Bloomberg · William Wilkes, Jamie Nimmo, Nick Bartlett i Tom Mackenzie

El mes passat, un eixam de drons sincronitzats il·luminà el cel sobre l’Estadi Olímpic de Roma per celebrar el llançament a Europa del darrer vehicle elèctric de la xinesa BYD.

En la foscor de la nit, les esferes lluminoses dibuixaren la silueta del Dolphin Surf, el nou model de BYD, davant monuments romans emblemàtics, com ara el Coliseu, la basílica de Sant Pere i el Panteó, en una picada d’ullet al Fiat 500 i a l’estil de vida de la postguerra que aquell vehicle simbolitzà.

El missatge era clar i audaç: BYD havia desembarcat a Itàlia amb un vehicle elèctric pensat per a les masses, un segment de mercat que els seus competidors europeus han lluitat durant anys per conquerir. El Dolphin Surf pretén ser el Fiat 500 o el VW Beetle de l’era elèctrica: divertit, accessible i construït per a posar a milions de conductors al volant. L’única diferència és que, aquesta vegada, funcionarà amb bateria.

Tanmateix, darrere l’espectacle lumínic a Roma s’amaga una estratègia més profunda i ambiciosa. Després d’un debut poc fulgurant al mercat continental, BYD ha començat a guanyar terreny a Europa gràcies als seus preus accessibles i unes sales d’exposició elegants que han començat a inquietar els seus rivals més consolidats. Les vendes de BYD a Europa ja han superat les de Tesla, i la companyia ha llançat una estratègia ambiciosa de contractació d’executius rivals mentre enllesteix, a Hongria, la seva primera fàbrica europea.

És una aposta d’alt risc en una regió coneguda per la seva impenetrable burocràcia i un entramat regulador que afavoreix marques ja consolidades, com ara Volkswagen, Fiat i Renault. Però BYD veu una oportunitat única al mercat europeu perquè entén la transició cap als vehicles elèctrics com una oportunitat per a modificar els patrons de consum dels europeus i fer-se lloc en un mercat de 500.000 milions d’euros, en què el preu mitjà d’un vehicle elèctric continua essent del doble que no pas a la Xina.

“Si guanyes ací, vol dir que ets molt bo en tots els aspectes”, diu Stella Li, vice-presidenta executiva de BYD i cara visible de l’empresa fora de la Xina. En declaracions a Bloomberg, Li es compromet a invertir ni més ni menys que 17.500 milions d’euros al continent. “Europa és el nostre mercat més important”, diu.

Stella Li, vice-presidenta executiva de BYD i cara visible de l’empresa fora de la Xina (fotografia: Cristobal Olivares/Bloomberg).

L’objectiu últim de BYD és fer-se un lloc en la jerarquia automobilística europea i competir de tu a tu amb empreses com ara Volkswagen, Stellantis –la matriu de què formen part Fiat, Jeep i Peugeot– i els fabricants japonesos i sud-coreans que fa dècades que proven de consolidar-se al continent. La consolidació de BYD a Europa seria una fita clau en el pla de Pequín per a dominar sectors manufacturers clau per a l’economia mundial, incloent-hi els vehicles elèctrics, la robòtica i l’energia neta.

“Volem portar la nostra tecnologia ací, crear un servei postvenda sòlid i treballar amb socis locals per a integrar-nos en la societat i la comunitat d’ací”, diu Li.

BYD, certament, ha triat un bon moment per a passar a l’ofensiva. Els embolics polítics d’Elon Musk han malmès considerablement la imatge de Tesla a Europa, i les vendes de la companyia al continent han caigut en picat. Stellantis, per la seva banda, continua paint el buit que ha deixat la marxa de l’ex-conseller delegat de la companyia, Carlos Tavares, i l’impacte que ha tingut en les xifres de vendes. Renault acaba de perdre el seu talentós conseller delegat, Luca de Meo, que se n’ha anat al grup Kering –la matriu de Gucci– després d’haver reviscut la marca del fabricant francès.

L’estratègia ja ha començat a donar fruits. Aquest abril, BYD registrà taxes interanuals de creixement d’un 200% o més en cadascun dels cinc principals mercats europeus: Alemanya, el Regne Unit, França, Espanya i Itàlia, on BYD vengué poc més de 200 cotxes en els primers quatre mesos del 2024.

El desembarcament de l’empresa al Regne Unit ha estat especialment fructífer. Després de vendre tan sols 1.611 cotxes durant els primers quatre mesos del 2024, BYD s’ha anat fent un lloc en el mercat automobilístic britànic, ha signat acords amb concessionaris i ha afegit models híbrids endollables al seu catàleg. Entre el gener i l’abril d’enguany, les vendes de la companyia al Regne Unit es dispararen fins a les 12.000 unitats: a aquest ritme, BYD es troba en camí de superar Fiat, Honda i Mini, tres marques molt arrelades als garatges britànics.

Un BYD Seal, en un concessionari de la companyia a Londres. El Regne Unit s’ha erigit en un dels mercats europeus de més èxit per a la marca xinesa (fotografia: Chris Ratcliffe/Bloomberg).

Al capdavant de l’ofensiva europea de BYD hi ha Li, que viu a la Xina però visita Europa gairebé cada mes per convèncer concessionaris escèptics de les virtuts dels vehicles de BYD, reunir-se amb les delegacions locals de la companyia i –sobretot– deixar clar que BYD no serà un foc d’encenalls.

Els seus companys la descriuen com a implacable i com a obsessionada amb detalls en aparença menors, com ara la il·luminació, la senyalització i l’espai entre els vehicles exposats als concessionaris.

Li es traslladà Chicago a la dècada dels noranta, on durant anys es dedicà a persuadir empreses electròniques nord-americanes, com ara Motorola, perquè substituïssin les seves bateries japoneses per les bateries de BYD –el negoci a què la companyia es dedicava originalment– en un moment en què pocs confiaven en la tecnologia xinesa. L’executiva sempre ha explicat que el fet d’haver de lluitar per la confiança dels clients, i per la credibilitat d’una marca poc coneguda, fou una experiència molt formativa en la seva carrera.

Segons els seus companys, aquest instint comercial la continua acompanyant. De fet, Li continua participant activament en les vendes de BYD: sense anar més lluny, fou l’estrella del gran esdeveniment de la companyia aquest maig a Roma, on s’encarregà de presentar el Dolphin Surf. Al podi, Li féu gala de l’atractiu del cotxe per als consumidors amb menys múscul econòmic. “Podeu passar-vos als vehicles elèctrics i conduir un cotxe que no tan sols és accessible, sinó també intel·ligent, divertit i d’alta tecnologia”, digué.

Al Regne Unit, la versió Active del Dolphin Surf de BYD costa 18.650 lliures (uns 21.800 euros), per sota del Renault 5 E-Tech Evolution Urban i el Citroën ë-C3 –que, tanmateix, ofereixen més autonomia que no el Surf. El Surf també és més barat que no pas el Fiat 500e, que té una autonomia més baixa. Fins i tot en la seva versió més bàsica, el Surf té un sistema d’infoentreteniment giratori, una càmera d’aparcament posterior i control de creuer adaptatiu, un seguit elements que no estan disponibles –o tan sols estan disponibles en les versions més cares– dels vehicles Citroën i Renault.

BYD va tenir un començament accidentat a Europa. En un primer moment, els concessionaris es mostraren poc inclinats a exhibir els models de gamma alta de la marca, especialment quan les subvencions van començar a desaparèixer. L’any passat, BYD gastà entre 30 i 50 milions d’euros a patrocinar l’Eurocopa 2024 en substitució de Volkswagen, que s’havia retirat de l’acord de patrocini.

Entre bastidors, Li contractà Alfredo Altavilla, antic president de ITA Airways i executiu de Fiat Chrysler Automobiles durant anys, com a assessor especial per al mercat europeu. També contractà Maria Grazia Davino, una veterana de Stellantis especialitzada en el mercat alemany, que ara s’encarrega de dirigir les operacions de la marca a Alemanya i l’Europa central.

Més ex-alts càrrecs de Stellantis que han fet el salt a BYD són Alessandro Grosso, antic director de vendes de la marca a Itàlia, i Alberto De Aza, que s’encarrega de dirigir les operacions de BYD a Espanya.

BYD, fins ara, ha gastat com una empresa que ja té una presència important a Europa (fotografia: Cyril Marcilhacy/Bloomberg).

Tanmateix, aquesta estratègia no és exempta de riscs. La companyia té uns beneficis molt estrets, que deixen poc marge per a l’error, i depèn en excés dels híbrids endollables en un moment en què els reguladors dels mercats clau comencen a qüestionar-ne les credencials ambientals. BYD també ha de fer front a l’escepticisme persistent dels consumidors respecte de la qualitat, la seguretat i el valor de revenda dels seus vehicles. El reconeixement de la marca a Europa continua essent baix i la lleialtat dels consumidors, fràgil i fàcil de perdre si les expectatives inicials no es compleixen.

BYD fins ara ha gastat com una empresa que ja té una presència important a Europa: en màrqueting, en patrocinis, en logística i infrastructura física. Però si les vendes no creixen de pressa, i aviat, l’expansió a Europa podria tenir conseqüències financeres perjudicials. L’empresa ha estat objecte de crítiques a la Xina per la seva política de preus extremadament agressiva, que han suscitat crítiques públiques –i poc habituals– per part de funcionaris del govern xinès, com també per part d’associacions industrials i mitjans de comunicació estatals.

Mentrestant, companyies establertes com ara Volkswagen i Stellantis continuen gaudint d’avantatges importants: una base de clients fidels, un arrelament molt profund en els programes de vehicles d’empresa, flotes governamentals i xarxes de lloguer a què BYD tot just comença a accedir.

“Crear una empresa automobilística és difícil, exportar és relativament fàcil, però construir una organització internacional és l’envit més complicat de tots”, diu Andy Palmer, antic director d’operacions de Nissan i ex-director executiu d’Aston Martin. “BYD encara té una gran muntanya per escalar.”

Sigui com sigui, la construcció d’una fàbrica de BYD a la ciutat hongaresa de Szeged delata la magnitud de les ambicions de la companyia. BYD produirà vehicles elèctrics i híbrids per al mercat europeu i es beneficiarà de la modernització de la connexió ferroviària del port grec del Pireu a l’Europa central, un projecte en què el govern xinès ha tingut un paper clau.

La fàbrica ajudarà a calmar els ànims de molts concessionaris i els garantirà que l’empresa vol arrelar a Europa i que els clients continuaran tenint accés a un servei de manteniment fiable per als seus vehicles.

“Quan decidim de fer alguna cosa, hi dediquem tots els nostres recursos”, sentencia Li en declaracions a Bloomberg.

Julia Janicki i Chunying Zhang han col·laborat en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquest maig passat Alemanya, primera potència solar d’Europa, va tenir 130 hores de preus negatius de l’electricitat durant 21 dies, habitualment quan les centrals solars operaven a plena capacitat al migdia. A l’estat francès, el 90% dels dies de maig va presentar preus de zero euros o negatius. Tenir preus negatius vol dir que les centrals han de pagar per vessar electricitat a la xarxa i que els clients reben diners per consumir electricitat. Un fet econòmicament insostenible en el temps. Això fa que moltes centrals, especialment solars, optin per desconnectar-se de la xarxa (curtailment), tot i produir electricitat. El cas extrem el trobem a Xipre, on d’ençà de principi d’any s’ha perdut un 58% de la producció solar per aquestes desconnexions forçades. Califòrnia va perdre el 2024 3,4 milions de MWh produïts per les centrals solars i eòliques pel mateix motiu. I la tendència creix. A l’estat nord-americà aquestes pèrdues representaren un augment del 29% en relació amb l’any anterior, i a Xipre el desaprofitament d’enguany és el doble percentualment que no pas el de l’any passat. El fenomen també ha arribat a mercats com l’espanyol i l’australià, i va a l’alça a tot el món. El motiu és que com més va hi ha més plantes solars, cosa que no va acompanyada d’un augment del consum elèctric a les hores centrals del dia, quan hi ha més producció de les plaques. Tot seguit analitzem la situació i quines solucions es comencen a aplicar.

Preus negatius que no interessen a ningú

Com dèiem, a Alemanya el mes passat hi va haver 130 hores de preus negatius. Una xifra que pot semblar baixa, però que són 4 hores diàries de mitjana, un 25% de les hores solars en aquesta època de l’any. El rècord de preu negatiu fou de -25ct/kWh. Això no vol dir directament que els consumidors cobrin aquesta quantitat, perquè s’ha de descomptar el transport, que també han de pagar. Però, tot i això, hi ha hagut moments en què els consumidors finals han arribat a cobrar per consumir electricitat, atès que el preu negatiu superava el cost del transport. A més dels preus negatius, al maig Alemanya també ha tingut 28 hores en què el preu ha estat entre 0 i 1 ct/kWh, és a dir, una mica més d’una hora addicional el dia amb electricitat a un cost nul. D’entrada això pot fer contribuir a la baixada del preu de l’electricitat. Però també fa que la llum sigui més cara en unes altres franges horàries. Això és degut a dos fets simultanis.

