La campanya electoral de les eleccions del 10-N ha estat la més curta de les que s’han fet a l’estat espanyol des de 1977. Una setmana en què els partits espanyols s’han centrat a atacar l’independentisme, amb una deriva reaccionària del PSOE cap a les posicions de la dreta respecte de Catalunya. Només Unides Podem ha mantingut una política de mà oberta i d’empatia amb l’independentisme.

ERC, JxCat i la CUP poden segellar per primera vegada la victòria per majoria absoluta de l’independentisme en unes eleccions espanyoles. Les expectatives són altes, amb els dos grans partits calcant el resultat del 28-A i la CUP entrant per primera vegada al congrés espanyol. La sentència i les protestes han impulsat l’independentisme, que també pot veure’s beneficiat de l’estancament del PSC.

Al País Valencià, la coalició Més Compromís intentarà millorar el resultat del 28-A, en què només Joan Baldoví va obtenir l’acta de diputat a Madrid. Per la seva banda, l’aspiració de Més Esquerra és que Guillem Balboa aconsegueixi de portar la veu de les Illes a Madrid després del resultat del 28-A, en què la candidatura de Veus Progressistes es va quedar sense representació.

Pel que fa als partits espanyols, Pedro Sánchez no obtindrà la victòria que li auguraven les enquestes i que li xiuxiuejaven els seus assessors. Sánchez va provocar la repetició de les eleccions vetant totes les opcions de fer un govern amb Pablo Iglesias. El desig de pactar amb Ciutadans no va poder fer-se realitat per la negativa d’Albert Rivera a parlar amb Sánchez. Les protestes a Catalunya contra la sentència del procés se li han girat en contra, a més de l’exhumació de Franco, de la qual pràcticament no n’ha tret rèdit polític. A més, la crisi amb la fiscalia ha agreujat la posició de Sánchez.

Iglesias resistirà. Unides Podem mantindrà el resultat o baixarà lleugerament, però això permetrà que el secretari general de Podem continuï en la primera línia política la legislatura vinent. Semblava que l’entrada a la cursa de Més País, la candidatura de l’ex-dirigent de Podem Íñigo Errejón, podia fer-li molt mal, a Iglesias. Tanmateix, les enquestes assenyalen que Errejón quedarà molt lluny de les expectatives creades.

Els nervis de Rivera li han jugat una mala passada en una nova campanya en què el dirigent de Ciutadans ha estat molt per sota de les expectatives. Totes les enquestes publicades auguren una trompada del seu partit, que juntament amb la mala maror interna pot acabar costant-li la carrera política. Rivera podria haver estat vice-president d’Espanya amb un pacte entre Ciutadans i el PSOE, però la deriva cap a la dreta, el nacionalisme espanyol més reaccionari i els pactes amb Vox l’han arrossegat a una posició de debilitat que només un resultat digne pot salvar.

La caiguda de la intenció de vot a Ciutadans ha beneficiat Pablo Casado i Santiago Abascal. L’extrema dreta creixerà en vots i escons i pot obtenir un gran resultat, i Casado aconseguirà recuperar terreny i enfortir-se com a cap de l’oposició en una legislatura en què continuarà desgastant Sánchez. Abascal ha aprofitat la presència mediàtica per marcar perfil, mentre que la cara moderada de Casado ha fet que recuperi els votants més centristes. No obstant això, la dreta espanyola continuarà a l’oposició.

The post Acaba una campanya electoral marcada per la sentència del procés appeared first on VilaWeb.

Fa dies que no sé on para però durant anys el vaig tenir a mà en un dels prestatges de les llibreries de casa, al costat d’altres records de viatges. Era, és, un tros fals del Mur de Berlín, n’era i en sóc ben conscient. No recordo quant en vaig pagar, perquè no el vaig agafar pas entre les restes d’aquella nit: no hi era, no hi vaig anar fa trenta anys, hi vaig anar l’any següent, quan hi va haver la unificació. Llavors continuava la venda de trossets del mur que havia començat pocs dies després de la gran enfonsada, els turistes de la història se’ls enduien a pleret. També jo mateixa, al cap d’un any: un trosset decorat amb colors grafiters, no faltaria sinó. Com podia anar a Berlín i no tornar a casa sense un tros del mur tombat pels ciutadans de l’est, per persones, no pas per governs? De cap de les maneres. Tant em feia que fos fals, per a mi és el meu tros de mur. Al capdavall ets tu qui ho decideix, si t’estafen o no, i trobava que no m’estafaven, sabia que comprava a consciència un tros de la història del paio que me’l venia i treia partit d’un esdeveniment sense bessons que continuava ressonant enmig de les festes de la unificació alemanya.

Era doncs el 1990, fa gairebé trenta anys. Tampoc no recordo si hi vaig fer fotos, en aquell viatge, i ja és prou curiós que no ho recordi. Hauré de remoure els àlbums i sobretot les capses de negatius, llavors, per si algú necessita recordatori, les càmeres eren analògiques, no pas digitals. Per això la foto d’avui no és pas d’aleshores, no he tingut el temps ni la disposició de remenar i buscar entre les imatges que guardo: se’n necessita força, de temps, per a fer-ho, saps que en trobaràs moltes altres que t’ocuparan tot el dia i més d’un, de dia, hi sortirà la gent estimada que ja no hi és, et veuràs, a tu i els teus, de jove, riuràs i ploraràs i et quedaràs en blanc perquè no recordes ni on era ni amb qui hi ets. Total, que la foto d’avui no és de Berlín. És de la plaça d’Urquinaona dos dies després de la gran moguda nocturna d’aquest octubre, la vaig fer el diumenge 20. No és que tingués ganes d’agafar un tros del terra esmicolat ni res de tot això, ni tampoc ganes de fer cap altre paral·lelisme que l’estupor que pot causar la història.

Hi vaig anar amb el fotògraf Josep M. Alguersuari, de La Vanguardia. Hi havia començat a col·laborar després de tretze anys a la premsa en català, primer a l’Avui i després al Diari de Barcelona. Eren els bons temps i no vaig fer res per entrar en la plantilla, vaig preferir treballar des de fora, com a col·laboradora. Vaig convèncer el responsable del suplement dominical i ens van enviar a Berlín, viatge i despeses pagades. Primer hi vaig arribar jo, després l’Alguer. Li vaig proposar de passejar per l’antic Berlín est, no sabia ben bé què podríem fer. M’havia costat trobar interlocutors, no parlo alemany i a l’est pocs parlaven ni espanyol ni francès ni anglès, les llengües que podia fer servir. Uns coneguts del Berlín occidental m’ho van resoldre: parlar amb hispanistes. Les converses amb ells em deixarien la impressió que el mur duraria anys en els caps dels alemanys. No volien fotos, o sigui que havíem de trobar les imatges del reportatge al carrer. I les hi vam trobar, i tant. La foto de portada del dominical va ser un cotxe Lada que un grup estava destrossant a consciència. Ja tinc la foto, va fer l’Alguer. El Lada era l’utilitari de fabricació soviètica que tothom feia servir a la RDA, diguem que era el seu sis-cents. Un ritual. La confiança que en tindrien un de fabricació alemanya en un tres i no res. El sacrifici de l’auto.

Més records del viatge: els berlinesos occidentals que m’acollien de tant en tant n’estaven farts. De mi també, de les meves preguntes. No volien parlar de cap de les maneres del Mur, ni quan hi era ni quan va deixar de ser-hi. Eren trotskistes. No volien saber res de res tampoc de la RDA, ni abans ni ara. No ho comprenia pas. Un vespre em van dir una cosa que he recordat sovint: els deia que no entenia com havien renunciat a recordar i fins commemorar tantes coses que havien passat a les dues bandes més properes del mur, que separaven, i no em semblava cap casualitat, els centres històrics, el prussià que va quedar a l’est i el d’entreguerres que va quedar a l’oest. Com ara els llegats de Rosa Luxemburg i els espartaquistes. Perquè van perdre, em va dir el mosso que duia la veu cantant en aquell pis de l’afable Berlín occidental. Vaig quedar muda.

En tornar a casa, amb el meu tros de mur fals a la bossa, vaig escriure el reportatge i una altra crònica sobre el futur urbà i capitalí de Berlín, que encara no estava decidit. Després vaig anar a la Laie a comprar uns quants llibres que havia promès a l’hispanista que m’havia atès tan bé, ell i la seva família, que m’havien interrogat a fons sobre si podrien mantenir els serveis socials, les guarderies, les formes de treball i tantes altres qüestions del món occidental que desconeixien però que ja s’ensumaven que potser deixarien de tenir. Vaig fer el paquet i el vaig enviar a l’adreça de l’hispanista. No l’hi devia arribar, de segur que m’hauria escrit agraint la tramesa. Vés a saber on van anar a parar, els llibres.

Potser també va perdre, aquella família, qui sap què se n’ha fet al cap de trenta anys. I, com deia el meu amfitrió occidental, si perds mereixes l’oblit.

The post El meu tros del Mur de Berlín appeared first on VilaWeb.

Han passat cinc anys d’aquell 9 de novembre de 2014 en què 2,3 milions de catalans van participar en una consulta sobre la independència de Catalunya. En aquests cinc anys, el moviment independentista ha fet un progrés vertiginós, però la consulta va servir per a posar les bases d’allò que vindria després. Va ser un primer assaig general que va servir per a mesurar la capacitat de mobilització de la societat civil, però també per a evidenciar les disputes partidistes i constatar que l’estat espanyol no estalviaria cap instrument de repressió per a frenar les aspiracions democràtiques dels catalans.

La consulta del 9-N va ser el primer acte de desobediència multitudinari de la societat catalana, que va organitzar i participar en una consulta prohibida per l’estat. Va ser un gest de ruptura organitzat pel govern de la Generalitat però amb l’aliança imprescindible de la societat civil, representada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. L’aliança estratègica entre el govern, presidit aleshores per Artur Mas, i la societat civil va ser la clau de l’èxit: 40.000 voluntaris van fer possible la consulta. Els 1.317 locals de participació –no s’anomenaven col·legis electorals– van obrir puntualment el dia 9 de novembre a les nou del matí.

Arribar fins allà no va ser fàcil. En primer lloc, per les diferències entre CiU i ERC sobre com havia de ser la consulta i quina validesa havia de tenir. En aquells moments, la disputa per l’hegemonia de l’independentisme ja havia començat, i van caldre tres reunions dels partits impulsors, en què també hi havia la CUP i Iniciativa, per a pactar la pregunta i l’organització. La pressió de la CUP i de la societat civil va ser clau per a superar el blocatge partidista i, finalment, es va bastir un fràgil consens que només va durar fins al dia de la consulta, però va ser suficient per a fer-la. En una reunió del 7 d’agost de 2014, Artur Mas i Oriol Junqueras van constatar les seves diferències. En aquell moment, el president de la Generalitat no veia clar la consulta, perquè el govern espanyol no l’autoritzava, mentre que el cap d’ERC pressionava perquè es fes.

