Vilaweb.cat

Les portades: “Què pensem els europeus” i “La dreta aconseguiria la majoria, amb Vox a l’alça”

Avui, 2 de juny de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Hong Kong condemna per subversió catorze activistes pro-democràcia en un cas històric

The Washington Post · Christian Shepherd, Shibani Mahtani i Vic Chiang

Dijous, un tribunal d’Hong Kong va declarar culpables de conspiració per subvertir el poder de l’estat catorze activistes pro-democràcia i en va absoldre dos més, en un cas històric de seguretat nacional que, segons els experts jurídics, ha erosionat la credibilitat del sistema judicial de la ciutat.

Dotzenes dels activistes més destacats d’Hong Kong ara afrontaran llargues condemnes de presó per haver participat en unes primàries no oficial i no violentes el 2020. Aquesta votació es va organitzar com una manera de triar candidats de l’oposició per a unes eleccions legislatives que finalment es van ajornar. En total, quaranta-set activistes van ser acusats i la major part fa més de tres anys que són en presó preventiva.

Els veredictes es van dictar dijous al matí, hora local. Les sentències arribaran més endavant. Els altres trenta-un acusats no van impugnar els càrrecs. Després del veredicte, el Departament de Justícia d’Hong Kong va dir als jutges que tenia la intenció d’apel·lar contra totes dues absolucions.

Pequín va imposar el 2020 una nova llei de seguretat nacional a Hong Kong –que suposadament tenia un cert nivell d’autonomia en el marc de “un país, dos sistemes”– després de mesos de protestes pro-democràcia a tota la ciutat durant el 2019.

El judici, el cas de seguretat nacional més gran a l’antiga colònia britànica, ha estat observat de prop com un baròmetre de com es faria servir la llei imposada per Pequín per castigar les veus de l’oposició. Els jutges van dictaminar que els culpables planificaven de subvertir l’autoritat del govern d’Hong Kong i que la seva defensa no era vàlida.

“La sentència deixa clar que el govern ja no tolerarà cap oposició significativa”, diu Alvin Cheung, professor adjunt a la Queen’s University al Canadà i antic advocat a Hong Kong. “Si l’ús legal dels poders legislatius implica subversió, cal demanar-se si hi ha cap marge per a la dissidència a la legislatura.” Junts, els acusats representaven conjuntament tot l’espectre de l’anteriorment pròspera oposició d’Hong Kong: d’estudiants fins a advocats, activistes veterans i relativament nouvinguts, amb punts de vista que anaven de moderats a més radicals. Les possibles condemnes oscil·len entre els tres anys i la cadena perpètua.

El judici ha estat supervisat per tres jutges seleccionats pel govern per jutjar casos de seguretat nacional, cosa que s’allunya de la tradició del sistema de dret comú d’Hong Kong de judici amb jurat. Els jutges van citar la “implicació d’elements estrangers” com a motiu per a prescindir del jurat. Entre els qui es van declarar no culpables hi havia Gwyneth Ho, una ex-periodista que va guanyar notorietat durant les protestes del 2019, i Leung Kwok-hung, un activista polític i social veterà de seixanta-vuit anys més conegut com a Long Hair. Els acusats que es van declarar culpables de “conspiració per cometre subversió” inclouen l’activista de vint-i-set anys Joshua Wong i l’expert en dret Benny Tai, a banda de més polítics, ex-parlamentaris i sindicalistes.

La llei de seguretat nacional, redactada per Pequín i aprovada sense cap consulta a Hong Kong, criminalitza delictes amb termes amplis com ara “secessió”, “subversió”, “terrorisme” i “connivència amb forces estrangeres”. Ha transformat Hong Kong i les seves institucions –incloent-hi escoles, mitjans de comunicació, la legislatura i els tribunals– i ha trencat l’autonomia promesa al territori, que s’havia de preservar fins el 2047.

Mao Ning, una portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers de la Xina, va dir després dels veredictes que Pequín donava suport fermament a les autoritats judicials i policíaques d’Hong Kong per castigar tota mena d’actes que posessin en perill la seguretat nacional.

Les primàries no oficials del 2020 van ser planejades i organitzades abans de la introducció de la llei de seguretat nacional aquell any. Tai –l’expert en dret i activista que també va ajudar a llançar les protestes del 2014 que van derivar en una ocupació de setanta-nou dies dels carrers de la ciutat– i els altres van decidir de continuar amb la votació després d’haver-se aplicat la llei imposada per Pequín. Esperaven d’aconseguir una majoria a la legislatura per als candidats pro-democràcia.

Més de sis-cents mil votants van participar en les primàries de tota la ciutat el 2020, però l’executiu aleshores va decidir d’endarrerir les eleccions legislatives, amb arguments relacionats amb la pandèmia del coronavirus. Els crítics han argumentat que el cas de la fiscalia és basat en gran part en hipòtesis, atès que els acusats no van tenir l’oportunitat de presentar-se a les eleccions legislatives, i encara menys de prendre possessió i després subvertir el sistema, tal com s’al·lega.

També hi ha la preocupació que la sentència pugui tenir implicacions més enllà dels acusats. Petits comerços, per exemple, van permetre que els seus espais fossin emprats com a llocs de votació per a les primàries no oficials i podrien acabar-hi implicats. “Les autoritats podrien fer servir el cas com a jurisprudència per acusar comerciants que [llogaven] els seus locals per convertir-los en col·legis de votació improvisats i voluntaris que [gestionaven] les estacions com a coconspiradors”, diu Michael Mo, un antic conseller de districte a Hong Kong que ara viu a l’exili al Regne Unit. Enmig de l’entorn com més va més estricte per a la dissidència a Hong Kong, “la presumpció d’innocència ja no existeix”, diu Mo.

Aquest març passat, la legislatura d’Hong Kong, amb l’oposició eliminada, va aprovar unànimement un nou paquet de lleis de seguretat nacional, conegut com a article 23, que va estrènyer encara més l’espai que restava per a la crítica i les llibertats civils. Abans del veredicte de dijous, un dels dos acusats absolts, Lee Yue Shun, va escriure en una publicació a Facebook que la sentència no faria gaire per canviar la realitat de la vida a Hong Kong. “Independentment del resultat, la preservació de la legitimitat de l’estil de vida de la gent d’Hong Kong ja s’enfronta cada dia als envits més difícils”, va escriure.

L’UCI dels gegants: el taller sorprenent de Solsona

És cap de setmana de Corpus i, per tant, també de processons i cercaviles geganteres. La cultura popular surt amb força per les places i carrers de pobles i ciutats, i totes les colles volen mostrar els gegants amb les seves millors gales. Al Taller d’Escultura Casserras de Solsona fa més de seixanta anys que treballen en la construcció, restauració i conservació d’imatgeria festiva, com ara gegants, gegantons, capgrossos i bestiari. Aquests dies han treballat per posar-ne molts a punt: afegir capes de pintura, reparar esquerdes, repassar zones escantonades, cosir vestits, etc. En són un exemple els geganters de l’Hospitalet de Llobregat, que dimecres recollien la parella de gegants després d’haver passat uns quants dies al taller per a poder-los passejar aquest cap de setmana. A principi de mes els hi tornaran a dur per a fer-ne una restauració més exhaustiva, d’un parell de setmanes.

Teresa Casserras, Sessa, i Ferran Fontelles són els artesans que actualment treballen i gestionen el taller, que té més de seixanta anys d’història. Ens n’obren les portes per poder-nos explicar en primera persona com és la seva feina el dia a dia.

Voluntaris de la colla gegantera de l'Hospitalet de Llobregat recullen els gegants després d'uns quants dies al taller (fotografia: Albert Salamé). La història del Taller Casserras

Per parlar del Taller d’Escultura Casserras cal remuntar-se a l’any 1952, quan Manel Casserras i Lola Solé (avis de Sessa Casserras) van obrir una sastreria al bell mig de Solsona. Un local de sostre baix que també servia de punt de trobada dels seus amics. Amb els anys, Manel Casserras va desenvolupar més facetes artístiques: pintures, caricatures, decorats de teatre, caps de biga de fusta, restauracions d’obres públiques i escultures. Fins que, un dia, va crear els seus primers gegantons. Van agradar tant a la gent de la ciutat, que el batlle d’aleshores va encarregar-li de recuperar els Gegants Vells de Solsona (Goliat i la Geganta Vella), perduts durant la guerra del 1936-1939. Era el 1959. No són uns gegants qualssevol, per això es poden veure en comptades ocasions, a fi de conservar-los tan bé com sigui possible.


Manel Casserras, davant el bust del Gegant Vell de Solsona (fotografia: Taller d’Escultura Casserras).

L’excepcionalitat dels Gegants Vells és per la manera amb què han estat construïts: seguint el model de l’Escola Catalana, que preserva el mètode tradicional de creació de gegants a partir de materials com ara el cartó pedra, la pintura a l’oli, els ulls de vidre i els vestits amb teixits de molta qualitat, que permeten de conservar-los més bé. És el mateix mètode que han conservat les generacions posteriors a Manel Casserras: primer, el seu fill, Josep Manel Casserras, i ara, la seva néta, Sessa Casserras. També és el mètode que els diferencia de la resta de tallers, que treballen sobretot amb materials moderns, com ara fibra de vidre, silicones, làtex i pintures acríliques. Materials que, segons que apunta Sessa Casserras, no són adients per a les peces centenàries.

“Fa trenta anys, cap als vuitanta i els noranta, es va posar de moda treballar amb aquests materials més moderns, com ara la fibra de vidre amb resina de polièster. No hi guanyes ni per pes ni per conservació. No hi ha res com el cartó pedra, és un material molt agraït”, comenta Casserras. Era la mateixa època en què els gegants i les colles geganteres tornaven a prendre protagonisme als carrers, després de tants anys de dictadura franquista. “Molts pobles i ciutats van perdre les seves festes durant la dictadura. I cap als anys vuitanta, es van començar a recuperar, fins al punt que també es va estendre a pobles on no hi havia hagut mai la tradició dels gegants. Hi va haver un boom de creació de gegants nous.” Actualment, treballen en la reconstrucció, restauració i creació de nous gegants, com ara els d’Organyà, que es presentaran públicament d’ací a poques setmanes. “Quan no és una restauració, és un vestuari nou, una peça nova… I també fem figures més petites, escultures, etc.”, diu Casserras.

Els gegants vells (parella de l'esquerra) i els nous (parella de la dreta). Fotografia: Albert Salamé.

Tan sols un any més tard d’haver recuperat els Gegants Vells, el 1960, Manel Casserras va començar a rebre més encàrrecs, com ara la restauració dels Gegants del Pi de Barcelona. A partir d’ací, la conservació i restauració de gegants i imatgeria festiva al Taller Casserras va prendre el relleu de la sastreria, que va acabar tancant el 1973, quan Lola Solé es va morir. Casserras ho explica així: “Uns anys abans s’havien trobat les restes dels Gegants del Pi històrics a la Basílica. Es va voler recuperar el que havien estat aquestes figures històriques i li ho van encarregar al meu avi. Van venir a portar les restes al taller. El meu avi va començar a reconstruir-los a partir del que s’havia trobat. A partir d’aquí, van començar a arribar encàrrecs de tot arreu.”

Ben aviat, el local de la sastreria es va fer petit. “Tenia el sostre molt baix. No es podien ni posar a peu dret!”, exclama Casserras mentre el descriu. Tot i això, no va ser fins a final dels anys vuitanta que Josep Manel Casserras no va fer construir un taller nou, situat als afores del poble, el taller actual. Molt més ampli i, sobretot, prou alt per a cabre-hi drets, ells i els gegants.

Manel Casserras treballa en el Gegant del Pi de Barcelona (fotografia: Taller d'Escultura Cassserras). Manel Casserras ensenya els Gegants del Pi al seu fill, Josep Manel Casserras (fotografia: Taller d'Escultura Cassserras). Família d’artistes… i científics

Sessa Casserras va llicenciar-se en biotecnologia per influència de la mare, biòloga i professora. També té un màster en biomedicina, i va treballar durant dos anys en una investigació mèdica a Barcelona. Però el món de l’artesania li cridava molt més l’atenció, perquè és el que havia vist i viscut de petita: primer amb l’avi i després amb el pare. “Vaig adonar-me que el que m’agradava era estar-me aquí, a Solsona, i treballar en aquesta professió. Quan va morir el meu pare, ara fa nou anys, vaig decidir estudiar restauració i conservació i agafar-li el relleu.”

Ferran Fontelles, la seva parella, també és biòleg, però ara fa vuit anys que va decidir de dedicar-se de ple al taller i ajudar-la. Però a vegades amb quatre mans no en fan prou i sovint necessiten cercar ajuda externa, sobretot per al vestuari. És per això que les modistes i cosidores de Solsona també hi tenen un paper clau. I, quan cal, fins i tot la família s’arremanga per donar un cop de mà. “La meva germana és farmacèutica, però quan cal, també ens ajuda. Igual que la meva mare. Això és una cosa molt familiar”, explica Casserras.

Com es construeix un gegant? El procés de creació

Sessa Casserras remarca que un dels principals objectius del taller és dignificar les figures. “Intentem de recuperar-les tal com havien estat o tal com haurien de ser per dignificar-ne la imatge. Recuperar les tonalitats, els acabats, la pintura a l’oli…” Els gegants que surten del Taller Casserras són peces úniques i especials. “Tots els gegants que fem aquí són un model únic, això vol dir que, per a cadascuna de les figures que fem, en construïm una escultura”, diu. Què vol dir, això? Com es fa un gegant de zero? Sessa Casserras ho explica d’una manera molt més senzilla que no és realment i que es podria resumir en tres passos: primer, creen el bust del gegant amb fang, allò que anomenen “les escultures”. Després, emmotllen el bust en guix per aconseguir-ne el negatiu i, finalment, omplen el negatiu de cartó pedra que enganxen amb cola de conill per aconseguir la figura. Una vegada tenen la peça, la pinten amb pintura a l’oli i la vesteixen. Tot plegat, seguint el model de l’Escola Catalana.

