Compromís ha anunciat que proposarà a l’Ajuntament de València que la Regidoria de Festes i Tradicions substitueixi o complementi la recepció als Reis d’Orient, que habitualment es fa a la Marina, per una recepció als pobles del sud, els més danyats per la gota freda. Així, proposa que l’arribada de Ses Majestats es faci a la coneguda com a passarel·la de la solidaritat de la Torre. Ho demanarà mitjançant una moció que es debatrà el 17 de desembre al ple del consistori.

El regidor de Compromís a l’Ajuntament de València Pere Fuset ho ha justificat així: “La solidaritat són accions valentes, no paraules buides, i no la representa una estrella sobre un arbre de vint-i-cinc metres, sinó una passarel·la que milers de voluntaris travessen per ajudar a combatre el fang.” D’aquesta manera, Compromís ha instat la batlessa María José Catalá que l’arribada de Ses Majestats es faci a la Torre com a mostra d’afecte cap a les criatures afectades per la gota freda i també com a reconeixement als voluntaris que han ajudat a les zones danyades.

Igualment, en un altre dels punts de la moció, Compromís demana de traslladar la tradicional recepció, que cada any es fa després de la cavalcada al Saló de Cristall de la casa de la ciutat, a les zones afectades, amb l’objectiu que els Reis d’Orient puguin fer allà el lliurament dels primers regals als infants.

Finalment, ha reclamat de posar busos llançadora als pobles danyats per la gota freda per facilitar la visita a la Central de Nadal i a l’Expojove, que s’organitzen al Parc Central i a la Fira València, respectivament.

La delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, ha explicat que l’executiu espanyol organitzaria un acte per retre homenatge a les víctimes de la gota freda, malgrat que no ha volgut concretar-ne la data perquè encara hi ha quatre desapareguts. Sobre això, ha dit que esgotarien els terminis per poder trobar-los.

“El govern de l’estat organitzarà un acte per homenatjar les víctimes, les seves famílies, els municipis i els valencians i les valencianes en conjunt”, ha anunciat. Ho ha explicat després de la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI), a la qual, a més d’ella, han assistit el president de la Generalitat, Carlos Mazón; la vice-presidenta primera i consellera de Serveis Socials, Susana Camarero; el conseller d’Emergències i Interior, Juan Carlos Valderrama, i el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska.

Bernabé ha mostrat respecte per a qualsevol homenatge a les víctimes que es faci abans i al marge de l’homenatge del govern espanyol, en referència a la missa funeral que organitza dilluns l’Arquebisbat de València a la catedral de la ciutat i que presidirà l’arquebisbe de València, Enric Benavent. Aquest acte ha causat cert malestar perquè, segons algunes informacions, ningú no havia avisat els familiars de les víctimes perquè hi anessin. Fonts de l’arquebisbat de València van desmentir a VilaWeb que no hi estiguessin convidats.

Per la seva banda, Bernabé ha confirmat que hi assistirà. “Vaig rebre la invitació per part de l’Arquebisbat la setmana passada i evidentment que hi assistiré. I els membres del govern espanyol corresponents també hi assistiran.”

El titular del jutjat central d’instrucció 1 de l’Audiència espanyola, Francisco de Jorge, ha decretat l’ingrés en règim de presó preventiva d’un ex-responsable de la Guàrdia Civil al port de València detingut aquesta setmana per presumpte narcotràfic. El capità Jesús F. B., que era pendent de destinació després d’haver treballat al port de València del 2014 fins aquest maig passat, ha passat a disposició judicial. Tres dels altres quatre detinguts també han estat enviats a la presó.

Després de la seva compareixença i la de la resta de detinguts, la fiscalia n’ha demanat l’ingrés en presó preventiva, perquè ha considerat que hi ha risc de fugida, reiteració delictiva i destrucció de proves. El jutge ha coincidit amb el criteri del ministeri fiscal. Les autoritats l’investiguen per delictes com ara tràfic de drogues, suborn, emblanquiment de capitals, organització criminal i omissió del deure de perseguir el delicte.

La causa es manté sota secret de sumari. El port de València és el principal moll d’entrada de cocaïna a l’estat espanyol i el tercer a Europa, després dels d’Anvers (Bèlgica) i Rotterdam (Països Baixos). El 2022 s’hi van intervenir vint-i-sis contenidors que guardaven 11.564 quilos d’aquesta droga.

Gairebé tots els diputats del Partit del Poder Popular, el partit del president de Corea del Sud Yoon Suk-yeol, que va decretar unilateralment la llei marcial dissabte, han abandonat l’Assemblea coreana per evitar de votar una moció de censura contra el cap de govern. En total, cent set diputats dels cent vuit del partit han sortit de la sala instants abans de la votació.

El ministre de Defensa sud-coreà dimiteix pel caos de la llei marcial

Mentre se n’anaven, alguns diputats de l’oposició els han insultat amb crits de “traïdors”. La sessió s’ha fet en un clima de tensió política creixent al partit. De fet, a fora de l’Assemblea hi ha tot de manifestants que protesten contra Suk-yeol.

Protesta a l’exterior de l’assemblea coreana que demana la dimissió del president.

La moció havia estat convocada pel principal partit de l’oposició sud-coreana, el Partit Demòcrata. Abans, els partits de l’oposició havien amenaçat de començar un procés de destitució contra el mandatari si no plegava, arran d’haver acceptat la petició de l’Assemblea d’aixecar el règim marcial.

Perquè prosperi és necessari el suport de dos terços dels diputats, la qual cosa implica el vot a favor de 200 legisladors dels 300. Perquè la votació sigui vàlida, han de ser presents més de la meitat dels parlamentaris, circumstància que ha aprofitat el partit de govern. Actualment, té 108 escons i l’oposició, 192, de manera que, en cas que tots els diputats del partit governant votessin en contra de la moció, la iniciativa seria rebutjada.

Abans de la sessió, Suk-yeol ha demanat disculpes sinceres per l’angoixa i les molèsties causades per l’aprovació de la llei marcial. “La declaració de la llei marcial va néixer de la desesperació com a president”, ha dit el mandatari en un missatge televisat a la nació.

Els rebels sirians ja controlen la ciutat de Deraa, al sud de Síria i epicentre de la Primavera Àrab. Les forces lleials a Bashar al-Assad han iniciat a la regió el que el règim ha descrit com un “redesplegament” que s’estén fins a Suèida, també al sud del país.

Les forces kurdes prenen el control de set localitats de Deir ez-Zor

L’Observatori sirià per als Drets Humans, amb seu a Londres i informants al país, ha assenyalat que les faccions locals controlen més del 90% de la província de Deraa enmig de successives retirades de les forces del règim. “Les faccions havien demanat a les forces del règim i als serveis de seguretat a la província de Deraa que desertessin immediatament, a més d’haver aconseguit avenços significatius sobre el terreny des de les primeres hores del matí”, han explicat. Així, els rebels controlen totalment “nombrosos emplaçaments militars, punts de control i casernes”.

D’altra banda, El Ministeri de Defensa sirià ha confirmat el “redesplegament” de tropes, un eufemisme utilitzat també en els darrers dies després de perdre el control de manera fulgurant d’altres zones de Síria, especialment a la zona del nord-oest. El règim, tanmateix, ha insistit que seguirà fent front al “terrorisme” amb totes les seves forces.

La ciutat de Deraa és coneguda com el bressol de la Primavera Àrab a Síria, la revolució que va començar amb l’arrest d’un grup de joves per fer pintades contra el govern i va acabar degenerant en una guerra civil. L’exèrcit sirià va recuperar el control de la província el 2020 gràcies al suport de Rússia.

L’Observatori sirià per als Drets Humans ha notificat la mort d’almenys vint-i-vuit persones, incloent-hi vuit nens, durant les últimes hores en diferents punts del territori.

Civils kurds desplaçats per segona vegada en pocs anys

La fiscalia de Marsella ha informat que el jutge ha decretat la presó provisional per al conductor de l’autobús accidentat a Portè, a l’Alta Cerdanya, el diumenge passat. A l’accident hi va haver dos morts i una quarantena de ferits. El vehicle feia una ruta organitzada de l’Hospitalet de Llobregat a Andorra. L’empresa encarregada del viatge, Chavi Tours, amb seu a l’Hospitalet de Llobregat, es trobava en concurs de creditors d’ençà del juliol. El conductor ha donat positiu en cocaïna i el vehicle portava el tacògraf desactivat, segons que ha informat la fiscalia.

A més, l’autocar no havia passat la inspecció tècnica obligatòria. Se l’acusa d’homicidis i lesions involuntàries, agreujats per la violació deliberada de l’obligació de cura o seguretat i per l’ús d’estupefaents, a més de posar en perill la vida dels altres.

La fiscalia ha explicat que els primers elements de la investigació van apuntar a la hipòtesi d’una avaria mecànica, en particular del sistema de frenada, ja que l’autocar, abans de sortir del Pas de la Casa per tornar a Barcelona, ja havia viscut un incident mecànic. El conductor, de 50 anys, continua sota custòdia policial des del 4 de desembre i va passar a disposició del jutge instructor de l’oficina judicial de Marsella. La fiscalia ja l’investigava per homicidi involuntari.

Fins ara, les investigacions han permès constatar que el vehicle l’utilitzava habitualment el conductor i que s’havia mantingut en circulació malgrat l’absència d’una inspecció tècnica obligatòria. El seu tacògraf, que registra la velocitat i temps de conducció, s’havia desactivat. A més, l’anàlisi toxicològica de les mostres de sang va donar positiu per a benzoilecgonina, el principal metabòlit de la cocaïna, cosa que permet assumir el consum de la mateixa en un temps pròxim a l’accident.

A l’autocar hi anaven quaranta-nou passatgers, entre els quals diversos menors. Sis dels passatgers encara continuen ingressats.

Dimarts, la portaveu del govern de la Generalitat, Sílvia Paneque, va explicar que l’executiu també havia obert un expedient d’investigació sobre l’accident.

Avui, 7 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Joaquín Urías: “Qui digui que el cas Koldo és ‘lawfare’ contra el PSOE s’equivoca”.

Notre-Dame de París avui reneix de les cendres.

Els veïns de Menorca encara esperen les ajudes per la gota freda, quatre mesos després.

Sot de Xera: “Som els grans oblidats de la gota freda”.

La pitjor crisi humanitària del món, que no recorda ningú.

Jaume Fàbrega: “L’aportació més important que Catalunya ha fet a la cultura europea és la cuina”.

Dubtes i errades freqüents en l’ús de ‘a’, ‘amb’, ‘de’ i ‘en’.

Deu fires de Nadal a Europa que no us podeu deixar perdre.

Som persones diferents quan parlem una altra llengua?

Laboratorios Jorba, el temple brutalista de Madrid.

L’enxandallament del món (amb permís d’en Pau Vidal) | L’opinió de Gerard Furest.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Carrer de Josefa Valcárcel, 30, San Blas-Canillejas, Madrid
Mapa a Google

Arquitectònicament, el brutalisme no és l’estil més valorat de les grans ciutats occidentals, però també cal dir que com més va més es reivindica. Parlant de patrimoni brutalista, de fet, sovint passa inadvertit que Madrid hi fa un bon paper, en el rànquing mundial, gràcies a un amplíssim catàleg d’edificis governamentals, religiosos, docents, administratius i residencials aixecats entre les dècades de 1950 i 1970 amb tones i tones de ciment gris. Segons l’autor del llibre Madrid brutal, podem parlar perfectament d’una de les capitals del món amb més presència d’aquest corrent en la seva trama urbana.

En el variat mostrari brutalista de la capital espanyola, un dels exponents màxims va ser sens dubte la torre d’oficines rupturista que l’arquitecte castellà Miguel Fisac Serna (1913-2006) va construir entre el novembre del 1965 i el setembre del 1967 a la zona de l’avinguda d’Amèrica, anant cap a l’aeroport de Barajas. El fet que cada planta se superposés girada 45 graus respecte de l’anterior feia que el conjunt de l’edifici s’assemblés a una pagoda budista. I és justament amb aquest nom, la Pagoda, com es coneixia popularment a Madrid aquest monument de ciment que, oficialment, era la seu dels Laboratorios Jorba.

El cognom Jorba, a Catalunya, va íntimament lligat als grans magatzems nascuts al segle XIX a Manresa (Bages) i implantats posteriorment al centre de Barcelona i fins i tot durant uns quants anys també al cor d’Europa, a Brussel·les. Una branca de la família, encapçalada per Josep Maria Jorba i Puigsubirà (Manresa, 2 de maig de 1917 – Orpesa, Plana Alta, 17 de novembre de 2005), es va instal·lar a Madrid, on va fundar uns laboratoris mèdics el 1957. Vuit anys després l’empresari manresà va contractar Fisac –fill de farmacèutic, per cert– perquè en construís la seu corporativa, un complex format per dues zones diferenciades: d’una banda, les naus per a produir i emmagatzemar els medicaments, de planta lliure i geometria longitudinal; i, d’una altra banda, la famosa torre de sis plantes quadrades, amb soterrani, que allotjava les oficines, la biblioteca i la cafeteria.

Els Laboratorios Jorba es van traslladar oficialment el 1967 a la Pagoda i hi van mantenir l’activitat durant un parell de dècades, prou temps perquè la torre esdevingués un dels símbols arquitectònics de la ciutat. Al final dels anys 1980, Josep Maria Jorba va tancar l’empresa, però no pas les instal·lacions, que van passar a fabricar productes per a uns altres laboratoris i marques. L’activitat, de fet, no es va aturar definitivament fins al principi del 1999, quan el propietari va anunciar la venda de l’edifici al grup immobiliari Lar i a Whitehall (Goldman Sachs) per 13,3 milions d’euros. En aquell moment, ningú no s’imaginava el futur immediat que esperava a una de les icones de Madrid.

Quan Jorba va vendre la Pagoda, creia fermament que els nous propietaris tenien la intenció de reformar-la i d’ampliar-la. Però sis mesos després, tot de màquines pesants es van plantar a la base de l’edifici i van enderrocar-lo. Poc hi va poder fer el moviment veïnal mobilitzat a corre-cuita per mirar d’evitar-ho, amb Fisac mateix assistint a l’enderroc, davant la imparable especulació immobiliària que es va desencadenar al tombant del segle. Dels 5.959 metres quadrats de superfície útil que ocupava la Pagoda de Fisac es va passar als 16.343 de l’edifici Merrimack, l’actual bloc d’oficines sense gràcia que s’aixeca damunt les ruïnes d’un exemple de brutalisme expressionista (amb cognom català) que va desaparèixer del mapa, literalment, ara fa vint-i-cinc anys.

