços que vam fer a Orto, la DO també ens els va tombar. I què vam fer? Vam fer un plec de condicions pel que fa als dolços. I em va costar deu anys que s’acceptés el brisat. Doncs, per posar el nom del poble cal primer posar-se d’acord entre els cellers afectats de cada poble sobre el territori vinícola que ocupa cada topònim i elaborar un plec de condicions i aconseguir que l’administració les accepti. Això d’entrada. Treballar amb l’administració és molt carregós, ja ho sabem, perquè és lent. I el tema dels topònims no ve d’ara. L’Álvaro també volia posar “Gratallops” en gran a l’etiqueta. I Pastrana va registrar una marca que es deia “gra.ta.llops”. I va costar quinze anys que poguessin posar el topònim. Per a mi la solució no és marxar de la DO, és posar-se d’acord i treballar per aconseguir posar el nom dels pobles. Cal crear una normativa i quan hi hagi la normativa, el segon pas serà decidir si els cellers que no volen ser dins una DO, poden utilitzar el nom. Si a mi m’ho pregunten, jo diré que sí. Però s’ha de legislar aquest tema, per evitar el frau.

The post Joan Asens (Orto Vins): “Què és un gran vi? Tradició” appeared first on VilaWeb.

“Imperi Austrohongarès”, el sintagma fetitxe de Luis García-Berlanga escrit en un mur molt gran del soterrani del MUVIM, és el fons per a l’entrevista a l’actriu Rosana Pastor (Alboraia, 1960), que en aquests temps convulsos malda per donar forma a l’Any Berlanga. L’exposició és un recorregut per l’obra del cineasta nascut a València l’any 1921, ara fa cent anys. Ací una claqueta, allà la cadira de director i més enllà tota mena d’andròmines que n’evoquen la filmografia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Hi ha un decret de la Generalitat que avala Rosana Pastor com a comissionada de l’Any i ja ha començat a reunir-se amb uns i altres. Ha de coordinar els equips de treball. Està en contacte amb el conseller de Cultura i amb el ministre de Cultura espanyol, perquè darrere l’Any Berlanga hi ha la Generalitat però també el ministeri espanyol i les diputacions. Pastor ha arribat, diu, amb una motxilleta de projectes i d’idees que a poc a poc vol posar en marxa. Tot això, sense poder fer, encara, trobades presencials amb molta gent.

Una celebració coral, diversa i al carrer

Aquest és un dels motius pels quals l’Any Berlanga anirà més enllà del 2021, que és quan fa cent anys que va nàixer el director de cinema valencià, i es perllongarà fins a la primera meitat del 2022. L’altre és que el mes de març de l’any vinent, la gala de lliurament dels premis Goya de cinematografia es farà a la ciutat de València, com un homenatge més a l’autor de Plácido, Calabuch, La vaquilla i París-Tombuctú, entre molts més films.

L’exposició del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, que romandrà oberta fins al setembre, és un d’aquests actes del centenari. Hi haurà congressos, reunions i revisites als films més èpics, però Pastor voldria que el centenari fóra molt coral, tant com molts dels títols de Berlanga, i es palpàs pel carrer. “Per a mi és molt important que l’Any Berlanga no es quede en una commemoració cinematogràfica i prou i que tan sols la gaudisquen els aficionats al cinema o el públic de les filmoteques. Vull que l’Any Berlanga siga una festa col·lectiva, que la gent vaja pel carrer i topete amb algun objecte i es pregunte: ‘Això què és?’, i que veja que és Berlanga i que sàpiga qui és”, explica.

Un altre tret que destaca Pastor del seu projecte és que vol que la celebració faça saó, que en quedin restes i que siguin fèrtils. I per això, posa l’espill davant alguns dels tòpics del caràcter dels valencians. “Pel que siga, en aquesta terra a vegades construïm sobre elements que vénen de fora i hem tingut molt poca constància a fer que arrelen, i a mi m’agradaria que l’Any Berlanga aprofitara per fer arrelar el sector cinematogràfic, que tots els actes que es facen tinguen una connexió amb la professió, una repercussió futura.”

