Òmnium Cultural, que exerceix l’acusació popular en les causes obertes al jutjat d’instrucció 2 de Girona per les càrregues del Primer d’Octubre a col·legis electorals de la ciutat i Aiguaviva (Gironès), s’oposa a amnistiar els vint-i-set policies espanyols i el guàrdia civil investigats. Arran de l’entrada en vigor de la llei, el jutjat va donar deu dies a les parts per a pronunciar-s’hi i les defenses han sol·licitat l’aplicació de l’amnistia. L’advocat d’Òmnium, Benet Salellas, ho rebutja i demana al jutjat que “denegui la sol·licitud de declaració d’extinció de responsabilitat per via de l’amnistia”. A l’escrit, argumenta que la intervenció policíaca queda fora dels supòsits de la llei i que seria incompatible amb el dret internacional i els drets humans.

L’origen de la investigació que va obrir el jutjat d’instrucció 2 de Girona va ser la querella conjunta que van interposar els advocats voluntaris per les actuacions policials a Girona, Sant Julià de Ramis i Aiguaviva. Òmnium Cultural exerceix l’acusació popular. Després de nombroses vicissituds i que l’audiència revoqués el darrer arxivament, el jutjat tenia pendent d’enviar a judici els vint-i-set policies espanyols investigats per les càrregues als col·legis de Girona i el guàrdia civil que va actuar a Aiguaviva. La intervenció policíaca a Sant Julià de Ramis va quedar impune durant la instrucció.

“Els fets pels quals s’ha instruït la present causa queden fora de l’àmbit objectiu d’aplicació”, exposa el lletrat, que subratlla que l’únic supòsit que preveu l’amnistia per a actuacions policials recull que podran quedar eximits de responsabilitat penal les accions fetes “en el curs d’actuacions policials dirigides a dificultar o impedir la realització dels actes determinant de responsabilitat penal o administrativa”. Sobre això, Òmnium remarca que les intervencions policials durant l’1-O “en cap cas eren dirigides a impedir delictes ni infraccions administratives”: “Cap resolució judicial, ni del Tribunal Constitucional ni del TSJC, no va prohibir a la ciutadania d’exercir el seu dret de reunió i manifestació el dia 1 d’octubre del 2017. El fet de congregar-se en centre de votació i exercir el seu dret a vot no transgredia cap norma.”

Per això, afirma que no es pot considerar en cap cas que les actuacions policíaques fossin dirigides a impedir cap conducta determinant de responsabilitat penal o administrativa i, per tant, no complirien els requisits per a l’aplicació de l’amnistia. A més, també analitza l’actuació dels antiavalots i assenyala que van “superar el llindar mínim de gravetat” perquè van actuar amb “virulència” i amb la voluntat de “provocar por, angoixa i sentiments d’inferioritat”. En aquest punt, alerta que no jutjar els policies xocaria amb el dret internacional i deixaria impune una vulneració de drets humans.

L’empresa energètica pública de Catalunya, l’Energètica, comença a subministrar d’electricitat les línies L9 i L10 del metro de Barcelona. Segons que ha informat en un comunicat, l’energia permet el funcionament d’una xarxa de 37,5 quilòmetres i 35 estacions en servei i recorda que quan es completin les obres tindrà 50 quilòmetres i una cinquantena d’estacions que connectaran cinc municipis de l’àrea metropolitana. Aquesta incorporació suposa que la companyia pública multipliqui per nou l’energia subministrada i superi els 100.000 MWh. Infraestructures Ferroviàries de Catalunya (Ifercat) es converteix en el principal usuari de l’Energètica amb un consum anual de 97.250 MWh.

L’Energètica: l’estructura d’estat catalana que no plantarà cara a l’oligopoli elèctric

La previsió de l’empresa pública és assolir els 3.000 punts d’abastiment a partir del gener de 2025. Actualment, proveeix d’electricitat d’origen renovable més d’un miler de punts de la Generalitat com ara l’Agència Catalana de l’Aigua, l’Agència de Residus de Catalunya, l’Institut Català del Sòl i el Consorci Catalunya Internacional (antic Diplocat), entre d’altres.

L’Energètica és un projecte que va començar el març de 2023 amb l’objectiu de descarbonitzar el consum d’energia de la Generalitat i el principal repte que s’ha marcat és que el 2040 alimenti amb energia neta i de proximitat tots els serveis públics.

Un home de 33 anys ha matat amb una escopeta la seva dona, de 36, i després s’ha suïcidat. Tot plegat ha passat a un domicili davant de la platja del Postiguet d’Alacant. La policia espanyola ho investiga com un cas de violència masclista. Els van avisar anit vora les 23.00 i quan van entrar al pis es van trobar sense vida els dos cossos. Segons fonts de la investigació consultades per EFE, no constaven denúncies prèvies ni estaven dins del sistema de vigilància per violència masclista.

Les restes mortals s’han traslladat a l’Institut de Medicina Legal d’Alacant per a fer-los un examen forense que pugui ajudar en la investigació policíaca.

Aquest és el quart crim per violència masclista aquest cap de setmana, després dels assassinats a Bunyol, Sabadell i Salou.

Quins senyals alerten que en una relació hi ha violència masclista?

ERC continua sense donar explicacions sobre la trama de contracampanyes o joc brut polític que es va encarregar, per exemple, d’enganxar els cartells ofensius amb Pasqual i Ernest Maragall i que va enviar mariachis a la seu de Junts per Catalunya quan discutien de sortir del govern. Segons que publica avui el diari Ara, aquesta estructura, coneguda com “la B”, rebia pagaments significatius mitjançant l’empresa Relevance. Entre mitjan 2022 i mitjan 2023, “els nens de la B”, com els anomenaven dins la direcció de comunicació d’ERC, van rebre almenys 70.000 euros per mitjà de Relevance. D’aquest total, 15.000 euros es van destinar directament als joves que van penjar els cartells contra els germans Maragall. Relevance, que gestiona la majoria de les campanyes electorals i enquestes internes d’ERC, va pagar aquestes quantitats sense exigir justificants de les despeses.

Durant l’estiu del 2023, el director general de Relevance va demanar a ERC que l’estructura B comencés a justificar les factures, i li va suggerir que inventés els informes, si calia. Tot plegat amb la intenció de facilitar que el gerent d’ERC, Jordi Roig, justifiqués els pagaments. Tot amb tot, fonts acostades a “la B” diuen que no els van exigir que fessin informes reals i que els pagaments es van continuar fent de manera regular.

La relació entre ERC i Relevance es remunta a més d’una dècada, durant la qual l’empresa ha gestionat gran part de les campanyes electorals i enquestes internes del partit. D’ençà del 2022, pel cap baix, Relevance ha assumit els pagaments als joves militants encarregats de les accions de “la B”, un grup reduït de cinc membres amb col·laboracions esporàdiques de més gent.

L’activitat d’aquesta estructura paral·lela no es limitava a enganxar cartells i a contractar mariachis per actuar davant la seu de Junts. També van llançar bitllets falsos tractant de corrupta Laura Borràs davant del tribunal que la va jutjar, i van confegir un cartell que mostrava un petó entre Jaume Collboni i Xavier Trias. Així mateix, es van fer nombroses accions de propaganda digitals amb perfils falsos a les xarxes socials per fer soroll i promoure polítiques del govern d’ERC. Quan es va destapar la notícia, la portaveu del govern, Patrícia Plaja, va dir que l’executiu no tenia res a veure amb aquestes campanyes.

La investigació interna d’ERC ha identificat Sergi Sabrià, ex-vice-conseller del govern i ex-vice-secretari de Comunicació d’ERC, com un dels organitzadors de l’estructura B. Sabrià no solament sabia que existia aquesta estructura, sinó que també hi va tenir un paper actiu, tant en la creació com en el funcionament. Marc Colomer, ex-vice-secretari de Comunicació del partit, també hi va participar. Els joves implicats en l’estructura B tenien grups de missatgeria per a coordinar-se entre ells i amb els responsables de comunicació d’ERC.

L’ex-director de Comunicació d’ERC qüestiona la investigació del cas dels cartells i assenyala Rovira

En resposta a les revelacions, ERC ha demanat perdó pels cartells contra els germans Maragall i ha fet la investigació interna. No obstant això, els responsables del partit han evitat de donar explicacions detallades sobre l’existència i les activitats de l’estructura B. Sabrià, en la conferència de premsa de dimissió, va dir que totes les activitats eren conegudes i finançades amb transparència, i va negar l’existència d’una estructura opaca. De fet, va dir que tots els contractes eren a la pàgina web del partit, però no és cert.

La llei de finançament dels partits polítics i la normativa interna d’ERC exigeixen que es publiquin tots els contractes i procediments de licitació. Malgrat això, el contracte amb Relevance no és disponible públicament. Fonts expertes consultades per l’Ara asseguren que ERC hauria de fer públics tots els contractes, incloent-hi el de Relevance, per complir la normativa vigent.

Avui, 15 de juliol de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—La demanda de Comín contra el vet de Metsola prova que el TJUE es pronunciï sobre l’amnistia
—Trump i la descivilització que ens assetja | Editorial de Vicent Partal
—L’assalt del PP a l’Agència Valenciana Antifrau
—El govern andorrà valora positivament el perfil del pròxim copríncep, Josep-Lluís Serrano Pentinat
—Ross Perlin: “El lenape, llengua original de Nova York, avui només té un parlant nadiu”
—[MAPA] Els tres mil catalanoparlants de Nova York
—L’atemptat contra Trump trastoca la campanya electoral i el catapulta a la presidència
—“Les crítiques són més furibundes quan afecten dones amb poder, i no pas homes”
—‘Ànimes honrades’ o la història de la recuperació de Grazia Deledda i de Maria Mariné
—La dona guineana, víctima de la tradició fang i del nacionalcatolicisme espanyol
—Hora de passar comptes | Article de Clara Ponsatí
—La llengua dels rètols | Mail obert de Joan Ramon Resina

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: 

Diari de Girona: 

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

When Gonzalo Boye (Viña del Mar, Chile, 1965) receives us in his office, he looks visibly exhausted. These last weeks have been frenetic, largely due to the legal battle to enforce the amnesty for those who are beneficiaries, such as President Carles Puigdemont, against whom Judge Pablo Llarena maintains an active arrest warrant. What could happen if he returns and is detained? How can the revolt of the Spanish high judiciary be combated? Despite the fatigue, Boye does not lose his firmness in his responses and does not spare harsh or uncomfortable words when he says that Puigdemont could spend a long time in prison if he is detained or if he has to predict that the trial against him, starting in November, could remove him from public life forever.

—What can be done against Llarena, who is breaking the amnesty law with Puigdemont?
—I like to see the glass half full, and I see that there is no longer the consensus in the Supreme Court that existed when the ruling on the process was issued.

—Do you say this because of Judge Ana Ferrer’s dissenting vote?
—Yes, and because of the way Judge Susana Polo has handled the Tsunami Democràtic case. In the most serious case, for terrorism, the judge says: “Listen, the law allows me to take your statement via videoconference, and there is an international legal cooperation mechanism, so I can do it in any EU country.” Llarena, on the other hand, reissues a new arrest and prison order. This is a dissent within the Supreme Court and shows that we are not wrong and, moreover, that probably in this journey Mr. Llarena is not so accompanied. 

—But Llarena and Marchena’s vision could prevail.
—They are breaking the rule of law. There is a TSJC resolution that says about embezzlement the same thing that Judge Ana Ferrer said. How will the TSJC resolution, which is final, and the Supreme Court resolution by Llarena coexist in the future? How will they coexist within the same legal system? 

—Marchena already invents, in his resolution, an argument to justify amnestying embezzlement for Miquel Buch and Luis Escolá, but not for Puigdemont.
—This is the greatest defeat, having to invent an argument. The best jurists in the Spanish state say that the law says what it says. And then there are others, the last ones from the Philippines, who consider that the law says something else. 

—You assume that Puigdemont will be detained when he returns from exile.
—Today, as a jurist, the only thing I know is that there is an arrest and imprisonment order against him. 

—As a lawyer, what do you recommend, that he returns discreetly or accompanied by popular mobilization?
—My duty is to inform my client of the consequences of the current order. How to address this order from a legal standpoint is my responsibility; the rest is not.

 —If there were a popular mobilization to try to protect Puigdemont from a possible arrest, would there be any legal risk for the demonstrators?
—Why? 

—I’m asking you.
—It’s hard for me to think that people would let President Puigdemont be detained just like that. The Catalans are a mobilized people who have shown that if they need to stand firm, they stand firm. I don’t think anyone is thinking about a fine or anything like that. 

—If he were detained, what would happen to President Puigdemont?
—He would be brought before a judge, and Judge Llarena would have to decide whether to imprison him. But let’s not forget one thing: this time he only has Vox. It’s the saddest thing I’ve seen in my professional life, that a whole Supreme Court depends on a fascist party to take measures against a democrat.

—But they’ve gotten this far.
—Yes, but they no longer have the prosecution or the state attorney, who have requested the application of the amnesty. They have no one else in this procedure: it’s them and Vox. 

—Could it matter where he is detained?
—I think that in President Puigdemont’s case, there will be an attempt to take him to Madrid immediately. If they had detained Bolívar, San Martín, or O’Higgins, they would have put them on a ship and taken them to the metropolis. But they were not detained. 