Però, com tot, el món geganter també ha evolucionat. Ja no solament fan gegants tradicionals, sinó que també en fan d’estil caricaturesc, una imatge paròdica i burlesca dels gegants de la Festa Major. Els primers d’aquesta mena els va crear Manel Casserras el 1978. Els va batejar amb el nom de Gegants Bojos, i es caracteritzen per tenir els braços mòbils i mans i pits d’espuma, i fer ganyotes. “Són gegants pensats per interactuar amb la gent”, aclareix Casserras. Van ser els primers d’aquest estil, que ben aviat també es van estendre pel país.

És evident, doncs, que al Taller d’Escultura Casserras no solament reconstrueixen figures festives. També creen la història dels gegants.

Pau Moragas (cooperativa l’Olivera): “Des dels marges encara hi ha coses interessants a fer”

Pau Moragas (Barcelona, 1973) forma part de l’equip que tira endavant la cooperativa l’Olivera, que es va fundar fa cinquanta anys a Vallbona de les Monges (Urgell) i que del 2010 ençà també tira endavant Can Calopa, una finca vinícola a Collserola, l’única de Barcelona ciutat. Tenia vint-i-dos anys quan hi va entrar i ara n’és vice-president. Hi parlem dels orígens i voluntats d’aquesta cooperativa social, de com ha evolucionat, de l’entitat i la societat amb relació als projectes, que contenen un compromís social. També parlem de l’activitat vinícola de l’Olivera, emmarcada dins la DO Costers del Segre.

Què és la cooperativa l’Olivera i qui en forma part?
—L’Olivera és un projecte cooperatiu que neix l’any 1974, que ha evolucionat durant aquests cinquanta anys. Sempre ha tingut com a principi la inclusió social, és a dir, fer una organització en què tinguin un lloc persones amb tota mena de capacitats i, al final, en què fer alguna cosa rellevant per a la societat des d’on som. Avui, parlem que som una empresa social.

Què implica ser una empresa social?
—Les empreses, sovint, neixen i creixen amb una voluntat econòmica, tot i que això també va canviant, perquè saps que l’empresa clàssica també ha d’aportar uns altres valors a la societat, però les empreses socials, ja d’ençà que neixen, tenen la voluntat de ser eines d’inclusió de persones en risc, siguin col·lectius de persones amb diversitat, risc d’exclusió, persones migrants… i creen un projecte econòmic al servei d’aquesta vocació. L’Olivera, actualment, combina aquests objectius: va néixer amb aquesta vocació de ser un projecte d’activitats d’inclusió social i suport a aquelles persones amb necessitats especials. Sobretot vam néixer per a persones amb diversitat funcional, tot i que les necessitats de suport, avui dia, són molt variades.

Avui hi ha necessitats noves?
—Cada vegada hi ha més fragilitats de tota mena: socials, de problemes d’aprenentatge, problemes mentals… Tot i que al principi l’Olivera va néixer per donar suport a la discapacitat, sobretot, ara hi ha persones amb diferents necessitats de suport. Un suport a la integritat de la seva vida, no solament a la feina, sinó també a fora, en l’autonomia, en tot el que és la construcció d’un projecte de vida. Això vol dir que també gestionem àmbits residencials, pisos, el suport en aquests pisos, també ajudem i acompanyem en el lleure. Aquest és el primer eix de l’Olivera, la inclusió social.

I els altres?
—El segon eix és la construcció d’un projecte econòmic al servei d’aquesta inclusió, o sigui, un projecte que sigui viable econòmicament, però que integri en totes les fases del projecte la possibilitat de treballar amb aquestes capacitats diverses. Hem construït un projecte agroalimentari que en el nostre cas gira al voltant del cultiu de la terra i l’elaboració dels seus productes, en concret, vins i olis. I el tercer eix: en els últims anys hem anat configurant el que hem anomenat projectes transversals, que són activitats diverses que giren al voltant de l’Olivera, siguin projectes de recerca, de participació en programes pilot, en el si d’algunes xarxes de què formem part. Aquestes tres potes són el que fem. Ara, com ho fem? Ho fem des del vessant d’un projecte cooperatiu. I, on ho fem? Nosaltres diem que ho fem en dos paisatges: des del 1974 fins el 2010, al poble rural de Vallbona de les Monges, a la comarca de l’Urgell, a la Vall del Corb. I des del 2010 també a la Serra de Collserola, a Barcelona. En total, som unes 90 persones, unes 45 a Vallbona i unes 35 a Can Calopa. I és molt important remarcar que anem a viure amb aquestes persones. És vida i treball. Que és molt diferent d’uns altres projectes socials que fan un acompanyament. Avui dia tots confluïm, però en el nostre cas hi havia aquest desig de dir: la inclusió ve de seure a la mateixa taula, tots amb les nostres capacitats. No treballem per a ells, sinó que treballem amb ells.

Parleu de capacitats diferents, no pas de discapacitats. El nom fa la cosa.
—En aquests anys, la societat s’ha plantejat molt tot això i ara nosaltres, l’Olivera, no som pas un bolet aïllat, sinó que formem part d’un conjunt d’entitats que volen adaptar-se a les noves necessitats socials. El llenguatge també ha evolucionat molt. I la manera de treballar amb aquestes persones, també. Crec que ara estem en uns enfocaments molt interessants: tothom coneix persones que tenen alguna malaltia estranya: autisme, trastorns límits de personalitat, depressió, o una petita discapacitat, un petit retard… I jo diria que cada vegada més hi ha un esforç de mètodes compartits, d’àmbits d’innovació, i sobretot del valor que aportem a la societat, i que cada vegada, per sort, és més reconegut.


Pau Morgas.

Treballar en un àmbit rural també representa un valor afegit. És una mena de projecte que en cinquanta anys ha anat eixamplant els seus valors i ha anat evolucionant. El món rural, aquests darrers cinquanta anys, també ha canviat molt: despoblació, manca de relleu generacional… Són àmbits en què també feu una feina important. I suposo que heu hagut d’aprendre que aquest és un compromís més a afegir al conjunt de valors que intenteu de representar.
—La frase que fem servir a l’Olivera és que fem cultura de marges. Els marges són l’element que fa possible la vida de les plantes al nostre entorn, per captar el màxim d’aigua quan hi ha poca aigua, però també evacuar-ne l’excés. El marge és també un element humil, però d’un gran coneixement acumulat. El marge és fràgil. En un marge, tota pedra fa paret, oi? És interessant, és la catedral dels humils, que deia algú. És una adaptació molt sostenible i resilient a l’entorn. Els marges, que una agricultura va abandonar perquè no són eficients, perquè són difícils de cultivar, etcètera, és la matèria que nosaltres treballem per explicar a la societat que des dels marges encara hi ha coses interessants a fer. Amb les persones que resten al marge i amb l’agricultura periurbana, que ha quedat totalment al marge de les ciutats, però que amb una nova mirada hi aportarà valor.

És curiós perquè el 2010 comenceu el projecte de Can Calopa de Dalt. Però tot allò que representa com a paisatge agrari Vallbona de les Monges, les seves dificultats i els seus valors, sembla oposat o ben diferent de tot allò que representa Can Calopa, com a agricultura periurbana. En el sentit, per exemple, de la despoblació d’un territori i la sobrepoblació d’un altre. Aquesta mena de realitats tan diferents, com les heu encaixades en un mateix projecte?
—Formo part de la segona o tercera generació de la gent de l’Olivera. Els pioners de la cooperativa, en Carles de Ahumada, la Dolors Llonch i uns altres, són gent molt necessària i d’aquella que diu “Som-hi!”, sense tenir un pla de negoci, sense fer cap powerpoint. Crec que és la part interessant dels lideratges, que hi ha una intuïció fina de dir, això s’ha de fer. Ara, com ho farem? No tenim diners, però és igual, s’ha de fer. I com que som tossuts, acaba funcionant. Amb dificultats, amb lluites, a vegades amb abandonaments dolorosos, però al final funciona. I llavors, un cop hi ha aquesta intuïció una mica romàntica, però també de visió estratègica, arribem nosaltres, les segones generacions, i hem de passar de la utopia a la realitat. Al final, la vida és això, passar del món de les idees a la realitat. I analitzem i reflexionem molt i ens adonem que la lògica econòmica que abandona els pobles és la mateixa que abandona l’agricultura al costat de les ciutats. O sigui, vivim tots en una mateixa lògica, que agafa formes diferents, però que porta cap a un món que es gira d’esquena a l’agricultura. En aquest sentit, la proposta de Vallbona i la proposta de Collserola, essencialment és la mateixa, però agafa formes diferents. I el repte és que nosaltres, els gestors, hem de saber veure aquestes formes diferents i fer-les viables.

Quins problemes us trobeu a Can Calopa?
—L’agricultura urbana és molt complicada, perquè les condicions ambientals són difícils, perquè som en un entorn que no és agrícola, i si se t’espatlla el tractor, has d’anar a Vilafranca o si vols comprar un producte com el sofre, perquè fem una agricultura ecològica, també costa. El tema de la fauna, que és molt important, ocells, senglars, cabirols…, la incomprensió de la societat urbana sobre la vida vegetal, el vandalisme… El repte és com hi intervenim, no tant si hi intervenim o no.

Els desafiaments i beneficis d’una cooperativa social agrària com la vostra, tant a Vallbona de les Monges com a Collserola, van molt lligats al canvi climàtic, al quilòmetre zero, a la sobirania alimentària. Us afavoreix, aquest context?
—Aquest concepte de consum de quilòmetre zero va néixer sobretot a Itàlia, amb els mercats de la terra (en diuen així), idea que anava molt lligada a identificar l’origen, no solament físic, d’una proximitat física, sinó també humana i social. Aquí, a vegades, ens arriba només la part física: pel fet de ser pròxim, ja val la pena. I no. Els que defensaven aquesta idea de quilòmetre zero eren unes economies locals de petita i mitja escala, sovint familiars. Aquí, a Catalunya, a vegades hem agafat el concepte com ens ha interessat. Però el repte és social, cultural. Que el producte passi a ser un fet cultural: una economia local, unes economies familiars que conreen el territori. Ara és moda aquest concepte de proximitat, però cal dotar de contingut les modes.

I quin paper té l’administració en aquest model agrari?
—Des de la política pública hem d’intentar que aquests conceptes que són positius també estiguin al servei d’aquest interès estratègic, per exemple, de no perdre més població en els àmbits rurals.

Ara penso en les reivindicacions dels pagesos en relació amb les administracions. Per exemple, l’excés de burocràcia que us fan fer. La mobilització pagesa, el desembarcament de quatre mil tractors a Barcelona, com ho vau viure a l’Olivera?
—Crec que la mobilització social, si articula un discurs coherent i propositiu, és positiva. Perquè quan et mobilitzes, apareix un debat social que no hi era. La gent en parla. La mobilització és positiva per se. A partir d’aquí, el repta és explicar a aquesta societat que passa a ser més sensible, coses reals, perquè, si no, d’aquests conceptes que de cop es troben a debat només se n’aprofiten els de sempre: cadenes de supermercats, que ara ja diuen que són de proximitat i de territori. Com ha passat que, de sobte, les grans multinacionals energètiques ara són ecològiques. La societat civil ha de començar a discernir, ha de dir: “No, proximitat vol dir que jo, quan compro un formatge o quan compro un vi, em miro qui hi ha darrere.” Això és el que fa cultura. D’aquesta manera, cada vegada que algú compra aliments de proximitat de petits elaboradors vota pel món rural que vol. Votes cada vegada que amb la teva renda disponible tries uns productes i no uns altres. I d’acord amb això, el món rural serà d’una manera o d’una altra.

Què va fer decidir als fundadors de l’Olivera de dedicar-se al vi i a l’oli?
—El grup promotor de l’Olivera es va instal·lar a Vallbona de les Monges, un territori humil, no pas una zona rica. Va triar la Catalunya de secà, menys coneguda, potser. I la idea era fer una activitat que ja es fes al poble. Tenien clar que havia de ser agrària. Es va descartar el bestiar, perquè era complex per a una organització social com la nostra. Allà hi havia vinya i es va decidir de fer vi, perquè el cultiu de la vinya té una mica més de marge, facilita l’organització d’horaris, etc. I allò que et deia abans. Van dir: “Va, fem vi i ja n’aprendrem.” I en Carles de Ahumada va anar a formar-se a Tarragona i a Vilafranca. I es va veure que el vi és un àmbit en què podien generar aquest valor afegit. I a partir d’aquí es comença a estirar el fil del valor afegit, amb moltes ajudes i complicitats, i gent que col·labora de manera altruista. Juvé i Camps, per exemple, assessorava en Carles i ens va donar material per a fer els nostres dipòsits. Una de les riqueses de l’Olivera és que tenim molts amics, molta gent còmplice. De fet, l’Olivera no seria això que és ara sense aquestes complicitats, i és el que també et fa tan afortunat i t’aporta una riquesa humana molt bonica. Hi ha gent que inverteix part dels estalvis en el projecte.

I suposo que de mica en mica es va anar creant la identitat vinícola de l’Olivera.
—La primera collita es va fer el 1989 i s’ha anat conformant una identitat lligada a la idea d’innovar. En Carles, per exemple, va ser el primer que va fer un macabeu monovarietal a la DO Costers del Segre, i ara és un vi relativament conegut, entre els vins de macabeu de Costers del Segre. Després vam optar per varietats minoritàries, amb un projecte de recuperació de varietats amb Slow Food i Cultures Trobades. Al final, la idea és anar fent coses i enfocant-les des de la visió de fer créixer el projecte empresarial fent també una aportació al territori.

