Vilaweb.cat

S’ha mort O.J. Simpson, ex-jugador de futbol americà i protagonista del judici del segle

dj., 11/04/2024 - 16:54

L’ex-jugador de futbol americà O.J. Simpson s’ha mort de càncer a setanta-sis anys a Las Vegas (EUA), segons que ha anunciat la seva família. Després de la seva prolífica carrera esportiva, es va fer famós per l’anomenat judici del segle, en el qual va ser acusat d’haver assassinat la seva ex-dona i el seu amic Ron Goldman als anys noranta. Finalment, va ser absolt. Uns anys més tard, va ser condemnat a pagar una indemnització de trenta-tres milions de dòlars a les famílies de les víctimes, tot i que només en va pagar una part.

El setembre del 2007, Simpson va ser detingut a Las Vegas acusat de nombrosos delictes, entre els quals, robatori a mà armada i segrest. El 2008, va ser declarat culpable i sentenciat a trenta-tres anys de presó, però en va sortir l’any 2017.

On April 10th, our father, Orenthal James Simpson, succumbed to his battle with cancer.

He was surrounded by his children and grandchildren.

During this time of transition, his family asks that you please respect their wishes for privacy and grace.

-The Simpson Family

— O.J. Simpson (@TheRealOJ32) April 11, 2024

Una de les famílies desallotjades a l’illa Canigó de Badalona es queda al carrer

dj., 11/04/2024 - 16:34

Un centenar de famílies de l’illa dels carrers Canigó, Llefià i Ausiàs Marc de Badalona continuen sense poder tornar a casa després de l’esfondrament del número 9 del carrer del Canigó, on van morir tres persones el 6 de febrer. Pràcticament tots els veïns han trobat alternatives d’habitatge, ja sigui amb recursos propis, amb l’ajuda d’amics o familiars o arran del decret d’emergència municipal, per mitjà del qual s’han pagat les despeses d’allotjament durant deu setmanes a les famílies que ho han sol·licitat. Actualment, hi havia encara cinc famílies allotjades en pensions i s’ha pogut trobar una solució més o menys estable per a quatre d’elles. Però n’hi ha una que ha quedat al carrer.

Segons que ha detallat el consistori, es tracta d’una família que “no té documentació”. La dona adulta d’aquesta unitat familiar, a més, no tenia contracte de lloguer del pis on vivia, al carrer Ausiàs Marc i tampoc estava empadronada a l’habitatge que es va haver de desallotjar per risc de col·lapse. “L’ajuntament ha pagat durant deu setmanes tot allò que permetia legalment el decret”, es justifica el consistori. Pel que fa a les altres quatre famílies allotjades en pensions a la finalització de la cobertura del decret d’emergència municipal, tres tenen assignat un dels pisos cedits per la Generalitat i una quarta família queda sota el paraigua de Serveis Socials.

La portaveu d’En Comú Podem a Badalona, Aïda Llauradó, explica la família afectada és una mare amb un nadó d’un any i un nen de quinze anys: “El PP els ha deixat tirats mentre no poden tornar a casa seva. El que estan fent és inhumà, una vergonya”, ha etzibat. Llauradó exigeix al batlle, Xavier Garcia Albiol, que es mantingui l’allotjament provisional a les famílies. De fet, els comuns parlen també d’una segona família afectada i que pernocta a la parròquia del barri. Segons l’ajuntament, però, aquest cas no forma part del conjunt de famílies allotjades en pensions perquè des d’un primer moment van rebutjar-ho. “Tenen ingressos i no han sol·licitat ajut per a allotjament”, detalla el consistori.

Jutgen a Girona set acusats d’haver deixat vàters i llaços grocs a casa d’independentistes

dj., 11/04/2024 - 16:15

El jutjat penal 2 de Girona ha començat a jutjar set acusats que s’enfronten a penes de fins a dos anys de presó per haver deixat vàters i llaços grocs a casa d’independentistes. La fiscalia els acusa d’haver-ho fet dues vegades, les matinades del 7 d’abril i del 19 de maig del 2019, al domicili de la parella del portaveu de Mossos per la Independència, a Sarrià de Ter (Gironès). Segons la fiscalia, els vàters anaven acompanyats de missatges que cercaven de “ridiculitzar-lo públicament” per la seva ideologia política i per la seva orientació sexual. El judici ha començat amb la declaració del denunciant, que ha afirmat que aquestes accions van afectar la seva vida perquè, per protegir la seva parella, va deixar de pernoctar a casa seva.

El juny del 2019, els Mossos d’Esquadra van detenir set persones per haver organitzat, presumptament, actes vandàlics antiindependentistes davant de domicilis d’agents del cos, de batlles i d’institucions públiques. Amb el nom de “justicieros nocturnos”, difonien les accions a les xarxes socials. Consistien a col·locar vàters, llaços grocs i cartells amb missatges davant de domicilis de persones vinculades amb l’independentisme. Ara dues d’aquestes accions han arribat a judici. La fiscalia els acusa de delictes d’injúries humiliants i menyspreadores (englobat dins l’article del codi penal que tipifica els delictes de provocació a la discriminació, a l’odi i a la violència) i demana penes de fins a dos anys de presó.

Segons recull l’escrit d’acusació de la fiscalia, els acusats es van posar prèviament d’acord per a desplaçar-se des del lloc on vivien fins a les comarques gironines almenys en dues ocasions l’any 2019. L’objectiu era “ridiculitzar públicament i de manera ostentosa” el portaveu de Mossos per la Independència “tant per la seva ideologia política favorable a la independència com per la seva orientació sexual”.

Per això, un dels processats -també mosso- hauria facilitat l’adreça del domicili de la parella del portaveu, a Sarrià de Ter. Cap a la 1.30 de la matinada del 7 d’abril del 2019, van deixar una tassa de vàter davant de l’immoble amb inscripcions on es podia llegir “Per a quan vagis al Suprem” o “mossogay.com”. També hi havia dibuixos de papallones, marietes i flors. El denunciant ha explicat que això va ser pocs dies abans que anés a declarar com a testimoni al judici contra els líders independentistes al Tribunal Suprem i que s’ho va prendre com una amenaça.

Difós per les xarxes

“Amb la finalitat que el menyspreu cap a la víctima, així com el seu assenyalament públic per la seva ideologia política i la seva orientació sexual arribés a més persones, dos dels acusats van difondre el vídeo gravat a través de Twitter i a personal de mitjans de comunicació”, exposa la fiscalia. L’acció es va tornar a repetir la matinada del 19 de maig del 2019. Segons l’acusació pública, cap a les 3.20 quatre dels processats van tornar a desplaçar-se fins a Sarrià de Ter, on van tornar a deixar una tassa de vàter amb una estelada, una bandera espanyola i una foto del president Carles Puigdemont.

La fiscalia sosté que part dels acusats van participar en una de les accions i la resta en l’altra. Només n’hi ha un que ho hauria fet a les dues, que és el que s’enfronta a la pena més alta de dos anys de presó i multa de 3.600 euros. Per als altres demana una condemna d’un any i nou mesos de presó i multa de 3.300 euros. El judici ha començat amb la declaració del denunciant i de la seva parella, que han explicat que es van sentir intimidats i amenaçats i que van haver de canviar les seves rutines diàries. El portaveu de Mossos per la Independència ha remarcat que, per protegir la seva parella, va deixar de pernoctar al seu domicili. També ha declarat que ho va viure com un assenyalament i un atac contra ell per qüestions ideològiques i per la seva orientació sexual.

Està previst que el judici continuï demà amb la declaració dels acusats i també es faci el tràmit de conclusions i informes abans que el judici quedi vist per a sentència.

L’Escola Judicial de Barcelona serà dirigida de Madrid estant

dj., 11/04/2024 - 16:03

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha nomenat María Jesús Millán directora en funcions de l’Escola Judicial, situada a Barcelona, després de la renúncia de Jorge Jiménez, el 18 de març, per a tornar a l’activitat jurisdiccional. Millán ha tingut els vots dels vocals José Antonio Ballestero, Ángeles Carmona, Carmen Llombart i Pilar Sepúlveda. El president del CGPJ, també en funcions, Vicente Guilarte, i les vocals Roser Bach i Mar Cabrejas han votat la magistrada i cap del Servei de Formació Inicial, Clara Carulla, i han anunciat un vot particular. Aquests darrers dies s’ha posat en qüestió que Millán pugui dirigir el centre de Madrid estant.

Llicenciada en Dret per la Universitat Autònoma de Madrid, Millán de las Heras va ingressar a la carrera judicial el 1988, ha estat destinada a diferents jutjats d’instrucció, penal i de menors de Madrid i és especialista en aquesta darrera jurisdicció d’ençà del 2008. El juliol del 2018 es va incorporar al CGPJ com a lletrada del Servei de Formació Contínua, assumint la direcció tècnica i acadèmica de nombroses activitats formatives, tant a l’àmbit de la carrera judicial com al de la formació judicial iberoamericana.

El 22 de maig de 2022, el ple de l’òrgan de govern dels jutges va acordar el seu nomenament com a directora del Servei de Formació Contínua. D’ençà d’aquest càrrec va participar, el 2020, en el pla extraordinari de formació per a la carrera judicial amb metodologia virtual a conseqüència de la pandèmia de coronavirus, en què es van oferir 1.653 places. A més, ha estat membre de la comissió d’avaluació de l’Escola de Pràctica Jurídica del Col·legi d’Advocats de Madrid i de tribunals qualificadors de proves selectives per a l’ingrés a l’antic cos de secretaris judicials i a la carrera fiscal.

El Barça i el PSG veten Movistar per un comentari racista contra Lamine Yamal

dj., 11/04/2024 - 08:26

Ahir al vespre, els jugadors del Barça i el PSG no van fer declaracions a Movistar després del partit de la Lliga de Campions, arran d’un comentari racista del Mono Burgos contra Lamine Yamal. En la prèvia del partit, mentre el jugador feia malabarismes amb la pilota, el comentarista va dir: “Si no li va bé, acaba en un semàfor.” Alguns altres membres de Movistar, en compte de retreure-li les paraules, li van riure el comentari.

El Mono Burgos sobre @Lamine27Yamal.
"Si no le va bien termina en un semáforo".
Doncs mira, en Lamine sempre al meu equip. I si haig d'ajudar al seu pare per desmuntar-vos la carpa @MovistarFutbol, també. pic.twitter.com/1DIGo6sZ4J

— Teresa Rosell (@Teresa_Rosell) April 10, 2024

Les disculpes forçades

Les crítiques i la decisió del Barça i el PSG de vetar-los va forçar Movistar a emetre unes disculpes després del partit. “Si algú s’ha sentit ofès, em sap greu i demano disculpes públiques, perquè no era la meva intenció”, va dir el Mono Burgos, que va afegir que li hauria agradat tenir l’habilitat de Lamine Yamal, quan era futbolista. “Ha estat un comentari que no volia ferir ningú”, va dir per acabar.