—If so, Vox would request pre-trial detention, and Llarena would imprison him. Could Puigdemont’s pre-trial detention last long?
—Of course, it could last four years. Two years extendable by two. Sustaining a detention in the case of an act that falls within the objective scope of the amnesty is serious. Sustaining imprisonment based on this same act is much more serious; and keeping him in prison is saying “I don’t care about the rule of law.” 

—What could you do? Initially, a habeas corpus request?
—We have a series of measures prepared for this scenario, and we will use them when necessary if it comes to that. I always believe that in the end, common sense will prevail. 

—Many people are worried that he could end up in prison. They could deactivate him politically.
—For seven years, they have tried to deactivate him as a political figure. Puigdemont in prison is not deactivated. 

—But it severely limits his ability to maneuver and move.
—Yes, no one wants him to go to prison. But those who want to imprison him, I think, have not even measured the consequences of doing so. 

—From what you say, Puigdemont could spend several months in prison. At least.
—The president has always been aware that there is a risk. He has been exposed to this risk every day for seven years. 

—And amid all this, you are informed that in November, the trial in which you are accused of money laundering from drug trafficking will begin.
—It will start on November 18. 

—Coincidence?
—I’m not worried about that; I’m worried about going to trial. Because I see the scenario very clearly: what Judge Aguirre did, finding someone to testify against me, is what they did in this case when they released an alleged confessed murderer in exchange for testifying against me. And with that, they have built a case for which I am now going to trial. 

—And what do you think could happen?
—They will probably offer absurd sentences to the other defendants to testify against me. 

—They are initially asking for nine and a half years in prison for you.
—Nine years and nine months. 

—If this trial ends in conviction…
—If this trial ends in conviction, I will spend the rest of my life in prison. 

—And you already said a long time ago that you had no intention of going into exile.
—I will face the situation, I am a practicing lawyer, and I will defend myself to the end. 

—And the imprisonment would be before the appeal to the Supreme Court?
—I believe that if they sentence me to nine or ten years, I will go to prison and spend the rest of my life in prison, because at my age, it is a life sentence. 

—How do you mentally cope with such a possibility?
—I have work to do and no time for whining. I am very aware of what is coming my way, and I have no choice but to keep fighting. Throughout the processing of the amnesty law, all sorts of barbarities have been said about me. I am now going to trial; I am not subject to the amnesty law. And I am going to trial because a prosecutor insisted on it, not because I committed any crime. I am going to trial because there is a prosecutor who should not be a prosecutor, and who, with public resources, has insisted on bringing me to trial and trying to ensure that I spend the rest of my life in prison. Why? Not because of what I do, but because of whom I defend. I had no problems, neither in this case nor in any other, until I defended the leaders of Catalan independence. And I am convinced that they will make me pay this price. Of course, they will make me pay. I am aware, but no one will be able to say that I stopped defending them for a single day. 

—Could there have been any way for you to be included in the amnesty law?
—No, I don’t think so. Look, from the moment the law has an objective scope, if it had been accepted that all lawfare was included in the amnesty law, then obviously, yes. But I am not a subject of it. And if I had been, I should not have participated in drafting the law.

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, ha celebrat el nomenament del bisbe coadjutor de la Seu d’Urgell, que substituirà el copríncep episcopal i serà, per tant, cap d’estat.

Espot ha posat en relleu el llarg recorregut de Josep-Lluís Serrano Pentinat i ha dit que el seu perfil és adient per a ser cap d’estat, sobretot per  l’experiència diplomàtica que el fa, diu, “una persona idònia per a assumir la funció de cap d’estat i per a representar de la millor manera possible el país”.

El síndic general, Carles Ensenyat, s’ha pronunciat en la mateixa línia: “És una persona que ve directament del Vaticà, de la Secretaria d’Estat. Coneix molt a fons la Santa Seu i té carrera diplomàtica. Per a ser cap d’estat d’un país com Andorra aquest punt és molt favorable.”

Els grups de l’oposició també han rebut bé el nomenament i esperen que, com a nou interlocutor, pugui ajudar a resoldre problemes enquistats a Andorra, com ara el de l’avortament. Aquesta és l’opinió del cap de Concòrdia, Cerni Escalé, que espera que s’avanci en la despenalització de l’avortament. El dirigent socialista, Pere Baró, s’ha expressat en la mateixa línia.

Josep-Lluís Serrano Pentinat ha estat nomenat bisbe coadjutor amb dret de successió pel papa Francesc. Passarà a ser copríncep episcopal així que el papa accepti la renúncia de Joan-Enric Vives, que exerceix el càrrec del 2003 ençà.

Serrano, de 47 anys, amb una sòlida formació i àmplia experiència en relacions internacionals als serveis diplomàtics del Vaticà, és afí a la filosofia del papa Francesc, estret col·laborador del cardenal Pietro Parolin, secretari d’estat de la Santa Seu, i de tarannà progressista.

El PSC deixa a les mans de l’executiva del partit validar o rebutjar els possibles acords d’investidura amb ERC i els Comuns.

El primer secretari del partit, Salvador Illa, ha proposat al consell nacional que delegui en la direcció la capacitat de prendre aquesta decisió. “És necessària una flexibilitat atès el calendari per a validar amb agilitat”, ha dit Illa.

El cap del PSC ha dit que hi havia temps abans del 26 d’agost per a tancar un “bon acord” amb aquests dos partits i que les negociacions continuen amb “discreció, generositat i humilitat”. “El nus i el nucli de la negociació és que ningú no renunciï al seu objectiu polític, però que sapiguem trobar el punt comú”, ha dit.

Illa ha dit que a Catalunya calien pactes progressistes per a frenar l’extrema dreta i fer polítiques estables. “Tenim temps per a arribar a bon port fins al 26 d’agost. Prioritzem un bon acord, un acord sòlid que proporcioni estabilitat i perspectiva a Catalunya, no un acord per a desmuntar res sinó per a construir sobre el que s’ha fet”, ha dit.

El PSC no acostuma a fer consultes als militants per a validar acords polítics, però sí que es va fer excepcionalment per a comprovar el suport a la llei d’amnistia el novembre passat, amb un 85,4% de vots a favor.

“Després de la mort de la vella senyora Anna, un cop solucionats els assumptes, en Paolo Velèna es féu càrrec de la nebodeta i, tal com estava establert, se l’emportà a Orolà, a casa de la seva família.” Així és com comença la novel·la Ànimes honrades, de l’escriptora sarda Grazia Deledda (1871-1936), que va publicar el 1895, quan tenia vint-i-quatre anys i encara res no feia presagiar que arribaria a ser premi Nobel de literatura, el 1926.

Edicions de la Ela Geminada acaba de rescatar aquesta novel·la que ja havia tingut una primera vida en català: el 1931 l’Editorial Catalònia la va editar. L’autora de la traducció era Maria Mariné (1910-1984), que llavors tenia vint-i-un anys i va fer la seva primera feina com a traductora. Aquesta mateixa versió –actualitzada pel que fa a normes gramaticals i ortogràfiques– és la que ha recuperat Ela Geminada. Això sí, hi ha afegit un estudi introductori molt interessant de Neus Real.

La crítica i els estudis que s’han fet de la traducció de Mariné constaten que aquesta traducció és “molt deficient, farcida d’italianismes i de calcs lingüístics”. Així doncs, Neus Real es pregunta per què cal recuperar-la? I ella mateixa ens en dóna la clau: “La importància de l’autora sarda i la circumstància que encara avui pocs títols seus es puguin llegir en català en constitueixen dos bons motius, tanmateix superats, i de llarg, pel caràcter pioner de la tasca que Mariné duu a terme i per la seva significació en el context literari dels anys vint i trenta.” És a dir, tenim a les mans una traducció que potser és maldestra, però que introdueix per primera vegada de manera completa una obra de Deledda en l’ecosistema literari català.

La Nobel sarda era pràcticament una desconeguda a casa nostra. Real explica que la notícia sobre la concessió del premi Nobel no es va publicar ací fins gairebé un any després, i que amb prou feines se n’havia traduït cap conte. “El caràcter reduït d’aquesta atenció periodística havia de tenir a veure amb la inexistència de traduccions en volum de la producció de Grazia Deledda. El minso ressò que va tenir a la premsa i la manca de versions catalanes de llibres seus indiquen, en qualsevol cas, que l’obra de l’autora sarda, a desgrat de la seva rellevància literària i del seu reconeixement internacional, era poc divulgada a la Catalunya de final dels anys vint. D’aquí ve la transcendència que Maria Mariné traslladés Ànimes honrades al català. La traducció facilitava l’accés directe a la novel·lística de Deledda, podia augmentar-ne el coneixement al nostre país i anava destinada a situar l’escriptora de Nuoro a primera línia d’actualitat per la via de la novetat editorial.”

Arribats a aquest punt caldria preguntar-se com és possible que una traductora tan jove s’interessés per una escriptora que, si bé és cert que havia guanyat el Nobel, era una autèntica desconeguda a casa nostra.  I Real, en el seu estudi, ens ho explica la mar de bé: la culpa (o la sort, n’hauríem de dir) és de l’Escola de Bibliotecàries de Catalunya, on va estudiar Mariné.

És ben sabuda la importància que va tenir l’Escola de Bibliotecàries per a tota una generació de noies que hi van arribar i s’hi van formar del 1915 fins a la guerra de 1936-1939 (amb el parèntesi i reformulació de la dictadura de Primo de Rivera). La formació que hi rebien era excel·lent i el professorat que hi exercia, molt bo. Segurament va ser per influència d’Eduard Todà (1855-1941) que va començar l’atenció de Mariné per Sardenya i segurament va ser ell qui la va animar a fer la traducció de Deledda al català. Mariné s’afegia a una llarga nòmina de traductores que havia sorgit de l’Escola de Bibliotecàries, com ha explicat Real al seu llibre Dona i literatura a la Catalunya de preguerra.

Real també aporta motius per a valorar la traducció de Mariné malgrat els seus defectes. “Amb Ànimes honrades, Maria Mariné sumava un nom nou a la literatura d’autora estrangera editada en català, tot contribuint a la lectura i el coneixement d’una de les poques escriptores guanyadores del premi Nobel de literatura. I ho feia en uns moments en què, al costat de la varietat de l’oferta, la producció de les dones, i en concret la novel·la d’autora, era cridada a tenir un paper destacat en la batalla per guanyar el públic.” També diu: “Engruixia la nòmina de traductores de l’italià del període de pre-guerra, fins aleshores integrada en solitari per Maria Antònia Salvà; i, encara que els resultats no siguin en absolut comparables, afegia la novel·la de Deledda al precedent il·lustre que, des d’aquesta perspectiva, constituïa Els promesos. Només Maria Sandiumenge i Maria del Carme Nicolau, que em consti, s’hi afegiren, abans de la guerra, amb Les aventures de Pinotxo, de Carlo Collodi, de 1934, i amb les traduccions de diverses novel·les d’autors com Mario Marco o Carolina Invernizio, entre 1933 i 1935.”

Cal explicar, però, quina és la trama de la novel·la de Grazia Deledda, per encuriosir el lector i fer que tingui ganes de llegir-la més enllà del primer paràgraf. Real ens diu: “L’obra desclou una etapa clau de la vida d’Anna, l’òrfena que a tretze anys és acollida pel germà de la seva mare, Paolo Velèna, després de la mort de la seva àvia paterna. La trama, localitzada en un petit municipi de Sardenya, i situada a final del segle IXI, descabdella l’adaptació de la noia a la seva nova i nombrosa família, d’un estatus econòmic i social superior, i mitjançant els esdeveniments que se succeeixen fins que arriba a vint-i-un anys, posa l’accent sobre com es comporta, madura, i se sent la protagonista en la relació amb els oncles, els cosins i l’entorn. El contrast entre Anna i la seva cosina Caterina, d’una banda, i entre Sebastiano (el cosí gran), el seu germà Cesario i l’amic d’aquest (Gonario), de l’altra, a més dels afectes i els amors que neixen, creixen i moren dins la casa, canalitzen el retrat de les actituds vitals i dels valors morals d’un món desaparegut però alhora, en el fons, familiar, un món en procés de transformació inapel·lable que, essent ja formalment inexistent, encara remet conceptualment a la realitat i manté el seu atractiu per al públic d’avui en la descripció dels escenaris, la construcció dels personatges i els diversos temes i motius que van sorgint.”

Així doncs, no sols tornem a tenir a les mans la novel·la primigènia de Deledda, on ja es poden intuir tots els temes que després ocuparan bona part de la seva obra, sinó que també es recupera una traducció pionera, malgrat les seves imperfeccions.

La figura de Grazia Deledda ha estat molt desconeguda a casa nostra (malgrat dues traduccions contemporànies, La mare i Flor de Sardenya, degudes a Meritxell Anton i Anna Carreras, respectivament), però la novel·lista Margarida Aritzeta ja li va retre homenatge al llibre La maleta sarda, on la figura de Deledda tenia un pes important.

