El govern dels Estats Units ha expressat la preocupació per les violacions de drets contra la minoria nacional catalana i l’existència de presos polítics catalans en un informe anual sobre vulneracions de drets a altres estats. L’informe inclou les denúncies sobre diferents qüestions d’organitzacions de defensa de drets humans de referència com relators i el grup de detencions arbitràries de l’ONU o Amnistia Internacional, però també del Defensor del Poble Espanyol, que en moltes ocasions fa de contrapunt a les organitzacions internacionals.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

N’és un exemple quan tracta la preocupació del relator de l’ONU, que en un informe del 8 de març de l’any passat va expressar la preocupació sobre les restriccions i persecució penal contra polítics i representants de la societat civil catalans que van participar en el referèndum de 2017. “El relator especial va demanar al govern [espanyol] de complir la seva obligació legal de protegir els drets humans de les minories, inclonent-hi la minoria catalana, en especial pel que fa a la llibertat d’expressió, de reunió pacífica, associació i participació pública”, diu l’informe dels EUA. Tot seguit, ho contraposa amb el relat del Defensor del Poble Espanyol, que nega que existeixi una minoria catalana. “El relator especial va coincidir amb les conclusions del grup contra les detencions arbitràries que el llarg empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, dos activistes de la societat civil condemnats, així com el d’altres polítics empresonats, estan justificats per intimidar-los per la seva ideologia“, afegeix.

També exposen que el relator de l’ONU sobre minories va expressar la preocupació sobre el creixement del discurs de l’odi contra els catalans com a minoria a les xarxes socials i altres mitjans arran de les protestes contra la sentència. “El relator també va informar que polítics i altres persones de fora de la regió [Catalunya] van començar a pintar els catalans com a traïdors que han de ser tractats amb severitat, de vegades usant llenguatge violent”, afegeix.

S’hi inclou també la denúncia de l’ex-president del parlament Roger Torrent i el diputat d’ERC Ernest Maragall per l’atac informàtic per espiar els seus telèfons mòbils amb Pegasus, un software israelià només disponible per a estats.

El 16 de juliol, recorda l’informe, Amnistia Internaiconal va demanar al govern de derogar els delictes contra l’enaltiment del terrorisme, injúries a la corona i a sentiments religiosos, “que són restrictius amb la llibertat d’expressió”.

L’informe també recull altres aspectes com el creixement d’un 20% anual d’atacs homòfobs a Catalunya, tal com recull un informe de l’Observatori Contra l’Homofòbia; maltractaments de funcionaris de presons; la dificultat de periodistes de cobrir les manifestacions contra la sentència, denunciada per la Federació Internacional de Periodistes; o la manca de “neutralitat ideològica” a escoles i espais públics de Catalunya denunciada pel Defensor del Poble Espanyol.

The post Els EUA recullen les violacions de drets contra la minoria nacional catalana i els presos polítics appeared first on VilaWeb.

El dia de la visibilitat trans portarà diverses mobilitzacions arreu del país, que han començat amb el desplegament d’una pancarta a la façana de l’ajuntament de València, on a les 12.00 es llegirà un manifest. Al vespre, hi ha convocades mobilitzacions a les 19.00 a ciutats com Barcelona, Badalona, Lleida, Reus, Manresa o Vic, entre més.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En el manifest per a commemorar el dia de la visibilitat trans, Lambda remarca la urgència de l’aprovació d’una llei trans estatal que ara es troba embarrancada per les desavinences entre els dos socis del govern d’Espanya. El col·lectiu demana que s’agafe com a exemple la llei valenciana que es va aprovar ara fa quatre anys i que va ser pionera a l’hora de reconèixer drets. Al document es demana que es trenque amb la patologització de les persones trans. “No som malaltes, com ja va conèixer l’OMS en 2018. No volem que cap persona que no siguem nosaltres mateixes haja d’opinar sobre la nostra identitat”.

Hui és el #DiadelaVisibilitatTrans, i diverses companyes comparteixen situacions de #transfobia i demanen una #lleitrans estatal ja! perquè no són privilegis, són drets.#personestrans #trans #lleiestatal #visibilitattrans #diadelavisibilidadtrans pic.twitter.com/EwaYEmart2

— Lambda València (@lambdavalencia) March 31, 2021

El manifest fa referència a la discriminació laboral i social de les persones trans i demanen que els treballadors de les administracions públiques, especialment el personal sanitari, reba la formació adequada.  El text també fa referència als discursos d’odi, excloents, trànsfobes i misògins. “La discriminació, l’assetjament, les violències masclistes, l’exclusió social, laboral, educativa i institutucional, continuen sent el nostre pa de cada dia. Les persones trans hem eixit de l’ostracisme i no ens amagarem més perquè és el moment que els nostres drets i llibertats siguen reconeguts”, diu el manifest.

Quatre anys de la ‘llei trans’ valenciana. El camí que encara cal recórrer

The post El col·lectiu Lambda demana el model valencià per la llei trans estatal appeared first on VilaWeb.

La filòloga Teresa Cabré s’ha postulat com a candidata a presidir l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en substitució de Joandomènec Ros, que la lidera des del 2013. L’entitat ha convocat eleccions per al 3 de juny, un cop acaba el mandat de la presidència actual. Cabré és ara com ara l’única que s’ha postulat a ocupar el càrrec. Actualment dirigeix la secció filològica del mateix IEC, entitat a la qual està vinculada des del 1989. Cabré va rebre el 1996 la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic, i el 2007 el premi internacional de Terminologia Eugen Wüster. També és premi a la Qualitat en la Docència del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra del 2009 o Creu de Sant Jordi del 2015.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’any 2018 Cabré va ser investida doctora honoris causa per la Universitat de Ginebra en reconeixement a les contribucions en terminologia i lingüística. I el 2019 va ser nomenada membre internacional del Centre de Normalització i Política Lingüística de la Xina, distingida per l’experiència en lingüística aplicada, lexicogràfica i terminologia.

“Animalisme”, “distopia” i “quinoa” s’incorporen al diccionari del IEC

The post La filòloga Teresa Cabré, candidata a presidir l’Institut d’Estudis Catalans appeared first on VilaWeb.

Avui, 31 de març de 2021, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• ICV i Equo van pressionar contra la moció dels Verds francesos que reconeix el dret a la independència de Catalunya
• Deixeu-vos de romanços: la catalanitat repel·leix el feixisme | Editorial de Vicent Partal
• Per què és mentida que la llei Celaá blindava la immersió i per què el PSOE ja ho sabia?
• Per què Lleida ja es troba en la cinquena onada?
• Espanya-Kossove: gran expectació per a un partit amb una forta càrrega política
• L’Estanislau Torres, del Guinardó
• El 23 d’abril tornen les ReTrobades d’Escoles en Valencià
• El film sobre el soldat català Josep Bartolí, des d’avui a Filmin
• “Animalisme”, “distopia” i “quinoa” s’incorporen al diccionari del IEC
• Sigues artista… i passa gana | Mail obert de Joan Minguet
• Els treballs i els dies d’un aspirant a professor d’institut | Mail obert de Julià de Jòdar

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot seguit us oferim les portades de tots els diaris del país.

Diari Bondia:

Diari de Girona:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona: 

L’Esportiu:

La Vanguardia: 

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Última Hora:

The post Les portades: “ERC i Junts obren un nou front amb la unitat de vot al congrés” i “Sense límit d’edat per a l’AstraZeneca” appeared first on VilaWeb.

Josep ja es pot veure a la plataforma Filmin des d’avui, dia 31 de març. El film, dirigit per Aurel, narra en dibuixos la vida de Josep Bartolí (1910-1995), soldat de l’exèrcit republicà durant la guerra de 1936-1939, escenògraf i dibuixant, i que enguany ha guanyat el premi Cèsar al millor film d’animació a l’estat francès. El film explica que l’any 1939 Josep Bartolí va ser un dels soldats republicans que va acabar tancat als camps de concentració francesos repartits per Catalunya Nord i Occitània. Allà dins va fer uns dibuixos colpidors sobre la duresa, la vida i la mort dins els camps de concentració francesos, dibuixos que va fer reviure el seu nebot Jordi, i que són la base del film.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La cinta repassa la vida de Bartolí: militant antifeixista durant la guerra, presoner als camps, exiliat a Mèxic, on va conèixer i es va enamorar de Frida Kahlo, i dibuixant famós als Estats Units, on va triomfar. El film té una banda sonora amb música de Sílvia Pérez Cruz, i una de les veus en off és la de l’actor Sergi López.

El periodista Xavier Montanyà va entrevistar fa mesos el director francès del film, el dibuixant Aurel, que explicava que havia restat fascinat pels dibuixos de Bartolí, que l’havia fet descobrir una història que ignorava: “Mai no havia sentit parlar dels camps de concentració. Ho he descobert pràcticament tot sobre aquesta història: com França va trair els republicans espanyols que creien arribar a la pàtria dels drets de l’home i del front popular, com va proliferar el racisme imbècil entorn d’aquesta història… En resum, una part poc gloriosa i poc coneguda de la història.”

VilaWeb va entrevistar fa poques setmanes el nebot de Bartolí, el fotoperiodista Jordi Bartolí, que explicava la història dels dibuixos i reclamava més implicació de la Generalitat de Catalunya per a exhibir l’obra del seu oncle, tan reconeguda als Estats Units i tan desconeguda a casa seva.

The post El film sobre el soldat català Josep Bartolí, des d’avui a Filmin appeared first on VilaWeb.

Termes com ara “animalisme”, “distopia” i “quinoa” són alguns dels cinquanta-un que s’han incorporat en la nova actualització del DIEC2, el diccionari en línia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). A més, s’hi han afegit vora quaranta modificacions de termes: addicions, esmenes o supressions, que poden afectar qualsevol informació de l’article del diccionari.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Entre aquestes modificacions es destaca el femení “gerenta”; fins ara el diccionari solament recollia “gerent” per a tots dos gèneres. El IEC també subratlla la inclusió de gentilicis com ara “namibi”, “saudí” i “saudita”, a més d’adjectius que ara tenen un sentit diferent de l’original, com ara “adormit”, “assistit”, “assolellat”, “desfasat”, “divorciat” i “separat”.

El IEC també ha actualitzat els exònims en les definicions de “neerlandès” –amb la supressió d’Holanda– i “kirguís” –en què s’introdueix la denominació actual del país en català, “Kirguizistan”. La institució també considera destacables les accepcions figurades que s’han afegit als articles “bastir” i “edificar” i l’exemple “emergència climàtica”, afegida a l’article “emergència”.

La llista completa dels canvis introduïts en aquesta nova actualització del DIEC2, la desena d’ençà de l’any 2007, es pot consultar ací.

The post “Animalisme”, “distopia” i “quinoa” s’incorporen al diccionari del IEC appeared first on VilaWeb.