Els preus negatius no interessen el sector renovable, atès que les companyies han fet inversions en les plantes solars calculant un període d’amortització en què han fet una estimació de les hores de sol en què podran vendre electricitat. Amb el creixement de les plantes fotovoltaiques, també en l’àmbit residencial, s’ha arribat a un punt de sobreproducció en què les centrals noves competeixen amb les velles per poder vendre la producció. Amb preus negatius les centrals es troben que no solament no cobren per l’electricitat produïda (es queden sense amortització), sinó que a més han de pagar per vessar-la a la xarxa, cosa que afegeix una despesa econòmica. Aleshores, l’opció més bona és desconnectar-se de la xarxa elèctrica (curtailment), però això deixa menys hores de producció per a amortitzar la inversió inicial. De manera que han d’apujar els preus a les hores que sí que poden vendre aquesta llum. El resultat pot fer que els consumidors es trobin la llum més cara quan més electricitat han de consumir. I que els inversos puguin aturar la construcció de noves plantes solars, arran del dubte d’acabar tenint prou rendibilitat.

A més, el fet de no aprofitar aquesta producció solar a les hores centrals del dia fa que al vespre i la nit, quan no hi ha llum del sol, s’hagin d’emprar centrals de gas per produir electricitat, cosa encara més cara. Cal tenir en compte que si una central de gas resta aturada, no consumeix gas, que és el cost principal d’operació (a banda del personal, instal·lacions i manteniment). En aquest aspecte, aturar una central de gas no perjudica tant econòmicament l’empresa propietària, perquè s’estalvia el combustible. Però les centrals solars s’alimenten del sol, que és gratuït, i produeixen electricitat mentre n’hi hagi, encara que no la puguin vendre. Si la central de gas no té comprador, deixarà de produir electricitat. Però la central solar continuarà produint electricitat, que es perdrà. Un desaprofitament d’unes instal·lacions construïdes i a ple funcionament. Això passa a tot el món i aquesta primavera assoleix rècords absoluts a tot arreu per les noves centrals solars que han entrat en operació enguany.

Un mercat elèctric no adaptat a la nova realitat de les renovables

Un dels motius que apunten els experts és que l’estructura de preus del sistema elèctric no s’hagi adaptat a la realitat de la nova producció renovable i continuï donant incentius per a consumir electricitat durant les nits. Molt poques cases tenen tarifes per hores per la seva complexitat, de manera que no poden aprofitar els preus negatius. És més normal optar per una tarifa amb el mateix preu durant tot el dia o per franges horàries amb preus diferents i reconduir el consum elèctric cap a la franja més econòmica, sempre que sigui possible. A la major part del nostre país tenim tres franges. La més econòmica (vall) se situa entre les 0.00 i les 8.00, a més dels caps de setmana. La més cara (punta) és entre les 10.00 i les 14.00 al matí i les 18.00 i les 22.00 al vespre. I la intermèdia (plana) és entre les 8.00 i les 10.00, per una banda, i les 14.00 i les 18.00, per una altra. La pregunta és òbvia: com pot ser que a la franja horària de 10.00 a 14.00, amb una elevadíssima producció solar, en què sobra electricitat, ens cobrin l’electricitat amb els preus més cars del dia? I per què s’incentiva el consum durant la nit, quan no fem vida i podem molestar els veïns si engeguem la rentadora per aprofitar els preus més econòmics, en compte d’incentivar el consum durant el dia, quan hi ha el màxim de producció solar, la font més econòmica de generació d’electricitat?

Utrecht és la primera ciutat europea que implanta el V2G en una flota de vehicles elèctrics, cosa que permetrà aprofitar més bé els excedents solars i eòlics.

A l’estat francès ja ho han començat a canviar. Allà, durant tot el maig la franja horària d’11 del matí a 5 de la tarda, de mitjana, va tenir preus negatius durant tot el mes, per primera vegada. Es va arribar a un preu mínim de -11,8 ct/kWh. I com dèiem, això també ha fet pujar el preu en unes altres franges horàries, especialment entre les 21.00 i les 23.00, quan el preu és tres vegades superior al valor mitjà mensual. El resultat és l’augment de la volatilitat del preu de l’electricitat, amb una franja d’uns 10 cèntims/kWh de diferència entre el preu màxim i el mínim. El problema de base és el desacoblament entre els màxims de producció d’electricitat en horari solar i el màxim de consum a les cases, habitualment quan ens llevem abans d’anar a la feina al començament del dia, i quan arribem a casa després de la jornada laboral. Per incentivar que els consumidors consumeixin més durant les hores solars, a l’estat francès les franges horàries s’han canviat a 11 milions de cases, del total de 14,5 milions. Durant l’estiu, tres hores de la franja més econòmica es mouran al període comprès entre les 11.00 i les 17.00 per estimular el consum d’electricitat durant el dia. Això s’hauria de reproduir en més països.

Primera prova de V2G a Europa amb una flota de cotxes multiusuari

Amb el canvi de franges de preus horàries s’estimularà que canviïn els nostres hàbits de consum elèctric i els normalitzarà, atès que durant el dia és quan fem vida, no pas a la nit. Però un exemple de la ciutat d’Utrecht, als Països Baixos, ens dóna una segona via, la d’electrificar consums energètics que fins ara hem fet amb combustibles fòssils. I derivar aquests nous consums cap a les franges horàries de màxima producció renovable. Parlem de cotxes elèctrics i la primera iniciativa europea de càrrega V2G (vehicle a xarxa, per les sigles en anglès) d’una flota de cotxes multiusuari (car-sharing) de la ciutat. En aquest cas, és una flota de cinquanta cotxes compartits de la marca Renault, companyia que ha desenvolupat la tecnologia de càrrega bidireccional necessària per al protocol V2G, que permet de compartir l’electricitat dels cotxes amb la xarxa elèctrica. Tenint en compte que els preus per hores se saben el dia abans, els cotxes poden ser programats gràcies al V2G per a carregar-se a les hores més econòmiques, especialment amb preus negatius, i vendre part de l’electricitat de les seves bateries en l’horari més car, al vespre.

Per una banda, es poden obtenir beneficis econòmics de la venda d’aquesta electricitat, si el diferencial és prou significatiu. Tanmateix, el benefici principal ara per ara és carregar els cotxes quan la llum és més barata i així aprofitar els excedents solars i eòlics de manera que no es perdin i els cotxes puguin operar de la manera més econòmica. Com que són cotxes compartits entre associats, cosa que disminueix el nombre de cotxes a una ciutat, el guany ambiental és doble. A més, al vespre, si no s’usen, la seva electricitat es podrà fer servir a les cases i evitar d’aquesta manera el consum de gas fòssil. Amb una flota elèctrica creixent a tot Europa, el paper dels cotxes elèctrics i el V2G és cridat a tenir un paper molt important en la gestió de la producció renovable i evitar el consum de gas. Tot i que la tecnologia V2G existeix de fa temps, els governs i òrgans reguladors encara no han desenvolupat la normativa per a aplicar-la en massa. De moment, la d’Utrecht és una prova pilot i els promotors destaquen que cal la col·laboració entre molts actors, dels fabricants de cotxes a l’administració, passant pels fabricants d’infrastructura de càrrega i les companyies elèctriques. La prova s’expandirà a 500 cotxes, que podran proporcionar fins a un 10% de la flexibilitat necessària a la província d’Utrecht (1,4 milions d’habitants) per a equilibrar les puntes de producció solar i eòlica. Utrecht és una de les zones europees amb més penetració solar, on el 35% de les teulades tenen plaques, cosa que ara com ara és tot un desafiament de gestió per a la xarxa elèctrica.

Si s’electrifiquen indústries com la del cuir es deixaran de consumir grans quantitats de gas fòssil i es passaran a aprofitar els excedents actuals de les renovables (imatge: Viquipèdia). Electrificació de la indústria lleugera

Per augmentar el consum d’electricitat durant la primavera i l’estiu de sectors que fins ara han emprat combustibles fòssils, la climatització de les cases no té un paper significatiu, com sí que passa a l’hivern amb la calefacció. Els màxims de producció solar es produeixen a la primavera, on en molts països no cal calefacció ni aire condicionat. I a l’estiu, quan sí que cal climatització, es fa a partir d’aires condicionats que ja són elèctrics, en què encaixen les hores de màxima necessitat (hores centrals del dia) amb les de màxima producció solar. Sobre això, els experts viren l’atenció cap a la indústria lleugera, que representa vora la meitat (41%) del consum del gas industrial. Aquesta indústria requereix menys energia, espai i matèries primeres que la pesant, i és més a prop de les ciutats, fins i tot a dins. Parlem de la indústria alimentària, paperera, tèxtil, del cuir o d’electrodomèstics, entre més sectors. És possible d’electrificar-la amb tecnologies actuals com ara bombes de calor i forns elèctrics.

Entre les barreres principals per al canvi, segons que apunten els analistes, hi ha el cost de substitució de la maquinària antiga. Requereix grans inversions i, a més, fins ara les indústries havien argumentat que l’electricitat era més cara que no pas el gas. Però amb preus negatius creixents a les hores centrals del dia, aquest argument pot deixar de ser vàlid. Aquestes indústries fan bona part del consum energètic durant les hores solars, per la qual cosa poden ajudar molt a aprofitar l’augment de la producció renovable, particularment la solar. Tanmateix, aquest procés no serà immediat i s’haurà de desenvolupar progressivament aquests anys vinents. De moment, la UE té un programa de subvencions dotat amb mil milions d’euros per a electrificar la generació de calor industrial, en què també s’inclou la indústria lleugera.

Les grans bateries estacionàries BESS són la solució més ràpida per a disminuir els preus negatius i la desconnexió de centrals renovables. Bateries, la solució més ràpida que ja es comença a aplicar

Tanmateix, la solució més ràpida i directa per a disminuir la desconnexió de les centrals renovables i els preus negatius i aprofitar al màxim els excedents de producció és emmagatzemar-los a grans bateries estacionàries BESS, que després proporcionaran electricitat al vespre. És el cas de Califòrnia, capdavantera en aquesta àrea. Les centrals són les més interessades a tenir bateries dins les instal·lacions, perquè així no paguen transport, atès que carreguen directament de les plaques i molins sense passar per la xarxa. En el cas de les plaques solars, hi ha producció tant si es vol com si no, com hem vist, i així la producció sobrera després es pot vendre al vespre amb un benefici màxim. És la línia que ha encetat Xipre, el país que hem vist amb un rècord de centrals renovables que es van haver de desconnectar per excés de producció. A un projecte de central solar de 5 MW de potència se li ha afegit ara una bateria de 3,3 MWh. Tot i la mida petita per als estàndards dels països grans, és la primera bateria significativa a Xipre, un país que a final de l’any passat tenia una capacitat de generació elèctrica de 1.478 MW fòssils, 797 MW solars, 155 MW eòlics i 12,4 MW de biomassa.

Amb la incorporació en massa de bateries, les centrals es podran desconnectar de la xarxa sense perdre producció, que s’acumularà a les bateries, i després es podrà fer servir al vespre, cosa que conservarà el rendiment de la inversió. L’electrificació progressiva dels consums energètics fets fins ara amb combustibles fòssils, com els vehicles o la indústria, també farà que els excedents siguin menors. Tot plegat contribuirà a un sistema elèctric amb preus més econòmics que els actuals, però sense arribar a la situació de preus negatius, que poden acabar essent perjudicials per a tothom.

Acaba d’arribar a les llibreries la recuperació de la novel·la Teresa o la vida amorosa d’una dona, de Carme Montoriol (Barcelona, 1892-1966), escriptora que va ser una de les intel·lectuals més destacades i més compromeses de la generació de la República. La història és protagonitzada per la jove Teresa, que viu amb plenitud fins que rep un missatge anònim que la trasbalsa. Diu que el seu marit s’entén amb una altra dona i que, fins i tot, tenen una filla. Aquest conflicte inesperat obliga la Teresa a prendre una decisió i plantejar-se una nova existència. L’obra, que Adesiara publica en una edició revisada, conté una introducció de Neus Real, que ens presenta aquesta escriptora brillant, però oblidada, i ens la situa en el context del seu temps.

Llegiu un fragment de Teresa o la vida amorosa d’una dona, de Carme Montoriol (Adesiara).

Jordi Raventós, editor d’Adesiara, explica als lectors de VilaWeb:

“Carme Montoriol i Puig va ser una de les intel·lectuals més destacades i més compromeses de la generació de la República –juntament, per exemple, amb Maria Teresa Vernet, Rosa Maria Arquimbau i Mercè Rodoreda, per citar-ne només algunes de les més rellevants– i una de les primeres encarnacions de la dona de lletres del segle XX en la nostra cultura. Activista cultural, pianista, poeta, traductora –va ser la primera que va traduir al català tots els sonets de Shakespeare–, va destacar sobretot en el teatre, amb obres com ara L’abisme i L’huracà, que contribuïren en certa manera a la renovació de l’escena catalana, però va publicar també, entre altres escrits, una novel·la plenament moderna, Teresa o la vida amorosa d’una dona (1932), que ara presentem en una nova edició revisada. És una novel·la que, emmirallant-se en els corrents literaris més influents del moment, i en autores de la talla de Virginia Woolf, Rebecca West i Pearl S. Buch, demostra a bastament la potència de la narrativa catalana escrita per dones en els anys que van precedir l’ensulsiada del 1939.

