El congrés espanyol ha avalat per àmplia majoria la presa en consideració de la proposició de llei d’iniciativa popular (ILP) per a “una regulació extraordinària per a persones estrangeres a Espanya”. La proposta, que pretén de cercar mecanismes que garanteixin que els immigrants puguin sortir de la situació de falta de drets, ha estat impulsada per centenars d’entitats socials i religioses com Càritas. Finalment, el text ha tingut els suports de 310 diputats del PP, el PSOE, Sumar, Junts i ERC, entre d’altres. En contra hi han votat els 33 representants de Vox. La formació de Santiago Abascal ha carregat contra la iniciativa avisant que pot causar un “efecte crida” a la immigració il·legal.

La norma, que cerca de fer un reial decret per fer una regularització extraordinària dels immigrants arribats a l’estat espanyol fins el novembre de 2021, ha reunit 700.000 firmes. Aquesta setmana, la Conferència Espanyola de Religiosos, Càritas, el departament de Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola i la Xarxa d’Entitats per al Desenvolupament Solidari (REDES) van fer públic un comunicat on demanaven als grups polítics el suport a la proposta i alertaven del risc que decaigués. Des del PP, Sofía Acedo ha agraït l’esforç que han fet les entitats socials i religioses, especialment Càritas, per impulsar la ILP. “Obrir el debat (sobre la regularització) ens permetria retratar el govern”, ha explicat. A parer seu, hi ha un cert descontrol a l’estat que impedeix saber quantes persones hi ha en situació irregular. “S’ha d’anar contra les màfies i ser contundents”, ha lamentat abans de dir que aquest fenomen està en auge des de fa anys davant la inacció del govern espanyol.

Pel PSOE, la diputada Elisa Garrido ha retret a Vox que s’oposi a la ILP malgrat que molts dels seus membres i dirigents -ha citat a Javier Ortega Smith- tenen noms estrangers que venen de persones migrants. Així mateix, ha apostat per reforçar la migració “regulada, ordenada i segura” amb drets laborals pels quals arriben. Des de Sumar, la diputada Gala Pin ha dit que l’arribada de la ILP suposa una victòria dels “ningú” i de la democràcia i ha aprofitat el debat per demanar un alto-el-foc a Palestina. Des d’ERC, Jordi Salvador ha dit que la iniciativa permetrà de millorar la vida de moltes persones gràcies a les firmes de centenars de milers de persones, associacions, entitats i partits. A parer seu, no permetre l’aprovació de la ILP suposaria un “aberració democràtica”. “No podem permetre que milers de persones visquin en les pitjors condicions per la seva situació administrativa”, ha argumentat.

Per part de Junts, el diputat Josep Maria Cervera ha afirmat que la delegació de les competències de migració a Catalunya permetria una millor gestió d’aquest fenomen que faria innecessàries aquestes regularitzacions en massa. D’altra banda, ha dit que avalen la ILP per respecte als drets humans i amb l’objectiu de posicionar-se definitivament més endavant.

D’ençà de fa dècades, els casos d’al·lèrgies –primaverals, alimentàries, cutànies, entre més– s’han enfilat, fins al punt que es considera una epidèmia mundial en tota regla. Aquest fenomen cridaner planteja moltes preguntes: quins són els factors de risc per a tenir al·lèrgies? És positiu infectar-se per patògens per prevenir-les? Hi influeixen els agents químics als quals estem com més va més exposats? És la genètica, la culpable, i hem de resignar-nos?

Estudis recents afegeixen un factor més a la complicada equació: la microbiota. Mirarem d’aclarir totes aquestes qüestions.

La hipòtesi de la higiene

El 1989, l’epidemiòleg David P. Strachan va proposar la denominada “hipòtesi de la higiene” per a explicar l’augment en la incidència de malalties al·lèrgiques, com ara l’asma, la febre del fenc i l’èczema. Després d’haver fet un seguiment a 17.414 persones fins als vint-i-tres anys, Strachan va proposar que créixer en una família on convivien uns quants nens disminuïa la probabilitat de tenir al·lèrgies. La raó? L’augment d’infeccions creuades entre els germans.

Va sorgir llavors la idea que la reducció de les infeccions entre els habitants de les societats occidentals avançades a causa de la higiene i els avenços mèdics comportava també una disminució de les respostes immunitàries tipus 1, les que ens protegeixen dels virus i els bacteris patògens. I això implica, al seu torn, un risc més elevat de respostes immunitàries tipus 2 descontrolades; és a dir, de malalties al·lèrgiques. Aquest darrer tipus de reaccions ens protegeix de paràsits helmints (cucs), danys físics i químics i verins, entre més.

Estudis posteriors van matisar aquesta hipòtesi, i van concloure que no totes les infeccions prevenien de les al·lèrgies. Fins i tot, pot passar al contrari: infeccions amb el virus respiratori sincicial o rinovirus a una edat primerenca es relacionen amb una probabilitat més alta de tenir asma.

La importància d’adquirir un microbioma sa en la infància

Avui dia es considera que la tolerància als al·lergògens –és a dir, l’absència de reaccions del sistema immunitari a elements que no constitueixen un risc per a la nostra salut– depèn d’una colonització microbiana i un ambient inmunoestimulatori convenients des dels primers moments de vida. I tots dos són, en part, adquirits de la mare.

En aquest context, els epitelis (pell, intestí, vies respiratòries) reben els estímuls adequats (encara que un mal químic pot desbaratar aquest procés) per tal de no desenvolupar una resposta immunitària adaptativa enfront dels al·lergògens. Això contribueix, d’una banda, a la tolerància i, d’una altra, al fet que es mantingui la integritat física d’aquests epitelis. Això evita una resposta inflamatòria nociva i un risc més alt d’infeccions.

De fet, s’ha descrit que la dermatitis de més d’un mes de durada per reacció al bolquer en nadons té relació amb al·lèrgies alimentàries. Arran d’aquesta troballa, ha sorgit la proposta que la primera exposició a aliments que causen reaccions al·lèrgiques sovint, com el cacauet, sigui amb la seva ingesta. Això induiria tolerància, com si s’indiqués al sistema immunitari: “Això és un aliment, no un patogen”. Per contra, l’ús de cremes hidratants amb components d’origen alimentari, com l’oli de cacauet, sembla que promou no tan sols la irritació de la pell, sinó també la reacció al·lèrgica.

Bacteris relacionats amb l’asma

Si no es dóna la situació homeostàtica (d’equilibri) entre el sistema immunitari i la microbiota els primers anys de vida, podríem enfrontar-nos a una disbiosi o microbiota patogènica. Per aprofundir en aquesta connexió, fa poc es va estudiar el risc de tenir asma i la seva relació amb el microbioma.

En concret, els investigadors van examinar el conjunt de gens dels bacteris presents en la femta de dones embarassades en el seu tercer trimestre i en criatures entre tres mesos i un any. Els autors de l’estudi van trobar determinats grups de bacteris que difereixen, efectivament, entre les criatures que tenen asma i les que no en tenen. A més, van determinar que el part per cesària reduïa la presència del grup Bacteroides, la qual cosa es vincula a més probabilitat de tenir la malaltia entre les criatures petites.

Ratolins guarits amb bacterioteràpia

En el cas de les al·lèrgies alimentàries, també s’ha demostrat que la microbiota sana indueix tolerància als al·lergògens, en bona part perquè promouen la formació de limfòcits T reguladors (inhibidors de la resposta immunitària). Un estudi fet a l’hospital infantil de Boston, dirigit pels mèdics Rima Rachid i Talal Chatila, va trobar disbiosi en nens amb al·lèrgies alimentàries.

A més, els científics van administrar bacteris (bacterioteràpia) dels grups de Clostridiales i Bacteroidales a ratolins susceptibles de tenir al·lèrgia per un canvi genètic en el receptor de la interleucina-4 (una proteïna que compleix funcions molt importants en les respostes immunitàries tipus 2) i van observar que milloraven. És a dir, la microbiota és molt rellevant en el desenvolupament de les al·lèrgies, però no hem d’oblidar el component genètic.

En aquest sentit, unes certes mutacions genètiques il·lustren que les al·lèrgies són el producte de respostes immunitàries tipus 2 “exacerbades i fora de context”. Aquestes mutacions, que sobreactiven el factor de transcripció STAT-6, produeixen malalties al·lèrgiques molt greus, caracteritzades per dermatitis atòpica, immunoglobulina E (IgE) elevada en sèrum i elevat nombre d’eosinòfils (un tipus de cèl·lules del sistema immune), al costat d’una altra mena de problemes de desenvolupament.

En conclusió, conèixer la genètica que subjau en les al·lèrgies permetrà el desenvolupament de nous fàrmacs, com ara blocadors del receptor de la interleucina-4. A més, dilucidar com és la microbiota “sana” capaç de prevenir aquestes respostes desproporcionades del sistema immunitari pot portar a la creació de tractaments probiòtics que les minorin i previnguin les reaccions anafilàctiques més perilloses.

Narcisa Martínez Quiles és professora titular de l’àrea d’Immunologia de la Universitat Complutense de Madrid. 

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

 

Després de mesos de preparatius, el govern andorrà presentà dijous el projecte de llei per al creixement sostenible i el dret d’habitatge, un pla ambiciós amb què vol afrontar la crisi de preus al sector immobiliari, que amenaça el benestar de molts andorrans. La proposta, que inclou mesures audaces, com ara expropiar pisos buits i aturar la concessió de llicències turístiques, ha estat rebuda amb crítiques per la patronal i una part de l’oposició, però l’executiu –que té majoria absoluta al parlament– ja ha deixat clar que la llei tirarà endavant i que treballarà perquè entri en vigor enguany.

Menys pisos buits, menys pisos turístics i més pisos de titularitat pública

L’any 2008, el mercat immobiliari andorrà es trobava al caire del precipici. Com en tantes altres parts del país, la crisi financera havia fet esclatar de sobte la bombolla que s’havia anat inflant durant la dècada dels 2000. En plena recessió, centenars de propietats construïdes enmig del deliri immobiliari perillaven de quedar-se sense comprador a curt o mitjà termini, cosa que amenaçava els promotors amb pèrdues milionàries.

Per a evitar que la crisi s’agreugés, el govern va decidir aleshores d’obrir el mercat immobiliari a la inversió estrangera. Amb el pas del temps, tanmateix, aquesta política d’atracció d’inversió –combinada amb l’atractiva fiscalitat andorrana– ha acabat desencadenant el problema contrari, ha adobat el terreny a l’especulació immobiliària i ha empès una xifra com més va més gran d’inversors a competir per una oferta d’habitatges que cada dia escasseja més. No és estrany, per tant, que el preu mitjà del lloguer a Andorra la Vella sigui ara molt semblant al de Barcelona, o bé que el preu del metre quadrat s’hagi enfilat de gairebé un 40% aquests darrers dos anys.

Aquest, precisament, és el missatge que Espot va transmetre dijous en la presentació de la llei. Després d’una dècada d’augments sostinguts de preus, l’envit per al mercat immobiliari andorrà és ara “no morir d’èxit o sobreexplotació”.

A grans trets, el pla del govern es divideix en tres grans línies mestres. La primera és evitar que els habitatges ja existents continuïn buits o bé abandonin el mercat de lloguer residencial per a destinar-se a l’ús turístic. La mesura més cridanera, i segurament la que més polseguera ha aixecat, és que el govern pugui expropiar temporalment –en diu “cessió forçada”– els pisos buits. El pla, dit d’una altra manera, preveu que el govern pugui oferir unilateralment per llogar un pis buit en cas que el propietari no s’avingui a llogar-lo o bé no justifiqui degudament per què el manté fora del mercat. El govern calcula que la mesura pot alliberar fins a un miler de pisos que, ara com ara, romanen buits al Principat. “Sabem que hi pot haver, fàcilment, entre 800 i 1.000 pisos buits. Ens agradaria que es posessin de manera voluntària a la borsa d’habitatge. En el cas que el propietari no els vulgui llogar, opera la cessió temporal i obligatòria de l’ús a canvi d’un preu just per al propietari”, explicà la ministra d’Habitatge, Conxita Marsol, durant la conferència de presentació de la proposta.

Paral·lelament, l’executiu vol suspendre indefinidament l’aprovació de noves llicències d’habitatges d’ús turístic (HUT) i d’endurir les condicions per a la renovació d’aquests permisos: per exemple, un habitatge podrà perdre la llicència si es troba en un edifici en què menys d’un 30% dels apartaments es destinen a ús turístic (una casuística que el govern estima que afecta uns 650 edificis al Principat), o bé si no ha fet cap entrada en el registre d’ocupació d’allotjaments turístics durant el darrer any. Per si no n’hi hagués prou, les llicències HUT caducaran automàticament al cap de tres anys, llevat que es compleixin un seguit de criteris de qualitat.

Aquesta bateria de mesures entronca amb la segona línia mestra del pla, que inclou l’expansió del parc de l’habitatge andorrà no tan sols a partir de l’alliberament per a ús residencial d’apartaments ja existents sinó a partir de la construcció de nova oferta. De manera que el govern preveu la construcció de cent cinquanta habitatges de titularitat pública nous a Andorra la Vella, Ordino i la Maçana, que s’afegiran als 300 que ja es van rehabilitant o bé construint arreu del Principat. L’objectiu final és que el parc d’habitatge públic augmenti fins a 1.500 apartaments els tres anys vinents.

