L’ex-batlle de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros, la regidora Begoña Floria i set persones més aniran a judici pel ‘cas Inipro‘ de presumpta corrupció a l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMMS), que hauria afavorit del PSC. Segons que ha pogut confirmar l’ACN, l’Audiència de Tarragona ha desestimat els recursos d’apel·lació dels principals acusats i veu indicis suficients de delicte. Ballesteros està investigat per fins a vuit delictes: presumpta prevaricació, malversació, alteració de preus en concurs i subhastes públiques, falsedat documental, frau, suborn, tràfic d’influències i abús en l’exercici de la funció pública. Floria ho està per suposada alteració de preus en concurs i subhastes públiques, suborn, tràfic d’influències, malversació i abús en l’exercici de la funció pública. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El cas gira sobre el contracte subscrit l’any 2010 entre l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS) i l’empresa Inipro, i que es va prorrogar al marge de la normativa de contractació durant els anys 2011 i 2012. Oficialment, el contracte tenia com a objectiu la intervenció i potenciació de l’associacionisme de població immigrant però, segons el jutjat d’instrucció número 1 de Tarragona, aquests treballs no han quedat acreditats en les memòries justificatives i, realment, el que es duia a terme eren activitats en benefici del PSC.

La decisió de dur a judici els imputats tanca la possibilitat de recurs, amb la qual cosa la fiscalia i l’acusació exercida per la CUP hauran de presentar els respectius escrits d’acusació. Aleshores, l’Audiència de Tarragona podrà dictar la interlocutòria d’obertura de judici oral i donar trasllat a les defenses perquè presentin els respectius escrits, i finalment fixar una data per a la vista.

L’advocat de Ballesteros en defensa la innocència

En declaracions a l’ACN, l’advocat de Ballesteros, David Rocamora, ha apuntat que la decisió de l’Audiència de Tarragona és definitiva i ha fet una crida a que fixi data de judici tan aviat com sigui possible. Segons Rocamora, el tribunal ‘deixa dempeus tots els arguments defensius i deixa el debat per a la vista del judici, que esperem que es faci aviat i es pugui restituir l’honorabilitat de l’ex-batlle, que és absolutament aliè a tots els càrrecs’.

Els altres investigats són l’ex-regidora Victòria Pelegrín; l’ex-gerent de l’IMSS, Antonio Muñoz; l’ex-cap de gabinet de Ballesteros, Gustavo Cuadrado; Alejandro Caballero, contractat per Inipro i vinculat amb el PSC; José Gallet, administrador de l’empresa Gallet; Enrique Manuel Miró, administrador d’Itinere Serveis Educatius; i Enriqueta Aznar, tècnica de l’IMSS. D’altra banda, en sengles resolucions del 15 d’abril, la secció quarta de l’Audiència de Tarragona ha dictat el sobreseïment provisional de les actuacions respecte a la funcionària municipal Araceli Saltó; i els treballadors Maria Cecilia Mangini, Vasile Baltaretu, Judit Cepero, Juan Carlos Lozano i Mario Bulzuri.

La jutgessa de Tarragona desestima els recursos de Ballesteros, Floria i la resta dels investigats pel cas Inipro

The post L’ex-batlle de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros i vuit persones més aniran a judici pel ‘cas Inipro’ appeared first on VilaWeb.

L’advocacia de l’estat espanyol ha apel·lat directament a l’Audiència Provincial de Madrid per sol·licitar la revocació de la interlocutòria que la jutgessa Carmen Rodríguez-Medel va obrir per investigar penalment el delegat del govern espanyol a Madrid, José Manuel Franco, per permetre la manifestació del 8-M a Madrid. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En l’escrit, l’advocacia critica durament Rodríguez-Medel i acusa de convertir la instrucció ‘en una causa general sobre la gestió de la crisi sanitària’, i fins i tot assenyala que s’ha saltat les suspensions processals vigents de l’estat d’alarma.

El recurs, al qual ha tingut accés Europa Press, el signa l’advocada de l’estat espanyol, Rosa María Seoane, i es va presentar el 20 d’abril; és a dir, gairebé un mes abans que s’elaborés l’informe de la Guàrdia Civil que es relaciona amb la polèmica destitució del coronel Diego Pérez de los Cobos.

Seoane denuncia que la instructora ha ignorat les disposicions de l’estat d’alarma per als tribunals i que ha vulnerat el dret del delegat del govern espanyol a Madrid a un procés amb totes les garanties, per la qual cosa sol·licita a l’Audiència que el declari nul.

Entre més aspectes, assenyala que Rodríguez-Medel ha desbordat l’àmbit competencial sobre la investigació del 8-M, i que sol·licita a la Guàrdia Civil informació ‘de qualsevol autoritat que ni tan sols identifica i converteix la instrucció en una causa general sobre la gestió de la crisi sanitària’.

La tesi de la defensa

L’advocacia considera que ‘que fins al 14 de març, dia en què es va aprovar la declaració de l’estat d’alarma, no hi havia cap resolució de cap autoritat competent en matèria sanitària, ni local, ni autonòmica, ni estatal, que limités les concentracions de persones, ja no en exercici d’un dret fonamental, com ho és el dret de reunió, sinó de qualsevol objecte i finalitat’.

Segons el parer de la defensa, hi havia recomanacions sanitàries que es van anar intensificant, sobretot a partir de l’11 de març i a tots els àmbits administratius, però com que eren recomanacions i no pas prescripcions, no van suposar cap impediment per limitar la celebració d’esdeveniments esportius, a més del funcionament de recintes tancats i espectacles públics, com cinemes, teatres, etc.

Davant de tot això, considera que ‘el que pretén la instructora no és verificar si són certs determinats indicis d’incompliment de l’ordenament, sinó trobar indicis. Indicis que el fet d’existir la prohibició d’actes commemoratius el 8 de març va ser una actuació arbitrària’.

The post L’advocacia de l’estat critica la jutgessa del 8-M per obrir una ‘causa general contra la crisi sanitària’ appeared first on VilaWeb.

La Comissió Europea proposa un fons de reconstrucció de 750.000 milions d’euros per a rellançar l’economia europea després de la crisi provocada per la Covid-19. Segons que ha avançat l’eurocomissari d’Economia, Paolo Gentiloni, el fons que planteja l’executiu europeu suposa un ‘punt d’inflexió per fer front a una crisi sense precedents’. Gentiloni ha anunciat la xifra a través d’un piulet abans que la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, presenti oficialment la proposta per al fons i el nou pressupost europeu a l’Eurocambra. En la seva intervenció a la cambra, Von der Leyen detallarà a quins programes van destinats els recursos i com proposa aconseguir el finançament. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Commissione propone un Fondo di Recovery da 750 miliardi che si aggiunge agli strumenti comuni già varati. Una svolta europea per fronteggiare una crisi senza precedenti. #NextGenerationEu

— Paolo Gentiloni (@PaoloGentiloni) May 27, 2020

Seguiu ací l’última hora sobre la crisi del coronavirus

The post Brussel·les proposa un fons de 750.000 milions d’euros per a rellançar l’economia appeared first on VilaWeb.

L’aliança entre Renault, Nissan i Mitsubishi ha anunciat que es repartirà zones geogràfiques d’influència i el lideratge en determinats segments del mercat i tipus de vehicle per reduir en un 40% els seus costos. La decisió implica que la francesa Renault sigui l’encarregada del negoci a Europa, cosa que no resol què passarà amb les plantes de Nissan a Barcelona i augmenta els dubtes sobre el seu futur. Nissan pretén centrar-se en el negoci a la Xina, Amèrica del Nord i el Japó, mentre que Mitsubishi liderarà l’aliança al sud-est asiàtic i Oceania. Les tres empreses preveuen que aquest sistema impliqui que prop del 50% dels models de l’Aliança siguin desenvolupats i produïts pel líder de cada zona el 2025. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Justament, un centenar de treballadors de Nissan s’han concentrat davant el consolat del Japó i la seu de la Comissió Europea a Barcelona per pressionar perquè la multinacional es quedi a Catalunya. El comitè d’empresa ha organitzat una acció reivindicativa amb cartells i proclames com ‘Volem futur’ o ‘Nissan no es tanca’. La concentració ha acabat amb una traca de petards

Una seixantena de treballadors de Nissan manifestant-se davant el consulat japonès a Barcelona. Fotografia: ACN

La plantilla fa més de vint dies que està en vaga indefinida per protestar pel possible tancament de la planta de la Zona Franca. Segons els sindicats, els centres de l’empresa donen feina a 3.000 persones directament i 25.000 indirectament.

The post Renault liderarà el negoci europeu de l’aliança amb Nissan i Mitsubishi appeared first on VilaWeb.

El govern d’Andorra té previst pel dimarts 2 de juny el retorn dels alumnes a classe i la seva voluntat és que ho facin en aules reduïdes d’entre 14 i 15 alumnes sense necessitat de distància social ni de dur màscara. No obstant això, els alumnes sí que hauran de dur màscara en sortir de l’escola i se seguirà prioritzant la higiene de mans per contenir la pandèmia del coronavirus, segons ha informat l’Agència de Notícies Andorrana (ANA). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La voluntat de l’executiu andorrà és que els alumnes puguin portar ‘una vida escolar el més normal possible’, segons les previsions del ministeri de Salut que dirigeix Joan Martínez Benazet. Pel que fa als menjadors escolars, es traslladarà el concepte de ‘grups de convivència’ utilitzat a les aules i es donarà certa llibertat d’organització als mateixos centres, tot i que prioritzant que els diferents grups no es barregin en aquests espais.

D’altra banda, a partir de divendres es relaxaran algunes mesures de confinament del país i se suprimiran les franges horàries per practicar esport i lleure. També, d’acord amb els diferents municipis es reservaran punts de seguretat per a col·lectius vulnerables en l’espai públic i s’obriran alguns parcs infantils mantenint mesures de distanciament social.

Andorra fa diversos dies que no registra cap víctima mortal per coronavirus i els casos es mantenen estables en un total de 763, dels quals 36 d’ells segueixen actius.

The post Andorra preveu el retorn a les aules el 2 de juny amb classes reduïdes appeared first on VilaWeb.

L’empresa energètica Enagas ha fitxat el president de la Generalitat José Montilla com a conseller independent, segons que informa El Confidencial. Engas també incorpora al consell d’administració l’ex-ministre espanyol José Blanco i Cristóbal José Gallegos, un expert de l’àmbit energètic i afí a Unides Podem. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’ampliació del consell ha estat aprovada pel mateix òrgan de govern de la companyia i només que es comuniqui a la comissió espanyola del mercat de valors. Els nouvinguts coincidiran a la cúpula d’Enagás amb ex-càrrecs rellevants del PP, Ana de Palacio, Isabel Tocino i Antonio Hernández-Mancha.

Del senat a la porta giratòria

Ara fa una mica més d’un any, Montilla va renunciar a la seva acta de senador designat pel Parlament de Catalunya per permetre la maniobra del PSOE d’escollir Miquel Iceta com a president de la cambra alta espanyola.

Tanmateix, l’operació no va reeixir perquè el primer secretari del PSC no va rebre els vots suficients al parlament per a ser nomenat com a substitut de Montilla al senat. Al final, el PSOE va proposar Manel Cruz com a president de la cambra.

The post Enagas fitxa el president José Montilla com a conseller appeared first on VilaWeb.

Les forces de seguretat d’Hong Kong han detingut 15 persones pel cap baix que es manifestaven contra la decisió del Consell Legislatiu de debatre avui una llei que criminalitza els insults a l’himne xinès. Des de bon matí, centenars d’agents antiavalots han militaritzat els carrers per evitar que les protestes boicotin la sessió parlamentària. Diversos vídeos publicats a la xarxa, mostren com els agents ha disparat gas pebre per reprimir els manifestants. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

BREAKING: Police in Hong Kong firing Pepper bullets at unarmed civilians and journalists in an attempt to quash peaceful protest. #HongKong pic.twitter.com/nQeQgRNX7k

— World Updates (@Rntk____) May 27, 2020

El debat sobre l’anomenada ‘llei de l’himne nacional’ es produeix després que els hongkonguesos hagin tornat a sortir al carrer arran de l’amenaça de Pequín d’erradicar definitivament l’autonomia de la ciutat. En aquest sentit, l’assemblea xinesa ha anunciat que aprovarà una ‘llei de seguretat nacional’, que prohibirà ‘qualsevol acte de traïció, secessió, sedició o subversió’ contra el govern xinès i també el ‘robatori de secrets d’estat i l’organització d’activitats a Hong Kong per part d’organitzacions polítiques estrangeres’.

La Xina anul·la per la via dels fets l’autonomia d’Hong Kong 

Hong Kong fa gairebé un any que viu protestes continuades a favor de reformes democràtiques i contra les ingerències polítiques de Pequín. Unes imatges que no es veien des de l’anomenada Revolució dels Paraigües de 2014. L’espurna d’aquesta nova de protestes fou una proposta de llei, després retirada, que permetia al govern pro-xinès de Carrie Lam extradir els hongkonguesos que Pequín reclamés.

The post El parlament d’Hong Kong debat criminalitzar els insults a l’himne xinès entre detencions i la militarització dels carrers appeared first on VilaWeb.

