Vall d’Hebron ha llançat la campanya #MoutePerLaDistonia amb la col·laboració d’El celler Can Roca i protagonitzada per Jordi Roca, afectat per la malaltia. Aquesta campanya pretén recaptar 90.000 euros per la recerca en distonia mioclònica i vol sensibilitzar a la societat sobre l’existència d’aquesta malaltia neurològica minoritària que es produeix per una alteració en el sistema nerviós central en nens, adolescents i adults. Segons ha explicat la doctora de la secció de neurologia pediàtrica de la Vall d’Hebron, Belen Pérez-Dueñas, la malaltia provoca contraccions musculars involuntàries doloroses i postures anòmales que impossibiliten fer activitats quotidianes i aïllen socialment els pacients.

Els 90.000 euros que demanen aniran destinats a un projecte d’investigació del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) que encapçalarà la mateixa Pérez Dueñas i que té per objectiu millorar el diagnòstic i el tractament dels nens amb distonia mitjançant tècniques de seqüenciació massiva d’ADN que permeten identificar les causes genètiques, entendre els mecanismes que la produeixen i fer un tractament personalitzat que millori els símptomes i la qualitat de vida dels malalts.

Per realitzar aquest projecte d’investigació es necessiten 165.000 euros dels quals Vall d’Hebron ja n’ha recaptat 75.000 gràcies a la donació d’ALUDME (Associació de Lluita contra la Distonia Mioclònica). Per altra banda l’objectiu és sensibilitzar sobre la limitació que provoca en els infants en accions tan bàsiques com parlar, escriure i caminar i pot provocar aïllament social i baix rendiment escolar. Per això es tan important conscienciar la ciutadania sobre les limitacions i avançar en el seu diagnòstic i tractament.

La cap de Mecenatge de vall d’Hebron, Alejandra Manau, ha destacat que la campanya no ho hagués estat possible sense la col·laboració del celler Can Roca i Jordi Roca. El xef autor de les postres del Celler també està afectat per una distonia diagnosticada quan era adult i des del primer moment va estar encantat de col·laborar en el projecte protagonitzant el vídeo de la campanya #MoutePerLaDistonia. Segons Roca un dels problemes principals d’aquesta malaltia, que afecta una persona de cada 10.000, és la dificultat de diagnosticar-ho pel fet que els símptomes es confonen amb els d’altres patologies.

Des de l’any 2017, el grup de Neurologia Pediàtrica del Vall d’Hebron Institut de Recerca treballa en un projecte d’investigació transnacional destinat a caracteritzar clínicament i genèticament pacients amb distonia mioclònica de l’estat. Fins al moment han pogut detectar seixanta pacients amb distonia mioclònica, quaranta-vuit dels quals presentaven mutacions de la proteïna èpsilon-sarcòglia i se’ls ha procurat una millora en el seu tractament. És per això que insisteixen en la importància de continuar investigant.

L’Àngels Alonso, mare d’un pacient de cinc anys de distonia mioclònica ha explicat que viure amb un malalt de distonia és molt difícil i que gràcies a la investigació podem arribar a què aquests nens puguin tenir millor vida perquè pateixen molt. L’Anna ha volgut agrair la tasca dels metges i la investigació per poder ‘ajuda a nens com el Jan’.

The post Vall d’Hebron vol recaptar 90.000 euros per investigar la distonia en la infància appeared first on VilaWeb.

El nombre d’empreses creades al Principat al setembre va pujar un 9,2% respecte al mateix mes del 2018, segons ha informat avui l’Institut Nacional d’Estadística (INE). En total es van constituir 946 societats mercantils, i s’han dissolt seixanta-set empreses, un 8,2% menys.

En el cas del País Valencià s’han creat 683 empreses (-5,79%), i s’han dissolt 130 (62,5% més); i a les Illes, el nombre d’empreses creades també va pujar amb 201 noves empreses (+6,35), i 56 dissoltes (-13,9%).

A l’estat espanyol es van crear 5.787 societats mercantils, un 1,6% menys que l’any anterior, i se’n van dissoldre 1.254, un 8,2% menys que en el mateix mes del 2018.

The post El nombre d’empreses creades al setembre puja al Principat i a les Illes appeared first on VilaWeb.

La defensa d’Oriol Junqueras ha presentat un recurs al Tribunal Suprem espanyol contra la resolució de la Junta Electoral espanyola (JEC) que l’exclou com a candidat el 10-N. Junqueras argumenta que no se li pot aplicar l’article 6.2 de la llei electoral (Loreg) perquè estableix que els condemnats no poden ser elegibles ‘en el període que duri la pena’ perquè la inhabilitació està en suspens pel mateix Suprem. A més, diu que es crea un ‘perjudici d’impossible reparació i una vulneració flagrant’ dels drets polítics de Junqueras i dels electors.

La JEC ha exclòs Junqueras de la candidatura d’ERC a les eleccions del 10-N, amb l’argument que la Loreg no permet que una persona condemnada amb sentència ferma pugui ser candidata a les eleccions. La defensa de Junqueras va demanar ahir a la JEC que tornés a incloure el president d’ERC com a cap de llista per Barcelona perquè el Suprem li havia notificat que la inhabilitació era en suspens a l’espera del pronunciament del Tribunal de Luxemburg sobre la seva immunitat.

En el recurs presentat, ERC demanava que es restituís Junqueras per a preservar els seus drets i els dels votants, encara que no aparegués a les butlletes del 10-N. Però fonts del Suprem ja avançaven ahir a la tarda que la situació de presó amb sentència ferma era causa d’inelegibilitat.

Pel que fa al recurs presentat al Suprem sol·licitant la llibertat provisional, el tribunal ha dit que no el resoldria fins d’aquí a uns dies. I ha donat tres dies a les parts perquè s’hi pronunciïn.

The post Junqueras presenta un recurs al Suprem contra la decisió de la JEC d’excloure’l el 10-N appeared first on VilaWeb.

A l’acte d’entrega dels III Premis Antoni Carné celebrat a l’Ateneu Barcelonès aquest dimecres dia 6 també han estat premiats el Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar (a l’Entitat), l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (al Mitjà de Comunicació), l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya (a l’Iniciativa Innovadora), l’Associació Cultural Botafocs (al Programa) i l’ l’Associació Cultural Sibemoll l’alter ego de la cobla Ciutat de Girona que ha rebut el Premi a l’Activitat per la seva col·lecció discogràfica FONOTECA DE COBLA dedicada a compositors gironins.

Precisament el primer tema musical del programa serà la sardana “Raig de lluna”, escrita pel mestre Frederic Sirés l’any 1964, i enregistrada en el VI volum d’aquesta col·lecció que s’ha reeditat en format de doble CD i que es presenta aquest dissabte dia 9, a les set del vespre, a Palafrugell.

Aquest serà el tema de capçalera d’aquest FES TA FESTA que esteu en disposició d’escoltar ara mateix. Però en ell també us parlarem de moltes altres coses com ara del nou llibre de la Col·lecció L’ERMITÀ d’Edicions Morera que versa sobre el pa, que es titula “PA DE FLEQUER – La cultura d’un aliment bàsic”, i que han escrit en Jacint Torrents i en Joaquim Sañé.

També us donarem a conèixer els quatre finalistes de la BECA JOSEP M. BERNAT per a Joves Instrumentistes de Cobla, una Beca que celebra enguany la seva 25a. edició i de la que us en haurem de parlar força en propers programes. I parlant de concursos també escoltarem al guanyador del Concurs SONS d’enguany, la Companyia MINIMíssima formada exclusivament per un sol component (d’aquí el nom), el santcugatenc Gerard Díaz que ens interpretarà la seva particular versió d’un ball de la Festa Major de la seva vila nadiua: el “Paga-li Joan o Ball del Vano i del Ram”, de Sant Cugat del Vallès.

Llegir més i escoltar el programa…

The post Montserrat Garrich rep el Premi Antoni Carné per la trajectòria associativa appeared first on VilaWeb.

El TSJC ha anul·lat la declaració del Museu de Lleida com a museu d’interès nacional aprovada pel govern el 27 de desembre de 2016. Ho ha fet a l’estimar un recurs contenciós–administratiu presentat pels bisbats d’Osca i Barbastre-Montsó.

Els demandants van adduir que no es va donar audiència als bisbats titulars de les col·leccions perquè donessin la seva conformitat amb la declaració d’interès nacional i que, ni ells ni el Consorci del Museu, van manifestar-ne l’acord. Osca i Barbastre-Montsó creuen que la declaració suposa una protecció afegida que impedeix el trasllat de les obres de la Franja que reclamen. Per contra, fonts de la conselleria de Cultura defensen que el procediment administratiu va ser correcte i que decisió no afecta en cap cas la situació jurídica dels béns en litigi.

El dictamen determina que les col·leccions del Museu de Lleida reuneixen un conjunt de béns culturals indispensable per entendre les terres de Ponent i Catalunya i també la necessitat de mantenir la unitat de la col·lecció.

