La revista National Geographic ha publicat aquest mes de desembre un número especial dedicat a Montserrat. La publicació, de dues-centes pàgines, s’ha fet en una doble edició: una en castellà i una altra escrita íntegrament en català. De fet, aquesta és la primera vegada que la prestigiosa capçalera publica en català.

Coincidint amb la celebració dels mil anys d’història del monestir, la revista inclou imatges de múltiples arxius, públics i privats, i articles sobre l’Escolania, l’escola de música més antiga d’Europa; l’origen geològic de Montserrat o una guia per visitar el massís, entre d’altres.

L’edició especial de National Geographic s’estructura en quatre capítols, que aborden els diferents períodes que ha viscut el monestir: l’Època Medieval -des de la fundació del monestir per l’abat Oliba l’any 1025 fins al segle XV, quan va créixer la seva importància com a centre espiritual i polític-; l’Edat Moderna -segles XVI i XVII, marcats per la difusió del culte a la Mare de Déu de Montserrat arreu del món i la divisió en el si del monestir després de la seva integració a la Congregació de Valladolid-; l’Edat Contemporània -destruït durant la Guerra del Francès, Montserrat va renéixer de les seves cendres-; i un nou mil·lenni -després de la guerra del 1936-1939, Montserrat es va convertir en un referent cívic per a Catalunya-.

En els capítols s’hi despleguen cronologies, anècdotes històriques i fets curiosos. També s’inclouen, entre altres, articles sobre l’origen geològic del massís de Montserrat, la vida quotidiana dels monjos avui al monestir i una guia pràctica per visitar Montserrat.

La multinacional Nestlé ha tancat un acord amb Damm perquè el grup cerveser es converteixi, a partir de l’any entrant, en el fabricant i distribuïdor de la marca Nestea a l’estat espanyol, segons que han informat ambdues companyies. L’acord entre Damm i Nestlé permetrà que la coneguda marca de te, capdavantera en el seu segment, es continuï venent, atès que Coca-Cola va anunciar que no tenia previst de prorrogar el contracte en vigor amb la multinacional suïssa, que acaba el 31 de desembre. D’aquesta manera, Nestea continuarà comercialitzant-se en tots els seus sabors i formats, tot i que ara seran elaborats a la fàbrica de refrescs que Damm té a la localitat de Salem (Vall d’Albaida).

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha descartat una moció de censura contra el president espanyol, Pedro Sánchez. Ho ha dit quan Sánchez ha rebutjat de sotmetre’s a una qüestió de confiança, tal com va proposar ahir Carles Puigdemont. Turull ha descartat de sumar-se a una moció de censura amb el PP i Vox. “Si Feijóo presenta una moció de censura i espera els vots de Junts, és una fantasia. No ho farem”, ha dit a Catalunya Ràdio. D’aquesta manera també ha respost a ERC, que havia acusat Junts de voler “aplanar el camí” a una moció de censura impulsada pel PP. Turull també ha instat el PSOE a no utilitzar l’espantall de la dreta i ha dit que no serien ostatges del calendari de l’amnistia.

Junts calcula que la iniciativa que ha registrat al congrés espanyol per a demanar a Sánchez que se sotmeti a una qüestió de confiança es votarà a final de gener o començament de febrer. Turull ha argumentat que el PSOE havia passat de no avançar a “anar en direcció contrària”. En aquest context, ha explicat que Junts votaria en funció dels fets quan es voti la proposta sobre la qüestió de confiança.

“Si creu que no hi ha conflicte polític, que les coses que fa el Suprem estan bé i ja li va bé això que fa Illa de desnacionalitzar, nosaltres no l’hi votarem. És una parada per a veure si vol complir els compromisos. Si arribem a la qüestió de confiança amb el cistell buit, no hi votarem a favor”, ha explicat.

Només el president del govern espanyol té la potestat de decidir si se sotmet a una qüestió de confiança. Un altre mecanisme diferent és la moció de censura. En aquest cas, són els grups parlamentaris, que la impulsen i s’ha de proposar un candidat alternatiu a la presidència del govern. En aquest sentit, Turull ha insistit a descartar que Junts sumés els seus vots als del PP i Vox per fer fora Sánchez.

D’altra banda, Turull ha avisat els socialistes que Junts no decidiria si donava suport a Sánchez segons el calendari de la llei d’amnistia. Segons ell, hi ha algun ministre que creu que Junts no farà res fins que no s’hagi aplicat l’amnistia. “Van molt equivocats. No serem ostatges d’això”, ha assegurat.

Turull ha explicat que ahir, després de la conferència de premsa de Carles Puigdemont, va parlar amb el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, i que li va traslladar que no s’havia de sorprendre per l’anunci de la iniciativa sobre una qüestió de confiança.

Ahir al vespre, es va fer a la catedral de València el funeral per les víctimes de la gota freda, amb més de set-cents familiars, els reis espanyols i representants polítics, entre els quals hi havia el president de la Generalitat, Carlos Mazón. Arran de la presència dels membres del Consell, alguns familiars de les víctimes mortals es van negar a participar en la cerimònia.

Va ser el cas de Sònia, veïna de Picanya, que va perdre el seu pare, ofegat dins el cotxe a la CV-36. Va entrar a la seu, però en veure els representants polítics en va sortir. “He vist persones amb les quals no volia compartir espai, com ara gent de la Generalitat Valenciana, que per a mi són els responsables de la mort del meu pare”, va dir en una entrevista a À Punt.

Va afegir que respectava tothom, tant els qui havien decidit d’anar al funeral com els qui havien decidit de no anar-hi, però que també es respectava a ella mateixa. “No volia estar amb ells, pense que no haurien d’haver vingut. Al meu pare ja no me’l tornaran, però demane responsabilitat política. No han fet la faena com tocava, no han estat a l’altura dels ciutadans. Els ciutadans sí que ho han estat, han donat una lliçó als polítics. Nosaltres sí que hi hem estat, i vosaltres, no”, deia.

El blindatge del funeral per les víctimes de la gota freda no evita les crítiques als polítics

Meri García, de Catarroja, també va perdre el pare i es va negar a assistir al funeral. “Si fos un homenatge bonic al meu pare, seria la primera a entrar-hi, amb la meua mare, però considere que és daurar la píndola als assassins del meu pare. El meu pare ha estat assassinat, i vull que paguen del primer a l’últim. Per tant, jo no compartiré temps i espai amb absolutament ningú que tinga la mínima responsabilitat en la mort del meu pare”, va dir en una entrevista a La Sexta.

A més a més, denunciava que no tenien informació sobre qui assistiria a la cerimònia. “A mi no m’han deixat triar lliurement si venir o no, perquè no sé qui hi haurà dins, i jo no puc venir i trobar-me ningú”, va dir. En acabat, va interpel·lar els polítics: “Podeu dormir a les nits? Perquè jo no dorm d’ençà d’aquella nit. Vaig passar tota la nit a la finestra veient com una onada gegant arrossegava arbres, cotxes, persones. Pensant que alguna d’aquelles persones podien ser el meu germà, el meu cunyat o el meu pare, que eren al carrer”, va dir entre llàgrimes.

L’endemà, explicava, va buscar desesperadament el seu pare entre munts de cotxes per mirar de trobar-lo. “Hi ha dret a això? Vostès pensen que jo em puc asseure allà amb la gent que n’és responsable? Parle per les víctimes, amb les quals estic en contacte. Pensen que hi podem compartir espai? No podem, no ens ho permet la nostra ètica i la nostra moral. No hi entraré”, va dir.

Junts, ERC, els Comuns i la CUP han registrat conjuntament una petició de compareixença al parlament perquè el president de la Generalitat, Salvador Illa, hi expliqui els acords de la junta de seguretat de Catalunya de la setmana passada amb el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska.

La junta va pactar, entre més qüestions, la integració de la Guàrdia Civil i la policia espanyola al sistema d’emergències català per mitjà del 112 i va obrir la porta a ampliar la plantilla dels Mossos d’Esquadra fins a 25.000 agents.

Junts, ERC, els Comuns i la CUP volen que Illa comparegui al ple per explicar aquests acords, saber el seu posicionament i l’estratègia política del Departament d’Interior i Seguretat Pública.

El president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, ha estat ingressat a la unitat de cures intensives d’un hospital de la ciutat de São Paulo després d’haver-se sotmès a una craniotomia per a drenar un hematoma subdural, possiblement relacionat amb una caiguda que va tenir el 19 d’octubre a casa seva, segons un comunicat publicat per l’Hospital Sirià-libanès.

#EquipeLula pic.twitter.com/xbmxExIm0z

— Lula (@LulaOficial) December 10, 2024

El centre mèdic detalla que el mandatari va ingressar ahir a la nit en un hospital de Brasília per fer-se un examen perquè tenia mal de cap, i ha afegit que la ressonància magnètica va mostrar una hemorràgia intracranial causada per l’accident domèstic del 19 d’octubre.

“Va ser traslladat a la unitat de São Paulo de l’Hospital Sirià-libanès, on va ser sotmès a una craniotomia per drenar l’hematoma”, informa. I afegeix: “La cirurgia es va fer sense complicacions i, ara mateix, el president es troba bé i és monitorat a l’UCI.”

La derogació de la llei de memòria democràtica de les Illes finalment es votarà la setmana vinent. Aquest matí, fonts del govern han informat a Efe que el PP havia trencat amb Vox, que va demanar la derogació de la llei en canvi de la investidura de Marga Prohens, i que s’abstindrien en la votació que s’havia de fer avui. Finalment, el punt s’ha retirat de l’ordre del dia d’avui i no es votarà fins a la setmana vinent.

Fins la setmana passada, la intenció del PP era ben clara: donar suport a la derogació de la llei de memòria democràtica. Tanmateix, d’ençà que l’extrema dreta va dir que tombaria el pressupost si no s’eliminava el català com a llengua vehicular dels centres escolars, les coses han canviat –fins i tot, un sector del PP ja pensa en eleccions anticipades–, i ara el PP cerca nous aliats.

Les mateixes fonts han explicat a Efe que Vox va provar, ahir al vespre, de salvar la crisi política amb el PP. Amb tot, el PP va exigir garanties que el partit d’ultradreta esmenaria l’error dels diputats del PP d’unes setmanes enrere, quan es van aprovar trenta-quatre esmenes parcials a la llei de simplificació administrativa. Com que no han obtingut aquestes garanties, el PP ha considerat trencada la relació amb Vox i ha decidit d’abstenir-se en la votació d’avui. Aquest matí, Vox ha fet córrer que el PP els havia ofert de negociar vies d’acord en matèria lingüística per a salvar el pressupost, però el PP ho nega i diu que és “rotundament fals”.

La presidenta del govern, Marga Prohens, no ha volgut fer declaracions als periodistes quan ha entrat al parlament, poc abans de la sessió plenària, que no ha començat a l’hora prevista. El portaveu del PP, Sebastià Sagrera, ha demanat un recés i  el ple s’ha endarrerit fins a les 10.00. Segons Europa Press, Prohens ha aprofitat aquesta estona per reunir-se amb els grups parlamentaris i, després, s’ha sabut que el punt es retirava de l’ordre del dia.

Illa recupera la llei de memòria democràtica d’Aragonès

Bob Pop, protagonista del programa Bob in translation, de 3Cat, assegura que és classista demanar a la gent que aprengui català. D’aquesta manera, en una entrevista a l’APM –en què contesta tota l’estona en castellà–, intenta de justificar per què després de dues dècades a Catalunya només va començar a fer lliçons de català quan TV3 li va proposar de fer el programa. “Què hi ha més català que monetitzar-ho tot?”, diu.

“És la teva primera lliçó real? És que no tens vergonya”, li diu Joel Díaz, després de mostrar-li un tall de Bob in translation. “Et feia mandra i ja està. Perquè amb el castellà ja funciones”, afegeix. En aquest punt, Bob Pop respon que és classista demanar a la gent que aprengui la llengua: “No sigueu tan classistes, perquè hi ha un punt de classista en això d’aprendre català. Hi ha molta gent que amb sobreviure ja en té prou.”

