Vilaweb.cat

La policia interroga ‘La noia de la perla’: d’on l’ha treta?

La primera cosa de la setmana que m’ha fet somriure: m’he imaginat que veiem per la tele obres mestres de l’art adaptades en dos minuts als gustos (diguem-ne) actuals, plenes de vida. Una història enlluernadora en cent vint segons! En pantalla no són pas poca cosa. Una sèrie curta de pintures conegudes (n’hi ha tantes) aquí i al món mundial. D’aquelles que tothom en sap alguna cosa. Per exemple: La noia de la perla, el quadre de Vermeer que té novel·la i pel·li, a més d’un munt d’adaptacions fotogràfiques en publicitat i en el món de la moda. Segurament no l’has vist en directe, però tant és, és com si fos de la família. La coneixes. I Vermeer és tan i tan dolç i suau, tan íntim, i se’n conserven tan pocs quadres que gairebé ploraries… Doncs imagina-t’ho: la noia de la perla és interrogada a la comissaria, la policia sospita que ha robat la perla –d’on la pot haver tret, una noia com ella?– i quan ella diu que la hi ha donat Vermeer li pregunten, sense contemplacions, qui carai és aquest Vermeer, el seu macarró?

La sèrie es pot veure per la cadena franco-alemanya Arte, un dels reductes que queden (encara) del que pot ser una televisió pública europea, més ben dit, del que hauria pogut ser i només és en petita mesura. Ja passa per la segona temporada. No sé com en deuen dir en alemany, en francès té un títol d’aquells que traduir-los mereix una creu de Sant Jordi: ‘À musée vous, à musée moi’, que juga amb coqueteria i encant amb la similitud fonètica entre ‘museu’ (musée) i ‘divertir-se’ (s’amuser). És divertida i tremendament intel·ligent. En un altre episodi, les senyores despullades de l’Esmorzar a l’herba de Manet proposen una orgia als senyors de vestit negre i copalta que les acompanyen i en munten una de ben grossa. En un altre, Durer es plany als responsables del museu muniquès del fred espantós que hi fa i reclama una mica de calefacció, que li és negada per raó de les retallades pressupostàries: s’haurà de conformar amb Déu i els seus seguidors a les xarxes…

La idea és fabulosa, i celebro que se centri en obres dels museus públics. És clar que els propietaris particulars no hi accedirien, però és també una crida perspicaç a valorar el patrimoni públic.  Se l’ha empescada una productora belga, Cocorico Co. L’ha creada una dels fundadors, Fouzia Kechkech, i la realitza Pablo Muñoz Gómez, dos joves fills de les migracions dels seus ancestres, nascuts a Bèlgica. Hi toquen tots els afers contemporanis que us pugueu imaginar: la igualtat de gènere, el racisme, la immigració, el maltractament animal, l’ecologia… Amb humor negre i mala bava, no pensem pas que som davant d’uns llestos que imiten els xous de l’espavilat que el diumenge al vespre a TV3 diu que parla d’art…

A l’episodi dedicat a La lectura de Renoir, dues noies parlen dels mèrits comparats entre llegir un llibre imprès o per la tauleta… Uns altres quadres revisitats a què la sèrie dóna vida són Filles de la revolució de Grant Wood, la Marilyn de Warhol, Vespre d’estiu de Hopper i el Narcís de Caravaggio. Ja m’estic fent la llista de les obres que a partir dels nostres museus públics m’hi agradaria veure, en una adaptació d’aquí. 

Tota la tele es fa així des dels noranta, en gran mesura: provant i assajant nous formats que si tenen èxit després són venuts com a franquícies. Si el format te l’inventes tu, en pots treure un riu d’or o de plata. Si ets una productora privada, igual. Podríem deixar de fer només programes de gracietes i treure partit de la gràcia d’altres grans temes que són a la disposició. L’art n’és un de fabulós: també és imatge, senyores i senyors de les productores privades i del departament de nous formats de la tele pública!

Si molt convé, senyores, senyors, feu una enquesta per les xarxes o per aquí mateix, per VilaWeb, i pregunteu quines obres dels museus públics que paguem prefereix l’audiència. N’apunto tres, La galeria de Feliu Elias (MNAC), Un món d’Ángeles Santos (és al Reina Sofia, que també paguem entre tots), la grisalla de les Menines de Picasso (museu ídem). Que n’hi ha de més conegudes? I tant, però és que la sèrie que imagino duraria i duraria, faria temporades tan llargues com Mad Men i Breaking Bad i ho petarien tant com aquestes i com ho està fent À musée vous, à musée moi.

The post La policia interroga ‘La noia de la perla’: d’on l’ha treta? appeared first on VilaWeb.

Elisenda Paluzie: ‘La independència la tindrem amb desobediència civil i institucional alhora’

L’economista Elisenda Paluzie és l’actual presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Va ser votada per a encapçalar una de les entitats més potents i políticament més actives d’aquests darrers temps. Paluzie rep VilaWeb al seu despatx de la Universitat de Barcelona, on es guanya la vida fent classes, poques hores abans d’anar a visitar el seu predecessor, Jordi Sánchez, tancat com Carme Forcadell a la presó. Parlem de la Diada de dimecres vinent, del nou paper de l’ANC i de la lluita no violenta.

Per què dieu que la Diada de dimecres és una de les més difícils d’aquests darrers temps?
—Perquè pot haver-hi una part de l’independentisme que digui de què serveix una altra manifestació multitudinària, si no som independents. I perquè ara hi ha molta consciència de les divisions entre partits independentistes. El mes de juliol la gent estava molt irritada amb els partits. I es feia sentir el ‘Ja us ho fareu, em quedo a casa’.

I com el contraresteu, aquest discurs?
—Dient que és justament a l’inrevés. Si creus que la cosa no va prou bé, has de mobilitzar-te i no pas quedar-te a casa. I, pel que fa a la divisió, recordem que alguna altra vegada ha estat precisament la mobilització popular que ha forçat a fer passar el país per sobre de les divisions. No podem renunciar a les mobilitzacions multitudinàries perquè hi ha la voluntat de situar-nos en un extrem. No podem renunciar a aplegar majories molt grans on pot anar tota mena de persones. Ara ja som en una xifra semblant a la de l’any passat, quant a autobusos, samarretes, inscrits.

Prou de diades de samarretes, deia alguna gent. I vós va dir: poca broma amb les samarretes, que no tenen res a veure amb la performança. Tenen a veure amb la independència econòmica de l’ACN. Ho explicàveu a Twitter.
—La gent feia broma i potser no ens hem explicat prou. El pressupost de l’ANC puja aproximadament a quatre milions d’euros l’any. Amb les samarretes, i marxandatge en general, n’aconseguim la meitat. Dels quinze euros de la samarreta, l’ANC se’n queda sis. Amb això paguem les campanyes que fem durant l’any. I amb les quotes dels socis paguem les despeses fixes (lloguer de locals, sous dels tècnics). La samarreta és font de finançament.

Hi ha gent que demana una diada més contundent. Anem a l’aeroport.
—Coses com aquestes nosaltres les veiem potser més quan arribi la sentència. Cridaràs més l’atenció que no ara. Però, sigui com sigui, has de saber quin objectiu tens: si te’n vas al parlament, què hi vols fer? Ocupar el poder? Quan hi ha una acció ha de tenir un objectiu. Has de saber a qui interpel·les i què vols aconseguir.

N’heu extret lliçons, d’Hong Kong?
—Hi ha coses que podem aplicar i coses que són diferents. Ells tenen una presidenta imposada per la Xina, la meitat del parlament no el poden votar perquè és nomenat directament per la Xina i tenen prohibit el partit independentista. Nosaltres encara tenim parlament, podem votar partits independentistes i aspirem que sigui aquest parlament, i els partits i el govern propis, que facin la independència.

I coses que sí que faríeu vostres, d’Hong Kong?
—Veure que ells han tardat cinc anys a repensar-se. Van tenir una fase prèvia com la nostra, de manifestacions com les nostres, que van acabar amb repressió i dirigents a la presó. Doncs després van repensar-se. Nosaltres també fem una reconsideració. Tothom. L’ANC també. Per això, per exemple, l’ANC ha començat a fer coses que no havia fet mai.

Per exemple?
—Impulsar la candidatura a la Cambra de Comerç. El moviment s’ha de proposar en termes de poder. T’enfrontes a un poder molt fort, i l’has d’afeblir. No únicament el govern. L’estat. La filosofia de la lluita no violenta és com afebleixes els pilars de poder de l’opressor, que consideres que no és prou democràtic. Per això hem impulsat, fa mesos, la campanya de consum estratègic. Aquí es tracta de reduir el poder dels oligopolis lligats al poder polític. Fem coses que no havíem fet mai.

Pot ser que l’ANC es dediqui a afeblir el rival des del vessant econòmic (cambra, oligopolis) i Òmnium des de la desobediència civil?
—No. Crec que ho fem tots dos. L’ANC va ocupar la seu de la Unió Europea el dia dels trasllats. I la Sagrada Família al final del judici. Nosaltres organitzem, com ells, conferències sobre desobediència civil. I l’estiu passat vam començar a fer formació al nostre secretariat i territorial. 101 conferències i més de trenta sessions de formació, hem fet. El 28 de setembre farem un simposi internacional sobre lluita no violenta a la UB amb experts. Òmnium també forma les seves territorials, i per això hem parlat de coordinar aquestes formacions. I si ells en fan en un lloc on nosaltres no som, que els nostres socis puguin anar a Òmnium. I a l’inrevés.

El Tsunami Democràtic és un pas més, en aquest sentit? L’ANC és, juntament amb uns altres, qui hi ha al darrere?
—Seria una manera d’englobar determinades accions de desobediència, sí. S’anirà veient a mesura que vagin avançant les accions.

Tinc clara la crítica que l’ANC fa als partits. Però quina agenda té, l’ANC? Què faria, l’ANC, aquests mesos vinents?
—Nosaltres no som al govern. Cal diferenciar els papers. Voleu saber què crec que han de fer els que hi ha al govern?

