L’Audiència espanyola ha demanat a la fiscalia si veu terrorisme en l’atac a un establiment del centre comercial Màgic de Badalona per part d’un home armat amb una destral el 27 de març, cosa que faria l’Audiència competent per a instruir el cas.

El jutjat d’instrucció número 4 de Badalona va demanar d’inhibir-se perquè considerava que els fets podien ser constitutius d’un delicte de terrorisme gihadista. El cas li ha tocat, per repartiment, al magistrat Joaquín Elías Gadea.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha donat la raó a l’Ajuntament de Capmany (Alt Empordà) en el recurs que va presentar contra la construcció del parc eòlic Cronos a la serra de l’Albera, que contemplava instal·lar quatre aerogeneradors.

Segons que ha pogut confirmar l’ACN, el TSJC estima el recurs presentat pel consistori contra la resolució que la Ponència d’Energies Renovables (PER) de la Generalitat va dictar el 15 de març de 2021 i que informava favorablement de l’emplaçament del parc eòlic Cronos, que preveia tres aerogeneradors dins del terme municipal de Capmany i un altre en el d’Agullana.

La secció segona de la sala del Contenciós Administratiu del TSJC té en compte els arguments presentats per l’Ajuntament de Capmany en el recurs i assenyala l’impacte paisatgístic que tindria, a més de les afectacions que provocaria al territori, a l’agricultura i a diversos elements megalítics. En concret, el text recull que els moviments de terres associats a la instal·lació dels molins es consideren incompatibles perquè afecten les estructures de murs de pedra seca catalogades a la unitat de paisatge ‘Els Aspres’.

En relació amb el patrimoni cultural, el tribunal fa seus els arguments del Departament de Cultura que considera inviable l’emplaçament i disposició d’una de les plataformes d’un dels quatre aerogeneradors perquè es preveia col·locar-lo a només 150 metres del sepulcre megalític de la ‘Barraca del Lladre’. A més, el Departament desaconsella la instal·lació d’un altre aerogenerador atesa la seva proximitat al ‘Dolmen del Quer Afumat’, que està situat a uns 250 metres de distància. Finalment, en relació amb el conjunt megalític dels ‘Estanys’, l’impacte visual es considera “molt alt”. Així mateix, es reitera la necessitat de protegir l’espai d’art de la pedra seca i remarca que cal evitar-ne l’afectació.

L’Ajuntament, satisfet

Des de l’Ajuntament es mostren satisfets amb la sentència, perquè consideren que permet de “preservar el territori, el paisatge i els valors agraris”. Amb tot, des del consistori deixen clar que en cap cas estan en contra de projectes per fomentar les energies renovables, però exigeixen que respectin els valors paisatgístics i patrimonials i que “no siguin incompatibles” amb el planejament territorial i urbanístic.

L’alcalde de Capmany, Joan Fuentes, assenyala que els serveis tècnics i jurídics de l’Ajuntament “varen tenir clar des del primer moment que el projecte vulnerava tant el planejament territorial com el planejament urbanístic municipal”. Per aquest motiu, afegeix Fuentes, es va recórrer. “Ha quedat clar, amb aquesta sentència, que tenien raó”, ha conclòs.

La Junta Electoral espanyol (JEC) ha acordat d’ampliar el termini del vot per correu per a les eleccions catalanes fins el dijous 9 de maig, un dia més tard que no era previst originalment.

Això vol dir que tots els electors que hagin demanat la documentació escaient per a votar per correu tindran de termini fins el dia 9 de maig per a dipositar el vot a l’oficina de Correus corresponent, seguint l’horari d’obertura habitual del local.

Vot per correu per a les eleccions a Catalunya 2024: ja el podeu sol·licitar

Correus, per la seva banda, haurà d’assegurar el lliurament de tots els sobres amb vots a les meses electorals respectives durant la jornada electoral del diumenge 12 de maig, dins els terminis legalment establerts.

Com podeu demanar el vot per correu?

Podeu demanar el vot per correu fins el 2 de maig per dues vies:

• Telemàticament: mitjançant un certificat electrònic reconegut, com ara l’idCat o el document d’identitat, a la pàgina web de Correus.
• Presencialment: lliurant personalment l’imprès a qualsevol oficina de Correus. Haureu d’acreditar-vos amb el carnet d’identitat, el passaport o el carnet de conduir. Podeu demanar hora per a lliurar l’imprès a la web o l’aplicació de Correus, o bé per telèfon.

En un comunicat publicat aquest migdia, el govern del Consell de la República ha esbossat les prioritats estratègiques de cara als mesos vinents, a l’espera de l’elaboració del pla d’acció de govern. Al text, el govern explica que l’objectiu i el mandat amb què va néixer el Consell –culminar el procés d’independència de Catalunya– no ha canviat, però que les circumstàncies actuals, marcades per l’entrada en vigor de la llei d’amnistia i el possible retorn al Principat d’exiliats com ara Carles Puigdemont i Toni Comín, obren un escenari nou.

Canvi de paradigma

“L’exili ha proporcionat al Consell la seva legitimitat, les bases materials per al seu funcionament i la finalitat de la seva acció política. Aquesta situació ha permès la internacionalització del conflicte, una de les principals (però no única) accions del Consell”, diu el comunicat.

Alhora, explica que la confrontació democràtica “ha estat entesa com una de les dues vies principals per culminar el procés d’independència, juntament amb la negociació amb els partits espanyols“. I afegeix: “El Consell ha defensat que aquestes dues vies són no només compatibles, sinó també complementàries“.

“Del que es tracta no és, doncs, d’identificar ‘quina és’ la via correcta, sinó d’identificar quines són les condicions que fan que cadascuna d’elles pugui ser realment útil. Quines condicions requereix la negociació per tal que no sigui una rendició o un desistiment i sí una via per avançar cap a l’objectiu final? Quina correlació de forces necessites a les institucions per negociar? Quines condicions necessita la confrontació per ser un camí realment eficaç, i no testimonial o destinat a la derrota? Quina correlació de forces necessites al carrer per confrontar? Són les preguntes que cal respondre’s per poder identificar com s’han de prioritzar i com s’han de combinar aquestes dues estratègies, en cada moment, en cada context concret i d’acord amb la correlació de forces en cadascun dels fronts de la batalla”, planteja el text.

Així, el govern escriu que, fins ara, no s’havia donat cap de les tres condicions que el 2018 es van ficar com a necessàries per a emprendre una negociació efectiva: que tingués el referèndum acordat com a objecte; que partís d’una amnistia plena com a premissa; i que tingués una mediació neutral i internacional com a garantia. Avui, però, el Consell considera que aquests tres elements sí que es donen, cosa que “ha propiciat l’inici d’una negociació real de l’independentisme amb el govern espanyol, que d’entrada té dues conseqüències: d’una banda, ha de fer possible el retorn dels exiliats en un termini proper, de l’altra, li resta al relat de la confrontació el protagonisme que ha tingut fins ara”.

Pactar el referèndum i preparar la confrontació, les dues prioritats estratègiques

És per això que, en aquesta nova etapa, el Consell s’ha fixat dues prioritats estratègiques: condicionar la negociació amb l’estat espanyol per assolir un referèndum acordat i preparar la confrontació futura en cas que la negociació fracassi. “Aquests objectius es reflecteixen en el pla de govern del Consell, que busca enfortir-se, créixer, treballar per la unitat estratègica de l’independentisme, desenvolupar les futures estructures d’estat republicanes i continuar internacionalitzant el conflicte”, explica el comunicat.

“Mentre la negociació amb l’estat no culmini amb el reconeixement del dret de Catalunya a l’autodeterminació, la confrontació democràtica continuarà sent legítima i necessària. Si aquesta confrontació es basa en la reivindicació del mandat de l’1-O i té com a objectiu la seva materialització, el Consell mantindrà el seu lideratge i, per tant, continua sent imprescindible“, acaba dient el comunicat.

Els treballadors del govern a les delegacions exteriors, que depenen del Departament d’Acció Exterior, denuncien que arrosseguen irregularitats laborals de fa temps. Es queixen que alguns no tenen drets bàsics laborals segons el país on treballen, que alguns salaris no cobreixen el cost de la vida o que fins i tot no es garanteixen drets tan bàsics per als ciutadans de Catalunya com les baixes de maternitat. Expliquen que el problema afecta les vint-i-una delegacions del govern, però s’agreuja a les seus situades en països de fora de la Unió Europea.

Els treballadors del govern a l’exterior són contractats localment d’acord amb la legislació del país on es troben i això, segons que denuncien, fa que no tinguin garantits molts dels drets bàsics de la legislació laboral aplicable als treballadors públics i privats de Catalunya. Van començar a organitzar-se a començament de l’any 2022 i ara s’han unit en una nova secció sindical de la Intersindical perquè els garanteixin els drets laborals com a qualsevol altre treballador de la Generalitat de Catalunya. El personal, segons el sindicat, s’ha reunit tres vegades amb Acció Exterior amb l’objectiu de reclamar millores salarials i laborals, però el problema no s’ha resolt.

Marcel Bigas, secretari general de la secció sindical i treballador a la delegació a l’estat francès, destaca que el problema afecta una cinquantena de professionals i que aquests darrers dos anys hi ha una vintena de treballadors que han deixat els càrrecs pel desgast i les males condicions. En les vint-i-una delegacions, hi treballen un centenar de professionals. “Demanem equiparació amb drets econòmics i socials. No demanem coses estranyes, sinó coses tan senzilles com vacances i drets a la maternitat. Coses que aquí veiem amb normalitat i que, en canvi, a les delegacions depenen del país”, explica Àngels Torrents, secretària general de serveis públics de la Intersindical.

Fonts d’Acció Exterior expliquen a VilaWeb que s’han fet reunions presencials amb els treballadors de totes les delegacions per copsar les peticions del personal. “El Departament s’ha marcat l’obligació que cada delegació tingui un conveni col·lectiu acordat amb els treballadors, d’acord amb les legislacions de cada país, i alhora procurant d’harmonitzar al màxim els criteris entre els diversos països i la Generalitat”, expliquen.

Salaris, drets laborals i permisos

Els treballadors denuncien que el govern no aplica prou bé l’índex del Mòdul d’Equiparació del Poder Adquisitiu (MPA) i, per tant, els salaris no cobreixen el cost de la vida del lloc on viuen. “En molts casos, els sous ni tan sols s’han actualitzat mai d’acord amb la inflació del país”, es queixen els treballadors. I afegeix que les delegacions no reconeixen l’antiguitat dels treballadors, que tampoc no cobren pagues extra i no tenen permisos de conciliació –com ara d’hospitalització, casament o defunció de familiars– i que tampoc no tenen la cobertura sanitària bàsica garantida pel govern i, per tant, l’han de pagar els treballadors.