L’intent de Mas per a pactar-la amb Madrid amb el govern de Mariano Rajoy havia fracassat i allò abocava el govern a desobeir. La vice-presidenta, Joana Ortega, va fer un darrer intent de pactar-la, en una reunió a Madrid amb la seva homòloga Soraya Sáenz de Santamaria, que va ser infructuós. Constatada la impossibilitat del pacte, Mas va optar per signar el decret de convocatòria el 27 de setembre en un acte solemne al Palau de la Generalitat, on van assistir els consellers del govern, els dirigents dels partits independentistes i també Joan Herrera, en nom d’Iniciativa. Aquell mateix dissabte, la consellera de governació, Joana Ortega, va signar tres convenis essencials per a fer la consulta amb garanties: un amb el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) per a fer el recompte, un altre amb el Centre d’Iniciatives per la Reinserció (CIRE), per a fer les urnes, i un amb l’Idescat per a tenir el cens.

Fotografia: Lluís Brunet.Fotografia: Lluís Brunet.Fotografia: Lluís Brunet.Fotografia: Lluís Brunet.

L’altre front de dificultats, aquestes més lògiques, era el del govern de Mariano Rajoy, que va provar d’impedir la consulta forçant la separació de poders amb una impugnació exprés del decret de convocatòria, cosa que no s’havia fet mai en la democràcia espanyola. En tres dies la va liquidar legalment. El diumenge 29, Rajoy va convocar el consell d’estat, que va emetre un informe en contra, i el dilluns a les 18.45 hi havia un ple urgent del Tribunal Constitucional espanyol que impugnava la consulta. Teòricament, la consulta ja no es podia fer, però Mas va optar per convertir-la en un procés participatiu, cosa que va irritar ERC, que defensava que si no es podia fer una consulta vinculant calia convocar unes eleccions plebiscitàries i, en cas de guanyar-les, fer una declaració unilateral d’independència. Ni la CUP ni Iniciativa tampoc no van donar suport la reconversió.

Amb tot, Mas va tirar endavant i el 14 d’octubre va presentar el procés participatiu del 9-N vinculant-lo a unes eleccions plebiscitàries que es farien uns mesos després. El govern va organitzar la consulta, amb els consellers Francesc Homs, Irene Rigau i Joana Ortega, però en confiava l’execució als voluntaris, que s’havien d’inscriure en una web. La maniobra de Mas tampoc no va convèncer el govern espanyol, que va impugnar per segona vegada la convocatòria amb el mateix sistema exprés: el dijous 30 d’octubre, el consell d’estat espanyol n’informava negativament, el divendres 31 el govern espanyol en demanava la suspensió i el dimarts 4 de novembre el Tribunal Constitucional espanyol en decretava novament la suspensió. Aquesta segona suspensió va comportar la baixa de 5.000 voluntaris, però com que n’hi havia apuntats més de 40.000, es van poder cobrir perfectament les 6.695 meses instal·lades en 1.317 locals de votació, la majoria instituts oberts pels directors per ordres del departament d’Educació, al capdavant del qual hi havia Irene Rigau.

L’abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez va ser una de les imatges més icòniques de la jornada (fotografia: ACN).

Malgrat tots els entrebancs, el dia 9 es va poder fer la consulta, en què van participar 2,3 milions de persones. D’aquestes, 1,8 milions van votar sí-sí (el 80%), 234.000 sí-no (el 10%) i 105.000 van votar no-no a la doble pregunta pactada: ‘Voleu que Catalunya esdevingui un estat? I si és que sí, voleu que sigui un estat independent?’. Tot i que la consulta va ser menystinguda pel govern espanyol, que la va considerar un butifarrèndum abans d’haver-se fet i tot, l’èxit de participació i el seu impacte internacional van causar indignació a la Moncloa, que va desencadenar una onada repressiva contra els seus responsables, amb el president Mas al capdavant. Rajoy en va sortir humiliat i, pressionat per la brunete mediàtica madrilenya, va activar la fiscalia general de l’estat, aquesta que cinc anys després es discuteix si és independent o no. L’aleshores titular, Eduardo Torres-Dulce, va presentar una querella contra el president Mas, la vice-presidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau. Una querella que va causar una revolta de fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la desproporció dels delictes que es demanaven, de manera que, finalment, va ser redactada a Madrid.

Els organitzadors del 9-N van ser jutjats i condemnats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que els va inhabilitar. Avui ja estan retirats de la política, tot i que Mas continua actiu en una segona fila com a ex-president. Amb el pas del temps, s’ha demostrat que el 9-N, tot i no haver tingut validesa política, va muscular l’independentisme i va ser una lliçó que, després, va permetre d’organitzar millor el referèndum del Primer d’Octubre. Aquell primer intent va permetre el segon i ha permès a l’independentisme de demostrar la seva hegemonia, encara que l’estat espanyol no ho hagi reconegut.

Fotografia: Lluís Brunet.Fotografia: Lluís Brunet.

The post 9-N: el primer acte de desobediència civil multitudinari appeared first on VilaWeb.

La política espanyola és blocada de fa temps i els ciutadans demà tornen a les urnes. Seran les quartes eleccions en quatre anys i totes les enquestes preveuen que la situació continuarà de la mateixa manera, sense majories clares.

Tanmateix, hi ha factors diversos que poden ser determinants per a transformar el mapa polític o trencar el blocatge actual. Repassem cinc d’aquests elements que cal tenir en compte en el moment de l’escrutini electoral.

1. La participació: quines conseqüències pot tenir?

Un lema usat fa anys pel PSOE deia: ‘Si tu no hi vas, ells tornen.’ Feia referència al fet que si la gent no votava guanyaria la dreta. Certament, sí que sembla haver-hi una relació clara entre la participació i el vot a un partit o un altre.

D’ençà del 1982, sempre que la participació ha superat el 70% els socialistes han estat la primera força, tret del 1989, en què no s’arribà a aquest percentatge de vot i guanyà igualment el PSOE, tot i que va perdre nou escons. En canvi, quan l’abstenció ha superat el 30% del cens, ha guanyat el Partit Popular, llevat del 1996, quan Aznar, amb la seva cara més moderada, va posar fi a catorze anys de governs socialistes.

Abstenció de les eleccions espanyoles d’ençà del 1982.

De la mateixa manera, quan la participació ha pujat, ha augmentat el PSOE i quan ha baixat, l’ha perjudicat. Això vol dir que el vot de la dreta és més estable que no pas el del PSOE, Podem i Esquerra Unida. Si observem els resultats de les darreres eleccions, veiem que en aquest bloc hi ha hagut diferències de més tres milions i mig en una sola legislatura, fet que no passa d’una manera tan marcada amb la dreta.

Suma dels vots dels diversos blocs polítics.

A Andalusia, per exemple, el PSOE hi va perdre el govern el 2018, amb una abstenció que es va enfilar fins al 43%, la més alta d’ençà del 1990. A les eleccions de demà s’espera una disminució de la participació, com ja apunta el fet que el vot per correu hagi baixat d’un 30% respecte de les anteriors. Tot fa pensar que el PSOE guanyarà, car parteix d’un gran avantatge, però les tres dretes es poden reforçar i fins i tot disputar la majoria parlamentària.

2. L’atomització de la política espanyola

Històricament, el congrés espanyol ha estat dominat pels partits d’àmbit estatal –que ocupen el 90% dels escons–; hi ha grups parlamentaris catalans i bascs; canaris i gallecs acostumen a obtenir representació; i a vegades hi entren diputats de partits aragonesos i andalusos.

El 2011 va entrar Compromís, el primer partit sobiranista valencià a obtenir representació, i a les eleccions de l’abril va obtenir l’acta per primera vegada el candidat del Partit Regionalista de Cantàbria. Però aquesta vegada les formacions que poden arribar a la cambra tenen un perfil diferent del que han tingut fins ara.

Els partits d’àmbit no estatal han estat sempre sobiranistes, o regionalistes, però ara han sorgit per la sensació d’abandonament del govern espanyol i els partits d’àmbit estatal. Neixen del malestar i sense apel·lar a cap ideologia. Un partit que sembla tenir assegurada la representació és Terol Existeix, que va aconseguir més del 6% del cens en avals i podria ser primera força a la seva demarcació. En la mateixa línia, Per Àvila controla la batllia de la capital i va arribar al 10% dels vots i representació a les eleccions al parlament de Castella i Lleó; el fet que només hi hagi tres escons en joc dificulta que entri. Finalment, dins aquesta dinàmica, la Plataforma del Poble Sorià va atènyer el 9% dels vots a les autonòmiques, de manera que és difícil que aconsegueixi un dels dos escons de la circumscripció.

També té possibilitats d’aconseguir l’escó Coalició per Melilla; es presenta Unió del Poble Lleonès, també amb representació al parlament; i hi ha partits amb menys possibilitats com ara Som Regió (Múrcia), que va superar el 2% en les autonòmiques i el Moviment de la Dignitat i la Ciutadania de Ceuta (7% dels vots).

Com que no neixen de reivindicacions més enllà de l’abandonament, si alguna d’aquestes formacions són determinants i obtenen contrapartides per als seus territoris, és molt probable que hi hagi més territoris –com ara Osca, Conca o Guadalajara– que copiïn el model. Aquestes eleccions, en gran part, marcaran aquest procés d’atomització, fet que pot portar a un vot més en clau de territori que no de partit, com ja passa al Regne Unit o als EUA.

En aquestes eleccions, a més, molt segurament tornarà el BNG al congrés i també hi ha candidatures com Andecha Astur, Puyalón, la Chunta Aragonesista. Totes les enquestes indiquen que els partits d’àmbit no estatal obtindran el millor resultat de la història.

3. El 50% d’escons independentistes al Principat

A les anteriors eleccions, els partits independentistes van fer un nou rècord, amb 22 escons i 1.626.000 (39,38%) vots, i les enquestes apunten que aquesta vegada podrien assolir més del 40% dels vots i la majoria absoluta de diputats (24 de 48).

El resultat de les formacions independentistes es pot trobar influït per tres factors. El primer serà la importància del vot dual, que històricament ha estat entre CiU i el PSC. Tanmateix, el sistema de partits és lluny dels temps de les àmplies majories convergents al parlament i les grans majories socialistes a les espanyoles, com el 2008, quan Carme Chacón va aconseguir el 45% dels vots. Malgrat tot, encara hi ha un cert vot dual,  una part de l’independentisme s’absté i, alhora, una part de l’electorat vota els comuns, que van passar de 326.360 vots (7,5%) a les eleccions catalanes a 614.738 (14,9%) a les espanyoles de l’abril; o el PSC, que va passar de 606.659 (13,9%) al 958.343 (23,2%).