No. Vull saber què s’hauria de fer, no solament el govern.
—No és tan sols l’ANC que ens portarà a la independència. Hem d’atribuir a cadascú el paper que li pertoca. Nosaltres som una entitat de socis. Ens devem als socis. Podem marcar agenda als partits polítics, però al final la legitimitat democràtica la tenen els diputats del parlament. La dificultat del desafiament és com sostens una declaració d’independència i com t’imposes al territori. I ser l’autoritat reconeguda. I que la gent et faci cas a tu. I això no és fàcil. No ho és. Crec que això, durant aquests dos anys, marcats pel judici i el dol, no s’ha abordat. S’ha d’abordar amb molta calma. I amb molta discreció. I que els més implicats puguin fer anàlisi amb tranquil·litat i sense pressió.

Ara farà deu anys que es va fer la consulta d’Arenys de Munt. Va ser la gent, de baix, que va empènyer. I al final, al cap d’anys, el govern va fer el referèndum. De baix estant es va obrir camí. La pregunta és: i si amb el control del territori passa igual? L’ANC hauria d’obrir el camí?
—Crec que és bastant diferent. És molt diferent. Completament diferent. A qui l’hi controles, el territori? A l’estat? L’hi controles quan tens autoritat. Per tant, la dinàmica no pot ser primer societat civil, i després govern, com va passar amb el referèndum. Ha de ser simultani. Alhora. No fem una insurrecció. La unilateralitat no és insurrecció. Vaig mirar d’explicar-ho en una carta oberta a l’independentisme de base al juliol. Si no tinguéssim parlament o govern, i davant tinguéssim una dictadura, com ara la d’Hong Kong… Però nosaltres tenim govern, que és autoritat. La convenció de Montevideo diu que un estat és independent quan demostra que és un govern efectiu. I per a ser efectiu necessitarà la mobilització popular. Cert. Però a Lituània i Estònia, van fer-ho simultàniament. El govern va declarar la independència i la gent va sortir a defensar-la. No som a Ucraïna, que fas un Maidan per enderrocar un govern. No volem derrocar el govern. Volem que ells es posin a fer la feina. La independència la tindrem amb desobediència civil i institucional alhora. No pas amb una i prou.

Balanç del darrer any de l’ANC?
—La cambra en seria clarament un exemple positiu. I crec que amb Primàries no és que ho haguéssim pogut fer millor –perquè crec que ha valgut la pena provar-ho–, però ens ha demostrat on són els límits dels partits en el sentit d’obrir-se i perdre el control de les llistes. D’alguna manera s’ha vist que és molt ingenu pensar que els partits renunciaran a la seva capacitat de decisió.

Algú pot dir: per què l’ANC no va demanar que les llistes de Primàries es retiressin, vist que no es va aconseguir la unitat? No era millor evitar la divisió del vot?
—La decisió no era nostra. Els comitès locals van prendre les decisions de manera autònoma. A Cornellà van plegar. A Terrassa es van engrescar. No podíem actuar. Tal com va anar, no podíem dir res més. No els podíem dir: ‘Ara no us presenteu.’ S’haurien presentat igualment.

Els presoners polítics poden encapçalar el moviment independentista?
—Cada procés és diferent. Hi ha experiències en què es pren la decisió que no. I n’hi ha que sí, com en el cas de Mandela a Sud-àfrica. Cada decisió té avantatges i inconvenients. El fet que siguin càrrecs electes el veig com un avantatge, perquè, com que l’estat contínuament vulnera els seus drets, et permet de dur denúncies al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, Luxemburg, Estrasburg. També és veritat que, vulgues que no, per molt bé que estiguis, la presó representa un cert condicionament. I podríem tenir el mateix debat sobre l’exili. Són debats complexos, que no tenen una resposta clara i diàfana.

Us tornareu a presentar a les eleccions de la primavera, a l’ANC?
—No ho tinc decidit. Vaig molt marcada pel dia a dia.

Com a economista, creieu que som a les portes d’una recessió?
—Sí. No sabem de quina intensitat. No crec que sigui més forta que la del 2008, la crisi més forta després de la del 1929, però potser sí que serà més forta del que és habitual. Nosaltres hem d’integrar la recessió en el procés. La crisi anterior va fer créixer el suport a la independència perquè va ser un factor que va ajudar a veure la injustícia del sistema de finançament, per exemple. Ara, ja ho veurem.

The post Elisenda Paluzie: ‘La independència la tindrem amb desobediència civil i institucional alhora’ appeared first on VilaWeb.

Quina relació hi ha entre l’interès per la política i el suport a la independència?

El resultat del referèndum del Brexit, que el Regne Unit abandonés la Unió Europea (UE), va ser xocant per a molta gent. Impulsat en gran manera pels euroscèptics antiimmigració, el vot del Brexit va superar el vot del manteniment del Regne Unit a la UE (51,9% – 48,1%). El parlament britànic encara debat sobre com aplicar el resultat.

Una de les troballes més fascinants de l’anàlisi de les enquestes sobre els votants favorables al Brexit és que gran part del suport provenia dels britànics que van parar poca atenció o gens a la situació política. En una enquesta molt àmplia –12.369 persones– feta el dia del referèndum, Lord Ashcroft va demostrar que la gent, com més s’interessés en la política, menys probabilitats hi havia que votés a favor del Brexit.

La correlació entre el nivell d’interès o compromís amb la política i certes actituds polítiques no és pas exclusiva del Brexit. Als Estats Units, el Pew Research Center ha demostrat que els qui asseguren que paren atenció a la política tenen generalment més tirada a votar el Partit Demòcrata, i els que diuen que no hi tenen tant d’interès tenen tirada a votar el Partit Republicà. El suport de Trump prové de manera desproporcionada dels que no mostren cap compromís ni interès substancial per la política.

Quin és el cas de Catalunya? Qui mostra interès i està informat sobre la política i quina relació té amb el suport a la independència i l’autodeterminació? Vegem-ne les dades.

Les dades

Farem servir les dades del CEO. Examinarem les preguntes de l’enquesta relacionades amb l’interès de la política i el nivell d’informació dels enquestats.

Resultats sobre l’autodeterminació

Val la pena començar per un fet sovint menystingut: la gran majoria dels catalans són partidaris de l’autodeterminació, amb menys d’un 20% d’oposició explícita

Quina és l’associació entre el suport a un referèndum d’autodeterminació i l’interès en la política? Eliminant aquells que no han respost a la pregunta sobre l’autodeterminació ni a la qüestió sobre el grau d’interès en la política, el resultat és el següent:

Com més interès hi ha per la política, més alt és el suport a un referèndum d’autodeterminació. El grup en què l’autodeterminació té menys suport prové dels que diuen que no paren esment en la política.

Què passa amb el grau d’informació i el suport o l’oposició a l’autodeterminació? El gràfic següent mostra el suport a un referèndum d’autodeterminació relacionat amb el grau en què es consideren informats sobre la política els entrevistats.

La correlació amb l’anterior és clara. Entre els que es consideren ben informats de política, el suport a un referèndum és molt alt (80,5%). L’oposició a un referèndum d’autodeterminació prové, en bona part, dels catalans que asseguren que no estan ‘del tot informats’ del que passa a la política. Tanmateix, a tots els grups la majoria és favorable a un referèndum d’autodeterminació.

Resultats sobre la independència

Les enquestes són una mica volàtils –a causa de les mides i el biaix de la mostra–, però podem obtenir resultats més fiables agregant-les. A continuació es mostra la combinació de totes les enquestes del CEO de 2018-2019 (tres el 2018 i dues el 2019). La divisió s’acosta al 50%-50%, però més catalans prefereixen ser independents que no pas continuar a l’estat espanyol.

L’associació entre l’interès per la política encara és més forta si ens fixem en les preferències per la independència. Entre els qui es consideren molt interessats en la política, el suport a la independència és més del doble que el suport a la unió amb Espanya. El patró és similar entre els que es consideren força interessats en la política.

L’oposició a la independència és més alt que el suport a la independència tan sols entre aquells que es consideren poc interessats en la política (poc o gens). Entre els no interessats en la política, el suport a la independència només és del 20,3% i l’oposició a la independència, del 65,4%.

Si ens fixem en el grau d’informació, hi ha una tendència similar:

 

Els que es consideren informats de què passa a la política són generalment partidaris de la independència i els que es consideren poc informats sobre la política s’hi oposen, generalment. La màxima oposició a la independència es troba entre el grup que es considera menys informat sobre la situació política.

Resultats per partit polític

L’interès per la política i la informació sobre la política també varia molt segons els partits. A continuació es mostra interès per la política en relació amb el partit preferit.

Aquells que donen suport als partits independentistes (i els autodeterministes que donen suport a Podem) es consideren en gran manera interessats en la política. En canvi, els partidaris dels partits unionistes s’hi consideren desinteressats. Gairebé dos terços dels votants del PP es consideren un poc o gens interessats en la política.

A continuació es mostra el nivell d’informació sobre política per partit polític:

La majoria de votants de tots els partits es consideren molt informats sobre la política, però els percentatges són més alts entre els votants independentistes que no entre els electors dels partits unionistes.

Conclusions

A Catalunya, la participació en la política –interès i informació– va associada als nivells de suport a la independència. El moviment independentista és molt diferent dels moviments populistes amb què és comparat sovint (Brexit, Trump, etc.), no únicament pel que fa a la participació política, sinó també per una gran quantitat de mesures. Mentre que el suport a populistes com Donald Trump, Boris Johnson o Marine Le Pen és generalment motivat per una insatisfacció i una desconnexió amb la política, els catalans independentistes hi professen un gran interès.

L’oposició a l’autodeterminació i la independència prové, en bona part, dels catalans que diuen que no els interessa la situació política i no se’n consideren gaire ben informats. No sabem si es presta atenció a la política que dóna suport a la independència o si la cadena causal és a l’inrevés (és a dir, ser favorable a la independència fa que hom es pugui implicar en política). Tampoc no sabem fins a quin punt podem confiar en els valors autònoms (nivell d’interès, nivell d’informació). Sigui com sigui, els partidaris de mantenir la unió amb Espanya s’han de preocupar perquè la seva base continuï en gran part desinteressada i es consideri desinformada per tot allò que passa en política.

Detalls tècnics

Tot el codi i les dades d’aquest article són disponibles ací.

The post Quina relació hi ha entre l’interès per la política i el suport a la independència? appeared first on VilaWeb.

