L’acte de benvinguda dels exiliats a Cantallops ha propiciat molts retrobaments, però el més mediàtic ha estat el de la secretària d’ERC, Marta Rovira, i l’ex-president de la formació Oriol Junqueras. Ambdós dirigents s’han abraçat amb fermesa i han parlat breument. El retrobament es produeix en plena crisi d’ERC pel joc brut polític amb els cartells contra els germans Maragall. Aquesta tarda, Rovira participarà de l’executiva que analitzarà l’informe del cas.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha fet un discurs emocionat i amb una forta càrrega política en l’acte de rebuda dels exiliats del Tsunami Democràtic que s’ha fet a Cantallops (Alt Empordà). “Hem guanyat, això d’avui és una victòria absoluta i ho hem de celebrar. Fa massa dies que l’independentisme no celebra res, i ha de ser un doll d’energia positiva per a tornar a guanyar”, ha declarat. Rovira ha fet una crida a acabar la feina, en una referència al procés d’independència que va quedar incomplet el 2017. I ha demanat unitat de l’independentisme: “Hem vingut aquí per acabar la feina que vam deixar a mitges, per recomençar, per unir el moviment independentista.”

[EN DIRECTE] Rovira i els exiliats del Tsunami, rebuts a Cantallops, primera parada dins el Principat

El discurs, que l’ha acabat amb proclames en favor de la República Catalana, l’havia començat amb unes referències més personals, amb un agraïment a Suïssa per l’acolliment i el suport que els va oferir com a exiliats. “El primer que em surt del cor és donar les gràcies a moltes persones, inclosos molts suïssos que avui són aquí i que ens han ajudat en la lluita permanent d’aquest exili. Ens van ajudar sense demanar-nos què pensàvem, sabien que ens havien d’ajudar. A Suïssa em van escoltar, allò que no fan amb Catalunya. I vam sortir de Catalunya i tothom ens va escoltar.”

Wagensberg recorda els qui encara estan a l’exili en el moment de creuar la frontera: “En queden tres”

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha comparegut avui matí al pati gòtic del Palau de la Generalitat per a valorar l’eixida de Vox del Consell i per a anunciar els nous membres del seu govern que ara serà unicolor. Amb aquest equip, Mazón ha de fer front a la resta de la legislatura en minoria. “Tenim vocació de governar sols”, ha dit. El president ha reiterat la idea de governar tots sols, sense convocar eleccions, perquè, diu, ha de complir el mandat que els ciutadans li van fer tot just fa un any.

En el seu discurs, Mazón ha reiterat que està orgullós de l’any que ha governat amb Vox. “Hem treballat coordinats i amb resultats més que evidents”, ha dit i ha recordat baixades d’impostos i aprimament de l’administració entre més coses.

Davant el nou escenari de govern en minoria, Mazón no ha dubtat que els tretze diputats de Vox continuaran donant suport a les iniciatives que siguen bones per al País Valencià. “Tampoc no dubte que altres grups ho facen”, ha dit, en referència al PSPV i Compromís.

Vox trenca el govern valencià i deixa el PP de Mazón sol i sense aliats

La destitució dels tres consellers de Vox es va produir anit, just una hora després de la compareixença del líder de Vox, amb la publicació d’un decret al Diari Oficial de la Generalitat. Mazón ha sigut crític amb la manera com es va produir. “Crec que no s’han tingut en compte les necessitats de la Comunitat Valenciana”. A continuació ha informat que anit va parlar amb tots tres ex-consellers per a agrair-los la tasca feta aquests mesos. Amb tot, en cap moment s’ha plantejat de mantenir-los en el Consell amb un nomenament directe.

Dues cares noves al consell

Mazón ha tancat ja la crisi de govern amb una remodelació que implica la desaparició d’una vice-presidència i alguns retocs en les que ja hi havia. Així, el nou govern el formen nou consellers en comptes de 10 com fins ara. La vice-presidència que continuarà ostentant Susana Camarero.

Salomé Pradas, fins ara consellera de Medi Ambient, serà la nova consellera de Justícia i Interior.

Miguel Barrachina, fins ara portaveu del grup parlamentari popular, serà el conseller d’Agricultura.

Vicent Martínez Mus, que s’incorpora al govern, ara monocolor,  assumirà la conselleria de Medi Ambient.

Quant a cultura i esports, que era l’àrea que gestionava Vicente Barrera, serà desdoblada. Cultura s’integrarà en la conselleria d’Educació que continuarà dirigint José Antonio Rovira. Esports s’integrarà a presidència.

La incògnita de Llanos Massó

Sobre el paper de la presidenta de les Corts, Llanos Massó, de Vox, Mazón no ha volgut dir si hauria de deixar aquest càrrec o no. El president ha considerat que és un tema que han de decidir ella i el seu partit. “Les dimissions són qüestions personals o orgàniques” ha dit.

Després d’aquesta compareixença ja s’ha fet la primera reunió del nou gabinet.

Els exiliats per la causa del Tsunami Democràtic ja tornen cap a Catalunya i és previst que hi arribin aquest matí. La secretària general d’ERC, Marta Rovira; el diputat d’ERC Ruben Wagensberg; el periodista de la Directa Jesús Rodríguez; l’activista Josep Campmajó; i el vice-president d’Òmnium, Oleguer Serra, ja han deixat Suïssa. Rovira ha estat gairebé set anys a l’exili i la resta s’hi van afegir el novembre del 2023, després d’haver obert el magistrat de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón una investigació contra ells per terrorisme. Tots cinc es retrobaran a Cantallops (Alt Empordà), a les nou, en un acte unitari del retorn de l’exili, on hi haurà Marta Molina (ERC), també investigada.

Després de l’acte a Cantallops, continuaran el viatge. Òmnium Cultural ha convocat un gran acte de rebuda ciutadana a les 13.00, a les portes de la seva seu a Barcelona; Jesús Rodríguez tindrà un acte de rebuda a les 18.00 al barri de Sants; i a les 20.00 a Girona es farà una benvinguda a Josep Campmajó.

Per una altra banda, Rovira té previst d’assistir a la reunió de l’executiva d’ERC de les 15.00 al carrer de Calàbria, que tractarà del cas dels cartells contra els germans Maragall, i també al Consell Nacional del partit de les 18.00.

Ara, doncs, solament quedaran tres exiliats del procés: Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. Tots afronten encara el cas obert pel Primer d’Octubre al Suprem, instruït pel magistrat Pablo Llarena, que ha denegat l’amnistia del delicte de malversació; el president Puigdemont també es troba inclòs en l’operació Vólkhov, la suposada trama russa, que ara com ara tampoc no ha estat objecte de l’amnistia.

La investigació del Tsunami que implica més exili

Marta Rovira es va exiliar el març del 2018, després d’haver estat investigada pel delicte de rebel·lió i haver estat citada pel magistrat Llarena per a revisar la condició de llibertat provisional. Rovira no es va presentar al Tribunal Suprem espanyol, tot al·legant que no tenia garanties judicials suficients i es va exiliar a Suïssa.

El mateix dia, Llarena activava una demanda d’extradició contra Rovira, que s’afegien a les de Puigdemont, Comín, Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí. Tanmateix, el juliol del 2018, arran de la negativa d’Alemanya de lliurar Puigdemont per rebel·lió, el magistrat va retirar totes les ordres de detenció europees.

El gener del 2023 va entrar en vigor un nou codi penal que eliminava el delicte de sedició, fet que deixava Rovira solament investigada per desobediència, que no implica presó, però pocs dies més tard algunes informacions periodístiques indicaven que l’Audiència espanyola la relacionava amb el Tsunami Democràtic, el moviment nascut en protesta per la sentència contra el procés.

El novembre passat, el mateix tribunal va decidir d’investigar per aquest motiu Puigdemont,  Rovira i deu persones més: el qui era secretari quart de la mesa del parlament, Ruben Wagensberg, d’ERC, juntament amb Josep Lluís Alay, Oriol Soler, Xavier Vendrell, Marta Molina, Josep Campmajó, Jesús Rodríguez, Jaume Cabaní, Oleguer Serra i Nicola Flavio Giulio Foglia. Els fets es podrien qualificar de manera indiciària, va indicar el jutge, com de terrorisme.

Wagensberg va anunciar el 31 de gener que se n’havia anat a Suïssa per assessorar-se contra les maniobres judicials. I, tal com es va saber el mes d’abril, alguns dels altres implicats en la causa també se’n van anar a Suïssa arran de la investigació. És el cas d’Oleguer Serra, Jesús Rodríguez i Josep Campmajó.

Amb la llei d’amnistia ja en vigor, García-Castellón havia donat deu dies a les parts per pronunciar-se sobre si s’hi podien acollir, però aquest dilluns es va trobar obligat a arxivar la causa, perquè l’Audiència espanyola declarà invàlides les seves diligències a partir del juliol del 2021, per no haver decretat a temps una pròrroga de les investigacions. La magistrada del Suprem que s’havia quedat la causa en el cas de Puigdemont i Wagensberg –pel fet de ser aforats–, Susana Polo, també va arxivar-la l’endemà.

Els obstacles de Puigdemont, Comín i Puig

Marta Rovira i Ruben Wagensberg, a més dels altres exiliats per aquest cas –Josep Campmajó, Oleguer Serra i Jesús Rodríguez– ja no afronten els càrrecs de terrorisme. Tanmateix, Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín continuen investigats per la causa del Suprem pel Primer d’Octubre. El tribunal va amnistiar la desobediència pel referèndum, però no la malversació, i va decidir de preguntar al TC si és amnistiable.

A més, a Puigdemont també l’afecta l’operació Vólkhov, la suposada trama russa del procés. El magistrat del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, investiga una possible traïció i malversació per aquest cas, i dimarts va tancar la porta a una amnistia. A més, va sol·licitar al Suprem que assumís la causa perquè dos dels investigats són aforats, Puigdemont i Francesc de Dalmases, diputat de JxCat al parlament.

El jutge Aguirre va denegar l’amnistia a Puigdemont sense esperar que la fiscalia s’hi pronunciés

El Diari Oficial de la Generalitat ha publicat aquest vespre el decret de cessament del vice-president, Vicente Barrera; la consellera de Justícia i Interior, Elisa Núñez; i el conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, José Luis Aguirre.

Vox trenca el govern valencià i deixa el PP sense aliats

D’aquesta manera, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, obri una crisi de govern que explicarà a les nou del matí en una compareixença al Palau de la Generalitat.

Passades les nou del vespre, Santiago Abascal, el dirigent de Vox, ha comparegut per a confirmar allò que ja havia dit unes hores abans, que considerava trencat el pacte de govern a la Generalitat.