Liada parda del Mono Burgos por bocas que hace que la UEFA, el @FCBarcelona_es y el @PSG_espanol no atiendan a @MovistarFutbol #ChampionLeague pic.twitter.com/R9OXCG2bF5

— Rubén J. Gutiérrez-d´Aster (@RubenJG) April 10, 2024

Llista del PSC per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

dc., 10/04/2024 - 22:00

Aquesta és la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) per a les eleccions a Catalunya 2024 del 12 de maig. La candidatura té com a cap de llista Salvador Illa. El segueixen Alícia Romero, fins ara portaveu del grup parlamentari, i Ramon Espadaler, d’Units per Avançar. Encapçalen les altres llistes Sílvia Paneque per Girona, Óscar Ordeig per Lleida i Rosa Maria Ibarra per Tarragona. Aquestes són les llistes completes de les circumscripcions per a les eleccions a Catalunya d’aquest 2024:

I si el moment del PSC no és tan dolç com sembla? – Anàlisi d’Ot Bou

Llista del PSC a Barcelona

1. Salvador Illa Roca
2. Alícia Romero Llano
3. Ramon Espadaler Parcerisas (Independent)
4. Esther Niubó Cidoncha
5. Ferran Pedret Santos
6. Rocío Garcia Pérez
7. Pol Gibert Horcas
8. Sara Jaurrieta Guarner
9. David Pérez Ibáñez
10. Eva Candela López
11. Raúl Moreno Montaña
12. Beatriz Silva Gallardo
13. Jordi Riba Colom
14. Eva Menor Cantador
15. Cristòfol Gimeno Iglesias
16. Imma Ferret Raventos
17. Guillem Sánchez Prat
18. Elena Díaz Torrevejano
19. Antoni Poyato Rodríguez
20. Sabrin Araibi Marachi
21. Ernesto Carrión Sablich
22. Concepcion (Conchi) Jiménez Cruz
23. David González Chanca
24. Andrea Zapata Alfonso
25. José Ignacio Aparicio Ciria
26. Susana Martínez Heredia
27. Mario García Gómez
28. Natàlia Fabián Corbacho
29. Guillem Mateo Sellas (Independent)
30. Gisela Navarro Fuster
31. Christian Carneado Hernández
32. Encarna Fernández Martínez
33. Alberto Lacasta Huelin
34. Sonia Beltran Dey
35. Fernando Vicente Benetti
36. Patricia Gómez Viñas
37. Joan Ramon Bernabé
38. Maria Rubia Jiménez
39. Moisés Rodríguez Cantón
40. Lourdes Borrell Moreno
41. Salvador (Salva) López Morales
42. Mónica Maya González
43. Eloi Serrano Robles
44. Eva Maria Escribano Cuesta
45. Miquel Ylla Boré
46. Montserrat Badia Moreno
47. Francesc Xavier Güell Cardona (Independent)
48. Maria Dolores Hermoso Castaño
49. Rafael Manzanera Lopez
50. Isabel Sierra Navarro
51. Eduard Rivas Mateo
52. Renata Bedós Stout
53. Jesús Arasanz Castilla
54. Clara Verdaguer Ribas
55. Fco. Javier Aguirre Rodriguez Portugues
56. Yolanda Rivera Dueñas
57. Juan Pablo Beas Fernández
58. Helena Isabal Roca (Independent)
59. Manuel Coronado Lozano
60. Vanesa Jiménez Cano
61. Albert Cobero Aymerich
62. Isis Abad Ruiz
63. Abel García Marín
64. Patricia Del Pozo González
65. Joan Pere (Peter) Ramia Almirall
66. Maria Carmen Berenguer Jiménez
67. Manuel Becerra Hormigo
68. Anna Caballero Torres
69. Jose Antonio (Monti) Monteagudo Urgel
70. Marta Herrero Rocandio
71. Imanol Martin Garcia
72. Roser Roma Corominas
73. Jaume Guardans Cambó (Independent)
74. Isabel Loscos Viñals
75. Victor Flores Echavarri
76. Claudia Cano Hernández
77. Arturo Carrillo Pérez
78. Fernanda Paola Bajaña Valencia
79. Miquel Medialdea Guijo
80. Mariana Romero Salguero
81. Buenaventura (Ventura) Torres Puertas
82. Maria Del Carme González Anjauma
83. Carlos Losada Marrodan (Independent)
84. Gemma Lienas Massot
85. Matias Carnero Sojo

Suplents

1. Georgina (Gina) Pol i Borras
2. Juan Márquez Lopez
3. Jesica Pérez Carbonell
4. Alex Mayer Fuentes
5. Victoria Castellanos Nuñez
6. Rafael Santoyo Ligero
7. Mercè Serrano Gómez
8. Dante Damian Ferreiro Palombo
9. Patricia Roman Martinez
10. Jordi Piera Cascales

Llista del PSC a Girona

1. Sílvia Paneque Sureda
2. Victor Puga López
3. Mònica Ríos García
4. Francesc Jesús Becerra Ramírez
5. Núria Navarro Hurtado
6. Salvador Calabuig Serra
7. Marina Alegre Martínez
8. Gael Rodríguez Garrido
9. Ester Navas Hernández
10. Josep Maria Guinart Solà (Ind.)
11. Soumaya Waez Bieto
12. Victor Grau i Moreno
13. Carla Aguilera Gil
14. José Martínez Herrera
15. Marina Illescas Ruiz
16. Manel Nadal Farreras
17. Eulàlia Lluch Bramon

Suplents

1. Yolanda Aguilar Gallego
2. Pepe Rodríguez Fontao
3. Beatriz Ventura Navarro
4. José Luis Guillén Alonso
5. Marta Poyatos González
6. Josep Maria Albizua Cuestas
7. Sílvia Barris Roca
8. Joan Martín Puntada
9. Montserrat de la Llave Alegri
10. Alfons Martinell Sempere

Llista del PSC a Lleida

1. Òscar Ordeig Molist
2. Judit Alcalá González
3. Manel Ezquerra Tomàs
4. Neus Comes Pon
5. Miguel Almansa Filloy
6. Míriam Farré Sopena
7. Jesús Cienfuegos Contreras
8. Cristina Moreno Castro
9. Manel Sirera Lardies (Independent)
10. Cecília Hill Ibáñez
11. Joel Bastons Vilaltella
12. Anna Rius Alzamora
13. Josep Maria Ibáñez García
14. Maria Dolores (Lola) Abelló Planas
15. Rachid Faris Smahi

Suplents

1. Jordi Jiménez Horcajadas
2. Joan Antoni Boldú Pelegrí
3. Mónica Requena Palma
4. Javier Pelegrí Sarlé
5. Pilar Luengos Jiménez
6. Miquel Solanes Guasch
7. Nuria Medina Ximénez
8. José Luis Palacios Rodríguez
9. Carles Boix Riart
10. Lorena González Dios

Llista del PSC a Tarragona

1. Rosa Maria Ibarra Ollé
2. Alberto Bondesio Martínez
3. Joaquim Paladella Curto
4. Ivana Martínez Valverde
5. Christian Soriano García
6. Lidia Ferré Ferré
7. Juan Antonio Ramírez Rubio
8. Estefanía Serrano Agudo (Independent)
9. Carlos Javier Trinchan Viñes
10. Yolanda Pérez Díaz
11. David Pulido González
12. Lucía Orden Moro
13. Ismael Fraile Higuero
14. Isabel Aznar Miralles
15. Jose Maria Aguilera Barón
16. Núria Güell del Campo
17. Jordi Pérez Valmaña
18. Maria Immaculada Costa Ramón

Suplents

1. Josep Lluís Cusidó Prats
2. María José Gómez Fernández
3. Jaume Capdevila Orti
4. Consol Cordero González
5. Pere Valls Miró
6. Rocío León Aller
7. Javier Sánchez Martínez
8. Mercedes Martínez Bautista
9. Francesc Xavier Sabaté Ibarz
10. Luz María Saavedra Gil

Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig?

Totes les llistes de les eleccions a Catalunya:

Llista de Frente Obrero (FO) per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

dc., 10/04/2024 - 21:55

Ja s’han tancat les llistes de Frente Obrero per a les eleccions a Catalunya 2024 del 12 de maig. La candidatura de Barcelona té al capdamunt Alicia Sanz. La segueixen Albert Balasch i Daniel Carro. Encapçalen les altres llistes Àlex Buxadé per Girona, Gonzalo Pujol per Lleida i Aitor Ramírez per Tarragona.

Eleccions catalanes 2024: Tota la informació sobre el 12-M, minut a minut

Aquestes són les llistes completes de Frente Obrero a cada circumscripció per a les eleccions a Catalunya d’enguany:

Llista de Frente Obrero a Barcelona

1. Alicia Sanz Fernández
2. Albert Balasch Roque
3. Daniel Carro Peralta
4. Olga Donaire Muñoz
5. Sergio Morata García
6. Marc Lozano Morales
7. Silvia Giménez Mayol
8. Antonio Von Krosigk Lluch
9. Ainoa Melus Martín
10. Álex Caballé Sánchez
11. José Antonio Gallo Santiago
12. Paloma Marín Arraiza
13. Joan Bartolí Nicolás
14. Andreu Rubio Jiménez
15. Irene Pararols I Martínez
16. Fouad El Bahja Montferrer
17. Mireia Sanz Badal
18. Miguel Poch Paz
19. Ismael Caballero Troya
20. Marta Tobarra Salas
21. Urko Aranguren Canelles
22. Alejandro Tenedor Cuenca
23. María del Carmen Roque Peinado
24. Cortés Sánchez Gueldos
25. Jorge Luis Miguel Arroyo
26. Gerard Fernández Parera
27. Adrià Robles Cifuentes
28. Iria Comparada Martínez
29. Raquel Molinos Varela
30. Iván Arroyo Laguna
31. Ricard Miquel Pallejà Guinovart
32. Inmaculada Griera Díaz
33. Marta Ullastre de la Vega
34. Roger Escuder Gonzalo
35. Francisco Arroyo González
36. Josep Pascual Chacón
37. David Plana I Barcelona
38. Mireia – Vanessa Gallo Santiago
39. Laia Giménez Mayol
40. Rubén Romero Márquez
41. Víctor Ballesta López
42. Javier López Gil
43. Rozio Elena Leal Quiroz
44. Eva Fernández Valcarcel
45. Francisco Rebollo García
46. Liang Hua Mao Lu
47. Álvaro Rozada Cervantes
48. Patricia Hernández Gazo
49. Ana María Paz Moya
50. Antonio Álvarez Hernández
51. David Alba Martín
52. Marc Chenovart Pérez
53. María Del Robledo Mendoza Lozano
54. Cristina Márquez Tapia
55. Víctor Manzano Ramos
56. Xavier Castilla Carbonell
57. Rafel Vives Viejo
58. Isabel Cedó Villán
59. Berta Sevillano Serra
60. Adrián Muñoz León
61. Daniel Selma Gómez
62. David Dimitrov Obando
63. Jéssica Vega Giménez
64. Ana Pallejà Guinovart
65. Marcel Arcos Solé
66. Francisco Javier Barroso Serrano
67. Francisco Alfonso Mera Bayón
68. María del Carmen Molina Gázquez
69. Aroa Castejón Cando
70. Jesús Rastrojo Castejón
71. Josep Arnaldos Mendoza
72. Joan Navarro Tadeo
73. Guadalupe Laguna Segura
74. Verónica Morata García
75. Ricard Selma Gómez
76. Rubén Pellicé Pacha
77. Francisco José Sánchez González
78. Isabel Campos Pascual
79. María Ruiz Maillo
80. Daniel Isaac Ceballo Méndez
81. Marco Mollura Lucena
82. Jordi Estebán González
83. Laura Di – Ionno Moreno
84. Ester Fainé Miralles
85. Eduardo Rodríguez Alfonso

Suplents

1. Ramon Balasch Mascó
2. Cristina Lluch González
3. Louna Valle Boye
4. Francisco Molinos Montejo
5. Luis Varela Andrade

Llista de Frente Obrero a Girona 1. Àlex Buxadé Pujol
2. María Pilar de Gregorio García
3. Joan Tayeda Cassou
4. Marta Cassou Fernández
5. Alejando Cáceres Gregorio
6. Sílvia Pujol López
7. Marc Cabrejas Terradas
8. Jordi Cunillera Rivera
9. Maria Antònia Lledó Lloveras
10. Alejandro Guijo Tejerina
11. Jordi Perona Díaz
12. Javier Ortega Cassou
13. María Isabel González Peñas
14. Mara Toyos Riera
15. José Antonio Gálvez Molina
16. Sergi Corrons Martin
17. Cristina Cobo Blanca Suplents