En aquesta «novel·la d’autora, ciutadana i moderna», com la defineix la professora Neus Real (que signa l’excepcional i documentadíssima introducció que s’inclou en el volum), Teresa, la protagonista, una dona jove, culta i sensible que duu una vida lliure d’inquietuds al costat del seu marit Lluís, rep un anònim pertorbador en què li anuncien que ell s’entén amb una dona tota instint sexual, i que, a més, aquesta dona li ha donat una filla. Aquest conflicte inesperat obliga Teresa a prendre una decisió i plantejar-se una nova existència, però això no resulta tan senzill en uns anys encara dominats per unes convencions socials sovint difícils de franquejar per les dones. Ella pot ocultar el seu drama interior i continuar representant la farsa del matrimoni, pot refer-se i tornar a enamorar-se, i fins i tot potser hi ha altres dones com ella que la poden ajudar de manera incondicional si decideix revoltar-se contra el marit i contra la societat que la lliga. No exposarem aquí com es resol el dilema que enfronta la passió i la llibertat individuals amb l’abnegació i el compromís familiars, però el cert és que estem davant d’un dels millors exponents de la novel·la catalana del seu temps, davant d’un llibre realment captivador que us sorprendrà per la seva modernitat.”
Jordi Raventós, editor d’Adesiara

VilaWeb ocupa el primer lloc entre els diaris digitals en el rànquing internacional de reputació digital que ha elaborat SCImago Media Rankings per a l’estiu del 2025. En la llista que agrupa tant els diaris digitals com els diaris en paper dels Països Catalans, en qualsevol llengua, VilaWeb ocupa la tercera posició, tan sols per darrere de La Vanguardia i El Periódico.

Amb una puntuació total de 58,75 punts, VilaWeb se situa en la posició 518 a escala mundial si comptem tots els mitjans, però en la posició 66 si solament hi incloem els mitjans digitals. Pel que fa a Europa, VilaWeb ocupa la posició 22 pel que fa als digitals i la 194 en total i també és l’únic diari en llengua catalana en entrar al llistat dels deu mitjans digitals principals a l’estat espanyol, marc en el qual ocupa la posició 26 si es compten tots els mitjans.

L’estudi, desenvolupat per SCImago Lab, analitza la reputació digital dels mitjans a partir de quatre mètriques ponderades de manera equitativa: autoritat del domini (Authority Score, segons Semrush), nombre de dominis que hi enllacen (Referring Domains), flux de citacions (Citation Flow) i flux de confiança (Trust Flow), aquests dos darrers proporcionats per l’eina Majestic. La metodologia s’inspira en pràctiques acadèmiques estandarditzades i es fonamenta en principis de transparència i objectivitat. Solament s’hi inclouen mitjans amb domini propi i se n’exclouen els que es limiten a reproduir les seves edicions impreses o no tenen autonomia digital.

A escala mundial, el rànquing és clarament encapçalat per mitjans anglosaxons. The New York Times l’encapçala amb 87,75 punts, seguit de molt a prop per la BBC (87,5 punts) i Forbes (86,5 punts). The Guardian i USA Today comparteixen la quarta posició amb 85,75 punts. El top 10 es completa amb Time Magazine, Reuters, ESPN, The Associated Press i Fox News, tots amb més de 83 punts.

De fet, gairebé tots els mitjans del top 10 publiquen en anglès, fet que, segons els responsables de l’informe, permet de mesurar més bé el seu impacte comunicatiu total. A més, la majoria tenen una gran presència internacional i una estratègia digital consolidada.

Sobre el rànquing

El rànquing ha estat elaborat per SCImago Media Rankings, una iniciativa de SCImago Lab, amb l’objectiu d’oferir una radiografia de l’impacte digital dels mitjans. La classificació combina eines d’anàlisi SEO i fluxos d’enllaços per construir un indicador compost que reflecteixi la reputació en línia de cada mitjà. Investigadors com ara Félix de Moya-Anegón (SCImago) i Lluís Codina (UPF) han participat en el projecte.

Les fonts emprades per confeccionar el catàleg mundial inclouen directoris com ara Kiosko.net, PrensaEscrita.com i ComScore, i criteris d’exclusió pensats per descartar projectes locals o sense autonomia digital.

Laurent Salles, antic assistent parlamentari de Louis Aliot i vinculat al cas dels contractes irregulars del Rassemblement National (RN), ha intentat de suïcidar-se a la seu general del partit, a París. Segons que ha informat Paris Match, els fets han passat vora les 15.30, al carrer de Michel-Ange, al districte setzè de la capital francesa. Ha estat traslladat d’urgència a l’hospital Lariboisière en condició crítica.

Les primeres informacions apunten que ha utilitzat una pistola per a abatre animals per fer-se mal. Els bombers i el servei mèdic d’urgències l’han atès immediatament al mateix lloc dels fets. Jordan Bardella, president del partit, s’hi ha desplaçat de seguida.

Salles treballava actualment de recepcionista a la seu del partit. Era un militant històric del RN, molt implicat internament però allunyat de la primera línia. Una font pròxima a la direcció ha explicat que vivia sol, que mai no havia volgut presentar-se a cap elecció i que tenia un caràcter més aviat reservat. També ha atribuït el gest a motius estrictament personals, vinculats a una relació sentimental entre treballadors del partit, i ha dit que havia deixat una carta.

El seu nom havia aparegut en el judici sobre la trama d’assistents parlamentaris del RN, en què es van investigar contractacions fictícies per a cobrar sous del Parlament Europeu. El tribunal no va trobar cap prova que Salles hagués exercit cap feina concreta per a Louis Aliot malgrat haver cobrat 2.560 euros mensuals. L’única activitat registrada fou una participació en una trobada interna en què van compartir una galeta de Reis.

Aliot, durant el judici, va justificar-ne la contractació per recomanació d’un altre dirigent del partit i va admetre que no li havia fet ni una entrevista: “Som al Front Nacional. Em van recomanar algú espavilat i el vaig agafar tal com venia.” En vuit mesos, només van intercanviar un missatge de text.

En aquell procés, Salles va rebre una pena de sis mesos de presó amb suspensió de la condemna.

Durant la instrucció, va dir que havia descobert que era assistent parlamentari en rebre el contracte i va demanar d’exercir el dret de no declarar.

Originari del món dels serveis –era perruquer caní de professió–, Salles es va implicar en el partit a començament de la dècada passada, quan Marine Le Pen va agafar el relleu del seu pare.

La Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans –que integren l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Decidim País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM)– ha presentat a Palma la campanya Països espoliats, una denúncia pública de l’espoli fiscal estructural que reben Catalunya, el País Valencià i les Illes.

La campanya s’ha presentat bo i coincidint amb Sant Joan, patró dels Països Catalans, i té per objectiu de posar xifres i context a una realitat que frena el benestar, el progrés i el desenvolupament dels territoris de parla catalana. Ho fa amb píndoles informatives visuals, breus i rigoroses, elaborades a partir de dades contrastades per un consell d’economistes de prestigi.

La primera d’aquestes píndoles mostra la magnitud del greuge: segons les darreres dades disponibles (2022), les Illes Balears aporten un 21,2% més que la mitjana estatal, i Catalunya, un 17,5% més. Tot i això, reben molt per sota del que els correspon. Les Illes cauen fins a la novena posició en recursos rebuts, i Catalunya, a la desena. El cas del País Valencià encara és més greu: tot i tenir un PIB inferior, és el territori més mal finançat de tot l’estat espanyol.

Durant l’acte de presentació, el president de l’ANC, Lluís Llach, ha remarcat: “Aquest espoli no és només un problema econòmic, sinó un obstacle polític al nostre desenvolupament com a poble. Ens cal sobirania per a decidir com gestionem els nostres recursos.”

La representant de Decidim, Consol Barberà, ha afegit: “Al País Valencià patim una doble injustícia: aportem com una comunitat rica i rebem com si fóssim pobres. Això no és casual: és un sistema pensat per a mantenir-nos subordinats.”

Finalment, Joan Planes, president de l’ASM, ha denunciat: “L’estat espanyol ens tracta com una colònia econòmica. Recapta amb mà de ferro i retorna amb comptagotes. Aquesta campanya és només el començament: volem decidir sobre els nostres recursos i el nostre futur.”

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha denunciat que entre els gairebé 6.000 cossos de soldats ucraïnesos repatriats aquestes darreres dues setmanes, n’hi havia una vintena que en realitat eren ciutadans russos, i un que era un mercenari estranger.

Speaking to journalists, I said: during the repatriation of bodies, 20 of those returned to us as Ukrainian fallen soldiers turned out to be Russians, one was a foreign mercenary. This lie is documented, some of the bodies even had Russian passports. pic.twitter.com/DNYdob0MaZ

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) June 21, 2025

“Durant la repatriació dels cadàvers, 20 dels que ens van tornar com a soldats ucraïnesos morts resultaren ser russos, i un, un mercenari estranger”, ha escrit Zelenski en un missatge publicat al seu compte d’X.

Segons que ha explicat, la falsedat és documentada, i alguns dels cadàvers fins i tot duien el passaport rus. “No és un cas aïllat. Creiem que ho fan deliberadament, per fer veure que tenen més baixes ucraïneses”, afegeix.

Per una altra banda, Moscou ha retret que Kíev encara no ha retornat cossos de soldats russos. El govern ucraïnès respon que la qüestió s’ha tractat en les converses d’Istambul a començament de mes, però que no es va acordar cap data concreta per a fer-ho efectiu.

Zelenski també ha acusat Rússia d’utilitzar aquests intercanvis de cadàvers per guanyar temps. “Com més intercanvis hi hagi, més podran fer veure als Estats Units que hi ha un procés diplomàtic en marxa. Així, les sancions s’ajornen i, mentre hi hagi intercanvis, també s’ajornen les reunions entre dirigents. I això, evidentment, afavoreix Rússia”, ha conclòs.

Llençar-se per una tirolina és la nova proposta que ofereix a partir d’avui de l’estació de Boí Taüll. L’equipament ha inaugurat la temporada d’estiu amb aquesta novetat en el marc de l’estratègia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) de desestacionalitzar l’activitat de les diferents estacions de muntanya més enllà de l’hivern. La nova infrastructura té 200 metres de llargada i és l’avantsala d’una altra tirolina, d’un quilòmetre –la més llarga de Catalunya i que travessarà la vall–, que s’habilitarà més endavant.

La nova activitat se suma a més propostes, com ara rutes de senderisme i bicicleta i l’obertura del telecadira Vaques a principi de juliol per facilitar l’accés dels turistes a l’espai natural.

Generar ocupació i incentivar el turisme durant tots els dies de l’any és l’objectiu d’FGC pel que fa a les estacions de muntanya que gestiona, com ho és Boí Taüll. “Volem millorar l’oferta d’activitats i la nova tirolina creiem que és un element atractiu, pensat per al públic familiar”, ha dit el president de FGC, Carles Ruiz.

En la mateixa línia s’ha expressat la batllessa de la Vall de Boí, Sònia Bruguera, que ha apuntat que l’ajuntament ha col·laborat en l’arranjament de l’entorn per tal que la sortida i l’arribada del llançament sigui més amable. “Sumar esforços fa que les coses tinguin èxit”, ha conclòs.

La secretària general del PSPV, Diana Morant, ha denunciat un “moviment orquestrat per la dreta i l’extrema dreta” per a atacar desenes de seus socialistes al País Valencià amb pintades i insults.

Aldaia, Mislata, Burjassot, Albuixech i Bonrepós i Mirambell.

Las sedes de Partido Socialista están siendo vandalizadas con ataques orquestados por la derecha y la extrema derecha.

Una conducta denunciable que no cable en democracia. @DianaMorantR pic.twitter.com/g9UYHq61Co

— PSPV-PSOE (@SocialistesVal) June 21, 2025

Aquest matí, la seu del partit a Aldaia (Horta Sud) ha aparegut amb pintades a la porta i la façana. Hi han escrit missatges com ara “corruptes”, “puters”, “traïdor”, “venedors d’obrers” i un insult directe al president del govern espanyol, Pedro Sánchez.

Segons que han explicat fonts de l’Agrupació Socialista d’Aldaia, l’edifici on s’ubica la seu és una de les zones més afectades per la gota freda del mes d’octubre. De fet, fa pocs dies els propietaris havien acabat d’arranjar la façana, que havia quedat malmesa pel temporal. “S’hi afegeix més patiment a gent que no en té cap culpa”, han lamentat.

També hi ha hagut pintades similars en unes altres seus del partit, com ara a Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord), on es pot llegir “puter” i “PSOETA”.

De Llombai estant (Ribera Alta), on ha fet declaracions als mitjans, Morant ha insistit que els atacs s’han estès per “desenes de municipis valencians”. En concret, ha dit que les seus d’Aldaia, Mislata, Burjassot, Albuixec i Bonrepòs i Mirambell han estat “vandalitzades aquests dies”.

“És un moviment orquestrat per la dreta i l’extrema dreta. Van a les seus a intimidar, insultar i amenaçar els militants socialistes. És una conducta absolutament denunciable i condemnable, que no té cabuda en democràcia”, ha declarat.

Morant ha recordat que es pot discrepar amb qualsevol partit polític, però que mai no es pot justificar la violència. En aquest sentit, ha criticat que la dreta i l’extrema dreta “consenteixen i fins i tot animen” aquestes accions.

Alarma a l’aeroport d’Eivissa –en plena temporada alta– per l’incendi d’un vehicle a l’aparcament ràpid, que és just davant les portes de la terminal. Això ha obligat a tancar els accessos de les instal·lacions. Uns quants testimonis, segons que publica IB3, diuen que han sentit un parell d’explosions, segurament arran del foc.