Un segon factor és l’entrada de la CUP. A l’abril, el Front Republicà –en què participava Poble Lliure– va aconseguir 113.008 vots (2,7%), sense obtenir representació. Ara es preveu que la CUP tingui escons a Barcelona i potser a Girona. El Sondeig d’Opinió Catalunya del 2019, a més, mostra un canvi entre allò que diuen que van votar a l’abril els electors de la CUP al parlament i allò que votaran ara:

Intenció i record de vot a les eleccions espanyoles dels votants de la CUP al parlament. Sondeig d’Opinió Catalunya de 2019.

A les eleccions de l’abril, un 62% dels votants de la CUP va votar formacions independentistes, i un 18% els comuns i el PSC; ara la gran majoria votarà la CUP. El percentatge independentista augmenta fins al 69% i baixa els que votaran formacions no independentistes.

Finalment, cal veure els efectes i la resposta de la sentència contra el procés o si simplement augmenta el vot independentista perquè té més suport entre la població. La diferència respecte a l’abril pot ser un termòmetre sobre l’independentisme i, si milloren els resultats, un senyal al món.

4. L’impuls de l’extrema dreta

Les eleccions també poden ser marcades per l’augment de l’extrema dreta de Vox i per l’enfonsament de Ciutadans, partit que pot obtenir a tot l’estat espanyol un resultat inferior al d’ERC només al Principat.

La ultradreta va tenir el primer impuls a les eleccions al parlament andalús, on va entrar amb força (11%); el segon va ser a les eleccions de l’abril, quan arribà al congrés espanyol amb 24 escons. Ara les enquestes diuen que obtindrà una cinquantena de diputats.

També pot tenir un paper clau si governen les dretes, perquè aquesta vegada no serà el soci minoritari, amb suport esporàdic, sinó que pot marcar l’agenda i el criteri de l’executiu en immigració, sobre el canvi climàtic, feminisme o sobre Catalunya, tal com s’ha vist a la votació d’aquesta setmana a l’Assemblea de Madrid.

Enquesta Hamalgama Métrica sobre l’origen del vot de Vox.

Sobre el vot de Vox, cal remarcar que el 54% dels nous votants (450.000) sembla que els rebrà de Ciutadans. El cas és que molts partits han assumit el discurs de l’extrema dreta, com ara sobre les euroordres, i això fa que pugui marcar la seva línia més dura i dominar el debat. Això s’ha vist quan ha proposat de tancar Gibraltar com a resposta al Regne Unit.

Si es compleixen les expectatives de Vox, podrà ser un partit clau. Ara, també pot passar, com a les eleccions anteriors, que el vot cap a aquest partit resti diputats a la dreta: el 28 d’abril, va obtenir 690.000 vots malaguanyats, perquè van ser en demarcacions on Vox no va tenir cap escó.

5. El partit més votat toca fons

Un darrer factor que pot afectar els pactes postelectorals és que el partit més votat sorgit de les urnes pot ser el més feble d’ençà del 1977. Això és especialment important en un sistema de partits com l’espanyol, on no hi ha hagut mai cap govern de coalició.

A les eleccions anteriors el PSOE va augmentar els vots respecte del 2016: del 22,6% al 28,7%, i va sortir reforçat per a governar i encapçalar un govern. Si ara fa figa, encara serà més difícil de configurar un govern, oimés si no està disposat a fer un govern de coalició amb Podem ni dialogar amb els independentistes.

Percentatge de vot i nombre d’escons del partit més votat de cada elecció.

Després del 28 d’abril també s’hauria pogut configurar una majoria parlamentària amb Ciutadans, però a partir de demà tampoc no sembla possible. Potser l’única opció viable serà una abstenció del PP en la investidura, com va fer el PSOE el 2016. Tanmateix, el govern en sortirà molt afeblit, i encara més si perd escons i només pot arribar a la majoria amb el PP. Això si no és que abraça els postulats de la dreta, cosa que trencaria el relat històric, d’ençà de la transició espanyola, de dos models enfrontats entre socialistes i populars.

The post Les cinc claus de les eleccions espanyoles que en determinaran el resultat appeared first on VilaWeb.

Mairie de Belloy-en-Santerre
18, rue de Catalogne
Mapa a Google

El Somme, a la Picardia, és un riu tranquil que fa honor al seu nom, derivat d’un mot d’origen celta que significa justament ‘tranquil·litat’. Tot i això, ara fa poc més d’un segle les seves ribes van ser l’escenari d’una de les batalles més sagnants de la Primera Guerra Mundial, ja de per si cruenta. La coneguda com a batalla del Somme, desenvolupada entre l’1 de juliol i el 18 de novembre de 1916, va ser una de les més llargues i costoses en termes de vides humanes del conflicte internacional, amb més d’un milió de morts, desapareguts i ferits en quatre mesos i mig d’infructuosa ofensiva de tropes franceses i soldats de la Commonwealth contra els alemanys.

Al nostre país, Catalunya Nord va ser el territori més implicat en la Gran Guerra, tal com mostren els monuments erigits en bona part de municipis en record dels homes mobilitzats per l’exèrcit francès que van morir en combat. Però no sols hi van participar nord-catalans. Al Principat, àmpliament aliadòfil i francòfil, des del primer moment, centenars de voluntaris es van allistar a la Legió Estrangera (entre mil i més de deu mil, segons les fonts), convençuts que lluitar per França, símbol de llibertat i progrés, era lluitar pel reconeixement dels drets de Catalunya. Els voluntaris, reclutats en medis nacionalistes i independentistes per la Unió Catalanista, van participar en les principals batalles, curiosament sota les ordres d’un rossellonès, Josep Joffre, comandant en cap de l’exèrcit francès.

En la del Somme, concretament, sols quatre dies després d’haver començat hi va haver una carnisseria prop del municipi de Belloy-en-Santerre, on en un sol dia van morir nou-cents combatents de la Legió, una cinquantena dels quals eren voluntaris catalans. Al capdavant seu hi havia el poeta barceloní Camil Campanyà, organitzador d’una oficina d’enrolament als exèrcits aliats i fundador del periòdic La Trinxera Catalana, el cos del qual va ser embolcallat amb una estelada amb molta història.

El seu sacrifici no es va veure recompensat: amb l’armistici de l’11 de novembre de 1918, les victorioses potències aliades no van fer ni un gest per la causa catalana. Però el seu record, poc o molt, es va mantenir: el 1936, quatre dies abans del cop d’estat franquista a la República, es va inaugurar al parc de la Ciutadella de Barcelona una estàtua de Josep Clarà dedicada als catalans que havien lluitat a la Legió Estrangera; i, des del 2016, a la façana de la casa de la vila de Belloy-en-Santerre hi ha una placa dedicada a Camil Campanyà, just a sota d’una altra que recorda la mort en combat del també poeta i voluntari nord-americà Alan Seeger. I al peu del monument als morts de la Legió a la zona encara hi ha un altre esment als voluntaris catalans… Com també passa a Marsella.

Les referències catalanes al petit poblet de la Picardia no s’acaben aquí. Devastat pels combats, la Mancomunitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona van finançar immediatament després de la guerra amb mig milió de francs la reconstrucció del municipi, i en agraïment, des d’aleshores els carrers principals s’anomenen rue de Catalogne i rue de Barcelone.

I una mica més: A les onze del matí del segon diumenge del mes de novembre, les autoritats britàniques commemoren oficialment cada any el Dia del Record dels morts i veterans de les guerres. Al territori de Gibraltar, la cerimònia –enguany el dia 10– té lloc als peus del monument als caiguts britànics a la Primera Guerra Mundial, esculpit el 1923 per l’escultor barceloní Josep Piquet i Catulí.

Casa de la Vila de Belloy-en-Santerre (Wikipedia)Monument als caiguts de la Legió Estrangera (ilya100ans.fr)

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post El record dels voluntaris catalans a la Gran Guerra appeared first on VilaWeb.

Avui es faran centenars d’actes arreu del Principat i Mallorca arran de la convocatòria feta pel Tsunami Democràtic per a desobeir la Junta Electoral espanyola (JEC). Seran actes de desobediència explícita a l’autoritat electoral espanyola però, sobretot, seran –són– actes de llibertat. I una demostració més que l’estat ha perdut el control del país. S’espera que desenes de milers de persones, potser centenars de milers, participen en una sèrie d’activitats clarament marcades per la cultura, en totes les seues expressions, i pel debat públic i obert, plural. El desafiament, en aquest sentit, és difícil d’entomar per part de l’estat.

En primer lloc, perquè la Junta Electoral és una institució que ha demostrat sobradament la seua arbitrarietat, i això l’afebleix. L’excepcionalitat amb què deixen votar els policies espanyols desplaçats a Catalunya és un darrer exemple, de fa només unes hores. I els seus posicionaments anteriors la deixen en una situació difícil. El 2004, just després dels atemptats de Madrid, el PSOE va promoure una mobilització contra el PP que va acabar portant José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa. Recordareu que es van convocar manifestacions a la porta de les seus del PP. La JEC, sempre a les ordres del govern de torn, les va decretar contràries a la llei i va posar els fets en mans de la fiscalia. Passades les eleccions i amb els socialistes ja al poder, el fiscal en cap de Madrid d’aleshores, Manuel Moix, va decidir d’arxivar les denúncies tot afirmant que no hi havia hagut ‘pressió sobre els electors’. Ho heu llegit bé. El fiscal va dir que milers de persones manifestant-se davant les seus del PP no era cap pressió electoral. De manera que ja em direu com expliquen ara que llegir poesia o fer música sí que ho siguen. El 2011, la cosa encara va ser pitjor, perquè davant la convocatòria d’una manifestació del 15-M contra Rajoy, la JEC es va dividir, amb cinc vots a favor de prohibir-la, quatre en contra i una abstenció. La manifestació va ser prohibida, però es va permetre que s’ocupessen les places, en un precedent que avui també hauria de pesar.

Sobretot i especialment perquè, tal com passa tantes vegades amb la peculiar democràcia espanyola, la llei no diu res de res. La LOREG, que regula el procés electoral, no parla en cap moment de la famosa ‘jornada de reflexió’, i pel que fa a les prohibicions només diu, en l’article 53, que no es pot difondre propaganda electoral ni fer actes de campanya –diu actes de campanya– a partir de divendres a la nit. Res més. Les extralimitacions que hem vist posteriorment no es basen en la legislació aplicable sinó en conceptes i decisions polítiques, com passa tan sovint. Per cert, que en molts països democràtics aquestes limitacions són molt qüestionades o acotades –per exemple, als països anglosaxons, la prohibició de fer campanya es limita a fer-la a la porta dels col·legis electorals.