Rehabilitar els blocs sinistrats al carrer del Canigó 7 i 9 de Badalona costarà 730.000 euros, 340.000 el primer i 390.000 el segon. Així ho especifiquen els projectes de reforma que l’ajuntament es va comprometre a tenir pel juliol després de l’esfondrament del número 9 que va costar la vida a tres persones i que avui ha lliurat als veïns el regidor de Territori, Dani Gràcia. El regidor, que ha tingut un record per a les tres víctimes, s’ha mostrat també crític amb la Generalitat pel que ha considerat una manca de suport a les famílies afectades en aquests sis mesos des del sinistre. “El govern de Badalona opina que la Generalitat no ha estat a l’altura de les circumstàncies”, ha lamentat Gràcia.

Les famílies dels quaranta pisos d’aquests dos blocs que van ser afectades per l’esfondrament del febrer passat no han pogut encara tornar a casa seva. L’acte d’entrega ha tingut lloc en una reunió a la sala de premsa de l’edifici El Viver. Gràcia ha donat els detalls dels projectes als veïns i ha atès els seus dubtes. També hi ha hagut la regidora del districte, Florencia Badia.

Amb aquests projectes, els veïns poden demanar pressupostos a les empreses constructores. L’ajuntament els ha posat en contacte amb el Gremi de Constructors que els ajudarà facilitant el contacte amb diverses empreses especialitzades en el tipus d’obra que s’ha de fer. Gràcia també ha anunciat que el consistori habitarà una fórmula de llicència exprés perquè els veïns la tinguin tan aviat com sigui possible.

En referència a la tramitació d’ajuts per portar a terme les reformes estructurals necessàries, l’ajuntament ha fet els tràmits necessaris amb el Consorci Metropolità de l’Habitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) però, tal com esmentava Gràcia, el consistori s’ha mostrat molest amb la poca implicació del govern. Sobre això, ha subratllat que, ara com ara, l’administració que ha estat al costat dels veïns ha estat la local, que fins ara ha destinat “600.000 euros del pressupost municipal” a atendre les seves necessitats.

Per això ha fet una crida a la Generalitat perquè, “a banda de bones paraules, obri una línia d’ajudes per als veïns que han d’assumir les obres de rehabilitació dels seus habitatges”. Finalment, el consistori també apunta que els veïns disposen d’un servei d’assistència jurídica gratuïta gràcies a un conveni entre l’ajuntament, el Col·legi d’Advocats i la Diputació de Barcelona per gestionar les reclamacions a les companyies d’assegurances per a aquells a qui els cobreixin els danys estructurals.

Després d’escoltar la compareixença de Santiago Abascal anunciant el trencament del govern valencià, el síndic de Compromís, Joan Baldoví, ha retret a Carlos Mazón que el pacte que Vox ha trencat ara va ser una decisió seua personal. Ha recordat que tota la campanya electoral va negar que volgués parlar amb el partit de l’extrema dreta. “En aquests anys de govern de PP i de Vox hem vist com es retallaven tots els serveis públics, la sanitat, l’educació, els serveis socials”, ha dit.

Govern en minoria o convocatòria electoral? Les hipòtesis després de la sortida de Vox del Consell

I ha afegit: “Hem vist com s’atacava el valencià, com les seues lleis intentaven controlar les institucions trencant els consensos de més de quaranta anys.” Baldoví ha demanat a Carlos Mazón que no s’aferre al càrrec i que retorne la veu al poble. “El poble ha de tornar a parlar, ha de convocar eleccions perquè vostè ja no té la legitimitat.”

Vox trenca el govrn valencià i deixa el PP de Mazón sense aliats

Avui al matí, al ple de les Corts, Baldoví ja havia insinuat que si el govern es trencava exigiria eleccions, i Mazón li ha respost que resàs perquè això no passàs.

L’ex-president Ximo Puig, ara ambaixador d’Espanya davant l’OCDE, ha dit en una piulada en castellà: “La immigració sempre ha dut coses bones.”

La inmigración siempre ha traído cosas buenas.

— Ximo Puig (@ximopuig) July 11, 2024

“Crec que aquesta és la dotzena entrevista que responc”, diu en to d’excusa Peio Dufau (Sant Joan Lohitzune, 1979), després d’entrebancar-se repetidament en la resposta que volia donar. El telèfon no ha parat de sonar-li d’ençà de diumenge al vespre; té desenes de missatges per llegir. Sense temps de descansar, ha agafat el tren cap a París per presentar-se a l’Assemblea francesa. El membre d’EH Bai serà diputat del Nou Front Popular durant un any, pel cap baix. Amb veu cansada però content, confirma que hi va amb moltes ganes de treballar.

—Quins sentiments teniu, mentre aneu cap a París?
—Determinació i responsabilitat. Sóc conscient de la importància que tindrà la meva feina; sé que hi ha molta gent que té esperances dipositades en mi. Veig un camí molt ample al davant i la feina que hauré de fer.

—Quin és el programa d’aquests dies?
—Descansar una mica, anar a l’Assemblea, omplir els papers i gestionar totes les coses necessàries. Després, dijous, començarà el nou període de l’Assemblea i ja treballarem fins a primers d’agost.

—Com i segons què decidireu a quin grup parlamentari entrareu?
—Ja hem començat les converses i hem tingut propostes per a entrar en un grup o un altre. Però volem mantenir tota la llibertat. Estar en un grup és important, perquè si no és molt difícil de prendre la paraula i treballar. Tenim clar que entrarem en un grup, encara que no s’ha decidit quin; però no descartem d’actuar amb llibertat i, fins i tot, de crear un grup amb més territoris durant els mesos i anys vinents. Tot està per construir. Si som a París, establirem les relacions.

—La governabilitat de l’Assemblea francesa ara mateix també sembla incerta.
—Hi ha una majoria àmplia d’esquerra, tot i que no s’ha aconseguit la majoria absoluta. Ara caldrà veure com treballem junts i aquesta és la prioritat: treballar, treballar i treballar. No podem desaprofitar aquesta oportunitat. Hollande va fracassar, després va venir Macron, i ara tenim l’extrema dreta molt a prop. Si no obtenim resultats, d’aquí a tres anys tindrem Marine Le Pen, i serà culpa nostra. Hem de construir junts, deixar de banda les divisions, construir entorn dels valors comuns, proposar i millorar la vida diària de la societat; aquest és l’únic objectiu.

—Com entomeu la tasca com a diputat?
—Vull ser la veu del País Basc a París, i la de tothom. No sols dels abertzales d’esquerra, sinó de tota l’esquerra; dels que han votat per mi i dels que no, de les empreses, dels pagesos, dels treballadors… Sóc aquí per portar la veu de tots els ciutadans de la circumscripció. És molt important, això, perquè hi ha un descontentament amb els polítics; alguns no han fet el seu paper. La manera de fer del macronisme era decidir a París i aplicar-ho als territoris. Això va donar lloc, per exemple, a les Armilles Grogues. També van imposar la reforma de les pensions, en contra de la majoria. I això ha enfortit l’extrema dreta. No serà un plaer per a tothom que jo sigui diputat, no tothom estarà d’acord amb les posicions que defensaré. Però construiré aquestes posicions amb la gent del territori, no pas a París.

—I quines seran les prioritats immediates?
—La llei d’Iñaki Etxanizm que va ser suspesa amb la dissolució de l’Assemblea [proposava de reduir les deduccions fiscals per a habitatges turístics tipus Airbnb]. Això s’ha de reprendre, potser amb més força que abans. Hem de respondre al desafiament de l’habitatge. Hi ha més temes: la situació dels pagesos, l’èuscar i les llengües minoritzades, els avenços socials…

—Quan es van anunciar les eleccions, poca gent hauria dit que acabaríeu essent diputat. Com els interpreteu, els resultats de diumenge?
—És molt especial. Jo no he demanat un càrrec com aquest ni me l’esperava. Fa dos anys, EH Bai em va venir a veure pensant que era un candidat adequat; vaig fer moltes reflexions i converses abans de respondre. Crec que les forces d’esquerra s’havien d’unir; fa dos anys també vaig difondre aquest missatge. Era important per a mi superar aquesta divisió de l’esquerra, i s’ha fet realitat. No ha estat tan sols cosa nostra, però EH Bai va fer el primer pas dient que la creació d’aquest front popular era positiva, i que aquest era el camí. Hi ha hagut converses per mirar com construir-ho, i s’ha construït. El resultat és sorprenent: al final, els tres diputats del País Basc Nord seran del Front Popular. Ningú no ho hauria pensat. La trajectòria que he tingut en el sindicalisme, l’aliança que vam aconseguir per a l’ajuntament de Ziburu… Això demostra que es poden superar moltes pors, que es pot treballar, que som seriosos i que assumim responsabilitats.

—Heu fet un gran esforç en la campanya.
—Sí. Ha estat increïble. S’hi han implicat diàriament unes quatre-centes persones, enganxant cartells, repartint fulletons, parlant amb la gent. Ha estat una bogeria: no havia vist mai un moviment així. Ens ha superat. Un dissabte vam anar a sis mercats, i amb la campanya porta a porta també hem fet una gran feina a Biarritz i més llocs. Així és com hem guanyat.

—Encara hi ha desavinences a l’esquerra i molts nacionalistes francesos que neguen el País Basc…
—Crec que alguns no aconsegueixen superar aquest problema, però el meu paper serà parlar a París amb els líders d’aquests partits per explicar la nostra situació, què passa al nostre territori, per què cal defensar la nostra llengua. Fins ara hem parlat amb ells per intermediaris, i ara tindrem l’oportunitat de parlar cara a cara. Al País Basc Nord hi ha un consens molt clar a favor de l’èuscar, i també en el problema de l’habitatge. Hi ha, per tant, alguna cosa a construir tant al País Basc com a París. Crec que amb el diàleg aconseguirem fer passos endavant.

Sóc nascut a Girona i hi he viscut vint-i-quatre anys de la meva vida, però ara fa gairebé dues dècades que volto pel nord del continent, i només exerceixo de gironí durant les vacances. Oficialment, per tant, dec ser un turista. Per altra banda, m’estic a casa dels pares, vaig als llocs de sempre i compro molts llibres, tot i que de tant en tant hi porto alumnes escandinaus que segur que hi tornaran. Sóc un agent gentrificador? Penso en tot això quan vaig a la manifestació convocada per la Plataforma pel Decreixement Turístic de la ciutat, i que es fa de manera paral·lela a la de Barcelona.

