Quan queda poc més d’un mes per Setmana Santa, la cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron, Magda Campins, ha fet una crida a no relaxar mesures. “No podem salvar la Setmana Santa com vam salvar Nadal perquè ja hem vist el preu que hem pagat“, declara a l’ACN. Campins alerta que si es fa, en un context amb més circulació de noves variants, la situació pot ser “crítica”. I és que, en línies generals, és partidària de “no relaxar més” i, en cas que es faci per motius econòmics, fer-ho de manera “molt mínima” i en allò “que impliqui menys contagis”. Campins recorda com va passar de la “incredulitat” del que passava a la Xina a l'”angoixa” en veure que la pandèmia de la covid era una realitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La doctora explica que fins fa quatre o cinc dies la situació epidemiològica era de davallada important de la tercera onada. Considera que, sense l’efecte de les noves variants, es podia pensar que en unes setmanes s’arribaria a una situació de control i si es feia una desescalada “molt lenta” i creixia el percentatge de vaccinats, a un moment “com el de l’estiu”. Aquest escenari, però s’allunya per la circulació de les noves variants.

Campins afirma que la circulació de la variant britànica és ja “molt alta” a Catalunya i ho relaciona amb el canvi de tendència de les dades epidemiològiques. Creu que en els pròxims dies la velocitat de propagació, la Rt, pot arribar a l’1 i llavors s’entrarà en una nova fase d’augment de casos. “Ens preocupa perquè són variants molt més contagioses i pel que fa a mesures a aplicar per intentar tallar les cadenes de transmissió no n’hi ha més”, apunta.

Veu “possible” la quarta onada

La doctora estén aquesta preocupació al fet de “si es podran mantenir les mesures restrictives durant molt de temps perquè l’economia està molt malmesa”. La seva visió és clara: “Si flexibilitzem les mesures per donar una mica d’aire a l’economia, tornarem a pujar, tornarem a tenir una quarta onada que pot ser més perillosa que la tercera“. Argumenta aquesta idea sobre el fet que la pressió assistencial és molt més alta ara i en la que jugarien un paper important variant més transmissible que les anteriors. “En la situació en la qual estem ara si això es produís, seria terrible”, insisteix.

Alerta que una situació així podria obligar suspendre cirurgies i deixar d’atendre determinades patologies, cosa que, assegura, els grans hospitals no han fet durant la segona i tercera onada.

Amb tot, veu “possible” aquesta quarta onada, tot i que no creu que pugui ser “tan terrible” com al Regne Unit, ja que a Catalunya ja hi ha mesures restrictives. “Però això no impedeix que hi puguin haver més casos i per això és molt important no desescalar”, repeteix.

De la incredulitat a l’angoixa

Quan fa un any dels primers casos de covid a Catalunya, Campins recorda com el desembre del 2019 mirava amb “incredulitat” el que estava passant a la Xina amb la covid i creia que era “difícil” que passés el mateix a Catalunya. “Pensava que s’estava exagerant el problema i que no havien detectat els primers casos a temps i se’ls havia anat de mare”, recorda. Quan l’epidèmia va arribar a Itàlia va ser conscient que era “qüestió de dies” que creués el Mediterrani.

D’aquesta incredulitat va passar a l'”angoixa” en veure que els protocols que tenien eren “de mínims i en absolut contemplaven la situació que venia”. “Anàvem darrere del virus”, resumeix. Nerviosisme és un altre dels sentiments que associa a aquelles primeres setmanes a veure l'”allau” de pacients, les dificultats per diagnosticar i com eren conscients que s’escapaven molts malalts i no es podien tallar les cadenes de transmissió.

Aquesta angoixa també era per la manca de material de protecció i de llits, especialment a les UCI, perquè Vall d’Hebron es va haver de dedicar en un 80% a la covid. “El que es va fer malament és no estar preparats, tot i que sabíem que en un moment o altre vindria una pandèmia”, explica.

En l’aspecte positiu destaca la “companyonia” i afirma que en un any de pandèmia s’ha après molt sobre el virus però també sobre organització i protocols. Reconeix que ara el sistema de vigilància epidemiològica i el rastreig són millors, destaca el paper de la recerca i valora el treball conjunt entre el sector públic i privat. Aquest darrer aspecte creu que s’hauria de mantenir després de la pandèmia, com la telemedicina per als assumptes més rutinaris, com poden ser els resultats d’una analítica.

The post Campins: “No podem salvar la Setmana Santa com vam salvar el Nadal” appeared first on VilaWeb.

Avui, 24 de febrer de 2021, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Suplicatori: un ‘zugzwang’ monumental al Parlament Europeu I Editorial de Vicent Partal
• Marina Geli: “Em dol a l’ànima que el PSC es torni Ciutadans”
• La CUP, a la presidència del parlament? I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• Què vol dir que Puigdemont perdi la immunitat? Quatre apunts contra la intoxicació I Anàlisi de Josep Casulleras
• Núria Martínez-Vernis: “No tinc la necessitat de treure obra i publicar”
• [PERFIL] Jorge Rodríguez, el príncep d’Ontinyent
• No juguem a canviar cromos I Mail obert de Julià de Jòdar
• Agustí Agulló, l’homenot que picava pedra al sud del sud I Mail obert de Gemma Pasqual
• En el comerç plou sobre mullat I Anàlisi de Jordi Goula
• Cañete guanya les eleccions a PIMEC      

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.  

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari Bondia:

Diari de Girona:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: “El 40% dels catalans, vacunats al juny” i “Clam perquè es desclassifiqui el 23-F” appeared first on VilaWeb.

L’actual secretari general de PIMEC, Antoni Cañete, s’ha imposat amb contundència al candidat d’Eines PIMEC, Pere Barrios, i ha guanyat les eleccions a la patronal amb un 80% dels vots. Els comicis d’aquest dimarts han estat els primers amb dues candidatures en la història de la confederació, després de 24 anys de mandat de Josep González. Els col·legis electorals han estat oberts amb molts problemes des de les deu del matí fins a les cinc de la tarda a les seus de la patronal a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Manresa. El resultat s’ha conegut passades les dotze de la nit, més de cinc hores més tard del previst. En principi, els resultats s’havien d’anunciar cap a les set de la tarda, un cop hagués acabat el recompte. Tot i això, el vot delegat dels candidats ha alentit el procediment i les meses electorals de la seu de Barcelona s’han tancat gairebé a les deu del vespre. La participació ha estat d’un 45,9% i s’han emès 3.717 vots en representació de 122.000 empreses. La candidatura d’Antoni Cañete ha rebut 3.097 vots, mentre que la candidatura de Pere Barrios n’ha tingut 599. Els 21 restants han estat vots en blanc.

A Barcelona, la candidatura d’Activisme Empresarial ha obtingut 2.239 vots, mentre que la candidatura d’Eines PIMEC, 457 vots. La candidatura d’Antoni Cañete ha recollit 288 vots a Girona, 219 a Lleida, 181 a Tarragona i 170 a la Catalunya central. La candidatura de Barrios, en canvi, ha rebut 45 vots a Girona, 15 a Lleida, 12 a Tarragona i 70 a la Catalunya central.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els dos candidats han votat a dos quarts d’onze del matí i, a banda d’introduir la seva papereta, han entregat també una part dels vots delegats. Les mesures de seguretat i prevenció per la pandèmia han provocat restriccions de l’accés a la zona de la votació i, des de primera hora del matí, s’han congregat empresaris i autònoms a la porta de la seu de la patronal a Barcelona esperant per votar. De fet, les cues d’espera han superat les dues hores i alguns empresaris han titllat l’organització dels comicis d’un “desastre total” i una “falta de respecte”.

En declaracions als mitjans aquest matí, Barrios ha criticat l’organització de les eleccions i ha acusat el candidat d’Activisme Empresarial, Antoni Cañete, de “col·lapsar” l’única urna habilitada per entregar tots els vots delegats. “Una vegada més, es veu que no hi ha pràctica en fer eleccions. És molt trist fer venir a la gent en un dia laborable i no atendre’ls”, ha lamentat. Així mateix, Barrios ha assegurat que no s’ha garantit el vot secret, ja que el posicionament de les diferents associacions i gremis es deia en veu alta.

Cañete ha assegurat que el vot secret ha estat garantit en tot moment i ha atribuït les llargues cues d’espera a la participació “desbordant”. Arran d’aquesta situació, l’actual secretari general de la patronal s’ha traslladat a la seu de Girona per dipositar els altres vots delegats. Aquesta tarda, ha tornat a la seu de Barcelona per acabar d’introduir els vots delegats restants.

Les eleccions d’aquest dimecres posen fi al procés electoral iniciat el passat 2 de febrer, quan el president de PIMEC, Josep González, va anunciar la seva renúncia al càrrec de manera “immediata” després de 24 anys al capdavant de la patronal. En el seu comiat, González va assegurar que marxava amb “tranquil·litat” i va afirmar que la “continuïtat” estava “garantida” amb la candidatura de l’actual secretari general, Antoni Cañete.

De fet, PIMEC va aprovar al juliol la proposta de Josep González de designar Cañete com el seu substitut un cop finalitzés el seu mandat, inicialment previst fins al 2022. La decisió va ser aprovada pel Comitè Executiu de la patronal i posteriorment ratificada per la Junta Directiva.

Un dia després de conèixer la dimissió de Josep González, Eines de País va anunciar la seva candidatura davant la “sorprenent” convocatòria d’eleccions. Encapçalada pel vicepresident segon de la Cambra de Comerç de Barcelona, Pere Barrios, Eines PIMEC proposava convertir-se en “l’única patronal” de Catalunya en nom del 99,8% de les petites i mitjanes empreses.

Aquest dilluns, un dia abans de les eleccions, el candidat d’Eines PIMEC va presentar un escrit d’al·legacions a la Junta Electoral de la patronal per denunciar la “manca de seguretat jurídica, desigualtat i irregularitats” en el procés electoral. Barrios va assenyalar “l’ús de recursos de l’entitat” a favor de la candidatura d’Antoni Cañete i va apuntar a un “defecte d’anticipació” en la convocatòria dels comicis.

Per la seva banda, el candidat d’Activisme Empresarial ha acusat Barrios de voler “trencar la democràcia” a través de l’impuls de la Llei de Cambres i “instrumentalitzar” PIMEC per la causa política independentista. En el seu acte de final de campanya, Cañete va defensar un nou model de governança per a la patronal, situar les petites i mitjanes empreses al “pont de comandament” i apostar per un capitalisme “inclusiu”.

The post Cañete guanya les eleccions a secretari general de PIMEC appeared first on VilaWeb.

Ja no hi ha cap tràmit més que separe Jorge Rodríguez, batlle d’Ontinyent, del banc dels acusats. Després de la interlocutòria del magistrat Miguel Ángel Casañ Llopis, titular del jutjat d’instrucció número 9 de València, en què s’acorda l’obertura del judici oral, només falta l’assenyalament de la data. Rodríguez, ex-president de la Diputació de València, és processat per l’anomenat cas Alqueria. La fiscalia anticorrupció li demana vuit anys de presó. L’acusen de prevaricació, malbaratament de diners públics i falsedat documental.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per a Ricard Gallego, ex-cap de gabinet de Rodríguez a la diputació, i mà dreta, conseller i assessor seu, encara, la fiscalia fa la mateixa petició de vuit anys de presó. L’assessor Manuel Reguart, l’ex-gerent José Ramón Tíller i l’ex-cogerent Agustina Brines s’enfronten a la mateixa petició.

El presumpte delicte

Segons anticorrupció, Rodríguez va contractar de manera irregular set alts directius per a l’empresa pública Divalterra. Persones que mai no havien exercit cap càrrec directiu. I ho va fer sabent que s’incomplien els principis de publicitat, mèrit, transparència i capacitat. “L’única motivació per a contractar-los és l’adscripció o vinculació dels contractats als dos partits polítics que governen la diputació”, diu l’escrit del fiscal. El presumpte malbaratament de cabals públics s’ha quantificat en més d’un milió d’euros.

Divalterra no era altra cosa que l’intent de reconstrucció i de rentada de cara de la molt corrupta i saquejada IMELSA de l’època del popular Alfonso Rus i Marcos Benavent, altrament dit, el “jonqui dels diners”. Les persones contractades eren totes del PSPV o de Compromís. Segons l’acusació, durant la instrucció no s’ha pogut demostrar que aquestes persones tinguessen unes funcions concretes dins l’empresa pública.

Rodríguez ha mantingut sempre el relat contrari: ha dit que sí, que amb ell a la diputació no passava com amb el PP quan hi havia els anomenats treballadors zombis, que cobraven sense anar-hi.

Això, diu, ho demostrarà quan s’assega al banc dels acusats. Ho farà sense dimitir de batlle del seu poble.

Un assumpte personal

Quan el cas va esclatar, el 27 de juny de 2018, Rodríguez militava al PSPV i era batlle d’Ontinyent  des del 2011. A les eleccions del 2015 havia obtingut una majoria absoluta aclaparadora, amb més del 60% dels vots i 14 regidors. Tot aquest cabal polític, aquesta mena de carisma que arrossegava, el projectava lluny, més enllà de la Vall d’Albaida, i li permetia d’aspirar a tot. A tot. Fins i tot a liderar el partit. A succeir Ximo Puig a la presidència de la Generalitat. La Diputació és un bon lloc per a veure i ser vist. Per a adquirir rellevància pública.

