Vilaweb.cat

Junts assegura que Lluís Puig farà de diputat des de l’exili

Junts per Catalunya preveu que el seu diputat electe i ex-conseller Lluís Puig, exiliat a Bèlgica, prengui l’acta de parlamentari després de les eleccions del 14 de febrer, després que el Tribunal d’Apel·lació belga refusés la seva extradició a l’estat espanyol el mes de gener passat. Fonts de Junts donen per fet que Puig, que va concórrer en el número nou de la llista del partit per Barcelona, serà diputat en aquesta legislatura: “No s’ha plantejat mai que no sigui diputat”, subratllen. Després de les eleccions del 2017, Puig, el president Carles Puigdemont i les ex-conselleres Clara Ponsatí i Meritxell Serret, tots quatre exiliats, van renunciar a les seves actes de diputats per mantenir la majoria independentista a la càmera catalana, ja que no tenien autorització judicial per poder delegar el seu vot.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per què és estratègicament tan important la denegació de lliurament del conseller Puig?

Així i tot, les fonts esmentades indiquen que, si hi ha un govern i una mesa del parlament de majoria independentista, no hauria d’haver-hi cap problema perquè Puig assumís la seva acta de diputat i han destacat els mecanismes de delegació de vot dels quals disposa el Parlament. Els tràmits per obtenir l’acta impliquen presentar les credencials com a electe, una declaració de béns i una promesa per escrit de complir l’Estatut i la Constitució espanyola. La constitució del nou ple del Parlament ha de celebrar-se no més tard del 12 de març, vint dies hàbils després de les eleccions del 14 de febrer.

Segons fonts de JxCat, la situació parlamentària del president Carles Puigdemont, que encapçalava la llista del partit per Barcelona, encara no s’ha debatut. En una situació similar a la de Puig es troba Serret, també diputada electa en concórrer com a nombre dos d’ERC per Lleida.

The post Junts assegura que Lluís Puig farà de diputat des de l’exili appeared first on VilaWeb.

El CCCB explora Mart com a mirall de la humanitat

El CCCB s’endinsa a partir de demà a Mart a través de la història cultural que lliga la humanitat i el planeta vermell. Literatura, art i ciència, d’ençà de l’antiguitat i fins a les més recents aproximacions descobertes i projeccions, volen copsar en una gran exposició com la nostra espècie s’hi ha emmirallat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Primer com a Déu, després com a mite i avui com a planeta, sempre hi hem estat relacionats”, constata el comissari i director del CCCBLab, Juan Insua, content per la coincidència de l’estrena amb el recent aterratge de la Perseverance al planeta: “És un febrer realment marcià”. ‘Mart. El mirall vermell’ conté quatre-cents ítems, entre llibres incunables, dibuixos, fotografies, còmics i pel·lícules, amb “l’ADN CCB” immersiu i experimental.

El Perseverance comença a cercar vida, després d’arribar a la superfície de Mart

 

The post El CCCB explora Mart com a mirall de la humanitat appeared first on VilaWeb.

El jutge de vigilància penitenciària manté el tercer grau dels presos polítics dels Lledoners

El jutge de vigilància penitenciària ha decidit de mantenir el tercer grau d’Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Jordi Sànchez i Joaquim Forn, que són empresonats als Lledoners. D’aquesta manera, podran sortir de la presó i només hi hauran d’anar a dormir de dilluns a dijous.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El jutge ha descartat suspendre el tercer grau de manera cautelar, tal com demanava la fiscalia, mentre no es pronuncia sobre el fons de la qüestió. A l’estiu, en canvi, el mateix jutge, arran de les pressions del Tribunal Suprem espanyol, va decidir de suspendre de manera cautelar el tercer grau

Ahir els jutjats de vigilància penitenciària de Barcelona i Figueres també van refusar de suspendre el tercer grau de Carme Forcadell i Dolors Bassa, tal com havia sol·licitat la fiscalia.

The post El jutge de vigilància penitenciària manté el tercer grau dels presos polítics dels Lledoners appeared first on VilaWeb.

S’ha mort a 101 anys Lawrence Ferlinghetti, el darrer membre de la generació beat

El poeta, editor, llibreter, pintor  i darrer supervivent de la generació Beat, Lawrence Ferlinghetti, s’ha mort a 101 anys a San Francisco d’una infecció pulmonar. Amb el seu traspàs es posa punt i final a un dels moviments literaris més influents de la literatura contemporània amb personatges tan carismàtics com Jack Keruac, Allen Gingsberg o William Burroughs, entre d’altres.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mallorca, bressol de la Beat Generation

La seva llarga vida –inesperada en quelcom que va formar part d’una de les generacions literàries més autodestructives de la història- va anar lligada sempre a esdeveniments culturals d’excepció, començant pel seu doctorat a la universitat de la Sorbona, a Paris, després d’haver estudiat periodisme a la Universitat pública de Carolina del Nord entre 1937 i 1941. L’estada a Paris el va dur a treballar a la mítica llibreria Shakespeare & Co i aquí va néixer la seva fascinació pels llibres i també per les festes boges que emulaven les que havien viscut vint anys abans els membres de la Generació Perduda, amb Ernest Hemingway al capdavant.

Va arribar a Paris després d’haver participat activament en el desembarcament de Normandia de 1944 –era oficial i abans havia estat fent la guerra en un submarí a l’Atlàntic Nord- i a la literatura després de passar pel periodisme esportiu. A França hi va conèixer la seva dona i la passió per les llibreries, una passió que el va dur a fundar el  1953 la mítica City Lights, que a més a més de ser una de les llibreries més famoses del món també és l’editorial a través de la qual va publicar els textos d’alguns dels seus amics de la generació beat. A City Lights va ser on Allen Gingsberg va recitar per primer cop Udol, possiblement el seu poema més conegut (en català es va traduir el 2019 dins el llibre El Gingsberg essencial, publicat per Nova casa editorial), que va editar Ferlinghetti un any després amb altres poemes i que li costà un judici, acusat de difondre obscenitat, del qual quedà absolt.

Els orígens mallorquins de la generació beat

Unànimement es considera que aquest és el naixement de la generació beat, cosa que no és certa, ja que els primers poemes que publicaren els seus membres es varen imprimir a la revista Black Mountain que editava el college homònim. Es dona la circumstància que el seu director, el 1955, era Robert Creeley, que feia la revista des del poble mallorquí de Banyalbufar i que imprimia la revista a la impremeta de mossèn Alcover, a Palma. Per tant, els orígens de la geneació beat són mallorquins.

Ferlinghetti va destacar sobretot com un poeta compromès i el seu principal èxit va ser el llibre de 1958 A Coney Island of the mind, del qual es calcula que se n’han venut més d’un milió de còpies. Això el converteix en un dels llibres de poesia més famosos de tots els temps, i en aquest poemari ja es poden veure alguns dels grans temes que interessaren els seus companys de generació, com la llibertat de l’individu, l’experimentació amb els drogues o la llibertat sexual. El llibre està considerat com un clàssic de la poesia moderna.

Ferlinghetti ha mort però continua el seu llegat, la llibreria City Lights, una visita obligada per a lectors de tot el món, i la seu de l’editorial homònima que continua activa i que en els darrers temps s’ha especialitzat en literatura afroamericana i en la publicació de textos contra la gentrificació de San Francisco, una editorial que sempre ha anat a la contra i al marge de les grans empreses  de Nova York.

Potser per la seva dura vida familiar (va quedar orfe essent molt petit i el va criar una tieta), va convertir les dues City Lights en un refugi per a tots aquells que varen fer de la cultura del no i de la desobediència una forma de vida a partir de la literatura.  I ho va fer amb un plantejament radical i a la vegada senzill: la llibreria obriria cada dia de l’any i tancaria sempre passada la mitjanit. A partir d’aquí va arrencar un mite que ha arribat fins als nostres dies i que ha sobreviscut de llarg a tots els seus companys de generació. Potser Lawrence Ferlinghetti no va fundar la generació beat, però sí que ha estat el seu representant més longeu.

The post S’ha mort a 101 anys Lawrence Ferlinghetti, el darrer membre de la generació beat appeared first on VilaWeb.

Vergés apunta a petites modificacions en les restriccions a partir de diumenge

La consellera de Salut, Alba Vergés, ha apuntat a petites modificacions en les restriccions, que el comitè del PROCICAT té previst d’anunciar demà, però ha descartat una gran reobertura. La setmana passada es va prorrogar les mesures actuals fins diumenge a la mitja nit.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“No podem parlar d’una reobertura molt pronunciada, sinó d’arreglar certs aspectes que podrien, sense deixar de controlar l’epidèmia, donar una mica d’aire a sectors. Ens hem de moure amb molta prudència, estem en setmanes clau”, ha dit en un acte a l’Hospital Clínic per recordar el primer cas de covid a Catalunya, ara fa un any.

Vergés ha assenyalat que l’estancament de la situació epidemiològica no es pot atribuir “ni a les eleccions del 14 de febrer ni a cap causa concreta”, si bé ha parlat de la incidència que tenen les noves variants.

Ahir el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, va assegurar també que calia donar aire a diversos sectors de l’economia, després de gairebé tres mesos de dures restriccions. Tanmateix, tampoc no va donar detalls sobre possibles canvis en les mesures.

Campins: “No podem salvar Setmana Santa com vam salvar Nadal” 

The post Vergés apunta a petites modificacions en les restriccions a partir de diumenge appeared first on VilaWeb.

Podem proposa que ERC tingui un vocal en la renovació del CGPJ

El PSOE i el PP negocien a marxes forçades un acord per a la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que actua amb el mandat caducat d’ençà de fa dos anys i mig. De totes maneres, la formació de Pablo Casado no vol que Podem formi part de les negociacions.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tanmateix, el partit de Pablo Iglesias ha posat sobre la taula una proposta que implicaria donar entrada a ERC al CGPJ amb un seient. El repartiment proposat per Podem dotaria el PP de 9 vocals en l’ens de govern dels jutges, mentre que el PSOE en tindria 8, Podem 2, el PNB 1 i ERC 1. Entre els vuit vocals del PSOE en sortiria el president.

Fonts d’ERC han assenyalat que no en tenen coneixement i que la formació no ha proposat cap nom, tot i que la seva estratègia és ocupar espais. “Volem jugar a tot i tenir les orelles posades.”

