Les adjudicacions dels contractes de reconstrucció i neteja per part del govern de Carlos Mazón continuen envoltats de polèmica. Ahir es va saber que un dels primers contractes d’emergència després dels estralls l’havia atorgat a l’empresa on havia treballat el seu cap de gabinet. Aquest matí s’ha revelat que s’havia concedit la reparació del pantà de Buseo –a Xera (Plana d’Utiel-Requena)– a un empresari condemnat pel cas Gürtel, ara El Diario ha publicat que havia concedit a dit un segon contacte a un altre empresari vinculat al cas Gürtel.

El conseller d’Infrastructures, Vicente Martínez Mus, ha adjudicat 4,2 milions d’euros a la constructora CHM Obras e Infraestructuras SA, que té per president l’empresari Francisco Javier Martínez Berna, condemnat a un any i nou mesos en el marc del cas Gürtel. El seu germà, José Martínez Berna, conseller de la constructora, també va ser condemnat per la mateixa trama.

El contracte d’emergència adjudicat és per a fer les obres de rehabilitació del pont ferroviari que travessa el barranc de Torrent. En relació amb això, el conseller al·lega que l’empresa té capacitat per a començar les obres immediatament i, alhora, que ja s’encarrega del contracte de rehabilitació del viaducte sobre el barranc del Mascarat de la línia 9 de FGV a Alacant.

El conseller també ha adjudicat a aquesta mateixa constructora les obres d’emergència per a la carretera CV-36. Així i tot, encara no s’ha detallat l’import de l’adjudicació.

La institució francesa Ensemble Intercontemporain, formada per una trentena de músics, s’ha endut aquest dimarts a Ordino (Andorra) el XII Premi Ramon Llull a la Promoció Internacional de la Creació Catalana. El jurat ha reconegut el seu paper de referència mundial en l’àmbit de la música contemporània, tot incloent obres de diversos compositors catalans. Mentre, Michal Brabec ha rebut el dotzè guardó de Traducció Literària per haver traduït al txec la novel·la ‘Canto jo i la muntanya balla’ d’Irene Solà. Finalment, aquest mateix reconeixement, però enfocat a la seva trajectòria, ha estat per Frans Oosterholt per la tasca de difusió de la literatura catalana als Països Baixos, amb la traducció al neerlandès de més d’una vintena d’obres.

“Twitter ja no és com era.” Aquest comentari no para de ressonar entre els internautes d’aquesta xarxa social, ara anomenada X. El motiu? S’ha farcit de discursos racistes, xenòfobs, d’extrema dreta, continguts violents, s’hi respira crispació, no es poden mantenir debats calmats, els comentaris tòxics es multipliquen, els bots guanyen protagonisme, la desinformació corre com la pólvora… I la llista continua.

Tot això no ha estat pas cap fet casual. La deriva va començar-se a notar fa dos anys, quan el multimilionari Elon Musk va comprar la xarxa social per 44.000 milions de dòlars. I d’aleshores ençà no ha parat d’intensificar-se. Perquè X s’ha convertit en una joguina per a Musk, l’ha modelat per adaptar-la al seu partidisme i n’ha modificat l’algorisme per beneficiar gent del seu bàndol, com ara Donald Trump, segons que recull un estudi de la Universitat de Queensland.

Molts usuaris s’han cansat de la tendència i han cercat alternatives. Una de les que ha guanyat més popularitat aquests dies és la xarxa social Bluesky. Ara mateix ja és al capdavant de les aplicacions més descarregades a App Store i Google Play i és previst que vagi creixent. Què és, exactament, Bluesky? I per què ha guanyat tant de protagonisme? Amb què es diferencia de X? Qui hi ha darrere? Ho analitzem amb Albert Cuesta, periodista expert en noves tecnologies.

Què és Bluesky i com funciona?

Bluesky és una plataforma de xarxes socials nord-americana impulsada per la companyia BlueSky PBLLC, que opta per la descentralització. El projecte va néixer com una iniciativa de recerca en el si de Twitter, dirigida pel director general d’aleshores, Jack Dorsey, amb l’objectiu d’explorar la descentralització de la plataforma.

A començament del 2021, Twitter va finançar Bluesky amb 13 milions de dòlars, es va establir com a entitat independent i van contractar l’enginyera de programari nord-americà Jay Graber com a directora executiva. A final de l’any 2022, amb la compra de Musk, Twitter va trencar la relació amb Bluesky, que va continuar treballant independentment, i un any després, la plataforma va llançar l’aplicació mòbil, inicialment accessible només amb invitació, per a gestionar el creixement controladament. El febrer del 2024, l’aplicació social es va obrir al registre públic. Segons Graber, la plataforma ja aglutina més de 20 milions d’usuaris.

L’objectiu de Bluesky, segons la companyia, és crear un ecosistema interoperable de xarxes socials, utilitzant el protocol AT (Authenticated Transfer Protocol), dissenyat per Bluesky, que permet als usuaris de moure’s entre diferents servidors sense perdre dades ni connexions. La diferència substancial entre X i Bluesky és, precisament, la descentralització. A X, tots els usuaris estan aplegats en un únic servidor. Si decidiu sortir-ne, perdreu tota la informació, com ara, publicacions i seguidors. A Bluesky, en canvi, s’ofereix la portabilitat del compte a un altre servidor.

Bluesky permet de vincular el compte al seu servidor o en un proveïdor d’allotjament personalitzat (fotografia: captura de pantalla del procés de creació d’un nou compte).

Cuesta detalla que això no és pas cap novetat. Mastodon, per exemple, es va impulsar l’any 2016 i ja és una plataforma molt madura quant al servei de xarxa social lliure i descentralitzada de microblocs. Els usuaris estan repartits en diferents comunitats autònomes, però tenen la capacitat d’interactuar entre si. Això mateix pretenen de fer a Bluesky. És a dir, que les regnes no siguin d’una única empresa, com passa amb X. “En realitat, totes dues –Bluesky i Mastodon– comparteixen una orientació descentralitzada, però la de Mastodon és real i la de Bluesky només és una intenció. Tothom que s’apunta a Bluesky s’apunta al servidor de Bluesky”, apunta Cuesta.

Cuesta té compte a totes les xarxes per qüestions professionals, però destaca que Mastodon és on té les converses més interessants. En part, perquè el 2022, quan Musk va comprar Twitter, molts usuaris ja van fer el salt a Mastodon. Però hi ha un detall més. Segons Cuesta, el protocol de desenvolupament de Mastodon, l’ActivityPub, ha demostrat solvència i té un valor important: que no és de ningú. “El protocol de Bluesky és de Bluesky, una empresa privada, que en algun moment tindrà accionistes. ActivityPub està homologat pel World Wide Web Consortium i això fa que sigui preferible”, apunta Cuesta. “A Mastodon, ara mateix sóc a mastodont.cat, però puc anar-me’n i emportar-me tot el que tinc cap a un altre lloc i no perdo res”, afegeix. El canvi de servidors, segons ell, té un gran valor afegit: “Sempre parlem de la censura, del silenciament… En aquest moment, Twitter és en mans de Musk. En el cas de les xarxes descentralitzades, són en mans de l’administrador de cadascun dels serveis de la plataforma. En el cas de Mastodon, és en mans dels centenars o milers de servidors.”

A Bluesky, l’aparença és pràcticament igual a Twitter. El logotip, il·lustrat amb una papallona blava, ja és un gest de complicitat als seguidors de l’ocell blau. La interfície és minimalista i funcional, idèntica a Twitter, i això facilita l’aterratge de nous usuaris provinents d’aquesta xarxa social. En la cronologia principal, coneguda popularment com a timeline, s’hi poden publicar textos, imatges, vídeos i enllaços, i el format també és semblant als piulets de Twitter. També permet de seguir altres usuaris, fer m’agrada, compartir contingut, respondre a publicacions i tenir converses privades amb uns altres usuaris.

Captura de pantalla de la cronologia de Bluesky.

Albert Cuesta: “La intel·ligència artificial a Google tindrà un efecte terrible per al català a internet”

Transvasament d’usuaris de X a Bluesky i altres xarxes

D’ençà que Elon Musk va adquirir Twitter, X ha experimentat canvis dràstics que han afectat negativament la base d’usuaris, els ingressos i la valoració de mercat. Encara que no hi ha dades mundials consolidades del 2024, els analistes preveuen una caiguda de l’activitat dels usuaris, en correspondència amb l’acceleració del partidisme de Musk.

La situació s’ha intensificat d’ençà de les eleccions dels Estats Units, en què Donald Trump va imposar-se a Kamala Harris amb molt d’avantatge. El dia de les eleccions, el trànsit de X va assolir el seu màxim històric, però també ho va fer en desactivacions. Així consta en un estudi de l’empresa tecnològica de renom Similarweb. Concretament, més de 115.000 visitants web dels Estats Units van desactivar els seus comptes, més que no pas en qualsevol dia anterior del mandat de Musk.

El 6 de novembre també va ser un dia màxim de desactivacions a tot el món, més de 281.600, segons Similarweb. “Alguns usuaris que declinen el servei X probablement deixaran de fer-lo servir, o el faran servir menys, sense desactivar necessàriament els seus comptes. Falta veure si hi haurà una disminució mesurable de l’audiència de X com a resultat de la política”, recull Similarweb.

Desactivacions confirmades als Estats Units (Infografia: Similarweb).

A què es deu que la gent fugi de X? Segons Cuesta, una de les raons és per una qüestió d’aparença: “No volen ser a la mateixa habitació que un personatge tan extrem com en Musk i han assumit que els exposen continguts que no volen veure.” També perquè la xarxa s’ha empastifat de discursos extremistes. Però, segons ell, la clau de tot plegat és que la gent no ha sabut evitar l’algorisme imposat per Musk, que és tòxic, manipulat i presenta contingut extrem per a captar l’atenció dels usuaris. Segons Cuesta, la xarxa ho posa molt fàcil per a evitar-lo: en la cronologia, en lloc de navegar per la pestanya de “Per a tu”, caldria navegar a “Seguint”. No obstant això, “la majoria es deixa a la mercè de l’algorisme, i aquí hi ha l’error”, insisteix Cuesta.

Ara mateix, hi ha tres alternatives que es consoliden: Bluesky, Mastodon i Threads, que depèn de Meta. Els usuaris tenen l’esperança que Bluesky sigui una xarxa social més respectuosa i menys tòxica, però tot pot canviar. “Diuen que és com el Twitter d’abans, però en qüestió de temps es pot convertir en X. En el moment que s’ompli de radicals, racistes, xenòfobs i companyia, també hi haurà la mateixa porqueria que hi ha a X”, comenta Cuesta. “El principal argument que té Bluesky per a capturar usuaris és que encara no és X. Però aquest argument també el podria donar Mastodon, i amb més solvència”, insisteix Cuesta.

La caiguda de X: l’agenda política d’Elon Musk enfonsa la xarxa social

Qui és Jay Graber?

Lantian Jay Graber és la directora executiva de Bluesky. És enginyera de programari nord-americà i va néixer a Tulsa, a l’estat d’Oklahoma, l’any 1991. La seva mare és xinesa i treballa com a acupuntora, el seu pare és suís i ensenya matemàtiques. La seva mare la va anomenar Lantian, que en xinès mandarí significa “cel blau”. En anglès, blue sky. Es va matricular a la Universitat de Pensilvània el 2009 i més tard es va graduar amb una llicenciatura en ciència, tecnologia i societat.