Bernard Challandes, l’entrenador de la selecció de futbol masculina de Kossove, ha retret a un periodista del diari As el tracte de la premsa espanyola envers la selecció nacional kossovar. “La pregunta per a qui és?”, ha demanat. “L’entrenador de…?”, ha insistit. “Mai veiem el nom del nostre equip nacional als vostres mitjans”, ha etzibat. El tècnic no ha respost fins que el periodista ha dit “Kossove”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Posteriorment, ha afegit que el tracte de la premsa espanyola pot ser una motivació extra pels seus futbolistes de cara al partit de demà contra la selecció espanyola.

Quite an epic moment this one 😂#ESPKOS [via @arditgjakova1]pic.twitter.com/Wo9it0uUoW

— Kosovan Football 🇽🇰 | 😷 (@kosovanfooty_EN) March 30, 2021

The post [VÍDEO] “L’entrenador de quin equip?”: el retret del tècnic de Kossove a la premsa espanyola appeared first on VilaWeb.

Aquest vespre es juga un partit de futbol que podria qualificar-se d’històric, per la càrrega política i simbòlica que té. La selecció masculina de l’estat espanyol s’enfronta a Kossove, estat independent que Espanya no reconeix. El partit, que correspon a la classificació europea per al Mundial de Catar 2022, començarà a les 20.45 a l’estadi de la Cartuja, a Sevilla i el retransmetrà TVE, a més de les ràdios espanyoles.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El sorteig d’aquesta fase de grups va emparellar Espanya i Kossove –la selecció espanyola també haurà de viatjar-hi en el partit de tornada– i en aquell moment es van encendre les llums d’alarma a la Moncloa i a la Federació Espanyola de Futbol (RFEF). De fet, el diari Marca informava que “fa mesos” que el govern espanyol i la RFEF treballen conjuntament per a preparar aquest esdeveniment. Els enfrontaments entre seleccions són carregats de simbolisme nacionalista, amb la presència de les banderes i els himnes d’ambdós estats abans de començar.

L’equilibri entre el protocol habitual i el no reconeixement de la independència d’aquest estat és tan delicat que Espanya s’exposa a una sanció de la FIFA si no tracta la selecció balcànica com qualsevol altra. La FIFA, la UEFA i el COI reconeixen els kossovesos com a membres de ple dret de les competicions internacionals esportives que organitzen. No obstant això, el diari Sport assegurava ahir que la RFEF evitarà el conflicte polític amb els balcànics.

Durant la conferència de premsa prèvia al partit, l’entrenador kossovès, Bernard Challandes, va retreure a la premsa espanyola el tracte envers la seva selecció.

Quite an epic moment this one 😂#ESPKOS [via @arditgjakova1]pic.twitter.com/Wo9it0uUoW

— Kosovan Football 🇽🇰 | 😷 (@kosovanfooty_EN) March 30, 2021

“Comentaris” de la Moncloa a la RFEF

Futbolísticament, la selecció espanyola és molt superior a la kossovesa i no hauria de tenir dificultats per a guanyar el partit i endur-se els tres punts, malgrat el començament dubitatiu que ha tingut Espanya en aquesta fase de classificació, amb un empat contra Grècia i una victòria pírrica contra Geòrgia en temps afegit. Tanmateix, bona part de l’atenció se centrarà en els moments previs i també en la retransmissió de TVE per la càrrega política que pugui contenir. Segons que informa La Vanguardia, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol ha fet arribar a la RFEF “comentaris sobre el procediment a seguir” en el protocol del partit.

Una de les indicacions de la Moncloa és la referència a Kossove de manera “neutral” i que no impliqui el “reconeixement d’una estatitat”. La RFEF ja s’hi havia referit amb la denominació “territori de Kossove” alhora que mencionava els primers rivals, Grècia i Geòrgia. El piulet del compte oficial –que fa preveure què pot passar aquest vespre– va causar un gran enrenou i va rebre immediatament la rèplica irònica de la federació kossovesa: “Frisem per jugar contra l’antic territori d’Al Andalus”. Alhora, van advertir que no jugarien el partit si no es respectaven les normes.

We are looking forward to be playing with the territory of former al-Andalus 💪 https://t.co/Fc2hGzX6EO

— Kosovan Football 🇽🇰 | 😷 (@kosovanfooty_EN) March 9, 2021

La independència unilateral de Kossove

Kossove va declarar unilateralment la independència respecte de Sèrbia l’any 2008, una declaració que va rebre l’aval de la Cort Internacional de Justícia en una sentència històrica. El precedent que significa això per a Catalunya és evident, i l’estat espanyol continua sense reconèixer la sobirania kossovesa. Actualment, és acceptada per la meitat dels estats que formen part de l’ONU. A la UE, només cinc membres li neguen el reconeixement: Espanya, Eslovàquia, Romania, Grècia i Xipre. Precisament, la setmana passada el Parlament Europeu va aprovar un informe en què instava aquests cinc estats a reconèixer-ne la independència.

Kossove: deu anys construint un estat independent des de la unilateralitat

No és la primera vegada que Espanya topa amb la realitat en relació amb Kossove. Als Jocs Mediterranis de Tarragona de l’any 2018, Espanya va amagar-ne la bandera durant la cerimònia inaugural, va substituir “Kossove” per “Comitè Olímpic kossovès”, i va resistir-se a expedir els visats. En competicions anteriors, ja s’havien denegat. El COI va pressionar Espanya tot advertint que no podria organitzar més competicions internacionals si els kossovesos no podien assistir-hi en peu d’igualtat, i la Moncloa va haver de cedir el 2018 i permetre la bandera, l’himne i la concessió de visats als kossovesos.

The post Espanya-Kossove: gran expectació per a un partit amb una forta càrrega política appeared first on VilaWeb.

Quan Catalunya s’encamina cap a una quarta onada, a la regió sanitària de Lleida ja fa dies que hi són de ple. Però no són a la quarta, sinó a la cinquena. Les terres de Ponent van amb aquest “avantatge” perquè en ple estiu hi va haver un gran brot que va obligar el govern a confinar perimetralment el Segrià.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquestes darreres setmanes, el creixement ha estat incessant. El risc de rebrot a la regió sanitària de Lleida és de 433, i si ho acotem al Segrià, la xifra augment fins a 532. A tot Catalunya, aquesta xifra també va creixent, però encara és molt més menor, 257. Que Lleida es troba en plena cinquena onada no ho mostren solament els indicadors epidemiològics, sinó el dia a dia de l’hospital. “Fa una setmana i mitja que hi ha un augment exponencial i dibuixem una línia recta gairebé vertical. Hem passat de 108 ingressats a 160 en una setmana; i tenim disset persones a l’UCI”, diu Oriol Yuguero, metge d’urgències de l’hospital Arnau de Vilanova.

Segons que explica en una conversa telefònica, l’hospital ja ha hagut de reobrir la tercera planta d’hospitalització i és molt probable que aviat consideri, novament, una aturada en l’activitat programada i quirúrgica. “Atenem gairebé dues-centes persones d’urgència el dia. Unes 130 són de covid, i això dificulta molt la gestió logística del centre”, afegeix.

Els sanitaris de Lleida expliquen que la situació els recorda als moments viscuts després de les festes de Nadal i que van desembocar en la quarta onada. Però per què hi ha hagut aquest augment de casos? Aquesta és la pregunta que costa més de respondre. “La veritat és que no ho sabem. Així com per Nadal molts pacients et reconeixien haver fet sopars de quinze persones quan no es podia, ara no veiem casos clars. Els pacients no saben per què s’han infectat.”

La variant britànica canvia el perfil del pacient

Daniel López Codina, professor de la UPC i biofísic del Grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos, assenyala que aquest “creixement perillós” pot respondre a diversos motius: “La densitat de la població; els factors socioeconòmics en determinats barris amb condicions de vida més dures i treballs més precaris; o les visites turístiques que hi ha hagut en determinades comarques de Lleida.” Aquests són els factors clàssics quan hi ha un repunt de casos, però assenyala un quart motiu, que és la predominança absoluta de la variant britànica.

Ho sosté també Yaguero, qui explica que han observat un canvi en el perfil dels pacients que ingressen: “Veiem pacients joves que, tot i no tenir factors de risc, estan força malament. Molts pacients es descarten perquè estan bé i tornen al cap de 24 hores o 48 amb un empitjorament clínic molt important que fins ara no vèiem. Això ho causa la nova variant i estem pendents de com ens afectarà els dies vinents”, diu.

Davant de la urgència, Salut durà a terme demà i dijous un cribratge poblacional en una carpa que s’instal·larà a l’avinguda Rovira Roure per a detectar casos asimptomàtics. El cribratge està dirigit a tota la població, però des de Salut s’ha convocat a través de missatges al mòbil a les persones d’entre 40 i 60 anys de les zones que tenen una incidència acumulada més elevada en els últims 14 dies.

Sense pla de vaccinació a la vista

En la memòria de Lleida i el Segrià hi ha la segona onada, la de l’estiu passat, la que no va viure la resta de Catalunya. Va coincidir en plena temporada de recollida de la fruita dolça. L’augment de mobilitat i d’interaccions van superar les autoritats, que no van saber reaccionar als avisos. El resultat van ser desenes de brots i un confinament per a tallar una situació que s’havia desbocat. Enguany la campanya de la fruita començarà a final d’abril, just en el moment en què la cinquena onada podria arriba al seu pic, una dada que posa en alerta.

Amb aquest escenari el departament de Salut ha rebutjat la demanda de molts batlles del Segrià d’implementar un pla de vaccinació massiu per a tots els treballadors de la fruita. Considera que els vaccins s’han d’aplicar seguint un criteri sanitari i no de prevenció. El que sí que ha programat és un cribratge massiu a tots els treballadors tan bon punt comenci la temporada.

La vacunació és observada per empresaris agroalimentaris i batlles del territori, una de les millors eines a l’abast per a poder evitar una stiució com la de l’any passat. Per això avui el paer en cap de Lleida, Miquel Pueyo, ha demanat formalment a l’estat que tot el sector agroalimentari sigui considerat essencial i així pugui entrar en el pla de vaccinació. També ha emplaçat Salut a ser més diligent i accelerar el ritme de vacunació. “Al Pavelló Onze de Setembre podríem vacunar unes 4.000 persones al dia”, ha demanat.

La crisi perpètua dels temporers: la nova campanya de la fruita arriba sense canvis substancials

The post Per què Lleida ja es troba en la cinquena onada? appeared first on VilaWeb.

Mal dia per a publicar un article que no sigui sobre les vicissituds de la política parlamentària catalana, em diu un amic. Deu tenir raó. Però és que si t’ho mires sense idolatries, tot això que passa és més una qüestió de partidisme que no de política. I quan aquest partidisme s’instal·la en la societat, l’esquerda per on puguis contrarestar les idolatries amb raonaments s’ha fet tan petita que és com voler entendre Toni Cantó sense un manual psiquiàtric.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En conseqüència, escriuré sobre cultura. Sobre la primera baula de la cadena cultural: els creadors. I de quina és la seva possibilitat de supervivència en una societat en què la paraula artista s’aplica prosaicament a multitud de persones (el futbolista, el cantant melòdic de masses, el carnisser que talla amb finesa la carn…), però que quan ens referim als qui practiquen oficis culturals, molta gent arrufa el nas. O no saben què fer-ne. Com els polítics.

