La junta directiva del Partit Popular valencià es troba reunida en aquests moments a la seua seu, tot esperant el veredicte de Santiago Abascal. El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha fet un balanç triomfalista d’aquest primer any de govern, i ha dit que no són ells que han de donar notícies avui. Tot i que no ha volgut respondre si convocarà eleccions al País Valencià, ha assegurat que continuarà “liderant el canvi”. S’ha mostrat tranquil i segur, i ha volgut llevar importància a la situació.

Mazón ha fet una compilació de totes les mesures que ha aprovat el Consell enguany, entre les quals les cinc lleis que han tombat l’edifici legislatiu del Botànic, i ha evitat de respondre clarament a la premsa. Amb tot, ha deixat la porta oberta a acceptar “bones idees”, de dins del govern o de fora.

“Farem tant com puguem per a continuar governant per a tots. Ja sabeu quina és la meua manera de treballar, qualsevol partit polític o grup parlamentari que tinga coses bones per a la Comunitat Valenciana, això per a mi passa per damunt de qualsevol altra cosa. No som els únics depositaris de les bones idees. Se’ns n’ocorren de molt bones, i jo crec que les hem executades. Però uns altres també poden aportar bones idees, dins del govern, o fora. Però primer cal pensar en els ciutadans. Quan es fan passar davant trones, no és bona idea”, ha dit.

Mentrestant, l’expectativa és posada a Madrid, on Vox també ha reunit la seua directiva per a decidir un possible trencament dels governs de coalició que té amb el PP, entre els quals el valencià. El dirigent ultradretà compareixerà a les 20.00 per comunicar la decisió.

Un grup d’investigadors del Centre d’Anàlisi Genòmica espanyola (CNAG) i el Centre de Regulació Genòmica (CRG) han col·laborat en el descobriment d’uns fòssils de cromosomes antics en un mamut llanut de fa 52.000 anys. L’animal era congelat en el permagel de Sibèria. Una petita mostra ha servit per saber com els gens interaccionen dins de les cèl·lules, segons que ha explicat Marc A. Martí-Renom, professor de recerca ICREA i líder de grup al CNAG i al CRG. Fins ara aquesta descoberta no s’havia pogut fer per la falta d’una bona mostra.

El descobriment s’ha publicat a la revista científica Cell, on s’explica que els diferents fragments d’ADN poden sobreviure molt més temps de l’inicialment previst. La investigació ha facilitat saber els gens actius i reprimits en el moment de la mort de l’animal.

La troballa, considerada un “misteri de la física”, conté totes les interaccions entre els diferents cromosomes i ha permès “posar-les com si fos un puzle una darrere l’altra perquè interaccionin entre elles i aconseguir milions de lletres”, ha comentat Martí-Renom. La nova informació és extremadament valuosa perquè permetrà ubicar les diferents lletres de l’ADN on “no saps on van”.

També ha explicat que en el moment de la seva mort el mamut tenia uns gens activats o uns gens reprimits que ajuden a explicar com s’estava enfrontant en el seu ambient, cosa que fins ara no es podia saber només amb l’ADN. Per tant, una de les aplicacions d’aquestes noves tecnologies servirà per poder saber com han evolucionat les espècies adaptant-se als canvis meteorològics, i permetrà estudiar perquè algunes espècies existeixen i perquè d’altres no.

L’eurodiputat de Junts, Toni Comín, demanarà mesures cautelaríssimes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per a poder exercir provisionalment les funcions del càrrec, que ara com ara es troba vacant. La Junta Electoral espanyola (JEC) ha exclòs Comín de la llista d’eurodiputats electes perquè, arran de l’exili en què viu d’ençà de fa sis anys, no ha passat per Madrid a jurar la constitució espanyola. La legislatura anterior, el TJUE ja va resoldre que aquesta exigència no era vàlida, i que la condició d’eurodiputat i els drets que se’n derivaven s’adquirien la mateixa nit electoral. Però la JEC ha menystingut aquella sentència, i el Parlament Europeu, de moment, ha decidit de fer-li cas.

La JEC ignora la sentència del TJUE i no reconeix Toni Comín com a eurodiputat

La situació s’haurà de resoldre el 26 de setembre, quan és previst que el TJUE resolgui si Comín és eurodiputat o no. Com que la legislatura començarà abans, Comín ha explicat avui que volia que s’apliquessin mesures cautelaríssimes per tal de fer d’eurodiputat mentrestant. La situació és diferent de fa cinc anys, perquè ara el parlament s’ha remès explícitament a la decisió que prengui el TJUE. En una compareixença a Brussel·les, Comín ha assegurat que es presentarà al ple inaugural a Estrasburg i ha dit que la presidenta de la cambra, Roberta Metsola, podia fer el ridícul si no li respectava els drets. Comín també ha dit que confiava que li concedirien les cautelaríssimes abans de dimarts perquè la jurisprudència era molt clara. 

El boicot a l’euroescó de Comín: el darrer complot d’Espanya contra l’exili?

Continua baixant el nivell de català entre els alumnes de quart d’ESO del Principat. La puntuació en les proves de competències bàsiques d’enguany ha estat la pitjor d’ençà del 2013. El 13,2% de l’alumnat de quart va assolir un nivell baix de competències, mentre que un 33,3% es va situar en el nivell mitjà-baix. D’altra banda, un 40% va assolir un nivell mitjà-alt, i un 13,4% el nivell alt.

Més concretament, pel que fa a la comprensió lectora, un 10,9% es va situar en el nivell baix, un 24,1% en el nivell mitjà-baix, un 42,2% en el nivell mitjà-alt, i un 22,8% en el nivell alt. I, en expressió escrita, un 17,6% dels alumnes van obtenir un nivell baix, un 33,7% un nivell mitjà-baix, un 40,8% un nivell mitjà-alt, i només un 7,9% un nivell alt.

Educació impulsarà un pla de comprensió lectora i de millora en matemàtiques el curs vinent

La consellera d’Educació, Anna Simó, ha admès que la davallada dels resultats en català és una de les qüestions que el departament prioritza i ha assegurat que és una matèria on clarament s’han de focalitzar els esforços. Segons que ha dit, la “davallada continuada del català és fruit d’una realitat sociolingüística que supera els centres educatius”. “És una realitat dels nostres pobles i ciutats”, ha insistit.

En l’ESO, els resultats en anglès també baixen. Ara bé, les puntuacions són més altes en la resta de matèries avaluades: castellà, competència matemàtica i ciència, tecnologia i enginyeria a l’ESO; i castellà, matemàtiques i medi natural a primària. El Departament d’Educació destaca que en termes generals es confirma la millora iniciada el curs passat. “Els resultats confirmen una millora generalitzada. Les dades confirmen que el 2022 vam tocar fons i que, des d’aleshores, en termes generals, els resultats han evolucionat en positiu”, ha valorat la consellera.

 

Pel que fa a l’avaluació dels alumnes de primària, en totes les competències, excepte l’anglès, s’obtenen puntuacions mitjanes superiors a les del curs passat. Així, en llengua catalana l’alumnat va obtenir una puntuació mitjana de 74,7 punts, respecte dels 72,7 del 2023. En matemàtiques també es confirma la tendència a l’alça a l’últim curs de primària, amb una puntuació mitjana de 74,3 punts respecte dels 73,6 de l’any anterior. En medi natural la puntuació mitjana va ser de 74,3, mentre que el curs passat l’alumnat es va situar en els 71,6 punts. I en castellà, la mitjana es va situar en els 73,9 punts, per davant dels 72,1 del curs passat.

Shelley Duvall, l’actriu que va esquivar un cop de destral de Jack Nicholson a The Shining (exhibit ací amb el títol El resplandor), de Stanley Kubirck, s’ha mort a setanta-cinc anys. N’ha informat la seva parella, Dan Gilroy, a The Hollywood Reporter, que diu que s’ha mort per complicacions de la diabetis.  “La meva estimada, dolça i meravellosa companya de vida i amiga ens ha deixat. Massa patiment últimament, ara és lliure. Vola lluny, bella Shelley,” ha dit Gilroy. Al 2016, Duvall va revelar que patia una malaltia mental i que necessitava ajuda.

La carrera de Duvall ha anat molt lligada a la del director Robert Altman, que va enregistrar set films amb ella. Va ser descoberta a Houston per membres de l’equip d’Altman, i la van animar a fer una prova de càmera, que va reeixir i va debutar a Brewster McCloud (1970). La seva fama la deu a la famosa pel·lícula de Kubrick, on va interpretar a Wendy Torrance, casada amb Jack Torrance i els seus deliris.

Va arribar a tenir la seva pròpia productora, Think Entertainment, que feia programes infantils amb estrelles per a la televisió per cable. Va tenir dues nominacions als premis Emmy, i a mitjans dels anys noranta va abandonar Hollywood per a tornar a la seva Texas natal.

Ja ha començat la filmació de Pubertat, la nova sèrie de Letícia Dolera que s’estrenarà a 3Cat i Max l’any vinent i que aborda el conflicte d’una agressió sexual entre menors. Tindrà sis episodis i actualment es filma en català en unes quantes localitats catalanes. És un drama familiar ambientat en una colla castellera que explora el pes dels traumes i que qüestiona si un nen de tretze anys pot ser un agressor sexual i qui n’és responsable: ell mateix, la família, la societat, o tots plegats?