Marcel Bigas es queixa que els sous estan congelats d’ençà de la reobertura de les delegacions, després de l’aplicació de l’article 155. “No reclamem que ens apugin els sous, sinó que deixem de perdre diners anys rere anys”, explica Bigas. “Pel que fa a les vacances, hi ha gent que només té quinze dies anual. Treballadors que s’acaben d’incorporar que no tenen ni un sol dia de vacances durant l’any”, afegeix. 

El personal es queixa que les delegacions a l’exterior no disposen d’una figura del govern que vetlli i protegeixi els treballadors i els drets, cosa que evitaria aquestes irregularitats. “Depenen exclusivament de la discrecionalitat i el tarannà dels seus delegats, que són alhora els seus superiors i els seus responsables de recursos humans, cosa que origina una situació grotesca i un evident conflicte d’interès”, explica el sindicat. Segons el sindicat, aquest doble paper dels delegats implica una desprotecció dels professionals en cas d’eventuals pressions, arbitrarietats i despotismes. Bigas destaca que, en el marc de la lluita laboral, hi ha professionals que tenen por d’exposar-se públicament per por de represàlies per part del departament.

El govern, per la seva banda, comenta que va crear a finals de l’any passat el programa de coordinació de les delegacions a l’exterior, que ha de servir per estructurar i donar solidesa a tota la xarxa de delegacions. “Tenim clar que la base de l’acció exterior són les relacions humanes, i perquè sabem que el principal actiu de l’acció exterior del Govern són els treballadors i treballadores, de les delegacions i del conjunt del Departament”, detalla Acció Exterior. Pel sindicat, però, encara ara no hi ha res signat. “El govern ha de respondre per a tots nosaltres i no pot mirar cap a un altre costat. Amb aquesta estratègia low cost no només hi perden els treballadors, també el govern”, explica Bigas.

La primera vegada que els treballadors es van reunir amb Acció Exterior va ser el setembre del 2022, sota el mandat de la consellera Victòria Alsina, de Junts per Catalunya. Amb el canvi de govern, l’octubre del 2022, van reprendre les negociacions amb els nous responsables del departament, dirigit per la consellera Meritxell Serret, d’ERC. En aquest cas, van fer dues reunions, el novembre del 2022 i el març de l’any passat.

En tot aquest any, la Intersindical es queixa que Acció Exterior s’ha negat a assumir la negociació dels drets laborals col·lectivament i ha traslladat la responsabilitat als delegats, que negocien individualment a cada delegació. El sindicat creu que això es fa amb la intenció de dividir i debilitar la posició dels treballadors i “intimidar-los obligant-los a enfrontar-se als seus caps per negociar-hi qüestions de drets laborals”. I afegeix: “Amb aquesta estratègia, també s’ha pretès continuar promovent les desigualtats entre cadascuna de les delegacions, aprofitant la legislació de cada país per aplicar drets dispars i sempre a la baixa.”

Aturar l’obertura de noves delegacions fins que no es garanteixin els drets

Amb vista a les eleccions a Catalunya del 12 de maig, la secció sindical exigeix als partits polítics i al futur govern que es comprometi a impulsar i reconèixer els drets del personal de les delegacions a l’exterior com a qualsevol altre treballador de l’administració de la Generalitat. També reclamen que no s’obrin noves delegacions sense garantir abans els drets laborals de la plantilla existent.

Els treballadors deixen clar que són partidaris de continuar ampliant la xarxa de delegacions del govern i reforçar la presència internacional de Catalunya. Però avisen que perquè les delegacions continuïn essent una eina útil i eficaç per als interessos del país i els ciutadans, cal que es respectin i es garanteixin els drets del col·lectiu. “Només així les delegacions podran disposar d’equips consolidats, amb expertesa i talent acumulat al servei de Catalunya”, comenten. “Com a treballadors, estem molt orgullosos de representar el govern i el país a l’exterior. […] Només garantint els drets de la plantilla les delegacions seran potents, fortes i eficaces”, afegeix Bigas.

El ministre espanyol de Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, ha assegurat aquest el govern espanyol extingirà la Fundación Francisco Franco mitjançant la llei de memòria democràtica. “No la il·legalitzarem, el que farem és extingir-la, perquè si una fundació, espai o lloc, enalteix, rememora o homenatja algú que va ser repressor, no té cap sentit dins de la democràcia”, ha dit en una entrevista radiofònica a Ser Canàries.

Diu que vol forçar-ne l’extinció, però no concreta com

La llei de memòria democràtica preveu que, en cas d’incompliment, el patronat de fundacions pot portar la petició d’extinció davant d’un jutge, que serà l’encarregat d’acabar sentenciant sobre el cas. El text, en aquest sentit, preveu que els jutges poden acordar la suspensió provisional de les activitats de la fundació fins que es dicti sentència, i adoptar mesures cautelars per garantir l’eficàcia d’aquesta suspensió.

Torres, en aquest sentit, ha explicat que la Fundación Francisco Franco va canviar els seus estatuts per provar de driblar el text, però que l’executiu utilitzarà les vies de què disposa per forçar-ne l’extinció.

Sobre els detalls d’aquest procés, tanmateix, Torres ha admès que l’extinció no és competència directa del ministeri de Memòria Democràtica. El socialista ha explicat, tanmateix, que el ministeri que dirigeix ha mantingut reunions amb el ministeri de Cultura per a abordar-ne el cas, i ha insistit que el protectorat de fundacions depèn d’ell, però no ha ofert més detalls.

El ministeri de Memòria Democràtica diu no hi ha novetats en el cas de la Fundación Francisco Franco

Paral·lelament, fonts del ministeri de Memòria Democràtica han explicat a l’ACN que, amb les seves declaracions, Torres simplement s’ha limitat a reaccionar a una informació d’OkDiario que apuntava que el govern espanyol havia desistit d’il·legalitzar la fundació Franco, però que els detalls del cas no han canviat. Així, expliquen que l’estatus de la Fundación Francisco Franco és un cas que el govern espanyol té sobre la taula des de fa anys, i que haurà de passar primer pel Consell de Ministres.

Ruben Wagensberg, Oleguer Serra, Jesús Rodríguez, and Josep Campmajó have been in exile in Switzerland in recent months, where Anna Gabriel and Marta Rovira already found refuge in 2018, with Rovira still there.

Six years after half of Carles Puigdemont’s government went to Belgium, Catalan independence supporters have once again resorted to exile to escape the criminalization of the social mobilizations called by the Tsunami Democràtic, an until then unknown platform that operated clandestinely and demonstrated a significant mobilization capacity. It presented itself publicly as a platform without visible leaders, rooted in the strong Catalan social fabric, and with an innovative digital component in the history of world social movements.

The clandestine nature of the Tsunami Democràtic when calling for protests against the sentences of the political prisoners is precisely explained by the lessons learned in 2017, when the presidents of the ANC and Òmnium Cultural were imprisoned as scapegoats for the massive mobilizations prior to the independence referendum. The success of blocking Barcelona airport on the same day the sentence was published put the organization in the sights of the Spanish state, to the point that its Minister of the Interior, Fernando Grande-Marlaska, threatened criminal reprisals the next day: “Taking over an airport and occupying the runways is no joke. It is a serious criminal behavior that puts many assets of society at risk. […] We have truly effective intelligence and information services, and do not doubt that we will end up knowing who is behind these movements of the Tsunami Democràtic.”

The Spanish National Court judge Manuel García-Castellón then opened a secret case investigating terrorism and rebellion, who had driven the Tsunami Democràtic and what the results of the mobilizations were. But in the following years, it was shelved to the point that in the spring of 2023, the prosecution proposed to downgrade the classification of the events to the crime of public disorder and send the investigation to a court in Barcelona. Faced with this possibility, this past autumn, García-Castellón allowed far-right party Vox and the far-right organization Dignidad y Justicia to intervene as plaintiffs in the case, which has allowed him to maintain the investigation for terrorism despite the opposition of the prosecution. A key move, especially considering that at that time there was already talk of the amnesty that Pedro Sánchez was negotiating in exchange for the investiture, which specifically excluded terrorism offenses in some cases.

The necessary cooperation of the far-right to imprison the Tsunami people

And in this context, on November 6, García-Castellón charged Marta Rovira, Secretary General of ERC; Ruben Wagensberg, secretary of the parliament’s board; businessmen Oriol Soler, Xavier Vendrell, and Josep Campmajó; Marta Molina, a professor and delegate of Intersindical-CSC; journalist Jesús Rodríguez; engineer Jaume Cabaní; and Òmnium Cultural leader Oleguer Serra with terrorism.

All of them were listed in a report by the Civil Guard’s information prefecture as people who had played a significant role in the Tsunami Democràtic, to whom the judge added three more defendants: Carles Puigdemont, whom he places as the maximum responsible for the Tsunami Democràtic; his chief of staff, Josep Lluís Alay, and the Swiss banker of Italian origin Nicola Flavio, whom he attributes the financing of the organization.

The move was significant because in this way, Puigdemont not only entered for the first time in a case that had not affected him until now but could also exclude him from the amnesty. In fact, since then, García-Castellón has been twisting the events of 2019 to present them exactly in the terms that the amnesty law foresees as exclusions. If deaths need to be found, he finds a French tourist who died of a heart attack on the way to Barcelona airport on the day of the blockade, even though until now he had not paid attention to it and at the time the justice system said it was an accidental event. If political groups modify the law to cover the loopholes that the judge exploits, he manages to attribute to the Tsunami Democràtic the injuries of some Spanish police officers injured in protests called by the CDRs. And if all this is not enough, he keeps the card of accusing them also of treason, also excluded from the amnesty.

A barely concealed persecution to keep them all out of the amnesty that has worried the accused and that, given the uncertainty about the behavior of a hyperactive judge after years of not advancing the investigation, has pushed them into exile. “Every day the Spanish National Court moves, and it moves in the same direction: against independence,” said Olivier Peter, Swiss lawyer for Oleguer Serra, at the event in Perpinyà to announce that he was an exile. In this scenario, he said, it is better to be cautious until the amnesty is approved and the courts have to position themselves on how it is applied.

Switzerland, the new epicenter of Catalan exile

When in 2017 Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret, and Clara Ponsatí chose exile, they chose Belgium – although Ponsatí later moved to Scotland – because it was identified as a sufficiently secure territory to avoid extradition since its penal code did not include offenses equivalent to rebellion and sedition, and the European Arrest Warrant could be legally challenged. However, with the crime of terrorism, the situation is much more complicated because it is one of the thirty-two offenses provided for by the European Arrest Warrant system that involve immediate surrender. That is why the new exiles have relied on Switzerland, with a history of respect for political rights, headquarters of international organizations such as the United Nations, and which has already granted refuge to Catalan independence supporters, such as Anna Gabriel and Marta Rovira.

