El candidat republicà i ex-president dels Estats Units, Donald Trump, ha agraït les mostres de suport després de l’atemptat d’ahir a Butler, a Pensilvània, i ha confirmat que participarà en la convenció del partit republicà, que es fa a partir de demà a Milwaukee. La trobada ha de servir per a confirmar Trump com a candidat i per a saber qui l’acompanyarà en la cursa electoral com a candidat a vice-president.

En un missatge a la xarxa social Truth, assegura que “només Déu va evitar que succeís una cosa impensable” i que no té por. “Romandrem resilients en la nostra fe i desafiants davant el mal”, continua en el seu missatge, on expressa solidaritat amb els ferits i les seves famílies.

“Preguem per la recuperació dels ferits i mantenim al cor la memòria del ciutadà que va ser horriblement assassinat”, ha comentat Trump en record de l’assistent al seu míting que ha resultat mort per l’autor dels trets, un jove de 20 anys. Així mateix, Trump ha fet una crida a mantenir-se “forts i decidits i no deixar que guanyi el mal”.

Un home ha matat a trets tres membres de la seva família al districte de Lautlingen, a Baden-Württemberg, al sud d’Alemanya.

El tiroteig, encara en procés d’investigació, ha deixat dos ferits més de qui no se’n sap la gravetat. D’acord amb fonts policíaques al canal de televisió local SWR Fernsehen, l’individu és un caçador que s’ha intentat suïcidar després de matar els seus familiars. Tampoc no se sap si continua amb vida.

El síndic de Compromís, Joan Baldoví, ha anunciat que el seu grup presentarà una proposta de reforma del reglament de les Corts per regular un procediment de remoció del càrrec de la presidència del parlament i poder posar fi al mandat de Llanos Massó (Vox). En concret, la proposta de reforma, que la coalició registrarà demà, consistirà en la introducció d’un nou epígraf en l’article 38 de les Corts que regula els motius de cessament dels membres de la mesa, segons un comunicat emès pel partit.

En aquest punt s’introduirà la figura de la “remoció del càrrec per negligència notòria i greu en el compliment de les obligacions i els deures del càrrec”, segons el diputat, que ha indicat que aquest procediment també hi és en el reglament del parlament de les Illes.

La moció de remoció haurà de ser proposada, almenys, per dos grups parlamentaris o per una cinquena part dels diputats, i haurà de ser aprovada per una majoria reforçada de tres cinquenes parts del parlament. Una volta aprovada la remoció es procedirà a l’elecció del membre de la taula cessat.

Segons Baldoví, “és evident que Llanos Massó és la definició perfecta de la negligència en l’exercici del seu càrrec. Des del primer moment ha demostrat que no és digna del càrrec que ostenta”. “La negació constant de la violència de gènere, els exabruptes i insults constants a través del seu perfil oficial, l’ús partidista de la institució i la total parcialitat en l’exercici del càrrec són només alguns exemples que justifiquen expulsar l’extrema dreta de la presidència del parlament”, ha subratllat.

Segons Baldoví, ara el PP “ja no té excuses per continuar protegint Llanos Massó. Amb aquesta reforma haurà de demostrar si realment vol recuperar la dignitat de les Corts Valencianes o si continua emparant una presidenta indigna que s’aferra al càrrec”.

Marcela Miró, ex-presidenta de les Corts Valencianes i la primera dona a ocupar aquest càrrec, s’ha mort a setanta-dos anys, segons que han informat a EFE fonts del Partit Popular. Miró va ser diputada de les Corts durant la V Legislatura pel PP. Abans va ser consellera d’Educació, Cultura i Ciència de la Generalitat Valenciana (1996-1997), i de Benestar Social (1997-1999), tots dos càrrecs en governs del president del PP Eduardo Zaplana, i en l’actualitat era membre de la Sindicatura de Comptes.

Miró era enginyera agrònoma per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de la Universitat Politècnica de València (UPV) i va obtenir el grau de doctora enginyera en la mateixa universitat.

Després de saber-se’n la defunció, l’actual síndic del grup parlamentari del PP a les Corts ha comunicat al seu compte de X el condol a familiars i amics de Miró, a qui ha definit com “una companya que ha treballat sempre pels ciutadans, tant al capdavant de les conselleries que ha ocupat com en la seva tasca com a presidenta de les Corts”.

Els Mossos d’Esquadra investiguen dos crims masclistes comesos aquesta nit a Salou i Sabadell. Segons que ha informat la policia, el primer va tenir lloc ahir al vespre, poc després de les 20.15. Els agents van rebre l’avís que hi havia una dona de vuitanta-quatre anys morta amb senyals de violència en un pis del carrer de Tortosa i van detenir un home, de vuitanta-sis anys, com a presumpte autor d’un delicte d’homicidi. Per una altra banda, poc abans de les 5.00, els Mossos han trobat el cos sense vida d’una dona que també presentava senyals de violència a l’entrada d’un habitatge del carrer de Pajares, a Sabadell.

Segons que han informat els Mossos d’Esquadra, la Divisió d’Investigació Criminal (DIC) de la Regió Policial Camp de Tarragona s’ha fet càrrec de la investigació del crim de Salou, mentre que els agents de la Divisió d’Investigació Criminal (DIC) de la Regió Policial Metropolitana Nord s’han encarregat del crim de Sabadell.

En el cas de Sabadell, els agents han detingut el presumpte autor dels fets. La detenció s’ha fet al voltant de les 18.00 a la mateixa localitat.

Fonts de l’Ajuntament de la capital vallesana han explicat a l’ACN que s’ha activat el protocol davant aquests casos i que és previst de fer un minut de silenci per la víctima.

Feminicidi a Bunyol

A banda aquests dos feminicidis comesos en poques hores al Principat, ahir al matí, a Bunyol (Foia de Bunyol), van detenir un home com a presumpte autor de la mort de la seva parella, una dona de trenta-un anys. Va fugir en un cotxe després de confessar el crim a la seva ex-parella, una altra dona, i de ferir dos agents quan va envestir un vehicle de la Guàrdia Civil. Finalment va ser interceptat a Xirivella.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’ex-president Donald Trump parla, mirant cap a la dreta, quan sona un cop fort. Se senten dos trets més mentre Trump es porta la mà a l’orella dreta, retira la mà ràpidament i després s’ajup darrere el faristol.

Hi ha una veu que diu: “A terra, a terra, a terra!”

Dos segons després, se senten uns quants trets més. El públic crida i el personal de seguretat corre cap a l’escenari per cobrir físicament Trump amb el cos.

“Què fem, què fem?”, pregunta algú.

Se sent un altre tret.

Disset segons més tard, els agents criden: “Hawkeye és aquí”, mentre uns agents fortament armats amb equipament tàctic apareixen a l’escenari.

Quaranta-dos segons després del primer tret, una veu d’home diu: “El tirador està abatut” —el missatge és repetit unes quantes vegades per uns altres agents. “El tirador està abatut.”

“Estem bé per a moure’ns?”, pregunten uns agents. “Movem-nos, movem-nos”, responen uns altres.

Trump reapareix aleshores en la línia de visió de les càmeres, aixecat pels agents.

Té la gorra vermella a la mà. “Espereu, us sagna el cap”, diu un agent a Trump.

Sembla que Trump diu als agents que necessita posar-se les sabates.

Els agents formen un cercle al seu voltant, tot tapant la visibilitat, però abans que el grup es mogui, Trump diu: “Espereu, espereu, espereu.”

Aleshores emergeix de les espatlles dels agents i alça el puny mentre crida: “Lluiteu! Lluiteu!”

La multitud reacciona amb càntics de “USA, USA, USA” mentre els agents guien Trump escales avall fins a un cotxe que l’espera.

 

Si podeu llegir VilaWeb gratis, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i s’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

Una persona ha disparat uns quants trets en un acte electoral de l’ex-president dels Estats Units Donald Trump a Butler (Pennsilvània). Segons que ha anunciat el fiscal del districte, Richard Goldinger, hi ha hagut dos morts. Un, l’autor de l’atac, l’altre, un espectador de l’acte. L’espectador ha estat identificat com a Corey Comperatore, un ex-bomber de cinquanta anys que ha rebut un tret mentre intentava protegir la seva família de l’atac. A més, dues persones han estat ferides.

L’atacant era fora del perímetre de seguretat, en una plataforma elevada des d’on ha disparat fent servir un rifle de precisió. Mentre Trump parlava hi ha hagut uns sons forts prop d’ell i l’ex-president s’ha tocat l’orella dreta abans d’amagar-se sota el podi des d’on parlava.

Immediatament, el servei secret l’ha envoltat i l’ha posat dempeus, moment en què s’ha pogut veure que tenia sang a la cara. De seguida ha estat evacuat. Mentre abandonava l’escenari, Trump ha llançat consignes als seguidors, tot cridant diverses vegades la paraula “Lluiteu”.

El servei secret, que protegeix Trump perquè és ex-president, ha comunicat que està bé i que han començat una investigació per aclarir què ha passat. Aquest atac ha passat només vint-i-quatre hores abans del començament de la convenció republicana a Milwaukee (Wisconsin) on Trump ha d’acceptar la nominació com a candidat del Partit Republicà a les eleccions del novembre.

The Washington Post | “A terra, a terra, a terra!”: El relat, segon a segon, de l’atemptat contra Donald Trump

Primeres informacions sobre l’atacant

L’atacant ha estat identificat per l’FBI: Thomas Matthew Crooks, un jove de vint anys de Bethel Park. No tenia antecedents penals als registres públics de la cort de Pensilvània i un registre d’electors demostra que estava registrat com a republicà, tot i que els registres federals de finançament de la campanya assenyalen que va donar 15 dòlars al Progressive Turnout Project, un grup liberal de participació electoral, mitjançant la plataforma de donació demòcrata ActBlue, el gener del 2021.

L’atacant es trobava, segurament, a la teulada d’un edifici situat fora del recinte en el qual es feia l’acte, a 120-150 metres de Trump, segons una anàlisi de posicions elaborat per la CNN basat en els informes rebuts. Tot i això, encara hi ha moltes incògnites sobre tots els detalls de l’atemptat.

“El poble dels Estats Units mereix saber la veritat. Farem que la directora del Servei Secret, Kimberly Cheatle, i més funcionaris del Departament de Seguretat Nacional (DHS) i de l’FBI es presentin a una audiència davant els nostres comitès al més aviat possible”, ha conclòs Goldinger.

L‘FBI han qualificat el succés com un intent d’assassinat contra Trump i han fet una crida a la ciutadania perquè comuniquin qualsevol informació que pugui ajudar en la investigació.

Reacció de Trump

El mateix Trump ha relatat l’episodi a la seva xarxa social, Truth Social, on ha donat les gràcies al Servei Secret dels Estats Units i a totes les forces de l’ordre per la ràpida resposta al tiroteig i ha expressat el condol a la família de la persona que ha mort i a la família d’una altra persona que ha estat greument ferida.

“Vaig saber immediatament que alguna cosa anava malament perquè vaig sentir una xiulada, trets, i vaig sentir immediatament que la bala em travessava la pell. Hi havia molta sang, llavors em vaig adonar de què passava”, ha seguit.

“És increïble que un acte així pugui passar al nostre país”, ha afegit, al mateix temps que ha confirmat que “el tirador ara és mort”, encara que “no se’n sap res més”.

“El president Trump espera unir-se a tots vostès a Milwaukee mentre procedim amb la convenció per a nominar-lo com el 47è president dels Estats Units”, ha dit el Partit Republicà en una nota de premsa. “Com a candidat del nostre partit, el president Trump continuarà compartint la seva visió de fer que els Estats Units tornin a ser grans.”

Després de l’incident, el president Joe Biden s’ha posat en contacte amb el seu predecessor en el càrrec i ha anunciat l’avançament del seu retorn a Washington on continuarà rebent-ne informació, en lloc de passar el cap de setmana a Delaware, com tenia previst.

Prèviament, el president ha condemnat els fets en el seu compte de X, s’ha mostrat agraït que Trump estigui fora de perill i ha defensat que “no hi ha lloc als Estats Units per a aquesta mena de violència”.

Rebuig i commoció de mandataris internacionals

Diversos líders mundials han condemnat l’intent d’assassinat de Trump i l’han qualificat com un acte de violència política i una amenaça per a la democràcia. “La violència política mai no és acceptable”, ha escrit el primer ministre canadenc, Justin Trudeau, a X. El president ucraïnès, Volodymyr Zelensky, ha dit que “aquesta violència no té cap justificació ni cap lloc al món”. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha dit que està “en xoc” i preocupat per la seguretat i recuperació de Trump.

Entre més, el primer ministre indi, Narendra Modi, ha dit que està “profundament preocupat” per Trump. El primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer, ha dit que “la violència política en qualsevol forma no té cabuda a les nostres societats”. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha dit que espera que el tiroteig “no faci una ombra sobre les eleccions nord-americanes i l’estabilitat global”.