3Cat es transforma en una plataforma de país i oferirà continguts d’una vintena de festivals i institucions culturals

És escrita i protagonitzada per Dolera, i també hi participen Xavi Sáez, Betsy Túrnez, Alexandra Russo, David Vert, Biel Durán, Anna Alarcón, Lluís Marco i Vicky Peña, entre més. Entre el repartiment adolescent hi ha Carla Quílez i actors debutants.

La sèrie s’ambienta en ple estiu i en el context d’una colla castellera, que serà fictícia però que es basa en els Minyons de Terrassa. “Per narrar aquesta història, he escollit la força visual i metafòrica de la tradició castellera. Pubertat parla del llegat entre generacions, entre pares i mares, i els seus fills i filles, tant en l’àmbit cultural, com emocional o psicològic; també com la tradició i el progrés conviuen avui amb una certa tensió. Per això em semblava que el context de la cultura popular era un terreny fèrtil i idoni per a la sèrie”, diu Dolera.

Fotografia: Quim Vives/Warner Bros. Discovery

Remarca que, a més, l’aspecte físic i simbòlic d’un castell afavoria allò que vol explicar amb la sèrie: “A més de l’esforç en equip i d’allò simbòlic i catàrtic d’un castell, em va atraure per a la història la naturalització del contacte amb el cos a l’hora d’aixecar un castell. El cos vist com una cosa a integrar, no a témer, amagar o avergonyir-se’n. Crec que, en definitiva, una colla castellera és com una petita societat, a escala humana i política, un mirall on mirar-nos.”

Pubertat explica com l’harmonia de la colla castellera queda trencada per una denúncia d’una agressió sexual a les xarxes socials que apunta a tres adolescents com a culpables. Ho haurà d’afrontar tant la víctima com els adolescents assenyalats, però també els seus pares, en un procés carregat de tensió i amb els tabús de la sexualitat a flor de pell. “A la pubertat, la sexualitat i els canvis al nostre cos ens travessen i ens fan vulnerables. En un context social que, per una banda, tot es pornografia i es cosifica, i que, d’altra banda, el sexe i la intimitat continuen essent un tabú, com s’aproximen els adolescents a una cosa tan íntima i radical com la sexualitat? I com ho fem nosaltres, els adults? Estem preparats per a acompanyar-los?”, demana Dolera, que diu que ha escrit la sèrie per a compartir aquestes inquietuds i mirar de donar-hi alguna resposta.

El Suprem espanyol ha suspès la resolució dels recursos contra les condemnes als quatre membres de la mesa del parlament del procés i contra la consellera d’Acció Exterior i UE en funcions, Meritxell Serret, perquè han recusat uns quants magistrats. En tots dos casos, els procediments també són pendents de l’aplicació la llei d’amnistia.

Serret presentarà recurs contra la sentència del TSJC: “Em defensaré fins on calgui. Ens confrontarem amb l’estat”

Fonts jurídiques han informat Efe que la sala penal ha acordat suspendre dos procediments per resoldre primer els incidents de recusació plantejats per Serret, que ha recusat els cinc magistrats del tribunal, i per la consellera d’Educació en funcions, Anna Simó, que ha demanat apartar-ne quatre a la causa de la mesa.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va condemnar Serret a un any d’inhabilitació i una multa de 12.000 euros per facilitar l’1-O quan el 2017 formava part del govern de Carles Puigdemont. També el mateix tribunal va condemnar a 4 mesos d’inhabilitació i 1.200 euros de multa per un delicte de desobediència Anna Simó, Lluís Corominas, Ramona Barrufet i Lluís Guinó formaven part de la mesa del Parlament el setembre del 2017 que va tramitar el referèndum i les lleis de desconnexió, sota la presidència de Carme Forcadell.

En un escrit, al qual ha tingut accés Efe, Simó promou un incident de recusació contra el president de la sala penal, Manuel Marchena, els magistrats Antonio del Moral i Andrés Martínez Arrieta, i la magistrada Carmen Lamela perquè qüestiona la seva imparcialitat. La consellera considera que la intervenció de Marchena, del Moral i Martínez Arrieta en el judici del procés constitueix un supòsit de pèrdua de la imparcialitat objectiva tenint en compte que aquest procediment tenia com a objecte fets coincidents i escindibles amb el seu recurs. A més, la sentència del procés recull valoracions fàctiques i jurídiques respecte a la conducta de Simó que, a parer seu, evidencien un posicionament preconcebut sobre la tipicitat penal i la negació de la deguda aplicació de la inviolabilitat parlamentària.

El batlle de Girona, Lluc Salellas, no autoritzarà la instal·lació d’una pantalla gegant a la ciutat per a seguir la final de l’Eurocopa entre la selecció espanyola i l’anglesa. “Aquí hi ha una majoria clara a favor dels partits que reclamem que les seleccions catalanes han de ser oficials i que, per tant, la selecció nacional és la que ha de poder jugar a eurocopes i mundials. Nosaltres posarem pantalles quan jugui la selecció catalana”, ha dit a Catalunya Ràdio. Ha remarcat que no té gens de solta fer una despesa pública per un partit que s’emetrà obert a tothom, de manera que la gent que vulgui el podrà veure a casa o en un bar.

“Una cosa és mirar el partit de futbol i una altra és organitzar un esdeveniment que no només és mirar el partit, sinó que té una clara connotació d’allò que se’n diu també nacionalisme banal, si ho podem dir d’alguna manera, que és una projecció de l’estat, una projecció de força d’estat en un territori, que és Catalunya, que hauria de tenir unes seleccions pròpies”, ha continuat Salellas.

També ha respost al regidor socialista Àngel Martínez –el PSC col·locarà pantalles a Barcelona, Lleida, Tarragona, entre més ciutats–, que ha reclamat que s’autoritzi la pantalla gegant i fins i tot ha proposat que les despeses no les assumeixi el consistori. “El 2010 [durant el Mundial de Sud-àfrica], el PSC governava a la ciutat de Girona, i no es va posar una pantalla. Perquè entenc que el PSC entenia que Catalunya és una nació i que no feien falta aquest mena d’esdeveniments. Nosaltres, tal com va fer el PSC o posteriorment Junts, entenem que no cal que hi hagi la pantalla”, ha afegit.

Apple ha evitat una sanció multimilionària de la Comissió Europea havent-se compromès a resoldre els problemes de competència en el sector de pagaments a través dels telèfons intel·ligents. Una volta que l’executiu obrís una investigació a la multinacional per possibles distorsions en el mercat, Brussel·les ha acceptat avui les solucions presentades per l’empresa per posar fi a la situació.

Entre les diferents mesures que s’adoptaran, Apple facilitarà l’accés a tercers al seu sistema operatiu –iOS– gratuïtament durant els deu anys vinents perquè altres competidors puguin oferir sistemes de pagaments alternatius a Apple Pay per als usuaris d’iPhone. La multa a què s’exposava l’empresa podia haver arribat fins al 10% de la seva facturació anual.

El síndic de Compromís, Joan Baldoví, que ahir va descobrir que va ser espiat per la policia espanyola durant el govern del PP, ha presentat una declaració institucional contra aquestes pràctiques. El diputat ho ha anunciat durant la sessió de control al Consell i ha demanat si el Partit Popular la signarà. Els fets van ocórrer quan el president del govern espanyol era Mariano Rajoy i Baldoví diputat a Madrid.

Joan Baldoví: “Crec que ara la policia no treballa com ho feia aquella, però no posaria la mà al foc per ningú”

En la declaració, Compromís afirma que el Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals estableix que tothom té dret a què es respecte la seua vida privada i familiar, a més del domicili i la correspondència. “És evident que l’espionatge a representants triats democràticament pel simple fet de no formar part de la majoria del govern d’aquell moment no s’enquadra en aquests supòsits, sinó en l’ànim evident d’usar el poder de l’estat per subvertir la voluntat popular mitjançant campanyes de difamació”, diu el text de la declaració.

Els acords que proposa la declaració són condemnar de forma taxativa l’espionatge policial i mostrar el suport i solidaritat amb tots els afectats per aquestes pràctiques.

En la sessió de control, Carlos Mazón ha condemnat l’espionatge, però no ha respost si signarà la declaració. “Si es ratifica amb una sentència, amb més raó”, ha dit únicament.

En una entrevista a VilaWeb, Joan Baldoví va anunciar que anirà als tribunals i que la seua formació emprarà totes les vies legals perquè els responsables d’aquest espionatge paguen pel que van fer.

L’Audiència de Girona ha decidit d’amnistiar Carla Costa, l’activista encausada pel tall de les vies del tren i del TGV el dia de la sentència del Tribunal Suprem espanyol dels fets del Primer d’Octubre. L’advocada de Costa, Montserrat Vinyets, va demanar d’acollir-se a l’amnistia a mitjan juny, i avui se li ha concedit l’amnistia. Costa fou condemnada per un delicte de desordres públics, que està inclòs en la llei d’amnistia per a aquells actes contra l’ordre i la pau pública que haguessin estat executats amb el propòsit de mostrar suport a la independència de Catalunya.

