Ahir, durant l’assaig pre-general de l’òpera Madama Butterfly al Liceu, a uns quants assistents els va sorprendre de veure que el cartell de promoció col·locat al Saló dels Miralls contenia una pífia respecte de l’autoria de l’obra. L’òpera, de Giacomo Puccini, era assignada incorrectament a Giuseppe Verdi.

L’error va ser força comentat entre el públic assistent a l’assaig pre-general, previ a l’assaig general i a l’estrena. Fonts del Liceu expliquen que la incorrecció va ser fruit d’un error humà en la preparació d’aquest cartell concret i diuen que la resta de materials comunicatius de l’òpera, tant impresos com digitals, duen el compositor correcte. També expliquen que el cartell en qüestió ja ha estat retirat i es corregirà immediatament i diuen que lamenten la confusió que hagi pogut causar.

El Tribunal Constitucional de Romania ha decretat l’anul·lació de la primera volta de les eleccions presidencials i, per tant, l’obligació de repetir tot el procés des de l’inici, en una data que ara ha de posar sobre la taula el govern. Ho ha fet per la pressumpta interferència de Rússia en les eleccions.

El candidat independent Calin Georgescu, prorus i amb un discurs nacionalista i ultradretà, es va imposar contra pronòstic en aquesta primera ronda, enfront de la conservadora Elena Lasconi. Tots dos havien de tornar a enfrontar-se en les urnes diumenge.

El Constitucional determina ara que han de repetir-se les votacions, en un comunicat recollit per la cadena pública TVR.

Els dubtes sobre el procés havien derivat en un recompte dels vots dipositats en aquests comicis, en els quals el Consell Suprem de Defensa Nacional de Romania va detectar intents d’ingerència russa. Així mateix, les autoritats van denunciar que Georgescu s’havia beneficiat d’una presència encoberta a TikTok, que no el va catalogar com a candidat.

La Unió Europea ha tancat l‘acord comercial amb els països del Mercosur –Argentina, Brasil, Uruguai i Paraguai–, un pacte que arriba després de 25 anys de negociacions i que serà el més gran que ha signat el club comunitari. La notícia l’ha oficialitzat la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, qui aquesta setmana s’ha desplaçat a Montevideo amb l’actual comissari de Comerç i Seguretat Econòmica, Maros Sefcovic per ratificar el text. “Hem conclòs les negociacions per a un acord que marca l’inici d’una nova història”, ha escrit a X, tot subratllat que l’entesa suposa “una victòria per a Europa” que contribuirà a l’ocupació i la “prosperitat compartida”.

L’acord entre la Unió Europea i el Mercosur suposa la major associació comercial i d’inversió del món, tal com va subratllar Von der Leyen a les xarxes. El pacte afectaria dos mercats que, junts, sumen més de 700 milions de persones i que, segons dades de l’executiu comunitari, generen més de 65.000 milions d’euros en exportacions anuals. Així, serà l’associació de comerç i inversions més gran del món.

Si bé l’acord es va rubricar l’any 2019 després de vint anys de negociacions, aquest no es va acabar de ratificar pels dubtes expressats per països com França, Irlanda o els Països Baixos, els quals van traslladar la seva preocupació sobre els compromisos mediambientals i de sostenibilitat a la regió. De fet, capitals com París encara observen amb escepticisme aquest punt –el president francès, Emmanuel Macron, va traslladar a Von der Leyen que l’acord és “inacceptable” tal com està plantejat–, tot i que des de Brussel·les es va impulsar un instrument addicional per mostrar el compromís del Mercosur amb la sostenibilitat mediambiental.

En cas que s’acabi ratificant, l’entrada en vigor suposaria l’eliminació gradual dels aranzels sobre el 91% de les exportacions de la Unió Europea al Mercosur i al 92% de les exportacions del Mercosur a la Unió Europea. Segons la Comissió Europea, aquestes beneficiarien sectors com l’automoció, la maquinària, la indústria farmacèutica o el tèxtil, alguns amb aranzels de fins al 35%.

Pel que fa a les importacions agrícoles –un dels punts que genera més polèmica dins l’acord– les institucions europees apunten que aquestes serien controlades a través de quotes, períodes d’introducció “graduals” dels nous aranzels i per salvaguardes davant possibles alteracions del mercat. El pacte també inclouria nous estàndards sanitaris per garantir el manteniment de la seguretat alimentària i la preservació del medi ambient, així com la protecció de les prop de 350 indicacions geogràfiques de la Unió Europea en el mercat del Mercosur.

Posició del Parlament Europeu

En un comunicat publicat aquesta setmana, l’eurodiputat responsable de la Comissió de Comerç i el ponent permanent per al Mercosur van beneir l’acord. “Amb l’economia global havent de fer front a temps turbulents en un futur pròxim, l’acord seria una llum d’esperança per a la UE; no només proveirà d’oportunitats addicionals per a l’exportació, sinó que també reforçarà les nostres relacions polítiques i econòmiques amb els països del Mercosur”, assenyalava l’eurodiputat socialista i president del comitè de Comerç Internacional al Parlament Europeu, Bernd Lange.

En la mateixa línia, el ponent permanent a l’Eurocambra per al Mercosur, Gabriel Mato, sostenia que l’eliminació d’aranzels “generaria oportunitats sense precedents per a sectors clau […] i confirmaria el compromís d’Europa amb la sostenibilitat”. “Seria una fita històrica i enviaria un missatge clar que la UE prioritza les relacions amb aliats democràtics i valors compartits, aplanant el camí per a una Europa més forta i resilient al món”, afegia.

No obstant això, l’acord haurà de rebre el vistiplau de la totalitat de ple per majoria simple. Tenint en compte les reticències que genera el document entre les formacions d’extrema dreta i algunes delegacions centristes, caldrà veure si l’opinió dels portaveus de l’eurocambra és compartida per la resta de l’hemicicle.

Dubtes entre els estats

Amb el tancament de l’acord, aquest també haurà de passar el filtre dels estats membres. Per tirar endavant caldria una majoria qualificada, ja que els pactes comercials no requereixen unanimitat. França s’ha erigit en el gran opositor de l’acord, tot i que d’altres com Polònia també s’han mostrat disconformes amb el text, posant en dubte el compliment dels estàndards mediambientals i la protecció de l’agricultura domèstica.

En anteriors ocasions també han presentat objeccions a l’acord estats com Àustria o els Països Baixos, i des d’Itàlia també es mostren escèptics a donar-li suport. En aquest sentit, podria formar-se una minoria de bloqueig al Consell que impediria que l’acord prosperés.

Rebuig de la pagesia catalana

Si bé el ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació del govern espanyol, Luis Planas, va valorar positivament l’acord aquest dijous -va qualificar-lo de “gran èxit” i de pas endavant “necessari” perquè la UE referim els seus interessos-, sectors com el de la pagesia catalana discrepen.

En unes declaracions a finals de novembre, el president del Gremi de la Pagesia Catalana, Joan Regolf, va advertir que si l’acord de lliure comerç entre la Unió Europea i el Mercosur avança, les protestes amb tractors als carrers de Catalunya podrien tornar a repetir-se.

Segons Regolf, el pacte posa “en perill” els agricultors i ramaders catalans i que aquest també suposa una amenaça per al consumidor, ja que “no es compleixen les normatives europees”.

La reposició en la plataforma 3Cat de la mítica sèrie ‘Bola de Drac’ ha tingut més d’un milió de reproduccions en deu dies, segons que han informat els responsables de la plataforma. La sèrie de Son Goku i el núvol Kinton ‘Bola de drac’ i ‘Bola de drac Z’, emesa per primera vegada fa més de trenta anys, es pot visionar de nou en la plataforma 3Cat i SX3.

“3Cat ha apostat des de l’inici pel doblatge en català i ha tingut un gran impacte en l’ús de la llengua de diverses generacions”, diuen els seus responsables en un comunicat. Recorden, a més, que diumenge que ve s’exhibirà, en el saló del Manga, un avanç exclusiu de la sèrie documental ‘Llum, foc, destrucció!’, sobre la sèrie de Son Goku i Kinton.

El raper Morad ha acceptat una altra condemna de dos anys de presó per haver agredit agents dels Mossos d’Esquadra a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) després de saltar-se el confinament nocturn el juliol del 2021, en plena pandèmia. No entrarà a la presó perquè el jutge li ha suspès la pena.

En una sentència de conformitat, a la qual ha tingut accés l’agència EFE, el jutjat penal número 28 de Barcelona condemna l’artista a dos anys de presó i 180 euros de multa per haver-se enfrontat a una parella d’agnes. Va propinar una puntada al turmell a un dels dos, mentre duia a la mà una defensa extensible, arma prohibida. El raper, que acaba de complir una condemna de sis mesos de presó a Brians 2 per un delicte contra el trànsit, no haurà d’ingressar aquesta vegada a la presó, atès que el jutge ha decidit de suspendre-li la pena amb la condició que no torni a delinquir en els propers dos anys i mig. La pena de presó queda substituïda per una multa de 1.728 euros.

Mord acumula diverses condemnes: el passat mes de febrer va acceptar dos anys de presó per haver instigat una multitud a llançar pedres contra la policia mentre enregistrava sense permís un videoclip amb un dron. També va indemnitzar amb 10.000 euros un agent a qui havia enregistrat amb el mòbil i calumniat a les xarxes socials.

El Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible del govern espanyol reactivarà el servei ferroviari entre València i Catarroja el pròxim 10 de desembre després de reparar els danys que va causar en la infraestructura la gota freda del passat 29 d’octubre.

En concret, Renfe ha programat un tren cada mitja hora en el trajecte València Nord-Alfafar-Massanassa-Catarroja del tram comú de la C1 i C2 de Rodalia, i mantindrà els serveis d’autobús en totes les parades fins a Alzira, incloent-hi el directe entre València i Silla, per a facilitar els desplaçaments i evitar dobles transbords.

El Ministeri ha informat en un comunicat que les freqüències activades en aquesta primera fase són inferiors a una “situació de normalitat” i els trens circularan amb limitacions de velocitat. Amb aquesta reobertura, a partir del 10 de desembre se sumarà un nou tram de 7,6 quilòmetres operatiu, elevant els quilòmetres de vies de Rodalia en servei als 233,9.

The social network Bluesky has gained significant popularity in recent weeks as it has become one of the main alternatives to X. Many people are leaving the former Twitter due to the shift that became noticeable two years ago when Elon Musk purchased the platform. Racist, xenophobic, and far-right rhetoric, along with violent content, have taken hold, and many users feel that calm debates like those of the past are no longer possible. People are placing their trust in Bluesky. But who is behind this platform, and what is it all about? We discuss this via video conference with Rose Wang, Bluesky’s Chief Operating Officer, who sheds light on some key aspects.

—How are you? You’ve already surpassed 23 million users. Did you expect this?
—I think we’ve had more users in our first year than Instagram and Twitter did in theirs. Naturally, we didn’t expect it. Over the past ten years, there hasn’t been a surge in new social networks like there has been with messaging apps, apart from TikTok. But for a social network like ours, where you connect with friends, it’s been a while since that happened. We’re as surprised as everyone else. We couldn’t force this to happen; users had to choose us. And when you’re a small startup that no one knows about, you sometimes wonder, “Does this even matter to anyone?” The answer has been a resounding yes.

—Is Bluesky the new Twitter?
—That depends on who you ask.

—The interface looks identical.
—It’s very similar to Twitter. Jack Dorsey started the project with a tweet, so I completely understand the connection. We’re excited to think that by the end of next year, people will stop comparing the two because they’ll see we’re different. Right now, comparing us to Twitter is like comparing 1950s television to Netflix. On X, there are few channels. Bluesky is different. There are many channels, feeds are created, and in fact, they’re created by the users themselves. In any case, Bluesky is even more democratic.