L’estimació del recurs per part del TSJC també comporta que el govern es faci càrrec dels costos del procés, uns dos mil euros, tot i que l’auto es pot recórrer al Tribunal Suprem. Segons ha confirmat a l’ACN, la Generalitat estudiarà si hi recorre.

The post El TSJC anul·la la declaració del Museu de Lleida com a equipament d’interès nacional appeared first on VilaWeb.

El Tribunal Suprem ha donat un termini de tres dies a les parts perquè es pronunciïn sobre el recurs presentat per la defensa del president d’ERC, Oriol Junqueras, per a la suspensió de la seva pena de presó i poder ser alliberat.

El recurs es va presentar en paral·lel a un escrit a la Junta Electoral Central (JEC) en el qual ERC ha demanat la restitució de Junqueras com a número 1 de la llista electoral del 10-N després que el Suprem hagi suspès la seva pena d’inhabilitació complementària als tretze anys de presó per sedició i malversació de fons públics. El Suprem no resoldrà el recurs aquest divendres i, amb el termini de tres dies atorgat a les parts, tot fa preveure que la decisió no arribarà abans del 10-N.

A banda del recurs al Suprem, la JEC haurà de decidir sobre l’escrit presentat per ERC. Fonts de l’organisme van confirmar a l’ACN que la seva previsió és resoldre aquest divendres o el mateix 10-N.

El mateix 14 d’octubre, dia de publicació de la sentència, el Suprem va emetre una interlocutòria per suspendre el compliment de la inhabilitació, però va mantenir el compliment de la pena de presó, a l’espera que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronunciï sobre la seva immunitat com a europarlamentari.

La interlocutòria va arribar a ERC el 30 d’octubre, però el mateix 14 la JEC ja va ordenar a ERC retirar Junqueras de la llista, perquè donava per suposat que la inhabilitació ja era efectiva, cosa que no ha passat.

Junqueras demana al Suprem i a la JEC la llibertat provisional i poder concórrer el 10-N

The post El Suprem allarga la decisió sobre la llibertat provisional de Junqueras appeared first on VilaWeb.

La pastilla preventiva del VIH, l’anomenada profilaxi preexposició i coneguda com a PrEP, ja està disponible a Catalunya. Les persones amb un elevat risc d’infecció podran accedir al nou tractament al CAP Drassanes i al BCN Checkpoint, dos centres comunitaris amb molta experiència en aquest àmbit a la capital catalana, i a les dinou unitats funcionals de la sida que hi ha als hospitals d’arreu del Principat.

Ho han explicat responsables del Departament de Salut avui després que la setmana passada es fes efectiva la incorporació d’aquest medicament a la cartera de serveis públics de l’estat espanyol. El secretari de Salut Pública, Joan Guix, ha volgut deixar clar que és la Generalitat qui finança la PrEP, que suposarà una inversió aproximada de 840.000 euros anuals. Salut preveu que se’n beneficiaran unes 2.500 persones a Catalunya.

The post La pastilla preventiva del VIH ja està disponible al Principat appeared first on VilaWeb.

Avui, 8 de novembre de 2019, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Mireia Vehí: ‘Dues setmanes de mobilitzacions han fet més que dos anys de govern efectiu’
• Unes eleccions irrellevants però que cal guanyar I Editorial de Vicent Partal
• Anna Rosselló, el segle de resistència que el menyspreu d’El Mundo no pot esborrar
• Anna Miñarro: ‘Aquesta revolta és bona per a la nostra salut mental’ 
• Tots els mecanismes I Mail obert de Tina Vallès
• Un poble sol I Mail obert de Pau Vidal
• Una campanya a la mida de Vox I Anàlisi de Pere Martí Colom

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

VilaWeb Paper:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Sánchez es complica el final de campanya’ i ‘Tot en ordre’ appeared first on VilaWeb.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del divendres 8 de novembre de 2019 appeared first on VilaWeb.

L’Ateneu Barcelonès ha acollit la tercera edició dels III Premis Antoni Carné, que reconeixen les entitats, les iniciatives innovadores, les activitats, els programes i les persones dedicades a l’associacionisme cultural.

Nit d’emocions intenses, la viscuda avui a l’Ateneu Barcelonès durant l’acte de lliurament dels III Premis Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català. Nervis per a conèixer el veredicte del jurat en les sis candidatures que es presentaven; alegria dels guanyadors i finalistes en conèixer el reconeixement a les seves iniciatives i projectes; i també tristesa i frustració per no poder comptar amb la presència dels dirigents polítics que no han pogut participar-hi per la seva condició de presos polítics o exiliats.

Llegeix la notícia sencera a Tornave fent clic aquí

The post El CERAP, Premi Antoni Carné a l’Entitat de l’Associacionisme Cultural Català appeared first on VilaWeb.

Relats orals que han passat de generació en generació, cançons, contes, músiques… tot plegat a la vora del foc, en una terrassa, a la fresca o jugant al carrer. Qualsevol indret és perfecte per parar l’orella i explorar les músiques de tradició oral des d’una mirada del segle XXI. Aquesta és la proposta que fa el Festival Càntut, que se celebra el cap de setmana del 15 al 17 de novembre a Cassà de la Selva.

Arriba una quarta edició carregada de concerts, espectacles multidisciplinars, tallers, exposicions i propostes per a tots els públics, sense oblidar les ocasions per cantar en comunitat. Amb la voluntat de difondre la música popular i tradicional recordada per la gent més gran de les comarques gironines, aquest festival té ja un cançoner disponible a la xarxa amb més de 1.200 cançons de més de 200 cantadors, compilades per uns 60 caçadors de cançons.

Llegeix la notícia sencera a Tornave fent clic aquí.

The post Festival Càntut: tradició oral al segle XXI appeared first on VilaWeb.

La inversió pública territorialitzada del govern balear per al 2020 cau en el conjunt de les Illes un 7%, fins als 952 milions d’euros, gairebé 75 menys que enguany. Mallorca és l’única illa que l’incrementa, fins a un 16%. Sigui mitjançant transferències corrents i de capital o actuacions de les conselleries i els ens públics, veurà com s’hi inverteixen 608 milions d’euros. Una cinquena part (104 milions) seran per a Palma. Per contra, la inversió del govern baixa a les altres illes. També a Eivissa, que destinarà 12 dels 125 milions d’inversió a Vila, en el primer any que es té en compte la seva capitalitat al pressupost balear. A Formentera s’invertiran 17 milions i mig, i poc més de 99 a Menorca, que en el pressupost d’enguany disposava de 16 milions més.

Els comptes del govern inclouen també les aportacions que es fan als consells per a millorar el finançament de cada illa. Així, per exemple, Mallorca rebrà 293 milions, 58 el Consell d’Eivissa, 53 el de Menorca i prop de 9 el de Formentera. El finançament autonòmic dels consells ha crescut d’un 61% aquests darrers sis anys.

The post La inversió territorialitzada del govern balear premia Mallorca appeared first on VilaWeb.

Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) ha presentat davant la Junta Electoral Provincial de València una denúncia contra la portaveu de Vox a les Corts Valencianes, Ana Vega, i els diputats d’aquesta formació David Garcia i Miguel Pascual per la retirada, dimarts, d’una pancarta d’ERPV situada en un pont sobre l’autovia A-7 a l’altura d’Ontinyent.

En la denúncia, ERPV addueix que l’article 144 de la llei electoral ‘determina que infringir les normes legals en matèria de cartells electorals i espais reservats, així com les normes relatives a les reunions i altres actes públics de propaganda electoral, seran castigats amb multa i/o pena privativa de llibertat’. També demana que se sancionin els diputats i se n’informi el ministeri fiscal perquè investigui els fets.

El president d’ERPV, Josep Barberà, denuncia que a l’estat espanyol hi ha ‘un clar retrocés democràtic també en les formes i s’hi donen per vàlids comportaments que en cap democràcia avançada del món s’admetrien’. ‘Les nostres propostes ideològiques i els nostres lemes no han d’agradar necessàriament a la resta de sensibilitats, de la mateixa manera que a nosaltres no ens agraden les de moltes formacions. De fet, a ERPV ens enorgullim de representar tot el contrari que l’extrema dreta de Vox, un partit hereu del franquisme més dur que no oblidem que ha exercit l’acusació particular en l’infame judici contra els nou presos polítics catalans i que demana la il·legalització de tot aquell que pensa diferent.’

The post ERPV denuncia tres diputats de Vox per haver retirat una pancarta del partit appeared first on VilaWeb.

Anna Rosselló va néixer a les beceroles de la dictadura de Primo de Rivera. La seva figura diminuta, amb el cabell lleugerament esbullat, es confon amb la cadira de rodes. Sembla fràgil, però la seva espatlla carrega un segle d’història, en què ha conegut totes les cares de la repressió i la misèria. I tanmateix, no ha perdut mai el compromís.

Si la salut li ho permet, Rosselló va a totes les mobilitzacions independentistes. Dilluns, acompanyada de la seva filla Carme, va ser a l’avinguda Diagonal de Barcelona. A primera línia, entre milers de manifestants, va protestar contra Felipe VI amb una estelada i un cartell antimonàrquic. Una protesta més a l’historial, si no fos pel diari El Mundo.