José Abella: ‘L’abús sexual infantil mata de moltes maneres diferents’

L’abús sexual infantil mata i, per tant, l’activisme per a combatre’l salva vides. Ho explica José Abella, que ha fet d’aquest activisme –especialment enèrgic a les xarxes socials– una manera de tirar endavant. Cinc anys enrere va descobrir que havia esta víctima d’abusos sexuals per part de la seva àvia materna quan era un infant. En aquell moment van encaixar totes les peces del trencaclosques de la seva vida, marcada per un dolor que no sabia d’on provenia i que l’havia allunyat dels seus fills, li havia motivat addicions i trastorns mentals i l’havia abocat a un gran sentiment de culpa.

Diu que el seu cas és un de tants, un exemple més d’una autèntica pandèmia, un problema de salut pública creixent. Investigacions de l’OMS assenyalen que hi ha entre 900 milions i 1.200 milions de casos d’abús sexual infantil (ASI) a tot el món i que el 90% de pederastes no trepitja mai un jutjat. Es calcula que un 80% dels casos succeeixen a la família biològica i només un 10% de les víctimes denuncien o assenyalen públicament l’agressor. En vista d’aquestes xifres esgarrifoses, Abella considera que són essencials la divulgació i la conscienciació. És per això que ha escrit Cien pastillas en un día (Edicions del Núvol), un relat autobiogràfic que pretén sensibilitzar i apoderar les víctimes perquè, com ell, es converteixin en supervivents.

Els primers anys de la vostra vida vau ser víctima d’abusos sexuals per la vostra àvia. Però la vostra ment va arraconar aquest fet i no en vau ser conscient fins al cap dels anys. Com ho vau descobrir?
—Ho vaig saber quan tenia cinquanta-tres anys, quan vaig trencar la dissociació. Les víctimes d’abús sexual es divideixen entre les que recorden i les que no. Encara que ho recordis, primer has d’entendre que allò que t’han fet és una grandíssima putada. Hi ha gent que triga quinze o vint anys a entendre que allò que li ha fet el seu pare o el seu germà és una violació. Si t’ho fa un familiar, penses que és normal… A mi aquella dona em clavava mastegots davant els meus pares i jo ho donava per bo, pensava que era culpa meva i ho mereixia.

I en el cas de les víctimes que no ho recorden?
—El mecanisme de la dissociació fa que el cervell aïlli l’agressió. Habitualment, passa quan la violació ha estat aviat, però no necessàriament. Tardar deu, vint o trenta anys a trencar aquesta amnèsia és completament normal. A mi em va passar abans de cinc anys i per tant és força excepcional que me n’assabentés a cinquanta. La dissociació fa que aïllis el record perquè les imatges són tan salvatges que et poden matar d’una aturada cardíaca o un infart cerebral. Però abans o després tornen. Hi ha un blocatge de neurotransmissors i parts del cervell afectades, danys físics al cervell. El trastorn d’estrès posttraumàtic que hi ha en aquests casos és la mare de tots els mals. És com si donessis un cop de rajola a un cervell molt petit.

La dissociació és, per tant, un mecanisme de supervivència.
—Totalment, però mantenir això a l’inconscient té un preu. Per poder tirar endavant, crees un seguit de miratges en forma de neurosi, manies… Tens aquest dolor, tot i que aïllat. Jo, de molt petit, feia molt d’esport, incomprensiblement. Era un acte reflex per a buscar endorfines i matar la depressió. Uns altres preus a pagar són les seqüeles psicosexuals –que són molt cruels–, la neurosi –jo tinc distímia depressiva crònica–, l’addicció als psicotròpics per aguantar el dolor, les autolesions… Trasllades al cos el dolor que tens al cervell perquè el dolor físic no és tan bèstia com el psicològic. L’abús sexual infantil mata, i ho fa de moltes maneres diferents: via esquizofrènia, trastorns límit de personalitat, fibromiàlgia, anorèxia nerviosa, bulímia, insomni, malaltia de Crohn, somatitzacions en càncer, addiccions, suïcidis…

Quant a les seqüeles psicosexuals, parleu de la importància de saber-les.
—Quan l’abús sexual infantil passa abans dels sis anys, una seqüela molt comuna són els fetitxes sadomasoquistes. És lògic: jo era un nadó i vaig associar el sexe a la violència, la intimidació i la humiliació. Quan una persona és violada, sent humiliació. Acabes reproduint aquest patró i passes tota la vida pensant que ets un raret. Freud ja ho va dir, això, encara que avui dia sigui bescantat. És l’única persona en la història de la psiquiatria que ha vinculat l’abús sexual infantil amb els fetitxes sadomasoquistes. A mi aquests fetitxes m’han complicat molt la vida sexual.

I els casos en què els abusos són més tard?
—Quan les bestieses te les fan a vuit anys, nou o deu, és a dir, quan l’impuls bàsic sexual ja és consolidat, la seqüela acostuma a ser la hipersexualitat. Cal deixar clar que l’homosexualitat no és mai una seqüela. Això és una animalada! És important de saber-ho, tot això. Jo, des que ho he sabut, no m’he considerat culpable de res i les meves parelles afectives ho han entès. Però és una gran putada, especialment fins que no ho saps, perquè et sents culpable, estrany i estigmatitzat. T’odies a tu mateix. A més, totes les víctimes que han reconegut que estaven lligades a aquests fetitxes són dones. Sembla que un home violat sigui menys mascle, però jo no veig per què m’he d’avergonyir si era un nadó…

En el moment que ho vau recordar tot, aquestes seqüeles que no havíeu entès mai van tenir sentit.
—Sí, no recordar-ho és anar directe a l’escorxador. A mi el moment de recordar em va agafar en una situació hollywoodienca. Feia poc que m’havia pres cent vint-i-cinc pastilles, que és el triple d’una dosi letal. En tres mesos vaig tenir tres accidents de trànsit. La vida no tenia sentit i només buscava una mort una mica èpica.

I què us va fer recordar? 
—Va ser un moment de la meva vida en què em vaig sentir molt estimat. Una persona que ha tingut ASI sempre se sent molt sola, però en aquell moment no. Ella era metgessa i era víctima de violència masclista per part del seu ex. Em va ajudar molt amb l’addicció als psicotròpics i jo la vaig ajudar en això. Dins aquest entorn afectiu, tot es va desllorigar. Vaig començar a dormir molt poc i a recordar, recordar i recordar. A mesura que recordava, em sentia fort, però alhora sentia que m’acostava a alguna cosa que feia molta por. Continuava somniant allò de sempre: una bèstia grassa amb pinta horrorosa i sense rostre. Fins que vaig posar cara al monstre. En aquell moment vaig notar una fiblada al braç que em va espantar, una impressió molt forta. Em va costar molt d’acceptar, perquè vaig tenir una sensació de ràbia i traïció que no cap a l’univers. Vaig passar un any i mig sense parlar amb els pares, però després vaig entendre que alguna cosa devien haver vist i segurament havien cridat l’atenció a la meva àvia. Però què en sabien, d’això, als anys seixanta?

En molts casos, els familiars fan costat a l’agressor i acusen la víctima de mentir. Per què?
—Parlem del teu pare, el teu germà, la teva mare, la teva àvia… Un familiar. Agafar-lo del clatell i dur-lo a la policia és molt salvatge. La família ha de fer pinya amb la víctima, que ha d’estar sota seguiment mèdic i psiquiàtric durant dècades perquè allò que duu dins és una bomba de rellotgeria i no es pot guarir al 100%. Quant a l’agressor, no sé on acaba el psicòpata i on comença la mala persona amb lliure elecció, però a un gos rabiós no el pots pas deixar al carrer… La família ha de veure clar que no pot estar alhora amb la víctima i l’agressor.

Remarqueu la importància de conscienciar la gent perquè el 80% de casos d’abús sexual infantil són dins la família.
—Sí. En el meu cas va ser la meva àvia materna. Les agressions van consistir en sexe oral forçat, i ho sé perquè he tingut malsons que m’ho recordaven i perquè me’n recordo… És excepcional perquè en el 90% dels casos l’agressor és masculí, però també hi ha casos de dones. Sé del cas d’una monja pederasta i traficant, per exemple. Si excloem les víctimes dels casos en què l’agressora ha estat dona, ens en deixem molts milions pel camí. A vegades hi ha males interpretacions, i allò que no pots és fer un hashtag que digui ‘Les mares no violen els fills’ o ‘Les àvies no violen els néts’, perquè jo penso ‘I una merda!’. S’ha de fugir sempre d’estereotips. La casuística és inacabable, però hem de partir de la base que, si volem combatre l’abús sexual infantil d’un punt de vista quantitatiu, hem d’anar a l’abús sexual infantil intrafamiliar, i això implica que la família s’ha de capgirar com un mitjó.

Normalment els agressors semblen persones normals i corrents. Quina estratègia va seguir la vostra àvia per no ser descoberta?
—El meu pare treballava molt i la meva mare l’ajudava. Per això van deixar-me amb l’àvia, perquè tingués cura de mi. I ella s’hi va abonar, amb mi. Naturalment, no la van enxampar mai. L’agressor és un manipulador i, sense amenaçar el nen, sap com mantenir-lo callat. Ella em deia que Déu em castigaria. Tenia un afany de poder malaltís i quan van acabar els abusos em va fer la vida impossible tant com va poder.

Com ho expliqueu, això que feia?
—Era tan psicòpata com jo jugador de bàsquet. Jo crec més en la teoria de l’hàbit social, que ho explica tot: permissivitat dins l’entorn familiar, que protegeix l’agressor, sumada a una esgarrifosa permissivitat legal. A banda, moltes vegades quan has estat objecte d’una agressió tendeixes a repetir aquell patró amb una altra persona. Jo recordo que a onze anys, malgrat ser heterosexual, vaig tenir un instint de coquetejar amb un company de pupitre més feble. Però una veu interior em va dir que no. Jo no sé si puc universalitzar aquesta sensació, però sí que sé que vaig escoltar aquesta veu. I tinc la sensació que molta gent la sent i en fa cas omís.