L’esclat del cas Alqueria li va costar la presidència de la Diputació. Les imatges de Rodríguez detingut, somrient, i acompanyat per membres de la policia judicial, van fer saltar les alarmes entre els socialistes i Ximo Puig va eixir poques hores després a retirar-li la confiança en públic i a demanar-li que dimitís.

No el va perdre mai, el somriure, Rodríguez. Ans al contrari, se li accentuà quan tornà al poble després de la detenció i va veure la rebuda tan espectacular que li feien els seus veïns. També la militància socialista. El convertiren en heroi. En un messies.

Potser per això, el PSPV va intentar fins poques setmanes abans de les eleccions del 2019 que Rodríguez repetís com a cap de llista a l’ajuntament. Fins i tot van arribar a publicar-ne la candidatura.  El 16 d’abril van aparèixer detalls del sumari del cas i Puig va entendre que aquella candidatura era insostenible. Rodríguez tenia una bala guardada. Feia mesos que havia registrat un partit polític que estava inactiu fins que ell va anunciar que n’era el candidat: La Vall ens Uneix. Hi hagué un transvasament de noms d’una llista a una altra.

Jorge Rodríguez va convertir les municipals en un assumpte personal, en un plebiscit. Va unir el seu nom al d’Ontinyent i va articular una mena de discurs entre victimista i cabdillista que li va donar uns resultats excel·lents. Va tornar a arrasar: disset regidors de vint-i-un. I encara es va cobrar una altra peça: el PSPV va desaparèixer d’Ontinyent.

La calculadora i el calendari

Rodríguez no dimitirà. La Vall ens Uneix, el seu partit, en el sentit més literal del possessiu, no li ho demanarà. Diu que té ganes que comence el judici per a defensar la seua innocència. Ho farà amb la vara de batlle a la mà. Ha engegat la calculadora i el calendari i, amb el ritme que duen els jutjats valencians, és possible que s’assega al banc dels acusats d’ací a un any, quan encara en faltarà un per a les eleccions del 2023.

The post Jorge Rodríguez, el príncep d’Ontinyent appeared first on VilaWeb.

Marina Geli (1958), ex-consellera de Salut amb el PSC, fa cinc anys que s’ha retirat de la política activa i treballa a la Universitat de Vic, on és la directora general de la Facultat de Medicina. Però Geli, que prové de la branca catalanista del PSC i fa anys va passar a l’independentisme, primer a Junts pel Sí i ara a Junts per Catalunya, segueix de prop la política. En aquesta entrevista, Geli valora els resultats electorals del 14 de febrer i el PSC actual, que ella gairebé no reconeix. Aquest cap de setmana, per exemple, Salvador Illa deia que a Junts hi havia xenòfobs i Marina Geli va reaccionar irada a Twitter.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En política el límit és també l'ètica personal. La campanya contra el president Puigdemont, Junts, amb etiquetes de "ultradreta", "xenofòbia" supera tots els límits morals.

— Marina Geli Fàbrega (@marinageli) February 21, 2021

 

—Salvador Illa diu que a Junts hi ha xenòfobs.
—Molt bèstia. Això que passa és molt bèstia. Vaig saltar a Twitter, cosa que normalment no faig. Però és que ja s’hi val tot. Que Junts som d’ultradreta ho diu Anna Grau, i el PSOE gairebé. I això de la xenofòbia… Això d’Illa se’m va posar molt malament. Ho trobo miserable. Mireu què us dic. Això em dol a la vida, com em dol a la vida el que fan amb la llengua. Recorda els debats entre Montilla i Rivera, que es feia dir Kennedy i a qui jo deia Lerroux. Montilla parlava sempre català. Sempre. Rivera i Montilla tenen debats memorables al parlament. El pseudosenyoret d’en Rivera i Montilla. Rivera sabia, com jo, que dir que el castellà està discriminat és fals. I ara, en canvi, aquest PSC. Aquest PSC. Quan vaig veure el debat a TVE amb Illa parlant en castellà el vaig haver de tancar. En unes eleccions de Catalunya. I la dels comuns frivolitzant, que si som provincians. Em posava a plorar. A la transició, els que més defensaven el català eren gent provinent de la immigració. Em dol a l’ànima que el PSC es torni Ciutadans. I ho fa. Va haver-hi un moment, en la crisi del 2013, en aquelles executives memorables del PSC, que Corbacho, enamorat de Rivera, defensava de tornar a la Federació Catalana del PSOE i que nosaltres ens quedéssim el PSC. I que cadascú fes el seu camí. I si calia que ens trobéssim en unes eleccions, ja ens hi trobaríem. Ell defensava això. Després, pel PSC ja va decaure el referèndum, va començar a guanyar Ciutadans i al PSC van tenir un tropell i van renegar del que havia estat el PSC en molts aspectes. Entre més, la llengua. I ens acusen a nosaltres de fer dos pobles. No. Qui fa dos pobles és Ciutadans, en termes històrics. Ni el PP ho havia fet. Ara em dol a l’ànima. Ja no existeix, el PSC. Jo ja els volia treure el nom. Vaig estar a punt d’anar al jutjat. Ha! Això no és el PSC. Ho he dit i ho reitero: el catalanisme polític ha d’estar a favor del referèndum. És el mínim. Us diré més, al programa electoral del 2012 portàvem un referèndum acordat. El vaig escriure jo. I el gironisme vam aconseguir, tot i els crits de Zaragoza (que em va escridassar), que es digués que el referèndum havia de ser acordat en el marc de la legalitat. Vam aconseguir treure “espanyola”. Busqueu fotografies d’aquells anys amb els quebequesos, i els veureu tot el dia amb Miquel Iceta. I mireu ara.

—Algú es pot demanar: què hi fa, Marina Geli, a Junts per Catalunya?
—En contra del que diuen, Junts s’ha esquerranitzat. I jo en sóc l’exemple. I els votants també. I a Junts i al voltant de Junts, hi ha molta més diversitat de la que diuen. A banda que jo milito en la unitat. Vaig ajudar a crear Junts pel Sí. I crec que va ser un error històric no conrear la continuïtat d’aquest projecte. Ara he arribat a la conclusió que, com que és complex, això de Junts per Catalunya, no només des del punt de vista programàtic, doncs vol dir que és l’assaig de la gestió de la complexitat interna. I l’independentisme és això. I així com fins ara pensava que tenia data de caducitat, ara no ho tinc tan clar. Fins i tot si demà som independents, no tinc clar que no hàgim de tenir un partit poc vertical (tot i ser partidària de l’organització). Junts tenim implantació territorial bestial, amb dèficits a l’àrea metropolitana de Barcelona. Em sento totalment còmoda a Junts, perquè és el que expressa millor el pluralisme de l’independentisme. Jo us afirmo que a Junts no som gaire diferents, per nivell de renda, de la CUP i Esquerra. Potser tenim una mica més de classe mitjana. Estic cansada dels que reparteixen carnets de patriotisme i d’esquerres.

—Quina valoració feu dels resultats electorals?
—He escrit fa poc un article en què el títol ja diu què en penso: “Amnistia, autodeterminació i bon govern”. El primer resultat és que hi ha una abstenció important. L’he analitzada: 1,5 milions menys de votants respecte de les anteriors. Ara, diguem també que als anys vuitanta també teníem una participació del 50% i escaig. Un podria pensar, al contrari del que jo penso, que el procés independentista va perdent força. No. La crisi econòmica, social i la falta d’unitat de l’independentisme passa factura. I probablement la pandèmia és important en l’abstenció, com s’ha vist a Portugal, Galícia i el País Basc. Però l’altra gran notícia és que l’independentisme supera el 50%. El mític 50%. Ja no sé què hem de fer més. Per a comparar-ho: el no a Escòcia, un 55%. El Regne Unit es va separar de la Unió Europea amb el 51,89% dels vots. Com nosaltres. El no al Quebec, el referèndum del 1995, un 50,58%. Com nosaltres. I ara nosaltres què hem de fer, guanyar per un 70%?

—Com valoreu els resultats per partits?
—En realitat tots en perden, de vots, que van a l’abstenció. Hi ha 77.000 vots que van al PDECat. I això és probable que hagi fet que Junts no hagi guanyat. Són molts. I han passat factura a Junts. Aquí hi ha tres forces al voltant del 20%: ERC, Junts i el PSC. Catalunya continua essent molt diversa. La Catalunya vella i la nova. Junts guanya a vint-i-quatre comarques. Esquerra, a deu. I el PSC, a vuit. Si fem mapes per regions sanitàries (el més semblant a les vegueries) en realitat es veu que el Bages, Osona i el Berguedà tenen un comportament gironí. Per província confon. Si l’independentisme anés junt, no estaríem en aquestes ximpleries de quin partit guanya. Perquè en realitat, qui guanya és l’independentisme. I creix. Passem a setanta-quatre diputats. Per tant, què esperem a fer un govern independentista?

—Quin govern faríeu?
—Aquí, clarament, i amb tota la dificultat, constituir un govern a tres: ERC, Junts i la CUP. Hem de fer un esforç. I això demana tenir clar que vol dir amnistia i autodeterminació, amb acord d’Espanya o sense. I anar junts a exigir-ho i, si no, fer-ho. He estat set anys en un tripartit, i us ho estalvio, però s’ha d’escriure un pla de govern. No tan sols repartir càrrecs. I s’ha de ser competent i pragmàtic. I no convertir-nos en els mateixos adversaris. La crisi econòmica ens obliga a un pla de govern amb accions conjunturals, amb accions econòmiques i sanitàries a un any vista. I en el pla nacional, veure com s’articula el moviment a casa i a Europa. Hi ha un debat a fer entre les dues entitats sobiranistes, que tampoc van juntes en l’acció. I el 26 de març, tenir nou govern. I s’ha de pactar el pressupost. Si no, sempre estem en debats interns. Què entenem per serveis públics, què entenem per lleialtat, quins càrrecs s’han de renovar, de la Sindicatura a la Corporació. Quina relació tindrem amb l’estat. Parlar de tot això. La CUP vol entrar al govern o no? Si us plau, si han de fer assemblees, que les facin de pressa.

—I els comuns?
—Aquests, els comuns, han anat virant cap a l’espanyolisme, tu. I això és així. I ara diguin el que diguin, no van votar a favor de la llei d’amnistia al parlament. I tampoc no van votar a favor del referèndum al congrés. Per això, jo no estic a favor que els comuns entrin al govern.

—No?
—No. Perquè no estan a favor de l’amnistia ni de l’autodeterminació. Si signen un paper, ho haurem de veure.

The post Marina Geli: “Em dol a l’ànima que el PSC es torni Ciutadans” appeared first on VilaWeb.

La CUP hauria de reclamar de tenir la presidència del parlament? És una de les preguntes que aquesta força política es fa aquests dies per començar a escatir quines responsabilitats institucionals hauria d’assumir segons els acords sobre el projecte de la legislatura a què pugui arribar amb la resta de partits. Ahir va tornar a ser un dia de reunions encreuades. La CUP i els comuns es van reunir al matí, ERC i la CUP a migdia i ERC i JxCat a la tarda. Els dos socis de govern van entrar en l’àmbit que més els allunya: el consens estratègic de la legislatura. Una falta d’acord que volien que les urnes resolguessin, però que els resultats del 14-F han tornat a delegar en els partits independentistes, perquè la batalla per l’hegemonia entre ERC i JxCat continua però amb les posicions invertides. Les converses continuaran aquests dies.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tant Junts com la CUP pretenen arribar a un pacte sobre el projecte abans de concretar la seva implicació institucional, tot i que, d’entrada, l’objectiu de Junts és entrar al govern i els anticapitalistes (amb divergències internes sobre el paper que han de tenir) constaten que els correspondria ocupar un lloc a la mesa de la cambra i, a més, estudien si haurien de presidir-la, tenint en compte que és un lloc clau per a defensar la sobirania del parlament i “fer front als atacs” del Tribunal Constitucional espanyol. Ho diu el document de base per a les discussions que entre avui i divendres faran telemàticament les tretze assemblees obertes parlamentàries de la CUP, i que en part recollirà dissabte el consell polític. Aquest consell obrirà el debat sobre el paper que ha de tenir la CUP a la legislatura, tot i que no és previst que aprovi cap document sobre això. Tanmateix, la presidència del parlament és un càrrec cobejat.

Seguint l’esquema de l’acord amb què Junts i ERC van pactar el repartiment de càrrecs la legislatura anterior, és un lloc que correspondria a la formació de Laura Borràs. Aquell acord partia d’una primera entesa que va ser especialment complicada de sargir per l’exili de Carles Puigdemont i que establia que Junts presidia el govern i ERC el parlament. Sobre l’assumpció de la presidència de la cambra, en parlava dilluns la portaveu de Junts, Elsa Artadi: “Seria la cosa més normal, però no hem començat a parlar de cap cadira, almenys per part de JxCat.” No obstant això, sí que són partidaris que la CUP entri a la mesa. També s’hi va referir la secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta, que va considerar “lògic” que JxCat presidís el parlament, però que encara és aviat per a establir-ho.