I una mica més: Malgrat el disgust de veure demolida la Pagoda, l’obra arquitectònica de Miguel Fisac es va concentrar sobretot a Madrid i, de fet, es poden comptar amb els dits d’una mà els edificis que va construir al nostre país. Es destaquen la Casa Servera, a Mallorca, i l’Edifici Moroder de València, impregnat també d’aires japonesos. A la capital valenciana, l’arquitecte castellà també va ser al darrere de l’Institut Benlliure del carrer Alboraia, construït el 1967 i enderrocat, malgrat que era un exponent ben valuós de l’arquitectura del Moviment Modern, el juliol de 1998… un any abans que la Pagoda.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Imatge de la Pagoda, la seu madrilenya dels Laboratorios Jorba. Vista aèria de la Pagoda, la seu madrilenya dels Laboratorios Jorba.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Historiador, escriptor, periodista i consultor gastronòmic, professor d’enogastronomia de l’Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) fins a la jubilació… Jaume Fàbrega i Colom (Fontcoberta, Pla de l’Estany, 1948) és un savi i prolífic gastrònom, reconegut com a autoritat ací i a fora, autor de més d’una vuitantena de llibres. Un guerriller que mitjançant publicacions, conferències, classes i activisme a les xarxes socials es dedica a reivindicar la llarga tradició culinària dels Països Catalans. Una tradició que considera en perill per causes diverses i profundes–que no s’està d’enumerar i combatre–, i que ha volgut reivindicar a 100 receptes a la catalana (Cossetània), un dels darrers llibres publicats enguany. L’anem a veure a casa seva, al Pla de l’Estany, on ens rep amb la seva proverbial ironia i afabilitat.

—Acabeu de publicar Cent receptes a la catalana. D’on surt, el llibre?
—Neix de l’observació que actualment la cuina catalana és en alerta roja, va desapareixent. En molts llocs de les grans àrees urbanes de Catalunya ha desaparegut gairebé del tot. És més fàcil menjar un risotto que un arròs a la cassola, que no hi existeix, tan sols. És una situació greu que no es produeix en cap més país d’Europa. Ni a França ni a Itàlia, que tenen una cuina molt sòlida. Allà la cuina tradicional es manté perfectament dialogant amb la cuina d’autor. Aquí no hi ha diàleg entre la cuina tradicional i la cuina d’autor. I aquest fenomen s’ha estès de Barcelona a tot el país. Per tant, la intenció era reivindicar la cuina catalana amb l’escaiença que aquest any 2025 Catalunya ha estat declarada regió internacional de la gastronomia. Cosa que em sembla una paradoxa.

—Perquè, tradicionalment, què enteníem per cuinar a la catalana o què s’entén fora d’ací que és fer-ho?
—La cuina catalana és evident, és un tipus de cuina tradicional que és ben definida perquè té una llarguíssima trajectòria històrica i de receptaris des del segle XIII fins al segle XX, perfectament definida. Investigant per al llibre, em vaig trobar amb la sorpresa que arreu món hi ha receptes anomenades “a la catalana”. En molts casos no tenen res a veure amb Catalunya, s’ha de dir. És a dir, són receptes fantasioses. I això és sorprenent perquè si fas el mateix exercici amb la cuina espanyola, potser només trobaràs dues receptes i encara una és falsa, que és la salsa espanyola, que és francesa. Això és perquè la cuina catalana va tenir una projecció i, durant l’edat mitjana, va ser considerada la primera cuina del món occidental. A la catalana, doncs, denota prestigi. Així, a Itàlia, l’únic plat bo de peix que tenen és la llagosta a la catalana. Fins i tot a Madrid eren famoses les “tripes a la catalana”.

—Qui era Mestre Robert?
—El primer cuiner de la història d’Europa i el món occidental amb consciència de la seva importància i el seu rol social. Era el cuiner del rei de Nàpols. No sabem si era català o napolità, però va escriure el primer llibre de cuina fet per un cuiner i va ser en català. És el Llibre del coc. És una dada tan rellevant com poc coneguda.

—També citeu algun gurmet de l’època, que es delia per menjar on cuinaven els catalans.
—Hi ha un llibre italià del segle XV escrit per un dels principals humanistes del Renaixement, que es deia Bartolomeo Sacchi, conegut com Il Platina, que diu que quan sap que ha arribat un cuiner català hi va a menjar amb el seu amic Franco. Llavors no hi havia restaurants, i calia anar a menjar als palaus dels senyors o dels cardenals. El fet és que la cuina catalana era famosa. Tant pel Llibre del coc, com per la influència dels Borja, que, naturalment, van posar de moda a Itàlia la cuina dels Països Catalans.

—Com és que tenim tan poca consciència de tota aquesta història?
—Primer, perquè la gastronomia en general és en mans de gent, per dir-ho, suaument, amb poca preparació intel·lectual i aquesta qüestió no els interessa. Això fa que, fins i tot en els llibres, aquests aspectes històrics no s’hagin tractat mai. Sempre he pensat que els llibres no els havien d’escriure els cuiners, sinó els intel·lectuals. Però els nostres intel·lectuals han menystingut la cuina. I els polítics també. S’omplen la boca amb la cuina catalana, però en realitat no s’ho creuen. Crec que l’aportació més important que ha fet la cultura catalana a la cultura europea és la cuina. Per sobre de Ramon Llull, fins i tot.

Podeu comprar 100 receptes a la catalana de Jaume Fàbrega a la botiga de VilaWeb

—A banda de l’època medieval, quin és l’altre gran moment de la cuina catalana?
—Després del 1714 la cuina catalana gairebé havia desaparegut i l’estat espanyol havia prohibit, fins i tot, els llibres de cuina. La transmissió oral és mentida, perquè sense un reflex literari, no es manté mai res. Així, fins l’any 1835 no apareix per primera vegada des de l’edat mitjana un llibre de cuina en català. S’ha donat molta importància a l’“Oda a la pàtria”, d’Aribau, però La cuinera catalana va ser un best-seller. Es va difondre no només entre la burgesia, a la qual estava destinada, sinó entre les classes populars. Jo vinc de pagès, i a casa n’hi havia un i de molt usat. Per tant, aquesta publicació enllaça directament la Renaixença. A partir de mitjan segle XIX, amb el Modernisme, es tornen a publicar receptaris en català.

—I quan ens adonem els catalans que la cuina també és un tret nacional?
—Ferran Agulló, ja enllaçant amb l’època del Noucentisme, escriu el primer llibre de cuina catalana moderna, seguint les idees de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba. Així, escriu una famosa frase que diu que si Catalunya té una llengua, uns costums i un dret, també una cuina nacional. I, a més, és el primer que fa referència a tots els Països Catalans i Occitània. Dos conceptes que sempre he tingut en compte.

—Quines són aquestes característiques de la cuina catalana?
—Igual que els lingüistes parlen del català com una llengua pont, que en universitats anglosaxones es fa servir per aprendre unes altres llengües romàniques; la catalana és una llengua pont. Perquè sempre ha estat oberta a totes les influències, una característica del país. Això, al castellà, li és impossible d’entendre i parlen de vuit cognoms, que a nosaltres no ens han preocupat mai, perquè sempre hem sumat i hem agafat totes les coses que ens han agradat. La cuina catalana, des dels seus orígens, té moltes influències àrabs, algunes de jueves, influència occitana i més tard italiana,
ja a partir del segle XIX, i a partir del segle XIX italiana i francesa. Fins i tot té influències orientals. Et pots trobar plats de la cuina dels Països Catalans que són de Turquia, del Magrib o d’Itàlia. És un fet sorprenent, cosa que no passa amb la cuina espanyola. De tot l’imperi que han tingut, no els n’ha agradat res i no hi ha cap plat que hagin adoptat. La cuina portuguesa, per exemple, té importacions d’Angola, de Goa, de l’Índia, que han introduït a la seva cuina nacional. La cuina és un termòmetre exacte per a saber com és una societat. Catalunya és oberta i, per tant, també té una cuina oberta. La societat espanyola és tancada i té una cuina tancada.

—Quins plats hem fet nostres?
—Els més famosos són canelons, d’origen italià, però catalanitzats. El fricandó també es fa a Occitània, tot i que en una versió totalment diferent, i aquí se’n va agafar el nom, però es va canviar el plat.

—El fet de no tenir un estat propi ha limitat el coneixement exterior de la cuina catalana?
—Espanya ens ha esborrat del mapa. Existeix Escòcia, fins i tot el País Basc
existeix, Catalunya no. Per tant, tenim unes dificultats enormes per a projectar la nostra cuina. La prova és que tots els restaurants catalans que hi ha hagut pel món han hagut de tancar. La raó és molt senzilla. La gent no sap què és Catalunya, perquè Espanya, malgrat la democràcia, continua projectant-se exclusivament com a Espanya castellana. La contradicció és que la cuina catalana, a través de la cuina d’autor, dels grans xefs com Carme Ruscalleda, Ferran Adrià o Joan Roca, ha estat considerada la primera del món, però al preu de projectar-los com a cuiners espanyols. I quan algun cuiner deia que era català com Santi Santamaria Espanya s’ha cuidat prou de fer-lo canviar d’idea. És a dir, han esborrat la cuina catalana o l’han espanyolitzada.

—Com és que els bascs s’han escapat d’aquesta espanyolització?
—Per motius obvis, em sembla. Els castellans s’han espantat i els han deixat fer. Al País Basc van fer-hi el Basque Culinary Center, que té projecció universal, pagat absolutament tot pels ministeris espanyols. Aquí no hem sigut capaços de tenir res semblant, i la Bulli Foundation es projecta amb el nom de “Spain”, havent-hi contribuït la Diputació de Girona i la Generalitat. Cap de les dues ha estat capaç de demanar que, almenys, hi posessin el nom de Catalunya. Tenim uns polítics que no es creuen ni les seves pròpies idees.

—La cuina catalana, a vegades, ha acabat subsumida en l’anomenada “cuina mediterrània”.
—Per no dir cuina catalana o dels Països Catalans es diu cuina mediterrània, que és una bestiesa. Perquè els restaurants que es diuen de cuina mediterrània no fan pas plats de Grècia, de Turquia o del Magrib. En realitat fan cuina catalana, però els fa vergonya. És un exemple d’autoodi. Tripadvisor, per exemple, prohibeix de parlar de cuina catalana. Em sembla una aberració total. Qualsevol restaurant o fonda tradicional obligatòriament ha de posar que fan cuina espanyola o mediterrània. I no catalana. Em sembla una agressió intolerable que la Generalitat o qui fos hauria de denunciar.

—Josep Pla seria una excepció en aquest desinterès manifest dels intel·lectuals per la cuina?
—Pla, si fos francès o italià o fins i tot espanyol, seria famós a tot el món, perquè és l’escriptor gastronòmic més important d’Europa a l’època contemporània. És un privilegi i un honor que la cuina catalana hagi estat tractada per un autor tan important que escriu tan bé com Josep Pla. I ho fa a través de converses directes amb pescadors i pagesos. Està molt ben informat, i les seves opinions, equivocades o no, són fonamentades. Cal dir que tenia un gust més aviat burgès, perquè tenia la coqueteria de fer-se passar per pagès, però, de pagès, no en tenia ni la boina.

—Quins serien els ingredients que no poden faltar a la cuina catalana?
—En primer lloc, la ceba. Hi ha una dita que diu que qualsevol plat comença amb una ceba. És la base de la cuina catalana. Després, el tomàquet, que va venir d’Amèrica, com el pebrot. És la capacitat d’incorporar productes, com l’albergínia dels àrabs o els espinacs, que van venir de Pèrsia, les patates d’Amèrica… Pel que fa a les carns, hi ha un ús diferencial de l’ànec. A banda d’això, la dels Països Catalans és la cuina del món amb més plats d’arròs, perquè a l’Àsia o a l’Amèrica Llatina és bàsicament un acompanyament. I després la pasta, perquè a la península ibèrica és l’única cuina
que té plats de pasta tradicionals. Fins i tot els fideus són un format i un nom d’origen català.

—La cuina catalana també és coneguda per les seves salses, no?
—Crec que és la cuina que té més salses. Per exemple, si em dius, a veure, quines salses hi ha a la cuina espanyola? No se me n’acut cap. Aquí tenim l’allioli, la maonesa, la picada amb diverses variants, el romesco, l’allipebre, la vinagreta, etc.

—Dèieu que és més fàcil trobar risotto als restaurants catalans que no pas arròs a la cassola. És una qüestió d’esnobisme?
—Esnobisme, que és molt típic de Barcelona, que vol ser molt moderna, i autoodi, en què valoren totes les coses d’arreu del món, excepte les catalanes. Aquest fenomen no l’he trobat ni a França ni a Itàlia. En canvi, aquí tenim allò que Santamaria deia que no era cuina de fusió, sinó confusió.

—Ens manca orgull?
—També coneixement. Per desgràcia que no sé de qui seria responsabilitat, si de les escoles d’hostaleria o de qui, però la veritat és que molts cuiners ignoren la cuina catalana. Saben fer un risotto, però no saben ser un sofregit. I, sovint, s’equivoquen en els noms. Estem farts de veure que es produeix el frau d’anomenar fideuada un plat que no ho és, sinó que són fideus rossos. No tenen res a veure ni en la tècnica ni en la mida del fideu. O igual amb la paella. El que a Catalunya es diu paella no té res a veure amb allò que al País Valencià es considera paella. La meva proposta, que fa emprenyar els blavers, és dir-ne paella catalana. Perquè realment són molt diferents. Aquesta pèrdua ha arribat a les cases i s’ha produït també amb la cooperació dels mitjans, com ara Catalunya Ràdio i TV3, amb programes devastadors. Exceptuant algú com Marc Ribas.

—Precisament, a vegades veient programes com Joc de cartes, es veuen propostes gastronòmiques adotzenades, amb l’enèsima pota de pop amb parmentier de patata. Una cuina clònica.
—És horrible i absurd. En el cas concret de la pota de pop amb parmentier de patata, no millora la recepta original del pop a la gallega i no funciona tan bé. No cal convertir-ho tot en cuina per a esdentegats, que és el que fan molts cuiners. I, que a més, és una manera d’escamotejar primera matèria, perquè en un pop a la gallega almenys hi van dues potes. Un altre cas nefast és la moda dels ous trencats, que està molt bé que es faci a Madrid, però que no té cap sentit de fer-ho amb llamàntol o llagosta. És l’esnobisme de creure que fas coses de moda, quan fas el babau. I, després hi ha cuiners que els fa vergonya fer servir el nom català de “galtes de vedella”, i s’han inventat aquesta bajanada del melós. Són un coi de galtes de tota la vida, i en diuen melós perquè així sembla que enredaran el client, que pensarà que vés a saber quin tall és. O la moda dels cheesecakes o els carrot cakes, que és l’última pesta negra que tenim! Aquí ja teníem una tradició de pastís de formatge, que és la greixonera de brossat de Mallorca, que sovint és molt millor que el cheesecake.