En mans del diari espanyol, Rosselló es va convertir en la ‘Matusalem indepe’ i la mascota de la manifestació. Les referències a la lluita antifranquista, a l’exili i al patiment van quedar reduïdes sota una bona dosi de menysteniment. ‘Va ser, en definitiva, l’element més pintoresc d’aquest parc temàtic “indepe” en què s’ha convertit cada mobilització a la Catalunya de la tardor post-sentència de l’1-O’, deia l’article.

Una història de repressió, amor i exili

Rosselló, nascuda a Flix (1923), va conviure amb un entorn molt polititzat des del bressol. Els seus germans van lluitar amb l’exèrcit republicà i tots dos van ser condemnats per consells de guerra franquistes. Un va passar set anys a la presó i l’altre es va exiliar a Catalunya Nord. Per forçar-ne el retorn, les autoritats franquistes van fer xantatge a la família i van empresonar el pare. El 1940, l’home va morir entre barrots. L’explicació oficial de la defunció va ser: ‘Ha caigut per unes escales.’ I cap més detall.

En els primers trams de la postguerra, Rosselló va tenir poques alegries, però una va ser conèixer Josep Travesset. Un parent llunyà de Balaguer amb qui es va trobar a Andorra. La reunió no va ser pas fortuïta. Travesset era l’enllaç per a fer arribar una carta de la família al germà exiliat a Perpinyà. Allò que havia de ser un favor es va acabar convertint en una història d’amor.

Travesset havia arribat a Andorra després del final de la Segona Guerra Mundial. Com tantes altres víctimes de l’exili republicà, Travesset va passar de les trinxeres militars al camp de concentració d’Argelers. Però el patiment no es va acabar allà. Amb l’ocupació nazi, va ser forçat a treballar en una fàbrica a Alemanya, d’on va escapar al final de la guerra.

A més de l’afecte personal, Travesset i Rosselló compartien anhels i ideals. Ambdós eren esperantistes i tenien sòlides arrels polítiques. Després de casar-se es van instal·lar a Barcelona, però les noces no van ser dolces. El règim els tenia en el punt de mira i el marit va ser empresonat pel seu passat republicà. El 1956, ja amb la Carme a la família, van decidir d’anar-se’n a l’exili. La situació política i econòmica els havia submergit gairebé en la misèria.

A Sao Paulo, la principal ciutat del Brasil, els Travesset i Rosselló van trobar l’estabilitat que necessitaven. Tanmateix, amb el temps, la curiositat per aprendre s’imposà a la comoditat i van començar un periple per l’Amèrica del Sud i Central. L’objectiu? Conèixer les nacions ameríndies subjugades pel colonialisme espanyol. La família va recórrer més de 15.000 quilòmetres a cavall –amb un carruatge llit construït per ells mateixos– i a peu.

La consciència política dels Travesset i Rosselló es va anar enfortint en cada etapa del trajecte. Duien una vida senzilla, fins i tot precària. Combinaven els ingressos que treien de conferències i exposicions de pintura amb l’hospitalitat de la gent. A més del Brasil, van visitar i viure a Bolívia, el Perú, l’Equador, Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua i Hondures.

El llibre L’Amèrica marginada, publicat el 1978, és el testimoni d’aquells anys de recerca i convivència amb els nadius americans. Però no és el seu únic rastre literari, Rosselló ha escrit més d’una vintena de llibres.

El 1965, els Travesset i Rosselló van tornar a Barcelona. A les acaballes del règim, van intensificar l’activitat antifranquista, a la qual també es va afegir la petita de la casa. La Carme s’involucrà amb el PSAN provisional i va ser empresonada diverses vegades. El 1975, va ser torturada durant cinc dies a la comissaria de la Via Laietana.

En una carta signada el gener de 1976, Roselló va denunciar-ho:

«Li practicaren immediatament el sistema de tortura anomenat de la barra. Aquest consisteix a passar-li una barra de ferro entre les cames i els braços, prèviament emmanillades les mans a l’altura de les cames, sostenint la barra entre dues taules, de manera que el cos quedés penjant de cap per avall.

En aquesta posició li fustejaren bàrbarament els peus descalços amb barres de ferro i corretges. Quan els peus estaven suficientment inflats i quasi insensibles, li anaven clavant l’extrem d’una barra de ferro que acabava amb punxa, produint-li intensíssimes i vives fiblades.

Cada vegada que es desmaiava, la despenjaven llençant-la per terra, i amb la finalitat que retornés, li assotaven tot el cos amb les mateixes barres de ferro i corretges, estrenyent-li ferotgement l’estómac.»

Per a alguns, Anna Rosselló serà l’enèsim gargot estrafolari en una manifestació independentista. L’àvia ‘de la cabellera platejada al vent que cantusseja “els carrers seran sempre nostres”‘. Però la seva figura és un exemple de resistència. Memòria viva d’un passat molt fosc i una inspiració per la generació del 14-O.

The post Anna Rosselló, el segle de resistència que el menyspreu d’El Mundo no pot esborrar appeared first on VilaWeb.

Les eleccions de diumenge són, seran, unes eleccions irrellevants, que no resoldran res. Del punt de vista espanyol, no serviran per a formar govern ni resoldre el blocatge, tret que finalment el PSOE i el PP es posen d’acord i ja quede tot definitivament clar. I del punt de vista independentista, no canviarà res tampoc, siga quin siga el resultat. D’una banda, perquè Espanya no acceptaria de negociar ni en el cas, impossible, que tots els escons del Principat anassen a mans de les tres forces independentistes. Tant hi fa el resultat, doncs. I, d’una altra, perquè la independència, en la nova fase començada el 14 d’octubre, ja no és en joc al parlament, en cap parlament, sinó al carrer. Més important que el procés electoral en si serà, per tant, veure què són capaços de fer el Tsunami Democràtic i els CDR en les convocatòries de demà i de la setmana vinent. I com hi respon la gent.

Ara, dit tot això que no s’enganye ningú: aquestes eleccions les ha de guanyar l’independentisme. Sens dubte. Per continuar pressionant l’estat, però també per dotar el carrer d’una legitimitat suplementària en la lluita contra la repressió. A l’abril ERC va guanyar al Principat, per primera vegada, i va sumar amb Junts per Catalunya 22 escons dels 48 en joc. Tot allò que supere aquesta xifra, ara comptant també amb la CUP, serà una magnífica notícia, molt especialment si s’arriba, com sembla que seria possible, a la meitat dels escons de Catalunya.

I, evidentment, cal guanyar-les també per a respondre a la deriva repressiva de l’estat espanyol, una deriva especialment accentuada aquestes darreres hores i aquests darrers dies. A l’independentisme les urnes no li han fet mai por i poder dir, i poder lluir, que guanya totes les eleccions que es fan a Catalunya, siga la convocatòria que siga, serà, si passa, una mostra de força i de poder que no es pot menystenir.

I a partir d’ací a seure i mirar. I a preparar-se per aprofitar el caos. Espanya és al penya-segat i tot allò que contribuesca que s’hi aboque és positiu. Ells estan molt nerviosos per la gran pujada de Vox, que embrutarà notablement, i molt visiblement, la imatge d’Espanya a Europa. Estan nerviosos perquè Ciutadans s’estavella i perquè sembla que s’estavellarà d’una manera tan estratosfèrica que perdrem de vista Rivera –quin descans! Estan nerviosos perquè hi haurà previsiblement un rècord de diputats sobiranistes –amb els resultats extraordinaris que sembla que veurem al Principat i al País Basc, amb l’entrada previsible del Bloc gallec, amb la consolidació de Compromís, mal que siga del Compromís menys autònom, i segurament amb l’elecció d’un diputat amazic per Melilla, que originarà un autèntic terratrèmol a la Carrera de San Jerónimo. I estan nerviosos, en fi, perquè el PSOE segurament perdrà escons i potser seria lògic i tot que Pedro Sánchez dimitís i que el caos s’instal·làs a Madrid, sobretot si Vox es menja tant de vot del PP que no hi ha solució possible a l’embolic. Crispetes.

 

PS. Ahir se’m va acostar una persona que em va dir que era funcionari de la Generalitat però que havia cessat voluntàriament com a protesta pel 155. M’ho deia arran d’un editorial de fa dies en què jo comentava que bàsicament l’administració catalana s’havia retut a les ordres de la Moncloa. Jo no sabia el seu cas, però m’encurioseix molt de saber si va ser ell sol o si va haver-hi més funcionaris que es van negar a continuar essent-ho per no col·laborar-hi. Si hi ha ningú que sàpiga d’un cas semblant, li n’agrairia la informació.

The post Unes eleccions irrellevants però que cal guanyar appeared first on VilaWeb.