And here are two key details to consider. On the one hand, since Switzerland is not a member of the European Union, the European Arrest Warrant system does not apply to it – which establishes a closed list of offenses – but rather the bilateral extradition agreement with Spain. In addition, in extradition, the Swiss government has the final say, which does not happen with the European Arrest Warrant system. But, in addition, this agreement explicitly excludes extraditions for political offenses. If Judge García-Castellón requests the extradition of the exiles for terrorism in the case of the Tsunami Democràtic, the Swiss justice will have to determine if the request is politically motivated. For now, García-Castellón has ended up with a slap in the face due to the refusal of the Swiss authorities to cooperate in the investigation and provide information about a bank account suspected of financing the Tsunami and about the current address of Rovira. Precisely because they have seen a political motivation there.

“I choose Switzerland for multiple reasons,” explains Jesús Rodríguez in an interview with the newspaper where he works, Directa: “First, I did not want to go far from Catalonia, to facilitate visits from the people I love. In addition, it is a known fact that more people exiled from Catalonia reside in Geneva for years, Anna Gabriel and Marta Rovira, and I read it as a thread of continuity in the history of exile from our country. They have helped me to settle in, and I want to thank them publicly. And not least is the solid track record in defending civil and political rights in this country. The fact that Geneva is home to the United Nations Human Rights Council and some of the world’s leading institutions that ensure freedom of expression and information convinced me to come here.”

This week, García-Castellón made a move that has been interpreted as a first step to summon the accused for questioning and, if he sees fit, order preventive detention. On Tuesday, he informed the lawyers of those who have formally appeared in the case – Oriol Soler, Xavier Vendrell, Marta Molina, Josep Campmajó, Oleguer Serra, Marta Rovira, and Josep Lluís Alay – that they had twenty-four hours to provide “unequivocal addresses” where they would receive the summons to appear at the Spanish National Court. In addition, he asked the Civil Guard to investigate the whereabouts of Jesús Rodríguez, Jaume Cabaní, and Nicola Flavio Giulio, who had not taken the step of appearing in the case.

This does not mean in itself that he will send them the judicial citations imminently, but it has been a trigger for Serra, Campmajó, and Rodríguez, who have maintained a low profile in exile for months, to take the step to explain that they have had to go into exile and shift to the offensive in accusing the Spanish state of violating their political rights.

El Síndic de Greuges ha obert una actuació d’ofici pels retards d’Endesa en l’emissió de factures a usuaris, segons que han confirmat fonts de la sindicatura a l’ACN.

La Direcció General d’Energia ja va informar dimarts que havia decidit obrir nous expedients sancionadors a la companyia –un per a la seva comercialitzadora del mercat lliure i un altre per la del mercat regulat– pels retards en l’emissió de factures d’uns 82.000 usuaris l’any passat. La companyia s’ha compromès a compensar en les següents factures l’import addicional cobrat en les que siguin relatives a consums del 2023 emesos el 2024.

L’índex de preus de consum (IPC) ha crescut lleugerament per sobre del 3% durant el mes de març. A Catalunya, l’increment interanual ha estat del 3,1%, una xifra superior al 2,7% del mes passat. A les Illes, ha crescut d’un 3,2%, per sobre del 2,6% del febrer; i al País Valencià, del 3,3%, major que el 2,7% del mes anterior.

Els preus que més van pujar a Catalunya durant el mes de març van ser els dels restaurants i hotels (4,8%), les begudes alcohòliques i el tabac (4,1%), els aliments i les begudes no alcohòliques (3,9%), l’oci i la cultura (3,7%) i el transport (3,6%).

A les Illes, creixen d’un 4,6% els aliments i begudes no alcohòliques, el grup “altres béns i serveis” (3,5%), i el transport (3,4%); i al País Valencià el sector que més s’ha encarit és el dels restaurants i hotels (5,4%), aliments i begudes no alcohòliques (3,8%), vestits i calçats (3,7%) i begudes alcohòliques i tabac (3,4%).

Avui, 12 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Comença a caure la gran mentida sobre l’escó de Puigdemont I Anàlisi de Josep Casulleras
• Així és com García-Castellón ha empès l’independentisme a un nou exili
• Amb Jesús Rodríguez, en defensa de la premsa, de la llibertat i de la vida I Editorial de Vicent Partal
• ‘La tertúlia proscrita’: Lluny d’acabar-se, l’exili s’amplia
• Gemma Pasqual: “El Micalet es troba en una situació econòmica molt delicada”
• Illa s’enlaira en la catifa de la nostàlgia per prometre ordre I Crònica d’Ot Bou
• Tot el que escric és veritat I Mail obert de Tina Vallès
• El llibre d’una vida I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• La nova llei escocesa contra la incitació a l’odi desferma la polèmica més enllà de la Gran Bretanya
• Roger Vinton: “El Barça té un comportament de nació, gairebé”
• Gaziel: seixanta anys de la mort de l’intel·lectual que no havia de ser periodista
• El BCE manté els tipus, l’euríbor s’enfila i les travesses treuen fum I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.


Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Després de tres anys de silenci discogràfic, Oques Grasses torna amb Fruit del deliri, el sisè disc d’estudi. Onze cançons i una coda en què els osonencs fixen la mirada cap a la infantesa i en què inclouen definitivament els sons urbans, que són tendència en la música pop, amb ritmes d’influència llatina, propis del reggaeton i l’ús de sàmplers. Han definit l’àlbum com el més personal i menys complaent de la seva trajectòria.

Del reggaeton a la bachata: han esclatat els ritmes llatins en català?

El disc inclou col·laboracions amb algunes de les veus de moda de la música en català, com ara Julieta, Figa Flawas i Al·lèrgiques al pol·len. L’amor i el desamor en són el fil conductor, acompanyats per una gran varietat d’emocions que se’n deriven. Obre amb “Com està el pati”, el primer i únic avançament, un crit sobre el context actual carregat d’ironia.

Després, “Bambi” presenta la lluita entre el nen cregut i l’entremaliat, amb homenatge al clàssic de Disney inclòs. “Gossejar” reivindica desacomplexadament el reggaeton, i Julieta es converteix en la gran protagonista de “Com el dia i la nit”. En la part final, els Figa Flawas mostren la seva desimboltura a “Toca”, cançó que la banda ha titllat de versió moderna de “Escopinya”.

El septet d’Osona és en un dels moments més dolços de la seva carrera i s’han erigit en un dels grups més populars dels Països Catalans. El gener de l’any passat van tancar la ronda anterior en un Palau Sant Jordi de Barcelona ple a vessar. A més, d’ençà del debut el 2012, han acumulat grans èxits, com ara el darrer disc, A tope amb la vida (2021), que va aconseguir un Disc d’Or i ja té més setanta milions de reproduccions a les plataformes digitals.

Oques Grasses en el concert al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Ja fa uns quants mesos que van anunciar la ronda de concerts que faran per presentar aquest disc: començaran a Tarragona el 20 d’abril i el 27 faran parada al festival Strenes de Girona, al Palau de Fires. El 25 de maig actuaran a la plaça de Bous de València, dins el Pirata Beach Fest; el primer de juny tocaran al Sensenom Festival de Palma, el 14 passaran pel Cabró Rock de Vic i el 22 al Calafell Beach Festival. El 6 de juliol actuaran al Canet Rock i el 13 seran al festival Cruïlla de Barcelona. El dia 27 passaran per l’Empordà Music Festival de la Bisbal d’Empordà i, finalment, el 4 d’agost actuaran al Festival Sons del Món de Roses. El 4 d’octubre actuaran a Madrid, en un escenari que encara s’ha d’anunciar. Les entrades ja es poden comprar a la web dels festivals i del grup.

Toni Comín ha dit avui a la nit que tornarà a Catalunya amb Carles Puigdemont el dia de la investidura, després de les eleccions a Catalunya. En una entrevista a RAC 1, l’eurodiputat de Junts i cap de llista pel partit a les eleccions europees del 9 de juny ha recordat que tots dos van sortir junts de Catalunya i que sempre ha tingut la voluntat de tornar de la mateixa manera. “Entenem que la nostra voluntat té un valor col·lectiu i polític, no només personal. Políticament, és una tornada que l’hem de fer junts”, ha explicat el conseller exiliat. Comín, que ja havia avançat el retorn en una entrevista a VilaWeb, s’ha mostrat convençut que la llei d’amnistia s’aplicarà, perquè si no els jutges estaran “prevaricant”.

El conseller en la legislatura de Puigdemont també ha considerat una “petita gran victòria” que l’advocat general del TJUE consideri que es va vulnerar el seu dret i el de Puigdemont de ser eurodiputats quan van sortir elegits, per bé que ha demanat prudència perquè l’opinió no és vinculant i cal esperar a tenir la sentència.

Roger Vinton publica un segon llibre. Després de l’èxit de La gran teranyina (Periscopi), en què disseccionava l’entramat, relacions i dinàmiques del poder econòmic català, ara treu La teranyina blaugrana. El poder a can Barça 1899-2024 (Ara Llibres). Llibre deutor del primer, aplica el mateix mètode: explicar una societat mitjançant les dinàmiques de poder, les relacions entre els poderosos, que en aquest cas se centra en els noms, moviments i parentius de les juntes blau-grana al llarg de cent vint-i-cinc anys d’història. Vinton continua escrivint rere un pseudònim, amb què se sent còmode i lliure d’expressar idees sense pressions, i alhora no és un anònim, hi ha periodistes que el coneixen, i no s’amaga enlloc. Vinton, soci blau-grana (“tinc un 30.000 i escaig”), continua trobant perles amagades, ara en el Futbol Club Barcelona. VilaWeb es va trobar amb ell dimarts en una llibreria de Barcelona.

Roger Vinton, dimarts a Barcelona.

—El moment eureka del llibre, quin és?
—M’ha fet molta gràcia trobar una carta manuscrita de [Joan] Gamper que ningú havia vist, en què dimitia del càrrec de cap de comptabilitat. Després, una cosa que explico, que potser és una versió de part, però és documentada, és que en acabat de la guerra, els milicians entren a casa d’un president del Barça, Tomàs Rosés i Ibbotson, anglès. I segons ells, troben tot d’esvàstiques i banderes nazis. Aquest home ha de fugir, se’n va a l’hostal de la Gavina, allà li diuen que corre perill, i aleshores se’n va a França, on hi ha la seva dona. Aquesta història m’ha agradat perquè l’he trobada tota absolutament documentada i no l’havia llegida mai a cap història del Barça.