The post Podem proposa que ERC tingui un vocal en la renovació del CGPJ appeared first on VilaWeb.

El parlament avala el decret que habilita el vot per correu i electrònic a les entitats esportives

La Diputació Permanent del Parlament de Catalunya ha validat el decret llei del govern que modifica aspectes del règim jurídic de les entitats esportives catalanes i que permet que s’activi el vot per correu i el vot electrònic per a escollir les juntes directives i les presidències dels clubs. La nova norma es va impulsar just quan el FC Barcelona engegava les seves eleccions i reclamava mecanismes que garantissin la participació dels seus socis en un context de pandèmia i amb la mobilitat restringida. Tot i que el govern assegura que la norma facilita el funcionament a totes les entitats, alguns grups de l’oposició l’han criticada perquè consideren que la modificació s’hagi de fer ‘ad hoc’ per al Barça.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El decret s’ha validat amb 12 vots a favor dels grups independentistes i els comuns, i 9 abstencions de la resta de grups, però amb cap vot en contra. I és que tots els partits han defensat les motivacions que van portar al govern a impulsar la modificació i han coincidit amb l’executiu en la necessitat de modernitzar i adaptar la normativa a les necessitats de la pandèmia, però també als nous temps, que ofereixen més possibilitats de millora del dia a dia i de la gestió a través de nous mètodes.

El decret habilita, de fet, el vot per correu i el vot electrònic amb l’objectiu de “facilitar la renovació dels òrgans de govern de les entitats”, en paraules de la consellera de la presidència, Meritxell Budó, que a la seva intervenció ha aprofitat per recordar també que ja hi va haver una modificació de la normativa esportiva per facilitar les reunions digitals dels organismes interns. On sí que hi ha distinció al decret és en l’aplicació del vot per correu i l’electrònic, ja que el postal es pot posar en marxa sense que els estatuts de l’entitat ho tinguin previst, però per implantar l’electrònic cal que es modifiquin els estatuts, una cosa que encara s’ha de fer amb assemblees presencials.

Aquestes i altres circumstàncies que afecten sobretot a les entitats més petites han fet que des de Cs, PSC, comuns i PP s’hagi criticat que hi ha “falta de concreció” i de “garanties per igual per a tots els clubs esportius” que atribueixen al decret. A més, el PSC, Cs i PP han demanat que les mesures tinguin una periodicitat limitada per a la pandèmia i que es faci una modificació legal més àmplia per adaptar la normativa general amb un projecte de llei nou. Des de tota l’oposició, a més, han vist el decret llei com una manera de donar resposta ‘ad hoc’ a la necessitat que tenia el Barça per les seves eleccions, i han reclamat més atenció a l’adaptació que necessiten les entitats més petites.

The post El parlament avala el decret que habilita el vot per correu i electrònic a les entitats esportives appeared first on VilaWeb.

ENDESA va multiplicar els beneficis per més de vuit el 2020

ENDESA va obtenir un benefici net atribuït de 1.394 milions d’euros el 2020, una xifra que equival a un augment del 715,2% respecte dels 171 milions d’euros guanyats el 2019. Cal tenir en compte que llavors va haver de pagar més de 1.800 milions d’euros en dotacions pel tancament del carbó. Segons que informa l’empresa, aquest benefici del 2020 inclou una deterioració dels actius de generació de 253 milions d’euros als territoris no peninsulars de l’estat espanyol.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les portes giratòries, darrere l’augment de la factura de la llum

El benefici ordinari net d’ENDESA, que és la base per al repartiment del dividend, va arribar a 2.132 milions d’euros el 2020, un 36% més que el 2019, superior a les previsions anunciades per la companyia. José Bogas, conseller delegat d’ENDESA, va destacar: “Hem aconseguit un sòlid comportament operatiu i financer en un exercici que ha estat ple de desafiaments de tota mena, derivats de l’impacte de la pandèmia.”

Amb tot, cal tenir en compte que durant l’any passat ENDESA va ingressar 17.560 milions d’euros, un descens del 12,9% si es compara amb els 20.158 milions d’euros de 2019. El resultat brut d’explotació (EBITDA) a final del 2020 fou de 3.783 milions d’euros, un descens de l’1,5% en comparació amb l’exercici anterior a conseqüència d’un impacte de 120 milions d’euros per la pandèmia.

L’EBITDA creix d’un 5% en relació amb el 2019 en termes comparables –excloent-ne els impactes en despeses de personal pel conveni col·lectiu i les provisions associades al pla de descarbonització i digitalització de processos– i arriba a 4.027 milions. Així mateix, les inversions brutes d’ENDESA durant el 2020 van assolir els 1.846 milions d’euros, amb una retallada del 16,2%.

L’empresa va tancar el 2020 amb un deute net de 6.899 milions d’euros, xifra que millora la previsió inicial. El cost mitjà del deute es redueix sobre el nivell del 2019: de l’1,8% a l’1,7%. La ràtio de deute brut sobre EBITDA puja d’1,7 a 1,8 vegades.

Eduard Quintana (Som Energia): “Dos terços de la factura de l’electricitat depenen del BOE”

Un dividend de 2.014 euros per acció, un 37%

Quant a la retribució als seus accionistes, el creixement en el benefici net ordinari permetrà a ENDESA de distribuir un dividend de 2.014 euros per acció, un 37% superior al de l’any anterior.

Repartirà el 100% del seu benefici ordinari net del 2020 entre els seus accionistes. A partir d’enguany començarà a reduir la ràdio divident-benefici (payout) del 80% per a l’exercici actual al 70% anunciat per al 2022 i 2023 per a adequar-se a l’increment de la inversió prevista per als anys vinents, amb un esforç inversor de 7.900 milions entre el 2021 i el 2023 i de 25.000 milions fins a l’any 2030.

“Mantenim el camí de descarbonització i la digitalització i d’impuls a l’electrificació sobre la base d’uns sòlids resultats que ens permetran, a més, distribuir un dividend realment excel·lent en l’actual conjuntura”, va afegir Bogas.

The post ENDESA va multiplicar els beneficis per més de vuit el 2020 appeared first on VilaWeb.

Puigdemont, Comín i Ponsatí denuncien “la pressió descomunal” dels eurodiputats espanyols en el suplicatori

Els eurodiputats Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín han comparegut l’endemà que la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu decidís de dur endavant el suplicatori per a retirar-los la immunitat, amb 15 vots a favor; 8 en contra i 2 abstencions. “La decisió era previsible, però no per això deixa de ser lamentable”, ha declarat Puigdemont. Alhora ha recordat que les celebracions de representants de Ciutadans –exerceix la presidència de la comissió– i Vox demostren que la votació era una etapa més de la seva persecució política. “Quan em van detenir a Alemanya, les celebracions van ser les mateixes. I allò havia de ser el final; en volem moltes més d’aquestes derrotes”, ha ironitzat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Què vol dir que Puigdemont perdi la immunitat? Quatre apunts contra la intoxicació

Hi ha un objectiu compartit que va del PSOE fins a Vox, sense fissures, perquè tots tres anem a la presó“, ha continuat. Així mateix, Puigdemont ha dit que ara el Parlament Europeu –al ple que començarà el 8 de març– haurà de decidir si “accepta aquesta pressió espanyola contra la dissidència política”.

Suplicatori: un ‘zugzwang’ monumental al Parlament Europeu I Editorial de Vicent Partal 

També ha denunciat que si el ple els acaba aixecant la immunitat, les institucions europees marcaran un precedent molt negatiu per a la representació política de la dissidència i les minories nacionals. “Una representació que hauria de garantir i protegir”, ha reblat.

Toni Comín ha denunciat “la pressió descomunal” que els eurodiputats espanyols van exercir sobre la resta de representants perquè el suplicatori tirés endavant. “Tenien por de la votació”, ha dit. La jornada d’ahir l’ha qualificada de “nefasta i tràgica”. I ha afegit: “Cap demòcrata no pot estar orgullós del que va passar.”

Comín ha lamentat que les institucions europees perdin qualsevol autoritat moral i democràtica. A més, ha denunciat “l’excessiva representació que els partits espanyols tenen en aquest comitè, que en el plenari no es reprodueix“. De fet, un periodista d’El País ha recordat als presents que, sense eurodiputats espanyols el resultat de la votació hauria estat un empat a vuit.

Tanmateix, Ponsatí ha respost: “Sabem comptar.” Per ell, difícilment es podrà capgirar la situació al plenari, tot i la “regressió democràtica” que implica aprovar el suplicatori. Puigdemon ha afegit: “Nosaltres no donem mai una batalla per perduda i no regalarem res. Si l’elecció fos exclusivament sobre drets fonamentals i llibertats, la podem guanyar.” Alhora ha avisat que estan preparats per a anar a unes altres instàncies, com ara el TJUE, on reclamaran mesures cautelars si els retiren la immunitat.

The post Puigdemont, Comín i Ponsatí denuncien “la pressió descomunal” dels eurodiputats espanyols en el suplicatori appeared first on VilaWeb.

L’ANC llança una campanya perquè els ciutadans convencin els eurodiputats de votar no al suplicatori

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha activat una campanya anomenada #DefendCataloniaSaveEU contra el suplicatori per aixecar la immunitat dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Ahir, la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu va votar a favor del suplicatori, tot i que la decisió final la prendrà el ple de la cambra.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Què vol dir que Puigdemont perdi la immunitat? Quatre apunts contra la intoxicació

En la campanya, que es pot seguir a la xarxa, l’ANC fa una crida als ciutadans de tota la UE a alçar la veu i dirigir-se als seus representants al Parlament Europeu, per expressar-los la seva preocupació i emplaçar-los a votar no a l’aixecament de la immunitat durant les sessions plenàries que començaran el 8 de març.

Per això, l’ANC publicarà diversos vídeos i ha creat un lloc web perquè els usuaris puguin enviar missatges preestablerts als líders dels grups parlamentaris europeus, sigui mitjançant el correu electrònic o la xarxa social Twitter. A més a més, l’entitat també enviarà comunicacions a tots els eurodiputats i representants de grups polítics i organitzacions de la societat civil de la UE.

Les comunicacions inclouen cartes de la presidenta de l’ANC, Elisenda
Paluzie, en les quals denuncia la campanya repressiva sistemàtica de les autoritats
espanyoles contra el poble català.