“Tens tota la raó, Bob. Però aquest no és el teu cas”, rebla Díaz. Posteriorment, Bob Pop diu que durant molts anys ha estat un “català passiu” i ara, gràcies al programa, és un “català versàtil”. “A mi no m’han pagat per aprendre català. A mi m’han pagat per fer la meva feina, que en aquest cas era aprendre català”, conclou.

Avui, 10 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Prohens posa en joc la memòria de les víctimes del feixisme per esmortir el cop de Vox
• Illa recupera la llei de memòria democràtica d’Aragonès
• Aclarint el camí: cal desvincular-se del PSOE I Editorial de Vicent Partal 
• Com la recuperem, aquesta canalla? I Mail obert de Marta Rojals 
• A mi sí que em molesta que la visita es faci en castellà I Mail obert de Martí Estruch
• El blindatge del funeral per les víctimes de la gota freda no evita les crítiques als polítics I Crònica d’Esperança Camps
• El quintet sinistre de jutges que opta a presidir l’Audiència espanyola I Anàlisi de Josep Casulleras
• [VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: tres mapes per a entendre Síria
• Després d’anys sense tenir-ne notícies, els sirians cerquen els seus familiars a les presons del règim
• “Obrir, obrir i obrir”: l’obsessió de les llibreries destruïdes per la gota freda
• Miki Núñez: “Les coses que volia dir amb aquest disc no les podia dir en castellà” 
• Els reis catalans vindran carregats enguany I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El consell executiu aprovarà avui l’avantprojecte de llei de memòria democràtica. És el mateix text que el govern de Pere Aragonès va aprovar l’any passat, que va saltar per la convocatòria avançada d’eleccions i que ara Salvador Illa es fa seu íntegrament. El conseller de Justícia, Ramon Espadaler, el va presentar ahir en un acte a l’antiga presó Model i en va defensar el valor no tan sols perquè fon en un únic text legal les tres lleis catalanes relatives a la memòria històrica anteriors, sinó perquè les “actualitza, millora i completa”. Una voluntat política d’aprofundir en la memòria històrica especialment important en un moment de canvi generacional i de regressió en la defensa de la memòria històrica al País Valencià i a les Illes, que avui discuteix al parlament si deroga la llei del 2018, com exigeix Vox.

La nova llei catalana de memòria democràtica cerca l’eradicació total de la simbologia franquista i de qualsevol forma d’enaltiment del franquisme. Estableix un termini de dos anys per a eliminar tota la simbologia franquista existent, tot i que s’estableixen mesures per a fer compatibles la retirada de símbols amb la conservació del patrimoni cultural. Això inclou l’obligació de retirar les distincions, nomenaments, títols i honors institucionals a persones que van participar o donar suport al cop d’estat del 1936, a dirigents de la dictadura franquista o als qui van participar de manera activa en el sistema repressiu. En aquest mateix sentit, preveu un règim sancionador per a protegir les víctimes i la seva dignitat i la defensa dels valors democràtics i els drets humans, amb multes entre 200 euros, les lleus, fins a 150.000, les molt greus, com ara els actes d’enaltiment al franquisme o la destrucció de fosses comunes.

La llei abasta del 1931 fins al 1980. És a dir, el període històric entre la proclamació de la Segona República, la guerra i la dictadura franquista fins a la constitució del primer govern de la Generalitat elegit democràticament a Catalunya d’ençà de la fi de la guerra. Ara bé, deixa la porta oberta a poder divulgar i commemorar tradicions democràtiques anteriors i posteriors. També és molt destacada la possibilitat que la Generalitat pugui impulsar la investigació històrica i la divulgació de règims d’opressió en uns altres períodes històrics i àmbits territorials, com l’esclavisme i el colonialisme, per la influència que van tenir en l’aparició de règims totalitaris i la repercussió a Catalunya.

Segons que va dir Espadaler, el text de l’avantprojecte de llei inclou la perspectiva de gènere amb un enfocament feminista transversal de tots els articles. Es reconeix que el franquisme va exercir una repressió específica per raó de gènere i orientació sexual i es preveuen mesures de reparació moral i simbòliques específiques per a dones i persones del col·lectiu LGBTI. En l’apartat sobre el dret a la veritat –que recull mesures per a conèixer les circumstàncies de les violacions de drets humans, regula l’accés a documents històrics per a facilitar-ne la investigació i crea censos de víctimes–, s’estableix que cal investigar el paper i l’experiència de les dones durant la guerra del 1936-1939 i la dictadura franquista. També preveu la creació de materials pedagògics i activitats de divulgació que incloguin la mirada feminista.

De fet, un altre dels aspectes més destacats és la introducció de l’estudi de la memòria democràtica als currículums educatius i formatius per a fomentar la consciència que cal garantir la veritat, la justícia, la reparació i les garanties que no es repeteixi. La Generalitat es compromet a desenvolupar materials pedagògics específics i a premiar i subvencionar treballs de recerca en matèria de memòria democràtica. A més, la llei preveu la formació en aquest àmbit de professors i treballadors de l’administració.

Dates de commemoració oficials

L’avantprojecte de memòria democràtica estableix unes quantes dates de commemoració oficials per a homenatjar les víctimes de la guerra del 1936-1939 i la dictadura franquista, i la lluita per la democràcia. El 5 de febrer es commemorarà el dia nacional de l’exili i la deportació, coincidint amb la partida a l’exili del president Lluís Companys, i també del president del govern basc José Antonio Aguirre, el president espanyol Manuel Azaña, el president de les corts espanyoles Diego Martínez Barrio i centenars de civils i militars el 5 de febrer del 1939, dos mesos abans de la victòria franquista.

El 15 d’octubre es declara el dia nacional en memòria de les víctimes de la guerra i la dictadura franquista, en commemoració de l’afusellament del president Companys aquell mateix dia del 1940.

A més, la Generalitat impulsarà actes de commemoració de memòria democràtica cada 14 d’abril, per l’aniversari de la República Catalana que va fer el president Francesc Macià, i cada 7 de novembre, dia que es va constituir l’Assemblea de Catalunya el 1971. També es faran actes d’homenatge i reparació cada 27 de gener, dia internacional de commemoració en memòria de les víctimes de l’holocaust, i cada 8 de maig, dia internacional per al record i la reconciliació d’homenatge a totes les víctimes de la Segona Guerra Mundial; sense que cap d’aquestes dates prengui la consideració de dia nacional.

Camí al parlament

Una volta el govern hagi aprovat l’avantprojecte de llei, el text passarà al parlament. Fa pocs dies, el PSC i ERC van tancar un acord per a aprovar-lo, però ERC ja ha posat sobre la taula la possibilitat d’esmenar-ne el text per facilitar la retirada del monument franquista que hi ha al riu Ebre a Tortosa. Concretament, proposaran que en aquest cas el termini màxim de dos anys s’escurci a un any perquè és un cas “especialment simbòlic”.

Espadaler ha dit que esperava que els grups permetessin una tramitació d’urgència perquè la llei entrés en vigor tan aviat com fos possible, però les modificacions podrien alentir-ne una mica el procés.

L’oratge tampoc no ha estat benèvol, avui, amb els familiars de les víctimes mortals de la gota freda del 29 d’octubre. El vent gelat ha acompanyat la seua espera a la plaça de la Reina de València. Uns són de València mateix, els veïns de les pedanies de la Torre o de Castellar, però la majoria han arribat de les comarques devastades. La Ribera, l’Horta Sud, els Serrans, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel-Requena. Per a alguns era la primera volta que eixien de l’entorn fangós i polsós. Alguns altres comencen a normalitzar la vida i ja van a treballar. Tots han topat amb una realitat de llums i colors que anuncien un Nadal que per a ells és molt incert.

L’arquebisbat havia fixat l’hora de començament del funeral a les set del vespre, però la presència dels reis espanyols i d’autoritats tant locals com espanyoles han imposat un protocol de ferro i els ha obligats a formar a partir de les cinc i mitja per a ser identificats abans d’entrar a l’església. Tot el perímetre de la catedral de València era envoltat per desenes de membres de la policia espanyola i de la policia local de València amb uniforme. A més, el personal de seguretat de la casa reial ha practicat un marcatge molt estret tant als periodistes com als curiosos i als assistents. Amb gossos han comprovat tots els equips dels periodistes i han indicat, de manera estricta, el lloc per on es podien moure. Tot ben mesurat i ben gelat. Tan sols els diferents tocs de les campanes del Micalet han trencat les quadrícules dels homes amb vestit i micròfon i auricular a l’orella.

Ancorats al 29 d’octubre

A les cinc de la vesprada ja feien cua per a entrar, els destinataris de l’ofici religiós. Una filera llarga i trista. Negra. Fa quaranta-un dies que paren dol. A pocs metres, turistes, nadales i un mercadet d’artesania. I uns Reis d’Orient amb barbes caragolades. I llums i bombetes extraordinàries. Les terrasses de les cafeteries i gelateries, pràcticament buides, perquè feia massa fred. “La vida continua i a nosaltres se’ns ha paralitzat. Encara netegem casa. Tot està humit. La vida continua per a tothom excepte per a nosaltres”, ha dit a VilaWeb una veïna de Paiporta que va perdre la mare, mentre assenyalava aquest ambient que vol ser festiu. “Vaig parlar amb ella per telèfon, li vaig dir que pujara al pis de dalt, però es va atarantar. Tenia vuitanta-tres anys. Vaig enviar el meu home perquè hi anara, però tanta sort que no va poder eixir de casa perquè ara ell seria mort també.” Ella i el seu marit van saber molt prompte que sa mare havia faltat. A les tres, quan les aigües es van retirar, van anar a la casa i van trobar el cos. Els preguntem què esperen d’aquesta cerimònia, o del futur: “No n’esperem res. Vam estar cinc dies a soles. Quaranta helicòpters passaven per damunt, però vam estar a soles”, diu. Al seu costat hi ha Miquel, de Catarroja, que va perdre el germà, Rafa, quan intentava traure el cotxe del soterrani. I continuen contant com van viure els 2,65 metres d’altura a què va arribar el nivell de l’aigua, pràcticament al primer pis, diuen. La vida continua, però ells continuen ancorats al 29 d’octubre i avui, que havia de venir al funeral, s’ha despertat trinxat, diu.

Hi ha, també, molts curiosos darrere unes tanques endomassades de roig. La majoria estan en silenci. Alguns criden “Mazón, dimissió!” o “Polítics assassins!”. La vídua d’una víctima mostra un cartell de cartó. L’acompanya una persona amb un megàfon xicotet que crida contra Mazón i contra Pedro Sánchez. Ràpidament, sis o set policies li demanen que apague el megàfon per respecte a la resta de víctimes. Diu que no entrarà a l’església perquè no els han convidats. Algunes persones de la cua també els demanen silenci. Diuen que avui és un dia per a recordar els morts. La dona es calma i es posa a plorar abans que les càmeres dels magazins de la vesprada s’hi llancen damunt.

Les entrades furtives dels polítics

Mentre els familiars de les 222 víctimes mortals i quatre desapareguts van entrant a poc a poc al temple, els polítics comencen a arribar per la porta de l’Almoina. La porta romànica, també blindada, lluny de la mirada de la gent. Ningú no pot acostar-s’hi a molts metres de distància. Entren de manera furtiva, sense cap contacte amb els familiars ni amb el públic que espera l’arribada dels reis espanyols.

El protocol els ha separats de Felipe i Letizia. No volen que passe com el 3 de novembre a Paiporta. Els reis no han de rebre l’enuig i la ràbia de la gent, sinó que tan sols els poden cobrir aplaudiments. És el raonament, és el protocol, és el desig de la cort. I així succeirà.

Protegits de la censura i de les possibles escridassades, els polítics van desfilant de manera programada. Tots vestits de negre, la majoria amb la mirada baixa. Els ex-presidents Francisco Camps, Alberto Fabra, membres de Protecció Civil, els batlles i les batllesses d’Utiel, de Xiva, de Paiporta, d’Algemesí, de València… Més tard arriben tots els membres del Consell.