D’altra banda, els principals aliats de Trump han acusat ràpidament el president Biden i els seus partidaris d’utilitzar una retòrica que hauria provocat el tiroteig. El senador republicà J.D. Vance ha dit en un comunicat a les xarxes socials que el tiroteig “no ha estat només un incident aïllat”, mentre que el congressista de Geòrgia Mike Collins ha dit que Biden “va enviar les ordres”.

Aquest matí m’ha despert la calitja amarada d’aquestes boires plenes a voler d’arena sahariana en suspensió que amaguen les coses, els paisatges i les vides i donen a l’aire un to d’un groc malaltís i ofegador.

I aquesta pols es deposita, quasi sense témer-nos-en, damunt les cases i els animals, damunt els arbres i les muntanyes, damunt els cotxes i les fàbriques, damunt les armes i els assassinats, damunt els pobles i les escoles, damunt les guerres i les injustícies, damunt els hotels, les ciutats i la mar i, sobretot, sobretot,  damunt els humans que pantaixen com si haguessin de fer el bategot i no saben per què.

No veus també com cau la pols damunt les paraules que a poc a poc emmalalteixen i perden els seus noms i els seus sentits?

La pols significa silenci, abandonament i destrucció.

La pols és una pandèmia d’embrutiment incontenible que fa que l’escriptura s’enfonsi en unes arenes movedisses que ho engoleixen tot, els records, l’existència, el futur.

Les tempestes de pols travessen els somnis i els sentits. S’arremolinen per viatges inacabables fins  que cauen damunt totes bandes i penetren en els intersticis més diminuts per fer malbé moviments, alens i vides, atrofiar la memòria i esborrar els noms.

Contra aquesta erosió que fa desaparèixer la transparència i la diafanitat de les coses teixesc una forma similar a la de la memòria, faig d’aquell reliquiari d’empremtes opaques un món novell insospitat, mobilitz la imaginació i la sensibilitat per encendre una claror irresistiblement paradisíaca, flexibilitz la llengua dibuixant tota casta de meandres sintàctics i densitats verbals, tens els mots i les seves nominacions per reviscolar-los fins que alenin i cantin, fund una ètica de la miniatura, del no-res, de l’inadvertit, i faig zim-zam a poc a poc en una ziga-zaga en què es juxtaposen veus, imatges i temps.

Hi ha un infinit en totes les coses fins i tot en les més petites i vulgars.

Darrere aquesta invasió de pols sorgirà matèria d’alba si sé sargir amb bones, si tenc la paciència necessària per engendrar llum alliberadora, si sé entrar en ressonància i eixamplar-me en totes direccions, si netej les diccions amb exercicis de creactivitat, si puc arribar a l’intacte quan res no ha servit encara i revenen els noms, els sentits, les fesomies, les paraules, la saviesa fulgurant i tots els paranys.

Contra la desmemòria i amb coratge cívic aprendre que no regressam mai, no tornam mai, no revenim mai.

I tant revenits com estam, he pensat de sobte.

No reinterpret els esdeveniments, convoc ecos per sentir-los.

Som contemporani, prenc distàncies amb relació al present.

Som contemporani, prenc distàncies amb relació a mi mateix.

Som contemporani, som un subjecte escindit, visc dins la inquietud constant de mi, del meu passat i del meu futur; un subjecte que té dificultats per estar segur; un subjecte perpetualment en procés d’inventar-se.

Puc trobar diamants davall aquestes capes de pols?

Sí, n’estic segur, davall la superfície del quotidià emergeix el sentit profund dels dies.

Aconseguiré prendre el pols del meu temps?

Ser contemporani no és percebre les clarors sinó les obscuritats de l’ara i l’aquí, rebre a la fesomia el cop de biga de les tenebres del present.

Obr la finestra i les pólvores han desaparegut i el paisatge, com si fos nou de trinca, és d’una transparència extrema i sorprenent.

El món ordinari ha esdevingut mediador d’una altra visió certa i amagada.

Puc assegurar que les realitats del polsim groc ennuegador i sobretot les seves metàfores duríssimes reflecteixen els meus trasbalsos fondos per la lletra i la natura, els d’un humà ultrapassat per les seves regions conflictives.

Tot això que he escrit és de bon de veres.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2024/07/Cor-Closcadelletra-mc-CDXXXVII.m4a

The Washington Post · Widlore Mérancourt i Amanda Coletta 

Per a Irvika François, navegar per la vida en aquesta ciutat plena de bandes requereix prendre un seguit de precaucions. L’educadora i feminista haitiana ha traslladat la seva família i mai no viatja a més d’un quilòmetre de casa.

Centenars de policies kenyans s’han desplegat en aquesta nació caribenca, com a membres de la primera missió de seguretat amb el suport de les Nacions Unides per a fer front als paramilitars fortament armats que controlen el 80% de la capital, possibilitar que es facin eleccions i donar a haitians com François una oportunitat de respirar.

Els kenyans, més ben armats i equipats que la policia haitiana, s’han unit als seus amfitrions en les patrulles als carrers. Les bandes, que van advertir que s’oposarien al desplegament, semblen impertorbables. Continuen incendiant cases, atacant comissaries de policia i matant amb impunitat.

“No noto l’efecte de la presència dels kenyans”, va dir François, a qui l’any passat una banda li va segrestar el cosí. “No ha canviat res, a la meva vida, i no tinc més confiança en la meva seguretat. No entenc per què hi són els kenyans.”

Han passat gairebé dos anys d’ençà que l’ex-primer ministre Ariel Henry va demanar per primera vegada una força internacional de seguretat per ajudar a restaurar l’estabilitat en aquesta atribolada nació caribenca. Durant la llarga espera, les bandes han reforçat el control sobre la capital, obrint presons, tancant ports marítims, prenent terminals de combustible i l’aeroport internacional. Ara, menys de tres setmanes després de l’arribada dels primers agents, la frustració creix. Els haitians diuen que el desplegament no ha tingut cap efecte perceptible en la seguretat. Els agents de policia afirmen que no han estat inclosos en cap pla per a restaurar l’ordre.

“Els haitians tenen grans expectatives en la força estrangera”, va dir Diego Da Rin, un analista de l’International Crisis Group. “Diuen que si la missió no comença a dur a terme operacions aviat que portin a canvis tangibles i victòries contra les bandes, podrien començar a veure amb mala cara la seva presència.”

Els oficials d’Haití, de Kenya i dels Estats Units –que diuen que no enviaran tropes però que són de llarg el màxim patrocinador financer de la missió– repliquen que tot va com ha d’anar.

Rameau Normil, el nou cap de la policia d’Haití, ha dit a la premsa aquesta setmana que s’ha reunit unes quantes vegades amb els seus homòlegs kenyans per “avaluació i planificació”. “No hi ha ni un dia ni una hora establerts per a les operacions –diu Normil–. La població podria despertar-se un dia i trobar que s’han fet operacions i que han estat detinguts o neutralitzats alguns bandolers. Per raons estratègiques, no podem revelar com es farà això.”

Un oficial de la policia kenyana diu que esperen que arribi més equipament abans de començar les operacions. No sap quan serà. “Estem preparats”, diu l’oficial, que parla anònimament perquè no té permís per a parlar en públic. “Tenim més entrenament que les bandes. Tenim la capacitat de fer-los fora. Atacarem les bandes allà on s’amaguin.”

Les bandes van matar no pas menys 3.250 persones a Haití del gener al maig, segons l’oficina de l’ONU al país, i això representa un augment de més del 30% respecte dels cinc mesos anteriors. Funcionaris de l’ONU diuen que les bandes paguen perquè es quedin als seus barris per a servir d’escuts humans durant les operacions policíaques. Diuen que han rebut informes que les bandes proven de reclutar infants abans de l’arribada dels estrangers, presumptament “per aprofitar incidents potencials contra nens involucrant personal de la missió per minar la presència d’aquest personal a Haití”.

Haití té una història llarga i difícil d’intervencions internacionals. Els Estats Units van envair el país el 1915 i van ocupar-lo durant dinou anys. Hi van establir un sistema de treball forçat, van entrenar una gendarmeria que es caracteritzava per ser abusiva i van executar dissidents.

Més recentment, del 2004 al 2017, una missió de manteniment de la pau de les Nacions Unides es va trobar enterbolida per acusacions d’abús i culpada d’un brot de còlera que va matar més de deu mil persones. Els haitians van dir que les tropes havien fet poc per mantenir la seguretat; els van anomenar “turistes”.

Els Estats Units van donar suport a la petició d’ajuda internacional feta l’octubre del 2022 per Henry, però van tenir dificultats per a trobar un país que l’encapçalés. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la missió l’octubre passat, però amb una planificació, una dotació de personal i un finançament lents. La missió podria créixer fins a uns dos mil cinc-cents membres. Uns quants països del Carib, l’Àfrica i l’Àsia han promès personal, però no és clar quan els enviaran a Haití.

Les autoritats kenyanes han dit que la missió necessita uns sis-cents milions de dòlars, però els donants internacionals solament n’hi han aportat vint-i-un milions. L’oficina de les Nacions Unides al país va dir el mes passat que la missió no podria completar un desplegament de dotze mesos sense més diners.

La policia haitiana dirigirà les operacions contra les bandes, amb el suport del personal de la missió, segons autoritats. Però alguns agents de policia haitians han dit que continuen sense saber com funcionarà.

Els agents, que van parlar amb The Washington Post anònimament perquè no tenien autorització per discutir públicament sobre el tema, van dir que els kenyans estan més ben armats i reben un salari molt més alt. En canvi, els haitians s’espera que assumeixin la major part dels riscs. “Serem a primera línia, però amb quines armes?”, diu un agent de policia haitià. “Qui donarà les ordres? Com ens podem defensar? No en sabem res.”

“Els kenyans no haurien de patrullar als carrers”, va dir un altre. “Haurien d’atacar les bandes. Tenen els recursos que ens manquen, incloent-hi la potència de foc.” Stanley Julien és un dels centenars de milers de persones que han fugit de les seves llars per evitar la violència. Abans venia begudes a prop de la Penitenciaria Nacional d’Haití, però ara es refugia en una escola. Espera que la missió policíaca “porti seguretat i ordre”.

“Encara no puc dir gran cosa dels kenyans –explica–. Fins ara no han fet cap acció destacada. Els grups armats pensen que és solament un bluf.” Meïka Decime, estudiant d’economia a la Universitat de Port-au-Prince, gestiona un petit negoci de còctels a la capital. Però la crisi de seguretat fa difícil de treballar en molts barris”, diu. Les vendes han baixat d’un 40% d’ençà del desembre. Molts dels seus professors, a més, han fugit, i les seves classes han estat cancel·lades.

No s’atreveix a jutjar la força internacional. Li dóna “espai i temps” per a fer la seva feina. Espera que fomenti una estabilitat duradora. “Estimo el meu país i no me’n vull anar –diu Decime–. No em puc imaginar passant la vida fora d’Haití.”

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Quan Gonzalo Boye (Viña del Mar, Xile, 1965) ens rep al seu despatx es veu visiblement esgotat. Aquestes darreres setmanes són frenètiques, en bona part per la batalla jurídica per a fer valer l’amnistia a aquells que en són beneficiaris, com ara el president Carles Puigdemont, contra qui el jutge Pablo Llarena manté activa l’ordre de detenció. Què pot passar si torna i el detenen? Com es pot combatre la revolta de l’alta magistratura espanyola? Malgrat el cansament, Boye no perd la contundència en les respostes i no estalvia paraules dures o incòmodes si ha de dir que Puigdemont pot passar força temps a la presó si l’arriben a detenir, si ha de defensar el fet que els policies espanyols siguin també amnistiats o si ha de pronosticar que el judici contra ell, que començarà el novembre, el pot deixar fora de la vida pública per sempre.

—Què es pot fer contra Llarena, que incompleix la llei d’amnistia amb Puigdemont?
—M’agrada veure l’ampolla mig plena i veig que ja no hi ha el consens que hi havia al Suprem quan es va dictar la sentència del procés.

—Ho dieu pel vot discrepant de la magistrada Ana Ferrer?
—Sí, i per la manera com ha treballat la causa del Tsunami Democràtic la magistrada Susana Polo. En el cas més greu, per terrorisme, la magistrada diu: “Escolti, la llei em permet de prendre-us declaració per videoconferència i hi ha un mecanisme de cooperació jurídica internacional, per la qual cosa ho puc fer en qualsevol país de la UE.” Llarena, en canvi, torna a dictar una nova ordre de crida i cerca i ingrés a la presó. Això és una dissensió dins el Tribunal Suprem i demostra que no estem equivocats i, a més, que probablement en aquest viatge el senyor Llarena no estigui tan acompanyat.

—Però pot ser que s’acabi imposant la visió de Llarena i Marchena.
—Trenquen l’estat de dret. Hi ha una resolució del TSJC que diu sobre la malversació allò mateix que va dir la magistrada Ana Ferrer. Com conviuran en el futur la resolució del TSJC, que és ferma, i la resolució del Suprem de Llarena? Com conviuran dins un mateix ordenament?

