Oques Grasses, un dels grups catalans de més èxit dels darrers anys, havia avisat aquest matí que a les 21.00 farien un anunci oficial. Al llarg del dia d’avui, les xarxes socials s’han farcit de tota mena d’especulacions, i molts seguidors ja tenien coll avall que el grup anunciaria que es retirarien. Aquesta teoria s’han intensificat en veure com el dia d’avui, el perfil oficial d’Oques Grasses a Instagram ha publicat unes quantes publicacions amb fotografies i vídeos que defineixen els anys d’història del grup. Però Oques Grasses, de moment, no pleguen pas i se’n van de ronda.

Oques Grasses han anunciat una ronda amb set concerts i les entrades ja són a la venda. El primer concert serà el 13 de juny a Vic, al CabróRock i el darrer el primer de novembre a Montmeló. També passaran per Gandia, l’Estartit, Tarragona i dos indrets més que encara no han revelat. La ronda s’anomena Coda i aquí hi pot haver una doble lectura. Aquesta paraula significa un passatge final d’un moviment, i això ja ha generat tota mena d’especulacions.

El grup Oques Grasses es va formar l’any 2010 a la comarca d’Osona, però no es va donar a conèixer al gran públic fins al 2012. El grup va tenir èxit d’un bon començament i ha actuat en molts festivals i esdeveniments de renom.

El sisè disc i el darrer, anomenat Fruit del deliri, es va publicar a l’abril. Onze cançons i una coda en què han fixat la mirada cap a la infantesa i en què inclouen definitivament els sons urbans, que són tendència en la música pop, amb ritmes d’influència llatina, propis del reggaeton i l’ús de sàmplers. El disc inclou col·laboracions amb algunes de les veus de moda de la música en català, com ara Julieta, Figa Flawas i Al·lèrgiques al pol·len. L’amor i el desamor en són el fil conductor, acompanyats per una gran varietat d’emocions que se’n deriven.

El primer àlbum, Un dia no sé com, es va publicar el 2012 i es va presentar oficialment el 16 de març del 2013 a la Sala Moscou de Torelló. El seu segon disc, Digue-n’hi com vulguis (2014), es va publicar amb el segell discogràfic Chesapik, en el qual va mantenir el seu particular estil de reggae en cinc de les cançons. El tercer, You Poni, es va publicar el maig de 2016 i es va presentar a la Sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat. El quart disc, Fans del sol, es va publicar el febrer del 2019 i van combinar tota mena de ritmes i sonoritats. Amb aquest àlbum, el grup fou guardonat als Premis Enderrock amb el premi al millor disc de pop-rock per votació popular, i el premi de la crítica al millor artista. El grup va rebre un Disc d’Or per les més de 20.000 unitats venudes de Fans del sol, un Disc de Platí per les més de 40.000 unitats digitals venudes de la cançó “In the night” i un altre Disc d’Or per les més de 20.000 unitats digitals venudes de la cançó “Sta guai”.

En el cinquè disc, anomenat A tope amb la vida, el grup apostà per nous estils fusionats amb unes lletres optimistes i carregades de missatges. Aquest àlbum compta amb les col·laboracions de Stay Homas, les cantants Santa Salut i Rita Payés, i el raper Doble i també esdevenir tot un èxit. De fet, dos anys després de publicar-lo, van fer història i es van convertir en el primer grup català del segle XXI a omplir el Sant Jordi. El grup va fer rècord absolut d’assistència al Palau Sant Jordi: 18.400 espectadors. Fins aleshores, el rècord el tenia el cantant espanyol C. Tangana.

Els dos candidats a la presidència d’ERC, Oriol Junqueras (Militància Decidim) i Xavier Godàs (Nova Esquerra Nacional), faran dijous un debat a dos dies de la votació per a la nova direcció d’ERC. El debat serà a les 19.00 a la seu del partit a Barcelona i serà retransmès en línia, tal com va passar amb els dos debats a la presidència i a la secretaria general de la primera volta del congrés, segons ha avançat ‘El Periódico’ i ha confirmat Europa Press.

En la primera votació, Militància Decidim va rebre el 48,3% dels vots i Nova Esquerra Nacional el 35,3%, mentre que Foc Nou es va quedar amb el 12,6% del suport, de manera que es farà aquest dissabte la segona votació, prevista en cas de no aconseguir el 50% del suport cap candidatura a la primera.

El cap de Govern d’Andorra, Xavier Espot, i el president de la Generalitat, Salvador Illa, han acordat d’intensificar la relació institucional. Concretament, en una reunió al Palau de la Generalitat, han acordat de reprendre el calendari de reunions periòdiques per avançar en termes de col·laboració i donar continuïtat a la feina feta en el marc dels grups temàtics creats per afrontar els objectius compartits. A més, Espot ha convidat Illa a visitar Andorra l’any que ve.

La trobada s’ha fet després de la reunió de treball que van fer a l’octubre la ministra d’Afers Exteriors, Imma Tor, amb el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat, Jaume Duch, durant la qual van acordar de donar continuïtat al pla de treball 2024-2026 sobre infrastructures, residus, salut i energia. A més, també s’ha decidit que, en el marc Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP), Andorra i Catalunya treballin conjuntament per la dinamització del teixit econòmic i social del Pirineu i el creixement sostenible de la zona.

Tant el cap de Govern com el president de la Generalitat han recordat els vincles que uneixen Andorra i Catalunya, com, per exemple, l’elevat nombre de turistes de Catalunya que visiten Andorra, el pas diari de gairebé mil vuit-cents treballadors que cada dia van a treballar a Andorra procedents de l’Alt Urgell, o el fet que un percentatge molt important de joves andorrans estudien a universitats catalanes.

La fiscalia ha emès un escrit oposant-se a l’admissió a tràmit de la querella de Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay i Gonzalo Boye contra el jutge Joaquín Aguirre pels delictes de prevaricació i malversació per la creació d’una peça separada per l’anomenada ingerència russa en el cas Vólkhov. La fiscalia estima que la interlocutòria que obre la citada peça “no reuneix l’element objectiu integrador del delicte de prevaricació com és la injustícia de la resolució”, atès que “respon a una interpretació jurídica totalment raonable i sostenible”.

Tots tres fonamenten aquesta querella, signada per Boye mateix i per l’advocada Isabel Elbal, en el fet que el jutge Aguirre va obrir aquella peça separada el  21 de juny per continuar investigant la suposada ingerència russa en el procés d’independència de Catalunya amb el propòsit de desestabilitzar l’estat espanyol; que ho va fer malgrat la decisió de l’Audiència de Barcelona d’anul·lar les darreres pròrrogues de la instrucció que havia acordat i d’ordenar que tanqués la investigació; i, a més, sabent que, feia obrint la peça separada, pretenia “una solució alternativa” (en paraules del jutge mateix) per a esquivar la decisió de la instància judicial superior.

Tanmateix, la fiscalia demana de no admetre a tràmit la querella. Tampoc considera que es pugui parlar de malversació derivada de les despeses originades per la designació de funcionaris perquè fessin les investigacions ordenades per Aguirre. “La interlocutòria no es pot considerar ni tan sols de manera indiciària una conducta prevaricadora del magistrat querellat”, diu la fiscalia, que no considera que sigui una resolució injusta.