Creieu que van abusar de la vostra àvia?
—Amb tota la sinceritat del món, se me’n fot, perquè jo també vaig tenir aquest impuls cap a una persona més feble i vaig escoltar aquesta veu interna que ella no va escoltar. Diuen que són psicòpates, i en la mesura que són psicòpates, són malalts mentals, pobrissons! Però un malalt mental real no té una percepció clara de les coses. Potser se n’aniria a violar un home musculós, que li pogués fer mal. Ells, en canvi, sembla que tenen molt clara la percepció del perill, mentre que un psicòpata real no sent por. Veuen un nen indefens i pensen ‘som-hi!’. Hi insisteixo: crec que s’ha d’aplicar la teoria del gos rabiós, ni que sigui de la manera més humanitària possible. No es poden deixar lliures, pel seu bé i el de les seves víctimes. El meu suggeriment no és la injecció letal, sinó que estiguin en una institució psiquiàtrica tota la vida. El codi d’honor carcerari ja se sap què fa amb els pederastes i hem de donar proves de civilització i ser millors que ells. No hem d’aplicar la llei del talió, però veiem com la reincidència és constant i les dades diuen que prop del 90% dels agressors no trepitjarà mai un jutjat.

Són unes xifres brutals…
—Hi ha un estudi fet per la UB el 2009 que calcula que un 7,9% dels homes i un 19,7% de les dones han patit abús sexual abans de divuit anys. Pot ser difícil de creure, però totes les dades apunten cap aquí. Hi ha una predicció pel 2030 que diu que la primera causa de discapacitació adulta seran les malalties mentals. Jo no puc afirmar que siguin causades per l’ASI, però sembla força raonable de dir que hi ha relació entre això i aquesta pandèmia creixent, amb una legislació que és una calamitat i una màfia que creix.

Màfia?
—L’esclavitud sexual infantil és el tercer negoci brut del món, després del narcotràfic i el tràfic d’armes. Parlem d’un negoci que mou una milionada i es relaciona amb l’economia blanca. El turisme sexual n’és un exemple. Sense això, més d’una economia se n’aniria en orris. A Mèxic, per exemple, les autoritats sanitàries calculen que el 70% de la població ha tingut ASI, i només es denuncien el 2% dels casos. I hem de parlar també de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina, Tailàndia, l’Índia, Taiwan, les Filipines, els Estats Units… A Tailàndia és un negoci familiar que consisteix a portar el nen o la nena al prostíbul, drogar-lo i deixar-l’hi en canvi de diners. La pederàstia funciona per xarxes i hi ha membres d’institucions legals com la policia que hi participen. Tenim un problema de salut pública que cada vegada creix més i hi ha molta màfia i corrupció. No dic que el poder polític sigui corrupte, però hi ha polítics i gent important fins al capdamunt. El cas d’Epstein, per exemple. O tot l’estament de Hollywood: Kevin Spacy, Woody Allen… Dues persones que s’han manifestat darrere d’acusacions a persones importants de Hollywood han tingut tràgics accidents. I jo no crec en les casualitats…

Critiqueu també les legislacions. Què més s’hauria de canviar, a més d’això que heu comentat?
—S’ha de posar el dia el concepte de violar, que vol dir entrar a la força a les zones més íntimes d’una persona. Només amb els tocaments n’hi ha prou. No calen actes sexuals ni penetració. Això d’abús o agressió sexual és ridícul… Com en el cas de la Manada, que una violació múltiple tan bèstia és considerada un abús. Una violació és una violació! S’han de tenir en compte els fets per mesurar la pena, però hi ha violació o no n’hi ha.

Hi ha cap manera de prevenir o detectar un cas d’abús sexual infantil intrafamiliar?
—Algunes coses poden fer saltar les alarmes. En primer lloc, una sexualització precoç de la criatura, amb interessos i comportaments sexuals impropis de la seva edat. En molts casos, també es pixen a sobre a edats impensables o presenten retenció de fluids, a més de manca d’autoestima, crisis d’ansietat, aïllament social… I qualsevol fòbia que tingui vers una persona ha de cridar l’atenció dels pares. Amb molt de tacte, han de demanar-li què passa. Un nen no mentirà sobre l’abús sexual. També cal deixar-los clar quines són les seves parts íntimes i dir-los que ningú no té el dret d’accedir-hi. Que el seu cos és seu i només seu.

The post José Abella: ‘L’abús sexual infantil mata de moltes maneres diferents’ appeared first on VilaWeb.

Un entre tants, judici o farsa. Relat d’un judici polític

Aquesta setmana vaig assistir a un judici d’una companya. L’han acusada de trencar un dit a un antiavalots, en un piquet dels que es van fer durant la vaga general del 8 de novembre de 2017. Per mi no és nou que jutgin companyes de l’esquerra independentista per haver participat en vagues, mobilitzacions, etc. contra l’estat espanyol i aquest sistema capitalista patriarcal. És trist, però ho hem normalitzat.

El judici no va sortir de la teatralització habitual: l’acusada al centre, togues als costats, l’audiència pública al fons, testimonis que anaven passant, problemes en la projecció del vídeo; fins i tot hi havia de públic estudiants de dret, talment una pel·lícula dels Monty Python.

Però no per això em va deixar de sorprendre que l’acusació, tot i demanar tres anys de presó i gairebé quatre mil euros, no es prengués la molèstia d’aportar proves, ni testimonis que haguessin presenciat la suposada agressió. Sembla que es conformen amb allò que popularment es coneix com a ‘pena del banc dels acusats’.

Provant la innocència

El teatre comença quan t’expliquen que tens el dret de no declarar. Segur que et passa pel cap de no fer-ho, menys pressió. Llavors recordes que ets innocent i que te’n pots anar a la presó sense haver-ho pogut reivindicar.

De fet, quan ja ets davant la sala essent jutjada, el teatre ja fa mesos que ha començat. En aquest cas, gairebé dos anys. Una part important d’aquest engany és la cerca de testimonis i d’un enregistrament d’una espectadora dels fets que saps que prova la teva innocència. Durant mesos destines molt de temps i molts esforços a buscar els contactes d’aquelles persones que ho van enregistrar tot i que amb una mica de sort no hauran esborrat o modificat l’arxiu; tot i saber que ells no trobaran mai una prova de culpabilitat d’una cosa que no has fet.

Però, com mana el protocol, quan era el torn de la companya li van recordar que tenia el dret de no declarar, per fer veure que és l’acusació qui ha de demostrar la seva culpabilitat, i que no la tractaran com si ja fos culpable.

El fals testimoni

Una vegada acabada la versemblant declaració de la nostra companya, versemblant perquè coincidia amb la de tots els testimonis aportats i l’enregistrament del que va passar, va ser el torn del mosso denunciant, víctima de la suposada agressió. La seva declaració i la del seu caporal van ser per videoconferència, privilegis de ser mosso, suposo.

La part més sorprenent d’aquesta declaració va ser que el mosso posava més èmfasi en la resistència de la companya a ser desallotjada durant ‘l’arrencacebes’ que no en l’agressió mateixa que, segons el relat s’havia produït durant la identificació posterior, com si el fet de participar en la vaga general del 8-N pogués comptar com un agreujant.

Però, més enllà de la criminalització de la resistència passiva i la protesta, els detalls tampoc no van ser el punt fort del policia. Va contradir l’informe del SEM, en què l’aparença del dit és normal, i especificava que es queixava del dolor, però ell va insistir que quan va anar al SEM era perquè estava morat i inflat. Va situar la puntada en el moment en què demanava la identificació a la companya, contradient-se amb el seu caporal, que va aclarir que la seva unitat no s’encarregava de les identificacions. A més, el vídeo presentat com a prova enregistra el moment de la identificació i s’evidencia que no hi ha cap puntada.

Tot i les contradiccions, la fiscalia va parlar de la ‘versemblant’ declaració de l’agent, quan a parer meu l’hauria de portar als tribunals per fals testimoni.

La fiscalia i les proves de fe

El ridícul més gran va arribar quan el caporal, únic testimoni cridat per la fiscalia, va explicar que ell no havia vist l’agressió perquè no era als llocs dels fets al moment que presumptament van passar, però que l’agent li va explicar què havia passat després de la intervenció.

Ni la fiscalia ni l’acusació no van seguir bé el guió i es van descuidar d’identificar la persona que declarava al banc dels acusats com la presumpta agressora, requisit imprescindible per a una sentència condemnatòria. La fiscalia, en el seu al·legat final, en lloc de retirar l’acusació a causa d’aquests descuits i falta de proves, es reafirma en la petició. La farsa es confirmava. Així i tot, en les seves conclusions semblava que demanés a la jutgessa el mateix exercici de fe o corporativisme que el caporal amb el seu agent.

Per acabar-ho d’adobar, en aquest ‘al·legat de la fe’ va recordar que el relat d’un mosso en exercici de les seves funcions era objectiu; per tant, que el relat del demandant el considerava prova suficient per a dictar una sentència condemnatòria. Ja em semblava prou insultant l’argument. Però primer els estudiants de dret de l’última fila i després l’advocat de la defensa em van aclarir que passava per alt que aquesta premissa no és vàlida si existeix un interès particular, com en aquest cas que el mosso es presenta com a acusació particular.

El dret de protesta, qüestionat

Si el paper de la fiscalia va ser qüestionable, el del lletrat de l’acusació particular, que es presentava sense cap prova ni testimoni, encara em sembla pitjor. A més, com el seu client, va centrar les preguntes a la companya en la negativa dels i les concentrades a aixecar-se davant la petició dels mossos. Fins i tot va usar el seu al·legat per reafirmar-se en aquest qüestionament del dret de protesta, recordant que els mossos anaven degudament uniformats i que l’acusada es va negar a aixecar-se quan li ho van demanar.

En el moment dels al·legats finals, la situació ja em resultava repugnant. Sobretot, pel fet de veure com l’acusació, tot i no haver provat res, mantenia la voluntat de privar de tres anys de llibertat una companya. Amb l’agreujant deshumanitzador i humiliant d’haver estat, com el seu company de la fiscalia, més pendents del telèfon mòbil que de la sala. Gairebé no van aixecar els ulls de l’aparell per elevar les conclusions inicials a definitives.

