Els magnats tecnològics Jeff Bezos, Elon Musk, Mark Zuckerberg o Peter Thiel encapçalen i alimenten de Silicon Valley estant una narrativa hereva de la ciència-ficció, de la qual en són fanàtics seguidors d’ençà d’adolescents, que imagina i treballa per construir el futur d’una humanitat sense món. S’acabarà el món, pensen, però el capitalisme, insaciable, continuarà existint. Per això, han creat solucions delirants en què creuen i treballen, com ara aconseguir la fórmula de la vida eterna, colonitzar Mart, fer turisme còsmic i viure en el metavers, en realitats paral·leles o pujar la consciència al núvol.

Mentrestant, menystenen els efectes del canvi climàtic i, paradoxalment, opten per solucions que, sens dubte, l’agreujaran fins a extrems perillosos. No és en va que una de les branques del seu pensament, defensada per Elon Musk, és “l’ecopragmatisme”. Segons aquests magnats, l’ambientalisme no proporciona solucions perquè reclama més regulació estatal, obstacles burocràtics i augment d’imposts, en lloc de reclamar més inversió per a “empreses sostenibles”. Per això, sostenen que l’ambientalisme ha de “morir” per donar pas al naixement d’una solució empresarial a l’escalfament global.

Creuen que enfonsant el planeta una minoria plutocràtica de milmilionaris, un 1% de la humanitat, se salvarà i podran viure a Mart o a l’espai còsmic, sense immutar-se. És a dir, per ells, els problemes del planeta no són pas culpa de la destrucció capitalista, sinó de la insuficiència tecnològica. L’única manera de solucionar-ho és accelerar molt més la tecnologia, fins a aconseguir, per exemple, de colonitzar Mart, encara que això impliqui la destrucció de la Terra. Ja ho va proclamar amb el seu cinisme infantil Elon Musk: “Ocupem Mart” és la solució, i no pas “Ocupem Wall Street”.

Musk, conqueridor sideral (fotografia: Michael González/Getty Images). Fanàtics lectors de ciència-ficció

En l’agut i amè assaig Ciencia ficción capitalista (Anagrama), no exempt d’ironia, el filòsof Michel Nieva, que també ha escrit novel·les, reivindica la literatura, fa una crítica política a l’estetització tecnològica i revela les connexions que hi ha entre la història del capitalisme i la ciència-ficció. No és en va que tots els dirigents tecnològics multimilionaris s’han confessat fanàtics d’aquest gènere. De fet, Zuckerberg copia el concepte de metavers de Snow Crash, una obra de ciència-ficció escrita per Neal Stephenson, llibre de lectura obligatòria per a tots els seus treballadors.

Aquesta novel·la, que també ha estat llibre de capçalera de Bill Gates, Serguei Brin, John Carmack o Peter Thiel, ha inspirat idees icòniques del capitalisme digital, com ara les criptomonedes, Google Earth, la plataforma Second Life o la Viquipèdia. Com també els conceptes de Matrix i d’avatar. L’autor, Neal Stephenson, bo i aprofitant-ne l’èxit, va posar la seva imaginació al servei de Blue Origin, de Jeff Bezos i més directius. L’any 2021, quan Zuckerberg va anunciar el metavers, Stephenson es va deslligar del projecte. Tal com diu Nieva: “No se’n deslligava per denunciar que la seva crítica anticapitalista de la novel·la s’havia prostituït al servei d’una de les corporacions més monolítiques i multimilionàries de la Terra, sinó perquè no havia cobrat beneficis per l’ús de la idea original.”

Mark Zuckerberg, cara a cara amb el seu avatar (fotografia: Meta). Colonitzar Mart i inventar la vida eterna

Elon Musk, propietari de SpaceX, de Twitter/X i ara home de confiança de Donald Trump, que l’ha designat cap de l’inquietant nou Departament d’Eficiència Governamental, ja va aconseguir el 2020 el primer vol tripulat d’una empresa privada a l’espai. Ara es posa al servei de turistes multimilionaris, que, per seixanta milions de dòlars, poden fer un viatge orbital. I la dèria sideral no s’atura pas ací. Vol colonitzar Mart. Segons que va dir en una conferència el 2016, la seva companyia vol resoldre el desafiament més urgent de la humanitat, enfrontada a dos camins possibles, segons ell: “Romandre a la Terra i acabar-se extingint o transformar-se en una civilització espacial, en una espècie còsmica.”

El problema és que per a aconseguir fer Mart habitable proposen d’usar les mateixes tecnologies que han contaminat la Terra. És un planeta fred, -15ºC de mitjana, que té reserves d’aigua congelada als pols. Seria imprescindible d’escalfar-lo, i per això caldria alliberar diòxid de carboni en massa i llançar bombes atòmiques als pols a fi de descongelar-los. Posar en pràctica aquesta idea delirant seria fatal per a la Terra i la nostra civilització actual. Això no obstant, hi ha equips a les ordres de Musk que hi treballen i pensen com fer-ho realitat.

El colonialisme marcià d’Elon Musk.

Hi ha més empreses i corporacions que treballen per aconseguir, per exemple, la fi de l’envelliment. El biometge gerontòleg Aubrey de Grey, que va estudiar a Cambridge, diu que el 2050 els multimilionaris que es puguin pagar els tractaments podran viure més de mil anys. Així doncs, la generació dels éssers humans immortals potser ja és entre nosaltres. O entre els més rics de nosaltres, per a ser més precisos.

També hi ha qui estudia de fer de la soja transgènica, la matèria primera de totes les matèries i productes que la humanitat necessita. Ho defensa el magnat i enginyer agrònom Gustavo Grobocopatel, el productor més gran de soja transgènica de l’Argentina. Aquest projecte fantasmagòric és clarament en la línia dels gurus de Silicon Valley. Al magnat de la soja no importen els greus perjudicis que el seu projecte tindria per al planeta Terra.

Recordem que la indústria de la soja és una de les més contaminants del món. Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura), encapçala les causes de la desforestació de l’Amàzones o el Gran Chaco, l’ocupació de terres i l’expulsió i matança d’indígenes amb violència militar i, també és la causant principal de la desertificació del sol a l’Amèrica Llatina.

Bill Gates vol revolucionar l’agricultura. Ciència-ficció i capitalisme

En tots aquests projectes al·lucinatoris, i molts més que explica el llibre, ja s’hi treballa, inverteix i investiga. No importa destruir el planeta per salvar un 1% de multimilionaris, entre els quals, òbviament, hi són ells. Volen colonitzar uns altres planetes per començar-los a destruir amb les mateixes tècniques que destrueixen la Terra.

Michel Nieva exposa amb exemples ben clars, alguns dels quals semblen efectivament fruit de la literatura fantàstica, malgrat ser provats i documentats, com el capitalisme tecnològic s’ha apropiat del llenguatge de la ciència-ficció per vendre’ns la narrativa seductora d’un futur ideal hipertecnologitzat, dirigit per ells i les seves megacorporacions. Pretenen de vendre’ns una paradoxa: fer veure que solucionaran les crisis socioambientals que el capitalisme mateix ha causat. Sense ni un sol retoc al sistema capitalista, cada dia més salvatge i destructor, que ells mateixos practiquen, alimenten i agreugen amb devoció.

Els gurus tecnològics confien també que la intel·ligència artificial passarà a controlar l’estat, amb la conseqüent eliminació de llocs de feina per als humans. Aquests multimilionaris odien l’estat. Silicon Valley, com Milei i més individus, odia l’estat. No paguen imposts. Musk i Bezos, malgrat ser entre els més rics del món, l’any 2018 no van pagar imposts perquè cobren en accions i la llei americana grava els sous, però no les accions. Per contra, l’empresa Tesla d’Elon Musk va rebre a taxa zero crèdits multimilionaris del govern dels EUA i SpaceX va percebre deu mil milions en contractes amb diverses agències estatals nord-americanes.

Amb aquest moviment hipertecnològic de milmilionaris s’avança exponencialment en l’atemptat ecològic i al medi. És sabut que Silicon Valley depèn del silici i més minerals per a fabricar microprocessadors. Les seves fantasies de ciència-ficció tenen un impacte ambiental terrible en els països del sud.

Tesla, com en tot, ha fet un pas endavant en aquest àmbit. Els seus cotxes elèctrics no emeten diòxid de carboni, però les seves bateries contenen setanta quilos de liti. L’extracció d’aquest mineral esdevindrà insostenible per al planeta. Eren bateries creades originalment per a dispositius petits, com ara mòbils, no pas per a cotxes. L’extracció de liti del planeta que aquests cotxes necessiten causarà un nou desastre ambiental si la producció dels vehicles Tesla s’accelera.

Segons les dades que aporta Michel Nieva, l’extracció del liti que Tesla necessita per a les bateries dels cotxes és molt contaminant perquè depèn del consum de 2,2 milions de litres d’aigua potable per a cada tona de mineral. Amb l’afegit que el liti s’extreu a zones desèrtiques amb dèficit hídric, com ara Austràlia, la Xina, l’Argentina, Xile i Bolívia. No és casual que Elon Musk donés suport al cop d’estat contra Evo Morales, pels seus interessos a la regió.

Una vegada més, veiem que segons la ideologia Silicon Valley i el sistema capitalista desbocat, per salvar uns quants rics, cal destruir la Terra. El llibre és ple d’exemples perfectament documentats.

Il·lustració de Miguel Brieva. Els sindicats suecs contra Elon Musk

A la realitat de la lluita sindical contra el capital, també hi ha notícies interessants i estimulants, que malmeten el triomfalisme permanent dels gurus de l’alta tecnologia. Fa temps que segueixo amb atenció les vagues contra Tesla a Suècia. Ben lluny de la ciència-ficció, i dels assaigs filosòfics, a Suècia i més països nòrdics, Tesla i Elon Musk fa un any que tenen problemes per la batalla que els han declarat els sindicats.

Una disputa per la negativa de Tesla a negociar un conveni per a un centenar de mecànics a les seves fàbriques sueques en un any ha causat un seguit de protestes solidàries en més sectors i una onada de solidaritat fora del país. El menyspreu del magnat pels sindicats és de manual neoliberal. En unes declaracions recollides per The New York Times l’any 2023, deia amb el seu to egocèntric i narcisista habitual: “No estic d’acord amb la idea dels sindicats perquè causen un ambient negatiu a les empreses i una mena de situació de senyors i camperols.”

Doncs ara sap, de retruc, que els sindicats no estan d’acord amb ell i les tècniques laborals de Tesla. Almenys, els suecs. Una altra dada significativa és que la seva empresa SpaceX acumula un nombre d’accidents laborals set vegades superior a la mitjana del sector. Sembla que, fins ara, les empreses de Musk no han tingut conflictes sindicals, per un fet ben clar: els seus treballadors no s’han sindicat i, a més, cada vegada que fan un intent d’organitzar-se, tant als EUA com a Alemanya, la direcció munta un sindicat afí a la patronal per ofegar els altres.

Però a Suècia els sindicats són forts, insubornables i de veritat. És un país amb unes taxes d’afiliació sindical molt altes. Entre els sindicats històrics, hi ha l’anarcosindicalista SAC (Organització Central de Treballadors de Suècia) que, després de la guerra del 1936-1939, va refugiar i ajudar el dirigent anarquista català Joan Garcia Oliver, company de Durruti i Ascaso en la clandestinitat, que va arribar a ser ministre de Justícia durant la guerra.

Donald Trump i Elon Musk, l’estranya parella.

En el cas actual de Tesla, ha encès la metxa el sindicat IF Metall. En declaracions de premsa a La Marea i més mitjans, una representant dels dirigents que ha promogut les aturades a les fàbriques de Tesla sueques a vuit ciutats, Sladana Pasalic, declarava: “L’únic que exigien els nostres afiliats eren condicions justes, augments salarials, jornades laborals reduïdes, pensions a temps parcial i assegurances, per a dir alguns exemples d’allò que no tenen perquè a Tesla no existeix el conveni col·lectiu. Val a dir que això que demanen els obrers de Tesla en vaga són les condicions laborals normals per a qualsevol treballador de la indústria en aquell país.”

L’onada de solidaritat amb els obrers suecs de Tesla és històrica. S’ha estès a més sectors, com ara correus, que no reparteix les seves cartes, treballadors de neteja i manteniment, taxistes que no compren els seus cotxes o estibadors que no els descarreguen. Els estibadors danesos i noruecs també es neguen a treballar per a l’empresa d’Elon Musk.

És la primera vaga contra Tesla de la història i ha esdevingut l’aturada més llarga viscuda a Suècia en un segle. Resultarà, al capdavall, que la ciència-ficció capitalista dels multimilionaris capriciosos generarà, de retruc, un bany de realitat i indignació combativa en els adormits sindicats de tot el món?

El professor Narcís Garolera i Carbonell (Vic, Osona, 1949) és catedràtic emèrit de filologia catalana a la Universitat Pompeu Fabra. Acaba de presentar el recull Qüestions de llengua (Pagès editors), un compendi d’escrits molt variat, que inclou articles d’opinió ben punyents sobre el català dels mitjans públics, breus assaigs sobre Jacint Verdaguer o Josep Maria de Sagarra, que ha estudiat a bastament, o exposicions onomàstiques que reivindiquen el monestir de Sant Pere de Roda –“Roda, Ro-da, com se n’ha dit sempre, i no pas Rodes!”. A Garolera, que parla sense embuts, l’apassionen els detalls i les anècdotes que expliquen el món per mitjà de la llengua. Un món que, tanmateix, canvia a una velocitat que reconeix que li costa de pair. En aquesta entrevista, els temes són variats com al llibre –de vegades encarats amb pessimisme, de vegades amb optimisme–, però tots travessats per la llengua.

—A Qüestions de llengua hi ha articles d’opinió, ressenyes, texts acadèmics sobre qüestions sintàctiques o literàries. Per què?
—És una miscel·lània. Com els Lleures i converses d’un filòleg que va fer Joan Coromines, a qui reconec com una gran autoritat. Encara recordo quan el vaig comprar, aquell llibre, a vint-i-pocs. Em va interessar molt. Al meu, hi volia posar un altre títol: De causis linguae, com la secció que duia Gabriel Ferrater a Serra d’Or. No ho vaig fer perquè el llatí, avui, espanta. Aquí tenim una mena de rebuig del llatí que no passa enlloc. En Jaume Cabré va titular la seva novel·la Confiteor, però l’editor de Proa, en Lluch, va pensar que no es vendria, i la van titular Jo confesso: dos errors en un sol títol, perquè hauria de ser Em confesso.

—Us preocupa la manca d’estudiants de filologia catalana?
—Com que ja no sóc professor, he desconnectat una mica de la gent més jove. No em preocupa gaire. Considero que hi ha molta gent preparada. Sí que em preocupa l’obra literària. El català literari. Irene Solà, per exemple, vol ser Rodoreda, però primer ha d’aprendre a escriure. Sap català, però aquesta mena de literatura que fa, Verdaguer ja la va superar. Verdaguer va superar l’afectació i l’arcaisme de molts escriptors d’època. L’he estudiat molt i Coromines ja m’ho va dir fa molts anys: si un escriptor fa autoritat, en català, és Verdaguer. Va trobar el punt. I, després de Verdaguer, Sagarra i Pla. En Monzó també seria un cas ben resolt. I en Pàmies. Són escriptors que han optat per un català encertat.

—Monzó, doncs, el podem considerar el continuador del català de Verdaguer, Sagarra i Pla?
—Mirant-ho quasi històricament, sí. De fet, va fer una primera novel·la que era Irene Solà pura, i ja no se’n troben exemplars. Solà està en la fase de L’udol del griso al caire de les clavegueres i de la Rodoreda de les quatre primeres novel·les. Pot ser una Rodoreda, en té l’ambició, però li falta allò que en Pla fa tot El quadern gris. Pla sempre deia: “Tothom em diu que El quadern gris està molt bé, però què hi veuen?” La formació d’un escriptor.

Fotografia: Albert Salamé.

—Si us preocupa el català literari, suposo que el dels mitjans, també. 
—Sí. Avui els mitjans teniu una responsabilitat. Abans era potser l’Església, durant molt de temps. Pla ja en parlava, d’aquests predicadors castellans, que venien de fora, contractats o llogats per a fer el sermó de festa major. Al XVII, abans de Felip V, ja hi havia el plantejament que la trona, la predicació a l’església, havia de ser en castellà. Avui, això passa a la televisió o a la ràdio.

—I quin català hi llegiu o hi escolteu, als mitjans?
—Calquen molt del castellà. Jo ja no sento dir a ningú coses que he dit sempre, i que són correctes, són la nostra gramàtica. “Uf, en fa de temps que no el veig!” La gent, si ho dius, t’entén, però no ho diu ningú. Jo no ho sento. També hi ha un mal ús del gerundi, per exemple. “Porto temps fent tal cosa”, diuen ara. Del castellà: “Llevo tiempo haciendo…” El castellà ens contamina no les paraules, sinó les construccions sintàctiques, cosa que és molt pitjor, molt més greu.

—I del català que s’ensenya, què me’n dieu? Al llibre critiqueu que a la Universitat Pompeu Fabra, precisament, se’n parli tan poc.
—La Universitat Pompeu Fabra falla pel capdamunt, per la cúpula dirigent. De fet, durant molt de temps, la gent es pensava que “la Pompeu” –jo sempre n’he dit “la Fabra”, que és com s’ha de dir en català– era privada. L’any 92 ja vaig veure d’entrada que començàvem malament. Vaig deixar de seguida d’anar a les reunions de les juntes perquè, com diria en Pla, es produïen en castellà. De vegades era jo sol, eh, que parlava català en reunions de la Pompeu Fabra? I publicacions en català, cap ni una.

—Quan havíeu fet arribar aquestes crítiques a la cúpula dirigent, quina era la resposta?
—Cap ni una. Mai. Fa molts anys em van venir a trobar al despatx uns alumnes d’econòmiques per queixar-se que el professor Albert Carreras de Odriozola prohibia el català a classe; no els deixava exposar els treballs si no ho feien en castellà o potser en anglès. Era un home vinculadíssim a Andreu Mas-Colell, i que després el va acompanyar a la Generalitat. Arran d’això es va armar un grup d’estudiants en defensa del català. Van fer una campanya i gràcies a això no va guanyar el rectorat.

—Quin retrat en faríeu, avui, de la situació general del català?
—Fatal. Regressiva i pre-patois. És el primer pas d’un moment crític. Jo el veig molt greu. Fa trenta anys ho veia diferent, però alguns amics meus –en Rossich, en Rafanell, mossèn Modest Prats, que ja és mort– van fer un llibre, El futur del català, perquè ja veien símptomes d’això d’ara. Ara, en canvi, quan veig una cosa d’aquestes que fan caure d’esquena, ho envio a en Rossich o en Rafanell i els dic: “Aquí el teniu, el futur del català.” Estem igual que llavors. Han posat un conseller de Política Lingüística, però allò que hi ha d’haver és voluntat política, que per això se’n diu “Política Lingüística”. Els governs haurien de vetllar per la llengua, perquè ara l’ofensiva és més forta que amb el franquisme.

—Per què?
—El vaig viure vint-i-cinc anys, el franquisme. Què van aconseguir? Més interès pel català, més formació. En ple franquisme, jo era professor de català. Érem molts, que hi crèiem, i que hem fet classes a l’escola, als instituts, a la universitat. Els mestres han fet una tasca fonamental de catalanització per principis. Un catalanisme que amb en Pujol semblava que anava políticament bé, perquè ell ho tenia en compte… Però no prou.

—Ara hi teniu confiança, en aquest nou Departament de Política Lingüística?
—Gens, perquè qui ho porta ja era secretari de Política Lingüística. Diuen: “Oh, és que paguem molts diners per al doblatge de pel·lícules o per als dibuixos de la mainada.” Em sembla que és així, que hi posen diners, però més que no pas diners, el català necessita valentia política. Això se’ns en va. Això serà Perpinyà.

Fotografia: Albert Salamé.

—Quina mena de política?
—Això és un país diferent perquè parlem diferent. Per què al País Basc hi creix l’ús de l’èuscar i aquí, en canvi, baixa molt l’ús del català entre el jovent? Que els bascos són supremacistes? No, home no. Anem malament d’entrada, si de tot se’n diu supremacista, racista, xenòfob o ultradreta. Aquesta noia de Ripoll què en té, d’ultradreta? És una etiqueta a priori per a desqualificar-la. Si es comença a dir supremacista a una persona que creu que aquesta llengua ha de tenir futur… Tenim el marc de diglòssia molt accentuat. La imposició del castellà és molt antiga.

—Però hem aguantat molt de temps.
—Perquè hi va haver el romanticisme i la industrialització, i hem tingut Barcelona de capital. Sense capital, mira Occitània. Deixem-nos estar d’històries. Em sembla que ho va dir així en Puigverd, i la idea em va agradar molt. Amb la industrialització es crea la dita burgesia catalana; sense això, no tindríem res. Ara parlaríem en castellà d’un llibre fet en castellà. No vull dir que la burgesia salvés el català, sinó la capitalitat, la industrialització. El passeig de Gràcia, diguem. Allò que ens feia veure que érem diferents de Madrid i de Castella. La llengua la potencia el romanticisme, que també va fer que Mistral escrivís en occità quan ja el donaven per mort. I Verdaguer, tot i que era molt superior, va imitar Mistral.

—La causa del declivi actual és aquesta ofensiva que dèieu o bé que, en lloc d’industrialització, ara tenim una globalització que ens deixa moltes menys eines per a protegir la llengua?
—Això que en dius globalització no és només una idea global del món. Els americans no pateixen per l’anglès, per més que vagin a la Xina. A França, en canvi, estan una mica preocupats, perquè hi ha una substitució demogràfica. Ara, ells mantenen el francès, perquè el francès es va carregar totes les altres llengües i el van imposar, durant el segle XIX, amb una escola nacional que aquí, gràcies a Déu, no ha funcionat. Si parlem català és perquè la nacionalització que es va fer des de Madrid no ha funcionat com la de París.

—Els nord-americans són una societat en constant renovació demogràfica, no pas substitució, i com dieu no pateixen per l’anglès perquè tenen una llengua forta. Senyal que el problema de base no són els canvis demogràfics, sinó el poder polític. La força política que la llengua té al darrere. 
—Bé, tenen una llengua forta i imperialista, és clar. Si l’anglès és llengua d’ús, avui, arreu del món, és per l’expansió imperial americana i anglesa. Ara, de problema demogràfic també en tenen. Londres no és com l’havíem vist fa cinquanta anys. Aquí anem per aquest camí. En tot cas, són molts factors. També han canviat els referents. Avui, la llengua materna no és la de la mare sinó la del televisor o la del mòbil.

—No és perillós de normalitzar aquest pessimisme desesperançat respecte de la situació de la llengua?
—Sí, sí. Ho veig molt a Twitter. N’hi ha molts que són pessimistes. N’hi ha que, més que pessimistes, som optimistes informats. Hi ha unes bases de percepció. Jo, si baixo a la Rambla, no em sento a Barcelona ni a Catalunya. És un melting pot: ja som a Amèrica, però allà l’anglès es va mantenir, i aquí el català ha caigut. La immigració, a parer meu excessiva, massiva i no controlada, fa que et sentis minoritzat a casa.

—Com podem combatre el pessimisme sense caure en la ingenuïtat?
—Amb consciència lingüística. El pessimisme, tot sovint, ve de gent que parla castellà al primer que troben. No tenen clar que el català és una llengua igual. Durant la dictadura de Primo de Rivera, en Gaudí va anar a parar a la garjola dels municipals perquè parlava català. El problema continua essent la diglòssia. Jo, si vaig pel carrer, uso el català, perquè dintre meu fa molts anys que he superat la diglòssia. No em fa por que l’altre digui: “¿Cómor?” Un dia, en un bar de la Rambla, em volien estafar, i se’m va acudir de fúmer uns crits en anglès. Tot resolt: va venir l’amo de seguida. L’anglès encara va per damunt del castellà. Un amic meu ja fa temps que voldria un bilingüisme català-anglès, i va reproduir el facsímil de la revista La Llumanera de Nova York, editada a Nova York en català a final del XIX. De fet, combatre la diglòssia és això. No passar per l’anglès, i encara menys pel castellà. Ara, és clar, no podem demanar a tothom el conflicte permanent. De vegades, s’ha de parlar català amb un somriure.

—No us sembla que, malgrat tot, som en un moment d’una gran efervescència creativa en català en termes literaris i editorials, musicals, de pòdcasts, de continguts digitals…?
—Sí, sí. He de dir que confio plenament en el jovent. Catalunya sempre ha estat creativa, i és un país amb un cert tarannà anarquista, suposo que perquè no tenim estat, i tothom va molt a la seva, però es fan coses. Jo treballo sol. En Coromines va treballar sol tota la vida perquè ni l’acadèmia no el volia. Aquest país s’aguanta molt per la creativitat personal. Verdaguer era ell. Tenia l’Església, però al final hi va trencar. En Segarra no lligava amb els del seu temps. No seguia la pauta del catalanisme d’aquell moment.

—Voleu dir que, en bona part, el futur de la llengua i de la nació passa per les mans de cadascú.
—Fins ara ho hem fet així, ara demano política.

Fotografia: Albert Salamé

El conegut com a “cas de les antenes” arriba demà a judici, amb el batlle de Badalona, Xavier Garcia Albiol (PP), com a principal acusat. Els fets es remunten al primer mandat dels populars a Badalona (2011-2015), quan sota la direcció d’Albiol, que comandava també l’àrea d’Urbanisme, es van instal·lar il·legalment unes antenes de telefonia mòbil al Turó d’en Caritg, on té la seu la Guàrdia Urbana de la ciutat. La fiscalia acusa Albiol de prevaricació urbanística i ambiental i li demana una pena de 2 anys i 10 mesos de presó, 10 anys d’inhabilitació i una multa de 9.000 euros. També són acusats dos ex-alts càrrecs i dos ex-regidors de l’ajuntament, Miguel Jurado (PP) i Oriol Lladó (ERC).

El judici de les antenes arriba en el moment políticament més dolç de Xavier Garcia Albiol. La majoria absoluta aconseguida a les eleccions municipals del 2023 el feien estar tranquil almenys fins el 2027. A més, la contundència dels resultats (el PP va aconseguir 18 regidors de 27) feia preveure la reelecció en els pròxims comicis dins les files populars.

Però ara plana sobre l’ajuntament l’amenaça d’una sentència condemnatòria, que deixaria Albiol fora de joc. La fiscalia demana deu anys d’inhabilitació per la instal·lació il·legal d’unes antenes de telefonia mòbil a la ciutat durant sis anys. Albiol sempre s’ha desentès de la gestió d’aquest afer, malgrat que durant els seus primers anys de batlle era regidor d’Urbanisme.

Els fets es remunten al 2012. L’estiu d’aquell any, Vodafone va demanar d’instal·lar una antena al Turó d’en Caritg i, segons l’acusació que fa la fiscalia, Albiol, el gerent de l’empresa municipal Engestur, Tomàs Vizcaino, i el director d’Urbanisme de l’ajuntament, Xavier Salvà, ho van autoritzar sabent que l’emplaçament no era compatible urbanísticament.

D’acord amb la normativa urbanística, la qualificació dels terrenys solament hauria permès aixecar-hi un nou equipament cultural de caràcter local. Igualment, tampoc es va concedir a l’empresa cap permís d’obres ni es van fer els informes tècnics i jurídics preceptius. Com que era una instal·lació de telecomunicacions, també s’hauria d’haver tramitat una llicència ambiental, cosa que tampoc no es va fer.

Finalment, i amb el supòsit que haguessin fet correctament els tràmits i que s’hagués permès la instal·lació de les antenes als terrenys, com que eren de titularitat pública, perquè en pogués fer ús una empresa privada s’hauria d’haver convocat un concurs públic, igualment inexistent. Amb tot, la primera antena es va activar solament tretze dies després d’haver-ho demanat.

L’operació es va repetir uns mesos després i la tardor d’aquell mateix any també hi va instal·lar una antena Movistar, igualment sense llicència, informes ni concurs. La situació va causar queixes en la plantilla de la Guàrdia Urbana i aleshores va intervenir el quart acusat, el regidor de Seguretat d’aleshores, Miguel Jurado, que va defensar la legalitat de les instal·lacions davant els treballadors.

Les dues antenes van funcionar ininterrompudament durant sis anys, fins el 2018, fet que implica a més protagonistes en el manteniment de les irregularitats. Això és així perquè la derrota a les urnes d’Albiol a les eleccions municipals del 2015 va fer canviar els responsables de l’àrea d’Urbanisme del consistori.

Segons la fiscalia, el nou regidor d’Urbanisme del govern de Dolors Sabater (Guanyem), Oriol Lladó (ERC), no va fer res per revertir la situació, tot i que n’era sabedor perquè li ho havien dit els tècnics. Lladó sembla que va continuar tolerant una activitat il·legal a la ciutat, d’acord amb l’escrit d’acusació de la fiscalia.

Per tot això, la fiscalia demana a Albiol, Vizcaino i Salvà 2 anys i 10 mesos de presó, 10 d’inhabilitació i una multa de 9.000 euros. En el cas de Jurado, que actualment és regidor del PP a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), la petició de condemna és d’1 any d’inhabilitació. Per a Lladó, la fiscalia demana 1 any i mig de presó, inhabilitació durant 10 anys i 8.100 euros de multa.

El ministeri públic també demana que les dues companyies telefòniques paguin prop de 17.448 euros a l’Ajuntament de Badalona per les taxes no pagades, segons càlculs de l’Oficina Antifrau. A Vodafone, a més, li reclama que torni els 8.300 euros d’electricitat consumida per haver-se endollat a la xarxa elèctrica de la comissaria quan va instal·lar l’antena.

Dues setmanes de judici

El judici arrenca demà a l’Audiència de Barcelona amb l’interrogatori dels acusats i durarà set dies, fins el 18 de desembre. En total s’han citat a declarar més d’una trentena de testimonis, entre els quals destaquen policies, tècnics i regidors i ex-regidors de l’ajuntament, que declararan entre el 10 i el 16 de desembre.

El dia 17 serà el torn dels pèrits. N’hi ha sis, entre mossos d’esquadra i responsables de l’Oficina Antifrau o la Generalitat de Catalunya. En aquesta sessió també és previst que es presentin les conclusions i s’ha reservat un darrer dia, dimecres 18, per als informes finals.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar d’aquesta manera: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

La gestió nefasta de la gota freda al País Valencià el 29 d’octubre proppassat va deixar 222 morts i milers de damnificats. Així i tot, les dues manifestacions multitudinàries que s’han fet a València aquestes darreres setmanes (i que han aplegat centenars de milers de persones) i les diverses informacions que s’han publicat als mitjans de comunicació en què es demostra que el govern de Carlos Mazón ha mentit dia sí i dia també per no haver d’assumir responsabilitats no han estat prou perquè el president de la Generalitat dimiteixi.

Un sondatge fet per Sigma Dos que publica avui El Mundo, fet entre el 25 de novembre i el 4 de desembre, revela que si ara hi hagués eleccions a les Corts, el Partit Popular s’enfonsaria i Compromís i Vox tindrien un augment significatiu de vots. Segons el sondatge, el PP baixaria fins a 29-31 escons, tot i que continuaria essent el partit més votat, amb el 25,4% dels sufragis. Una xifra molt allunyada de la que va aconseguir en les eleccions del 2023: el 30,35% dels vots i 40 escons.

Una altra de les dades destacades és l’augment de suport que rebrien Vox i Compromís. Vox es dispararia i obtindria entre 18 escons i 20, amb un 17,2% dels vots (més de 4 punts percentuals que no va obtenir en les eleccions de l’any passat) i reduiria la distància que el separa del partit de Mazón. És a dir: la majoria parlamentària de la dreta perillaria. Si el PP i Vox no aconseguissin sumar majoria absoluta (50 escons), caldria cedir el poder als partits d’esquerra.

Aquesta és l’altra situació que presenta el sondatge: la intenció de vot que recull Sigma Dos apunta una hipotètica majoria absoluta de les esquerres, amb 52 escons, amb un creixement important de Compromís. Segons el sondatge, el partit de Joan Baldoví podria obtenir entre 20 escons i 22, i el 21,4% dels vots. És a dir, entre 5 escons i 7 més que no tenen ara, i gairebé 7 punts percentuals més en intenció de vot.

D’una altra banda, el PSPV de Diana Morant retrocediria en escons, tot i que en grau més baix que el PP: dels 31 actuals passaria a tenir-ne entre 28 i 30, és a dir, un 24,6% dels vots. Segons Sigma Dos, el 13% dels votants socialistes del 2023 ara votaria Compromís.

Finalment, una altra de les dades destacades que dóna el sondatge és que el 65% dels valencians i la meitat dels votants de Mazón creuen que el president hauria de dimitir per la gestió de la gota freda.

The Washington Post · Cate Brown i Meg Kelly

Les forces rebels sirianes han entrat a Damasc aquesta matinada i han culminat així una ofensiva fulminant, encapçalada per la facció islamista armada Hai’at Tahrir al-Xam (HTX), que ha trencat quatre anys d’empat entre Baixar al-Assad i les faccions d’HTX amb base a la província d’Idlib. Els rebels han aconseguit de manera sorprenent el control de les ciutats principals d’Alep, Hama i Homs en tan sols vuit dies.

Els experts atribueixen l’èxit sense precedents d’HTX a l’antic comandant d’al-Qaida Abu Muhàmmad al-Jolani, que ha reclutat una coalició temporal de combatents.
“Això que veiem ara és el resultat d’uns quants anys d’entrenament i professionalització de les tropes d’HTX”, ha dit Jerome Drevon, analista sènior del Crisis Group, que ha indicat que Turquia també els havia proporcionat ajuda material. “Tenen unitats especialitzades en drons, infanteria i tancs. Van molt més coordinats que no pas abans.”

Els rebels van traspassar els límits occidentals d’Alep –la segona ciutat de Síria– el 29 de novembre, per primera vegada d’ençà del desembre del 2016. Es van moure ràpidament cap al centre de la ciutat, avançaven pels carrers, disparaven i feien sonar les botzines mentre les forces governamentals fugien.

L’exèrcit sirià, amb el suport de caces russos, va respondre atacant Alep i la zona circumdant. Tanmateix, no hi ha hagut més atacs sobre la ciutat del 2 de desembre ençà.

El dia abans, el primer de desembre, les forces rebels avançaven cap al sud en direcció a la ciutat de Hama, però les tropes d’Assad van aconseguir de contenir-ne l’avanç.
Durant els cinc dies següents, la coalició rebel va capturar pobles pròxims i es va posicionar en instal·lacions militars abandonades precipitadament per l’exèrcit.

Sota pressió, Assad va ordenar un augment immediat de sou per als soldats, segons que informava l’agència de notícies siriana dimecres. Els caces russos van continuar bombardant objectius.

Dijous, dia 5 de desembre, els combatents van prendre Hama i van alliberar reclusos de les presons d’Assad. Uns quants vídeos mostraven retrobaments molt esperats de presoners que sortien de la presó central de Hama, alguns per primera vegada en gairebé quaranta anys, després de la brutal repressió de l’oposició ordenada pel pare d’Assad el 1982.

Divendres, dia 6, una facció de combatents anti-Assad va entrar a la ciutat meridional de Daraa, brandant banderes de l’oposició. Al vespre, una multitud es va reunir en una desfilada improvisada, que arrossegava les restes d’una estàtua d’Assad.

Els experts van descriure l’oposició a Daraa com una coalició mixta d’antics rebels, inclosos caps locals i figures tribals, que es van veure obligats a sotmetre’s a Assad el 2018.

“Molts ho volien de fa temps, però no podien actuar”, explica Aron Lund, analista del Llevant a Century International. “Els esdeveniments al nord els han donat l’oportunitat de fer-ho ara.”

Després d’assegurar el control del centre de la ciutat, els combatents de la resistència es van dispersar. Alguns van avançar cap al nord en direcció a Damasc i uns altres cap al sud en direcció a Jordània.

Ahir, dia 7, les autoritats jordanes van tancar el pas de Jaber-Nasib, l’únic pas fronterer de passatgers i mercaderies amb Síria, després d’informacions locals sobre trets i combats a la frontera.

Els combatents anti-Assad van avançar aleshores cap a la ciutat estratègica d’Homs –antigament un centre de resistència siriana i un encreuament econòmic fonamental entre les reserves de gas de l’est i els ports costaners del règim, on hi ha dues bases militars russes.

Divendres, els comandants d’HTX van anunciar que havien pres el control de zones sis quilòmetres al nord d’Homs. Aquella nit van instar els soldats del règim a desertar.

“Si prenen Homs, separaran Damasc de la costa i, de fet, partiran el règim per la meitat”, va explicar Lund, i va afegir que una interrupció així podria desencadenar una “espiral de mort” per a l’estat sirià.

Però la retirada del règim ha continuat.

Ahir, les forces d’Assad es van retirar de l’aeroport T4, la base militar més gran del règim a l’est d’Homs, segons mitjans locals. Hores després, HTX va dir que avançava cap al cor de la ciutat.

Pel nord i pel sud, els comandants rebels van prometre de continuar cap a Damasc i els grups rebels avançaven, ocupant suburbi rere suburbi.

Avui a primera hora, els habitants de Damasc han anat a la històrica plaça dels Omeies, a solament dos quilòmetres del palau presidencial, per celebrar la fi d’un règim que ha col·lapsat de manera sorprenent en pocs dies.

Avui, 8 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

Jordi Baylina: “Hi ha un mercat negre de forats per a poder entrar als nostres mòbils”

Què ha de passar perquè Carlos Mazón deixe de ser president de la Generalitat?

Som a la vora de l’abisme climàtic?

Punt d’inflexió per a la guerra de Gaza: Amnistia Internacional acusa Israel d’accions genocides

Mon Tur: “Hi ha parelles en què un diu ‘bon dia’ i l’altre contesta ‘doncs tu, pitjor’”

Deu jocs de taula nous en català per a regalar aquest Nadal

Clàssic, mestre: els 85 anys de Joan F. Mira

Vins catalans per a celebrar aquest Nadal

Mail Obert d’Andreu Barnils: Un cor intel·ligent

Mail Obert de Mercè Ibarz: Lloguer i veïnatge, una destrucció

Closcadelletra (CDXLIV): Cap als planters d’infinitud

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Hai’at Tahrir al-Xam (HTX) –el grup islamista milicià que ha entrat a Damasc aquesta matinada– ha fet un assalt ràpid contra les forces del govern sirià aquestes darreres setmanes i ha revifat una guerra civil que en gran part s’havia aturat.

HTX va guanyar notorietat al començament de la guerra civil siriana. L’objectiu declarat del grup és establir el govern islàmic a Síria, i és el successor del Front al-Nusra, un antic grup membre d’al-Qaida.

Aquests darrers anys, HTX ha aprofitat el seu domini al nord-oest de Síria –on havia estat confinat per les forces governamentals amb el suport de Rússia i l’Iran– per reconstruir la constel·lació de forces opositores restants en forces de combat.

També ha treballat per suavitzar la seva imatge. Després d’haver estat afiliat a al-Qaida, s’ha distanciat de les seves arrels extremistes i s’ha centrat en la prestació de serveis governamentals a milions de persones a la província d’Idlib per mitjà del Govern de Salvació sirià, l’administrador de facto del territori controlat per HTX. Per exemple, fa poc ha dit que protegiria llocs culturals i religiosos a Alep, incloses les esglésies.

El grup també controla el pas fronterer de Bab al-Hawa cap a Turquia, un corredor vital per a canalitzar ajuda humanitària a les zones sota control rebel.

Els rebels sirians han entrat a Damasc aquesta matinada i han posat fi al règim en un avanç llampec que s’ha desplegat en menys de dues setmanes.

De moment no se sap on és el president Baixar al-Assad, però diverses fonts diuen que ha fugit. El primer ministre sirià, Muhàmmad Ghazi al-Jalali, ha allargat la mà als rebels opositors i ha promès de cooperar. El dirigent de HTX, Abu Muhàmmad al-Jolani, ha ordenat als combatents rebels que no ataquessin les instal·lacions de l’estat, que, segons que ha dit, continuaran sota la supervisió del primer ministre “fins que siguin lliurades oficialment”.

Les forces de l’oposició siriana han fet uns avanços sorprenents aquests darrers dies; han pres el control de les ciutats d’Alep i Hama i han trencat les defenses de Damasc aquesta matinada.

Les primeres hores d’avui, els habitants de Damasc han baixat dels cotxes i s’han dirigit en massa cap a la històrica plaça dels Omeies per celebrar la caiguda del règim.

Els rebels han aprofitat que els dos aliats tradicionals del règim, Rússia i l’Iran, s’han centrat en els seus propis conflictes per posar fi a un règim que ha durat dècades i que ningú no pensava que pogués caure tan fàcilment.

La caiguda de Damasc és un cop dur per a l’Iran, que perd la ruta que connectava el país amb el Líban, usada per donar suport a l’Hesbol·là.

Com ha estat la sorprenent ofensiva que ha posat fi al règim en menys de dues setmanes?

Què és Hai’at Tahrir al-Xam, el grup islamista que ha enderrocat el règim sirià?

ACTUALITZACIONS:

–Les forces rebels prenen el control de Damasc i pacten una transició amb el primer ministre

–Què és Hai’at Tahrir al-Xam, el grup islamista que ha enderrocat el règim sirià?

Els rebels sirians diuen que han entrat a la capital i que han fet caure el règim de Damasc. Ahir al vespre afirmaven haver entrat a Homs –la tercera ciutat més gran de Síria i un encreuament estratègic.

Hai’at Tahrir al-Xam, la facció islamista armada que ha aconseguit victòries espectaculars al nord aquesta darrera setmana, ha explicat que les seves forces havien “començat a penetrar” a Homs i controlaven part de la ciutat.

Sham FM, una emissora de ràdio favorable al president Baixar al-Assad, ha informat que l’exèrcit sirià es “recol·locava als afores” de la ciutat –una terminologia que el govern ha emprat recentment per encobrir retirades de ciutats i pobles que han caigut en mans dels rebels.

La captura d’Homs seria una altra pèrdua enorme per a Assad, que afronta de fa una setmana el desafiament més gran dels seus vint-i-quatre anys de govern, atès que els rebels sembla que s’acosten ràpidament a la capital, Damasc.

Els grups rebels han promès assetjar la capital i enderrocar el govern d’Assad, que ha sobreviscut a una guerra civil de tretze anys que, fins la setmana passada, era en un atzucac.

HTX diu que les seves forces han començat a encerclar Damasc després dels avenços fulgurants d’uns altres grups rebels, que han començat a actuar al sud. Abu Muhàmmad al-Jolani, el cap d’HTX, va dir ahir que les forces rebels eren a les portes d’Homs i Damasc, i que “l’enderrocament del règim criminal” era molt a prop.

El govern sirià va fer una reunió d’emergència ahir per tractar els atacs de “bandes terroristes armades” contra unes quantes ciutats i regions. L’exèrcit sirià ha negat haver-se retirat de les zones de l’extraradi de Damasc, però ha reconegut que les seves forces a les ciutats sud-occidentals de Daraa i As-Suwayda s’havien “recol·locat” en noves posicions després de l’atac “als punts de control i posicions militars de l’exèrcit” dels combatents rebels.

L’anomenada Sala d’Operacions del Sud, una nova facció rebel desconeguda fins ara, ha proclamat el seu control de la governació de Daraa i ha promès “continuar fins a l’alliberament de Damasc”.

Un vídeo ha mostrat una estàtua de l’ex-president Hafez al-Assad enderrocada a cops de destral a Jaramana, als afores de Damasc, a menys de deu milles del palau presidencial. L’agència siriana de notícies SANA ha explicat que “els sons sentits en algunes zones del sud de l’extraradi de Damasc” eren de trets de llarg abast “contra concentracions terroristes a Daraa”.

Aquesta nova facció també va dir ahir que havia pres el control de Quneitra, prop dels Alts del Golan ocupats per Israel, al sud-oest de Síria. Aquesta afirmació no s’ha pogut confirmar de manera immediata.

As-Suwayda, una ciutat del sud-oest de Síria habitada per membres de la minoria religiosa drusa, era sota el control de faccions druses ahir al matí després de la retirada de l’exèrcit, segons que ha explicat un activista local.

La relació dels nous grups rebels del sud amb HTX encara no és clara, però l’avanç dels gihadistes els ha revifats clarament.

Els avenços rebels d’ahir s’afegeixen als guanys espectaculars aconseguits aquesta darrera setmana. L’ofensiva encapçalada per HTX ha pres Alep, la ciutat més gran de Síria, i Hama, la quarta més gran.

Homs, capital de la governació més extensa de Síria, és important estratègicament; és a la cruïlla de l’autopista nord-sud que connecta Alep amb Damasc i de l’autopista est-oest que connecta el desert amb la mar Mediterrània.

Els rebels han aprofitat els canvis en l’equilibri regional i la distracció dels aliats d’Assad. Rússia, que ha donat suport a Assad amb atacs aeris d’ençà del 2015, ara és empantanegada en la guerra a Ucraïna. I l’Iran ha estat sacsat pel conflicte amb Israel.

Mon Tur (Barcelona, 1968) és advocada col·laborativa, mediadora familiar sistèmica i orientadora. Fa molts anys que es dedica a la resolució pacífica de conflictes familiars i és especialitzada en divorcis amistosos. Ha vist tantes vegades com s’arriba al punt de no-retorn en els conflictes de parella que ara, dos anys després d’haver escrit Divorcis amb amor, ha publicat Amor, hem de parlar, un llibre en què parla d’algunes estratègies per a sobreviure als conflictes i tenir relacions sanes. No dóna receptes màgiques i avisa que no sempre totes les parelles es poden salvar, però sí que fa reflexions molt útils que impliquen un canvi de paradigma important: substitueix la noció de sacrifici per la de solidaritat.

—Dieu que els conflictes de parella van escalant fins que arriba a un punt que són insostenibles. Com podem identificar que comencen a escalar i què podem fer per evitar-ho?
—Som força analfabets emocionalment i hauríem de ser assertius, connectar amb allò que sentim, amb allò que passa en la relació, amb com ens fa sentir allò que fa l’altre, i també tenir la capacitat de dir-ho. Hi ha gent que accepta coses inacceptables perquè no té la capacitat de dir: “No, això no m’agrada.” Aquí hi ha un component de gènere important: el patriarcat ens ha dit que, per a ser bones dones, hem de ser dones complaents i ens sembla que amb el nostre “no” l’altre s’enfadarà. Si s’enfada, haurà de gestionar el seu empipament.

—L’assertivitat implica saber posar límits i respectar-los sense comunicar-ho de manera agressiva.
—I és complicat per a tothom. Has de tenir la capacitat de sentir, de saber què sents, de transmetre-ho bé i de saber què fer amb allò que sent l’altre. No és gens fàcil, però, si no, què és una parella? Si no pots tenir aquest diàleg, si no pots dir “això no em fa sentir bé” o “això sí que em fa sentir bé i vull fer-ho més encara que no t’agradi”… Jo no sóc pas una salvadora de parelles, a vegades arriba a un punt que potser és millor no continuar. Per saber si una parella va pel camí d’estar malament, detectar el malestar és important. Quan tens parella no cal que tot sigui meravellós, però sí que has d’estar tranquil·la, en calma. Si sents malestar, alguna cosa no funciona.

“Quan tens parella no cal que tot sigui meravellós, però sí que has d’estar tranquil·la, en calma”

—No una discussió esporàdica, sinó un malestar més constant.
—Exacte. I els conflictes no van sols. No tens un conflicte per la germana de la teva parella, sinó que això acompanya moltes coses. Hi ha parelles que entren en bucle, que arriben al punt que un diu “bon dia” i l’altre contesta “doncs tu, pitjor”. Per no arribar a aquesta situació tan complicada, abans cal haver detectat dificultats, mirar si ens barallem sempre per la mateixa qüestió. I l’escolta d’un mateix, veure que una cosa no funciona i intentar solucionar-la o acceptar que serà així.

—No sé si detectar el malestar en una relació és fàcil tenint en compte les idees sobre l’amor que hem rebut: hi ha aquest mite que l’amor és una cosa tortuosa, difícil, que sempre implica dificultats… Sembla que sense això no hi pugui haver amor i passió, com si hagués d’anar tot junt, l’amor-odi típic dels films.
—Són missatges com ara “qui et vol bé et farà plorar”, o que diuen que l’única cosa important és mantenir-se junts, que una relació és bona o no per si dura, no per la qualitat… Estem acostumats a aquest “fa quaranta anys que estan junts, que bé!”, quan hauríem d’acostumar-nos a dir “fa x anys que estan junts i estan molt bé!”. També hi influeix l’amor romàntic i el mite de la mitja taronja, que quan l’has trobada no l’has de deixar i has de resistir-ho tot. Al meu despatx vénen parelles que fa set anys que no tenen relacions sexuals ni fan res juntes. Cadascú fa la seva vida fins que apareix una tercera persona.

—No reaccionen fins que no arriba la infidelitat?
—Bé, no sé fins a quin punt pot considerar-se infidelitat en una relació en què ja no hi havia res… No ens movem de les relacions perquè vivim en una societat que les prioritza molt, siguin poliamoroses o de la mena que siguin. No has d’estar sol, has d’estar sempre amb algú, especialment les dones. Quan t’enamores d’algú altre, recuperes la il·lusió i deixes l’altra relació, però si no, t’hi quedes. Normalment, els homes es queden en les relacions fins que no en troben una altra, mentre que les dones tenen més tendència a sortir de les relacions que no els agraden.

“No ens movem de les relacions perquè vivim en una societat que les prioritza molt. No has d’estar sol, has d’estar sempre amb algú”

—Hi ha persones que continuen en algunes relacions simplement pel temps que hi han invertit. Això de “fa tant de temps que anem junts que si ho deixem hauré perdut molts anys de la meva vida”.
—Sí. Es basa en aquesta concepció de, com que ha de ser per sempre, si et divorcies has fracassat, com si tots els anys que queden enrere no tinguessin cap valor. Si dignifiques i honres tot allò que has viscut i dius “és meravellós tot el que hem passat junts, tenim uns fills en comú, una història, una casa, una hipoteca, però ara encararem la vida per separat”, això canvia. Ara vivim molt més que abans, això de “fins que la mort ens separi” és molt del segle XX. Era més fàcil perquè ens moríem abans. Però avui dia que potser morim a cent anys, passarem vuitanta anys amb la mateixa persona? Pot ser, però en quines condicions? Si estàs en parella, creix: la parella t’ofereix la possibilitat de discrepar, però, en canvi, per mantenir la relació, es fa veure que la discrepància no existeix. No, parla-ho i creixeu junts. Quan la superes, la relació és molt més sana.

—Cal encarar els conflictes i mirar de resoldre’ls, però què en penseu de la frase aquesta de “és que abans tot durava més, la gent ara ja no lluita”? Té un punt de veritat o solament és una manera de procurar que continuem suportant allò que suportàvem abans?
—Pot tenir un punt de veritat en el sentit que ara el benestar és molt prioritari per a tothom, però és una frase que té un biaix de gènere brutal, moltes vegades les parelles duraven per tot el que suportaven les dones. L’adulteri només existia per a les dones. Ells en cometien, però no era perseguit. Ells sortien de les relacions sense deixar-les, és evident. Charles Dickens va provar de tancar la seva dona en un manicomi, a vegades el divorci d’abans era fer coses com aquestes. Que les relacions no s’han sostingut després de l’enamorament perpètuament i meravellosament és un fet. I no és cert que la gent no lluiti per les relacions, de fet, la part que costa més és sortir-ne. La gent triga anys a prendre la decisió de divorciar-se i pateix molt, no és d’un dia per l’altre.

“Moltes vegades les parelles duraven per tot el que suportaven les dones”

—Dieu que s’ha de tenir una actitud de col·laboració i de no-confrontació en les discussions de parella. Què voleu dir?
—Creiem que la millor defensa és un atac. Quan hi ha un conflicte, la gent té tendència a defensar-se. Cal canviar aquesta idea per la idea de, tenim visions diferents i això ens causa un conflicte. Com en sortim conjuntament? Perquè, si no, intentes de guanyar l’altre, i això té un cost molt elevat per a la parella. Cal sortir conjuntament dels conflictes, no intentar que l’altre els perdi.

—També recomaneu de tenir les converses necessàries fora de les discussions. Com es pot fer?
—En els moments de tensió i discussió, la ira et controla i no pots parlar i resoldre, tens ganes de dir a l’altre el nom del porc. Has de deixar que et passi l’enuig, esperar a estar més tranquil i buscar un altre moment. Tal com fem a la feina: buscar moments de reunió per parlar les coses de manera endreçada, no dir-li al teu cap allò que penses en un moment d’enuig.

—Dieu que les dificultats amb el sexe són un motiu habitual per al divorci. Què us trobeu?
—Sempre veig el pitjor moment de les parelles. No crec que ningú hagi de dir que el sexe és obligatori en una relació si hi ha gent que no vol tenir-ne, però un sexe satisfactori sí que acostuma a ser un símptoma de la bona salut d’una relació. En les parelles en conflicte veig que les relacions sexuals o bé no són satisfactòries per a un dels dos, i això costa de comunicar, o bé directament han desaparegut. Si en la parella va tot bé i això no els manca, endavant, però normalment veig que quan manca és perquè hi ha situacions de desencís, de no-relació…

—Potser no és solament que no hi hagi sexe, segurament la cosa més important és que tampoc no hi ha intimitat, afecte…
—Sí. Al llibre parlo del triangle de la intimitat, la passió i el compromís. La intimitat és sentir que pots despullar-te emocionalment davant l’altre. La passió bàsicament és el sexe, però no només, potser t’apassiona compartir tir amb arc amb la teva parella. Qui és ningú per a dir que això no ha de ser així? Però habitualment veiem que les parelles que no estan bé tampoc no tenen relacions sexuals o en tenen de molt insatisfactòries.

—En aquests casos, recomaneu de programar les relacions sexuals. Per què?
—Sí, perquè tenim la il·lusió que el sexe ha de ser espontani com a les pel·lícules, però no ens enganyem, quan tens la mare gran, els fills adolescents o la feina pel mig, només passarà si dius: “Aquest dissabte a la tarda, no sé si hi haurà sexe, però és per a nosaltres.”

“Tenim la il·lusió que el sexe ha de ser espontani com a les pel·lícules, però no ens enganyem”

—Un altre maldecap habitual: els conflictes familiars en parelles que també han de conviure amb els fills de l’altre, no solament els propis.
—Sí, les famílies reconstituïdes. Si no t’ubiques molt bé, els fills de l’altre poden ser un element de conflicte. Són sistemes de criança diferents, també hi ha l’ex-parella… A moltes parelles en aquesta situació els recomano que no convisquin, que cadascú visqui a casa seva amb els seus fills i, quan no els tinguin, estiguin junts. I la vida no dóna per a tenir pisos tan grans, és un element molt complex.

—Potser no havies triat de tenir una família nombrosa i després del divorci i de tornar-te a aparellar, de cop, te la trobes.
—I no has triat el tipus d’escola del fill de la teva parella, que potser no t’agrada gens, però resulta que comparteix molts moments amb els teus fills. A Suècia, a les noves parelles, en compte de dir-los padrastres o madrastres, els diuen bonus papa o bonus mama, en un sentit més positiu, de segona oportunitat. Però cal molta generositat i amor i no jutjar ni intervenir si no t’ho demanen. Allò de “mira què fa el teu fill, si fos el meu…”. Molta gent em diu: “Em fa triar entre ell o el meu fill.” I sempre tries el teu fill. És difícil no opinar sobre la criança d’aquell altre nen perquè viu amb tu, però pots arribar a acords: no ficar-te amb certes coses, però que el nen en respecti unes altres.

—Una altra font de conflicte: quant de temps passar amb la família política. Què recomanaríeu?
—En una entrevista que em van fer molta gent comentava: “He estat tota la vida anant amb els sogres i és horrible” i aquesta mena de coses. També hi ha gent que és molt feliç en aquesta situació, però si no és el cas, has de parlar-ho: “M’encanten els teus pares, però no vull destinar tot el meu temps a estar amb ells. Pactem-ho.” Tu no pots demanar a la teva parella que no vegi la seva família si és una família centrípeta, però has d’arribar a acords perquè potser no cal passar cada cap de setmana en família. O potser sí, però parlem-ne. Una clienta va anar de viatge amb la parella i la família, i el seu marit s’havia passat tot el viatge a l’habitació de l’hotel. No pots arribar a aquest punt, has de parlar-ho abans: “No vindré perquè no m’agrada això i allò.”

—Ser la persona que contradiu els mandats d’unió familiar a vegades és complicat.
—Si dius segons quines coses potser acabes marcat com el polèmic, però quina és l’alternativa, anar-hi sempre? Hi ha d’haver una opció madura, pactar: “Jo veuré el teu germà, que no em cau bé, en aquest moment i en aquest altre.” Estem acostumats a no parlar dels conflictes i continuar resistint, però això és un elefant a l’habitació que ens impedeix la mobilitat i que acaba sortint d’alguna manera, pots acabar contestant malament o tancat a l’habitació de l’hotel. No és millor ser sincer?

—Però també tenim interioritzada aquesta idea que cal fer sacrificis per la parella: “Hi vaig perquè és el que toca.”
—En una relació hi ha d’haver solidaritat, no sacrifici: “Entenc que has d’anar a veure els teus pares, entenc que està bé que jo hi vagi, però no hi aniré cada cap de setmana.” Si sento que faig una cosa que no m’agrada, que hi estic forçada, acabarà malament.

“En una relació hi ha d’haver solidaritat, no sacrifici”

—Volia acabar demanant-vos per una darrera equivocació molt generalitzada que esmenteu al llibre: la fantasia de voler canviar l’altre. Us la trobeu sovint?
—No saps quants divorcis he fet en què m’han dit: “És que pensava que això ho acabaria canviant!” Hem de canviar perquè ho volem, no perquè un altre ens ho demani. Al principi de la relació és possible que, perquè l’altre ens ho demana, canviem alguna cosa, però ha d’estar molt interioritzat, ho hem de desitjar. L’amor significa respectar qui és i estimar-lo tal com és.

 

Última Hora: Els rebels entren a Damasc: cau el règim

Jordi Baylina: “Hi ha un mercat negre de forats per a poder entrar als nostres mòbils”

Una de les definicions que el diccionari del IEC ens ofereix de la paraula clàssic remet a aquelles obres o persones que són considerades un model digne d’imitació. Aquesta va ser, precisament, la meva primera pensada quan dimarts passat vaig veure que aquell dia Joan Francesc Mira, segurament l’últim clàssic que ens resta, feia vuitanta-cinc anys. Sense deixar el diccionari vaig a la paraula mestre i trobo una altra definició ben adient al nostre cas, perquè remet a la persona que, d’una determinada branca, en sap prou no només per a ensenyar-ne sinó per a ésser-ne considerat com a model. Com un exemple a seguir.

A una edat en què manté intacta tota la vivesa mental (i una mica menys la física) Joan F. Mira pot exhibir amb un orgull ben justificat un esplèndid full de serveis no solament en l’àmbit cultural, sinó també en el cívic, fins al punt de poder dir que la seva obra i la seva actitud vital conformen un llegat amb potencial capaç de superar tots els entrebancs que se’ns posin a davant fins aconseguir l’objectiu d’aquell per aspera ad astra que pregona la sentència llatina.

Després d’El tramvia groc (Proa, 2013) i de Tots els camins (Proa, 2020), dos llibres de memòries d’infantesa, joventut i primera maduresa que s’aturen just en el moment que tocaria començar a parlar dels anys de la resistència antifranquista al País Valencià, el mateix Mira ha dit i repetit que tot allò que havia d’escriure sobre el seu passat ja era publicat. Que no esperem sorpreses ni a curt termini ni a llarg.

Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps.

Si ell ho diu, me’l creuré i li respectaré la decisió, és clar. Però no em puc treure del cap la idea que el seu testimoni, al costat del d’uns altres protagonistes que encara estan en condicions d’explicar aquells anys, hauria estat un element de gran valor per a conèixer a fons les ombres i les llums d’una època complexa i encara amb massa forats per a omplir.

No entraré en detalls sobre l’àmplia i variada bibliografia del mestre Mira, n’he parlat a bastament ací mateix unes altres vegades, l’únic que dic és que la seva obra continua essent valorada i reconeguda, no solament pels lectors, sinó també, molt important, pels editors. Precisament aquests dies m’han arribat notícies que la Biblioteca Joan F. Mira de l’editorial Bromera, creada el 2009 i aturada durant uns quants anys, reprèn ara la marxa amb una reedició de categoria: Els treballs perduts, el primer títol de l’extraordinària trilogia sobre la ciutat de València. Un llibre que, si se’m permet, no m’estaré de qualificar de lectura imprescindible.

Respecte de la seva faceta d’articulista, no gens negligible tampoc, la trobem aplegada en uns quants llibres, l’últim dels quals va veure la llum el gener passat. Em refereixo als Papers de la roda del món (Pòrtic, 2024), que aplega texts publicats als diaris Avui i El País i al setmanari el Temps entre el 2010 i el 2017, any, aquest darrer, en què d’un dia per l’altre es va estroncar una col·laboració que d’ençà dels orígens de la revista s’havia mantingut ferma i constant fins al punt que érem molts els lectors que, quan accedíem a la revista, l’obríem pel final sabedors que allí trobaríem, sota la rúbrica “El temps que corre”, la reflexió setmanal de Joan F. Mira.

L’estudi introductori i la tria dels articles de Papers de la roda del món han anat a càrrec del filòleg de la Universitat de València Carles Fenollosa, que també parla d’aquella dimensió clàssica amb què començava aquest article. Més concretament, quan ha de definir el llibre diu: “En el fons de tot, però, subjau la que per a mi és la idea central del seu pensament, deutora de la seua formació clàssica: la mesura.” I després de definir el llibre com “una llarga lletania contra la disbauxa i l’excés, a favor de l’equilibri i la moderació” remata la seva argumentació així: “Al cap i a la fi, si és cert que dir allò que es pensa és l’últim privilegi dels boigs, dels xiquets i d’alguns aristòcrates, més encara ho ha de ser d’intel·lectuals amb un bagatge com el seu a l’esquena.”

Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps.

Sense voler ser més insolent de l’estrictament necessari diria que allò que trobo a faltar en aquesta tria és el motiu pel qual s’interromp l’any 2017. Com he dit més amunt, va ser una interrupció brusca i, pel que he pogut saber, amb uns motius de rerefons no gaire edificants sobre els quals els protagonistes principals han volgut córrer una cortina de discreció que respectaré. La vida és dura.

El 2 d’octubre de 1951 Carles Riba escrivia una carta a Antoni Pous i Argila, seminarista i poeta, a propòsit de l’antologia feta per set poetes del seminari de Vic que, a instàncies de Joan Triadú, li van presentar perquè els escrivís un pròleg. En aquella carta Riba parlava sobre el significat del mestratge i deia: “Mestre és aquell que ens allibera, tornant-nos a la realitat de nosaltres mateixos i de les coses.” Una definició que sembla feta pensant en la figura, l’obra i l’exemple de Joan F. Mira. El nostre clàssic.

Per molts anys, mestre!

Hi ha una història per contar sobre els efectes del lloguer de la casa, de la llar. Diguem-ne pisos o habitatges, del que estem parlant és de les cases, del lloc on vius, de les llars (i dels seus genis, deïtats protectores). Aquesta història, en concret i en paral·lel a tots els aspectes nefastos de l’especulació immobiliària que ens assetja, és la destrucció del veïnatge. Ho he viscut. Tinc la sort de tenir contracte indefinit.

N’he tingut dos, ara només un. A casa, la resta de pisos de l’escala són de propietat. En l’estudi que tenia, a la dreta de l’Eixample, en un immoble de lloguer vertical, on tots els pisos són propietat del mateix amo i la seva família, cosa molt d’aquell barri de rendistes, quan el vaig deixar era l’única llogatera amb contracte indefinit. En el primer cas, el veïnatge de l’escala i del barri se sosté. A l’Eixample, impossible: els veïns canvien, per força, cada cinc anys o menys, no sabies mai qui trobaves per l’escala sense ascensor, ni els noms ni res.

És la destrucció del veïnatge, de la ciutat. Dades oficials d’aquesta mateixa setmana informen que més del 80% dels llogaters de la ciutat de Barcelona han canviat de casa els últims cinc anys, dues, tres o més vegades.

Amunt i avall del que encara en diem ciutat, dues o tres o més vegades en els últims cinc anys! Si tens criatures, que ja és difícil de formar família en aquestes condicions, a les quals se sumen les impossibilitats de guanyar-te la vida amb un mínim de decència, les has de treure, les criatures, d’una escola, escoleta, institut cada dos per tres. Que deixin amics que potser no tornaran a veure, que emprenguin una vida nòmada, com tu has de fer i faràs per obligació.

Tres de cada deu mudances, diuen les mateixes dades de l’últim informe de l’Institut de Recerca Urbana, són provocades, oh sí, és clar, per la pujada del lloguer. És tota una lliçó d’història urbana. Ara és només la propietat, la que fa el veïnatge. De cap de les maneres ho pot continuar fent la vida comuna dels barris, sense o amb lloguer, perquè, peix que es mossega la cua, és gairebé impossible, a més, per a una part immensa de veïns que ja ho voldrien, ser propietaris, accedir a aquesta propietat que els faria ser veïns de debò.

Aquesta perversitat desfà la ciutat. Quan en parlem, de la història urbana, d’ara i del futur, haurem de contar-ho a la menuda. Puc aportar una dada: dels deu pisos de l’immoble de la dreta de l’Eixample on tenia l’estudi, quan el vaig llogar teníem tots contracte indefinit. Ara, cap. Cada cinc anys, sant tornem-hi, si pots assumir la pujada.

Si no, al carrer i espavila. En trobaràs més i més de temporada, l’última perversió –de moment, si res no ho atura– del mercat que, des de les preferents (ah, aquella història) dels bancs, sap que la inversió més sòlida, per al capital contemporani de l’ultraliberalisme econòmic i social planetari, són les cases per a viure-hi a força d’endeutar-se. No parlo ara dels que paguen trinco-trinco, els fons immobiliaris, internacionals o no, formats arran d’aquella primera corrupció del sentit de la casa per a viure-hi de finals del segle vint, l’irònic segle del progrés.

El lloguer de temporada substitueix ara el lloguer temporal, a sobre. No és cap joc de paraules. Ni cinc anys, tu, només una temporada, curta. Creix al ritme d’un 38% a Catalunya. A tot arreu del país. No podem parlar de la condició urbana només pensant en Barcelona i altres capitals, tots som urbans des del punt de vista del lloguer, a les ciutats, grans, mitjanes, petites, i als pobles, grans, mitjans, petits i micropobles. La plaga s’ha estès arreu.

És el barraquisme vertical, en encertada formulació dels analistes del lloguer. És la desaparició progressiva de la condició primera de la vida en comú, el veïnatge, que fan així mateix, i molt, les portes obertes del carrer, les botigues i els serveis de proximitat, també esbandits més i més pels lloguers destructors.

“El president té moltes cares, i l’endemà de la gota freda i els dies següents feia cara de compungit, però sempre a la defensiva i amb la idea d’intentar justificar allò que havia passat”, diu una persona que va mantenir contacte amb Carlos Mazón l’endemà de la tragèdia i els dies següents. Aquesta font de la Presidència diu que probablement pel seu cap, i durant uns instants, va passar la idea de dimitir, però que de seguida la va desestimar. “Qualsevol, en la seua posició, no dimitiria. D’una banda, perquè, a qui passes el merder?, i d’una altra, no ho vols deixar quan tot va tan malament, vols intentar arreglar-ho”, continua aquesta font anònima de la Generalitat.

Han passat més de cinc setmanes i, efectivament, Carlos Mazón no ha dimitit del càrrec del president. A mesura que passen els dies, ell i el seu entorn trien amb cura les paraules i les aparicions públiques. Tot ha virat cap a la reconstrucció i la tornada a la normalitat per a apuntalar-lo i caragolar-lo en el càrrec. Mazón ha fet una remodelació del govern que li ha valgut certes crítiques per la tria dels protagonistes, però ell va fent. A més, ha construït aquest relat de què parlava la font: justificar això que ha passat bo i traspassant les culpes tant de la manca de previsió com del caos dels rescats i tot allò que va venir després a l’adversari polític, que en aquest cas és el govern espanyol.

A pesar del clam de les desenes de milers de persones que li han exigit al carrer i per les xarxes socials que dimitesca, a pesar que l’oposició de Compromís i el Partit Socialista li han demanat en seu parlamentària, Mazón continua essent el president de la Generalitat. És pràcticament impossible que se’n vaja si no és per voluntat pròpia, i ho sap.

Una moció de censura que ara sembla impossible

Una moció de censura seria la manera més ràpida de fer que Carlos Mazón deixàs de ser president de la Generalitat, però l’aritmètica parlamentària ho fa, de moment, del tot impossible. Compromís té únicament quinze diputats i no són prou per a presentar-la tot i que la considera necessària. Fa setmanes que el síndic Joan Baldoví demana als socialistes que li’n deixen cinc per a poder-la presentar i que es puga debatre a les Corts. Això seria un exercici de parlamentarisme en què les coses anirien en sentit contrari de com van anar en la compareixença del dia 15. És a dir, el president no tindria sempre l’última paraula i el candidat que proposaria un programa de govern tindria un temps il·limitat per a exposar-lo i per a despullar a consciència les errades comeses per Mazón. Seria un càstig per al president, que, tot i que no tiràs endavant perquè, de moment, sembla impossible que Vox votàs a favor d’un candidat de Compromís o del PSPV, s’hauria de sotmetre a l’escrutini i als retrets de l’oposició.

Però el PSPV no facilita el tràmit cedint cinc diputats a Compromís. Els socialistes miren més enllà del Palau dels Borja, fins i tot, fora de les fronteres del país i llancen la pilota a l’altiplà. L’oposició a Carlos Mazón la dicta, per mitjà de la ministra i secretària general dels socialistes valencians, Diana Morant, el PSOE. I, segons els càlculs dels socialistes espanyols, si és Alberto Núñez Feijóo que fa plegar Mazón, el desgast del dirigent popular espanyol seria molt gran. És sabut que les relacions entre Feijóo i Mazón no són gaire bones d’ençà del mes de juny del 2023, quan, en una reunió de pocs minuts, va arribar a un pacte amb l’extrema dreta de Vox. Això va desmuntar el discurs de pretesa moderació de Feijóo que sempre havia dit que no pactaria amb el partit de Santiago Abascal. Si això passàs, si Feijóo abaixàs el polze i fes dimitir Mazón, el president de la Generalitat tastaria la mateixa medicina que Pablo Casado va fer beure l’any 2021 quan va defenestrar la seua antecessora Isabel Bonig. La diferència abismal és que Bonig era a l’oposició i havia assolit uns resultats dolentíssims a les eleccions a les Corts Valencianes.

Feijóo resistirà la pressió del carrer?

De moment, Alberto Núñez Feijóo es mostra molt fred amb Carlos Mazón. Únicament ha vingut a donar-li suport un parell de dies després de la gota freda. A poc a poc, aquesta adhesió incondicional del dirigent espanyol s’ha anat refredant. Especialment, després de la compareixença parlamentària del 15 de novembre en què Mazón no va complir amb els requisits que li havia demanat, com ara donar explicacions convincents. A partir d’aquell dia, Feijóo amb prou feines esmenta Carlos Mazón. Fins i tot, el dia que Pedro Sánchez va intervenir al congrés espanyol per explicar l’actuació del govern espanyol després de la gota freda, es va limitar a citar-lo pel càrrec.

Amb tot, dijous va voler tenir un altre gest magnànim quan va fer viatjar fins a València la seua mà dreta, Miguel Tellado, que és el portaveu del PP al congrés espanyol. Va participar en l’executiva dels populars valencians i va transmetre un missatge inequívoc de suport de part dels populars espanyols. Amb tot, una fotografia amb Tellado no és el mateix que una amb Feijóo o Ayuso, posem per cas.

És per això que si el carrer continua prement com fins ara, els analistes electorals i els estrategs del Partit Popular podrien encendre els llums vermells si pensen que la marca té un desgast innecessari. En aquest cas, posarien en un plat de la balança el preu d’aquest desgast i en l’altre, el valor electoral que encara podria tenir Carlos Mazón.

Una renúncia en diferit de Carlos Mazón

El Partit Popular del País Valencià té previst de fer el congrés l’any 2025. Fins el 29 d’octubre era improbable que cap dirigent del partit es proposàs per llevar el lideratge a un Carlos Mazón que va guanyar amb solvència les eleccions del 2023. Però ara les coses són diferents. D’una banda, el president va lligar, en seu parlamentària, el fet de presentar-se a la reelecció el 2027 a fer una gestió reeixida en la reconstrucció de les comarques devastades per la gota freda. D’una altra, hi ha moviments subterranis dins el partit, en què antics militants i ex-dirigents de famílies oposades al zaplanisme fan tota mena de maniobres per prendre la temperatura al partit. Més directe i sense cap embut hi ha Francisco Camps, que continua essent militant, que ha estat exonerat de totes les causes judicials i que va dimitir el juliol del 2011 després d’haver recollit la majoria absoluta més gran de la història del Partit Popular. Fa setmanes que no nega que vol tornar a la primera línia política. Ara per ara, és la gran pedra a la sabata que ha aparegut a Carlos Mazón.

Convocatòria d’eleccions anticipades

Una prerrogativa del president del Consell és la de dissoldre la cambra i convocar eleccions anticipades. Carlos Mazón podria fer-ho l’any vinent, quan els ressons de la tragèdia s’hagen apagat, i quan la reconstrucció tant física com econòmica de les zones afectades per les inundacions siguen palpables.

Un dels factors que podrien influir en l’avançament electoral seria el fet de l’aprovació del pressupost per al 2025. El que la conselleria d’Hisenda havia preparat i que s’hauria de discutir ara no serveix pel canvi de situació causat per la devastació. Les Corts han declarat hàbil el mes de gener amb la intenció que els comptes preparats per a fer front a la reconstrucció es puguen presentar i debatre just a començament d’any. En condicions normals, els governs es poden mantenir prorrogant el pressupost de l’any anterior, però en el cas valencià, les circumstàncies són del tot excepcionals. Així i tot, el president va dir ahir, en una visita a Torrent, que hi havia mecanismes per a invertir en la recuperació a pesar de no tenir pressupost.

Que s’aproven o no depèn de què facen Vox i el Partit Socialista. Els ultres han dit, per la direcció espanyola, que no aprovarien cap pressupost de cap comunitat autònoma en què fossen necessaris mentre el PP continuàs negociant amb els socialistes les qüestions d’immigració.

El PSPV ha canviat de postura d’ençà de la gota freda. Primer va dir que com a mostra de bona voluntat aprovaria els comptes de Mazón. Després va lligar la votació afirmativa al fet que el president renunciàs i el PP col·locàs una altra persona a la presidència de la Generalitat. Ahir mateix, Diana Morant va dir, responent a la pregunta, que el PP continuava cercant Vox i que si això era així, que no comptassen amb ells.

La via judicial

Una altra opció que podria posar fi abruptament a la legislatura de Carlos Mazón és que alguna de les querelles que ja s’han presentat o de les que hi ha previstes fessen la seua via i el president fos imputat. El precedent el té a casa mateix. Francisco Camps va dimitir el juliol del 2011, poques setmanes després d’haver assolit a les urnes la majoria absoluta més aclaparadora que ha tingut el PP al País Valencià, quan va ser imputat, ara investigat, en una de les peces de la trama Gürtel.

Totes les querelles contra Mazón: dels voltors a les demandes serioses que es couen

Són diversos els moviments per a dur Mazón als tribunals per la gestió negligent de la gota freda. Segons que explicava Josep Casulleras en aquest article de VilaWeb, pren força l’acusació pels delictes d’homicidi imprudent i de danys per imprudència. Encara és prompte perquè la majoria d’accions que s’han activat són en la fase de recollida de dades i de proves. Amb tot, algunes organitzacions d’extrema dreta, que volen protagonisme, s’han avançat i ja han presentat denúncies i querelles. Però n’hi ha que van més a poc a poc, com és el cas d’Acció Cultural del País Valencià i de Justícia per a València, una iniciativa ciutadana que ha recollit moltes adhesions amb el propòsit d’emprendre aquestes accions legals contra el president i més membres del Consell i d’assessorar legalment les víctimes.

“Som en risc de travessar un punt de no-retorn planetari? Som en risc d’empènyer el planeta de manera irreversible en una trajectòria en què s’allunyaria de manera imparable d’un estat que pot donar suport a la vida humana tal com la coneixem?” Amb aquestes preguntes, fetes per Johan Rockström, director de l’Institut de Potsdam per a la Recerca de l’Impacte Climàtic (Alemanya), comença el documentari Climate Extremes. At the abyss? (“Extrems Climàtics. A l’abisme?”), que podem veure amb subtítols en català a YouTube i Spotify. Al documentari, els científics miren d’alertar el públic general dels greus riscs i conseqüències futures irreversibles de continuar en la trajectòria actual d’escalfament global, particularment del traspàs del que anomenen “punts de no-retorn”. Si bé fins ara hem vist un augment progressiu de la temperatura (“lineal”, en termes matemàtics), l’escalfament s’accelera i podríem entrar en una fase que es retroalimentaria (no lineal), de manera que els impactes que fins ara han estat mitigats pel planeta passarien a ser amplificats per la Terra, que hauria perdut la capacitat d’esmorteir-los.

“Corredor de la vida”: hem travessat el rang de temperatura que ha permès el desenvolupament de les civilitzacions humanes

Actualment, la temperatura mitjana al planeta ha pujat d’1,48 °C en relació amb els valors pre-industrials. Sembla una xifra petita sense importància, atès que experimenten variacions molt superiors d’un dia per l’altre, per exemple. Aleshores, per què la comunitat científica expressa repetidament una preocupació extrema perquè el clima tingui una pujada d’aquesta magnitud? Primerament, cal entendre que aquest valor és una mitjana del planeta per a tot un any, amb les variacions que hi ha durant les estacions. I, com tota mitjana, emmascara i atenua moltes coses, la qual cosa pot donar una idea equivocada. Tampoc tenim perspectiva temporal per a saber si aquesta pujada del valor mitjà és important o no. És per això que els científics que apareixen al documentari volen fer-nos entendre que una pujada d’1,5 °C és un valor molt gran. I el primer concepte que ens expliquen és del “corredor de la vida”.

Aquests darrers tres milions d’anys, l’època geològica coneguda com a Quaternari, s’han donat les condicions climàtiques del planeta Terra tal com el coneixem actualment. Durant el Quaternari, les temperatures no han superat mai els 2 °C de pujada del valor de referència de 14 °C. Per sota, els períodes de glaciació han estat conseqüència d’unes baixades fins de 6 °C, cosa que ha fet que s’acumulessin capes de gel de desenes i fins i tot centenars de metres en llocs on actualment hi ha grans ciutats, i ha fet baixar el nivell del mar de més de 100 metres. Entre una pujada de 2 °C i una baixada de 6 °C és el que els científics del documentari anomenen com a “corredor de la vida”, les condicions en què s’ha desenvolupat la vida i les condicions ambientals de les quals depenem actualment.

Variacions de temperatura entre -6 °C i +2 °C en relació amb una temperatura mitjana de 14 °C han definit la vida com la coneixem, el “corredor de la vida”.

Tanmateix, els humans moderns existim de fa uns tres-cents mil anys, període durant el qual hem experimentat dues glaciacions i dos períodes càlids interglacials. L’última glaciació va acabar fa uns deu mil anys i va inaugurar l’Holocè, el període càlid interglacial en què vivim actualment i que ha tingut una temperatura mitjana de 14 °C, la referència abans de començar la crema en massa de combustibles fòssils. Però dins l’Holocè, la variació de temperatura mitjana ha estat encara menor, de solament 0,5 °C amunt o avall. I és gràcies a aquesta petita variació, a aquesta estabilitat climàtica, amb estacions repetitives i predictibles, que els humans hem pogut desenvolupar l’agricultura, la ramaderia, ser sedentaris, fundar ciutats, inventar l’escriptura i, en definitiva, crear les civilitzacions que van canviar dràsticament la nostra manera de viure dels 290.000 anys precedents, en què ens limitàvem a la supervivència caçant i recol·lectant de manera nòmada en un clima que ens era hostil per uns canvis climàtics més grans. I ací els científics ens alerten: avui dia, amb 1,48 °C de desviació, hem triplicat el valor de variació natural de l’Holocè. Som a l’època més càlida d’ençà que vam sortir de l’última glaciació.

Hem fet emmalaltir el planeta?

Si durant l’Holocè el clima s’ha mantingut tan estable és perquè la Terra és un sistema enormement complex que té la capacitat d’esmorteir fenòmens naturals com ara erupcions volcàniques, terratrèmols i, fins ara, la crema de combustibles fòssils. Un planeta sa absorbeix als oceans el 90% de la calor generada per la crema dels combustibles fòssils i el 50% de les emissions de CO2 són retingudes d’un 25% als oceans i d’un 25% als continents, en compte de mantenir-se a l’atmosfera. Els processos naturals del planeta fan que ens mantinguem en un marge de variació de temperatura tan petit, al corredor de la vida. I ací és els acadèmics fan un advertiment seriós: “Ara sortim d’aquest patró i som en risc de traspassar punts de no-retorn que ens deixarien de manera irreversible fora d’aquest estat de l’Holocè.”

Al documentari, els científics ens posen un exemple planer perquè ho entenguem. Imaginem-nos un got d’aigua que anem empenyent sobre una taula. Mentre sigui dins el límit de la taula, es mou i prou, i això ha passat amb el clima fins ara. Però una vegada tenim el got just a la vora, una petitíssima empenta, molt més suau que les que hem fet fins aleshores, farà que el got caigui a terra i entri en un nou estat d’equilibri completament diferent. Per això els científics alerten que fins i tot canvis iguals o menors que no hem fet fins ara, amb una Terra que ja no té més capacitat d’esmorteir-los, poden tenir conseqüències desproporcionades en relació amb les que hem vist normalment.

Ja hi ha estudis científics que alerten que parts de l’Antàrtida ja haurien passat un punt de no-retorn on el desgel sembla que es reforça per si sol. Hem travessat els llindars que ens faran entrar en una espiral climàtica sense control?

Els sistemes que regulen el clima i la vida al planeta són extremadament complexos i els científics no poden dir amb precisió a partir de quina temperatura exacta es poden superar aquests punts de no-retorn. Però amb el coneixement actual, han establert models que proporcionen rangs de temperatures dins els quals es podrien travessar. En molts d’aquests processos, amb una pujada d’1,5 °C com l’actual ja seríem dins la zona de canvi irreversible, per la qual cosa ja podrien haver començat. Així, el col·lapse del casquet polar de Grenlàndia, és a dir, el desgel complet (que s’esdevindria al llarg de dos segles o tres), els models diuen que es podria produir amb un augment entre 0,9 °C i 3 °C. Per aquest motiu sovint sembla que els científics no donin una resposta clara. Si el model bo és el de 3 °C, això vol dir que el desgel que hi ha a Grenlàndia és reversible si aconseguim limitar la pujada de temperatura i fer-la baixar. Però si el model correcte és el de 0,9 °C, el desgel ja és irreversible i s’autoreforçarà. Hem fet tard.

El gel és un dels punts fonamentals per a entendre el canvi de passar de tenir capacitat d’esmorteir l’escalfament global a amplificar-lo. En primer lloc, cal tenir en compte que l’escalfament induït per la crema de combustibles fòssils ha estat absorbit de més d’un 90% pels oceans, d’un 3% pel desgel (és a dir, fonent glaceres refresquem el planeta, atès que consumeix energia) i solament un 2 % d’aquesta calor s’acumula a l’atmosfera. I quan parlem d’escalfament global, de variació de la temperatura mitjana, ens referim tan sols a l’escalfament causat per aquest 2% a l’aire. A més, el gel reflecteix la llum solar de tornada a l’espai, de manera que no és absorbida pel planeta. Aquests dos fenòmens fan que el gel actuï d’esmorteïdor de la pujada de la temperatura. Però una vegada sense gel, ens trobem amb dos efectes contraris i irreversibles que amplifiquen la pujada de temperatura d’una manera no lineal.

Per una banda, la terra i l’aigua de sota el gel són fosques i absorbeixen calor en compte de reflectir-la com el gel. Per una altra, si es perdés la dissipació pel desgel, atès que no n’hi hauria per a fondre, el 3% d’escalfament passaria a l’atmosfera i els oceans. Per tant, seria un punt de no-retorn clar, en què tot i mantenir el mateix ritme de pujada de gasos d’efecte hivernacle, la pujada de temperatura seria amplificada enormement en relació amb la situació prèvia perquè les zones polars passarien de ser una nevera del sistema a ser-ne una estufa. Encara que aturéssim les emissions de gasos d’efecte hivernacle, les conseqüències perdurarien durant milers d’anys. Per això els científics reclamen que es facin els màxims esforços ara, que s’eviti d’arribar a un desgel irreversible, es mantingui la capacitat del sistema d’esmorteïment i es pugui tornar a acumular el gel de seguida una vegada aturades les emissions i passat el pic de temperatura. Evitar que el got caigui de la taula.

Els Països Catalans serien una de les zones més afectades per l’alentiment de l’AMOC, amb temperatures encara més elevades per l’afectació dels corrents d’aire generals. Europa, una de les zones més perjudicades pels punts de no-retorn

Si el desgel de Grenlàndia (i de l’est de l’Antàrtida) preocupa molt els científics, és perquè podria desencadenar canvis encara més grans a l’oceà, que, com hem vist, absorbeix el 90% de la calor. Això faria que la mar entrés en el seu punt de no-retorn particular. Un efecte dominó que faria que més peces del sistema planetari d’autoregulació també travessessin els seus punts de no-retorn. Un dels debats científics més intensos darrerament és el que fa referència al corrent de circulació de retorn meridional de l’Atlàntic (AMOC, per les sigles en anglès). L’AMOC forma part de la circulació termohalina mundial, un corrent que recorre tot el planeta i que triga uns mil anys a fer el trajecte sencer. Al nord de l’Atlàntic, el corrent, que circula a prop de la superfície, es refreda i s’enfonsa, atès que com que prové de zones equatorials i tropicals on s’evapora l’aigua, ha guanyat salinitat, per la qual cosa pesa més que no pas les aigües que l’envolten, amb menys sal.

Tanmateix, el desgel de Grenlàndia fa que grans quantitats d’aigua dolça vagin a parar a la mar en aquesta zona i en fa baixar la salinitat. Per tant, dificulta i fins i tot impedeix que l’aigua pugui enfonsar-se, i afebleix el corrent, en primer terme, i el pot aturar si s’hi aboca prou aigua dolça. Segons els científics que apareixen al documentari, l’afebliment de l’AMOC causaria el desviament dels corrents atmosfèrics generals (corrents en jet), desviaria aire tropical cap al sud d’Europa, on pujaria la temperatura encara més. Els Països Catalans en serien perjudicats directament. Si l’AMOC s’aturés del tot, no arribarien corrents marins càlids al nord d’Europa, com passa ara, i grans zones de Noruega, i fins i tot el Regne Unit, podrien veure baixar les temperatures mitjanes anuals fins de trenta graus (a l’hivern baixarien encara més). Això faria inviable la vida en grans ciutats, que s’haurien d’abandonar. Si l’AMOC s’alentís i s’aturés del tot (el consens científic és que no passa ara per ara), no seria de cop, sinó que es perllongaria durant dècades, però el resultat final tindria conseqüències socials i econòmiques gravíssimes i fins i tot posaria en risc l’existència de països sencers.

Hi ha uns quants punts del planeta que poden ser a prop de superar punts de no-retorn.

Un altre dels punts de gran preocupació dels científics és la biosfera, la part viva del planeta. I específicament l’Amàzones, que fins ara ha proporcionat un efecte atenuador de la pujada de temperatures. Quan hi puja la temperatura de la superfície boscosa (que és fosca i absorbeix calor), augmenta l’evaporació de l’aigua, forma núvols que reflecteixen la llum solar i fan baixar la temperatura. L’aigua evaporada plou sobre la mateixa selva, i torna a començar el cicle. El 40% de l’aigua de pluja de l’Amàzones prové de la mateixa selva. És el seu estat natural fins ara. Però si en continua la desforestació i l’augment de la temperatura, l’Amàzones pot passar d’amortir a autoreforçar l’escalfament i la sequera. Amb menys arbres, hi ha menys evaporació i menys pluja, per la qual cosa hi ha menys arbres encara. Per cada grau de temperatura, augmenta d’un 7% la capacitat de l’aire de retenir humitat i augmenta l’aridesa perquè l’aire xucla l’aigua de la superfície.

Al mateix temps, com que l’aire conté més aigua (més humitat) i té més energia per la calor, les tempestes de pluja poden ser molt més intenses i poden causar riuades i erosió, i eliminar així el sòl necessari on creixen les plantes. Aquest punt de no-retorn duu a un nou equilibri, amb l’Amàzones que passaria de ser una selva tropical a esdevenir una sabana, alliberaria gran quantitat de CO2 que havia estat retingut a la massa vegetal de la selva i el sòl, i potenciaria encara més l’efecte hivernacle mundial. De fet, al documentari els acadèmics expressen la seva por que amb la crema de combustibles fòssils el planeta passi d’absorbir CO2, com ara, a emetre’l ell mateix. La coberta vegetal del planeta conté tant CO2 com el que hem alliberat durant dos-cents anys de crema de combustibles fòssils i els sòls contenen tres vegades aquest volum. Traspassats els punts de no-retorn, tot aquest CO2 retingut de manera natural podria alliberar-se progressivament encara que hàgim aturat l’ús de combustibles fòssils.

El traspàs del punt de no-retorn d’una àrea pot causar un efecte dòmino que faci que més àrees el traspassin.

Amb el documentari Climate Extremes. At the abyss els científics volen advertir-nos que fins ara hem vist canvis lineals, immediats i previsibles: tempestes i més fenòmens climàtics com més va més freqüents i extrems sobre els quals tenim capacitat d’adaptar-nos durant una vida. Però si continuem en la mateixa trajectòria, arribarà a un punt en què un petit canvi tindrà conseqüències desproporcionades, sense retorn i imprevisibles, a què l’adaptació serà impossible. El moment per evitar-ho és ara, durant aquests anys vinents: cal abandonar l’ús de combustibles fòssils de seguida.

Vins catalans de les diferents denominacions d’origen del país, per tant, diferents entre si i variats, en expressió i preu. Però tots atractius i gustosos per a l’àpat de Nadal, Sant Esteve i les festes que vulgueu.

Taleia 2021. Celler Castell d’Encus (DO Costers del Segre)

Raül Bobet, un dels enòlegs de més prestigi del panorama vitivinícola català i internacional, fa més de vint anys va canviar el Penedès pel Pirineu. Veient amb claredat un horitzó a tocar d’emergència climàtica va ser dels primers d’optar per la viticultura d’altura. El 2001 va començar el projecte a Talarn, a la comarca del Pallars Jussà. Les seves vinyes són entre els vuit-cents metres d’altura i els mil dos-cents trenta. I l’enòleg cerca el límit de frescor i subtilesa dels seus vins, una part dels quals s’elabora en cubs de pedra d’un antic monestir d’hospitalaris, que a l’edat mitjana ja feien vi. Bobet ha plantat varietats que resisteixen el fred i s’hi troben bé, com ara la varietat de raïm sauvignon blanc, que és la que conté aquest Taleia. Un vi net i elegant, amb lleugeres notes cítriques i fruita aromàtica, com el codony i el préssec de secà. També s’hi troben aromes de pedra humida, que accentuen la sensació mineral i salina en boca.

Vinya del Músic 2021. Celler Can Matons (DO Alella)

El celler Can Matons, que va néixer fa gairebé quaranta-cinc anys a Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental), amb el nom de Marquès d’Alella i després també es va dir Raventós d’Alella, treballa exclusivament la varietat pansa blanca. De dos anys ençà, proposa cinc menes de vins tranquils blancs: el genèric, dos vins de poble i dos vins de vinya. Hem triat el vi de la Vinya del Músic, que surt d’una parcel·la del mateix nom situada al municipi de Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental), plantada el 1939. El raïm es premsa sencer i fa una fermentació molt lenta amb una criança posterior en una única bóta de cinc-cents litres durant nou mesos. Un vi amb profunditat, que no perd l’acidesa que el fa viu i expressiu i que és molt gastronòmic.

Llavors Blanc. Celler la Vinyeta (DO Empordà)

L’any 2002, a Mollet d’Empordà, Marta Pedra i Josep Serra van trobar les primeres vinyes per a començar el seu projecte vinícola, quan encara estudiaven enologia a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Tan sols tenien dinou anys. Avui, amb un gran esforç, talent i valors, el seu projecte ha crescut, s’ha consolidat i diversificat, amb l’elaboració d’oli, vinagre, mel i formatges, entre més productes. Entre els vins que elaboren, us proposem el Llavors Blanc, que és un cupatge de raïm de macabeu d’una vinya de cinquanta anys i raïm de garnatxa roja, d’una vinya de més de noranta anys. És un vi que ens aporta una aroma madura, que recorda fruites de pinyol, com les nectarines, herbes de camp i notes de llevat. És cremós, embolcalla la boca. Un vi gastronòmic. Una curiositat: l’etiqueta cada any és diferent. Conté un fragment d’un relat literari d’un autor de les comarques del nord i que amaga la paraula “llavors”.