—Do you agree with the claim that the far right has taken over Twitter?
—I’d say that Twitter in the US clearly isn’t a bipartisan platform anymore. It’s now a megaphone for one party. I don’t know how that will change over time because it depends on people’s opinions. But that’s exactly why Bluesky exists—so users can take back the helm.

—I ask because many people are tired of far-right content and violent imagery appearing on Twitter…
—Bluesky operates under our terms of service and community guidelines. At this time, we don’t allow misinformation or hate speech. However, some things fall more into the realm of opinions that we wouldn’t remove. That’s where user moderation tags come in. If you believe something is misinformation or lacks evidence, you can flag it. This happens often in politics and gives users more control. In other words, they don’t have to wait for us, as a central authority, to decide what’s right or wrong. Bluesky builds the infrastructure for an open, global conversation, and our tools allow people to create their own experiences. We don’t build tools for any specific political viewpoint. We don’t serve the right or the left. Any user who wants to have healthy dialogue and create their own spaces will find a safe place here.

—Why do you think people trust Bluesky to foster healthier discussions?
—There are a few reasons, but one of Bluesky’s philosophies is that we, as a team and as a company, can be adversaries in ourselves. We don’t ask people to trust us but rather to trust our infrastructure. It’s like democracy—you may not like every president, but you trust the process, knowing there’s a chance to elect a new leader in four years. We’ve opened our app, our protocol, and users can take their data anywhere. People often mistake technology for solving human social problems. It helps enable connections, but without the right people—the soul of the party—it won’t be diverse. Bluesky is completely different from Instagram, where aesthetic content dominates. Here, the content and culture are different. Plus, we don’t control the algorithm, and people can follow one another freely. Participation numbers speak for themselves. It’s remarkable.

—Can you explain what you mean by decentralization? Many people don’t fully understand it.
—It’s very complicated to explain [laughs]. The example I like to use is the dating app Hinge, similar to Tinder and Bumble. It used Facebook’s API [application programming interface] to help match profiles. Anyone could connect and see if others shared interests. Facebook cut the connection with Hinge because it didn’t want such interconnectivity. With Bluesky, the protocol is open. Anyone can keep building without central authority. Users can express what they like. We, as part of the ecosystem, can learn from it but can’t shut it down. People need to understand that we don’t have as much power as most other centralized platforms.

—Bluesky isn’t the first decentralized network. Mastodon is very popular in Europe and doesn’t have a company behind it. Yours does.
—Mastodon has people who’ve worked on ActivityPub [a development protocol]. There are many differences, the main one being design. I think Mastodon is hard for users to understand. You have to look for servers to aggregate information, which can confuse people unfamiliar with decentralization—people who just want to know what their followers like and find friends. We focus on end users, everyday users, and the experience. Mastodon is mostly small communities. I remember trying to join when it had only 500,000 users. The server was full, so I had to find another, and I got lost [laughs]. It took me ten minutes to find a friend sitting right next to me. I kept saying I couldn’t find her.

—How many people work at Bluesky, and how are you funded? I see cryptocurrency companies are involved.
—Our team has 20 people, and we’ve hired 25 content moderators. We have many investors—crypto companies aren’t the only ones who believe the future lies in decentralized networks because that’s the world they want. It’s also practical; they believe technology shouldn’t be forced on users but should solve problems. It’s important to clarify that investing doesn’t mean control. These are separate things. That’s why Kinjal Shah is one of our partners. She understands our decentralized vision better than most investors and hasn’t pressured us regarding cryptocurrencies. It’s about finding a like-minded partner.

—Are you exploring other funding sources?
—Yes, at the end of the year, we’ll launch paid subscriptions, which won’t affect basic features. They’ll be more about aesthetics, like customizing avatars or downloading high-resolution images. I insist: we prioritize users and don’t like to pressure them. People build the ecosystem. We want developers, creators, and users to thrive on Bluesky.

—Let me ask a political question. Do you think Donald Trump’s administration might take a hostile stance toward your project?
—I have no idea, but some people with ties to Trump’s administration, including Elon Musk, have tweeted negative things about Bluesky. There are hints, but nothing clear.

—Does that worry you?
—Worry? Not at all. We’re prepared. I won’t give you details, but we have many experts. It’s important to emphasize that we’re not a platform for any political party. We aim for healthy conversations where everyone can create their spaces. That doesn’t mean there won’t be supporters of Trump or other presidents. What we’re saying is that, like anywhere else, our goal is dialogue.

—To wrap up, how would you describe Elon Musk in one word?
—Unpredictable.

—Why?
—Because I’m sure he is [laughs].

—Would you like to add anything?
—One challenge of social networks is onboarding. At Bluesky, we focus on community. As soon as you join, you’ll find an interesting starter pack to begin exploring.

 

• More news in English, at VilaWeb
• All the news, in Catalan

Dilluns es farà a la catedral de València la missa funeral en homenatge de les víctimes de la gota freda, que presidirà l’arquebisbe de València, Enric Benavent. Algunes informacions han assenyalat aquestes darreres hores que ningú no havia avisat els familiars de les víctimes perquè anessin al funeral i que estaven dolguts per això, però fonts de l’arquebisbat de València han desmentit a VilaWeb que no hi estiguessin convidats.

L’arquebisbe, segons aquestes fonts, es va reunir amb els rectors de les parròquies de la zona afectada per avisar-los que el 9 de desembre es faria el funeral a la catedral. Els rectors havien de dir als seus parroquians que la missa era aquell dia, per si hi volien assistir. L’arquebisbat explica que no ha convidat de manera directa les famílies perquè no les coneix i no sap quin credo professen, i que, per tant, aquesta tasca correspon als rectors dels pobles, que són els qui ho saben. Expliquen que hi ha hagut els entrebancs en el traspàs d’informació dels rectors a les famílies. Els rectors solament es van posar en contacte amb les famílies que coneixien, perquè no hi havia una llista de víctimes. Posteriorment, es van posar en contacte amb els batlles perquè augmentés la comunicació, però molts dels batlles tampoc no tenien aquestes dades i, si les tenien, no les podien facilitar, per la llei de protecció de dades. L’arquebisbat remarca que és una missa oberta a tothom, i que no és pas un funeral d’estat.

Aquests darrers dies els reis espanyols han manifestat la voluntat d’assistir a la missa i totes les autoritats s’hi han afegit. El protocol previst per la catedral és el de deixar la part central de l’espai a les famílies i situar les autoritats a les vores.

Aquet matí s’ha viscut el moment més crític de l’operació sortida del pont, especialment a la C-17, on Trànsit ha informat de retencions que han arribat als 17 quilòmetres entre la Garriga i Parets del Vallès (Vallès Oriental) en sentit Vic. Ara mateix, aquestes retencions són de 9 quilòmetres. A més, ara mateix també hi ha retencions de 3 quilòmetres a la Jonquera, direcció nord.

Al País Valencià, s’han registrat retencions a la V-30 a partir del quilòmetre 8 al barri de la Llum de València i al quilòmetre 10 a Mislata cap a la A-7. També retencions a la carretera A-3 a l’altura de Bunyol (Foia de Bunyol) del quilòmetre 314 al 310 en sentit Madrid.

El Sindicat de Llogateres considera insuficients les passes fetes per l’Ajuntament de Barcelona per poder regular el lloguer de temporada i d’habitacions a la ciutat. El tràmit aprovat dijous per la comissió de govern del consistori no implica canvis immediats i es requereix un planejament urbanístic posterior per a fixar les limitacions. “Aquest nou anunci no canvia res per als milers de famílies que avui s’enfronten a expulsions per part dels rendistes i especuladors”, lamenten. Reclamen de posar fi definitivament al “frau” dels lloguers de temporada i d’habitacions i insta les administracions a impulsar una modificació de la llei d’arrendaments urbans (LAU).

Segons el sindicat, aquest canvi legislatiu, que supera la competència municipal, és l’eina necessària per a evitar que els propietaris se saltin les regulacions mínimes dels lloguers d’habitatge i la limitació de preus.

Mentrestant, el consistori vol prioritzar l’ús habitual dels habitatges mitjançant la normativa urbanística local, que a llarg termini permetrà de prohibir, limitar o restringir els usos diferents de l’habitatge habitual amb planejaments urbanístics i ordenances.

Sobre això, el Sindicat de Llogateres celebra que l’Ajuntament de Barcelona reconegui que els lloguers temporals i d’habitacions s’han de regular, però lamenta que la limitació encara es farà esperar.

“Mentre se succeeixen els anuncis, els veïns pateixen la pressió dels milers de lloguers temporals”, diuen. La previsió de l’Ajuntament és que el tràmit engegat s’acabi al segon trimestre del 2025. Però després la mesura haurà de rebre l’aval de la Generalitat.

Poble Lliure va decidir d’abandonar el Consell de la República en la seva cinquena assemblea nacional, feta diumenge a Arenys de Mar (Maresme), segons que ha informat l’organització en un comunicat. Entre els acords de l’assemblea, hi havia el de “posar les bases per a una unitat popular catalana renovada que interpel·li sectors amplis de la societat catalana” i de “buscar una entesa amb l’independentisme d’esquerres, que desbordi les dinàmiques institucionals actuals”. L’assemblea també va reafirmar el compromís de Poble Lliure en la lluita pel català i el sindicalisme nacional i de classe.

Però respecte del Consell de la República, van decidir de repensar el seu paper a l’organització i deixar-hi d’incidir perquè consideraven que el Consell no havia aconseguit de ser transversal i útil per a totes les sensibilitats i perspectives de l’independentisme.

D’una altra banda, Poble Lliure ha renovat el 50% dels membres del seu secretariat nacional, a la recerca de perfils nous per començar una etapa nova. A més, la Forja ha culminat el seu procés d’integració a Poble Lliure i ha revalidat Arnau Juanmartí com a portaveu.

Avui, 6 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Andreu Escrivà: “Hem de parlar de qui s’ha enriquit posant en perill la vida de la gent”
• Una decisió històrica, a París | Editorial de Vicent Partal
• “Hem hagut d’anar-nos-en de casa nostra”: el monocultiu turístic que ofega el Pirineu
• Prohens s’encomana al papa amb un govern més fràgil que mai
• Un temps espatllat | Mail obert de Tina Vallès
• Els catalans i el dilema de Twitter | Mail obert de Josep Sala i Cullell
• Al poble que ‘Erin Brockovich’ va fer famós, la contaminació de l’aigua continua preocupant els residents
• Starbucks i Nestlé, a l’ull de l’huracà per abusos laborals a la Xina
• Civils kurds desplaçats per segona vegada en pocs anys
• Joan Maragall, el besavi dels periodistes catalans
• Enric Cambray: “El motiu pel qual sóc aquí no és gens agradable”
• El batlle de Santa Susanna culmina l’expropiació dels terrenys agraris costaners del pla de Balasc
• Domineu els refranys i el vocabulari de Nadal? Poseu-vos a prova amb un nou Què Sé Jo

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The Washington Post · Vic Chiang i Christian Shepherd

Les explotacions de cafè de les cadenes de proveïment de Starbucks i Nestlé a la Xina no compleixen les normes ètiques estipulades per cap de les dues multinacionals. Aquesta és la conclusió d’un nou informe publicat per China Labor Watch, un grup de defensa dels drets humans amb seu a Nova York, que ha documentat molts casos d’explotació infantil, jornades laborals maratonianes i normes de seguretat alarmantment laxes al servei d’un únic objectiu: complir els objectius de producció cafetera.