Puigdemont, Alay i Boye demanen, com a mesura cautelar, d’apartar el jutge Aguirre del cas Vólkhov perquè no continuï actuant ni prengui represàlies contra els querellants. Les defenses creuen que el magistrat “instrumentalitza la creació de peces separades amb una finalitat il·legítima i il·lícita, que no és sinó burlar el compliment de les resolucions dictades pels seus superiors jeràrquics”.

El govern espanyol no presentarà una qüestió de confiança, tal com li ha demanat Carles Puigdemont. Fonts del govern espanyol diuen que Pedro Sánchez no la veu necessària perquè considera que la legislatura demostra que té la majoria necessària per a tirar endavant les qüestions fonamentals. “No la veu ni oportuna, ni necessària”, diuen les mateixes fonts sobre la qüestió de confiança i afegeixen que l’executiu és centrat ara en la negociació del pressupost.

Avui, després d’una conferència de premsa de Puigdemont a Brussel·les, Junts ha registrat una proposició no de llei al congrés espanyol per forçar que Sánchez presenti la qüestió de confiança. Si s’aprovés, no seria vinculant, però Puigdemont creu que políticament sí que ho seria.

Puigdemont ha comparegut per fer balanç de l’acord tancat amb el PSOE per a la investidura espanyola. “Les coses no van bé”, ha dit, i ha afegit que hi havia d’haver un punt d’inflexió o “deixar córrer” les negociacions.

Junts per Catalunya vol que el president espanyol, Pedro Sánchez, se sotmeti a una qüestió de confiança. Com que és una votació a què només es pot sotmetre per voluntat pròpia, Junts ha registrat una proposició no de llei al congrés per forçar que Sánchez presenti aquesta qüestió de confiança. Si s’aprovés no seria vinculant, però el president de Junts, Carles Puigdemont, creu que políticament sí que ho seria. Puigdemont ha comparegut aquest matí a Brussel·les després de la reunió de la direcció de Junts per a fer balanç de l’acord tancat amb el PSOE per a la investidura. “Les coses no van bé”, ha afirmat. Puigdemont diu que hi ha d’haver un punt d’inflexió o “deixar córrer” les negociacions.

Junts pretén forçar que Sánchez afronti un debat parlamentari sobre l’estat de les relacions amb els socis i la seva estabilitat. És a dir, Junts vol que Sánchez posi a prova si manté el suport dels partits que van permetre la seva investidura o no al parlament espanyol, després d’haver descartat de col·laborar amb el PP i Vox en una hipotètica moció de censura. La mesa del congrés espanyol haurà d’admetre ara la proposició no de llei i caldrà veure després quan entra a l’ordre del dia del ple, però Junts espera que se segueixin els terminis habituals i no s’ajorni volgudament. El text de la proposta és senzill: “El congrés dels diputats insta el president del govern espanyol a proposar una qüestió de confiança.” En l’exposició de motius, Junts constata que un any després de la investidura, Sánchez no té voluntat política per fer efectius “de manera completa i àgil” els acords adquirits i tampoc no s’ha creat una base de confiança suficient per a encarrilar la resta de la legislatura.

On resta, ara, la futura negociació sobre el pressupost espanyol? Més enllà d’aquest examen parlamentari a què vol que se sotmeti Sánchez, Puigdemont ha dit que havien comunicat al PSOE que una condició necessària per a asseure’s a negociar era que es complissin els comptes anteriors. I això no ha passat amb les inversions en infrastructures pressupostades aquests darrers quatre anys, mentre el nivell d’execució de Madrid ha arribat al 200%. Fins i tot si superés la votació de la qüestió de confiança, Puigdemont s’ha demanat per què s’haurien d’asseure a negociar amb uns incomplidors. A això, s’hi ha d’afegir la manca de concreció d’antics acords, com ara el traspàs de les competències integrals en immigració. El dirigent de Junts ha remarcat que no van voler mai una comanda de gestió, que implicaria que Catalunya gestionés amb una finestreta única les competències del govern espanyol. Això seria fer “la feina bruta i la paperassa”, segons que ha dit. Junts pretén que la Generalitat pugui decidir sobre el model. És a dir, fer les resolucions dels permisos de curta durada i llarga, de reagrupament familiar, les expulsions o els requisits de coneixement del català. Puigdemont ha assenyalat que havien avançat molt en la part administrativa, però que hi havia “deures pendents” en la part política. “Hem avançat molt però no en les coses que ens semblen essencials”, hi ha afegit. Tots dos partits s’havien instat a tancar un text legislatiu abans de final d’any.

Puigdemont ha recordat que, quan van tancar l’anomenat acord de Brussel·les amb el PSOE, partien d’una “desconfiança mútua” que no s’ha esvaït amb el pas dels mesos. El propòsit de Junts no va ser mai formar part d’un bloc estable que garantís a Sánchez el suport parlamentari per a governar, sinó aprofitar la dependència dels socialistes espanyols per a cercar un acord que contribuís a resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, en un espai presencial i físic amb mediació internacional. Es tractava d’abordar els dèficits de l’autogovern, com ara el sistema de finançament, i un reconeixement de Catalunya com a nació. Puigdemont ha admès que la taula de Suïssa s’havia reunit periòdicament cada mes, amb una excepció pactada de mutu acord, però hi ha divergències significatives entre allò que es parlava en aquestes reunions i l’acció política del govern espanyol posterior.  Així, mentre que a Suïssa les coses van “relativament bé”, segons Puigdemont, quan s’han de concretar els avenços amb algun ministre, se n’alenteix la posada en pràctica, perquè no s’ha traspassat la informació o perquè s’ajornen directament les concrecions. “Això cansa”, ha rematat.

Sobre el sistema de finançament, Puigdemont ha acusat els socialistes de pactar amb ERC un model que consolida el cafè per a tothom i que s’allunya, així, del concert econòmic que ells reclamen. A més, malgrat la publicació de les dades, el ministeri d’Economia continua sense calcular les balances fiscals, cosa que suposaria el reconeixement del greuge que pateix Catalunya amb el dèficit fiscal.

Puigdemont també ha retret a Sánchez que no hagi estat bel·ligerant amb el blocatge de llei d’amnistia davant la negativa de la cúpula judicial a aplicar-la, que no hagi fet cap compareixença per posicionar-s’hi en contra. Aquesta era la contrapartida principal de l’acord d’investidura i, si bé la llei es va aprovar, a la pràctica no ha estat prou per a posar fi a la repressió i l’exili dels dirigents independentistes ni dels activistes processats. També ha recordat que Toni Comín no podia exercir d’eurodiputat, malgrat haver estat elegit, i ha dit que Sánchez no s’havia mogut prou per aconseguir que el català fos oficial a les institucions europees. Una contrapartida que Junts va obtenir en la votació de la constitució del congrés espanyol, abans de la investidura de Sánchez. Puigdemont li retreu al president espanyol la falta de pressió que ha fet als estats en contrast amb la capacitat que va demostrar perquè Teresa Ribera fos elegida membre de la Comissària Europea, com a vice-presidenta per a una Transició Neta, malgrat la dura oposició del PP.