De camí passo pel carrer Nou, un eix comercial que ha vist temps millors, i m’aturo davant de la immensa botiga de bicicletes i de serveis per a ciclistes que s’hi ha instal·lat, la Trek Bycicle Girona. Tot hi és escrit en català, per bé que també venen rutes per Flandes. A pocs metres n’hi ha una altra, la Castelli Girona Store, que va substituir Cal Rei, la històrica botiga que durant un segle va vendre mobles de disseny, i que va tancar el 2022. Mentre tafanejo, em passa pel costat un ciclista, amb bicicleta de curses i casc aerodinàmic, que esquiva els nens que volten pel carrer. Tampoc no va gaire ràpid, però un dia hi haurà una desgràcia, etcètera.

Arribo a la plaça del Vi quan ja s’hi comença a reunir la gent. Hi veig alguns clàssics de les protestes gironines, i diversos col·lectius ambientalistes –hi ha una gran pancarta de SOS Costa Brava, i un senyor porta una samarreta de Salvem l’Albera. Poc abans de les sis de la tarda fa entrada a la plaça un grupet d’Arran, i un dels integrants encén una bengala verda, o sigui que durant un parell de minuts hem de respirar olor de pólvora. Un dels portaveus atén els periodistes, la convocatòria mediàtica ha tingut força èxit. Quan ja és hora de començar algú fa un discurs, sortosament breu, però la megafonia no funciona bé i no sento res de res. M’entretinc comptant les banderes: cinc de palestines i dues estelades.

La manifestació es posa en marxa en direcció al pont de Pedra, però s’atura al cap de només vint metres. Un dels participants treu una escala i s’enfila a la façana de l’edifici que fa cantonada amb el carrer d’Albareda, amb l’objectiu de penjar una pancarta que diu “El barri per les veïnes” (hi ha un moment en què li fuig de les mans, i sento algú que exclama “mecatxis!”). És un lloc simbòlic, perquè als baixos hi havia Can Nierga, una d’aquelles botigues de tota la vida –fundada el 1962– que va tancar perquè no li van renovar el contracte de lloguer. Sis dècades amb les cadires i els cabassos de vímet a fora, i ara en queda una reixa plena de pintades. La floristeria del costat també ha desaparegut.

Mentre el manifestant continua enfilat, unes noies enganxen cartells al costat d’un portal de sota les voltes. “Això és un bloc turístic. Your luxury, our misery”. Els cambrers de la cafeteria El Sol (o Sol Gastrobar, com es diu ara) s’ho miren divertits. Veig que una altra noia reparteix uns fulls amb els punts de la reivindicació, però just quan m’hi acosto per a demanar-n’hi un, acaba de donar l’últim. Quedem una mica parats, perquè a més la seva cara em sona, però no recordo de què (companya de l’escola?, de música?). Coses de les ciutats mitjanes.

Hi ha massa turistes a Girona? Aquests dies hi he voltat força, i la primera impressió és que no té res a veure amb la congestió inhumana de Barcelona. Els visitants s’acumulen a la part nord del Barri Vell, a la banda del Call i la Catedral, i és veritat que passar pel carrer de la Força s’ha tornat una gimcana. Tot i això, a la part del carrer dels Ciutadans i de l’ajuntament, amb l’excepció de la Rambla i del pont de les Peixateries Velles, no hi ha tanta gent. El problema, per tant, és un altre.

Durant els meus anys d’estudiant de la UdG, i també després de la carrera, molts dels amics vivien en pisos compartits al Barri Vell, i per preus força assequibles. Encara que els habitatges fossin una mica atrotinats, el centre ja s’havia transformat gràcies a l’ambiciós pla de renovació de l’alcalde Nadal, i era un bon lloc per a viure-hi, amb tots els serveis a l’abast. Ara la competència amb els pisos turístics ho fa molt més difícil. L’ajuntament ha calculat que al barri n’hi ha 486, dels 830 de tota la ciutat. Segons dades de la Cambra de la Propietat Urbana de Girona, l’any 2023 es va tancar amb un preu de lloguer mitjà de 723 euros, increment anual d’un 4,2%. Llegeixo a l’informe: “Mentre els preus dels lloguers s’enfilen, s’ha reduït el nombre de nous contractes concertats. Això és un reflex de la dificultat generada per una baixa oferta d’immobles i una escalada de preus.”

La manifestació es torna a posar en marxa, travessa el pont de Pedra i enfila el carrer de Santa Clara. Des de l’altra banda de l’Onyar miro de comptar els participants i me’n surten uns tres-cents, tot un èxit. L’ordre és l’habitual, els més abrandats al davant, i les famílies amb nens i cotxets al darrere. Apunto les consignes: “Si tu gentrifiques, jo sabotejo”, “El teu pis turístic ens fa fora de casa” i “Miris on miris tot són guiris”. De tant en tant, els de la capçalera s’aturen allà on hi ha habitatges d’aquesta mena, i hi pengen cartells, tot i que no veig que ningú dispari pistoles d’aigua. Passen per davant de la immensa terrassa de l’Enjoy It Girona, allò que abans era el Boira, travessen el pont de Sant Agustí –els ànecs i els nous inquilins del riu, els coipús, mengen sense immutar-se–  i els perdo de vista. Això sí, la manifestació ha estat un gran focus d’atracció per als turistes, l’han comentada i n’han fet fotos que segur que compartiran als països d’origen. Uns japonesos estaven en èxtasi quan han presenciat el moment de l’escala.

No hi ha cap dubte que la pressió sobre els lloguers dels locals comercials té l’origen en l’augment de visitants, però potser hi ha un altre fenomen demogràfic que també afecta l’augment de preus de l’habitatge. L’any 2000, quan vaig acabar la carrera, Girona no arribava a 75.000 habitants; ara passa de 104.000. I en aquest temps s’han acabat uns 12.000 habitatges, en una ciutat en què al 55% de les llars hi viu una o dues persones. Potser tocaria parlar de la immigració com un factor rellevant, però no sé si els manifestants estarien disposats a tenir aquesta conversa.

The Washington Post · Christian Shepherd i Lyric Li 

Tres anys després d’haver sofert Zhengzhou les inundacions més mortals de la Xina en dècades, aquesta localitat del centre de la Xina es va tornar a inundar. Dilluns a la tarda, durant més de tres hores, van caure 234 l/m² de pluja sobre aquesta ciutat de tretze milions de persones, cosa que va forçar una actuació contundent per evitar que es repetissin els fets del 2021, quan tres-centes persones van morir en un diluvi sobtat que va inundar el metro i va atrapar gent dins els automòbils.

Aquesta vegada les autoritats locals no es van arriscar. Van cancel·lar autobusos, van tancar emplaçaments turístics i van advertir als residents que no es moguessin de casa. Es van distribuir bombes d’aigua per evitar les inundacions dels passos subterranis i les entrades del metro es van blocar amb sacs de sorra i làmines metàl·liques.

Les autoritats han hagut de fer un gran esforç aquest estiu per respondre a l’emergència d’unes quantes províncies i evitar que el clima extrem, ara habitual, esdevinguin una crisi política i humanitària per al Partit Comunista. Després de les onades de calor de rècord de l’any passat, al juny hi va haver sequera, inundacions i tifons, alguns succeint-se ràpidament l’un darrere l’altre. La calor extrema va endarrerir la sembra a l’est de la província de Shandong, setmanes abans que hi hagués les inundacions.

Després de dècades de campanya d’activistes climàtics que era generalment menystinguda, Pequín ha fet de l’adaptació als atacs de clima extrem una prioritat política. La setmana passada, les autoritats van emetre un avís inusualment directe sobre la vulnerabilitat del país a la intensificació de la calor i a la pluja a causa del canvi climàtic.

Un mes abans, el Ministeri d’Ecologia i Medi també va publicar el primer informe de progrés sobre l’adaptació a l’amenaça del canvi climàtic, que posava de manifest la necessitat de millorar el sistema d’alerta precoç i una millor coordinació entre els departaments encarregats de la construcció, la gestió de l’aigua, el transport i la salut pública. “Quan aquests departaments són rígids, s’impedeix una resposta sistemàtica al clima”, diu Liu Junyan, un activista de Greenpeace a Pequín. “No tenim una visió general perquè cada un se centra a apagar les pròpies crisis.” Aquesta coordinació, va dir Liu, serà clau per a salvar vides durant les inundacions d’enguany, i també per a millorar els avisos per als residents al camp, remot i muntanyós, on la feina de mitigació continua essent feble.

Les previsions per a la resta del juliol indiquen una situació d’urgència: s’espera pluja torrencial a divuit regions del país. El govern hi ha enviat centenars de soldats, ha traslladat desenes de milers d’habitants i hi ha reservat dos-cents milions de dòlars per a l’ajuda en cas de catàstrofe. Algunes de les pitjors inundacions d’enguany han estat a la província de Hunan, al tram mitjà del riu Iang-Tsé. Allà, quatre pobles del districte de Pingjiang van ser evacuats dimarts.

Una escletxa de dos-cents vint-i-cinc metres als dics del segon llac d’aigua dolça més gran de la Xina durant el cap de setmana ha reactivat el debat sobre les terres de conreu i la industrialització que envaeixen les zones humides on s’absorbeix millor la pluja.

El problema d’adaptació al canvi climàtic de la Xina s’agreuja per les grans diferències de riquesa i de geografia. Els 1.400 milions d’habitants del país viuen majoritàriament en una densa extensió de formigó propensa a inundacions sobtades durant els xàfecs. Les fàbriques i els centres financers es concentren a la costa est. Tot i que els governs locals reconeixen la importància del canvi climàtic, “les diferències en el desenvolupament econòmic entre les regions signifiquen que hi ha llacunes en la capacitat de prevenció, resistència i resposta de desastres”, diu Tang Xu, professor de ciències de l’atmosfera a la Universitat Fudan de Xangai.

Tang, que havia estat director de l’Oficina Meteorològica de Xangai, reflexiona sobre els desastres a què s’han enfrontat les regions aquests darrers anys: sequera al nord-oest, esllavissades de terra i esllavissades de fang al sud-oest, tifons i onades de tempesta a la costa est… I subratlla que “la prevenció de catàstrofes és una tasca formidable”. El resultat, segons Tang, és que algunes regions es mouen ràpidament per identificar i abordar els riscs, mentre que uns altres s’ho prenen amb més calma – però almenys ara tothom és conscient dels problemes. “No es pot utilitzar la mateixa vara de mesurar per dir qui fa una bona feina i qui fa una mala feina”, diu.

