El 16 de juliol de 2024, dia de la Mare de Déu del Carme, la patrona de la gent de la mar, era un dia xafogós a València. La crisi del Consell de la Generalitat, causada per l’eixida fulminant de Vox, havia passat ja el punt d’ebullició i Carlos Mazón remava perquè semblara que no passava res, que les aigües eren calmes. Una crisi curta. Els uns se’n van i els altres hi entren, un automatisme institucional, una cerimònia en l’edifici administratiu Nou d’Octubre amb les famílies i els equips dels consellers. Ja està.

En aquell context, Elisa Núñez, que era la consellera de Justícia i d’Emergències de Vox, va dir unes paraules de comiat. Ella no volia marxar d’aquell Consell que, més que cap altra cosa, havia estat un grup d’amics per a ella, però Abascal havia abaixat el polze i castigava el PP a governar en minoria. A la seua substituta, Salomé Pradas, Núñez li va dir amb la veu entretallada: “Tinc la certesa que, amb tu, la conselleria està en les millors mans.” Pradas, que deixava Medi Ambient, va dir que, tot acceptant la cartera, assumia com a desafiaments fonamentals “modernitzar la justícia i assolir que el servei d’Emergències i extinció d’incendis siga tan efectiu com siga possible, dotant-los de les eines necessàries”.

Divendres, aquestes paraules rebotaven per les parets de vidre de la Ciutat de la Justícia de València, quan l’ex-consellera Pradas confessava, entre llàgrimes i sanglots, que ella no estava preparada, que no tenia cap experiència en matèria d’Emergències, que el seu càrrec institucional i que tot el pes del departament requeia sobre els tècnics. Que ella era una professora de Dret Mercantil. Que no en sabia res.

Un parell de dies abans de la declaració com a investigada en la fase d’instrucció, el seu cercle personal havia filtrat als mitjans de comunicació que, d’ençà de la tragèdia, Pradas està desolada, que viu un viacrucis personal, que s’ha aïllat en un pis i que, anímicament, està molt tocada.

A desgrat que aquest entorn havia anunciat que diria tota la veritat, que col·laboraria amb la justícia perquè se sabera tot, Pradas va arribar al jutjat envoltada de càmeres, escridassada per les víctimes i protegida per les preguntes del seu advocat. Una capa impermeable de qüestions amb una única intencionalitat: espolsar-se les culpes. Ni tan sols va voler aparentar aquesta col·laboració amb la justícia responent l’interrogatori que la jutgessa s’havia preparat. Només va contestar al seu advocat, l’ex-magistrat Eduardo de Urbano, que havia preparat l’interrogatori per fer que, amb les respostes, Pradas descarregara totes les responsabilitats en els tècnics.

No és nova, aquesta mostra de desconeixement. En les hores immediatament posteriors a la gota freda, Salomé Pradas va tenir un atac de sinceritat en dir en unes declaracions a la televisió pública, À Punt, que no en sabia res de l’existència del sistema EsAlert, que va ser un tècnic qui li ho va dir [Jorge Suárez, el sots-director d’Emergències, segons que s’ha sabut després]. Quan va rebre un munt de crítiques per aquestes declaracions, l’ex-consellera va voler rectificar tot dient que l’havíem entès malament, que no havia dit allò que tot el món havia sentit que deia. Divendres, en presència de la jutgessa Ruiz Tobarra, del fiscal i dels advocats de les diferents acusacions populars i particulars, va deixar clar que aquelles paraules que li van sortir de tan endins van ser l’única veritat que es va dir durant la gestió de les primeres hores dels efectes devastadors de la gota freda. Eren l’evidència revelada: la responsable d’Emergències era una incompetent confessa en emergències.

Una altra cosa, que en realitat és la primera, que va voler fer Pradas va ser alliberar de tota sospita i de tota acusació i de tota culpa l’encara president de la Generalitat, Carlos Mazón. Va dir que no el van esperar per enviar el missatge d’alerta i va fer més afirmacions amb la intenció d’exculpar-lo de l’absència del CECOPI durant les hores crítiques de la vesprada. Per què hi havia de ser el president de la Generalitat al Centre d’Emergències el dia que al País Valencià s’esdevenia l’emergència més mortal que es recorda?

Però la jugada no li va eixir gaire redona, a Salomé Pradas, perquè declarant-se indocumentada i incompetent destapava la inanitat, la neciesa i la negligència de Carlos Mazón a l’hora de nomenar els seus consellers. El de Carlos Mazón és el pecat original, l’origen de tots els mals. És el president de la Generalitat qui tria i nomena els membres del seu Consell. Ell va triar Salomé Pradas Ten com a consellera de Justícia i Interior bo i sabent que això incloïa la gestió de les emergències. En el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana del 12 de juliol de 2024 apareix el decret de nomenament amb la signatura de Carlos Mazón Guixot.

Durant tota la legislatura, Carlos Mazón ha presumit d’haver elegit el “govern dels millors”. Aquesta frase tan suada és una herència del PP d’Aznar i tots els caps dels executius la repeteixen una volta i una altra encara que saben que han nomenat persones indocumentades, ignorants de les matèries que gestionen perquè són afiliats al partit, perquè els han de pagar un favor, perquè ocupen una quota o dirigeixen una família o un sector, perquè els saben fidels i mai no els deixaran venuts… Hi ha mil maneres per a justificar un nomenament racionalment incomprensible.

Quan els nomenats s’equivoquen, sempre els queda l’opció de disparar cap avall, cap als tècnics del departament. I això és el que va fer, davant la jutgessa, Salomé Pradas: disparar contra els tècnics que, segons que va dir, tenien entre tots més de cent anys d’experiència en la gestió d’Emergències. Per tant, per què s’hauria d’haver preocupat ella de saber què gestionava? Per què hauria de saber ella que hi havia un sistema per a avisar la població amb una carpeta plena de missatges ja preparats per segons quina fos l’emergència de què s’havia d’avisar…? Per què havia de saber Salomé Pradas que si plou a la capçalera d’un riu o un barranc, les aigües baixaran tot cercant una desembocadura siga a la mar, siga a l’Albufera? Per què havia de saber ella que les emergències van de recursos, de materials, d’efectius, de comunicacions… però també i, sobretot, de vides humanes en risc en cas d’incendi o d’inundació? Una professora de Dret Mercantil no ha de saber que si l’aigua arriba a dos metres i mig d’alçada dins una planta baixa, els habitants s’ofegaran?

Una professora de Dret Mercantil, ni tan sols està obligada a donar la cara davant les víctimes i els damnificats que esperen a les portes del jutjat que isca de la declaració i té dret de fugir, amagada i covarda, protegida per la policia, per una porta de darrere.

Segons que ens explica el diari La Razón –i la tria del mitjà ja és significativa–, l’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha fet unes declaracions dignes de figurar en una antologia del cinisme polític espanyol –antologia on ell ja té de fa temps una participació destacada. Zapatero, que fa pocs dies va reconèixer que és ell qui negocia a Suïssa amb el president Puigdemont, diu al diari madrileny que cal reconèixer la nació catalana –ho diu ara, com si fos una revelació tardana–, però afegeix de seguida que aquest reconeixement no s’ha de votar en referèndum, “perquè una qüestió política complexa no es resol amb un sí o amb un no”.

Aquesta és bona. Segons aquest criteri, deu haver-hi uns “assumptes complexos” que els votants –incapaços, segons que es veu, d’entendre’ls– no han de poder decidir. I qui ho determina, quins són aquests assumptes? Ell, és clar. O qui mane a la Moncloa en cada moment. Però alerta: què no va ser Zapatero mateix qui va pactar un estatut que va ser esbudellat pel PSOE al congrés i pel Tribunal Constitucional després, i que resulta que sí que es va sotmetre a referèndum? I que no es va sotmetre a referèndum també la constitució espanyola? Que no eren assumptes complexos aquests dos?

En realitat, això ho sabem tots, tot plegat no és sinó l’ensarronada de sempre: la democràcia és perfectament aplicable, sempre que els resultats siguen favorables als seus interessos. I quan no ho són, aleshores apareixen tot d’inconvenients tècnics, objeccions procedimentals, teories estrafolàries… Vaja, les “complexitats” de què parlava ahir aquest home. La coherència no és el seu fort, com s’ha demostrat a bastament. Però la hipocresia, en canvi, és extraordinària.

L’argument zapaterià de la “complexitat” que impedeix un referèndum és senzillament una excusa per a no afrontar la realitat. És una manera de pensar cap enrere –comences amb la conclusió desitjada i després ja treballes per trobar arguments que la justifiquen. Però les qüestions polítiques fonamentals sempre han estat “complexes”, i és exactament per això que exigeixen respostes clares i directes de la ciutadania –o sí o no. Però no cal ni anar tan lluny: per ventura el senyor Zapatero, a les eleccions generals, no demana un “sí” per al seu partit i per al seu programa, malgrat que contenen propostes d’una enorme complexitat conceptual?

No hi donem més voltes: el recel de Rodríguez Zapatero al referèndum d’autodeterminació no té res a veure amb la “complexitat” de l’assumpte, sinó amb la por del resultat. Si Zapatero tingués la seguretat que en un referèndum sobre la independència de Catalunya guanyava el “no”, el convocaria demà mateix –o diria a Pedro Sánchez que el convocàs. Però passa que no ho veu clar, i per això prefereix eludir la consulta.

Perquè una cosa és la propaganda i una altra cosa són els fets. I Zapatero sap, perquè ho sap de sobres, que un hipotètic referèndum sobre la independència a Catalunya –en el supòsit increïble que mai s’arribàs a acordar amb l’estat– el guanyaria el sí. Amb una enorme facilitat. Car l’aparent moment baix de l’independentisme no és un canvi de corrent de fons ni cap tornada convençuda a l’autonomia, sinó una simple reacció conjuntural que té a veure més que res amb la por per la violència exercida per Espanya i amb la decepció, momentània, per no haver trobat encara la manera de fer real el projecte.

 

PS1. Allò que realment em té encuriosit, en aquest cas, és per quin motiu, després de tants mesos, Zapatero ha canviat d’estratègia, ha reconegut que ell és el líder de la part espanyola en les negociacions de Suïssa i, tal com comencem a veure, s’ha posat a xarrar a tort i dret.

PS2. I mentre les paraules van omplint el forat de la política, els fets continuen essent greus. Ara s’ha sabut que hi havia setze espiats més amb el programa Pegasus. Als Estats Units, en el context d’una investigació judicial, s’ha detectat que a setze persones els havien espiat el telèfon mòbil amb el programari Pegasus entre l’abril i el maig del 2019, tot i que encara no se’n sap la identitat. Ho explica Josep Casulleras: “Detecten setze espiats més a l’estat espanyol amb Pegasus tot aprofitant un forat de WhatsApp”.

PS3. El catedràtic de sociolingüística Miquel Àngel Pradilla acaba de publicar un llibre en què explica que les comarques centrals dels Països Catalans formen una comunitat lingüística que es pot convertir en garant de la llengua i també en evidència de la continuïtat del català entre el País Valencià i el Principat. I diu moltes més coses en aquesta entrevista que li ha fet Anna Zaera. Per exemple, una en què estic especialment d’acord: que el determinisme fatalista –això de dir que tot s’ha perdut i que no hi ha res a fer– no ajuda a revitalitzar la llengua; que als conscients potser els ajuda a fer créixer una mica més la seua ràbia i a convertir-la en acció, però, en canvi, als dos terços de la població que no tenen el català com a llengua inicial tan sols els referma que no paga la pena de fer cap esforç.

PS4. Avui fa una setmana us anunciàvem un nou projecte de VilaWeb, la publicació d’una col·lecció de quatre llibres periodístics cada any, fruit de les investigacions i el treball de la redacció. Si voleu donar suport a aquesta nova iniciativa del diari, la millor manera és apuntar-vos, en aquesta pàgina, per a rebre la col·lecció a casa, a mesura que vagen apareixent els volums.

L’any 1999, la guionista Gail Simone encunyà el concepte “dones dins de neveres” per referir-se a la tendència de moltes trames de còmics de superherois a consignar els personatges femenins a tragèdies de tota mena –assassinats, agressions sexuals, etcètera– com a pretext per a desenvolupar històries protagonitzades exclusivament per homes i centrades íntegrament en les seves tribulacions.

