Vilaweb.cat

Fernández demana a Illa que trenqui tots els pactes amb l’independentisme si vol arribar a un acord

El candidat del PP a les eleccions a Catalunya, Alejandro Fernández, ha posat condicions a un eventual acord amb Salvador Illa (PSC). Primer, ha demanat “confiança i serietat” i també “obrir una nova etapa i enviar l’independentisme a l’oposició“. “Això ha de significar la ruptura de tots els acords amb el separatisme perquè, si no, lliuraríem a terminis la presidència de la Generalitat a l’independentisme”, ha matisat en un esmorzar informatiu al Barcelona Tribuna.

Sobre com podria tenir confiança amb Carles Puigdemont, Fernández ho ha vinculat a “un procés d’osmosis que el transformés en Miquel Roca“. “Junts no s’assembla a allò que era Convergència perquè és un moviment nacionalpopulista”, ha comentat.

Illa proposa un pla per a recuperar empreses i diu que Catalunya ha de ser un “purgatori” fiscal

El cap de llista del PSC a les eleccions a Catalunya, Salvador Illa, ha proposat un pla per a “atraure, conservar i recuperar” empreses. En un acte organitzat pel diari El Periódico, ha subratllat que hi havia 4.000 empreses que van treure la seu social de Catalunya arran del procés i que encara no havien tornat, i es proposa que tornin. Segons el candidat del PSC, això es fa “amb estabilitat, sense amenaces i agilitzant l’administració pública”.

També sobre l’àmbit econòmic, Illa ha refusat que Catalunya sigui un infern fiscal, però creu que tampoc no pot ser un paradís. “Ha de ser un purgatori”, ha dit, continuant amb el símil. D’altra banda, ha insistit que era factible un govern del PSC en solitari i ha demanat als altres partits que no el bloquessin.

Metges pel Català impulsa un manifest electoral per a redreçar la situació de la llengua

L’Associació Metges-Salut pel Català, formada fa poc per promoure el català en l’àmbit de la salut, ha signat un manifest amb motiu de les eleccions a Catalunya aquest diumenge, 12 de maig. En el manifest, denuncia l’ús insuficient i el decreixement de l’ús del català entre els professionals sanitaris, i també el decreixement del nombre de col·legiats, estudiants i residents catalanoparlants entre el personal sanitari. Per tot plegat, demana de “redreçar” la situació actual, i fa unes quantes propostes.

D’una banda, proposa de crear de grups de dinamització del català a hospitals i centres de salut, i Síndics del Català a cada regió sanitària de Catalunya. En aquest sentit, demanen que sigui la Generalitat que vetlli pel foment del català en la documentació, formació i bones pràctiques amb els pacients i en les activitats professionals.

D’una altra banda, vol que es garanteixi la implementació de la normativa del coneixement del català establerta segons la legislació vigent (nivell C1 o B, d’acord amb la categoria professional, i atorgat per l’organisme oficial competent) en un període de dos anys en tot el personal contractat en centres públics en les pròximes convocatòries de places.

També, que es garanteixi als usuaris de ser atesos en català a tots els serveis d’atenció a la salut, tant públics com privats.

En relació amb els estudis, insten els partits catalans a promoure l’ampliació de places a les facultats de ciències de la salut en els graus de medicina i infermeria amb un total de 500 i  1.000 noves places, respectivament. Reclamen que, en la legislatura vinent, es renegociï el districte únic vigent a l’estat espanyol per les facultats de ciències de la salut i per l’adjudicació de residents, atès que no és una competència directa de la Generalitat.

També proposen de continuar facilitant l’aprenentatge del català als professionals amb cursos presencials o virtuals, tot assegurant-ne la dotació pressupostàriament, i garantir una acollida lingüística apropiada per als nouvinguts.

Finalment, volen que es creï una taula de dinamització del català a Salut amb la participació del govern i representants dels grups de dinamització i d’entitats de la societat civil interessades en el foment de l’ús de la llengua pròpia entre els professionals sanitaris.

Metges pel Català: els professionals sanitaris es rebel·len contra l’arraconament de la llengua

El manifest no el signen únicament entitats de l’àmbit de la salut, sinó també de l’àmbit social. Són aquestes: el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, el Consell de Col·legis d’Infermeres de Catalunya, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya, la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural, l’Institut d’Estudis Catalans, la Societat Catalana de Cardiologia, la Societat Catalana del Diccionari Enciclopèdic de Medicina i SocDemCat. També s’hi han adherit uns quants partits polítics i candidatures, com ara, Junts+ Puigdemont per Catalunya, ERC, la CUP, Comuns Sumar i Alhora.

L’associació Salut-Metges pel Català va néixer de la unió de les iniciatives Metges pel Català i Salut pel Català. La primera és un grup de Telegram que ja aplega més de dos mil participants. La iniciativa, que pretén de ser un punt de trobada entre metges i estudiants de medicina, té un objectiu primordial: normalitzar l’ús del català en l’àmbit de la sanitat i en la recerca biomèdica. Arran de l’èxit, els promotors van obrir un segon canal, anomenat Salut pel Català, obert no tan sols a metges i infermers sinó també a la resta de professionals de l’àmbit sanitari i biomèdic. L’associació es va presentar oficialment el 17 d’abril, però es va començar a impulsar fa un any.

“Estem tossudament alçats”: els sanitaris es conjuren a blindar el català al sector

Clara Ponsatí: “García-Margallo em va fer entrar en política”

En l’entrevista a la consellera Clara Ponsatí, candidata d’Alhora a les eleccions a Catalunya del 12 de maig vinent, hem inclòs un qüestionari de quinze respostes breus.

Quins són els tres problemes principals que té el país?
—La llengua, l’educació i la qualitat de la política. És a dir, els recursos humans que hi ha en política i el seu nivell i els seus incentius. I, per tant, en resum, la llei electoral catalana.

Quin president de la Generalitat ho ha fet més bé?
—Pau Claris, Enric Prat de la Riba… Aquests valen?

Prat de la Riba…
—Jo posaria Prat de la Riba i Macià.

I d’ençà de Jordi Pujol?
—Després del president Pujol, no. El president Pujol, bé, va fer coses molt importants.

Heu votat sempre el mateix partit?
—No.

El nom de la persona que us va fer entrar en política?
—Dues, perquè jo havia estat en política en dues fases de la meva vida. Una, quan era molt jove, que va durar poc. I fou Vera Sacristán. Vaig estar en política dels quinze o setze anys fins als divuit o dinou. I després, suposo que hauria de dir García-Margallo. Perquè quan em van treure de la càtedra de Georgetown va ser quan se’m van obrir els ulls. I després d’això, vaig participar en l’Assemblea Nacional Catalana. I després, vaig acabar al govern Puigdemont.

A quina ciutat dels altres Països Catalans us agradaria viure?
—A Perpinyà.

Un consell per a algú a qui s’acaba el contracte de lloguer i cerca habitatge?
—Que es calci, perquè no en trobarà, i que el pugui pagar.

Què feu quan us trobeu un sense-sostre?
—No porto efectiu. Abans, de tant en tant en donava, però una quantitat notable. Però ara, la veritat, a part d’angoixar-me, no faig res més.

L’última vegada que vau plorar?
—Això m’estimo més mantenir-ho en la intimitat.

De què teniu por?
—Tots tenim por. Però com que això és un qüestionari polític, jo crec que hem de témer la por i la mentida. I, per tant, a mi em fan molta por els polítics que trafiquen amb la por i que trafiquen amb la mentida.

Què és la cosa que més us relaxa?
—Ah, hi ha moltes coses, eh? Sóc bastant fàcil de relaxar. Caminar per la muntanya… Nedar al mar, escoltar música… No fer res.

Si porteu efectiu ja m’ho heu dit.
—Ja ho he contestat, sí. No en porto mai.

Quines són les millors vacances de la vostra vida?
—Quan tenia catorze anys, a iniciativa del meu pare, vam anar a Menorca per primera vegada a la meva vida i vam passar-hi un mes. Després, he fet moltes vacances al mar i a la muntanya amb els meus fills, que també en tinc molt bons records.

Quin és el vostre restaurant preferit?
—La Martina de Gràcia.

Alguna cosa que us hagi fet enfadar darrerament i que es pugui explicar?
—No, m’estimo més no explicar-ho.

Clara Ponsatí: “García-Margallo em va fer entrar en política”

En l’entrevista a la consellera Clara Ponsatí, candidata d’Alhora a les eleccions a Catalunya del 12 de maig vinent, hem inclòs un qüestionari de quinze respostes breus.

Quins són els tres problemes principals que té el país?
—La llengua, l’educació i la qualitat de la política. És a dir, els recursos humans que hi ha en política i el seu nivell i els seus incentius. I, per tant, en resum, la llei electoral catalana.

Quin president de la Generalitat ho ha fet més bé?
—Pau Claris, Enric Prat de la Riba… Aquests valen?

Prat de la Riba…
—Jo posaria Prat de la Riba i Macià.

I d’ençà de Jordi Pujol?
—Després del president Pujol, no. El president Pujol, bé, va fer coses molt importants.

Heu votat sempre el mateix partit?
—No.

El nom de la persona que us va fer entrar en política?
—Dues, perquè jo havia estat en política en dues fases de la meva vida. Una, quan era molt jove, que va durar poc. I fou Vera Sacristán. Vaig estar en política dels quinze o setze anys fins als divuit o dinou. I després, suposo que hauria de dir García-Margallo. Perquè quan em van treure de la càtedra de Georgetown va ser quan se’m van obrir els ulls. I després d’això, vaig participar en l’Assemblea Nacional Catalana. I després, vaig acabar al govern Puigdemont.

A quina ciutat dels altres Països Catalans us agradaria viure?
—A Perpinyà.

Un consell per a algú a qui s’acaba el contracte de lloguer i cerca habitatge?
—Que es calci, perquè no en trobarà, i que el pugui pagar.

Què feu quan us trobeu un sense-sostre?
—No porto efectiu. Abans, de tant en tant en donava, però una quantitat notable. Però ara, la veritat, a part d’angoixar-me, no faig res més.

L’última vegada que vau plorar?
—Això m’estimo més mantenir-ho en la intimitat.

De què teniu por?
—Tots tenim por. Però com que això és un qüestionari polític, jo crec que hem de témer la por i la mentida. I, per tant, a mi em fan molta por els polítics que trafiquen amb la por i que trafiquen amb la mentida.

Què és la cosa que més us relaxa?
—Ah, hi ha moltes coses, eh? Sóc bastant fàcil de relaxar. Caminar per la muntanya… Nedar al mar, escoltar música… No fer res.

Si porteu efectiu ja m’ho heu dit.
—Ja ho he contestat, sí. No en porto mai.

Quines són les millors vacances de la vostra vida?
—Quan tenia catorze anys, a iniciativa del meu pare, vam anar a Menorca per primera vegada a la meva vida i vam passar-hi un mes. Després, he fet moltes vacances al mar i a la muntanya amb els meus fills, que també en tinc molt bons records.

Quin és el vostre restaurant preferit?
—La Martina de Gràcia.

Alguna cosa que us hagi fet enfadar darrerament i que es pugui explicar?
—No, m’estimo més no explicar-ho.

L’exèrcit d’Israel ocupa el costat palestí del pas de Rafah

L’exèrcit d’Israel ha confirmat l’ocupació de la part palestina del pas de Rafah, que connecta la franja de Gaza amb Egipte i que és un dels principals punts d’entrada d’ajut humanitari, després de setmanes amenaçant amb una possible ofensiva militar contra la ciutat, que acull prop d’1,4 milions de palestins.

Les protestes d’estudiants a favor de Palestina s’escampen pels Països Catalans

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han confirmat el començament d’una “activitat dirigida” en “zones limitades” a l’est de Rafah i han afegit que l’objectiu eren “infrastructures terroristes” del Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs).

“Com a part de l’operació, les FDI han pres el control operatiu del pas de Rafah, al costat gazià, a causa d’informació d’Intel·ligència que apunta que els terroristes el feien servir per a objectius terroristes”, han dit, i han insistit que, diumenge, Hamàs va llançar un atac amb projectils des de la zona contra els voltants del pas de Kerem Shalom, fet que va acabar amb la mort de quatre militars.

En aquesta línia, ha dit que també havien estat atacats i destruïts una sèrie de “objectius terroristes” del grup islamista palestí, inclosos edificis militars i infrastructures subterrànies, operacions que s’han saldat amb la mort d’uns vint membres d’Hamàs.

“Les forces han localitzat fins ara tres túnels a la zona”, han detallat, i han afegit que de moment no hi havia baixes entre els militars. També han assegurat que abans de l’inici de l’operació es van coordinar amb organitzacions internacionals que operen a la zona perquè l’abandonessin.

L’exèrcit d’Israel va instar ahir els palestins residents als barris orientals de Rafah que abandonessin la zona per la imminent ofensiva militar, enmig de les advertències internacionals sobre l’impacte humanitari d’un atac contra la ciutat, on la majoria dels habitants són desplaçats d’uns altres punts de la franja de Gaza.

L’exèrcit d’Israel ocupa el costat palestí del pas de Rafah

L’exèrcit d’Israel ha confirmat l’ocupació de la part palestina del pas de Rafah, que connecta la franja de Gaza amb Egipte i que és un dels principals punts d’entrada d’ajut humanitari, després de setmanes amenaçant amb una possible ofensiva militar contra la ciutat, que acull prop d’1,4 milions de palestins.