Però augmentar l’oferta immobiliària –bé mitjançant l’alliberament d’habitatges existents, bé construint-ne de nous– no és l’única via que el govern vol explorar per suavitzar les tensions al mercat andorrà. És per això que la tercera línia mestra del pla concerneix directament un dels grans motors de l’especulació immobiliària a Andorra aquests darrers anys: la inversió estrangera. El govern proposa de prohibir les promocions immobiliàries d’inversos estrangers (llevat que es destinin a pisos de lloguer), com també de limitar a dues propietats les adquisicions immobiliàries dels estrangers no residents (o bé amb menys de dos anys de residència). Aquestes propietats, a més, seran gravades a tipus més alts segons les operacions que el comprador hagi fet anteriorment: el primer habitatge que compri es gravarà amb un 3%, però en el segon la imposició serà d’un 5%.

Paral·lelament a les restriccions a la inversió estrangera, el govern vol endurir les condicions fiscals sobre la compra-venda i l’herència d’habitatges també entre els residents andorrans. Concretament, proposa de gravar fins a un 20% qualsevol operació de compra-venda immobiliària inferior a dos anys (és a dir, qualsevol venda immobiliària efectuada menys de dos anys després de la compra), mentre que les operacions superiors a deu anys continuaran sense gravar-se. Alhora, el pla vol augmentar de 140.000 euros (dels 360.000 actuals a 500.000) el valor màxim fins al qual el beneficiari pot estalviar-se de pagar l’impost de transmissió patrimonial quan adquireixi el primer habitatge.

Crítiques de la patronal i el moviment per l’habitatge

La llei ha estat rebuda amb una fredor glacial per la patronal immobiliària i turística, com també per bona part de l’oposició. Tant l’Associació d’Empreses d’Allotjament Turístic (AEAT) com l’Associació de Propietaris de Béns Immobles (APBI) consideren que la proposta crearà inseguretat jurídica, atemptarà contra els rendiments dels propietaris i farà perillar la supervivència de les empreses de lloguer turístic. “Moltes empreses no tenen la capacitat de tenir tot un edifici per gestionar i hauran de tancar. Això tindrà una repercussió a Grandvalira o Caldea, gent que aniran a unes altres destinacions, com a la Vall d’Aran o a Puigcerdà”, lamentà després de l’anunci el president de l’AEAT, Àlex Ruiz, en declaracions al Diari d’Andorra.

Per part de l’oposició, la dirigent d’Andorra Endavant, Carine Montaner, diu que la proposta de l’executiu és perillosa i massa intervencionista, i adverteix que podria espantar els inversors. El Partit Socialdemòcrata ha qualificat la proposta de poc garantista i ha abandonat la comissió d’habitatge després de criticar que el govern “legisla a cop de tweet“. “No estem d’acord en la manera de procedir i no compartirem la presa de decisions on no hem participat”, explicà ahir la presidenta del grup parlamentari, Judith Casal.

Tanmateix, no totes les reaccions a la llei han estat tan desfavorables. El principal grup de l’oposició, Concòrdia, ha titllat la proposta de valenta i ha considerat que les mesures proposades pel govern van en bona direcció. “Nosaltres fa temps que defensem que s’ha de ser molt més ambiciós regularitzant la inversió estrangera, que ha desencadenat bona part de la crisi de l’habitatge. Hem insistit molt també en la modificació del marc tributari per fer més difícil l’especulació. Són mesures que valorem positivament, però arriben tard”, explicà la setmana passada el president del grup, Cerni Escalé.

Alguns altres critiquen la proposta del govern perquè la consideren insuficient. La Coordinadora per un Habitatge Digne diu que la llei és un avenç, però lamenta que exclogui la regulació directa del preu del lloguer. “Falta aquesta regulació i calen també topalls. No pot ser un índex només informatiu”, expliquen fonts de la plataforma de defensa del dret de l’habitatge a Altaveu. Quant a l’expropiació temporal dels pisos buits, la coordinadora considera imprescindible d’assegurar que els immobles afectats per la mesura es lloguin per un preu assequible.

El govern es manté ferm

Tot i les crítiques, el govern ha assegurat que la llei –inspirada en regulacions que ja s’han aplicat en països europeus com ara Bèlgica– s’ajusta a la legalitat i anirà endavant. “És una mesura absolutament cabdal“, explicà abans-d’ahir Espot, en una entrevista a RTVA. L’executiu andorrà, que apel·la a l’interès general per a defensar la mesura, ja explicà dijous passat que vol que el projecte es comenci a tramitar d’ací a tres setmanes, quan s’acabin les converses entre els agents implicats, perquè es pugui aplicar enguany.

Així com l’altre dia vaig destacar les seues contradiccions, avui crec que toca destacar la coherència institucional del president Puigdemont, arran de l’entrevista oferta ahir a RAC1 i els aclariments que hi va fer sobre el seu retorn i sobre el seu futur polític.

L’afirmació que si no pot ser president es retirarà de la vida pública ha estat interpretada per alguna gent com un xantatge. En campanya es diuen coses molt gruixudes sense pensar prou, moguts pel benefici immediat, i no cal donar-hi voltes. No és cap xantatge. Ben al contrari: és una mostra més d’aquesta coherència institucional que ha demostrat tenir d’ençà del dia que va ser investit.

L’exili tenia i té un sentit: preservar la institució. Quan a principi del 2018 el president i els consellers es reunien cada dimarts –primer en un soterrani del carrer Breydel i després a la Casa de la República, a Waterloo– eren conscients que aquesta era la principal obligació institucional que tenien. La taula on seien no tenia res a veure amb aquella tan impactant que hi ha al Palau de la Generalitat, però a Brussel·les hi havia la senyera, hi havia el senyal de la institució i, no és cap detall menor, el president i els consellers vestien formalment i portaven la insígnia del càrrec. Com passava en tants altres governs anteriors a l’exili, d’uns altres països, de seguida van entendre que les formes eren essencials; gairebé l’única cosa que tenien, en realitat.

En aquell moment era molt lluny, molt, molt lluny, increïblement lluny, la situació política que vivim avui. Era simplement impensable. El president de la Generalitat, oficialment, es deia Mariano Rajoy. Mig govern era a la presó i tothom estava convençut que hi acabarien tots. Amb errors i encerts –amb molts més encerts que no errors–, allò que el president Puigdemont ha fet aquests sis anys i mig ha estat impedir la usurpació definitiva de la Generalitat i denunciar, supose que ningú no s’atrevirà a negar que amb una gran eficàcia, la violència amb què Espanya combat la voluntat d’independència dels catalans.

Amb l’amnistia ja pactada i amb totes les conseqüències d’això, és obvi que no té gens de trellat continuar a l’exili. No tindria cap explicació política raonable, cap que Europa pogués escoltar i entendre. La batalla judicial, sobretot al Tribunal Europeu de Drets Humans, continuarà. I la repressió espanyola –ho va reconèixer ell mateix ahir– no s’aturarà. I el combat per la independència encara ha de ser rematat. Però l’exili de la presidència de la Generalitat –no pas del president, sinó de la presidència– assetjada pel 155 ja no té arguments si la persecució política del president s’acaba i les ordres de detenció desapareixen.

I és en aquest context que cal entendre la decisió anunciada pel president Puigdemont. Acudeix a la campanya ensenyant totes les cartes. Vol ser president, vol fer un govern amb Esquerra i la CUP i tornarà el dia de la sessió d’investidura. Si té opcions de ser president tornarà per ser-ho. I si no en té, si els vots dels ciutadans no li donen aquesta opció, tornarà per respecte institucional cap al nou president. Per tancar amb respecte a la institució l’etapa en què la presidència ha hagut d’estar a l’exili, convivint, a partir d’un cert moment, també amb una presidència autonòmica.

L’exili sempre té dues cares. De la feixuga i dolorosa se n’ha parlat a bastament, però de la bona ens n’han parlat molt poc. El cas és que viure el dia a dia en un país europeu normal, democràtic, ensenya molt. Veure com es comporta la justícia, com s’ho fan els polítics, quines regles són sagrades, quina ètica impera, és una gran lliçó. Una lliçó que em sembla que el president Puigdemont ha absorbit a consciència. Perquè això que proposa ara als electors catalans és comportar-se, simplement, com un polític europeu. Actuar de la manera com es fa a les democràcies consolidades.

En les democràcies, els polítics saben i assumeixen sempre que la darrera paraula està en els electors. I per tant acaten les seues decisions, sense provar de fer aquesta mena de trampetes a què estem tan acostumats ací. I és això que ell ja diu d’entrada que farà. Si pot formar govern formarà govern i aleshores la restitució de la presidència del Primer d’Octubre serà un fet, amb totes les conseqüències. Però si no pot formar govern no rebaixarà el sentit de la presidència acceptant un altre càrrec, ni que siga el de simple diputat: se n’anirà a casa. I a partir d’ací que cadascú faça allò que crega convenient amb la seua butlleta de vot. I amb la seua consciència.

Aquestes, ho deia també l’altre dia, no seran unes eleccions normals, corrents, quotidianes, avorridament intranscendents. Perquè, agrade o no, es vulga o no, la presència del president a l’exili fa que no hi haja en joc un govern autonòmic i prou. Amb el seu retorn, amb el retorn de la seua presidència, es posa en joc també la projecció dels sis anys i mig de lluita de l’exili, la batalla judicial europea, la visió i les decisions futures d’Espanya i Europa en relació amb Catalunya. I, és clar, també –perquè no hi ha manera d’evitar-ho, això–, el seu futur personal.

 

PS1. Que la repressió continua i continuarà és evident. Ací tenim les decisions adoptades pel cas Tsunami o la demanda de presó que vam saber ahir contra els tres encausats pels piulets sobre el cas de Canet de Mar i la imposició del castellà a l’escola. Que ningú no s’equivoque: la fi de la repressió tan sols arribarà amb la independència.

PS2. Parlant de tenir un estat propi, Andorra ens dóna darrerament unes quantes lliçons. Lliçons de què passa quan es mana de veritat. Sobre això, és molt interessant com encara el Principat el greu problema d’habitatge que té. Blai Avià ens explica en aquest reportatge que les forces polítiques del Principat s’han posat d’acord i han impulsat amb urgència mesures tan radicals com atractives.

PS3. Vénen temps complicats i difícils, en què el periodisme haurà de fer un paper important. A VilaWeb us oferim un diari rigorós, seriós i compromès. Obert a tothom, per responsabilitat social, però gràcies a la gran generositat dels lectors que se’n fan subscriptors. Tanmateix, en necessitem més per a continuar. Podríeu ajudar-nos?

Crec que alguna vegada he citat aquí mateix una frase terrible de l’escriptor Charles Bukowski. Ve a dir que la diferència entre una dictadura i una democràcia és que en la democràcia pots votar abans d’obeir les ordres, mentre que en la dictadura ja no cal gastar temps a anar a votar. Dic que la frase és terrible perquè és certa, o a mi m’ho sembla.

Ara vénen eleccions. I començarà la campanya electoral, diuen. Ho diuen, però no és cert, perquè la política professional consisteix a mantenir la campanya electoral cada dia, sense solució de continuïtat. I amb una tàctica ben barroera, res de proposar coses pròpies, sinó acusant els altres de no tenir-ne. Seria aquell recurs indignant i vacu del “… i tu més”. Això ho fan els professionals de la política, però malauradament també ho fan molts ciutadans, encapsulats o empresonats pels miratges que ven la política professional a través de les televisions de cadascú. I, aleshores, sempre oblidem aquella sentència de Federico Fellini: “La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.”

I és que, justament, des d’una perspectiva cultural, la cosa és molt decadent. Tants de sabers acumulats, estudis i lectures, pensaments i mirades innovadores per acabar defensant uns personatges de la política professional que no aporten res al coneixement. Res, el no res, jo ho sé i tots vosaltres ho sabeu. Però alguns ciutadans, a pesar d’aquesta vacuïtat generalitzada, surten, més que defensar els seus candidats, a dir fàstics de la resta: els postconvergents en contra dels d’Esquerra; els d’Esquerra en contra dels comuns; els qui mai no han votat la CUP i els ofèn la seva estricta existència, insultant la formació d’esquerres (no, Esquerra, no); els de Ponsatí, ja ho veureu, clamant contra Puigdemont, com si ella no hagués estat allà… Quin desconsol intel·lectual.

Òndia, com han canviat les coses. En la meva joventut, la del Cinturó Roig al Baix Llobregat, les discussions eren entre maoistes, trotskistes, eurocomunistes, els àcrates… No hi havia personalismes directes, i els debats es basaven en textos, en hipòtesis teòriques. No em malinterpreteu, poso aquest exemple perquè el vaig viure, però en puc posar un altre: als antípodes del pensament revolucionari, fins i tot a ESADE o a qualsevol escola d’aquestes pijes deuen tenir les seves disputes sobre els models neoliberals que defensen. Per tenir armes abans de triar qui votes, per no fer-nos mal a tots plegats. O, si de cas, per fer mal als seus enemics.