Mazón, encara president, tarda uns minuts a comparèixer. Arriba amb els presidents de Múrcia l’Aragó. La presidenta de Madrid arribarà encara més tard, i el president del seu partit, Alberto Núñez Feijóo, entrarà a la catedral quan la cerimònia és a punt de començar. Més autoritats que hi accedeixen per la porta lateral són la presidenta de les Corts, Llanos Massó, i el regidor de l’Ajuntament de València, Juanma Badenas. La delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, precedeix els ministres Diana Morant i Ángel Víctor Torres i la vice-presidenta espanyola, Maria Jesús Montero.

La catedral, plena amb els familiars de les víctimes

Aquest és el primer acte en què s’han vist tots junts, els familiars de les víctimes mortals. O quasi tots. Més de set-centes persones que tenen en comú que la vesprada del 29 d’octubre van perdre un familiar, ocupant la nau central de la catedral de València. Aquesta és una mesura de la magnitud de la catàstrofe humana que va ocórrer aquell dia, quan ningú no va avisar que venia el barranc. Tota la catedral de València plena de familiars de les víctimes mortals. Joves, grans, infants. Pares, fills, germans, nebots, oncles o avis de persones que van morir arrossegades per l’aigua i el fang. Era fàcil d’imaginar-se la zona de davant l’altar major amb 222 taüts. I un altre més, el de l’operari que es va morir esclafat en una escola de Massanassa. 223 morts plorats i 4 absents, encara, també plorats.

Roberto i sa mare, de Massanassa, també esperen per entrar. Entraran quan els serveis de seguretat els identifiquen i els facen passar en grups molt petits. Abans expliquen que son pare, amb sabatilles de goma, pantalons curt i samarreta, va baixar a traure el cotxe d’allà on el tenia aparcat perquè l’ajuntament va demanar per megafonia que els retirassen. Hi havia un centímetre d’aigua al carrer, diu, però de colp es van apagar les llums, van deixar de tenir internet i l’aigua ja feia dos metres i mig. “Vaig intentar baixar les escales, però no vaig poder, no podia nadar dins aquell fang que va pujar de manera tan brusca. A les dues de la matinada, quan l’aigua va baixar, vaig anar a buscar el meu pare, però ja no el vaig trobar.” Diu que una jove els va dir que s’havia salvat gràcies al fet que Roberto, el pare, l’havia ajudada a pujar a un arbre, i va veure com se l’enduia el corrent. Van trobar el seu cos dotze dies després, a l’Albufera, a Silla.

Visques als reis espanyols

Dotze minuts abans de les set han arribat els reis espanyols. El cotxe els ha deixats a dues passes del primer graó de la porta dels ferros de la catedral. Han saludat de manera freda el públic que els esperaven per a llançar-los visques. Només s’ha sentit algun crit molt aïllat de “polítics assassins”, però el volum dels crits d’adhesió ho ha fet pràcticament imperceptible. L’arquebisbe Enric Benavent els ha rebuts a la porta i els ha acompanyats a l’interior del temple. Immediatament, les portes s’han tancat pràcticament de manera hermètica.

L’arquebisbe ha concelebrat el funeral acompanyat de desenes de capellans, molts dels quals rectors de les parròquies dels pobles afectats per la gota freda. Tots anaven vestits amb la casulla morada, el mateix color del mantell de la Mare de Déu dels Desemparats pelegrina, que ha presidit la cerimònia.

En començar l’eucaristia, l’arquebisbe Benavent ha volgut remarcar que aquesta cerimònia havia estat concebuda per a conhortar aquells qui ploren pels seus morts. D’aquesta manera volia insistir a desfer allò que l’arquebisbat va qualificar de malentès quan moltes víctimes es van queixar, a final de la setmana passada, que no havien rebut cap invitació per a participar en aquest ofici.

Tota la missa s’ha celebrat en castellà, un altre delme a pagar per la presència dels reis espanyols que ha fet que la televisió espanyola haja retransmès la missa en directe i, per tant, ha imposat la llengua, excepte el tros final de l’homilia. Un fragment molt breu, quan l’arquebisbe s’ha referit a la presència de la imatge de la Mare de Déu.

Cares serioses

Les autoritats s’han assegut en una capella lateral. Cares molt serioses, i pràcticament, cap contacte visual amb els familiars de les víctimes mortals. Tampoc no hi ha hagut intercanvis entre ells i, encara menys, entre els membres de les diferents administracions. Tan sols en acabar, quan els reis espanyols es deixaven abraçar pels assistents, hi ha hagut algunes abraçades, somriures i algunes llàgrimes com les de Pilar Bernabé, la delegada del govern espanyol.

Quan els reis espanyols han tornat a eixir per la porta dels ferros, els esperava molt poca gent per a acomiadar-los. Fa molt de fred i molt de vent, avui, a València. Han baixat els graons i ràpidament han pujat al cotxe que ha marxat cap a la plaça de l’Almoina.

Els focus s’han apagat dins la catedral. Els tècnics de la televisió han començat a desmantellar el cablatge que ha permès de mostrar la cerimònia al món, i cadascú ha tornat a les seues ocupacions. La dels afectats per la gota freda i per la mala gestió de l’emergència és la de continuar llevant fang, intentar de refer la casa, posar els canons d’aire calent perquè la humitat desaparega d’unes parets que van beure tones de fang i aigua, procurar que buiden d’una vegada per totes el garatge subterrani, fer papers… Així s’ha tancat el parèntesi en el drama quotidià que implica alçar-se cada dia i ser conscients que no viuen dins un somni. “No esperem res, els de la Palma, els de Múrcia, encara no han cobrat i mira els anys que fa.”

The Washington Post · Louisa Loveluck i Mustafa Salim

Gaziantep, Turquia. A la Síria de Baixar al-Assad hi havia pocs llocs més temuts que la presó militar de Sednaya. Diumenge, quan feia poc que els guàrdies n’havien fugit, les portes del centre van obrir-se de bat a bat per primera vegada en dècades. Els crits de pares i fills, cercant entre l’agitació els seus familiars desapareguts, no es van fer esperar.

Els vídeos difosos a les xarxes socials mostren famílies senceres fent camí cap a la presó –coneguda entre els sirians com “l’escorxador”– a la recerca dels seus éssers estimats que hi havien desaparegut, disposats a emportar-se’ls a casa o bé a certificar, d’una vegada, que eren morts.

L’ofensiva llampec dels rebels, que va culminar diumenge amb la caiguda de Damasc, va fer fugir els guàrdies que custodiaven les infaustes presons del país, de nord a sud. Ara els sirians es preparen per saber quins dels més de 100.000 detinguts continuen vius.

L’interior de les presons del govern, que abans tan sols coneixien els qui hi havien estat tancats, s’han difós per les televisions de tot el país. Els vídeos mostren presos alliberats –extenuats, atordits i sovint descalços– provant d’assimilar una situació que, durant dècades, havia semblat impensable.

Encara que tots els bàndols del conflicte sirià han fet presoners, i n’han fet desaparèixer i n’han assassinat, la Xarxa Siriana de Drets Humans calcula que un 85% dels presos del país es troben reclosos en el sistema penitenciari estatal. Durant aquests darrers anys, els grups de drets humans han documentat en aquests centres l’ús sistemàtic de la tortura, la fam i més formes letals d’abusos per part de les forces de seguretat d’Assad.

En un moment donat, tan sols a la presó de Sednaya va arribar a haver-hi 20.000 presos, segons Amnistia Internacional. Molts van ser executats o van morir per negligència de les autoritats, segons que expliquen ex-reclusos que, durant anys, van ser obligats a dormir sota mantes infestades d’insectes i damunt de terres de pedra enganxosos de sang i suor.

Diab Serriya, cofundador de l’Associació de Detinguts i Desapareguts a la Presó de Sednaya i ex-pres del centre, explicava diumenge que hi havia 8.000 familiars que rastrejaven les cel·les de la presó a la recerca de reclusos, mentre els treballadors de defensa civil provaven d’accedir a les cambres secretes subterrànies.

Els reclusos procedeixen de tot Síria. Alguns feia dècades que havien desaparegut, i en gairebé totes les grans ciutats hi va haver retrobaments emotius entre familiars que feia anys que no es veien. També a l’estranger, on viuen els més de cinc milions de sirians que la guerra ha convertit en refugiats, les famílies resaven per familiars que temien que no tornarien a veure mai.

Els familiars dels desapareguts en comparen la pèrdua amb una ferida que no acaba de cicatritzar. Un home recorda que solia encendre la ràdio tan sols per no sentir-se a si mateix pensant, però que acabava apagant-la tan bon punt sonava alguna de les cançons preferides de la seva dona desapareguda.

A Gaziantep, una ciutat al sud de Turquia, Gihad Dalain, de quaranta anys, frisa per tornar a sentir la veu del seu germà petit, en Majd. El jove, de vint-i-quatre anys, va ser detingut per les forces de seguretat del govern l’estiu de l’any passat a la casa que la família té a Daraya, juntament amb els seus pares, que van romandre desapareguts durant cent dies, fins que uns intermediaris van acordar-ne l’alliberament, segons que explica Gihad.

D’aleshores ençà, el seu pare no ha volgut explicar-li mai res d’allò que va passar a la presó, per més que li ho demanés, per por que el règim li espiés el telèfon.

En Majd, llicenciat en física, va ser traslladat a la presó central d’Adra, a Damasc. A primera hora de diumenge, va trucar als seus pares i els va dir, abans de penjar: “Estan passant coses, no puc dir-vos res més.”

La següent trucada –en format de vídeo– va ser per a tota la família. “Ens va dir que tornava a casa”, recorda Gihad, que en aquest any i mig en què el seu germà ha estat detingut s’ha casat: de fet, aquella trucada va ser la primera volta que en Majd parlava amb la seva sogra.

Dalain mostra una fotografia de la videotrucada en què el seu germà, en Majd, explicva a la família que tornava a casa després de ser alliberat de la presó (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Els activistes van compartir diumenge a les xarxes socials llistes amb els noms de presos acabats d’alliberar. En unes altres pàgines, els administradors instaven la gent a enviar-los els noms dels qui continuaven desapareguts.

A la ciutat d’Azaz, al sud del país, Mayasa Marie, de quaranta anys, cerca el seu marit Mohammed, detingut pel seu activisme antigovernamental l’any 2012, durant els primers dies de la revolució. Havia sentit rumors que havia mort a Sednaya, però es nega a creure-ho. El seu fill tenia sis anys quan en Mohammed va ser detingut. Ara en té divuit, diu, i estudia dret per ser advocat i ajudar els qui hagin estat injustament detinguts.

“El meu fill i el seu oncle van arribar de seguida a Sednaya, però no el van trobar”, diu la dona. “Per fi som lliures, però necessito que el meu marit torni a estar amb nosaltres”, afegeix.

A la ciutat alemanya de Hannover, Hussien Idris, de quaranta anys, malda per trobar el seu germà, l’Ahmed. “Crec que continua viu, té trenta-dos anys”, diu. “Tornaré a Síria buscar-lo jo mateix”, promet.

Naila Alabbasi explica que ha passat dotze anys sense la seva germana, la Rania, mare, dentista i dues vegades campiona nacional d’escacs de Síria. Membres de la intel·ligència militar siriana van presentar-se a casa seva el març del 2013 i van arrestar el seu marit, Abdul Rahman. Poc més tard, van tornar per endur-se la Rania i els seus sis fills, entre dos anys i catorze. Una vegada, un intermediari va dir que la Rania havia estat vista prop de Damasc, però això és tot el que la Naila n’ha sabut d’aleshores ençà.

A començament d’octubre, el seu germà Hassan va trobar una carta que la Rania havia escrit a una amiga, anys abans de l’esclat de la guerra, en què es preguntava si hauria d’abandonar Síria i reunir-s’hi a l’Aràbia Saudita. “Vaig sentir un nus a la gola. Per un instant, vaig sentir que m’hi comunicava”, va escriure en Hassan en una publicació a Facebook.

La Naila no ha tret l’ull de la televisió d’ençà que l’ofensiva dels rebels va agafar impuls, i aquests darrers dies s’ha quedat desperta fins tard veient les notícies, sense poder dormir. Únicament pot pensar en la seva germana i en els seus nebots.