A la motxilleta que diu Rosana Pastor que du al centenari hi ha també la necessitat que la llavor s’escampi pel territori, que no tan sols la metròpoli gaudisca del centenari. Hi haurà protagonisme dels pobles i ciutats on Berlanga va rodar o on va anar a localitzar. D’això hi ha memòria encara als municipis i es posarà en solfa. La Peníscola de Calabuch, Elda, la Xixona de Moros i cristianos…

La importància de l’adjectiu ‘berlanguià’

Preguntem a Rosana Pastor sobre l’adjectiu format a partir del cognom del cineasta. Què li evoca quan algú qualifica de berlanguiana una situació? Recorda que va ser José Luis Borau qui va començar a usar aquest mot i retorna als trets característics dels valencians.

“És veritat que el caràcter valencià té eixa mirada àcida i crítica cap a nosaltres mateixos. A vegades ens dirigim a una persona molt propera i li diem: ‘Com estàs, fill de puta?’ [Riu] ‘Berlanguià’ té a veure amb eixa manera de viure que tenim nosaltres, eixe temperament que a vegades ens du a prendre decisions de manera improvisada. A vegades tenim una manera caòtica de comportar-nos, però és un caos dins un ordre. Crec que dir ‘berlanguià’ és dir l’esperpent passat pel Mediterrani. Situacions que no tenen lògica, que poden semblar disbarats, però que a poc a poc tornen a lloc i es resolen, però que són una mica boges.”

I ací, l’actriu parla de la manera de treballar de Berlanga i explica que se sap que deia als actors: “Aneu fent, aneu fent”, i els feia parlar i actuar, però després els doblava i podia afegir al guió qualsevol cosa que se li hagués ocorregut sobre la marxa. “Ningú no pot negar que hi ha un dibuix, un ordre en totes les escenes. Hi ha sarau i hi ha ordre. Això és berlanguià.”

La vigència de Berlanga, ara

L’exposició del MUVIM fa un recorregut per tota la cinematografia del director. També per totes les èpoques. Cròniques en clarobscur d’una postguerra fonda i d’una transició també allargassada espigolada d’episodis de corrupció i de picaresca resclosida. Referències a guions censurats, imatges molt nítides del garrot d’El verdugo, els balcons festius i les banderetes de paper de Bienvenido Mister Marshall, referències a la trilogia de l’Escopeta nacional, a Moros i Cristianos. És un viatge al fons d’una història recent. La pregunta sobre la vigència de totes aquestes imatges naix sola.

“Continua tenint-ne molta, de vigència. He començat a revisar els films i veig que Berlanga ens conta moltes coses, encara. Coses que tenen a veure amb el nostre caràcter”, diu Pastor, que quan li preguntem quina seria l’obra de Berlanga sobre la covid no en dubta: està convençuda que faria una comèdia, perquè seria conscient que la gent necessita ara productes que mantinguen l’esperit de resistència. “Ara m’agafe als records d’infantesa i pense en el 13 Rue del Percebe d’Ibáñez i crec que Berlanga filmaria una història sobre una finca de pisos on, per exemple, a la planta noble hi hauria persones que intentarien aconseguir ajudes encara que no les necessitaren. A la porteria es reunirien quatre veïns per a fer una funció de teatre. I en el pis de dalt, una pianista eixira cada dia al balcó per tocar… No sé, una gran casa de veïns on en cada pis es visqués d’una manera diferent la pandèmica de covid.”

Les dones de Berlanga

Un dels aspectes que Rosana Pastor, com a comissionada de l’Any, vol que s’estudie és l’univers femení de Berlanga. Ja hi ha gent que hi treballa, com ara Begoña Siles, la directora de la càtedra Berlanga de la Universitat de València, que prepara un congrés on això serà un dels temes d’estudi. També s’analitzarà en unes jornades que prepara la UNED.

“Hem de mirar les coses que tenim davant i n’hem de traure conclusions. Berlanga no va negar mai que ell era un fill del seu temps i d’una manera d’entendre i de retratar els personatges femenins a les seues pel·lícules. Això, vist avui, ens ajuda a entendre el poble que hem sigut, el nostre passat més immediat. Tan sols sabent-ho serem capaços de desmuntar i criticar uns certs engranatges”, afirma l’actriu, que insisteix en els temps que han passat i en l’educació que ella mateixa ha rebut. “Ho tens al moll de l’os. Hi ha un seguit de conceptes i de comportaments que ens han de fer estar molt atentes, a les dones. Literalment, hem mamat una cultura masclista que ha impregnat la nostra vida. Ara es va trencant, però encara és molt alarmant tot allò que hem donat per bo i hem naturalitzat com a dones.”