No em vingueu ara que és el mateix. En l’actualitat tot es basa en les preferències per un partit polític, per una persona concreta, sense cap argument, sense cap suport teòric. Entre altres raons, perquè la majoria d’aquells partits que desperten aferrissades fílies i fòbies, tenen més coses en comú que no pugui semblar si només mires els titulars que t’ofereix un telenotícies on els candidats deixen anar frases que ens haurien de fer avergonyir. Fa uns dies, em van convidar al programa de Xavier Graset per parlar del meu últim llibre i, mentre m’esperava a una sala que tenia un monitor per a veure el desenvolupament del programa, vaig intuir que les tertúlies serien molt més interessants si, en comptes de periodistes i politòlegs que no fan més que dir i escriure les mateixes coses allà on van, convidessin artistes i escriptors que fossin capaços de donar la volta a tanta fotocòpia reproduïda fins a l’infinit en favor d’aquest estat de les coses tan lamentable.

La imatge que acompanya aquest text, titulada “Discurs”, és d’un artista de Guissona, Joan Codina Donaire. Quan va saber que Pere Aragonès convocava eleccions va posar-se a treballar i cada dia penja al seu compte d’Instagram una obra que forma part d’un projecte: “Diari polític d’eleccions incapacitades. Objectiu: Arribar viu i dibuixant al 12 de maig. Un treball d’investigació rigorós i innecessari sobre polítics i política contemporània catalana.” Que bo! Necessitem que l’art i la literatura donin la seva visió d’aquest panorama tan desolador: que estableixi treballs innecessaris, com diu Codina, perquè, al capdavall, la presumpta inutilitat de l’art resulta molt més útil que tots aquells discursos dels polítics que xerren molt, però en realitat només diuen una cosa: “Merda.”

Voteu qui vulgueu, és clar, ja sé que no necessiteu el permís de ningú; jo suposo que també ho faré. Però el meu primer objectiu és no fer mal els meus companys de trinxera. O de trinxeres. Que quines trinxeres? Si us ho digués, tornaríem a començar amb el simulacre: els teus són uns traïdors, botiflers, malparits… I és que, fins i tot amb els insults, hem abandonat el pòsit cultural que hauríem de desplegar. Tot s’ha tornat tan repetitiu i banal…

Nota al marge: Just acabant aquest article, he vist que el poeta Lluís Calvo treu un llibre d’assaig (coneixent la seva escriptura, serà assaig, però també poètic). Es titula El segrest de la política. Per una democràcia més enllà dels partits tradicionals (Anagrama). No he tingut temps de comprar-lo, però el Lluís explicava per xarxes la seva tesi: “La política ens concerneix a tots, com a ciutadans, i no és l’exclusiva dels partits, que n’han fet una apropiació indeguda. Més enllà del vot cada quatre anys, la democràcia s’exerceix tothora i no es limita a les organitzacions jeràrquiques de la política tradicional. Un al·legat també en contra dels populismes i de l’antipolítica, així com de les estructures anquilosades dels partits i els seus exclusivismes, de la mà d’artistes i pensadors com Simone Weil i Joseph Beuys.” Parlar de política des de Simone Weil o des de Beuys, des de Lluís Calvo o Joan Codina. Quina alenada d’aire fresc!

 

The Washington Post · Isaac Arnsdorf, Josh Dawsey i Michael Birnbaum

L’ex-president nord-americà Donald Trump ha dit en privat que podria posar fi a la guerra de Rússia a Ucraïna pressionant Ucraïna perquè cedís algun territori, segons fonts sabedores del pla. Alguns experts en política exterior diuen que la idea de Trump recompensaria el president rus, Vladímir Putin, i aprovaria la violació per la força de les fronteres reconegudes internacionalment.

La proposta de Trump consisteix a empènyer Ucraïna a cedir Crimea i la regió fronterera del Donbàs a Rússia, segons les persones que en van parlar amb Trump o els seus assessors i que ho expliquen amb la condició d’anonimat perquè les converses eren confidencials. Aquesta proposta, de la qual no s’ha informat anteriorment, seria un gir radical respecte de la política del president dels EUA, Joe Biden, que ha posat èmfasi a frenar l’agressió russa i proporcionar ajut militar a Ucraïna.

En el seu intent de tornar al poder, el candidat republicà ha presumit sovint que podria negociar un acord de pau entre Rússia i Ucraïna en vint-i-quatre hores si era elegit, fins i tot, abans d’assumir el càrrec. Però s’ha negat a especificar públicament com resoldria ràpidament una guerra que fa dos anys que dura i que ha matat desenes de milers de soldats i civils.

Els experts en política exterior alineats amb Trump posen l’èmfasi a fer front a les amenaces de la Xina respecte dels interessos nord-americans i a cercar la manera de revertir la dependència creixent de Rússia de la Xina per a obtenir assistència militar, industrial i econòmica. També han advocat per limitar l’expansió de l’OTAN.

En privat, Trump diu que creu que tant Rússia com Ucraïna “volen salvar la cara, volen una sortida”, i que la gent d’algunes parts d’Ucraïna estaria d’acord a ser part de Rússia, segons una persona que ha tractat l’afer directament amb Trump. Acceptar el control rus sobre unes parts d’Ucraïna ampliaria l’abast de la dictadura de Putin després de la guerra terrestre més gran d’Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Alguns dels partidaris de Trump han provat de persuadir-lo.

“He passat el 100% del meu temps parlant amb Trump sobre Ucraïna”, diu la senadora Lindsey Graham (republicana per Carolina del Sud), una antiga crítica de Trump que ara ha esdevingut una aliada. I sobre Putin, diu: “Ha de pagar un preu. No pot guanyar al final d’això.”

Rússia ja ha declarat abans que s’annexionaria terra ucraïnesa més enllà de la regió del Donbàs i Crimea, i el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha dit que no acceptaria de cedir cap territori. L’intercanvi de territori per un alto-el-foc posaria Ucraïna en una posició pitjor, sense garanties que Rússia no es rearmés i reprengués les hostilitats, com ha fet en el passat, diu Emma Ashford, membre sènior del Stimson Center, un think tank no partidista. “És un acord terrible”, diu sobre la proposta de Trump.

L’equip de campanya de Trump s’ha negat a respondre directament a les preguntes per a aquest article. “Qualsevol especulació sobre el pla del president Trump prové de fonts anònimes i desinformades que no tenen ni idea del que passa ni del que passarà”, diu la portaveu de la campanya Karoline Leavitt en un comunicat. “El president Trump és l’únic que parla d’aturar la massacre.”

En el seu discurs sobre l’estat de la Unió, Biden va dir que Putin envaïa Ucraïna i sembrava el caos a tot Europa i més enllà, i que Ucraïna provava de defensar-se. El president ha esbossat un pla a llarg termini de suport a Ucraïna que augmentaria les seves capacitats militars enguany per tal de passar a l’ofensiva l’any que ve. Però l’ajuda nord-americana perill, perquè el president de la cambra, el republicà Mike Johnson, s’enfronta a una revolta dels republicans de línia dura, que s’oposen a més finançament i en demanen la destitució.

Fora del càrrec, Trump ha pressionat els republicans del congrés perquè s’oposin a l’ajuda addicional dels Estats Units a l’esforç bèl·lic d’Ucraïna, i el seu retorn a la Casa Blanca ampliaria significativament la seva influència en el debat. Veient la dinàmica política als Estats Units, els aliats europeus han impulsat la indústria militar fins al punt que preveuen de suplantar una part important de l’assistència actual dels EUA a Kíiv. Però els analistes diuen que, de manera realista, la capacitat d’Ucraïna per a continuar lluitant es veuria afeblida si Trump aconseguís de blocar més ajut.

En molts aspectes, el pla de Trump es troba en línia amb el seu enfocament com a president. La preferència per les grans cimeres per sobre dels detalls polítics, la confiança en les seves habilitats de negociació i la impaciència amb els protocols diplomàtics convencionals van ser característiques de la manera com va abordar els afers exteriors en el seu primer mandat.

En els seus vuit anys com a abanderat del Partit Republicà, Trump ha encapçalat un canvi fort en l’orientació predominant del partit i s’ha tornat més escèptic respecte de la intervenció estrangera, com és l’ajut militar a Ucraïna. Trump ha elogiat constantment Putin, ha expressat admiració pel seu règim dictatorial i, fa poc, va fer tot el possible per a evitar de criticar-lo arran de la mort a la presó de l’opositor polític Aleksei Navalni. Tampoc no ha demanat l’alliberament d’Evan Gershkovich, el periodista del Wall Street Journal retingut durant un any a Rússia sense càrrecs ni judici.

Trump s’ha negat a reconèixer la ingerència de Rússia en les eleccions del 2016 i ha culpat falsament Ucraïna d’haver ajudat la rival demòcrata Hillary Clinton, una calúmnia difosa pels serveis d’espionatge russos. L’any 2019, el seu intent de retenir l’ajuda a Ucraïna tret que Zelenski anunciés una investigació sobre Biden va portar la primera destitució de Trump.

En una trucada telefònica amb Zelenski, aquell any que Trump va dir que era “perfecte”, el president nord-americà va pressionar-lo perquè investigués Biden i la desacreditada teoria que Ucraïna volia interferir en les eleccions del 2016, i no pas Rússia. Més tard, el senat, controlat pels republicans, va absoldre Trump.

“La relació inexplicable i admirativa de l’ex-president Trump amb Putin, juntament amb la seva hostilitat sense precedents envers l’OTAN, no pot donar a Europa ni a Ucraïna cap confiança en els seus tractes amb Rússia”, diu Tom Donilon, assessor de seguretat nacional de l’ex-president Barack Obama. “Els comentaris de Trump animant Rússia a fer el que vulgui amb els nostres aliats europeus es troben entre les declaracions més inquietants i perilloses fetes per un dels principals candidats del partit a la presidència. La seva posició representa un perill clar i actual per a la seguretat dels EUA i d’Europa.”

Graham diu que ha desaconsellat de donar a Rússia les terres que reivindica i vol que Trump adopti un camí perquè Ucraïna s’incorpori a l’OTAN. “Per a mi, la manera d’acabar aquesta guerra és que Ucraïna entri a l’OTAN i a la UE”, diu. “Ell no en parla gaire, d’això. No sé ni si hi ha pensat gaire.”

En les seves promeses públiques de posar fi a la guerra, Trump ha ocultat clarament els detalls sobre com negociaria amb Putin i Zelenski. “Diré certes coses a cadascun d’ells que no diria a la resta del món, i per això no us puc dir gaire cosa més que això”, va dir Trump en una entrevista el mes de març amb l’antic assessor Sebastian Gorka.

El seu silenci públic sobre la tàctica negociadora ha deixat espai perquè uns altres omplin aquest buit. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, amb tendències autocràtiques i pro-russes i que s’ha enemistat amb els aliats europeus, es va reunir amb Trump el mes passat i després va explicar que Trump li havia dit que obligaria a posar fi a la guerra perquè no donaria “un cèntim” per a ajudar Ucraïna. L’afirmació d’Orban era falsa, però l’ex-president no va voler contradir-lo públicament, després d’haver-lo acollit tota la nit al seu club Mar-a-Lago i d’haver admirat la seva duresa i les posicions contra la immigració, segons una font propera a Trump que es manté en l’anonimat.

Durant la reunió, Orbán va parlar llargament sobre la història soviètica, el desig de Rússia de conquerir territori ucraïnès i els desafiaments militars als quals s’enfrontava Ucraïna. Trump va escoltar-lo, però no es va comprometre a res, diu aquesta font. Ens hem posat en contacte amb un portaveu d’Orbán, però no ha volgut fer cap comentari sobre la qüestió.

El pla de Trump per a Ucraïna va circular per Washington el novembre passat, en una reunió a l’Heritage Foundation entre figures de política exterior de centre-dreta i una delegació visitant del Consell Europeu de Relacions Exteriors. L’antic assessor de la Casa Blanca de Trump Michael Anton va descriure-hi els detalls del pla de pau de Trump, que inclouïen la cessió d’Ucraïna dels territoris de Crimea i el Donbàs, limitar l’expansió de l’OTAN i atreure Putin perquè redueixi la dependència creixent de la Xina, segons fonts presents a la reunió.

Contactat per telèfon al març, Anton va dir que no havia parlat amb Trump de feia divuit mesos o vint-i-quatre, i va negar saber res sobre el pla de Trump per a Ucraïna. No va respondre a més preguntes.

James Carafano, un membre de l’Heritage Fundació que va convocar la reunió, s’ha negat a comentar aquella conversa privada, però critica la idea de separar Rússia de la Xina. “Aquesta és una idea estúpida”, diu. “Qualsevol cosa que poguessis donar a Rússia i que realment valoraria comprometria tots els teus altres interessos. La manera de fer front a la relació Rússia-Xina és fer de Rússia un soci més feble.”

El distanciament de Rússia de la Xina implicaria, presumiblement, un alleujament de les sancions, tenint en compte que el Kremlin s’ha girat cap a Pequín per provar de compensar les sancions occidentals generalitzades als sectors energètic, de defensa i financer, diu Jeremy Shapiro, cap de l’oficina del Consell Europeu de Relacions Exteriors a Washington, que va portar la delegació del grup a la reunió del novembre. Shapiro s’ha negat a comentar els detalls de la conversa, citant les regles bàsiques de l’esdeveniment de novembre que prohibia de difondre res que s’hi digués, però diu que el pla de pau de Trump a Ucraïna no semblava que fos detallat.