Les protestes d’estudiants a favor de Palestina s’escampen pels Països Catalans

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han confirmat el començament d’una “activitat dirigida” en “zones limitades” a l’est de Rafah i han afegit que l’objectiu eren “infrastructures terroristes” del Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs).

“Com a part de l’operació, les FDI han pres el control operatiu del pas de Rafah, al costat gazià, a causa d’informació d’Intel·ligència que apunta que els terroristes el feien servir per a objectius terroristes”, han dit, i han insistit que, diumenge, Hamàs va llançar un atac amb projectils des de la zona contra els voltants del pas de Kerem Shalom, fet que va acabar amb la mort de quatre militars.

En aquesta línia, ha dit que també havien estat atacats i destruïts una sèrie de “objectius terroristes” del grup islamista palestí, inclosos edificis militars i infrastructures subterrànies, operacions que s’han saldat amb la mort d’uns vint membres d’Hamàs.

“Les forces han localitzat fins ara tres túnels a la zona”, han detallat, i han afegit que de moment no hi havia baixes entre els militars. També han assegurat que abans de l’inici de l’operació es van coordinar amb organitzacions internacionals que operen a la zona perquè l’abandonessin.

L’exèrcit d’Israel va instar ahir els palestins residents als barris orientals de Rafah que abandonessin la zona per la imminent ofensiva militar, enmig de les advertències internacionals sobre l’impacte humanitari d’un atac contra la ciutat, on la majoria dels habitants són desplaçats d’uns altres punts de la franja de Gaza.

Crítiques als candidats per haver parlat en castellà al debat de La Sexta

La televisió privada espanyola La Sexta va fer ahir al vespre un debat amb motiu de les eleccions de Catalunya en què va convidar els vuit partits amb representació parlamentària: el PSCERCJunts, Vox, la CUPComunsCiutadans i el PP. El programa es deia El debat, però aquest va ser, pràcticament, l’únic detall en català del programa, que es va fer íntegrament en castellà. Hi va haver poques excepcions, com les queixes inicials del president Pere Aragonès i el candidat de Junts Josep Rull —que suplia l’absència forçada de Carles Puigdemont—per no poder parlar en català, abans de canviar al castellà.

“A mi m’hauria agradat poder fer el debat en català. Sóc conscient de les limitacions tècniques i tecnològiques que hi ha, que fan que ara mateix no senti la meva veu doblada al castellà, i aquesta és la raó per la qual farem el debat en castellà, amb voluntat de debatre amb tothom”, va dir Aragonès. I Rull, va dir: “La llengua catalana és un patrimoni absolutament valuós. Hauria estat interessant, molts de nosaltres estem més còmodes debatent en català.”

Salvador Illa no aclara sus intenciones de pacto: "La pregunta es qué harán los demás". #ElDebat pic.twitter.com/eXciE0bUBw

— laSexta (@laSextaTV) May 6, 2024

Pere Aragonès (ERC) asegura que trabajará por un referéndum: "Todo va a depender de la fuerza en votos que nos de la ciudadanía de Cataluña". #ElDebat pic.twitter.com/EH7FtOD7LN

— laSexta (@laSextaTV) May 6, 2024

Josep Rull (Junts) responde a Carlos Carrizosa (Ciutadans): "Nosotros nunca encarcelaríamos a alguien por haber defendido unos ideales". #ElDebat pic.twitter.com/rF4GHqWTNw

— laSexta (@laSextaTV) May 6, 2024

Laure Vega (CUP): "¿Quieren el modelo de Madrid, tener a la gente en las residencias muriéndose?". #ElDebat pic.twitter.com/4Jw69yK2Ov

— laSexta (@laSextaTV) May 6, 2024

Jessica Albiach (Comuns Sumar): "Necesitamos ampliar el parque y un plan de choque anti especulación". #ElDebat pic.twitter.com/x8vIH6C1Rq

— laSexta (@laSextaTV) May 6, 2024

Aquestes eleccions són les quartes consecutives en què La Sexta organitza un debat electoral. Ja en va fer el 2015, el 2017 i el 2021, i en tots els casos la llengua vehicular va ser el castellà. Dijous passat, una altra cadena espanyola, la pública RTVE, també va organitzar un debat electoral, però en aquest cas els candidats que ho van voler van poder parlar en català amb llibertat. Pel senyal emès a Catalunya, el debat es va poder seguir en versió original, i a l’espanyol s’oferia un servei de traducció simultània al castellà dels candidats que parlaven en català.

L’única traducció simultània a La Sexta va ser durant el tram final de la darrera intervenció de Rull, que en el seu cas la va fer en català, i en què una veu en castellà el va anar traduint al mateix temps, fent l’efecte que la veu en castellà ja sabia què diria Rull.

Así ha sido el Minuto de Oro de Josep Rull (Junts) en #ElDebat. pic.twitter.com/Eb7X5mNhA4

— laSexta (@laSextaTV) May 6, 2024

Les intervencions en castellà a La Sexta dels candidats catalans, sobretot dels independentistes, van despertar algunes crítiques, que es van expressar a les xarxes socials. La cap de llista d’Alhora, Clara Ponsatí, va relacionar-ho amb un dels espots electorals del seu partit, on una dona es queixa de la castellanització dels seus fills i el fracàs de la immersió lingüística. “Això s’ha d’acabar, voteu Alhora”, va escriure.

Els teus fills tornen d'escolà parlant castellà i @joseprull, @perearagones i @laurevega se'n van a @laSextaTV a debatre en castellà mentre diuen que defensen el català i que la immersió és un èxit.

Això s'ha d'acabar, voteu @alhora_cat. pic.twitter.com/hbyfHjrCqT

— Clara Ponsatí (@ClaraPonsati) May 7, 2024

L’escriptor Julià de Jòdar va compartir un missatge en què qüestionava que els candidats dels “suposats partits independentistes” parlessin en castellà en el debat. “Així volen defensar la llengua catalana? Que els bombin!”, escriu.

Per què els suposats partits indepentistes (ERC, Junts i la CUP) estan fent el debat a la Sexta en castellà?
Així volen defensar la llengua catalana?
Que els bombin!!!
(Missatge rebut per WhatsAap)

— julià de jòdar muñoz (@julidejdarmuoz) May 6, 2024

Arnau Tordera, cantant d’Obeses, ha escrit: “Hòstia santíssima, no havia vist que havien anat a fer un debat a l’estranger en la llengua de l’amo. Quina indigència mental, quina irresponsabilitat, quina feblesa. Indigne, ridícul, absurd, vergonyós!”

HÒSTIA SANTÍSSIMA, no havia vist que havien anat a fer un debat a l'estranger en la llengua de l'amo. Quina indigència mental, quina irresponsabilitat, quina feblesa. Indigne, ridícul, absurd, vergonyós!

— Arnau Tordera I (@ArnauTordera) May 7, 2024

L’advocada Maria Vila no tan sols assenyala la llengua castellana, també l’escenografia del plató: “Els candidats Pere Aragonès, Josep Rull i Laure Vega, en castellà en un plató d’una televisió espanyola amb un trencadís gaudinià de fons. No hi ha millor estampa de la folklorització que practiquen. A les seves mans res no vol dir res.”

Els candidats @perearagones, @joseprull i @laurevega en castellà en un plató d'una tele espanyola amb un trencadís gaudinià de fons. No hi ha millor estampa de la folklorització que practiquen. A les seves mans res no vol dir res.

— Maria Vila (@mvilaredon) May 6, 2024

Per contra, el cap d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha defensat que els candidats independentistes fessin un debat en castellà: “Criticar la presència de representants polítics catalans debatent en una de les televisions més vistes a Catalunya i en una de les llengües més parlades a Catalunya només s’entén des de la profunda intoxicació orquestrada i finançada que pateix Catalunya pels que sempre han cregut que era seva. Ignorar i insultar la meitat del teu país no et fa més patriota, et fa més idiota.”

Criticar la presencia de representantes políticos catalanes debatiendo en una de las televisiones más vistas en Catalunya y en una de las lenguas más habladas en Catalunya solo se entiende desde la profunda intoxicación orquestada y financiada que sufre Catalunya por quienes…

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) May 7, 2024

S’ha mort Joan Rigol, històric d’Unió i ex-president del Parlament de Catalunya

Joan Rigol, figura històrica d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i ex-president del parlament, s’ha mort a vuitanta-un anys. Nascut a Torrelles de Llobregat (Baix Llobregat), el 1976 es va afiliar a UDC, formació que va presidir entre el 1987 i el 2000. El 2015 va estripar-ne el carnet arran de la ruptura amb Convergència quan va començar el procés.

Ens ha deixat el MH i amic Joan Rigol.
Un referent del Catalanisme, membre històric d’UDC i fundador de @DemocratesCAT , però sobretot una bona persona. Descansa en pau amic meu.

— Antoni Castellà #Lleials1O (@CastellaToni) May 7, 2024

Rigol va ser diputat i senador a Madrid, però el gruix de la carrera política el va fer a Catalunya. El 1980 va ser nomenat conseller de Treball per Jordi Pujol, un càrrec que va ocupar fins el 1984, quan va assumir la Conseller de Cultura durant un any. Un pas breu, però que li va servir per a promoure el Pacte Cultural. En la legislatura de 1999-2003 va ser elegit onzè president del parlament.

Ens ha deixat Joan Rigol i Roig, polític catalanista i democristià de llarga trajectòria política. Milità a Unió Democràtica de Catalunya fins el 2015 i, entre altres responsabilitats, presidí el @parlamentcat (1999 als 2003). El meu condol a la seva esposa,familiars i amics. ACS pic.twitter.com/WIQ4aezrEJ

— Ramon Espadaler (@Ramon_Espadaler) May 7, 2024

El 2015, amb el començament del procés independentista, Unió va es va fracturar i la direcció va decidir de trencar els vincles amb Convergència. Arran d’això, Rigol va estripar el carnet i va participar en la fundació de Demòcrates de Catalunya, on encara militava. A les eleccions del 21 de desembre de 2017 va anar a les llistes de Junts.

El president Rigol ens ha deixat. La notícia colpeix el cor de moltes persones, a mi especialment. L'hem sentit sempre al nostre costat, i l'he vist lluitar infatigablement per una Catalunya lliure i justa. Ell sempre recordava que "una nació és un relleu generacional ben fet".…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) May 7, 2024

El 2019 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria política. A part el seu activisme independentista, Rigol va participar en actes per a reclamar la llibertat de Carme Forcadell i per a defensar la sobirania del parlament contra les ingerències de la justícia espanyola en la persecució de la mesa de Roger Torrent.

S’ha mort Joan Rigol, històric d’Unió i ex-president del Parlament de Catalunya

Joan Rigol, figura històrica d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i ex-president del parlament, s’ha mort a vuitanta-un anys. Nascut a Torrelles de Llobregat (Baix Llobregat), el 1976 es va afiliar a UDC, formació que va presidir entre el 1987 i el 2000. El 2015 va estripar-ne el carnet arran de la ruptura amb Convergència quan va començar el procés.

Ens ha deixat el MH i amic Joan Rigol.
Un referent del Catalanisme, membre històric d’UDC i fundador de @DemocratesCAT , però sobretot una bona persona. Descansa en pau amic meu.

— Antoni Castellà #Lleials1O (@CastellaToni) May 7, 2024

Rigol va ser diputat i senador a Madrid, però el gruix de la carrera política el va fer a Catalunya. El 1980 va ser nomenat conseller de Treball per Jordi Pujol, un càrrec que va ocupar fins el 1984, quan va assumir la Conseller de Cultura durant un any. Un pas breu, però que li va servir per a promoure el Pacte Cultural. En la legislatura de 1999-2003 va ser elegit onzè president del parlament.

Ens ha deixat Joan Rigol i Roig, polític catalanista i democristià de llarga trajectòria política. Milità a Unió Democràtica de Catalunya fins el 2015 i, entre altres responsabilitats, presidí el @parlamentcat (1999 als 2003). El meu condol a la seva esposa,familiars i amics. ACS pic.twitter.com/WIQ4aezrEJ

— Ramon Espadaler (@Ramon_Espadaler) May 7, 2024

El 2015, amb el començament del procés independentista, Unió va es va fracturar i la direcció va decidir de trencar els vincles amb Convergència. Arran d’això, Rigol va estripar el carnet i va participar en la fundació de Demòcrates de Catalunya, on encara militava. A les eleccions del 21 de desembre de 2017 va anar a les llistes de Junts.

El president Rigol ens ha deixat. La notícia colpeix el cor de moltes persones, a mi especialment. L'hem sentit sempre al nostre costat, i l'he vist lluitar infatigablement per una Catalunya lliure i justa. Ell sempre recordava que "una nació és un relleu generacional ben fet".…

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) May 7, 2024

El 2019 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria política. A part el seu activisme independentista, Rigol va participar en actes per a reclamar la llibertat de Carme Forcadell i per a defensar la sobirania del parlament contra les ingerències de la justícia espanyola en la persecució de la mesa de Roger Torrent.