Domineu els refranys i el vocabulari de Nadal? Poseu-vos a prova amb un nou Què Sé Jo

Escabeces Vermell 2022. Celler Vinyes del Tiet Pere (DO Tarragona)

És un vi de cartoixà vermell que neix de diferents vinyes de Vilabella (Alt Camp), de cinquanta-vuit anys. El projecte en origen va sorgir de les ganes de fer un rosat mediterrani, de pocs graus, de qualitat, amb una varietat minoritària, de dues parelles vinícoles (Oriol Pérez de Tudela i Mercè Salvat, René Barbier i Sara Pérez.) El procés d’elaboració comença desrapant el raïm i macerant-lo amb les pells durant la fermentació alcohòlica, durant vint-i-dos dies. Després el vi descansa en recipients de ceràmica i de fusta. Trobem un vi sec, botànic, marcat pel cítric que desprèn la varietat i ple de matisos.

Poemes de Nadal infantils per a recitar enfilats a la cadira

La Forcallà de Antonia 2022. Celler Rafael Cambra (DO València)

Al petit poble de Fontanar dels Alforins, a la Vall d’Albaida, s’alça el celler de Rafael Cambra, un elaborador que amb el temps que s’ha anat posicionant entre els més destacats del territori. Entre els productes que elabora hi ha aquest vi negre fet de forcallat, una de les varietats de raïm antigues que aquests darrers anys els productors de la zona dels Alforins han anat recuperant. La Forcallà de Antonia prové d’una vinya de forcallat de cinquanta-cinc anys. El vi macera durant dues setmanes amb un 10% del raïm sencer i és criat vuit mesos en bótes de roure de cinc-cents litres que no són noves. D’aquest procés, en resulta un vi lleuger i elegant, que recorda la fruita amb notes especiades prou marcades.

Deu fires de Nadal a Europa que no us podeu deixar perdre

Mandó. Celler Abadal (DO Pla de Bages)

Aquest vi rústic és un projecte dels que tenen sentit. Al Pla de Bages el celler Abadal fa quinze anys que recupera la mandó, una varietat antiga pròpia, que d’uns anys ençà també es recupera al País Valencià, a la Vall dels Alforins, de manera que podem parlar d’una varietat antiga dels Països Catalans. I pot tenir un paper important enfront de la sequera i l’emergència climàtica, perquè és molt resistent i viu amb poca aigua. És una varietat mediterrània amb molta personalitat, que contradiu el clixé, perquè aporta vins frescs i més fràgils, de menys graduació alcohòlica. Recorda les aromes de sotabosc i d’herbes aromàtiques com la farigola i de fruita com la garrofa.

ÀN/2 2022. Celler Ànima Negra (IGP Illes Balears)

Ànima Negra és un dels cellers més emblemàtics de Mallorca i dels primers a treballar la recuperació de les varietats pròpies de l’illa. Enguany celebra el trentè aniversari. I aquest és el vi que l’ha portat més lluny. És un cupatge de les varietats autòctones callet, fogoneu i manto negre, i també conté un 20% de sirà. La fermentació es fa en dipòsits de ciment i d’acer inoxidable de 10.000 litres. L’envelliment es fa en bótes de roure francès i americà de 225 litres durant 12 mesos. El trobem elegant, sorprenent, amb una marcada personalitat, net i amb complexitat gustativa. Al nas, aromes de fruita madura i en boca, intens però fresc. Rodó.

Priorat 2021. Celler Mas Bell (DOQ Priorat)

Aquest vi neix de les inquietuds de l’enòleg Joan Asens, vitivinicultor infatigable, un dels que coneix més bé el Priorat i un nom de referència en el món vitivinícola. És un projecte petit, nascut de l’amistat entre Joan Asens i el viticultor de Bellmunt del Priorat Joan Miquel Sedó. El vi és fet bàsicament de garnatxa negra amb un 10% de carinyena, de vinyes que se situen a quatre-cents metres d’altura. Una part del vi s’ha criat durant sis mesos en bótes de roure francès i una altra part en dipòsit d’acer inoxidable. El Priorat del projecte Mas Bell és ple d’expressió. No pesa, és subtil i net, recorda la fruita vermella fresca. Fàcil de beure, és molt gustós.

Quin és l’origen del calendari d’Advent? Per què s’ha convertit en una tradició?

Sang de Corb 2021. Celler Frisach (DO Terra Alta)

Aquest projecte jove dels germans Ferré a Corbera d’Ebre mostra l’expressió de les garnatxes, blanques i negres de la Terra Alta. Aquest Sang de Corb és un cupatge de garnatxa fina (40%), garnatxa peluda (20%) i carinyena (40%), totes de les mateixes vinyes en coplantació de seixanta-cinc anys, que són entre ametlles i oliveres. Tenen el vi durant un any en bótes de tres-cents litres. Trobarem un vi de color cirera, amb un nas elegant de fruita vermella i en boca llaminer, de tacte sedós i bona estructura.

Mercats de Nadal del 2024: vint fires que no podeu passar per alt

Trepat 2021. Celler Carles Andreu (DO Conca de Barberà)

El trepat és una varietat de raïm que es cultiva pràcticament només a la Conca de Barberà, en cap lloc més del món. Una varietat negra, de poca graduació, que dóna uns vins fins i elegants. Tradicionalment, aquest raïm s’havia destinat a l’elaboració de vins rosats i cava. No va ser fins fa vint anys que aquest celler va optar per elaborar i comercialitzar un vi negre de trepat. El vi de trepat és un vi especiat i amb record de fruita vermella, poc estructurat, amb pocs graus i bona acidesa. Però en aquest cas, el celler ha volgut donar més estructura al vi, per això madura en bótes de roure francès de primer any de dos-cents vint-i-cinc litres durant sis mesos. Això acaba confegint al vi més madur, amb aromes de melmelada de fruita vermella i en boca el record de la fruita confitada.

Fa mesos que m’ho va dir, però ho recordo com si fos ahir. “Andreu, ets l’únic dels fills dels grans homes que no és boig, ni s’ha enfonsat. Un pare tan brillant com Ramon Barnils, i cap trauma. Per què?” “Per la mare, Núria Carrera”, vaig respondre sense dubtar a l’editora i escriptora Anna Punsoda, pensant per mi mateix: “L’únic sense trauma? Sí que anem malament.” Dinàvem totes dues parelles, a l’estimada Segarra de la Punsoda, justament ara fa un any, també pels volts de les primeres neus.

Fa un any que va passar i ho recordo sobretot ara que dimecres el govern català va concedir una de les tretze medalles Josep Trueta 2024 justament a ma mare, Núria Carrera Comes (1948). Medalla proposada el juliol, atorgada el desembre. I sí, gràcies a ella no hem nascut en una família d’únic far, potent, brillant. Nosaltres hem estat una família de veritat, i no un guru amb adeptes al voltant. Hi ha casos que espanten, en què veus de la parella del geni de torn als pobres fills, tots plegats més encegats que res al voltant d’un far que no guia, estavella. A casa, per sort, hem tingut una mare brillant professionalment, i vitalment, tant o més que mon pare, la qual cosa creava precedent i equilibrava la família. Creava precedent perquè en lloc d’adorar el geni, li agafava la mà i es posava a puntejar. El seu gest convertia la família en una sardana de cinc i no en una tarima de mestre.

Poc trauma t’agafa ballant la sardana en equip.

Núria Carrera Comes, nascuda a Ribes de Freser, com Eudald Carbonell, treballadora social a l’Hospitalet de Llobregat postfranquista, on va saber d’afusellaments de broma per espantar pobres delinqüents,  la recordo sobretot com a directora de la Creu Roja de Barcelona, on ara hi ha l’ambaixada americana, al passeig de la Reina Elisenda. Allà la visitàvem a vegades tornant del col·legi. A ella, els seus rosers i les seves corbates. La meva mare durant els anys vuitanta i noranta portava corbata. Filla de la petita Banca Carrera, ara en l’oblit, des de la Creu Roja va viure els Jocs Olímpics i va conèixer el poder de prop, que la va acabar fitxant. Dona en un món d’homes, número dos de l’Ajuntament de Barcelona durant el  mandat de Joan Clos i després amb Jordi Hereu, on va portar l’àrea social sense carnet del PSC, va veure el món per un forat, i els socialistes de prop. Dimecres passat, recollint la medalla de mans del president Salvador Illa, un llaç groc li lluïa a la solapa, i una mirada pura i brillant, de búnquer total, s’intuïa als seus ulls blaus.

Un punt punky, ma mare, sí, i ben elegant a la vegada. Capaç de divorciar-se de mon pare amb fermesa, elegància i amor (van ser amics fins a la mort), jo he après a casa la independència de criteri per partida doble. Ella m’ha ensenyat, alerta que ve la part cursi, l’art de no deixar-te fotre i ser bona persona alhora. “No t’has de deixar trepitjar” vol dir que potser sí que hem de mossegar, i se’n diu defensa pròpia. Li agraeixo una idea que sembla senzilla i no ho és, sobretot per a nosaltres, els homes: dir en veu alta què ens passa ens ajuda a entendre-ho. Se’n diu enraonar. Com costa, eh, paios, parlar de sentiments, ambicions, tristeses o frustracions? Doncs ma mare i jo ens en fem un fart, setmanalment, entre nosaltres. Com si fóssim psicòlegs, tu. “Al psicòleg, s’hi ha d’anar quan estàs bé, no malament. I així quan arriba l’entrebanc saps caminar” és una idea que rebo del seu món, tan poblat de psicòlegs, inconscients que ens guien, el poder de la ment i l’empatia en lletres de batalla.

De totes les coses que m’ha agradat entendre de la seva carrera professional la que més és, si no m’equivoco, que va formar part de l’impuls de col·locar les treballadores socials al costat de metges i infermeres. Treballadors socials dins els CAP o hospitals. A vegades la gent té un refredat perquè viu en una casa sense finestres. És un pobre. A vegades algú té la cama trencada per violència domèstica. És una víctima. Van a l’hospital, sí, però no necessiten metges, en el fons, sinó treballadors socials. És un altre cop la idea de sardana, d’equip contribuint a la vegada, fugint de la tarima, en aquesta idea tan femenina, tan feminista, d’entendre una vida, en el seu cas ben vital. L’altre dia la veia al costat de Pere Roca i pensava quin tros de cap tan ben moblat que tinc com a mare, tu. I com gaudeix dels fills, de les parelles, de la vida, de la feina. A mi m’enlluerna el seu cervell, i la manera com sap trobar llibertat i empatia a la vegada, tu. Quin cor tan intel·ligent.

Ara que s’acosta Nadal, un joc de taula és un bon regal per a petits i grans. En les grans superfícies, molta de l’oferta és en castellà o en anglès. No obstant això, aquests darrers anys, la presència de jocs en català ha augmentat molt. Avui, us oferim una selecció de les darreres novetats en català, ordenades alfabèticament. Deu jocs per a totes les edats, per a jugar amb família o amb amics. Les temàtiques són diverses. Jocs per a posar a prova la llengua, d’intriga, infantils…

Carrera de Lletres

Al joc Carrera de Lletres, cada equip ha de trobar la paraula correcta per a aconseguir el nombre més gran de lletres possible. Cada vegada que es fa servir una lletra, es desplaça un forat cap al costat d’aquest equip. Guanya la partida el primer equip que aconsegueixi de treure 8 lletres pel costat del tauler. Amb Carrera de Lletres, adquirireu nou vocabulari i millorareu la llengua. Penseu, debateu i elegiu amb quina paraula competireu contra l’altre equip. El joc és format per 108 targetes amb paraules, un tauler, un rellotge de sorra i 26 fitxes amb lletres. Hi poden jugar fins a 8 jugadors, de més de 7 anys, i les partides duren uns 10 minuts.

Podeu comprar Carrera de Lletres a la botiga de VilaWeb

Genial

El Genial és un joc de taula imaginatiu i un desafiament intel·lectual que captiva tot el públic. Hi poden participar fins a quatre jugadors, també s’hi pot jugar tot sol, i les partides tenen una durada d’uns quaranta-cinc minuts. El funcionament del joc és tan senzill com addictiu: el tauler, hexagonal, també és format per petits hexàgons que recorden la composició d’un rusc. Cada jugador treu d’una bosseta un nombre de fitxes que manté ocultes. Les fitxes, formades per dos símbols cadascuna (com al dòmino), es van col·locant al tauler a elecció de cada jugador. Hi ha sis menes de símbols (cadascun té una forma diferent i un color diferent, per ser fàcilment reconeixibles) i hi ha fitxes amb tota mena de combinacions. El joc consisteix a anar combinant les fitxes al tauler (també com al dòmino) per anar aconseguint punts i, alhora, evitar que els rivals puguin aconseguir grans combinacions de puntuació.

Podeu comprar Genial a la botiga de VilaWeb

Hilo

Hilo és un joc de cartes fàcil d’aprendre i molt addictiu. Els jugadors competeixen per aconseguir el menor nombre de punts substituint cartes de valor alt per cartes més baixes o eliminant files senceres de la seva matriu de 3×3. Quan un jugador revela totes les cartes de la seva matriu, la ronda s’acaba i s’hi sumen els punts restants. Si el jugador que tanca la ronda no té la puntuació més baixa, duplica els punts. La partida acaba quan algun jugador supera els 99 punts, i guanya qui en tingui menys. Hi poden jugar fins a 6 jugadors de més de 8 anys i les partides duren uns 20 minuts. Les regles són senzilles i combina estratègia, rapidesa i diversió. Les rondes són àgils i emocionants, i el joc enganxa fàcilment tant jugadors casuals com amants dels jocs de cartes.

Podeu comprar Hilo a la botiga de VilaWeb

Juntaraules

A Juntaraules, els jugadors hauran d’agafar una pissarra i ajuntar paraules amb un retolador traient tantes lletres com indiqui el nivell. Després, la resta haurà d’endevinar de quines paraules provenen. Amb enginy i tàctica, tria els teus moviments sàviament per assolir la victòria. De la primera jugada fins al darrer tomb, cada moment compta en aquest desafiament trepidant. Hi poden jugar fins a 6 participants, les partides tenen uns 30 minuts de durada i és recomanable per a un públic de més de 8 anys.

La Còpia

La Còpia és un joc de misteri de la saga Sherlock que consisteix a resoldre un cas amb trenta-dues pistes. Ara, no totes les pistes són importants. Els jugadors s’hauran d’encarregar de decidir quines pistes revelen i quines descarten. Les pistes irrellevants que es facin servir restaran punts. I si en descarteu alguna de vital, el cas pot esdevenir irresoluble. Els jugadors hauran d’elegir una bona estratègia i saber prioritzar les millors pistes per resoldre el cas. Aquest joc d’investigació té unes quantes versions, cadascuna amb un enigma diferent. Hi poden jugar d’un jugador a vuit.

Paella Park

Paella Park és un joc nou i independent ambientat a l’univers de la Fallera Calavera. És un dels primers jocs sobre parcs temàtics en què els jugadors no han de construir el parc, sinó visitar-lo. A Paella Park, haureu de gestionar bé el temps de la visita, planificar el recorregut, evitar les cues, arribar puntuals als espectacles i procurar no vomitar a causa del mareig. El joc és format per dos taulers, més de cent cartes, el bloc de puntuació, fitxes i una paella giratòria en 3D. Hi poden jugar fins a 5 jugadors, a partir de 10 anys, i les partides tenen una durada entre 60 minuts i 90. A part de la Paella Park, també podeu aconseguir la Fallera Calavera Deluxe. En aquest cas, després de morir en una mascletada a causa d’una fallada de seguretat, una fallera torna de la mort transformada en zombi. I només hi ha una manera per apaivagar la seva fúria apocalíptica: preparar-li una paella excel·lent.

