Prop de dues de cada tres platges de Catalunya han perdut terreny respecte al mar en les últimes set dècades. Segons dades preliminars d’un estudi de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) en què ha pogut accedir l’ACN, un 65% de les platges han patit regressió entre el 1956 i el 2019, és a dir, 319 de les 489 de què es tenen dades. Per contra, un 35% (170 platges) han crescut en el mateix període. Les comarques amb més platges afectades pel retrocés han estat el Baix i l’Alt Empordà, amb un 70%, mentre que la majoria de les que es troben a l’àrea metropolitana de Barcelona han ampliat el seu tram de línia de costa.

“La franja litoral de Catalunya està urbanitzada en un 59% en els primers 100 metres de platja i, si traiem el Delta de l’Ebre i el Cap de Creus, el percentatge augmenta fins a un 81%, i això fa que a les platges els hi sigui molt difícil adaptar-se de manera natural a les condicions d’onatges”, explica Jordi Pinyol, tècnic en riscos geològics de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Pinyol indica que la línia de costa catalana, el 1956, era de 740 km, mentre que el 2019 va créixer fins als 911 km per la construcció d’estructures com els ports, dics o espigons. Segons explica a l’ACN, a la urbanització de la línia de costa se li suma un dèficit sedimentari que fa anys que s’arrossega, així com l’augment del nivell de mar, que en els últims trenta anys ha incrementat en deu centímetres. “Podem dir que hi ha una tendència regressiva a les platges”, sentencia Pinyol.

Evolució de les platges de Catalunya del 1956 al 2019

Tanmateix, l’institut alerta que les dades recopilades formen part d’un estudi preliminar que encara s’ha d’estudiar amb més profunditat platja a platja i que, a més, no compta amb registres de totes les platges de Catalunya. Ara com ara, treballen en la recopilació de les dades recollides d’ençà del 2020. “S’ha d’estudiar perquè hi ha moltes interaccions i aspectes a tenir en compte, i s’ha de fer platja a platja i veient la història de cada una per poder extreure una conclusió. Després d’un temporal és evident que el que més es veu és l’erosió, però també és esperable que en relativament poc temps hi hagi una certa redistribució de la sorra i que aquesta torni a la platja”, assenyala el tècnic.

Empordà, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i la Selva, en regressió

Pel que fa a les dades recopilades fins ara, per comarques, l’estudi de l’ICGC apunta que en el cas del Baix Empordà, amb municipis costaners com ara Begur, Palafrugell o Platja d’Aro, 65 de les 92 platges han perdut sorra entre el 1956 i el 2019 (un 70,7%), mentre que 22 n’han guanyat. Les dades són similars a l’Alt Empordà, amb municipis com ara Cadaqués, Roses o Castelló d’Empúries. De les 132 platges estudiades, 90 estan en regressió i 30, en acreció, és a dir, guanyant terreny respecte del mar.

El Baix Camp (68,1%), el Tarragonès (59%) i la Selva (55,6%) són les altres tres comarques amb una majoria de platges en retrocés. D’altra banda, el Baix Penedès en té 5 perdent terreny (41,7%) i 6 guanyant-ne, mentre que 13 del Garraf estan en regressió (33,3%) i 12 en acreció, amb 14 més on no s’ha pogut determinar la tendència.

“El Delta de l’Ebre és la zona més canviant del litoral”

D’altra banda, l’ICGC també ha pogut observar que en les dues comarques ebrenques amb litoral, Baix Ebre i Montsià, hi ha més platges en retrocés que guanyant terreny al mar, però amb un percentatge considerable sense dades. Així, al Baix Ebre, 23 de les 49 estan anant enrere (46,9%), però en 21 dels casos no s’ha pogut determinar, mentre que al Montsià, en 12 de les 27 es constata una pèrdua de sorra (44,4%), i en 8, no hi ha dades.

Les dades, que recullen resultats de 489 platges mentre que no tenen dades en 75 més, mostren que el fenomen de la pèrdua de sorra és més marcat a l’Ebre. Tant és així que la taxa de regressió en les platges que pateixen aquesta circumstància en les últimes dècades al Montsià és d’1,48 metres per any, mentre que al Baix Ebre és de 0,97 metres. En la majoria de la resta de comarques, la xifra se situa entre els 0,2 i 0,3 metres. Pel que fa a les que creixen, també ho fan per sobre de la mitjana, ja que al Baix Ebre la taxa d’acreció és de 5,8 metres l’any i, al Montsià, de 2,1 metres.

“El Delta de l’Ebre és potser la zona més canviant del litoral, abans de la construcció dels embassaments, la morfologia de l’Ebre estava condicionada per l’aportació de sediments, que guanyava terra al mar, actualment això ja no passa i ara la dinàmica litoral està redistribuint els sediments”, indica el tècnic de l’ICGC. Pinyol destaca que a la zona del Delta hi ha una “lluita metafòrica” per assolir l’equilibri entre la dinàmica fluvial i la litoral i assenyala que, aquesta mena de batalla es veu en el fet que en els darrers 75 anys la desembocadura del riu ha retrocedit uns 2 km i la platja del Fangar uns 300 m, mentre que la Punta del Fangar s’ha allargat 1,3 km cap a l’est i uns 700 m cap al sud.

El Barcelonès, el Maresme i el Baix Llobregat amplien el seu tram de costa

A l’àmbit metropolità, la tendència és contrària a la de la resta de territoris, ja que la majoria de platges eren més llargues l’any 2019 que el 1956. El Maresme en té 25 perdent terreny (44,6%) i 30 guanyant-ne, mentre que al Barcelonès n’hi ha 7 en regressió (35%) i 11 en creixement. Al Baix Llobregat, la circumstància és similar: 4 platges han perdut sorra (26,7%), mentre que 11 en tenen més.

La taxa de regressió per a les platges que perden terreny és més alta al Maresme (0,51 metres per any) i al Baix Llobregat (0,63 m/any) que en la majoria de comarques del país amb litoral.

En aquest sentit, el tècnic en riscos geològics de l’ICGC posa sobre la taula els efectes de la presència de l’home en l’evolució de les platges. “Hem de tenir en compte que al litoral de Catalunya, i a tot el Mediterrani, actuen fenòmens naturals, però no són dinàmiques naturals perquè estan fortament influenciades per la presència de l’home: hi ha una relació molt estreta entre aquesta presència i els elements naturals”, assenyala. Pinyol assegura que “qualsevol modificació que es pugui observar -a la línia de costa- pot tenir una relació directa amb l’home”.

Així mateix, explica que, a Catalunya, per norma general, hi ha tres condicions d’onatge que poden provocar danys a les platges: la tramuntana, les llevantades i les garbinades. En aquest sentit, recorda que els temporals són un “element modalitzador important” de la línia de costa i avisa que, davant d’una platja afeblida, no es necessita un temporal “molt més intens energèticament” per incrementar els danys.

Equilibri entre les platges que guanyen i perden terreny en l’última dècada

L’estudi de l’ICGC també inclou una comparativa entre el 2010 i el 2019, també amb dades preliminars. En aquest període, de les 553 platges estudiades amb resultats disponibles, 273 han patit regressió (49,4%) i, 280, acreció (50,6%).

Les xifres mostren, doncs, més equilibri, però la tendència de quines són les regions on el litoral retrocedeix és similar a la retrospectiva des del 1956. El 86,1% de platges de la Selva van anar enrere la dècada passada, així com ho van fer el 68,5% del Baix Empordà i el 51% del Baix Ebre. Per contra, només una minoria estan anant enrere al Baix Penedès (33,3%), el Maresme (30,4%) o el Garraf (12,8%).

“Les platges al nord d’un port van creixent, perquè agafen sorra, mentre que al sud de la infraestructura es van aprimant, per això hi ha aquest equilibri aparent entre platges que creixen i platges que disminueixen, però cal més informació i veure tendències”, destaca Pinyol en referència a les dades de la comarca del Maresme.

Les dades de l’ICGC són fruit d’un treball de cartografia de la línia de costa de les platges i cales de Catalunya en el marc del projecte Servei d’Informació de la Dinàmica Litoral (SIDL). Per estudiar l’evolució, s’han recopilat les dades de quatre vols de fotografies aèries fets el 1956, el 2004, el 2010 i el 2019 i, a partir d’aquestes, l’ICGC va dur a terme l’anàlisi mitjançant el Sistema d’Anàlisi de la Línia Digital de la Costa (DSAS), un programari del Servei Geològic dels Estats Units, el qual permet comparar diferents línies de costa per extreure les longituds i velocitats dels moviments de les platges.

Des de fa tretze anys, l’ICGC realitza vols fotogràfics, com a mínim, una vegada a l’any per poder determinar l’evolució del litoral català. De fet, les ortofotos que s’han fet servir per a l’estudi són totes amb imatges pròpies excepte les del 1956, que van ser fruit d’un projecte cartogràfic conjunt entre el govern espanyol de l’època i l’exèrcit dels Estats Units.

Després de deu anys sobre els escenaris, Zoo es va acomiadar anit de Catalunya en un concert al festival Telecogresca de Barcelona. La banda, que va començar a fer camí el 2014, va esgotar les entrades i va omplir a vessar el parc del Fòrum. A ritme de cançons mítiques com ara “Estiu”, “Tobogan”, “Ventiladors” i “Sereno”, la banda de Gandia va convertir el Fòrum en una pista de ball per a milers de persones que, entre la nostàlgia, van cantar i gaudir l’últim directe del grup a la capital catalana. Zoo va anunciar la retirada dels escenaris al gener i, pocs dies després, van publicar “Epíleg”, cançó que resumeix una dècada de trajectòria reivindicant la llengua catalana a ritme de rap.

Durant el concert van fer un repàs dels grans èxits, com “Camins”, que van cantar juntament amb el cantador Pep Gimeno, Botifarra, “Tir al ninot”, que van interpretar acompanyats de JazzWoman, “Impresentables”, “Vull”, “Faena”, “La mestra”, “Esbarzers” i “Corbelles”.

Puuuuuuuffffffffff pic.twitter.com/CUAe9tpKzC

— ZOO (@ZooPosse) April 6, 2024

Cap a quarts d’onze de la nit, Zoo va pujar a l’escenari i va fer saltar el públic amb la seva barreja de rap, breakbeat, rock i ska amb ritmes electrònics. “Estem molt contents, un poc emocionats i molt agraïts”, va dir el cantant de la banda de Gandia, Toni Sánchez, Panxo, al principi de l’actuació. Panxo va donar les gràcies a Barcelona i Catalunya per haver acollit el grup desenes de vegades durant la darrera dècada i per haver-los fet un lloc en esdeveniments i festivals de tot arreu. “Aquest país també és el nostre”, va defensar.