1. Carlos Alfonso Reyes Gutiérrez
2. Alicia Duque Zárate
3. Edgar Quiroga i Hernaiz

Llista de Frente Obrero a Lleida

1. Gonzalo Pujol Alonso
2. Carla Marín Herrera
3. Aitor Hurtos Martínez
4. Maria Isabel Estellez López
5. Dwayne Burge Cano
6. Aaron Guirado i Genado
7. Aaron Josue Botton Morales
8. Manuela Gallo Santiago
9. Carmen Mayol Obrador
10. Jordi Ortiz Roman
11. Daniel Caballero Troya
12. Aitor Vega Giménez
13. Rafael Mata Galdon
14. Rosario Giménez Reinoso
15. Mónica Repullo Roldan

Suplents

1. Cristian de Dios Camacho
2. Akane Ruiz Morales
3. Nicolás Palmieri Aura

Llista de Frente Obrero a Tarragona

1. Aitor Ramírez Durán
2. Fernando Castillo Cabello
3. Ignasi Solé Clua
4. Marina Tutusaus Olmo
5. Milka Sarai Matute Padilla
6. Pau Ayala Baños
7. Adrià Ramírez Durán
8. Alvaro Gallego Losa
9. Alba Pesas Toribio
10. Elia Soto Rodríguez
11. Aitor Guerrero Martín
12. Gustavo Arnau Ruiz
13. Sergio Mesa Blasco
14. Natalia Ramos Lozano
15. Cristina Cabello Suárez
16. Elena Molinos Varela
17. Àfrica Arnau Noguer
18. Daniel López Balagué

Suplents

1. Hugo Olmo Zamora
2. Montserrat Varela Ortiz
3. Yeray Moya Altarejos

Vint-i-una candidatures es presenten a les eleccions a Catalunya

En total s’han presentat vint-i-una candidatures:

Llista de Reinicio Político (Reset) per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

dc., 10/04/2024 - 21:53

Ja s’han tancat les llistes de Reinicio Político (Reset) per a les eleccions a Catalunya 2024 del 12 de maig. El partit espanyolista tan sols es presentarà a Barcelona amb Bartolomé Fraile com a cap de llista, seguit de M. Luisa Morali i Manuel Fraile.

Aquestes són les llistes completes de Reinicio Político de les circumscripcions per a les eleccions a Catalunya d’aquest 2024:

Llista de Reinicio Político a Barcelona

1. Bartolomé Fraile Cánovas
2. M. Luisa Morali Mediero
3. Manuel Fraile Cánovas
4. Cirila Shirley Trujillo Veizaga
5. Santiago Pulido Vivan
6. Joaquim Ramón Martínez López
7. Petra Crespo Dominguez
8. Luis Fernando Ruano Pérez
9. Adelina Gómez Estrada
10. Francisco Javier Recasens Amorós
11. Luz Adriana Peláez Ramírez
12. José Montiel Cuenca
13. Montserrat Soto Díaz
14. Manuel Caro Galindo
15. Ruslana Motseenko
16. José Ignacio Rivera García
17. M. Salud Sánchez del Mazo
18. Santiago Ginesta Barjuán
19. Natalia Sánchez Calderón
20. Geraldo Bellalta Germán
21. Miria Gonçálvez Dosantos
22. David Delgado Montoya
23. Fernando Gabriel López Martín
24. Maria Rosa Calleja Salas
25. Víctor Vodoevigh Krasnov

Totes les llistes de les eleccions al Parlament de Catalunya:

Llista del Partit Univers Català (P1C) per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

dc., 10/04/2024 - 21:51

Ja s’han tancat les llistes del Partit Univers Català (P1C) per a les eleccions a Catalunya 2024 del 12 de maig. El partit vol presentar-se a les quatre demarcacions: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Tal com consta en la publicació oficial, s’hi vol presentar amb un únic candidat, que és el mateix a tot arreu, Ramon Carner Alivés, cosa que és inviable. Abans del 15 d’abril, la JEC s’encarregarà d’analitzar totes les candidatures i comunicarà les irregularitats.

Eleccions catalanes 2024: Tota la informació sobre el 12-M, minut a minut

Aquestes són les llistes del Partit Univers Català de les circumscripcions per a les eleccions a Catalunya d’aquest 2024:

Llista del Partit Univers Català a Barcelona

1. Ramon Carner Alivés

Llista del Partit Univers Català a Girona

1. Ramon Carner Alivés

Llista del Partit Univers Català a Lleida

1. Ramon Carner Alivés

Llista del Partit Univers Català a Tarragona

1. Ramon Carner Alivés

Totes les llistes que sabem fins ara:

Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig?

Totes les llistes de les eleccions al Parlament de Catalunya:

Llista de Convergents (CNV) per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

dc., 10/04/2024 - 21:48

Ja s’han tancat les llistes de Convergents (CNV) per a les eleccions a Catalunya 2024 del 12 de maig. El partit fundat per Germà Gordó i Teresa Pitarch, que va sorgir d’una escissió del PDECat, tan sols ha aconseguit els avals per presentar-se a Tarragona, amb l’advocada Maria Cecília Castelló al capdavant.

Eleccions catalanes 2024: Tota la informació sobre el 12-M, minut a minut

Aquestes és la llista completa de Convergents per a les eleccions a Catalunya d’aquest 2024:

Llista de Convergents a Tarragona

1. Maria Cecília Castelló Melich
2. Álvaro Ferre Gallardo
3. Joan Cornet Sisquella
4. Demelsa Bartual Soria
5. Joan Antoni Artigau Alcaraz
6. Eduard March Hermo
7. Aloma Torres Martin
8. Manuel Andrés Marín Garcia
9. Guillermina Alonso Martínez
10. Antonio Giralto Morell
11. Concepció Subirana Badia
12. Mercè Alícia Sans Sáez
13. Juan Carlos González Anguiano Marsal
14. Clara Maria Feloaga Ibars (independent)
15. Jordi Sansalvador Garrido
16. Magí Pallarès Morgades
17. Maria Elena Turallo Huguet
18. Germà Gordó Aubarell

Suplents

1. Carla Lorena Prieto Montenegro (Independent)
2. Oriol Jansat Mayench
3. Maria Isabel Roma Saiz
4. David Torner Mercader

Totes les llistes que sabem fins ara:

Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig?

Totes les llistes de les eleccions al Parlament de Catalunya:

Llista del PCTC per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

dc., 10/04/2024 - 21:45

Ja s’han tancat les llistes del Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya (PCTC) per a les eleccions a Catalunya 2024 del 12 de maig. La candidatura de Barcelona té al capdamunt Domènec Merino. Encapçalen les altres llistes Bernat Roig per Girona, Jesús José Capacete per Lleida i Albert Camarasa per Tarragona.

Eleccions catalanes 2024: Tota la informació sobre el 12-M, minut a minut

Aquestes són les llistes completes de PCTC de les circumscripcions per a les eleccions a Catalunya d’aquest 2024:

Llista del PCTC a Barcelona

1. Domènec Merino Roca
2. Marina Puente Matas
3. Ferran Peris Serrano
4. Maria Rodríguez-Farge Hijano
5. Alejandro Ramos Roda
6. Gladys Alfonsina Ochoa Freire
7. Pablo Roman Muñoz
8. Eric Miguel Rodríguez Rodríguez
9. Laia Magariño Vila
10. Esteban Brian Delgado Arias
11. Lidia Vega Felipe
12. Javier Alcala Sevilla
13. Iris Milán Maillo
14. David Arevalo Ruiz
15. Javier Carrillo Gris
16. Clara Mendez I Loste
17. Jorge Hostaled Pueyo
18. Tomàs Ferreira Crubellati
19. Laia Hernández Terribas
20. Lluís Robisco Sans
21. Pablo Roser Berthet
22. Natàlia Dolader Martínez
23. Ion Alen Picciuolo Urquiza
24. Antonio Laguna Rivero
25. Ana Mellado Fernández
26. Sara Prattke Romero
27. Lluís Xavier Bacete Rubio
28. Roger Aguilar Vallverdú
29. Adrià Ventura i Herce
30. Cèlia Fernández Ordóñez
31. Álvaro Patricio Jaque Jiménez
32. Jordi Xhafa Daci
33. Montserrat Serrano Zuñeda
34. Jorge Daniel Mera Figueroa
35. Rosa Gil Minguell
36. Ivan Riera Garcia
37. Laura Cuevas Hernández
38. Francisco Sans Duch
39. Alberto López Arevalo
40. Concepción Sans Saenz de Tejada
41. Jaume Vidal Llop
42. Helena Prats Ejarque
43. Dilan Tutiven Delgado
44. Maria Pilar Garcia Ascaso
45. Àlex Rubiano Marquez
46. Pau Marruedo i Casasnovas
47. Sandra Moreira Medina
48. Albert Parera Peris
49. Júlia Roda Garcia
50. Guillem Blázquez Díez
51. Hèctor Hospital I Moros
52. Elena Rodríguez Gómez
53. Marcos Garcia Martos
54. Valentina Irene Behncké I Serra
55. Pol Martínez Ramos
56. Cristian Gallegos Moncalvillo
57. Alexandra Zamora Pons
58. Fernando Freixenet Garcia
59. Àlex Tomàs Peris
60. Elia Miota Sánchez
61. Massene Codina Gómez-Pastrana
62. Maria Carmen Vila Pujante
63. Albert Requena Fernández
64. Lara Revilla Gutiérrez
65. Àlex Martínez Ramos
66. Ruth Camara Ramil
67. Raül Gilabert Gámez
68. Ana María Ferreras Cano
69. Víctor Ramírez Gutiérrez
70. Jan Scarabelli Calopa
71. Guillem Cruz Lezcano
72. María Luisa Gris Yrayzoz
73. Francisco Cortes Ranchal
74. Adrià Enguidanos Gómez
75. Rosario Ramirez de Dios
76. Adriana Molina Pérez
77. Alexandre Cortés Ramírez
78. Javier Barraso Palacios
79. Laura Sara Rodríguez Rodríguez
80. Artur Dilmé I Riera
81. Marcos Moreira Medina
82. Harold Andres Clavijo Reina
83. Mònica Ramos Rivera
84. José Luis López Amigo
85. Alba Vizcarro Moreno

Suplents

1. Julia Patricia Jaque Jiménez

Llista del PCTC a Girona

1. Bernat Roig Arnau
2. Maria Garrote Llorens
3. Sergio Alcala Sevilla
4. Berta Conesa Gambin
5. Eladio Roda Parada
6. Jorge Guisado Fradera
7. Alba Rubia Miñambres
8. María Luisa Serrano Zuñeda
9. Joan Caballé Doménech
10. Jon Manso Fernández
11. Gisela Rubia Miñambres
12. Lydia Albesa Corral
13. Patricia Garayoa Elia
14. Núria Vila Martínez
15. Rosa Garcia i Morron
16. Roser Vila Martínez
17. Unaisa Guijarro Esteban

Suplents

1. Antonio José Haro Ramos

Llista del PCTC a Lleida

1. Jesús José Capacete Capdevila
2. Guilem Sans Garrote
3. José Luis Olivas Sánchez
4. Sonia Romero Otero
5. Núria Giró Vial
6. Sandra Rodríguez Molino
7. Alfonso Tudela Colell
8. Álex Maspoch Luque
9. Álex Behncké i Serra
10. Maria Jesús Jiménez Portero
11. Marta Elvira Collado
12. Vanesa Rubio Bosch
13. Adrià Ametlla Ferro
14. Marc Hernández Rodríguez
15. Carmen Asensio Giner

Suplents

1. Ivan González Pérez

Llista del PCTC a Tarragona

1. Albert Camarasa Escubedo
2. Olga Says Fernández
3. Heribert Jerez Daran
4. Anna Soronellas Ferreras
5. Víctor Ordóñez Vila
6. Lara Romero Ruiz
7. Albert Sabaté Altisent
8. Andreu Tomas Martinez de Villa
9. Mayte Pérez Safont
10. Carlos Ordónez Vila
11. Meritxell Caldú Aragonés
12. Ángel Fraile Belloso
13. Kelly Parra Aponte
14. Sergio García Romero
15. Sandra Jerez Jiménez
16. Marina Giselle Ojeda Recanati
17. Dolors Daran Díaz
18. Francesc Jerez Carré

Suplents

1. Francesc Xavier Jerez Daran

Totes les llistes que sabem fins ara:

Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig?