‘Els ciutadans surten al carrer plens de frustracions i carregats d’injustícies.’ Qui parla i en fa l’anàlisi és la psicòloga clínica Anna Miñarro, especialitzada en experiències traumàtiques i en la gestió dels traumes derivats de la violència social i d’estat. I com a professional de la salut mental, diu: ‘Sortir al carrer és, de fet, una bona teràpia.’ En una entrevista anterior amb VilaWeb, fa exactament set mesos, Miñarro explicava que el judici contra els presos polítics era una repetició del trauma del Primer d’Octubre i, en alguns casos, era també la continuació de traumes anteriors, derivats de la guerra i del franquisme, que s’havien anat transmetent entre generacions i que no s’havien superat. Un cop coneguda la sentència, la situació ha canviat i la ferida no ha fet sinó créixer. ‘Ara ja no plou, ara diluvia.’ En aquesta entrevista, Miñarro parla de la manera com ens afecta psicològicament tot plegat, què hi podem fer i com, aquesta revolta als carrers que ha fet aflorar complicitats interessants entre fills, pares i avis, és també, en el fons, un acte de salut i bon un tractament.

—Explicàveu ara fa uns quants mesos que el judici als presos era una repetició del trauma del Primer d’Octubre. Ara ja tenim sentència…
—La sentència no tan sols és una repetició del trauma sinó que l’amplia. Ara ja no plou, ara diluvia. La sentència ha aconseguit que comenci a diluviar. I ha fet aparèixer un element nou: l’amenaça. És a dir, la sentència és amenaça i és alhora constatació d’una injustícia, la constatació que hi ha ciutadans que no poden ser reconeguts com a ciutadans de primera.

—Amenaça…
—Sí, una amenaça als ciutadans que es pot interpretar com una amenaça social. Hem observat que la força utilitzada per l’estat crea violència social, bàsicament dels aparells de l’estat contra els ciutadans. I aquesta és una condició mental en què el jo, el subjecte, perd la possibilitat de reconèixer i de discriminar. I, per tant, què passa? Que molts ciutadans se senten paralitzats, uns altres confosos. Penseu que amb la sentència s’han tancat possibilitats democràtiques i això crea molta frustració, una frustració greu, tant individual com comunitària.

—Com la podem gestionar, aquesta frustració?
—La reacció natural, d’entrada, és aixoplugar-se. Com? En grups, de manera solidària. És a dir, el ciutadà experimenta una gran frustració perquè pensa que si així no podem fer res, què hem de fer? Si el camí que havíem cregut que podia servir acaba com acaba, què podem fer? La frustració és molt forta. Es constata que hi ha drets, com el d’autodeterminació, o determinades maneres de pensar, que tenen els camins absolutament barrats. I aleshores quina sensació tenen els ciutadans? Doncs que no es pot pensar segons què i que no es pot aconseguir res pels camins que durant tants anys ens havien dit i havíem pensat que eren legítims. Ens obliguen a distingir entre legalitat i legitimitat. I, com dèiem, això porta confusió i paràlisi que, efectivament, des del punt de vista de la salut mental, és difícil d’abordar. És molt difícil perquè la paraula ha dimitit i aleshores la pregunta és: si ja no hi ha la paraula com a instrument, què ens resta, per a resoldre el conflicte? És un pensament molt dur i psicològicament obre un escenari molt complex.

—A què us referiu, quan parleu d’escenari complex?
—Bé, quan la paraula dimiteix apareix la violència, no la dels aldarulls, sinó la violència de la repressió i la intimidació. I ha passat això, perquè el diàleg no ha existit i la paraula ha dimitit. Si la paraula encara fos al tauler de joc, no hauria passat de cap manera. Cada dia veiem que els poders de l’estat espanyol estan més obsessionats a controlar persones, a controlar idees, a tancar webs i l’aplicació del Tsunami Democràtic, com a la Xina i a Rússia, els únics que fins ara havien fet tancar aplicacions com ara ho ha fet l’estat espanyol. I tot això, en el fons, és com afegir gas a una ampolla tancada fins que al final aquesta ampolla explota. Gairebé és una reacció natural perquè no hi ha més via. I això afecta tant ciutadans individuals com el conjunt de la comunitat: grans, petits, mitjans, anònims i de tota condició. Perquè si resulta que l’estat té l’obligació de protegir-nos però en canvi ha empresonat setze persones per les seves idees (i també caldria comptar-hi els joves detinguts als aldarulls), que nou les ha condemnades a més de cent anys de presó, que ha rebentat l’ull a quatre nois joves, que ha lesionat els testicles de dos més, que ha inventat i fabricat proves per ficar a la presó uns nois que ja fa un mes que hi són i que ara resulta que la història dels explosius que ens havien venut era mentida… Tot això, què és sinó violència? Quina reacció s’espera l’estat, havent fet tot això?

—El sotmetiment?
—Exacte. I podríem anar més lluny: d’aquests nois que fa un mes que són a la presó n’hi ha un que es troba incomunicat més de setze hores cada dia. Això, del punt de vista estrictament psicològic, és una forma de tortura. I per a mi no és tan sols un acte de tortura, sinó un acte de tortura exercida de manera clandestina, per no parlar de totes les il·legalitats que expliquen els seus advocats i que segons ells es van cometre durant el viatge de Barcelona a Madrid. Si el ministre Marlaska diu, com ja ha fet, que qui té el domini de la violència és l’estat, aleshores em demano per què no assumeix la responsabilitat que li pertoca, és a dir, la de resoldre el conflicte per mitjà de la paraula i la de protegir i defensar els ciutadans. Ens ho fa molt difícil als professionals de la salut mental. I amb això responc la pregunta: la tortura i altres formes extremes de força i de violència quina funció tenen?

—Fer por?
—Cerquen, d’una manera insidiosa i en massa, la mobilització dels aspectes més mimètics, més oportunistes i més conformistes de l’ésser humà. És a dir, aquells que ens col·loquen en una posició en què som adaptables a qualsevol cosa. Aquella posició que ens fa vulnerables. D’aquesta manera la víctima arriba a un estat de regressió i de dependència absoluta de qui té al davant i de qui té la força. Per tant, des del punt de vista de la salut mental és un atac específic cap a tot allò que és actiu i creatiu en el subjecte. És un atac al pensament simbòlic, al conflicte ètic i sobretot a la identitat, perquè la identitat s’anul·la. Sí, l’estat cerca el sotmetiment, Sánchez no agafa el telèfon a Torra. Per què? Perquè vol que primer se sotmeti. I això, d’un punt de vista de la comunitat, és molt fort, perquè crea ciutadans de segona categoria, vol que hi hagi un sotmetiment, vol un poble agenollat. I quan estàs agenollat és evident que l’amo està per sobre, dempeus, i que té el poder de decidir per tu.

—Aquest és l’origen de les protestes i dels aldarulls?
—Bé, és que els ciutadans han dit prou. Se senten enganyats i han decidit de no acatar més allò que consideren un abús. Surten al carrer plens de frustracions i carregats d’injustícies. Protesten per la frustració, la injustícia i la manca de futur democràtic.

—S’ha parlat molt del perfil dels joves que s’han manifestat. Què ens en podeu dir?
—També hi ha sortit molta gent gran i de tota mena, eh? No són tan sols els joves els que se senten frustrats. Però passa que els més joves probablement senten la frustració, la por i la injustícia d’una altra manera, d’una manera menys condicionada, i reaccionen d’una manera ben diferent que la dels no tan joves. Molts pares i mares s’han solidaritzat amb aquests joves. Evidentment, hi ha hagut més o menys alteracions en les protestes segons la violència que ha emanat de l’estat. És a dir, s’han cremat contenidors, encara no que ens agradi. Aquesta reacció, més o menys alterada, sempre ha estat vinculada a la violència que ha emanat de l’estat. La policia, que és l’estat, ha afegit més llenya al foc, en lloc de fer allò que li pertoca, que és defensar, protegir els ciutadans i estar al seu servei.

—Dieu que molts pares s’han solidaritzat amb els seus fills…
—Hi ha hagut una complicitat molt interessant entre pares, mares, àvies, avis i fills, malgrat els aldarulls. Molts fills són els que han encoratjat els pares i mares a participar i a protestar contra allò que durant anys han portat en silenci. Podríem dir que cada generació, a la seva manera, s’ha adonat que el règim del 78 s’havia esgotat i que no hi havia alternatives, i sortir al carrer, per a totes tres generacions, és alliberador. Hi pot haver hagut pares o mares que en un moment determinat no hagin volgut que els seus fills sortissin al carrer, per por dels aldarulls, però després han acabat pensant que sortir al carrer era una forma sana i ètica de defensa. Penseu que aquests pares o mares, i aquests avis i àvies, han patit el silenci obligat durant vuitanta anys i el maltractament del franquisme. I saben perfectament que això ha repercutit en la seva salut, tant física com mental. I per tant, per a ells, aquest ‘diem prou’ també inclou els anys repressius i d’impunitat del franquisme. Del maltractament, de la humiliació, de tantes generacions escapçades, sense esperança, i que ara, a través dels fills, volen rescabalar la dignitat. Això ha passat, efectivament.