—Tot això és culpa dels cuiners o la clientela també hi té alguna cosa a dir?
—S’han de repartir les culpes. Culpa dels cuiners, culpa dels diaris, dels mitjans públics. Has de pensar que la majoria dels gastrònoms són espanyolitzats i espanyolistes. Gurmets poc exigents o, directament, babaus. En el cas dels periodistes, sempre he dit que quan parles d’un plat, el primer a considerar és la llengua, que t’ho comença a explicar tot sobre aquell plat.

—Me’n podeu donar un exemple?
—Hi ha un plat que la cuina catalana, incorporat des del segle XVIII, que és la brandada. Doncs bé, la gent que odia les llengües, com els francesos o els espanyols, es perden el poder de saber el significat de brandada, que en té un. En occità i també en català antic, brandar es refereix a l’acció de tocar una campana. Llavors, a la recepta s’hi fa un símil sexual. El batall de la campana és el sexe masculí. Tradicionalment, la brandada només la podien preparar els homes. Ho feien amb una mà de morter, que és un altre símbol sexual masculí, en una superfície còncava, com una cassola o un morter, un símbol del sexe femení. I brandar, a més a més, en occità i en català antic, també vol dir masturbar-se. Tot plegat explicita la sexualització del plat, i per exemple, els pescadors del Maresme feien una brandada que en deien bacallà a la grandi colloni. Els de les costes del nord del País Valencià tenen l’abadejo a la sacsacollons. I, fins i tot, a la Ligúria, tenen el “Baccalà a la grand coiun”.

—La relació entre cuinar i el sexe és important?
—Acabo de publicar el llibre 69 maneres de fer-ho, que en parla. Manuel Vázquez Montalbán deia que les receptes afrodisíaques són immorals, perquè són mentida. Però en tenim una gran tradició històrica, els catalans. Ja els nostres reis es feien preparar receptes afrodisíaques i es va dictar el primer receptari afrodisíac d’Europa a l’Speculum al foder, un Kama Sutra català del segle XV!

La catedral de Notre-Dame de París recupera avui el lloc central en la vida religiosa i reprèn també el paper com a epicentre cultural de la ciutat. Hom espera que torni a ser l’atracció turística més visitada de París. L’incendi de l’abril del 2019 va danyar irreversiblement algunes parts de la catedral, tot i que se’n va evitar l’esfondrament. Més de dos mil arquitectes, enginyers i artesans, amb mètodes tradicionals, han treballat minuciosament per recrear allò que es va perdre i restaurar allò que es podia salvar.

L’incendi va fer caure l’emblemàtic pinacle, va fondre la coberta de plom i va fer que bigues i pedres carbonitzades s’estimbessin a terra. La primera tasca fou estabilitzar l’estructura. Una vegada estabilitzada, es pogué començar la neteja i reconstrucció.

Després de l’incendi, que va escampar pols de plom per París, hi hagué un debat sobre els materials per a la nova coberta. Tanmateix, es va optar per una rèplica de l’antiga estructura de roure coberta de plom.

Els bombers van salvar les torres, que apareixen a Notre-Dame de París, de Victor Hugo. Algunes gàrgoles i relleus de pedra calcària es van malmetre per la pressió de l’aigua de les mànegues, però han estat restaurades o reesculpides.

Les vuit campanes de la torre nord han estat netejades i restaurades. Les dues de la torre sud no van ser danyades. S’han instal·lat tres campanes noves sobre l’altar, una de les quals fou un regal dels organitzadors dels Jocs Olímpics de París.

Es van proposar dissenys moderns per al pinacle, però es van rebutjar en favor d’una reproducció d’allò que hi va afegir Eugène Viollet-le-Duc l’any 1860. El gall que corona el pinacle és nou. El dissenyador diu que les seves “ales de foc” simbolitzen que la catedral pot renéixer de les cendres, com un fènix. L’anterior, danyat, s’exhibirà en un nou museu.

Les setze estàtues de coure sota el pinacle, que representen els dotze apòstols i els quatre evangelistes, havien estat retirades abans de l’incendi per a una restauració i han estat reinstal·lades.

Els arcbotants van ser clau per a evitar l’esfondrament de la catedral durant l’incendi. El treball per a preservar-ne la integritat estructural forma part d’una tercera fase de restauració en curs, que fa que encara hi hagi algunes bastides.

Els fusters han recreat la “selva” de bigues del segle XIII a les golfes fent servir destrals especialitzades i mil dos-cents arbres tallats a l’estat francès. També s’hi ha instal·lat un sistema de nebulització d’aigua per a la prevenció d’incendis.

El sistema de nebulització d’aigua per a prevenir els incendis.

Els arcs de volta de la nau i del cor contenen una barreja de pedres recuperades i blocs nous de pedra calcària seleccionada especialment per a la catedral. El sostre i les parets són més lluminosos gràcies a una neteja que ha eliminat tant els danys de l’incendi com segles de brutícia.

Una vegada retirada la runa de l’incendi, el paviment de marqueteria de marbre ha estat reparat, netejat i polit.

El gran orgue de vuit mil tubs va ser desmuntat, netejat de pols de plom, tornat a muntar i afinat tub a tub. L’orgue del cor, que va ser molt malmès per l’aigua, encara es reconstrueix.

Les pintures murals de les capelles del cor han estat netejades, fixades i restaurades a la seva brillantor original.

Els vitralls de les rosasses van sobreviure a l’incendi i seran restaurats completament en una fase futura. Hi ha un concurs –al qual s’oposen els grups de preservació històrica– per a dissenyar panells contemporanis per a les capelles de la nau sud.

París, a més, redissenya l’entorn de Notre-Dame per fer-lo més verd, amb una plaça envoltada d’arbres i un nou parc vora el riu. El projecte és previst que sigui llest el 2030.

Qualsevol persona que fes un repàs matutí de les xarxes socials el passat 5 de novembre ja no podia tenir gaires dubtes que Donald Trump seria el guanyador de les eleccions a la presidència dels Estats Units. El multimilionari i arxigroller candidat del Partit Republicà, que als actes de campanya havia simulat amb gestos una fel·lació, que s’havia significat amb advertències antiavortistes de l’estil “dones, us protegiré encara que no ho vulgueu”, o que havia assegurat que els immigrants de Springfield es menjaven les mascotes dels seus veïns, s’erigia un altre cop en màxim líder planetari.

Un cop més, el menú de la setmana seria l’estupefacció d’una majoria absoluta de catalans i de la totalitat d’una secció d’Internacional de TV3 poc amant de l’objectivitat i més erràtica que una escopeta de fira (la hiperideologització sempre cobra els seus peatges). És cert que fer anàlisis intercontinentals no és fàcil quan la història, el context i els valors no són els mateixos, o quan els socialistes i els conservadors d’enllà equivalen a un centre-dreta liberal i una extrema dreta d’ençà; també ho és, però, que la prudència és l’art necessari de donar tanta o més importància als fets que a les creences i al silenci que a les paraules.

Malgrat ser un reivindicador del llenguatge col·loquial que malviu als marges d’una normativa lexicocida, el paraulògic i ex-articulista Pau Vidal és en alguns aspectes (sense saber-ho) més noucentista que Josep Carner. Tothom qui l’ha tractat ho ha pensat en un moment o altre. Potser és per això que la primera cosa que em va venir al cap mentre processava del llit estant el nou escenari global va ser L’enxandallament del món, el seu irritat recull de reflexions sobre la lumpenització en les formes de la contemporaneïtat. La segona va ser com el reencimbellament de Trump n’és causa i efecte alhora.

Què pot haver passat, intents de magnicidi a banda, perquè l’inductor de l’assalt al Capitoli hagi arrasat (fins i tot en camp contrari) sense despentinar la rossor anglosaxona del seu serrell? Com és possible que els seus acòlits europeus no parin de pujar a les enquestes i als recomptes electorals? No són preguntes senzilles de respondre en un món amb tants interessos creuats. Pot haver-hi factors conjunturals (com ara una tendència inflacionària) que, pel seu impacte material, influeixen en les percepcions –i, per tant, en les emocions– dels votants. Però és probable que encara tinguin més influència fenòmens estructurals com la globalització i les derivades que s’hi poden associar: deslocalitzacions empresarials, darwinisme i desprotecció social (dos grans agents descohesionadors i enxandalladors), moviments demogràfics massius que incrementen la diversitat religiosa i la dissonància cultural de les societats al mateix temps que, paradoxalment, el món s’homogeneïtza, etc.

És un fet: el planeta se’ns ha fet petit i la globalització és, exceptuant un escenari distòpic a la Mad Max, un fenomen irreversible per raons tecnològiques i comercials. Si es posposa durant més temps la necessitat de fer una anàlisi i un discurs contextuals acurats, també ho serà la sensació d’abandonament d’àmplies capes socials autòctones o arrelades dels països occidentals que perceben els canvis constants al seu entorn com un perill i que pateixen la devaluació salarial i dels serveis públics en carn pròpia. Per si no n’hi hagués prou, són tractats amb displicència acadèmica pels llicenciats en ciències polítiques o sociologia, i són ignorats pels sectors liberals de dreta que es beneficien del sistema i per aquella esquerra que es veu abocada a fer el joc al neoliberalisme més salvatge per por de ser titllada de racista. El resultat és que uns i altres són incapaços de qüestionar la voracitat de bona part de l’empresariat per a disposar de tones de mà d’obra barata. En depenen, per descomptat, unes majors plusvàlues i dividends per als accionistes. Malauradament, la tendència de l’ésser humà al pensament abstracte i a l’individualisme sol impedir d’adonar-se que rere la millora de les xifres d’un balanç sol haver-hi un pic i una pala sota un sol de justícia o un règim laboral precari i estressant.

En el cas particular dels Estats Units, aquests sectors desafectes inclouen individus d’extracció tan diversa com l’oligarca Elon Musk, els rednecks d’instint conservador que veuen trabucar-se el seu ecosistema o aquells hispans producte d’una migració tardana en termes històrics, però que parlen un anglès americà impecable (essent aquest un marcador imprescindible d’arrelament) i que ja se senten part indestriable de la nació estatunidenca. És gent que, malgrat el seu origen, està radicalment en contra de l’afluència de més hispans a Florida, Califòrnia o Texas.

No cal dir que aquest és un terreny ben adobat per a la demagògia i el cinisme, i que la dreta assilvestrada sempre s’autoconcedeix una màniga més ampla per a potinejar-hi. És la mateixa dreta patriòtica que ofereix protecció (i proteccionisme econòmic) a la classe treballadora mentre promou la concentració dinerària en cada cop menys mans i permet que els propietaris de pisos s’alcin sobre el cadàver dels seus veïns i connacionals a canvi de quatre xavos d’encuny estranger. Us sona de res?

Parlem d’una demagògia que han sembrat i cultivat la Fox, la COPE i tants altres mitjans ultramuntans en tants països, però també d’una esquerra que ha invertit més temps a sobreactuar prèdiques aiatol·làniques i pràctiques cancel·ladores disfressades de croada cultural que a propiciar canvis socioeconòmics profunds des del govern. Espanya i Catalunya en són un exemple.

Sobre la cancel·lació, recordem aquells qui, el dia de la seva mort, van desitjar l’infern a la lingüista Carme Junyent per cometre el pecat de qüestionar la conveniència i efectivitat del llenguatge inclusiu. Pel que fa als canvis socioeconòmics, més necessaris que mai en temps d’inestabilitat i aprimament de la classe mitjana, no al·ludim (que ningú s’espanti) a plans quinquennals d’inspiració soviètica, sinó a combatre els monopolis econòmics o a redistribuir la riquesa més enllà del subsidi social. Externalitzar la lluita redistributiva en els pocs sindicats de contrapoder reeixits que existeixen, com el basc ELA o la gallega CIG, implica en certa manera una perversió del mandat rebut per part de la socialdemocràcia institucional. Si no pot votar per aquest vector, un segment de la classe mitjana-baixa i baixa votarà en funció d’uns patrons identitaris simplistes, molt diferents dels que li proposa una esquerra que per Nadal “evita l’enllumenat religiós i opta per bombetes de colors inclusives” [sic].

Tornem a travessar l’Atlàntic. El discurs d’acceptació de la derrota de Kamala Harris, de ressonàncies junquerianes (estels, llum, foscor d’un mal mordorià que avança, etc.), no només feia pensar en una Catalunya més influent que no ens pensàvem i en una certa processització del món, sinó que va ser un compendi antològic de la vacuïtat actual de l’esquerra (si és que aital concepte té cabuda dins dels paràmetres estatunidencs) occidental. La mateixa que, amb els seus complexos, ha permès que els discursos contrahegemònics d’una extrema dreta tot sovint filonazi hagin esdevingut cada dia més normals, àdhuc governamentals. El discurs de Kamala Harris, dèiem, va ser una demostració de poesia lírica salpebrada amb un polsim d’èpica, però no de política; de retòrica amarada de pensament fràgil, però no d’apoderament; de superioritat moral i raó natural, però també d’impotència. Va ser una mostra inigualable que els temps enxandallats que ens toca viure exigeixen reprogramar abordatges i actituds si es vol fer front a demagògies de divers pelatge.

A les nostres latituds, l’afició banalitzadora que s’ha imposat de citar constantment Estellés, Espriu i Maria-Mercè Marçal, carrinclona com un modelet de Borat, supera de molt la capacitat per autoorganitzar-se i defensar (per dir alguna cosa) els drets lingüístics més elementals. Aquest és un país que amb els segles ha mutat (llegiu-hi degradat), qui sap si de manera irremeiable, la seva psicologia col·lectiva. No és difícil de comprovar com l’abominació del conflicte i la tendència inconscient al victimisme que porta aparellada són dos dels seus principals trets diferencials. De fet, quin altre país coneixeu que compti amb una claca revolucionària capaç de conjugar la seva admiració per l’esquerra llatinoamericana amb un sentit i sensibilitat típicament noucentistes?

Ara que hem interioritzat que la solidaritat és la tendresa dels pobles, i que venim de molt ençà i anem infinitament enllà (l’horitzó se’ns fa curt), potser és arribada l’hora d’assumir que l’independentisme ha de recalibrar el pes entre el postureig –la impostura– i el programa polític. L’independentista no pot ser un moviment estètic que es limiti a embolcallar-se amb l’estelada, perquè per a això amb una legió de mascotes ben abillades ja n’hi hauria prou. L’independentisme necessita olfacte nacional com l’aire que respira.