Totes les llistes de les eleccions al Parlament de Catalunya:

La comissió d’investigació del cas Koldo al senat espanyol cita Salvador Illa el 24 d’abril

dc., 10/04/2024 - 21:42

La comissió d’investigació del senat espanyol per l’anomenat cas Koldo, que investiga presumptes irregularitats en la compra de material sanitari durant la pandèmia de la covid-19, ha acordat aquesta tarda les dates de les primeres compareixences. Salvador Illa, ex-ministre de Sanitat i cap de llista del PSC per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig, hi haurà de comparèixer el 24 d’abril al matí.

La comissió també cita a declarar Koldo García, l’ex-assessor del qui era ministre de Transports i Mobilitat, José Luís Ábalos, que dóna nom al cas. És citat a declarar el 22 d’abril al matí, i a la tarda del mateix dia serà el torn de Víctor Franco, cap de gabinet quan Illa era ministre.

Clara Queraltó: “Em sembla molt poc interessant la literatura que pretén ser model de res”

dc., 10/04/2024 - 21:40

La Gabriela té divuit anys i tota una vida per encetar quan, un matí indolent d’estiu, coneix en Quim, un barceloní de trenta-nou anys que ha vingut a passar l’estiu al poble del seu avi. Aquest és el punt de partida de Com un batec en un micròfon, el títol amb què la filòloga i escriptora Clara Queraltó (el Pla del Penedès, 1988) ha estat guardonada per unanimitat amb el vuitè premi Llibres Anagrama de Novel·la.

Estructurada en dues parts pràcticament simètriques –l’una narrada per la Gabriela, l’altra per en Quim–, la novel·la ressegueix la relació que es deriva d’aquest primer encontre, explorant pel camí la qüestió del desig i el poder entre dos amants a qui separen vint-i-un anys i més d’un secret. En parlem amb l’autora, que ens rep en un cafè prop de l’institut del barri de Sants de Barcelona on treballa com a professora de llengua i literatura catalanes. Remarca, en tot moment, que la novel·la no és una crida a l’escàndol ni al judici fàcil: per sobre de tot, explica, li interessa excavar en les profunditats del desig; dels clarobscurs que inevitablement formen part de qualsevol vida.

—De Com un batec en un micròfon s’ha dit que és una novel·la d’amor i una novel·la de terror.
—He vist que la interpretació depèn molt del perfil del lector i, sobretot, de la generació a què pertany: els lectors més grans hi han vist una història d’amor; els més joves, no. Crec que una de les gràcies del llibre és que et permet, com a lector, canviar la teva opinió sobre els personatges a mesura que vas llegint i vas descobrint més informació sobre ells i sobre la seva història.

—El desig és un dels elements centrals de la novel·la. És interessant de veure com l’encara cada personatge: la Gabriela, amb voluptat i exuberància; en Quim, amb prudència i vergonya.
—Sí, inevitablement. I no és una qüestió només de l’edat. El personatge femení, la Gabriela –que és qui, en aquesta relació asimètrica, podria estar en una posició de vulnerabilitat–, és el subjecte del desig. Té claríssim què vol aconseguir; és la iniciadora. En canvi, l’altre personatge intenta no acostar-se a allò que sap que no ha de desitjar. Tot es produeix en el marc de la legalitat, en el marc del consentiment, i això fa aflorar certs dubtes morals a l’hora d’interpretar aquesta relació. El desig també és la clau que explica aquests dos personatges: explica què fa que una noia de divuit anys desitgi algú molt més gran que té una relació clara de poder sobre ella, i què fa que un senyor de trenta-nou anys vulgui –o no– acostar-se a una noia tan més jove.

—La Gabriela és, ostensiblement, una noia apoderada. És ella qui pren la iniciativa a l’hora de començar la relació amb el Quim, i unes quantes vegades parla de l’atracció com una lluita pel poder. D’on ve, aquesta necessitat de validació externa?
—Justament, el fet que tingui divuit anys –i, per tant, no tingui una perspectiva i una experiència vital definides– fa que no s’adoni que no té la perspectiva ni l’experiència vital per a prendre les decisions. Volia explicar, també, aquest moment dels divuit anys en què et creus molt gran i no ho ets, però en què ja ets conscient del desig que generes en els altres. Adonar-te que els altres et volen t’atorga un cert poder, i això és el que fa que la Gabriela –per molt clar que tingui el discurs feminista– cregui que decideix des d’un lloc completament lliure. I a partir d’aquí es pot explorar un patró més ampli, que es repeteix en el món heterosexual, en què els nois molt més grans es fixen en noies més joves. I es diu que les noies maduren abans perquè la societat les força a madurar abans. La frase aquesta tòpica de “és que ets molt madura per la teva edat”, en el fons, és com dir: “Et veig com algú amb qui podré tenir sexe sense cometre cap il·legalitat.”

—I aleshores què en fem, de la relació entre la Gabriela i en Quim?
—Tot això t’ho explico perquè és el factor que introdueix aquest element de dubte sobre la decisió de la Gabriela. Què en fem? Cancel·lem la relació d’entrada perquè és relació de poder que pot ser abusiva, o bé considerem que la Gabriela és una persona major d’edat que escull lliurement i, per tant, la infantilitzem si li neguem la capacitat de decidir? Tot això són dubtes que a mi se m’han plantejat mentre escrivia la novel·la, però no en tinc una resposta clara.

—Els amics d’en Quim, tanmateix, sí que li retreuen que tingui una relació amb una noia tan més jove.
—Els amics a vegades et diuen coses que no tens ganes de sentir; et serveixen una mica de contrapunt que qüestiona les teves actituds. Les recriminacions dels amics també donen una oportunitat a en Quim per a defensar-se: que si aquesta noia ha follat més que jo, que si és una cosa passatgera, etcètera. Volia que el lector pensés: “Estic d’acord amb els amics, però també amb en Quim.” Sí que tinc clar que els personatges no han de ser model de res; només faltaria. Em sembla molt poc interessant la literatura que pretén ser model de res. L’escriptora Margo Glantz deia que aquesta literatura que intenta reflectir la realitat, i a la realitat no hi ha principis morals.

—Sigui com sigui, en Quim no té cap més diferència jeràrquica respecte de la Gabriela que el fet que és vint-i-un anys més gran i un home. No és, per exemple, el seu professor, ni ningú que tingui cap altra posició de poder institucional sobre ella. Això és deliberat?
—Perquè, aleshores, s’establia una relació de poder encara més evident. Tenia molt clar que l’única relació de poder que hi podia haver era que ell fos vint anys més gran. Si en Quim fos un professor, un monitor, un tutor o el que fos, la dinàmica de poder era molt més clara i molt menys interessant. Volia que la relació fos com més ambigua i més grisa millor. Si en Quim fos, per exemple, un professor que burxa la seva alumna, la novel·la simplement explicaria la història d’un assetjador. El lector empatitzaria amb l’assetjada, evidentment, i per tant –des d’un punt de vista moral– la història seria molt menys interessant. No volia això. No volia una història que fes que el lector digués “els homes sou uns cabrons!” i simplement girés full.

—De fet, la novel·la aprofundeix els problemes i la psicologia interior d’en Quim.
—A mi m’interessava que el lector, d’alguna manera, hi empatitzés, que tingués l’oportunitat d’explicar què ha passat abans d’arribar a aquest punt. Orhan Pamuk deia que la novel·la és l’art que et permet identificar-te amb aquells qui prenen decisions que tu no prendries mai i fan coses que tu no faries mai. Jo no volia que el lector condemnés en Quim des d’un primer moment i que, al final de l’obra, el continués condemnant. Volia mostrar les arestes del personatge, les parts més fosques i profundes que tenim tots. No m’interessen les novel·les que et donen la píndola moral des del primer moment: m’interessa que em facin moure i entrar en contradicció. No vull començar a llegir una novel·la pensant una cosa i que, quan l’acabi, continuï pensant allò mateix.

—La novel·la està dividida en dues parts que expliquen, en essència, la mateixa història: la primera des de l’òptica de la Gabriela, la segona des de l’òptica d’en Quim. Què va fer que us decantéssiu per aquesta estructura tan inusual? Què us permet de fer, com a autora?
—Volia que l’estructura no fos solament una filigrana formal. L’estructura ha d’estar al servei de la història, i us ha de servir per a explicar-la millor: em serveix per a explicar-los a ells, i perquè el lector contínuament es vagi replantejant què pensa dels personatges. Jo plantejo uns fets que han estat viscuts i interpretats de maneres molt diferents, i el lector se’n farà una opinió o una altra. La clau és que no sàpiga mai exactament què ha passat. A qui et creus i per què? No hi ha uns fets objectivables. A ella li ha semblat que porta la veu cantant en tot moment, que ha estat ella qui ha pres les decisions. Després el lector veu l’altre relat, i potser a causa d’allò que hi descobreix comença a plantejar-se algunes coses. Per a mi, aquesta regulació de la informació era clau: qui t’explica la història, com interpreta els fets, què t’explico, què no, què amago, com manipulo… Ho fem tots, això, per a convèncer-nos de coses. Som el relat que ens expliquem, i si ens hem d’enganyar una mica nosaltres mateixos, ens enganyem.

—La vostra novel·la anterior, Et diré R., ja tractava d’un tema tant o més delicat que la diferència d’edat en l’amor: la maternitat no desitjada. La incomoditat us és una font de creació literària?
—Sens dubte. Jo escric sobre els temes que m’inquieten, que no tinc clars, que em generen dubtes… I al final escriure és això, és com una temptativa d’arribar a algun lloc. Si jo tingués les respostes de tot no hauria escrit una novel·la de ficció, hauria escrit un assaig. Per això m’hi poso, perquè si tingués molt clar què penso no m’interessaria escriure. Incomodar vol dir subvertir allò que creus, moure’t d’allò que et sembla claríssim cap a allò que tens menys clar, però potser et sembla més estimulant. Escric tenint moltes preguntes, i sense tenir la intenció de respondre-les. No crec que les novel·les, ni la ficció, hagin d’ordenar o respondre res.

—Així doncs, per a vós la literatura és una manera de trobar respostes?
—Gens ni mica. Potser fins i tot encara em genera més dubtes. Però per això m’interessa, perquè m’ajuda a mirar-me la realitat des d’un lloc més profund. Em planteja dubtes, però també m’amplia la mirada.

—A banda d’escriptora, sou professora de llengua i literatura catalanes en un institut de Barcelona. Com pugen, els joves?
—No són tan diferents de quan jo tenia la seva edat, per exemple. Una cosa que sí que els ha canviat molt és l’infern de les xarxes socials i d’internet: la construcció d’un jo que no ets tu, tot aquest món en què les aparences i les comparacions poden ser terribles. I tot això ha anat a més els últims anys, clarament.

—I la llengua?
—La davallada en l’ús del català és absoluta. Jo et parlo de la realitat concreta de Sants i l’Hospitalet que veig a classe, però –pel que diuen les dades– no crec que difereixi tant de la realitat de la resta del país. La llengua als passadissos i als patis és sempre el castellà, fins i tot entre alumnes que parlen català a casa: sempre se socialitzen en castellà. Per a ells no és un problema; ni tan sols s’ho plantegen. També m’he adonat que les idees de dreta i extrema dreta tenen cada vegada més acceptació entre els joves: Vox, per exemple, ha fet molta feina a les xarxes, i especialment a TikTok. La meva teoria és que ser jove implica, en certa manera, rebel·lar-se contra els relats hegemònics. Ells han crescut amb el discurs feminista i antiracista, i per a ells ser rebel és anar en contra d’això. En la meva època, ser rebel era ser extremadament d’esquerres. Ara, el relat hegemònic és un altre, i per tant la forma en què els joves reaccionen és diferent.