Tant hi fa, però. Els arguments que ens portarien a discutir el formalisme anacrònic de la jornada de reflexió són sobre la taula i són contundents, però cal ser conscients que la decisió de fer aquests actes i de fer-los de manera multitudinària no qüestiona pas aquesta llei o aquella altra sinó l’existència mateixa de l’estat espanyol i la seua autoritat sobre Catalunya. I aquesta és la importància real de la diada de llibertat i desobediència que es fa avui, i que obrirà un període, més enllà de les eleccions de diumenge, que tindrà un gran impacte en el procés d’independència de Catalunya i encara més en el procés de descomposició de l’estat espanyol. Dos processos que cada dia que passa comencen a caminar més i més en paral·lel.

PS. Jo participaré en dos actes, aquest dissabte, a Barcelona. A les 11.30, a l’Escola Oficial d’Idiomes de l’avinguda de la Riera de Cassoles, prendré part en un debat sobre el passat i el present de la repressió a Catalunya. I a les 17.15, participaré en un altre debat al parc de la Guineueta de Nou Barris sobre el paper dels mitjans de comunicació en la repressió. I ens veurem després a la plaça de Catalunya, és clar.

The post Un dia de llibertat, un dia de desobediència appeared first on VilaWeb.

Fa quinze dies vam veure trenta parelles de mots que es podien confondre fàcilment i que eren font de moltes errades. Hi incloíem, per una banda, monosíl·labs que es pronunciaven d’una manera molt semblant o igual (com ara ‘mi’ i ‘m’hi’) i, per una altra, mots que només es diferenciaven pel fet que els components s’escrivien junts o separats (‘en lloc’ i ‘enlloc’, per exemple).

Les faltes que no detecta un corrector automàtic (I)

Avui veurem la resta de casos. N’hi ha de molt diversos i ja avisem que no hi són pas tots. Per això, en cas de dubte, us recomanem que consulteu un bon diccionari (per exemple, el de la Gran Enciclopèdia Catalana) i, sobretot, que us acostumeu a passar el text per un bon corrector gramatical, com els que us indiquem al final de l’article.

Som-hi.

Be o ve?

Hi ha poques regles per a recordar quan un mot s’escriu amb be o amb ve. I vegeu si n’és, d’important:

1. bast-vast

—Una tela molt basta. ‘Poc refinat’.

—Vèiem un bosc vast. ‘Molt extens’.

2. bena-vena

—Duu una bena de gasa al braç. ‘Tira de drap per a tapar ferides’.

—Les venes del coll. ‘Vas sanguini’.

3. beure-veure

—Va beure una mica d’aigua. ‘Empassar-se un líquid’.

—No el puc veure. ‘Percebre amb la vista’.

4. buit-vuit

—Un pot buit. ‘Sense res a dins’. / Caure en el buit. ‘Lloc on no hi ha res’.

—Hi ha vuit dones. ‘Set més un’.

5. bull-vull

—L’aigua ja bull. Del verb ‘bullir’. / Arrenca el bull. ‘Acció de bullir’.

—Això no ho vull. Del verb ‘voler’.

Amb dièresi o sense?

La dièresi implica pocs casos de confusió, però paga la pena de saber-los:

6. fluid-fluït

—Té un llenguatge fluid. Adjectiu (‘que corre’). / El gas és un fluid. Nom (‘substància fluida’)

—L’aigua ha fluït una estona. Participi de ‘fluir’.

7. beneit-beneït

—No siguis beneit, home. ‘Ximple’.

—Ha beneït el pa. Participi de ‘beneir’.

Obert o tancat?

L’obertura de l’accent té una certa importància, si més no en casos com aquests:

8. desprès-després

—S’ha desprès de totes les obligacions. Del verb ‘desprendre’.

—Vindrà després. Adverbi de temps.

9. marquès-marqués 

—El marquès de la Casa Gran. Títol nobiliari.

—Em va demanar que ho marqués amb el retolador. Del verb ‘marcar’.

10. serè-seré

—Fa un dia serè. ‘Sense núvols’. / Té el cap serè. ‘Tranquil, sense torbaments’.

—A migdia seré ací. Del verb ‘ésser’.

Simple o doble?

La geminació d’algunes consonants és cabdal per a diferenciar mots com ara:

11. anals-annals

—Les aletes anals. ‘De l’anus o prop de l’anus’.

—Als annals de la institució. ‘Relació d’esdeveniments per anys’.

12. suma-summa

—La suma dels deutes. ‘Quantitat que resulta de sumar’.

—Té summa importància. ‘Suprema’ (adjectiu). / La summa de l’obra d’un autor. ‘Compilació de totes les parts’ (nom).

13. addició-addicció

—Les addicions de la nova versió del diccionari. ‘Element afegit’. / L’addició de tres més quatre. ‘Operació de sumar’.

—L’addicció a la cocaïna. ‘Dependència’.

14. anular-anul·lar 

—El dit anular. ‘De l’anell’.

—Anul·lar les operacions. ‘Eliminar’.

15. vila-vil·la

—La vila de Molins de Rei. ‘Població’.

—Viu en una vil·la luxosa. ‘Casa gran’.

La vocal neutra

En els parlars orientals, les as i es àtones es pronuncien neutres. No cal dir que això origina moltes confusions, especialment quan escrivim de la mateixa manera el masculí i el femení. Les més freqüents són aquestes dues:

16. altre-altra

—L’altre noi.

—Una altra cosa.

17. nostre-nostra (vostre-vostra)

—Tot el camp és nostre.

—La vostra noblesa.

També hi ha un seguit d’adjectius femenins que hauríem d’escriure amb -a final i els escrivim amb -e. La confusió ve del fet que alguns tenen solament una terminació (els acabats en -ble —com ara ‘amable’, ‘noble’, ‘possible’…— i uns quants més —com ara ‘alegre’ i ‘múltiple’—). En tots els altres, hem d’escriure la forma femenina acabada en -a. Per exemple:

18. ample-ampla

—Un camí ample.

—Una roba ampla.

19. digne-digna

—Discurs digne.

—Una posició digna.

20. pobre-pobra

—Aquell home pobre.

—Una masia molt pobra. 

La llista és molt més llarga: abstracte-abstracta, còmode-còmoda, directe-directa, exacte-exacta, negre-negra, tendre-tendra…

Això també passa amb alguns noms, com ara:

21. mestre-mestra 

—El mestre de l’escola.

—Una mestra molt bona.

22. sogre-sogra

—Vindrà el meu sogre.

—T’hi avens, amb la sogra?

De vegades, aquesta confusió implica un canvi de significat important:

23. acte-acta

—Vaig assistir a l’acte. ‘Fet realitzat per algú’.

—Hem aprovat l’acta de la reunió. ‘Document’.

24. regle-regla

—Dibuixat amb regle. ‘Instrument’.

—No has seguit cap regla. ‘Norma’.

I encara hi ha parelles de nom (o adjectiu) i verb:

25. avantatge-avantatja 

—L’ha guanyat amb un avantatge de dos metres. Viure aquí és un avantatge.

—Sempre que anem a caminar m’avantatja. Verb ‘avantatjar’.

26 dubte-dubta 

—No en tinc cap dubte.

—No sé per què dubta tant.

27. lliure-lliura

—Em sento lliure.

—Li lliura mil euros. Verb ‘lliurar’. / Mitja lliura de pernil. Unitat de pes.

28. projecte-projecta 

—Ha acabat el projecte de fi de carrera.

—La llum es projecta a la paret.

29. tracte-tracta 

—És un tracte beneficiós.

—De què tracta, el film?

30. viatge-viatja 

—Vam fer un viatge magnífic.

—La meva filla viatja a l’estranger sovint.

Calaix de sastre

Finalment, presentem una desena de casos que no podem incloure en cap dels grups anteriors o bé els hauríem d’incloure en més d’un:

31. accedir-excedir

—Accedir a una sala de l’edifici. ‘Tenir accés’.

—Es va excedir. ‘Ultrapassar’.

32. accepció-excepció

—El mot ‘cap’ té moltes accepcions. ‘Significat’.

—És l’excepció que confirma la regla. ‘Allò que no segueix una norma’.

33. accés-excés 

—Tens accés a l’aplicació? ‘Arribada fins a un lloc’.

—Excés d’informació. ‘Abundància’.

34. afecta-afecte-efecte

—La calor afecta les plantes. Del verb ‘afectar’.

—Els pares li tenen un gran afecte. ‘Estimació’.

—El medicament no li fa efecte. ‘Resultat d’una acció’.

35. al·ludir-eludir 

—No el va al·ludir directament, però es va entendre que parlava d’ell. ‘Referir-se a algú’.

—Eludir el pagament dels imposts. ‘Evitar una obligació’.

36. compta-compte-comte-conte

—Quan puguis, compta què et dec. Verb ‘comptar’.

—Fes el compte de tot això. ‘Càlcul’. / Vés amb compte. ‘Cura, atenció’. / Té un compte en un banc suís. ‘Contracte de dipòsit en un banc’.

—El comte Arnau. Càrrec nobiliari.

—Escriu un conte. ‘Narració curta’.

37. hostatge-ostatge

—No trobàvem hostatge enlloc. ‘Allotjament’.

—Tenien un ostatge tancat a l’edifici. ‘Segrestat’.

38. lliurament-lliurement

—Farem el lliurament del paquet aquest matí. Nom derivat de ‘lliurar’.

—Vine quan vulguis, lliurement. Adverbi, de ‘lliure’.

39. rebel·lar-se – revelar 

—Ens hem de rebel·lar contra l’opressió. ‘Desobeir una autoritat’.

—Revelar un secret. ‘Fer conèixer’. 

40. rec-reg 

—L’aigua passa pel rec. ‘Canal’.

—Reg per aspersió. ‘Irrigació, acció de regar’.

Correctors molt útils

Hi ha correctors automàtics gramaticals capaços de trobar moltes d’aquestes errades, perquè no analitzen els mots separadament, sinó en el context. Per exemple:

—Corrector ortogràfic i gramatical de Softcatalà: si hi entreu podreu veure totes les opcions que us ofereix (podeu triar entre català central, valencià i balear; diacrítics sí, diacrítics no; interrogant inicial, sí o no…). Simplement, hi heu de copiar el text i clicar ‘Revisa’. De seguida veureu les faltes subratllades, en colors diferents segons si són errades ortogràfiques, errades gramaticals o suggeriments d’estil. Posant-vos damunt el mot marcat, sabreu què hi passa, com el podeu esmenar i per què és una errada, amb explicacions molt completes.