El govern de Pequín demana a les autoritats locals que ho facin millor

La Xina és especialment vulnerable al clima extrem intensificat pel canvi climàtic, va subratllar l’Administració Meteorològica de la Xina en el seu report anual publicat dijous passat. S’hi exposaven proves creixents de l’amenaça, com ara temperatures rècord l’any passat que van fondre glaceres i permagel a velocitats mai no vistes abans. Més dramàtics que l’informe van ser els advertiments inusualment contundents d’un meteoròleg que deia que la part pitjor encara ha de venir.

En una conferència de premsa per presentar el report, Iuan Jiashuang, subdirector de l’administració, va dir als periodistes que les onades de calor esclafaran la Xina durant quinze dies més cada any i arribaran a temperatures tres graus més altes en un termini de trenta anys. Iuan va destacar que el nord-est de Xinjiang serà una de les regions més afectades. El juliol passat, les temperatures a la depressió de Turpan, 150 metres per sota del nivell de la mar, van arribar a 52 graus, el rècord màxim de la Xina. Durant el mateix període, es preveu que els xàfecs que duren cinc dies i es concentren al centre i al nord-est del país esdevinguin més freqüents, fins que finalment caigui més pluja i més neu durant els esdeveniments meteorològics extrems que no pas com a precipitació normal, va dir Iuan.

El govern xinès fa poc que va començar a advertir obertament dels perills del canvi climàtic. Durant dècades, les autoritats acceptaven la ciència però argumentaven que la responsabilitat requeia en les nacions desenvolupades més riques, com ara els Estats Units, que històricament han alliberat més diòxid de carboni. Aquesta posició es va fer més difícil de sostenir a mesura que la dependència del país respecte de l’energia contaminant del carbó i el boom de la construcció el van convertir en el principal emissor mundial de gasos d’efecte hivernacle.

Dins la Xina, una atmosfera que s’escalfava gradualment va passar a un segon pla respecte de les preocupacions per a eliminar la boirina de contaminació que cobria les principals ciutats. La discussió pública i la investigació científica sobre el tema eren limitades en comparació amb Europa o l’Amèrica del Nord.

La situació ha canviat dràsticament aquests darrers anys, en part perquè el president xinès Xi Jinping vol ser vist com un líder mundial en qüestions climàtiques. Les tecnologies verdes també són ara un motor de l’economia xinesa. L’any passat, la Xina va posar més plafons solars que tota la resta del món, i  l’Agència Internacional de l’Energia preveu que el país representarà el 60% de les instal·lacions d’energia renovable mundial el 2028.

Molts experts en sistemes energètics xinesos creuen que el país podria assolir el pic d’emissions de diòxid de carboni abans de l’objectiu oficial de “abans del 2030”, si Pequín manté controlats els governs locals, que continuen aprovant noves centrals elèctriques de carbó. Però l’atenció que es posa en l’adaptació climàtica també s’ha vist impulsada per l’allau anual de desastres naturals que han posat en relleu l’amenaça dels fenòmens meteorològics extrems, tant per als xinesos del carrer com per als responsables polítics de Pequín.

Per al lideratge del Partit Comunista Xinès, que s’enorgulleix de fites d’enginyeria que desafien la natura i de la preparació contra els desastres, les crisis com més va més freqüents esdevenen un malson per a la seva imatge, elaborada acuradament. Un any després de les inundacions mortals de Zhengzhou, les llargues onades de calor del 2022 van convertir els llacs en rierols, van fer malbé els cultius i van causar incendis forestals.

L’agost passat, Pequín va tenir els xàfecs més forts d’ençà del 1883. Les autoritats hi van respondre activant un sistema en massa de transvasaments que va sacrificar les zones rurals per protegir la capital i una nova zona de desenvolupament sostinguda personalment per Xi.

 

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els protagonistes d’aquesta història, l’italià Fabio Gambirasi i la catalana Roser Asensio, es van conèixer tot fent el camí de Sant Jaume, fa encara no deu anys. No tan sols es van enamorar –i aquí ja tindríem una història–, sinó que van decidir de començar un projecte de vida i feina plegats. La Roser era terapeuta natural, i ho va deixar tot per ser cap de sala del restaurant Agreste de Fabio & Roser, nascut amb un altre nom que van haver de canviar per motius burocràtics i evitar confusions amb un restaurant ja desaparegut. El seu marit, i pare del seu fill Pietro, havia treballat a Milà, a les ordres de Gualtiero Marchesi i Andrea Berton, i havia passat pel Casino Le Prince de Canes. Instal·lat a Catalunya, va pensar a fer una cuina italiana ben arrelada al país. No solament perquè es combina i s’elabora amb els productes i la manera de fer d’aquí, sinó perquè actualment ja hem adoptat com a pròpia la pasta, que l’italianòfil Josep Pla considerava “un dels favors més positius que Itàlia ha fet a la humanitat”. I no el contradirem pas.

Descobrir el millor secret de la Teixonera

Dèiem que la Roser Asensio va deixar-ho tot per llançar-se de cap a la restauració, perquè no es tractava només d’obrir un restaurant, com van fer l’any 2016, sinó començar plegats un projecte de vida. Primer va ser descobrir un lloc tan singular com el que ocupa el seu establiment, gràcies a un portal immobiliari. Era l’antiga Casa Fausto, on fins i tot havia treballat Maria Nicolau, i que es traspassava. L’havia fundat l’any 1946 un gallec, Fausto Escoda, que després d’haver fet de cambrer a Suïssa durant la guerra desitjava obrir un establiment de restauració. Però els anys de postguerra no eren per a gaires luxes, i es va haver de conformar amb un celler que, ràpidament, es va convertir en el centre del barri del Coll. Amb barrils de vi, servei d’estanc i aspecte de botiga de queviures, tenia un taulell de fusta que li permetia d’exercir de bar, tot i despatxar-hi a lloure vi i vinagre, però també xocolata, cigrons, arròs, sucre i olives, a més de les cerveses, els sifons i les orxates a l’estiu. La filla del fundador va ser qui el convertí en restaurant, i encara va passar per alguna encarnació més abans d’arribar al Fabio i la Roser. De fet, allò que crida més l’atenció quan arribes al carrer de Funoses Llussà, a la falda del turó del Parc de la Creueta del Coll, és el rètol que anuncia que aquell edifici eren les cotxeres i la sala d’espera de l’antic Autoòmnibus de Vallcarca al Coll, que va començar el servei el 1925, després de la inauguració del pont de Vallcarca, i que duia els veïns d’aquesta barriada fins a la plaça de Lesseps per trenta cèntims. Avui dia, la línia no existeix, però l’Agreste és un bon motiu per a sortir d’un centre i un Eixample de Barcelona cada vegada més adotzenat i enfilar cap al barri de la Teixonera, sovint poc transitat.

En aquest espai carregat d’història a la menuda, la Roser i en Fabio també hi van projectar els seus somnis: obrir un restaurant, fer-hi casa seva i poder tenir un hort i un bosc comestibles, seguint les idees de la permacultura. El terme va ser emprat per primera vegada per Bill Mollison i David Holmgren, seguint les idees precedents de Joseph Russell Smith i més agricultors i teòrics, especialment japonesos. La permacultura no tan sols opta per l’agricultura sostenible, sinó també per una visió holística del cultiu, que vol deixar el màxim de salvatge i silvestre la terra. Menjant un dels plats clàssics del Fabio, com l’espàrrec, amb tota mena d’elements bosquetans –de bolets a maduixetes, passant pels espàrrecs prussians–, s’entén perfectament la filosofia agresta (el nom fa la cosa) de la casa, que renova la proposta d’acord amb les ofertes del mercat.

Un edifici que forma part de la història de l’art

Fins ara, després de set anys de tràmits, permisos i peticions administratives, la Roser i en Fabio no han pogut fer realitat aquest projecte ideal. I encara, tanmateix, per fer les obres han de tancar. Per anar assajant què és cuinar fora del seu estimat espai, s’han aliat amb l’hotel Serras amb l’objectiu de dur el seu Agreste de la muntanya arran de mar. Si l’Agreste de dalt, per dir-ho així, és un espai en què es flaira l’aroma casolana centenària del barri, al Serras del passeig de Colom, localitzat en un edifici de 1846 davant del Port Vell, s’hi descobreix la salabror que porta la brisa de la història de l’art universal. On avui hi ha la terrassa –o rooftop, com s’anomenen els terrats dels hotels–, hi va tenir el primer estudi el pintor Pablo Picasso. Llavors l’edifici tenia entrada pel carrer de la Plata núm. 4. L’antiga conservadora del Museu Picasso i experta i investigadora picassiana, Claustre Rafart, en el volum publicat a redós del cinquantenari del pintor, Picasso-Barcelona. Una cartografia, editat per l’Ajuntament de Barcelona, ens en dóna notícia. “Al cap de poc que la família Ruiz-Picasso es traslladés al pis del carrer de la Mercè, Don José va llogar un estudi per al seu fill al carrer de la Plata, al costat mateix d’on vivien, perquè pogués treballar en un llenç de gran format per presentar a l’Exposició General de Belles Arts de Madrid.” En aquell “diminut taller, d’accés minúscul”, a mig camí de casa i de la Llotja, on estudiava, i que compartí amb el seu gran amic Manuel Pallarès, l’any 1897 Picasso va pintar un dels seus quadres més coneguts de l’etapa de joventut, que es pot veure habitualment al Museu Picasso: Ciència i caritat. És un quadre de grans dimensions de temàtica realista social –la ciència del metge que atén la moribunda, pel qual el pintor va fer servir el seu pare de model, i la caritat de la monja que atén el futur orfe. El quadre fou premiat i va semblar complir els desigs del patriarca, que veia en el Pablo de setze anys un artista acadèmic prometedor.

D’aquell edifici que avui acull l’hotel de cinc estrelles propietat de la família Serra, en dóna més notícies el savi Josep Palau i Fabre, al clàssic Els amics catalans de Picasso, quan explica les entremaliadures dels dos amics, Picasso i Pallarès, del terrat de l’edifici estant, lloc d’on dominaven la ciutat: “Es dediquen, a voltes, a llançar pedretes als transeünts que passen pel carrer de la Plata… Fins que un dia, afinant la punteria, encerten el copalta d’un senyor enravenat, que se’n va a buscar un municipal i els vol fer detenir. Ells –vailets, al cap i a la fi– s’amaguen a l’estudi i resten allí una bona estona, immòbils, palpitants, mentre el senyor, acompanyat del municipal, inspecciona aquells indrets, els terrats circumdants, sense decidir-se a esfondrar la porta com li havia demanat l’agredit. Fins que al cap de molta estona senten la veu de la portera, que per l’ull de l’escala els crida:

—Ja poden sortir, que ja són fora!