Una cosa és la lògica d’un eventual pacte entre dos actors principals i una altra és la força real que poden arribar a tenir els anticapitalistes. Perquè si finalment hi ha un pacte entre els independentistes, ERC i JxCat dependran totalment de la CUP per a la investidura, i els precedents són clars. A principi del 2016 la CUP ja va tenir prou força per a vetar la investidura d’Artur Mas i enviar-lo a la “paperera de la història”.

L’actuació del president del parlament, Roger Torrent, va ser un dels principals punts de xoc entre JxCat i ERC durant la legislatura passada des de ben al començament del mandat. Les discrepàncies sobre com procedir, sense base estratègica ni una interpretació compartida dels fets de l’octubre del 2017, van començar amb l’intent fallit d’investir a distància Carles Puigdemont el 30 gener del 2018, que Esquerra no veia clar. I es va repetir successivament, amb la crisi per la suspensió dels drets dels presos polítics i de Carles Puigdemont com a diputats decretada pel Tribunal Suprem, i també amb la decisió de retirar l’acta de diputat a Quim Torra, executada pel secretari general de la cambra, Xavier Muro, en compliment de l’ordre de la Junta Electoral abans que el president de la Generalitat tingués una condemna ferma amb la pena d’inhabilitació.

A aquest càrrec, a més, tampoc no hi renuncia el PSC, malgrat que la seva elecció, el dia que es constitueixi el parlament, dependrà del suport que tingui. Salvador Illa vol que sigui per a “una dona i d’esquerres” i en proposarà el nom al seu grup parlamentari, en una reunió que faran dijous, segons que va explicar en una entrevista a La Sexta. El PSC farà avui una segona reunió amb els comuns. Tot i que les relacions entre el PSOE i Unides Podem no passen pas un bon moment a Madrid, Pedro Sánchez va defensar ahir que els socialistes i els comuns formin un govern en minoria que governi gràcies al suport extern d’ERC, encara que Aragonès sigui qui té més opcions d’aspirar a la presidència. Sánchez lamentava al senat que l’independentisme provi de “reeditar un govern fallit”.

Es mantenen els vets encreuats i n’hi ha que ho aprofiten per criticar els socis dels altres. En la seva primera reunió, la CUP va retreure a En Comú Podem l’aliança que tenen al govern espanyol. En concret, va dir que el PSOE era “l’actor necessari per a continuar garantint la unitat d’Espanya i els interessos econòmics i polítics del règim”. I com a exemple, esmentava la negativa dels socialistes espanyols a regular els preus dels lloguers. La CUP, tanmateix, instava els comuns a ser un “agent clau” en la ruptura amb el règim del 78 i a formar part d’un acord que impliqui un canvi de model econòmic, un rescat social, l’exercici de l’autodeterminació i l’amnistia. Segons En Comú Podem, van acordar de treballar plegats per fer front a l’emergència d’habitatge i climàtica i aturar projectes com el BCN World, l’autòdrom de Terramar i la prolongació de la C-32 entre Blanes i Lloret de Mar, a banda d’oposar-se a l’actual model policíac.

Precisament els Mossos d’Esquadra van tornar a sortir en la segona reunió entre la CUP i ERC que, segons la CUP, també va servir per a avançar en la “concreció de l’agenda social i nacional” de la legislatura. Això inclouria, segons Esquerra, un “canvi profund” en el model de seguretat i d’ordre públic, qüestionat per les tres forces independentistes, especialment després de les actuacions dels Mossos d’Esquadra en les protestes per la detenció del raper Pablo Hasel. ERC i la CUP promouran, a més, un Pacte Nacional Antifeixista amb organitzacions socials que inclogui un codi deontològic per als representants dels partits que subscriguin el pacte. Uns i altres informen de les reunions que van tenint, però s’han imposat discreció sobre els detalls, si més no de moment.

The post La CUP, a la presidència del parlament? appeared first on VilaWeb.

Acaba d’anar-se’n i ja l’enyore: ens ha deixat l’estimat amic Agustí Agulló. Espere que la tristesa no enterbolisca les meues emocionades paraules. El trist atzar l’ha aturat i l’ha fet caure quan encara hi ha combat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Republicà fins al moll de l’os i ferm defensor dels Països Catalans, era l’ànima de l’ACPV-Casal d’Elx, la seua ciutat, on va fer una feina incessant, de manera que va saber convertir aquest espai en punt de trobada i de cohesió de sectors catalanoparlants elxans i de tota la comarca. Tot i que la seua família materna era del Baix Segura, castellanoparlant, va fer de la defensa i la promoció social de la llengua un dels eixos importants de la seua vida. Unia la qualitat professional i la humana, reconeguda per tots els elements valencianistes més significatius al sud i a Elx, i a tots els Països Catalans, com va reconèixer el Tempir quan el va guardonar amb un dels seus premis.

En una entrevista a El Temps, Agustí va reconèixer: “D’una banda, [estic] satisfet pel treball fet, però per l’altra banda pense que podríem fer molt més. Alhora, tinc molt d’entusiasme per l’arribada de les noves generacions. Sempre he estat optimista. Com a activista, tinc esperança en el poble valencià.”

Homenot que picava pedra al sud del sud, referent, lluitador, amable, tossut i molt valent. “Totes les amenaces, atacs i censures de tota mena no ens faran arronsar en la nostra actitud i treball diari”, va declarar després d’un atac feixista contra el Casal.

Et recorde, trepitjant territori, aquella nit inoblidable al Matarranya, als premis Jaume I de Calaceit. O braç a braç, aquell dia èpic a la Carrasqueta, defensant el repetidor de TV3.

Sabies que allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. M’aclame a tu, estimat Agustí, el teu llegat no morirà mai, es convertirà en saba nova per a les generacions venidores.

Et devia una visita, que aquesta maleïda pandèmia m’ha impedit complir, i ara un ram de flors vermelles quan guanyem el combat.

The post Agustí Agulló, l’homenot que picava pedra al sud del sud appeared first on VilaWeb.

Fins que l’independentisme i les forces que el representen al parlament no entenguin que Catalunya és la principal contradicció per a l’estat espanyol i la que, en última instància, determina les polítiques concretes dels seus governs, no podrem sortir del marasme nacional; i fins que no entenguin que l’eix nacional determina la posició de totes les classes socials i, en conseqüència, la possibilitat d’avançar cap a una societat més justa, no podran fer sortir el conjunt de la societat catalana del marasme social.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Vet aquí la incardinació de l’eix nacional i l’eix social en l’actual situació política, quan l’independentisme ha superat la barrera del 50% de vots el 14-F amb tres partits que, cadascun a la seva, reclama la victòria del conjunt mentre mira de reüll els altres a l’hora de formar govern. Una incardinació que, segons la prioritat tàctica que hi prevalgui, podria impossibilitar l’avenç de tots dos eixos. Perquè l’eix nacional ha de ser el revulsiu contra unes relacions socials injustes i l’eix social ha de ser la base on es fonamenti l’alliberament nacional. Però, a hores d’ara, quan la independència marca el rumb general de la nació i de les seves relacions amb l’exterior, és una paradoxa que els electors independentistes es trobin reclosos en la cleda neoautonomista perquè els partits que els representen al parlament no l’encerten a l’hora de definir amb claredat les prioritats entre l’eix nacional i l’eix social.

Mirem de prop les posicions actuals de l’anomenat “bloc independentista” en relació amb els dos eixos.

Per part d’ERC, la seva recerca de la “centralitat” li fa mantenir una posició ambigua, val a dir, tèbiament compensatòria. La seva posició nacional, subordinada al diàleg amb l’estat, pretendrà de cercar l’equilibri amb mesures pal·liatives en l’àmbit social: unes mesures que, en última instància, dependran de la voluntat del govern espanyol a canvi de renúncies en les reivindicacions nacionals. Deixo de banda el fet que les possibles ajudes econòmiques depenguin de decisions en les quals la Generalitat no disposa de poder (centralització, redistribució i pagament dels préstecs europeus) i que, malauradament, poden recaure, finalment, sobre les espatlles de les classes populars catalanes. I deixo de banda, igualment, el fet que el parlament es vegi sistemàticament travat pel TC espanyol quan promulga lleis socials contràries al tarannà oligàrquic de la política espanyola.

L’aposta d’ERC per incloure en un futur govern dues forces socialment més compromeses –comuns i la CUP– pot radicalitzar el conflicte amb les polítiques socials de l’estat i, en conseqüència, unificar i polititzar les dinàmiques de protesta social, però les contradiccions nacionals entre les dues forces –sobiranisme de comuns vs. independentisme de la CUP–només plantejarà contínuament la posició del govern respecte al fet nacional, perquè els comuns tendiran a solidaritzar-se amb l’estat i la CUP no. Amb això, la inestabilitat al carrer, fruit de la renovada lluita social estimulada per un govern dit d’esquerres; la inestabilitat derivada de l’oposició parlamentària entre Junts i PSC, que, de cap manera, no ajudaran el nou govern; i la inestabilitat induïda per l’estratègia espanyola de no fer cap concessió a les reclamacions nacionals, auguren un futur d’impotència i paràlisi del qual no sortirien beneficiats ni l’eix nacional ni l’eix social.

Quant a Junts, la seva posició de relatiu aïllament, tant per part d’ERC com per part de la CUP, és el resultat del desgast històric d’una classe política dominant, de l’esclat produït pels casos de corrupció, de la irrupció d’un moviment independentista que va posar a prova la capacitat renovadora dels hereus de Pujol i, finalment, de la necessitat d’oferir un horitzó social distint del que ha prevalgut durant l’època autonomista. Tot plegat es podia haver superat a l’alça si el govern Puigdemont hagués passat amb èxit la prova d’octubre de 2017; no va anar així, i la lluita des de l’exili, l’articulació de forces independentistes entorn del president Puigdemont i la creació del Consell de la República, podien semblar eines de reconstitució, però cal insistir, un cop més, en la bretxa material que acompanya sempre la relació entre l’exili i l’interior per entendre la pèrdua del lideratge independentista per part de Junts al marge de les batusses amb el PDECat (la posició del qual, en les postures socials més ràncies de l’antiga Convergència, els ha deixat fora del parlament). El Consell de la República, finalment, no s’ha constituït en una força de país, sinó en un instrument parcial que no ha pogut influir gaire en la dinàmica electoral per raons òbvies, però no menys punyents.

Arribats fins aquí, Junts no tenia cap més remei  que fer-se electoralment campió de l’1-O, oblidant que hi va haver un 3-O, un 10-O i un 27-O, és a dir, fites successives de renúncia i desgast, superades pel gruix del moviment amb una voluntat de presència i continuïtat (12-D, antirepressió, jornades contra les sentències, 14-F…) que assenyalen un canvi inaugural de la consciència històrica. Junts pot acusar ERC i la CUP d’oblidar massa fàcilment aquell gruix de consciència que sobrevola tots els discursos, posicions i accions del país –àdhuc entre els votants unionistes, tant si en són conscients com si no–, però el fet primordial és que aquest gruix de consciència s’ha hagut de refugiar en actes de poder subordinats –formalment, neoautonomistes– per aguantar la sotragada de l’octubre del 2017; i sense aquest gruix actiu, autoorganitzat, i marcant la pauta al conjunt del país des del carrer, la reivindicació de l’1-O sona més aviat a retòrica. Junts pateix el mal de la resta de l’independentisme, a saber, que la capacitat de posar la DUI en primer pla, com a força material i no com a mer reclam electoral, residia en la reconstrucció del moviment per dotar-lo de noves eines i nous lideratges, i no s’ha fet. D’aquesta mancança, se’n deriva la feblesa de la posició radical de Junts enfront d’ERC i la CUP –aparentment més realistes, però no menys impotents.

Entretant, no hi ha cap raó de pes, al marge dels programes electorals, per suposar que Junts està en condicions de fer una política social gaire distinta del que n’esperen els seus votants: una combinació d’interessos privats i públics, una política econòmica d’estímul empresarial i unes mesures socials tan pal·liatives, i no menys insuficients, com les de qualsevol partit liberal-demòcrata, com ara ERC, o socialdemòcrata, com ara Podem o PSOE: en definitiva, i que se’ns perdoni, més del que ja tenim com a avenç d’allò que ens queda per perdre. I, amb aquest clivatge entre una radicalització del llenguatge nacional dins un règim neoautonomista i una política social de curta volada per falta de recursos i una visió de classe massa tancada, no es pot esperar un canvi substancial en la relació entre l’eix nacional i l’eix social per part de Junts. La seva aportació a un govern amb ERC, i amb la CUP dintre o fora, requeriria una severa renúncia al repartiment del poder pel poder entre els dos partits, una recerca sincera d’aliança amb les classes populars i un aclariment sobre l’estratègia a seguir enfront de l’estat.

Els senyals que tenim a la vista no donen peu a l’optimisme. Sense anar més lluny, les bullangues d’aquests dies han mostrat els límits de comprensió per part d’allò que encara ens queda del govern en funcions, paralitzat entre un carrer que ensenyava les costures, amagades sota l’abstenció tant nacional com social, i uns cossos policials que, més enllà de la seva composició sociològica i ideològica, han revelat, si en quedaven dubtes, la pèssima relació entre el poder i la gent a través d’un model d’intervenció policial que converteix la demanda de llibertat en problema d’ordre públic perquè fa anys que mostra les vergonyes amb la quota d’ulls buidats i de desnonaments sense compassió.