“La gent de Trump té la sensació que un dels grans pecats de la guerra d’Ucraïna i de la política envers Rússia, en general, va ser empènyer Rússia cap a la Xina i fer-la encara més dependent de la Xina”, diu. “L’enfocament fonamental de Trump amb totes les coses és reunir els homes a una habitació per discutir”, sense tenir necessàriament plans detallats, afegeix Shapiro.

Els experts russos dubten que els esforços de pau de Trump tinguin èxit. Fiona Hill, investigadora principal de la Brookings Institution que va ser la màxima assessora de Trump a Rússia i d’ençà d’aleshores s’ha convertit en una crítica destacada, diu que li recorda el 2017, quan estrangers i executius d’empreses sense investigar es van acostar a Trump amb uns quants plans de pau, i va pensar que podria seure amb Rússia i Ucraïna i mediar amb la força del seu carisma personal.

L’equip de Trump “pensa en això de manera molt parcel·lada, que és una cosa entre Ucraïna i Rússia”, diu Hill. “Hi pensen com una disputa territorial, més que no pas com tot el futur de la seguretat europea i l’ordre mundial per extensió”. Fins i tot traçant una línia d’armistici pot ser que no sigui tan fàcil. El setembre del 2022, el Kremlin va declarar que s’annexava quatre províncies del sud i l’est d’Ucraïna, inclosa la regió del Donbàs, però que s’estenia molt més enllà. Atès que Kíiv encara controla gran part del territori, qualsevol intent de resoldre la guerra amb concessions territorials és probable que impliqui un extens regateig, tret que ambdues parts acceptin de congelar les línies del front que hi hagi en el moment d’un acord.

Ucraïna i els aliats europeus probablement resistiran als esforços de Trump per arribar a un acord amb Moscou, diu Hill. I afegeix que els Estats Units tenen un poder limitat per a un acord unilateral perquè l’alleujament significatiu de les sancions dependria de la cooperació europea. “És probable que cap nivell d’influència dels Estats Units obligui el lideratge ucraïnès a participar en polítiques que constituirien un suïcidi polític nacional”, diu Michael Kofman, analista de la guerra entre Rússia i Ucraïna al Carnegie Endowment for International Peace, un think tank no partidista. “I cap nivell d’influència dels Estats Units no pot obligar Ucraïna a cedir territori o participar en aquesta mena de concessions. Aquesta és una situació en què, si estàs disposat a donar una mà, l’altra part de seguida voldrà la resta del braç.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La immigració habitual a Barcelona ha canviat: ja no hi arriba tan sols gent de països amb rendes més baixes que la d’ací, sinó que hi apareix un nou perfil d’immigrant temporal, amb estudis superiors i feines molt qualificades.

Parlem dels expatriats (anomenats sovint amb l’anglicisme expats), estrangers que generalment no volen instal·lar-se permanentment ni crear forts vincles amb la ciutat, sinó que persegueixen unes bones condicions de vida en ciutats amb preus més baixos que no els dels seus països d’origen. Però aquest terme inclou una certa heterogeneïtat: de persones que vénen simplement una temporada a estudiar, a unes altres que, tot i tenir estudis superiors, no treballen en feines d’aquest nivell i pretenen de viure indefinidament a la ciutat.

Migració hipermòbil i falta d’arrelament

El problema, segons que alerta Antonio López-Gay, professor del Departament de Geografia de la UAB i investigador del Centre d’Estudis Demogràfics, és que aquest nou perfil amenaça d’esquerdar les bases de la societat urbana mediterrània si no es regula adequadament. Diu que els expatriats constitueixen una immigració més mòbil que no pas la que s’havia vist a Barcelona fins ara; i que s’emmarquen, a més, en un context de teletreball global normalitzat: “Les ciutats mediterrànies es basen en la cohesió i un fort teixit social, a conèixer el teu veí i a tenir una certa relació amb el botiguer de la cantonada. Però l’arrelament és difícil quan tens una població hipermòbil com aquesta”, subratlla.

Aquest nou perfil amb un alt grau de transitorietat trenca amb la immigració tradicional, que fins ara arribava a la ciutat amb voluntat de quedar-s’hi. “Sovint és difícil de fer un grup d’amics a la ciutat perquè tothom ve i se’n va, és un flux constant, i costa de construir connexions fortes amb la gent”, lamenta Mirjam Maarleveld. Va arribar el 2015 dels Països Baixos. El 2020, i a partir de la seva experiència, va decidir de crear Barcelona Expat Life, una petita empresa que fa de guia als expatriats que vénen a la ciutat, per ajudar-los a adaptar-s’hi. S’hi publiquen ofertes de feina, llocs on trobar habitatge, s’hi explica com gestionar els temes burocràtics i s’hi comparteixen experiències de més expatriats per tal d’unir la comunitat, entre moltes d’altres coses.

López-Gay creu que es podria fer la hipòtesi que, després de la pandèmia, nous perfils de treballadors han triat una ciutat mediterrània per viure-hi durant un temps: “Aquesta dinàmica no és única de Barcelona, sinó que també la veiem a Màlaga, a les Canàries o a Lisboa”, afegeix.

Però abans de la pandèmia ja s’observava un augment en el nombre de persones amb alta qualificació provinent de l’estranger. El 2013 van arribar uns 13.000 persones amb nivell d’estudis universitaris. El 2019, les xifres ja s’havien doblat: eren 30.000. El 2022, després de la pandèmia i les restriccions posteriors, en van arribar 40.000. Una tendència a l’alça que no para de créixer. En xifres absolutes, la comunitat d’expatriats és aproximadament el 10% de la població barcelonina, segons López-Gay. Aquests primers resultats són fruit del treball de camp que ha fet juntament amb Brian Rosa i el seu equip sobre l’arribada d’expatriats a Barcelona després de la pandèmia, i que ha titulat Dinàmiques sòcio-espacials a la ciutat postpandèmica: mobilitats, arrelament i comunitat. L’estudi es presentarà el 30 d’abril a la UAB.

La majoria dels expatriats, entre 25 anys i 39

L’International Welcome Desk centra la seva tasca, en gran part, en els ciutadans de la Unió Europea, d’un país de l’Espai Econòmic Europeu (Islàndia, Liechtenstein i Noruega) o de Suïssa, que tenen el dret de circular i residir al país sense cap mena de trava. Quant al temps d’empadronament, una dada significativa és que un de cada quatre fa menys de cinc anys que viu a la ciutat.

Els ciutadans amb nacionalitat europea, excloent-ne l’espanyola, superen els 105.000, principalment d’Itàlia (45.803), de l’estat francès (18.000) i d’Alemanya (8.158). També hi ha més de 17.000 persones de països anglosaxons, sobretot del Regne Unit (9.310) i els EUA (6.188).

Piràmide de població dels residents estrangers amb nacionalitat europea. Padró municipal de l’any 2021.

Les dades oficials mostren que entre els ciutadans europeus hi ha una sobrerepresentació dels que tenen entre 25 anys i 39. La mitjana d’edat de la població amb nacionalitat espanyola és de 48,92 anys; en canvi, la d’aquests ciutadans europeus és de 34,72. A més, un 62,9% té estudis superiors, el doble que els locals.

En trenta-set barris de Barcelona, els ciutadans amb nacionalitat italiana són la població estrangera més important. On n’hi ha més és al barri de la Barceloneta (8,09%) i al de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (7,87%); a més, en aquests dos barris la següent nacionalitat més present és la francesa (2,26% i 3,63%, respectivament) i la tercera la britànica (1,44% i 2,8%). En canvi, menys del 60% té nacionalitat espanyola.

Barris de Barcelona amb més del 4% de residents amb nacionalitat italiana. Padró municipal de l’any 2023.

Sobre això, cal remarcar tres factors que fan que no es pugui tenir una xifra exacta. El primer és que hi ha una part important de la població que viu a la ciutat, però com que no hi vol residir de manera permanent, no s’hi empadrona. L’Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020 revela que si solament un 1,9% dels joves de 15 anys a 19 no s’hi ha empadronat, entre els que tenen entre 25 anys i 29 la xifra s’enfila fins al 18,8%. Això vol dir que en aquest grup d’edat un de cada cinc no apareix al padró ni a les estatístiques oficials. Si ets europeu i canvies de ciutat de residència, no et donaran de baixa de manera automàtica fins al cap de cinc anys.

També és difícil de saber en quin sector treballen els expatriats. “Quan mirem l’ocupació, veiem que una part important de població és inactiva. A banda dels estudiants, probablement la resta de població que computa com a inactiva és perquè no tenen contractes vinculats al país”, explica López-Gay.

Polarització social i gentrificació

“Arran de la pandèmia, si mirem el sud d’Europa, veiem que països com ara Grècia, Itàlia, Espanya o Portugal van fer una aposta clara per atreure població amb rendes altes”, diu López-Gay. La llei Beckham n’és un exemple: és un règim fiscal especial que permet als estrangers que treballen al país de pagar una quota fixa d’IRPF del 24%, independentment dels ingressos que obtinguin, a diferència de la població local.

Amb tot, López-Gay no té clars els beneficis que pot implicar atreure capital estranger altament qualificat a escala local. “Tenim poblacions que acostumen a concentrar-se molt en el territori, a segregar-se d’una manera molt clara. Molt sovint parlem de la segregació de la població estrangera amb menys recursos, però la població estrangera amb més recursos també s’ha segregat molt al territori”, diu López-Gay. I afegeix: “La migració, que normalment ha estat de baixa qualificació, ha anat a viure a determinats barris de la ciutat. Ara la nova immigració arriba a altres barris de classe mitjana, uns barris que es van gentrificant i van expulsant de casa unes classes socials que fins ara no havien tingut problemes d’accés a l’habitatge.”

A més, diu que hi ha hagut un augment molt fort dels lloguers d’habitatge permesos: “A Barcelona tenim exemples d’edificis sencers que s’han construït pensant en aquest habitatge temporal. Si pensem en programes més amplis de rehabilitació, o renovació urbana, com és el cas del Poblenou, és evident que hi ha una aposta per aquesta mena d’economia.”

Tot i que Maarleveld diu que trobar feina a Barcelona és relativament fàcil si véns dels Països Baixos, l’estat francès o Alemanya, assegura que els expatriats s’enfronten als mateixos problemes que la resta de ciutadans: “Tothom té problemes amb l’habitatge. La balança entre el cost de la vida, els salaris baixos i els preus de l’habitatge són tot un desafiament.” Ara, admet que el fet de tenir sous sovint més elevats que els de la població local –sobretot si treballen a distància per a una empresa del seu país d’origen– fa que la gent de tota la vida se n’hagi d’anar del centre de la ciutat.

López-Gay assegura que la població d’expatriats s’ha expandit a tota la ciutat: “Al principi, es concentraven al centre, a Ciutat Vella i el Gòtic, però ara aquests barris se’ls han començat a fer petits i s’han desplaçat a uns altres, com el Poblenou, Sant Antoni, el Poble-sec o Gràcia.” Tanmateix, fa una crida a la calma i a la reflexió: “No podem mirar l’emigració com una cosa nova: l’emigració sempre ha estat vinculada a l’expansió urbana i a la urbanització. Per això demano una mica de precaució a l’hora de parlar dels expats, perquè és un fenomen molt recent i cal temps per a analitzar-ne les conseqüències.”

El català, una assignatura pendent per als expatriats

“Si saps que només vindràs a Barcelona per a dos o tres anys, i véns amb família, possiblement no voldràs enviar els teus fills a una escola catalana, perquè necessitarien adaptar-se al català i al castellà i això seria massa per als nens, i per això els portes a una escola internacional”, diu Maarleveld. De fet, assegura que la comunitat internacional és tan gran a Barcelona que pots viure-hi sense la necessitat de parlar la llengua del país. “La qüestió és si vols ser així”, puntualitza.

Segons que explica Agustí Tola, coordinador d’Empresa i Consum de la Plataforma per la Llengua, és habitual que els expatriats no s’integrin lingüísticament, sobretot si s’instal·len a les grans ciutats. “Molt sovint, si decideixen d’aprendre una nova llengua, es decanten pel castellà però no pel català. I això sí que ens preocupa”, explica.

“Si véns de fora, és un desafiament adaptar-se perquè experimentes molts canvis: trobar una nova feina, fer nous amics, adaptar-se a un nou ambient… Si has d’aprendre dues llengües noves alhora, pot ser difícil. Per això la majoria comencem pel castellà”, diu Maarleveld. Ella mateixa, amb qui hem fet l’entrevista en anglès a petició seva, va fer un curs de castellà, però, de moment, no ha après català. En el seu cas, confessa que va ser dur haver d’aprendre a parlar un bon anglès quan va arribar a Barcelona, i que li agradaria de superar la seva por –encara present després de gairebé deu anys– de parlar català o castellà.

A banda, destaca que hi ha expatriats que no descobreixen que a Barcelona s’hi parla català fins que no s’hi ha instal·lat. L’International Welcome Desk de l’Ajuntament de Barcelona fa un parell d’anys que ofereix cursos de català i cultura local per a ajudar a integrar els expatriats: “Evidentment, és un pas necessari que la gent que vingui sàpiga que aquí hi ha una llengua que es parla i que és la llengua pròpia de Catalunya. Però no n’hi ha prou”, lamenta Tola. Diu que és responsabilitat de les empreses locals de crear un pla de formació per als treballadors, perquè comprenguin i parlin la llengua, a més d’establir els requisits per a contractar en català: “Hi ha moltes empreses que ja ni demanen que la persona entengui ni parli el català i això crea un bucle negatiu.”