—Quina és la tesi del llibre?
—Vull fer la història del Barça començant de zero, i, si després veiem que xoca amb la història oficial, ja comentarem aquestes diferències.

—Un clàssic: els presidents del Barça formen part de la classe dirigent de torn. Per exemple, els cotoners. Quins altres exemples hi ha?
—L’exemple més maco és aquest dels cotoners, perquè eren el pes més gran de l’economia catalana durant moltes dècades i controlen el club durant trenta anys. Realment, crec que hi ha una correlació entre la gent que governa el club i la forma que té l’economia en aquell moment. Per exemple, quan governa [Josep Lluís] Núñez, és un moment de molt creixement d’aquest sector, el de Núñez, el de la construcció. El gran canvi es produeix en l’època actual, en què desapareixen els empresaris de la societat i cada cop tenim més financers, més fons d’inversió. Costa molt de saber a què es dedica algú. A què es dedica el Sandro [Rosell]? A què es dedica el [Joan] Laporta? No ho tenim clar, no ens ho diuen, no tenen una fàbrica ni cap empresa.

—Laporta és advocat.
—Laporta és advocat, però crec que segurament la seva activitat professional va molt més enllà. I el Sandro sabem que guanya diners i fa negocis, però tampoc el sabríem etiquetar. Hi ha hagut un canvi a l’economia, i això s’ha repetit al Barça.

—Els primers anys del Barça hi ha una guerra que no sabia, que és la guerra entre catòlics i protestants.
—És tota una tesi que defensa l’historiador Agustí Rodes, que és protestant. Ell va ser el primer a dir que certes guerres no explicades dels orígens del Barça i certa marginació d’alguns elements del club ho eren per causa religiosa. Abans d’ell, ningú no ho havia dit. Jo m’he posat a investigar i, vaja, em queda claríssim: els fundadors estrangers, que són evangelistes, protestants, etc., veus com comencen a sortir del club. Hi ha un degoteig constant i comença a aparèixer gent local al voltant de Lluís d’Ossó, molt catòlic, i amb un oncle, Enric d’Ossó, que després va ser sant. Els protestants eren minoria i segurament a certs estaments no feia gràcia que tinguessin gaire pes.

—No veieu clara la tesi que diu que l’origen dels colors blau-grana del Barça és l’equip de futbol en què jugava Gamper a Suïssa.
—De totes les possibles tesis dels orígens dels colors, la que segurament ha quedat més a l’imaginari dels culers és aquesta del Basilea. El Barça és blau-grana com el Basilea, club on havia jugat Gamper. Però no aguanta gaire una anàlisi crítica. Primer, Gamper juga al Basilea, efectivament, però acaba barallat amb ells, se’n va, i munta un altre club que és el Zúric, que va jugar de blanc. Per tant, em semblaria lògic que si ell hagués volgut importar els colors d’un club seu, hauria portat els del Zúric, no els del Basilea. A més, el Basilea no és ben bé grana, tampoc, és més aviat vermell. No acaba de quadrar. Hi ha un corrent, fa anys, que et dóna la solució buscant en la maçoneria. Va haver-hi un personatge molt important al començament del club, Emili Gaissert. Era un paio amb molt de pes, que va ser a punt de ser cònsol unes quantes vegades, i protector de molts suïssos que voltaven per aquí, com ara Gamper. Aquest home era maçó, i pertanyia a una lògia, que sembla que tenia els colors blau-grana. Dins els graus de la maçoneria, hi ha un grau ampliat que es diu que és el Royal Arc, que és blau-grana. Un maçó m’ha ensenyat una mena de bufanda que tenen, i és el Barça, realment. Per tant, jo optaria més per la tesi maçònica dels colors blau-grana que per la tesi del Basilea. Penso que és la tesi més difícil de desmuntar, perquè la del Basilea no té sentit, i les altres que han sortit, tampoc.

Roger Vinton, durant l’entrevista.

—Ana María Martínez Sagi, qui va ser?
—La primera directiva del club, una dona absolutament trencadora en tot. La posen a la junta, justament quan el president anterior havia dit que no volia dones a les assemblees. Per tant, és un cop d’efecte bastant important. És de la família Sagi, una de les famílies de més pes a Catalunya, i també al Barça. Una dona que practicava molts esports, persona absolutament brillant.

—Rossend Calvet Mata. Per què dieu que és tan important per a la història del club?
—Té un paper molt important l’any 1937, quan hi ha un intent de col·lectivització del club per part de la CNT. Rep els sindicalistes i els diu que arriben tard, que ja s’ha format un comitè de treballadors per a dirigir el club, que és una resposta que ell ja tenia pactada amb la junta directiva. I que no hi ha res a confiscar perquè ja manen els treballadors. Això és el que salva que el club caigui en mans de la CNT i FAI. Després torna a tenir un paper important durant la guerra, aquell mateix any, que el Barça fa una gira pels Estats Units i Mèxic. La seva gran decisió és que els diners que cobra el Barça, que són uns 15.000 dòlars més o menys, els ingressa en un banc de París, de manera que evita que puguin caure en mans d’un bàndol o d’un altre. I aquests diners després serviran per a sostenir el club.

—Dieu que és molt estrany que l’origen del nom culer es basi tot en una sola fotografia.
—Una de les coses que he fet en aquest llibre és posar anàlisi crítica a afirmacions que tots hem donat per bones, sense cap mena d’anàlisi. Als seguidors del Barça se’ns ha dit, aparentment, culers des de sempre. I que això ve de quan el camp de la Indústria estava molt ple, i els espectadors s’enfilaven al mur, i des del carrer es veien culs. I se’ns ensenya una fotografia. Jo dic, d’una imatge tan important per a donar nom a tota una afició, com és que només hi ha una fotografia?

—Solament hi ha una fotografia?
—Només hi ha una foto, que és la que sempre surt repetida a tot arreu. I afegeixo: de la foto m’han dit que és el camp de la Indústria. Però podria ser qualsevol cosa. No hi ha elements que em diguin que allò és el camp del carrer de la Indústria. I sincerament si em miro aquella foto veig més esquenes que culs. Aleshores, m’estranya aquesta teoria. I això lliga amb el fet que si tu te’n vas al diccionari (l’Alcover Moll, que al DIEC no hi surt) i busques la paraula culer trobes que existia abans del Barça. I volia dir sodomita. Aleshores, això afegit que em sembla que el primer cop que apareix la paraula culer a premsa, per escrit, és als anys setanta, molt després de tot allò del carrer de la Indústria, jo em pregunto si no era un insult que ens dedicaven les altres aficions. Són elements que fan sospitar sobre la versió del mur de la Indústria

—D’Armand Carabén en sabia que havia portat Cruyff. Tota la resta, no!
—Són una família molt important a Barcelona. El seu avi és el del Cafè Espanyol, la terrassa més gran d’Europa en aquella època. Personatge de la Lliga Regionalista, el seu fill també de la Lliga, i després arriba el Carabén del Barça. Personatge també clau a la història del club, sobretot per les gestions que va fer per al fitxatge del Cruyff i després perquè va ser un home que tots els think tanks culers es disputaven, com a ideòleg del club i com a guardià de les essències del Barça. I acabem amb Mishima, i el seu cantant, David Carabén, fill del directiu, i que ara és el comissionat del 125 aniversari i autor del manifest de l’aniversari. O sigui, costa trobar famílies tan importants en tantes generacions.

—Passem al president Núñez. Ací sí que compreu la tesi oficial que diu que Núñez és el primer president del Barça que no pertany a les elits del país.
—Em sembla evident. Núñez era un home que havia construït una gran empresa, però no formava part dels centres de poder, ni encara menys de la burgesia. I per ell poder arribar a dirigir el Barça era un repte molt gran. De punts foscos de la seva arribada al poder és que hi ha algú que es retira a mitja cursa, sí. Hi ha algú que rep amenaces a la seva vida privada, sí. Les eleccions del 1978 mereixerien un llibre per si sol. En aquelles eleccions, el gran favorit era Víctor Sagi. Abans hem parlat de la Martínez Sagi, doncs ell també és d’aquesta família. Publicista de moda, fill d’un jugador estrella de l’equip d’or dels anys vint, el Sagi Barba, un personatge que tenia tots els elements per a ser president del Barça. Quan es fa la recollida de les signatures prèvia, queda primer amb molta diferència. I un bon dia, per sorpresa, convoca un roda de la premsa i diu que es retira. Si mires la seva declaració aquell dia, diu que troba que hi ha massa atomització de la massa social amb tantes candidatures, i que això és perillós, que sortirà una presidència feble. Em costa de creure que aquests fossin els motius veritables. Sempre es va dir que havia patit un xantatge, amb imatges que danyaven la seva vida privada, i que el van obligar a retirar-se.

—Alhora, no deixeu malament el llegat del Núñez. Expliqueu per què.
—No estic alineat amb Núñez, no em va agradar mai el seu estil, la seva gestió, penso que no era tan bon gestor com s’ha dit, però al final dic que va fer coses bones: va muntar la Masia, per exemple. I va fer la compra de terrenys de Sant Joan Despí, que després han servit per a fer l’ampliació de la Masia, vull dir que és un llegat que ha deixat. Indubtable.

—M’heu descobert una xiulada al president Tarradellas que no sabia a la plaça de Sant Jaume.
—Aquesta xiulada la desconeix tothom, però sóc tan rar que m’he escoltat els àudios de tota la jornada, de la tornada del Barça de Basilea. Aleshores, hi ha un moment que Tarradellas, és l’any 1978, arenga els jugadors i el públic i l’home es va inflant, es va inflant, i en un moment donat diu: “Però compte, els èxits del Barça també són de tots els altres pobles d’Espanya!” I tot el públic es posa a xiular i és fantàstic perquè és una cosa oblidada absolutament.

—El pitjor president del Barça, qui és?
—Bartomeu ha aconseguit empitjorar [Joan] Gaspart. El volum de les coses amb què jugava Bartomeu era més gros que les de Gaspart. Per tant, els danys que ha deixat són pitjors. No el conec personalment, però la gent em diu que no hi ha gens d’interès ocult a destruir el Barça, sinó que ho intentava de fer bé, però que no donava més de si.

—Per exemple?
—D’entrada, ens condemna financerament. Però és que hi ha un fet polític, que és aquell del Primer d’Octubre, de jugar aquell partit contra el Las Palmas. Al principi la junta havia acordat que no es jugava. Alguns directius redactaven el comunicat per a dir que no es jugava. I ell va baixar al vestidor a comunicar la decisió als jugadors. Arran de la pressió dels jugadors va tornar cap a dalt i va dir, bé, juguem, però sense públic.

—Van ser els jugadors que van voler jugar?
—Diguéssim que els jugadors no estaven gaire satisfets de no disputar aquell partit.

—Núñez acaba a la presó. Rosell acaba la presó. Haurien acabat a la presó si no fossin del Barça?
—La meva tesi sobre Rosell, que és la més polèmica, és que va fer enemics massa perillosos i no necessàriament aquí. Ell no hi està gaire d’acord, però la seva presó no crec que tingui relació amb el Barça. Ni amb el procés.

—Té a veure amb la FIFA i Catar?
—Això és la causa, però no és l’enemic. El Mundial que s’emporta Catar se l’havien d’endur els Estats Units. Sandro Rosell havia estat un executiu de Nike. En certa manera, era un d’ells, els ianquis el veien com un d’ells. Per tant, que sortís publicat que hi havia hagut una trama de compra de vots per a regalar el Mundial a Catar i que Sandro hi estigués implicat suposo que als americans no els va fer gaire gràcia.

—I creieu que aquests poden arribar a enviar-lo a la presó?
—Bé, fan coses bastant més bèsties.

—Passem a Laporta. Què representa per al Barça? En totes dues etapes.
—La primera, per mi, podria ser entre els períodes històrics més bons i de més empremta del Barça. Pel canvi de règim que representa. Tres anys després d’haver rebut un club absolutament caòtic són campions d’Europa. Això, per mi, té molt de mèrit. Costa molt de renegar d’aquella etapa, perquè els resultats són els que són. Aquesta d’ara la trobo molt diferent. Penso que si algun mandat li van donar els socis a Laporta era el d’estabilitzar el patrimoni. Tancar el forat de pèrdues que havia obert Bartomeu i que ens feia molt de mal. Crec que aquest mandat no l’ha complert. Al contrari, ha eixamplat el forat de pèrdues. Per tant, no estic d’acord amb la gestió que fa.

—Laporta obre la porta cap a la conversió del Barça en societat anònima?
—Deus saber que en aquesta ciutat fa anys que es diu que Laporta és l’únic president que podria transformar el Barça en SA sense que la gent li cremés la casa. Això és una teoria que corre. Si no entrem en especulacions, sí que probablement el futur del Barça ja no és a les mans de la junta, en el sentit que el volum de deute acumulat és tan gros que encara que Laporta i els seus directius em jurin que no volen que el Barça sigui una SA, per mi no n’hi ha prou, en el sentit que potser ja no és a les seves mans.

—És a les mans de Goldman Sachs.
—Per exemple. És qui té més deute.

—Voldríeu dir res que no us hagi demanat?
—M’interessava molt fer tabula rasa, és a dir, veure la documentació que hi havia sobre el Barça, i construir la història a partir d’aquí. Després ja veurem si quadra o no amb la història que coneixem fins ara. He volgut començar de zero i posar ordre a tot el que he anat trobant de documentació. I penso que la història del Barça és tremendament densa, han passat moltes coses, i a vegades a les dedicatòries de llibres poso que el Barça té un comportament de nació, gairebé, més que no de club, amb les lluites de poder, oposició, entorn, plataformes, lobbies. Dubto molt que cap altre club tingui una vida tan intensa i tingui tant de nervi com el Barça. I val la pena que els socis ho sàpiguen.

Podeu comprar La teranyina blaugrana, de Roger Vinton, a la Botiga de VilaWeb

Entro a la classe i veig un bosc de cares expectants. Cares petites, suades, galtes vermelles, nassos lluents. Saludo. S’emocionen. M’emociono. La mestra obre la finestra, estem tots acalorats. Seiem en rotllana a terra després d’apartar tots els pupitres. N’hi ha que no poden seure, o que seuen sense acabar de posar el cul a terra. És com si et donessin una safata plena de flams de gelatina i et diguessin: travessa aquest passadís tan de pressa com puguis i que tots els flams arribin sencers a la meta. Sóc la safata, ells són la gelatina, i l’hora és un passadís. Confien en mi.

M’han llegit i avui tanquen la lectura amb la meva visita. No ho faig gros, és que ho és. M’ho he de prendre així, seriosament, perquè s’ho mereixen, perquè el que hi ha en joc va més enllà de la lectura d’un llibre. Vull saber què esperen de mi, que siguin ells els primers que parlin, que demanin, que preguntin, que diguin, i jo em guiaré pel que vegi que necessiten. Enlloc em sento tant de plastilina com en una aula plena de criatures o joves pendents del que diré. Ens fem falta mútuament, jo no escric sense vosaltres, digueu-m’ho tot, ho entomaré. Enlloc sóc tan sincera com en una classe.

Busco totes les mirades, intento interpretar els gestos dels que callen, acollir i respondre totes les preguntes, tots els comentaris, no passa res si es repeteixen, no passa res si pregunten coses personals, no passa res, no passa res, no passa res, que ningú pateixi, he vingut a ser plastilina.

Ramats de preguntes surten a pasturar i les alimento amb herba fresca. Plastilina verda. Brins fets pinçant els dits. A poc a poc les preguntes ja no surten dels papers que duien preparats, s’encenen llumetes, s’alcen mans, són fetes al moment. Hi ha preguntes que fugen quan els arriba el torn, i espero. I entre totes elles arriba ella, la pregunta, la que sempre apareix, la que he respost de tantes maneres diferents que en podria omplir tot un llibre, la que demana solucions escrites de cap per avall al final del volum.

Què hi ha de veritat en el que escrius.

Agafo la plastilina, tota la que tinc, de tots els colors, de tots els meus colors, perquè jo sóc de plastilina, la barrejo, em barrejo, fins que sóc una massa de color indefinit i amorfa que ja no pot parlar. Em divideixo en tres bocins de pasta que a poc a poc prenen forma de lletres, tres lletres, la te, la o, la te. Tot és veritat. És veritat que sóc de plastilina. És veritat que les preguntes pasturen com xais. És veritat que mengen herba verda feta amb els dits en pinça. És veritat que ara sóc tres lletres de color indecís i que cada lletra té ulls i nas i boca, i que la o duu ulleres, i la primera te llueix una mata de rínxols una mica canosos, i que la segona te avui calça sabates de taló. És veritat que ja no sec a l’aula, que ara rodolo, perquè les tres lletres s’han unit, s’han barrejat i sóc una bola que passeja en cercles enmig d’aquesta rotllana de criatures que ja no pregunten.

Ja no pregunten. Em miren. No ho veig però sé que em miren. Els més atrevits es pessiguen els braços i les cames, les galtes, la panxa i descobreixen que també són mal·leables. Decideixen fer com jo, ser bola que rodola, i de fons se sent un mormoleig de paraula repetida, tot, tot, tot, tot, tot. Repetiu-ho amb mi, els demano, i els ho demano sense parlar, que sóc una bola, els ho dic amb el pensament i ells em senten i em fan cas i tot és un tot-tot-tot que va pujant de to i hi ha una bola més grossa, grossa com jo, la de la mestra, que s’ha afegit a la dansa circular de boles toves de color indecís. Tot tot tot tot és veritat. Tot.

És veritat quan escric sobre marcians, és veritat quan escric sobre dinosaures, és veritat quan escric coses que no han passat, és veritat quan escric sobre el passat i me l’invento, és veritat quan imagino un futur que en realitat no sé com serà, és sempre veritat, perquè… per què?

Les boles s’aturen. Els surten ulls, boca, nas, fan veure que seuen, es transformen en cons i tornen a fer una rotllana. Els broten cames i braços, recuperen els colors, a poc a poc se’ls posen les orelles, els llavis, els dits a lloc. La mestra encara rodola, tota ella una bola, aliena a la nostra segona transformació. Jo torno a ser la que ha entrat a l’aula. M’incorporo, m’escuro la gola, ehem ehem ehem, la bola de la mestra s’atura, ara és un con, ara té cames, braços, nas, ulls, orelles, celles, ungles, dits, i es posa dreta i mira a banda i banda i es pregunta si algú l’ha vista rodolant per terra fa uns segons. Tothom l’ha vista, però tothom ens hem vist. Tot queda aquí. Tot tot tot. Tota la veritat. Tot el que escric és veritat. Tot tot tot tot tot. Això també. Perquè ho escric. 

The Washington Post · Leo Sands

Londres, Regne Unit. Una nova llei escocesa que tipifica com a delicte la incitació a l’odi contra certs grups ha originat controvèrsia fins i tot més enllà de les fronteres d’Escòcia i ha enfrontat activistes de drets humans –que sostenen que és necessària– amb un reguitzell de celebritats i polítics conservadors que diuen que la llei amenaça la llibertat d’expressió.

La llei, aprovada la setmana passada, fa de la incitació a l’odi –per motius de raça, religió, identitat transgènere, orientació sexual, edat o discapacitat– un crim punible amb penes de presó.

“Si hi ha intenció d’incitar a l’odi contra algú perquè pertany a un grup concret, és un delicte penal”, explica Nick McKerrell, professor de dret de la Caledonian University, de Glasgow. A Escòcia es van registrar 1.884 acusacions per delictes d’odi relacionats amb la identitat sexual entre el 2022 i el 2023 –el vuitè augment interanual consecutiu–, 55 de les quals relacionades amb la identitat transgènere en concret.

Els grups de defensa de drets humans diuen que la llei representa un canvi molt necessari en les proteccions contra els delictes d’odi i les consolida per primera vegada en un sol text. Els seus detractors –entre els quals hi ha l’autora de Harry Potter, J.K. Rowling– diuen que els preocupa que les proteccions siguin tan àmplies que puguin criminalitzar injustament la llibertat d’expressió. Alhora, consideren que les dones haurien de figurar com a grup protegit al text.

La reacció contra la llei ha estat tan feroç que alguns agitadors d’extrema dreta fins i tot han inundat la policia amb denúncies falses per dificultar-los la feina, en senyal de protesta.

En un seguit de publicacions en les xarxes socials, Rowling –que viu a Escòcia– va escriure: “La llibertat d’expressió i de creença desapareixerà […] si descriure amb precisió el sexe biològic esdevé una activitat delictiva.” L’escriptora, en aquest sentit, va instar la policia escocesa a detenir-la: “Si el que he escrit aquí és un delicte.”

Les declaracions de Rowling la setmana passada van ser rebudes amb indignació per diferents grups de defensa dels drets humans: Stonewall, la principal organització benèfica britànica de defensa del col·lectiu LGBT al Regne Unit, va dir que trivialitzaven la “violència molt real” que es cometia contra les persones LGBT. Fos com fos, la policia escocesa va informar que els comentaris de l’escriptora no es consideraven delictius i que no es prendrien més mesures.