—Marchena ja s’inventa, en la seva resolució, un argument per a justificar que es pugui amnistiar la malversació a Miquel Buch i a Luis Escolá, però no a Puigdemont.
—Aquesta és la més gran de les derrotes, haver d’inventar-se un argument. Els millors juristes de l’estat espanyol diuen que la llei diu el que diu. I després n’hi ha uns altres, els últims de les Filipines, que consideren que la llei diu una altra cosa.

—Doneu per fet que Puigdemont serà detingut quan torni de l’exili.
—Avui dia com a jurista l’única cosa que sé és que hi ha una ordre de crida i cerca i ingrés a presó contra ell.

—Com a advocat què li recomaneu, que la manera de tornar sigui discreta o acompanyat d’una mobilització popular?
—El meu deure consisteix a informar el meu defensat de les conseqüències de l’ordre en vigor. Com encarar aquesta ordre des del punt de vista jurídic em correspon a mi; la resta, no.

—Si hi hagués una mobilització popular per a intentar de protegir Puigdemont d’una possible detenció, hi hauria cap risc jurídic per als manifestants?
—Per què?

—Us ho demano.
—Em costa pensar que la gent deixi que detinguin el president Puigdemont així com així. Els catalans són un poble mobilitzat i que ha demostrat que si s’ha de posar ferm, es posa ferm. Jo no crec que ningú pensi en una multa o en res d’això. 

—Per intentar obstruir una detenció…
—Segons les normes espanyoles tot és possible. Però, és clar, com ho fas amb milers i milers de persones?

—Si el detinguessin, què passaria amb Puigdemont?
—Passaria a disposició judicial i el jutge Llarena hauria de decidir si l’ingressa a la presó. Però no ens oblidem d’una cosa: aquesta vegada només té Vox. És el més trist que he vist en la meva vida professional, que tot un Tribunal Suprem depengui d’un partit feixista per a poder prendre mesures contra un demòcrata.

—Però han arribat fins aquí.
—Sí, però ja no compten ni amb la fiscalia ni amb l’advocacia de l’estat, que han demanat l’aplicació de l’amnistia. No tenen ningú més en aquest procediment: són ells i Vox.

—Pot tenir importància el fet que sigui detingut en un lloc o en un altre?
—Crec que en el cas del president Puigdemont hi haurà un intent de portar-lo a Madrid immediatament. Si haguessin detingut Bolívar, San Martín o O’Higgins els haurien ficat en un vaixell i els haurien portat a la metròpoli. Però no els van detenir. 

—Si fos així, Vox demanaria presó provisional i Llarena el tancaria. La presó provisional de Puigdemont podria durar gaire temps?
—És clar, podria durar quatre anys. Dos anys prorrogables per dos. Sostenir una detenció en el cas d’un fet que entra dins l’àmbit objectiu de l’amnistia és greu. Sostenir la presó sobre la base d’aquest mateix fet és molt més greu; i mantenir-lo a la presó ja és dir “m’importa tres pebrots l’estat de dret”.

—Què hi podríeu fer? En primera instància, una petició d’habeas corpus?
—Tenim una bateria de coses preparades per a aquest supòsit i les anirem traient quan siguin necessàries, si és que cal. Jo sempre crec que al final prevaldrà el seny. 

—Pensant en el jutge Llarena?
—Jo pensava en un altre supòsit: l’estat sóc jo, fins que van aparèixer la Bastilla i la guillotina. Pensar que hi ha gent tan entossudida a tirar això endavant, em costa de creure-ho. Crec que a poc a poc van entenent que això ja és un capítol acabat. 

—Però això no quadra amb la decisió del Suprem de no aplicar l’amnistia, de no acudir ni tan sols al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i de mantenir les ordres de detenció.
—Són els últims de Filipines. Perquè és un grup com més va més reduït i menys legitimat el que va dient això. De fet, avui dia ja ningú no pren com a veritat revelada allò que diu el Suprem. Fins fa quatre dies, tot allò que deia el Suprem ho semblava; fins i tot mitjans presumptament progressistes prenien com a veritat revelada allò que deia el jutge Aguirre, i avui ja ningú no el pren seriosament.

—Però una cosa és el jutge Aguirre i una altra el Tribunal Suprem.
—Sens dubte, són dues coses i dos problemes totalment diferents. Jo dic simplement que estèticament són menys, com més va més sols estan i tenen menys suport, perquè durant aquests set anys s’ha anat demostrant que els relats no eren certs. La gran reeixida de la lluita de l’exili és desmuntar els relats i mantenir la posició ferma; per una banda, des del punt de vista jurídic i, per una altra banda, des del punt de vista polític.

—Però des del punt de vista jurídic, a aquests últims de Filipines com els poden parar els peus?
—Els mecanismes dins l’estat de dret existeixen, dins l’estat espanyol i fora. La reacció del Suprem estava preparada, perquè coneixien el text de la llei. El que no farem és avançar per on reaccionarem nosaltres.

—Hi ha vies jurídiques més o menys clares…
—Sí, l’empara constitucional. Fins i tot en el cas de presó és una mesura que toca. Però a veure, també un habeas corpus permet d’obrir una via d’empara [al Tribunal Constitucional]. 

—Però les vies d’empara per la no concessió d’un habeas corpus al Tribunal Constitucional habitualment no són de resolució immediata ni favorable…
—Són poques. Però jo em faria una pregunta: quantes empares s’han demanat per una ordre de detenció, o un ingrés a la presó d’una persona a qui és d’aplicació la llei d’amnistia?

—Cap, és clar.
—Vet aquí l’especial rellevància constitucional.

—Una empara per un habeas corpus no concedit, quant de temps pot trigar a resoldre’s?
—Sol ser força ràpid.

—Ràpid?
—Parlem de mesos.

—No parlaríem de dies, sinó de mesos?
—És que, a veure, ningú no va dir que això seria fàcil. Però potser seria bo que alguns sàpiguen que el president no es rendirà. 

—Hi ha molta gent preocupada pel fet que pugui entrar a la presó. El podrien desactivar políticament.
—Fa set anys que intenten de desactivar-lo com a subjecte polític. Puigdemont a la presó no el desactives. 

—Però li limites molt la capacitat de maniobra i de moviments.
—Sí, ningú no vol que hi vagi. Però els que volen portar-lo a la presó crec que ni tan sols han mesurat les conseqüències de fer-ho.

—Per tot això que dieu, Puigdemont podria passar perfectament uns mesos a la presó. Com a mínim.
—El president sempre ha tingut clar que hi ha un risc. Fa set anys que està sotmès cada dia a aquest risc.

—Puigdemont va explicar fa poc que el 2018 tenia cinc maneres diferents d’aparèixer al parlament, sense ser detingut, per poder ser investit. És així? Aquestes vies encara les teniu damunt la taula?
—Jo dels temes que afectin la seguretat del president no n’he parlat mai i no en parlaré mai. Crec que el meu deure com a advocat és restar en silenci sobre aquestes coses.

—Dins el parlament, Puigdemont tindria garantida la seguretat?
—No pot ser detingut dins la seu parlamentària i, de fet, el president Rull també ho ha dit.

—Pel protocol de seguretat que ho impedeix.
—I no només això, sinó perquè la seu és inviolable. És la casa de tots els catalans, el Parlament de Catalunya és on resideix la voluntat popular dels catalans i és aquí on cal emparar el president Puigdemont. I això és una qüestió històrica.

—Que finalment Puigdemont pugui ser amnistiat ja trigarà més temps, no? Si el Suprem no corregís Llarena, el camí al TC podria ser llarg.
—Jo em reservaré la manera en què nosaltres hem estudiat el tema i com el volem plantejar. Però sí que diré una cosa: el Tribunal Suprem i les seves caixes de ressonància diuen que el Constitucional ha envaït competències del Suprem en casos, per exemple, com el de l’ERO a Andalusia, però és que el Suprem envaeix competències del poder legislatiu i del Tribunal Constitucional en la inaplicació de l’amnistia. Això és molt greu. 

—El professor Joaquín Urias deia que això no té solució. Que si el TC us donés l’empara sobre la inaplicació de l’amnistia, això tornaria al Suprem, que hauria de tornar a decidir.
—No, no hi estic d’acord. En Joaquín em sembla que té idees molt bones i en general és un gran jurista, però això és matèria d’advocats. Per a respondre a això que ha dit en Joaquín jo hauria d’exposar què farem, i crec que el principi de prudència m’obliga a desar-m’ho fins que no tinguem presentat aquest recurs, si és que arriba a ser necessari. El que no pot ser és que una resolució d’empara no tingui executivitat ni eficàcia. 

—Abans que no el TC, pot ser que es pronunciï el Tribunal de Justícia de la Unió Europea?
—No descarto que Europa es pronunciï molt ràpidament sobre la llei d’amnistia. Crec que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea s’hi pronunciarà aviat.

—Com ho farà?
—Mireu, la gent que no té una estratègia acaba cometent greus errors. Perquè mentre han decidit d’encapsular el tema de l’amnistia al Tribunal Suprem, al mateix temps han decidit de fer una guerra perquè Toni Comín no tingui el seu escó al Parlament Europeu. I Toni Comín en aquests moments té una suspensió del seu escó, que és provisional, a l’espera de la sentència del TJUE del 26 de setembre. Perquè no ha jurat la constitució. No l’ha jurada per dues raons. Una, perquè no cal, que és la principal. I una altra, perquè el Tribunal Suprem li ho va impedir quan va inaplicar la llei d’amnistia. I nosaltres no ens mamem el dit.

—A veure si us entenc. Heu demanat mesures cautelaríssimes al TJUE amb l’argument que no l’han deixat anar a jurar la constitució perquè han incomplert la llei d’amnistia?
—Al TJUE no el deixarà de sorprendre que la causa impeditiva d’anar a prometre o jurar la constitució és no només que no cal, sinó que a més, abans que això es produeixi, el Tribunal Suprem, quan inaplica una llei en vigor, dicta una ordre de detenció. Per tant, l’amnistia, la seva aplicabilitat i les seves conseqüències, és clar que han de ser objecte de debat al TJUE. I ho seran.

—El Suprem dicta l’ordre de detenció després de la proclamació de Comín com a eurodiputat electe.
—És clar. Quan no hi ha estratègia i s’actua des de l’estómac, sempre passa la mateixa.

—I aleshores el TJUE haurà de pronunciar-se sobre el motiu pel qual l’estat espanyol impedeix Comín…
—Haurà de decidir si li dóna una cautelaríssima i, evidentment, dins la resolució, es pronunciaran sobre com és de sorprenent que una llei en vigor no sigui aplicada.

—Quant de temps pot trigar el TJUE a respondre una petició com aquesta de cautelaríssimes?
—Unes 48 hores. Entre dos dies i cinc, és una via excepcional, hi ha molt pocs precedents. Però es compleixen els requisits. 

—Hi ha l’opció que tirin la pilota endavant i no us responguin encara?
—Però no volien que parléssim de l’amnistia a Europa i ja parlem de l’amnistia a Europa.

—Mitjançant aquesta via de Comín, la via de recurs al TJUE per al president Puigdemont estaria oberta en cas que ho necessités?
—Sí, sí, però no només això. Hi ha més alternatives que nosaltres anirem posant sobre la taula quan arribi el moment. 

—Mentrestant, el jutge Aguirre també fa la seva guerra amb l’alta traïció. És una amenaça per a Puigdemont?
—De moment ell no és un problema per al president Puigdemont, perquè ell mateix s’ha declarat incompetent per a investigar-lo. Però sí que l’és per a tots els altres. És un problema molt greu per al poder judicial i per a la seva credibilitat, imatge i respectabilitat que una persona com el jutge Aguirre continuï un dia més en funcions. I és el poder judicial que ha de desactivar-lo.

—I com el desactiva el poder judicial?
—La llei del poder judicial diu que d’ofici o a instància de part, els òrgans superiors jeràrquics podran enretirar o prendre mesures cautelars respecte d’un jutge que incompleixi els seus deures. Per què no ha passat? Doncs no ho sé, és una pregunta per al TSJC.

—Vosaltres mentrestant heu presentat una querella…
—La primera. 

—N’hi haurà més?
—És que cada dia ens sorprèn amb un fet nou. Crec que som no pas davant una reiteració delictiva, sinó d’una continuïtat delictiva. 

—Hi haurà ampliació de querella llavors?
—Sí, és clar. Però és que aquesta persona no està en condicions de ser jutge.

—I enmig de tot això us comuniquen que el novembre començarà el judici en què us acusen d’emblanquiment de capital procedent del narcotràfic. 
—Començarà el 18 de novembre.

—Casualitat?
—No em preocupa això, em preocupa anar a judici. Perquè jo veig l’escenari molt clar: això mateix que ha fet el jutge Aguirre, que és trobar algú que declarés contra mi, és el que van fer en aquesta causa quan van deixar en llibertat un presumpte assassí confés a canvi de declarar contra mi. I amb això han instruït una causa per la qual ara vaig a judici. 