Però acaba amb una reflexió: “Tots som responsables que no parlin català. Si surten al carrer i tota la comunicació que tenen amb els veïns o amb les botigues és en castellà, és lògic que no parlin català. Hi ha una feina molt important dels catalanoparlants de fer valer la nostra llengua per evitar que siguin l’anglès i el castellà que la substitueixin, tal com passa.”

Lloc de naixement per grups d’edat. Enquesta a la joventut de Barcelona del 2020.

Les dades mostren que si un 72,1% dels adolescents entre 15 anys i 19 ha nascut a Catalunya, a mesura que augmenta l’edat el percentatge es redueix dràsticament. Entre els que tenen 25 anys a 29 ja són clara minoria –solament un 40,6% ha nascut a Catalunya– i els estrangers són ja majoritaris. Això té un efecte clar també sobre la llengua. Si el català és la llengua habitual del 34,9% dels joves que tenen entre 15 anys i 19, entre els de 25 a 29 és el 24,9% –i un 11,7% utilitza habitualment una llengua que no és el català ni el castellà.

A més, trobem que una part pot tenir nacionalitat espanyola o, en altres casos, que una tercera part de la població italiana empadronada prové de l’Amèrica Llatina, especialment l’Argentina, Uruguai, Veneçuela i Brasil.

Més enllà de Barcelona: Alacant i València, entre les ciutats preferides pels expatriats

La comunitat d’expatriats més gran del món, InterNations, publica anualment l’enquesta Expat City Ranking, feta entre 12.000 persones que viuen i treballen a l’estranger, de 177 nacionalitats. La llista reflecteix com són de feliços, i de descontents, els expatriats que han viscut en diverses ciutats d’arreu del món durant l’últim any.

Alacant ocupa el segon lloc a escala mundial entre les ciutats triades per a viure-hi. Els expatriats destaquen la facilitat per a instal·lar-s’hi, que s’hi senten benvinguts i que estan contents amb la seva vida social. La majoria dels expatriats està satisfet amb el cost de la vida: és el 78%, en contrast amb el 44% a escala mundial. A més, la ciutat ocupa el primer lloc en l’àmbit mundial en habitatge assequible. En general, el 92% dels expatriats estan contents amb la seva vida a Alacant, enfront del 72% a escala mundial. Malgrat que les dades encara no són comparables a les de Barcelona, perquè hi ha 10.000 ciutadans europeus sobre una població de 338.577, sí que trobem, en canvi, força municipis de la rodalia amb una part important de població estrangera, que supera el 50% en algunes localitats de la costa.

El 20,44% de la població de la província d’#Alacant és estrangera.
Com es distribueix?

En 12 municipis representen més del 50% de la població.
pic.twitter.com/jKwIzSshjk

— Esmeralda Martínez (@esme_mys) April 3, 2024

València ocupa el tercer lloc, però el primer a escala mundial en qualitat de vida. Els expatriats en destaquen el transport públic assequible, les oportunitats per a practicar esports recreatius i la seguretat. També sobresurt en les facilitats per a instal·lar-s’hi i que s’hi sentien com a casa, a més i la vida social que hi troben i el cost de la vida. El punt feble és el mercat laboral local i les perspectives de carrera.

Xavier Trias i Vidal de Llobatera (1946) no el deixen jubilar. Després de guanyar les darreres eleccions a Barcelona amb Junts ja va dir que, veient que el pacte entre PP, comuns i socialistes no el deixava ser batlle, ell se n’anava. Però ara, amb les eleccions catalanes, l’han acabat de convèncer d’esperar-se. De moment, el seu nebot, l’escriptor i advocat Jordi Cabré, ha escrit el llibre En conclusió (Ara Llibres), que destil·la a partir de la proximitat familiar l’adeu d’un home, l’actitud i les idees del qual són qualificades per tothom de gentleman. Cabré, en canvi, destaca la intel·ligència d’aquest ex-conseller de Sanitat, ex-batlle de Barcelona i persona clau de la política catalana. Tots dos van rebre ahir VilaWeb per a parlar d’un llibre que vol ser testimoni i retrat.

—A la vostra família esteu més castigats pels anarquistes o pels franquistes?
—Tenim de tot. Un germà del meu pare el van posar allà a Montjuïc per haver estat president de la congregació mariana. I això va marcar una part de la família molt important. I després hi ha els Vidal de Llobatera. Per entendre’ns, quan vaig anar a parar una vegada a Via Laietana (perquè em van agafar en una manifestació) em van dir: ja tenim tots els Vidal de Llobatera. La cosina, sobretot, quan venia Franco ja la tancaven.

—Quina és la influència del vostre parent, Pelai Vidal de Llobatera, fundador d’Acció Catalana?
—La seva història la vaig conèixer de gran, i no gaire, perquè ningú no en parlava, del nostre parent. Vaig viure amb ell uns anys quan jo era molt petit, perquè el pobre senyor va fer una demència. Estava desesperat amb mi, perquè deia que jo era molt dolent i que els donaria molts disgustos, perquè els nens jugàvem a prendre-li el bastó i li creàvem molts problemes. Hem estat dotze germans i de petits érem molts trapelles.

—Comenteu aquesta frase del llibre, si us plau: “El problema del Collboni és l’Illa.” 
—Això vol dir que Collboni depèn del senyor Illa. I al senyor Illa li interessa que Junts per Catalunya tingui el mínim poder possible per poder ser president de la Generalitat. I quan dius a Collboni: “Escolta, ara que ja ets alcalde, jo estic disposat a entrar a governar amb tu”, per què no ho vol? Per què es queda en minoria? Doncs perquè ells consideren que com menys poder tingui Junts per Catalunya, millor per a Illa.

—I jo afegeixo que el problema d’Illa és Sánchez, que per fer content Puigdemont pot dir a Illa què ha de fer, també a Barcelona.
—Jo em creia que era així, però no funciona així. Tenen molta autonomia.

—Dieu que no us n’anireu fins que no deixeu les coses arreglades a Barcelona. Què vol dir “coses arreglades”?
—Jo ja me n’hauria d’haver anat. Vaig dir: “Si no surto alcalde, me n’aniré a casa.” Aquesta és la veritat. Què ha passat? M’han dit: “Escolta’m, estigues-hi un temps més, quan s’acabin aquestes eleccions.” I dius: home això també ho deies el mes de gener. S’ha embolicat i això ha durat més del que jo tinc previst. Però que jo continuï no té sentit. El que és lògic és que deixi les coses ordenades. Les coses ordenades per mi és deixar clar qui es queda en aquest període. I jo ja ho explico, que per mi són en Jordi Martí i la Neus Munté, i que tothom no estigui nerviós. És lògic que quan el que guanyi faci el govern, jo me’n vagi a casa tranquil·lament.

—Després de les eleccions catalanes, Collboni batlle i vós dins el govern?
—Jo sempre li dic: “Collboni, tu ets el que decideixes que no governem amb tu.” El senyor Collboni ja ha dit que no. Jo li he ofert això, com també li vaig dir que si entrem a govern jo me n’aniré igualment. El que ha de fer el meu partit és recompondre la situació, com fem. Hem d’acceptar que no governem a l’ajuntament. Hem d’entendre que ens convertim en oposició, i hem de saber com fem d’oposició de manera que no sigui una rebequeria. Nosaltres hem de ser seriosos.

Jordi Cabré (esquerra) i Xavier Trias.

—Frase del llibre: “Els partits sovint són màquines sinistres”.
—Els partits hi ha cops que no respecten la individualitat de la gent. Sóc un defensor dels partits que són oberts i que, per tant, generen una transversalitat. Per això es necessita lideratge. I ara n’hi ha poc. Però ara a Junts per Catalunya n’hi haurà. Un partit sense lideratge és un desgavell.

—Sobre els fets del Primer d’Octubre, dieu al llibre que no vam ser conscients de la força que els espanyols tenen i Jordi Cabré us respon no vam ser conscients de la força que nosaltres teníem.
—Hem de saber que hi ha moments que tu et creus molt fort, però resulta que l’altre té més força que tu. Ho he viscut en la meva pròpia carn.

—Però en el cas del compte suís de què us acusaven falsament vau ser capaç de reaccionar de pressa.
—Perquè vaig tenir sort i perquè tinc un cunyat intel·ligent. El diari que ho va publicar va cometre un error, va posar els números d’un compte bancari. Tinc un cunyat que és advocat de l’estat que em va dir: “Si contractes advocats d’aquí potser passen sis, set, vull mesos. Has de contractar un advocat suís i entrar en una querella contra el banc per haver donat el teu número de compte.” I per això el banc suís va dir: “Què dieu ara?, però si no hi teniu pas cap compte, aquí!

—La resposta de Jordi Cabré, davant la suposada força del rival, quina és?
—Jordi Cabré [J. C.]: Jo m’inclino més per pensar que quan agafes tanta velocitat, si frenes és quan te la fots. I a favor d’ell, la veritat és que ens l’hem fotut igualment. Ara, després de l’hòstia que ens hem fotut (sigui perquè l’estat era molt fort o perquè nosaltres no vam creure prou en les nostres forces) sí que sembla certa aquella frase de Puigdemont que deia “paciència, perseverança i perspectiva”. I potser més endavant es pot fer una altra cosa. I ara sembla que això de poder negociar la cosa amb una certa fortalesa, i amb una certa unitat, és bastant possible. I amb la cosa més temperada pot haver-hi alguna solució.

—Dieu que una part que es desconeix al senyor Trias és la seva mala llet.
— J. C.: És que en en Xavier tothom hi veu la bona persona, perquè és una persona que escolta, i que és molt empàtica, però quan s’enfada, s’enfada molt. És a dir, quan tu li falles, en pren nota i actua en conseqüència.

—Quins punts forts li veieu, al senyor Trias?
— J. C.: Tothom li reconeix la bondat i l’honestedat. Jo penso que és la intel·ligència, que és una cosa que sembla molt òbvia, però és que és molt difícil de trobar. I tu vas parlant amb ell i vas llegint el llibre i t’adones que totes les respostes són el que se’n diu intel·ligents. Per exemple, aquest llibre té tot un decàleg de què és la negociació. “Negociar no és cedir”, “Només es pot negociar des de les conviccions fortes”, “No pots pretendre que l’altre es rendeixi del tot”.

—O aquesta: “No es pot pactar la rendició”.
—Xavier Trias [X. C.]: És que no ens hem de rendir. Nosaltres no ens hem de rendir de res. Tot això que ha passat a Catalunya aquests últims anys ha estat molt important. Sí que és veritat que quan arriba el moment de la veritat dius: “Ostres, escolta’m, ens atonyinen, ens han aculat. Què hem de fer? Ens rendim? No, no ens rendim, però passa que ho hem de fer diferent.

—Vós feu un joc de paraules, que diu: “Ara el que hem de buscar és la no dependència.”
—X. C.: Jo dic: Escolta, el que hem d’aconseguir és la independència, però la manera d’aconseguir la independència és no ser dependents. El primer que hem de fer és no ser dependents. Vols la independència, i no obtens un tracte econòmic adient? Com aconseguiràs la independència si no obtens la cosa petita? Les coses les hem de fer ben fetes, i hem d’assolir la massa crítica de gent que hi estigui d’acord. Aquesta situació l’hem de vèncer.

—I si resulta que és igual de difícil el pacte fiscal que la independència?
—Jo crec que és bastant més fàcil, si es vol. Una altra cosa és que decideixin que t’han de continuar munyint. Però ells han d’entendre que aquesta situació, a la llarga, se’ls gira en contra. Que aquesta situació és la que és conflictiva, i la que fa que la gent es torni independentista. L’altre dia Puigdemont va fer una explicació clara: “Nosaltres no anem a fer amics. Durant anys hem anat a fer amics a Madrid, a demostrar que som amables. Què anem a fer? A fer coses a favor de Catalunya. Si vostès saben fer coses a favor de Catalunya, arribarem a l’extrem de donar-vos el govern. Per què hem donat el govern? Perquè vostè s’ha comportat.”

—El llibre diu que teniu una part de vis còmica. Per exemple, imitant el ministre que us deia “Jo et dono el que vulguis, però tu abans em donaràs els dinerets, els dinerets.” Qui és?
—La frase no és exactament així. Montoro és un senyor que quan l’anaves a veure, et deia: “Cada mes ha vingut a demanar els dinerets, eh? Cada mes.” Però al final acabes sabent que el senyor Montoro té les seves coses, amb què li pots fins a arribar al cor.

—Per exemple?
—Si li parles de cavalls, el senyor Montoro s’emociona.

—Frase del llibre: “Jo no vull un traspàs de Rodalia.”
—No ho vull. Et donen un traspàs de Rodalia, que serà deficitari, i el que tindrem és que ens tornarem més dependents. Haurem de tornar a anar a demanar els dinerets. Per tant, el traspàs, depèn amb quines condicions. Nosaltres hem passat una època en què volíem moltes competències, perquè ens semblava que fèiem autogovern. I què han fet ells? Doncs donar les competències, però no el sistema per a finançar-les. L’exemple més clar és el de sanitat. Tenim un pressupost fantàstic, 12.000 milions. Doncs la despesa real de l’any 2023 de Sanitat no ha estat de 12.000 milions, sinó de 15.000 milions. Falten 3.000 milions per a finançar la sanitat. Escolta’m, això és una presa de pèl.