La necessitat d’acció i concreció no ha de significar renunciar a lideratges inspiradors –kennedians, els anomenen alguns– o empassar-se sense remugar gestors amb pinta d’enterramorts. Cal tancar urgentment, això sí, l’etapa en què els referents polítics i civils eren comercials de locions capil·lars amb una actitud dimissionària envers la defensa de la identitat nacional que ha sembrat la pèrdua de la majoria independentista al parlament i ha plantat una catifa de flors virolades a l’extrema dreta autòctona. No ha estat fins temps després que hem descobert que els partits que havíem votat per defensar els nostres drets, s’inventaven modalitats creatives de corrupció com la corrupció acreditativa en matèria lingüística. O no es pot qualificar així el fet que es reconegués oficialment el C1 de català a centenars de sanitaris per a fer una redacció de dues-centes paraules a casa, i que gràcies a aquest ardu sacrifici se’ls estabilitzés la plaça perquè poguessin conculcar amb tota comoditat el dret dels ciutadans catalanoparlants a ser atesos en la seva llengua?

Sabem pels semiòlegs que el llenguatge és el mirall de l’ànima. En conseqüència, aquells que ens demostren ara sí i ara també que no han experimentat cap canvi de mentalitat són, en bona lògica, incapaços de liderar-ne cap. La renovació de la classe dirigent sobiranista és una condició necessària (que no suficient) perquè es comenci a girar la truita. La substitució lingüística es deu a múltiples causes, però com hem d’estar de desubicats perquè ens estranyi que als joves catalanoparlants els agafi aquella fal·lera pel castellà quan observen l’enduriment del món i que aquells que els haurien de representar i infondre autoestima continuen embolicant-se amb escoles de pau, papallones grogues, floriviolismes, escalfs o amenaces campanudes que no són mai executades, entre altres? Per què els espanyols, que han demostrat ser els qui en tornaven i no els qui hi anaven, no s’ho haurien de mirar ben escarxofats, a diferència del que va passar aquelles setmanes en què el col·lectiu es va sentir plenament una nació, i es va comportar com a tal? Quin grau d’influència hi van tenir els discursos de pensament fort (la verbalització sol precedir l’acció) de l’ex-diputat David Fernàndez exhortant amb vehemència a defensar les urnes amb els propis cossos? Què va passar perquè els catalans perdessin el seu posat de perdedors i, contra tot pronòstic, desobeïssin no només les instruccions de l’estat, sinó també d’uns líders que, (mal)acostumats al gregarisme, es van veure desbordats l’1-O i el 3-O?

No cal més sabó per a tan poca roba. L’esquerra global i l’independentisme casolà pateixen uns vicis i una desorientació semblants i, mentre no plantegin alternatives consistents que reil·lusionin i repolititzin el seu electorat natural (també i sobretot els joves, que a casa nostra s’han mobilitzat sense dubtar-ho per una causa justa com la DANA al País Valencià), les emocions tòxiques i autodestructives continuaran campant a cor què vols. Qui sap si fins que el món exploti.

Com va preveure l’actor Peter Ustinov (el nostre Neró i Hercules Poirot preferits), potser aleshores traurà el caparró algun mestretites que, amb un deix d’incredulitat, exclamarà: “Això és tècnicament impossible!”

L’ús de les preposicions àtones en català suscita uns quants dubtes. Per una banda, hi ha les confusions entre per i per a, que ja hem explicat en més d’un article. I, per una altra, hi ha dubtes sobre l’ús de a, amb, de i en. Això ens fa cometre errades de tota mena: fonètiques, sintàctiques i fins i tot semàntiques. Vegem-ne unes quantes.

Dóna-ho an el meu germà

Hi ha una errada freqüent, sobretot en català central, que consisteix a afegir una n de suport a la preposició a d’un complement indirecte. Això passa segurament perquè al i el, en tot el català central, es pronuncien de la mateixa manera i, per marcar la diferència, hi afegim una consonant. Col·loquialment, doncs, diem Dóna-ho *an el meu germà (correctament, Dóna-ho al meu germà); o bé *Ana qui ho has dit? (en compte de A qui ho has dit?); o Demana-ho *an en Pere (Demana-ho a en Pere), etc.

En alguns parlars del País Valencià, la consonant de reforç és la d: No li hem dit res, *ad ell (No li hem dit res, a ell).

Sopàrem en els meus pares

En el català del País Valencià és habitual la confusió, en alguns contexts, entre en i amb. La Gramàtica Normativa Valenciana ens forneix aquest exemple: Ahir sopàrem *en els meus pares, que en registres formals cal canviar per Ahir sopàrem amb els meus pares, atès que és un complement circumstancial de companyia.

Entrevistem a la jove actriu

Una errada encara massa habitual, fins i tot als mitjans de comunicació, consisteix a encapçalar amb una a el complement directe, sobretot quan és una persona. És una pífia que devem a la influència del castellà. No hem de dir, doncs, Entrevistem *a la jove actriu, sinó Entrevistem la jove actriu; ni Consideren *a l’acusat culpable del crim, sinó Consideren l’acusat culpable del crim; ni Això afecta *a la gent més pobra, sinó Això afecta la gent més pobra; ni He vist *a la teva amiga, sinó He vist la teva amiga.

Com diferenciem el complement directe de l’indirecte?

Quanta gent va participar a la manifestació?

Alguns verbs regeixen –és a dir, reclamen– una preposició determinada, però, per la raó que sigui, els la canviem. Molt sovint, al verb participar, que regeix en, hi adjuntem un complement començat per a, i diem, per exemple, Quanta gent va participar *a la manifestació? (en compte de Quanta gent va participar en la manifestació?). Val a dir que, amb un significat diferent (‘compartir, tenir en comú’), també diem “participar de”; per exemple, Vol que participin de la seva alegria.

Un altre verb que sovint escrivim amb una preposició equivocada és pensar. Ha de dur la preposició en i no pas amb. Per tant, en compte de Sempre penses *amb ell, hem de dir Sempre penses en ell.

Ens veurem per la nit

En el català del País Valencià –i, com més va més, a tot el domini lingüístic, per influència del castellà–, introduïm els complements de temps referits a una part del dia amb la preposició per. Posem per cas, Ens veurem *per la nit. Però la normativa diu que en els registres formals és preferible la preposició a: Ens veurem a la nit.

Porta una camisa a quadres

Un castellanisme molt més evident és l’ús de la preposició a en expressions com ara camisa a quadres o jersei a ratlles. Ací la preposició que hi escau és de. No hem de dir, doncs, Porta una camisa *a quadres, sinó Porta una camisa de quadres. Ni tampoc olla *a pressió, sinó olla de pressió; ni màquina *a vapor, sinó màquina de vapor, etc.

Als tres dies ja tornava a voltar per la ciutat

L’ús de la preposició a seguida d’un article i una unitat de temps és un altre castellanisme indiscutible. Per exemple, en compte de dir *Als tres dies ja tornava a voltar per la ciutat, hem de dir Al cap de tres dies ja tornava a voltar per la ciutat (o bé Tres dies després, ja tornava a voltar per la ciutat).

Arribaré en quinze minuts

Aquests darrers temps s’ha anat escampant un castellanisme sintàctic que consisteix a fer servir la preposició en en expressions temporals, amb el valor de ‘quan hagi passat un període de temps a partir d’ara’. En aquests casos, hem de fer servir d’ací a (o d’aquí a). Per exemple, no hem de dir Arribaré *en quinze minuts, sinó Arribaré d’ací a quinze minuts (o Arribaré d’aquí a quinze minuts). Compte: si volem dir ‘dedicant-hi un període de temps’, sí que hem de fer servir en. Penseu, doncs, en la diferència entre Ho faré en quinze minuts (és a dir, “tardaré quinze minuts a fer-ho”) i Ho faré d’ací a quinze minuts (“ho començaré a fer d’ací a quinze minuts”).

Quan hem de dir “en cinc minuts” i quan hem de dir “d’ací a cinc minuts”?

 Cocentaina, a 25 de novembre de 2024

De vegades, escrivim la preposició a quan no toca, en unes certes expressions temporals. Per exemple, en un document signat, abans de la data. No hem de dir Cocentaina, *a 25 de novembre de 2024, sinó Cocentaina, 25 de novembre de 2024. Aquest tic burocràtic ha acabat arribant al llenguatge periodístic, de manera que llegim: *A 31 de desembre, el valor de l’immoble és de… (hem de dir: El 31 de desembre, el valor de l’immoble és de…); o bé Recompte de guanys *a setembre de 2023 (hem de dir: Recompte de guanys el setembre de 2023). Tampoc no hem de dir *A dia d’avui, sinó, simplement, Avui o Avui dia, per exemple.

No tenim res que dir

Copiant el castellà, diem res que + infinitiu, en compte de res a + infinitiu. Cal evitar, doncs, No tenim res *que dir i canviar-ho per No tenim res a dir.

Necessiten de l’ajut del govern

Verbs com ara necessitar o requerir són transitius i, per tant, van units amb el complement directe sense preposició. No diguem, doncs, Necessiten *de l’ajut del govern, sinó Necessiten l’ajut del govern. Tampoc no hem de dir Això requereix *de paciència, sinó Això requereix paciència.

Finalment, hi ha uns certs usos de preposicions que també ens fan dubtar, però que la normativa accepta o no aclareix. En fem un breu recull.

–Podem dir En entrar, tothom es va alçar, però també s’admet A l’entrar, tothom es va alçar.

–Podem dir Anar amb automòbil i Anar en automòbil.

–La construcció acabar amb (‘posar fi a’) és d’origen castellà i suscita confusions, però el IEC l’accepta. Malgrat això, no la recomanem. Compte, és totalment vàlida en l’ús recte. Per exemple, Aquell atac va acabar amb la mort de nou persones vol dir “El final –o resultat– d’aquell atac va ser la mort de nou persones”. En canvi, Aquell atac va acabar amb la vida de nou persones –tot i ésser acceptat–, recomanem de canviar-ho per Aquell atac va posar fi a la vida de nou persones.

–Es pot dir Dos dies la setmana i Dos dies a la setmana. Segons la gramàtica del IEC, l’absència de preposició és habitual davant hora, setmana i any.

–Tot i que la normativa no en diu res, sembla preferible de dir S’ha mort a noranta anys més que no pas S’ha mort als noranta anys. Ho recomana, per exemple, el diccionari castellà-català de la Gran Enciclopèdia Catalana (que dóna l’exemple A vint anys es va casar) i el DIEC (en l’entrada plantar, on trobem la locució plantar-se algú a tants anys).

Carrers enllumenats, neu a les teulades i olor de molsa i dolços de Nadal: les fires i mercats de Nadal a Europa són tot un reclam turístic. Moltes ciutats es vesteixen de gala i es preparen per acollir gent de tot el món, bo i oferint tot de productes típics d’aquesta època de l’any. Aquests mercats tenen l’origen en les antigues fires medievals, que es feien durant l’Advent. Avui dia, les fires més importants i conegudes són a França, Alemanya i Àustria, però n’hi ha moltes més. Tot seguit, us proposem deu mercats de Nadal a Europa que no us podeu deixar perdre aquestes festes. I, si no teniu temps de viatjar, sempre podreu fer una escapada curta als mercats de Nadal que tenim als Països Catalans.

Quin és l’origen del calendari d’Advent? Per què s’ha convertit en una tradició?

Colònia

Colònia és una de les ciutats alemanyes amb més tradició nadalenca, perquè algunes de les fires de Nadal que s’hi fan atrauen més de quatre milions de visitants a l’any. Us destaquem alguns dels mercats més importants de Colònia, que obriran fins el 23 de desembre.

Primerament, hi ha el mercat de la Catedral, situat a la Roncalliplatz. És el més gran de tots i probablement el més visitat, atès que és al centre de la ciutat. Obre d’11.00 a 21.00 de diumenge a dimecres, d’11.00 a 22.00 dijous i divendres, i de 10.00 a 22.00 dissabte. Després, destaquem el mercat d’Altstadt (nucli antic), situat entre Heumarkt i Alter Markt. Obre cada dia d’11.00 a 22.00. També hi ha el Market der Engel, a la plaça Neumarkt, obert d’11.00 a 21.00 de dilluns a dijous, i d’11.00 a 22.00 divendres i dissabte. Finalment, recomanem el mercat del parc de Stadtgarten, obert de 16.00 a 21.30 de dilluns a divendres, i de 12.00 a 21.30 els caps de setmana. Tanmateix, si feu un volt per la ciutat, descobrireu molts més mercats amb paradetes on encomanar-vos de l’esperit nadalenc.

Fotografia: Picasa.

Poemes de Nadal infantils per a recitar enfilats a la cadira

Suïssa

L’ambient hivernal de Suïssa és un escenari perfecte per a descobrir alguns dels mercats de Nadal més emblemàtics d’Europa. Entre les diverses opcions, destaca el mercat de Basilea. Serà obert fins el 23 de desembre i és en dues places diferents: la Barfüsserplatz i la Münsterplatz, al cor del nucli antic, decorat especialment per a l’ocasió. La fira de la Barfüsserplatz obre de les 11.00 a les 20.00, i la de la Münsterplatz, fins a les 16.00. Hi podreu trobar tot de delícies culinàries: neules, vi calent, l’autèntic Läckerli de Basilea (una mena de pa de pessic), embotits a la brasa o raclettes.

Si decidiu de visitar Basilea, aprofiteu per anar al pati interior de la casa de la ciutat, on habiliten un llibre dels desigs on podeu deixar els vostres anhels i pensaments.

Postals de Nadal en català: solucions per als dubtes més freqüents

Nuremberg

La ciutat bavaresa de Nuremberg (Alemanya) té una gran tradició de fires de Nadal, que es remunta al segle XVII. Actualment, el mercat atrau més de 2 milions de visitants cada any. Enguany, les més de 180 parades que aglutina, i que es troben al Hauptmarkt (a la plaça del Mercat) obriran fins el 24 de desembre, de 10.00 a 21.00 excepte el 24 mateix, que tancaran a les 14.00.

Hi podreu trobar una àmplia varietat de productes: de pa de gingebre picant a pans de fruita i més dolços, com també les figuretes de persones fetes amb panses de pruna. I, com no podia faltar en cap mercat germànic, es podran degustar les salsitxes alemanyes i el típic i reconfortant Glühwein (vi calent especiat).

Quin dia ha d’arribar el tió a casa? Què en diu la tradició?

Dresden

El Striezelmarkt de Dresden (Alemanya) és un dels primers mercats de Nadal que es van establir a Europa, i el primer d’Alemanya. Enguany fa 590 anys i obrirà fins el 24 de desembre. L’horari de les parades és de 10.00 a 21.00 cada dia, excepte el 24 mateix, que tancaran a les 14.00. Ho trobareu al Altmarkt, l’antiga plaça del Mercat.