Formeu part de la DO Costers del Segre. Com us posicioneu en el debat de les DO?
—Creiem que cooperant som més forts. Després cadascú tindrà la seva identitat o estratègia empresarial privada, però hem de tenir un àmbit de la nostra gestió que sigui de cooperació territorial. Per tant, vam tenir clar que l’Olivera havia de ser dins la DO Costers del Segre. És una DO que et posiciona una al mapa. Per una altra banda, no és una DO com les de tota la vida.


Pau Moragas, amb les vinyes de Can Calopa al fons i el vi de celebració dels cinquanta anys de la cooperativa.

Què voleu dir?
—Les DO van néixer internacionalment fa dos-cents anys amb la idea de protegir una identitat territorial i un origen del producte. I aquesta idea crec que és interessant. Tenir la DO Costers del Segre ens posa al mapa. Tenim una tradició vinícola tot i que no tenim una identitat hipermarcada. De fet, som set territoris. Però junts som més forts. Per una altra banda, és una DO poc restrictiva, més aviat tot el contrari. Tenim gairebé una trentena de varietats permeses, per exemple. I la mena de vinificació també és molt oberta. Per això defenso les DO, però no és l’única estratègia que respecto. Penso que cadascú ha de trobar el seu encaix. Quan la DO no t’ajuda a valorar el teu aliment, llavors és que fa alguna cosa malament. Perquè l’origen de les DO és valorar i protegir per mantenir un preu i un prestigi. Discrepo de la idea sancionadora i que tothom hagi de passar per un sedàs concret. Pensar en el bé comú, en el cas de Costers del Segre, és pensar quins són els nostres elements que ens relliguen. Una conca hidrogràfica ens relliga; la diversitat ens relliga; la recuperació de varietats històriques; la llibertat que cadascú té per a mostrar la seva identitat ens relliga. Si posem en valor el que ens uneix, segurament, és la diversitat. La DO ens dóna un espai per a trobar-nos i compartir experiències i dubtes i realitats.

Parleu-nos de la identitat vinícola de l’Olivera.
—Volem fer vins francs, nítids, que expressin el territori. Això és el que diu sempre la Clara Griera, la nostra enòloga. Volem expressar fidelitat a l’origen, origen físic i origen humà, en tots dos paisatges on ens estem. En trobem a la part baixa del riu Corb, amb un clima marcat per la marinada, amb un terrer de sòls argilo-calcaris, de bancals que retenen la humitat i fan que la vinya pugui viure fins i tot en èpoques de sequera. Amb un patrimoni de varietats històriques, i amb el macabeu com a varietat estrella. Pensa que el macabeu potser és el 70% del raïm que collim.

Acabeu de presentar un vi de macabeu per commemorar els cinquanta anys de l’Olivera.
—Vam pensar que havia de ser un macabeu, però amb un cupatge d’elaboracions diferents, que expliquin aquests cinquanta anys. De manera que hi ha una part de vi que és d’una tina fermentada en barrica, hi ha una part brisada, hi ha una part que ve d’una àmfora de gres, i hi ha una part molt petita, un 3%, que ve de diferents collites històriques. Diria que ens ha sortit un macabeu molt contemporani.

Joaquín Urías: “És molt probable que mantinguessin Puigdemont a la presó”

El professor Joaquín Urías (Sevilla, 1968) arriba amb un nou llibre sota el braç, La justicia en el banquillo (Arpa), just quan s’ha aprovat definitivament la llei d’amnistia. Tot allò que hi explica serveix per a entendre per què els jutges espanyols intentaran de torpedinar-la; què fa que allò que els mou no sigui la defensa dels drets i les garanties de la gent, sinó la defensa a ultrança d’un model de societat ancorat en el franquisme. Urías, ex-lletrat del Tribunal Constitucional espanyol, preveu que durant més d’un any cap jutge espanyol no aplicarà l’amnistia.

Els jutges boicotaran la llei d’amnistia?
—Els jutges intentaran que la llei d’amnistia no s’apliqui, amb diferents estratègies al seu abast, i jo espero que siguin democràtiques. Quan es va aprovar la llei hi havia desenes de jutges indignats, protestant, i fins i tot han distribuït una guia de com provar de disminuir-ne l’efecte. No tinc cap dubte que intentaran que la llei s’apliqui el mínim possible. Si ho voleu anomenar boicotar, doncs en podeu dir boicotar.

Serà generalitzat, aquest boicot?
—La meva intuïció és que sí, que serà una cosa generalitzada, ho veurem les setmanes vinents. I hi insisteixo: hi ha mecanismes legítims per a no aplicar la llei, i n’hi ha que són menys legítims. Els legítims són discutibles, però legítims. Però és que n’hi ha que són completament inapropiats i espero que no caiguin en la temptació de provar-los.

Quins serien aquests menys legítims? De quins sospiteu?
—La primera cosa que crec que faran els jutges és aplicar la llei segons la seva manera d’entendre el món. I això no ho podem evitar. Aleshores, on la llei d’amnistia diu que no s’amnistia la malversació que hagi produït un enriquiment patrimonial, doncs podem trobar jutges que diguin: “Bé, crec que sí que hi ha enriquiment patrimonial.” Encara que sens dubte no n’hi hagi. I davant d’això no es pot fer res. Això, diguem-ne, és legítim, és la seva manera d’interpretar la llei. Ho poden fer, i ho faran. Una altra cosa que poden fer és presentar qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea o al Tribunal Constitucional. I amb això dilataran el procediment un any, o el que sigui.

Això dieu que és legítim.
—Sí, és cert que causa un retard, però és totalment legítim. Allò que crec que no han de fer, i espero que no ho facin, és el que es parla en alguns xats judicials aquests dies de no aplicar la llei, de dir: “Considero que aquesta llei és contrària al dret europeu i, per tant, la puc inaplicar.” Seria un atemptat contra la distribució de poders. Hi ha una norma europea que ells malinterpreten deliberadament, que diu que quan una norma estatal, en aquest cas espanyola, és clarament contrària al dret de la Unió Europea, es pot inaplicar. Però aquest “clarament contrària” vol dir que no hi hagi cap mena de dubte, que sigui evident, o que ja hi hagi hagut un pronunciament del TJUE en un cas idèntic.

Però això no és així.
—No, caldria que hi hagués una llei, una directiva, una norma europea que digués: “El delicte de malversació, encara que no hi hagi enriquiment il·lícit, no es pot amnistiar.” Clarament voldria dir això. Però que tergiversis la norma europea per a no aplicar la norma espanyola, això és simplement saltar-se el sistema de fonts i és pràcticament trencar la democràcia.

Què passaria si s’arribés a aquest extrem?
—El problema d’aquestes coses és que contra el poder judicial no es pot fer res. Al poder judicial no se’l pot sancionar; no ho poden fer el poder executiu, ni el legislatiu, ni fins i tot els mateixos jutges. Si un jutge creu que un altre ha dit una barbaritat en una sentència, no s’hi pot fer res. No hi ha solució. La solució serà presentar un recurs; si qui ha actuat així és el Tribunal Suprem, doncs es pot presentar un recurs al Tribunal Constitucional…

No seria un cas de prevaricació? La fiscalia no podria actuar contra aquests jutges?
—Sóc radicalment contrari a recórrer al delicte de prevaricació. La prevaricació és un delicte molt específic quan voluntàriament un jutge, sabent que allò que fa no ho ha de fer, dicta una resolució sabent que és injusta i contradient les normes de la jurisprudència en vigor. Crec que és un error parlar de prevaricació, perquè vol dir pensar que si discrepem del que fa un jutge, el jutge prevarica. Prefereixo pensar que els jutges espanyols estan convençuts del que fan, i una altra cosa és que tenen un biaix polític, que no els fa veure les coses amb claredat. En realitat apliquen la seva ideologia política, però creuen que allò que fan, ho fan bé. De manera que no hi ha prevaricació.

Dèieu que hi ha xats de jutges en què es parla de no aplicar la llei d’amnistia?
—Sí. El poder judicial posa a disposició dels jutges unes llistes de correu on es poden comunicar tots els jutges d’Espanya. I en aquesta llista comença a haver-hi missatges en què es dóna, com una alternativa possible, directament la no aplicació de la llei.

Què us sembla que els fiscals del procés diguin que la malversació per l’1-O no es pot amnistiar?
—Caldria llegir bé què han dit els fiscals. Si els fiscals han dit que els jutges, abans d’aplicar el delicte de malversació, li han de preguntar al Tribunal Constitucional o al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en discrepo, però crec que és respectable. Si els fiscals han dit que creuen que el Tribunal Suprem simplement ha de no aplicar la llei d’amnistia, perquè no és legítima o perquè creuen que no ajuda l’interès general, això és un disbarat i no és jurídic.

Diuen que no s’haurien de retirar les ordres de detenció de Puigdemont, Comín i Puig.
—És el mateix: si defensen que no s’han d’aixecar perquè abans cal preguntar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, doncs bé, hi tenen dret. Si el que defensen és que el Tribunal Suprem digui directament que no les aixeca perquè no vol, perquè considera que és injust, seria un abús de poder.

Però l’article quart de la llei diu que una consulta al TJUE o al TC no impedirà l’aixecament de les ordres de detenció.
—Però, sincerament, això no es pot aplicar així, digui què digui la llei. Si un jutge creu que una norma és inconstitucional o contrària al dret de la Unió, no pot ser obligat a aplicar-la. Això seria alterar el sistema de fonts, entrar al terreny propi del poder judicial.

I què penseu que passarà en relació amb Puigdemont, Comín i Puig?
—És molt difícil de preveure. Però passi què passi, crec que serà una decisió més política que no jurídica. Em vénen al cap diferents situacions.

Quines?
—Hipotèticament, una situació possible és que aixequessin les mesures cautelars, i el mateix dia que arribés el president Puigdemont a Espanya, diguessin, d’acord, ara l’imputem per terrorisme i el fiquem a la presó; que l’aixecament de mesures cautelars fos una manera de fer que tornés, i una vegada ací, dictar en un altre procediment una mesura cautelar i empresonar-lo.

Com un esquer?
—És clar, això seria una possibilitat, insisteixo. No m’agradaria perquè em sembla que seria fer servir les normes jurídiques de manera espúria. Però podria passar. Una altra opció és simplement que no aixequin les mesures cautelars per intentar de boicotar la investidura. No aixequen les mesures cautelars i llavors desafien el president Puigdemont a venir i a presentar-se de candidat el dia 25 o el dia que toqui. És una altra opció que tenen. En tenen moltes. Sincerament, no crec que apliquin la llei tal com haurien d’aplicar qualsevol altra llei. Això no ho faran de cap manera.

Si mantenen les ordres de detenció i detenen Puigdemont, el jutge què pot fer i què no pot fer si la llei ha entrat en vigor?
—Si hi ha una ordre de detenció en vigor, l’han de detenir. Això és així. Un cop detingut, el jutge ha de decidir sobre la situació de presó provisional, mesures cautelars. Què fem? El deixem anar o el fiquem a la presó? I aquí no hi té a veure què digui la llei d’amnistia, sinó què diu la llei d’enjudiciament i la constitució: que una persona pot estar en presó preventiva si hi ha risc de fugida, de destrucció de proves o que repeteixi el delicte. Si el jutge creu que es donen aquestes circumstàncies, pot ordenar l’entrada a la presó.

Amb quin argument?
—El jutge pot dir que li ha fet una pregunta al Tribunal de Justícia de la UE, i que en cas que el tribunal digués que la llei és contrària al dret europeu i que no s’ha d’aplicar, Puigdemont s’hauria escapat. I per evitar-ho, el mantindrem a la presó. És molt probable que el mantinguessin a la presó.

A qui podria recórrer Puigdemont si passés això?
—Té tots els recursos al seu abast. No podria anar directament al Tribunal de Justícia, hauria d’intentar abans que el Suprem mateix ho reparés; si no, hauria d’anar al Tribunal Constitucional i després podria anar al Tribunal de Justícia. Però això implicaria un temps, un procediment de recursos com qualsevol altre.

Les decisions que prengui el Tribunal Suprem en relació amb aquesta causa poden contaminar les que hagin de prendre molts altres jutges sobre l’amnistia?
—Espero que no. Perquè és el jutge mateix que ha de pensar si té un dubte d’inconstitucionalitat o de contrarietat amb el dret europeu i qui ha de decidir què fer.

Molts jutges s’han manifestat contra la llei d’amnistia abans no s’aprovés. Quina gravetat té?
—Ara la veurem. Que han compromès la seva independència. Perquè no correspon a un jutge de dir si li agrada una llei o no. Si ara veiem que aquests jutges busquen estratagemes per no aplicar la llei, aleshores els direm: vostè contamina la seva decisió judicial amb un posicionament públic o polític que ha pres anteriorment. Aleshores entrem en un problema de manca d’imparcialitat. Si un jutge ha sortit al carrer a protestar contra la llei d’amnistia políticament i el dia que li toca d’aplicar-la jurídicament diu, no l’aplico, hom pot pensar que les seves decisions jurídiques estan contaminades per la seva manera d’entendre el món políticament.

I davant una cosa així, què podrien fer els perjudicats? Recusacions?
—Sí, podrien intentar la recusació. Si és que troben un jutge espanyol que no s’hagi manifestat en públic contra l’amnistia… Però és molt probable que rebutgessin les recusacions. Perquè la recusació la resolen els jutges mateixos. Un perjudicat diria, escolti, que el jutge que ha decidit de no aplicar-me l’amnistia és el mateix que fa dos mesos era al carrer cridant, l’amnistia és una merda, mà dura amb els catalans. I el jutge que ho resolgui dirà no, no, aquest jutge és independent. Restaria l’opció d’acudir en última instància al tribunal d’Estrasburg, i podria arribar fins i tot a guanyar, però passarien tants anys que segurament ja ni recordaríem que s’havia dictat una llei d’amnistia.