El govern espanyol ha publicat un decret al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) que elimina les franges horàries dels nens i dels adults a la fase 2 del desconfinament. Aquesta mesura permet sortir al carrer més d’una vegada al dia i fer esport més enllà de les franges habilitades a la fase 1. De totes maneres, en aquesta fase és mantén un horari de preferència per a les persones vulnerables (10-12 del matí i 19-20 del vespre). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’altra banda, el BOE remarca que els ajuntaments podran establir limitacions d’accés i d’aforament a les platges per assegurar la distància interpersonal d’almenys dos metres entre banyistes. Els municipis podran establir límits en els temps de permanència i d’accés als aparcaments per facilitar el control de l’aforament. El BOE estableix que cada banyista haurà de tenir disponibles quatre metres quadrats. L’ordre entra en vigor aquest mateix dimecres.

Què es pot fer a la fase 2, sense franges horàries, amb les platges obertes…? 

The post El BOE publica l’abolició de les franges horàries i la regulació municipal de les platges a la fase 2 appeared first on VilaWeb.

Avui, 27 de maig de 2020, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Benito Almirante: ‘Ara la Covid-19 serà marginal, però això no vol dir que no n’hi hagi casos esporàdics’ 
• Pel debat independentista: quatre constatacions i tres conclusions I Editorial de Vicent Partal
• Lidón Gasull: ‘El sistema educatiu ja el teníem col·lapsat sense Covid-19’ 
• La meitat del comerç català, a la corda fluixa I Anàlisi de Jordi Goula
• Report diari de VilaWeb: A Madrid hi ha una tempesta política i als EUA superen els 100.000 morts 
• Montse Barderi: ‘Teresa Pàmies era menystinguda perquè era dona, de classe baixa i de comarques’ 
• Les coses no poden ser de cap més manera, diuen, o el virus del consens I Mail obert de Joan M. Minguet
• Diari ociós d’un confinat VI (i últim) I Mail obert de Julià de Jòdar 
• El PSOE recull ara allò que va sembrar l’octubre del 2017 I Anàlisi de Pere Martí Colom

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades: ‘El govern espanyol xoca amb la Guàrdia Civil i la justícia’ i ‘Brot controlat a Lleida’ appeared first on VilaWeb.

El Port de Barcelona preveu que el resultat de l’exercici 2020 caigui fins als 14,9 MEUR per la crisi del coronavirus, un 66% menys respecte a l’exercici anterior. Per altra banda, la xifra de negoci patirà una davallada del 17% interanual, fins als 143,6 MEUR, mentre que el resultat d’explotació es reduirà un 63% fins als 14,7 MEUR. Així ho ha exposat la presidenta del Port de Barcelona, Mercè Conesa, durant un acte telemàtic organitzat aquest dimarts pel Cercle d’Infraestructures. Segons Conesa, la recuperació de la infraestructura serà lenta i no serà fins al quart trimestre d’aquest any que els ingressos del port tornaran a créixer. A més, la directiva creu la recuperació plena no arribarà fins al 2023. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Durant la mateixa presentació, Conesa també ha destacat que el tràfic acumulat de mercaderies fins a l’abril al Port de Barcelona ha caigut significativament. Segons les dades presentades, la infraestructura ha experimentat un descens interanual de l’11,7% del tràfic expressat en tones (entre gener i abril s’han transportat fins a 19,6 milions de tones). Pel que fa al nombre de TEU (contenidors de 6,1 metres de llargària, 2,4 metres d’amplada i 2,6 d’alçada), el tràfic s’ha reduït un 16,2% durant els quatre primers mesos de l’any, fins als 944.203. Malgrat tot, Conesa ha recordat que sectors com l’alimentari han permès aguantar el cop i han evitat que la davallada fos encara més accentuada.

Tot i la situació actual, la presidenta del port ha defensat que ara és moment de reforçar les inversions per accelerar la recuperació econòmica. En aquest sentit, Conesa ha recordat que la infraestructura manté les previsions d’invertir 71 MEUR durant aquest exercici. De fet, ha explicat que el Port de Barcelona ja ha reprès diversos processos de licitació en línia i té previst tornar a posar en marxa les licitacions presencials de cara al pròxim dimarts 2 de juny.En paral·lel, Conesa ha recordat que el port va posar en marxa un pla de contingència per evitar que els seus proveïdors i clients sortissin greument perjudicats de la crisi del coronavirus. Per una banda, es van avançar pagaments a proveïdors fins al 30 de juny per 19 MEUR, mentre que per l’altra es van ajornar els pagaments de les taxes aeroportuàries durant sis mesos per un import de 26,3 MEUR.

Tenint en compte la rebaixa de taxes als operadors, el port ha posat en marxa mesures que han suposat un estalvi de 56 MEUR als clients i als proveïdors.Una recuperació que derivarà en importants canvisMalgrat les mesures preses, Conesa opina que la recuperació serà lenta i que la crisi actual portarà una sèrie de canvis en l’operativa del port. Per una banda, la presidenta de la institució ha pronosticat que hi haurà menys serveis però que aquests seran de majors dimensions.

‘A partir d’ara, els ports ens haurem d’acostumar a treballar amb pics i valls’, ha dit.A més, ha pronosticat que els intercanvis econòmics tendiran a ser més locals. En aquest sentit, creu que durant els pròxims anys es registrarà un repunt del comerç mediterrani, un canvi que pot suposar una gran oportunitat pel port. L’arribada de creueristes, fins que sanitat ho permetiEl sector dels creuers també ha patit un fort impacte per la crisi de la covid-19. Malgrat tot, Conesa no té pressa per veure com l’activitat al port torna la normalitat. L’activitat no es reprendrà fins que ho indiqui el Ministeri de Sanitat, ha assegurat. A més, ha recordat que una part important dels creueristes que passen pel port també passen per l’aeroport, un espai que ara mateix es treballa sota mínims.

The post El Port de Barcelona preveu una caiguda del 66% en els beneficis de l’any 2020 pel coronavirus, fins als 14,9 MEUR appeared first on VilaWeb.

Prop d’un centenar de treballadors de Nissan s’han manifestat a plaça Sant Jaume aquest dimarts al vespre per pressionar perquè la multinacional es quedi a Catalunya. El comitè d’empresa ha organitzat una acció reivindicativa dibuixant un mosaic amb espelmes, teles negres i vermelles on es llegia ‘25.000 famílies. Futur per a Nissan ja’ al mig de la plaça. La plantilla fa 23 dies que està en vaga indefinida per protestar per les amenaces de tancament que planen sobre la planta de la Zona Franca, sobretot des que l’automobilística anunciés a principis d’any que estudia la viabilitat de les instal·lacions. Els centres de Nissan donen feina a 3.000 persones directament i a 25.000 indirectament, segons els sindicats. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La concentració ha comptat amb la presència de la consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, que s’ha mostrat preocupada pels inicis que apunten al tancament de les instal·lacions. Preguntada per si les administracions han reaccionat tard, ha defensat que ningú pot dir que l’executiu català no ha donat el 100% per assegurar la continuïtat de l’empresa. ‘La Generalitat ha estat on havia d’estar’, ha afegit.’No tirarem la tovallola, seguirem defensant que les plantes de Nissan a Catalunya són competitives’, ha afirmat abans d’asseverar que el Govern defensarà “fins a l’últim moment” la viabilitat de la producció.

La titular d’Empresa i Coneixement ha exigit a l’empresa que sigui clara per respecte als treballadors catalans i ha recordat el pla de competitivitat que van presentar conjuntament la Generalitat i l’Estat amb inversions per mirar d’atreure nous models a la fàbrica encara no té resposta. Després d’anys de disminució de la producció, Zona Franca s’ha quedat amb tres vehicles: eNV200, Nissan Navara i Renault Alaskan. També han participat en l’acció reivindicativa a Barcelona el secretari d’Empresa i Competitivitat del Govern, Joaquim Ferrer, i el primer tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni.

En la concentració, que ha durat una hora, els sindicats han alertat del perill que desenes de milers de persones es quedin fora del mercat laboral si finalment la decisió de la marca nipona és abandonar Catalunya i han denunciat un “mutisme total” per part de la companyia. El president del comitè d’empresa, Juan Carlos Vicente, ha assegurat que continuaran mobilitzant-se fins que es garanteixi la continuïtat de tots els llocs de treball.La plantilla vol enviar un missatge “clar” d’unitat amb les administracions per salvar l’activitat industrial, ha dit Miguel Ruiz, delegat d’USOC i membre del comitè d’empresa. ‘Hem d’intentar que Nissan entengui que abandonar les activitats industrials a Catalunya no li convé’, ha afegit. El govern espanyol va xifrar aquest dilluns en 1.000 milions d’euros el cost per l’empresa de tancar la planta barcelonina.S’espera que l’automobilística expliqui el pla estratègic a mitjà termini el 28 de maig, durant la presentació dels resultats un cop acabat l’any fiscal. Al llarg de les últimes setmanes, informacions de la premsa japonesa han afirmat que Nissan tenia la intenció de tancar la seva fàbrica a Barcelona i traslladar la producció a plantes de Renault. Segons apunten aquestes filtracions, l’aliança Renault-Nissan-Mitsubishi es veu obligada a reorganitzar-se i aprofitarà la crisi de la covid-19 per a reduir la presència a Europa i replegar-se al Japó, la Xina i als Estats Units.Abans de l’aturada provocada per l’epidèmia, la fàbrica de la Zona Franca produïa al 30% de la seva capacitat.

Durant l’últim trimestre, l’empresa va comunicar la pèrdua d’un model, la pick-up X Class de Mercedes, i la reducció de la producció de la furgoneta e-NV200. La direcció europea va assegurar que l’informe sobre la viabilitat de l’empresa no es faria públic abans de l’estiu. Mentrestant, els treballadors van iniciar un seguit de protestes per reclamar nous models que permetessin salvar la planta i que van quedar aturades per la pandèmia.Nissan va reiniciar l’activitat a la Zona Franca el 4 de maig per poder acabar una comanda de més de 1.000 pick-ups que havia d’enviar a finals de maig. Dos dies més tard es va haver de paralitzar la producció per problemes de subministrament causats per la vaga indefinida de treballadors, que s’ha concentrat al centre d’estampació de Montcada i Reixac.

The post Els treballadors en vaga de Nissan es concentren a Barcelona per pressionar perquè la multinacional es quedi a Catalunya appeared first on VilaWeb.

Dimecres 20. S’han acabat els aplaudiments i les serenates de les 8 del vespre de cada dia en homenatge als sanitaris que remaven com a galiots a les urgències i les UCI dels hospitals. El pati interior de ‘mansana’ –que n’hi ha que en diuen illa– és com un escenari després de la batalla, una gran taca de sol ponent, draps penjant dels cordills d’estendre com banderes de derrota (més d’onze mil morts i milers de ferits i convalescents de llarga recuperació), ressons d’himnes desafinats… Et queda una sensació de pèrdua de final d’estiu de joventut, quan la primera tamborinada corria un vel sobre les promeses d’una vida distinta i anunciava el retorn a l’ordinària rutina. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Dijous 21. La meva germana feia sis setmanes que tenia símptomes que no quallaven en una crisi capaç de convèncer els facultatius que estava passant la plaga. Visites al CAP, plaques toràciques, analítiques, electrocardiogrames, tot inútil, a falta de poder-li fer el test en el pitjor moment de la gestió sanitària. Li receptaven paracetamol i repòs, però els dies passaven, i ella cada cop més fatigada i ofegant-se cada cop més. Consultes telefòniques, una vegada i una altra metges distints, senyora, vostè és ex-fumadora, potser l’ofec li ve d’això, quan passi tot li farem una espirometria, tingui paciència. Finalment, la filla gran, que viu a Vic, es decideix a recollir sa mare i la porta a urgències de l’hospital de Badalona. El metge li diu que allà tots han passat la plaga i que saben molt bé de què va, de manera que, encara que el PCR que li passaran sortís negatiu, els seus símptomes no l’enganyen i han de ser tractats com a propis d’una Covid moderada; li recepten antibiòtics, cortisona i heparina, perquè un biomarcador indica la possibilitat que pugui fer trombes, i els quinze dies preceptius d’aïllament (remarca innecessària, atès que viu sola). Un nebot li porta queviures i una altra filla, també a Vic, fa una comanda a un súper. El PCR surt, en efecte, negatiu. La metgessa de capçalera del CAP creu que ha passat la malaltia i ara n’està patint les seqüeles. Una setmana després, té nàusees i mal al pit i ha de tornar a urgències de l’hospital. El maig pot ser més cruel que l’abril, ja ho havíem dit.