La presidència del parlament: una tria clau que contaminarà les europees

dc., 10/04/2024 - 21:40

L’encavalcament de les eleccions a Catalunya i al Parlament Europeu deixa un calendari endimoniat. És ben probable que els partits negociïn la presidència del parlament i la investidura del nou president de la Generalitat enmig de la campanya de les europees, conscients que els resultats de les eleccions catalanes i la priorització de les aliances posteriors podran tenir efectes sobre les eleccions del 9 de juny. Però, sigui com sigui, Pere Aragonès tindrà a les seves mans una decisió clau: haurà de determinar si fixa la constitució del parlament el 10 de juny, l’endemà de les europees i l’últim dia del termini legal, o tria una altra data que previsiblement coincidirà amb la campanya europea, i que pot acabar contaminant definitivament unes eleccions que de totes maneres seran totalment amarades del context català. Sembla més difícil que el Parlament de Catalunya es pugui constituir abans, entre el 13 i el 24 de maig (quan començarà formalment la campanya de les europees), per dues raons. La primera és que els partits haurien d’arribar a un acord molt de pressa i això sembla difícil pels resultats que pronostiquen les enquestes. La segona és que això faria que el primer debat d’investidura hagués de ser, justament, enmig de la campanya de les europees, perquè s’ha de fer deu dies hàbils després de la formació del nou parlament. Però tot dependrà d’Aragonès. El president de la Generalitat, ja en funcions, és qui n’estableix per decret la data i l’hora.

Fonts del govern diuen que a hores d’ara no tenen cap previsió per a la convocatòria de la constitució de la cambra, que s’ha de fer en els vint dies hàbils després de les eleccions. Però això, que en legislatures anteriors havia estat una cita sobretot condicionada pel transcurs de les negociacions, ara serà difícil que s’allunyi de la tàctica, perquè tothom jugarà les seves cartes per mirar de treure’n partit i per no sortir-ne perjudicat electoralment. Per a l’independentisme, comptar amb la majoria de la mesa és essencial en tots els casos. Però la presidència del parlament serà especialment important per a Junts si Carles Puigdemont és primer del bloc independentista, perquè dins els marges legals el president pot provar d’esquivar o no els condicionants que pugui marcar l’aplicació de la llei d’amnistia, que es calcula que entrarà en vigor la segona quinzena de maig, en els processos judicials que l’afecten. En teoria, el Tribunal Suprem espanyol hauria d’aixecar immediatament les mesures cautelars i, per tant, les ordres de detenció, i el president a l’exili hauria de poder tornar al Principat sense risc. Però caldrà veure si realment és així. De fet, Puigdemont ha declarat que assistirà al debat d’investidura del parlament tant si és elegit president com si no. Té la intenció de relligar definitivament amb la cambra la seva presidència destituïda pel 155 i defensada políticament a l’exili. La primera votació fallida d’investidura engega el comptador de dos mesos per a la repetició electoral.

L’elecció del segon càrrec institucional més important del Principat marcarà des del començament el transcurs de la legislatura. La lògica política fa que entri en el repartiment de les aliances que es repetiran, de manera invertida, en el debat d’investidura. Si els partits independentistes tenen majoria però no són capaços d’embastar un acord marc per al mandat que comenci amb l’elecció de la mesa, qui té totes les de guanyar és el partit que guanyi les eleccions: el PSC, segons tots els sondatges. Perquè la presidència del parlament es tria amb un vot en paper amb el nom dels candidats i és elegit qui obté majoria absoluta en la primera votació o qui té més vots en la segona. Després, es trien els dos vice-presidents, i són elegits els més votats, i passa igual amb els quatre secretaris.

Tot i que no es pot descartar res, la proximitat de les europees complica que hi hagi aliances contranaturals que podrien ser penalitzades per l’electorat. És a dir, que els partits incompleixin la política d’aliances a què ja s’han compromès. ERC i Junts, per exemple, han declarat que no pactaran amb el PSC i que el seu objectiu és refer les relacions després de les eleccions, tot i que no serà gens fàcil. Però dins el bloc independentista seran determinants uns altres factors, més enllà de la necessitat de comptar amb un mínim projecte compartit, sempre que tinguin majoria absoluta: qui és primer i a quina distància, si algun nou partit entra a la cambra i és imprescindible, i si hi ha, o no, una suma alternativa amb els socialistes que ERC o Junts puguin preferir, malgrat allò que hagin dit abans de les eleccions. Després de la constitució del parlament, continuaran les negociacions per la investidura. Aquestes són les més complexes, però la presidència de la cambra és una peça imprescindible d’ençà del principi de les converses. El cas recent més paradigmàtic és el de les eleccions del 21 de desembre de 2017 i la polèmica investidura fallida de Puigdemont del 30 de gener.

Fa tres anys, Aragonès va elegir l’última data legal possible perquè es constituís el parlament, mentre els partits independentistes intensificaven les converses per arribar a un acord. Un dia abans van confirmar que hi havia un pacte per una majoria independentista a la mesa i Junts va aprovar que la presidiria Laura Borràs. Aquesta vegada, el dia abans de la data límit, els partits seran als seus quarters electorals entomant la jornada i els resultats de les europees.

Ha arribat primer un nou exili que no l’amnistia

dc., 10/04/2024 - 21:40

Ahir va fer sis anys de la detenció de Tamara Carrasco i l’eixida a l’exili d’Adrià Carrasco. I, sis anys després d’aquell muntatge policíac que no va poder demostrar mai res, hem sabut que hi ha tota una nova fornada d’exiliats, gent que en qüestió d’hores aniran presentant-se en públic i explicant que se n’han hagut d’anar de Catalunya, no per voluntat pròpia sinó per un muntatge més. Un altre.

Són persones compromeses –com el periodista Jesús Rodríguez, l’empresari Josep Campmajó i el directiu d’Òmnium Oleguer Serra, que ho han fet públic ara, o el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, que fa dies que sabem que hi és–, que han optat per anar-se’n del país en vista de les greus amenaces judicials espanyoles pel Tsunami Democràtic –car els acusen ni més ni menys que de terrorisme.

La llei d’amnistia, sobre el paper, hauria de significar la fi de l’exili. Per als qui fa sis anys i mig que hi són, com el president Puigdemont, Marta Rovira, Toni Comín i Lluís Puig, però també per als altres, tots els qui han abandonat els Països Catalans aquests darrers mesos, setmanes o dies.

Però no ens enganyem. L’amnistia no és cap solució, sinó tan sols un pegat transitori. Eficaç i guanyat a pols, però incomplet i insuficient. Perquè tots sabem que la repressió espanyola continuarà fins al dia, hora, minut i segon de la independència.

La desjudicialització del conflicte no hi és. Amb la mobilització popular, amb els resultats electorals i amb el recurs a la democràcia europea podem forçar Espanya a adoptar mesures com els indults o l’amnistia. Quan no tenen més remei que fer-ho. Però mai, ni amb el PP al poder ni tampoc amb el PSOE, no podrem canviar l’essència de l’estat espanyol, el seu nacionalisme supremacista i la seua incapacitat de dialogar per a resoldre els problemes polítics. El somni raonable de viure simplement en un país normal, per als catalans –peninsulars o insulars– no és realitzable sense un estat propi i independent, alliberat completament del poder espanyol. És o això o la repressió continuada. Ens ho ensenya la història del catalanisme.

I ho sabem per experiència pròpia. Caram, que no hi ha ningú, honradament, que puga negar-ho. Ho sabem la gent del carrer, però ho sap també la classe política. Ho saben, molt bé que ho saben, els partits –ho saben tant que en aquesta nova onada d’exili torna a haver-hi gent seua. I per això mateix és tan incomprensible, i és tan decebedor, i irrita tant, que no vegen la urgència del moment, que no siguen capaços d’entendre la pressa que tenim. Ni en un dia tan dramàtic com aquest.

Fa vergonya que l’independentisme, cada volta més fragmentat i malaltissament enfrontat, no puga estar unit ni en moments d’aquesta extrema gravetat. I que els partits i partidets no siguen capaços d’oblidar les seues diferències programàtiques i d’arraconar la lluita per l’hegemonia amb l’objectiu de guanyar tots plegats no solament la llibertat sinó el dret de viure avorridament i sense ensurts, com uns ciutadans que no han de témer res i que no han de veure amenaçada la seua vida –i això no és cap metàfora– pel simple fet de ser de la nació que són.

PS1. No cal ni dir-ho: a VilaWeb expressem la solidaritat total i incondicional amb totes i cadascuna de les persones que anunciaran durant les hores vinents que són a l’exili, perseguides per l’estat espanyol. Els volem a casa.

PS2. En el judici contra Eduardo Zaplana, ahir es va viure un moment tan sorprenent com important, quan un dels seus testaferros va confessar i ho va explicar tot. Esperança Camps n’ha fet la crònica: “Judici contra Zaplana: l’amic ‘Pachano’ canta i deixa caure l’ex-president”.

PS3. Josep Murgades és un d’aquells homes que fa dècades que treballa per la llengua, amb una coherència i una consistència modèliques. Ot Bou hi ha parlat en aquesta entrevista: “El cofoisme sistemàtic amb la llengua ha estat absolutament suïcida”.

PS4. Vénen temps difícils i la premsa ha de fer un paper destacat en la nostra societat. VilaWeb ha demostrat aquests darrers vint-i-nou anys que sap estar al costat de la gent. Ara necessitem la vostra ajuda.

Els habitants de Gaza tornen a Khan Yunis, una ciutat destruïda més que no es pot imaginar

dc., 10/04/2024 - 21:40

The Washington Post · Miriam Berger, Adam Taylor, Hajar Harb i Júlia Ledur

Una volta Israel va retirar les seves forces de Khan Yunis, la ciutat més gran del sud de Gaza, aquest cap de setmana, els civils han començat a tornar-hi. Però després de quatre mesos de guerra, el lloc que s’han trobat no té res a veure amb el lloc que van deixar.

“No reconec la ciutat”, diu en una entrevista telefònica un treballador humanitari palestí, que es manté en l’anonimat perquè no té autorització per a parlar amb els periodistes. “És que no hi ha ni els carrers!”

Casa seva ha “desaparegut”, explica. En el seu lloc, hi ha piles de ferros i ciment. No se’n pot recuperar res: dedueix que la casa va rebre, primer, un atac aeri i després va ser enderrocada. Algunes cases veïnes han estat cremades.

Diumenge, en el sisè aniversari de l’atac a Israel del 7 d’octubre i de l’inici de la devastadora guerra que va seguir, les Forces de Defensa d’Israel van dir en un comunicat que es retiraven del sud de Gaza, tret d’una brigada. Això marcava, aparentment, un punt d’inflexió en el conflicte.

Però per als residents de Khan Yunis que ara tornen a casa, no hi ha cap retorn a la normalitat. Més de 33.000 persones han estat mortes en el conflicte fins ara, segons el Ministeri de Salut de Gaza, que no distingeix entre civils i combatents, però diu que la majoria dels morts són dones i criatures. Les imatges de satèl·lit de les Nacions Unides han detectat que s’han destruït 12.710 edificis de la ciutat, una xifra enorme només superada per la capital.

El Ministeri de Defensa Civil de Gaza va informar dilluns que fins ara havia trobat 28 cossos en descomposició al voltant de Khan Yunis.

L’Hospital Nasser, el principal centre mèdic de la ciutat, encara resta dempeus, però per poc, i amb el seu interior devastat. Pels carrers del voltant, hi ha escampat tot de runes i cotxes i camions tombats i esclafats.

El treballador humanitari amb qui hem parlat havia agafat el jeep del seu cunyat diumenge passat per conduir cap a Khan Yunis des de la ciutat costanera de Mawassi, on ell, la dona i els sis fills havien fugit feia un mes, quan van témer que el seu lloc de refugi, Rafah, seria el següent objectiu d’Israel.

Relata que el grau tan elevat dels danys va dificultar molt la conducció. Per arribar al seu barri, va aturar cotxes i vianants per obtenir informació sobre les rutes que calia seguir. Les antigues carreteres que coneixia tan bé havien estat destruïdes pels atacs aeris o blocades per runes, diu. Va agafar un camí secundari, però de tant en tant trobava nous camins, quasi carreteres, oberts per facilitar el pas dels tancs israelians.