Partint d’un punt molt semblant, Els crits –la novel·la amb què l’escriptor i periodista Víctor Recort (Sant Boi de Llobregat, 1990) ha guanyat ex aequo el quaranta-cinquè premi Documenta– ressegueix els intents de tres velles glòries de la telebrossa de desfer-se del cos d’una jove que un d’ells ha assassinat, en un rampell, poques hores abans. Però seria injust d’encaixonar la novel·la dins el gènere del thriller, de la mateixa manera que seria injust d’acusar Recort –que, fins i tot, es permet el luxe d’invocar Simone a mitja novel·la– de caure en les dinàmiques de gènere dels còmics de superherois. Amb una prosa mordaç i un estil molt observacional, a mig camí entre la narrativa i la columna d’opinió, Els crits (l’Altra) ofereix un retrat implacable de la decadència moral i cultural d’una generació sencera d’homes, bo i deixant a la vista les costures d’un model de masculinitat amb què la posteritat no serà generosa. Res no se salva de la mirada càustica de Recort, per a qui el transcurs de la trama ràpidament esdevé una excusa per a tractar les qüestions fonamentals: de l’amor a la paternitat, passant per la mortalitat i la pobresa espiritual d’un món addicte a les pantalles. En parlem amb l’autor, col·laborador habitual en mitjans com ara El Nacional i El País, que debutà en la narrativa catalana amb la novel·la Pont Aeri (Empúries, 2022) i també ha escrit, amb el pseudònim Víctor Parkas, el recull de relats Game Boy (Caballo de Troya, 2019).

Víctor Recort (dreta) ha compartit el premi Documenta 2024 amb Irene Zurrón (esquerra).

—Els crits és una novel·la escrita en català, però un dels personatges principals, en Coco, parla gairebé íntegrament en castellà. Què voleu explorar, com a autor, amb aquesta diglòssia?
—Efectivament, és pura diglòssia. Això és el que volia transmetre amb els diàlegs indirectes: les frases del Coco solen començar en castellà quan la novel·la les posa en boca de l’Eloi, el protagonista, però tot sovint acaben en català. Això ho fem molt sovint tots, quan parlem: acabem apropiant-nos de la llengua d’aquell a qui ens referim. A part d’això hi ha, també, la qüestió que els tres protagonistes principals són ex-tertulians d’un programa de televisió de començament dels 2000, on tothom cridava molt i tothom la deia molt grossa. Jo m’imaginava aquell programa com un lloc on convivia gent del món català amb convidats castellanoparlants. Moltes tertúlies que s’emeten a l’estat espanyol, per exemple, s’enregistren a Catalunya, i molta gent m’ha explicat que sovint hi ha aquesta mena de diglòssia en què els convidats, que s’han passat tota la tertúlia parlant en castellà, canvien al català quan el programa va a publicitat. L’objectiu de tenir un personatge que parla en castellà era, precisament, explicitar aquesta diglòssia que viu el país: no vull reivindicar-la ni fer un al·legat a favor del xarneguisme i de tota aquesta mena de jocs polítics, en què no tinc gens d’interès.

—Vau debutar amb Game boy, un recull de relats escrit en castellà. Tanmateix, d’aleshores ençà tan sols heu publicat en català.
—Abans de publicar Game Boy havia fet una trajectòria com a articulista en castellà en diversos mitjans. Quan em van encarregar aquell llibre, que devia ser cap al 2017, jo venia de fer un canvi de xip força gros en la qüestió nacional. Vinc d’una família castellanoparlant: només un dels meus avis parlava català. Tot el meu univers era espanyol i castellanoparlant, però quan va començar el procés d’alliberament nacional –que al final no ho va ser– se’m va girar el cap. Fins i tot, escrivint Game Boy ho vaig notar: hi ha qui me n’ha dit que és un llibre català escrit en castellà. Aquest moment va coincidir, també, amb el naixement del meu primer fill, a qui vaig decidir educar en català i a qui sempre he procurat de protegir l’espai lingüístic. Em semblava incoherent, per exemple, procurar que totes les pel·lícules que veu el meu fill estiguin doblades al català, però, al mateix temps, que jo continués escrivint en castellà i contribuís a exercir pressió sobre el sistema cultural català, a ocupar-ne l’espai. Va ser un rampell: Game Boy va tenir un ressò important, i jo ja havia estat socialitzat com a escriptor en castellà. Però no podia publicar un llibre com Game Boy, que parla de com els homes han de deixar d’ocupar espais, i alhora continuar ocupant, com a escriptor en castellà, l’espai de la literatura catalana. No podia no posar el poc talent que tinc en un projecte literari a favor de la llengua del país.

—Tots tres personatges del llibre encarnen, de manera més conscient o menys, un cert model de masculinitat molt tronat, decididament anacrònic, latent en l’amistat que els uneix.
—Si fas un llibre protagonitzat per tres homes, en el fons, també estàs parlant de masculinitat, diguis què en diguis. Però el fet que sigui, dels tres, el columnista d’opinió qui expliqui la història, em servia precisament per a problematitzar i reflexionar sobre certes coses sense paternalisme, que és una cosa que com a lector (i escriptor) em fa molta mandra. Volia que el llibre no fos només un thriller a l’ús, on els personatges han d’amagar el cos d’una noia i prou, sinó que l’acte d’amagar el cos d’aquesta noia desplegués un seguit de temàtiques: que el lector veiés que no és només el fet d’estar amagant el cos d’una noia, que és important, sinó també el fet que la noia sigui 30 anys més jove que ells, que estiguin amagant el cos per protegir la reputació d’un d’ells, etcètera. El feminisme ha posat sobre la taula certes qüestions que han esdevingut grans consensos en els darrers anys, però continuem molt preocupats per fer que els homes que han fet mal –que han agredit altra gent, que han abusat d’altra gent– no pateixin: que continuïn essent respectables, que continuïn tenint una columna o bé col·laborant amb no sé qui.

—El protagonista i narrador, en aquest sentit, habita una mena de terra de ningú: voldria creure’s desconstruït, però, alhora, continua ancorat a una masculinitat molt caduca.
—El que m’interessava explorar dels personatges d’aquesta novel·la són les ferides que arrosseguen, i com això els condiciona. D’això n’hem parlat molt amb l’Eugènia Broggi, l’editora de l’Altra: ella em deia sovint que havia creat un protagonista a qui li tocaria ser més obertament masclista i més obertament homòfob, però que a vegades mostra una sensibilitat que no li pertocaria. És una persona que té molt clars els límits de què és tolerable i què no, però que això no li impedeix de travessar-los de manera plenament conscient.

—Aquesta masculinitat es manifesta, sovint, en forma de por: cap als sentiments propis, cap als vincles amb uns altres homes, cap a la paternitat i la família.
—Sens dubte, tenen moltes pors. La paraula vincle, aquí, és fonamental: tots tres són pares, però sempre que es refereixen als seus fills, al llarg del llibre, s’hi refereixen a través d’objectes: de gronxadors, de regals de Nadal, etcètera. Però sobre la cosa fonda, sobre la vinculació a una altra persona de per vida, els costa molt de parlar. Ara hi ha molta literatura que parla del vincle sentimental, però a mi m’interessen més els vincles dels quals no pots fugir: dels fills, dels germans, de les relacions que no es negocien. Hem parlat molt del poliamor, de l’anarquia relacional i de tota la pesca. Però potser hauríem de començar a parlar més de la família, de la fondària dels vincles que tu estableixes amb el teu fill, amb el teu germà, amb la teva àvia: és un terreny molt fèrtil.

—Posats a parlar de vincles, una de les tries estilístiques més cridaneres de la novel·la és l’absència de noms propis femenins: el narrador es refereix a totes les dones que hi apareixen segons la relació que hi té.
—L’objectiu de batejar els personatges masculins –el Milà, l’Eloi, el Coco–, però no pas els femenins –”la nena tomàquet”, “la mare dels meus fills”– era palesar aquesta misogínia ambiental que no es fa explícita en el llibre a l’hora de narrar-lo, però que hi és: tant és com es digui la nena tomàquet o la mare dels fills de l’Eloi, perquè al final no són sinó personatges del teatre que ell es fa d’ell mateix. Per això parlo d’aquest concepte de “dones dins de neveres”, per a palesar que la noia que han matat, a ulls dels personatges principals de la novel·la, només els serveix com excusa narrativa per a avançar, per a tirar cap endavant. Tant és, el nom: el que és important per a aquests homes són les ferides que arrosseguen, i la manera com van gestionant-les al llarg de la nit.

—La novel·la també conté, de manera més aviat implícita, una certa crítica generacional: el retrat d’uns homes que no han volgut deixar pas, tot i que fa temps que se’ls ha covat l’arròs.
—Oi tant. És la generació tap, que diu en Sala i Cullell. Al sistema de mitjans audiovisuals tot això és molt clar, és diàfan. Molts mitjans han deixat de ser plataformes de difusió massiva, però continuen essent llocs de poder que s’han de mantenir i ocupar. Més enllà de l’enfocament generacional, tanmateix, a mi m’interessa molt aquesta dimensió crepuscular dels personatges, aquesta idea d’aprofundir en personatges que es troben en un punt de la vida en què ja ho han perdut tot. Mira les columnes d’opinió de l’Eloi, per exemple, que fan referència a un passat en què ell era més jove, tenia més energia i tenia una vida més feliç i endreçada. A Pont Aeri, l’exercici era el mateix: agafar personatges que van ser famosos fa vint anys i portar-los al present per veure com s’ho maneguen ara, com gestionen ara el fet de no ser famosos. En certa manera, tota la feina que els personatges principals fan per desfer-se del cadàver de la noia i ocultar el crim és potser més una qüestió d’ego, de protegir la seva reputació com a figures públiques, més que no pas de voler eludir de la llei.

—Els protagonistes de la novel·la viuen a l’ombra de l’èxit que van aconseguir fa dècades, com a presentadors d’un late night molt passat de voltes. Tenen una nostàlgia molt profunda pels vells temps, però també per la constatació que l’ecosistema audiovisual d’aquest país ja no és capaç de deixar la mateixa empremta que deixava abans.
—Això és una fixació molt meva: cada cop ens costa més connectar els uns amb els altres, cada cop ens costa més aconseguir una certa continuïtat audiovisual col·lectiva. Hem arribat a un punt en què el nivell de continguts és tan atròfic, tan hiperbòlic, que cadascú està en la seva parcel·la mirant la seva merda, i això ens allunya cada cop més els uns dels altres. És una cosa que em preocupa i en què penso molt, i crec que té una traducció política clara: mira, per exemple, tota aquesta gent que s’abstrau en la seva cambra d’eco particular i pren decisions sobre qui vota d’acord amb continguts absolutament dirigits i esbombats per xarxes socials concretes. També em preocupa molt com aquesta atomització ens impedeix formar un imaginari comú, un seguit de referents col·lectius.

—En quin sentit?
—No sé si la raó per la qual encara parlem de Plats Bruts és perquè és boníssima, que ho és. Crec que encara parlem de Plats Bruts perquè ja no és possible que un fenomen així torni a passar. Tota aquesta desconnexió, aquesta incapacitat de crear referents comuns, m’amoïna molt. La quantitat oferta que se’ns ha menjat, com també s’ha menjat la possibilitat de generar imaginaris col·lectius. I si no tens un imaginari col·lectiu, passa això: que cadascú de nosaltres vivim en planetes diferents, per molt que puguem compartir edifici.

—Formalment, la novel·la destaca per com intercala la trama amb les diferents versions d’una columna que el protagonista ha de lliurar l’endemà. Què us permet d’explorar, com a escriptor, aquesta estructura tan particular?
—D’una banda, els articles em permeten d’oxigenar una mica la trama, de separar la narració dels moments més reflexius. D’una altra, però, m’interessava que les columnes que van apareixent a la novel·la no fossin la mena de columnes que l’Eloi publica, sinó la mena de columnes que l’Eloi voldria publicar: columnes que revelen una sensibilitat que ell amaga a l’hora de socialitzar-se, en què mostra les ferides de manera més evident. Perquè crec que això passa molt, en aquest país: hi ha molta gent que la diu sempre grossa i que sempre sap com es fan les coses, però que quan la coneixes una mica i grates sota la superfície, veus totes aquestes ferides que arrosseguen i de les quals no parlen mai.

—Els tres protagonistes principals de la novel·la es guanyen la vida, en un grau o un altre, a còpia d’opinar. Per què aquesta fixació en la figura del tertulià?
—Crec que té molt a veure amb com està estructurat i organitzat aquest país: aquests espais de poder que són els mitjans i les tertúlies també són, molt sovint, les platges on moltes personalitats van a morir. Tothom vol estar a la tertúlia amb el Basté, tothom vol estar a la tertúlia amb l’Ustrell: són pols de poder que tothom vol ocupar. La figura del columnista, de l’opinador, també és una figura que m’interessa molt, i volia explorar com seria escriure un llibre des d’aquesta perspectiva: des de la perspectiva d’una persona que té moltes idees i moltes ganes d’expressar un discurs, però que molts cops no hi ha reflexionat prou. En la narrativa catalana, i diria que en la narrativa en l’estrangera, no he estat capaç de trobar un llibre vehiculat per aquesta veu: la d’una persona que es guanya la vida a còpia de fer de bocamoll professional, de dir-la grossa –i com més grossa la diguis millor, perquè més lectors acumules.