#ÚLTIMAHORA Un vehicle s'incendia a l'aparcament express de l'aeroport d'Eivissa. https://t.co/9IQfF2zNJe pic.twitter.com/VFRd40nXh5

— IB3 Notícies (@IB3noticies) June 21, 2025

El vehicle afectat era una furgoneta negra de càrrega. L’incident ha causat una columna de fum gran i densa de color negre que es podia veure de Dalt Vila estant. Els bombers han pogut apagar el foc abans no afectés cap més vehicle.

Esquerra Republicana reclama explicacions públiques i transparents sobre l’agenollament de la Generalitat davant del govern de l’Aragó en el cas Sixena arran de l’eliminació de l’acta d’una reunió de treball les referències a la fragilitat dels murals. En aquest sentit, sembla que totes dues administracions debaten els terminis per al trasllat al monestir d’Osca.

Albert Velasco dimiteix del plenari del Museu de Lleida per la posició del govern sobre els murals de Sixena

Davant aquesta situació, ERC ha anunciat que registrarà la sol·licitud de compareixença de la consellera de Cultura, Sònia Hernández, i del president del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Joan Oliveras.

Així mateix, el partit també reclamarà les compareixences al congrés espanyol del ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, i del secretari d’estat, Jordi Martí. A més, l’Ajuntament de Barcelona, que forma part del patronat del MNAC, presentarà una proposició al plenari.

ERC considera que cal garantir la transparència i la responsabilitat en un afer que afecta de ple la defensa del patrimoni cultural català i la memòria col·lectiva del país.

L’ex-conservador del Museu de Lleida Albert Velasco ha anunciat la dimissió irrevocable com a membre del plenari d’aquesta institució. Velasco ha explicat que pren la decisió a causa de la posició adoptada per la Generalitat de Catalunya en el litigi per les pintures murals del monestir de Sixena conservades al MNAC, una posició que considera “profundament reprovable”.

Albert Velasco: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans” 

Acabo de presentar la meva dimissió com a membre del plenari del Museu de Lleida. El motiu és la posició de la Generalitat de Catalunya, indigna i reprovable, en relació amb les pintures del monestir de Sixena conservades al MNAC. pic.twitter.com/quyLPUGUm4

— Albert Velasco (@velasc_alberto) June 20, 2025

Segons que ha expressat en una carta, la Generalitat –que el va nomenar l’any 2021 per formar part del plenari del Museu de Lleida– manté una postura que el fa sentir “profundament incòmode” i que contradiu la defensa del patrimoni cultural del país.

Velasco ha denunciat que el govern català s’alinea amb les tesis de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i actua contra els interessos del MNAC en el litigi per les pintures murals del monestir. Ha afegit que aquesta actitud hauria de causar dimissions dins el Departament de Cultura i que, per coherència i respecte, no pot continuar formant part del plenari.

“Ho faig perquè estimo el Museu de Lleida”, escriu Velasco, que justifica la renúncia com un acte de dignitat i compromís amb els museus del país. En la carta, explica que ha comunicat amb antelació la decisió a la directora del museu i diu que és una de les més difícils que ha pres en anys.

Després de dotze anys com a conservador i quatre com a membre del plenari, expressa que se’n va amb un “profund dolor” i un “gran sentiment de frustració”. Amb tot, conclou que el Museu de Lleida sempre serà casa seva i que continuarà treballant pel seu bé.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els primers Premis CRIT han volgut fer valdre el talent digital en català. La gala, presentada per la periodista Nerea Sanfe i el meteoròleg de 3Cat Gori Masip, ha reconegut setze creadors i projectes de contingut digital en llengua catalana d’arreu dels Països Catalans.

El creador de contingut Fran Tudela, conegut a xarxes socials per Cabrafotuda, s’ha imposat als Premis CRIT amb dos guardons, un com a Millor Creador de l’Any i un en la categoria d’informació i actualitat, tot convertint-se en el gran guanyador de la nit. Cal destacar que hi ha hagut guanyadors d’arreu dels Països Catalans, cosa que demostra que a les xarxes socials no existeixen aquestes fronteres falses que alguns ens volen posar entre els territoris.

Precisament en aquest sentit, Cabrafotuda ha volgut deixar clar, després de guanyar el premi a Millor Creador de l’Any, que veu aquests nous guardons com un crit perquè els de dalt entenguin una cosa important: “Al sud parlem català, a les Illes es parla català, a Catalunya es parla català, el que passa és que nosaltres li diem valencià, però és la mateixa puta llengua, a veure si els entra a alguns al cap.”

“Mazón dimissió”, el crit més repetit de la nit

Cabrafotuda ha acabat els dos discursos amb el crit: “Mazón dimissió”. Però no ha estat l’únic, perquè aquest s’ha convertit en el crit més repetit aquesta nit, sens dubte. De fet, la gala ha tingut un marcat accent valencià, tant pels guardons que han aconseguit els influenciadors del País Valencià com per les consignes contra el govern de Mazón. Entre ells, Alegria de Poble, pseudònim de Rixi Barberà, que ha guanyat el guardó a Millor Vídeo de l’Any, escollit per votació popular, per un vídeo viral sobre els afectats de la gota freda a Algemesí. Barberà ha confessat que li hauria agradat no haver guanyat aquest premi, perquè no hauria volgut haver de fer mai aquest vídeo. Ha explicat que, malgrat no ser un dels afectats per la gota freda, com a valencià va anar a ajudar i molta gent li va demanar que els donés veu a les xarxes. “Una cosa que ha quedat clara amb la gota freda, perquè només el poble salva el poble d’eixos putos merdes”, ha dit en el seu discurs tot fent referència a la samarreta que duia posada amb aquest eslògan. També ha volgut recordar que tot plegat encara no s’ha acabat, i que qualsevol ajuda encara ara és necessària.

Qui també ha demanat la dimissió de Mazón ha estat Blanca Trull, que ha guanyat el guardó a la categoria de Compromís social: “A vore si s’enteren ja tots els nostres polítics que no els volem allí, especialment a Mazón. Per favor, Mazón dimissió.”

Defensa del català i els Països Catalans

Un dels altres crits que més s’han repetit durant la nit ha estat a favor de la llengua. Per exemple, Parlars Mallorquins, que ha guanyat en la categoria de Llengua, ha dit: “M’agrada pensar que si la gent veu els nostres vídeos és perquè la llengua continua essent un element clau de la nostra identitat, que pot parèixer una cosa súper obvia, però de vegades no ho és tant quan vius en un territori on el català està maltractat constantment.” A més, ha afegit: “La llengua pròpia no pot ser mai optativa, que els queda ben clar que el nostre dret a viure en català no pot dependre de la voluntat d’aquells que ens volen eliminar.”

Els altres guardonats

El guardó a Millor Projecte de l’Any ha estat per a La Turra, programa de 3Cat de debats i actualitat conduït per Alba Riera. En les categories generals també s’ha premiat el pòdcast musical Déus i Simis com a Projecte més innovador, la campanya ‘Amunt País Valencià!’ com a Millor Campanya Digital i Constança Ramis (@Co.torrita) com a Creadora Emergent. Quant a les categories temàtiques, més enllà de les que ja hem dit, els reconeixements han estat per a El dolcet pal cafè (Entreteniment), Neurones Fregides (Divulgació científica), Lefki.B (Art i cultura), La Ruta dels Esmorzars (Gastronomia), Parisio Productions (Humor), Cèlia Espanya (Estil de vida) i un reconeixement ex aequo per a Kajol Escútia i Loren Muñoz (Esport).

La gala ha tingut actuacions musicals dels artistes que més ho estan petant a les xarxes socials. Svetlana han estat els encarregats d’obrir la cerimònia al ritme de la cançó “Esclaves de l’algoritme”, una col·laboració amb Ivan Labanda que ha fet vibrar l’escenari amb la participació de creadors en escena. També ha actuat la cantant Ouineta, que ha interpretat la cançó de l’estiu de 3Cat, “DMs”, i el grup Fades, que han protagonitzat un dels moments més esperats de la nit, quan han interpretat en directe “Artificial remix”, amb Samantha Hudson, la seva primera cançó en català.

L’acte ha estat impulsat per l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), 3Cat i Accent Obert, amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

A la Gran Via de les Corts Catalanes, a tocar de la plaça de la Universitat, comença la història de l’orxateria la Valenciana, l’any 1910. María Planelles i Francisco Cortés, besavis dels actuals propietaris, venien a Barcelona del seu poble, Xixona, cada any a vendre el torró que feien ells mateixos. Per poder guardar tot el producte que portaven, van llogar el local que fa xamfrà entre la Gran Via i el carrer d’Aribau. Durant els primers anys, allò va ser solament un magatzem, fins que la parella, pensant en com ampliar la temporada més enllà de l’hivern i els torrons, va començar a preparar i servir orxata i gelat en aquell gran establiment que tenia taules a dins i una gran terrassa que fins l’any 2000 va ser molt gaudida pels barcelonins i els turistes que, d’ençà dels Jocs Olímpics, havien descobert els atractius d’aquesta ciutat.

Severino Cortés Planelles i Rafaela Oncina van ser la segona generació, i Severino Cortés Oncina i Eliane Verdú la tercera, que van continuar amb la mateixa tradició: portar torró de Xixona i elaborar orxata i gelat com ho feien els seus avantpassats.

Amb el canvi de segle, van deixar el local de lloguer a la cantonada de la Gran Via amb Aribau, i van adquirir-ne un al número 16 del carrer d’Aribau, on la seva reputada orxata continua delectant avui clients que ja són besnets, alguns, dels primers consumidors que va descobrir el gust per aquesta beguda autènticament natural.

Al capdavant de l’orxateria la Valenciana ha estat sempre Severino Cortés Verdú. Ell mateix ens explica que el secret de la seva orxata és la matèria primera, la xufa d’Alboraia. I què té, Alboraia, que dóna tan bones xufes? “És el seu microclima, la brisa marina sobre els camps de xufes i els minerals, el ferro i el potassi de la terra, més la salubritat, la temperatura, la humitat i el sol fan que aquest tubercle que hauria pogut quedar només com a menjar per al bestiar, sigui tan bo per a fer l’orxata.”

En un petit article d’homenatge al diari que van preparar amb la història de la família i dels seus productes, amb motiu dels cent anys de la Valenciana (l’any 2010), explicaven que l’orxata és una beguda d’origen sudanès i que els egipcis també en consumien, perquè se’n va trobar als sarcòfags. Els perses i els àrabs n’esmentaven les virtuts desinfectants i digestives i el País Valencià n’és el principal productor d’Europa.

DO Xufa de València

L’orxata és un producte amb denominació d’origen i és el Consell Regulador DO Xufa de València que vetlla per la seva qualitat i assegura la procedència de les xufes amb les quals és feta. D’aquesta beguda altament energètica i nutritiva també es diu que té propietats beneficioses per al sistema cardiovascular semblants a les de l’oli d’oliva. També és molt rica en minerals i baixa en sodi i, per tant, apta per a hipertensos. A l’estiu calma la set i, si es pren sense sucre, té molt poques calories.

Precisament, Cortés ens explica que molts clients que volen prendre’n sense sucre, o haurien de fer-ho, comencen barrejant-ne mig got amb sucre i mig, sense, i a poc a poc en van demanant més quantitat de la que no porta sucre i, quan arriben a zero sucres, ja no tornen enrere. De fet, com passa quan es menja sense sal, el veritable sabor i tota l’essència dels aliments, en aquest cas la xufa, afloren com no ho poden fer si s’hi afegeix sucre, o sal.

A la Valenciana –comenta Cortés– la versió d’orxata que més serveixen és tota sola, tant per a prendre a l’orxateria, o per a endur-se’n a granel. “Però també en preparem amb gelat, amb cafè, batuda o amb gelat batut. I tant el cafè fred amb orxata com el granissat de llimona amb orxata també agraden molt.”

Severino Cortés és el gran dels quatre germans de la quarta generació d’artesans hereus de la Valenciana. En Guillermo, l’Ana i en Carlos són a la botiga Parami, al carrer de la Diputació, 204, on hi ha l’obrador d’orxata, de gelats fets amb llet fresca, i totes les elaboracions de pa i pastisseria que preparen, entre les quals hi ha els fartons fets amb oli d’oliva per a sucar a l’orxata, i la mona de Pasqua alacantina, un pa cremat amb ou dur a sobre coneguda com la tonya. Però aquest comerç de l’Eixample també és molt conegut per la seva gran venda de fruits secs del País Valencià, envasats i a granel, torrons xixonencs i tot allò que es precisa per a fer pastissos.

A l’orxateria la Valenciana –diu Cortés– també hi ha una gran part de clientela que, generació en generació, “segueix la tradició de venir a comprar els torrons i, de pas, prendre una orxata, o una xocolata calenta, que a l’hivern ve molt de gust”.

Tan sols tanquen el dia de Nadal i de Cap d’Any, i els dies festius de la Setmana Santa. La resta de l’any, una dotzena de treballadors s’organitzen els horaris els set dies de la setmana perquè aquesta emblemàtica orxateria del carrer d’Aribau no pari mai de servir orxata. Un mes de juliol poden arribar a vendre’n 400 litres diaris, entre la que els clients prenen a l’orxateria, amb prou taules en els 300 metres quadrats de l’establiment, i la que s’enduen per a beure a casa. A l’hivern, entre 100 litres i 150 també els despatxen.