El 2015, va treballar com a enginyera de programari per a SkuChain a Mountain View, Califòrnia, una empresa que desenvolupa solucions per a la gestió de cadenes de subministrament mitjançant tecnologies avançades com blockchain i intel·ligència artificial. Després, va treballar en una fàbrica de mineria de bitcoins. El 2016, va treballar com a desenvolupadora júnior per a la criptomoneda Zcash. El 2019, va fundar el lloc web de planificació d’esdeveniments Happening, Inc. I l’agost del 2021, va aterrar a BlueSky i ara planta cara a la X d’Elon Musk.

Jay Graber, directora executiva de Bluesky, en una imatge d’arxiu (fotografia: Bluesky).

Quan Salvador Illa va ser nomenat candidat a la presidència de la Generalitat, membres del seu partit el definien com “un home discret”, i afegien que no podia ser res més, perquè cada vegada que badava boca creava un problema. El president Illa, bàsicament, és allò que en un temps es va conèixer amb el nom espanyol de fontanero (‘lampista’), un grimpador dins els rangs del partit i l’administració, sense gens de carisma ni cap idea pròpia al cap. I que, efectivament, quan el deixen sol crea problemes de seguida.

Després de cent dies tancat en la discreció més absoluta, Illa ha obert la boca per provocar uns quants incendis en poques hores. L’un, per la seua insòlita promoció de l’oli andalús –i com que Marta Rojals ja el va pentinar ben pentinat en l’article d’ahir m’estalviaré de dir-ne res més.

I, per una altra banda, el Molt Honorable va tornar a posar els peus en un fangar quan va anunciar que se n’aniria a passejar a Brussel·les i un col·lega li va demanar si faria per manera de veure el president Puigdemont –cal recordar que el president Illa s’ha reunit amb tots els presidents anteriors amb qui encara és possible de reunir-se, fins i tot amb un president Pujol que, de sobte, va deixar de ser el símbol de la corrupció a Catalunya, la bèstia de la dreta ultramuntana i totes aquestes caricatures que els socialistes solien fer servir de bla, bla, bla partidista. Amb Pujol i tot, sí. Amb Puigdemont, no.

I, és clar, l’absència és tan significativa i tan definidora que el persegueix cada vegada que bada boca. Per a justificar que no fa la reunió amb el president a l’exili no se li va ocórrer de dir-ne una altra que és que sí que s’hi volia reunir, però a Catalunya. Heus ací com es va tornar a embolicar en la polèmica per l’amnistia.

Però la cosa és molt simple: n’hi ha prou que vaja a Waterloo, a la Casa de la República, i ja està. I, si no, estic segur que el president Puigdemont accediria a reunir-s’hi a la Delegació de la Generalitat a Brussel·les o a qualsevol hotel, bar o restaurant que al senyor Illa li plagués. No cal complicar més les coses.

El problema no és de locals, ni tan sols d’agendes. Sinó de por. Si el president Illa no es reuneix amb el president Puigdemont és perquè pot reunir-se amb tots els altres presidents, però no amb el que va proclamar la República Catalana i ha lluitat a l’exili per defensar tot allò que ataca, precisament, el president Illa.

Ho explicaré amb una anècdota llunyana. Fa molts anys, amb motiu dels acords de pau entre els palestins i els israelians negociats a Oslo es va fer cèlebre una frase d’Abu Al·là. El negociador palestí, responent a un ultimàtum del negociador israelià, Joel Singer, li explicà que ell era l’amo de la por d’Israel: “Si us n’aneu ara, tan sols perdreu el temps. I acabareu tornant, perquè sabeu que nosaltres som un problema que no us deixarà viure mai amb normalitat, mentre no el resolguem amb satisfacció per a tots dos. La vostra por és la de no ser mai un estat normal, tan ensopit i poc noticiable com els altres, i potser vosaltres no en sou conscients, però nosaltres fa temps que som els amos de la vostra por.”

I aquest és exactament el problema que té Salvador Illa i és per això que té pànic de trobar-se cara a cara amb el seu antecessor:  simplement, sap que no serà mai un president normal i corrent, un més en la llarga llista de presidents de la Generalitat, tan ensopit i poc noticiable com els altres, mentre el president Puigdemont no ho vulga. El té atrapat. És, ras i curt, l’amo de la seua por.

 

PS1. De traca i mocador la primera maniobra del president Mazón posant un militar de vice-president. Teníem el torero, tenim el militar, ens falta el bisbe… Bromes a banda, recordem que això d’envoltar-se de militars enmig d’una crisi ja ho va fer un tal Pedro Sánchez durant la covid. No passeu per alt l’anàlisi d’Esperança Camps.

PS2. L’humorista i actor Xavi Castillo és de fa molts anys la veu més càustica i lúcida de l’escena valenciana. Un autèntic luxe per a tothom. Creador de la companyia de teatre Pot de Plom, la seu de la qual va ser arrasada pels aiguats, ha parlat amb Laura Escartí, com sempre sense pèls a la llengua: “Si no fem riure ací, ens n’anem a cagar”.

PS3. Veig que alguns lectors es fan un embolic, en part pel desconeixement de coses molt elementals. El borbó ha anat a Xiva. No s’ha atrevit a tornar a l’Horta Sud. No s’ha atrevit a entrar a les comarques catalanoparlants del País Valencià. Ha anat a un escenari controlat i, segons que m’expliquen, militaritzat fins a extrems grotescs. Ara, si algú es vol creure la propaganda, no hi tinc res a dir…

PS4. La polèmica sobre X continua i continuarà durant bastant de temps mentre es van esbossant alternatives. N’és una BlueSky, de la qual ens ho explica tot Pol Baraza en aquest article.

Que Donald Trump no serà un president moderat, a hores d’ara, difícilment ho pot ignorar ningú. Tan sols durant aquesta campanya, el president entrant –que fa menys de quatre anys va comandar una insurrecció per a provar de subvertir els resultats de les eleccions– ha promès d’expulsar milions d’immigrants del país en una campanya de “deportacions en massa” sense precedents, i ha jurat fer caure el pes de la llei sobre els seus contrincants polítics.

Tanmateix, pocs s’haurien pogut imaginar el fanatisme que supuren alguns dels candidats que Trump ha elegit personalment per ocupar càrrecs clau del nou executiu. Quatre noms es destaquen per sobre de la resta: Matt Gaetz (fiscal general), Robert F. Kennedy Jr. (secretari de Salut), Tulsi Gabbard (directora d’Intel·ligència) i Pete Hegseth (secretari de Defensa), un assortiment d’excèntrics més coneguts per les posicions extremistes que no pas per les credencials com a gestors. El nomenament d’aquests quatre càrrecs encara no és segur: hauran de ser aprovats prèviament pel senat, on els republicans tenen una majoria relativament tènue que podria perillar si quatre senadors del grup o més fan el pas –ara per ara, improbable– de trencar la disciplina de partit. Però el mer fet que el president entrant els hagi nomenats permet d’esbossar, al cap de tan sols dues setmanes de les eleccions, una primera conclusió sobre l’executiu que prendrà possessió al gener: que el segon mandat de Trump serà encara més desacomplexadament radical i contestatari que no ho va ser el primer.

Matt Gaetz, el fiscal general acusat de tràfic sexual

De totes les tries de Trump, segurament cap no ha aixecat tanta polseguera com la de Matt Gaetz, un cadell ultratrumpista que era congressista de l’estat de Florida fins dimecres de la setmana passada, quan Trump anuncià que el proposaria per al càrrec de fiscal general dels Estats Units.

Per a algú que no hi estigui familiaritzat, es fa difícil de resumir el reguitzell d’acusacions i investigacions que acumula. El 2020, la justícia nord-americana obrí una investigació contra Gaetz per a investigar si havia col·laborat en la falsificació de documents d’identitat per a facilitar el tràfic sexual d’una menor d’edat i mantenir-hi relacions sexuals, l’any 2017. Finalment no fou encausat, però el seu antic associat –que testificà en contra seu– fou condemnat a onze anys de presó després de declarar-se culpable de tots els càrrecs.

El cas de tràfic sexual no és pas l’única ombra que plana sobre la torturada reputació de Gaetz. També ha estat investigat per presumptes tinença i consum de substàncies il·lícites, incloent-hi cocaïna i èxtasi, per haver-se apropiat recursos de campanya amb finalitats personals, per haver acceptat suborns, per haver-se negat a cooperar amb la justícia i, fins i tot, per haver compartit amb els seus antics companys de la cambra de representants imatges de dones despullades (amb qui assegurà, presumptament, haver-se allitat).

Aquestes acusacions, que l’ex-congressista ha negat ferventment una vegada i una altra, formaven la base de la investigació que la comissió d’ètica de la cambra de representants reobrí el 2023 contra ell. S’esperava que els resultats de l’informe, que es preveien “altament crítics”, es publiquessin en els dies vinents, però la renúncia de Gaetz al càrrec de congressista deixa la comissió sense jurisdicció per a investigar-lo. Això, en principi, hauria d’evitar que se’n publiquessin els resultats, tot i que alguns congressistes han demanat que es publiquessin igualment. Abans-d’ahir, l’advocat d’una de les víctimes investigades en el cas de tràfic sexual assegurà, en un seguit d’entrevistes de televisió, que la seva clienta havia vist Gaetz mantenir relacions sexuals el 2017 amb una amiga seva –aleshores menor– durant una de les múltiples “festes sexuals” a què suposadament va assistir.

L’anunci del nomenament de Gaetz com a fiscal general dels Estats Units no ha causat únicament estupor a Washington, sinó que també ha esparverat alguns dels senadors republicans que hauran d’aprovar-lo a la cambra alta. Oficialment, tanmateix, el partit ha fet costat a Trump, i el president de la cambra de representants, el republicà Mike Johnson, s’ha pronunciat en contra que el comitè d’ètica “obri la capsa de Pandora” i publiqui els resultats de la investigació sobre Gaetz. En cas de ser confirmat com a fiscal general, Gaetz passaria a ser responsable del mateix departament del govern que, fins l’any passat, l’investigà per tràfic sexual i consum de drogues.

Robert F. Kennedy, un activista antivaccins al Departament de Salut

El nomenament de Robert F. Kennedy Jr. com a cap del Departament de Salut, no ha estat exactament una sorpresa –Trump ja l’havia insinuat en campanya–, però no per això ha estat rebut de manera més comprensiva a les altes esferes de la política nord-americana. Dir que Kennedy és una tria poc ortodoxa per a encapçalar el departament –de què depenen organismes com ara el Centre per la Prevenció i Control de Malalties (CDC) o bé agències que s’encarreguen  de la regulació sanitària dels aliments, els fàrmacs i els vaccins– és, segurament, ser generós.

Més enllà de ser el nebot del trenta-cinquè president dels Estats Units, és més conegut com una de les cares visibles del moviment antivaccins nord-americà i per la tendència a esbombar teories pseudo-científiques de tota mena. Tan sols aquests darrers anys, Kennedy –que es presentà a les eleccions com a candidat no afiliat fins a l’agost, quan es retirà de la cursa i donà suport a Trump– ha vinculat els vaccins a l’autisme infantil, una teoria refutada de fa dècades, com també ha assegurat que els virus de la sida i la grip espanyola van originar-se durant el procés de desenvolupament de vaccins. Durant la pandèmia, Kennedy va comprar l’obligació de vaccinar-se a l’Holocaust, va promoure cures no provades contra la malaltia, com ara la hidroxicloroquina, i fins i tot va assegurar que el virus de la covid-19 era “segmentat ètnicament” per a no afectar els pacients xinesos i jueus asquenazites. El candidat de Trump al Departament de Salut també ha acusat les autoritats sanitàries de voler “enverinar en massa” el públic nord-americà i ha afirmat que la xarxa de 5G es fa servir per “controlar el nostre comportament”, entre més conspiracions.

L’oposició de Kennedy als vaccins no és tan sols una qüestió de retòrica, sinó que és considerat una de les figures clau que hi ha rere l’onada de sentiment popular antivaccins que causà l’epidèmia de xarampió del 2019 a Samoa, en què 83 persones –la majoria dels quals eren nens– van morir i prop de 6.000 més van resultar infectades. L’epidèmia no es va acabar fins el desembre d’aquell any, quan el govern samoà va declarar l’estat d’emergència i va fer obligatòria la vaccinació contra la malaltia.

Aquestes darreres setmanes, Kennedy sembla haver suavitzat considerablement el seu discurs antivaccins. L’endemà de les eleccions, prometé “no llevar els vaccins a ningú”, sinó simplement treballar “perquè la gent pugui decidir a títol personal si aquest producte [els vaccins] li és bo o no”. Però molts experts temen que l’escepticisme del possible nou director del Departament de Salut pugui empènyer milions de nord-americans a deixar de vaccinar-se, cosa que faria perillar la immunitat de grup i facilitaria molt la propagació de malalties infeccioses que, durant dècades, els vaccins han mantingut a ratlla. “Em feia por que poguéssim caure baix, però no tan baix“, resumí un expert en salut pública a X després de l’anunci del nomenament. Trump, en canvi, ja ha avançat que deixarà que Kennedy “s’esplaï” en cas que el senat finalment el ratifiqui com a nou cap del departament.

Tulsi Gabbard, la cap d’Intel·ligència acusada d’agent estrangera

Una altra de les tries de Trump que ha causat consternació a Washington ha estat la de Tulsi Gabbard com a directora nacional d’Intel·ligència, el càrrec que s’encarrega de coordinar la feina de milers de funcionaris d’intel·ligència l’FBI, la CIA i setze agències més. Gabbard exercí com a congressista demòcrata entre el 2013 i el 2021, però el 2022 abandonà el partit després de titllar-ne la direcció de “conciliàbul d’elits bel·licistes” i “ideòlegs woke“. D’aleshores ençà, ha esdevingut una col·laboradora habitual a la cadena conservadora Fox News i s’ha anat escorant cap a la dreta. Enguany, tan sols quatre anys després de participar sense èxit en les primàries presidencials demòcrates, s’ha afiliat al Partit Republicà i ha donat suport a la candidatura de Donald Trump.

Que els crítics de Gabbard ni tan sols n’hagin esmentat la manca d’experiència en afers de seguretat nacional evidencia l’estupor amb què ha estat rebut el nomenament a Washington. Durant la seva carrera, s’ha fet un nom per l’aparent afinitat amb un règim que no destaca per tenir gaires aliats a Washington: la Rússia de Vladímir Putin. Gabbard no tan sols s’ha reunit amb Baixar al-Assad, un aliat clau de Rússia que els Estats Units acusen de crims de guerra, sinó que n’ha defensat la reputació. I, a més, s’ha erigit en una de les grans crítiques del suport de Washington a l’exèrcit ucraïnès –sovint amb arguments calcats als de la propaganda russa. Per exemple, ha culpat repetidament Occident de l’esclat del conflicte, tot assegurant que l’acostament de Kíiv a l’òrbita de l’OTAN no ha deixat cap més remei a Putin que envair Ucraïna. Gabbard també s’ha fet ressò d’una de les primeres justificacions de Moscou per a la invasió: que Ucraïna tenia un programa confidencial d’armament bioquímic, finançat pels Estats Units, amb què pretenia atacar Rússia.

La simpatia de Gabbard envers Moscou ha alarmat la minoria demòcrata a la cambra de representants, que l’ha titllada “d’agent estranger en potència”, però també molts funcionaris d’intel·ligència, que temen que censuri informes crítics contra el règim rus en cas de ser confirmada com a directora d’Intel·ligència. Alguns altres fins i tot sospesen de dimitir en cas que Gabbard finalment ocupi al càrrec, segons que ha informat la revista Time.

Pete Hegseth, el secretari de Defensa a qui fan nosa les dones a l’exèrcit

Com en el cas de Gabbard, el currículum del candidat que Trump ha nomenat per a encapçalar el Departament de Defensa amb més poder i influència del planeta –un càrrec que també inclou la direcció del Pentàgon– és poca cosa en comparació amb el de qualsevol dels seus predecessors. Pete Hegseth, un veterà de l’exèrcit més conegut per la seva etapa com a presentador de Fox News, no ha tingut mai cap càrrec al govern nord-americà, i la seva única experiència com a gerent en el sector privat es limita a una petita organització sense ànim de lucre. El problema principal de Hegseth, tanmateix, no ha estat tant de trajectòria com d’ideologia, i sovint ha estat objecte de polèmica per les seves posicions ultraconservadores sobre la diversitat a l’exèrcit.

Per exemple, s’ha pronunciat en contra de permetre a les dones de combatre al front (un fet que te el suport de la gran majoria dels nord-americans, incloent-hi els republicans), ha demanat de “purgar” els generals que provin de reduir les disparitats racials a l’exèrcit i ha insinuat que els soldats afroamericans i els soldats dones sovint són ascendits pel seu gènere o color de pell. També ha admès haver subornat una dona perquè no el denunciés per un presumpte assetjament sexual el 2017, en un cas que la seva defensa ha titllat d’extorsió, i ha estat investigat per haver-se tatuat una creu emprada per grups supremacistes blancs, un fet que ell ha insistit a atribuir a la casualitat.

Lleials, no pas competents

D’entrada, aquests nomenaments semblen de mal justificar per mèrits propis. Qüestions ideològiques a banda, ni Gaetz, ni Kennedy, ni Gabbard ni Hegseth –quatre polítics outsiders més coneguts per les seves excentricitats que no pas per la trajectòria o la solvència– semblen remotament qualificats per a aspirar a alguns dels càrrecs més importants del govern entrant. Però, per més que les seves carreres i perfils puguin semblar diferents, tots quatre comparteixen un element: són ideòlegs abocats a la causa trumpista, disposats a fer tant com calgui per garantir que el president entrant pugui fer i desfer a plaer –sense haver-se de preocupar de traves legals ni burocràtiques.

Durant el seu primer mandat, de fet, Trump sovint va expressar frustració pel fet que molts alts càrrecs del seu executiu optessin per avantposar l’estat de dret als seus designis presidencials. Tant Jeff Sessions com Bill Barr, les dues persones que van ocupar el càrrec de fiscal general durant el seu govern, van fer cas omís de les peticions de Trump d’investigar la seva rival demòcrata a les eleccions del 2016, Hillary Clinton. El seu secretari de Defensa, Mark Esper, va negar-se a desplegar l’exèrcit contra els manifestants que havien sortit al carrer a Washington l’any 2020 per protestar contra la mort de George Floyd, un home afroamericà assassinat per un policia blanc. El president també atacà públicament la CIA i més agències d’intel·ligència per haver documentat les interferències del govern rus a favor de la seva campanya electoral, i en qualificà les conclusions de partidistes.

Però ara l’equip de Trump està decidit a assegurar que ningú no es pugui interposar en la campanya de revenja del president. Així ho resumí el seu fill, Donald Jr., en declaracions a Fox News la setmana passada: “La diferència, ara, és que sí que tenim clar què hem de fer. Sabem qui són els bons i qui són els dolents.” I sentencià: “L’objectiu és envoltar el meu pare de gent tan competent com lleial, de gent que en complirà les promeses i n’estendrà el missatge, no pas de buròcrates no elegits democràticament que es creuen millors que la resta.”

El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va comparèixer divendres a les Corts per donar compte de la seua gestió arran de la DANA del 29 d’octubre. Una tragèdia que va deixar morts, desapareguts, inundacions i una profunda indignació entre la ciutadania, que no va dubtar a exigir la dimissió de Mazón en una de les manifestacions més multitudinàries que s’han vist mai a la ciutat de València. Però el que semblava una oportunitat per a l’autocrítica va acabar convertint-se en un discurs farcit de mentides, omissions i justificacions buides. Un relat construït per amagar la seua responsabilitat criminal i que només tenia un objectiu: aferrar-se al càrrec com una paparra.

El president va començar el seu discurs afirmant que venia a “contar la veritat sense adulterar res”. Però el que es va percebre de seguida és que Mazón no només no va dir la veritat, sinó que va construir una narració en què ell mateix eixia net de qualsevol responsabilitat. Una història en què la culpa sempre requeia sobre altres actors, com la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), l’AEMET o el govern espanyol, mentre ell es mantenia com un mer espectador, sense cap responsabilitat directa.

Les deu mentides de Mazón:

Primera mentida: “L’AEMET afirmava que a les 18.00 s’acabava l’estat d’alarma.”

Mazón va intentar descarregar responsabilitats sobre l’AEMET: va dir que l’alerta roja acabava a les 18.00, amb la qual cosa suggeria que a partir d’aquell moment el perill desapareixia. Tanmateix, l’AEMET va actualitzar les seues previsions, i va allargar l’alerta després de les 17.54. A més, el pas d’una alerta roja a una alerta taronja continuava indicant un “risc important”, una situació que requeriria precaucions. És a dir, Mazón va ocultar el fet que la situació continuava essent greu, malgrat el canvi d’alerta.

Segona mentida: “No em van haver de posar al dia de res.”

El president va afirmar que havia arribat al CECOPI “plenament conscient de la situació” i que no va ser necessari posar-lo al dia. Però la realitat és ben diferent. Mazón va arribar dues hores tard a la reunió i, en arribar-hi, es va haver de dedicar temps a posar-lo al corrent de la situació. Aquest retard va afectar directament la gestió inicial de la crisi.

Tercera mentida: “No va ser fàcil el viatge, el mal temps va causar una gran densitat de trànsit.”

Mazón va justificar la seua tardança dient que el trànsit a causa del mal temps havia estat un obstacle. No obstant això, les dades demostren que la distància entre el restaurant on dinava i el Palau de la Generalitat és de només deu minuts caminant, i el desplaçament fins al CECOPI es fa en mitja hora amb cotxe. Així, el retard va ser més a causa de la falta de prioritat que no pas de la situació meteorològica.

Quarta mentida: “El sistema ES-Alert no s’havia utilitzat mai.”

Mazón va afirmar que el sistema d’alertes massives ES-Alert no s’havia activat mai al País Valencià, la qual cosa és falsa. El sistema era operatiu des del 2024, com ho demostren les circulars de la Generalitat sobre la prevenció d’inundacions. No va ser un problema tècnic, sinó una decisió política de no activar-lo a temps. Quan finalment es va activar, va ser massa tard.

Cinquena mentida: “La Confederació Hidrogràfica del Xúquer no va dir res sobre el barranc del Poio.”

Una de les acusacions més greus va ser que la CHX no va advertir sobre el perill del barranc del Poio. No obstant això, les dades demostren que la CHX va enviar fins a 62 avisos a les autoritats, mentre Mazón dinava, advertint sobre la situació crítica del barranc. La qüestió no era la falta d’informació, sinó la falta d’acció per part del president.

Sisena mentida: “La situació va ser inesperada i els protocols no van funcionar.”

Mazón va afirmar que la situació havia estat “inèdita” i que els protocols de resposta no havien estat suficients. Però va ocultar que ja existien protocols per a aquest tipus de crisis, i diversos municipis afectats per la DANA, com els de la Ribera Baixa, van actuar-hi en conformitat. Així que, més que una qüestió de protocols, la responsabilitat recau en la seua mala gestió i la falta de reacció a temps.

Setena mentida: “El sistema de previsió es va veure superat pel nivell d’aigua.”

Mazón va defensar que els sensors no podien preveure l’extensió de la inundació, però va obviar que, en situacions d’emergència com aquesta, la responsabilitat de gestionar la crisi recau en els responsables polítics i no en les màquines. Els sensors no són l’únic mecanisme d’avís; el seguiment de la situació havia d’estar basat també en una acció coordinada entre les diferents institucions.

Vuitena mentida: “Ningú no va dir res fins a les 18.43.”

Mazón va acusar la Confederació Hidrogràfica del Xúquer d’amagar informació fins a les 18.43. Però va ocultar que la Confederació havia enviat diversos correus i avisos sobre la situació crítica del barranc del Poio a les autoritats a partir de les 14.30. Així, doncs, l’afirmació de Mazón no només és falsa, sinó que desvia l’atenció de la seua pròpia inacció.

Novena mentida: “Es van enviar alertes a les 12.20 als ajuntaments de la Ribera Baixa.”

Mazón va dir que els ajuntaments ja havien estat alertats a les 12.20, però diversos municipis han confirmat que no van tenir constància d’aquests avisos fins molt més tard. Això demostra que la informació va arribar de manera fragmentada i amb un retard considerable, un altre exemple més de la mala gestió.

Desena mentida: “No va ser responsabilitat meua.”

Una de les mentides més greus de Mazón va ser intentar deslligar-se de tota responsabilitat. Va afirmar que la gestió de la crisi havia fallat a causa de factors externs i va desviar la culpa cap a altres organismes, com l’AEMET o la CHX. Però la veritat és que la responsabilitat última recau en el president de la Generalitat, i la seua absència en els moments clau de la crisi va ser un factor decisiu en l’augment de les conseqüències tràgiques.

Quantes vides s’haurien pogut evitar si la gestió de Mazón haguera estat l’adequada? Si Mazón haguera estat present des del principi, si haguera atès les alarmes, si haguera activat el sistema d’alertes a l’hora que tocava, si haguera actuat amb la determinació que la situació exigia, probablement moltes de les morts d’aquell dia s’haurien pogut evitar. L’absència d’una resposta ràpida i eficaç va ser la diferència entre la vida i la mort per a moltes persones.

El més greu és que Mazón, en lloc de reconèixer els seus errors, s’ha dedicat a construir un relat en què sempre són uns altres, els responsables. En moments d’emergència, les decisions que es prenen no poden ser només políticament correctes, sinó ràpides i eficients. La vida de les persones no pot dependre de la voluntat de qui ocupa un càrrec públic.

Les conseqüències d’una mala gestió en un moment tan crític són irreparables. La seua actuació no només ha estat desastrosa, sinó criminal. Si haguera actuat com corresponia, molts podrien ser vius avui. La seua història no és d’autocrítica ni d’assumpció de responsabilitats, sinó un intent de desviar la culpa per continuar aferrat a un càrrec que, després d’aquesta tragèdia, ja no es mereix.

No només ha de dimitir, sinó que Mazón ha de ser responsabilitzat legalment per les vides que s’han perdut. La seua actuació no pot quedar impune. La seua dimissió hauria de ser només el primer pas; després ha de respondre davant la justícia per la negligència criminal que ha posat en risc la vida de tants valencians.

 

“Això que passa a Espanya pot passar aquí.” Aquest és el missatge que ha començat a arribar als Estats Units sobre l’escàndol de l’espionatge a l’independentisme català, a polítics, activistes, advocats, periodistes, i fins i tot a metges i informàtics. I ho fa arran del film Surveilled, produït pel periodista Ronan Farrow i dirigit per Matthew O’Neill i Perri Peltz, que s’estrenarà aquesta matinada vinent (hora catalana) a HBO Max a tot el món. La frase, l’ha pronunciada Farrow en una entrevista a la CNN, en un dels programes informatius de referència de la cadena, The Lead, presentat per Jake Tapper, on han parlat del nou film, del perill potencial que té per a tota la societat la comercialització de programaris espia com Pegasus i del cas espanyol d’espionatge a Catalunya com a exemple “d’una democràcia que s’ensorra”.

Ací podeu veure l’entrevista sencera a la CNN: 

El nom del Regne d’Espanya ja s’ha començat a embrutar just amb el començament de la promoció d’un film que encara no s’ha estrenat per al gran públic, però que VilaWeb va poder veure íntegrament: els seixanta minuts de documentari són un cop dur per a la reputació de l’estat de dret espanyol (vegeu: “Així és Surveilled, el film d’HBO que farà avergonyir Espanya arreu del món”).

L’estrena mundial del film, abans de la difusió a la plataforma HBO Max, fou en el festival DOC NYC. Hi va haver dues projeccions presencials que van anar seguides d’un col·loqui amb els responsables de Surveilled. En la segona projecció, diumenge passat, va prendre la paraula un dels directors, Matthew O’Neill, que va respondre a les preguntes d’alguns dels assistents, i d’una de les responsables del festival.

Psyched to join ⁦@DOCNYCfest⁩ for Q&A @ today’s screening of ⁦@HBODocs⁩ #SURVEILLED

Understand the potential use & abuse of cyber-espionage & spyware in autocracies & democracies…

On @HBO Nov. 20th – w/ ⁦@RonanFarrow⁩ ⁦@perripeltz⁩ ⁦⁦@DCTVny⁩ pic.twitter.com/7LTmA2Foh0

— Matt O’Neill (@MattODocs) November 17, 2024

VilaWeb ha pogut accedir al contingut de tot el col·loqui, en què van començar demanant a O’Neill per què havien triat el cas de l’estat espanyol per a il·lustrar l’abús de l’espionatge amb programari maliciós. I el director va respondre: “Perquè Espanya és on hi ha el grup més gran de persones de la societat civil espiades amb aquest programari que s’hagi detectat mai.”

És exactament el mateix que ha explicat Ronan Farrow a la CNN: “Ara hem vist que això passa en democràcies occidentals repetidament. Una part d’aquest film té lloc a Espanya, on hem documentat un dels grups més grans de dissidents polítics, polítics opositors, activistes, membres de la societat civil, tots ells espiats. Hem vist escàndols semblants a Polònia, a Grècia… Una part del missatge d’aquest film és que això podria passar aquí, i n’hem vist l’inici.”

El conductor del programa, Jake Tapper, es declara fascinat per l’escena del film en què l’eurodiputat d’ERC aleshores Jordi Solé rep, de la mà de l’expert en telecomunicacions Elies Campo, el resultat de l’anàlisi del seu mòbil.

Espiats pels qui els van pegar i detenir

Farrow, que va acompanyar Campo i Solé, a més de la senadora d’ERC Laura Castel, en una sala del Parlament de Catalunya, en aquest moment li respon: “Aquest és un gran exemple del que està en joc. Perquè és un polític que lluita pacíficament pels seus objectius. És una regió autònoma d’Espanya, Catalunya, on hi ha molts activistes i polítics representants del poble que pensen que hauria de ser independent. Hi pots estar d’acord o no, però veiem que les seves discussions fetes en privat i al Parlament Europeu són potencialment exposades als seus enemics polítics.”

Recorda que són els mateixos enemics “que els van reprimir amb molta violència, amb detencions i mesures repressives”, i alerta que això implica que “l’espai per a la llibertat d’expressió sigui més limitat, i això vol dir menys llibertat de premsa, menys llibertat per a l’oposició política, i això hauria de preocupar tothom.” El periodista de The New Yorker, guanyador del Pulitzer, es declara colpit per haver vist com tota una família, la d’Elies Campo, dins la qual hi ha metges que van tenir exposada la informació confidencial dels seus pacients, va acabar essent espiada.

El director, Matthew O’Neill, també parlava d’Elies Campo en el col·loqui a Nova York, perquè l’escena en què ell i la seva família s’adonen que han estat tots espiats en els seus mòbils per part de l’estat i de manera il·legal és el punt culminant del film. Explica O’Neill que Campo va ajudar el laboratori tecnològic canadenc que va trobar la manera de detectar traces de Pegasus en els mòbils a fer un treball de recerca de víctimes quan van trobar que n’hi havia que tenien un patró comú, que és que eren independentistes. “L’Elies, que és l’heroi provant de trobar-ho tot, va començar a comprovar que hi havia més i més persones vinculades amb el moviment independentista català, i fou quan va aparèixer tot aquest enorme cas d’espionatge.”

Vegeu ací el vídeo promocional de Surveilled:

Al carrer de Sant Pasqual número 2 de Picanya (Horta Sud), just al costat del barranc de Torrent (o rambla del Poio), hi havia la nova seu de la companyia de teatre Pot de Plom. Feia tot just tres setmanes que s’havien traslladat al nou local. L’aigua va foradar la paret per un costat, va crear un remolí a dins, va desbutzar la porta i s’endugué ninots, focus i vestits. A dins, trenta anys d’història han quedat sota el fang. Més enllà de les pèrdues econòmiques, allò que més dol al seu creador, Xavi Castillo, és el patrimoni cultural. Decorats artesanals, vestuari fet a mà, llibretes i llibretes de notes amb les idees dels espectacles, la seua col·lecció personal de còmics, els primers cartells de la companyia dibuixats per ell mateix… No se n’ha pogut salvar gairebé res. Ara, Castillo i el seu tècnic, Calleja, treballen contra rellotge per poder abandonar el local com més aviat millor, perquè temen que no siga segur. Amb tot, aquestes setmanes ha publicat vídeos de la situació a Picanya amb el seu humor habitual.

Assegut en la cadira de vímet –una mica enfangada– que feia servir per als espectacles del Yonqui del dinero, conversem sobre la vivència personal i col·lectiva de l’aiguat, els danys que ha sofert la companyia, la lluita de la cultura per a sobreviure a la gota freda, la necessitat de l’humor en aquest context i la nefasta gestió de la catàstrofe pel govern.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

—Com vau viure el 29 d’octubre?
—El vam viure com molta gent. Tot el món feia els mateixos comentaris. Érem a casa, amb la meua filla menuda i unes amiguetes que havien vingut a jugar. Anàvem seguint un poc l’oratge, però el fet més greu és que tot el món feia vida normal. La gent tornava de la faena, portava els xiquets a l’extraescolar… No hi havia cap alerta. Vam decidir de no portar la meua filla a una classe d’extraescolar, i encara sort. És un comentari que sentirà molt. Molta gent del poble que diu: encara sort que no sé què, o mira, a mi em va agafar no sé on de miracle. Nosaltres de miracle no vam sortir amb la xiqueta, perquè eixa extraescolar resulta que era a cinquanta metres del pont que es va ensorrar, i a la mateixa hora. Aquest local on fem l’entrevista és al costat del barranc. El barranc es desborda i tira tots els carrers cap allà. Nosaltres vivim quatre carrers més avall. Si haguérem portat la xiqueta a l’extraescolar hauríem atrapat la trompada d’aigua, com li ha passat a molta gent. Així de clar. Quan ho penses t’acollones. És molt greu, això que ha passat és molt greu. El nivell d’indignació és molt gran, el nivell d’indignació va pujant, va pujant, va pujant, perquè tu vas netejant, però al mateix temps vas seguint les notícies, vas veient les declaracions de Mazón… Bé, el nivell d’indignació de la gent ja és màxim, és una animalada. En general, està tot empastrat.

—I els aiguats com van afectar la seu de Pot de Plom?
—Totalment, pràcticament el 90%. Intentem veure què podem salvar i què no. Hi ha molta cosa que ja s’ha florit. El que va passar en aquest local és un conjunt de mala sort, perquè ens hi havíem traslladat feia poc. Estàvem en una nau, ací a Picanya, en un polígon, i vam dir: no necessitem tanta nau, ens n’anem a un local més menut. I ens havíem traslladat ací feia tres setmanes. I l’aigua va entrar per eixa porta, va trencar una paret i es va fer ací en el local com un tsunami. I tot el que jo tenia, tota la història de la companyia, decorats, vestuari, màscares, jo què sé, documentació, l’oficina… a fer la mà. Els ordinadors… tot era literalment baix d’un metre de fang, tot.

—…
—Vull dir que ací realment qui va resoldre els primers dies de la gota freda –i això ho diu tothom, però jo he de dir-ho també– van ser els voluntaris. Ací, el meu tècnic i jo podríem haver tardat dos mesos tranquil·lament a llevar totes les andròmines i tot el fang que hi havia. Era una animalada. Ferros trencats, focus, tot fet una merda. I van començar a venir voluntaris els dies següents, tots ho vau veure, de tot arreu: de Torrent, d’ací, uns d’Elx… Potser tenia ací trenta persones llevant andròmines i fang. I en dos dies, més o menys, vam aconseguir netejar açò, que començava a ser una miqueta perillós. I ja està, l’homenatge que jo he de fer és als voluntaris, no a l’àmbit oficial. Ací qui va salvar el poble, i això tothom ho sap, va ser gent que tenia maquinària, però no oficial, no la conselleria, no l’exèrcit. L’exèrcit va tardar molt a venir. Tota la gent oficial que hi ha ara, els primers dies no hi era, la resposta era popular. Era gent que té maquinària, llauradors, una empresa de Picanya que té maquinària pesant llevant cotxes. I tots eixos eren gent d’ací. Aquesta empresa, dels germans March, va començar a clavar maquinària ací i gràcies a això jo puc tenir el local, almenys, buidat. Perquè vam tirar tanta merda fora que obstruïa el carrer, era una muntanya de merda, llot, fang, andròmines, decorats fets malbé. El que ha passat ací, hòstia… Si repetim una altra vegada la història, que isquen airosos i que el Mazón li done la culpa a un altre, és delictiu. No pot continuar en el càrrec. És un collons de desastre, però, és clar, com que hi ha precedents de desastres mal gestionats i s’han rentat les mans… Tens la sensació de dir: hòstia, el Mazón aquest encara se’n sortirà.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

—Heu fet un balanç de les pèrdues?
—És una putada, perquè hi ha, d’una banda, la tasca de neteja; i d’una altra banda, l’assegurança. Això és una feina també molt laboriosa. Sí que han de valorar-ho econòmicament. Jo puc valorar econòmicament molt de material que teníem de focus, ferros, els micròfons, altaveus… Això és fàcil de valorar tècnicament. Després hi havia tot un patrimoni cultural ací dins, que era de més de trenta anys de companyia. Jo ho guarde tot, perquè em pareix tot molt artístic. Sóc incapaç de llançar coses artístiques que hem fet per a espectacles. Són molts espectacles, hem fet sèries de televisió, col·laboracions, hem fet de tot. I tot això era ací dins. Això és molt difícil de valorar. Tinc vestuari que era molt artesanal, el fèiem a Alcoi, una modista que treballava per a festes. I tot això era un vestuari de molta qualitat. Jo què sé, utillatge, vestuari, màscares… És molt complicat valorar això. Fas una estimació per a l’assegurança i dius açò val tant. Però, sentimentalment… Jo ací tenia col·leccions de còmics meus, particulars, que ja no hi són. Són allí, tots banyats.

—Què heu pogut salvar?
—Alguns penja-robes van quedar al fons amb fang fins ací, i intentem salvar el vestuari que siga més bo. N’hi ha que ja el llance perquè es floreix. Però realment s’han salvat quatre coses tècniques, alguns focus, i ja està, no hem salvat res. Jo dibuixe des de fa molts anys, com a aficionat. Els cartells de Pot de Plom antics els dibuixava jo. Tot això ho tenia arxivat en carpetes, i ja no hi és. La tromba d’aigua va rebentar la porta i s’ho va emportar tot. Això va anar nadant, i de sobte un ens diu: “Ei, sóc a Paiporta i acabe de veure el gegant d’Esclafamuntanyes. Nosaltres teníem un espectacle infantil que era Esclafamuntanyes, i hi eixia una marioneta gegant, que la manipulaves des de baix. La tenia ací, i va rebentar això i el gegant se’n va anar flotant fins a Paiporta. Hi ha coses nostres que potser són a l’Albufera. Anàvem passejant pel poble i trobàvem a l’altra punta un perol que gastàvem per a fer de bruixes, de decorat. Era molt divertit, i molt trist. Jo deia: hòstia, quin desastre. Però ja està, ara anem netejant i intentant dir: mira, hem salvat açò, una motxilla del pelegrí. Jo què sé, hi ha dues motxilles de pelegrins de la visita al papa que els pegue una arruixada i potser les salve. Però és de veres que som una companyia a la qual realment ens ha pegat fort. Però el nostre caràcter és d’arrancar i tirar endavant.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

—Com ho feu per a mantenir els espectacles?
—És una lluita. Parlem també amb més gent perquè no se suspenguen les activitats culturals. Quan passen aquestes coses hi ha una inèrcia de molts ajuntaments de suspendre-ho pel dol i “no estem per a riure”. D’eixa manera ens han caigut unes set o vuit actuacions aquest mes. En són moltes. Algunes s’ajornen i algunes es perden. Volem donar un missatge: no suspengueu la cultura, deixeu-nos treballar. Despús-d’ahir vaig anar a Oliva, van venir quasi quatre-centes persones. La gent va riure, jo vaig explicar coses, vaig fer un espectacle sobre cine, vaig comprar quatre coses i vam fer l’espectacle. La setmana passada vam aconseguir fer dues actuacions de La Bíblia!, a Alcoi, en els Kinépolis de Paterna, i amb la sala plena. La gent, que vinga al teatre. Nosaltres treballem, perquè si aturem l’activitat sí que ens n’anem a la merda, literalment.

—Com es fa humor en una situació com aquesta?
—Hem mirat d’explicar en algun vídeo. I la gent ho entén. La gent t’ho diu pel carrer. “Eh, Xavi: vinga, tira-li, que volem riure.” La gent vol continuar rient. Es pot fer humor tranquil·lament. Els espectacles els faig tal qual. No passa res. Fins i tot, si parle del que ha passat, intente posar-hi una nota d’humor. Sempre hi ha gent a les xarxes que diu que no és el moment, que ara cal un poc de respecte. No tenen ni puta idea del que ha passat ací. Eixa gent que et diu “respecte” potser són a casa seua fent un gintònic tranquil·lament, sequets, però açò és un desastre. L’única manera d’eixir del desastre per a nosaltres és treballar. És clar, jo faig humor, no puc fer-ho d’una altra manera, he de fer riure. Conte un poquet el que va passar. Però, al mateix temps, si no fem riure ací, ens n’anem a cagar, de debò. Es pot fer humor. Diuen que cal deixar passar temps per a poder fer broma de les coses. I una merda. Si Mazón va estar cinc hores en un restaurant que es diu El Ventorro, es pot fer broma, no fotes. Es pot fer broma en el minut zero. A més, es pot fer una broma divertida, però molt sagnant. I si ara et despertes i han nomenat com a vice-president de la recuperació un militar que pareix que siga el general Patton, no fotes. Si no faig broma ara, quan vols que en faça? D’ací a tres mesos? No, la broma és demà, si puc, perquè han nomenat un maleït militar que pareix el d’Apocalipsis Now per a la recuperació. Col·lega! Fem broma. I ja està. Hi ha gent que ha patit molt, nosaltres hem patit molt, i hi ha gent que ho ha passat pitjor que nosaltres, que ho ha perdut tot absolutament. I botigues també. I et sap greu, però no em quedaré en casa plorant.

—Com van les actuacions?
—Hi ve molta gent. La gent té ganes de riure. No pots posar-te tampoc molt seriós. Faig una introducció cagant-me en la mare que els ha parit, però són molt divertides. El que és laboriós és la pre-actuació, la càrrega. Però les actuacions, de puta mare.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

—Com compagineu la vida entre el fang i els espectacles?
—Molt complicat, és molt complicat. És tot laboriós. Hi ha la conciliació. Els xiquets encara són a casa, les classes no han començat. Molta gent pot netejar perquè els deixen amb la iaia o amb la mare. D’això, se n’ha de parlar també. Al final, s’ho carreguen tot les mares i les iaies. És molt difícil de conciliar tot això. Fer actuacions ens ha costat el triple. Entre que no podíem arribar a Picanya, els ponts trencats, pegues la volta, el control militar, el meu tècnic que on viu no té llum ni aigua. Si vols dir alguna cosa, ara és el moment, Calleja. Vine, vine, vine. Tenim ací el tècnic de la companyia.
—Calleja: Jo vaig quasi sobreviure a la gota freda perquè era al Bonaire, i després en un polígon industrial que ja no existeix. Vaig prendre la mala –entre cometes– decisió d’anar-me’n a casa encara que la carretera del polígon industrial a casa estava superinundada i vaig amb un mini, que a més és esportiu i és molt baixet. Vaig arribar amb una avaria. El que no sabia és que em vaig salvar per aquesta mala decisió, perquè per uns minuts no em va atrapar la riuada. Ara seria a l’Albufera, amb els ànecs. No tenim aigua i ens han dit que per a un mes com a mínim, i la llum d’un generador que cada vuit hores s’atura per falta de combustible. I després per a venir ací a donar un colp de mà eren quatre hores de cua. Els primers dies no em deixaven eixir de la contornada. Bé, i el meu cotxe avariat. I amb la moto quasi em mate un dia, pel fang.
—I després hi ha una cosa que era per a al·lucinar. Jo un dia vaig poder entrar a València per a comprar coses per al teatre. I, és clar, era com el món feliç.
—[Calleja] És com Abu Dhabi, que hi ha els gratacels i al costat les barraques. És una línia.
—I psicològicament… Hòstia, l’altre dia ens va passar, a la meua parella i a mi, que sopàvem i vam aconseguir anar al cine. Anem al cine, eh! Tres setmanes després. Però després ens va entrar remordiment, com dient…: “Què fem ací, divertint-nos?” I vam tornar a casa.
—[Calleja] Et sents culpable de fer alguna cosa normal.
—És una merda, eh! És una puta merda.

—Heu sabut res del conseller de Cultura?
—No. A nosaltres ens ha arribat una cosa d’AISGE [entitat de gestió de drets d’autor], que és una subvenció d’actors, una subvenció d’autònoms… Tot ve del govern central. La conselleria, ni fava. El govern valencià, ni fava. No resol les coses. Com això que ha passat amb la gota freda, que hi havia gent que volia venir i aquests no ho demanen. “Ai, és que no fa falta.” Ho fan malament. Però malament a un nivell… És que hi ha gent que s’ha mort. És que no és broma. Per una catàstrofe com aquesta en altres llocs n’han mort dos. Ací n’han mort més de dos-cents. Ha mort molta gent. No pot ser que isques i digues: “La culpa la té la Confederació Hidrogràfica.” Jo no podria ser polític, perquè baixe i li pegue dues hòsties. Però què dius? Carallot! De debò, no pot fer això. La meua faena és fer teatre i parlar de les coses divertides per a la gent. Però em reafirme en la meua manera de fer les coses, que és fer crítica, fer sàtira i deixar eixa gent molt en ridícul. Has de ridiculitzar-los. Jo faig broma de les coses que són molt flagrants, molt greus. És visceral, però m’agradaria construir un monòleg que parlara de tot açò. Ja vaig fer una adaptació de Yonquis del dinero, que era tota la història de la corrupció valenciana, basat en el llibre de Sergi Castillo. Hi havia coses molt greus, l’accident del metro, Zaplana, Cotino, la Gürtel, tot eixe brou que hem tingut ací durant molts anys… Tu veus açò que passa ara i dius: “Una altra vegada hem de viure açò?” Ja m’ha agafat major, però bé, continuarem.

Julio Huerta: “L’Horta Sud ha estat una comarca clarament maltractada”

Sense comparèixer, amb comptagotes i per correu electrònic. Així comunica Carlos Mazón uns canvis en el Consell que, en el moment d’escriure aquest article, no han eixit publicats al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana i que, per tant, encara no són efectius.

Canviar l’estructura del Consell per enfocar-la a la recuperació és la gran mesura que va anunciar divendres passat a les Corts. El president està convençut que fent aquesta reforma guanya temps, i a això s’aferra com el nàufrag que és, a la taula de salvació. Mazón ara ja tan sols parla de la recuperació econòmica i social, i a això dedica tot el seu temps, com si la situació ja fos normal als pobles arrasats per les greus inundacions del 29 d’octubre. Vol girar full, però és un full que es resisteix a ser girat, perquè és ple de fang, com les pàgines de tots els llibres que la inundació va fer malbé.

Gan Pampols, el militar espanyolista que vol una “elit d’estadistes” i insulta a Twitter

I així, Mazón, a qui el seu equip més estret de Presidència manté amagat, ordena l’enviament a la premsa de correus electrònics per a anunciar una crisi de govern que va completant amb fascicles, com un fulletó per entregues. El mes de juliol, quan Vox va abandonar el Consell, va fer una crisi llampec que va durar poquíssimes hores. Ara el president té el Consell obert en canal, amb la majoria dels membres desapareguts, amagats, i amb conselleres que no han vist com es publicava al DOGV la seua destitució, però que ja saben qui les substituirà. I encara, amb persones nomenades verbalment, però també sense publicació oficial i sense haver pres possessió. Mentrestant, ell deambula entre el Palau de la Generalitat i el Centre d’Emergències, o acompanya els reis espanyols i torna a sentir veus que, malgrat el control que hi havia ahir a Xiva, li demanen que dimitesca.

Carlos Mazón, un fantasma a la tribuna de les Corts

Un tinent general per a posar ordre

D’entre tots els nomenaments anunciats aquests dies, el més cridaner és el del tinent general de l’exèrcit espanyol en la reserva, Francisco José Gan Pampols, com a vice-president per la Recuperació Econòmica i Social. Mazón militaritza així el Consell. El règim del 78 fet persona s’asseurà al costat del president de la Generalitat. Fins fa poc, hi havia un torero, i ara hi haurà un tinent general.

Durant la pandèmia, Pedro Sánchez compareixia amb militars quan informava de l’evolució i l’extensió de la malaltia i de les mesures que s’havien de prendre per a controlar-la. Aquella imatge marcial pretenia servir d’advertència a la població. Carlos Mazón també ho farà quan comparega per informar sobre la reconstrucció després de la gota freda. Així contribueix a allargar entre la població la sensació d’escenari bèl·lic i postbèl·lic que ell va descriure en la compareixença fallida a les Corts. No tan sols no assumeix cap responsabilitat per la indolència i la negligència amb què va tractar els avisos sobre la violència de l’oratge, ni per les mentides amb què ha volgut construir un relat per a exculpar-se, sinó que asseu un militar d’alta graduació a la taula de Consell.

Segons les atribucions fetes públiques, el vice-president tinent general Gan Pampols té com a missió “presidir la Comissió Interdepartamental encarregada de coordinar tots els departaments del Consell orientats al procés de reconstrucció de les comarques afectades”. Això vol dir que tots els consellers estaran a les seues ordres quan convoque la comissió de coordinació, i que hauran de retre comptes a un general.

En les primeres declaracions que va fer als mitjans, a Les notícies del matí de la ràdio i la televisió d’À Punt, Gan Pampols va dir que ell havia nascut soldat i que es moriria essent soldat. Encara no sap quines seran les seues prioritats com a vice-president, però diu que haurà de trobar els millors per a fer les tasques, “fer un pla, dirigir-lo i executar-lo”. La versió oficial d’aquest nomenament és que Carlos Mazón el va entrevistar fa uns dies per oferir-li aquest lloc de responsabilitat i ell no s’hi va poder negar. Al cap espanyol del PP, Alberto Núñez Feijóo, li va faltar temps per a felicitar Mazón per aquesta decisió. Els socialistes la respecten, i a Compromís rebutgen qualsevol cosa que no siga la carta de dimissió del president. A més, li retreuen que quan era el moment de salvar vides no va cridar els militars i ara en nomena un per intentar de salvar la seua carrera política.

A Carlos Mazón li van preguntar ahir per què havia nomenat un militar per a encapçalar la reconstrucció. El president, vestit de manera informal, tenia pressa perquè anava a Xiva a rebre els reis espanyols, que hi feien una visita no anunciada per evitar els problemes que havien tingut a Paiporta. “És un home preparadíssim per a coordinar tots els treballs que s’han de fer a València. Té tota la nostra confiança”, va dir, i va afegir que tenia una capacitació, una professionalitat i una experiència tècnica fora de dubtes. D’ençà de la gota freda, el president fa totes les declaracions caminant i fugint dels micròfons que, en realitat, és com fugir dels ciutadans a qui no ret comptes, tret de l’exercici autoexculpatori de la compareixença de divendres a les Corts.

Quan Carlos Mazón va prendre possessió, l’estiu del 2023, va dir que havia triat els millors per a confegir el govern dels millors sense mirar el color polític, encara que va haver d’incorporar-hi militants de Vox. Això incloïa pensar que un torero era el millor vice-president i conseller de Cultura i Esports. I ara pensa que és una bona idea nomenar un tinent general com a vice-president per a la Recuperació Econòmica i social.

Pendents del correu electrònic

El president Mazón, que és tan afeccionat a pujar vídeos a Instagram i a TikTok, ara ha retrocedit tecnològicament uns quants anys i notifica els canvis al govern per correu electrònic. El del tinent general va arribar a les 8.32 d’ahir, dimarts.

Diumenge, a les 19.33, havia arribat el correu que confirmava la vice-presidenta Susana Camarero com a portaveu del govern. Va començar a fer aquesta tasca quan feia una setmana que la gota freda havia arrasat mig país i cap dels seus companys de gabinet eren capaços de reaccionar. Aquest nomenament va llevar galons a Ruth Merino que, de moment, continua tenint les competències d’Hisenda. Susana Camarero és Partit Popular de casta, i és, amb Miguel Barrachina, la persona amb més experiència política en el Consell. Tot i que va declarar que no es podia dir mai que no al president, sembla que sí que es va negar a ser la vice-presidenta reconstructora, com pretenia Carlos Mazón.

Dilluns, a les 17.38, Presidència va enviar un correu amb el nomenament de Marian Cano com a consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme. La presidenta de la patronal sabatera substitueix qui va ser vice-presidenta de la patronal hotelera. Carlos Mazón va fitxar Cano per anar a les llistes de les eleccions europees, però no va eixir elegida.

El cognom Cano és molt conegut políticament i judicialment al sud del país. Marian Cano és germana de Bernabé Cano, que d’ençà de fa sis legislatures és el batlle de la Nucia (la Marina Baixa). Bernabé Cano va ser acusat d’haver manipulat el cens electoral per a les municipals del 2007 i se’l va relacionar amb membres de la trama Gürtel. Concretament, era amic d’Álvaro Pérez, conegut com el Bigotis, que tenia un xalet a la Nucia. La dona del Bigotis, que treballava a Canal 9, va retransmetre les campanades de Cap d’Any de la Nucia estant mateix. El currículum d’amistats perilloses de Cano és llarg, i les hemeroteques en van plenes. També hi ha una referència a la seua vaccinació contra la covid quan les dosis arribaven comptades i s’administraven als grups de població més vulnerables i ell se la va fer posar quan no li tocava.

Els contractes per als amics del PP

A l’administració pública hi ha la possibilitat de contractació de manera simplificada i per via d’urgència quan hi ha una necessitat severa, com ara, tots els serveis que es necessiten per a sanejar els municipis afectats per les inundacions. El govern de Carlos Mazón aprofita aquesta via per anar ajudant les empreses amigues. És el cas del contracte de prop de quatre milions d’euros per a reparar un dels murs de la presa de Buseo, a Sot de Xera, molt deteriorat després de la gota freda. L’adjudicatària és l’empresa Becsa S.A., que pertany a un empresari que va confessar que havia contribuït al finançament en negre del PP al País Valencià. És Gabriel Alberto Batalla, que l’any 2018 va ser condemnat per un delicte electoral i un de falsedat documental després de pactar amb la Fiscalia Anticorrupció en la peça del cas Gürtel de finançament il·legal del PP valencià.

Per altra banda, la consellera ara nominalment destituïda, Nuria Montes, va signar per la via d’adjudicació urgent un contracte de 290.000 euros a STV Gestión per a netejar els accessos a uns quants polígons industrials. STV Gestión S.L. és l’empresa on treballava, fins el 2023, José Manuel Cuenca, secretari de comunicació i cap de gabinet de Carlos Mazón. Cuenca és, d’ençà que es va desencadenar la crisi, un dels tres homes de confiança del president. Fins i tot comparteixen pis a València.

A la vice-presidenta Susana Camarero li van preguntar ahir per aquests contractes a empreses amigues del PP i la seua resposta en tots dos casos és que ja havien treballat amb l’administració valenciana en l’època del Botànic.

Coda final

La presència d’un militar d’alta graduació en un govern no és nova. La legislatura 2011-2015, el general Luis Alejandre Sintes va ser conseller de Mobilitat i Projectes del Consell Insular de Menorca, amb Santiago Tadeo com a president de la institució. En aquest cas, el general exercia com a conseller electe, és a dir, s’havia presentat a les eleccions a la llista del Partit Popular. L’obsessió de Luis Alejandre Sintes era el desdoblament sense pal·liatius de la carretera general. De fet, encara són visibles restes d’actuacions que es van fer durant el seu mandat i que amb el canvi polític del 2015 es van paralitzar. La seua intenció de convertir la carretera en una mena d’autopista va provocar protestes i manifestacions.

Maonès de naixement, Luis Alejandre Sintes va arribar a ser el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra espanyol. La seua carrera és tan eclèctica que l’any 2005 va rebre el premi Ramon Llull, i el 2018 va signar un manifest en defensa del general Francisco Franco.

 

The Washington Post · Matthew Cappucci

Després de començar amb poc esme, la temporada de tifons d’enguany al Pacífic s’ha acarnissat amb un país en concret aquestes darreres setmanes: les Filipines, que han estat objecte de quatre tifons en tan sols deu dies d’aquest mes de novembre.

Els problemes van començar el 3 de novembre, quan es va formar una depressió tropical prop de Palau, un arxipèlag d’unes cinc-centes illes al Pacífic occidental. La depressió es va anar intensificant fins a esdevenir tempesta tropical i, després d’entrar en territori filipí, va ser batejada amb el nom de Marce per les autoritats meteorològiques filipines. Marce es convertí en tifó el 5 de novembre, i va arribar a categoria quatre –equivalent a un “supertifó”– el dia 7. Va ser aleshores que va tocar terra a Santa Ana, a l’extrem nord de l’illa de Luzon, amb uns vents de 240 quilòmetres per hora.

El segon tifó, anomenat Nico, es formà entre el 8 i el 9 de novembre, originalment com a tempesta tropical, a l’est de les Filipines. Després es va desplaçar cap a l’oest i s’intensificà a mesura que s’anava desplaçant. Va tocar terra a l’est de Luzon com a tifó, amb uns vents 130 quilòmetres per hora, l’11 de novembre, cap a les 8.10 (hora local).

El tercer tifó, Pepito, s’originà com a depressió tropical prop de les illes Marshall el 9 de novembre. Es desplaçà cap a aigües filipines i es va anar intensificant de pressa fins a arribar a categoria cinc, amb vents de gairebé 260 quilòmetres per hora, el 14 de novembre. Va tocar terra aquella mateixa nit a l’illa de Catanduanes, a l’est del país, encara com a supertifó. L’endemà es va desplaçar fins a Luzon com a tempesta de categoria quatre.

Ofel, el darrer d’aquests tifons, va formar-se com a depressió tropical el 9 de novembre a l’est de Micronèsia. Es va desplaçar en direcció nord-oest i s’intensificà de pressa entre el 12 i el 13 de novembre fins a convertir-se en un tifó de categoria tres. Finalment, va tocar terra a Luzon el 14 de novembre a la tarda, amb vents d’uns 210 quilòmetres per hora.

En total, cinc tifons han tocat terra aquests darrers deu dies a les Filipines, quatre dels quals supertifons (el tifó Pepito es compta per duplicat, atès que ha tocat dues vegades diferents). D’aquests quatre supertifons, tres han tocat terra a l’illa de Luzon.

A què es deu aquesta concatenació de tifons tan inusualment ràpida? En gran part a l’atzar, com passa sovint en meteorologia. Així i tot, hi ha hagut un seguit de factors que han coincidit per a produir aquesta incidència rècord de tempestes tropicals a les Filipines.

Un d’aquests factors ha estat la temperatura excepcionalment càlida de l’aigua d’aquesta zona del Pacífic, que ha permès que la temporada alta de tifons s’allargués fins ben entrada la tardor. Per si no n’hi hagués prou, un sistema d’alta pressió ha romàs estancat sobre una zona que abraça del nord de Filipines a prop del Pacífic central. Aquest sistema ha actuat com una mena de “camp de força” contra la formació de tempestes mar endins i de retruc s’ha adreçat cap a l’oest –és a dir, cap a les Filipines.

Ara com ara no sembla que hi hagi més tifons que facin via cap a les Filipines, ni a curt termini ni a mitjà termini. Però el mal ja és fet.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El parlament ha commemorat el desè aniversari del 9-N reivindicant la vigència de l’esperit que va permetre la consulta. Així ho ha defensat el president de la Generalitat d’aleshores, Artur Mas, que ha fet una crida a deixar de banda la nostàlgia. “Hem acumulat una sèrie d’errors propis, però la voluntat de passar de l’autonomia a la sobirania continua vigent, i tornarà a estar sobre la taula en un futur”, ha augurat. En una línia similar s’ha expressat la presidenta del parlament, Carme Forcadell, que ha reiterat que el conflicte amb l’estat “no s’ha acabat”, sinó que “continuarà obert fins que es resolgui”. “El 9-N va ser una gran victòria i hi ha lloc per l’esperança”, ha asseverat.

Durant la seva intervenció, Mas ha assegurat que l’homenatge del 9-N ha de ser un recordatori de la importància de no perdre els orígens. “Si perdem els orígens, perdem la identitat, i si perdem el sentit del projecte, perdem el projecte”, ha avisat. El president ha reconegut que l’independentisme ha acumulat una sèrie “d’errors propis”, però que “el sentit del 9-N és viu”.

En aquesta línia, ha reivindicat que durant els anys del procés el país va aconseguir “el que molt pocs països aconsegueixen” que és ajuntar “en un sol quadre” quatre vèrtexs: les mobilitzacions populars continuades en el temps, la definició d’un objectiu compartit, l’establiment de lideratges que van traspassar partits i l’aglutinació de persones que defensaven projectes polítics “antagònics”.

“El conflicte continua obert”

Al seu torn, Carme Forcadell – que durant el 9-N era presidenta de l’ANC- també ha volgut defensar la consulta recordant que va ser la primera vegada en què institucions i societat civil es van organitzar de manera coordinada al voltant d’una causa. “És el que ens va permetre arribar a l’1-0 i les dues fites han estat una gran victòria”, ha subratllat. Així, ha admès que deu anys després de la consulta, falta “perspectiva històrica”. “Alguns pensen que el conflicte s’ha acabat, però continua obert i continuarà obert fins que no es resolgui, perquè el país encara està a favor d’exercir el dret a l’autodeterminació”, ha insistit.

La presidenta ha afegit que Catalunya es troba en una situació difícil, marcada per la centralització, la desnacionalització, l’auge de l’extrema dreta i el retrocés del català. Ara bé, ha volgut apel·lar a “l’esperança” i ha fet una crida a aprendre dels errors del 9-N.

A l’acte, que s’ha celebrat al parlament, hi ha assistit Artur Mas, membres del seu executiu en aquell moment, com els ex-consellers Francesc Homs i Irene Rigau, així com l’aleshores diputat de la CUP David Fernández. També hi han participat presidents de la cambra catalana, com Laura Borràs, Anna Erra, Ernest Benach o la mateixa Carme Forcadell. Entre els assistents també s’hi ha pogut veure membres de l’actual Mesa del Parlament, així com diputats de Junts, ERC, Comuns i la CUP. No hi ha assistit cap diputat del PSC i s’han mostrat en contra de celebrar aquesta efemèride mitjançant un acte institucional.

Tanmateix, l’actual president del parlament, Josep Rull, ha defensat la celebració d’aquest acte a la cambra catalana i ha argumentat que el 9-N és “un dels elements que provoquen més orgull col·lectiu”. “Va ser un doll d’optimisme, determinació, fermesa i esperança, ens toca ser marmessors d’aquest patrimoni”, ha dit.

El PSPV i Compromís han acusat el PP i Vox d’impedir que la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, i la resta de consellers compareguin al ple de les Corts de la setmana vinent per a donar compte de la gestió de la gota freda. El PP ha defensat que aquest ple inclourà sessió de control al president de la Generalitat, Carlos Mazón, i posteriorment hi haurà una comissió d’investigació sobre la gota freda, on “hi haurà totes aquestes compareixences”.

Així s’han pronunciat a la compareixença de premsa després de la junta de síndics que ha acordat l’ordre del següent ple, en què es convalidaran dos decrets llei del Consell de mesures urgents després de la gota feda, es debatrà la comissió d’investigació sobre la gestió de la catàstrofe sol·licitada per tots els grups i s’aprovarà el projecte de llei del pla Simplifica de la Generalitat.

L’advocat de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, Jorge Español, ha recorregut contra la decisió del TSJC de suspendre el judici que s’havia de fer aquesta setmana contra el conseller Lluís Puig, en considerar que la impossibilitat de la fiscalia belga de localitzar-lo per estar de vacances respon a una estratègia dilatòria de “mala fe”.

En el seu recurs, al qual ha tingut accés Efe, el lletrat considera que posa en dubte la versió que li va fer arribar el veí de Puig a Saint Gilles a la policia belga, segons la qual es trobava de vacances a l’estat francès aquest mes de novembre, i ha qüestionat que  sigui el seu domicili real en l’actualitat. “És un signe clar que es troba en parador ignorat i ja no es pot tornar a citar-lo a Saint Gilles amb l’objecte de poder assistir personalment al judici, perquè ningú recollirà aquesta notificació”, ha assegurat a Efe Español, que incideix en la necessitat de cercar altres fórmules legals per comunicar a l’acusat l’assenyalament del judici a fi d’evitar una nova “pèrdua de temps”.

Entre les alternatives proposades, l’advocat proposa de notificar la citació a l’advocat designat per l’acusat per rebre les notificacions judicials, Paul Bekaert, o traslladar-la als familiars de Puig de  l’exconseller a Terrassa. El recurs d’aquest lletrat considera que la “fraudulenta i sorprenent” absència de Puig no és més que una “estratagema” per a dissimular que no assistirà personalment al procés. Puig es troba exiliat d’ençà de l’any 2017.

El TSJC va informar aquest dilluns la seva decisió després de rebre uns dies abans un correu electrònic de les autoritats belgues per informar que la citació a judici no havia pogut ser comunicada perquè els agents policíacs que la van traslladar van ser informats per un veí que era de vacances a França i es desconeixia la data del seu retorn, i que no responia el telèfon.

El consell d’administració de Grífols ha confirmat l’opinió que ja emetia aquest matí el Comitè de la Transacció que estudiava l’OPA de Brookfield i ha conclòs en una nota remesa a la Comissió del Mercat de Valors espanyol (CNMV) que l’oferta de 6.450 milions d’euros implica un preu indicatiu de 10,5 euros per acció, fet que “infravaloraria significativament les perspectives fonamentals de la societat i el seu potencial a llarg termini”.

Davant d’aquest escenari, el Consell d’Administració de la farmacèutica catalana, reunit de forma extraordinària per analitzar l’oferta, ha anunciat que no recomanarà als accionistes de Grífols que acceptin “una oferta potencial al preu indicat”.

Les entitats organitzadores de la manifestació històrica del 9 de novembre a València, on es demanava la dimissió del president Carlos Mazón per la mala gestió de la gota freda, es van reunir ahir per començar a preparar noves mobilitzacions. Volen organitzar una nova gran manifestació el dissabte 30 de novembre a València, per tornar a reclamar la dimissió de Mazón. La intenció és no deixar morir la protesta, i pressionar al president perquè plegui. De moment es desconeix l’hora i el lloc de la concentració. Es preveu que els pròxims dies es pugui anunciar.

Gran ressò de la manifestació contra Mazón a la premsa internacional

A més, les organitzacions, més d’una seixantena, volen convocar concentracions en tots els municipis el 29 de novembre, dia que farà un mes de la catàstrofe. La convocatòria serà a les 20.11, l’hora exacte en què Mazón va enviar l’alerta de protecció civil. Una alerta que va arribar tard, quan molts municipis ja estaven inundats i ja hi havia hagut moltes morts. Segons ha explicat la portaveu de les entitats organitzadores i d’STEPV Intersindical Valenciana Beatriu Cardona a EFE, encara no han decidit quina acció faran en la concentració. Encara que es plantegen o fer un silenci sepulcral o fer sonar totes les alarmes dels mòbils intentant reproduir el so de l’alerta.

Beatriu Cardona: “Mazón treballa per a la patronal, no per als valencians”

Municipis com Castelló, València, Alacant o Elx ja han confirmat la seva intenció de fer aquestes concentracions, encara que es preveu que els pròxims dies més municipis s’hi sumin.