Quan va arribar, el seu cor va fer un bot. “Estava completament destrossat”, diu sobre el seu barri: “No tan sols ensorrat, sinó devastat d’una manera que ningú no el podia reconèixer.”

Khan Yunis era la llar d’unes 400.000 persones. Funcionava com a centre econòmic del sud de Gaza i tenia una història cultural molt rica.

La ciutat es va veure inundada de desplaçats quan Israel va advertir els qui vivien a la zona nord de Gaza, densament poblada, que l’evacuessin el 12 d’octubre. Dues setmanes més tard, després d’una sèrie d’atacs aeris al nord, Israel va començar la invasió terrestre.

Khan Yunis és molt significativa per als objectius militars d’Israel. És el lloc de naixement de Yahya Sinwar, el dirigent d’Hamàs a la Franja de Gaza. Funcionaris israelians havien dit que la ciutat era un fortí per a Hamàs, i també van suggerir que Sinwar s’amagava a Khan Yunis.

El 4 de desembre, les forces israelianes van començar a avançar més cap al sud de Gaza, i van dir als civils que havien fugit a Khan Yunis que ara havien de tornar a anar-se’n, i aleshores la majoria es va dirigir a la ciutat fronterera de Rafah.

Aproximadament la meitat de la població de Gaza abans de la guerra s’ha concentrat a Rafah. Però tot i els advertiments d’una possible ofensiva a Rafah de l’exèrcit israelià –un pla que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va dir dilluns que havia de procedir “per aconseguir la victòria”– alguns tenen massa por de tornar a Khan Yunis.

“Hem viscut els pitjors dies de les nostres vides” explica Muhammed Al-Atrash, un pare de 44 anys de tres fills de Khan Yunis que ara viu en una tenda a Rafah. “Ho obtenim tot a través del patiment. Depenem de menjars en conserva per a alimentar-nos. Vivim en una ansietat i por constants.”

L’activitat militar a Khan Yunis ha deixat la llar familiar “inhabitable”, explicava diumenge passat. “Les portes i finestres estan totes trencades. Les parets s’estan enfonsant. No vivim gens segurs.”

Explica que tornar a casa seva a Khan Yunis li va causar un dolor personal considerable i que no podia suportar tornar-hi novament.

“Els meus fills i la meva dona han insistit d’anar-hi avui”, va dir dilluns. “Em van demanar que els acompanyés, i vaig dir que no.” Va intentar d’impedir que hi anessin. Però de totes maneres, van acabar contractant un taxi. “No saben què els espera”, va dir.

Tren a Tàpies

dc., 10/04/2024 - 21:40

És una ocasió única. Com totes les exposicions ho són, ben mirat: un aplec de creacions escollides i agrupades i en disposició segons el relat o les preguntes que s’hi vulguin fer. De vegades esdevenen més especials perquè coincideixen amb alguna commemoració, perquè es basteixen amb obres que es fa difícil (o impossible) de veure (de museus llunyans, de col·leccions privades), per la quantitat, per la qualitat, pel que sigui. Aquesta que us dic, aquest intensíssim recorregut cronològic i vital i artístic i de pensament i d’experimentació i de compromís polític i d’humanitat càlida i d’humanitat crua i de carn i de cartró i de cabells i de paraules, i un violí, aquesta mica de nosaltres mateixos que és història de l’art contemporani, punt d’evolució i d’inflexió i d’incitació també, aquesta que us dic ho té tot: la commemoració (i ens immergeix de ple al centenari), la quantitat (dues-centes vint peces!), les obres especials, les que, altrament, és complicat de veure, o de veure juntes, i la fondària del conjunt; la fondària trasbalsadora.

L’emoció, també.

Davant d’un quadre que no saps, negre i vernís i quedar-te’l mirant en una calma. Davant d’un llit marró en relleu i en les empremtes. Davant del manifest mut en gran format de les obres per a la documenta de Kassel. Davant del crit esgarrifós com un gargot al mig del quadre. O l’amor. L’escruiximent de la vellesa. La vida en dos coixins tan plens de rastres. O davant d’aquella declaració de principis, d’aquell gran mur solcat de lletres, groc i vermell en quatre barres, que és “L’esperit català”.

No sé quantes fotografies li vaig fer. Ni quanta estona hi vaig estar plantada al davant. Quantes vegades hi vaig tornar, avançar sales i quedar-ne sempre commoguda i fer encara enrere per reveure una altra vegada la gran tela brillant de paraules esgrafiades: visca Catalunya i llibertat i democràcia i veritat i cultura escrit tot en majúscules; i per sota, per sobre, al costat, omplint-ho tot i superposant-s’hi, dret de rebutjar la llei, espiritualitat, materialisme, equitat, sobirania popular, usatges, el poder no fa la llei, dret al tiranicidi (que, escrit –pintat– l’any 1971 pren tot un significat), coses així i com més mires més hi veus, elogi de la desobediència, limitació del poder, esperit d’associació.

Tot això, i més, és l’exposició “Antoni Tàpies, la pràctica de l’art”.

Una meravella que ha comissariat Manuel Borja-Villel. I que és a Madrid.

El títol, de fet, l’he traduït. De l’anglès que tenia quan va ser a Brussel·les, o de l’espanyol que té ara, fins al català que tindrà quan arribi finalment a Barcelona. A mitjan juliol.

Però jo l’he vista a Madrid.

Perquè abans de venir aquí passa primer per Madrid, perquè l’exposició grossa, la de les dues-centes vint peces, és la de Madrid, i perquè des de València és més fàcil Madrid.

Quantes vegades he escrit ja Madrid en aquest article?

De segur que hi ha mil excuses tècniques (per exemple, la cosa de fer valer el poder i els diners que té un museu estatal –que, al capdavall, també, o sobretot, paguem nosaltres, en fi), però el cas és que aquesta gran exposició de l’Any Tàpies, que de fet és la gran exposició del centenari, com en una implícita apropiació, a ulls de tothom relega Barcelona per sota de Madrid. Ho fa en el calendari i ho fa en el pes de la retrospectiva, també: quan sigui juliol arribaran a Barcelona un centenar d’obres menys de les que conformen ara la mostra de Madrid. Que sí, que en el pot petit hi ha la bona confitura i que es tracta d’un projecte que muta i qualsevol altre subterfugi que salti a la palestra per mirar de fer de la necessitat, virtut, però el cas és, novament, el mateix: que Barcelona, després; que Barcelona, menys. I que, si voleu veure “L’esperit català” a Barcelona, misteri. Perquè, tal com informava TV3, aquesta obra serà a Barcelona “només uns dies”: “No podrà completar el cicle de l’exposició perquè el seu propietari, el MUN, el Museu Universitat de Navarra, celebra deu anys i vol tenir l’obra a casa seva per a l’aniversari.”

De València estant, a més a més, el clau es rebla amb el premeditat malson dels trens. Malson, si pretens unir en algun sentit València i Barcelona: freqüències irrisòries, horaris malignes, trens de la bruixa, retards constants, preus desorbitats. La desviació cap a Madrid, en canvi, es fa amb catifa vermella. I així recondueixen segons el seu interès el flux cultural (i econòmic, i tot) que troba el pas tallat al nord. Tan senzill com això: que a Madrid hi pots anar còmodament, veure l’exposició i tornar el mateix dia per un preu assequible, i que a Barcelona, no. A Barcelona, impossible.

Així doncs, per parlar de la magna retrospectiva d’Antoni Tàpies en l’any del seu centenari, Madrid; per garantir-te que hi trobaràs la gran obra-símbol que és “L’esperit català”, Madrid; per plantejar-te veure Tàpies des de València, Madrid. Tantes casualitats que conflueixen en un mateix forat negre.

Tantes casualitats, sempre.

Josep Murgades: “El cofoisme sistemàtic amb la llengua ha estat absolutament suïcida”

dc., 10/04/2024 - 21:40

El filòleg Josep Murgades Barceló (Reus, Baix Camp, 1951) acaba enguany la seva darrera etapa com a catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona. Celebrarà, a més a més, una efemèride: els quaranta-cinc anys de l’anomenat manifest dels Marges, l’editorial “Una nació sense estat, un poble sense llengua”, que encapçalava el número 15 de la revista que va cofundar, i que aviat publicarà el 131. Aquell número datava del gener, però físicament no arribà a les llibreries fins al novembre, de manera que gairebé tot l’any se’n pot considerar l’aniversari. El document alertava que Catalunya havia entrat en un bilingüisme diglòssic que amenaçava d’acabar en substitució, i va aixecar molta polseguera, amb acusacions d’apocalíptics als autors. En aquesta conversa, Murgades fa balanç i radiografia la situació de la llengua avui.

—Quaranta-cinc anys després, esteu més esperançat o menys, amb la situació de la llengua?
—L’esperança no s’ha de perdre mai. La història és feta d’imponderables, de situacions, de circumstàncies d’esdeveniments que no eren previsibles i que per un canvi de dinàmica capgiren les coses. No tots els imponderables han de ser negatius. N’hi ha que acaben essent favorables.

—En el comportament dels parlants us sembla detectar una presa de consciència, aquests últims anys?
—En segons quins estaments ja de sempre militants… Però en l’àmplia massa social, doncs, no. La bona gent allò que vol és sobreviure. Adaptar-se. Hi ha una pressió que, per pura inèrcia, duu molta gent a passar-se de seguida al castellà. En aquest sentit, sí que cal una presa de consciència més gran. Per part dels parlants i dels votants. Els qui voten els partits del 155 també són catalans. I quina consciència lingüística els pots exigir, a aquesta mena de votants? Els ho pots reclamar, però si a l’hora de la veritat deleguen el seu vot en els partits espanyolistes…

—I entre l’independentisme sí que hi veu la consciència que se n’hauria d’esperar?
—Quan va començar tot això, l’any 12 o el 13, ja em vaig remetre a un dels autors que més he estudiat, Eugeni d’Ors, que va definir la ironia com l’adhesió intel·lectual incompleta. Aplicant-m’ho, dic que sóc un independentista irònic. Si ens deixessin votar, malgrat tot, votaria a favor de la independència. Però amb tot de reserves i de distanciament crític, perquè la meva adhesió intel·lectual a la causa independentista és incompleta. I per què? Perquè també veig quina mena de gent és la nostra. Referint-ho a la llengua: abans del 17, líders de l’independentisme llavors més abrandat, i tothom deu saber a qui em refereixo, deien que en aquella Catalunya independent que segons ells ja era a tocar, l’espanyol hi tindria el mateix rang de cooficialitat que el català. Ostres. Doncs no és aquesta la meva causa.

—No n’hi ha prou de ser independentista.
—A propòsit d’això, sovint m’he limitat a apuntar el cas d’Andorra. Un país, en principi, independent, és clar. Petitet, però sobirà, on la llengua catalana, la llengua del país, és l’única oficial, i tanmateix s’hi troba també en una fase recessiva galopant.

—Independència no és garantia de salvar la llengua.
—Voldria que ho fos. Com també voldria, si més no, que ens deixessin votar. Però hi ha gent que es pensa que amb això de la independència tot foren flors i violes i romaní, i si l’aconseguíssim allò que tindríem fóra un altre estat. I l’estat és el monopoli de la violència. Per qui ens estimaríem més d’ésser controlats i, segons com, reprimits? Per l’estat espanyol o l’hipotètic català? Home, per provar-ho, jo faria la independència, però sense posar-hi cap fe messiànica. D’altra banda, molts d’aquests que van a les manifestacions amb banderoles i independència i no sé què són dels que a la primera de canvi passen a la llengua espanyola.

