Dues persones s’han mort i una ha estat ferida en un accident mentre feien barranquisme a les Gorges del Freser, al municipi de Queralbs (Ripollès). Fonts dels serveis d’emergències i auxili han informat l’agència EFE que l’accident ha passat al matí uns centenars de metres més avall del refugi de Coma de Vaca, quan els barranquistes han tingut problemes amb les cordes i han quedat atrapats per un remolí.

Cal assenyalar que el Fraser, arran de les últimes pluges, baixa amb més cabal de l’habitual per aquesta època de l’any. Al lloc dels fets s’han desplaçat efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), Mossos i Bombers de la Generalitat. El ferit lleu ha estat traslladat a l’hospital de Campdevànol.

En plena lluita jurídica per vèncer la resistència del Tribunal Suprem espanyol a aplicar la llei d’amnistia al president Carles Puigdemont i a la resta de dirigents del Primer d’Octubre es va fer públic l’assenyalament del judici contra Gonzalo Boye. A l’advocat l’acusen d’emblanquiment de diners provinents del narcotràfic en un macrojudici on hi ha una trentena d’acusats i que començarà el 18 de novembre vinent. Serà un judici llarg. A Boye la fiscalia li demana nou anys i nou mesos de presó, i veu a venir una estratègia per a acabar condemnant-lo. Si això passa, tem passar molt de temps a la presó. “La resta de la vida”, diu en una entrevista amb VilaWeb de la qual us oferim aquest avançament.

Llegiu l’entrevista sencera: Gonzalo Boye: “Intentaran portar Puigdemont detingut a Madrid immediatament”

—És una casualitat que ara assenyalin el vostre judici?
—No em preocupa això, em preocupa anar a judici. Perquè jo veig l’escenari molt clar: això mateix que ha fet el jutge Aguirre, que és trobar algú que declarés contra mi, és el que van fer en aquesta causa quan van deixar en llibertat un presumpte assassí confés a canvi de declarar contra mi. I amb això han instruït una causa per la qual ara vaig a judici.

—I què penseu que pot passar?
—Segurament oferiran penes absurdes a la resta dels acusats perquè declarin contra mi.

—Us demanen d’entrada nou anys i mig de presó.
—Nou anys i nou mesos.

—Si aquest judici acaba en condemna…
—Si aquest judici acaba en condemna, passaré la resta de la vida a la presó.

—I ja vau dir fa temps que no teníeu la intenció d’exiliar-vos.
—Jo entomaré la situació, sóc un advocat en exercici i em defensaré fins al final.

—I l’entrada a la presó seria abans del recurs davant el Suprem?
—Crec que si em condemnen a nou anys o deu, entraré a la presó i passaré la resta de la vida a la presó, perquè a la meva edat és una cadena perpètua.

—Com entomeu mentalment una possibilitat com aquesta?
—Tinc feina a fer i no tinc temps per a ploriquejos. Sóc molt conscient de què em ve al damunt i no tinc més remei que continuar lluitant. Durant tota la tramitació de la llei d’amnistia s’han dit tota mena de barbaritats sobre mi. Jo ara vaig a judici; no estic subjecte a la llei d’amnistia. I aniré a judici perquè un fiscal s’hi va obstinar, no perquè jo hagi comès cap delicte. Vaig a judici perquè hi ha un fiscal que no hauria de ser fiscal, i que amb els recursos públics s’ha entossudit a portar-me a la banqueta i a intentar d’assegurar-se que jo acabi la resta de la vida a la presó. Per què? No pel que jo faig, sinó per qui defenso. No tenia cap problema, ni en aquesta causa ni en cap, mentre no he defensat els dirigents de l’independentisme català. I estic convençut que em faran pagar aquest preu. És clar que me’l faran pagar. En sóc conscient, però ningú no podrà dir que he deixat de defensar-los ni un sol dia.

—Hi hauria hagut alguna manera que se us inclogués en la llei d’amnistia?
—No, no ho crec. A veure, des del moment en què a la llei hi ha un àmbit objectiu, si s’hagués acceptat que tot el lawfare estava inclòs a la llei d’amnistia, doncs evidentment que sí. Però jo no en sóc objecte. I si n’hagués estat, jo no hauria d’haver participat en la redacció de la llei.

Diumenge 14 de juliol, podreu llegir l’entrevista íntegra a l’advocat Gonzalo Boye sobre un possible retorn del president Puigdemont i l’actitud del Tribunal Suprem espanyol.

Milers de persones han omplert el centre de Barcelona en la manifestació de l’ANC contra la mala aplicació de la llei d’amnistia. La capçalera havia de sortir de la plaça d’Urquinaona, però la multitud ha obligat a avançar-la fins a la Via Laietana. La mobilització –amb el lema “Desobeïm els jutges espanyols. Independència”– s’ha acabat a la plaça de Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat, on els manifestants han llançat pa com a protesta per la inacció del govern davant l’amnistia dels antiavalots de l’1-O.

En el discurs final, el president de l’ANC, Lluís Llach, ha reclamat unitat a les files independentistes, especialment en les negociacions de la investidura. En aquest sentit, ha demanat a ERC que no faci president el candidat del PSC, Salvador Illa. Aquesta setmana, Llach ja es va mostrar favorable a una repetició electoral per tal de recuperar la majoria independentista.

Abans d’entrar a la plaça de Sant Jaume, la manifestació s’ha aturat una bona estona davant la comissaria de la policia espanyola a la Via Laietana. Un desplegament dels Mossos d’Esquadra ha custodiat l’edifici i els agents espanyols, mentre la multitud cridava “fora les forces d’ocupació” i “ni oblit, ni perdó”.

Un jove de 28 anys s’ha mort ofegat al riu Xúquer al seu pas per Sumacàrcer (Ribera Alta), segons que ha confirmat el Consorci Provincial de Bombers i el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU).

Els fets han passat al voltant de les 11.25 i fins al lloc s’han mobilitzat bombers del comandament d’Alzira i rescatadors del grup GERA amb helicòpter.

Quan han arribat, un grup de persones ja havien tret el jove de l’aigua i havien començat les maniobres de reanimació cardiopulmonar (RCP).

El metge de l’helicòpter ha continuat amb la RCP i més maniobres de reanimació avançades fins a l’arribada a l’hospital, però no ha pogut salvar la vida del jove.

La portaveu adjunta de Compromís a les Corts, Isaura Navarro, ha considerat que no és casual que es descobreixi que la presidenta de la cambra, María de los Llanos Massó, “fa servir el cotxe oficial per anar a una reunió exclusivament del seu partit xenòfob”, Vox, a Madrid. “És la seva manera d’entendre l’exercici del seu càrrec públic”, ha criticat.

La Presidenta de les Corts de Vox que no ens deixa parlar i sempre maltracta a l’oposició ara sabem que gasta el cotxe oficial per anar a les reunions del seu partit xenòfob a Madrid. Todo encaja pic.twitter.com/zjVRwRbbQk

— Isaura Navarro (@isauranavarro) July 13, 2024

Així ha valorat la informació publicada pel diari Levante-EMV, que revela que Massó va anar amb el cotxe oficial del parlament a la reunió de Vox a Madrid, on es va decidir de trencar els pactes de govern amb el PP. Cal assenyalar que, a diferència dels consellers de Vox del Consell, la presidenta de les Corts continua en el càrrec.

“Una reunió de partit en què decidien sortir de tots els governs autonòmics perquè no volen que s’aculli a nens i nenes desemparats. Una decisió absolutament xenòfoba i racista com és l’ideari de Vox”, ha argumentat.