—De fet, parlant d’aquesta complicitat, un dels lemes d’una de les manifestacions d’aquests dies era ‘No toqueu el nostre jovent’.
—És un lema definitiu, i des d’un punt de vista psicològic molt potent. Parlem de pares i mares i avis i àvies que han patit molt, molts dels quals encara tenen el besavi o l’avi o el pare a les cunetes. Han patit pel funeral d’estat a Franco de fa uns quants dies: un funeral d’estat en tota regla, amb l’Església Catòlica al davant, etc. Penseu que els qui criden ‘No toqueu els nostres fills’ han estat víctimes d’una transmissió generacional patològica i mai ningú no els ha demanat perdó ni els ha fet cap reconeixement públic, i l’oblit no existeix. Per tant, ara que els seus fills es rebel·len senten que són al seu costat, senten que responen no tan sols contra la sentència sinó contra aquesta impunitat acumulada, contra aquest silenci, contra tota aquesta injustícia mai reconeguda. I lògicament diuen ‘no els toqueu’. De fet, si us hi fixeu, les manifestacions d’aquests dies, amb els joves a primera línia, també són una manera d’encarar el trauma dels pares i avis. M’atreveixo a dir que una bona manera d’encarar el trauma és sortir al carrer, és una bona manera d’elaborar tots aquests dols silenciats i sovint no elaborats.

—Manifestar-se al carrer, per tant, pot ser una bona teràpia?
—I tant, sortir al carrer és una bona teràpia. La revolta pot ser un acte de salut. I molts dels pares dels joves i estudiants que es manifesten de segur que, d’una manera o una altra, ho han considerat així. La revolta en aquest cas apareix com una reacció de defensa de la comunitat i això ens agrupa i ens identifica. És una actitud sana, perquè és un element de defensa quan et trepitgen. Arran d’aquesta necessitat de defensa, molts pares i mares acaben pensant que sortir al carrer pot ser alliberador i ho acaben fent. Sí, aquesta revolta és bona per a la nostra salut mental.

—Fa mesos també vau explicar que havíeu tractat víctimes del Primer d’Octubre. Heu treballat amb alguns dels joves que aquestes setmanes s’han manifestat i han viscut els aldarulls? Què els dieu?
—Sí, treballo amb uns quants. Primer escolto i tot seguit acompanyo. No parlem de qüestions polítiques, parlem de com s’han sentit, de sentiments, i com ha aparegut o desaparegut l’angoixa. L’element fonamental, d’entrada, és que se sentin acompanyats i, sobretot, reconeguts.

—Heu tingut la sensació que fossin joves violents?
—No, de cap manera! De fet, hi ha hagut aldarulls, cert, i fins i tot hi ha hagut alguns moments violents, però això no es pot anomenar violència de cap manera, o almenys no de la manera que pretén fer-ho l’estat espanyol. Són joves de tota mena i condició que no són violents, però en una situació extrema de molta força sí que apareix una ràbia molt potent. Internament pensen: ‘Si no ens en sortim ni així, ni fent bondat, i si ara ja no tinc res a perdre-hi, vaig a totes i m’enfado de veritat.’ N’he tractat més d’un i més de dos i cap no tenia ni un bri de violència. Com tampoc en aquelles famílies que varen ser víctimes de la repressió i l’afusellament d’un familiar no apareix mai la venjança.

—La població ha mostrat més símptomes o trastorns mentals?
—Sí, podem dir que el conjunt de la comunitat mostra símptomes d’angoixa, estats d’alerta permanent, estats paranoides, por… I tot això és, en definitiva, el que vol inocular l’estat. Vol que ens quedem a casa i que tinguem por. Però em sembla que ho van calcular malament, perquè van pensar que amb la sentència tindríem només por i resulta que no ha passat. I ara la comunitat sent por, vinculada a la desconfiança, però sobretot sent malestar i ràbia. De fet, aquestes setmanes alguns dels sanitaris que han anat a atendre ferits han tingut atacs d’angoixa. És a dir, el mateixos metges que tenien l’objectiu de guarir els ciutadans són els que han hagut de ser atesos! Cal entendre que, a banda els braços trencats, els ulls rebentats i més ferides físiques, que són molt greus, han aparegut moltes ferides emocionals i símptomes vinculats a la salut mental en moltes més persones.

—I com les hem de tractar?
—Davant d’aquest gran malestar, la primera cosa que hem d’exigir, i no és fàcil, és ser escoltats, ser reconeguts i ser acompanyats. I tot seguit compartir el màxim possible, solidàriament. I els professionals de la salut i de la salut mental, i professionals de més àmbits, cal que pensem en metodologies pròpies en aquestes situacions tan dramàtiques. I ens han de permetre de fer la nostra feina. Hem de poder cuidar i ser cuidats. Però sobretot els professionals de la salut mental ens hem de situar com a testimonis de la nostra època. Si fem funció de testimoni i atenem adequadament, crec que podem evitar repeticions de la força i de la violència d’estat, vinculada a la violència social, que l’estat imposa amb els uniformes i alhora alertar perquè no tingui la temptació de repetir això que ha aplicat aquests dies. Per tant, també caldrà que l’estat surti i fugi de la temptació sàdica tot optant per vincular-se a la realitat democràtica.

—Els ciutadans no independentistes també se’n ressenten?
—Sí, és clar. De fet, cada vegada se sent més que hi ha ciutadans que no són independentistes que no estan gens d’acord amb els mètodes utilitzats per l’estat, que veuen clar que les formes són inadequades i que només serà possible d’arribar a una certa solució si es recupera la paraula. De fet, es van adonant que la responsabilitat de resoldre el conflicte cal exigir-la a l’aparell de l’estat, al poder legislatiu i al poder executiu. I que, per tant, cal votar, com a eina de diàleg, com a eina neutral i com a única via per a comptar de manera exacta. De fet, segons una enquesta recent el 45% dels espanyols consideren que el fet que Pedro Sánchez no agafi el telèfon a Torra és inadmissible. No obstant això, també hi ha no independentistes que utilitzen la desmentida i l’alienació, per raons psíquiques o polítiques, és a dir, que miren cap a una altra banda i assumeixen el discurs de l’amo, de l’estat, sense voler-ne saber res. I finalment, també hi ha un tercer perfil, el d’aquells que, com diu l’adagi xinès, en lloc de mirar la lluna miren el dit que l’assenyala, que són incapaços de veure-hi més lluny i que fan com si tot allò que passa no tingués res a veure amb ells.

—Per acabar, cap consell?
—La recuperació mental i la recuperació de situacions traumàtiques com aquestes per a tots plegats depèn sobretot d’un reconeixement públic d’ordre ètic i d’ordre sòcio-polític. Això és claríssim. De fet, penso que podem parlar clarament de violència d’estat vinculada a la violència social, perquè un dels propòsits que ha tingut l’estat en tot aquest procés ha estat de desmantellar els qui considera líders utilitzant totes les eines que tenia a l’abast, com s’ha encarregat de recordar Pedro Sánchez. Per tant, que l’estat fos conscient d’on som i fes un reconeixement públic de tot plegat seria el primer pas per a donar a la paraula el lloc que mereix, i abordar el dol i la recuperació.

—Ara com ara, un reconeixement d’aquesta mena per part de l’estat sembla complicat…
—Ho és. I, com dèiem, abans cal recuperar la paraula. Si no s’ha aconseguit ni tan sols que la paraula continués viva, ara efectivament un reconeixement públic d’aquesta mena sembla molt complicat. Però no podem ser pessimistes. Si no som capaços de reconèixer què passa, ara i des del 2017, les conseqüències de la violència i de la força cada vegada seran més devastadores, perquè conservaran i perllongaran el patiment. Sabem que la paraula només es podrà recuperar si tots els aparells que conformen l’estat acaben assumint que la política també és una qüestió moral i no legalista i, per tant, veient l’altre com a diferent però alhora com a igual. Mentrestant, reitero, el millor consell és saber on som, qui som i dir-ho, compartir-ho sense por i demanar ajuda, si convé. I, si cal, sortint al carrer.

The post Anna Miñarro: ‘Aquesta revolta és bona per a la nostra salut mental’ appeared first on VilaWeb.

Es pot tractar el tema de la convivència a Catalunya sense esmentar el fet lingüístic? Es pot obviar que un dels elements que determinen a quina banda de l’esquerda et col·loques és la llengua? La guerra per dissoldre la identitat del país pot arribar a exercicis tan xocants com aquest: retratar les dues Catalunyes sense fer-hi la més mínima referència.

Però això és pur funambulisme ideològic. Mireu, si no, el debat electoral de dimarts a TV3. Descomptant la colonitzadora, se suposa que eren set compatriotes meus. La tria lingüística que va fer cada un, associada als conceptes que vehiculava, és més reveladora que qualsevol teoria. Si aquest és el poble al qual se suposa que pertanyo, gràcies però jo baixo.

Els castellans, deia el cantautor, són gent de místics i grans capitans (i ‘tenientecoronels’, afegiria jo). Nosaltres som de mites i de tabús. Encara que és probable que en realitat siguin la mateixa cosa, vista per les dues cares. El mite diu que som pactistes, i el tabú, que som uns porucs; diu que el Barça és més que un club, i el tabú, que tenim futbol perquè no podem tenir altra cosa; el mite és la pela, el tabú és la pela.