L’any 1999, la guionista Gail Simone encunyà el concepte “dones dins de neveres” per referir-se a la tendència de moltes trames de còmics de superherois a consignar els personatges femenins a tragèdies de tota mena –assassinats, agressions sexuals, etcètera– com a pretext per a desenvolupar històries protagonitzades exclusivament per homes i centrades íntegrament en les seves tribulacions.

Partint d’un punt molt semblant, Els crits –la novel·la amb què l’escriptor i periodista Víctor Recort (Sant Boi de Llobregat, 1990) ha guanyat ex aequo el quaranta-cinquè premi Documenta– ressegueix els intents de tres velles glòries de la telebrossa de desfer-se del cos d’una jove que un d’ells ha assassinat, en un rampell, poques hores abans. Però seria injust d’encaixonar la novel·la dins el gènere del thriller, de la mateixa manera que seria injust d’acusar Recort –que, fins i tot, es permet el luxe d’invocar Simone a mitja novel·la– de caure en les dinàmiques de gènere dels còmics de superherois. Amb una prosa mordaç i un estil molt observacional, a mig camí entre la narrativa i la columna d’opinió, Els crits (l’Altra) ofereix un retrat implacable de la decadència moral i cultural d’una generació sencera d’homes, bo i deixant a la vista les costures d’un model de masculinitat amb què la posteritat no serà generosa. Res no se salva de la mirada càustica de Recort, per a qui el transcurs de la trama ràpidament esdevé una excusa per a tractar les qüestions fonamentals: de l’amor a la paternitat, passant per la mortalitat i la pobresa espiritual d’un món addicte a les pantalles. En parlem amb l’autor, col·laborador habitual en mitjans com ara El Nacional i El País, que debutà en la narrativa catalana amb la novel·la Pont Aeri (Empúries, 2022) i també ha escrit, amb el pseudònim Víctor Parkas, el recull de relats Game Boy (Caballo de Troya, 2019).

Víctor Recort (dreta) ha compartit el premi Documenta 2024 amb Irene Zurrón (esquerra).

—Els crits és una novel·la escrita en català, però un dels personatges principals, en Coco, parla gairebé íntegrament en castellà. Què voleu explorar, com a autor, amb aquesta diglòssia?
—Efectivament, és pura diglòssia. Això és el que volia transmetre amb els diàlegs indirectes: les frases del Coco solen començar en castellà quan la novel·la les posa en boca de l’Eloi, el protagonista, però tot sovint acaben en català. Això ho fem molt sovint tots, quan parlem: acabem apropiant-nos de la llengua d’aquell a qui ens referim. A part d’això hi ha, també, la qüestió que els tres protagonistes principals són ex-tertulians d’un programa de televisió de començament dels 2000, on tothom cridava molt i tothom la deia molt grossa. Jo m’imaginava aquell programa com un lloc on convivia gent del món català amb convidats castellanoparlants. Moltes tertúlies que s’emeten a l’estat espanyol, per exemple, s’enregistren a Catalunya, i molta gent m’ha explicat que sovint hi ha aquesta mena de diglòssia en què els convidats, que s’han passat tota la tertúlia parlant en castellà, canvien al català quan el programa va a publicitat. L’objectiu de tenir un personatge que parla en castellà era, precisament, explicitar aquesta diglòssia que viu el país: no vull reivindicar-la ni fer un al·legat a favor del xarneguisme i de tota aquesta mena de jocs polítics, en què no tinc gens d’interès.

—Vau debutar amb Game boy, un recull de relats escrit en castellà. Tanmateix, d’aleshores ençà tan sols heu publicat en català.
—Abans de publicar Game Boy havia fet una trajectòria com a articulista en castellà en diversos mitjans. Quan em van encarregar aquell llibre, que devia ser cap al 2017, jo venia de fer un canvi de xip força gros en la qüestió nacional. Vinc d’una família castellanoparlant: només un dels meus avis parlava català. Tot el meu univers era espanyol i castellanoparlant, però quan va començar el procés d’alliberament nacional –que al final no ho va ser– se’m va girar el cap. Fins i tot, escrivint Game Boy ho vaig notar: hi ha qui me n’ha dit que és un llibre català escrit en castellà. Aquest moment va coincidir, també, amb el naixement del meu primer fill, a qui vaig decidir educar en català i a qui sempre he procurat de protegir l’espai lingüístic. Em semblava incoherent, per exemple, procurar que totes les pel·lícules que veu el meu fill estiguin doblades al català, però, al mateix temps, que jo continués escrivint en castellà i contribuís a exercir pressió sobre el sistema cultural català, a ocupar-ne l’espai. Va ser un rampell: Game Boy va tenir un ressò important, i jo ja havia estat socialitzat com a escriptor en castellà. Però no podia publicar un llibre com Game Boy, que parla de com els homes han de deixar d’ocupar espais, i alhora continuar ocupant, com a escriptor en castellà, l’espai de la literatura catalana. No podia no posar el poc talent que tinc en un projecte literari a favor de la llengua del país.

—Tots tres personatges del llibre encarnen, de manera més conscient o menys, un cert model de masculinitat molt tronat, decididament anacrònic, latent en l’amistat que els uneix.
—Si fas un llibre protagonitzat per tres homes, en el fons, també estàs parlant de masculinitat, diguis què en diguis. Però el fet que sigui, dels tres, el columnista d’opinió qui expliqui la història, em servia precisament per a problematitzar i reflexionar sobre certes coses sense paternalisme, que és una cosa que com a lector (i escriptor) em fa molta mandra. Volia que el llibre no fos només un thriller a l’ús, on els personatges han d’amagar el cos d’una noia i prou, sinó que l’acte d’amagar el cos d’aquesta noia desplegués un seguit de temàtiques: que el lector veiés que no és només el fet d’estar amagant el cos d’una noia, que és important, sinó també el fet que la noia sigui 30 anys més jove que ells, que estiguin amagant el cos per protegir la reputació d’un d’ells, etcètera. El feminisme ha posat sobre la taula certes qüestions que han esdevingut grans consensos en els darrers anys, però continuem molt preocupats per fer que els homes que han fet mal –que han agredit altra gent, que han abusat d’altra gent– no pateixin: que continuïn essent respectables, que continuïn tenint una columna o bé col·laborant amb no sé qui.

—El protagonista i narrador, en aquest sentit, habita una mena de terra de ningú: voldria creure’s desconstruït, però, alhora, continua ancorat a una masculinitat molt caduca.
—El que m’interessava explorar dels personatges d’aquesta novel·la són les ferides que arrosseguen, i com això els condiciona. D’això n’hem parlat molt amb l’Eugènia Broggi, l’editora de l’Altra: ella em deia sovint que havia creat un protagonista a qui li tocaria ser més obertament masclista i més obertament homòfob, però que a vegades mostra una sensibilitat que no li pertocaria. És una persona que té molt clars els límits de què és tolerable i què no, però que això no li impedeix de travessar-los de manera plenament conscient.

—Aquesta masculinitat es manifesta, sovint, en forma de por: cap als sentiments propis, cap als vincles amb uns altres homes, cap a la paternitat i la família.
—Sens dubte, tenen moltes pors. La paraula vincle, aquí, és fonamental: tots tres són pares, però sempre que es refereixen als seus fills, al llarg del llibre, s’hi refereixen a través d’objectes: de gronxadors, de regals de Nadal, etcètera. Però sobre la cosa fonda, sobre la vinculació a una altra persona de per vida, els costa molt de parlar. Ara hi ha molta literatura que parla del vincle sentimental, però a mi m’interessen més els vincles dels quals no pots fugir: dels fills, dels germans, de les relacions que no es negocien. Hem parlat molt del poliamor, de l’anarquia relacional i de tota la pesca. Però potser hauríem de començar a parlar més de la família, de la fondària dels vincles que tu estableixes amb el teu fill, amb el teu germà, amb la teva àvia: és un terreny molt fèrtil.

—Posats a parlar de vincles, una de les tries estilístiques més cridaneres de la novel·la és l’absència de noms propis femenins: el narrador es refereix a totes les dones que hi apareixen segons la relació que hi té.
—L’objectiu de batejar els personatges masculins –el Milà, l’Eloi, el Coco–, però no pas els femenins –”la nena tomàquet”, “la mare dels meus fills”– era palesar aquesta misogínia ambiental que no es fa explícita en el llibre a l’hora de narrar-lo, però que hi és: tant és com es digui la nena tomàquet o la mare dels fills de l’Eloi, perquè al final no són sinó personatges del teatre que ell es fa d’ell mateix. Per això parlo d’aquest concepte de “dones dins de neveres”, per a palesar que la noia que han matat, a ulls dels personatges principals de la novel·la, només els serveix com excusa narrativa per a avançar, per a tirar cap endavant. Tant és, el nom: el que és important per a aquests homes són les ferides que arrosseguen, i la manera com van gestionant-les al llarg de la nit.

—La novel·la també conté, de manera més aviat implícita, una certa crítica generacional: el retrat d’uns homes que no han volgut deixar pas, tot i que fa temps que se’ls ha covat l’arròs.
—Oi tant. És la generació tap, que diu en Sala i Cullell. Al sistema de mitjans audiovisuals tot això és molt clar, és diàfan. Molts mitjans han deixat de ser plataformes de difusió massiva, però continuen essent llocs de poder que s’han de mantenir i ocupar. Més enllà de l’enfocament generacional, tanmateix, a mi m’interessa molt aquesta dimensió crepuscular dels personatges, aquesta idea d’aprofundir en personatges que es troben en un punt de la vida en què ja ho han perdut tot. Mira les columnes d’opinió de l’Eloi, per exemple, que fan referència a un passat en què ell era més jove, tenia més energia i tenia una vida més feliç i endreçada. A Pont Aeri, l’exercici era el mateix: agafar personatges que van ser famosos fa vint anys i portar-los al present per veure com s’ho maneguen ara, com gestionen ara el fet de no ser famosos. En certa manera, tota la feina que els personatges principals fan per desfer-se del cadàver de la noia i ocultar el crim és potser més una qüestió d’ego, de protegir la seva reputació com a figures públiques, més que no pas de voler eludir de la llei.

—Els protagonistes de la novel·la viuen a l’ombra de l’èxit que van aconseguir fa dècades, com a presentadors d’un late night molt passat de voltes. Tenen una nostàlgia molt profunda pels vells temps, però també per la constatació que l’ecosistema audiovisual d’aquest país ja no és capaç de deixar la mateixa empremta que deixava abans.
—Això és una fixació molt meva: cada cop ens costa més connectar els uns amb els altres, cada cop ens costa més aconseguir una certa continuïtat audiovisual col·lectiva. Hem arribat a un punt en què el nivell de continguts és tan atròfic, tan hiperbòlic, que cadascú està en la seva parcel·la mirant la seva merda, i això ens allunya cada cop més els uns dels altres. És una cosa que em preocupa i en què penso molt, i crec que té una traducció política clara: mira, per exemple, tota aquesta gent que s’abstrau en la seva cambra d’eco particular i pren decisions sobre qui vota d’acord amb continguts absolutament dirigits i esbombats per xarxes socials concretes. També em preocupa molt com aquesta atomització ens impedeix formar un imaginari comú, un seguit de referents col·lectius.

—En quin sentit?
—No sé si la raó per la qual encara parlem de Plats Bruts és perquè és boníssima, que ho és. Crec que encara parlem de Plats Bruts perquè ja no és possible que un fenomen així torni a passar. Tota aquesta desconnexió, aquesta incapacitat de crear referents comuns, m’amoïna molt. La quantitat oferta que se’ns ha menjat, com també s’ha menjat la possibilitat de generar imaginaris col·lectius. I si no tens un imaginari col·lectiu, passa això: que cadascú de nosaltres vivim en planetes diferents, per molt que puguem compartir edifici.

—Formalment, la novel·la destaca per com intercala la trama amb les diferents versions d’una columna que el protagonista ha de lliurar l’endemà. Què us permet d’explorar, com a escriptor, aquesta estructura tan particular?
—D’una banda, els articles em permeten d’oxigenar una mica la trama, de separar la narració dels moments més reflexius. D’una altra, però, m’interessava que les columnes que van apareixent a la novel·la no fossin la mena de columnes que l’Eloi publica, sinó la mena de columnes que l’Eloi voldria publicar: columnes que revelen una sensibilitat que ell amaga a l’hora de socialitzar-se, en què mostra les ferides de manera més evident. Perquè crec que això passa molt, en aquest país: hi ha molta gent que la diu sempre grossa i que sempre sap com es fan les coses, però que quan la coneixes una mica i grates sota la superfície, veus totes aquestes ferides que arrosseguen i de les quals no parlen mai.