La part, diguem-ne, ressentida, provocadora i, en última instància, reaccionària, caldrà deixar-la en mans de titulars i comentaristes de La Vanguardia i El Periódico, o d’aquella dèria d’ordre que s’apodera dels mitjans públics nacionals, però de cap manera no ha d’impregnar el pensament de qui es vulgui dir independentista. En aquest sentit, Sàmper i Aragonès no tenen legitimitat per a establir les fronteres de les manifestacions per la llibertat d’expressió: si volen guanyar-la, la legitimitat, que es barregin amb la gent i ho comprovin in situ, car, si poden proclamar on comença i on acaba l’expressió de la lluita per la llibertat, també es legítim demanar-los que surtin a demanar la llibertat d’un empresonat que l’ha practicada. I, si no, els queda el recurs de fer que la Generalitat es retiri de les acusacions contra independentistes o que impedeixi que els Mossos els detingui bo i obeint els jutges espanyols.

Anem a la CUP. La desconfiança de l’organització de formar part de cap govern se sol interpretar en termes de falta de compromís, cosa certa si hi afegíssim… parlamentari. O, cosa que és igual: desconfiança que el joc merament liberal-democràtic pugui servir per a alliberar la nació i fer-ne la transformació social. Aleshores, n’hi haurà que diran: doncs, per què s’hi presenten, si no volen tenir poder? Les respostes són òbvies: t’hi presentes perquè la dinàmica històrica del país reclama la presència de totes les forces capaces de donar testimoni de lluita en un àmbit institucional, però això no t’obliga a fer govern contra el teu programa, els teus principis, o les exigències d’altres no menys partidistes que tu; t’hi presentes per educar la gent en un espai de la lluita de classes no menys significatiu que la lluita directa, tot i que amb un altre grau de complexitat; i t’hi presentes per barrar el pas a forces destructives que penetren en el teixit danyat de les classes populars aprofitant la crisi, la falta de solucions dels poders constituïts o la seva col·laboració amb els beneficiaris de la crisi, i el suport inequívoc de l’estat superficial o profund. Però, una vegada t’han donat els vots per a ser decisiu, la situació canvia molt.

I, aleshores, la qüestió bàsica és saber administrar el vot popular que es vol independentista i de classe, o d’alliberament nacional i social. Molt rebé, però, en aquesta conjuntura, és fonamental decidir si pots cavalcar els dos cavalls alhora sense caure i sortir-ne rebregat, o si cal muntar-ne un de sol, el més ràpid per guanyar la carrera. O sigui, què hi ha d’anar primer: l’eix nacional o l’eix social? Examinem la conjuntura en termes polítics i amb una certa mirada dinàmica. ¿On som? Som en una etapa en la qual, paradoxalment, el moviment independentista es troba a la defensiva, en termes institucionals, i, en canvi, rep el suport d’una majoria electoral tant en escons com en vots. I som en una etapa de resistències populars capil·lars en el temps i l’espai, que abasta tots els àmbits de la lluita de base emancipadora: mobilització continuada, organització d’espais de resistència popular, creació d’alternatives de país… Molt bé, però sense una consciència prou general, amb prou base, i amb prou capacitat de lideratge per a capgirar els jocs de forces en presència: en una paraula, sense prou capacitat per a disputar l’hegemonia política als detentors actuals del poder a Catalunya.

Em sembla, humilment, que el problema seria que, davant d’aquesta mancança, la CUP adoptés una posició defensiva quan disposa de capacitat per a influir, intervenir i decidir polítiques audaces, que la resta de forces de l’independentisme no es plantegen ni podrien dur a terme per si soles. Ho diré d’una altra manera: la CUP no pot deixar de banda els ensenyaments del període 2015-2017, quan era l’esperó per a fer el referèndum però deixava a les altres forces la maquinària que havia d’haver-ne garantit la defensa obstinada dels resultats: no puc oblidar fàcilment el sainet del 10-O en seu parlamentària.

Així, doncs, la CUP no hauria de fer fàstics a la possibilitat de ser la dinamitzadora d’un govern pel que fa a l’enfrontament amb l’estat –que sembla que Junts estaria disposada a tirar endavant i que ERC haurà d’acceptar tard o d’hora pel pes de la crua realitat espanyola– i en la posada en marxa d’una política de restitució a les classes socials desposseïdes –que sembla que ERC i Junts podrien defensar si es desfan d’interessos corporativistes (és a dir, amb la gran empresa catalana infeudada a l’ÍBEX 35 i el govern de Madrid, com s’ha fet palès en la seva demanda d’un govern d’ERC sotmès a la pinça comuns-PSC, és a dir, a la coalició que mana a Madrid). En tot cas, d’aquesta combinació institucional entre l’eix nacional i l’eix social, la CUP no en seria pas la més perjudicada.

En aquests moments, la ruptura ha de ser cap enfora per poder-la fer cap endins: és un joc de poder contra l’estat però, també, al si de l’independentisme per mostrar a les classes populars que el seu vot no és inútil en la lluita institucional enfront d’altres classes socials. I no s’hi val a no comparèixer o a fer la viu-viu.

Naturalment, això demana confiar realment tant en les pròpies forces com en la capacitat d’intervenció entre les classes populars per elevar-les al protagonisme polític que el país necessita. En cas contrari, haurem de decantar-nos pels comuns. I què en trauríem, d’una formació que fa gala d’una ideologia antiburgesa purament verbal?;  d’una formació capaç de decantar-se per l’estat en els moments decisius (per exemple, el setembre del 2017)?; d’una formació capaç de callar com uns morts davant la repressió?; d’una formació capaç d’acceptar les renúncies del PSOE amb l’excusa d’impedir el retorn de la dreta al poder?; d’una formació impotent davant d’uns aparells d’estat que fan polítiques acceptables per a la dreta, si no més hipòcrites, des dels lloguers fins a les giragonses amb els indults, el tercer grau impugnat per la fiscalia, o l’aliança amb  Vox, PP i Cs al Parlament Europeu contra els exiliats…?

Si fóssim en un moment d’ofensiva política de les forces populars, encara tindria fonament una aliança dita d’esquerres per a contrapesar la balança de les dretes, però, si afirmem que el vot del 14-F és independentista i d’esquerres, afegir els comuns a la tríada és renunciar a la independència mentre acceptes polítiques socials oportunistes que dependran d’interessos aliens al país. També ho diré d’una altra manera: si som en temps d’independència (poc que m’importen els terminis: parlo d’una conjuntura històrica), cal arreplegar totes les forces que se’n reclamen per possibilitar-ne, precisament, la transformació al ritme de l’entrada progressiva en lliça de les forces populars per a la direcció dels afers del país. I la CUP n’hauria de ser la politja de transmissió, en comptes d’encastar l’ambigüitat dels comuns en la preexistent ambigüitat d’ERC, que només portaria a la paràlisi en tots els àmbits institucionals, perquè restaríem sotmesos al control de l’estat per partit interposat. L’admissió d’un govern amb els comuns implica decantar ERC cap a la col·laboració amb l’estat en comptes d’aprofundir en les contradiccions nacionals en presència i de portar els republicans al terreny de la ruptura.

I acabo. N’hi haurà que diran, pessimistes, que tiris per on tiris, som abocats a la paràlisi, si no al caos. Però no és igual arribar a un atzucac a partir de les pròpies contradiccions que fer-ho jugant amb les regles del teu enemic i dels seus aliats disfressats o a cara descoberta. El caos pot fer por com a imatge estàtica, però, segons d’allà on vinguis, i si saps on vols anar, podria esdevenir el precedent d’un nou ordre més just i més sobirà.      

The post No juguem a canviar cromos appeared first on VilaWeb.

Núria Martínez-Vernis (1976) és una poeta que prefereix recitar abans que no pas publicar. A quaranta anys, té tres obres publicades i la darrera gairebé fa deu anys, Deix on dir (2013). Per això és notícia que l’editorial Vibop li hagi publicat ara Alcohols, textos de poetes com ara Joan Vinyoli, Pepe Sales, Marguerite Duras, Kavafis, David Picó, Salvador Renobell, i més que ella i Martí Sales han barrejat amb obra pròpia i han portat de gira per recitar poemes al voltant de l’alcohol i unes altres drogues. VilaWeb ha visitat la poeta per parlar d’aquest llibre, però també dels seus orígens i dels seus celebrats recitals d’improvisació poètica amb Nicomedes Mendes, on juntament amb Oriol Sauleda, Guim Valls i Víctor Bonetarbolí improvisen textos dalt l’escenari com si fossin una banda de jazz. Martínez-Vernis, que també programa poesia a La Muriel, rep VilaWeb al barri de Gràcia de Barcelona, en un pis que és història viva de la poesia catalana.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Quina és la història d’aquest pis on som?
—Va començar la història amb Pascal Comelade i Enric Casasses. El van llogar junts. Aquí han viscut Cati Claret, Pope, Minuesa, Martí Sales, Blanca Llum, Guim Valls, Subirats, Pere Marcilla, Doc, que és qui va serrar el barrot que veus, perquè el van tancar dins. Ara hi ha Lulú Martorell, que va venint des del Senegal per aixecar el projecte de fer un film sobre l’obra 3.000 metres, de Víctor Català.

—I on va néixer Núria Martínez-Vernis?
—A la plaça de Sant Pere, a Barcelona. Les primeres entrevistes que em van fer, quan era bastant totileta, els deia: “Com voleu que no ho sigui, de poeta? Mireu la plaça, amb aquell paisatge tan bonic de l’església i les llambordes i els sotracs.” Però què passava? L’heroïna. Aquells bancs eren ocupats per gent que es punxava constantment. Recordo de petita un senyor que es punxava que em va dir, quan me’l vaig mirar fort: “No vull morir i que em miri un nen.” Li vaig provocar una tristesa, mirant-me’l. Allà hi havia molta sentència. I molta violència, que entre ells també s’atacaven amb les xeringues com si fossin espases.

—Els pares a què es dedicaven?
—Mon pare va començar a la marina mercant, on va treballar dos anys. Però després es va posar a treballar a Cristalería Española i Saint-Gobain. Va ser empresari, al final. I ma mare, mestressa de casa. Es va posar a parir com una animal. Va fer cinc fills, els darrers, bessons: el meu germà i jo.

—On vau anar a estudiar?
—Els pares tenien una frontera molt clara: de Trafalgar cap amunt era on jo podia caminar. La resta, no. Per tant, em van portar a l’escola Carlit, a la Gran Via. Primer era concertada, i va acabar essent escola pública. I a 8è d’EGB vaig anar a Súnion. Vaig fer grans amics, però els millors van fugir el primer any. Van fer una criba dels millors, dels perles.

—I a la universitat, on vau anar?
—Filologia catalana. No la vaig acabar. Per avorriment, després de tres anys o quatre. A mi la sintaxi no m’interessava. M’interessava molt més la literatura. I tenia moltes més ganes d’escriure.

—Frase: A filologia no t’ensenyen a escriure, sinó a llegir.
—I aquesta també és la gràcia: tenir un hàbit de lectura. Ara a mi m’han demanat una feina de Vinyoli i Carner. I les ganes que tenia de llegir tot Carner! Doncs vaig trigar molt poquet. Són els hàbits apresos. Estàs entrenat.

Lulú Martorell (esquerra) i Martínez-Vernis

—Ara l’editorial Vibop us publica, amb Martí Sales, l’obra Alcohols. Textos vostres i de més autors, com ara Vinyoli, Pepe Sales, Duras, Kavafis, David Picó, Salvador Renobell, i uns altres que porteu de gira. L’obra la llegiu en rotllana. Per què?
—És una simulació de la rotllana d’alcohòlics anònims. Van ser ganes de fer un recital diferent. Va ser un encàrrec d’Andreu Gomila: agafar textos de diferents autors, casats molt bé entre ells, i amb l’afegit dels nostres. I Jordi Oriol ens va donar una idea d’escena diferent, de com saber fer l’entrada i la sortida a la rotllana, com mirar al públic, i petits canvis durant el recital: jo començo essent una malalta alcohòlica, i per tant m’assec a la rotllana. Després, en surto. O xocar de mans quan recitem.

—Quan xoqueu de mans és amb el poema del Pil, no?
—Sí. El poema de Salvador Renobell: “La recepta correcta era com segueix: Assistir a totes les classes i parar molta atenció. Prendre uns apunts clars i entenedors. A casa, estudiar-los a consciència. Fer uns exàmens rodons i, a la fi, obtenir la llicenciatura tan desitjada. En canvi, la meva recepta va ser: Comprar una pil al camell de torn. Al lavabo de la discoteca partir-la per la meitat. Aixafar-ne mitja, fer-ne una ratlla i esnifar-la. Ingerir l’altra meitat. Regar-ho tot amb alcohol. Ballar frenèticament / i, finalment i ras i curt, esdevenir un perdedor.” I aquí xoquem de mans.

—I esdevenir un perdedor.
—Sempre hi ha potència i intensitat en el tema de l’alcohol, és palpable. Agafa molta força. Per exemple, amb el poema “L’acte darrer”, de Vinyoli. És tan bèstia com s’autodescriu la misèria i l’enfonsament: “Altra vegada sóc / al lloc mateix on sempre arribo /quan baixo lentament al soterrani de la petita casa / de mi mateix.” Vinyoli és una al·lucinada.