Ara, el gran mite de la diguem-ne transició és, o era, el de l’unsolpoble. El tabú, que som dos en un. Era un eslògan, això s’ha sabut sempre, més desideràtum que no pas constatació. Però fa l’efecte que només una banda s’esforçava a voler-lo. Els catalans som un sol poble, sí, però convivim amb un altre. Dit d’una altra manera: els que ens sentim catalans som un volks però no tots els qui viuen a Catalunya se senten catalans, o no com a identitat prevalent. Se senten, i són, part d’un altre (de la mateixa manera que hi ha valencians, balears i rossellonesos que senten que formen part d’una unitat, igual com ho sentim nosaltres). Fa uns quants mesos, en començar l’esborrany d’aquest article, em vaig dedicar a recollir citacions favorables a admetre que la cohesió social, si mai havia existit, s’estava evaporant. Me’n van sortir de tota mena: Salvador Cardús, Joan Ramon Resina, Antoni Puigverd, Agustí Colomines, Josep Ramoneda, Rubert de Ventós, Antoni Vives, Albert Pla Nualart, Ferran Sáez, Xavier Roig, Andreu Barnils… Un equipàs. A la banda contrària, de defensors a ultrança que el mantra candelià continua viu, només em sortien veus lligades a partits polítics. Vols més prova de la fal·làcia que aquesta? (No és pregunta retòrica: en tinc més, de proves. Les xarxes socials són una eina excel·lent per veure coses que fins fa pocs anys no podíem veure perquè el nostre entorn ens ho impedia. I una de les coses que hi podem constatar és la distància sideral que separa els imaginaris de les dues tribus. Concepcions del món diferents, referents diferents, idiomes diferents… Ja fóra un solpoble ben estrany, aquest en què una part vol sotmetre l’altra. I qui diu sotmetre diu empresonar.) Per als al·lèrgics als termes de regust romàntic, també ho podem dir a la manera de l’historiador madrileny Justo Beramendi: a Catalunya hi ha nació catalana i nació espanyola. O amb les paraules d’un destacat estudiós dels nacionalismes, Jorge Cagiao: ‘A Catalunya s’hi disputa una lluita entre dues nacions en el mateix territori.’

La fal·làcia unsolpoblista es complementa amb un altre mite, el del bilingüisme. Que diu que és fantàstic i ens enriqueix. Tradueix el tabú: hem hagut d’entomar, si us plau per força, la llengua imposada, i així, amb vaselina ideològica, doncs no fa tant de mal. És un mite absurd perquè, si realment som un sol poble, per què necessitem dos codis de comunicació? Això atempta contra un dels principis més elementals de la lingüística. Si fer funcionar el cos social amb dues llengües és tan collonut, com és que els altres unsolpobles no ho fan? Si és tan enriquidor, com és que gairebé el 45% dels unsolpobletans no en fan servir, mai o gairebé mai (EULP dixit), una de les dues? Que no volen ser rics?

Però no hi ha res a pelar. Com els ximpanzés electrocutats de l’experiment, els catalans ens hem avesat a viure en la ceguesa fins al punt de no voler-hi renunciar. Somiant es viu millor. Ara sembla que estem disposats a combatre pel país, per la nació, pel digues-ne-com-vulguis; però, ves per on, per la llengua no. Sortim a enfrontar-nos a les forces d’ocupació, a cop de lliri o de panot, però ep, les nostres dues llengües que no ens les toquin, eh? Perquè el bilingüisme és un tresor, on vas a parar?, quina sort que tenim. Els avisos dels experts tot assegurant que la bilingüització forçosa de la població autòctona és el primer pas cap a la substitució lingüística no tenen més valor que l’opinió d’un tertulià. I tanmateix és la soga que ja tenim al coll.

Encara en tinc una altra, de prova. Més objectiva i tot: la mirada des de fora. Mira si som un sol poble que els que arriben de fora ni en dubten. Ara ens trobem, a escala mundial, en una fase històrica de transició, i no podem saber gaire com seran les societats del segle XXII, tot i que probablement seran més multilingües que no ara. Però de moment encara és vigent aquella inèrcia que fa que els immigrants s’acabin transformant en autòctons. En un parell de generacions com a màxim. Mentre això no canviï, la realitat ens mostra que de les dues possibilitats que tenen (si és que mai ho arriben a saber) el gruix dels que anomenem nouvinguts trien la que es comporta com si no fos part d’aquest suposat poble (vegeu també aquí l’EULP 2018). Trien (per als fills) la identitat espanyola perquè els és més fàcil, però sobretot perquè nosaltres els hi empenyem, negant-los la llengua. Ja pots comptar quinsolpoble més galdós.

Persistirem en la lluita, no cal dir-ho. I si ens en sortim, allò que farem de cap i de nou ho farem entre tots els qui s’hi voldran apuntar. Vinguin d’on vinguin. Com sempre, perquè tampoc sabríem fer-ho d’una altra manera. Ara, ja cal que anem aparcant el llirilingüisme, perquè, al pas que anem, ves que al final no descobrim que el que hem fet és unsolopueblo.

The post Un poble sol appeared first on VilaWeb.

Mireia Vehí (1985) és una sociòloga nascuda a Vilafant, resident a Barcelona i cap de llista de la CUP a les eleccions espanyoles de diumenge. Ja va ser diputada al Parlament de Catalunya (2016-2018). En aquesta entrevista explica per què, per primera vegada, la CUP ha decidit d’anar a Madrid, i l’estratègia que seguiran al congrés espanyol. Vehí va rebre VilaWeb ahir a la seu nacional del partit, a Barcelona.

—Per què ara aneu al congrés espanyol i abans no?
—Per la situació d’excepcionalitat evident que hi ha. I pel paper que han estat fent els partits catalans, tant els independentistes com els comuns. Perquè nosaltres pensem que ni el PSOE és la solució ni aconseguirem el referèndum pactat encara que tinguem tots els diputats dels Països Catalans. Entenem que a Madrid s’hi ha d’anar a fer de hackers. A contribuir que no es tanqui per dalt allò que la gent obre per baix. I a aixecar les vergonyes de la corrupció, de la monarquia, de l’Íbex 35. La nostra tesi és que Espanya no serà governable fins que a Catalunya no hi hagi una situació democràtica. I per això té sentit contribuir a la ingovernabilitat de les institucions a Madrid.

—Per què dieu que Espanya serà ingovernable fins que a Catalunya no hi hagi una situació democràtica? Pactaran PP i PSOE. I es quedaran tan amples. Tampoc es pot blocar res.
—No és una qüestió de blocatge parlamentari. És una qüestió política i de règim. Hi ha una reconfiguració de l’estat espanyol. El 15-M obre una escletxa contra la legitimitat de l’estat. El PP cau per casos de corrupció, casos que no s’han resolt. I l’operació d’estat de PSOE i Sánchez tampoc no els funciona. I sí, que creiem que Catalunya és un dels elements que fan que tot això no els funcioni.

—Quina crítica faríeu als altres partits independentistes?
—Que dues setmanes de mobilitzacions han fet més que dos anys de govern efectiu. Per això diem que el seu paper tampoc hi ha contribuït a gaire. Ni regalar-li la investidura, ni no regalar-li-la, però després fer la política que s’ha fet des de la Conselleria d’Interior.

—Durant anys, l’esquerra abertzale anava al congrés espanyol, guanyava escons i ja no hi anava més. Els deixava buits. Ho faríeu?
—Quan hi arribem, mesurarem quin joc podem fer. Però segur que l’estratègia a Madrid implica fer visible que no hi pot haver normalitat democràtica. I d’entrada sabem que l’aventura al congrés té un recorregut limitat. Tampoc no pensem que hàgim de destinar tot el pes de la nostra intel·ligència col·lectiva a què fer al congrés espanyol. És un camp de batalla més. Per nosaltres, el pes és aquí, al Parlament de Catalunya i als ajuntaments. Per nosaltres, a Catalunya ha d’haver-hi eleccions ara, a començament d’any. Aquest govern no s’aguanta per enlloc. I n’ha de sortir un govern fort que defensi la gent, en termes de repressió i de dret. Un govern que tingui la capacitat d’interpel·lar la comunitat internacional perquè posi taula de negociació.

—Comenteu la frase: ‘Això no tracta d’independència, tracta de democràcia’.
—Per nosaltres, sí que tracta d’independència. Nosaltres tenim un projecte independentista. Feminista, socialista, anticapitalista. I pensem que la independència és la solució política més eficient a la crisi de règim i econòmica. Mireu els joves al carrer d’aquests dies. Us diuen que no veuen futur, feina, casa, ni uns estudis universitaris que no podran pagar-se. En aquest sentit diem que no és cosa d’independència i prou. Certament. Però és precisament la independència, que permet encarar l’impeachment al règim. I recuperar la sobirania.

