Vilaweb.cat

El PSPV demana el vot perquè les europees siguen la primera parada per a desallotjar Mazón de la Generalitat

“Les seran eleccions europees seran la primera parada per a desallotjar Mazón de la Generalitat i demostrar que els socialistes som l’alternativa real a la Comunitat Valenciana”. Així s’ha manifestat el síndic socialista a les Corts, José Muñoz, en declaracions als mitjans abans de la reunió de la direcció del Grup Socialista durant les quals ha subratllat que “el diumenge, després de la votació de les eleccions europees, serà el primer dia que Mazón comence a posar un peu fora del Palau de la Generalitat”.

Així, el portaveu socialista ha afirmat que les enquestes ja diuen que hi ha un empat tècnic entre el Partit Popular i el PSOE, i que estan convençuts que guanyaran aquestes eleccions. Alhora, ha remarcat que aquest serà el primer pas perquè d’aquí a un poc hi haja una dona, Diana Morant, al capdavant de la presidència de la Generalitat Valenciana.

 

Allau d’enquestes de les europees: el PP guanyaria, l’extrema dreta en auge i Junts podria perdre pes

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

Allau de sondatges el darrer dia que se’n poden publicar abans de les eleccions europees de diumenge. Amb algunes diferències, les enquestes assenyalen que el PP s’imposarà a les urnes –tot i que el PSOE resisteix–, i que l’extrema dreta guanyarà pes, amb Vox i Se Acabó la Fiesta. Així mateix, Ara Repúbliques, la coalició d’ERC, podria conservar els tres eurodiputats actuals i, en canvi, Lliures per Europa pot passar de tres a un.

Alvise Pérez, el difamador d’extrema dreta que vol la immunitat d’eurodiputat 

ABC

El PP guanyarà les eleccions europees de diumenge que ve a l’estat espanyol, segons un sondatge de GAD3 per al diari ABC, elaborat entre dilluns i dijous de la setmana passada, quan es va aprovar definitivament la llei d’amnistia.

Aquesta enquesta estima que el PP espanyol duplicarà la representació al Parlament Europeu, i passarà de 12 escons a 23 o 24. El PSOE es mantindrà en 20.

El PP vorejarà el 35% dels vots –quinze punts més que no pas ara fa cinc anys–, amb més de cinc punts d’avantatge sobre el PSOE, que baixa del 30%.

Vox, en tercer lloc, també duplicarà la representació i passarà de 3 eurodiputats a 6. La candidatura que encapçala Jorge Buxadé pot aconseguir el 9,7% dels vots, més que la suma de Sumar (3-4 escons) i Podem (3).

La resta d’eurodiputats serien per a Ara Repúbliques, amb 3 (4,8%); Lliures per Europa, amb 1 (2,4%); Se Acabo La Fiesta, amb 1 (2,4%); i CEUS, amb 1 (1,9%). Per tant, la coalició d’ERC pot conservar els tres representants, però Junts en pot perdre dos.

El País i Cadena SER

El PP, amb un 33,2% d’estimació de vot, guanyarà les eleccions al Parlament Europeu amb 23 eurodiputats, 10 més que no pas ara, i tres més que el PSOE, segons un sondatge de 40db per a El País i la Cadena SER.

Els socialistes mantenen el mateix percentatge (30,1%) i 20 escons, és a dir, un menys dels que ocupen actualment a Estrasburg.

L’enquesta es va fer la setmana en què el govern espanyol va reconèixer l’estat palestí i el congrés va aprovar definitivament la llei d’amnistia.

Vox continua essent tercera força i baixa de gairebé dos punts percentuals i un escó, el que s’enduria Se Acabó la Fiesta, la nova marca política encapçalada per l’influenciador d’extrema dreta Alvise Pérez.

Sumar, amb un 5,6% en estimació de vot i 3 escons, passaria davant de Podem, que es ressent de l’escissió i passa del 10,1% que va aconseguir Unides Podem el 2019 al 4%, i acaba amb 2 eurodiputats.

Junts (2,1%) es manté pràcticament igual que en el sondatge anterior, amb un escó, és a dir, dos menys dels que ocupa actualment al Parlament Europeu. Ara Repúbliques (4,8%), que aplega ERC, BNG, EH Bildu i Ara Més, conserva 3 llocs a Estrasburg.

Ciutadans, que a les eleccions de 2019 va ser la tercera força, desapareix, amb un 1%, i Coalició per una Europa Solidària (CEUS), que aglutina al PNB, Coalició Canària i el PI – Proposta per les Illes Balears, baixa lleugerament, però manté un escó.

El Periódico

El PSOE escurça distàncies amb el PP en intenció de vot a les eleccions europees i se situa a mig punt, de manera que tots dos aconseguirien entre 21 i 22 escons al Parlament Europeu, segons un sondatge de GESOP per a El Periódico.

L’enquesta preveu que el PP obtindrà el 32% dels vots i el PSOE el 31,5%, una situació d’empat tècnic, que deixa a l’aire el guanyador de les eleccions, que es pot resoldre a la recta final de la campanya.

En tercera posició hi haurà Vox, amb un 8,1% (entre 5 escons i 6), seguit de Sumar, amb un 5,8% dels vots i 3-4 diputats, i la col·lació Ara Repúbliques (ERC, EH Bildu i BNG), que amb un 5% tindrà tres representants a l’eurocambra.

Finalment, aconseguirien també escons Podem, amb un 4,4% i (2-3 diputats), la formació Se Acabó la Fiesta, amb un 3,7% i 1-2 representants, Junts, amb un 2% i un sol diputat, i Coalició per una Europa Solidària (CEUS), que aplega el PNB, Coalició Canària i el PI – Proposta per les Illes Balears, amb un 1,8% i també un sol diputat.

Ciutadans no arriba a l’1% i no obté representació.

CIS

El CIS trenca amb la resta de sondatges publicats avui i situa el PSOE com a clar guanyador de les eleccions europees, amb una estimació de vot d’entre un 31,6% i un 33,2%. Són gairebé tres punts més que no el PP, que es quedaria amb un 28,3% i un 30,5%.

En tercera posició quedaria novament Vox –que, amb entre un 9,9 i un 11% dels vots, quedaria considerablement per darrere del PSOE i el PP però a gran distància de la resta de forces. Sumar seria quarta força, amb un 5,4% i un 7,1% dels vots, mentre que la inèdita Se Acabó la Fiesta de l’influenciador ultradretà Alvise Pérez seria cinquena força amb entre un 4,9% i un 5,7% dels vots. En sisena posició quedaria Ara Repúbliques, amb entre un 3,7% i un 4,1% dels vots, seguida de ben a prop per Podem, que obtindria entre un 3,6% i un 3,9% dels vots.

Junts, finalment, obtindria entre un 1,5% i un 1,6% dels vots, mentre que la Coalició per una Europa Solidària (CEUS) quedaria en entre un 1% i un 1,3% dels escrutinis. Com en altres sondatges, Ciutadans quedaria lluny de la representació, obtenint entre un 0,7% i un 1,2%.

Les portades: “El PSOE s’acosta al PP a una setmana de les europees” i “El pla de Biden amenaça amb trencar el govern d’Israel”

Claudia Sheinbaum arrasa en el recompte i serà la primera presidenta de Mèxic

La candidata del partit presidencial Morena, Claudia Sheinbaum, arrasa en les eleccions i es proclama presidenta de Mèxic: amb gairebé el 70% dels vots escrutats, Sheinbaum ha aconseguit el 60% dels vots, trenta punts per sobre de la seva principal rival, Xóchitl Gálvez, que solament ha aconseguit el 28,6%. Així doncs, amb aquests resultats, Sheinbaum serà la primera dona que presideix els Estats Units Mexicans.

Noranta-vuit milions de mexicans van elegir ahir senadors, diputats i més de vint mil càrrecs públics de tots els nivells de l’administració. Si es confirma la victòria, Sheinbaum serà la primera presidenta de l’Amèrica del Nord.

De fet, ella mateixa ja ha celebrat la victòria electoral. En una publicació al seu compte de Twitter, ha donat les gràcies a tots els mexicans que l’han votada, i ha declarat que, per primera vegada en dos-cents anys de la República de Mèxic, hi haurà una dona presidenta.

Por primera vez en 200 años de la República, habrá una mujer presidenta y será transformadora. Gracias a todas y todos los mexicanos. Hoy demostramos con nuestro voto que somos un pueblo democrático. Les invito a seguir la transmisión.#EnVivo https://t.co/kjKUkFOQnf

— Dra. Claudia Sheinbaum (@Claudiashein) June 3, 2024

 

Sheinbaum, de seixanta-un anys, té un doctorat en enginyeria ambiental i un historial polític dilatat que en què es destaca el càrrec de batllessa de la Ciutat de Mèxic. Passa per ser una persona de molta confiança de l’actual president, Andrés Manuel López Obrador.

The Washington Post: Claudia Sheinbaum ho té tot de cara per a ser la pròxima presidenta de Mèxic. Però, qui és?

 

La UE felicita Sheinbaum

La Unió Europea ha expressa la seva felicitació a Claudia Sheinbaum, per la seva àmplia victòria en les eleccions presidencials a Mèxic, assenyalant que espera enfortir les relacions amb el país.

En un missatge en xarxes socials la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha titllat d’històrica l’elecció de Sheinbaum com primera dona que presidirà Mèxic en els més de dos-cents anys d’història del país.

Congratulations, @Claudiashein, on your historic election as the first female President of Mexico.

Mexico and the EU share deep historical, economic and cultural ties.

I look forward to strengthening our bilateral relations under your leadership.

— Ursula von der Leyen (@vonderleyen) June 3, 2024

“Mèxic i la UE comparteixen profunds llaços històrics, econòmics i culturals. Espero amb interès l’enfortiment de les nostres relacions bilaterals sota el teu lideratge”, ha afirmat la líder de l’executiu europeu. En roda de premsa des de Brussel·les, el portaveu d’Exteriors, Peter Stano, s’ha limitat a felicitar la presidenta electa, així com al poble mexicà per la seva participació i compromís amb el procés electoral, malgrat estar marcat per la violència i l’assassinat d’una trentena de candidats.

El govern andorrà demana mesures contundents per a evitar el col·lapse dels accessos

El govern andorrà està alarmat per la mobilització de Revolta Pagesa, que podria implicar que avui es tallessin completament els accessos a Andorra.

El cap de govern, Xavier Espot, ha dit que està en contacte amb la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol i ha demanat mesures contundents per a evitar que la mobilització deixi incomunicat el Principat.

En unes declaracions al Diari d’Andorra, Espot ha dit: “Andorra no pot ser permanentment ostatge de les reivindicacions.” Ha assegurat que respecta les reivindicacions dels pagesos, però considera injust que el Principat hagi de pagar el cost de les protestes. “No som membres de la Unió Europea. No aspirem a ser membres de la Unió Europea. La política agrícola comuna no depèn de nosaltres ni hi tenim capacitat d’incidència. Crec que s’hauria de pensar que nosaltres no hi tenim cap mena de responsabilitat i que estem afectant els drets i els interessos de molts treballadors i estudiants. En definitiva, estem posant en escac l’economia d’un país”, diu. I per això demana als manifestants que siguin “una mica més empàtics, més solidaris i bons veïns”.

Un miler de persones protesten a Mallorca contra la derogació de la llei de memòria

Un miler de persones, segons xifres de la delegació del govern espanyol, s’han concentrat al Parc de les Estacions de Mallorca, convocats per la plataforma per la Memòria Democràtica, per protestar contra la derogació de la llei de memòria. Miquel Rosselló, membre de la Plataforma per la Memòria Democràtica, ha dit que estaven preocupats per la revisió històrica que es fa en l’argumentació per a derogar la llei, però ha avisat PP i Vox que hi lluitaran en contra.

Rosselló ha atès la premsa amb la presidenta de la Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, qui ha conduït aquest acte, en què ha lamentat que “ara que les víctimes de la repressió començaven a tenir drets reconeguts, fent-nos a tots i totes partícips de la Democràcia, ara volen tornar a llevar-nos-els”.

“El Partit Popular vol llevar-nos la memòria i ens la vol llevar perquè l’ha venut a l’extrema dreta de Vox, que és el 13 % d’un parlament, una cambra que va aprovar aquesta llei amb un ampli consens, també del PP”, ha dit Oliver.

En l’acte també han intervingut cinc dones familiars de víctimes de la guerra del 1936-1939 i el franquisme, que han donat unes pinzellades de l’exposició de motius de la llei de memòria democràtica de les Balears.

Així, en concret, han parlat de democràcia i del reconeixement institucional i social a les persones, col·lectius i entitats que han contribuït perquè avui es pugui gaudir d’aquesta; de la lluita dels intel·lectuals de les Illes per a la conservació dels valors democràtics universals i de la identitat cultural i lingüística enfront de la repressió que es va viure durant la dictadura; de reconèixer la memòria democràtica de les dones i condemnar la violència i repressió exercida contra elles; i, finalment, de la resolució de l’ONU, segons la qual, els estats han d’adoptar mesures eficaces per a lluitar contra la impunitat i per a garantir el dret a la veritat, el deure de recordar i el dret de saber.

Després d’això, i per a continuar amb la concentració pacífica, Pau de Vílchez ha cantat un total de tres cançons protesta. Seguidament, l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora ha llegit un manifest en el qual ha deixat clar que “sense memòria no hi ha democràcia”.

“La memòria històrica no respon a cap voluntat de revenja ni de remoure ferides, sinó que és el fonament imprescindible per a la construcció d’una societat democràtica, plural, lliure, culta, igualitària i avançada. Així és la societat de Balears, i el que volem és continuar avançant en aquestes qualitats”, ha destacat l’escriptor. Per a Alzamora, la derogació de la llei implicar “un dels moments més baixos de la nostra història recent”.

L’acte, al qual han assistit representants de PSIB, MÉS per Mallorca i Podemos, a més d’organitzacions sindicals i altres entitats i col·lectius, ha conclòs amb l’actuació de Vents de Ponent, que ha interpretat unes quantes cançons del cantautor xilè Víctor Jara.

Una onada de calor insuportable posa a prova els límits de la supervivència humana a Delhi

The Washington Post · Karishma Mehrotra, Dan Stillman

Delhi, l’Índia. El territori de la capital de l’Índia, Delhi, aquesta setmana passada ha arribat a algunes de les temperatures més altes mai registrades, amb màximes en alguns barris prop del llindar dels 50 graus Celsius. Aquesta calor excepcional ha fet tancar escoles, ha posat en perill els treballadors a l’aire lliure, ha estressat els subministraments d’aigua i la infrastructura, i ha arribat a nivells que posarien a prova els límits de la supervivència humana si es mantinguessin per molt de temps.

Les temperatures abrasadores al nord de l’Índia formen part d’una onada de calor més àmplia que afecta gran part del sud-est asiàtic. És una de múltiples onades de calor que hi ha a tot arreu del món a causa d’una combinació de patrons meteorològics a curt termini i tendències d’escalfament a llarg termini alimentades pel canvi climàtic causat pels humans. Aquesta onada de calor, que va començar a augmentar fa més d’una setmana, ha superat en alguns moments un llindar perillós.

Una anàlisi de The Washington Post va trobar que l’índex TGBH (temperatura del globus i bulb humit), que mesura la quantitat d’estrès tèrmic sobre el cos humà, va arribar dels 36 graus Celsius als 38 a Delhi dimarts passat. Això supera el llindar de 32 graus Celsius que els investigadors han identificat com a risc per a la supervivència humana si la calor és prolongada. La temperatura del globus i bulb humit es basa en una combinació de factors com ara temperatura, humitat, vent i núvols, i va ser calculada per The Washington Post amb dades d’una estació meteorològica pròxima.


Ciutadans de Delhi caminen cobrint-se el cap per provar de mitigar l’efecte de l’onada de calor (fotografia: Rajat Gupta). La calor extrema ha tingut impactes de gran abast

Amit Sah havia contractat set treballadors per a instal·lar rajoles en un sostre a l’est de Delhi de 6.30 a 18.00. Però, amb la calor, ara atura la feina d’11.00 a 16.00 i la reprèn al vespre. “Això em representa unes pèrdues enormes. Però és que aquests darrers dies han estat insuportables. Sembla que siguem en flames a fora. Se’ns eixuga la boca constantment i suem sense parar.”

La setmana passada, un jutjat local que no tenia aire condicionat ni ventiladors va ajornar la sessió que tenia programada perquè el jutge va emetre una ordre que deia: “Hi ha massa calor a la sala del tribunal, cosa que fa suar tant que és difícil d’escoltar els arguments.” I a més no hi havia subministrament d’aigua al lavabo, segons que informen els mitjans locals.

Aquestes condicions es van estendre per grans extensions de l’Índia, atès que totes les escoles van tancar a l’estat oriental de Bihar arran que uns quants estudiants havien tingut cops de calor. Les regions del nord i l’oest també van tenir alertes semblants.

Un dels treballadors de Sah, Ramnath Paswan, es va agafar un dia lliure, per primera vegada a la seva vida, a causa de la calor, però explica que ha de tornar a la feina de seguida encara que la calor continuï batent rècords perquè treballa per un salari diari. “No he vist mai aquesta mena de calor a Delhi. Però haurem de treballar. Als estómacs tant els fa si fa calor o no.”


Un home es refresca amb l’aigua d’una font pública, al centre de Delhi (fotografia: Rajat Gutpa).

Unes quantes ciutats de l’Índia van registrar les temperatures més altes de la història dimecres, segons el climatòleg històric Maximiliano Herrera, incloent-hi 48,8 Celsius a Rohtak i 47,2 Celsius a Fursatganj. Això va seguir una temperatura màxima de 49,5 Celsius dimarts a Sirsa, la més alta mai registrada a l’estat de Haryana.

Al voltant de Delhi, la lectura més alta registrada per una estació operada manualment va ser de 47,6 Celsius dimarts a Aya Nagar, al sud-oest de la ciutat. Les estacions meteorològiques automatitzades van registrar temperatures fins de 49,9 Celsius.

Uns quants mitjans han informat d’una temperatura de 52,9 Celsius a la zona de Mungeshpur de Delhi, però aquesta dada és discutida. Si és real, ha estat un rècord absolut de tot el país.

Un comunicat de premsa del Departament Meteorològic de l’Índia va dir que aquesta mesura provenia d’una estació meteorològica automatitzada considerada menys fiable que les estacions operades manualment. La temperatura de 52,9 graus Celsius a Mungeshpur sembla que va ser una anomalia en comparació amb unes altres estacions. “Pot ser degut a un error del sensor o a un factor local” van aclarir.

Les tempestes i les tempestes de pols van agitar parts de Delhi dimecres a la tarda, però solament van ser un alleujament temporal. Després de pocs minuts, el terra es va tornar a eixugar i el cel es va aclarir de seguida.

El Departament Meteorològic indi diu que “les condicions de l’onada de calor es reduiran aquesta setmana a causa de la baixada gradual de la temperatura combinada amb la pertorbació occidental que s’acosta, de pluja i tempestes, i el vent del sud-oest que bufa de la mar d’Aràbia fins al nord-oest de l’Índia”.

Les onades de calor ha abrusat no solament l’Índia, sinó gran part del sud-est asiàtic, el Llevant, Mèxic i Florida (EUA) aquest mes. La calor excepcional del mes de maig segueix un abril que va marcar l’onzè mes consecutiu de rècord de calor mundial. Aquell mes va començar amb una onada de calor a l’Àfrica occidental que hauria estat “virtualment impossible” sense la influència del canvi climàtic causat pels humans, segons una anàlisi de World Weather Attribution.

Uns altres factors que contribueixen a les onades de calor inclouen àrees estacionàries d’alta pressió, El Niño i temperatures rècord dels oceans a tot el món. Els meteoròlegs prediuen que El Niño disminuirà aquests mesos vinents, cosa que podria moderar la temperatura mundial.

Causes populars i causes perdudes

La popularitat d’una causa no és la millor raó per a defensar-la. L’home, deia Aristòtil, és un ésser mimètic; el domina l’instint del ramat. N’hi ha que quan senten udolar també s’hi posen i algú que no s’atreveix a llançar la primera pedra les llança a grapats en veure uns altres que ho fan. A Les confessions Sant Agustí diu que les malvestats es fan en grup. Sempre hi ha hagut llops solitaris, però en moral el denominador comú sol ser inferior al numerador dels ens fraccionats. Sovint fem el mal per vanitat, per no semblar menys que els altres, per sentir l’escalf de la colla. Confonem la veritat amb la doxa i la democràcia amb l’hegemonia.

A final del segle passat els partits estatals es proclamaven demòcrates en oposició als nacionalismes. Ara ho fan amb l’independentisme, no pas per mirament teòric sinó per una estratègia combativa que els ha duts a corrompre la democràcia i podrir l’estat de dret. Doncs bé, hi ha aquesta mateixa frivolitat teòrica i mala fe pràctica quan l’esquerra posa la frontera de la democràcia al punt on comença la incompatibilitat de les idees. Que les idees antagòniques tinguin curs a les institucions ho troba tan escandalós com la dreta. Uns i altres defineixen la incompatibilitat extrema com a extrems.

Però el fet és que l’extrema dreta i l’extrema esquerra ocupen posicions polars en un mateix sistema, que sense els extrems ni pot situar el centre ni complir la condició democràtica del pluralisme. Un sistema que malda per esdevenir unipolar és un sistema esbiaixat. A la “democràcia orgànica” franquista, les ideologies d’esquerra, aplegades sota el pejoratiu genèric de “roges”, no hi tenien cabuda. Actualment a Catalunya, on predomina un sentiment d’esquerra, la dreta és titllada de “feixista” amb la mateixa escrupolositat amb què Donald Trump diu que els Estats Units són un país feixista.

Crida molt l’atenció que al mapa ideològic la distribució varia amb l’intèrpret. Persones que es consideren d’esquerra col·loquen el Partit Socialista (que es proclama d’esquerra) en un espai de centre-dreta, a curta distància del Partit Popular, que representa la dreta de referència, i més enllà Vox com a hiperdreta o dreta extrema. A l’altra banda de l’espectre, Podem i/o Sumar representen l’esquerra en un sistema orfe de centre. Una anomalia similar afecta el sistema català de partits, amb un PSC reubicat a la dreta per poder absorbir ex-votants de Ciutadans i convertir-se en el principal referent de l’espanyolisme. Els liberals de Junts són titllats de centre-dreta o directament de dreta per una ERC introbable al mapa, l’atribut més caritatiu de la qual seria el d’inconsistent. A l’extrema esquerra la CUP és una ànima perduda al país de Peter Pan, mentre que la posició d’extrema dreta, que monopolitzava l’espanyolisme, l’han endossada a Aliança Catalana per la indiscreció de posar en relleu una qüestió que fa dècades que preocupa no pas pocs observadors, però que el sistema català de partits prefereix amagar sota la catifa.

L’extrem que abans ocupava ERC –recordeu l’acordonament institucional de l’independentisme durant anys i panys– ara té un nou inquilí. Potser a la porta del davant, però en tot cas al mateix replà. La possibilitat d’intercanviar-se els extrems i d’agreujar-se “el narcisisme de les petites diferències” fa més pronunciat el desequilibri del sistema català que no pas l’espanyol. En aquest, l’hostilitat cap a les opcions minoritàries no impedeix de donar-los certa exposició mediàtica, mentre que el sistema mediàtic català vulnera el dret d’informació amb cordons sanitaris de naturalesa política. Vulneració que no equival a un buit informatiu, car el pretès silenci de l’acordonament s’omple de soroll tendenciós indistingible de la difamació.

En aquests casos s’aplica la regla de “gens de tolerància amb els intolerants”. Aquesta regla paradoxal funciona per mimetisme. En aplicar-la, esdevenim una imatge simètrica d’allò que creiem desautoritzar. Els mapes ideològics són inestables i obsolescents com un GPS no actualitzat. Com deia Borges, hi ha una gran diferència entre el mapa i el territori. Una cosa són les ideologies, que són idearis enrigidits i esdevinguts catecismes amb pretensions absolutes, i una altra de diferent la vida política, oscil·lant i movedissa. En la societat catalana hereva del Maig del 68 l’axioma “no hi ha salvació fora de l’Església” es tradueix per “no hi ha vida civil fora de l’esquerra”. L’infern són els altres, però no pas tots els altres; sols els habitants dels antípodes, els del cercle polar oposat. Als del nostre pol, puix que pensen bé, Déu els en don glòria.

Una altra paradoxa del discurs polític actualitzat és titllar de populistes les causes impopulars, les que no agraden a l’elit del poder. Com si adreçar-se al cor de la gent fos necessàriament un ultratge a la raó. Com si l’opinió, pilar de la legitimitat del sistema, sols valgués mentre sosté el relat hegemònic. La popularitat d’una causa és circumstancial. No hi ha causes eternament populars o impopulars. Com que depenen de l’ocasió, les populars atreuen els oportunistes i les impopulars els coratjosos, car la majoria no aposta a cavall perdedor. L’exemple més flagrant és el suport a la independència. Entre el 2006 i el 2012 l’ascens fou fulgurant, i passà del 15% a prop del 50% de la població, abans d’entrar en declivi en dissipar-se les expectatives de reeiximent. En el context internacional, la independència de Catalunya es veu com una causa perduda. En aquest context, les poques cartes que es podien jugar, o no es van jugar o s’han jugat malament. Tanmateix, com deia sàviament T. S. Eliot, no hi ha causes perdudes, perquè tampoc no hi ha causes guanyades. “Lluitem per causes perdudes, perquè sabem que la nostra derrota i atuïment poden ser el preàmbul de la victòria dels nostres successors, tot i que aquella victòria, si arriba, serà temporal. Lluitem més per mantenir en vida alguna cosa que no pas esperant que alguna cosa triomfi.” Aquest és el secret de les causes perdudes: que mai no ho són del tot, perquè lluitar els dóna vida i mentre hi ha vida hi ha esperança.

Quan surten les notes de tall de la selectivitat 2024?

La nota de tall de la selectivitat 2024 és la qualificació més baixa amb què es pot accedir a un grau o titulació concrets. Cada any varia segons l’oferta de places i la demanda dels estudiants i, per tant, el procés d’adjudicació es fa d’acord amb la nota obtinguda als exàmens. Cal esperar a la correcció definitiva de totes les proves; per això encara no s’ha fet pública la data.

Sigui com sigui, les notes de tall molt probablement es faran públiques a mitjan juliol. L’any 2023, Catalunya es van publicar el 13 de juliol, hores després de la publicació de la primera assignació. 

De totes maneres, i orientativament, podeu veure les notes de tall de l’any passat del País Valencià, les Illes i Catalunya.

Selectivitat 2024: guia completa dels exàmens de les PAU

Quan surten les notes de la selectivitat 2024?

Al País Valencià els resultats es faran públics el dia 14 de juny i es podran demanar revisions els dies 17, 18 i 19. A les Illes i a Catalunya, s’han de fer públics el dia 19 de juny i se’n podran demanar revisions els dies 19, 20 i 21.

Quan és la convocatòria extraordinària de selectivitat 2024?

Els alumnes que no superin la selectivitat 2024 tindran una segona oportunitat. Al País Valencià la convocatòria extraordinària serà els dies 2, 3 i 4 de juliol, al cap d’un mes. A les Illes, els dies 9, 10 i 11 de juliol. A Catalunya, en canvi, serà passat l’estiu: el 3, 4 i 5 de setembre.

Set canals de YouTube i un compte d’Instagram que us ajudaran a preparar la selectivitat

Com es calcula la nota de tall?

A partir del moment que es comuniquin les notes, cada estudiant es podrà calcular la seva nota de tall. Cal tenir en compte la nota mitjana de batxillerat, que computa un 60% de la nota final –sobre 10 punts–, i la nota obtinguda a la fase general, que representa el 40%. A més, els qui s’hagin examinat de la fase específica podran sumar-ne fins a quatre més i arribar a un màxim de catorze punts. Podeu calcular la nota de tall en aquest simulador.

Com es calcula la nota de tall de la selectivitat 2023? Una calculadora per a fer les simulacions

Diana Riba: “Volem que el dret d’autodeterminació sigui un dret europeu”

Diana Riba i Giner (1975) repeteix a la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions europees. Llicenciada en pedagogia per la Universitat de Barcelona (UB), aquests darrers cinc anys la senyora Riba ha estat la veu d’ERC per a denunciar la repressió a Brussel·les. Repressió que coneix bé: ha estat espiada amb Pegasus i la seva parella, Raül Romeva, ha estat un dels presos polítics. Però Riba també ha estat molt activa a la Comissió d’Igualtat, de què és la coordinadora, i de Cultura. Ahir Diana Riba va rebre VilaWeb a Mataró, just abans de començar un míting.


Diana Riba (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Quin paper tindrà Europa amb l’amnistia?
—Aquesta setmana, a Esquerra Republicana hem obert una ofensiva diplomàtica per explicar que, primer, s’ha aprovat la llei d’amnistia, i segon, necessitem que Europa sigui vigilant de l’aplicació d’aquesta amnistia. Des del minut u hem vist com aquesta cúpula judicial espanyola ja fa política a la dreta de Vox. I, per tant, nosaltres, des d’Europa, des del Consell d’Europa, des de Suïssa, des de totes les branques internacionals, volem que hi hagi aquesta vigilància de l’aplicació d’una llei democràtica aprovada al congrés dels diputats espanyol. La cúpula judicial hi posarà tots els impediments. Per tant, continuarem fent aquesta diplomàcia.

Veient la vostra activitat, destaca la vostra feina per a ampliar el dret d’avortament.
—A la Comissió d’Igualtat, en què he estat coordinadora, hem portat molts temes de la directiva de violències masclistes, i avortaments, sí. Posar a l’article 83 dels tractats el crim de violències masclistes, això esperem culminar-ho la legislatura vinent. I que els crims de violències masclistes siguin homologables a tota la Unió Europea. La funció principal per la qual em presentava era la repressió a Catalunya, però aquests cinc anys han passat moltíssimes coses. Per exemple, l’escàndol de Pegasus a tota la Unió Europea, de què sóc víctima. Impulsem des d’Esquerra Republicana aquesta comissió d’investigació, de què sóc vice-presidenta durant l’any que s’ocupa. I finalment, també, la meva pota, cultura i educació, en què hem tingut un paper molt important, per exemple, en la regulació a tots els estats membres de l’espai de mitjans europeus, de llibertat de mitjans europeus.

I els anys vinents, quines seran les grans qüestions?
—Drets humans a la Comissió de Drets i Llibertats. No només per la repressió que continua a Catalunya, també per aquesta necessitat d’impulsar la llei de la claredat europea, perquè volem que el dret d’autodeterminació sigui un dret europeu. I també els drets de les dones, amb aquest augment de l’extrema dreta, hauran de ser una de les coses que haurem de continuar vigilant. Veiem una Europa que va retallant drets en lloc d’augmentar-los.

I quin recorregut veieu a la llei de la claredat europea?
—Esquerra Republicana de Catalunya ja té molta pràctica a liderar temes que semblen impossibles, com ara la llei d’amnistia, deixa’m recordar-ho. I la llei de la claredat és un altre d’aquests temes que sembla que els estats membres no vulguin, però al final el que hem de canviar és que el dret d’autodeterminació a Europa sigui un dret. Sabem, perquè la història ens ho diu, que les fronteres es mouen. En aquests moments això és subjecte a cada estat membre, i podem veure una Gran Bretanya que fa un referèndum pactat amb Escòcia, i podem veure una Catalunya on se’ns envia la policia a atonyinar-nos a les portes dels col·legis electorals. És una necessitat homologar a Europa com es tracten aquests temes.


Diana Riba (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Al Parlament Europeu hi ha la paradoxa que les lleis als estats s’aproven al parlament, que té molt de pes, però ací el pes és relatiu. Per exemple, el català. Al parlament podeu fer coses pel català, però al final ho pacten els estats i els caps de govern.
—És veritat que volem un Parlament Europeu que tingui molta més capacitat legislativa. També és veritat que als estats sabem que també se’ls obliga. El que és una anomalia és que hi hagi tres idiomes que són oficials en territori europeu, el gallec, el basc i el català, que no siguin oficials a la Unió Europea. I aquesta feina diplomàtica també es fa al Parlament Europeu. Esquerra Republicana de Catalunya va portar que tota l’oferta audiovisual arribés al ciutadà en la seva llengua oficial, per tant, això ja és anar acostant al català la normalitat dins de tota l’àrea europea. L’embat final és que s’aprovi al Consell i, per tant, és anar fent aquests passos perquè sigui inevitable una cosa que cau pel seu propi pes: que un idioma oficial sigui oficial a la Unió Europea.

S’acaba de firmar l’acord de migració. S’ha fet amb una mica de pressa per evitar que la presidència d’Hongria el decantés més cap a la dreta. Sou molt crítica amb l’acord. Per què?
—Perquè torna a ser un acord que és indigne en un país que diem que som pro-drets humans. Us en poso dos exemples. On arribin les persones que emigren no serà sòl europeu, no serà terra europea. I això permet que les devolucions en calent siguin legals. I en segon lloc, es posa preu a les persones. Els estats que no vulguin acollir les persones que els arribin poden pagar 20.000 euros per no acollir-los. Creiem que només per aquests dos punts hem de votar en contra del que no és una política humanitària.

Així i tot, és interessant veure com alguns partits d’esquerra europeus comencen a fer crítiques, no a la immigració, sinó a la conseqüència, per exemple, que els sous dels treballadors baixen. A vegades el patró vol que hi hagi immigrants, si pot ser, il·legals i tot, per afeblir el treballador local.
—La primera gran anomalia, ja per concepte, és que tinguem persones legals i il·legals. Les persones són legals, no existeixen les persones il·legals. En aquesta plaça mateixa ens trobem persones que tenen papers i que no en tenen. Això sí. I això provoca no tenir els mateixos drets. El que hem d’accelerar són els processos perquè totes les persones tinguin igualtat de condicions, i segur que posaríem fi a l’economia submergida, i a molts dels problemes de desequilibris socials. La victòria de l’extrema dreta és que partits com els socialistes i el PP els compren el relat. Hauríem de ser molt més estrictes de no comprar aquest relat. Sabem que Europa necessita la migració, en l’àmbit econòmic, però és que, per una altra banda, la volem. La volem com un sistema humanitari. A Catalunya vam viure la manifestació més gran de tot Europa d’acollida, la de Volem Acollir. Vol dir tractar les persones amb tota la seva dimensió, no només l’econòmica.

Hi ha alguns països, i ara també a Andorra, que donen papers en canvi que almenys vulguis aprendre l’idioma. Com ho veieu?
—L’altre dia Angela Davis deia que Europa es veu blanca i no ho és. Tenim una diversitat d’orígens i, per tant, el que volem és que la llengua i la cultura que ens uneix a Catalunya sigui la catalana. Tenim un diamant en comú, la llengua i la cultura catalanes, des de l’origen i des de les diversitats de tothom. Per tant, ho veig com a positiu i no com una imposició. Ho veig com una fortalesa i no com una necessitat impositiva.


Diana Riba (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Sobre Ucraïna, hi ha dues aproximacions que es podrien resumir amb dues frases. “No a la guerra” i “No passaran”. On us situeu?
—Sempre no a la guerra i a favor de la pau. Però en política no hi ha blancs i negres i no acabarem la guerra d’Ucraïna només amb una de les dues. Ens oblidem de la pau, de fer una taula de negociació, ens oblidem de fer ponts diplomàtics entre totes les parts i ens focalitzem (i aquesta és la nostra crítica) tan sols en la qüestió militarista. I sabem que com més armes, més morts. I, per tant, haurem de ser forts. Sigui amb la guerra d’Ucraïna o amb la guerra de Palestina, només parlem d’armes. Diria la frase que tenim segrestada la política de defensa a través de la política armamentística.

A Europa, històricament, els partits independentistes s’han trobat més a prop els uns dels altres que no pas a casa. Junts i Esquerra són més pròxims a Europa que a casa?
—A Europa no compartim grup parlamentari. Nosaltres som al grup parlamentari dels Verds/ALE i Junts és al grup mixt. En polítiques europees estem molt diferenciats. Nosaltres votem contra el pacte de migració i d’asil i contra les polítiques d’austeritat i ells hi han votat a favor. Per tant, estem lluny. En qüestions del català i d’autodeterminació hi som. Però la feina que fem internament és molt diferent. Nosaltres tenim una vice-presidenta a la cambra i, per tant, tenim aquestes aliances per poder empènyer el català al Parlament Europeu. Al Consell, l’Aliança és molt més gran, i vam fer el grup del Self-Determination Caucus, en què Junts va començar, però que, malauradament, al final, han tingut una posició molt discreta. Els animem en aquesta legislatura a tornar a formar part del Caucus, en què hi ha eurodiputats de tots els grups parlamentaris i de diferents nacions sense estat a tot Europa, i en què vam presentar aquesta llei de la claredat europea. Esquerra Republicana ens comprometem a presentar-la al ple perquè s’iniciï aquesta llei.

El grup socialista europeu comparat amb l’espanyol, com el veieu?
—Depèn de les polítiques. En som molt a prop i podem negociar molt bé en algunes polítiques, però en som molt i molt lluny en els tres temes que hem parlat: immigració i asil, polítiques d’austeritat i acords de lliure comerç. Amb aquests temes són molt més a la dreta.

Ens trobarem un Parlament Europeu amb molta presència de l’extrema dreta. Com és?
—Recordem que al Parlament Europeu l’extrema dreta són dos grups parlamentaris, el que en diem l’extrema dreta i l’extrema extrema dreta. Són dos grups molt grans, i el que ens diuen les enquestes és que continuen creixent. Per tant, ara i aquí, el que hem de demanar és que tothom vagi a votar. Si tothom vota, l’extrema dreta ho tindrà més difícil. Volem que coalicions com Ara Repúbliques siguin fortes, perquè creiem que és l’única alternativa, tant socialment com nacionalment.

La gent per què hauria de votar Diana Riba?
—Crec que tenim un gran avantatge. Podem explicar tot el que hem fet, que ha estat enorme, i tenim un programa per a continuar endavant. Ja siguin drets humans, i aquí hi entra la repressió, ja sigui la protecció de les opcions polítiques. Votant Esquerra Republicana també es vota aquesta coalició de nacions sense estat, que hem de recollir tota la força de gallecs, bascs, gent de les Illes, corsos, escocesos (que ara no són a la Unió Europea, però volem que hi tornin). Per tant, tota aquesta fortalesa que representa Esquerra Republicana amb aliances de nacions sense estat crec que és l’argument principal per a votar Ara Repúbliques.


Diana Riba (fotografia: Adiva Koenigsberg).

La unitat, que torna a traure el cap

El debat sobre la unitat política de l’independentisme –per a ser més concrets, sobre la hipotètica unitat de Junts i ERC– torna a ser ben viu. Lluís Llach n’ha parlat molt obertament així que ha estat elegit president de l’Assemblea Nacional Catalana; l’altre dia en va parlar el president Artur Mas en un article periodístic i comença a haver-hi un cert rum-rum en aquesta línia, amb la vista posada, ara mateix, en les eleccions catalanes (possibles) de la tardor.

Hi ha qui considera que unir-se com a reacció a una derrota és una mala idea. No hi estic d’acord. Precisament els resultats de les eleccions autonòmiques passades posen en relleu uns defectes que són fruit, entre més coses, d’una supèrbia i una suficiència suïcida d’ERC, la CUP i en part Junts, d’un comportament que ara passa factura al moviment independentista en conjunt i al país sencer.

Si no hi ha un projecte concret a curt termini i no hi ha il·lusió, sinó baralles eternes que acaben essent obsessives, és evident que la gent no ix de casa i no vota. Per a què hem de perdre el temps? Que la derrota serveix perquè els partits finalment reaccionen? Doncs benvinguda siga. Benvinguda siga fins i tot si la reacció és interessada, feta amb la calculadora a la mà, perquè en realitat allò que importa és el resultat que ens donaria aquesta unitat, on ens situaria això com a moviment, com a país.

Vosaltres mateixos sou testimonis que jo sempre m’he pronunciat en favor d’aquesta unitat, fins que vaig considerar que era parlar en el desert, en vista que Esquerra Republicana no en volia sentir parlar i tan sols pensava en l’hegemonia, a derrotar Junts. Si ara hi ha, doncs, una oportunitat de fer-la, de refer-la, me n’alegraré. Tot i que també he de dir que, evidentment, després de tot això que ha passat l’encararé amb més exigència, tot demanant: per a fer què, aquesta unitat?

Del punt de vista independentista, hi ha un cicle que ja hem comprovat que funciona molt bé, un cicle en el qual la unitat és la pedra angular, la clau sense la qual no es pot fer res. Unitat, seguida de victòria electoral, seguida de parlament independentista, seguida de govern compromès amb la unilateralitat, seguida de lleis de desconnexió, seguida de desobediència, seguida de referèndum, seguida de proclamació de la independència, seguida d’enfrontament amb Espanya per a defensar la sobirania proclamada. Això es va fer el 2017 i era això que calia fer. Tan sols va faltar, perquè el govern no ho va voler i perquè nosaltres no en sabíem prou, el darrer pas: un aeroport, una Urquinaona, una Jonquera al mateix temps que el govern executava la separació. Es tracta, en definitiva, de portar l’estat espanyol a una situació de no-retorn que origine la intervenció europea, una cosa que avui, després de tot això que ha passat i de tot això que ja saben i aleshores no sabien, és molt més factible que no ho era el 2017. A parer meu, no hi ha cap altra ruta cap a la independència que aquesta.

Alguns creuen, tanmateix, que sí que n’hi podria haver una altra: unitat, seguida d’unitat també a Madrid, seguida de negociació imposant a Espanya un referèndum acordat, seguida de la victòria en aquest referèndum i una separació negociada. Em sap greu, però no m’ho crec. Ara, també he de dir que, fins i tot en cas que la unitat que poguessen proposar-nos ERC i Junts anàs per aquest camí, em semblaria un gran pas endavant.

Perquè tan solament plasmar-la, aquesta unitat, una altra volta ja tombaria completament i en un minut la truita d’aquesta Catalunya que ells consideren dominada i pacificada per a sempre més i faria que tornàs el malson a Madrid. A banda que no permetria discursos tramposos però d’impacte com els que fan avui els socialistes pertot arreu, també a Europa, explicant que ells han guanyat i que Catalunya ha girat full i ja no vol la independència.

Penseu que, tot i el desastre de resultat de les darreres eleccions –fins i tot així!–, Junts+Esquerra haurien obtingut 55 escons, contra els 42 d’Illa. I, per tant, el discurs que han guanyat ells no se’l creuria ningú ni tindria gens d’eficàcia. Units, i potser acompanyats d’una part de la CUP i tot, que ara s’hi podria afegir, no crec que les xifres deixassen espai per al dubte.

De fet, us faríeu creus de la quantitat de trucades i consultes que va arribar a originar l’abraçada de l’altre dia entre Jordi Turull i Oriol Junqueras a les portes del parlament espanyol. Vaig explicar, pacientment, als meus interlocutors madrilenys que allò no tenia gens d’importància, que era un gest segurament natural entre dos ex-presoners polítics, però les interpretacions que en feien ells eren totes catastrofistes, pensant: “Ai, ai, ai, que ja hi tornen.” Veien evaporar-se amb un sol gest aquest oasi pacífic i confortablement espanyol a què creuen que hem tornat. I això és una cosa que m’ha fet pensar molt aquests dies.

Que siga possible o no aquesta unitat em sembla que sols dependrà d’Esquerra Republicana, car el president Puigdemont sempre hi ha estat clarament a favor. Com sempre dic, tan sols ERC té el dret de decidir què afecta el seu partit. Hom no li pot imposar la unitat de fora estant, i això ha de ser respectat escrupolosament per tothom com a condició bàsica, fins i tot per a pensar-hi de la manera més abstracta. Així, doncs, ara paciència. Segurament, primer ha de passar la constitució del parlament, on és molt possible que ERC aconseguesca la presidència de la cambra; després hauria de fracassar la investidura del senyor Illa i, a partir d’eixe moment –potser aleshores sí–, hi haurà condicions per a parlar-ne. I per a començar a refer el rumb, acompanyats –i aquesta és l’altra branca fonamental al costat de la unitat– d’una ANC forta i potent al carrer.

 

PS1. En tant que president de l’Assemblea, Lluís Llach ha estat contundent i directe a partir del primer minut respecte d’Aliança Catalana, amb la qual ha descartat de fer res. Completament d’acord.

PS2. Dins les entrevistes a candidats a les eleccions europees de diumenge vinent, avui entrevistem precisament la candidata d’Esquerra Republicana – Ara Repúbliques, Diana Riba: “Volem que el dret d’autodeterminació sigui un dret europeu“.

PS3. Martí Boada acaba de publicar un llibre magnífic titulat Fruits del bosc dels Països Catalans, i que és una passejada sensorial de la qual parla Esperança Camps en aquest article.

PS4. VilaWeb necessita el vostre ajut. Feu-vos-en subscriptors.

Un dia amb l’equip de dones desminadores de Quang Tri

Al Vietnam fa cinquanta anys que es va acabar la guerra. Els soldats se’n van anar, però les bombes hi van romandre i han causat, d’aleshores ençà, més morts entre els civils vietnamites que el nombre total de soldats nord-americans morts al conflicte. Del 1995 ençà, Peace Trees ha eliminat més de 147.000 artefactes explosius de més de 6.970 acres de terra, cosa que ha beneficiat 292.666 persones. Però encara hi ha molt per a netejar. L’amenaça mortal és a l’aguait sota terra en boscs, muntanyes, conreus i selves.

Això que passa al Vietnam, Laos i Cambotja, ja passa a Ucraïna, Gaza, i en moltes més guerres actuals. Mentre anem en tot terreny cap als boscs de Cam Lo, a la província de Quang Tri, on treballa l’equip femení de desminatge, parlo d’Ucraïna amb els tècnics i desactivadors. Són experts en les dificultats i els perills per a la població civil de les mines i les bombes que no han esclatat. Saben molt bé de què parlen. A més de ser tècnics diplomats, la major part són fills de la zona. Tots tenen amics, familiars i coneguts que han estat víctimes de la guerra o de la postguerra.

Dipòsits provisionals per a les bombes trobades i que encara no s'han fet esclatar (fotografia: Xavier Montanyà). Eines de l'equip de desminadores (fotografia: Xavier Montanyà).

A Ucraïna, s’hi han llançat moltes tones de bombes de dispersió i s’hi han posat mines, malgrat que hi ha normatives internacionals en contra, signades per molts països. Rússia no les ha signades i és per damunt de les normatives. De la mateixa manera que la Xina, l’Índia i els EUA. Es calcula que un 25% del territori ucraïnès és ple de bombes de tota mena. De moment, ja han mort uns vuit-cents civils per explosions de mines i artefactes abandonats. Caldran unes quantes dècades per a netejar tot Ucraïna, amb un cost d’almenys quatre-cents milions de dòlars l’any.

Els mals de la guerra no s’acaben amb la pau, persisteixen durant dècades i generacions. Ja passa avui a les zones de guerra que hi ha al món. A Gaza, per exemple, segons els serveis de desminatge de les Nacions Unides, hi ha trenta-set milions de tones de runes, que han sepultat milers de bombes sense esclatar. A més de les víctimes que causaran ara i en el futur, retirar-les i desactivar-les, a hores d’ara, ja implicaria una feina d’especialistes de més de catorze anys.


L’oficial de camp Huy, disposat a fer l’explicació sobre el terreny (fotografia: Xavier Montanyà). Entrem en una zona perillosa que es va netejant

A tota la província de Quang Tri hi ha més de dues-centes zones considerades àrees de perill confirmades (confirmed hazardous area, CHA, per les sigles en anglès) o àrees vermelles. Ara entrem en una àrea groga, en procés de neteja, però, en part, encara perillosa. El xofer condueix molt atent a les instruccions del GPS i als camins laterals. Tan sols pren un revolt determinat si ens hi espera una moto per guiar-nos. Hem circulat per arrossars i camps de conreu diversos. Ara ens endinsem en un bosc d’arbres de cautxú, una de les matèries primeres de la Indo-xina més preuades pels colonitzadors francesos, l’origen de l’imperi colonial de Michelin i font permanent d’explotació i esclavatge de molts milers de vietnamites durant dècades.

Cam Lo és a uns quinze quilòmetres a l’oest de Dong Ha. És considerada una zona de risc molt contaminada perquè a prop hi havia una base del cos de marines dels EUA. Però ara ja no és molt perillosa perquè fa més de tres mesos que l’equip femení de desminatge hi treballa. Aparquem al costat d’una furgoneta i dos tot terreny, un dels quals, militar. Al fons, entre els arbres de cautxú, m’assenyalen una àrea ben acotada amb cintes de plàstic de grans lletres vermelles “Àrea no permesa” (en anglès). També hi ha el senyal de la calavera vermella “Perill, bombes”. Dins la zona tancada treballen les desminadores, molt concentrades, en silenci, lentament, amb els detectors i aparells de precisió.


Un dels estris de detecció (fotografia: Xavier Montanyà).

Sota un tendal improvisat m’esperen les autoritats civils i militars locals i Huy, l’oficial de camp de Peace Trees Vietnam. Hi ha dos mapes molt detallats de la zona i tot un seguit de caixes i recipients de plàstic que protegeixen el material de la pluja i la humitat del bosc. Em donen la benvinguda molt cordialment. Saben el meu nom perquè ja fa dies que em van tramitar el permís. M’allarguen un dossier i em demanen que, al costat del meu nom, apunti el meu grup sanguini i Rh. I el signi.

Huy, amb l’ajut d’un jove traductor, m’explica l’estructura de l’organització sobre el terreny i les operacions que duen a terme a la regió. Tenen set equips BACT (battle areas clearence team, equip de neteja de zones de batalla), dos equips mòbils o EODT (explosive ordinance disposal team, equip d’eliminació d’ordenances explosives), tres de suport CST (clearence supporting team) i dos SATT no tècnics (non technical service team).

A banda de fer pedagogia del risc a les escoles, cosa que podré veure a la tarda, l’activitat principal és localitzar, desactivar i fer esclatar artefactes explosius de la guerra. Funcionen de dues maneres. Poden rebre l’alerta per la línia directa telefònica o a petició de les autoritats locals. Si és una feina esporàdica, hi envien un equip mòbil de desactivadors. També poden estar-se fixes en un lloc i passar dies netejant tota una àrea per tornar a la població la terra segura per a conrear o per al que sigui.

Amb l’ajut del mapa de la província, que adjunto ací sota, Huy m’indica les zones encara perilloses, en vermell. N’hi ha unes dues-centes, que representen vuit milions de metres quadrats als tres districtes. Les verdes, ja estan netes. I les grogues, com la que ara visitem, estan en procés de desminatge. Ells treballen en col·laboració amb altres organitzacions com l’NPA (Norwegian People’s Aid), Golden West Humanitarian Foundation (EUA) o Mine Action Group (Regne Unit). Entre tots ells hi ha especialistes a identificar i acotar les zones de perill, basant-se tant en els relats orals dels habitants dels poblets, que contrasten amb mapes topogràfics militars i aparells de detecció, com en les seves pròpies deduccions i estudis sobre el terreny.


Quang Tri. En vermell, les àrees perilloses que encara no han estat netejades (fotografia: Xavier Montanyà). Dificultats principals per a la desactivació d’explosius

Les dificultats principals les tenen a les zones muntanyoses frontereres amb Laos, tal com es veu al mapa, ple de zones vermelles, atès que quan detecten un artefacte perillós han d’informar-ne totes les autoritats vietnamites, laosianes i guàrdies de fronteres. Els permisos s’endarrereixen molt i, fins i tot, en algunes zones els prohibeixen l’accés. Quan demano per què, em respon que són llocs molt sensibles, hi ha moltes autoritats involucrades, i hi ha gent que té por.

A més, també han de tenir en consideració les diferents sensibilitats culturals dels grups ètnics minoritaris. N’hi ha molts, a la província. I, naturalment, també han de respectar el ritme de treball dels camperols, segons les èpoques de sembra i collita. Quan s’ha acabat la de l’arròs, per exemple, entren en acció i, fins que no han acabat, els pagesos no poden tornar a sembrar.

Quan demano pel ritme de feina i els objectius aconseguits, l’oficial de camp Huy es remet a les xifres de l’any passat. Convé subratllar que són les xifres de l’activitat d’un any, el 2023, cinquanta anys després de la fi de la guerra. I solament a la província de Quang Tri.

Primer, em detalla els resultats dels equips que netegen camps de batalla (BACT). De set milions de metres quadrats netejats per Peace Trees Vietnam, l’any passat en van extreure 1.200 bombes, 4 de les quals eren de les grans, de més de 100 quilos; 150 bombes de dispersió, les més petites i perilloses per a la població, especialment per als nens i els camperols, i per a ells mateixos com a desactivadors. I unes 1.100 d’unes altres menes, com ara granades i més projectils diversos d’artilleria. En segon lloc, m’exposa els resultats dels equips mòbils (EODT). Han fet 1.100 missions de desactivació alertats per trucades a la línia directa, que han culminat amb 2.000 explosions d’artefactes, incloent-hi una bomba gran i 76 bombes de dispersió.


L’equip complet de desminadores (fotografia: Xavier Montanyà). L’equip femení de desminadores

Quan Huy acaba l’explicació, Khuyen, la cap de l’equip de catorze dones que treballa en aquest camp, es posa davant els mapes i gràfics. Tots n’estan molt orgullosos, em confessa el traductor, perquè és la primera i única dona vietnamita que ha accedit al nivell 3 de l’International Mine Action Standard. Així com el seu antecessor, Khuyen ens dóna la benvinguda amablement, tant a mi com a les autoritats locals, civils i militars que assisteixen a la reunió. I ens presenta un per un.

Abans d’informar de resultats, s’estén sobre les mesures mèdiques i de seguretat que ens envolten. Tenen una camioneta i d’una furgoneta per a transportar l’equip i els aparells, que, si cal, es converteixen en una ambulància mèdica. Tenen prevists tres nivells mèdics, segons la gravetat de l’accident. Un dispensari a dos quilòmetres, un altre a set, i l’Hospital General de Quang Tri, a disset quilòmetres, és a dir, a una mitja hora de viatge. Afortunadament, m’explica, d’ençà del 2003 no han tingut cap accident perquè segueixen estrictament tots els protocols de seguretat internacionals.


Khuyen, la cap de l’equip femení de desactivació (fotografia: Xavier Montanyà).

Respecte dels resultats, ens informa que han treballat en aquella àrea del 7 d’agost de 2023 al 5 d’abril de 2024. 110 dies en total. Dels 864.865 metres quadrats de la zona acotada com a perillosa, ja n’han netejat 639.196. Han localitzat, en 3 mesos i escaig, 36 bombes de tota mena, 6 de les quals eren les tristament famoses i perilloses bombes de dispersió. Em demano quanta gent podien haver mort, ferit o mutilat en aquests tres mesos, mig segle després de la fi del conflicte, si haguessin esclatat per la trepitjada d’un camperol, un cop d’aixada, el pas d’un tractor o la curiositat d’un nen.

Quan m’interesso sobre què fan amb les bombes, em convida a seguir-la fins als tendals en què emmagatzemen els artefactes que troben, envoltats de sacs terrers i mesures de precaució. Les que es poden moure, les transporten al magatzem de Dong Ha i esperen fins el cap de setmana. Divendres al matí les fan esclatar en un lloc especialment preparat. Les que no es poden moure perquè són molt perilloses, com ara les petites bombes de dispersió, les fan esclatar al lloc mateix, al final de la jornada. Amb la feina d’aquests cent deu dies han garantit la seguretat de 647 vilatans de la zona, em diu amb un somriure.

Una sessió de sensibilització escolar

A la tarda visito una escola rural del districte de Dakrong, on hi ha previst un acte informatiu de prevenció de riscs per als alumnes. Tots són criatures, majoritàriament de minories ètniques, al voltant dels deu anys. La direcció de l’escola i l’equip de Peace Trees presenten l’acte com si fos una festa de fi de curs. Desdramatitzen la qüestió per aconseguir que els nens es familiaritzin amb les menes de bombes que es poden trobar pel camp i aprenguin què han de fer i què no han de fer.

Les desminadores expliquen els perills de les bombes que no han esclatat (fotografia: Xavier Montanyà). Els alumnes responen les preguntes de les desminadores (fotografia: Xavier Montanyà). Danses a la festa de prevenció de riscs d'una escola de Dakrong (fotografia: Xavier Montanyà).

Per fer més agradable i entenedora l’assimilació d’uns continguts que podrien ser sinistres per la ment d’una criatura, l’acte comença amb actuacions musicals i de dansa diverses. Després, pugen a l’estrada tres dones de l’equip femení de desminadores vestides amb els seus uniformes verds de campanya. Són estrictes i molt clares. Amb l’ajut de gràfics i dibuixos fan la classe de prevenció. Els nens les escolten en silenci, molt atents. En acabat, les noies els fan algunes preguntes sobre l’explicació. Un per un, en un ordre perfecte, els nens aixequen la mà, els adrecen el micròfon i responen a les qüestions. Com a colofó, els monitors organitzen una mena de concurs que clourà l’acte amb un repartiment de premis cerimoniós i alegre.

La passejada sensorial pels boscs dels Països Catalans que proposa el doctor Martí Boada

El doctor Martí Boada és el senyor dels boscs, un obrer forestal, diu. Coneix tots els del món, els escolta i els estudia, ha fet centenars de projectes d’investigació i de divulgació, té més de cent llibres publicats i desenes de premis que reconeixen la seua tasca. Diu que fa poc que s’ha curat un refredat molt fort, amb principi de pneumònia, amb un xarop fet de pinya d’avet, com li va mostrar sa mare que es feia. Ara, el doctor Boada torna als boscs de casa amb un llibre que és una mà estesa a la possibilitat d’una passejada entre faigs, avellaners o tapereres. És la possibilitat de ser i de fer memòria. La possibilitat de cuinar un pollastre farcit de prunyons i pinyons amb cava brut o unes nespres rostides. I de saber que una bona tenora ha de ser feta de fusta de ginjoler. De mirar el mapa dels Països Catalans i veure on creix un determinat arbre que pensàvem que era únic al nostre redol. Aquesta és la quotidianitat de la passejada física i sensorial pels fruits del bosc. De tocar-los, d’oldre’ls, d’estimar-los i, sobretot, de reconèixer-los i saber-ne dir el nom, el cognom i la resta d’elements que n’han de completar la filiació.

Fruits del bosc dels Països Catalans, editat per Efadós, amb unes il·lustracions delicioses del col·lectiu ICRA, posa a les nostres mans quaranta-set fruits que podem trobar a prop de casa. El llibre és, en realitat, una connexió feta amb quaranta-set baules, perquè els nostres pares i els nostres avis també els trobaven, aquests fruits. Ells, fills de generacions que encara van viure vides en què el contacte amb el bosc no era tan llunyà com ho és per a molts dels habitants de les grans ciutats, saben el nom i el cognom d’aquests fruits. Com saben el nom de l’arbre o de l’arbust d’on surten, i quina utilitat tenen i com es poden cuinar, i quins animalons se’n serveixen i a la vegada els serveixen per a escampar-ne, si cal, la llavor. I en saben el nom, que a vegades no és el mateix si viuen al País Valencià o a les Illes.

I així, amb les emocions convocades, apareix el chamaerops humilis o margalló o garballó, que a Menorca es coneix com a garbó. Martí Boada ho remarca al llibre, ara és una espècie protegida i considerada en perill d’extinció, però fa anys, als infants de Menorca, el dia de Sant Antoni ens regalaven un manat de dàtils i un garballó que, ens deien, era el que menjava el sant al desert. Pelar-lo era una tasca complicada i s’havia de fer amb una eina que tan sols podien emprar els pares. A poc a poc anaven llevant les fulles més dures fins que apareixien les fulloles més blanqueres i tendres, que ens menjàvem amb delit.

Maduixera, maduixa (il·lustracions: ICRA). Esparraguera, espàrrec (il·lustracions: ICRA). Cirerola, grosella(il·lustracions: ICRA). Alzina, gla (il·lustracions: ICRA).

“La idea no és fomentar la recol·lecció sinó el coneixement, és a dir, el sentit que té conèixer l’entorn immediat, que ha sigut històricament molt important. El tema és que sempre expliquem l’entorn dels boscs del punt de vista botànic, però és clar, el bosc és molt més que això”, diu Martí Boada en conversa telefònica amb VilaWeb. I després amplia i arrodoneix la idea. “En un bosc hi ha una biologia i una física del bosc, i una química del bosc, hi ha un ús social…” Són, com explica a la presentació del volum, les espècies més comunes i usades popularment encara avui.

I de tot això en parla en aquesta passejada llibresca pels marges farcits d’esbarzers o les tanques clapades d’ullastres vinclats pel vent, o de pins pinyers o de prunyons, que també és una festa de la llengua perquè pronunciar aquests mots convoca tot d’emocions que eren recloses en algun departament polsós i amagat del cervell. El lèxic amb què descriu cada element és un goig per la precisió descriptiva que brinda. A més, al final del volum hi trobem un glossari per acabar d’entendre les explicacions i per a fixar mots que potser ja són enterrats molt avall de la memòria. No debades, els humans ens quedem en la superficialitat que Boada corregeix amb una certa gràcia. “Hi ha tòpics equivocats com això de l’enamorat desesperat que agafa una margarida i la va desfullant, m’estima, no m’estima… Doncs això que arrenca no són les fulles ni són els pètals, són les lígules. Per tant, s’hauria de dir que l’enamorat desesperat ‘desligula’ la flor. No ho diu ningú. És una mica còmic”, diu.

Cada vegada que parlem, Martí Boada cita Ramon Margalef, a qui considera el seu mestre. I, en aquest cas, ho fa per parlar de la importància de saber on som i què ens rodeja. “Hi ha un principi que per a mi és molt important, relatiu a la natura, que és el principi de Margalef que diu que una persona ben informada sempre multiplica, però que una persona mal informada, com a mínim, resta. Pràcticament no coneixem els nostres boscos. Ens hem analfabetitzat, no sabem com interpretar-los. Sabem com interpretar una poesia o una fórmula, però no el bosc”, diu. I aquesta és una de les funcions d’aquest llibre tan bell i comprensiu, donar eines per a entendre, per a interpretar i per a fixar el llenguatge.

El miracle de la fotosíntesi

Els boscs, que són tan físics, tan inabastables a escala humana, són química. D’ençà que la llavor germina i neix un arbre, fins que es morirà de vell haurà fet tot un seguit de processos químics. Més de set-cents, diu Martí Boada. I tot això, al marge dels humans, és clar. “El bosc és com un microorganisme viu, superviu, aquests boscos nostres i de tot arreu funcionen gràcies al gran miracle que és la fotosíntesi. Gràcies a l’energia del sol que els posa en marxa, i això, per sort, no ho controlem els humans.”

Com a éssers vius que són, els boscos creixen i es fan grans, tendeixen a ocupar més espai i a pesar més. Al Principat, unes cinc tones per hectàrea i any. I en aquest procés, els fruits tenen un paper molt important. Del punt de vista de l’estratègia evolutiva, són vitals per als arbres. “Són gustosos i atractius, amb colors bonics perquè necessiten ajuda per a reproduir-se. Si el fruit cau per la gravetat, cau a terra verticalment, a sota de l’arbre mare, i té poques esperances de reproduir-se. Per això ha de ser atractiu i gustós perquè un animal l’ingereixi i faci el desplaçament horitzontal i se l’emporti a dos o tres quilòmetres més enllà. Aquesta és una estratègia per a afavorir la dispersió i la perpetuació de l’espècie.”

Al llibre hi ha fruits del bosc, estrictament i uns altres que són propis de l’hort. Diu el doctor Boada que s’han escapat del conreu. “Alguns són de conreu que s’han expansionat i uns altres són del bosc i nosaltres els hem domesticat.”

Codonyer, codony (il·lustracions: ICRA).El llibre, diu Martí Boada, té una voluntat divulgadora que no deixa de banda cap dels aspectes relacionats amb els boscs, i és ancorat en la creença que la natura no es pot separar de la cultura, tal com feien els clàssics.

La conversa amb Martí Boada llisca i, com dins un bosc poc esclarissat trobem caminois que potser ens allunyen una mica de l’objecte d’aquesta peça, però que ens endinsen en el moll de l’os de tot plegat. Parlem de com l’emergència climàtica canvia la fesomia dels boscos. Fa més de quaranta anys que el seu grup de recerca els observa i en data tots els moviments. “La brotada dels arbres de fulla caigudissa ara s’avança entre trenta i quaranta dies. La floració, que això és la fenologia, també és aproximadament uns quinze dies abans. Hi ha una alteració molt i molt imperant.” I això és, a parer de Martí Boada, un indicador de molta qualitat del canvi climàtic. Un indicador millor que els que tenen els meteoròlegs. “Les millors dades del canvi climàtic publicades a revistes d’impacte de tot el món són les que ha fornit el mestre Pere Comas, de Cardedeu, que durant cinquanta anys va documentar a l’escola les primeres floracions de tot, l’arribada de les orenetes, els primers cants nupcials dels pinsans…” I aquestes dades les ha treballades l’ecòleg Josep Peñuelas, que és un dels referents del canvi climàtic més notoris d’Europa.

Com diu Antoni Bassas al pròleg, cal agrair a Martí Boada haver recopilat aquest catàleg de fruits del bosc, haver-los posat el nom i haver-nos ensenyat quin és el profit que en podem traure encara.

Illa fa servir Europa per reclamar un botí que no té al sarró

Les enquestes diuen que la majoria de la població de Catalunya no sap quan hi ha les eleccions al Parlament Europeu. De fet, també caldria demanar als polítics catalans si consideren que la data important és el diumenge 9 de juny, dia de les eleccions, o el dilluns 10, que comença la nova legislatura al Parlament de Catalunya. En la campanya ençà, mentre Pedro Sánchez parla gairebé exclusivament dels ultres i té un paper molt discret amb l’aprovació de la llei d’amnistia, Salvador Illa es dedica a repetir que ha guanyat les eleccions i reclama més aviat el botí que no pas el vot. No se sent pas amb el deure de fer cap proposta, ni d’explicar amb quins vots vol ser investit: ans al contrari, ara que comencen a posar-li condicions, exigeix als seus adversaris que “toquin de peus a terra” i que “no es faci perdre el temps a la gent”. L’abstenció va colpejar especialment els partits independentistes, el 12 de maig, i ara el PSC tem les rèpliques del terratrèmol. La seva campanya per a les eleccions catalanes es va basar, en gran part, a donar per feta la victòria; la campanya per a les europees es basa a recordar-la.

El PSC té motius per al cofoisme, atesa la incompareixença de la resta, però també per a la preocupació. Així com la seqüència de derrotes d’Esquerra ha estat integral –municipals, espanyoles i autonòmiques–, la revifada del PSC, no. A Jaume Collboni se li va resistir Barcelona i si és batlle és tan sols gràcies a una carambola poc natural. Illa va guanyar, però, malgrat la gran campanya triomfalista que l’acompanyava, ara s’exposa a una repetició electoral. En les últimes eleccions europees, la victòria del PSOE a tota la circumscripció única estatal no es va correspondre a Catalunya, on la llista del president Carles Puigdemont va arrasar –més de dos-cents mil vots més que els socialistes. En les anteriors, les del 2014, el candidat Javi López, que s’estrenava llavors en substitució de Raimon Obiols i Maria Badia, els va fer perdre 350.000 vots i el PSC va baixar fins a la tercera posició, per darrere d’una Esquerra Republicana que començava a emergir i dels convergents, també relegats. Fa quinze anys que el PSC no guanya unes eleccions europees a Catalunya.

Als bons auspicis del PSC no hi contribueix gens el carisma del candidat, que torna a ser López, per tercera vegada. L’escàs paper que ha tingut aquests últims deu anys en la política interna, afegit a la tercera posició que ocupa en la llista del PSOE, atesa la circumscripció única, el fan un candidat invisible –especialment invisible, tenint en compte com solen ser-ho els eurodiputats. López és un paradigma de la fàbrica socialista de fer quadres orgànics: un jove interessat en la política que es fa militant del PSC, acaba de primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya, va guanyant relleu, el fan conseller del districte de les Corts, a Barcelona, i a tan sols vint-i-vuit anys, cap de llista per a les eleccions europees. Si és elegit i acaba aquest mandat que ve, s’hi haurà estat quinze anys. Aquests últims cinc, la quietud del bosc brussel·lès ha estat destorbada per un desplaçament de les càmeres, arran sobretot de l’excepcionalitat de Puigdemont i de la batalla judicial. López, discret, no s’ha posat al mig de cap garrotada, però ha estat un soldat lleial contra els drets polítics dels eurodiputats exiliats sempre que ha calgut.

El PSC i el PSOE es van arrenglerar sense embuts amb el PP, Ciutadans i Vox per a retirar la immunitat a Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, tal com demanava el jutge Pablo Llarena. La posició dels socialistes, López inclòs, va ser rígidament favorable a aquell suplicatori, tot i que n’havia estat ponent l’eurodiputat ultraconservador búlgar Angel Dzhambazki –autor d’un informe que menystenia les sentències d’Alemanya i Bèlgica–, i que el president de la comissió d’Afers Jurídics que el va nomenar era Adrián Vázquez, de Ciutadans, que ara s’ha integrat a la llista del PP. Cap matís, per part de López. “Deixem que la justícia actuï perquè hi ha separació de poders entre el legislatiu i el judicial”, va dir. Els socialistes i la resta de diputats espanyolistes van fer mans i mànigues perquè els seus col·legues europeus votessin en la mateixa línia, i van guanyar, però el percentatge de vots crítics, d’un 42%, fou excepcionalment alt, i no es van estalviar retrets de col·legues fins i tot de la seva família socialdemòcrata. L’ex-primer ministre de Malta, el socialista Alfred Sant, per exemple, va qualificar d’escàndol la decisió.

En aquesta campanya, la reiteració d’Illa sobre el seu bon resultat del 12 de maig concorda amb allò que predica el PSOE: que les urnes, a Catalunya, demostren que la seva recepta és la bona. En una entrevista a La Vanguardia, el candidat socialista va arribar a dir: “Catalunya ha votat no a anar-se’n i sí a afermar una Espanya plural i diversa.” Els socialistes volen acabar-ho d’adobar, oblidar-se del temps en què s’han hagut d’alinear amb la repressió, i vendre davant Brussel·les allò que han venut als espanyols. Els partits independentistes miren d’animar el vot alertant sobre el desastre d’una hegemonia socialista, però a Catalunya no els ha funcionat. El candidat de Junts, Toni Comín, insisteix que el PSC haurien d’avenir-se a explorar una abstenció en canvi de deixar governar Puigdemont, cosa que Illa troba ridícul. Aquest cap de setmana, Comín ha avisat que “si les eleccions europees no anessin bé, hi ha qui tindria la temptació de fer president Illa” i diu que això serviria “per a desconstruir el nostre autogovern i nació, i els responsables en serien aquells que li haurien obert les portes”.

Esquerra s’ho mira amb recel, tot plegat, prudent perquè no li encolomin la patata calenta, però sabent, en el fons, que haurà de prendre la decisió final. Els republicans han posat damunt la taula un finançament singular per a Catalunya en canvi de negociar amb Illa, i la resposta del PSC ha estat, de moment, que cal realisme. Les eleccions del 9 de juny no determinaran què passarà el dia 10, ni probablement si Illa serà investit o bé hi haurà repetició electoral a l’octubre, però els socialistes aguanten la respiració, perquè no hi ha pas tota la feina feta.

La lupa

No és pas a tan sols Catalunya, que l’actualitat interna travessa més les eleccions europees que no pas a l’inrevés. Passa una mica a tot arreu. Tot i que Marine Le Pen té la mirada posada a tot el continent –sobretot a Itàlia– per articular la seva “Internacional Reaccionària”, també destina munició a atacar Emmanuel Macron, que segons ella cal castigar perquè vol convertir la Unió Europea en un organisme “gairebé totalitari”. Un detall interessant és que tant Le Pen com el seu candidat a Brussel·les, Jordan Bardella, tenen un discurs molt virulent contra l’abstenció. Ella ha dit que “abstenir-se és consentir” els abusos de les elits comunitàries, i ell, que votar és un deure patriòtic.

La tenalla

Dos partits fan llenya del mateix arbre, en aquestes eleccions, a l’estat espanyol: tant Vox com Sumar critiquen la gran coalició a Europa entre el PP i el PSOE i les famílies respectives. Ha estat un dels plats forts de Santiago Abascal d’ençà que va començar la campanya, i avui s’hi ha llançat Yolanda Díaz, vice-presidenta segona de Pedro Sánchez. “El mateix govern socialista que governa amb mi, també governa amb el PP a Europa”, ha dit. Ben vist.

El Congrés Nacional Africà perd la majoria a Sud-àfrica per primera vegada d’ençà de la fi de l’‘apartheid’

Els resultats de les eleccions de dimecres a Sud-àfrica han confirmat que el Congrés Nacional Africà (CNA) ha perdut la majoria per primera vegada d’ençà de la fi de l’apartheid, en trenta anys de democràcia. El partit tan sols va obtenir 159 escons dels 400 membres de l’Assemblea Nacional, amb poc més del 40% dels vots.

El partit, encapçalat pel president actual, Cyril Ramaphosa, ja ha començat converses amb la segona força més votada, Aliança Democràtica, que va obtenir 87 escons. És un partit estretament vinculat a les elits econòmiques i exponent de la minoria blanca del país, i és encapçalat per John Steenhuisen.

La tercera força, uMkhonto weSizwe, és un nou partit, encapçalat per l’ex-president Jacob Zuma i rival de Ramaphosa, i ha obtingut 58 escons. Combatents per la Llibertat Econòmica, un partit de caràcter marxista-leninista encapçalat per Julius Malema –dirigent destituït de les joventuts del Congrés Nacional Africà–, ha aconseguit 39 escons.

El Congrés Nacional Africà ha avisat que no permetrà que els partits amb què negociï exigeixin la dimissió del president Ramaphosa.

Marzà es presenta com l’alternativa per a debilitar el govern del PP i Vox

El candidat a les eleccions europees per Compromís-Sumar, Vicent Marzà, ha dit que el vot a aquesta coalició serviria per a avançar en drets, però també per a afeblir i liquidar el govern de Mazón, que ha qualificat d’extrema dreta (“va al dictat de Vox”), perquè no tornen a estar vint anys al poder.

En l’acte central de la campanya, fet al parc de la Capçalera de València, Marzà ha manifestat que no es podia permetre que el PSOE fos el partit que aglutinàs el vot de l’esquerra perquè considera que el 90% dels seus vots al Parlament Europeu són igual que els del PP.

Marzà ha dit que ja havien “sofert” prou la candidata socialista Teresa Ribera quan “no li van tremolar les cames” per signar la declaració d’impacte ambiental del Castor a les costes del nord ni per mirar cap a un altre costat mentre es prova ampliar el port de València. Així, diu que els socialistes sempre acaben beneficiant les multinacionals, en contra de la classe treballadora. “Quan el PSOE tremola, a la gent li tremola la vida”, ha dit.

Per part seua, la portaveu de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, ha defensat la llei d’amnistia com una necessitat per a reconciliar a la societat, perquè, diu, Catalunya deixe de ser al centre polític de l’estat espanyol i es puga parlar de qüestions fonamentals com ara el finançament autonòmic, el model territorial i els problemes dels valencians.

Comín alerta que la temptació d’investir Illa pot portar a la “desconstrucció” de l’autogovern de Catalunya

El cap de llista de Junts a les eleccions europees del 9 de juny, Toni Comín, ha alertat que la temptació d’investir Salvador Illa president de la Generalitat podia portar a la “desconstrucció” de l’autogovern de Catalunya.

“Si les eleccions europees no anessin bé, hi ha qui tindria la temptació de fer president Illa, i, si ho fos, utilitzaria el fet que al parlament no hi ha una majoria independentista per desconstruir el nostre autogovern i nació, i els responsables serien aquells que li haurien obert les portes a la presidència”, ha dit en un acte de campanya a Elna (Rosselló).

Comín també ha reivindicat Junts com “l’autèntic mur” contra l’extrema dreta a la Unió Europea i ha demanat de cercar vots sota les pedres per al 9 de juny. “Junts ha d’arrasar”, ha dit.

Ha defensat que la llei d’amnistia obligava l’estat espanyol a rectificar les accions comeses contra el procés, i ha dit que els independentistes no havien renunciat ni al referèndum del Primer d’Octubre, ni a una possible via unilateral per a aconseguir la independència de Catalunya.

En aquest mateix acte, la portaveu de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, ha assenyalat que la llei d’amnistia s’havia aprovat perquè alguns dirigents del procés van decidir de prendre el camí de l’exili, i ha remarcat que l’estratègia de romandre a l’estat espanyol i anar a la presó únicament hauria conduït a aprovar els indults.

També ha dit que amb l’amnistia l’independentisme solament havia guanyat una batalla: “Aquesta guerra que fa segles que dura entre totes dues nacions, entre la nostra nació catalana i la seva nació espanyola. El que ha passat aquesta setmana és un pas més que hem superat en aquest camí cap a la nostra llibertat.”

Llach, a favor d’una llista independentista unitària sense Aliança Catalana: “És feixista”

El nou president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Lluís Llach, s’ha mostrat contrari a la llista cívica perquè considera que és posar-se en un “mullader” i comprometre l’Assemblea amb una opció política. En una entrevista a RAC 1, ha dit que optava perquè els partits independentistes fessin una llista unitària per posar tothom en una mateixa via, excepte el partit d’extrema dreta Aliança Catalana.

“Tots els indicis que tinc és que és feixista, i amb això no jugo. Al feixisme, encara que sigui amb bandera estelada, ni pa ni aigua”, ha dit. El nou president tampoc creu en l’amnistia i es mostra partidari de pressionar el PSC perquè permeti de formar un govern independentista: “Esquerra i Junts tenen agafades les parts íntimes del PSOE.”

‘La tertúlia proscrita’: Què ha passat al secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana?

Llach adverteix que el PSOE deixarà l’independentisme fora de joc si no va molt de pressa i és molt definitiu. Tampoc no descarta de forçar eleccions, i, de fet, ho considera una possibilitat.

A més, s’ha mostrat crític amb l’antiga cúpula de l’ANC i diu que la relació amb les bases fa temps que s’ha tallat. “Des de dalt s’ha fet un cert dirigisme”, ha criticat. També ha dit que el procés per a elegir-lo, que va ser llarg, havia estat una “elecció soferta”, però considera que l’ha fet aprendre: “Les cures d’humilitat m’agraden. Em van fer passar pel corró i vaig entendre moltes coses.”

Quan li han demanat per la diada de l’Onze de Setembre, ha dit que no el preocupava la xifra, sinó que el missatge fos clar per a la societat catalana.

La Flama del Canigó, censurada a Vinaròs per l’ajuntament de PP i Vox

L’associació cultural Ball de Dimonis de Vinaròs (Baix Maestrat) ha denunciat que l’ajuntament, amb PP, Vox i PVI, han vetat l’acte d’arribada de la Flama del Canigó després de cinquanta-tres anys. Així, han impulsat una recollida de signatures per demanar al consistori que incloga l’acte al programa de la Fira i Festes de Sant Joan i Sant Pere en reconeixement de la llengua.

Assenyalen que d’ençà del 1971, sense interrupció, el poble de Vinaròs ha rebut la flama de la llengua la nit de Sant Joan, el 23 de juny, i que l’arribada sempre ha estat inclosa a la programació de les festes, independentment del partit polític que governàs l’ajuntament. Denuncien que enguany el consistori s’ha negat a incloure l’acte dins el programa festiu i a donar-li suport tant logístic com econòmic.

“La identitat d’aquest poble no és només en la platja, els barets, el passeig, l’ermita i el port, també és en les seues danses, músiques, història i, sobretot, en la seua llengua. El valencià és la identitat d’aquest poble, aquesta terra, de totes nosaltres. Parlem del valencià del Tio Canya, del valencià de les nostres iaies i iaios, dels nostres pares, i esperem i lluitarem perquè també siga el dels nostres fills i filles”, diu el manifest.

“La nostra llengua no és una fitxa per a jugar a fer política. Es mereix el respecte dels i de les polítiques que vulguen governar en aquest poble, en aquesta terra. Demanem un territori lliure d’agressions a la seua identitat, a la seua llengua i tradicions”, acaba el text.

Per part seua, Josué Brito, portaveu de Vox al consistori, ha assenyalat que la festa no es faria perquè té un caràcter “pancatalanista”. Així, la presidenta de les Corts Valencianes, Llanos Massó, ha celebrat la notícia amb un piulet en què dóna les gràcies als regidors del seu partit per llevar el suport institucional a l’acte.

Les tempestes fortes fan que hi hagi prop de 120 avisos als bombers per inundacions, la major part, a Reus

La tongada de tempestes fortes d’aquestes darreres hores ha deixat prop de 120 avisos als Bombers de la Generalitat per inundacions i per caiguda d’elements no estructurals a la via pública, la major part, concentrats al Camp de Tarragona i, concretament, a Reus (52 avisos). El Servei Meteorològic de Catalunya ha informat que ja s’ha acabat l’episodi de pluja intensa i Protecció Civil ha desactivat l’alerta del pla d’emergències per inundacions de Catalunya (INUNCAT).

Els aiguats van començar ahir a la tarda i van passar per unes quantes comarques, com ara el Maresme (Canet de Mar, 51 litres; i Arenys de Mar, 49,6 litres), el Vallès Oriental (Vallgorguina, 52 litres; i Sant Celoni, 39 litres), el Barcelonès, el Baix Camp i el Tarragonès. El telèfon d’emergències 112 havia rebut fins a les 5.00 240 trucades relacionades amb els xàfecs intensos, principalment del Baix Camp (126).

[VÍDEOS] Els aiguats reguen Catalunya i causen rierades al Maresme

De fet, els municipis amb més trucades han estat Reus (90), Cambrils (31) i Tarragona (19). Les tempestes han estat especialment violentes al Camp de Tarragona, amb intensitat torrencial a l’estació de Tarragona-Complex Educatiu, amb 44 litres en solament trenta minuts (29,3 d’aquests litres en deu minuts i 4,9 litres en un sol minut), segons que ha detallat el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). Unes altres localitats amb registres destacats en tan sols mitja hora han estat Nulles (39,1 litres, 25,7 dels quals en tan sols deu minuts), Vinyols i els Arcs (31,1 litres) i Constantí (21,5 litres). Al Barcelonès, la tromba d’aigua ha deixat intensitats de 2,7 litres en un minut a l’observatori Fabra i de 4,1 litres en seixanta segons a l’estació del barri del Raval.

La R3, tallada dues hores per un arbre caigut entre Figaró i Sant Martí de Centelles

En paral·lel, la línia R3 de Rodalia ha estat tallada aquest matí durant dues hores per un arbre caigut entre les estacions del Figaró (Vallès Oriental) i Sant Martí de Centelles (Osona). L’avís de la incidència s’ha rebut cap a les 7.00, s’ha activat la pre-alerta del pla FERROCAT i s’ha gestionat un transport alternatiu per carretera. A les 8.45, l’arbre i les branques s’han pogut retirar de la via i els trens ja circulaven amb normalitat entre les estacions del Figaró i Sant Martí de Centelles.

Pàgines