—Corrector de LanguageTool: és, de fet, la base del corrector de Softcatalà. Funciona per al català central i per al valencià. Marca les errades d’una manera molt vistent. També hi ha eines per a més idiomes.

—El corrector gramatical el podeu tenir incorporat al programa de tractament de text, al navegador, al gestor de correu, etc. Vegeu les versions per a  LibreOffice, Firefox, Word, GoogleDocs i Android.

—Arreplec de mots que despisten els correctors, de Pep Bofarull. És un cercador per a resoldre justament els dubtes de què hem parlat en aquests dos articles. Entreu-hi i de seguida en veureu la utilitat.

Teniu dubtes?

Si teniu cap dubte o suggeriment, podeu escriure directament a aquesta adreça de correu: jordi.badia@partal.cat.

The post Les faltes que no detecta un corrector automàtic (II) appeared first on VilaWeb.

Edicions de la Campana, ja integrada dins el grup Random House Mondadori, publica Egmont, de Goethe, musicada per Beethoven, en una adaptació de Joan Lluís Bozzo, a partir de la traducció de Joaquim Pena, perquè l’obra es publica amb la intenció d’arribar als escenaris. Per la vigència que té, en relació amb la idea de poder i la manera d’exercir el poder i la conquesta, l’editora, Isabel Martí, va demanar el pròleg al president a l’exili, Carles Puigdemont. Egmont arribarà a les llibreries la setmana entrant. Llegiu-ne el pròleg.

En el prefaci del llibre, Joan Lluís Bozzo, parlant de Goethe i Shakespeare, de la manera d’exercir el poder i de ser especialment cruel, i també de l’adaptació que n’ha fet, escriu:

«Tot val per aconseguir el poder –ho hem vist i ho seguim veient al llarg de la història, passada i recent– i aquesta és, precisament, la lliçó despullada d’arguments morals que Shakespeare llega a la humanitat i que el converteix en l’escriptor més gran de la història.

Però el poeta anglès no sempre havia estat ben acollit a l’Europa immediatament posterior. La seva barreja d’elements divins i profans, de grolleries populars i motius humorístics pujats de to amb versos sublims i delicats, li va valdre per molt de temps la desconsideració d’altres grans autors, sobretot dels francesos canònics Racine i Corneille, acèrrims defensors de la unitat d’acció, d’espai i temps en el teatre, unitat que Shakespeare, sense cap complex, feia saltar pels aires en totes les seves obres. Les constants referències als gustos populars van motivar que un intel·lectual tan agut com Denis Diderot arribés a dir que ‘Shakespeare és un monstre de tanta alçada que la humanitat sencera passa per entremig de les seves cames, fregant el cap amb les parts baixes del poeta’.

A finals del segle XVIII, Goethe va reprendre i revaloritzar la fama i l’art de Shakespeare i el va encimbellar al capdamunt de la literatura mundial. […] Goethe va fer que Shakespeare fos definitivament valorat. Goethe, com Skakespeare, parla també de la lluita pel poder, de la terrible escala que es dreça davant dels ambiciosos, dalt de la qual es troba el tron o el cadafal i, a vegades, tots dos.

Però Goethe afegeix en la seva dramatúrgia un concepte que prové de la tragèdia grega: la lluita per la llibertat, per la llibertat individual i per l’alliberament dels pobles oprimits, pel respecte als drets inviolables de la persona que Antígona defensa contra el tirà Creont. Aquesta idea és capital en el moviment preromàntic anomenat Sturm und Drang (‘tempesta i empenta’, en català), del qual Goethe va ser un dels iniciadors. L’autor alemany també modifica els cànons de la dramatúrgia shakespeariana tot introduint en la lluita pel poder l’element clau de la política. Goethe entén que les vies per les quals els homes i les dones arriben a assolir el poder són dues: la violència –la força bruta, militar o civil, l’energia més o menys heroica–, però també el càlcul polític, les aliances, les retirades a temps per tal de guanyar terreny, la mobilització popular; en definitiva, les armes actuals per aconseguir la llibertat, com bé coneixem els que vivim al nostre país.

[…]

El mateix Goethe explica a les seves Converses amb Eckermann que l’acte quart d’Egmont, l’acte més ideològic de l’obra, en què es posa en escena la ruptura entre els dos poders –l’espanyol, representat pel duc d’Alba, i el neerlandès, pel comte d’Egmont–, li va representar més de dos anys de feina per tal d’anar confegint els arguments i contraarguments que l’un i l’altre es llancen a la cara, en un diàleg de tensió creixent i insuportable que acaba amb la detenció d’Egmont per part dels espanyols.

Egmont és un home que encara confia en la justícia i en la decència del rei d’Espanya, i que no pot concebre que l’una i l’altra es posin en dubte, però Orange, més polític, l’adverteix:

confiar en aquesta justícia és quimèric.

ORANGE: Però, i si ell [el rei Felip II] es volgués atribuir títols més grans i considerés traïció allò que nosaltres considerem el manteniment dels nostres drets?

EGMONT: Podem defensar-nos. Que convoqui els cavallers del Toisó d’Or i serem jutjats.

ORANGE: I si hi hagués la sentència abans del procés? El càstig abans de la sentència?

EGMONT: Això és una injustícia que Felip no cometrà mai; una follia de la qual no el blasmaré ni a ell ni als seus consellers.

ORANGE: I si fossin injustos i folls?

La meva labor com a adaptador del text té com a finalitat primordial la seva posada en escena; és, per tant, un treball de dramatúrgia per fer viable una representació escènica que és, amb tota seguretat, el destí que qualsevol dramaturg persegueix, i cal tenir molt en compte que J. W. von Goethe va ser un home molt implicat en la creació teatral i també en la producció i en l’organització que el fet teatral comporta. L’adaptació parteix de la traducció catalana que, l’any 1937, va publicar el periodista i escriptor Joaquim Pena, crític musical i ànima inspiradora de la Societat Wagneriana de Barcelona, molt influent en la conformació dels gustos dramatúrgics i musicals del públic barceloní dels primers anys del segle XX. Tot comparant la traducció de Pena amb altres versions a altres idiomes, he elaborat aquesta proposta que, d’una banda, pretén posar unes paraules i expressions ben catalanes a la boca dels personatges goethians sense caure, però, en uns mots, una sintaxi i un estil dels anys trenta que ara allunyarien, al meu parer, la vivesa de la representació i l’afeixugarien amb formes i girs en desús; i, de l’altra, he pretès reduir considerablement la durada de l’obra –cinc actes prolífics i detallats plens de monòlegs extensos– tot pensant en la possibilitat d’una representació que s’emmotlli als ritmes i als formats de durada que en l’actualitat regeixen en el teatre. He fet, doncs, una profunda esporgada del text, procurant de no tallar cap de les vies vitals de la seva dramatúrgia, eliminant personatges secundaris poc rellevants (com la mare de Clara), o repeticions i reafirmacions que em semblaven innecessàries. He procurat que la història d’Egmont vagi dreta i ràpida com un tret de ballesta i es clavi en la diana del cor i del pensament dels espectadors. Aquesta és, doncs, una proposta pensada per ser representada.

Molts quedaran sorpresos de la vigència i la contemporaneïtat de les frases i els plantejaments de Goethe, que semblen extrets de la realitat actual, i algú fins i tot podrà pensar que jo he forçat la mà de l’autor. Res més lluny de la veritat: les dures sentències i els qualificatius, de vegades enlluernadors de tan radicals, que els personatges deixen anar són exactament els que Goethe va escriure i que, sense cap mena de dubte, van contribuir poderosament a augmentar la sinistra «llegenda negra» espanyola que un altre amic de Goethe, Friedrich Schiller va ampliar encara més amb el seu Don Carlos, del qual Verdi en va fer una de les òperes més famoses de la història.

La confluència de la força brutal dels militars espanyols i la lluita coratjosa d’Egmont per la llibertat dels seus esclata, amb tota la violència consegüent, en el cinquè acte, en el qual, clàssicament, la mort i la sang ho tenyeixen tot, tant en les obres de Shakespeare com en les de Goethe, com en les pel·lícules anomenades ‘d’acció’ de l’actualitat.

L’heroi que mor per la llibertat del seu poble és un tema molt emprat en la dramatúrgia romàntica. Però Goethe hi sap introduir una qüestió molt punyent, d’interès polític i sociològic: què ha de fer un poble davant de la condemna del seu líder? La resposta que dóna és ben poc engrescadora: el poble s’amaga, dissimula i no defensa ni poc ni molt aquell que sempre ha representat la salvaguarda dels seus interessos i de les seves llibertats. Goethe, com Shakespeare, creu molt poc en el poble, en la menestralia, en la burgesia, que veu sempre com una massa influenciable i volàtil, covarda i banal. Potser caldrà un dramaturg que, avui, escrigui el sisè acte d’Egmont, on es posi en escena el triomf polític del poble, és a dir de la democràcia.»

The post Avançament editorial: ‘Egmont’, de Goethe, obra musicada per Beethoven appeared first on VilaWeb.

Aquests darrers dies, hi ha hagut controvèrsia i una mica de debat arran de les declaracions de diversos dirigents polítics espanyols sobre l’existència de dos pobles diferents a Catalunya, contradient així el conegut lema ‘un sol poble’. A aquestes declaracions, hi ha reaccionat Xavier Domènech amb un article que m’ha semblat que se situava més en una perspectiva política i voluntarista (la d’aquella persona que vol que vegem la realitat com ella vol que sigui) que no pas en una de realment analítica i explicativa de la qüestió.

És (o hi ha a) Catalunya un poble o nació o dos?

Permeteu-me començar dient que tenim, a parer meu, un problema greu de comprensió del que implica un context en què es desenvolupen en competició en un mateix territori dos processos de construcció nacional, amb els respectius nacionalismes i projectant les respectives nacions o pobles. En el nostre cas, seria el poble català (objecte de preocupació del nacionalisme català) i el poble espanyol (objecte de preocupació per al nacionalisme espanyol).

En aquests processos imbricats de construcció nacional, a imatge i semblança de les nines russes, un d’ells (el català, en el nostre cas) es desenvolupa en el marc (al canell gran) de l’altre (l’espanyol). No són processos que corren paral·lels, doncs, com si fossin en el mateix pla o fossin simètrics, sinó que discorren en una relació constant de dominant a dominat. Aquesta situació, en què de manera molt natural els ciutadans impactats per ambdós processos de nacionalització podran desenvolupar afectes i lleialtats duals (d’intensitat amb tot diferents) és la raó principal que fa que puguin percebre que la nació dominada (a efectes de considerar-la poble en el sentit ple de la paraula) està menys dominada que no ho està en realitat, i tenim una salut i un suport que disten molt dels que tenen els pobles que sí que són plenament amos de si mateixos.