En el debat d’investidura de divendres, Pere Aragonès i Salvador Illa van fer referències grandiloqüents però inconcretes a la cultura catalana. Però tots dos van coincidir (ves per on) en la necessitat d’enfortir les indústries culturals. Quina bola! Quin engany! Potser algun dia s’hauria d’explicar que a Catalunya hi pot haver indústries culturals, i que seran indústries, evidentment, però d’una cultura que ni serà en llengua catalana ni servirà per a ajudar a transformar la societat, sinó a subsumir-la en els processos d’alienació imperants de la globalització. Ho deixo per a un altre dia, això.

L’artista l’obliguen a ser autònom, d’acord. Però no poden pretendre que formi part d’un entramat industrial. El poeta, el músic que no fa cançons per a taral·lejar, l’artista que treballa al seu taller un projecte de llarg recorregut (sense resultats immediats), el dramaturg que prepara una obra que sap –i vol– minoritària… tots aquests artistes estan abandonats pel sistema. Estan abandonats, per ser més precisos, pels departaments de Cultura dels governs. Perquè els polítics prefereixen les indústries (que sempre van a favor de les majories, que no qüestionen l’status quo) que no els artistes torracollovaris que es pregunten –només amb això n’hi ha prou: preguntar-se– coses incòmodes, sovint estranyes i que mai no podran divulgar-se en plataformes on la col·lectivitat passem l’estona.

L’any 1978, quan es va crear la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, semblava que la situació de l’artista (el que aleshores en deien plàstic) es podia regular. En comptes de formar-se en escoles d’art (de tan llarga i munífica tradició a tot el territori català), a partir d’aleshores els artistes tindrien formació universitària. Però era una trampa del sistema: així com els arquitectes, metges o, fins i tot, els historiadors de l’art, per posar uns exemples, tenen un mercat laboral on adreçar-se amb els estudis que han fet, la majoria dels artistes visuals que surten d’aquella facultat han de sobreviure de feines que no són exactament aquelles per a les quals s’havien format.

Ja sé que les successives crisis del capitalisme repercuteixen en la feina de totes les professions. Però en els temps de les vaques grasses, quan es construïen edificis per sobre de les demandes arreu del país –no fa pas tants anys, d’això–, un jove graduat en arquitectura podia tenir feina assegurada en allò que havia estudiat. Però els joves artistes que no pretenien decorar parets de rics col·leccionistes, ni fer rostres humans calcats els uns dels altres per a col·locar-los enmig de les ciutats més riques del planeta, què havien de fer? Espavilar-se a viure del que podien i presentar-se a tots els concursos i subvencions que aquells que havien impulsat una facultat sense destinació laboral clara anaven convocant.

Segons un estudi de l’antiga associació d’artistes visuals de Catalunya només un 7% dels artistes vivien de la seva feina. No sé si hi ha dades actualitzades, però no crec que hagin variat gaire. No sé com es troben els músics o la gent de les arts escèniques i si tenen cap estudi fet sobre la qüestió. Quant als escriptors –i encara més en llengua catalana– que puguin viure del percentatge que reben per llibre venut, no sé si n’hi ha cap. Després, hi ha els afortunats escriptors que passen a rebre uns sous comparativament d’escàndol si surten dia i nit als mitjans de comunicació públics del país, com les omnipresents Pilar Rahola i Empar Moliner. Però elles, diguem-ho així, naveguen a favor del vent, no són artistes que vulguin rompre amb la situació que tant les afavoreix.

A la Unió Soviètica (no arrufeu el nas, defensors del capitalisme!) els artistes s’integraven en uns sindicats del règim i no existia aquesta martingala de l’oferta i la demanda. Els artistes treballaven a partir dels encàrrecs oficials que rebien, ja fossin governamentals o que el govern canalitzava. No dic que això fos bo, però en tot cas era un sistema pel cap baix tan dolent com el nostre. I més en un país que ha tingut un col·leccionisme tan conservador que sempre ha mirat cap a allò que és ranci i ha menyspreat els artistes (autòctons o forans) que trencaven motlles. Això no és exclusiu de la pintura i de l’escultura, que consti. Oi que hi esteu d’acord, amics poetes, músics, cineastes i dramaturgs, entre més professions de la cultura, que sempre heu volgut fugir dels marges de la vulgaritat de la cultura catalana?

Ser artista, dedicar-se a la creació, continua essent un ofici de risc. Com ho era abans, ben cert; però passa que en temps antics algun artista podia tenir la sort de rebre encàrrecs de l’església, de la noblesa, de la burgesia i fer de pintor de la cort, per exemple. O, com Gaudí, fer edificis perquè un noble insòlit es va fascinar amb les seves propostes arquitectòniques. Ara, en canvi, els artistes han d’estar pendents de les resolucions administratives per veure si poden cobrar una misèria per a fer els seus projectes. I, mentrestant, els nostres dirigents polítics, independentistes o no, reivindiquen que una gran quantitat dels cabals públics vagin cap a les indústries culturals. Una reivindicació que ni ells mateixos saben què vol dir. Però això passa perquè la cultura se’ls en refot i no crec que mai arribin a saber, des dels seus despatxos blindats, que la majoria dels nostres artistes passen gana.

The post Sigues artista… i passa gana appeared first on VilaWeb.

El principal partit ecologista francès, l’Europa Ecologia-els Verds (EELV, per les sigles en francès) ha aprovat aquest cap de setmana una moció al seu consell federal en què denuncia la repressió espanyola contra la minoria nacional catalana i accepta la creació d’una “Catalunya independent i republicana en la Unió Europea, si aquesta és la voluntat de la majoria dels catalans”. La moció, proposada per representants del partit nord-català, occità i basc, és un avenç important en la internacionalització del conflicte català per la dimensió del partit que l’adopta, que ha obtingut triomfs importants a les darreres eleccions de l’estat francès. A les europees del 2019, va ser la tercera força votada, i a les municipals del 2019-2020 va aconseguir les batllies de Marsella, Estrasburg, Bordeu, Lió, Tours, Besançon, Poitiers i Annecy. L’EELV forma part del Partit Verd Europeu i és aliat d’Iniciativa per Catalunya els Verds i Equo, partits amb els quals, segons que explica el secretari departamental d’EELV Pays Catalan i impulsor de la moció Nicolas Berjoan, l’EELV ha xocat pel contingut de la moció.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Com canvia la posició d’EELV sobre l’autodeterminació de Catalunya arran d’haver aprovat la moció?
—De fet, la moció no ha canviat res, perquè nosaltres sempre hem estat un partit que defensa l’autodeterminació dels pobles. Ja vam aprovar una moció el novembre del 2017 dient quasi la mateixa cosa sobre Catalunya: desitgem que s’aturi la repressió i que el poble català decideixi per si mateix el seu futur polític. No canvia pas res, en aquest sentit, però ens ha semblat que valia la pena que es digués novament. És per això que hem redactat la moció i l’hem votada: estem a favor de l’autodeterminació de Catalunya.

—Hi ha una diferència substancial entre denunciar la repressió i denunciar-la i, a més, reivindicar el dret de fer un estat independent.
—Denunciem la repressió en el marc de la construcció d’una solució política, que per nosaltres requereix una votació lliure del poble català. Està totalment vinculat: no tan sols rebutgem la repressió, és clar, també reconeixem els drets dels pobles de decidir el seu futur polític, tal com fa la carta de les Nacions Unides.

—Ara mateix és poc habitual veure partits europeus que assumeixin aquest posicionament, a banda dels que representin les seves pròpies lluites nacionals.
—Nosaltres som especials en l’àmbit francès, els ecologistes sempre hem tingut molt bones relacions amb tots els partits nacionalitaris de França. Reconeixem que les reivindicacions pels seus greuges són vàlides, estem un poc al marge del jacobinisme tradicional dels partits francesos. De fet, els nostres eurodiputats sempre han sostingut el moviment català o, almenys, s’han expressat en contra de la repressió; sempre han demanat una solució política i democràtica, que vol dir un vot de Catalunya sobre si mateixa. Fa poc van votar en contra de prendre la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, cosa que ens ha diferenciat i molt dels altres diputats de l’esquerra francesa. Els socialistes han votat com els seus amics espanyols. Nosaltres reconeixem les minories i les defensarem tant com calgui, i Catalunya és una minoria nacional.

—És una posició més decidida que la que tenen altres partits verds, com ICV o Equo.
—Feu bé de dir-ho, perquè la gent d’ICV i, encara més, d’Equo s’han introduït en aquest debat, cosa que nosaltres no ens esperàvem. Vam tenir unes discussions que van exposar les nostres diferències en aquest àmbit. Aquesta moció no els va agradar del tot.

—Com van fer arribar aquesta discrepància?
—Amb pressions internes, mitjançant el Partit Verd Europeu.

—Què argumentaven?
—Allò que argumenta sempre sobre Catalunya la gent propera a Podem. Que estan a favor de tot, però al cap i a la fi no volen que es digui que Catalunya és una nació ni que es pugui expressar la possibilitat que decideixi el seu destí tota sola. I encara menys, que aquesta decisió pugui ser la de la independència. Són antiindependentistes. Nosaltres no opinem sobre què ha d’escollir Catalunya, diem “Catalunya ha d’escollir el seu destí”.

—Com va reaccionar l’EELV a aquesta ingerència?
—Bé, ingerència potser és un poc fort. Han volgut participar en aquest debat intern i s’ha vist ben bé que no els agradava que féssim aquest pronunciament, però al final no poden posar entrebancs a allò que passa en un altre partit. També és cert que a l’EELV hi ha gent que té les mateixes posicions que ells, però em sembla que la gent d’EELV és més respectuosa i coherent amb el seu federalisme que altres amb el federalisme tàctic.

—Com es viuen aquestes tensions entre diferents partits verds dins del Partit Verd Europeu?
—Sé que els partits verds espanyols i catalans –Equo i ICV, que ara canvia de nom– ens han demanat de parlar d’aquesta moció. Els altres partits verds europeus, que jo sàpiga, no han fet cap comentari. De fet, és força excepcional que un partit estranger participi en el debat d’aquesta manera.

—Ho demano perquè al començament de la legislatura hi va haver reticències al Partit Verd Europeu per a admetre al grup parlamentari amb l’Aliança Lliure Europea els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.
—Equo i ICV s’hi van oposar. Al final, l’argumentari és sempre el mateix. Diuen que el nacionalisme català és de dretes, i ja està. Vaig participar en aquest debat perquè la gent federalista d’EELV vam demanar que es fes lloc als tres eurodiputats i ens van explicar que hi havia força reticències de part seva, i també dels belgues, per la possible proximitat de Puigdemont amb els flamencs. Però l’argument de la gent d’Equo i d’ICV és que són de dretes, gent bruta amb qui no s’ha de parlar.