En la interlocutòria, a la qual ha tingut accés VilaWeb, l’Audiència de Girona ha declarat l’extinció de la responsabilitat penal i civil i ha acordat de deixar sense efecte totes les mesures cautelars penals o patrimonials que s’hagin adoptat durant tot el procediment.

El tall del TGV de Girona va aplegar milers de persones, que van envair les vies el 14 d’octubre de 2019, tot just després que el Suprem fes pública la sentència pels fets d’octubre del 2017. No obstant això, la fiscalia només la va acusar a ella i en demanava una condemna a dos anys i mig de presó per desordres públics.

Finalment, el jutjat penal 5 de Girona la va condemnar a un any de presó, basant-se en un únic vídeo en el qual apareixia caminant per les vies del tren. La defensa de l’activista va recórrer contra la sentència a l’Audiència de Girona i el procés encara és obert.

Carla Costa: “No pots animar la gent perquè es mobilitzi i després castigar-la per haver-se mobilitzat”

La plataforma 3Cat s’obre més enllà de la CCMA i d’ara endavant oferirà també continguts de més produccions. Esdevindrà una plataforma de país que aplegarà produccions d’Òmnium Cultural, FIC-CAT: Festival Internacional de Cinema en Català, la UOC, el CCCB, l’Auditori, el MACBA, CaixaFòrum, el Liceu, el Palau de la Música, la Filmoteca, Filmin, la coordinadora de Colles Castelleres, la Xarxa de Comunicació Local i festivals com el Docs Barcelona o el Cruïlla.

La plataforma 3Cat es va estrenar a final de l’octubre de l’any passat, i fa poc va anunciar que ja havia superat el milió d’usuaris registrats i que tenia una audiència mensual mitjana de 2,7 milions de dispositius únics. “Avui podem dir amb orgull que contribuïm a revertir el paper residual del català en l’àmbit audiovisual”, ha dit la presidenta de 3Cat, Rosa Romà, en la presentació de les noves aliances audiovisuals. Ha anunciat, a més, que les aliances es renovaran amb el temps i que ja treballen per integrar-hi el festival Temporada Alta i el Filmets.

Fotografia amb responsables de 3Cat i de les institucions que incorporaran contingut a la plataforma (fotografia: ACN / Guillem Roset).

“A la Filmoteca treballem per preservar el patrimoni cinematogràfic del país, i si ho fem no és per tancar les imatges en una caixa forta. Fem un esforç molt gran per a digitalitzar els nostres arxius i la plataforma 3Cat permet de difondre’ls”, ha explicat Pablo Laparra, director de la Filmoteca de Catalunya, que oferirà tant films clàssics com produccions pròpies.

També hi haurà espai per a la música, amb miniòperes del Liceu i l’enregistrament de La gata perduda, inspirat al barri del Raval de Barcelona; entrevistes amb músics de l’Auditori; i concerts del Palau de la Música de Catalunya com els concerts de Sant Esteve i Somni d’una nit d’estiu.

Un dels grans atractius del nou 3Cat seran els continguts sobre les diades castelleres: “Des dels anys noranta TV3 ha donat cobertura als castells. Ens ha obert al món i hem crescut junts. Ara, amb el futur 3Cat, arribarem molt més enllà”, ha dit Carles Cortés, president de la Coordinadora de Colles Castelleres.

La plataforma Filmin, de pagament, hi oferirà amb accés obert alguns dels seus continguts com el film Boiling point o el documentari Fail better, sobre l’ecosistema juvenil que es reuneix a la plaça dels Àngels de Barcelona. El festival Cruïlla hi entrarà amb els espectacles d’humor, però més endavant també oferirà enregistrament de música en directe. “És un pas essencial, de país. No tenim una indústria al voltant de l’stand up, i només pot existir si ve a partir de l’enregistrament d’espectacles en català”, ha dit Oriol de Balanzó, responsable de Cruïlla Comedy. Per exemple, ja s’hi pot veure el monòleg Alta flipamenta de l’humorista Marc Sarrats, i un recull d’actuacions del Cruïlla Comedy de l’any passat.

En total, 3Cat ha tancat acords amb gairebé una vintena de festivals, entitats i institucions culturals de Catalunya, però cap entitat de la resta dels Països Catalans. Un gran catàleg de 270 continguts de ficció, música, comèdia i continguts educatius que fins ara eren disgregats i que ara s’afegiran als de TV3 i Catalunya Ràdio.

Avui hi havia molta expectació a les Corts Valencianes just abans de la darrera sessió de control al Consell abans de les vacances. Santiago Abascal, el líder de Vox, decidirà aquesta vesprada en un despatx de Madrid el futur del govern valencià, però al faristol amb prou feines s’ha notat la presència d’aquesta espasa de Dàmocles. Tant el PSPV com Compromís han passat de llarg sobre la qüestió tret d’una frase solta que Joan Baldoví li ha etzibat a Carlos Mazón i que el president ha deixat que es perdera al diari de sessions enmig d’una tirallonga sobre com de bé funciona tot al País Valencià. “S’acaba el curs i potser la legislatura. Això ho decidirà el senyor Abascal en un despatx de Madrid”, ha dit Baldoví. Mazón li ha respost que potser hauria de resar perquè ell no convocara les eleccions.

A qui sí que ha tractat amb guant de seda Mazón, ha estat al portaveu parlamentari de Vox, José Maria Llanos, que li ha fet una pregunta sobre la situació del sistema sanitari valencià. Mazón s’ha desfet en elogis i li ha agraït el treball tan constructiu que estan fent.

Abraçades i gesticulacions

A l’hemicicle, abans de començar la sessió sí que hi ha hagut excessos de gesticulació entre els dos socis i tant el PP com Vox han fet grans esforços per a demostrar la normalitat i cohesió que diuen que hi ha en el Consell. En una coreografia pensada i feta pels mitjans gràfics, el vice-president, Vicente Barrera, ha estat el primer a arribar i s’ha assegut a l’escó mentre els periodistes esperaven l’entrada del president Mazón per veure com se saludaven. Quan, per fi ha aparegut, Barrera, que parlava per telèfon, s’ha aixecat de l’escó i ha abraçat Mazón davant les càmeres. Després han continuat conversant de manera amigable tots dos asseguts tota l’estona necessària perquè els fotògrafs captaren el gest de complicitat.

Simultàniament, altres conselleres del PP com ara Ruth Merino o Susana Camarero s’han abraçat a la consellera de justícia de Vox, Elisa Núñez. També hi ha hagut converses entre uns i altres per a continuar fent una sensació de normalitat i de govern compacte. Tot molt pensat per a intentar desviar l’atenció.

L'estudiada complicitat entre Barrera i Mazón L'estudiada complicitat entre Barrera i Mazón Ho decidirà Abascal

Minuts abans que començara el ple, la presidenta de les Corts, Llanos Massó, de Vox, no ha volgut avançar què passarà amb el pacte de govern. Ella serà una de les persones del partit al País Valencià que participarà en la reunió amb Abascal. En un moment donat, Massó ha dit que la seua opinió sobre el cas no compta perquè qui prendrà la decisió serà el líder. El vice-president del Consell, Vicente Barrera, que també participarà en la trobada, ha dit que el seu càrrec és de partit i que, per tant, farà el que Vox considere.

A la mateixa hora que Vox ha convocat el consell nacional a Madrid, el Partit Popular del País Valencià ha convocat una junta directiva que presidirà Carlos Mazón per a analitzar la situació que es cree. Fonts del partit han canviat de postura les darreres hores. Si ahir al matí consideraven que no hi havia cap motiu de preocupació, després que anit Abascal va dir que donava per trencats tots els pactes de govern, han admès que treballen en un pla B.

Derogació de la llei de memòria històrica

Després de la sessió de control al consell, s’ha votat la llei anomenada de concòrdia que es va debatre ahir. S’ha aprovat sense sorpreses. A la tribuna de convidats hi havia la secretària general del PSPV, Diana Morant, que ha triat aquesta ocasió per a tornar a la vida pública després d’una intervenció quirúrgica. També hi havia, com ahir, persones relacionades amb desapareguts i amb entitats memorialístiques. Mentre el PP i Vox s’abraçaven d’alegria per la victòria obtinguda, els diputats del PP i de Compromís exhibien cartells on es podia llegir “veritat, justícia, reparació”.

 

Bloomberg · Courtney McBride

Les discussions entre els màxims dirigents dels estats de l’OTAN a la cimera de Washington que es fa aquesta setmana es veuen marcades per tot allò que hi ha en joc per a l’aliança en les eleccions presidencials dels Estats Units del mes de novembre. Donald Trump, el candidat republicà, va encendre les alarmes sobre el seu compromís amb l’OTAN quan va ser president, del 2017 al 2021. Més recentment, ha insinuat que no respectaria en tots els casos l’article 5 del tractat fundacional de l’OTAN, que obliga els membres a ajudar-se els uns als altres.

 Quin és l’objectiu de l’OTAN?