A més, ha criticat que ho faci “amb el cotxe oficial, amb els mitjans que donen les Corts perquè siguin utilitzats en el desenvolupament de les tasques com a presidenta del parlament valencià”, un càrrec institucional que no s’ha de tacar “amb les qüestions privades del seu partit”.

Així, Compromís ha denunciat que es tracta d’un “ús indegut dels mitjans democràtics” que ofereix el parlament i, segons Navarro, “deixa clar que a aquesta senyora li fa falta un curs de democràcia perquè té serioses mancances”.

La vice-primera secretària del PSC, Lluïsa Moret, ha dit que el retorn dels cinc exiliats a Suïssa, entre els quals hi ha la dirigent d’ERC, Marta Rovira, és positiu perquè “és un exemple que la normalització social, institucional i política és una realitat”. Durant l’acte de clausura del congrés del PSC a l’Hospitalet de Llobregat, Moret ha recordat que la tornada no ha estat casual, sinó el resultat d’una feina intensa. “Hem aconseguit que allò que no havia de sortir de la política retorni a la política i això ho hem propiciat els socialistes catalans, però també espanyols”, ha dit, sense esmentar que l’arxivament del cas contra Tsunami Democràtic es deu a un error de forma del jutge Manuel García-Castellón.  

Moret ha dit que les forces polítiques han de posar-se d’acord per donar sortida al mandat de les urnes del 12-M, que marquen “un camí recte i inqüestionable cap a una presidència de la Generalitat amb president socialista”, en referència a Salvador Illa.

En aquest punt, s’ha mostrat satisfeta pel retorn de Marta Rovira, Ruben Wagensberg, Jesús Rodríguez, Josep Campmajó i Oleguer Serra.

Rovira ha estat gairebé set anys a l’exili i la resta s’hi van sumar el novembre del 2023, una volta l’Audiència espanyola va obrir una investigació contra ells per terrorisme. “Ho hem de dir amb veu alta, que Marta Rovira i altres polítics i persones retornin a casa seva és positiu, és bo, perquè és un exemple que la normalitat social, institucional i política a casa nostra és una realitat”, ha dit.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha rebut l’escalf i l’homenatge de l’Assemblea de Dones del partit, que ha fet un acte a Olesa de Montserrat, un dia després del retorn de l’exili. En una breu intervenció, Rovira ha reivindicat les dones feministes en política i el valor que aporten les dones represaliades, independentistes i d’ERC. I ho ha fet al costat de la presidenta Carme Forcadell, que sona com a figura de consens per a presidir ERC.

Marta Rovira fa una crida a la unitat independentista en el seu retorn: “Hem vingut a acabar la feina!” 

Parlant de les dones d’ERC “represaliades doblement per independentistes i d’esquerres i per ser dones” durant aquests anys, Rovira ha agraït que sempre hagin combatut doblement aquesta situació. “Gràcies per ser exemple de resistència, resiliència, fortalesa i per no cedir ni un mil·límetre en les vostres conviccions. I per ser exemple de solidaritat profunda, sense fronteres, sense excusa, respecte de totes les dones represaliades i respecte de tots els represaliats en aquesta causa general contra l’independentisme”, ha dit, després de rebre abraçades, aplaudiments i felicitacions de les seves companyes.

Els veïns de Matadepera han rebutjat de mantenir obert el camp de golf municipal i han votat a favor del canvi d’usos de les instal·lacions després de la consulta no vinculant que es va fer ahir. Concretament, 782 habitants han votat a favor de la pregunta: “Està d’acord en canviar l’ús del camp de golf municipal per a destinar-lo a altres activitats esportives i/o culturals?”, i 734 hi han votat en contra, segons que han informat fonts municipals. A banda, s’han registrat tres vots nuls i sis en blanc. La participació ha estat del 18,2%. A la consulta, hi estaven cridats a participar els veïns del municipi majors de setze anys i empadronats abans del 31 de desembre de l’any passat.

Els veïns es van poder pronunciar ahir de 9.00 a 22.30, al Casal de Cultura, sobre si volien que l’espai es mantingués com a camp de golf.

Així, mentre el Club de Golf local proposava d’externalitzar la gestió a una empresa especialitzada per a fer-hi les millores que necessita, les entitats locals eren partidàries de convertir l’espai en un parc públic i rehabilitar la masia de Can Vinyers, ubicada al recinte i que data del segle XV, per reconvertir-la en ecomuseu.

El batlle de Matadepera, Guillem Montagut, ha vist amb bons ulls que la consulta hagi estat “tot un exemple de participació i civisme des del primer moment” i ha agraït la paciència dels votants que han hagut d’afrontar una llarga espera.

La consulta no era vinculant i, segons el batlle, amb un resultat tan igualat caldrà debatre què es fa finalment amb les instal·lacions del camp de golf municipal.

L’eurodiputat electe de Junts, Toni Comín, ha posat en dubte que torni de l’exili amb Carles Puigdemont en cas que es convoqui una sessió d’investidura. Tot i que havia dit que la seva intenció era un retorn conjunt, també amb Lluís Puig, considera ara que la seva situació no és la mateixa perquè, a diferència dels seus companys, no és diputat del parlament i no tindria la protecció del president de la cambra, Josep Rull, davant qualsevol intent de detenció. Comín assegura ara que la decisió del Tribunal Suprem espanyol de mantenir les ordres de detenció farà que el seu exili s’allargui uns quants mesos.

Toni Comín no ha tancat la porta a cap possibilitat –tampoc al seu retorn–, però, en una entrevista a RAC1, ha refredat la idea d’un retorn conjunt dels exiliats. “En funció de situacions personals i polítiques, es prendran les decisions”, ha dit, tot assenyalant que, ara per ara, no hi ha cap data fixada per una possible investidura.

L’eurodiputat ha desvinculat la seva situació de la de Puigdemont, de qui ha recordat que manté la intenció de tornar a Catalunya per a la sessió d’investidura, sigui qui sigui el candidat. “Ell ha estat molt clar en això”, ha dit, tot afegint que “no es pot donar per fet que, quan torni el president, hi hagi encara una ordre de detenció, però és probable, no és un escenari descartat”.

“Ell ha estat molt clar dient que tornarà i Rull diu que protegirà la inviolabilitat parlamentària. I jo, en el meu cas, ja ho veuré”, ha afegit, tot recordant que “sempre he tingut voluntat de tornada conjunta, però Puigdemont i Puig són diputats, jo no”.

ERC va intentar tancar ahir el cas dels cartells dels germans Maragall obrint expedients disciplinaris a quatre dels implicats, però la crisi interna continua oberta. Un dels afectats és el que va ser director de Comunicació d’ERC, Tolo Moya, que va ser suspès temporalment de militància. Segons que ha pogut saber VilaWeb, Moya va adreçar ahir al matí un escrit al partit on qüestiona la investigació, la imparcialitat de la comissió ètica i demana que instrueixi el cas la comissió de garanties. En concret, Moya assenyala que alguns dels membres de la comissió ètica estarien implicats en el cas segons diverses proves que ell mateix va presentar. Es refereix a un àudio on el vice-secretari general d’Imatge i Comunicació, Oriol Duran, i el gerent, Jordi Roig, “demostren coneixement del cas i diuen clarament que no volen fer una investigació”. En l’escrit, adreçat a la comissió de garanties, també s’assenyala la secretària general, Marta Rovira. Moya diu de Rovira que “al març demanava fer accions amb la B en la qual encara participaven els membres que van participar en el cas dels cartells”. Es refereix a l’estructura paral·lela dedicada a fer campanyes sense logotip –que el partit ha qualificat d’activisme– i que l’ex-vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern, Sergi Sabrià, va negar que existís.