O sigui que ara començarà un camí llarg i dur per als qui haurien de ser amnistiats.
—Tinc la impressió, i tant de bo m’equivoqui, que aquest any que ve no s’aplicarà la llei d’amnistia. No s’aplicarà. El parlament va aprovar una llei ahir i aquesta llei no serà aplicada per cap jutge d’Espanya durant l’any vinent. Estaré disposat a dir que m’he equivocat, i tant de bo que sigui així, però la meva impressió és que no tindrem aplicació de la llei d’amnistia en més d’un any.

La visió del món que tenen els magistrats del Suprem determinarà quines normes s’apliquen realment a Espanya. Això dieu al vostre llibre.
—És clar, perquè el Tribunal Suprem és qui fixa la interpretació de les lleis. I el problema greu d’Espanya, i és un problema de què no se sol parlar als mitjans de comunicació i que és terrible, és que per convertir-te en magistrat del Tribunal Suprem espanyol no ho fas per oposició, ni per un examen, ni per mèrits; a Espanya els magistrats del Tribunal Suprem els nomena a dit, arbitràriament, un partit polític. Els nomena el Consell General del Poder Judicial, els membres del qual són elegits per un partit. I encara que fossin elegits pels jutges. No és raonable que els jutges que van a la cúpula de l’ordenament i els que hauran de dir als altres com s’han d’interpretar les lleis siguin elegits a dit, arbitràriament, sense arguments. Qualsevol jutge espanyol, i en tenim cinc mil, de més de deu anys d’antiguitat, pot ser magistrat del Suprem. I no hi ha més requisits. D’aquests cinc mil, noranta arriben al Suprem.

Quins?
—Doncs no se sap. Els noranta que tenen més contents l’òrgan que els tria.

Expliqueu un problema important que impressiona, el dels preparadors de les oposicions a jutge.
—El sistema d’oposició és un sistema, diguem-ne, just i transparent. A Espanya han dit, triarem els jutges que recitin més bé de memòria un tema. Bé, és just i transparent. Però tot allò que ho envolta és tèrbol. Entre els afers tèrbols hi ha els preparadors. Molts preparadors cobren en negre, això se sap, al món judicial. Què vol dir que cobren en negre? Doncs que el candidat a jutge, cada mes ha d’anar amb un sobret, amb uns bitllets, que dóna a un jutge en actiu, que pot ser un jutge de les instàncies espanyoles més altes. I aquest jutge en actiu li demana un sobret perquè presumptament no el declararà a hisenda. Que per convertir-te en jutge de vegades hagis de passar per un sistema en què un altre jutge et diu, a mi la llei no se m’aplica sembla que no és el millor sistema de formar jutges democràtics.

La figura mateixa del preparador és qüestionable.
—En un examen que consisteix simplement a saber locutar, un examen que consistirà que tu siguis capaç de recitar de memòria cantant, que mesuraran el ritme, com de bé vocalitzes, que t’ajustis al temps, en un examen d’aquest tipus, que hi hagi d’haver un preparador que ja és dins la carrera, aporta un element més de confusió que no de transparència.

I de sospita de fins a quin punt el fet que el preparador sigui algú o algú altre influeix en el futur d’aquest possible nou jutge?
—No goso dir que hi hagi qui aprovi per recomanació del seu preparador. Però, sens dubte, no és indiferent qui sigui el preparador. Vull dir que hi ajuda. Però és que el sistema sencer està viciat: qui ha pensat que un bon jutge és un senyor capaç de recitar de memòria tres-cents temes i aprendre a vocalitzar? Qui ha decidit que això sigui la millor manera de decidir qui és jutge? Es neguen que hi hagi cap cas pràctic, no examinen si ho saben aplicar a la realitat; es neguen que hi hagi exàmens escrits en compte d’orals… No volen que sigui transparent, no volen que sigui sense conèixer el candidat. No volen que sigui aplicant les lleis. I tampoc volen que hi hagi un sistema més obert en què s’exigeixi experiència prèvia, que s’hagi treballat abans d’advocat, en què s’introdueixin mecanismes de vigilar que no hi hagi persones amb problemes mentals greus… L’únic sistema és saber cantar tres-cents temes.

Quan es diu que la justícia espanyola no va fer la transició de la dictadura a la democràcia, què significa?
—La justícia espanyola no ha fet la transició de la dictadura a la democràcia, però de la dictadura de Primo de Rivera! No és un disbarat, això que dic. En la Segona República ja hi ha una discussió perquè els jutges no s’elegeixin per una oposició memorística, i ja hi ha una discussió social que diu que els jutges bloquen totes les reformes de l’esquerra i transformadores. Quan Franco arriba al poder, depuren milers i milers de professors, milers i milers de policies, de funcionaris… En tot el poder judicial espanyol els jutges depurats són quatre o cinc. Perquè els jutges ja eren franquistes abans de Franco. Ja eren el poder que s’havia plantat contra la República.

I quan es mor Franco?
—Tampoc no es depura cap jutge. Els jutges que manen són els jutges que havien estat franquistes. El primer intent de netejar, en certa manera, el poder judicial, el va fer Felipe González l’any 1984, que va canviar l’edat de jubilació, de 73 anys a 65, perquè els que havien lluitat a la guerra civil, els que anaven vestits d’uniforme, els que havien anat a la División Azul, els que havien fet afusellar, almenys aquests es jubilessin. Bé, això va ser un escàndol. Els jutges van dir, això és intolerable, un atac a la independència. Però se’n van jubilar molts. Què va passar? Que aquest sistema d’entrar al poder judicial, que et van enformant a una manera de ser, va fer que els que entraven fossin igual que els que hi havia. Fixeu-vos: l’any 1980 a les primeres eleccions al CGPJ el 100% dels magistrats elegits per altres jutges eren de l’associació ultraconservadora de jutges. I d’aquests, més de la meitat eren franquistes decidits, falangistes. I són els que controlen el Consell la primera vegada.

I quan es canvia la llei?
—Era per evitar això, però ho corregeixen a mitges. Perquè el Partit Popular ha controlat sempre el Consell General del Poder Judicial. Amb això, a Espanya, no és que no s’hagi fet la transició, és que no s’han pres mesures formatives perquè entrin a la carrera jutges cada vegada més demòcrates; en el temari d’oposicions amb prou feines es parla de democràcia, de constitució, de drets fonamentals… No s’ha fomentat que a la carrera judicial entrin jutges demòcrates i que els jutges que hi ha aprenguin a ser-ho.

I s’arrossega una cultura judicial en què al centre hi ha la unitat d’Espanya i no pas els drets humans.
—No queden jutges que treballessin amb Franco. Però els referents de tota la cúpula judicial actual, tots els seus referents, els seus padrins, els seus preparadors, tots han estat jutges franquistes. Aquí sí que hi ha hagut una successió. I els jutges actuals, com a classe social, com a grup sociològic, són molt més pròxims a la dreta, a la ultradreta, i els interessos que defensen són els que són. I ho veiem diàriament. És molt fàcil que et trobis jutges que no respecten el dret de manifestació, que no respecten l’habeas corpus, que no investiguen la policia acusada de maltractaments. Això és molt freqüent. Jutges que defensin els drets ciutadans, poquíssims, i jutges que des de dalt defensin els interessos de la nació espanyola, molts. Tenim milers de jutges preocupats per l’amnistia i gairebé no tenim jutges preocupats pels maltractaments a les comissaries, pels maltractaments als immigrants, perquè no es pugui exercir el dret de manifestació, etc.

El principi de la fi de les centrals de gas? Bateries i renovables s’expandeixen acceleradament

Aquests darrers dies, l’atenció s’ha centrat en l’evolució del mercat de les bateries i com evoluciona el sector renovable. A la Xina, per exemple, els sectors de la transició energètica van arribant a la maduresa al mercat interior, que és el més important a escala mundial. Amb una competència ferotge al mercat nacional, les fàbriques de bateries i cotxes elèctrics s’orienten com més va més a l’exportació, cap als mercats menys desenvolupats. Dins aquesta evolució, CATL, primer fabricant mundial de bateries, ha anunciat que fa de l’expansió internacional la seva màxima prioritat, amb la intenció de refermar el seu lideratge abans que Europa i els EUA comencin la fabricació en massa de bateries. La primera conseqüència és que CATL construirà dues fàbriques més de bateries a l’estranger, que s’afegiran a les sis que ja té previstes a Alemanya, Hongria, Tailàndia, Indonèsia i les dues dels EUA (amb Ford i Tesla). Les noves plantes se situarien, l’una, al Marroc, per donar servei al mercat europeu, i l’altra, a l’estat espanyol, per al grup Stellantis, que té fàbriques a Saragossa, Vigo i Madrid.

La batalla pel domini del mercat de les bateries s’intensifica

L’expansió internacional de CATL sembla lligada a l’augment de la fabricació de cotxes elèctrics, en dura pugna amb BYD, l’altre gran fabricant xinès de bateries per a automoció. Tanmateix, CATL també vol competir en un altre segment que va tenint un gran creixement, el de les bateries estacionàries per a la xarxa elèctrica. Per exemple, Nova York ha anunciat la construcció de la bateria estacionària més gran de la ciutat, de 15MW/60MWh, que substituirà una central de gas de pic, un tipus de central que només produeix electricitat durant les hores de màxima demanda. La nova bateria podrà proporcionar electricitat a 10.000 llars i entrarà en funcionament el 2025, quan es tanqui la central de gas. A Austràlia van un pas més enllà i han aprovat la construcció de la primera gran bateria que ha de donar servei durant 8 hores, amb 50MW/400MWh, que també entrarà en servei l’any vinent.

Per entendre-ho, de les dues xifres que es donen d’una bateria, la primera correspon a la potència (equivalent al flux màxim d’aigua que pot sortir d’una aixeta) i la segona és l’electricitat emmagatzemada (l’aigua del dipòsit). Si donem 50MW d’electricitat durant una hora, haurem consumit 50MWh del “dipòsit”. Així doncs, amb 400MWh de capacitat, podrem proporcionar electricitat durant vuit hores a la potència màxima. En el cas de la de Nova York, amb 15MW/60MWh només es podrà fer durant quatre hores, que és el disseny estàndard per a substituir les centrals de pic, on s’havia focalitzat el sector fins ara. Amb un disseny de vuit hores, l’objectiu és començar a substituir les centrals tradicionals, les que operen durant bona part del dia, i entrar en una nova fase d’expansió. A Austràlia, n’hi ha de planejades de més grans, fins a 275MW/2.200MWh, però encara no han estat aprovades.

Primeres bateries estacionàries de sodi i nous acords de reciclatge

En el sector de les bateries estacionàries, hi ha hagut una novetat encara més important. Si fins ara s’han fet servir bateries de liti, a la Xina s’ha posat en funcionament la primera gran bateria estacionària de sodi, cosa que manté el país com a líder tecnològic indiscutible. Va entrar en funcionament l’11 de maig, amb una capacitat d’emmagatzematge de 10MWh, amb la voluntat d’ampliar-la fins a 100MWh, moment en què proporcionarà electricitat per a 35.000 llars. Les bateries de sodi no tan sols són un 20%-30% més econòmiques, sinó que proporcionen algunes característiques superiors a les de liti. Aquesta nova bateria pot carregar-se del 0% al 90% en només 12 minuts, de manera que pot aprofitar els excedents de producció renovable ràpidament. Els analistes preveuen que la instal·lació de bateries de sodi s’expandiran tan de pressa com creixi la seva capacitat de fabricació, que és el factor limitant ara mateix, atès que tot just se n’han començat a produir.


A la Xina ja hi ha en funcionament la primera gran bateria estacionària de sodi.

I si els xinesos dominen aquesta cursa, a Alemanya no es volen quedar enrere. Un consorci de quinze companyies i universitats, encapçalat pel fabricant Varta, acaba de tancar un acord per a produir bateries de sodi a Europa, tant per a vehicles elèctrics com per a sistemes estacionaris. El projecte té una durada fins a mitjans del 2027. Però per contrarestar aquest tipus d’accions i mantenir el lideratge, el govern xinès invertirà 6.000 milions de iuans (765 milions d’euros al canvi) per al desenvolupament de bateries d’estat sòlid, la següent generació tecnològica. Les empreses que rebran aquests fons, que inclouen fabricants de bateries i de cotxes elèctrics, són CATL, BYD, FAW, SAIC WeLion i Geely. Segurament, les acusacions de competència deslleial des d’Europa i els EUA no faran sinó créixer, cosa que intensificarà la guerra d’aranzels a les importacions xineses de vehicles elèctrics.

La fabricació de noves bateries és on se centra tota l’atenció del sector, però com més va més importància pren el seu reciclatge, l’economia circular. Les bateries consumeixen una gran quantitat de metalls, uns elements molt valuosos i que es poden reciclar de manera relativament senzilla, i amb percentatges de recuperació superiors al 90%, cada dia més a prop del 100%. Així, el fabricant automobilístic nord-americà GM ha tancat un acord amb la companyia de reciclatge Redwood Materials, del cofundador de Tesla JB Straubel. En aquest cas, no es tracta de reciclar bateries que hagin arribat al final de la seva vida útil, sinó de reaprofitar els materials sobrants de la fabricació de bateries, o aquelles que hagin sortit defectuoses. En canvi, la divisió de camions nord-americana de Daimler acaba de tancar un altre acord amb Li-Cycle per a reciclar les bateries que sí que hagin arribat al final de la seva vida útil. Una notícia important, perquè encara no s’han començat a fabricar en massa camions elèctrics i les companyies ja preparen el reciclatge per a quan, d’aquí a uns anys, calgui canviar-ne les bateries exhaurides.