—I sense independència és possible de salvar el català?
—No ho sé. Si Espanya estigués en mans d’una altra gent, i veiessin que la Generalitat és l’estat a Catalunya, i no una mera sucursal; si l’estat espanyol digués que és la Generalitat, per exemple, qui té potestat de recaptar imposts, aleshores, potser fóra diferent. Ara, la política de l’estat ja sabem quina és. Una política absolutament fagocitadora, en tots els sentits. Calia fer veure que s’havia acabat la dictadura i que calia entrar en un règim de democràcia formal, es van fer una colla de concessions, algunes de les quals no han estat mai aplicades, però a nivell pràctic i real, Catalunya i el conjunt de Països Catalans, sota el domini espanyol, són tractats com una colònia. Aquest conflicte, que dura d’ençà del decret de Nova Planta, ha estat de vegades més latent, de vegades més crispat, però sempre hi ha hagut els qui són a dalt i els qui són a baix. La llengua dominant i la subordinada.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

—Fins a l’aparició de Ciutadans, hi havia un consens general, o una aparença de consens, sobre la conveniència de fer del català la llengua de cohesió.
—El món espanyol alterna dues versions. Un extrem són els qui diuen que hi ha un conflicte horrorós perquè aquí ens mengem amb patates fregides la gent que sentim parlar castellà pel carrer. Exagero una mica, però no gaire. Basta seguir una mica la premsa espanyola. Segons ells, el castellà estaria en risc de desaparició aquí a Catalunya. L’altre extrem, també des del mateix poder de l’estat, és que aquí de conflicte no n’hi ha cap. Ja els està bé, la seva hegemonia absoluta i, per tant, neguen el conflicte. I des de les nostres files hi ha hagut cofoisme: “La normalització avança, vivim en el millor dels mons lingüístics possibles, tenim més mitjans de comunicació que a l’època del rei En Jaume…” La política del cofoisme sistemàtic, que tot anava sobre rodes, ha estat una política absolutament suïcida.

—Què us ha semblat la política lingüística que ha seguit el govern aquests últims anys?
—En Xavier Lamuela, amic i col·lega, amb qui molts anys enrere vam fer un estudi sobre Pompeu Fabra, sempre ha dit, per definir la política lingüística que s’ha seguit en aquest país, que sempre s’ha tendit a fer el màxim insuficient. Dins de l’insuficient per capgirar el procés de substitució, sense transgredir un pèl, s’ha fet el màxim. També hi ha la subordinació política a l’estat, i el fet que, a la més mínima, tot l’espanyolisme se’ns tira a sobre. Per exemple, fa anys van decidir que al món de la restauració hi hauria d’haver la carta en llengua catalana. És un exemple mínim, però significatiu. I bé, quants restaurants hi ha que tenen com a mínim la carta en llengua catalana? Si vols en català has de demanar-ho, has d’exigir-ho, etc. Els establiments que incompleixen aquesta normativa, que no tenen en català ni la carta, ni el menú, ni els rètols, han estat punits legalment? No. Per què? Perquè no s’ha gosat.

—Aquesta última legislatura s’ha signat l’acord entre el PSC, ERC, Junts i els comuns que reconeixia al castellà la condició de llengua d’ús curricular a les escoles.
—Tot són subterfugis per daurar la píndola i anar introduint de mica en mica el castellà en més àmbits, presentant-ho com una mena de concessió. El 1716, quan va entrar en vigor la Nova Planta, van posar un corregidor, que en deien ells, que es deia José Rodrigo Villalpando, a qui van encarregar d’anar aplicant el decret. Aquest home hauria de ser considerat com un dels grans pioners de la sociolingüística en l’àmbit de la glotofàgia: deia que calia adoptar una sèrie de mesures “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Això ho va estudiar molt bé Francesc Ferrer i Gironès. L’efecte, evidentment, era la substitució, l’aniquilació de la llengua. Avui encara hi ha partits més barroers, més partidaris d’anar per feina, i altres que més subtilment persegueixen el mateix objectiu.

—Hi ha qui defensa que per resoldre l’incompliment de la immersió lingüística hauríem de fer un model de doble línia.
—Déu meu, Senyor. La història es repeteix. Això ja es va plantejar amb l’adveniment de la Generalitat actual. Els convergents n’eren partidaris, de la doble línia, però hi va haver una gran persona, la Marta Mata, que aleshores militava en un PSC que no tenia res a veure amb l’actual, que va dir que no, que això significaria veritablement discriminar, en el sentit negatiu del terme, i crear dues comunitats lingüísticament enfrontades. En qualsevol cas, aquesta polèmica ja es va donar amb l’adveniment de la Segona República.

—Què va passar?
—A propòsit de la creació de la Universitat Autònoma, es va plantejar si fer-hi dues línies. Curiosament, o no tant –però bé, un pot equivocar-se d’acord amb la perspectiva històrica–, Antoni Rovira i Virgili se’n va manifestar partidari, d’aquesta doble línia. És a dir, una universitat catalana i una altra per a gent castellana o de fora. En canvi, Fabra, que tampoc no es va comprometre mai gaire, tenia clar que s’havia de fer una sola universitat on la llengua catalana tingués el màxim de prioritat. Però res de seccionar, res de dividir! I, tornant al que ara ens ocupa, això fóra definitivament, la conversió en gueto de la llengua a nivell educatiu, de primària i de secundària. Res de doble línia. Ha de ser la llengua del país, la de tothom. L’ensenyament és el darrer gran reducte. Per això tot l’espanyolisme carrega contra la immersió.

—El problema és que hi ha molts llocs on ja no es compleix. Entre més raons, perquè hi ha molts professors que se’n desentenen. Què n’hauríem de fer, d’aquests professors, doncs?
—Doncs els expedientem. Però, és clar, això fóra servir-se d’un poder d’un estat que no tenim. I la Generalitat no gosa, perquè aleshores no cal dir com se li tirarien a sobre. I si no gosen, doncs… Per dir-ho col·loquialment, per fer la truita cal trencar els ous.

—Demaneu que les institucions catalanes exerceixin poder com sigui.
—És clar. La llengua és un instrument de comunicació, en primera instància. Després també serveix per a fer literatura, i és fantàstic. Però una llengua és també un acte de poder. La normativa ortogràfica de Fabra va ser un acte de poder, evidentment. Si la llengua no es fa servir com a acte de poder, aleshores és una llengua condemnada a la residualització. Les llengües serveixen per a discriminar. Cosa que vol dir que, al mateix temps, perquè la relació és indestriable, una llengua serveix tant per a discriminar com per a integrar. No s’integra sense discriminació. La integració pura és una fal·làcia, perquè a la mesura que integres, hi ha gent que esdevé, per la raó que sigui, inintegrable, i per tant que queda discriminada. I, a l’inrevés, discriminar no és un acte intrínsecament pervers, sinó que és un acte que va aparellat amb el fet que, a la mesura que discrimines, integres.

—Quin efecte creieu que ha tingut i que tindrà per a la situació de la llengua la immigració rebuda aquests últims anys?
—Catalunya és un país petitet i, ja d’ençà de finals del segle XIX va començar a exercir un control de la natalitat, per una qüestió de creixement econòmic. Per què a les societats endarrerides, a les societats subdesenvolupades, hi ha encara tanta de procreació? Perquè els infants són assegurança de vida per als pares quan es fan vells. Una societat que va convertint-se materialment en més pròspera, ja no necessita servir-se de la reproducció en massa d’infants per a assegurar la vellesa als pares. Ja hi ha altres mitjans: unes prestacions de l’estat, etc. Demògrafs com Anna Cabré han explicat que una de les característiques de la integració de les primeres onades d’immigració espanyola és que, a mesura que s’integraven aquí, deixaven de reproduir-se tant.

—No és dolent, això. No hi hauria d’haver cap problema, si som capaços d’ensenyar el català als nouvinguts i fer que el parlin.
—És que la immigració no és un fet negatiu. Tampoc no ho és internet, per se. Només que, si no sabem com gestionar ni l’una cosa ni l’altra, pot acabar convertint-se en un mitjà de substitució i despersonalització. Això no se’ns va acudir, quan vam fer el manifest dels Marges. La immigració no únicament hispanoparlant, sinó al·loglota. Ningú no es podia imaginar, llavors, tampoc, que el món digital ho capgiraria tot. No són fets negatius per se, és la dinàmica de la història i ens hi hem d’emmotllar, però si no disposem de prou poder o prou voluntat se’ns cruspeixen.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

—Tenim marge per a fer que el castellà redueixi posicions de presència i d’ús a Catalunya amb aquest context de globalització i de digitalització?
—No sé si tenim gaire marge. En principi, diria que poquet. Un dels trets d’innocència d’aquell manifest és que encara no havien arribat TV3 ni Catalunya Ràdio: estàvem delerosos d’accedir als mitjans de comunicació, i en això hi havia una esperança. Sense aquests mitjans, potser avui estaríem com la Catalunya Nord. Ara bé, nosaltres tenim més televisió, més ràdio, més premsa, però la llengua amb què estem en conflicte tampoc no ha parat d’augmentar la seva oferta. TV3 ha estat líder d’audiència, diuen. Molt bé, no m’hi fico, però digueu-me l’audiència que han tingut les televisions espanyoles, també.

Josep Murgades: “El català pot acabar essent una llengua de cultura sense ús social”

Les amistats, estructures d’estat

dc., 10/04/2024 - 21:40

Fa uns dies vaig topar amb un vídeo d’una dona que explicava que havia perdut la seva millor amiga; es lamentava que, en el darrer any abans de la mort, les seves converses havien estat breus perquè ambdues anaven molt estressades i sempre que interactuaven tancaven el diàleg, per escrit o bé per trucada, prometent-se que es veurien aviat. Però de la nit al dia l’amiga es va morir i la dona es retreia a ella mateixa haver deixat només en paraules i bones intencions una futura trobada que ja no arribarà mai, i es prometia a ella mateixa que, com a lliçó de tot plegat, d’ençà d’aquells fets, ara, quan algú li diu allò de “ens hem de veure”, treu l’agenda i fixa una data. Aquesta és una història, una reflexió, que hem sentit moltes vegades i que forçosament, si no és que som de pedra, ens interpel·la perquè, qui més qui menys, es reconeix en aquesta voluntat ferma de quedar pausadament amb una amistat per conversar, que sovint acaba veient-se postergada per la rutina i l’asfíxia del dia a dia.

En els darrers anys he cavil·lat molt i he repensat el concepte d’amistat, el seu valor, el seu posicionament social i se m’ha fet evident que, en general, les amistats no ocupen llocs estructurals a les nostres vides, sinó més aviat accessoris. Vivim temps liderats per l’economia i el mercat i no som conscients de fins a quin punt ens hem degradat com a persones i, submergits en la producció interminable que alimenta els engranatges del sistema, hem anat deixant de banda els plaers i les necessitats de l’ànima. El sociòleg alemany Erich Fromm deia que “si la cultura de l’espiritualitat s’abandona, l’egoisme continuarà essent el poder dominant, i un sistema egoista, com el capitalisme, s’adapta més fàcilment a aquesta orientació que no pas a un sistema d’amor entre pròxims”.