—A la moció esmenteu explícitament la Unió Europea i dieu que no pot continuar apartant la mirada. Com valoreu el paper que ha tingut aquests darrers anys?
—Molt decebedor. Som federalistes, estem per la federació europea, i el poder europeu ha d’actuar en el marc de les seves fronteres i no pas dir que són afers interns. Haver participat en la resolució del conflicte hauria sigut molt bona cosa, i no hauria volgut dir “independència per Catalunya”.

—Veieu lluny un paper actiu de França per a encoratjar a una solució pactada?
—Nosaltres diem el que hem de dir, com sempre. Passa igual en l’àmbit ambiental. Però el que puguem fer nosaltres al tauler polític francès és diferent. Primer caldria que fóssim al poder, cosa que no és pas encara el cas. Confio que les nostres preses de posició reiterades sobre el tema facin canviar el rumb, tal com ho hem fet sobre la qüestió ambiental. Al final, les veritats s’imposen. A les eleccions catalanes del febrer ja ho vam veure. Nosaltres fem el nostre paper, però no puc assegurar que puguem fer gaire més coses. A Catalunya, la gent que vol que la qüestió catalana tingui possibilitats de ser resolta democràticament ha de fer una feina enorme per a explicar-se i convèncer. Ho hem vist al si del nostre partit, hi ha molta gent que ho desconeix, que només coneixen els discursos oficials i tenen molts prejudicis, però potser s’escamparà a poc a poc si continuem dient la veritat d’una manera coherent, clara i sense bel·ligerància. Si l’estat espanyol fa una oferta federal a la població catalana, jo no sé pas com contestarà, la qüestió és que tingui la possibilitat d’expressar-se.

—Creieu que com més va hi ha més gent que coneix i entén el conflicte català, també en altres partits?
—Nosaltres tenim sort, perquè encara som lliures i tenim aquest tarannà de defensa de les minories, que és al nostre ADN. El Partit Socialista, en canvi, funciona de manera més tribal: els socialistes espanyols els diuen què han de dir i és el que fan. Com que són partits de poder, han integrat tot allò que interessa al poder. De moment, nosaltres estem apartats del poder. Això és una sort, perquè ens permet de dir el que pensem. Convèncer gent involucrada en xarxes de poder és una feina encara més grossa, ja sabeu com funciona la diplomàcia.

—Potser Catalunya també hauria de jugar les seves cartes, tenint en compte com funciona la diplomàcia.
—És clar. És una de les coses que ens han ensenyat aquests últims temps. Es necessita una diplomàcia catalana forta. Hi ha molts interessos que no volen sentir-ne parlar, és igual com passa amb el medi. Nosaltres ens barallem cada dia en contra d’un pont, d’una carretera, d’una autopista, perquè no podem pas més. Però davant hi ha uns interessos molt potents. Fixeu-vos-hi, les propostes polítiques ecologistes existeixen des de fa quasi cinquanta anys, i ara comencen a ser creïbles perquè la situació és crítica. Però això és el que passarà també per Catalunya si el procés continua durant temps.

—Quin efecte té en els nord-catalans que s’hagi visibilitzat més la catalanitat?
—És difícil de dir, nosaltres vivim una situació similar a la valenciana. Hi ha una onada migratòria que fa que molta gent que viuen aquí no siguin pas més catalans. Com que no és una gran preocupació dels mitjans de comunicació locals ni de la política, no es pot dir que hagi tingut un efecte massiu. Tanmateix, al punt àlgid de la crisi i encara una miqueta s’ha expressat una comprensió més alta del que passava a Catalunya i més solidaritat, tant amb la reivindicació del referèndum d’autodeterminació com amb la repressió.

The post ICV i Equo van pressionar contra la moció per l’autodeterminació de Catalunya dels Verds francesos appeared first on VilaWeb.

Decididament, no són bons temps els que vivim. Diria que des de fa un any ens anem acostumant massa a la presència de la mort rondant a prop nostre. Per desgràcia, de motius no ens en falten, però em preocupa que a força de sentir-ne parlar, de convertir-la en una corba estatística o en un percentatge aritmètic, perdem de vista la contundència de l’inapel·lable “s’ha acabat”, la tragèdia individual que s’amaga darrere de cada notícia que ens assabenta de la pèrdua d’algú que havíem conegut.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot això m’ha vingut de resultes de la mort recent d’un escriptor català al qual no fa ni tres mesos jo mateix destacava en tots els articles que solc publicar amb les efemèrides i aniversaris del nou any. Em refereixo a Estanislau Torres, que ens va deixar el dilluns 15 de març i que l’11 d’abril hauria arribat a la noble edat de noranta-cinc anys.

La seva esquela va sortir publicada al Punt Avui del dimarts 16 i jo aquell dia vaig comprar, com tinc per costum, el diari, però, segurament per raons de feina, no el vaig obrir fins l’endemà. Aleshores vaig veure l’esquela, vaig anotar la defunció al lloc on solc anotar aquestes coses… i res  més. Vull dir que no ho vaig anunciar –com he fet altres vegades– per les xarxes socials i ni tan sols se’m va acudir de passar el retall de l’esquela a algun mitjà informatiu amb el qual tinc contacte sovintejat. Res.

Fins que avui, quinze dies després de la seva mort, he vist que Joaquim Carbó publicava un text de record en la secció d’obituaris d’un diari barceloní i tot seguit la notícia, ara sí, començava a escampar-se per la xarxa.

L’estima que traspua el text de l’amic Carbó per la figura d’Estanislau Torres l’he entesa perfectament i m’ha arribat a l’ànima perquè, de fet (i salvant totes les distàncies), jo en podia haver escrit un de força similar. Vaig conèixer en Torres gairebé en el mateix moment que vaig conèixer en Carbó: quan vaig tenir la sort d’entrar en contacte, gràcies a Gaspar Aguayo, l’ànima de la llibreria Maga del carrer d’Amèrica, amb un grup que va començar a ser conegut com “els escriptors del Guinardó” i que teníem com a seu oficiosa els escassos vint-i-cinc metres quadrats d’aquesta llibreria.

Parlo dels primers anys vuitanta i, sobretot, d’una data cabdal: la nit del 13 al 14 de juliol de 1986 en què, de matinada, un grup d’extrema dreta va atemptar contra la llibreria Públia, de Joan Ballester, i la Maga del Gaspar i la Marina. A la Públia els estralls varen limitar-se a l’aparador, però al Guinardó varen ser devastadors. Però aquell grup de lletraferits, amb l’empenta de tot el barri, l’associació de veïns, les escoles i els mestres, el districte municipal, el Gremi d’Editors i la Generalitat, va saber capgirar la situació i no varen passar gaires setmanes fins que la nova Maga va obrir les portes en aquell petit cop de puny carregat de bons llibres i de millors vibracions.

Nosaltres ens vàrem conjurar amb l’Associació d’Escriptors i l’editorial Laia que va editar en un temps rècord un llibre que es va titular Crema de Maga i que es va exhaurir de seguida perquè tot el que recaptés anava destinat a la reconstrucció de la botiga. I en aquell grup, al costat de la parella Fuster-Oliver, de l’Albanell, del Josep Maria Illa, del Carbó, del Brossa i d’uns quants més hi havia l’Estanislau Torres; tancant la llista, a més a més, per imperatius de l’ordre alfabètic dels cognoms. Un home de físic eixut –era un gran caminador, en Torres–, de conversa plena de referències cultes i amb un rostre presidit per unes espectaculars celles que ell tenia prou cura de mantenir sempre en posició rígida i alerta.

Escriptor de registre ampli, summament observador i amb un gran domini de la concisió i de la frase breu, ens ha deixat una obra ara potser oblidada però que valdria la pena de recuperar de manera selectiva perquè em resisteixo a creure que res del que va escriure ja no tingui cap interès per al lector d’avui. Penso sobretot en els textos dedicats a la guerra civil –especialment la batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya– i en alguns viatges que cada any feia a països exòtics i que després va convertir en llibres.

L’Estanislau Torres no va tenir gaire sort a partir de la dècada dels noranta. La seva obra ja no va trobar un públic interessat i a poc a poc la seva actitud crítica envers tot el que feia referència a la societat literària que l’envoltava es va accentuar. No era, ni de bon tros, un cas únic ni encara menys hi havia res de personal en contra seu, però ell ho va patir molt i durant una època va ser una presència habitual en la secció de cartes al director d’alguns diaris, sempre per desmentir alguna cosa que s’havia dit –també, ai las, per algunes que no es deien, pels silencis– sobre els seus llibres o les seves opinions.

Torno al començament: ens habituem massa de pressa a oblidar-nos de la gent que en algun moment hem estimat o ha format part de la nostra vida. I de l’oblit per antonomàsia; és a dir, el que porta la mort. En Torres, l’amic Estanislau, feia temps que vivia retirat i lluny de la ploma. De tant en tant el vèiem en algun acte o preguntàvem per ell quan el fet de trobar-se i xerrar en colla i sense barreres era normal.

I ara som on som. Hi pensem, ens fa pena i acabem escrivint textos de recordatori com aquest, encara que sigui a deshora. Perquè això –la memòria i la gratitud que ens surt del fons del cor– sí que el virus no ens ho ha pogut prendre.

The post L’Estanislau Torres, del Guinardó appeared first on VilaWeb.

1. El context del país

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mitjans de comunicació: la majoria dels adolescents consumeixen mitjans de comunicació en castellà (primacia de les noves plataformes digitals: youtubers, TikTok, canals d’Instagram, etc. que, en un 99%, són en castellà). Això passa a tot arreu.

Els adolescents dels barris “perifèrics” o del cinturó roig, a més, no senten parlar cap altra llengua –a part de la pròpia, si són nouvinguts– que no sigui el castellà, i la seva socialització entre iguals als espais informals (carrer, pati de l’escola) és totalment en castellà. El resultat és que només senten parlar el català a les classes de català.

Davant d’aquesta situació, el prestigi del català va decaient entre els adolescents: és una llengua que sembla que no serveixi per a res. No és un problema, per tant, “ideològic” (no és que els adolescents tinguin mania al català), sinó que s’imposa, simplement, una jerarquització pràctica (“pero esto para qué sirve”) en una realitat cada vegada més fragmentada: l’excés d’estímuls digitals i la pròpia configuració tecnològica fan que la capacitat d’atenció de l’alumnat sigui cada vegada més limitada, tot condicionant la seva visió del món; així, els vídeos de TikTok estan limitats a 60 segons i s’ha de comprimir tot el contingut en aquest temps.