Tan bon punt comença a parlar dels vídeos que ha vist de presos alliberats, a la Naila se li trenca la veu. “Hauríem d’estar contents, hauríem de celebrar-ho, però la Rania continua sense ser-hi”, diu. Continua aferrant-se a l’esperança, com més va més petita.

“No en tenim notícies, no en tenim notícies”, repeteix. “Hem provat de posar-nos en contacte amb tothom qui coneixem”, afegeix.

Salim informa de Bagdad estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Aquell dia el fiscal Javier Zaragoza es va trobar una mica descol·locat, perquè el seu col·lega el fiscal François Molins, procurador general del Tribunal de Cassació de França, li va aigualir la set de venjança contra l’independentisme que la sentència d’un any enrere del Tribunal Suprem contra l’1-O no li havia sadollat. Van coincidir a final del 2020 en una vídeoconferència organitzada pel grup de Ciutadans al Parlament Europeu, i Molins va deixar anar a qui havia estat fiscal en cap de l’Audiència espanyola que a l’estat francès no hi havia “cap jurisdicció particular” com l’espanyola, cap tribunal d’excepció que centralitzés tots els casos qualificats de suposat terrorisme o contra la integritat de l’estat, entre més. L’Audiència espanyola, hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista, és una anomalia a la Unió Europea i, malgrat la mala reputació com a òrgan judicial que ha servit per a reprimir adversaris polítics, amb les causes recents contra desenes i centenars d’investigats independentistes investigats per terrorisme, ningú no n’ha exigit ni n’ha assumit la dissolució, que requeriria una majoria absoluta a les corts espanyoles.

Ans al contrari, l’Audiència espanyola es renova, aprofitant l’elecció finalment d’un nou Consell General del Poder Judicial que podrà designar qui en serà el nou president. I entre els candidats a rellevar José Ramón Navarro Miranda (president d’ençà del 2014), es destaca un grup de magistrats molt conservadors, ex-alts càrrecs en uns quants governs del PP, alguns fins i tot amb taques importants en l’expedient, tant en el vessant professional com en el personal.

És el cas d’Enrique López, ex-conseller de Justícia de la Comunitat de Madrid en el govern d’Isabel Díaz Ayuso. López és un home del Partit Popular, amb càrrec orgànic entre el 2020 i el 2022, impulsat pel partit i col·locat el 2013 pel govern espanyol presidit per Mariano Rajoy com a magistrat del Tribunal Constitucional. Hi va durar un any, fins que va haver de plegar quan fou enxampat embriac i conduint una moto per Madrid, sense casc i havent passat un semàfor en vermell. López va tornar a l’Audiència espanyola, on li va tocar fer-se càrrec del cas Gürtel, del qual va ser apartat pels seus vincles amb el PP. El 2017 va ser promocionat a la sala d’apel·lacions de l’Audiència –màxima instància del tribunal–, creada aquell mateix any.

De vincles, ben estrets, amb el PP també en tenen més candidats a presidir l’Audiència espanyola, com el magistrat de l’Audiència de Madrid Francisco Manuel Oliver Egea, que va tenir uns quants càrrecs en el govern de la Comunitat de Madrid en temps d’Esperanza Aguirre i d’Ignacio González; el darrer, director general de Seguretat, entre el 2013 i el 2015. Després d’anys en jutjats de primera instància, el 2021 va aterrar a l’Audiència de Madrid, on es va fer cèlebre perquè va signar l’únic vot discrepant del tribunal que va absoldre l’artista que havia fet una pintada a la tomba de Franco. En el seu vot particular, Oliver Egea volia condemnar Enrique Tenreiro pels delictes de profanació i contra la llibertat de consciència perquè considerava que havia faltat al respecte del dictador, havia atemptat contra els sentiments religiosos i “havia soscavat la reconciliació”.

Una alternativa a aquests dos magistrats és Juan Pablo González-Herrero, que va signar, juntament amb Enrique López i amb l’actual magistrada del Tribunal Constitucional Concepción Espejel la condemna a tres anys i mig de presó contra Josep Miquel Arenas, Valtònyc, acusat d’enaltiment del terrorisme i injúries a la corona per les lletres de les seves cançons. Arenas va aconseguir contestar i desautoritzar a Bèlgica la condemna que havien signat aquests tres magistrats de capçalera del PP i no fou mai extradit a la justícia espanyola.

La llista de serveis de González-Herrero és més extensa. Fou designat per la sala penal de l’Audiència espanyola membre d’un tribunal que havia de jutjar el cas Gürtel de corrupció del PP, però se’n va haver d’apartar perquè les acusacions el van recusar, atesos els seus vincles clars amb el partit i amb algunes de les persones acusades. Fins i tot va participar en uns quants cursos de la fundació FAES de José María Aznar. Pocs anys abans, com a membre del Consell General del Poder Judicial a proposta del PP, González-Herrero va donar suport a un polèmic jutge de Sagunt que havia defensat que els jutges del registre civil es neguessin a tramitar matrimonis homosexuals.

Enrique López, Oliver Egea i González-Herrero són la terna de jutges més fidels al PP que opta a presidir l’Audiència espanyola. Però els altres noms que hi ha damunt la taula no se n’allunyen pas gaire. Un és Eloy Velasco, actual jutge de la sala d’apel·lacions del tribunal, que va instruir alguns dels casos de corrupció més importants que afectaven el PP, el casa Lezo i el cas Púnica, fins que el va substituir Manuel García Castellón. Velasco fou un alt càrrec de la Generalitat presidida per Eduardo Zaplana, com a director general de Justícia, i un dels casos més destacats que va instruir com a magistrat és la causa contra Arnaldo Otegi per enaltiment del terrorisme pel míting que havia fet al velòdrom d’Anoeta el 2004.

I encara un altre candidat a presidir l’Audiència espanyola és la magistrada María Tardón, l’única dona. Va arribar a aquest tribunal d’excepció el 2018, substituint Carmen Lamela, que va passar al Tribunal Suprem, i recentment havia substituït temporalment Manuel García-Castellón al capdavant del jutjat número 6. Fou ella qui va engegar l’ofensiva judicial contra Gonzalo Boye (va ordenar l’escorcoll del seu despatx i del seu domicili) dins l’anomenada operació Mito, investigant-lo i processant-lo pels delictes de falsedat documental i emblanquiment de diners del narcotràfic.

El final del 2024 s’acosta i és moment de començar a pensar com acomiadar l’any d’una manera especial. Hi ha moltes maneres de donar la benvinguda a l’any 2025. Amb grans actes, amb una festa amb amics o la família, amb viatges perquè sigui un cap de setmana únic…

Si encara no heu decidit com ho celebrareu, us oferim una desena de propostes. Espectacles pirotècnics, concerts, obres de teatre, fires de Nadal i moltes activitats més.

Mercats de Nadal del 2024: vint fires que no podeu passar per alt

Espectacle de Cap d’Any a Montjuïc
L’espectacle de l’any passat (fotografia: Ajuntament de Barcelona).

Com és costum, Barcelona farà la gran festa de Cap d’Any a l’avinguda de la Reina Maria Cristina, a Montjuïc. Serà un espai únic per a donar la benvinguda al 2025.

S’ha preparat un espectacle de música, pirotècnia i una escenografia de la companyia Groupe F, una productora especialitzada en el disseny i la representació d’espectacles en directe i esdeveniments pirotècnics. Aquesta companyia ja es va encarregar de fer l’espectacle de l’any passat.

Cinc-cents drons il·luminaran el cel i les múltiples maneres d’entendre l’amor seran el fil conductor de l’esdeveniment: de l’amor a la natura fins a l’amor a la ciutat.

Cada element estarà acuradament sincronitzat per crear una experiència visual que marcarà el batec de l’any nou: ritme, llum i colors es combinaran per acomiadar el 2024 i donar la benvinguda al 2025.

Festa al Poble Espanyol
Imatge d’arxiu de la festa de Cap d’Any al Poble Espanyol de Barcelona (fotografia: Poble Espanyol).

Fa més de trenta anys que el Poble Espanyol celebra el Cap d’Any amb una gran festa. Enguany, la festa començarà abans del raïm, a les 22.30, i s’allargarà fins a les 6.00, amb èxits de tota mena.

Hi haurà quatre espais de quaranta mil metres quadrats, amb una cabuda per a vuit mil persones, vuit discjòqueis, food trucks, zones de descans, campanades, raïm, cotilló… Tot plegat serà una experiència única. Les entrades costen 55 euros, i també se’n poden aconseguir de VIP a partir dels 85 euros.

Gran espectacle pirotècnic a València

La ciutat de València acostuma a celebrar el Cap d’Any amb música de DJ, focs artificials i les tradicionals campanades. I durant el dia 31 de desembre també s’acostumen a fer unes quantes activitats per als xiquets, com ara contacontes, màgia, animació i titelles. Ara per ara, a causa de la gota freda, l’Ajuntament de València encara no ha fet públic quines activitats es faran.

Concert a Palma

A Palma, podeu donar la benvinguda a l’any 2025 amb un concert de luxe de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, amb la soprano Juliette Khalil. L’espectacle és dirigit per Joji Hattori. També podeu passejar per la Fira de Nadal i dels Reis, un mercat de Nadal amb menjar, begudes i dolços tradicionals.

Deu fires de Nadal a Europa que no us podeu deixar perdre

Sol ixent al cap de Creus

Els habitants del cap de Creus, a Cadaqués, són els primers del país a veure la sortida del sol. De fa molts anys, s’ha convertit en una tradició anar a contemplar els primers raigs de sol del primer dia de l’any en aquest indret.

Mercat de Nadal i concert a Andorra

A Andorra, hi ha un bon grapat d’activitats per a donar la benvinguda al 2025. Del 29 de novembre al 5 de gener, a Andorra la Vella s’hi fa el Poblet de Nadal, amb activitats per a totes les edats, espectacles itinerants, decoracions sorprenents i tota mena d’experiències.

El primer de gener, s’hi farà el Concert de Cap d’Any 2025. La fundació ONCA, sota la direcció d’Albert Gumí, interpretarà peces escollides d’alguns dels compositors més habituals de la primera cita musical de l’any, com ara Rossini, Brahms, Mascagni, Txaikovski i Offenbach, grans noms de la música clàssica que, tal com mana la tradició, compartiran protagonisme amb la família Strauss.

Cap d’Any de l’Alguer

A l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, han organitzat unes quantes activitats per a acomiadar el 2024. El plat fort serà el 31 de desembre amb un concert a la plaça de la Pau. Hi actuarà Negramaro, el brindis a la nit més llarga de l’any serà amb Giuliano Sangiorgi (veu, piano i guitarres), Emanuele Spedicato (guitarres), Ermanno Carlà (baix), Danilo Tasco (bateria), Andrea De Rocco (mostrejador) i Andrea Mariano (piano, sintetitzadors, programació, edició).

Celebrar el Cap d’Any amb ‘Mar i cel’
El vaixell de ‘Mar i cel’ (fotografia: Dagoll Dagom).

Dagoll Dagom i el Teatre Victòria ha unit forces per preparar una celebració màgica i inoblidable per a donar la benvinguda a l’any 2025 amb Mar i cel, el darrer espectacle de la companyia. La nit de Cap d’Any, els espectadors podran gaudir de la funció i, un cop acabada, compartir les campanades amb tot l’equip de Mar i cel i del Teatre Victòria amb cotilló, raïm i cava.

A més a més, per celebrar el darrer Cap d’Any de Dagoll Dagom, la companyia i l’orquestra faran una gran festa interpretant cançons de musicals de tots els temps. Serà una oportunitat única per a començar l’any d’una manera especial, alegre i divertida. Les entrades ja són a la venda.

Quin és l’origen del calendari d’Advent? Per què s’ha convertit en una tradició?

Cap d’Any al teatre
Els actors de ‘Un sogre de lloguer’ Joan Pera, Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito i Edu Lloveras (fotografia: ACN).

Mar i cel no és pas l’única obra de teatre que es pot veure per Cap d’Any. De fet, com més va més moda és passar el Cap d’Any al teatre. N’hi ha uns quants que ofereixen una funció especial. Les companyies aturen la funció a mitjanit per seguir les campanades. Llavors el teatre s’omple de serpentines, cava i raïm per a començar l’any tots plegats. Acabada la celebració, l’obra es reprèn en el punt on s’havia deixat.