En aquest sentit, Rosana Pastor és partidària d’estudiar les mirades, de saber i d’ensenyar a contextualitzar no tan sols els films de Berlanga, sinó tota la producció cultural dels anys passats.

Envoltats de cartells de films i d’elements icònics de les filmacions de Berlanga, i mentre els monitors emeten escenes i diàlegs mítics, demanem a Rosana Pastor si es veu en algun dels personatges femenins de Berlanga. “M’agrada el personatge de Lolita Sevilla a Bienvenido Mister Marshall i la Concha Velasco d’algunes de les seues produccions mítiques. També la Mónica Randall de la trilogia de l’Escopeta nacional.”

L’actriu d’Alboraia no hi va treballar mai, amb el mestre. Tot i que li ho va demanar obertament, com va fer Concha Velasco. “Ja saps que jo treballe amb personatges molt particulars i que tinc el meu grup d’actors”, diu que li va respondre. Després van coincidir a Madrid, quan Rosana Pastor hi treballava. “Recorde que em van convocar a l’enregistrament d’un programa de la televisió valenciana sobre erotisme i vaig acceptar tan sols perquè hi havia Berlanga. Vaig coincidir-hi unes quantes voltes més i tinc algunes anècdotes que de moment queden per als meus records.”

Els hereus

Més que hereus, Rosana Pastor prefereix parlar de cineastes en l’estela de Berlanga. I cita Carles Mira i Toni Canet d’Amanece como puedas i la Camisa de la serp. I fins i tot la sèrie de televisió Benifotrem: “Tretze capítols filmats en cinema on l’equip anàvem de poble en poble pel País Valencià, en una acció molt coral, com feia el mestre.” El film El hombre de la nevera, de Vicent Tamarit, és un altre dels exemples que la comissionada cita dels cineastes que respiren Berlanga. Dels actuals, Pastor cita Vicent Monzonís i una dona: Ana Victoria Pérez, Bebe, “que ha fet un documentari sobre un fet molt particular ocorregut ací que té una certa similitud amb una part de Bienvenido Mister Marshall”, diu Pastor, qui, amb més persones treballa activament per posar més noms de dones damunt la taula. Tant de professionals del cinema com de les veus autoritzades que protagonitzaran els actes commemoratius.

La situació de la cultura, ara

Fem l’entrevista a la comissionada tot just quan acaba de tornar d’una filmació a Madrid. Una sèrie per a televisió. No es queixa. En aquests mesos de pandèmia ha pogut treballar en dues produccions audiovisuals. En un moment donat de la conversa interpel·lem la Rosana Pastor política, que va ser diputada al congrés espanyol per Podem, que és membre del Consell Valencià de Cultura i que reflexiona sobre la situació dels treballadors de la cultura afectats durament per la crisi de la covid. Explica que, malgrat tots els entrebancs, s’han pogut fer produccions de cinema i de televisió, i posa el focus sobre els professionals del teatre, de la dansa, de les arts escèniques en general. Parla de l’eventualitat dels contractes i de les dificultats d’accedir als ajuts perquè moltes empreses no tenen la capacitat de tenir personal fix.

“És un món on la gent que hi treballa té moltes ganes i molt de coratge. És una feina vocacional, però això no vol dir que visquem de l’aire o de xafar la catifa roja. Aquells que hi arriben. Hi ha milers de professionals que no passen per la catifa roja i treballen en situacions molt precàries.”

Pastor parla de la generositat d’un gremi que, tot i passar-ho malament, quan no es podia eixir al carrer ha continuat alegrant la vida a la gent a les xarxes socials o als balcons. I és per això que abans d’acabar la conversa aporta una última idea per a traure Berlanga al carrer, fondre’l amb territori i treballar amb un altre col·lectiu molt afectat per la crisi: “Tinc la idea de treballar amb turisme, ja n’hem parlat, de dinamitzar la restauració, d’inventar-nos, per exemple, una ruta gastronòmica Berlanga. Ens podem inventar una tapa Berlanga? Somnie desperta. Voldria escampar molts granets de sorra!”