L’educació, la sequera i el finançament enfronten més els partits que no pas el futur del procés

L’educació, la sequera, el finançament de la Generalitat i els imposts van ser les principals qüestions del debat que es va fer ahir al vespre a La Sexta amb les formacions amb representació parlamentària que es presenten a les eleccions de Catalunya del 12-M. El procés independentista va quedar en un segon pla al plató que la cadena havia habilitat per al debat, en què van participar els caps de llista d’ERC, Pere Aragonès; del PSC, Salvador Illa; de Vox, Ignacio Garriga; de Comuns Sumar, Jéssica Albiach, i del PP, Alejandro Fernández, a més de Josep Rull, que hi va ser en representació de Junts, i Laure Vega, per part de la CUP.

Critiques als candidats per haver parlat en castellà al debat de La Sexta

El procés, relegat

El procés independentista ha quedat relegat en un debat on les formacions han xocat més pel seu model social i econòmic, i on s’han retret també la manca d’inversions i l’estat de Rodalia. Aragonès, Rull, Vega i Albiach han defensat el referèndum d’autodeterminació, mentre que Illa l’ha rebutjat per divisiu i Fernández, Garriga i Carrizosa han advertit que el candidat del PSC cedirà de nou a les pretensions de l’independentisme.

Aragonès ha promès que si ERC governa i té la força hi haurà referèndum com hi ha hagut, ha recordat, els indults i l’amnistia. “Ara aconseguirem la segona fase, i tot dependrà de la força en vots que ens doni la ciutadania”, ha dit, i “de la mateixa manera que ens deien que l’amnistia era impossible, farem el referèndum”.

Carrizosa ha recordat precisament que Illa deia no a l’amnistia, i ara hi ha un greu risc que també canviï d’opinió sobre el referèndum. “És vergonyós que s’amnistiï els que van fer tant de mal”, ha dit, i “em preocupa que Feijóo no veu les coses de la mateixa manera que els que hem patit el procés”.

Rull ha acusat Carrizosa de fer un espectacle i l’ha advertit que a diferència de Ciutadans “nosaltres mai haguéssim empresonat ningú” per defensar pacíficament les seves idees. Ha recordat que una gran majoria dels ciutadans de Catalunya entenen que les urnes són la solució.

Illa ha afirmat que l’amnistia és una bona mesura perquè és un acte de generositat que obre horitzons de futur. “Puc entendre que hi hagi gent que tingui reticències, però objectivament les coses han millorat”. Ha avançat que el referèndum no comptarà amb el suport del PSC perquè és divisiu.

Albiach ha recordat que la seva formació sempre ha apostat per fer possible que els catalans puguin votar. Ha defensat també l’amnistia com a eina útil per “fer política des de la fraternitat, i no des de la venjança i l’odi”. Amb tot, ha retret a Junts que equipari els governs del PP i Vox amb un executiu on participin els comuns.

Fernández ha afirmat que el procés no porta la independència, sinó la decadència i l’amnistia ha donat “un baló d’oxigen a ERC i a Puigdemont” per tornar a la pantalla anterior. “El servei més gran que un polític català pot fer a la seva societat és acabar amb aquesta bogeria que no porta enlloc”, ha dit.

Laure Vega ha defensat el referèndum com una sortida democràtica, i ha apuntat que cal que des de Catalunya també es decideixi qüestions com posar punt final als desnonaments. “Si volem abaixar els impostos i no hi ha serveix públics forts, segurament no tindrem república”.

Sequera

L’oposició al govern en funcions presidit per Pere Aragonès ha coincidit a criticar-li la gestió que ha fet de la sequera i també dels resultats educatius. Durant el debat, els candidats han presentat diferents propostes per fer front a la falta d’aigua i han carregat contra Aragonès, a qui han acusat de no haver fet prou per assegurar-ne les reserves i el subministrament. En l’àmbit educatiu, Vox, PP i Ciutadans han atacat la immersió lingüística en català mentre que la resta de formacions s’ha centrat a parlar de canvis en el sistema.

El candidat d’ERC a president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha explicat que té una planificació perquè la situació de sequera actual no torni a passar i Catalunya tingui resiliència absoluta davant de la falta d’aigua per a l’any 2030. Ha criticat que governs anteriors “quan plovia s’oblidaven de les infraestructures” i ha rebutjat un transvasament de l’Ebre a les conques internes.

Tampoc no ha donat suport a interconnectar les conques catalanes amb la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre el primer secretari del PSC, Salvador Illa, que ha considerat la sequera el resultat de deu anys de governs independentistes. “No estem preparats per afrontar una sequera que és molt greu”, ha lamentat, i ha proposat construir dessaladores i millorar l’eficiència de la xarxa i també mesures per al reg agrícola, especialment al canal d’Urgell.

Josep Rull ha advertit que la crisi climàtica no és cap broma i pot ser “l’amenaça més seriosa que té la humanitat”, per la qual cosa Catalunya ha d’estar preparada per afrontar sequeres. Quan altres participants en el debat han acusat els governs de CiU d’haver abandonat projectes hídrics, s’ha defensat dient que el tripartit del PSC, ERC i la desapareguda ICV va deixar les arques de la Generalitat absolutament buides. Després que Aragonès li preguntés si donaria suport a dur aigua de l’Ebre a la resta de Catalunya, ha dit que no hi dóna suport.

La cap de llista de Comuns Sumar, Jéssica Albiach, li ha replicat que Catalunya pot fer front a la sequera actual “gràcies a la dessaladora del Prat de Llobregat” i ha demanat renunciar a macroprojectes com el complex d’oci que Hard Rock vol instal·lar al Tarragonès i que, segons la dirigent dels comuns, consumiria la mateixa quantitat d’aigua que una ciutat de 30.000 habitants.

Per part de la CUP, Laure Vega ha coincidit amb Albiach que l’aeroport i el Hard Rock no són mesures possibles si es vol fer front a l’emergència climàtica i ha parlat d’augmentar la recaptació per obtenir els recursos necessaris per millorar la situació. Ha assenyalat que els darrers anys “mentre els sous dels directius sí que pujaven les infraestructures no es feien”.

El candidat de Vox a la Generalitat, Ignacio Garriga, ha assegurat que “si avui els catalans no tenen aigua és per culpa del PSC, Junts i ERC” i ha defensat la interconnexió entre conques, un pla estatal d’aigua i transvasar aigua de l’Ebre si és necessari. “Tenim solucions”, ha afirmat, i ha retret als partits que han governat els darrers anys que hagin deixat que hi hagi canonades que perden.

També ha parlat d’interconnectar les conques internes amb la de l’Ebre el president del PP, Alejandro Fernández. De fet, ha proposat fer-ho en vuit mesos perquè les dessaladores són necessàries però insuficients. El presidenciable dels populars ha advertit que “un govern en ple segle XII que és incapaç d’abastir aigua per a tota la població de Catalunya és un govern fallit”.

El candidat de Ciutadans, Carlos Carrizosa, no s’ha pronunciat sobre la interconnexió de xarxes, però ha criticat que el segon tripartit, presidit pel socialista José Montilla, paralitzés la construcció de més dessaladores perquè va ploure. Alhora, ha acusat de la situació de sequera els darrers governs perquè “com que s’estaven ocupant del procés no estaven fent el que havien de fer”, com arreglar les pèrdues que té el sistema.

Tots contra tots en impostos i dèficit fiscal

El debat sobre el dèficit fiscal i els impostos ha generat enfrontaments creuats en l’eix dreta-esquerra i també entre les formacions d’un bloc i l’altre. Rull ha advertit que el dèficit fiscal és insostenible i l’ha xifrat en 22.000 milions anuals que acaben beneficiant el dúmping fiscal de “la senyora Ayuso”.

El representant de Junts+ ha recordat que l’objectiu no ha de ser treure més recursos als ciutadans de Catalunya quan aquests es transfereixen a la resta de l’estat i no retornen. En aquest marc, ha insistit que l’estat executa el 140% dels pressupostos a Madrid i incompleix el 40% a Catalunya.

Unes afirmacions que Carrizosa ha rebatut ironitzant sobre l'”Espanya ens roba” quan, segons ha dit, l’independentisme utilitza els impostos per “pagar les ambaixades”. “Paguem més impostos en IRPF i tenim més impostos propis que ningú que graven coses ridícules i espanten l’economia”, ha dit. “Els diners han d’estar a la butxaca dels contribuents i les empreses”, ha sentenciat.

Un criteri compartit per Garriga, que ha acusat els independentistes i els socialistes de fer una política fiscal de saqueig i destinar els recursos a les persones en situació irregular, “en lloc dels catalans”. “Estan destinant les ajudes socials als immigrants il·legals” i “han condemnat les classes mitjanes i treballadores a la manca de prosperitat”.

Albiach ha retret a Garriga que hagi fet servir “50.000 euros de l’erari públic” carregant al seu grup parlamentari despeses de l’AMPA dels seus fills. Ha apostat per un nou finançament que no impliqui una rebaixa d’impostos, perquè això, ha afirmat, implica retallades. “Els impostos són importants per redistribuir la riquesa”, ha recordat, perquè “això és viure en comunitat”.

Illa ha promès una nova etapa en finançament a partir del model que consta a l’estatut que preveu la creació d’un consorci tributari paritari entre l’estat i la Generalitat. Ha afirmat que cal erradicar la competència fiscal deslleial dels territoris del PP, perquè Catalunya “no pot ser la tercera en aportació de recursos i la catorzen en recepció”. Això, ha dit, ho farà “amb una actitud de col·laboració” amb l’estat.

També Fernández ha promès que suprimirà de manera fulminant els impostos de successions i de patrimoni, i rebaixarà tots els trams de l’IRPF. Ha recordat a Rull que Junts es va comportar “com a cupaires” durant el seu govern. “Tots aquests impostos els han posat vostès”.

Aragonès ha recordat que el pressupost que va caure al parlament incloïa una rebaixa de l’IRPF, i ha defensat de nou el finançament singular que és “crucial” per al desenvolupament del país.

I Laure Vega ha afirmat que el saqueig és el frau fiscal que cometen les grans fortunes, i ha advertit les formacions de la dreta que quan parla de rebaixar impostos hauria d’anunciar també les retallades que faran. “Estem parlant de serveis públics que la gent necessita”, ha recordat, i “el que cal és reforçar els serveis públics”.

Rodalia i inversions

La situació de Rodalia i les grans inversions com la de l’aeroport també han estat objecte de debat. Aragonès ha afirmat que el traspàs de Rodalia està a prop i serà possible si és prioritari per qui governi la Generalitat, com ho és per a ERC.

Illa ha apuntat que el PSC també és partidari del traspàs de Rodalia, però ha acusat el govern d’ERC de tenir por de decidir en infrastructures com l’aeroport o la B-40 que ell es compromet a desblocar. “Jo vull una Catalunya oberta, connectada, i econòmicament pròspera”, i per tant “necessitem un aeroport amb garanties”.

Rull ha defensat també l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, i ha destacat que no pot competir amb igualtat d’oportunitats amb el de Madrid. En aquests moments, ha dit, el Prat està condemnat a ser un aeroport de baix cost, i mentre les decisions les adopti AENA “serà molt complicat que pugui competir en termes reals”.

Albiach ha retret al PSC i Junts que formin una “coalició de l’asfalt” per ampliar l’aeroport del Prat i incentivar el turisme, quan falten més trens a Rodalia i a preus assequibles.

Fernández ha advertit que si Catalunya vol ser líder a Europa necessita un aeroport de primera, no de segona. Ha afirmat que a Catalunya s’ha instal·lat una política “perroflautista” del no a tot. “Si els comuns i la CUP haguessin governat fa trenta anys no hi haurà port aventura, autopistes i carreteres, i aniríem tots amb tapall”.

Garriga ha insistit a vincular la immigració i la inseguretat. “Els que s’omplen la boca de feminisme han convertit els transports públics en un lloc de risc”, i “avui Catalunya té una de cada tres violacions a Espanya”.

Illa ha rebatut aquestes afirmacions acusant Garriga de fer demagògia i l’ha convidat a anar a Itàlia a veure què ha fet finalment Meloni. També Albiach ha acusat Vox d’oblidar que seguretat també és tenir un sostre i una feina digna, però ells “s’oposen a l’augment del salari mínim”.

Carrizosa ha acusat els “governs separatistes” de la paràlisi en les infrastructures. “Vostès han posat Catalunya a la cua”, ha dit, perquè “drenen els recursos i no treballen per als catalans”. Ha mostrat les fotografies de Puigdemont i Machado per mostrar –ha dit– la diferència entre “un exiliat i un fugit”.

L’escola catalana

En matèria educativa, tots els candidats han admès els mals resultats que presenta el sistema a les proves PISA, però han fet diagnòstics i propostes diferents. Aragonès ha atribuït la situació a les retallades de fa més d’una dècada i ha defensat que el seu govern les ha revertit”. Això “permetrà que en un futur molt proper ja es reverteixin els resultats”, ha garantit, i ha exposat algunes mesures que ha impulsat ERC, com la gratuïtat de l’educació infantil a partir de dos anys, o que s’han incorporat 9.000 professors i mestres al sistema: “Són les bases per millorar”.

Rull li ha recriminat que hi ha “més mestres, més professors, però menys resultats”. Ha deplorat que “no s’ha fet valdre el lideratge pedagògic de determinades escoles” i ha avisat que hi ha el risc que moltes escoles deixin de ser un motor d’ascensor social.

Illa ha demanat “fixar-se en les escoles de Catalunya que ho fan bé” i ha proposat la gratuïtat absoluta de l’etapa de 0 a 3 anys, més places per a la Formació Professional (FP), desburocratitzar l’educació i donar més recursos al professorat. “A Catalunya hi ha bones escoles i molt bons professionals i se’ls ha d’escoltar”, ha asseverat, i ha afegit que els qui han governat els darrers deu anys “alguna responsabilitat tindran”.