Dissabte 23. Al barri de la Salut de Badalona, atiats per un demagog populista, una part dels fills i néts de vençuts pel franquisme i pels señoritos que els van expulsar de la seva terra han esdevingut l’avantguarda del racisme i l’exclusió contra els nous vençuts, arribats d’aquests mons de déu els últims vint anys. Moltes dones castellanoparlants a cavall dels cinquanta i els seixanta anys, presents a les manifestacions encapçalades per Albiol, assistien fa deu anys, ben repentinades com unes senyores Pona a la catalana, a l’espectacle muntat en honor de Manolo Escobar al teatre Zorrilla del carrer d’en Cueta, on mai no havien posat els peus: naturalment, li demanaven que cantés el ‘Que viva España’. Abans de la guerra, al barri de la Salut regnaven les Joventuts Llibertàries, el secretari general de les quals, l’Isidoro, veí del barri, va ser mort arran dels Fets de Maig del 37 (‘per culpa del Garcia Oliver i de la Federica’, cridaven). A diferència dels treballadors industrials del Gorg, aquells de la Salut no es van catalanitzar mai, en una terra de conreus i masovers catalans (el mas dels Claris no hi era pas per res), com tampoc no ho van fer les onades successives arribades amb el franquisme –Escobar formava part de la primera d’aquestes, i no va parlar mai català, però es va fer un nom guanyant concursos de cant a la Festa Major de Badalona i ara té una estàtua de bronze al passeig de la Salut–, que ignoraven la història anterior del barri. Ara ens ha sortit una poetessa de premi recent, amb fort rebombori a les xarxes, que diu que no hem de cercar responsabilitats personals entre els treballadors catalans castellanoparlants pel fet que no facin seva la llengua del país, perquè, diu, és una qüestió de discriminació de classe. Està molt bé, en termes paternals, però, justament, el meu pare, que era de Vélez-Rubio, Almeria, i treballava al ram de l’Aigua, bé la va fer seva, la llengua catalana, com ho van fer la meva mare i els seus germans i els amics dels pares i dels oncles: és clar que ells, a més de tenir consciència de classe treballadora, es van fer amb la República –cosa que ens hauria de fer pensar en les potencialitats transformadores de la futura República catalana. Entretant, el pintor Josep Uclès, que també era del barri de la Salut, en ple franquisme, no solament es va fer amb la llengua del país, sinó que es va fer militant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN); o sigui, que jo diria que també és qüestió de voluntat personal.

Diumenge 24. Tant l’independentisme dit pragmàtic (o del ‘tant per cent’) com l’independentisme dit unilateral (o ‘hiperventilat’) són idealistes. El primer nega el passat com un error, mentre espera que els rèdits d’allò en què ha deixat de creure li permetin d’esdevenir negociador de referència amb l’estat; d’aquesta manera, pensa, acumularà nous rèdits davant l’opinió pública no independentista –que, per guanyar-se’n el favor, no gosa adjectivar d’espanyolista, sotmesa a la raó d’estat espanyola, o adoctrinada pels mitjans espanyols. L’idealisme dels anomenats pragmàtics parteix de la creença que fer el ‘bon nen’ davant una massa informe que troba la seva cohesió en el poder de l’estat –com s’ha pogut comprovar amb la passivitat adhesiva a les condemnes del judici, farsa contra els dirigents independentistes– ajudarà a convertir-los a una concepció de la democràcia que no és pas la seva: per a ells, democràcia és allò que emana del BOE, del govern de Madrid i de la Guàrdia Civil; de fet, han cridat, llavis closos, ‘a por ellos’, donant suport a la repressió amb el seu silenci còmplice. Les enquestes diran els bons nens hi vulguin interpretar, però, pel que fa a la consciència política en acte, aquesta massa d’un 50% (xifra que poso en dubte) no independentista que hauria d’engrossir el clam per un referèndum pactat (¡?) no s’hi pronunciarà mai a favor per raons de supervivència col·lectiva: en matèria formalment democràtica, són una ciutadania a part, una ciutadania privilegiada i protegida per la raó d’estat. I aquesta raó d’estat no pot incloure de cap manera –ideològicament, políticament, constitucionalment– l’independentisme, que sempre serà un projecte no espanyol ni constitucionalment monàrquic: d’aquí ve que no se li pugui permetre que governi en pau el seu territori ni, òbviament, que gosi encapçalar una revolta de masses contra Espanya.

Pel que fa a l’independentisme unilateral, aquest creu fermament en la repetició d’un Primer d’Octubre, diguéssim que ‘millorat’ gràcies a l’aprenentatge dels ‘errors’ d’aquests anys… si no fos que aquests anys, justament, no han representat un aprenentatge, sinó una degradació. El sistema dels partits ha negat tot allò que pertanyia de ple dret a la iniciativa política de la gent autoorganitzada; n’ha rebaixat els plantejaments a límits humiliants; n’ha embastardit entitats i òrgans d’expressió pròpia; n’ha tergiversat la delegació de poder obtingut en eleccions successives, i etcètera. La distància entre emissió dels discursos ‘radicals’ per part de les autoritats i realitat de la seva submissió al dictat del govern de Madrid ens ha retornat als pitjors anys de la doble moral política pujolista –no en va, ERC en vol l’estendard abandonat. En conseqüència, la gent només anirà cap a un segon Primer d’Octubre si això comporta un salt qualitatiu respecte del primer. I, en aquest terreny, l’idealisme unilateral deixa de banda una raó principalíssima de la derrota d’aquesta primera fase: la manca d’una tècnica concreta de presa del poder per part del moviment independentista autoorganitzat, cosa que hauria significat retirar del poder els que el detenen a la Generalitat a la vegada que ens separàvem d’Espanya. I això necessitarà una autèntica i profunda revolució democràtica en la manera d’entendre la participació de la gent –de la comunitat política, de les comunitats polítiques capaces d’autodeterminar-se– en el nou poder a constituir des de baix.

Dilluns 25. El 9 de setembre del 1756, el diari The World, propietat d’Edward Moore, publicava una carta de vuit pàgines d’un cavaller angoixat. Havia abandonat la carrera de dret, la militar, i la d’autor, estava carregat de deutes i tenia éssers molt estimats a càrrec seu. John Tristman, com es deia el cavaller, lluitava diàriament entre l’orgull i la pobresa; un trist exemple de joventut malgastada: una esfera vagant amb dues sagetes que apunten cap a les hores perdudes. Aquest melancòlic relat va fer un tomb sorprenent quan l’autor comença a explicar un pla nou i audaç per fer calés. Tristman està convençut que pot posar punt final als suïcidis vulgars i desendreçats que han donat mala fama als anglesos. Les persones que resideixin a Londres i que, d’alguna manera, s’han cansat de viure, ja no necessiten lliurar-se a l’atzar. Ara poden adreçar-se al seu grup d’apartaments cèntrics i amb estil i acabar les seves vides ‘ràpidament i decentment’. Per a les dames despitades, Tristman ofereix un bany espaiós on ‘ofegar-se amb la major intimitat i elegància’. Els actors desesperats poden triar entre dagues o verí. Els soldats hi trobaran adientment ‘espases subjectes obliquament a terra amb les puntes cap amunt’. ‘El receptacle per a suïcidis’, com anomena Tristman la seva moderna idea, és una institució digna de Jonathan Swift: del tot escandalosa i profundament plausible. En oferir de dur a terme l’afer de l’autodestrucció amb privacitat i classe, Tristman ho situa de portes endins i ho suavitza amb eufemismes, entre els quals el de ‘mort ràpida’ es troba entre els més populars de mitjan segle XVIII.

Dimarts 26. Surto de casa decidit a enllestir, com un sol home, els encàrrecs que m’he fet a mi mateix: correus, forn, tintoreria, cansaladeria i papereria. Com si es tractés d’una cursa de relleus, vaig deixant enrere cada fita assolida amb l’energia que proporciona el deure acomplert. De retorn a casa, em sento com el rodamon que desa l’equipatge en un racó de l’entrada per quan haurà de reprendre la marxa. Em ve al cap –megalomania d’escriptor– el Wotan –rei exiliat– del final de la Walkiria i cerco a YouTube la gravació del Teatro Massimo de Palermo que m’agrada tant:

The post Diari ociós d’un confinat VI (i últim) appeared first on VilaWeb.

Ahir la Pimec va presentar el resultat d’una consulta adreçada a tots els socis (gremis i associacions de comerç), en què els demanava sobre l’impacte de la Covid-19 al comerç al detall de Catalunya durant l’estat d’alarma. El primer element a destacar és que el 93% dels consultats considera que les vendes han caigut respecte del mateix període de l’any passat. La majoria, un 56,3%, consideren que han caigut més d’un 75%. La veritat és que no és cap sorpresa, perquè, més enllà de les botigues d’alimentació bàsica, la resta han estat molt temps amb les persianes abaixades. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El punt que més m’ha interessat de la consulta és el que demana als comerciants quina probabilitat pensen que té el seu establiment comercial de continuar obert d’aquí a sis mesos, perquè mostra l’estat d’ànim de les persones i amb quina disposició comencen aquesta nova etapa. La resposta és curiosa: el 47% diu que probablement continuarà obert, una xifra que fa un parell de mesos sens dubte era inferior. Per contra, un 12% veu més dificultat que el seu negoci pugui continuar obert a final d’any. Tanmateix –i aquest em sembla el punt clau–, un 41% dels consultats no pot encara fer-ne cap previsió, és a dir, no veu clar el panorama que té al davant i no sap quina decisió acabarà prenent.

Però la situació és diferent per demarcacions i sectors. On ho veuen més pelut és a Tarragona, on només un 35% veu una probabilitat alta o molt alta de mantenir la porta oberta a final d’any, un 13% veu alta la de tancar i un 51% està indecís. En canvi, a Girona la situació és molt diferent: un 51% veu probable de continuar i tan sols un 7% pensa que potser tancarà; la incertesa abasta un 42%. A Barcelona se situen en un punt mitjà, amb un 49% de comerciants que veu alta o molt alta la probabilitat de continuar, un 11% la de tancar i un 40% es troba indecís. Finalment, Lleida és més a la vora de Tarragona, amb un 44%, 14% i 42%, respectivament. Llevat de Tarragona, on el pessimisme és més arrelat, a la resta de demarcacions la indecisió va del 40% al 42%, un percentatge que cal considerar alt.

Ara, no totes les activitats veuen el futur de la mateixa manera. Al sector de l’alimentació, un dels menys afectats perquè no ha tancat, un 63% té molt clar que continuarà, a l’extrem contrari només hi ha un 9% i els indecisos són un 28%. Totes aquestes xifres són molt millors que la mitjana total. Cal suposar –l’enquesta no ho diu– que els establiments d’alimentació bàsica són els que més clar i positiu veuen el panorama.

Al sector de serveis, en canvi, hi ha més desànim, perquè són més els que no saben què fer que no pas els que estan força segurs de continuar: un 46% enfront d’un 40%. En canvi, els qui creuen que tancaran arriben al 14%. Això mateix passa al sector tèxtil, moda i complements, en què també veuen la situació molt complicada: els qui tenen clar que continuaran són menys de la meitat que els indecisos, un 27% i un 59% respectivament, i un 14% no creu que pugui arribar a final d’any.

L’últim sector que analitza és el de la restauració, un dels que més ha patit durant les setmanes d’estat d’alarma i que, en una petita minoria, va començar a obrir les portes ahir. ‘No surten els comptes’, deien la majoria que van mantenir la porta abaixada. Aquí, la continuïtat clara de futur és molt baixa, només el 20% d’establiments, el mateix percentatge que els qui creuen que molt probablement hauran de tancar. La resta, del 60%, està a l’espera de veure com anirà el negoci una vegada hagi engegat, amb la nova normativa. Un percentatge molt alt, que, segons com es decanti, pot canviar sensiblement el paisatge urbà a què estàvem acostumats. El turisme hi tindrà molt a dir. Les xifres s’acosten bastant a les que donava fa unes setmanes el Gremi de Restauradors de Barcelona: deia que, anant molt bé, un 25% dels 8.300 locals de la ciutat no superarien la crisi.

Per Miquel Àngel de Garro, director de Pimec Comerç, l’estat d’ànim del comerç és de voler lluitar contra l’adversitat: ‘Veig moltes ganes d’obrir i de demostrar que una vegada més el sector se n’ha sortit tot sol, perquè els ajuts que han arribat de l’administració són mínims’, diu. Per ell, la clau està en aquest 41% que avui no ho veu clar. ‘Veurem si finalment el govern fa res i, sobretot, com va el consum les setmanes vinents. És important per a la decisió final d’aquest segment de comerciants.’

Tot seguit fa la comparació amb una enquesta que van fer al gener –abans de la crisi– i recorda que els preguntaven si creien que acabarien l’any amb l’establiment obert. La resposta va ser llavors que l’11% deia que no, que molt probablement tancaria. Curiosament, els que ho diuen ara són un 12%. Poca diferència! Per tant, és clar que hi havia més motius, com la jubilació i la pèrdua de vendes al barri… En canvi, molts dels que pensaven que el 2020 continuaria igual (un 43%), s’han passat als indecisos d’avui. La veritat és que tenir a la corda fluixa la meitat del comerç català fa molta basarda. Cal esperar que una majoria dels indecisos, mal que sigui amb molts sacrificis, acabin l’any mantenint les portes alçades. Pel bé de tots.

The post La meitat del comerç català, a la corda fluixa appeared first on VilaWeb.

Ja s’ha activat la web de la Revista de l’Alguer, allotjada a la web d’Òmnium Cultural de l’Alguer. D’aquesta manera, pren forma el projecte premiat per la Fundació puntCAT ara fa just un any per a la digitalització de l’obra del poeta i filòleg alguerès Rafael Caria i de recuperació de la Revista de l’Alguer, que ell mateix va fundar. ‘En aqueixa pàgina web seran publicades totes les obres de Caria i després la revista, dedicada a la història, la sociolingüística, la situació de l’alguerès i la llengua sarda, i a altres notícies sempre relatives a la nostra situació’, explicava a VilaWeb Esteve Campus, president d’Òmnium Cultural a l’Alguer. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La Revista de l’Alguer fou publicada durant deu anys, entre el 1990 i el 1999, pel Centre de Recerca i Documentació Eduard Toda. I ara fa deu anys, en van ser digitalitzats tots els volums, consultables a la web de l’Institut d’Estudis Catalans. Des d’aquesta nova web, també s’hi podrà accedir, a més de consultar tota l’obra digitalitzada de Rafael Caria: des de la traducció del llibre d’Eduard Toda L’Alguer, un poble català d’Itàlia fins als estudis de toponomàstica de l’Alguer i els estudis de sociolingüística.