View Fullscreen

The post L’ANC llança una campanya perquè els ciutadans convencin els eurodiputats de votar no al suplicatori appeared first on VilaWeb.

Sánchez anuncia ara ajudes d’11.000 milions per a empreses, pimes i autònoms

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat al congrés que el seu executiu posarà en marxa “en les pròximes setmanes” un nou paquet d’ajudes per valor d’11.000 milions d’euros per a empreses, pimes i autònoms. Segons Sánchez, “és una quantitat important de recursos per seguir donant suport a sectors que creixien abans de la pandèmia i que ara es troben en una situació extremadament complexa, com són l’hostaleria, la restauració i el sector turístic entre altres”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Les ajudes permetran que contractin els treballadors necessaris per a la recuperació econòmica, perquè no només volem salvar empreses i llocs de treball, sinó reforçar-los i crear-ne més”, ha afegit.

El president espanyol ha fet l’anunci durant la seva compareixença al congrés per retre comptes sobre l’aplicació de l’estat d’alarma. A l’inici de la seva intervenció, ha fet una crida a la “unitat” de les forces parlamentàries perquè “després d’un any d’aturada econòmica la societat espanyola està exhausta i espera de la política humanitat, responsabilitat i generositat”. “La societat demana unitat, i és el que vinc a demanar a aquesta cambra”, ha afirmat.

Sánchez ha dit que la recuperació econòmica és una esperança “real, efectiva i possible”, però també s’ha de produir una recuperació “emocional” per part de la ciutadania. Ha recordat quedes que va començar la pandèmia el govern d’Espanya ha posat en marxa ajudes a empreses, treballadores i llars “equivalents al 20% del PIB, un exercici de protecció mai vist”. Segons el president espanyol “només el pagament dels salaris en ERTE i autònoms ascendeix a 40.000 milions d’euros als quals se sumen 116.000 milions de crèdits ICO“.

The post Sánchez anuncia ara ajudes d’11.000 milions per a empreses, pimes i autònoms appeared first on VilaWeb.

Campins: “No podem salvar la Setmana Santa com vam salvar el Nadal”

Quan queda poc més d’un mes per Setmana Santa, la cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron, Magda Campins, ha fet una crida a no relaxar mesures. “No podem salvar la Setmana Santa com vam salvar Nadal perquè ja hem vist el preu que hem pagat“, declara a l’ACN. Campins alerta que si es fa, en un context amb més circulació de noves variants, la situació pot ser “crítica”. I és que, en línies generals, és partidària de “no relaxar més” i, en cas que es faci per motius econòmics, fer-ho de manera “molt mínima” i en allò “que impliqui menys contagis”. Campins recorda com va passar de la “incredulitat” del que passava a la Xina a l'”angoixa” en veure que la pandèmia de la covid era una realitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La doctora explica que fins fa quatre o cinc dies la situació epidemiològica era de davallada important de la tercera onada. Considera que, sense l’efecte de les noves variants, es podia pensar que en unes setmanes s’arribaria a una situació de control i si es feia una desescalada “molt lenta” i creixia el percentatge de vaccinats, a un moment “com el de l’estiu”. Aquest escenari, però s’allunya per la circulació de les noves variants.

Campins afirma que la circulació de la variant britànica és ja “molt alta” a Catalunya i ho relaciona amb el canvi de tendència de les dades epidemiològiques. Creu que en els pròxims dies la velocitat de propagació, la Rt, pot arribar a l’1 i llavors s’entrarà en una nova fase d’augment de casos. “Ens preocupa perquè són variants molt més contagioses i pel que fa a mesures a aplicar per intentar tallar les cadenes de transmissió no n’hi ha més”, apunta.

Veu “possible” la quarta onada

La doctora estén aquesta preocupació al fet de “si es podran mantenir les mesures restrictives durant molt de temps perquè l’economia està molt malmesa”. La seva visió és clara: “Si flexibilitzem les mesures per donar una mica d’aire a l’economia, tornarem a pujar, tornarem a tenir una quarta onada que pot ser més perillosa que la tercera“. Argumenta aquesta idea sobre el fet que la pressió assistencial és molt més alta ara i en la que jugarien un paper important variant més transmissible que les anteriors. “En la situació en la qual estem ara si això es produís, seria terrible”, insisteix.

Alerta que una situació així podria obligar suspendre cirurgies i deixar d’atendre determinades patologies, cosa que, assegura, els grans hospitals no han fet durant la segona i tercera onada.

Amb tot, veu “possible” aquesta quarta onada, tot i que no creu que pugui ser “tan terrible” com al Regne Unit, ja que a Catalunya ja hi ha mesures restrictives. “Però això no impedeix que hi puguin haver més casos i per això és molt important no desescalar”, repeteix.

De la incredulitat a l’angoixa

Quan fa un any dels primers casos de covid a Catalunya, Campins recorda com el desembre del 2019 mirava amb “incredulitat” el que estava passant a la Xina amb la covid i creia que era “difícil” que passés el mateix a Catalunya. “Pensava que s’estava exagerant el problema i que no havien detectat els primers casos a temps i se’ls havia anat de mare”, recorda. Quan l’epidèmia va arribar a Itàlia va ser conscient que era “qüestió de dies” que creués el Mediterrani.

D’aquesta incredulitat va passar a l'”angoixa” en veure que els protocols que tenien eren “de mínims i en absolut contemplaven la situació que venia”. “Anàvem darrere del virus”, resumeix. Nerviosisme és un altre dels sentiments que associa a aquelles primeres setmanes a veure l'”allau” de pacients, les dificultats per diagnosticar i com eren conscients que s’escapaven molts malalts i no es podien tallar les cadenes de transmissió.

Aquesta angoixa també era per la manca de material de protecció i de llits, especialment a les UCI, perquè Vall d’Hebron es va haver de dedicar en un 80% a la covid. “El que es va fer malament és no estar preparats, tot i que sabíem que en un moment o altre vindria una pandèmia”, explica.

En l’aspecte positiu destaca la “companyonia” i afirma que en un any de pandèmia s’ha après molt sobre el virus però també sobre organització i protocols. Reconeix que ara el sistema de vigilància epidemiològica i el rastreig són millors, destaca el paper de la recerca i valora el treball conjunt entre el sector públic i privat. Aquest darrer aspecte creu que s’hauria de mantenir després de la pandèmia, com la telemedicina per als assumptes més rutinaris, com poden ser els resultats d’una analítica.

The post Campins: “No podem salvar la Setmana Santa com vam salvar el Nadal” appeared first on VilaWeb.

Les portades: “El 40% dels catalans, vacunats al juny” i “Clam perquè es desclassifiqui el 23-F”

Avui, 24 de febrer de 2021, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.  

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari Bondia:

Diari de Girona:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: “El 40% dels catalans, vacunats al juny” i “Clam perquè es desclassifiqui el 23-F” appeared first on VilaWeb.

Cañete guanya les eleccions a secretari general de PIMEC

L’actual secretari general de PIMEC, Antoni Cañete, s’ha imposat amb contundència al candidat d’Eines PIMEC, Pere Barrios, i ha guanyat les eleccions a la patronal amb un 80% dels vots. Els comicis d’aquest dimarts han estat els primers amb dues candidatures en la història de la confederació, després de 24 anys de mandat de Josep González. Els col·legis electorals han estat oberts amb molts problemes des de les deu del matí fins a les cinc de la tarda a les seus de la patronal a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Manresa. El resultat s’ha conegut passades les dotze de la nit, més de cinc hores més tard del previst. En principi, els resultats s’havien d’anunciar cap a les set de la tarda, un cop hagués acabat el recompte. Tot i això, el vot delegat dels candidats ha alentit el procediment i les meses electorals de la seu de Barcelona s’han tancat gairebé a les deu del vespre. La participació ha estat d’un 45,9% i s’han emès 3.717 vots en representació de 122.000 empreses. La candidatura d’Antoni Cañete ha rebut 3.097 vots, mentre que la candidatura de Pere Barrios n’ha tingut 599. Els 21 restants han estat vots en blanc.

A Barcelona, la candidatura d’Activisme Empresarial ha obtingut 2.239 vots, mentre que la candidatura d’Eines PIMEC, 457 vots. La candidatura d’Antoni Cañete ha recollit 288 vots a Girona, 219 a Lleida, 181 a Tarragona i 170 a la Catalunya central. La candidatura de Barrios, en canvi, ha rebut 45 vots a Girona, 15 a Lleida, 12 a Tarragona i 70 a la Catalunya central.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els dos candidats han votat a dos quarts d’onze del matí i, a banda d’introduir la seva papereta, han entregat també una part dels vots delegats. Les mesures de seguretat i prevenció per la pandèmia han provocat restriccions de l’accés a la zona de la votació i, des de primera hora del matí, s’han congregat empresaris i autònoms a la porta de la seu de la patronal a Barcelona esperant per votar. De fet, les cues d’espera han superat les dues hores i alguns empresaris han titllat l’organització dels comicis d’un “desastre total” i una “falta de respecte”.

En declaracions als mitjans aquest matí, Barrios ha criticat l’organització de les eleccions i ha acusat el candidat d’Activisme Empresarial, Antoni Cañete, de “col·lapsar” l’única urna habilitada per entregar tots els vots delegats. “Una vegada més, es veu que no hi ha pràctica en fer eleccions. És molt trist fer venir a la gent en un dia laborable i no atendre’ls”, ha lamentat. Així mateix, Barrios ha assegurat que no s’ha garantit el vot secret, ja que el posicionament de les diferents associacions i gremis es deia en veu alta.

Cañete ha assegurat que el vot secret ha estat garantit en tot moment i ha atribuït les llargues cues d’espera a la participació “desbordant”. Arran d’aquesta situació, l’actual secretari general de la patronal s’ha traslladat a la seu de Girona per dipositar els altres vots delegats. Aquesta tarda, ha tornat a la seu de Barcelona per acabar d’introduir els vots delegats restants.

Les eleccions d’aquest dimecres posen fi al procés electoral iniciat el passat 2 de febrer, quan el president de PIMEC, Josep González, va anunciar la seva renúncia al càrrec de manera “immediata” després de 24 anys al capdavant de la patronal. En el seu comiat, González va assegurar que marxava amb “tranquil·litat” i va afirmar que la “continuïtat” estava “garantida” amb la candidatura de l’actual secretari general, Antoni Cañete.