Hi ha coincidit Albiach, que ha recordat a Aragonès que “ERC té tres anys a la presidència, però és al capdavant d’Educació des de fa sis anys”. Per als Comuns cal recuperar la sisena hora lectiva perquè “és un greuge comparatiu” amb la concertada i la privada i acabar amb aquest sistema dual entre escoles públiques i les que no ho són.

Per al cap de llista de Vox, cal reforçar la comprensió lectora i que es permeti l’escolarització en castellà, trencant així amb el sistema d’immersió lingüística. De fet, ha preguntat al candidat del PSC si es compromet a permetre que els alumnes de les famílies que ho vulguin puguin rebre l’educació en castellà i no en català. També Carrizosa ha defensat acabar amb la immersió i ha recordat que Ciutadans van ser els primers de “posar sobre la taula aquest problema que té més de la meitat de la població”, ha assegurat.

Fernández ha subratllat que l’educació “és un assumpte molt seriós” i ha acusat l’esquerra i el nacionalisme de “voler convertir les aules en laboratoris ideològics”. Davant d’això, ha apostat per seguir el model de Castella i Lleó, que els pares puguin escollir centre, donar més autonomia als professors i un sistema trilingüe que substitueixi la immersió en català.

Els ha respost Vega, de la CUP, que ha reivindicat la immersió com una demanda dels castellanoparlants “que volien que els seus fills aprenguin català”. Ha retret a Vox, PP i Ciutadans que “els rics poden anar a aprendre els idiomes que vulguin” i que el problema real de l’educació és la concertació a la privada.

Vets creuats

El debat ha evidenciat també les dificultats que hi pot haver l’endemà del 12-M per configurar una majoria de govern. Illa ha donat per fet que guanyarà aquestes eleccions i farà un pas endavant per a ser investit, però Aragonès ha advertit que li pot quedar “cara de Feijóo” sotmetent-se a una investidura per a la qual no té prou suports, i ha afirmat que només ERC pot dirigir els acords sobre el referèndum i un finançament singular. “No és una qüestió de saber qui hi haurà a la cadira, sinó el que farem”.

Josep Rull, per la seva banda, ha apel·lat de nou a la unitat de l’independentisme, i ha advertit que després d’aquests comicis “només hi ha dues opcions: Puigdemont o la proposta socialista”, és a dir, “ambició o subordinació”. Ha retret a Aragonès que ERC incomplís els acords d’investidura, una afirmació que ha fet reaccionar el candidat dels republicans, que ha recordat que Junts va sortir unilateralment del govern i ha donat a l’equip de Puigdemont la benvinguda a l’estratègia de la unitat.

Illa ha tancat la porta a qualsevol opció que passi per la ultradreta de Vox o d’Aliança Catalana, però també per la dreta del PP, perquè “Catalunya està a un costat, i dreta i ultradreta a un altre”. A més, ha demanat als ciutadans que defugin les “caramboles” i vagin al vot directe pel PSC, cosa que l’ha enfrontat amb Albiach, que l’ha acusat d’estar disposat a tancar acords amb Junts, que és “la refundació de Convergència”. Els Comuns, ha dit Albiach, no pactaran amb el partit de Puigdemont i només impulsaran un govern progressista.

Alejandro Fernández també ha receptat humilitat a Illa, i ha afirmat que els acords postelectorals del PSC no es decidiran des de Catalunya. Li ha recordat que ja va guanyar unes eleccions i “no va servir de res” perquè “Sánchez li va ordenar que protegís ERC i Junts”. “La pregunta és si tindrà el coratge necessari per enfrontar-se a Pedro Sánchez si és necessari per a Catalunya”, però el coratge no és una de les seves virtuts, ha dit Fernández. Illa ha rebatut que les decisions del PSC es prendran a Catalunya.

Ignacio Garriga ha utilitzat una línia argumental similar a la de Fernández. Ha acusat Illa de ser el líder d’un partit separatista que ha donat suport al govern d’ERC, als indults i a l’amnistia i “ara diu que no pactarà amb Junts i ERC”. Un teatre, segons Garriga, on Illa fingeix que és alternativa a l’independentisme, quan en realitat “representa el mateix”.

Carrizosa, per la seva banda, ha admès que Ciutadans ha comès errors i no ha sabut explicar algunes decisions que va adoptar, però s’ha mostrat convençut que podrà recuperar el vot que li va fer guanyar unes eleccions en una ocasió, i que ara, ha dit, en bona part “s’ha quedat a l’abstenció”. Ha acusat el PP i el PSC de ser subsidiaris dels interessos de Sánchez i de Feijóo, i ha advertit que Ciutadans no donarà suport “a ningú que tingui els partits separatismes condicionant un govern”.

Laure Vega ha defensat mesures com la limitació del lloguer turístic i la lluita contra el canvi climàtic, i ha retret al PSC i a Junts que defensin projectes com el Hard Rock o l’ampliació de l’aeroport. Ha recordat que per a la seva formació és vital que es parli d’una república des de la base dels serveis públics, el dret a l’habitatge i el dret a decidir.

Les portades del dimarts 7 de maig de 2024

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La bombolla espanyolista d’Ayuso esclata a la plaça d’Artós

La plaça d’Artós de Barcelona s’ha tornat a reivindicar com l’epicentre de l’espanyolisme a la ciutat. La presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso ha desembarcat a la campanya electoral per encendre els focs artificials del candidat Alejandro Fernández. Ara, mentre la parella passejava per Sarrià i parlava amb comerciants –entre un núvol de periodistes–, Vox els ha contraprogramat amb una paradeta davant el Col·legi Reial Monestir de Santa Isabel. Desenes de criatures s’han acostat a la cova del feixisme per rebre banderoles del partit i polseres de color verd amb la bandera espanyola. Al fons de l’estampa, mal aparcat, un autobús verd amb els rostres gegants d’Ignacio Garriga i Santiago Abascal amb el lema “En defensa pròpia”.

La juventud de Sarriá – San Gervasio está en las filas de @VOX_Cataluna. El porvenir es nuestro.

Más allá de los éxitos electorales, que son pasajeros, se está construyendo un futuro esperanzador sobre sólidos principios morales y patrióticos. #EnDefensaPropia #SSTG pic.twitter.com/zEtLCms01u

— C. Oliva (@olivadice) May 6, 2024

Carrer dels Vergós avall… El PP anava fent sonar la música a tot drap –“La gozadera”, “Freed from desire”, “Barbie girl”, etc.–,  però sense omplir tota la plaça. Hi ha un fals mite que diu que els inuits tenen mil i una paraules per a referir-se al color blanc; és possible que els votants espanyolistes, especialment els masculins, tinguin el mateix ull clínic i riquesa lèxica per a distingir les armilles entre els tons blau marí i verd fosc. Artós era una autèntica desfilada de variants indistingibles per als profans.

Entre els congregats per a escoltar Ayuso hi havia Nacho Martín Blanco, Alberto Fernández Díaz, María de los Llanos de Luna, Manuel Reyes i Santiago Rodríguez. Fora del primer pla, el columnista Arcadi Espada passejava la seva cabellera entre rialles. En un altre racó, l’ex-regidor de Ciutadans Paco Sierra feia broma amb Xavier Tejedor. “I’m a Barbie girl, in the Barbie world. / Life in plastic, it’s fantàstic. / You can brush my hair, undress me everywhere. / Imagination, life is your creation”, escopien els altaveus.

Com tots els mítings de la campanya, l’acte ha anat amb retard. Martín Blanco, a peu dret, sense aferrar-se a cap seient, remirava el rellotge. El públic girava el cap ara i adés amb l’anhel d’albirar el fènix espanyolista obrint-se pas pel carrer Major de Sarrià. Però primer ha passat l’autobús de Vox, després un BMW X6 amonestat verbalment per la Guàrdia Urbana. I tot plegat, sota la mirada d’un cartell de Carles Puigdemont amb el lema “Catalunya necessita lideratge”.

I els nervis s’han reconvertit en eufòria, quan membres del PP han demanat de fer un passadís a l’asfalt. La gent ràpidament s’ha col·locat a banda i banda. Un grup de joves discutien què fer. Un assajava una encaixada de mans, però els altres li deien que valia més fer dos petons o una abraçada. “La presidenta, la presidenta”, bramava una noia amb una bandera espanyola, mentre un formiguer de gent baixava cap a la plaça. “Necessito fer-li una abraçada”, deia un home amb els cabells pentinats dècades enrere.

I la bombolla Ayuso ha arribat, entre esglais i aplaudiments. Amb ella, a part del candidat, hi havia Daniel Sirera i Dolors Montserrat. Els guardaespatlles obrien pas entre els braços i els mòbils, però Ayuso s’aturava a fer petons i donava les gràcies. Al final de la bombolla –sempre millor al seient de darrere que conduint– hi havia el cap de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, també conegut per MAR.

El primer d’intervenir ha estat Sirera, però els altaveus que havien regalat acúfens a tot el veïnat han deixat de funcionar. El regidor movia les mans i obria la boca com si algú fes ventrilòquia en silenci, mentre li cridaven: “No se sent, no se sent.” Davant de la insistència, ha provat d’apujar el to, sense gaire sort. Al cap de pocs minuts, per art de màgia, els altaveus han reconnectat i ha descrit Alejandro Fernández com un Ayuso a la catalana. I en un racó, s’ha sentit aquest intercanvi entre un home i un noi:

—Qui és en Fernández?
—El que parla és en Sirera.
—El calb?
—És regidor a l’ajuntament.
—Sí, ja sé qui és. Però en Fernández?
—És aquest [ha assenyalat un cartell electoral del PP].
—Ah, em sona. I l’Ayuso?
—Parla després.
—[Fa un gruny]

Sirera ha cedit la paraula a Fernández, que tenia pressa per a anar al debat electoral de la Sexta. Amb un tro de veu, ha assegurat que Artós és un símbol de més d’una dècada de resistència contra l’independentisme. Ha dit que “els joves” que van sortir a la plaça després del discurs de Felipe VI del 3-O van alimentar i donar energia a l’espanyolisme per a fer la “mobilització històrica” del 8 d’octubre de 2017. Ni un esment dels neonazis i dels ultres que es reunien en aquest mateix espai per sortir de cacera a més barris de Barcelona. Només nanos molt macos, que diria Sandro Rosell.

Fernández ha fet una crida a no tenir por i a girar de cap per avall la política catalana. “No ens rendirem”, ha bramat, abans de dir: “Visca la llibertat, Visca Catalunya i Visca Espanya.” I ha esclatat la catarsi. Ayuso s’ha alçat i ha pujat a l’escenari. Les 300 persones del públic han aguantat la pulsió de tirar-se-li a sobre i han decidit d’aplaudir-la. La presidenta madrilenya ha respost amb tot l’arsenal per a atacar l’independentisme. “Cal revertir el negoci corrupte que representa. […] Cal tallar ja l’aixeta del victimisme”, ha dit. A l’altra banda de la plaça, el subdirector del diari El Mundo, Jorge Bustos, prenia notes del discurs en una llibreta amb un somriure d’orella a orella i assentint amb el cap.

Cada paraula, cada tòpic, escalfava més i més els barrufets patriotes. “Si ens continuen enfrontant i dividint, Catalunya es quedarà en mans de bandits corruptes i totalitaris”, ha continuat. Ayuso ha passat comptes amb TV3, ha imitat Pedro Sánchez –l’ha acusat d’aixecar murs com el de Berlín– i, finalment, ha posat Salvador Illa a la diana per dir que és un mentider i el cavall de Troia de l’independentisme xenòfob i frontista. “Catalunya era admirada a tot Espanya, també a Madrid. Quin estil, quin seni [sic]”, ha dit, abans d’afegir que l’avantguarda d’abans del procés ja no és res més que un miratge.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Quan s’ha acabat el míting, bona part del públic ha fet mans i mànigues per fer-se una fotografia amb Ayuso, que fins i tot ha agafat un gosset que portava una peça de roba amb els colors de la bandera espanyola amb el missatge “T’estimem, Isabel”. L’aglomeració ha fet perdre els nervis a Miguel Ángel Rodríguez, que anava amunt i avall preguntant amb la veu esquerdada on era el cotxe de la presidenta. La gent el reconeixia i li donava la mà. “Ets molt bo”, li ha dit un home, mentre la seva esposa afegia en veu baixa: “S’ha fet molt gran, eh?” Alberto Fernández també se li ha acostat i li ha dit, en to de broma, que havia trobat a faltar que fes un discurs.

“On és el cotxe? On és?”, insistia Rodríguez. L’equip de seguretat d’Ayuso ha canviat de pla i li ha fet travessar la plaça. Entre fotografies i petons, ha passat pel costat de les terrasses de dos bars, on alguns clients li han cridat: “Ayuso, queda’t” i “presidenta”. Abans d’arribar al cotxe, fins i tot ha signat la bandera espanyola d’un nen petit. El seguici i els fans han ocupat l’asfalt i han blocat durant uns instants la circulació. Curiosament, l’autobús de TMB que ha quedat atrapat era de la línia V7 amb direcció a Espanya.