La investigació, que abasta vint-i-sis explotacions agrícoles al país que formen part de les cadenes de proveïment de Starbucks i Nestlé, és el darrer exemple dels envits a què s’enfronten les grans empreses internacionals a l’hora de supervisar i fer complir les normes laborals a la Xina.

China Labor Watch ha enviat investigadors encoberts en tres expedicions enguany, que han fet dotzenes d’entrevistes als treballadors de les granges de les exuberants muntanyes que envolten la ciutat de Pu’er, tradicionalment una regió productora de te de la província meridional de Yunnan, que ara produeix aproximadament la meitat dels grans de cafè de la Xina.

Tot i que la Xina és responsable de menys de l’1% de la producció mundial de cafè, les autoritats de Yunnan fa temps que insten els pagesos locals a canviar el cultiu del te pel del cafè amb l’objectiu d’impulsar el creixent –i lucratiu– hàbit cafeter del país.

Els xinesos beuen molt menys cafè que molts altres grans països: una mitjana de 17 tasses l’any per persona, en comparació amb les 400 dels Estats Units. Sigui com sigui, el cafè és una indústria de 40.000 milions de dòlars al país, amb un creixement d’un 17% l’any passat. Starbucks, per exemple, hi té 7.600 establiments, a la Xina, i les màquines de cafè Nespresso de Nestlé es poden trobar com més va en més cases de classe mitjana xineses.

China Labor Watch, fundada l’any 2000 per Li Qiang –un ex-treballador d’una fàbrica xinesa reconvertit en activista laboral– és un grup que investiga, sovint de manera encoberta, les condicions laborals de les multinacionals que operen a la Xina. El grup ha rebut suport del Departament d’Estat i de la Fundació Nacional per a la Democràcia, finançada pel govern nord-americà, com també de donants privats, segons els reports que publica cada any.

Tant Starbucks com Nestlé certifiquen les seves explotacions per garantir que els treballadors tinguin contractes laborals i cobrin un sou que superi el salari mínim nacional. Les normes Coffee and Farmer Equity (CAFE) de Starbucks també prometen atenció mèdica als treballadors i tolerància zero amb el treball infantil.

L’informe de China Labor Watch revela males pràctiques, principalment, en les “explotacions fantasma” de les companyies a la Xina, una designació que descriu les parcel·les familiars que proveeixen informalment a les grans explotacions certificades per Starbucks o Nestlé. Segons el grup, la dependència en aquestes explotacions fantasma permet a les grans finques de complir les quotes de producció i, paral·lelament, ocultar les infraccions laborals.

Segons els investigadors, als treballadors agrícoles els paguen segons el pes recollit, cosa que significa que, durant la collita, sovint treballen de l’alba fins al vespre cada dia de la setmana, sense descans, per a guanyar com més diners millor. Aquesta pràctica no és infreqüent a la Xina rural, però viola flagrantment les normes de Starbucks i Nestlé, que limiten la setmana laboral a 48 hores.

En declaracions a The Washington Post, representants de Starbucks reiteren que prohibeix a les explotacions els acords informals de subministrament, i expliquen que fan auditories regularment per garantir el compliment de les seves normes laborals. “L’empresa es compromet a investigar a fons una volta rebi tots els detalls de les acusacions”, explica Marc Birtel, director internacional de comunicacions de Starbucks, en un comunicat enviat per correu electrònic.

Algunes altres ONG, tanmateix, han acusat alguna vegada Starbucks de no complir les pròpies normes de proveïment en països com ara el Brasil i Kenya, i Nestlé ha investigat acusacions similars al Brasil i Costa d’Ivori.

La pràctica de subcontractar treballadors informals sense documents de treball és molt estesa en el mercat laboral xinès, segons que explica Li, fundador i director executiu de China Labor Watch. “Això dificulta el seguiment de les infraccions per part dels proveïdors i la rendició de comptes”, afegeix.

Els pagesos entrevistats pels investigadors de China Labor Watch asseguren que no tenen dret de baixa per malaltia ni vacances pagades, tal com exigeix Starbucks. Molts, fins i tot, diuen que no tenen contractes de feina ni assegurança mèdica. Els investigadors del grup també han constatat que les explotacions agrícoles no proporcionen material de protecció com ara guants, i que les lesions derivades de la feina són habituals.

L’informe de China Labor Watch també constata dos casos de menors de setze anys que recollien cafè o ajudaven en les feines de classificació dels grans. Les famílies i els professors explicaren als investigadors del grup que és habitual que els membres de la família ajudin durant les vacances d’hivern, o bé que els nens de més de dotze anys deixin l’escola per incorporar-se a la feina a la finca.

Una pagesa gran, identificada tan sols pel seu cognom, Liu, explica als investigadors del grup que la mala salut del seu marit i l’absència dels seus fills l’obliguen a dependre del seu nét de dotze anys a l’hora de recollir cafè durant la collita.

Starbucks i Nestlé, els gegants mundials del cafè, han estat pioners en l’auge de la cultura del cafè a la Xina. La multinacional suïssa, de fet, va ser una de les primeres marques internacionals a provar de substituir pel cafè la preferència tradicional dels xinesos pel te. L’arribada de Starbucks a la Xina, l’any 1999, va marcar un punt d’inflexió en la popularitat del cafè a la Xina, especialment entre les classes mitjanes i altes.

Les autoritats de Yunnan, per una altra banda, han aprofitat l’augment de consum de cafè al país per atreure la inversió internacional i crear llocs de feina en zones tradicionalment molt empobrides. Tan sols a Pu’er, la xifra de conreadors de cafè ha crescut d’un 250% aquests darrers deu anys.

El 2021 hi havia més d’un milió de pagesos a la província que gestionaven unes 87.000 hectàrees de plantacions. Més de 36.000 d’aquests agricultors van rebre formació de Starbucks, que el 2022 va anunciar una donació de 2,5 milions de dòlars per a impulsar la indústria cafetera local.

Les presumptes violacions de les normes laborals de Starbucks i Nestlé a Yunnan posen en relleu el control creixent a què s’enfronten les multinacionals que operen a la Xina a l’hora de demostrar que les seves cadenes de proveïment són lliures de violacions laborals i violacions dels drets humans. El 2021, el govern dels Estats Units va prohibir les importacions procedents de la província xinesa de Xinjiang, el principal productor xinès de cotó i silici refinat per a plaques solars del país, enmig de preocupacions per possible ús de treball forçat i més violacions de drets humans.

Les autoritats xineses desconfien com més va més dels esforços internacionals per a investigar les pràctiques laborals dels proveïdors, i acusen els Estats Units i la Unió Europea d’instrumentalitzar el concepte de responsabilitat social corporativa per aturar el creixement de l’economia xinesa.

Algunes multinacionals, paral·lelament, reconsideren la col·laboració amb proveïdors xinesos, o bé insisteixen a demanar més transparència dels socis locals.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

A la Vall d’Aran, al 63% dels habitatges no hi viu ningú habitualment, sinó que són segones residències o apartaments turístics. A la Cerdanya la xifra és del 63%; al Pallars Sobirà, del 62%; a l’Alta Ribagorça, del 60%; i al Pallars Jussà, del 52%. Comarques on més de la meitat de les cases són deshabitades continuadament mentre molts dels que hi voldrien viure de manera estable tenen grans dificultats per a trobar un sostre assequible d’acord amb el salari que cobren. “Sóc fill de Bellver de Cerdanya, però ara visc a Sant Corneli, al Berguedà. Molta gent hem hagut d’anar-nos-en de casa nostra i ens hem anat desplaçant cap a l’Alt Urgell, l’Alta Cerdanya o el Berguedà.” Qui parla és Nathan Garcia, de trenta-tres anys. Va estudiar un cicle de grau mitjà d’activitats físico-esportives al medi natural, uns estudis que, d’entrada, li haurien hagut de facilitar de trobar feina en uns Pirineus abocats al turisme rural i els esports d’aventura, però fa vora vuit anys que treballa de repartidor de restauració. “Al Pirineu tens una oferta d’estudis molt concreta i limitada. A Puigcerdà, quan jo estudiava, només hi havia aquest cicle formatiu o un d’administració d’empreses. Ara també n’hi ha un de cuina.” Tot enfocat al sector serveis.

Segons dades de l’IDESCAT del 2021, el turisme representa més d’un 70% del PIB a totes les comarques de l’Alt Pirineu. És un factor clau indispensable per a entendre la situació sòcio-econòmica del territori i abasta els salaris, l’estacionalitat dels llocs de feina, l’oferta d’habitatge residencial, la possibilitat d’imaginar un projecte vital i, en darrer terme, la demografia i el futur de la zona. “A Bellver, recordo que fa trenta anys amb prou feines érem nou-cents habitants. Ara són més de dos mil, però durant la setmana el poble és buit”, diu Garcia, que lamenta que tant ell com amics seus se n’hagin hagut d’anar. “Molt jovent o està molt arrelat al territori i refusa d’anar-se’n, o té la sort de poder viure aquí, o ja no torna”, afegeix. Marcel Sangenís és de Pedra, un municipi de Bellver de Cerdanya, i, després d’haver estudiat biologia ambiental, enologia i sommelieria, va començar a treballar en un projecte de vinyes a la Cerdanya, prop del túnel del Cadí, que promovia Freixenet. Però quan un fons d’inversió alemany va comprar-ne la meitat de les accions es van tancar projectes com els seus i es va haver de reorientar. El pla B va ser treballar a l’empresa familiar de conserves i melmelades, però que també té un restaurant. “No treballo de la meva feina ideal, ni de bon tros. Però el fet d’estar al poble m’agrada”, diu. La família ha estat el suport, també, en l’habitatge, perquè ha hagut de tornar a viure a casa dels pares. “Ni em plantejo llogar una habitació. Al meu poble, tot el que no és anar a viure a un cau insuportable és impossible. I pensa que aquí hi ha sis mesos l’any que gela; si és un habitatge mal aïllat o la calefacció no és mínimament competent, allò que no pagues de lloguer ho pagues per escalfar-te”, diu.

Avui la plataforma Pirineu Viu ha convocat una manifestació a les 18.00 a la Seu d’Urgell per a exigir solucions al problema greu d’habitatge. “La indústria turística, tot i ser l’aparent motor econòmic del Pirineu, ha creat un decorat que afavoreix l’especulació i genera riquesa per a uns pocs a costa de la majoria. Mentrestant, les persones que hi vivim patim els efectes d’un mercat immobiliari descontrolat”, denuncien al manifest. Exigeixen a la Generalitat de Catalunya, al govern d’Andorra i als ajuntaments mesures urgents per a regular de manera efectiva el lloguer, limitar o eliminar els habitatges d’ús turístic i aturar immediatament tots els desnonaments. També demanen que s’augmenti el parc públic a preu assequible i lloguer social d’habitatge; que es facin públiques les dades sobre la propietat dels habitatges, sobretot dels grans tenidors; que es lluiti de manera efectiva contra els abusos als llogaters i el racisme en l’àmbit immobiliari; que es faci un desenvolupament i planificació territorial i urbanístic al servei de la majoria de les persones; que es redacti un conveni de cooperació transfronterer contra l’especulació i pel dret d’habitatge; que s’apliquin mesures per a garantir les condicions d’habitabilitat dels habitatges i per a evitar l’enrunament d’edificis en sòl rústic; i que es reguli de manera efectiva el mercat de venda d’habitatges per a impedir l’especulació.