The post Rosana Pastor: “‘Berlanguià’ és l’esperpent passat pel Mediterrani” appeared first on VilaWeb.

La Unió Europea (UE) ha tingut moments àlgids i diverses crisis d’ençà de la seva creació. Els alts i baixos han format part de la història del projecte europeu i han sovintejat aquests últims anys arran de la crisi econòmica mundial que va començar el 2008 i que va desembocar en la crisi de l’euro, el creixement de l’extrema dreta i l’euroescepticisme, la tancada en fals de la crisi migratòria, la gestió caòtica del Brexit i ara la pandèmia de la covid-19 i la nova crisi que hi va de bracet.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La gestió que han fet les institucions europees dista molt de l’eficàcia que n’esperava la ciutadania. La UE va quedar clarament fora de joc al principi, en part perquè els estats van reaccionar tot decidint mesures unilateralment. L’Eurogrup va prendre el protagonisme en la negociació per a aprovar el fons europeu per a rescatar les economies més tocades. Més tard, el tancament de l’espai Schengen i la vaccinació conjunta –amb els seus fracassos inclosos– han causat tensió entre els estats membres, alguns dels quals s’han desmarcat del bloc comunitari.

Enmig de la crisi sanitària va fer-se efectiu el Brexit el primer de gener d’enguany, i la gestió eficaç de la vaccinació al Regne Unit ha posat en evidència l’anquilosament de les institucions europees. La polèmica amb la suspensió d’AstraZeneca i la malfiança amb Rússia respecte del vaccí Sputnik V han estat un llast per a la vaccinació comunitària. Ara es mira d’aprovar un passaport covid amb vista a l’estiu, però dependrà de l’aprovació dels estats.

És el millor moment per a activar el passaport sanitari?

En comptes d’actuar sota un mateix paraigua i de manera coordinada, els vint-i-set governs estatals van actuar per si mateixos. Es van veure diferents estratègies sanitàries per mirar de contenir l’expansió de la covid-19, en lloc d’actuar de manera conjunta. L’unilateralisme va arraconar el multilateralisme al qual ha aspirat sempre la UE, i el poder polític real, més enllà dels condicionants econòmics, el van executar els estats, no pas les institucions comunitàries. Això va comportar, entre més, una competició entre governs per la consecució del material necessari per als sanitaris, que va passar a ser una necessitat cabdal.

La desconfiança del nord envers el sud

Una de les primeres decisions conjuntes fou l’aprovació del fons europeu a l’Eurogrup, una partida rècord de 750.000 milions d’euros destinada en principi a pal·liar la crisi econòmica dels estats més tocats per la pandèmia. Les tensions tradicionals entre el nord i el sud d’Europa van tornar a emergir durant la discussió sobre la quantitat de diners que es donava en forma de transferència i la que es donava en forma de préstec, i sobre l’interès a retornar. Els estats més rics exigien garanties i els no tan rics volien més transferències i menys préstecs. L’acord no va fructificar fins el juliol, quatre mesos després de l’inici de la pandèmia a Europa.

Tanmateix, el fons batejat amb el nom Next Generation suscita dubtes sobre a quines empreses i projectes s’adjudicarà i quin retorn tindrà en la societat. A més, l’execució és extremadament lenta. També es tem que una part dels diners no es faci servir per manca de projectes. L’estat espanyol pot rebre un màxim de 140.000 milions, i la Moncloa s’ha compromès a transferir-ne la meitat, uns 70.000, als governs autonòmics. El fons es distribuirà sota la tutela de la UE, que vol impulsar un canvi del model productiu i optar per la sostenibilitat amb vista a les dècades entrants.

Però l’acord final pot tenir hipoteques futures. Brussel·les podrà exigir reformes als estats més beneficiats per la recepció del fons europeu. Una situació que recorda la tutela europea sobre Grècia durant la crisi del deute i la demanda de retallades en el pressupost a Itàlia i Espanya per a destinar més diners a retornar els interessos i el deute. Cal recordar que estats com ara Alemanya, Finlàndia i els Països Baixos, entre més, van ser molt bel·ligerants amb el govern grec. La gestió de l’exigència de la UE, amb la pressió afegida del nord d’Europa, és un envit que hauran d’afrontar estats com l’espanyol.