L’última enquesta de VilaWeb deixa obertes les majories per a governar

Si les eleccions a Catalunya haguessin estat avui, durant el dia, el PSC de Salvador Illa continuaria encapçalant el recompte amb 41 escons i estabilitzat al voltant del 30% del vot, i les majories per a governar continuarien obertes. Junts, amb Carles Puigdemont, afermaria la segona posició, amb 34 escons i un 21,5% d’intenció de vot; i Esquerra Republicana, amb Pere Aragonès, mantindria els 25 escons de l’enquesta anterior però continuaria baixant en intenció de vot i se situaria al mínim obtingut durant aquest seguiment: un 16,6%.

El principal canvi és que la CUP, amb Laia Estrada, baixaria fins a 4 diputats i patiria per tenir representació a Lleida i Tarragona, i que Vox en guanyaria un i, amb 11, s’aproximaria als 12 del PP d’Alejandro Fernández. Els Comuns de Jéssica Albiach restarien estancats amb 5 diputats.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

I ara, què?

Aquesta és l’última enquesta que publicarà VilaWeb durant aquesta campanya electoral, perquè a partir d’ara no se’n poden publicar més. Això dificulta extraordinàriament afinar la previsió del resultat, que encara es pot alterar durant els quatre dies que resten de campanya i durant la jornada de reflexió. Com hem fet tot sovint, recordem que cada enquesta no és pas un anunci de què passarà quan tanquin els col·legis, sinó una fotografia del moment en què s’ha elaborat. Segons EM Analytics, la cosa més probable és que les tendències observades fins ara, en lloc de canviar, s’accelerin, tret que hi hagi un imprevist gros. Encara hi ha més d’un 15% d’indecisos que seran decisius a última hora.

Doneu suport a VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

El sostre del PSC

Un altre patró repetit a la majoria d’enquestes és que Salvador Illa sembla en condicions de dur el PSC a un dels millors resultats de la seva història. Fins ara, el més alt van ser els 50 escons de Pasqual Maragall l’any 1999, seguit dels 42 que va obtenir ell mateix el 2003 –l’any que va poder governar. Raimon Obiols sempre havia orbitat al voltant de 40 escons, amb un màxim també de 42 l’any 1988. Ara Illa sembla a prop de la quarantena, però encara lluny del sostre de la cinquantena. En tot cas, en menys de deu anys el PSC s’haurà recuperat sòlidament de la caiguda en què semblava empès durant els anys més efervescents del procés, quan Miquel Iceta va tocar fons, amb 14 diputats.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Tot i la previsible millora substancial dels resultats, una de les incògnites és si d’ací a diumenge Illa aconseguirà fer res que el dugui més enllà. El protagonisme de Pedro Sánchez els primers dies de la campanya tal volta pot haver servit per a fer créixer la intenció de vot del PSC dels 27,6 punts que deia el tracking al començament de la campanya fins als 29,8% que apunta ara, però no hi ha hagut una forta propulsió i la dinàmica sembla que s’ha alentit aquests darrers dies.

L’avantatge de Junts i el patiment de la CUP

L’enquesta d’EM Analytics per a VilaWeb, com també la majoria de sondatges, mostra que Puigdemont podria avançar considerablement Aragonès, de manera que s’invertiria l’ordre de fa tres anys, quan els republicans van superar Junts per primera vegada. Si els pronòstics es compleixen ara, el dubte és per quin marge de diferència. D’ençà de dijous passat que l’avantatge de Puigdemont no ha deixat d’eixamplar-se, i ara la distància entre tots dos partits seria d’un 5% de vot i 9 escons. Per una altra banda, la CUP no tindria escons a Lleida i Tarragona, on malden constantment per obtenir-ne, per marges molt petits de vot. 

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

Al sector espanyolista, també van força igualats el PP i Vox, que, aquests darrers dies, competeixen amb Sílvia Orriols en feus decisius com Salt, per no perdre pistonada. Per una altra banda, l’entrada d’Aliança Catalana sembla consolidada amb 3 escons per Barcelona, mentre que restarien fora del parlament tant Ciutadans, amb Carlos Carrizosa, com Alhora, el partit de Clara Ponsatí i Jordi Graupera.

El diari de les eleccions, per Odei A.-Etxearte

No hi haurà mirall de les espanyoles

Una altra conclusió possible. Els sondatges publicats fins ara sembla que confirmen una dada que ja es va veure en les eleccions gallegues, al febrer, i en les basques, a l’abril: els resultats de les eleccions espanyoles del 23 de juliol proppassat no es reproduiran en les autonòmiques. Mai no ho han fet, però aquesta vegada especialment, perquè van estar molt condicionades pel context de polarització que va dibuixar llavors Pedro Sánchez. Al juliol, els socialistes van guanyar al País Basc, davant del PNB i Bildu, que després, a les autonòmiques, acapararen junts dos terços de l’hemicicle. A Galícia, van avançar el BNG tant el PP, com el PSOE, com fins i tot Sumar, que després no obtingué ni un sol diputat a les autonòmiques, escombrat pel bon resultat d’Ana Pontón

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r=0;r

A Catalunya, en les eleccions espanyoles el PSC va obtenir més del doble d’escons que no pas Junts i ERC plegats. Fins i tot Sumar i el PP van superar els partits independentistes en vots. Ara, segons els pronòstics de les eleccions catalanes, això és ben lluny de repetir-se. Segons la mitjana de totes les enquestes, els socialistes no doblaran els partits independentistes, ni el PP ni Sumar no superaran Junts ni ERC en vots.

No sabeu què votar a les eleccions catalanes? Consulteu-ne els candidats i els programes

Fitxa tècnica

Univers: persones amb dret de vot a Catalunya
Àmbit: Catalunya
Quotes per escala ideològica, edat, sexe, renda, ocupació, territori, formació i interès en la política, segons la distribució del cens electoral.
Mida de la mostra: 1.200 entrevistes inicials + 100 diàries
Procediment de recollida d'informació: Entrevista telefònica, assistida per ordinador (50%) CATI, model mixt, (50%) entrevistes en línia amb qüestionari intel·ligent estructurat, CAWI.
Marge d'error: 2,5% (N-1.200 per a un grau de confiança del 90% (dos sigmes) i en la hipòtesi de P=Q=0,5 en el supòsit d'una mostra aleatòria simple.
Duració del qüestionari: 4-5 minuts
Dates del treball de camp:
Anterior: del 15 d'abril al 5 de maig de 2024.
Actual: 6 de maig de 2024
Nombre de supervisors: 3
Accés al qüestionari i preguntes: https://electopanel.com/catCallCtrackingCont
Responsables de l'anàlisi: Rodrigo Panero i Miguel Díaz
Institut: EM-Analytics.com (Carrer Gran Via, 6, 28013, Madrid)

[VÍDEO] La Pissarreta: les tendències de l’enquesta final de VilaWeb

VilaWeb ha publicat, d’ençà que va començar la campanya electoral, una enquesta cada dia sobre les eleccions a Catalunya, amb una estimació del resultat en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Aquesta mitjanit hi ha la prohibició de difondre’n cap més, i VilaWeb ha publicat la darrera a les 22.00, dues hores abans de límit que marca la llei electoral, amb una anàlisi com cada dia d’Ot Bou.

El director de VilaWeb, Vicent Partal, juntament amb Alexandre Solano, expert en dades, expliquen les tendències principals que ens deixa l’última enquesta, les disputes en algunes circumscripcions i una referència a la resta de sondatges publicats pels mitjans de comunicació.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

La CUP proposa de garantir l’habitatge entre els 21 anys i els 35, gràcies a l’expropiació de pisos de grans tenidors

La CUP proposa de garantir un habitatge públic per totes les persones d’entre 21 i 35 anys que ho necessitin. Aquesta és la mesura estrella del “Pla Independitza’t”, que els anticapitalistes ha presentat avui en una conferència de premsa on han abordat diferents qüestions en relació amb l’habitatge de cara a les eleccions a Catalunya.

La cap de llista, Laia Estrada, ha explicat que és un pla que es desplegaria progressivament i que començaria amb l’expropiació dels prop de 35.000 pisos buits en mans de grans tenidors. La CUP també ha demanat valentia a ERC en matèria d’habitatge i ha criticat el PSC i Junts. “Els hi hauria de caure la cara de vergonya amb les polítiques que estan fent en contra de la gent”, ha dit Estrada.

La CUP ha reiterat que tenir un habitatge digne “ha esdevingut un privilegi” i per aquest motiu ha exigit que abordar aquesta qüestió sigui una “prioritat” en la pròxima legislatura. El candidat Xavier Pellicer ha assegurat que les propostes presentades aquest dilluns “són de mínims”. “El sector públic ha d’intervenir en tot allò que és un dret per a la població”, ha resumit.

Laia Estrada, candidata de soca-rel de la CUP

“Pla Independitza’t”

En relació amb el “Pla Independitza’t”, els anticapitalistes han defensat que es tracta d’una “aposta valenta” per garantir l’habitatge “a tot un sector jove de la població”. Després de fer una radiografia del parc d’habitatge de Catalunya a partir de dades de l’Institut d’Estatística espanyol (INE), la CUP ha calculat que serien necessaris 32.500 habitatges per cada generació, comptant que en un mateix immoble hi viurien entre una i tres persones.

La primera generació partiria dels 34.856 habitatges buits en mans de grans tenidors. La cap de llista ha defensat que “molts” d’aquests immobles estan en mans d’entitats bancàries i la Sareb i es van pagar amb impostos en el rescat bancari del 2012. “Ja s’han pagat i en conseqüència haurien de ser expropiats sense indemnització”, ha afirmat.

A partir de les generacions següents, la CUP planteja que es fessin servir la resta de prop de 400.000 pisos buits que hi ha a Catalunya. Per fer-ho possible, aposten per crear un observatori català de l’habitatge, que també es dedicaria a recopilar, analitzar i difondre dades, i una constructora pública, que duria a terme tasques de rehabilitació en cas que fons necessari per poder incorporar més immobles al catàleg.

Clara Ponsatí: “Tenen por, eviten el conflicte amb Espanya”

La consellera Clara Ponsatí (Barcelona, 1957), cap de llista per Barcelona d’Alhora, defensa a ultrança el vot per al seu partit, acabat de néixer. S’han trobat amb unes eleccions sobrevingudes, pràcticament sense temps d’organitzar-se, i naveguen contra el corrent del vot útil, que fa que les enquestes no els donin representació. Però no s’hi resigna, i ho combat: “No demanem que ens voti ningú que no estigui convençut de donar-nos confiança. La gent que els ha deixat de votar perquè no n’estava satisfeta, que vagi molt amb compte a qui dóna el vot.” Perquè els actuals partits independentistes no els veu ni capaços ni determinats a fer la independència. En aquesta entrevista es demana per a què ha de servir el retorn de Puigdemont (“per a acabar la feina del Hard Rock?”), explica la proposta d’Alhora per a fer la independència i detalla la de la doble xarxa a l’escola i un model econòmic que fugi del turisme.

Com us va aquesta campanya, enmig de tantes dificultats?
—No ens hem presentat a les eleccions; les eleccions se’ns han presentat a nosaltres. De dificultats, n’hi ha moltes: no tenim diners; tenim molts voluntaris, però organitzar una campanya electoral requereix una organització de recursos humans molt important; no tenim espais electorals i tot el sistema mediàtic català, malgrat que això no ho requereix la llei electoral, es comporta com si això de no donar espai a les opcions extraparlamentàries fos una cosa obligada. Tothom s’ha apuntat a aquesta opció, que és silenciar-nos –i agraïm aquesta entrevista; en tot cas, sabem que hi ha matisos dintre aquesta situació. El nostre principal problema és fer-nos conèixer, i fem una campanya molt porta a porta.

Les enquestes us deixen fora del parlament. En feu gaire cabal?, us les creieu?
—Les enquestes tenen un marge d’error i dins aquest marge d’error podríem entrar al parlament. Hi ha hagut precedents; quan hi va entrar Solidaritat les enquestes tampoc no li donaven prou intenció de vot per a entrar-hi. Ara mateix nosaltres pensem que és possible que hi entrem, però evidentment que no és ni de bon tros garantit. És clar que hi volem entrar, però la proposta política que hem fet és per a continuar l’endemà de les eleccions, tant si entrem al parlament com si no.

Què responeu als qui diuen que votar-vos seria malbaratar el vot independentista?
—Aquest argument l’hem sentit moltes vegades aquesta campanya, perquè el PSOE passa davant i hi ha una possibilitat molt clara que guanyi. Fa massa anys que la política catalana fa aquest xantatge i amb això ha generat un vot captiu. Diuen: “És que no ho hem fet tot prou bé, però, vaja, no costa gaire votar-nos.” Perdoneu, el vot de cada persona és molt valuós: nosaltres no demanem que ens voti ningú que no estigui convençut de donar-nos confiança. No hem sentit cap autocrítica seriosa, i la gent que els ha deixat de votar perquè no estava satisfeta amb aquests projectes, que vagi molt amb compte a qui dóna el vot. L’argument del vot útil és de mantenir la política catalana captiva de l’establishment que es mira aquestes eleccions com un mecanisme per a aconseguir llocs de feina per als seus treballadors. La política catalana ha arribat a uns límits inacceptables i nosaltres som aquí per mirar de fer forat i per canviar això.