2. El sistema educatiu

La majoria de centres públics d’aquestes zones s'”immergeixen” en aquesta realitat en lloc d’oposar-hi resistència: molts professors adopten el castellà com a llengua vehicular (vegeu entrevistes a Carme Junyent: “El fracàs de la immersió lingüística“). En qualsevol cas, l’aplicació de polítiques lingüístiques normalment depèn, de facto, de la “bona voluntat” de cada centre. A curt termini, la solució són Projectes Educatius i Projectes Lingüístics de Centre ben definits i ambiciosos (català llengua vehicular, models d’aprenentatge competencial i significatiu, etc.), ja no per a revertir sinó, almenys, per a oferir una mínima resistència a aquesta situació i aconseguir que els adolescents surtin de l’institut amb un mínim coneixement del català. (Apunt: “mínim coneixement del català” vol dir que el puguin entendre perfectament i, com a màxima aspiració, parlar-lo amb grans dificultats al final de l’ESO.)

A mitjà i llarg termini, mentre el català no sigui una llengua d’ús, mentre no guanyi prestigi al carrer, a les plataformes i a les xarxes socials (i, dins d’aquest àmbit, en els continguts per a adolescents), tota aquesta feina equival a intentar treure l’aigua d’una mena de pou sense fons.

A partir d’aquí, puc explicar una mica la nostra intervenció, però no sé pas si en faria categoria de res: més aviat podria ser un homenatge als professors de català (i també d’altres matèries) que lluiten cada dia amb una sabata i una espardenya per revertir aquesta situació.

3. Intervenció de català en una aula d’un barri de la perifèria de Barcelona

3.1. El centre

És un institut de creació recent, que lluita per evitar que els adolescents marxin del barri (mala reputació del barri i dels instituts anteriors). La màxima aspiració és aconseguir que acabin l’etapa obligatòria per tenir alguna oportunitat en el món laboral.

Un 95% de l’alumnat procedeix de famílies migrades (se’n diu “alumnat nouvingut”, que, tècnicament, és aquell que fa menys de vint-i-quatre mesos que s’ha incorporat al sistema educatiu). A banda de la diversitat de procedències (Magrib, Paquistan, Hondures, Colòmbia, etc.), són famílies que es troben en una situació d’extrema vulnerabilitat, perquè a les dificultats lingüístiques i al dol migratori s’hi sumen normalment situacions socials i econòmiques, laborals, etc. molt precàries i complicades: el 90% de les famílies necessiten l’ajuda dels serveis socials, beques menjador, etcètera.

En aquest sentit, resulta sorprenent el nivell de cohesió i reeiximent que arriben a tenir els grups-classe en aquestes condicions –i, per tant, la bona feina que fan els professionals del sistema educatiu. (Com apuntava més amunt, aconseguir que parlin català ja serien figues d’un altre paner.)

3.2. Els nostres objectius

El que hem fet, bàsicament (independentment que la intervenció fos de l’assignatura de català), és aplicar el sentit general del currículum actual, que, des del 2017, aposta per l’ensenyament competencial: això vol dir que les matèries no s’ensenyen segons l’aprenentatge mecànic de continguts “aïllats” (model tradicional), sinó que, en el procés d’ensenyar a “fer coses”, els continguts han d’estar contextualitzats en accions educatives més àmplies, que tinguin un sentit i una finalitat pràctica per a l’alumnat. En el cas de la llengua, molt resumidament, es tracta que les unitats no corresponguin a continguts lingüístics tradicionals (els noms, els verbs, la conjugació, la sintaxi, etc.), sinó a gèneres textuals (la carta formal, el currículum, el conte tradicional, etc.), a partir dels quals es treballen continguts lingüístics per tal que estiguin contextualitzats i l’aprenentatge tingui un sentit.

Penso que la implementació d’aquest model té, en el fons, un doble objectiu: d’una banda, facilitar l’aprenentatge de la llengua en si mateix (és més fàcil “retenir” els aprenentatges quan tenen un sentit); i, de l’altra, en termes purament pràctics, tu no vas a l’institut perquè els alumnes “aprenguin els noms”, sinó perquè aprenguin a “escriure un text”, “a llegir en català”, a parlar i establir una conversa, etc. (la mateixa cosa amb cada matèria corresponent).

Posem-ne un exemple: en lloc de dividir el curs en nou unitats o temes –sintaxi, nom, pronoms febles…–, farem sis o set seqüències didàctiques (unes quantes classes amb un mateix fil conductor), centrades, successivament, en diversos gèneres concrets. Una podria versar, per exemple, sobre el conte de terror. A més de ser un contingut motivador per a l’alumnat (al final de la seqüència, cada alumne haurà d’escriure el seu propi conte, i es podran publicar col·lectivament en un web de l’institut), el conte de terror és un pretext per a treballar alguns continguts tradicionals de la llengua, com ara l’estructura dels textos (introducció-nus-desenllaç, en aquest cas amb èmfasi en el desenllaç sorprenent o inesperat) o l’adjectivació (especialment important per a crear l’“ambient” en aquest tipus de relats). La seqüència es basa, per tant, en classes i tallers específics orientats a una finalitat concreta, fent que l’aprenentatge tingui un sentit pràctic i real: per exemple, una de les sessions es podria basar en un taller de lectura i escriptura sobre un fragment de “Sobretatula”, de Víctor Català –un text molt bo per a estudiar i veure l’ús de l’adjectivació–, a partir del qual es podria demanar als alumnes que fessin una petita descripció d’un “monstre”, o altres elements clàssics de terror, utilitzant mecanismes semblants.

Quan s’acaba la seqüència, considerant que ja han acumulat les eines i els coneixements per a arribar al final, els poses un repte i els dius, ara escriviu un conte de terror. Primer, he de pensar una idea que sigui misteriosa; he de fer una estructura que tingui un final sorprenent; i, després, l’he de redactar utilitzant els adjectius apresos. I tot això ja ho han anat incorporant i arriben al final de manera natural… Ja no és allò d’arribar a classe i dir: avui farem els adjectius i l’endemà una redacció que no ve a tomb. I en resum, aquesta és la base del que volíem plantejar.

4. El nostre treball

Hem fet una seqüència una mica particular, perquè, en contra del que acabo d’explicar, no vam agafar un gènere, sinó les expressions i frases fetes, que és un contingut lingüístic. A partir d’aquí, plantejàvem una sèrie de classes amb un fil conductor al voltant de les frases fetes, però que pensàvem que podia ser molt estimulant per a alumnes amb aquestes necessitats: lliga amb el registre col·loquial, els sentits figurats, etc. I, finalment, també lliga amb la llengua parlada, perquè els fa veure que el català també pot ser una llengua d’ús informal.

Tot i això, per a la “producció final”, calia triar un gènere i vam anar a petar a l’anècdota (que també va molt lligada al registre col·loquial i a la llengua parlada). A l’última sessió, els alumnes havien d’explicar una anècdota seva, que havien de redactar amb una mínima estructura, enfocada a la comunicació oral, a “fer-los parlar” –que, per molt que els costi, parlin en català. Vam pensar: ja que hi som i hem treballat les frases fetes, plantegem-los un repte enfocat a l’oralitat. Per tant, a les últimes classes, els vam posar en rotllana, on cadascú explicava la seva anècdota i, a més, hi havien d’incorporar dues de les frases fetes per lligar-hi el contingut lingüístic après. Això obligava a desenvolupar eines pràctiques, que són hores de trencar-te el cap, així que finalment ho vam formular en forma de joc. Ens vam inventar una anècdota pròpia, que era falsa (“una serp se m’havia entortolligat al peu en arribar a l’institut”, il·lustrant-la amb una foto editada per nosaltres mateixos, que els va fer flipar), per introduir un joc: cadascú podia explicar una anècdota certa o falsa i la resta ho havia d’endevinar (la targeta verda o vermella indicava si l’anècdota era certa o falsa). Després de cada anècdota, s’obria un torn d’intervencions en què els altres jugaven a fer de detectius. Tothom s’hi va divertir, es van llançar a la piscina, exposant l’anècdota en català –començaven en castellà, però els vam fer passar al català dient-los que no els baixaríem nota encara que s’entrebanquessin o demanessin ajuda per expressar-se. En comptes, doncs, de penjar, per exemple, el conte de terror a la web, en aquest cas, tota la classe compartia el joc i comprovaven el grau de coneixement mutu: “Això que expliques no pot ser, perquè en aquell moment parlaves amb mi per WathsApp”. O bé: “Això és veritat, perquè jo hi era”, etc., amb què es van generar coses que no esperàvem, d’un nivell detectivesc força alt.

En conclusió, i independentment de l’enfocament teòric que se li doni, jo crec que va ser encertat fer-ho així, perquè, digues-li ensenyament competencial o ensenyament-aprenentatge, segons la llei tal de l’any qual, al final t’hi has de trencar una mica el cap perquè els xavals s’ho passin bé i vegin la utilitat a la llengua. Tot plegat, calen professors amb passió i dedicació, que és difícil en el món que vivim, però cal pensar com li dono una volta perquè s’ho passin bé, que això és útil, que té mínimament un sentit. I, a més, els alumnes et fan cas perquè ets el professor i, per tant, si els dius “entrem en les classes finals, o sigui, que si no parleu en català, això us baixarà nota” comencen a fer-te cas –la veritat és que la part punitiva també funciona. En resum, el professor ha de conèixer l’alumnat que té davant, ha de tenir clar els objectius amb visió general i adaptar-se a ells, cosa que vol dir dedicació i hores de feina; i tot s’emmarca i s’encamina a unes normes dins de classe per a tenir clar allò que és important.

5. Una perspectiva general

El que em va sorprendre al novembre, quan vaig anar a fer les pràctiques per primer cop, és que vaig veure que el problema no és en el sistema educatiu, sinó que el problema és en la societat. Anava a un institut de màxima complexitat, que és una etiqueta que es posa als centres amb molts nouvinguts i, per tant, això té la fama de “ja veuràs el pa que s’hi dóna”; i vaig arribar i ja he dit el nivell de cohesió que hi vaig trobar –jo era a segon d’ESO, però a quart d’ESO vas veient que, al final, fan anàlisi una sintàctica en català que Déu n’hi do: per tant, primer cal fer valdre el nivell de la feina que fa el professorat de Catalunya per a treure aigua del vaixell, que és una tasca brutal. És gent a qui paguen 35 hores i en fan 50, si cal, sobretot en instituts d’aquesta mena, trencant-se el cap. En alguns casos, amb més sort, si et toca un institut amb un projecte una mica més decent, perquè cada institut acaba depenent una mica de la direcció que hi ha, atès que no hi ha una línia que es pugui exportar des del departament a tot arreu; i n’hi ha que tenen més mala sort, perquè l’institut és un desastre i tots els professors parlen en castellà als alumnes –en l’àmbit del que és el català. O sigui que si els alumnes d’aquell institut surten entenent perfectament el català –sense donar per fet que hauria de ser la cosa més “natural” perquè som a Catalunya–, i si veus els entorns d’on vénen aquells alumnes, és un gran èxit del sistema educatiu, tal com van les coses, que surtin entenent fluidament el català; és a dir, que tu parlis amb ells i t’entenguin sense haver-s’hi d’esforçar, encara que, després, no s’hi puguin expressar o s’expressin amb molta dificultat. Vull dir que el problema el té la societat: si el català és una llengua que no té prestigi, és poc present a les xarxes, que va perdent terreny, etc. i, sobretot, que tenim un model de societat que tanca en guetos la gent pobra i nouvinguda, en lloc de fer-la participar en la dinàmica general, passa que tens un sistema educatiu que ho ha de revertir com pot o oposar-hi resistència. Per tant, cal fer valdre molt la tasca que es fa en aquests llocs i fer la crítica al país i la societat que tenim. Partint d’això, penso que calen professors que, per damunt de tot, s’hi dediquin i s’estimin l’alumnat, i hi posin estima i hores, que li donin la volta per veure com fer-ho, i saber molt bé quines són les prioritats. I, sobretot, que s’inverteixin els recursos necessaris perquè puguin fer aquesta feina amb un mínim de dignitat.