La Justícia nord-americana ha ajornat la sentència al president electe dels Estats Units, Donald Trump, per haver falsificat registres comercials en el cas de suborn a l’ex-actriu de cinema porno Stephanie Clifford, coneguda com a Stormy Daniels.

El tribunal ha informat en una breu nota que ha quedat ajornat el procés sense més explicacions sobre això enmig dels dubtes suscitats davant la presa de possessió al gener del magnat, que estarà quatre anys al capdavant de la Casa Blanca.  El jutge Juan Merchan ja va posposar la citació per a decidir si la lectura de la sentència es produiria finalment el 26 de novembre, al·ludint que les parts així tindrien més temps per valorar l’impacte de les eleccions en el cas. La defensa de Trump insisteix que la condemna ha de ser desestimada.

Trump va ser condemnat a l’abril per un total de trenta-quatre càrrecs, quan encara no estava ni tan sols confirmat com a candidat oficial del Partit Republicà a la Casa Blanca. El jutge va responsabilitzar-lo de falsificació documental per ocultar un pagament de 130.000 dòlars a Daniels, a qui va pagar perquè no parlés d’una suposada relació extramatrimonial. El cas dels documents classificats trobats a la seva residència de Mar-a-Lago, a Florida, va ser desestimat al juliol, i es preveu que dos casos més relacionats amb l’assalt al Capitoli del 6 de gener de 2021 enfrontin els mateixos desafiaments.

Els nous trens del govern de les Illes han oblidat el català i, en canvi, l’han substituït per una llengua inventada. L’ex-director general de Mobilitat del Pacte, Jaume Mateu, ho ha denunciat en un missatge a X, en què ha explicat que allà on hauria de dir “final de trajecte”, hi diu “fi d’es trajètte”.

A @sferroviarism volen ressuscitar el @CapitaGoneya. No hi ha temps que no torn. @ocbcat pic.twitter.com/ECfOOZBur5

— Jaume Mateu (@jaume_mateu) November 19, 2024

El govern ha reconegut l’error que apareixia a les pantalles d’informació dels nous trens. Segons que han assegurat, s’havia carregat una versió generada per l’empresa que contenia aquesta frase. Durant el dia d’avui s’ha resolt la incidència carregant la versió correcta al sistema.

De tota manera, encara hi ha un error més: el català roman rere el castellà, cosa que vulnera la llei de normalització lingüística. La conselleria de Mobilitat ho atribueix a una errada dels fabricants “que ja havia estat detectada des de l’inici”, però que necessita més temps per a tenir una versió corregida.

Als serveis de megafonia el català també ha desaparegut. En aquest cas, el govern insisteix a espolsar les culpes de l’empresa fabricant i diuen que es treballa per oferir “com més aviat millor” la informació en català i que també sigui la primera llengua. No diuen quan se solucionarà, únicament que trigaran uns quants dies.

El Consell d’Europa ha instat l’estat espanyol a garantir l’ensenyament en català a tots els nivells educatius. L’organisme ha publicat una sèrie de recomanacions dirigides a les autoritats espanyoles després d’haver fet públic un informe el mes de setembre en què afirmava veure amb “gran preocupació” la sentència del TSJC que ordena un 25% de classes en castellà a l’escola si una família ho demana, i considerava la decisió “incompatible” amb compromisos ratificats per l’estat en virtut Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. L’organisme també ha instat el govern espanyol a vetllar per l’ús de la llengua catalana en el sistema de salut i en l’àmbit judicial.

“El comitè d’experts està profundament preocupat per una sèrie de decisions judicials adoptades pels tribunals superiors de justícia autonòmics i confirmades pel Tribunal Suprem, l’execució de les quals ha generat incerteses sobre l’ús de la llengua en l’ensenyament en diverses comunitats autònomes”, assenyalava el Consell d’Europa en l’informe publicat el passat mes de setembre. Ara, el Comitè d’Experts de la Carta Europea de Les Llengües Regionals i Minoritàries ha aprovat una sèrie de recomanacions per l’estat respecte de la protecció i ús del català i altres llengües com el basc, l’aranès, el gallec o l’aragonès.

Així, l’organisme reclama a les autoritats espanyoles garantir l’ensenyament del català -i de l’aranès iel gallec – a “tots els nivells” educatius a Catalunya, les Illes, Galícia i el País Valencià. Alhora, insta l’estat a vetllar perquè els tribunals tirin endavant els procediments penals, civils i administratius en català aranès, basc i gallec si una de les parts ho reclama, i que adopti mesures “per garantir que això es compleix a la pràctica” a Catalunya, el País Basc, Navarra, les Illes i el País Valencià.

Pel que fa al sistema de salut, el Consell d’Europa també recomana al govern espanyol l’adopció de mesures per garantir l’ús del català en els centres d’assistència social i sanitària. Fa la mateixa recomanació pel gallec.

També urgeix Espanya a vetllar perquè els parlants de la llengua catalana -així com de l’aranès, el basc i el gallec – “puguin relacionar-se en aquestes llengües amb les dependències locals de l’administració de l’Estat”.

Així mateix, ha reclamat a Espanya que prengui “mesures immediates i resolutives” per “protegir i salvaguardar” el català, l’amaziga l’aragonès, el dàrija -l’àrab marroquí-, el lleonès i les seves cultures a l’Aragó, Castella i Lleó, Múrcia, i a Ceuta i Melilla. L’organisme ha convidat les autoritats espanyoles a fer un retorn sobre l’adopció de les recomanacions d’acció immediata abans del primer de febrer de 2026.

Malgrat els vets creuats que ahir van impedir de tirar endavant bona part de la reforma fiscal, el govern encapçalat per Pedro Sánchez prova ara de negociar a correcuita de cara a dijous, quan el ple del congrés espanyol ha de validar la part de la reforma que encara queda viva. La portaveu de l’executiu, Pilar Alegría, ha reconegut que les converses són complicades, però que treballaran per aconseguir els vots necessaris. Un vot negatiu deixaria en evidència que ja no hi ha una majoria de govern al congrés, que es podria veure de nou amb la tramitació del pressupost.

Alegría ha fet aquestes manifestacions a la compareixença de premsa del Consell de Ministres després de la sessió maratoniana i caòtica de la Comissió d’Hisenda d’ahir. Els grups van vetar bona part de la reforma proposada per l’executiu espanyol, que per ara no incorpora la pròrroga de l’impost a les grans energètiques i a la banca. Junts s’oposa a qualsevol continuïtat de l’impost a les energètiques, mentre que ERC, Bildu i Podem l’han defensat com a imprescindible.

Per aconseguir aprovar l’eix de la reforma, la transposició d’una directiva europea d’obligat compliment, l’executiu espanyol va assolir ahir un pacte in extremis amb ERC, Bildu i BNG per prorrogar l’impost a través d’un altre decret llei. Minuts després de la votació, però, el Ministeri d’Hisenda espanyol va matisar que no s’aplicaria a les empreses que inverteixin en descarbonització.

Un pacte fràgil amb ERC, Bildu i BNG

A tres quarts d’una de la matinada, després de vuit hores de debat i recessos i més de cent trenta votacions, els grups van donar el vistiplau a un dictamen que no contenia els principals objectius del govern espanyol i que bàsicament inclou la directiva europea, d’obligat compliment. Finalment, la comissió va aprovar el dictamen de la llei amb els vots a favor del PSOE, Sumar, ERC, Junts, Bildu, PNB i BNG. El PP i Vox van votar en contra.

A les onze de la nit, quan s’havia de reprendre la votació, ERC, Bildu i BNG van fer públic un comunicat en el qual van anunciar un acord amb el govern espanyol perquè aquest presenti un nou Reial decret per prorrogar durant tot el 2025 l’impost a les energètiques. L’executiu també els ha promès que recuperarà en forma d’esmena l’impost a la banca. Aquest impost, segons les tres formacions, augmentarà el tram més alt i dirigirà tota la seva recaptació a les comunitats autònomes.

La cap de Junts, Míriam Nogueras, ha remarcat que Junts no votarà cap text que inclogui mantenir l’impost a les energètiques, fet que xoca amb la demanda de Podem que es mantingui en la reforma fiscal que es presenta dijous. La dirigent de Podem, Irene Montero, ha deixat clar que solament donaran suport a la reforma “si l’impost realment es manté” i que si no té el suport de Junts qualsevol acord és “paper mullat”. Els quatre diputats de Podem serien imprescindibles per a tirar endavant la reforma.

El Gobierno pacta con Junts y PNV eliminar el impuesto a las energéticas. Ahora acuerda lo contrario con ERC y Bildu, sabiendo que sin el apoyo de Junts y PNV finalmente no habrá impuesto

Si PNV y Junts no lo apoyan, es una trampa para salvar la votación y Podemos no lo apoyará https://t.co/nNFt26Q32i

— Irene Montero (@IreneMontero) November 18, 2024

Negociació tortuosa

El govern espanyol va provar d’introduir a la llei un paquet fiscal complementari. Entre altres, Hisenda cerca de crear nous impostos als vapejadors, al tabac, una eliminació de la bonificació al dièsel i un nou disseny de l’impost a la banca, que passaria a ser progressiu. Per garantir els vots, els socialistes van assolir dos acords. Primer amb Junts, que va condicionar el seu sí al fet que no es prorrogués l’impost a les grans companyies energètiques, que expira el 31 de desembre. Segons el grup de Míriam Nogueras, la pròrroga posava en perill una inversió de prop de 1.200 milions d’euros de Repsol al Camp de Tarragona. Més enllà d’aquesta qüestió, l’acord entre el PSOE i Junts establia una rebaixa de l’Impost de Societats per a les pimes i una reducció d’impostos per a les cooperatives. També incorporava una bonificació del 100% de les cotitzacions socials d’entrenadors i monitors de clubs esportius sense ànim de lucre.

Després, el PSOE va tancar un acord amb Sumar que introduïa un IVA del 21% per a apartaments turístics, eliminava l’exempció a les primes d’assegurances privades sanitàries i augmentava dos punts de l’IRPF a les rendes superiors a 300.000 euros, a més d’establir un nou tribut a iots, jets privats i cotxes de luxe.

Els acords no van convèncer ERC, Bildu i Podem, socis indispensables per a l’aprovació del paquet fiscal al congrés. Principalment pel fet que no establia la pròrroga de l’impost a les elèctriques. Les tres formacions van reclamar que l’impost a les grans energètiques passés a ser permanent. Però Junts va tancar aquesta porta el passat dimarts. El grup de Nogueras va assegurar que no estava disposat a reobrir la negociació i que no votaria cap text que no se cenyís als seus acords.

Tot plegat va obligar a ajornar dues vegades la comissió, i va portar a aturar en unes quantes ocasions les votacions d’ahir. L’última, de més de tres hores, abans de sotmetre a examen el dictamen de la llei passades les dotze de la nit. Ara el govern espanyol provarà d’arribar a un acord que basteixi una majoria.

El guitarrista Jordi Bonell (Barcelona, 1958-2014) s’ha mort aquesta nit a seixanta-sis anys a causa d’una llarga malaltia. Va formar part de grups com Música Urbana i Secta Sònica.

Format al Conservatori del Liceu, va rebre una beca d’estudis a la New School for Social Research de Nova York. Es va graduar a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) com a professor de Grau Superior de Jazz i Música Moderna.

De molt jove, ja va col·laborar amb músics com Carlos Benavent, Joan Albert Amargós i Jorge Pardo. Com a docent, va impartir classes al Taller de Músics, a l’Aula de Jazz i Música Moderna i a l’Escola de la Ribera.