La independència la veieu a llarg termini, perquè la vinculeu necessàriament a un relleu de lideratges?
—La vinculem a la construcció d’una majoria que vulgui fer la independència. Aquesta majoria que hi ha ara al parlament i que es vol renovar no ha volgut fer la independència durant sis anys. Va tenir a les seves mans de fer-la l’octubre del 17 i no la va voler fer, va transmetre el missatge de la por per no haver-la de fer i no ha reconegut els seus errors. No sabem a quina velocitat es pot reconstruir una majoria independentista que estigui disposada a pagar el preu de fer la independència. Si és a curt termini o a llarg termini dependrà de com es reestructurin les forces polítiques independentistes i de quins projectes ens presentin.

Si entréssiu al parlament i depengués de vosaltres de fer president…
—Això que hem vist ara no són programes que ens facin avançar cap a la independència. Quan ens diuen que el president Puigdemont torna per acabar la feina, torna per acabar la feina del Hard Rock? És això? Acabar la feina és molt inespecífic. Per avançar cap a la independència cal confrontar-se amb l’estat, no negociar amb el PSOE. L’agenda política de Junts i d’ERC ara mateix és la negociació amb el PSOE. Aquesta agenda no pot ser la base per a reconstruir una majoria que vulgui fer la independència.

La negociació, quan es té una posició de força, no pot ser necessària o desitjable?
—Sí. Però no és veritat que s’hagi negociat perquè es tenia una posició de força. La negociació de l’amnistia és una negociació sobre les debilitats d’allò que queda del moviment independentista, no sobre les seves forces. Perquè primer es va desmobilitzar el moviment. Ha estat una negociació sobre apuntalar Espanya. Mentre apuntalem Espanya, el procés independentista es pacifica i retrocedeix. El món ens veu i veu que Pedro Sánchez ja ha arreglat això dels catalans. D’aquests pagaments que s’havien de cobrar per endavant, l’únic que hem vist és que ara al congrés espanyol qui vol pot parlar català als plenaris. És l’única cosa tangible que hem vist, i hi ha una llei d’amnistia. I entremig s’ha obert una porta molt gran per legitimar el PSOE com una opció respectable per als catalans, també amb els pactes als ajuntaments, a les diputacions, en els quals han participat totes tres forces polítiques, també la CUP. Ens sembla que el PSOE és la força d’ocupació principal que tenim ara mateix a Catalunya. La independència de Catalunya tan sols avança si ens confrontem amb Espanya.

Si la negociació amb el PSOE a Suïssa…
—No en sé res jo, d’això, no me’n facis parlar. Ja ho veurem, és molt misteriós, tot plegat.

Però el fet que existeixi…
—Que existeixi?

Que hi hagi…
—Fa molt temps, fa molts anys que forma part dels discursos clàssics de la política catalana, de la més antiga, de donar valor a les negociacions per se. De moment s’han posat d’acord que es troben a Suïssa i fan l’argument aquest de la discreció i tot plegat. Però si una cosa veiem és que el PSOE ha fet molt forat i han legitimat aquest partit que a les manifestacions de l’any 17 es manifestava al costat de Vox i del PP. El senyor Illa hi surt a primera fila, amb el senyor Iceta: ells van fer la destitució del president Puigdemont, van engegar l’ofensiva judicial i van anar demanant que fóssim empresonats. I de sobte, perquè hi ha set vots al congrés espanyol que poden investir o no investir Pedro Sánchez, amb això avancem cap a la independència?

Junts proposa de preparar simultàniament la via unilateral amb unitat estratègica de l’independentisme. Si us cridessin a participar-hi…
—Quan s’apel·la a la unitat de l’independentisme, i quan això ho fa el president Puigdemont, és un discurs que ja hem sentit tota la vida, i em sap greu, però vol dir “poseu-vos darrere meu i no discutiu, tothom en fila”. Si ens fan una proposta que realment sigui per a avançar en la confrontació amb l’estat, naturalment que hi serem. Però han estat al govern fins fa pocs mesos, i què van fer per avançar cap a la independència? I per defensar l’escola catalana? Van retirar les subvencions als mitjans que publiquen en castellà? Van canviar l’orientació castellanitzadora de la televisió catalana? Què han fet perquè a la sanitat pública els metges ens atenguin en català? Han deixat els ciutadans a la seva mercè. Quan el govern no es confronta amb Espanya, ens hi hem de confrontar els ciutadans? Són les famílies a les escoles que han de ser antipàtiques en els grups de WhatsApp quan algú diu “això ho podríem fer en castellà”? Tot això desfà el país. Perquè tenen por, perquè eviten el conflicte amb Espanya, i això no és compatible amb el fet de seure a Suïssa per parlar de no sé què.

El document “Preparem-nos” del Consell de la República seria vàlid per a una confrontació de veritat amb l’estat?
—Fa quatre anys d’aquest document. En aquell moment a mi em va semblar que era d’una ambigüitat excessiva. No revelaré res si dic que jo hi vaig participar una mica, però la versió era provisional, entre més coses perquè jo creia que era insuficient, i mai no es va revisar. Han passat quatre anys i no ha passat res més, i hem vist com el Consell de la República anava i venia. Això no és una estratègia. En realitat tot el discurs de la unitat ha estat una excusa per donar la culpa a Esquerra de tot el que no es feia, que no feien ni els uns ni els altres. Però anava molt bé poder fer un discurs més abrandat, i la realitat és que al govern de la Generalitat Junts, els convergents, pedecats i qui sigui estaven comodíssims amb l’opció d’Esquerra d’anar enrere i de renunciar a la lluita per la independència.

Quina vigència hi doneu, al Primer d’Octubre?
—Mentre no hi hagi un altre referèndum –i no creiem que n’hi hagi cap–, el Primer d’Octubre és un mandat per a la independència. Però és un mandat que els polítics van desobeir, i hem d’aprendre aquesta lliçó. Si ens preguntem com és que no som independents, la resposta que Espanya ens va pegar no serveix. La resposta és que els lideratges ens van fallar.

No cal fer cap altre referèndum ara?
—Nosaltres creiem que hi ha un mandat per a la independència, però també diem que cal reconstruir una majoria institucional que vulgui fer la independència, i vol dir que el Parlament de Catalunya ha de tenir un mandat democràtic actual, en el moment que això hagi de passar.

Programàtic, del punt de vista de la majoria parlamentària?
—Evidentment. Cal tenir clar que els diputats que en aquell moment tornin a posar-s’hi tenen un mandat clar.

Dieu que cal una revolta.
—Nosaltres creiem que la independència de Catalunya només és possible amb una revolta democràtica, sí. Que només és possible unilateralment i que les institucions catalanes i el poble de Catalunya, conjuntament, facin la independència, que és allò que no es va fer l’octubre del 2017. No s’han donat mai unes condicions similars a la història de Catalunya per a l’alliberament. Probablement els polítics hi van arribar sense preparació, sense voluntat, però si s’hagués obeït el mandat del referèndum hauríem pogut guanyar o hauríem pogut perdre; si haguessin obeït el mandat no estaríem en la situació d’ara, en què s’ha deslegitimat absolutament i s’ha desmembrat tota l’estructura, tota la xarxa de confiances que ens va portar fins a la victòria del referèndum. Creiem que tenir una altra oportunitat per a alliberar el país requerirà unes altres circumstàncies que ara mateix no sabem visualitzar. Però quan hi torni a haver una oportunitat s’han d’haver reconstruït les confiances entre la política de base i les institucions del país.

I dieu que caldria una mobilització popular d’unes 200.000 o 300.000 persones.
—Volem dir que no necessites que tot Catalunya sigui al carrer, com hi va ser el dia 1 d’octubre i el dia 3 d’octubre del 2017. Necessites defensar les institucions que es declaren independents i que avisen el món que són independents i que comencen a treballar perquè el país funcioni amb la nova legalitat. És clar que necessites una població mobilitzada…

Per a defensar les institucions físicament, per a fer d’escut?
—Sí, però la capacitat de reacció violenta que té l’estat espanyol la vam veure tota el Primer d’Octubre. Sabem quina és.

És inevitable una situació d’hipotètica violència per part de l’estat.
—En alguns punts, sí. Per tant, cal preparar una situació de possibles desordres públics.

Seria una desobediència civil sostinguda.
—De desobediència civil i d’exercici de poder governamental, totes dues coses. Cal una elit política amb suport democràtic disposada a fer-ho, i organitzada. Em sembla que som molt lluny, però les coses es poden precipitar; quan hi ha oportunitats les coses van de pressa. El fet important és tenir un lideratge que reconegui les oportunitats en comptes d’esquivar-les.

Un esquema com el del Tsunami no seria aplicable?
—Algunes de les eines que es van fer servir serien útils, però allò era una mobilització que tenia un afany expositiu.

Caldria que ho fos del punt de vista de l’acció.
—Sí, no vull entrar a valorar més del compte el Tsunami perquè no voldria ajudar cap jutge. Però algunes de les eines que es van fer servir eren molt interessants, sí, i es poden tornar a fer servir. Però falla el lideratge; qui va portar la gent a la Jonquera i per què? No és igual que la gent vagi a la Jonquera perquè Espanya ha tancat el govern a la presó que fer això mateix perquè hi ha un govern a la plaça de Sant Jaume que és el govern de la república independent de Catalunya que defensa la posada en marxa d’un nou estat. És diferent.

Hi hauria un problema d’ordre públic.
—Efectivament.

I dieu que caldria “tenir present quins treballadors públics hauran de liderar el procés d’alineament de la lleialtat amb la voluntat popular d’autodeterminació”. Això vol dir depurar la cúpula dels Mossos?
—No, això vol dir saber amb qui comptes i amb qui no. Ara som molt lluny de tenir la informació perquè jo us pugui donar detalls sobre aquestes coses, però és evident que cal disposar de recursos humans entre les forces de la república per a fer la independència.

I no tenir un Trapero, que tenia a punt un pla de detenció del president i dels consellers.
—I si hi és hi ha d’haver un anti-Trapero, no? I en tot cas no pot ser que el govern confiï en un Trapero si no té un anti-Trapero. Al final tot se sap i ja es veu que les coses el 2017 eren molt primes.

No penseu que calgui negociar un nou finançament per a Catalunya mentre no s’arriba a poder disposar d’aquesta majoria parlamentària?
—Totes les negociacions que reprodueixin els episodis anteriors estan abocades al fracàs. Evidentment que si hi ha més recursos per a la sanitat i l’educació i els serveis socials de Catalunya nosaltres no hi tindrem res en contra. Però l’esforç polític creiem que ha de ser a defensar la nació, i no debilitar-la amb noves negociacions sobre l’autonomia.

Però una part important del vostre programa és sobre com gestionar recursos de l’autonomia.
—Sí, però és molt centrada en coses que es fan malament, i només que es deixessin de fer ja milloraríem. En sis anys no han fet instal·lacions de renovables. No ho han fet perquè això de governar sense enfrontar-se a ningú ho impregna tot. I hi ha una gran incompetència. Hi ha una qüestió de regeneració de qualitat dels serveis que crec que és fruit del fracàs polític dels partits catalans. Quan et trobes que no són capaços ni d’organitzar unes oposicions vol dir que realment has anat molt avall en el reclutament de recursos humans, que tens un personal que ja no és que no vulgui: és que no pot.

Proposeu una doble xarxa a l’escola. Per què resoldrà la situació del català a l’escola?
—La solució del català a l’escola és la independència i una única xarxa d’escola catalana. Però no es pot fer servir l’argument aquest de quan siguem independents ja ho farem, perquè mentrestant les criatures ens tornen a casa parlant en castellà. I per tant nosaltres hem fet propostes que es puguin aplicar l’endemà de les eleccions si hi ha un govern que ho vol fer.

La doble xarxa a les escoles també? Seria tan ràpida d’aplicar?
—Començar-la a posar en marxa. No seria la solució però en tot cas podria frenar la sagnia, perquè ara ens dessagnem. La descatalanització de l’escola catalana va a una velocitat que fa feredat. I hi ha tanta hipocresia i tanta desídia que no tenim ni les dades d’això. Només he vist les xifres del Síndic de Greuges, que diuen que només el 15% de les escoles fan més del 75% de l’activitat a l’aula en català, i ja no diguem els patis. De patis on es jugui en català només hi ha la Bressola a Perpinyà. Hem de començar a defensar l’espai d’escola catalana en algunes de les escoles, en tantes com hi hagi famílies que ho vulguin; que hi hagi escoles a les quals les famílies vagin perquè saben que els seus fills hi seran educats en català, i on no pugui sortir el guàrdia civil dient que no li agrada que els seus fills no rebin prou hores en castellà.

I com s’ampliaria?
—En la mesura que això generi prou demanda i que tinguem recursos humans. Perquè també hem de reconèixer que una part del problema del deteriorament de la immersió té a veure amb el fet que perdem recursos humans i no els substituïm. S’han jubilat a marxes forçades les mares fundadores de l’escola immersiva catalana, i el relleu no és tan militant ni ha estat educat per mantenir la llengua militantment dintre de les escoles. I em sap greu però, mentre no tens un estat i no tens prou poder, una part important de la responsabilitat és del govern. El govern no ha fet servir mai els inspectors per assegurar que la immersió funcionés, i davant dels embats judicials no se li va ocórrer res més que negociar una llei catalana d’educació amb el PSOE. És com defensar les gallines amb la guineu.

S’haurien de fer escoles noves?
—No, s’han de formar molts nous professors. D’edificis jo crec que ja en tenim prou.

Potser edificis nous, no, però sí centres nous. 
—Si hi ha una nova xarxa vol dir que centres que ara són de la xarxa general passaran a ser centres de la nova immersió. I s’ha de vigilar, i és molt important, d’oferir aquests centres a tot arreu, no tan sols a determinats barris on hi haurà una demanda de forma més natural.

I a aquells pobles on hi ha una sola escola?
—És evident que és una cosa amb què s’haurà de filar prim, de tenir una escola d’aquestes a prou poca distància per poder-hi anar si s’hi vol anar. I hem d’estar segurs que s’ofereix l’oportunitat d’aquesta mena d’escoles a les ciutats on hi ha més immigració, perquè no és només important defensar el dret de les famílies catalanoparlants perquè els seus fills s’eduquin en català, sinó també a les famílies nouvingudes. És molt important quan es trien quines són les primeres escoles d’aquesta nova xarxa que estiguin ben repartides pel territori, i si els nens de Sarrià han de baixar al Raval per poder anar a una escola immersiva, que hi baixin.

No és una mesura que afavoriria la segregació?
—És segregador el sistema que tenim ara. Ara ja tenim segregació. Sí que hi ha aquest 15% d’escoles que fan més del 75% en català, però després ens trobem en determinats barris i ciutats amb molta pressió migratòria en què el català no hi és present. Això sí que és segregació, i no fer res per corregir això és molt greu.

Què proposeu per remuntar la davallada del nivell escolar?
—Invertir molt en formació de professorat. Molt. Cal formació de professorat de català i en general. La gent més informada, la gent de més alta renda, sap triar les escoles dels seus fills perquè tenen informacions més acurades. Perquè no hi ha transparència. Hi ha d’haver un sistema de transparència i que la informació sobre la qualitat s’ofereixi de manera transparent; això dona estímuls a tot el sistema per tenir més qualitat.

I canvis de metodologia també?
—Sí, creiem que s’ha anat massa lluny fent experiments. En abstracte, no els desqualificaria, perquè fer innovació pedagògica quan hi ha molta qualitat entre el personal docent és una cosa molt interessant, però em fa l’efecte que els últims anys s’ha abusat d’invents pedagògics per evitar de fer la feina que és inevitable de fer dintre d’una aula, que és ensenyar a llegir, escriure, sumar, restar i ensenyar català. Els resultats de les proves PISA ens esfereeixen. Hi ha d’haver una carrera docent de gestió escolar; no funciona bé que un mestre sigui una temporada director i després torni a ser mestre, perquè aleshores els incentius que té aquest director i la capacitat de portar l’escola a la direcció correcta no funcionen tan bé. Cal que els sistemes de gestió dins les escoles siguin sistemes de rendició de comptes. I els mestres han de ser més reconeguts, perquè, si no, no engeguem el país. Això també vol dir diners.

Dieu que Catalunya necessita un nou model econòmic que no giri entorn del turisme. Quin model ha de ser?
—El que es basi en una població molt més ben educada de la que tenim ara. El problema del turisme és que, malgrat que és un tant per cent limitat del nostre producte interior brut, posa uns estàndards que s’escampen. Per al turisme no cal estar gaire format, i els escolars que surten del sistema sense pràcticament parlar català, o que tenen limitacions de comprensió lectora, o que no saben fer un raonament abstracte… Aquesta mena de no-formació no es nota si el teu destí és servir paelles, o fer llits, o treballar en un càmping. Hi ha una comunicació entre el tipus de persones que eduques i la demanda laboral, i això origina salaris baixos, baixes aspiracions i deixa molta gent al llindar de la pobresa. Això es transmet als altres sectors, que amb una economia més competitiva i de més de valor afegit, de salaris més alts, estiraria cap amunt. En canvi, posar tantes energies del país en el turisme ho tira tot cap avall. Si més no, cobrem una taxa turística com Déu mana.

I en què s’haurien d’invertir els diners d’aquesta taxa?
—Per exemple, en educació. Certament, no s’hauria d’invertir en promoció turística. I caldrà veure quin efecte té a l’hora de reduir el volum del turisme que ve. No és l’única cosa que cal fer; el nivell de llicències de pisos turístics que s’han concedit en les zones de més alt impacte turístic s’ha de reduir. El model turístic precaritza el treballador, però fa pujar els preus de l’habitatge. Quan fem esforços a posar en funcionament una cosa com el Hard Rock posem més llenya al foc d’aquest procés d’empobriment general del país. La llenya al foc s’ha de posar a les indústries d’alt valor afegit, a les energies renovables, a les indústries biotecnològiques, a l’agroalimentació competitiva… N’hi ha moltes.

Heu dit que Alhora tindrà continuïtat després de les eleccions. Fareu un congrés…
—A final de juny.

I el vostre futur personal després d’aquestes eleccions?
—Siguin quins siguin els resultats, faré una setmana de retirada personal i me n’aniré a caminar amb uns amics. I hauré de reflexionar segons quins hagin estat els resultats. Jo sóc aquí encapçalant aquesta candidatura amb un esperit de passar la torxa. Jo voldria que això engegués i que les persones que m’acompanyen, que són gent molt potent, se’n fessin càrrec. Jo puc allargar-me més o menys, no he pres cap mena de decisió. He fet un esforç –i amb això potser hem sacrificat una mica les nostres opcions electorals– per no fer una campanya personalista, no és Ponsatí contra qui sigui, és Alhora. Perquè crec que això és un projecte col·lectiu que posem al servei de la represa de l’independentisme. I jo sóc, de tota aquesta generació de gent que hem engegat Alhora, la més gran, la que té vinculacions amb el govern del Primer d’Octubre. Sóc l’única d’aquell govern que volia obeir el resultat del referèndum. I he arribat a un punt que m’ha semblat que calia fer una oferta política diferent, però no és una oferta política per a la meva supervivència política, de cap manera.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

 

Clara Ponsatí, en quinze respostes breus

Quins són els tres problemes principals que té el país?
—La llengua, l’educació i la qualitat de la política. És a dir, els recursos humans que hi ha en política i el seu nivell i els seus incentius. I per tant, en resum, la llei electoral catalana.

Quin president de la Generalitat ho ha fet més bé?
—Pau Claris, Enric Prat de la Riba… Aquests valen?

Prat de la Riba…
—Jo posaria Prat de la Riba i Macià.

I d’ençà de Jordi Pujol?
—Després del president Pujol, no. El president Pujol, bé, va fer coses molt importants.

Heu votat sempre el mateix partit?
—No.

El nom de la persona que us va fer entrar en política?
—Dues, perquè jo havia estat en política en dues fases de la meva vida. Una quan era molt jove, que va durar poc. I fou Vera Sacristán. Vaig estar en política dels quinze o setze, fins als divuit o dinou. I després, suposo que hauria de dir García Margallo. Perquè quan em van treure de la càtedra de Georgetown va ser quan se’m van obrir els ulls. I després d’això vaig participar en l’Assemblea Nacional Catalana. I després vaig acabar al govern Puigdemont.

En quina ciutat dels altres Països Catalans us agradaria viure?
—A Perpinyà.

Un consell per a algú a qui s’acaba el contracte de lloguer i cerca habitatge?
—Que es calci, perquè no en trobarà i que el pugui pagar.

Què feu quan us trobeu un sense-sostre?
—No porto efectiu. Abans, de tant en tant donava, però una quantitat notable. Però ara, la veritat, a part d’angoixar-me, no faig res més.

L’última vegada que vau plorar?
—Això m’estimo més mantenir-ho en la intimitat.

De què teniu por?
—Tots tenim por. Però com que això és un qüestionari polític, jo crec que hem de témer la por i la mentida. I per tant, a mi em fan molta por els polítics que trafiquen amb la por i que trafiquen amb la mentida.

Què és allò que més us relaxa?
—Ah, hi ha moltes coses, eh? Sóc bastant fàcil de relaxar. Caminar per la muntanya… Nedar al mar, escoltar música… No fer res.

Si porteu efectiu ja m’ho heu dit.
—Ja ho he contestat, sí. No en porto mai.

Quines són les millors vacances de la vostra vida?
—Quan tenia catorze anys, a iniciativa del meu pare, vam anar a Menorca per primera vegada a la meva vida i vam passar-hi un mes. Després he fet moltes vacances al mar i a la muntanya amb els meus fills, que també en tinc molt bons records.

Quin és el vostre restaurant preferit?
—La Martina de Gràcia.

Alguna cosa que us hagi fet enfadar darrerament i que es pugui explicar?
—No, m’estimo més no explicar-ho.

La CUP no hauria de ser a la zona de perill

Ahir, dues hores abans d’acabar-se el termini legal de publicació d’enquestes electorals, VilaWeb va rematar la publicació diària d’un tracking electoral d’ençà del primer dia de la campanya.

Per desgràcia, a partir d’avui ja no és possible, de manera legal, de continuar-lo publicant i, per tant, no podrem continuar analitzant pas a pas el desenvolupament de la campanya a mesura que s’acosta el final.

Però si l’heu seguit tots aquests dies, deveu haver observat amb quina facilitat petites variacions en el tant per cent de votants poden causar moviments de pes, canvis importants.

Una de les raons que ens van fer decidir de publicar l’enquesta va ser precisament aquest factor: ensenyar com es mouen els processos electorals, que s’entenga que les eleccions no són una nit màgica, sinó el fruit de càlculs molt ajustats i de decisions molt meditades. Perquè, segons com es combinen, molt pocs vots poden ser decisius.

I en posaré un exemple concret, que em preocupa avui, i que reflecteix aquesta darrera enquesta: les dificultats de la CUP per a mantenir-se dins el parlament. Els anticapitalistes pateixen a mesura que avança la campanya i ahir van perdre els escons que tenien a Lleida i Tarragona, de manera que restaren en el mínim històric de 4 diputats –3 per Barcelona i un, dels dos que tenien, per Girona.

Allò que crida l’atenció –i que vosaltres mateixos podeu comprovar en la documentació que acompanya l’enquesta– és que en aquestes dues circumscripcions la CUP obté pràcticament el 5% dels vots i, malgrat això, podria acabar sense representació.

És evident que la CUP ha comès molts errors, que segurament els paga ara. Però també és evident que ocupa un espai imprescindible en la pluralitat del moviment independentista –moltes decisions seues han estat clau en el passat, però fins i tot avui dia ens n’ofereix exemples excel·lents: la manera de governar Girona n’és un, crec que indiscutible.

Dissortadament, vivim un moment de crispació molt elevat dins l’independentisme, de fa mesos i potser algun any i tot. I això alguns independentistes s’ho prenen com una batalla en què els fa més feliços guanyar l’altre que guanyar Espanya. Fins i tot n’hi ha que ni tan sols aspiren a guanyar ells i es conformen a celebrar la derrota d’altri, com si tot el sentit de la seua vida fos remugar i rebufar.

Estic segur que diumenge hi haurà qui s’alegrarà si aquest partit o aquell altre s’enfonsa. I per això m’agradaria recordar una cosa ben simple: el país ha estat més fort i audaç quan tothom ha caminat al mateix pas i ha sabut sumar. I un possible exemple d’això, molt important avui, quan ho passen malament, és l’encert que va tenir la CUP quan obligà el president Puigdemont a convocar el Primer d’Octubre. Res no hauria estat igual, sense ells.

 

PS1. En la llista d’entrevistes als candidats a les eleccions, avui és el torn d’Alhora i Clara Ponsatí, un altre partit necessari que en aquesta campanya és massa víctima de l’ostracisme dels mitjans.

PS2. Amb Alexandre Solano hem fet aquesta Pissarreta per a comentar l’experiència d’aquests dies de publicació de l’enquesta diària.

PS3. Una iniciativa de tant d’impacte com l’enquesta no seria possible sense el suport econòmic dels subscriptors. Per fer de VilaWeb aquell diari excepcional que somniem, ens cal més ajut. Penseu, per favor, si us en podeu fer subscriptors.

Dues dones es disputen la presidència de Mèxic, però la campanya electoral tracta sobre un home

The Washington Post · Mary Beth Sheridan, Lorena Ríos

Ciutat de Mèxic. Alosa Juárez, de vint-i-un anys, mira enrere i veu un país que s’ha transformat radicalment aquests últims anys. Gràcies al govern, explica Juárez, tant ella com la seva germana han rebut beques que els han permès d’estudiar en una escola secundària tècnica, tot un somni per a dues joves de família treballadora.

“És la primera vegada a la història que tenim un president que ens ajuda a tots, no tan sols les elits”, diu Juárez.

José Agustín Cervantes, de vint-i-set anys, també creu que Mèxic ha canviat, però no pas per millorar. Enginyer industrial, considera que el partit de govern, Morena, ha acumulat massa poder i ha malgastat molts diners en projectes d’infrastructures ineficaces i massa grans. Si el partit obté una àmplia majoria, adverteix, “els romanents de la nostra democràcia podrien esfondrar-se definitivament”.

Les eleccions presidencials del 2 de juny es perfilen com un enfrontament sobre la identitat de Mèxic, una nació de 130 milions d’habitants íntimament lligada als Estats Units pel comerç, la immigració i la cultura. Mèxic és una jove democràcia en perill de retrocés cap a l’autoritarisme? O bé un país que no ha estat mai prou democràtic, i que ara, finalment, té un govern que vetlla pels més desfavorits?