—I què penseu que pot passar?
—Segurament oferiran penes absurdes a la resta dels acusats perquè declarin contra mi. 

—Us demanen d’entrada nou anys i mig de presó.
—Nou anys i nou mesos. 

—Si aquest judici acaba en condemna…
—Si aquest judici acaba en condemna, passaré la resta de la vida a la presó. 

—I ja vau dir fa temps que no teníeu la intenció d’exiliar-vos.
—Jo entomaré la situació, sóc un advocat en exercici i em defensaré fins al final. 

—I l’entrada a la presó seria abans del recurs davant el Suprem?
—Crec que si em condemnen a nou anys o deu, entraré a la presó i passaré la resta de la vida a la presó, perquè a la meva edat és una cadena perpètua. 

—Com entomeu mentalment una possibilitat com aquesta?
—Tinc feina a fer i no tinc temps per a ploriquejos. Sóc molt conscient de què em ve al damunt i no tinc més remei que continuar lluitant. Durant tota la tramitació de la llei d’amnistia s’han dit tota mena de barbaritats sobre mi. Jo ara vaig a judici; no estic subjecte a la llei d’amnistia. I aniré a judici perquè un fiscal s’hi va obstinar, no perquè jo hagi comès cap delicte. Vaig a judici perquè hi ha un fiscal que no hauria de ser fiscal, i que amb els recursos públics s’ha entossudit a portar-me a la banqueta i a intentar d’assegurar-se que jo acabi la resta de la vida a la presó. Per què? No pel que jo faig, sinó per qui defenso. No tenia cap problema, ni en aquesta causa ni en cap, mentre no he defensat els dirigents de l’independentisme català. I estic convençut que em faran pagar aquest preu. És clar que me’l faran pagar. En sóc conscient, però ningú no podrà dir que he deixat de defensar-los ni un sol dia.

—Hi hauria hagut alguna manera que se us inclogués en la llei d’amnistia?
—No, no ho crec. A veure, des del moment en què a la llei hi ha un àmbit objectiu, si s’hagués acceptat que tot el lawfare estava inclòs a la llei d’amnistia, doncs evidentment que sí. Però jo no en sóc objecte. I si n’hagués estat, jo no hauria d’haver participat en la redacció de la llei.

—En la darrera entrevista que vam fer alertàveu del perill que molta gent fos perseguida malgrat la llei que estava a punt d’aprovar-se. Aquest perill ha desaparegut ara?
—La diferència entre la darrera vegada que vam parlar i ara és que aquella llei tenia forats. Nosaltres hem tapat els forats i això ha fet que la inaplicació de la llei sigui grollera. Perquè només es pot inaplicar la llei forçant-la. Abans, hi havia tantes vies d’aigua que hauria estat molt senzill. Amb aquella llei no hi hauria hagut la sentència del TSJC, no hi hauria hagut el vot particular de la jutgessa Ana Ferrer, no hi hauria hagut, respecte del terrorisme, la posició de la jutgessa Susana Polo, i no hi hauria hagut noranta amnistiats, i els que vindran les setmanes i mesos vinents.

—Més de la meitat d’aquests amnistiats són policies.
—I?

—Que els policies eren el cos repressor dels manifestants.
—Sabeu què passa? Que aquí hi ha populisme. Em podeu dir una llei d’amnistia al món que no hagi inclòs la gent de totes dues parts? No n’hi ha. Perquè una amnistia és això. I el problema és que hi ha pseudogurús que diuen coses que no es corresponen amb la realitat del que són els processos de resolució de conflictes i les lleis d’amnistia a escala mundial. Les hem revisades totes. Totes. No n’hi ha cap que no inclogui ambdues parts. Una altra cosa és que hi hagi exclusions en totes dues parts en cas que aquests actes no siguin els que s’ha acordat d’amnistiar: n’hi ha per al terrorisme, n’hi ha per a la traïció, n’hi ha per al fon europeu, i també n’hi ha per als policies. Crec que aquí hi ha un gran problema: n’hi ha que pensen que les amnisties són indults.

—Entenc això de les dues parts. Però l’altra part són els policies com a funcionaris de l’estat, o haurien de ser els dirigents polítics, activistes, manifestants unionistes, espanyolistes? Passa que aquests no van ser objecte de repressió.
—Tornem enrere: quan algú em posi una llei d’amnistia que sigui unilateral jo modificaré el meu criteri. Una llei d’amnistia és el compromís de passar pàgina tot fent justícia i reparant. Però això també inclou l’altra part que s’hi ha vist arrossegada o que s’hi ha involucrat personalment i directa. Una llei d’amnistia és un procés que ha d’afectar necessàriament totes dues parts, però hi ha gent que des d’un populisme i un maniqueisme incompatibles amb l’ètica proven de fer veure coses que no són. Hem fallat en no ser més didàctics.

—El problema potser era en les exclusions que afecten els policies? Que no permetés que uns determinats casos que s’investigaven fossin tan ràpidament amnistiables?
—En això teniu raó, igual que allò que planteja Llarena. Llarena diu sí, sí, l’amnistia, però hi ha gent que no, com ara Puigdemomt, o Comín, o Turull o Rull o Junqueras. Quina és la diferència entre el que em plantegeu vós i el que plantegen ells?

—La diferència és que els policies són gent investigada per accions d’una gravetat que poden constituir…
—Quina gravetat?

—Un tracte degradant i humiliant a les persones que van rebre aquella violència.
—Però hi ha anys d’investigació, i jo he estat part d’aquesta acusació. I hi ha gent a l’altra banda que diu, sí, sí, però quan els diners siguin destinats per a la seva campanya política, aleshores no. És que arriba un moment en què cal plantejar-se de què parlem. Els arguments de Llarena són menys vàlids que els meus o són més vàlids? Crec que l’amnistia és per a tots els afectats pel conflicte a excepció d’aquells que càpiguen en les exclusions de l’article 2. La resta no és una amnistia, sinó que són perdons.

—Per acabar, els CDR de l’operació Judes han d’estar preocupats amb la prejudicial que l’Audiència espanyola vol fer sobre el terrorisme al TJUE?
—No. Jo entenc el dubte de la secció tercera de l’Audiència espanyola pel que fa al delicte de terrorisme i la directiva de la Unió Europea en matèria de terrorisme. Perquè és un dubte que els sorgeix de manera lògica, no forçada. Les acusacions plantegen una cosa que els sorgeix de l’estómac, no pas de la raó. Però dit això, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja té consolidada jurisprudència que diu que les directives no poden causar per si mateixes un perjudici als ciutadans. Aquesta jurisprudència té més de vint anys i s’ha consolidat. Crec que és important dir-li a la secció tercera que això ja està aclarit. En el moment que li diguin que això està aclarit, la llegirà, la mirarà, mirarà el cas i segurament dirà fins aquí hem arribat.

 

Si podeu llegir VilaWeb gratis, sense un mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i s’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.

Per mi, president, no cal pas que torneu. Amb incursions, ja fem. I fem de sobres. A tota aquesta idea de tornar a Catalunya, hi veia sentit, en cas que vós, Carles Puigdemont, haguéssiu guanyat les eleccions. I encara. Però, sí, aleshores potser sí que podria entendre que el candidat guanyador tornés per ser investit. Sabent, calculant, comptant que us podrien detenir igualment, enviar-vos a Madrid i tancar-vos a la presó durant mesos, si no anys. El president Puigdemont, durant anys a presó. Ho entenc, sí, tot i que no ho comparteixo, que creguéssiu que l’escàndol i la pressió de la detenció ho podien compensar. Un país alçat, ambaixades traient fum. Podria ser. No ho veig, personalment no ho veig, però entenc que algú que ho entengui.

Però arriscar-se a una detenció per assistir al ple que ha d’investir Salvador Illa? Tornar, bo i havent perdut les eleccions? No cal, no. Per mi, no cal.

En canvi, en aquesta carta als Reis, sí que hi veig incursions, president. Entreu dues hores al sud del Pirineu i torneu al nord. Feu-vos una ‘selfie’. Que circuli l’acció. Presidiu un acte d’amagat, que no es faci públic fins més tard. Feu fotografies. Que circulin. Deixeu rastre. Retorn als maquis. Això sí que animaria el personal, no pas vós entre reixes.

Per mi, secretària general Marta Rovira, no hi ha cap problema a votar el finançament singular de Catalunya. I donar els vots d’ERC, en canvi de pressupostos, a Pedro Sánchez. Serà, no en tinc cap dubte, el millor acord econòmic en dècades. Sánchez ha portat indults, amnistia i ara es traurà de la màniga el finançament singular. Ens sorprendrà que ho faci. Veurem, com en el cas del català al congrés, coses que no havíem vist mai.

Però, en aquesta carta als Reis, també demano que no sigui en canvi de la investidura d’Illa. Finançament singular en canvi de pressupostos i de suport a Madrid. El PSOE no té els vots d’ERC a Catalunya. Els té a Madrid. Sánchez sí, Illa, no.

En fi, que tot em sembla bé, fora de veure Salvador Illa president amb els vots d’ERC i Carles Puigdemont a la presó per haver-se deixat agafar. Doncs, voleu creure-us que he d’escriure una carta als Reis demanant-ho? Es veu que, si no ho fas, podria passar!

Als museus s’està de primera a l’estiu, sense calor i en silenci, són llocs per a temperar la hiperventilació. Sempre hi estic bé, en aquests espais; una altra cosa és si sempre m’interessen les expos que proposen, figues d’un altre paner. Però sempre els dono un vot de confiança: al capdavall, si continuem veient obres prescindibles al teatre i veient pel·lis i sèries ídem, i llegint llibres encara més ídem, oi que no per això deixem d’anar-hi ni de veure’n ni de llegir-ne? Ja en faran unes altres de bones, d’expos, no examino ni suspenc un museu de referència per això fins al punt de no tornar-hi més, al contrari. Hi ha, això sí, unes autoanomenades expos ben publicitades com a tals pels mitjans, que no veuré mai, en espais que no són museus ni centres d’art sinó operacions d’espavilats: les immersives —potser un dia hi aniré per confirmar el desastre que causen al que més importa, la relació íntima amb l’obra d’art tal com és i la va fer l’artista.

Aquest article va d’un dels refugis contra la sufocació i el soroll estremidor que campa per la vida social, els mitjans, les relacions esporàdiques al carrer, les botigues, pertot. Són temps agressius. Arrecerar-nos en l’art i el museu és la proposta.

Els cartells de Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948), al Museu d’Història de Catalunya. Recull d’una part de l’obra que el pintor ha dedicat a tantes activitats col·lectives i editorials (Edicions del Mall, que va fer tan reconeixible). A càrrec de Julià Guillamon i muntatge d’Albert Planas, un equip de referència en aquest camp. Ben interessant l’entrevista que li fa el curador. Viladecans s’ho val i s’ho reval, hauria de tenir més als nostres museus. Fins a l’1 de setembre.

Mari Chordà (Amposta, 1942) al Macba. Molt de temps li ha costat a la pintora i activista cultural del feminisme contemporani veure una expo com aquesta, que, defensora sempre de la seva petita pàtria, l’artista ha fet començar a Amposta. Ara arriba a Barcelona, plena de vitalitat, ella i l’obra, que a vuitanta-dos anys de l’artista llueix nova. A mirar i remirar també l’obra actual, la Chordà ha tingut èpoques de sequera però sempre s’ha refet i ha pintat i tornat a pintar la mar ampostina i les imatges que li proporcionen per pintar i tornar a pintar les formes de l’interior femení més fondo. A cura de Teresa Grandas. Fins al 12 de gener.

El quadre ‘Llàgrimes’ (1966) de Mari Chordà

Reencantaments, al Museu Etnològic. Aquest museu, davant per davant del Picasso, que fins fa quatre dies s’anomenava Colonial i ara és de les Cultures del Món, ha engegat una proposta interessant per relacionar l’art contemporani amb les seves col·leccions. Hi participen nou artistes, soles o en equip. Fa goig veure, només entrar, una gran hamaca de les terres veneçolanes, on pots seure i gronxar-t’hi si vols, que les dues artistes que signen la instal·lació, Ruta de Autor, hi han pogut instal·lar, cedida per un emigrant que no se’n va emportar res més de casa i ara viu aquí, confrontada a les dues que conserva el museu. Totes les intervencions artístiques dialoguen amb l’art popular museificat, tan impossible de jerarquitzar, i totes reencanten les peces del museu que cada artista hi ha escollit. A cura de Rosa Lleó. Fins al 29 de setembre.