“Els piulets de J. K. Rowling poden ser ofensius, molestos i insultants per a les persones trans”, va dir poc després a la BBC el primer ministre escocès, Humza Yousaf, “però això no vol dir que siguin delictius”.

Més enllà del Regne Unit, Elon Musk i Joe Rogan han estat algunes de les personalitats que han criticat la legislació. En un episodi del seu pòdcast publicat el mes passat, Rogan va qualificar la nova llei de ridícula i va suggerir –erròniament– que donava potestat a la policia escocesa per a perseguir els còmics per les seves bromes.

Musk –que es considera a si mateix un “absolutista de la llibertat d’expressió”– també s’ha pronunciat recurrentment sobre el cas.

McKerrell es fa ressò de les paraules de Yousaf i diu que ni identificar algú per un gènere amb què no s’identifica ni fer acudits ofensius passarà a ser un delicte penal en virtut de la nova llei. “La llei defensa la llibertat d’expressió. Explícitament, diu que la llibertat d’expressió inclou el dret de ser ofensiu, xocant o pertorbador”, explica.

El concepte jurídic de protegir els grups minoritaris de la incitació a l’odi no és nou a Escòcia, diu McKerrell, però la llei –que fou aprovada el 2021 i ha entrat en vigor aquest mes– amplia aquest principi a més grups de gent.

Age Scotland, una organització benèfica per a gent gran, ha vist amb satisfacció la introducció de la gent d’edat avançada com a grup protegit, amb l’esperança que doni confiança a la gent gran per a denunciar delictes i dissuadir possibles delinqüents. Stonewall també ha rebut amb satisfacció la llei, i ha argumentat que les minories sexuals de tot el Regne Unit s’enfronten a “un augment de l’odi i una escalada de la violència”.

Adam Stachura, director d’Age Scotland, ha lamentat a The Guardian: “Sembla que tots plegats hem perdut de vista en aquest debat la gran qüestió de com millorar la vida de les persones i abordar les intolerables experiències dels qui són objecte d’odiosos abusos diàriament.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

En el vídeo enregistrat que Jesús Rodríguez va enviar ahir a l’acte en solidaritat amb ell en què es va desvelar que havia optat per l’exili, aquest magnífic periodista de la Directa va reconèixer que li tocava d’assumir un protagonisme que no havia desitjat mai. És així. Hi ha una vella màxima en la nostra professió que diu que, quan un periodista és notícia, és mal senyal. Perquè normalment vol dir que és en perill o que li ha passat alguna cosa. I per desgràcia ha estat així.

Com no podia ser altrament, VilaWeb va ser a la conferència de premsa. Jo mateix hi vaig acudir, en la meua condició de director del diari, a mostrar la nostra solidaritat completa i incondicional amb aquest company de professió a qui conec d’ençà de fa dècades i de qui solament puc dir coses bones. Professionalment i personalment. És per això que no vaig ser, com seria normal, entre els periodistes que cobrien l’acte, sinó darrere les persones que van intervenir-hi, amb més col·legues de professió i amics i companys de les diverses lluites en què Jesús s’ha involucrat al llarg de la seua vida. Manifestant-nos i deixant clara la nostra postura de suport. No passa sovint, això d’haver de manifestar-nos, però ahir era obligatori. Perquè defensar Jesús Rodríguez, avui, no és solament defensar una persona, un treballador dels mitjans, sinó que és defensar-nos tots, la nostra professió i, al capdavall, la societat.

Els tribunals espanyols acusen Jesús Rodríguez d’haver sabut amb antelació les accions de Tsunami Democràtic. Contra eixa “acusació” tan sols se m’acut dir que és la nostra feina. Saber coses. Si pot ser, i si treballem bé, abans no passen i tot. Igual que ell, molts periodistes de molts mitjans, jo també, “sabíem coses”. Més o menys inconcretes, més o menys parcials, rumors no confirmats de vegades, confidències en uns altres casos. Ho torne a dir: eixa és la nostra feina. Acusar un periodista de saber coses és com acusar un bomber d’apagar focs o un metge de salvar vides. La bogeria del sistema judicial espanyol no té límits, però això no significa que els ciutadans hàgem de conformar-nos a riure’ns-en, a caricaturitzar-lo o a dir, simplement, que són bojos.

Aquestes darreres hores hem sabut uns quants casos de gent que s’ha vist forçada a un nou exili: Ruben Wagensberg, Oleguer Serra, Jesús Rodríguez i Josep Campmajó. Polítics, empresaris, activistes socials i periodistes. És així de greu, i tots els exilis –aquests que sabem i els que no sabem, perquè segur que n’hi ha més– són igualment greus, condemnables i mereixedors de la nostra solidaritat. Tots.

Però, essent un diari, crec que tothom entén que estem especialment obligats a ressaltar què significa intentar d’acusar de terrorisme un periodista tan sols per haver-se informat i haver volgut informar.

En una societat democràtica, en qualsevol societat que es considere democràtica, la premsa hi té un paper fonamental. De control, investigació i crítica dels poders públics, de defensa de la lliure expressió, de transmissió i altaveu de les inquietuds ciutadanes i de construcció de consens social. Per això, i perquè és l’únic actor que ho pot fer, en la majoria de jurisdiccions democràtiques la premsa és especialment protegida. Un atac com el que les institucions espanyoles fan és simplement impensable. I aquesta constatació ens obliga, si no volem errar en l’anàlisi, a tornar al centre del problema. Perquè aquest problema té a veure amb la llibertat d’expressió i amb la llibertat de premsa, és clar. Però no solament.

Igual que han posat Jesús Rodríguez en una diana, hi podrien haver posat molta gent. Segurament, ell paga la seua feina excel·lent de tots aquests anys denunciant les infiltracions policíaques i la feina bruta de l’estat espanyol. Li tenien molta mania. Però si això passa és perquè hi ha un marc que ho fa possible. I és aquest marc allò que cal denunciar i contra què cal lluitar.

És un marc polític en què coincideixen i són indestriables l’opressió nacional –la voluntat expressa d’evitar la normalitat d’unes nacions que l’estat espanyol no ha acceptat mai ni acceptarà mai com a tal– amb una visió autoritària de què és el poder i de la seua relació amb la societat. Del tot incapaç d’acomodar la dissidència més ínfima.

I és precisament per això, perquè la combinació d’aquests dos factors és el rovell de l’ou i no es pot fer l’anàlisi només a partir de l’un o de l’altre, que ahir en l’expressió de solidaritat no hi era tothom i que al mateix temps hi havia periodistes i mitjans espanyols capaços d’escriure, sense gens de vergonya, que Jesús Rodríguez –i tots els altres exiliats– s’havien “instal·lat a Suïssa”. Com si hagués estat una decisió voluntària o el fruit d’un viatge de plaer. Fernand Braudel, en el seu text seminal sobre la llarga durada en la història, ja va apuntar de manera molt intel·ligent que el primer problema sempre era el vocabulari i que l’ús que feia cadascú de les paraules delimitava els camps.

En aquest cas, ells –aquests periodistes i mitjans espanyols, o catalans amb visió espanyola– saben que el règim molt rarament els perseguirà, que poden dormir tranquils facen les barrabassades, personals, polítiques o professionals, que facen. Aquests darrers anys els hem vist inventar-se històries literalment, comprar acríticament les mentides de l’estat, fer d’altaveu de l’anomenada policia patriòtica o dels jutges prevaricadors, i travessar els límits, no ja de la decència periodística, sinó de la decència humana. De manera que no ens estranya que ara amaguen la paraula “exili” als seus lectors. Per sort, no som com ells.

 

PS1. Ahir era dijous, dia de La tertúlia proscrita. La podeu trobar ací en vídeo i en les principals plataformes de pòdcast.

PS2. Cada dia us demane ajut per a VilaWeb. Però avui permeteu-me que us demane l’ajut per a la plataforma de suport a Jesús Rodríguez: nosaltrespertu.cat.

Tinc un gat que té un nom singular. De fet, puc dir que va existir el nom –i la idea de felí domèstic en potència– abans que la bestiola nasqués en un estable de les comarques de Ponent. Després ens va arribar a casa i tenia tota la cara de dir-se Gaziel, com havíem acordat quan ja ens fèiem a la idea que passaríem a ser domesticats pel gat. De manera que, encara que alguns diguin i repeteixin que ens hem oblidat de Gaziel, a casa el seu nom és contínuament dit i repetit. “Gaziel, vine cap aquí.” “Què et passa Gaziel?” “Gaziel, no mosseguis!” “Ai, Gaziel com t’estimem!” Òbviament, el nostre gat es diu així per l’escriptor i periodista Agustí Calvet i Pascual, que signava la seva obra amb aquest pseudònim, i que es va morir ara fa seixanta anys, dia per dia.

Hi ha pseudònims que serveixen per a separar el poeta de l’home civil o del polític, com Guerau de Liost era per a Jaume Bofill i Mates. N’hi ha que ocultaven el gènere de l’autora –o potser eren més aviat una màscara o un projecte literari–, com el binomi format per Víctor Català i la senyora Caterina Albert i Paradís. N’hi ha que apareixien o desapareixen segons si l’usuari escrivia en poesia o en prosa, és el cas de Pere Quart i Joan Oliver. I encara n’hi havia que permetien de mantenir les distàncies i convencions socials amb el to satíric i descordat de l’obra, com el cas del Serafí Pitarra de don Frederic Soler, pare del teatre català, que per sort no va arribar a veure com el mot pitarrisme acabava designant el mal gust literari, la matusseria, com escrivia l’historiador teatral Xavier Fàbregas.

El fet és que Gaziel és un pseudònim que marca la història d’un destí contra els plans inicials del seu propietari. Nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1887, Calvet no era un aspirant a escriptor que a tombant de segle va trobar en la premsa la manera de fer les primeres armes literàries, sinó el prototip d’intel·lectual-funcionari de la Mancomunitat, a qui la Primera Guerra Mundial de París estant li va tòrcer el full de ruta.