Miquel Puig: “Amb els fons UE hem de fer un salt tecnològic”

Tot o res a la vaccinació

Els incompliments dels objectius de la vaccinació durant el primer trimestre d’enguany han complicat que a l’estiu hi hagi un 70% de la població europea immunitzada contra la covid-19, com preveien les institucions europees i pregonava als quatre vents l’ex-ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa. Brussel·les esperava d’haver vaccinat el 80% dels sanitaris i de la població més gran de vuitanta anys el 31 de març, però les dades del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties indiquen que ara mateix el nombre de sanitaris vaccinats no arriba al 40% i el de la població d’edat més avançada no arriba al 30%. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ho atribueix als incompliments de les farmacèutiques.

Les dades no deixen la UE en bon lloc. Vora un 15% dels adults europeus han rebut almenys una dosi dels vaccins, però el percentatge s’enfila al 40% als Estats Units i al 60% al Regne Unit. La comparació amb el govern britànic és especialment dolorosa per a Brussel·les i frega la humiliació el fet que Boris Johnson, tractat d’estrafolari i de populista pels seus ex-socis, se n’hagi sortit millor que els governs del continent. Fruit d’això ha emergit la tensió amb AstraZeneca, que no ha complert els compromisos de lliurament de vaccins a la UE. Hores d’ara s’esperaven setanta milions de dosis que no han arribat. L’incompliment va comportar l’aprovació del mecanisme que permet de blocar les exportacions de dosis fora de la UE, que ha aturat la sortida de 250.000 dosis d’AstraZeneca.

AstraZeneca: què s’amaga darrere el nou escàndol polític europeu?

Un altre element a tenir en compte ha estat la malfiança respecte de Rússia i el vaccí produït allà, l’Sputnik V. L’Agència Europea dels Medicaments (EMA) tot just va començar a estudiar-lo fa un mes, tot i que uns altres països extracomunitaris ja fa mesos que en compren dosis per a immunitzar la població. La geopolítica ha tingut un paper cabdal tant amb AstraZeneca com amb Rússia, com també la desconfiança per la falta de dades de la fase 3 dels assaigs clínics de l’Sputnik V.

En el cas del vaccí rus, no hi ha cap comanda de la UE a Rússia, tal com va fer amb els altres vaccins abans de la seva aprovació per l’EMA. La tardança a autoritzar-lo ha esquerdat la unitat europea. Hongria, un dels estats políticament més allunyats del conjunt dels vint-i-set, va ser el primer a comprar i fer servir l’Sputnik V pel seu compte. Eslovàquia va seguir-lo amb l’adquisició de dosis, i estats com ara Croàcia, Àustria i la República Txeca negocien amb Rússia al marge de Brussel·les. Però l’alarma saltava quan Alemanya, el 19 de març, apressava la UE a incorporar l’Sputnik V a les opcions de vaccinació. Si no, va advertir el ministre de Salut alemany, en comprarien pel seu compte. L’avís d’Alemanya ja són paraules majors.

Sputnik V: un vaccí sorprenent que pot arribar al país abans que no ens pensàvem

La compra conjunta de les comandes de vaccins ha estat la carta que ha jugat la UE per recuperar terreny, i probablement ha evitat disputes per a aconseguir els vaccins entre els estats membres. Una cursa en aquest sentit hauria fet empitjorar les relacions entre els governs europeus, i hauria pogut tornar a aflorar la tensió latent entre el nord i el sud.

Del grau d’èxit de la campanya de vaccinació en dependrà bona part de la credibilitat que resta a les institucions comunitàries davant una ciutadania cada vegada més distant de Brussel·les i que percep l’administració europea com a molt allunyada i ineficaç. El següent envit immediat serà la gestió de la destrucció de l’ocupació que ha comportat la crisi, un déjà vu que tampoc no deixa la UE en bon lloc en la memòria recent dels europeus. Si Brussel·les no comença a resoldre-ho, veurà com probablement l’extrema dreta i l’euroescepticisme continuaran avançant posicions.