—La droga de la nostra generació és l’alcohol?
—No. L’alcohol hi ha estat sempre, hi serà i continuarà essent-hi. És la droga comuna. La nostra és la cocaïna. No m’incloc, però és la de la nostra generació. Per parlar de drogues d’una generació parlaria de la droga dura. De la tova, com la marihuana, en prescindiria.

—La droga, per a agafar idees. Però per a escriure, serè.
—Depèn. Hi ha moltes maneres d’escriure. A alguns els ha servit. Jo crec que l’alcohol serveix poc, per a escriure. Però el puntet, com el de qualsevol altra droga, serveix.

—On heu estat durant el confinament?
—A la Borda, en un habitatge de fusta preciós, cooperatiu. És a Can Batlló. A la Bordeta. Hi ha serveis comuns (rentadora, habitació de convidats, cuina comunitària de foc –que les de cadascú són vitroceràmica–, algunes neveres, coberta de plaques solars i estenedor). Amb l’Helena durant el confinament vam anar fent vida comunitària, però també va haver-hi molta por: hi havia pisos confinats del tot, una noia que anava a urgències com a infermera, una altra treballa a la nit amb la gent sense sostre. Però es va muntar una cosa molt interessant: una escoleta per als nens. Un cop la setmana hi ajudàvem, una mestra jubilada hi era cada dia. Ara sóc aquí i no a la Borda perquè Lulú Martorell està a punt de marxar al Senegal. I com que s’hi està molts dies, he vingut a dir-li adéu. Lulú és molt col·lega d’Albert Pla. Li hem fet de fans, de gruppies, al Teatre Borràs. Pla també fa miniconcerts de dues cançons per WhatsApp.

—També podria fer-ne Núria Martínez-Vernis.
—No! Impossible! Pla és molt famós, jo no, i ell també canta en castellà. A mi el castellà no m’interessa per a escriure. Però si m’hi posés, i fes una novel·la, tu i jo ja no parlaríem de la meva pobresa, que m’he de fer les dents senceres i no puc. Ha! Seria diferent. Sóc poeta, i en català! Jo, com me’n surto ara, és fent classes i cursos, i l’altra cosa són els espectacles d’improvisació que faig amb Nicomedes Mendes. Impropoètica. Nosaltres som quatre improvisant. I això em dóna espectacles i visibilitat. Si jo visqués a Manresa, m’obliden. Com li passa a Camacho Grau, que és a Girona. Barcelona és tan centralista, en això! La cultura és tan petita, i de veure’ns. Si no et veig, no hi ets.

—Regles d’improvisació amb Nicomedes Mendes, en teniu?
—Oriol Sauleda i jo som amb Moviment Insurrecció Sonora (MIS), de Mireia Tejero i David Aparicio. I com a poetes, allà ho aprens. Tens el director i tota l’orquestra: el teclat, el violoncel, la bateria i el saxo, Oriol i jo com un instrument més. I el director tria: tu i tu. Improviseu. La resta, no. O et guia amb el volum. Apuja’l. O el tempo. Més lent. O et diuen: “Vés desapareixent”, amb la mà. Però el que s’ho va inventar es diu Thompson. Vaig anar a un taller amb ell a Gràcia Territori Sonor. Aquest et deia tres coses: què, qui i quan. Tenim vídeos molt bons penjats a la xarxa, de MIS. Oriol Sauleda és embogidor. Hi ha concerts improvisats que ens hem quedat sense veu. Això de Nicomedes Mendes, ara Lulú Martorell ens n’ha fet un petit film de 23 minuts en un assaig.

—Tenir una carrera que no depengui dels diners us fa més lliure a l’hora de crear, o més esclau dels diners?
—Això m’ho vaig creure al començament: com que la poesia no té diners, és molt més honesta. Però no és veritat. Hi ha una altra cosa, en la poesia, que és el prestigi. I aquest prestigi comporta les seves envegetes, i té el seu valor, i ja no ets tan lliure.

—I en el vostre cas, no presentar-se a premis ni publicar gairebé mai, sinó recitar, té conseqüències en aquest prestigi?
—Crec que sí. A mi fa molt de temps que m’esperen.

—Teniu tres llibres publicats de poemes, però desenes i desenes de tan sols recitats.
—Fer un llibre i publicar un Deixondir (2013) no és broma. No es pot fer moltes més vegades. Hi ha autors d’una sola obra. Això no vol dir que jo no pugui tornar a fer un deixondir. Faig moltes coses, però no tan compactes. Era l’ambició d’extenuar-te. No es pot fer de la mateixa manera, ara: sis mesos o un any tancada a casa. I cinc anys a fer-lo. Ara és diferent, no et deixen en pau. Ara vas amb obra més petita.

—Teniu obra escrita, doncs?
—Tinc ordinadors que no els puc obrir, plens d’obra. No he parat, però sóc una desendreçada. I tinc escrits poemes que he recitat sempre, com el “Degolla”, o el “DiDi”, que els he fet moltes vegades, perquè els meus poemes de capçalera no són publicats enlloc. I ara faig el “Fer fum”. O tinc el “Rap Llarg”. Milions de cançons. Però no està organitzat. No tinc la necessitat de treure obra i publicar.

—Ara prepareu amb Martí Sales un espectacle de Carner i Vinyoli.
—Un encàrrec molt bonic de la Biblioteca Vinyoli (Santa Coloma de Farners). Ens vam emocionar. I hem fet un espectacle molt bonic on no se sap si els textos són de Carner o de Vinyoli. Per a mi Vinyoli és primigeni. Primer amb Lorca, i després amb Vinyoli, vaig decidir que seria poeta. I l’altre embogidor que tinc és Blai Bonet.

—Voleu afegir res?
—Vull que quedi clar que el fet de no publicar no vol dir que no es faci res. Al contrari. És un desgavell, el que hi ha. És massa. Sempre he pensat: “Ja veuràs, quan moriràs, el merder que els deixaràs.” Tinc arxius per tot arreu. Versió 1. Versió 2. Versió 3. I sense aquests títols, sinó: “Ara escric”, “Ara escric tot”, “Ara escrit tot també”, “Ara escric sol acció”. Quin cacau. I ara de moment faig contes, com contes brossians. Tu saps que la meitat de la poesia de Brossa són contes? Seria això. Però també em fa pensar molt en la típica fórmula de conte curt però absolutament misteriós i màgic. Com ara Te deix, amor, la mar com a penyora, de la Carme Riera. Allà hi ha algun conte que et cagues a les calces. A veure si presento també alguna cosa de poesia.

The post Núria Martínez-Vernís: “No tinc la necessitat de treure obra i publicar” appeared first on VilaWeb.

En els escacs, zugzwang és aquella situació en què un jugador acaba posant-se ell mateix en desavantatge per l’obligació de fer una jugada. Es diu que un jugador “està en zugzwang” (expressió alemanya que significa ‘en obligació de moure’) quan totes les jugades que pot fer tenen com a conseqüència, a la llarga, l’afebliment de la seua posició, amb independència de què aparente el moviment concret que fa sobre el tauler. I és això exactament que vam veure ahir al Parlament Europeu: un zugzwang polític d’una enorme dimensió.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La concessió del suplicatori és un camí sense recorregut, més enllà del titular interessat d’un dia, adreçat a apujar la moral dels nacionalistes espanyols. El president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí continuaran essent eurodiputats i vivint lliurement a Bèlgica. Ningú no els enviarà a Espanya. L’única cosa que significa la decisió adoptada ahir al Parlament Europeu, que encara caldrà ratificar en una nova votació, és que la justícia belga haurà d’atendre una ordre espanyola contra ells. Ordre que atendrà el mateix jutge que ja en va denegar una de semblant reclamada contra el conseller Lluís Puig –amb una sentència, diguem-ho clar, duríssima envers les autoritats espanyoles. En vista d’això, per tant, no hi ha cap motiu d’inquietud immediata. Per a la part catalana. Per a la part espanyola, en canvi, la jugada pot acabar resultant-li fatal.

Per tres coses: perquè s’ha evidenciat encara més la persecució política del nacionalisme espanyol contra la minoria catalana, perquè empeny el Parlament Europeu a una situació molt complicada que n’afectarà greument la reputació i perquè pot obrir la porta al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i sumar així una nova peça en el judici al judici del procés –aquesta situació cridada a ser el punt tombant de la crisi, el momentum final.

L’evidència de la persecució política parla tota sola. Les irregularitats de tota mena comeses pels eurodiputats espanyols han estat escandaloses, començant per l’ocupació física de la comissió. 5 membres titulars dels 25 i 3 dels suplents són espanyols. Descomptant-los, el resultat fóra 10 vots a favor, 8 en contra i dues abstencions, que no és precisament un resultat bo per als interessos espanyols. No hi ha gaires votacions renyides quan es tracta d’aixecar la immunitat d’un eurodiputat i això vol dir que una part de l’hemicicle, superior al que Espanya voldria, interpreta que tenim davant un acte rebutjable d’intencionalitat política. Els tres grans grups del parlament, socialista, popular i liberal són presoners de la pressió ingent dels seus membres espanyols, PSOE, PP i Ciutadans, que han fet mans i mànegues per evitar discrepàncies i trencament de files. I tanmateix, amb tot i aquestes pressions, resulta que els tres grups tenen setze eurodiputats en la comissió de suplicatoris i només quinze han votat a favor –que són més perquè cal pensar que ha votat a favor segur, com a mínim, el ponent, d’extrema dreta. Ara la votació s’haurà de fer al ple, però la passejada triomfal que havien anunciat des de Madrid, d’entrada ja s’ha esfumat –i significativament ahir el diari El País ja es preguntava com podia ser que si els grans partits controlen el 70% del vot de la comissió d’afers legals el resultat no hagués estat aquest.

En segon lloc el parlament es troba en una situació molt difícil. Que li representarà un cost de reputació prou important. Perquè la pressió espanyola l’arrossega a enfrontar-se al poder judicial a Bèlgica, i amb el precedent de la decisió de la justícia belga en el cas del conseller Lluís Puig ningú no creu en cap més possibilitat que el rebuig a la demanda contra Puigdemont, Comín i Ponsatí que interposarà el Tribunal Suprem espanyol. I aleshores el parlament, què? Perquè quan això passe –que passarà– els tres eurodiputats recuperaran la plena immunitat. I llavors els partits espanyols aniran demanant que se’ls aixeque aquesta immunitat cada setmana? Quantes vegades? I quant de temps?

Més greu encara, als efectes del parlament, és què pot arribar a passar amb el Tribunal de la Unió Europea, on, més que previsiblement, acudiran ara els tres diputats. Perquè d’irregularitats n’hi ha tantes i tan greus que és més que probable que aquest tribunal sentencie a favor dels eurodiputats catalans. Amb un matís important: que el TJUE dictaminarà contra el Parlament Europeu i acusant-lo d’haver fallat en el deure de respectar els drets que tenen adquirits gràcies al vot de la ciutadania. Una situació que és greu.

Si és que la cosa s’acaba ací… Perquè podria anar molt més lluny i tot. Podria anar fins a l’escac i mat, de fet. Cosa que passaria si el tribunal decidís d’entrar en el fons de l’afer i estudiar com és possible que un ciutadà de la Unió nascut a Amer, per exemple, siga exculpat per dues jurisdiccions europees, en sengles judicis a Alemanya i Bèlgica, i mentrestant Espanya continue perseguint-lo pels mateixos fets que ja han estat jutjats. O pot passar que es pronuncie sobre si és possible que es condemne uns polítics per haver organitzat un referèndum, cosa que ja va deixar clar la justícia alemanya que no podia ser. O que encara vaja més enllà i analitze si és possible que una minoria nacional, en aquest cas la catalana, es trobe discriminada, una discriminació que la sentència belga ja s’ha encarregat de deixar clar, negre sobre blanc, que indiscutiblement existeix.

Hi ha una justícia europea, no vint-i-set de diferents. I vetllar perquè això siga així és la faena que té precisament adjudicada el Tribunal de la Unió Europea. Aquest mateix tribunal ja va decidir que Puigdemont, Comín i Posantí són eurodiputats, malgrat l’opinió del qui aleshores era president del parlament i contra les peculiars teories argumentades per l’estat espanyol, tot allò que només es podia jurar a Madrid, per exemple. Zugzwang, doncs. Zugzwang. Com una casa.

The post Suplicatori: un ‘zugzwang’ monumental al Parlament Europeu appeared first on VilaWeb.

La vuitena nit de manifestacions contra l’empresonament del raper Pablo Hasel s’ha desenvolupat amb força menys incidents que en els dies anteriors. El punt de tensió principal han estat els carrers de París i de Villarroel, a l’Eixample de Barcelona, on un grup de manifestants ha muntat barricades i ha llançat objectes contra el cordó policial. Els Mossos d’Esquadra han carregat contra els manifestants.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La manifestació ha començat al voltant de les set del vespre la plaça Letamendi, on s’han arribat a concentrar prop de 450 persones, segons dades de la Guàrdia Urbana. Des de la plaça Letamendi, els manifestants s’han dirigit pel carrer Aragó fins al carrer Urgell amb l’objectiu de pujar fins a la plaça Francesc Macià, però ho ha impedit un dispositiu de la BRIMO dels Mossos. La policia assegura que un periodista ha resultat ferit a Barcelona pel llançament d’una ampolla.