—Els tres protagonistes principals de la novel·la es guanyen la vida, en un grau o un altre, a còpia d’opinar. Per què aquesta fixació en la figura del tertulià?
—Crec que té molt a veure amb com està estructurat i organitzat aquest país: aquests espais de poder que són els mitjans i les tertúlies també són, molt sovint, les platges on moltes personalitats van a morir. Tothom vol estar a la tertúlia amb el Basté, tothom vol estar a la tertúlia amb l’Ustrell: són pols de poder que tothom vol ocupar. La figura del columnista, de l’opinador, també és una figura que m’interessa molt, i volia explorar com seria escriure un llibre des d’aquesta perspectiva: des de la perspectiva d’una persona que té moltes idees i moltes ganes d’expressar un discurs, però que molts cops no hi ha reflexionat prou. En la narrativa catalana, i diria que en la narrativa en l’estrangera, no he estat capaç de trobar un llibre vehiculat per aquesta veu: la d’una persona que es guanya la vida a còpia de fer de bocamoll professional, de dir-la grossa –i com més grossa la diguis millor, perquè més lectors acumules.

El retorn clandestí i fugaç de l’exili del president Carles Puigdemont, el 8 d’agost de l’any passat, va tenir un precedent cinquanta anys abans, al País Basc. El 14 d’abril de 1974, quan el dictador Francisco Franco encara era viu, el president basc Jesús María de Leiazola, que aleshores tenia vuitanta-dos anys, va tornar breument a Euskadi d’un exili que havia començat feia trenta-set anys, quan Bilbao fou ocupat per les tropes franquistes durant la guerra. Ho va fer d’incògnit. I va aparèixer en la celebració de l’Aberri Eguna, el Diumenge de Pasqua, dia de la pàtria basca, que es feia a Gernika, en un acte carregat de simbolisme amb què les institucions basques a l’exili van voler exhibir la seva capacitat d’acció i d’organització. 

Leiazola, que havia estat conseller de Justícia del govern a l’exili de José Antonio Aguirre, va assumir el càrrec de president basc quan Aguirre es va morir, sobtadament, el 1960. Des d’aleshores fou l’encarregat de mantenir viva la flama del govern basc a l’exili i de denunciar la dictadura franquista de París estant. 

Quan el règim era a les acaballes, però encara demostrava la seva violència, per exemple, amb l’execució de Salvador Puig Antich, un grup de militants bascs antifranquistes va pensar de fer una acció d’impacte: fer tornar clandestinament el president basc de l’exili per retre homenatge a l’arbre de Gernika ni més ni menys que per a l’Aberri Eguna.

La direcció del PNB no ho va veure amb bons ulls. Van pensar que era una bogeria, però els van acabar convencent, amb la condició que s’asseguressin que Leiazola no correria cap risc en el moment de travessar la frontera. Però la policia espanyola el podia detenir, i això feia que l’operació fos molt arriscada. 

L’aventura, l’han reconstruïda fa poc uns quants mitjans bascs, com ara Naiz. El dia abans, dissabte 13 d’abril de 1974, Leiazola va pujar en un cotxe en un indret al nord del País Basc, conduït per l’històric ex-combatent i militant antifranquista Primi Abad, i acompanyat de dos ex-combatents més, Deunoro Totorika i Hilario Zubizarreta. Duia al damunt documentació falsa, la d’un agent duaner d’Hendaia, familiar d’un càrrec del PNB, que s’havia mort feia uns mesos. 

Van provar de travessar la frontera per Behobia, però no van poder, i van optar per fer-ho per Bera. Des d’allà, van arribar fins a Bilbao, on van fer una visita a la basílica de Nostra Senyora de Begonya. Després, van continuar el viatge fins a Algorta, on es van trobar amb un grup de periodistes estrangers perquè aquella visita clandestina pogués tenir ressò internacional. 

L’endemà, 14 d’abril, el van conduir fins a Gernika, a la Casa de Juntes, on hi havia un grup de gent aplegada en ocasió de l’Aberri Eguna. Ningú no es pensava que, de sobte, aparegués el president Leiazola després de trenta-set anys d’exili. No en sabien res. Després d’haver-se fotografiat al costat de l’arbre, el van portar a Sukarrieta, on hi ha la tomba de Sabino Arana, i tot seguit el van conduir a Sant Joan de Lohitzune, ja al País Basc del nord, havent passat la frontera per Behobia sense cap incident. El dinar de celebració del dia de la pàtria basca el va fer allà, al frontó de Jai Alai, on diuen que, tan bon punt va arribar, va exclamar: “Vinc de Gernika!”

Leiazola va romandre encara cinc anys més a l’exili, i no va tornar fins el 15 de desembre de 1979. Fou rebut en un acte multitudinari a l’estadi de San Mamés, davant quaranta mil persones. 

George Foreman va morir el passat 26 de març a Houston,Texas, a 76 anys. Va ser un dels més grans. Un dels deu millors pesos pesants de la història. Dues vegades campió del món. 81 combats, 76 victòries, 5 derrotes i 1 KO. En tota la vida, Muhammad Ali va ser l’únic que el va poder noquejar en el famós combat pel títol mundial, “Rumble in the jungle”, al Zaire, el 1974. Fet per invitació de Mobutu Sese Seko i organitzat pel mític promotor Don King, aquell esdeveniment mundialment retransmès i constantment recordat va fer història.

Ens en queda un testimoni filmat meravellós: When we were kings, dirigit per Leon Gast, Oscar al millor llargmetratge documental de 1996. En aquell combat van confluir molts temes candents del context polític, social, racial i cultural del moment. A Kinshasa es va concentrar la petita i la gran història de l’època. Muhammad Ali s’havia significat per oposar-se a anar a la guerra del Vietnam: “A mi cap Viet-cong m’ha dit ‘negret’, per què he d’anar a matar-los si no m’han fet res?”.

Li van retirar un temps la llicència per a boxar. Va recórrer el país fent conferències i entrevistes. Les seves opinions van calar en la societat nord-americana, que, de mica en mica, va anar simpatitzant amb el que ell defensava. Ali ja s’havia fet musulmà i estava en contacte amb Malcolm X i el moviment dels drets civils. Ell, com sempre, afinava i disparava amb intel·ligència i precisió, les seves paraules eren clarividents: “Hem estat empresonats durant quatre-cents anys. No viatjaré a l’altra banda del món per ajudar a assassinar i cremar una nació pobra simplement per continuar la dominació dels amos blancs sobre esclaus de pell fosca. El veritable enemic de la meva gent és aquí.”

El cop de puny d’Ali que va tombar Foreman al combat del Zaire.

A Kinshasa, al voltant del combat i dels dos lluitadors, van confluir moltes forces diverses: africanisme, drets civils, boxa, espectacle, política i cultura. Per culpa d’una ferida a la cella de Foreman durant els entrenaments, el combat es va fer unes quantes setmanes més tard que no es preveia. El temps es va aturar. I l’ambient va esdevenir vibrant, elèctric. Amb el fervor popular dels zairesos que idolatraven Ali tot cridant “Ali bumayé!” (Ali, mata’l!). Els xous mediàtics que muntava Ali, sempre provocant i fent comèdia. Per amenitzar l’espera, es comptà amb la presència de grans figures de la música, entre les quals, James Brown, Ike & Tina Turner, B. B. King, Miriam Makeba i la Fania All-Stars. I per immortalitzar el combat, amb la de grans periodistes com Hunter S. Thompson o Norman Mailer.

Aquell és un dels combats més impressionants que s’han vist mai. Una sorprenent i emocionant lliçó de boxa, en què l’aspirant Ali va vèncer per KO en el vuitè assalt el campió mundial Foreman, tot coronant-se rei indiscutible de la màxima categoria. Als EUA hi va haver acusacions que s’havien fet trampes en el combat. “Era clar”, va escriure Mailer, irònic. “Igual que Rembrandt no va pintar mai La ronda de nit ni Joyce no va escriure Dedalus.”

Per a la boxa, per a Ali i per a Foreman, Kinshasa marca un abans i un després. També per a Norman Mailer, que el 1975 a The Fight (El Combate, Contra, 2013), va escriure una de les millors peces del periodisme literari de tots els temps.

Norman Mailer divertint-se amb Muhammad Ali.

L’obra és una intel·ligent i valuosa immersió en el món de la boxa, la cultura negra, la personalitat antagònica dels dos contrincants, el racisme, el Zaire de Mobutu, l’abisme cultural entre l’Àfrica i els EUA, entre els africans i els afroamericans… En el fons, destil·lant i assimilant en la seva ment tot plegat, Mailer forja una narració que s’endinsa en els misteris essencials de la boxa i de la personalitat dels dos boxadors i, de retruc, en el fet mateix de l’ofici d’escriure i el rol del cronista.

Els grans pesos pesants, segons Norman Mailer

Mailer ja havia escrit sobre Muhammad Ali el 1971 a King of the Hill (El Rey del Ring, Lumen, 1972), en coneixia l’ego inquietant, el boxador màgic, intuïtiu i brillant, l’enginy i la loquacitat, però, entre més coses, va quedar molt intrigat per la psicologia dels grans pesos pesants negres. En el llibre, l’escriptor es planteja qüestions profundes, subtils, del geni i el caràcter dels grans púgils que, tres anys després, a Kinshasa, va tenir l’oportunitat de reprendre i aprofundir, com va fer a The Fight.

Moment del combat “Rumble in the Jungle” (Getty).

Tres exemples:

Un: “Els boxadors negres solen ser complexes. Tenen esclats d’insospitada fortalesa i arravatament quan els follets els dominen com els cavalls sense doma. Els púgils negres són artistes, estan subjectes als canvis d’humor, són sorprenents.” I citava els casos de Joe Frazier, Sonny Liston, Archie Mooore, Sugar Ray o Joe Louis.

Dos: “Els pesos pesants no tenen mai un equilibri simple. Tan bon punt arriben a campions, comencen a tenir vida interior, com Hemingway, Dostoievski, Tolstoi, Faulkner, Joyce, Melville, Conrad, Lawrence o Proust. L’exemple més clar és Hemingway. Per voler ser el més gran escriptor de la història de la literatura, sense deixar de ser la immensa figura de les arts corporals que el seu segle i la seva edat li permetessin, es va quedar tot sol, i sempre en va ser conscient. Igualment, tots sols es troben els grans campions del pes pesant.”

Tres. “Ser campió del pes pesant, en la segona meitat del segle XX (amb revolucions negres a tot el món), representa alguna cosa semblant a ser el boxador Jack Johnson, el primer negre d’arrabassar el títol dels pesos pesants a un blanc, l’activista Malcolm X, i el mafiós italoamericà Frank Costello, en una sola peça.”

Un apunt de Joyce Carol Oates

Nota al marge. La comparació entre un gran boxador i un gran escriptor va interessar, també, a Joyce Carol Oates, autora d’On boxing (1987) (Del boxeo, Tusquets), un dels millors llibres que he llegit sobre el noble art. Hi escriu: “Avançar pel dolor cap al triomf –o la semblança del triomf– és l’esperança de l’escriptor, com ho és del boxador.” O en recordar què deia l’irlandès Barry McGuigan, campió de pes ploma quan li van preguntar: “Per què t’has fet boxador?”, i ell respongué: “No puc ser poeta, no sé explicar històries.”

Ella estava fascinada per la boxa i el seu significat més profund, igual que Ernest Hemingway, Mark Twain, Norman Mailer o Jack London. En el llibre abans citat escriu: “Per a un escriptor no hi ha cap tema que sigui més intensament personal que la boxa. Escriure sobre la boxa és escriure sobre un mateix –per més que sigui de manera el·líptica i involuntària.”

Sens dubte, totes aquestes idees bullien al cap de Norman Mailer quan va aterrar a Kinshasa, el Zaire, la tardor del 1974, sentint a la cara la bufetada de calor i humitat tropical i, a l’estómac, les pessigolles de viure un moment històric i haver-lo de narrar per a la posteritat. Per entendre millor la cultura africana, l’escriptor havia llegit uns quants llibres, entre els quals, un sobre filosofia bantú i un altre sobre la cultura dogon. D’aquests tractats va aprendre algunes idees que el van ajudar a entendre millor el món que havia de relatar en la seva crònica.