A Barcelona, el 31 de desembre, al Teatre Condal es pot veure l’espectacle Escape Room 2, una comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Al Teatre Coliseum, s’hi farà El dia de la marmota, la comèdia musical impulsada per Àngel Llàcer, Manu Guix i Jordi Sellas. I al Teatre Goya, Un sogre de lloguer, una comèdia protagonitzada per Joan Pera i Muntsa Alcañiz.

A València, al Teatre Micalet, es pot passar el Cap d’Any amb Nadal a casa. Els Cupiello, una comèdia nadalenca de l’autor italià Eduardo De Filippo, una proposta que s’ha establert com un triomf entre el públic i la crítica. Un clàssic teatral en aquestes dates que tancarà la celebració dels vint-i-cinc anys de la Companyia Teatre Micalet.

Festivern, bona música per acomiadar el 2014
Imatge d’arxiu del Festivern (fotografia: @Festivern_info).

El Festivern, que es fa a Tavernes de la Valldigna (la Safor), és una aposta segura per a gaudir del Cap d’Any envoltat de bona música. Els caps de cartell d’enguany són Mushkaa, la Fúmiga i Figa Flawas, però n’hi ha molts més: Talco, Xavi Sarrià, Buhos, Boikot, els Catarres, Maria Hein, Ginestà i DJ Trapella.

El festival es fa d’ençà del 2011 i és una data clau per a la música en català. El cartell és ben variat i fa un repàs de molts gèneres musicals. El Festivern es farà el 28, 29, 30 i 31 de desembre i les entrades ja són a la venda.

 

Poemes de Nadal infantils per a recitar enfilats a la cadira

L’independentisme, a poc a poc, va refent el seu programa polític i debatent com ha de tornar a encarar l’embat amb l’estat espanyol. Per sota del radar públic, desapercebuts per a la majoria de la població, hi ha molts fets, moltes converses, moltes reflexions a tomba oberta que sembla que comencen a coincidir en alguns punts de l’anàlisi.

En aquesta línia, cal remarcar que ahir hi hagué dos moviments notables.

Primer va ser l’anunci que el nou full de ruta de l’ANC exigeix de trencar tots els acords amb el Partit Socialista Obrer Espanyol en totes les institucions catalanes. Sense matisos. Ni a Madrid, ni al parlament, ni a les diputacions, ni als ajuntaments, ni enlloc.

I, més tard, Junts, a Brussel·les, va elevar el to de la protesta contra els socialistes. El president Puigdemont va fer un discurs molt contundent contra Pedro Sánchez i va anunciar la presentació d’una proposta de llei al parlament de Madrid per a intentar de forçar el president espanyol a presentar una qüestió de confiança. Per dir-ho d’alguna manera, és una filigrana tècnica que no tindrà cap traducció formal, però que políticament allunya molt Junts dels socialistes.

Junts, aparentment, encara té massa por de sumar els seus vots amb els de Vox i el PP. Però, per si amb l’exemple francès encara no n’hi havia prou, Puigdemont ahir va argumentar, d’una manera que em va semblar significativa, que el PSOE no ha tingut cap dificultat a votar amb l’extrema dreta la nova Comissió Europea.

Hi ha més detalls a afegir-hi, encara. Per exemple, aquests dies s’han pogut sentir veus de la CUP que, en parlar de la refundació de l’esquerra catalana, han recordat que el 2017 el PSOE era al costat del feixisme i, en canvi, això que avui és Junts era al carrer amb la gent, lluitant pel referèndum. I han remarcat que això no es pot oblidar. Fins i tot en una campanya com la del congrés d’ERC en què s’ha parlat tan poc de política, gairebé el sol tema que s’ha posat sobre la taula ha estat el dels pactes amb el PSOE i la necessitat de revisar-los.

Als partits polítics, a alguns més que a alguns altres, és clar, els costarà d’assumir que el procés d’independència no es pot acomplir si no es fa, també, contra el PSOE. Perquè això té conseqüències evidents en el dia a dia per a ells i les seues maquinàries –per exemple, a l’hora de formar governs municipals, aparentment innocus quant al procés, però en realitat terriblement desestabilitzadors.

Per aquest motiu la rotunditat expressada per l’Assemblea Nacional Catalana crec que és la guia més important a tenir en compte avui i el pas endavant més transcendental en aquesta reconfiguració incipient del moviment: cap vot al PSOE en cap institució, cap acord amb el PSOE per a dur a terme res, cap govern amb el PSOE ni al poble més petit, cap suport al PSOE, ni temporal ni encara menys permanent.

Tindrem temps de discutir com es fa, això, i quines conseqüències té. Caldrà parlar, per exemple, de si fóra convenient seguir l’exemple del Bloc Quebequès quant a la representació política a Madrid –tesi que jo defensaria. Caldrà debatre si l’independentisme i el país està disposat a deixar que governe la dreta espanyola, si és que això és necessari per a tombar als socialistes. Caldrà, com ja passa a bona part d’Europa, desvincular els socialistes de les forces de progrés i liquidar el mite que ells representen l’alternança. Caldrà somoure els aparells dels partits per obligar-los a acceptar models de representació més oberts. Caldrà, en definitiva, corregir el greu error del 2018 de pensar-se que hi ha bons i dolents a Madrid, si quan es tracta dels Països Catalans tan sols hi ha matisos anecdòtics entre els uns i els altres, matisos que els van de meravella a l’hora de mantenir-nos lligats, en benefici seu.

Ara com ara, em conforme comprovant que el camí sembla que es comença a aclarir i que ja som capaços, com a moviment, de parlar-ne en públic.

 

PS1. Ahir va ser un dia terrible. La mort de Guillem Frontera, de Joan Pla i de Montserrat Biosca va posar fi en poques hores a tres pilars del nostre país, a les Illes, al País Valencià i a Catalunya Nord. Voldria tenir un record especial avui per Montserrat Biosca, que va impulsar amb el seu marit, Llorenç Planes, el reconeixement de la catalanitat al nord gràcies a la denominació “Catalunya Nord”. Ells van demostrar-nos a tots que els noms sí que compten i que poden ser transcendentals per a encarar el futur. Per sort, van veure triomfar les seues tesis.

PS2. El sorprenent final de la guerra de Síria ha deixat tothom desconcertat. En un intent d’aclarir alguns conceptes bàsics, a VilaWeb us oferim avui aquesta Pissarreta on parle de la importància de la demografia, de les minories i de l’apetit dels països veïns com a claus per interpretar la realitat siriana. També us oferim aquest article de Louisa Loveluck i Mustafa Salim, a la frontera turca, on ens expliquen la recerca i el retrobament dels presoners polítics del règim dels Assad per part dels seus familiars.

PS3. La terrible Audiència espanyola es renova aquests dies, aprofitant l’elecció, finalment, d’un nou Consell General del Poder Judicial que podrà designar qui en serà el nou president. I entre els cinc candidats, costa de saber quin és pitjor. Ens ho explica en aquest article Josep Casulleras: “El quintet sinistre de jutges que opta a presidir l’Audiència espanyola“.

PS4. El Parlament de les Illes hauria de votar avui la derogació de la llei de memòria democràtica, una exigència de Vox al PP. Però la crisi entre tots dos grups ja és tan gran que no és clar què acabarà passant. Martí Gelabert ens dóna les claus de la situació, en aquest article.

El 29 d’octubre, onze llibreries van veure com tot allò que havien construït aquests darrers anys, ho destruïa completament la gota freda. L’Espai de l’Alcúdia, va ser la primera a poder obrir, ràpidament, perquè tenia poc dany. La setmana passada, hi havia una nova alegria: la llibreria Samaruc d’Algemesí reobrí les portes després de setmanes de feina intensa. Però n’hi ha moltes que no tenen un camí tan fàcil. Encara els queda molta feina abans de tornar a omplir els prestatges de llibres.

És el cas de la llibreria la Moixeranga de Paiporta. L’estat en què es troba impressiona. És just al costat del barranc de Torrent, i l’aigua hi va circular amb tanta força que va destruir tot allò que va trobar. La força de l’aigua va esbotzar la paret i els vidres que donaven a l’exterior, malgrat que eren protegits per les persianes. Va arribar a tirar a terra fins i tot la paret que separava la llibreria de la casa dels veïns. “L’aigua es va emportar prestatgeries senceres. No ens va deixar cap llibre. Fins i tot es va emportar una taula de fusta bona que nosaltres érem incapaces de moure entre totes dues, perquè pesava molt. Però ja no sabem on és… Per no haver-hi, no hi havia ni el vàter” explica Arantxa, una de les propietàries de la llibreria. Tan sols han pogut salvar algunes coses que tenien a les golfes, com ara els punts de llibres que havien fet pensant en la campanya de Nadal.

“L’endemà de la barrancada vaig agafar les claus i vaig venir cap ací. Realment era molt inconscient, perquè, veient tot el que vaig veure al poble, no sé què m’esperava trobar-hi. Quan vaig arribar no hi havia res. Ni la porta. De manera que vaig guardar-me les claus a la butxaca i vaig marxar. No podia fer res, tot era ple de canyes. No podia entrar, i sola [l’Arantxa no viu el poble i no hi podia accedir] no podia fer res”, diu l’Eva, l’altra propietària. Quan van tornar-hi, l’endemà passat, es van emportar una gran sorpresa: els voluntaris havien buidat i netejat tota la llibreria. “Agrairem eternament la col·laboració i l’ajuda de tanta i tanta gent.”

“Nosaltres podríem fer cursos de com sobreviure en una llibreria en temps de guerra”, explica amb un somriure l’Arantxa. “Ens vam quedar la llibreria el març del 2023, i a l’octubre començaven les obres a la plaça. Tots els negocis en van eixir greument afectats. La gent, amb tantes obres, no venien a la plaça. Aquest setembre ens vam començar a recuperar. Ara sembla una broma de mal gust, però recorde que el 29 d’octubre amb l’Eva celebràvem que per fi ens havíem recuperat del daltabaix de les obres. I mig de broma vam dir que havíem de fer un calaix per si venia una pandèmia o unes noves obres. No podíem imaginar que aquella tarda passaria allò que va passar, i que desapareixia tot el que teníem.”

Calculen que han perdut uns noranta mil euros. Encara que costa fer els càlculs, perquè han perdut també els ordinadors amb tota la informació a dins. Elles no es rendeixen. “La idea sempre ha estat reobrir. Malgrat que fa poquet que treballem juntes, ens ho sentim casa nostra. La llibreria, per a nosaltres, és una font d’alegria.” Aquest darrer mes, és clar, ha estat complicat. “Hem tingut dies de tot. Hi ha hagut dies que pensàvem que no seríem capaços de reobrir. Però ara sí que ho veiem clar: l’any que ve volem tornar a obrir. Encara no en sabem la data, perquè queda molta faena, però reobrirem.” La seua idea és reobrir al març o l’abril. “És molt bonic veure com tot el món s’ha abocat amb nosaltres. El suport que hem rebut de les famílies i la nostra comunitat lectora ha estat molt important. I també de gent que no ens coneix de res, o altres llibreries. És veritat que una de les coses més doloroses que ens ha tocat fer és dir el nostre número de compte. Demanem diners, i això ha estat molt dur”, explica l’Arantxa. I l’Eva afegeix: “Nosaltres no ho havíem pensat, però és veritat que molta gent ens preguntava com ens podien ajudar. I ens van animar a fer-ho.”