Centenars de persones es concentren a Sants contra l’empresonament de Carles

Fotografia: Miquel Codolar (ACN)Fotografia: Miquel Codolar (ACN)Fotografia: Miquel Codolar (ACN)Fotografia: Miquel Codolar (ACN)Fotografia: Miquel Codolar (ACN)Fotografia: Miquel Codolar (ACN)

The post La vuitena nit de protestes contra l’empresonament de Hasel acaba amb menys incidents appeared first on VilaWeb.

La consellera a l’exili i eurodiputada Clara Ponsatí, de qui Espanya reclama l’extradició per sedició, està citada per a comparèixer davant el Tribunal d’Edimburg el pròxim 4 de maig, i no pas el primer de març, la data prevista fins ara. L’ajornament es deu a qüestions logístiques relacionades amb la pandèmia. La vista judicial de Ponsatí ja s’havia ajornat per la mateixa raó en una altra ocasió, encara que la decisió està subjecta a una possible modificació “en les pròximes setmanes, en funció de la decisió del Parlament Europeu” sobre la seva immunitat, han afegit les fonts. “No esperem tornar a tribunals fins al maig vinent, però una decisió del Parlament Europeu podria forçar legalment que s’avancés” el procés, ha explicat a Efe l’advocat defensor de Ponsatí, Aamer Anwar.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La Comissió d’Afers Jurídics de l’eurocambra ha votat avui a favor de la retirada de la immunitat de Ponsatí, el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín, per 15 vots a favor, vuit en contra i tres abstencions. L’aval a l’informe presentat per l’ultradretà Angel Dzhambazki l’haurà de confirmar o refusar el ple de l’eurocambra la segona setmana de març

Què vol dir que Puigdemont, Comín i Ponsatí perdin la immunitat? Quatre apunts contra la intoxicació

The post La justícia escocesa ajorna la vista per l’extradició de Ponsatí al 4 de maig appeared first on VilaWeb.

La co-líder de l’Esquerra Unitària Europea (GUE/NGL), Manon Aubry, ha criticat durament a través de Twitter el fet que la Comissió d’Afers Jurídics del parlament europeu hagi votat a favor de retirar la immunitat de dels eurodiputats de Junts Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. “La proposta d’eliminar la immunitat de tres diputats catalans és un greu precedent: el parlament europeu proposa lliurar els seus diputats a la persecució política d’un estat membre”, ha dit. “No es tracta d’una assemblea sobirana que garanteixi l’estat de dret, sinó d’una paròdia democràtica”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La proposition de lever l'immunité de trois députés catalans est un grave précédent : le Parlement 🇪🇺 propose de livrer ses députés aux poursuites politiques d'un Etat membre.

Ce n'est pas là une assemblée souveraine garante de l'état de droit, mais une parodie démocratique.

— Manon Aubry (@ManonAubryFr) February 23, 2021

L’eurodiputada del GUE/NGL i membre del Comitè d’Afers Jurídics ha assegurat que s’oposaran a l’aixecament de la immunitat al ple de l’Eurocambra del març. “El nostre grup clarament votarà en contra de retirar la immunitat”, ha dit en declaracions a l’ACN. Aubry ha votat en contra de la proposta del ponent, l’ultraconservador búlgar Angel Dzhambazki, que finalment ha estat aprovada aquesta tarda. Aubry considera que la causa per la qual es reclama a Puigdemont, Comín i Ponsatí té una dimensió política i que el judici al Tribunal Suprem espanyol no serà just.

A més, la co-líder del GUE/NGL avisa que si són condemnats perdran la condició d’eurodiputats “malgrat els vots dels catalans”. “Espanya des del principi ha intentat impedir que ocupin l’escó”, ha afegit Aubry per justificar la seva oposició al suplicatori.

Votació al ple

De cara al ple de l’Eurocambra on es prendrà una decisió definitiva sobre el suplicatori, l’Esquerra Unitària Europea pretén votar en contra de permetre que es reactivin les euroordres contra els tres eurodiputats, segons Aubry.

La colíder del GUE/NGL diu que “els verds votaran força units també” per rebutjar el suplicatori. Per contra, veu més difícil d’anticipar el vot de socialistes, populars i liberals, si bé no descarta que hi pugui haver “divisions internes”.

The post “És una paròdia democràtica”: la dirigent de l’Esquerra Unitària Europea critica durament la decisió sobre Puigdemont appeared first on VilaWeb.

Que la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu hagi votat a favor de la retirada de la immunitat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí com a europarlamentaris no vol pas dir que l’hagin perduda. Perquè aquesta votació encara no és definitiva. El plenari del Parlament Europeu haurà de ratificar o bé contradir la decisió que de moment han pres els vint-i-cinc diputats que formen part d’aquesta comissió. I això passarà previsiblement a la sessió següent, que s’ha de fer la setmana del 8 de març.

1. La decisió final la té el plenari googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’entrada, caldrà veure què passarà amb la votació al plenari. La votació a la Comissió d’Afers Jurídics ha estat més ajustada que no es preveia, tenint en compte que setze diputats dels vint-i-cinc que en formen part són dels grups socialista, popular i els liberals de Renova Europa (on hi ha Ciutadans). Doncs bé, els vots favorables a retirar-los la immunitat han estat quinze, i hi ha hagut dues abstencions. I d’aquests quinze, cal tenir en compte que cinc eren eurodiputats espanyols, i que un altre ha d’haver estat el ponent de l’informe, l’ultradretà Angel Dzhambazki, que no forma part de cap d’aquests tres grans grups. La diferència, això no obstant, és que en el plenari el vot no és pas secret i la disciplina de grup pot tenir més força.

Si el plenari en confirmés la retirada de la immunitat, no voldria dir de cap manera que se n’aprovés l’extradició, ni tampoc tindria cap implicació respecte de les acusacions que els formula el Tribunal Suprem espanyol. Perquè cal deixar clar que el procediment del suplicatori de cap manera no ha d’examinar si els eurodiputats poden haver comès un delicte o no, sinó si és pertinent de llevar-los la immunitat tal com demana el Suprem. Per això han d’haver mirat si la petició s’ha fet bé des d’un punt de vista reglamentari, si és raonable tenint en compte els delictes pels quals hom els vol jutjar a l’estat espanyol, si no hi ha persecució política o si el propòsit de la petició no és d’alterar la composició de l’actual parlament. Si els eurodiputats que han votat han tingut en compte tots aquests factors o bé si n’han valorat uns altres de naturalesa més política, o si hi ha hagut una disciplina de grup en consonància amb la posició dels partits espanyols que en formen part, és una altra cosa.

2. No perdrien pas la condició d’eurodiputats

En cas que s’aprovés el suplicatori, tots tres eurodiputats continuarien essent eurodiputats, amb tots els drets i deures corresponents, però deixarien de tenir la immunitat actual. Això voldria dir que haurien de tornar a comparèixer davant la justícia belga, que té obert i en suspens un procediment sobre l’euroordre per la qual el jutge Pablo Llarena els vol extradir a l’estat espanyol. A Puigdemont i Comín, per sedició i malversació, i a Clara Ponsatí, per sedició. Si Bèlgica decidís d’extradir-los serien jutjats al Tribunal Suprem espanyol. Però hi ha el precedent recent de la denegació de la justícia belga de l’extradició de Lluís Puig, que tindria molt de pes en la decisió que haguessin de prendre respecte de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Durant aquest temps, podrien ser detinguts en qualsevol altre país de la Unió d’acord amb l’euroordre espanyola per a la qual els haurien llevat la immunitat.

3. El recurs al TJUE

Però cal tenir en compte que la batalla jurídica no haurà acabat al ple de l’eurocambra. Perquè, tal com ha anat advertint la defensa dels eurodiputats, un aixecament de la immunitat podria ser impugnat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. I aquest possible litigi pot tenir més força per part de Puigdemont, Comín i Ponsatí atesa la decisió recent de Bèlgica de denegar l’extradició de Lluís Puig a l’estat espanyol pel risc que no li sigui respectada la presumpció d’innocència, i també per la significativa divisió política que s’albira dins l’eurocambra en relació amb la concessió d’aquest suplicatori.

Perquè els arguments jurídics adduïts per Puigdemont, Comín i Ponsatí durant el procediment podran ser utilitzats novament en aquest eventual recurs al Tribunal de Justícia de la UE. Els equips legals de tots tres han advertit de fa temps tant els serveis jurídics de la cambra com tots els eurodiputats de la irregularitat que implica tirar endavant un procediment de suplicatori com aquest quan el tribunal que el demana no és competent per a fer-ho, o quan hi ha dubtes molt seriosos que ho sigui i que són exposats fins i tot per la justícia de Bèlgica, és a dir, d’un país membre de la UE.

Si el Parlament Europeu aprovés la retirada de la immunitat del president i els consellers, haurien passat per alt un motiu molt clar de denegació del suplicatori: la persecució política, el fumus persecutionis que les normes de procediment de la Comissió d’Afers Legals deixen ben clar que és el principal motiu de denegació. I això també podria fonamentar una causa a la justícia europea, com és el fet que la sedició és un delicte arcaic, que no existeix en la gran majoria d’estats de la UE, i els delictes que hi serien equiparables al codi penal de les altres jurisdiccions impliquen penes força inferiors que no les que s’han imposat als presoners polítics.

4. Espanya pot demanar un altre suplicatori si fracassa aquest?

Si el Parlament Europeu denegués el suplicatori, el Tribunal Suprem espanyol no podria tornar a demanar-ne cap més per a llevar-los novament la immunitat; no ho podrien fer ni Llarena ni cap magistrat. No és permès d’activar més d’un suplicatori contra una mateixa persona per la mateixa causa. I si Bèlgica refusés l’extradició dels tres eurodiputats (com ja ha fet amb Lluís Puig), caldria veure si hi ha cap més estat de la Unió per on es moguessin que gosés detenir-los i començar tot un altre procediment d’extradició, amb els dubtes jurídics i polítics que presentaria.

The post Què vol dir que Puigdemont perdi la immunitat? Quatre apunts contra la intoxicació appeared first on VilaWeb.

El congrés espanyol refusarà dijous amb els vots del PSOE, PP, Vox i Ciutadans una iniciativa d’ERC que s’ha debatut avui i que instava el govern espanyol a posar punt i final a la inviolabilitat del monarca. La proposició no de Llei ha comptat amb el suport de Podem, ERC, Junts, PDECat, PNB, Bildu, Més País i Compromís. PSOE, PP, Vox i Cs han tancat la porta a la proposta que al seu entendre va en contra dels principis de la constitució espanyola “que ens vam donar entre tots”, en paraules de la portaveu del PSOE Rafaela Crespín.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La proposició instava el govern espanyol a “impulsar totes les modificacions reglamentàries de l’ordenament jurídic” que calguin perquè “totes les persones siguin efectivament iguals davant la llei” i per tant “hagin de respondre davant l’administració de justícia en les mateixes condicions”. Per aquest motiu reclama que “s’elimini per complet de l’ordenament jurídic i en virtut del principi democràtic les prerrogatives d’inviolabilitat i irresponsabilitat que puguin emparar comportaments delictius o irregulars de la persona del cap de l’estat, la Casa Reial i qualsevol membre de la Corona”. Sobre això, apostava per derogar l’article 55 bis de la Llei Orgànica del Poder Judicial que estenia l’aforament del rei emèrit a altres membres de la família reial”.

La diputada d’ERC Carolina Telechea ha recordat que Felipe VI constava com a beneficiari dels comptes del seu pare, Juan Carlos, a Suïssa, i ha retret al PSOE que sigui un “defensor a ultrança” de la “monarquia Corrupta”. Ha recordat que abans de ser president, Pedro Sánchez defensava de suprimir la inviolabilitat del rei espanyol i que fins i tot es declarava “republicà”. Però “fins ara no hem vist res que aposti per liminar les prerrogatives de la Casa Reial”, però “les que seguim tenint principis republicans ja no estem al PSC, sinó a ERC”, ha dit Telechea.

El diputat de la CUP Albert Botran ha recordat que molts historiadors han posat en dubte el paper de Juan Carlos I al cop d’estat del 23-F, i ha reclamat novament que es desclassifiquin els documents sobre el cop d’Estat. Botran ha recordat que la inviolabilitat del Rei disposa d’una protecció política “que va de Vox al PSOE”, però “que algú estigui per sobre de la llei és una herència del despotisme monàrquic dels Borbons”.

El diputat de Junts Jaume Alonso-Cuevillas ha reclamat la desclassificació dels documents per “exigir responsabilitats a l”elefant blanc’ del cop d’Estat” del 23-F, i ha acusat el PSOE de fer “pinça amb Vox” per impedir que es retiri la inviolabilitat del monarca. Alonso-Cuevillas ha interpel·lat Podem, que “fa equilibris” entre “les places i les poltrones”.

L’Elefante Blanco: un bar de cites eròtiques de Madrid amaga la clau més fosca del 23-F

El president del grup parlamentari d’Unides Podem i diputat d’En Comú Podem, Jaume Asens, ha ironitzat sobre el fet que avui a l’acte institucional del 23-F el rei espanyol hagi lloat el seu pare, Juan Carlos, sense fer referència als seus escàndols. Cal, ha dit, poder controlar l’activitat del monarca, i el fet que el congrés no pugui investigar els crims de corrupció de la monarquia demostra que “tenim un problema democràtic”. “No pot ser que tinguem un cap d’Estat que tingui patent de cors per delinquir”, ha sentenciat.