L’enigma de la ment de Big George Foreman

De Muhammad Ali, en sabem moltes coses, especialment dels xous de premsa i dels atacs verbals al seu contrincant els dies previs al combat. Foreman va quedar clarament eclipsat, abans i després de ser derrotat. Però Mailer, atent a tot el que envoltava aquell esdeveniment, es va anar sentint cada dia més atret per la figura de Foreman, la seva discreció, el silenci i la fúria, qualitats que contribuïen a teixir l’enigma entorn de la seva persona.

Foreman no era un representant menor de la força vital. “No semblava tant un home com un lleó que es mantingués en posició erecta com un home. Se’l veia somnolent com un lleó digerint el cadàver d’un animal”, escriví quan el veié per primera vegada al vestíbul de l’hotel on s’allotjaven la majoria d’ells. No li semblà simpàtic ni antipàtic, més aviat li féu la impressió d’estar alerta. Com tots els bons boxadors, “capaços de caçar amb els dits un insecte volant i, al mateix temps, adonar-se de l’expressió del rostre d’algun amic assegut a la trigèsima filera del ring.”

Mailer acabava d’arribar, no sabia encara que no era correcte parlar amb Foreman al vestíbul i s’hi acostà amb la mà allargada. El relacions públiques del boxador va aclarir el malentès. Foreman somrigué i s’hi adreçà qualificant-lo de “campió dels escriptors”. “Perdoni que no li estrenyi la mà, però és que porto les mans a la butxaca”, digué amb veu apagada com qui no vol perdre ni una espurna de força.

No era un menyspreu. Mailer ho va entendre perfectament. Era important dur les mans a les butxaques. Tant com mantenir allunyat el món, tasca de la qual s’ocupaven els seus guardaespatlles. El seu cap estava sol. “Uns altres campions posseïen una presència impressionant. Tenien carisma. Foreman tenia el silenci.” Mailer confessa que no havia estat mai tan a prop d’un home capaç de romandre tant temps sense moure’s, amb les mans a les butxaques, i tantes capes de silenci protegint la seva càmera particular.

Recordà que feia molts anys havia treballat un estiu en un psiquiàtric. Foreman li recordà els malalts catatònics que hi havia conegut. Segons els guardians veterans, els catatònics són els pacients més forts i perillosos, creuen que, si no es mouen, tota la força vindrà a ells. “Un campió dels pesos pesants ha de viure en un món sense proporcions. És possiblement el més aterridor dels assassins desarmats. Amb les seves mans podria assassinar cinquanta homes abans de sentir-se prou cansat per a continuar matant.”

En aquest aspecte, com en d’altres, Ali i Foreman eren molt diferents. Ali inspirava amor (i relativament poc respecte per la seva força) perquè no semblava capaç de fer mal a un home corrent. “Foreman, per contra, era una amenaça real. En qualsevol malson de matança, atacaria i atacaria.” Foreman era un gran mite. No havia estat mai derrotat. La nit que havia guanyat el campionat del món havia acumulat trenta-cinc KO. La majoria de combats els havia liquidat abans del tercer assalt.

A mesura que passaven els dies i els anava coneixent més de prop, Mailer començà a trobar més interessant Foreman. Amb les seves declaracions provocatives i pallassades per a fer riure periodistes i públic en general, Ali li semblava com un actor blanc. “Foreman, en canvi, era profund. Se’l podia prendre per un africà amb molta més facilitat que Ali. Estava en comunió amb una musa, també profunda, una cosina germana de la bellesa: la musa de la violència en tota la seva complexitat. Podia haver estat un monjo contemplatiu. La seva violència estava en l’aurèola de la seva serenitat.”

En els entrenaments també eren oposats. Ali parlava, dansava, feia bromes per entretenir el públic i escalfar la premsa. Foreman, per contra, meditava al centre del ring quan començava a sonar una música extraordinària i estrambòtica. Era pop, però recordava Wagner. En sentir el so, els seus moviments anaven activant-se, primer suaus i continguts, de tres centímetres. A poc a poc, imperceptiblement, anaven augmentant, ganxos, jabs, uppercuts, directes, fins a enfrontar-se en alguns assalts al seu espàrring Henry Clark, que no es cansava de cantar les habilitats del campió als periodistes:

“George no pega com altres boxadors”, solia dir. “Un simple cop en els braços et deixa paralitzat, i això amb guants pesats. Ali és amic meu i temo molt que li faran mal. George és l’ésser humà més castigador que conec.”

Les conferències de premsa de George, al contrari que les d’Ali, eren sòbries i discretes. Parlava en veu baixa i es negava rotundament a utilitzar el micròfon. El seu estat d’ànim li pertanyia. No volia que cap xiulet del sistema radiofònic li alterés els sentits. Responia a les preguntes amb desimboltura i intel·ligència.

Ali era un geni en uns altres sentits, com demostraria la nit del combat. Per Mailer, a Kinshasa es disputava la més insòlita de totes les guerres: “Una col·lisió entre diferents encarnacions de la inspiració divina.” Assalt rere assalt, Ali, contra les cordes, es blindava dels forts cops de puny de Foreman, que el castigava com si fos el sac d’entrenament. El campió pegava i pegava. L’aspirant resistia i resistia. I se’n fotia: “Això és tot el que saps fer?, “Ets una mòmia”… El relat del combat de Mailer és un exemple de periodisme precís, rigorós i emocionadament contingut. Com ja sabem, a Foreman se li van anar acabant les reserves de forces i, quan ho detectà, en el vuitè assalt, Muhammad Ali va abandonar les cordes i el tombà amb un cop de puny magistral.

Reconquerir el títol a 45 anys

Aquella derrota va afectar l’impassible Foreman. No li entrava al cap. Tant és així, que a les seves memòries, God in my corner (2007), va escriure que l’havien drogat abans de pujar al ring, que el seu preparador li havia donat per beure aigua que tenia gust de medicina.

Visqué dos anys en hores baixes. Penjà els guants, es feu predicador i obrí un gimnàs de boxa per a formar nois del carrer. Per oferir-los una sortida a la vida, com li havia passat a ell quan tenia la seva edat. Tanmateix, com sigui que l’única manera que sabia per guanyar-se la vida era la boxa, tornà als quadrilàters.

George Foreman quan va recuperar el titol mundial a 45 anys (John Gurzinski AFP).

El 5 de novembre de 1994, a Las Vegas, pujava al ring com a aspirant al títol de campió del món contra Michael Moorer. Estava més gras, havia perdut agilitat, era gran. Moorer el va dominar durant nou assalts, fins que en el desè Foreman va tenir una il·luminació de la seva musa. Descarregà un terrible cop de dreta contra el campió que va caure a la lona KO. Totes les forces físiques i mentals que configuraven l’enigma del gran pes pesant s’havien conjurat en aquell cop perfecte, imparable.

George Foreman tenia quaranta-cinc anys quan va tornar a cenyir-se per segona vegada el cinturó de campió del món dels pesos pesants que havia perdut feia vint anys. Va ser el boxador més veterà a guanyar el campionat del món. Muhammad Ali i ell van ser amics durant molts anys. Cada dia parlaven per telèfon. Fins que Ali es va morir. Ara s’ha mort ell.

L’obra mestra de Norman Mailer.

George Foreman va morir el passat 26 de març a Houston,Texas, a 76 anys. Va ser un dels més grans. Un dels deu millors pesos pesants de la història. Dues vegades campió del món. 81 combats, 76 victòries, 5 derrotes i 1 KO. En tota la vida, Muhammad Ali va ser l’únic que el va poder noquejar en el famós combat pel títol mundial, “Rumble in the jungle”, al Zaire, el 1974. Fet per invitació de Mobutu Sese Seko i organitzat pel mític promotor Don King, aquell esdeveniment mundialment retransmès i constantment recordat va fer història.

Ens en queda un testimoni filmat meravellós: When we were kings, dirigit per Leon Gast, Oscar al millor llargmetratge documental de 1996. En aquell combat van confluir molts temes candents del context polític, social, racial i cultural del moment. A Kinshasa es va concentrar la petita i la gran història de l’època. Muhammad Ali s’havia significat per oposar-se a anar a la guerra del Vietnam: “A mi cap Viet-cong m’ha dit ‘negret’, per què he d’anar a matar-los si no m’han fet res?”.

Li van retirar un temps la llicència per a boxar. Va recórrer el país fent conferències i entrevistes. Les seves opinions van calar en la societat nord-americana, que, de mica en mica, va anar simpatitzant amb el que ell defensava. Ali ja s’havia fet musulmà i estava en contacte amb Malcolm X i el moviment dels drets civils. Ell, com sempre, afinava i disparava amb intel·ligència i precisió, les seves paraules eren clarividents: “Hem estat empresonats durant quatre-cents anys. No viatjaré a l’altra banda del món per ajudar a assassinar i cremar una nació pobra simplement per continuar la dominació dels amos blancs sobre esclaus de pell fosca. El veritable enemic de la meva gent és aquí.”

El cop de puny d’Ali que va tombar Foreman al combat del Zaire.

A Kinshasa, al voltant del combat i dels dos lluitadors, van confluir moltes forces diverses: africanisme, drets civils, boxa, espectacle, política i cultura. Per culpa d’una ferida a la cella de Foreman durant els entrenaments, el combat es va fer unes quantes setmanes més tard que no es preveia. El temps es va aturar. I l’ambient va esdevenir vibrant, elèctric. Amb el fervor popular dels zairesos que idolatraven Ali tot cridant “Ali bumayé!” (Ali, mata’l!). Els xous mediàtics que muntava Ali, sempre provocant i fent comèdia. Per amenitzar l’espera, es comptà amb la presència de grans figures de la música, entre les quals, James Brown, Ike & Tina Turner, B. B. King, Miriam Makeba i la Fania All-Stars. I per immortalitzar el combat, amb la de grans periodistes com Hunter S. Thompson o Norman Mailer.

Aquell és un dels combats més impressionants que s’han vist mai. Una sorprenent i emocionant lliçó de boxa, en què l’aspirant Ali va vèncer per KO en el vuitè assalt el campió mundial Foreman, tot coronant-se rei indiscutible de la màxima categoria. Als EUA hi va haver acusacions que s’havien fet trampes en el combat. “Era clar”, va escriure Mailer, irònic. “Igual que Rembrandt no va pintar mai La ronda de nit ni Joyce no va escriure Dedalus.”

Per a la boxa, per a Ali i per a Foreman, Kinshasa marca un abans i un després. També per a Norman Mailer, que el 1975 a The Fight (El Combate, Contra, 2013), va escriure una de les millors peces del periodisme literari de tots els temps.

Norman Mailer divertint-se amb Muhammad Ali.

L’obra és una intel·ligent i valuosa immersió en el món de la boxa, la cultura negra, la personalitat antagònica dels dos contrincants, el racisme, el Zaire de Mobutu, l’abisme cultural entre l’Àfrica i els EUA, entre els africans i els afroamericans… En el fons, destil·lant i assimilant en la seva ment tot plegat, Mailer forja una narració que s’endinsa en els misteris essencials de la boxa i de la personalitat dels dos boxadors i, de retruc, en el fet mateix de l’ofici d’escriure i el rol del cronista.

Els grans pesos pesants, segons Norman Mailer

Mailer ja havia escrit sobre Muhammad Ali el 1971 a King of the Hill (El Rey del Ring, Lumen, 1972), en coneixia l’ego inquietant, el boxador màgic, intuïtiu i brillant, l’enginy i la loquacitat, però, entre més coses, va quedar molt intrigat per la psicologia dels grans pesos pesants negres. En el llibre, l’escriptor es planteja qüestions profundes, subtils, del geni i el caràcter dels grans púgils que, tres anys després, a Kinshasa, va tenir l’oportunitat de reprendre i aprofundir, com va fer a The Fight.

Moment del combat “Rumble in the Jungle” (Getty).

Tres exemples:

Un: “Els boxadors negres solen ser complexes. Tenen esclats d’insospitada fortalesa i arravatament quan els follets els dominen com els cavalls sense doma. Els púgils negres són artistes, estan subjectes als canvis d’humor, són sorprenents.” I citava els casos de Joe Frazier, Sonny Liston, Archie Mooore, Sugar Ray o Joe Louis.

Dos: “Els pesos pesants no tenen mai un equilibri simple. Tan bon punt arriben a campions, comencen a tenir vida interior, com Hemingway, Dostoievski, Tolstoi, Faulkner, Joyce, Melville, Conrad, Lawrence o Proust. L’exemple més clar és Hemingway. Per voler ser el més gran escriptor de la història de la literatura, sense deixar de ser la immensa figura de les arts corporals que el seu segle i la seva edat li permetessin, es va quedar tot sol, i sempre en va ser conscient. Igualment, tots sols es troben els grans campions del pes pesant.”