A parer meu, el punt més cínic és que els dos professionals van intentar suplir la seva manca de professionalitat, palesa en el fet de no haver aconseguit demostrar l’acusació, qüestionant la validesa dels testimonis de la defensa i del vídeo. Els primers perquè consideraven que des d’on eren els testimonis no podien veure els fets, equivocant-se a l’hora de situar-los en escena, segurament fruit de la seva falta d’atenció i del fet que l’acusació no els havia preguntat res. I l’enregistrament, per considerar que l’agressió es podia haver produït després, contradient fins i tot la declaració del demandant.

Conclusió: la pena de banc dels acusats

Vista l’escenificació, sembla que fins i tot l’acusació sabia que després d’aquest teatre, en què l’actor principal és un mosso agredit a qui no van donar ni la baixa i un vídeo que desmunta el seu relat, la jutgessa només pot dictar l’absolució. Potser per això no s’havien preparat gaire el judici.

Segurament és la crònica d’una absolució anunciada. Deu formar part d’un percentatge calculat de casos que només porten fins al final, tot i saber que ens absoldran, perquè continuem creient en els cossos de seguretat i aquesta justícia.

Però, per desgràcia, també forma part d’aquestes absolucions que no signifiquen l’absència de pena, sinó que signifiquen el final d’una pena. Una pena que ja va començar fa gairebé dos anys, quan l’advocada informava la nostra companya que es trobava en situació de ‘crida i cerca’ perquè no l’havien trobada quan li havien anat a dur la notificació i que podia ser detinguda en qualsevol moment. Ben estrany quan no l’havien detinguda al moment, quan la tenien retinguda i identificada, perquè no es considerava prou greu. Ben estrany quan no s’havien pres ni la molèstia d’anar-la a buscar al seu lloc de feina.

Són les anomenades ‘penes del banc dels acusats’. Una pena de dos anys en què, tot i saber-te innocent, no has fet plans, dos anys en què si treballes per a l’administració pública te’n pots anar al carrer, dos anys en què abans de protestar t’ho penses dues vegades; en definitiva, dos anys en què la inseguretat guia el teu dia a dia.

I això només és un relat entre tants. El relat d’un judici polític qualsevol en què, independentment de la sentència, es vol alliçonar la gent que lluita. El relat d’un frau en què no es respecta la presumpció d’innocència i comences a complir condemna abans del judici. El relat d’una teatralització en què no importa que els actors i actrius no s’hagin preparat el paper. El relat de com es defensa a través d’un corporativisme entre institucions polítiques, judicials i policíaques el sistema polític, capitalista i patriarcal.

Eudald Vilamajó és militant d’Endavant (OSAN).

The post Un entre tants, judici o farsa. Relat d’un judici polític appeared first on VilaWeb.

Diada 2019: Talls de trànsit, consells de mobilitat i de seguretat a Barcelona

Barcelona torna a acollir la Diada de l’Onze de setembre, enguany amb el lema ‘Objectiu independència’. Les entitats sobiranistes esperen una mobilització multitudinària, en què milers de persones omplin els carrers adjacents a la plaça d’Espanya. Una manifestació que comportarà diversos talls de circulació a la ciutat. És per això, que la millor opció per assistir als actes de la Diada 2019 és amb transport públic. Us detallem les propostes a continuació:

Metro

Des de TMB recomen utilitzar el metro, per evitar els talls de trànsit i les restriccions. Per això, han preparat un dispositiu especial que inclou un reforç de trens a totes les línies. Però posant especial emfàsi, en les línies 1 i 3, les més properes a la concentració.

Entre les 13.30 i les 21.30 hores el metro oferirà una capacitat similar a la tarda d’un dia laborable i per tant totes les línies tindran uns intervals de circulació d’entre 3,5 i 4,5 minuts, aproximadament.

A més, davant la previsió d’una elevada concentració de persones a l’exterior que dificulti la sortida, a partir de les 16.00 hores TMB recomana evitar l’estació d’Espanya (línies 1 i 3) i utilitzar com alternatives les estacions pròximes, com Hostafrancs (L1), Tarragona (L3), Rocafort (L1), Urgell (L1) o Universitat (L1 i L2).

Guia Diada 2019

Autobusos

La concentració obligarà a alterar la ruta de 29 línies de bus que circulen per la zona i les tres rutes del Barcelona Bus Turístic. Les línies afectactades entre les 14.30 i les 21.00 hores, amb desviaments o restriccions importants, són: D20, D40, D50, H12, H14, H16, V7, V9, V11, V13, V15, 7, 13, 19, 21, 22, 24, 46, 52, 54, 55, 59, 62, 63, 65, 67, 79, 109 i 150.

També hi haurà afectacions en el servei de bus turístic. A més, des de les sis del matí i durant tot el dia, a causa de les activitats organitzades a l’Espai Eines de País, al pla de Palau, el servei de les línies V19, 47 i 120 també quedarà afectat.

Bicing

Un total d’onze estacions del Bicing, la majoria situades a la Gran Via, als entorns de la plaça d’Espanya, quedaran sense servei bona part del dia.

Renfe

El servei de trens de Renfe funcionarà amb l’horari habitual dels dies feiners, malgrat ser un festiu.

Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

Des de FGC tenen previst reforça el servei, tant a la línia Barcelona-Vallès com a la línia Llobregat-Anoia. A partir de les 12.00 hores i fins a les 21.30 hores incrementaran el nombre de vagons per tren i la freqüència de pas, que serà la dels dies feiners.

Afectacions de trànsit

Des del dilluns 9 de setembre fins al dijous 12 l’avinguda de la Reina Maria Cristina romandrà tancada per muntar l’escenari i alguns dels espais centrals de l’acte que estaran situats en aquest punt de la ciutat.

A més, el dimarts 10 de setembre, a partir de les 8.30 h i durant tot el dia, hi haurà restriccions puntuals a causa de les tasques de col·locació d’infraestructures i altaveus en alçada sobre l’enllumenat públic. Els trams afectats seran: la Gran Via de les Corts Catalanes, des de Sant Germà fins al passeig de Gràcia; el carrer de Creu Coberta, des de Sant Roc fins a la plaça d’Espanya; el carrer de Tarragona, des de la plaça d’Espanya fins a Consell de Cent; l’avinguda de Paral·lel, des de la plaça d’Espanya fins a Vilamarí-Lleida; i la plaça d’Espanya.

El dimecres 11 de setembre la plaça d’Espanya quedarà totalment tancada a la circulació a partir de les  14.30 h. A partir d’aquell moment es desviarà tot el trànsit que s’hi dirigeixi des del carril lateral de la Gran Via o els carrers de la Creu Coberta i de Tarragona. La resta de carrers per on discorrerà la manifestació s’aniran tancant a partir de les 15.00 h.

Està previst que l’acte s’acabi a les 18.45 h. A partir d’aquesta hora, a mesura que la concentració de gent ho permeti, començaran a obrir-se a la circulació la plaça d’Espanya i els carrers adjacents. Es calcula que tot l’espai de la concentració quedarà obert a la circulació a partir de les 21.00 h.

Consells de seguretat

Des de l’Ajuntament de Barcelona també han facilitat diversos consells de seguretat:

  • Seguiu la informació oficial de l’esdeveniment i les recomanacions de transport.
  • Porteu sempre la documentació amb vosaltres.
  • Localitzeu les sortides d’emergència i les vies d’evacuació.
  • Si aneu amb infants, porteu-los a coll o agafats de la mà i ben identificats, amb les dades personals i de contacte.
  • Si aneu acompanyats, acordeu prèviament un punt de trobada per si us separeu o us perdeu.
  • Si us heu de comunicar, feu-ho amb missatges de text i eviteu les trucades.
  • En cas que hi hagi alguna incidència, mantingueu la calma i estigueu atents a les indicacions dels serveis d’emergència. El número de telèfon d’emergències és el 112.

The post Diada 2019: Talls de trànsit, consells de mobilitat i de seguretat a Barcelona appeared first on VilaWeb.

Una bandera del país a l’ONU

Seu de les Nacions Unides a Nova York
Mapa a Google

Poc o molt, tothom té gravades a la retina les imatges de la intervenció de Pau Casals davant l’assemblea general de l’ONU del 1971, en agraïment per haver rebut la Medalla de la Pau. Però per al nostre país, hi va haver un altre moment de gran significació, al cap de dues dècades, davant el mateix auditori novaiorquès: el discurs del cap de govern Òscar Ribas el dia en què Andorra va ingressar oficialment com a 184è estat membre de l’ONU, arran de l’entrada en vigor de la Constitució andorrana:

‘Avui és un dia històric per a Andorra. El meu estat ha estat admès com a membre de l’Organització de les Nacions Unides; hem vingut aquí a Nova York per hissar la nostra bandera junt amb les dels altres estats. Culminem així moltes de les aspiracions del nostre poble i tot un procés de serena i tenaç transformació.’

Aquestes són les primeres paraules d’un emocionat Ribas en el primer discurs pronunciat íntegrament en català a la seu de l’ONU, i que es conserva autografiat a l’Arxiu Municipal de Salt (Gironès), d’on provenia la família del polític. Al text, el cap de govern emfasitzava la presència de la bandera d’Andorra a l’exterior del complex d’edificis aixecats el 1952, sis anys després de la primera assemblea general, per un grup d’arquitectes internacionals entre els quals hi havia Le Corbusier, Oscar Niemeyer i l’uruguaià amb orígens catalans Julio Vilamajó. A les poc més de set hectàrees que ocupa la seu de l’ONU a Manhattan, que gaudeixen d’extraterritorialitat i que van ser adquirides gràcies a una donació del magnat John D. Rockefeller, no sols hi ha els edificis centrals de l’organització, sinó també una àrea enjardinada.

I és als jardins, justament, on onegen les banderes dels 193 estats membres, al costat de la blava de l’ONU. Amb alguns maldecaps inesperats, perquè des que el club internacional es va crear amb cinquanta socis el 1945, el degoteig de països que s’hi han incorporat ha estat constant, com també els desmembraments i canvis de noms: el mateix any d’Andorra, sense anar més lluny, s’hi van sumar les repúbliques de Txèquia i d’Eslovàquia, el microestat de Mònegue, Eritrea i Macedònia. Per poder-hi encabir més màstils, doncs, sovint s’han hagut de modificar els jardins i retirar-ne arbres, entre més operacions. Com que es fa servir l’ordre alfabètic, en comptes de l’any d’ingrés a l’organisme, la bandera tricolor andorrana, la trobareu a la primera fila, anant per la Primera Avinguda, entre els carrers 48 i 47.