Per entendre-ho millor, potser pot ser útil abandonar un moment aquest complex context de nacions imbricades en el qual, com deia, sembla que tenim dificultats per a fer una bona lectura de la realitat, i provar de fer-nos la mateixa pregunta però en un context més clar. Crec que això ens hauria de permetre de veure que la nostra percepció de la qüestió nacional es troba en aquest context de nacions imbricades contaminat per la relació o lògica de dominació, una lògica a la qual pot interessar, sigui dit de passada, que la vegem amb ulls potser més miops.

Pensem en França. França és una nació, o un poble. Crec que això ho discutiran molt pocs, com a mínim, si acceptem per un moment deixar de banda matisos importants sobre la seva composició plural interna. Fem un esforç i provem d’imaginar ara una situació en què es planteja a França la seva annexió a Alemanya com un Land més. Compte, no es tracta d’una unificació de tots dos pobles, sinó directament del lliurament de la sobirania francesa al poble alemany. Preguntem ara si algú consideraria amb un mínim de serietat que en aquest debat intern francès sobre l’annexió a Alemanya la posició favorable a l’annexió fos aquella que millor defensés el caràcter nacional o de poble de França. Sincerament, no crec que això pogués passar. La posició que defensaria amb coherència la dignitat i plenitud del poble francès com a poble amo de si mateix seria, sens dubte, la que optés en aquest cas per la seva independència, rebutjant de renunciar a continuar essent un estat independent. Algú dubta què decidiria el poble francès? Algú pensa seriosament que hi hauria un percentatge mínimament important de ciutadans que acceptarien de posar-se sota la tutela del poble alemany i in fine potser acabar convertint-se en aquest altre poble?

L’exemple és pura ciència-ficció, és clar. Però espero que hagi deixat clara la qüestió que m’interessa de subratllar. Tornem a Catalunya.

Durant molts anys, l’acció del nacionalisme català va trobar amplis consensos al voltant de temes vertebradors per al catalanisme com la llengua i l’autogovern. Recordem el suport parlamentari a l’estatut. Certament, aquesta situació podia fer la impressió que a Catalunya hi havia políticament una nació clarament dominant (la catalana) i una altra força minoritària (l’espanyola). Això no ha ajudat a veure la situació amb prou claredat aquests darrers anys. Recordem que, fins no fa gaire, el PSC podia ser explicat com a part del nacionalisme català, sense que això resultés xocant. Qui ho diria, això, avui (fora de la caverna espanyolista)?

Que els instruments amb què s’havia analitzat i explicat el context català anterior al procés potser ja no eren pertinents (pensem, per exemple, en el concepte ‘catalanisme’) per donar compte de la situació (diferent) que va venir després es va veure quan el nacionalisme català va fer el salt d’aquests consensos forjats en l’autonomisme (no oblidem que aquest és el sistema creat pel nacionalisme d’estat) a la reivindicació del dret de decidir, que, com ha pogut dir amb tanta gràcia com bona vista Xacobe Bastida, no era sinó la reivindicació del dret d’autodeterminació però ‘amb un bon assessor d’imatge’.

El pas que ha fet el nacionalisme català cap a l’autodeterminació és, per a un poble o una nació, per al procés de nacionalització que els projecta, l’últim pas i el més important de tots. Més enllà, ja només hi ha la llibertat i la responsabilitat d’organitzar-se com millor els sembli. I per això, aquest pas és el millor metre per a mesurar la voluntat de ser poble o nació d’una comunitat humana territorialitzada. Molt més pertinent, en qualsevol cas, que qüestions aïllades com la llengua i l’autogovern, perquè amb la independència el poble decideix poder decidir sobre absolutament tot allò que l’afecta, i no únicament sobre allò que un altre poble (l’espanyol, en el nostre cas) ha decidit que pot gestionar de manera ‘autònoma’.

Doncs bé, què ens ha permès de veure la demanda d’autodeterminació promocionada pel nacionalisme català? Tots hem pogut apreciar com l’ampli consens sobre la llengua i l’autogovern es desfeia ràpidament, quedant en evidència un conflicte polític en què s’enfrontaven dos blocs de mida similar, l’independentista i el no independentista. Tornem a França, algú pensa que…? Algú pensa que un poble pot estar dividit sobre una qüestió tan important per al seu futur polític com a poble i continuar reivindicant que és un sol poble com si res?

Per què això que sembla tan evident en un poble com el francès, l’alemany o qualsevol altre poble o nació en el sentit polític ple de la paraula (això és, la seva capacitat absoluta d’autoorganització, que no tenen, per exemple ni el País Basc ni Catalunya) ens resulta més difícil de percebre en aquest context de nacions imbricades? És una qüestió sobre la qual hauríem de reflexionar més, perquè és molt probable (no cal ser un deixeble dels mestres de la sospita per a formular aquesta hipòtesi) que la nina gran ens estigui fent veure coses que no són. I no oblidem Billig, qui ens recordava que els nacionalismes dominants aconsegueixen que no vegem coses que són presents, davant el nostre nas, en el nostre dia a dia. I si també fos cert en sentit contrari i veiéssim coses (com ara miratges) que el sistema dominant vol que vegem i de la manera com vol que les veiem?

Permeteu-me que acabi dient que, tot i que això que he comentat sigui discutible (i si ho és, millor), crec que aquells que més dubtin del meu raonament haurien de reconèixer, com a mínim, que al nostre món hi ha pobles o nacions plens (amb aquesta capacitat d’autoorganització completa de la qual us parlava) que són els que anomenem comunament pobles o nacions. Això hauria de ser raó suficient per a marcar, com a mínim, la deguda diferència amb aquells altres pobles o nacions en els quals una part de la població pot aspirar a ser algun dia un poble o una nació plena, considerant l’altra part com a poble o nació plena. Això sembla que passa a Catalunya, on una meitat de catalans es percep com a poble català, o nació catalana, a tots els efectes, mentre que una altra meitat es percep com a poble català, o nació catalana, només a uns pocs efectes, i en canvi, com a nació espanyola o poble espanyol (ple) a tots els efectes restants. Els més importants, és clar.

The post Un poble o dos? appeared first on VilaWeb.

País Valencià, sud i Elx: tres àmbits com tres nines russes fins a la ciutat on va néixer i on té principal àmbit d’actuació el Tempir. La històrica associació cívica per la llengua lliurarà el 9 de novembre, dissabte, els premis que ha instituït per tal de reconèixer ‘la trajectòria cívica de persones, entitats o empreses que destaquen pel treball a favor de la llengua i la cultura’.

I enguany, per ‘la seua insubordinabilitat i coherència amb les seues idees dins i fora de la trinxera civil’, rebrà el premi País la pedagoga Tudi Torró. D’aquesta manera, es reconeix una trajectòria fructífera com a mestra i assessora didàctica per a l’ensenyament del valencià i també el treball d’impulsar la immersió lingüística a les escoletes infantils municipals d’Elx. Tal com destaca el Tempir, Tudi Torró ha contribuït a ‘convertir Elx en un referent de país en la dignificació i la recuperació del valencià en l’ensenyament’ i ha defensat, des de les diverses instàncies en què ha participat (el Consell Escolar Valencià i la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant, per exemple), la necessària atenció, i els mitjans, que necessita l’educació pública.

Els professors del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant Vicent Beltran i Carles Segura-Llopes compartiran el premi Sud d’enguany com a autors del llibre Els parlars valencians (PUV), una obra que ja ha arribat a la tercera edició i que, tal com apunta el Tempir, és ‘de referència obligada per a conèixer de manera molt exhaustiva la riquesa de la llengua catalana al País Valencià’. Amb aquest premi, a més del treball concret (dècades de dedicació, amb cura i passió, rebla l’entitat elxana), també es reconeix la tasca col·lectiva de la fornada de nous professors que als anys noranta del segle XX van renovar el departament de Filologia Catalana a Alacant ‘fins a convertir-lo en un referent pedagògic, d’estudi i d’estima per la llengua, bon coneixedor de la realitat del sud, que en pren el pols constantment i s’hi adapta mitjançant la cerca de solucions imaginatives als problemes acadèmics, universitaris o no, i sociolingüístics existents’.

Finalment, el premi Elx és enguany per a l’Associació de Veïns del Raval, tant per ‘la dinamització i consolidació del teixit social i cívic del barri’, com per l’obertura a altres moviments de la ciutat (organitzant, per exemple, la Trobada d’Associacions) i per ‘l’ús exemplar i coherent en la defensa i la promoció del valencià en totes les seues activitats, de manera que s’ha convertit en un model de referència d’activisme veïnal a favor de la nostra llengua’.

La festa de lliurament serà aquesta nit i els guardonats rebran una escultura de l’artista Antoni Pons que evoca els rius Segura i Vinalopó i un dels gallons de la Mangrana del Misteri d’Elx.

The post El Tempir premia el compromís amb la llengua de Tudi Torró appeared first on VilaWeb.

A mitjan anys vuitanta el grup Mecano va llançar dins el seu àlbum Ya viene el sol (1984) la cançó ‘Hawaii-Bombay’, que es va fer ràpidament popular. La lletra jugava amb el tòpic del Hawaii paradisíac i s’hi sentia una afirmació, amb sospir inclòs: ‘¡Cuando podré ir a Hawaii, ay!’. Hawaii i Bombai, sentenciava la cançó, ‘son de lo que no hay’ (encara que temo que Bombai hi era més per la rima que per la consideració de paradís que en poguessin tenir els músics).

Hawaii ha estat per a molts un enfilall de tòpics certament paradisíacs: les platges cristal·lines, els collarets de flors, les danses hula, la música dels ukuleles, el poke, especialitat gastronòmica local, la pràctica del surf. Molts adults vam descobrir Hawaii també en els llibres de text de geografia física, a propòsit dels volcans característics de l’arxipèlag. Els paisatges de Hawaii han estat coneguts, també, per les sèries Hawai 5.0, Magnum, o, més recentment, per pel·lícules o sèries com Parc Juràssic, Jurassic World o Lost. Al moment d’acabar-se Lost, un home nascut a Honolulu, jove, negre i amb empenta, Barack Obama, esdevenia president dels EUA.