El 8 de novembre de 1908, durant una visita a Barcelona, Alfons XIII s’esverà en veure la gran quantitat de senyeres que penjaven dels balcons. Però Antonio Maura, el seu primer ministre, l’assossegà tot dient-li: “No us preocupeu, Majestat. Ja ho veieu: moltes banderes catalanes, però cap rètol en català. Tots són en espanyol.” Avui aparentment la situació s’ha capgirat. L’equivalent de la senyeres de llavors, l’estelada, ha desaparegut de les façanes, alhora que molts comerços llueixen rètols en català. Som davant un trompe-l’oeil, on l’alternança de les imatges té per fons una correlació de forces pràcticament inalterada durant més d’un segle. Tot plegat confirma la dita: “Plus ça change, plus c’est la même chose”. O, expressat amb el lloc comú lampedusià –per cert, quanta gent que el cita ha llegit la novel·la?– “tot ha de canviar a fi que tot romangui igual”.  

Bé, igual, igual no. El 1908 els comerciants retolaven en castellà per causa de força major, un detall que Maura no ignorava i que, amb murrieria de mallorquí enfonyat al poder, assenyalava al monarca astorat. Maura tranquil·litzava Alfons recordant-li que, amb senyeres o sense, l’estat continuava tenint la paella pel mànec. Tot comptat i debatut, l’exhibició de senyeres era una innòcua explosió sentimental, l’homenatge dels febles a la força acreditada. Avui, en canvi, no se sap si la retolació és per voluntat dels botiguers o per acatament de la normativa, i l’ambigüitat defineix l’estat de la qüestió. La mudança, en tot cas, no rau en la correlació de les forces simbòliques (rètols contra senyeres), sinó en la de les forces eficients, és a dir, la puixança del catalanisme davant la inèrcia de l’estat.

El 1908 el catalanisme havia assolit un cim de potència reivindicativa, amb la Solidaritat ben cohesionada i encara lluny del col·lapse que arribaria l’any següent arran de la Setmana Tràgica. El paral·lelisme amb els fets del 2017 és suggeridor, i encara podria estirar-se per incloure la polarització social i política actual i la de cent anys enrere. Allò que atemoria el rei en veure’s envoltat de senyeres era una realitat que Maura no podia pas ignorar. No era sols en la intimitat de les cases d’on penjava aquella mar de banderes, sinó també als comerços, per més que s’anunciessin en castellà, que la gent –botiguers, saltataulells i clients– parlava en català. Malgrat les prohibicions que pesaven sobre la llengua, Catalunya romania catalana i aquest era el missatge inconfusible de l’exhibició d’identitat que desconhortava el monarca.

Avui els rètols enganyen. N’hi ha molts que conviden els parlants de l’idioma, però són pocs els comerços que fan bona aquesta invitació. Sigui per la temporalitat de la feina, sigui per l’exigüitat del personal disponible, o simplement perquè els propietaris negligeixen la normativa, l’abús és especialment greu a la restauració. Però el greuge és ubic. Entro en un forn barceloní i observo que tots els clients fan la comanda en espanyol, alguns d’ells amb accent català. En una vila de la costa, és el forner qui s’adreça en castellà als clients amb evident inflexió catalana. A la parada d’autobús del mateix poble assisteixo a la platxèria entre dos aborígens i una estrangera que –es desprèn de la conversa– fa molts anys que hi resideix. La xarreta à trois  s’escau exclusivament en castellà, però l’originalitat la posa un dels autòctons provant d’estrafer el deix andalús o llatinoamericà, que aparentment legitima la parla a orelles d’aquest cap de fava. 

Ja sé que això no és cap notícia i malauradament tothom pot atestar experiències semblants cada dia. Però en tinc una de més interessant quan pujo a un taxi i el taxista, advertint que persevero en el català, comença a parlar-me en un català insegur però passablement correcte. L’home, que és de procedència magribina, em diu que el català és difícil. Replico que no ho és pas més que l’espanyol, que parla amb fluïdesa, i llavors m’aclareix que es fa difícil per la manca d’oportunitats de practicar-lo. Em ve a dir que sóc un client anòmal, una raresa en terra catalana. Seguidament li pregunto quant temps fa que es dedica al taxi i em respon que trenta anys, i afegeix que és una feina molt sacrificada, moltes hores al volant, i que els joves ja no volen fer-la. Els titlla de “vagos”, referint-se sens dubte als del seu mateix origen, car tot seguit em diu que la majoria d’immigrants no s’interessen gens pel català. En aquesta població, li dic, fa trenta anys tothom parlava en català. Avui, m’informa ell, no arriben a la meitat els que el parlen.

Si la realitat és aquesta a la Catalunya interior, què podem dir de la Catalunya metropolitana? El català ha reculat de tal manera que ja no sembla possible revertir la tendència. L’extinció ja no és cap home del sac sinó una previsió inapel·lable. S’ha dit que la llengua se salvaria amb la independència, i aquest és un dels motius de més pes per a procurar-la. Però fins i tot en el supòsit del triomf, els catalans no són capaços de sortir del maremàgnum. En el cim de l’onada independentista l’oficialitat treballava per l’status quo publicitant el bilingüisme de la nonada República Catalana. Es pot maleir els partits acusant-los de traïdoria, però la contradicció és general i habitual, car els països es fan i desfan cada dia i cada hora. Si els dos milions de votants del Primer d’Octubre votessin com a catalans en el dia a dia, la llengua no hauria esdevingut un estri inútil i rovellat, ans guanyaria parlants de l’estil del taxista que es plany de no trobar interlocutors. 

Malauradament, abelleix més fer el milhomes amb el foc follet de la independència que ser l’anomalia a la fleca i arriscar-se en el terreny inhòspit de l’espanyolització. I és més festós gargotejar proclames ultranceres que escriure la llengua sense atropellar l’ortografia, la gramàtica i sovint la lògica més elemental. Diu la paràbola de l’administrador astut: “Qui és fidel en una cosa molt petita, també és fidel en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans.” Amb el català passa com amb els altres béns que ens han estat confiats.

Alfons XIII tornà a Barcelona en companyia de Miguel Primo de Rivera per inaugurar l’Exposició Universal el 19 de maig de 1929. El govern havia donat instruccions de penjar banderes espanyoles als balcons. Passant per la Diagonal, el rei, que de segur que recordava la visita de 1908, va dir-li al dictador: “Veig moltes banderes catalanes.” “Però si no n’hi ha cap”, que va respondre Primo de Rivera. I el rei: “On no hi ha una bandera espanyola hi ha una bandera catalana”. El monarca sabia que, sota la dictadura, l’omissió és expressiva. La buidor d’aquelles façanes era eixordadora. Avui l’emmudiment dels balcons ha esdevingut tan equívoc com els rètols a la llinda dels comerços on, si tenim sort, potser algú ens parlarà en català.

Ross Perlin és un lingüista, traductor  i escriptor de Nova York, autor de l’elogiat Ciutat Llengua. La lluita per a preservar a Nova York llengües maternes en perill (Penguin, 2024). En aquesta bella obra, Perlin, codirector de l’Aliança de Llengües en Perill, no fa tan sols un viatge que elogia la diversitat lingüística de Nova York, l’amenaça que l’anglès i l’espanyol representen per a les altres llengües, sinó que fa també un retrat biogràfic molt proper dels parlants de les llengües amenaçades que cita. Perlin, per cert, esmenta el català com una de les llengües parlades a Nova York, calculen que per vora tres mil persones. En aquesta entrevista feta amb Zoom dies enrere, Ross Perlin ens parla del seu bell llibre i treball.

—Per què heu escollit aquestes sis llengües i no unes altres per a estructurar el llibre?
—Sí, va ser difícil escollir-ne sis entre més de 700 llengües que es parlen a Nova York (aproximadament el 10% del total mundial). Cadascuna de les llengües representa no només diversitat lingüística sinó també individus amb qui hem treballat a l’Aliança de Llengües en Perill durant molts anys. Gent que conec i amb qui tinc relacions.

—Lenape.
—El lenape hi surt com la llengua original de Nova York i també com un cas paradigmàtic de llengua amenaçada. Avui dia, només té un parlant nadiu i els revitalitzadors, incloent-hi la Karen, amb qui parlo.

—Ídix.
—Aquesta era la llengua de la meva família. També és una llengua molt important a Nova York i un cas fascinant d’una llengua que deixa de ser amenaçada i es revifa al bell mig de Nova York.

—Seke i wahi.
—Seke i wahi, dues llengües amb què podia demostrar la dimensió transnacional de la nostra feina entre Nova York i l’altra banda del món. I després, nko, un sistema d’escriptura, que en certs aspectes també és una llengua, que planteja la qüestió del paper que juguen l’escriptura i la tecnologia en tot això.

—Per què etiqueteu el castellà i l’anglès com a llengües assassines?
—No sóc jo qui va inventar la frase. És una mica polèmica i provocativa, però crec que és molt important recordar que, massa sovint, llengües com ara l’anglès i el castellà s’han promogut no com a llengües franques per a la comunicació intergrupal, sinó com a llengües dominants imposades, amb el suport total dels governs. Les llengües no moren de manera natural, sinó que són perseguides fins a l’extinció. Els parlants de les llengües dominants i les figures del món de l’educació, les editorials, l’entreteniment i el govern han estat promovent aquestes llengües assassines. Les llengües en si no tenen personalitat, es tracta dels parlants amb poder i les institucions, i especialment els estats nació que les impulsen i exclouen unes altres llengües. Crec que és important l’etiqueta per a provocar els parlants i lectors d’aquestes llengües. Per a fer-los entendre el paper que poden jugar les seves llengües.

—Sou traductor de xinès a anglès. El xinès seria un altre exemple de llengua assassina?
—No hi ha dubte que el mandarí s’expandeix a costa dels centenars de llengües minoritàries de la Xina. S’hi parlen més de 300 llengües, moltes de les quals són completament diferents del mandarí. El govern xinès ha seguit molt el model dels estats nacionals europeus de promoure una sola llengua nacional. Hi ha una forta èmfasi en el mandarí estàndard. L’efecte és molt semblant al d’Europa i més parts del món perquè el model a seguir és l’europeu.

Coberta del llibre.

—Com és que el model europeu és el que se segueix?
—França ha estat un model poderós del segle XIX de com promoure una sola identitat nacional mitjançant l’educació lingüística. Als EUA almenys es recullen algunes dades al cens sobre les altres llengües, però a França no. En general, el model dominant per a molts estats nació és la promoció d’una sola llengua. I això sembla venir, en part, de la França del segle XIX.

—He vist en algunes dades americanes l’ús de minories ètniques. Els catalans hi apareixem. Heu trobat alguna traça de la nostra llengua a Nova York?
—Aquesta és una bona pregunta. Hem tingut unes quantes interaccions amb els parlants de català a Nova York. Hi ha una comunitat vibrant de parlants, aquí. Jo ensenyo a la Universitat de Colúmbia, on s’ofereix català. T’acabo d’enviar el mapa digital de les llengües de Nova York, peça complementària del llibre. Veuràs que el català hi és, amb una mica d’informació. Pot ser que hi hagi uns quants milers de persones aquí que parlin català [creuen que vora 3.000]. Aquest mapa conté les dades de l’Aliança de les Llengües en Perill que hem recollit d’ençà del 2010. A França, i crec que a Alemanya, no hi ha dades censals sobre llengües. A Nova York també s’ha estudiat que els parlants de català fan més bona feina a l’hora de transmetre la seva llengua. Hi ha una lingüista anomenada Eva Daussà que ho ha investigat. Va seguir pares catalanoparlants a Nova York per veure com transmetien la seva llengua i feien més que molts altres grups.

—Pagaria milions d’agraïments si localitzeu parlants de qatalanit. El català medieval que parlaven els jueus expulsats el 1392 i el 1492. Una persona em va dir que als anys setanta va trobar un parlant de qatalanit a Nova York.
—Tenim un projecte al voltant de les llengües jueves aquí. Nova York és una capital de llengües jueves. Entenc que els jueus que van deixar la península ibèrica el 1492 van anar majoritàriament a l’Imperi Otomà (avui Grècia i Turquia). Si no m’equivoco, a Tessalònica hi havia una sinagoga que es deia la Sinagoga Catalana. Aquestes persones després es van traslladar a Nova York des de l’Imperi Otomà, per tant, no és impossible que hi hagi alguna traça d’això. Encara no l’he trobada, però si ho faig, seràs el primer a saber-ho.

—Què fa que la gent deixi de parlar la llengua materna als fills, a Nova York?
—L’amenaça lingüística és un fet important del nostre temps. Les pressions d’aquestes llengües més grans són més intenses a les ciutats i crec que aquesta pressió és encara més gran quan les persones emigren milers de quilòmetres lluny de la seva àrea d’origen a una ciutat com ara Nova York, on senten la pressió d’assimilar-se no només a l’anglès sinó també a unes altres llengües grans, com ara el castellà, el rus, el mandarí. Hi ha al voltant de deu llengües a Nova York amb més de cent mil parlants que són dominants en diferents parts de la ciutat. En alguns casos la pressió inicial que senten les persones és aprendre castellà o rus. L’anglès ve una mica més tard. A Nova York és molt difícil per a les comunitats de mantenir les seves llengües més enllà de la tercera generació.

—Fins i tot el castellà?
—Sí. Si continua arribant-hi més gent pot semblar que el castellà creix a Nova York, però les persones que van arribar fa cinquanta anys, setanta, vuitanta, poden haver-lo perdut o haver canviat de llengua.

—Si no m’equivoco, el patró és que l’avi arriba i no parla anglès. El fill nascut al nou país és bilingüe i el nét no parla la llengua familiar.
—Sí, aquest és el patró clàssic que hem observat. En certs aspectes, potser fins i tot ha accelerat avui dia.