A banda, els organitzadors preparen un concurs de nadales el 14 de desembre, en què hi poden participar infants de sis anys a setze. Una altra de les activitats més reeixides és el Dresden Stollen Festival, que es fa avui. És un concurs d’una mena de pastissos semblants al pa que poden arribar a pesar gairebé tres quilos. Demà, dia 8, es farà el festival de pa de gingebre.

Fotografia: Sylvio Dittrich

Com el tió ha esdevingut un element imprescindible de Nadal: de cremar-lo a caçar-lo

Estrasburg

El mercat de Nadal d’Estrasburg, el Chrìstkìndelsmärik, és situat a la zona d’Alsàcia, és un dels més antics d’Europa i té fama de ser un dels més espectaculars. La ciutat sencera s’aboca a l’ambient nadalenc, i es poden trobar casetes que venen objectes de Nadal repartides per la ciutat. Totes obren fins a les 21.00, fins el 27 de desembre. En canvi, el 24 i el 25 de desembre, redueixen l’horari i obren d’11.00 a 18.00. Nadal i Sant Esteve, és a dir, el 25 i el 26, com que és festa a Alsàcia, no es garanteix l’obertura de totes les paradetes. La plaça Broglie és l’epicentre del mercat, però en aquest mapa podeu consultar tots els punts on trobar paradetes, que s’expandeixen al voltant de la catedral.

Enguany, també podreu trobar el Marché Off, un mercat alternatiu que posa l’accent en el consum ètic i responsable, per això s’opta pels objectes de proximitat i ecològics, com també per l’intercanvi d’objectes. És a la plaça Grimmeissen, i obre d’11.00 a 20.00 de diumenge a dijous; fins a les 21.00 els divendres; i fins a les 22.00 els dissabtes. Tanmateix, l’últim dia que serà obert és el 24 de desembre.

Fotografia: Jorge Franganillo

La regla dels quatre regals: combatre la síndrome del nen hiperregalat

Colmar

L’altre mercat de Nadal a Europa que destaca a la zona d’Alsàcia és el de Colmar. Enguany, les parades obriran fins el 29 de novembre. De dilluns a dijous, d’11.00 a 19.00; i de divendres a diumenge, de 10.00 a 20.00. El 24 de desembre obren d’11.00 a 17.00; i el 25 i 26, d’11.00 a 19.00.

A banda del mercat de Nadal, la ciutat organitza tot d’activitats per a grans i petits, com ara visites guiades, degustacions dels productes de la terra, o espectacles teatrals per als infants. Consulteu-ho ací.

D’una altra banda, a Colmar també hi ha un mercat de menjar, que obrirà fins el 5 de gener. Hi podreu comprar productes i passejar-hi cada dia d’11.00 a 22.00, excepte el 31 de desembre, que tancarà a les 17.00.

Deu poemes de pau per a aquest Nadal

Viena

Viena (Àustria) és una de les ciutats europees –i del món– amb més tradició nadalenca. De fet, hi ha una vintena de fires i mercats de Nadal, algun dels quals existeix d’ençà de final del segle XIII. Us en destaquem els principals:

El Wienner Christkindlmarkt, davant la casa de la ciutat, a la Rathausplatz, hi serà fins el 26 de desembre. Obre de 10.00 a 22.00 cada dia, excepte el 24 de desembre, que tancarà a les 18.30.

El Weihnachtsdorf de Belvedere és el mercat de Nadal que hi ha davant d’aquest palau, i hi serà fins el 31 de desembre. De dilluns a divendres, és obert d’11.00 a 21.00 i els caps de setmana, de 10.00 a 21.00. El 24 de desembre, obre d’11.00 a 16.00; del 25 al 30, d’11.00 a 19.00; i el 31, d’11.00 a 18.00.

També hi ha el mercat de Nadal de la Maria-Theresien-Platz, situat entre el Museu d’Història Natural i el Museu d’Art de la ciutat. Obre de diumenge a dijous, d’11.00 a 21.00, i de divendres a dissabte, d’11.00 a 22.00. El 24 de desembre, d’11.00 a 16.00; del 25 al 30, d’11.00 a 19.00; i el 31, d’11.00 a 18.00.

Fires del tió 2024: quins mercats són dedicats a aquesta soca màgica?

Salzburg

El Christkindlmarkt de Salzburg (Àustria) és un dels mercats amb més renom europeu, sobretot pel seu emplaçament únic. És al bell mig del centre històric de Salzburg, patrimoni cultural de la humanitat, entre les places de Domplatz i Residenzplatz. Hi serà fins el primer de gener.

Els horaris d’obertura són: de dilluns a dijous, de 10.00 a 20.30; divendres, de 10.00 a 21.00; dissabte, de 9.00 a 21.00, i diumenge de 9.00 a 20.30. Hi ha alguns dies amb horari especial: el 24 de desembre, de 9.00 a 15.00; el 25 i 26 de desembre, d’11.00 a 18.00; el 31 de desembre, de 10.00 a 18.00; i el primer de gener, d’11.00 a 18.00.

Un dels esdeveniments més curiosos que s’hi organitza és la tradicional cursa de la Perchta, que es farà el 21 de desembre a les 11.30. Les perchtes són personatges folklòrics propis de la regió alpina bavaresa-austríaca, que se suposa que allunyen els mals esperits de l’hivern. És tradició que els joves es vesteixin imitant aquest personatge i facin bromes als visitants.

Ens fa més feliços creure en els Reis d’Orient o el tió?

Budapest

Elegit quatre vegades com el mercat de Nadal més bonic d’Europa, Budapest és una parada obligatòria si sou uns amants del món nadalenc. Obert fins el primer de gener, trobareu un centenar de paradetes a la plaça Szent István, que serà plena de productes gastronòmics, un arbre de Nadal gegant, i tot d’objectes artesanals, llums de colors, i productes típics de la zona.

Els horaris d’obertura són: de diumenge a dijous, d’11.00 a 22.00, i divendres i dissabte, d’11.00 a 23.00. També hi ha alguns horaris especials: el 24 de desembre, d’11.00 a 15.00; el 25 i 26 de desembre, d’11.00 a 20.00; el 31 de desembre, d’11.00 a 15.00; i el primer de gener, d’11.00 a 18.00.

Fotografia: Jorge Franganillo.

Reciclar els regals dels Reis: on hem de llençar el porexpan, el cartó amb plàstic o el paper d’embolicar?

Finlàndia

Rovaniemi (Finlàndia) és la capital de la Lapònia finlandesa, i, per tant, el poble del Pare Nadal. Situat al límit del Cercle Polar Àrtic, pràcticament tot el poble es converteix en un mercat ambulant per atraure els turistes i fer conèixer la casa del Pare Nadal, figura cabdal d’aquestes festes en bona part d’Europa. Les paradetes ofereixen tot de productes típics del país, com ara paté de ren, Lakkahillo (la melmelada de baies de Lapònia) i la xocolata calenta de marca Fazer, una especialitat local.

Un dels reclams turístics principals del poble és que ofereix la possibilitat de conèixer el Pare Nadal, una activitat ideal per a gaudir-la amb els més petits de la casa. És oberta tots els dies de l’any, però durant el mes de desembre obre de 9.00 a 19.00, excepte el 24 i el 25 de desembre, que obre de 9.00 a 22.00. A banda, hi trobareu tot de figures fantàstiques dansant pel poble, com ara follets, i podreu fer una excursió a la granja de rens del Pare Nadal.

Pessebres Puig: tota mena de figures per al betlem d’ençà del 1933

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Oblidada entre l’enrenou causat pels conflictes al Llevant i Ucraïna, la guerra civil del Sudan rarament és poca cosa més que un pensament passatger en la política internacional. Però els 19 mesos d’enfrontaments entre els diferents senyors de la guerra del país i les milícies que els donen suport han devastat un dels països més grans d’Àfrica i han causat una catàstrofe humanitària sense precedents. Uns 26 milions de persones –aproximadament la meitat de la població de Sudan– necessiten ajuda alimentària en un país que ha esdevingut el teló de fons de la crisi de refugiats més greu del món. Prop de 10 milions d’habitants del Sudan han estat categoritzades per l’ONU com a víctimes “d’inseguretat alimentària crítica”.

“Tant en termes d’extensió com de gravetat, aquesta és la pitjor catàstrofe humanitària per fam que hi ha avui dia en aquest planeta”, explica Alex Marianelli, director en funcions per al Sudan del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU.

La guerra ha enfonsat l’economia local, ha impedit la recollida de les collites i ha fet aturar el comerç de mercaderies al país. Els preus dels aliments s’han disparat i han convertit els productes bàsics en inassequibles per a bona part dels sudanesos. Els funcionaris de l’ONU i les organitzacions d’ajuda disposen de provisions per a alimentar gran part de la població sudanesa, però la complexitat del subministrament i distribució de l’ajuda humanitària, en un país vast fracturat per un mosaic de milícies rivals, sovint acaba essent un obstacle insalvable.

Més enllà de les dificultats logístiques, el Sudan s’enfronta a l’apatia del sistema d’ajuda humanitària internacional. “Fa vint anys, teníem presidents i primers ministres compromesos a aturar les atrocitats al Darfur”, explicà fa poc Jan Egeland, secretari general del Consell per als Refugiats noruec, després d’una visita al Sudan, en al·lusió a la regió occidental del país, en què hi va haver un genocidi dirigit per l’estat ara fa una generació. “Avui hi ha moltes més vides en joc: aquesta és la pitjor crisi humanitària del món, però ens trobem amb un silenci eixordador. Hem de despertar el món abans que la fam devori una generació de nens”, afegí.

Tràgicament, les perspectives d’una pau imminent són molt magres. La guerra civil del Sudan enfronta les forces armades sudaneses contra una organització paramilitar coneguda com a Forces de Suport Ràpid (FSR). La violència va esclatar l’abril de l’any passat, després del col·lapse del govern provisional del país, causat pels dirigents de totes dues faccions. Cada bàndol rep el suport d’un entramat complex de potències externes: l’exèrcit sudanès té el suport militar d’Egipte i el proveïment de drons iranians; les FSR reben drons dels Emirats Àrabs Units i semblen haver completat les seves files amb un destacament de mercenaris colombians. Rússia, per la seva banda, ha fet costat a un bàndol o un altre en diferents moments del conflicte.

Les FSR, en particular, han estat vinculades a un seguit d’atrocitats, incloent-hi matances de civils i violacions en massa. Els bombardaments de l’exèrcit sudanès en diferents ciutats controlades per les FSR han causat la mort d’innombrables civils. Les batalles que assolen el país han causat la mobilització d’un intricat tapís de milícies locals i grups ètnics armats, sigui per a donar suport a una de les faccions principals o per a defensar les seves ciutats i comunitats.

La confusió al camp de batalla ha obstaculitzat greument la capacitat de l’ONU a l’hora de fer arribar ajuda a comunitats necessitades, segons que explica Marianelli. En condicions favorables, el viatge per carretera de l’est a l’oest de Sudan pot durar setmanes. Durant la temporada de pluja, les rutes habituals poden inundar-se i esdevenir intransitables sobtadament. La guerra civil ha creat tota mena d’entrebancs nous, i les organitzacions humanitàries es limiten ara a lluitar per garantir el pas segur dels seus camions entre el batibull de grups armats i comunitats famolenques que vigilen els llocs de control al llarg de milers de quilòmetres de territori sudanès.

“A l’octubre vam distribuir ajuda a dos milions de persones –explica Marianelli. Té mèrit, però no n’hi ha prou, ni de bon tros.”

Mentrestant, el sofriment dels sudanesos no sembla sinó augmentar. Diumenge i dilluns proppassats, les FSR van bombardar un camp de desplaçats de Zamzam, al nord del Darfur, un territori durament castigat per la guerra on la fam és generalitzada. “La gent no sols es mor de fam, sinó que ara també és bombardada i obligada a tornar a fugir”, explicà aquesta setmana Michel-Olivier Lacharité, cap d’operacions d’emergència de Metges Sense Fronteres, en un comunicat en què descrigué una situació “més que caòtica” amb “víctimes mortals, pànic generalitzat i desplaçaments en massa”.

L’actual crisi de fam ha donat peu a proclamacions superlativament fosques. “Mai en la història moderna hi ha hagut tantes persones en risc d’inanició com avui al Sudan”, advertí a l’octubre un grup d’experts de l’ONU. “Perquè la fam al Sudan acabi, els bàndols han de deixar d’obstruir immediatament el lliurament d’ajuda humanitària i d’atacar els treballadors humanitaris locals, i els governs estrangers han de posar fi al suport financer i militar a l’exèrcit i les FSR”, afegí el grup.

Tanmateix, cap d’aquests advertiments no ha aconseguit d’esperonar una campanya internacional amb cara i ulls per a aconseguir un alto-el-foc. El nou cap d’ajuda humanitària de l’ONU, Tom Fletcher, va recórrer fa poc zones de l’oest del país devastades pels combats. “Va ser absolutament esgarrifós conduir entre ruïnes fumejants i pobles fantasma”, explicà a la BBC aquesta setmana, en una entrevista en què advertí d’una “crisi humanitària generalitzada, tant per la fam com per l’epidèmia de violència sexual al país”.

“La guerra sembla haver estat relegada a l’oblit, si més no per part nostra”, explica Marianelli a la base d’operacions del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU a Port Sudan, una ciutat a la riba de la mar Roja. “M’agradaria que, enguany, el món s’adonés realment de què passa en aquest país”, acaba dient.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Una carretera de muntanya, llarga, amb corbes tancades, ara amunt, ara avall, ens condueix fins a Sot de Xera (Serrans). Una mena d’abocador improvisat poc abans de l’entrada al poble ja és un indicador. A la comarca dels Serrans, a l’interior, la gota freda també hi va fer estralls, tot i que no ha rebut la mateixa atenció mediàtica que unes altres zones. Un dels pobles més colpejats ha estat aquest. Durant l’any, hi viuen unes tres-centes persones, però a l’estiu multiplica exponencialment els seus habitants. És un d’aquests pobles que semblen de postal, de tan bonic com és. Viu del turisme rural, i el gran reclam és el riu. El mateix riu que ara ha escombrat negocis, cases, ponts, àrees recreatives, les restes d’un aqüeducte romà i, fins i tot, s’ha endut dues vides.