Maria Sanmartí (Barcelona 1886 – París 1952), a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, és una de les expos insospitadament lluminoses de la temporada. No sols per l’obra d’una pintora naïf o d’art brut, com preferiu, plena de llum, sinó per la sorpresa immensa de veure-la i no saber-ne el públic gran cosa fins ara, ni de l’artista ni de l’obra. Mare del pintor Antoni Clavé, així li agradava de signar. Xavier Montanyà ho ha explicat de meravella en aquest diari, donant compte d’una història densa i difícil i de l’admiració que li van professar artistes com Picasso i d’altres. A cura d’Aitor Quiney. Fins al 15 de setembre.

Joan Gardy Artigas (Boulogne-Billancourt, 1936) al Museu Can Mario de la Fundació Vila-Casas, a Palafrugell. Un altre dels grans artistes del país, ceramista, que ha trigat també a veure una expo com aquesta. Ha treballat amb el seu pare, Llorenç Artigas, en tàndem amb Miró, i amb l’escultor Giacometti i d’altres artistes. Maria Palau signa aquesta completa entrevista que ens permet de conèixer-lo una mica més. A cura de Ricard Bru. Fins al 24 de novembre.

Una de les obres de l’exposició retrospectiva ‘La mà rebel’ de Joan Gardy Artigas

Precursores: feminismes, càmera en mà i arxiu a l’espatlla, a la Filmoteca de Catalunya. Un recorregut per la història cultural i visual del feminisme a França als anys 1970 i 1980 a través de l’obra i la influència de Delphine Seyrig, Carole Roussopoulos i Ioana Wieder, creadores del col·lectiu Les Insoumuses. Ve de París i ha estat adaptada per la Filmoteca amb la incorporació d’obres d’Eugènia Balcells, Pilar Aymerich, Fina Miralles i Mari Chordà entre més. A cura de Nicole Fernández Ferrer i Nataša Petrešin-Bachelez. Fins al 17 de novembre.

Bon estiu tingueu.

Cada estiu, de mitjan juliol a final d’agost, de qualsevol punt del planeta estant es poden observar els Perseids, un dels fenòmens astronòmics més mediàtics i espectaculars de l’any. Són coneguts popularment per llàgrimes de Sant Llorenç, perquè acostumen a aparèixer amb més intensitat pels volts del 10 d’agost, dia en què es commemora aquest sant. El caràcter efímer i fugaç de les cues dels meteors en fa encara més especial l’observació. Tot i que el fenomen comença cap al 17 de juliol, es faran especialment visibles entre l’11 i el 13 d’agost, i es mantindran al cel fins al 24.

No és casual que apareguin cada any durant els mateixos dies. Les òrbites del planeta Terra i les del cometa del qual provenen són totalment estables. Per això, la interacció de totes dues òrbites passa justament en aquest moment. Les velocitats d’aquests meteors poden superar els cinquanta quilòmetres per segon i la taxa d’activitat pot arribar a 200 meteors per hora. El radiant, és a dir, el punt d’on sembla que vénen, és a la constel·lació de Perseu, i per això s’anomenen Perseids.

Què són exactament els Perseids?

Els Perseids són restes emeses pel cometa Swift-Tuttle, que té un període de 133 anys i que va passar prop del Sol per darrera vegada el 1992. Aquests residus cauen cap a la Terra en forma de pols il·luminada. Els cometes són cossos celestes gelats i, quan s’acosten al Sol, part d’aquest gel es converteix en gas i deixa anar una pols que en forma la cua. Quan la Terra travessa l’òrbita del cometa, aquests petits fragments xoquen contra l’atmosfera i es cremen, cosa que crea unes traces de llum que es poden veure de nit.

Quan serà el millor moment per a contemplar-los?

Enguany, el millor moment per a contemplar-los serà la nit del 12 al 13 d’agost. Tot i que el punt màxim s’assolirà entre les 15.00 i les 18.00 del dia 12, l’astrònom Enric Marco recomana d’anar a veure’ls entre les 0.00 i les 4.00. “Una característica d’enguany és que la lluna està en quart creixent, justament aquesta nit. Això vol dir que, quan es ponga el sol, la lluna estarà brillant, es veurà la meitat il·luminada, però quan vagen passant les hores, a partir de les 0.00, la lluna es pondrà, pel nord-est començarà a eixir la constel·lació de Perseu i es veuran els Perseids. Això no vol dir que no se’n vegen abans, però com que el cel estarà il·luminat, no es veuran tan bé”, aclareix.

Marco explica que, realment, el moment en què es podrien veure millor seria cap a l’alba, perquè és quan la Terra és més a prop de la zona d’impacte, anomenada radiant, però com que surt el sol, la nit és més recomanable per a l’observació.

Quina és la millor manera de veure la pluja d’estels?

No cal tenir un telescopi ni uns prismàtics per a veure els Perseids, atès que es poden observar fàcilment a ull nu. La clau és cercar un lloc fosc, si pot ser en direcció nord-est, on no hi hagi llum artificial a prop ni urbanitzacions. Marco recomana d’allunyar-se de les grans ciutats tant com sigui possible. A més, és essencial poder estirar-se completament per mirar el cel i per no perdre-se’n cap que passi per darrere.

També és important una dosi de paciència. Els ulls tarden uns trenta minuts a adaptar-se a la foscor, i en moments de màxima intensitat de la pluja es calcula que poden arribar a caure un centenar de meteors per hora.

Quins són els millors llocs per a observar-los?

Per a contemplar els Perseids és cabdal de fugir de la contaminació lumínica i cercar cels ben foscos. Per això, al País Valencià es recomanen les comarques de l’interior, com ara la Canal de Navarrés, els Serrans, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel-Requena i els Ports. En concret, el parc natural de la Tinença de Benifassà és un dels millors llocs per a observar-los.

Alguns pobles d’aquestes comarques han aconseguit la denominació de Reserva Starlight, és a dir, zona certificada amb condicions adequades per a l’observació astronòmica. En són exemples Ares dels Oms, Toixa, Titaigües, Xelva i Benaixeve, als Serrans. En aquella àrea hi ha uns quants observatoris, com ara l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Al Principat, el millor indret per a veure la pluja d’estels és al Parc Astronòmic del Montsec, que té un certificat internacional de qualitat nocturna. Tanmateix, també poden ser bones opcions la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, el cap de Creus i Cadaqués o les vetllades que s’organitzen en observatoris com ara el Fabra i el Cosmocaixa a Barcelona, al centre Món Natura Pirineus i el de Castelltallat, Albanyà i Batet de la Serra.

Finalment, a les Illes, es destaca el nord d’Eivissa –Cala d’Hort, les platges de Comte, el pou del Lleó i el pla de Corona–; a Mallorca, la costa nord i la serra de Tramuntana; i Menorca, que també és una Reserva Starlight.

Com s’anomenen: llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids?

Popularment, les pluges de meteors del mes d’agost s’han batejat amb el nom de llàgrimes de Sant Llorenç. Tanmateix, segons el “Criteri sobre la denominació catalana de pluges de meteors” elaborat pel Termcat, s’han d’anomenar Perseids. El nom respon al fet que, quan els observem de la Terra estant, la trajectòria que dibuixen els meteors sembla provenir de la constel·lació de Perseu.

Durant més de sis dècades, d’ençà del seu debut amb La Pointe Courte (1954) fins a Varda par Agnès (2019), Agnès Varda va concebre imatges cinematogràfiques amb una llibertat única. Sensible als fets del seu temps i amb una curiositat viva pels altres, el seu cinema combina documentari i ficció tot aportant un testimoni de realitats amb una subjectivitat compromesa, però a la vegada expressa l’imaginari de la cineasta amb les seves fantasies. Un cinema entre la vida i la representació, la realitat i el somieig, la naturalitat i l’artifici, l’atzar i l’elaboració. El llibre Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis, d’Imma Merino, conté un assaig sobre l’obra cinematogràfica de Varda i una llarga entrevista feta a casa de la cineasta mesos abans de la seva mort: un homenatge a una creadora que ha deixat empremta.

Llegiu un fragment d’Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis, d’Imma Merino (Edicions de la Ela Geminada)

Laia Regincós, editora d’Ela Geminada, ens parla de l’obra:

“El llibre de l’Imma Merino aconsegueix de capturar amb una sensibilitat especial la riquesa de l’univers cinematogràfic i artístic d’una cineasta singular. En l’obra d’Agnès Varda, hi trobem observació del món que l’envolta i dels problemes socials dels temps que vivia. També jocs, atreviment, intel·ligència, ficció i realitat. Tota l’obra esdevé testimoni d’una mirada única sobre el món… que era la seva manera de fer, trencadora, experimental, curiosa, en constant renovació.

L’entrevista final que inclou el llibre és un document de gran valor. Dona i obra no s’expliquen l’una sense l’altra; Varda era un calidoscopi enigmàtic que feia servir les possibilitats de l’art per explicar la història, la pròpia i la del món, des d’una llibertat inigualable que vol fer pensar l’espectador. Publicar aquest llibre en català (va ser originalment escrit en castellà gràcies a l’edició per encàrrec de la Filmoteca Basca) és un esdeveniment especial. De la mà del coneixement de l’Imma Merino i al costat de l’exposició del CCCB Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar, esdevé una peça imprescindible per a reivindicar entre el públic català una dona que va marcar la història del cinema i de l’art.”

La selecció espanyola de futbol juga avui la final de l’Eurocopa contra Anglaterra. La fita –fa catorze anys que no guanya cap trofeu– ha causat un cert furor. Per les xarxes corren imatges d’una munió de joves al barri badaloní de Rocafonda, on va néixer el jove Lamine Yamal, embolicats amb banderes espanyoles. Molts batlles han plantat pantalles gegants en places de les viles que governen per seguir els partits. A València, la batllessa, María José Catalá, obrirà fins i tot el pavelló de la Fonteta. En unes altres ciutats, com ara Girona, el seguiment de la final ha originat discrepàncies: el batlle, Lluc Salellas, no habilitarà pantalles perquè “una cosa és mirar el partit de futbol i una altra és organitzar un esdeveniment que té una clara connotació d’allò que se’n diu nacionalisme banal, que és una projecció de força de l’estat en un territori que hauria de tenir unes seleccions pròpies”. L’onada d’aquest “nacionalisme banal” espanyol troba un Barça en baixa forma i la selecció catalana amb poca afluència als escassos partits que disputa. Se n’ha de preocupar, l’independentisme?

Posar-hi perspectiva

La sociòloga Cristina Sánchez Miret, professora a la Universitat de Girona, recomana de no magnificar-ho perquè, encara que sigui natural d’expressar un sentiment d’incomoditat, el dramatisme fa la bola més grossa. Un altre sociòleg, Ramon Usall, expert en història de l’esport i en la relació entre el futbol i la política, recomana de posar-hi perspectiva. Recorda una efemèride que ajuda a relativitzar: l’any 2010, la selecció espanyola va guanyar el Mundial l’11 de juliol. El dia abans hi havia hagut la manifestació multitudinària contra la sentència sobre l’estatut del Tribunal Constitucional espanyol, la primera espurna de les mobilitzacions del procés. “Aquella manifestació porta al carrer gairebé un milió de persones amb senyeres i estelades i marca un canvi en el discurs polític del catalanisme. I tot això passa amb vint-i-quatre hores de diferència”, recorda. 

A Manel Vidal, un dels creadors de La sotana, el pòdcast sobre futbol més reeixit del país, li sembla que “tots els moments d’èxits de la selecció espanyola –que no són tants i són sobretot recents– han generat un furor similar a Catalunya”. L’Eurocopa actual, diu, tan sols crida l’atenció a aquells que “havíem interioritzat que aquest furor ja no tornaria i per tant ens hi fixem més”, però ho considera més símptoma de la presa de consciència que no pas de cap declivi. “Crec que no recordem amb prou nitidesa com d’espanyolitzat estava tot fa vint anys, trenta o quaranta”, diu.

La importància del nacionalisme banal

Usall considera d’entrada que l’ús de la selecció espanyola per a emblanquir la dominació política ha estat una cosa recurrent d’ençà que es va fundar. La segona Eurocopa, que es va fer el 1964 a Madrid i Barcelona, fou impulsada per Francisco Franco per celebrar els vint-i-cinc anys de dictadura. Com Salellas, Usall també empra el terme “nacionalisme banal” per a descriure-ho. “És un dels mecanismes més importants a l’hora d’acabar generant adhesions de caràcter nacional, especialment en territoris on aquestes identitats estan en conflicte, com Catalunya”. Segons Usall, l’estat fa servir la simpatia futbolística per la selecció com una forma més d’espanyolització de territoris “on no té més maneres de generar identificació nacional”. Lluny d’un fenomen ingenu, diu que tant l’estat com el nacionalisme espanyol en són molt conscients, i “d’aquí la negativa tan taxativa a permetre que existeixin seleccions que representin les nacions catalana, basca i gallega”. 

El futbol té una gran capacitat de convocatòria. L’alegria triomfal que origina se sol viure i celebrar en grup, al carrer, i això fa molt més vistós el fenomen, però el nacionalisme banal no s’acaba en l’esport. En tots els espais de competició internacional, l’estat cerca de despertar un orgull de pertinença. Sánchez Miret compara els efectes de la selecció espanyola amb els del festival d’Eurovisió, que aquests anys ha renovat molt l’audiència. El festival va tenir enguany al País Valencià un 46,9% de quota de pantalla i, al Principat, un 45,6%. Sánchez Miret diu que per a ella encara és “tan sols un record del que feia el règim franquista” mitjançant el festival: a la darreria de la dictadura, l’any 1969, Madrid va acollir el certamen després de la victòria de Massiel l’any anterior. “Ni una cosa ni l’altra no són noves: l’estat sempre se n’ha aprofitat, de tot això”, diu. La diferència és que ara les xarxes socials faciliten un efecte de ràpida efervescència multitudinària en què no es percep tant que hi ha campanyes orquestrades.

Un projecte que guanya és llaminer

Vidal recorda “allò tan tòpic que la gent s’apunta a projectes guanyadors”. Una part gran de la població del país, diu, són independentistes passius, que no viuen la causa amb cap intensitat especial, i que “si ens hi tornem a posar seriosament serà fàcil que s’hi tornin a afegir”. En aquest sentit, Usall apunta que l’espanyolisme fa servir les victòries esportives conscientment: quan guanya la selecció, se n’articula una campanya de propaganda per tots els canals possibles perquè això permet d’associar l’espanyolitat banal amb un sentiment igualment banal de victòria. Això ho fa especialment llaminer per a la canalla i els adolescents. “Una bona trajectòria a l’Eurocopa permet presentar Espanya com un projecte guanyador. I, en general, és més fàcil que la gent jove s’apunti al cavall guanyador. Segurament no ens trobaríem en aquesta situació si Espanya hagués caigut en la primera fase”, explica Usall. Per al nacionalisme espanyol, diu, és estratègicament molt important a Catalunya, després del 2017, mirar de no ser tan sols l’expressió de la repressió o d’uns partits concrets, sinó tenir a veure amb alegries positives, en massa i més o menys transversals. 

Sánchez Miret ho emmarca en l’evolució política del país després del referèndum. Ella detecta que “hi ha una pujada del sentiment espanyol que en certs cercles s’ha posat de moda, sobretot perquè sembla que l’independentisme ha perdut”, i els projectes polítics que perden solen causar una certa distància, sobretot per a aquells que hi tenien dipositades moltes esperances. “Hi ha capes importants de la població que valoren molt el mainstream, la tendència general. Recordo quan jo mateixa anava a les manifestacions independentistes, durant el procés. A poc a poc, una part dels qui sempre m’hi trobava van deixar d’anar-hi. Hi ha gent que ara mira de fer-se simpàtica a l’enemic. És una cosa instintiva, una qüestió de supervivència bàsica”, reflexiona. L’independentisme, diu, corre el risc de creure’s la caricatura d’ell mateix que n’ha fet l’espanyolisme, i això n’afecta els membres menys polititzats. “Per a molts, poder-se alegrar que guanya la selecció espanyola és un gest neutral”, diu.

La paradoxa de l’extrema dreta i l’Espanya plural

La màscara de la trivialitat futbolística, per una altra banda, permet de mostrar un cert orgull de pertinença nacional a ciutadans que refusen –o que se n’avergonyeixen– el component assimilador del nacionalisme espanyol, més explícit quan s’expressa políticament. En aquest sentit, la contribució dels jugadors catalans o del Barça en les fites de la selecció espanyola, que Usall recorda que ja fou decisiva en les victòries de l’Eurocopa del 2008 i del Mundial del 2010, hi juga en part aquest paper. Últimament, s’hi ha afegit la presència més gran de jugadors racialitzats o de fills d’immigrants, que “poden generar una identificació entre una generació més jove, que veu com aquesta selecció potser s’apropa més a la realitat que quotidianament estan acostumats a veure”. “Això permet vendre la selecció com la imatge d’una Espanya diversa que l’extrema dreta repudia, però alhora permet d’assolir un dels objectius polítics essencials d’aquesta extrema dreta, que és el manteniment de la unitat d’Espanya i el reforç de l’ideal de pertànyer tots a una sola nació, la seva”, diu Usall. 

Aquesta contradicció s’observa en el cas del tàndem de Lamine Yamal, català, i Nico Williams, basc, que no poden triar de jugar amb les seleccions catalana i basca. Sánchez Miret mostra un punt de preocupació perquè això revela una certa debilitat del catalanisme, després del 2017, i amb la davallada en l’ús de la llengua, per a la integració dels immigrants. “L’immigrant té una capacitat exacerbada per intentar entendre i controlar quins són els elements clau de la societat nova, intenta entendre què és allò que el farà sobreviure millor en la societat on vol integrar-se. Si et diuen que ser català és una cosa molesta i subversiva i, en canvi, que ser espanyol és ben normal…”, diu. Segons Usall, en tot això “hi ha part de responsabilitat del catalanisme, potser d’haver col·locat tots els ous a la cistella de la construcció immediata d’un estat que ens permetés tenir aquests mecanismes de nacionalisme banal que els estats convencionals tenen”, en lloc de cultivar-los igualment, al marge del resultat del procés.

La deixadesa de funcions del Barça

La cara silenciosa de la crisi és que el Barça, en efecte, ha perdut múscul per a bastir una alternativa simbòlica. Sánchez Miret creu que “el Barça abans podia dir que era més que un club perquè havia fet políticament d’altaveu d’una manera de ser diferent de la que imposava el règim, i per això el règim el perjudicava”. Tanmateix, ara cal posar-ho en dubte, “perquè el Barça no tan sols està en decadència, sinó que en els grans esdeveniments catalans dels últims temps s’ha posat de perfil, perquè la força institucional s’ha anat aigualint i ara en resta la part del negoci”. Vidal no troba que el president actual del club, Joan Laporta, “estigui dirigint-se als joves amb una voluntat nacionalitzadora prou ferma”, i li sembla que el projecte de la selecció catalana no és tan engrescador com ho podia ser, per exemple, quan Johan Cruyff n’era l’entrenador. No tan sols pel canvi de moment polític, sinó perquè tal volta s’ha estès “la conclusió que per tenir una selecció que faci partits de costellada amb suplents de suplents millor no tenir res”. “L’única persona que em sembla que podria posar aquest tema sobre la taula i que el prenguessin seriosament és Pep Guardiola”, rebla.

El somni
“En un temps que vaig estudiar agricultura biodinàmica, una vegada ens van preguntar si la vinya ens parlava. I jo vaig ser conscient que la vinya m’atreia, em cridava, i que acabaria fent vi. I que abans dels cinquanta anys m’hi dedicaria.” Roger Viusà (Roses, 1978), fins ara responsable del restaurant Plaça del Vi 7 a Girona, establiment de referència sobretot en el camp dels vins naturals, ens explica aquell moment d’epifania. Fa uns dies, a les xarxes socials, Viusà anunciava que deixava la Plaça del Vi 7 per dedicar-se a fer vi, que passava de la restauració i la sommelieria a la condició de vinyataire, a l’Empordà, la seva terra. Un canvi radical, però molt meditat i treballat de fa anys. De fet, un tornar a l’origen: “A casa meva eren pagesos, conreaven el cereal, però a mi em van treure del cap el fet de ser pagès. Amb tot, els estius els passava al mas, amb el meu avi. Sempre he tingut tirada a la terra, però, tot i que ara finalment faci el pas cap a fer vins, no em considero pagès. Tinc amics pagesos i tenen uns coneixements que jo no tinc. És una paraula molt grossa, això de ser pagès.”

La Plaça del Vi 7 i els estralls de la pandèmia
Aquests dies, Viusà encara no s’ha incorporat al cent per cent al seu projecte vinícola. Encara ha d’arreglar papers i tancar l’etapa de la Plaça del Vi 7, un establiment que es queden els germans Roca, que en són socis d’ençà del 2018. L’etapa es tancarà també per a aquest bar de vins, que passarà a tenir un altre nom i a buscar una nova identitat.

“M’hauria agradat mantenir la Plaça del Vi 7 i continuar fent vi, però les circumstàncies han accelerat el procés i m’han fet variar una mica el projecte. La pandèmia m’ha pesat. La restauració n’ha sortit molt malparada, de la pandèmia. Ens van obligar a tancar el negoci i després no ens van ajudar gens. En la restauració no he trobat al·licients positius, aquests últims quatre anys.” Viusà se sentia esgotat: “Tirar endavant ha estat molt dur. Em calia un canvi, perquè a la vida vull ser feliç. I aquest projecte vinícola em fa molta il·lusió.”

Roger Viusà. Foto: Clara Riera Escalona.Quin projecte vinícola proposa?
El canvi ha estat progressiu, perquè ja fa deu anys que va fer la seva primera verema. La va fer al celler la Gutina el 2014. També va fer veremes al celler Rim i, darrerament, ha estat molt vinculat a David Pujol i al celler Pujol Cargol. Perquè fer vi no s’improvisa, és un aprenentatge any rere any, verema rere verema, prenent decisions, aprenent, jugant-te-la, incorporant coneixement. Porta vuit veremes a l’esquena.

“Tinc dues vinyes des del 2022. L’una, a Vilamaniscle i l’altra, a Vilajuïga. Ja és el segon any que les podo, i l’any passat ja en vaig fer la verema. A partir d’aquí, el projecte s’ha d’ampliar, vaig mirant diferents fronts, tinc un tros de terra que em deixen per a plantar-hi més vinya, ahir em van proposar de comprar unes vinyes… Ara tinc dues hectàrees i mitja de vinya i produeixo entre cinc mil i sis mil ampolles cada any. Hauria d’arribar a tenir entre cinc i deu hectàrees de vinya.”

“La zona de Rabós, Vilamaniscle, Llançà i Colera, crec que és la millor per a fer vi a l’Alt Empordà. Les dues vinyes que tinc s’aixequen en sòls de pissarra. La pissarra dóna una expressió als vins que m’agrada molt. La vinya de Vilamaniscle té una part de carinyena negra i, després, una altra part amb varietats barrejades: picapoll, muscat, lledoner, carinyena blanca… De la carinyena negra, en surt un vi que li he posat “el Born”, elaborat en tines d’acer inoxidable, i quan tingui quartos per a comprar bóta vella, també hi posaré una mica de bóta, perquè trobo que m’ho demana. D’aquí, en surten cinc-centes ampolles. De la resta de varietats barrejades de la vinya, en surt el vi que en dic “les Damajoanes”, perquè l’elaboro amb vidre. En surten 160 ampolles.”

Foto: Clara Riera Escalona.

La vinya de Vilajuïga té una part de carinyena negra i una part de macabeu. D’aquesta vinya, en surt un rosat o blanc de color trencat que és el “Brillant amb llum” i un negre lleuger, l’“Estrep vermell” (l’estrep és una pegadolça, una llaminadura). “Aquest és un vi divertit i fàcil de beure, tot i que a l’Empordà no surten els glu-glús que estan de moda”, diu. De tots dos, en surten més de tres mil ampolles.

Roger Viusà pren el model de la Borgonya i la seva idea és elaborar vins de vinya, vins de poble i vins de la comarca. Per això, a més dels vins de vinya de Vilamaniscle i dels vins de poble de Vilajuïga, també compra raïm de diferents pobles de l’Alt Empordà d’amics seus que barreja i en fa dos vins de comarca: el blanc és el “Fill d’una sirena” i el negre, “I d’un pastor”. Tots aquests vins ja els va veremar l’any passat i els posarà a la venda aquest estiu. Entre sis-centes i mil ampolles de cada color. Roger Viusà no té celler, vinifica al celler Pujol Cargol de Masarac.

El vi, la cultura i un desig
El prestigi d’aquest personatge del vi, conegut i reconegut per unes característiques organolèptiques excepcionals que l’han portat a ser millor sommelier de l’estat espanyol, millor sommelier d’Europa i segon millor sommelier del món, a més d’un referent en l’àmbit dels vins naturals, jugarà a favor seu. Amb això també hi compta: “Sí, hi compto i jugo amb aquest element. Em sento còmode a la vinya, em sento còmode fent vi i aquest capital de vint anys com a sommelier també m’ha d’ajudar a tirar endavant.”

Roger Viusà ens confessa que encara té una altra necessitat i que ben segur també li afinarà el talent i la sensibilitat vinícola: “Una altra cosa que vull fer en aquesta nova etapa és recuperar el fet de viure més la cultura: anar a museus, al teatre, al cinema, a concerts… Abans ho feia molt, sobretot quan m’estava a Barcelona, però des que vaig agafar el restaurant que m’he buidat molt, he donat molt i no he tingut temps de nodrir-me. Ara cal tornar a incorporar-ho.”

Foto: Clara Riera Escalona.

L’olor de llenya que crema en forns on es couen pans i coques, carn a la brasa i pizzes és una aroma que fa singular i embolcalla d’encant la passejada per alguns carrers de Barcelona. Hi porta el perfum de la natura. I en els que envolten l’església de Santa Maria del Mar, l’olor de fruita seca torrada amb foc d’alzina guia el nostre nas fins a la Casa Gispert.