Per la transcripció,
Atticus Finch II

The post Els treballs i els dies d’un aspirant a professor d’institut appeared first on VilaWeb.

La situació del català a l’escola és definitivament a mercè del govern espanyol. Ara com ara hi ha en vigor dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que ho estableixen. La primera, del desembre, reconeixia el Ministeri d’Educació espanyol com una autoritat competent per a regular el règim lingüístic a Catalunya, i obligava la Generalitat a adoptar “amb efecte immediat” les mesures necessàries perquè un 25% de l’ensenyament a Catalunya s’impartís en castellà. Fins llavors, el tribunal només ho havia ordenat en sentències individuals: el desembre passat, per primera vegada, va dictar-ho a efectes generals, per a tots els estudiants.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En aquell moment, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, va afirmar que la sentència no tindria “cap conseqüència” perquè una volta entrés en vigor la nova llei d’educació espanyola, la LOMLOE, coneguda per llei Celaá, la deixaria sense efecte. Segons ell, la llei Celaá anul·lava la condició de vehicular per a la llengua castellana. Aquest també va ser el principal argument d’Esquerra Republicana per a votar a favor de la llei. La diputada Montse Bassa, que va treballar en la ponència, va assegurar que la LOMLOE “blindava” la immersió perquè ERC havia aconseguit que s’hi suprimís la frase: “El castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de llengües vehiculars.”

Tanmateix, ahir dues sentències del TSJC van desmentir Bassa i el conseller. El tribunal va resoldre que la llei Celaá no blinda el català com a llengua vehicular a Catalunya perquè no elimina la vehicularitat del castellà, sinó que simplement deixa d’esmentar-la al text. De fet, les dues sentències d’ahir es refereixen directament a l’esmena d’Esquerra Republicana. Diuen: “L’obligatorietat que el castellà sigui la llengua vehicular a l’ensenyament deriva directament de la Constitució, i per això la modificació operada per la Llei Orgànica 3/2020 [la llei Celaá] de la disposició addicional trenta-vuitena de la LOE no afecta l’estatus del castellà com a llengua vehicular.”

La llei Celaá no diu pas que s’alteri cap vehicularitat

No tan sols això. La llei Celaá no derogava pas la llei Wert, sinó que hi feia modificacions. En l’exposició de motius que obre el text de la llei, es justifiquen tots els canvis que s’hi fan respecte de la del ministre Wert, però no s’hi fa cap menció a la vehicularitat del castellà. Així mateix ho recullen les dues sentències d’ahir del TSJC. “Almenys en la llarga i extensa exposició de motius no es fa cap referència al règim de les llengües vehiculars recollida a la disposició addicional trenta-vuitena.” I el tribunal ho remarca, “llarga i extensa”, perquè l’exposició de motius és l’espai on els qui redacten cada llei en precisen la intencionalitat.

A més, les sentències també diuen que quan la llei Wert va afegir l’esment que el castellà és llengua vehicular a tot l’estat espanyol no regulava res de nou, sinó que tan sols recollia allò que ja havien dit el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.

El poder del ministeri espanyol i les sentències del desembre

La disposició trenta-vuitena de la llei Wert parlava del castellà com a llengua vehicular, i és cert que aquesta consideració ha desaparegut amb la llei Celaá, tot i que el TSJC ja ha dit que això no és legalment important. Però Junts, el PDECat i la CUP demanaven de revocar-la sencera, aquesta disposició, perquè en la part del paràgraf que ERC va pactar de mantenir, hi diu que “les administracions educatives garantiran el dret dels alumnes a rebre ensenyaments en castellà i en les altres llengües cooficials”. I aquesta era justament l’escletxa, el punt de discrepància entre els independentistes: qui són “les administracions educatives”?

La sentència que el TSJC va publicar al desembre, quan feia un mes que ERC havia votat a favor de la llei Celaá, especificava que el Ministeri d’Educació espanyol també era una administració educativa a Catalunya, i que per tant podia regular sobre el percentatge de castellà que cal impartir a Catalunya. “Si es redacta d’una manera diferent i s’hi aclareix que l’autoritat educativa és la comunitat autònoma, això és una assegurança més en favor del paper de la Generalitat”, deia aleshores Albert Botran, diputat de la CUP a Madrid. En les lleis d’educació espanyoles prèvies a la llei Wert, se cedia marge perquè això ho decidís la Generalitat, sota el paraigua de ser-ne considerada l’autoritat competent. Però la llei Wert traspassava també la potestat al Ministeri d’Educació espanyol, i la llei Celaá ho ha ratificat ara, per primera vegada amb els vots a favor d’un partit independentista.

Aquesta qüestió ja fou formulada per VilaWeb a Montse Bassa, que va acusar les crítiques de Junts i el PDECat de partidistes, i ho argumentava així: “Els serveis jurídics demostren que quan la nostra esmena parla de les ‘administracions educatives’ fa referència a les competents. I la competència nostra la té la Generalitat“, va dir. Però la sentència de desembre del TSJC va etzibar un cop contra aquesta tesi, perquè deia precisament que, “quant a la legitimació de l’administració de l’estat, no hi pot haver dubte sobre la seva competència en matèria d’ensenyament en general, i específicament en allò que es refereix a la utilització vehicular de les llengües oficials“. És “una competència que queda arrelada a la mateixa constitució”, remarcava el text.

La resposta del Departament d’Educació i la intempèrie legal

Després de les dues sentències d’ahir, el Departament d’Educació ha emès un comunicat, en què diu que, segons allò que estableix la llei d’educació de Catalunya, “correspon a la Generalitat la competència sobre el tractament de les llengües i la immersió lingüística a l’escola”. Però, com dèiem, la sentència del TSJC diu la contrària: “No hi pot haver cap dubte sobre la competència de l’administració de l’estat […] en allò que es refereix a la utilització vehicular de les llengües oficials.”

L’argument del departament és que hi ha una sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) que avala el règim lingüístic català, i que per tant té preeminència. El fet cert és hi ha una sentència, del 2019, que validava que fos el govern qui determinés “el currículum d’ensenyament de les llengües”. Però aquella sentència concretava que es referia a l’ensenyament del català i l’aranès com a llengües i a la literatura, i, si bé no ho anul·lava, no parlava pas de les llengües en què s’havia d’impartir cada assignatura, cosa que obre una porta perquè s’imposi la visió del TSJC. A més, en un altre apartat, el TC reconeixia la vehicularitat del castellà, quan deia que l’aranès podia ser vehicular, però “sense que se’n privi el castellà i el català”.

I ara, què?

D’entrada, la sentència que el TSJC va publicar al desembre no fa que, automàticament, les aules catalanes adoptin formalment el 25% d’hores en castellà si no ho decideix el govern espanyol actual –tenint en compte que el govern català no ho farà perquè hi va en contra, és clar. Però la sentència del desembre estableix un precedent perquè pugui ordenar-ho un executiu futur, serveix de base a les escoles que vulguin augmentar la quantitat d’assignatures en castellà i dóna ales a la interferència i les represàlies contra les escoles que no ho facin. I les dues sentències d’aquesta setmana, a més, desmunten la tesi que la llei Celaá sigui cap mur per a impedir-ho: el castellà, diuen, és i ha de ser vehicular. La Generalitat recorrerà contra les sentències, això sí.

The post Per què és mentida que la llei Celaá blindava la immersió i per què el PSOE ja ho sabia? appeared first on VilaWeb.

En la política catalana, fa temps que les formes llisquen pel pendent de l’espanyolització. El Parlament de Catalunya, per exemple, molts dies ja sembla un plató d’una d’aquestes televisions plenes de crits i insults que tant triomfen en aquell país, més que no pas una sala parlamentària. I de la mateixa manera com més va més consistència guanya l’habilitat d’esquivar el significat de les paraules. Aquestes darreres hores, per exemple, hem vist com la paraula “blindar”, en aquest cas referida a la llei Celaá, ara resulta que té accepcions que no es corresponen amb les que tenia fins ara. I es veu que hem d’acceptar calladets que una llei blinda una cosa encara que els tribunals no accepten aquest blindatge i per tant quede sense efectes pràctics i no blinde res. Ens hi haurem d’anar acostumant, ves.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per sort, contra aquesta pràctica, cada volta més generalitzada, sempre hi ha els fets. Sempre. Uns fets que no aconsegueixen de convèncer els qui no volen ser convençuts, això és evident, però que els posen en un cert destret a l’hora d’argumentar. I en posaré un exemple a partir de la decisió del municipi de Perpinyà de retirar l’expressió de “catalanitat” del seu logotip oficial.

Com sabeu, el nou govern municipal, a les mans de l’extrema dreta, ha decidit de substituir la frase “Perpinyà, la catalana”, de gran tradició històrica a la ciutat, per una insulsa “Perpinyà, la radiant”, que a més, d’ara endavant, serà monolingüe en francès. El batlle Aliot, del Front National, a la campanya va haver de dissimular, no tan sols pel que fa a la catalanitat, i va decidir de no presentar la seua cara més real. Fins i tot va arribar a posar la senyera als cartells electorals. Però ara, amb el govern local a les mans, es descara i fa palès fins a quin punt li fa nosa la catalanitat de la nostra ciutat. Tant que la primera mesura important de canvi d’imatge que escomet consisteix a esborrar-ne la diferència. A intentar esborrar-la, en tot cas, perquè això que vol fer no és gens simple.

I tot plegat, relacionant-ho per damunt de les fronteres administratives, ve a tomb de la campanya aquesta per a identificar el nacionalisme català amb el feixisme, que amb tantes ganes van fer circular un bon grapat d’individus fa unes quantes setmanes. Deveu recordar que, abans de les eleccions, si fèiem cas sobretot d’una certa esquerreta, el perill imminent per a Catalunya semblava que no era pas l’entrada de Vox al parlament sinó la conversió de l’independentisme en una mena de moviment d’extrema dreta, xenòfob, masclista i no se sap quantes coses més. La campanya no s’ha acabat ni s’acabarà mai perquè no té res a veure amb la realitat, sinó amb el fet d’imposar un relat que s’han tret de la butxaca sense gens ni mica de fonament. Però en dies com avui val la pena de posar els punts sobre les is.