Tres. “Ser campió del pes pesant, en la segona meitat del segle XX (amb revolucions negres a tot el món), representa alguna cosa semblant a ser el boxador Jack Johnson, el primer negre d’arrabassar el títol dels pesos pesants a un blanc, l’activista Malcolm X, i el mafiós italoamericà Frank Costello, en una sola peça.”

Un apunt de Joyce Carol Oates

Nota al marge. La comparació entre un gran boxador i un gran escriptor va interessar, també, a Joyce Carol Oates, autora d’On boxing (1987) (Del boxeo, Tusquets), un dels millors llibres que he llegit sobre el noble art. Hi escriu: “Avançar pel dolor cap al triomf –o la semblança del triomf– és l’esperança de l’escriptor, com ho és del boxador.” O en recordar què deia l’irlandès Barry McGuigan, campió de pes ploma quan li van preguntar: “Per què t’has fet boxador?”, i ell respongué: “No puc ser poeta, no sé explicar històries.”

Ella estava fascinada per la boxa i el seu significat més profund, igual que Ernest Hemingway, Mark Twain, Norman Mailer o Jack London. En el llibre abans citat escriu: “Per a un escriptor no hi ha cap tema que sigui més intensament personal que la boxa. Escriure sobre la boxa és escriure sobre un mateix –per més que sigui de manera el·líptica i involuntària.”

Sens dubte, totes aquestes idees bullien al cap de Norman Mailer quan va aterrar a Kinshasa, el Zaire, la tardor del 1974, sentint a la cara la bufetada de calor i humitat tropical i, a l’estómac, les pessigolles de viure un moment històric i haver-lo de narrar per a la posteritat. Per entendre millor la cultura africana, l’escriptor havia llegit uns quants llibres, entre els quals, un sobre filosofia bantú i un altre sobre la cultura dogon. D’aquests tractats va aprendre algunes idees que el van ajudar a entendre millor el món que havia de relatar en la seva crònica.

L’enigma de la ment de Big George Foreman

De Muhammad Ali, en sabem moltes coses, especialment dels xous de premsa i dels atacs verbals al seu contrincant els dies previs al combat. Foreman va quedar clarament eclipsat, abans i després de ser derrotat. Però Mailer, atent a tot el que envoltava aquell esdeveniment, es va anar sentint cada dia més atret per la figura de Foreman, la seva discreció, el silenci i la fúria, qualitats que contribuïen a teixir l’enigma entorn de la seva persona.

Foreman no era un representant menor de la força vital. “No semblava tant un home com un lleó que es mantingués en posició erecta com un home. Se’l veia somnolent com un lleó digerint el cadàver d’un animal”, escriví quan el veié per primera vegada al vestíbul de l’hotel on s’allotjaven la majoria d’ells. No li semblà simpàtic ni antipàtic, més aviat li féu la impressió d’estar alerta. Com tots els bons boxadors, “capaços de caçar amb els dits un insecte volant i, al mateix temps, adonar-se de l’expressió del rostre d’algun amic assegut a la trigèsima filera del ring.”

Mailer acabava d’arribar, no sabia encara que no era correcte parlar amb Foreman al vestíbul i s’hi acostà amb la mà allargada. El relacions públiques del boxador va aclarir el malentès. Foreman somrigué i s’hi adreçà qualificant-lo de “campió dels escriptors”. “Perdoni que no li estrenyi la mà, però és que porto les mans a la butxaca”, digué amb veu apagada com qui no vol perdre ni una espurna de força.

No era un menyspreu. Mailer ho va entendre perfectament. Era important dur les mans a les butxaques. Tant com mantenir allunyat el món, tasca de la qual s’ocupaven els seus guardaespatlles. El seu cap estava sol. “Uns altres campions posseïen una presència impressionant. Tenien carisma. Foreman tenia el silenci.” Mailer confessa que no havia estat mai tan a prop d’un home capaç de romandre tant temps sense moure’s, amb les mans a les butxaques, i tantes capes de silenci protegint la seva càmera particular.

Recordà que feia molts anys havia treballat un estiu en un psiquiàtric. Foreman li recordà els malalts catatònics que hi havia conegut. Segons els guardians veterans, els catatònics són els pacients més forts i perillosos, creuen que, si no es mouen, tota la força vindrà a ells. “Un campió dels pesos pesants ha de viure en un món sense proporcions. És possiblement el més aterridor dels assassins desarmats. Amb les seves mans podria assassinar cinquanta homes abans de sentir-se prou cansat per a continuar matant.”

En aquest aspecte, com en d’altres, Ali i Foreman eren molt diferents. Ali inspirava amor (i relativament poc respecte per la seva força) perquè no semblava capaç de fer mal a un home corrent. “Foreman, per contra, era una amenaça real. En qualsevol malson de matança, atacaria i atacaria.” Foreman era un gran mite. No havia estat mai derrotat. La nit que havia guanyat el campionat del món havia acumulat trenta-cinc KO. La majoria de combats els havia liquidat abans del tercer assalt.

A mesura que passaven els dies i els anava coneixent més de prop, Mailer començà a trobar més interessant Foreman. Amb les seves declaracions provocatives i pallassades per a fer riure periodistes i públic en general, Ali li semblava com un actor blanc. “Foreman, en canvi, era profund. Se’l podia prendre per un africà amb molta més facilitat que Ali. Estava en comunió amb una musa, també profunda, una cosina germana de la bellesa: la musa de la violència en tota la seva complexitat. Podia haver estat un monjo contemplatiu. La seva violència estava en l’aurèola de la seva serenitat.”

En els entrenaments també eren oposats. Ali parlava, dansava, feia bromes per entretenir el públic i escalfar la premsa. Foreman, per contra, meditava al centre del ring quan començava a sonar una música extraordinària i estrambòtica. Era pop, però recordava Wagner. En sentir el so, els seus moviments anaven activant-se, primer suaus i continguts, de tres centímetres. A poc a poc, imperceptiblement, anaven augmentant, ganxos, jabs, uppercuts, directes, fins a enfrontar-se en alguns assalts al seu espàrring Henry Clark, que no es cansava de cantar les habilitats del campió als periodistes:

“George no pega com altres boxadors”, solia dir. “Un simple cop en els braços et deixa paralitzat, i això amb guants pesats. Ali és amic meu i temo molt que li faran mal. George és l’ésser humà més castigador que conec.”

Les conferències de premsa de George, al contrari que les d’Ali, eren sòbries i discretes. Parlava en veu baixa i es negava rotundament a utilitzar el micròfon. El seu estat d’ànim li pertanyia. No volia que cap xiulet del sistema radiofònic li alterés els sentits. Responia a les preguntes amb desimboltura i intel·ligència.

Ali era un geni en uns altres sentits, com demostraria la nit del combat. Per Mailer, a Kinshasa es disputava la més insòlita de totes les guerres: “Una col·lisió entre diferents encarnacions de la inspiració divina.” Assalt rere assalt, Ali, contra les cordes, es blindava dels forts cops de puny de Foreman, que el castigava com si fos el sac d’entrenament. El campió pegava i pegava. L’aspirant resistia i resistia. I se’n fotia: “Això és tot el que saps fer?, “Ets una mòmia”… El relat del combat de Mailer és un exemple de periodisme precís, rigorós i emocionadament contingut. Com ja sabem, a Foreman se li van anar acabant les reserves de forces i, quan ho detectà, en el vuitè assalt, Muhammad Ali va abandonar les cordes i el tombà amb un cop de puny magistral.

Reconquerir el títol a 45 anys

Aquella derrota va afectar l’impassible Foreman. No li entrava al cap. Tant és així, que a les seves memòries, God in my corner (2007), va escriure que l’havien drogat abans de pujar al ring, que el seu preparador li havia donat per beure aigua que tenia gust de medicina.

Visqué dos anys en hores baixes. Penjà els guants, es feu predicador i obrí un gimnàs de boxa per a formar nois del carrer. Per oferir-los una sortida a la vida, com li havia passat a ell quan tenia la seva edat. Tanmateix, com sigui que l’única manera que sabia per guanyar-se la vida era la boxa, tornà als quadrilàters.

George Foreman quan va recuperar el titol mundial a 45 anys (John Gurzinski AFP).

El 5 de novembre de 1994, a Las Vegas, pujava al ring com a aspirant al títol de campió del món contra Michael Moorer. Estava més gras, havia perdut agilitat, era gran. Moorer el va dominar durant nou assalts, fins que en el desè Foreman va tenir una il·luminació de la seva musa. Descarregà un terrible cop de dreta contra el campió que va caure a la lona KO. Totes les forces físiques i mentals que configuraven l’enigma del gran pes pesant s’havien conjurat en aquell cop perfecte, imparable.

George Foreman tenia quaranta-cinc anys quan va tornar a cenyir-se per segona vegada el cinturó de campió del món dels pesos pesants que havia perdut feia vint anys. Va ser el boxador més veterà a guanyar el campionat del món. Muhammad Ali i ell van ser amics durant molts anys. Cada dia parlaven per telèfon. Fins que Ali es va morir. Ara s’ha mort ell.

L’obra mestra de Norman Mailer.

L’associació de víctimes de la repressió franquista a Tarragona insta el govern espanyol a reobrir la tercera fossa de la ciutat, on calculen que hi ha almenys una desena d’inhumats. La Direcció General de Memòria Democràtica apunta que treballen perquè pugui ser una realitat l’any vinent. “És un procés que és lent perquè necessita uns treballs tècnics, però pel que ha dit el director, estan molt avançats”, ha afirmat Montserrat Giné, presidenta de l’entitat. Segons Xavier Menéndez, la intervenció té dificultats logístiques que responen a la ubicació de la fossa neutra, on és complicat accedir-hi amb la maquinària necessària. D’altra banda, un estudi recent ha permès sumar 846 morts de la guerra del 1936-1939 a les fosses comunes de Tarragona.

En el tradicional homenatge a les víctimes de la repressió franquista, celebrat avui al cementiri de Tarragona, s’ha fet un minut de silenci en record de totes les persones que van perdre la vida durant la guerra i la postguerra. Familiars del Camp de Tarragona, però també de les Terres de l’Ebre, s’han acostat fins aquest punt per honrar la memòria dels seus avantpassats en un acte emotiu on tampoc han faltat les ofrenes florals al grup escultòric Dignitat.

El cas de l’Elisa Cardona, l’única dona afusellada a Tarragona

L’associació de víctimes de la repressió franquista a Tarragona calcula que en aquesta fossa comuna hi hauria com a mínim les restes mortals d’una desena de persones. Una d’elles podria ser l’Elisa Cardona Ollé, natural de Duesaigües, l’única dona afusellada pel franquisme a Tarragona. Les seves nebodes, la Pilar i la Montserrat Camarassa, estan convençudes que la seva tieta va ser un cap de turc del franquisme. Tal com recorden, l’Elisa treballava en un hotel on s’hostejaven capellans, que la van denunciar per delatar-los. “Sempre he pensat que va ser un afusellament perquè les dones callessin, va ser un cap de turc”, ha apuntat la Pilar. Més de vuit dècades després del seu assassinat, la família continua reclamant justícia i lamenta el silenci que es va instaurar a la societat a l’hora de buscar la veritat en casos com els seus. “Crec que si hagués estat un home, això hagués estat diferent. En ser una dona, va ser com un doble afusellament, la pena va ser molt més grossa”, ha recordat emocionada.

De moment, la Direcció General de Memòria Democràtica no concreta en quin moment podria avançar en la reobertura de la tercera fossa comuna, si bé indica que estan treballant-hi. Per la seva part, l’associació de víctimes ha posat a disposició tot el material genètic del qual disposen per facilitar la recerca. “Només que tinguem la possibilitat de fer un encreuament positiu, ha valgut la pena tot l’esforç”, ha asseverat Giné.

Un estudi suma nous noms a les víctimes del franquisme

Paral·lelament, un estudi recent de la Direcció General de Memòria Democràtica ha permès sumar 846 morts de la guerra del 1936-1939 a les fosses comunes de Tarragona, a més d’afegir nova informació relacionada amb l‘hospital de la Savinosa de la ciutat en aquest període històric. En total, la xifra de morts i assassinats durant la guerra i la repressió franquista a Tarragona s’eleva fins a les 2.342 persones.

Veïns i visitants del municipi de Montgai (Noguera) han participat aquest matí en la sessió de prova per batre el rècord Guinness de bombolles de sabó flotant a l’aire. Ho han fet precisament avui aprofitant que es feia la setzena Fira del Sabó i la Cosmètica Natural. La plaça Prat de la Riba del municipi s’ha omplert de bombolles fetes per grans i petits amb aparells i estris adequats per a l’ocasió com pistoles, xarxes, anelles i petites màquines.