D’una altra banda, aquesta nova Revista, que neix amb el propòsit de promoure i divulgar la llengua catalana i la cultura sobretot a l’Alguer, té una altra macrosecció dividida en diverses àrees temàtiques, com notícies, llengua, cultura, tradicions, vídeos, fetes amb les aportacions de diversos col·laboradors. I amb un espai també de notícies sobre la relació de l’Alguer amb la resta dels Països Catalans.

La presentació pública oficial d’aquest projecte que neix ara s’havia d’haver fet a l’Alguer el 15 de maig, amb l’assistència també dels responsables de la Fundació puntCAT, però no va ser possible per causa de l’emergència sanitària per la Covid-19.

Entrevista a Esteve Campus: ‘Gràcies al treball de Rafel Caria l’alguerès té importància i dignitat’

The post S’estrena la nova web de la Revista de l’Alguer per a potenciar-hi la llengua i la cultura catalana appeared first on VilaWeb.

En la columna d’avui, Pere Martí actualitza i aprofundeix la informació sobre l’enfrontament obert a Madrid entre la Guàrdia Civil i el govern espanyol. No afegiré, per tant, més informació a la que ja vaig donar ahir –quan vaig mirar d’emmarcar la importància d’aquesta crisi– i a la que ell dóna avui. Sí que voldria, emperò, situar la importància d’aquest afer en relació amb el procés d’independència de Catalunya i potser de més territoris del nostre país i de l’actual estat espanyol. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Estic sorprès d’algunes reaccions a aquestes notícies i de l’anàlisi que se’n fa. Perquè observe una tendència d’alguna gent a disminuir-les o fins i tot a irritar-se, gent que nega que això servesca de res o pronostica que, anant molt bé, perdrem una altra oportunitat i encara serà pitjor. Parlem d’això nostre!, em diuen repetidament, com si això nostre no fos un enfrontament que té un antagonista.

Ja he dit ara i adés que jo no puc fer res contra l’agror que s’ha apoderat del moviment independentista. Ni és faena meua argumentar contra els sentiments íntims de cadascú. Sí que he dit, però, que no compartesc gens ni mica aquesta visió derrotista de les coses. Visió que alguns, sobretot des dels partits polítics, vol abonar per a justificar la pròpia dimissió i que de vegades tinc la sensació que té més de rebequeria infantil, de necessitat de consol, que no pas de debat real. El problema és que veig que anem entrant en una fase nova i molt important del procés d’independència, i crec que ja n’hi ha prou de lamentacions.

No pretenc de convèncer ningú amb aquest editorial d’avui, un poc extraordinari i potser intempestiu. Mai, en tota la meua vida, no he intentat convèncer ningú, però avui menys que mai. Les coses passen. Les dinàmiques profundes, les plaques tectòniques de la política, es mouen i no hi ha res en aquest món, absolutament res, que siga impossible. Jo partesc, per l’experiència personal i per les lectures acumulades, d’aquest punt. I partint d’aquest punt veig tot això:

1) A Europa hi ha hagut històricament dues maneres d’encarar la qüestió nacional: cercar l’acord o negar la realitat. Bàsicament són les maneres del centre i la perifèria. El Regne Unit amb Irlanda, Escòcia i el Brexit mateix, i el Canadà, en la mesura que el Quebec és un fenomen profundament ‘europeu’, negocien i intenten trobar una fórmula de solució del problema, si pot ser que no conduesca a la independència. A la perifèria la Unió Soviètica, Iugoslàvia (o Espanya) es destrueixen a elles mateixes per la dinàmica autoritària que engeguen en el moment que es neguen a reconèixer l’existència del problema. I aquesta reacció els desestabiltza sempre com a estats, els fa inviables a la llarga pel cost que té. La pregunta, i és molt senzilla de respondre, és la següent: considereu, creieu, que avui Espanya com a nació-estat es pot sentir més segura i confiada de si mateixa, del seu futur en unitat, que és més viable que el 2009 –abans de la sentència de l’estatut–, el 2017 –abans de la proclamació de la independència– o el 1992 –enmig dels Jocs Olímpics de Barcelona–?

2) La independència es guanya. No té la dóna ningú. Entre el 2014 i el 2017 aquest país va prendre la determinació de passar de la llei a la llei. Proclamar la independència seguint la via de les nacions centrals, perquè suposava que l’estat espanyol era més pròxim al Regne Unit que no pas a la Unió Soviètica. El 2014 aquesta era la realitat –recordeu que el 2012 Iceta defensava en públic un referèndum d’independència i que el programa del PSC ho incorporava; les dues úniques condicions eren que la pregunta havia de ser clara i que havia de ser fruit d’un acord entre el govern català i l’espanyol. Van ser ells, els espanyols, que van canviar i l’única acusació que puc acceptar és que nosaltres ens vàrem mantenir en la democràcia en tot moment. La repressió del referèndum, l’aplicació del 155 i tot allò que ha vingut després evidencien que l’estat espanyol ja no es pot considerar un estat central, sinó perifèric i que, per tant, la independència arribarà d’una manera diferent de com s’havia previst entre el 2014 i el 2017. I una de les grans diferències entre tots dos períodes és que ara arribarà tan sols si el moviment independentista se la guanya. El paper de les institucions serà molt menor. De fet, ja no tenim institucions equiparables a allò que teníem i les puntes culminants del moviment ja arriben totes del carrer: l’ocupació de l’aeroport, les Marxes de la Llibertat, Urquinaona, la defensa persistent dels presos…

3) L’independentisme s’ha trobat orfe de lideratges, però això significa tan sols que no té líders. Els partits polítics actuals i fins i tot les organitzacions civils ja no són suficients ni estan en condicions de dirigir l’embat contra l’estat. Tots s’han esbocinat en mil i una fraccions i no tenen idees. Hi ha qui proposa cada dia de manera més oberta d’oblidar-nos de ser independents –aquest seria aparentment el discurs majoritari dins ERC– i hi ha qui cada dia actua assumint que no serem independents –això fa Junts per Catalunya quan pacta la Diputació de Barcelona amb el PSC o es desprèn d’actuacions de departaments del govern com ara Interior. L’ANC i Òmnium, per raons diverses, tampoc no semblen saber gaire cap on anem. I doncs, què ha passat?

Doncs simplement hem tornat al passat: som a l’endemà de la sentència de l’estatut. Aquell dia centenars de milers de persones van cridar independència al centre de Barcelona convocades per Òmnium. Però ningú no sabia com es feia. Van passar dos anys, ho torne a dir: dos anys, abans que l’ANC no prengués cos i el procés d’independència arranqués al carrer. I allò va ser possible, sobretot, per l’espurna creada per les consultes populars per la independència i pel procés d’unitat entre els independentistes que va originar.

4) Les condicions que necessitem som ben òbvies: unitat i unilateralitat, confrontació. No cal fer grans elucubracions. Sense unitat no hi haurà independència, però la unitat no apareix perquè sí de manera màgica ni hi ha una sola manera d’estar units. Mai, ni en el millor moment de Junts pel Sí, els partits no s’han sentit còmodes amb la unitat. La unitat va ser forçada, obligada, des de baix i per això tota la ràbia acumulada perquè l’havien d’aguantar ha explotat després. La dinàmica excèntrica dels partits la va frenar la gent, la vau frenar vosaltres, i així haurà de ser, novament. La unitat no és cosa dels partits.

I la confrontació, que inclou la unilateralitat, és l’escenari lògic del canvi de paradigma espanyol, quan es deixa de funcionar com una democràcia. D’això no en tenim la culpa: nosaltres ens hem comportat sempre com a demòcrates. No som nosaltres qui hem de donar explicacions, doncs, sinó ells. Ara, nosaltres hem de saber en quin terreny juguem, perquè volem guanyar. I ací és on torne al començament. Tot això que passa a Madrid és molt important perquè afebleix l’estat espanyol, però també perquè ens porta a una situació inevitable de confrontació. Quan va començar el procés d’independència d’Eslovènia als carrers van aparèixer grans pintades que deien ‘Iugoslàvia és impossible’. Doncs això.

Finalment. Si algú vol continuar insistint a dir que tot plegat no importa perquè nosaltres no sabem com fer-ho i tot és pura xerrameca, jo no hi tinc res a dir. No ho sé, personalment, com es fa, però cada dia intente de saber-ne més. I, per si a algú li serveix i l’ajuda a reflexionar, he arribat a unes quantes conclusions:

1) El malestar social amb els partits independentistes, per la seua irresponsabilitat, és creixent i cada dia més gent veu que ací hi ha un dels greus problemes, que per tant requerirà solucions radicals. Jo no sé quines són, però sé que el 2012 les consultes i l’ANC van poder trencar una dinàmica partidista que era igual o pitjor que la que tenim ara. Així doncs, com més aviat la base del moviment independentista oblide les eines que tenim ara i comence a pensar quines són les necessàries per a la nova etapa, millor per a tots.

2) Ningú no es pot fer il·lusions de cap mena sobre Espanya ni sobre Europa. Aquest és un afer català i només el disputem amb la força dels catalans. Tot i que cal matisar, i l’experiència de l’exili és molt important, el marc europeu ens dóna unes palanques molt útils, si bé no prioritàries. Entenc que algú crega que és impossible de derrotar Espanya, però per a mi aquesta creença ara mateix va contra totes les evidències. I en haver negat la democràcia, Espanya ha de córrer també amb totes les conseqüències d’haver-ho fet. Inclosa una de molt important: si tant hi fa la voluntat de la gent tant hi fa qualsevol percentatge que se’ns vulga exigir. I aquest és un avís amb precedents històrics molt seriosos: si no voleu que ens comptem no caldrà que ens comptem.

3) Espanya ha comès i comet errors cada dia més grossos. Un ha estat alimentar l’exili, perquè és irrecuperable. No tenen res a oferir-li i, per tant, no el poden domesticar. Això no vol dir que l’exili puga dirigir el procés, necessàriament. Però la referència hi serà sempre, com una dificultat enorme, insalvable, per a qui mane a Madrid.

L’altre ha estat no deixar que funcionàs el govern efectiu i ofegar-lo com l’ha ofegat. L’independentisme, després de les eleccions del desembre del 2017, va cometre el gran error de substituir la legitimitat del Primer d’Octubre per la legitimitat del 21 de desembre. I en aquest joc hem perdut bous i esquelles. Si Espanya hagués pensat racionalment, no hi havia cap manera millor de matar el Primer d’Octubre que facilitar un bon govern de l’independentisme post-21 de desembre que no arribàs mai a la independència. Però, com en la faula de l’escorpí i la granota, no han pogut evitar allò que els naix de dins.

En aquest marc on som, doncs, crec que cal recuperar la legitimitat del Primer d’Octubre com a prioritat absoluta, i crec que per això la volen disminuir o reduir-la a folklore els qui se sentirien còmodes amb el retorn a l’autonomia. Crec que cal discutir molt com la potència enorme que té el carrer torna a prendre forma organitzada, igual que va passar el 2012, i torna a obligar la classe política –i això ho podeu fer avui mateix vosaltres a cada barri i població, sense esperar ordres de ningú. I crec que la implosió de l’estat espanyol, que comencem a veure de manera molt clara, afavorirà noves oportunitats, fins i tot millors que les del 2017. Oportunitats, però, que tan sols podrem aprofitar si som capaços de:

–tornar a pensar-nos com a poble, amb independència dels interessos particulars de cadascú,
–tornar-nos a organitzar sense cap més finalitat que la de guanyar tots, per damunt de qualsevol divisió,
–i aprofitar aquest moment soviètic que tenim davant la cara, quan vegem en directe que Madrid comença a explotar.

 

PS. Hi ha gent que diu que li agrada llegir-me perquè sóc optimista. No ho sóc. Gens ni mica. Sóc positiu, que és una cosa molt diferent. I de fet això de l’optimisme m’enutja molt. Molts de vosaltres ho dieu de bona fe i ho accepte, per tant, però penseu que quan ho feu reproduïu un esquema malèvol perquè els qui em pengen l’etiqueta saben bé per què ho fan: és la millor manera de desacreditar-me. L’optimista no pensa ni analitza, sinó que confia que passarà una cosa i, per tant, no és de fiar. I, ho lamente molt, però no és això, en absolut, que faig cada dia en aquesta columna. Jo pretenc analitzar els fets reals, cada dia. I traure’n conclusions de manera persistent, tenaç i constant. I ajudar-vos a interpretar-los. Un dia puc estar més fi i un altre més espès, però crec que els anys i anys d’editorials ací a VilaWeb ho demostren a bastament. La meua feina no és fer de profeta. La meua feina és explicar-vos una visió pròpia d’allò que tanmateix vosaltres mateixos teniu davant els ulls. Bon dia.

The post Pel debat independentista: quatre constatacions i tres conclusions appeared first on VilaWeb.