Parlem del riu Sot –o Reatillo–, un xicotet afluent del Túria, que, en condicions normals, baixa amb molt poca aigua. La pluja forta del 29 d’octubre va desbordar l’embassament de Buseo, situat al municipi veí de Xera, i l’aigua va passar tres metres per damunt la presa. Després van venir la por i la destrucció. Dies més tard, es va arribar a témer que rebentàs l’embassament, de més de cent anys, i molt veïns van dormir uns quants dies a la carretera, a la part alta, dins els cotxes. Ara com ara, ja no hi ha perill.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Subsistir tots sols

Ens trobem amb Paco Ramírez, que habitualment és pastor, però que aquests dies s’ha convertit en una mena de regidor d’emergències. Ha perdut una nau de tres-cents metres quadrats amb tota la maquinària que necessitava per a treballar amb el bestiar a la muntanya. També ens acompanya Francisco, el fill menut de dos anys, que, sense entendre gaire què ha passat, diu: “El riu s’ha trencat.” Ramírez és concís i contundent: “Hem estat, i estem, deixats de la mà de Déu. Ací encara no ha vingut ningú.” Ara, diu, ha començat a arribar l’exèrcit espanyol, tot i que sense maquinària, un mes i escaig després. A Sote –com es refereixen al municipi els paisans– se’n van anar la llum i l’aigua, i estava totalment incomunicat. En eixa situació, van ser els veïns mateixos els qui van reaccionar. Primer, van protegir la gent gran que no podia ajudar en les tasques. En acabat, es van organitzar en brigades per a restablir els serveis bàsics. Sabien que l’ajuda oficial tardaria a arribar i van funcionar de manera totalment autònoma durant els nou primers dies.

Paco Ramírez i el seu fill, Francisco (fotografia: Laura Escartí). Fotografia: Laura Escartí. Paco Ramírez i el seu fill, Francisco (fotografia: Laura Escartí).

“Els obrers, al tema de reconstrucció. La gent que sabia portar maquinària, en qüestions d’infrastructures. Els agricultors, a buidar carreteres i camins. Els lampistes, a portar l’aigua potable fins al poble, que la riuada es va emportar cinc quilòmetres de canonades. Al cap de pocs dies ja teníem llum amb la cooperativa elèctrica, que va aconseguir un generador. Vam recobrar la normalitat bastant ràpid. Però, d’ajuda de fora, cap. Ací hem estat tots sols. Però bé, ens enorgulleix. La gent del poble ho ha donat tot, hem deixat diferències polítiques i ideològiques per unir-nos. I s’ha fet tot genial. Estic orgullós de la gent, de com ha respost tothom”, diu.

El batlle, Tomàs Cerveró –del PP–, admet que ha faltat resposta institucional. “Funcionàrem sols. Som els grans oblidats de tot el que ha passat. Entenc perfectament que el focus d’atenció haja de ser en el litoral, per població, per vides humanes, perquè encara tenen una situació molt complicada. Però nosaltres també necessitem beure, necessitem menjar, necessitem tenir uns serveis bàsics i al principi vam haver de fer-nos-ho tots sols per garantir-los. Sí que hi va haver ajudes, però ens faltà una presència institucional, de l’administració”, diu.

Tomàs Cerveró, batlle de Sot de Xera (fotografia: Laura Escartí). La por dels veïns

Raimundo viu en una casa prop del riu. No vol fer declaracions, però m’acaba contant que l’aigua va arribar fins al balcó del primer pis. La seua mare és molt gran i la va haver de pujar al pis de dalt. Van passar molta por. Veient les distàncies, m’imagine que la crescuda del riu va ser una cosa mai vista. Tots coincideixen a dir que això ha fet petita la riuada del 1957.

“En els anys que tinc, no ho havia vist mai”, diu Pilar, una dona gran. “Des de casa meua, que és bastant a prop del riu, treia el cap i veia gent passar amb llanternes. Els preguntava qui eren, i alguns em deien que pujàrem al pis de dalt. I jo deia, ‘que em caurà la casa!’. Una por, un horror, i el soroll que feia… Eren més de les tres de la matinada i no ens havíem gitat per por. Crec que em vaig asseure al menjador i cap a les sis vaig fer una becaina. Quan em vaig despertar ja estava tot. I quan ens van dir que hi havia hagut més… moltes ganes de plorar [se li escapen les llàgrimes], perquè ha sigut horrible, i encara portem a sobre el patiment”, diu.

Pilar es refereix a les víctimes mortals. Un xiquet de gairebé quatre anys i el pare. Vivien en una finca que era en una zona inundable. Amb la crescuda, la força de l’aigua i tot el que arrossegava van tombar l’edifici. Primer en va caure una part, que es va emportar el pare, Javier. La mare, Ana, va agafar els fills, Ainhoa, la més gran, de vuit anys, i el menut, Javi. Però quan va caure l’altra part de l’edifici, el xiquet va morir a l’acte. Elles van resistir allí tota la nit, damunt uns enderrocs, sota els quals sabien que hi havia el menut. I amb tota l’aigua que les amenaçava. El pare va estar desaparegut un mes. Finalment, van trobar-ne el cos a Vilamarxant (Camp de Túria), a més de quaranta quilòmetres de Sot de Xera.

Ho explica la metgessa del poble, Amparo Máñez. Parlem per telèfon, perquè he triat l’únic dia que no hi és per vindre a Sot de Xera. Tal com li diuen els veïns, és doctora “vint-i-quatre, set”. Tothom té el seu número i li truquen sempre que els cal. Així funcionen els pobles petits. Quan va passar tot, com que viu a l’altra part i el pont va caure, l’helicòpter de la Guàrdia Civil la va traslladar fins al lloc on eren Ana i Ainhoa. Sorprenentment, tenien poc més que esgarrapades i contusions. Però el xoc emocional i psicològic és difícil d’explicar. “La dona ho ha passat molt malament perquè va sentir que el xiquet es moria, i no va trobar el marit durant un mes. Està pendent de ser vista per psicologia, perquè al principi no va voler. M’ho va dir clarament: ‘Fins que no el troben, jo no necessite res, jo només vull que el troben, que el troben.’ Ara està un poc més tranquil·la perquè l’han trobat, però em fa por que faça una baixada”, diu la doctora. Amb el cos de l’home, almenys podrà fer el dol de tots dos.

Un dol que, per una altra banda, és col·lectiu. “Va ser molt fort, molt dur. Perquè l’hem vist créixer. Ací tenim vint xiquets. I es crien amb nosaltres. Tots som pares. Cadascú té els seus fills, però són de tots. No és com en una finca a la ciutat, que el teu veí del tercer, que té dos nens, no saps ni com es diuen. No, ací hi ha un vincle molt… Com una família. Som com una gran família”, diu Paco Ramírez. La mostra és que el seu xiquet, Francisco, va de braç en braç mentre caminem pels carrers.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

“La vida en els pobles té coses negatives, però en té moltes altres de positives. I una és que som una família, entre tots ens fem costat. Ja li he dit que el poble no la deixarà enrere”, diu el batlle. El dolor d’eixes pèrdues també es fa palès en les converses de les veïnes que es retroben. “Quant devia patir eixe home? D’això, tard ens n’oblidarem. Eixim al carrer i fem coses perquè la vida ha de continuar, però veus molt el desastre, perquè ens ha furtat la bellesa del poble”, diu Pilar. “No ens imaginàvem mai el desastre tan gran que s’ha originat ací. Tota la bellesa, el riu… No ha deixat ni un arbre. No ha deixat res, és tot destrucció”, afig Rosa Mari, una altra veïna.

On hi havia un bar, tan sols hi ha pedres

El 29 d’octubre, José Vicente Ramón era al seu local, el pub Gollisno, a peu de riu. L’aigua anava entrant i, quan va veure que una paret li queia a sobre, en va eixir corrent. Mitja hora després, ja no hi havia res. L’únic que ha romàs són tres rajoles del terra de la cuina, i la fosa sèptica. Tot s’ha esfumat sota l’aigua. Pels qui venim de fora, costa molt d’imaginar que un mes enrere hi havia res que no fossen pedres. “No vull ni calcular el que he perdut, perquè si ho calcule, em clave un tir. No en vull saber res”, diu. Els primers dies, els veïns no el deixaven baixar sol. Ara, vol mirar endavant, però no podrà reconstruir el bar ací. En té un altre de més menut al centre del poble i amb això tractarà de refer-se.

José Vicente Ramón, sobre un tros del terra del 'pub' Gollisno (fotografia: Laura Escartí). José Vicente Ramón, sobre les rajoles que resten de la cuina del 'pub' Gollisno (fotografia: Laura Escartí). José Vicente Ramón (fotografia: Laura Escartí). El lloc on era el 'pub' Gollisno (fotografia: Laura Escartí). Un tros del terra del 'pub' Gollisno (fotografia: Laura Escartí). Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

Ja ha passat un mes i les forces comencen a baixar. A part del negoci, també ha perdut els gossos que hi tenia, que eren com la seua família. “Ara el cos se’t parteix per tot arreu. Mires i dius, ‘no sé què fer’, perquè no puc fer res. Trenta-cinc anys treballant per a què? El turisme s’ha acabat. L’aigua és la vida del poble. Si no hi ha aigua, no hi ha poble, i la gent se n’anirà”, lamenta. Ell mateix també ho ha pensat, d’anar-se’n. Quan deixem allò que era el seu local, trobem un veí assegut vora el riu, sobre un enderroc. Solia anar a fumar a la terrassa del bar i, malgrat que ja no hi és, no perd el costum. No poden sinó mirar el riu.

La muntanya dins casa

Mentre el Sot s’ho menjava tot a la part baixa del poble, a la part alta l’aigua queia per la muntanya com cascades. Tenia tanta força que va foradar la paret del bany de Clara Sánchez, i van haver de romandre a l’habitatge antic que hi ha al pis de sobre. Ens coneixem per casualitat davant l’escola, on espera la filla menuda, de dos anys. Les acompanye a casa, tot i que amb algunes advertències de Lara, que ho veu amb ulls estranys. Quan hi arribem, li ensenye la càmera i fa una fotografia tocant la pantalla amb el dit. Sembla que ja me l’he guanyada.

“Entrà tota la muntanya dins la casa. Quan hi anàrem l’endemà, no podíem ni entrar-hi, la porta no s’obria. L’aigua va arribar a 1,87 metres. L’únic que hi ha de la casa són les finestres i els envans. He de tornar a fer-ho tot de nou”, conta la mare. Va impactar molt les tres filles que té veure que ja no tenien res. No obstant això, va haver-hi alguna excepció. La més gran, que juga en el València CF, va trobar la jaqueta de l’equip, gairebé intacta, en un camp de la vora. Però l’autèntic símbol de la resiliència de la família ha estat el quadre de dues de les filles vestides de falleres. Se’l va trobar la mateixa persona que els va fer aquella fotografia. Ara és al menjador, sobre dos tamborets.

Clara Sánchez i la seua filla menuda, Lara (fotografia: Laura Escartí). Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

Amb tot, Sánchez sap que té sort de tenir una alternativa on viure. “Però si haguera de viure ací, i no ha vingut ningú, què faig?”, es demana. L’única ajuda que van rebre, a part de la dels veïns, va arribar de part d’un grup d’escaladors de Xulilla –un poble veí conegut a tot el món per ser un paratge privilegiat per a la pràctica de l’escalada. Els van ajudar a buidar tots els enderrocs, però no saben quan tornarà a ser habitable la casa.

L’inconvenient de basar l’economia de tot un poble en el turisme

El turisme a Sot de Xera va sorgir als anys seixanta, quan començà a despoblar-se. El batlle, Tomàs Cerveró, explica que els veïns s’adonaren que l’única eixida era el turisme. Així, van començar a fer un programa i un seguit d’infrastructures per a fer el poble atractiu per al turista. De fet, diu que els que hi viuen durant l’any són “l’equip de manteniment del poble”.

Però, ara com ara, l’economia del poble és totalment aturada. Sot de Xera s’enfronta a un problema socioeconòmic de futur. “Aquest poble vivia del turisme, i ara ja no existeix, no existirà. Vivíem de la zona de bany, de les zones recreatives, de la gent que venia els caps de setmana. Ara el riu és un perill. Ningú voldrà portar els xiquets ací a jugar, perquè hi ha filferros, cables de la llum, ferros…”, diu Paco Ramírez.

El debat és obert: té sentit basar l’economia de tot un poble solament en el turisme? Per al batlle és un debat que continuarà obert molt de temps. “Què hem de fer? Continuar intentant que el riu s’adapte a les nostres necessitats, o adaptar-nos nosaltres al riu? Trobes opinions de tota mena. Jo tan sols et puc dir que açò és un plantejament que supera molt l’opinió d’un simple batlle i que tothom ha d’entrar i opinar sobre quin serà el futur del nostre poble. Crec que el riu ens ha donat una lliçó, i que n’hauríem d’aprendre”, apunta Cerveró.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. L’absència institucional

Avui dia, més d’un mes després, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, encara no s’ha posat en contacte amb el batlle de Sot de Xera. Amb tot, Cerveró diu que és massa aviat per a fer valoracions polítiques. “Sóc un batlle de poble, que tinc la meva faena i intente, en el meu temps lliure, ajudar el meu poble. Però ningú m’havia preparat per a açò. A la resta dels polítics, entenc que tampoc”, diu.

En canvi, el pastor, com és conegut Ramírez al poble, demana la dimissió del president. “Que tinga vergonya, amor propi i que dimitisca. No sé què feia eixe home, si era en un dinar, ni ho sé, ni m’importa. Però és el màxim responsable de les víctimes que hi ha hagut, i el mínim que ha de fer, si té vergonya, és dimitir. Això és el mínim, perquè hauria d’anar a judici”, diu. A més, demana a les institucions que prenguen mesures perquè açò no torne a passar. “És vergonyós. Quan era xiquet, quan obrien el pantà de Xera, un home amb una trompeta, Vicente, l’agutzil, anava pels carrers avisant. I des de l’ajuntament, trucaven per telèfon a Xestalgar perquè la gent que es banyava al riu, n’isquera. I avui dia no podem d’avisar? De veritat? És surrealista. Comprenc que no es pot crear un estat d’alarma, però han de proporcionar uns plans d’evacuació perquè açò no torne a passar. No podem permetre’ns, en ple segle XXI, que no arriben els avisos per riuades. No m’ho acabe d’explicar”, raona.

José Vicente Ramón també té paraules per al president. “Que vinga. Que vinga ací, i que mire. Veurà què s’ha de fer. No m’interessa que discutisquen, m’interessen solucions, i al poble també”, diu. Així, destaca la resistència dels veïns, que lluiten per mantenir viu Sot de Xera i agraeix als joves la tasca feta. “M’han tapat la boca. Ja em puc morir tranquil, perquè ve una generació darrere meu que empeny. Que es preparen els polítics”, adverteix.