La gran tela Ciència i caritat és la que, adossada a la paret, havia servit de paravent als dos amics i havia impedit que els veiessin per la claraboia.”

La casualitat fa que l’àvia de la Roser Asensio, tal com ens explica, fos nascuda a Horta de Sant Joan, l’Horta d’Ebre on Picasso va dir que ho havia après tot, i on l’havia portat precisament Pallarès en tornant malalt i deprimit de Madrid, el juny del 1898. Hi tornà l’any 1909, ja convertit en un pintor de prestigi al París de les avantguardes, amb el seu primer gran amor, Fernande Olivier, protagonista de l’exposició actual del Museu Picasso.

De moment, l’estada a l’Hotel Serras és en format pop-up, fins a final de mes, tot i que l’experiència ha estat molt positiva per a ambdues bandes i corre la brama que s’hi podrien instal·lar mentre durin les obres. Tan diferent de la caseta del Coll, s’hi senten com a casa. La carta d’aquest Agreste Mar, com l’ha batejat informalment la Roser, és marcada per la proximitat amb el mar i els seus productes i consisteix en un menú degustació de sis plats més postres a triar, a un preu de 55 euros. Una xifra molt competitiva tant per la qualitat com per la localització de l’espai. També ofereixen la possibilitat d’escollir qualsevol plat del menú, sense haver-lo de fer tot. El dia que hi vam anar, es destacaven entre aquestes propostes el carpaccio de tomàquet ananàs, amb papada ibèrica i ventresca de tonyina marinada, el seitó farcit –del menjador estant veiem fit a fit el tradicional Bar la Plata, que té aquest peixet com a ensenya– i el ravioli de parmesà à la meunière, amb farciment de formatge d’any i mig i ratlladura d’un d’envellit de trenta mesos. I, per beure, proposen de maridar el menú amb diversos vins. Entre ells un Barbera que segur que hauria fet xalar un Pla que se’n va enamorar la primera vegada que va ser a Itàlia, ara fa cent anys. El que hem menjat, a l’Agreste de muntanya i a l’Agreste de mar. En tots dos, hi trobem la ciència de la cuina d’en Fabio i la caritat de l’atenció de la Roser.

Avui Marta Rovira –exiliada a Suïssa des del març del 2018– i els exiliats del cas del Tsunami, que també hi són d’ençà de final de l’any passat, tornen al nostre país.

És una bona notícia, car s’ha d’esperar que amb això s’acabarà el patiment personal d’una gent que no haurien hagut d’anar-se’n mai a un exili que, siga més curt o més llarg, siga d’anys o siga tan sols de mesos, sempre és una experiència terrible i no desitjada.

Crec que tots ens hem de felicitar, per tant, que ells i també aquells altres implicats en la causa del Tsunami que van optar per quedar-se –com Marta Molina o Oriol Soler– puguen perdre de vista les amenaces que han pesat fins fa poc sobre la seua vida. Això m’alegra molt i estic segur que ens alegra a tots.

Però també cal recordar que hi ha un elefant a l’habitació del retorn. D’aquest retorn d’avui o del retorn d’aviat, que serà molt més complicat, de Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. I aquest elefant és la persistència encara de la repressió espanyola, del seu govern sobre el nostre país, la manca de llibertat, en definitiva, que hem de suportar set anys després de la proclamació de la independència pel Parlament de Catalunya.

I ho he de recordar, això –encara que a algun lector avui li puga semblar antipàtic o fora de lloc–, precisament perquè la causa –sí, la causa– és allò que fa de l’exili no pas un desplaçament geogràfic més o menys accidentat, sinó un exili. Amb totes les connotacions i amb totes les conseqüències, i per tant amb totes les obligacions, que aquesta paraula té i que sempre, per definició, van més enllà de la persona exiliada.

 

PS1. Vox ha trencat el pacte de govern al País Valencià i també l’acord parlamentari a les Illes, deixant el PP sol i en minoria en la Generalitat Valencia i el Govern Balear. El malson del pacte amb l’extrema dreta ha durat només un any, però han tingut temps en aquests mesos de fer un mal enorme a les institucions i el país. A partir d’avui s’obre una situació inesperada de la qual anirem informant amb tot el detall. Esperança Camps ens ofereix en aquest anàlisi de les possibilitats que s’obren a partir d’ara: Govern en minoria o convocatòria electoral? Les hipòtesis després de la sortida de Vox del Consell.

PS2. Una de les notícies més inesperades de les darreres eleccions legislatives franceses va ser l’elecció, per primera vegada en la història, d’un diputat abertzale. És Peio Dufau, a qui els nostres col·legues de Berria han fet aquesta entrevista que us oferim avui: “Ara tindrem l’oportunitat de parlar cara a cara amb l’esquerra francesa”.

Sílvia Vidal i Martí (1970) és una escaladora i alpinista catalana de referència. De gent del país, només ella ha guanyat mai el Piolet d’Or, el màxim guardó internacional. Vidal pot passar més de trenta dies penjada en una paret de 1.500 metres, sense baixar a terra, vivint entre cordes tota sola, sense mòbil i incomunicada. Però, com explica en aquesta entrevista, a vegades el desafiament no és aquest, sinó arribar fins a la paret que vol escalar, perquè escull racons de molt difícil accés. Vidal viu mig mes a l’Eixample de Barcelona, i l’altra meitat volta escalant, dormint al cotxe, o al Bruc, el poble a tocar de Montserrat. És on VilaWeb la va visitar la setmana passada per conèixer aquesta escaladora de referència, i personalitat captivadora.

Sílvia Vidal i Martí, escaladora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Quan vau començar a escalar?
—Devia tenir vint-i-tres anys. Jo feia mig fons. 800 metres i 1.500 metres. Mon pare és entrenador d’atletisme. Quan vaig entrar a INEF, alguns companys escalaven, i va sortir la possibilitat de participar en un Raiverd, una competició de multiesports d’aventura, una setmana d’orientació sense parar, ràfting a l’entorn natural. Una de les proves era escalar. I a partir d’aquí, vaig començar a escalar.

—I l’any 2021 vau guanyar el Piolet d’Or, que seria l’Oscar de l’Escalada. L’única catalana que l’ha guanyat?
—És el màxim reconeixement que hi ha pel que fa a premis. Sóc l’única de l’estat espanyol que l’ha guanyat. Tampoc no hi ha cap home en tot el país que l’hagi guanyat. Aquell any del premi, vaig obrir una via tota sola al Cerro Grande, a la Patagònia xilena.

—Vau estar-vos trenta-tres dies vivint a la paret, mentre escalàveu els 1.500 metres. Dormíeu en una tenda penjant.
—Se’n diu escalada en grans parets, big wall. Escalant, pots estar penjat en una paret dos dies, o pots estar-ne trenta-tres. El màxim va ser a Xile tota sola. Unes altres vegades he estat 32 dies, 30, 20, 18, 17, sense baixar a terra.

—I com passa, el temps, trenta-tres dies penjada a la paret, tota sola i incomunicada?
—És molt distret, perquè s’ha de fer molta feina: has d’obrir una via, perquè vas per un recorregut que ningú ha fet abans. És feina.

—Expliqueu-nos-en el dia a dia, per exemple.
—Matino, esmorzo dins l’hamaca, que és un tros de tela amb uns tubs i amb un tendal (com una tenda de càmping penjada de la paret). Allà, hi tinc un fogonet. De seguida començo a escalar. Després, baixo a l’hamaca, sopo, apunto tot allò que he fet per tenir-ne un record (perquè, tants dies, perds el nord) i dormo. Unes set hores, dormo.

—Pujar i baixar ? Per què pujar i baixar?
—Escalo amb el que s’anomena “estil càpsula”. Això vol dir que tu comences a escalar i vas deixant la corda fixada. Normalment uns 150 o 200 metres. Quan ja ho tinc tot fixat, toca desmuntar el campament de paret i pujar aquests metres més amunt: la meva hamaca, els meus sacs, el menjar, tot. Cada nit baixo a dormir a l’hamaca. La pujo cada X dies.

Sílvia Vidal i Martí, escaladora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Quin plaer us dóna estar trenta-tres dies penjada?
—De tant en tant necessito estar sola. I no sabria estar sola asseguda en un lloc. En canvi, sí que sé estar sola fent aquesta activitat. I és que m’encanta el component d’exploració, perquè vaig molt sovint a llocs on no sé si s’arribarà a accedir a la paret, no sé què em trobaré. Totes aquestes incògnites són motivadores.

—Algun ensurt?
—Sí, molts.

—Expliqueu-me’n un.
—No, no explico drames, que sempre voleu drames.

—Ha! No vull cap drama, vull un ensurt.
—He tingut caigudes, problemes per haver travessat rius en aigües vives, moltes situacions amb animals, trobades amb óssos. Per mi, la màxima por que he passat mai. Estàs en un lloc sol, amb un ós que ve cap a tu. No és que vegis un ós allà al fons, pasturant. Ve cap a tu! Has de fer veure que ets més gran del que ets, has de fer soroll, has de cridar i a veure com reacciona.

—Són molt curiosos els noms que poseu a les vies d’escalada que obriu.
—Són de vivències que he tingut durant aquella experiència.

—Per exemple, “Sincronia Màgica”
—Van passar moltes coses màgiques. Per exemple, justament el dia que vaig arribar, se n’anava un equip de quatre francesos que havien intentat escalar la paret, però no ho havien pogut fer. Em van passar informació de la meteorologia, de com accedir-hi. Jo no ho tenia, això. I, com ells, pensava que la paret era més petita. Doncs era molt més gran. No portava infrastructura, material, menjar, aigua, apropiats per a anar a fer aquella expedició. I quan era allà enmig d’una glacera d’un quilòmetre de llarg, blocs per aquí, gel, veia que realment em faltava material. Amb totes les cabòries m’equivoco del terreny que havia fitat, marcat. I allà, perduda entremig d’uns blocs, em trobo una corda que havien abandonat els francesos. Sense aquella corda no hauria pogut fer la via. A més, quan vaig arribar, resulta que la paret era dins un parc nacional i demanaven un permís que no tenia. Doncs justament aquell dia hi havia la cap del parc (en els dos mesos que vaig estar allà va ser l’únic dia que hi va ser), em va mirar, em va dir: ensenya’m el teu passaport, que tinguis una assegurança federativa. Va fer una foto i em va dir: pots entrar.

—És curiós que la burocràcia arribi a la muntanya.
—La burocràcia és tot arreu. És al fons del mar, també.

—Un altre nom: “Un Pas Més”
—Un pas més, perquè vaig haver de caminar 540 quilòmetres anant i tornant fins a la paret, carregant 150 quilos. Van ser trenta-sis dies caminant.

—Per què anant i venint?
—Perquè jo carrego 150 quilos, però no de cop. Porto motxilles de 25 quilos cada viatge, que ja és molt (en peso 45 i és més del 50% del meu pes). Vaig carregada amb 25 quilos, deixo la motxilla i torno de buit per agafar el següent. I per això sumo tants quilòmetres durant les aproximacions. El repte és molts cops arribar fins a la paret. 540 quilòmetres és un número molt ràpid de dir. Però és una bestiesa. Una bestiesa. Sovint no sé si realment hi ha accés fins a la paret, no sé què em trobaré, potser hi ha un riu que no puc creuar. No hi ha un detall de fotografia, no hi ha uns mapes superprecisos.

—I que us portin fins a la paret? No podeu?
—No et fas a la idea dels llocs de què parlo. Parlem d’Alaska, prop de l’Àrtic, on arribes amb avioneta a un poble de 5 habitants a l’hivern (25 a l’estiu). Allà agafes un hidroavió i en tota l’hora d’hidroavió no veus cap població. Et deixa allà i fins al cap de dos mesos no torna.

Sílvia Vidal i Martí, escaladora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Qui és Pep Massip?
—És un company amb qui vaig començar a escalar en activitats d’aquest estil, de grans parets, que em va ensenyar moltíssim sobre maniobres i que vam estar molts anys fent expedicions junts.

—Maniobres? Què són maniobres?
—Tots els moviments que has de fer amb les cordes, amb tot el material que portes, per pujar-lo, per reinstal·lar-lo, per rapelar, per baixar, per tota la complexitat de cordes i estris que portes. Quan has de pujar els farcells, els sacs on porto l’aigua, el menjar. Tot això ho puges amb una corda, però has de muntar tot un sistema de politges, de contrapesos, perquè puguis hissar-los. Això són maniobres.

—Jo pujaria allà i em moriria de por. Vós, no. Això és perquè teniu una tolerància al risc més alt que les altres persones? És això?
—No m’he fet cap estudi, però jo, de por, en tinc. De por, tinc. I hi ha moments que en tinc molta. Però passa que no m’atura. Per mi és una referència. Això em fa por? Vejam què passa. No sé si és curiositat o què, perquè realment quan tu vas cap allà allò canvia.

—Què vol dir “allò canvia”?
—Que quan alguna cosa et fa molta por, si tu hi vas, canvia la percepció que tens d’aquella por.

—El monstre canvia de cara.
—Sí, potser perquè el veus més de cara. I et pot agradar més o menys, però canviarà.

—Per exemple, quan teniu molta por de caure o no caure, quina imatge us salva? Què penseu que us tranquil·litza?
—Jo, quan tinc molta por, penso que passarà. Que és momentani. Tres minuts o tres setmanes, però passarà, passarà, perquè no és etern. No hi ha res etern. “Tranquil·la, Sílvia, això ara és així, però d’aquí a una estona potser no serà així.” Potser hi ha un moment que tinc por davant d’una secció d’escalada i penso: “Uf, és que aquí puc caure molt, i puc fer-me mal picant allà. Doncs vinga, va, d’aquí a una estona veuràs com fer-ho.” I al cap d’una estona ho fas.

—En dieu escalada artificial. Per què artificial?
—L’escalada artificial consisteix a anar col·locant peces, material que portes, a dins dels forats, a les esquerdes. Claus, ganxos, etc. Quan acabo, m’ho emporto. Recullo. No ho deixo a la roca. La dificultat està en la precarietat, en el poc o molt que aguanta el teu pes aquella cosa que has col·locat. Aquest és el joc.

—És com dir “cauré o no cauré” tota l’estona?
—Sí, una mica així.

Sílvia Vidal i Martí, escaladora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Passem a parlar de les conferències. Feu conferències a adolescents, empresaris i gent de muntanya.
—Als adolescents els parlo del potencial que tenim com a persones, que podem esdevenir tot allò que volem ser. Hi arribarem o no, però no deixem de somiar-ho, no deixem d’intentar-ho. Als empresaris els parlo més de com gestiono totes aquestes incerteses, tota aquesta por, què faig quan, per exemple, em plantejo un objectiu i aquell objectiu veig que no pot ser. Tot sempre basat en experiències meves.

—De l’últim viatge gran que heu fet, quan fa?
—L’últim viatge va ser aquest de la Patagònia xilena, perquè després va venir la covid. L’any passat vaig intentar marxar d’expedició al Canadà. Set dies abans, després de mig any de preparatius, vaig haver de cancel·lar l’expedició.

—Per què?
—Perquè, en 24 hores, al matí em van denegar un permís, que no era d’escalada, sinó d’entrada al parc. Vaig pensar: hi vaig igualment, i ja m’explicaran el què. Doncs al migdia em vaig fer un tall al dit de punta a punta. I vaig dir, això ja comença a ser un problema. I a la nit la companyia em va cancel·lar el vol. I vaig dir: no hi he d’anar.

—Això ja no és sincronia màgica.
—Potser sí. Potser sí, i com que no ho entenia a la primera, em van avisar tres cops.

—Al Canadà on volíeu anar?
—Això no ho explico. Perquè vull tenir la llibertat de, a l’últim segon, poder decidir que no hi vaig, si no ho sento. No vull pressions, i menys mediàtiques. Això que faré té risc, té compromís i les opinions de fora em sobren.

—Teniu patrocinadors?
—Boreal i Lyofood. Lyofood són sobres de menjar deshidratat. Buides els sobres en aigua bullent, remenes, tanques, esperes 5 minuts i tens el menjar a punt.

—I apareixen per art de màgia la gamba, els espaguetis, l’arròs que havien cuinat?
—És que, encara més, et posaria un plat a taula i no sabries la diferència entre el teus espaguetis i aquests.

—Qui més us patrocina?
—Boreal, de calçat de muntanya i de peus de gat per a escalar. Tota la resta de patrocinadors que he anat tenint en el curs dels anys, que han estat diversos, m’han anat fent fora perquè no tinc xarxes socials. Volen que siguis molt actiu a les xarxes. Fes fotos d’això i ho poses a Instagram, a Facebook. Jo no tinc Instagram ni Facebook.

—Sí, he llegit que escaleu sense mòbil. A Catalunya tampoc no en teniu, de telèfon?
—Tinc fix.

—I de mòbil, no n’heu tingut mai?
—Mai.

Sílvia Vidal i Martí, escaladora (fotografia: Adiva Koenigsberg).

“Som un grup autoorganitzat de dones treballadores del camp i de la manipulació que vivim a la província de Huelva, Andalusia. Unides per lluitar pels nostres drets, per aconseguir unes condicions de vida i de treball dignes per a la classe jornalera, treballem des dels feminismes, l’ecologisme i l’antiracisme, decidides a acabar amb dècades de precarietat i opressió.” Són les Jornaleras de Huelva en Lucha. Per les seves mans passen bona part de les maduixes i els maduixots que mengem, en diuen l’“or vermell”. Sovint les “contracten” sense papers, dones que tinguin la família al país d’origen i que per tant tard o d’hora hagin de tornar, que no vulguin estabilitzar la seva situació a Huelva, dormen en barraques, arran dels horts, algunes han de treballar amb bolquers perquè no tenen pausa ni per anar al lavabo, els capatassos i altres manaires n’abusen i els imposen silenci sota l’amenaça de fer-les fora si parlen. El benefici de la sobreexplotació de les dones i la terra per produir or vermell està per damunt del benestar de les treballadores que s’hi deixen la dignitat i la vida. I no és un cas aïllat. Com tampoc és un cas aïllat que les dones hagin decidit unir-se per defensar els seus drets. 

“A Xile, al Cajón del riu Maipo, a la regió metropolitana de Santiago, l’aigua està privatitzada, no només la xarxa o el servei d’abastiment, sinó la mateixa font. Pertany a Aguas Andinas, que al seu torn és d’Aigües de Barcelona. Aguas Andinas té la potestat de fer el que vulgui amb l’aigua. […] Es posa en risc el subministrament d’aigua de boca a Santiago de Xile, a més destrossar-ne l’ecosistema ja molt afectat pel canvi climàtic. Diverses organitzacions s’hi resisteixen des de fa anys, com ara Mujeres por el Maipo. ‘Foteu el camp i a cuinar’, ‘Aneu a cuidar els fills i a donar dinar al marit’, gosses, meuques o putes són els qualificatius que reben. Elles s’estiren a terra i fan mandales amb els seus cossos i impedeixen l’entrada de camions. […] Així resisteixen des del 2007. I no s’aturen.” Ho escriu l’antropòloga Yayo Herrero al seu Els cinc elements (Arcàdia, 2024, traducció de David Fernández). 

“Els qui viuen a la zona de Quintero, a Xile, diuen que allà l’aire enverina. […] Són majoritàriament dones les que alcen la veu. S’han organitzat en el col·lectiu Mujeres de Zonas de Sacrificio Quintero Puchuncaví en Resistencia.” Torna a ser Yayo Herrero. Les zones de sacrifici són zones on es posa en risc la vida (vegetal, animal o humana) per obtenir més beneficis. En el cas de Quintero, els treballadors del coure van començar a emmalaltir, les dones parien criatures malaltes o amb malformacions, “l’estiu del 2018 1.700 persones es van desmaiar en inhalar un compost químic que encara no s’ha aconseguit investigar”, les dones es manifesten, de vegades contra els marits, que són convocats per l’empresa i coaccionats a manifestar-se en contra de les seves dones si no volen perdre la feina. Dels homes emmalaltits pel coure en diuen “homes verds” perquè des dels anys vuitanta del segle passat, quan van començar a emmalaltir, un dels símptomes més impactants era que els sortia un líquid verd de les ferides i les clivelles de la pell. Molts dels afectats han mort, però les esposes, les àvies, les dones continuen denunciant per ells. 

Les dones de Chipko són un moviment ecofeminista de l’Índia nascut als anys setanta del segle passat per lluitar contra la tala comercial i les polítiques de desforestació governamentals. Practicaven una protesta no-violenta, s’abraçaven als arbres perquè no els poguessin talar. “Chipko va aconseguir una important victòria quan el 1980 Indira Gandhi va establir la prohibició de la tala d’arbres a les regions de l’Himàlaia durant quinze anys, fins que la coberta verda va ser totalment restaurada”, ho podeu llegir a la Viquipèdia, com també que: “Una de les característiques més destacades de Chipko va ser la participació massiva de les dones. Com a eix vertebrador de l’economia agrària d’Uttarakhand, les dones es van veure més directament afectades per la degradació ambiental i la desforestació i, per tant, van prendre consciència dels problemes més ràpidament.”

Wangari Maathai (1940-2011), activista política i ecologista kenyana, va rebre el premi Nobel de la pau el 2004 per “les seves contribucions al desenvolupament sostenible, a la democràcia i a la pau”. Va fundar el Moviment del Cinturó Verd el 1977, responsable de plantar més de trenta milions d’arbres a Kenya i en altres països africans per evitar la desforestació i l’erosió del sòl i millorar així la qualitat de vida. L’anomenaven Tree Woman. També va defensar l’accés de les dones a les universitats i va denunciar la manca de democràcia al seu país, per la qual cosa va ser perseguida políticament. El 2002 va esdevenir diputada al Parlament de Kenya i després va ser nomenada secretària d’estat de Medi Ambient i Recursos Naturals, un càrrec que va ocupar fins el 2005, quan va ser elegida presidenta de la Unió Econòmica Africana. Un dels motius pel qual li van donar el premi Nobel de la pau el 2004 va ser per “haver estat font d’inspiració per a molts en la lluita pels drets democràtics i especialment haver encoratjat les dones a millorar la seva situació”.

“Avui assistim a la negació sistèmica de les conseqüències de l’extractivisme i de la industrialització sense límits. S’han negat la pluja àcida, el forat de la capa d’ozó i el canvi climàtic. Es finança la negació i el dubte, s’acusa d’interessat o antisistema i es ridiculitza tot aquell que denuncia els excessos del progrés. Si, a més a més, ets dona, ets boja, cafre, puta ignorant o ridícula. Si has emmalaltit, el que tens és una depressió o un trastorn psicològic. Només quan anys després es posen els morts sobre la taula s’actua, perquè la cautela, la prevenció i les cures requereixen anticipació, fre, autolimitació col·lectiva, i són missió impossible si la vida digna i la salut no són una obstinació sinó només un subproducte dels beneficis.” Cito un altre cop Yayo Herrero i ja aviso que hi tornaré, hi tornaré tant com calgui, tant com pugui. Com les dones de Huelva, les de Xile, les de l’Índia, les de Kenya, i tantes, tantíssimes altres, del passat, del present i del futur.

Els “morts sobre la taula” que ens han de fer actuar ja fa temps que s’hi podreixen, allà al damunt. Som responsables del món que tenim i en podem ser del món que tindríem si de veritat tots, i per damunt de tots els que ens governen, els que prenen les decisions, entenguéssim i assumíssim que “la sostenibilitat passa per  reconstruir els llaços amb la terra”, el nostre planeta. 

Som culpables del canvi climàtic però també podem ser artífexs actius i activistes d’un altre canvi, el canvi que posi la vida al centre. Hi ha qui defuig aquesta culpa i promou l’activisme des d’una posició entusiasta mancada de fonaments, com si damunt de la taula no fes un munt d’anys que s’hi podrissin milers i milions de cadàvers víctimes del parasitisme capitalista. Per ser la solució, toca assumir primer la culpa. L’ecologisme, i sobretot l’ecofeminisme, és incòmode perquè ens obliga a canviar, no és una eina per tranquil·litzar consciències sinó per sacsejar-les i empènyer-les a canviar. 

Hi he tornat, hi torno i hi tornaré. És incòmode, ja ho sé.

Vox ha complert l’amenaça i ha ordenat que els seus consellers isquen del Consell i trenquen el govern amb el PP valencià. Vicente Barrera, que és el vice-president i titular de Cultura i Esports; Elisa Núñez, responsable de Justícia i Interior; i José Luis Aguirre, conseller d’Agricultura, abandonaran les seues responsabilitats en el govern de Carlos Mazón. Ho ha anunciat Santiago Abascal, dirigent del partit d’extrema dreta. Abascal ha fet l’anunci en una declaració sense preguntes –flanquejat per tots els membres de la direcció– a la seu del partit al carrer Bambú de Madrid, després de reunir el comitè executiu de Vox.

En la declaració ha notificat que tampoc no donaran suport extern al PP; per tant, també retiren el suport que donen ara al govern de les Illes, encapçalat per Marga Prohens. I la trencadissa també afecta el govern de l‘Aragó. 

Baldoví exigeix a Carlos Mazón que convoque eleccions

Hores abans de la decisió, la presidenta de les Illes havia dit que restava a l’expectativa de la direcció de Vox, però afegia: “No entendria que aquí es trencàs cap acord. Nosaltres no hem incomplert el programa de governabilitat que tenim amb Vox.”

Mazón, pendent de la decisió

Aquesta reunió, convocada a les sis i mitja de la vesprada, s’ha seguit amb la respiració continguda a la seu del PP valencià, on Mazón ha convocat la junta directiva per prendre decisions en aquesta situació nova i, fins fa pocs dies, inesperada. Amb tot, el cap del Consell ha optat per no parlar de la crisi i fer un discurs triomfalista tot relatant les polítiques que ha encapçalat.

Ni el vice-president ni la presidenta de les Corts, Llanos Massó, que han assistit al consell estatal de Vox, no s’han oposat a la decisió del seu cap. Avui al matí, a València, tots dos han dit que es deuen als votants de Vox i que la darrera paraula la tenia Santiago Abascal. Tots dos també, ahir al vespre, van repiular la nota en què Vox responsabilitzava Núñez Feijóo del trencament del govern valencià i dels altres de l’estat espanyol on són necessaris per a mantenir la majoria conservadora.

L’amenaça del trencament ha planat tota la setmana, just quan el cap del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, va deixar caure que les comunitats on governa acceptarien d’acollir menors immigrants per a ajudar a llevar pressió al sistema assistencial de les Illes Canàries.

El PP ha anunciat que Alberto Núñez Feijoo valoraria demà, divendres, la decisió de Vox. Fonts de la direcció del PP han explicat que no tenen intenció de convocar eleccions anticipades. L’objectiu del PP és continuar governant aquests territoris comptant amb el suport extern de Vox.

Sobre això, Mazón ha actuat ràpidament i solament unes hores més tard ja publicava el cessament dels consellers Barrera, Aguirre i Núñez i tots els assessors que hi tenia Vox.

El pacte més ràpid

Al País Valencià és on més prompte es va arribar a un pacte entre el PP i Vox després de les eleccions del 28 de maig del 2023. La reunió es va fer en una sala de les Corts i va durar molt poca estona. En van eixir amb un paper amb cinc punts bàsics, però amb els càrrecs ja repartits. Era abans de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Feijóo maldava per mostrar un perfil més moderat que Abascal i va beneir amb la boca petita aquell pacte tan veloç.

No va ser fins uns quants dies més tard que totes dues formacions van presentar un programa de govern de cinquanta punts. Molts tenien relació amb la llengua i la memòria.

Falten tan sols dos dies per al primer aniversari de la sessió d’investidura de Carlos Mazón, que va començar el 13 de juliol de 2023 amb un record al regidor d’Ermua assassinat per ETA l’any 1997, Miguel Ángel Blanco.

Els deures fets

En aquest any s’han complert molts dels punts compresos en aquell pacte. Avui mateix, les Corts han aprovat la llei anomenada de “concòrdia” que ha derogat la de memòria democràtica. Fa poques setmanes es va aprovar la llei Rovira, dita de “llibertat educativa” que, en resum, implica la minva d’hores de classe impartides en català a tots els nivells de l’ensenyament obligatori. També s’ha canviat la llei d’À Punt i ara és molt més fàcil de controlar políticament els mitjans públics. I la llei de transparència, i la de l’Oficina Valenciana Antifrau.

Tot això fa part d’un paquet legislatiu presentat el 21 de març pels grups parlamentaris del PP i Vox i tramitat com a proposició de llei, cosa que n’ha limitat el debat i la participació ciutadana. L’objectiu d’arribar al final d’aquest període de sessions s’ha complert.

El paper del vice-president Barrera

Les primeres setmanes del govern, en ple estiu, van destacar per la desinhibició dels membres de Vox. Barrera va parlar des de primera hora de guerra cultural i de guerra contra el pancatalanisme. De guerra contra la llengua. Així es van censurar revistes de tota mena, es va canviar el nom d’auditoris, es va anunciar que no hi hauria diners per a celebrar Estellés ni per a les entitats que defensassen els Països Catalans. Tampoc no hi ha hagut premi Guillem Agulló a les Corts. En canvi, s’ha establert un circuit de jonegades i s’han donat diners a una fundació que promociona els bous a Madrid. Barrera ha protagonitzat tota mena d’incidents en declaracions contra la igualtat o contra la violència de gènere.

La seua companya, Elisa Núñez, té en comú amb Barrera un cert fervor per Franco i pels guanyadors de la guerra del 1936-1939, de qui se senten orgullosos hereus. Núñez va qualificar Franco de personatge històric i va ser incapaç de pronunciar el mot “dictador”.

I mentrestant, Mazón es dedicava a suavitzar cadascun d’aquests incidents i a remarcar que el seu govern estava unit i que feia coses per als valencians. La darrera mostra exageradíssima d’amor fraternal l’han teatralitzada aquest matí a les Corts Mazón i Barrera quan han exagerat una abraçada i una conversa davant les càmeres.

Potser tots dos ja sabien que seria la darrera abraçada que es feien no en el període de sessions, sinó abans del trencament.

Després de la sortida de Vox del Consell, el Partit Popular s’ha trobat sense el soci preferent i necessari per a assolir les majories a les Corts. El PP té quaranta diputats, de noranta-nou, i Vox en té tretze. Quan Santiago Abascal va parlar per primera volta d’abandonar els governs on Vox és necessari, el PP li va donar poca credibilitat. Aquestes darreres hores, els equips directius del partit ja han començat a treballar en un pla B que preveu unes quantes hipòtesis.

El primer fet és que l’eixida de Vicente Barrera, Elisa Núñez i José Luis Aguirre obligaran el president de la Generalitat, Carlos Mazón, a fer canvis de govern per a reestructurar l’executiu i nomenar els titulars de Cultura, Justícia i Agricultura.

Una altra cosa és la situació a les Corts, on estarà en minoria. Ahir mateix, la secretària general del PSPV, Diana Morant, va dir a les Corts que el seu partit no seria la crossa del PP ni donaria cap mena de suport per a salvar aquesta minoria. “No podem donar suport a un PP que es dedica a retallar drets als ciutadans. Al Partit Socialista no ens poden demanar que els donem suport, perquè són indistingibles de Vox”, deia Morant, poc després d’haver-se aprovat la llei que derogava la de memòria democràtica.

Arran d’aquesta situació, Carlos Mazón pot decidir de continuar governant en minoria, potser amb suport extern de Vox en votacions concretes. Té a favor que el pressupost ja ha estat aprovat, i podria prorrogar-se per al 2025 si no reïx a aprovar-ne un de nou a final d’any. Fonts del partit han deixat caure que estan preparats per a això. En una compareixença aquesta vesprada, Mazón ha evitat de parlar del trencament, però ha obert la porta a acceptar propostes positives dels altres grups parlamentaris.

Quant a l’activitat legislativa, aquest primer any ha donat molts fruits, amb l’aprovació del conjunt de cinc lleis que han desmuntat l’arquitectura legislativa del govern del Botànic. Per tant, tindran a les mans el poder sobre els mitjans públics i sobre l’agència antifrau; a més, hauran eliminat bona part de l’ensenyament en català a les escoles, i és previsible que els períodes de sessions que vindran no tinguen tanta càrrega legislativa.

Una convocatòria electoral?

Una altra opció, probablement la més remota, és que el president de la Generalitat faça càlculs i decidesca de convocar eleccions. Si mira al voltant, hi veu uns quants adversaris polítics que no passen pas un bon moment. Carlos Mazón mateix deia ahir al matí al síndic de Compromís, Joan Baldoví, que resàs perquè ell no premés el botó electoral.

Si Mazón convocàs les urnes, es trobaria amb un Compromís sense un lideratge clar. La pota principal de la coalició, Més Compromís, ha convocat un congrés extraordinari a l’octubre per a elegir una nova direcció. A la candidatura oficialista li han eixit, de moment, dues candidatures alternatives molt fortes que, si s’uneixen, poden canviar el rumb del partit.

Moviments de fons en les aigües tèrboles de Més Compromís

Al PSPV, la secretària general, Diana Morant, encara no ha fixat bé el seu lideratge, tot i que ja ve del congrés de la renovació de la primavera passada. Aquestes darreres setmanes ha hagut d’entomar uns quants moviments i intents de revolta, sobretot del vice-secretari general, Carlos Fernández Bielsa, que fa tot de maniobres per a controlar l’aparell. Morant no és diputada a les Corts i passa bona part de la setmana a Madrid, perquè és ministra del govern espanyol. Això li dóna visibilitat, però alhora la converteix en el centre de totes les crítiques quan es parla del maltractament del govern espanyol vers els valencians.

No hi ha balneari ni oasi per a Diana Morant i el PSPV

I en el cas de Vox, l’eixida del govern valencià pot trencar la imatge d’institucionalitat que han volgut marcar. D’una altra banda, elecció rere elecció, van perdent suport i ara tenen un contrincant encara més ultra, el partit Se Acabó la Fiesta, que els podria esgarrapar vots.

Amb tot, les eleccions europees del 9 de juny van deixar unes intencions de vot molt semblants als resultats de les eleccions a les Corts del 28 de maig de 2023.

La fiscalia ha presentat un recurs contra la decisió de l’Audiència de Barcelona d’absoldre d’un delicte d’odi un home que va insultar i menysprear per motius homòfobs un jove que era a un McDonald’s de la ronda Universitat de Barcelona en la Diada de l’Orgull LGTBI. L’atac, que va ser gravat en vídeo i difós a les xarxes socials fins a fer-se viral. Els fets va tenir lloc passada la mitjanit, quan dos joves van entrar a l’establiment i, quan anaven a demanar, un altre home que era amb la seva família va increpar a un d’ells per la seva forma de vestir.  En les imatges es veu com l’agressor va amenaçar la víctima dient-li que el faria heterosexual “a hòsties”.

Segons la sentència de l’Audiència, les expressions van ser desafortunades i reprovables, però no van tenir entitat per qualificar-se de delicte d’odi perquè el que va molestar l’acusat va ser la forma de vestir de l’altra persona, i no la seva condició sexual. Ara la fiscalia ha presentat un recurs en la qual expressa la disconformitat amb aquest criteri i opina que no s’ha aplicat bé el codi penal i que hi ha hagut errors en la valoració de les proves.

La fiscalia considera provat que l’acusat va recriminar a l’altra persona la seva forma de vestir, i que el vigilant de seguretat de l’establiment es va adreçar a l’indret on hi havia la discussió per evitar que l’incident adquirís gravetat. També que durant la discussió l’acusat va proferir la frase “et faré heterosexual a hòsties” i “val més que duguis un guardaespatlles, perquè ara quan surtis et fotré tal hòstia que se’t traurà la mariconeria”. Tot plegat enmig de retrets per la forma com vestia l’altra persona, que l’acusat considerava una manca de respecte en un lloc públic.

Així, argumenta que la manera de vestir és una de les formes a través de les quals es pot manifestar una orientació sexual i que censurar-la és, sens dubte, menysprear l’orientació sexual dels que decideixen expressar-la d’aquesta manera. Per tant, que la forma de vestir sigui la motivació de l’atac, com diu la sentència, aboca al mòbil discriminatori d’orientació sexual.

El fiscal afegeix que recriminar a una persona una forma de vestir no heteronormativa engloba, necessàriament, la convicció que l’heterosexualitat basada en el gènere binari és la norma o l’orientació sexual predeterminada, i això aboca a situar en el rebuig de l’acusat cap a una orientació sexual diferent.

El fiscal retreu a l’acusat la utilització de mots despectius cap a la condició sexual de l’altra persona, titllant-les de “expressions clares i contundents que reflecteixen el mòbil discriminatori per orientació sexual que el tribunal en la sentència de forma sorprenent descarta”.

Per la seva banda, l’Observatori contra l’LGTBIfòbia ha valorat molt positivament la decisió de la fiscalia.

Des de l' Observatori valorem molt positivament i necessari la decisió de la fiscalia:
"La secció de delictes d'odi i discriminació de la fiscalia provincial de Barcelona, ​​després de coordinar-se amb la Unitat de Delictes d'Odi i Discriminació de la Fiscalia General de… pic.twitter.com/YhXq2c1QKr

— Observatori Contra l'LGTBI-fòbia (@Observatori_cat) July 11, 2024

Una trentena de persones, cridades per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), s’han concentrat aquest dijous a la tarda a les portes de la seu del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) a l’Ampolla, i han demanat la seva dissolució, coincidint amb l’acte de commemoració del 35è aniversari del minitrasvassament.

El portaveu de la PDE, Joan Antoni Panisello, ha criticat que el CAT ha portat riquesa, futur i progrés al Camp de Tarragona contràriament “a l’estancament demogràfic i econòmic” de l’Ebre. Per la seva banda, el president de l’ens, Joan Alginet, entén que sorgeixin “sentiments de defensa dels recursos”, però reivindica la importància de la infrastructura i el seu compromís amb l’entorn.

El jutge del cas Vólkhov, Joaquín Aguirre, va denegar l’amnistia del president Carles Puigdemont per la seva presumpta implicació en la trama russa i va enviar la causa al Suprem espanyol sense esperar que la fiscalia s’hi pronunciés, malgrat que la llei l’obliga a resoldre prèvia audiència de les parts.

El jutge Aguirre, caçat: revelen uns àudios en què es vanta d’obstruir l’amnistia

Després de quatre anys d’investigació sobre les suposades connexions amb Rússia, el jutge ha accelerat les últimes setmanes els tràmits per a enviar la causa al Suprem espanyol, mentre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dirimeix si l’investiga arran de la querella per prevaricació que l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, va presentar contra ell.

El passat 21 de juny, amb l’amnistia ja en vigor, Aguirre va maniobrar per intentar d’excloure Carles Puigdemont de l’amnistia i va obrir una nova peça separada en què l’acusava dels delictes d’alta traïció i de malversació. Segons el magistrat, l’objectiu de la peça és “investigar, a instància també del Parlament Europeu, totes les connexions relacionades amb el govern rus, els viatges i trobades de Puigdemont i els seus col·laboradors i les activitats fetes per ells, que haurien facilitat la infiltració de persones d’origen rus en territori espanyol amb l’objectiu d’influir en les estructures financeres i en la realització d’activitats de desinformació, desestabilització i alteració de la pau social.”

A la seva interlocutòria, donava dos dies a la fiscalia i a les defenses perquè es pronunciessin sobre si el cas és amnistiable, un termini inusualment breu per a aquest tipus de tràmits, ja que altres tribunals permeten entre cinc i deu. La llei estableix que el jutge ha de decretar el sobreseïment de les causes en instrucció que puguin encaixar en els supòsits amnistiables, “prèvia audiència del Ministeri Fiscal i de les parts”. Així, el fiscal Ricardo Sanz-Gadea va redactar l’informe amb el seu posicionament sobre l’amnistia a Puigdemont i el va remetre als seus superiors de la fiscalia anticorrupció perquè el visessin i donessin llum verda, com és preceptiu al ministeri públic. No obstant això, mentre la fiscalia anticorrupció tenia encara sobre la taula l’informe, el jutge Aguirre -que havia estat informat verbalment que l’escrit encara era en tràmit- va resoldre de denegar l’amnistia i va remetre al Suprem l’exposició raonada amb els indicis que, a parer seu, vinculen Puigdemont amb la suposada connexió russa.

Sánchez, còmplice de la trama russa del procés: el relat ocult del jutge Aguirre

Junts ha registrat una esmena a la reforma del reglament del Parlament de Catalunya per eliminar l’article 25.4, que va permetre la suspensió com a diputada de Laura Borràs el 2022 després de l’obertura de judici oral. Així figura a les esmenes distribuïdes pel parlament, que els grups han registrat davant la mesa al llarg de la tarda d’avui, després d’haver aprovat de començar per la via ràpida d’una reforma del reglament que permetrà que els exiliats puguin votar de l’estranger estant.

Malgrat que JxCat figura entre els grups que han impulsat aquesta reforma del reglament, la formació ha registrat tota sola aquesta esmena, a fi de suprimir l’article 25.4. L’article -introduït a la reforma del reglament que van aprovar Junts pel Sí i la CUP el 2017, en vigílies del referèndum unilateral del Primer d’Octubre- estableix que la Mesa “ha d’acordar la suspensió dels drets i els deures parlamentaris de manera immediata” si a un diputat li obren judici oral per corrupció. En el seu moment, JxCat va esgrimir que aquest article del reglament del parlament vulnerava la presumpció d’innocència. A més, el Butlletí Oficial del Parlament també ha publicat aquesta tarda dues esmenes a la totalitat a la reforma, registrades pels grups del PP i Vox.

El parlament aprova de reformar amb rapidesa el reglament per a regular el vot dels exiliats