Una de les sotragades importants de la Covid-19 ha estat en l’àmbit cultural. Són moltes les funcions teatrals, concerts, projeccions de pel·lícules, espectacles de tota mena i actes literaris que han quedat suspesos. Un dels importants és la cloenda de l’any dedicat a la Teresa Pàmies (1919-2012), que ha comissariat la Montse Barderi.  Malgrat tot, s’han celebrat més de dos centenars d’actes dedicats a situar l’obra de Pàmies en el seu context i a vindicar-la, a més a més de presentar-la al màxim possible de nous lectors. En parlem amb la comissaria, tot i que convé recordar que Teresa Pàmies és autora de més d’una cinquantena de títols, que va obtenir un enorme èxit popular i que a més d’importants distincions civils com la Creu de Sant Jordi també va obtenir el premi d’honor de les lletres catalanes el 2001 o el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català del 2003. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

―Al llarg d’aquest any heu defensat en moltes ocasions que la Teresa Pàmies també era periodista, una activitat que potser molta gent no és la primera amb la que associaria la seva figura…
―És que el periodisme va ser molt important per a Pàmies. Quan tenia deu anys ja repartia La Batalla, del Bloc Obrer i Camperol, on militava el seu pare, i des de que era molt jove va estar implicada en la fundació de Juliol i a la vegada en les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Era una periodista formada en la premsa comunista, va treballar molts anys a la ràdio i després va col·laborar entre altres mitjans a l’Avui des del seu naixement el 1976 fins pràcticament dos anys abans de morir. Hi ha molts i molts articles de la Teresa Pàmies que no s’han recollit, fins i tot, per exemple, publicà a la revista Realidad de Roma, una cosa que hem descobert durant aquest any. Els seus articles i la seva activitat frenètica de periodista es reflecteix en la seva obra, per tant la vessant periodística la defineix molt bé.

―Corregiu-me si m’equivoco, però em fa la sensació que la seva obra ha estat molt sovint menystinguda, que a la Teresa Pàmies sovint se l’ha mirat per sobre l’espatlla. Per què?
―És així com dius, sobretot per ser dona, de classe baixa i de comarques. La crítica es va passar mot amb ella, amb l’excepció, potser de Testament a Praga. Gimferrer va dir que era aliterària, que no formava part de la literatura, i això ho va escriure a Destino. Penso que la Teresa Pàmies va rebre moltes discriminacions per haver dit i haver practicat amb l’exemple, que calia acostar la llengua catalana a tothom, que calia fer un públic lector. Quan ella va escriure li van dir que era una novel·lista de porteres, i ella sempre deia que se’n sentia orgullosa, que quin mal hi havia en ser portera, de classe pobra i llegir novel·les. No va ser mai considerada com a novel·lista, es pensaven que era una escriptora dolentota i popular i això és un dels mites que s’ha de revisar perquè és totalment fals. Cal que les generacions actuals la llegeixin perquè els seus llibres no han envellit, cap d’ells. Tenia molt de públic lector, una gran parròquia i un públic que, com ella s’ha anat morint sense relleu. Per sort, gràcies a l’any Pàmies l’hem llegida a molts clubs de lectura i ha agradat molt, tant de bo torni a haver-hi un públic per a la seva obra. I penseu que s’han reeditat nou dels seus llibres.

Teresa Pàmies en un míting a la monumental quan tenia 17 anys

―Així doncs, cal col·locar l’escriptora en el lloc que li correspon. Ens hi ajudeu?
―La Teresa Pàmies és una dona nascuda el 1919 a Balaguer i que és  autodidacta. Crec que hem de reconèixer el gran paper que va tenir  la militància política en el seu cas en el comunisme i en altres casos en l’anarcosindicalisme, perquè sense aquestes militàncies ens hauríem perdut els grans testimonis de les dones catalanes pobres que en molts casos arriben a poder escriure gràcies a aquesta militància. Llegir la Pàmies és com tenir com una mestra d’història del segle XX, que et permet conèixer la història d’una manera amena, però també molt dura i sobretot molt ben escrita.

―Hi hauria qui diria, doncs, que el seu gran valor és el testimoni, però al llarg d’aquest any això ho heu volgut deixar de banda per explicar altres grans puntals de la seva obra…
―I tant, és que al darrere dels seus llibres hi ha un estil propi, una manera de fer de gran escriptora. En molts moments sembla que escrigui tal com raja, però el que hi ha és una forta convicció de que el mètode d’escriure més adequat és crear un jo que valgui la pena ser escoltat, i aquí és on trobem una persona amb valors, documentada, que ha viscut grans coses, com el pas pel camp de concentració, un exili de 31 anys fent tota mena de feines, viure una guerra com a capitana de les Miliícies i veure caure Barcelona en mans de les tropes feixistes, és algú que crea un jo que val la pena escoltar parli del que parli. I això provoca un efecte, que és que o agrada molt o no agrada gens i en aquest cas és  com els grans articulistes, o ets fan o no ho aguantes.

―Déu n’hi do!
―I encara molt més, llegint-la aprens història i a més a més no tenim tantes dones autodidactes que puguem escoltar. La Pàmies és una gran escriptora del segle XX i no ens hem de quedar amb això de la gran cronista. Si llegeixes Gent del meu exili veus que és una escriptora de primer nivell, una altra cosa és que estigui allunyada de tota mena d’esnobisme o d’elitisme. Ella no anava de res en concret, era molt senzilla i això de vegades et va en contra. Era una senyora normal i corrent amb una gran veu literària. Evidentment no tots els llibres són iguals i en alguns vol ser una  gran escriptora i ho aconsegueix, però sobretot va voler acostar-se al gran públic, però en tota l’obra hi ha una estructura ferma i cos.

―Quan us varen nomenar comissària com vàreu entomar aquest repte, perquè sovint significa deixar moltes coses aparcades per dedicar un any intens de vida a projectar algú altre…
―Per a mi va ser molt important des del punt de vista vital, ho vaig viure com una cosa molt maca i també com un acte de confiança i et desvius per no defraudar a qui ha confiat en tu i ho he fet tan bé com he pogut. Hi havia poc temps per muntar l’exposició i el catàleg d’activitats, però puc dir que tot el que vam anunciar la roda de premsa es va fer excepte la cloenda.

Montse Barderi, comissària de l’any Tàpies

―Hi ha hagut moments grans i especials, però vós sempre heu reivindicat els actes més petits, d’acostament de la figura de l’escriptora a altres públics.
―Sí, pensa que quan el Joan Elies Adell em va proposar ser comissaria jo no era especialista en l’obra de Pàmies, però és que ningú no ho era, així que vaig haver de posar-me les piles i a mesura que més l’anava llegint més la comprenia, me l’estimava i podia arribar a ser prop seu, i en aquest sentit un dels moments més importants va ser quan feia xerrades sobre la seva obra a noies magribines o a grups del Consorci per a la Normalització Lingüística que estaven millorant el seu català gràcies a la seva obra. Això ha estat molt bonic.

―Com ha estat el tracte amb la seva família? Heu explicat algun cop que sempre heu tingut molta llibertat per part seva…
―El Sergi Pàmies, per exemple, moltes vegades havia dit que féssim el que volguéssim i ens hem avingut molt. Tots ells sempre parlen que som una tribu i el Tomàs, el fill gran, un dia em va dir que ja en formava part. Heu de pensar que és una família plena de talent, però que a més a més la mort de la Teresa és encara molt recent, només fa set anys, i això ha provocat que hi hagués actes molt emotius, amb molta complicitat per part de tots i crec que tot i que el Sergi és el més conegut, tothom ha tingut el seu protagonisme i al final tot era una gran festa familiar on jo he tingut la sort de no sentir-me una intrusa.

―Un altre fet molt important en la seva trajectòria és el fet que és una que prové de les esquerres, quan habitualment les dones de la seva generació que escriuen poden acabar essent d’esquerres però provenen de famílies amb un cert benestar…
―Sí, això és molt important, és  una dona que prové de les esquerres i que sempre ha estat lluitant i treballant i fent mil coses per tirar endavant, amb una vida extraordinària, per exemple al Paris dels suburbis fent de cosidora i de netejadora o abans, a Balaguer. Les possibilitats que hi havia que algú com ella es convertís en escriptora eren pràcticament nul·les, però com ja he dit abans el periodisme a la premsa comunista li comença a donar ofici i amb el temps passa d’escriure com una comunista militant que fa articles pamfletaris a fer una obra molt sòlida. I també cal recordar que en aquests 32 anys a l’exili va custodiar la llengua i la va mantenir viva. La seva és una veu excepcional com n’hi ha poques, que demostra que la cultura la fem totes les classes socials.

The post Montse Barderi: ‘Teresa Pàmies és menystinguda perquè era dona, de classe baixa i de comarques’ appeared first on VilaWeb.

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El Departament de Salut de la Generalitat ha renunciat a demanar que la regió sanitària de Lleida avanci de fase i romandrà una setmana més a la primera, després del rebrot detectat aquests últims dies. El govern vol identificar i controlar aquests nous contagis que hi ha hagut, tot i que la consellera de Salut, Alba Vergés, ha assegurat que no estan especialment preocupats per aquest episodi. Segons el Departament de Salut, són ‘casos lleus i asimptomàtics’ i les fonts del brot són residències de gent gran, personal sanitari, empreses agroalimentàries i una festa d’aniversari de vint persones. Al vespre, una quarantena de concentracions han aplegat centenars de persones als carrers en diverses ciutats per reclamar més llibertats i el blindatge dels drets socials.

A les Illes, el govern ha demanat al Ministeri de Sanitat espanyol que Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera accedeixin a la fase 3 dilluns vinent. Fins ara, Formentera havia anat un pas més endavant que les altres illes, que tot just aquesta setmana van estrenar la fase 2. El govern creu que les dades sanitàries avalen l’accés a la fase 3 i ha sol·licitat també que es restableixi la mobilitat entre totes quatre illes. També s’ha fet públic l’informe del govern espanyol que va denegar l’accés a la fase 1 d’alguns departaments sanitaris del País Valencià. Era una exigència que havia fet el Consell, indignat per aquella decisió. La Moncloa al·legava que calia controlar vuit departaments concrets i augmentar el nombre de proves PCR abans de permetre el canvi de fase. L’informe, signat el 15 de maig, no s’ha fet públic fins onze dies després. Al vespre, el Consell ha manifestat que demana el pas a la fase 2 del País Valencià en bloc.

La destitució fulminant del coronel Diego Pérez de los Cobos com a cap de la comandància de Madrid per part del ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ha suscitat una nova crisi política de dimensions desconegudes. L’oposició de dretes ja ha demanat la dimissió o la destitució de Grande-Marlaska, que va al·legar ‘pèrdua de confiança’ en De los Cobos. Aquesta situació es derivava de la decisió d’un jutjat d’encausar el delegat del govern espanyol per haver permès la manifestació del Vuit de Març, d’acord amb un informe esbiaixat de la Guàrdia Civil dirigit per De los Cobos, que no va informar-ne el ministre. La tempesta política i mediàtica s’ha desfermat, i qui ha dimitit és el número dos de la Guàrdia Civil, Laurentino Ceña, en desacord amb la fulminació de De los Cobos. Als Lledoners, el conseller d’Interior, Joaquim Forn, ha criticat Grande-Marlaska per haver destituït el coronel ‘només quan s’ha sentit atacat’.

En l’àmbit internacional, els Estats Units han superat les 100.000 morts per coronavirus, mentre el balanç global s’acosta als sis milions d’infectats. El BCE ha advertit que els bancs de l’eurozona tindran ‘pèrdues significatives’ a conseqüència de la crisi econòmica derivada del coronavirus. La UE també ha obert la porta a reformar l’OMS per tal de dotar-la de més transparència.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 5.642.571 casos confirmats i 349.920 morts. Del total de casos, 2.408.257 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.714.371 casos i 100.103 morts.
—El Brasil, amb 377.780 casos i 23.622 morts.
—Rússia, amb 362.342 casos i 3.807 morts.
—L’estat espanyol, amb 283.339 casos i 27.117 morts.
—El Regne Unit, amb 265.227 casos i 37.048 morts.
—Itàlia, amb 230.555 casos i 32.955 morts.
—L’estat francès, amb 182.942 casos i 28.530 morts.

Als Països Catalans hi ha 83.910 casos, 50.989 altes i 13.602 defuncions [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 65.303 casos, 37.254 altes i 11.877 morts (avui hi ha hagut 243 casos, 74 altes i 29 morts)
—Al País Valencià, 15.482 casos, 11.178 altes i 1.417 morts (avui hi ha hagut 32 casos nous de PCR, 168 altes i 4 mort)
—A les Illes, 2.050 casos, 1.605 altes i 223 morts (avui hi ha hagut 4 casos, 4 altes i cap mort)
—A Catalunya Nord, 312 casos, 276 altes i 34 morts (un nou cas d’ençà de la darrera actualització)
—A Andorra, 763 casos, 676 altes i 51 morts (avui hi ha hagut 13 altes)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

L’editorial de Vicent Partal:

‘Pel debat independentista: quatre constatacions i tres conclusions‘

La píndola de Jordi Goula sobre l’economia: ‘La meitat del comerç català, a la corda fluixa’

Ahir la Pimec va presentar el resultat d’una consulta adreçada a tots els socis (gremis i associacions de comerç), en què els demanava sobre l’impacte de la Covid-19 al comerç al detall de Catalunya durant l’estat d’alarma. El primer element a destacar és que el 93% dels consultats considera que les vendes han caigut respecte del mateix període de l’any passat. La majoria, un 56,3%, consideren que han caigut més d’un 75%. La veritat és que no és cap sorpresa, perquè, més enllà de les botigues d’alimentació bàsica, la resta han estat molt temps amb les persianes abaixades.

El punt que més m’ha interessat de la consulta és el que demana als comerciants quina probabilitat pensen que té el seu establiment comercial de continuar obert d’aquí a sis mesos, perquè mostra l’estat d’ànim de les persones i amb quina disposició comencen aquesta nova etapa. La resposta és curiosa: el 47% diu que probablement continuarà obert, una xifra que fa un parell de mesos sens dubte era inferior. Per contra, un 12% veu més dificultat que el seu negoci pugui continuar obert a final d’any. Tanmateix –i aquest em sembla el punt clau–, un 41% dels consultats no pot encara fer-ne cap previsió, és a dir, no veu clar el panorama que té al davant i no sap quina decisió acabarà prenent.

Però la situació és diferent per demarcacions i sectors. On ho veuen més pelut és a Tarragona, on només un 35% veu una probabilitat alta o molt alta de mantenir la porta oberta a final d’any, un 13% veu alta la de tancar i un 51% està indecís. En canvi, a Girona la situació és molt diferent: un 51% veu probable de continuar i tan sols un 7% pensa que potser tancarà; la incertesa abasta un 42%. A Barcelona se situen en un punt mitjà, amb un 49% de comerciants que veu alta o molt alta la probabilitat de continuar, un 11% la de tancar i un 40% es troba indecís. Finalment, Lleida és més a la vora de Tarragona, amb un 44%, 14% i 42%, respectivament. Llevat de Tarragona, on el pessimisme és més arrelat, a la resta de demarcacions la indecisió va del 40% al 42%, un percentatge que cal considerar alt.

Ara, no totes les activitats veuen el futur de la mateixa manera. Al sector de l’alimentació, un dels menys afectats perquè no ha tancat, un 63% té molt clar que continuarà, a l’extrem contrari només hi ha un 9% i els indecisos són un 28%. Totes aquestes xifres són molt millors que la mitjana total. Cal suposar –l’enquesta no ho diu– que els establiments d’alimentació bàsica són els que més clar i positiu veuen el panorama.

Al sector de serveis, en canvi, hi ha més desànim, perquè són més els que no saben què fer que no pas els que estan força segurs de continuar: un 46% enfront d’un 40%. En canvi, els qui creuen que tancaran arriben al 14%. Això mateix passa al sector tèxtil, moda i complements, en què també veuen la situació molt complicada: els qui tenen clar que continuaran són menys de la meitat que els indecisos, un 27% i un 59% respectivament, i un 14% no creu que pugui arribar a final d’any.

L’últim sector que analitza és el de la restauració, un dels que més ha patit durant les setmanes d’estat d’alarma i que, en una petita minoria, va començar a obrir les portes ahir. ‘No surten els comptes’, deien la majoria que van mantenir la porta abaixada. Aquí, la continuïtat clara de futur és molt baixa, només el 20% d’establiments, el mateix percentatge que els qui creuen que molt probablement hauran de tancar. La resta, del 60%, està a l’espera de veure com anirà el negoci una vegada hagi engegat, amb la nova normativa. Un percentatge molt alt, que, segons com es decanti, pot canviar sensiblement el paisatge urbà a què estàvem acostumats. El turisme hi tindrà molt a dir. Les xifres s’acosten bastant a les que donava fa unes setmanes el Gremi de Restauradors de Barcelona: deia que, anant molt bé, un 25% dels 8.300 locals de la ciutat no superarien la crisi.

Per Miquel Àngel de Garro, director de Pimec Comerç, l’estat d’ànim del comerç és de voler lluitar contra l’adversitat: ‘Veig moltes ganes d’obrir i de demostrar que una vegada més el sector se n’ha sortit tot sol, perquè els ajuts que han arribat de l’administració són mínims’, diu. Per ell, la clau està en aquest 41% que avui no ho veu clar. ‘Veurem si finalment el govern fa res i, sobretot, com va el consum les setmanes vinents. És important per a la decisió final d’aquest segment de comerciants.’

Tot seguit fa la comparació amb una enquesta que van fer al gener –abans de la crisi– i recorda que els preguntaven si creien que acabarien l’any amb l’establiment obert. La resposta va ser llavors que l’11% deia que no, que molt probablement tancaria. Curiosament, els que ho diuen ara són un 12%. Poca diferència! Per tant, és clar que hi havia més motius, com la jubilació i la pèrdua de vendes al barri… En canvi, molts dels que pensaven que el 2020 continuaria igual (un 43%), s’han passat als indecisos d’avui. La veritat és que tenir a la corda fluixa la meitat del comerç català fa molta basarda. Cal esperar que una majoria dels indecisos, mal que sigui amb molts sacrificis, acabin l’any mantenint les portes alçades. Pel bé de tots.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Catalunya i la Covid-19: així és com es van complir els pitjors pronòstics
– CNN: El Perú semblava que ho feia tot bé. Però com és que s’ha convertit en un focus de la Covid-19? (en anglès)
– Público: Els superencomanadors poden infectar dotzenes de persones. Què se’n sap? (en portuguès)
– BBC: Coronavirus: pot afectar la vista? (en anglès)
– Franceinfo: Per què la situació a l’Amèrica Llatina, el nou epicentre de la pandèmia, és preocupant (en francès)
– The Economist: La societat no serà la mateixa després del desconfinament (en anglès)
– Clarín: Tres dades clau que expliquen per què el Paraguai s’enfronta millor al virus que no els seus veïns (en castellà)
– The Straits Times: Els casos de coronavirus a l’Índia augmenten ara que tornen a casa milions de persones (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

– Empreses, residències i una festa d’aniversari: què se sap del brot de Lleida?
– El govern demanarà que les Illes passin en bloc a fase 3 dilluns vinent
– El País Valencià demana de passar a la fase 2 en bloc
– [VÍDEOS I FOTOGRAFIES] Una quarantena de concentracions arreu del país reclamen el blindatge de drets i llibertats
– La Moncloa va demanar de controlar 8 departaments i fer més PCR perquè el País Valencià canviés de fase
– Dimiteix el número dos de la Guàrdia Civil després de la destitució de Pérez de los Cobos
– Forn acusa Marlaska de destituir Pérez de los Cobos ‘només quan s’ha vist atacat’
– La pandèmia fa caure per primera vegada la nòmina de pensions a l’estat espanyol
– El parlament farà el primer de juliol el ple sobre la gestió de la Covid-19 sol·licitat pel president Torra
– El BCE preveu que els bancs de l’eurozona tinguin ‘pèrdues significatives’ per l’impacte de la Covid-19
– Puigdemont veu imprescindible un relator per a reactivar la taula de negociació amb la Moncloa
– La Moncloa respon a Puigdemont i torna a rebutjar el relator
– Educació proposa una declaració responsable per a filtrar quins professors poden fer classe
– Luis Gonzalo Segura: ‘El PSOE fa dècades que fomenta els ultres dins la Guàrdia Civil’
– Teresa Crespo: ‘Tenim un panorama devastador’
– La gravetat de l’escletxa digital a l’ensenyament: l’exemple del Baix Llobregat

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

– La incidència de la Covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
– [MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
– Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus – Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
– Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
– Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
– Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
– Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: a Madrid hi ha una tempesta política i als EUA superen els 100.000 morts appeared first on VilaWeb.

Lidón Gasull és directora de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya, i advocada experta en drets humans. És l’encarregada de coordinar l’estratègia política de l’entitat. Hi parlem de la polèmica creixent sobre la necessitat de reobrir les escoles i quan fer-ho. És una qüestió complexa, en què intervenen molts actors. El pla del conseller d’Educació, Josep Bargalló, els ha fet enfadar gairebé tots. Mestres, sindicats, alumnes i famílies lamenten que no hi hagi hagut diàleg. Gasull ho subscriu, però avisa que la cosa ve de lluny i l’epidèmia ha fet tan sols que els problemes siguin més visibles i més urgents. Ens avança en primícia que l’Observatori de Dades de la FAPAC publicarà aquesta setmana un estudi que, encreuant les dades públiques del padró de l’Idescat, les dels alumnes que hi ha a sisè de primària i les places a la pública i la concertada, demostra que el sistema educatiu funciona amb l’aigua al coll. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

— Què en penseu del pla del Departament d’Educació?Cal obrir les escoles?
—A la FAPAC creiem que si l’epidèmia ens permet d’obrir escoles, s’han d’obrir. L’alumnat ha estat el col·lectiu més castigat: la bretxa digital és una bretxa social i només es pot pal·liar amb la tornada a l’escola. Ara, no estem d’acord amb el pla del Departament d’Educació. Primer, perquè no ha estat pactat amb la comunitat educativa. Són mesures que s’han posat directament sobre la taula i ens n’hem assabentat només perquè s’han publicat. I d’una altra banda, perquè són mesures que no obliguen a obrir els centres educatius, sinó que traslladen la responsabilitat a les direccions dels centres perquè facin un pla. A més, la tornada de l’alumnat no és obligatòria i ordenada, sinó que només tornarà qui ho vulgui fer. Així no tenim la garantia que l’alumnat que més ho necessita torni a les aules. Si per raons de salut pública no podia tornar tothom, el Departament havia de veure quins nivells educatius prioritzava i fer-los tornar de manera ordenada, perquè els centres educatius sabessin quin és el personal que havia d’anar als centres i que els alumnes tornessin tots de cop. Això no ha estat així. A la pràctica, cada centre educatiu farà el que bonament podrà, no tindrà els recursos humans i materials necessaris perquè alhora els docents hauran d’acabar el curs de manera telemàtica, i tot plegat no soluciona la bretxa en l’educació que la pandèmia ha agreujat.

—Quan dieu que cal tornar, voleu dir que cal tornar encara que faltin quinze dies de classe, que cal allargar el curs, o ho dieu amb la mirada posada al setembre?
—El curs escolar s’ha d’acabar el 19 de juny, quan toca. Els mesos de juliol i agost són molt pesats per a impartir educació. I és molt difícil perquè els professors han de fer vacances. Hem de ser realistes. Però ni que sigui per quinze dies, aprovem que el curs pugui acabar presencialment. La FAPAC també demanava d’avançar l’inici del curs vinent al primer de setembre, perquè ja no fa tanta calor, tothom ha fet vacances, i guanyaríem uns quants dies per a fer una adaptació curricular per a tot allò que no s’ha pogut fer de manera telemàtica. Ja ens van dir que això no podia ser. No estem d’acord amb la manera com es vol fer l’obertura al juny, però ara ens centrem en la manera com cal fer-la al setembre.

—I què cal fer, amb vista al curs vinent?
—El Departament d’Educació ha de treballar intensament per a analitzar totes les possibilitats que ens podem trobar el mes de setembre. Quins recursos humans i materials hi ha disponibles per a garantir l’educació presencial si les coses van mal dades. És vital que el curs comenci presencialment per a tots els alumnes. L’educació telemàtica no és mai al mateix nivell que la presencial. Fa créixer les desigualtats i no ens ho podem permetre. Al març no ens havíem trobat mai en una situació així i vam fer allò que vam poder, però al setembre ja no tenim excusa. Cal habilitar tots els espais que calgui per a evitar que hi hagi molts nens en poc espai, coordinar-se amb els ajuntaments, els espais públics s’han de posar a disposició de l’educació… Del març al primer trimestre del curs vinent, si el comencem de manera híbrida, parlem de més de sis mesos sense educació presencial. Això per als nens més vulnerables és una barbaritat. Igual com hem prioritzat la salut i l’hem de continuar prioritzant, ara ho hem de fer amb l’educació, perquè no sabem les conseqüències que això pot tenir.

—Sembla que el debat giri entorn del dilema entre la salut dels mestres i la ‘salut educativa’ dels alumnes. Com podem mesurar l’impacte que ha tingut, fins ara, que els estudiants es perdessin tot aquest temps de classes?
—Si actuem de manera ràpida, clara i contundent, l’impacte es pot minimitzar. Amb tots els respectes, el problema és que els mestres no s’infectin. Això no vol dir que el dilema sigui: o el professorat s’infecta de coronavirus, o educació presencial. Adoptant simplement les mesures adequades en termes de salut pública, això no passarà i podrem garantir tant el dret de salut dels professionals com el de tot l’alumnat de rebre una educació de qualitat. Quan als professionals sanitaris els han pogut aplicar les mesures de seguretat que calien, les infeccions han baixat. No podem crear un fals debat. Si les coses es fan bé, es pot garantir tot. No es pot llançar el professorat, sense filtres, als centres educatius, i deixar que passi allò que hagi de passar. Hi ha maneres de protegir els qui per patologies prèvies, edat o unes altres característiques no haurien de tornar a les aules. I tampoc no és igual controlar les distàncies de seguretat amb alumnes d’onze o quinze anys que amb nens petits. Cada nivell educatiu requereix una resposta diferent, i hem de tenir en compte totes aquestes variables. Som al mes de juny i tenim molt de temps per a pensar com ho farem. Però la gent va al parc, va al restaurant. El que no pot ser és reactivar i prioritzar l’economia i ara estar tots espantats perquè hem de triar entre salut i educació. Barcelona acaba d’entrar a fase 1 i ja no tenim el dilema entre salut i economia. Hem de cercar un equilibri.