El batlle, a més, reivindica la persistència dels soters i apel·la tothom perquè no s’abandone Sot de Xera: “Som un poble de mil anys, i jo no vull que la meua generació siga testimoni de la seua desaparició. Tots tenim una certa responsabilitat perquè això no passe. Primer, el mateix poble, però després la resta de la nostra comunitat, que, al cap i a la fi, sou tots vosaltres.” Finalment, els veïns demanen una sola cosa: no caure en l’oblit. I també ho demanen com una petició personal després d’haver compartit el seu dolor: “Torna a veure’ns, no t’oblides de nosaltres.”

Arrossars plens de residus al nord de l’Albufera: què cal fer després de la gota freda?

El govern de Pedro Sánchez és envoltat d’una constel·lació de casos judicials que impliquen l’ex-ministre José Luis Ábalos; el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz; i fins i tot la parella de Sánchez, Begoña Gómez. Per esclarir la situació parlem amb el professor i ex-lletrat del TC Joaquín Urías (Sevilla, 1968), que no veu factible que les investigacions facin descarrilar l’executiu. “Crec que no es pot ni comprar la situació actual amb la d’alguns governs del PP que, efectivament, sí que van ser governs intrínsecament corruptes”, diu.

Amb Urías també parlem de més qüestions d’actualitat, com ara la querella contra l’ex-rei espanyol Juan Carlos de Borbó, de què és un signant, i la mala gestió de l’emergència de la gota freda. En aquest segon afer, no es mostra partidari de cercar una sortida judicial perquè el govern de Carlos Mazón reti comptes. “No sóc partidari de judicialitzar aquesta mena de catàstrofes. Aquest desig de castigar penalment i de cercar sempre un culpable… És una mena de venjança social, que no crec que sigui la manera de resoldre les males gestions”, diu.

—El govern de Pedro Sánchez té uns quants focs judicials encesos. Segurament, el cas Koldo és el més important. Què en penseu?
—El cas Koldo té dos vessants, el judicial i el mediàtic. El judicial crec que en general es porta bastant bé. Evidentment, el cas Koldo és un cas de corrupció, no és lawfare. Qui digui que és lawfare contra el PSOE s’equivoca. El cas Koldo és un cas de corrupció, com n’hi ha hagut en més partits polítics, i s’ha d’investigar fins a les últimes conseqüències. Ara, mediàticament, el cas Koldo es fa servir per fer mal al govern. I en aquest ús mediàtic sí que hi ha hagut algun moviment judicial que tan sols s’explica amb aquesta finalitat.

—Què en penseu, de les declaracions del comissionista Víctor de Aldama?
—El senyor Aldama estava en presó provisional i se li va oferir un avantatge, la llibertat provisional en canvi de fer declaracions incriminatòries contra el govern sense cap mena de prova. Cal recordar que no era a presó pel cas Koldo, sinó pel frau en el cas dels hidrocarburs. No té cap mena d’explicació judicial això que passat.

—Llavors…
—L’única explicació és la mediàtica. Forma part del vessant mediàtic. Diguem que el jutge que ha permès que Aldama faci aquestes declaracions i rebi el premi de la llibertat provisional… Aquest jutge actua de cara als mitjans de comunicació i ha volgut propiciar els titulars perquè sembli que el president del govern i uns quants ministres poden estar implicats en el cas. Aquest jutge sí que crec que col·labora amb la trama mediàtica. Això que ha dit Aldama, com a acusat amb interessos, són disbarats.

—Ábalos era membre del govern de Sánchez i sembla que hi ha un bon grapat d’indicis que l’incriminen. Hi haurà repercussions?
—A mesura que es vagin aconseguint proves més evidents. La inculpació s’ha de basar en proves substantives. Si això passa, evidentment el govern haurà d’assumir alguna mena de responsabilitat. Almenys hi ha una negligència per no haver vigilat els contractes que es feien durant la pandèmia, que van fomentar arreu l’enriquiment de gent sense escrúpols. Si alguna cosa uneix el PP i el PSOE, és que tots han tingut personatges obscurs, com ara la parella d’Ayuso, Koldo i Aldama, que s’han beneficiat de negocis. I hi són implicats tant un partit com un altre. Crec que això haurà de tenir alguna responsabilitat política. Si més no, hi ha una responsabilitat per no haver vigilat els qui tenien més a prop.

—El PSOE considera que és un cas de lawfare?
—El PSOE ha d’assumir la seva responsabilitat. El PSOE pot dir que la declaració d’Aldama és un tripijoc polític en contra seva. I hi estic d’acord, però això que surt a la llum sobre els contractes en plena pandèmia… Amb pocavergonyes traient-ne beneficis milionaris… És evident que algú haurà de respondre per tot plegat. Insisteixo, va passar en l’àmbit estatal i autonòmic, però s’hauran de retre comptes i si més no explicar com és que no es va vigilar.

—Una altra causa important és la que implica el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz.
—Aquest és un cas en què hi havia base jurídica. Ara, el context demostra que és un despropòsit i que és una persecució política. Hi ha una base jurídica. Sembla que s’ha produït una filtració d’unes dades privades i és delictiu que un funcionari publiqui dades que coneix arran de la seva feina. Llavors, això s’ha d’investigar. Dit això, ho veus amb el context i perd tot el sentit. És completament desproporcionat.

—Ho podeu desenvolupar?
—A Espanya hi ha filtracions diàriament. És a dir, és un delicte que es comet constantment i que solament es persegueix de manera selectiva. Quan interessa. S’han perseguit filtracions perquè perjudiquen el PP, però les que es produeixen diàriament al Tribunal Suprem ni tan sols s’investiguen. Això és un disbarat. Els jutges no poden decidir quan persegueixen un delicte o no. La llei és igual per a tots, no la podem fer servir per atacar enemics i defensar amics. El Suprem ha d’explicar per què tan sols l’interessa investigar certes filtracions.

—El jutge va ordenar d’escorcollar el despatx de García Ortiz i requisar-ne totes les comunicacions.
—És un procediment totalment desproporcionat. Ningú entén que un jutge entri a la fiscalia general de l’estat i intervingui tots els documents i totes les comunicacions dels últims sis mesos. Tot plegat per a investigar un delicte menor, com és la revelació de secrets, amb una pena relativament lleu. No és proporcional. A més, no se sap qui tindrà accés a tota la informació que hi havia a la fiscalia general de l’estat. El jutge deia que confiava absolutament en la professionalitat de la Guàrdia Civil, però deu minuts després la Guàrdia Civil o algú ja havia filtrat part del material confiscat.

—…
—A Espanya no tenim cap garantia de què passarà amb tota la informació confiscada a la fiscalia general. És extremadament sensible i no tenim cap garantia que no es faci servir de manera retorçada i completament interessada. Cap garantia.

—El magistrat Martín Pallín deia fa uns quants dies a VilaWeb que el Suprem podia haver posat en perill “la seguretat nacional”.
—És una mesura desproporcionada. No hi ha cap argument per prendre-la. Dit això, és una mesura perillosa, no per la seguretat de l’estat, sinó per la investigació dels delictes. I d’aquesta mena de decisions em dol que després, quan hi ha filtracions o quan hi ha un dany a l’estat, no respon ningú. El nostre sistema fa que els jutges d’instrucció –i els jutges en general– no responguin mai de les conseqüències dels seus actes. Es pot causar un dany greu a l’estat, però per començar ja es causen danys a una persona. S’han publicat els missatges de WhatsApp del fiscal general de l’estat, que és una cosa terrible i va en contra del secret de les comunicacions, que garanteix la constitució. Això és una esquerda terrible de l’estat de dret.

—Als tribunals, també hi ha una causa contra la parella del president espanyol, Begoña Gómez.
—Aquest és un cas clarament d’investigació prospectiva. Un jutge ha començat a investigar arran d’uns titulars de premsa, que eren totalment fantasiosos i que no aporten cap dada, i ha començat a investigar. El jutge va començar a investigar per uns delictes i ara ja anem pel quart o cinquè de diferent. Ho va adaptant segons que li convé. Sembla que està obsessionat a trobar alguna cosa, sigui com sigui. I això és prohibit. El jutge primer ha de tenir indicis i després investigar. I en aquest cas, fa la contrària. És molt fàcil de pensar que el cas de Begoña Gómez és un cas polític amb la intenció de fer mal al president.

—Alberto Núñez Feijóo i el PP proven de fer servir aquesta constel·lació de causes, especialment el cas Koldo, per promoure una moció de censura.
—Com que la dreta no ha pogut guanyar les eleccions ara proven d’aconseguir-ho d’unes altres maneres. Primer van atacar amb la qüestió de l’amnistia, que no ha servit de res, i ara volen traslladar a l’opinió pública la imatge que hi ha corrupció generalitzada i som davant un govern corrupte El PP prova de cercar una equivalència amb la condemna per la Gürtel, però no hi té res a veure. Allò era una condemna i ara amb prou feines hi ha diligències. Cercar equivalències entre el govern actual i el d’Aznar, amb la majoria dels ministres condemnats per afers econòmics, no té cap mena de sentit.

—No us sembla que el govern de Sánchez pugui descarrilar?
—Amb el que hi ha damunt la taula, no. Crec que els jutges proven de trobar com sigui alguna cosa contra el president del govern. Però, ara per ara, no han trobat res, no en són capaços i dubto molt que hi hagi res que valgui la pena. Crec que no es pot ni comprar la situació actual amb la d’alguns governs del PP que, efectivament, sí que van ser governs intrínsecament corruptes.

—També us volia demanar per la gota freda. Us sembla que la mala gestió de l’emergència pot tenir alguna mena de responsabilitat penal?
—A Espanya, últimament, tenim la tendència a judicialitzar-ho tot, la tendència que sigui un jutge sempre el que ho decideixi tot. Sincerament, amb la gota freda hi ha pogut haver una mala gestió per part de l’administració autonòmica. No després de la gota freda, no en l’atenció de les víctimes, sinó en la fase prèvia, la de prevenció. I crec que això s’ha de solucionar, en un estat democràtic, amb responsabilitats polítiques. Portar-ho als tribunals? Segurament, acabarà judicialitzat, perquè a Espanya un bàndol i un altre sembla que tenen la idea que l’única manera que un polític reti comptes és portant-lo als tribunals. I amb això molts jutges estan molt contents perquè fan d’àrbitres de la política. Però en un estat democràtic normal, crec que qüestions com la gota freda impliquen una responsabilitat essencialment política i no pas penal.

—Ja hi ha querelles.
—Hi ha hagut mala gestió? Sí. Es podria haver fet millor? Segurament. No s’han complert les expectatives socials? Cap mena de dubte. Ara, provar de trobar un delicte en tot el que passa i que sempre el culpable siguin les autoritats crec que és un excés. No sóc partidari de judicialitzar aquesta mena de catàstrofes. Aquest desig de castigar penalment i de cercar sempre un culpable… És una mena de venjança social, que no crec que sigui la manera de resoldre les males gestions.

—Potser la gent mira els jutjats perquè el president Mazón, després de dir tota mena de mentides, no sembla que vulgui retre comptes de cap manera.
—Certament, és difícil d’aconseguir la responsabilitat política i entenc que la frustració porti a dir això que el fotin a la presó. Però em semblen dos àmbits diferents. Crec que hi ha hagut una mala gestió i cal trobar la manera que es retin comptes. I, en última instància, els ciutadans són els encarregats d’exigir-la en les pròximes eleccions. Si la mateixa ciutadania, a les eleccions, no castiga aquest govern, doncs serà que socialment no hi ha aquesta exigència.

—Finalment, us volia demanar per la querella contra Juan Carlos de Borbó que heu signat amb més juristes. Per què la presenteu ara?
—La idea de la querella és substituir amb la iniciativa de la societat civil allò que havia d’haver fet la fiscalia. Amb la querella volem que un jutge es pronunciï per primera volta sobre els delictes fiscals que ha comès el rei Juan Carlos. Dic comès perquè ell mateix els ha reconeguts amb les regularitzacions que va fer. La fiscalia ha rebuscat molt i sempre ha trobat arguments per a no portar el cas ni tan sols a judici. I com que no l’hi porten, ens movem nosaltres, tenint en compte que el primer dels delictes [de l’exercici fiscal del 2014] és a punt de prescriure.

—Què en penseu, de les acrobàcies argumentals de la fiscalia per a arxivar el cas ara fa més de dos anys?
—No se m’acudeix cap raó vàlida més enllà que l’acusat és el rei Juan Carlos. No haurien tractat mai així un ciutadà normal. La jurisprudència del Suprem és molt clara i diu que si t’avisen que t’investiguen, la regularització no és espontània i, per tant, no et poden aplicar l’amnistia fiscal. Al rei Juan Carlos el van avisar dues vegades abans no regularitzés més de cinc milions d’euros.

—La fiscalia esgrimia que Juan Carlos no va ser informat amb prou detall, de manera que les regularitzacions van ser voluntàries i sense avís previ.
—La jurisprudència del Suprem diu que no importa el grau de detall. Una vegada saps que t’investiguen, ja n’hi ha prou per a no quedar impune. En el cas de Juan Carlos, el van informar amb molt de detall. De fet, l’opinió pública i els mitjans de comunicació van tenir coneixement de sobres del contingut de les diligències. Juan Carlos va tenir accés a tanta informació que va regularitzar la quantitat exacta per la qual era investigat. Quina casualitat, no? Això que va fer la fiscalia no té cap sentit jurídic, en tot cas, té un sentit polític.

—L’arxivament de les diligències, el va signar el cap d’anticorrupció, Alejandro Luzón. Què en penseu?
—La fiscalia és una institució que funciona jeràrquicament i té sentit que sigui així. Però no tinc informació de qui va prendre la decisió. Però, com he dit abans, és evident que si no es digués Juan Carlos de Borbó, no tinc cap dubte que l’afer hauria acabat en un judici al Suprem.

—Què n’espereu, de la querella?
—Sincerament, no crec ni que arribi a judici perquè segurament el Suprem ho arxivarà. La llei és amb nosaltres, però el pes que tenen el rei Juan Carlos i la monarquia en l’aparell de l’estat és incommensurable.

—I si anés a judici?
—Si passés, la pena de presó no seria tan greu, tenint en compte els atenuants dels pagaments, però també la seva edat i afeccions. Seria molt difícil que entrés a la presó. De totes maneres, la conseqüència principal hauria de ser que la pròxima vegada que el rei Juan Carlos vingués a Espanya, la policia l’hauria d’esperar per portar-lo al Suprem. Això és el primer que hauria de passar i seria un avanç de cara a la igualtat davant la llei. L’objectiu de la querella no és que ingressi a la presó, sinó que pagui i, sobretot, que un jutge formalment declari que el cap de l’estat va delinquir. Fins que no passi, serà una anomalia democràtica.