Sota el nom de l’Ensabonada, l’activitat ha servit per experimentar amb diferents tipus de sabó per obtenir bombolles més resistents i testar sistemes de producció massiva. El municipi es marca l’objectiu d’aconseguir el reconeixement mundial de cara l’any vinent, atès que aquest any no han arribat a temps de registrar-se a la competició.

Per tal d’assolir el repte, cal crear milers i milers de bombolles durant quinze segons i mitjançant diferents metodologies amb aparells manuals i electrònics. “En funció d’aquesta maquinària i els estris que tenim hem fet un estudi aproximat sobre la quantitat de bombolles que es poden fer”, ha dit Jaume Gilabert, batlle del municipi.

La prova ha comptat amb tecnologia per mesurar la quantitat de bombolles a l’aire i garantir així la precisió del repte, segons Gilabert. “A partir d’imatges fetes en dron podem fer quadrícules i comptar les bombolles que hi ha en una d’aquestes quadrícules. Aleshores, aquesta quantitat es pot extrapolar arreu de l’espai on es fa la prova. És un càlcul bastant correcte”, ha dit. Així mateix, Gilabert ha destacat que l’activitat compta amb persones per validar la prova.

Activitat emmarcada en la 16a Fira Net

La Fira del Sabó va néixer l’any 2008 amb l’objectiu de recuperar i fer valdre la tradició sabonera del municipi. Precisament, Montgai va ser reconegut l’any 2017 com a ‘Poble d’Ofici Singular del Sabó’ per la Generalitat.

L’activitat més tradicional de la fira és la demostració de l’elaboració del sabó artesanal de caldera amb oli reciclat i mètodes tradicionals a càrrec de mestres sabonaires. Així mateix, a la Sala del Sabó també es podrà veure com es recollien antigament les morques d’oli dels molins i de les cases, i la recollida de la planta de la barrella que servia per fer lleixiu.

A la fira també s’hi podrà trobar sabó de tocador i cosmètica natural amb la presència de l’Obrador d’Artesans Saboners de Catalunya amb més de 28 professionals que elaboren els seus productes amb marca pròpia.

Dos motoristes han mort avui al migdia per un xoc frontal de les seves motocicletes amb un turisme en la carretera GI-555 a Riudarenes (Selva).

Per causes que encara s’investiguen, cap a un quart d’una del migdia el turisme ha envaït el carril contrari i ha xocat frontalment amb les motocicletes, segons que informa el Servei Català de Trànsit (SCT) en un comunicat.

Arran del sinistre s’han activat sis patrulles dels Mossos d’Esquadra, tres dotacions dels Bombers de la Generalitat i quatre ambulàncies del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Amb aquestes víctimes, ja són quaranta-set les persones que han perdut la vida a les carreteres catalanes aquest 2025.

El conductor del cotxe ha estat detingut a primera hora de la tarda. Es tracta d’un jove de dinou anys, que ha donat negatiu als controls d’alcoholèmia i drogues, però està acusat de dos presumptes delictes d’homicidi per imprudència greu.

El Parc de les Glòries de Barcelona obrirà el dissabte 26 d’abril, dia en què se celebrarà una festa d’inauguració per celebrar l’obertura del nou espai verd de la ciutat després d’anys d’obres. El consistori prepara una jornada festiva entre les 10:30 i les 18.00 amb espectacles musicals, tallers i activitats. L’obertura de la part central del parc era l’última que quedava per executar. Consta de 4,3 hectàrees amb més de nou mil metres quadrats de verds, un passeig i nous espais per fer activitats veïnals. Amb l’obertura de la part central, la ciutat haurà guanyat nou hectàrees per a l’ús veïnal, 30.000 metres quadrats de verd i més de 1.000 arbres.

En el parc hi haurà nous espais, com un umbracle amb gairebé 700 metres quadrats per organitzar actes diversos a l’ombra, l’àgora sensorial Berta Cáceres amb més de 2.500 metres quadrats d’ús polivalent envoltats d’una corona de bambús gegants i un jardí d’immersió amb espècies adaptades al canvi climàtic.

L’espai també té una àrea de jocs infantils de gairebé 2.000 metres quadrats i 35 elements, un sorral, zones d’estada, un parc d’aigua que obrirà els mesos d’estiu, una àrea d’esbarjo per a gossos de 1.200 metres quadrats i nous nodes de biodiversitat, parterres i jardins de pluja.

Festa d’inauguració

Les activitats de la festa d’inauguració es distribuiran en diferents zones del parc i hi haurà dos escenaris. El principal estarà situat sota l’umbracle, on hi haurà una xocolatada i actuacions musicals com el grup Ambauka per iniciar la celebració i la banda Todos los gatos son pardos, d’homenatge a Gato Pérez, com a fi de festa, un taller i ballada de swing i un espectacle de màgia. El segon escenari estarà a l‘Àgora Berta Càceres, on es faran activitats de petit format, com ara contacontes o titelles.

A la clariana, que recentment ha incorporat jocs gegants de fusta i jocs per a infants amb autisme, hi haurà un espai de joc entre les 10.00 i les 14.00, i la Farinera organitzarà en aquest espai un ‘escape street’. Per a aquest dia també es crearà una exposició a dos punts del parc -al passeig de la Diagonal i a la rambla dels Encants amb fotografies de com ha evolucionat Glòries al llarg dels anys.

Aquestes activitats se sumaran a les que el parc ja oferirà de forma habitual: el node dinàmic, amb dues àrees de jocs infantils amb elements singulars, el Jardí d’Immersió, el Mirall d’aigua i els nodes de biodiversitat i fresc.

En la festa d’inauguració participaran equipaments, serveis i comerços de la zona, com ara el Disseny Hub Barcelona, que celebrarà portes obertes durant tot el dia, i La Farinera i el Tram, que hi faran activitats. També hi participaran el Mercat dels Encants, el Mirador de Glòries i associacions i entitats dels districtes de l’Eixample i Sant Martí.

Cinc ferits, un d’ells en estat greu, en caure un cotxe de la carretera de Miramar cap a la Ronda Litoral a Barcelona, segons que ha informat el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i fonts municipals. L’accident ha tingut lloc cap a quarts de sis del matí. El cotxe ha quedat bolcat a la falda de la muntanya i no ha fet falta tallar el trànsit a la Ronda Litoral. El ferit greu ha estat traslladat a l’Hospital Clínic i les altres quatre dones ferides les han portat al de Bellvitge i al del Mar. El SEM ha activat sis unitats terrestres. El cotxe s’haurà de retirar de la zona on ha quedat amb maquinària especial, segons fonts municipals.

El Govern ucraïnès ha denunciat que un atac aeri rus a la ciutat de Sumi (situada prop de la frontera amb Rússia, al nord-oest del país) ha deixat 31 morts i 84 ferits pel cap baix. El ministre de l’Interior d’Ucraïna, Igor Klimenko, ha informat a través de Telegram que diversos míssils balístics han impactat aquest matí al centre de la ciutat.

El primer ministre ucraïnès, Denis Shmihal, ha confirmat poc després que han resultat particularment afectats “edificis i residències de la Universitat Estatal de Sumi”, que han acabat destruïts en un “cínic i violent atac”. La zona afectada era plena de persones que celebraven el Diumenge de Rams, segons que ha informat el ministre.

Volodímir Zelenski ja ha denunciat “el terrible atac amb míssils balístics russos”. “Només una escòria immunda pot actuar així, arrabassant la vida a gent comuna”, ha lamentat el president ucraïnès, que ha afegit: “Sense pressió sobre Rússia, la pau és impossible. Les converses mai han detingut els míssils balístics ni les bombes aèries.”

Rússia encara no s’ha pronunciat sobre aquest incident.

El Barça ha comunicat avui que Mapi León serà baixa en el partit d’avui contra l’Atlètic de Madrid per una sanció. És el càstig que li imposa la Federació Espanyola de Futbol arran dels incidents que van passar durant el partit contra l’Espanyol el proppassat febrer. La jugadora blaugrana, enmig d’un forcejament amb la futbolista Daniela Caracas, va fer un gest que vulnerava la intimitat de la jugadora. L’Espanyol ho va considerar de fet inacceptable i, més tard, l’Associació de Futbolistes Professionals (FUTPRO) i l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) van publicar comunicats en què es queixaven de l’actitud de León.

María León és baixa per sanció.

— FC Barcelona Femení (@FCBfemeni) April 13, 2025

Mapi León va afirmar que mai no va vulnerar ni va intentar de vulnerar la intimitat de Daniela Caracas i es va defensar de l’assetjament que va rebre a les xarxes socials. “En cap moment vaig vulnerar, ni vaig tenir la intenció de vulnerar, la intimitat de la meva companya de professió Daniela Caracas. En les imatges s’aprecia com ella em xoca intencionadament i jo li toco la cama dient-li com a reacció a aquesta topada: ‘Què et passa?’ No hi ha cap tocament de zona íntima ni molt menys intenció d’això.”

El segon partit que es perdrà Mapi León serà el de dimecres contra el Sevilla a l’estadi Johan Cruyff.

L’ex-president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha explicat en una entrevista a La Razón que no és partidari de fer un referèndum a Catalunya. A parer seu, un referèndum d’independència crearia més problemes que no pas en resoldria i, a més, creu que divideix la societat. Concretament ha dit: “He explicat fins a l’avorriment que no sóc en absolut partidari d’un referèndum perquè normalment crea més problemes que no pas en resol i sempre divideix a la societat. Gairebé mai no es pot resoldre amb un ‘sí’ o un ‘no’ una qüestió de gran profunditat política. A més, qui perd un referèndum normalment cerca la venjança, amb la qual cosa mai no es tanca el problema.” Tanmateix, Zapatero ha dit que sí que és partidari del reconeixement de la identitat nacional que, segons ell, “té a veure amb la delegació de competències com les d’immigració, per exemple, o que es parli català a Europa […]. Els espanyols hem de sentir el català o el basc com a llengües nostres. Pel que fa a Catalunya, aquest és un moment molt important per a continuar avançant cap a un autogovern més gran”.

Tot plegat arriba després de l’entrevista de la setmana passada a La Vanguardia, en què Zapatero va admetre que participa en les negociacions a Suïssa entre el PSOE i Junts.

Carles Puigdemont s’ha afanyat a respondre a Zapatero, i ho ha fet amb una piulada al seu compte d’X, en què ha dit: “La dependència d’Espanya mai no tanca el problema. Espanya mai no respecta la voluntat dels catalans, com va quedar perfectament clar en el referèndum de l’Estatut. Espanya roba les inversions a tots els catalans, perquè mai no inverteix allò que aprova invertir, i, en canvi, engreixa cada any el benestar de Madrid injectant molts més diners dels previstos. Cada any.”

La dependència d’Espanya mai no tanca el problema. Espanya mai no respecta la voluntat dels catalans, com va quedar perfectament clar en el referèndum de l’Estatut. Espanya roba les inversions a tot els catalans, perquè mai no inverteix allò que aprova invertir, i en canvi… https://t.co/LSzhC3TFie pic.twitter.com/faCQhYhWzt

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) April 13, 2025

Acords entre el PSOE i el PP

Durant l’entrevista, també ha parlat sobre la política aranzelària de Donald Trump. En aquest sentit, Zapatero ha expressat que confia que la situació actual obligui el PSOE i el PP a negociar, sobretot les qüestions econòmiques. “Crec que la situació internacional, econòmica, i tot el que canvia amb les insòlites decisions de Trump ajudarà que els grups parlamentaris tinguin més predisposició a afrontar uns pressuposts”, ha dit.

El diari The New York Times publica les primeres informacions sobre l’accident mortal de l’helicòpter que va estavellar-se el dijous al riu Hudson de Nova York, on viatjava la família Escobar-Camprubí i el pilot. La investigació de l’Administració Federal d’Aviació (FAA) revela que l’empresa New York Helicopter Charter fa temps que arrossega deutes i que, a més, segons que apunta The New York Post, el vehicle va volar sense caixa negra.

Empresa en fallida

Segons les investigacions amb pilots i més membres del sector, destaquen que el 2019 l’empresa va entrar en fallida i va acumular molts impagaments. Així i tot, Michael Roth, propietari i executiu de New York Helicopter Charter, va recuperar un dels seus helicòpters a final de l’any passat i va reconstruir el negoci amb el nom New York Helicopter Tours.