Fundada el 1949 per protegir Europa d’un atac de la Unió Soviètica, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord ha arribat a representar una associació fonamental entre l’Amèrica del Nord i Europa basada en valors polítics i econòmics compartits. Hi ha dotze membres originals. Actualment, en formen part trenta-dos estats, d’ençà que Suècia i Finlàndia, que havien optat per mantenir la seguretat nacional al marge de l’aliança, s’hi van unir arran de la invasió a gran escala d’Ucraïna per part de Rússia el 2022.

Què és l’article 5?

És el compromís de defensa col·lectiva que, segons l’OTAN, “uneix els seus membres, comprometent-los a protegir-se mútuament i establint un esperit de solidaritat dins l’aliança”. Estableix que un atac contra un membre es considera un atac contra tots. Aquest compromís augmenta la credibilitat de l’estratègia de dissuasió de l’organització perquè fa créixer els riscs per a qualsevol agressor potencial.

L’article s’ha activat tan sols una vegada, després dels atacs de l’11 de setembre de 2001 contra el World Trade Center i el Pentàgon. L’aliança va fer servir avions del sistema d’avís i control aerotransportat per ajudar a patrullar pel cel dels EUA. Posteriorment, va monitorar vaixells a la mar Mediterrània, va participar en la guerra a l’Afganistan i va formar soldats iraquians.

Per què la candidatura de Trump és una preocupació per a l’OTAN?

Durant la campanya del 2016, Trump va alarmar els aliats dels Estats Units a Europa quan va suggerir que el compromís americà de defensar els altres països de l’OTAN depengués del fet que la seva despesa militar fos prou alta. La queixa de Trump és que els EUA suporten una càrrega desproporcionada per a la defensa col·lectiva de l’OTAN. Els EUA gasten un 3,38% del seu producte interior brut (PIB) en defensa, mentre que la mitjana entre els altres membres de l’OTAN és del 2,02%, segons les dades de l’aliança.

Els estats europeus que cercaven una garantia sobre el compromís americà amb l’OTAN durant la presidència de Trump es van sentir decebuts en una cimera a Brussel·les el maig del 2017 en què es va negar a oferir un suport explícit a la clàusula de defensa col·lectiva de l’aliança. Dues setmanes més tard, en una compareixença de premsa a Washington, Trump va dir que estava “absolutament” compromès amb la clàusula.

En la campanya d’enguany, Trump s’ha tornat a queixar que alguns membres de l’OTAN no han assolit la directriu oficial de gastar, pel cap baix, el 2% del seu PIB en defensa per a aquest 2024. El 10 de febrer, Trump va dir que, si tornava a ser president, encoratjaria Rússia a fer “allò que li donés la gana” amb els membres que no complissin la directriu. En una entrevista el mes següent, Trump va dir que defensaria els aliats de l’OTAN que haguessin complert els seus compromisos de despesa en defensa. Va definir la seva posició com una manera de negociar.

Quins membres de l’OTAN no compleixen la directriu de despesa?

Els vuit estats que no compleixen l’objectiu, segons les dades publicades per l’OTAN al juny, són: Bèlgica, el Canadà, Croàcia, Eslovènia,  Espanya, Itàlia, Luxemburg i Portugal. Islàndia és membre de l’OTAN, però no s’inclou en els càlculs de despesa en defensa de l’aliança perquè no té un exèrcit permanent. Això fa que vint-i-tres membres dels trenta-dos compleixin el llindar, mentre que abans de la guerra d’Ucraïna eren nou de trenta.

Els caps de l’OTAN es van comprometre a assolir l’objectiu de despesa en una cimera el 2014, després de l’annexió il·legal de la península ucraïnesa de Crimea per part de Rússia. En aquell moment, només tres membres invertien com a mínim el 2% del PIB en defensa.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

L’11 d’agost de l’any passat una entrevista de VilaWeb a José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol, va caure com una autèntica bomba enmig del debat sobre la investidura de Pedro Sánchez i la llei d’amnistia. Martín Pallín hi defensava: “L’amnistia també ha de ser per als membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat.” Fins aleshores ningú no havia parlat en aquests termes.

L’afirmació va causar estupor i va ser rebutjada de primer per totes les forces polítiques, però a mesura que avançava la negociació, de mica en mica, es va anar obrint pas. Fins al punt que solament Marta Vilaret, la negociadora d’ERC de la llei d’amnistia, va provar d’evitar-ho fins al darrer minut.

La conseqüència de tanta deixadesa dels grups polítics independentistes? Avui, just avui, fa un mes de l’entrada en vigor de la llei i el marcador és aquest: han estat amnistiats 50 policies i tan sols 24 represaliats. És a dir, dos dels seus per cada un dels nostres. I ni això. Matemàticament, ni això.

Falta tan sols un mes per a acabar d’aplicar l’amnistia i ara com ara, doncs, el balanç no pot ser més dolent. Amb un afegit greu, encara, a tenir especialment en compte.

L‘ANC, Òmnium o Irídia –i també organitzacions com ara Amnistia Internacional– han recorregut contra l’aplicació de l’amnistia als policies acusats de les agressions del Primer d’Octubre; pledegen per intentar que en siguen exclosos. Però, mentrestant, el govern de la Generalitat de Catalunya s’ha adherit a les peticions d’amnistia dels policies espanyols, amb un argument irrisori: “Tot allò que cap dins la llei d’amnistia obliga a ser aplicada. El govern no fa diferències, com sí que en fan altres estaments judicials.” Doncs anem bé!

A primers de març, el dia que es va desencallar la llei de manera definitiva, vaig escriure en aquest mateix article editorial que l’amnistia era solament una circumstància concreta; que d’ençà que va nàixer el moviment catalanista, la repressió espanyola ha estat una constant històrica i que aquesta constant sols es pot acabar amb la independència. De manera que la llei pactada per ERC i Junts a Madrid havia de ser jutjada únicament d’acord amb l’efectivitat que tingués.

I sobre això no vull ser pessimista, però tan sols falten quatre setmanes i de moment el resultat indigna. Per això cal alçar la veu i protestar, com l’ANC vol que fem dissabte. Perquè, damunt de tot, només faltaria que ells poguessen dir que ningú no s’ha plantat contra aquest desficaci, contra aquesta vergonya, contra aquesta ensarronada.

 

PS1. La podrimenta de l’estat ja fa temps que s’ha escampat més enllà del perímetre independentista. Ahir es va saber, per exemple, que el diputat de Compromís Joan Baldoví també va ser espiat pel govern espanyol. Esperança Camps hi ha parlat en aquesta entrevista: “Joan Baldoví: “Crec que ara la policia no treballa com ho feia aquella, però no posaria la mà al foc per ningú”“.

PS2. “La societat ens obliga i condueix a ser feliços tota l’estona, que somriguis, que posis la teva millor cara, perquè, si no, ets una persona tòxica. No se’ns permet d’estar tristos, però la tristesa és una cosa que fa avançar, és necessària. Totes les emocions són vàlides i les hem de tenir totes, no podríem ser feliços si no estiguéssim tristos.” Qui parla així és l’actriu Georgina Latre, que aquests dies estrena una obra de teatre sobre el tema i n’ha parlat amb Clara Ardévol: “La societat ens obliga a ser feliços tota l’estona”.

PS3. Segurament la raó principal per a fer-se de VilaWeb és donar suport al nostre periodisme i ajudar que continue essent d’accés lliure per a tothom. Però en aquesta pàgina trobareu tots els avantatges que també podreu tenir si decidiu de fer-vos-en subscriptors, aquells que encara no ho sou.

Som a l’era dels nous conceptes, tots aboquen diferents pensaments o lemes i tenen en comú un fet: arriben a la nostra parla en anglès. Pel que fa a l’ecologia, hi trobem conceptes com l’eco-anxiety (ansietat pel canvi climàtic) o el greenwashing (el màrqueting que pretén de fer-nos creure que quelcom és ecosostenible). Si parlem de feminisme o de termes de gènere, ja ens hem avesat a parlar de red flags, és a dir, els senyals d’alerta pel que fa a relacions de parella, i també ens hem familiaritzat amb el ghosting (això que tota la vida s’ha anomenat ignorar algú).