Us heu demanat mai com influeix l’idioma que parlem en les nostres emocions i en la manera com percebem la realitat? Segons alguns estudis de psicolingüística, psicologia cognitiva i antropologia lingüística, les llengües que utilitzem no sols ens permeten de comunicar-nos, sinó que també modelen la nostra percepció del món i de nosaltres mateixos.

Avui més de la meitat de la població mundial utilitza dues llengües o més  en la seva vida quotidiana. Per motius d’educació, immigració o antecedents familiars, el bilingüisme i el multilingüisme són fenòmens cada vegada més comuns en aquesta societat globalitzada.

El fet de saber dues llengües o més, com ens afecta la manera de processar les emocions? Recerques recents indiquen que cada llengua pot fer que els parlants percebin la realitat de maneres diferents. Fins i tot poden sentir que ells mateixos canvien quan alternen la llengua que empren.

Alguns altres estudis han demostrat que els individus bilingües poden comportar-se de manera diferent segons quina llengua facin servir; també són percebuts de manera diferent pels seus interlocutors segons la llengua que emprin.

El pes de les emocions en les llengües

Els parlants bilingües processen les paraules que defineixen o descriuen emocions de manera diferent en la llengua materna (o aquella que aprèn l’ésser humà des de la infància i que funciona com el seu instrument de pensament i comunicació) i en la segona llengua o fita (llengua que ha estat objectiu d’un aprenentatge, en un context formal o natural). La llengua materna sol tenir un avantatge emocional sobre la segona llengua: els parlants bilingües senten més intensitat emocional quan usen la llengua materna, especialment quan recorden experiències viscudes en aquest idioma.

Per exemple, alguns estudis han demostrat que, quan es reviuen records de la infància, hom els descriu amb més detall i emoció en la llengua materna, perquè va ser la llengua amb què van etiquetar aquestes experiències. En contrast, la segona llengua pot facilitar una certa distància emocional, cosa que permet als parlants de reduir l’ansietat o el pudor quan es comuniquen en situacions complexes, com ara aquelles que impliquin l’expressió d’enuig o de disculpa. Dit d’una altra manera, perceben la llengua materna com una llengua més rica emocionalment, i la segona llengua la veuen més pràctica, però no tan expressiva. A conseqüència d’això, l’expressió emocional en llengua materna es percep més intensament, deixant de banda que l’emoció sigui positiva o negativa.

Sóc la mateixa persona?

L’elecció de la llengua en què es comuniquen els bilingües no sols afecta la intensitat emocional, sinó també la manera com les persones es perceben a si mateixes i perceben els altres. Fer servir l’un idioma o l’altre pot influir en la construcció del discurs i revelar aspectes culturals i socials propis de cada comunitat lingüística.

En un estudi fet amb parlants bilingües xinès-anglès als Estats Units, els participants van indicar que se sentien més còmodes a l’hora d’expressar les seves emocions en anglès (la segona llengua) perquè les restriccions socials eren menors, però experimentaven més intensitat emocional en mandarí (la llengua materna).

La segona llengua, doncs, pot oferir alguns avantatges en contexts en què els parlants prefereixen mantenir distància emocional, tant per qüestions personals com sòcio-culturals. A l’hora d’expressar emocions en una llengua menys connectada emocionalment, les persones poden reduir sentiments de vergonya, ansietat o implicació personal. Especialment quan parlem una llengua materna que pertany a una cultura en què es dóna més valor al col·lectiu i no hi ha tanta tradició de compartir sentiments.

Domini de l’idioma i entorn en què el vam aprendre

També hi influeix molt el nivell de domini de la segona llengua: els progenitors prefereixen la llengua materna per expressar emocions quan parlen amb els fills (per exemple, en cas d’una reprimenda) si és la llengua que dominen més bé; no obstant això, si tenen una segona llengua que també dominen, poden optar per emprar-la en l’àmbit emocional.

Així mateix, l’entorn en què es va aprendre la segona llengua pot ser determinant. Quan l’aprenentatge s’ha fet en un context formal o acadèmic, i no familiar, els parlants manifesten més ansietat a l’hora de comunicar-se en públic, malgrat ser-hi competents.

Emoció, identitat i aprenentatge de llengües

Les nostres experiències de vida, l’edat d’adquisició dels idiomes i el context d’ús influeixen en la manera com processem i expressem les nostres emocions en llengües diferents. Comprendre aquestes dinàmiques no sols enriqueix el nostre coneixement sobre el llenguatge i la ment humana, sinó que també ens ajuda a millorar la comunicació intercultural i la comprensió emocional en un món cada vegada més divers i connectat.

Les implicacions per a l’ensenyament de segones llengües també són importants. Que els estudiants se sentin feliços i satisfets o no amb la percepció que tenen de si mateixos en la llengua que aprenen –és a dir, amb la identitat construïda en aquesta llengua– serà clau per a saber si se senten estranys o diferents quan la parlen. El paper de l’ensenyant serà de contribuir que l’alumnat se senti menys estrany en la llengua que aprèn.

L’actitud cap a l’idioma que s’aprèn és, per tant, determinant: influeix en la manera com avaluem les nostres experiències amb l’idioma, cosa que afecta com afrontem els desafiaments, com ens veiem a nosaltres mateixos i com creiem que ens veuen els altres. Com més bona actitud hi hagi, més satisfacció hi haurà en el procés, a més d’una connexió emocional millor amb la llengua. El resultat serà una identitat més sòlida en el nou idioma i, per tant, un aprenentatge més profund i efectiu.

Mari Mar Boillos Pereira és doctora de la Facultat d’Educació de Bilbao, Universitat del País Basc / Euskal Herriko Unibertsitatea. Ana Blanco Canales és professora titular de llengua espanyola a la Universitat d’Alcalá. 

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Els veïns i els ajuntaments afectats per la gota freda del 15 d’agost a Menorca encara esperen rebre les ajudes anunciades pel govern de les Illes, pel consell insular i pel govern espanyol. En total, gairebé tres-cents setanta veïns que reclamen uns dos milions d’euros i mig, que s’afegeixen als milions que han hagut d’avançar els ajuntaments d’Alaior i el Mercadal. No va haver-hi morts, però sí inundacions d’edificis i de la via pública, desbordament de torrents, danys importants en carreteres, talls al subministrament elèctric i danys relacionats amb els fenòmens costaners.

“Ens agradaria haver-ho rebut abans”, diu el regidor d’Hisenda de l’Ajuntament d’Alaior, Nando Orfila (PP), tot i que reconeix que hi ha un problema clar amb els terminis que maneja l’administració pública: “Ens hem esclavitzat a nosaltres mateixos com a societat. Està bé ser garantistes, però en segons quines coses s’ha de ser més àgil.” Han tengut uns danys valorats en 1,5 milions a les infrastructures. I en el cas del Mercadal, l’ajuntament ja no té romanents, després d’haver-hi destinat 2,5 milions d’euros.

La mateixa quantitat, precisament, que els damnificats esperen del govern de Marga Prohens. No va ser fins el 22 de novembre, tres mesos després dels incidents, que el consell de govern no va autoritzar el conveni de col·laboració amb el Consell de Menorca amb aquest import. Un conveni al qual també es va donar el vist-i-plau en consell de govern el 6 de setembre, mig mes després de la gota freda. Ara mateix, informen fonts de l’executiu, el conveni és a la fase final dels tràmits administratius, com ara passar pels serveis jurídics.

Aquests 2,5 milions s’afegeixen als 3,4 milions que el govern també va aprovar de destinar a l’execució de les obres d’emergència, amb l’objectiu de recuperar els llits dels torrents i les àrees danyades pels desbordaments.

Els veïns i ajuntaments afectats també esperen dos milions del Consell de Menorca, que va aprovar de transferir el 26 d’agost i encara no han vist. L’objectiu, segons que anunciaven en una nota de premsa aquell mateix dia, era “atendre les necessitats més urgents”. El consell no ha volgut atendre les peticions de VilaWeb de respondre per què hi ha hagut aquestes demores.

Per una altra banda, tampoc no han arribat els 210.000 euros que aportarà el govern espanyol. Tan sols un dia després de la gota freda, el Mercadal va engegar els tràmits per sol·licitar la declaració de zona catastròfica i Alaior els va començar a final d’agost. Fins quaranta-set dies després el govern de Pedro Sánchez no va fer-ne la declaració. En tot cas, aquestes ajudes no són solament per la gota freda, sinó per més fenòmens, com ara els incendis que hi ha hagut del mes de febrer fins al 3 de setembre.

Conveni aquests dies vinents

D’aleshores ençà, han hagut de ser els ajuntaments mateixos qui ha avançat les quantitats per a arreglar els desperfectes. “Ens ho hauríem de fer mirar tots. Això ha acabat sense morts, però veient el que hi ha hagut a València… Quan hi ha desgràcies personals, qualsevol setmana que passa sense rebre ajuda és molt sagnant per a les famílies que ho pateixen”, diu Orfila, que reconeix que les mesures més urgents –algunes actuacions en camins, zones fluvials i al geriàtric– s’han cobert amb romanents municipals. Les actuacions que no reclamen tanta urgència s’aniran arreglant a mesura que arribin els convenis i, després, les ajudes.

Sobre això, aquests dies vinents ja s’hauria de signar el conveni amb el consell insular, mitjançant el qual arribarien als municipis els fons del govern. Es cobriria el 100% dels romanents aportats pels consistoris. Tanmateix, després cada mesura té el seu expedient i no hi ha gaires mans per a gestionar-ho, explica Orfila, que espera que durant aquest mes la qüestió s’hagi solucionat. Després, serà moment d’avaluar en quin ordre es fan les actuacions. “No es pot fer tot alhora”, diu, i confirma que encara no ha arribat cap euro promès.

Diners per a les famílies

Pot ser que les famílies encara triguin una mica més a veure les ajudes. Abans de res, el conveni amb els ajuntaments haurà de marcar les bases per a veure què es pot cobrir i què no. “Hi ha bastants famílies que tenen assegurances i el consorci ja ha atès moltes coses. Però n’hi ha unes altres que no estan cobertes i necessitam que arribin aquests doblers. Hem d’intentar de cobrir al màxim els desperfectes i danys entre una administració i l’altra”, diu Orfila.

El 15 d’octubre, segons els càlculs del govern, l’avaluació de danys era de 6,8 milions d’euros. Aquell dia, el conseller del Mar i del Cicle de l’Aigua, Juan Manuel Lafuente, va reconèixer que la gestió de la gota freda es podria haver fet més bé.

Els efectes de la gota freda

Aquella gota freda va batre uns quants rècords meteorològics a les Illes, com ara els 204,4 litres per metre quadrat que van caure en 4 hores i els 78,4 litres que van caure durant 1 hora. En el cas del Mercadal, va ploure 11 vegades més que no és habitual durant un mes d’agost. Unes quantes persones van haver de ser rescatades de cotxes, i 31 usuaris de la residència d’Alaior van ser desallotjats per risc d’esfondrament. A totes les Illes es van registrar més de 400 incidents.

No va ser l’única, al setembre una altra gota freda va deixar imatges espectaculars a Menorca. I, al novembre, una altra va deixar més de cent litres a l’illa.

Uns 1.500 manifestants, segons els Mossos, s’han mobilitzat a la Seu d’Urgell per reclamar una baixada dels preus dels lloguers i condicions dignes per a viure al Pirineu. Convocada per la plataforma Pirineu Viu, la jornada de protestes ha culminat amb una manifestació que ha començat al passeig de Joan Brudieu i ha recorregut uns quants carrers de la capital de l’Alt Urgell. Una quarantena d’organitzacions i partits polítics han donat suport a la protesta, que ha volgut posar de manifest la problemàtica que té la gent jove per a poder continuar vivint al Pirineu. El dia que s’ha triat tampoc ha estat a l’atzar, atès que pel pont de la Puríssima inaugura la temporada turística hivernal.

Els organitzadors de la mobilització consideren que s’ha arribat a un punt en què s’expulsa els treballadors del Pirineu perquè diuen que l’habitatge és segrestat pels especuladors i els pisos turístics. Ha participat a la manifestació gent vinguda del conjunt del Pirineu català, de la Vall d’Aran al Berguedà, i també d’Andorra, amb l’objectiu de fer palès que és mobilització de país.

La manifestació ha estat el punt culminant d’una jornada plena d’activitats reivindicatives de caràcter familiar i xerrades. És previst que s’acabi amb concerts al pavelló municipal. Els organitzadors han triat el divendres del pont de la Puríssima perquè marca el començament de la temporada turística d’hivern i perquè serveix per  a commemorar la manifestació històrica per l’habitatge que hi va haver fa un any a Andorra.

Segons Pirineu Viu, el jovent com més va té més dificultats per a poder viure al Pirineu a causa de les feines precàries, que consideren que van lligades al sector turístic, i també per la pujada del preu de l’habitatge. A més, alerten que no solament perjudica el jovent sinó també ciutadans que s’han de traslladar d’Andorra a la Seu d’Urgell per poder viure o habitants de la Cerdanya que han d’anar al Berguedà, i també de la Vall d’Aran cap al Pallars Sobirà i el Jussà.

Com a solucions, proposen una diversificació de l’economia per a crear feina estable i de qualitat, atès que creuen que apostar-ho tot al turisme és perillós. Sobre habitatge, reclamen tres mesures concretes: una regulació del preu dels lloguers, una limitació i control dels pisos turístics i una aturada immediata de tots els desnonaments.

La manifestació ha rebut el suport d’una quarantena d’organitzacions del món de la cultura, col·lectius ecologistes, feministes, laborals, sindicats d’habitatge, la Coordinadora d’Habitatge Digne d’Andorra i casals i ateneus del Pirineu. També Unió de Pagesos, el Sindicat de Llogateres i l’Assemblea Catalana per a la Transició Ecosocial i partits com ara la CUP i els Comuns.

L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat definitivament la rotonda de Manolo Vital a Torre Baró, al districte de Nou Barris, com a espai d’homenatge a l’activista veïnal. El canvi de nom ve d’una llarga reivindicació de les entitats veïnals del districte, en homenatge a Vital, fundador i president de la primera associació de veïns de Nou Barris i activista compromès en la millora del benestar dels seus ciutadans.

Vital és conegut, entre més reivindicacions, per ser l’artífex del segrest de l’autobús 47 el 1978, un gest visible que va suposar un punt d’inflexió d’una llarga lluita veïnal que exigia transport públic als carrers del barri de Torre Baró. Aquesta lluita enguany ha estat reflectida al film El 47, que ha batut rècords de nominacions i és el gran preferit dels premis Gaudí.