Continua l’expansió de la mobilitat elèctrica

Que els vehicles elèctrics es troben en expansió ho mostren fets com que als EUA, per primera vegada, el seu consum d’electricitat (7.600GWh) va superar el del transport ferroviari (7.000GWh) durant el 2023, segons estimacions del Departament d’Energia. Cal tenir en compte que als EUA els trens no estan tan electrificats com a Europa (molts són dièsel), però aquesta tendència també acabarà arribant al nostre continent. I per impulsar la venda de vehicles elèctrics a la UE, el gran fabricant xinès BYD vendrà el seu cotxe elèctric de 9.000 euros (preu al mercat xinès) a partir del 2025 a Europa. El Seagull (denominat Dolphin mini fora de la Xina) és un cotxe urbà amb dues opcions de bateries (30kWh i 39kWh), amb autonomies que podran arribar fins a uns 350 quilòmetres per ciutat. Tenint en compte els aranzels europeus i les mesures de seguretat que haurà d’implementar el cotxe per poder vendre’s al nostre continent, el preu final segurament serà més a prop dels 20.000 euros que no pas dels 10.000, abans d’ajuts públics.


El cotxe elèctric econòmic de BYD es començarà a vendre a Europa l’any vinent (imatge: BYD).

Però BYD no es queda a Europa i prou. Com en el cas de les bateries, també desenvolupa un pla agressiu d’expansió internacional. Un dels seus mercats més forts és el Brasil, on acaba d’arribar a la xifra de 100 concessionaris i espera tancar l’any amb 250 en total. La companyia se centra en països en desenvolupament per assolir un gran volum de fabricació, abans d’aterrar a les primeres economies mundials d’Europa i Nord-amèrica. Són molts els experts que apunten que, quan hagin desaparegut els cotxes de combustió, BYD serà la gran marca mundial i arraconarà els fabricants actuals que dominen el sector automobilístic.

Mentrestant, al Japó, país que havia apostat per l’hidrogen i fa tard en l’electrificació (Toyota, primer fabricant mundial de cotxes, pot ser un dels grans perdedors) miren d’impulsar els vehicles elèctrics. La companyia ENECHANGE oferirà, a partir del 3 de juny, una tarifa plana a les seves estacions de càrrega. Per 17,50 euros mensuals, ofereix càrrega lenta sense límits a tot el país entre les set del matí i les quatre de la tarda, coincidint amb la producció solar. És un esquema que podria establir-se a molts més països un cop s’expandeixi l’energia solar i hi hagi un gran excedent solar a les hores centrals del dia. Tornant al nostre continent, no tot són cotxes, en l’electrificació. La companyia emergent bretona Seederal acaba de presentar un prototip de tractor 100% elèctric. Amb 160 cavalls de potència, té autonomia entre vuit hores i dotze de feina i es podrà carregar de 0% a 100% en tan sols dues hores. L’empresa sosté que electrificar un tractor equival a treure disset cotxes de combustió de les carreteres.

Molts experts consideren que l’electrificació de vehicles s’hauria de centrar en aquells vehicles que es fan servir més hores, com és el cas dels tractors. Els autobusos són un dels segments prioritaris, i a Europa se’n continua l’electrificació. A Grècia, hi ha en tràmit la licitació per a l’adquisició de 1.300 unitats per a Atenes i Tessalònica. Els xinesos de Yutong han guanyat un primer concurs per a proporcionar 250 busos elèctrics, amb les primeres 46 unitats acabades de lliurar. Al Regne Unit, la ciutat de Leeds ha incorporat 57 autobusos elèctrics amb una autonomia fins a 322 quilòmetres entre càrregues, i als EUA l’Agència Ambiental acaba d’aprovar el finançament per a adquirir 3.000 autobusos escolars elèctrics que donaran servei a 530 districtes escolars, fet que rebaixarà l’exposició a la contaminació en un dels col·lectius que més en sofreix les conseqüències, els nens.

I de la Xina arriba una notícia que potser descol·locarà el conegut Josep Maria Mainat, que fa poc s’ha fet ressò, a la xarxa social X, d’uns dels mites dels vehicles elèctrics, la seva suposada manca de capacitat de fer viatges llargs. El fabricant xinès NIO, que lloga bateries amb estacions d’intercanvi al gegant asiàtic, ha començat a oferir bateries de 150kWh, que donen una autonomia de 1.000km. Tecnològicament, el fet més destacat és que són d’estat semisòlid, tota una novetat, i amb una densitat energètica més gran que les estàndard de liti. Però cal tenir en compte que les xifres d’autonomia que ens arriben de la Xina corresponen al cicle d’estimació d’aquell país, més optimista que no pas l’europeu WLTP. Sigui com sigui, segurament parlem d’uns 800km reals, més que suficient per a fer trajectes llargs, i equivalent a l’autonomia que donen la majoria dels vehicles de combustió.


Els tractors també són un dels segments que comença a electrificar-se (imatge: Seederal). La transició energètica s’accelera

El món es troba en el canvi de paradigma energètic més ràpid de la seva història. L’Agència Internacional d’Energia ha conclòs que durant el 2023 la inversió en la capacitat manufacturera de tecnologies netes (energies solar i eòlica, bateries i bombes de calor, entre més) va augmentar d’un 70% en relació amb el 2022, i va arribar als 200.000 milions de dòlars. Un altre front on cal fer fortes inversions amb l’electrificació són les xarxes elèctriques. La UE ja va anunciar a final de l’any passat que invertiria 584.000 milions per a modernitzar-les. El govern dels EUA ha aprovat un pla per a planificar la seva xarxa elèctrica a vint anys vista. Ja s’hi han adherit vint-i-un estats, amb la voluntat de modernitzar unes xarxes elèctriques del país que, en el 70% dels casos, tenen una antiguitat superior a vint-i-cinc anys, pròxima al final de la seva vida útil i que dificulta l’expansió de la generació renovable.

Aquest maig hem sabut que, durant l’abril, per primera vegada a la història, a la UE les centrals de combustibles fòssils van produir menys del 25% de l’electricitat. Una caiguda del 22% en relació amb l’any anterior, amb una quota de solar, eòlica i hidràulica del 54%. Justament, en aquestes dates, al sud d’Europa (Portugal, Itàlia i estat espanyol) es baten tots els rècords de producció solar, gràcies a les noves centrals obertes durant el darrer any. Generalment, els màxims anuals de producció solar són ara, quan hi ha més hores solars, però sense assolir les grans temperatures de l’estiu, que fan baixar l’eficiència de les plaques. A Califòrnia, que no hem d’oblidar que amb els seus 40 milions d’habitants és una de les economies més importants del planeta, han encadenat 45 dies seguits cobrint amb renovables el 100% de la demanda elèctrica, i 69 dies dels darrers 75.

Mentrestant, la producció renovable, com l’electrificació de sectors com el del transport, progressa positivament al món, hi ha sectors l’electrificació dels quals presenta un desafiament majúscul. Un dels més difícils és el de la generació de calor d’alta temperatura per a processos industrials. A Suïssa, la universitat ETH de Zuric ha desenvolupat un nou mètode que genera 1.000°C atrapant la calor directament del sol. Segons els investigadors, d’aquesta manera no caldria cremar carbó o petroli en processos com el de producció de ciment i acer, grans consumidors d’energia i combustibles fòssils. Fins ara, una de les poques alternatives renovables per a generar aquestes temperatures era cremar hidrogen verd, però la seva producció és molt ineficient energèticament. Tot i això, hi ha sectors on l’hidrogen encara no ha estat descartat. Així, el gegant aeronàutic Airbus ha anunciat acords amb aeroports dels EUA i el Canadà per a estudiar l’ús d’hidrogen com a combustible per a les aeronaus i el desenvolupament d’infrastructura de subministrament als aeroports. Començarem a veure volar avions d’hidrogen aviat?

 

Avançament editorial: ‘Records d’egotisme’, de Stendhal

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries Records d’egotisme, de Stendhal, traduït per Joan M. Todó, que també signa la introducció. L’any 1832, Stendhal, destinat com a cònsol francès a Civitavecchia, es proposa d’escriure els seus records i resseguir els fets que van marcar la seva vida a partir del juny del 1821, data del seu retorn a París després d’una llarga estada a Itàlia, fins al novembre del 1830, data del seu nomenament a Trieste. L’obra comença quan Stendhal abandona Milà acusat de donar suport al moviment independentista italià pel govern austríac i decidit a oblidar el seu enamorament platònic per Métilde. El llibre es presentarà a la llibreria la Central del carrer de Mallorca de Barcelona dimarts, dia 4.

Llegiu un fragment de Records d’egotisme, de Stendhal (LaBreu Edicions).

Els editors de LaBreu Ester Andorrà i Ignasi Pàmies ens parlen a bastament de l’obra:

Records d’egotisme és la primera història autobiogràfica d’Henri Beyle (Stendhal). Hi relata amb detall la seva vida a París després de la caiguda de Napoleó, del 1821 al 1830. La història, que va quedar inacabada, va ser publicada l’any 1892 per Casimir Stryienski. El terme egotisme del títol va ser encunyat per Stendhal per designar dues actituds: allò que s’assembla a l’egoisme i el desig d’estar al capdavant, i allò que és un refugi dins d’un mateix per entendre els moviments de l’ànima. Trobem rastres d’aquesta segona actitud en molts dels seus escrits (contes de viatges i novel·les). Aquell que es resistia a utilitzar el jo camufla la seva vida darrere de noms assumits com el d’Henry Brulard.

Records d’egotisme va ser inicialment un passatemps d’un exiliat que quedà inacabat en fer massa calor per agafar la ploma i acabar el manuscrit. Fent-se fonedís en el seu càrrec de cònsol francès a Civitavecchia, una gran ciutat sense encant ni societat, Stendhal, el 1832, va començar a endinsar-se en la seva memòria i a resseguir els fets que van marcar la seva vida a partir del juny del 1821 (data del seu retorn a París, després d’una llarga estada a Itàlia) fins al novembre del 1830 (data del seu nomenament a Trieste). L’obra s’obre en el moment en què Stendhal, que ha marxat de Milà i s’ha d’allunyar de la bella i indiferent Métilde, un dolor que li fa tocar fons i fugir de la seva estimada Itàlia.

El llibre és la crònica d’una convalescència sentimental, on es mostra un home deixant-se anar al vaivé de les onades de la vida i de la societat. Amb nombroses digressions i anècdotes (sobre el seu físic poc atractiu, la mala sort i la desídia en fer contactes per prosperar entre les forces vives de l’època, i el fiasco de les seves aventures d’una nit, en particular), amb un intent d’introspecció que té com a objectiu la sinceritat, i indirectament el retrat d’una societat de salons, duels, amants, confabulacions polítiques i il·lusions perdudes.

L’escriptura es desenvolupa d’una manera lliure, abocant-se en calent fora de tots els estàndards de composició de la seva època, sense revisió de proves, ni un endolciment artificial dels fets, tal com raja. Una delícia entre salons daurats, agudes reflexions sobre l’ambició i la naturalesa humana i imperis que es desballesten. Segons s’explica, Stendhal és dels primers autors a jugar amb el jo a partir d’un concepte anglès: egotist. L’egotisme és una forma de sublimar l’egoisme tradicional del jo autobiogràfic. L’escriptor egotista, doncs, ha de mostrar-se amb certa distància d’un relat autobiogràfic, exigeix una nova formulació del jo. Stendhal vol explorar-se a si mateix i intentar conèixer-se. Per tant, l’egotisme no és sinònim d’egoisme; més aviat, l’egoisme constitueix un perill d’autoconeixement. Un fet que no ens és pas estrany si ho comparem amb la majoria d’escrits que podem llegir avui dia.

Segurament, per aquest motiu, Lluís Maria Todó, traductor i professor de literatura francesa, va pensar que LaBreu, i concretament, la col·lecció la Intrusa, era el lloc idoni per publicar un text tan singular de Stendhal. El volum, que serà el número quaranta de la col·lecció, serà el text escrit per un autor que fa més temps que és mort (1783-1842). Això exemplifica la modernitat dels textos de la Intrusa: Serguei Dovlàtov, Marguerite Duras, Anaïs Nin, Zbigniew Herbert o Muriel Spark, entre més, acompanyen a Stendhal, que inaugura una tradició moderna de lluitar contra l’imperialisme de l’autoficció, una tradició de llarga durada.”

La llibretera Isabel Sucunza és optimista sobre la literatura catalana

La navarresa Isabel Sucunza (1972) ja ha viscut mitja vida a Barcelona, i en aquest temps s’ha convertit en una de les persones que coneix millor l’estat de la literatura catalana. Va ser part de l’equip de dos programes culturals de llarga trajectòria (Saló de lectura i L’hora del lector), després va treballar a l’editorial Navona, i fa una dècada que és la mestressa de la Llibreria Calders, al barri de Sant Antoni de Barcelona. Dividim l’entrevista entre una trobada a l’exterior del local i una conversa per zoom, però sempre acompanyats del gos Tortilla, un dels cànids més cèlebres del nostre món literari.

Li començo preguntant pels pares. Tots dos són de Pamplona i del 1945. Pamplona és un poble, i es van conèixer perquè el pare era amic dels germans d’ella. La mare feia de secretària fins que vam néixer els germans i jo, i el pare és un d’aquells casos que abans es donaven i que ara crec que són absolutament impossibles. Va estudiar per a enginyer agrònom i va entrar a treballar a Purina. Va començar anant amb el cotxe amb mostres de pinsos per les granges, primer de Navarra, després d’Espanya, van començar a enviar-lo fora, i va acabar de cap de màrqueting de l’empresa. El pare va ser qui va donar el vist-i-plau a la campanya “Ell mai no ho faria”.