La llibreria Bufanúvols de Catarroja ha viscut una situació molt semblant. “Només m’han quedat les quatre parets de la llibreria; tota la resta ho hem perdut. Just aquell dia m’havien arribat les primeres caixes de la campanya de Nadal. Havíem pensat una campanya tan ben parida”, explica Yolanda Girón, propietària de la llibreria. “Fa dos anys i mig vaig deixar la meua faena i vaig apostar per això: el meu somni, la meua llibreria.” Per això, malgrat totes les dificultats, la Yolanda ho veu molt clar: vol tornar a obrir la llibreria. “No sé quan ni com, però en el meu cap no hi ha cap altra opció, jo la reobriré.” El problema principal és que, com que el local és de lloguer, no sap si es podrà mantenir al mateix lloc, però ni la barrancada ni els problemes li han llevat la il·lusió. “La reacció ha estat molt positiva, tant del gremi com de la comunitat lectora. Tothom s’ha preocupat per nosaltres. I la resposta de solidaritat ha estat més gran que el dolor que ens ha causat tot plegat.” De fet, Bufanúvols ha estrenat una pàgina web on tothom els pot ajudar comprant un llibre, un gest ben simple, però ara mateix ben poderós, perquè són els únics ingressos que tenen.

En canvi, la llibreria Somnis de Paper de Benetússer va tenir una mica més de sort i ha pogut salvar uns quants llibres; molt poquets, els que eren al capdamunt de les prestatgeries. “Amics i veïns, que eren els únics que eren ací aquells primers dies, ens van ajudar a fer una cadena humana per a dur els llibres salvats a casa, i protegir-los. L’ajuda de la gent ha estat impressionant. El primer divendres és quan en va arribar més. Aquell dia el vam dedicar a casa, que també havia estat afectada. I a la tarda, quan vam venir a la llibreria, vam descobrir que els voluntaris l’havien buidada tota. Van fer una feinada. Ens van venir ganes de plorar d’emoció. Va ser brutal la feina que van fer. La part bonica de tot plegat ha estat com ens ha ajudat la gent, perquè a nosaltres ens ha ajudat la gent. Ací l’exercit no arribà fins al dilluns següent. Els primers dies van venir gent d’altres pobles voluntàriament, però no vam tenir cap ajuda institucional”, explica Laia, propietària de la llibreria, conjuntament amb la seua parella.

A Somnis de Paper tenen clar que volen obrir. El problema principal és que totes les parets del local eren folrades de fusta. Amb l’aigua s’han fet malbé i s’han hagut de treure, perquè s’han florit del tot. Ara caldrà reformar el local de dalt a baix, i això també és una dificultat, perquè hi ha molta gent que necessita reformes i falta material i mà d’obra.

Ara l’objectiu principal de la llibreria és la campanya de Nadal. No ho podran fer com ho tenien previst, però no hi pensen renunciar. “L’ajuntament ens ha cedit una parada al mercat municipal. Un espai en desús. Com nosaltres, altres comerços ocuparem aquest espai, per a recuperar el tracte amb la nostra comunitat lectora.” Allò que fins fa uns anys era una xarcuteria, ara s’ha convertit en una llibreria efímera. No és l’espai ideal, però de mica en mica es va omplint de llibres, i de lectors amb ganes de recuperar el seu punt de referència. La Laia diu que això és tan sols un primer pas: “Nosaltres ens caracteritzàvem per ser un centre cultural, un lloc de trobada. Fèiem moltes activitats. I això la gent ho troba a faltar. Tenim ganes de poder-ho tornar a fer, de retrobar-nos.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Somnis de Paper (@somnisdepaper_llibreria)

Aquests dies també han recuperat la venda en línia. “Ho gestionem nosaltres, i els primers dies ha estat una mica caòtic. A la pàgina web teníem posat l’estoc que hi havia aquella nit a la llibreria, i això ja no ho tenim. La gent que ens volia ajudar ens comprava llibres, però no els tenim, tots aquests llibres. De mica en mica anem agafant el ritme. Això sí, demanem a la gent que tinga un poc de paciència si el llibre no li arriba tan de pressa com és habitual.”

Ara totes aquestes llibreries pensen en allò que tenen més ganes de fer, reomplir els prestatges de llibres i històries. “Això serà el més bonic de tot el que ha d’arribar. Esperem que aquell dia torneu, perquè llavors començarà la nostra lluita de veritat”, acaba dient l’Arantxa de la Moixeranga.

Miki Núñez acaba de publicar La partida, el seu primer EP íntegrament en català. Diu que el disc és una reivindicació de qui és realment, ara que sembla que s’ha atrevit a distanciar-se del producte i de la fama que va adquirir gràcies a la seva participació a Operación Triunfo, on es va fer conegut. “Començo a ensenyar les meves cartes, del que vull ser i de com vull ser”, diu.

Professionalment, aquest podria ser el seu any, perquè ha guanyat molta presència mediàtica gràcies al fet de presentar el programa musical de 3Cat Zenit. Ara té la mirada posada en les campanades de TV3, que tornarà a presentar juntament amb Laura Escanes; i en la quarta temporada d’Eufòria, tot i que no sap quan s’estrenarà. Ve de fer dues entrevistes i encara li’n queda una altra, després de la nostra, i tan sols són les 13.00. Però, malgrat la saturació, abans d’anar-se’n de VilaWeb encara té temps d’aturar-se a la botiga: “Teniu totes les samarretes que porto!”, riu, bo i assenyalant algunes peces de roba que tenim exposades, amb missatges independentistes i combatius.

—La partida és el vostre primer disc íntegrament en català. Esteu emocionat?
—Estic molt content! No és el meu primer disc en català –abans tenia una banda amb els amics que es deia Altercat amb qui vam fer un disc que es deia Instants–, però sí que és el primer disc com a Miki Núñez. Sí, molt feliç d’haver pogut fer aquest disc en català i d’expressar-me en la meva llengua materna.

—Per què no n’havíeu fet cap en català exclusivament fins ara?
—Jo tenia moltíssimes ganes de fer-ne un, però surto d’Operación Triunfo, vaig a Eurovisió i em deixo emportar una miqueta pel que crec que la gent vol, i no tant pel que jo volia fer. El que m’ha decidit a fer aquest disc és que les coses que volia dir no les podia dir en castellà, perquè la meva llengua materna és el català. No podia fer-ho en cap altre idioma que no fos el català, no tenia sentit. A banda que jo tinc dues discogràfiques, Universal i Música Global, i Música Global em va empènyer a fer-ho.

—Era més una qüestió d’estar lligat a un públic concret, a una discogràfica…?
—No, és a dir, jo surto d’OT, surto d’Eurovisió, i a mi qui em segueix gent d’Europa, i la gran part era castellanoparlant. De fet, quan proposava de fer cançons en català, a segons quins llocs em deien “De debò, però, per què?” Jo els deia que no havia cantat en castellà gairebé mai fins en aquell moment. I llavors em deien: “Mirem quin nombre de cançons podem fer, quines podem col·locar i quines no…”

—Fins a quin punt és diferent el procés de fer una cançó en català o en castellà?
—A casa meva hem parlat tant català, com castellà com francès, perquè la banda del meu pare va haver de marxar a França arran de la guerra. Sóc bastant trilingüe, de fet, però jo estimo en català. Llavors, quan vull fer cançons que siguin sentides i que expressin sentiments, com en aquest disc, en què gairebé totes les cançons són escrites per a una persona o per a un grup de persones, fer-ho en castellà era molt estrany. Les expressions que utilitzo, el vocabulari… tot pren sentit quan és en català.

—Fa poc que hem publicat un article sobre un estudi que explica que a les persones que parlem més d’un idioma ens canvia la personalitat segons l’idioma que utilitzem. Sou un Miki diferent en català que en castellà?
—Completament d’acord. A mi em canvia la personalitat, em canvia el timbre de la veu, també les melodies, que són completament diferents en català que en castellà. I tinc molts amics que em diuen que només els agrado quan canto en català, perquè diuen que la meva veu és la real.

—Recordo un clip viral de la influenciadora Maria Vallespí en què deia que no pot estimar plenament de veritat si no ho fa en el seu idioma, el català…
—Doncs igual! No recordo cap parella meva que hagi sortit bé que amb qui no hagi parlat en català. Però jo crec que és per la manera d’expressar-se, per la ideologia… una mica de tot.

—Ja havíeu fet unes quantes cançons en català, però hi ha gent que us ha dit que ara publiqueu el disc perquè us enfileu al carro del boom de la música en català?
—Ara hi ha molta gent que diu que de sobte faig gires en català arreu d’Espanya, però jo n’he fet des del 2018, saps? O sigui, no és que m’enfili al carro de res; crec que, de fet, vaig ser de les primeres persones… És a dir, no vull fer mèrits ni ser avantguardista de res, però tinc la sensació que, com que vaig ser el primer que va cantar en català a Operación Triunfo, que va fer la gira exactament igual a Banyoles que a Sevilla, he estat com un inici perquè la gent es desempallegui del prejudici que escoltar música en català no és escoltar música. Bé l’escolten en anglès o en italià, i no entenen què diu. I el català, forma part de l’estat, no?

—Teniu cançons com “Escriurem”, que, de tan conegudes, no sé si sentiu que ja són més del públic que vostres?
—Absolutament d’acord. Per exemple, l’altre dia en un concert per la gota freda, l’Orquestra de València va cantar “Escriurem”. I jo l’escoltava i fins, al cap d’un segon, vaig dir: “Calla, que és teva, eh?” Vull dir, és un orgull enorme. Perquè hi haurà molta gent que no em conegui o que no conegui la meva música, però sí que coneix “Escriurem”. I això és molt maco.

—Centrem-nos en el nou disc. Per què el títol de La partida?
—A mi m’agrada molt jugar amb paraules que siguin polisèmiques, o sigui, que tinguin diferents significats i que es puguin dir en català o en castellà, com el cas de “La partida”. I m’agrada perquè crec que és el punt d’inflexió en què ja dic com vull fer les coses, i sé cap a on vull anar. Començo a ensenyar les meves cartes, del que vull ser i com vull ser. I també és el punt de partida de deixar enrere aquell Miquel que es deixava portar més pel que deia la gent que pel que ell volia, que a vegades m’ha passat. No sempre, perquè he intentat ser fidel a mi mateix, però alguna vegada sí que m’ha passat.

—Són sis cançons, molt diferents entre si però amb el vostre segell inconfusible. Són cançons molt introspectives, parleu de vós, de la vostra gent… És una carta al vostre jo del passat?
—“Serem més forts”, per exemple, és una carta al meu jo del passat. O, més que una carta, una cosa que m’hauria agradat que algú em digués. Vaig tenir trastorns de conducta alimentària quan era adolescent. Bé, i m’hauria agradat que algú em digués que en un futur tot això ens faria més forts i sabríem com gestionar-ho. Bé, que així i tot a vegades encara no puc, eh? Però sí, com una cançó d’autoajuda.

—Les altres cançons també són cartes a les persones que estimeu…
—Per exemple, la de “Ens tenim a prop”, és una cançó que faig als meus millors amics de la colla, i fins i tot al final de la cançó sona la rialla d’en Gerard, que és el fill d’en Marc. De sobte, un dels meus millors amics és pare! “Pura vitamina” va dedicada a la meva mare, perquè és com la meva persona vitamina, és la persona a qui vaig quan tinc problemes i necessito carregar energia. “Tiraria enrere” és per a una ex-parella. No perquè ara senti que m’agradaria tirar enrere el temps, sinó perquè m’agafo a aquell sentiment i n’estiro el fil per aconseguir d’escriure una cançó que sigui de veritat.

—El 6 de gener fareu un concert al Teatre Apolo de Barcelona en què presentareu oficialment el disc, i coincideix amb el vostre aniversari, a més. Fareu res especial?
—Espero i desitjo que la sorpresa me l’hagin preparada els meus amics. La meva banda som els millors amics de tota la vida. Anem junts des dels tretze anys o catorze, i no hem pogut celebrar mai el meu aniversari perquè sempre tothom està amb les famílies. Llavors, com a excusa, he pensat de pagar-los perquè vinguin a tocar al concert que m’he inventat i així puguem celebrar l’aniversari junts! Al concert cantarem les sis cançons del nou EP. Hem preparat un nou directe, hi haurà sorpreses pel mig. Potser hi haurà jocs, recuperarem cançons que potser feia temps que no cantàvem, serà el primer dia amb el marxandatge nou…

—Parlem del disc de la Marató, on versioneu “So This is Christmas”, de John Lennon. És la primera vegada a la història que algú la pot versionar. Com és això?
—Els drets d’aquesta cançó els té la Yoko Ono, i no els havia donat mai per poder-la versionar. I quan TV3 i la Marató li van explicar com ho faríem i qui ho cantaria, va dir: “Aquesta vegada, sí.” Llavors, Yoko Ono sap que existeixo! És una cosa que em fa moltíssima il·lusió. I, a més, també em fa moltíssima il·lusió que comptin amb mi per al projecte de la Marató. Enguany és com el Catalan Check: vam anar amb l’Escolania Montserrat a gravar a Montserrat una cançó de John Lennon traduïda al català per a la Marató de TV3… Era com: “Veniu cap a mi, haters, veniu!”