Ha tancat el debat la diputada del PSOE Rafaela Crespín, que ha afirmat que els socialistes estaran “com sempre protegint i respectant la Constitució” per “mantenir viu el pacte de convivència que ens hem donat”. “Senyors d’ERC, dediquin-se a donar estabilitat a Catalunya, i facin president tan aviat com sigui possible el candidat Illa”, ha afirmat en un discurs on no ha afirmat que el PSOE no “posarà en dubte les institucions” ni “atiarà la confrontació”.

The post El PSOE s’alia novament amb PP i Vox per impedir que s’elimini la inviolabilitat de la corona appeared first on VilaWeb.

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, és partidari, segons que ha dit, de “donar aire a qui no té aire”, en referència als sectors més afectats per les restriccions sanitàries, com ara el comerç i la restauració. De tota manera, la decisió recau en el comitè del PROCICAT, que demà començarà a revisar les mesures. De moment, el govern està preocupat per l’estancament del descens de la pressió assistencial als hospitals. Argimon mateix ha dit que actualment es baixava molt a poc a poc, i que n’era una de les possibles causes l’expansió de la variant britànica, que ja abasta el 40% dels casos a Catalunya. A més, ha reconegut que els casos creixen més de pressa que no indiquen les dades, perquè ara com ara no es fan campanyes de proves en massa per a identificar malalts asimptomàtics. Si es fessin, ha dit, la velocitat de propagació (que aquests darrers dies s’ha enfilat fins a 0,99) ja superaria el topall recomanat (que és 1).

El Consell també estudia de rebaixar les restriccions al País Valencià, que ahir va baixar a nivell 3 de risc epidemiològic per primera vegada des de mitjan desembre, tot i que la millora de les dades és lenta. El president, Ximo Puig, ha avançat que la mesa interdepartamental sospesava d’aixecar el confinament perimetral de les ciutats de més de 50.000 habitants durant el cap de setmana. Avui, la Conselleria de Sanitat ha fet reunions amb els sectors de l’hoteleria i de l’esport per mirar d’acordar el calendari d’obertures i de flexibilització de les mesures de contenció.

I els andorrans de més de setze anys que vulguin rebre el vaccí contra la covid podran pre-inscriure-s’hi a partir de demà. El govern activarà una web en què cadascú podrà registrar-se (i registrar-hi també més membres de la família), donant les dades personals i indicant si forma part de cap col·lectiu de risc. Després de la inscripció, rebrà un codi per a consultar el dia i l’hora de la cita. A banda, també hi haurà disponible el número de telèfon 775019 per als qui no tinguin accés a internet. Les citacions es concediran segons els criteris de prioritat sanitària. Per una altra banda, sobre la vaccinació a Catalunya, Argimon ha explicat que ja havien rebut la primera dosi del vaccí 321.268 persones, el 4,16% de la població. La segona dosi s’ha injectat a 184.161 persones, el 2,38% de la població. També ha explicat que el vaccí evita prop de 650 morts cada mes a les residències.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha 951.552 casos, 28.006 morts i hi ha 1.024 pacients a les UCI:

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

A tot el món, les darreres xifres són de 112.434.795 casos confirmats i 2.489.721 morts. Del total de casos, 87.991.025 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els set estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 28.836.816 casos i 513.192 morts;
–L’Índia, amb 11.028.937 i 156.594 morts;
–El Brasil, amb 10.197.531 casos i 247.276 morts;
–Rússia, amb 4.189.153 casos i 84.047 morts;
–Regne Unit, amb 4.134.639 casos i 121.305 morts;
–L’estat francès, amb 3.609.827 casos i 84.613 morts.
–L’estat espanyol, amb 3.161.432 casos i 68.079 morts.

La píndola d’en Jordi Goula: “En el comerç plou sobre mullat”

Abans de la declaració de l’estat d’alarma i el confinament domiciliari, les vendes del 2020 als establiments comercials de Barcelona ja eren inferiors a les del 2019, de mitjana. I després, per diversos motius, encara se’n va pronunciar més la davallada, fins a arribar, a final de febrer, al -23% en facturació i al -27% en tiquet mitjà. Amb l’entrada de la covid-19 va explotar tot i va arribar fins al -90% en el període de confinament. A l’estiu la caiguda encara era del 65%. Al centre de la ciutat, el decreixement agregat del trànsit de vianants assenyala un -70%, del març ençà. Penso que aquesta és una de les conclusions més preocupants de l’estudi “Big Data” encarregat per Barcelona Oberta a CREAR Smart Business i presentat aquest matí. L’informe ens diu que ja plovia sobre mullat al mes de març i després les coses han empitjorat fins a la situació actual.

Confinament, augment de la por, menys guanys per a molta gent… L’efecte covid-19 va fer que el personal no sortís tant de casa i, a conseqüència d’això, canviés els hàbits de vida i de compra. Un dels exemples més clars és la pèrdua de mobilitat dels residents de Barcelona i la rodalia que visitaven amb regularitat el centre (-63%), visitants esporàdics (-78%) i turisme (-94%), fet que ha perjudicat molt la salut comercial del centre de la ciutat. Hem de pensar que abans de la pandèmia, el turisme de compres tenia una importància cabdal en determinats eixos com ara el passeig de Gràcia (35%); el carrer de Pelai, la plaça de Catalunya, la plaça de la Universitat, la Rambla i la rambla de Catalunya (quasi el 30%); el Born (26%); i Barnacentre (24%).

Arran de la covid-19, també es van canviar dràsticament els hàbits de consum, amb compres motivades per la necessitat de passar més hores a casa (teletreball, menys opcions de lleure exterior…), que va accelerar la compra en línia i que va dispersar enormement l’afectació econòmica, segons les categories de producte. L’heterogeneïtat de les compres va marcar els establiments. Per exemple, la tecnologia, el parament de la llar i especialment l’alimentació bàsica han estat les categories comercials més beneficiades en aquest període pandèmic, en detriment de les activitats que constitueixen la despesa més important del turista, com ara la moda (68,8%), el lleure i la restauració (17,8%) i la salut (6,8%).

Aquest matí, al mateix acte, també s’ha presentat l’enquesta trimestral sobre la situació dels negocis dels eixos de Barcelona Oberta, que té molts punts concordants amb l’altre estudi. Quant a la facturació, em sembla impressionant que hi hagi hagut una caiguda de vendes de més del 50% en un 68,6% dels negocis el quart trimestre del 2020, respecte del mateix trimestre de l’any anterior, i que només un 4,4% dels enquestats hagi mantingut o augmentat la facturació.

M’explica Gabriel Jené, president de Barcelona Oberta, que anem arribant a una situació límit. “El fet més greu, començant pel final, és que des que va començar la pandèmia hi ha hagut un 38% dels establiments que ha manifestat la intenció de tancar. De moment, calculem que ja n’ha tancat un 25%. Si no s’hi fa res amb urgència, el desastre pot ser enorme. L’enquesta indica que el 69% dels comerços ha rebut ajudes, però en realitat són ajudetes que han servit de ben poc, ateses les pèrdues que hi ha hagut. Aquí no hem tingut ajuts per a pal·liar-les com a Europa.”

Segons que em comenta, estimen que més del 59% dels negocis han tingut pèrdues superiors a 100.000 euros, entre els quals un 25% han superat el mig milió en els comptes d’explotació. Són pèrdues molt altes, i, en canvi, el 81% ha rebut ajudes menors a 10.000 euros. La descompensació entre ambdues magnituds és molt evident. Dos dels aspectes que han hagut d’encarar tots aquests mesos han estat les despeses de personal i les dels lloguers. Quant al primer aspecte, avui el 88,4% dels establiments té personal en ERTO, que ha estat la subvenció més eficient amb molta diferència, aportada durant la pandèmia. I quant al segon, els principals problemes dels empresaris amb els propietaris dels locals són que el 17,9% no ha arribat a acords amb grans tenidors. Aquí, Jené fa èmfasi en la negativa absoluta que s’han trobat a l’hora de negociar amb els centres comercials i amb AENA, sobretot. Per una altra banda, amb propietaris particulars hi ha hagut més fluïdesa i entesa a l’hora de negociar, perquè només el 18,6% no hi ha arribat a acords, mentre que una mica més de la meitat, sí.

Sobre què necessiten els comerciants i empresaris per continuar endavant, Jené em diu que la cosa més important són els ajuts directes, finançament a fons perdut, en definitiva. En acabat, demanar a les administracions que filin molt prim a l’hora de prendre decisions contra la covid-19, sobretot en els aspectes de la mobilitat, que, a parer seu, haurien de millorar. I, finalment, una col·laboració público-privada més activa per intervenir en els casos dels lloguers comercials i en el moment, ja comentat, d’acordar restriccions.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–Stata: “Retinguts com a ostatges“: Pfizer juga fort en les negociacions dels vaccins amb els estats llatinoamericans (en anglès)
–Corriere della Sera: Quan es vaccini tot el món, el virus desapareixerà? (en italià)
–The Guardian: Coronaangst ridden? Overzoomed? La covid inspira 1.200 noves paraules (en anglès)
–Franceinfo: Els cinemes de Nova York reobriran després d’un any tancats (en francès)
–Politico: Com el Regne Unit va guanyar avantatge amb els compromisos dels vaccins d’AstraZeneca (en anglès)
–Aljazeera: Què caldrà per a mantenir-se un pas davant d’una mutació de la covid? (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

–El confinament de cap de setmana de les grans ciutats, entre les primeres mesures que es podrien aixecar al País Valencià
–Tot el coronavirus que corre pel món cabria en mitja llauna de refresc
–Argimon es mostra partidari de “donar aire” als sectors més afectats per les restriccions

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

–Quines són les restriccions generals al País Valencià i als municipis confinats?
–Quines són les noves mesures contra la covid-19 a Catalunya?
–Quins són els límits i les excepcions del confinament comarcal?
–Puc sortir del meu municipi el cap de setmana?
–[MAPA] Així evoluciona la campanya de vaccinació a tot el món
–Quin certificat autoresponsable de desplaçament necessitem?

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Argimon reconeix que la velocitat de transmissió ja supera el topall recomanat appeared first on VilaWeb.

Abans de la declaració de l’estat d’alarma i el confinament domiciliari, les vendes del 2020 als establiments comercials de Barcelona ja eren inferiors a les del 2019, de mitjana. I després, per diversos motius, encara se’n va pronunciar més la davallada, fins a arribar, a final de febrer, al -23% en facturació i al -27% en tiquet mitjà. Amb l’entrada de la covid-19 va explotar tot i va arribar fins al -90% en el període de confinament. A l’estiu la caiguda encara era del 65%. Al centre de la ciutat, el decreixement agregat del trànsit de vianants assenyala un -70%, del març ençà. Penso que aquesta és una de les conclusions més preocupants de l’estudi “Big Data” encarregat per Barcelona Oberta a CREAR Smart Business i presentat aquest matí. L’informe ens diu que ja plovia sobre mullat al mes de març i després les coses han empitjorat fins a la situació actual.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Confinament, augment de la por, menys guanys per a molta gent… L’efecte covid-19 va fer que el personal no sortís tant de casa i, a conseqüència d’això, canviés els hàbits de vida i de compra. Un dels exemples més clars és la pèrdua de mobilitat dels residents de Barcelona i la rodalia que visitaven amb regularitat el centre (-63%), visitants esporàdics (-78%) i turisme (-94%), fet que ha perjudicat molt la salut comercial del centre de la ciutat. Hem de pensar que abans de la pandèmia, el turisme de compres tenia una importància cabdal en determinats eixos com ara el passeig de Gràcia (35%); el carrer de Pelai, la plaça de Catalunya, la plaça de la Universitat, la Rambla i la rambla de Catalunya (quasi el 30%); el Born (26%); i Barnacentre (24%).

Arran de la covid-19, també es van canviar dràsticament els hàbits de consum, amb compres motivades per la necessitat de passar més hores a casa (teletreball, menys opcions de lleure exterior…), que va accelerar la compra en línia i que va dispersar enormement l’afectació econòmica, segons les categories de producte. L’heterogeneïtat de les compres va marcar els establiments. Per exemple, la tecnologia, el parament de la llar i especialment l’alimentació bàsica han estat les categories comercials més beneficiades en aquest període pandèmic, en detriment de les activitats que constitueixen la despesa més important del turista, com ara la moda (68,8%), el lleure i la restauració (17,8%) i la salut (6,8%).

Aquest matí, al mateix acte, també s’ha presentat l’enquesta trimestral sobre la situació dels negocis dels eixos de Barcelona Oberta, que té molts punts concordants amb l’altre estudi. Quant a la facturació, em sembla impressionant que hi hagi hagut una caiguda de vendes de més del 50% en un 68,6% dels negocis el quart trimestre del 2020, respecte del mateix trimestre de l’any anterior, i que només un 4,4% dels enquestats hagi mantingut o augmentat la facturació.