De fet, PIMEC va aprovar al juliol la proposta de Josep González de designar Cañete com el seu substitut un cop finalitzés el seu mandat, inicialment previst fins al 2022. La decisió va ser aprovada pel Comitè Executiu de la patronal i posteriorment ratificada per la Junta Directiva.

Un dia després de conèixer la dimissió de Josep González, Eines de País va anunciar la seva candidatura davant la “sorprenent” convocatòria d’eleccions. Encapçalada pel vicepresident segon de la Cambra de Comerç de Barcelona, Pere Barrios, Eines PIMEC proposava convertir-se en “l’única patronal” de Catalunya en nom del 99,8% de les petites i mitjanes empreses.

Aquest dilluns, un dia abans de les eleccions, el candidat d’Eines PIMEC va presentar un escrit d’al·legacions a la Junta Electoral de la patronal per denunciar la “manca de seguretat jurídica, desigualtat i irregularitats” en el procés electoral. Barrios va assenyalar “l’ús de recursos de l’entitat” a favor de la candidatura d’Antoni Cañete i va apuntar a un “defecte d’anticipació” en la convocatòria dels comicis.

Per la seva banda, el candidat d’Activisme Empresarial ha acusat Barrios de voler “trencar la democràcia” a través de l’impuls de la Llei de Cambres i “instrumentalitzar” PIMEC per la causa política independentista. En el seu acte de final de campanya, Cañete va defensar un nou model de governança per a la patronal, situar les petites i mitjanes empreses al “pont de comandament” i apostar per un capitalisme “inclusiu”.

The post Cañete guanya les eleccions a secretari general de PIMEC appeared first on VilaWeb.

Jorge Rodríguez, el príncep d’Ontinyent

Ja no hi ha cap tràmit més que separe Jorge Rodríguez, batlle d’Ontinyent, del banc dels acusats. Després de la interlocutòria del magistrat Miguel Ángel Casañ Llopis, titular del jutjat d’instrucció número 9 de València, en què s’acorda l’obertura del judici oral, només falta l’assenyalament de la data. Rodríguez, ex-president de la Diputació de València, és processat per l’anomenat cas Alqueria. La fiscalia anticorrupció li demana vuit anys de presó. L’acusen de prevaricació, malbaratament de diners públics i falsedat documental.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per a Ricard Gallego, ex-cap de gabinet de Rodríguez a la diputació, i mà dreta, conseller i assessor seu, encara, la fiscalia fa la mateixa petició de vuit anys de presó. L’assessor Manuel Reguart, l’ex-gerent José Ramón Tíller i l’ex-cogerent Agustina Brines s’enfronten a la mateixa petició.

El presumpte delicte

Segons anticorrupció, Rodríguez va contractar de manera irregular set alts directius per a l’empresa pública Divalterra. Persones que mai no havien exercit cap càrrec directiu. I ho va fer sabent que s’incomplien els principis de publicitat, mèrit, transparència i capacitat. “L’única motivació per a contractar-los és l’adscripció o vinculació dels contractats als dos partits polítics que governen la diputació”, diu l’escrit del fiscal. El presumpte malbaratament de cabals públics s’ha quantificat en més d’un milió d’euros.

Divalterra no era altra cosa que l’intent de reconstrucció i de rentada de cara de la molt corrupta i saquejada IMELSA de l’època del popular Alfonso Rus i Marcos Benavent, altrament dit, el “jonqui dels diners”. Les persones contractades eren totes del PSPV o de Compromís. Segons l’acusació, durant la instrucció no s’ha pogut demostrar que aquestes persones tinguessen unes funcions concretes dins l’empresa pública.

Rodríguez ha mantingut sempre el relat contrari: ha dit que sí, que amb ell a la diputació no passava com amb el PP quan hi havia els anomenats treballadors zombis, que cobraven sense anar-hi.

Això, diu, ho demostrarà quan s’assega al banc dels acusats. Ho farà sense dimitir de batlle del seu poble.

Un assumpte personal

Quan el cas va esclatar, el 27 de juny de 2018, Rodríguez militava al PSPV i era batlle d’Ontinyent  des del 2011. A les eleccions del 2015 havia obtingut una majoria absoluta aclaparadora, amb més del 60% dels vots i 14 regidors. Tot aquest cabal polític, aquesta mena de carisma que arrossegava, el projectava lluny, més enllà de la Vall d’Albaida, i li permetia d’aspirar a tot. A tot. Fins i tot a liderar el partit. A succeir Ximo Puig a la presidència de la Generalitat. La Diputació és un bon lloc per a veure i ser vist. Per a adquirir rellevància pública.

L’esclat del cas Alqueria li va costar la presidència de la Diputació. Les imatges de Rodríguez detingut, somrient, i acompanyat per membres de la policia judicial, van fer saltar les alarmes entre els socialistes i Ximo Puig va eixir poques hores després a retirar-li la confiança en públic i a demanar-li que dimitís.

No el va perdre mai, el somriure, Rodríguez. Ans al contrari, se li accentuà quan tornà al poble després de la detenció i va veure la rebuda tan espectacular que li feien els seus veïns. També la militància socialista. El convertiren en heroi. En un messies.

Potser per això, el PSPV va intentar fins poques setmanes abans de les eleccions del 2019 que Rodríguez repetís com a cap de llista a l’ajuntament. Fins i tot van arribar a publicar-ne la candidatura.  El 16 d’abril van aparèixer detalls del sumari del cas i Puig va entendre que aquella candidatura era insostenible. Rodríguez tenia una bala guardada. Feia mesos que havia registrat un partit polític que estava inactiu fins que ell va anunciar que n’era el candidat: La Vall ens Uneix. Hi hagué un transvasament de noms d’una llista a una altra.

Jorge Rodríguez va convertir les municipals en un assumpte personal, en un plebiscit. Va unir el seu nom al d’Ontinyent i va articular una mena de discurs entre victimista i cabdillista que li va donar uns resultats excel·lents. Va tornar a arrasar: disset regidors de vint-i-un. I encara es va cobrar una altra peça: el PSPV va desaparèixer d’Ontinyent.

La calculadora i el calendari

Rodríguez no dimitirà. La Vall ens Uneix, el seu partit, en el sentit més literal del possessiu, no li ho demanarà. Diu que té ganes que comence el judici per a defensar la seua innocència. Ho farà amb la vara de batlle a la mà. Ha engegat la calculadora i el calendari i, amb el ritme que duen els jutjats valencians, és possible que s’assega al banc dels acusats d’ací a un any, quan encara en faltarà un per a les eleccions del 2023.

The post Jorge Rodríguez, el príncep d’Ontinyent appeared first on VilaWeb.

Marina Geli: “Em dol a l’ànima que el PSC es torni Ciutadans”

Marina Geli (1958), ex-consellera de Salut amb el PSC, fa cinc anys que s’ha retirat de la política activa i treballa a la Universitat de Vic, on és la directora general de la Facultat de Medicina. Però Geli, que prové de la branca catalanista del PSC i fa anys va passar a l’independentisme, primer a Junts pel Sí i ara a Junts per Catalunya, segueix de prop la política. En aquesta entrevista, Geli valora els resultats electorals del 14 de febrer i el PSC actual, que ella gairebé no reconeix. Aquest cap de setmana, per exemple, Salvador Illa deia que a Junts hi havia xenòfobs i Marina Geli va reaccionar irada a Twitter.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En política el límit és també l'ètica personal. La campanya contra el president Puigdemont, Junts, amb etiquetes de "ultradreta", "xenofòbia" supera tots els límits morals.

— Marina Geli Fàbrega (@marinageli) February 21, 2021

 

Salvador Illa diu que a Junts hi ha xenòfobs.
—Molt bèstia. Això que passa és molt bèstia. Vaig saltar a Twitter, cosa que normalment no faig. Però és que ja s’hi val tot. Que Junts som d’ultradreta ho diu Anna Grau, i el PSOE gairebé. I això de la xenofòbia… Això d’Illa se’m va posar molt malament. Ho trobo miserable. Mireu què us dic. Això em dol a la vida, com em dol a la vida el que fan amb la llengua. Recorda els debats entre Montilla i Rivera, que es feia dir Kennedy i a qui jo deia Lerroux. Montilla parlava sempre català. Sempre. Rivera i Montilla tenen debats memorables al parlament. El pseudosenyoret d’en Rivera i Montilla. Rivera sabia, com jo, que dir que el castellà està discriminat és fals. I ara, en canvi, aquest PSC. Aquest PSC. Quan vaig veure el debat a TVE amb Illa parlant en castellà el vaig haver de tancar. En unes eleccions de Catalunya. I la dels comuns frivolitzant, que si som provincians. Em posava a plorar. A la transició, els que més defensaven el català eren gent provinent de la immigració. Em dol a l’ànima que el PSC es torni Ciutadans. I ho fa. Va haver-hi un moment, en la crisi del 2013, en aquelles executives memorables del PSC, que Corbacho, enamorat de Rivera, defensava de tornar a la Federació Catalana del PSOE i que nosaltres ens quedéssim el PSC. I que cadascú fes el seu camí. I si calia que ens trobéssim en unes eleccions, ja ens hi trobaríem. Ell defensava això. Després, pel PSC ja va decaure el referèndum, va començar a guanyar Ciutadans i al PSC van tenir un tropell i van renegar del que havia estat el PSC en molts aspectes. Entre més, la llengua. I ens acusen a nosaltres de fer dos pobles. No. Qui fa dos pobles és Ciutadans, en termes històrics. Ni el PP ho havia fet. Ara em dol a l’ànima. Ja no existeix, el PSC. Jo ja els volia treure el nom. Vaig estar a punt d’anar al jutjat. Ha! Això no és el PSC. Ho he dit i ho reitero: el catalanisme polític ha d’estar a favor del referèndum. És el mínim. Us diré més, al programa electoral del 2012 portàvem un referèndum acordat. El vaig escriure jo. I el gironisme vam aconseguir, tot i els crits de Zaragoza (que em va escridassar), que es digués que el referèndum havia de ser acordat en el marc de la legalitat. Vam aconseguir treure “espanyola”. Busqueu fotografies d’aquells anys amb els quebequesos, i els veureu tot el dia amb Miquel Iceta. I mireu ara.