—Estreneu disc, però fins fa molt poc us hem vist fent de presentador a Zenit…
—[Em talla] De fet, és “Zènit”, eh? [Ho pronuncia com una paraula plana, a diferència de com ho he fet, bo i seguint les indicacions de Jordi Badia, que explica que en català és un mot agut.] Ens han fet la guitza els lingüistes, però es va decidir que ni portava accent ni es pronunciava així. Perquè és una paraula francesa. Ve del Canadà, és quebequès, i és “Zènit”. Tots els lingüistes de TV3, juntament amb els del Canadà, van arribar a l’acord que la pronúncia “Zènit” era correcta. Bé, això és el que em van vendre a mi!

—I com us heu sentit presentant un programa en directe tot sol, sense Marta Torné?
—Bé, molt bé. Òbviament, la Marta l’he trobat a faltar moltíssim, sobretot els primers dies, perquè era com la meva àncora. Però que m’hagin donat aquesta oportunitat i hagin confiat en mi per presentar un programa tot sol, amb les dificultats que tenia, perquè era un programa en què no hi havia ningú allà dient-te cosetes… Òbviament, que portem l’orellera i hi ha un teleapuntador on més o menys hi ha el que s’ha de seguir, però he de dir que jo el guió…

—Improviseu?
—Una mica. Bastant. Per no dir tot. [Riu.] Excepte al començament i al final, tota la resta és improvisat. Perquè no ho sé fer de cap més manera, no tinc prou memòria per a estudiar-me el guió. I també perquè he tingut molta ajuda de tot l’equip, eh? Les floretes no són només per a mi, són per a tothom.

—Repetireu la fórmula Zenit? Creieu que ha connectat amb el públic com Eufòria?
—Jo espero que sí, però no ens han dit res. Ha funcionat bé i per tant jo crec que hauríem de repetir. Si us plau, que el plató de Zenit és a cinc minuts de casa meva, doneu-me feina el divendres a la nit al costat de casa! Les audiències han estat molt semblants a Eufòria. També és cert que Zenit ha connectat potser amb un públic més adult i Eufòria connectava molt amb els nens i el jovent té les xarxes molt per mà. Llavors semblava que hi havia molt de rebombori, perquè ho comentaven tot per allà. Amb Zenit hem arribat a un altre tipus d’edat, i aquest altre tipus d’edat no es comunica de la mateixa manera. O sigui, sí que és cert que pel carrer crec que m’han parat més gent gran per Zenit que per Eufòria. El que sí que sabem és que hi haurà Eufòria 4, tot i que encara no sabem quan.

—Enguany, a més, repetiu campanades amb Laura Escanes. És la vostra tercera vegada i la segona amb ella. Que us elegeixin per a repetir la fórmula, us fa sentir més responsabilitat?
—És una arma de doble tall, perquè penses que ho has fet bé i que per això volen comptar amb tu una altra vegada, però vols estar a l’altura, perquè si l’espifies potser ja no et tornaran a trucar mai més. Que tampoc no passaria res, fer-ho tres vegades és increïble! Tinc la sort que hagin volgut comptar amb mi una altra vegada, i fer-ho amb la Laura, amb qui ens avenim perfectament.

—Eufòria, Zenit, les campanades de TV3… Us sentiu còmode amb l’etiqueta de presentador de televisió?
—Sí! Saps què passa? Que si en parléssim als Estats Units, no hi hauria etiquetes. Jennifer Lopez o Ariana Grande, tant són en un musical com van a la televisió, com fan concerts… I aquí sembla que els cantants hagin de ser cantants i prou, i que els presentadors han de ser presentadors i prou. Jo trobo que sóc cantant, que em dedico a la música, i que m’agrada comunicar, i hi ha gent que pensa que ho faig mitjanament bé. Això sí, quan no hi hagi temps per a dedicar a la música, deixaré tota la resta. Jo sóc cantant. I a part de ser cantant suposo que aquest món de la faràndula m’agrada i faig altres coses. És una mica això, reivindicar la multitasca.

—Us sabria greu que en un futur se us recordés més per la vostra faceta de presentador que de músic?
—És com quan em pregunten si em molesta que em diguin “triunfito”. No, jo he sortit d’Operación Triunfo. És el millor aparador que he tingut a la meva vida. Jo sóc presentador, sóc cantant, sóc el que vulguis. Per tant, que em recorden per una cosa? Perfecte. Què em recorden per l’altra? Endavant. No em molesta.

—Quins nous projectes us esperen aquest 2025?
—El 2025 ja tenim gairebé vint-i-cinc o trenta reserves de concerts per a l’any que ve. Òbviament, hem fet el disc en català. Per tant, la gran majoria seran a Catalunya, que és una cosa que em fa molta il·lusió. Hi haurà coses de televisió i n’hi haurà que no puc dir.

—Finalment, què diu el vostre Spotify Wrapped?
—[Agafa el mòbil i ho llegeix, i va taral·lejant les cançons]. La més escoltada és “Baby I Love Your Way”, de Big Mountain; i després “Hoy”, de Gloria Estefan; i “Angry Virts”, d’OKDW. Llavors tenim Obrint Pas, Al·lèrgiques al Pol·len, Estopa, El Último de la Fila… i Juan Luis Guerra, que és el meu referent absolut. I el grup més escoltat, Txarango. “Txaranguejo” bastant.

Amb sorpresa de ningú, Catalunya es consolida a la cua d’Europa en les competències escolars de matemàtiques i de ciències, amb un nivell que no para de caure des del 2015. Ho certifica l’informe internacional TIMMS, que es fixa concretament en aquestes matèries, i va en la línia dels resultats galdosos de les proves PISA, en què els alumnes de quinze anys han batut els seus pitjors rècords enguany. Les diferències que revela el TIMMS són de traca: en matemàtiques, ja no dic més, els catalans de quart de primària han obtingut 489 punts, mentre que la mitjana de l’OCDE és de 525. Fa gràcia la nota de l’informe que assenyala, com a apunt positiu, que si més no els nostres nanos mostren “una bona actitud” per a aprendre, similar a la dels països amb millors resultats: com a mínim, en intencions podem presumir d’estar a l’altura dels bons.

Certament, els catalans estem de pega. La situació recorda poderosament la dels baròmetres sobre els usos lingüístics en l’entorn educatiu, que de fora estant fa la sensació que som espectadors d’una davallada sense fre, una onada darrere l’altra, una avaluació darrere l’altra, i les conselleries vinga fer declaracions des dels faristols i vinga encarregar més estudis, informes, comissions, mentre als centres escolars van passant els dies i els anys. Perquè cada suspens general que es fa públic només és la foto d’un instant, però abans i després el temps no para de córrer i no espera ningú. Quant fa, que acumulem instantànies de fracàs? Quants alumnes representen, els damnificats? Com la recuperarem, tota aquesta canalla?

Algun valent que ha gosat fer càlculs parla d’un 30% i 40% d’estudiants que arriben a secundària sense les competències bàsiques per a merèixer el salt. Només que la dada fos exagerada i els afectats fossin la meitat, de 450.000 animetes de primària tindríem cada curs vora 90.000 aprovats per la cara. I si comptem cinc anys amunt i cinc avall, perquè un tren de tants vagons costa molt d’aturar, resulten vora un milió de catalans amb el títol obligatori regalat, sense comptar l’afectació col·lateral en el ritme dels seus companys. Si així preteníem preparar les generacions futures per a les bufetades de la vida, quin regal més enverinat.

Els qui per edat encara heu sentit a dir un “déu nos en guard d’un ja està fet” ja m’entendreu. No tinc intenció ni esma d’entrar en cap anàlisi de la crisi de l’ensenyament, ja hi ha gent entesa que s’hi dedica. Deixo per als experts les causes, vives i multiorgàniques com una serp, i m’abandono a la pedra picada de les conseqüències, al mal que ja està fet. Un report demolidor de la Gemma Ventura posa la lupa a Magisteri i parla d’aspirants a mestres que no llegeixen però que hauran d’encomanar el gust per llegir; o que hauran d’ensenyar d’escriure i que no saben ajuntar lletres sense ofendre la llengua, o que hauran de donar matemàtiques quan l’última vegada que van estudiar-ne va ser a l’ESO i adeu-siau, que som de lletres. No vull pensar que aquestes mancances puguin ser fruit del mateix sistema educatiu que aviat els absorbirà com a mestres, no em vull imaginar que es tracti d’una volta més d’una roda viciada en què ells són tan víctimes com els alumnes que els esperen.

No m’ho vull imaginar.

Perquè, si fos així, ni el pla de xoc més ambiciós i dictatorial no podria adreçar tantes generacions perdudes entre petits i grans. Diu la neurociència que hi ha una etapa propícia per a cada tipus d’aprenentatge, que la finestra dels nostres cervells és oberta de bat a bat durant uns anys crucials i després es va ajustant. I mentre tot això passa, hom calcula que molts xiquets de la primària catalana van fins a dos anys endarrerits en coneixements que ja haurien d’haver adquirit per edat, un forat que els professors que tinc tractats identifiquen intacte a l’etapa universitària, on figura que arriben els més reeixits de cada fornada. Ves que no hi hagi un fil directe entre aquells pares que enviaven mails als mestres per si el seu pollet de sisè tenia deures i els universitaris que avui es presenten a revisió d’examen amb la mama. De nou, més enllà de com hem arribat fins aquí, fos quin fos el pla, no ha sortit bé: el cotó fluix no ha funcionat.

Vam voler fer xiquets feliços abans que no instruïts, i ara tenim xiquets que no són ni feliços ni instruïts. A qui se li va acudir, confondre felicitat amb facilitat? Com els hem pogut sotmetre a un experiment tan cruel? Amb quina base científica, amb quin dret? Si un simple medicament per a la tos ha hagut de passar mil assajos clínics i avaluacions i proves d’efectivitat abans d’administrar-lo a humans, què no hauríem d’esperar per als nous mètodes d’ensenyar? I si els resultats s’han demostrat perjudicials, si han provocat reaccions adverses que es revelen un estudi darrere l’altre, no s’hauria d’aturar la prova sense més demora? No em feu cas, desvariejo, a qui se li acudeix equiparar el futur de tota una societat amb un constipat.

Si el mal que hem infligit a tanta canalla ja està fet i és irreparable, imagina’t la reverberació social de totes les promocions endarrerides, illetrades, acumulades en una població ja tensionada de vuit milions d’habitants. Tot un gruix d’adults a qui hem confiat les futures pensions, els governs de demà, els hospitals, la transmissió de la llengua i la cultura –perdoneu l’acudit, se m’ha escapat. Peco d’optimista: enrere queda, també, aquella escletxa prodigiosa dels anys 90 amb uns ascensors socials notablement greixats, en què tants fills de casa humil acabaven barrejats amb nanos de col·legis privats a la universitat. Potser simplement és que tot torna a l’ordre natural: els xiquets amb possibles i amb classes particulars i amb extraescolars assortides destinats a fer carrera i a governar, i qui no hi arribi, a servir, ahir a les cases dels senyors, avui al turistam. Però no ho pintem tot tan negre: si el nivell per a ensenyar continua tan exigent com ara, els qui vinguin de títols regalats encara es podran fer mestres.

Deu minuts abans de començar la visita, hi ha tres parelles que ja hem aparcat el cotxe, anat al lavabo si calia, i fet una fotografia o més de les vinyes daurades que ens envolten, que les xarxes socials són un monstre que cal alimentar sense treva. Fa sol i tot sembla indicar que Sant Pau d’Ordal no és un mal lloc on passar un dissabte assolellat com aquest darrer. A l’hora en punt i alguns minuts, el Roger se’ns presenta i comença les explicacions, avisant-nos, però, que hi ha un grup de sis persones encara pendents d’arribar.