Joao de Melo, d’Andorra la Vella, mira amb preocupació què passarà quan se li acabi el contracte de lloguer que té. “No ho vull, però potser me n’hauré d’anar del país“, diu. Viu en un pis de propietat municipal d’un programa per a promoure l’emancipació juvenil. Són lloguers de cinc anys amb preus variables segons la renda dels sol·licitants, amb la idea de deixar marge perquè puguin estalviar per comprar un pis o trobar més opcions després d’aquells cinc anys. “Voldria comprar-me un pis, però amb el meu sou, quan se m’acabi el contracte tindré vora 20.000 o 30.000 euros estalviats. Amb 30.000 euros no pots pagar una entrada d’un pis a Andorra”, diu. Va estudiar turisme a Barcelona i és aquí on va treballar els primers anys, però justament se’n va acabar anant per les dificultats d’habitatge. A Andorra treballa de comercial en una agència de viatges i, de fet, no creu que estigui mal pagat. “Però no és adequat a la situació actual del país –afegeix–. Fa cinc anys aquest salari estava superbé, però avui dia, malauradament, és molt poca cosa, perquè no et permet viure adequadament.” De Melo remarca que els problemes d’habitatge a Andorra són particulars i diferents de la resta del Pirineu. “Els pisos turístics no són el problema. És veritat que n’hi ha molts al Tarter, a la zona de pistes d’esquí, però a les més cèntriques no té una afectació gaire gran.” El problema, diu, ve de l’atracció fiscal per al capital estranger: “Les empreses tenen l’obligació de tenir domiciliada al país la seva activitat i compren un pis per fer-ho, però després el pis queda buit. No tenim protecció contra aquestes persones que vénen a viure per pagar menys impostos.”

Marta Soler és del Morell, al Tarragonès, però fa tres anys que viu al Pallars Sobirà. És professora de català a Esterri d’Àneu i viu a Sort. El primer impacte amb el problema de l’habitatge el va tenir quan faltaven poques setmanes per a començar el curs i encara no sabia on viure. “A internet només hi vaig veure tres ofertes: una de 500 euros, una altra de 700 i una altra de 800. Pisos de quaranta metres quadrats”, diu. Va trucar de pressa i, presentant-se com a professora, no va tenir dificultats perquè li concedissin el pis, però li van dir que sols podia ser un lloguer de temporada durant onze mesos perquè a l’agost el llogaven com a pis turístic. “Vaig dir que sí. Pensava que hi estaria un any i prou, tenia poc marge i era l’únic que em podia permetre.” De fet, ni tan sols va poder veure el pis abans de llogar-lo, perquè estava ocupat per turistes. “I és clar, era un pis turístic. Una cuina molt petita, sense forn i sense calefacció”, diu. Finalment, en aquell pis s’hi va estar dos anys, però fa poc s’ha traslladat a un pis en més condicions que és propietat de la mare d’un alumne.

Tot plegat, unes condicions que dificulten molt poder mirar endavant. “Els joves se’n van perquè no hi ha feina qualificada ni condicions per a viure amb dignitat –diu Marcel Sangenís–. Alguns han intentat tornar, hipotecats per a tota la vida o amb històries semblants per mirar de formar una família.” Un exercici d’autèntica tossuderia i de lluita contra els elements.

No sé si hem perdut mai el temps de vista. No perdre el temps, sinó perdre’l de vista, i en lloc de perdre’l, de malgastar-lo, que de cop i volta deixi de tenir sentit tenir-lo present perquè no hi ha temps, perquè el temps s’atura i no passa, no el veus perquè no hi és. Això vull dir quan parlo de perdre el temps de vista.

“És divuit de novembre. Cada nit, quan m’estiro al llit de convidats per dormir, és divuit de novembre, i cada matí, quan em desperto, és divuit de novembre. Ja no espero despertar-me i que sigui dia dinou, i ja no recordo el disset de novembre com si fos ahir.” És Solvej Balle a l’inici, a la pàgina 9, d’El volum del temps I (traducció de Maria Rosich, Anagrama, 2024). Aquest u en números romans vol dir que El volum del temps tindrà set volums, i després d’haver llegit el primer tinc clar que Balle és capaç d’omplir sis llibres més de temps espatllat, de divuits de novembre, el que no tinc gens clar és com ho farà, perquè amb el primer volum de la sèrie ja ha superat les meves expectatives. 

En la literatura s’ha explorat i inventat molt el fenomen de la repetició, però crec que Balle fa un pas més, i potser amb aquest primer volum encara trepitja territoris coneguts de l’absència de temps, però tot apunta que en els següents llibres el personatge de Tara Selter, venedora de llibres antics i rareses, assolirà fites noves dins d’aquest territori del no-temps que ja no és ni no-temps, sinó més aviat, com en diu ella mateixa, la Tara, que és qui escriu, qui ens escriu, temps espatllat. Hi ha una ruptura del temps i només la viu la Tara. La resta de la gent viu en un etern divuit de novembre que per a ells és el primer i únic divuit de novembre. I la Tara és l’única que el reviu una vegada i una altra, 365 vegades en aquest primer llibre. 

Estic parlant d’un llibre de ciència-ficció? La pregunta és obligada, i no ho hauria de ser, i Solvej Balle farà que no ho sigui. És ciència-ficció però no és allò que molts s’imaginen que és la ciència-ficció, i diria que amb això juga l’autora. És com si, parapetada darrere del personatge de Tara Selter, ens digués, ara us faré llegir ciència-ficció, però us faré dir que és alguna cosa més que això, el que llegiu, i dient això no només traireu la ciència-ficció, sinó tota la literatura, perquè us faré perdre el gènere de vista, el gènere de la ciència-ficció, a partir d’un personatge que perd el temps de vista i arriba per capgirar-ho tot, començant pel concepte de gènere i de literatura que tenen alguns. 

“Ens hem acostumat a viure sense sentir vertigen cada matí, i en lloc de bellugar-nos amb cura i en silenci, constantment meravellats, ens passegem com si no hagués passat res, ens prenem les anomalies com la cosa més normal del món, i ens agafa vertigen si l’existència es mostra tal com és: improbable, imprevisible, anòmala.” A la Tara l’existència se li torna tan previsible que passa per tot d’estadis, de la meravella al fatic, de la sorpresa al tedi, de l’angoixa a l’acceptació, i hi passa no per no tornar-hi a passar, no estic descrivint camins d’una sola direcció, no estic descrivint camins que faci un sol cop. 

“En general, la porta es torna a tancar. Ha estat un error de percepció. L’anomalia rep una explicació natural, algú no ho ha vist bé o no se’n recorda bé, s’ha confós, ara no saps quin dia era, el que havia desaparegut reapareix, el que no s’entenia acaba quedant clar, era una al·lucinació o un descuit, era un somni o un malentès, el món recupera l’ordre, el vertigen desapareix, pots respirar alleujat. Però aquest cop no.”

Subratllo “aquest cop no”, imagino la Tara subratllant-lo, amagada a l’habitació de convidats de casa seva, perquè no es veu amb cor d’enfrontar-se eternament a un Thomas que viu el divuit de novembre per primer cop fins que ella li explica, una vegada i una altra, que ella el viu repetidament. Amagada a l’habitació de convidats perquè s’ha après tots els passos, gestos, anades i vingudes del seu marit per la casa, i sap que no entrarà en aquella cambra en tot el dia divuit de novembre. 

Què fas si se’t repeteix sempre el mateix dia i ets l’única a qui li passa? Si no ho pots compartir amb ningú que pugui recordar-ho més enllà de les vint-i-quatre hores que dura el dia? Si l’endemà torna a ser el mateix dia i sembla que la majoria de coses tornen a ser al mateix lloc? Què se t’acut que podries fer si tinguessis aquest… poder?, aquesta… oportunitat?, aquest… problema? Experimentes? Busques esquerdes? Descanses? T’obsessiones? Explores noves aficions? T’abandones? Per quines fases passes? Qui ho sap? No és estar tancat, no és tenir un temps limitat, és tot el contrari i alhora va prenent forma de condemna. És un temps que no s’escola. Però el teu cos sí que viu el pas del temps. I el significat que té la paraula tara i que fa créixer encara més el relat en català, sense que l’autora, danesa, ho sàpiga. 

Però les coses no totes tornen a lloc. N’hi ha que no. Quines? Per què? “Era com si les coses dubtessin, com si vacil·lessin, com si fessin equilibris entre les possibilitats del temps, al límit entre un temps que avançava i un temps que retrocedia.” Llegeixo Balle i em ve al cap Georges Perec i la seva temptativa d’exhaurir un lloc. Balle exhaureix el temps. Viure 365 vegades el mateix dia és exhaurir-lo i alhora no s’exhaureix, que hi torna i hi torna. I a més aquell número u romà et diu que això no s’acaba aquí. 

Perquè si el dia es repeteix, aviam, per què ho fa? Fins quan ho farà? Això ho pots saber, mentre passa? Pots mirar d’esbrinar-ho? Pots esperar que un dia deixi de passar, que un dia arribi per fi el dinou de novembre? I mentrestant, com has de viure el dia divuit? Com una repetició? Com un convit a no repetir-te? “No he trobat la manera de sortir del divuit de novembre, però he trobat camins i senders al llarg del dia, passatges estrets i túnels per on puc transitar. No en puc sortir, però m’hi puc ficar.”

Si la teva vida ara és un dia que es repeteix, no pots… conrear res, per exemple. I la Tara té un hort, amb el seu marit. “No germina ni arrela res. Les meves estacions han desaparegut. Els dies no produeixen res. Passen i prou.” I el temps, el meteorològic, també és sempre el mateix, plou i para de ploure sempre a la mateixa hora. “El cel és segur”, això escriu la Tara, i observa les estrelles i els núvols, que no li fallen, que no s’acaben, que són sempre els mateixos i de moment li donen la seguretat de la repetició. Però la repetició també et dóna inquietud i desesperació. I per aquí va Solvej Balle, hi va i hi anirà, i només puc esperar el volum dos, i el tres i tots els que vindran fins a set, amb ganes de veure com exhaurirà aquest temps espatllat, cap a on anirà sense anar enlloc més que aquell dia, el divuit de novembre, que com a lectora no vull que pari mai de repetir-se, en aquest temps espatllat.

Enric Cambray (Barcelona, 1988) és un dels actors més polifacètics del sector. Acaba de fer el reeixit Hamlet 2.0 al Teatre Nacional de Catalunya i Les dones sàvies al Teatre Maldà de Barcelona i ho ha combinat amb la direcció del nou musical El dia de la marmota, produït per Nostromo Live, productora d’un dels tàndems artístics amb més projecció del país, Àngel Llàcer i Manu Guix, i encapçalada per Jordi Sellas. Tal com explica en aquesta mateixa entrevista Cambray, Guix i Llàcer tenen “una gran anàlisi clínica i molt immediata per a veure les coses que funcionen i les que no”. Per això, quan van anar a Londres l’any passat per veure la versió original d’El dia de la marmota, creada per Danny Rubin i Tim Minchin, no van dubtar a comprar-ne de seguida els drets d’autor per a representar-la en català i castellà, segons que va explicar fa uns dies Sellas en conferència de premsa.

Llàcer havia de dirigir el musical, però ja fa uns mesos que va anunciar que se’n desvinculava per dedicar-se de ple a la seva recuperació, atès que una infecció li havia causat una fasciïtis necrotitzant, per la qual cosa havia estat intervingut de la cama quatre vegades. El substitut de Llàcer és Cambray. Plegats, ja van codirigir The Producers, un dels grans musicals de la temporada passada i gran triomfador dels Premis Butaca.

El muntatge, que s’ha adaptat al català gràcies a la feina de David Pintó i a la subvenció de la Generalitat, s’estrenarà el 23 de desembre al Teate Coliseum de Barcelona, i és previst que s’hi estigui fins el mes de març. Serà la primera vegada que es faci el musical en una llengua diferent de l’anglès.