La visió idíl·lica de Hawaii, amb tot, amaga una altra cara de les illes, devastades pel turisme, la construcció i l’especulació. Màrius Serra novel·lava aquest antiparadís a Res no és perfecte a Hawaii (2016). La llengua hawaiana (en l’autoglotònim: ʻōlelo Hawaiʻi) és també fins a cert punt a l’altra cara de Hawaii. En l’Atles UNESCO de les llengües del món en perill, aquesta organització internacional inclou el hawaià en la categoria de les llengües ‘critically endangered’ (és la categoria prèvia a la de l’extinció d’una llengua i es caracteritza perquè ‘els parlants més joves són avis i gent gran, i parlen l’idioma parcialment i poc sovint’).

El hawaià és una llengua de la família austronèsica parlada a les illes de Hawaii (on actualment conviu, sobretot, amb l’anglès, i el crioll hawaià de base anglesa). Les llengües austronèsiques s’estenen per una zona molt àmplia que va de Madagascar a l’illa de Pasqua i de Taiwan i Hawaii fins a Nova Zelanda. Aquesta família té aproximadament unes mil dues-centes llengües i uns tres-cents milions de parlants. Bona part de les llengües polinèsies van arribar fa relativament poc als seus emplaçaments. Així, per exemple, Hawaii va ser colonitzat per pobladors procedents de les illes Marqueses cap al 400 dC. Segles més tard, el 1778, el capità James Cook va ‘descobrir’ l’arxipèlag (que va anomenar illes Sandwich) i durant el segle XIX el regne de Hawaii va registrar una progressiva penetració de població europea. A finals del segle XIX els EUA van abolir la monarquia autòctona i van decidir annexionar Hawaii, que el 1959 es va integrar als EUA com a cinquantè estat del país.

La situació de la llengua hawaiana ha estat dramàtica, sobretot, des de finals del segle XIX fins a finals del segle XX. A començaments del segle XIX els missioners havien desenvolupat una variant de l’alfabet llatí que havia permès que el hawaià s’escrivís i que tingués una presència no negligible en l’àmbit literari i periodístic. Aquest alfabet, semblant al del maori, té dos caràcters típics: l’okina (‘) o pausa glotal (permet diferenciar, per exemple, una paraula hawaiana com mai = ‘procedent de’, de ma’i  = ‘dolent’) i el màcron, per marcar la llargada de les vocals llargues, anomenat kahakō (es pot veure, precisament, damunt la darrera vocal de la paraula).

L’any 1896 el hawaià va rebre un fort revés perquè va ser prohibit en el sistema educatiu en benefici de l’anglès, declarat l’única llengua d’instrucció en la llei 57 de la República de Hawaii: ‘La llengua anglesa serà el mitjà i la base d’ensenyament a totes les escoles públiques i privades.’ No respectar aquella prohibició comportava càstigs i persecució a la població local. No oblidem que a Catalunya, mentrestant, la llei Moyano d’instrucció pública prohibia expressament ensenyar el català a l’escola des de 1857. La persecució de la llengua hawaiana a l’escola va ser un cop dur per a la llengua: en va desincentivar l’ús i va fer minvar la voluntat de transmissió intergeneracional per autoodi, davant la puixança i el prestigi de l’anglès. El nombre de parlants de l’idioma es va reduir fins a la xifra aproximada d’un miler en el moment més crític.

Fins a l’any 1978 el hawaià no va ser oficial. La constitució de 1978 (article 15, sobre llengües oficials) va establir que l’anglès i el hawaià serien les llengües oficials de Hawaii, però que el hawaià només s’utilitzaria en els actes i les transaccions oficials d’acord amb les disposicions de la llei. A partir d’aquell moment d’obertura legal, el hawaià va viure una interessant experiència de revitalització amb una notable implicació popular, que s’ha estès aquestes darreres dècades. En un curiós paral·lelisme amb el cas català (salvades totes les distàncies), la cooficialitat del qual també va ser reconeguda el 1978, els moviments de revitalització van impulsar a inici dels vuitanta el moviment d’immersió lingüística a les escoles Pūnana Leo (‘nius d’idioma’), pouant en l’experiència maori dels Kōhanga Reo a Nova Zelanda. Els programes d’immersió lingüística total en hawaià es van estendre amb èxit des de l’etapa pre-escolar fins al batxillerat. La primera escola Pūnana Leo sorgia el 1984 a Kekaha, seguida ben aviat de les de Honolulu i Hilo i de moltes més els anys posteriors. Recordem que a Catalunya la primera aplicació del programa d’immersió lingüística es dugué a terme el curs 1983-84.

El cas del hawaià, doncs, que ha aconseguit interrompre la tendència accentuada cap a l’extinció de la llengua, és un exemple a tenir en compte de revitalització lingüística, encara que l’augment de parlants sigui quantitativament baix. La resistència és encara més encomiable pel fet que el hawaià ha plantat cara ni més ni menys que a l’anglès, una veritable llengua lingüicida. Com indica Enrique Bernárdez (¿Qué son las lenguas?, 2004): ‘Com han assenyalat diversos autors, entre els quals uns quants d’anglesos i nord-americans, l’anglès sembla tenir aversió que es parlin unes altres llengües als seus territoris, incomparablement més que qualsevol de les altres grans llengües internacionals.’ El mateix autor fa veure que de les cent cinquanta-nou llengües indígenes dels EUA, només trenta-sis tenen més de mil parlants i que de les cent vuitanta-set llengües índies dels EUA i el Canadà, la canalla ja no n’aprèn cent quaranta-nou.

La iniciativa de revitalització del hawaià ha estat reconeguda aquest any per l’organització no governamental Linguapax, que ha atorgat el seu premi internacional 2019 a la candidatura de Larry Kimura, un dels referents decisius en el moviment per a preservar el hawaià i responsable de múltiples iniciatives compromeses i entusiastes que han contribuït a invertir la tendència a la reducció de parlants de l’idioma. Kimura és professor de llengua hawaiana al Ka Haka ʻUla O Keʻelikōlani (College of Hawaiian Language) de la University of Hawaiʻi at Hilo, president del Hawaiian Lexicon  Committee (encarregat de fixar els mots nous de la llengua), ha destacat per la seva tasca de documentació de l’idioma i ha estat un dels impulsors dels programes d’immersió lingüística en hawaià (va ser cofundador i primer president de les Pūnana Leo). Kimura ha manifestat la il·lusió que la recuperació de la llengua, un cop començada, no tingui marxa enrere: ‘Quan algú comença a tornar-se a connectar amb la llengua, s’hi compromet molt intensament i no hi ha marxa enrere.’ El cas hawaià ens llega una experiència interessant de revitalització que ha merescut, doncs, un reconeixement recent en el premi de Linguapax.

Si estem disposats a penetrar la llengua hawaiana, d’altra banda, les oportunitats d’aprenentatge són arreu. Entre el lèxic hawaià que ens ha arribat, el català té paraules com ukulele o wiki (wiki-wiki vol dir ‘ràpid’ en hawaià; d’aquí el nom de la Viquipèdia), recollides totes dues pel Cercaterm. També resulten familiars, associades a la iconografia paradisíaca, paraules com hula (dansa típica, acompanyada de cançons; el Cercaterm conté hula-hoop: ‘joc que consisteix a fer girar entorn de la cintura, per moviment de rotació, un cèrcol de plàstic’, indicant que és una marca registrada), aloha (‘hola’ i ‘adeu’ i altres sentits com el de ‘amor’, ‘compassió’, ‘afecte’), lei (‘garlanda de flors de cortesia’). També a través de l’anglès, alguns termes com ara els que es relacionen amb la vulcanologia hawaiana han esdevingut formes de designació internacionals. Pensem, per exemple, en la lava anomenada pahoehoe, o en la lava aa (del hawaià ʻaʻā), que tindria l’origen en una onomatopeia de la queixa relacionada amb el dolor que s’experimenta en trepitjar-la.

Si ens interessen les curiositats de sentit del lèxic hawaià, d’altra banda, en podem trobar una bona mostra en l’obra d’Adam Jacot de Boinod, autor britànic que destaca pel seu interès per paraules curioses en les llengües del món. A El significado de Tingo: El excéntrico mundo de las palabras (Barcelona: RBA, 2007) aporta diversos exemples del hawaià. N’indico algun de divertit o curiós: ho’oponopono, ‘resoldre un problema parlant-ne’ (art hawaià antic de resolució de problemes basat en la reconciliació); awawa, ‘obertura que hi ha entre cada dit de la mà o el peu’; muku, ‘distància dels dits d’una mà fins al colze de l’altre braç estès’; pana po’o, ‘gratar-se el cap per provar de recordar el que s’ha oblidat’; ho’oauwaepu’u, ‘treure la llengua sota el llavi o avançar la mandíbula i arrugar els llavis en senyal de menyspreu’; pau heoheo, ‘pescador que torna sense pesca’ (en català en diem ‘pescador que ha fet porra’); ulaia, ‘apartar-se de la societat a causa d’un desengany’; muka, ‘so fet amb els llavis per indicar que el menjar és deliciós’; kipapa, ‘fer equilibris en una taula de surf’… Adam Jacot de Boinod ens fa saber també que el hawaià té seixanta-cinc paraules per anomenar els tipus de xarxes de pesca; cent vuit paraules referides als moniatos; quaranta-dues a la canya de sucre; quaranta-set al plàtan… i que aquesta llengua tenia un nom diferent per a designar cada una de les trenta nits del mes lunar.

Vull acabar aquest text tornant a Larry Kimura. En una entrevista a NBC News del 9 de maig de 2018 es referia a algunes paraules del hawaià que traduïen valors essencials de la seva cultura. En destaco la referència al mot ea, que designa ‘el poder que té cadascú de fer coses’, un poder que ha de ser reconegut i utilitzat. Kimura indicava: ‘Aquesta paraula també s’aplica a la sobirania, és a dir, no cal esperar que cap llei digui que es pot parlar hawaià. Ja pots parlar hawaià; tens aquesta independència.’

No sabem si Hawaii serà un dia independent. De la independència i la lluita dels hawaians, amb tot, en depèn segurament que pugui continuar sent un paradís.

Enric Serra és membre del Grup d’Estudi de Llengües amenaçades (GELA)

The post Hawaii, ai appeared first on VilaWeb.

The post Les millors fotos de la campanya electoral appeared first on VilaWeb.

La CUP ha fet una crida a omplir les places i els carrers durant la jornada de reflexió, seguint les consignes del Tsunami Democràtic. La candidata a les eleccions del 10-N, Mireia Vehí, ha dit a l’acte de final de campanya a Sabadell: ‘La nostra política es fa al carrer i no deixarem de fer-la’. A més, ha assegurat que al congrés espanyol no s’hi va a pactar ni a negociar, sinó a ‘hackejar’ la política espanyola i a ‘fer-la ingovernable’.