Mentre degustem una copa de brut nature reserva, amb 25% de chardonnay, 25% macabeu, 25% parellada i 25% xarel·lo, efectivament arriba el grup de sis persones que mancaven. Les primeres paraules són per a saludar, és cert, però les segones no són per a demanar excuses pel retard, sinó per a demanar si la visita pot ser en castellà. Sense supèrbia, més aviat mirades d’orfe desvalgut: “És que som de fora.” A veure qui els diu que no ara. El Roger se’ls mira, pensa uns segons i diu que malgrat que la visita està anunciada en català, si ningú no hi té inconvenient, continuarà en castellà.

Es fa un silenci. Si ningú no diu res, el peix ja està venut: continuarem la visita en castellà. Paradoxalment, hem triat anar a visitar les vinyes i els cellers d’Albet i Noya justament perquè ens consta el seu compromís amb el país i sabem que col·laboren amb la Plataforma per la Llengua. És la cançó de l’enfadós. La mateixa que sona tot sovint a les aules universitàries quan hi ha estudiants Erasmus. La mateixa que hem escoltat tots alguna vegada, o més d’una, ja sigui en una reunió de veïns de l’escala, al grup de WhatsApp de pares de l’escola, a cal metge o a la jornada de portes obertes de qualsevol institució.

No. Avui no. Aquí no. Pels qui han defensat el català jugant-s’hi la pell, pel meu fill de vuit anys que s’ho mira encuriosit, avui sóc jo qui humilment decideix trencar el silenci: “Jo sí que hi tinc inconvenient. Em sap greu, però la visita estava prevista en català i m’agradaria que es mantingués en la nostra llengua.” I mirant els forasters: “Em sap greu, no és res personal, però és que cada dos per tres hem de canviar de llengua, i si sempre som nosaltres els qui renunciem, l’acabarem perdent.”

Uf, ja està fet. Això de mantenir el català és més fàcil de fer a les xarxes que a la vida real. Bé, està mig fet. El Roger diu que mirarà de trobar una solució, s’aixeca i marxa. Més silenci, aquest un xic incòmode. No costa gaire d’imaginar què estan pensant aquests sis que avui han anat a parar a Albet i Noya com haurien pogut anar a les bodegues Protos si fossin a Peñafiel o a la bodega Tío Pepe de Cadis. Tot allò que fa anys que els expliquen els mitjans de comunicació espanyols és veritat: els catalans són uns intolerants i uns talibans de la llengua.

Per sort, aquest cop el veredicte és favorable: el grup es desdobla i nosaltres continuem la visita en català i ells la podran fer en castellà. Per sort, no senten el comentari irònic d’un del nostre grup quan després del desdoblament descobrim que ens manca una copa: “Ja se sap, Espanya ens roba.” Avui la moneda ha caigut del nostre cantó, segurament per la sensibilitat lingüística del celler que ens acull, i per compensar les incomptables vegades que ha caigut de l’altre.

Amb tot aquest pròleg, no em queda espai per a parlar del que jo volia parlar, d’allò que interessa la gent, que deia aquell. La visita a les vinyes i el celler d’Albet i Noya és molt recomanable. El propietari, Josep Maria Albet, mig de retirada i traspassant les regnes al seu fill Martí, és un autèntic visionari. Els qui havien estat els masovers de la finca ja fa cinc generacions que fan vi al Penedès. De masovers a empresaris. Va ser Josep Maria Albet qui va decidir de començar a fer vi ecològic el 1978, per encàrrec d’uns danesos. Envoltat de cellers que apostaven per la química i la producció a l’engròs, ells van aportar 4.000 ampolles al mercat. Avui superen el milió i exporten el 80% de la producció.

Albet i Noya és una empresa familiar que, de fa anys, està compromesa amb la sostenibilitat. El 2019, per exemple, van impulsar el projecte ReWine, que promou la reutilització d’ampolles de vidre. Ara estan immersos en un projecte molt ambiciós, i lent, per a crear varietats de vinya resistents al canvi climàtic, a la sequera i als fongs. Aquest cop no són danesos els qui han donat l’empenta, sinó alemanys, i el projecte s’anomena PIWI en llengua germànica i VRIAACC en català (Varietats Resistents i Autòctones Adaptades al Canvi Climàtic). El primer resultat bevible s’anomena la Volada i és fet amb varietat sauvignac, obtinguda d’un encreuament entre sauvignon blanc i riesling, i muscaris, aconseguit a partir de solaris i muscat. Com ens explicava el Roger, és un vi que podem qualificar d’alegal, perquè a Catalunya la legislació sobre aquestes noves varietats encara no ha avançat prou. Ara bé: de bo, n’és.

El compromís de la família Albet i Noya no és tan sols amb el medi i la sostenibilitat. Com correspon a algú que estima la terra, i l’escolta, i en té cura, també estan compromesos amb el país. Per això al capdamunt del celler hi oneja una estelada. I per això, segurament, mantenen el català a les visites que organitzen malgrat que algú els demani de canviar de llengua.

 

A la crisi política que viu el govern de Marga Prohens no li aniria malament una mica d’anestèsia. Per això s’ha tornat a posar en joc –per més que paregui inversemblant– la memòria de les víctimes del franquisme. La derogació de la llei de memòria democràtica era una exigència que va fer Vox quan va fer Prohens presidenta del govern. Fins la setmana passada, la intenció del PP era ben clara: donar-hi suport. Tanmateix, des que l’extrema dreta ha dit que tombaria el pressupost si no s’eliminava el català com a llengua vehicular dels centres escolars, les coses han canviat –fins i tot un sector del PP ja pensa en eleccions anticipades–, i ara el PP cerca nous aliats. El cas és que els possibles nous aliats els té tots a l’esquerra, i això vol dir que la llei de memòria democràtica no es pot derogar. En el moment d’escriure aquestes línies, fonts de l’executiu confirmen a VilaWeb que no es pot garantir què votarà el PP durant el ple.

Prohens s’encomana al papa amb un govern més fràgil que mai

Ho va advertir ahir el coordinador de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia: “Seria estrany que dimarts es derogàs la llei i dimecres ens telefonàs al govern per veure com pot salvar la situació política a la qual s’enfronta.” No derogar la llei seria dinamitar totalment les relacions amb Vox, però també seria injectar una dosi d’anestèsia abans de les eleccions: perquè Prohens s’aferraria a una possibilitat d’acords aïllats amb l’esquerra per mantenir un temps més la cadira al Consolat. “Si demà es derogàs la norma, s’obriria un escenari de diàleg amb el govern”, va dir ahir Apesteguia. Semblantment, el PSIB deia: “Únicament si no deroguen la llei demà demostraran que tornen a ser un partit amb què es pot confiar i es pot parlar.”

La portaveu de Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, no veu gens clar que el PP acabi cedint. No hi confia. En una conversa amb VilaWeb, recorda que ja han tingut més oportunitats de fer-ho, com ara quan Vox va anunciar que trencava els pactes de governabilitat: “Ja vam demanar a la presidenta que es fes enrere en la derogació i ni ens va rebre.” Però la pitjor cosa de totes, segons que denuncia Oliver, és haver utilitzat les víctimes del franquisme com una moneda de canvi per al poder. “Per ells la memòria és un joc i la posen en joc. És tan clar com això”, diu, en relació amb l’actitud del PP les hores prèvies a la votació de la derogació, però també amb el tarannà del partit respecte d’aquest tema durant aquests darrers mesos.

Oliver diu que la plataforma va tenir esperança durant les legislatures passades perquè pensaven que el PP s’anava acostant. De fet, l’any 2018 la llei de memòria democràtica va tirar endavant també amb els vots a favor del PP. Però ara s’ha tornat a demostrar, sigui quin sigui el resultat de la votació d’avui al parlament, que l’acostament no era real. “Tant si la deroguen com si no, han posat la memòria en joc. I ni amb la memòria de les víctimes ni amb la violació dels drets humans no s’hi juga. Ja s’hi va jugar durant la transició i ara s’hi torna a jugar”, subratlla Oliver.

Illa recupera la llei de memòria democràtica d’Aragonès

Un retrocés enorme

I, mirant al futur, quina confiança tenen en el govern? “Cap ni una. No han fet res. Les dues lleis –la de fosses i la de memòria– són legals i no s’aplica res”, recorda la portaveu. En tot cas, si es deroga, moltes polítiques públiques deixarien d’existir i es perdrien els drets que la societat havia guanyat, com ara la possibilitat de consultar els arxius, impulsar que retirin els noms feixistes dels carrers o que la memòria històrica es tracti a les aules. A més, es deixarien de banda els drets de familiars, i els reconeixements i homenatges a les víctimes. “Tot allò que tingui relació amb la veritat, la justícia i la reparació es perd. És un retrocés enorme. És gravíssim”, diu.

 

Maria Antònia Oliver, al centre de la imatge, amb la plataforma per la Memòria Democràtica (fotografia: Martí Gelabert).

Oliver creu que per justificar la derogació de la llei s’hauria d’haver generat algun rebuig o mal a la societat, però no ha estat així: “Encara que la mantenguin, aquesta gent no ens vol ni vol la memòria. No és seva, la rebutgen.” I afegeix: “A vegades em faig creus de què significa aquesta posició. És d’extrema dreta. El significat que agafa és fort, no solament pel que pugui deixar d’atorgar si la deroguen; és que ja només el fet és dolorós”, diu. La Plataforma per la Memòria Democràtica ha convocat una protesta a les 12.00 davant el parlament.

Sense acte per al dia internacional dels drets humans

Per primera vegada en set anys, al Parlament de les Illes no es farà cap acte per a commemorar el dia internacional dels drets humans. I el dia que s’havia de fer, avui, coincideix justament amb el debat de la derogació de la llei de memòria. Amnistia Internacional ha refusat de participar-hi, perquè ho considera una incongruència. “Com pots commemorar els drets humans i blanquejar el franquisme? Es deroga el mateix dia una llei que atorga drets a les víctimes”, afegeix Oliver.

En la mateixa línia s’expressa Mercedes Garrido (PSIB), vice-presidenta del parlament expulsada per haver dut la samarreta de les Roges del Molinar durant el debat a una esmena a la totalitat que l’oposició havia presentat per impedir-ne la derogació –i a la qual el PP va votar en contra–: “Si no canvia res, es derogarà. És un dia trist per a aquesta terra, però també per a la convivència dels ciutadans. El mateix dia que es commemora el 76è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans.”  Per això ha dit que si el PP i la presidenta s’han plantat de veritat davant Vox, no permetran que es derogui la llei.

La llei amb què Le Senne ha acabat encausat

La llei no ha estat en cap moment exempta de polèmica. El 18 de juny, mentre es debatia la proposta de Vox, el president del parlament, Gabriel Le Senne, va decidir d’estripar una fotografia d’Aurora Picornell del portàtil d’una de les vice-presidentes de la cambra. El 10 d’agost era encausat per aquests actes –avui hi ha el judici en marxa–, tot i que a començament de setembre el PP el va ratificar com a president gràcies a la seva abstenció. El 15 d’octubre va reincidir i va vetar les samarretes que duien Garrido i Pilar Costa, també vice-presidenta de la mesa, amb les cares de les Roges del Molinar. Els lletrats del parlament ja van advertir que l’expulsió dels membres de la mesa no era procedent.

Le Senne reincideix: veta les samarretes en homenatge a les Roges del Molinar de la mesa

“Si volen demostrar que són un partit que governa per als ciutadans, no mantindran ni un dia més el president del parlament al seu lloc. És una qüestió de decència democràtica. Va rompre les fotografies de les tres represaliades, assassinades i violades durant la guerra civil”, va recordar ahir Garrido. 

Moment en què Le Senne expulsa Costa i Garrido perquè duien la samarreta de les Roges del Molinar (fotografia: Martí Gelabert).

De fet, Le Senne és president del parlament gràcies al pacte de governabilitat amb el PP. S’ha de veure, també, si la crisi entre partits afecta o no la seva figura, tan assenyalada aquests darrers mesos.