Fins a dotze anys Sucunza va viure a Peralta, un poble de la Ribera, perquè era prop de la fàbrica. Llavors el pare va començar a viatjar molt, ens vam traslladar a Pamplona. I d’una escola pública va passar a un institut dels claretians. Eren molt hippies, influïts per la teoria de l’alliberament. L’escola era al costat de l’avinguda de Pius XII, que travessa la ciutat, i recordo que a l’hora del pati sortíem a tallar-la pels insubmisos. Li pregunto com era la societat d’aquells anys. No recordo gaires diferències socials, hi havia immigració de pobles de Navarra, però no de fora. El que sí que hi havia era una gran diferència de política, bàndols claríssimament definits: els abertzales i els fatxes. I llavors una altra branca, que se’n parla poc, que és la nacionalista navarresa.

La família se’n va anar a Barcelona seguint el pare, però ella es va quedar a Pamplona per estudiar. Vaig fer periodisme, però perquè no sabia què fer. M’agradava llegir, però no sabia que podia servir per a guanyar-me la vida. En el meu ambient no hi havia traductors ni filòlegs ni editors. Llavors la carrera s’impartia a la Universitat de Navarra, de l’Opus Dei. Hi havia un mínim de matrícules que donaven a gent de Pamplona, i érem un grup més humil, no com els que venien amb xofer. Era divertidíssim. Agafàvem una numerària de banda i li preguntàvem si era veritat que al col·legi major resaven el rosari cada tarda, o que si quan els servien un plàtan el tallaven en rodanxes. Això sí, els tres primers anys teníem teologia com a assignatura obligatòria. Teologia impartida per l’Opus! Ara, els recursos eren una cosa estratosfèrica. Teníem estudis de ràdio, platós de televisió, venia Luis del Olmo a fer-nos classe…

Vaig acabar la carrera i buscar feina a Pamplona de periodisme era força impossible. Els meus pares vivien a Barcelona, jo no volia venir, però vaig dir “ho provo i si no, torno”. Vaig trobar feina de seguida enviant currículums, i vaig entrar a la Guía del Ocio. Feia un mes que vivia a la ciutat i havia de recomanar coses que s’hi podien fer. Vés al Teatre Romea, que hi ha una roda de premsa. Havia de buscar on era el Teatre Romea, i a quina estació de metro havia de baixar per anar-hi. O sigui, no sabia res. Vaig fer una immersió molt ràpida tant cultural com de català. Però venia d’intentar aprendre èuscar, o sigui que el català va ser molt fàcil. Li pregunto què en va treure, d’aquells anys a la revista. Primer, a escriure a corre-cuita amb un nombre de caràcters donant tota la informació que s’havia de donar. I a ser molt exacta amb les dades, perquè si no tenies no sé quantes trucades l’endemà.


Isabel Sucunza, a la Calders (fotografia: Albert Salamé).

Després de quatre anys no aguantava més en aquella redacció. I la casualitat va voler que al mateix replà del seu pis d’estudiants n’hi hagués un altre on vivia la filòloga i escriptora Marina Espasa, que treballava a Saló de lectura, el programa de BTV dirigit per Emili Manzano. I li va proposar d’entrar-hi. Era una feina molt compartida, perquè els convidats els decidíem entre tots. I comentàvem les coses que havíem llegit, els premis que s’havien donat, els escriptors que feien promoció. Allà hi vaig aprendre literatura catalana, perquè no n’havia llegida i ara treballava amb aquesta gent que ho tenia tot per la mà. Ells deixaven caure noms i jo anava apuntant com boja, i quan venien de convidats em posava a llegir-los. Al final era Manzano qui es tancava a llegir-s’ho tot durant una setmana, perquè no hi havia guió, anava només amb quatre coses apuntades.

La meva feina era més aviat de producció, aconseguir que vingués la persona que havíem dit i també els col·laboradors, que Manzano tingués els llibres, i fer una mica de pont entre la televisió i la productora externa. I hores i hores de lectura. Va ser un luxe de feina increïble. Després de cinc anys, el programa va canviar de cadena. Ens van fer fora de BTV perquè consideraven que la fórmula s’havia exhaurit i ja no funcionava, dos mesos després ens van trucar de TV3 i hi vam estar cinc anys més fent el mateix. Tant Saló de lectura com L’hora del lector van entrar en l’imaginari col·lectiu i fins i tot tenien una imitació al Polònia –molts enyorem el to pausat i l’erudició de Manzano, i aquells sofàs. A TV3 ens volien fer canviar el plató cada any, perquè tenien un pressupost d’ambientació que l’havíem de justificar. I nosaltres no volíem canviar els sofàs. Els dèiem que amb aquells diners podríem portar escriptors de fora, com Martin Amis. I no hi havia manera, perquè eren partides separades.

Acabada aquesta etapa, Sucunza va entrar a fer feines de comunicació a l’editorial Nabona, abans que la comprés l’editor Ernest Folch. El catàleg eren obres que havien estat censurades durant el franquisme, o obres menors d’autors coneguts. I l’últim any ho va compaginar amb l’inici de la llibreria. La Calders era un projecte de l’Abel Cutillas, que havia treballat uns quants anys a la Central. Un dia em va dir que ell tenia els coneixements tècnics però necessitava algú amb els contactes, perquè tenia molt clar que una llibreria també havia de fer activitats. I jo coneixia tothom després dels anys de la tele.

Aviat van trobar el local al barri de Sant Antoni, una antiga fàbrica de botons que era part del bar Calders. Fa pocs dies em va venir un home d’uns cinquanta anys que em va dir que hi havia crescut. El seu avi hi tenia un magatzem de llibres que duia al mercat, i hi passava molta gent perquè portava llibres censurats de França. Fa un temps Sucunza estava força preocupada pels canvis a l’entorn. Reformaven el mercat i allò feia pinta que seria una segona Boqueria. I no ha passat. Hi ha una resistència molt forta entre els veïns del barri, i n’hi ha que n’han hagut de marxar, però hi ha un nucli dur que aguanta. Això sí, els arriben propostes de tota mena, des d’algú que volia llogar la llibreria per a fer cursos de ioga fins a una altra que hi volia guardar les maletes dels turistes.

Cada setmana arriben moltes propostes d’activitats, però hi ha saturació de presentacions de llibres. Ara sembla que cada llibre que surt al mercat s’ha de presentar i és com una cursa. Nosaltres intentem que siguin de llibres que tenim de fons, o susceptibles de tenir-los de fons, i que sigui coherent amb les activitats que fem. I després no fem presentacions de llibres que ja s’han presentat, per no cremar-ho. Les presentacions no són rendibles, no donen. Si ve algú a presentar, paguem, i si ve de fora, sempre oferim el taxi, o el bitllet de tren, i després hi ha la copeta de vi, o la cervesa, o el que sigui. Però a nosaltres de cada llibre ens en donen el 30%. Si val 15 euros, n’hi guanyem 5. Si per una presentació et plantes en 250 euros, hauríem de vendre 50 llibres. I no es venen. A la vegada també ens interessa fer coses encara que hi perdem, que ja ho recuperarem per Sant Jordi o Nadal, i també demanem una subvenció d’activitats. Ens agrada fer coses que surtin una mica d’allò típic. Com ajuntar dos autors que no t’esperes que parlin, i que resulta que encaixen perfectament.

Un dels problemes de tenir una llibreria és que és un negoci de temporada. Els moments en què estàs en positiu són Sant Jordi i Nadal. El maig i el gener. Jo em desesperava, però tothom em deia que havia de mirar l’any. Li pregunto com veu el fenomen de les fires literàries en què els editors venen directament al públic. Estic molt a favor que hi siguin per Sant Jordi, fan festa, i no ens prenen vendes. En el cas de fora de Barcelona és important que respectin allò que hi ha a la vora, perquè hi ha queixes de llibreries de comarques que diuen que cada quinze dies els munten una fira a mitja hora. Ara, el model que s’hauria de repassar és la Setmana del Llibre en Català. Moltes editorials s’han llançat a fer novetats, i això implica que les hem de tenir a l’agost. I n’hi ha que no ens arriben perquè tots els exemplars estan col·locats a la Setmana, i quan es fa la promoció, la gent només troba els llibres allà. Nosaltres normalment venem un 60% en català i un 40% en castellà, però quan hi ha la Setmana venem un 30% en català i un 70% en castellà. No perquè guanyem lectors en castellà, sinó perquè els perdem en català.

Li pregunto si és veritat que ara, amb els mòbils, llegim menys. És veritat que hi ha una davallada molt bèstia de l’hàbit lector als tretze o catorze anys, però molts hi tornen després de l’adolescència. I aquí em parla del fenomen de l’any. Fa dos mesos que venem Blackwaters a gent de quinze anys que no llegeix. Ha estat una operació editorial molt intel·ligent, amb el compromís de publicar un volum cada dues setmanes, de mantenir el preu a 9,90 euros, de respectar el disseny de la col·lecció i de fer una gran campanya. I Blacky Books és una editorial independent i ho han aconseguit. Ens venien a comprar-los el dia que sortien, i han triomfat tant en català com en castellà.

Com tenim els clàssics catalans? La literatura catalana ve d’on ve, però fa uns deu anys que es van recuperant molts llibres. La gent jove no té por del clàssic, perquè se li presenta com a novetat. Per exemple, la recuperació de La mort i la primavera és increïble, va funcionar com a novetat absoluta. I es nota la influència en els autors joves actuals. També molts vam llegir Josep Pla, Mercè Rodoreda, amb aquelles edicions antigues, i ara ens agrada comprar-los amb uns llibres ben enquadernats, d’estètica més moderna, amb edicions corregides i aparat crític.

I m’assegura que hi ha relleu. Fa anys anava als recitals de l’Horiginal, quan els joves d’aquella època eren Martí Sales, Joan Todó, Max Besora… Després quan vaig obrir la llibreria els vaig perdre de vista, i ara quan ho han fet unes setmanes aquí he flipat. Hi ha Raquel Santanera, Maria Sevilla, que tenen trenta anys pelats, i molts del públic en tenen vint, i ara comencen. I igual que hi ha una nova generació de poetes, també hi ha una generació de traductors que ha crescut els últims anys. Tenim Miquel Cabal que tradueix del rus, i per això s’ha recuperat Dovlàtov, i tenim la traducció de Crim i càstig. Tot això és mèrit de les editorials independents, en gran part. Bé, en gran part, no. En el cas del català, del tot.

La llibreria Calders enguany ha fet deu anys. Al principi molta gent venia i ens demanava el Premi Planeta, i com que no el teníem segurament no han tornat. Se n’han anat directament a la Casa del Llibre, o sigui, aquest públic ja ha deixat de venir. Ara tenim un públic fidel, que encara que no vingui cada setmana o cada mes, sap què tenim i què fem. El client que torna és perquè li agrada el que tu tens i perquè li has fet un parell de recomanacions i les has encertades. I també hi ha gent que té un gust una mica educat, i els dius “aquest és increïble!”, i llavors potser no els interessa el contingut, però et diuen: “Quin llibre!”

No tenim la immensa majoria de llibres que es fan en aquest país, però això tampoc no és cap mèrit. Si els volguéssim dedicar espai intentaríem competir amb Amazon i amb la Casa del Llibre. I no. No podem. Ens destrossen. Ja està.

Comín diu que un resultat molt bo de Junts a les europees reforçarà la restitució de Puigdemont

El candidat de Junts a les eleccions europees, Toni Comín, ha defensat que un molt bon resultat de Junts a les eleccions reforçaria l’objectiu de restituir Carles Puigdemont de president de la Generalitat. Ho ha defensat en l’acte central de campanya a Brussel·les, a Bèlgica, on Comín ha dit que Junts era l’única candidatura que defensaria els interessos dels catalans sense condicionants perquè es presentaven sense aliances amb partits d’unes altres nacions, i ha reivindicat que ho farien amb visió d’estat: “Tenim molts amics a Europa, però quan ens presentem, ens presentem sols perquè volem defensar els interessos dels catalans sense condicionants. I això no ho pot dir ningú més.”

Comín ha estat acompanyat de tota la cúpula del partit –amb la presidenta, Laura Borràs, i el secretari general, Jordi Turull, al capdavant–, i també de Carles Puigdemont, de gran part de la candidatura, de l’advocat Gonzalo Boye i dels diputats electes Jordi Rius i Mònica Sales.

Comín ha reivindicat els anys d’exili com la via per guanyar la batalla contra l’estat espanyol en la seva deriva autoritària i en la “persecució per terra, mar i aire” del moviment independentista. “Això no era qüestió d’extradir-nos a nosaltres, era qüestió de liquidar un moviment pacífic i democràtic, de desactivar l’independentisme, d’aturar-lo per molts anys. Ells ho continuaran intentant, però ja hem guanyat.”

Ha dit que calia votar i combatre l’abstencionisme habitual de les eleccions europees, i ha dit que a la Unió Europea es decidien moltíssimes coses massa importants pels ciutadans de Catalunya. “Qui diu que no importen aquestes eleccions? On ens juguem el corredor mediterrani? On ens juguem l’oficialitat del català?”, ha dit. Ha avisat que en la legislatura europea vinent hi haurà debats molt importants, i ha dit que Catalunya hi havia de participar desacomplexadament: “Hi hem de ser, i hi hem de ser amb visió d’estat, com si tinguéssim cadira al Consell, que avui no en tenim, però és evident que n’acabarem tenint.” Comín no creu que les eleccions europees siguin una segona volta de les catalanes, però que hi ha en joc el futur d’Europa i de Catalunya.