Algú es pot demanar: què hi fa, Marina Geli, a Junts per Catalunya?
—En contra del que diuen, Junts s’ha esquerranitzat. I jo en sóc l’exemple. I els votants també. I a Junts i al voltant de Junts, hi ha molta més diversitat de la que diuen. A banda que jo milito en la unitat. Vaig ajudar a crear Junts pel Sí. I crec que va ser un error històric no conrear la continuïtat d’aquest projecte. Ara he arribat a la conclusió que, com que és complex, això de Junts per Catalunya, no només des del punt de vista programàtic, doncs vol dir que és l’assaig de la gestió de la complexitat interna. I l’independentisme és això. I així com fins ara pensava que tenia data de caducitat, ara no ho tinc tan clar. Fins i tot si demà som independents, no tinc clar que no hàgim de tenir un partit poc vertical (tot i ser partidària de l’organització). Junts tenim implantació territorial bestial, amb dèficits a l’àrea metropolitana de Barcelona. Em sento totalment còmoda a Junts, perquè és el que expressa millor el pluralisme de l’independentisme. Jo us afirmo que a Junts no som gaire diferents, per nivell de renda, de la CUP i Esquerra. Potser tenim una mica més de classe mitjana. Estic cansada dels que reparteixen carnets de patriotisme i d’esquerres.

Quina valoració feu dels resultats electorals?
—He escrit fa poc un article en què el títol ja diu què en penso: “Amnistia, autodeterminació i bon govern”. El primer resultat és que hi ha una abstenció important. L’he analitzada: 1,5 milions menys de votants respecte de les anteriors. Ara, diguem també que als anys vuitanta també teníem una participació del 50% i escaig. Un podria pensar, al contrari del que jo penso, que el procés independentista va perdent força. No. La crisi econòmica, social i la falta d’unitat de l’independentisme passa factura. I probablement la pandèmia és important en l’abstenció, com s’ha vist a Portugal, Galícia i el País Basc. Però l’altra gran notícia és que l’independentisme supera el 50%. El mític 50%. Ja no sé què hem de fer més. Per a comparar-ho: el no a Escòcia, un 55%. El Regne Unit es va separar de la Unió Europea amb el 51,89% dels vots. Com nosaltres. El no al Quebec, el referèndum del 1995, un 50,58%. Com nosaltres. I ara nosaltres què hem de fer, guanyar per un 70%?

Com valoreu els resultats per partits?
—En realitat tots en perden, de vots, que van a l’abstenció. Hi ha 77.000 vots que van al PDECat. I això és probable que hagi fet que Junts no hagi guanyat. Són molts. I han passat factura a Junts. Aquí hi ha tres forces al voltant del 20%: ERC, Junts i el PSC. Catalunya continua essent molt diversa. La Catalunya vella i la nova. Junts guanya a vint-i-quatre comarques. Esquerra, a deu. I el PSC, a vuit. Si fem mapes per regions sanitàries (el més semblant a les vegueries) en realitat es veu que el Bages, Osona i el Berguedà tenen un comportament gironí. Per província confon. Si l’independentisme anés junt, no estaríem en aquestes ximpleries de quin partit guanya. Perquè en realitat, qui guanya és l’independentisme. I creix. Passem a setanta-quatre diputats. Per tant, què esperem a fer un govern independentista?

Quin govern faríeu?
—Aquí, clarament, i amb tota la dificultat, constituir un govern a tres: ERC, Junts i la CUP. Hem de fer un esforç. I això demana tenir clar que vol dir amnistia i autodeterminació, amb acord d’Espanya o sense. I anar junts a exigir-ho i, si no, fer-ho. He estat set anys en un tripartit, i us ho estalvio, però s’ha d’escriure un pla de govern. No tan sols repartir càrrecs. I s’ha de ser competent i pragmàtic. I no convertir-nos en els mateixos adversaris. La crisi econòmica ens obliga a un pla de govern amb accions conjunturals, amb accions econòmiques i sanitàries a un any vista. I en el pla nacional, veure com s’articula el moviment a casa i a Europa. Hi ha un debat a fer entre les dues entitats sobiranistes, que tampoc van juntes en l’acció. I el 26 de març, tenir nou govern. I s’ha de pactar el pressupost. Si no, sempre estem en debats interns. Què entenem per serveis públics, què entenem per lleialtat, quins càrrecs s’han de renovar, de la Sindicatura a la Corporació. Quina relació tindrem amb l’estat. Parlar de tot això. La CUP vol entrar al govern o no? Si us plau, si han de fer assemblees, que les facin de pressa.

—I els comuns?
—Aquests, els comuns, han anat virant cap a l’espanyolisme, tu. I això és així. I ara diguin el que diguin, no van votar a favor de la llei d’amnistia al parlament. I tampoc no van votar a favor del referèndum al congrés. Per això, jo no estic a favor que els comuns entrin al govern.

No?
—No. Perquè no estan a favor de l’amnistia ni de l’autodeterminació. Si signen un paper, ho haurem de veure.

The post Marina Geli: “Em dol a l’ànima que el PSC es torni Ciutadans” appeared first on VilaWeb.

La CUP, a la presidència del parlament?

La CUP hauria de reclamar de tenir la presidència del parlament? És una de les preguntes que aquesta força política es fa aquests dies per començar a escatir quines responsabilitats institucionals hauria d’assumir segons els acords sobre el projecte de la legislatura a què pugui arribar amb la resta de partits. Ahir va tornar a ser un dia de reunions encreuades. La CUP i els comuns es van reunir al matí, ERC i la CUP a migdia i ERC i JxCat a la tarda. Els dos socis de govern van entrar en l’àmbit que més els allunya: el consens estratègic de la legislatura. Una falta d’acord que volien que les urnes resolguessin, però que els resultats del 14-F han tornat a delegar en els partits independentistes, perquè la batalla per l’hegemonia entre ERC i JxCat continua però amb les posicions invertides. Les converses continuaran aquests dies.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tant Junts com la CUP pretenen arribar a un pacte sobre el projecte abans de concretar la seva implicació institucional, tot i que, d’entrada, l’objectiu de Junts és entrar al govern i els anticapitalistes (amb divergències internes sobre el paper que han de tenir) constaten que els correspondria ocupar un lloc a la mesa de la cambra i, a més, estudien si haurien de presidir-la, tenint en compte que és un lloc clau per a defensar la sobirania del parlament i “fer front als atacs” del Tribunal Constitucional espanyol. Ho diu el document de base per a les discussions que entre avui i divendres faran telemàticament les tretze assemblees obertes parlamentàries de la CUP, i que en part recollirà dissabte el consell polític. Aquest consell obrirà el debat sobre el paper que ha de tenir la CUP a la legislatura, tot i que no és previst que aprovi cap document sobre això. Tanmateix, la presidència del parlament és un càrrec cobejat.

Seguint l’esquema de l’acord amb què Junts i ERC van pactar el repartiment de càrrecs la legislatura anterior, és un lloc que correspondria a la formació de Laura Borràs. Aquell acord partia d’una primera entesa que va ser especialment complicada de sargir per l’exili de Carles Puigdemont i que establia que Junts presidia el govern i ERC el parlament. Sobre l’assumpció de la presidència de la cambra, en parlava dilluns la portaveu de Junts, Elsa Artadi: “Seria la cosa més normal, però no hem començat a parlar de cap cadira, almenys per part de JxCat.” No obstant això, sí que són partidaris que la CUP entri a la mesa. També s’hi va referir la secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta, que va considerar “lògic” que JxCat presidís el parlament, però que encara és aviat per a establir-ho.

Una cosa és la lògica d’un eventual pacte entre dos actors principals i una altra és la força real que poden arribar a tenir els anticapitalistes. Perquè si finalment hi ha un pacte entre els independentistes, ERC i JxCat dependran totalment de la CUP per a la investidura, i els precedents són clars. A principi del 2016 la CUP ja va tenir prou força per a vetar la investidura d’Artur Mas i enviar-lo a la “paperera de la història”.

L’actuació del president del parlament, Roger Torrent, va ser un dels principals punts de xoc entre JxCat i ERC durant la legislatura passada des de ben al començament del mandat. Les discrepàncies sobre com procedir, sense base estratègica ni una interpretació compartida dels fets de l’octubre del 2017, van començar amb l’intent fallit d’investir a distància Carles Puigdemont el 30 gener del 2018, que Esquerra no veia clar. I es va repetir successivament, amb la crisi per la suspensió dels drets dels presos polítics i de Carles Puigdemont com a diputats decretada pel Tribunal Suprem, i també amb la decisió de retirar l’acta de diputat a Quim Torra, executada pel secretari general de la cambra, Xavier Muro, en compliment de l’ordre de la Junta Electoral abans que el president de la Generalitat tingués una condemna ferma amb la pena d’inhabilitació.

A aquest càrrec, a més, tampoc no hi renuncia el PSC, malgrat que la seva elecció, el dia que es constitueixi el parlament, dependrà del suport que tingui. Salvador Illa vol que sigui per a “una dona i d’esquerres” i en proposarà el nom al seu grup parlamentari, en una reunió que faran dijous, segons que va explicar en una entrevista a La Sexta. El PSC farà avui una segona reunió amb els comuns. Tot i que les relacions entre el PSOE i Unides Podem no passen pas un bon moment a Madrid, Pedro Sánchez va defensar ahir que els socialistes i els comuns formin un govern en minoria que governi gràcies al suport extern d’ERC, encara que Aragonès sigui qui té més opcions d’aspirar a la presidència. Sánchez lamentava al senat que l’independentisme provi de “reeditar un govern fallit”.

Es mantenen els vets encreuats i n’hi ha que ho aprofiten per criticar els socis dels altres. En la seva primera reunió, la CUP va retreure a En Comú Podem l’aliança que tenen al govern espanyol. En concret, va dir que el PSOE era “l’actor necessari per a continuar garantint la unitat d’Espanya i els interessos econòmics i polítics del règim”. I com a exemple, esmentava la negativa dels socialistes espanyols a regular els preus dels lloguers. La CUP, tanmateix, instava els comuns a ser un “agent clau” en la ruptura amb el règim del 78 i a formar part d’un acord que impliqui un canvi de model econòmic, un rescat social, l’exercici de l’autodeterminació i l’amnistia. Segons En Comú Podem, van acordar de treballar plegats per fer front a l’emergència d’habitatge i climàtica i aturar projectes com el BCN World, l’autòdrom de Terramar i la prolongació de la C-32 entre Blanes i Lloret de Mar, a banda d’oposar-se a l’actual model policíac.