Fa cosa d’un any, la revista de negocis Fortune encunyava un nou comportament dels joves en relació amb el món laboral i la seva manera d’enfocar la feina, la quiet ambition, en català, l’ambició tranquil·la. Abans d’entrar a aprofundir en el significat, deixeu-me dir que em sembla un títol meravellosament suggeridor per a un poemari o per a una novel·la, i que alhora em recorda aquell “No tranquil” que Antonio Baños pronunciava en nom de la CUP per dir que Mas podia esperar assegut si volia el seu suport a la candidatura. Dit això, centrem-nos novament en l’ambició del jovent. A la majoria de criatures de la generació Z –aquells que van dels 20 als 30 anys–, quan se’ls demana pels seus valors i premisses a l’hora de cercar una feina, responen amb una paraula que molts adults ja hem malbaratat, el “temps”. Ens diuen que estan disposats a esforçar-se, a començar per baix, però tenen clares les seves línies vermelles: no volen vendre’s la vida, el seu temps, per un sou miserable en una feina que els explota. Si fem una cerca sobre aquest tema a les xarxes, aviat trobarem veus adultes que titllen aquests joves de ganduls o de pretensiosos, i és comprensible que els molesti, que els remogui que les noves generacions, tal vegada pecant d’idealisme, pretenguin alçar la seva relació amb la feina des d’un nou paradigma. És aquí on veiem els murs entre generacions, el xoc frontal entre aquells qui han gaudit de l’estat del benestar i aquells qui han crescut entre crisis, recollint les escorrialles d’una societat de valors en caiguda lliure. Els joves d’avui dia han crescut amb escasses perspectives de futur: són la generació ultraformada acadèmicament, la dels contractes temporals, la generació que ha de tornar a viure a casa els pares i que ha d’assumir que probablement no podrà comprar-se mai un habitatge i, potser, ni tan sols un cotxe. Són una generació per a la qual el concepte estalvi és el mateix que un unicorn ple de purpurina; per més que s’esforcin a treballar, per més que es deixin explotar, no passaran de ser mileuristes condemnats a compartir pis si es volen emancipar, i totes les seves oportunitats de creixement econòmic dependran, sobretot, del patrimoni que tenen els seus progenitors. Puc entendre que alguns boomers (els nascuts entre 1944 i 1964) actuïn amb superioritat respecte d’aquest jovent, perquè ja se sap que cada generació sembla que ha de mirar amb recel els encerts d’aquells qui els vénen darrere, però colgades sota moltes emprenyades, hi ha sovint algunes engrunes d’admiració no reconeguda.

En el fons, aquests joves de la generació Z diuen el que molts nosaltres pensem: que ja n’hi ha prou de posar la vida laboral al centre de la nostra vida, que ja és hora que es garanteixin entorns saludables a la feina, que viure és cuidar-se, i que per cuidar-se cal entendre que la vida té moltes esferes i que és absolutament necessari que hi hagi un equilibri entre el temps que dediquem a la família, als amics, a l’oci i a la feina. Ells, a més de dir-ho, passen a l’acció. Sí, evidentment per a aquest jovent és molt més fàcil rebutjar una feina que no els sembla prou digne partint d’aquest nou entendre la vida; ells viuen a casa els pares, no han de pagar una hipoteca, no tenen gaires responsabilitats, ni estan collats econòmicament pels bancs. Ben cert, però si poden permetre’s dir que no, si poden permetre’s triar, és perquè la seva llibertat ve d’un reciclatge, ve de totes les oportunitats que els hem robat. Qui menys té, menys té per perdre i, per tant, és més lliure.

Personalment aplaudeixo el seu coratge. Per molt que, a ulls del vell món, el seu comportament sigui trivial, mancat de compromís, d’ambició i tenyit d’un cert tantsemenfotisme, per a mi és encomiable, perquè podrien rendir-se a l’autocomplaença victimista i al lament improductiu i, tanmateix, s’alcen de la foscor social i lluiten, i creueu i resinifiquen. Personalment me’ls miro amb orgull i amb la humilitat d’aprendre del seu comportament; amb l’esperança que aconsegueixin el que es proposen i que la radiació d’un nou mercat laboral més digne i més humà esquitxi també la manera que els més vells tenim de relacionar-nos amb el temps, amb la feina.

El síndic de Compromís a les Corts, Joan Baldoví, denunciarà als tribunals que va ser espiat per la policia l’any 2016. Els fets van ocórrer quan Baldoví era diputat al congrés espanyol després d’haver concorregut a les urnes en una coalició entre Compromís i Podem. Aquests fets els va destapar ahir el diari El País, que va posar el nom de Baldoví al costat del dels diputats de Podem. Segons el diari, un grup d’agents va fer rastreigs a gran escala en uns quants bancs de dades sense tenir cap aval judicial. En el seu cas, sembla que es van fer quinze cerques entre el gener i el desembre del 2016.

El context polític en què la policia va espiar polítics té relació amb un possible acord entre el PSOE i Podem després de les eleccions del 2015, quan el PP va perdre la majoria absoluta.

Fem aquesta entrevista a Joan Baldoví per telèfon, pocs minuts després de publicar-se la notícia.

—Com us n’heu assabentat, que us van espiar?
—Hi ha ple de les Corts i un company diputat ha passat la notícia publicada pel diari El País. El diari diu que seixanta-nou diputats vam ser espiats per la policia, no m’agrada dir “patriòtica”: per la policia del Partit Popular. Jo vaig ser cap de llista per la coalició Compromís-Podem al País Valencià.

—Com heu reaccionat quan ho heu sabut?
—He passat de la sorpresa a la indignació, perquè comprovar que s’utilitza la policia, que en teoria és per a protegir els ciutadans, per a investigar els teus adversaris polítics és la pitjor cosa que pot fer un govern. És molt greu. He sentit moltíssima indignació. Un moment després he sentit satisfacció per haver contribuït amb el meu vot a expulsar eixe govern corrupte i per haver contribuït que la policia no investigara diputats pel fet de ser contraris a les polítiques que feia el govern en aquell moment.

—Allò va passar entre els anys 2015 i 2016, si feu memòria. En recordeu el moment polític? En quins debats vàreu intervenir o a què us oposàveu?
—En el meu cas, la notícia fa referència a l’any 2016. En aquell any, el PP havia perdut la majoria absoluta i al final va arribar a un acord amb Ciutadans i, amb l’abstenció del PSOE, va poder continuar governant fins a mitjan 2018, que és quan es va fer la moció de censura. Diria que el gruix de les lleis del PP ja s’havia aprovat, quan tenia majoria absoluta. A partir del 2016 el PP ja no tenia tanta capacitat de legislar. Però d’abans recorde que el 2012 s’aprovà la llei de la reforma laboral. La llei mordassa és del 2015. Són les lleis més controvertides que recorde.

—No és el primer cas d’espionatge a polítics que coneixem. Molts polítics independentistes catalans van ser espiats pel sistema Pegasus.
—Això demostra que alguns governants no mereixen governar-nos perquè utilitzen l’aparell de l’estat per a investigar persones absolutament netes i íntegres que són espiades sols perquè pertanyen a partits que van contra el govern de torn.

—Esteu convençut que això és una pràctica del passat i que ara no succeeix?
—Jo crec que, com va treballar eixa policia en eixos anys, ara mateix no s’hi treballa. No obstant això, no posaria la mà al foc per ningú.

—Us ho preguntava perquè a Compromís poseu el cas de Mónica Oltra com a exemple de lawfare. Hi veieu vasos comunicants?
—És simptomàtic que aquesta mateixa setmana la Generalitat, que s’havia personat en la causa de Cristina Seguí –una de les inductores i de les principals agitadores en les causes contra Mónica Oltra–, haja decidit de no presentar acusacions. I és una senyora que ja ha estat condemnada per haver difós vídeos i dades d’una adolescent que va ser violada. En aquest cas, que era per revelar les dades d’una menor i de la família d’acollida i d’incitar a l’odi, no presenta acusacions. Que la Generalitat haja deixat abandonada i desatesa la menor per no denunciar una professional de l’odi i del lawfare, fa pensar que a vegades estan més comunicats que no sembla.

—Heu dit en un comunicat que anireu als tribunals.
—Ja n’he parlat amb el partit. Estudiarem quina pot ser la nostra resposta judicial. Jo vull saber per què era investigat. Era investigat per què era de Compromís? Era investigat per què m’oposava a les polítiques de retallades del Partit Popular? Sent molta indignació vers aquell govern que ha demostrat que no tenia cap escrúpol a l’hora d’utilitzar tots els ressorts de l’estat.

—A la llista d’espiats hi ha ministres del govern espanyol actual i també la vice-presidenta Díaz, que és la dirigent de Sumar, el grup al qual ara pertany Compromís. Heu tingut temps de posar-vos en contacte amb ells? Fareu cap acció conjunta?
—Em posaré en contacte amb ells per veure què faran. Però, amb independència d’això, estudiarem de quina manera ens podem personar en la causa per saber per què m’investiguen i per portar les accions legals contra els qui ho van ordenar.

—A l’àmbit personal, el fet que algú puga furgar en aspectes de la vostra vida privada, quina sensació us deixa?
—És com si un lladre hagués entrat en ta casa i t’hagués regirat tots els calaixons i fins i tot els calaixos on guardes els teus records més personals. És una sensació d’una certa violació de la teua intimitat. De saber que tu feies una faena i que hi havia un cos de la policia que per ordre del Partit Popular t’investigava. És una sensació de violació de la meua intimitat més privada.

—Preníeu cap precaució, quan éreu diputat a Madrid?
—Si et sóc sincer, no vaig prendre precaucions fins el 2021 o 2022, sobretot, arran de la irrupció de l’extrema dreta al congrés dels diputats i l’accentuació de l’odi a les xarxes, però també al carrer. A l’entrada o a l’eixida del congrés sempre hi havia unes quantes persones que ens deien de tot: terrorista, filoetarra… de tot. Hi havia diputats d’ERC o de Bildu que portaven escorta. Jo no, però sí que, després de deu anys passejant tranquil·lament per Madrid, a partir del 2021 vaig començar a prendre alguna precaució i intentar de passar desapercebut. No sabies si et podies trobar algun energumen.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Avui escric, ho confesso, per afartament. Per oferir sortida a l’oi, també, però sobretot per això que he dit: per aquest opac, espès, pesadíssim afartament.