The post La pandèmia despulla el poder de la UE i en posa en escac la credibilitat appeared first on VilaWeb.

Una notícia: el govern d’Abkhàzia anunciava que havia desmantellat una granja il·legal de minat de bitcoins. La van descobrir perquè consumia tanta electricitat que generava talls constants de subministrament i deixava la regió a les fosques.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Una xifra: les granges de bitcoin consumeixen el 0,59% de tota l’energia elèctrica mundial. I encara una altra: si col·locàssem aquest consum a la mateixa gràfica dels països del món, ocuparia el lloc 29, per davant de Finlàndia, Suïssa i l’Argentina.

I un concepte: una granja de minat és una instal·lació on hi ha milers i milers d’ordinadors treballant a la vegada per guanyar bitcoins. El Centre de Finances Alternatives de la Universitat de Cambridge té un comptador que calcula en temps real la quantitat d’energia elèctrica que es consumeix al món per mantenir les mines de bitcoin.

Les emissions que ningú no compta

Hi ha granges de mineria de bitcoin escampades arreu del món. Algunes empreses trien països pobres o amb poca regulació en qüestions energètiques o ambientals. També cerquen països o enclavaments on les tarifes elèctriques siguin més econòmiques. Amb tot, la Xina és una de les potències del món, també en mineria digital.

L’ambientòleg Andreu Escrivà explica que parlem de quantitats altíssimes d’emissions que impacten en el còmput global de les emissions. “En el cas de la Xina, les centrals elèctriques s’alimenten de carbó, per tant, el problema és doble. A més, per a construir els ordinadors cal molt de material, com ara les targetes gràfiques i el plàstic, que també són contaminants.”

El blockchain com a origen de tot

Ni el bitcoin ni les criptomonedes ni el concepte de mineria digital no existirien sense la tecnologia de cadena de blocs (blockchain). Santiago Escobar, de l’institut Vrain de la Universitat Politècnica de València, empra la imatge d’un llibre de registre per a descriure en què consisteix. “Un protocol de comunicacions amb unes normes molt detallades. Ve a ser un llibre comptable compartit entre un munt d’ordinadors que s’inspira en els antics P2P, com ara BitTorrent, per a baixar films. Això ha evolucionat molt cap a qüestions més serioses.” La idea pot ser també la d’una caixa forta que conté molts continguts de molta gent i moltes claus llançades dins un oceà.

“La cadena de blocs es podria descriure com una màquina molt, molt, molt, molt lenta, però molt, molt, molt, molt segura.” La definició és de José Manuel Calabuig, professor del departament de matemàtica aplicada de la Universitat Politècnica de València. I això és perquè hi ha molta gent vigilant que les coses es facin bé. La cadena de blocs serveix per a aconseguir molta seguretat a les transaccions. “El bitcoin es basa en la cadena de blocs, que és una base de dades distribuïda, un conjunt de blocs, ordinadors i màquines connectats entre si, codificats i replicats. Seria com un gran llibre de comptabilitat que té les transaccions, però que és públic i és compartit.” 

En aquesta comparativa, els blocs són els registres xifrats i enllaçats per protegir les transaccions. Ningú ni cap entitat no té el control d’aquest procés. I aquest és un dels aspectes que ho fan més atractiu. I en aquesta tecnologia de cadena, de xarxa, de control compartit i independent es basen els bitcoins i la resta de criptomonedes.

Què és minar bitcoins?

Hi ha dues maneres d’aconseguir aquesta criptomoneda. Una és comprar-la, directament. Invertir diners reals a comprar bitcoins. L’altra és aconseguir-los. Anar virtualment a la mina i picar com aquell que cerca or. I anar a la mina vol dir treballar validant o segellant les transaccions que es fan. Són els moviments entre els blocs de la cadena.

En virtut d’aquella seguretat i d’aquella lentitud de la màquina, quan una persona A vol fer una transacció en bitcoins a una persona B, es necessita molta gent, molta màquina que verifiqui que aquella transacció es pot fer, que qui vol enviar bitcoins (A) els té, que els pot enviar, que són allà on diu que són, que tenen la clau que diu que tenen, i també s’ha de verificar que la persona que els ha de rebre (B) és qui diu que és i que els pot rebre al lloc on diu que els vol. 