Severino Cortés fa mig segle que despatxa orxata a la Valenciana. Mig segle d’orxater

Severino Cortés s’ha passat més de mitja vida en aquest comerç especialitzat en orxata, fins i tot hi va fer la comunió. Ja a setze anys va començar a treballar-hi els estius, quan encara eren a la Gran Via, i fa tot just un parell de mesos que s’acaba de jubilar. Han estat quaranta-nou anys que ara requereixen una adaptació progressiva a una vida fora de l’orxateria. “El que més costa és no tenir el contacte amb el públic. Alguns clients vénen cada dia o cada setmana”, diu. I, pensant en aquest prop de mig segle a l’orxateria, expressa: “Em quedo amb el fet que el nostre èxit ha estat aconseguir que les quatre generacions hàgim pogut viure d’un mateix negoci, donant un producte que saps que és de qualitat i que en tants anys no hem deixat que en perdi. Hem satisfet molta gent amb sabors especials i genuïns d’aquí, mantenint una tradició.”

És tradició i és un vincle amb la terra d’origen, que dóna sentit a la vida pagesa dels conreadors d’aquestes xufes de tanta qualitat al poble d’Alboraia. La xufa es cull al novembre i es fa assecar, abans de viatjar a Barcelona. Ací, detalla Cortés, s’ha de macerar vint-i-quatre hores en remull, després es tritura amb aigua i es cola. I la que porta sucre es barreja amb el sucre i es torna a tamisar. Això cada dia, puntualitza, perquè no porta cap conservant, és tot xufa, aigua i, si es vol, sucre.

La cinquena generació –nou néts– ja comença a donar un cop de mà durant les vacances d’estudis. Són tots hereus d’una firma, la Valenciana, el llegat que els besavis de Xixona van començar a construir fa cent quinze anys. L’orxata, com els torrons i el gelat, són ben instaurats en l’ADN dels Cortés, que suma l’origen d’aquesta artesania per banda de pare i mare. “Per part del nostre pare, els besavis eren de Xixona i feien torró i orxata i tot això ho van portar a Barcelona. I, per part de mare, els nostres avantpassats van fer el mateix a Orà (Algèria), que era colònia francesa”, explica el besnet Severino Cortés. Li havien explicat que a Orà es parlava català perquè la meitat de la gent era vinguda del País Valencià. L’avi de Cortés hi va muntar una fàbrica de gelats.

També ens conta com va néixer la tradició de fer gelat a Xixona. “A Xixona tenim la muntanya de la Carrasqueta, que és a una mica més de mil dos-cents metres d’altitud, que era plena de pous de neu amb la qual es feia gel. I aquell gel, barrejat amb llet, feia que sortís més a compte de vendre.”

Orxata tot l’any

Ara, de gelateries, la ciutat de Barcelona n’és plena, i de gelats se’n menja tot l’any, però Cortés recorda bé que quan ell va començar era costum de menjar-ne solament a l’estiu. L’orxata, en canvi, ve de gust tot l’any. Si no, que ho demanin als professors i gent de l’administració de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. “Vivim molt de la universitat, sobretot del professorat i la gent d’administració, per als qui sovint fem càterings”, exposa.

L’altre veí que va ajudar a fer gran el negoci va ser els cinemes Aribau. Es van inaugurar l’any 1962, amb la projecció del film West Side Story, que va estar a la cartellera gairebé dos anys.

De fet, aquesta orxateria és un dels comerços testimoni de primera línia de la vida a la ciutat. La nevada del 1962, el pare de Cortés la va filmar amb una càmera de vídeo, i en les imatges es veia gent baixant amb esquís pel carrer d’Aribau, i amb prou feines quatre cotxes als carrers. “Teníem una terrassa emblemàtica on els clients passaven moltes estones mirant passar la gent”, recorda aquest orxater de raça. Ha heretat nom i ofici dels Severinos que el van precedir. “Som, a més, nascuts cada trenta anys rodons, el 1900, l’avi, el 1930, el pare, i el 1960, jo.” Entre got i got, en aquest darrer mig segle, a l’orxateria s’han viscut de ben a prop les manifestacions a la Gran Via, amb els grisos actuant. També vivències més agradables, com les parelles que s’han conegut o han festejat a l’orxateria, i tota la gent que encara avui hi entra explicant que els seus avis ja hi anaven, o gent que se’n va anar de la ciutat i quan hi torna, passa a fer una orxata com acostumava a fer quan vivia més a prop. Ara serà ell qui, de tant en tant, hi tornarà per seure a prendre una orxata sense poder evitar que per la ment li passin, sense aturador, tants records viscuts a la seva orxateria, que continuarà funcionant com fins ara, amb els mateixos treballadors, sota la responsabilitat dels germans de Cortés.

Ves per on, el cas de Santos Cerdán potser servirà col·lateralment per a ensorrar mites de fa sis anys o set. Durant la segona meitat del 2018, una volta Pedro Sánchez ja havia arribat a la Moncloa gràcies a una moció de censura, Podem i l’entorn dels Comuns van pressionar amb molta duresa el PDECat i ERC perquè n’aprovessin el primer pressupost. La repressió espanyola bombejava llavors a màxima potència: hi havia presos polítics –fins i tot que s’acostaven a l’any de presó preventiva–, i exiliats, és clar, i encara en plena negociació va començar el judici del procés. El tràngol i la tensió complicaven les coses, de manera que l’esquerra espanyola va recórrer a un argument ètic ben capciós: la lluita contra la repressió no era pas incompatible amb l’aprovació de polítiques socials. 

En aquell temps, també l’imperi del xantatge emocional era implacable. “Com ajudarà una pròrroga pressupostària a treure de la presó els presos polítics?”, va demanar el portaveu de Catalunya en Comú aleshores, Joan Mena, al PDECat i ERC. No eren tan sols els pobres, doncs, els perjudicats que l’independentisme no fes de crossa de Sánchez: també els mateixos dirigents que eren a la presó, després d’haver estat exposats a la intempèrie per l’aplicació de l’article 155 que havien votat els socialistes. Segons Mena, si a més de regalar-li la presidència no es regalava l’estabilitat a Sánchez, hi havia el risc de “més repressió”. En podria abocar un devessall interminable, de declaracions com aquestes. A partir del desembre, quan Vox va irrompre al parlament d’Andalusia, l’extrema dreta s’afegí de seguida a l’equació. Mena mateix, en la valoració d’aquell resultat, ja va dir que el pressupost era imprescindible si no volien arriscar-se que l’extrema dreta arribés a Madrid.  

Recordo especialment unes paraules de la batllessa Ada Colau, que, en un acte a Nou Barris, l’11 de novembre de 2018, va exigir als jutges la llibertat física dels presos i, als presos, la llibertat política de Sánchez amb el pressupost. Els presos, va dir, també s’havien de posar “al costat de la gent treballadora que fa molts anys que pateix retallades i no té cap culpa de les polítiques del PP”. Tenia alguna cosa especial, aquell acte. Un missatge silenciós: calia relativitzar la qüestió nacional. Pablo Iglesias hi va declamar un conte de Mario Benedetti, “Oh, quepis, quepis, qué mal me hiciste”, com un missatge metafòric per a convidar l’independentisme i el PSOE a reconciliar-se i remar junts. En la primera part del conte, tot de companys militants que discrepen entre ells es fan, en cadena, un retret l’un a l’altre, fins que els acaben afusellant; en la segona, cadascú fa una concessió al del costat i, plegats, amb la força de la companyonia i la flexibilitat, apunten el botxí i el desarmen. “Sé que la política és difícil, que la política és complexa. Tots sabem que el govern no ha estat a l’altura. Però, de vegades, és fonamental de no encasellar-nos en la nostra posició encara que estiguem convençuts que tenim raó”, va dir en acabat. 

El PDECat i ERC no van passar per l’embut d’aquell pressupost perquè, amb el judici en marxa, el gripau podia ser massa indigest, i els sondatges no auguraven l’apocalipsi que Mena dibuixava. En la resta de decisions, però, van assumir l’autèntic missatge de fons del conte de Benedetti: no pas que calia dialogar, sinó que, davant la repressió, havien de considerar-se del bàndol del PSOE, encara que el PSOE l’hagués alimentada i que, com es descobrí més tard, encara llavors en participés per mitjà de l’espionatge. D’aleshores ençà, l’emblanquiment del PSOE ha estat un esforç col·lectiu de tots els socis de la moció de censura, fins al punt que, set anys després, un partit que semblava moribund i que tenia problemes per a sobreviure sense ells, se’ls ha menjats tots. 

Ara la corrupció esberla el relat de Sánchez, aquell diputat jove i desconegut, vingut en nom de la regeneració democràtica i renascut president contra la trama Gürtel. Però també esberla l’excusa moralista que l’esquerra espanyola va fer servir per empènyer l’independentisme sota la capa del PSOE. Serà interessant de veure, segons l’abast de la trama, com aquella mateixa esquerra espanyola que retreia insolidaritat al PDECat i ERC diu que traça una línia vermella contra la corrupció. Certament, la línia no serà pas irreversible –tot aquell univers s’ha demostrat incapaç de sortir de la falda dels socialistes–, però la mera posició ja despullarà que el xantatge del 2018 era tan sols un estratagema retòric. Barallats, dividits, afeblits i atemorits que no els esquitxi la porqueria del PSOE, la política deixarà de ser difícil i complexa per esdevenir una arenga contra el mateix partit que fa tant de temps que apuntalen.     

El primer de fer-ho ha estat, justament, Iglesias, aquesta setmana, en una entrevista a RAC1: “En aquestes coses sempre es pot negociar. Crec que ningú amb dos dits de front no pot acceptar en aquests moments el plantejament que diu ‘o PSOE o feixisme’. Si ha de ser així, que ningú més no es presenti a les eleccions i tothom voti el PSOE com a única alternativa davant la possibilitat de Vox, malgrat la corrupció i el rearmament. Aquest argument, que el PSOE ha explotat moltes vegades en clau electoral, ara no té suport.” I encara ho completà: “És probable que si Sánchez demanés la confiança ho fes en aquests termes: ‘Fes-me confiança o vindrà el feixisme’. No sé si seria gaire raonable, això, ateses les circumstàncies.”

Fóra injust d’ometre que, en aquell temps, el xantatge emocional no el practicaven tan sols Podem i els Comuns. També n’hi havia en el sentit invers: l’error fundacional del mal anomenat “govern efectiu”, que sepultà qualsevol possibilitat d’aprofitar de debò la crisi de règim, es va fer amb arguments similars. De fet, encara anaven més enllà, perquè esgrimien directament el dolor d’unes famílies concretes –les dels represaliats. Cap dels dos xantatges no ha resistit el pas del temps dignament, perquè no hi havia res a sota. Els dirigents independentistes no han tingut res més per oferir que mesures de perdó i de reparació. El PSOE mateix, implosionant, s’ha encarregat d’ensorrar aquells mites que van justificar de subordinar-s’hi. Ves per on, sí, una conseqüència tangencial del cas Cerdán serà que l’esquerra espanyola dirà en públic que no se li pot tolerar tot, al PSOE –encara que, a la pràctica, li ho acabin tolerant. Potser, al capdavall, l’única cosa que passava és que amb l’eix nacional no en tenien prou per a posar en perill la seva carícia de poder. Potser, al capdavall, no passava res si tot continuava igual.

Ciutadella ja viu ben immersa en l’emoció i la passió de la festa ancestral de Sant Joan, que comença demà amb el Dia del Be, i ja enllaçarà sense interrupció amb els dies més forts, que són el 23 i el 24, dilluns i el dia de Sant Joan.

Un any més, es confirma que la festa és un pol d’atracció i per a moltes persones representa el moment en què comença l’estiu. És previst que, entre avui i Sant Joan, el poble dupliqui amb escreix una població que actualment és de 34.800 habitants. Així, s’espera que únicament pel port de Son Blanc arribin 40.000 persones, la majoria provinents de Mallorca, encara que també n’arribaran del Principat i del País Valencià. Això, a banda de la gent de la resta de l’illa, i les arribades per l’aeroport i pel port de Maó. Només ahir, va haver-hi nou arribades de ferris a Son Blanc.

El conflicte amb el GOIB
Com que enguany el calendari ha volgut que el 23 i el 24 vagin seguits del Dia del Be, que sempre és el diumenge anterior al dia de Sant Joan, l’afluència de visitants serà molt més gran i estarà més comprimida que no pas uns altres anys. Llorenç Ferrer, que viu les seves primeres festes com a batlle de Ciutadella, diu que tot l’equip municipal ha fet feina perquè no hi hagi imprevists i perquè tot estigui controlat i vagi bé. “El pla d’emergències preveu uns actes amb moltíssima afluència, que són el Caragol del Born, el dia 23 i els Jocs del Pla, el dia 24, amb una presència màxima de 27.000 persones en cadascun d’aquests actes”, diu. Per al batlle, les festes de Sant Joan són les festes de les Illes, per la gran quantitat de gent de Mallorca que travessa el canal amb els ferris. “Encara que soni prepotent o superb, això és la festa de les festes. Si volguessin fer el dia de les Illes Balears el 24 de juny, no seria cap disbarat”, diu.

Però això comporta una sèrie de maldecaps que enguany han ocasionat un enfrontament polític entre el govern de les Illes, de dreta i ultradreta, i el consistori, format per la coalició progressista de PSOE, PSM i Ciutadella Endavant. La polèmica l’ha encesa el fet que l’Agència Tributària de les Illes Balears no ha fet enguany l’aportació de 100.000 euros per a fer programes de prevenció i de conscienciació sobre l’esperit amb què s’han de viure les festes de Sant Joan, el respecte als cavalls i als cavallers, i allunyar-les de la imatge d’una bauxa i una festa alcohòlica de quatre dies, com moltes vegades s’anuncia i es promociona.