—Què són les Llars Trias?
—Això és una cosa molt maca. En diuen també Llars Cheshire, que són unes llars que el meu pare va agafar. És un model anglès, que consisteix a fer que un conjunt de gent visqui amb la màxima llibertat, amb la màxima autonomia possible, i parlem de persones afectades per grans discapacitats, com paràlisi cerebral.

—I que respon a la idea que l’estat del benestar no és sols cosa de l’estat, sinó de la iniciativa civil.
—Tu pots donar-ho a la gent, però has de fer-ho amb una col·laboració estreta de la societat civil, que hi posi part de diners. I després pots desgravar, però necessita forçosament aquesta voluntat de fer les coses. No pots pensar que l’estat ho ha de solucionar tot, sinó que nosaltres, amb l’esforç, hem de fer coses i hem de ser capaços de regir. Però és evident que l’estat s’ha de reservar i ha de ser capaç de respondre a aquelles coses que no tenen solució.

—Frase del llibre impactant, de quan éreu batlle: “Vostè té un problema, que és que jo tinc tres pisos i són una casa de putes.”
—La meva resposta va ser: “Jo no tinc el problema, que el problema el té ell, i a més si puc, el cascaré.” Això li vaig dir. No es pot ser tan cínic. No es pot ser així a la vida. Nosaltres tenim problemes que sabem que hi són, però el que no pot ser és que tu abusis d’aquests problemes i que facis el ximple. Tu llogues un pis, doncs tu has de saber a qui llogues el pis.

Jordi Cabré

—Senyor Cabré, què volíeu explicar amb aquest llibre?
—J. C.: Pensava que era important de fer una recapitulació de la seva manera de pensar i de la seva actitud, sobretot. Que és això: construir. És intentar ser una persona que pot pensar com pensa, pot tenir raó, pot tenir menys raó, pot equivocar-se, però l’actitud és constructiva, de gentleman, guant blanc. I ara, realment, doncs passa això que diu ell: anem transformant tots els adversaris en enemics. I pensava que aquest testimoni era útil.
—X. T.: Jo sóc optimista. Creure que el futur és pitjor és una mentida, el futur serà millor.

—Al llibre dieu: no podem renunciar a la independència. Per què no?
—X. T.: Perquè ho portem a dintre. Nosaltres som catalans, creiem de debò que Catalunya és una nació. Que, escolta, podem ser una nació que s’acomodi en segons quina situació. Si Espanya fos un estat plurinacional… Escolta’m, jo vaig viure a Suïssa, i allà no hi ha ningú que se li ocorri de dir que què fas ensenyant la canalla el suís-alemany. Tenen una manera respectuosa, no són conqueridors. Són defensors d’allò seu, això sí. Molt. Tremendament.

—Però passa que Suïssa no ho serem, aquí…
—X. T.: Bé, es viu millor aquí que a Suïssa. Jo hi he viscut dos anys i, home, és un lloc molt ben organitzat, que funciona molt bé, que té aquestes qualitats, però si tu no saps com avorrir-te, te’n vas a Suïssa.
—J. C.: Jo sóc escèptic sobre el reformisme d’Espanya, però ara mateix hi ha una taula de negociació justament a Suïssa, que vés a saber com acaba. Vull escoltar a veure com acaba. Penso que és una cosa molt interessant, en aquest moment.

 

Podeu comprar Xavier Trias. En conclusió de Jordi Cabré a la botiga de VilaWeb

 

Ja s’han tancat les llistes d’Alhora per a les eleccions a Catalunya 2024 del 12 de maig. El projecte, impulsat per Clara Ponsatí i Jordi Graupera, ha reunit els avals necessaris per a presentar-se en totes les demarcacions. La candidatura de Barcelona té com a cap de llista Ponsatí. El número 2 serà Graupera i el número 3 serà la periodista, editora i traductora Anna Punsoda. Pel que fa a la resta de llistes, a Girona l’encapçala Marc Cassany, a Lleida, Jordi Vicenç Pou, i a Tarragona, Meritxell Blay.

La llista incorpora tota mena de personalitats i referents de l’àmbit cultural: Miquel de Palol i Carlota Gurt clouran la llista del partit a Barcelona. La llista de Girona comptarà amb l’escriptora Dolors Oller i el poeta Narcís Comadira. A Tarragona, tancaran la llista l’escriptor de les Terres de l’Ebre Joan Todó i el compositor Joan Magrané i, a la demarcació de Lleida, la tancaran l’escriptora i historiadora de l’art Maria Garganté i el músic Roger Mas. L’actor Joel Joan també anirà a la llista de Barcelona de número 10.

Clara Ponsatí: “Volem ser el pal de paller de l’independentisme”

Aquestes són les llistes completes d’Alhora de les circumscripcions per a les eleccions a Catalunya d’aquest 2024:

Llista d’Alhora a Barcelona

1. Clara Ponsatí Obiols
2. Jordi Graupera Garcia-Milà
3. Anna Punsoda Ricart
4. Mònica Ribell Bachs
5. Sergi Castañé López
6. Ada Ferrer Carbonell
7. Anna Pineda Cirera
8. Júlia Ojeda Caba
9. Joaquim Dorca i Bis
10. Joel Joan i Juvé
11. Gemma Masferrer Gallart
12. Joan Ricart Angulo
13. Eduard Castellet Torrents
14. Sílvia Bonàs Guarch
15. Santiago Marfà Bruix
16. Maria Bosch Soler
17. Glòria Monné Fernández
18. Oriol Calaf Perisé
19. Carles Canet Estrany
20. Albert Tisaire Ventura
21. Paula Mas Dapena
22. Júlia Bacardit Cruells
23. Roger Vilaseca Díaz
24. Maria Pilar Gil López
25. Gerard Ardanuy Mata
26. Abril Borrell i Salvadó
27. Anna Maria Enjuanes Balaguer
28. Antoni Mazaira Font
29. Jordi Serradell i Cugat
30. Elisabet Vives Requena
31. Teresa Galera Botias
32. Mercè Rigual Graupera
33. Daniel Martí Garin
34. Joaquim Moral i Fernández-Juncosa
35. Adriana Solana Oliva
36. Vedruna Francès de Mas
37. Antoni Romero Cervià
38. Robert Garrigós i Castro
39. Joaquim Pont i Muñoz
40. Montserrat Garcia Roso
41. Mercè Zamora Torres
42. Enric Garcia Pérez
43. Joan Martín Gurgui
44. Pedro Redondo Diest
45. Raquel Santiago Batista
46. Cristina Calatayud i Bassols
47. Josep Maria Ricomà López
48. Maria Àngels Cañameras i Callís
49. Jordi Vila Monclús
50. Oriol Martínez Martínez
51. Juan-Cruz Abasolo Martínez
52. Anna Maria Esteve Aregall
53. Georgina Missé Sunyol
54. Enric Arquimbau Hervàs
55. Sergi Bo Gudiol
56. Joana Verdera Font
57. Clara Prunés Pineda
58. Xavier Merlos Lagunas
59. Daniel Martinez Morales
60. Marc Martí Ferrer
61. Montse Seto Esteve
62. Maria Rosa Pla i Nadal
63. Daniel Soler González
64. Jordi Céspedes Martinez
65. Jordi Domènech Castelló
66. Núria Grau Joaquin
67. Lydia Caba Vela
68. Eduard Mas Cercas
69. Xavier Cortés de Dios
70. Anna Maria Carbonell Aixàs
71. Mercè Fuentes Pujol
72. Montserrat Gallart Pregonas
73. Jordi Romero i Lloret
74. Enric Oliveras i Figueres
75. David Esbrí Molinas
76. Clara Pujol Capdevila
77. Arnau Vidal Villar
78. Oriol Rius Casacuberta
79. Helena Lloveras Parera
80 Gemma Aisa López
81. Nil Baró Mestres
82. Marc Tarrés Cruanyes
83. Flora Saura Macià
84. Carlota Gurt Davi
85. Miquel de Palol Montañola

Suplents

1. Ma. Teresa Amat Canals
2. Xavier Ramos Morilla
3. Joan Calvet i Borrull
4. Alexandre Manyà Bove
5. Ester Planell Tapias
6. Cèlia Gascón Puigdevall

Llista d’Alhora a Girona

1. Marc Cassany Alemany
2. Núria Martin Comas
3. Marc Montraveta Viladrich
4. Anna Corretger Casas
5. Enric Gràcia Barba
6. Montserrat Sala Figueras
7. Guillem Vila Torrent
8. Josep Aragall Torres
9. Pol Viñas Jiménez
10 Judit Pujadó Puigdomènech
11. Eloi Duart i Bosch
12. Mariona Pérez Bach
13. Rafel Fàbrega Pascual
14. Núria Alsina Costa
15. Maria Elena Llorens Pujol
16. Maria Dolors Oller Rovira
17. Narcís Comadira Moragriega

Suplents

1. Maria Dolors Parramon Corrales
2. Francesc Xavier Cortadellas i Gratacòs
3. Pau Herrero Rue
4. Jordi Aparicio i Llorens
4. Sheila Marín Garcia

Llista d’Alhora a Lleida

1. Jordi Vicenç Pou i Jové
2. Marta Aldomà Boquet
3. Òscar Gasulla Montardit
4. Doriane Teresa Delaurens Pujol
5. Josep Tort Bardolet
6. Ariadna Benet Mònico
7. Francesc Xavier Alonso Llovet
8. Albert Velasco González
9. Sònia Santaliestra Carreras
10. Carles Cama Gutiérrez
11. Rosa Peroy Ribes
12. Marc Cortès Minguet
13. Ma Montserrat Trepat Ribé
14. Maria Garganté Llanes
15. Roger Mas Solé

Suplents

1. Raül Garrigasait Colomés
2. Anna Ortin Nadal
3. Rosa Beso Rué
4. Carme Tàpies Llobera
5. Ignasi Moreta Tusquets

Llista d’Alhora a Tarragona

1. Meritxell Blay Boquera
2. Antoni Veciana Ribes
3. M. Noemí Rocabert i Argila
4. Victor Lluís Pérez Garcia
5. Rosa Maria Monné i Gispert
6. Antoni Sabidó Mateu
7. Rosa M. Arasa Puig
8. Antoni Maria Valls Domènech
9. Neus Robert i Rovira
10. Marc Martí Peiró
11. Ramon Ferré Sánchez
12. Sílvia Esteve Tarragó
13. Joan Ramon Llaó Solé
14. Iolanda Sala Balañà
15. Albert Pereira Solé
16. Alícia Garrido Pla
17. Joan Todó Cortiella
18. Joan Magrané Figuera

Suplents

1. Iris Pérez Garcia
2. Gerard Bonet Bustos

Totes les llistes que coneixem fins ara:

—Llista del PSC per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista d’Esquerra Republicana per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista de Junts+ Puigdemont per Catalunya per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista de Comuns Sumar per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista del Partit Popular (PP) per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista de Ciutadans per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig del 2024

La Comissió de Transports del congrés espanyol ha aprovat una proposició no de llei del PP que insta el govern espanyol a rebatejar l’estació de Sants amb el nom de la soprano Montserrat Caballé. La iniciativa ha comptat 17 vots a favor (PP i Vox), 17 abstencions (PSOE, Sumar i Junts) i 1 en contra (ERC). El PP ha aprofitat el text de la iniciativa per contraposar la figura de Montserrat Caballé a la “decadència” provocada, sostenen, pel “separatisme”.

La proposició no de llei, que recorda que Caballé “va ser una de les millors sopranos de la Història i una de les persones que ha divulgat el nom de Barcelona pel món amb més talent i força”, també aprofita per criticar el procés independentista. “Ara que Barcelona està tan seriosament necessitada d’un nou impuls i que s’imposa com una tasca col·lectiva urgent combatre la decadència generada per anys d’abstracció separatista, el canvi de nom de l’estació de Sants per incorporar la memòria de Montserrat Caballé és molt més que un reconeixement a una catalana universal. És un compromís amb una determinada visió de Barcelona i de Catalunya: cosmopolita, tolerant, lluminosa i oberta al món”, diu el text.

L’ex-delegada del govern espanyol a Barcelona i diputada del PP Llanos de Luna ha assegurat que en l’actualitat és més important que mai que Barcelona recuperi l’esperit del 92. El PSOE s’ha acabat abstenint malgrat que el PP no els ha acceptat una esmena que segons el diputat del PSC Ferran Verdejo cercava de vehicular la proposta de canvi de nom per altres vies, i no mitjançant una proposició no de llei.

El diputat de Junts Isidre Gavín ha afirmat que la seva formació no pot votar a favor de la iniciativa “ni pel fons ni per la forma”. Segons Gavín, “ofèn que la política del PP sobre servei ferroviari” sigui canviar de nom una estació en comptes de preocupar-se que es compleixin les inversions. A més, Gavín ha recordat que un canvi de nom d’una estació necessita consens. La diputada dels comuns Júlia Boada ha acusat el PP de pretendre d’instrumentalitzar la figura de Caballé per contraposar-la a la seva visió política. Ha recordat que en els últims anys la figura de Caballé va quedar tacada per les seves evasions fiscals. A més, ha recordat que el canvi de nom no pot venir d’una comissió del congrés, sinó que ha de ser fruit del diàleg amb el territori.

En les eleccions a Catalunya del 12 de maig són convocades a votar 5.754.840 persones, segons dades de l’institut d’estatística espanyol (INE). I algunes, a més, hauran de ser membres de les meses electorals. La llei orgànica del règim electoral general (LOREG) estableix que qualsevol persona que sàpiga llegir i escriure i que sigui menor de setanta anys pot ser cridada a una mesa.

Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig?

Quanta gent es tria en el sorteig de la mesa electoral? Com podeu saber si us ha tocat de ser membre d’una mesa? Hi podeu presentar al·legacions? Us expliquem tot allò que heu de saber sobre el sorteig de les meses electorals.

Quan es farà el sorteig de les meses?

El sorteig de les meses electorals per a les eleccions a Catalunya es farà entre el 13 i 17 d’abril, tal com marca el calendari electoral de la Junta Electoral espanyola (JEC). Els sorteigs són públics i els fan els ajuntaments.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Quin és el llindar electoral real de les eleccions a Catalunya?

Quanta gent es tria en el sorteig?

Cada mesa electoral és formada per tres membres: un president i dos vocals. Tots han de ser menors de setanta anys i saber llegir i escriure. El president ha de tenir el títol de batxillerat o el de formació professional de segon grau o, subsidiàriament, els de graduat escolar o equivalent. També es trien dos suplents per a cada càrrec. En total, es trien nou persones.

“Disculpeu, qui sou?”: Els polítics, grans desconeguts de les eleccions a Catalunya

Com podeu saber si heu estat elegits membres d’una mesa electoral?

Els elegits per ser membres de la mesa electoral rebran una notificació tres dies després del sorteig. Els resultats no es publiquen i només en tenen constància els ajuntaments i les juntes electorals de zona (JEZ). El retard en la notificació no invalida la designació com a membre de la mesa en cap cas.

Us podeu negar a ser membre de la mesa?

Acudir a les meses és un deure i la llei preveu sancions econòmiques –fins a 1.800 euros– i fins i tot penes de presó –entre tres mesos i un any– per a qui no es presenti al col·legi electoral el dia de les eleccions. No obstant això, els presidents, els vocals i els suplents designats poden “formular excuses” i acreditar-les amb documents a la JEZ. Els elegits tenen set dies a partir de la notificació per a presentar les al·legacions. En acabat, la JEZ tindrà cinc dies per a resoldre les al·legacions.

Com es poden “formular excuses”? Què es pot al·legar?

Els elegits que vulguin “formular excuses” hauran de presentar una sol·licitud de renúncia a la JEZ corresponent, que es pot demanar a la JEZ mateix. Caldrà presentar el document d’identitat, el NIE o el carnet de conduir, una fotocòpia del nomenament com a membre de la mesa electoral, a més la documentació necessària, segons el cas, com ara certificats mèdics dels CAP o dels hospitals; o bé laborals, com ara un certificat de l’empresa.

Vot per correu per a les eleccions a Catalunya 2024: ja el podeu sol·licitar

Hi ha casos que són d’acceptació automàtica, com ara tenir una baixa laboral o haver format part d’una mesa electoral almenys en tres eleccions els darrers deu anys. Per a no formar part d’una mesa electoral, també es poden al·legar motius personals, com ara una lesió, el canvi de la residència habitual a un lloc situat fora del territori on es fan eleccions o la celebració d’actes familiars d’importància especial que siguin inajornables. En aquests casos, hauran de ser avaluats per la JEZ corresponent.

Quina JEZ us correspon?

Podeu consultar quina JEZ us correspon en aquesta llista de municipis de les circumscripcions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.

Eleccions a Catalunya 2024: què heu de saber si us toca ser a la mesa electoral?

La fiscalia demana dos anys de presó per a cadascun dels tres encausats pels piulets sobre el cas de Canet de Mar i la imposició del castellà a l’escola. En un escrit, avançat per El Mundo i al qual ha tingut accés Efe, la fiscalia els acusa de delictes contra la integritat moral i demana que se’ls condemni a indemnitzar amb nou mil euros en total l’alumna i els pares, pels danys que els van causar amb els seus missatges a Twitter.

Segons que manté la fiscalia al seu escrit, la iniciativa d’aquesta família de Canet va generar “un moviment de resposta hostil amb multitud de publicacions” a Twitter.
En aquest context de “humiliació i promoció explícita de l’aïllament del menor”, segons la fiscalia, un dels acusats va publicar el missatge: “Llavors creeu el grup P5Ñ, poseu el nen sol i li feu 50-50”. Un altre dels encausats, afegeix l’escrit d’acusació, insultava els pares de la menor anomenant-los “terroristes” o els qualificava de “colons inadaptats i intransigents”.

La Fiscalia de Delictes d’Odi de Barcelona va obrir una investigació sobre el cas arran de les denúncies de Hablamos Español, Assemblea per a l’Escola Bilingüe (AEB) i Vox.

El reconegut físic Peter Higgs s’ha mort a 94 anys a Edimburg. Va guanyar el premi Nobel de física l’any 2013 pel descobriment d’una partícula batejada amb el seu nom, el bosó de Higgs.

Aquesta partícula té una importància fonamental en la física moderna, perquè la seva existència confirma l’existència del camp de Higgs, que explica el fet que algunes partícules, com ara el fotó, no tinguin massa i unes altres, com els bosons W i Z, sí que en tinguin. El físic va anticipar l’existència d’aquest bosó el 1964. La seva teoria va ser provada el 2012 pels físics que treballen a l’accelerador de partícules CERN de Suïssa.

Va dedicar gran part de la seva trajectòria professional com a docent de física teòrica a la Universitat d’Edimburg. El rector, Peter Mathieson, ha dit de Higgs “Era una persona extraordinària, un científic superdotat la visió i imaginació del qual han enriquit el nostre coneixement del món que ens envolta. El seu treball pioner ha motivat a milers de científics, i el seu llegat continuarà inspirant a molts més durant generacions.”

El Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha anunciat les primeres mesures per a revertir els mals resultats de les darreres proves PISA. Establirà docents referents als centres de matemàtiques i llengües, i implementarà un pla per a millorar la comprensió lectora. Aquest pla començarà a aplicar-se el curs vinent a dos-cents cinquanta centres.

Com s’ha de reaccionar als mals resultats del PISA?

A més, escoles i instituts rebran guies d’aprenentatges bàsics de cada curs per a estandarditzar què han d’ensenyar i les avaluacions. Paral·lelament, activaran un nou programa per a la millora de les matemàtiques, començant per dos-cents centres.

La consellera d’Educació, Anna Simó, ha traslladat avui aquestes mesures al ple del Consell d’Educació de Catalunya, en resposta al document de propostes creat pel grup impulsor de millores educatives.

PISA, l’evidència d’un fracàs

Segons que ha explicat Simó, el departament considera que d’aquesta manera es remuntaran els resultats en matemàtiques, comprensió lectora, llengua oral i llengua escrita. “Els centres necessiteu més eines, més suport i això és el que humilment estem treballant”, ha afirmat.

Quant al final de la legislatura i a la pròrroga del pressupost, Simó ha admès que no és la situació ideal per a impulsar noves mesures: “Assumim bona part de les propostes en un context que no era el que esperàvem.” També ha assenyalat que no s’arribarà al 6% del PIB com necessitaria el sistema.

D’altra banda, ha lamentat que no s’hagi pogut crear encara l’Agència d’Avaluació i Prospectiva. “Em dol especialment”, ha reconegut, i ha explicat que volia comptar amb aquesta eina per a generar demostracions científiques que exercissin de guia de les polítiques de millora de la qualitat del sistema educatiu.

Una explosió a la presa de la conca de l’embassament de Suviana, als Apenins bolonyesos, ha causat quatre morts pel cap baix i cinc ferits, i encara hi ha tres desapareguts. Els carrabiners i una setantena de bombers de Ravenna, Pavullo i Bolonya, cinc ambulàncies i un vehicle sanitari es troben al lloc.

Al voltant de les 15.00, hi ha hagut una explosió en un generador connectat a una turbina de la central hidroelèctrica del municipi de Camugnano, als Apenins bolonyesos. La central hidroelèctrica pertany a Enel.

#Bologna, #esplosione nel primo pomeriggio di #oggi in una centrale idroelettrica semi-sommersa a Bargi, nei pressi del lago di Suviana: soccorsi 3 operai feriti, #vigilidelfuoco impegnati nelle operazioni di ricerca di possibili dispersi. Intervento in corso [#9aprile 16:30] pic.twitter.com/EsT20o16lM

— Vigili del Fuoco (@vigilidelfuoco) April 9, 2024

El conservador Simon Harris ha estat elegit primer ministre d’Irlanda, en una votació al parlament. El nou dirigent del partit Fine Gael ha rebut vuitanta-vuit vots a favor i seixanta-nou en contra. Substitueix en el càrrec Leo Varadkar, que va dimitir a final de març, després d’haver perdut un referèndum que pretenia d’actualitzar la constitució irlandesa.

Així doncs, Harris dirigirà l’executiu de coalició entre el Fine Gael, el Fianna Fáil i el Partit Verd, quan falten dos mesos per a les eleccions municipals i un any per a les generals. En una intervenció al parlament, Harris ha promès d’exercir un nou lideratge que treballi per a tots els ciutadans. “La nostra història va més enllà d’una simple narrativa d’opressió i resistència. […] Hem d’estar per sobre del partidisme i treballar plegats per resoldre els grans reptes dels nostres temps”, ha defensat.

A 37 anys, Harris és el primer ministre més jove de la història d’Irlanda. De fet, sempre ha estat un polític precoç. A 29 anys, ja era ministre de Salut i va haver d’afrontar la gestió de la pandèmia. D’ençà del 2020 ocupava la cartera d’Universitats i Recerca.

El Grup de Seguiment Transfronterer de l’Ós Bru al Pirineu, que inclou representants del Principat, Andorra, l’Aran, Catalunya Nord, l’Aragó i Navarra, han donat per mort l‘ós Goliat en el recompte d’exemplars d’óssos bruns publicat enguany.

Fa gairebé dos anys que no hi ha evidències que en Goiat continuï en vida, per la qual cosa ha estat donat per mort. Durant el 2023 s’han donat per morts o desapareguts un total de set óssos, tres adults i quatre subadults, i es comptabilitzen tant els exemplars dels quals es té una evidència de mort com dels que no es té indicis durant un parell d’anys.

L’ós Goiat va ser alliberat el juny del 2016 a la vall de Bonabé, al Pallars Sobirà; un exemplar de deu anys, amb un nom que en la variant pallaresa, significa noi jove o fadrí. Procedent d’Eslovènia, va protagonitzar uns quants episodis violents amb bestiar i va obligar a activar el protocol per a óssos violents. Sobre això, pagesos, autoritats locals i el mateix govern d’Aragó van sol·licitar a la Generalitat de Catalunya, qui l’havia introduït, que fos retornat als Alps julians, ja que després d’haver matat animals, consideraven que podia ser perillós per a les persones.

L’objectiu era que Goiat consolidés la població d’óssos al Pirineu i que substituís en Pyros (1988-2017), que fins aleshores havia estat pràcticament l’únic mascle de l’espècie que s’ha reproduït dins del seu domini de més de cinc mil quilòmetres quadrats de muntanyes del Pirineu.

La població d’óssos al Pirineu continua creixent i ja n’hi ha vuitanta-tres

La població d’óssos al Pirineu aquest 2023 ha continuat creixent i ha arribat als vuitanta-tres exemplars, set més que l’any passat. És una de les xifres de ventrades més altes registrades d’ençà dels primers reforços de població de l’espècie l’any 1996.

Ja s’han tancat les llistes de Ciutadans per a les eleccions a Catalunya 2024 del 12 de maig. La candidatura de Barcelona té al capdamunt Carlos Carrizosa. La número 2 serà la diputada Marina Bravo; i David Andrés Díaz, vinculat a les joventuts, serà el tercer. Matías Alonso tornarà a ser el cap de llista per Tarragona, i hi ha relleus a les de Girona i Lleida: Héctor Amelló i Isaac Caballero, respectivament. Jordi Cañas tancarà la llista per Barcelona i serà el cap de campanya del partit.

Què se n’ha fet, dels 36 diputats de Ciutadans a les eleccions a Catalunya del 2017?