El jove Gaziel (fotografia: Fons Gaziel de la Biblioteca de Catalunya) “Vostè és tot un periodista”

Ho explica ell mateix a les seves delicioses memòries, Tots els camins duen a Roma. Doctorat en filosofia amb una tesi sobre Anselm Turmeda, redactor de la Veu de Catalunya i secretari de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el sonor fracàs a la prova oral per a la càtedra d’història de la filosofia el va empènyer a fer les maletes i anar-se’n a París, on podia ampliar estudis a la Sorbona i seguir un curs del pensador Henri Bergson al Col·legi de França. Abans de marxar, el maig del 1914, havia acordat amb Prat de la Riba, flamant president de la Mancomunitat, d’escriure algunes cròniques per a la Veu de Catalunya: “El problema greu per a mi, després d’haver escrit el primer d’aquells articles, fou de saber com els signaria. Ni en somnis calia pensar fer-ho amb el meu nom familiar, el reservava per a empreses més altes. L’home que duia de cap, com jo, escriure algun dia un ‘sistema de l’Univers’ no podia rebaixar i malgastar en foteses periodístiques un nom proposat, potser, a la més alta glòria. Bé: però els articles de col·laboració en els diaris acostumen a portar una signatura que l’avala, i sovint aquest requisit és tan important, que la signatura val més que l’article. […] Calia, per tant, signar el meu d’alguna manera, si no amb el nom, amb pseudònim… Però quin? […] Cansat de maldar damunt un full de paper ple de noms i de gargots, en alçar els ulls amb enuig veia que el bust de Sòcrates, posat a la meva taula damunt una pila de llibres, semblava que em mirés amb una mitja rialla mofeta. Jo em quedava plantat, esguardant-lo també. I de sobte, com si aquell gran esperit –que es deia a ell mateix deslliurador o llevadora d’altres esperits– descarregués el meu del pes que el turmentava ja feia tanta estona, se m’acudí una sola paraula: Gaziel. És el nom que els comentaristes àrabs, medievals, de Plató –com el professor Picavet m’havia ensenyat feia pocs dies– donaven al famós daimon socràtic: aquella mena de follet o de flama que inspirava al mestre atenenc els seus millors pensaments. La paraula era breu, eufònica i, escrita en català, d’una grafia graciosa. No m’hi vaig pensar més: l’article quedà signat com a Gaziel, i sortí cap a Barcelona amb l’exprés d’aquell mateix vespre.”

Gaziel l’any 1931, quan havia estat nomenat director únic de La Vanguardia.

Amb el pseudònim prest, només calia la trobada amb la Història. Amb majúscules. I aquesta va arribar amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa Sofia a Sarajevo i la consegüent declaració de guerra entre les potències europees. Començava la Gran Guerra, la conflagració mundial que liquidava trenta anys sense guerres al cor de l’Europa de la Belle Époque. Calvet-Gaziel hi era i va anotar els seus records. En tornant a Barcelona, les notes van caure a les mans del director de La Vanguardia i membre del IEC, el mallorquí Miquel dels Sants Oliver. Sorprès per aquells texts sensacionals, s’afanyà a demanar-li per publicar-ne al diari. “Vostè és tot un periodista”, va aventurar l’home a qui –poc s’imaginava llavors Gaziel– acabaria rellevant. Deslligat amistosament del vincle amb el germanòfil Prat, el Diario de un estudiante en París va causar furor. En el clos de la premsa catalana i més enllà. I va canviar la vida de l’aspirant a filòsof. Seria, com havia vaticinat Oliver, periodista.

Gaziel, escriptor català

Corresponsal de guerra, crític literari –el professor Francisco Fuster n’acaba de recopilar els articles literaris–, articulista d’opinió, analista polític… ho va ser durant poc més de dues dècades. Fins l’any 1936, que tot ho va fer miques. De fet, va ser un dels periodistes més influents i poderosos de la Barcelona del primer terç de segle, com pertocava a qui l’any 1931 arribaria, amb la República, a ser director únic de La Vanguardia, després d’una dècada de govern quadrilateral. És la seva època daurada, quan escrivint en castellà esdevé l’orientador de la burgesia amb pretensions d’oracle peninsular i l’home que, fins al darrer moment, intenta una concòrdia impossible. Aquesta posició al capdavant d’un diari allunyat tradicionalment tant del catalanisme hegemònic com del republicanisme emergent, li va reportar satisfaccions, però també atacs i incomprensions. L’alt concepte de si mateix, que a vegades el portava a la supèrbia intel·lectual, juntament amb una tendència a no deixar res per verd, el va fer batre amb tota mena de rivals intel·lectuals. El tàndem Eugeni Xammar – Josep Pla, dos dels periodistes amb qui comparteix Olimp generacional, va ser despietat amb ell, tractant-lo de darrera reencarnació del senyor Godó en l’obra de castellanització i provincialització de Barcelona. Gaziel callava, però secretament no deixava de veure-hi motius personals: “Abans de la darrera guerra civil, Pla i jo pensàvem que ens coneixíem bé, perquè ell sentia una evident rivalitat envers la meva posició periodística i una enveja molt explicable, i perquè jo me’n donava perfecte compte i, tot i sentir que ell no anés bé, comprenia el seu estat d’esperit. En realitat, però, aquella coneixença era molt superficial i relativa. Després del gran daltabaix de 1939, Pla i jo vàrem començar a trobar-nos casualment i veure’ns, i parlar molt, i anar força plegats per la nostra terra, la Costa Brava. Cada dia intimàvem més, fins a arribar a ser bons amics”, escrivia al seu bon amic Jordi Rubió i Balaguer, representant distingit de la generació noucentista de l’Institut, de la qual Gaziel formava part. Li explica detalls sobre la reconciliació dels dos personatges a redós del mas Juny, dels germans Puig Palau. La seva correspondència de postguerra, Estimat amic, editada per Manuel Llanas i publicada per Destino amb l’aval de la Càtedra Josep Pla, n’és un testimoniatge perfecte.

Josep Pla i Gaziel

 

La duríssima experiència de la guerra i la immediata postguerra, que l’havia fet anar amunt i avall, emparant-se en l’ombra protectora de Francesc Cambó, l’havia fet instal·lar a Madrid –aquell Tibet que havia conegut de jove–, allunyat per sempre del periodisme, però l’havia reconciliat amb la seva llengua. A partir dels anys cinquanta, i després de les hores més fosques, renaixia Gaziel com a escriptor català amb una obra ben prolífica. El filòsof que havia esdevingut periodista havia de morir plenament reintegrat culturalment a la seva llengua i al seu país. Un país que havia estimat lúcidament i amarga, veient-ne els defectes, les errades, les equivocacions, les tendències autodestructives i els enganys autoinfringits. No debades va intentar definir-nos amb el volum Quina mena de gent som, on trobem l’assaig “El desconhort”, una peça magistral d’anàlisi política, escrita per a la festa clandestina dels Jocs Florals de Barcelona de l’any 1944, celebrada a la masia dels Millet, a l’Ametlla del Vallès. S’hi llegeix, sobre l’etern plet entre Catalunya i l’estat espanyol, el següent presagi: “Els catalans hem assajat totes les provatures possibles. Ens hem revoltat repetides vegades, i sempre hem estat vençuts, per circumstàncies adverses, per la força del nombre, per les nostres velles tares inguaribles. De cada una d’aquestes temptatives n’hem sortit pitjor. Hem provat també el lliurament absolut a l’absorció espanyola. Hem fet tot el possible per oblidar-nos de nosaltres mateixos, per perdre la nostra ànima, per malbaratar-la, per espantar-la i foragitar-la, com si fos un mal esperit. De vegades fins ha arribat a semblar que ja la teníem perduda del tot i que no la retrobaríem mai més. Però sempre aquesta ànima en pena ens ha tornat a venir, no sabem com, se’ns ha ficat a dintre novament, i el dia més impensat se’ns ha posat a cantar a flor de llavi. És un veritable martiri: una ànima que ressuscita inacabablement, quan tothom, fins nosaltres mateixos, la donem per morta.” Que no fos, a banda de periodista, profeta.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Robert Caro (1935) és un escriptor nord-americà que, el dia que falti, ens haurà deixat sis llibres: The Power Broker, sobre l’home que va planificar amb mà de ferro les infrastructures de Nova York durant gairebé mig segle, i els cinc volums de la biografia del president Lyndon B. Johnson (l’últim resta inèdit). Cada obra voreja les mil pàgines i li ha demanat uns deu anys de feina, perquè Caro és conegut per la recerca exhaustiva i detallada de tota la documentació (una pel·lícula que li van dedicar es titula Turn Every Page, ‘gira cada pàgina’), i per un estil elaborat que no es limita a una exposició funcional dels fets. Tots els seus llibres han estat best-sellers, i li han fet guanyar multitud de premis, entre altres dos Pulitzer.

Una figura com Caro només pot existir allà on hi ha un mercat literari enorme i vibrant, perquè l’editorial ha de mantenir un autor durant una dècada i esperar que les vendes ho compensin. En català, per tant, fóra impossible (tot i que si algú em vol finançar un The Power Broker sobre Pasqual Maragall, o encara millor, Joaquim Nadal, jo encantat d’estudiar la proposta). Un escriptor pot mirar d’espavilar-se, i ara hi ha patrons que paguen beques i estades a residències, però això només dóna per a uns quants mesos, i llavors hi ha les servituds laborals i les responsabilitats familiars.
No, l’únic lloc on un projecte d’aquestes dimensions és possible ara mateix és la universitat: els professors titulars i els catedràtics tenen temps, un equip de suport a la seva disposició i, sobretot, un sou fix que els estalvia terrabastalls econòmics. Hem d’aplaudir per tant que Xavier Pla, professor de la Universitat de Girona, no s’hagi deixat endur per la rutina i hagi aprofitat l’oportunitat. Com un Robert Caro català, i després de deu anys de feina, per fi tenim les 1.500 pàgines d’Un cor furtiu, un d’aquells monuments que enlairen la cultura que l’ha produït. I compte, que el personatge biografiat no és gens fàcil, perquè Josep Pla és una de les figures més complexes, polèmiques i esmunyedisses de la nostra història.

Hi ha en primer lloc l’home que comença a escriure cap al 1916 i no s’atura fins que no es mor, el 1981, una producció oceànica de desenes de llibres i milers d’articles que crea una munió de lectors i admiradors. Després hi ha el protagonista del segle XX, aquell que veu Hitler engegar trets a la cerveseria de Munic, que té xicotes alemanyes i es casa amb una noruega, que se’n va amb tren fins a Moscou i en petrolier a Buenos Aires i, en fi, que llegeix el setmanari Baix Empordà al pis d’Estocolm i la New Yorker al mas de Palafrugell. I finalment hi ha l’escriptor que, a la vora dels cinquanta anys decideix que ell tot sol tindrà la missió de salvar la literatura catalana i de deixar testimoni del país –i a fe que ho aconsegueix, perquè engega l’Obra Completa de Destino el 1966, i el 1977 ja ha venut gairebé 300.000 exemplars d’algun dels volums vermells.