—Otegi em deia que no veia la revolució comunista. Veia la revolució dels catalans. I que no entenia la crítica que deia que era un procés encapçalat per la burgesia, si resultava que a la presó també hi havia els burgesos de Convergència. Era un Otegi obert a acceptar la contribució de la dreta.
—L’esquerra independentista ha generat una aliança en un moment determinat amb la dreta catalana per a exercir el dret a l’autodeterminació. I penso que el resultat és positiu. Una altra cosa és veure que aquí no hem tingut estat, i per tant, el poder polític, militar i judicial, és a Madrid. Però això no vol dir que no hi hagi gent aquí que formi part de l’aparell d’estat. I burgesia de l’aparell d’estat. Hi són.

—El grup Planeta, el grup Godó i la Caixa.
—O el senyor Artur Mas i Jordi Pujol. Pujol ha estat un home d’estat. Passa que aquí hi ha hagut un dels espais polítics que els havien de substituir. Això ha passat. Però fixeu-vos en el Primer d’Octubre. Se’n van les empreses de la burgesia catalana. Amb excepcions, el poder econòmic fort és unionista, monàrquic i conservador. Això desmenteix la idea que això del procés és la burgesia.

—La batalla a Urquinaona em va fer veure una cosa. La CUP ja no són els joves.
—Ha! Ens hem fet grans! A Urquinaona hi havia gent molt joveneta, que no es polititza com ho vam fer nosaltres. És potentíssim i molt profund, i despleguen un espai comú, un lloc comú, que diu Marina Garcés, on juga Instagram, Facebook, Twitter. Jo em vaig polititzar a la universitat, a la UAB, a l’assemblea de Polítiques i Sociologia i envoltada de llibres i gent més gran que t’ensenya. Aquests s’han polititzat a hòsties. Hi ha un element que ni l’estat espanyol, ni Marlaska ni Buch no analitzen bé: els xavals fan un trencament emocional amb les estructures de l’estat i del poder. I això no és menor. Si tu no em garanteixes ni feina, ni casa, ni futur econòmic, ni democràtic, i l’única cosa que fas és picar-me a mi i a la meva gent… Ui, aleshores.

—Urquinaona ha estat exemple d’espontaneïtat, més propi de l’anarquisme que no del marxisme.
—Aquests dies han connectat amb el background autònom i llibertari d’aquesta ciutat i d’aquest país. Som país d’anarquisme i comunisme llibertari. Aquesta generació d’Urquinaona són els néts dels qui hi ha a les cunetes. Connexió directa en termes de memòria històrica. Quan l’aeroport es va ocupar i se’n van tallar tots els accessos, jo vaig anar-hi a peu. Jo, i milers! Ningú donava ordres, algú va tenir la idea, i algú altre, també. Intel·ligència col·lectiva i endavant. Per això és viable continuar desplegant una estratègia de desobediència civil en massa. Aquest país, col·lectivament, s’ha fet molt intel·ligent.

—La CUP vol tornar a fer un referèndum o aplicar el resultat del que ja es va fer?
—La CUP pensa que el referèndum que es va fer no té legitimitat democràtica i institucional en ús. Ara, el mandat democràtic potser és menys democràtic, però molt més profund. Molt més. El mandat del Primer d’Octubre per nosaltres és que la desobediència civil col·lectiva i  multitudinària serveix. I que serveix davant un estat que reprimeix però també d’un govern de la Generalitat que no acaba de tenir un paper de defensa de la gent, amb valentia. I que l’horitzontalitat és imprescindible perquè la repressió de l’estat escapça cúpules. Per això nosaltres hem d’anar a obrir per baix.

—Però com s’hi arriba a la independència: via referèndum? Via eleccions?
—Nosaltres creiem que l’estat no seurà a negociar. No compartim la tesi d’ERC en absolut. Cap govern que surti del 10-N no s’asseurà a negociar. Només si desbordem l’estat, posarà un referèndum, o el dispositiu que sigui de resolució democràtica (perquè sí que pensem que això s’ha de decidir col·lectivament). Com el desbordem? Amb desobediència civil en massa, continuada, i desplegada. I que vagi més enllà dels Països Catalans. Ha d’arribar fins a l’estat espanyol. Perquè hi ha una crisi econòmica damunt la taula.

—Què voleu dir? Que calen focus a Castella, Andalusia, etc.?
—Vol dir que nosaltres soles no desbordarem l’estat espanyol. Hem de poder connectar amb la idea que la independència és la nostra proposta com a país, i que també contribueix a democratitzar l’estat i el sud d’Europa. L’estat espanyol és un problema per als catalans, però també per als andalusos, castellans i gallecs. És un problema per a tothom. La nostra feina és desbordar des de Catalunya, tornar la iniciativa política aquí, fer unes eleccions de la qual surti un govern que defensi la seva gent. I en tercer lloc, apel·lar a la comunitat internacional. Per nosaltres l’estat espanyol no és un interlocutor vàlid. Només té una resposta repressiva. Nosaltres hem d’aconseguir interpel·lar la comunitat internacional. La UE? No. La UE no mourà ni un dit. Llevat que tallis el flux de capital i que hi perdi diners. I que baixi l’euro. S’ha d’anar jugant amb el que tenim.

—I què tenim?
—Pressió de carrer, intentar construir un govern fort aquí i jugar la carta internacional.

—Molta gent sap qui és la vostra mare, batllessa del PSC a Vilafan. Però i el vostre pare? No en parla mai ningú, del vostre pare.
—Mon pare no hi és. Va morir el 2013. Mon pare era sots-inspector de la guàrdia urbana de Figueres. Independentista, comunista i republicà convençut. Escriptor de novel·la negra. Agustí Vehí. Va guanyar el concurs de novel·la negra Crims de Tinta. Jo sóc superfan de la novel·la negra. I si és en català, més. Hi ha gent que escriu increïblement bé, aquí. A vegades hi penso, en mon pare. Què diria que la seva filla fos diputada al parlament per la CUP? Contentíssim amb la possibilitat de la independència, estaria. Tenia una banderassa allà a Ponts de Molins. Una estelada que anava canviant. Es preocupava d’anar-la mantenint. Parlo de l’Alt Empordà. On tothom és independentista.

—Teniu germans?
—Sóc la gran. Els germans són músics. Toquen junts, ara. Van estar al Barcelona Acció Musical (BAM). Han tret un disc. North State, es diuen. I el disc, Before the silence. A casa meva hi ha la tradició de la música i els artistes i la tradició de la política. Política en sentit ampli.

—La darrera és fàcil: per què han de votar la CUP?
—Si VilaWeb em dóna espai, no l’aprofitaré per demanar el vot. L’aprofito per dir que el carrer és l’única via que tenim. El que serveix més, més, més de tot, és ser al carrer i continuar amb l’estratègia de desobediència civil multitudinària. Això sí que és útil.

The post Mireia Vehí: ‘Dues setmanes de mobilitzacions han fet més que dos anys de govern efectiu’ appeared first on VilaWeb.

Corregint una novel·la llarguíssima molt ben traduïda però que a mi no m’interessa gens (no dic que no sigui interessant, dic que a mi no m’interessa), he pogut fixar-me en tots els mecanismes que s’activen a la ment d’una correctora en plena feina, i he pensat que podria interessar a algú saber com s’aborda la feina de corregir…, o més aviat, sincerament, he pensat que podria provar d’explicar no tant com es fa una correcció sinó què es pensa i què se sent quan es corregeix, en funció de si el llibre que tens entre mans t’agrada o no, i de si està ben escrit (o ben traduït) o no. 

Com saps si el llibre està ben escrit (o ben traduït)? A partir de quan t’adones que no t’interessa, que no t’agrada? Els correctors m’atreviria a dir que podem arribar a tenir un diagnòstic prou encertat de tot plegat llegint-ne només les primeres deu pàgines i fent un cop d’ull en diagonal a la resta del text. En aquesta primera lectura, només fem això: llegir, llegir per determinar quina mena de text tenim entre mans, quina mena d’intervenció correctora ens demana (tenint sempre en compte el que se’ns ha dit des de l’editorial, evidentment) i si l’autora té o no criteri lingüístic. 

Què és això del criteri lingüístic? Jo en dic així del fet de saber fer anar la llengua amb coherència i enraonadament. Seria llarg i pesat d’explicar, però vull aclarir que tenir criteri lingüístic no vol dir no fer mai faltes, sinó dominar no solament l’ortografia i la gramàtica de la llengua sinó també els seus registres. Això, els que ens dediquem a corregir, ho detectem de seguida: una autora amb criteri lingüístic sap quan pot fer servir, posem per cas, barbarismes i quan no, i no perquè hi hagi cap norma que expliqui com fer-ho, sinó perquè ella mateixa, l’autora, escrivint el seu text, construeix un context i una norma per a aquell ús, per exemple: només fa servir barbarismes als diàlegs entre personatges de baix nivell cultural —soc conscient que estic simplificant-ho molt. 