I una mica més: A més de les principals seus de l’ONU, com la de Nova York i la de Ginebra, la bandera andorrana també oneja a l’espectacular Vlaggen Parade (desfilada de banderes) a la riba de Rotterdam (Països Baixos).

La bandera andorrana al Vlaggen Parade de Rotterdam

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post Una bandera del país a l’ONU appeared first on VilaWeb.

Eleccions, per a fer què?

TEMA DEL DIA
Picabaralla.
La setmana començava amb allò que semblava que podria ser una campanya unitària de l’independentisme per a respondre a la sentència del Tribunal Suprem espanyol, el clandestí Tsunami Democràtic, però acaba amb una picabaralla oberta entre Junts per Catalunya i ERC sobre la necessitat d’avançar les eleccions autonòmiques, que demostra que la unitat estratègica encara és lluny. El tsunami que ha de plantar cara a la sentència corre el risc de reduir-se a un petit temporal si els dirigents independentistes continuen exhibint descarnadament les seves diferències i fent passar els interessos de partit davant dels interessos de país.

La voluntat d’ERC d’avançar les eleccions no té res a veure amb la sentència ni amb el pressupost, sinó amb la voluntat partidista –legítima– d’aconseguir la presidència de la Generalitat que les enquestes li pronostiquen. I la negativa de Junts per Catalunya obeeix al fet que la formació encara no ha fet el procés de refundació del seu espai polític que necessita per a afrontar unes eleccions sense tenir un daltabaix. Però el problema no és si cal fer eleccions o no, sinó decidir quina és la millor resposta a la sentència. I, una vegada pactat això, dur a terme les actuacions que s’hagin pactat. Si les eleccions són per a fer un simple canvi de cadires no calen. Si són per a canalitzar electoralment el rebuig que despertarà la sentència, superar la majoria del 51% dels vots i aplicar el mandat electoral, és un altra cosa. El problema és que com que encara no s’ha complert el mandat del 21-D del 2017, hi ha molta desconfiança.

Una cosa és clara: unes eleccions autonòmiques normals no poden ser una resposta a una sentència perquè no són un acte de protesta, de rebuig, sinó un tràmit democràtic que es pot fer en qualsevol altre moment. I són difícilment compatibles amb mobilitzacions unitàries i multitudinàries que l’independentisme mateix diu que s’han de convocar. Tampoc Junts per Catalunya no ha acabat d’explicar què vol dir quan afirma que després de la sentència s’entrarà en un nou cicle polític de confrontació democràtica amb l’estat i en què es concretarà.

L’altre argument d’ERC per a avançar les eleccions seria fer un govern de concentració per a respondre a la sentència amb una majoria més àmplia, la majoria del 80%. El calendari ja no ho permet si la sentència surt a l’octubre, però sobretot ho fa inviable la negativa de la CUP i dels comuns de participar-hi. A més, un govern de concentració ja es podria fer ara. Els motius per a fer-lo després de les eleccions, la situació d’excepció que viu Catalunya, ja hi són ara i tothom sap que la sentència serà condemnatòria. L’única diferència seria que després d’unes eleccions el president potser seria d’ERC, si les guanyés. De moment, cap conseller republicà, dins el consell executiu, no ha proposat d’avançar eleccions ni de formar un govern de concentració.

Una altra cosa és si no s’aprova el pressupost de la Generalitat, cosa més que probable. La CUP ja ha avançat que no l’aprovarà i els comuns es deixen estimar, per tenir focus mediàtic, però és molt probable que a la fi deixin penjat el govern, amb l’excusa que no ha accedit a apujar els imposts. Pere Aragonès té una tasca difícil, certament, però el pressupost es pot tornar a prorrogar. De fet, el pressupost vigent és el que va pactar el president Carles Puigdemont amb la CUP el 2017 en canvi de fer el referèndum del Primer d’Octubre. El va haver de negociar Elsa Artadi i el secretari de govern d’aleshores, Joan Vidal, d’esquena al Departament d’Economia perquè sortís aprovat, perquè en aquella època ERC ja tenia interès a fer eleccions.

Per pactar el pressupost hi ha temps fins a cap d’any. Per tant, la decisió de convocar eleccions no caldria prendre-la després de la sentència, sinó a començament de l’any que ve i podria arribar a ser acordada, vistes les discrepàncies estratègiques creixents entre Junts per Catalunya i ERC. La discussió d’avançar les eleccions es pot enllestir aviat, concretament el 23 de setembre, perquè si finalment no hi ha acord entre el PSOE i Podem, malgrat els esforços titànics de Gabriel Rufián, hi haurà eleccions espanyoles el 10 de novembre. I això situa les autonòmiques catalanes el 2020. El contrast és l’afany d’ERC per a evitar unes noves eleccions espanyoles i l’interès a avançar les autonòmiques catalanes a les portes de la sentència del Suprem. Precisament avui, la portaveu del govern espanyol, Isabel Celáa, ha posat d’argument per a pressionar Podem que val més afrontar la sentència amb un govern fort que no amb un govern en funcions.

MÉS QÜESTIONS
El Consell no descarta de prorrogar el pressupost si hi ha eleccions a Espanya.
Tot i les tensions que han enfrontat PSPV i Compromís durant aquesta setmana pel finançament, sí que semblen estar d’acord en una cosa: la necessitat de preveure una pròrroga de l’actual pressupost de la Generalitat si hi ha eleccions espanyoles. El conseller d’Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler, confirmava que aquesta possibilitat és sobre la taula. De motius, se n’addueixen uns quants. A més de la situació en funcions del govern espanyol i la pròrroga encara vigent del pressupost anterior del PP, el de 2018, n’hi ha un altre: que si es convoquen eleccions –que serien el 10 de novembre–, el govern espanyol no facilitarà el sostre de despesa a les comunitats autònomes i, per tant, els comptes valencians es farien ‘a cegues’. Això passa perquè la ministra espanyola Maria Jesús Montero es nega a informar les comunitats autònomes del sostre de despesa perquè puguin elaborar el seu pressupost –la llei l’obligava a comunicar-ho abans del primer d’agost–, al·legant que el govern en funcions no pot fer-lo. Si Montero no fixa el sostre de despesa, tant PSPV com Compromís es decanten per prorrogar el pressupost.

La UE activarà l’observatori de cítrics el 13 de novembre. El 13 de novembre es reunirà per primera vegada el subgrup de cítrics de l’Observatori de Mercat de Fruita i Verdura. Tal com estableixen els documents preparatoris de la Comissió Europea, aquests instruments de vigilància tenen l’objectiu de millorar la transparència als mercats, tot difonent dades i anàlisis significatives. Afegeixen que han de servir al sector, en aquest cas els cítrics, per a abordar la volatilitat dels preus i prendre decisions informades, particularment en cas de pertorbacions o crisis del mercat. Aquest observatori ha de servir, doncs, per a entendre fins a quin punt l’arribada de clementines i taronges procedents de Sud-àfrica i més països de l’hemisferi sud afecten els productors europeus, majoritàriament concentrats al País Valencià. De fet, la resposta del govern espanyol i de Brussel·les a la demanda del sector d’aplicar la clàusula de salvaguarda la passada campanya va ser que aquesta petició havia d’anar acompanyada d’unes dades que en aquell moment no hi eren. Va ser el president de la Generalitat, Ximo Puig, qui va demanar a la Comissió que s’activés aquesta institució de control. El cap del Consell va enviar el 31 de gener una carta al comissari europeu d’Agricultura, Phil Hogan, i a la seva homòloga de Comerç, Cecilia Malmström, en què demanava de crear aquest organisme amb l’objectiu que les institucions europees fessin un control directe del volum, el valor i el preu dels productes hortofructícoles, des de la primera venda fins a la fase de detall, i hi incloguessin les importacions i les exportacions.

El govern balear nega que tingui previst de fer retallades. El president del PP balear, Biel Company, va pronosticar que l’executiu de Francina Armengol faria retallades en el pròxim pressupost, per la manca de finançament. Avui la consellera de Presidència, Pilar Costa, ha acusat el PP de voler aquestes retallades per poder-los atacar. Costa ha demanat al PP més seriositat, rigor i responsabilitat, i ha assegurat que el govern no preveu en cap cas retallades als serveis públics. També ha explicat que treballa amb el Ministeri d’Hisenda espanyol per mirar com gestionar els recursos públics més eficaçment, però sense retallades. ‘Per molt que repeteixin que hi haurà retallades, no es faran realitat’, ha dit.

El nomenament de l’ambaixador a Nova York porta tensió al govern andorrà. El nomenament de Juli Minoves com a possible ambaixador d’Andorra a Nova York, proposat pels Liberals, ha obert una escletxa en el govern de Xavier Espot, perquè els Demòcrates s’hi oposen rotundament. La crisi arriba mesos abans de les comunals del desembre i alguns sectors dels Demòcrates amenacen de trencar amb els Liberals. El president del grup parlamentari liberal, Ferran Costa, ha dit que el partit havia proposat Juli Minoves per a diversos càrrecs, un dels quals el d’ambaixador de Nova York, perquè no coneixien ningú ‘amb més contactes internacionals’. Segons Costa, Minoves és un dels noms que hi ha sobre la taula, però encara no hi ha res tancat. Una mena de rectificació per provar d’asserenar els ànims. Xavier Espot era contrari al nomenament, però els liberals van fer ús del dret que tenien pel pacte de nomenar uns quants càrrecs per decidir que l’ambaixada a Nova York havia de ser per a Minoves, ex-ministre d’Afers Estrangers i Cultura dels executius de Marc Forné i Albert Pintat. Conscients de la reacció que hi hauria quan el nomenament es fes públic, es va acordar de fer-lo efectiu després de les comunals. Concretament al gener, perquè es temia que els contraris al pacte ho utilitzessin com a argument per a justificar el rebuig que DA i liberals facin llistes conjuntes. Espot va rebre ahir al matí els comentaris i va decidir d’aturar el nomenament.