Com es poden abastar tots aquests mons i fer-los accessibles i amens per al lector? Xavier Pla ha estat llest, i ha dividit l’obra en capítols breus i monotemàtics, que sovint es poden llegir de manera independent, i que no són esclaus de la cronologia. Quan enceta una qüestió –els negocis ruïnosos del pare, la relació amb Adi Enberg després de la ruptura, l’alcoholisme, els conflictes amb els escriptors contemporanis– la porta fins al final, encara que llavors hagi de tornar enrere. Les citacions i la menció de les fonts no es fan mai pesades, perquè Xavier Pla entén que no és un treball acadèmic, i tot i això és espectacular veure com relliga dades separades en el temps i l’espai, i mostra que ha furgat dins de golfes, arxius remots i publicacions ignotes. El to, de fet, és el mateix que el biografiat, aquella veu intel·ligent, planera i irònica que et va explicant coses i et fa companyia. L’únic lloc on l’estructura es trenca és a la crònica dels anys de la guerra civil espanyola, que segueix una seqüència estricta i serveix per a desmuntar moltes de les falsedats que han circulat sobre l’escriptor empordanès (i em sembla que la revista Sàpiens un dia o altre haurà de donar explicacions).

Un cor furtiu, com tota obra excepcional, ens posa deures. Per als acadèmics s’obren molts camins de recerca, i és ben segur que algú agafarà la llista de Senyorasses (equivalents als Homenots) que va apuntar en un article de Destino però mai no va escriure, i en farà els textos. Ara bé, és la cultura popular la que hauria d’aprofitar la biografia per a crear novel·les, sèries, pel·lícules. Dues de molt clares: els tractes de Josep Pla i el germà Pere amb agents aliats durant la Segona Guerra Mundial, segurament per a salvar jueus per la via marítima (una ficció estil John le Carré ens permetrà omplir els buits), i la relació d’ambdós amb Alexandre Plana, una figura tràgica que també mereixeria un llibre. A Josep Pla no li agradava gaire Wagner, però, com el compositor alemany, també sabia seduir els admiradors homosexuals per aprofitar-se’n.

Mentre llegim, païm (i comprem, espero) Un cor furtiu, només queda la recança de pensar si serà un projecte únic. El país no va mancat de figures complexes i universals, i, tot i que gairebé totes tenen una bona biografia, l’obra de Xavier Pla ha apujat el llistó. Veurem aviat més volums de 1.500 pàgines? Facultats de lletres, teniu feina.

“No sóc persona de recrear-me en el passat”, diu Salvador Illa, candidat del PSC a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Quan ho diu, ja fa prop de vint minuts que parla del passat, en una conferència pensada per explicar què farà si guanya. Per explicar-se, Illa fa un exercici de nostàlgia. Recorda amb tendresa un temps, els anys setanta i vuitanta, en què “Catalunya hi era” –i reivindica llavors tres figures de la transició que té de brúixola: el president Josep Tarradellas (a l’acte hi ha el seu nét Guillem), i els pares de la constitució espanyola Jordi Solé Tura (hi ha el seu fill Albert) i Miquel Roca, que hi és ell mateix (i que al matí era en un acte amb el president Pere Aragonès; Roca, baptista de l’ordre, també va donar suport a Xavier Trias el maig de l’any passat). Illa recorda fins i tot Juan Antonio Samaranch i els Jocs Olímpics. En aquell temps, diu, hi va haver una primera transformació. En temps dels presidents Pasqual Maragall i José Montilla, la segona.

Ara, Illa proposa la tercera, que descriu amb el lema “Unir i servir els catalans”. I just quan sembla que, amb la seqüència cronològica posada al dia, parlarà de futur, Illa torna a parlar de passat. “Fer-ho”, diu, “després d’una dècada, i ho dic amb tot el respecte, a parer meu perduda”. Assegura que no vol fer retrets, però esgrimeix un llarg devessall de dades per demostrar que els governs d’Esquerra i Junts –i abans del PDECat– han estat ineficients. “El balanç no és bo. Afrontem una sequera, però no estem preparats per afrontar-la. Les nostres polítiques d’educació són avui a la cua. No hem estat capaços de prendre decisions per ampliar i optimitzar les infrastructures aeroportuàries, ferroviàries, etc. Continuem estancats en el 15% d’energia renovable, la mateixa xifra de fa deu anys. Espanya ha passat d’un 15% a un 45%. En sanitat, en què Catalunya havia estat capdavantera, som incapaços de fer les reformes”, lamenta.

Illa vol transmetre un tarannà. Traça tres línies mestres. Col·laboració entre administracions i amb el sector privat. Millora dels serveis públics –i ací recorda la llei de barris que va aprovar el primer tripartit. I la tercera, la més insistent: més autogovern, però no pas amb un nou estatut, perquè no és damunt la taula repetir l’aventura del president Maragall; tampoc, és clar, amb cap consulta a la canadenca com la que somiava Miquel Iceta en una galàxia molt, molt llunyana; ni tampoc amb el ja esmicolat federalisme de Pere Navarro; ni tan sols amb una disposició addicional de la constitució espanyola com la que proposava l’any 2014 Josep Antoni Duran i Lleida, llavors tan lluny del PSC, avui tangencialment relligat als socialistes a través del seu delfí, Ramon Espadaler, número tres d’Illa en aquestes eleccions. No: res de tot això. Illa juga amb la pilota més curta: desplegar l’estatut del 2006. Després de passar el filtre del Constitucional, és clar.

La visió d’Illa sobre l’autogovern és que cal demanar menys i fer més. Primer, consolidar, i després, millorar. Es pot fer més, repeteix una vegada i una altra. Per a millorar l’autogovern de Catalunya, per començar, “cal tenir influència i presència al govern d’Espanya i a Europa”. Cal recuperar “el prestigi de les institucions”. Cal “exemplaritat en l’exercici de les responsabilitats públiques”. Cal “ofici polític, saber com és el món de la política, vocació de servei públic”. “L’estatut del 2006 permet que el govern de la Generalitat pugui desplegar accions en catorze àmbits. Impulsar lleis en catorze àmbits. No depèn de ningú més!”, declama. Els dos exemples que presenta són, per una banda, la llei electoral –certament, Catalunya és l’única comunitat autònoma que no en té una de pròpia– i la llei de caça, que –atenció– “no és un problema menor”. Això a banda, cinquanta qüestions i traspassos que s’han d’acordar amb Madrid.

Aquesta mateixa premissa de consolidar allò que ja tenim abans d’ambicionar allò que volem també l’aplica al finançament, que Esquerra i Junts han posat al centre de la campanya –els primers, amb una proposta pròpia, i els segons, situant-ho en la negociació amb el PSOE. Accepta que és una qüestió prioritària, però Illa en té “prou de frustracions, prou d’assenyalar horitzons que no són viables ni factibles”, i vol “plantejaments viables i realistes”. Demana purament que Catalunya no sigui la tercera comunitat que més dóna i la catorzena que més rep; demana que s’acabi la competència fiscal deslleial, sense citar directament la Comunitat de Madrid, però abans de cap gran reforma, proposa de mirar d’executar un consorci tributari entre la hisenda espanyola i la catalana que és previst a l’estatut i que diu que pot recaptar, fins i tot, tots els imposts –per bé que no aclareix si, a parer seu, Catalunya els hauria de recaptar tots.

És una hora de discurs farcida de diagnòstic, més que no de propostes. Illa no explica a bastament un model de país ambiciós, ni complet. La reindustrialització, per exemple, l’esmenta una sola vegada, amb el compromís que torni a representar un 25% del PIB. L’habitatge, dues, però sense cap mesura, tan sols l’expressió del desig que els joves es puguin emancipar. La integració metropolitana, de passada. La cultura, del tot absent. Cap promesa de gran projecte. La seva primera mesura, diu, seria un decret especial per a la sequera, amb 3.500 milions per a fer-hi front. També faria una auditoria dels serveis públics –un sintagma que repetirà molt les setmanes vinents– i una reforma del funcionament de la Generalitat de Catalunya per a fer-la més eficient, perquè percep molta “queixa del deteriorament de l’administració”. Ras i curt, un govern que vagi fent, “per damunt d’ideologies i de partits”.

El somni d’Illa és un país tranquil, “sense confrontació”, on tothom remi alhora, en la mateixa direcció, amb un somriure d’orella a orella, dialogant i avançant: sindicats, patronals, funcionaris, empresaris, treballadors, Barcelona, Madrid, Europa, unionistes, independentistes. Ara, es queixa, hi ha “un llenguatge de l’àmbit polític massa carregat, que no afavoreix el debat serè”, però “som en un canvi d’època” i, si tot va bé, la bonança aviat arribarà. “Espanya s’afirma i allarga la mà amb generositat a Catalunya”, i en senyal d’agraïment, els catalans se n’han de congratular i treballar per Espanya: “Catalunya s’hi ha d’implicar, ha d’ajudar i ha d’empènyer.”

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

La CUP va encetar fa pocs mesos el procés de refundació que havia de culminar en una assemblea nacional al juny, a temps per a les eleccions al parlament que es preveien a començament de l’any vinent, culminarà finalment el 21 de setembre, amb una assemblea nacional,  segons que ha pogut saber VilaWeb. L’avançament electoral de les eleccions a Catalunya va impactar de ple en aquest calendari i va obligar a modificar les dates del Procés de Garbí.

El nou calendari, aprovat el dia 6 pel Consell Polític, començarà el 15 de juny amb l’enviament de la ponència estratègica i de l’organitzativa, moment en el qual hi haurà un període d’esmenes que acabarà el 30 de juliol.  Així, el següent pas serà un període de transaccions fins al 6 de setembre. El darrer pas abans de l’assemblea serà el mateix dia 6, quan s’enviarà la documentació definitiva de les ponències amb les esmenes. El 21 de setembre es farà l’esmentada assemblea nacional.

El Procés de Garbí es va obrir després dels mals resultats electorals a les eleccions espanyoles i a les municipals, però en realitat era una necessitat que feia temps que es comentava entre les bases i els sectors afins, que veien la CUP com més va més arraconada electoralment i menys influent. Ara bé, el panorama polític dels pròxims anys estarà fortament condicionat per allò que passi a les eleccions del 12 de maig, i la nova CUP es trobarà forçada a adaptar-s’hi. No és igual una Generalitat presidida per Salvador Illa que una presidida per Carles Puigdemont, o per Pere Aragonès. I no és igual que l’amnistia hagi complert l’objectiu de posar el comptador de la repressió a zero o que passi anys aturada per les preguntes pre-judicials dels jutges que es neguin a aplicar-la.