Al número 23 del carrer dels Sombrerers, just al davant d’una paret lateral de “la catedral del mar”, fa cent setanta-tres anys que al bombo d’un forn es fan torrar ametlles, avellanes, nous… En aquell barri del Born que aprovisionava els comerços de tota la ciutat i rodalia, començava l’activitat d’un negoci obert l’any 1851 que avui encara roman ben viu, amb la mateixa activitat. “Aleshores venien espècies i cafè arribat de les colònies d’ultramar, i tenien el propi torrador de cafè i fruita seca, avellanes i ametlles que ja eren del país”, explica l’actual propietari de Casa Gispert, Enric Comellas.

L’any 1911, Enric Gispert, un metge de Centelles (Osona) que volia donar un ofici als seus dos fills, va comprar la botiga que d’aleshores ençà ha mantingut el nom del seu llinatge. Seguint la tradició del comerç al Born, els Gispert despatxaven els productes com a majoristes, a quilos, fins que a començament dels anys noranta van començar a vendre a la menuda. L’any 1993, Ricard Margenat, cunyat d’Enric Comellas, va comprar el negoci a la vídua del Dr. Gispert. Margenat coneixia bé la botiga i el torrador, perquè a casa seva eren, i són encara, productors d’avellanes ecològiques, a Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental). I ara fa deu anys que és Enric Comellas i la seva dona, Gemma Marín, els qui estan al capdavant del negoci.

Amb ganes d’engrandir i fer prosperar la firma, conservant sempre allò que els fa més singulars –la història, la qualitat del producte i el torrador ancestral–, en agafar el negoci la parella va obrir un nou obrador a Viladecavalls (Vallès Occidental) i, l’any 2015, una altra botiga a Terrassa. “Si tot va bé, aquest any n’obrirem una altra a Sabadell, al cèntric carrer de Gràcia”, avança l’Enric.

La del barri barceloní del Born, però, manté tota l’essència i l’esperit de l’origen. El mobiliari original, taulell, prestatges i mobles, fotografies antigues, bigues de fusta, cistells i cistelles de vímet, balances i sacs fan conviure passat i present en un mateix espai. Tal com diu el propietari, “això no és només un negoci, és una part de Catalunya. La nostra història ja està creada. Sovint vénen clients que ens expliquen que ja hi venien a comprar amb els seus avis. Aquesta botiga t’enamora, com les històries humanes que hi vius.”

Safrà exquisit i torrat especial de la fruita seca

L’any 2019 van fer una restauració de la fusteria de l’aparador i del vidre amb gravats a l’àcid del fons de l’establiment, on trobem un altre dels llocs especials de la botiga: el racó del safrà. Aquest condiment alimentari ha estat històricament un producte selecte de Casa Gispert. “És safrà de Castella – la Manxa, considerat el  millor del món, que porta el número de sèrie i el segell original de la Manxa. Alguns estrangers s’hi gasten fortunes, en aquest safrà”, diu l’Enric. En un armari fora del racó del safrà, llegim gravat a la fusta: “Depósito de azafrán”. Cent anys enrere, aquest safrà de primera qualitat els va convertir en l’empresa que més safrà venia de Barcelona. L’exportaven a Europa, com ara fan també, a països com Bèlgica i França, on venen la fruita seca torrada de manera artesanal, amb un toc fumat que el foc al lateral, i no directe, sota el bombo d’aquest forn d’estil romà li proporciona. És un torrat més lent –unes dues hores cada remesa– i, per tant, més suau.

El dimarts i algun altre dia, cada setmana, l’Eduard, mestre torrador, afegeix a la botiga l’atractiu de veure girar aquest bombo de l’històric forn al costat del caliu de la llenya. “És la nostra joia de la corona, i molts vénen a comprar el dia que saben que torrem, per veure’l en marxa. A banda, també fem tastos de fruita seca i oli”, explica el propietari. Hi torren ametlles i avellanes collides a Lleida i a Reus, anacards i nous de macadàmia. “Els pinyons són de Girona, d’un proveïdor de fa cinquanta anys. Tenim sort del producte local que és molt bo. I la llenya, d’alzina, ens la porta un senyor de Matadepera fa més de quaranta anys.” I això és un altre motiu de satisfacció per a ells, “ens fa il·lusió que hi hagi gent que treballa per a nosaltres de fa tant de temps. El torrador que hi havia abans que l’actual va treballar-hi durant seixanta-cinc anys. Fins i tot la mateixa gestoria fa més de seixanta anys que treballa amb nosaltres”, afegeix l’Enric.

Les espècies, el cafè –abans també torrat allà mateix–, la fruita seca i el safrà són els productes de sempre, als quals s’ha anat afegint una gran varietat d’oferta que, tanmateix, manté sempre una gran coherència amb l’essència de la botiga. Hi veiem seleccions d’olis, cremes de fruita seca, xocolates, mels i melmelades i també opcions sense gluten, perquè tenen una planta de producció certificada que garanteix l’absència d’aquesta proteïna. Així és com l’empresa va creixent, innovant, adaptant-se a la normativa, però sempre amb l’esperit que va fer néixer Casa Gispert.

Som, realment, en una botiga, i alhora en un petit museu on conserven també llibres de comptabilitat escrits a mà pel comptable de l’època i, entre molts documents, “una carta d’agraïment de Salvador Espriu donant les gràcies per una cistella de producte que se li va fer arribar”, detalla Enric Comellas.

Casa Gispert treballa també amb cistellaires catalans que fan les paneres de productes que alegren amb regals les festes de Nadal i qualsevol moment de l’any. Tenen capses d’obsequi, per exemple, amb catànies i fruita seca, detalls que són un saludable present amb producte de la terra. A partir de cremes que ells mateixos preparen als obradors, es poden fer batuts, que és una altra manera de consumir fruita seca. A l’obrador també caramel·litzen la fruita seca en peroles, de manera artesana, com s’ha fet sempre, a foc lent. Així fan ametlles garapinyades amb una fina capa de sucre caramel·litzat i una altra de xocolata.

Amb delicats dissenys de pràctics envasos i combinacions de sabors, han fet evolucionar una tradició que continua essent artesana, i que ens poden servir al taulell d’aquest comerç del Born, o a casa, si es fa la comanda per internet. Els minibars de molts hotels sorprenen també amb la fruita seca de Casa Gispert identificada inequívocament amb l’emblemàtica imatge del seu antic mestre obrador fent girar a mà el bombo del forn que avui continua perfumant els carrers que envolten Santa Maria del Mar.

Bona part dels docents de Catalunya encara no saben on treballaran al setembre perquè el Departament d’Educació ha endarrerit les adjudicacions que s’havien de fer a començament d’aquest mes. Segons Educació, hi ha hagut un problema tècnic, i també una allau de sol·licituds. Això ha causat molt de malestar als sindicats i al conjunt de la comunitat educativa. Es queixen que hi ha hagut mala planificació i que l’endarreriment afecta la planificació del curs, perquè els professors i mestres encara no saben on han d’anar i els equips directius no saben quins professionals tindran.

Què implica, l’endarreriment? Com afectarà el curs? Hi ha hagut una mala planificació? Quin paper hi juga el decret de plantilles? De tot plegat en parlem amb la mestra de música Neus Rossell, que també és copresentadora del programa satíric El búnquer i col·laboradora a La tarda de Catalunya Ràdio, que fa palès que fa temps que hi ha malestar amb el Departament d’Educació.

—Com us afecta l’endarreriment als docents?
—Doncs, mira, hem d’anar a viure a un lloc o a un altre, depèn d’on et toqui. Si em toca a Cadaqués, doncs cap allà, i si em toca la Vall d’Aran, també. I si em toca més a prop, doncs no m’hauré de moure de casa. No sabem res del que passarà al setembre. Els que hem fet oposicions, per força que haurem de treballar, ens hauran d’enviar a algun lloc de Catalunya. Posem les preferències, en funció de la llunyania, i després ho trien.

—Quin neguit teniu?
—El neguit és el mateix que tindrien totes les persones que no saben què els espera el setembre i on seran, on hauran d’anar a viure. A part, que tot s’endarrereix. Havia de sortir el 2 de juliol, després el 5, ara a final de mes. A part d’això, al darrere hi ha altres coses, si jo vull demanar reducció de jornada, ho he de fer més tard. A l’agost ja sabem que el món s’atura i no sabem com anirà això.

—Sereu una dels 31.153 nous funcionaris. El vostre cas és diferent del de la resta?
—No. Nosaltres haurem de fer pràctiques i ens hauran d’avaluar. Teòricament, ha de fer-ho un inspector, però han tingut molts problemes perquè som tants amb oposicions que ens hauran d’avaluar mestres de l’equip directiu. És fatal, perquè si el director és amic d’aquell mestre…

—Com és que falten inspectors?
—Ha estat molt curiós perquè de sobte s’han sorprès, i són ells els que van posar les places. El Departament d’Educació va posar unes places de funcionaris i n’han sortit molts de cop. Els sindicats els van avisar, que sapigueu que no hi haurà prou inspectors, que després s’han de col·locar tots aquests funcionaris a llocs, etcètera. I tot és una novetat per a ells, és a dir, tot és una sorpresa.

—Sou professora de música d’ençà dels disset anys. Com és que us fan fer pràctiques?
—Als disset vaig començar a l’Escola de Música. A primària, hi vaig començar en fa set. M’interessaria que es fessin directament les pràctiques, que és quan veus realment si aquell professor en sap o no. Més que empollar tot aquell temari, perquè ho vomites i prou. És una cosa de l’any noranta-tres. No ha canviat, és totalment obsolet. Crec que és interessant que es facin les pràctiques, però si tens experiència, t’han de sortir bé, en principi. No em sembla malament, perquè pots estar molts anys fent de mestra i fer-ho fatal.

—La gent no acaba d’entendre que hagi passat aquest desgavell.
—Ells obrien oposicions quan volien. Podien estar deu anys sense fer oposicions. El que va passar és que ells estan en frau de llei, molts mestres interins feien la feina de funcionaris, però no tenien les mateixes condicions. Des d’Europa van dir que això no podia ser. I van fer moltes coses perquè fossin funcionaris, una va ser els mèrits, que això també em sembla molt gros perquè és considerar que perquè has treballat vint anys, ja ets bo segur, ets bon professor, cosa que no té res a veure. I l’altra són les oposicions light, que són una mica més senzilles, que són les que vaig fer. S’han fet moltes oposicions i, per tant, el resultat és que hi ha molts funcionaris.

—Un altre problema: pot ser que hi hagi manca de llocs d’especialitat. Quina afectació té això per als professionals i els alumnes?
—Si de música hi ha deu llocs i tots estan ocupats, el que faran amb mi, que sóc de música, és col·locar-me en un lloc com, per exemple, de mestra de primària, com a tutora, fent plàstica, castellà, mates, medi, català, el que sigui. És molt curiós que jo m’hagi preparat durant vint-i-dos anys la carrera de música, tingui unes oposicions per a fer música, i després hagi de fer les pràctiques de mates. No té cap sentit.

—Per què passa?
—Hi ha escoles on, per exemple, no hi ha especialista de música i ho fa una mestra que no sap música. Llavors, clar, aquests nens aprendran la música d’una persona que no en sap. I aquesta persona no en té cap culpa, eh? La mestra l’han col·locada allà i prou. És una falta de respecte a l’alumnat i a l’ensenyament en general. Diuen, bé, és que és Educació. Sí, però estem parlant del futur de la vostra societat, de la nostra, de totes.

—Educació justifica el canvi dient que per al curs que ve hi ha 62.354 sol·licituds, entre funcionaris i interins, i 3,8 milions de peticions de llocs de treball. Diu que hi ha hagut un gran volum de peticions i un problema informàtic. Ho compreneu?
—L’allau de sol·licituds dels quals ells han posat les places. Si tu poses unes oposicions que són per a deu persones, possiblement en surtin deu. Ets tu que has convocat les oposicions! Perquè t’ho han manat des d’Europa, però estaves en frau de llei. La responsabilitat és tota teva.

—Hi ha hagut mala planificació?
—Totalment. Però cada any hi ha problemes. És una cosa que es fa cada any. Que dius, home, fent-ho cada any, en principi ja saps com funciona, però aquest any hi ha hagut això i ha explotat tot.

—Els alumnes notaran l’endarreriment de places? L’ensenyament se’n ressentirà?
—A veure, es podria notar amb les especialitats. També és veritat que l’equip directiu ara mateix no sap qui tindrà, si vindrà un de música o no. És molt complicat i es pot notar a l’hora de fer horaris, que ara no els poden fer. Per la resta, no es podrà notar perquè els mestres són molt professionals i no aniran a classe amb rancor perquè l’alumnat no en té cap culpa.