Precisament els Mossos d’Esquadra van tornar a sortir en la segona reunió entre la CUP i ERC que, segons la CUP, també va servir per a avançar en la “concreció de l’agenda social i nacional” de la legislatura. Això inclouria, segons Esquerra, un “canvi profund” en el model de seguretat i d’ordre públic, qüestionat per les tres forces independentistes, especialment després de les actuacions dels Mossos d’Esquadra en les protestes per la detenció del raper Pablo Hasel. ERC i la CUP promouran, a més, un Pacte Nacional Antifeixista amb organitzacions socials que inclogui un codi deontològic per als representants dels partits que subscriguin el pacte. Uns i altres informen de les reunions que van tenint, però s’han imposat discreció sobre els detalls, si més no de moment.

The post La CUP, a la presidència del parlament? appeared first on VilaWeb.

Agustí Agulló, l’homenot que picava pedra al sud del sud

Acaba d’anar-se’n i ja l’enyore: ens ha deixat l’estimat amic Agustí Agulló. Espere que la tristesa no enterbolisca les meues emocionades paraules. El trist atzar l’ha aturat i l’ha fet caure quan encara hi ha combat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Republicà fins al moll de l’os i ferm defensor dels Països Catalans, era l’ànima de l’ACPV-Casal d’Elx, la seua ciutat, on va fer una feina incessant, de manera que va saber convertir aquest espai en punt de trobada i de cohesió de sectors catalanoparlants elxans i de tota la comarca. Tot i que la seua família materna era del Baix Segura, castellanoparlant, va fer de la defensa i la promoció social de la llengua un dels eixos importants de la seua vida. Unia la qualitat professional i la humana, reconeguda per tots els elements valencianistes més significatius al sud i a Elx, i a tots els Països Catalans, com va reconèixer el Tempir quan el va guardonar amb un dels seus premis.

En una entrevista a El Temps, Agustí va reconèixer: “D’una banda, [estic] satisfet pel treball fet, però per l’altra banda pense que podríem fer molt més. Alhora, tinc molt d’entusiasme per l’arribada de les noves generacions. Sempre he estat optimista. Com a activista, tinc esperança en el poble valencià.”

Homenot que picava pedra al sud del sud, referent, lluitador, amable, tossut i molt valent. “Totes les amenaces, atacs i censures de tota mena no ens faran arronsar en la nostra actitud i treball diari”, va declarar després d’un atac feixista contra el Casal.

Et recorde, trepitjant territori, aquella nit inoblidable al Matarranya, als premis Jaume I de Calaceit. O braç a braç, aquell dia èpic a la Carrasqueta, defensant el repetidor de TV3.

Sabies que allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. M’aclame a tu, estimat Agustí, el teu llegat no morirà mai, es convertirà en saba nova per a les generacions venidores.

Et devia una visita, que aquesta maleïda pandèmia m’ha impedit complir, i ara un ram de flors vermelles quan guanyem el combat.

The post Agustí Agulló, l’homenot que picava pedra al sud del sud appeared first on VilaWeb.

No juguem a canviar cromos

Fins que l’independentisme i les forces que el representen al parlament no entenguin que Catalunya és la principal contradicció per a l’estat espanyol i la que, en última instància, determina les polítiques concretes dels seus governs, no podrem sortir del marasme nacional; i fins que no entenguin que l’eix nacional determina la posició de totes les classes socials i, en conseqüència, la possibilitat d’avançar cap a una societat més justa, no podran fer sortir el conjunt de la societat catalana del marasme social.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vet aquí la incardinació de l’eix nacional i l’eix social en l’actual situació política, quan l’independentisme ha superat la barrera del 50% de vots el 14-F amb tres partits que, cadascun a la seva, reclama la victòria del conjunt mentre mira de reüll els altres a l’hora de formar govern. Una incardinació que, segons la prioritat tàctica que hi prevalgui, podria impossibilitar l’avenç de tots dos eixos. Perquè l’eix nacional ha de ser el revulsiu contra unes relacions socials injustes i l’eix social ha de ser la base on es fonamenti l’alliberament nacional. Però, a hores d’ara, quan la independència marca el rumb general de la nació i de les seves relacions amb l’exterior, és una paradoxa que els electors independentistes es trobin reclosos en la cleda neoautonomista perquè els partits que els representen al parlament no l’encerten a l’hora de definir amb claredat les prioritats entre l’eix nacional i l’eix social.

Mirem de prop les posicions actuals de l’anomenat “bloc independentista” en relació amb els dos eixos.

Per part d’ERC, la seva recerca de la “centralitat” li fa mantenir una posició ambigua, val a dir, tèbiament compensatòria. La seva posició nacional, subordinada al diàleg amb l’estat, pretendrà de cercar l’equilibri amb mesures pal·liatives en l’àmbit social: unes mesures que, en última instància, dependran de la voluntat del govern espanyol a canvi de renúncies en les reivindicacions nacionals. Deixo de banda el fet que les possibles ajudes econòmiques depenguin de decisions en les quals la Generalitat no disposa de poder (centralització, redistribució i pagament dels préstecs europeus) i que, malauradament, poden recaure, finalment, sobre les espatlles de les classes populars catalanes. I deixo de banda, igualment, el fet que el parlament es vegi sistemàticament travat pel TC espanyol quan promulga lleis socials contràries al tarannà oligàrquic de la política espanyola.

L’aposta d’ERC per incloure en un futur govern dues forces socialment més compromeses –comuns i la CUP– pot radicalitzar el conflicte amb les polítiques socials de l’estat i, en conseqüència, unificar i polititzar les dinàmiques de protesta social, però les contradiccions nacionals entre les dues forces –sobiranisme de comuns vs. independentisme de la CUP–només plantejarà contínuament la posició del govern respecte al fet nacional, perquè els comuns tendiran a solidaritzar-se amb l’estat i la CUP no. Amb això, la inestabilitat al carrer, fruit de la renovada lluita social estimulada per un govern dit d’esquerres; la inestabilitat derivada de l’oposició parlamentària entre Junts i PSC, que, de cap manera, no ajudaran el nou govern; i la inestabilitat induïda per l’estratègia espanyola de no fer cap concessió a les reclamacions nacionals, auguren un futur d’impotència i paràlisi del qual no sortirien beneficiats ni l’eix nacional ni l’eix social.

Quant a Junts, la seva posició de relatiu aïllament, tant per part d’ERC com per part de la CUP, és el resultat del desgast històric d’una classe política dominant, de l’esclat produït pels casos de corrupció, de la irrupció d’un moviment independentista que va posar a prova la capacitat renovadora dels hereus de Pujol i, finalment, de la necessitat d’oferir un horitzó social distint del que ha prevalgut durant l’època autonomista. Tot plegat es podia haver superat a l’alça si el govern Puigdemont hagués passat amb èxit la prova d’octubre de 2017; no va anar així, i la lluita des de l’exili, l’articulació de forces independentistes entorn del president Puigdemont i la creació del Consell de la República, podien semblar eines de reconstitució, però cal insistir, un cop més, en la bretxa material que acompanya sempre la relació entre l’exili i l’interior per entendre la pèrdua del lideratge independentista per part de Junts al marge de les batusses amb el PDECat (la posició del qual, en les postures socials més ràncies de l’antiga Convergència, els ha deixat fora del parlament). El Consell de la República, finalment, no s’ha constituït en una força de país, sinó en un instrument parcial que no ha pogut influir gaire en la dinàmica electoral per raons òbvies, però no menys punyents.

Arribats fins aquí, Junts no tenia cap més remei  que fer-se electoralment campió de l’1-O, oblidant que hi va haver un 3-O, un 10-O i un 27-O, és a dir, fites successives de renúncia i desgast, superades pel gruix del moviment amb una voluntat de presència i continuïtat (12-D, antirepressió, jornades contra les sentències, 14-F…) que assenyalen un canvi inaugural de la consciència històrica. Junts pot acusar ERC i la CUP d’oblidar massa fàcilment aquell gruix de consciència que sobrevola tots els discursos, posicions i accions del país –àdhuc entre els votants unionistes, tant si en són conscients com si no–, però el fet primordial és que aquest gruix de consciència s’ha hagut de refugiar en actes de poder subordinats –formalment, neoautonomistes– per aguantar la sotragada de l’octubre del 2017; i sense aquest gruix actiu, autoorganitzat, i marcant la pauta al conjunt del país des del carrer, la reivindicació de l’1-O sona més aviat a retòrica. Junts pateix el mal de la resta de l’independentisme, a saber, que la capacitat de posar la DUI en primer pla, com a força material i no com a mer reclam electoral, residia en la reconstrucció del moviment per dotar-lo de noves eines i nous lideratges, i no s’ha fet. D’aquesta mancança, se’n deriva la feblesa de la posició radical de Junts enfront d’ERC i la CUP –aparentment més realistes, però no menys impotents.

Entretant, no hi ha cap raó de pes, al marge dels programes electorals, per suposar que Junts està en condicions de fer una política social gaire distinta del que n’esperen els seus votants: una combinació d’interessos privats i públics, una política econòmica d’estímul empresarial i unes mesures socials tan pal·liatives, i no menys insuficients, com les de qualsevol partit liberal-demòcrata, com ara ERC, o socialdemòcrata, com ara Podem o PSOE: en definitiva, i que se’ns perdoni, més del que ja tenim com a avenç d’allò que ens queda per perdre. I, amb aquest clivatge entre una radicalització del llenguatge nacional dins un règim neoautonomista i una política social de curta volada per falta de recursos i una visió de classe massa tancada, no es pot esperar un canvi substancial en la relació entre l’eix nacional i l’eix social per part de Junts. La seva aportació a un govern amb ERC, i amb la CUP dintre o fora, requeriria una severa renúncia al repartiment del poder pel poder entre els dos partits, una recerca sincera d’aliança amb les classes populars i un aclariment sobre l’estratègia a seguir enfront de l’estat.

Els senyals que tenim a la vista no donen peu a l’optimisme. Sense anar més lluny, les bullangues d’aquests dies han mostrat els límits de comprensió per part d’allò que encara ens queda del govern en funcions, paralitzat entre un carrer que ensenyava les costures, amagades sota l’abstenció tant nacional com social, i uns cossos policials que, més enllà de la seva composició sociològica i ideològica, han revelat, si en quedaven dubtes, la pèssima relació entre el poder i la gent a través d’un model d’intervenció policial que converteix la demanda de llibertat en problema d’ordre públic perquè fa anys que mostra les vergonyes amb la quota d’ulls buidats i de desnonaments sense compassió.

La part, diguem-ne, ressentida, provocadora i, en última instància, reaccionària, caldrà deixar-la en mans de titulars i comentaristes de La Vanguardia i El Periódico, o d’aquella dèria d’ordre que s’apodera dels mitjans públics nacionals, però de cap manera no ha d’impregnar el pensament de qui es vulgui dir independentista. En aquest sentit, Sàmper i Aragonès no tenen legitimitat per a establir les fronteres de les manifestacions per la llibertat d’expressió: si volen guanyar-la, la legitimitat, que es barregin amb la gent i ho comprovin in situ, car, si poden proclamar on comença i on acaba l’expressió de la lluita per la llibertat, també es legítim demanar-los que surtin a demanar la llibertat d’un empresonat que l’ha practicada. I, si no, els queda el recurs de fer que la Generalitat es retiri de les acusacions contra independentistes o que impedeixi que els Mossos els detingui bo i obeint els jutges espanyols.

Anem a la CUP. La desconfiança de l’organització de formar part de cap govern se sol interpretar en termes de falta de compromís, cosa certa si hi afegíssim… parlamentari. O, cosa que és igual: desconfiança que el joc merament liberal-democràtic pugui servir per a alliberar la nació i fer-ne la transformació social. Aleshores, n’hi haurà que diran: doncs, per què s’hi presenten, si no volen tenir poder? Les respostes són òbvies: t’hi presentes perquè la dinàmica històrica del país reclama la presència de totes les forces capaces de donar testimoni de lluita en un àmbit institucional, però això no t’obliga a fer govern contra el teu programa, els teus principis, o les exigències d’altres no menys partidistes que tu; t’hi presentes per educar la gent en un espai de la lluita de classes no menys significatiu que la lluita directa, tot i que amb un altre grau de complexitat; i t’hi presentes per barrar el pas a forces destructives que penetren en el teixit danyat de les classes populars aprofitant la crisi, la falta de solucions dels poders constituïts o la seva col·laboració amb els beneficiaris de la crisi, i el suport inequívoc de l’estat superficial o profund. Però, una vegada t’han donat els vots per a ser decisiu, la situació canvia molt.

I, aleshores, la qüestió bàsica és saber administrar el vot popular que es vol independentista i de classe, o d’alliberament nacional i social. Molt rebé, però, en aquesta conjuntura, és fonamental decidir si pots cavalcar els dos cavalls alhora sense caure i sortir-ne rebregat, o si cal muntar-ne un de sol, el més ràpid per guanyar la carrera. O sigui, què hi ha d’anar primer: l’eix nacional o l’eix social? Examinem la conjuntura en termes polítics i amb una certa mirada dinàmica. ¿On som? Som en una etapa en la qual, paradoxalment, el moviment independentista es troba a la defensiva, en termes institucionals, i, en canvi, rep el suport d’una majoria electoral tant en escons com en vots. I som en una etapa de resistències populars capil·lars en el temps i l’espai, que abasta tots els àmbits de la lluita de base emancipadora: mobilització continuada, organització d’espais de resistència popular, creació d’alternatives de país… Molt bé, però sense una consciència prou general, amb prou base, i amb prou capacitat de lideratge per a capgirar els jocs de forces en presència: en una paraula, sense prou capacitat per a disputar l’hegemonia política als detentors actuals del poder a Catalunya.

Em sembla, humilment, que el problema seria que, davant d’aquesta mancança, la CUP adoptés una posició defensiva quan disposa de capacitat per a influir, intervenir i decidir polítiques audaces, que la resta de forces de l’independentisme no es plantegen ni podrien dur a terme per si soles. Ho diré d’una altra manera: la CUP no pot deixar de banda els ensenyaments del període 2015-2017, quan era l’esperó per a fer el referèndum però deixava a les altres forces la maquinària que havia d’haver-ne garantit la defensa obstinada dels resultats: no puc oblidar fàcilment el sainet del 10-O en seu parlamentària.

Així, doncs, la CUP no hauria de fer fàstics a la possibilitat de ser la dinamitzadora d’un govern pel que fa a l’enfrontament amb l’estat –que sembla que Junts estaria disposada a tirar endavant i que ERC haurà d’acceptar tard o d’hora pel pes de la crua realitat espanyola– i en la posada en marxa d’una política de restitució a les classes socials desposseïdes –que sembla que ERC i Junts podrien defensar si es desfan d’interessos corporativistes (és a dir, amb la gran empresa catalana infeudada a l’ÍBEX 35 i el govern de Madrid, com s’ha fet palès en la seva demanda d’un govern d’ERC sotmès a la pinça comuns-PSC, és a dir, a la coalició que mana a Madrid). En tot cas, d’aquesta combinació institucional entre l’eix nacional i l’eix social, la CUP no en seria pas la més perjudicada.

En aquests moments, la ruptura ha de ser cap enfora per poder-la fer cap endins: és un joc de poder contra l’estat però, també, al si de l’independentisme per mostrar a les classes populars que el seu vot no és inútil en la lluita institucional enfront d’altres classes socials. I no s’hi val a no comparèixer o a fer la viu-viu.

Naturalment, això demana confiar realment tant en les pròpies forces com en la capacitat d’intervenció entre les classes populars per elevar-les al protagonisme polític que el país necessita. En cas contrari, haurem de decantar-nos pels comuns. I què en trauríem, d’una formació que fa gala d’una ideologia antiburgesa purament verbal?;  d’una formació capaç de decantar-se per l’estat en els moments decisius (per exemple, el setembre del 2017)?; d’una formació capaç de callar com uns morts davant la repressió?; d’una formació capaç d’acceptar les renúncies del PSOE amb l’excusa d’impedir el retorn de la dreta al poder?; d’una formació impotent davant d’uns aparells d’estat que fan polítiques acceptables per a la dreta, si no més hipòcrites, des dels lloguers fins a les giragonses amb els indults, el tercer grau impugnat per la fiscalia, o l’aliança amb  Vox, PP i Cs al Parlament Europeu contra els exiliats…?

Si fóssim en un moment d’ofensiva política de les forces populars, encara tindria fonament una aliança dita d’esquerres per a contrapesar la balança de les dretes, però, si afirmem que el vot del 14-F és independentista i d’esquerres, afegir els comuns a la tríada és renunciar a la independència mentre acceptes polítiques socials oportunistes que dependran d’interessos aliens al país. També ho diré d’una altra manera: si som en temps d’independència (poc que m’importen els terminis: parlo d’una conjuntura històrica), cal arreplegar totes les forces que se’n reclamen per possibilitar-ne, precisament, la transformació al ritme de l’entrada progressiva en lliça de les forces populars per a la direcció dels afers del país. I la CUP n’hauria de ser la politja de transmissió, en comptes d’encastar l’ambigüitat dels comuns en la preexistent ambigüitat d’ERC, que només portaria a la paràlisi en tots els àmbits institucionals, perquè restaríem sotmesos al control de l’estat per partit interposat. L’admissió d’un govern amb els comuns implica decantar ERC cap a la col·laboració amb l’estat en comptes d’aprofundir en les contradiccions nacionals en presència i de portar els republicans al terreny de la ruptura.

I acabo. N’hi haurà que diran, pessimistes, que tiris per on tiris, som abocats a la paràlisi, si no al caos. Però no és igual arribar a un atzucac a partir de les pròpies contradiccions que fer-ho jugant amb les regles del teu enemic i dels seus aliats disfressats o a cara descoberta. El caos pot fer por com a imatge estàtica, però, segons d’allà on vinguis, i si saps on vols anar, podria esdevenir el precedent d’un nou ordre més just i més sobirà.      

The post No juguem a canviar cromos appeared first on VilaWeb.

Núria Martínez-Vernís: “No tinc la necessitat de treure obra i publicar”

Núria Martínez-Vernis (1976) és una poeta que prefereix recitar abans que no pas publicar. A quaranta anys, té tres obres publicades i la darrera gairebé fa deu anys, Deix on dir (2013). Per això és notícia que l’editorial Vibop li hagi publicat ara Alcohols, textos de poetes com ara Joan Vinyoli, Pepe Sales, Marguerite Duras, Kavafis, David Picó, Salvador Renobell, i més que ella i Martí Sales han barrejat amb obra pròpia i han portat de gira per recitar poemes al voltant de l’alcohol i unes altres drogues. VilaWeb ha visitat la poeta per parlar d’aquest llibre, però també dels seus orígens i dels seus celebrats recitals d’improvisació poètica amb Nicomedes Mendes, on juntament amb Oriol Sauleda, Guim Valls i Víctor Bonetarbolí improvisen textos dalt l’escenari com si fossin una banda de jazz. Martínez-Vernis, que també programa poesia a La Muriel, rep VilaWeb al barri de Gràcia de Barcelona, en un pis que és història viva de la poesia catalana.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quina és la història d’aquest pis on som?
—Va començar la història amb Pascal Comelade i Enric Casasses. El van llogar junts. Aquí han viscut Cati Claret, Pope, Minuesa, Martí Sales, Blanca Llum, Guim Valls, Subirats, Pere Marcilla, Doc, que és qui va serrar el barrot que veus, perquè el van tancar dins. Ara hi ha Lulú Martorell, que va venint des del Senegal per aixecar el projecte de fer un film sobre l’obra 3.000 metres, de Víctor Català.

I on va néixer Núria Martínez-Vernis?
—A la plaça de Sant Pere, a Barcelona. Les primeres entrevistes que em van fer, quan era bastant totileta, els deia: “Com voleu que no ho sigui, de poeta? Mireu la plaça, amb aquell paisatge tan bonic de l’església i les llambordes i els sotracs.” Però què passava? L’heroïna. Aquells bancs eren ocupats per gent que es punxava constantment. Recordo de petita un senyor que es punxava que em va dir, quan me’l vaig mirar fort: “No vull morir i que em miri un nen.” Li vaig provocar una tristesa, mirant-me’l. Allà hi havia molta sentència. I molta violència, que entre ells també s’atacaven amb les xeringues com si fossin espases.