El fet que el viatge a Ciutadella sigui moltes vegades el regal per haver aprovat la selectivitat, o per haver acabat l’ESO amb aprofitament, ha fet que l’arribada de grups de visitants extremadament joves converteixi la festa en una cita per a les entrompades lluny del control dels pares.

Arran de la negativa del GOIB d’ajudar en aquesta campanya, el batlle va voler parlar amb la presidenta Marga Prohens, però no ha rebut resposta. La indignació ha saltat quan s’ha sabut que el govern sí que paga el bitllet d’autobús dels joves perquè arribin al punt d’embarcament al port d’Alcúdia. “La queixa no és que posin el bus gratuït a Mallorca. La queixa és que per a això sí que tenen doblers, però no en tenen per als busos escolars d’aquí, per exemple. És indignant. La nostra posició és clara i dir-ho no ofèn ningú.”

Segons el batlle, les festes costen 800.000 euros, que paga íntegrament l’ajuntament. Això inclou, per exemple, 150.000 euros en seguretat privada. I s’hi han de sumar les feines extres de la brigada, la il·luminació extraordinària, les pantalles, l’acústica, el reforç de policies, bombers, protecció civil…

La festa ja ha començat

A banda d’aquestes polèmiques més o menys cícliques, i abans de l’arribada multitudinària de gent, l’esperit de la festa bull de portes endins de les cases del poble, amb l’elaboració dels àpats tradicionals. També bull de portes enfora, amb l’emblanquinada dels enfronts i la instal·lació dels taulons de fusta per a protegir finestres i portals.

Ballada a la plaça Música i animació a la plaça La comitiva de Dia del Be durant la visita a cal Bisbe (fotografia: Antoni Barber) L'home del be i el be (fotografia: Antoni Barber)

Ahir mateix ja es van fer les festes de carrer amb balls tradicionals, berenetes, festers, grups de música que recorrien el nucli històric, els fru-fru, que canten peces tradicionals i santjoaneres… i avui es farà la vetlla del be que demà sortirà a les nou en punt del palau del caixer senyor.

No hi ha cavalls, i la comitiva, encapçalada pel flabioler i per un pagès que carrega un anyell blanc adornat amb flocs de colors farà 95 visites a les cases dels pagesos, dels nobles i de les diverses entitats locals per a anunciar-los que la festa s’atraca. En cinc cases farà el toc de dol, en senyal de respecte perquè en el darrer any ha traspassat alguna persona relacionada amb la festa o que havia rebut la visita del be en anys anteriors.

La vaga a IB3

Entre moltes causes que poden explicar la massificació de les festes de Sant Joan, n’hi ha una que és la retransmissió que la televisió pública IB3 fa dels actes principals de la festa d’ençà de fa una vintena d’anys. Una altra és la construcció del dic de Son Blanc, que ha possibilitat la connexió marítima en menys de dues hores entre Alcúdia i Ciutadella pel canal de Menorca.

IB3 emet en directe el primer toc de flabiol a casa del caixer senyor, el Caragol del Born del dia 23 i els Jocs del Pla del dia 24. L’espectacularitat de les imatges i la sensació festa immersiva i col·lectiva, combinada amb la facilitat per viatjar d’una illa a una altra, han convertit l’anada a Ciutadella en aquesta fita anual imperdible.

A la vegada, el fet de la retransmissió televisiva dels actes més emotius de la festa ha permès d’acostar-la a molts col·lectius de ciutadellencs que per moltes circumstàncies no la podien viure. Com ara, gent que viu fora de l’illa, o persones grans, o malalts que no poden participar en les aglomeracions. A més, l’ajuntament instal·la pantalles gegants en diferents parts del poble per a dissuadir molta gent d’anar-hi.

Enguany, els treballadors de l’ens públic, que estan en plena negociació per a assolir diverses reivindicacions laborals, han anunciat una vaga per Sant Joan. En principi, afectava totes les retransmissions, però el decret de serveis mínims que ha imposat l’administració permetrà la retransmissió del primer toc i els Jocs del Pla. “La retransmissió ens ajuda a desmassificar i que la festa arribi a tothom que no la pot viure en directe. L’equip de govern consideram lícita qualsevol reivindicació dels treballadors. Per nosaltres, els drets laborals són sagrats”, diu el batlle, amb satisfacció perquè finalment s’emetran dos dels actes més concorreguts.

Una gernació segueix els Jocs del Pla per la pantalla gegant instal·lada a la plaça del Born.

El primer toc de flabiol

A les dues en punt del migdia de dilluns, els ciutadellencs i tota la gent que no puguin ser a Ciutadella podran veure per la televisió com el flabioler, Sebastià Salort, que és un treballador de l’ajuntament, demanarà permís al caixer senyor d’aquest bienni que enguany s’acaba, Carlos de Salort, per a començar la festa. Serà al palau de la família al carrer Major del Born. El noble serà dalt de tot, al replà de l’escala, el flabioler no acabarà de pujar. Sant Joan és una festa estamental. El senyor li dirà que sí, que comenci la festa, que vagi per tot el poble arreplegant els cavalls, perquè a les sis ha d’entrar al Caragol del Born, i llavors serà quan el flabioler tocarà per primera volta i el poble esclatarà en una festa que cadascú viurà a la seva manera.

Hi haurà moltes llàgrimes, segur. Llàgrimes dels que hi són i dels qui no i, sobretot, pels qui ja no hi seran més. Pell de gallina i emoció. El flabioler recorrerà el poble damunt una somera que guiaran al·lots i santjoaners veterans que consideren un honor aquesta manera de participar en la festa. Cadascú viu el seu Sant Joan, amb les petites coses que, a còpia de repetir-les cada any, es convertiran en tradició. Una tradició particular que corre en paral·lel amb la tradició en majúscules que guia la festa d’ençà de no se sap quan. Cal recordar que l’any 1558 Ciutadella va ser arrasada a sang i foc i que pràcticament no hi ha vestigis escrits d’aquell any cap enrere.

El flabioler dalt la sumera.

A poc a poc, s’aniran afegint cavalls a la comitiva. Per evitar retards en la celebració dels actes, s’ha posat un topall de 130 en els actes dels dos capvespres, i 80 el dia de Sant Joan al matí. I quan sonin les campanes i el rellotge de la catedral marqui les sis en punt, el caixer senyor entrarà al galop a la plaça del Born per començar el Caragol, sempre al ritme de la mateixa peça musical el jaleo, que toca de manera insistent la banda de música de Ciutadella.

Quan s’acaba el Caragol del Born, els cavalls surten del terme de Ciutadella per anar a resar completes a l’ermita de Sant de Missa, i no tornaran fins que el sol no s’hagi post. I mentrestant, al poble, la gent aprofita per descansar, anar a fer la bereneta amb la família i a carregar forces per les corregudes a la plaça i el caragol de Santa Clara.

Un altre efecte de la massificació i de la participació multitudinària de gent que desconeixia el sentit d’aquest acte ha estat la desvirtuació de tirar avellanes per la Contramurada, davant el Casino Nou. Fins i tot, se’n va pervertir el nom, i de dir “vaig a tirar avellanes” o com feien els xiquets, “vaig a arreplegar avellanes”, això es va convertir en una “guerra d’avellanes” on es produïen tota mena d’abusos i d’imatges poc edificants. Poca gent de Ciutadella hi participa a hores d’ara.

Un cavall bota davant el seminari, on espera la capellana per incorporar-se a la comitiva La cavalcada passa per les Voltes El caixer senyor entra al galop a la plaça per començar el Caragol del Born Tirar avellanes Por d’una apagada elèctrica

El 31 de maig, pràcticament a tot el centre de Ciutadella hi va haver una apagada elèctrica que va durar hores. Això va encendre totes les alarmes a l’ajuntament en previsió que una avaria com aquella es pogués repetir durant les festes. Per posar-hi remei, Endesa ha mantingut un dels generadors que va traslladar a Ciutadella aquell dia, es disposa d’un camió de bombers capaç d’il·luminar una extensió molt gran, com serien els carrers del Caragol de Santa Clara, les Voltes i tot el nucli antic, on també hi haurà, de manera estratègica, equips autònoms per a il·luminar la via pública en cas de necessitat.

Anar-se’n de Ciutadella perquè hi ha massa gent

Durant tot el reportatge ha surat la paraula massificació. El fet que hi hagi control d’accessos als actes del Pla, del primer toc de flabiol o al Caragol del Born, ha fet canviar molts hàbits dels ciutadellencs. Un exemple és el d’anar amb les criatures a tirar i arreplegar avellanes. Un altre és el de baixar al Pla el dia 24 al matí, quan els cavallers assagen els jocs en què participaran al capvespre. Fins no fa gaire anys, era una manera íntima de celebrar la festa, les famílies hi anaven amb els fills, que podien tocar l’estel dels cavalls i fer-los carícies, amb una certa tranquil·litat. Eren moments en què la tradició es transmetia de generació en generació. Ara és impossible. Al Pla hi ha pràcticament la mateixa gent al matí que al capvespre, els carrers tan estrets del Caragol de Santa Clara són tan plens de gent que als cavalls els costa d’avançar i entrar a les cases que estan preparades…

Aspecte del Pla el dia de Sant Joan al matí Efectius policials Dos cavallers corren abraçats Un acavaller se'n du l'ensortilla Els voluntaris de Sant Joan que treballen per la seguretat al Pla

Fa anys que hi ha el debat sobre si s’haurà de limitar l’arribada de visitants. Mentrestant, ja hi ha ciutadellencs que decideixen anar-se’n del poble. Alguns van a una segona residència i uns altres, directament, surten de l’illa perquè no suporten la deriva de la festa. El batlle entén, diu, que limitar l’arribada de gent seria una situació ideal. Però, amb la legislació a la mà, ho veu complicat. “Seria bo poder dir a les navilieres: en comptes de 40.000 bitllets, posa’n 20.000 a la venda; però això no es pot fer. El que podem fer és continuar educant, mostrant la festa al jovent dels instituts de Mallorca, com ja fem, i ja ens plantejam d’anar a Catalunya per mostrar com ha de ser la festa, amb respecte a la tradició, als sentiments de la gent i que permeti que tothom pugui xalar”, diu.

Mentrestant, al Pla continuarà essent necessària l’actuació dels voluntaris de Sant Joan per a obrir el passadís per on han de córrer els cavallers que trencaran les carotes o voldran encertar l’ensortilla. Unes quatre-centes persones vetllaran per la seguretat entre membres de Protecció Civil, els cossos de policia, la Creu Roja, bombers i voluntaris, només al Pla. En tots els dies de festa, seran unes mil.

Vista del Pla de Sant Joan durant la celebració dels jocs.

Un matí de divendres a tocar de la revetlla de Sant Joan, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) sembla aparentment tranquil, un equipament funcionant amb normalitat, com ha de ser. L’aparcament del museu és ple d’autocars de turistes, que entren al museu i abans o després admiren les vistes privilegiades de Barcelona que s’ofereixen des del Palau Nacional. Els qui vénen amb cotxe es queixen que el parquímetre de la zona blava no va i se senten obligats (i no ho estan) a instal·lar-se l’app per pagar i evitar la multa. I la calor és ben viva.

Dins el museu, tot al seu lloc, també. Aquest divendres del solstici d’estiu, és un dia especial en termes artístics per al MNAC, perquè al vespre s’inaugura la instal·lació multimèdia de l’artista Eugènia Balcells a la Sala Oval Des del centre, una estructura imponent d’alumini i teixits hologràfics (de 8,5 metres d’altura i 17 metres de diàmetre), en forma d’un gran ull, que canvia de colors segons la llum i que embolcalla i protegeix l’obra From The Center, composta per  dotze vídeos que Balcells va realitzar a Nova York durant els anys 1980 i 1982. 

Però dins d’aquesta dinàmica aparentment lògica, de normalitat del museu, de cadència gairebé estival, es palpa també un cert nerviosisme, malestar, inquietud, entre els membres de l’equip, tan aviat com es pronuncia la paraula Sixena: situació de crisi, en plena batalla, sensació de solitud… La conferència de premsa preparada havia de comptar amb el director del museu, Pepe Serra, però ja avisen que no podrà baixar, que es troba immers en el tema de Sixena. Que li serà impossible. 

La sala de les pintures murals de Sixena sembla aliena al conflicte i al perill en què es troba, tot i que, d’ençà que es va fer pública la sentència del Suprem, les pintures han estat el centre d’interès de molts visitants. Sota els arcs es fa difícil no preguntar-se com es poden traslladar les pintures sense malmetre-les. La impossibilitat s’imposa.

Per tot plegat, demanem a Eugènia Balcells quina posició té respecte de la sentència del trasllat de les pintures murals de Sixena. L’artista es deixa anar: “Em sap molt de greu que la instal·lació coincideixi amb aquesta situació. Aquest conflicte em sembla una pèrdua de temps dels humans. La guerra va ser real, tot el que ha passat és real. Que es quedin aquí les pintures, que estan perfectes, i ja està. A banda, que es podria fer una cosa interessantíssima en el lloc d’origen, amb una presentació virtual, màgica. Si jo la fes, seria màgica. I si vols veure les pintures originals, véns aquí, com es fa a tots els museus, com quan vas a Berlín a veure el fris de Pèrgam. Bé que l’he de veure allà. Per què? Perquè jo visc dins la història. No visc en un món abstracte, on cada cosa ha de ser on és. Aquest patrimoni s’ha salvat. Aquestes pintures, si s’haguessin quedat allà, potser ja no les tindríem.”