—Com heu viscut aquest desafiament de dirigir tot sol un gran musical com és El dia de la marmota?
—Molt bé. Amb molt de respecte, però també amb molt d’orgull que una companyia tan potent com Nostromo Live m’hagi confiat la direcció de l’espectacle en solitari. El material i l’equip que tenim és excel·lent, ple d’humanitat. Fa molts anys que treballem junts amb els equips de vestuari, caracterització, il·luminació, producció, comunicació… Som una família. Tenim una manera de fer molt semblant que suma molt.

—Ha estat un dels desafiaments professionals més grans que heu tingut?
—És veritat que quan m’he trobat amb reptes de direcció sempre han estat de gran format, perquè he dirigit gal·les dels premis Goya, dels premis Gaudí, vaig codirigir L’èxit de la temporada amb Israel Solà, etc., però tot sol, sí, podríem dir que sí. I no pel fet de fer-ho sol –perquè no estàs gens sol–, més aviat per la complexitat del material. Danny Rubin i Tim Minchin [creadors del musical; Robin també és un dels guionistes del film] no ens ho posen gens fàcil, però alhora fa que després sigui molt plaent quan surt. De fet, la gent dirà: “No han parat de dir que era molt difícil, i ostres, jo ho veig tot molt bé”. Bé, això és la màgia, no? Que sembla fàcil.

—És una oportunitat, dirigir aquest espectacle, però suposo que deu ser inevitable sentir un cert regust agredolç pel fet que Àngel Llàcer no hi pugui ser…
—Si mires enrere, el motiu pel qual sóc aquí no és gens agradable i no m’hauria agradat mai que passés, perquè, abans de professionals, l’Àngel i jo som amics. És un dels meus grans amics. Fa molt temps que fem coses junts: vam fer programes de televisió, El Llop i La Puntual; vaig fer-li d’ajudant de direcció l’any passat a El temps i els Conways… D’una manera molt generosa, l’Àngel m’ha obert aquest camí i m’ha passat una mica el relleu. Allò de dir: “Mira, jo n’he fet molts, tinc ganes de fer altres coses o potser no sempre els voldré fer jo.” Tenim una manera d’entendre el teatre i d’entendre la gestió de les companyies i dels equips molt semblant. És un camí molt orgànic que comença amb un punt agredolç, però el veig tan content i està tan emocionat que jo faci això, amb un engranatge que ha creat ell amb en Jordi Sellas i Nostromo, que és molt bonic.

Àngel Llàcer no podrà dirigir ‘El dia de la marmota’ per motius de salut

—Així i tot, Àngel Llàcer ha tingut algun paper, en tot això?
—El paper de l’Àngel va ser triar el musical amb en Manu [Guix] i en Jordi [Sellas] i, després, decidir amb mi el càsting. Vam fer-ho entre tots dos perquè era un moment que encara no teníem clar cap on aniria l’espectacle, qui l’acabaria fent, etc. Per tant, jo vaig assumir la direcció de càsting en un primer moment. Més tard, l’Àngel va decidir de centrar-se en la seva recuperació i en la seva salut i em va passar el musical. Evidentment, és un suport per a tots nosaltres. És una persona amb una clarividència escènica molt gran i sempre hi és, però no hi ha estat activament present.

—Heu estat actor d’uns quants musicals… Què voleu transmetre o aportar als actors ara com a director?
—Tenim una companyia de catorze intèrprets dalt l’escenari que ho fan tot, no tan sols cantar, ballar i interpretar –que és el que se suposa que es fa en un musical–, sinó que, a més, també fan milers de personatges. No paro de fer-los canviar coses que no surten a la partitura, però que jo necessito per a la direcció escènica que vull fer. Alhora, el fet de ser actor –que això també ho noto molt amb l’Àngel– em dóna recursos a l’escenari. Sabem com no ens agrada que ens dirigeixin i com ens agrada que ens dirigeixin; sabem quines són les tecles que hem de tocar per aconseguir allò que volem. Però, sobretot, jo parlo molt amb la gent. Molt, molt, molt, molt. Al final, tots tenim un únic objectiu, que és: u, emocionar i fer feliç la gent i, dos, explicar una història. Llavors, tothom ha de tenir molt clara quina història expliquem, i en això, m’hi he dedicat molt.

—Una de les coses més difícils d’aquest musical és el temps: al film, la repetició temporal és molt més fàcil de representar, però en un teatre… Com us ho heu fet?
—Al cinema tens els talls de muntatge, canvies de set, canvies de dia, canvies la il·luminació, canvies el vestuari… Tens moltíssima més informació. En el musical –que té aquesta cosa de ciència-ficció, la repetició temporal d’un mateix dia–, et planteges com fer que una cosa que físicament serà lineal –perquè el públic entrarà a les set del vespre i sortirà a dos quarts de deu… Hem d’explicar tot això sense els recursos que ens dóna el cinema, que són els que, a més, l’espectador coneix, perquè és una pel·lícula molt coneguda. Aquí ens ho posen fàcil ja d’entrada Tim Minchin i Danny Rubin, sobretot, per la partitura. La partitura ens manté en tensió dramàtica i emocional tota l’estona, veient què passa i amb interès per veure què passa, encara que es vagi repetint. Aquests petits canvis que són tan infernals a l’hora de dirigir i d’aprendre’s la partitura, al final, són molt plaents per a l’espectador. Després, hi ha el dispositiu escènic: com movem l’espectacle amb una linealitat circular, que és el que li passa a Phil Connors? Aquí, hi té molt a veure l’escenografia física d’Enric Planes i l’escenografia visual de The Silence, amb Tatiana Halbach i Soren Christensen, que ens situen molt bé en cada moment, com va passant el dia, quina situació hi ha… Donen el context necessari perquè l’espectador no es perdi.

—Fa un any, Àngel Llàcer deia: “Aquests espectacles de gran format, de tan gran format, si els féssim en català tindríem molt menys públic del que tenim.” Un any més tard, es presenta El dia de la marmota en català. Què ha canviat?
—Són decisions dels productors, perquè són els qui s’hi juguen els diners. Però sí que és veritat que va aparèixer una consellera, Natàlia Garriga, que de cop i volta es va creure molt un suport al sector, no tan sols en el teatre musical de gran format en català, sinó en tot. Hi ha un gran canvi. Vull dir, només el fet que una consellera es cregués que s’havia d’arribar tant sí com no al 2% del pressupost de la Generalitat en cultura, quan érem molt, molt, molt lluny d’això, i va acabar el mandat a un 0,2 o un 0,3 d’aconseguir-ho, això ja et dóna moltes pistes del motor, no tan sols econòmic, sinó de creure’ns les coses –que a vegades ens costa, en aquest país. Evidentment, això són musicals que tenen uns grans costos. Veníem d’experiències com Pares normals, en què jo era l’actor protagonista, que era més controlat: era un musical de vuit actors, quatre músics en un teatre de mitjà format. Això [El dia de la marmota] és un transatlàntic, són coses molt grosses. I el fet que s’hagi obert aquesta línia d’ajuts reintegrables és un impuls que fa que això sigui possible amb un risc més petit. Tot allò que la Generalitat doni, i tot allò que es pugui tornar, es tornarà. Normalment, es torna tot.

Àngel Llàcer i Manu Guix preparen el seu primer musical de gran format en català

—El públic sí que ha demostrat ser-hi: s’ha vist enguany amb Ànima, amb Mar i cel, ara segur que ho veurem amb El dia de la marmota…
—Sí, però són coses que s’han de donar amb context, també. Vull dir, Ànima, per desgràcia, va fer vint-i-quatre funcions, quatre de les quals per a públic escolar els dimecres al matí, que ja són funcions que estan fora de la venda. Per tant, vint funcions. Ostres, si no podem omplir vint funcions en un teatre, en un espectacle de gran format en català, anem malament. Mar i cel és un fenomen. Jo no el posaria mai dins l’equació d’una cosa que comença de zero. És fantàstic, l’únic que ja ve amb un suport de les institucions d’ençà de l’inici de la seva creació. És un gran musical que ha connectat amb l’ADN. O El Petit Príncep, que també és una producció privada que s’ha convertit en un fenomen. Cal posar les coses al seu lloc. Vull dir, Ànima és dins d’un teatre públic amb molt poques funcions, per tant, hi ha molt poques oportunitats de veure-ho. Tant de bo tingui més vida i sigui al Coliseum set mesos, que és el que hauria de ser normal en un país com el nostre. El Petit Príncep i Mar i cel són fenòmens, però això [El dia de la marmota] és una altra cosa. Això té molt més risc. És un títol que no es coneix com a musical. Són moltes setmanes en cartell, moltes més funcions, i amb una producció on el gran percentatge del capital és privat.

—De fet, havíeu fet algun piulet dient que encara no enteníeu com podia ser que, pocs dies abans d’estrenar, Ànima encara no hagués exhaurit entrades…
—Ànima va costar molt d’arrencar. Van començar la primera setmana que el teatre encara no era ple. Com pot ser? Em queixo sobretot del fet que, ara, les programacions cada vegada són més curtes. I això, per molt que ofereixis més menú als espectadors, crec que fomenta la precarietat en el sector. Perquè, al final, un actor o una actriu assagen un mes i mig i tenen només quinze funcions. Després, al carrer i a l’atur. Es veuen moltes coses; com a espectadors tenim una gran varietat de coses per veure; els exhibidors tenen multiprogramació, per tant, tenen més fonts d’ingressos… Però hi ha una lectura que no es fa: tots aquests recursos que s’han destinat a Ànima per a vint-i-quatre funcions estan justificats, sí, però hauria de tenir més explotació. Cada vegada anem a coses més curtes. Llavors t’has de comprometre a fer trenta mil feines –i no deixes lloc a uns altres professionals–, o, si no, agafes allò i al cap de tres setmanes, adeu.

—Així i tot: el teatre musical es troba en un bon moment?
—El musical no és que es trobi en un bon moment, és que la gent s’ha adonat que el musical és ben parit. Sempre, dins el sector, hem fet com si el musical fos de segona, com de coses comercials. És mentida. És molt complicat fer musicals en tots els nivells. Alhora, és el gènere que a la gent li agrada més veure. Però sí, som en un gran moment, sobretot, perquè com a sector ens creiem el teatre musical, i el teatre musical en català.

—Fa molts anys que treballeu amb Àngel Llàcer i Manu Guix, en molts projectes diferents… Què n’heu après, d’ells?
—Primer, la capacitat de treball. Treballen moltíssim, són molt treballadors. I després, l’assertivitat. Tenen una gran anàlisi clínica i molt immediata per a veure les coses que funcionen i les que no. Com que jo vaig començar amb ells com a intèrpret a Geronimo Stilton, Molt soroll per a no res i El Petit Príncep, ho notes com a actor. Tens un aprenentatge de dir: “D’acord, això funciona i això no.” El ritme és molt important. Tenen una capacitat rítmica bestial, cosa que també he après de Sergi Belbel, per exemple, que és un altre rei a la partitura, sobretot en comèdia, i que et diu: “Un, dos, tres” i “Fassss!”, la gent riu. Tot això és un aprenentatge que he anat nodrint i alimentant com a intèrpret i que ara poso en pràctica com a director.

—Per acabar: heu tingut mai la sensació de viure el dia de la marmota? I com n’heu sortit?
—La sensació de trobar-te en el dia de la marmota és una sensació que tenim molts actors i directors quan treballem perquè sempre repetim el mateix. Quan fas funcions, com ho fas per a no caure a la rutina? La cosa més important és saber que cada dia expliques la història a gent diferent que la veu per primera vegada. I això t’ajuda a viure-la com la primera vegada, que és una mica el que li passa al nostre protagonista.

 

The Washington Post · Silvia Foster-Frau

Hinkley, Califòrnia. Cap al final del popular film Erin Brockovich (2000), el personatge de Donna Jensen guanya una compensació de cinc milions de dòlars de Pacific Gas and Electric (PG&E), acusada de contaminar les aigües subterrànies del poble durant anys i fer-ne emmalaltir desenes de residents.

Però el film no mostra què va passar a continuació.

A la vida real, Roberta Walker –la dona en què es basa el personatge de Jensen– va acabar rebent menys d’un milió de dòlars de l’acord. Després de dècades vivint a Hinkley, Walker decidí de traslladar-se a un poble de la vora, com han fet centenars de residents més, per por que la contaminació de l’aigua no es resolgués. Walker ha estat operada cinc vegades de l’estómac i tres del pit, i molts membres de la seva família han tingut malalties.

Les anàlisis locals continuen detectant nivells extraordinàriament elevats de crom-6, la perillosa substància química que PG&E va abocar a l’aigua local durant més d’una dècada.

“Veient el film, tothom es pensa que Hinkley va ser indemnitzada i salvada de la contaminació. Però en realitat el judici va ser el començament del final d’aquest poble”, explica John Turner, de seixanta-dos anys, que va créixer a Hinkley i és un dels pocs residents originals que hi queden.

Turner, un dels pocs residents originals que resten a Hinkley, a la cuina de casa seva (fotografia: Kyle Grillot/The Washington Post).

A Hinkley, l’aigua de 9 dels 44 pous analitzats enguany, per exigència de l’estat de Califòrnia a PG&E, continua presentant nivells de crom-6 més de cinc vegades superiors al màxim legal de l’estat, i 2.500 vegades superiors al nivell que l’estat considera segur per al consum públic. L’autoritat que gestiona l’aigua del poble, que depèn de l’estat, ha donat a l’empresa fins l’any 2032 per a reduir el contingut químic de l’aigua a nivells legals, 36 anys després de la demanda original de Brockovich i 80 anys després del primer abocament de crom-6 que va fer PG&E al sòl del poble.

Experts, advocats i residents expliquen que l’allargament de l’operació de neteja es deu, en part, a la dificultat logística d’eliminar una substància tòxica que ha estat present durant dècades a les aigües subterrànies del poble, però també al fet que la tasca ha estat confiada una petita junta regional d’aigües sense recursos per a fer front a tot un gegant empresarial.

La rehabilitació es podria allargar segles, segons que explica Gary Praglin, un advocat que va representar els residents del poble en el cas contra PG&E als anys noranta. “Les empreses són ràpides i les autoritats, lentes […]. I parlo tan sols de Hinkley”, diu.

En un comunicat, PG&E afirma que les feines de descontaminació pendents es duran a terme durant les dècades vinents, i reitera que l’empresa “continua aplicant la ciència per a protegir la salut humana i el medi”.

En les dècades transcorregudes d’ençà de l’acord judicial, la població d’aquest llogaret s’ha reduït de més de 2.000 habitants a menys de 900. La botiga de queviures, la gasolinera, l’escola i l’oficina de correus de Hinkley han tancat.

Els pocs centenars d’habitants que hi queden viuen dispersos pel desert. Alguns tenen grans sistemes de filtració d’aigua a casa, cortesia de PG&E, però solen usar-los poc perquè costa molt de mantenir-los.

“No hem avançat gaire”, diu Brockovich, en declaracions a The Washington Post. “No sé si podem dir que cap de nosaltres hi hagi guanyat”, afegeix.

“Com un film de terror”

Fundada l’any 1905, PG&E és una de les empreses energètiques més influents dels Estats Units, i la més important a l’estat de Califòrnia. Es va declarar en bancarrota l’any 2019 a causa de l’acumulació de demandes per la responsabilitat en desastres com ara incendis forestals a Califòrnia.

L’episodi de contaminació de Hinkley va començar el 1952, 18 anys abans de crear-se l’agència de protecció ambiental dels Estats Units.

Durant anys, PG&E ha reconegut haver abocat centenars de milions de litres d’aigües residuals tòxiques en estanys de retenció que no eren degudament protegits. Aquesta aigua, contaminada amb crom-6, es va anar filtrant a poc a poc a les aigües freàtiques del poble, on molts residents tenen pous privats. Respirar aire o beure aigua contaminada amb crom-6 durant períodes llargs pot fer créixer el risc de càncer i causar afeccions renals, estomacals i hepàtiques.

Turner mostra un document amb les anàlisis de l’aigua dels voluntaris del centre cívic de Hinkley, un projecte que encapçala (fotografia: Kyle Grillot/The Washington Post).

Durant dècades, els residents es preguntaren si passava res estrany amb l’aigua. Els Walker, per exemple, van veure com morien uns quants animals de la seva granja sense explicació aparent. Brockovich recorda haver vist arbres malalts que segregaven una substància blanquinosa.

El 1987, PG&E va informar l’estat de Califòrnia que els nivells de crom-6 en un dels seus pous a Hinkley superaven el límit legal de l’estat en aquell moment, fixat en 50 parts per un miler de milions. Tanmateix, llavors ja hi havia indicis que PG&E feia anys que havia detectat problemes en l’aigua de Hinkley.

Als anys vuitanta, segons que expliquen els residents, treballadors de PG&E van començar a presentar-se a les cases del poble a oferir aigua embotellada als residents. Poc després, la companyia va començar a oferir-se als residents de comprar-los les propietats.

Roberta Walker vivia en una d’aquestes cases. Encuriosida i espantada, va començar a demanar més i més aigua per a veure fins on estava disposada a arribar PG&E. L’empresa, tanmateix, continuà subministrant-li aigua embotellada sense límit, fins al punt que Walker arribà a omplir la piscina de casa seva d’ampolles d’aigua.

El 10 de febrer de 1993, Walker va anotar al seu diari que el pou de control situat darrere de casa seva, que PG&E analitzava, registrava un nivell de crom-6 de 4.900 parts per un miler de milions. El límit legal actual és de 10 parts per miler de milions.

Després de refusar les ofertes que PG&E li va presentar per a casa seva, que originalment havia comprat per 20.000 dòlars, Walker va comunicar a l’empresa l’any 1993 que tan sols acceptaria de vendre la propietat per 200.000 dòlars. Per sorpresa seva, l’empresa acceptà el tracte.

 

Walker, a la seva residència actual a Barstow, a prop de Hinkley (fotografia: Kyle Grillot/The Washington Post).

“Era com veure un film de terror. Tu, com a espectador, saps què passa i què va malament, però els personatges no”, diu el marit Walker, Greg.

Consternada, Walker va reunir tots els documents sobre la contaminació i els va enviar al bufet d’advocats Masry & Vititoe, on els seus expedients van aterrar en la taula d’una ambiciosa mare soltera: Erin Brockovich.

Brockovich explica que una de les primeres coses que va fer va ser examinar els expedients mèdics de Walker i els seus fills.

“Tots els indicadors eren fora dels rangs habituals”, diu Brockovich, de seixanta-un anys, en declaracions a The Washington Post. “Cada volta que passa un desastre ambiental com aquest, qui alça la veu sempre és una mare empipada com Roberta Walker. Sempre”, afegeix.

Quan Brockovich i més advocats van començar a picar portes al poble, als anys noranta, recorden haver-se trobat amb famílies en què generacions senceres havien estat diagnosticats de càncers: de ronyó i estómac a leucèmies i limfomes.

El 1996, després d’una intensa disputa judicial, PG&E va acceptar de pagar centenars de milions de dòlars a 650 residents de Hinkley que asseguraren haver tingut problemes de salut per la presència de crom-6 a l’aigua.

La contaminació s’escampa

Després de l’històric acord judicial i l’atenció mediàtica suscitada pel film, per la qual l’actriu Julia Roberts va guanyar un Oscar en el paper de Brockovich, les autoritats estatals van començar a examinar més detingudament les pràctiques de PG&E. Aviat, més gent –incloent-hi residents de pobles propers– van dir que també havien tingut problemes de salut a causa de la contaminació de l’aigua.

PG&E va pactar una segona indemnització l’any 2006, per valor de 295 milions de dòlars, amb un nou grup de 1.100 residents de Hinkley i pobles de la vora, en un acord en què l’empresa va admetre la responsabilitat en la crisi i va demanar disculpes per la contaminació. Dos anys més tard, PG&E va acordar una tercera indemnització, per valor de 20 milions de dòlars, quan 104 persones més al·legaren haver estat exposades a aigua contaminada.

Però l’any 2010 les autoritats locals van informar que la presència de crom-6 sembla haver-se estès a l’aigua de zones que, fins aleshores, es creia que no havien estat afectades.

“És com si no volguessin aixecar la catifa i veure tota la pols i brutícia que hi ha a sota, perquè saben que els costaria molts diners de netejar”, explica Lisa Dernbach, una geòloga que va treballar per a les autoritats locals entre el 1992 i el 2019.

L’empresa, mentrestant, s’ha ofert a comprar la casa de més residents. El 2012, la junta d’aigües local va multar PG&E amb 3,6 milions de dòlars per no haver contingut la propagació de crom-6.

Més d’una dècada després, un estudi del Servei Geològic dels Estats Units va concloure que l’empresa havia sobreestimat durant anys la quantitat de crom present de manera natural en el sòl i subestimat l’extensió de la zona afectada.

Aquests darrers anys, els nivells de crom-6 a les zones afectades han anat disminuint, segons els informes de PG&E.

Planta de tractament de l’aigua de PG&E a Hinkley (fotografia: Kyle Grillot/The Washington Post).

A l’abril, Califòrnia va establir un nou nivell màxim de crom-6 a l’aigua que supera el nivell que un estudi del 2023 va determinar com a natural a la zona afectada. El mes següent, PG&E va presentar una carta davant les autoritats en què demanà que el nivell màxim s’augmentés fins a 9 parts per miler de milions, un nivell significativament més alt que el nivell de la zona i just per sota del nou límit legal.

A la carta, PG&E afirmà, per sorpresa i indignació dels residents de Hinkley, que qualsevol mesura més estricta que la seva proposta “crearia dificultats innecessàries sense beneficis clars”.

Una lluita sens fi

Roberta viu ara en una casa en un pujol d’un poble de la vora, amb vistes a Hinkley.

L’accés a la seva primera casa, en què va viure del 1976 fins que PG&E la hi va comprar, als anys noranta, ara és tancat al públic, protegit per un cartell de “propietat privada”. Quan PG&E comprà aquesta casa, els Walker van construir una nova casa a Hinkley, que l’empresa també es va oferir a comprar eventualment. Convençuts que Hinkley no era segur, ella i el seu marit van acceptar de vendre-se-la i es van canviar de poble.

D’aquesta segona casa, ara enderrocada, tan sols en queden uns pocs graons de pedra. A voltes, Walker s’hi asseu a reflexionar.

Explica que les seves dues filles tenen malalties autoimmunitàries i fibromiàlgia; una s’ha sotmès a una histerectomia, l’altra s’hi sotmetrà l’any que ve. La seva mare i el seu sogre van morir de càncer, i el seu cunyat té la malaltia de Hodgkin. Greg, el seu marit, té càncer de pròstata. Fins i tot els seus néts tenen malalties autoimmunitàries.

Després de dècades plantant cara a PG&E, Walker diu que està cansada de lluitar. “Provo de viure la meva vida tan bé com puc, però és difícil”, afirma. “La crisi de l’aigua continua, i no es resoldrà, si més no, mentre visquem […]. No crec pas que en vegem mai el final”, sospira.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El govern de les Illes intenta dissimular-ho, però negar la realitat és de cada vegada un exercici més complicat. Quan el portaveu parlamentari del PP, Sebastià Sagreras, o el portaveu, vice-president i home fort de Marga Prohens, Antoni Costa, donen explicacions en una conferència de premsa, els seus rostres i actituds ho diuen tot. Els somriures, mirades, gests, tons de veu i paraules, tots mesclats, transmeten una imatge de supèrbia. És la que volen donar, la màscara que s’imposen. I és la mateixa que duu Prohens durant la sessió de control als plens del parlament. A la bancada del PP, ells tots sols es fan el so i ballen.

Però de portes endins del Consolat de Mar, els ànims han de ser diferents. Potser avui l’evidència és més clara que mai: les Illes tenen un govern fràgil que passa un dels pitjors moments des que Prohens va pactar amb Vox que ella seuria al Consolat i Gabriel Le Senne, al parlament. La tensió amb els seus socis – no socis –ho pacten tot amb l’extrema dreta, però continuen mirant de fer creure que no són aliats necessaris– ha arribat, potser, a un punt de no-retorn. I diem potser perquè amb Vox no se sap mai.

El primer escàndol que va dinamitar-ho tot va ser la setmana passada. No s’havia vist mai res d’aquesta magnitud. El coordinador general de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, és qui ho va definir millor: “És la pitjor catàstrofe legislativa de la història.” El PP va votar per error trenta-quatre esmenes de Vox a una llei que sortia d’un nyap previ i que acabava eliminant el català de la funció pública i dels centres educatius. Encara que costi de creure, la cara de la diputada Marga Duran, que dirigia el sentit del vot de tot el PP, era un poema en aquell moment. Però a la cara de Manuela Cañadas, avui portaveu de l’extrema dreta a les Illes, es llegia tot el contrast. Exultava de felicitat i quan el PP provava de corregir l’error, ella s’hi oposava: “Em sap molt greu, però no.”

El PP vota per error d’eliminar el català de la funció pública a les Illes

Nyap rere nyap

Al PP li clavaven en aquell moment un punyal no per l’esquena, sinó mirant-lo als ulls. Els de Prohens els han acusat de jugar brut. Vox es va embravir més a partir d’aquell moment. No podia acabar de cap altra manera –i mireu que era impossible d’imaginar– la votació al parlament que validava un decret llei que és un altre escàndol del PP: el que permetia de construir i legalitzar en zones inundables, eliminant la prohibició establerta el 2020.

Però és un escàndol doble, perquè va ser el PP mateix que va voler esmenar el text que havien aprovat al maig perquè, sense tenir en compte el desastre i les tretze morts de Sant Llorenç el 2018, amb la tragèdia del fang al País València es van adonar que permetre això podria ser un problema greu. I volien tornar a prohibir-ho, cosa que no van aconseguir en seu parlamentària, perquè no van acceptar les exigències de l’esquerra, que no volia que es permetés cap mena d’obres en aquestes zones ni legalitzar les cases construïdes.

El govern de Prohens permet finalment la construcció en zones inundables, però diu que ho rectificarà

I a un nyap s’hi afegeix un altre nyap, que pot acabar en un escàndol més gros. Recapitulem: el parlament aprova una llei que deixa construir en àrees inundables i, gràcies a Vox i l’errada de les votacions, es fan desastres contra el català. La solució màgica arribava minuts després: Costa deia que arreglarien la seva llei mitjançant dos decrets diferents. I aquí és quan ve l’alarma, que ha donat Josep Castells, de Més per Menorca: un decret no és pensat per corregir lleis, sinó per a situacions d’imperiosa necessitat. Per tant, hi hauria lloc per a un recurs d’empara o bé que algú –se us ocorre qui?– recorregués al defensor del poble i acabés presentant un recurs d’inconstitucionalitat.

És a dir, que, malgrat que el vice-president prometi solucions i que les esmenes de Vox no arribin a entrar en vigor perquè el decret les faci enrere, a la llarga això podria ser diferent. “Costa hauria de baixar els nivells de prepotència. Diu que no ha passat res i sí que ha passat, i és molt greu”, deia fa pocs dies Castells. I afegia: “Això no és un error. És fer el milhomes. No legislen com toca. Es prenen amb massa frivolitat temes molt complexos.”

La llei més important de l’any fracassa

Mentre passava tot això, la tensió no cessava d’augmentar. L’aliança que unia l’extrema dreta i la dreta extrema es continuava desfilant. I entremig, una negociació per a la llei més important de l’any, la que ha de marcar totes les mesures del govern durant el 2025: el pressupost. Aquí ens trobem un altre escàndol –i ja n’hem perdut el compte–: al PP no se li va ocórrer res més que esmenar-se el seu projecte de llei de pressupost per mirar d’entaforar-hi una pujada de sou als consellers. En concret, que cobressin dietes pel fet de retre comptes al parlament, que és part de la seva feina. Pocs dies després, Castells retratava en tots els sentits l’esperpent proposat: una foto de la tribuna estant on cap cadira dels consellers no era ocupada durant el ple.

Escàndol del PP a les Illes: pretén que els consellers cobrin dietes pel fet d’assistir al parlament

Tal vegada ara s’entén més per què s’empren conceptes com “supèrbia” o “prepotència”. Perquè la manera d’actuar enmig d’una crisi institucional d’aquestes magnituds consisteix a viure en un altre món. Vox no els ha acceptat aquest augment de sous i el PP mateix ha tornat a recular i ha retirat l’esmena. Però és que l’extrema dreta ja ha dit basta i tampoc no els accepta els comptes del 2025. I, ara sí, penja d’un fil l’estabilitat d’un govern en minoria. La d’un govern que s’ha rendit a Vox – Prohens ha transmès molts missatges en què els ha posats d’exemple i les ha lloats– i que ara, tal vegada, val més que es rendesqui. I punt.

Si fa poques setmanes tot apuntava a unes negociacions que anaven pel bon camí, dimarts es va veure que res de res. Al matí, Cañadas feia una amenaça durant el ple i a horabaixa la feia efectiva: el seu partit tombava el pressupost en primera instància. Ja ho va fer l’any passat i es van acabar aprovant. Però enguany ha posat una línia molt clara i el PP no la pensa acceptar: que es mantengui l’esmena aprovada per error i que el català deixi de ser vehicular als centres.

Tres anys més inassumibles

El PP sap, per errades passades, que això voldria dir una mort anunciada. Costa ho deia ahir: “No permetrem un nou TIL, però sense anglès.” I tot aboca, per tant, a una pròrroga dels comptes. Aquí Prohens té un salvavides: els del 2024 són els seus i no els de l’esquerra. Però l’estocada deixa marca. Perquè, com han fet amb el pressupost –si és que el PP no aconsegueix una majoria aprofitant-se de la crisi interna de l’extrema dreta i arrossegant els diputats díscols–, Vox pot jugar tota la legislatura a fer mal. I Prohens no pot aguantar tres anys més d’aquesta manera.

El PP assegura que el català serà vehicular i no accepta el “xantatge” de Vox al pressupost

Sobretot, perquè es mesclen una colla de factors. El més evident, que estan en minoria. El segon, que la mà dreta de Prohens, Antoni Costa, és al darrere de tots aquests escàndols esmentats, al qual s’afegeix el de nomenar un amic com a alt càrrec, sabent que era acusat d’agressió sexual. El tercer, que el PP ha aconseguit que l’esquerra vagi més unida que mai. El quart, que no es pot governar amb rectificacions constants. El cinquè, que malgrat que es guareixin les ferides amb l’extrema dreta, la volatilitat del grup és tan incontrolable que en qualsevol moment pot explotar –cal tenir en compte el control de Madrid estant i com pot haver afectat també la negociació pressupostària.

N’hi ha més: el sisè, que no té el suport de la societat civil en les principals taules de diàleg, que ja les han abandonades. El setè, que han estat capaços de reactivar les assemblees de docents –i diuen que no volen confrontació als centres i aproven un pla de segregació lingüística. El vuitè, que han aconseguit de fer possible un col·lectiu de sanitaris en defensa de la llengua. El novè, que volen liquidar una llei de memòria democràtica aprovada amb el seu vot, complint les exigències de Vox, però s’haurà de veure com acaba tot, atès que s’ha de votar dimarts i el PP podria –tornar a– rectificar. I el desè, que han mirat de fer gols a l’extrema dreta incloent-los les peticions a partides sense dotació econòmica i l’any passat van guanyar, però aquesta vegada Vox té més bona porteria.

On és Prohens?

I no sé si podria ser un onzè factor, però la pregunta és necessària: on és Prohens? Més enllà de les preguntes a què s’ha de sotmetre al parlament, la presidenta no apareix, en aquesta crisi. De fet, en el moment d’escriure aquestes línies, deu tornar d’un viatge al Vaticà. Sí, de reunir-se amb el papa Francesc per transmetre-li el desig de veure culminat el procés de canonització de Ramon Llull, iniciat fa vint-i-cinc anys.

Hi ha anat amb el seu cap de gabinet, Alejandro Jurado, qui –heus aquí un nou escàndol– ja va viatjar amb doblers públics a veure el comiat de Rafel Nadal i a fer un pelegrinatge del Rocío. També l’ha acompanyada el seu marit i regidor de Palma, Javier Bonet. No sabem si s’han encomanat tots al papa en un moment de màxima fragilitat, però el PP necessitarà alguna cosa més que un miracle per a no sucumbir.

“Si Joan Maragall hagués estat el bon noi de Sant Gervasi, l’home serè i d’una sola peça que la tradició ens ha retratat, no hauria escrit res del que va escriure. La seva obra s’explica pel pols entre el seu esperit anàrquic i la necessitat de trobar un sistema al qual adherir-se.” Ho escrivia l’any 2013 l’escriptora i periodista Anna Punsoda al volum antològic de texts maragallians Llum al braç i força als ulls, que formava part de la malaguanyada Biblioteca del Catalanisme, editada per la Magrana, que qui sap on para. Recordo perfectament l’enlluernament d’aquest inici de pròleg, llegit en esborranys inicials i en l’edició definitiva. Hi vaig tornar a pensar dimecres al carrer d’Alfons XII, 79, seu de l’Arxiu Maragall i casa-museu de l’escriptor, que la perfecta consciència familiar del valor del seu il·lustre estadant ha fet mantenir en un estat de conservació exquisit. Allunyats de la temptació de modernitzar les estances que Joan Maragall i Clara Noble van començar a ocupar l’any 1899, i marmessors del seu llegat literari, avui encara podem tafanejar el rebedor, el saló noble, el menjador, el despatx –on el poeta rebia els visitants– i dos dormitoris d’un dels espais literaris més mítics de la cultura catalana.

Allà van ressonar de nou paraules que ens alertaven contra els tòpics i llocs comuns. Sí, érem convocats en una casa burgesa de Sant Gervasi, però, alto, que el seu propietari no va ser ben bé com alguns pietosos i benpensants han anat repetint: la imatge perfecta d’un espòs exemplar i pare de família, defensor dels interessos de classe de la burgesia i ben relacionat amb les grans dignitats de l’Església del moment –com el bisbe Torres i Bages–, catalanista conservador i autor de versos que tothom coneix de cor, com La vaca cega o La fageda d’en Jordà. Fins i tot Gabriel Ferrater, que l’havia llegit i estudiat i el considerava el primer poeta modern de la nostra literatura, no s’havia pogut estar de la temptació frasista i havia amollat aquella coneguda sentència: “El senyor Joan Maragall era traductor de Nietzsche, però vivia en una torreta a Sant Gervasi, i pesava més la torreta que Nietzsche.” Que Maragall era molt més que això ho deixen cristal·linament clar Lluís Quintana i Ignasi Moreta, responsables de l’edició crítica dels tres volums de Prosa (Ed. 62) que conformen, amb el volum Poesia, publicat l’any nefast de 2020, i el que ha de venir de Traducció, a cura de Francesco Ardolino, l’obra completa maragalliana.

Joan Maragall a la redacció del ‘Diario de Barcelona’ (fotografia: Biblioteca de Catalunya). Periodista i referent moral

Joan Maragall és, a banda del poeta per tots conegut, un periodista. I un periodista amb consciència del valor i la influència de les seves opinions, i, per tant, tant llegit i seguit com censurat i perseguit. No és, doncs, cronològicament, el primer periodista català, però sí que és l’autor d’alguns dels articles més importants de la prosa periodística catalana. El patriarca del periodisme literari. El pare dels periodistes catalans de la generació daurada dels anys vint i trenta –Josep Pla sempre el va tenir per referent, sobre el qual va escriure obsessivament–, i el nostre besavi, per dir-ho així. I això que, com asseguren Quintana i Moreta, Maragall va començar a intervenir en premsa relativament tard, a trenta anys. L’ensulsiada del negoci del pare, fabricant, el va fer prendre les regnes de la seva vida contra el projecte d’hereu i de comoditat que duia fins llavors. Entre el 1890 i el 1901 va exercir de secretari de redacció del Diario de Barcelona i secretari del director. Allò que escriu en aquell temps l’home granat que és Maragall són gasetilles, petites peces informatives sense signar, que s’apleguen en el tercer volum de Prosa com a obra inèdita. Hi veiem un Maragall reporter d’espectacles o bé encarregat de la crònica judicial. “El drama en tres actos titulado el crédito del vicio”, “El concierto de anoche en el Tívoli”, “La Festa modernista” o “Samuel Willié ante el jurado” són ben bé el retrat d’una època de la Barcelona vuitcentista. Per poder-les atribuir, el tàndem Quintana-Moreta han exhumat referències a la correspondència maragalliana, en què el reporter explica que ha hagut d’anar al teatre a fer tal crònica o bé que segueix un procés criminal a l’Audiència.

Però la cosa més llaminera són els articles que el van situar com a referència moral i intel·lectual del país. Fins i tot enfrontant-se o rebent represàlies dels sectors integristes catòlics, que el titllaven de pornògraf o d’heretge, o dels catalanistes conservadors, com el seu amic Enric Prat de la Riba, que no li publicà a la Veu de Catalunya “La ciutat del perdó”, escrit contra l’onada repressiva de la Setmana Tràgica, i en què denunciava el paper galdós de la burgesia, per no haver fet caure el govern espanyol del mallorquí Antoni Maura, de qui s’esperava que impulsés l’autonomia administrativa que havia de cristal·litzar amb la Mancomunitat. Però la clarividència ja s’observa en el primer article signat, l’octubre del 1902, titulat “El Paraguay”, escrit després de llegir el llibre Pinceladas historicas de Ricard Monner Sans, català establert a l’Argentina, sobre les missions de la Companyia de Jesús en aquell país, les anomenades reduccions guaranís. La lectura de la història d’aquest projecte utòpic d’autogovern de les comunitats indígenes portat a terme pels jesuïtes –que alguns han comparat amb les idees comunistes o anarquistes– i que durant més de cent anys es va mantenir als confins del Paraguai, l’Argentina i el Brasil –el final d’aquest projecte és explicat al film La missió, de Roland Joffé, amb Jeremy Irons i Robert De Niro i l’extraordinària banda sonora del mestre Ennio Morricone– el fa pensar en el present actual, els conflictes socials dels països industrialitzats, però també la realitat de les repúbliques americanes, quatre-cents anys després de la conquesta i poques dècades després de la independència, que sembla que anticipi la realitat del populisme actual: “O revolució o despotisme; i els homes polítics passen successivament de revolucionaris a dèspotes, i de dèspotes a revolucionaris, mentre el poble camina a les palpentes elevant-ne uns, enderrocant-ne uns altres, patint el jou de tots, sense veritable fe en cap, sense nord fix, perseguint uns fantasmes de llibertat i beatitud universals…”

Manuscrit de ‘La ciutat del perdó’ de Joan Maragall (fotografia: Biblioteca de Catalunya). Entre “escolta, Espanya” i “adéu, Espanya”

El catalanisme, justament, dóna la benvinguda al segon volum de l’articulisme maragallià, amb texts tan coneguts com “L’alçament”, escrit els dies febrils de les eleccions de Solidaritat Catalana. Maragall s’havia format en el regionalisme del seu mestre, Joan Mañé i Flaquer, de qui el tercer volum també recull una conversa en els escrits diversos i la biografia que va restar inèdita a la mort prematura de Maragall. Liberal conservador, però –o potser per això– antiromàntic, Mañé llevava importància a la seva magistratura dins el periodisme, que el va convertir en oracle com a orientador del Brusi, esdevinguda, com en el cas del deixeble, pel fet d’haver-se de guanyar la vida després de la fallida paterna: “Què vocació ni voluntat! La necessitat, vet-li aquí la vocació. I la força de voluntat. A mi quan me diuen si he arribat aquí o allà com a periodista, sempre responc: ‘Perquè m’he proposat fer-ho bé i he estudiat i treballat per arribar-hi.’ Si la sort m’hagués decantat a ser cansalader, crec que hauria arribat a fer les botifarres molt bones i que hauria agafat molta anomenada.” Però d’aquell esperit provincial de via estreta d’un Mañé que, tanmateix, ja es regira contra les agressions de l’Espanya castellana i proclama que no som catalans perquè parlem català, sinó que parlem català perquè som catalans, Maragall arribaria a la dicotomia entre el platonisme ibèric compartit amb el seu corresponsal Miguel de Unamuno i el pessimisme que li fa creure necessari tallar els llaços amb “La morta”, aquella imatge tan gràfica amb la qual identifica aquella Espanya abatuda per la crisi del 98. Entre l’“escolta” i l’“adéu” de l’“Oda a Espanya”.

No ens ha d’estranyar que restés inèdit l’article “La independència de Catalunya”, on proclama que “el pensament espanyol és mort” i on ja s’adona de la capacitat d’adular els nostres escriptors i artistes, “aprofitant-se de la seva susceptibilitat per qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra pròpia”. I si convé excitant els interessos més pràctics, per endur-se’ls cap a la “Villa y Corte” amb l’excusa que Catalunya és massa petita i tancada, a la qual contesta: “Avui per avui no som prou forts per invadir res ni per dominar res; nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual, perquè an aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària que en compte de dominar-la ens dominaria a nosaltres.” Així, la independència que proposa Maragall no és ben bé política, sinó encara més important i, avui dia, encara més necessària que mai: “Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara es faci a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa.” Llegint-lo en les pàgines d’aquesta obra completa, m’adonava que, si afegim al teatre i la premsa tot allò que ha anat venint després, ben bé podria passar per un article publicat avui en aquest diari mateix.

A l’oest de Síria s’hi va viure una ràpida escalada de violència la setmana passada, quan els grups armats amb suport de Turquia, encapçalats per Hai’at Tahrir al-Xam (HTS, abans al-Nusra, el braç d’al-Qaida a Síria) i els seus aliats, van obtenir ràpidament el control d’Alep. Els grups armats van entrar a la ciutat quan se’n va retirar l’exèrcit del règim sirià.

Arran de la caiguda d’Alep, milers de civils es van trobar atrapats i amenaçats per l’avenç de grups islamistes radicals. Unes 200.000 persones van deixar-ho tot i van fugir en cerca d’un lloc segur. La majoria s’havien desplaçat abans d’Afrin, ciutat ocupada per Turquia i grups armats de l’oposició siriana del 2018 ençà.

Alep no havia estat atacada per les forces de l’oposició del 2016 ençà, quan el govern sirià va reprendre el control de la ciutat. Des que va començar la guerra a Síria, el 2011, no havia estat totalment controlada per grups de l’oposició i HTS fins el 30 de novembre d’enguany.

On vivien els kurds?

Els civils kurds vivien a la zona de Sahba, Tal Rifaat i dos barris d’Alep (Xeix Maqsoud i Aixrafiye). La majoria d’aquests civils eren d’Afrin, on vivien en cinc camps de desplaçats. Són unes 120.000 persones.

Sahba va ser ocupada per grups ajudats per Turquia el 2012, i després capturada per Estat Islàmic el 2013. La població original de la zona era composta per un 65% de kurds, un 25% d’àrabs, un 5% de circassians i un 5% de turcmans. Als 74 pobles de Sahba alliberats d’Estat Islàmic i a la ciutat de Tal Rifat hi vivien aproximadament 150.000 habitants i més de 100.000 d’Afrin (desplaçats el 2018).

Una delegació de l’ONU visita un camp de refugiats al nord de Síria (fotografia: Efe/EPA/Bilal Al-Hammoud).

Situació dels desplaçats

Desenes de famílies arriben d’Alep al nord-est de Síria per l’encreuament d’Abu Assi a Tabqa (controlada per les SDF), en cerca d’un refugi segur. La majoria són nens i dones. Les institucions de l’administració autònoma fan una crida a totes les organitzacions humanitàries locals i internacionals per ajudar els desplaçats.

Hesen Ahmed, d’Afrin, vivia a Alep després de perdre la casa i les oliveres a Afrin. “Vivíem bé, si es pot dir així. Havíem fugit abans de la nostra ciutat. Quan vaig veure que tot es complicaria més, vaig decidir de fugir amb la família”, diu Ahmed en una trucada telefònica de Tabqa estant. “Ara no tenim res més que la roba que portem. Ho hem de tornar a construir tot. Estem esgotats”, afegeix.

Leila Akkaix és d’Alep. També va arribar a la zona del nord-est de Síria. “Quan vaig veure com bombardaven, quan vaig recordar qui són aquests gihadistes, vaig decidir de sortir de la ciutat i cercar un lloc més segur. Havíem passat anys sota atacs, no ho volia tornar a viure”, diu en una entrevista via telèfon.

La família Yasar va perdre un fill de vint-i-cinc anys, pare de dos nens, mentre intentaven sortir de Sahba. “El meu germà estava amb mi mentre sortíem del camp. Va tornar per ajudar un senyor gran. Els gihadistes van disparar i van ferir el meu germà. Va estar quatre hores sagnant. El vam perdre. Té dos fills que ara són amb mi”, explica el germà de la víctima, que no vol revelar el nom.

Una delegació de l’ONU visita un camp de refugiats al nord de Síria (fotografia: Efe/EPA/Bilal Al-Hammoud).

Com gestiona AANES la crisi de desplaçats?

Un responsable de l’Administració Autònoma de Nord i Est de Síria (AANES) explica que després de l’entrada de gihadistes a Tal Rifat i pobles de la zona de Sahba, els kurds que hi viuen es van trobar obligats a fugir de casa. A més, diu que aquests dies arribaran unes 200.000 persones a les àrees controlades per les SDF i que ja n’hi han arribat milers.

L’AANES ha anunciat que prepara un centre de refugi temporal per rebre els desplaçats d’Alep i les zones rurals. L’estadi municipal, al centre de la ciutat de Tabqa, acollirà inicialment els desplaçats, i serà dotat de cabanes equipades per a atendre les necessitats bàsiques.

A més, l’oficina de campaments i de desplaçats a la regió nord-est de Síria demana a les organitzacions locals d’ajudar els desplaçats. Recorda que cal oferir serveis bàsics urgentment per a aquesta gent. L’oficina s’ofereix a facilitar-los el pas per les cruïlles que controlen a la zona.