Per afartament escric i per afartament provaré de ser breu. I per si aquesta necessitat de brevetat provoqués alguna elisió que causés malentesos indesitjats, aclareixo de bell començament que no vull escriure, que no escriuré, contra cap partit en concret. Vull dir que ho ha desencadenat l’afer dels cartells contra els Maragall (aquelles imatges infames que atacaven un candidat per la seva edat i per la malaltia que pateix el seu germà, i que van ser creats i enganxats des del seu mateix partit) i la trama per organitzar campanyes brutes que, tal com va destapar el diari Ara, es veu que actuava en una mena d’estructura paral·lela (“la B” o “els nens”) des del mateix partit i que es dedicava a l’assetjament i l’atac als rivals i la confusió i la desinformació i el llot en general, que ho ha desencadenat l’afer concret però que no voldria que la reflexió hi quedés reduïda.

Perquè afecta tothom.

Perquè embruta tothom.

Perquè no ens ho podem permetre.

Així col·lectivament, vull dir; el moviment independentista.

L’altre dia, arran que tot plegat es fes públic, Sergi Sabrià presentava la dimissió com a vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern català. I no va aprofitar l’ocasió per fer cap reflexió, cap rectificació de fons. Ans al contrari: en un gest que ens hauria d’haver encès totes les alarmes (totíssimes es pot dir?), va afirmar, de fet, que dedicar el temps a la destrucció i al fangar és pràctica comuna i habitual i que la política és així, que és això i que ens hi hauríem d’anar acostumant d’una vegada: “Potser les campanyes contemporànies no són tan boniques com ens agradaria. Però la partida la juga tothom.”

Doncs no. De cap manera. No vull que el meu país s’hi reconegui, en aquesta manca d’escrúpols. No vull resignar-me a veure’l així espanyat.

I no ho dic pas, és clar, com si ara de cop haguéssim caigut de la figuera. Prou que ho tenim present, que el tarquim polític és més vell que anar a peu, i que ara fa més de dos mil anys els mateixos romans en sabien un niu, d’empastifar rivals i d’escampar mentides i rumors amb mala bava (les actuals fake news, diguem-ne), i que etcètera. I què? Això és cap justificació?

Una part important de l’èxit recent del moviment independentista ha estat, precisament, poder presentar una alternativa al llot on fa pastetes la política espanyola: era aquell nosaltres no som d’eixe món del qual ens podíem enorgullir. I representàvem, sí, una altra manera de fer política. Una altra aspiració. Que no dic que això fos un món de coloraines, és clar, però que no érem allò. Que les campanyes brutes amb insults i policia patriòtica (tanta definició en el nom autoatorgat!) i persecucions mediàtico-judicials i espies de pacotilla i mentides deliberades eren una mostra, precisament, de les coses de les quals ens volíem alliberar.

Mentides deliberades, he escrit, i promeses incomplertes i denúncies per assetjament dins del partit tractades d’aquella manera, insults dels uns cap als altres i dels altres cap als uns, acusacions d’alta traïció amb una mà mentre amb l’altra es pacta amb l’unionisme segons conveniència partidista: no en vull ara fer la llista perquè em deixaria coses i perquè no val la pena i perquè no en tinc ganes, però el cas és que ja fa temps que la política catalana s’enfanga i es degrada a ella mateixa. I això té conseqüències. Perquè la política (no pas la politiqueria) és, en bona part, confiança; són els fets concrets i és alhora representar alguna cosa, un intangible en present i en aspiració de futur. En el nostre cas, la possibilitat de fer les coses de manera diferent. Quan ho destrueixes, això, aquesta confiança, aquesta perspectiva, fereixes greument el conjunt del moviment independentista. Quan acceptes que la política s’envileixi d’aquesta manera, quan escampes fang a tort i a dret i pretens que aquest sigui l’estat natural de les coses, escampes també la idea que tot forma part del mateix pantà. Aquesta perillosa deslegitimació de la política, precisament per identificació d’allò polític (els afers de la cosa pública, del bé comú, que a tothom afecten i que a tothom haurien d’interessar) amb la porqueria de la politiqueria.

I després arriben els escarafalls perquè “ja no es mobilitzen” o perquè “ja no ens voten”. O perquè al terreny llotós que has creat hi proliferen els autoritarismes reaccionaris vestits de contestataris perquè els altres “són tots iguals”.

Però no: l’independentisme no és això. El moviment independentista és, precisament, una alternativa (diversa, dúctil, positiva, creativa) al fangar que defineix (i que constitueix) la política espanyola; és la força colorista que va fer possible, que vam poder veure i constatar, que vam viure tan plenament l’1 d’Octubre de 2017. Sempre als antípodes del llot. Sempre. Quan va començar a bategar, ara fa més de cent anys, ho va fer en contraposició als tancaments dictatorials espanyols. Per justícia, és clar, i també amb aspiració a una vida digna i àmplia. Potser és l’única cosa que no ens podem permetre de perdre.

Perquè és l’energia necessària per a guanyar.

La llei d’amnistia fa un mes que va entrar en vigor i el balanç deixa unes xifres molt minses. Ara com ara se n’han beneficiat plenament 74 persones, de les quals 50 són policies. Les dades contrasten no solament amb el recompte que feia Òmnium Cultural, que calcula que hi ha 697 persones que se’n podrien beneficiar, sinó també amb les de la fiscalia espanyola, que calcula que són 486.

La llei preveu un termini màxim de dos mesos perquè l’amnistia s’apliqui a tots els afectats, i això vol dir que l’11 d’agost s’haurien d’haver resolt tots els casos. Ara, tot fa preveure que bona part dels processos s’allargaran més perquè alguns tribunals, abans de decidir res, presentaran recursos al Tribunal Constitucional espanyol o qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Així, doncs, al mig del període marcat per la llei, els amnistiats són, per una part, quaranta-sis policies espanyols investigats per haver agredit votants el Primer d’Octubre a Barcelona i quatre mossos d’esquadra acusats de delictes contra la integritat moral i lesions durant les protestes contra la sentència del procés. És a dir, dos terços dels amnistiats no són represaliats, ans al contrari, policies que van reprimir. Per una altra banda, hi ha vint manifestants independentistes i quatre càrrecs públics, que són l’ex-conseller d’Interior Miquel Buch, condemnat per haver contractat un mosso com a assessor per fer d’escorta de Puigdemont; aquest mateix escorta; l’ex-batllessa de Figueres Marta Felip, per haver permès l’1-O; i el secretari municipal d’Hostalric, condemnat per haver avalat una multa contra ciutadans que arrencaven llaços grocs.

La Generalitat s’adhereix a les peticions d’amnistia de policies espanyols

En referència a la manera com s’aplica la llei d’amnistia, l’Assemblea Nacional Catalana ha convocat una manifestació dissabte a la plaça d’Urquinaona de Barcelona contra la doble vara de mesurar de la judicatura espanyola, que ara com ara ha deixat fora Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i la resta de condemnats i investigats del govern del Primer d’Octubre; i també contra l’actuació del govern català, que s’ha adherit a les peticions d’amnistia de policies espanyols i agents de la Guàrdia Civil.

L’ANC, Òmnium Cultural i Irídia ja van presentar un recurs contra la decisió d’amnistiar els 46 policies espanyols perquè podrien ser autors de delictes de tortures i de degradació moral de les persones, delictes expressament exclosos de la llei d’amnistia.

L’actitud dels tribunals de Madrid

Els tribunals amb jurisdicció a tot l’estat espanyol, com el Tribunal Suprem o l’Audiència espanyola, encara no han amnistiat completament cap dirigent independentista. La sala penal del Tribunal Suprem, solament ha amnistiat la desobediència a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, però no el delicte de malversació de fons públics, cosa que fa que se’n mantingui la inhabilitació i la possible responsabilitat comptable.

El pla de Marchena i Llarena per a tallar la via europea d’auxili a Puigdemont

La sala presidida per Manuel Marchena ha decidit de demanar al Tribunal Constitucional si la malversació, tot i no implicar un enriquiment directe, es pot amnistiar; en canvi, la fiscalia ha presentat recurs contra la no-amnistia.

Semblantment, el magistrat instructor de la causa del Primer d’Octubre, Pablo Llarena, ha concedit l’amnistia per desobediència, però ha decidit que la malversació atribuïda al president Puigdemont i els seus consellers sobre els preparatius del referèndum resta fora de l’amnistia i, per tant, manté les ordres de detenció a l’estat espanyol contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. En canvi, sí que és anul·lada l’ordre de detenció de Marta Rovira.

També al Tribunal Suprem, Roger Torrent i els membres de la mesa del parlament quan ell n’era president –és a dir, Eusebi Campdepadrós, Josep Costa i Adriana Delgado– estan pendents de ser amnistiats. Malgrat que van ser absolts, la fiscalia va presentar un recurs perquè es repetís el judici. Josep Costa ha demanat que no li apliquin la llei perquè vol portar el cas a instàncies internacionals.