Continua Balcells: “És el de sempre, és aquesta cosa humana, política, de l’això és meu i no ho tinc! No, no és de ningú, és de la humanitat i ha acabat al MNAC. Doncs celebra que va començar a casa teva i ja està. Em sembla que és utilitzar l’energia humana molt malament. Aquesta és la meva opinió, que va molt més enllà de la política.”

Des del centre i en diàleg

La proposta Des del centre, d’Eugènia Balcells, conté la instal·lació multimèdia From The Center nascuda a Nova York entre el 1980 i el 1982, formada per dotze canals de vídeo, amb un muntatge sonor que va crear el músic i pioner del so Peter Van Riper (1942-1998). Aquests vídeos es troben dins d’una estructura desmuntable que s’ha creat per contenir-los i exposar-los a la Sala Oval del MNAC; una estructura desmuntable que, els anys a venir, es podrà exposar en altres espais museístics i també és pensada per mostrar-se al nou edifici d’ampliació del museu, previst per al 2029.

La instal·lació, que es complementa amb un vídeo que es pot veure a la sala annexa de la Sala Oval on Balcells explica el projecte i una sèrie d’activitats, té dos curadors, Eulàlia Bosch, que col·labora amb Eugènia Balcells d’ençà dels anys noranta del segle XX, i Àlex Mitrani, conservador de l’àrea d’art contemporani del museu. La proposta es podrà veure fins l’11 de setembre d’enguany. 

La gran cúpula de teixits hologràfics de la instal·lació ‘Des del centre’, d’Eugènia Balsells, al MNAC.

La peça ingressa al MNAC, però l’ha adquirida la Generalitat i forma part de la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani. D’un temps ençà, les fronteres cronològiques imposades fa dècades que marcaven els límits dels anys quaranta per al MNAC i tota la segona meitat del segle XX en endavant per al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) s’han trencat, fins al punt que una peça com aquesta d’Eugènia Balcells ha arribat al MNAC i es considera clau. No és la primera, ni la primera proposta que fa dialogar els artistes contemporanis amb l’art antic. Abans que Balcells, han creat una peça per a la Sala Oval del MNAC Francesc Torres, Antoni Miralda i Laia Estruch. Però aquesta relació va més enllà. Per exemple, l’exposició temporal “Zurbarán (sobre)natural”, que s’acabarà ara, el 29 de juny, fa dialogar el pintor del segle d’Or espanyol amb artistes com Antoni Llena, Antoni Tàpies, Antoni Catany, Eulàlia Valldosera, Alfons Borrell, Aurèlia Muñoz, Marta Povo… 

Nova York en 360 graus

Eugènia Balcells ha explicat que el 1980 s’estava a Nova York. Vivia a l’àtic d’un edifici buit que era d’un banc i que també li feia d’estudi. Hi havia una escala privada que portava al terrat. Des d’aquell terrat, l’artista tenia una visió privilegiada de la metròpolis en 360. Durant dos anys, la càmera de vídeo no es va moure d’allà i va anar cercant o trobant dotze temes o canals: un cap a la lluna, un altre els ocells, els edificis, el trànsit, els vinants, l’asfalt, el sol… El resultat que ara podem tornar a veure és un conjunt de vídeos suggerents, plens de bellesa, amb una poètica pròpia. En aquest sentit, Eulàlia Bosch creu que el temps li ha anat a favor en aquesta peça: “Són imatges més misterioses i mítiques que en el moment que es van enregistrar.”

Continua Balcells: “Volia captar la naturalesa canviant de la realitat. Som part d’una dansa energètica, del subatòmic al galàctic. Aquesta és una idea molt antiga de la filosofia antiga oriental. La instal·lació és un globus òptic, una mena d’escultura amb moviment, amb so, de llum canviant.” Balcells, emocionada i agraïda de poder tornar a veure i a exposar From The Center després de tants anys, també parla d’energia i d’humanitat i assegura amb mirada crítica: “Jo fa anys que dic que voldria aprofitar la meva aportació a l’art per tornar a reencantar el món.”

Àlex Mitrani ha destacat que From the center és una peça fonamental en la història del videoart i que ara, a la Sala Oval Des del centre “és una màquina de visió mística que uneix ciència i espiritualitat. I trobo que des d’aquesta perspectiva dialoga perfectament amb les pintures de Sant Climent de Taüll, els frescos romànics que han fet famós internacionalment aquest museu. Eugènia Balcells, , a través de la visió, s’enfronta amb un coneixement profund de la realitat de l’univers. És una peça que té una actualitat enorme, que evoca l’òptica, la física més avançada, la nostra interrogació constant sobre quin és el nostre lloc al món i la nostra responsabilitat.”

Eulàlia Bosch ha exposat tres idees per contextualitzar la instal·lació: la primera fa referència al procés de treball de l’artista, que sempre comença amb una pregunta. La pregunta que Eugènia Balcells es va fer i que va iniciar el procés de recerca de From The Center fou: què puc arribar a veure amb els instruments de visió que tenim a l’abast? Va ser la primera vegada que utilitzava el vídeo. “Ella era molt jove i estava fora de casa, vivia a Nova York i això em fa pensar que la pregunta, de fet, era, ‘On sóc?’. L’obra és una reflexió complexa sobre la ubicació dels humans en el cosmos.” La segona idea fa referència a una cita de Goethe que Eugènia Balcells esmenta sovint: “Un objecte ben contemplat esdevé un nou instrument de visió.” I Eulàlia Bosch explica que Balcells ha construït un ull, un gran globus òptic que modifica el seu color segons la llum. I la tercera idea va lligada a la presència d’una artista contemporània com Eugènia Balcells dins del MNAC, perquè segons Bosch, necessitem ulls contemporanis cultivats per a veure i interpretar l’art històric.

Llac Roca
Terra del Foc, Argentina
Mapa a Google

Entre els nombrosos fronts de l’anomenada batalla cultural que, a cop de decret, encapçala Donald Trump d’ençà que va tornar a ocupar la Casa Blanca el gener passat, hi ha també la toponímia. Una de les primeres decisions que va prendre, en aquest àmbit, va ser modificar als EUA el nom tradicional del “golf de Mèxic” per “golf d’Amèrica”, tal com es pot comprovar consultant els mapes de Google. I, més recentment, just abans de la visita que va fer a uns quants països del golf Pèrsic, va insinuar que la seva administració es proposava de rebatejar la regió amb el nom de “golf Aràbic”, en un intent d’aïllar encara més l’Iran. Pel mig, sense tant de soroll mediàtic, encara hi va haver una altra decisió polèmica relacionada amb la designació d’accidents geogràfics: el cim més alt dels EUA, el Denali (6.190 metres), a Alaska, va perdre fa poc el nom autòcton oficialitzat el 2015 durant la presidència de Barack Obama pel topònim anterior, McKinley, en honor del vint-i-cinquè president dels EUA, William McKinley (1843-1901), assassinat per un anarquista.

“La violència simbòlica que hi ha al darrere de la voluntat supremacista de recuperar la toponímia d’origen europeu a Amèrica”, en paraules del geògraf Frédéric Giraut en una tribuna d’opinió a Le Monde, té un reflex també a l’altre extrem del continent americà, a la Patagònia argentina, on el president Javier Milei, de la mateixa corda que Trump, tampoc no va trigar gaire a practicar la “neteja toponímica” una vegada va assolir el poder a les acaballes de 2023. En el seu cas, la batalla es va centrar en el llac Acigami, al parc natural de la Terra del Foc. El juny de l’any passat, en una conferència de premsa del portaveu presidencial, Manuel Adorni, es va anunciar de sorpresa que el llac, compartit entre l’Argentina i Xile, tornava a la designació anterior de Roca al vessant argentí. “S’han acabat els simbolismes pseudo-maputxes”, va etzibar Adorni als periodistes.

El topònim recuperat fa referència a l’ex-president Julio Argentino Roca (1843-1914), nascut a San Miguel de Tucumán el 17 de juny de 1843. Com el mandatari que més anys ha governat en la història democràtica argentina (del 1880 al 1886 i del 1898 al 1904), ja disposa de nombrosos homenatges per tot el país: de monuments a noms de poblacions i, fins i tot, un altre llac a la província de Río Negro. Roca, val a dir, era fill d’un dels herois de la guerra d’independència del Riu de la Plata (1810-1812) i nét de Pere Roca i Vidiellas, un comerciant nascut a Tarragona el 1759 i establert cap al final del segle XVIII a l’actual Argentina.

La decisió unilateral de recuperar el nom colonial del llac –que a Xile és conegut per Errázuriz– va convertir en lletra morta la llei provincial número 180, que el 2008 havia restablert el nom autòcton d’Acigami per a designar aquella extensió d’aigua a pocs quilòmetres de la ciutat d’Ushuaia. Aquella aprovació –sota la presidència de Cristina Fernández de Kirchner– es va dur a terme un dia ben significatiu, el 25 de novembre, la Diada dels Aborígens de Terra del Foc, en record del 25 de novembre de 1886, quan hi hagué la considerada primera gran matança de pobles nadius de la zona promoguda pel govern argentí, just al final de la primera presidència de Julio Argentino Roca. Per la seva implicació directa en els plans de conquesta violenta de les “terres desèrtiques” del sud del país, nombrosos càrrecs electes del sud del país van considerar la mesura del president Milei una falta de respecte a la història ancestral d’aquestes terres australs.

Que Roca sigui el protagonista del primer topònim modificat per la presidència argentina no és gens estrany si es té en compte la predilecció de Milei i el seu partit, la Llibertat Avança (LLA), per la seva figura. En el discurs d’investidura, el 10 de desembre de 2023, va qualificar Julio Argentino Roca com “un dels millors presidents de la història argentina”. Fa l’efecte que, en aquesta valoració positiva del president actual i la seva formació, hi pesi més la llarga presidència de Roca o la seva vinculació directa en la polèmica “campanya del desert” que no pas el fet que fos qui més escoles va fundar quan va establir l’educació gratuïta, obligatòria i universal a l’Argentina.

I una mica més: Una bona mostra que Roca és un dels referents del moviment polític que envolta Milei és que una de les principals agrupacions juvenils a l’àrea metropolitana de Buenos Aires que va impulsar-lo quan era candidat a la presidència, present en tots els actes de campanya amb banderes, bombos, trompetes, bengales i pancartes amb l’eslògan “Tornem a fer gran l’Argentina”, rebi el nom de La Julio Argentino.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Retrat del president Julio Argentino Roca. Rètol recent del llac Roca, a la Terra del Foc. Una bandera del moviment La Julio Argentino.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

En les sis-centes quaranta pàgines del llibre A Quick and Dirty Guide to War, una frase de tan sols vint-i-tres paraules destaca per la seua precisió quirúrgica: “Montserrat. Monastery in mountains northwest of Barcelona. Long a center of Catalan intellectual and linguistic resistance, it maintains a thousand-year tradition of intellectual guerrilla warfare” [“Montserrat. Monestir a les muntanyes al nord-oest de Barcelona. De fa temps, un centre de resistència intel·lectual i lingüística catalana, que manté una tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual”].

Aquesta descripció, escrita pel coronel de l’exèrcit dels Estats Units Austin Bay i publicada el 1984, no és la mena d’informació que apareix en guies turístiques o enciclopèdies estàndard. És una anàlisi estratègica que revela un coneixement molt íntim de la història política catalana i del paper específic de Montserrat com a centre de resistència cultural. Però com va arribar aquesta informació tan específica a mans d’un analista militar americà durant la Guerra Freda? I què significa per a Montserrat que se’l considere així en els cercles d’intel·ligència?

L’evidència d’un coneixement excepcional

La història d’aquest llibre és fascinant. És un volum que es va publicar als Estats Units uns quants anys i que llistava totes les possibles guerres que hi podria haver al món –val a dir que amb un encert profètic monumental.

Quan el vaig comprar, als anys vuitanta, em va fascinar el que significava. Allò, aquella referència a la guerra entre Espanya i Catalunya, no podia ser casual i més aviat semblava una filtració interessada d’informació classificada. Però de qui, de què i amb quina intenció? Algunes de les pistes que s’hi donaven eren tan específiques que feien pegar voltes al cap. Els valencians érem classificats com la clau que podia fer canviar completament el conflicte entre Espanya i Catalunya, per davant de la contaminació que podien crear els bascs i la lluita armada d’ETA. I hi havia aquella descripció tan detallada, precisa i concisa de Montserrat.

Durant anys he perseguit els seus dos autors per mirar d’entendre com van arribar a aquestes conclusions. D’Austin Bay, militar encara en actiu, no he aconseguit mai cap resposta. No es digna ni a donar senyals de vida. Clarament no vol parlar. James Dunnigan, l’altre autor, sí que va voler parlar amb mi i em va confirmar que aquell capítol en què especulaven amb una guerra entre Catalunya i Espanya era obra exclusiva de Bay i, és més, que Bay s’havia entossudit molt que es fes públic, contra el criteri de Dunnigan, que no el veia interessant ni probable.

La precisió de la descripció sobre Montserrat de Bay és notable per uns quants motius. Primer, identifica Montserrat no solament com un monestir, sinó específicament com un “un centre de resistència intel·lectual i lingüística catalana”. Aquesta caracterització va molt més enllà de la imatge turística habitual del lloc com a santuari religiós i requereix un coneixement detallat dels esdeveniments polítics catalans del segle XX.

Segon, la referència a la “tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual” demostra una comprensió històrica que abasta de la fundació del monestir per l’abat Oliba el 1025 fins als esdeveniments contemporanis dels anys setanta i vuitanta. Aquesta mena d’anàlisi històrica a llarg termini és característica de la intel·ligència estratègica militar d’alt nivell, no pas del periodisme generalista.

L’abat Escarré: la icona de la resistència

La clau per a entendre aquesta descripció segurament es troba en la figura d’Aureli Maria Escarré, abat de Montserrat del 1946 al 1966. El 14 de novembre de 1963, Escarré va fer unes declaracions al diari francès Le Monde que van canviar per sempre la percepció internacional de Montserrat.

En aquella entrevista històrica, Escarré va declarar que l’estat espanyol de Franco, malgrat dir-se cristià, no obeïa els principis bàsics del cristianisme. Va defensar el dret del poble a triar el seu govern, la llibertat de premsa, i va insistir a defensar la llengua catalana.

La reacció de Franco va ser fulminant. El govern va prohibir l’entrada de Le Monde a l’estat espanyol, va clausurar Òmnium Cultural i va assaltar el Casal de Montserrat a Barcelona. El 1965, Escarré va ser forçat a l’exili a Itàlia, on es va morir el 1968.

Les declaracions van convertir Escarré en “una icona de l’oposició democràtica i el catalanisme”, segons que documenten els arxius històrics de l’època. Però, més important encara per a la nostra anàlisi, aquestes declaracions van establir Montserrat com un símbol internacional de resistència catalana contra la dictadura.

La Tancada del 1970: Montserrat com a santuari democràtic

Si les declaracions d’Escarré van establir la reputació internacional de Montserrat, la Tancada d’intel·lectuals del 12-14 de desembre de 1970 la va consolidar definitivament.

Quan el règim franquista va condemnar a mort nou militants d’ETA al procés de Burgos, tres-cents intel·lectuals catalans –escriptors, artistes, periodistes, cantants– es van refugiar a Montserrat per protestar. Entre els quals hi havia figures com ara Antoni Tàpies, Joan Miró, Montserrat Roig, Raimon i Oriol Bohigas.

L’abat Cassià Maria Just va acollir els manifestants i va convertir Montserrat en santuari físic i simbòlic de l’oposició antifranquista. Durant tres dies, sota l’amenaça d’assalt policíac, els intel·lectuals van debatre la situació del país i van redactar un manifest que demanava: “Un estat autènticament popular que garanteixi l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions que formen l’estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació.”

La repercussió internacional de la Tancada va ser enorme i va establir Montserrat com un símbol reconegut internacionalment de la resistència democràtica espanyola.

La màquina editorial de la resistència

Però la resistència de Montserrat no es limitava a gests espectaculars. Del 1959 ençà, el monestir publicava Serra d’Or, una revista cultural que es va convertir en una plataforma per als intel·lectuals catalans de la segona meitat del segle XX.

Malgrat la censura franquista, Serra d’Or va aconseguir de mantenir un espai de diàleg cultural en català. La revista va descobrir talents com ara Montserrat Roig, Carme Riera, Baltasar Porcel i Terenci Moix, i va servir de pont entre generacions d’escriptors catalans.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, fundada en el llunyaníssim 1498 i continuadora de la impremta sorgida a Montserrat, es va convertir en una de les editorials catalanes més importants. Durant el franquisme, va continuar publicant en català malgrat els riscs i va mantenir vives la literatura i la cultura catalanes.

Com reconeix la documentació actual de l’editorial, ha mantingut una activitat cultural pràcticament ininterrompuda, “al servei de Montserrat i de la societat en el seu conjunt” durant més de cinc-cents anys. Aquesta continuïtat històrica explica la referència de Bay a la “tradició mil·lenària”.

El canal americà: dels acadèmics als militars

La pregunta que subsisteix és com aquesta informació tan específica va arribar a Austin Bay. La resposta probablement és en la xarxa d’acadèmics i analistes que connectaven les universitats americanes amb els cercles d’oposició europea durant la Guerra Freda.

Durant els anys setanta i vuitanta, les universitats americanes van desenvolupar programes d’estudis europeus extensos que incloïen anàlisis dels moviments de resistència sota dictadures. Professors com ara Hugh Thomas (The Spanish Civil War), Stanley Payne (Falange) i Gabriel Jackson (The Spanish Republic and Civil War) van establir contactes regulars amb intel·lectuals catalans o espanyols exiliats o d’oposició.

Bay, com a oficial de carrera i consultor del Pentàgon especialitzat en simulacres de guerra (war games), tenia accés privilegiat a aquests cercles acadèmics. A més, la seva feina de professor a la Universitat de Texas i la seva participació en conferències estratègiques el connectaven amb experts en estudis europeus que seguien de prop l’evolució de l’oposició antifranquista.

La connexió religiosa

Una altra via possible és la connexió religiosa. Montserrat, com a centre benedictí, mantenia llaços amb monestirs i institucions catòliques americanes. És documentat que l’impacte internacional de les declaracions d’Escarré i la Tancada del 1970 van arribar als cercles catòlics progressistes americans, que s’hi van mostrar solidaris.

Les connexions entre l’Església catalana i l’americana durant el franquisme són documentades. Monjos de Montserrat van estudiar a l’estranger, incloent-hi els Estats Units, i van establir contactes que podien haver transmès informació sobre la situació política catalana.

L’estructura dels simulacres de guerra: més que una casualitat

Un element que reforça la hipòtesi d’un origen militar per a la informació continguda en aquest llibre és l’estructura mateixa del capítol sobre Catalunya-Espanya. El format que segueixen Dunnigan i Bay –introducció, font del conflicte, qui hi està involucrat, geografia, història, política local, estratègies dels participants, interessos de superpotències, resultats potencials, cost de la guerra– coincideix exactament amb la metodologia estandarditzada dels simulacres de guerra de l’OTAN dels anys setanta i vuitanta.

Aquesta estructura, desenvolupada per RAND Corporation i adoptada pels planificadors de l’Aliança, era la plantilla estàndard per a analitzar conflictes potencials dins dels països membres. La secció sobre Montserrat s’integra perfectament dins aquest marc analític, cosa que suggereix la hipòtesi –que encara no puc demostrar, però que continuaré treballant per fer-ho– que no va ser escrita sobre un simulacre de guerra, sinó que va ser extreta d’un simulacre real.

En aquesta línia és particularment reveladora la inclusió de Montserrat dins la secció “Wild Cards”, una terminologia específica dels simulacres de guerra que designa aquells factors impredictibles que poden alterar dramàticament l’evolució d’un conflicte de cop i volta. Aquesta categorització suggeria que Montserrat va ser analitzat com un element estratègic amb prou potencial per a influir en la dinàmica d’un hipotètic conflicte entre tots dos països.

La dimensió estratègica: “guerrilla intel·lectual” com a amenaça a l’estabilitat

De punt de vista de l’OTAN dels anys setanta i vuitanta, cal remarcar a més que el concepte de “guerrilla intel·lectual” tenia unes implicacions estratègiques molt profundes. No era pas una descripció romàntica; era una categoria d’anàlisi de seguretat.

Durant la Guerra Freda, els planificadors de l’OTAN havien identificat que les amenaces més perilloses per a la cohesió dels països membres no eren sempre les militars convencionals, sinó les que minaven la legitimitat política de dins. El cas d’Itàlia, amb la presència d’un Partit Comunista fort, o França, amb les revoltes del 68, havien demostrat com la subversió cultural i intel·lectual podia desestabilitzar aliats crucials.

En aquest context, Montserrat podia representar un cas d’estudi fascinant: un centre de resistència cultural institucionalitzada capaç de mobilitzar l’opinió pública, influir en intel·lectuals i artistes, i mantenir una narrativa alternativa al poder establert. Per a analistes militars com Bay, clarament interessats en la dinàmica de conflictes interns dins d’aliats de l’OTAN, Montserrat oferia sens dubte, lliçons valuoses sobre com la resistència no-violenta podia evolucionar cap a inestabilitat política.

La descripció que Bay fa de Montserrat com a “centre de guerra de guerrilles intel·lectual” fa servir –i no es pot pensar atesa la precisió del text que no ho fa deliberadament– terminologia estàndard militar per classificar Montserrat com una font potencial d’insurgència cultural. I això no és una valoració neutral; és una avaluació professional de risc estratègic.

El model Montserrat: resistència sense violència

L’interès específic de l’OTAN en Montserrat podria explicar-se per la seua singularitat com a model de resistència. A diferència d’ETA, que feia servir la violència armada, o dels moviments comunistes, que volien la revolució social, Montserrat representava una “tercera via”: resistència cultural persistent que mantenia la legitimitat moral mentre qüestionava l’autoritat política.

Aquest model preocupava els estrategs de l’OTAN perquè era molt més difícil de combatre que no pas la subversió convencional. No es podia neutralitzar militarment sense crear màrtirs, i la seua base religiosa hi donava protecció internacional. A més, la capacitat per a inspirar moviments semblants en uns altres països europeus amb tensions nacionals (Irlanda, Còrsega, País Basc) el convertia en un “virus cultural” potencialment contagiós.

Així, la documentació de la Tancada de 1970 explica com Montserrat va aconseguir de mobilitzar tres-cents intel·lectuals de primer nivell en setanta-dues hores, cosa que demostra una capacitat organitzativa que qualsevol moviment polític envejaria. Aquesta eficàcia de mobilització cultural és exactament la mena de capacitat que els simulacres de guerra militars necessiten modelar i entendre per predir de manera eficaç l’evolució de conflictes interns.

L’enigma de la precisió

La precisió quasi etnogràfica de la descripció de Bay –identificar Montserrat específicament com a centre de resistència “intel·lectual i lingüística”– suggereix, a més, que va tenir accés a fonts molt informades. No és una informació que es puga obtenir de fonts obertes generals; requereix contacte directe amb gent que conega íntimament la història política catalana.

Per tant, cal pensar com a probable que Bay va tenir accés a informes d’intel·ligència americana sobre l’oposició antifranquista. Durant la transició (1975-1982), la CIA i el Departament d’Estat nord-americà van seguir molt de prop l’evolució política espanyola, incloent-hi els moviments nacionalistes català i basc, i van elaborar una enorme quantitat de documentació al respecte.

Per exemple, documents desclassificats posteriors han revelat que els serveis d’intel·ligència americans mantenien contactes permanents amb figures de l’oposició catalana. I és plausible que informes sobre Montserrat circularen dins aquests cercles i arribaren a consultors militars de primera fila com Bay.

La tradició mil·lenària

Però, per una altra banda, la referència a la “tradició mil·lenària de guerra de guerrilles intel·lectual” requereix una comprensió que abasta tota la història del monestir. I aquesta perspectiva suggereix que Bay (o les seues fonts) veien Montserrat no solament com un fenomen polític modern, sinó com la continuació d’una tradició de resistència que es remuntava als orígens del monestir.

Perquè, efectivament, Montserrat ha tingut papers polítics al llarg de la història catalana: durant la guerra dels Segadors (1640-1659), la guerra de Successió (1701-1714), les invasions napoleòniques (1808-1814), i les guerres Carlines (1833-1876). En cada període, el monestir ha tendit a posicionar-se al costat de la resistència catalana contra el poder espanyol.

Aquesta continuïtat històrica és la que justifica la referència de Bay a una “tradició mil·lenària” de resistència intel·lectual. Que no és hiperbòlica; és pura anàlisi històrica.

Un cas d’intel·ligència cultural

La descripció de Montserrat d’Austin Bay representa una anàlisi d’intel·ligència cultural sofisticada i demostra la capacitat que tenia Washington d’identificar i comprendre centres simbòlics de resistència dins les societats aliades.

Per a analistes militars americans dels anys vuitanta, comprendre aquestes dinàmiques era fonamental. L’estat espanyol acabava d’entrar a l’OTAN (1982) i la cohesió de l’Aliança depenia mot de la comprensió de les tensions internes dins els països membres.

Si ell no accepta de parlar-ne –cosa que em sembla que no passarà mai–, el contingut d’aquest llibre serà sempre un misteri, atès que la precisió de la descripció de Bay si més no suggereix que hi havia canals d’informació –acadèmics, religiosos, o d’intel·ligència– que permetien a alguns analistes americans de comprendre perfectament les complexitats de la política catalana amb una profunditat notable.

El “misteri de Montserrat”, en tot cas, ens recordarà sempre que darrere les anàlisis militars aparentment fredes, quan es fan bé, hi ha una comprensió humana molt profunda de com les cultures resisteixen, s’adapten i sobreviuen. En aquest cas, és evident que de manera oficial o no la “guerrilla intel·lectual” de Montserrat va ser reconeguda i respectada pels analistes de la gran superpotència americana, que donava suport al règim que Montserrat combatia.

I, en aquest context, l’homenatge que el pare Abat retrà al rei dels espanyols, segur que a l’altra banda de l’Atlàntic no passarà desapercebuda per a l’Austin Bay de torn, que no podrà interpretar-la sinó com un gir total, com una traïció a allò que el monestir ha representat durant mil anys d’història.