Malgrat que havia estat una de les empreses més competents del sector, tot va canviar el 2013, quan un dels helicòpters de la flota de l’empresa va haver d’aterrar d’emergència un dels vols turístics. De fet, els primers indicis públics de problemes van arribar la dècada del 2010, quan els avions operats per New York Helicopter Charter es van veure involucrats en dos incidents en dos anys. El primer, com dèiem, el 2013, quan un pilot que transportava una família de quatre turistes suecs sobrevolant el riu Hudson va sentir un soroll estrident i va començar a perdre energia. Mentre queien directes a l’aigua, el pilot va inflar pontons que mantenien l’helicòpter dret i ell i els passatgers van poder sortir-ne il·lesos. L’altre accident va ser el 2015, quan un altre dels helicòpters s’enlairava des d’una base a Nova Jersey. El pilot va començar a perdre el control abans de poder tornar a aterrar l’avió. Un informe d’investigació de l’incident el va descriure com “un aterratge dur”. El pilot, per sort, també va sortir-ne il·lès. Els incidents i els impagaments van obligar l’empresa a reduir la plantilla, que va passar de trenta treballadors a quinze.

De moment, encara no se saben les causes que van fer que les hèlices i la cua es desprenguessin de l’aparell. Amb tot, els experts descarten algunes teories, com ara que l’accident fos per la falta de combustible o per un possible xoc amb un objecte o un ocell.

Per una altra banda, segons que han confirmat autoritats al diari The New York Post, l’helicòpter en què viatjava la família Escobar-Camprubí volava sense caixa negra i, per tant, no s’ha registrat cap informació del vol.

Vuit civils palestins morts, pel cap baix, i desenes de ferits pels bombardaments de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) en diferents punts del nord i centre de la Franja de Gaza, segons que ha informat l’agència de notícies Wafa.

Set de les víctimes han mort a Deir al Balá, al centre de la Franja, i la vuitena a Jabalia al Balad, al nord. A hores d’ara, encara queda per a confirmar quants ferits hi ha. Els avions de les tropes israelianes han bombardat, entre més escoles, la de Saad bin Moaz, a Al Sikh Radwan, utilitzades avui com a refugi per a persones desplaçades.

Els atacs s’han produït després de la mort d’almenys tres civils divendres a la nit a causa d’un bombardament sobre Jan Yunis, una volta l’exèrcit israelià anunciés una ordre de desplaçament forçat en uns quants barris de la localitat.

Aquests morts se sumen a les 50.933 morts confirmades per les autoritats de la Franja de Gaza, controlades per Hamàs.

Israel s’annexiona el sud de la Franja de Gaza

Justament ahir, el ministre de Defensa d’Israel, Israel Katz, va anunciar que l’exèrcit israelià controla completament un corredor de terra estratègic al sud de la Franja de Gaza, cosa que converteix Rafah en una zona de control israelià. La zona afectada se situa entre la ruta de Filadèlfia, al sud, i la ruta de Morag, al nord. Abans de la guerra, hi vivien prop de 200.000 palestins, però ara ha estat gairebé desallotjada del tot a causa dels atacs de l’exèrcit israelià.

El sistema universitari català veu amb bons ulls l’impuls d’una nova regulació del sector si és per a garantir uns estàndards de qualitat. Així ho han indicat a l’ACN fonts de la Universitat Ramon Llull (URL), la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) i la Xarxa Vives. La majoria apunta que el sector universitari ha canviat molt aquests darrers anys i que això feia necessari d’actualitzar-ne la normativa. Tot i això, destaquen les singularitats del cas català i es mantenen en espera de com evoluciona el text que tot just ha proposat el govern espanyol. En el cas concret de la UOC, confia poder acollir-se a una clàusula per continuar depenent de l’administració catalana.

El Consell de Ministres espanyol va aprovar la setmana passada la tramitació d’urgència per a reformar el decret aprovat el 2021 que estableix els criteris de creació i autorització de noves universitats. Un dels punts clau d’aquesta reforma és l’enduriment dels criteris per a crear noves universitats, amb l’objectiu de frenar la proliferació de centres privats que esdevinguin “màquines expenedores” de títols, en paraules del president espanyol, Pedro Sánchez. Per aconseguir-ho, es reforçaran els informes i les avaluacions que es requereixen als centres i s’exigirà una massa crítica mínima de 4.500 estudiants els primers cinc anys de funcionament, entre més criteris.

El departament de Recerca i Universitats han indicat que, de moment, és només una proposta i esperaran més concreció per a valorar el text.

La Xarxa Vives d’Universitats –que engloba vint-i-dos centres de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya del Nord, Andorra i Sardenya– afirma que la proposta per a legislar sobre la creació i autorització de noves universitats era “llargament esperada” pel sistema universitari de l’estat espanyol. L’actual president de la Xarxa, el rector de la Universitat de Barcelona, Joan Guàrdia, coincideix en declaracions a l’ACN en la necessitat de revisar i enfortir els criteris per garantir que el terme “universitat” s’apliqui exclusivament a institucions, públiques o privades, “que presentin els nivells de qualitat que garanteixin socialment la qualitat dels títols que faciliten”. Afegeix que la proliferació d’entitats de nul·la qualitat universitària, destinades al lucre i sense cap més argument que no sigui l’interès comercial, és una amenaça real. Per això, insisteix que la proposta era necessària, tot i que ha trigat massa.

A més, Guàrdia considera que el text plantejat proposa de resoldre el problema bo i agafant el camí menys pràctic. Això és perquè el rector afirma que per evitar la deriva detectada es proposa de complicar la gestió de tot el sistema, amb més burocràcia. “Només calia explorar que els informes de les agències de qualitat universitària fossin vinculants i, per tant, que els criteris siguin estrictament acadèmics i de recerca i no polítics”, reflexiona.

En el cas concret dels centres que formen part de la Xarxa Vives, públics i privats, destaca que tenen una trajectòria “impecable” i una qualitat contrastada. Per acabar, valora negativament que es proposi que les universitats presencials passin a ser de competència estatal, perquè això “retalla les competències autonòmiques” i pot afectar la UOC.

Josep Antoni Rom, rector de la Universitat Ramon Llull, un dels centres privats de Catalunya, apunta que és cert que aquests darrers anys hi ha hagut un canvi molt ràpid i radical dins el món universitari, amb l’entrada de projectes que cerquen el benefici econòmic. Davant aquesta realitat, defensa canvis en la regulació, però sempre amb la idea de garantir que tots els agents del sector es fonamentin en els mateixos “paràmetres de qualitat”. Rom, assegura, en una conversa amb l’ACN, que està d’acord amb el fet que el govern espanyol vulgui legislar en aquesta direcció, tot i que afegeix que hi ha més aspectes del decret que caldrà mirar com queden.

La UOC i la seva realitat particular

Un dels canvis que comportaria aquest nou decret és que les universitats en línia passessin a dependre del govern espanyol. La rectora de la UOC, Àngels Fitó, indica a l’ACN que hi ha una clàusula que exclouria la UOC d’aquest canvi, ja que ells són universitat privada, però amb preus públics. Fitó defensa que la UOC és molt singular, pel fet que va ser creada pel parlament de Catalunya amb una missió molt clara i que funciona amb preus públics. És per això que confia que es puguin acollir a aquesta excepció i continuar depenent de l’administració catalana.

La rectora veu amb bons ulls que es vulgui legislar per augmentar els requisits de qualitat per al conjunt del sistema, tot i que també apunta que s’haurà de veure com queden els altres criteris. Per això, la UOC ha començat a fer una anàlisi interna del text proposat per l’executiu espanyol per veure si caldria fer-hi al·legacions, i quines, anàlisi que compartiran amb el departament de Recerca i Universitats.

Fonts de l’Associació Catalunya d’Universitats Públiques (ACUP) comparteixen que és “necessari, però no suficient, limitar la proliferació de les universitats privades”. Afegeixen que les condicions a l’hora d’acreditar nous centres han de ser iguals per a tothom i han reivindicat que cal valorar la universitat pública més que no es fa avui, “pel seu valor social i perquè afavoreix l’equitat i la inclusió social”. Les mateixes fonts indiquen que el sistema universitari català ha sabut preservar-se molt bé, que és un sistema estable des de fa anys, “heterogeni i equilibrat”, i que ha pivotat sempre sobre els criteris de qualitat. “Aquest ha de ser el focus: el que ens cal preservar és la qualitat i evitar caure en debats simplistes”, afirmen.

La Sénia estreny vincles amb les societats musicals valencianes més afectades per la gota freda al XVII certamen internacional de bandes. Més d’un centenar d’intèrprets hi actuen enguany. El certamen, lluny de ser competitiu, opta per un format solidari. Així, hi han convidat les unions musicals de Paiporta (Horta Sud), Catarroja (Horta Sud) i Aldaia (Horta Sud). “És una oportunitat molt gran per a nosaltres, hem estat molt temps parats sense poder assajar ni fer música. Ens permet tenir un objectiu, fer convivència i tenir una ajuda econòmica”, ha apuntat Puri Jimeno, presidenta de la Unió Musical de Paiporta. L’actuació d’avui tancarà un programa amb un repertori que combina propostes tradicionals i modernes.

Habitualment, el certamen té un caràcter competitiu i atreu les millors bandes i societats musicals dels Països Catalans, però l’impacte de la gota freda va marcar un canvi. Fent bandera que “el riu Sénia no és frontera”, l’organització de l’esdeveniment va optar per abraçar la solidaritat i convidar tres de les bandes musicals valencianes més afectades pels aiguats de l’octubre.

Així, es van posar en contacte amb les agrupacions de Paiporta, Catarroja i Aldaia, que van acceptar l’encàrrec amb il·lusió. La presidenta de la Unió Musical de Paiporta, Puri Jimeno, ha assenyalat que, precisament, el fet de comptar amb un projecte com aquest ha estat un al·licient per al conjunt de membres. Igual que l’agrupació de Catarroja, la d’ahir va ser la segona actuació que feien en un auditori fora de casa en sis mesos.

A Paiporta, la gota freda va malmetre els pisos inferiors de les instal·lacions de la unió musical, on assajaven i emmagatzemaven els instruments de percussió. “Haguera estat impossible sortir-nos-en d’aquesta situació si no hagués estat per tota l’ajuda que hem tingut des d’aquell moment fins ara”, ha afirmat la presidenta. Tenen la voluntat de recuperar l’activitat al més aviat possible, motiu pel qual han anat fent assaigs d’ençà del gener. Ser convidats a l’acte d’aquest cap de setmana ha estat una dosi d’optimisme per a l’agrupació, tal com ha apuntat Jimeno.

Aquesta també és la segona actuació en un auditori després dels aiguats per a la Unió Musical de Catarroja, el mes passat van actuar a l’Alqueria (Comptat). “Aquestes iniciatives fan que la marxa de la banda continuï, que hi hagi una motivació d’anar als assajos i la gent estigui implicada”, ha dit el president de l’agrupació, José Peiró.

La música de banda, una passió compartida a les Terres de l’Ebre i el País Valencià

La tradició de les bandes musicals està molt arrelada al conjunt de les Terres de l’Ebre, una passió compartida també amb el País Valencià. Es tracta d’uns vincles i una xarxa de cohesió que s’han posat de manifest amb propostes com ara la d’aquest cap de setmana. “És una manera de donar-los recursos econòmics que els aniran bé per a solucionar els problemes que tenen i, alhora, és una oportunitat per a ensenyar la seva música en un altre context”, ha afegit a l’ACN la vice-presidenta de l’Agrupació Musical Senienca, Mercè Gisbert.

El XVII Certamen Internacional de Bandes posarà el punt final avui amb l’actuació de la Unió Musical d’Aldaia, que tindrà lloc a la Casa de Cultura de la Sénia a les sis de la tarda. En total, més d’un centenar d’intèrprets tancaran un programa musical amb propostes musicals tradicionals però també modernes, amb pasdobles i obres de compositors catalans i espanyols.

Avui, 13 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Com els Mossos o l’Ertzaintza: tindran mai una policia pròpia, les Illes?
• “Avui és un dia per a dir a la resta del país que som vius”: Alacant es reivindica amb fermesa en la manifestació del Vint-i-Cinc d’Abril
• La crisi dels conillets de xocolata: preus insòlits per Pasqua i nous problemes a l’horitzó
• Entrevista a Jair Dominguez: “Segurament sóc bastant ‘boomer’, però el bonisme em posa molt nerviós”
• Amb l’ajuda de TikTok, el batlle de Bucarest assalta la campanya electoral romanesa
• 12 llibres de cuina per a no quedar amb gana aquest Sant Jordi
• L’assignatura pendent de la UE fins ara: el transport comença a reduir emissions, finalment
• Entrevista a Anna Sahun: “Els nens han passat de ser considerats familiars de segona a ser els que manen a casa”
• Consells per a padrins novells: així és com heu d’afrontar la primera mona de Pasqua
• L’escumós més atrevit i literari, un museu vinícola d’interès nacional i una sommelier d’altura
• Mail Obert de Mercè Ibarz: L’espart i el fang, força i poesia
• Closcadelletra, de Biel Mesquida: Entra si goses

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: