Fer història sobre els comportaments insurreccionals dels catalans és una temptació tan llaminera com inútil: només cal seguir-ne la defensa aferrissada de les institucions pròpies i de les formes de vida i de cultura que els han volgut ser arrabassades per estats, cabdills, senyors i capellans. El segle XIX català, per exemple, és, políticament, una raresa en el món europeu, amb molts ateneus actius i poca disciplina de partit –no és pas casual que ara reprenem una etapa cooperativista i d’economia solidària. Els nostres sindicats anteriors al franquisme no tenien vincles polítics estatals, cosa que sí que tenen CCOO i UGT –les CCOO antifranquistes van començar a parlar de pluralitat sindical i es va acabar establint la relació PCE-CCOO, PSOE-UGT. (Diria que mai no hi va haver una relació d’aquesta mena entre ERC-CNT.) Tot això es pot veure en termes negatius o positius. Negatius: resta força en la mesura que no es contempla una direcció amb disciplina al cent per cent; positius: els moviments tendeixen a l’autoorganització, però són més vulnerables. Els dèficits de l’independentisme poden ser a causa, en part, no ja del fet que aquesta opció política ha recolzat, bàsicament, en classes mitjanes, sinó també de concepcions ideològiques poc institucionalitzades, o de caràcter més aviat civil i cultural, en lloc de ser directament polítiques. El moviment obrer, en la mesura que va ser, sobretot, un moviment d’estructures industrials de petites empreses, a excepció potser de la Canadenca i alguna altra gran factoria, revelava una transversalitat més pròxima a una ideologia llibertària que no pas a una de comunista. L’independentisme no es pot observar al marge d’aquest context. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però si els comportaments insurreccionals dels catalans no serveixen per a guiar-nos en l’actualitat, en canvi, es manifesten actualitzats, tant en determinació com en resistència, el Primer d’Octubre del 2017. Els seus límits rauen en la virtut prèvia: una radicalitat democràtica que, èticament, l’impedeix d’anar enllà de les formes. L’independentisme no sap simular i dissimular –fer política– per crear un poder propi. Això dóna peu a les posicions dels que usen el ‘sentit comú’ (‘hi ha el que hi ha’, ‘no hi ha més cera que la que crema’, ‘són raons objectives’, etcètera) per fer-nos internalitzar una renúncia a la protesta directa, una renúncia imposada històricament a les classes populars per unes classes dirigents que han recolzat sempre en l’autoritat de l’estat –directament o indirecta, amb ple suport o mirant cap a una altra banda, disgregant-se i reunint-se entorn del vencedor– per barrar el pas a les tendències populars de lluita directa i d’objectius contundents contra el poder. Però, si s’hagués aplicat aquest ‘sentit comú’ dels tebis, no hi hauria hagut resistència antifranquista, ni maquis urbà, ni moviment obrer, ni independentisme de combat, ni, en el límit, Primer d’Octubre que valgui: les ‘relacions de força’, com diuen els pedants, no ens haguessin estat mai favorables. Així, doncs, l’honestedat intel·lectual dels analistes i acadèmics que usen el ‘sentit comú’ com a ciment ideològic de la renúncia a les formes de lluita adients a cada moment, hauria d’implicar que no convertissin en un deus ex machina la pretesa objectivitat de les xifres, els percentatges i les enquestes per justificar la raó secular que ha volgut ofegar la capacitat del poble per alçar-se contra la injustícia i l’opressió; hauran d’admetre, doncs, aquests analistes, que cal deixar les portes obertes a noves pràctiques de masses, no utilitzades fins ara, per assolir les finalitats alliberadores que traginen –i que un fil roig ben subtil les lliga al passat.

Durant el franquisme, hi va haver una certa divisió tàctica de la resistència entre classes mitjanes i classes treballadores, que va crear uns vasos comunicants entre lluita nacional i lluita social: la vaga dels tramvies de 1951 en seria un primer exemple. Entretant, mentre les classes mitjanes organitzaven el boicot a La Vanguardia i els fets del Palau (1959-1960), els primers brots del moviment obrer al Tèxtil i al Metall (1956-1958) posaven les bases del sindicalisme clandestí que, anys endavant, compaginaria l’ocupació dels càrrecs sindicals amb la radicalitat anticapitalista dels que no acceptaven participar en estructures del règim. A tall d’exemple, fixem-nos en el paper de l’església catalana jeràrquica i de base: a les seves parròquies es funden Comissions Obreres, als seus centres d’ensenyament per a treballadors es formen líders sindicals, JOC i HOAC són molt actives en la lluita obrera, els moviments confessionals de base s’estenen per tot el país, a Montserrat comença, amb Escarré, la separació entre església catalana i franquisme i el 1970 hi té lloc l’assemblea d’intel·lectuals, germen de l’Assemblea de Catalunya. Són innombrables els organismes unitaris de l’oposició catalanista al règim: Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, Comitè Onze de Setembre, Comissió Catalana pro Amnistia, Comissió de Solidaritat, Comitè de Coordinació Universitària, Taula Rodona (on per primera vegada seuran els comunistes del PSUC), Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, fins a arribar a l’Assemblea de Catalunya, que abastarà la retícula social i nacional present en la realitat del país… Tot plegat, en condicions de clandestinitat, fet que permetia una fluida combinació de lluites en la legalitat i en contra d’aquesta legalitat, o sigui, muntar dos cavalls sense caure a terra amb l’intent.

Arribada la legalitat transfranquista, o joancarlista, les eleccions generals de 1977 i les autonòmiques de 1980 van trencar els vasos comunicants de la lluita des de baix, tal com la representava l’Assemblea de Catalunya, i els va substituir una aliança per dalt entre els partits que col·laboraven a donar estabilitat al nou règim. Però la desconfiança, el joc de curta durada i la dependència d’altres partits de l’estat van impedir formar el 1980, per exemple, un govern de concentració nacional, amb què tota la lluita unitària covada durant els últims vint anys se’n va anar en orris: d’aquesta manera, també es trencava una línia de solidaritat i aliança des de baix entre classes mitjanes i classes treballadores, que va crear el miratge que les primeres podien crear, per si soles, un poder nacional que van acabar confonent amb la idea que tenien de si mateixes com a classe potencialment dirigent. En efecte: com que la classe obrera només pensava en termes sindicals i la classe ex-dirigent franquista només procurava no anar a la presó, uns espavilats representants de les classes mitjanes conscienciades, que incloïen els quadres dirigents de CDC, ERC, PSC i PSUC, van aconseguir el poder autonòmic, via electoral, i es van proclamar mitjancers de Catalunya amb Espanya: així començava el ‘primer diàleg’. La ‘nova legalitat’ constitucional va pretendre desterrar qualsevol lluita produïda fora dels seus marges i va criminalitzar tant el moviment obrer autònom i anticapitalista, que denunciava els sindicats reformistes des de mitjan anys setanta, com l’independentisme de combat, que era capaç de crear organismes propis d’atac (Comitè català contra la constitució espanyola) i d’autodefensa (Comitès de solidaritat amb els patriotes catalans), per la qual cosa seria durament perseguit des del cop d’estat del 23-F (lluita contra la LOAPA) fins a arribar a les detencions i tortures dels Jocs Olímpics de 1992.

Definitivament, la nova classe política catalana oblidava d’on venia, desprestigiava tot allò que no hi cabia en els rengles de la constitució espanyola (i de l’estatut, que n’era emanació), i feia seves les pràctiques seculars de submissió de les classes dirigents catalanes a l’ordre formal instaurat, de grat o per força, per l’estat espanyol liberal o autoritari, civil o militar. Aquesta posició implicava una renúncia a formes de lluita innovadores, sorgides de les contradiccions al si de la societat autonòmica, i entre aquesta societat i l’estat centralista, una renúncia que arriba fins avui en forma d’ideologia pretesament pacifista, però que, en el fons, és usada en termes derrotistes pels que només tenen com a estratègia del moviment que Espanya els atorgui la mercè del ‘diàleg’ i, de rebot, l’amnistia per delictes no comesos. De fet, en les condicions de la repressió ferotge de l’estat que patim, si les entitats independentistes (ANC, Òmnium) –un cop esgotades manifestacions pacífiques i desfilades– no han pogut anar més enllà en noves formes de lluita, és perquè encara depenen, ideològicament, de les restriccions imposades pel marc mental de quaranta anys d’autonomisme, d’oasi català, i de repartiment de poder sociovergent. En aquest sentit, s’ha oblidat la memòria històrica de la lluita antifranquista, que sabia combinar la utilització dels cauces legales amb el treball silenciós de la clandestinitat: fet i fet, la pèrdua de l’aliança entre classes mitjanes i classes treballadores, en aquell moment clau de la reorganització de l’estat espanyol, impedeix, ara i aquí, que l’independentisme superi els percentatges de vot que farien les delícies dels promotors de referèndums segons l’estat d’ànim de la burocràcia repressora madrilenya. Mentrestant, les entitats no poden restar tancades en les lluites de poder internes ni esdevenir grups de pressió electoral de portes enfora, no poden limitar-se a organitzar manifestacions ni a oferir serveis assistencials: en temps de repressió i desorganització dels espais on s’han d’aplegar transformació social i llibertat nacional, les ‘lluites compartides’ demanen un altre nivell de preparació, basat plausiblement en lemes com astúcia, silenci i, si cal, exili interior per a furtar a l’enemic el coneixement de la realitat que es covi fora de la seva vigilància. I, sobretot, cal restar atents i respectuosos amb les formes de lluita autònomes que sorgeixen en aquells espais, que no ens torni a passar com amb el Tsunami, els CDR, Urquinaona o la Meridiana, a saber, que cap partit, entitat, capitost o veu anònima ens digui com ens hem de moure, quan toca de fer-ho, on hem d’anar a parar, i en quin moment hem d’aturar-nos, perquè ells puguin col·locar al capdavant una nova onada d’espavilats a la recerca del ‘segon diàleg’ amb l’estat: que no ho facin, vull dir, negant la capacitat dels mateixos moviments per a prendre les decisions que demani cada circumstància segons aquelles ‘relacions de força’ que, per als partidaris del ‘sentit comú’, només haurien de servir per convèncer-nos que no hi tenim res a pelar. Perquè les relacions de força, estimats, no són dades objectives, disposades en una vitrina per ser examinades amb lupa per forenses experts, sinó que són creades per la lluita entre oposats, i solen decantar-se pels que hi posen més coratge, determinació i paciència.

The post Lluites d’ara i ulleres d’abans-d’ahir appeared first on VilaWeb.

Crec que el document de la CIA publicat per La Razón no aporta res de nou a allò que ja se sabia sobre l’origen i activitat dels GAL. Les investigacions de periodistes –Cambio16, El Mundo, Interviú– i les revelacions del procés judicial dut a terme per Baltasar Garzón ho han explicat gairebé tot, amb noms i cognoms. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sembla evident que Felipe González i el rei espanyol, com a cap del govern i cap de les forces armades, respectivament, serien els màxims responsables, per activa o per passiva, de la trama dels GAL i els seus crims. No cal que ens ho confirmi un paper de la CIA. Per cert, per què apareix ara aquest paper? Què en sabia, en realitat, la CIA de les operacions dels GAL fora del territori espanyol? Hi va tenir cap responsabilitat? Queden altres interrogants més importants per a resoldre. El senyor X ja sabem qui és. O qui són.

Són famoses les frases de Felipe González: ‘Serveixen els fons reservats, que existeixen a tots els països del món, per a protegir la democràcia? Sí. L’estat de dret es defensa a les tribunes i als salons, però també als desguassos’ (TVE, 1988). I la declaració, molts anys després: ‘Vaig haver de decidir si es feia volar la cúpula d’ETA. Vaig dir que no. I no sé si vaig fer la cosa correcta’ (El País, 7-XI-2010), entre més. Ho han anat reconeixent ells mateixos, quan es descobria la veritat, o una bona part de la veritat. Val a dir que Felipe González havia començat dient que, dels GAL, se n’havia ‘assabentat per la premsa’.

Hi ha tres aspectes, però, que em sembla que potser faltaria investigar més a fons. Se’n sap el més gros, els responsables de dalt i els de baix. Polítics, caps de policials i pistolers. Però: qui hi havia al mig? Quins eren els s eren els cervells operatius i diplomàtics dels GAL? Segon, i seguint aquest fil: quina és la responsabilitat del govern francès de François Mitterrand? I tercer: quin va ser el paper de la CIA?

L’any 2013 vaig codirigir, amb Àngel Leiro, el documentari ‘Xavier Vinader, un periodista contra la guerra bruta‘. Al minut 50:53 hi ha les declaracions de González a TVE l’any 1988. Poc després, a proposta de l’editorial, vaig publicar ‘El cas Vinader’ (Pòrtic, 2015), publicat en castellà per l’editorial Revista Hincapie (Getxo, Biscaia, 2018).

En el llibre ampliava molt el contingut ja reflectit en el documentari, amb fragments de les entrevistes i documentació no utilitzada i altra de nova, fruit d’altres reportatges escrits que havia fet anteriorment. Quan a VilaWeb m’han demanat si podia afegir-hi res més, he pensat que podria ser útil el contingut dels capítols 18 (‘Els GAL’), 19 (‘El Gernika a la presó de Guadalajara’) i el 21 (‘Les víctimes i la impunitat’).

Aleshores no vaig dedicar més espai als GAL perquè no era el tema central del llibre. Xavier Vinader va denunciar a la premsa el capítol anterior: l’embrió dels GAL, el Batallón Vasco Español i altres organitzacions fantasmals que encobrien i demostrava, per primera vegada, la col·laboració entre l’estat, les forces de seguretat i l’extrema dreta en la guerra bruta al País Basc. Els GAL, però, estaven sempre presents a les entrevistes i a les converses. Crec que el capítol dels GAL té interès avui perquè obre la porta a reflexionar sobre què en queda pendent de saber. Sobretot, el paper que va tenir-hi l’estat francès. I potser, també, la CIA.

Hi ha declaracions que em va fer Eugenio Etxebeste, Antxon, cap d’ETA, qui després els GAL planificarien d’eliminar, quan estava extradit a República Dominicana. També de l’advocat Txema Montero, el periodista i fundador de Libération Frédéric Laurent, fragments d’una conferència clau que va fer l’advocat del cas Lasa i Zabala, Iñigo Iruín, i les declaracions d’un francès, que va preferir mantenir-se en l’anonimat, sobre com es feia a França la contractació de mercenaris.

Si voleu ampliar informació hi ha també aquests dos articles:

–Memòria ambigua
–Jacinto Guerrero Lucas, l’agent trifàsic

 

 

Els GAL

Havien passat quatre anys des que Xavier Vinader havia denunciat l’embrió dels GAL. Per aquest motiu, havia estat processat, exiliat i empresonat. Quan recupera la llibertat, els GAL estan en plena activitat. Hi ha segrestos, bombes i tiroteigs indiscriminats amb moltes víctimes mortals a Iparralde, Euskadi Nord. No és l’objectiu d’aquest llibre explicar els GAL en profunditat, cosa que ja s’ha fet en treballs periodístics i investigacions judicials àmpliament documentades. No obstant això, seguint el fil del documental i la història del protagonista en aquells anys, és interessant remarcar algunes coses, tant sobre el funcionament dels grups –de la denúncia dels quals ell havia estat un pioner–, com dels efectes polítics que van tenir. A més, també cal subratllar, una vegada més, la impunitat de què gaudien els GAL aleshores, i que s’ha mantingut fins avui.

Un dels dirigents d’ETA aleshores, Eugenio Etxebeste, Antxon, estava refugiat a Iparralde, al País Basc francès: «A Iparralde, els refugiats van viure el fenomen de la guerra bruta, i els GAL en concret, amb una tensió dura. Ells creien que atacaven la base de l’organització –cosa que no era certa–, terroritzant-la, per posar en dificultats el moviment. Hem de tenir en compte que s’ataca la part més feble dels cercles exteriors del Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MANB), gent refugiada, amb famílies, i fins i tot s’ataca gent que no tenia res a veure amb la lluita».

En canvi, l’efecte que causava això en l’organització i la cúpula d’ETA era ben diferent: «Com a organització, primer, estàvem blindats. A nosaltres, la guerra bruta no ens afectava perquè érem una organització clandestina. I, en segon lloc, la nostra actuació no anava adreçada al món mercenari, a l’aparell parapolicial o paramilitar, sinó que el que buscàvem era atacar els caps de les estructures de dominació de l’estat».

El principi i la fi dels GAL, per a Antxon, és ben clar: «Quan apareixen els GAL i quan desapareixen està íntimament lligat amb reunions i relacions que van tenir en l’àmbit dels ministeris i, fins i tot, de la Presidència del Govern, entre l’estat espanyol i el francès».

L’advocat Iñigo Iruin, en la seva conferència ‘GAL: el espejo del Estado’ (1996), ho corrobora: «L’any 1984, els atemptats van parar just en el moment en què l’estat francès va acordar fer extradicions, i l’any 1986, quan es van iniciar les expulsions administratives de refugiats, els atemptats van desaparèixer del tot».

Francis és un militant francès antifeixista que vol mantenir-se en l’anonimat. Ha investigat i denunciat l’actuació dels escamots antibascos i els GAL. Segons ell, després de la mort, el 18 de març de 1984, d’un dels caps més destacats del terrorisme parapolicial espanyol-francès, Jean-Pierre Cherid, els GAL inicien una segona etapa, més salvatge i, si pot ser, encara amb menys precisió i escrúpols. «Vaig conèixer gent a qui oferien contractes de ‘feina’ per 50.000 francs d’aquella època, uns 7.500 euros. Els portaven la foto, l’adreça, els donaven armes i els facilitaven documentació falsa. ‘Baixeu al País Basc, localitzeu aquesta gent i dispareu-los un tret. Quan ho hàgiu fet, cobrareu 50.000 francs’. Però uns quants anys abans, els oferien 150.000 francs, tres vegades més», especificava en l’entrevista a cara tapada que li vaig fer per al documental.

En aquesta segona etapa, per a Francis, els GAL actuen en dues direccions: «D’una banda, continuen eliminant membres d’ETA, però, sobretot, envien un missatge a l’estat francès: si no canvia la seva política d’extradició, els atemptats continuaran i degeneraran, com en la massacre de l’hotel Monbar de Baiona, el 25 de setembre de 1985. Un metrallament indiscriminat que causa quatre morts i un ferit». Rafa Cid i Pepe Díaz van publicar a Cambio 16 el primer gran reportatge sobre els GAL. Hi revelaven el rol inicial de Jean-Pierre Cherid i l’intent d’assassinat de Vinader.

A Francia y la cuestión vasca (Editorial Txalaparta), Patrick Cassan aporta dades interessants sobre la repressió contra els refugiats bascos que a poc a poc comença a exercir el Govern francès, a mesura que els atemptats dels GAL s’intensifiquen. Mai havia estat tan constant la cooperació antiterrorista entre els dos països, afirma. Segons ell, a principis del 1985 hi havia mil quatre-cents policies francesos a Iparralde. Els efectius havien augmentat en tres anys un 25%. El 1992 hi ha més de dos mil policies. És el departament amb més presència policial de França. Hi ha un policia per cada cent vint-i-cinc habitants. La mitjana francesa és d’un policia per cada dos-cents cinquanta. I l’europea, d’un per cada cinc-cents.

La teranyina policial té el seu paral·lelisme a l’altra banda de la frontera. El febrer del 1983, curiosament el mateix any en què comencen a actuar els GAL, el govern socialista posa en marxa el pla ZEN (Zona Especial Norte). És l’estat d’excepció permanent. Un dels pares del projecte és el general Andrés Cassinello(1), l’home que «preferia el terrorisme a l’alternativa KAS (2), i la guerra a la independència d’Euskadi». Hi ha un augment de la repressió i tota una sèrie de mesures policials, psicològiques i jurídiques per reduir i eliminar el MANB. Augmenten els efectius policials a Euskadi: 25.000 homes, 25.000 reservistes, 2.500 ertzaines. També s’incrementa la vigilància aèria i marítima. Segons el Comitè Europeu dels Refugiats i els Immigrats (CEDRI), el desplegament i les operacions prenien la magnitud d’una veritable guerra colonial.

L’advocat Iñigo Iruin, a la conferència esmentada anteriorment, sostenia que «cal remuntar-se als manuals d’actuació contra les guerrilles que la CIA va elaborar després de la Segona Guerra Mundial per trobar referències a aquesta qüestió. Cassinello les coneixia perfectament, gràcies als cursos en què havia participat durant la seva estada a l’Escola de Guerra Especial de Fort Bragg, de l’exèrcit dels EUA».

Es considera que els GAL, com a tals, neixen l’estiu del 1983. Iruin cita una nota de despatx del CESID del 28 de setembre de 1983: «De fuente totalmente segura se sabe que están previstas acciones violentas en el sur de Francia en fechas inmediatas. Estas acciones se llevarían a cabo por miembros de la Guardia Civil que actuarían respaldados por la Comandancia de San Sebastián. Estas acciones se harían en paralelo con otras llevadas a cabo por individuos con- tratados en Francia. La selección de objetivos es inmediata. Se considera que acciones incordiadas sin una finalidad ulterior no facilitan el éxito de la lucha contraterrorista. Al contrario, sensibilizan la zona y dificultan otras acciones ya planificadas y con una finalidad más decisiva».

Malgrat la intensificació de l’aparell repressiu, els GAL gaudien d’una àmplia impunitat a un costat i a l’altre de la frontera. L’advocat Txema Montero, que, a banda d’haver estat el defensor dels tres abertzales processats en el cas Vinader, també va representar l’acusació particular en el sumari per l’assassinat del dirigent d’Herri Batasuna, Santiago Brouard, a mans dels GAL, em deia: «Les trames parapolicials es movien amb una impunitat insultant. Jo crec, a més a més, que ells tenien la idea que eren els defensors de l’estat, allà on l’estat no podia accedir per la via legal».

El màxim responsable, per activa o per passiva, de la guerra bruta, el president socialista Felipe González, en una roda de premsa l’any 1988, avalava i beneïa aquesta tesi des de la cúpula del govern, amb la famosa frase: «Serveixen d’alguna cosa els fons reservats en tots els països que els tenen, que són tots? Serveixen per protegir la democràcia? Al meu entendre, sí. L’estat de dret es defensa a les tribunes i els salons, i també a les clavegueres».

Txema Montero, referint-se a les trames parapolicials, rematava: «Els dels GAL eren a les clavegueres de totes totes, amb ple convenciment. Res més impensable per a ells que poguessin ser processats per fer el que se suposava que havien de fer […]. Al final, es va defensar l’estat des de les clavegueres, i a les clavegueres s’hi va enviar o es va pretendre enviar-hi aquells que ho volien investigar».

A França, la impunitat també era la norma. «Quan es produïen detencions i processaments, la majoria dels criminals dels GAL sortien en llibertat fàcilment, la qual cosa impedia investigar en profunditat i saber qui els contractava», remarca Cassan, que es fa la pregunta clau sobre la implicació de l’estat francès: «Els GAL van fer més de seixanta atemptats, vint-i-set morts i una trentena de ferits, la majoria greus. França no havia conegut una organització terrorista tan mortífera des de l’OAS. Els GAL superen sobradament organitzacions molt presents en els mitjans de comunicació, com l’Armée Secrète Arménienne de Libération de l’Arménie (ASALA), Action Directe, o les Fractions Armées Révolutionnaires Libanaises (FARL). Llavors, una pregunta s’imposa: Com és que França no ha aconseguit aturar aquesta bogeria mortífera?».

«L’estat francès us va vendre?», vaig preguntar a Antxon. «Indubtablement», responia ell. «Sempre hi ha hagut el dubte de si l’estat francès s’hi involucra oficialment o oficiosament. Al principi, pensem que més aviat oficiosament. Fan els ulls grossos, no posen traves i permeten que es facin les accions. En un segon moment, l’estat francès comença a tenir por dels GAL perquè les seves accions comencen a afectar ciutadans francesos. Quan tot plegat esdevé una activitat indiscriminada, l’estat francès diu: ‘Compte, això està passant de taca d’oli’, i aquí és quan agafa força la incidència política de la trama dels GAL. El que buscava l’estat espanyol amb els GAL era precisament la involucració de l’estat francès en el pla polític i de repressió oberta. I així és. És quan comencen les deportacions massives i és quan l’estat francès ja elimina totalment l’estatut de refugiats polítics».

El 14 de juny de 1984, els governs espanyol i francès celebren una cimera a Madrid. Signen i anuncien «un pacte antiterrorista» centrat en tres grans eixos: la reinserció social, la negativa de concedir la carta de refugiats als militants d’ETA, i el manteniment de l’estratègia d’estranyaments i deportacions.

Antxon va ser el primer dirigent important d’ETA detingut i deportat a la República Dominicana, el 1984. Anys després, se sabria que per als GAL no hi havia fronteres.

«Els tentacles dels GAL gairebé arriben a Santo Domingo. Un reportatge periodístic d’investigació posterior demostra que la cúpula del Ministeri de l’Interior, en un moment donat, a Santo Domingo, es planteja segrestar-me per treure’m informació, i després fer-me desaparèixer», revelava Antxon a l’entrevista.

El 12 d’abril de 1999, El Mundo publicava, a la secció dedicada a Euskadi, tres pàgines sobre l’anomenada Operació Portugal, el pla del Ministeri, encapçalat per Barrionuevo i Vera, per segrestar, interrogar i assassinar Antxon. Basant-se en un document de divuit folis en poder del diari, l’acció, planejada per al 3 de novembre de 1984, havia de fer-se en col·laboració amb els serveis d’intel·ligència dels governs dels EUA i de la República Dominicana. L’objectiu final era provocar un autèntic caos a ETA. Ja hi havia informes d’agents desplaçats sobre el terreny per dissenyar l’operatiu, i totes les previsions possibles sobre qualsevol incidència que es pogués produir, inclosa la mort de «l’objectiu». La maniobra es presentaria com una acció dels GAL. La CIA, però, es va negar a participar-hi en considerar que no era «adequada per poder aclarir els nexes d’unió entre ETA i el KGB», i que «podria afectar fatalment les bones relacions actuals entre els governs de França i Espanya».

En preguntar a Antxon si va arribar a notar alguna cosa sospitosa al seu voltant en els primers temps de la deportació, recorda: «T’explicaré una anècdota. Al cap d’un mes d’estar en un hotel de Santo Domingo completament aïllat, em munta una cita el senyor Contra-almirante, que era el director del Departament d’Investigacions de la República Dominicana, i en aquella entrevista apareix el general Cassinello, que em pregunta: ‘Té por que els seus companys puguin actuar contra vostè estant aquí?’. I jo li dic: ‘Precisament, d’això, sí que no en tinc cap mena de por, però sí que en tinc que l’actuació dels GAL es pugui estendre fins aquí’». O sigui que ho sabien de molt amunt. «És clar, indubtablement».

El 1987, després de la mort de Domingo Iturbe Abasolo, Txomin, en accident de cotxe, Eugenio Etxebeste, Antxon, va participar, com a mediador, en les converses d’Alger per establir una possible negociació entre l’estat espanyol i ETA. En el pròleg de La guerra no declarada. Terrorismo de estado en Euskal Herria (Euskal Memoria Fundazioa, 2014), Antxon relata una anècdota prou significativa. En un primer contacte protocol·lari amb una delegació de la policia espanyola, hi havia el comissari Manuel Ballesteros, cap d’Operacions Especials de Rafael Vera i antic director del Mando Unificado de la Lucha Contraterrorista (MULC). «Només de veure’m, al comissari li va sortir la vena prepotent, i em va deixar anar a la cara: ‘Te nos escapaste por poco, ¡eh!’, en clara al·lusió a l’atemptat a trets que vaig patir el 21 de març de 1981 a Donibane Lohizune (3), que va ser reivindicat pel Batallón Vasco Español. Sobren les paraules!».

El ‘Gernika’ a la presó de Guadalajara

A més a més del considerable suport professional, social i polític, la història també va acabar donant la raó a Xavier Vinader en la seva denúncia del terrorisme d’estat.

El 1998, quinze anys després que ell fos condemnat per haver denunciat l’embrió dels GAL, diversos alts càrrecs de l’estat i també diversos membres del primer Govern socialista després de quaranta anys de dictadura –com el ministre de l’Interior, José Barrionuevo; el secretari d’estat de Seguretat, Rafael Vera; i el director general de Seguretat, Julián Sancristóbal– van passar, tot i que breument, per la presó acusats de col·laboració amb els GAL.

Vinader va ser el primer periodista exiliat de la democràcia. Barrionuevo, el primer ministre empresonat. A Vinader el van condemnar per haver fet bé la seva feina i haver dit la veritat. A Barrionuevo, per tot al contrari. Vinader volia que es respectessin les lleis democràtiques. Barrionuevo les va violar i menysprear des de la cúpula del poder.

A la dècada dels vuitanta, dos governs socialistes, el francès i l’espanyol, van fomentar la guerra bruta, i es van recórrer als serveis més obscurs de l’extrema dreta i de mafiosos dels baixos fons de Marsella i Bordeus. Els socialistes espanyols i francesos semblava que s’havien fet seva la frase del dretà i corrupte ministre de l’Interior francès, Charles Pasqua: «La démocratie s’arrête là où commence la raison d’État». En el cas Vinader, es va aturar la democràcia, la justícia i la llibertat d’expressió.

«El Ministeri de l’Interior de l’època, amb Barrionuevo, Corcuera i el secretari Vera, en definitiva, van fer una cosa terrorífica per a una democràcia, que és convertir el ministeri en una màquina de matar», deia Vinader. «Cap policia actua de forma unilateral, de forma incontrolada. Això no és veritat. Ni aquí. Ni a la Xina. Els policies estan acostumats a actuar en la línia de comandament, transparent o oculta. I això és el que es va fer des del Ministeri de l’Interior socialista. Es va reactivar, és cert que no ho van crear ells, els aparells ja hi eren, i la praxi ja hi era, anteriorment, però aquests hi van donar més aire, a tot plegat».

Els primers judicis dels GAL van ser el 1987, pel segrest de Segundo Marey, en què van resultar condemnats dos mercenaris, Talbi Mohand i Jean-Pierre Echalier; i el 1991, a José Amedo i Michel Domínguez, condemnats com a organitzadors dels GAL. El 1993, el jutge Baltasar Garzón reobria la caixa dels trons, l’expedient Marey, i després d’anys d’investigacions i compareixences es provava i condemnava la participació d’alts càrrecs del Govern socialista, de la policia i de la Guàrdia Civil. No es va poder demostrar, aleshores, que Felipe González era el famós «Senyor X», com posteriorment s’ha fet evident. Ell va arribar a declarar que dels GAL «se n’havia assabentat per la premsa». Tot i això, durant el seu mandat no va permetre la investigació íntegra sobre els fons reservats que havien finançat el grup parapolicial.

El setembre del 1998, José Barrionuevo i Rafael Vera ingressaven a la presó de Guadalajara condemnats en el cas Marey per segrest i malversació de cabals públics. S’hi havien de passar deu anys que, a la pràctica, es reduirien a tres mesos, en ser indultats pel govern de José María Aznar. Felipe González i el PSOE en pes van muntar un acte de propaganda i solidaritat envers ells en acomiadar-los a les portes de la presó. La concentració es va repetir diversos cops, convenientment reproduïda i amplificada pels mitjans de comunicació. El punt màxim del deliri va culminar quan els dos presos van decidir pintar el Gernika en el mur del pati de la presó.

Els arguments en favor d’aquella sorprenent acció artística van córrer a càrrec de la diputada socialista Carmen Romero, que també havia tingut la idea de llançar clavells vermells, cada dissabte, al pati del recinte penitenciari. «No és capriciós que els dos condemnats hagin triat aquesta obra, sinó que té molt sentit. Guadalajara, igual que Gernika, és avui el símbol de la llibertat», proclamà l’aleshores esposa de Felipe González.

Quanta raó tenia José Bergamín quan va escriure, a Punto y Hora, en contra del retorn del Gernika a Espanya: «Tothom sap que el Gernika va ser donat per Picasso al poble espanyol: no a cap govern ni estat. A un poble que s’estava batent (agonitzant), perseguit fins a la mort, fins a l’exterminació, per una croada sanguinària. […] No sabem encara, quan escric això, si el Gernika de Picasso vindrà o no a aquesta Espanya soi–disant, democratitzant, on haurà de ser rebut i protegit pels mateixos contra els quals es va pintar». Paraules premonitòries. Va tornar i se’l van apropiar. Van fer-hi una altra acció artística mural. Poètica, en aquest cas. Van escriure-hi uns versos de Manuel Altolaguirre titulats «Sin libertad». «Ya que no puedo ser libre / agrandaré mis prisiones. / Cambiaré los tristes muros / por alegres horizontes. / No pisaré ningún suelo / sino abismos de la noche. / Techos que a mí me cobijen / cielos serán los mejores. / Ya que no puedo ser libre / agrandaré mis prisiones».

Només feia tres anys que s’havien pogut identificar els cossos de Joxean Lasa i Joxi Zabala, soterrats en calç viva a Busot (Alacant), després d’haver estat segrestats, torturats i assassinats pels GAL, dotze anys abans, el 1983.

Periodistes com Xavier Vinader, José Luis Morales, Pepe Díaz, Rafa Cid o Pepe Rei van posar en evidència el terrorisme d’estat en democràcia. No obstant això, el relat oficial, el silenci i l’oblit han sepultat per a la història molts crims d’estat.

«Jo he arribat a explicar i escriure moltes coses: denúncies, investigacions complicades…», confessava Vinader. «Però he tingut molta cura de guardar-me bales a la recambra, de no abocar-ho tot. Si saben que encara tens coses per explicar, ets menys vulnerable». Quan tot seguit li vaig preguntar pel que encara tenia pendent d’explicar sobre la situació d’Euskal Herria i la guerra bruta, em va dir, molt seriós: «El conflicte basc està, espero, en vies de resolució definitiva. Jo penso que hi ha moltes coses per explicar. Però encara està tot una mica tendre per fer-ho. Cal esperar una mica encara. Entre altres coses per no incidir en determinades ferides. Jo sóc partidari de la transparència total, però en moments determinats cal anar amb compte perquè aquesta transparència no sigui interpretada d’una manera diferent. Que no pugui ser qualificada d’intent de revifar una foguera que s’està apagant. Esperem que s’apagui del tot».

Quan en acabar l’entrevista vaig demanar també a Antxon què quedava encara per posar sobre la taula, responia: «Moltes coses. En aquests moments que es parla molt de la resolució de les conseqüències del conflicte, i del conflicte pròpiament, es parla també d’una possible taula de la veritat. Caldrà treure aquests temes. I per ambdues parts. De la mateixa manera que ETA haurà de posar sobre la taula la valoració de tota la seva activitat armada, i posar-la al descobert; l’estat haurà de fer el mateix, en els temes oficials i en els encoberts relacionats amb la guerra bruta. Així mateix, per part del MANB hi ha una voluntat d’afrontar-ho, per posar les bases per resoldre les conseqüències del conflicte. Cal treure a la llum i reconèixer el que calgui reconèixer pel que fa a víctimes, etc. L’actitud de l’estat espanyol i el francès és en aquest sentit molt tímida, segurament perquè sortiran coses molt brutes i potser no estan ara en disposició d’assumir-ho».

Les víctimes i la impunitat

L’arrogància de Felipe González, a qui molts dels implicats, com el comissari José Amedo, o l’ex-dirigent socialista Ricardo García Damborenea, assenyalen com el «Senyor X» de la trama dels GAL, va arribar a l’extrem de dir: «Tuve que decidir si se volaba a la cúpula de ETA. Dije no. Y no sé si hice lo correcto» (El País, 7 de novembre de 2010). El 1995, quan començaven a investigar-se més a fons les activitats dels GAL, amb una gran repercussió política i mediàtica, va ascendir a general Enrique Rodríguez Galindo, cap de la caserna d’Intxaurrondo, més tard condemnat en el cas Lasa i Zabala a setanta-un anys, per segrest i assassinat. González arribaria a declarar públicament que ell estava segur que era innocent.

Deixant de banda declaracions i gestos polítics tant o més criticables, quan s’analitzen els fets, els processos judicials i el compliment de condemnes, tot queda resumit en una paraula: impunitat.

Franco va morir, però la impunitat, filla del franquisme, li va sobreviure en democràcia.

Per calibrar la guerra bruta, i la impunitat que l’ha encobert, calen xifres. Segons fonts diverses, del 1975 al 1983, entre 188 i 233 persones van morir per violència estatal i d’extrema dreta.

Després, del 1983 al 1987, els GAL van matar vint-i-set persones. S’han celebrat mitja dotzena de judicis. Només s’ha jutjat l’assassinat de cinc persones. El 80% dels crims dels GAL encara estan impunes. A França, només han passat pels tribunals un grapat de mercenaris. La impunitat ha estat tant o més flagrant que a l’estat espanyol.

Iñigo Iruin, advocat de les famílies de Lasa i Zabala, ha dit que el tractament judicial i polític dels GAL en aquests vint-i-cinc anys ha estat la veritable «imposició d’una llei de punt final que ha consagrat el dret de l’estat a delinquir».

Ja he dit que Vera i Barrionuevo, secretari d’Estat i ministre d’Interior respectivament, van passar només tres mesos a la presó de Guadalajara l’any 1998. Aznar els va indultar. L’indult el va signar la ministra de Justícia, Margarita Mariscal de Gante, filla d’un destacat jut- ge del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) de la dictadura franquista, Jaime Mariscal de Gante, que abans de jutge havia estat policia. Tot i això, el 2001, tots dos tornarien a ser empresonats, juntament amb l’ex-secretari d’Estat de Seguretat i membre de la cúpula socialista d’Interior, Julián Sancristóbal, l’excap de la Brigada d’Informació de la policia de Bilbao, Miguel Planchuelo, i l’exdirigent socialista Ricardo García Damborenea. Això no obstant, per «motius de seguretat» encara s’hi estarien menys temps: deu hores.

Rafael Vera va tornar a la presó el 2005 per l’apropiació personal de quatre milions d’euros dels fons reservats. Havia de complir set anys, però, un any després, va recuperar la llibertat en tercer grau, per motius de salut. García Damborenea va ser condemnat a set anys pel segrest de Segundo Marey. Mai no els va complir. Rodríguez Galindo havia de complir setanta-cinc anys pels assassinats de Lasa i Zabala, que es van reduir a quatre. I així en tots els casos. Els condemnats han complert, de mitjana, només un 10% de les condemnes.

Un factor que socialment contribueix a perpetuar i consolidar la impunitat és la combinació del desconeixement, la censura, el silenci i l’oblit. Sabem, i sovint se’ns recorda, que, en tota la seva història al marge de la llei, ETA ha provocat unes 829 víctimes mortals. Els seus militants, i l’entorn social i familiar, n’han pagat les conseqüències amb repressió, presó i exili.

Val a dir, però, que en general es desconeixen les xifres de les víctimes abertzales. Euskal Memoria Fundazioa ha iniciat un treball a fons de documentació i cens del conflicte. Segons el que tenen comptabilitzat fins ara, del 1960 al 2010 han mort 474 ciutadans bascos a mans dels aparells de l’estat, en accions realitzades per persones o grups a les ordres de l’estat, i en circumstàncies derivades del mateix conflicte. Entre nou mil i onze mil més han estat torturats.

La impunitat i la desinformació també han anat acompanyades en el pla estrictament polític del menyspreu o la marginació de les víctimes del terrorisme d’estat. L’abril del 2014, el govern espanyol va criminalitzar les víctimes del terrorisme d’estat. Jorge Fernández Díaz va anunciar al Congrés que el Ministeri d’Interior havia denegat indemnitzar quaranta-sis familiars de víctimes dels grups parapolicials, del BVE als GAL. Tal decisió, segons ell, es basava en el fet que la llei de reconeixement i protecció integral de les víctimes del terrorisme tenia incorporat un conveni europeu segons el qual «es pot reduir o suprimir la indemnització si la víctima o el sol·licitant participa en la delinqüència organitzada o pertany a una organització que es dedica a perpetrar delictes violents». Segons Fernández Díaz, els quaranta-sis rebutjats pertanyien al món d’ETA. La notícia va passar pràcticament desapercebuda en la majoria dels mitjans, seguint l’habitual tradició censuradora de la immodèlica transició.

En la mateixa línia, Carlos Urkijo, el delegat del govern del PP a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, va presentar un recurs contra el decret del govern basc del 2012, quan el president era el socialista Patxi López, sobre víctimes d’abusos policials registrades entre el 1960 i el 1978. El maig del 2015, el Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB), va acceptar els seus arguments i va derogar bona part del decret. El Govern basc, però, va reaccionar immediatament anunciant que faria una Llei de víctimes del franquisme, abans que acabés l’any, per tal de corregir els errors que podria haver-hi en el decret i oferir un suport més ampli a totes les víctimes.

L’ex-sacerdot Juan Mari Zulaika, membre de Goldatu, associació d’ex-presos de la dictadura, que va ser detingut i torturat a cops, resumia la notícia en una frase: «Rajoy colpeja, una altra vegada, les víctimes del franquisme».

 

Notes

(1) Andrés Cassinello, l’any1966, com a capità d’Infanteria diplomat d’Estat Major, va fer estudis de Contrainsurgència i Guerra Especial a l’Escola de Guerra Especial de Fort Bragg (EUA). Més tard, després de passar per la direcció del SECED, va ser cap del Servei d’Informació de la Guàrdia Civil (1978-1984). A partir del 1981 també sotsdirigia el Mando Unificado para la Lucha Contraterrorista (MULC), que dirigia el comissari Manuel Ballesteros. L’estiu del 1984, Cassinello va ser nomenat cap d’Estat Major de la Guàrdia Civil.

(2 ) La major part de l’esquerra abertzale estava integrada en la Koordinadora Abertzale Socialista (KAS), origen d’Herri Batasuna (HB). El seu programa era la condició d’ETA per deixar les armes: amnistia; legalització de tots els partits polítics, inclosos els independentistes; expulsió d’Euskadi de la Guàrdia Civil, la Policia Armada i Cos General de Policia; mesures per millorar les condicions de vida de la classe obrera; un estatut d’autonomia que reconegués la sobirania nacional d’Euskadi; el control de les forces armades; i l’èuscar com a llengua oficial, entre d’altres.

(3) L’atac es va produir en un pàrquing. Els assaltants van fugir a tota velocitat, però van tenir un accident. El motor es va incendiar de resultes d’una perforació de bala. La policia va detenir un dels agressors, el txec Vladimir Vit, funcionari de la Direcció General de Seguretat de Madrid, on treballava de traductor. El van deixar en llibertat de seguida (Iñaki Egaña, Diccionario histórico-político de Euskal Herria, Txalaparta, 1996).

The post Els GAL, incògnites pendents appeared first on VilaWeb.

Actualment, Mèxic és un dels països més perillosos del món per a treballar com a periodista. Segons un informe especial de l’organització per la llibertat d’expressió Article 19, entre el 2000 i l’agost del 2019 hi van assassinar 131 periodistes. El 2017 va ser l’any més violent de la història recent del país amb dotze periodistes assassinats, el mateix nombre que a Síria, país amb una guerra civil enquistada des del 2011. A Mèxic no hi ha una guerra formal, però n’hi ha una de soterrada que sumeix la societat en un estat de pànic continu. Els narcotraficants es disputen els territoris i mantenen el control del país sota la violència extrema i la connivència, i fins i tot la col·laboració, de les autoritats. Quan la impunitat és la norma, el periodisme esdevé l’última trinxera que denuncia la corrupció i les violacions de drets humans. Un combat diari que sovint es paga amb la mort. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Des del 2018, l’Ajuntament de Barcelona col·labora amb l’entitat Taula per Mèxic per acollir periodistes mexicans perseguits, als quals s’ofereix una atenció integral adaptada a la seva situació. Els darrers d’arribar han estat Néstor Troncoso (Tampico, 1963) i Ali Pacheco (Taxco, 1990), dos periodistes que han patit en primera persona la violència i la impunitat dels narcotraficants. Cada història és diferent, però totes dues ens aboquen a un escenari d’autèntica indefensió i d’una societat absolutament trencada per la destrucció de les expectatives. Com es pot construir una vida sense la seguretat que l’endemà tu o el teu entorn proper no sereu assassinats? VilaWeb ha aprofitat l’estada de Troncoso i Pacheco a Barcelona per parlar-ne amb ells.

—Fins a quin punt els narcotraficants controlen les administracions mexicanes?
—Ali Pacheco [A.P.]: Us en puc posar diversos exemples. L’ex-secretari de seguretat pública, Genaro García Luna, ara mateix està detingut als Estats Unit vinculat amb el càrtel de Sinaloa. O el que va passar amb els estudiants de l’escola d’Ayotzinapa: la policia va lliurar els joves al càrtel Guerreros Unidos. Qui té el control de molts sectors locals, com la policia, és el narcotràfic. A Taxco (Guerrero), d’on sóc jo, els grups de narcotraficants es disputen la plaza perquè és un lloc de pas cap a l’estat de Mèxic. Un dels caps de la plaza va ser ex-comandant de la policia local. Tot està absolutament podrit. Com que el sector local és el més dèbil per a enfrontar-s’hi de manera armada, pacten amb ells.

—Si les institucions no poden protegir els seus ciutadans, que n’és la funció més essencial, quin sentit tenen?
—Néstor Troncoso [N.T.]: Les institucions estan subordinades als càrtels. Tomás Yarrington, actualment pres, és un governador que pràcticament va lliurar l’estat de Tamaulipas al càrtel del Golfo. Va lliurar la fiscalia perquè estigués sota control del càrtel, que posava el personal i el treia. Qui no se sotmetia a allò que ells deien era executat. Les institucions van desaparèixer com a tal i van posar-se al servei, únicament, del crim organitzat. Avui els càrtels els conformen autoritats. Els policies, que han de vetllar per la seguretat pública, són els qui executen, torturen, extorqueixen, segresten… I no se n’amaguen, anomenen ‘cap’ o ‘comandant’ el cap del càrtel, en compte d’anomenar ‘cap’ el governador. Les institucions, el govern i el crim organitzat són exactament la mateixa cosa.

—Com ho viu la societat? Ho ha normalitzat?
—N.T.: Es viu en un estat constant de terror. Tota la població n’és víctima. Els joves no poden sortir passades les vuit del vespre, no són lliures de divertir-se. Hi ha el temor constant que els facin desaparèixer. Tothom sap que, a més dels impostos que han de pagar al govern, s’ha de pagar un derecho de piso per a conservar la vida: si algú té un negoci, ha de destinar part dels beneficis per a pagar als càrtels. Quan al governador o al poder executiu li passa pel cap augmentar algun impost i hi ha algú que s’hi oposa, sap que el crim organitzat pot anar contra ell.

Néstor Troncoso. Fotografia: Albert Salamé

—Em parleu d’una convivència amb la violència extrema que deu tenir unes conseqüències emocionals terribles.
—A.P.: És una por quotidiana. És una guerra que fa més de deu anys que dura, des que el 2006 el president Felipe Calderón va declarar públicament la guerra al narcotràfic. S’ha perdut tota una generació, els qui llavors teníem setze anys hem crescut amb aquesta por quotidiana. De ser al lloc menys indicat i trobar-te en un tiroteig. Les generacions més joves, que ara tenen nou anys o deu, han normalitzat el fet de veure un cadàver al carrer. Abans era horrible sentir els trets, veure les massacres; i ara els nens la veuen normal, la violència. Hi pot haver algú executat al carrer i la gent passa de llarg i continua amb la seva vida normal. La societat s’ha tornat insensible.

'En la guerra contra el narcotràfic s'ha perdut tota una generació.'

—El president López Obrador va dir públicament que volia acabar aquesta guerra i pacificar el país. Què en penseu?
—N.T.: Les paraules de López Obrador ens van fer tenir esperança, però la realitat és que va retirar l’exèrcit del carrer sense cap estratègia, sabent que la policia estava sota les ordres del crim organitzat. Les massacres s’han aguditzat, no es pot dir que hagi pacificat res. Ara els càrtels es disputen les places a cara descoberta, i López Obrador no fa res. Us explico dues situacions que van passar fa poc a Tamaulipas. El 19 de març hi va haver una massacre, van matar dues dones, un nen i un home que anaven en una ambulància. La mateixa policia els va treure de l’ambulància i els va lliurar al crim organitzat. Allà mateix en van executar dos, van colpejar el nen i l’altre se’l van endur per torturar-lo, en van fer trossos i el van llançar a una carretera. Se sap qui ho va fer, els seus noms, quins policies els van lliurar… però no hi ha hagut conseqüències. Un altre cas és el de la dirigent sindical de Matamoros, que va ser detinguda després d’haver denunciat que les fàbriques no respectaven les mesures sanitàries pel coronavirus. És una detenció completament il·legal perquè els delictes dels quals se l’acusa, que de per si són falsos, no són delictes greus i no comporten presó preventiva.

—Amb aquest context repressiu, què fa que un ciutadà lluiti per la llibertat i la democràcia des del periodisme?
—N.T.: Parlo per mi i per molts altres: no tens cap alternativa. O et maten, o et fan desaparèixer, o t’empresonen… O crides perquè la teva veu se senti lluny i puguis sobreviure. No hi ha res més. És un acte desesperat dels defensors dels drets humans. No havia vist mai tants periodistes exiliats, tants defensors de drets humans torturats o desapareguts.

—Com és el dia a dia d’un periodista a Mèxic?
—A.P.: Tens por, però no pots quedar-te callat. Si ningú no fa res, ells guanyen. Guanya la impunitat, la corrupció, la violència. Si callem, la democràcia –que a Mèxic ja és molt feble– es mor. Si no denunciem els actes de corrupció, la impunitat, les massacres, les tortures, quina esperança deixarem als nostres fills? Quin Mèxic construirem? Això que fem és fonamental.

'Si callem, la democràcia –que a Mèxic ja és molt feble– es mor.'

—Em dèieu que treballeu per deixar una esperança als vostres fills. Us van matar el pare, que era periodista. Com era ell?
—A.P.: Francisco Pacheco era un demòcrata i un periodista incòmode. Investigava la corrupció i l’opacitat dels comptes en l’àmbit local. Furgava on la resta no s’atrevia a fer-ho, i trobava desviament de recursos, malversacions de fons i irregularitats en comptes públics. Ell era enginyer i coneixia molt el món de l’obra pública, posava molt d’èmfasi en l’ús dels recursos públics. Era molt observador, molt crític. Fins que va tocar uns interessos, que no sabem quins són. Per la línia periodística que treballava estem segurs que van ser els governs locals qui el van fer matar.

—Com va ser?
—A.P.: Va ser el 25 d’abril de 2016. Aquell dia havia documentat a la seva web els tiroteigs que hi havia hagut a Acapuclo aquella matinada. Després va portar la meva germana a l’estació d’autobusos i quan va tornar el van matar davant de casa. Dos trets.

—Sabien on vivia?
—A.P.: Sí, era conegut. Era un barri petit. Quan va tornar ja l’esperaven.

—Sabeu si havia rebut amenaces o era conscient que això podia passar?
—A.P.: Sempre vam ser conscients del perill. Ens va semblar estrany que aquell diumenge no hagués repartit el diari, com fèiem sempre. L’última portada va ser sobre el batlle de Taxco, que gastava milions de pesos per a promocionar-se. Aquella edició no la va voler repartir.

Ali Pacheco. Fotografia: Albert Salamé

—La família també vau haver de marxar de l’estat de Guerrero.
—A.P.: Dies després, quan jo ja havia tornat a la ciutat on visc, la meva germana em va dir que tres persones havien anat a la botigueta de queviures de la meva mare i els havien dit que havien de marxar abans del cap de setmana. Els van dir que elles ja sabien per què havien matat el meu pare, però no ho sabíem. Aquella mateixa nit vam aconseguir una camioneta, vam agafar les coses que vam poder i ens en vam anar. El dia que feia un any de l’assassinat vam tornar a Taxco per posar unes pancartes a la casa d’abans exigint justícia. Van durar dos dies. Per les càmeres de seguretat vam veure com una persona havia tallat les pancartes. La cara es veu bé, però ni tan sols això ha servit a la fiscalia perquè ho investigui. Han estat anys de dolor, de no dormir, de tenir protocols de seguretat a casa, de pensar en les pitjors hipòtesis. Vius amb la por quotidiana.

—Malgrat tot, els fills heu continuat des de la distància la tasca periodística d’El Foro de Taxco.
—A.P.: Sí, però hem abaixat una mica el nivell d’investigació que feia ell perquè mai no saps què pot passar. Bé, sí que ho sabem: la mort. Hem rebaixat la investigació a Guerrero, però a l’estat de Mèxic sí que m’he dedicat a cobrir manifestacions i a seguir els moviments socials. A Guerrero hem continuat el diari amb opinions, amb notícies generals, esports…

—Parlem ara amb Néstor Troncoso. Sou més gran que Ali Pacheco i teniu més perspectiva històrica. Com ha canviat el narcotràfic i el control que té de la societat aquests darrers anys?
—N.T.: L’evolució del narcotràfic és de perfeccionament. Quin era l’últim problema que els quedava? Els periodistes. Com que no hi ha justícia, qui fa emergir la corrupció és el quart poder. Hi ha una operació per a fer callar les veus que mostren la ineficiència del president López Obrador i la implicació directa dels governadors amb el crim organitzat. Tenim el governador de Guanajuato i el de Puebla implicats en el tràfic de combustible robat; el de Veracruz amb narcotràfic i tràfic de persones; el de Tamaulipas amb execucions extrajudicials constants. No hi ha una setmana que la policia no estigui implicada en una massacre. És increïble la inacció de la justícia perquè tenen les seves cares, els seus noms, les seves adreces… i continuen impunes. A vegades, per a desviar l’atenció, únicament els canvien de municipi. Abans deia que s’han perfeccionat, però no és així. S’han tornat més matussers, més descarats. Els càrtels que abans vivien del narcotràfic ara viuen del saqueig de les riqueses del país, de la mineria, del gas… Una explotació d’un bar amb tràfic de dones només és per a pagar les nòmines dels sicaris, però el càrtel viu amb grans luxes. Aquesta ha estat l’evolució del narcotràfic a Mèxic: ha passat de demanar permís a la policia amb petits suborns a prendre el govern per assalt.

'No hi ha una setmana que la policia no estigui implicada en una massacre.'

—A més de periodista sou activista pels drets humans. Vau voler ajudar un grup de persones de Buenavista (Tamaulipas) i vau acabar lliurat per la policia a un grup armat vinculat al càrtel del Golf. Podeu explicar-nos com va anar?
—N.T.: El febrer del 2019 vaig rebre uns vídeos on explicaven que hi havia –encara hi és– una comunitat d’unes noranta persones aïllada. Em van enviar vídeos on es veia com els tirotejaven, que els amenaçaven, que no tenien aliments ni medicines… Vaig demanar ajuda al govern per a dur-los ajut humanitari, m’hi van autoritzar i fins i tot van designar l’acompanyament d’uns policies. Un dia un policia federal em va trucar i em va dir que m’hi acompanyaria mentre plorava i preguntava com era possible que aquella gent visqués d’aquella manera. Em vaig creure la seva posada en escena i vaig anar a Buenavista. Una vegada vaig haver lliurat el material humanitari, aquell policia em va lliurar al crim organitzat.

—Què us va passar?
—N.T.: Jo no sabia on era la comunitat, el policia em guiava per telèfon. Poc després d’haver-hi entrat, em va trucar i em va ordenar que me n’anés. No vaig durar més de deu minuts. Quan vaig tornar al poble em vaig trobar una multitud de gent que em blocava el pas per un pont que havia de travessar. Vaig parlar amb l’agent i em va dir que no patís, que ell m’obriria pas, però quan hi vaig arribar em van aturar i van començar a picar el cotxe. El policia va començar a dir que havia faltat el respecte a la diputada Nohemí Estrella Leal, que era allà, i em va deixar tirat. M’acusaven d’haver introduït armes a la comunitat de Buenavista. Em van agredir i van fer malbé el cotxe. De fet, qui em va agredir primer va ser la diputada, però van cometre l’error d’emetre-ho en directe.

—Per què creieu que van emetre-ho?
—N.T.: Perquè són cínics. Feien el fatxenda per dir a la gent que ajudés els de Buenavista que ho passaria malament.

—No us va defensar ningú?
—N.T.: Tenia a la mà un botó que em donava un mecanisme de protecció, però algú me’l va prendre. No sé si van fer-ne res, però la presència de l’exèrcit va augmentar. Eren a uns deu o quinze metres de mi i únicament es dedicaven a fer fotografies. En un moment donat la intensitat de les agressions va baixar, potser per la presència de l’exèrcit. Un policia em va fer pujar al cotxe patrulla i em va portar a una oficina, on em van continuar colpejant i amenaçant. I ho van fer davant un fiscal. M’hi van deixar una estona i quan va tornar em va fer pujar a un cotxe patrulla per treure’m d’allà. L’exèrcit ens va seguir i pel camí vaig veure que havien cremat els vehicles amb què havíem anat. Em van portar a Ciudad Victoria, on vaig fer una primera denúncia, i després vaig anar a Tampico, d’on sóc originari. Ja em donaven per mort i desaparegut. Gràcies a la denúncia que vaig fer no han pogut fabricar-me un delicte, per això han posat preu al meu cap.

—Què ha passat amb la gent que estava segrestada?
—N.T.: Des que jo ho vaig denunciar, el 2019, han executat nou persones. Vaig denunciar-ho en una conferència de premsa de López Obrador, però tan sols va dir que comprovaria com estava tot, que no en sabia res. Els vaig fer evident que hi havia un problema molt greu, però continuen sense intervenir-hi.

—Com és que heu acabat a Barcelona?
—N.T.: L’organització per la llibertat d’expressió Article 19 em va ajudar a sortir de Tampico i em va proposar d’anar-me’n del país posant-me en contacte amb la Taula per Mèxic, però no podia sortir fins que no arreglés les denúncies. He trigat un any fins que he pogut sortir. Ens tocava venir al març, però va arribar el coronavirus. Després d’haver viscut aquesta persecució, l’Ajuntament de Barcelona m’ha fet sentir que estic segur. Respiro una tranquil·litat a la qual no estem acostumats.

—Us han concedit l’asil o és provisional?
—N.T.: És provisional, és una estada de sis mesos. Després haurem de tornar a Mèxic, però tindrem un seguiment del cas.

—Voldríeu aconseguir l’estatus de refugiat?
—N.T.: És molt d’hora per a decidir-ho. Desconec els tràmits que s’haurien de fer i la realitat d’aquest país. És molt prematur.
—A.P.: La meva família sí que ha preguntat com poden sortir de Mèxic. Ja ens havien ofert d’anar al Canadà i, abans de la pandèmia, la meva germana es va reunir amb Reporters sense Fronteres a Madrid i van parlar de l’asil. Hi donem voltes perquè no podem tornar a casa nostra.

—Quins plans teniu a Barcelona?
—A.P.: La idea és relaxar-nos una mica. Rebaixar la tensió. Abans que passés tot això del meu pare, m’agradava pujar al terrat i relaxar-me, però després ja no ho podia fer. Ahir vaig sortir al balcó, vaig plegar els braços i em vaig quedar adormit. Feia anys que no tenia aquesta tranquil·litat.

Ali Pacheco. Fotografia: Albert Salamé

Griselda Triana: ‘A Mèxic es pot matar un periodista i que no passe res’

The post ‘Nens de deu anys han normalitzat el fet de veure un cadàver al carrer’ appeared first on VilaWeb.

Sant Joan ens agermana i ens fa còmplices d’una festa heterogènia, plena de creences i tradicions diverses on es barreja el fet pagà i el religiós. Per celebrar el solstici d’estiu encenem torxes, cremem andròmines, troncs, baixem o correm les falles, botem onades, demanem desitjos, cantem, fem cavalcades i botem foc a les fogueres. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Enguany, però, viurem un Sant Joan aigualit sense cavalls menorquins ni monuments artístics a Alacant i amb molt poques fogueres. La pandèmia del coronavirus ha fet estralls en les festes i la cultura popular de tot el país, i continua el seu curs sense miraments. Encara hi ha perill de contagi i les administracions s’han apressat a determinar les mesures que han cregut més adients per a evitar-lo durant la revetlla, la més multitudinària de l’any.

Com serà la revetlla de Sant Joan 2020? Tota la informació

Les mesures són contundents: tanquen moltes platges des de Tarragona a l’Alcúdia i se n’obren algunes amb limitacions. No són permeses les aglomeracions de gent. Es recomana d’ajuntar-se en grups reduïts de persones, evitar de compartir menjar, estris de cuina i mantenir la distància de dos metres. Però les més contundents han estat la suspensió de la festa major d’Alacant, les Fogueres de Sant Joan, que es farà virtualment, la de Ciutadella de Menorca, la suspensió total de les celebracions a la platja de València i la prohibició de fer fogueres a les Illes i al Principat, malgrat que en aquest últim cas es permetran foguerons menuts de menys d’un metre quadrat.

Revetlla de Sant Joan a Alacant, 2019. Fotografia: Ruben Parra.

Aquestes normes puntuals responen a una necessitat evident de fer front al coronavirus i de vetllar pel benestar social, que es veuria afectat, sobretot, per les massificacions que comporta la revetlla a les grans ciutats. És una situació d’excepció que cal afrontar amb seny, serenitat i sentit comú, però que, en el fons, segueix una línia de control i regularització que ve de lluny, i que paga la pena de tenir present quan recuperem les festes en plenitud.

Enguany, doncs, les administracions s’han vist obligades a reglamentar encara més la festa de Sant Joan, que a poc a poc suma restriccions i veu amenaçat el seu caràcter popular i autogestionat que genera espais de llibertat i trenca l’ordre establert. Fer fogueres és un ritual de rebel·lió que, entre més, necessita la participació de la gent i precisa la presa del carrer, l’ocupació de l’espai públic.

Per exemple, en la retina dels barcelonins roman la imatge dels infants com a protagonistes recollint andròmines per a cremar i gaudint de les fogueres a moltes cantonades de la ciutat, però també la de la seua desaparició, la recuperació controlada i la creació d’un model de festa diferent. Entre els centenars de cançons sobre Sant Joan que s’han escrit, n’hi ha que serveixen a tall de crònica d’aquella Barcelona i d’altres, com la que explicava Joan Manuel Serrat a ‘Per Sant Joan’ i a ‘Fiesta’, que gairebé ha desaparegut.

Al llarg dels anys, hem vist intents de regular la revetlla a tot el país i, molts, segurament, en el fons, amb bones intencions: del control d’accés a algunes platges als horaris de la música en directe i la pólvora, passant per les distàncies de seguretat. A Calp, a la Marina Alta, per exemple, fa anys que no es poden fer fogueres a la platja i, en canvi, en posen una de ben grossa enmig del passeig. L’any passat ningú no podia acostar-s’hi i els bombers feien el favor de cremar els desitjos que la gent escrivia en un paper. 

Calp, Sant Joan 2019. Fotografia: Pau Benavent.

L’intent de controlar les festes no és nou. A ningú se li escapa que tota festa és un element inflamable que pot convertir-se en protesta i reivindicació, i que el poder desitja, des de sempre, ‘viure la festa en pau’ i fer veure que és al costat del poble. Tota festa, doncs, és susceptible de causar conflicte, i la revetlla de Sant Joan, també.

Aquesta mateixa nit, per exemple, milers de fogueres s’haurien encès amb la Flama del Canigó, un element que enguany ret homenatge als qui han viscut moments difícils durant la crisi sanitària i que simbolitza la unitat de la llengua des de l’any 1955, quan va començar a viatjar en semi-clandestinitat fins a la mort del dictador i que té el precedent en la crida del periòdic la Veu de Capellades per a encendre focs als cims l’any 1906, com a símbol de catalanitat, cultura i país.

Una foguera és un símbol de protesta, sobretot, en una ciutat com Barcelona, en què el procediment per a aconseguir permisos és costós i on, malgrat això, s’encenen focs a platges i descampats, s’encenen els foguerons de Sant Antoni a Gràcia, l’Espai País Valencià bota foc a una falla cada any i, de tant en tant, algunes reivindicacions s’acompanyen de focs rebels com la dels joves de Via Laietana, com també han fet les Armilles Grogues de París i ha passat amb les protestes de Washington.

Tot aquest rerefons de la festa de Sant Joan és una evidència que passaria gairebé desapercebuda si no fora per la circumstància especial d’aquest 2020 en què la covid-19 ha fet anul·lar algunes de les festes majors més destacades i ha creat restriccions noves.

És responsabilitat de tots prevenir el contagi i fer servir el sentit comú, però també ho és tenir present que vivim una circumstància puntual que no s’ha d’eternitzar, ni institucionalitzar. Perquè Sant Joan és festa major, una celebració purificadora i renovadora, que acull la diversitat cultural i que mobilitza sentiments, que ens fa sentir poble i una mica més lliures. És la nit més màgica de l’any i l’única que acabem amb un ‘bon dia’ conjunt i silenciós, en català, que ha mantingut i manté viva la flama del país.

The post Ni cavalls ni fogueres però mantenint la flama appeared first on VilaWeb.

Òscar Escuder (Barcelona, 1968) és el president de la Plataforma per la Llengua, que la setmana passada va presentar l’InformeCAT 2020, l’estudi anual que recull cinquanta indicadors sobre l’estat del català arreu del país. En paraules seves, la llengua té uns indicadors estables, però es troba en situació d’emergència. Escuder demana a les institucions que espavilin i facin polítiques valentes de protecció i promoció del català, perquè no es fa prou. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Llegint l’InformeCAT, com escrivia Pau Vidal, hom té una sensació de muntanya russa sobre l’estat del català.
—Cada any hi ha unes dades que estan raonablement bé i unes altres que no. Enguany hem millorat les dades de transmissió intergeneracional, de més parlants que els darrers quinze anys. Hi ha dades positives d’Andorra i l’Alguer, però molt negatives pel que fa a la justícia, el cinema i l’audiovisual, i com sempre, també en el reconeixement de l’oficialitat del català.

—La justícia i el món audiovisual són dues fortaleses inexpugnables per al català en la situació actual?
—Sí, això no és pas per una raó de mercat, en el cas de l’audiovisual, perquè el català té traves que llengües molt menors no tenen. I a la justícia el problema fa anys que s’arrossega. Allà on el català no té traves i té les mateixes oportunitats que una llengua normal, s’hi desenvolupa com a tal. A internet, Twitter, la Viquipèdia… Fins i tot, en la transmissió intergeneracional anem raonablement bé, però quan els estats poden influir directament, sigui l’estat espanyol o el francès, s’hi posen de valent. Lluitar contra això és molt complicat.

—El català es troba en una situació d’emergència, asseguràveu la setmana passada.
—La UNESCO diu que una llengua que es parla per sota del 30% del seu territori és en risc de desaparició. El català, si tenim en compte tot el territori de parla catalana, està per sota. Una altra cosa és que fa anys que estem més o menys així. L’emergència lingüística, salvant les distàncies, és com l’emergència climàtica. El món no està a punt de convertir-se tot en un desert, no som en aquest punt, però sí en un moment que els científics ens avisen que o bé fem polítiques de sostenibilitat o bé anirem pel pedregar. En el tema lingüístic és igual. Tenim una llengua mitjana, el català és entre les cent llengües més parlades del món, i som la desena llengua de la Unió Europea. No som una llengua petita, que és una de les coses que ens han volgut fer creure sempre. Si no posem remei en els referents culturals, en la justícia i el funcionariat, anem malament. Les xifres de la ciutat de València, on menys d’un 15% parla habitualment el català, són per posar-se a plorar, però hem de treballar perquè això canviï. La gent respon molt, però sobretot hem de demanar responsabilitats i feina efectiva als governs. És inadmissible que a les webs se separi el català del valencià. Si fos per ignorància, seria terraplanisme. Però no és ignorància, és voluntat de dividir.

—Quina interlocució teniu amb les Generalitats i el govern de les Illes?
—Ens reben i parlem, però una cosa és rebre’ns i parlar i una altra fer-nos cas i fer polítiques lingüístiques. Fa anys que ens volen fer creure que som una llengua petita i hiperprotegida, hipersubvencionada. I això és hipermentida. És exactament al revés. El govern espanyol ha invertit 384 milions d’euros en sis anys a subvencionar el cinema en castellà, i cap euro a subvencionar el cinema en català. Paguem els nostres imposts a l’estat, però no ajuden el català. No hi ha cap llengua a Europa que tingui deu milions de parlants i estigui tan desprotegida legalment com el català. El fet de no ser una llengua oficial de la Unió Europea és un handicap gravíssim. El perjudici més gran és que la Unió Europea té moltes lleis i directives que a la pràctica dificulten l’ús de llengües no oficials. Normalment aquestes normes fan referència a l’àmbit del consum, i es dificulta l’ús del català al propi territori.

—Donant per fet que ni l’estat espanyol ni el francès faran res pel català, quines polítiques podrien fer els governs del país?
—Poden fer polítiques de sensibilització, amb contingut pràctic i continuïtat. Per exemple, a Catalunya hi ha una llei del cinema aprovada el 2010 i que ha passat pel sedàs del Tribunal Constitucional. És veritat que el Constitucional va rebaixar la quota del català del 50% al 25%, però és que estem per sota del 3%. Tenim 22 punts de marge per córrer i obligar realment que les empreses compleixin la llei. Podem anar a Netflix: la Generalitat de Catalunya ha gastat uns set milions d’euros per pel·lícules que no es veuen en català a Netflix. I no és culpa de Netflix, ni solament de la Generalitat, però es pot obligar les empreses a fer-ho, i no es fa. Les subvencions a la indústria musical i audiovisual tenen poc present la llengua. Una altra cosa pendent és el codi de consum, aprovat el 2010, que diu que tots els productes que es venguin a Catalunya han d’estar etiquetats en català. Això ho ha avalat el Tribunal Constitucional, però no es fa. S’incompleix la llei, i d’això fa gairebé deu anys. Les empreses ho incompleixen i ningú no hi fa res. Això ho hem dit a tots els consellers d’Empresa, i no ens en sortim. Hi ha una certa por de fer polítiques decidides de debò i desacomplexades a favor de la llengua. Som els ciutadans d’Europa amb una llengua mitjana amb els drets més vulnerats. No pot ser que hi hagi discriminacions quan anem a la policia, al metge… Tenim un registre rigorós, de casos demostrats, però això és només la punta de l’iceberg. La majoria de gent no sap que té tot el dret de parlar en català a la policia o no s’atreveix a fer-ho, de manera conscient o inconscient. Tenim un pòsit de la història que se’ns ha quedat, i això ho hem de canviar.

—Precisament reporteu un augment del 85,7% de denúncies per discriminacions lingüístiques de la policia envers els catalanoparlants, entre el 2018 i el 2019…
—Sí, i n’hi ha a tot el territori. S’atempta contra els drets lingüístics i contra la dignitat de les persones en molts casos.

—Una altra dada que sorprèn és que la meitat dels habitants de Catalunya no sàpiguen que el català, el valencià i el mallorquí són la mateixa llengua.
—Tinc tres fills adolescents. Tinc 51 anys i quan estudiava el COU, el primer tema de l’assignatura de català era el domini lingüístic. Al llibre hi sortia el mapa dels Països Catalans i on es parlava el català. Els meus fills això ho han vist a casa i prou.

—D’això ara alguns en dirien adoctrinament.
—És un escàndol. L’any passat va venir a casa una amiga de la meva filla gran i va veure un mapa de l’Alguer. Aquell dia va aprendre que a l’Alguer es parla català. I feia tercer o quart d’ESO… Entre això, la separació a les webs entre català i valencià… L’altre dia, Empar Moliner en parlava en un article. Vas al caixer automàtic i et dóna les opcions de català i valencià. Si ho diu el banc, per què no ha de ser veritat? Tots sabem per què ho diu el banc, és obvi. No hi ha cap lingüista que s’hagi atrevit a dir que el català i el valencià no són la mateixa llengua.

—Creieu que això ho agreuja el fet que institucions, partits i entitats com la vostra us referiu al català com a valencià a vegades?
—El nom no fa diferent la llengua. A l’Alguer aquest problema no el tenen, en diuen alguerès i ja està. Al País Valencià i a la Franja, amb el tema de la lapao, s’ha volgut fer un ús de mala fe política. La denominació de valencià s’ha fet servir molts anys sense mala fe lingüística, es pot fer sempre que quedi clar que parlem de la mateixa llengua. Un exemple seria el neerlandès i el flamenc: a ningú no se li acut de dir que la llengua que parlen a Anvers és diferent de la que parlen a Rotterdam.

—Un altre punt que destaca l’informe és la recriminació del Consell d’Europa a la Generalitat Valenciana per la llei del plurilingüisme, perquè no protegeix prou el català. En canvi, la dreta espanyolista se’n queixa pel contrari.
—Des del punt de vista de la docència i la pedagogia, no hi ha cap dubte que l’única metodologia que assegura que l’alumnat domina les dues llengües quan acaba l’etapa escolar obligatòria és la immersió. La majoria de mitjans i referents culturals són en castellà, a l’escola cal reforçar la llengua que està en inferioritat de condicions, i això només es pot fer amb la immersió.

—El PSC ha sortit del consens històric per la immersió lingüística.
—Miquel Iceta va fer unes declaracions que semblava que la llengua era només dels independentistes. És de les pitjors coses que ha fet el PSC a la seva història. La llengua ha de ser tant de l’independentista més eixelebrat com de l’unionista més patriòtic. No pot ser que es divideixi la llengua per voluntats polítiques, ha de ser una eina de tothom i tothom l’ha de sentir seva.

—Què pot fer la gent per protegir i estimular la llengua?
—El més fàcil és parlar en català sempre i fer-lo servir a tot arreu. I després, tenir consciència lingüística a l’hora de prendre decisions. Tenim un ventall de situacions en què ho podem fer. Per exemple, comprar a llocs on l’etiquetatge, la web o la retolació siguin en català. I en altres situacions, com els tràmits administratius, quan parlem amb la policia o amb el jutge… Els notaris també tenen l’obligació de tenir tots els documents en català. I col·laborar amb organitzacions com la Plataforma per la Llengua.

—És més necessària l’acció individual o les polítiques de les institucions?
—En la situació que estem tot és necessari. Segurament, com més acció individual hi hagi, més farem veure a les institucions que si no fan res perdran vots, que a vegades sembla que sigui l’única cosa que els interessa. Històricament, les empreses han estat molt sensibles a rebre peticions de ciutadans perquè etiquetin en català. Això requereix un esforç, però els ciutadans sols no ho podem canviar tot. Cal que les institucions facin la seva feina. Als ciutadans no ens paga ningú per fer militància lingüística, als polítics sí que els paguem perquè prenguin decisions. Cal exigir que ho facin, i que ho facin bé.

—Un dels debats més vius aquests darrers mesos és el català a internet i el poc ús que en fan els influenciadors i youtubers. Com es reverteix aquesta situació perquè els referents dels joves també siguin en català?
—Igual que en el seu moment va haver-hi ‘Bola de drac’ i els començaments de TV3, i anys enrere el futbol en català a la ràdio, ara necessitem que hi hagi aquests referents en català a internet. És evident que el català no és l’anglès ni el castellà, i no diem que els joves no mirin sèries en aquestes llengües. Però les han de poder mirar també en català! És que ara passa que hi ha una desproporció enorme.

—Molts catalanoparlants que fan un producte audiovisual en castellà ho justifiquen per raons de mercat, diuen que d’aquesta manera tenen un públic potencial més ampli.
—En diferents àmbits ha quedat que això no és exactament així. Que si en català em veuen deu persones, si em passo al castellà el públic no es multiplicarà per quaranta. També hi ha un mercat local. Això passa amb la literatura, amb la música… Tenim escriptors i cantants que triomfen en català. La llengua no és pas un handicap. En el mercat castellà també hi ha una competència molt més gran.

—Un exemple clar és Miquel Montoro, tot i que ha tornat a fer vídeos en català.
—Una de les coses tristes d’això és que ell expliqués que es passava al castellà perquè li havien demanat moltes vegades. D’alguna manera, se l’ha pressionat perquè ho fes. És una d’aquestes situacions d’anormalitat que tenim. No m’imagino un youtuber danès pressionat per algú perquè faci els vídeos en alemany o anglès. En canvi, als catalanoparlants els passen coses com aquestes. Simplement volem que els catalanoparlants tinguem els mateixos drets que altres ciutadans d’Europa. No volem ser un cas estrany ni una llengua a protegir, volem ser normals i tenir les mateixes oportunitats que tothom.

—Fa uns dies, el Tribunal Suprem espanyol va publicar una sentència contra el català. Quina valoració en feu?
—Dues coses. Una, evidentment és un atac a l’autogovern de la Generalitat Valenciana, però també al de Catalunya i al de les Illes. Dues, el Tribunal Suprem no demana als governs que es comuniquin per carta en castellà, és una sentència sobre procediments administratius, que n’hi ha pocs entre governs. Sí que n’hi ha més entre governs i ciutadans; per exemple, un ciutadà de les Illes que fes oposicions per a ser mestre al País Valencià. Ell pot presentar tota la documentació en català, però en canvi, segons la sentència del Suprem, seria il·legal que la Generalitat Valenciana li respongués només en català. Això no atempta únicament contra l’autogovern, sinó també contra el sentit comú. Una de les coses que diu la sentència és que la instrucció que va fer el govern valencià parlava de sistema lingüístic, i el Suprem diu que això no és cap concepte jurídic i, per tant, no es pot fer servir. Això és agafar el rave per les fulles, és aprofitar-se d’un defecte de forma menor per atacar la unitat de la llengua i l’autogovern, una vegada més.

The post Òscar Escuder: ‘Hi ha por de fer polítiques decidides i desacomplexades a favor del català’ appeared first on VilaWeb.

El Parlament Europeu ha emès una resolució contra el racisme i el supremacisme blanc, centrada en els fets que han tingut lloc recentment als Estats Units. Hi han votat a favor 493 diputats i, per increïble que puga semblar, 104 hi han votat en contra. La resolució condemna Donald Trump i la seua ‘retòrica inflamada’, a més de l’intent de desplegar l’exèrcit que va fer. La resolució demana a les institucions europees de denunciar també la persecució de les poblacions d’origen africà i del poble gitano i acaba dient que ‘black lives matter’, és a dir, que les vides negres són importants. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Evidentment, em sembla important la denúncia de l’assassinat de George Floyd i de la política de Donald Trump. I crec que està bé i cal recordar que a Europa hi ha poblacions discriminades pel seu origen. Però, al mateix temps, no puc deixar de demanar-me com pot dir, el Parlament Europeu, que les vides negres són importants, agafant-se a l’eslògan, mentre constantment hi ha vides negres que s’ofeguen a la mar intentant entrar a la Unió. Em sembla cínic.

La política sempre té un punt de màrqueting, i jo no el discutiré perquè és efectiu. El màrqueting és important per a fer arribar a la gent la imatge d’allò que passa. Però quan la política té més de màrqueting que no de substància, aleshores hi ha relliscades de la dimensió d’aquesta que hem vist. Perquè si les vides negres són importants, ho deuen ser tant a aquella banda de l’Atlàntic com en aquesta de la Mediterrània. O no?

Les dades més recents de les Nacions Unides indiquen que entre el primer de gener d’enguany i el 22 d’abril, 16.724 persones van provar d’entrar a la Unió Europea per mar, de les quals 256 hi van morir. 146 van morir en l’anomenada ruta central, bàsicament partint de Líbia i Tunis, 43 en l’oriental i 65 en l’occidental, la que afecta més directament l’estat espanyol.

Aquesta pàgina creada per l’organització mateixa i que s’actualitza de manera permanent ens ensenya dia a dia on són i on moren les vides negres, o marrons, unes morts que la societat europea accepta cada dia com a inevitables. I és una pàgina que qualsevol diputat del Parlament Europeu pot contemplar mentre vota la condemna del racisme als Estats Units. Ara 493 diputats l’han votada, però l’any passat només 288 varen votar una moció que demanava d’incrementar les mesures per a evitar la mort dels éssers humans que intenten arribar a Europa per la Mediterrània. Els 205 diputats que veuen horrible el que passa als Estats Units però no consideren necessari d’arreglar el que passa a Europa ens deuen a tots una explicació.

Perquè sí, és clar, ‘black lives matter’. Però sempre i a tot arreu.

The post El cinisme d’Europa respecte al Black Lives Matter appeared first on VilaWeb.

Escric aquest article des de Belltall. Hi he pogut venir un pic s’ha permès la mobilitat per tot Catalunya. Feia tres mesos i escaig que no veníem i, entre més coses, no havíem pogut veure el nostre fill. Més que veure’l, que això sortosament ja ho hem pogut fer gràcies a dispositius moderns, feia massa que no havíem pogut mirar-lo de prop i, per què no dir-ho?, tocar-lo. O simplement ser en la mateixa casa i saber que, cadascú a la seva cambra, érem allà. Perquè amb la gent que t’estimes no n’hi ha prou amb trobades telemàtiques. Per a algunes menes de feines, la virtualitat és una solució; per a la cosa més humana, convertir-nos en espectres no deixa de ser un succedani de la sensibilitat. El poeta Antonin Artaud va escriure uns versos meravellosos, que va traduir al català Palau i Fabre: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

«en la sensació
s’agafa allò que ve
en el sentiment
s’intervé.»

En una pantalla, les sensacions i els sentiments queden diluïts, s’assemblen a això a què es referia Artaud, però no són exactament igual. I, malgrat tot, ves quina sort que n’hem tingut, de les xarxes, en aquests temps de distàncies i d’aïllaments.

Belltall és un llogaret de Catalunya amb pocs habitants permanents, però amb una població flotant que s’eixampla, com passa en molts indrets del país. Res a comparar, però, amb els pobles de la costa, de l’Empordà o de la Cerdanya. En arribar al poble, després d’aquest llarg confinament al Baix Llobregat, i sentir-ne el paisatge i la gent –la flotant i l’estable, que fer diferenciacions d’essències en indrets petits et porta, mutatis mutandis, a concepcions perilloses en territoris més grans–, un dels primers pensaments ha estat per als qui ja no hi són.

En aquestes setmanes han perdut la vida vuit persones vinculades al poble, i això és molt en un lloc petit com aquest. El fill ens explicava que hi va haver un parell de setmanes en què les campanes de l’església semblava que no paraven de tocar a morts. Hi ha vuit persones que han deixat òrfena una part del nostre paisatge, quan els veies asseguts als pedrissos, jugant a la botifarra a cal Feliuet o encara remenant la terra. Perquè els paisatges, especialment els rurals, es ressenten de les absències; i més quan se’n produeixen moltes a l’ensems.

Els mesos de confinament ens hem preocupat de com serà o com hauria de ser el futur després de la pandèmia, això que alguns insensatament han denominat ‘nova normalitat’. I estàvem tan ocupats –m’acuso: jo el primer i des d’aquesta finestra mateix– a insistir sobre la necessitat d’aprofitar l’anomalia per a generar canvis, per a evitar que el riu de la injustícia tornés al seu llit amb la nostra impassibilitat, que hem oblidat una mica totes les víctimes que aquest temps ha procurat. Em refereixo sobretot a les víctimes anònimes, les que no generen necrològiques als diaris, però que han deixat de fer abraçades i petons, de regalar somriures i, sobretot, de ser, elles també, paisatge.

No sé si estem en disposició d’avaluar tot el que ha passat amb la pandèmia. Ha estat estrany, imprevist, per a nosaltres i, malauradament, per a tots els governs que han hagut de prendre decisions, sovint errònies. Dir que uns ho haurien fet millor que els altres em sembla lleig, és aprofitar-se políticament de la desgràcia de moltes persones. I aquesta medecina ja l’hem provada; els atemptats de les rambles de Barcelona i de Cambrils, l’agost del 2017, van fer que els polítics d’allà i els d’aquí oferissin, almenys en els primers instants, un espectacle deplorable.

Potser necessitarem més temps per a comprendre tot el que ha passat. I per a saber com hi havíem de respondre. O com ho hem de fer, si hi som a temps. Em fa por que, sovint, el present tot s’ho emporta. I que la pandèmia acabi esdevenint una anècdota. Em fa por perquè totes les víctimes, els morts de Belltall i d’arreu, es mereixen un record persistent. No pas per malenconia; ben mirat, això la mort ja ho porta incorporat. Primer, perquè la seva memòria ens faci més crítics amb el que hem viscut i amb les nostres pròpies reaccions, individuals i col·lectives. I segon, perquè per a fer-ho no podem oblidar-los. Han de ser ben a prop nostre, com deia Joan Vinyoli a la primera estrofa del poema ‘El silenci dels morts’, que fa així:

«La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.»

The post El silenci dels morts appeared first on VilaWeb.

La desfeta de Ciutadans a les darreres eleccions espanyoles (de tercera força, amb 57 escons, a sisena, amb deu) va fer que Albert Rivera abandonés la política, però no que el partit abandonés el to i la línia que havia tingut fins aleshores. Si més no, això va semblar d’entrada, quan Inés Arrimadas va esdevenir la màxima dirigent de l’organització. A la investidura de Pedro Sánchez, la portaveu carabassa va demanar als diputats socialistes que trenquessin la disciplina de vot ‘per dignitat’. ‘Vostè ha cremat tots els ponts amb els constitucionalistes’, va proferir al candidat socialista. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però el 5 de maig, sorpresa. Faltaven poques hores perquè el congrés espanyol votés la segona pròrroga de l’estat d’alarma, i la majoria s’esquerdava. Pablo Casado havia retirat el suport dels populars, el PNB apujava el llistó de les condicions i ERC anava inclinant-se cap a l’abstenció. L’acord consistia que Sánchez mantindria contactes setmanals amb Ciutadans per a informar de les mesures i consensuar-ne d’altres per al pla de desconfinament. Però topava del tot amb la narrativa agressiva que fins aleshores havia tingut el partit, i el va fer tremolar. Juan Carlos Girauta i Carina Mejías, dos noms de pes, van estripar el carnet del partit: ‘No vam treballar tant per a construir un partit frontissa.’

La setmana passada, una comitiva de Ciutadans va ser rebuda per la vice-presidenta Carmen Calvo a la Moncloa a fi de formalitzar les mostres d’entesa que durant el confinament havien anat cristal·litzant. Calvo capitanejarà les negociacions amb l’oposició per a teixir una majoria que avali els comptes del govern, i els socialistes hi veuen una oportunitat per a deixar de dependre d’Esquerra Republicana i el PNB i neutralitzar un PP i un Vox del tot desbocats retòricament i programàtica.

La primera pedra del pacte i el silenci necessari d’Unides Podem

El pacte també va incomodar Esquerra Republicana. El seu portaveu al congrés espanyol, Gabriel Rufián, va avisar el president espanyol que sense diàleg no hi havia investidura i va explicar que si ell milités a Unides Podem ‘estaria molt preocupat cada vegada que Sánchez’ es girés ‘a negociar amb Ciutadans’. Això, davant el silenci de Podem, que ha mantingut un perfil baix sobre aquesta qüestió per provar de no sortir-ne escaldat. Lluny queden ja les advertències d’Iglesias a Sánchez de l’època que el socialista ordia un acord ‘reformista i de progrés’ amb Rivera, quan el dirigent de Podem li retreia que no podia negociar amb tots dos alhora.

Aquesta tolerància tàcita va excusar-se, primer, amb la provisionalitat de l’estat d’alarma. El portaveu del partit morat, Pablo Echenique, que anys enrere havia estat afiliat a Ciutadans, va defensar que quan se superés la pandèmia continuaria ‘essent necessari aprovar mesures socials’ i que ells tenien molt clar amb qui calia negociar-les: ‘I em sembla que Ciutadans també’. Però sembla que Arrimadas continua convençuda a reconduir la mena de cartes que juga el partit. El seu portaveu al congrés, Eusebio Bal, va explicar que Ciutadans estava obert a aprovar el pressupost de l’executiu de PSOE-Podem i que provaria de generar ‘el consens de tots els grups parlamentaris, principalment del PP i dels grups’ que plantegessin ‘una política econòmica moderada i pragmàtica’ perquè s’hi sumessin.

Això, a Echenique, ja no li sembla tan malament. ‘No és una qüestió d’actors polítics, sinó de continguts. La qüestió important és que trobem entre tots les mesures que són bones per al conjunt del nostre país.’ I encara hi va afegir: ‘Tots els qui s’hi sumin són benvinguts.’ La primera pedra d’aquest canvi d’actitud va ser la batllia de Barcelona. Ni tan sols els sectors més catalanistes dels comuns van fer gaires escarafalls quan Ada Colau va preferir de pactar amb Manuel Valls, que s’havia presentat amb la quota electoral de Ciutadans, que no pas amb Esquerra Republicana. De fet, dirigents de Podem que havien estat molt crítics amb Ciutadans han canviat recentment la direcció dels dards més agressius, com Jaume Asens, que va comparar el president de la Generalitat, Quim Torra, amb un virus.

Els gestos d’Arrimadas: crisi al govern madrileny i suport a Calviño

La possibilitat d’aprovar el pressupost no és l’únic missatge que Arrimadas ha enviat a Sánchez. L’executiva permanent de Ciutadans ha aprovat donar suport a la ministra socialista d’Economia, Nadia Calviño, perquè presideixi l’Eurogrup. El portaveu, Edmundo Bal, va explicar que, a més, el partit adreçaria una carta a set dirigents liberals de la Unió Europea per a demanar que també donessin el seu vot a Calviño, entre els quals els primers ministres dels Països Baixos i Bèlgica, Mark Rutte i Sophie Wilmès, i el president francès, Emmanuel Macron.

Però on la nova tendència ha començat a tenir conseqüències més dures és, sens dubte, a la Comunitat de Madrid, on els populars d’Isabel Díaz Ayuso governen amb Ciutadans i el suport parlamentari de Vox. Ayuso és al punt de mira per la seva gestió de la pandèmia i la relació amb els seus socis de govern ha empitjorat exponencialment. La gestió dramàtica de les residències, on hi ha hagut més de 7.600 morts, ha provocat una disputa molt crua entre el conseller de Sanitat, Enrique Ruiz Escudero, del PP, i el de Polítiques Socials, Alberto Reyero, de Ciutadans. Durant el pic de contagis, Reyero va enviar un correu a Escudero avisant-lo que si no ajudava el seu departament, molts pacients de residències moririen ‘de manera indigna’. Els correus es van filtrar a la premsa, Escudero va dir que se sentia traït pel seu company de govern.

La tensió ha anat creixent fins al punt que abans-d’ahir Ayuso va explicar en una entrevista a Televisió Espanyola que havia considerat de convocar eleccions per a evitar una moció de censura dels socialistes amb el suport de Ciutadans, tot i que de moment ho descartava. Aguado i altres càrrecs del partit taronja van saltar de seguida titllant-ho d’irresponsable. Però sembla que el PSOE està entossudit a forçar la marxa de la presidenta i, per bé que no considera fer-la fora de moment, el cap dels socialistes madrilenys, Ángel Gabildono, va admetre la setmana proppassada que estava disposat a encapçalar una moció de censura. Per a dur-la fins al final, el suport de Ciutadans és imprescindible.

Els gests de Sánchez: la centralitat i el refredament de la taula de diàleg

Una de les principals crítiques a l’acord Sánchez-Arrimadas que van dedicar-hi els crítics de Ciutadans era que emblanquinava, des del seu punt de vista, la taula de diàleg amb el govern de la Generalitat. El cert és que la dirigent de Ciutadans pressiona els socialistes per carregar de condicions la possibilitat d’una nova reunió, i de moment Sánchez no ha complert absolutament cap dels acords que es van pactar a la primera trobada amb els negociadors independentistes. Havien de ser mensuals, de fet, però fins ara només n’hi ha hagut una, al febrer, i no sembla que hi hagi perspectiva de concretar la següent. Tot i que la vice-presidenta Calvo va aventurar que potser seria al juliol, Sánchez ha començat a prioritzar. Ara que Ciutadans (que té deu escons) ja no el té vetat, desfer-se d’Esquerra (que en té tretze) no és un entrebanc gaire gros per a la legislatura.

D’altra banda, l’acord amb Sánchez per a allargar l’estat d’alarma tenia un segon bloc de condicions imposades per Ciutadans: un seguit de mesures econòmiques per a beneficiar autònoms i petites i mitjanes empreses, com ajornaments tributaris, l’augment dels terminis per a ingressar imposts i l’agilització dels ERTO. Aquesta mena de mesures es podrien generalitzar de cara al pressupost espanyol i, de passada, reforçarien una imatge que cerca Ciutadans: no tan sols de moderació, sinó de contrapès útil per a compensar un hipotètic biaix esquerrà en les polítiques de Sánchez provocat per la presència d’Unides Podem al govern.

Els esculls, encara: la radicalització de PP i Vox i el descontentament del PSOE valencià i balear

Tot plegat no és tan fàcil d’organitzar com sembla. El bàndol institucional de Ciutadans ha estat nítidament contrari a Sánchez durant els darrers anys. Que Sánchez fos investit amb el suport d’independentistes i nacionalistes va dur el PP, Ciutadans i Vox a manifestar-se conjuntament a la plaça Colón de Madrid amb consignes obertament contràries a un govern que, deien, feia perillar la unitat d’Espanya. Malgrat la crisi a la Comunitat de Madrid, Ciutadans governa amb el PP i el suport de Vox en diverses institucions crucials: el mateix ajuntament madrileny, la Junta d’Andalusia i els governs de Múrcia i Castella i Lleó. I no tan sols això: a les eleccions al País Basc del 12 de juliol, Ciutadans i PP es presenten junts per provar de frenar la patacada que els preveuen les enquestes i reeditar una fórmula d’èxit a Navarra, que no els ha dut al govern autonòmic pel pacte entre PSOE, Podem i Geroa Bai.

El segon gran escull per a definir del tot l’aliança amb Ciutadans és el descontentament amb què les filials perifèriques del partit socialista van mirar-se el pacte de l’estat d’alarma. Tot i que l’ala més obertament espanyolista del PSOE venera l’acostament a Arrimadas, hi ha qui el considera inviable a llarg termini. El president Ximo Puig va explicar que un acord sistemàtic amb Ciutadans no els semblava ‘adequat, perquè forçaria polítiques contràries’ de les que fan al País Valencià ‘i això generaria tensions’. La presidenta Francina Armengol tampoc no veu el pacte amb bons ulls, sobretot atesa la bona relació dels seus socis de govern, de Més, amb Esquerra Republicana.

The post L’aliança de PSOE i Ciutadans comença a perfilar-se mentre Podem manté silenci appeared first on VilaWeb.

La Flama del Canigó ha arribat avui arreu del país, amb motiu de la revetlla de Sant Joan. La flama va regenerar-se ahir a la nit al cim del Canigó, a Catalunya Nord,, la muntanya més alta del país, i ha recorregut les contrades dels Països Catalans, encenent diverses fogueres de Sant Joan. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest migdia, la Flama del Canigó també ha arribat al Parlament de Catalunya, tot reivindicant els presos polítics, les víctimes de la covid-19 i els Països Catalans.

Els Països Catalans com a constatació contra els regionalistes |
Editorial de Vicent Partal

Les xarxes s’han omplert de fotografies i vídeos de l’arribada de la Flama del Canigó. Us n’oferim un recull. Moltes poden veure’s a l’etiqueta #FlamaCanigo20.

Moment màgic, al cim del canigó, amb la regeneració de la flama i lectura del manifest. #FlamaCanigo20 pic.twitter.com/sam7f5TgIl

— Lluís Pallarès (@pallares_lluis) June 23, 2020

La Flama del Canigó arribarà avui a més de 3.000 punts dels Països Catalans tot i la Covid-19.

Aquest matí al Coll d'Ares s'ha encès el peveter amb el foc provinent del Canigó i s'ha començat a repartir per les diverses rutes. 🔥✊#SomPaïsosCatalans pic.twitter.com/9Pnl2efGqc

— Som Països Catalans (@Som_PPCC) June 23, 2020

Del Canigó a tots els nostres pobles i ciutats. La flama arriba a tot el territori del Països Catalans @omnium @omniumterrassa @laxemeneiaTRS #Terrassa per mantenir la llengua, la cultura i el país ben viu i alçats per les nostres llibertats. pic.twitter.com/c1mBfHuKnh

— pep forn🔻 (@pepforn) June 23, 2020

Hem fet parada al Camp per entregar la #FlamaCanigó20 a les juntes d'Òmnium del Camp i també a @AccioCulturalPV que la faran arribar arreu del País Valencià.

Que no s'ature la Flama! 🔥 pic.twitter.com/0qNM6EC8QQ

— Òmnium Terres de l'Ebre (@OmniumEbre) June 23, 2020

Foguera de Sant Joan a Campdevànol amb la #FlamadelCanigó cremant Covid-19 i corona monàrquica pic.twitter.com/npy3Nwmaf6

— sergi raventos (@SergiRaventos) June 23, 2020

Arriba la Flama a Vinaròs i el relleu la recull per a dur-la a Benicarló #FlamaCanigo20 #SantJoan pic.twitter.com/69FRjzi1CX

— Acció Cultural PV (@AccioCulturalPV) June 23, 2020

41 anys que l'AEiG Pau Casals porta la #FlamadelCanigo a #LaSagrera @antics_PauCa @Diables_Sagrera @FesteslaSagrera @omnium @EscoltesiGuies #solsticidestiu #festanacionaldelspaisoscatalans pic.twitter.com/QwfQKMolDd

— xavi vera 🎗 (@xvscat) June 23, 2020

La Flama del Canigó, com cada any, arriba a tots els racons del país, també a la Selva 🔥. Una flama de llibertat i d'esperança per celebrar l'estiu que comença. Bona revetlla a tots! ✨ pic.twitter.com/um0XPgmhqD

— Arnau Martínez (@arnau_martinez) June 23, 2020

La flama del Canigó ja ha arribat a Bétera. @ateneubetera @AccioCulturalPV @omnium #FlamadelCanigo pic.twitter.com/oHPuNeUo6C

— Vicent Partal (@vpartal) June 23, 2020

Aquest migdia ha arribat la Flama del Canigó a la Seu. Han vingut els companys d'Òmnium Pallars a recollir-la. La Flama ha continuat fins a Andorra. L'estem custodiant per entregar-la a l'Ajuntament. @omniumPallars #FlamaCanigó20 #PaïsosCatalans #laSeu pic.twitter.com/J6m8zRMlCx

— Òmnium Alt Urgell (@OmniumAltUrgell) June 23, 2020

Del Canigó a la terra del Benicadell i el Montcabrer. La #FlamadelCanigo que ens uneix ja ha arribat a Ontinyent pic.twitter.com/a0th9S1czM

— Pep Albinyana (@albinyana) June 23, 2020

Amb el toc de campanes, donem la benvinguda la flama del Canigó a Badalona! pic.twitter.com/xR2W2F4vvr

— Campaners de Badalona (@CampanersBDN) June 23, 2020

Comença la flama del Canigó 2020 a El Bruc. 🔥 @AjElBruc #FlamaCanigo20 #SantJoan2020 #elbruc #adfcat pic.twitter.com/NBONnaFfg7

— ADF El Bruc (@ADFElBruc) June 23, 2020

Arribats a Coll d'Ares ja tenim la #FlamaCanigó20 per fer-la arribar a les tres llengües de foc que es repartiran per les Terres de l'Ebre i el Sénia. A les 15.30 h comencem des de #Tivenys 🔥 pic.twitter.com/2XI4FMODp0

— Òmnium Terres de l'Ebre (@OmniumEbre) June 23, 2020

🔥 Hi ha tradicions que no podem perdre. Ja tenim a Andorra la Flama del Canigó portada pels monitors d'Aina de Canillo.

☝️Haurem d'esperar-nos a l'any vinent per fer rodar de nou les falles amb @totsfemfalles.

💥 Bona revetlla de #SantJoan 💥 pic.twitter.com/RPpbNZ8KOB

— Liberals d'Andorra (@LiberalsAndorra) June 23, 2020

Hem pujat al Coll de Belitres a prendre el relleu de la Flama del Canigó que ens han dut els compatriotes del Rosselló.#23dejuny#FestaNacionaldelsPaïsosCatalans pic.twitter.com/iPqNpGGxE4

— Francesc Ribera (@francescribera) June 23, 2020

#RevetllaSantJoanOlot | 🔥🎆 Ja tenim la #FlamadelCanigó a #Olot! En un acte organitzat per @OmniumGarrotxa al Firal petit la flama arribarà als diferents barris #Olot i pobles de la #Garrotxa. 🎉🎇 Molt bona revetlla de Sant Joan a tothom! #Olot #RevetllaSantJoan #revetlla pic.twitter.com/Q81mFhodn8

— Ajuntament d'Olot (@Olotuit) June 23, 2020

A #caldetes mantenim viva la flama del Canigó 🔥!!

📌I recorda que pots venir a buscar la flama a la plaça de la Vila fins a les 20h #FlamaCanigó20 pic.twitter.com/IYZm9vKPsz

— premsa@caldetes.cat (@ajcaldetes) June 23, 2020

La Flama del Canigó 🔥 arribarà a l' @ajcanetdemar a les 20h.

No et perdis cap detall i segueix l'acte institucional #endirecte a través del nostre canal de Youtube

▶ https://t.co/0lahWwo9FH

📲 Seguiu-nos a Telegram: https://t.co/V5wEYNbD7k pic.twitter.com/Vlzc2PAAZm

— Aj. Canet de Mar (@ajcanetdemar) June 23, 2020

La Flama del Canigó arriba a la Bisbal d'Empordà #FlamaCanigo20 pic.twitter.com/PFqzoNOktX

— C P M (@pdpelat) June 23, 2020

The post [FOTOGRAFIES] La Flama del Canigó arriba arreu del país appeared first on VilaWeb.

La Conselleria de Sanitat de la Generalitat ha aprovat el pla de vacances i reforços d’estiu per a cobrir també les necessitats assistencials de la població els pròxims mesos, mantenir la vigilància de la pandèmia del coronavirus 2019 i afrontar la volta a la normalitat. El pla preveu una inversió de 62,7 milions d’euros. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Es posarà en marxa del programa de reforços d’atenció primària i s’habilitaran consultoris per a la població desplaçada, per a donar resposta assistencial bàsica a l’afluència turística en el període entre juny i setembre.

Pel que fa referència al pla de vacances 2020 es destinarà un total de 57.743.123 euros, dels quals 52.929.118 euros es destinaran als diferents departaments de salut, 1.783.823 euros és l’import total destinat als hospitals d’atenció a malalts crònics i de llarga estada, mentre que el servei d’emergències sanitàries comptarà amb un import de 2.392.101 euros i el centre de transfusions del País Valencià podrà comptar amb 638.080 euros dins del pla.

Per a desenvolupar el programa de reforços d’atenció primària està previst contractar 422 professionals. En concret, per a reforçar l’atenció primària, el programa compta amb la contractació de 173 facultatius i pediatres, 143 infermeres i auxiliars d’infermeria i 75 administratius i 31 zeladors. Per a això es destinaran un total de 4.282.360 euros. A més, el pla comporta el reforç en els centres de Salut Pública que suposarà una inversió total de 674.998 euros.

La consellera, Ana Barceló, ha destacat ‘la importància d’incrementar al nivell més alt que mai s’ha aconseguit amb aquesta inversió, després del gran esforç realitzat pels nostres professionals sanitaris i de salut pública en els moments més durs de la pandèmia i que permetrà que gaudeixin d’un merescut descans, sense perdre de vista la necessitat, tant d’oferir la millor assistència a la ciutadania, com de mantenir el sistema alerta davant possibles rebrots de la covid-19’.

The post El govern valencià invertirà 62,7 milions en vacances i reforços d’estiu a la sanitat appeared first on VilaWeb.

El secretari nacional de l’ANC Salvador Vergés Tejero ha dimitit del seu càrrec molest pel desenvolupament del ple constituent que va escollir la presidenta Elisenda Paluzie, el vice-president David Fernandez, la secretària Patricia Sierra i el tresorer Carles Xavier Gómez. Vergés, que es va presentar a la vice-presidència, ha explicat a VilaWeb que no va trobar ‘elegant ni adequat’ que Paluzie, escollida presidenta deu minuts abans, l’interpel·lés posant en relleu el seu vincle amb la Crida Nacional per la República a la Garrotxa. Segons que diu, tot i que es va postular com a coordinador comarcal, mai no va arribar a tenir cap vincle orgànic amb l’associació presidida per Jordi Sànchez, fet que en el seu moment ja va avalar la junta electoral de l’ANC. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fonts de l’ANC apunten que la interpel·lació de Paluzie es va limitar a demanar com aguantaria la pressió dels partits tenint en compte el seu passat pròxim a la Crida i que és una qüestió que també van preguntar altres secretaris. A més, deixen clar que durant el plenari tots els secretaris són iguals en veu i vot, de manera que tenen el mateix dret d’intervenir i preguntar. Per a Vergés, la interpel·lació de Paluzie, que serà presidenta durant els següents dos anys, li va semblar que si es quedava com a secretari no podrien treballar junts adequadament, de manera que ha dimitit.

Amb la dimissió de Vergés qui ocupa el seu lloc com a representant de la territorial nord-oriental és Carles Fité i Gabarró, germà de Jordi Fité, el secretari nacional que va morir sobtadament després del ple constituent.

The post Dimiteix el secretari nacional de l’ANC Salvador Vergés Tejero appeared first on VilaWeb.

TEMA DEL DIA
Escrúpols. No hi ha hagut sorpresa i el PSOE, el PP i Vox han votat en contra d’obrir una comissió d’investigació al congrés espanyol sobre la vinculació de Felipe González amb els GAL, confirmada per un informe desclassificat de la CIA. La novetat ha estat que el PSOE no ha tingut cap escrúpol de votar amb l’extrema dreta contra una comissió d’investigació, amb el concurs del PP, demostrant una vegada més que quan es tracta de qüestions d’estat, l’esquerra i la dreta espanyola, inclosa l’extrema dreta, són iguals. Santiago Abascal no té cap problema a votar amb Pedro Sánchez per protegir Felipe González. El vincle que els uneix és la salvaguarda dels interessos espanyols, la protecció de les clavegueres de l’estat i, en el fons, una coincidència moral, segons la qual això d’assassinar etarres no era tan greu. Els GAL els va crear el PSOE, però va tenir sempre el suport de la dreta espanyola i dels comandaments dels cossos i les forces de seguretat de l’estat. Només cal anar a les hemeroteques. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest consens sobre el terrorisme d’estat ha estat a punt d’incloure Podem, però finalment ha rectificat perquè la germana d’una de les víctimes dels GAL, Pili Zabala, i candidata de Podem al País Basc, va amenaçar d’abandonar la formació. Pablo Echenique considerava que una comissió d’investigació era una ‘distracció’ per a un govern que havia de centrar-se en les polítiques socials i va defensar el vot en contra, evidenciant que la raó d’estat també pot arribar a la suposada esquerra transformadora. El crit d’alerta de Pili Zabala i, sobretot, la previsible fuga de vot de Podem cap a Bildu a les portes de les eleccions basques del 12 de juliol van fer rectificar el vot de la formació de Pablo Iglesias. També les crítiques dels comuns, amb Jaume Asens al capdavant, han ajudat al canvi de posició.

La negativa a crear la comissió d’investigació reforça encara més la sospita de la vinculació de Felipe González amb els GAL. En lloc d’exculpar-lo, reforça els arguments que estava al cas de la guerra bruta contra ETA, que va costar 27 morts i per la qual només van anar a la presó un ministre, José Barrionuevo, i un secretari d’estat, Rafael Vera, a més d’alguns dels policies i guàrdia civils que van executar les accions, però no tots. Hi van anar amb l’aplaudiment de la plana major del PSOE, amb González al capdavant, acompanyat de Josep Borrell i Narcís Serra, entre més. El govern espanyol ha justificat la decisió de rebutjar la comissió d’investigació perquè són fets que van passar fa trenta anys i ja han estat jutjats i sentenciats. L’argument, expressat per la portaveu Maria Jesús Montero, és perillós, perquè també serviria per a no revisar els crims del franquisme.

Ara no cal esperar que cap fiscal ni jutge de l’Audiència Nacional espanyola obri cap investigació. El terrorisme d’estat també va necessitar una justícia còmplice, amb un Tribunal Suprem que aleshores demanava l’indult per Vera i Barrionuevo i ara, en canvi, revisarà si la presidenta del parlament, Carme Forcadell, té dret de tenir permisos penitenciaris durant el seu empresonament per haver permès un debat a una cambra parlamentària. La justícia espanyola prefereix de veure terrorisme per les accions pacífiques i reivindicatives dels CDR que no l’acció o l’omissió de Felipe González envers GAL. El problema és que el relat que va justificar els GAL continua vigent, en una altra dimensió, quan es tracta de l’independentisme català, que és que la unitat d’Espanya va davant la democràcia. És la mateixa plantilla, trenta anys després: contra l’independentisme s’hi val tot.

MÉS QÜESTIONS
Davó continuarà com a síndica de Podem malgrat haver perdut les primàries. El resultat de les primàries, amb un empat entre les candidates, deixa en una situació delicada la formació de Pablo Iglesias al País Valencià. La síndica d’Unides Podem, Naiara Davó, ha acceptat la victòria de la diputada Pilar Lima però ha qualificat els resultats de victòria compartida. Per Navó, la prioritat és evitar la divisió del partit i per això ha instat la nova coordinadora a dissenyar conjuntament el nou full de ruta del partit per enfortir el ‘poder popular’. Lima es va imposar per només 38 vots de diferència a Davó, amb 2.206 vots enfront de 2.168, i cada candidatura ha aconseguit 14 representants al Consell Ciutadà de Podem. La tesi de Davó és que ningú ha perdut i que qui hi surt guanyant és la formació morada, però s’haurà de gestionar la divisió en cada reunió. Per si hi havia cap dubte, Davó ha deixat clar que continua com a síndica i Lima com a diputada al grup de vuit diputats, però ha confiat que seran capaces de treballar unides per fer un projecte fort i estable, després de l’etapa oberta amb la sortida d’Antonio Españ. Actualment Podem ostenta la Vice-presidència segona del govern valencià, amb Rubén Martínez Dalmau.

Consum vehicularà les denúncies de discriminació lingüística a les Illes. El govern de Francina Armengol ha rebutjat amb contundència els casos de discriminació lingüística que hi ha hagut darrerament a les Illes. El director general de Consum, Fèlix Alonso, ha dit que tan bon punt arribi una denúncia d’un consumidor, la direcció general obrirà un expedient per a garantir els drets fonamentals que recullen la constitució espanyola i l’estatut. Alonso ha respost així a la notícia que diumenge passat hi havia hagut un doble cas de discriminació lingüística a la benzinera situada al carrer d’Alfons el Magnànim, 38, de Palma. Justament aquesta mateixa setmana ja s’havia fet públic un altre cas de discriminació en una botiga de complements de cuina de Palma.

Unitat Catalana demana el vot per Jean-Marc Pujol a les municipals de Perpinyà. Per a la segona volta de les eleccions municipals a Perpinyà, que seran diumenge, Unitat Catalana ha demanat el vot per a l’actual batlle, Jean-Marc Pujol, perquè és l’únic que pot impedir la victòria de l’extrema dreta que dirigeix Louis Aliot. A la primera volta, la formació nacionalista anava a la llista encapçalada per Clotilde Ripoull, però no va passar a la segona volta. El president d’Unitat Catalana, Jaume Pol, lamenta que a la primera volta no hi hagués un acord entre la llista de Ripoull i la d’Agnès Langevine, perquè considera que podria haver aconseguit la segona posició i evitar que ara el duel fos entre Pujol i Aliot. No ha estat així i ara els membres d’Unitat Catalana demanen el vot per a Pujol perquè les altres opcions, com votar en blanc o quedar-se a casa, només afavoreixen Aliot.

Andorra ajorna la Cimera Iberoamericana fins a la primavera de l’any que ve. La Cimera Iberoamericana que s’havia de fer a Andorra aquesta tardor ha estat ajornada fins a la primavera de l’any que ve. La crisi sanitària de la covid-19 va obligar, primer, a descartar de fer-la presencialment i optar per la via telemàtica, però aquesta opció no comportava pas una reducció de pressupost i significava una reducció de l’impacte mundial. Encara no han decidit quin format tindrà, dependrà de l’evolució del coronavirus tant a Andorra com a la resta del món i, per tant, del nombre de dirigents polítics que finalment confirmin l’assistència i dels seus països de procedència. Tot i que serà la primavera vinent, no s’ha descartat que es faci d’una manera híbrida, combinant els actes presencials amb els telemàtics. La decisió definitiva dependrà de la secretaria de la Cimera Iberoamericana i el Consell d’Empresaris Iberoamericans.

LA XIFRA
8 milions d’euros ha perdut Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana durant la pandèmia de la covid-19, segons que ha explicat el conseller d’Obres Públiques i Mobilitat, Arcadi España.

TAL DIA COM AVUI
El 23 de juny de 1768, la reial cèdula de Carles III va obligar l’ús exclusiu del castellà als territoris de la Corona d’Aragó.

The post El terrorisme és una qüestió d’estat appeared first on VilaWeb.

El Consell per la República ha engegat una campanya de ‘desobediència fiscal’ perquè els recursos dels contribuents es destinin a altres organitzacions, en comptes de a la monarquia espanyola o a les institucions judicials. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Així ho ha explicat Montse Berbel ,una de les portaveus de l’organització de Sabadell, on avui s’ha fet una protesta davant la Delegació de l’Agència Tributària, amb la voluntat de presentar objeccions fiscals.

Berbel ha demanat que en la deducció els contribuents optin pel Fons Republicà d’Acció Solidària (FRAS), que ha impulsat el mateix Consell, que destinarà els recursos a la lluita contra la covid-19, així com a altres iniciatives i ONG.

La portaveu ha garantit que aquesta campanya es farà cada any i que aquests dies hi ha previstes accions semblants a les que s’han organitzat a la localitat vallesana per diferents municipis de Catalunya.

The post El Consell per la República engega una campanya de ‘desobediència fiscal’ appeared first on VilaWeb.

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el batlle de València, Joan Ribó, han demanat per carta al ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, el tancament definitiu dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A la missiva, que els dos batlles han compartit a les xarxes socials, expliquen que al maig van rebre amb ‘gran satisfacció’ que els CIE quedessin buits com a conseqüència de la pandèmia de la covid-19. Afegeixen però que van entendre que la mesura també responia als ‘anhels del govern progressista d’acabar amb aquestes presons per a persones que no han comès cap delicte’. Així, demanen que no es reobrin aquests centres ja veuen demostrat que ‘no són necessaris’ per regular els fluxos migratoris.

Recorden que en els darrers anys s’acumulen denúncies per la opacitat d’aquests centres, així com vulneracions de drets humans que tenen lloc al seu interior. En aquest sentit, apunten que el Defensor del Poble feia referència en el seu últim informe a ‘deficiències’ als CIE de l’estat espanyol i denunciava l’internament de menors.

‘Cap persona és il·legal, ser immigrant no és delicte. En canvi, privar de llibertat sense haver comès cap delicte si pot constituir una greu vulneració dels drets humans’, manifesten, al temps que l’insten a impulsar unes polítiques de control migratori ‘més humanes i eficaces’.

En declaracions als mitjans, el regidor de Drets i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona, Marc Serra, ha afirmat que el tancament dels CIE ha de ‘formar part de la nova normalitat’ i ha defensat que durant les setmanes que han estat tancats ‘no hi ha hagut incidències’. Per això, ha demanat al ministre una rectificació i que no es procedeixi a la seva reobertura. Serra ha assegurat que han establert contactes amb el PSOE i s’han intensificat les converses amb el govern espanyol en aquest sentit. ‘Hi ha diàleg i negociació’, ha afirmat.

The post Ada Colau i Joan Ribó demanen per carta a Marlaska el tancament definitiu dels CIE appeared first on VilaWeb.

Centenars de persones han protagonitzat una aglomeració davant de la casa del Caixer Senyor, que avui a les 14.00 havia d’acollir el primer ‘toc de fabiol’ de les festes de Sant Joan, suspeses per l’Ajuntament de Ciutadella arran de la crisi sanitària de la covid-19.
googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La concentració s’ha fet de manera espontània, entre aclamacions i càntics dels assistents, la majoria d’ells joves. Tot i les aglomeracions, cap cos policíac ha fet acte de presència en el cèntric punt de la localitat.

La batllessa de Ciutadella, Joana Gomila, havia fet una crida per a celebrar les festes de manera ‘íntima i familiar’ i havia apel·lat a la responsabilitat ciutadana perquè es complissin totes les mesures de prevenció sanitària com la distància de seguretat, l’ús de màscares o rentar-se sovint les mans.

El 23 de juny comencen els principals actes de les festes de Sant Joan, amb el tradicional ‘primer toc’, on el ‘fabioler’ es dirigeix ​​a la casa del Caixer Senyor per a sol·licitar el permís per a començar el ‘replec’ de cavallers.

#SantJoanIB3 Imatges de fa uns minuts a #Ciutadella. Un primer toc de Sant Joan improvisat al carrer de la casa del caixer senyor; una gentada sense mascaretes ni distància de seguretat.

Mirau-ho: https://t.co/YNu5l6r2jy pic.twitter.com/yFqYOTSE2e

— IB3 Notícies (@IB3noticies) June 23, 2020

The post Centenars de persones s’aglomeren per a celebrar Sant Joan a Ciutadella tot i la suspensió de les festes appeared first on VilaWeb.

‘Junts per Catalunya ha de decidir si es manté en el populisme, la confrontació i el bloqueig, o bé si aposta per ser una força amb una proposta amb mentalitat de govern’. Així de contundent s’ha mostrat l’ex-diputat del PDECat Carles Campuzano en declaracions a Ser Catalunya, després d’estripar el carnet del partit. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

📢 @carlescampuzano: "El debat de fons és si @JuntsXCat pretén ser una força política amb vocació de governar o continua amb la lògica del bloqueig. Tant de bo m'equivoqui i sigui capaç d'imposar-se i mantenir l'essència del seu ADN"

▶️ L'entrevista: https://t.co/0MfGbJWFG0 pic.twitter.com/C42X7oGVvW

— Aquí, amb Josep Cuní (@AquiCuni) June 23, 2020

Campuzano ha avisat la seva antiga formació que haurà de decidir si es ‘dilueix’ dins l’espai de Carles Puigdemont. Tenint en compte que ‘no sembla que el nucli dur de JxCat es mogui’ en la direcció d’abandonar l’estratègia de la confrontació amb l’estat espanyol. 

Aquest dissabte es funda el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), una formació impulsada per la també ex-coordinadora del PDECat Marta Pascal, i que té el suport de Campuzano.

The post Campuzano: ‘JxCat ha de decidir si es manté en el populisme o aposta per una mentalitat de govern’ appeared first on VilaWeb.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha notificat al president de la Generalitat, Quim Torra, que s’ha desestimat la seva recusació contra els magistrats Jesús María Barrientos, Carlos Ramos Rubio i Mercedes Armas Galve, que li van obrir una segona causa per desobediència per no retirar, dins el termini que havia marcat el mateix TSJC, la pancarta del balcó del palau de la Generalitat durant la campanya electoral del 10-N. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El president al·legava que els tres magistrats ja van participar en la causa anterior per uns fets gairebé idèntics i pels quals el TSJC el va condemnar. Segons el tribunal, els tres magistrats recusats no tenen cap falta d’imparcialitat per haver participat en l’anterior causa, ja que, tot i que són similars, no és la mateixa ni tenen coneixement previ de l’actual.

En aquest sentit, el tribunal matisa que l’anterior causa era per retirar llaços grocs i estelades dels edificis de la Generalitat, ordre donada per la Junta Electoral espanyola al març, i l’actual és per desobeir l’ordre directa del mateix TSJC per despenjar una pancarta a favor dels presos polítics el passat mes de setembre.

El desembre passat, el TSJC va condemnar el president Torra a un any i mig d’inhabilitació per a l’exercici de càrrec públic i a una multa de 30.000 euros per no haver retirat, dins el termini que li havia donat la JEC, una primera pancarta de solidaritat amb els presos polítics i altre simbologia independentista de les dependències de la Generalitat.

El cas és ara en mans del Tribunal Suprem espanyol, on el president va presentar un recurs contra la inhabilitació. Precisament ahir, els lletrats de Torra van presentar una recusació contra deu magistrats del Suprem per la seva vinculació amb la JEC.

Els jutges en qüestió són Manuel Marchena, Pablo Llarena i Carmen Lamela, a més dels jutges del tribunal del procés Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral i Ana María Ferrer, i els magistrats Julián Sánchez Melgar, Vicente Magro i Eduardo Porres.

The post Refusen la recusació dels jutges en la segona causa de desobediència del president Torra appeared first on VilaWeb.

El Tribunal Constitucional espanyol ha refusat per unanimitat les recusacions contra els dotze magistrats de l’alt tribunal que van formular Oriol Junqueras, Carme Forcadell i Raül Romeva. Els presos polítics els acusaven de falta d’imparcialitat per resoldre el recurs d’empara contra la sentència contra el procés del Suprem. El TC tenia pendent resoldre aquestes sol•licituds després que dimarts passat refusés de suspendre de forma cautelar les condemnes de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn. L’alt tribunal conclou que la recusació formulada ‘està mancada de substantivitat jurídica i no és creditora de la decisió sobre el fons’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A més, creu que les peticions -que afecten tot el TC- ‘són impertinents i abusives i s’han de refusar sense més‘. També considera que acceptar-la implicaria una desqualificació de tot l’òrgan judicial, que és qui ha de resoldre els recursos d’empara contra la sentència.

El TC ja va refusar per unanimitat de suspendre les condemnes de sis presos polítics que demanaven de sortir en llibertat a l’espera que el tribunal resolgués els recursos d’empara presentats. L’alt tribunal havia admès a tràmit els recursos a principis del mes passat però, en lloc de resoldre també les mesures cautelars que demanaven la suspensió de la pena a l’espera de resolució, va optar per obrir una peça separada al•legant que no es donava el supòsit d’urgència excepcional que esgrimien les defenses dels condemnats.

Per als altres tres, Junqueras, Romeva i Forcadell, quedava pendent resoldre les sol•licituds de recusació contra els dotze magistrats del TC. Els presos polítics van al•legar manca d’imparcialitat perquè tots els seus membres havien participat en decisions sobre el procés. Entre ells, invalidació de decrets, lleis o resolucions vinculades al procés independentista així com a la investigació per desobediència, entre d’altres.

El tribunal rebutja ara la petició perquè considera que no hi ha base per a la suposada imparcialitat i que, a més, acceptar-ho seria com recusar el conjunt de la institució. En concret en les dues interlocutòries que resolen les peticions dels tres líders independentistes, l’alt tribunal considera que el plantejament que fan és ‘incompatible’ amb la pròpia naturalesa del TC que és ‘l’únic tribunal en el seu gènera als membres del qual són insubstituïbles i a qui correspon resoldre els processos constitucionals’.

Això implica que no puguin eximir-les d’aquesta funció per ‘haver resolt altres processos que puguin tenir relació amb les qüestions plantejades en el recurs d’empara’.

En aquest sentit, conclou que l’argumentació feta pels promotors de l’incident de recusació no pot ‘prosperar’. Les acusacions dirigides a tots els magistrats del tribunal, consideren, seria ‘equivalent a la desqualificació de l’òrgan en si per a conèixer el present recurs d’empara’. Per a la qual cosa, continua la interlocutòria, ‘la recusació formulada està mancada de substantivitat jurídica i no és creditora de la decisió sobre el fons’.

A més, considera que la referència personalitzada de cadascun del magistrats no impedeix que es pugui apreciar, en realitat, una recusació genèrica a la institució. ‘Les causes invocades són les mateixes per a tots ells i es fonamenten no en l’existència de circumstàncies personals que poguessin posar en dubte la seva imparcialitat sinó en la seva condició de magistrats del TC’, remarca la interlocutòria.

Un cop resolta la petició, es preveu que el TC també rebutgi les peticions de Junqueras, Romeva i Forcadell que també havien demanat la suspensió de les seves condemnes.

The post El TC refusa les recusacions de Junqueras, Forcadell i Romeva contra els seus dotze magistrats appeared first on VilaWeb.

Escàndol al món del tenis després que el número 1 del rànquing mundial ATP, Novak Djokovic, hagi fet públic que té covid-19. Fa dos mesos, l’esportista es va negar a vaccinar-se per a prevenir la malaltia perquè, segons que va dir, té els seus ‘propis pensaments sobre l’assumpte i no sé si canviaran’. El resultat del test arriba després que Djokovic organitzés els darrers dies un torneig amb d’altres tenistes, l’Adria Tour, durament criticat pel món de l’esport per l’absència de mesures de seguretat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot just fa uns dies, Djokovic va ser el centre d’una forta polèmica per les xarxes socials, arran que es fes públic un vídeo on es veia el número 1 de l’ATP i d’altres participants del torneig participant sense samarreta ni distància física en una festa en una discoteca. Tres d’aquests tenistes que acompanyaven Djokovic (Georgi Dimitrov, Borna Coric i Victor Troicki) també han estat contagiats. També ho han estat la dona de Djokovic, Jelena, i el seu preparador físic, l’entrenador de Dimitrov i la dona de Troicki.

Novak Djokovic and his wife Jelena tested positive for coronavirus. pic.twitter.com/xehb3CHEc5

— José Morgado (@josemorgado) June 23, 2020

The post El tenista Novak Djokovic, positiu de covid-19 després de negar-se a vaccinar-se i fer una festa appeared first on VilaWeb.

El jutjat de vigilància penitenciària número 5 ha desestimat els informes d’oposició que la fiscalia va fer contra el permís de sortida de la presó dels Lledoners al conseller Raül Romeva i al líder d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. En el primer cas, Romeva pot sortir en virtut de l’aplicació de l’article 100.2, i el jutjat de vigilància penitenciària ha decidit que manté les seves sortides de la presó per anar a treballar. En el cas de Cuixart, s’ha avalat el permís de sis dies que la presó dels Lledoners li ha concedit, i el qual podrà tenir de forma immediata. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El jutjat ha acordat d’autoritzar l’aplicació de les mesures de l’article 100.2 per a Romeva, aprovada per la junta de tractament el passat 27 de febrer, i que va quedar temporalment en suspens amb el decret de l’estat d’alarma per la pandèmia del coronavirus. En el seu escrit, esgrimeix que el conseller està classificat com a pres en segon grau i que ja ha complert dos anys i quatre mesos de la seva condemna. Sosté que Romeva reconeix ‘els fets provats en la sentència’ i ‘ha realitzat una anàlisi positiva pel que fa als fets que van motivar l’acció delictiva’.

Ressalta, així mateix, que presenta un nivell de ‘risc baix’ en totes les àrees, incloses les de reincidència general, la reincidència delictiva i el trencament de condemna. L’escrit assenyala també que Romeva ha seguit els programes de tractament, a nivell individual i grupal, amb ‘resultats favorables i amb bona implicació i col·laboració’. Per totes aquestes raons, considera que per ‘continuar treballant els factors del tractament de l’intern’ s’ha de mantenir el règim flexible que preveu l’article 100.2, perquè pugui realitzar una activitat laboral.

Pel que fa a Cuixart, la titular del jutjat ha donat el vistiplau al seu permís i l’ha desvinculat de la necessitat que es penedeixi pels fets comesos. La magistrada recorda que Cuixart ‘reconeix els fets provats en la sentència, assumeix les conseqüències dels seus actes, i mostra motivació per al canvi’ i emmarca l’expressió ‘ho tornaria a fer’ en ‘una simple expressió d’un pensament ideològic / polític’. ‘En cap moment fa referència a un alçament tumultuari’, subratlla l’escrit parafrasejant l’informe del psicòleg. També diu que el fiscal, que es va oposar al permís per considerar-lo ‘prematur’ i ‘injustificat’ i per no mostrar penediment, basa la seva argumentació en aquesta frase ‘però no aprofundeix en el contingut’

Ha de concloure’s (…) que l’intern reconeix els fets delictius, però no està conforme amb la seva qualificació jurídica, i no mostra penediment, defensant la seva innocència, la qual cosa és sens dubte un pensament i decisió legítims, ja que la normativa penitenciària no imposa l’obligació al condemnat de penedir-se ni que es declari culpable i que prescindeixi de la seva declaració d’innocència’, explica.

Indica que si Cuixart no ha realitzat cap programa de tractament de sedició és perquè ‘en l’administració penitenciària moderna i actual del segle XXI no existeix aquest protocol de programació de tractament per l’específic delicte de sedició’. I diu que en el cas del líder d’Òmnium ‘la col·laboració de l’intern és total en totes les activitats’. I afegeix: ‘D’altra banda, no es pot pretendre, com així ho insisteix el ministeri fiscal, que l’intern realitzi un programa específic per canviar o modificar el seu pensament o ideologia política, sens dubte referint-se a la voluntat de l’intern de continuar reivindicant el dret a decidir sobre la situació de Catalunya, de manera pacífica i no violenta’.

‘Aquest pensament i voluntat són legítims dins del nostre ordenament jurídic, ja que això forma part del programa de diversos partits polítics actius a Catalunya, i ni aquests partits ni els seus programes electorals han estat declarats inconstitucionals’, afegeix. La jutge ressalta a més la ‘bona conducta’ de Cuixart i que els informes asseguren que és ‘capaç d’evitar conflictes’ i que ‘ara mateix no hi ha indicis de risc de reincidència delictiva ni de trencament de condemna’. Té també en compte que Cuixart ja ha complert la quarta part de la pena, al mateix temps que defensa que ‘ni la gravetat del delicte ni la durada de la pena són factors que impedeixin l’autorització judicial de permisos ordinaris de sortida’. ‘No es pot pretendre que la condemna penal s’estengui a una condemna de l’itinerari penitenciari de l’intern, obstaculitzant i impedint situacions de possibles autoritzacions de permisos ordinaris de sortida, obtenció d’altres beneficis penitenciaris i modificacions progressives de la seva classificació, el que sembla oblidar el Ministeri Fiscal’, conclou.

The post La jutgessa valida el permís per sortir a treballar de Romeva i el permís de sis dies de Cuixart appeared first on VilaWeb.