Els pares a què es dedicaven?
—Mon pare va començar a la marina mercant, on va treballar dos anys. Però després es va posar a treballar a Cristalería Española i Saint-Gobain. Va ser empresari, al final. I ma mare, mestressa de casa. Es va posar a parir com una animal. Va fer cinc fills, els darrers, bessons: el meu germà i jo.

On vau anar a estudiar?
—Els pares tenien una frontera molt clara: de Trafalgar cap amunt era on jo podia caminar. La resta, no. Per tant, em van portar a l’escola Carlit, a la Gran Via. Primer era concertada, i va acabar essent escola pública. I a 8è d’EGB vaig anar a Súnion. Vaig fer grans amics, però els millors van fugir el primer any. Van fer una criba dels millors, dels perles.

I a la universitat, on vau anar?
—Filologia catalana. No la vaig acabar. Per avorriment, després de tres anys o quatre. A mi la sintaxi no m’interessava. M’interessava molt més la literatura. I tenia moltes més ganes d’escriure.

Frase: A filologia no t’ensenyen a escriure, sinó a llegir.
—I aquesta també és la gràcia: tenir un hàbit de lectura. Ara a mi m’han demanat una feina de Vinyoli i Carner. I les ganes que tenia de llegir tot Carner! Doncs vaig trigar molt poquet. Són els hàbits apresos. Estàs entrenat.

Lulú Martorell (esquerra) i Martínez-Vernis

Ara l’editorial Vibop us publica, amb Martí Sales, l’obra Alcohols. Textos vostres i de més autors, com ara Vinyoli, Pepe Sales, Duras, Kavafis, David Picó, Salvador Renobell, i uns altres que porteu de gira. L’obra la llegiu en rotllana. Per què?
—És una simulació de la rotllana d’alcohòlics anònims. Van ser ganes de fer un recital diferent. Va ser un encàrrec d’Andreu Gomila: agafar textos de diferents autors, casats molt bé entre ells, i amb l’afegit dels nostres. I Jordi Oriol ens va donar una idea d’escena diferent, de com saber fer l’entrada i la sortida a la rotllana, com mirar al públic, i petits canvis durant el recital: jo començo essent una malalta alcohòlica, i per tant m’assec a la rotllana. Després, en surto. O xocar de mans quan recitem.

Quan xoqueu de mans és amb el poema del Pil, no?
—Sí. El poema de Salvador Renobell: “La recepta correcta era com segueix: Assistir a totes les classes i parar molta atenció. Prendre uns apunts clars i entenedors. A casa, estudiar-los a consciència. Fer uns exàmens rodons i, a la fi, obtenir la llicenciatura tan desitjada. En canvi, la meva recepta va ser: Comprar una pil al camell de torn. Al lavabo de la discoteca partir-la per la meitat. Aixafar-ne mitja, fer-ne una ratlla i esnifar-la. Ingerir l’altra meitat. Regar-ho tot amb alcohol. Ballar frenèticament / i, finalment i ras i curt, esdevenir un perdedor.” I aquí xoquem de mans.

esdevenir un perdedor.
—Sempre hi ha potència i intensitat en el tema de l’alcohol, és palpable. Agafa molta força. Per exemple, amb el poema “L’acte darrer”, de Vinyoli. És tan bèstia com s’autodescriu la misèria i l’enfonsament: “Altra vegada sóc / al lloc mateix on sempre arribo /quan baixo lentament al soterrani de la petita casa / de mi mateix.” Vinyoli és una al·lucinada.

La droga de la nostra generació és l’alcohol?
—No. L’alcohol hi ha estat sempre, hi serà i continuarà essent-hi. És la droga comuna. La nostra és la cocaïna. No m’incloc, però és la de la nostra generació. Per parlar de drogues d’una generació parlaria de la droga dura. De la tova, com la marihuana, en prescindiria.

La droga, per a agafar idees. Però per a escriure, serè.
—Depèn. Hi ha moltes maneres d’escriure. A alguns els ha servit. Jo crec que l’alcohol serveix poc, per a escriure. Però el puntet, com el de qualsevol altra droga, serveix.

On heu estat durant el confinament?
—A la Borda, en un habitatge de fusta preciós, cooperatiu. És a Can Batlló. A la Bordeta. Hi ha serveis comuns (rentadora, habitació de convidats, cuina comunitària de foc –que les de cadascú són vitroceràmica–, algunes neveres, coberta de plaques solars i estenedor). Amb l’Helena durant el confinament vam anar fent vida comunitària, però també va haver-hi molta por: hi havia pisos confinats del tot, una noia que anava a urgències com a infermera, una altra treballa a la nit amb la gent sense sostre. Però es va muntar una cosa molt interessant: una escoleta per als nens. Un cop la setmana hi ajudàvem, una mestra jubilada hi era cada dia. Ara sóc aquí i no a la Borda perquè Lulú Martorell està a punt de marxar al Senegal. I com que s’hi està molts dies, he vingut a dir-li adéu. Lulú és molt col·lega d’Albert Pla. Li hem fet de fans, de gruppies, al Teatre Borràs. Pla també fa miniconcerts de dues cançons per WhatsApp.

També podria fer-ne Núria Martínez-Vernis.
—No! Impossible! Pla és molt famós, jo no, i ell també canta en castellà. A mi el castellà no m’interessa per a escriure. Però si m’hi posés, i fes una novel·la, tu i jo ja no parlaríem de la meva pobresa, que m’he de fer les dents senceres i no puc. Ha! Seria diferent. Sóc poeta, i en català! Jo, com me’n surto ara, és fent classes i cursos, i l’altra cosa són els espectacles d’improvisació que faig amb Nicomedes Mendes. Impropoètica. Nosaltres som quatre improvisant. I això em dóna espectacles i visibilitat. Si jo visqués a Manresa, m’obliden. Com li passa a Camacho Grau, que és a Girona. Barcelona és tan centralista, en això! La cultura és tan petita, i de veure’ns. Si no et veig, no hi ets.

Regles d’improvisació amb Nicomedes Mendes, en teniu?
—Oriol Sauleda i jo som amb Moviment Insurrecció Sonora (MIS), de Mireia Tejero i David Aparicio. I com a poetes, allà ho aprens. Tens el director i tota l’orquestra: el teclat, el violoncel, la bateria i el saxo, Oriol i jo com un instrument més. I el director tria: tu i tu. Improviseu. La resta, no. O et guia amb el volum. Apuja’l. O el tempo. Més lent. O et diuen: “Vés desapareixent”, amb la mà. Però el que s’ho va inventar es diu Thompson. Vaig anar a un taller amb ell a Gràcia Territori Sonor. Aquest et deia tres coses: què, qui i quan. Tenim vídeos molt bons penjats a la xarxa, de MIS. Oriol Sauleda és embogidor. Hi ha concerts improvisats que ens hem quedat sense veu. Això de Nicomedes Mendes, ara Lulú Martorell ens n’ha fet un petit film de 23 minuts en un assaig.

Tenir una carrera que no depengui dels diners us fa més lliure a l’hora de crear, o més esclau dels diners?
—Això m’ho vaig creure al començament: com que la poesia no té diners, és molt més honesta. Però no és veritat. Hi ha una altra cosa, en la poesia, que és el prestigi. I aquest prestigi comporta les seves envegetes, i té el seu valor, i ja no ets tan lliure.

I en el vostre cas, no presentar-se a premis ni publicar gairebé mai, sinó recitar, té conseqüències en aquest prestigi?
—Crec que sí. A mi fa molt de temps que m’esperen.

Teniu tres llibres publicats de poemes, però desenes i desenes de tan sols recitats.
—Fer un llibre i publicar un Deixondir (2013) no és broma. No es pot fer moltes més vegades. Hi ha autors d’una sola obra. Això no vol dir que jo no pugui tornar a fer un deixondir. Faig moltes coses, però no tan compactes. Era l’ambició d’extenuar-te. No es pot fer de la mateixa manera, ara: sis mesos o un any tancada a casa. I cinc anys a fer-lo. Ara és diferent, no et deixen en pau. Ara vas amb obra més petita.

Teniu obra escrita, doncs?
—Tinc ordinadors que no els puc obrir, plens d’obra. No he parat, però sóc una desendreçada. I tinc escrits poemes que he recitat sempre, com el “Degolla”, o el “DiDi”, que els he fet moltes vegades, perquè els meus poemes de capçalera no són publicats enlloc. I ara faig el “Fer fum”. O tinc el “Rap Llarg”. Milions de cançons. Però no està organitzat. No tinc la necessitat de treure obra i publicar.

Ara prepareu amb Martí Sales un espectacle de Carner i Vinyoli.
—Un encàrrec molt bonic de la Biblioteca Vinyoli (Santa Coloma de Farners). Ens vam emocionar. I hem fet un espectacle molt bonic on no se sap si els textos són de Carner o de Vinyoli. Per a mi Vinyoli és primigeni. Primer amb Lorca, i després amb Vinyoli, vaig decidir que seria poeta. I l’altre embogidor que tinc és Blai Bonet.

Voleu afegir res?
—Vull que quedi clar que el fet de no publicar no vol dir que no es faci res. Al contrari. És un desgavell, el que hi ha. És massa. Sempre he pensat: “Ja veuràs, quan moriràs, el merder que els deixaràs.” Tinc arxius per tot arreu. Versió 1. Versió 2. Versió 3. I sense aquests títols, sinó: “Ara escric”, “Ara escric tot”, “Ara escrit tot també”, “Ara escric sol acció”. Quin cacau. I ara de moment faig contes, com contes brossians. Tu saps que la meitat de la poesia de Brossa són contes? Seria això. Però també em fa pensar molt en la típica fórmula de conte curt però absolutament misteriós i màgic. Com ara Te deix, amor, la mar com a penyora, de la Carme Riera. Allà hi ha algun conte que et cagues a les calces. A veure si presento també alguna cosa de poesia.

The post Núria Martínez-Vernís: “No tinc la necessitat de treure obra i publicar” appeared first on VilaWeb.

Pàgines