Vilaweb.cat

Les portades: ‘El jutge imputat tots els caps policials de l’1-O a Barcelona’ i ‘Torra ratifica el no a Sánchez’

VilaWeb: Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: ‘El jutge imputat tots els caps policials de l’1-O a Barcelona’ i ‘Torra ratifica el no a Sánchez’ appeared first on VilaWeb.

Deu dies per compartir i gaudir de la vitalitat de les danses del món

El Senegal, Mèxic, la República russa de Baixkíria, Euskadi, les Illes Balears i Catalunya seran les cultures protagonistes de les 47 Jornades Internacionals Folklòriques (JIF) d’Adifolk, que arrenquen divendres 6 de setembre a Calella. El festival, que té l’objectiu de fomentar la cohesió entre els pobles mitjançant la dansa, amplia enguany fins a 15 el nombre de poblacions participants, per tal d’assegurar així una gran representació a tot el territori català.

Com ja és tradició, Calella serà l’encarregada de donar la benvinguda, dijous 5 de setembre, el dia previ a la inauguració, els actuants participants, que en aquesta edició seran prop de 200 persones. Divendres acollirà la cercavila pels carrers de la localitat i l’acte inaugural, on els Gegants de Calella seran els amfitrions en representació de Catalunya a les JIF. Els actes a Calella es perllongaran durant tota la setmana amb actuacions dels diferents grups, concert de músiques del món i tallers de dansa.

Llegiu la notícia sencera a Tornaveu fent clic aquí.

The post Deu dies per compartir i gaudir de la vitalitat de les danses del món appeared first on VilaWeb.

La trobada del teatre amateur de Catalunya, entre la reivindicació i el record

Reivindicar que el teatre, faci qui el faci, sigui sempre Teatre amb majúscula. Aquest és l’objectiu de la Trobada de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, que celebrarà la seva 29 edició el darrer cap de setmana de setembre a Llorenç del Penedès. Organitzada per la Federació del Grups Amateurs de Catalunya i el Grup de Teatre del Centre, la festa d’enguany estarà molt marcada pel record i la memòria.

Amb el lema ‘El teatre dona joc a la vida’, la trobada convida a tots apassionats dels escenaris a “compartir teatre i joc, per compartir vida”. El programa començarà dissabte a les 16h amb la benvinguda als participants i després amb una ruta per diversos indrets de Llorenç, amb esquetxos i lectures teatrals. També es visitarà l’exposició ‘El Centre, 130 anys fent teatre 1889-2019’, que repassa la llarga trajectòria d’aquesta emblemàtica entitat. A les 20.30h del vespre hi haurà una presentació de l’entitat i un sopar.

Llegiu la notícia sencera a Tornaveu fent clic aquí.

The post La trobada del teatre amateur de Catalunya, entre la reivindicació i el record appeared first on VilaWeb.

Marzà anuncia un augment de 1.500 mestres aquest curs

Els centres escolars valencians enllesteixen els preparatius per a obrir les portes el 9 de setembre. Dilluns la majoria dels 784.797 alumnes escolaritzats a les etapes educatives no universitàries travessaran les portes de les escoles i instituts. En total, seran un 0,4% més que el curs passat. Les aules no rebran solament més alumnes, sinó que el cos de mestres i professors té 1.507 docents més que el setembre de l’any passat. L’augment (d’un 2%) supera, doncs, el dels alumnes, cosa que ha permès a la Conselleria d’Educació de rebaixar el nombre d’alumnes per grup a totes les etapes. A les escoles cada professor tindrà, de mitjana, 20,6 alumnes. I als instituts, 24,9.

Són les dades que han presentat el conseller d’Educació, Vicent Marzà, i el secretari del ram, Miguel Soler. Han destacat l’esforç del govern del Botànic per a recuperar-se de les retallades del Partit Popular i han esmentat, per exemple, la recuperació de la totalitat dels tutors de primària. També han destacat que la conselleria lluitava per millorar l’educació en el tram 0-3 anys, una etapa en què enguany hi haurà uns 1.300 nens i nenes escolaritzats més que al curs anterior. La dada ha estat valorada per Marzà i Soler, atès que ha augmentat el nombre d’alumnes al primer cicle d’educació infantil, tot i la davallada de la natalitat.

The post Marzà anuncia un augment de 1.500 mestres aquest curs appeared first on VilaWeb.

Manel publica el seu nou single ‘Per la bona gent’ amb un homenatge a Maria del Mar Bonet

El grup Manel ha publicat el seu nou single Per la bona gent aquesta mitjanit a través del seu web amb el videoclip de la cançó que formarà part del seu cinquè disc, que es publicarà aquesta tardor. Un tema pop amb base electrònica i que també inclou un fragment del clàssic de Maria del Mar Bonet Alenar de l’any 1977: ‘Tres portes tinc a ca meva / obertes a tots els vents: / la que està oberta per tu / l’altra per la bona gent / la tercera per la mort / que la tancarà el meu temps’. De fet, a la cançó es pot escoltar en diverses ocasiones les frases de Bonet sobre una nova base rítmica.

Manel ja ha anunciat diversos concerts per aquest novembre al Deleste Festival de València el 9 de novembre; al Cruïlla de Tardor al Poble Espanyol el 16 de novembre; al Tarraco Arena Plaça de Tarragona, el 23, i a La Mirona de Salt en el marc de Temporada Alta el 29 de mateix mes. També s’han anunciat els concerts del 28 de desembre al Teatre de La Llotja de Lleida i el 9 de gener a La Riviera de Madrid.

The post Manel publica el seu nou single ‘Per la bona gent’ amb un homenatge a Maria del Mar Bonet appeared first on VilaWeb.

El bilingüisme serà monolingüe o no serà

Bentrobats. Diu que diuen que aquesta tardor començarà forta. I el tret de sortida serà demà.

A manera d’hacendado que puja a visitar, com fa cada tant, l’explotació de cafè que posseeix a la jungla, l’espanyolisme més bel·ligerant desembarca a Barcelona per explicar-nos les virtuts del bilingüisme… en una jornada monolingüe. Com l’explotador de Saimaza, garrell de tant anar a cavall, van tan sobrats que no es molesten ni a dissimular; no és només que el cartell sigui estrictament en castellà, és que ni tan sols escriuen com cal el nom de la institució que els ha llogat el local. En la lògica de l’amo, igual que el carrer d’Aragó és i serà sempre ‘la calle Aragón’, el CCCB és el Centro de Cultura Contemporánea, allà al Distrito Quinto, suposo que del casco antiguo. Totes les ponències, totes les intervencions i tots els debats es faran en la llengua de la convivencia: no hi ha millor bilingüisme que el que es predica en la teòrica.

És obvi que qualsevol costellada organitzada per l’entitat ultra Societat Civil Catalana és el que és, i no cal esperar-ne res més. Més enllà del divertiment de veure la desfilada de mòmios (poca broma que hi haurà intel·lectuals de la talla de Félix Ovejero o Chantal Moll, vinculats a… no endevinaríeu mai quin partit de logo carbassa?), el més significatiu del programa és l’absència de representants de la sociolingüística catalana. Ni de l’Institut d’Estudis Catalans, ni de la universitat, ni de cap entitat privada, concertada o desconcertada. Però no és pas una falta del comitè organitzador, com malèvolament han denunciat alguns. És, senzillament, que no n’han trobat cap. No hi ha cap especialista d’aquest àmbit disposat a prendre part en un festival glotòfag com aquest. Per això han hagut de recórrer a una professora d’anglès que ni tan sols és lingüista sinó especialista en dret (de fet, per parlar de l’ensenyament els deu haver passat una mica per l’estil, perquè resulta que no han trobat ningú més que la prestigiosa catedràtica Carmen Leal, membre de l’Asociación de Profesores por el Bilingüismo –sempre en la llengua bilingüe per antonomàsia, no cal dir-ho– i reconeguda autora de… ni un sol treball o estudi sobre la matèria).

Però alerta: que siguin ultraespanyolistes no vol dir que no siguin honestos ni vagin a cara descoberta. En això ens passen la mà per la cara. Perquè mentre l’independentisme viu tenallat pel bonisme que s’imposa ell mateix, l’espanyolisme no amaga gota les seves intencions. La idea que tenen de convivència lingüística és exactament la que exerciran demà: tolerar que la llengua local tingui una presència més o menys folklòrica, una espècia que dóna una mica de gust al plat, però si pot ser en privat i per a afers intranscendents. No pas per a donar nom a una institució cultural com el CCCB, per exemple. En definitiva, que es pugui dir ‘yo hablo catalán mejor que muchos de ésos, y me sé Espriu y Maragall de memoria’, que és un dels hits que sens dubte proferirà demà l’estimat Arcadi Espada, però sempre en la llengua de Javier Lambán.

Per això us recomano que hi aneu. Perquè és una ocasió d’or per conèixer de primera mà l’espanyolisme lingüístic, aquell que Moreno Cabrera s’ha fet tips de denunciar. Per sentir la veu del suprematisme desacomplexat com Juan Claudio de Ramón o Francisco Oya. Per comprovar de primera mà que el llirisme amb què aquí se sol abordar la qüestió de les llengües encara és més perniciós que el polític: si sou dels que us heu empassat que el bilingüisme social és una sort i que català i castellà conviuran, en màgica fluctuació (com digué el fi estilista), fins a la fi dels temps, aquí us daran un bany de realitat. Perquè l’imperialisme lingüístic castellà parteix dels mateixos pressupòsits que el polític: que hi ha un poble amb més drets que els altres per la simple raó que són més i manen. L’argument dels cuatrosientos millones elevat a axioma científic. La força bruta (en tots els sentits del mot) mal disfressada de rigor acadèmic. Irene Lozano mateixa, cara visible d’España Global i organitzadora de la saragata, passa per especialista en la matèria per haver escrit un pamflet on assegura, entre altres perles, que el castellà es va convertir en ‘lengua común peninsular por convivencia’. No per la guerra de Successió, no pel decret de Nova Planta, no per cap de les innombrables lleis que al llarg de tres segles han castrat el català i els altres idiomes ibèrics, no: per convivència. Després no digueu que no parlen clar.

Anar-hi també servirà, doncs, per a aprendre’n una mica. A dir les coses tal com creus que les has de dir, i no tal com penses que els altres trobarien més escaient de dir-les sense que ningú se senti ferit ni pugui pensar ni tan sols llunyament que hi ha hagut una voluntat, per vaga que sigui, de menystenir, menysvalorar o menysprear, i encara menys humiliar o ofendre, cap col·lectiu ni un, per petit, minoritari o residual que sigui. Bufa. I com que l’àmbit on justament ens costa més de dir les coses tal com creiem que les hem de dir, i no com pensen que els altres etcètera, és el que ens ocupa, us deixo aquesta proposta de Constitució (a l’article 3) que darrerament circula, per si voleu anar fent pràctiques.

The post El bilingüisme serà monolingüe o no serà appeared first on VilaWeb.

Marcel Mauri: ‘Hem de desemmascarar Pedro Sánchez’

Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium Cultural, no perd la fe. Reconeix que encara som lluny del punt en què els partits independentistes es posin d’acord, juntament amb les entitats, per donar una resposta conjunta a la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els presoners polítics. Les reunions, com la recent de Ginebra, s’han intensificat, diu Mauri, i això ja és positiu. Però la sentència cada vegada és més a prop, i l’horitzó comú no és pas clar. Abans vindrà la Diada, que per a Mauri ‘ha de ser la primera gran mobilització que ha de demostrar que els ciutadans continuen al carrer, que hi serem quan hi hagi la sentència’.

Va anar bé la reunió de Ginebra?
—Va anar bé, tot i que la filtració prèvia és negativa, perquè esquerda la confiança mútua. En unes circumstàncies de repressió, que hàgim d’anar a Ginebra a fer una reunió perquè els líders que no són a la presó es puguin reunir és una circumstància que explica la repressió. Per tant, que es fes la reunió ja és positiu, i se n’han fetes unes quantes, aquestes darreres setmanes i mesos. Tindrem una sentència d’aquí a molt poc i si més no hauríem de ser capaços d’haver pogut explicar-nos tots plegats i d’explicar als ciutadans en un quin punt som i quina és la mirada que compartim.

La filtració va enrarir l’ambient?
—Les filtracions, o que hi hagi turbulències i declaracions bescanviades… I si primer compartim els punts de vista i des d’aquí mirem si podem construir? Si ens llancem coses tan importants i sensibles pel cap, segur que no podrem construir res, perquè s’acabarà reduint tot a una batalla entre partits; uns partits que són objecte de la repressió, i no és just tampoc per a ells. Són temps que demanen discreció. Nosaltres som molt curosos amb això, no filtrem mai res perquè entenem que això trenca el principi de confiança. Ens estimem més fixar-nos en allò que és bo, que és la major freqüència i intensitat d’aquestes trobades i una confiança que es va teixint. Això és positiu, i nosaltres no ens aixecarem de cap taula fins que no aconseguim aquests acords.

N’esteu cansats, d’aquestes tibantors?
—Estem cansats de la repressió, que és responsable de moltes de les coses que passen; explica que els principals líders del moviment independentista d’aquest país no es puguin reunir en una sala perquè uns són a la presó i uns altres a l’exili. És l’origen de moltes de les divisions que ens hem trobat i de tot això que ha passat aquests dies i mesos. Tots n’estem cansats, d’aquestes situacions, sí, i per això apel·lem a la responsabilitat per superar aquesta època. Que cadascú posi les seves estratègies sobre la taula i a partir d’aquí compartir els punts en comú. Pensem que n’hi ha molts.

Quins hi heu trobat?
—La voluntat mateixa de reunir-se, la percepció que davant l’estat cal una resposta unitària… Això indica que els partits creuen que contra la repressió de l’estat cal el màxim consens i unitat estratègica i treballar plegats. I sobre això, sobre la consciència que hi haurà una sentència que significarà un canvi d’etapa, caldrà construir. Mentre anem fent proclames sobre la unitat i ens les llancem pel cap, és un temps que perdem per a treballar-la.

Quan posen les estratègies damunt la taula hi ha divergències.
—Això és evident. Hi ha una polifonia que no és entre un partit i un altre, sinó que dins les organitzacions veiem que hi ha també formes diferents d’interpretar-ho. Afrontem-ho, posem-nos-hi de cara i no perdem més temps. És evident que hi ha diverses mirades sobre què ha passat i sobre com hem d’avançar. Estem convençuts que tots els partits persegueixen aquest objectiu. No ens podem malfiar de ningú però alhora tothom ha de ser responsable d’explicar la seva proposta i trobar-ne una que agrupi el màxim consens.

Hi sou a prop?
—No som al punt de poder explicar acords perquè no hi són. Quan hi siguin els podrem explicar. Òmnium farà tant com calgui perquè sigui possible, i no entendríem que no ho fes tothom, això. I si arriba un moment que això no és possible, si ens toca explicar i dir públicament que hi ha gent que ha decidit de treballar no pas oblidant els objectius però sí amb unes altres maneres d’arribar-hi, també caldrà explicar-ho.

Això ha passat?
—No som en aquest punt. Pensem que hi ha molt marge per a arribar a aquest consens.

Unes eleccions avançades serien una bona resposta a la sentència?
—A nosaltres ningú no ens ha posat aquesta proposta damunt la taula.

Però hi ha hagut declaracions de dirigents d’ERC que defensen aquesta via.
—Qualsevol proposta de partits que es posi sobre la taula i que sigui compartida per totes les organitzacions ens semblarà bona, aquella que reuneixi els requisits i elements que la facin forta. És important que després de la sentència hi hagi una àmplia resposta que interpel·li les institucions del nostre país. Que hi hagi una resposta institucional, dels partits i de la societat civil; com va passar l’1-O, que tothom sabia quin paper havia de fer. Amb la sentència haurà de passar això mateix. Convindrà fer unes eleccions, un govern de concentració o deixar les institucions tal com estan? Una cosa és segura: després de la sentència caldrà que les institucions siguin tan fortes com sigui possible. I la proposta bona serà la que aplegui els diversos partits. Demanem que no es llancin les propostes pel cap públicament, que les posin damunt la taula i que hi treballin.

Així doncs, la proposta d’unes eleccions avançades ningú no us l’ha feta a les reunions que heu tingut amb els partits?
—A nosaltres ningú no ens l’ha posada damunt la taula.

Tampoc en aquesta darrera reunió de Ginebra?
—Ningú no ens l’ha posada damunt la taula com una resposta a la sentència.

La reunió va servir per a parlar del Tsunami Democràtic?
—No.

Òmnium està implicat en aquest projecte d’alguna manera?
—En sabem tant com en sap la immensa majoria de la gent: això que comencem a veure. Si és una proposta que enforteix una resposta col·lectiva, basada en la lluita no violenta, hi serem. Davant de la sentència caldrà una resposta col·lectiva, tan unitària com sigui possible. I que ningú no dubti que Òmnium sortirà al carrer. Aquesta proposta del Tsunami Democràtic va en aquesta mateixa línia. Fem costat a aquestes accions que amb la lluita no violenta i la desobediència civil volen defensar els drets que l’estat espanyol liquida.

Les mobilitzacions que hi hagi d’haver s’articularan entorn del Tsunami Democràtic? O Òmnium farà unes altres coses en aquesta línia?
—Si ningú pensa que una entitat com Òmnium, que ha estat víctima de repressió d’ençà del dia que fou creada, no fa mesos que va preparant la resposta de la societat civil és que no ens coneix. És evident que serem al carrer i allà on faci falta de manera constant. I comença una fase que durarà molt de temps, i vol dir que ens hem de preparar, hem de prendre consciència d’una resposta a l’agressió més greu que l’estat haurà fet als ciutadans de Catalunya aquests últims quaranta anys.

Estem preparats com a societat per a una desobediència civil multitudinària, vistes les conseqüències de la repressió?
—En aquest país durant, aquests darrers dos anys cada dia hi ha hagut manifestacions en algun lloc o altre, no pas per a plorar els presos, sinó per a reivindicar-los. Cadascú haurà de veure quin és el seu rol; que les institucions fan el paper que els toca, que la societat civil fa el paper que li toca… Hem fet més de 800 actes arreu del país d’ençà que va començar el judici, i la gent no ha fallat mai. Estem convençuts que la gent hi serà. Però és lògic que la gent vulgui que cal que tinguem un horitzó compartit. Per això diem que la resposta a la sentència no poden ser només les mobilitzacions ciutadanes.

Ara no teniu la confiança que tothom faci allò que li pertoca?
—Estic convençut que hi ha una part important dels ciutadans que no volen això que veiem, les discussions i debats que tenen els partits. Però hi treballem, i no ens aixecarem de la taula fins que ho aconseguim, i estem convençuts que tothom actuarà amb aquest esperit.

Quan dieu que ho tornarem a fer, què voleu dir? Què tornarem a fer?
—Torno a allò que deia Jordi Cuixart al Tribunal Suprem: quan es vol condemnar el dret de manifestar-nos, el dret d’opinar, d’expressar-nos, de votar, diem que ho tornarem a fer. Tots els drets que siguin condemnats hauran de tornar a ser exercits. És la nostra obligació com a ciutadans. Depèn de qui digui ‘ho tornarem a fer’ pot prendre una dimensió o una altra, i la societat civil vol dir que en la defensa dels drets fonamentals, com el dret d’autodeterminació, només faltaria, ho tornarem a fer. Els drets es defensen exercint-los.

Ara Hi ha més por que si ho tornem a fer ens tornin a detenir, a empresonar, a multar, a embargar…
—Que l’estat fica la gent a la presó, o actua amb violència? Ja hem vist l’actitud de la gent que n’és víctima, que diu que continuem aquí i anem endavant. Mai més la repressió podrà ser un límit. L’1-O la gent entenia que hi havia una dicotomia entre acatar una norma injusta que per a fer-se complir anava acompanyada de violència, i defensar un dret fonamental. I més de dos milions de persones van decidir d’exercir aquest dret fonamental.

Com veieu la dicotomia entre confrontació i diàleg dins l’independentisme?
—Quan peguen la gent, quan els tanquen a la presó, els forcen a l’exili, això no és confrontació? I que, a més, tinguin la barra de voler-se quedar la bandera del diàleg és inadmissible. Els hem de desemmascarar, hem de denunciar a tot arreu que el govern de Pedro Sánchez es dedica només a fer màrqueting polític amb termes com el diàleg i intentant fer creure que hi ha no sé quines fractures a Catalunya. El govern espanyol podia haver fet cas d’allò que deien les Nacions Unides i alliberar els presos, o d’allò que deia Vox. Doncs va triar Vox.

I l’independentisme ha de facilitar la investidura de Pedro Sánchez?
—Creiem que Sánchez actua com actua perquè ni vol diàleg ni els vots de l’independentisme, quan fa això que fa amb l’advocacia de l’estat, o amb l’Open Arms, quan té ministres com Borrell, portaveus com Celáa, que deia que l’1-O era fake news… Nosaltres no direm quin paper han de fer els partits independentistes, no els direm què han de fer, perquè ells han de fer la seva feina, però els demanem coherència, i que si pot ser la decisió que prenguin sigui acordada.

Òmnium ha volgut trencar mai aquesta distància amb els partits i ser un actor polític més?
—No. Cadascú fa la seva feina, i a Òmnium tots som activistes i dediquem el temps lliure a ajudar a construir un país que sigui més just. Evidentment que fem política, perquè una entitat fundada enmig del franquisme per a defensar l’educació en català i per a posar la cultura al centre de tot, és clar que fa política. El nostre paper no és el de fer política de partits. Nosaltres som de tots i intentem representar un espai de trobada de tot l’independentisme i del sobiranisme. Tot el respecte per als partits, però els exigim la màxima responsabilitat entenent que ells també són víctimes de la repressió. I que la repressió pot condicionar de vegades les decisions.

Què li dieu, a la gent, perquè participi en aquesta Diada?
—És la primera gran mobilització que ha de demostrar que la gent continua al carrer, que hi serem quan hi hagi la sentència i que els objectius polítics que persegueix la majoria social i política del nostre país continuen vigents. A l’hora de defensar els drets hi ha d’haver una gamma d’accions en què molta gent se senti representada. I la manifestació ens permet que molta gent, grans, joves i petits, es puguin trobar. Serveix per a tenir la consciència col·lectiva que hi som i que ens tenim. És important per allò que vindrà, perquè la sentència serà un cop dur i quan surtin els anys de presó farà mal. Per això cal anar a la manifestació amb una alta dosi d’autoestima col·lectiva, perquè no hi ha cap moviment polític a Europa que tingui aquesta capacitat de resposta continuada i sostinguda tant de temps. I ho veurem després de la sentència, quan vindrà una època en què ens tocarà sortir al carrer.

Com gestioneu a Òmnium un creixement tan gran en tan poc temps? A què destineu tots aquests recursos?
—La repressió és molt dura. Perquè intenta liquidar entitats com la nostra. Hem estat objecte d’embargaments perquè ens vam negar a pagar multes que consideràvem injustes. Van ser mig milió d’euros. Però la repressió implica molt més, i fer-hi front ha costat un 30% del nostre pressupost, és a dir, uns 4 milions d’euros. Això implica des de la protecció a les víctimes de la repressió, a les aportacions econòmiques quan l’estat imposa fiances o ens embarga, i les campanyes que fem perquè tenim gent a la presó. Els viatges a Madrid, la defensa jurídica aquí i a Europa i tenir un advocat de primera divisió com Ben Emmerson val molts diners… I nosaltres no rebem ni un euro públic. Això vol dir que hem de recaptar diners per a poder continuar l’acció política que duem a terme. I això ho fem amb les quotes dels socis i també amb la venda de productes.

The post Marcel Mauri: ‘Hem de desemmascarar Pedro Sánchez’ appeared first on VilaWeb.

Unes llibreries Catalonia a 11.000 km de Barcelona

Librerías Catalonia
Las Urbinas 17, Providencia
Mapa a Google
Santa Isabel 1235, Providencia
Mapa a Google

En l’arrencada de la Setmana del Llibre en Català, és adequat recordar les grans llibreries que ens han deixat les últimes dècades. Entre aquestes, una de molt important a Barcelona va ser la Llibreria Catalònia. Nascuda a la plaça de Catalunya el 1924, es va estar oberta gairebé noranta anys, però el 2013 va sucumbir a unes quantes crisis. Des d’aleshores, el seu local de la ronda de Sant Pere és ocupat per un establiment McDonald’s, però el seu esperit i nom es mantenen a milers de quilòmetres.

De la mà de la xilena Drina Beovic Gómez (1948-2001), el 1996 va obrir la porta una altra llibreria Catalonia a Santiago de Xile. ‘Des del començament va intentar recollir la tradició de la mítica llibreria barcelonina de la plaça de Catalunya’, com expliquen a la seva web, i durant la dècada dels noranta va arribar a disposar de quatre locals per tota la capital xilena, que li van permetre de posicionar-se com una de les llibreries més importants de l’àrea metropolitana. La mort de la fundadora, amb el canvi de mil·lenni, no va comportar la desaparició de les llibreries, perquè gràcies al seu marit, Arturo Infante, i també a les seves filles, Catalina i Laura, se n’han mantingut dues fins els nostres dies, a la comuna de Providencia, on intenten de preservar l’activitat cultural generada per la Drina. Una bona definició de la seva tasca és la que apareix al seu compte d’Instagram: ‘Llibrería familiar, fundada i liderada per dones.’

La família Infante Beovic no en va tenir prou amb la venda i distribució de llibres. La Catalina, una de les germanes, és autora d’uns quants llibres. I el pare, Arturo Infante, llicenciat en filosofia i filologia hispànica a la Universitat de Barcelona durant la dècada dels anys 1970, fugint de la dictadura d’Augusto Pinochet, de fet es va iniciar en el món editorial el 1974 a la capital catalana amb el segell Seix-Barral. Posteriorment va dirigir la filial del grup Planeta a Buenos Aires abans de tornar a Xile, on va fundar el 1990 l’Editorial Sudamericana Chilena i va presidir la Cambra del Llibre. Enmig d’aquest periple professional va crear el seu projecte més personal, l’Editorial Catalonia, l’any 2003. Com ell mateix explicava: ‘Catalonia té a veure amb la meva història: és com un homenatge a la meva història personal, a la continuïtat. La meva mare va néixer a Catalunya, jo hi vaig estudiar, hi ha la llibreria, que va ser el projecte de la meva dona… En el fons va ser un homenatge, agafar una cosa que ja hi era: l’au fènix, de les cendres tornar a començar.’

L’Editorial Catalonia es va estrenar amb el llibre Allende. Cómo la Casa Blanca provocó su muerte, de Patricia Verdugo, convertit ràpidament en el més venut de Xile aquell any. Des d’aleshores molts autors novells del país s’han anat integrant al seu catàleg, que també s’ha ampliat temàticament més enllà de les ciències socials, per a abastar entre més gèneres la investigació periodística, la narrativa, la poesia, la gastronomia, l’humor gràfic i la literatura infantil.

I una mica més: La primavera de 2018, una pluja torrencial gairebé va posar en perill el negoci. Els baixos del local emblemàtic de Las Urbinas, 17, van quedar inundats i es van perdre 6.134 llibres. La família va poder superar el tràngol amb iniciatives tan singulars com la transformació en obres d’art dels llibres malmesos.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post Unes llibreries Catalonia a 11.000 km de Barcelona appeared first on VilaWeb.

Per això el procés el volien jutjar a Madrid

Ahir l’audiència provincial de Barcelona va decidir de processar els vuit inspectors de la policia espanyola responsables de les actuacions violentes contra la població del primer d’octubre de 2017. El jutge que investiga les lesions contra més de dos-cents ciutadans en unes nombroses escoles ja havia interrogat quatre caps de l’operació, però ara ha decidit que tots han de ser investigats i interrogats per determinar qui va ser el responsable d’aquella operació, qui va dissenyar la brutalitat policíaca que va provar sense èxit d’aturar el referèndum d’autodeterminació. Ara mateix hi ha uns quants jutjats catalans que investiguen en diversos graus l’actuació de 77 policies i guàrdies civils dels que van participar en la repressió d’aquell dia. Evidentment, fora del Principat això no ho investiga cap jutjat.

Veurem com acaba tot plegat, especialment quan puge, si hi ha sentència, cap amunt. És més que raonable de pensar que si hi ha condemnes contra els policies seran impugnades i que a Madrid les instàncies superiors les anul·laran. Però, siga com siga, així i tot, aquesta decisió de l’audiència provincial torna a constatar que la justícia no veu les coses de la mateixa manera a Barcelona i a Madrid. I per això l’estat va fer mans i mànegues per impedir que els tribunals naturals, els que correspondrien, jutjassen els fets de què s’acusa el govern, la presidenta del parlament i els dirigents socials.

Han passat tantes coses que potser s’ha oblidat i tot, però avui és un bon dia per a recordar que la primera batalla jurídica fou sobre la barbaritat de les acusacions i precisament sobre quin era el tribunal que havia de jutjar. I ja es va perdre allí, al primer minut. Totes les defenses van denunciar aleshores que els òrgans superiors de la justícia espanyola doblegaven les normes fins a extrems de contorsionisme per aconseguir que els acusats fossen jutjats a Madrid. I per què ho feien? Doncs perquè a Madrid es podia fer un judici contra l’enemic mentre que a Barcelona això molt més difícil.

I la prova la tornem a tenir al davant. Els mateixos policies i responsables policíacs a qui es demanen explicacions i aclariments als tribunals catalans varen passar per la sala del Suprem agombolats amb cotó-en-pèl i tractats amb una delicadesa i una complicitat indignes de qualsevol tribunal. La decisió de Marchena d’impedir que es contrastassen amb vídeos les declaracions –moltes de les quals evidentment falses– dels guàrdies civils i policies va ser un escàndol monumental i un atemptat gravíssim als drets de la defensa. Però és que és per a això, per a actuar d’aquesta manera, que es van voler endur el judici a Madrid. Marchena no ha volgut mai analitzar els fets perquè no li importen. Té la missió de condemnar amb la pena més alta possible els dirigents catalans i això farà.

Per això cal insistir que el judici del procés és un dels casos de guerra judicial (lawfare) més nítids del món, és a dir, la llei i els tribunals es fan servir com a arma de guerra i no com a instrument de la justícia. I cal recordar també que tant en el warfare (la guerra militar) com en el lawfare (la guerra judicial) hi ha un element absolutament cabdal, que és la geografia. En la guerra armada, en un conflicte militar, definir el camp de batalla és la decisió més determinant. En la guerra judicial això es fa decidint la jurisdicció, qui jutja i qui no. I la prova, una més, està en la decisió d’ahir de l’Audiència de Barcelona.

Dissortadament, a Madrid d’ençà del primer minut han vist clar que això no és una qüestió de justícia sinó d’aniquilar l’enemic, mentre que ací els acusats i les defenses, o els uns i els altres, han volgut pensar o creure’s que sí que era una qüestió de justícia. Ha estat un error monumental. Un error que, per desgràcia, acabarem pagant tots molt car.

The post Per això el procés el volien jutjar a Madrid appeared first on VilaWeb.

Vides i morts petites

Al pati interior de casa se sent «…iiii-iiii, iiii-iiii…», són dues cries de colom. És un soroll constant que acaba molestant, sortim tota la família al balcó i deduïm que criden la mare, que tenen gana i estan soles, i aquell soroll ja no ens empipa tant. A casa estem tips de coloms, vivim al centre de Barcelona, davant d’una plaça on un parell de senyors s’entesten a abocar residus de la fleca industrial del carrer per alimentar aquests ocellots, però veure aquelles dues cries ens ha fet mirar-nos aquesta espècie amb un altre ànim. «Són éssers vius», ha dit una de les nenes, i s’ho deia a ella mateixa, mirant cap endins, repassant-se els pensaments.

Fa una setmana, en un parc de Sant Antoni, sota una palmera, hi havia una cotorra morta. Jeia arran de l’arbre, de panxa enlaire, era clar que n’havia caigut. La vam veure de seguida i primer va venir el fàstic, no ho negarem, però després la pena. No es mereixia continuar allà, morta i a la vista de tothom. I no ens vèiem amb cor d’agafar-la i llençar-la a la brossa, com si res. Vam trucar a l’ajuntament i ens van dir que hi havia un servei de recollida d’animals morts i que vindrien. 

Em vaig dedicar a observar les reaccions de la gent davant del cos de l’ocell mort. 

Als Jardins dels Tres Tombs, un parc típic de l’Eixample d’interior d’illa, s’hi arriba per un passadís força brut i fosc i llavors hi ha un sorral, gronxadors i tobogans, un grapat de palmeres, uns quants bancs, els serveis socials i l’escola bressol del barri: així que a finals d’agost era ple de nens i la majoria força petits. Hi havia els pares que en veure l’au morta s’allunyaven corrents d’allà per evitar que els fills la veiessin; hi havia els que s’hi atansaven i se la miraven i després reculaven i indicaven als nens que no s’hi acostessin, i hi havia –i en plural!– els que amb el fill encara agafat de la mà s’anaven apropant al petit cadàver i li donaven un parell de puntades de peu sense gaires miraments, com si allò no fos el cos sense vida d’un ésser viu com ells. Confesso que un cop em vaig acostar a un dels pares xutaocells i li vaig dir que si us plau el deixés tranquil, que vindrien els de l’Ajuntament a recollir-lo, i necessitaria tres articles com aquest per descriure amb exactitud la seva mirada d’estupefacció, com si se li hagués adreçat una boja resant el parenostre a crits en honor al difunt. Va arribar un moment que vaig decidir deixar de vigilar el cos de la cotorra perquè no entenia bona part de les reaccions dels pares –hi insisteixo: amb els fills agafats de la mà, amb els fills al costat, de testimonis. 

Fa tres setmanes, al pantà d’Ulldecona, en un raconet d’una de les escales de pedra que has de baixar si t’hi vols banyar, vam trobar un pardal ferit de mort. Es veia clar que no se’n sortiria i s’estava quiet, arrecerat a una roca, respirant a poc a poquet i esperant amb dignitat. Ens el vam mirar i vam decidir no tocar-lo, la seva mirada i la seva calma ens ho deien. Però en vam parlar i ens va sorprendre, commoure, la seva serenor. Hi vaig pensar durant uns dies, fins i tot li vaig fer una fotografia, volia tenir-ne un record, era una petita lliçó fràgil d’un cos encara calent i de plomes fosques. En tornar de banyar-nos al pantà, ja era mort i ningú no l’havia marejat. Allà, en aquell raconet, arran de roca, ens va semblar que era un bon lloc per acabar-se, que no l’havíem de recollir ni avisar ningú. 

I ara me’n vaig molts anys enrere, quan feia primària en una escola del Maresme que tenia una llarga filera de palmeres al pati. Jugàvem a bales aprofitant els forats de sota d’un dels arbres i vam sentir un ‘ploc‘ tou i esquifit. Una cria rosada, diminuta, encara sense plomes, havia caigut a pocs centímetres del forat on havíem d’enviar les bales. Vam deixar-ho tot, encara respirava, se li veia un cor diminut bategant molt de pressa sota la pell quasi transparent, i vam dur-lo a infermeria. La infermeria de l’escola era en realitat la recepció, on la Montse ens netejava les ferides amb aigua oxigenada i ens posava una tireta d’aquelles d’esparadrap que després costaven d’arrencar i et deixaven una marca de goma fosca. La Montse tenia no recordo si un canari o un periquito al seu despatx i ens el feia mirar amb atenció quan ens curava asseguts a la llitera. Ens va dir que tornéssim la cria al lloc exacte on l’havíem trobada, que la seva mare la devia estar buscant. Vam obeir a corre-cuita, va sonar el timbre i vam pujar a classe sense saber què se’n faria, d’aquell ocell. A la sortida, vam córrer cap a la palmera i ja no hi era. Vam pensar, devíem tenir deu anys, que la mare l’havia rescatat, però ara crec que potser la Montse va sortir a veure’l, el va trobar mort i el va llençar a la brossa, amb els trossos de cotó fluix i els embolcalls de les tiretes. 

Tots aquests ocells desafortunats per escriure que les vides petites no és solament que també comptin, sinó que hi són per aplanar-nos el camí, que les orenetes, per exemple, se’ns mengen els mosquits. I no tinc més exemples perquè jo d’ocells no hi entenc gens, que només me’ls miro, i aquest estiu me’ls he mirat molt i m’han dit moltes coses, i el que m’han dit més vegades és que les seves vides i les seves morts petites són oportunitats per entendre altres vides i altres morts, d’altres mides i abastos, i que si les aprofites tot fa menys pujada, com si unes ales invisibles i diminutes t’ajudessin a entendre el viure.

The post Vides i morts petites appeared first on VilaWeb.

Najat El Hachmi: ‘No vull que els drets de les dones vinguin donats per la vida de Mahoma’

‘No em vingueu a dir que la meva enemiga és la meva veïna rossa, quan em va costar Déu i ajuda encarar-me al pare i a l’imam.’ Aquesta és una de les frases del llibre Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62), el primer assaig de Najat El Hachmi (Nador, 1979), que, en aquest cas deixa la novel·la de banda, per expressar-se –diu– de manera directa i contundent. Amb una certa ràbia, alera del perill d’establir un cercle de tolerància sobre els mandats musulmans i de la discriminació de la dona, començant pel vel i continuant per la manca de llibertats sexuals. En un moment en què el corrent de pensament majoritari parla d’interseccionalitat i de recuperar les arrels feministes dels texts sagrats islàmics, l’autora de L’últim patriarca torna a posar la seva història de vida al centre per treure’n l’aigua clara. Després de la seva lluita d’anys per emancipar-se de la tradició familiar, diu que s’ha sentit decebuda per aquesta fragmentació recent del feminisme i en aquest llibre insisteix que s’ha d’aprofitar l’herència de l’anomenat feminisme occidental.

Em sembla que esteu molt empipada amb els qui parlen de feminisme islàmic. Al llibre dieu que el feminisme islàmic no és feminisme, és islamisme emblanquit. És un llibre que neix de la indignació?
—Jo crec que la ràbia, per si sola, no és gens útil. Sempre he canalitzat el malestar mitjançant l’escriptura. De fet, molts d’aquests temes ja els he explicats a les novel·les. Aquests darrers dos o tres anys, el panorama ha canviat. I crec que havia de ser més contundent i més clara. Perquè els mecanismes que ens fan anar enrere són molt i molt poderosos. L’únic recurs que tinc és l’escriptura. Per mi és un deure escriure això.

Què creieu que ha passat aquests darrers anys?
—Alguns sectors polítics neguen una realitat que jo he viscut i han viscut milers de dones a tot el món, Aquí l’han viscuda milers de filles de la immigració musulmana. Aquest llibre és una recapitulació, un ‘tornar a situar d’on venim’. Després hi ha coses que també he anat comprenent gràcies a l’escriptura, algunes que no veia o no n’era prou conscient. O no contextualitzava. Ha arribat un punt que he pogut fer una composició de lloc.

Quin és el perill principal?
—Convertim la religió en un element de significació política i això em preocupa i ens hauria de preocupar a tots. Si fem això, anirem cap a una deriva teocràtica ni que sigui només per als musulmans. Perquè, evidentment, hi ha persones que aquest debat no els afecta en res. No els afecta que hi hagi aquesta ingerència del fet religiós en la política, però ni que sigui per als musulmans és molt perillós. Perquè si la immigració ens ha permès res és fugir d’uns règims que des dels més laics fins als més rigorosos tenen un element conflictiu per a les llibertats individuals de les persones: que són règims teocràtics. Les seves lleis es basen en qüestions religioses. Tens un país molt obert com el Marroc que, en canvi, té lleis absolutament discriminatòries per a les dones que es dedueixen dels textos religiosos, i països en els quals són molt més salvatges.

També als països que no són musulmans?
—També. No podem establir una societat paral·lela en què l’islam tingui un pes important. I això és una cosa que ha anat passant i que, curiosament, no és una demanda sorgida dels musulmans. En conec molts que mai de la vida no els ha passat pel cap de crear una associació de musulmans. La qüestió bàsica per la qual s’organitzen és pels oratoris o per alguna festivitat però no els ha passat pel cap, per exemple, de representar-se políticament com a musulmans i d’interpel·lar els musulmans políticament i demanar el vot dels musulmans. Això no és una necessitat de la població musulmana, sinó una necessitat que crea la política perquè des del principi, des de fa molts anys, ens instaven a organitzar-nos perquè es volia que hi hagués interlocutors de la comunitat.

Dieu que no hi ha una sola comunitat.
—La comunitat en si no existeix perquè hi ha moltes comunitats, moltes petites comunitats que ens diferenciem per molts elements. Aquí, per exemple ningú no parla de la qüestió de la llengua; ser amazic o no ser amazic és un fet rellevant que sembla que quedi en un segon pla quan hi entra l’element religiós. I hi ha persones que es proclamen representants d’aquesta comunitat sense que ningú els hagi votats. Jo no he votat cap representant de la comunitat musulmana ni de la comunitat marroquina. Jo crec que no s’ha de fer aquesta distinció.

Per què creieu que hi ha aquest interès a representar políticament el col·lectiu musulmà?
—Hi ha interès a anar a buscar el vot musulmà. A Catalunya es compten mig milió de musulmans. Però jo pregunto: com ho compteu? Perquè en aquest mig milió jo també seria musulmana. Fem entendre a les generacions més joves que tenen el dret de representar-se políticament com a musulmans. O que les seves demandes religioses poden estar per sobre de segons quines lleis generals. Aquest és el punt que per mi és més perillós. Aquests darrers dos anys aquest tema ha estat molt sobre la taula amb taules rodones en què he intervingut i, és clar, veig que no hi ha una consciència de separació entre el fet religiós i el fet polític.

Per què creieu que no n’hi ha?
—Perquè ningú no els ho ha ensenyat. Ens pensem que com que aquí ja és fet es transmetrà automàticament. Tens nois joves que han nascut o crescut aquí i que es van fent la idea que la seva religió ha de ser respectada fins i tot en aquells aspectes en què no és respectable.

Els mitjans de comunicació també difonen aquest missatge de respecte i de no ingerència en les creences o tradicions religioses de cada cultura. Expliqueu al llibre que molts periodistes tenen por de jutjar.
—Hi ha una idea malentesa de diversitat i d’inclusió. Hi incloem coses que són una discriminació flagrant dels drets de les dones. I ho fem d’acord amb la llibertat d’elecció. Com si l’única cosa que ha de definir la nostra posició és si la persona ho ha triat lliurement o no. Evidentment, si estic obligada a portar mocador o qualsevol altra peça de roba com el nicab, que va destinada a tapar el cos de la dona, no sortiré a dir que m’hi obliguen. Això és evidentment un ordre patriarcal.

Moltes dones musulmanes argumenten que el mocador és un símbol de la seva identitat i una manera de fer front a l’homogeneïtzació cultural occidental.
—Sí, ara hi ha noies que diuen: és que jo hi dono un altre significat. Perquè per mi significa identitat. Però no. Tu no canvies el significat d’una cosa només a títol individual. El significat de les coses és col·lectiu i si no fos que hi ha tots els fonamentalistes obsessionats a tapar-nos, et diria: ah molt bé, tries lliurement. Si no fos que al barri hi ha una pressió brutal sobre les noies, jo et diria: ah, molt bé.

—’Acates la llei del pare o no ets dels nostres’, dieu al llibre. No és una elecció si no pots decidir no fer-ho sense rebre’n les conseqüències.
—No es pot negar el malestar que hem viscut tantes, pel qual hem pagat un preu caríssim. A part d’estar enfadada, estic molt decebuda, perquè durant molts anys jo em pensava que érem a la mateixa nau que altres dones religioses. Jo continuo defensant que la gent no sigui estigmatitzada per la manera com va vestida, però m’he trobat sola. Perquè quan he defensat coses tan bàsiques com la llibertat sexual, la seva resposta ha estat molt tèbia o fins i tot m’han acusat de perseguir-les. Al capdavall, és com un bany de realitat. I dius: tot aquest patiment meu, tu ni tan sols el consideres. Perquè la llibertat sexual, per a una dona que és creient, és secundària, ho considera una frivolitat. I jo crec que és un dels pilars fonamentals de la lluita feminista. Si una cosa hem fet és precisament aprendre de tota la història del moviment feminista i de la manera com s’ha desenvolupat als diferents països.

Ara es parla d’interseccionalitat.
—Sí, últimament sembla que ens insten a buscar cadascuna un feminisme. Que per a cada dona hi ha un feminisme i que si tu no pertanys a un col·lectiu no pots opinar sobre la discriminació que rep una altra dona. La discriminació és discriminació i és molt evident. Tu saps quan t’assetgen o quan et violen. No es pot posar en dubte. He aprofitat tot el llegat de l’anomenat ‘feminisme blanc occidental’, que és una denominació molt recent (la primera vegada que la vaig sentir vaig quedar parada). He aprofitat tot allò que he trobat de feminismes, m’és igual des d’on vingués. M’importava què em deia i les eines que em donava. Crec que s’ha d’aprofitar el llegat del feminisme occidental, se n’ha d’aprendre. Perquè si no, què? Hem de començar de zero? Inventar-nos una altra cosa? Hem de desprendre els nostres drets dels textos religiosos de l’any 600 per veure què feia Mahoma? Som a l’any 2019, jo no vull que els drets vinguin donats per la vida de Mahoma. M’és igual què feia Mahoma!

Dieu al llibre que els islamistes s’han adaptat al medi i ara articulen els seus missatges opressors en clau de modernitat, de drets humans, de justícia universal, fins i tot de feminisme. I quin creieu què és l’origen d’aquest discurs que es va imposant ara?
—Quan jo era adolescent no vaig tenir a l’abast aquests corrents de pensament. Però ara s’hi pot accedir gràcies a les xarxes socials, o bé en entitats i organitzacions que volen capitalitzar el vot musulmà. Per què hi ha molt de poder, aquí! Des dels països d’origen també s’exerceix una influència per mirar de tenir controlats els descendents de la immigració. No es poden permetre que ens oblidem del país d’origen perquè això, entre altres coses, implica unes pèrdues econòmiques força importants. Fins i tot ho promouen alguns sectors acadèmics. Comença a haver-hi pensadores a Espanya que et diuen que l’islam és una essència immutable que no s’ha de tocar perquè occident vol colonitzar-te.

El colonialisme. Al llibre argumenteu que l’islam també colonitza.
—El fonamentalisme islamista, el que té més poder ara mateix en totes les branques, ens colonitza. Ens colonitza al Marroc i ens colonitza aquí. En el moment que va aparèixer tot això no n’érem ni conscients. Perquè si et ve un senyor que és expert en religió i et diu que la teva manera de practicar és incorrecta i per ser un veritable musulmà has de seguir unes regles molt més rigoroses que les de la teva família, això és una colonització. I és una colonització que ve del golf Pèrsic. El capital saudita, l’hi posen a cabassos al Marroc i van eliminant formes locals d’entendre l’islam. Per exemple, al Rif, tenien una manera d’entendre l’islam que es va perdent.

Quines estratègies fan servir per tenir aquesta influència?
—Abans ens arribaven per la parabòlica i ara ens arriben per Instagram. A mi m’envien publicitat de dones amb mocador amb tot això de la modest fashion, la moda modesta, amb la cara esborrada. Per què, és clar, la cara d’una dona no pot ser pública. Les revistes de moda han entrat a representar també aquest fenomen.

Sembla una barreja de capitalisme i identitat, oi?
—Sí. Hi ha una imatge que jo crec que és la imatge que representa exactament tot això. Quan Trump va prohibir l’entrada de musulmans, hi havia una imatge que corria per les xarxes: una dona amb un mocador que era la bandera americana. I jo vaig pensar: no pot haver-hi més imperialisme que aquesta imatge! Perquè és el capitalisme cru i pelat i el fonamentalisme islamista. Però fixeu-vos que amb l’Aràbia Saudita no hi ha la prohibició que entrin els seus ciutadans als Estats Units. Això que vivim són dos patriarcats junts.

Després de la vostra lluita per emancipar-vos de la tradició familiar, ara dieu que us trobeu sola una altra vegada, deixada de banda per les companyes feministes.
—És una mica decebedor. Vaig anar a la reunió de veïns que es va fer al meu carrer, on hi havia l’Anglada recollint signatures en contra, per defensar l’oratori. I després al mateix oratori hi va a predicar un senyor que té una obsessió malaltissa amb les dones i que no feia res més que parlar del perill que representàvem les filles de la immigració. Personalment, he tingut moments molt durs, perquè fins i tot he perdut amistats, gent que em semblava que anàvem totes a una. Quan vaig escriure que no em semblava bé que la primera ministra de Nova Zelanda anés amb mocador em van començar a dir que atacava la dona musulmana! Mai de la vida, i mira que conec moltes dones que porten mocador, mai no he dit a una dona adulta què ha de fer amb el seu cos. Però la decepció prové d’aquesta sensació que no anem al mateix vaixell. Perquè jo defensaré fins on calgui les llibertats individuals però hi ha gent que no defensa la meva. No veuen aquest preu tan alt que hem pagat. El fet important és que ara hi ha noies jovenetes en situacions terribles, vivint coses que nosaltres vam viure fa trenta anys i que no tenen manera de defensar-se’n, perquè les silenciem a tot arreu. I una altra cosa que comença a passar, des que els meus missatges són més clars, és que van sortint aquestes noies.

I què diuen?
És curiós perquè, a les xerrades, elles sempre es queden al final i mig amagades. A mi em va caure com una galleda d’aigua freda, un dia que vaig fer una xerrada a la biblioteca d’un poble, que al final vinguessin dues noies de setze o disset anys per dir-me: ‘No em puc creure que una persona de la teva edat pensi com nosaltres.’ Vaig pensar: ‘No hem avançat.’ Però és que no hem fet res per avançar. Hem donat per entès que les coses passarien totes soles. I les coses no passen totes soles. Jo crec que serà un camí molt llarg. Em conformaria que alguns sectors que no hi són implicats no fossin còmplices del masclisme que hem hagut de suportar. Que una nena nascuda en una família immigrant pugui tenir una infantesa igual que les seves companyes.

Que pugui triar?
—Però tornem al mateix lloc. Elegir masclisme no és cap solució. Jo m’ho he qüestionat durant molt de temps. Però el masclisme és masclisme, independentment que sigui triat lliurement o no. Hi ha coses molt bàsiques que es podrien fer que crec que farien més bé que mal.

Quines?
—Doncs a l’escola primària no hi hauria d’haver ni una sola nena amb mocador. A la secundària, ja podem començar-ho a debatre, cosa que també ens ha faltat: un debat obert, sense polaritzacions i que de seguida se’ns acusi de ser racistes, native informants i no sé quantes coses. A mi se’m trenca el cor de veure nenes de tres anys amb mocador.

Doneu les gràcies a una professora que us va prohibir de portar mocador.
—Jo vaig anar a una escola de barri on hi havia moltes mestres que venien d’una lluita molt important. De bon començament, una de les seves prioritats, en el cas de les famílies marroquines, era garantir els drets de les nenes. I van batallar i van lluitar per cada bocí de llibertat i d’igualtat: les excursions, la piscina, la participació en activitats… Vaig tenir una conversa amb ella no fa gaire i em va dir: fem allò que fem, si no ho feu vosaltres, no podrem canviar res. Continua veient moltes noies que expliquen aquesta experiència.

Ja teniu una trajectòria com a escriptora i com a persona pública que reivindica els drets de les dones que han nascut en famílies musulmanes. Com ho ha viscut la vostra família durant aquests anys? Ara n’esteu separada o creieu que el vostre activisme ha produït canvis també en el nucli familiar?
—En un primer moment hi va haver una separació molt traumàtica, i després, amb alguns membres de la meva família es van refer. Però som una família molt gran.

I les dones de la vostra família, què en pensen de la vostra actitud?
—No ho sé. Jo batallo molt. Em discuteixo molt amb elles i continuo fent proselitisme feminista. Perquè de vegades, fins i tot vivint la injustícia, costa molt de prendre consciència. I a prendre consciència s’hi triga molt de temps. Perquè necessites educació i tota una cultura feminista que no sempre tens a l’abast. De vegades, és insistir en coses del dia a dia.

Alguna cosa que detecteu que s’ha d’activar?
—Una de les meves batalles fonamentals la tinc quan les dones són molt dures i molt crítiques amb les altres dones, amb el comportament de les altres dones. Són intransigents i veuen que totes les culpes són d’elles. I jo sempre pregunto: i ell què? Ell no és responsable de res?

També és un principi del feminisme no culpar altres dones.
—En el cas de disputes matrimonials, sempre la primera sospitosa és ella. O quan es parla d’aguantar. Les dones t’aconsellen que aguantis, que resisteixis en una situació que potser no t’agrada. És una feina de formigueta. Per això crec que l’educació és fonamental. I molts d’aquests temes resten fora de l’educació perquè són conflictius, perquè no tenim un paraigua general que ens digui això s’ha de tractar d’aquesta manera o d’aquesta altra. Una vegada un noi d’origen marroquí en un col·loqui va dir: ‘Tot això que expliques del masclisme jo no ho veig tant.’ I no vaig haver ni de contestar perquè va sortir una noia, companya seva, i va començar a dir: ‘Mira, tu pots sortir i jo no, jo he de preservar la virginitat i tu no, etc.’ També hi ha noies que són molt valentes i molt lluitadores i crec que hi ha moltes oportunitats i podrem canviar coses. Jo no em conformo.

Us ajuda el fet de trobar referents internacionals com ara Mona Eltahawy, amb qui fa poc que vau compartir diàleg a Barcelona. Aquestes aliances internacionals fan forta la vostra lluita, oi?
—Sí, sí. I jo agafo tota la bibliografia que trobo. Per exemple Leila Slimani, que té un llibre fantàstic que es diu Sexo y mentiras, sobre la sexualitat de la dona marroquina. També tens dones d’aquí. Jo crec que és un moviment imparable i no podem deixar que ens tornin a enredar i que ens venguin com a coses fantàstiques coses que sabem per experiència que no ho són.

L’escriptor francès Michel Houellebecq parlava d’aquesta societat distòpica on la gent es convertiria a l’islam per cercar una identitat, una forma d’espiritualitat. Què en penseu, de les dones que es converteixen a l’islam?
Triar l’islam aquí és un exotisme gairebé, però tenint en compte que en la majoria de llocs no pots triar islam sí o islam no, perquè és un sistema masclista, és greu. Hi ha moltes opcions per a trobar l’espiritualitat, no creieu? Jo crec que el fonamentalisme també ha anat molt a intentar captar aquest vessant espiritual. Perquè això dóna molta força i molta legitimitat. Per la xarxa corren molts vídeos de dones que s’han convertit. Amb tots els respectes, eh?, perquè n’hi ha que jo les conec i me les estimo, i no els vull cap mal ni de bon tros. Però no sé si han pensat en aquesta paradoxa.

En els vostres llibres heu parlat unes quantes vegades de la llibertat sexual o dels cossos. També en vau parlar amb Mona Eltahawy.
—Sobre això també hem d’educar, perquè moltes noies i molts nois continuen pensant que la dona que vol viure la seva llibertat sexual és una puta. S’ha d’exposar que encara que neixis en una família musulmana tens el dret de fer allò que et doni la gana amb el teu cos. És igual qui dicti les normes. Per a mi és una cosa que, tot i haver-la escrit i haver intentat ser tan lliure com he pogut, durant un temps la vaig viure amb una càrrega de culpa molt important.

Aquests mesos haureu de ser més activista que escriptora?
—No sé gaire bé què és, això de ser activista. Si és escriure llibres com aquest, llavors sí que ho sóc. Jo m’imagino sempre les activistes a la plaça… En realitat, tinc ganes de tornar a les novel·les.

The post Najat El Hachmi: ‘No vull que els drets de les dones vinguin donats per la vida de Mahoma’ appeared first on VilaWeb.

Més de set mil especialistes en càncer de pulmó assistiran a Barcelona al major congrés internacional de la matèria

Més de set mil especialistes en càncer de pulmó assistiran a Barcelona entre el 7 i 10 de setembre a la World Conference on Lung Cancer of the International Association for the Study of Lung Cancer (IASLC WCLC 2019), el major congrés internacional en càncer toràcic i referència mundial.

Enriqueta Felip, investigadora principal del Grup de Tumors Toràcics i Càncer de Cap i Coll de la Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i cap de la Unitat de Tumors Toràcics de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, copresidirà l’esdeveniment.

Una de les sessions plenàries abordarà l’epidemiologia i les característiques clíniques del càncer de pulmó en les dones, un tema considerat de màxim interès. A banda, la immunoteràpia i la medicina personalitzada seran les grans protagonistes de la trobada.

The post Més de set mil especialistes en càncer de pulmó assistiran a Barcelona al major congrés internacional de la matèria appeared first on VilaWeb.

Muixerangues i molta música a Algemesí

Les campanes de la Basílica Menor de Sant Jaume d’Algemesí, a la Ribera Alta, voltegen tota la nit del 6 de setembre, d’hora en hora, per rememorar el miraculós retorn de la imatge de la Mare de Déu de la Salut, d’Alzira a Algemesí, del segle XIII. I anuncien una de les festes més emblemàtiques del País Valencià: La Festa de la Mare de Déu de la Salut.

És una celebració multisecular que ha passat de generació en generació i que s’adapta als nous temps sense perdre la identitat. Un Patrimoni Immaterial de la Humanitat que es manté viu i amb força, amb una barreja de fe, tradició i identitat. 

Cada 7 i 8 de setembre, les façanes dels carrers de volta llueixen engalanades amb cobertors, tapissos de la Mare de Déu i llums, les cases obrin de bat a bat, la gent seu a la porta i al carrer i embadaleix al pas de les processons que inclouen un gran nombre d’elements. Hi participen més de 1400 figurants, s’alcen unes 400 muixerangues, els tornejants fan volar les seues varetes al redoble incessant del tambor, ixen els gegants del rei Jaume I i la reina Violant d’Hongria, se succeeixen els balls tradicionals i molt més.

Les activitats, però, comencen nou dies abans amb misses, les tradicionals novenes, assajos de cada element processional als carreres del poble, cant d’estil, dansa tradicional, una ballada popular i més. El dia 6, l’últim dia de la novena, hi ha una cercavila pels carrers de volta amb els dolçainers i tabaleters d’Algemesí, castell de focs, rifes, pluja de caramels, el concert de la banda ‘Santa Cecília’ d’Algemesí i, per acabar, obrin la capella de la Comunió de la Basílica i fan el volteig que es perllongarà fins l’eixida del sol. 

Fotografia: Vicente Piquer / Museu Valencià de la Festa d’Algemesí

Tres processons amb color

La primera processó, anomenada ‘Processó de les promeses’, és el dia 7 a les deu de la nit, després del cant de vespres i de la missa. El diumenge fan la ‘Processoneta del matí’, que comença a les deu i acaba al voltant de la una del migdia, és la més esperada i multitudinària, vistosa i colorista. I, a les set i mitja de la vesprada s’hi fa la ‘Processó de volta general’, la més llarga i densa, que acaba amb un castell de focs artificials, l’entrada de la Mare De Déu a la basílica, l’oració i trasllat de la imatge i el virolai final. 

Cadascuna d’elles és una oportunitat per descobrir el ric seguici processional d’Algemesí. Malgrat que no ixen tots els elements en cada processó, hi participen els Misteris i Martiris, Muixerangues, Bastonets, Pastoretes, Carxofa, Arquets, Llauradores, Creu, feligresos i promeses amb cera, Guió de la Mare de Déu escoltada, gegants, personatges bíblics i l’apostolat, Tornejants, Cirialots, l’església, els festers, l’ajuntament, la banda de música i més.

Fotografia: Victor Manuel San German / Museu Valencià de la Festa d’Algemesí

Les muixerangues: símbol i sentiment

El més conegut de les festes d’Algemesí són les muixerangues. Segons els historiadors Oreto Trescolí i Enric Olivares, el ball està documentat, almenys, des del 1839. Tot i que als Llibres de Comptes de la Vila apareix una cita de la presència d’un dolçainer, l’any 1733. La tradició va anar creixent amb el temps i, entre més, va patir una crisi als anys setanta del segle vint. En l’actualitat, però, hi participen més de set-centes persones entre les dues colles, la Muixeranga d’Algemesí i la Nova Muixeranga. 

Les dues fan un nombre gran de torres humanes i figures plàstiques: La Torreta, les modalitats combinades de El Pinet, La Volantinera, El Banc i les figures El Retaule, La Font i El Cinc d’Oros, entre d’altres. 

Marcos Castell, mestre de la Muixeranga d’Algemesí des de fa tres anys, explica que fan les figures tradicionals, en recuperen de velles i en fan de noves, tot pouant de les arrels i sense mirar ni copiar les colles castelleres. Així, han creat la ‘Bernardina’, en honor a un muixaranguer que va faltar i, entre d’altres, han recuperat ‘l’Oberta doble’, que no es feia des dels anys quaranta. 

Per la seua banda, Joan Nàcher, mestre de la Nova Muixeranga, explica que tenen més de cinquanta figures diferents, entre tradicionals i noves que han après d’altres colles del país, com ara el ‘Pilón’ de Titaguas i la ‘Campana’, dels negrets de l’Alcúdia. Nàcher, diu: ‘Nosaltres estem molt orgullosos de ser, en certa manera, l’origen dels castells. La cultura popular és d’anada i de tornada, per tant, ens enriquim de la tècnica castellera malgrat que no és exactament igual perquè les nostres figures tendeixen a ser piramidals i no cilíndriques, però agafem figures, els tres passos per a pujar, el casc, l’estructura de la pinya, etc. 

Fotografia: Francisco Javier Donderis / Museu Valencià de la Festa d’Algemesí

Al remat, formar part d’un muixeranga és una experiència que desperta sentiments. Marcos Castell, diu: ‘Per a mi és una de les coses més boniques i la més representativa d’Algemesí. El fet de pujar uns damunt d’altres, fer pinya, l’amistat i la confiança que has de tenir. És una barreja molt forta, ser muixaranguer és una de les coses més boniques de la meua vida i de la que em senc molt orgullós.’

Joan Nàcher, diu: ’Per a mi és quelcom que té molt a vore amb la identitat del meu poble, dir Muixeranga és la metàfora de treballar tots junts per a que els més menuts arriben a dalt. Ací dóna igual la ideologia, és una tradició molt nostrada. El tema d’identitat és molt important per a mi, perquè el país que m’agradaria seria així, que els més grans i forts treballen per a que els més dèbils, els que tenen menys, arriben a bon port.’

Fotografia: Manel Martí / Museu Valencià de la Festa d’Algemesí

El paisatge sonor

Els dies principals de la festa, l’ambient de xerinola anega els carres principals: les campanes toquen, les dolçaines i els tabals no paren de sonar i, fins i tot, sembla que es barregen. Però també es generen silencis màgics, com quan passa la banda, sona el tambor dels tornejants, el cant de l’apostolat o les vespres. I és que la música és una part fonamental de la festa.

Vicent Pellicer, president de l’entitat que fa la música vocal i orquestral, la Schola Cantorum d’Algemesí, diu: ‘És una festa que entra molt pels sentits. Qui és d’ací, porta molts anys escoltant i vivint estes músiques, la música té molt de pes i molt d’arrelament popular.’

Pellicer explica que l’Apostolat són uns dotze cants senzills que es van introduir, fa una vintena d’anys, per tal de recuperar la presència d’aquests en la ‘Processó de volta general’. Els va escriure el prestigiós pedagog Diego Ramón, qui va ser l’adaptador de la metodologia Kodály d’ensenyament musical al País Valencià, i Pepe Martínez, l’actual director del grup.

Diego Ramón també va ser organista i mestre de capella de la basílica de Sant Jaume des de 1971 al 2006. I va escriure les ‘Vespres a la Mare de Déu de la Salut’, que es van estrenar l’any 1997. Una pregària musical d’uns quaranta-cinc minuts de durada en què canta tot el poble, la coral de la Schola Cantorum i una orquestra de cambra.  La partitura poua de les melodies més arrelades a la ciutat, com ara dotze melodies dels balls de la processó. 

Per a Pellicer, aquest cant passa bastant desapercebut de resultes de la fama que tenen els elements processionals, però té molt de valor. Pellicer, diu: ‘És una joia que s’ha de viure i escoltar. És l’oració pròpia de l’església, de les vespres, però molt solemnitzades i amb una música que la gent del poble sap i canta.’ 

La banda sonora de dolçaina i tabal 

Cal dir, però,que la dolçaina i el tabal són la banda sonora principal d’Algemesí. Hi ha uns 190 xirimiters i 80 tabaleteres que s’organitzem per a que la festa i els balls mai es queden sense músics. La ciutat es converteix en un punt de trobada excepcional. Tant és així que els forasters diuen: ‘Un es pot considerar dolçainer quan ha tocat en la festa de la Mare de Déu de la Salut.’ 

Hi pot tocar tothom, però cal saber el repertori de memòria, participar de forma altruista i superar el curs que organitza l’Escola Musical de Tabal i Dolçaina, en què s’ensenya com interpretar, quin és el funcionament intern de les processons i quines són les normes de conducta bàsica.  

Pepe Bresó, president de l’Escola, explica que s’hi apunta molta gent d’arreu i que tothom vol repetir, com ara tres dolçainers i un tabaleter de Tòkio, que van participar l’any 2018. Bresó, diu: ‘Eixim a tocar de forma totalment voluntària i la gent del poble ens convida a entrar a les cases a beure o menjar, al llarg de huit hores. És un goig perquè participes d’una festa activament i desinteressadament. Ho fas perquè vols, perquè és animar i conservar la història, el que som.’

Fotografia: Francisco Javier Donderis / Museu Valencià de la Festa d’Algemesí

Hi ha seixanta-tres composicions per acompanyar la festa. Per exemple, vint-i-dos peces de bastonets i tres de pastorets, dues per a la carxofa i dues més per als arquets. I, a més de la famosa ‘Muixeranga’ i les seues variacions, també toquen ‘El floret’, ‘L’Enterro’, ‘L’aranya’ i  xicotets interludis que es munten cada any per enllaçar les peces.

Bresó comenta que el repertori és fixe però evoluciona d’acord amb l’instrument, diu: ‘La tècnica de la dolçaina ha millorat i podem fer les mateixes melodies amb més solvència, més expressió i més picat. Per tant, les melodies són les mateixes però hi ha variacions. I se n’han introduït de noves, com ara Gegants i cabuts, una melodia moderna de Josep Juste. I també hi ha un recull de partitures que toquen amb la creu. Fem peces tradicionals i d’altres més modernes, escrites per Xavier Richart, Alejandro BLay i Miquel Gironés, entre d’altres.’

Fotografia: Museu Valencià de la Festa d’Algemesí

Una festa reconeguda

La festa és Patrimoni Immaterial de la Humanitat des de l’any 2011, un reconeixement que va arribar  després d’un camí que va començar l’any 1977, quan el ‘Ministerio de Economia’ la va catalogar com a Festa d’Interés Turístic. El 2009 va ser considerada Meravella Valenciana i el 2010 Bé d’Interés Cultural. 

Juli Blasco, és coresponsable del projecte per a la Unesco, explica que la festa continua igual, malgrat el reconeixement. Diu: ‘La declaració ha significat molt i res, tot alhora, perquè la festa continua igual i abans ja tenia bona salut. Sí que note un revulsiu important de l‘estat d’ànim, de saber que et miren més ulls. Però l’estructura de la festa continua igual i això és una cosa positiva. Es persegueix que la festa continue i que s’adapte als nous temps, però sense perdre la seua identitat.’

Juli Blasco, director del Museu de la Festa d’Algemesí

Blasco és, a més, el director del Museu Valencià de la Festa d’Algemesí, un espai dedicat a divulgar i projectar la festa local al país i al món. Acull conferències, exposicions i la seu de l’ICCN-Unesco, una associació internacional de governs locals i organitzacions culturals que lluiten pel patrimoni immaterial. Malgrat tot això, Blasco demana una major inversió, diu: ‘El Museu està com es va inaugurar l’any 2002 i han passat moltes coses i tenim moltes més visites. La gent se’n va molt contenta del museu però jo no estic content, com a director, perquè podríem donar més de sí. Cal canviar el missatge i l’estructura, que siga més dinàmic. L’ajuntament i l’administració han d’invertir més en el Museu.’

Fotografia: Museu Valencià de la Festa d’Algemesí

The post Muixerangues i molta música a Algemesí appeared first on VilaWeb.

Santa Ponça commemora la conquesta de Mallorca per les tropes del rei Jaume I

Aquest cap de setmana se celebren les Festes del Rei En Jaume a Calvià, Mallorca. S’hi commemora el desembarcament de les tropes catalanes a Santa Ponça, l’any 1229, i la batalla contra els sarraïns.

S’hi podran veure recreacions històriques, de les batalles a les negociacions finals. La festa es complementa amb un munt d’activitats: des de competicions esportives fins a concerts.

Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

Avui, dijous, es farà la ruta teatralitzada, un dels actes més destacats del dia. Actors i músics guiaran la gent pels racons de Calvià relacionats amb el desembarcament del rei en Jaume.

Demà hi haurà el ball d’escamots i la gran desfilada mora. A més, tothom podrà anar al mercat medieval que hi ha al passeig de la platja de Santa Ponça, que hi estarà tot el cap de setmana.

Dissabte a la tarda es farà la concentració de les tropes mores, l’escenificació del desembarcament dels cristians i la primera batalla. I, en acabat, la representació de la negociació dels dos reis i la gran batalla final.

Les festes acabaran diumenge amb una missa solemne, una Festa Holi i els focs artificials que es podran veure de la platja de Santa Ponça estant.

Aquestes festes, que van començar el 29 d’agost, recorden la conquesta de Mallorca per les tropes catalanes del rei Jaume I. Hi ha qui creu que la conquesta fou motivada per un comentari del barceloní Pere Martell que, en un sopar amb el rei, li va demanar si no li agradaria de ser el primer rei cristià amb un regne enmig de la mar. Un any després, el rei, acompanyat de nobles, religiosos i soldats, desembarcava a Mallorca i vencia els sarraïns.

The post Santa Ponça commemora la conquesta de Mallorca per les tropes del rei Jaume I appeared first on VilaWeb.

El Palau de la Música de València ofereix tres concerts vora la mar

Torna el cicle de concerts ‘Música a la Mar‘, impulsat pel Palau de la Música de València. Després de l’èxit de l’any passat, quan l’Orquestra de València va congregar més de dues mil persones al concert gratuït a la platja, enguany se n’amplia el format. Durant tres dies la platja de les Arenes a València s’omplirà de música.

Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

S’oferiran tres concerts que representen tres mons ben presents en la programació del Palau de la Música de València: el jazz, la música simfònica i la música de banda.

El primer serà avui, 5 de setembre, a les 21.00, i anirà a càrrec de la Sedajazz Big Band. Oferiran l’espectacle Latin Jazz Patry, en què barrejaran jazz, salsa i funk. Tot des d’un indret privilegiat i poc habitual, a la vora de la mar.

Demà passat, dissabte, serà el torn de l’Orquestra de València, amb el director titular, Ramón Tebar. A les 21.00 oferiran  un programa rítmic i acolorit, amb peces conegudes, com ara el Bolero de Maurice Ravel i La vida breve de Manuel de Falla.

Diumenge sonarà música de films a la platja de les Arenes. La Banda Simfònica del Marítim, formada per una selecció de totes les societats musicals de les poblacions marítimes, tocaran algunes de les bandes sonores del cinema més conegudes, com ara Memòries d’Àfrica, Una odissea a l’espai, El rei Lleó i El Senyor dels Anells.

The post El Palau de la Música de València ofereix tres concerts vora la mar appeared first on VilaWeb.

Les estrenes: Maria Ripoll torna a la gran pantalla amb la comèdia ‘Vivir dos veces’

Les aventures d’un home que viatja amb la seva filla i la seva néta per trobar el seu amor de joventut abans que la memòria li falli per complet és la proposta de la directora catalana Maria Ripoll, que torna als cinemes amb la comèdia Vivir dos veces. Aquesta setmana també s’estrena la segona part de la saga de terror It, el drama basat en fets reals Hotel Mumbai i el documentari sobre l’escàndol sexual del productor de Hollywood Harvey Weinstein Intocable. En català s’estrena el film d’animació Kikoriki. La llegenda del drac daurat i el documentari Womanhood, sobre la mutilació genital femenina.

Vivir dos veces. Direcció: Maria Ripoll. Intèrprets: Inma Cuesta, Mafalda Carbonell, Aina Clotet; Oscar Martínez, Nacho López, Alex Franco Jorge. Gènere: Comèdia. Esbós: Un home fa un viatge amb la seva filla i la seva néta. Abans que li falli la memòria per complet, la seva família l’ajuda a buscar el seu amor de joventut. En el camí es trobaran l’oportunitat d’una nova vida sense tractaments.

It Chapter 2 (It: capítulo 2). Direcció: Andy Muschietti. Intèrprets: Jessica Chastain, Sophia Lillis; James McAvoy, Bill Skarsgard, Isaiah Mustafa. Gènere: Terror. Esbós: Segona entrega de la saga de terror It. En aquest film es fa palès que el mal retorna al poble de Derri (Maine) cada 27 anys. Això fa que els protagonistes que es van separar gairebé fa tres dècades es retrobin de nou ja adults.

Hotel Mumbai (Hotel Bombay). Direcció: Anthony Maras. Intèrprets: Nazanin Boniadi, Tilda Cobham-Harvey; Dev Patel, Amandeep Singh, Suhail Nayyar. Gènere: Drama. Esbós: Bombai, 2008. Els hostes de l’hotel Taj Mahal Palace viuen moments de terror quan un grup de terroristes pakistanesos entra a l’hotel i manté a les persones que hi ha allí com a ostatges durant 68 hores. Un grup de treballadors i hostes intenten revertir la situació. Basada en fets reals.

Untouchable (Intocable). Direcció: Ursula Macfarlane. Gènere: Documentari. Esbós: Documentari sobre l’escàndol al voltant del productor Harvey Weinstein i les acusacions contra ell d’abús i agressió sexual. El fil conductor és la investigació duta a terme per alguns dels professionals que han destapat el cas, com el periodista Ronan Farrow.

Kikoriki. La llegenda del drac daurat (Smeshariki. Legenda o Zolotom Drakone). Direcció: Dennis Chernov. Gènere: Animació. Esbós: Els senzills habitants de l’illa de Kikoriki viuran una gran aventura després que un científic inventi un dispositiu sorprenent: un casc que intercanvia la personalitat d’un individu a l’altre. En català.

Womanhood. Direcció: Beryl Magoko. Gènere: Documentari. Esbós: Beryl Magoko recorda la seva infantesa en un poble rural de Kenya, on va patir la mutilació genital femenina. Ella pensava que era un simple ritual de pas a la vida adulta i d’acceptació dins de la seva comunitat, però ningú no la va advertir del patiment, físic i emocional, ni de la humiliació que això suposaria en el futur. El documentari explora els dilemes emocionals de la pròpia directora i d’altres dones que han passat per la mateixa experiència. En català.

The post Les estrenes: Maria Ripoll torna a la gran pantalla amb la comèdia ‘Vivir dos veces’ appeared first on VilaWeb.

Festa de la Fil·loxera 2019: Sant Sadurní celebra haver vençut la plaga

A final del segle XIX la plaga de la fil·loxera va arrasar la majoria de les vinyes del país. Un dels indrets més afectats va ser Sant Sadurní d’Anoia, que aquest cap de setmana recorda l’efemèride amb la Festa de Fil·loxera. És una celebració de dos dies de durada que, a través de la imatgeria festiva, el foc i la dansa i la música, explica com van aconseguir de sobreviure a la plaga.

Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

La festa arrenca dissabte 7 al vespre amb un castell de focs que origina l’escampada de la malura. Una trentena de bèsties fogueres que representen les fil·loxeretes recorren esbojarradament els carrers del poble per representar la rapidesa amb què aquests insectes van infectar tots els ceps. La cercavila acaba a la plaça de l’Era del Guineu, on apareix la bèstia foguera de la fil·loxera grossa.

Els actes continuen diumenge 8 a la nit, quan es representa la segona part de la festa. És a la plaça de l’Església i consta de nou salts. Arrenca amb el ball de pagesos, uns capgrossos que dansen en dues rotllanes per a representar la tranquil·litat dels habitants de Sant Sadurní abans de l’arribada de la plaga. De cop i volta els llums s’apaguen, toquen els tabals i arriba la fil·loxera gran. Ben carregada de foc, amb el seu ball explica la irrupció de la plaga. Hom en pot veure la conseqüència amb l’aparició dels ceps, que ballen carregats de petards de foc vermell per a representar la malaltia de la planta.

Un cop han pres consciència de la importància de l’epidèmia, els pagesos tornen a sortir en escena, ara ben esverats. El desordre i el desconcert de la població mobilitzen les forces vives locals, que a Sant Sadurní són coneguts com els Set Savis de Grècia. Són set gegants que ballen solemnes al ritme d’un valset. Però la fil·loxera torna a demostrar la seva ferocitat i pren la plaça. En aquest moment reapareixen els Set Savis de Grècia, que tenen la solució: replantar les vinyes amb peus de cep americans, que són immunes a la plaga. Una vegada ha estat vençuda, tornen a aparèixer els ceps, però ara carregats amb foc verd i sona una de les peces més alegres de la celebració. Finalment, per celebrar la victòria sobre la plaga, la festa s’acaba amb una ruixada general de cava.

The post Festa de la Fil·loxera 2019: Sant Sadurní celebra haver vençut la plaga appeared first on VilaWeb.

L’Eufònic omple les Terres de l’Ebre de música i espectacles audiovisuals

El festival Eufònic omplirà les Terres de l’Ebre de música i espectacles audiovisuals i de dansa, d’avui fins diumenge. Els espectacles tindran la base principal a Sant Carles de la Ràpita, però també se’n podran veure a Amposta, Tortosa, Roquetes, Ulldecona i Miravet.  L’Eufònic començarà aquest vespre amb l’espectacle de dansa A vore i acabarà diumenge a migdia amb l’actuació de Confeti de Odio.

L’atenció del certament se centrarà en les possibilitats artístiques de les eines digitals i també en l’encreuament de llenguatges, tant en concerts com en accions sonores i instal·lacions artístiques. Un dels plats forts serà el concert sota les estrelles del mestre nord-americà de l’ambient William Basinski a l’Observatori de l’Ebre a Roquetes, avui mateix a les 21.30.

Un altre espai imprescindible serà el centre d’art lo Pati de la Ràpita, on l’artista escocesa Kathy Hinde exhibirà l’escultura sonora Phase Transition, a partir de dissabte a les 21.00, en què tres tocadiscs de vinil reprodueixen sons i freqüències de les radiacions que generen els gasos d’efecte hivernacle al ritme que recipients amb cubs de gel es van fonent per la calor de tres grans focus. Enguany l’Eufònic vol remoure consciències sobre la importància cabdal del canvi climàtic, especialment en un espai sensible com el delta de l’Ebre.

Què podem fer aquest cap de setmana? Deu propostes

The post L’Eufònic omple les Terres de l’Ebre de música i espectacles audiovisuals appeared first on VilaWeb.

Comença la Setmana del Llibre en Català: una guia

De demà fins al diumenge 15 de setembre, a l’avinguda de la Catedral de Barcelona es farà la 37a Setmana del Llibre en Català, la fira del llibre en llengua catalana més important de tot l’any. Els lectors hi trobaran les novetats que acaben de sortir aquest més i també i sobretot els llibres de fons d’uns cent noranta segells editorials. Aquesta oferta literària va acompanyada d’un programa d’activitats que dóna protagonisme als escriptors i ofereix pensament i reflexió.

Us exposem una guia per seguir el programa d’activitats de la Setmana, que és immens: 270 activitats, 60 de les quals adreçades al públic familiar i 13 al públic jove, a més de 250 signatures i 12 itineraris literaris. Per localitzar els escriptors que hi participen i les activitats que us interessin, us recomanem que feu servir el cercador de la web de la Setmana.

Les activitats literàries de la Setmana es faran en tres escenaris, articulata entorn de seccions diverses. Cada tarda es dedicarà a un tema: història de Catalunya, contes, feixisme, feminisme, ficcions, música, guerra i postguerra, pensament, traducció i procés independentista.

Escriptors presents a la Setmana

Entre els 260 escriptors que seran presents en les activitats i signatures de la Setmana, hi trobareu: Albert Sanchez Piñol, Martí Domínguez, Najat El Hachmi, Bel Olid, Joan Santanach, Xavier Bosch, Màrius Serra, Pere Francesc Rom, Jordi Pàmias, Carla Gracia… David Lagercrantz, autor del sisè volum de tancament de la saga Millennium, és el convidat especial de la Setmana i hi intervindrà el dissabte dia 7 a les 20.00.

A l’espai ‘Fem una copa amb…’ (enguany és una copa de vi i no pas de cervesa com altres anys, perquè el patrocinador ha passat a ser la DO Catalunya), tot d’escriptors conversaran amb un periodista cultural. Hi participaran: Ferran Torrent, Jordi Lara, Marc Pastor, Irene Solà, Toni Sala, Mireia Sallarès…

Una Setmana de Països Catalans

Andorra, Catalunya Nord, les Illes Balears i el País Valencià també hi són presents, amb la participació del Ministeri de Cultura del govern andorrà, l’Associació del Llibre del Pirineu, l’Associació d’Editors d’Andorra, l’Institut d’Estudis Andorrans, l’Associació d’Editors del País Valencià, el Gremi d’Editors de les Illes Balears i l’Institut d’Estudis Baleàrics.

Hi haurà dies temàtics: el dia de les revistes i la premsa en català; el dia de les biblioteques, el dia de l’ensenyament, el dia de la Collita Valenciana i el dia dels Pirineus. Entre els autors de la Collita Valenciana presents a la Setmana, el diumenge dia 8, hi ha: Gustau Muñoz, Antoni Ferrando, Jaume Pérez-Montaner, Francesc Mompó, Lourdes Toledo, Miquel Borrell, Amàlia Roig Blasco, Miquel Torres, Carme Morera, Tona Català, Joanjo Garcia, Mariló Sanz, Josep Lluíg Roig, Agustí Colomer i Elvira Cambrils. La Collita Valenciana és coordinada per l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV).

El Matí Jove

Els matins és una altra secció que proposarà matins temàtics: el Matí del Lleure, el Matí de la Il·lustració, el Matí Jove i el Matí Negre. Enguany es destaca l’esforç de l’organització de la Setmana per fer atractiu el Matí Jove, per captar l’interès dels lectors adolescents i joves. Hi haurà, per exemple, una taula rodona sobre el còmic i el manga català, amb Oriol Estrada, Sergio Pérez i Olga Resina, i l’espectacle La màgia dels llibres de Màgia Diver. També s’hi presentaran llibres de Lolita Bosch i Oriol Malet, Care Santos i Carles González, Marc Artigau i Miguel Gallardo, Núria Perera i Mar González, Marta Maneu-Borja i Marta Botet.

La Nit de la Setmana

Cada vespre la fira s’acomiadarà amb un petit recital de poesia. Però hi haurà un dia, el dissabte 7, que la fira obrirà fins a mitjanit, amb música i literatura i un enfilall d’activitats organitzades per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i el TR3SC. S’hi destaca la sessió de Poetry Slam, a càrrec de Salva Soler a les escales de la catedral, amb micròfon obert. També hi haurà molts autors signant sengles llibres.

Itineraris

S’han organitzat onze itineraris literaris per indrets diferents de Barcelona, Aitona (el Segrià) i Lleida. Són: ‘Barcelona en femení. Passeig pels barris de Santa Anna i la Catedral’, a càrrec d’Elisenda Albertí (dissabte dia 7); ‘La Barcelona de Pere Calders’, amb Tessa Calders i Diana Coromines (dissabte dia 14); ‘La Barcelona germànica i del Benelux’, a càrrec de Joan Maria Serra (dissabte dia 7); ‘Atles de l’oblit’, amb Teresa Ibars, acompanyada de l’actriu Violeta Porta i el músic i actor Joan Baró (diumenge dia 8 a Aitona, al Segrià); ‘La trista Barcelona de la postguerra’, a càrrec de Pilar Romera (diumenge dia 8); ‘Homenatge a Catalunya’, amb Fernando Casal i Jordi de Miguel (diumenge dia 8); ‘Una família imperfecta’, a càrrec de Pepa Roma (dimarts 10); ‘Primàries de sang’, amb Pau Juvillà i David Marín (dijous 12 a Lleida); ‘Entre murs’ a càrrec de Marta Segura Cloquell (divendres dia 13); ‘Joan Brossa’, amb Carles Rebassa (dissabte dia 14); i ‘La Barcelona de Ramon Berenguer’, a càrrec de Jordi Nogués (dissabte dia 14).

Commemoracions

La Setmana celebra els aniversaris de Club Editor (60 anys); Quaderns Crema (40 anys); Combel Editorial (30 anys); Alrevés (10 anys) i Mosaic Llibres (5 anys). I organitza actes sobre els escriptors Teresa Pàmies i Joan Brossa, de qui enguany se celebra el centenari. Així mateix, es dedicarà un acte a Ricard Salvat, ara que fa deu anys de la seva mort, i es recordarà Robert Saladrigues, que fa pocs mesos que ens va deixar.

Manifest contra la violència de gènere

L’any passat, la Setmana, amb el PEN català i l’Associació Catalana pels Drets Civils, va fer públic el ‘Manifest per la llibertat d’expressió’. Enguany també hi haurà un àmbit d’acció solidària, centrada en la denúncia de la violència de gènere. S’hi convidaran especialistes que parlaran sobre la situació actual i donaran informació per a entendre millor el problema i eines per a poder preveure’l i combatre’l. El manifest de la Setmana contra la violència de gènere el llegirà el diumenge 8 l’escriptora Gemma Lienas.

Premi Trajectòria i premi especial de la Setmana

Enguany el 23è premi Trajectòria destaca la feina feta per Margrit Lömker i Oriol Serrano, responsables de la distribuïdora les Punxes, pels seus cinquanta anys d’impuls d’aquesta tasca, amb compromís empresarial i personal amb el món del llibre, en la distribució, que és una baula essencial del sector. L’acte de lliurament serà el dijous 12 de setembre a les 19.30. Els guardonats rebran una obra de l’artista Ignasi Aballí.

Enguany també s’atorgarà el premi Especial la Setmana a la revista Cavall Fort, per la seva tasca ininterrompuda de 58 anys a favor del foment de la lectura, la defensa del català i la consciència de país. L’acte de lliurament serà el dissabte 14 de setembre a les 18.30.

Durant la Setmana també s’atorgaran el premi Núvol de Contes (dissabte dia 14), l’Aurora Díaz Plaja (dissabte dia 7), el premi Illa dels Llibres, el  Coca-Cola de relat breu, el Vila de Martorell (dissabte dia 14) i el Nèstor Luján de novel·la històrica (dimarts dia 10).

Una curiositat

Entre els llibres que s’hi podran trobar n’hi ha un de ben especial, perquè es vendrà exclusivament durant la Setmana a la caseta 52. És Literatura de proximitat, un recull de contes de Joan Vigó, Jordi Nopca, Elisenda Solsona i Jaume C. Pons Alorda, coeditat per LaBreu, AdiA, Males Herbes i l’Altra Editorial.

The post Comença la Setmana del Llibre en Català: una guia appeared first on VilaWeb.

El Terra de Trobadors 2019 explora la importància del comerç i rememora el comte Hug V

Cada segon cap de setmana de setembre, Castelló d’Empúries viatja uns quants segles enrere per a mostrar l’esplendor de la ciutat durant l’Edat Mitjana amb el festival Terra de Trobadors. Es tracta d’un dels festivals medievals de referència del país i té la voluntat de ser referent, també, de tot el sud d’Europa. Enguany s’han programat més de dues-centes activitats entorn al comerç i els mercats medievals així com a la figura del comte d’Empúries Hug V.

Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

Un total de més de dues-centes activitats conformen el cartell, entre les quals hi haurà espectacles de música, dansa, teatre, circ i recreacions històriques. Enguany el festival amplia el nombre d’actuacions de petit format i de carrer, centrades en el comerç i els mercats medievals. S’ha apostat per aquest format descentralitzat per tal d’evitar les aglomeracions.

També com a novetat d’enguany, s’obrirà un jardí del convent de Santa Clara per acollir la ‘Escola de combat’, un espai on s’ensenyaran gratuïtament tècniques de lluita medieval per tal que el públic participi més de la festa. A més, com cada any, els carrers de la ciutat també s’ompliran amb el mercat medieval, un dels més importants del país.

El festival arribarà als trenta anys la propera edició, i és per això que s’han posat en marxa accions per a millorar-lo i que acabi esdevenint el referent del sud d’Europa en festivals d’ambientació medieval. El batlle de Castelló d’Empúries, Salvi Güell, vol que el festival creixi en qualitat i no en quantitat.

The post El Terra de Trobadors 2019 explora la importància del comerç i rememora el comte Hug V appeared first on VilaWeb.

Pàgines