—Hi ha qui diu que la nostra llengua està en perill dins les fronteres de l’estat espanyol, hi ha qui diu que no és veritat, qui diu que el bilingüisme ens ajuda i qui diu que és el primer pas cap al final de la llengua.
—No sóc expert en català, per tant, només compartiré allò que en sé. El català, el basc, el gal·lès, el maori i algunes altres llengües són al capdavant en el camí per als parlants de llengües més petites. Ara, dit això, puc entendre que si hi ha àrees dins Catalunya on el castellà ja és dominant, això és motiu de preocupació. O també la idea que si en certs àmbits de la vida, ja sigui l’entreteniment, internet, l’escola o la religió, una llengua comença a retrocedir, això és motiu de preocupació.

—Quantes llengües parleu?
—D’alguna manera he estudiat o investigat o parlo fins a quinze que tinc llistades. Però diria que en aquest moment, si tinc sort, en parlo tres o quatre setmanalment: mandarí, ídix, anglès i algunes de les llengües que descric en el llibre.

—No sé si la tecnologia és prou per a revitalitzar una llengua.
—El lenape està al capdavant d’això. Algunes d’aquestes llengües han pogut tornar després de no ser parlades durant un segle o dos.

—Per exemple?
—Per exemple, el wampanoah. També la llengua miami. No n’hi havia parlants durant un segle o dos. I ara es recuperen en part gràcies a la tecnologia. Però també gràcies al fet que hi havia documentació. Bons llibres. Diccionaris, traduccions. Però estic d’acord que la tecnologia per si sola no és prou. No és un substitut per a un moviment de persones profundament apassionades i preocupades per la llengua. Crec que encara necessita ser majoritàriament un espai físic on es pugui viure en la llengua i, per descomptat, això no és fàcil si s’hi imposen unes altres llengües. Com es crea aquest espai? Aquesta és la raó per la qual la qüestió política sempre persegueix la revitalització lingüística, perquè, qui està creant l’entorn polític?

Són uns tres mil i transmeten la llengua als fills més que no pas la mitjana. Aquest és el perfil dels catalanoparlants residents a Nova York, i que apareixen al mapa digital de les llengües de Nova York. Aquest mapa és promogut per Ross Perlin, que avui entrevistem, i més lingüistes de Nova York. “Aquest mapa conté les dades de l’Aliança de les Llengües en Perill que hem recollit d’ençà del 2010. A Nova York també s’ha estudiat que els parlants de català fan més bona feina a l’hora de transmetre la seva llengua. Hi ha una lingüista, Eva Daussà, que ho ha investigat. Va seguir pares catalanoparlants a Nova York per veure com transmetien la seva llengua, i feien més que molts altres grups”, explica Perlin a l’entrevista.

La informació dels catalanoparlants que ofereix el mapa, traduïda, és aquesta:

“Com la majoria d’immigrants espanyols a final del segle XIX, els catalans van acudir inicialment al West Village, juntament amb asturians i gallecs. La majoria van immigrar directament des de Catalunya o via Cuba, especialment quan Cuba es convertí en un territori dels EUA, el 1898, després de la guerra hispanoamericana. El 1920 (NY)C va veure el seu primer casal –una societat finançada pel govern català i creada per promoure la cultura catalana a l’estranger. A la dècada del 1940, un casal políticament actiu va sorgir com a resultat de la guerra civil espanyola, transportant i promovent el sentiment anti-Franco per l’Atlàntic. Avui dia, un membre de la comunitat catalana estima que aproximadament tres mil catalans habiten a la zona metropolitana de Nova York, principalment a Manhattan i Brooklyn, així com a suburbis de Nova Jersey, com Montclair i Maplewood. El grup és petit però actiu, connectat per un calendari de celebracions anuals com el Festival de Sant Jordi a l’abril i Sant Joan al juny i amb l’Institut Ramon Llull com un punt focal.”

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha de decidir aquestes hores vinents si concedeix a Toni Comín la demanda de mesures cautelaríssimes que el seu advocat, Gonzalo Boye, va presentar dijous per poder ser demà al ple d’inici de la nova legislatura al Parlament Europeu. El conseller a l’exili és eurodiputat electe de Junts: fou elegit en les darreres eleccions europees del 9 de juny i el seu nom fou inclòs en la llista de diputats electes publicada al BOE del 27 de juny. Però, com que no va anar a prometre la constitució espanyola, tal com li requeria la Junta Electoral espanyola (JEC), aquest organisme electoral va suprimir el seu nom de la llista d’eurodiputats de la circumscripció espanyola que va fer arribar a la presidenta de l’eurocambra, Roberta Metsola. I Metsola ha decidit de suspendre-li provisionalment la condició de diputat. 

El Parlament Europeu va enviar la setmana passada a Comín una comunicació segons la qual la seva condició d’eurodiputat quedava en suspens en espera de la sentència del TJUE del 26 de setembre vinent sobre el litigi per les credencials de Comín mateix i del president Carles Puigdemont com a eurodiputats al començament de la legislatura passada, ara fa cinc anys. 

El tribunal ha de decidir si confirma la sentència de primera instància del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) del 2022 segons la qual l’anterior president de l’eurocambra, Antonio Tajani, va actuar correctament quan va vetar Puigdemont i Comín com a eurodiputats després d’haver rebut una llista d’eurodiputats de la JEC que no els incloïa perquè no havien promès la constitució espanyola de manera presencial.

Aquella decisió fou corregida uns mesos més tard per l’aleshores nou president del parlament, David Sassoli, que els va obrir la porta arran de la sentència Junqueras del TJUE del desembre del 2019 i de la decisió immediatament posterior del mateix tribunal de concedir als eurodiputats de Junts les mesures cautelars que demanaven per poder exercir d’eurodiputats mentre la demanda que havien interposat contra el vet inicial anava fent un lent camí. Tan lent, que no fou fins ara fa dos anys que va sortir aquella sentència que avalava la manera de procedir de Tajani i que no serà fins el 26 de setembre que sortirà la sentència definitiva arran del recurs que va presentar la defensa dels eurodiputats exiliats. 

Comín confia que els magistrats de Luxemburg segueixin el criteri de l’advocat general que aquest abril va corregir el TJUE i va afirmar que de cap manera un estat no pot imposar un formalisme als eurodiputats electes perquè puguin tenir aquesta condició amb tots els ets i uts; perquè la sentència Junqueras era prou clara: la immunitat i la condició d’eurodiputats s’adquireix d’ençà del moment de la proclamació com a electes. I això, en el cas de Comín, fou el 27 de juny amb la publicació de la llista al BOE.

Però la JEC es va obstinar a imposar el tràmit de la promesa de la constitució. Comín no hi va anar i ni tan sols hi va enviar Boye amb poders per mirar de fer-ho a distància; no ho va fer perquè considera que no cal, però també perquè hi ha una ordre de detenció que es va reafirmar per part del Suprem el mateix dia que la JEC el citava al congrés espanyol per a prometre la constitució. El primer de juliol el magistrat del Suprem Pablo Llarena es va negar a aplicar la llei d’amnistia a Puigdemont, Comín i Lluís Puig, i els va mantenir l’ordre de detenció. 

I aquest argument, el de l’incompliment de la llei d’amnistia, és esgrimit per Boye en la demanda que va presentar dijous al TJUE, de manera que espera que el tribunal s’hi pronunciï. Ho explicava en aquesta entrevista a VilaWeb: “Al TJUE no el deixarà de sorprendre que la causa impeditiva d’anar a prometre o jurar la constitució és no només que no cal, sinó que a més, abans que això es produeixi, el Tribunal Suprem, quan inaplica una llei en vigor, dicta una ordre de detenció. Per tant, l’amnistia, la seva aplicabilitat i les seves conseqüències, és clar que han de ser objecte de debat al TJUE. I ho seran.”

El 14 de juliol ha fet set anys que vaig rebre la trucada que m’oferia la conselleria d’Ensenyament. Era el juliol del 2017, dos mesos abans del referèndum: vaig entendre que se’m demanava una passa endavant per a fer el referèndum i la independència. Vaig dir que sí. Em van enganyar. He dubtat molt sobre com i per què em vaig trobar en disposició de ser enganyada, però el significat d’aquest engany ha anat creixent al llarg dels anys. Potser el primer cop que ho vaig sentir amargament va ser tres mesos després d’aquella primera trucada, quan enfilava cap a l’exili tota sola, decidida a no deixar-me atrapar fàcilment per cap jutge espanyol. Però setmanes abans d’aquell moment ja sabia que les coses no anaven com es deia públicament. Privadament no se’m comunicava res –i això ja era un símptoma molt preocupant: jo havia d’obrir les escoles, al capdavall–, però la distància entre els discursos que es feien als mitjans, la solemnitat de certes aparicions institucionals i la realitat de nyigui-nyogui de l’executiu, els silencis als consells de govern, la indefinició, l’absència de moviments preparatius: tot això indicava que el problema no era que jo fos una amateur que no entenia què passava –com vaig dubtar durant setmanes–, sinó que ningú no sabia, podia o volia fer res de res. 

Vaig parlar amb diversos amics els dies abans i després del referèndum. Alguns m’advertien que jugaven amb el meu prestigi, però ho deien per intuïció i amb una calculada ambigüitat que semblava més enfocada a protegir-se, a poder dir “jo ja ho deia” que no a pensar políticament sobre què calia fer. El context era de tot o res, i ningú no volia equivocar-se del tot. Tothom nedava i guardava la roba. Després tothom ha reescrit la història com si tingués les coses molt més clares que no les tenia. Fins i tot els polítics que ens van enganyar, que van fer de la mentida la seva eina política principal aquells mesos, tal vegada guardaven en el seu interior l’esperança que les coses es precipitarien d’una altra manera. 

En tot cas, la decisió per a mi era difícil: havia de sortir a dir que tot em semblava una farsa, que tot allò que “no es podia explicar” no existia? No tenia prou informació per a saber fins a quin punt tot plegat era una catxa o un seguit d’incompetències i el resultat del cinisme. Estava atrapada per un sentit de la prudència i un sentit del deure: i si feia un estrip en un moment delicat? Per altra banda, no calia empènyer? No era important que el context accelerés les decisions fins a passar per damunt dels dubtes dels polítics? No els havíem d’empènyer a un moment de no-retorn que esberlés les costures de la política catalana? Vaig optar per aquesta segona via, mig a contracor, contra les meves intuïcions més fondes, dubtant de mi mateixa. Ara penso que em vaig equivocar: potser si hagués parlat clar més aviat, i hagués explicat què veia en aquell moment, hauria contribuït a trobar les solucions abans. Ho he pagat molt car personalment i sense un benefici clar per al país, que és el que hauria justificat pagar-ne el preu. Ni tan sols políticament hem aconseguit de deslliurar-nos dels mentiders encara. 

Els primers anys d’exili i després a les eleccions europees vaig decidir de sumar-me a l’esforç dels meus companys de govern exiliats. He rumiat molt sobre per què ho vaig fer. Hi ha un element d’autoprotecció innegable: quan ets a l’exili, t’ajuntes amb els altres perquè entens que, malgrat les errades i les mancances, cal estar units per encarar-se a l’estat. També, perquè aleshores jo interpretava el que havia passat el 2017 com un seguit d’equivocacions fruit de la inexperiència, la dificultat i la competència política entre ERC i el PDECat, o entre Junqueras i Puigdemont. Pensava que era una ferida que es podia reconduir mantenint viva la mobilització, afegint nous actors a la partida, per –ara sí que sí– anar a totes. 

Per això vaig acceptar d’anar de número 3 a les europees amb Junts i Lliures per Europa, com a independent. El mateix dia hi havia eleccions municipals i vaig tancar la llista de Barcelona és Capital, que liderava Jordi Graupera. Sovint m’han retret aquesta contradicció. Si ja havia viscut en carn pròpia la part de farsa que hi havia la tardor de 2017, per què no hi feia un tall net? Si ja m’havia sentit enganyada anant cap a l’exili, per què després em vaig presentar amb Junts a Europa? La resposta no és senzilla. Per una banda, ja que pagaria igualment les conseqüències de la repressió, sentia que m’havia guanyat el dret de ser escoltada. Per una altra, creia efectivament que la batalla política i judicial al cor d’Europa ens permetria d’aconseguir petites victòries, demostrar que la justícia espanyola no és homologable a l’europea quan afecta els catalans i que es podia fer política malgrat l’estat, contra l’estat. En part, ens en vam sortir. Estic orgullosa de la feina que el meu equip i jo hem fet a Brussel·les i Estrasburg. Crec que hem contribuït a redefinir el discurs català endins i enfora.

Una altra cosa és, de nou, el preu que vaig acceptar de pagar-ne a canvi. Participar en l’espai polític conjuntament amb els meus companys, obligava a cedir en coses importants. He construït aquests consensos tant com n’he sabut, atès que per caràcter i per professió estic més acostumada a confiar en l’expressió de la discrepància que en el gregarisme, en les individualitats fortes que en l’obediència orgànica. Però, al capdavall, l’estratègia de l’exili s’ha convertit en un capítol més de l’engany. Discursos grandiloqüents de cara a la premsa, però, endins, l’única voluntat real de treball ha estat la de protegir un espai polític (ara el de Junts davant d’ERC, com sempre, i viceversa), i la de protegir l’estatus dels líders, a costa del país i de les eines que poden posar-se en marxa per alliberar-lo. 

La mateixa creença que a Europa potser es podrien aconseguir coses diferents em va fer donar una oportunitat al Consell per la República. Vaig pensar que fora del Principat potser hi hauria l’opció d’alliberar-nos de certes dinàmiques tòxiques de la política autonòmica. Esperava que, potser, s’hi podria engendrar una nova cultura política, almenys en part, i que això requeriria paciència, i per això vaig provar de batallar internament. Però aviat vaig veure que es tractava la gent com un ramat en lloc de tractar-la de tu a tu i que la discrepància expressada privadament de bona fe és ignorada, cosa que obliga a apujar el to, i és aleshores menyspreada. Han malbaratat l’esforç i el compromís d’incomptables activistes. Era francament humiliant per a mi aguantar les crítiques dels més esmolats dels nostres ciutadans davant d’artefactes com aquest, defensar la necessitat de donar oportunitats a la nostra política, per acabar veient com la realitat era encara pitjor que els pitjors advertiments. 

Quantes vegades havia rebut al meu despatx aquest o aquell actor civil o polític del país en sortint de conversar al despatx del costat, dient-me: “Això és una bogeria, continua prometent que tal i tal sentència farà que torni, que s’hagin de convocar eleccions, que ERC hagi d’acceptar la unitat amb ell de cap de llista, que guanyarà i que declararà la independència, ara sí. Penses que s’ho creu o que només ens vol fer passar bou per bèstia grossa?” Jo també me n’adonava, però sentia que hi estava massa ficada per esgarrinxar-ho tot. Fins que, quan hi va haver la sentència del dia 5 de juliol de 2023, vaig trobar que allò ja era insostenible. Per això vaig parlar alt i clar davant tota la premsa, a la cara dels meus companys, sense amagar-me, quan es va saber que la sentència que feia anys que prometien que els permetria tornar a casa i “acabar la feina” era paper mullat i, malgrat tot, continuaven prometent el mateix, movent la porteria de lloc, canviant el que havien dit, un cop més. Vaig dir que ja n’hi havia prou d’enganyar la gent.

Si s’és honest, dir en públic el que hom pensa es fa inevitable. Aleshores ve l’ostracisme i el mobbing, perquè la política catalana és plena de covards –es veu per la manera com van encarar el moment clau de la política catalana i encara es veu millor en la intimitat, quan no es poden fer conferències de premsa mentint. Et van excloent de la vida política primer, i del contacte social després. No és un problema personal, sinó polític. Les meves crítiques i discrepàncies no eren un problema perquè fossin meves, sinó perquè revelaven que la prioritat política del president Puigdemont i el seu entorn era la protecció de l’espai polític del seu partit i la seva supervivència com a líder. Hi han sacrificat totes i cadascuna de les eines que podrien posar-se al servei d’alliberar el país. La nostra política genera adhesions messiàniques a dirigents mediocres i autoritaris, que saben manipular la premsa subvencionada però no saben resoldre els mínims problemes de discrepància d’una política lliure. La conclusió lògica és que dins els partits actuals i dels seus satèl·lits organitzatius no hi ha marge per a una política d’alliberament nacional.

És per tot això que des que vaig poder tornar de l’exili, ara fa una mica més d’un any, vaig voler començar a treballar per ajudar a canviar les coses: els discursos i els lideratges, sobretot. I per fer-ho calia estar disposats a donar la cara políticament. Si no, faríem el mateix que els polítics que van enviar els joves a Urquinaona a enfrontar-se a la policia mentre ells es quedaven a casa, o negociaven de sotamà amb els mateixos que empresonaven els activistes amb atestats falsos. 

I per això hem fundat Alhora amb un grup de gent que té l’esperança d’una política més exigent, com un projecte a llarg termini, que pugui posar les bases d’un partit que no estigui capturat per les intrigues dels partits que han dut la política del país fins al cul-de-sac on som. Un partit deslligat de la trama d’interessos econòmics, periodístics i socials que converteix el més patriota dels nostres aspirants a polític en un cínic al cap de pocs anys. Calia i cal un partit seriós que defensi que tenir l’alliberament nacional com a imperatiu obliga a ocupar-se de cada aspecte de la política del país. Hauríem volgut encetar Alhora d’una altra manera, però hem hagut d’engegar fent front a una campanya electoral en condicions molt adverses, amb un resultat molt dolent. És ben incert si aquesta proposta política aconseguirà trobar espai per a desplegar-se amb èxit en el futur. Però tinc la certesa que el nostre país necessita fer créixer les idees que hem intentat de començar a escampar durant la campanya electoral, i que això requereix una nova fornada de líders que les defensin i les portin a la pràctica. 

Catalunya és, al cap i a la fi, una cursa de relleus. Per això existim. Els que manaven l’any 2017 tenen la temptació i la voluntat de continuar remenant les cireres. I ocupen un espai que només poden aviciar i envilir, amb les seves batalles personals i amb les seves idees equivocades. Diuen que intenten rectificar errors, però  no van ser exactament errors sinó opcions triades lliurement per protegir exactament el mateix que protegeixen ara. L’esforç que fan per continuar manant corromp la nova generació que els segueix als partits. Han de plegar tots. 

Pel que fa a mi, ja no visc enganyada. Conec els meus errors, però també els meus compromisos són clars a ulls del país. He pogut sortir a dir la veritat del tot, sense operar a les palpentes, sense por d’estar parlant del que no sé. Ja no sóc una amateur, he fet política professional set anys. No m’agrada. Ho he fet contra els meus instints, però amb sentit del deure, el mateix que em va dur a l’activisme o al compromís públic des de jove. Amb la constitució del nou Parlament Europeu deixo la política professional. Torno a la meva feina i a la condició de ciutadana de peu pla. Això sí, mantinc el meu compromís cívic, l’afany de pensar amb rigor i explicar-ho, cada cop amb més llibertat. Perquè si res he après aquests set anys és que, quan tinc alguna cosa a dir, ningú no em fa callar. Entre tots hem de canviar la cultura política del país, cadascú des del seu lloc. 

Gràcies per la confiança. Gràcies per l’oportunitat de representar-vos. Visca Catalunya i visca la llibertat.

The Washington Post · Ashley Parker

El tiroteig al míting de campanya de l’ex-president Donald Trump dissabte al vespre, que investiguen com un intent d’assassinat, ha trastocat la cursa fosca i tumultuosa d’enguany per la Casa Blanca.

La campanya de Trump ha aclarit que assistirà a la Convenció Nacional Republicana, que està programada perquè comenci avui a Milwaukee. Però el tiroteig segurament canviarà el missatge i el to, i, no cal dir, la seguretat, de la gran reunió on s’espera que l’ex-president anunciï el seu company de candidatura i intenti d’unificar el seu partit i la nació.

El president Biden, de Rehoboth Beach, Delaware, estant, va condemnar el tiroteig. La campanya de Biden també va anunciar que aturava la seva comunicació i retirava tots els anuncis de televisió i premsa.

“No hi ha lloc a Amèrica per a aquesta mena de violència”, va dir Biden en declaracions des del departament de policia de Rehoboth Beach. “Això és malaltís i ningú no pot acceptar una cosa així.”

Feia menys de deu minuts que Trump parlava a Butler, Pensilvània, quan es van sentir sorolls forts i l’ex-president es va posar la mà a l’orella dreta, la part superior de la qual havia estat perforada per una bala, segons que va explicar més tard a les xarxes socials. Mentre els agents del Servei Secret envoltaven l’ex-president, Trump va aixecar el puny dret i va cridar: “Lluiteu. Lluiteu. Lluiteu.”

Les imatges del moment, inclosa una amb Trump tacat de sang a l’ombra d’una bandera americana, ja són virals a les xarxes socials i és gairebé segur que es convertiran en icòniques. Uns quants legisladors republicans van publicar les fotos sense cap comentari.

Encara no se sap la motivació de l’atacant. Però el tiroteig trastocarà la cursa presidencial, que ja estava sumida en el caos d’ençà de fa dues setmanes, quan la vacil·lant actuació de Biden en el debat va posar en qüestió la seva edat i capacitat per a dur a terme una campanya vigorosa.

Trump sovint és més còmode, i més efectiu, quan juga tant a màrtir com a víctima, i el tiroteig de dissabte el torna a posar en aquest paper. Trump va emetre immediatament una declaració amb què donava les gràcies al Servei Secret i a les forces de l’ordre per la seva actuació, i expressava el condol a les altres víctimes, tot oferint un relat dramàtic del moment.

“Em van disparar amb una bala que em va perforar la part superior de l’orella dreta”, va escriure. “Vaig saber immediatament que alguna cosa anava malament perquè vaig sentir un so xiulant, trets, i immediatament vaig sentir la bala que em trencava la pell. Hi va haver molta sang, aleshores em vaig adonar de què passava. DÉU BENEEIXI AMÈRICA!”

Les imatges de Trump immediatament després del tiroteig i la seva reacció el catapultaran en la cursa a la presidència, segons l’opinió de Douglas Brinkley, historiador presidencial de la Universitat de Rice.

“Als americans els agrada veure la força i el coratge sota pressió, i el fet que Trump aixequés el puny ben alt es convertirà en un nou símbol, sens dubte”, va dir Brinkley. “Sobreviure a un intent d’assassinat et converteix en màrtir, perquè obtens una onada de simpatia pública enorme.”

La violència, almenys de moment, semblava superar la narrativa dominant anterior de la campanya: el desordre demòcrata després de l’actuació de Biden en el debat i el desig de molts demòcrates que fes un pas al costat per un candidat més jove.

Però també complicarà els càlculs de Biden i el seu equip a partir d’ara. Parlant amb donants dilluns passat en una trucada privada, Biden va dir que era hora de centrar-se en Trump.

“Tinc una feina i és derrotar Donald Trump”, va dir. “Estic del tot segur que sóc el millor per a fer-ho. Per tant, s’ha acabat de parlar sobre el debat, ara és l’hora de posar Trump en el punt de mira.”

Però Trump encara no havia estat donat d’alta de l’hospital quan els republicans ja van començar a dir que la retòrica de Biden havia portat a la violència de dissabte.

El representant Mike Collins (republicà) va assenyalar els comentaris de Biden, específicament la frase sobre posar Trump en el punt de mira, i va culpar Biden de la violència.

“Joe Biden va donar les ordres”, va escriure Collins a les xarxes socials dissabte a la nit, poc després del tiroteig.

L’Institut de Polítiques America First, un grup extern clau que cerca de reforçar les polítiques de Trump, va fer una vetlla de pregària virtual dissabte a la nit. Els representants religiosos van oferir oracions i un d’ells va dir que no hi havia cap dubte que Déu havia intervingut per salvar la vida de Trump. Un altre va agrair a Déu que Melania Trump no fos vídua.

Mentre feia una oració en nom de l’assistent al míting que va perdre la vida, Frank Pavone, el director nacional de Sacerdots per la Vida va parlar de l’atac a Trump com un atac a “tots nosaltres”, fent-se ressò de les afirmacions rutinàries de martiri de Trump.

“Recordem les paraules que el president Trump sempre ens diu: ‘No és que vinguin contra mi, vénen contra nosaltres, tots nosaltres’.”

Brinkley també diu que el moment del tiroteig, just abans de la convenció republicana a Milwaukee, subratlla les similituds entre Trump i l’ex-president Theodore Roosevelt, qui el 1912 cercava de tornar a la presidència i va ser disparat mentre feia campanya a Milwaukee.

Brinkley recorda que Roosevelt, que va rebre un tret al pit, va declarar: “Cal més que una bala per a matar-me” i va continuar parlant, tot acabant el discurs abans d’anar a l’hospital.

Com que la Convenció Republicana comença avui a Milwaukee, l’historiador creu que Trump aprofitarà el cas per fer un paral·lelisme entre ell i Roosevelt: “No podria tenir un escenari més gran ni més bo per a fer-ho”, diu.

Steve Schmidt, un antic estrateg republicà i crític prominent de Trump, hi està d’acord. “Les conseqüències polítiques d’aquest intent d’assassinat seran immenses, i beneficiaran Donald Trump, que acaba de respondre al fet de ser disparat de la mateixa manera que ho va fer Teddy Roosevelt”, va escriure ahir Schmidt a les xarxes socials.

Tanmateix, cal dir que Roosevelt va perdre les eleccions del 1912, derrotat per Woodrow Wilson.

La hija de las Mitangan (Baile del Sol, Tenerife) de Trifonia Melibea Obono (Afaetom, Evinayong, Guinea Equatorial, 1982) és basada en la vida real de Lucía Ndjé Mikibi, nascuda cap a final dels anys trenta, a la colònia espanyola franquista i nacionalcatòlica de Guinea Equatorial. El relat transcorre dels anys quaranta, quan ella tenia vuit o nou anys, fins a l’edat adulta, quan ja ha aconseguit, després de molts anys de resistència a abusos, violència i injustícia, guanyar-se la vida per sobreviure ella i els seus set fills, alliberada, per fi, de les vexacions i l’esclavatge que ha hagut de sofrir per culpa de la tradició matrimonial fang.

La Lucía va ser ingressada quan tenia vuit anys a la casa bressol de Mikomiseng, dirigida per les monges de la Immaculada Concepció, on va aprendre a llegir i escriure, cosir i resar a la Mare de Déu, “la nostra mare, la mare d’Espanya, la mare del Generalísimo“. El mossèn catequista també les va alliçonar proclamant que “el pecat era sota les calces, entre les cames de les dones”. Que tocar-se la vulva era pecaminós. Allà no hi podia mirar ni per rentar-se, i havien de dur sempre posades les calces “per respecte a la mare Espanya, a Déu, i al Generalísimo“.

De les monges, la Lucía en va aprendre que “les nenes de la casa bressol eren espanyoles indígenes, no europees. Les espanyoles indígenes nascudes a la Guinea Espanyola som espanyoles, filles de Déu, som persones”. Anys després la van traslladar a l’orfenat de Bata, que es va tancar quan les lluites per l’autonomia i la independència avançaven. Llavors va haver de retornar al poble amb la seva família. El xoc entre què li havien fet creure les monges franquistes i la realitat va ser dur, però ella encara alimentava la il·lusió de treballar i guanyar-se la vida.

Pintura de l’artista equatoguineà Enrique Builelo Ndjoli.

Es va trobar, però, amb l’oposició familiar, tribal i de la tradició fang, que no la consideraven una veritable fang, i li deien la filla de les “mitangan” (de les blanques). Els seus familiars van exercir sobre ella totes les pressions morals i físiques per impedir que treballés, decidís el seu futur, parlés espanyol, o llegís i escrivís. La van forçar a casar-se amb un home que ella no volia. Ho feren per obtenir el dot i, d’aquesta manera, que el seu germà gran pogués comprar-se una dona, a costa d’ella.

Va descobrir llavors que en la seva cultura les dones eren un simple objecte de tràfic, esclaves a les ordres dels homes i la tradició. Les monges li havien mentit i l’havien tractada d’inferior, però almenys l’havien considerada persona. Després, la Lucía va passar per tota mena de vexacions, violacions i pallisses diàries del seu marit alcohòlic, amb l’aquiescència dictatorial de totes dues famílies i de la tribu. La història és terrible. Una denúncia en tota regla del patiment de les dones, obligades a ser submises, a satisfer els marits i a treballar per a ells, encara que ells les apallissessin i es gastessin el sou amb les amants.

Per a conèixer a fons tot el relat, les tenebres i crueltats d’una vida, cal llegir el llibre que avança gairebé cronològicament, entre el relat íntim de la protagonista i els suposats “avenços” o “retrocessos” que viu aquella societat amb la independència. És així com el llibre, entre la tragèdia personal i la històrica, traça un acurat retrat social de tots aquells anys. Guinea va assolir la independència el 1968. Hi va governar, primer, Francisco Macías i, després, Teodoro Obiang per la via del cop d’estat i l’execució del seu predecessor i oncle. Obiang és avui el dictador més longeu de l’Àfrica. Ja fa 44 anys que ocupa el poder.

Un valuós pas endavant a la literatura guineana

Amb aquesta obra l’autora continua explorant i centrant-se en les zones obscures de la realitat imposades pel poder, funció fonamental de tot bon investigador, intel·lectual o periodista compromès amb la seva realitat i el món d’avui. En aquesta secció, he parlat unes quantes vegades d’obres seves com La bastarda (2016) i Yo no quería ser madre (2019), interessants i valentes revelacions sobre el tracte inhumà a les dones, els gais i les lesbianes en la cultura tradicional guineana, que s’arrossega fins als nostres dies.

Pintura de l’artista equatoguineà Enrique Builelo Ndjoli.

La hija de las Mitangan, a parer meu, és un pas important més en l’obra de Trifonia Melibea Obono i, alhora, en el conjunt de la producció literària guineana. Tant per la història que explica i la qualitat de l’escriptura, com pel nou repàs que fa, a partir del retrat real de la vida d’una dona, de les tenebres ocultes de la repressió secular de les dones a la Guinea. Posa les dones guineanes, amb orgull i justícia, en el relat de la història.

En aquest llibre hi ha poesia, assaig, oralitat, història política i de la tradició, vida quotidiana, antropologia i actualitat. És una necessària i valuosa denúncia i reivindicació. Elles van ser objecte de doble injustícia i repressió, la imposada per la tradició familiar i tribal fang i la superposada pel franquisme i el catolicisme.

Si l’escriptor i periodista Donato Ndongo (Niefang, Guinea, 1950), a Las tinieblas de tu memoria negra (1984), un llibre referencial, ens descrivia la crueltat, i l’absurd del feixisme colonial, sense posar gaire en dubte les tradicions, Melibea fa un altre pas endavant. Explica amb veu de dona què els passava a elles, sota el colonialisme i sota la tradició cultural pròpia. I la vida de Lucía Ndjé n’és un exemple impressionant.

La hija de las Mitangan esdevé, doncs, un altre llibre de referència fonamental i, esperem que fundacional, de la literatura guineana en general i, sobretot, de la que fan i faran les noves generacions que es van obrint al món. En aquest sentit, subscric totalment les paraules del meu col·lega periodista Alfonso Armada quan diu: “Per la vibrant barreja de testimonis, poesia, diàleg, assaig i relat, La hija de las Mitangan és el major assoliment literari de Trifonia Melibea Obono fins avui, una escriptora sense por que posarà Guinea Equatorial a l’atles literari del món.”

Per això crec que aquesta autora es mereix superar ja els cercles per a estudiosos i universitaris, traspassar fronteres i accedir a públics amplis, universals i en altres llengües. Els temes i la literatura de Melibea són també els de la joventut inquieta i compromesa d’avui arreu del món. Convé que la seva veu i la seva denúncia literària, històrica i activista dels problemes de les dones i els gais i lesbianes al seu país arribin al coneixement de tothom i a tot arreu.

Melibea Obono a Barcelona pel Pride! BCN

En aquesta secció, he escrit sobre Melibea i la seva obra, sobre l’informe que l’ONG Somos Parte del Mundo va publicar el 2021 documentant i denunciant l’homofòbia d’estat a Guinea, que incloïa una entrevista a ella. També vam informar d’una detenció arbitrària de què fou objecte l’agost de l’any passat a Malabo.

Aquesta setmana Melibea Obono ha passat fugaçment per Barcelona, convidada a participar en una taula rodona, amb Maria Giralt i Jordi Petit, organitzada pel Centre LGTBI de Barcelona en motiu del Pride! BCN.

Hem estat en contacte i hem pogut parlar una mica.

Trifonia Melibea Obono a l’acte del Centre LGTBI del 9 de juliol a Barcelona.

Entrevista a Trifonia Melibea Obono

—Com vau conèixer, us vau guanyar la confiança i vau treballar amb la protagonista de La hija de las Mitangan, Lucía Ndjé? Ha de ser complicat que una dona fang digui en públic com va ser víctima de la repressió colonial, familiar i tribal…
—La Lucía és una dona resilient i combativa, fruit d’una educació diversa (espanyola i fang) i víctima de violències. Ella, tota soleta, ha après de la vida que el silenci és còmplice del patriarcat; la denúncia, no. La filla de les Mitangan és això, una història de vida, de lluita i de cerca de complicitat. Ens vam conèixer a la ciutat de Múrcia i va sorgir la complicitat. Ella cercava algú que l’escoltés i jo dones referents. Ella és una referent.

—Quines són les coses més importants que personalment heu descobert sobre l’opressió de la tradició fang i la nacionalcatòlica espanyola a les dones?
—L’opressió tradicional fang i el nacionalcatolicisme franquista conformen un matrimoni patriarcal sense previsió de divorci: una mala notícia per a les dones feministes i aliades del feminisme. Ara, un procés de construcció de l’estat de Guinea Equatorial amb bases democràtiques requereix una revisió del passat pre-colonial que en part conviu amb el present, més l’herència nacionalcatòlica. Aquest procés ha de fonamentar-se en la universalització dels drets dels homes, i de les dones especialment, perquè aquestes darreres, malauradament, no consten en l’agenda política.

—Les dones eren esclaves, no tenien llibertats i estaven sotmeses al tràfic de persones per les seves famílies. Fins a quin punt heu arribat a saber sobre aquest tracte inhumà i a tenir-ne proves?
—Guinea Equatorial ha ratificat el protocol de Palerm, un instrument jurídic internacional que prohibeix el tràfic de persones. L’esclavitud de la dona no forma part del passat, avui dia es manté. El dot fang, per exemple, és un model d’esclavitud. Consisteix en el tràfic de persones (dones i menors) d’un clan a un altre clan en nom del “matrimoni”, en canvi de diners, mentre el clan contrari, el de l’espòs, s’apropia la productivitat i la descendència de la dona.

—Perquè ho entenguin els lectors d’ací i d’avui: com funciona el dot fang?
—En l’ètnia fang el matrimoni heterosexual només està permès entre individus que pertanyen a clans diferents. El motiu que s’al·lega es diu “germanor”. Oficialment, de sempre, les dones i els homes que pertanyen a un sol clan són germanes o germans. Jo no m’ho crec, perquè aquest discurs deixa molts caps per lligar. En realitat, la pertinença a un clan està fonamentada, bàsicament, en el lliurament del dot (diners i més recursos), i no, necessàriament, en suposats llaços sanguinis que uneixen ambdues parts. Ara, el discurs és clar. Per a algunes persones la colonització és culpable de la comercialització de les dones entre clans; per a unes altres, com jo, el poble fang ja venia dones i descendents: el colonialisme només va introduir una moneda nova i va fer negoci aprofitant-se de determinades pràctiques tradicionals. Res més. I, de fet, avui dia, “sense el colonialisme”, l’estat guineà no tan sols dóna suport al dot, sinó que el protegeix com un bé tradicional en nom del panafricanisme.

—Sembla que per a la Lucía l’educació catòlica obligada de les monges no va ser tan perjudicial com les obligacions tradicionals i tribals. És el seu cas o va anar així, en general?
—L’educació colonial canalitzada per l’Església Catòlica va ser un instrument de colonització mental. Ara, quan s’educa un grup de persones no es poden controlar les conseqüències de tot el procés que ve després. Les dones que es van formar durant el període colonial són les mateixes que poc més tard es van rebel·lar contra la repressió patriarcal, blanca i negra.

—Vaig escriure ací el 2021 un article sobre l’homofòbia d’estat a Guinea. Somos Parte del Mundo vau publicar un informe molt complet i valent. De llavors ençà han millorat les coses? Quines són avui les males pràctiques oficials i familiars que encara perduren?
—L’informe, contundent i concís, va tocar les portes del poder. A Guinea Equatorial el poder se sosté, entre més grups d’interès, per les forces armades i els cossos de seguretat de l’estat; per la jerarquia de l’Església Catòlica i per les famílies polítiques que, d’ençà de la independència de Guinea l’any 1968, són al voltant del règim (majoritàriament, persones amb diners). L’informe denuncia pràctiques nocives com ara la pederàstia, utilitzada com a teràpia de conversió contra les minories sexuals. Els tres grups d’interès que he citat recorren sovint a la violència sexual infantil amb finalitats diverses. Bé. Després de la publicació de l’informe, els poders públics van fixar un objectiu: desmembrar la comunitat LGTBIQA+ dissident per crear-ne una altra amb un perfil baix, que és, al seu torn, còmplice en l’exercici d’aquestes violències contra la infància. En les famílies, per una altra banda, hi continua havent homofòbia cultural perquè, és clar, l’estat equatoguineà no es regeix pels tres principis fonamentals del dret internacional públic, que són: “protegir, promoure i fer complir els drets dels homes i les dones”.

PS. La il·lustració de la portada del llibre La hija de las Mitangan és obra de l’artista guineà Enrique Builelo Ndjoli (1980). És basat en la vida de la Lucía que relata el llibre. De fet, hi ha un bon retrat seu, amb una mirada potent i plena de vida i força. Enrique Builelo Ndjoli va estudiar arts plàstiques i disseny a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de València (EASDV). Ha estat artista faller agremiat i autor de monuments fallers a València. També ha realitzat decorats per a teatre, cinema i televisió. Actualment viu a Guinea i és fundador de la Casa de Cultura de Basakato del Oeste, que impulsa projectes de recuperació i conservació de la cultura local. A banda l’obra de la portada, Enrique Builelo m’ha enviat amablement alguna de les altres pintures seves que il·lustren aquest article.

Avui té lloc a les Corts Valencianes el darrer ple del període de sessions. De l’hemicicle hauran desaparegut els consellers Barrera, Núñez i Aguirre, i al banc del govern hi haurà dues cares noves. L’únic vestigi del poder institucional que li queda a Vox l’hem de cercar a la presidència. A pesar que va assistir a la reunió de dijous a Madrid amb el dirigent de Vox, Llanos Massó no ha considerat necessari deixar el càrrec que va obtenir gràcies a un pacte de legislatura que ja és història. Amb tot, el seu rol cada volta està més discutit després de saber-se que va emprar el cotxe oficial per anar a Madrid a una reunió del partit.

En aquest ple d’avui veurem com els llaços entre el PP i Vox no s’han trencat del tot i els d’extrema dreta ajudaran el PP a assaltar l’Agència Valenciana Antifrau. Ho faran sobre la botzina, quasi en el temps afegit, però marxaran de vacances sabent que l’encarregat de gestionar les denúncies de presumpta corrupció política o administrativa serà un home de la casa, del PP, un zaplanista com cal: Eduardo Beüt. “Ho vam pactar abans de la crisi, era un pacte de cavallers”, va dir José María Llanos, el síndic de Vox, divendres per a justificar aquest vot positiu.

Aquest sí que és un bon regal d’aniversari per a Carlos Mazón que pot posar un altre gomet verd al seu calendari reformista. Això serà possible gràcies al fet que una de les cinc lleis del famós paquet presentat el 21 de març incloïa la reforma de l’agència. En realitat, i segons que va explicar en el seu dia l’anterior director, Joan Llinares, la modificació que permetrà a la dreta i l’extrema dreta de posar Beüt a dirigir l’agència és una proposta de l’agència mateixa.

Del mes de maig ençà, quan es va acabar el mandat de Joan Llinares, l’Agència Valenciana Antifrau està sense director. Abans que això passara, les Corts van començar el procés d’elecció del seu substitut i no se’n van sortir. Sí que van fer el tràmit de la presentació de candidats i les Corts els van citar davant la comissió que els havia d’examinar. Un d’aquests candidats era el número dos de Llinares, l’actual director d’anàlisi i investigació de l’agència, Gustavo Segura, que va ser presentat per l’Organització Cívica contra la Corrupció, l’Observatori contra la Corrupció i la Fundació per la Justícia, les mateixes que ara fa set anys van presentar Llinares.

L’amic de Zaplana

El segon aspirant era Eduardo Beüt, presentat per l’Associació de Tècnics Gestors de l’Administració Pública, una entitat que no té cap relació ni amb la transparència ni amb la lluita contra la corrupció. Un informe del lletrat de les Corts va recomanar a la Mesa de les Corts que no admetera aquesta candidatura perquè l’associació que l’avalava no complia els requisits. No podia demostrar, deia l’informe, que mai no haguera treballat en la lluita contra el frau i la corrupció. Davant això, Beüt no va arribar a presentar el seu projecte per a l’agència davant les Corts. Divendres passat sí que el va presentar.

Eduardo Beüt, pels seus orígens, era el candidat preferit per la majoria parlamentària conservadora, però aquest informe del lletrat no va torbar l’ànim dels diputats del PP i de Vox perquè en paral·lel als intents de renovació de la cúpula de l’agència tramitaven la reforma de la llei. Un dels aspectes que la majoria del PP i Vox han canviat del text elaborat pel Botànic és la manera en què les Corts han de triar el director de l’agència.

Com a garantia que no es nomenaria un director de part, la llei que va fer el Botànic obligava els grups parlamentaris a pactar i consensuar un nom, perquè per a triar el director es necessitava la majoria reforçada de les tres cinquenes parts dels diputats. D’ençà del 27 de juny, quan es va aprovar la reforma, preveu dues votacions. Si en la primera no hi ha aquesta majoria qualificada, se’n fa una altra en què només cal la majoria absoluta. Cosa que, per una altra banda, també ocorrerà a l’hora d’elegir el nou consell d’administració de la radiotelevisió pública. Per tant, PP i Vox s’asseguren que Eduardo Beüt serà elegit avui director de l’Agència Valenciana Antifrau.

Un currículum “absolutament espectacular”

L’ex-portaveu del PP a les Corts, i ara conseller d’Agricultura, Miguel Barrachina, ha dit cada volta que se li ha preguntat per Beüt que és un candidat tan respectable com els altres, que no el coneix de res, que és independent, i que té un currículum “absolutament espectacular”. Un currículum que ve de molt lluny i que el lliga a l’època en què Eduardo Zaplana necessitava persones de confiança al capdavant de les caixes d’estalvi valencianes que li havien de finançar inversions que, al capdavall, va dur pràcticament a la ruïna.

Eduardo Beüt va ser inspector fiscal i delegat de l’Agència Tributària espanyola al País Valencià. Segons que explica Francesc Arabí en el llibre Los tentáculos del truhán, el seu antecessor en el càrrec va ser Vicente Rambla, fitxat també per Zaplana com a conseller d’Economia i Hisenda. Zaplana arriba a Beüt mitjançant el seu cap de Gabinet, Juan Francisco García, amb qui fins fa quatre dies compartien banc dels acusats en el judici pel cas Erial. García, que entre el 1995 i el 2002 va ser el conseller àulic de Zaplana, va pactar amb la fiscalia per rebaixar la pena, va confessar que havien arreglat contractes i va dir que ell mateix havia aconsellat l’ex-president que fes el mateix. Zaplana no li va fer cas en aquesta ocasió, però en els temps de vi i roses sí, i Eduardo Beüt es va convertir en conseller de la Cartera de Participacions Empresarials que agrupava els interessos corporatius de Bancaixa i la CAM. Segons Arabí, aquesta entitat havia de fer treballs subterranis per preparar la fusió entre les dues grans caixes valencianes.

Després de deixar la corporació industrial de les caixes, Beüt va ser conseller delegat de Madrid Arte i Cultura, quan Ana Botella era la batllessa de la capital. També va ser conseller de finances de l’ambaixada d’Espanya a Mèxic i president de FECOVAL, que és la patronal de contractistes d’obra pública.

I això ha fet dir als portaveus de l’oposició que als partits del govern els té igual tot i no miren pèl a l’hora de posar una persona de la seua absoluta confiança a dirigir l’agència. I a controlar-la.

Han intentat d’assassinar Donald Trump i segurament amb això l’han fet, novament, president dels Estats Units. La trajectòria de la bala, l’impacte que fa a l’orella dreta, el punt des d’on és disparada i la velocitat fan impossible de pensar en un atac de falsa bandera. Si avui Trump és viu és purament de miracle. El tret anava ben dirigit i segurament va ser un moviment instintiu seu que li va salvar la vida. Ningú no s’arriscaria a atacar amb tan poc marge de seguretat solament per aconseguir un efecte publicitari.

Ara com ara, no sabem res de la motivació del tirador, pràcticament no sabem ni qui era, però l’efecte que ha aconseguit és el contrari del que sembla que cercava. Si la victòria de Biden ja era molt difícil per culpa dels problemes que té, ara ja és impossible, a parer meu. Les eleccions són per a Trump i que Déu ens agafe confessats a tots. Perquè les conseqüències terribles, horroroses, de la seua reelecció es faran sentir arreu del món, molt especialment a la nostra vella i esgotada Europa.

L’atac contra Trump no és cosa excepcional als Estats Units: Reagan va sobreviure també a un atac el 1981, Roosevelt el 1912. Però els presidents Lincoln, Garfield, McKinley i Kennedy van ser morts. Com també van ser morts Bob Kennedy, Martin Luther King i Malcolm X, per exemple. La violència política als Estats Units té una llarga tradició, si em permeteu de dir-ho així, que inclou l’assalt del Capitoli, precisament a les mans de la gent de Trump. Però que un atemptat com aquest no siga excepcional no vol dir que no siga greu.

I és especialment greu perquè vivim en una època, a tot el món però cada dia més a prop de casa, terrible. Les morts són incomptables, indigeribles, a Gaza. Hi ha les morts quotidianes i brutals a Ucraïna, un hospital infantil a Kíiv l’altre dia arrasat fins als fonaments. Hi ha les morts callades dels armenis a l’Artsakh. Les morts amagades al Sàhara Occidental i per tot el Sahel. Les morts, encara tants anys després, al Tibet. Les morts en les barcasses que vénen de l’Àfrica o en les caravanes de la fam que pugen de l’Amèrica central cap al Rio Grande. Hi ha les morts en tota mena d’incidents armats ací mateix. Kalàixnikovs a Girona. Hi ha una violència quotidiana que s’estén com més va més, sense que ningú l’ature i que ens anem acostumant a pensar que és normal.

Fa uns quants dies vaig tenir l’ocasió de dinar i parlar moltes hores amb uns amics israelians, jueus, gent mobilitzada per la pau, l’autodeterminació dels palestins i la pau. Un d’aquests amics em va impressionar quan em va dir que no veu cap més eixida al seu país que una guerra civil –jueus contra jueus a trets pels carrers. Ahir la premsa americana parlava espantada del mateix espectre. Els catalans vivim del 2017 ençà sota la violència quotidiana i cada dia més desacomplexada no solament del poder espanyol, sinó ara també dels nostres envalentits veïns espanyolistes. Fins i tot entre nosaltres creix la violència –el to d’una part minoritària però molt cridanera de l’independentisme és cada dia més encrespat, més ple d’odi, menys lúcid i democràtic. A França reben musulmans i jueus. A Itàlia o Alemanya renaixen els esquadrons feixistes proclamant que la violència és el camí. A l’Índia i a l’Argentina triomfen autòcrates que neguen la democràcia i fan befa del vot popular.

Al final, la pregunta, la que em faig jo, és de quina manera les nostres societats podrem frenar això si vivim tots plegats en una era brutal de desil·lusió col·lectiva? Com podem haver passat en tan poc de temps de la il·lusió per projectes concrets i tangibles –la república catalana, en el nostre cas–, cridats a millorar-nos la vida, a aquesta espècie de depressió col·lectiva generalitzada que ens afecta personalment, ens fa posar de mal humor, ens torna esquerps i desconfiats, violents amb el que hauria d’estar al nostre costat, desesperadament agressius?

Per a mi, la resposta està en la desfeta de la democràcia, en aquest retrocés generalitzat de la democràcia que es viu al món i que vivim molt clarament als Països Catalans i a Europa. Durant aquest segle, de l’atac a les Torres Bessones i de la crisi bancària del 2008 ençà, hem anat perdent, de mica en mica, aquell espai preciós, col·lectiu, que ens permet de respirar socialment, dialogar, créixer en el debat i construir alternatives que milloren la nostra vida.

I l’exemple català torna sobre la taula. Nosaltres hem omplert milers i milers de pàgines explicant el nostre projecte, l’hem transmès del dret i del revés, amb tota mena de detalls, esprement la intel·ligència col·lectiva, però també la personal de les nostres ments més brillants. Hem bastit majories de tota classe, electorals, socials, parlamentàries. Hem presentat a l’altre tot de propostes de negociació, d’acord, de debat. I no hem trobat per resposta res més que violència. I encara és hora, avui, que l’esquerra espanyola –de la dreta, ni en parle– ens diga quin pla té per a Catalunya. Si és que té cap pla que no siga el d’ara: aprofitar-se de les conseqüències de la repressió fent veure, alhora, que no és cosa seua.

Norbert Elias, el gran sociòleg fugit de l’Alemanya nazi, va descriure allò que anomenava “procés de civilització”. I va avisar que una societat violenta no es podia arreglar simplement eliminant els factors que l’havien deteriorada. Perquè la violència i les forces que la creen tenen el potencial de portar-nos una vegada i una altra a la condició de “descivilització“, tal com l’anomenava ell. La descivilització és aquell moment en què la “gent corrent” –per fer servir l’expressió de Christophe Guilluy– ja no troba punts en comú en la societat i perd completament la fe en les institucions i en la política. El coneixement compartit, aleshores, s’erosiona i els llaços comunitaris es desfan fins al punt que algunes persones, inevitablement, decideixen d’actuar desesperadament amb la violència, amb una violència que augmenta al seu torn la desconfiança en les institucions i els líders, i així successivament.

El procés que descriu Elias no és inevitable, però s’ha comprovat que si es prolonga molt cada vegada fa més difícil de tornar a la normalitat. En aquest moment, doncs, en què es poden veure clars signes de descivilització al nostre voltant, crec fermament que tan sols podrem salvar-nos si fem un gran esforç de tornar a la confiança col·lectiva i de reprendre els projectes il·lusionadors. Cadascú en el seu, cadascú, en cada país, des del seu.

I nosaltres tenim molts avantatges, en això. Perquè sabem com es fa. Hem acumulat una quantitat immensa de coneixement –allò que hem fet bé i allò que hem fet malament. Ho vam saber fer el 2017, abans de deixar-nos caure pel pendent que ens ha portat ací, tan avall, on som. Sabem que hem de posar-nos d’acord sobre com rematar-ho tot, i no tornar a quedar-nos a la porta. Sabem que no tenir projecte i continuar barallats i irritables així no ens mena enlloc. I, en definitiva, crec que som conscients que és de les poques accions que, al final, únicament depenen de nosaltres i que si tenen èxit o fracassen no en podem culpar ningú. Les excuses, doncs, a un altre lloc, o la descivilització ens matarà a tots plegats.

“Hi eren, però no les veia ningú.” Sovint pensem que, fins a l’època contemporània, les dones van estar exclusivament relegades a la llar i sense cap mena de paper en la vida pública. Malgrat la seva clara situació de subordinació, això és un relat equívoc: sempre hi ha hagut dones amb un paper públic destacat o que traçaven estratègies per a tenir un cert poder. Tot això s’aborda amb detall a Quan les dones tenien el poder: lideratge femení a l’antiga Grècia i a Roma (la Magrana), de les professores de filologia grega i llatina Marta Oller i Gemma Puigvert. Expliquen que les històries de dones amb poder sempre han estat a l’abast, però que sovint la historiografia, feta d’un punt de vista masculí, les ha menystingudes. Visibilitzar-les no ha implicat cap exercici de forçar el que diuen les fonts, sinó que simplement ha consistit a treure a la llum allò que hi era, però que no es volia mirar. Parlem amb elles de tot plegat, del poder femení passat i també del poder femení present.

—Quina mena de poder tenien les dones a l’antiga Grècia i Roma? 
—Gemma Puigvert [G. P.]: Per bé que els corresponia l’hàbitat domèstic, podien exercir el lideratge en situacions concretes. Per exemple, quan la regència l’ocupava un menor d’edat, quan un governant no era prou capacitat per al poder, quan els homes eren absents per l’exili, per guerres… Sobretot són dones que formen part de l’elit.
—Marta Oller [M. O.]: Però no totes. Normalment els textos literaris ens parlen d’aquestes dones privilegiades, i l’epigrafia ens permet de fer una ullada a les dels barris populars, fins i tot de les classes socials baixes, que també tenien formes de lideratge i influència: taverneres, hostaleres…

“Per bé que els corresponia l'hàbitat domèstic, les dones a Grècia i Roma podien exercir el lideratge en situacions concretes”

—Quina mena de poder podia tenir una tavernera? 
—G. P.: Hi ha el cas d’una tavernera de Pompeia que devia exercir alguna mena de lideratge perquè als grafits de la ciutat es diu que les seves dones –actuaven en col·lectiu– demanaven el vot per un determinat candidat polític. Elles no eren elegibles, però devien exercir una certa influència, cert lideratge entre les dones de la seva comunitat.

—En general, quines estratègies de lideratge tenien? 
—G. P.: Sobretot trobem exemples lligats a la mediació, en què es veu la col·laboració entre dones, aquest caràcter cooperatiu. Hi ha el que podríem anomenar, amb totes les precaucions del món, la primera manifestació feminista: una llei del segle III aC posa moltes limitacions a l’exhibició del luxe i elles es rebel·len i surten a protestar en un espai tan masculí com el Fòrum de Roma. O el rapte de les Sabines, que és un enfrontament entre dues comunitats en què les dones utilitzen estratègies de persuasió, de cooperació…
—M. O.: També tenim exemples que responen més al model masculí, sobretot reines que volen preservar el poder per als seus fills o per a elles. És el cas de Semíramis, entre el mite i la història. És la reina de Nínive, ocupa el tron quan es mor el seu marit i s’hi vol quedar. Té relacions amb homes, però els mata perquè sap que si es torna a casar tornarà a quedar-se en segon pla.

—El mite de la mantis religiosa… 
—M. O.: Quants homes no han acabat matant parelles i no ha passat res? Però si ho fa una dona és una femme fatale. Són formes de poder i lideratge utilitzades pels homes sense que els passi tanta factura com a les dones, que són criticades pel seu comportament sexual.
—G. P.: Com més s’allunyen d’aquest paradigma de matrona ideal i més transgredeixen espais masculins, més criticades. I el cas paradigmàtic és el de Fúlvia, una dona que participa en una guerra i assumeix el rol masculí. De fet, l’anomenen Dux Femina. S’enrola a l’exèrcit, s’ocupa de l’aprovisionament… Les fonts diuen que, de dona, només en tenia el cos. És de les més criticades perquè entra en un àmbit tan masculí com el de la milícia.

“Les formes de poder i lideratge utilitzades pels homes no els passen tanta factura com a les dones”

—I, segons que expliqueu al llibre, ho va ser de manera completa, anava vestida com un general i seguia aquest paper al peu de la lletra.
—M. O.: Sí. També hi ha l’exemple d’Artemísia d’Halicarnàs a la batalla de Salamina. Heròdot explica que era l’única dona que anava al capdavant d’un estol de vaixells, i que ho va fer molt bé i amb molta astúcia. Va poder fugir, sobreviure, dins la flota persa. El rei persa va dir: “Els meus homes s’han convertit en dones i les dones en homes.” S’havien capgirat els rols.

—Com s’ho feien, aquestes dones, per desobeir els mandats femenins? 
—G. P.: De vegades és per la incapacitat dels marits. Els marits més coneguts de Fúlvia són Clodi i Marc Antoni, que, amb les estades a Egipte, és una persona completament absent. El gran oponent de Marc Antoni, Octavi, comença la carrera de desprestigi. Ella, d’alguna manera, ve a omplir el forat deixat per Marc Antoni. Assumeix les regnes de la guerra de Perusa, entre Octavi i Marc Antoni, perquè el seu marit és amb Cleòpatra. Defensa els interessos de la comunitat per la ineptitud d’un marit que és fora.
—M. O.: Les dones acostumen a aparèixer en moments de crisi, sigui política, social, en conflictes entre ciutats, guerres en què els homes són al front i hi ha un atac… Qui queda a la ciutat? Dones, nens i gent gran. Les dones s’organitzen perquè veuen que acabaran violades, venudes o mortes.

—I prenien la paraula malgrat que el silenci per a elles fos la norma.
—G. P.: En el cas de Roma, veiem una dona en un àmbit considerat masculí com la seu judicial. És l’oradora Hortènsia, que s’erigeix en defensora d’una col·lectivitat de dones que protesten perquè els volen gravar el patrimoni quan falten diners causa de les guerres. Ella les defensa, i el que destaquen les fonts són les seves qualitats en oratòria. No li estalvien elogis, però es troben obligades a recordar que era la filla d’un gran orador, Quint Hortensi, i que les seves paraules eren dictades pel seu pare. També que era una pena que aquestes qualitats les hagués heretades la filla, i no pas els fills. La veu pública de les dones és una veu sovint criticada, menystinguda. Si podien estar recloses, millor. Tot i que també hi ha lideratges exèrcits des de l’àmbit domèstic.

“La veu pública de les dones és una veu sovint criticada, menystinguda”

—Per exemple?
—G. P.: Una de les dones que volen saber què passa en un moment determinat és la d’un dels assassins de Juli Cèsar, Brutus. Té una conversa amb el seu marit en un espai tan íntim com la cambra nupcial. Demostra un sentit cívic superior, més coratge, i li diu que li expliqui què passa. Li ho explica i per tant és partícip d’un assumpte polític transcendental. Quan assassinen Juli Cèsar ella intenta buscar el seu marit i les fonts la veuen tan trasbalsada que diuen que perd la capacitat de parlar. Ens vénen a dir: “Ja torna a la normalitat.” Perquè la normalitat és això, que elles no parlin gaire en públic.

—Com s’ha interpretat històricament la influència de les dones en l’àmbit íntim? Pot ser ambivalent: per una banda és una manera d’exercir el poder; per una altra, és fàcil de caure en aquest tòpic misogin de la dona manipuladora que fa anar l’home per on vol. 
—M. O.: Si la dona no pot exercir públicament el poder, intenta influir sobre l’entorn. Si els autors estan d’acord amb la influència que exerceix la dona, la lloen, però si hi estan en contra, diuen que manipula. Sempre s’ha vist Marc Antoni com a manipulat per Cleòpatra, s’ha dit que quan va arribar a Egipte va entrar en un món de luxe i disbauxa que li va fer perdre el nord. Però Cleòpatra, les fonts ho reconeixen, era una dona enormement intel·ligent i poliglota. No era particularment guapa, però era molt seductora amb la parla. Ella només intenta defensar el seu regne amb les eines que té a l’abast. Si això vol dir embolicar-se amb Juli Cèsar o Marc Antoni, ho fa. Roma és una amenaça per a ella i, per a Roma, Cleòpatra és l’enemic, i per tant no la deixen bé.
—G.P.: Contrasta amb el cas de Zenòbia, la reina guerrera de Palmira, que intenta controlar el comerç entre l’imperi persa i Roma. Se sent hereva de Cleòpatra, però en canvi serà ben considerada per les fonts. Les reines estrangeres, com Dido o Semíramis, són molt més ben vistes. L’element femení s’associa a l’element bàrbar. Feminitzar l’element bàrbar és desprestigiar-lo. Això hauria d’afectar també Cleòpatra, però ella és la gran enemiga de Roma.

“Sempre s'ha vist Marc Antoni com a manipulat per Cleòpatra”

—Ella és el paradigma de l’estigma del poder femení per mitjà de la sexualitat, del mite de la femme fatale?
—M. O.: N’és un exemple, però n’hi ha molts. De Semíramis s’acaba dient que s’embolicava amb un cavall. O en el cas d’Artemísia d’Halicarnàs, que Heròdot diu que té una gran capacitat d’anàlisi i estratègia militar. Les fonts posteriorment diuen que va acabar suïcidant-se per la follia d’amor. Aquesta imatge que les dones es deixen endur pels sentiments i no són analítiques, no són capaces de governar. Són visions ambivalents que tenen l’objectiu de desprestigiar les dones que han exercit un poder, cosa que encara passa.
—G. P.: Per exemple, durant la pandèmia, Boris Johnson va cometre molts excessos, i va ser criticat, però no amb la mateixa virulència que va ser criticada la primera ministra finlandesa, Sanna Marin, simplement perquè havia assistit a una festa. Les crítiques són més furibundes quan afecten dones amb poder, i no pas homes.

—Si, a més, s’hi introdueix aquest element de la dansa, del gaudi o del cos, les acusacions de frivolitat són més habituals?
—M. O.: Hi ha la idea que no es pot tenir tot. Si gaudeixes de la intimitat i de la vida, aleshores no busquis la vida pública. I si vols una vida pública, aleshores renuncia a la resta. En el cas dels homes això no es fa.
—G.P.: Hi ha el cas de Terència, la dona de Ciceró. Quan ell se’n va a l’exili, ella gestiona un patrimoni personal amb què manté la família. Li és reconeguda una qualitat típicament masculina, el coratge, i és benvista perquè compleix unes altres qualitats típicament femenines, el paradigma de matrona romana ideal.

—Hi ha més paral·lelismes que es puguin fer amb l’actualitat? El debat sobre si el lideratge femení és, necessàriament, diferent del masculí, és ben present.
—M. O.: En un entorn patriarcal, androcèntric, moltes vegades les dones aconsegueixen d’influir si s’alien. Això defineix força el lideratge femení, que busca molt la persuasió, l’habilitat de la parla. Jocasta intenta separar els seus dos fills, Etèocles i Polinices, mentre s’enfronten. Els diu: “Mireu-vos als ulls, vegeu que sou germans i parleu.”
—G. P.: Potser perquè hem estat educades per tenir cura dels altres desenvolupem uns mecanismes de sensibilitat més afinats. Són lideratges que no són ni millors ni pitjors, però són més horitzontals.
—M. O.: Més capaços d’alternar l’activitat i la passivitat. En moments de crisi fan un pas endavant i després tornen a la seva vida.
—G. P.: També ho veiem ara. Lideratges que en un moment determinat són ocupats per una dona, però que quan acaben passen a un segon pla sense dificultats. Als homes de l’antiguitat i també als actuals els costa, un cop deixen el poder, de romandre passius.

“Als homes de l'antiguitat i també als actuals els costa, un cop deixen el poder, de romandre passius”

—No parlem pas de diferències produïdes per qüestions biològiques, sinó socials.
—G. P.: Exacte, culturals. També hi ha el cas d’una colla de dones suplicant a Coriolà, un líder romà que s’ha passat a l’exèrcit enemic i és a les portes de Roma. La mare fa un discurs ple de sentiments en què diu: “Trepitjar la ciutat de Roma és també trepitjar aquest ventre que t’ha infantat.” Hi ha un punt d’emotivitat en aquest lideratge que potser no és en els lideratges masculins. És una mesura de pressió que tenen per aprofitar aquestes poques escletxes que el poder els permet.

—Es criminalitza l’emocionalitat en la política?
—G. P.: Es continua criminalitzant. Durant la pandèmia, la consellera Alba Vergés va tenir un moment de feblesa i se li va recriminar el mateix que es recrimina a les fonts clàssiques: que hagués demostrat els seus sentiments, associats a la feblesa. Malament el dia que no puguem mostrar-los! Acabarem modelant un lideratge exactament sobre el patró masculí.
—M. O.: És com negar que tenim una vida completa… En canvi, quan els futbolistes s’acomiaden, ploren, i tothom aplaudeix. En això segurament hem guanyat, es deixen aflorar més aquestes coses.
—G. P.: Hem avançat molt, però hi ha molt de marge de millora. Cal integrar aquestes figures femenines a les aules. No pot ser que la història s’expliqui des d’una perspectiva essencialment masculina.

—També caldria derruir aquest mite que diu que les dones van estar recloses a casa sense fer res durant segles.
—M. O.: És mentida, les dones han treballat sempre. Les primeres fonts gregues ens documenten centenars de dones treballant en la indústria tèxtil, i alguna liderant equips. Amb el temps s’han desenvolupat línies d’investigació que ens han permès rellegir els textos amb uns altres ulls. I veus que hi eren, però ningú no les veia.

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha ordenat una investigació independent sobre el dispositiu de seguretat durant l’atemptat contra Donald Trump. En una breu declaració davant els mitjans, ha anunciat també que ha ordenat a la directora del Servei Secret, Kim Cheatle, una revisió de les mesures de seguretat de la Convenció Nacional del Partit Republicà que comença demà a Wisconsin, a la qual Trump preveu d’anar per ser ratificat com a nominat final del partit a la Casa Blanca.

Biden ha completat la compareixença amb una crida a la unitat del país i ha expressat el condol a la família de l’espectador mort en el tiroteig contra Trump, l’ex-bomber Corey Comperatore, i el suport a les famílies dels dos assistents, encara no identificats, ferits i en estat crític.