El temps és or… i tones d’emissions

Tot això és temps. Són, una altra vegada, màquines funcionant. És electricitat consumida i emissions llançades a l’atmosfera.

El professor Calabuig explica que cada bloc de la cadena de blocs conté les transaccions d’un període de temps determinat. “Quan passen deu minuts, el bloc es tanca i s’obre el següent. El bloc que es tanca té uns nombres que inicien el bloc següent… I així successivament. Aquests nombres són els que han d’endevinar els miners. I qui l’endevina s’emporta una recompensa.” 

El valor d’aquesta recompensa s’ha anat reduint amb el pas del temps. El 2009 eren 50 bitcoins, el 2012 n’eren 25… I el maig del 2020 eren 6,25 bitcoins. Convertit a euros o a dòlars, continuen essent molts diners.

Els miners són cecs. No hi ha una fórmula matemàtica que permeti descobrir els nombres que serveixen per a encriptar i assegurar les transaccions. “És com comprar un bitllet de loteria o comprar-ne mil. Per tant, si intentes endevinar provant nombres amb mil màquines, amb tota la despesa energètica que representa, tens més possibilitats d’endevinar-lo que tens una màquina i prou.”

“L’algorisme que et permet de trobar aquesta part de la clau, aquest nombre que cerques, n’és un de molt costós de trobar. Tarda moltíssim. Dies. Dies de treball de centenars o de milers d’ordinadors consumint electricitat”, diu Santiago Escobar.

A Sibèria

Un altre efecte secundari de les granges de minat de bitcoin és l’escalfament extrem dels ordinadors que treballen constantment. Per tant, els sistemes de refrigeració són una part dels elements que més energia consumeixen. És per això que les companyies mineres cerquen llocs freds. Tan freds com l’Àrtic.

Norilsk és la ciutat més al nord de Sibèria. Té 100.000 habitants i està construïda sobre una capa de permagel. Les temperatures poden arribar a -40 °C. Tan sols s’hi pot arribar en avió i en vaixell. I és el lloc que la companyia russa de xifrat BitCluster ha triat per instal·lar-hi una granja de bitcoins. Segons que n’han dit els responsables, ja tenen clients de Suïssa, dels Estats Units i del Japó. Ara els minaires digitals compartiran espai amb els del níquel, que és un material que també s’extrau en aquesta població.

Aquesta no és l’única granja que s’ha instal·lat a Sibèria. Ja fa mesos que la companyia petroliera russa Gazprom ho va fer. En aquest cas explicava que seria una empresa neta perquè transformaria el CO₂ que es produeix en l’extracció del petroli en l’energia que alimenta els milers d’ordinadors connectats.

Una bombolla?

Andreu Escrivà reflexiona sobre la creença que el món digital és molt més net que no el món físic, que la desmaterialització de l’economia és innòcua quant a emissions o a petjada ecològica i, fins i tot, a consum de materials. “Diem: ‘Jo ho faig tot en digital, no tinc paper, no tinc CD perquè escolte música digital’, i sembla que no contaminem, però i tant que contaminem. I en el cas dels bitcoins és molt evident. Els pics i les pales dels segles XVIII i XIX són les targetes gràfiques i els ventiladors del segle XXI.”

Què és el blockchain i com ens canviarà la vida?

The post Per què els bitcoins contaminen més que les mines de carbó? appeared first on VilaWeb.

L’advocat Josep Maria Pocino ha presentat una denúncia al jutjat de guàrdia de Lleida per reclamar la llibertat immediata dels dos detinguts pels aldarulls a Lleida per l’empresonament de Pablo Hasel. Malgrat que aquest divendres la Caixa de Solidaritat ha pagat cadascuna de les dues fiances de 10.000 euros, els joves segueixen a la presó, ja que les transferències no es faran efectives fins dilluns, 5 d’abril.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Pocino ho ha qualificat de “molt greu” i ha assegurat que és un “abús” i una situació “contrària al dret fonamental de llibertat”, ja que “el jutjat té mitjans per esbrinar si la transferència està feta” i, de fet, ell mateix va presentar divendres els justificants de pagament.