—Els sindicats es queixen que tot plegat afectarà la planificació del curs. Quan es comença a preparar? Com es fa?
—S’han de fer moltes coses abans del setembre. S’han de muntar les classes i tot, tenir el material que necessites. Ara estava en una escola que no hi seré l’any que ve. Ara vindrà un mestre i potser no li sembla bé el quadren o el material, però ja estarà comprat i tot programat. S’han de fer tots els documents, els noms que hi haurà… És molt i molt complicat. I per això s’ha de saber abans. La gent té la mania de pensar que comencem a treballar i pleguem com els nens, i no és així. En robòtica i tot això també s’ha de fer formació, que si no, no en tindríem ni idea, perquè a mi no m’ho ensenya ningú.

—Educació diu que potser hi haurà problemes amb casos particulars, però que segur que es trobaran solucions.
—No hi confio. Igual que tampoc hi confio quan diuen que ho han endarrerit perquè vagi millor. No, no s’hi val. Un metge no t’ho dirà pas, això. Mira, ens hi estarem una estona més perquè l’operació així quedarà perfecta. No, l’operació ha de quedar perfecta des del principi. Si t’hi dediques, s’ha de fer bé des del principi. Això de l’educació és com la Renfe, que cada vegada va més malament.

—Pot ser que a l’agost hi hagi gent que no sàpiga on anirà encara?
—No ho sé. Els substituts, per exemple, no ho saben i els ho diran al setembre. S’hauria de saber perquè, amb tot el que hi ha darrere, no pot anar bé. La demanda de reduccions, la demanda de dies sense salari, hi ha moltes coses.

—Heu de demanar de fer mitja jornada perquè també feu El Búnquer.
—Sí, però també és un problema. Ara era interina i tenia mitja jornada. Però a la que ets funcionària, necessites per força fer jornada sencera. I un cop es té, s’ha de demanar la reducció. A mi, teòricament, crec que em tocarà una escola gran, i ho hauré de demanar. I llavors, al setembre, demanaran una persona que faci la meva altra mitja. És molt complicat. Ho havia de demanar a partir del 15. Però si no sé l’escola, a qui li demano?

Neus Rossell, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Els sindicats diuen que el problema rau principalment en el decret de plantilles. Ho compartiu?
—Sí, en part, sí. Perquè clar, a veure, si poden dir a dit qui es queda, aquelles places ja no són per a nosaltres. No és una manera gaire democràtica i popular. Tots hem participat per una via i tots hauríem de tenir la possibilitat d’anar a les escoles. No s’hi val que com que tu em caus bé, et quedes aquí. Vist des de l’altra banda, és perfecte perquè pots muntar el teu equip. Mira, aquest em funciona, doncs me’l quedo. Que és com una feina normal, com una privada. Però per a nosaltres, no és just. Hi ha docents que no es poden col·locar perquè ja n’hi ha de col·locats i ja no et poden posar allà. En Joan, per exemple, els va perfecte, però no saben que potser una Maria els anirà millor.

—Fa temps que hi ha malestar a la comunitat educativa amb el departament. Què passa? Què falla?
—El problema principal és que cada vegada que hi ha una persona al poder, decideix unes coses i aquestes repercuteixen directament en l’escola. Llavors, si hi ha la llei Celaá, la llei Wert, ara aquest és del PP, aquest del PSC… Tot això canviarà i repercutirà en els mestres, ergo, en els alumnes. De cop, has de saber coses. No, és que ara farem l’educació afectiva sexual, que em sembla meravellós, i ara ens formarem en això. No, però com que ara hi ha un del PP, no ho farem, canviem-ho. Ara, en comptes de fer continguts, seran sabers, i dels sabers ens sortiran unes altres coses.

—Fa tota la pinta que l’arrencada del curs serà convulsa.
—Crec que sí. En aquest cas serà per això, perquè és el que bull ara mateix, tota la resta fa molt de temps que ho arrosseguem. Ens regim molt per les modes que hi ha. A Suècia, els agradava anar sense llibres, i a Finlàndia i Escòcia. Vinga, provem-ho aquí. Hem de ser conscients, com deia l’Aina Clotet, que això no és Suècia, i que aquí, un cop acabem l’escola, podem fer extraescolars, anar a fora al carrer. En canvi, allà es tanquen a casa i es posen a estudiar, perquè a les sis és fosc. És molt diferent. He viscut a Suïssa i ho sé, és superdiferent. Allò no es pot portar aquí, s’ha de fer d’una altra manera. I tenint en compte que hi ha zero recursos per part d’Educació. Per exemple, endavant amb la inclusió i la diversitat, que em sembla meravellós. Al món hi ha d’haver diversitat i inclusió, però és que no pots fer-ho si hi ha vint persones i una té autisme i has d’estar amb ella. I què fas amb els altres? No els pots atendre. Llavors, hi ha d’haver tot el suport per part d’Educació i dels mestres.

—Ara que potser hi haurà un canvi de govern, què pot passar?
—El que veig molt clar és que si entren PP i Vox, el castellà serà més imposat. Amb el PSC, també ho dubto [Riu]. I si entressin Esquerra o Junts, el català estaria molt més blindat i cuidat. No és perquè ho pensi, sinó perquè veig el que passa a les Illes i al País Valencià.

—El català, en teoria, estava blindat, però s’ha imposat el castellà en unes quantes escoles. El TSJC fa poc va suspendre cautelarment el decret que el blindava.
—Per això dic que no confio en ells, perquè diuen coses que després no passen. A vegades diuen que s’ha de fer la música en anglès. Que dius, a veure, prou problemes tenen per entendre la música ben apresa, com a sobre haver de fer coses estranyes. Hi ha uns trenca-closques…

—Us heu plantejat mai deixar de ser mestre?
—Mira, és una molt bona pregunta. No m’ho havia plantejat mai, perquè jo des dels sis anys que vull ser mestra de música. El que passa és que ara, amb totes les altres coses i projectes que em vénen, tinc moltíssima feina i veig que em supera, i m’ho plantejo. A veure, jo he fet les oposicions i vull continuar, seria un parèntesi. Però m’ofega bastant i veig com tot va de davallada. Hi ha una part de mi que vol continuar, que diu que hem de lluitar això, però una altra diu que no perquè fa molts anys que tenim problemes i cada vegada va a pitjor.

—Ara mateix, amb la resta de projectes, us podríeu guanyar la vida?
—Actualment, crec que sí, però m’agrada moltíssim estar amb els nens, molt.

—Què pesa més, estar amb la canalla o els maldecaps que em comenteu?
—Saps què passa? Que ja no m’ho plantejo per a l’any que ve, perquè sé que he de fer les pràctiques. Al setembre treballaré. Un cop acabi, m’ho puc plantejar. Un cop vaig estar un any sense treballar en una l’escola i vaig patir una mica, no només econòmicament, sinó perquè trobava a faltar els nens. Passava per davant d’una escola i veia el pati i, ai, que macos.

—I coneixeu companys que hagin marxat a uns altres sectors?
—Això ha passat. Hi ha gent que n’està fins al capdamunt. Ja que aquests marxen perquè estan farts del que passa, que ho entenc perfectament, que vinguin tots aquests que diuen que tenim tres mesos de vacances. Perquè, si estem tan bé, que vinguin, endavant, i que ocupin aquestes places.

—Creieu que tot plegat fa que la gent no vulgui dedicar-se a l’educació?
—Hi ha molta gent a qui li agradaria, però després veuen que està fatal. Quan vaig presentar el llibre Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra, hi havia moltes mestres a la presentació. I mestres de la pública em van dir que portaven els fills a la privada o la concentrada. És fort això, és com Elon Musk dient al seu fill que no miri internet, perquè sap el que hi ha. Si jo tingués fills, també em plantejaria què vull, perquè l’educació va com va.

—Què voleu dir, que es fa més bona educació a la privada?
—Això no ho sé, perquè no he portat cap fill a privada. De la privada no hi entenc, et dic el que han fet alguns. Hi ha gent que creu més en les classes magistrades i més tradicionals. Tinc la sensació que a la pública es proven coses. És com, vinga, a veure amb aquesta llei, a veure si podem fer això. Ah, i mira, a veure, si funcionen o no funcionen, provem-ho d’aquesta manera.

—Això pot ser molt perillós.
—Home, clar que és perillós, perquè pot ser que una generació hagi quedat perduda, entre cometes. A la privada és diferent, poden anar més a la seva. Però jo sempre estaré a favor de la pública, per alguna cosa hi sóc i és evident que els impostos van cap allà i tinc ganes que funcioni.

Desenes de persones han participat en l’acte de rebuda de Marta Rovira a la plaça de la Catedral de Vic, després de gairebé set anys d’exili. En un racó de la plaça, ERC ha instal·lat un escenari amb el missatge “Benvinguda, Marta!”, mentre els amics i veïns s’anaven concentrant. “L’exili t’ha robat moltes coses, però la ciutat t’ha estat esperant”, han ressaltat els regidors d’ERC a Vic.

Al seu torn, la secretària general d’ERC ha agraït sistemàticament l’escalf dels vigatans, “que van ajudar a veure la llum des del primer dia a Ginebra”. Per una altra banda, ha lamentat la discrepància estèril que viu l’independentisme i s’ha compromès a “fer possible l’entesa una altra vegada”.

Rovira reivindica les dones feministes en política al costat de Forcadell 

Rovira ha estat rebuda institucionalment a l’Ajuntament per part del batlle Albert Castells (Junts), i de bona part dels regidors. Acompanyada per la parella i els pares, Rovira ha signat el llibre d’honor del consistori i ha rebut uns petits obsequis vinculats a les tradicions de la ciutat com a gest de benvinguda.

La secretària general ERC ha estat la protagonista tot seguit de l’acte organitzat per ERC a la plaça de la Catedral, on una munió de persones l’esperaven per abraçar-la i aplaudir el seu retorn. Rovira s’ha retrobat amb nombrosos companys de partit, veïns i amics amb qui s’ha fos en abraçades de complicitat davant una forta expectació mediàtica. “Us he enyorat molt”, ha assegurat, visiblement aclaparada.

Els regidors d’ERC a Vic Albert Palou i Vicky Terricabras han assegurat haver compartit amb Rovira la duresa de l’exili. “Esperem que ara puguis viure en llibertat i recuperis tot allò que t’has perdut”, han asseverat en una breu intervenció, tot lloant la seva fortalesa. “La teva tornada i la de la resta d’exiliats ha estat un petit èxit dins la lluita contra la repressió política”, han afegit.

En un to més emotiu i despreocupat, les amigues més íntimes de Rovira s’han emocionat amb el seu retorn. Conegudes com a ‘vigatanes estupendes’, han definit la dirigent com “una amiga en majúscules, intel·ligent i perseverant” i li han agraït la seva atenció tots els anys que ha estat a Ginebra, alhora que han fet broma d’haver estat còmplices d’un constant “contraban de fuets” durant més de sis anys.

“Renéixer” i voluntat de tornar a votar un referèndum

Rovira ha agraït totes les mostres de suport rebudes aquesta tarda, però especialment tots els missatges, cartes i paquets rebuts. Ha recordat els enviaments amb sorra de la Plaça Major de Vic, amb sorra de la platja de Palamós i també la gran quantitat d’embotits osonencs, “que n’eren tants que calia congelar-los”.

La republicana ha ressaltat la duresa de la seva arribada precipitada a Ginebra la primavera del 2018 davant el risc d’entrar a presó preventiva a l’estat espanyol, i ha donat les gràcies a totes les persones que els van facilitar el contacte de coneguts per poder començar una nova vida a Suïssa. Per a Rovira, la tornada d’ara a Vic és com renéixer.

Rovira ha definit un cop més el seu retorn com una victòria política de l’independentisme, si bé ha lamentat l’escenari “una mica desolador” que ha trobat a Catalunya després de les últimes eleccions al parlament. “Haurem de recosir des de cotes molt inferiors a les que hauríem pogut imaginar, però hem de tornar-ho a fer possible”, ha assegurat.

A part de la pèrdua de la majoria independentista, també ha mostrat recança davant la divisió dels partits, a qui ha fet una crida a “estrènyer lligams per tornar a sumar i multiplicar”. “Em comprometo a fer possible que ens entenguem una altra vegada”, ha refermat, i ha fet una crida a “fer valdre les fortaleses del moviment independentista”.

La secretària general d’Esquerra ha entomat la reaparició a Catalunya com una “segona oportunitat” i ha demanat “ser més i més preparats” que el 2017: “El dia que decidim tornar a votar cal sumar més forces perquè la repressió no ens ha vençut”. En aquesta línia, ha assegurat que des de Ginebra ha “entès molt millor què cal fer per guanyar-ho tot”.

Finalment, Rovira ha lamentat que encara hi hagi dirigents independentistes vivint a l’estranger per les seves imputacions en causes judicials vinculades al Procés i ha llençat un missatge de suport als osonencs encausats per l’operació Judes. “Vull aconseguir la llibertat de tothom i treballar per acabar amb la repressió política fins al final”, ha reblat.