Vilaweb.cat

Pere Calders, cròniques del periodista ocult

‘Els escriptors catalans compten amb un avantatge reconfortant: la fidelitat a l’idioma els justifica més enllà del fet (d’altra banda indefugible) d’haver de guanyar-se la vida. Hi ha amargors i desenganys, una lluita incerta, un desig molt humà de veure reconeguts de seguida els mèrits de cadascú (en etapa d’aspiracions o de maduresa), sense parar massa esment que els altres tenen el dret de prendre-s’ho amb calma, d’acord amb uns criteris i uns gustos de lector. Al capdavall, la normalització a la qual aspirem i suposant que l’aconseguim, farà que les coses siguin així. L’avantatge és que escriure en català, encara que no sigui un negoci, contribueix a salvar-nos com a poble, fins i tot quan no se’n pot fer una font d’ingressos en metàl·lic.’  Així acaba un article de Pere Calders publicat al 9 Nou, el 3 de juliol de 1981, un article en què assegura que escrivint en català és gairebé impossible de guanyar-se la vida, però que això també passa en castellà i fins i tot en anglès als Estats Units.

Pere Calders (1912-1994) és un dels escriptors fonamentals de la nostra literatura. Conegut sobretot pels seus contes, on apunta diverses maneres d’interpretar la realitat, Calders també va ser un periodista d’opinió excel·lent. Va escriure més de dos mil articles per a mitjans d’allò més variats, sempre amb una lucidesa envejable i amb una contundència notable. I amb un punt de llibertat i clarividència que sorprenen tant per l’època en què s’escriviren –molts texts es van publicar quan tornà de l’exili mexicà i per tant encara sota la dictadura franquista– com per l’actualitat que desprenen, llegits avui dia. Una setantena d’aquests texts i sis relats breus han estat seleccionats per Diana Coromines per confegir un volum important, Sobre el feixisme, lexili i la censura (Rosa dels Vents), que ens mostra el Calders més combatiu i preocupat.

Segons que diu Coromines en el pròleg, ‘aquesta antologia recull una setantena d’articles dels prop de dos mil que va escriure entre el 1933 i el 1994, i una selecció de sis contes. Són una proposta per llegir la història del segle XX i trobar-hi claus per entendre l’època actual, al voltant de tres eixos que recorren l’obra de Calders. El primer és la intuïció de l’apocalipsi; el món occidental s’apropa a una cruïlla i Catalunya és el banc de proves on s’assagen les grans tensions europees. Un segon eix és la censura. Calders és un dels pocs escriptors que, de manera regular, passa el cotó per la superfície bruta de la Catalunya ocupada i en deixa al descobert les misèries: l’autocensura i estretor de mires intel·lectual […]. El tercer eix és el lligam amb l’imperi, que sempre hi és present però que agafa consistència concreta en els articles de teoria literària, de llengua, d’art i de cultura, que van al centre de la identitat i de la història i mantenen la continuïtat del món català com a opció actual, rescatada del mar de la totalitat de mons possibles.’

Cal recordar que una de les etapes vitals de Calders va vinculada directament amb la guerra de 1936-1939. El 1936 ja havia publicat la primera novel·la i, juntament amb Avel·lí Artís Gener, ‘Tísner’, dirigiran l’Esquella de la Torratxa, on publiquen tot de ninots d’allò més significatius: en un, una parella passeja per la carretera de l’Arrabassada, troben un cadàver i diuen que s’hi ha fet una costellada. Tot i que el dibuix és del 1937 i parla de les purgues a la rereguarda, és inevitable de pensar que tant Calders com Tísner  se la jugaven perquè era una manera també de recordar i denunciar la mort del periodista Josep Maria Planes, assassinat pel membre de la FAI Justo Bueno precisament pels seus articles ‘Els gàngsters de Barcelona’, on denunciava els pistolers del sindicat anarquista i les seves pràctiques al marge de la llei, tot just feia un any.

Calders haurà de travessar el coll d’Ares, com tants catalans, acabada la guerra. Aconsegueix fugir del camp de concentració francès on era internat i al final embarca cap a Mèxic, on estarà ni més ni manco que vint-i-tres anys. Quan torna a Catalunya, el 1962, es troba una situació terrible d’endarreriment i de censura i autocensura, com explica Coromines. ‘Més de dues dècades de franquisme havien fet que els discursos intel·lectuals tinguessin mordassa doble: la de la censura del règim i la d’unes elits catalanes hipòcrites, provincianes i segrestades per idearis monolítics.’ Un dels moments més interessants i en què més intensament es viu això és quan apareix el llibre Els altres catalans, de Francesc Candel, el 1965. Ell decideix de ressenyar-lo i li cau al damunt una allau de crítiques simplement pel fet de dir que caldria ajudar el sud de la península a desenvolupar-se per evitar una immigració ‘que no surt de franc. Ni pels que emigren, que acaben vivint en barraques, ni per la capital del país, que d’un dia per l’altre rep una massa social que difícilment pot absorbir sense posar en perill la llengua i la cultura’. I és clar, això no va agradar gens a gairebé ningú a la Catalunya de l’època.

Calders també ho aprofitarà per criticar durament Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, llavors factòtums editorials i acadèmics, per la seva fixació en el realisme històric que tant va constrènyer la literatura catalana. Aquesta actitud endarrerí notablement la publicació de l’obra de Calders, com també la de Perucho i Manuel de Pedrolo, entre més, en un clar exemple de mandarinatge cultural de primer ordre.

Els articles de Calders en època democràtica també són enlluernadors. La seva capacitat d’anàlisi passa del general al particular i a la inversa. Per exemple, està molt enutjat pel fet que les empreses vulguin passar pel banc els rebuts ‘per a major comoditat’, perquè això implica que si hi ha cap reclamació s’ha de fer a posteriori i que s’han de pagar comissions que, lògicament aniran a càrrec del consumidor, com explica molt encertadament i com ha passat clarament de llavors ençà. Però aquest Calders també pot escriure i encertar l’ascens de Rússia i de la Xina i la independència de les repúbliques bàltiques, o parlar sobre la guerra als Balcans, com correspon al lector ben informat que consumia premsa a bastament i que tenia una àmplia capacitat d’anàlisi.

La selecció d’aquestes setanta peces també ajuda a garbellar el gra de la palla. No sempre un articulista prolífic pot mantenir el nivell excels. Aquesta agrupació temàtica i aquesta selecció de texts que no caduquen ajuden a donar un nou sentit i una nova perspectiva a l’obra d’un dels clàssics de la nostra llengua i demostren que Calders és molt més que un contista sensacional, també és un periodista que massa sovint ha quedat ocult per la resta de la seva producció.

The post Pere Calders, cròniques del periodista ocult appeared first on VilaWeb.

Els noms petits en minúscula

No hi va haver mai cap festa d’aniversari. Encara no havíem tornat a l’escola, res de convocatòries a companys de classe ni regals, doncs, més enllà de l’àpat familiar i unes espelmes que s’aplegaven en cap de setmana, que encara no havíem tornat a l’escola però el curs i la feina bé que ja havien començat. Si no ho has tingut mai, no ho pots enyorar. Gomet verd per a la nena entotsolada. Les vacances cuejaven a ca els avis, i folràvem els llibres nous, triàvem agenda i comprovàvem la tinta dels bolígrafs. La meticulositat de l’estrena.

Amb tres Verge a casa l’any comença al setembre, literalment. Aniversaris de dols, també, i aquella barreja de celebrar la vida i silenciar la mort, sense saber on ficar-la, amb tot de capses encara per desempaquetar, ni com encaixar-la, entre les corredisses dels nens que ja van sols i la taula de diumenge amb cadires plegables. Quatre setmanes bipolars entaforades en una liquadora i els quadernets d’estiu que s’han quedat a mitges.

Ara que ha començat la verema i amb prou feines hi ha cap cartutx de la cercavila abandonat en cap angle mort de carrer, passem la baieta pel balcó i sonen els clàxons dels tractors en fila, pagesos en vaga pel preu irrisori del raïm. El forn de pa ja ha obert amb horari d’hivern, hi haurà allò dels bons propòsits i les matrícules gratuïtes, i les rutines que ens fan funcionar, autòmats que anem tirant, mentre abracem de tant en tant la fugida de la quotidianitat per sentir-nos vius i fer que això valgui la pena. Com seríem si? Què hi fa. Som. I és això que compta. És això que tenim i prou.