LA XIFRA
225 turistes han estat expulsats dels seus hotels a Magaluf durant aquest estiu. És més del doble que l’any passat quan, en tota la temporada, varen ser 93. L’associació hotelera de la zona en responsabilitza la baixada de preus, la reducció dels dies d’estada i la tolerància zero amb els comportaments incívics.

TAL DIA COM AVUI
El 6 de setembre de 1991 la Unió Soviètica reconegué la independència dels estats bàltics: Estònia, Letònia i Lituània. Així i tot, la presència militar de Rússia es va allargar fins que l’últim soldat rus deixà territori bàltic, l’octubre del 1999.

The post Eleccions, per a fer què? appeared first on VilaWeb.

El govern d’Andorra assegura que els formatges Bethmale amb listeria no s’han comercialitzat al Principat

El govern d’Andorra ha assegurat avui que els formatges de llet crua Bethmale contaminats amb listeria de les marques Comptoir donis Affineurs i Capitoul no s’han comercialitzat al Principat. Les autoritats andorranes ho han explicat en un comunicat, després que informacions hagin apuntat que productes lactis afectats podrien haver-se comercialitzat a Andorra.

El bacteri s’ha detectat a França en certs lots de formatge Bethmale comercialitzats per establiments Magasins O i Géant Casino, que compten amb franquícies a Andorra. Responsables del Ministeri de Salut han contactat amb els establiments que podrien comercialitzar aquests productes a Andorra i cap d’ells ha venut les marques de formatge afectades.

El govern ha assegurat que no s’ha rebut cap comunicat oficial a través del sistema d’alerta ràpida per a aliments i pinsos de la UE que confirmi que els productes afectats hagin arribat a Andorra. No obstant això, i ‘d’acord amb el principi de precaució’, s’ha difós una llista de números de lot i dates de consum preferent dels productes contaminats, i ha demanat que no es consumeixin els productes que puguin coincidir.

The post El govern d’Andorra assegura que els formatges Bethmale amb listeria no s’han comercialitzat al Principat appeared first on VilaWeb.

Disset detinguts en el segon operatiu policíac contra els carteristes al metro de Barcelona

Disset persones han estat detingudes en aplicació de la Llei d’Estrangeria durant el segon operatiu que Mossos d’Esquadra, Guàrdia Urbana i policia espanyola han portat a terme en quinze dies contra l’actuació de carteristes reincidents al metro de Barcelona. A banda, també hi ha dos persones investigades policíacament per apropiació indeguda d’un telèfon mòbil i una denunciada per tinença d’haixix.

El desplegament s’ha portat a terme al llarg d’avui –ha començat a les dotze del migdia i ha acabat passades les set de la tarda- a les línies 1, 2, 3, 4 i 5 de Metro i també a Rodalies. Segons els cossos de seguretat, els disset detinguts acumulen més de cent cinquanta detencions majoritàriament per delictes contra el patrimoni.

L’operatiu d’avui s’emmarca en el dispositiu Draga de prevenció de furts i robatoris violents a la xarxa ferroviària de Barcelona, que es va posar en marxa el passat 27 d’agost. Es tractava de localitzar carteristes multireincidents actuant ‘in fraganti’ o buscant víctimes potencials, identificar-los, verificar-ne la identitat i comprovar-ne la situació administrativa a l’estat espanyol i si tenien requeriments pendents.

A més, efectius de la policia s’han situat al centre de Seguretat i Protecció Civil del Metro per monitoritzar l’operatiu a través de les càmeres de seguretat de les instal·lacions. El dispositiu ha comptat amb la cooperació i col·laboració dels centres i departaments de Seguretat de TMB Metro, Renfe i ADIF.

Més d’un centenar d’efectius dels tres cossos policials han participat en el desplegament. Mossos i Guàrdia Urbana han intervingut per prevenir conductes il·lícites o incíviques, garantir la seguretat ciutadana i mantenir l’ordre públic. La Policia Nacional ha actuat en l’àmbit de les seves competències comprovant la situació administrativa de residència a l’estat espanyol.

Cal recordar que en el primer dispositiu contra l’actuació de carteristes reincidents al Metro de Barcelona, el 27 d’agost, va ser polèmic, es van detenir vint-i-tres persones, tot i que finalment sis de les detencions per la Llei d’Estrangeria van quedar sense efecte.

Irídia assegura que almenys el 20% dels presumptes carteristes detinguts la setmana passada no tenien antecedents penals

The post Disset detinguts en el segon operatiu policíac contra els carteristes al metro de Barcelona appeared first on VilaWeb.

Sergi Mingote es proposa culminar els catorze vuit mils en només mil dies

L’alpinista Sergi Mingote ha encetat avui un nou repte, coronar els catorze vuit mils del planeta en només mil dies, amb el maig del 2021 com a data límit. Si ho aconseguís rebaixaria a menys de la meitat el rècord actual – set anys, 10 mesos i sis dies– que ostenta el coreà Kim Chang-Ho. Ha batejat el projecte amb el nom ’14×1000 Catalonian Project Pirineus Barcelona 2030′, amb l’objectiu de promoure la candidatura de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics d’Hivern de 2030.

Entrevista a Sergi Mingote: ‘Acabar els catorze vuitmils com a repte sense més ni més, en el temps que sigui, no em motiva gaire’

Mingote ha aconseguit fer el cim de sis vuit mils en només un any i dos dies –el Broad Peak, el K2, el Manaslu, el Lhotse, el Nanga Parbat i el Gasherbrum II– i ara vol completar les vuit muntanyes que li falten. L’alpinista de Parets del Vallès ha presentat el seu nou repte al CAR Sant Cugat i ha dit que és un ‘projecte de país’ que pot donar a conèixer el territori, generar noves infrastructures i ajudar l’esport català a fer un salt qualitatiu.Fa vint anys ja havia escalat el Cho Oyu, el Shisha Pangma i l’Everest.

La primera expedició serà aquest setembre mateix al Dhaulagiri. El calendari que ha fet Mingote el portarà tot seguit a l’Annapurna el març vinent. Dos mesos després, es proposa de coronar el Kanchenjunga i el juliol el Gasherbrum. El setembre vinent vol pujar al Cho Oyu i posteriorment acabar amb el Shisha Pangma, el Makalu i l’Everest com a punt culminant el maig del 2021.

The post Sergi Mingote es proposa culminar els catorze vuit mils en només mil dies appeared first on VilaWeb.

El Consell per la República critica la repressió a Hong Kong i demana una solució dialogada

El Consell per la República ha emès un comunicat crític amb la repressió contra els manifestants pro-democràcia d‘Hong Kong i ha demanat una solució dialogada i pacífica al conflicte. ‘Instem als estats democràtics i als organismes internacionals a seguir de prop la situació que es viu a la regió per tal de restablir el respecte als drets humans i preservar la voluntat democràtica del poble de Hong Kong’, diu el comunicat.

‘La democràcia està en perill quan els governs fan un ús desproporcionat i il·legítim de la força per silenciar les demandes del poble’, diu el comunicat. La institució, que reuneix tots els agents de l’independentisme, celebra la lluita no-violenta dels manifestants d’Hong Kong i reivindica el dret de protesta, reunió, manifestació i l’autodeterminació.

Heus ací el comunicat complet.

«EL CONSELL DE GOVERN DEL CONSELL PER LA REPÚBLICA CATALANA, HA APROVAT EN LA SEVA REUNIÓ SETMANAL, EL SEGÜENT COMUNICAT:

La situació política que viu Hong Kong no pot deixar indiferent a cap persona que defensi la democràcia i dels drets humans. La resposta del govern xinès a les protestes ciutadanes multitudinàries, iniciades fa uns mesos arran de la voluntat de la Xina d’imposar una controvertida llei d’extradició, ha estat la repressió contundent cap als manifestants. Les imatges de la brutalitat policial, les detencions aparentment arbitràries de líders de la societat civil i la manca de diàleg per afrontar aquest conflicte polític, contradiuen el principi democràtic i els ideals de justícia i dignitat inherents als drets humans.

El conflicte a Hong Kong s’origina en la defensa popular de la sobirania i el dret a la diferència. La Xina ha volgut modificar, de manera unilateral i arbitrària, sense el consentiment del poble de Hong Kong, allò que va ser avalat durant el procés de descolonització, lleis que garantien el principi de singularitat “Un país, dos sistemes”.

Tothom té dret a manifestar-se i a reivindicar les causes que consideri justes, inclòs el dret a l’autodeterminació, de manera democràtica. La resposta de les autoritats ha de respectar aquestes llibertats i l’exercici pacífic dels drets humans, promovent una solució dialogada als conflictes polítics. La democràcia està en perill quan els governs fan un ús desproporcionat i il·legítim de la força per silenciar les demandes del poble.

Celebrem la retirada de la llei d’extradició i l’alliberament dels dos líders de les protestes pacífiques. Aquest fet reafirma l’èxit de la mobilització popular i de la lluita no violenta i posa davant del mirall aquells governs que des de posicions aparentment més democràtiques, es mostren insensibles i inflexibles davant les demandes populars. Tot i així, la repressió i la lluita a Hong Kong no han acabat i els seus ciutadans i ciutadanes han de ser escoltades.

És per això que des del Consell per la República denunciem la repressió i les violacions dels drets humans a Hong Kong i defensem una sortida dialogada i pacífica al conflicte polític. Instem als estats democràtics i als organismes internacionals a seguir de prop la situació que es viu a la regió per tal de restablir el respecte als drets humans i preservar la voluntat democràtica del poble de Hong Kong.

Waterloo, 6 de setembre de 2019»

The post El Consell per la República critica la repressió a Hong Kong i demana una solució dialogada appeared first on VilaWeb.

Joan Herrera renuncia al càrrec de director de l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia

L’ex-coordinador d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) Joan Herrera ha comunicat avui que ha renunciat al càrrec de director general de l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia de l’estat espanyol, depenent de Ministeri per la Transició Ecològica, que ocupava des del juliol del 2018.

Herrera ho ha anunciat en una carta publicada a l’organisme en què al·lega raons ‘estrictament familiars i personals’. El cessament, a petició pròpia, s’ha dut avui al Consell de Ministres i dissabte serà publicat al BOE.

En un missatge a Twitter, Herrera afirma que ha estat ‘un plaer’ abordar qüestions com la transició energètica o l’autoconsum, i agraeix la confiança a la ministra, Teresa Ribera.

Hoy se ha hecho efectiva mi renuncia como Director de @idaeenergia. Los motivos son estrictamente personales. Aquí lo explico https://t.co/aKjlUvDSTc Transición energética, PNIEC, autoconsumo… Ha sido un placer formar parte de todo ello. Gracias @Teresaribera por la confianza

— Joan Herrera (@herrerajoan) September 6, 2019

The post Joan Herrera renuncia al càrrec de director de l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia appeared first on VilaWeb.

El Consell declara formalment l’emergència climàtica amb una declaració institucional

El Govern valencià ha declarat formalment el seu compromís amb l’emergència climàtica a través de la declaració institucional que ha aprovat en aquest sentit en el ple portat a terme avui, com ha indicat la vice-presidenta i portaveu, Mónica Oltra, en la conferència de premsa posterior a aquesta reunió.

D’aquesta manera, la Generalitat es compromet formalment a portar a terme accions contra el canvi climàtic. Oltra ha destacat que el Consell pretén ‘accelerar l’acció enfront del que segurament serà el repte més gran per a la humanitat’.

Així mateix, la vice-presidenta ha assenyalat que aquesta declaració s’ha fet efectiva en resposta també ‘a la demanda de la societat civil i dels moviments socials que estableix la geografia valenciana’.

Mónica Oltra ha assegurat que la Generalitat ‘és conscient del greu impacte que el canvi climàtic està provocant i provocarà el planeta, tal com afirma el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, que ha constatat que l’escalfament del sistema climàtic és inequívoc i té una clara influència humana’.

En conseqüència, la portaveu del govern valencià ha subratllat el ‘compromís’ d’aquest executiu per assumir ‘la responsabilitat d’impulsar la lluita contra el canvi climàtic, establint com a primer eix dins de l’Acord del Botànic II la Transició ecològica i la lluita contra l’emergència climàtica’.

Oltra ha ressaltat, així mateix, que ja s’ha elaborat l’Estratègia Valenciana de Canvi Climàtic i Energia 2030 ‘per avançar cap a un territori més sostenible, a través de la mitigació, la investigació, sensibilització i cooperació, entenent la necessitat de polítiques transversals i cooperació en totes les escales’.

La vice-presidenta ha comentat que el Consell, entre altres mesures, es compromet a impulsar la Llei de Canvi Climàtic i Transició Ecològica i a augmentar la consciència ciutadana a través de l’educació ambiental, així com a fomentar l’energia renovable; aconseguir una política de residus zero; garantir un model de mobilitat urbana i interurbana sostenible; fer valdre els recursos forestals i garantir el paper en l’adaptació al canvi climàtic dels recursos hídrics.

The post El Consell declara formalment l’emergència climàtica amb una declaració institucional appeared first on VilaWeb.

Johnson diu que ‘s’esforçarà a fons’ per a evitar la independència d’Escòcia

El primer ministre britànic, Boris Johnson, assegura que ‘s’esforçarà a fons’ per evitar la independència d’Escòcia. ‘Quin problema solucionaria?’, s’ha preguntat Johnson en un article publicat al diari ‘The Daily Telegraph’. En el text, Johnson apunta que és ‘difícil d’entendre que algú vulgui separar un país amb èxit’ i ‘posar una frontera internacional a l’illa.’

‘M’esforçaré a fons per reforçar i preservar tot allò que valorem i estimem, i resistiré insistentment davant aquells que ens ho volen treure’, afirma el primer ministre britànic, que aquest divendres està de visita a Escòcia.

Davant el creixement del suport a la independència arran del Brexit i la voluntat del govern escocès de convocar un segon referèndum durant la segona meitat del 2020, Johson insisteix en l’article que després de la sortida del Regne Unit els escocesos rebran més suport econòmic per part de Londres. ‘Donaré suport als grangers d’Escòcia’, diu Johnson, que els promet destinar 51,4 milions de lliures més en els pròxims dos anys.

The post Johnson diu que ‘s’esforçarà a fons’ per a evitar la independència d’Escòcia appeared first on VilaWeb.

El TC admet el recurs del govern espanyol contra la llei valenciana de mancomunitats

El Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel govern espanyol contra la normativa del País Valencià que preveu que les mancomunitats puguen exercir competències en matèria de policia local.

El Consell de Ministres va acordar el 5 de juliol presentar el recurs, en entendre que la normativa autonòmica ‘vulnera’ la llei espanyola de Forces i Cossos de Seguretat de l’estat espanyol.

En concret, el recurs d’inconstitucionalitat, promogut pel president del govern en funcions, Pedro Sánchez, es presentava contra la disposició addicional segona de la Llei de Mancomunitats valenciana, que preveu que les que hagin assumit competències en matèria de policia local les exerciran conforme al que disposa en la normativa bàsica espanyola i valenciana de coordinació de policies locals.

El govern espanyol justificava el recurs amb l’argument que el legislador valencià possibilitava amb aquesta normativa que ‘les mancomunitats de municipis prestin serveis de policia local’, és a dir, que facilita ‘la possibilitat de la prestació supramunicipal d’aquesta tasca’, refusada pel Tribunal Constitucional.

L’executiu espanyol sosté a més que, en diferents sentències, el TC ‘ha refusat la creació de cossos supramunicipals de policia local a través de mancomunitats, comarques o àrees metropolitanes’, així com que ‘la prestació en comú dels serveis de Policia Local pugui fer-se mitjançant mancomunitats’.

El Tribunal Constitucional, en una provisió emesa ahir, dóna a més trasllat de la demanda i documents presentats, tal com estableix l’article 34 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC), al congrés i al senat espanyol, així com a les Corts Valencianes i al Consell a través dels seus presidents.

Així mateix, fixa un termini de quinze dies perquè puguin personar-se en el procés i formular les al·legacions que estimen convenients. A més, estableix la publicació de la incoació del recurs en el Butlletí Oficial de l’Estat i en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

The post El TC admet el recurs del govern espanyol contra la llei valenciana de mancomunitats appeared first on VilaWeb.

L’oposició blocarà el segon intent de Boris Johnson de convocar eleccions avançades

L’oposició del parlament britànic blocarà el segon intent del primer ministre, Boris Johnson, de convocar eleccions a l’octubre, abans de la data prevista per al Brexit. Els laboristes, els liberals, el Partit Nacional Escocès (SNP) i el Plaid Cymru han acordat avui, segons apunten mitjans britànics, votar ‘no’ o abstenir-se en la votació que tindrà lloc dilluns a la Cambra dels Comuns en el que és el segon intent de Johnson de convocar eleccions el 15 d’octubre, dos dies abans que se celebri la cimera europea prevista per al 17 i 18 d’octubre.

El de dilluns serà el segon intent del primer ministre britànic per forçar un avançament electoral abans del Brexit. Ja ho va intentar aquest dimecres, però, malgrat rebre més vots a favor que en contra, va quedar lluny dels dos terços necessaris per aconseguir-ho.

Avui, més, la Cambra dels Lords ha aprovat la legislació que ha de blocar el brexit sense acord, fet que bloca el marge de maniobra de Johnson.

La diputada laborista Emily Thornberry ha reconegut en declaracions a la BBC la desconfiança de l’oposició en Johnson, a qui ha titllat de ‘mentider’, davant la possibilitat que es pacti una data per a les eleccions i es posposin fins al novembre, és a dir, després del Brexit, que seria sense acord ni pròrroga.

En declaracions també a la BBC, el portaveu dels liberals, Tom Brake, ha insistit que els partits de l’oposició no donaran a Johnson les eleccions per les quals està ‘tan desesperat’ fins que no s’hagi aconseguit una pròrroga i s’asseguri que no hi ha el risc d’un Brexit sense acord.

Al seu torn, el líder de l’SNP, Ian Blackford, ha afirmat també a la BBC que les eleccions es faran ‘quan sigui el moment’. ‘No haurem d’esperar gaire’, ha apuntat Blackford, que ha remarcat que la ‘principal prioritat’ és evitar una sortida de la Unió Europea sense acord.

The post L’oposició blocarà el segon intent de Boris Johnson de convocar eleccions avançades appeared first on VilaWeb.

Els sindicats denuncien que Ryanair fa treballar il·legalment tota la plantilla de Girona

Els sindicats denuncien que Ryanair fa treballar com a serveis mínims tota la plantilla de tripulants de cabina de l’aeroport de Girona en la tercera jornada de vaga. ‘Desgraciadament estem treballant el 120% de la plantilla, cosa que és totalment il·legal’, ha afirmat la portaveu d’USO Lidia Arasanz. Detalla que en un ‘dia normal’ hi hauria una sola persona de guàrdia a Vilobí d’Onyar ‘esperant per si hi ha alguna baixa i ha de sortir a operar algun vol’ però aquest divendres l’aerolínia n’ha activat tretze. Per això, han demanat una inspecció de treball per constatar que la companyia està vulnerant el dret a vaga dels treballadors. Els sindicats també adverteixen que Ryanair està fent anar empleats a Dublín per investigar-los per, suposadament, incomplir serveis mínims: ‘Intenten amenaçar-nos.’

The post Els sindicats denuncien que Ryanair fa treballar il·legalment tota la plantilla de Girona appeared first on VilaWeb.

El Tribunal Superior de Londres avala la suspensió parlamentària demanada per Johnson

El Tribunal Superior de Londres ha rebutjat aquest divendres el recurs presentat contra la suspensió parlamentària demanada pel primer ministre britànic, Boris Johnson. El tribunal s’ha pronunciat després que l’activista i empresària Gina Miller presentés un recurs per impedir que les sessions parlamentàries se suspenguin entre mitjan setembre i mitjan octubre, fet que faria que es reprenguessin només dues setmanes abans del 31 d’octubre, la data marcada per al Brexit. La decisió del tribunal sobre la demanda de Miller, que va rebre el suport, entre d’altres, de l’exprimer ministre John Mayor, no és definitiva i pot ser recorreguda davant el Tribunal Suprem. La màxima instància judicial del Regne Unit podria analitzar el cas el 17 de setembre.

The post El Tribunal Superior de Londres avala la suspensió parlamentària demanada per Johnson appeared first on VilaWeb.

Pàgines