Zoo a la Telecogresca
Parc del Fòrum, Barcelona. 6 d’abril del 2024
‘Tobogan’ pic.twitter.com/ndvpVL6rA7

— Xavier Cervantes (@xcervantes1) April 6, 2024

El concert al Telecogresca forma part de la ronda de comiat del grup, que consta de solament deu concerts i que acabarà, precisament, on tot va començar, a Gandia, al Pirata Beach. Després del concert a Barcelona, els pròxims concerts als Països Catalans del grup seran al Viñarock i al Sensenom Festival (Mallorca). L’últim concert, el de Gandia, el faran el 10 de juliol, moment en què s’acomiadaran definitivament dels escenaris.

Zoo es va donar a conèixer amb “Estiu”, l’any 2014, una cançó que va representar l’esclat la banda, hereva d’Obrint Pas o la Gossa Sorda, que durant deu anys ha reivindicat la llengua catalana. El grup, format per Toni Sánchez, Panxo; Arnau Giménez, Marcos Úbeda, Hèctor Galan, Natxo Císcar i Toni Fort, Pollet, es va popularitzar per tots els Països Catalans.

Així, després de l’últim concert a Gandia, tancaran la trajectòria amb cinc discs publicats: Tempestes vénen del sud (2014), Esbarzers i camins (2016), Raval (2017), EP2K18 (2018) i Llepolies (2021).

Avui, 7 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Gaza: sis mesos de la guerra de Samsó

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Quin és el llindar electoral real de les eleccions a Catalunya?

Josep-Enric Escribano: “La llengua s’ha de repolititzar i s’ha d’assumir el conflicte lingüístic”

Estats d’emergència i allotjaments saturats: Amèrica es prepara per a un eclipsi solar total

Quan es veurà un eclipsi solar total als Països Catalans?

La sorpresa electoral turca és una lliçó per al món

Maria Nicolau: “Hem perdut la noció de què és cuinar, estic indignadíssima. Prou!”

Viviu en un estat autoritari que vol blocar internet? Aquesta és la solució definitiva

La selecció catalana torna sense estrelles, però en un moment dolç del futbol femení

Mail Obert d’Andreu Barnils: Pactar el referèndum amb el PP

Mail Obert de Mercè Ibarz: L’art de Julià Guillamon d’explicar la història cultural

Avançament editorial: ‘La teranyina blaugrana’ de Roger Vinton

Closcadelletra (CDXIII): Els noms que ja no recordes et barren el pas

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Les crides del president de l’Athletic de Bilbao, Jon Uriarte, i del president basc, Iñigo Urkullu, perquè no es xiulés l’himne espanyol no han servit de res. Abans del començament de la final de la Copa del Rei, els afeccionats han xiulat i han cantat amb força per sobre de les notes de l’himne. A la llotja de l’estadi de la Cartuja, amb els ulls sobre la gespa, hi havia el rei espanyol, Felipe VI.

[VÍDEO] Radicals de l’Athletic de Bilbao ataquen un grup d’afeccionats del Mallorca

Pitada monumental de la afición del Athletic al himno de España y a su rey: pic.twitter.com/uDoF2VdghS

— Gure bideoak (@GureBideoak) April 6, 2024

Al seu costat, hi havia personalitats com ara la vice-presidenta espanyola, María Jesús Montero; el president andalús, Juanma Moreno; la portaveu del govern espanyol, Pilar Alegría; la presidenta de les Illes, Marga Prohens; el president interí de la federació espanyola, Rafael del Amo; el president basc, Iñigo Urkullo; el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, i el president del parlament de les Illes, Gabriel Le Senne.

 

En l’aspecte esportiu la final ha acabat amb la victòria de l’Athletic en la tanda de penals. El Mallorca s’ha avançat en la primera part i ha fet un gran partit, però en la tanda de penals, n’ha fallat dos, cosa que han aprofitat els bascs.

Em creuré els partidaris de fer un nou referèndum d’independència, aquesta vegada pactat amb l’estat espanyol, quan vegi que el volen pactar amb el PP. Si continuen insistint a convèncer el PSOE, tenen tota la meva indiferència. Perquè sóc dels qui creuen que és amb la dreta espanyola amb qui s’hauria de pactar un referèndum, no pas amb el PSOE. Perquè, si el pactes amb els socialistes, la dreta (PP, Vox, però també els jutges) te’l blocarà. Té la força judicial, mediàtica i política per a fer-ho. Avui, ara i sempre. En canvi, si pactes el referèndum amb el PP (i els seus jutges i la seva premsa), el PSOE no te’l podrà frenar.

Hi ha estats que solament cedeixen posició quan la dreta beneeix l’operació. Per exemple (ai, ara, amb l’exemple!), quan Egipte i Israel van arribar a la fi de les hostilitats, després de més de trenta anys de conflictes, l’acord el va dirigir la dreta israeliana, el Likud de Beguin. Si ho arriba a fer l’esquerra israeliana, se l’haurien menjada. On s’és vist, pactar amb l’enemic? Anys més tard, va passar de nou, i la decisió de retirar-se de Gaza, també la va dirigir la dreta israeliana, el Likud de Sharon. Un Sharon paramilitar que va plantar cara als colons. Si ho arriba a fer l’esquerra, se l’haurien menjada. (Fins i tot Sharon es van mig menjar. Però la retirada es va fer.)

Hi ha estats (no pas tots) que solament són capaços de cedir posicions, de pactar amb l’enemic, amb el rival, quan la cessió, la fa la dreta, els conservadors, els més refractaris a cedir. Són aquests que has de convèncer. I si ho fas, ells arrosseguen l’estat a la cessió. I si no els convences, si ells no dirigeixen l’operació, la cessió resta encallada. La dreta d’aquests estats és capaç de fer molta pressió per impedir-ho. Que ho expliquin a Isaac Rabin, el socialista israelià que va morir assassinat després de pactar amb l’enemic. Cedir? On s’és vist, Rabin? Això solament ho pot fer la dreta! (Hi ha països que tenen dretes més civilitzades, dretes que són capaces de cedir la iniciativa, els canvis de rumb i les cessions a l’esquerra. Els escocesos van pactar el referèndum amb els socialistes britànics. I el partit conservador ho va acceptar. El referèndum de 1997 que va permetre els escocesos (i  gal·lesos, etc.) recuperar autonomia,  no el d’independència, que es pacta amb la dreta.)*

Em creuré els partidaris de fer un nou referèndum d’independència, aquesta vegada pactat amb l’estat espanyol, quan vegi que el volen pactar amb el PP. Però veig que, majoritàriament, insisteixen a voler-lo pactar amb el PSOE, i a descartar el PP. Però hauria de ser al revés.

Això, sí, molts ànims, família. I records als deixebles de l’Aznar. Permeteu-me que, mentrestant, i per una qüestió pràctica, continuï essent unilateral.

*Aclariment afegit posteriorment un cop l’article ja era publicat, a fi d’evitar confusions.

El març del 2017 va arribar a les llibreries La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya (Periscopi), obra d’un autor que s’amagava rere el pseudònim de Roger Vinton i que posava al descobert els orígens i els moviments dels lobbies empresarials i familiars amb més poder a Catalunya. En aquell primer llibre, que va despertar un gran interès i del qual s’han fet onze edicions, Vinton ja parlava del Barça, però com una part del tot. La setmana entrant arribarà a les llibreries La teranyina blaugrana, en què Vinton se submergeix completament en les lluites de poder que hi ha hagut dins el club de futbol gairebé d’ençà que es va fundar. Perquè aquell club que havia nascut amb finalitats socials i esportives ben aviat va passar a ser un negoci estretament vinculat als cognoms il·lustres catalans. Per això, una història rigorosa del Barça no podia deixar de banda aquest eix fonamental: el del poder. Així doncs, Vinton analitza amb tots els ets i uts els 125 anys d’història del FC Barcelona del punt de vista dels diversos grups que han controlat el club fins avui.

Llegiu un fragment de La teranyina blaugrama de Roger Vinton (Columna).

Segons que explica l’editorial, Vinton ens parla d’una entitat en què les picabaralles internes i les assemblees enceses van ser la norma d’ençà del primer moment, però això no va impedir que creixés de manera imparable. Coneixerem, doncs, les vinculacions i els xocs polítics del club, com també les aliances i les disputes entre les grans famílies de l’establishment català, en què es destaca el domini, durant trenta anys, dels industrials cotoners. Tot seguit veurem com, procedents de sectors empresarials molt diferents –de publicistes com Bassat a promotors immobiliaris com Núñez–, un gran nombre de personalitats de la zona alta de Barcelona voldran fer-se un lloc i un nom en l’entitat, en un relat que transcorre per totes les juntes directives de la seva història, culmina amb la dimissió de Josep Maria Bartomeu, l’octubre del 2020, i conté l’anàlisi del club en l’actualitat.

L’editora de Columna, Glòria Gasch, comenta l’obra:

“Del Barça se n’ha parlat molt, però no s’ha publicat mai un llibre com aquest, amb un enfocament del tot innovador, perquè se centra en el poder més que no pas en el futbol. Quan el club va prendre volada, a partir de la temporada 1908-1909, les lluites de poder per controlar-lo es van intensificar. El bàndol guanyador d’ençà del 1915 va ser eminentment catalanista, amb homes clau com Gaspar Rosés, Ricard Graells o el fundador mateix, Joan Gamper.

A La teranyina blaugrana Roger Vinton ha fet un esforç inèdit des del punt de vista documental. Ha partit de zero i sense prejudicis per reconstruir la història del Barça. La història del club està escampada per arxius més enllà dels que posseeix la mateixa entitat blau-grana. En el llibre, Vinton dibuixa el Barça real, el que ha quedat als documents de cada època, i duu a terme una neteja del seu escut de mites i creences que no eren veritat.

És molt possible que qui decideixi de capbussar-se en les pàgines de La teranyina blaugrana acabi descobrint un club que desconeixia i que és el veritable Barça.”

 

Podeu comprar La teranyina blaugrana, de Roger Vinton, a la Botiga de VilaWeb

El Canadà, els Estats Units i Mèxic viuran demà, 8 d’abril, un eclipsi solar total. És un fenomen astronòmic que solament passa quan el Sol, la Terra i la Lluna nova són arrenglerats exactament en el mateix pla. Tindrà una durada de 4 minuts i 28 segons en el seu punt màxim i l’hora de màxima esplendor serà a les 18.18, hora local.

La totalitat de l’eclipsi serà visible en una franja estreta a l’Amèrica del Nord: començarà a la costa del Pacífic i anirà ascendint en direcció nord-est. L’esdeveniment ha causat molta expectació. Algunes regions dels Estats Units, sobretot aquelles en què es veurà la totalitat del fenomen, han declarat estats d’emergència a causa de la gran afluència de gent prevista. Els governs han emès declaracions amb mesures extraordinàries arran de la previsió de la congestió extrema de les carreteres, tensions als hospitals i escassetat d’aliments, queviures i combustibles.

L’eclipsi no es podrà veure als Països Catalans. El pròxim eclipsi total serà d’ací a dos anys, el 12 d’agost de 2026, i, en aquest cas, sí que es podrà veurà en uns quants indrets del país.

Estats d’emergència i allotjaments saturats: Amèrica es prepara per a un eclipsi solar total

12 d’agost de 2026, eclipsi als Països Catalans

L’eclipsi del 12 d’agost de 2026 serà total com el de demà, és a dir, la Lluna passarà entre el Sol i la Terra i blocarà del tot el sol, i el cel s’enfosquirà i els habitants viuran la mateixa sensació que la sortida o posta de sol. De mitjana, tindrà una durada de dos minuts.

L’eclipsi començarà a la costa de la mar de Làptev, al nord de Rússia. Travessarà les regions polars del nord i la banda de totalitat –on es veurà més bé l’eclipsi– recorrerà Groenlàndia i tindrà el seu màxim a l’altura de la costa nord-oest d’Islàndia, d’on baixarà per l’oceà Atlàntic cap a la península ibèrica, on travessarà alguns indrets dels Països Catalans. Concretament, es podrà veure un eclipsi total a les ciutats de Lleida, Tarragona, Castelló de la Plana, València i Palma. Barcelona, Girona, Alacant, Andorra la Vella i Perpinyà restaran fora de la totalitat i tan sols s’hi podrà veure parcialment. Vegeu el recorregut de l’eclipsi del 2026:

El recorregut de l’eclipsi del 12 d’agost del 2026 (fotografia: Google Maps).

A Islàndia, el començament de l’eclipsi total serà a les 17.48. A Castelló de la Plana i a Palma serà pels volts de les 20.31, amb pocs segons de diferència, i durarà un minut i mig, aproximadament. Segons que s’observa en el mapa, la trajectòria limitarà amb Sitges, al nord, i Cullera, al sud. “Barcelona és una gran ciutat que és a pocs quilòmetres del final de l’eclipsi. Segur que hi haurà un xou a la sortida de la tarda, perquè la gent el voldrà veure”, comenta Enric Marco, tècnic superior d’astronomia i astrofísica de la Universitat de València i doctor en física solar.

Com s’ha d’observar un eclipsi solar?

“Mirar el Sol és perillós. Ningú que siga normal mira mai el Sol més d’un segon perquè molesta. Per observar un eclipsi has d’anar preparat, ha de tenir uns equipaments especials”, explica Marco. La gent que vulgui veure qualsevol eclipsi solar ha d’adoptar unes quantes mesures de seguretat, perquè mirar el Sol directament és perjudicial per als ulls.

Segons Marco, l’opció més senzilla és comprar unes ulleres d’eclipsi, que solen a costar un euro o dos. “Això s’ha de preveure, que totes les botigues i administracions ho tinguin a l’abast”, afegeix. Segons que explica, hi ha molta gent que improvisa uns altres mètodes que no són gens segurs, com ara fer servir ulleres de sol, radiografies o vidres fumats: “En tot això, la radiació infraroja passa i et pot fer malbé la vista. El sol s’ha de mirar de manera segura. No hi ha trasplantament d’ulls i es pot perdre la vista. Una de les campanyes que cal fer és avisar la població sobre com s’ha de mirar el sol”, explica Marco.

Què és un eclipsi solar?

Els eclipsis solars passen quan el Sol, la Terra i la Lluna plena estan arrenglerats totalment o parcialment en el mateix pla. Així ho recull la NASA: “Un eclipsi solar passa quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, i projecta una ombra sobre la Terra que bloca totalment o parcialment la llum del Sol en algunes zones. Això tan sols passa ocasionalment, perquè la Lluna no orbita en el mateix pla exacte que el Sol i la Terra. El moment en què s’arrengleren és conegut com a temporada d’eclipsis, cosa que passa dues vegades l’any.”

Hi ha quatre menes d’eclipsis solars:

• Total: quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra i bloca completament la cara del Sol. El cel s’enfosqueix i els habitants viuen la mateixa sensació que la sortida o posta de sol. Els habitants de la zona del recorregut de l’eclipsi poden veure la corona del Sol, atès que la Lluna el cobreix totalment.
• Anular: quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, però quan és en el punt més allunyat de la Terra o a prop d’aquest punt. Com que la Lluna és més lluny de la Terra, es veu més petita que no pas el Sol i no el cobreix del tot. En aquest cas, la Lluna es veu com un disc fosc a sobre d’un altre de més gran i brillant, el Sol.
• Parcial: passa quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, però no estan arrenglerats del tot. Solament una part del Sol es veu coberta, cosa que li dóna una forma de mitja lluna.
• Híbrid: com que la superfície de la Terra és corba, de vegades un eclipsi pot canviar d’anular a total a mesura que l’ombra de la Lluna es desplaça sobre el planeta.

Una de les coses més fascinants d’Israel i del món jueu és el recurs permanent a la mitologia. Pocs pobles hi ha al món que tinguen un registre tan precís com el Talmud –o la Bíblia– que ens n’expliquen el passat i les peripècies que els han fet ser com són. Sempre hi ha algun episodi mític que es pot fer servir per explicar què passa avui. Per a entendre la guerra de Gaza, a parer meu, val la història de Samsó.

Samsó, com bé se sap, era un xiquet nascut miraculosament que tenia una força sobrehumana i que un àngel va anunciar com l’alliberador d’Israel. De gran va passar unes quantes peripècies, una de les quals, precisament, a Gaza, fins que se’n va descobrir el secret: perdia tota la força si li tallaven els cabells. Traslladat a la guerra, podríem dir que Israel va respondre a l’atac d’Hamàs, avui fa mig any, amb una força descomunal, però que ha anat perdent a poc a poc quan la comunitat internacional ha vist el seu comportament desproporcionat a Gaza i l’ha entès; com si li haguessen tallat els cabells.

Hamàs: un atac sense precedents Coets llançats de la Franja de Gaza cap a Israel (fotografia. SABRE EFE/EPA/Mohammed). Palestins munten en un jeep militar als carrers de Gaza durant l'assalt dels assentament israelians (fotografia: EFE/EPA/Haitham Imad).

Tot va començar el 7 d’octubre. Aquell dia Hamàs va llançar un atac sense precedents provinent de Gaza que va matar 1.200 israelians. De dins de la franja i esquivant d’una manera sorprenent la seguretat establerta d’ençà de fa dècades, centenars d’operatius van envair Israel i van assassinar tothom que trobaven al seu pas mentre es disparaven milers de coets que impactaven en les ciutats principals. 134 ciutadans israelians –i de més països– van ser presos com a ostatges i encara avui són captius, sotmesos a tortures i abusos de tota mena.

El d’Hamàs va ser un atac que va posar en evidència com estaven de mal preparats l’exèrcit i el govern israelians. Avui sabem que van tenir senyals que se’n preparava una de grossa, però els van menystenir. I també sabem l’ambició de l’atac. Els dirigents d’Hamàs estaven convençuts que conqueririen i sotmetrien Israel, i fins i tot s’havien repartit les governacions en què pensaven dividir el país. Hamàs no va aconseguir, ni de bon tros, aquest objectiu, però va fer una ferida immensa en el cor de l’estat d’Israel. Una ferida que va desencadenar una resposta de proporcions bíbliques.

Una resposta desproporcionada

L’exèrcit d’Israel va fer una crida immediata a la mobilització i de seguida va armar un exèrcit de més de 300.000 soldats. La mobilització més important de la història. I a final d’octubre, després de preparar les tropes a la perifèria de Gaza, va entrar a la franja i va dir que l’operació duraria tres mesos, una altra predicció que no s’ha complert en absolut.

El resultat és sabut. Segons el Ministeri de Salut de Gaza 31.000 persones han mort en els atacs i el territori ha estat pràcticament assolat, aplanat. Segons les dades de les Nacions Unides, el 35% dels edificis de Gaza han estat destruïts i el 85% de la població ha estat desplaçada i viu ara en condicions infrahumanes. Segons el govern dels Estats Units, entre un 20% i un 30% dels milicians d’Hamàs i els altres grups que van participar en l’atac de l’octubre són morts. Però, a quin preu?

Informacions recents han explicat la destrucció en massa de Gaza arran de l’ús que fa l’exèrcit israelià de la intel·ligència artificial per planificar els atacs. El programa Lavander sembla que ha identificat trenta mil persones que, segons les seues deduccions, poden tenir simpatia per Hamàs o ser-ne milicians. I és a partir d’aquesta tecnologia que les Forces de Defensa d’Israel sembla que van començar una campanya d’atacs sense precedents en què no ha importat el nombre de baixes col·laterals. Simplement, hi ha tants objectius que l’ús de munició intel·ligent no és possible i cal recórrer a les bombes tradicionals i a la tàctica d’enfonsar edificis sencers per matar algú que una màquina ha decidit que pot tenir alguna cosa a veure amb Hamàs.

La primera reacció de la major part de països occidentals, de solidaritat amb Israel després del brutal atac d’Hamàs, ha anat canviant amb el pas del temps. Com més va els resulta més difícil de donar-hi suport, i fins i tot els Estats Units, el país més fidel a Israel al llarg de la història, han canviat de tàctica aquesta mateixa setmana –han avisat els israelians que no els poden donar suport llevat que controlen els seus excessos i adopten mesures per a frenar els abusos cap a la població civil. Com en el cas de Samsó, Israel perd acceleradament la força que l’atac d’Hamàs li havia donat. I la cabellera, en aquest cas, és la proporcionalitat de la resposta i l’atac indiscriminat a la població civil.

Un drama humanitari

El drama humanitari s’ha imposat per damunt de les simpaties polítiques i ha fet molt de mal a la posició israeliana. El món no pot assistir impassible a unes actuacions que han sobrepassat els límits de la guerra tradicional. L’exèrcit d’Israel, animat per un govern en què el pes de l’extrema dreta és enorme, ha deixat de banda qualsevol prevenció. S’han atacat hospitals i escoles. S’han atacat organitzacions humanitàries internacionals. S’ha desplaçat la població. S’ha planificat la fam com a arma de guerra.

Després de sis mesos de guerra, Israel llisca pel pendent que el porta a ser un estat pària. És injust, però l’assassinat de sis treballadors internacionals de World Central Kitchen en tres atacs diferents aquesta setmana ha fet vessar el got. Israel no ha estat mai tan aïllat com ara. Políticament. Els governs occidentals més proclius, com ara els Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i l’estat francès, tenen moltes dificultats per a enfrontar-se a la seua opinió pública i cada dia guanyen pes les crides a aturar la venda d’armes o a sancionar les actuacions de l’exèrcit a Gaza.

Amos Harel, un dels analistes militars més respectats del país, va avisar fa uns quants dies en un article al diari Haaretz que l’assassinat dels cooperadors era un símptoma de la vulneració constant de les normes de la guerra i de la manca de cura “o alguna cosa pitjor” que s’ha imposat enmig del conflicte entre els alts comandaments. Un senyal que l’oposició creix també dins Israel, on aquestes darreres setmanes han augmentat les manifestacions contra el govern que exigien un canvi radical de polítiques –malgrat que la immensa majoria de la societat està d’acord amb la necessitat d’anar a la guerra a Gaza com a reacció a l’atac d’Hamàs.

I el conflicte amb l’Iran de rerefons

Quan, avui fa mig any, Hamàs va fer l’atac la pregunta que molta gent es va fer era què pretenia. I una de les respostes tenia a veure amb la guerra dissimulada que Israel i l’Iran mantenen de fa anys. Hamàs, tant si s’ho creia com si no, no té la capacitat de doblegar l’estat d’Israel. Però pot propiciar una situació que involucre l’Iran i això sí que són paraules majors.

I la realitat és que, sis mesos després, som més a prop que mai d’aquesta situació. Els atacs israelians recents contra objectius diplomàtics iranians –com ara l’atac al consolat iranià a Damasc– eleven la tensió regional a uns nivells mai vists.

Curiosament, és que com si interessàs a totes dues bandes. Per a Hamàs, l’entrada en guerra de l’Iran significaria una victòria política més gran. Les organitzacions pròximes al règim dels aiatol·làs ja hi han entrat –dels hutis del Iemen a l’Hesbol·là del Líban. Però no res és comparable a un hipotètic conflicte directe entre Teheran i Tel-Aviv. Un conflicte que posa els pèls de punta només d’imaginar-lo.

Però per Israel aquesta podria ser una eixida al cul-de-sac en què es troba avui. Perquè és evident que un hipotètic atac iranià obligaria els països occidentals a tancar files amb Israel i abandonar les crítiques per com condueix la guerra de Gaza.

The Washington Post · Ishaan Tharoor

El president turc, Recep Tayyip Erdoğan, va viure ara fa set dies un fet que els analistes consideren el seu pitjor revés polític en més de dues dècades. La seva formació, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament, o AKP, va perdre de manera contundent en les eleccions locals a tot arreu del país diumenge passat –un rebuig sorprenent després d’haver consolidat Erdoğan el seu ferm control sobre el poder en les eleccions turques de l’any passat. L’opositor Partit Popular Republicà, o CHP, va aconseguir victòries per tot el país i en les cinc ciutats més grans de Turquia, incloent-hi Istambul.

Ekrem Imamoğlu, el batlle progressista d’Istambul, ha emergit com la figura central de la nova generació de polítics turcs, després d’haver resistit una campanya duríssima de l’AKP per a destituir-lo. I ha presentat la reelecció com un signe que els partits d’oposició i els votants poden resistir Erdoğan i el seu autoritarisme.

Les eleccions de diumenge passat “marquen la fi de l’erosió democràtica a Turquia i la resurrecció de la democràcia”, va dir Imamoğlu. Dilluns, el flamant batlle d’Istanbul va dir que l’era de la tutela d’una sola persona s’havia acabat.

Tot això ha estat alimentat, en primer lloc, per la ràbia dels votants davant un estat de coses frustrant. “La mala gestió econòmica d’Erdoğan ha estat l’aspecte més destacat de la cursa, amb cases perjudicades per una inflació galopant i la caiguda del valor de la moneda”, expliquen els meus col·legues Beril Eski i Kareem Fahim. “Tot i el nomenament l’any passat d’un equip econòmic respectat i la seva decisió de permetre al Banc Central d’augmentar els tipus d’interès fins al seu nivell més alt en dècades, la inflació ha continuat essent d’un 70%.”

L’angoixa econòmica i el pessimisme social semblen haver dissuadit una part dels votants de l’AKP. Però segurament la dinàmica més important va ser la que va impulsar l’èxit del CHP. Aquest partit va lligat al passat estatal i secular de Turquia i durant molts anys, tal com m’explica Asli Aydintasbas, experta en Turquia a l’Institut Brookings, s’ha vist massa “dogmàtic i elitista, aparentment destinat només als secularistes urbans”. El seu ex-dirigent, el septuagenari Kemal Kılıçdaroğlu, va fracassar repetidament a derrotar Erdoğan a les eleccions, incloent-hi l’any passat.

Però una nova fornada de dirigents –del successor de Kılıçdaroğlu, Ozgur Ozel, fins a Imamoğlu mateix– encapçala el canvi i construeix coalicions més àmplies. En les eleccions del diumenge, molts candidats del CHP fora del sud-est predominantment kurd van ser impulsats pel suport dels votants kurds ètnics, que van optar pels candidats que podien derrotar l’AKP com a vot de protesta contra Erdoğan.

Les eleccions de Turquia són lliures fins a un cert punt, i no especialment justes atesa la gran influència d’Erdoğan i l’AKP sobre la maquinària de l’estat i els mitjans. Però les eleccions de diumenge passat van demostrar que fins i tot en aquest context il·liberal és possible que les coses canviïn ràpidament. Dilluns, Turquia es va despertar amb un conjunt de realitats polítiques dramàticament diferent de les de fa menys d’un any, quan Erdoğan es va assegurar la reelecció malgrat una economia en caiguda lliure i l’horrible impacte d’un terratrèmol que havia devastat el sud del país.

“Alguns van dir aleshores que els partidaris d’Erdoğan li feien costat en els bons moments i els dolents. Uns altres van afirmar que el president havia consolidat tant l’autocràcia que no podia ser derrotat a les urnes”, explica Gonul Tol, directora del programa de Turquia a l’Institut del Llevant. “Però l’èxit del CHP en les eleccions de diumenge desmenteix totes dues coses i mostra que les eleccions importen i els votants, finalment, voten amb la butxaca.”

No hi ha eleccions importants programades en aquests quatre anys vinents. Erdoğan probablement intentarà de prorrogar el govern el 2028, i maldarà perquè nacionalistes de dretes i islamistes l’ajudin a obtenir més del 50% dels vots. Però potser serà una tasca més difícil que no s’esperaven.

“Ara Erdoğan té un problema de successors”, diu l’investigador Soner Cagaptay, pel fracàs dels seus candidats a les municipals. I, en canvi, hi ha una oposició galvanitzada, amb Imamoğlu al capdavant. L’èxit del batlle d’Istanbul, particularment, diu Aydintasbas que va lligat a tres factors que ofereixen lliçons als demòcrates liberals d’uns altres llocs.

Primer, “que el carisma compta” i Imamoğlu en té a dojo. Pot ser molt millor tenir una figura genuïnament popular encapçalant una campanya d’oposició que un candidat de compromís que no aconsegueix d’emocionar una massa crítica de votants.

En segon lloc, Imamoğlu comptava amb una coalició creixent de votants, incloent-hi els kurds, que abans l’havien rebutjat pel llegat elitista i secularista del CHP, però que han estat vitals per a la seva reelecció a Istambul.

I, en tercer lloc, Imamoğlu té un historial de govern i administració eficaç. “Fins que no puguis convèncer els votants que pots fer coses per a ells, amb la indignació i l’espectacle sobre la democràcia no n’hi haurà prou”, diu Aydintasbas. Això ja s’ha demostrat en les eleccions a tot Europa, de Suècia als Països Baixos, on els partits d’extrema dreta han superat el catastrofisme d’un establiment liberal assetjat.

Imamoğlu ha relacionat la seva política amb la dels batlles liberals en capitals com ara Varsòvia i Budapest, que s’han enfrontat a governs nacionals il·liberals. “Entén la lluita entre l’autocràcia i la democràcia de la qual és part”, diu Aydintasbas. “Però és prou llest per a no reduir-ho tot a això.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Amb la pretensió del jutge espanyol Santiago Pedraz de blocar Telegram fa unes quantes setmanes, finalment bandejada, hem assistit a una nova pulsió autoritària del poder judicial de l’estat espanyol que el situa en la línia d’estats com ara la Xina, Tailàndia, el Paquistan i Rússia. No és pas la primera vegada que el poder judicial espanyol recorre a aquesta mena d’accions, com bé sap el moviment independentista català. I sempre hi ha la possibilitat que ho vulgui tornar a intentar. Telegram és un programa pensat per funcionar en situacions com aquestes, i, tal com us vam explicar a VilaWeb, duu integrades mesures per a evitar-ne el blocatge: l’ús de servidors intermediaris (proxies) dins l’aplicació mateixa.

Tanmateix, ens podríem trobar accions governamentals semblants per a blocar unes altres aplicacions o webs que no tinguessin aquesta mena de funcionalitats integrades. És per això que hi ha una solució general, que una volta instal·lada al nostre ordinador, mòbil o tauleta, se salta aquesta mena d’accions sense que hàgim de fer res més. Són els serveis de VPN (virtual private network, “xarxa privada virtual”) que ofereixen molts avantatges (i també algun inconvenient) i eviten que hàgim de configurar les aplicacions o els serveis afectats per un blocatge.

Una internet com més va menys lliure?

Quan naveguem per internet escrivim una adreça web. El sistema de noms de domini (DNS, domain name system) s’encarrega de traduir-ho a l’adreça IP, la matrícula del servidor que conté la pàgina o servei web que cerquem, i que radica en unes instal·lacions d’una ciutat i país concrets. Els programes i les aplicacions també es connecten a servidors amb unes adreces IP determinades, i fan servir uns ports (protocols) determinats per comunicar-s’hi. Com ara el port 80 per al trànsit web. Quan un estat autoritari vol tallar l’accés a una web o aplicació, fa servir tot això. El mecanisme més senzill és dir als operadors de telecomunicacions que els seus servidors, amb què proporcionen l’accés a internet, no permetin de fer-nos arribar a unes adreces IP determinades o ens impedeixin de fer servir uns ports determinats.

Alguns operadors de telecomunicacions també poden tallar directament uns ports determinats per reduir el trànsit i no tenir col·lapsada la xarxa, tradicionalment aplicats a programes de pirateria de compartir continguts. Blocar ports també és una pràctica comuna en moltes empreses, generalment per qüestions de seguretat, per evitar atacs cibernètics. I com més va més s’estén el blocatge de les IP per països o regions. Hem de tenir en compte que quan naveguem per internet també tenim assignada una IP que mostra en quina ciutat i país som (no sempre acuradament). Així, per exemple, hi ha webs de mitjans de comunicació dels EUA que no permeten que hi accedim amb el nostre ordinador perquè som a la UE, atesa la legislació europea que obliga a mostrar les finestres emergents sobre galetes, i que ells no volen implantar, entre més motius. O dins la Unió Europea mateixa, ens podem trobar que no podem visitar alguna web d’empreses que ofereixen els seus serveis a uns altres països però no al nostre.

Pornhub ha estat blocada en uns quants estats dels EUA perquè no aplicava comprovacions d’edat rigoroses per protegir els menors de la pornografia.

Dins un mateix país també es poden fer blocatges per regions. Per exemple, als EUA hi ha una batalla perquè hi hagi una comprovació d’edat rigorosa per a accedir a llocs web pornogràfics per a protegir els menors. El web Pornhub ha preferit de blocar completament l’accés en estats com ara Carolina del Nord i Montana perquè no vol complir els requeriments estatals, que demanen fins i tot de disposar d’un identificador d’edat governamental. Pornhub es defensa amb l’argument que això vulnera la privadesa dels usuaris adults. Fa poc, l’estat de Texas ha dut Pornhub als tribunals per no haver afegit els requeriments de comprovació d’edat que exigeixen. Aquesta mena d’accions als EUA no es limiten a la pornografia. Fa mesos que el debat sobre el blocatge de la xarxa social TikTok al país, adduint motius de seguretat nacional i enmig d’una lluita comercial i geopolítica amb la Xina, és ben candent.

Sigui com sigui, per motius de repressió política i de minories nacionals, per la protecció dels menors contra la pornografia, per lluitar contra la pirateria per defensar els drets d’autor o per guerres comercials i geopolítiques, com més va més governs i empreses recorren al blocatge de webs i aplicacions i per lloc de residència. Mesures molt sovint indiscriminades que perjudiquen la gent que en fa un ús legítim, activistes que lluiten contra la repressió política i nacional o, simplement, usuaris que volen exercir els seus drets fins ara reconeguts i que, autoritàriament i sense capacitat de defensa com a individus, els han suprimit a la pràctica. Aquest fenomen com més va més freqüent popularitza els serveis VPN, que ens permeten de saltar-nos, en la gran majoria de casos, aquesta mena de mesures i tornar a tenir una internet lliure d’acord amb els nostres interessos.

Com funciona una VPN?

Si mirem de connectar-nos a casa nostra a una web o servei directament, podem trobar-nos que ens l’hagin blocat. Però, i si ens hi connectem indirectament? És a dir, ens connectem primer a un altre ordinador situat en un altre país, i és aquell ordinador el que es connecta amb el web o servei blocat al nostre país i ens transmet el contingut, fent d’intermediari amb el servei. És aquest ordinador, sense cap blocatge, i no pas nosaltres (que estem blocats), el que es connecta al web prohibit. Bàsicament, això és el que fan els serveis VPN, ens ofereixen un seguit de servidors intermediaris agrupats per països en què ens podem connectar i d’on podrem navegar per internet o les aplicacions s’hi connectaran. A més, la connexió entre nosaltres i el servidor VPN generalment serà xifrada, de manera que ningú no sabrà què fem, ni on ens connectem ni quin port, programa o aplicació fem servir, cosa que ens dóna més seguretat contra delinqüents que es vulguin infiltrar als nostres dispositius.

Les VPN ens protegeixen de blocatges governamentals i d’empreses, i també dels pirates informàtics.

Tanmateix, hem de tenir en compte que no és una seguretat absoluta. Pot haver-hi un requeriment judicial per a accedir a aquest servidor intermediari i veure el registre de connexions, que mostraria quan ens hi hem connectat i quines webs o serveis hem demanat que visiti. És per això que molts dels serveis VPN fan servir servidors que no enregistren res, de manera que no poden dir res als jutges, perquè no tenen manera de saber-ho. Aquest és un aspecte crític a tenir en compte a l’hora de fer servir o contractar un servei VPN. Una altra consideració cabdal d’un punt de vista de seguretat és quan hi ha un tall amb la connexió amb el servidor VPN. Passaríem a navegar per internet directament, desprotegidament. Encara que el tall fos molt breu, podria mostrar què visitem o quins programes fem servir. Novament, els servidors més professionals tenen pensada aquesta situació i, si es talla la connexió al servidor VPN, ens deixen sense internet mentre cerquen un servidor alternatiu, de manera que no naveguem mai amb la nostra IP real.

Servidors VPN de franc o de pagament?

La primera gran qüestió és si fem servir un servei VPN de franc o un de pagament. En general, els serveis gratuïts no són recomanables si volem tenir una experiència d’internet normal. En primer lloc, hem de tenir en compte un principi general a internet: quan un producte és de franc és que el producte som nosaltres. Les nostres dades i què fem quan naveguem. Per això, cerquem la seguretat absoluta, les VPN gratuïtes generalment no són la millor opció. Una altra qüestió pràctica és que els gratuïts donen velocitats molt baixes que, per exemple, no ens serviran per a veure vídeos a YouTube o en plataformes com ara Netflix amb fluïdesa. A més, alguns tenen límits de trànsit de dades.

Les VPN també es poden instal·lar a mòbils i tauletes, no solament als ordinadors.

Tanmateix, pot haver-hi excepcions amb alguna limitació. Així, una de les VPN de franc més conegudes és la de ProtonVPN, empresa coneguda per la privadesa. Estem limitats a un sol dispositiu, però manté la política de no enregistrar l’activitat, no conté publicitat i no té límits de dades ni de velocitat. És una molt bona opció per a provar com funciona un servei VPN. Una vegada instal·lat, no haurem de fer res. Tot allò que fem amb el nostre dispositiu (ordinador, mòbil o tauleta) es farà mitjançant els seus servidors, que podrem triar per país d’on vulguem navegar. Si cal, podem aturar la protecció i accedir directament a internet, sense servidors intermediaris. Una altra opció gratuïta és Windscribe, però estem limitats a 10 GB de dades. Hideme, per la seva banda, no ens limita les dades, però sí la velocitat. Una altra opció molt completa és Hotspot Shield Free VPN, que no ens limita les dades i ens ofereix una velocitat d’1 Gbps, però no ens deixa triar el país d’on navegar en l’únic dispositiu que admet. Una altra opció gratuïta és TunnelBear.

Però, en general, si volem un servei que ens permeti de protegir uns quants dispositius de casa, navegar sense límits de dades ni de velocitat, i amb la màxima protecció, haurem d’optar per un servei de pagament, amb un cost que normalment se situa entre els 3 euros mensuals i els 5, especialment si paguem un any o dos per avançat amb les ofertes freqüents que ofereixen. De VPN de pagament n’hi ha moltes, però les més conegudes són NordVPN, ProtonVPN, Mozilla VPN, Surfshark i ExpressVPN. Haurem de valorar-ne el preu, el nombre de dispositius que ens permet de protegir amb una llicència, el nombre de servidors i països d’on podrem navegar i si ofereixen més serveis, com ara correu electrònic privat i espai d’emmagatzematge al núvol. Generalment, tindrem trenta dies de prova per a demanar que ens retornin els diners, si no ens ha convençut.

Les VPN de pagament ens permeten de triar amb un simple clic en quin país naveguem. Més avantatges i inconvenients

Quan naveguem amb una VPN naveguem en un altre país. Amb les VPN de pagament, el triem específicament d’un llistat: podem canviar amb un clic de país, si així volem –canviem de nacionalitat amb un clic i deixem de ser espanyols o francesos, per exemple. Però això té unes quantes implicacions. Com ara quan hem de contractar serveis que s’ofereixen per països, com ara els de vídeos a la carta, que ofereixen preus segons el país de la nostra IP. En general, no és un inconvenient, perquè podem aturar el servidor VPN perquè es mostri la nostra IP real i pagar al nostre lloc de residència real. Un altre impacte és el contingut que es mostrarà als cercadors per defecte. Així, si naveguem al Regne Unit, per una banda, no ens mostrarà contingut en espanyol –el preferent serà en anglès–, però també serà més difícil de trobar contingut en català. Per forçar que els cercadors ens el mostrin, a totes les cerques haurem d’afegir la paraula “català”. També ens podem trobar que alguna pàgina que visitàvem amb normalitat, com ara d’una empresa o d’un mitjà de comunicació, sigui blocada perquè detecta que naveguem en un altre país, i haurem d’aturar la protecció.

Per això, la millor opció és instal·lar primer una VPN de franc per veure com funciona tot plegat. Després podem contractar-ne una de pagament amb la prova de trenta dies i, si ens convenç, conservar-la fins que decidim de no fer-la servir més.

És previst que el Parlament de Catalunya estarà més fragmentat que mai. Si fa uns quants anys hi havia solament cinc partits al parlament, en aquesta darrera legislatura n’hi ha vuit i la xifra encara pot créixer més el 12 de maig.

Amb l’Alexandre Solano, expert en dades, expliquem el llindar electoral real en cada circumscripció, que en alguns casos és per sobre del 5%. En canvi, a Barcelona és la situació inversa i si se supera el 3% s’hi entra automàticament amb més d’un escó.

Us ho expliquem en aquest vídeo:

No sent ni la ressonància ni els ecos.

No veig ni la forma d’aquelles línies d’un alfabet de desigs.

No toc ni  les presències efímeres dels mots amb colors d’alba i fragilitats de flors a punt de mustiar-se.

No ensum ni aquests rams de lletres pròximes a l’extenuació que encara exhalen els records dels perfums que les definiren.

No tenc cap gust ni un de l’esbart de sons que amoroseix el capvespre i em deixa trans-figurat, amb l’interior fet transparència dins l’espai de vida entre el visible i l’invisible, entre el finit i l’infinit.

Em vestiré d’alimares, de nits de foc, d’amarrador de navilis als norais de la pèrdua, d’indiana perfumada d’espígol que agrana escalons menjats, alts i difícils, de serpent virolada que clou les anelles i repta pel trespol ple de passes que no duen enlloc.

Els dolors regolfen en els caps de cantons de la solitud més severa, més noble, més canalla com si tot jo fos un sac d’absències que s’esgarrapen amb la fúria dels muricecs.

Babaianes amb parlar balbuç i vacil·lant, estremides, xiscladores, impossibles, tronades, inaudibles es peguen cops de cap per les aranyes del saló exhaust de tant lirisme en el centre mateix del casal abandonat on no hi canta ni gall ni gallina.

Debanava el temps amb totes les curolles en punt, amb els escapolons que suraven entre les vànoves, amb l’allau de la memòria a la resclosa de les hores tudades, amb les patebabis que em pujaven a les galtes amb pudors de sofre i naftalina com si tot jo fos un canterano tirat als abocadors dels oblits.

Sumava una cadira amb dues pomes i el resultat era una firaria de consols que em deixaven estormiat damunt mocadors d’adeus, vespres de confessions pudentes, udols que es perdien bosc endins, corporals profanats els matins d’anar a escola i tota una caterva de reliquiaris de màrtirs antics que cantaven el seu sacrifici amb veus descompassades i un desafinar tan desesperat com inert.

Estripa la cançó amb un espetec de riu al roc, cus amb cura els platallons de les ales de la ratapinyada, pots vessar tota la llet damunt les armolles incandescents, eixuga’t les mans amb el davantal del drama brut de sang  i només si fas això sabràs per on agafar el camí cap a l’horitzó de les infiniteses.

Fixa la vista però no creguis que mai no s’esvairà el misteri del fons de tota cosa.

Estimba’t d’amplitud!

Seré totxana,
seré caminal,
seré ufana,
seré animal,
seré durada,
seré puntal,
seré alçurada,
seré vestal.

No faré una deploració sobre el final dels camps però tampoc planyeré la pols que degota, lenta molt lenta, sobre els sementers i els arbres, els conreus i les cases de pedra i fang, damunt l’abandó que senyoreja per aquest foravila de pa amb fonteta que taparan en un silenci monstruós i funerari les plaques solars per produir l’energia enverinada que ho cremarà tot.

Aquesta darrera línia encara respira.

I aquesta?

No són bromes.

Tot quan he escrit ara és una declaració de principis feta per un humà, que sap que un segle passa entre una expiració i la respiració següent.

Que vol dur música nova al català pobre i perseguit d’ara mateix.

Que aprèn que tot el pròxim s’allunya.

Que repeteix que quan alguna cosa es clausura pensa que alguna cosa comença.

Que s’estima més el personal que el general, el concret  que l’abstracte.

Escric amb flames la meva fosca.

Negnit!

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/04/Closcadelletra-CDXIII.mp3

Uns quants països llatinoamericans i l’Organització d’Estats Americans (OEA) han fet costat a Mèxic en la crisi diplomàtica amb l’Equador. Anit, la policia va assaltar l’ambaixada de Quito per tal de detenir l’ex-vice-president equatorià Jorge Glas, que havia demanat asil polític a Mèxic. Glas, que és acusat de malversació de fons, ha estat traslladat a la presó de màxima seguretat de la Roca.

Agradecemos la solidaridad de mandatarios, dirigentes y organizaciones civiles de distintos países y del nuestro tras el asalto de la Embajada de México en Ecuador.

Respetamos al pueblo hermano de ese país y a nuestros connacionales les pedimos comportarse con mucha prudencia…

— Andrés Manuel (@lopezobrador_) April 6, 2024

Veneçuela, Cuba, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Hondures, Xile i Argentina han expressat el seu rebuig a la incursió policíaca. Ara bé, Nicaragua ha anat un pas més enllà i també ha trencat relacions diplomàtiques amb l’Equador.

El president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, ha agraït les mostres de suport. “Agraïm la solidaritat de mandataris, dirigents i organitzacions civils de diferents països i del nostre després de l’assalt de l’Ambaixada de Mèxic a l’Equador”, ha piulat.

El mandatari mexicà ha destacat a més la tasca del personal diplomàtic. “Diplomàtics de la nostra pàtria: no esteu sols. Heu donat mostra de dignitat, com ha quedat de manifest amb l’actitud de Raquel Serur, la nostra ambaixadora, i de Roberto Canseco, cap de cancelleria de l’ambaixada”, ha afegit.

Canseco, el cap de la missió diplomàtica mexicana a Quito, va ser agredit per agents de policia quan intentava de defensar l’ambaixada de l’assalt.

Després d’aquests fets, el president de Cuba, Miguel Díaz-Canel, ha traslladat a les autoritats mexicanes tota la seva “solidaritat davant la inacceptable violació de la seva Ambaixada a Quito”. “Cal respectar per tots la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques que és un component essencial del Dret Internacional”, ha afegit.

També la presidenta d’Hondures, Xiomara Castro, ha condemnat l’assalt i ha qualificat l’operatiu policíac de segrest. “Constitueix un acte intolerable per a la comunitat internacional perquè ignora l’històric i fonamental dret d’asil. Repudiem enèrgicament aquesta violació a la sobirania de l’estat mexicà i al dret internacional”.

Agents de seguretat del metro de València van reduir i retenir amb molta agressivitat i violència un jove negre a l’estació de Xàtiva. El noi, que en cap moment va oferir resistència, va veure com quatre agents se li abraonaven, mentre alguns passatgers protestaven per l’actuació. De fet, un agent va amenaçar amb una porra un dels passatgers.

Ayer en el Metro de Valencia. Un chico comete el terrible delito de ir con un patín. Acuden 4 agentes y un policía para reducirle. Es negro.
En España no hay racismo claro…
..#Afroféminas #antirracismo #violenciapolicial #afrodescendientes pic.twitter.com/7gsNnsN3mY

— Afroféminas (@afrofeminas) April 6, 2024

Els fets, segons que ha denunciat València Acull, van passar dimecres cap a les quatre de la tarda, quan el noi volia accedir al metro amb un patinet elèctric. “Qui hagi estat testimoni d’una agressió racista que es posi en contacte amb nosaltres”, han piulat. A les imatges es veu com quatre agents se li tiren al damunt, però després n’apareixen més per contenir la resta de passatges, que criden, entre més coses: “És una persona” i “Quina vergonya”.

ATENCIÓN
QUIEN HAYA SIDO TESTIGO DE UNA AGRESIÓN RACISTA EL PASADO MIÉRCOLES DIA 3 DE ABRIL EN LA PARADA DE METRO DE XATIVA-VALENCIA ENTRE LAS 15:50 Y LAS 16:00 QUE CONTACTE AL SIGUIENTE NÚMERO DE TELÉFONO: 643867092.
Ayúdanos a difundir este mensaje
GRACIAS
No al #racismo!! pic.twitter.com/XMqI9xT54q

— València Acull (@valenciaacoge1) April 5, 2024

Al final, els agents van tirar a terra el noi i el van retenir de mala manera, fins que van arribar dos agents de la policia espanyola.

Un treballador ha estat ferit menys greu després d’haver tingut un accident a les obres de la L9 del metro a l’hospital de Sant Pau, segons que han informat l’Ajuntament de Barcelona i el SEM. L’avís del sinistre s’ha rebut a les 9.20 a la ronda del Guinardó amb el carrer Torrent de Melis, i s’han desplaçat a la zona quatre dotacions dels bombers de Barcelona i dues ambulàncies del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). L’operari no ha estat ferit de gravetat, ha estat evacuat amb una grua pel pou de ventilació –de més de setanta metres de profunditat– i ha estat traslladat al mateix centre hospitalari.

El cap de llista del PSC, Salvador Illa, s’ha compromès a aconseguir que la indústria representi el 25% del PIB català si és elegit president a les eleccions a Catalunya. Així ho ha anunciat en un míting a Sant Joan Despí (Baix Llobregat), que ell mateix ha assenyalat com el primer acte de la pre-campanya. Ha dit que dirigiria la tercera transformació de Catalunya, per darrere de la recuperació de l’autogovern i de la transformació social que creu que van encapçalar els presidents Pasqual Maragall i José Montilla. El socialista ha dit que l’any 2000 la indústria representava el 25% del PIB, però que ara era del 20%, i s’ha compromès a recuperar la xifra. “Això sí que ho tornarem a fer”, ha dit.

Illa ha fet el seu discurs davant un auditori de Sant Joan Despí ple i amb simpatitzants que seguien la intervenció en directe en sales annexes, amb uns sis-cents assistents al recinte, segons el PSC. Cinc setmanes abans de les eleccions, Illa ha dit que afrontava la prèvia amb optimisme, però sense donar res per fet.

El cap de llista socialista s’ha posat de desafiament encapçalar la tercera transformació de Catalunya, que creu que ha de tenir la indústria de pal de paller. Aquesta transformació consistirà en la recuperació dels serveis públics i en un major pes de la indústria al PIB català. D’aquesta manera, segons Illa, Catalunya “tornarà a encapçalar Espanya”.

Sobre aquesta aposta per la indústria Illa també ha defensat que era compatible amb l’agricultura. “Cotxes i carxofes, cotxes i espàrrecs”, ha exemplificat.

Els culpables de la dècada perduda

Illa ha emmarcat les transformacions que defensa en una dècada perduda per la manca d’inversions, tant en qüestions com ara l’educació i la sanitat com en infrastructures i habitatge. No ha volgut obviar els qui considera responsables d’aquesta situació i ha assenyalat directament els presidents Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès. “Aquests quatre presidents són els responsables de la dècada perduda. Ara alguns corren i diuen que no hi eren, però no: ells han codirigit, format part de governs i fins i tot integrat candidatures conjuntes”, ha subratllat.

El socialista també ha volgut remarcar que el PSC no ha tingut res a veure amb la convocatòria anticipada d’eleccions i ha dit que sempre havien ajudat en allò que havien pogut. “Nosaltres no hem desencadenat les eleccions ni som ni serem desencadenants d’inestabilitat; nosaltres no hem tingut pressa per a res ni ansietat per a res”, ha afegit.

Optimisme, però prudència

Cinc setmanes abans de les eleccions, Illa ha dit que les afrontava amb bons ànims, optimisme, alegria i content. Tot i això, no vol deixar-se portar per l’eufòria dels sondatges i ha demanat prudència i no donar res per fet.

Poques setmanes abans no comenci la campanya, també ha demanat als seus contrincants que sigui un diàleg respectuós, amb llenguatge educat i propositiu. “No pot incloure l’insult ni la desqualificació gratuïta”, ha reclamat.

El president de la Generalitat i candidat d’ERC a les eleccions a Catalunya, Pere Aragonès, ha insistit en la proposta del debat a tres amb Salvador Illa i Carles Puigdemont per confrontar projectes i idees. Tot i això, arran del rebuig del PSC a fer debats electorals fora del Principat, ha dit que també estava disposat a fer un cara a cara amb el candidat de Junts, a Elna, Perpinyà o a Bèlgica.

Aragonès veu necessari de fer un debat sobre idees allà on es pugui fer, perquè la repressió encara continua. Per això s’ha prestat a anar allà on el debat no fos un inconvenient per a cap dels candidats. Si no, ha afegit, “s’acabarà amb una campanya on els candidats diran coses, però no es parlarà del país”. Ho ha dit durant un míting de pre-campanya al front marítim de Sitges.

En referència a la negativa d’Illa a fer debats fora del Principat, ha valorat que estava obsessionat a no molestar el govern espanyol. Sobre Puigdemont, ha assenyalat que estava obsessionat amb “un objectiu personal”, que podia ser legítim. Però per Aragonès, ni la posició de l’un ni la de l’altre no donen resposta a les necessitats del país. “Aquestes eleccions no van de no molestar la Moncloa o d’un nom concret, van de Catalunya”, ha reblat.

Sobre la llei de l’amnistia, s’ha mostrat contundent sobre el fet que acabi tirant endavant. De la mateixa manera, ha dit que també tiraria endavant la seva proposta de referèndum. “Ens diuen que no, igual que ens van dir que no a la llei de l’amnistia o al retorn dels presos polítics, però és un no que s’esvairà amb el temps”, ha destacat Aragonès fent valdre la seva constància.

El president Carles Puigdemont ha presentat la llista de les eleccions a Catalunya en el primer acte de pre-campanya a Elna. El dirigent ha reivindicat la flexibilitat de Junts per a incorporar figures independents d’unes altres tradicions polítiques. “Aquest partit va néixer amb vocació de ser una eina al servei de Catalunya. El nostre objectiu no és el poder pel poder, el càrrec pel càrrec. Ens interessa el poder, però per transformar i impulsar el país”, ha dit.

El rerefons del retorn de Rull de bracet de Puigdemont | Anàlisi d’Odei A.-Etxearte 

Puigdemont ha defensat el paper de Junts en aquesta legislatura passada, especialment quan va decidir d’abandonar el govern: “El temps ens ha donat la raó. Calien cops de timó, que no s’han fet.” No s’ha referit directament al president Pere Aragonès, però ha dit que el govern que havia perdut el nord, sense lideratge, i que havia estat incapaç d’afrontar les transformacions necessàries.

Així mateix, ha lamentat que el govern d’ERC tota sola no hagi estat capaç de reconstruir la majoria parlamentària per culminar la independència. De fet, Puigdemont els ha acusats de malbaratar-la. “Aquest país necessita institucions que la gent se les cregui i que no siguin un simple lloc de feina. I gent amb capacitat d’assumir riscs”, ha continuat.

També ha agraït la valentia de tots els qui formen part de la llista electoral: “Comprometre’s amb el nostre projecte és acceptar portar una diana a sobre. Fa més de sis anys que alguns portem una diana al damunt. […] No és una llista pensada per a les eleccions, és una llista per a l’endemà de les eleccions. Podríem haver posat noms mediàtics i de gent molt famosa, però no.”

El dirigent també ha reivindicat el paper de Junts al congrés espanyol. “Ara la gent sap que quan Junts diu que no és que no. Qui ho sap bé és el govern de Madrid. Nosaltres no anem allà a fer amics o buscar aliats. […] Si per Catalunya hem de dir prou, hem demostrat que ho podem fer. Crec que la gent de Catalunya preferirà tenir un president que sigui capaç de plantar-se davant del govern espanyol”, ha reblat.

Les llistes

El consell nacional de Junts ha aprovat avui les llistes que es van fer públiques ahir.  La número dos per Barcelona serà l’empresària Anna Navarro i el número tres, Josep Rull. Salvador Vergés serà el cap de llista per Girona; Mònica Sales, per Tarragona, i Jeannine Abella, per Lleida.

Trasllat a Catalunya Nord

Després de gairebé set anys d’exili, Puigdemont ha deixat Waterloo i s’ha instal·lat a la comarca del Vallespir per participar de manera activa en la campanya electoral. Tot i el trasllat, que es va fer per Setmana Santa, la Casa de la República de Waterloo continuarà com a institució, segons que han confirmat fonts de l’entorn de Puigdemont a VilaWeb.

Al govern de la dreta i l’extrema dreta els agrada molt qualificar de negocis els organismes que, a parer seu, no tenen cap utilitat o són un lloc per col·locar-hi, també en paraules seues, els amics. El catàleg de negocis que, segons Vox, hi ha al País Valencià és extens i variat. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Agència Valenciana Antifrau, qualsevol oficina o organisme destinat a ajudar les dones maltractades… Per això, un dels seus objectius, ho proclamen sempre que poden, és anar eliminant-los. Amb tot, el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana va publicar fa uns dies la creació de l’Acadèmia Valenciana del Tango, una entitat que, aquesta sí, té el vist-i-plau de la Conselleria de Cultura que ostenta el torero Vicente Barrera.

L’impulsor de l’AVT, que naix per “estudiar els antecedents valencians del tango i la seua pràctica”, segons un dels punts dels estatuts, és Alejandro Font de Mora Turón (Vila-real, 1949). Font de Mora és un personatge polifacètic. És metge forense, pintor i poeta, també canta i escriu tangos. Com a director que va ser de l’Institut de Medicina Legal de València, va ser membre de l’equip de forenses que va fer l’autòpsia a les xiquetes d’Alcàsser. Amb tot, on ha tingut més notorietat és en l’àmbit polític. Ha consagrat bona part de la vida a la política institucional i al Partit Popular. Entre més càrrecs, va ser diputat a les Corts Valencianes, conseller de Presidència, conseller d’Educació, Cultura i Esports amb Francisco Camps, i, fins el 2015, president de les Corts. En aquesta època es va mostrar com algú gens dialogant, amb episodis d’enfrontaments directes amb els diputats de l’oposició, els quals va expulsar manta vegada. Sobretot, quan feien preguntes relacionades amb els casos de corrupció que ja afectaven el moll de l’os del PP.

De totes aquestes activitats, ara és el tango que li té el cor robat. Tant, que fa conferències sobre la història d’aquest gènere, i li ha dedicat dos llibres: Poesia y tango i 30 tangos y canciones y un homenaje a Borges. Les presentacions les aprofita per parlar de la història del tango i lligar-la a la poesia, per parlar dels començaments, que qualifica de grollers, fins que van arribar a la finor i sofisticació amb què ara es coneixen. I en aquests actes, entre amics, no se n’està, de cantar i de transmutar l’accent com si hagués nascut en una de les ribes del Riu de la Plata, i convertir-se en un transsumpte de Carlos Gardel o d’Enrique Santos Discépolo que cantava allò de “Cambalache”, i del “mundo que fue y será una porqueria, que siempre ha habido choros, maquiavelos y estafaos. Contentos y amargaos, valores i doblé”. L’any passat, ho va fer a l’Ateneu Mercantil de València interpretant un tema que va qualificar d’impressionant d’Homero Expósito.

Aquest sentiment que té a flor de pell, el va dur el 17 d’octubre passat a presentar la sol·licitud perquè el Consell aprovàs la creació de l’Acadèmia Valenciana del Tango. Va presentar els estatuts i els currículums de més d’una desena de persones que acreditaven prou coneixements per a formar part d’aquesta nova institució. A banda de l’informe favorable de la conselleria de Barrera, el Consell Valencià de Cultura i l’Agència Valenciana d’Avaluació i Prospectiva també li van donar el nihil obstat.

L’assalt a l’AVL

El pas d’Alejandro Font de Mora, a qui els mitjans de comunicació amics consideren el millor orador que ha tingut mai les Corts Valencianes, per la Conselleria de Cultura guarda un dels episodis més vergonyosos protagonitzats fins aquell moment per un membre del Consell de la Generalitat. Després en van venir molts més, d’episodis vergonyosos, alguns, amb el mateix protagonista.

El 22 de desembre de 2004, el ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) havia d’aprovar un dictamen que consagrava, sis anys després la seua creació, la unitat de la llengua catalana i proposava la doble denominació valencià-català per a referir-se a la llengua pròpia del País Valencià. Tretze acadèmics, dels vint-i-un, hi estaven d’acord. Font de Mora, no, i va decidir d’assaltar el Monestir de Sant Miquel dels Reis.

Amb la més que probable anuència de la presidenta d’aleshores, l’ex-diputada del PP Ascensión Figueras, el conseller Font de Mora va irrompre a la sala de reunions. Alguns acadèmics no se’n sabien avenir. Alguns altres s’ho podien esperar, perquè el vespre anterior havien rebut telefonades intimidatòries de Font de Mora mateix. Tot i que allò era del tot insòlit i irregular, Figueras li va permetre que llegís un text de deu paràgrafs en què deia, entre més: “Esta acadèmia no pot motu proprio emetre dictamen sobre el nom i entitat de la llengua […]. El Consell considera greument lesiu per a l’interès del poble valencià, el qual democràticament representa, qualsevol pronunciament de qualsevol òrgan o entitat […] que incidisca negativament en la solució del conflicte plantejat sobre la nostra llengua i trenque el consens originari.” Després amenaçava els acadèmics amb les accions legals i legislatives que pogués prendre el Consell. Aquest episodi el recull Sergi Castillo en el llibre Operació AVL. El pacte lingüístic dels valencians. També explica que aquest assalt de Font de Mora a l’AVL va provocar discussions molt tenses entre els acadèmics, llàgrimes, amenaces de dimissió i reaccions polítiques molt dures de l’oposició. Aquell acte es va qualificar de cop d’estat i es va demanar la dimissió del conseller i la compareixença de Francisco Camps a les Corts. El conseller no va dimitir, i Camps va ajornar tant la compareixença que ja no tenia sentit.

Entre unes coses i unes altres, es pot dir que Font de Mora va mig guanyar aquella batalla, perquè el dictamen no es va aprovar aquell dia, encara que el 9 de febrer se’n va aprovar un en què també s’admetia la unitat de la llengua, però era prou més descafeïnat que l’original.