ERC va intentar passar ahir pàgina de la polèmica dels cartells, que ha agreujat l’enfrontament entre els sectors que encapçalen Rovira i l’ex-president del partit, Oriol Junqueras. La comissió ètica va rebre els resultats de la investigació que va fer el responsable de compliment del partit, Xavier Mombiela. Al migdia, l’executiva va avaluar les decisions a prendre i, a la tarda, es van traslladar al consell nacional. En paral·lel, Moya es va dirigir al partit per denunciar falta de garanties.

L’ex-director de Comunicació d’ERC no considera procedent que “persones que han estat directament implicades en el pagament de les factures dels autors materials del cas o en l’encobriment del cas formin part de la comissió que dirimeix les responsabilitats”. Es refereix als pagaments per les accions que, segons que va detallar la investigació del diari Ara, es feien a través de factures a l’empresa Relevance, contractada habitualment per a les campanyes electorals d’ERC. L’ex-director de Comunicació d’Esquerra també qüestiona Mombiela amb l’argument que ha estat durant anys treballador del partit, depenent, per tant, de la gerència a qui atribueix els pagaments a Relevance. Amb aquests arguments, Moya qüestiona el paper de la comissió ètica, denuncia “vulneració de drets” i afirma en l’escrit que els membres de la direcció que formen part de la comissió ètica “no poden ser al mateix temps art i part” en el procés d’instrucció. Per tot plegat, l’ex-director de Comunicació del partit reclama que el cas s’instrueixi a la comissió de garanties del partit, que considera un òrgan independent, i apunta que la investigació hauria de continuar.

ERC va obrir a Moya un expedient disciplinari per una falta greu que, segons els estatuts del partit, comporta una separació temporal del partit i la impossibilitat de ser designat com a càrrec públic per un període no superior a dos anys. El militant de l’Anoia que va fer l’encàrrec als tres joves que van penjar els cartells podria ser expulsat per una infracció molt greu i Sabrià i Marc Colomer –que també va ser vice-secretari general de comunicació del partit– tenen obert un expedient per infraccions lleus que poden acabar amb una advertència. Després de la decisió d’obrir quatre expedients als principals implicats en el cas dels cartells, fonts oficials d’ERC asseguraven ahir al vespre que la comissió de garanties avaluarà ara els quatre expedients, els afectats podran presentar la al·legacions, i la comissió de garanties podria rebaixar les sancions proposades, però no agreujar-les. Remarcaven també que la comissió ètica no ha intervingut en l’expedient ni en les propostes de sanció.

Debat al consell nacional pels suposats pagaments als joves

El cas dels cartells dels Maragall va centrar bona part del debat del consell nacional d’ahir que, inesperadament, va ser el primer on va poder assistir presencialment Rovira després de més de sis anys a l’exili, per l’arxivament de la causa judicial del Tsunami Democràtic. Segons que van explicar Joan Tardà i Joan Puig en piulades a X, diversos consellers nacionals van demanar explicacions sobre la informació de La Vanguardia que assegurava que ERC va pagar 50.000 euros pel silenci dels tres joves que van penjar els cartells, cosa que Rovira va negar. “Com que ens ha afirmat que el nostre partit mai ha pagat els silencis, cal que el diari pagui les calúmnies”, va afirmar Tardà. Demanen al partit que presenti una querella contra el diari.

La justícia nord-americana ha anul·lat el judici contra l’actor Alec Baldwin per homicidi involuntari per la mort el 2021 de la directora de fotografia Halyna Hutchins durant el rodatge de Rust. La jutgessa Mary Marlowe Sommer ha desestimat de condemnar Baldwin perquè, tal com va denunciar la seva defensa, considera que la fiscalia havia amagat proves.

En el tercer día de juicio en Nuevo México, en un giro inesperado, la jueza desestima los cargos de homicidio involuntario contra Alec Baldwin. Sus abogados habían alegado que los fiscales ocultaron pruebas indebidamente. El juicio es anulado pic.twitter.com/TDYsTAGESn

— Dori Toribio (@DoriToribio) July 12, 2024

Tant Baldwin com la seva germana, Beth, i més familiars han assistit a la lectura de la sentència i han celebrat el veredicte entre abraçades i visiblement emocionats. Per la seva banda, la fiscal especial Kari Morrissey ha expressat decepció i ha argumentat que, a parer seu, “els advocats defensors van malinterpretar la importància de les proves”.

“Hem fet tot el que era humanament possible per donar justícia a Halyna i a la seva família i estem orgullosos de la feina que hem fet”, ha afegit Morrissey.

Aquesta sentència arriba l’endemà que l’actor fos acusat de violar les “regles fonamentals de seguretat de les armes de foc” durant el rodatge de Rust, quan va apuntar amb una arma a una persona i va prémer el gallet.

El judici, que va començar dimarts, pretenia de dilucidar si el tret mortal que va posar fi a la vida de Halyna Hutchins durant el rodatge de Rust va ser una negligència o no. En cas d’haver estat declarat culpable, Baldwin s’enfrontava a una pena de 18 mesos de presó.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Ha arribat l’hora dels adeus. Aquest vespre, Zoo actua a casa, a Gandia (la Safor), per fer-hi el seu darrer concert com a grup. És el gran al·licient de la darrera jornada del Pirata Beach Festival. Malgrat que el fet que la darrera actuació fos en un festival va causar força crítiques, els seguidors de la banda han respost i ja fa mesos que les entrades es van exhaurir. El públic de Zoo no s’han volgut perdre la darrera ocasió de cantar amb la seva banda preferida himnes com “Ventiladors“, “Llepolies” o “Esbarzers“.

Panxo (Zoo): “Ja hem aconseguit tot el que no havíem somiat mai”

Ha estat un comiat curt però emotiu, amb una ronda formada per deu concerts i prou, dels quals, tan sols un ha estat al País Valencià, un al Principat i un a Mallorca. També ha estat una carrera curta, però intensa. Va començar el 2014, quan van revolucionar el panorama musical amb “Estiu“, cançó que va esdevenir viral i va salvar la formació de llençar la tovallola en el món de la música. Va ser l’embranzida necessària per a publicar Tempestes vénen del sud, el primer àlbum, que també inclou un altre himne de la banda com és “Vull”.

Tres anys després, va arribar Raval, amb el qual van confirmar que trepitjaven fort. El 2021 van publicar el disc que ha acabat essent el seu darrer, Llepolies, que va representar un salt endavant tant en el so com en la producció. Un final dalt de tot per a una trajectòria que no ha parat de créixer i que va tocar el cel el 2022, quan van omplir consecutivament el Palau Sant Jordi de Barcelona i el WiZink Center de Madrid.

En aquesta dècada, Zoo ha combinat lletres combatives i empoderadores amb un so festiu, marcat per barrejar sons propis del rap, el hip-hop, el rock, l’ska i l’electrònica. Malgrat que sempre es diu que l’esperança és l’últim que es perd, tot fa pensar que aquest comiat de Zoo és un adeu per sempre. Els seus integrants s’han encarregat de tancar aquella porta que molts grups deixen mig oberta.

[VÍDEO] Zoo posa el punt final amb “Epíleg”, la seva darrera cançó

Ara bé, els més incondicionals encara podran gaudir de Sobreviure a l’incendi, el documentari sobre el comiat del grup que ha produït Ambra Projectes Culturals. La peça, dirigida pel cineasta Josep Pitarch, en repassa la trajectòria d’ençà que va començar, el 2014, fins al seu comiat aquest vespre.

Heus-ne ací el tràiler:

Esta pròxima tardor vorà la llum «ZOO: Sobreviure a l'incendi» el documental sobre ZOO que hem fet durant vora un any. Ací teniu el primer tast: #SobreviureAlincendi @zooposse
@AmbraLlibres pic.twitter.com/jNTeiJzdBu

— Ambra PC (@AmbraPC) June 24, 2024

Josep Campmajó ja és a casa. L’activista gironí, ex-president de l’associació de comerciants del mercat del Lleó, on tenia parada, feia vuit mesos i tres setmanes que era a l’exili. Acusat de terrorista fins fa poc per la seva vinculació amb el Tsunami Democràtic, Campmajó ha viscut un exili discret, de persona poc coneguda, però clau (ell ha estat un home pont entre Carles Puigdemont, de Junts, i Xavier Vendrell, d’ERC). Vital, ahir va ser rebut a la plaça del Vi de Girona, tres quarts plena. El rebien el batlle, Lluc Salellas (CUP), acompanyat de Joaquim Ayats (ERC) i la plana major de Junts, amb Gemma Geis, Marta Madrenas, Laura Borràs i Francesc de Dalmases. Lluís Llach, president de l’ANC, era entre el públic. Minuts abans de fer un discurs en què va tornar a saludar la “benemérita” (marca de la casa dels seus discursos), va rebre VilaWeb per parlar del seu retorn.

Josep Campmajó a la plaça del Vi de Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Al matí heu expressat aquesta idea: a l’exili no hi era jo, hi éreu vosaltres.
—Això m’ha passat quan travessava el camí entre Perpinyà i les Alberes, que dius, ai, ai, ai, que ja hi som. I, de cop, he vist un rètol que posava “Espanya”. Jo esperava “Catalunya”, “Girona”. Ostres, surto de l’exili i arribo a un país ocupat. Surto d’un espai de llibertat que l’he hagut de buscar, i entro en un territori ocupat per l’estat espanyol, per la corona espanyola. Els qui han estat exiliats durant tot aquest temps de la llibertat hem estat els qui hem viscut, sense saber-ho, sota aquesta ocupació. Sí, surto de l’exili i arribo a un país ocupat. Per tant, ara jo abandono la meva llibertat i desitjo retrobar-me amb qui durant tant de temps ha viscut a l’exili de les llibertats fonamentals i m’incorporo a aquesta resistència. Però això és una cosa en què de vegades no pensem.

—Quants dies heu estat a l’exili?
—Avui fa, exactament, vuit mesos i tres setmanes.

—Diuen que sou una figura d’home pont. Tan a prop de Carles Puigdemont com de Xavier Vendrell.
—Sí, sí, molt, perquè tots dos són amics. És fàcil ser amic de Xavi Vendrell, perquè és una bèstia de la història d’aquest país. No és tan fàcil ser amic de Carles Puigdemont. Però és molt fàcil ser amic de Carles Puigdemont si saps qui és. Perquè també és una bèstia de la història d’aquest país. Per tant, és molt fàcil ser al mig dels dos, acceptar com són tots i que acceptin com ets tu.

—Potser la figura de l’home pont ha faltat entre els partits?
—Sí, segurament el país hauria d’estar més disposat a ser generós. Quan hem tingut, com el llogarret dels gals, els romans davant, ha estat molt fàcil. Però quan no tens els romans davant i el poble no té cap amenaça, es donen bufetades els uns als altres. Segurament, si tots haguéssim tingut la generositat de dir “qui tinc al costat també és un patriota”…

—Com veieu el país?
—Molts podrien pensar que l’he trobat amb autocomplaença, però no. L’he trobat amb acumulació de culpa, de dir “no ho vam fer gaire bé”, de tristor. Mira aquest partit, mira aquest altre partit, no ens posarem d’acord. Una entitat important amb baralles internes. Tot això, ho he pogut veure amb cert escepticisme. Sense tanta implicació emocional i amb certa distància. I ha estat dur, ha estat molt dur. Per tant, ara tinc curiositat de saber si aquesta impressió que m’ha quedat me la trobaré demà quan passegi, quan me’n vagi fer al vermut.

Josep Campmajó a la plaça del Vi de Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Comenteu la frase: l’amnistia és demanar perdó.
—Ara rebré. Sí, ara rebré per tot arreu, perquè jo sóc dels qui estaven contra l’amnistia. Però si al final l’amnistia és començar de zero perseguint el mateix ritme d’evolució, em sembla fantàstic. Hem arribat a taules, a la partida. Però jo tinc ganes de guanyar. I tinc ganes de no perdre. Tornem a començar la partida. A veure si ara en sabem més. Tu o jo.

—Què voldríeu fer a partir d’ara?
—No vinc amb energies renovades, perquè les he gastades. I avui ho noto. He arribat aquí i em sento més cansat que no pensava que estaria, no tan sols físicament, sinó de dins. Però amb una visió diferent de les coses que hem fet malament, perquè he passat molt de temps cavil·lant i parlant amb els meus companys d’exili, què hem fet malament i què podríem haver fet millor.

—Què direu en el discurs?
—El relat que hem repetit durant tot el dia s’ha de mantenir. És el gran aprenentatge, que ara tinc ganes de portar: això no s’ha acabat. Com ha dit Xavier Vendrell, ara ve la segona temporada. Hi ha actors que han canviat, actors que no han canviat, però l’eix troncal de la sèrie és el mateix, la llibertat del nostre poble.

—Dels exiliats, sou de qui sabem menys on éreu i què fèieu.
—Perquè els primers que volien saber-ho eren els qui volien que anés a la presó. Els qui volien continuar amb la repressió. Doncs, per què cal facilitar-ho? El dret a la intimitat també és això. I la gent que m’ha volgut trobar, on sigui, ja m’ha trobat.

Josep Campmajó a la plaça del Vi de Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg),

El govern valencià s’ha trencat tan sols vint-i-quatre hores abans de poder celebrar l’aniversari de la investidura del president, Carlos Mazón. L’extrema dreta de Vox, en una maniobra tan inesperada com explicable, ha decidit de trencar tots els pactes amb el PP posant com a excusa el repartiment dels menors immigrants no acompanyats que són avui als territoris africans de l’estat espanyol.

La veritat és que, a efectes pràctics, em semble que el canvi es notarà ben poc. Tot el mal que podien fer plegats ja l’han fet. L’aprovació, fa unes setmanes, del paquet de lleis estrella de la legislatura s’ha aconseguit abans del trencament entre els dos partits. I el pressupost ja s’ha aprovat, cosa que permetrà a Mazón de viure un parell d’anys en minoria, prorrogant el pressupost si cal i tancant-se en banda davant una oposició que tampoc no té cap pla viable. No hi haurà noves eleccions, com reclamava ahir mateix Compromís. Mazón no les necessita.

Però la jugada de Vox és a llarg termini i d’abast europeu, cosa que explica fins a quin punt avui totes les polítiques acaben essent globals. El president Mazón –no sé si de manera innocent o cínica– es queixava fa unes hores que Vox no havia tingut en compte la realitat valenciana a l’hora de prendre la decisió. Ni l’espanyola, tan sols, afegesc jo. La ruptura del govern valencià, la pèrdua de la majoria parlamentària a les Illes i tota la resta de conseqüències s’han decidit a Budapest i a Brussel·les, si no a Moscou. La cara de Vicente Barrera, el torero vice-president, era tot un poema dijous a la nit: la globalització li ha passat per sobre i ha posat fi al seu somni d’una vida luxosa a càrrec de la política.

La clau de tot plegat és la remodelació de l’extrema dreta europea que fa unes setmanes que veiem.

Fins ara, en l’àmbit europeu, hi havia tres grans blocs de l’extrema dreta, i Vox era en el bloc encapçalat per Giorgia Meloni. Tanmateix, aquesta mateixa setmana i de manera inesperada, Vox ha canviat d’aliança i s’ha afegit al grup encapçalat pel president hongarès, Viktor Orbán. Un Viktor Orbán que, si dilluns vinent es confirmen les noves entrades previstes al seu grup, pot convertir-se en el cap del tercer partit de la Unió Europea.

Orbán és l’home de Putin a Europa i la seua força creixent implica, per als partits, que controlarà dues condicions clares. La primera, òbvia, no donar suport a Ucraïna –que és la qüestió que ha condemnat Meloni, perquè a Moscou consideren que no és fiable i que és massa pro-OTAN. La segona condició és adherir-se al model Orbán, que implica que la dreta tradicional no és cap aliat sinó l’enemic a abatre.

És per això que Vox trenca amb el PP, l’excusa dels xiquets no és creïble. Ja no vol conformar-se a ser un partit auxiliar, sinó que vol arribar a substituir-lo, a substituir el PP, com ha fet Le Pen a França, com han fet Orbán i els seus aliats a l’antiga Europa de l’Est.

És una tasca en què l’ajudaran tant com calga. Hi ha diners a cabassos i hi ha aliances polítiques poderoses. I Vox rebrà tot el suport que necessite. Orbán s’ha reunit en quatre dies amb Putin, amb Xi Jinping i amb Donald Trump, ahir mateix a Florida. Aquests, aquesta gent, van a totes.

I, ves per on, en aquest anar a totes –signe del temps que vivim– resulta que fins i tot s’han colat al Palau de la Generalitat, allà a la plaça de Manises, per destruir el pacte entre el PP i Vox que fa un any va deixar amb un pam de nas el govern del Botànic.

 

PS1. Avui us oferim dues entrevistes amb sengles protagonistes del retorn ahir de l’exili. D’una banda, al periodista Jesús Rodríguez (“M’ha dolgut el silenci del Col·legi de Periodistes”) i, d’una altra, a l’empresari Josep Campmajó.

PS2. Aquesta vesprada, l’ANC ha convocat una manifestació a Barcelona i una concentració a Perpinyà per a protestar contra la manera com s’aplica la llei d’amnistia i contra el fet que la Generalitat s’haja posicionat a favor d’amnistiar els policies. Us en parlem en aquest article.

PS3. Si tots podeu llegir de franc el nostre diari, sense murs de pagament, és perquè milers de lectors han estat solidaris amb el projecte i se n’han fet subscriptors. Penseu si vosaltres també ens voleu ajudar amb la vostra solidaritat, i si la resposta és afirmativa, feu-vos subscriptors de VilaWeb.

 

Les amanides són el plat estrella de l’estiu, i ens permeten de jugar amb la imaginació i els ingredients. Amb la calor, vénen de gust plats més frescs i de preparacions més senzilles, que no requereixin passar gaire temps a la cuina ni als fogons. Per això, us proposem cinc receptes d’amanides fàcils de fer perquè gaudiu d’un menjar saborós i saludable durant l’estiu.

Cinc receptes d’estiu per a fer un aperitiu amb els amics i la família

Amanida de fruita vermella

En aquesta època de l’any, podem aprofitar la gran varietat de fruita de temporada per fer una amanida fàcil, diferent i rica en antioxidants.

Ingredients (en la quantitat i proporció que cadascú desitgi)

• un grapat de fulles d’enciam
• un grapat de fulles de ruca
• un grapat d’herbes de canonges
• pastanaga ratllada o filada
• cireres
• maduixes
• gerds
• nous pelades
• avellanes, ametlles, etc.
• formatge tendre de cabra

Per a la vinagreta:

• oli d’oliva verge extra
• vinagre de poma
• mostassa
• sal
• pebre negre
• melmelada casolana de gerds

Per a fer la melmelada de gerds:

• 50g de gerds
• una culleradeta de postres de sucre

Tots els detalls de l’amanida de fruites vermelles

Amanida d’estiu

Aquesta és una amanida molt variada que conté diversos ingredients. Cadascú podrà adaptar-la al seu gust, treure’n ingredients o substituir-los per uns altres.

Ingredients (en la quantitat i proporció que cadascú desitgi)

• un grapat de fulles d’enciam romà o iceberg
• un grapat de fulles de ruca
• mitja rodanxa de meló
• mitja rodanxa de síndria
• formatge fresc tipus Burgos
• 2-3 llenques de pernil ibèric de tall fi
• un grapat de pinyons
• oli d’oliva verge extra

Per a la vinagreta:

• oli d’oliva verge extra
• vinagre de poma
• mel
• sal
• pebre

Tots els detalls sobre l’amanida d’estiu

Amanida de patata

En aquesta amanida la base és la patata, que es pot coure al forn o es pot bullir. En tots dos casos cal coure-la amb la pell perquè no perdi el midó i quedi farinosa.

Ingredients (per a dues persones)

• 200g de patata (1 peça mitjana)
• 1 llauna petita de tonyina en oli (si és d’oliva, serà més gustosa, però també pot ser de gira-sol)
• ½ ceba petita
• ½ pebrot vermell
• ½ pebrot verd
• 1 tomàquet vermell mitjà
• 8 olives verdes sense pinyol
• 4 cogombrets
• 2 tomàquets secs italians
• oli d’oliva
• sal
• pebre

Tots els detalls de l’amanida de patata

Amanida de pasta

Aquí, hi trobareu aquesta amanida de pasta que és molt gustosa, però aquests plats accepten les variacions que hi vulgueu fer: s’hi poden afegir ingredients, se’n poden treure, es pot triar un altre tipus de pasta…

Ingredients (per a 2 persones)

• 140g de pasta seca d’espirals de colors (70g per a cada persona)
• 1 tomàquet
• 6g de pinyons torrats
• 6g de panses de Corint
• 10g de nous peladas
• 20g de formatge Feta
• pebre
• orenga
• oli d’oliva
• Oli d’oliva verge extra

Tots els detalls de l’amanida de pasta

Amanida de colors

Aquesta amanida, com el seu nom indica, és plena de colors vius, que ens avisen d’un menjar saborós i saludable.

Ingredients (per a 2 persones)

• 2 tomàquets vermells tipus pera o banya o pebrot per persona o 1 tomàquet gros tipus Montserrat per a totes dues
• 1 alvocat
• 1/2 mango, que no pot ser ni massa madur ni massa tou
• 6 olives negres d’Aragó per cap
• el suc d’una llima
• 1 polsim de sal
• 1 raig d’oli d’oliva verge extra

Tots els detalls de l’amanida de colors

Pl. de Catalogne, París, França
Mapa a Google

Un mes abans de l’obertura dels Jocs Olímpics, París va acollir, el 26 de juny passat, la inauguració del primer bosc urbà de la ciutat, dins el pla de la capital francesa de crear pulmons verds en antigues places dures per a adaptar-se al canvi climàtic i combatre’l amb zones de frescor que capturen carboni i preserven la biodiversitat. Aquesta nova extensió verda de 4.000 metres quadrats amb gairebé cinc-cents arbres plantats és situada al districte 14è, a l’anomenada plaça de Catalunya. Per això mateix, a la festa de presentació d’aquest antic espai gris reconvertit al verd van assistir la consellera d’Acció Exterior i Unió Europea, Meritxell Serret, i la delegada del govern a França, Eva Doya, a més de les colles castelleres dels Geperuts de París i els Moixiganguers d’Igualada.

Ara s’ha inaugurat la reforma d’aquesta enorme rotonda, un procés de transformació que va començar l’abril del 2022, però la Place de Catalogne ja fa molts anys que forma part del paisatge urbà de la megalòpoli francesa. De fet, el consell municipal va prendre la decisió d’homenatjar Catalunya incloent-la al nomenclàtor parisenc fa gairebé quaranta anys, el 8 de juliol de 1985, per iniciativa de l’aleshores batlle de la ciutat, Jacques Chirac. En la decisió del futur president francès, a més d’un enigmàtic Richard Codina esmentat en algunes fonts, hi va tenir força a veure l’arquitecte català Ricard Bofill i Levi (Barcelona, 1939-2022), autor d’alguns dels edificis que van definir la plaça, que anava lligada a un programa de renovació del districte XIV prop de l’estació de tren de Montparnasse.

Per a aquest encàrrec específic, en què es destaca sobretot el gran complex residencial de Les Echelles du Baroque (1985), Bofill va inspirar-se en el món grecoromà i el barroc italià per aixecar un conjunt de gairebé sis-cents apartaments distribuïts en uns quants edificis d’estil neoclàssic. Així descrivia la seva solució: “Per la seva situació en un context molt sensible, aquest projecte exigia la utilització d’un llenguatge arquitectònic específic, amb un marcat respecte per la configuració del teixit urbà existent. El barroc proporcionava el vocabulari arquitectònic necessari per a donar forma a espais còncaus; la composició del barroc té en compte tots els punts de vista en l’espai; predisposa a la destrucció de la rigidesa establerta per la sistematització de la indústria de la construcció. Aplicant l’essència de l’arquitectura barroca, la façana no es tracta com un simple mur.”

Les Echelles du Baroque, amb la seva façana el·líptica abocada a la plaça de Catalunya, és la intervenció urbanística més important que Bofill va materialitzar a París juntament amb un altre dels seus “palaus per al poble”, Les Espaces d’Abraxas (1978), un monument urbà que marca el principi de la ciutat a dotze quilòmetres del centre. Però, com que la capital francesa va ser la nineta dels seus ulls, trobem la marca del seu famós taller d’arquitectura en un bon nombre d’edificis escampats per tota la ciutat. Així, es va encarregar de dissenyar les seus de grans cases del luxe i el perfum –com ara Cartier, Rochas i Christian Dior– i d’entitats bancàries –com ara BNP-Paribas–, a més de l’antic hotel Costes K i la reforma de les oficines de l’asseguradora Axa.

A banda les raons de lluita contra el canvi climàtic per a argumentar la “desmineralització” de la Place de Catalogne, també feia anys que planaven unes altres raons que pressionaven a reformar-la. El 2018, per exemple, la regidora conservadora Marie-Claire Carrère-Gée del districte XIV al consell de París denunciava que era “del tot grisa, impersonal, privada d’aigua, vasta, inútil” i que inundava “tot l’espai i els voltants d’una tristesa immensa”. I afegia que la seva font central, Le Creuset-du-Temps (1985), de l’artista polonès Shamaï Haber, no funcionava de feia quinze anys.

I una mica més: Tot això, en principi, s’hauria de resoldre amb la reformulació de la Place de Catalogne i la implantació al bell mig de la rotonda d’un bosc típic de l’Illa de França, juntament amb alzines, rouredes i aurons de Montpeller, més resistents al canvi climàtic. L’esment a la ciutat llenguadociana, amb Bofill pel mig, no és intranscendent, atès que va ser el lloc on probablement va intervenir més directament en la trama urbana. En efecte, el 1979 va rebre l’encàrrec de concebre el barri d’Antígona, sobre un terreny de 36 hectàrees, on va aixecar la seu de l’antic govern i parlament del Llenguadoc-Rosselló i grans espais en estil neogrec, com ara, La Place du Nombre d’Or, Les Echelles de la Vie i Port Juvenal.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

La Place de Catalogne, amb els edificis neoclàssics de Ricard Bofill al fons, abans de l'última reforma verda. Rètol de la Place de Catalogne al districte XIV de París. Foto: Wikipedia.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Probablement, l’eixida –en termes taurins, en diríem fugida– de Vox del govern de la Generalitat ha obligat a la reescriptura de molts articles destinats a passar balanç del primer any de legislatura de Carlos Mazón. Aquest és un d’aquests texts reescrits després de les vint-i-quatre hores vertiginoses en què hom va passar de la incredulitat del “això és una catxa i no ho faran” a la certesa del “ho han fet”. Ho van fer. La fotografia que l’encapçala tampoc no és la prevista. Els tres consellers de Vox van abandonar a contracor el govern de Mazón just unes hores abans de la celebració del primer aniversari de la investidura. La cara de l’ex-vice-president Vicente Barrera estava absolutament desencaixada dijous al vespre, quan el van obligar a agombolar el líder suprem del seu partit en una compareixença aspra i tardana.

Barrera no volia deixar el govern de la Generalitat. Carlos Mazón diu que tampoc volia que ni ell ni Elisa Núñez ni José Luis Aguirre se n’anassen. En la compareixença d’ahir al matí, al palau, va dir que a Barrera el considerava el seu amic. Unes hores abans, hi havia hagut aquella abraçada tan fotogènica a les Corts i, entremig, uns piulets del president després d’haver signat el decret de cessament. Tot molt ràpid, per dissoldre qualsevol intent de malenconia, per fer la sensació que la situació estava controlada i no hi havia cap buit de poder. Per deixar clar que continuarà governant en minoria i que no hi haurà cap avançament electoral.

Un any de canvi

Tot i que ara el govern del PP i Vox ja sembla un record llunyà i estantís, com una galeteta salada untada amb paté barat, es mereix una repassada a fons. El matrimoni ha estat curt, però ha donat els fruits que els dos socis esperaven. Han estat dotze mesos molt profitosos per als seus interessos, i dramàtics per als interessos de la gent de la cultura, de l’ensenyament, de les entitats memorialístiques, de les que lluiten per eradicar la violència masclista… En paraules del president Mazón, aquest és el govern del canvi i amb Vox o sense vol que continue sent-ho.

De bon començament, els socis van demostrar que tenien pressa, no van saber dissimular gens l’avidesa de poder. El valencià va ser el primer cas de govern sortit de les urnes del 28 de maig de 2023 que va encarrilar-se cap al pacte ultra. Hi ha aquella reunió a les Corts que va durar poquíssims minuts i de la qual van transcendir cinc punts mal girbats. Els assistents eren quatre homes i, entre ells, hi havia un torero i un condemnat per violència de gènere. Hores més tard, el maltractador ja no tenia lloc dins el govern i el torero havia d’esdevenir vice-president i conseller de Cultura i Esports. Posteriorment, van fer pública una llista d’una cinquantena d’apartats en què es basava el pacte de govern.

El vice-president ara absent va començar el mandat dient que no hi hauria ni un euro per als pancatalanistes, i s’ha volgut fer un regal d’aniversari que haurà de veure des de la barrera, un circuit de jonegades que ha costat 300.000 euros. Aquest és el seu llegat. Així es poden emmarcar els dotze mesos de gestió. Simultàniament, el sector cultural s’exclamava perquè l’altre circuit, el de cultura, l’havia destrossat i reduït a la mínima expressió.

De bon començament, l’amic del president Mazón va proclamar la guerra cultural, la necessitat de regar amb sal qualsevol entitat que parlàs de Països Catalans o que fes olor de pancatalanisme. Tant li feia si era un còmic infantil, el nom d’un auditori, la primera editorial valenciana en xifres de vendes o Acció Cultural del País Valencià. O el centenari de Vicent Andrés Estellés. Va exercir la censura. Va fer acusacions falses contra qui era directora de l’IVAM i va aconseguir que se n’anàs. També va intentar de malmenar el nom del director del consorci de museus, que també se’n va anar…

Com a conseller de Cultura, el substituirà José Antonio Rovira, que va començar la legislatura com a responsable d’Educació i ara tindrà totes dues funcions. Seues són aquelles primeres paraules posant en qüestió l’autoritat lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, demanant que el català que s’ensenyava s’assemblés més al que es parlava al carrer. El que parlen els altres, perquè ell no el parla mai perquè és d’Alacant, va dir. Rovira sí que pot celebrar amb alegria que ha canviat el llibre d’estil de la Generalitat i ha aprovat la llei d’educació. Li ha posat el nom de “llei de llibertat educativa” i ha tingut l’habilitat de fer-ho contra l’opinió de totes les universitats públiques valencianes, l’AVL, el Consell Valencià de Cultura, la federació d’AMPA, Escola Valenciana, els sindicats de l’ensenyament, els partits de l’oposició, un ample panel d’experts que van comparèixer a les Corts, el Tempir, Plataforma per la Llengua, i tot d’entitats que han vist que l’objectiu de la llei era eliminar l’ensenyament del català a tots els nivells de l’ensenyament obligatori.

Mazón reorganitza el Consell per continuar governant tot sol i en minoria

L’ex-consellera de Justícia i Interior, Elisa Núñez, també ha ocasionat algun maldecap aparent a Carlos Mazón, com ara, quan es va negar a dir que Franco era un dictador i el considerava un personatge històric. O quan va intentar de canviar el concepte de violència masclista pel de “violència intrafamiliar”, que és el que agrada a Vox, en un curs de policies locals. En el mateix curs, va pretendre que en una assignatura s’equiparàs la immigració amb violència, per exemple. El govern de Mazón ho va pair amb facilitat. Va fer sortir una consellera del PP per corregir Núñez i tothom va tornar a somriure.

I això ha anat passant enguany. La incomoditat aparent de Mazón ha estat molt superficial. A Mazón ja li ha anat molt bé encolomar als seus socis les polítiques més ultres que, en el fons, no el molesten i amb les quals se sent còmode. La sensació que queda de tot plegat és que, tot i que només han governat plegats una quarta part de la legislatura, Vox plega satisfet d’haver fet tot allò que havia planificat i que a Carlos Mazón no li ha recat gens ni mica. Ell és, en darrera instància, el responsable del govern.

Vox trenca el govern i deixa el PP de Mazón sol i sense aliats

Un míssil legislatiu després de falles

A Carlos Mazón li agrada de dir que aquest és el govern del canvi i, després d’uns primers mesos de remenar pels calaixos a veure si trobaven irregularitats en la gestió del Botànic, i després de totes aquestes polítiques de titular fàcil, va fer presentar un paquet amb cinc lleis que sí que representaven el canvi respecte de l’anterior govern. Eren girar l’arquitectura botànica com un mitjó. I no ho va fer pas amb decrets llei, que tenen una tramitació llarga a les Corts, sinó que van ser els grups parlamentaris del PP i de Vox que el 21 de març van presentar el lot sencer en forma de proposició de llei. Això escurçava el termini i en retallava la participació. Tenien pressa perquè ho volien resoldre abans del final del període de sessions, que s’acaba dilluns.

La dreta i l’extrema dreta empastifen el debat sobre la derogació de la llei de memòria

Com una premonició, com si sabessen que la presència de Vox al govern seria curta, dijous mateix, unes poques hores abans de la catarsi, es va aprovar la darrera llei, que és l’anomenada “llei de concòrdia” que deroga la de memòria històrica. Una altra és la llei de segregació lingüística, anomenada “de llibertat educativa”. La tercera és la llei d’À Punt; la quarta, la modificació de la llei de transparència; i la cinquena, la reforma de l’Agència Valenciana Antifrau. En aquest cas, també s’han afanyat i dilluns, en el darrer ple abans de les vacances, es triarà el nou director de l’agència.

Tant la llei d’À Punt com la de l’agència que lluita contra el frau canvien i simplifiquen la manera com s’ha d’elegir el consell d’administració, en un cas, i el director, en un altre. Ara ja no caldrà la majoria qualificada de les tres cinquenes parts, cosa que obligava a pactar amb l’oposició. Si en una primera votació no s’assoleix, en la segona n’hi haurà prou amb la majoria absoluta.

Quan el PP i Vox eren socis de govern, tenien assegurada l’elecció de persones del seu gust. Ara sembla que també. Ahir mateix, José María Llanos, síndic de Vox a les Corts, va dir que facilitarien l’elecció del candidat del PP a l’agència antifrau perquè era un pacte entre cavallers.

Quant a À Punt, caldrà veure si el PP fa un gest als seus socis encara preferents i els deixa elegir un membre del consell d’administració o bé si decideix de fer el gest cap a l’altra banda i pactar-ne els membres amb els partits de l’oposició.

El president s’ha vantat aquestes darreres quaranta-vuit hores d’haver aprimat l’administració, d’haver retallat imposts, d’haver retornat la llibertat als centres escolars i a les famílies, etcètera, i això ho ha fet amb Vox. Ara espera continuar tenint-los com a socis preferents. Espera, va dir ahir, que si es fan propostes positives per al País Valencià, els seus amics de Vox les votaran.

Aquesta no era la festa d’aniversari que Carlos Mazón s’esperava per al seu primer any, que havia de ser triomfal. Avui fa un any que es va sotmetre al debat d’investidura i la sensació és que la festa s’ha acabat abans de començar, que hi ha restes de sandvitxos que ningú no s’ha menjat i que pels racons hi ha tot de globus que esclaten sols.

 

L’ANC ha convocat una manifestació avui a les 17.00 amb el lema “Desobeïm els jutges espanyols. Independència”, a la cruïlla de la plaça d’Urquinaona amb la Via Laietana de Barcelona, que acabarà a la plaça de Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat.

Segons que explica el president de l’ANC, Lluís Llach, el motiu de la convocatòria és el de denunciar la doble vara de mesurar a la judicatura espanyola en l’aplicació de la llei d’amnistia, que ha deixat fora Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i la resta de condemnats i investigats del govern del Primer d’Octubre i, en canvi, ja ha amnistiat cinquanta policies que van agredir manifestants independentistes. De fet, un mes després d’haver entrat en vigor, l’amnistia ha beneficiat el doble de policies que no pas de represaliats. “A Catalunya, l’estat de dret està tocat de mort en nom de la unitat espanyola”, deia Llach en la presentació de la manifestació.

Perpinyà s’afegeix a la manifestació de dissabte contra els jutges espanyols

“Els partits catalans que donen suport a Pedro Sánchez tenen l’obligació d’enfrontar-lo decididament a la judicatura“, exigia Llach, que també avisava: “A partir d’ara, ningú, independentista o no, no pot estar segur en la seva defensa davant una judicatura d’extrema dreta que no va ser depurada al final de la dictadura.”

L’entitat també denuncia l’actitud del govern de la Generalitat, que s’ha adherit a les peticions d’amnistia de policies espanyols i agents de la Guàrdia Civil. “Denunciarem el cop d’estat dels jutges espanyols i que el govern de Catalunya faci costat a l’amnistia dels policies”, deia Elisenda Romeu, coordinadora de mobilització, i detallava que, quan siguin a la plaça de Sant Jaume, s’adreçaran al govern de la Generalitat i, en general, als partits catalans per exigir que s’enfrontin al govern espanyol. Sobre això, l’ANC, juntament amb Òmnium Cultural i Irídia, va presentar un recurs contra l’amnistia de quaranta-sis agents de policia espanyols investigats per les agressions als votants del Primer d’Octubre.

Junts, ERC, la CUP, Òmnium i ANC es reuneixen a Waterloo per abordar el retorn dels exiliats i les resolucions sobre l’amnistia

Tot i aquesta denúncia dels partits independentistes, l’ANC es va reunir amb Junts, ERC, la CUP i Òmnium diumenge passat a Waterloo per abordar el retorn dels exiliats, després de les resolucions del Tribunal Suprem espanyol sobre l’amnistia, i preparar una estratègia conjunta i possibles mobilitzacions per a defensar la llei.

Quan el president Jordi Pujol va confessar que tenia diners a l’estranger, allò que més va doldre als pujolistes que m’estimo no fou tant el delicte com la sensació d’haver estat enganyats. La nuesa íntima per haver escoltat les lliçons d’un home que no les complia en privat, per haver atès les seves instruccions de conducta. Després d’haver assumit massa acríticament l’ètica i l’estètica d’un lideratge doctrinari, la deixa de l’avi Florenci causava una desorientació dolorosa, d’orfandat política. “Milers de catalans vam decidir de no mirar”, diu Pilar Rahola al documentari La sagrada família. No era la magnitud, sinó la mentida. Avui, molts vells sequaços convergents creuen que va ser un error confessar, perquè el temps hauria posat les coses a lloc. En realitat, volen dir que, sense confessió, s’hauria pogut consolidar la idea que tot era un complot dels espanyols, com en el cas de Banca Catalana. S’equivoquen: la confessió no va ser un error de càlcul personal, sinó una conseqüència difícilment evitable de l’apoderament en què s’immergia llavors el país, que començava a trencar les trampes del pujolisme. 

Sovint, l’espanyolisme ha presentat la corrupció com una característica gairebé intrínseca del catalanisme polític, per justificar que els catalans tots solets no som capaços de governar-nos bé –històricament, un pretext habitual per a justificar les situacions de dominació nacional. D’aquí sorgeix, per exemple, la cantarella que tota tradició política i cultural és obra de la burgesia catalana. Per protegir-se’n, Pujol va jugar a la identificació d’ell mateix amb la nació, com si l’encarnés, erigint el seu matrimoni en una mena d’ideal monàrquic. I així, després, l’espanyolisme de dreta i d’esquerra ha tractat el procés com una cortina de fum per a amagar la corrupció, i no pas com el fruit d’una acumulació històrica que desemboca el seu curs natural en l’independentisme. Tots dos bàndols han contribuït a confondre Pujol amb Catalunya, per això una part tan gran de l’independentisme està atrapat en el dilema de criticar la corrupció pujolista i alhora relativitzar-la. Ara bé: al cor del pujolisme no hi ha ni la corrupció ni la patrimonialització, sinó una cosa prèvia, que és la doble moral.

A començament dels seixanta, els dos anys i escaig que va passar a la presó pels fets del Palau de la Música, Pujol es queixava que Catalunya era un poble “habituat a l’encongiment i a viure marginalment; tan habituat a viure en un clima resclosit i per sota de les seves possibilitats que ha arribat a trobar-se bé en aquesta situació antinatural”, com recull a Des dels turons a l’altra banda del riu (Comanegra). Llavors es proposava de revertir aquesta espiral de derrota, però quan va arribar a la presidència, més d’una dècada després, el país havia canviat i ell també. La duresa del poder va substituir l’esperança de la transformació. Pujol es va acabar de convèncer que “aquesta situació antinatural” era massa fondament arrelada, que la gent no estava preparada per revoltar-se, per deixar de “viure en un clima resclosit” i, en lloc d’armar-la, en lloc d’articular una cultura política diferent, es va aprofitar de les tares i dels defectes que havien cristal·litzat al país per culpa de la manca de llibertat política i, així, va poder construir l’hegemonia política que li va permetre de governar vint-i-tres anys: una cort de perdedors és més fàcil de controlar.

Aquesta assumpció trista del Pujol polític, un cop mort l’activista,  va permetre la doble moral que primer va dur el pujolisme al cim de tot durant dues dècades, i després el va fer caure com un castell de cartes. El president va caure, repudiat, i les bases polítiques del seu programa van ser impugnades pel creixement de l’independentisme, que considerava superat l’acord pragmàtic amb l’estat espanyol, i que creia –s’equivoqués o no– que la victòria era possible. Pujol va obrar sempre amb la tesi que el país no era adult, que Catalunya havia perdut i que els catalans havien de renunciar a la llibertat nacional completa i només podien llogar-la, durant un temps, si es portaven bé, i va evitar qualsevol viarany que dugués al conflicte. L’estètica pujoliana de l’austeritat era una expressió d’aquest pensament: no és realista, per als catalans, de somiar horitzons que transcendeixin la moderació i la castedat. El realisme esdevingué una forma de repressió autoinfligida. El paper aquí de la seva dona, Marta Ferrusola, era un element indispensable per a arrodonir l’equació: tot i tenir un caràcter fort, tornava l’abnegació en una virtut política. 

El problema és que l’austeritat també era mentida, perquè era més una excusa que no una convicció. Haver assumit la derrota i la manca de llibertat va forjar la doble moral que ha acabat buidant la política catalana de sentit. Si les aspiracions democràtiques no es poden satisfer democràticament, la democràcia es torna un teatre, com ha passat després del referèndum; i si el guany i la progressió a la vida no es poden aconseguir a través de la llibertat, la gent mira d’aconseguir-les a les fosques i d’amagat. Per això els discursos i les opinions polítiques, en aquest país, són tan diferents quan es fan en públic i quan es fan en privat. La corrupció generalitzada de Convergència no respon tan sols a les voluntats particulars d’enriquiment, sinó a la lògica perversa de pensar que, una volta assumida la subordinació a contracor, és legítim aprofitar-se del sistema. La creença pujoliana que “si jo m’he sacrificat per Catalunya, Catalunya em deu alguna cosa a canvi” s’ha reproduït després en l’ús que els dirigents del procés, per exemple, han fet de la seva repressió per blindar-se políticament.

Si ara hi ha qui mira de restituir el projecte de Pujol és perquè, després del 2017, cal recuperar la tesi que el país ha perdut. Cal reconstruir un sistema polític a partir de l’assumpció que l’alliberament és impossible. La figura de Ferrusola està en disputa, aquests dies, perquè presentar-la com una corruptora i reaccionària no permet d’entendre d’on sortia la força d’un rol social tan influent, ni la part genuïna del seu turment, que li servia per a connectar amb molts catalans; i simplificar-la com una àvia divertida que baixava del Dragon Khan, com el símbol d’una familiaritat concreta, en deixa de banda la dimensió política que sens dubte tenia. L’única solució perquè l’independentisme no hagi de trobar-se permanentment incòmode amb les figures de Pujol i Ferrusola, blasmant-los i perdonant-los alhora, és trencar amb l’esquema del pujolisme, estripar les circumstàncies polítiques de submissió que fan néixer la doble moral. La trama familiar és un bon material literari per a una telenovel·la, però Ferrusola no es va inventar res: la degradació del pujolisme és impossible d’entendre sense la política.