I posar els punts sobre les is és dir que al sud i al nord el feixisme sempre ha estat contra la catalanitat. I avui també. Al sud perquè el nacionalisme espanyol té una arrel feixista que no es pot netejar. I al nord, on el nacionalisme francès no és necessàriament feixista per més nacionalista que siga, perquè el feixisme troba incompatible la catalanitat amb la defensa de França –i val a dir que en això té raó.

I no parle d’històries passades o remotes, sinó de la nostra vida. Que a Miquel Grau l’assassinaren a Alacant perquè duia una senyera. Els feixistes. I a Joan Fuster li van posar bombes, els feixistes, a Sueca perquè escrivia allò que escrivia i  perquè va obrir els ulls a la nació. I a Guillem Agulló li van clavar un ganivet al pit, els feixistes, a Montanejos perquè era independentista i antiracista. I la bomba contra la revista El Papus la van posar feixistes. I el qui va agredir Jordi Borràs era un feixista. I les agressions contra casals populars de tot el Principat les han fetes els feixistes. Com els feixistes han estat al darrere de tots els incidents violents que han passat a Palma per la retirada de l’infame monument de la Feixina. I també, començant pels de la plaça d’Artós i continuant pels escamots nocturns dedicats a arrencar les mostres de solidaritat amb els presos, han estat al darrere de la violència desencadenada després del Primer d’Octubre.

Cal dir-ho ben clar: no hi ha cap mostra de catalanitat que no desperte automàticament l’odi dels feixistes. I el batlle feixista de Perpinyà, doncs, no fa sinó rematar el quadre, posar-hi la darrera pinzellada, per si encara algú en tenia cap dubte. Aliot, en definitiva, demostra amb el seu gest de manera inapel·lable que la catalanitat repel·leix el feixisme com l’alfàbrega repel·leix els mosquits. I que això passa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. D’una manera demostrable. Amb fets. De manera que ja està bé de romanços i històries…

PS1. Sobre això, és molt educatiu de fer una cerca a Google per a observar com el diari espanyol El País és el principal i més insistent instigador de la campanya. I precisament sobre les pràctiques d’El País he llegit fa poc un text interessant, Patriotic Journalism in Fake News Warfare: El País’ Coverage of the Catalan Process, que signen els professors Lluís Mas-Manchón, Frederic Guerrero-Solé, Xavier Ramon i Laura Grande, i que deixa el diari madrileny amb totes les vergonyes en l’aire. Si us interessa, el podeu descarregar en aquesta pàgina.

The post Deixeu-vos de romanços: la catalanitat repel·leix el feixisme appeared first on VilaWeb.

La subdirectora general de Promoció de la Salut de Catalunya, Carmen Cabezas, ha assegurat que a final de la setmana vinent s’haurà posat la primera dosi a totes les persones més grans de vuitanta anys i que començaran a vaccinar a les persones de més de setanta.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta setmana s’han destinat cent vint mil dosis a vaccinar aquest col·lectiu a raó de quaranta mil al dia fins dijous, ha explicat el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon. La setmana vinent se’n destinaran cent noranta mil dosis a aquesta finalitat. Cabezas ha exposat que el vaccí és eficaç perquè entre els cent quaranta-vuit mil majors de vuitanta anys vaccinats s’ha observat un important descens dels casos, ingressos i morts.

El vaccí de Janssen contra la covid-19 es començarà a distribuir a Europa el 19 d’abril

The post Salut preveu haver vaccinat la setmana que ve tota la població de més de vuitanta anys a Catalunya appeared first on VilaWeb.

El corresponsal de TV3 a Madrid, Carles Castellnou, ha denunciat a Twitter un cas de catalanofòbia que ha viscut avui a l’estació de Sants. Segons que relata al piulet, dos agents de seguretat del control que hi ha per a accedir a l’AVE se li han adreçat amb les següents frases: “No voy a hablarte catalán” i “Me la suda el catalán”. Ho acompanya d’una fotografia en què es veuen d’esquena els dos agents.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“No voy a hablarte catalán”. “Me la suda el catalán” Agents de seguretat contractats per @Renfe a Barcelona Sants pic.twitter.com/Xc7hqWLV6V

— Carles (@krlescastellnou) March 30, 2021

The post “Me la suda el catalán”: un periodista de TV3 denuncia un cas de catalanofòbia a l’estació de Sants appeared first on VilaWeb.

Els agents rurals de la Generalitat de Catalunya han fet públic que el mes de febrer passat van identificar el primer llop que s’ha vist al Parc Nacional d’Aigüestortes des de fa més de cent anys. Segons que han explicat en un piulet, uns agents van veure’l el mes passat, i ara n’han pogut obtenir una fotografia gràcies a una càmera camuflada al bosc. La feina, a partir d’ara, serà cercar restes biològiques de l’animal per a obtenir-ne mostres d’ADN. Així podran esbrinar si és un exemplar que ja s’havia identificat a la Franja, d’origen italià, o bé un de nou.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En el marc del seguiment de fauna que els #AgentsRurals fem al #PNAiguestortes fotografiem un llop a la comarca de l'Alta Ribagorça.

La instantània va ser capturada el mes de febrer i estem buscant mostres genètiques a la zona per tal de poder identificar l'exemplar. pic.twitter.com/ikKjuz4d82

— Agents Rurals (@agentsruralscat) March 27, 2021

A principis del segle XX es va considerar que el llop s’havia extingit del Pirineu, però des de l’any 2000 el Departament de Territori ha detectat exemplars a les comarques de la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Berguedà, el Solsonès, el Ripollès i el Vallès Oriental. També hi ha indicis de possibles exemplars al Bages, Osona i el Pallars Jussà. De moment són molt pocs exemplars i apareixen a compta-gotes, però es creu que en el futur es podrien establir poblacions estables al Principat.

The post Fotografien el primer llop vist a Aigüestortes des de fa més de cent anys appeared first on VilaWeb.

“Aquest paquet de mesures referma el lideratge europeu d’Espanya en el desemborsament efectiu d’ajudes a l’economia real”, deia fa uns quinze dies la ministra Nadia Calviño. I ho deia amb un rictus seriós, tot sabent que mentia. El govern d’Espanya no és el que més ajuts ha fet arribar a les empreses, i quan s’hi ha decidit ho ha fet de manera insuficient i molt tard, per a salvar la solvència de moltes pimes i autònoms. Per això sempre és interessant que algú amb una certa independència expliqui la realitat. Fa un temps va ser un informe del BCE i avui és una nota que acaba de publicar FUNCAS, amb el títol prou suggeridor de “Les ajudes directes a empreses a Alemanya, Espanya, França i Itàlia”. L’objectiu de la nota és comparar les iniciatives recents d’aquests estats.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Començo pel final, per les conclusions. Segons els analistes de FUNCAS, el reial decret llei de mesures extraordinàries de suport a la solvència empresarial arriba uns quants mesos més tard que als altres tres estats. D’una altra banda, té una cobertura relativament reduïda, perquè s’aplica als sectors més perjudicats per la pandèmia i prou. Però el principal risc és el que afecta l’aplicació, més complexa que als altres estats, cosa que podria retardar significativament l’arribada de les ajudes i, a més, afegir entrebancs de gestió i disparitat entre les comunitats autònomes.

Per una altra banda, sobre els ajuts que estableix la normativa espanyola, la nota diu que són semblants als dels altres tres estats, quant al percentatge de pèrdues que es compensen. A més, com que incorporen un mínim (de quatre mil euros), el dispositiu espanyol tendeix a afavorir als petits negocis.

Com podeu veure, la valoració no és tan afalagadora com ens va dir Calviño. Però aguaitem les xifres. El cost pressupostari estimat de les mesures reflecteix les característiques dels programes. El disseny és molt més generós a Alemanya i França. I tant! A Alemanya set vegades superior al de l’estat espanyol i a França, tres vegades més. A Itàlia, només un 60% superior al de l’estat espanyol. Les diferències, doncs, són abismals respecte dels estats més avançats. A més, a França no s’hi determina cap límit pressupostari, perquè es considera que les ajudes formen part dels estabilitzadors automàtics i, per tant, la despesa total fluctuarà segons l’assignació dels ajuts.

Com palesen aquestes magnituds, el sistema alemany és el més generós dels quatre examinats, especialment en relació amb el límit d’ajudes que es pot atorgar (fins a 1,5 milions d’euros). Això no obstant, cal dir que només es tenen en compte els costs fixos per al càlcul de les prestacions i, en canvi, als altres tres països es basen en la pèrdua total de facturació.

Quant a compensacions, és important de destacar que la quantitat de les ajudes és relativament reduïda a l’estat espanyol, en comparació amb els altres tres països. Només s’hi compensa entre el 20% i el 40% dels ingressos perduts per les empreses dels sectors més afectats per la pandèmia, en contrast amb el 20%-60% a Itàlia i fins al 100% en el cas dels petits negocis a l’estat francès. La taxa de compensació pot arribar al 90% a Alemanya (si bé, com ja s’ha esmentat, només s’aplica als costs fixos).

No obstant això, l’estat espanyol és l’únic que concedeix una prestació mínima de 4.000 euros a totes les empreses que compleixin els requisits de concessió de les ajudes (3.000 per als autònoms que tributin en règim de mòduls). Cal ressaltar també que a França les empreses amb una baixada de facturació de més del 50% i que no han estat afectades per les restriccions d’activitat ni formen part dels sectors prioritaris (hostaleria…) poden rebre una prestació global de 1.500 euros.

El ventall de destinataris dels ajuts també marca diferències. En alguns estats, com ara Alemanya i França, els ajuts es van començar a concedir a la tardor, enmig de la segona onada. Però el dispositiu es reservava a aquelles empreses que s’encaraven a una restricció administrativa d’activitat. D’ençà que va començar l’any, però, les ajudes s’han ampliat a tots els sectors. L’estat espanyol i Itàlia n’han seguit els passos, però amb una important diferència: si a Itàlia les ajudes s’han generalitzat al conjunt de l’economia, a l’estat espanyol es limiten als sectors més perjudicats (comerç, hostaleria, oci…). Ve’t aquí un punt cabdal i que ha estat motiu de fortes protestes de patronals i sindicats, per la discriminació que implica (vegeu la píndola de divendres).

D’una altra banda, la concessió dels ajuts depèn de llindars determinats pel percentatge d’ingressos perduts per la crisi. A Alemanya, l’estat espanyol i Itàlia, només els negocis que han reduït la facturació a un 30%, pel cap baix, respecte del 2019 poden sol·licitar ajuts. A França els criteris són més permissius –especialment als sectors més afectats per la crisi, que tenen dret a una transferència des del primer euro perdut.

Finalment, la gestió de les mesures difereix significativament entre països. A França i Itàlia, les sol·licituds es fan directament al portal de l’Agència Tributària, que és l’ens encarregat de concedir les ajudes. A Alemanya i a l’estat espanyol, va a càrrec de les administracions autonòmiques i, en el cas de l’estat espanyol, després d’una convocatòria per a cadascuna.

En definitiva, l’anàlisi comparativa de FUNCAS palesa les diferències que hi ha entre els ajuts directes de les quatre grans economies de la zona euro, i, lluny de la versió oficial, sembla que l’estat espanyol no en surt gaire ben parat, de la comparació. I això el teixit productiu ho nota.

The post El risc addicional de ser a les mans dels més garrepes appeared first on VilaWeb.

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El secretari de Salut Pública de Catalunya, Josep Maria Argimon, assegura que la pandèmia a Catalunya és “clarament en una situació d’ascens“, concretament a les comarques de Ponent, on demà començarà una campanya de proves en massa. També ha explicat que la presència de la variant britànica ja és del 89% al Principat, i que segurament ha estat la causa principal que el descens de la tercera onada no hagi estat més pronunciat. “De les persones infectades amb covid, fins fa poc ingressaven a l’UCI un 1,4%. Ara ha augmentat ràpidament fins al 2,4%“, ha dit. Així mateix, Salut ha explicat que el 7 d’abril començarien les proves a gran escala a les universitats catalanes per als estudiants i els professionals, sempre que no hagin estat vaccinats

El govern espanyol ha publicat al BOE el decret llei del juny passat, una volta convalidat, que estableix que la màscara és obligatòria a tot l’espai públic, incloses platges i piscines. A Catalunya i a les Illes hi havia aquestes dues excepcions fins ara, mentre que al País Valencià ja era obligatori. Tanmateix, la Moncloa ha dit que la llei podria ser desfasada i que demà es revisaria al Consell Interterritorial de Salut entre el Ministeri de Sanitat espanyol, els governs del país, els governs basc i gallec i les autonomies espanyoles.

La FECASARM, patronal del lleure nocturn, prepara una prova pilot en cinc restaurants i cinc discoteques de Barcelona amb proves als assistents i reclama un pla de reobertura ambiciós. Tanmateix, la petició arriba en un moment delicat. Els indicadors sanitaris continuen a l’alça malgrat que encara no es recull el possible efecte de l’augment de la mobilitat durant la Setmana Santa. A Benicàssim, s’ha anunciat un festival a l’aire lliure amb distància de seguretat al juliol, Luce Benicàssim.

Itàlia ha decidit que imposarà quarantenes de cinc dies als viatgers provinents de la UE, encara que tinguin la nacionalitat italiana. També hauran de presentar una prova PCR amb resultat negatiu, que no els eximirà de l’aïllament. És la resposta del govern italià a les crítiques contra les restriccions anunciades durant Setmana Santa, que eren vigents mentre es permetia l’arribada de viatgers al país. A Irlanda també s’ha establert una quarantena, de catorze dies, per a viatgers d’estats considerats “d’alt risc”, com el francès, l’italià o l’alemany. Pel que fa al vaccí de Jansen, que només inclou una dosi, podria començar-se a distribuir a la UE el 19 d’abril, però encara té pendent de rebre el vist-i-plau de l’Agència Europea dels Medicaments.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha 1.007.691 casos, 29.567 morts i hi ha 557 pacients a les UCI:

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

A tot el món, les darreres xifres són de 128.518.055 casos confirmats i  2.808.730 morts. Del total de casos, 103.672.325 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 31.043.989 casos i 563.304 morts;
–El Brasil, amb 12.577.354 i 314.268 morts;
–L’Índia, amb 12.148.405 casos i 162.502 morts;
–L’estat francès, amb 4.554.683 casos i 94.956 morts;
–Rússia, amb 4.536.820 casos i 98.442 morts.

–A l’estat espanyol: 3.275.819 casos i 75.305 morts.

La píndola d’en Jordi Goula: “El risc addicional de ser a les mans dels més garrepes”

“Aquest paquet de mesures referma el lideratge europeu d’Espanya en el desemborsament efectiu d’ajudes a l’economia real”, deia fa uns quinze dies la ministra Nadia Calviño. I ho deia amb un rictus seriós, tot sabent que mentia. El govern d’Espanya no és el que més ajuts ha fet arribar a les empreses, i quan s’hi ha decidit ho ha fet de manera insuficient i molt tard, per a salvar la solvència de moltes pimes i autònoms. Per això sempre és interessant que algú amb una certa independència expliqui la realitat. Fa un temps va ser un informe del BCE i avui és una nota que acaba de publicar FUNCAS, amb el títol prou suggeridor de “Les ajudes directes a empreses a Alemanya, Espanya, França i Itàlia”. L’objectiu de la nota és comparar les iniciatives recents d’aquests estats.

Començo pel final, per les conclusions. Segons els analistes de FUNCAS, el reial decret llei de mesures extraordinàries de suport a la solvència empresarial arriba uns quants mesos més tard que als altres tres estats. D’una altra banda, té una cobertura relativament reduïda, perquè s’aplica als sectors més perjudicats per la pandèmia i prou. Però el principal risc és el que afecta l’aplicació, més complexa que als altres estats, cosa que podria retardar significativament l’arribada de les ajudes i, a més, afegir entrebancs de gestió i disparitat entre les comunitats autònomes.

Per una altra banda, sobre els ajuts que estableix la normativa espanyola, la nota diu que són semblants als dels altres tres estats, quant al percentatge de pèrdues que es compensen. A més, com que incorporen un mínim (de quatre mil euros), el dispositiu espanyol tendeix a afavorir als petits negocis.

Com podeu veure, la valoració no és tan afalagadora com ens va dir Calviño. Però aguaitem les xifres. El cost pressupostari estimat de les mesures reflecteix les característiques dels programes. El disseny és molt més generós a Alemanya i França. I tant! A Alemanya set vegades superior al de l’estat espanyol i a França, tres vegades més. A Itàlia, només un 60% superior al de l’estat espanyol. Les diferències, doncs, són abismals respecte dels estats més avançats. A més, a França no s’hi determina cap límit pressupostari, perquè es considera que les ajudes formen part dels estabilitzadors automàtics i, per tant, la despesa total fluctuarà segons l’assignació dels ajuts.

Com palesen aquestes magnituds, el sistema alemany és el més generós dels quatre examinats, especialment en relació amb el límit d’ajudes que es pot atorgar (fins a 1,5 milions d’euros). Això no obstant, cal dir que només es tenen en compte els costs fixos per al càlcul de les prestacions i, en canvi, als altres tres països es basen en la pèrdua total de facturació.

Quant a compensacions, és important de destacar que la quantitat de les ajudes és relativament reduïda a l’estat espanyol, en comparació amb els altres tres països. Només s’hi compensa entre el 20% i el 40% dels ingressos perduts per les empreses dels sectors més afectats per la pandèmia, en contrast amb el 20%-60% a Itàlia i fins al 100% en el cas dels petits negocis a l’estat francès. La taxa de compensació pot arribar al 90% a Alemanya (si bé, com ja s’ha esmentat, només s’aplica als costs fixos).

No obstant això, l’estat espanyol és l’únic que concedeix una prestació mínima de 4.000 euros a totes les empreses que compleixin els requisits de concessió de les ajudes (3.000 per als autònoms que tributin en règim de mòduls). Cal ressaltar també que a França les empreses amb una baixada de facturació de més del 50% i que no han estat afectades per les restriccions d’activitat ni formen part dels sectors prioritaris (hostaleria…) poden rebre una prestació global de 1.500 euros.

El ventall de destinataris dels ajuts també marca diferències. En alguns estats, com ara Alemanya i França, els ajuts es van començar a concedir a la tardor, enmig de la segona onada. Però el dispositiu es reservava a aquelles empreses que s’encaraven a una restricció administrativa d’activitat. D’ençà que va començar l’any, però, les ajudes s’han ampliat a tots els sectors. L’estat espanyol i Itàlia n’han seguit els passos, però amb una important diferència: si a Itàlia les ajudes s’han generalitzat al conjunt de l’economia, a l’estat espanyol es limiten als sectors més perjudicats (comerç, hostaleria, oci…). Ve’t aquí un punt cabdal i que ha estat motiu de fortes protestes de patronals i sindicats, per la discriminació que implica (vegeu la píndola de divendres).

D’una altra banda, la concessió dels ajuts depèn de llindars determinats pel percentatge d’ingressos perduts per la crisi. A Alemanya, l’estat espanyol i Itàlia, només els negocis que han reduït la facturació a un 30%, pel cap baix, respecte del 2019 poden sol·licitar ajuts. A França els criteris són més permissius –especialment als sectors més afectats per la crisi, que tenen dret a una transferència des del primer euro perdut.

Finalment, la gestió de les mesures difereix significativament entre països. A França i Itàlia, les sol·licituds es fan directament al portal de l’Agència Tributària, que és l’ens encarregat de concedir les ajudes. A Alemanya i a l’estat espanyol, va a càrrec de les administracions autonòmiques i, en el cas de l’estat espanyol, després d’una convocatòria per a cadascuna.

En definitiva, l’anàlisi comparativa de FUNCAS palesa les diferències que hi ha entre els ajuts directes de les quatre grans economies de la zona euro, i, lluny de la versió oficial, sembla que l’estat espanyol no en surt gaire ben parat, de la comparació. I això el teixit productiu ho nota.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–Deutsche Welle: Els dirigents mundials donen suport al tractat per a fer front a la pandèmia pròxima (en anglès)
–Franceinfo: Què cal saber de l’informe de l’Organització Mundial de la Salut sobre l’origen del virus (en francès)
–Politico: Àustria amenaça d’aturar la compra de cent milions de vaccins si no se n’endú una part més gran de les dosis (en anglès)
–La Première: Retorn d’estudiants, vaccinació … Els territoris del Pacífic fan balanç de la lluita contra el coronavirus (en francès)
–Euronews: Reacció excessiva o honestedat? Per què Escandinàvia va suspendre la vaccinació amb AstraZeneca (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

–Com ens afecta la nova normativa de l’estat espanyol sobre l’ús de la màscara?
–El vaccí de Janssen contra la covid-19 es començarà a distribuir a Europa el 19 d’abril
–Itàlia imposa quarantenes de cinc dies als viatgers provinents de la UE
–Luce Benicàssim: la productora del FIB anuncia un nou festival a l’aire lliure i amb distàncies de seguretat
–L’oci nocturn prepara una prova pilot a cinc restaurants i cinc discoteques de Barcelona

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

–Puc sortir de la meva comarca? Quins documents necessito?
–Quines són les restriccions al País Valencià?
–Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?
–Setmana Santa 2021: quines restriccions hi haurà vigents?
–[MAPA] Així evoluciona la campanya de vaccinació a tot el món
–Quin certificat autoresponsable de desplaçament necessitem?

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Argimon alerta d’un agreujament a les UCI. La Moncloa endureix la normativa de les màscares appeared first on VilaWeb.