Vehí ha criticat JxCat: ‘La tradició de JxCat és la tradició de Mas, Pujol i Duran. La tradició de pacte i negociació. Que irònic quan comencin a il·legalitzar partits amb una llei aprovada per ells’, ha recordat. ‘Mentre la senyora Laura Borràs demana unitat estratègica a l’independentisme, el senyor Buch demana penes presó per als independentistes que es manifesten al carrer. El que ha de fer aquest home és dimitir’, ha dit la dirigent anticapitalista Júlia Carbonell.

Eulàlia Reguant, número 3 per Barcelona, ha instat la societat catalana a ‘reflexionar junts’ demà. Ha demanat el vot per la CUP el 10-N i que dilluns se segueixin les mobilitzacions convocades pel Tsunami Democràtic. ‘No anem a suplicar, anem a exigir, anem a fer el congrés ingovernable. No anem a dialogar, perquè aquest estat no és una democràcia’, ha afegit.

The post La CUP fa una crida a omplir les places i els carrers durant la jornada de reflexió appeared first on VilaWeb.

El candidat de Més Esquerra al congrés espanyol, Guillem Balboa, ha advertit avui, en l’acte de final de campanya de la coalició a Son Sardina, que ‘sense llibertats ni autogovern no hi haurà pensions ni drets laborals’.

En aquest sentit, ha demanat un últim esforç a la militància en el ‘boca a boca’ i ha assegurat que és necessari que hi hagi ‘una veu sobiranista, progressista, ecologista i feminista que no es degui a ningú més que a la ciutadania de les Balears a Madrid’.

A l’acte hi han assistit els principals dirigents de Més per Mallorca i han intervingut, a més de Balboa, la candidata al senat espanyol, Lila Thomàs; el número 3 al congrés, Mateu Matas ‘Xurí’, i la senadora d’Esquerra Republicana de Catalunya, Mirella Cortés.

Mateu ‘Xurí’ ha criticat l’actitud repressora de l’estat espanyol i la ‘insistència’ de Vox en ‘il·legalitzar Més Esquerra i altres forces democràtiques’. ‘A més, el problema és que partits com el PP li fan el joc i volen que sortim de la Generalitat’, ha afegit.

Thomàs ha demanat la confiança per a la coalició perquè és ‘la garantia’ perquè ‘l’esquerra espanyola faci polítiques a favor dels treballadors, les dones, les minories i el medi ambient’ i també ‘l’única manera de pressionar el dret a decidir i l’amnistia als polítics presos’.

Els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N: vots, escons i municipi

The post Balboa, en l’acte de final de campanya: ‘Sense llibertats i autogovern no hi haurà pensions ni drets laborals’ appeared first on VilaWeb.

El president de Ciutadans, Albert Rivera, ha tancat la campanya electoral del 10-N dient que la ciutadania no mereix un executiu que ‘robi’ de les arques públiques. ‘Els espanyols no es mereixen un govern on es gastin els diners en putes de la Junta d’Andalusia’, ha expressat aquest vespre al vespre al Palau de Congressos a Barcelona.

Segons ell, els espanyols no mereixen tenir ‘xoriços ibèrics’ al govern espanyol, sinó ‘liberals ibèrics’. A més, ha apel·lat el vot dels ‘valents’ i ha dit que ‘el més valent que ha fet Pedro Sánchez és enviar un helicòpter per treure els ossos de Franco‘. El candidat a president del govern espanyol per Cs també s’ha preguntat per què el líder socialista ‘no treu Torra de la Generalitat’.

The post Rivera: ‘Els espanyols no es mereixen un govern on es gastin els diners en putes de la Junta d’Andalusia’ appeared first on VilaWeb.

JxCat ha endurit el to contra ERC i la CUP en l’acte final de la campanya del 10-N. La cap de llista al Congrés espanyol, Laura Borràs, ha preguntat als republicans quin ‘govern progressista’ volen facilitar si ‘l’únic que progressa és la repressió’. L’exconsellera també ha criticat que la CUP prefereixi ‘jugar sola’ i no secundar la proposta de formar un grup únic a la cambra baixa.

Borràs ha reivindicat JxCat com els ‘únics’ que han posat el president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ‘contra les cordes’. També ha dit que cal respondre la sentència de ‘la injustícia’ amb la ‘sentència de la democràcia’, aquest diumenge.

El president Carles Puigdemont, en un vídeo, ha reclamat una darrera empenta a qui s’ha compromès a plantar cara i parar els peus a l’estat espanyol: ‘No els ho posarem fàcil, no ens agenollarem ni regalarem res’.

Puigdemont ha assegurat que aquesta setmana han deixat en evidència el govern de Pedro Sánchez a tota Europa, entre altres casos com quan es va comprometre a dur-lo a l’estat espanyol: “La inquisició espanyola ha tornat, ha tornat en la seva versió 2.0′.

Per la seva banda, l’expresident Artur Mas ha cridat a aixecar un “dic de contenció’ per quan l’estat espanyol ‘torni a trepitjar’ els drets i llibertats de Catalunya.

The post Borràs endureix el to contra ERC i la CUP i reivindica JxCat com els ‘únics’ que han posat Sánchez ‘contra les cordes’ appeared first on VilaWeb.

Un jove universitari que va patir una lesió cerebral després de patir una caiguda durant les protestes d’Hong Kong ha mort avui, segons ha informat el diari ‘South China Morning Post ‘.

Chow Tsz Lok, un estudiant de 22 anys de la Universitat de Ciència i Tecnologia d’Hong Kong, va caure de la tercera a la segona planta d’un pàrquing a la ciutat de Tseung Kwan O, mentre la policia dispersava als manifestants amb gas lacrimogen. Lok ha estat en coma d’ençà de dilluns a l’Hospital Queen Elizabeth. L’estudiant ha estat sotmès a dues operacions, però les fonts citades pel diari han afirmat que no han ajudat a reduir el dany. La condició del jove va empitjorar ahir a la nit abans de patir una aturada cardíaca. L’hospital ha confirmat la mort de Lok a les 8.09 (hora local).

El president de la Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong, Wei Shyy, va afirmar que condemnaria la violència policial si es descobria que es van violar les pautes durant l’enfrontament amb els manifestants la nit en la qual Lok va resultar ferit.

Sempre es pot guanyar: sis lliçons imprescindibles d’Hong Kong 

The post Un manifestant d’Hong Kong s’ha mort arran d’una caiguda durant les protestes appeared first on VilaWeb.

Un any després del començament de les protestes dels Armilles Grogues el diari Le Monde ha fet un balanç de la repressió contra el moviment en el conjunt de l’estat francès fins al 30 de juny, quan la mobilització va ser més forta.

Una de les dades més contundents és que hi ha més de 3.100 condemnats i una altra xifra punyent és que d’aquests, hi ha 400 manifestants empresonats amb condemnes fermes. En total s’han fet més de 10.000 processaments judicials, de les quals, més enllà de les condemnes, 2.400 han estat tancades amb mesures alternatives al processament i 2.200 han estat arxivades.

Com s’ha mencionat, 400 condemnats ja compleixen una pena de presó ferma, hi ha 600 que estan dins d’un règim obert, i per tant, es permet un règim flexible ja sigui per poder treballar, perquè té un familiar depenent, per seguir un tractament, entre altres. Una altra part porta a terme penes alternatives, com serveis comunitaris, i finalment, més d’un terç dels condemnats tenen l’entrada a la presó suspesa a l’espera de recursos.

El moviment dels Armilles Gorgues ja va denunciar fa uns mesos que milers de persones havien estat gasejades, hi havia hagut 13.460 tirs d’escopetes de pilotes de goma, 1.460 tirs de granades lacrimògenes GLI -F4 i 4.932 de granades de desencerclement.

Què vol exactament el moviment de les armilles grogues?

 

 

The post Almenys quatre-cents armilles grogues han estat empresonats d’ençà del començament de les protestes appeared first on VilaWeb.

El Regne Unit ha acceptat finalment la tramitació de l’euroordre contra la consellera Clara Ponsatí, exiliada a Escòcia. La policia britànica ha acceptat les aclaracions del jutge Pablo Llarena i ara comença el procés judicial a Escòcia. L’advocat de Ponsatí, Aamer Anwar, ha informat en un comunicat que Ponsatí compareixerà davant les autoritats escoceses dijous vinent.

Després de comparèixer davant la policia escocesa, un jutge rebrà l’euroordre i fixarà una vista sobre l’euroordre. Anwar s’ha mostrat convençut que guanyaran el cas i que Escòcia no acceptarà l’extradició de Ponsatí a Espanya. Ha dit que la informació aportada per Llarena torna a ser una vegada més ‘mínima’, i que l’acusació de sedició també ho és. ‘Potser per què no poden trobar res?’, es pregunta l’advocat. A més, assenyala que Llarena acusa Ponsatí més per desobediència a els resolucions del Tribunal Constitucional espanyol que no pas per sedició, i diu que així ho explicarà als tribunals escocesos.

En un primer moment, la policia britànica va comunicar a Espanya que refusava la tramitació de l’euroordre perquè era ‘desproporcionada’. Poques hores després, les autoritats britàniques van rectificar –eliminant l’adjectiu ‘desproporcionada– i van demanar aclaracions al jutge Llarena.

The post El Regne Unit accepta ara la tramitació de l’euroordre contra Ponsatí i el jutge decidirà sobre l’extradició appeared first on VilaWeb.

El Tribunal Suprem espanyol ha rectificat i ha decidit d’anul·lar les multes de 3.000 euros que va imposar a Carles Puigdemont i Toni Comín al juliol per ‘mala fer processal’. Ho ha anunciat Puigdemont a Twitter, recriminant al tribunal que només exercien la defensa dels seus drets contra els ‘abusos del poder’. A més, ha tirat d’ironia preguntant-se si es parlarà tant d’aquesta marxa enrere del Suprem com de la multa que van imposar-los. L’advocat Gonzalo Boye ha recordat també que va rebre una denuncia al Col·legi d’Advocats de Madrid per aquest cas quan tenien raó.

Hasta me denunciaron al Colegio de Abogados @icam_es cuando teníamos razón #Seguimos

— Gonzalo Boye (@boye_g) November 8, 2019

Puigdemont i Comín van demanar mesures cautelaríssimes al Suprem perquè el recompte de vots, l’assignació dels escons i la proclamació dels eurodiputats de les eleccions europees a la Junta Electoral espanyola (JEC) fos públic. El Suprem va refusar-ho i a més va obrir una peça separada per a sancionar-los.

The post El Suprem fa marxa enrere i anul·la les multes de 3.000 euros contra Puigdemont i Comín appeared first on VilaWeb.