Un cop saps, doncs, si el text està ben escrit, o ben traduït, i si t’interessa o no, ja saps com passaràs les hores que dedicaràs a aquella correcció. Hi ha diverses opcions, des de les més felices fins a les més… complicades. Si el text està ben escrit i a més t’interessa (o t’agrada), la correcció serà una festassa total, perquè xalaràs llegint i xalaràs corregint, la teva correcció serà sobretot una sèrie de suggeriments perquè l’autora, amb criteri lingüístic, valori si els considera o no, i també, és clar, detectar les badades lògiques que comet tothom quan està escrivint. En poques pàgines sabràs quines són aquestes badades, a més, i no hi haurà gaires sorpreses. T’ho passaràs bé. 

També t’ho passaràs bé si el text està ben traduït i a més t’interessa, i les sensacions seran semblants a les del primer cas, però amb un afegit: sentiràs una admiració total per aquesta traductora que ha sabut traslladar el text a una altra llengua amb estil i criteri. En principi tots els professionals de la traducció tenen criteri lingüístic i per tant corregir una traducció no sol tenir sorpreses desagradables després del diagnòstic, però sempre hi haurà aquella excepció que confirmi la norma, així que si el text t’interessa i està mal traduït sentiràs una indignació proporcional a l’admiració que sents quan està ben traduït, perquè si el text et sembla bo la injustícia d’haver anat a parar a mans d’una traductora poc competent no et deixarà dormir. La correcció serà un viacrucis i tornaràs el text ple de comentaris i suggeriments en els quals faràs grans esforços per mesurar el to i no sonar impertinent. En canvi, en el cas que el text que està mal traduït no t’interessi, tot serà més o menys igual que si t’interessés, però la indignació serà més lingüística que literària i per tant no t’hi deixaràs tant els nervis perquè al capdavall aquell text tampoc era res de l’altre món (per a tu). I l’últim cas de correcció de text traduït seria quan el text no t’interessa gens però està ben traduït: aquí l’admiració per la traductora serà purament lingüística, però també amb un deix d’empatia perquè saps què és traduir un text que no et diu res, que no t’aporta res, saps què se sent quan dediques setmanes a una novel·la (assaig, recull de contes, etc.) que no et sembla que valgui la pena traduir. 

Però tornem als textos originals. Abans hem dit que si està ben escrit i alhora ens interessa és una festassa total, però què passa quan està ben escrit i no ens interessa gens? La festa es torna lingüística: la llengua ben emprada sempre és el premi de consolació de la correctora, i ens consola moltíssim, no és pas un premi minso. Sí que en algun moment tindrem la temptació de dir a l’autora del text que ens fa l’efecte que està malbaratant el seu talent, però ens n’estarem de fer-ho, perquè l’opinió literària de la correctora és tan sols una opinió més, d’una lectora més, una lectora molt més atenta i més llegida, però para de comptar, i si no ens demanen directament què en pensem, no emetrem cap judici de valor contrari a l’obra que estem corregint, que som professionals i som persones. 

He deixat per al final els pitjors casos, quan el llibre està mal escrit i no t’interessa i quan sí que t’interessa. Aquí ja no parlem de la indignació de la correctora sinó directament de patiment. Una correctora pateix quan té a les mans un text interessant, o que li podria agradar, però que està mal escrit. És el màxim patiment, perquè veus la possibilitat perduda, veus que aquell text hauria pogut tenir una altra vida més lingüísticament plàcida si l’autora tingués criteri lingüístic (i prou nocions de llengua!), i t’hi deixes la pell per intentar reconduir aquell desastre. Omples el text de comentaris i suggeriments mesurant molt el to per no ferir l’ego de l’escriptora, i confies que tot i no tenir criteri lingüístic sàpiga detectar, per ella sola o amb l’ajuda de l’editora, que tu sí que en tens i que l’has posat a disposició del seu text perquè totes dues remeu en la mateixa direcció: arribar a un bon port, a un bon text. No sempre és així. Però aquesta mena de batalletes no s’expliquen per escrit. 

L’altre pitjor cas, que potser pot semblar que hagi de fer patir més, és el del text mal escrit que a més no t’interessa. El patiment de la correctora està garantidíssim en aquest cas, però com que el text li arriba fins i tot a provocar un cert rebuig, aquesta distància ajuda a fer la feina més passadora, i mira que n’hi arriba a haver, de feina, en una correcció així. 

En total, doncs, són vuit situacions possibles combinant textos ben escrits, ben traduïts, mal escrits, mal traduïts, que interessen o que no interessen. Per sort, totes les correctores tenim experiències de tota mena i després d’un bon text en ve un de dolent o al revés, i un compensa l’altre. El que ha de quedar clar és que la correcció és la lectura més atenta que es pot fer d’un text després de la traducció, però que mantenir aquesta atenció en guàrdia i al màxim rendiment no sempre és fàcil. 

Hi ha tres menes de moments en què la correctora desatén la correcció. Pot ser que el text l’enganxi tant que s’oblidi que no està només llegint sinó que també ha de corregir, i llavors caldrà que torni enrere i recuperi el fil allà on va deixar de fer la feina. En aquest cas és aconsellable acabar de llegir el llibre primer per després passar a fer de correctora sense córrer aquest risc (aclariment, per si de cas: la correctora es llegeix el llibre més d’un cop). Pot ser, també, que la correctora es desconnecti del que diu el text perquè és tan ple d’errades que està mirant-se’l de massa prop, buscant «faltes» com un gos rastrejador, com un detectiu, amb la lupa, i hagi oblidat que allò que llegeix no és una cadena de paraules o de frases, sinó un text sencer. En aquest cas, és recomanable fer una primera passada pel text corregint les errades més flagrants (arribant a fer fins i tot substitucions automàtiques en els casos més greus!) per després poder fer-ne una lectura més atenta i relaxada. I pot ser, i aquí el text no en té cap culpa, que la correctora es desconnecti del text perquè té el cap a tres quarts de quinze, perquè té un mal dia o perquè s’avorreix, com em passa a mi ara amb aquesta novel·la llarguíssima que no m’interessa gens i que m’ha fet aturar la feina de corregir per explicar-vos-en tots els mecanismes.

The post Tots els mecanismes appeared first on VilaWeb.

L’ex-president de la Generalitat Artur Mas ha acusat el cap de llista del PSOE a les eleccions del 10-N, Pedro Sánchez, de ‘carregar-se’ els valors principals de la Unió Europea (UE). En el míting de campanya de JxCat aquest vespre al Teatre Metropol de Tarragona, Mas ha exigit al president espanyol en funcions que negociï: ‘Sit and talk’, ha dit, tot recuperant el lema que va llençar el Tsunami.

En el seu segon míting de campanya, Mas ha reaccionat a l’article de Sánchez que han publicat diversos mitjans europeus, on el president espanyol en funcions afirma que l’independentisme desestabilitza els valors principals de la UE. L’expresident del Govern ha replicat que el que els desestabilitza és Sánchez per dir que la fiscalia ‘depèn d’ell.’

En aquesta línia, Mas ha interpel·lat el candidat del PSOE: ‘Pedro no t’equivoquis, nosaltres exercint la democràcia no ens carreguem els valors de la UE, és la vostra mala manera de fer el que s’ho carrega’.

Pugna per la unitat

La cap de llista, Laura Borràs, ha criticat que l’Assemblea de Madrid hagi aprovat, a proposta de Vox, una petició perquè s’il·legalitzin els partits independentistes de Catalunya. Segons la candidata, aquest fet evidencia que la independència és un camí ‘irreversible.’

L’exconsellera ha tornat a reclamar ‘unitat’ a ERC i la CUP i ha reivindicat la proposta de formar un grup únic al Congrés espanyola. Després de dir que si no ho avalen JxCat ha d’intentar treure els millors resultats del 10-N, ha conclòs que ‘qui no vol la unitat no prioritza la independència.’

‘L’enemic a abatre’

El president del govern, Quim Torra, ha constatat que JxCat és ‘l’enemic a abatre’, després de les informacions del sumari del cas Judas. El cap de l’executiu les ha tornat a desmentir ‘rotundament’ i no n’ha donat ‘cap credibilitat’, tal com ja ha fet en un comunicat aquest migdia.

D’altra banda, el president del grup parlamentari, Albert Batet, ha dit que els vots a ERC i la CUP seran ‘inútils’, i ha apel·lat a l’únic vot ‘útil’ que representa JxCat: ‘Diumenge votem amb intel·ligència’, ha dit. En aquest sentit, Batet ha opinat que els vots a ERC són ‘a canvi de res’, i que els suports als anticapitalistes –que van ‘a blocar-ho tot’– potser no serviran ‘de res’ si no tenen representació al Congrés espanyol.

Al seu torn, el cap de llista al senat espanyol per Tarragona, Hèctor López Bofill, ha reivindicat la declaració unilateral d’independència. El jurista ha dit que si no es pot aconseguir la plena sobirania a partir del diàleg i la negociació, sempre queda la sortida que va trobar Kosovo. Bofill ha recordat la sentència del Tribunal Internacional de Justícia, que ‘va admetre la legalitat’ de la declaració d’independència de Kosovo perquè Sèrbia ‘es va negar a negociar res’, segons que ha assegurat el candidat.

The post Mas acusa Sánchez de ‘carregar-se’ els valors de la UE i li exigeix negociar: ‘Sit and talk’ appeared first on VilaWeb.