Finalment, Puigdemont i Sánchez tampoc no s’han reunit. Això hauria representat un reconeixement de la legitimitat política de Puigdemont per part del govern espanyol, i ha recordat que el president de la Generalitat, Salvador Illa, tampoc havia volgut fotografiar-se amb ell a la capital belga: “També veig que hi ha moltes dificultats perquè el president de la Generalitat vingui a veure’m aquí”, ha dit concretament. Tot plegat seria una expressió d’allò que per Junts és una contradicció: que es vulgui la resolució del conflicte polític a Suïssa mentre els socialistes prediquen una “normalització” i una “pacificació” que a la pràctica en nega l’existència.

 

Podeu veure ací la compareixença de Puigdemont:

Els pescadors de Catalunya, el País Valencià i les Illes s’aturaran avui i demà en protesta per la reducció del 80% d’activitat pesquera –en dies de pesca- respecte al 2024 que vol imposar la Comissió Europea (CE). D’aquesta manera, i en consonància amb altres confraries de tot l’estat, el gremi vol pressionar la Comissió en les negociacions que estan previstes avui i demà, i en les que participarà també el ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació espanyol, Luis Planas. Els pescadors carreguen contra la CE i consideren que aquesta limitació suposa una “infàmia” i exigeixen que es retiri. En aquest sentit, avisen que, si prospera, afectarà directament treballadors de tot el sector i a la posterior venda a la llotja.

En un comunicat, els pescadors catalans adverteixen que el 2024 ja ha caigut un 12,5% la venda de peix a les llotges. “No podem acceptar més retallades, la viabilitat i la dignitat de la pesca catalana no es mereixen el tracte rebut i molt menys aquesta forassenyada proposta”, assenyala l’escrit, i per això, demanen la implicació de les diferents administracions. A més, recorden que ja han adoptat diverses mesures de caràcter voluntari per tal d’assegurar una pesca “sostenible”.

Els pescadors de les Illes lamenten que una barca d’arrossegament només podria sortir trenta dies l’any, pels 130 que surt actualment, i adverteixen que no hi hauria peix local. Al País Valencià l’impacte de la normativa suposaria que 201 vaixells deixarien de pescar.

Jornades més curtes

Els pescadors catalans remarquen el fet que s’han implementat jornades de menys de dotze hores de pesca, des de la sortida a mar fins a l’arribada a port, cinc dies per setmana. També argumenten que s’han fet vedes biològiques de més de cinquanta dies i que s’han delimitat zones d’exclusió pesquera. Finalment, també assenyalen que s’han pres mesures tècniques en determinades arts de pesca.

En el comunicat destaquen també que l’actual model pesquer s’organitza a través de les confraries, que al mateix temps són el concessionari de la llotja del peix. Això, diuen, permet que tot el model sigui tutelat per la Direcció General de Pesca, com ara el control de les captures i de les estadístiques.

En l’àmbit català, recorden que els darrers anys s’ha reduït un 50% la flota, amb el perjudici social i econòmic que suposa el fet de “perdre una barca”. El motiu d’aquest fenomen, assenyala el comunicat, és el “desencís generat per una normativa imposada, que no plasma la nostra realitat, però ens fa perdre les ganes de continuar”.

Finalment, lamenten que quedi la imatge que la falta de peix sigui conseqüència de l’ofici i no es tingui en compte el canvi climàtic o el fet d’urbanitzar el litoral. Per tot plegat el sector exigeix la retirada de la proposta de la CE de retallar un 80% la capacitat de pesca respecte al 2024 i un 30% la captura de gamba vermella, a banda d’altres limitacions que s’imposen i no sortiran a pescar ni obriran les llotges catalanes ni dilluns ni dimarts de la setmana que ve.

Uns quants batlles del PP van proposar ahir a la presidenta del govern i dirigent del PP a les Illes, Marga Prohens, que convoqués eleccions anticipades a causa de la crisi amb Vox. 

Prohens va convocar els batlles dels municipis governats pel PP per posar damunt la taula la situació en què es troba l’executiu. Sobretot, després que Vox anunciés que tombarà el pressupost si no s’elimina el català com a llengua vehicular dels centres. Alguns d’ells va justificar la ruptura total amb l’extrema dreta i l’avançament d’eleccions i van animar Prohens a mantenir-se ferma davant les exigències de Vox.

Coneixent les conseqüències que va tenir el TIL durant el mandat de José Ramón Bauzá i les disputes que també va originar dins del mateix partit, en aquesta ocasió el PP ha optat per intentar moderar la situació amb aquesta reunió.

El PP assegura que el català serà vehicular i no accepta el “xantatge” de Vox al pressupost

Demà al parlament s’ha de votar si es deroga o no la llei de memòria democràtica, una de les exigències de Vox al PP per permetre el govern en minoria de Prohens. El PP, fins ara, ho admetia, tot i que ara com ara és una incògnita què votaran i si s’escenificarà en seu parlamentària encara més la ruptura entre les dues formacions.

El batlle de Badalona, Xavier Garcia Albiol, ha assegurat que el judici a l’Audiència de Barcelona contra ell i altres càrrecs del consistori per l’anomenat cas de les antenes permetrà “posar sobre la taula tots els fets, totes les evidències, i el que va passar i el que no va passar”. Abans d’entrar al judici, pel qual s’enfronta a gairebé tres anys de presó per prevaricació, Albiol s’ha mostrat tranquil, però no ha volgut valorar el cas per respecte al tribunal.

Els fets es remunten al primer mandat del PP a Badalona (2011-2015), quan sota la direcció del mateix Albiol, que comandava també l’àrea d’Urbanisme de l’ajuntament, es van instal·lar il·legalment unes antenes de telefonia mòbil al Turó d’en Caritg, on té la seu la Guàrdia Urbana. La fiscalia acusa Albiol de prevaricació urbanística i ambiental i li demana una pena de dos anys i deu mesos de presó, deu anys d’inhabilitació i una multa de 9.000 euros. També estan acusats dos ex-alts càrrecs i dos ex-regidors de l’ajuntament, Miguel Jurado (PP) i Oriol Lladó (ERC).

L’estiu de 2012, Vodafone va demanar d’instal·lar una antena al Turó d’en Caritg i, segons l’acusació de la fiscalia, Albiol, el gerent de l’empresa municipal Engestur, Tomàs Vizcaino, i el director d’Urbanisme de l’Ajuntament, Xavier Salvà, ho van autoritzar sabent que l’emplaçament “no era compatible urbanísticament”.

A més, d’acord amb la normativa urbanística, la qualificació dels terrenys només hauria permès aixecar-hi un nou equipament cultural de caràcter local. Igualment, tampoc noi es va concedir a l’empresa cap permís d’obres ni es van fer els informes tècnics i jurídics preceptius. En tractar-se d’una instal·lació de telecomunicacions, també hauria estat necessari tramitar una llicència ambiental, que tampoc no existeix.

Finalment, i amb el supòsit que haguessin fet correctament els tràmits i que els terrenys haguessin permès la instal·lació de les antenes, el fet que es tractés d’uns terrenys de titularitat pública, el seu ús per part d’una empresa privada hagués requerit també la convocatòria d’un concurs públic, igualment inexistent. Amb tot, la primera antena es va activar només tretze dies després d’haver-ho demanat.

L’operació es va repetir uns mesos després i la tardor d’aquell mateix any també hi va instal·lar una antena Movistar, igualment sense llicència, informes ni concurs. La situació va causar queixes entre la plantilla de la Guàrdia Urbana i és aquí on intervé el quart dels acusats, el llavors regidor de Seguretat del PP, Miguel Jurado, que va defensar la legalitat de les instal·lacions davant els treballadors.