Aquestes són les llistes completes de Ciutadans de les circumscripcions per a les eleccions a Catalunya d’aquest 2024:

Llista de Ciutadans a Barcelona

1. Carlos Carrizosa Torres
2. Marina Bravo Sobrino
3. David Andrés Díaz
4. Noemí de la Calle Sifré
5. José María Cano Navarro
6. José Luis de la Rosa Núñez
7. Miguel Manuel García Valle
8. Kevin Romero Navas
9. Sonia Reina Sánchez
10. Cristina de Pelegrí Echeverría
11. Nicolás Francisco (Nico) Ortiz Cuevas
12. Aldo Ciprian Rodríguez
13. Martín Eusebio Barra López
14. Lucia Rodríguez Cuesta
15. Amalia Frutos López
16. Manuel Losada Seivane
17. Juan José Salvador Pérez
18. Valentín Guerra Burgos
19. María Teresa Augé Martínez
20. Jéssica Pauchet Garcia
21. José Manuel Muñoz Reyes
22. Andrés Martínez Palacio
23. Dimas Gragera Velaz
24. Rosa Maria Fontana Vinelli
25. Cristina Arias Martínez
26. Juan Oliart Bermejo
27. Montserrat Herrera Miras
28. Ernesto Alejandro Suárez Puga
29. Esther Soto Cervera
30. Javier Edrosa Pérez
31. Laura Ciria Nogueira
32. Eladio Manuel Garcia Lodeiro
33. Gonzalo Díaz Hernando
34. Ester Díaz Gómez
35. Juan José Pérez Busto
36. Carmen Esteban Fernández
37. Eliías Soleño Pasarin
38. Laura Casado Delgado
39. José María Paniello Limiñana
40. Francisco Gavilán Peña
41. Eva Martin Gimeno
42. Juan del Olmo Fernández
43. Oscar Marjalizo Hernández
44. Lourdes Fernández Aguilar
45. Pedro Sánchez Álvarez
46. Jordi Cañas Manubens
47. Angie Caparrós Lavado
48. Manuel Rodríguez Ramos
49. Jorge Pavón Álvarez
50. Rosario Gálvez Ortiz
51. David Ariño Espallargas
52. Juan Luis Trilla Salinas
53. Francisca Leal Jurado
54. Antonio Medialdea Huete
55. Inmaculada Tirado Fabregas
56. Josep Lluís Escofet Mata
57. Ángel Fernández Uceta
58. Susana Barroso Valverde
59. Fermín Torres Montero
60. Rosa Maria Comas Boixadós
61. José Luis Sánchez López
62. Manuel Fernández del Campo Ordoñez
63. Desire Lavado Caparrós
64. José Miguel Velasco Polonio
65. Maria Mercedes Saliner Garido
66. David Labrador Gabriel
67. Luis Manuel Fernández del Campo
68. Cristina Gutiérrez Adell
69. Raúl Iglesias Garcia
70. Maria Cruz Guerrero López
71. Alejandro Gamero Postigo
72. Manuel Santiago Domínguez Sánchez
73. Cristina Carbó Cortés
74. Arnau Serrano Nogueras
75. Núria Asperilla De La Cereza
76. Mari Carmen Fernández Montosa
77. José Luis Gómez Delgado
78. Marc Garcia Paredes
79. Miguel Ángel Arjona Garcia
80. Angelina Esther del Pino García
81. Maria Martinez Lozano
82. Esther Rodríguez Martínez
83. Francisco Javier González Delgado
84. Joan García González
85. Jordi Cañas Perez

Suplents

1. Martin Pachame Barrera
2. Mercedes Vicens Ungil
3. Antonio Guerrero Ruiz
4. Maria Engracia Cerezales Quiñones
5. Sergio Postigo Garcia
6. Lourdes María Caparrós Maciá
7. Joaquín Domínguez Luque
8. Pilar Cabañes Jordan
9. Maria Josefa Navarro Quintero
10. Ramón García Fernández

Llista de Ciutadans a Girona

1. Héctor Amelló Montiu
2. Maria del Camino Fernandez Riol
3. Cristian Ortiz Paredes
4. Elisabet Guillen Verdejo
5. Miguel Ángel Gonzalez Gonzalez
6. Jorge Hernandez Garcia
7. Rebeca Lopez Losada
8. Fernando Fernandez Cuenda
9. Antonia Molina Ortiz
10. Antonio Fierro Solano
11. Samuel Caravaca Menacho
12. Adelaida Victoria Vertedor Vives
13. Angel Belisario Delgado Martin
14. Maria Rosario Lopez Raigon
15. Enrique Porcar Valiño
16. Jaime Vizern Pont
17. Arantxa Granada de Caramany Bonet

Suplents

1. Jose Ramon Talero Alvarez
2. Vanessa Sara Escobedo Huertas
3. Rolando Michelet Falque
4. Patricia Camacho Montañes
5. Francisco Luque Ramos
6. Janet Ballesteros Lopez

Llista de Ciutadans a Lleida

1. Isaac Caballero Pujadas
2. Maria del Carme Gòdia Bagué (Carme)
3. Francisco José de Urquía Comas (Kiko)
4. María Dolores Vera Lozano (Mari)
5. Josep Costa Brillas
6. Renato Bertomeu Redó
7. Melani Rincón Torralba
8. Fernando Lujano Moreno
9. Carolina Hurtado Blanco
10. María José Valenzuela Baguena
11. Encarnación Ceballos Baguena
12. Luisa Farelo Domínguez
13. José Luis Linares Sánchez
14. Sharay Erill Azzaz
15. Ramón Vilaltella Domenjo

Suplents

1. Gemma María Sánchez Pérez (Gema)
2. Samuel Romera Bernabé
3. Laura Elvira Gómez

Llista de Ciutadans a Tarragona

1. Matías Alonso Ruíz
2. Miquel Ángel Albacar Damián
3. Lorena de la Fuente Vilaltella
4. Juan Carlos Romera Gil
5. Concepción Almazán Gómez
6. Ricardo López Vázquez
7. Juan Carlos Pablos Dos Santos
8. Laia Jorge López
9. Félix Moreno Salamanca
10. María Pilar Rosales Calero
11. Diego Guerra Campo
12. Vicente Molina Broncal
13. María Estrella Escobar Encinas
14. Concepción Martínez Gómez
15. Felicià Fortuny Roselló
16. Eduardo García Fernández
17. Aurora Pareja Ramírez
18. Joaquina Sánchez Álvarez

Suplents

1. Manuel Javier Luna Fernández
2. Isaac Iglesias Molina
3. María Teresa Gumbau Sureda

Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig?

Totes les llistes que coneixem fins ara:

—Llista del PSC per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista d’Esquerra Republicana per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista de Junts+ Puigdemont per Catalunya per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista de Comuns Sumar per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista del Partit Popular (PP) per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig

Carles López Gripa serà el nou director del centre penitenciari Mas d’Enric (Tarragonès), en substitució de Francesc Romero, que va ser rellevat el 27 de març passat. El Departament de Justícia ho ha anunciat avui en un comunicat. El relleu a la direcció arriba després de la crisi generada arran de l’assassinat d’una treballadora de la cuina a mans d’un reclús.

El canvi serà efectiu el dijous. D’altra banda, Romero serà nomenat coordinador de seguretat de l’Àrea d’Informació i Seguretat de la Secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima, l’àrea que investiga i fa prevenció de possibles delictes dins de les presons catalanes.

L’assassinat de la cuinera de Mas d’Enric posa en peu de guerra els treballadors de les presons

López té una dilatada experiència en l’àmbit de la gestió penitenciària. De fet, dirigia el Centre Obert de Tarragona (COTA) d’ençà del 2015. Curiosament, en aquell moment també va substituir Francesc Romero en aquesta responsabilitat. El COTA és l’equipament penitenciari més modern i té l’objectiu de potenciar el règim obert.

Carles López és llicenciat en Dret i diplomat en Turisme per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. A més, té un postgrau en Direcció de Seguretat Integral per la Universitat de Vic i dos màsters, un en gestió i Dret local per la Universitat Autònoma de Barcelona, i un en Ciències Jurídiques per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. També és funcionari del cos superior de la Generalitat de Catalunya i ha ocupat unes quantes responsabilitats directives en l’àmbit de l’execució penal des de 2005.

Per la seva banda, Romero ha estat al capdavant del centre penitenciari de Tarragona des de l’abril del 2005 i va inaugurar Mas d’Enric. Segons el departament, ha fet una gestió excel·lent del centre i ha exercit les seves responsabilitats amb gran professionalitat i vocació de servei públic.

Ja s’han tancat les llistes del Partit Popular (PP) per a les eleccions a Catalunya 2024 del 12 de maig. La candidatura de Barcelona té al capdavant el president del partit, Alejandro Fernández. El segueixen Manu Reyes, batlle de Castelldefels (Baix Llobregat), i l’ex-diputada del parlament Ángeles Esteller. Encapçalen les altres llistes Jaume Veray per Girona, Montse Berenguer per Lleida i Pere Lluís Huguet per Tarragona.

Tanquen de manera simbòlica la candidatura de Barcelona noms destacats del partit, com ara Xavier Garcia Albiol, Daniel Sirera i Alberto Fernández Díaz.

Aquestes són les llistes completes del Partit Popular de les circumscripcions per a les eleccions a Catalunya d’aquest 2024:

Llista del PP a Barcelona

1. Alejandro Fernández Álvarez
2. Manu Reyes López
3. M. Ángeles Esteller Rueda
4. Santi Rodríguez Serra
5. Rosa del Amo Hernández
6. Hugo Manchón García
7. Juan Fernández Benítez
8. Eva García Vallés Rodríguez
9. Miriam Casanovas Domènech
10. Alberto Villagrasa Gil
11. Cristian Escribano Ramírez
12. Pau Ferrán Navarro
13. Belén Pajares Ribas
14. Elisa de Mata Arnaldo
15. Carlos Remacha López
16. Sonia Esplugas González
17. José Antonio Calleja Clavero
18. Susana Calvo Casadesús
19. Susana Clericci López
20. Miguel Jurado Tejada
21. Raquel Valls Bonet
22. Monica Parés Centeno
23. Antonio Verdera Puntí
24. Josefa Redondo Solís
25. Manuel Conde García
26. Desiree Aguilar Molina
27. Carmen Torres cassany
28. Toni González Torner
29. Carmen Díaz González
30. Emiliano Jiménez León
31. M. Inmaculada Casilla Rojas
32. Enrique Salvadores Manzano
33. Erik Gutiérrez Domínguez
34. Elisabet Ortega Robles
35. Celine Corornil Vázquez
36. Maria Turruchel Alcantud
37. Feliciano Baratech Penina
38. Silvia Cangueiro Márquez
39. Juan José Almansa Aragón
40. José M. Moya Losilla
41. Juani Navarrete Jiménez
42. José David Basi Limiñana
43. Jordi Alsina Felip
44. Victoria Fuentes Gaspar
45. Alicia García García
46. M. Consuelo Santos Neyra
47. Carlos Francisco Ruf Osola
48. Ana Vega Raya
49. Miguel Ángel Ochoa Oliva
50. Juan José Giner Espinosa
51. María Inmaculada Delgado
52. Miguel Ángel Alvarado Martos
53. Asier Abad Mínguez
54. Marta Gimenez Arcusa
55. Francisca Rosario Carranza García
56. María del Mar Sicilia
57. Eva Higueras Muñoz
58. Josep Lluís Javaloyes Vilalta
59. Esteban Gesa Para
60. Yolanda Laspalas Cantón
61. Antonio Marset Boza
62. Manuel Jesús Casado Ruiz
63. María Mercedes Font Munsó
64. Lorena Patricio Blázquez
65. José Alfredo Tavara Zanón
66. Óscar Gil Hernando
67. Victoria María Cabestany Peinado
68. María Estrella Salanova Casajuana
69. Josep Llobet Navarro
70. Carolina García-Romero de Tejada
71. Jorge Díaz Cánovas
72. María de los Ángeles Ortega García
73. Gema Gesa Para
74. Ismael Bayarri Jaso
75. Jorge Muñoz Marín
76. Antonio Majó Vives
77. Francisco Javier Suárez Cañardo
78. Núria Rubió Gómez
79. Jéssica Fernández Dalamases
80. Josep Tutusaus Besante
81. Sonia Aranda Bustamante
82. Lydia Renom Aguirre
83. Alberto Fernández Díaz
84. Daniel Sirera Belles
85. Xavier Garcia Albiol

Llista del PP a Girona

1. Jaume Veray
2. Dani Ruiz
3. Paula Cordera
4. Pere Robert
5. Tatiana Cabrera
6. Vanesa Manyick
7. Enrique Rodríguez
8. Ana María Vilá
9. Alex Meliá
10. María Luisa Rodríguez
11. Julia Carpintero
12. Matilde de la Hoz
13. Carmelo Vico
14. Júlia Sala
15. José González
16. Matías Beltrán
17. Miriam Pujola

Llista del PP a Lleida

1. Montse Berenguer Messeguer
2. Marc Sistere Niubo
3. Jaume Izcara Cami
4. Xavier Lluís Batalla
5. Ana María Florista Izquierdo
6. Daniel Barios Sero
7. Isabel Martorell Badia
8. Ramon Piñol Verge
9. Ana M. Cava Muñoz
10. Montse Rodríguez Serra
11. Miguel Barniol Moreno
12. Pepi Carner Comella
13. Oscar Maurelos Jimenez
14. Joan Simeón Morera
15. Dolors López Aguilar

Llista del PP a Tarragona

1. Pere Lluís Huguet Tous
2. Lorena Roldán Suárez
3. Isabel Salas González
4. Mario García Vidal
5. José Francisco Martínez Raya
6. Carlos Joaquín Pastor García
7. Juan Bautista Altadill Ferré
8. Lluís Llorens Ferré
9. Eulàlia Carmona Iglesias
10. Cristina Velencoso Mir 1
11. Alexandre Barrera de Haro
12. Laura Rovira Oliver
13. David Paul Chatelain Lucena
14. Jesús Bolea Mairal
15. Erika García Román
16. Sílvia Virgili Guinovart
17. Sandra Dios Morales
18. Rafael Luna Vivas

Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig?

Totes les llistes que coneixem fins ara:

—Llista del PSC per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista d’Esquerra Republicana per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista de Junts+ Puigdemont per Catalunya per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista de Comuns Sumar per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig
—Llista de Ciutadans per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig del 2024
—Llista d’Alhora per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig del 2024