Diem que si no quedem amb els amics és perquè no tenim temps, però aquesta és una de les excuses, de les mentides, que més ens repetim i que més tolerem com a col·lectiu. Hem interioritzat tant aquesta cantarella que no som capaços ni d’aturar-nos a pensar com i en què invertim els nostres dies, les nostres vides, què prioritzem i què desestimem. També en això el capitalisme decideix per nosaltres, perquè hi ha una mercantilització de les relacions i nosaltres hi caiem de quatre potes. Les xarxes socials són l’exemple clar de com hem relegat a la superficialitat els nostres lligams emotius vers aquella gent que no ens és família. Podem cercar una disculpa per a tot plegat i la trobarem, perquè hi és: repetim els patrons d’allò que hem vist, del que ens envolta (les lògiques capitalistes que hem interioritzat des de ben menuts). Hem crescut entenent que la feina i la família són els centres de les nostres vides, les prioritats, els pilars de dedicació absoluta, personal, econòmica i espiritual, i si resta temps, aleshores sí, podem anar als marges del nostre escàs temps lliure per alimentar les amistats com qui rega aquella planta moribunda en la qual pensa sovint, però a la qual no acaba mai dedicant-li prou cures. No podem culpar-nos del tot, així és com s’han desplegat els valors i l’organització social davant nostre des dels inicis, un sistema que ens ha ensenyat que es viu en parella i no amb els amics (amb les amistats, hi vius només com a pegat temporal mentre no formalitzes la teva vida), que t’hipoteques en parella, que la descendència la tens amb la parella i no amb les amistats, que cries la canalla en nucli familiar i no en tribu no de sang, que les celebracions familiars passen per davant dels esdeveniments amb amics, que els vespres i les nits entre setmana s’ha d’estar a casa amb la família i que, en conseqüència, l’organització econòmica seguirà la mateixa lògica. Un sistema que ens ha ensenyat que el temps per a rescatar les amistats amb lligams profunds, per a tornar a alimentar-les, vindrà, en tot cas, amb la jubilació, quan ja hàgim pencat prou per alimentar les arques de l’estat i els anhels del mercantilisme. Un sistema que s’ha encarregat de fer-nos entendre que qualsevol actitud que s’escapi d’aquestes premisses i que pretengui considerar les amistats prioritàries serà un perill per a l’existència de les famílies estables que portarà a la desaparició de les institucions capitalistes, religioses i paganes, en les quals es fonamenta la nostra fortalesa i protecció individual.

I així, tot d’una, si les circumstàncies canvien i s’esfondra contra tot pronòstic el gran pal de paller d’allò familiar i laboral, aleshores ens adonem que no tenim més xarxa i quina basarda tornar a cercar l’amor, el caliu dels amics, després de mesos o anys sense parlar-hi.

Tornar a posar les amistats al centre, arrelar-les profundament com a prioritat a les nostres vides, és també un acte antisistema i de sobirania vital, de generositat absoluta. Perquè les parelles es fan i es desfan, vénen i se’n van. L’amor i l’estabilitat familiar sovint tenen un preu i comporten el pes del compromís, mentre que amb les veritables amistats –les sanes, les que no hem après a cultivar–, la llibertat de l’individu passa pel respecte i la protecció aliena; la seva essència és tan important com les cures i l’atenció mútua.

Qui té un amic de debò té un tresor, diem. I és ben cert, perquè les amistats són les veritables estructures d’estat.

Judici contra Zaplana: l’amic ‘Pachano’ canta i deixa caure l’ex-president

dc., 10/04/2024 - 21:40

Diu Pachano, l’empresari de Benidorm Joaquín Barceló, que ho va fer tot per amistat amb Eduardo (Zaplana Hernández-Soro). I és que ser d’una colla que es diu Picarol que té per lema el joc de paraules “no et calfes el perol, picarol”, i compartir aventures iniciàtiques i experiències, és de ser molt amics. Molt. Però tot té un límit. I el límit és deixar la cartera i el mòbil i la corretja al funcionari que va obrint, l’una darrere l’altra, les portes de ferro que no saps quan es tornaran a obrir i que desemboquen en una cel·la de Picassent. El límit és també el nombre d’anys que hom, quan ja no és jove i tot es veu diferent, està disposat a passar en aquella cel·la. I també el nombre de gripaus que hom es pot empassar sense empatxar-se per salvar l’amic, que sí, que va ser president i ministre, i alt directiu de Telefònica, però vuit anys a la presó són molts anys. D’acord que ara tot el món coneix el seu mal nom, i la seua cara, i surt a la televisió; d’acord que fins ara tothom l’ha assenyalat i li han fet fotos i de tot. Tot això, d’acord, però vuit anys a l’ombra són massa.

Cantar per a rebaixar la pena

Com que nou anys són massa, fa setmanes que els advocats de Pachano negocien amb la fiscalia anticorrupció per posar preu a cada paraula que diga contra el seu amic. L’equació és senzilla: tantes proves contra Zaplana, tants anys menys de reclusió… I ho dirà tot: noms, quantitats, viatges i detalls. Un avió privat, una conversa, la neboda d’un espia o una bossa plena de milions que ha de dur a Andorra. Tot. Perquè cada detall compta a l’hora de restar dies a la condemna que li caurà. Perquè va ser un d’ells, això ja no té remei. Ell feia part de l’entramat, ho haurà d’admetre per a beneficiar-se d’aquestes butlletes de descompte que li ha mostrat com un esquer el fiscal anticorrupció. Però ell sap que és caça menor. La peça important que el fiscal voldrà exhibir davant els col·legues és Eduardo Zaplana, sempre tan esmunyedís com somrient i bronzejat.

I és per això, perquè era a punt de confessar, com probablement faran més encausats, que el dia que Eduardo i Joaquín es van trobar a la Ciutat de la Justícia perquè començava el judici, Pachano va girar la cara al seu company de joventut, de navegació i de la penya Picarol (no et calfes el perol). Zaplana va somriure i va veure clara la traïció de l’amic. La va llegir en la distància, que ja ho tenen, això els traïdors, que amb la cara paguen.

Com que ho sabia, ahir, en eixir de la sala, després d’escoltar-lo, Zaplana va dir que res d’allò que s’havia dit allà no l’havia sorprès. Tot entrava dins les previsions. Les de Zaplana, és clar, encara que el dia abans ho negàs tot, amb aquella gràcia i aquella arrogància que el va fer traspassar algunes línies i que el van obligar a excusar-se quan li van cridar l’atenció pel to que havia emprat. “Disculpeu, estic acostumat a una altra mena d’intervencions”, va arribar a dir l’ex-president.

La confessió: “Sí, jo era el seu testaferro”

Però ahir l’estrella d’aquesta comèdia tràgica va ser Pachano. El to va ser molt més mesurat que Eduardo Zaplana, però molt efectiu, sense estalviar detalls. Davant el tribunal, els altres acusats i el públic assistent, es va desplegar amb tota claredat tota una panòplia d’elements indispensables per al drama: amistats traïdes, diners bruts, sistemes de neteja, arquitectures empresarials impossibles, corrupció i depredació dels diners de tots.

I assegut a la tauleta, tot sol, Pachano ho va dir al fiscal: “Era amic de confiança, em demana favors, si això es diu testaferro, d’acord.” I es va fer un silenci eixordador. El mateix silenci que ho envaeix tot després de l’esclat d’una bomba. Perquè això eren aquestes paraules, una bomba en la línia de flotació de la defensa de Zaplana.

Perquè Pachano es referia, és clar, als diners que Zaplana tenia en uns quants països, els diners que l’ex-president va negar dimarts amb una vehemència gens continguda. “He dit moltes vegades que mai no he tingut diners a l’estranger”. No va tenir mai diners a l’estranger, però ahir el seu amic de l’ànima va descriure amb tota mena de detalls l’engranatge que la trama va usar a Luxemburg.

Que Zaplana li va demanar que fes de testaferro d’empreses del Gran Ducat, va dir Pachano, per a tenir cura d’uns diners. “Uns diners que no esperava d’una operació en què pràcticament no havia participat”, va dir, mentre la via d’aigua en la defensa de l’ex-president s’eixamplava més i més. Pachano va descobrir més tard, segons que va dir al fiscal, que els diners venien de l’adjudicació del servei de la ITV que el Consell havia privatitzat. Els adjudicataris van ser la família Cotino i, com que sabien que guanyarien molts diners, van agrair la deferència al president pagant-li a Luxemburg una presumpta comissió.

A Luxemburg amb avió privat amb la neboda de Paesa

En el relat de Pachano hi ha un avió privat i un cognom que fa pudor de claveguera. Amb l’avió el testaferro va volar a Luxemburg amb els germans Vicente i José Cotino, nebots de Juan Cotino, que va ser president de les Corts, conseller i director general de la policia espanyola, entre més càrrecs destacats. Quan Pachano va arribar a Luxemburg es va trobar amb Beatriz García Paesa, neboda de l’espia del mateix nom i llogada per a construir l’arquitectura financera de l’operació. Va dir Pachano que solament va signar un paper que no ha tornat a veure més. I va voler insistir en el desconeixement absolut d’allò que feia. Fins i tot, ell es pensava que sols havia ingressat dos milions i que els investigadors de l’UCO se’n van burlar quan li deien que no, que no, que eren més sis. Quan va saber que venien de l’adjudicació de les ITV, Pachano va començar a sospitar que molt net no ho era, allò que feia.

A Andorra, amb cinc milions en una bossa

També hi havia els viatges a Andorra, perquè Joaquín Barceló és un empresari amb negocis propis, al marge dels del seu amic, i ell tenia un compte a Andorra i, entre amics, ho va comentar a qui va ser cap de gabinet del president, Juan Francisco García, també encausat. I García va veure el cel obert. Aquell compte era una oportunitat més de traure els diners que, presumptament, generava la presidència de Zaplana. I així va ser com li va donar, en una bossa, cinc milions d’euros perquè els ingressàs en aquell compte. “No eren meus, jo no volia que figuraren allí, perquè no es mesclaren amb els meus.”

No mentia, Eduardo Zaplana, quan deia que no tenia diners a l’estranger, és clar. No els tenia al seu nom. Durant la confessió davant el fiscal va reconèixer, aquest era el pacte, que feia part de la trama, que administrava societats que no eren seues, que signava molts i molts papers que no llegia, que ell únicament hi figurava, però que qui hi havia darrere era l’ex-ministre. “Em van dir que era de Zaplana i de la família, que no tributava, però que tot era normal. A mi em tenien per a signar tots els documents que em posaven davant”, va dir, amb una humilitat extrema. I així és com Joaquín Barceló va fer una definició de llibre de què és un testaferro i com ha d’actuar (no et calfes el perol, picarol).

Pachano, que va admetre que amb els diners de dubtosa procedència va comprar àtics a Altea, a la urbanització La Finca de Madrid, un iot, un pis de Madrid i un rellotge de vint mil euros, va voler insistir en aquell desconeixement.

I encara un detall obscè: diu que el rellotge de vint mil euros el va veure al canell d’Ignacio González, que va ser president de la Comunitat de Madrid.

Francisco Grau, l’assessor fiscal

Segons el calendari previst en el judici, avui ha de declarar Francisco Grau, que era l’assessor fiscal d’Eduardo Zaplana. D’acord amb el sumari, Grau és considerat per l’instructor del cas l’artífex de la trama, l’arquitecte de l’entramat societari d’evasió de diners negres i neteja per a tornar a introduir-los. Caldrà veure si continua exculpant l’ex-president com va fer durant la instrucció o s’ha imbuït de l’esperit de Joaquín Barceló i canvia d’opinió.

TruquiPiqui

Vilaweb.cat

S’ha mort O.J. Simpson, ex-jugador de futbol americà i protagonista del judici del segle

Una de les famílies desallotjades a l’illa Canigó de Badalona es queda al carrer

Jutgen a Girona set acusats d’haver deixat vàters i llaços grocs a casa d’independentistes

L’Escola Judicial de Barcelona serà dirigida de Madrid estant

El Barça i el PSG veten Movistar per un comentari racista contra Lamine Yamal

Llista del PSC per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

Llista de Frente Obrero (FO) per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

Llista de Reinicio Político (Reset) per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

Llista del Partit Univers Català (P1C) per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

Llista de Convergents (CNV) per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

Llista del PCTC per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

La comissió d’investigació del cas Koldo al senat espanyol cita Salvador Illa el 24 d’abril

Clara Queraltó: “Em sembla molt poc interessant la literatura que pretén ser model de res”

La presidència del parlament: una tria clau que contaminarà les europees

Ha arribat primer un nou exili que no l’amnistia

Els habitants de Gaza tornen a Khan Yunis, una ciutat destruïda més que no es pot imaginar

Tren a Tàpies

Josep Murgades: “El cofoisme sistemàtic amb la llengua ha estat absolutament suïcida”

Les amistats, estructures d’estat

Judici contra Zaplana: l’amic ‘Pachano’ canta i deixa caure l’ex-president

Pàgines