Les dues antenes van funcionar ininterrompudament durant sis anys, fins al 2018, fet que implica a més protagonistes en el manteniment de les irregularitats. Això és així perquè la derrota a les urnes d’Albiol a les eleccions municipals de 2015 va fer canviar els responsables de l’àrea d’Urbanisme del consistori.

Segons fiscalia, el nou regidor d’Urbanisme del govern de Dolors Sabater (Guanyem), Oriol Lladó (ERC), no va fer res per revertir la situació, tot i que n’era coneixedor perquè l’havien advertit els tècnics. Lladó hauria continuat tolerant una activitat il·legal a la ciutat, d’acord amb l’escrit d’acusació de la fiscalia.

Per tot això, la fiscalia demana a Albiol, Vizcaino i Salvà, dos anys i deu mesos de presó, deu d’inhabilitació i una multa de 9.000 euros a cadascun d’ells. En el cas de Jurado, que actualment és regidor del PP a Santa Coloma de Gramenet, la petició de condemna és d’un any d’inhabilitació. Per a Lladó, la fiscalia demana un any i mig de presó, inhabilitació durant deu anys i 8.100 euros de multa.

El ministeri públic també demana que les dues companyies telefòniques paguin prop de 17.448 euros a l’Ajuntament de Badalona per les taxes no pagades, segons càlculs de l’Oficina Antifrau. A Vodafone, a més, li reclama que torni els 8.300 euros d’electricitat consumida per haver-se endollat a la xarxa elèctrica de la comissaria quan va instal·lar l’antena.

Dues setmanes de judici

El judici comença avui a l’Audiència de Barcelona amb l’interrogatori dels acusats i s’allargarà set dies. Les sessions que s’han programat arriben fins al 18 de desembre. En total estan citats a declarar més d’una trentena de testimonis, entre els quals destaquen policies, tècnics o regidors i ex-regidors de l’ajuntament. Tots ells declararan entre el 10 i el 16 de desembre.

El 17 serà el torn dels pèrits. N’hi ha sis, entre agents dels mossos d’esquadra i responsables de l’Oficina Antifrau i la Generalitat de Catalunya. També en aquesta sessió està previst que es presentin les conclusions, mentre que s’ha reservat un darrer dia, dimecres 18, per als informes finals.

L’incendi forestal d’Andratx, a la serra de Tramuntana de Mallorca, ha estat declarat estabilitzat. El foc va començar a cremar dissabte a mitjanit al quilòmetre 107 de la MA-10 entre Andratx i Estellencs, i es va complicar a causa de la força del vent, que impedia de fer servir els vehicles aeris. Finalment, ha estat estabilitzat després d’haver cremat unes seixanta hectàrees de pins i canyissos.

Segons que ha informat la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Medi Natural, l’incendi es considera ara de gravetat potencial 0. Sobre el terreny, hi treballen efectius de la conselleria amb tres autobombes, 35 brigadistes, tres tècnics i tres agents de medi.

 

Les carreteres d’entrada i sortida de València estan col·lapsades a primera hora del matí. Segons que han informat fonts del Centre de Gestió de Trànsit (CGT) de València a Europa Press, el col·lapse circulatori afecta especialment la CV-35 i la V-31. En concret, la CV-35 té cinc quilòmetres de retencions a l’altura del municipi de Sant Antoni de Benaixeve i dos més a l’altura de Burjassot.

Per la seva banda, a la pista de Silla, la V-31, hi ha uns tres quilòmetres de retencions en sentit València; mentre que l’A-3 acumula tres quilòmetres més d’aturades a l’entrada de la ciutat. La V-30, en sentit port, a l’altura de Paterna, té uns dos quilòmetres de retencions, mentre que, a l’altura de Mislata, en sentit A-7, n’hi ha dos més.

A Alginet, la A-7, suma cinc quilòmetres més de retencions en sentit València, mentre que la CV-33 n’acumula dos més a l’altura de Torrent i dos més la CV-36, en sentit A-7.

El Col·lectiu Primer d’Octubre torna a demanar el vot en blanc en la segona volta de les votacions a l’executiva d’ERC, en què s’enfronten la candidatura d’Oriol Junqueras i la de Xavier Godàs. “Davant d’aquest escenari fem una crida a tota la militància que no comparteix la proposta política continuista de cap de les dues candidatures que, per coherència política, se sumi a la proposta de vot en blanc que promovem”, diu el grup.

El col·lectiu defensa que, segons els estatuts d’ERC, si cap de les dues candidatures arriba al 50% dels vots, arran del vot en blanc, no hi hauria d’haver proclamació de la nova executiva i, per tant, forçar una tercera votació.

“Un elevat percentatge de vot en blanc permetrà tornar a posar sobre la taula els arguments polítics defensats des de sempre pel nostre col·lectiu: trencament immediat dels pactes amb el PSC/PSOE, renovació del partit i tornar a posar la independència al centre del nostre discurs”, afegeixen. 

El Ministeri de Justícia de Corea del Sud ha imposat una prohibició de viatge al president, Yoon Suk-yeol, en el marc de les investigacions per possible traïció i altres càrrecs arran de la decisió de la setmana passada d’imposar breument la llei marcial, que va haver de revocar arran del rebuig polític i social.

La prohibició s’ha imposat poc després que l’Oficina d’Investigació de Corrupció entre Alts Càrrecs (CIO, segons les sigles en anglès) presentés una sol·licitud per evitar que el president es desplaci a l’estranger durant les diligències, segons que ha informat l’agència sud-coreana de notícies Yonhap.

L’anunci arriba una volta que la policia afirmés que estudiava prendre aquesta mesura, “inclosa la possibilitat que (el president) abandoni el país”, i assegurés que “no hi ha restriccions humanes o físiques” per interrogar Yoon.

Prèviament, la fiscalia sud-coreana havia anunciat l’obertura d’una investigació per alta traïció contra el dirigent “arran de les nombroses denúncies”, segons que va declarar el responsable de la investigació especial sobre els incidents de la setmana passada, Park Se Hyun.

La xarxa social X no es pot consultar a través de la seva pàgina web, que fa hores que ha caigut i es manté inactiva. Quan un usuari intenta de carregar-la, la web falla i apareix el missatge: “Alguna cosa ha sortit malament. Intenta de refrescar”.

Segona la pàgina Down Detector, especialitzada a detectar problemes en temps real, les incidències van començar ahir cap a les 20.00 i sembla que afecten l’estat espanyol. La xarxa social funciona sense problemes en l’aplicació mòbil.

La carretera N-260 es troba tallada a Portbou (Alt Empordà) pel fort vent. Segons informa el Servei Català de Trànsit (SCT), la carretera RD-914, via en què es converteix la N-260 a Catalunya Nord, s’ha hagut de tallar. Paral·lelament, continuen les afectacions per neu en unes quantes carreteres, com la C-28, que es manté tallada al port de la Bonaigua per risc d’allaus. També estan tallades la BV-4024 al coll de Pal i la BV-4031 al coll de la Creueta. Calen cadenes a la C-28 a Viella i Mitjaran i a Alt Àneu; la C-142b al pla de Beret; a la N-141 Bossòst i a la L-501 a la Vall de Boí.

Consulteu l’estat del trànsit.

Avui, 9 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Junts revisa avui l’incompliment dels pactes amb el PSOE
• [DADES] La reconstrucció d’ERC: com són i com han canviat els seus votants?
• Junts, davant l’espill de la moció de censura francesa I Editorial de Vicent Partal
• Només ens faltava que en Pep Guardiola perdés els papers! I Article de Assumpció Maresma
• Qui és Abu Muhàmmad al-Jolani, el rebel islamista que ha derrotat el règim sirià?
• A Síria cau el règim, però es manté la incertesa per a les minories I Article d’Amina Hussein
• Narcís Garolera: “Monzó i Pàmies són escriptors que opten per un català encertat, després de Verdaguer, Sagarra i Pla”
• El cas Pelicot i la complicitat entre homes: què n’hem de fer, de la masculinitat?
• Pepa Plana: “Les pallasses ens hem fet grans fora de lloc”
• Destruir el planeta per salvar els milmilionaris de la fi del món

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui es reuneix a Brussel·les l’executiva de Junts amb l’objectiu de valorar l’acord signat ara fa un any que va permetre la investidura de Pedro Sánchez. La reunió ha aixecat moltes expectatives i hom espera que signifique alguna mena de trencament amb la línia de suport al govern espanyol adoptada fins ara.

Tal com explica Odei A.-Etxearte en aquest article, la situació un any després del pacte no és gens positiva. Pràcticament res d’allò que es va prometre s’ha complert i entre les poques coses que han tirat endavant, l’amnistia és, per dir-ho de manera suau, una desil·lusió completa. S’han amnistiat gairebé tots els policies, però el boicot dels jutges i la inacció del govern espanyol i de la majoria parlamentària a Madrid han fet que molta gent que havia de ser amnistiada no ho haja estat ni hi haja perspectiva que ho siga. Començant pel president Carles Puigdemont mateix.

Junts ha estat fins avui molt més prudent i rigorós que no el Partit Socialista Obrer Espanyol respecte de gestió de l’acord –cosa que no hauria d’estranyar ningú i que supose que ja entrava en els seus càlculs.

El problema és que no són solament l’amnistia o els incompliments. En tot aquest any, ni Pedro Sánchez ni Salvador Illa han fet cap pas per entrevistar-se amb el president Puigdemont, per saludar-lo, per normalitzar d’alguna manera el seu paper important en la política catalana, per reconèixer què significa i és l’independentisme. Ben al contrari: s’han aprofitat de l’exili per guanyar les eleccions i semblava que tenien moltes ganes que fos detingut en ocasió de la sessió d’investidura. I per a justificar aquesta actitud no hi ha cap excusa com ara el paper dels jutges o la interferència de ningú: simplement els socialistes, en la seua línia habitual, van arreplegar els vots que necessitaven i es van desentendre, un minut després d’haver-los obtingut, de la sort dels seus socis.

Fins que, segons que sembla, per a Junts s’ha fet insuportable de continuar més temps per aquest camí. Perquè la pura realitat és que ara mateix mantenir el suport a Pedro Sánchez li fa més mal que bé.

A hores d’ara l’única raó que hom pot argumentar per mantenir-lo són les famoses negociacions a Suïssa. Que se sap que han continuat fent-se amb observadors internacionals cada mes, tal com era previst, però que sembla que no donen cap resultat tangible.

El problema rau en el fet que aquestes negociacions han de ser forçosament discretes i, per tant, tan sols si algun dia donen algun resultat –i jo en sóc molt escèptic– se’n podrà saber res i valorar si ha tingut sentit resistir tant i tant.

Però, mentrestant, el silenci no fa cap servei a Junts, i menys encara quan és visible i públic que la seua posició política va degradant-se dia a dia, sota la tenalla que li fan els socialistes i l’extrema dreta i amb la renúncia voluntària, i bastant difícil d’entendre, a exercir de caps de l’oposició al Parlament de Catalunya.

Aquest és el context en què s’arriba a la reunió d’avui a Brussel·les. Però què hi passarà?

És molt difícil de saber. De moment, per algunes reaccions que hi ha hagut aquests dies a les xarxes socials, sembla que Junts descarta del tot d’adoptar una posició ferma, a l’estil de la que ha adoptat a França el Nou Front Popular, que no ha dubtat a sumar els vots de l’esquerra amb els de l’extrema dreta per fer caure el govern. No sembla que estiguen disposats a passar-se a l’oposició, ni després de l’exemple francès, que els ha obert tota una via de definició i justificació moral de la jugada que els podria resultar fàcil d’adaptar.

Elevar el to de la queixa? És la cosa més previsible que passe, però per més que l’apugen no sembla que haja de canviar res de substancial de cara a l’elector. No votar el pressupost espanyol podia haver semblat fa temps una decisió valenta, però a hores d’ara costa pensar que cap independentista trobe sensat votar-lo.

Junts, simplement, ha acabat atrapat en la teranyina que li van parar. Després de la proclamació de la independència, l’estratègia de l’exili era molt clara i convencia una bona part de l’independentisme, que hi veia victòries i un contrast nítid amb l’entreguisme d’Esquerra Republicana.

Però tot allò que va aconseguir per aquest camí va acabar pràcticament desfet amb el pacte amb Pedro Sánchez. Avui ningú no es demana si el Tribunal d’Estrasburg tombarà el judici del procés o si el TJUE reconeixerà el càrrec d’eurodiputat d’un Toni Comín en hores molt baixes i molt qüestionat per la gestió, gairebé la liquidació, del Consell de la República. La solució explicada durant tants anys de fer que Europa posàs en cintura Espanya s’ha esvaït. Tot allò, tot aquell combat èpic i rupturista basat en el litigi estratègic, ha caigut en l’oblit –tant si és just com si no.

I Junts, i el president Puigdemont, ara es troben per això mateix en una cruïlla molt difícil. Tornar al camí que van traçar durant tants anys ara com ara sembla impossible. Però seguir pel camí que van traçar sobtadament fa un any quan van acceptar de pactar amb els socialistes a hores d’ara ja sembla clar que condueix a la irrellevància del partit i de l’estratègia de la confrontació intel·ligent. El resultat de les eleccions pot haver estat bo per a aquells que feien del combat contra ERC la seua raó de ser, però no és bo per a cap independentista. I si les coses continuen igual, no es veu de quina manera podrien portar a la independència. I aquest és el tema clau. De què em sembla que haurien de parlar a Brussel·les.

 

PS1. La caiguda del règim sirià aquest cap de setmana ha estat un episodi més que sorprenent. En molt poques hores els rebels han entrat a Damasc i han posat fi a un règim tirànic de dècades que semblava impossible de tombar. Ahir vam fer moltes informacions durant el dia i vam explicar, per exemple, què era Hai’at Tahrir al-Xam o com s’havia desenvolupat en tan pocs dies una ofensiva tan reeixida. Avui us oferim dos articles importants. Per una banda, aquesta reveladora biografia d’Abu Muhàmmad al-Jolani, el rebel islamista que ha derrotat el règim sirià. I, per una altra, aquesta opinió de la periodista kurda siriana Amina Hussein, exiliada de fa anys als Països Catalans: “A Síria cau el règim, però es manté la incertesa per a les minories.” En tots dos casos, l’alegria per la caiguda del règim és matisada per la por del futur immediat.

PS2. El professor Narcís Garolera i Carbonell és catedràtic emèrit de filologia catalana a la Universitat Pompeu Fabra. Acaba de presentar el recull Qüestions de llengua (Pagès Editors), un compendi d’escrits molt variat, que inclou articles d’opinió ben punyents sobre l’estat de la llengua catalana. L’ha entrevistat Ot Bou.

PS3. Una minoria plutocràtica de milmilionaris, un 1% de la humanitat, creu que enfonsant el planeta se salvarà i podrà viure a Mart o a l’espai còsmic, sense immutar-se. Això explica Xavier Montanyà que pensen Jeff Bezos, Elon Musk, Mark Zuckerberg o Peter Thiel, a partir de la reflexió del filòsof argentí Michel Nieva: “Destruir el planeta per salvar els milmilionaris de la fi del món.”

PS4. Protegiu VilaWeb. No ho pot fer ningú més que vosaltres fent-vos-en subscriptors.

Pepa Plana i Llort (1965) és una de les vint persones distingides amb la Creu de Sant Jordi 2024. L’actriu, pallassa i directora del Festival de Pallasses d’Andorra afegeix un premi més a un palmarès que inclou el Premi Nacional de Cultura (2014) i el Premio Nacional de Circo espanyol (2022). Plana, amb companyia pròpia, actriu que va arribar a actuar amb el Cirque du Soleil, conversa amb VilaWeb de les Terres de l’Ebre estant. “No t’ho canvio per res”, diu sobre el fet de viure al delta de l’Ebre. “Aquí, davant de casa, cada dia veig el camp d’arròs ple d’aigua. I cada de matí em desperta un flamenc davant de casa. Visc entre Sant Jaume d’Enveja i els Montells”, afegeix, abans de parlar de la seva carrera i orígens. Plana acaba d’arribar de Mèxic, on ha representat la seva estimada Penèlope, espectacle del 2009 que encara ronda.

—Josepa Plana i Llort. La senyora Llort, qui era?
—La meva mare de soltera era perruquera, però així que es va casar ja va triar les criatures. Érem quatre germans i era el pare que treballava fora. La mare no treballa? La mare s’ha fet un fart de treballar.

—Quatre germans?
—Quatre. I jo sóc la gran, ja es veu. I amb el petit, quinze anys de diferència.

—Una germana gran que portava el pes de la responsabilitat i un exemple a seguir?
—No, vaig ser molt rebel. Vaig marxar molt jove de casa. Disset anys. Primer a Tarragona, a l’escola del teatre Josep Ixart. Com molta gent del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre, del sud, vaja, professionals com Magda Puyo o Ramon Simó, vaig començar a Tarragona i després cap a l’Institut del Teatre de Barcelona.

—Fills i parella, n’heu tingut?
—Seré àvia. I ja em pensava que no. El meu fill té quaranta-dos anys. Doncs em farà àvia aquest mes de març. I sí, tinc parella, l’Oriol. Fa trenta anys que fem aquest viatge.

—No sé si hi ha hagut mai el paper de la pallassa àvia.
—Els pallassos i les pallasses som unes criatures molt petites que ens hem fet grans fora de lloc. Això de l’edat no ho portem gaire bé, no. Som uns eterns nens.

—Els vostres tres grans personatges serien Penèlope, Giulietta i Amaluna? Les tres grans creacions?
—No, ostres, mare de Déu. Amaluna és amb el Cirque du Soleil, i una gran experiència. És ser dalt del circ, d’alguna manera, aquesta multinacional del circ. Però no la destacaria com l’espectacle en què em vaig divertir més. És bonica l’experiència: dos mil espectadors a cada funció, deu sessions per setmana, viatjar per tot el Canadà, els Estats Units, està bé. Però l’espectacle no és el meu favorit. En cada moment he creat per alguna raó.

—Per exemple l’espectacle De pe a pa.
—Una història d’amor, perquè no sabia on anava. I no hi havia res a perdre. De pe a pa, el va dirigir Joan Busquets. No sabíem ben bé què passaria. I m’era igual, en faria un altre. Després de cada espectacle vas exigint més excel·lència. Al final, competeixes amb tu mateixa. O el Veus que no veus és el duo clàssic, l’August i el pallasso blanc, fet per dues pallasses. I Si te’n vas ja és un espectacle amb tres pallasses. I pel camí la Giulietta, que ja no la faig. I la Penèlope, una de les favorites. Ara mateix acabo d’arribar de Mèxic. Hi hem estat. Penèlope és de l’any 2009 i no ha parat mai. Pot viatjar. Ha fet Finlàndia, Alemanya, ha fet Europa i ha fet Amèrica.

—Si no m’equivoco, la Penèlope clàssica espera el seu marit Ulisses. I per guanyar temps amb els pretendents pesats s’inventa allò de cosir. “Quan acabi la tela deixaré de pensar en el meu marit i estaré per vosaltres.” De dia cus, a la nit descús. Aquesta és la història clàssica. I la vostra Penèlope, quina és?
—A la meva és en Ramon, que marxa de casa. El seu drama és que en Ramon ha marxat. Amb un cop de porta i molt malament. Ella cus també, amb una màquina de cosir. I en aquest drama que viu decideix que és molt millor ser la Penèlope. I viu la fantasia del viatge d’Ulisses, que és dalt d’un vaixell i tot el que li passa. I llavors, el timbre que sona la connecta amb en Ramon, que no ve. També hi ha molts pretendents, no perquè sigui bonica, sinó perquè si Ulisses no arriba, saben que qui es casi amb Penèlope serà el rei. I també hi ha un joc de coqueteig amb el públic, els pretendents, i aquesta obsessió amb què la miren. La meva Penèlope decideix que ja no espera més. Que s’ha acabat. Al final diu, no. Hi ha una corda física i simbòlica, sempre estic lligada amb una corda, el fil. Al final, tallo la corda.

—Heu representat aquesta obra del 2009 fins ara. Abans del Me too i després. La reacció del públic ha canviat?
—Quan la vaig crear el 2009, la reacció del públic quan tallava la corda era molt brutal. Ara hi ha la mateixa reacció, però, d’alguna manera, no se’m perdonaria que no tallés la corda. S’espera que la tallis. Això el 2009 era una sorpresa.

—I a Giulietta convertiu l’amor de Romeu i Julieta, en què?
—Amb Giulietta el punt de partida és que m’han fet fora d’una gran producció teatral en què feia de Julieta. M’han fet fora? Doncs ara faré Romeu i Julieta sola. I em poso a fer tots els jocs: ara sóc en Romeu, ara sóc el Cupido, ara sóc la dida. És molt millor fer-ho sola. Has vist que parlo de drames? Els pallassos convivim amb el drama i estirem la tragèdia.

—De tots els llocs on heu anat, m’he apuntat Angola, Guinea… Un lloc que porteu al cor?
—Recordo quan vaig fer l’Odin Teatret a Dinamarca. Després, el Teatre Dimitri de Suïssa. Amb en Dimitri allà d’espectador! I més tard el Teatre Nacional de Caracas. He actuat en teatres molt bonics del món, però no he estat mai al Teatre Nacional de Catalunya. Ni al Teatre Lliure. Perquè, mira, quan ets l’artista estrangera, ets més bona. És un complex que tenim tots, al món. A fora sóc el nom del cartell. I, en canvi, aquí… I ja m’han tractat bé, ja: Creu de Sant Jordi, Premi Nacional. No em sento maltractada, però pel que fa a accedir a grans teatres, sembla que faci una cosa menor.