El trilingüisme, el xinès mandarí i els barracots

Font de Mora va ser el responsable d’Educació entre el 2004 i el 2011. I en tots aquells anys es va esforçar molt perquè ara se’l recorde com un dels pitjors consellers que han passat pel departament. De fet, el crit “Font de Mora, dimissió!” va ser un dels més freqüents aquells anys. Els seus mandats van estar clapats d’anuncis que tenien la virtut de posar tothom en contra. Va ser idea seua impartir l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania en anglès, cosa que no va arribar a passar mai. Va fer un pla per a estendre el trilingüisme i la inclusió del xinès mandarí en l’ensenyament. Aquesta proposta va causar l’estupefacció del sector educatiu, que la va qualificar de presa de pèl.

Això va ocasionar una mobilització que fins aquell moment no tenia precedents. Es van posar d’acord professors, sindicats, famílies, alumnes i entitats, com Escola Valenciana. La manifestació de final de novembre del 2008 va col·lapsar València, però el conseller no va voler fer-ne cabal. Les amenaces de vaga eren constants i a cada convocatòria, el conseller eixia amb una proposta nova en canvi que es desconvocara.

Però la croada de Font de Mora contra el català a l’educació no tenia aturador i l’any 2010 va voler modificar la llei d’ús i ensenyament per impedir l’extensió progressiva del català com a llengua d’ensenyament a partir de tercer curs de primària. Paral·lelament, va destituir més de la meitat dels assessors de català de la conselleria.

I mentre el tanguista Alejandro Font de Mora pretenia de revolucionar el sistema educatiu valencià, es batia el rècord d’alumnes obligats a estudiar en barracots i aules prefabricades. Les denúncies d’Escola Valenciana perquè milers de famílies no podien escolaritzar els fills en català eren constants, perquè es negava a obrir més línies. Era la represàlia del conseller perquè la Plataforma per l’Ensenyament Públic no havia volgut signar un acord amb el conseller.

Els sobrecosts de CIEGSA

Per a eliminar els barracots, la Generalitat va crear una empresa pública encarregada de construir centres educatius: CIEGSA. Quan el Botànic va arribar al poder, va denunciar irregularitats pel pagament de sobrecosts en la construcció dels col·legis. El departament de Vicent Marzà havia calculat més de mil milions d’euros de sobrecosts i ho va denunciar a la fiscalia.

A més, a les Corts Valencianes es va crear una comissió d’investigació per a aclarir-ho, i una de les persones citades a declarar va ser Alejandro Font de Mora, que en aquell moment era vice-president segon de la cambra. Va dir que tot allò era una exageració perquè “únicament” s’havien pagat 309,8 milions de més, i allò entrava dins els límits legals.

El juliol de l’any passat, el jutge va arxivar el cas tot i que considerava acreditats els sobrecosts de les obres, i veia acreditat el pagament de comissions. Però no podia traçar el pagament entre presumptes corruptes i corruptors. Que ja ho diu el tango amb les síl·labes ben arrossegades: “Siglo veinte, cambalache problemático y febril. El que no llora no mama y el que no afana es un gil”.

 

Dilluns, el mercat majorista d’electricitat a l’estat espanyol va viure una situació inèdita i, en aparença, contraintuïtiva: el preu del megawatt/hora (MWh) va caure a nivells negatius (-0,01 euros, l’equivalent a un cèntim negatiu), entre les 14.00 i les 17.00, segons dades de l’Operador del Mercat Ibèric de l’Energia (OMIE).

El preu de la llum es desploma a mínims: com us en podeu beneficiar?

A efectes pràctics, això vol dir que els productors d’electricitat van haver de pagar, en compte de cobrar, per distribuir energia durant aquesta franja horària. Tot i ser habituals en països europeus com l’estat francès i Alemanya, al mercat espanyol no s’havien registrat preus negatius fins ara. L’evolució a la baixa del cost del MWh aquests darrers mesos i l’augment de la importància de la generació renovable a mitjà i llarg termini fan pensar que els mesos vinents podria tornar a haver-hi preus negatius. Però com funcionen, i quin impacte tenen en la factura de la llum? Pot passar que els usuaris arribin a cobrar per encendre el llum?

Si els preus de la llum són negatius, podeu cobrar per consumir?

Que el preu de la llum es desplomi fins a valors negatius no vol dir que els consumidors puguin arribar a cobrar per consumir, de la mateixa manera que els consumidors han de continuar pagant la factura de la llum quan el preu de l’electricitat cau als zero euros.

Això s’explica per uns quants factors. Primerament, perquè l’evolució del preu de la llum tan sols afecta de manera directa la factura dels usuaris acollits a la tarifa regulada (també coneguda com a preu voluntari per al petit consumidor o PVPC) i a la tarifa indexada del mercat lliure, en què el preu de l’electricitat varia segons les fluctuacions diàries del preu del MWh al mercat elèctric. No és el cas dels usuaris acollits a la tarifa fixa del mercat lliure –aproximadament un terç del mercat espanyol–, que estipula un preu constant de l’electricitat durant el període contractat. Aquesta tarifa protegeix el consumidor d’encariments sobtats en el preu de l’electricitat, però també li impedeix que pugui beneficiar-se de períodes d’abaratiment sostinguts.

Sigui com sigui, el preu de l’energia és tan sols un dels components de la factura de la llum. Més enllà de la potència contractada, la factura també inclou els càrrecs i peatges d’accés fixats pel govern espanyol sobre el consum elèctric. Aquests tributs van destinats a cobrir una sèrie de costs associats al sistema elèctric, com ara el cost de la distribució o el transport de l’electricitat, i els usuaris estan obligats a pagar-los per molt que el preu de la llum sigui igual a zero o inferior.

Per què els productors continuen distribuint electricitat amb preus negatius?

Els usuaris no cobren per consumir electricitat quan els preus són negatius, però els productors sí que han de pagar –en compte de cobrar– per afegir més electricitat a la xarxa en períodes de preus negatius. En aquests casos, els grans productors opten per continuar produint, per la simple raó que deixar de fer-ho (l’anomenat cost d’oportunitat) seria més costós que les pèrdues derivades de distribuir electricitat amb preus negatius. En el cas de moltes instal·lacions renovables, deixar de produir implicaria haver de renunciar a les subvencions del govern, que els obliguen a continuar afegint electricitat a la xarxa amb independència del preu del mercat. En el cas de les centrals nuclears o d’algunes centrals tèrmiques de cicle combinat (que produeixen electricitat a partir de gas), el cost tècnic d’aturar la producció per a reactivar-la al cap de poques hores (és a dir, quan els preus tornin a ser positius) és molt més alt que no el cost de continuar produint durant una franja horària (o unes quantes) amb preus negatius.

Però els grans productors no són els únics que han de pagar per distribuir electricitat en períodes de preus negatius. Els petits productors en règim d’autoconsum també hauran de pagar en cas que vulguin continuar injectant electricitat al sistema si el preu de la llum cau en terreny negatiu, per bé que la majoria poden optar per deixar de produir electricitat durant aquestes franges horàries per evitar haver de pagar per la distribució. Sigui com sigui, qualsevol pagament hipotètic per distribuir electricitat en franges de preus negatius s’equilibra, en la factura mensual, amb els beneficis de distribuir electricitat en períodes de preus positius; és a dir, durant la resta de franges horàries del mes.

Com és que el preu de l’electricitat pot arribar a ser negatiu?

En termes planers, el preu de l’electricitat és l’incentiu econòmic que tenen els productors per generar i distribuir tanta electricitat com puguin: com més electricitat siguin capaços de generar i comercialitzar, més diners rebran i més rendibles seran les instal·lacions. Els preus negatius atempten directament contra aquesta lògica: en compte de guanyar diners per generar electricitat, els productors són perjudicats (és a dir, obligats a pagar) per distribuir energia.

Així doncs, com és que el preu de l’electricitat pot arribar a ser negatiu? La resposta es troba en el sistema que es fa servir per a fixar el preu del MWh al mercat majorista, l’anomenat sistema marginalista. En el sistema marginalista, el preu de l’electricitat es fixa segons el cost de la font d’electricitat més cara que permet de cobrir la demanda total d’electricitat. Sovint, la tecnologia que marca el preu general de l’electricitat és el gas natural. Aquest preu més car, de retruc, és el que fixa el preu general de l’electricitat per a la resta de fonts, com ara les renovables o bé la nuclear (conegudes col·lectivament com a inframarginals), que produeixen electricitat a un cost molt més baix. El sistema marginalista, per tant, tracta d’incentivar per a la producció renovable, perquè la diferència entre el cost de producció (que sovint és zero) i el preu final en què es pot vendre l’electricitat al mercat és molt més alt que no en fonts com ara els combustibles fòssils i, per tant, el benefici potencial és molt més gran.

En alguns casos, la producció renovable és suficient per a cobrir tota la demanda elèctrica, i per tant el preu final de l’electricitat al mercat majorista queda en zero o bé en valors molt pròxims a zero. És una situació que, enguany, ja s’ha vist més de seixanta vegades al mercat elèctric espanyol a causa de l’augment de la importància de la producció renovable. Els preus negatius tenen lloc quan, en franges horàries en què el preu de la llum cau als zero euros, alguns productors es veuen obligats a oferir la seva electricitat en preus inferiors als zero euros (és a dir, negatius) per poder continuar tenint accés al mercat majorista. És precisament el que va passar el cap de setmana, en què la generació renovable –particularment la hidràulica i, en grau més baix, l’eòlica– es va disparar a tota la península Ibèrica a causa de l’impacte del temporal Nelson, cosa que ha creat una sobreoferta d’electricitat que ha inundat el mercat majorista i ha rebaixat els preus a mínims històrics.

Podria tornar a haver-hi preus negatius els mesos vinents?

Els alts i baixos en la generació renovable són difícils de predir, atès que depenen en gran part de factors meteorològics com ara l’arribada de temporals, però l’augment del pes de les fonts renovables en la generació elèctrica a l’estat espanyol aquests darrers mesos fan pensar que el mercat majorista podria tornar a veure preus negatius en algun moment els mesos vinents. De fet, l’augment de la generació renovable ja ha abaratit considerablement el preu de l’electricitat aquestes darreres setmanes: al març, el preu mitjà del MWh al mercat majorista espanyol va ser d’uns 20 euros, una xifra que representa la meitat dels 40 euros registrats al febrer i un 77% menys que els 90 euros registrats el març de l’any passat. Aquest mes de març, de fet, el govern espanyol va posar fi a la rebaixa de l’IVA de la llum, que feia gairebé tres anys que era vigent, a causa de l’abaratiment del cost de l’electricitat.