Podeu comprar Paella Park a la botiga de VilaWeb

Llengut

El Llengut és un joc de taula basat en preguntes –de l’estil Trivial– pensat per aprendre sobre el català i la resta de llengües del món, i ha estat tot un èxit. El joc vol donar a conèixer el valor de la diversitat lingüística a partir de preguntes de sis categories, que tracten qüestions de coneixement general o d’àmbits més especialitzats. La capsa conté dues-centes targetes amb preguntes i respostes, un dau il·lustrat, quaranta-vuit fitxes de premi –que són insectes–, una fitxa de victòria –camaleó– i un fullet amb les regles, que es poden modificar segons les circumstàncies i com més us convingui. Si solament teniu temps per a fer una partida ràpida, podeu reduir el nombre de categories necessàries per a guanyar, o bé podeu jugar-hi tots sols. Es juga sense taulell, amb l’objectiu que ocupi menys espai i sigui més còmode de transportar. Hi ha preguntes de diferents nivells, algunes tenen unes quantes opcions de resposta, unes altres són de resposta binària i moltes són de resposta oberta.

Podeu comprar el Llengut a la botiga de VilaWeb

Nyam!

Nyam! És un joc de taula familiar, de 2 jugadors a 6, de col·lecció d’elements, agilitat visual i interacció entre participants. El joc és apte per a partir de 6 anys i les partides tenen una durada entre 15 minuts i 20. Els aliments han fugit de la nevera per a sobreviure dels humans. La nevera, buida, ha decidit d’anar-hi darrere per tornar a estar plena. Els participants han de trobar 5 aliments dels 7, però també hauran de vigilar amb la Maneta, que en pot robar algun in fraganti.

Save the Cat

El joc Save the Cat farà xalar els menuts de casa. Els participants han d’ajudar els bombers a apagar el foc i salvar un gatet atrapat a la teulada de l’edifici. És un joc de taula cooperatiu i familiar per a infants a partir de quatre anys. Tot jugant a ser bombers, es prendran decisions en equip i caldrà fer una bona gestió de l’aigua.

Podeu comprar Save the cat a la botiga de VilaWeb

Tros

El Tros és un joc de cartes cooperatiu en què haureu de gestionar uns paisatges i fer servir els recursos que generin per resoldre els fets que apareixeran a cada torn. El joc s’acabarà quan hàgiu resolt tots els esdeveniments o no pugueu continuar endavant. No n’hi haurà prou de superar les adversitats per obtenir la puntuació òptima. Sereu capaços de compartir els vostres coneixements? Haureu de fer servir recursos menys sostenibles per sortir del pas? Haureu de vendre la vostra ànima a una empresa sense escrúpols? Haureu de col·laborar i prendre decisions sàvies. El joc no tan sols té l’objectiu d’entretenir, sinó també d’educar sobre la gestió dels recursos en els sistemes agroalimentaris de Catalunya. I, a més, vol conscienciar sobre la importància d’adoptar models sostenibles.

Podeu comprar el Tros a la botiga de VilaWeb

 

The Washington Post · Louisa Loveluck i Missy Ryan

En un informe publicat aquesta setmana, Amnistia Internacional ha dit que Israel cometia accions genocides contra els palestins de Gaza.

És probable que la declaració d’una de les organitzacions de drets humans més destacades del món intensifiqui un debat, que fa mesos que cueja, sobre com catalogar la campanya militar d’Israel contra Hamàs, que ha mort desenes de milers de persones i ha reduït bona part de Gaza a runa.

El govern d’Israel diu que lliura una guerra d’autodefensa en resposta de l’atac perpetrat per Hamàs el 7 d’octubre, en què els milicians del grup van matar unes mil dues-centes persones, la majoria de les quals, civils, i van prendre dos-cents cinquanta ostatges.

“Les afirmacions presentades en aquest informe són completament infundades”, diu un portaveu de l’exèrcit israelià en declaracions a The Washington Post, que explica que el cos “treballa activament per desmantellar la infrastructura militar d’Hamàs, sense deixar de complir les obligacions que li marca el dret internacional”.

Què diu Amnistia Internacional?

En l’informe, de dues-centes noranta-sis pàgines, l’organització de drets humans detalla un seguit d’accions militars i polítiques israelianes –de bombardaments a decrets del govern– que han causat danys físics o mentals greus a la població palestina. Israel, segons que diu el grup, ha infligit deliberadament als habitants de Gaza unes condicions destinades a causar-ne la destrucció física, total o parcial, d’acord amb la definició de genocidi reconeguda internacionalment.

“Amnistia Internacional arriba a la conclusió que, després del 7 d’octubre de 2023, Israel va cometre i comet genocidi contra els palestins de Gaza”, diu l’informe.

Encara que el document se centra en un període de nou mesos comprès entre l’octubre de l’any passat i el juny d’enguany, el grup explica que no hi ha hagut cap canvi significatiu en la conducta d’Israel d’aleshores ençà, i que l’abast de l’ofensiva a Gaza, en tot cas, s’ha ampliat en els mesos transcorreguts d’ençà del final de la investigació.

Més de quaranta-quatre mil palestins han mort durant catorze mesos de combats, segons el Ministeri de Sanitat de Gaza, que no distingeix entre civils i combatents però diu que la majoria dels morts són dones i nens.

El 90% de la població de l’enclavament s’ha hagut de desplaçar, sovint de manera reiterada, i la infrastructura civil –incloent-hi hospitals i plantes de tractament d’aigua– ha estat atacada repetidament. Segons els grups humanitaris, les restriccions israelianes al lliurament d’ajuda han accelerat la crisi alimentària, cosa que ha deixat algunes zones de Gaza al llindar de la fam generalitzada.

Israel diu que les seves operacions militars tenen d’objectiu eradicar Hamàs, que s’ha afeblit considerablement durant més de tretze mesos de conflicte, però que continua controlant de facto algunes parts de l’enclavament.

Una de les conclusions més destacades de l’informe és que l’estratègia militar d’Israel no és excloent de cometre actes compatibles amb el genocidi. Segons que explica Paul O’Brien, director executiu d’Amnistia Internacional als Estats Units, els actes genocides no tan sols són compatibles amb una estratègia militar com la d’Israel a Gaza; sovint, aquesta mena d’actes “poden ser el mitjà amb què es duu a terme una estratègia militar”. I afegeix: “El dret internacional ens exigeix que demostrem que hi ha prou proves que hi ha una motivació [genocida], sense que això negui el complex entramat d’objectius i intencions que influencien qualsevol estratègia militar.”

O’Brien diu que les conclusions d’Amnistia Internacional, la primera organització de drets humans de renom internacional a vincular l’ofensiva israeliana a Gaza amb el concepte de genocidi, haurien d’empènyer els responsables polítics a repensar el suport a Israel.

L’organització demana als Estats Units, el principal soci financer i diplomàtic d’Israel, que aturi la venda d’armes al govern de Netanyahu. “Això és un punt clau, perquè el genocidi continuarà si no es prenen mesures per aturar-lo”, explica O’Brien.

Què han determinat els tribunals internacionals?

Els tribunals internacionals han conclòs que era probable que Israel cometés crims de guerra a Gaza, tot i que el pronunciament definitiu de la justícia internacional sobre el cas pot trigar anys a arribar.

El desembre de l’any passat, Sud-àfrica va presentar una demanda contra Israel davant el Tribunal Internacional de Justícia, el tribunal més alt de les Nacions Unides, en què al·legava que el país havia incomplert les seves obligacions en virtut de la Convenció sobre el Genocidi. El tribunal va dictaminar aquest gener que Israel havia de fer més per protegir els civils i evitar la possibilitat d’un genocidi, però no va ordenar el cessament de l’ofensiva.

El mes passat, el Tribunal Penal Internacional –l’òrgan de l’ONU que instrueix causes penals internacionals contra individus– va dictar ordres de detenció contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i l’ex-ministre de Defensa Yoav Gallant per crims de guerra i crims contra la humanitat. En un comunicat, el tribunal va dir que tenia “motius raonables” per a considerar Netanyahu i Gallant responsables de crims comesos per Israel durant el conflicte, incloent-hi l’ús de la inanició com a mètode de guerra o bé “assassinats, persecucions i més actes inhumans”.

En resposta de les ordres de detenció del Tribunal Penal Internacional, Netanyahu va dir que Israel en rebutjava totalment “les acusacions falses i absurdes” i va titllar el tribunal “d’òrgan polític esbiaixat i discriminatori”. Cap guerra, afegí, és més justa que la que Israel ha lliurat a Gaza arran dels atacs del 7 d’octubre.

El tribunal va dictar també una ordre de detenció contra el dirigent militar d’Hamàs Muhàmmad Deif, a qui acusava de crims contra la humanitat en relació amb els atemptats del 7 d’octubre, incloent-hi assassinat, tortura, violència sexual i segrest d’ostatges. Deif va morir en un bombardament israelià aquest juliol, segons els Estats Units i Israel, però el tribunal digué que no podia confirmar-ne la mort.

Què diu Israel?

En l’informe, Amnistia diu no haver rebut “cap resposta substantiva” per part de les autoritats israelianes durant el transcurs la investigació, tot i els intents repetits de l’organització de posar-s’hi en contacte.

En declaracions a The Washington Post, l’exèrcit israelià diu: “Les acusacions malintencionades de genocidi recollides a l’informe no tan sols no tenen cap fonament, sinó que a més passen per alt les vulneracions del dret internacional comeses per Hamàs, com ara l’ús de civils com a escuts humans i els atacs deliberats contra civils israelians.”

Israel ha negat amb vehemència les acusacions de crims de guerra i genocidi a la guerra de Gaza i ha dit que les acusacions tenien una motivació política i que menystenien el legítim dret d’autodefensa del país.

Què diuen els Estats Units?

Encara que el president sortint dels Estats Units, Joe Biden, ha criticat amb com més va més duresa la conducta d’Israel a Gaza –ha lamentat la quantitat de víctimes civils, ha exigit a les autoritats israelianes que fessin més per facilitar la distribució d’ajuda humanitària i ha denunciat la reticència de Netanyahu a negociar un alto-el-foc–, Washington ha continuat enviant armes en suport de l’ofensiva israeliana.

“La nostra postura sobre aquesta qüestió no ha canviat, i continuem creient que les acusacions de genocidi no tenen fonament”, explica a The Washington Post un portaveu del Departament d’Estat nord-americà, que parla sota condició d’anonimat, en referència a les conclusions de l’informe d’Amnistia.

Tot i l’augment sostingut en la xifra de morts a Gaza –i la pressió internacional sobre Israel–, Washington ha evitat de pronunciar-se sobre si l’ofensiva d’Israel s’ajustava a la legislació internacional i nord-americana. Al maig, representants del govern Biden van descriure com a raonable la conclusió que Israel havia comès vulneracions del dret internacional amb armament nord-americà a Gaza, però matisaren que no hi havia prou proves per a aturar la cooperació militar.

Aquest octubre, The Washington Post va revelar que els Estats Units havien rebut gairebé cinc-centes denúncies sobre l’ús d’armament nord-americà en atacs que havien causat “danys innecessaris” a la població civil de Gaza. Tanmateix, el govern de Biden s’ha negat a investigar amb celeritat aquestes denúncies i actuar-hi en conseqüència, tal com havia promès públicament.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Això va passar fa molt de temps però no ho he oblidat perquè ho he repetit, ho he copiat, ho he après de cor, ho he cantat, ho he recitat, ho he escrit.

Un grup de frases pot ser un esdeveniment memorable, no ho sabies?

Era un capaltard, tenies la veu entapissada de remors ufanes i enigmàtiques.

T’escoltava com se senten les històries impossibles, els esdeveniments del record que no han passat, la pèrdua sobtada dels sentits, allò que ja no té remei.

Allò que contaves apareixia simultàniament a l’acte d’una dicció lliure en totes direccions.

Quina claror hi ha en cadascun dels teus mots!

“Però Aristòtil ja dorm, perduda la rialla, potser somniant la riquesa de les escriptures sense faula. Ens ha costat tant aprendre que no hi ha pensament només en l’acció, que no hi ha crítica només en l’anàlisi, que no hi ha idea només en la raó, que no hi ha satisfacció només en la certesa, que l’acabat no és millor que l’inacabat, que la relació causa-efecte no és l’única possible entre dos fets, que existeixen també relacions de contigüitat, no jeràrquiques… Ha estat tan difícil veure que el desig és una mena d’intel·ligència!”

Sempre que t’escolt dir aquestes paraules vives i alades, M. P., crec que els ulls m’espiregen i una mena de cervelltrèmol fet de músiques silencioses em creix per l’espinada.

Hi ha alguna forma més sismogràfica que aquesta per dir allò que em provoques en la distància?

Com si les teves frases irradiassin sempre seguit un conjunt d’ones de significació que m’obren exploracions que no tenen aturall.

Per totes bandes sent abismes.

Per totes bandes tiren bombes.

Per totes bandes hi ha la riuada dels dies.

Per totes bandes hi ha la batalla de les nits.

Per totes bandes explosions de multituds.

Per totes bandes la capoladora econòmica.

Per totes bandes la crueltat judicialitzada.

Per totes bandes el dolor de cada dia.

M’he despert amb una frase als llavis: la irrefrenable necessitat de ser salvat.

No m’ha deixat tostemps.

Ha travessat la pell, les venes, els nervis, el cor.

No era una frase alegre ni trista.

M’ha costat un poc començar una conversa amb aquesta frase.

Primer de tot: salvat, de què?, li he demanat.

La resposta no m’ha estranyat: Salvat de tot, de la bellesa i de la lletjor, de la solitud i de la companyia, de la guerra i de la pau, de l’amor i de la manca d’amor.

Li he contestat amb un vers d’Adam Zagajewski: L’amistat és la prosa de l’amor.

Sí, m’ha dit, hi ha un amor més alt que l’amor.

He sabut que aquesta era la direcció de la frase: aquesta necessitat irrefrenable de ser salvat.

Les meves mans damunt un llibre són unes mans que preguen: La seva carn toca el verb.

Aquest pensament lleuger com un alè quasi m’ha fet plorar.

Potser necessit vitamines.

Través aquesta vida pensat en alguna cosa que refusa d’entrar en el meu pensament i queda a la porta. Com un bou que en el darrer moment refusa d’entrar en la boal.

Aquest pensament que no sé pensar em fa escriure.

De vegades trob un resplendor seu en un llibre. I el llibre esdevé el pa, la sal i les ulleres de la meva vida.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/12/Closcadelletra-CDXLIV.mp3

Els bombers han extingit l’espectacular incendi que cremava a la part superior de l’hotel The Mirror del carrer de Còrsega de Barcelona, a l’Eixample. Les flames han obligat els bombers a evacuar sis persones, quatre de les quals, ferides en estat lleu. Dos dels ferits han estat traslladats a un centre hospitalari. Vint-i-set hostes més també han hagut d’abandonar momentàniament l’hotel, però n’han sortit pel seu propi peu.

Hotel The Mirror pic.twitter.com/tRGRTqdEUz

— Elisabet Aleu (@Aleutianum) December 7, 2024

Segons que han explicat els bombers, el foc ha començat a la sauna d’una habitació i s’ha estès al sostre de l’edifici. En les tasques d’extinció, hi han participat nou dotacions dels bombers.