—La Creu de Sant Jordi us fa il·lusió?
—Això vol dir que ja vaig cap a gran i que recullo el que he sembrat? No ho sé. És una sensació molt estranya. És un reconeixement del meu país, Catalunya. I sí que en aquest sentit he escampat la llengua catalana, una manera d’entendre’m i explicar-me les coses. Sempre ho reivindico, és que no tinc cap altra manera: sóc catalana. Sóc molt poc de nacionalismes o de banderes. Però sí que formo part d’un petit territori que és Catalunya. I m’hi sento identificada, si juguem que ets d’algun lloc.

—Diu que l’espectacle que vau fer per al Cirque du Soleil era en català i es pensaven que era un idioma inventat!
—Tot el que deia, ho deia en català. Parlava molt poc, però Déu n’hi do. I llavors sentia riures aïllats. “Mira, avui hi ha algú català”, pensava. Dues mil persones, però els sents, els riures aïllats. Al Cirque du Soleil hi ha tot de banderetes a l’entrada del circ, la bandera de cada artista. I quan vaig veure l’estanquera… no saps l’enrabiada que em va agafar! Ho vaig elevar a problema. Vam contactar amb la Muriel Casals, la meva amiga, a l’ANC en aquell moment. Va arribar al director del festival. No sé com ho van gestionar, però en tot cas, al final, hi va lluir la senyera.

—Molt bona, la Muriel. I éreu amigues?
—Sí. L’Ada Parellada munta una cosa molt divertida, les Davantaleres. Pels volts del 8 de març ens posem el davantal, cuinem totes i ens ho mengem totes. Un cop l’any. Ara ja som unes quaranta. I la Muriel també ho feia.

—De les noves fornades de pallasses, quin nom em recomaneu?
—Ara ja hi ha nétes. A Mèxic hi ha una pallassa, la Tatiana, que va ser alumna meva fa molts anys. Un mes sencer a Bogotà. Ara he coincidit amb ella, preciosa.

—Quina mena d’alumnes volen fer de pallasso? Hi ha algun biaix particular?
—Hi ha molta afecció, però de gent que no pensa dedicar-s’hi professionalment. Amb les arts passa. Sempre que faig classes hi ha moltes més dones que homes. I a la classe en què el mestre és un home, també. Moltes més dones que homes. Vés a un teatre i mira el pati de butaques. O una exposició de pintura. O la presentació d’un llibre. Les dones són la immensa majoria.

—No hem tingut encara una presidenta. Pepa Plana, presidenta de la Generalitat.
—Seria presidenta de la Generalitat per intrusisme. Perquè no? Oi que a algun polític se li pot dir pallasso? Doncs una pallassa ara és política. De fet, faig política.

—Voldríeu afegir res?
—Penso que si ens hi estem tres hores, diré coses que no m’havia imaginat que diria.

The Washington Post · Adam Taylor

Enmig d’una ofensiva rebel que ha deixat el règim sirià desconcertat i ha causat pèrdues territorials importants, l’home de quaranta-dos anys que l’ha dirigit ha pres una decisió estratègica sorprenent: ha fet servir el seu nom real.

En un missatge oficial difós dijous després de l’entrada dels seus combatents a Hama, el grup islamista Hai’at Tahrir al-Sham (HTX) va compartir un comunicat signat per Ahmed al-Xaraa, el nom de naixement del dirigent rebel més conegut pel nom de guerra Abu Muhàmmad al-Jolani. Aquest moviment implica un gran canvi per a Jolani.

Jolani abans era una figura oculta que molt poques vegades mostrava la cara. Havia passat per una presó dels Estats Units a l’Irac abans de convertir-se en el comandant d’una filial d’al-Qaida en la brutal i complexa guerra civil de Síria. Encara ara, els Estats Units ofereixen una recompensa de deu milions de dòlars per a qualsevol informació que condueixi a capturar-lo.

Però aquestes darreres setmanes, Jolani s’ha convertit en la cara visible de l’avenç rebel més reeixit a Síria en anys i ha estat reconegut com la força impulsora d’una ofensiva que en menys de dues setmanes ha enderrocat el règim i ha obligat a fugir el president Baixar al-Assad.

Qui és Jolani?

Ahmed al-Xaraa va néixer l’any 1982 a Síria. Molt més tard es faria conèixer com a Abu Muhàmmad al-Jolani.

Ell mateix ha explicat que la seva vida havia estat marcada pel conflicte i que la seva família havia estat obligada a abandonar casa seva als Alts del Golan, ocupats per Israel durant la guerra del 1967. El seu pseudònim fa referència a aquesta llar perduda, amb una transcripció diferent.

En una entrevista el 2021 al programa Frontline de la PBS, va descriure com havia crescut a Damasc ajudant al negoci de queviures del seu pare. Però després dels atacs de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units i de la guerra encapçalada pels EUA, va viatjar a Bagdad per lluitar contra la invasió americana.

Allà es va unir a al-Qaida a l’Irac (AQI), la filial d’al-Qaida que combatia les tropes nord-americanes al país. Cap al 2005, quan tenia uns vint-i-tres anys, fou arrestat a Mossul i passà anys en una presó nord-americana al camp Bucca.

Com es va involucrar en la guerra civil siriana?

Quan Jolani fou alliberat després de cinc anys de captivitat, AQI havia canviat de nom i havia passat a ser l’Estat Islàmic de l’Irac, sota el lideratge d’Abu Bakr al-Baghdadi, conegut més tard pels intents brutals de crear un califat a Síria i l’Irac.

Encara aliats en aquell moment, Baghdadi va enviar Jolani de tornada a Síria el 2011 com a representant seu, just quan el govern d’Assad començava a reprimir les protestes revolucionàries.

Al començament de la guerra civil siriana, Jolani va crear el Front al-Nusra com a filial d’al-Qaida. El grup esdevingué ràpidament una de les faccions més importants de l’Exèrcit Sirià Lliure, i els analistes els consideraven combatents més temibles que no pas els seus aliats menys religiosos.

Els Estats Units van designar el Front al-Nusra com a “organització terrorista” a final del 2012. Un any més tard, Jolani va concedir la seva primera entrevista televisada a Aljazeera, en què va declarar que volia establir un règim a Síria governat per una llei islàmica estricta. “La batalla és gairebé acabada”, va dir aleshores Jolani, sense mostrar la cara davant la càmera.

Per què el seu grup va trencar amb al-Qaida?

Tot i el seu èxit, el Front al-Nusra tenia problemes amb els altres grups islamistes de Síria. El 2013, Baghdadi va anunciar que el Front al-Nusra havia de formar part del seu Estat Islàmic en expansió. Però Jolani va rebutjar l’ordre, tot i que molts dels seus combatents van desertar.

A partir d’aleshores, al-Qaida es distancià de l’Estat Islàmic i va situar el Front al-Nusra en conflicte directe amb el grup de Baghdadi. Malgrat la seva violència brutal, l’Estat Islàmic va créixer ràpidament, però fou derrotat per una coalició internacional encapçalada pels EUA. Baghdadi es va suïcidar durant un atac el 2019.

El 2016, Jolani va anunciar que el Front al-Nusra passaria a dir-se Jabhat Fatah al-Xam i que ja no devia lleialtat a al-Qaida. HTX es formà aquell mateix any amb la fusió d’uns quants grups islamistes.

D’aleshores ençà, HTX ha controlat el nord-oest de Síria, incloent-hi Idlib, i ha governat de facto 4,5 milions de persones.

Jolani ha adoptat ara una estratègia pragmàtica, ha col·laborat amb grups cristians i drusos i ha obert línies de comunicació amb els governs occidentals. Tot i la recompensa que hi ha per capturar-lo, és significatiu que no hagi estat objectiu de cap atac nord-americà aquests darrers quatre anys.

Quin futur imagina Jolani per a Síria?

Tot i dirigir una organització islamista, HTX ha promès d’exercir la tolerància religiosa als territoris que controla. La seva visió no és pas la d’un califat, com la de l’Estat Islàmic, sinó la d’un estat islamista basat en una interpretació estricta de l’Islam, però amb el format d’un estat modern.

Jolani pot valorar fins i tot de dissoldre HTX per consolidar així estructures civils i militars en institucions més representatives de la societat siriana.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

ERC començarà una nova etapa el cap de setmana vinent amb la renovació de la direcció. Aquests darrers anys, bo i coincidint amb el procés, el partit ha tingut un auge i una caiguda, amb un primer període de creixement en el nombre de militants i representació, fins a tocar sostre l’any 2019. D’aleshores ençà, ha anat en sentit contrari, amb un cicle de pèrdua de militants i de patacades electorals.

[DADES] La davallada constant d’ERC: 1.800 militants menys en cinc anys

L’any 2017, en les eleccions convocades amb l’aplicació de l’article 155, ERC va rebre 935.861 vots i va obtenir 32 diputats; enguany, el suport ha baixat fins als 431.128 vots i els 20 escons. Mig milió de vots menys, que ha implicat un canvi en el perfil dels votants, perquè els que se n’han anat no són els mateixos que hi han romàs. Al mateix temps, la preferència del conjunt de catalans també és diferent, tal com revela el tercer baròmetre del CEO, publicat fa poc.

Una primera dada a destacar és que hi ha hagut un canvi demogràfic. Ara fa 5 anys, el 2019, més de la meitat dels votants d’ERC tenien menys de 50 anys (52%). Això significa que hi ha una massa de votants més jove que no pas el conjunt de la societat. Tanmateix, la situació ara ha canviat, i la pèrdua de suport ha estat més accentuada entre els més joves. Ara, solament un 41% té menys de 50 anys, i això fa que tingui uns electors més envellits que no pas el conjunt de catalans. En la mateixa línia, si fa 5 anys el 21% dels votants d’ERC tenien menys de 35 anys, ara solament són el 14%.

També trobem un canvi respecte de la posició ideològica. El 2019, hi havia un 41% dels votants de la formació que se situava escorat a l’esquerra, entre 0 i 2 sobre 10, en què 0 és totalment a l’esquerra. De fet, un 13,7% s’hi situava. No obstant això, en aquest darrer CEO el perfil del votant d’ERC és molt diferent. Solament un 22,7% se situa entre el 0 i el 2 i, d’aquests, un 3,6% al zero. El votant ara és més de centre, i si la mitjana fa cinc anys era de 2,78, ara és de 3,52.

En referència a la independència, també trobem que el perfil de votant ara és menys independentista; una transformació que coincideix amb el tomb discursiu de la formació, que ha centrat l’estratègia en una taula de diàleg i negociar concessions del govern espanyol en canvi d’estabilitat. Ara fa cinc anys, l’opció preferida per dos votants d’ERC de cada tres era esdevenir un estat independent, ara ho és per al 56%.

També trobem que el 2019 un 43% dels electors d’ERC se situaven en el 10 en una escala de catalanisme. En canvi, ara solament és un 32% dels qui van optar per ERC a les eleccions al parlament.

També trobem una transformació en les preocupacions polítiques principals. Fa cinc anys, la qüestió que preocupava més els catalans eren les relacions Catalunya-Espanya: un 31,5% la situava com la més important; això incloïa el 28% dels votants d’ERC. Ara ha esdevingut minoritària, i l’accés a l’habitatge ha esdevingut la preocupació principal. La baixada és més accentuada entre els votants d’ERC, atès que solament un 3,7% considera que les relacions Catalunya-Espanya són el problema principal, i, en canvi, ho considera un 6,6% dels votants la CUP i un 10,5% dels de Junts.

De manera que, després d’haver perdut la meitat dels votants aquests darrers anys, es pot detectar que ara hi ha un votant més envellit, que se situa més al centre i que no vol ni prioritza tant com abans la independència. Per tant, una de les missions d’aquesta nova directiva serà recuperar aquest sector que se n’ha anat cap a unes altres formacions, o cap a l’abstenció, atès que un independentista de cada quatre va decidir de no votar en aquestes darreres eleccions.

Poca vinculació amb els dirigents

Un fet que destaca del darrer baròmetre del CEO és una vinculació feble dels votants d’ERC amb els seus dirigents. Una primera qüestió era sobre qui voldrien que fos el president de la Generalitat: Salvador Illa, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras o cap dels tres. Un 56% dels votants del PSC va triar Illa i un 70% dels de Junts va optar per Puigdemont, en canvi, solament un 17% dels votants d’ERC va triar Oriol Junqueras.

A més, gairebé la meitat dels enquestats no vol que ho sigui cap dels tres o no ho sap. De fet, hi ha més votants que opten per la suma d’Illa i Puigdemont que no pas pel president d’ERC d’ençà de l’any 2011.

En una línia semblant, una altra dada del CEO és la valoració dels dirigents dels partits. En aquest cas, d’ERC es valora el president de la Generalitat fins a les darreres eleccions i cap de llista de la formació, Pere Aragonès. Així, entre els votants del seu partit, Aragonès rep una valoració mitjana de 5,91 i solament un 36,5% el valora amb un 7 o més. Aquesta nota no és gaire lluny del 4,97 que els votants d’ERC posen a Puigdemont –un 32% li posa un 7 o més– o fins i tot del 5,17 de mitjana a Illa.

Aquesta actitud contrasta amb la d’uns altres partits, atès que els votants de Junts valoren amb un 7,59 el seu president, i els socialistes amb un 6,8 el seu candidat i actual president de la Generalitat.

Fuga de vots

El darrer baròmetre també mostra que el partit ha continuat perdent suport d’ençà de les eleccions i l’aval dels militants d’investir Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya.

Així, un de cada quatre votants d’ERC del 12 de maig ara com ara no repetiria el vot, i és el partit que reté menys electors respecte de les eleccions passades. La principal fuga és cap a unes altres formacions independentistes: un 6% que ara votaria Junts i un altre 6%, la CUP. I també hi hauria una part de votants que se n’aniria a uns altres partits. Principalment, un 4% optaria pel PSC i un 3% pels Comuns. Tot i mantenir aquesta tendència a la baixa, ERC aconseguiria un nombre d’escons semblant a l’actual.

Ara, la nova directiva tindrà la tasca de frenar la pèrdua de votants que hi ha hagut en totes les eleccions d’aquests darrers anys i de canviar la tendència i aconseguir de ser novament el partit de referència de l’independentisme i de l’esquerra.