M’explica Gabriel Jené, president de Barcelona Oberta, que anem arribant a una situació límit. “El fet més greu, començant pel final, és que des que va començar la pandèmia hi ha hagut un 38% dels establiments que ha manifestat la intenció de tancar. De moment, calculem que ja n’ha tancat un 25%. Si no s’hi fa res amb urgència, el desastre pot ser enorme. L’enquesta indica que el 69% dels comerços ha rebut ajudes, però en realitat són ajudetes que han servit de ben poc, ateses les pèrdues que hi ha hagut. Aquí no hem tingut ajuts per a pal·liar-les com a Europa.”

Segons que em comenta, estimen que més del 59% dels negocis han tingut pèrdues superiors a 100.000 euros, entre els quals un 25% han superat el mig milió en els comptes d’explotació. Són pèrdues molt altes, i, en canvi, el 81% ha rebut ajudes menors a 10.000 euros. La descompensació entre ambdues magnituds és molt evident. Dos dels aspectes que han hagut d’encarar tots aquests mesos han estat les despeses de personal i les dels lloguers. Quant al primer aspecte, avui el 88,4% dels establiments té personal en ERTO, que ha estat la subvenció més eficient amb molta diferència, aportada durant la pandèmia. I quant al segon, els principals problemes dels empresaris amb els propietaris dels locals són que el 17,9% no ha arribat a acords amb grans tenidors. Aquí, Jené fa èmfasi en la negativa absoluta que s’han trobat a l’hora de negociar amb els centres comercials i amb AENA, sobretot. Per una altra banda, amb propietaris particulars hi ha hagut més fluïdesa i entesa a l’hora de negociar, perquè només el 18,6% no hi ha arribat a acords, mentre que una mica més de la meitat, sí.

Sobre què necessiten els comerciants i empresaris per continuar endavant, Jené em diu que la cosa més important són els ajuts directes, finançament a fons perdut, en definitiva. En acabat, demanar a les administracions que filin molt prim a l’hora de prendre decisions contra la covid-19, sobretot en els aspectes de la mobilitat, que, a parer seu, haurien de millorar. I, finalment, una col·laboració público-privada més activa per intervenir en els casos dels lloguers comercials i en el moment, ja comentat, d’acordar restriccions.

The post En el comerç plou sobre mullat appeared first on VilaWeb.

La Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu ha votat a favor de llevar la immunitat del president Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Clara Ponsatí. Ho ha fet amb 15 vots a favor, vuit en contra i dues abstencions dels euroduputats que formen part d’aquesta comissió. Així s’ha aprovat l’informe de l’ultradretà búlgar Angel Dzhambazki, que proposava que se’ls retirés la immunitat parlamentària tal i com demana el Tribunal Suprem espanyol. Aquesta votació no implica que Puigdemont, Comín i Ponsatí quedin sense immunitat perquè la decisió final l’haurà de prendre el ple del Parlament Europeu en la sessió que començarà el 8 de març vinent. Caldrà veure si la majoria política amb què els socialistes, els populars i el grup liberal (on hi ha Ciutadans) controlen la cambra ratificarà la decisió presa avui per la Comissió d’Afers Legals.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En aquesta comissió hi ha una de les proporcions més altes d’eurodiputats espanyols respecte del total de membres. Hi trobem Ibán García del Blanco (PSOE), Esteban González Pons (PP), Marcos Ros Sempere (PSOE) i Javier Zarzalejos (PP), a més del president, Adrián Vázquez, de Ciutadans. Són cinc diputats que poden haver estat decisius perquè s’aprovés aquesta ponència. I entre els suplents –que voten quan hi ha absències dels membres titulars– hi ha Jorge Buxadé (Vox), Javier Nart (independent després d’haver sortit de Ciutadans) i Nacho Sánchez Amor (PSOE). Els membres dels grups socialista, popular i de Renova Europa dins de la comissió sumen setze eurodiputats, més de la meitat dels vint-i-cinc. Però els vots favorables han estat quinze, un menys.

Una de les eurodiputades que ha deixat clar que ha votat contra l’aixecament de la immunitat és la co-líder de l’Esquerra Unitària Europea (GUE/NGL), Manon Aubry. “El nostre grup clarament votarà en contra de retirar la immunitat”, ha dit en declaracions a l’ACN. Considera que aquest suplicatori “té una dimensió política” i que un judici al Suprem “no seria pas just”.

La proposition de lever l'immunité de trois députés catalans est un grave précédent : le Parlement 🇪🇺 propose de livrer ses députés aux poursuites politiques d'un Etat membre.

Ce n'est pas là une assemblée souveraine garante de l'état de droit, mais une parodie démocratique.

— Manon Aubry (@ManonAubryFr) February 23, 2021

En cas que el ple del Parlament Europeu en confirmés la retirada de la immunitat aquest mes vinent tots tres continuarien mantenint la condició d’eurodiputats amb totes les seves prerrogatives. Es reactivaria en tot cas el procediment en el jutjat de primera instància de Brussel·les que examina la petició de l’euroordre i que fa més d’un any que havia quedat congelat. És el mateix jutjat que el mes d’agost de l’any passat ja va refusar l’extradició del conseller Lluís Puig.

El Consell per la República ha lamentat el resultat de la votació:

(1/2) 📢FIL
📌La Comissió Jurídica del PE s'ha pronunciat amb un resultat que no per previst deixem de lamentar.
📌Que els partits espanyols hagin arrossegat una majoria del PE a adoptar una decisió incompatible amb els principis de l'estat de dret fa d'avui un dia negre…👇

— Consell per la República Catalana (@ConsellxRep) February 23, 2021

per a la democràcia europea.

📌Tanmateix, la lluita jurídica i política continua. Tenim la força de la raó, la legitimitat de la voluntat popular i la perseverança que cal per afrontar els nous passos. #PreparemNos (2/2) pic.twitter.com/pSMOHJ7cfZ

— Consell per la República Catalana (@ConsellxRep) February 23, 2021

Un procés amb irregularitats

El procediment fins al vot d’avui ha estat esquitxat d’irregularitats, sobretot aquestes darreres setmanes, quan hi ha hagut el trencament de la confidencialitat de les sessions, que són a porta tancada, per part de l’eurodiputat del PP Esteban González Pons. González Pons va fer unes declaracions el mes de gener proppassat, després de la sessió en què els tres eurodiputats afectats van exposar les seves al·legacions, tot dient que hi havia una majoria dins de la comissió en favor de llevar-los la immunitat.

Però la irregularitat més greu fou la filtració al diari espanyol ABC del contingut de l’informe de Dzhambazki, dient que proposava la retirada de la immunitat. I que ho feia amb els arguments que els fets pels quals són processats són anteriors a la seva condició d’eurodiputats, adduint, a més, que no és pas funció de la cambra de qüestionar els procediments judicials dels estats membres. Tant el contingut de l’informe com la relació de vots favorables i contraris que tindrà es publicarà a la web de l’eurocambra aquests dies vinents, abans en tot cas de la votació definitiva del plenari de la segona setmana de març .

La defensa de Puigdemont, Comín i Ponsatí va demanar al president del parlament, David Sassoli, que investigués la filtració al diari ABC, perquè és una infracció greu que, a més, és motiu de sansació i que pot tenir conseqüències per a l’eurodiputat o eurodiputats responsables. També ho va acabar fent el president de la comissió, Adrián Vázquez, de Ciutadans, després de dies de queixes de diversos parlamentaris pel trencament de la confidencialitat. Unes queixes adreçades també a ell, per haver tingut un comportament i haver fet unes declaracions públiques que trencaven l’aparença de neutralitat que havia de mantenir pel seu càrrec. Vázquez va arribar a desqualificar un dels principals arguments de la defensa dels tres eurodiputats, com és el fet que el Suprem no és pas competent per a jutjar-los, tal i com ha sentenciat la justícia de Bèlgica i han afirmat organitzacions de defensa dels drets humans, començant pel grup sobre detencions arbitràries de les Nacions Unides.

The post La Comissió d’Afers Jurídics vota a favor de retirar la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí appeared first on VilaWeb.

Centenars de persones, cinc-centes segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, s’han reunit avui en una assemblea popular a Sants, a Barcelona, per a protestar contra l’empresonament d’en Carles Sánchez, un popular activista del barri que va ser detingut diumenge durant la sisena nit de protestes contra un altre empresonament, el del raper Pablo Hasel.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En l’assemblea hi han participat centenars de persones que provenen de diferents entitats i associacions del barri. En Carles és una persona molt estimada a Sants, ja que forma part de diverses entitats. A més, és propietari de la Taverna la Bauxa, molt coneguda per tots els veïns. En la concentració han llegit un manifest, que el signen més d’una cinquantena d’entitats com Crida Constituent, la Burxa, Bombers per la República i Òmnium Cultural.

Rovira del Canto, la jutgessa que va emparar la Falange però empresona un manifestant

“La indignació es queda molt curta per explicar el que sentim per l’entrada a presó d’un dels nostres veïns més estimats. En Carles de la Bauxa, implicat entitat rere entitat per construir un barri millor, una societat millor. Amb ells són masses les encausades per reclamar la llibertat d’expressió. Volen instaurar la por, ens volen oprimides, però no podran. No podran aturar la ràbia davant tanta injustícia. Aquests fets ens impliquen a totes, demà pots ser tu, podem ser qualsevol de nosaltres” han llegit en el manifest.

Manifest per la llibertat d'en Carles.

Podeu enviar les vostres adhesions col·lectives al correu carlesllibertat@gmail.com indicant el nom de l'entitat, d'on sou i un correu de contacte.#CarlesLlibertat pic.twitter.com/FUSkQ9Chb2

— CarlesLlibertat (@CarlesLlibertat) February 23, 2021

Nova convocatòria dissabte a Sants

A l’acabar l’assemblea han anunciat una nova convocatòria. Animen a tothom a participar en una mobilització aquest dissabte a les 11:30 h a la plaça de Sants.

Per fer arribar arreu del barri els càntics de llibertat, els participants han decidit fer una petita marxa pels carrers de Sants. La manifestació ha avançat amb una pancarta al capdavant on es podia llegir el lema de la mobilització: “Carles Llibertat”.

Presó provisional

Ahir la jutgessa Rovira del Canto va decretar presó provisional sense fiança per al Carles. La jutgessa defensa que ha d’entrar a presó per risc de reincidència davant la previsió de noves mobilitzacions en suport de Pablo Hasel. Un fet que denuncien els seus advocats d’Alerta Solidària. Aquests consideren que “l’empresonament del Carles és totalment arbitrari i respon a una qüestió política i no pas jurídica”.

En aquest sentit, també critiquen que aquesta decisió només té l’objectiu de reprimir les manifestacions i espentar a la població perquè no es continuï manifestant. Recorden que el Carles no té cap detenció prèvia ni cap mena d’antecedents penals. A més denuncien que no hi ha cap element en l’atestat dels Mossos que faci pensar que es podia decidir una decisió tan dràstica. En el text només se li atribueix a l’activista moure unes tanques de plàstic, cosa que hauria de suposar, a tot estirar, una multa administrativa, diu l’advocat d’Alerta Solidària, Eduardo Caliz.

De moment, en Carles encara no ha pogut rebre visites i els advocats no saben, per tant, si ha vist la resposta de la gent al seu empresonament. Caliz ja ha anunciat que els pròxims dies recorreran la resolució, a l’espera que el deixin en llibertat.

The post Centenars de persones es concentren a Sants contra l’empresonament de Carles appeared first on VilaWeb.

El secretari de Salut Pública de la Generalitat, Josep Maria Argimon, ha revelat que ell és partidari de “donar aire a qui no té aire”, en referència als sectors més afectats per les restriccions sanitàries com és el comerç i la restauració. Així, tot i que les converses per revisar les restriccions comencen demà, Argimon ha dit que ell personalment és partidari de relaxar-les una mica. Així i tot, ha dit que ell no és qui decideix, sinó que només dóna una opinió.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Preguntat sobre si les eleccions del 14 de febrer podrien ser la causa de l’estancament de les dades, Argimon ha dit que ho estan estudiant, però volen esperar que hagin passat dues setmanes dels comicis per donar els resultats definitius. En tot cas, ell creu que no han tingut un efecte determinant, ja que l’estancament de la baixada va tenir lloc molt pocs dies després de les votacions, quan encara no podien haver tingut efectes. De fet, creu que el més probable és que el causant de l’estancament sigui la nova variant britànica, que ja suposa el 40% dels casos i en pocs dies podria ser la soca predominant.

Argimon també ha admès que en les últimes setmanes s’han reduït el número de proves, ja que no es fan cribratges massius a asimptomàtics, i això redueix el nombre de casos detectats. Tot i això, ha defensat Catalunya és la comunitat on s’han fet més proves aquesta setmana passada. Si es fessin aquests cribratges ha admès que la corba potser ja estaria pujant i l’Rt hauria superat l’1.

Sobre els cribratges en farmàcies, ha explicat que s’estan ultimant els serrells per ampliar la prova pilot del barri de les Corts de Barcelona a un territori més gran, però cal veure si la capacitat de les farmàcies de donar tests i rebre mostres és suficientment gran perquè la logística surti a compte.

També s’està parlant amb els rectors de les universitats per començar ben aviat els cribratges als universitaris de primer curs, i poc després als estudiants de segon curs.

The post Argimon es mostra partidari de “donar aire” als sectors més afectats per les restriccions appeared first on VilaWeb.