Una victòria de la candidata de Morena, Claudia Sheinbaum, consolidaria el control d’un partit que ja controla la presidència, ambdues cambres del congrés i dos terços dels governs estatals de Mèxic. Sheinbaum promet de continuar les polítiques del seu mentor, Andrés Manuel López Obrador, el primer president d’esquerres de la història moderna de Mèxic i un dels més populars de l’Amèrica Llatina.

Sheinbaum, ex-batllessa de la Ciutat de Mèxic, manté un avantatge en els sondatges de 17 punts, pel cap baix, sobre Xóchitl Gálvez, senadora del Partit Acció Nacional, conservador.

El domini de Morena ha fet ressuscitar el temor que Mèxic retorni a un sistema unipartidista com el que va controlar el país durant gran part del segle XX.

“L’obradorisme és una venjança contra dècades de concentració de la riquesa en què els rics s’han beneficiat molt més que no els pobres”, explica Denise Dresser, una politòloga crítica amb el president.

El problema, segons que explica, és que López Obrador presenta Morena com l’únic partit que vetlla per la majoria de desfavorits. No mostra recels a l’hora d’atacar les institucions que li planten cara, incloent-hi el Tribunal Suprem i l’autoritat electoral independent. Ara, fins i tot, insta els votants a concedir-li una majoria absoluta al congrés amb l’objectiu explícit de poder canviar la constitució.

“Demana als seus seguidors que votin per l’autocràcia”, diu Dresser.

De quina manera Morena ha arribat a dominar la política mexicana?

López Obrador va fundar Morena el 2014 i ràpidament va convertir el partit en sinònim de programes socials. D’ençà que va assumir el càrrec, el 2018, el president ha ofert als mexicans beques, programes d’inserció laboral, pensions i ajuts als discapacitats. També ha duplicat el salari mínim i ha pres mesures enèrgiques contra les pràctiques laborals abusives. I amb això ha aconseguit de mantenir l’estabilitat econòmica del país.

Poc més de la meitat dels mexicans han dit als enquestadors que ells o un membre de la seva família s’han beneficiat directament dels programes socials del president. Els votants d’aquest grup donen suport a Sheinbaum per un marge de tres a un. Gálvez, per la seva banda, va al capdavant entre la resta de votants. La senadora ha destacat la seva experiència al sector empresarial i ha promès d’enfortir les institucions independents, com ara l’autoritat electoral.

“Tenim dos electorats amb un comportament completament diferents”, diu Moreno.

El consultor polític Joel Muñoz calcula que la despesa social ha augmentat d’un 24% durant el mandat de López Obrador. El percentatge de famílies de classe mitjana-baixa que es beneficien d’aquesta despesa, d’altra banda, ha augmentat d’un 17% a un 26%.

Són persones com ara secretàries, lampistes i manyans, que guanyen de mitjana uns 150 dòlars la setmana. L’ajuda del govern no és gaire gran, diu Muñoz, però arriba amb regularitat. “Ningú no els havia donat mai res com això”, diu.

López Obrador ha personalitzat els programes d’ajuda, tot creant un cos de “serfs de la nació” amb armilles color del vi –el color de Morena– per a supervisar-ne l’administració. El carismàtic president recorda constantment els beneficis als mexicans en les seves conferències de premsa diàries i en els seus viatges pel país.

Gálvez ha promès de continuar els populars programes socials. Però haurà de lluitar contra la percepció –alimentada per Morena– que els seus programes no seran tan generosos com els de López Obrador.

Gálvez, una empresària d’èxit nascuda en la pobresa i filla d’un pare indígena, ha promès de reduir la violència a Mèxic i potenciar el creixement econòmic a còpia d’atreure al país els fabricants xinesos que volen deslocalitzar la producció per a proveir més eficientment el mercat dels Estats Units.

Sheinbaum ha fet una campanya prudent, basada en bona part en la reivindicació de les polítiques del president. Ha mantingut un avantatge tan constant en les enquestes que Gálvez ha hagut de lluitar contra la impressió que la cursa electoral s’havia acabat abans d’hora.

“Les eleccions no són decidides, encara”, insistí Gálvez al diari El Universal el mes passat. “Estic convençut que, si més del 62% de la població acudeix a votar [com és habitual en les eleccions presidencials mexicanes], guanyarem.”

“El PRI és com la kriptonita”

Tant el partit de Gálvez com el seu principal soci de coalició –el Partit Revolucionari Institucional, o PRI– són vists negativament per molts votants, que no poden evitar de recordar els seus fracassos passats al capdavant del govern. El PRI, que va governar a Mèxic durant més de set dècades del segle XX, és associat àmpliament a la corrupció.

“El PRI és com la kriptonita”, diu Carlos Bravo, analista polític.

Allò que més preocupa l’oposició és la possibilitat que Morena guanyi no tan sols la presidència, sinó també una majoria de dos terços al senat i la cambra de diputats, cosa que li permetria de canviar la constitució. López Obrador ja ha demanat una esmena constitucional que permeti als votants de triar els jutges del Tribunal Suprem. Molts analistes consideren que aquesta mesura podria afeblir la independència del tribunal, que ja ha blocat molts dels intents de reforma del president.

Carlos Pérez Ricart, politòleg afí a Morena, reivindica el “projecte hegemònic” del partit per a centralitzar el poder, després d’anys de descentralització que considera que han afeblit institucions com ara el sistema de justícia. “Crec que cal una certa centralització del poder per a resoldre els problemes estructurals de Mèxic”, explica.

Cervantes, enginyer industrial, no hi està d’acord. Ha vist amb consternació com López Obrador ha invertit diners en grans projectes, com ara una refineria de petroli i un tren turístic a Yucatán, i ha apuntalat Pemex, la petroliera estatal. “La gent no entén que els diners per a tots aquests projectes provingui dels seus imposts”, diu.

A l’enginyer el preocupa que, si Morena aconsegueix majoria absoluta al congrés, pugui canviar les lleis i exercir un control polític gairebé total. Això, assegura, “seria la perdició de Mèxic”.

Ríos informa des de Monterrey, Mèxic.

La veritat oculta del barri més pobre de Corea del Sud

Gratacels, carrers impol·luts i les últimes tecnologies conformen la imatge mental col·lectiva de Corea del Sud, un dels països més desenvolupats del món. En una nació envejada per l’alta qualitat de vida dels habitants, sorprèn tothom trobar-s’hi barraques construïdes amb materials reciclats i deixalles. És el barri de la Vila de Guryong, a Seül, la capital del país. Aquest racó amaga una veritat desconeguda fins i tot per gran part dels coreans.

La primera cosa que sobta d’aquest veïnat és que es troba al districte de Gangnam, el més luxós i exclusiu del país, i que es va fer famós a tot el planeta amb la cançó “Gangnam Style”. Dels carrers de Guryong estant, es veuen en tot moment els omnipresents gratacels de luxe que s’aixequen a pocs metres. Una imatge surrealista, el contrast d’aquests pomposos edificis amb els humils habitatges que s’amunteguen al barri veí.


El contrast a Guryong és extrem.

A Guryong no hi ha sistema de clavegueram, ni servei d’aigua corrent ni de neteja. Tan sols hi ha recollida d’escombraries i uns canals carregats d’aigua bruta que desprenen una forta ferum. És un reducte que sembla allunyat de la societat, tot i tenir una llarga història amb connexió social amb la resta de Seül.

Aquesta relació de simbiosi existeix d’ençà que es va crear el suburbi, cap als volts dels anys vuitanta. S’hi van començar a instal·lar com van poder els més vulnerables de la ciutat, forçats per les autoritats, que volien “netejar” els carrers de la capital. Seül havia d’acollir els Jocs Olímpics del 1988 i era l’ocasió de mostrar al món el miracle de Corea del Sud. El país, que havia estat un dels més pobres del planeta, va experimentar un creixement econòmic abismal. Per això el govern del dictador Chun Doo-hwan va decidir d’expulsar els sense-sostre, els orfes, els okupes i els recol·lectors de deixalles dels moderns carrers de la ciutat. Els va col·locar tots als afores, en diversos suburbis. Aquests nous barris marginals són coneguts per “pobles lluna”, perquè normalment s’han situat als turons que envolten la ciutat.


La Vila de Guryong, un barri de Seül, Corea del Sud.

Els habitants de Guryong es van dedicar a fer allò que sabien fer millor per sobreviure: recollir escombraries per fer-ne negoci. Vivien en situacions de pobresa extrema, sense recursos ni serveis bàsics. Eren els més pobres del país. Precisament per això, eren objecte de prejudicis i discriminació. Durant aquests anys, hi havia habitualment batudes indiscriminades de la policia, sense cap base legal, que veien en aquests habitants una presa fàcil per a assolir la seva cota mensual de detencions. És allò que al país s’anomena hurigari.

Els qui tenien la mala sort d’acabar detinguts, rebien tortures i vexacions al calabós. La situació era tan dramàtica que els veïns van començar a construir-se refugis subterranis on amagar-se si veien aparèixer els llums de les sirenes de la policia.


Els “pobles lluna” són els barris marginals de Seül que es van construir a final del segle passat.

El punt culminant de repressió va arribar amb els esperats jocs olímpics. Durant aquelles setmanes, els veïns de Guryong van haver de complir una queda estricta, que els impedia de sortir del barri. Per a ells, allò implicava tallar l’única font de supervivència, perquè si no podien accedir a la ciutat no podien fer negoci amb les deixalles que recollien.

Després d’allò i, sobretot, amb la dissolució de la dictadura i la democratització del país, la situació als “pobles lluna” es va calmar. De mica en mica, aquests barris van anar desapareixent, però Guryong va perdurar, si bé s’ha anat empetitint amb el pas dels anys. En el punt màxim, hi vivien dues mil persones. Ara n’hi queden unes cinc-centes.


Històricament, l’ocupació principal de Guryong ha estat la recol·lecta de deixalles.

Els habitatges continuen sense gaires canvis. Són molt rudimentaris, la majoria fets amb plafons de fusta contraxapada, vinil o fins i tot plàstic o cartó. A més a més, hi ha deixalles de tota mena per tots costats. Peces de vehicles, neveres, televisors malmesos, mobles d’estils diversos… Alhora, s’han acabat desenvolupant indústries dedicades al triatge i a la gestió de residus, de manera que hi trobem plantes dedicades a aquest sector.

Però la vida dels veïns encara no s’ha alliberat de la pressió i la polèmica. De fa anys, els rumors sobre una possible urbanització de la zona preocupen als veïns, molts dels quals en realitat ocupen propietat privada. El 2017, finalment, l’ajuntament va desenvolupar un pla per a construir gairebé 2.700 apartaments de luxe. Segons Seül, la intenció és utilitzar els beneficis per a resituar els residents més pobres, a qui s’ha ofert la possibilitat de quedar-se amb un lloguer social temporal en un d’aquests nous habitatges.


El districte de Gangnam és el més car i luxós de Seül.

Però la majoria dels veïns no veuen amb bons ulls la proposta i reclamen directament un apartament en propietat. Per aquest motiu, la construcció d’aquests edificis residencials, que s’havia de completar el 2020, encara no ha començat.

Caminant pels carrers de Guryong, es veuen pancartes i cartells contra la proposta de l’ajuntament. Les negociacions entre ells, la ciutat i els propietaris encara sembla lluny de resoldre’s. A més de les pintades que hi ha arreu, també es destaca una part del veïnat completament calcinada. És la conseqüència d’un incendi del gener de l’any passat, que destruí seixanta habitatges.


Els extintors es poden trobar ara fàcilment pràcticament a tot el barri.

Aquests focs no són excepcionals. El barri ha tingut pel cap baix setze incendis d’ençà del 2009, segons les autoritats causats per la manca d’un sistema elèctric en condicions i per la utilització de briquetes de carbó per a escalfar-se. Però els veïns no ho veuen pas clar, i hi ha qui assegura que són incendis provocats per anar reduint el nombre de barraques i per desplaçar els residents que impedeixen que avanci el desenvolupament de la nova zona urbana. Aquest projecte lògicament desperta un gran interès tant a l’ajuntament com a l’empresa constructora i als propietaris dels terrenys.


Un gat pren el sol a Guryong, al costat d’unes briquetes de carbó.

Probablement per això també s’han publicat notícies que asseguren que els habitants de Guryong en realitat viuen en bones condicions en unes altres parts de la ciutat. Segons aquestes informacions, els veïns relloguen els seus habitatges a treballadors estrangers poc qualificats i amb pocs recursos, sobretot xinesos. Si això fos cert, aquests habitants esperarien de rebre la compensació que s’acabi decidint de les negociacions amb l’ajuntament, tot i no necessitar-la per ja no hi viuen. Per argumentar-ho, les fonts apuntaven que aquests residents tenien cotxes massa cars per al nivell de vida de Guryong.

Però la veritat és que al barri no s’hi veuen llogaters estrangers. Només coreans vells i famílies amb situació d’exclusió social, sovint amb malalts que no poden treballar. Si més no, aquesta és la realitat que m’he trobat en la meva visita a la barriada, i també allò que asseguren tots els veïns.


Les deixalles s’amunteguen per tot el barri.

Sigui com sigui, la Vila de Guryong es manté, tot i els incendis i les penúries. Sembla que la situació excepcional d’aquest barri té els dies comptats, però mentrestant les deixalles, els incendis i els canals contaminats continuen formant part del dia a dia de tots aquests que encara no han pogut fer un salt a una vida millor.

Pàgines