Puigdemont ha reivindicat que l’exili va ser una decisió tàctica que ha permès d’imposar l’amnistia al govern espanyol. “En lloc d’anar a països sense tractats d’extradició amb Espanya, vam anar allà on hi ha més periodistes, on la nostra feina pot fer més soroll, allà on els pot molestar més. Avui som aquí perquè som a Europa, perquè vam saber fer servir la palanca europea, perquè vam saber mantenir la posició: tenim l’amnistia perquè vam aguantar la posició”, ha fet valdre Puigdemont. Segons que ha defensat, l’estratègia a l’exili ha fet que l’amnistia fos necessària: “Si no, ens haurien posat al pot comú dels indults; aquest era el projecte espanyol.”

Puigdemont, a més, ha reivindicat que en una presó espanyola el moviment independentista no hauria pogut fer servir la palanca europea. Així, ha demanat el vot per continuar pressionant a les institucions europees.

A partir de demà, Comín s’instal·larà a Catalunya Nord, on serà fins divendres que ve per tancar la campanya. Allà, el candidat té previstes tota una bateria de conferències de premsa sectorials sobre el corredor mediterrani, memòria democràtica i pagesia, entre més qüestions. A banda, la formació farà uns quants mítings a poblacions com ara Elna i Sallagosa i tancarà la campanya amb un acte final a Cotlliure.

Marta Rovira reivindica la sobirania fiscal com un primer pas per al referèndum

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha avisat Pedro Sánchez que els seus vots no van ser perquè hi hagués un president espanyol sense programa a Catalunya i ha dit que, un cop aprovada l’amnistia, tocava exigir un finançament just i singular. “El que hem demanat des de fa tants anys: recaptar els impostos a Catalunya, i poder-los dedicar a les nostres escoles i hospitals. Aquest ha de ser el primer pas que ens porti cap al referèndum”, ha dit. Tot plegat, ho ha dit en una intervenció telemàtica en un acte de campanya d’ERC a Vic, la seva ciutat, per a les eleccions europees.

Joan Queralt (ERC) diu que ja negocien un referèndum: “Serà perfectament legal”

Ha dit que qui més ho havia d’entendre era Sánchez, que havia d’entendre que era el primer pas. “Ja li ho vam explicar a l’estiu, abans de la seva investidura. El que ara toca és que Catalunya pugui decidir on inverteix el que guanya”, ha dit. Ha defensat que era necessari per a poder tenir bons serveis públics, i que si algú volia res d’ERC, ja sabia què demanaven. “Volem que Sánchez es posi al costat de la gent. I el que toca ara per a avançar cap al referèndum és aquest primer pas: primer la sobirania fiscal i després fem possible la democràcia perquè a Catalunya tothom decideixi a quin país hem de viure.”

Ha dit que després de les eleccions de Catalunya, en què ERC va tenir un mal resultat, hi havia qui volia aprofitar-se del moment de debilitat del seu partit; i que, en un moment així, era quan més cal reafirmar-se. “Que no ens diguin què hem de fer”, ha dit, i ha negat que ERC tingués dues ànimes: “D’ànima només en tenim una, que són les dues cares de la mateixa moneda: independència i progrés social.” Així, ha defensat que Catalunya necessitava totes les competències i els recursos, i que el referèndum era el mínim que podien exigir. “Som aquella gent que defensarem la independència com a eina de progrés social i el referèndum com a instrument per aconseguir-la”, ha dit.

Rovira també ha parlat de la unitat del moviment independentista, i ha dit que, després de l’amnistia, esperava que l’independentisme tornés a seure, a debatre i a posar-se d’acord. “Som gairebé la meitat de la ciutadania que creiem que cal defensar la República Catalana”, ha reblat.

Tant ella com Oriol Junqueras, que també era a l’acte, han reivindicat el referèndum del Primer d’Octubre i tota la feina feta per combatre la repressió. “Ens hem de sentir orgullosos de les victòries que hem aconseguit i les que aconseguirem”, ha dit.

La cap de llista d’ERC a les eleccions europees, Diana Riba, ha començat la intervenció destacant que era un dia d’emoció per l’aprovació de l’amnistia, i s’ha compromès a defensar a Europa una llei de la claredat perquè l’autodeterminació fos un dret europeu reconegut. “Si hem guanyat el torcebraç a l’estat amb l’amnistia, ara toca guanyar el torcebraç a Europa amb el referèndum”, ha proposat.

L’ex-presidenta del parlament Carme Forcadell i l’ex-consellera Dolors Bassa també han celebrat, al començament de l’acte, l’aprovació de la llei d’amnistia i han reivindicat el Primer d’Octubre. Segons Forcadell, l’amnistia és la reparació d’una injustícia històrica, “d’un error descomunal”. “Tothom sap que el govern i el parlament de l’1-O van treballar sempre al servei de Catalunya i de la democràcia”, ha dit, i s’ha mostrat orgullosa d’haver defensat la sobirania del parlament. Ha dit que ERC sempre lluitaria contra la repressió i amb més força per aconseguir la independència de Catalunya.

En una línia semblant s’ha expressat Bassa, que també s’ha vantat de l’orgull de pertànyer al govern del Primer d’Octubre, i ha celebrat la llei d’amnistia. “Potser hi haurà dificultats i la justícia és la que és avui”, ha admès. Tot i això, ha dit que la llei era la victòria del moviment independentista contra el regne d’Espanya. Totes dues han confiat també en el benefici de la llei perquè els represaliats poguessin reconstruir les seves vides.

El PACMA es proposa de fer història i aconseguir representació al Parlament Europeu

La vice-presidenta del PACMA i candidata a les eleccions europees, Cristina García, ha dit que tenien la possibilitat de fer història i aconseguir per primera vegada representació al Parlament Europeu. En un acte electoral a Barcelona amb el president del partit, Javier Luna, ha defensat la necessitat de treballar qüestions animalistes i ambientals a Europa, perquè després tinguin repercussions a escala de l’estat espanyol. “La majoria de la legislació sobre ramaderia ve d’Europa. És una qüestió que ens preocupa moltíssim, no solament per alleujar el patiment dels animals, sinó perquè també és una de les causes principals del canvi climàtic”, ha dit.

García ha incidit en les conseqüències negatives que diu que té el sector ramader en les persones: “És una activitat que causa perjudicis greus per a la salut en l’àmbit respiratori i de l’aigua que consumim.”

Tot i que cap sondatge no preveu que puguin aconseguir representació, ha dit que PACMA ja treballava com si ja fos al Parlament Europeu i, fins i tot, ha dit que no descartaven d’aconseguir més d’un eurodiputat. “Fa molt de temps que creixem a les eleccions europees i estem convençuts que mantindrem aquesta tendència a l’alça. Som molt optimistes de cara al 9-J que el partit farà història i obtindrà representació a Europa”, ha dit. Enguany, el PACMA ha superat en vots Podem a les eleccions gallegues i Ciutadans a les catalanes, dues formacions que havien tingut un paper important en la política espanyola, però que van caure en desgràcia.

Amb la seva hipotètica irrupció a l’eurocambra, la candidata del PACMA pretén de traslladar a escala europea les preocupacions de la societat: “Cada vegada són més les persones conscienciades amb els animals i el medi ambient.” Unes preocupacions que diu que no recull cap altre partit. “Ens entristeix molt que s’utilitzin les causes que defensem com una mera estratègia electoral. Els altres partits només se’n recorden dels animals i del medi ambient quan hi ha eleccions”, ha dit.

Yolanda Díaz envia “a la merda” el PP i Vox: “Governarem més bé”

La cap de Sumar i vice-presidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, ha reivindicat l’expressió malsonant “a la merda” que van captar els micròfons del congrés durant la sessió de control a Pedro Sánchez. A l’acte central de campanya per a les eleccions europees, a Getafe (Comunitat de Madrid), on també han participat la cap de llista de Sumar, Estrella Galán, el candidat dels Comuns, Jaume Asens, i el de Compromís, Vicent Marzà, a més dels representants d’unes altres formacions polítiques, ha dit que el PP i Vox es van posar nerviosos quan li van sentir dir-ho i que ja no hi havia diferències entre tots dos partits.

“Sembla que es van posar nerviosos; […] doncs els diem ‘a la merda’, governarem més bé, defensarem la gent, eixamplarem la base democràtica; a la merda, ja n’hi ha prou de mentides, Espanya no és seva, és de la gent que va votar el 23-J”, ha expressat. Ha animat els ciutadans a votar per combatre l’onada reaccionària i dir a Feijóo que no té una segona oportunitat. “Els podem guanyar”, ha conclòs.

Asens ha dit que el somni europeu era amenaçat a les fronteres comunitàries, on diu que es comet la barbàrie per mitjà dels acords migratoris “assassins” signats entre la Unió Europea i països tercers. Ha dit que el pacte de migració i asil acordat per socialistes i populars a Brussel·les era una vergonya, i que deixa en paper mullat el dret d’asil. També ha dit que el somni europeu era sota l’amenaça de Rússia pels atacs a Ucraïna, i per la guerra d’Israel a Palestina. “Les bombes de Gaza també cauen sobre nosaltres”, ha dit.

Marzà ha dit que havia sentit una sensació estranya pel fet d’anar a Madrid, i ha criticat el dèficit d’infrastructures al País Valencià. “He arribat més de pressa a Madrid que quan vaig de casa meva a Alacant, i m’ha costat la meitat de preu”, ha dit, i ha reivindicat la defensa davant de la Unió Europea d’un corredor mediterrani de veritat.

La cap de llista, Estrella Galán, ha dit que el vot a Sumar servia per a enviar un missatge al PSOE perquè no fes cabal dels cants de sirena de les elèctriques i la banca. També ha dit que la seva candidatura era un espai de trobada entre forces d’esquerres que compartien l’ADN d’esquerres, verd i feminista. “S’equivoquen els qui diuen que la vida és un tots contra tots, una guerra permanent contra el del costat. Aquí vivim, ens barallem i guanyem, perquè estem juntes”, ha dit.

Von der Leyen promet de defensar l’estat de dret espanyol a la UE

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha promès que actuarà quan l’estat de dret espanyol sigui en risc. “Espanya pot confiar en Europa”, ha dit en un acte de campanya per les eleccions europees del PP espanyol a O Pino, a Galícia. El president del partit, Alberto Núñez Feijóo, ha agraït la presència de Von der Leyen a l’estat espanyol just després de l’aprovació de l’amnistia, que ha definit com “l’agressió més gran” a la democràcia espanyola: “No estem sols, estem amb la presidenta d’Europa.”

Feijóo ha promès de reparar amb justícia i amb Europa l’amnistia, i ha demanat el vot per demostrar la majoria del PP a Espanya i intentar de posar fi a la “degeneració” de la Moncloa. “Hem d’abandonar la paràlisi i que el govern funcioni”, ha reblat.

Per la seva banda, la candidata dels populars espanyols, l’eurodiputada Dolors Montserrat, ha demanat a la UE que escoltés la veu dels opositors a l’amnistia: “L’amnistia de Sánchez és la condemna d’Europa.” Montserrat ha dit que l’Espanya constitucional no era immortal i ha demanat a Brussel·les que no abandonés l’estat espanyol quan la seva democràcia “trontollava”.

Incentius per als agricultors

Després d’una breu referència al suport a Ucraïna que no ha aixecat gaires aplaudiments dels assistents al míting del PP, Von der Leyen ha defensat de donar més incentius als agricultors a la nova legislatura europea. També ha fet referència a la competència injusta dels productes importats de països tercers. “No és acceptable ni sostenible que els nostres grangers venguin menjar per sota del preu de producció.” També ha promès un comissari europeu dedicat exclusivament a la pesca que garanteixi la sostenibilitat de l’activitat econòmica.

“El govern espanyol ni hi és, ni se l’espera. Per això necessitem Europa”, ha dit Feijóo, i ha defensat una política agrícola europea que millori les condicions de vida dels pescadors i agricultors. “Von der Leyen, el nostre món rural no pot més, la burocràcia els asfixia”, ha afegit Montserrat.

Els acampats per Palestina a la UPV desconvoquen la protesta, que ha durat vint dies

Els estudiants a favor de Palestina que van acampar el 13 de maig a la Universitat Politècnica de València (UPV) han decidit de desconvocar la protesta i han desmuntat les tendes de campanya. Atribueixen la desconvocatòria a la “desconfiança” del rectorat, amb què diuen que han mirat de negociar i pressionar desplaçant la protesta a la zona on s’hauria hagut de fer el Fòrum de l’Ocupació Laboral dimecres i dijous passat.

El fòrum va ser suspès per la UPV, segons que van dir, per circumstàncies extraordinàries que comprometien la seguretat de la comunitat universitària. El rectorat ho va relacionar directament amb l’acampada pro-Palestina, i els van acusar d’haver comès actes violents i vandalisme, que els acampats van negar.

[VÍDEOS] La policia espanyola intenta de desallotjar l’acampada per Palestina a la UPV

Membres de l’acampada han confirmat a Efe que desconvocaven la protesta amb la intenció de negociar la reclamació que la UPV talli relacions amb universitats israelianes, com ja va fer la Universitat de València. Diuen que l’acampada no és l’únic mètode de pressió que tenen, i avisen que prendran unes altres mesures i accions perquè els escoltin. Segons la resposta del rectorat i de si els escolten o no, faran noves accions, diu Miriam González, membre de l’assemblea de l’acampada.

L’acampada pro-Palestina ha arribat a acumular trenta-cinc tendes de campanya, taules i una pèrgola, sota la qual guardaven material tècnic. Durant tres setmanes hi ha hagut entre trenta-cinc acampats i quaranta de manera estable.

Activada l’alerta del pla INUNCAT per la previsió de pluja intensa al nord-est, el Tarragonès i el Baix Camp

Protecció Civil ha activat l’alerta del pla INUNCAT per un avís de pluja intensa a partir de migdia que afectarà principalment la meitat nord-est de Catalunya i les comarques del Tarragonès i el Baix Camp. Els xàfecs aniran sovint acompanyats de tempesta i localment de calamarsa o pedra. Es pot superar el llindar de 20 litres per metre quadrat en 30 minuts.