—Què ha fallat en la negociació i els plantejaments sobre la reobertura dels centres educatius? Un dels factors que ho complica és que hi ha molts actors implicats: alumnes, mestres, pares, sindicats, direccions, conselleria i científics. Per què costa tant de trobar punts en comú i fer avançar el diàleg.
—No puc parlar en nom dels sindicats, puc parlar de què ha fet el Departament d’Educació amb les famílies. I no és que hagi costat el diàleg, és que no n’hi ha hagut. No ens han consultat absolutament res. Ens hem assabentat de les mesures pels mitjans de comunicació. Sembla que se n’han adonat i que en una reunió de la setmana passada el departament va acceptar que no hi havia hagut diàleg i que s’intentaria canviar. No som experts en salut ni ho pretenem, però cal escoltar diversos punts de vista. Les famílies són les principals afectades: són els seus fills els qui han d’anar als centres educatius i tenen dret a l’educació. El diàleg hi hauria de ser continu.

—Sembla que és una cosa que ve de lluny. En quin moment es van ensorrar els ponts entre institucions, mestres, famílies i sindicats? Com es poden refer?
—Ens agradaria que el Departament d’Educació deixés de pensar amb criteris economicistes. És una opinió personal, però segons que he anat veient des que sóc a la FAPAC aquest és el gran problema. Ja amb Convergència i Unió, el departament tenia una mentalitat economicista que ha continuat exactament igual amb Esquerra Republicana de Catalunya. Quan això passa, és molt difícil de dialogar, perquè no parlem el mateix idioma. Ni les famílies, que vetllen pel dret de l’educació dels seus fills, ni els professors, que demanen la prestació del servei que han de donar… i el departament només hi veu xifres. Sovint passa que les decisions preses amb criteris economicistes han d’afrontar la pressió. Llavors el departament prova d’acontentar tothom amb una mica de tot, i al final no tenim res. És impossible de buscar un equilibri, així. Quan el Departament decideixi quina és la seva política educativa i quin és el seu horitzó, els ponts tornaran a ser-hi perquè el diàleg serà sincer. Ara no ho és. Quan veuen, a través dels mitjans de comunicació, que no han comptat amb l’opinió de cada sector i no tenen ningú content, aleshores se t’adrecen i et diuen: ‘Intentarem que hi hagi més comunicació.’ Però a les reunions només t’informen, no van al moll de l’os, perquè intenten salvar la casa. És un problema històric i acaba passant factura.

—Hi ha qui diu que tots aquests mesos d’ensenyament telemàtic acceleraran les reformes pendents. Quines lliçons ha llegat, aquest temps fent classes telemàtiques, per a l’any vinent?
—Esperem que l’ensenyament telemàtic no hagi vingut per sempre. Nosaltres en traiem una lliçó clara. Aquesta setmana publicarem un comunicat amb l’estudi de dades que hem fet. Estem gairebé segurs que el Departament d’Educació parla d’ensenyament telemàtic perquè fins i tot sense Covid-19 té el sistema tan col·lapsat, tan constret, sobretot a secundària, que avui no té prou places per a cobrir la necessitat d’escolarització. Directament, no en té prou. I això sumant la pública i la concertada! Quan analitzàvem les dades, no ens ho crèiem. Fa temps que les analitzem i que veiem que tenim el sistema ofegat i que en algun moment tindríem un bon ensurt. I ha arribat aquest any.

—Per què?
—Hem omplert massa els grups, amb ràtios màximes. Això ho pots fer durant un temps, però arriba un moment que necessites tant sí com no crear més places. I hem ofegat tant el sistema educatiu, ens n’hem oblidat tant, hem invertit tan poc a crear centres educatius públics, plaça pública, a analitzar a anys vista què pot venir, quina és la matrícula viva, el padró de naixement, i a anar preparant el sistema, que ara ens passa factura. Sobretot a les zones urbanes, el sistema s’ha col·lapsat. I si ja l’hi tenim en condicions normals, imagina’t quan hem de començar el curs amb una epidèmia que ens persegueix. Per això parlen d’ensenyament híbrid. No té sentit que el mes de maig ja faci setmanes que en parlen, que proven de fer arrelar el missatge, quan el comportament de l’epidèmia pot ser molt diferent i al setembre podem estar molt bé. Ho fan perquè tenen clarament un problema.

—I com es resol, això?
—No ho sé. Però s’ha de resoldre. Ara, de cap manera no podem acceptar que el dret d’educació es converteixi en educació telemàtica. Farem un pas enrere enorme. I confondrem els efectes de l’epidèmia amb la falta d’inversió en el sistema educatiu, i això no es pot permetre. No podem amagar un problema estructural de manca de priorització de l’educació amb una epidèmia, i normalitzar allò que no hauria de ser normal. Mirem quants països pensen en un model híbrid per al setembre. No veig que ho faci Alemanya. Ni França. El problema, segons que veiem a la FAPAC, no és tant de l’epidèmia com de fons.

—Però si les conclusions de l’estudi que heu fet demostren que la capacitat de places del sistema educatiu és menor que no pas la necessitat, i tenint en compte que una de les mesures sanitàries recomanades són els desdoblaments, això encara deixa una situació pitjor per a obrir les escoles.
—Totalment. Però tenim mesos per a prioritzar l’educació i posar a la seva disposició tots els espais públics que siguin adaptables per a fer classe. No és moment d’amagar el cap sota l’ala i creure que això passa per culpa de l’epidèmia. Ja fa mesos que diem que tenim temps, que hem de solucionar tots aquests problemes i que no podem no fer res i, un cop al setembre, dir: ‘Ah, és que els criteris de Salut no són suficients.’ Hem de veure quins espais tenim a cada municipi i quins hem d’habilitar. Quines ciutats es col·lapsaran. A quins acords hem d’arribar amb els ajuntaments. Ho hem de començar a mirar de seguida. El conseller Bargalló va dir que treballaríem tot l’estiu. A l’estiu només s’ha de treballar per a allò que és necessari: proveir places escolars a tot l’alumnat. Això és el que haurà de fer.

—Hi ha cap lliçó més, en educació, que ens deixi la Covid-19?
—Si no tenim cura de l’educació, així que tinguem un revés, no la podrem garantir. I ha passat això. El professorat no estava prou preparat en competències digitals, no teníem marge de maniobra, i ara no en tenim per al setembre. Ha hagut d’arribar una epidèmia perquè ens adonéssim que hem de tenir cura dels dos serveis més preuats: la salut i l’educació.

Tots els detalls del pla per a reobrir escoles i instituts en la fase 2 del govern català

Per què la polèmica de la tornada a l’escola només ha esclatat al Principat?

The post Lidón Gasull (FAPAC): ‘El sistema educatiu ja el teníem col·lapsat sense Covid-19’ appeared first on VilaWeb.

Com que això del confinament és llarg, alguns migdies, a casa, avorrit d’avorriment, he escoltat les compareixences dels consellers de la Generalitat. L’avorriment, aleshores, s’ha tornat tedi, aquell estat que Baudelaire explora poèticament a Les flors del mal, perdoneu-me l’incís. Mentre escoltava les conselleres i els consellers em vaig adonar que Alba Vergés, en les seves compareixences, fa servir molt exageradament l’expressió ‘com no pot ser d’una altra manera’, ho haureu comprovat els qui l’hàgiu escoltada. Quan vaig comentar-ho per les xarxes, em van fer avinent que la consellera Budó també ho diu sovint. Òndia!, empès per la curiositat, vaig anar a parar a un reportatge antic d’un diari d’aquests de la caverna espanyola en què les taquígrafes i estenotipistes del congrés espanyol deien que una de les frases més repetides per les diputades i els diputats al llarg del temps és, precisament, ‘com no pot ser d’una altra manera’, en diferents temps verbals, referint-se al passat, al present o al futur. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vaig concloure, doncs, que l’ús d’aquesta expressió no entén ni d’ideologies ni de territoris (pesqueu la broma?); no és un rampell o un tic personal o partidista. Ja m’estranyava que les conselleres Budó i Vergés fessin servir la mateixa expressió com a consigna política, si pertanyen a dos partits que ja fa temps que s’acarnissen entre si i volen que això del camí cap a la independència no pugui ser d’una altra manera que la seva, i no la de l’altre. No, sembla que el tic és general i, encara que la facin servir en altres professions, en l’àmbit de la política institucional està molt arrelada. Casualitat? Au, va, les casualitats no existeixen, Jorge Luis Borges va deixar escrit que ‘allò que denominem atzar és la nostra ignorància de la complexa maquinària de la causalitat’. Causalitat, no casualitat.

Amb el temps que tenim per a barrinar, he arribat a la conclusió que l’expressió ‘com no pot ser d’una altra manera’, dita per uns polítics, és un símptoma alarmant per a tots nosaltres. I, encara que us sembli inversemblant, si ho diuen ‘els nostres’, encara pitjor, no ens en podem refiar ni gens ni mica. L’expressió, deixada anar enmig d’una roda de premsa és alarmant, precisament, perquè no està escrita en cap discurs meditat, ben al contrari, és una manifestació del seu inconscient; ens indica que, en l’interior més profund de qui la pronuncia, hi ha el convenciment que les coses no es poden fer de cap més manera que de la seva, en la gestió d’una crisi de tanta envergadura com la que passem, en les estratègies que ens haurien de dur cap a una república catalana o en la més vulgar tramitació administrativa.

No em digueu que trec les coses de mare, si us plau; no em sortiu a defensar la consellera Vergés, que l’he pres a ella com a punt de sortida, però ja l’he deixada enrere o, més ben dit, l’he posada a la pila de tots els polítics que diuen (o pensen) que les coses no poden fer-se de cap altra manera de com ho fan ells. I és que, al meu entendre, aquesta habitud inconscient en la manera d’expressar-se d’algú (la definició de diccionari de ‘tic’) explica molt bé tantes i tantes coses que presideixen la nostra societat i que podríem definir amb una sola paraula: el consens.

Ho comentàvem fa poc amb el professor Xavier Bassas, especialista en l’obra del filòsof Jacques Rancière: pensar o sentir que les coses no es poden fer de cap més manera que la teva és concebre una situació política monolítica, inapel·lable. Quan un polític usa aquesta expressió està afirmant que les coses són com són, necessàries i naturals, hi ha un consens que no pot rompre’s perquè el món no pot ser de cap més manera que com ell el veu i com ell l’administra. Aquest consens no pot ser posat en qüestió. I si algú s’hi atreveix, rep admonicions; i si persisteix, li poden enviar la policia per amenaçar-lo o, si convé, estomacar-lo; o un jutge el pot posar a la garjola… Com no pot ser d’una altra manera, oi?

Totes les situacions que vivim, en la pandèmia o fora d’ella, abans i després de l’anomalia, són complexes, la vida en societat és plena de malentesos, de matisos incommensurables. Però els polítics professionals necessiten tenir-ho tot controlat, concebre que hi ha un consens que els permet a elles i a ells dictaminar l’única manera d’actuar i, abans d’actuar, de dir. En aquest consens no hi ha possibilitat de contrastar res, les coses són com el qui mana diu que són; i quan n’hi ha més d’un que mana, com ara, amb l’administració de la pandèmia, es produeixen situacions que farien riure (el ball de morts en les estadístiques, per exemple) si no fotessin ràbia.

Diàleg? Quan sents un polític apel·lar contínuament al diàleg, ‘com no pot ser d’una altra manera’, ens estan abocant a l’abisme; quan fan servir l’expressió per a afirmar categòricament una cosa, passarà la cosa contrària o, si més no, una cosa diferent. Cada vegada que sentim un polític dir amb tota naturalitat que farà això o allò, i hi afegeix la frase com aquell que estossega, s’ensorra una mica més la possibilitat de posar fi al consens, a tots els consensos que ens constrenyen.

I és que, sabeu una cosa, amigues i amics: les coses sempre poden ser d’una altra manera, en la política i en tots els ordres de la vida.

Nota: Sobre el món entès com un seguit de consensos i sobre la possibilitat d’eliminar-los per mitjà del dissens (dels dissensos) hi ha un llibre, un diàleg entre l’amic Bassas i Jacques Rancière, titulat El litigio de las palabras. Diálogo sobre la política del lenguaje (2019), que us recomano enfervoridament.

The post Les coses no poden ser de cap més manera, diuen, o el virus del consens appeared first on VilaWeb.

Benito Almirante, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Vall d’Hebron, ha estat un dels experts que han manifestat més optimisme aquests darrers dies. Diu que en un termini de dues setmanes a un mes el coronavirus serà ‘marginal’ i que, contràriament a allò que molta gent pensa, si hi ha d’haver un nou brot, serà a partir del desembre, i no pas a la tardor. Creu que, tenint en compte la situació de la malaltia a la resta d’Europa, no hi ha motius per a preocupar-se quant a l’avenç del desconfinament i posa èmfasi en el fet que les situacions de contagi són poc probables a l’aire lliure si els contactes no són llargs ni propers. Parlem amb ell sobre l’estat de la Covid-19 en aquests moments i sobre les lliçons que s’han d’aprendre de l’experiència d’aquests darrers mesos. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Heu dit que el virus serà marginal d’ací a un parell de setmanes. Què us ho fa pensar, concretament?
—Sí, de dues a quatre setmanes és el termini més esperable. És qüestió de veure la corba. Ara la malaltia, la Covid-19, serà marginal, però això no vol dir que no n’hi hagi casos, simplement que són esporàdics. Durant l’època de màxima extensió de la malaltia, cap a final de març i principi d’abril, hi havia deu mil casos nous cada dia a l’estat espanyol. La xifra ha disminuït progressivament i fa aproximadament un parell de setmanes que el nombre de casos no supera els 500. És una disminució important. Al nostre hospital, que és el més gran de Catalunya, hem passat de tenir vuitanta malalts nous o més que havien d’ingressar cada dia en aquella etapa a ingressar-ne dos, un o fins i tot cap aquesta darrera quinzena. I no és només important aquesta diferència, també el fet que fa dues o tres setmanes que hi ha activitat al carrer. Per tant, tot fa pensar que la malaltia té un comportament molt similar a les estacionals. La més coneguda és la grip, que té una corba molt similar. La corba s’aplana a poc a poc fins que arriba a quedar-se d’una manera marginal.