Estenem les tovalloles ratllades i endrecem les engrunes de les vacances. Sí, tens casa i has fet vacances, assaboreix-ho. En dies que tants són foragitats de la ciutat on van créixer, en aquest precís instant la pau és sentir per la finestra un parell de veïnes grans que xerren amb la pressa de qui ha de condensar dos mesos d’estiu en un parell de minuts improvisats a la vorera. De tant en tant, algun cotxe i la remor de fons. Encara mandreja, la ciutat.

En qualsevol moment tornarà la voràgine, les notícies apocalíptiques i les batalles necessàries que no s’han aturat, perquè encara ens vulneren els cossos, abusadors impunes, i ens discriminen la llengua i engarjolen la dissidència. I bé, que volem, «radicalment, la llibertat». Alguns continuaran fent la viu-viu i uns altres continuaran picant pedra. Demà-passat tornarà a ser Onze i tornarem a sortir al carrer, sigui com sigui i peti qui peti, convocats els uns als altres i també per la cançó, com canta Feliu Ventura, i no serà demà-passat i prou sinó cadascun dels dies.

I malgrat tots els malgrats, benvolgut setembre, voldrem continuar estimant la vida a la manera d’Estellés, que el dia 4 hauria fet 95 anys i que ha aconseguit que es popularitzi una festa poètica arreu dels Països Catalans com, segurament, només ell podia agermanar. Veu del poble que també ens convocava, i ens empeny, ens emmiralla, ens bressola. Que és sorprenent el fet d’una cirera. Oi?

m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò

una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com passerell,
aquell melic,

com la primera dent d’un infant.

The post Els noms petits en minúscula appeared first on VilaWeb.

Sis i set de setembre: l’al·licient per a tornar-ho a fer

Qualsevol polític mitjanament culte sap que el passat, la història, és molt important. Generalment, el passat es pot llegir de moltes maneres i imposar la que tu vols o la que t’interessa és clau per a legitimar-te, per a legitimar el teu projecte o per a impedir que els altres et deslegitimen. Per això el recurs a la història com a explicació és tan poderós.

És evident que els gals no eren els avantpassats de cap nen nascut a l’hexàgon, però la fantasia presenta una França immortal que serveix un projecte polític concret. És clar que Guifré el Pilós no fou conscient en cap moment que assentava les bases d’això que avui en diem Catalunya i és documentat que la llegenda de les quatre barres relacionada amb els seus dits no apareix abans del 1551. Però és un mite instrumental i funciona. Espanya, al seu torn, no és ni de bon tros la nació més antiga del món ni existia abans de la constitució de Cadis, i encara… I ni tan sols té les fronteres més inamovibles i antigues del món, com defensen uns quants indocumentats –oi que no sabíeu que la frontera actual data del 1984?

La cosa és generalitzada, i abundosa, arreu. Quan algú es vol definir parla del passat, aprofitant-se’n per trobar una projecció de futur. Fixar la fotografia és guanyar molt, perquè arriba un punt que tothom parla d’orella, bé perquè ningú no ha viscut els fets, bé perquè les coses s’obliden. Els llibres no. Ni els diaris, posem per cas.

Especialment, quan passen coses definitòries és quan veus un interès més gran per a dibuixar l’esdeveniment encarat en una direcció, amb una intencionalitat. Marchena i els seus treballen a destall per a aconseguir que en el futur ningú no discutesca la seua fantasia, segons la qual el Primer d’Octubre va ser una orgia violenta de l’independentisme català. I en la mateixa línia aquest cap de setmana hem hagut de sentir i llegir –de fet, hem hagut de suportar– tot de versions interessades sobre què passà el 6 i el 7 de setembre de 2017 al Parlament de Catalunya, durant l’aprovació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat.

Què va passar s’explica en un tres i no res. Crec que fou Mireia Boya que digué, molt encertadament, que aquells dos dies per primera vegada es va enderrocar peça per peça l’edifici de la transició postfranquista. Poca broma, doncs. I si hi esteu d’acord, com hi estic jo, reivindiquem-ho, reivindiquem positivament aquells dies i tot allò que es va fer. Amb independència de què passàs després, i amb orgull. Perquè calia fer-ho i per això havien estat votats aquells diputats. Perquè ho van fer, encapçalats per una presidenta Forcadell que aquell dia va lluir a una gran altura, i perquè van assumir els riscs que les amenaces de l’espanyolisme deixaven ben clares i que després es feren efectives. Però sobretot reivindiquem-ho perquè aquest és el camí i no n’hi ha cap més: el trencament organitzat, serè i directe amb la legalitat espanyola. D’allà ve el triomf del Primer d’Octubre i del dia 3, l’agònica –però imprescindible– declaració d’independència del 27 i les victòries electorals de l’independentisme després del 155, començant per l’extraordinària bufetada al règim que va ser ja el 21-D. Que la interpretació de la història no us esborre els fets de la memòria i que siga l’al·licient –perquè ja ho vàrem fer– per a tornar-ho a fer.

 

PS. Avui el diari ve carregat.

Entre altres articles destacaré que Josep Rexach ha entrevistat el president. de CECOT, Antoni Abad, que parla sense pèls en la llengua, des d’una posició molt singular.

I els recomanaré especialment Joan Ramon Resina («Invocar el diàleg ja sols serveix per a quedar bé a ulls dels qui miren d’esquitllentes, dels qui miren sense veure-hi i sense voler-hi veure») i Bel Zaballa («En qualsevol moment tornarà la voràgine, les notícies apocalíptiques i les batalles necessàries que no s’han aturat, perquè encara ens vulneren els cossos, abusadors impunes, i ens discriminen la llengua i engarjolen la dissidència») que ens regalen dues opinions més que interessants que Biel Mesquida completa amb el seu singularíssim Closcalletra.

I m’agradaria cridar-los l’atenció sobre la peça de Xavier Montanyà, que ens redescobreix Ramon Acín, ànima i mestre àcrata de Buñuel i Ponzán.

Finalment, si el tema els interessa, jo mateix he escrit les meues impressions d’aquest cap de setmana a Hong Kong, on ha quedat clar que la lluita no s’acaba amb la retirada de la Llei d’Extradició, com pretenien el govern local i el xinés.

Aquest diari el fem gràcies al suport dels més de 15.000 subscriptors que ens permeten crear un producte de qualitat, distanciat del sensacionalisme imperant, que és líder en la premsa catalana i que pot aguantar els embats en contra fins i tot del mateix govern de la Generalitat.

Si podeu gastar cinc euros al mes en ajudar-nos aneu ací i entrareu a formar part de VilaWeb. Si no podeu gastar-los no patiu: som contents de que ens llegiu perquè la nostra feina és per a tots i volem que arribe a tots, als qui ens podeu pagar i als qui no.

The post Sis i set de setembre: l’al·licient per a tornar-ho a fer appeared first on VilaWeb.

L’abat de Montserrat torna a demanar perdó a les víctimes d’abusos sexuals i descarta deixar el càrrec

El pare abat, Josep Maria Soler, seguirà al capdavant de Montserrat. Malgrat que un dels denunciants dels abusos sexuals, Miguel Hurtado, n’hagi demanat la dimissió, en entrevistes a ‘TV3’ i ‘La Vanguardia’ Soler ha deixat clar que compta amb el suport del Vaticà. Durant la seva homilia d’aquest diumenge, ha tornat a demanar públicament ‘perdó’ a les víctimes. Ha reconegut estar ‘consternat’ i ha lamentat els ‘pecats’ i ‘les febleses’ de l’església. Per tot plegat ha anunciat que milloraran ‘els mecanismes de protecció de menors’, ja existents a Montserrat.

Montserrat conclou la investigació i demana perdó pels abusos sexuals a menors de dos monjos

L’abat ha pronunciat les paraules davant d’una basílica plena i coincidint amb la celebració de la diada de Montserrat. Dos dies després de fer-se públic l’informe de la comissió que ha investigat els abusos sexuals, ha volgut expressar la seva ‘consternació en conèixer el mal que es va fer.’ Ha reconegut que van fallar els mecanismes de ‘prevenció i control’, un fet que, ha recalcat, se solucionarà, ‘en un termini breu’, millorant i augmentant ‘els mecanismes de protecció de menors ja existents.’

L’abat, que ha assegurat que des de l’abadia, condemnen ‘d’una manera absoluta qualsevol tipus d’abús a menors’, ha subratllat que lluitaran ‘amb fermesa contra una problemàtica tan greu que afecta tota la nostra societat.’El màxim responsable de Montserrat ha posat el monestir a ‘disposició de les víctimes per acompanyar-les, si ho desitgen, en el seu sofriment i en la seva recuperació emocional.’ I ha tancat l’homilia encomanant-se a Déu perquè ‘les ajudi.’

Suport de la Santa Seu

Miguel Hurtado, la primera víctima a denunciar al monjo Andreu Soler pels seus abusos, va demanar la dimissió del pare abat després de transcendir l’informe de la comissió. En les entrevistes als mitjans, el responsable de Montserrat ha assegurat que no ho farà. ‘La Santa Seu, per mitjà del nunci, em va transmetre que no havia de dimitir’, ha explicat a ‘La Vanguardia’.

Un gerro trencat

En el rotatiu, el pare abat explica que ha parlat directament amb dues de les víctimes d’Andreu Soler i té pendent fer-ho aviat amb una tercera. Entén que els successos, ‘han fet mal’ a l’església.’És com quan s’ha trencat un gerro: encara que el puguis tornar a pegar sempre es notarà que s’ha trencat’, diu.

Josep Maria Soler reconeix a ‘TV3’ que ha viscut la investigació ‘amb dolor’, però també amb ‘serenitat’ perquè quan Hurtado va explicar-li els fets, mig any després que arribés Montserrat, va actuar ‘amb consciència’ i va allunyar al monjo Andreu Soler de Montserrat. Reconeix, però, que quan va parlar amb el monjo semblava que tot plegat no fos veritat. Ara, ‘sentint el testimoniatge de les víctimes, arribes a la conclusió que realment ha estat una cosa molt greu’, ha dit.

El segon abusador

L’informe de la comissió ha revelat un segon abusador a Montserrat, el monjo responsable de l’escolania als anys 60, que hauria abusat de dos menors. Després de la investigació, el pare abat explica a ‘TV3’ que hi ha parlat. ‘Està molt dolgut i ha demanat perdó’, ha assegurat.

The post L’abat de Montserrat torna a demanar perdó a les víctimes d’abusos sexuals i descarta deixar el càrrec appeared first on VilaWeb.

Les portades: Entrevista a Quim Torra i ‘Les retallades esquerden el discurs reivindicatiu del nou Botànic’

Avui, 8 de setembre de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: Entrevista a Quim Torra i ‘Les retallades esquerden el discurs reivindicatiu del nou Botànic’ appeared first on VilaWeb.

Les grans sorpreses

El banc danès Jyske va anunciar fa unes quantes setmanes que començaria a oferir als clients hipoteques a deu anys a un interès negatiu del –0’5%. És a dir, demanaràs diners, i te’n faran tornar… més pocs. Llegeixo que en aquesta nova proposta paradoxal, el banc hi guanyaria diners si l’economia danesa, en comptes de caure en la inflació (cada cop les coses valen més), queia en la deflació (cada cop les coses valen menys). És a dir, els diners que el client va tornant al banc cada vegada permetrien de comprar més coses. En tot cas és realment bonic de veure: deixes diners i te’n tornen més pocs.

Aquest fenomen (castigar per deixar diners) ja fa tres anys que dura entre bancs. És ara que arriba a la gent. Del 2016 ençà a Europa quan els bancs deixen diners als altres bancs no hi guanyen diners, n’hi perden. Això passa perquè el Banc Central Europeu va establir un euribor negatiu (l’euribor és la taxa del que cobren els bancs per deixar-se diners). La teoria diu que el BCE va fer-ho quan es va adonar que els bancs es limitaven a deixar-se diners els uns als altres. I el BCE volia que els bancs deixessin diners a la gent, no als altres bancs. Volia que els diners circulessin, que la gent en demanés, que hi hagués consum. Va ‘castigar’ els bancs que tenien els diners adormits, o que se’ls deixaven entre si. Si deixes diners als altres bancs, et castigo.

Com que hi ha hipoteques que es calculen amb l’euribor, ja fa tres anys que els bancs s’inventen comissions als clients. Recuperen amb les comissions allò que perden amb l’euribor. Un cas semblant es va anunciar ahir. L’Ajuntament de València ha demanat un préstec a CaixaBank basant-se en l’euribor, cosa que vol dir que l’ajuntament hauria de tornar més pocs diners dels demanats. Per això el banc hi ha inclòs una clàusula zero. Aquesta clàusula diu que l’ajuntament no rebrà en cap cas interessos pel fet de demanar diners.

Governadors de bancs centrals de tot el món es van reunir fa poques setmanes als Estats Units. La bíblia capitalista Financial Times ho exposava així: ‘La sensació entre els governadors dels bancs centrals reunits a Jackson Hole és que les coses no tornaran a ser mai més iguals (…) Els tipus d’interès no tornaran a apujar-se i el paper del dòlar com a refugi i com a gran divisa d’intercanvi és sota sospita. Els responsables van reconèixer que havien arribat a un punt d’inflexió en la manera de veure el sistema global. Ja no podien basar-se en les eines que fins ara feien servir per guiar l’economia.’

Històricament s’ha considerat que els governadors dels bancs centrals eren els grans responsables de la marxa de l’economia, i la gent buscada per a buscar solucions. Ara aquests homes diuen que no. Que ells, i les seves eines, potser no podran resoldre res. És realment xocant de veure els intents que fan perquè consumim més. Els intents fallits que fan perquè els diners circulin. No acaba de funcionar, la cosa. I els experts ara diuen que tornarem a tenir recessió i que l’únic dubte és de quina intensitat.

Potser aquesta és la gran sorpresa, i diferència, entre la crisi del 2008 i la que sembla que s’acosta. El 2008 els experts encara s’atrevien a vendre’ns seguretat. I que tot era controlat. Ara, ja accepten, si més no, que van perduts. Sempre és un pas.

The post Les grans sorpreses appeared first on VilaWeb.

Torra obre la porta a no assistir al judici al TSJC

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha obert la porta a no assistir al judici per desobediència a la Junta Electoral espanyola (JEC) que es farà al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) els dies 25 i 26 de setembre i que coincideix amb el debat de política general al parlament. En una entrevista a El Punt Avui Televisió, Torra ha obert la possibilitat de no assistir-hi perquè vol actuar seguint un ‘respecte escrupolós’ als ‘drets humans, civils, socials i polítics de tothom, inclòs els del president de la Generalitat’. El cap de govern ha reconegut que no assistir a la sessió seria practicar desobediència civil. ‘No anar-hi seria posar de manifest que a l’estat espanyol t’has de plantar’, ha subratllat.

Concretament, Torra ha parlat de confrontació democràtica davant d’un estat espanyol ‘autoritari’ i ‘repressiu’ que utilitza tots els seus poders. ‘Per això estem confrontats, ho estem democràticament, de manera no violenta, utilitzant les armes de la desobediència civil’, ha recordat. El president de la Generalitat ha lamentat un cop més la ‘imparcialitat’ del procediment judicial derivat dels llaços grocs durant la campanya electoral del 28-A i ha pronosticat que la decisió de la seva inhabilitació està presa. ‘És impossible que amb un tribunal imparcial, just i rigorós això passés. Però està jutjant la justícia espanyola, tots sabem el que persegueix’, ha lamentat. D’altra banda, preguntat per si voldria ser candidat en unes possibles eleccions catalanes, Torra ha dit que faria ‘allò que fos útil’, però ha avisat que només ho faria si l’objectiu fos la independència i no més autonomia. ‘No he renunciat mai que, si cal, per seguir avançant cap a la independència, ser on calgui’, ha dit.

De la possibilitat d’un govern de concentració, Torra ha vist amb bons ulls que s’enriquís el govern amb ‘altres personalitats, ampli d’espectre’. És un escenari que pel president seria ‘lògic que succeís’. Ha constatat que l’important és ‘marcar un camí, fer-lo fins al final i assumir-ne totes les conseqüències’. Durant l’entrevista, Torra ha defensat la cohesió del govern i ha demanat enfortir-lo amb un pressupost i un ‘horitzó clar’ compartit amb la societat civil. No ha dubtat que el vice-president del govern, Pere Aragonès, aconseguirà tirar endavant els comptes i per això ha descartat que calgui parlar d’una moció de confiança. Ha apel·lat a l’esperit de l’1-O i a la ‘solidaritat’ i ‘generositat’ republicana i que no hi hagi confrontació entre les diferents formacions independentistes.

‘Hem de posar la independència al centre i avançar’

Torra també ha insistit en la importància de recuperar la independència com a fita en una entrevista al programa FAQs de TV3, on s’ha remès al lema de la Diada de l’11-S de l’ANC, ‘Objectiu: independència’. ‘Hem de posar la independència altra vegada al centre i avançar’, ha assegurat el president de la Generalitat, que ha considerat que aquest ha de ser l’horitzó de l’independentisme després de la sentència del judici contra el procés. A més, també ha apostat per unes ‘institucions fortes’, així com per l’aprovació del pressupost per al 2020, com a ‘solució als dies que vindran’. Pel que fa a la mobilització popular, i en concret, a la nova iniciativa Tsunami Democràtic, Torra ha assegurat que dóna suport tot allò que es digui ‘democràtic’ i ha afirmat que és ‘prou evident’ que qualsevol acció dels catalans serà sempre ‘escrupolosament democràtica’.

The post Torra obre la porta a no assistir al judici al TSJC appeared first on VilaWeb.

Francesc Marc Álvaro: ‘Tots els independentistes han de pensar el mateix?’

El periodista Francesc-Marc Álvaro (1967) acaba de publicar nou llibre: Assaig general d’una revolta (Editorial Pòrtic i Galàxia Gutenberg). És el novè llibre d’aquest conegut analista polític, professor de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, i col·laborador de La Vanguardia des de fa gairebé vint anys. Marc Álvaro es declara independentista ‘sense fonamentalismes’ i en el llibre fa una anàlisi crític del procés independentista. Troba un error haver fet el referèndum del Primer d’Octubre, creu que la via unilateral és impossible, els plens del sis i el set de setembre, un greu error, i troba un biaix antipolític en el moviment. Marc Álvaro rep al periodista de VilaWeb, antic alumne seu, al bar de la Facultat on ensenya.

—Dieu que l’autor del llibre té un punt de vista. Quin?
—No me n’he amagat mai. Aquest és un llibre escrit per un periodista català partidari de la independència sense fonamentalismes. I que vol obrir escletxes de dubtes. A mi m’agradaria que hi hagués un llibre semblant però fet per un partidari de la unitat d’Espanya.

—Tesi: els independentistes no han estat realistes, ni pragmàtics, ni polítics. Quina seria una estratègia realista?
—Una de les tesis del llibre és que des del minut u el procés té un biaix antipolític. És a dir, prescindeix del drive de la política: el temps. En política a vegades s’ha d’anar a poc a poc, i a vegades s’ha d’anar de pressa. El que fa el procés és decidir un dia que anirà de pressa i no qüestionar-se mai més aquest axioma. Per exemple a les eleccions del 27-S es diu: això es farà en 18 mesos. I aquí és culpable tothom: el Mas, Junqueras, partits, entitats, tothom.

—He anat a buscar l’article que vau fer l’endemà del 27-S del 2015. Guanya la il·lusió. Hi dèieu això: ‘El sobiranisme ha obtingut un mandat democràtic clar per obrir la porta a la independència’.
—Per obrir la porta a la independència sí. Però no per fer-la. Obrir la porta no vol dir que puguis transitar el camí. Em remeto al pròleg del llibre Perquè hem guanyat, on deia que la majoria independentista assolida a les eleccions considerades plebiscitàries ‘necessita més múscul per garantir que, finalment, podrem saltar la paret’. Això no es volia sentir ni es volia admetre.

—Critiqueu el pensament màgic. Demanar un referèndum pactat és pensament màgic?
—Els marcs de possibilitats ens diuen dues coses. Que la independència unilateral és impossible i el referèndum pactat, improbable. La via unilateral és impossible perquè si tenim la mateixa correlació de forces polítiques, majoria i estructura social que ara, és impracticable. I des del 2017 a ara, no hem crescut més. Estem en una situació que pot créixer.

—Si pot créixer, per què és impossible?
—Si vols, t’afegeixo: la via unilateral és impossible mentre no creixi i la correlació de forces canviï. Ja pensava que s’entenia.

—I el referèndum pactat perquè el veus improbable, i no impossible?
—En el context actual, si els actors no canvien molt, el veig improbable. Però amb uns altres actors, i amb una altra circumstància, i considerant que la cultura espanyola és la que és, però no estem l’any 1975 … tot dependrà. Per entendre’ns: nego la frase que diuen molts. És igual que tinguéssim el 80%. No. Amb el 80% el capteniment de l’estat seguiria essent fer-nos quedar dins Espanya, però haurien canviat les circumstàncies. L’independentisme no ha de fer insurrecció. Ha de fer política. I ha d’intentar governar. I governar bé. Jo la cultura política espanyola ja sé quina és. I quan no tens la possibilitat de fer una insurrecció o una ruptura el que queda és fer política. Ara, et pots trencar el cap a la paret tres vegades. Si ara volen repetir el que no es va aconseguir fer el 2017…

—El 2017 fracassa la unilateralitat o la negociació? Negociar no es va aconseguir.
—Bé. Hi hauria molt a parlar de com s’administren els temps.

—Un dels capítols que m’ha agradat més és el de la violència. Molt detallat amb la violència rebuda.
—Crec que els dirigents independentistes no va pensar ni un minut amb la violència. Més enllà de quan van veure arribar vaixells dels piolins. Malauradament crec que ha estat així. I em sap greu dir-ho: s’hauria d’haver fet una anàlisi més rigorosa i acurada del que significava que l’estat mantingués el control de la violència legítima. I que l’estat no deixaria que aparegués l’ordre nou, i una violència antagònica, que compensés l’altra. Cosa que no podia passar si no implicaves els Mossos. I els Mossos, com el judici demostra, no van entrar en aquesta lògica. No hi van entrar. Per tant no hi havia la possibilitat d’oposar la violència legítima de l’estat amb una violència aparentment legítima d’un estat naixent.

—Valoreu-me el Primer d’Octubre.
—Sé que vaig en contra de molts independentistes: el producte principal del Primer d’Octubre no és un mandat democràtic. És una recàrrega de legitimació tremenda, perquè el moviment independentista és la víctima de la repressió d’un estat que es presenta com a democràtic. Però no hi ha mandat democràtic. Que ens peguin no fa que el referèndum sigui bo.

—No l’hauríeu fet, el referèndum, veig.
—No. No l’hauria fet. No l’hauria fet sense garanties de reconeixement internacional. Clarament no l’hauria fet. Vam gastar una bala molt valuosa.

—Voldria que em comentéssiu persones que surten al llibre. Artur Mas.
—El seu principal mèrit és arrossegar determinats sectors cap a la possibilitat de la independència. El principal error és fer el pas al costat. Hauria d’haver convocat eleccions.

—Quim Torra.
—Em sembla una persona col·locada per a fer una feina molt difícil. Una feina vicària, en el sentit de delegada. Ho assumeix. I en fent-ho crec que desvirtua la naturalesa de la presidència i això és greu. La seva figura ens porta a un independentisme que no és exactament el que més pot representar un sentit més transversal. Torna a un independentisme més culturalista i més de les essències.

—Puigdemont.
—Per mi Puigdemont és un enigma. Té prou intel·ligència política, que la té, però acaba prenent decisions que el porten a carrerons sense sortida. M’estranya, perquè no és un ingenu polític. I ell sap perfectament quin és el seu paper. Víctima del tacticisme? Probablement. Víctima d’una cosa que travessa tot el procés, la por a ser acusat de traïdor? Crec que també és víctima d’això. Víctima del partidisme creuat? També.

—Graupera.
—Hi ha un fil d’un determinat independentisme que en un moment donat encarna el Carretero, Joan Laporta, López Tena i que l’última estriació és en Graupera, més sofisticada i elaborada, i amb vernís universitari i acadèmic. Un independentisme molt primari que ho basa tot en l’exaltació del xoc i d’una força que no es té.

—No veieu possible un partit independentista de dretes.
—No. El procés ha mogut l’eix cap a l’esquerra. Els hereus de l’antiga convergència es reclamen d’esquerres. Si escoltes a la gent de Junts per Catalunya, fan un discurs socialdemòcrata. Que és el que fa ERC. Socialdemocràcia. Però a la dreta no hi ha ningú.

—Potser sí que fa falta un partit de dretes independentista. Per què a Sant Gervasi i Tres Torres l’independentisme cau tant?
—Cau per què el tema del canvi i ruptura no el veuen, i les lleialtats són espanyoles. No per dreta o esquerra. I mira, van sortir uns que eren de dretes independentistes: Demòcrates. I van acabar a ERC. No ho sé, tu. Si la gent no manté les posicions. No eren aquests que havien de ser de dretes?

—Dieu que l’independentisme s’ha dividit entre els partidaris de votar sempre, i per sobre de tot (partidaris de Habermas) i els partidaris de la nació per sobre de tot, fins i tot de votar. I que el 6 i 7 de setembre demostra que els partidaris de votar perden. Home, el 6 i 7 de setembre, precisament, és la victòria del vot. Guanyen una votació en un parlament.
—Crec que no és això. El sis i el set es força de tal manera el reglament que acaba desfigurant la mateixa raó de l’empresa.

—Es força el reglament per poder votar.
—Sí. Però la decisió política de forçar-lo, o no forçar-lo, crec que forçant-lo, s’equivoquen. I no és que han volgut votar. És que l’independentisme incompleix la seva pròpia narrativa.

—La narrativa és votarem. Ho fan.
—El procés, que comença amb voluntat de ser molt inclusiu, parlant del dret a decidir, cada vegada va tancant més. I et vas quedant amb menys suport.

—Dieu que una víctima del procés ha estat el periodisme.
—Dic que, contra el tòpic, la primera víctima del procés no és la veritat, sinó la complexitat. La complexitat és mirar-se les coses amb matisos, enfocant angles morts i fent preguntes que ens són més incòmodes en els camps propis. Crec que l’independentisme, i no cal dir que l’unionisme també, li ha faltat sovint la capacitat de fer-se les preguntes més incòmodes. I que això ha estat letal pel mateix moviment.

—Pregunta incòmoda: això es pot fer sense morts? Podem arribar a la independència sense que hi hagi gent que mori davant l’agressió i violència de l’equip rival?
—Aquesta pregunta, que veig que fascina molta gent, a mi em produeix una gran prevenció intel·lectual. Perquè normalment se’n parla amb una frivolitat que hauria de qualificar purament idiota. Em sembla irresponsable i impròpia de qui té l’empresa de fer un estat nou. La societat catalana d’avui crec que en cap cas acceptaria, ni podria entendre, aquest tipus d’escenari que planteges.

—Francesc Marc Álvaro ha rebut pressions?
—En quin sentit?

—A l’hora de fer periodisme.
—No sé si t’ho creuràs o no, però jo he escrit aquest llibre amb total llibertat. I no m’han tocat una coma. Pel que fa a la meva feina als mitjans, principalment La Vanguardia, he tingut la sort que les posicions que jo he expressat, que no són les de la línia editorial, han estat respectades. Si em dius, hi ha hagut moments complicats a La Vanguardia? Sí. Els has viscut tu? Sí. Això què ha implicat? Faig opinió i per tant tinc la sort que això m’ha implicat menys. El drama del procés no és que hi hagi mitjans que siguin pro, i antiindependència. El problema és quan s’allunyen molt dels fets per sostenir línia editorial.

—Teniu la sensació que els independentistes us entenen poc, i llegeixen malament? Heu perdut amics?
—Mira. És una bona pregunta. Hi ha un moment que podria fer veure que les coses anaven molt bé. I fer una certa abstracció. I jo això no ho vull fer. Hi ha dues figures que són legítimes, però diferents. L’activista, i el periodista analista. La gent que és activista mantenen la moral de la causa. Passi què passi. I n’hi ha molts, d’aquests. Jo no he volgut ser un activista, malgrat estar a la Juta d’Òmnium, o ser partidari de l’objectiu. No m’hi veig. Sóc conscient que hi ha moments que dic certes coses que la moral de la tropa no digereix. Hi ha un moment que has de decidir si això et preocupa molt o poc. I jo he decidit que no em preocupa. Jo dic la meva. I perdona’m, la petulància. Hi ha gent que estarà més a favor que en contra, d’aquest llibre. I potser els d’en contra faran més soroll. Dius el que dius perquè escrius a Can Godó, em diuen alguns. I quin problema hi ha? Tots els independentistes han d’escriure al mateix diari? Tots els independentistes han de pensar el mateix?

—Voleu afegir res més?
—Hi ha un capítol que he tingut molt interès a incloure. El de les identitats. Justament perquè el moviment independentista no és identitari. Si no pro democràcia. Però això no vol dir que no afecti la concepció de les identitats a Catalunya. I m’he volgut interrogar què hem de fer amb la identitat quan parlem de sobirania. La tesi que sustento diu que un error greu de plantejament de l’independentisme és de pensar que el discurs de la república dels drets, i la república social (i em sembla intel·ligent que l’independentisme hagi parlat d’interessos i no de banderes) serà suficient. No ho ha estat. S’ha menystingut una cosa que és molt forta: les lleialtats de fons de tipus emotiu, irracional, sentimental. Una persona destacada de l’independentisme una vegada em va dir: jo defensaria la independència fins i tot si ens fa pobres. Ho vaig entendre. També hem d’entendre que hi hagi gent que vol Catalunya dins Espanya encara que vulgui dir menys possibilitats econòmiques. Hem de fer aquest exercici d’alteritat. I l’independentisme no l’ha fet. El meu llibre voldria ajudar a pensar als independentistes. El discurs dels interessos no esborra els vincles forts i lleialtats amb una entitat dita Espanya. L’independentisme dels interessos té un límit. L’independentisme ha d’explorar què demana trencar aquest límit.

The post Francesc Marc Álvaro: ‘Tots els independentistes han de pensar el mateix?’ appeared first on VilaWeb.

El cava s’esbrava

El sector del cava es troba trasbalsat i viu una època de redefinició i de canvis. La mala gestió i el seguit de despropòsits de les grans empreses cavistes, que han actuat només pensant en el benefici a curt termini, han sumit el sector en una crisi que finalment l’acabarà transformant.

En pocs anys, les dues grans empreses cavistes, Freixenet i Codorniu, propietat de dues grans famílies, han fet aigües i s’han venut a corporacions estrangeres. Freixenet a passat a mans de la companyia alemanya Henkell, que controla el 50,7% de l’accionariat, i Codorniu és ara del fons d’inversió americà Carlyle. A més, algunes de les marques que ofereixen un cava de més prestigi, associat a la qualitat, han tirat pel dret i han sortit de la DO Cava, creant dues organitzacions diferents. Una, sota l’etiqueta Clàssic Penedès, emparada per la DO Penedès, és liderada per Albet i Noya i aplega dinou cellers. L’altra, amb l’etiqueta Corpinnat, s’hi troben els exquisits  Recaredo, Gramona, Llopart, Torelló i fins a nou cellers. Totes dues iniciatives han iniciat negociacions per a una possible unificació i creació d’una nova denominació d’origen.

Per altra banda, les grans cavistes enguany han establert un preu per quilo de raïm tan baix (en alguns casos només es paga a 30 cèntims el quilo), que es troba per sota del cost de producció. Això ha indignat la pagesia i fet que els viticultors del Penedès hagin seguit l’aturada de collita i entrega de raïm als cellers, dijous passat, convocada per Unió de Pagesos de Catalunya, Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya i l’Associació de Viticultors del Penedès.

El preu del raïm està rebentat també per la política del ministeri d’Agricultura d’incrementar, sobretot fora de Catalunya, les hectàrees de vinya per la fer cava, que han passat de 33.000 a 39.000 hectàrees. Per als viticultors això ha fet que hi hagi una saturació de raïm al mercat, amb 72 milions de quilos més, i enfonsi encara més els preus. També el vi base per a fer cava ha caigut un 23% enguany, pels grans excedents existents.

El cava s’esbrava, els pagesos s’esbraven

I mentre el sector del cava s’esbrava, en el sentit de perdre força i credibilitat, els pagesos viticultors han decidit esbravar-se, en el sentit de desfogar-se, de fer-se sentir. I així, aquest dijous 5 de setembre, van convocar una aturada. Tractors parats i pancartes on es podia llegir: ‘Pagesos prou de plorar, és l’hora de lluitar’ i també ‘Preu just és futur’. La retallada del preu del quilo de raïm ha caigut un 28% en relació a l’any passat i se situa al preu que es pagava fa vint anys, el 1998. És un preu que perjudica la pagesia i de retruc el territori.

Reproduïm el manifest que van fer públic els convocants de l’aturada (Unió de Pagesos de Catalunya, Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya i l’Associació de Viticultors del Penedès), on s’expressen amb claredat les reivindicacions que fan i els arguments que la sustenten:

«Denunciem que els problemes que pateix el sector van lligats al domini de les companyies elaboradores que mouen més volum, que determinen el preu i els paràmetres de producció sense cap mena de compromís amb els productors i el territori, pensant només amb la rendibilitat econòmica immediata.

Correm un greu perill de deshumanització. També correm el perill de banalització del producte, si no aconseguim que les empreses apostin inequívocament per la qualitat.

El cava és el sector que més acusa aquesta davallada de preus, però no és l’únic, ja que la reducció de preu s’encomana a la resta de mercats de vins i caves.

Denunciem les posicions inamovibles de les grans empreses. Considerem que els baixos preus que ens volen imposar no són justificables, com tampoc ho són les retallades de compra d’última hora que aboquen la pagesia a una situació difícil.

Demanem la implicació de tothom en aquesta defensa de l’activitat agrícola del territori i a la valorització del producte. I emplacem a tots els agents implicats a regular el sector després de la verema. I, de forma consensuada, establir mesures per regular la producció.

Demanem a les administracions, també a la local, que intercedeixin davant de les empreses. Que el ministeri d’Agricultura limiti les hectàrees de vinya de la DO Cava, i al departament d’Agricultura que contribueixi a aportar mesures que permetin un equilibri entre l’oferta i la demanda.

El cava no pot convertir-se en un simple vi escumós.

Les grans empreses compradores han de donar un valor adequat a la feina dels viticultors, al producte que ens ofereixen. El seu marge comercial no es pot incrementar posant en risc la viabilitat de les explotacions dels viticultors.»

The post El cava s’esbrava appeared first on VilaWeb.

VÍDEO: ‘Arenys de Munt, la pel·lícula dels fets’, deu anys després

Quan faltaven dos minuts per les deu del vepre, Josep Manel Ximenis, regidor de la CUP i portaveu de la comissió organitzadora de la consulta d’Arenys de Munt per la independència, n’anunciava els resultats: el sí obtenia un 96% dels vots i el no, un 2,28%, sobre una participació del 41%. El miler d’aplegats a l’entrada del Centre Moral va esclatar i va celebrar la victòria del sí com un primer pas cap a fites més ambicioses… Així comença l’ampli reportatge que VilaWeb TV va publicar l’endemà de la consulta d’Arenys de Munt sobre com fou possible arribar a posar aquella primera pedra, salvant un munt d’obstacles. Deu anys després, recuperem aquella crònica audiovisual dels fets, amb les veus dels veïns que votaven per primera vegada sobre la independència de Catalunya, i amb les d’alguns altres protagonistes d’aquella jornada, com Oriol Junqueras, Vicent Sanchis, Mònica Sabata, Joan Carretero, Èric Bertran, Àngel Colom, Alfons López Tena, Patrícia Gabancho, Carles Móra, Joan Laporta

The post VÍDEO: ‘Arenys de Munt, la pel·lícula dels fets’, deu anys després appeared first on VilaWeb.

Recepta: calamarsons amb ceba

Ingredients:
1 kg de calamarsons
1 kg de ceba de Figueres
2 grans d’all
1 fulla de llorer
oli i pebre negre
1 gotet de vi blanc

Elaboració:
Posem oli en una cassola. Tallem la ceba a juliana i la posem a confitar, a foc lent, una hora o hora i mitja, amb un polsim de sal. Un quart d’hora abans d’acabar la cocció, afegim un gotet de vi blanc.

Netegem els calamarsons. Posem les aletes i les potes dins la bossa. En una paella, sofregim els calamarsons fins que perdin l’aigua. Aleshores, posem els calamarsons a la cassola de la ceba, amb una fulleta de llorer i salpebrem. Deixem cinc minuts més de cocció i ja tindrem el plat a punt.

Decorarem el plat amb uns tomàquets cherry.

The post Recepta: calamarsons amb ceba appeared first on VilaWeb.

Budó diu que el PDECat ha de desaparèixer com a partit tradicional en favor de JxCat

La consellera de la Presidència i portaveu del govern, Meritxell Budó, ha defensat que el PDECat ‘desaparegui’ com a partit tradicional una vegada JxCat quedi configurada com a única organització política que aglutini als diferents actors que ja participen en aquest espai.

En declaracions a l’agència Efe, Budó ha explicat que, en la trobada de càrrecs que JxCat ha fet aquesta setmana a Bèlgica amb el president de la Generalitat Carles Puigdemont, s’ha parlat, entre altres temes, de la reordenació de l’espai de JxCat. ‘Tots convenim en què ha de convertir-se en una única organització, i en això s’estan centrant els esforços, a trobar un encaix entre els diferents actors polítics que formen part d’aquest paraigua que és JxCat’, ha assenyalat.

Budó s’ha mostrat partidària que JxCat – espai en el qual ja participa el PDECat, a més de la Crida Nacional per la República, dues formacions a les quals està vinculada la consellera – ‘s’estructuri sota el lideratge del president Puigdemont, amb una estructura tradicional d’un partit polític’.

Segons el seu parer, ‘el PDECat ha de formar part d’aquest espai polític, que és molt més ampli i recull moltes més sensibilitats’. ‘Segons el meu punt de vista, si la voluntat és que JxCat es converteixi en un partit polític, amb una estructura d’organització política tradicional, jo crec que no té cap sentit formar part de dues formacions polítiques’, ha raonat.

I en aquest sentit ha afegit: ‘Si arribem a la conclusió que hem de convertir-nos en una única organització política, la meva opinió és que la resta de formacions polítiques, com a formacions polítiques tradicionals, han de desaparèixer, potser per donar el relleu a altres coses, com espais de pensament’.

Entre aquests ‘espais de pensament’ dins el paraigua de JxCat, podria haver ‘un més liberal, un altre més socialdemòcrata’, ha citat Budó com a exemple. Davant el debat intern impulsat per la direcció del PDECat liderat per David Bonvehí, que es resisteix a la dissolució del partit per facilitar la reordenació de JxCat, Budó ha destacat que les bases del Partit Demòcrata en el territori li traslladen que ‘cal confluir en aquest espai’ més ampli.

Sobre els membres del PDECat que participaran el 21 de setembre en Poblet (Tarragona) en una jornada sobre el futur del catalanisme moderat que renuncia a la via unilateral, Budó els ha allargat la mà. ‘JxCat ha d’intentar incloure el màxim de sensibilitats possible’, ha afirmat la consellera, per a qui ‘també és important poder recollir aquest espai de pensament polític dins l’espai més ampli de confluència’ de JxCat.

The post Budó diu que el PDECat ha de desaparèixer com a partit tradicional en favor de JxCat appeared first on VilaWeb.

Retiren una desena de plaques franquistes dels edificis a Reus

L’organització Endavant (OSAN) ha organitzat una cercavila pels carrers de Reus per retirar simbologia franquista dels edificis. El col·lectiu ha extret nou plaques del jou i les fletxes, tot i que ha comptabilitzat que encara resten penjats uns 150 vestigis franquistes. Els organitzadors han qualificat de ‘vergonyós’ que es mantinguin els símbols i ha reclamat a l’Ajuntament que actuï. A més, també han reivindicat l’activisme com l’única eina per frenar l’auge de l’extrema dreta i per transformar la societat. A banda, han fixat la data de l’1 d’Octubre per seguir ‘netejant’ la ciutat de peces feixistes.

Una vintena de persones s’han concentrat a les deu d’aquest matí al Casal Despertaferro de Reus i des d’aquest punt han recorregut els carrers de l’entorn de la Biblioteca Xavier Amorós i dels barris Mare Molas i del Carme. Amb un tornavís i una escala han marxat per una vintena de localitzacions, on han certificat que algunes de les plaques que tenien comptabilitzades ja estaven extretes. També n’han localitzat d’altres que no constaven al cens del Memorial Democràtic de Catalunya. Finalment, després de dues hores aproximadament de cercavila, han arrencat dels edificis nou plaques. Es tracta de peces del jou i les fletxes del ministeri d’habitatge franquista.

El militant d’Endavant, Ricard Aragonès, ha denunciat que és ‘una vergonya que les víctimes passegin pels carrers i vegin la simbologia franquista 40 anys després de la transició’. En aquest sentit, ha assegurat que han decidit actuar per ‘dignitat’ i per ‘no vulnerar la Llei de memòria històrica’. ‘La retirada de les plaques són necessàries perquè encara no s’ha fet la neteja convenient’, ha assenyalat Aragonès, que ha afegit que amb l’activisme contraresten ‘l’auge de l’extrema dreta al món, a Europa, a l’estat espanyol i als Països Catalans’. ‘Empoderar a les persones i donar eines antifeixistes per demostrar que la lluita és l’únic camí per transformar i canviar la societat’, ha defensat.

L’acció s’ha celebrat per segona vegada a la ciutat després de fer-ho el passat 1 de maig. Els organitzadors tenen previst continuar les extraccions en altres dates destacades, com l’1 d’Octubre o el 15 de gener quan es commemoraran els 81 anys de l’ocupació franquista a la capital del Baix Camp. A banda, tot just quan s’ha iniciat la jornada, el grup ha homenatjat al sindicalista Cipriano Martos que va ser assassinat per la Guàrdia Civil a Reus. El col·lectiu ha penjat una placa commemorativa en record seu al carrer Pubill Oriol on va viure durant un temps. ‘Ens devem a fer honor aquesta persona que va perdre la vida de forma terrible a la nostra ciutat. El govern municipal només fa visibles els grans personatges, nosaltres en volem reivindicar altres, que formen part de la lluita del poble’, ha expressat Mariona Quadrada, membre de l’assemblea de la CUP.

The post Retiren una desena de plaques franquistes dels edificis a Reus appeared first on VilaWeb.

Ataquen el cotxe de la treballadora de l’aeroport de Palma que va denunciar discriminació lingüística

Una treballadora de l’aeroport de Palma que el passat 25 de juny va denunciar un Guàrdia Civil, per descriminació lingüística i delicte d’odi, ha trobat aquest matí que algú havia atacat el seu cotxe, segons que publica el Diari de Balears.

El cotxe es trobava estacionat a un aparcament al costat d’altres vehicles, cap dels quals ha estat atac. Segons el mitjà, això confirmaria que es tracta d’un atemptat premeditat i discriminat. El cotxe ha aparegut amb dues pintades de color groc: una damunt el capó i l’altra a una de les portes del vehicle, que hauria fet malbé el pany d’aquesta.

Discriminada a l’aeroport

L’incident denunciat va tenir lloc després que la dona passés per segona vegada per l’arc de seguretat. L’afectada va ser escorcollada per un dels treballadors de seguretat privada de l’aeroport i va poder accedir a les instal·lacions.

Tanmateix, de seguida una parella de guàrdies civil li van demanar que els acompanyés, que els ensenyés el DNI i la targeta d’Aena. La dona ho va fer i la van fer tornar a passar per l’arc de seguretat. Llavors, un dels agents li va dir que tot estava correcte i que podia accedir a l’aeroport.

En aquell moment, l’afectada afirma que es va acomiadar en català i que l’agent es va exaltar molt. ‘A l’agent de l’autoritat se li ha de parlar en espanyol o no es pot entrar’, li va dir. Tot seguit, la dona va respondre que ella tenia el dret de parlar l’idioma que volgués.

The post Ataquen el cotxe de la treballadora de l’aeroport de Palma que va denunciar discriminació lingüística appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] El president de l’Equador canta en català per l’Amazònia

Els presidents de Bolívia, Colòmbia, Ecuador i Perú han signat el pacte de Letícia (ciutat colombiana on es fa la trobada), per a protegir l’Amazònia. ‘És un deure moral de la societat intentar conservar el nostre planeta, estem fent història amb la signatura d’aquest pacte’, ha dit el president colombià, Iván Duque. El pacte fixa els eixos d’acció per a protegir la regió amazònica.

En el marc de l’encontre, el president equatorià Lenín Moreno ha entonat la cançó Pare, de Joan Manuel Serrat. Ho ha fet per demanar que es deixi d’actuar com a víctimes i que s’assumeixin responsabilitats davant la devastació del pulmó del planeta.

Aquest ha estat el moment que Moreno ha cantat en català:

The post [VÍDEO] El president de l’Equador canta en català per l’Amazònia appeared first on VilaWeb.

La Generalitat homenatjarà el contacontes Llorenç Giménez el Nou d’Octubre

El contacontes Llorenç Giménez, que es va morir la setmana passada, rebrà un homenatge institucional de la Generalitat el proper nou d’octubre. Segons que ha informat el govern valencià, vuit contacontes de tot el País Valencià es reuniran a les portes del Palaua de la Generalitat per a explicar històries als bailets.

La directora general de Promoció Institucional, María Fernanda Escribano, ha explicat que s’ha fet coincidir l’homenatge amb el Nou d’Octubre, aprofitant que aquest dia és la data del naixement de Llorenç Giménez, qui enguany hauria complert 65 anys.

‘Va ser molt més que un rondaller o contacontes’, ha subratllat Escribano, que ha explicat que Giménez va ser, sobretot, ‘un mestre i divulgador de les tradicions i de la cultura valenciana entre els més xicotets.’

En concret, narraran els contes que acostumava a contar Llorenç Giménez. L’acte serà el remat a la programació cultural de nou dies que està enllestint presidència per celebrar la Diada.

L’acte d’homenatge, previst a les sis de la tarada, estarà conduït pel contacontes Carles Cano, amic íntim de Llorenç. Ell anirà donant pas a les narracions contades per Ana Ballester, Óscar Mora, Vicent Cortés, Núria Urioz, Domingo Chinchilla, Susu Benítez, Almudena Francés i el Grup Rodamons. Tots ells han sigut amics de qui, a banda de contacontes, també era mestre, rondaller, animador, escriptor i comunicador. Està previst que a la cita assisteixin molts altres contacontes i rondallers i rondalleres disposats a donar un adéu emotiu i literari a la figura de Llorenç Giménez.

The post La Generalitat homenatjarà el contacontes Llorenç Giménez el Nou d’Octubre appeared first on VilaWeb.

El País Valencià, en avís groc per pluja i tempestes

El País Valencià està en avís de nivell màxim groc per ruixats i tempestes ocasionals, que avui poden ser localment fortes, segons la predicció d’Aemet. D’altra banda, el Centre de Coordinació d’Emergències ha decretat la preemergència per pluges nivell taronja al litoral nord de València.

L’avís romandrà actiu al litoral nord d’Alacant, al nord i litoral de València i a l’interior sud de Castelló. Hi haurà intervals nuvolosos amb ruixats i tempestes ocasionals, localment fortes. Pel que fa a les temperatures, registraran pocs canvis excepte descensos locals de les temperatures diürnes a l’interior del País Valencià.

Elx, Dénia i Oriola tindran una temperatura màxima de 28 graus i mínimes de 20, mentre que a Alacant els termòmetres oscil·laran entre els 27 i 21 graus.

Tant Castelló com Vinaròs arribaran als 27 graus, amb mínimes de 19 i 16 graus, respectivament. La temperatura més fresca de la jornada serà la de Morella, on el mercuri pot baixar fins als vuit graus. Així mateix, en les màximes es mantindran entre els 26 i 24 graus. A Requena i Ontinyent, els termòmetres baixaran fins als 14 i 15 graus, respectivament.

D’altra banda, a Castelló bufarà vent variable fluix amb intervals de nord-oest moderat al nord, tendint a component sud fluix; a la resta del territori, hi haurà vent de component aquest fluix, amb intervals de moderat en el litoral sud.

The post El País Valencià, en avís groc per pluja i tempestes appeared first on VilaWeb.

El València fa fora els Yomus de l’estadi de Mestalla

El València CF ha expulsat de les grades de l’estadi de Mestalla els Yomus, la penya d’aficionats ultres de clara orientació neonazi. Així, el club ha limitat l’entrada a la Grada Jove als menors de 35 anys.

A banda dels habituals càntics racistes i l’exhibició de simbologia feixista al camp, desenes dels seus membres van participar fa dos anys en les agressions feixistes durant la manifestació del Nou d’Octubre. Tretze foren encausats.

Aquests fets van ser un punt d’inflexió i van preciptiar la decisió del club, segons que publica elDiario.es. Els Yomus ja no són a les grades de l’estadi des del 17 d’agost, si bé l’entitat ha hagut de defensar d’altres aficionats de la Grada Jove de les amenaces dels ultres.

La decisió ha estat aplaudida per Acció Cultural del País Valencià.

Magnífica notícia. Els extremistes violents són minoria marginal, i se'ls acaba la impunitat: ara paguen l'agressió a la manifestació 9 Oct 17. Enhorabona @valenciacf @valenciacf_vale per defensar la democràcia i convivència #FeixismeMaiMés https://t.co/tg7v8gkDvO via @eldiariocv

— Acció Cultural PV (@AccioCulturalPV) September 7, 2019

The post El València fa fora els Yomus de l’estadi de Mestalla appeared first on VilaWeb.

La Generalitat presenta IdentiCAT, un model d’identitat digital ‘descentralitzada i autosobirana’

El govern català ha presentat aquesta matí el projecte IdentiCAT, un nou model d’identitat digital, ‘descentralitzada i autosobirana’, que donarà als ciutadans un accés directe a serveis i prestacions. Inicialment es traduirà en una aplicació mòbil en la qual cada ciutadà s’identificarà. La Generalitat vol que sigui un estàndard d’ús, el mecanisme que utilitzin els ciutadans per abordar la seva identitat digital.

La presentació l’han feta el president Quim Torra i el conseller de Polítiques Digitals i Administració, Jordi Puigneró, al Palau de la Generalitat. Han deixat clar que amb el projecte IdentiCAT, la Generalitat no tindrà les dades personals dels ciutadans, que en podran fer l’ús que creguin en cada moment. Tan sols en validarà la tecnologia, que ben aviat es llençarà a licitació per un valor estimat de 550.000 euros.

Així, el ciutadà podrà triar quines dades comparteix amb la Generalitat, demanar-ne de noves a l’administració catalana per emmagatzemar-les i compartir-les amb tercers. Segons han confirmat fonts del govern català, l’eina estarà oberta no sols als ciutadans de Catalunya, sino també a aquells ciutadans dels Països Catalans o que són a l’estranger i que vulguin operar en el món digital català.

‘Ara toca liderar la revolució digital. Parlem d’una societat emprenedora que viu atenta a les novetats i innovacions socials. L’objectiu d’aquest govern és posar les persones al centre de les seves polítiques, també les digitals’, ha dit Torra.

En aquest sentit, ha destacat que Catalunya incorpora de manera ‘decidida’ el concepte de ciutadania digital i la tecnologia blockchain, i esdevé el primer país en dotar-se d’una identitat digital descentralitzada. ‘Molt important pels temps que venen i que relliga amb el que és un dels conceptes claus del republicanisme: empoderar la ciutadania.’

El president ha explicat que l’IdentiCAT fuig dels models d’identitat ‘obligatòriament vinculats’ a la idea dels antics estat-nació, amb ‘fronteres i guardians.’ ‘Som al segle XXI, i cal que avancem en l’empoderament ciutadà’, s’ha exclamat. I ha deixat clar que el projecte s’empara en les competències en administració electrònica de la Generalitat i que té un marc legal clar: el reglament eIDAS de la UE.

No serà un DNI digital català

‘Alguns voldran qüestionar el projecte perquè potser tenen por que empoderem a la gent, que siguem un país avançant. Perquè saben que quan empoderem a la gent som un país imparable’, ha dit per la seva banda Puigneró, fen referència implícita als qui veuen en l’IdentiCAT un mecanisme perquè la Generalitat tingui un cens de la població.

‘I tant que és fer república digital, perquè la república que volem és una que empodera els ciutadans, no que els controla, els reprimeix o que els tracta com a mercaderia digital’, ha dit el conseller. ‘La república que volem no està al núvol, està a les mans dels ciutadans d’aquest país. I Identicat és una eina per fer-ho possible’, ha afegit.

Puigneró també ha explicat que malgrat servirà per identificar-se digitalment, no serà un ‘DNI digital’. ‘En cap cas hem plantejat aquesta iniciativa per identificar nacionals. És una eina per accedir als serveis digitals amb més privacitat, per desenvolupar el sector econòmic, per empoderar el ciutadà i garantir-li la màxima privacitat’, ha dit el conseller.

És previst que el servei estigui disponible el 2020.

Podeu veure la presentació ací:

The post La Generalitat presenta IdentiCAT, un model d’identitat digital ‘descentralitzada i autosobirana’ appeared first on VilaWeb.

L’OIM reclama que els salvats al mar puguin desembarcar de manera ‘digna’ i ‘predictible’

L’Organització Internacional per a les Migracions (l’OIM) reclama que els salvats al mar com els de l’Open Arms puguin desembarcar de manera ‘digna’ i ‘predictible’. ‘El més important ha de ser salvar la vida de les persones en perill al mar’, assegura el seu director regional per Europa, Ola Henrikson. En una entrevista a l’ACN sobre els gairebé 20 dies que va haver de passar el vaixell de l’ONG catalana sense poder arribar a un port segur, Henrikson admet que aquesta crisi ‘no és un bon senyal’ i defensa que cal trobar ‘una solució sostenible’ al Mediterrani. Per això, l’OIM urgeix a ‘tots els estats implicats’ a ‘cooperar’ per fer front aquesta situació.

El bloqueig de l’Open Arms durant 19 dies a les costes de Lampedusa, a Itàlia, va desembocar en un enfrontament entre l’ONG, el govern italià i espanyol. L’entitat va criticar que Roma impedís el desembarcament dels gairebé 15 rescatats i que Madrid trigués més de 15 dies en oferir un port segur. Al seu torn l’executiu socialista de Pedro Sánchez va recriminar a l’organització haver-se negat a desembarcar.

El representant europeu de l’OIM evita entrar en els ‘detalls’ d’aquesta polèmica, però assegura que aquesta problemàtica ha posat de manifest que cal forjar acords ‘robustos i predictibles’ sobre la gestió dels desembarcaments entre els estats de la Unió Europea.

Retrets creuats

Durant la crisi, el govern socialista es va negar a donar la imatge que Espanya sigui ‘l’única que salva vides’ al Mediterrani i va protestar que l’acollida dels rescatats per l’Open Arms era ‘responsabilitat de la UE’ en el seu conjunt. Sobre això, Henrikson nega que s’hagi de ‘culpar uns o altres’ per ‘la manca de solucions’ en l’afer migratori i d’asil. ‘Tots els estats implicats i institucions a Brussel·les han d’anar a l’una i intentar trobar solucions sostenibles i predictibles’, defensa Henrikson.

Des de l’OIM reiteren que estan a disposició dels països europeus per assistir-los en ‘qualsevol solució que acordin sempre que sigui compatible amb les seves obligacions respecte als drets humans.’ ‘Hem de defensar els drets humans que tenen tots els migrants implicats’, emfatitza Henrikson.

Les arribades de migrants cauen un 27%

Les arribades de migrants a les costes europees han disminuït un 27% respecte a l’any passat. En el cas de l’estat espanyol, han caigut fins a un 50% i, en el d’Itàlia, fins a un 72%. El descens, però, no és generalitzat al Mediterrani. Les arribades de migrants a Grècia han crescut un 29% respecte al 2018.

A l’estat espanyol, la majoria dels migrants arriben a través del mar. De les 19.342 arribades irregulars que hi ha hagut fins al setembre, 15.718 han estat a través del mar i 3.624 per terra. Del gener al setembre, han estat 15.718 les persones que han arribat a Espanya i 229 les que han mort intentant-ho. L’any passat va haver 32.022 arribades, amb 444 persones que van morir intentant travessar el mar.

Nou executiu europeu

La nova Comissió Europea d’Ursula Von der Leyen heretarà el pròxim 1 de novembre l’endèmic conflicte sobre la gestió dels refugiats i immigrants. Una patata calenta que l’executiu sortint no va poder resoldre davant les divisions internes entre els estats, que retenen la major part de competències en aquesta àrea. Ara, l’OIM confia que la Comissió de Von der Leyen continuï treballant per modelar un acord migratori i d’asil entre tots els països del bloc respectant ‘els drets humans’ i ‘el multilateralisme.’

De cara a trobar solucions de consens a Europa, Henrikson aposta per impulsar la migració ‘regular i ordenada’ per aprofitar-ne ‘els avantatges’, així com treballar conjuntament amb els països veïns de les rutes migratòries.

The post L’OIM reclama que els salvats al mar puguin desembarcar de manera ‘digna’ i ‘predictible’ appeared first on VilaWeb.

Pàgines