Les conques internes de Catalunya superen el 30% de la capacitat

A la zona nord-est la pluja passarà amb més probabilitat per les comarques del Vallès Oriental i l’Occidental, Osona, la Selva, el Moianès, el Lluçanès i el Bages a partir de migdia i fins a la nit. Durant la tarda el fenomen s’anirà estenent cap a la part més litoral i pre-litoral. Del vespre a la matinada també afectarà les comarques del Camp de Tarragona i les terres de l’Ebre, amb més probabilitat al Baix Camp i el Tarragonès.

Protecció Civil demana de vigilar les crescudes sobtades de barrancs i lleres menors (rieres, rierols) i les zones inundables (soterranis, passos soterrats). Podeu veure a continuació la previsió meteorològica de la pluja.

Centenars de famílies reivindiquen l’oficialitat del català a l’estat francès durant la Bressolada

Centenars de famílies han fet la dinovena Bressolada a Sant Esteve del Monestir (Rosselló). Enguany, a la reivindicació anual dels alumnes, pares i mestres de les escoles de la Bressola, s’hi ha afegit la reclamació perquè el català es reconegui com a llengua oficial a l’estat francès. “Ens afegim a la demanda que fa avui el col·lectiu Perquè Visquin les Nostres Llengües amb mobilitzacions arreu del territori francès en defensa de les llengües minoritàries”, ha explicat el president de la Bressola, Guillem Nivet.

L’estany de Sant Esteve del Monestir s’ha tornat a convertir en un espai on s’han fet desenes d’activitats, entre les quals, concerts, xerrades i un dinar popular. Nivet ha reivindicat la importància dels centres educatius en català a Catalunya Nord i ha celebrat la compra del Monestir del Vernet de Perpinyà per fer-hi el col·legi-liceu, que es va fer efectiva al novembre. Tot amb tot, ha criticat els intents de blocatge al projecte de liceu de l’Ajuntament de Perpinyà d’ençà que hi governa l’extrema dreta. “Hem decidit no quedar-nos parats i continuar treballant pel projecte del liceu, tot i que és complicat avançar”, ha reconegut el president de la Bressola. Diu que ja voldrien executar el projecte, però que a causa de les traves segurament trigaran tres anys o quatre.

De fet, el consistori ha recorregut contra la decisió judicial del Tribunal de Montpeller en què es desestimen els arguments esgrimits per Perpinyà sobre els riscs d’instal·lar un centre educatiu en una zona amb un elevat risc d’inundacions i la presència d’un cementiri. A la resolució, el tribunal concloïa que no s’havia demostrat que el projecte no es pogués fer per aquests motius i recordava al consistori que el seu planejament urbanístic ho permetia.

L’element conductor de la Bressolada ha estat l’oxigen: “L’any passat va ser complicat enfrontar-nos a l’Ajuntament de Perpinyà amb l’arribada al govern de l’extrema dreta i, per això, hem triat l’oxigen; ens calia un lema que ens donés aire”, ha dit Nivet. El cartell de la Bressolada 2024, “Un concert O2”, és obra de la dissenyadora Emmanuelle Trouillot, mare de la Bressola del Vernet i del col·legi la Bressola-Pompeu Fabra.

Les famílies que trien el català a Catalunya Nord

Com de costum, enguany hi han participat famílies que trien d’educar els seus fills en català al Rosselló per motius diversos. “Trobàvem necessari que tinguessin un nivell de català superior al nostre, perquè nosaltres el vam perdre i ens ha estat molt difícil recuperar-lo”, ha explicat Gil Planes, pare de dos infants de la Bressola, que també reivindica la importància que el català es potenciï al carrer.

En el cas de Carme Bardés, hi porta la seva única filla perquè ella és nascuda prop de Figueres i, tot i estar casada a l’estat francès, vol que la nena s’eduqui en la seva llengua materna. Sergio Fabra, de Castelló de la Plana i també amb parella de l’estat francès, diu que es van comprar la casa després d’haver triat l’escola, perquè per ell era imprescindible que els seus tres fills s’eduquessin en català. “Volíem que els xiquets estiguessen en contacte amb la cultura catalana perquè no la perden i puguen tenir-les totes dues.”

Activitats durant tot el dia

La Bressolada ha començat a les deu del matí amb els parlaments del batlle de Sant Esteve del Monestir, Robert Vila; el president dels Amics de La Bressola, Geoffroy Lourdou i el president de La Bressola, Guillem Nivet. A continuació, el president d’Òmnium Catalunya Nord, Guillem Dalmau, ha ofert el pregó. Després dels discursos, ha arribat el moment de la jornada dedicat als més petits amb la cantada “Qui compta cantant canta i compta content”. Els alumnes de les escoles i col·legis han treballat onze cançons basades en les taules de multiplicar i creades pel músic Francesc Bitlloch.

A més, també s’ha ofert la possibilitat de comprar el CD homònim amb les cançons de la mainada. Els músics Adrià Bonjoch i David Codina han participat en l’enregistrament, que també ha rebut el suport de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC).

Com és habitual, a migdia s’ha fet un dinar popular i parades de menjar i beguda organitzades per les escoles i associacions de famílies. També hi ha hagut l’actuació dels Castellers del Riberal i els Sorollosos d’Aire Nou de Bao. La jornada ha continuat amb un espectacle Què cal fer per a ser un científic? del físic i divulgador científic Dani Jiménez.

Durant tota la jornada també s’ha pogut gaudir d’una mostra d’entitats de Catalunya Nord i s’ha pogut degustar el vi especial Bressolada 2024, que també s’ha posat a la venda.

Israel exigeix “la destrucció d’Hamàs” i l’alliberament de tots els ostatges abans d’un alto-el-foc permanent

L’endemà de la proposta d’acord d’alto-el-foc a Gaza feta pel president dels Estats Units, Joe Biden, l’oficina del primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha dit que les seves condicions no havien canviat: vol “la destrucció d’Hamàs”, l’alliberament de tots els ostatges i garantir que “Gaza ja no sigui una amenaça”. “La idea que Israel acordarà un alto-el-foc permanent abans que aquestes condicions es compleixin és inviable”, diu. Segons Netanyahu, Israel continuarà insistint que aquestes condicions es compleixin.

Biden va demanar a Hamàs que acceptés un pla de pau en tres fases, la primera de les quals implicaria una treva de sis setmanes que entraria en vigor tan bon punt el grup islamista palestí donés el vist-i-plau a la iniciativa. Hores després de l’anunci, i segons que publiquen mitjans com ara Aljazeera, fonts de Hamàs van dir que veien positivament la proposta.

Durant la primera fase, la de la treva, Hamàs hauria de deixar anar ostatges en canvi de l’alliberament de centenars de presos i l’exèrcit israelià es retiraria d’àrees poblades de Gaza. Aquesta primera fase també inclouria el retorn de civils palestins a casa seva, tot i que l’exèrcit ha arrasat bona part dels nuclis poblats de Gaza, i l’entrada de sis-cents camions d’ajuda humanitària el dia.

Durant les sis setmanes, les negociacions amb la mediació dels EUA i Catar continuarien, i dependria de l’èxit d’aquestes converses el fet de passar a la segona fase del pla. Seria un moment crític: l’alliberament de la resta dels ostatges i la retirada total de l’exèrcit israelià de Gaza. L’alto-e-foc passaria a ser un cessament permanent de les hostilitats.

En la darrera fase caldria recuperar les restes de qualsevol altre ostatge que encara fossin a Gaza i començaria “una gran operació de reconstrucció” del territori amb assistència internacional.

El cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va celebrar el full de ruta presentat per Biden: “La guerra s’ha d’acabar ara.”

Les portades del dissabte 1 de juny de 2024

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Sebastià Barboteu: “Fa massa temps que tothom es fot del món agrícola”

Sebastià Barboteu és un dels pagesos que demà passat, dilluns, preveuen de tallar el Pirineu sencer. Del País Basc a Catalunya, tot el Pirineu tallat de punta a punta durant vint-i-quatre hores: del Pertús i la Jonquera, passant pel Coll d’Ares, Puigcerdà, el túnel del Somport (Aragó) i Sallent de Gállego (Aragó), fins a Irun (País Basc). Pagesos catalans, valencians, bascs, aragonesos i fins i tot castellans, coordinats per a una fita històrica: separar la península ibèrica d’Europa. Revolta Pagesa coordina un tall de carreteres a mitja campanya europea per reclamar condicions dignes per als pagesos. Barboteu, nascut a Perpinyà, casat amb una veterinària, té una setantena de vaques llemosines de carn a Prats de Molló, i també a Morellàs i les Illes. Aquest pagès del Vallespir va explicar fa uns quants dies a VilaWeb les reivindicacions dels pagesos del nord i del sud, tan comunes, i el tall que volen fer.

Vós sou ramader. Els vostres pares ja s’hi dedicaven?
—Sí, el pare sí. Però l’avi, l’àvia i tota aquesta generació, no. El meu pare s’havia instal·lat de ramader per afició a la natura, a la muntanya. Sempre m’ha agradat la tècnica, la selecció, la genètica. Aquí fem reproducció de vaques, també.

I els avis també eren nord-catalans, com els pares?
—Del costat del meu pare, sí. Del costat de la mare, vénen de Tordera, Catalunya sud. Van venir abans de la retirada.

Dilluns tallareu la carretera. Per què?
—Ja fa massa temps, trenta anys, que el govern, la gent, tothom es fot del món agrícola. Tots els pagesos s’arresten. A França hi ha quasi dos suïcidis cada dia. Això no pot durar.

Dos suïcidis de pagesos cada dia?
—Quasi. Cal saber que la gent, quan s’aixeca al matí, quan es pren un cafè, un te, quan menja alguna cosa, és gràcies que pertot hi ha un pagès, al món. Per la meva part, faig carn, tinc amics que fan raïm, que fan fruita, que fan llegums, que fan llet. I sense el pagès, ningú no viu, en aquest món.

Els problemes d’una banda i l’altra del Pirineu són els mateixos?
—I al sud encara més. Perquè a la nostra part encara arribem a discutir amb el govern. Crec que a l’altre costat del Pirineu és més complicat. Si ens unim, podem fer alguna cosa que no s’havia fet mai. No volem la revolució, no volem la guerra. Volem simplement viure del nostre mester.

Quines són les vostres reivindicacions principals?
—Abans els francesos deien: “Els espanyols fan cagar.” Doncs ara tenim normes europees i tant hi fa que siguis d’un costat o d’un altre. Hi ha carn, llegums, que vénen de pertot del món. A França tenim productes que arriben d’Ucraïna. Els pagesos petits d’Ucraïna són un problema, mes no tant. Però hi ha productes que arriben d’una sola persona. D’un gran importador. Això no pot ser. També parlem de l’eliminació dels impostos a l’energia. Als pagesos els cal molta electricitat per a la producció. La gent vol menjar llegums, vol menjar coses tot l’any. I això necessita energia.

Al sud també es queixen del preu de la llet. Que no cobreixen costs. Ací també passa?
—Sí. Fa molts d’anys que passa. Qui és que voldria aixecar-se cada matí, treballar, i arribar a la nit i perdre calés?

I de burocràcia, en teniu?
—Crec que per nosaltres n’és encara més. I el que denunciem és que té tota una economia darrere. I aquesta economia ens mata. Hi ha molta gent que fa papers, però també en tenim molts que són incompetents. I no són ells que se suïciden, no són ells que fan quinze hores cada dia i que quan fa calor treballen a mitjanit. Ells, quan el dia s’acaba, tothom a casa.

La idea de dilluns quina és? Quin tall voleu fer?
—Volem mostrar a França, a Espanya i a tot Europa (perquè s’acosten les eleccions europees) que som capaços de tancar tota una part d’Europa. És a dir, tot un eix de moviment de sud cap al nord, tots junts. No s’ha fet mai. I tampoc s’ha fet mai amb Espanya, que sigui de Catalunya fins al País Basc. Serà històric, perquè denunciem junts una mateixa cosa.

I tallareu tot el Pirineu del País Basc a Catalunya?
—Sí: tallarem d’aquí, de Catalunya, el Pertús i la Jonquera, el Coll d’Ares i Puigcerdà, el túnel del Somport (Aragó), Sallent de Gállego (Aragó) i Irun (País Basc). Comencem a les deu del matí. Cada dia tinc relació amb els catalans del sud. Això és històric. I veureu que donarà la idea de fer bloqueig a uns altres països d’Europa. Cal saber que quan demanem a la nostra burocràcia de modificar alguna cosa, ens diuen que s’ha de modificar en l’àmbit europeu. Si hi ha països que s’ajunten per treballar, la cosa es podrà modificar, i es podrà fer més fàcilment. Volem deixar als països d’Europa una agenda de treball. Volem que les coses que demanem s’hagin fet al mes d’octubre. Deixem dos, tres mesos, quatre. Si no es fa res aquest estiu, cal saber que a la tardor es taparà tot.

Quants pagesos catalans hi ha al nord?
—Us diria alguna bestiesa. Se’n va perdre molts, molts, molts. De ramaders, som uns tres-cents, diria.

I a tot l’estat francès?
—Es va baixar a quasi 400.000 pagesos. Quan hi havia pagesos, n’hi havia més d’un milió.

Voleu afegir res?
—Volem guanyar la confiança del govern. Tenim reivindicacions, però també tenim proposicions. En tenim sobre l’energia, o amb el tema social, de la jubilació. Tothom brama, però ningú no aporta solucions. Ens agradaria tenir teulats fotovoltaics. Per fer una diversificació. Nosaltres demanem coses per a facilitar l’accés al pagès l’ús i instal·lació de la fotovoltaica, que deixaria uns quants calés per a la diversificació. L’energia és un tema que concerneix tothom.

Pàgines