A l’Audiència espanyola la fiscalia i les defenses dels membres dels CDR del cas Judes van demanar l’amnistia pel delicte de terrorisme en una vista prèvia fa uns quants dies, però el tribunal encara no ha pres cap decisió i ha decidit de demanar a les parts si volen presentar una qüestió pre-judicial al TJUE. En el mateix tribunal, un piulador de Mont-roig del Camp va ser condemnat a una multa per injúries a la corona amb motiu d’un missatge el març del 2020 en què instava a tallar el coll de Felipe VI. Finalment, al Tribunal de Comptes continua sense amnistiar la trentena d’ex-alts càrrecs dels governs d’Artur Mas i Puigdemont, com també ells mateixos i Junqueras, per les despeses de l’1-O i de l’acció exterior del govern. El tribunal ha demanat a les parts si s’han de presentar qüestions pre-judicials al TJUE.

“S’allarga el patiment”: concentració de suport als encausats de l’operació Judes

D’una altra banda, i fora de l’amnistia, el magistrat instructor del cas Tsunami Democràtic, Manuel García-Castellón, ha arxivat aquesta setmana la causa per terrorisme després d’haver estat invalidades totes les investigacions del cas posteriors al 29 de juliol de 2021, quan s’acabava el termini legalment establert. Per aquest motiu també ha calgut tancar la peça que afectava Carles Puigdemont i el diputat d’ERC Ruben Wagensberg. Prèviament, s’havia proposat de presentar una qüestió pre-judicial al TJUE sobre la possible amnistia.

Amnistia amb comptagotes del TSJC

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) és l’òrgan que ha amnistiat més represaliats: setze manifestants independentistes i dos ex-càrrecs públics: l’ex-conseller Buch i el sergent dels Mossos Lluís Escolà. Dels 17 manifestants amnistiats, 6 corresponen a les protestes del 30 de gener de 2018 al parc de la Ciutadella amb motiu de la investidura fallida de Carles Puigdemont, i 7 a mobilitzacions la tardor del 2019 arran de la sentència del Suprem contra el procés.

Amnistiat l’Oleks, que va rebre la condemna més alta per les protestes post-sentència

També hi ha els tres joves de Granollers condemnats a presó per haver participat en la manifestació del tercer aniversari del Primer d’Octubre i un altre acusat de tinença d’explosius durant el consell de ministres espanyol a Barcelona el desembre del 2021. Finalment, el TSJC també ha amnistiat el secretari municipal d’Hostalric (Selva), condemnat per l’Audiència de Girona per haver avalat una multa a una dona que arrencava llaços grocs.

La sala civil i penal té pendent de resoldre peticions d’amnistia contra aforats. Entre aquests hi ha Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i la consellera Natàlia Garriga, acusats d’haver preparat el referèndum del Primer d’Octubre, i ara com ara s’ha demanat a les parts si creuen que cal presentar una qüestió pre-judicial al TJUE. També es podria aplicar l’amnistia als ex-membres independentistes de la mesa del parlament durant el 2017, com Lluís Corominas, Anna Simó, Lluís Guinó i Ramona Barrufet, pendent d’un recurs contra la seva condemna.

Ahir, el tribunal es va negar a aplicar la llei d’amnistia en les causes judicials de Quim Torra, Pau Juvillà i Bernat Solé, perquè tot i que hi entren, té dubtes sobre si la llei és constitucional, i ha proposat de presentar una qüestió d’inconstitucionalitat al TC. Alhora, no ha volgut aplicar l’amnistia a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per la consulta del 9-N, perquè afirma que ja no hi ha “antecedents penals pendents de cancel·lació”.

El TSJC ha denegat l’amnistia a un jove investigat per atemptat contra l’autoritat en els aldarulls del setembre del 2021 per les Festes de la Mercè de Barcelona, car considera que no tenen res a veure amb el procés independentista.

Òrgans judicials de la ciutat i de la demarcació de Barcelona

L’Audiència de Barcelona ha amnistiat quatre manifestants i quatre mossos per aldarulls i lesions durant les mobilitzacions de l’octubre del 2019 al passeig de Gràcia de Barcelona. Als jutjats ordinaris de la ciutat de Barcelona hi ha casos pendents, com el dels síndics electorals de l’1-O, entre els quals la consellera Tània Verge, que van ser absolts inicialment, però després es va ordenar de repetir el judici contra ells.

El cas més conegut és el de l’operació Vólkhov, sobre una suposada trama russa, que investiga el jutjat d’instrucció 1, amb el magistrat Joaquín Aguirre al capdavant. Entre els implicats hi ha els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont, a més del diputat de Junts Francesc de Dalmases, l’ex-responsable de relacions internacionals de CDC Víctor Terradellas, l’ex-consellera Elsa Artadi, el cap de l’oficina de Puigdemont Josep Lluís Alay, el periodista Carles Porta o l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye. El magistrat ha denegat l’amnistia i ha remès al Suprem una exposició raonada perquè assumeixi tota la causa, atès que Puigdemont i De Dalmases són aforats i no els pot investigar.

Sí que ha amnistiat 46 policies espanyols el d’instrucció 7, perquè considera que els delictes de lesions són totalment amnistiables i que no s’ha produït un perjudici greu dels drets humans. De fet, alguns sindicats de la policia espanyola es van oposar a l’amnistia, i solament la van demanar alguns dels afectats, però el magistrat instructor els ha acabat amnistiant igualment.

El jutjat d’instrucció número 13 també té una macrocausa oberta contra trenta ex-càrrecs del govern per haver organitzat el Primer d’Octubre. Fora de la ciutat de Barcelona, als jutjats de Granollers hi ha 44 investigats per un tall de l’autovia C-17 a l’Ametlla del Vallès l’octubre del 2019 en protesta per la sentència contra el procés. Les defenses n’han demanat l’amnistia. També hi ha causes potencialment amnistiables en jutjats de l’Hospitalet, el Prat i Sant Feliu de Llobregat, Martorell, Vilanova i la Geltrú, Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Terrassa, Mataró i Badalona.

A Vic, uns manifestants que van atacar la comissaria dels Mossos d’Esquadra durant una mobilització a favor del raper Pablo Hasel el febrer del 2021 també han demanat l’amnistia, però els sindicats policíacs s’hi han oposat perquè diuen que no té relació directa amb el procés independentista.

Comarques Gironines

L’ex-batllessa de Figueres Marta Felip ha estat amnistiada. Estava pendent de judici per desobediència arran de l’1-O per haver permès l’obertura dels col·legis electorals. També hi ha casos pendents d’amnistia sol·licitada per les defenses, com el dels 27 policies espanyols i un guàrdia civil encausats per les càrregues de l’1-O, el dels 8 bombers pendents de judici per haver abandonat el servei i protestar per les càrregues, una multa a un activista del CDR de la Cerdanya del març del 2018 o el del primer judici suspès per la tramitació de la llei d’amnistia contra 4 independentistes que van tallar les vies del TGV a Girona en l’aniversari de l’1-O.

Una de les causes amb més implicats és la que afecta 196 persones pel tall de la AP-7 a la Jonquera l’octubre del 2019. El cas es va arxivar però restava pendent de recurs a l’Audiència de Girona; i una peça derivada d’aquesta, amb un manifestant acusat d’agredir un policia, també continua endavant. De l’octubre del 2019 també és el cas d’una condemnada per haver tallat la via del tren a la capital gironina o cinc condemnats per haver tirat pedres a la policia. També hi ha 4 investigats per haver entrat al perímetre de seguretat dels Premis Princesa de Girona del 2023 a Caldes de Malavella.

Terres de Ponent

A les comarques de Ponent, hi ha el cas de l’ex-diputat i ex-regidor de la CUP de Lleida Pau Juvillà, inhabilitat per desobediència per no haver despenjat llaços grocs del seu despatx municipal en període electoral. Ell mateix ha dit que no vol que li apliquin l’amnistia.

A banda aquest cas, una de les persones que esperen beneficiar-se de la llei és l’ex-batlle d’Agramunt Bernat Solé, que va ser condemnat per un delicte de desobediència per haver permès el referèndum de l’1-O. Així mateix, hi ha el cas de l’ex-batlle d’Alcarràs (Segrià), Miquel Serra, sancionat per haver afavorit el referèndum i no haver despenjat estelades durant les eleccions espanyoles del 2019.

Un altre dels casos destacats de Lleida és la possible aplicació de l’amnistia al policia acusat d’agredir Enric Sirvent, que l’1-O va tenir un atac de cor durant la intervenció policíaca al col·legi electoral del barri de la Mariola. En aquest cas, l’acusació particular, que representa la família de Sirvent, a més de la popular, a càrrec d’Òmnium Cultural, han al·legat que no li pot ser aplicada perquè es va vulnerar el conveni europeu dels drets humans. Quant als manifestants, la majoria de les causes es relacionen amb el delicte de desordres públics arran de les protestes post-sentència que hi hagué a Lleida l’octubre del 2019.

Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre

Els jutjats de Tortosa tenen dos procediments pels atacs de la Guàrdia Civil a la Ràpita (Montsià) el Primer d’Octubre. En l’un hi ha més de mitja dotzena de votants i en l’altre hi ha cinc agents. Aquest segon cas va ser arxivat i impugnat a l’Audiència de Tarragona, que havia de fer una vista el 14 de juny, però es va suspendre per l’aprovació de la llei d’amnistia. Les acusacions particulars s’oposen a l’amnistia dels agents. Igualment, hi ha 5 joves pendents de judici per les protestes de l’octubre del 2019, 2 dels quals ja van estar en presó provisional durant un mes. 3 més van ser condemnats pels mateixos successos, tots a la ciutat de Tarragona, i un altre per fets similars a Valls. També hi ha un periodista d’una revista local detingut en aquells incidents. Tots han demanat l’amnistia i resten a l’espera de la decisió dels jutjats.

Del juliol del 2020, hi ha el cas pendent d’un jove investigat per les protestes durant la visita del rei Felipe VI al monestir de Poblet. Als jutjats de Valls també hi ha un cas pendent contra dos encausats per protestes contra un acte de Vox el febrer del 2021.

El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha fet una estrena triomfal com a president de torn de la Unió Europea. Encara no fa dues setmanes que ho és i ja ha causat dos terratrèmols forts a Brussel·les. El més gros és el viatge a Moscou per a trobar-se amb el president rus, Vladímir Putin: és el primer mandatari europeu que hi va d’ençà que va començar la invasió d’Ucraïna, el febrer del 2022, i la majoria de dirigents s’hi han revoltat, perquè Putin s’ho va fer venir bé per presentar-ho com un gest en representació de tot el bloc. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va advertir Orbán: “La conciliació no aturarà Putin […]. Tan sols la unitat i la determinació obriran el camí cap a una pau global, justa i duradora a Ucraïna.” Kaja Kallas, designada per a ser la nova cap de la diplomàcia europea, va ser molt contundent: “De cap manera Viktor Orbán no representa ni la Unió Europea ni les seves posicions. Explota la presidència de torn per a sembrar confusió. La Unió Europea està unida en un suport clar a Ucraïna i contra l’agressió russa.”

L’enfrontament amb Kallas és especialment eloqüent. Orbán i ella són simbòlicament als dos extrems de la relació europea amb el Kremlin. El mandatari hongarès ha condemnat la invasió, però s’ha negat a enviar armament a l’exèrcit ucraïnès i a permetre que Hongria serveixi de terra de pas per a enviaments d’uns altres estats, perquè diu que no vol involucrar el seu país en el conflicte. Rússia n’és el proveïdor principal de gas i de petroli cru. Orbán també va permetre l’entrada d’empreses estatals russes en la gestió i la construcció de reactors nuclears en territori hongarès. Fa més d’una dècada que s’acosta a Putin, amb un pla diplomàtic anomenat “Obertura cap a l’Est”, i ara, de mica en mica, mira d’erigir-se en l’únic capaç de fer un paper de mitjancer entre el president rus i Volodímir Zelenski, amb qui també s’ha reunit. Kallas, que encara és primera ministra d’Estònia, pertany al grup de repúbliques ex-soviètiques que temen ser les següents víctimes de Putin i que demanen més duresa. A la trobada de l’OTAN que hi ha en marxa, Kallas ha demanat d’encarrilar l’adhesió d’Ucraïna a l’aliança i de mantenir l’amenaça russa al centre de les prioritats.

El món multipolar de Putin pren forma, amb Orbán a Pequín i Modi a Moscou

Aquesta proximitat a Putin és precisament l’epicentre del segon impacte que ja ha causat Orbán: la creació d’un nou grup al Parlament Europeu, el dels Patriotes per Europa, que s’acaba de convertir en la principal família d’extrema dreta, perquè supera els Conservadors i Reformistes de Giorgia Meloni. Després de les eleccions del 9 de juny, Marine Le Pen va festejar la primera ministra italiana per configurar un grup conjunt que els aplegués. Meloni la va desdenyar. Coincideixen en bona part de la ideologia, però pertanyen a tradicions diferents. Le Pen prové de la nova dreta que s’ha maquillat de populisme i de modernitat per fer-se atractiva a les noves generacions, i Meloni prové netament dels hereus feixistes i reivindica el tradicionalisme reaccionari. I, més important, a ulls de Brussel·les: Le Pen tenia una amistat estreta amb Moscou, i Meloni, d’ençà que governa, s’ha alineat del tot amb els interessos de l’OTAN. Per això Von der Leyen també va rondar i emblanquir Meloni, a l’expectativa de si la necessitaria, però no la resta de l’extrema dreta.

Orbán, hàbilment, ha tret profit del joc a dues bandes de Meloni i ha reunit a Patriotes per Europa tots els partits europeus d’extrema dreta que tenen una relació especial amb Putin. Vox, per exemple, que per la lògica de les seves arrels franquistes fins ara s’arrenglerava amb Meloni, l’ha abandonada i se n’ha anat amb Orbán. Santiago Abascal ha criticat la invasió, però també la política de l’OTAN, i va acusar Pedro Sánchez de ser un agent armamentístic per haver aprovat un enviament a Ucraïna. Al grup també s’hi ha incorporat l’FPÖ austríac, que l’any 2016 va signar un tractat d’amistat amb la Rússia Unida de Putin, i la Lega de Matteo Salvini –ministre de Meloni–, que també en va signar un l’any 2017, i que ha estat un dels dirigents d’extrema dreta europeus més desacomplexadament elogiosos amb Putin. El plat fort, però, ha vingut després de la segona volta de les eleccions legislatives franceses, en què Rassemblement National no ha aconseguit de governar però sí de créixer extraordinàriament. L’endemà mateix, Le Pen ja es lliurava a l’empresa presentada per Orbán.

La seqüència temporal de la incorporació de Le Pen és important perquè l’última setmana de les eleccions l’ombra de Putin la va tornar a sobrevolar. Un portaveu autoritzat del Ministeri d’Afers Estrangers rus va fer explícit que li donaven suport: “El poble francès cerca una política exterior sobirana que serveixi els seus interessos i trenqui amb el dictat de Washington i Brussel·les. Els dirigents francesos no podran ignorar el canvi profund que hi ha en l’actitud d’una àmplia majoria de ciutadans”, deia en un piulet adornat amb una imatge triomfal de Le Pen. El gest va semblar que incomodava de debò Le Pen, a qui el president Emmanuel Macron ja havia acusat d’estar “en nòmina de Putin”, i ella va posar aigua al vi a la posició del Kremlin adduint que, si volguessin que guanyés, no ho haurien fet públic. Però l’antiga admiració confessada de Le Pen envers el president rus va tornar a planar en les reflexions electorals dels votants d’arreu de l’estat francès. Le Pen ha estat rotunda contra la invasió d’Ucraïna i va acusar Putin d’haver traspassat una línia vermella, però l’oposició l’acusa de tenir-hi una hipoteca per haver estat en deute amb un banc rus.

L’ombra russa torna a enfosquir Le Pen

Encara és aviat per a escatir ben bé l’horitzó dels Patriotes per Europa. Tan sòlides són les proves d’una llarga relació amb Putin, en uns casos de mera simpatia, en uns altres gairebé de dependència, com el canvi de to que tots van adoptar després de la invasió d’Ucraïna, oposant-s’hi. N’hi ha prou amb aquesta condemna de la guerra per a constatar un canvi de to respecte del Kremlin? O era una posició inevitable tenint en compte el suport de la majoria de la població europea per la causa ucraïnesa? La creació del nou grup és l’avantsala d’una plataforma que defensarà més aviat els interessos de Putin al si de la Unió Europea, a partir d’ara? O s’explica sobretot per interessos en matèria d’immigració i fronteres, com sosté Abascal? Ara com ara, mentre tot es va definint, Orbán marca el rumb, i els primers moviments dibuixen una política exterior molt diferent de la gran coalició que governarà la Comissió Europea els anys vinents. A la fotografia amb Putin se n’hi ha afegit una altra amb el president xinès, Xi Jinping, amb qui Brussel·les té una relació complicada per la disputa comercial i perquè la Xina domina la tecnologia verda que Europa necessita per a fer la transició.

La unificació de l’extrema dreta d’acord amb l’afinitat amb Putin arriba just quan el Consell Europeu ha establert que la gran prioritat dels cinc anys vinents serà un rearmament que cohesioni els vint-i-set estats membres amb una política de defensa més coordinada. Orbán és favorable a l’estratègia de rearmament perquè li va bé per a l’economia hongaresa i perquè així s’arrodoneix, a poc a poc, el seu objectiu de reduir la dependència dels Estats Units, però en termes de cohesió defensiva ja són figues d’un altre paner. Els Patriotes per Europa volen menys integració, en la línia de l’altra nova família de la ultradreta europea, els Sobiranistes, creada entorn d’Alternativa per Alemanya. Quan totes les mirades apuntaven cap a Meloni com una figura nuclear de la nova etapa a Europa, Orbán, que fins ara era al grup dels no adscrits, ha donat un cop de timó considerable. Mentrestant, l’exèrcit rus continua fort damunt el terreny i als Estats Units Donald Trump, que vol reequilibrar el repartiment de la despesa de l’OTAN i rebaixar els ajuts a Ucraïna, va comprant números de la rifa per ser president al novembre.

Ucraïna desperta el maldecap geopolític d’Europa: els desafiaments dels cinc anys vinents