—Quina influència hi pot haver tingut el canvi de temperatura? L’OMS ha dit que el virus continua essent virulent durant els mesos de calor.
—La primera vegada que hi ha una malaltia d’aquesta mena la temperatura té un impacte menor. La grip pandèmica del 2009 va començar a l’agost. Quan una malaltia comença l’impacte estacional és diferent, però sí que pot tenir impacte perquè es modifiqui després en les vegades següents. De tal manera que la Covid-19 ha aparegut a l’hivern, s’ha anat distribuint per tot el món i ha arribat a Amèrica en una temporada que no és d’hivern. Però és la primera vegada que la tenen. Les corbes de tots els països d’Europa són molt similars a la d’Espanya: Alemanya, França, Itàlia… Excepte el Regne Unit, on van començar un mes després. Aquesta corba té la mateixa forma que la de la grip. L’única cosa que canvia és el nombre de casos. Segurament no hi ha hagut més casos perquè la grip té molta més afectació que la Covid-19, però és cert que aquí el nombre de casos greus ha estat més gran. La quantitat de gent que ha necessitat ingrés ha estat molt més alta que en qualsevol altra malaltia similar.

'Tot fa pensar que la malaltia té un comportament molt similar a les estacionals'

—Ara no hi ha cap racó del país que no sigui, almenys, a la fase 1, i arreu es veuen terrasses plenes de gent on és difícil de guardar la distància de seguretat. Aquest relaxament de les mesures pot er perillar els bons pronòstics?
—A la resta d’Europa ja fan més coses que aquí. Espanya és el país més endarrerit amb el desconfinament. A França tothom es pot desplaçar sense limitacions de fa dues setmanes i de moment no han tingut aquest problema. No hi ha res que faci pensar que Espanya ha de ser diferent. És el que ha pres un model més prudent i conservador de desconfinament. A Itàlia es recuperarà l’activitat normal a partir de la setmana que ve, i van començar una o dues setmanes abans i van tenir més casos. I a la majoria de països europeus els nens poden anar a escola. Som a la cua de l’experiment. Hi ha països que han tingut vida social de tota mena i no han tingut aquesta dificultat.

—No obstant això, ahir el Departament Salut informava de la detecció d’un brot a Lleida.
—Però no és un rebrot. Un rebrot seria que tornéssim a tenir una situació similar a la que teníem en el moment culminant de l’epidèmia, que vol dir tenir 10.000 casos nous cada dia, amb 3.000 ingressos diaris. El fet que diagnostiquem un brot de vint, vint-i-cinc o cinquanta persones afectades no és cap rebrot, és un brot en una zona concreta segurament perquè hi ha hagut un contacte sense protecció entre gent diversa. Aquesta situació segurament també hi era abans, però no la diagnosticàvem.

—El fet que la malaltia sigui marginal, per tant, no implica que no hi puguin aparèixer aquests grups de casos.
—Ni que el sistema sanitari ho noti, sobretot amb pacients greus. Si, a partir d’ara, els casos que hi ha no necessiten ingressar a l’hospital, ens trobem en una situació molt controlada. Si hi hagués un brot que afectés cent persones i cinquanta haguessin d’ingressar seria preocupant. A Alemanya hi va haver un brot en un restaurant que va afectar dotze persones. Tots estaven bé i el van detectar immediatament. A Corea van tenir un brot en una sala de festes i no va passar absolutament res. Brots petits n’hi ha a tot arreu, però no vol dir que la malaltia hagi rebrotat. Les malalties amb aquesta mena de corba no acaben de desaparèixer del tot, tret que fem un confinament indefinit, però és incompatible amb la vida.

'Les malalties amb aquesta mena de corba no acaben de desaparèixer del tot'

—Ara que passem més estona a l’aire lliure, quin risc de contagi hi ha?
—Jo crec que a l’aire lliure el risc és gairebé nul. En totes aquestes aglomeracions de persones que s’han vist a l’aire lliure el grau de transmissió és irrellevant. Cal llegir amb cura les recomanacions del Ministeri de Sanitat. Diu que una persona es considera contacte quan ha estat amb una altra persona que té la infecció en una distància inferior a dos metres durant un període de temps igual o superior a quinze minuts. Això al carrer pràcticament no passa perquè la gent es mou. Si una persona s’atura al carrer, sense cap mesura de protecció, amb una distància inferior a dos metres i parlant cara a cara més de quinze minuts, sí que hi ha risc. Però això a qualsevol espai. És molt més difícil al carrer que no pas a casa. Al carrer, només que bufi una mica de vent, la gota ja no arriba a l’altra persona. És més fàcil que arribi en un espai tancat, com el transport públic o el cinema.

—Pel que fa al risc de contagi en espais oberts i tancats, com valoreu la normativa sobre les màscares?
—Jo sempre he dit que les màscares eren molt importants quan el brot era màxim. Quan hi havia 10.000 casos diaris diagnosticats un ús més general de les màscares hauria estat molt eficient. Sobretot en ambients laborals, desplaçaments en transport públic, etc. Sembla que el problema és que no n’hi havia prou. Però ara que n’hi ha potser no és el millor moment. Les normes són per a complir-les, però la meva opinió és que la màscara hauria de ser una recomanació, no una obligació. La gent ha de ser corresponsable de la seva salut, no per obligació, sinó perquè creu que aquest mecanisme de protecció és adequat.

—Però, per exemple, al metro no seria molt recomanable?
—Si s’escau aquesta circumstància que hi hagi una distància inferior a dos metres o metre i mig i un temps d’estada superior a quinze minuts, és evident que és útil la màscara.

'A l'aire lliure el risc de contagi és gairebé nul'

—Per als mesos vinents, es parla de la possibilitat d’un brot a la tardor. Què en penseu?
—Ahir la doctora María Neira, doctora d’epidemiologia de l’OMS, va explicar que en aquest moment no és possible de parlar de rebrot ni de quan serà. Això que s’ha dit que a l’octubre hi haurà un rebrot és una cosa purament arbitrària, no ho assenyala cap document ni estudi científic que avaluï bé les coses. Neira especifica que és possible, però que ara mateix no hi ha cap element que permeti de dir-ho amb certesa. Ni tan sols amb una probabilitat important. Dit això, si la malaltia es queda –cosa probable, en aquest moment–, és lògic que vingui quan les condicions climàtiques siguin més adequades per a la transmissió, i això és fonamentalment al final de la tardor i al principi de l’hivern: desembre, gener, febrer…

—Com enguany.
—La meva opinió personal és que la possibilitat, no pas d’un rebrot, sinó d’un nou brot de la malaltia, la tindrem cada any i serà per aquestes dates. Si és cert –encara no ho sabem– que els anticossos que es produeixen duren un any o dos, com sembla que passa amb alguns altres coronavirus, qui hagi tingut la malaltia n’estarà protegit i, per tant, el volum global de la població serà menor. Per una altra banda, el sistema sanitari es trobarà molt més preparat. Al principi trigàvem molts dies a diagnosticar els malalts i a saber que la malaltia era entre nosaltres. Ara amb el primer cas ja ho sabrem i ja tindrem els mecanismes per a diagnosticar-lo ràpidament. Els hospitals ja tenim zones reservades per si hi ha un nou brot i tenim àrees que no utilitzem, a més de material i personal. Tot un sistema operatiu muntat que permetrà que, si la malaltia torna, tinguem un sistema de resposta molt més àgil i eficaç.

—A banda la preparació dels hospitals, què es pot fer d’ara endavant per no cometre els mateixos errors que es van cometre?
—Una cosa important és, tant com sigui possible, diagnosticar tothom qui tingui la malaltia. Ja es fa a tots els centres de salut. A l’hospital no ens arriben ara. Als centres de salut s’ha de fer la prova a tothom qui tingui símptomes per a poder fer ràpidament una recerca de contactes. El segon aspecte que s’ha de tenir en compte és que a tots els hospitals tothom qui hi ingressa i tothom a qui fan proves de risc li fem una prova PCR. Apliquem molts mecanismes de recerca de nous casos. A totes les residències de gent gran s’apliquen contínuament mecanismes de recerca de nous casos. A tot el personal sanitari i a tots els cossos de serveis essencials, també. A tot arreu es busca de manera molt intensa. I si fent totes aquestes coses diagnostiquem dos-cents casos nous en una població de quaranta-set milions de persones, són menys casos dels que es detecten avui dia a Alemanya, que és el paradigma de país que ho ha fet millor. Allà se’n diagnostiquen sis-cents cada dia.

—La detecció precoç de casos també és important perquè la gent no arribi tan greu als hospitals, com ha passat aquesta vegada.
—Sí, però ara, amb els mecanismes que tenim per a fer el diagnòstic, és molt difícil que la gent estigui gaire temps sense diagnosticar-se. La població general està molt sensibilitzada. La primera fase de la Covid-19 va ser al final de l’epidèmia de grip i, per tant, tant professionals com pacients confonien la grip amb el coronavirus, perquè els símptomes poden ser molt semblants. Molta gent trigava a venir a l’hospital i quan venia tenia la malaltia molt evolucionada. Ara, a qualsevol que tingui qualsevol símptoma compatible li fan una recerca.

'Si la malaltia torna, tindrem un sistema de resposta molt més àgil i eficaç'

—Alguna altra lliçó que n’hàgim d’extreure?
—Hem de prendre aquestes mesures de distància física, que són convenients i que s’hauran de mantenir uns quants mesos, però no tota la vida. No em vull imaginar una vida sense acostar-me a les persones… L’espècie humana és molt més afectiva que la majoria d’espècies animals. No voldria perdre aquesta característica pel risc de tenir una malaltia o no. Si perdem això gairebé ens convertim en objectes. Durant uns mesos hem de dur màscara als espais tancats, fer la higiene de mans adequada… Però per a tota la resta haurem de fer una vida normal: família, amics, viatges, desplaçaments, feina… La vida ha canviat molt des de la pandèmia, però l’objectiu és tornar a una vida com la d’abans, no quedar-nos com estem ara, que seria un fracàs molt important. Després d’una pandèmia, el món no s’ha quedat mai en una situació diferent de l’anterior. S’ha mort molta gent, però tothom ha mirat de recuperar la vida que tenia abans.

—Una normalitat normal, no una nova normalitat…
—Sí… Jo no estic d’acord amb el terme ‘nova normalitat’. L’objectiu de superar la pandèmia és la normalitat i prou. La normalitat és l’objectiu que hem de tenir. La nova normalitat ha de ser un espai intermedi, que ha de durar un temps limitat.

—Una qüestió important, ara que ja ha passat el moment culminant, és l’estat dels qui l’han superada, però que tenen seqüeles. Què us heu trobat?
—El 90% de la gent es cura. Si observéssim també la gent que ha tingut la malaltia subclínica seria com a mínim el 95%. Un percentatge entre el 2% i el 5% dels que no s’han mort tenen seqüeles importants. Les més importants són entre els qui han estat ingressats en unitats de crítics. Han estat molt de temps ingressats i han tingut moltes complicacions arran de la malaltia. Tenen atròfies musculars, debilitat, problemes pulmonars, de respiració… I els costa molt de recuperar la vida normal. Però la majoria de gent que només ha necessitat hospitalització en plantes convencionals generalment s’acaba curant del tot en un període màxim de quatre a sis setmanes. Els problemes més importants són els musculars i els respiratoris, i en tots dos casos es fa rehabilitació.

—I mal de cap?
—Pot haver-n’hi. És un símptoma també important, perquè la gent en pot tenir durant un temps més o menys llarg, però no és tan invalidant com les altres dues.

—Una altra qüestió que continua essent motiu de debat és el dels tractaments. Què en penseu?
—Així com hem avançat en l’organització per a fer front a l’epidèmia, potser no hem avançat tant en qüestions de tractament. Primer perquè el volum tan gran de la malaltia no ens ha permès de fer gaires estudis i projectes. Ens havíem de dedicar molt a atendre els malalts… I segon perquè, com que s’ha acabat la malaltia en l’àmbit hospitalari, no s’han pogut completar els estudis. Però es completen en alguns altres països. Ara nosaltres no incorporem malalts nous als assaigs clínics, però sí als Estats Units, al Brasil, al Regne Unit… Estic segur que d’aquí a dos o tres mesos tindrem resultats de tots aquests fàrmacs que hem provat i segur que ens ajuden a tractar els malalts una altra vegada que vingui l’epidèmia.

The post Benito Almirante: ‘Ara la Covid-19 serà marginal, però això no vol dir que no n’hi hagi casos esporàdics’ appeared first on VilaWeb.