L’advocat critica que una norma bancària pugui “afavorir i provocar la vulneració” d’un dret fonamental com és el dret a la llibertat, “que sempre ha de prevaler”. També defensa que la presó provisional és una mesura “d’excepcionalitat” i que, per tant, “sempre s’ha de mirar i cuidar a favor del que està a la presó”.

Per això, ha lamentat que tot i presentar la denúncia el jutjat no n’hagi fet “cap cas” perquè els dos joves puguin sortir de la presó sense haver-se d’esperar tres dies més fins que la transferència bancària sigui efectiva.

The post L’advocat dels dos detinguts pels aldarulls pro-Hasel a Lleida presenta una denúncia per demanar-ne la llibertat appeared first on VilaWeb.

Els Mossos d’Esquadra han informat de la troballa de trenta-dos artefactes explosius en un marge d’una zona de conreu a Xerta (Baix Ebre). Els explosius, que han estat retirats pels TEDAX per destruir-los amb seguretat, daten de la guerra de 1936-39.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Trobem 32 artefactes explosius de la Guerra Civil en un marge d'una zona de conreu a Xerta (Terres de l'Ebre). Els TEDAX se'ls han endut per a la seva destrucció amb seguretat.

Si trobeu aquest tipus d'artefactes, recordeu no manipular-los i truqueu al @112 pic.twitter.com/Am1PgCINy9

— Mossos (@mossos) April 3, 2021

Així mateix, els Mossos han fet una crida a la ciutadania perquè es posi en contacte amb les autoritats, en cas de trobar més restes explosives. “Si trobeu aquest tipus d’artefactes, recordeu no manipular-los i truqueu al 112”, han piulat.

The post Troben 32 artefactes explosius de la guerra del 1936-39 a Xerta appeared first on VilaWeb.

Els vaccins de Pfizer i Moderna va ser dels primers que es van començar a administrar per combatre la pandèmia de la covid-19. Segons dades dels assajos clínics, l’eficàcia d’aquests vaccins contra la infecció és de fins al 95%. Una dada, que els experts, han qualificat de molt bona.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A més a més, aquesta alta eficàcia contrasta amb les dades d’altres vaccins com ara el d’AstraZeneca o el de Johnson & Johnson —que ara mateix està essent estudiat per l’agència reguladora europea—, que situen la protecció del primer al voltant del 70% i el del segon en el 66%.

Veient aquestes dades és fàcil discernir que uns vaccins són millors que els altres. Ara bé, en un vídeo publicat al portal nord-americà Vox, s’explica perquè no és tan senzill assenyalar quin model de vaccí és més efectiu, ja que hi ha múltiples factors —cada assaig clínic és diferent— que condicionen el càlcul de l’eficàcia.

Tanmateix, el consens entre els experts és que el millor vaccí contra la covid és qualsevol que hagi rebut l’aprovació per les agències sanitàries i estigui disponible per ser administrat.

*El vídeo és en anglès, però en l’opció de configuració es poden posar subtítols. 

 

The post [VÍDEO] Com es calcula l’eficàcia dels vaccins contra la covid? Es poden comparar? appeared first on VilaWeb.

La Guàrdia Urbana de Barcelona va desallotjar ahir més de 500 persones en diverses aglomeracions arreu de la ciutat. En alguns casos, les persones implicades no portaven màscara, no respectaven la distància de seguretat i bevien alcohol, segons que han informat fonts de l’Ajuntament.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En total la policia va desallotjar 300 persones de la plaça dels Àngels, on hi ha el MACBA; 150 del passeig del Born, que va ser segellat com en altres caps de setmana; i 80 de la platja de la Barceloneta.

Arran d’aquests fets, la Guàrdia Urbana ha intensificat el control a les zones de platja i al districte de Ciutat Vella.

Vegeu imatges de la multitud a la Barceloneta:

La Guardia Urbana desalojó este viernes a más de 500 personas en aglomeraciones en Barcelona, 80 de ellos en la playa de la Barceloneta https://t.co/rtiR3fBwC8

Imágenes de la Barceloneta ⬇️ pic.twitter.com/eCu6AR8WGQ

— Europa Press (@europapress) April 3, 2021

The post Desallotgen centenars de persones a la Barceloneta, al Born i al MACBA per incomplir les restriccions appeared first on VilaWeb.