Vilaweb.cat

La Unió Europea vol restaurar la lliure circulació abans de l’estiu

Brussel·les ha demanat de reobrir fronteres a la Unió Europea en tres fases i en funció de la situació epidemiològica a cada país o regió. El full de ruta de la Comissió Europea per reactivar els moviments de persones i el turisme i reobrir l’Espai Schengen abans de l’estiu estableix una desescalada que vagi des d’una fase 0 actual amb restriccions generalitzades fins a una fase 2 d’aixecament total dels controls fronterers. Es tracta de fases amb què cada estat hauria d’estar d’acord, sense una imposició de la reobertura des de Brussel·les, i que tindran en compte la situació epidemiològica de cada país. També implicaran mesures excepcionals de seguretat, com els controls de temperatura als avions, l’ús de màscares durant els viatges o altres mesures, que també afectaran el transport marítim i ferroviari. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest mateix divendres sis estats europeus ja reobriran les seves fronteres: Estònia, Letònia, Lituània, República Txeca, Alemanya i Àustria. Grècia negocia d’obrir les seves només amb d’aquests estats.

A la fase 1 s’aixecaran les restriccions entre ‘regions, àrees i estats amb una situació epidemiològica positiva similar’ i amb suficient capacitat sanitària i de control del virus. Es podran permetre viatges per motius professionals i personals, per exemple per visitar la família en un altre país, però també per fer turisme.

Per poder passar de fase es tindrà en compte la situació epidemiològica a cada estat, les mesures contenció del virus i les ‘consideracions socials i econòmiques’. La situació epidemiològica es determinarà per factors com la reducció sostinguda del nombre de noves infeccions o la ràtio de reproducció del virus, el nombre d’hospitalitzacions i de pacients a l’UCI, així com la capacitat del sistema de salut i del país per fer tests i aïllar els contagiats.

El Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties (ECDC, per les seves sigles en anglès) s’encarregarà d’elaborar un llistat amb la situació epidemiològica de cada país que permeti comparar-los. Quedarà en mans dels estats decidir si aixequen o no les restriccions per viatjar i amb quins països de la UE.

Per a la primera fase la CE recomana que els estats i regions en una situació positiva similar restableixin les connexions aèries no només amb els seus veïns sinó també amb aquells països en la mateixa fase epidemiològica. D’aquesta manera, Brussel·les creu que es podria salvar part de la temporada turística.

A més, la CE deixa la porta oberta per permetre moviments entre països on el nivell epidemiològic no sigui igual. ‘En el cas que la situació epidemiològica sigui menys similar, es poden aplicar salvaguardes i mesures addicionals’, apunta el text.

Brussel·les recomana passar de fase de manera ‘flexible’ i fent passos enrere si és necessari. També exigeix que no es discriminin els viatgers en funció de la nacionalitat. És a dir, quan un estat decideixi reobrir fronteres per a un altre estat de la UE s’ha d’aplicar a tots els ciutadans de la UE en aquell país. També reclama als governs europeus una bona coordinació a l’hora d’aixecar les restriccions.

The post La Unió Europea vol restaurar la lliure circulació abans de l’estiu appeared first on VilaWeb.

Brussel·les es decanta perquè els vals pels vols cancel·lats s’allarguin almenys un any

La Comissió Europea vol allargar almenys un any la validesa dels vals pels vols cancel·lats per la crisi del coronavirus 2019. En cas de no ser utilitzats, llavors els clients podran ser reemborsats. En les recomanacions per salvar l’estiu, l’executiu europeu remarca que la legislació europea obliga les companyies a reemborsar els vols cancel·lats, però ara es decanta per fer ‘més atractius’ els vals per animar els clients a acceptar-los i no agreujar els problemes econòmics de les companyies. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Així mateix, la Comissió Europea proposa que els vals tinguin una ‘protecció’ davant la possible insolvència de les companyies, que es puguin transferir a altres persones ‘sense cap cost addicional’ i que permetin fer reserves ‘de la mateixa ruta amb les mateixes condicions que la reserva original’.

The post Brussel·les es decanta perquè els vals pels vols cancel·lats s’allarguin almenys un any appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Montero, sobre l’infrafinançament valencià: ‘No inventem problemes que no existeixen’

La ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, ha negat al congrés que al País Valencià hi hagi infrafinançament. ‘No emboliquem la troca. No inventem problemes que no existeixen‘, ha dit. El diputat de Compromís, Joan Baldoví, li havia demanat que els fons de recuperació de la crisi del coronavirus 2019 anivelli les zones infrafinançades, com ara el País Valencià, amb la resta. ‘Compte, no demanem que llevin res a ningú. Només demanem que ens igualin a la mitjana’, ha dit el diputat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Increïble. Indignant. La ministra d'Hisenda li acaba de dir a @joanbaldovi que ens inventem problemes quan des de @compromis reclamem que els valencians tinguen el mateix finançament que la resta de ciutadans.

Només volem que ens deixen de tractar com ciutadans de segona!! pic.twitter.com/AF4nl8ANYn

— Fran Ferri (@franferri_) May 13, 2020

Montero ha respost: ‘Els ciutadans necessiten unitat i no volen confusió.’ tot seguit ha dit que l’infrafinançament era un invent i ha demanat a Compromís que doblegués l’esquena perquè ‘aquest virus ens necessita a tots’.

Les paraules de la ministra han indignat Compromís. El portaveu de la formació a les Corts, Fran Ferri, ha dit que eren increïbles. ‘Només volem que ens deixen de tractar com a ciutadans de segona’, ha escrit a Twitter.

Tensió amb el PSOE

La tensió entre Compromís i el PSOE s’ha anat enfilant a mesura que han passat les setmanes i el govern espanyol no ha cedit en la recentralització. La setmana passada, Compromís va votar a favor de la pròrroga de l’estat d’alarma, però amb un ‘sí crític’.

El malestar es va disparar divendres, quan el ministre de Sanitat, Salvador Illa, va impedir que catorze departaments sanitaris del País Valencià, que inclouen les ciutats de València, Alacant, Elx i Castelló, passessin a la fase 1 del desconfinament.

La Generalitat vol que el conjunt del País Valencià sigui a la fase 1 dilluns vinent 

Precisament ahir, Baldoví va amenaçar de votar contra la cinquena pròrroga de l’estat d’alarma si Pedro Sánchez no es compromet a actuar amb més transparència i confiança amb els governs autonòmics.

The post [VÍDEO] Montero, sobre l’infrafinançament valencià: ‘No inventem problemes que no existeixen’ appeared first on VilaWeb.

La Generalitat vol que el conjunt del País Valencià sigui a la fase 1 dilluns vinent

La consellera de Sanitat, Ana Barceló, ha detallat en conferència de premsa que el Consell demanarà al Ministeri de Sanitat espanyol que els 14 departaments sanitaris que continuen en la fase 0 avancin d’estadi el dilluns vinent. En aquest sentit, ha dit que la petició no anirà acompanyada de cap nou informe, i que simplement s’actualitzaran les dades de l’anterior. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[DOCUMENT] Ximo Puig posa Sánchez contra les cordes publicant l’informe oficial sobre el desconfinament

De totes maneres, Barceló ha explicat que la fase 1 al País Valencià tindrà alguns matisos. La Generalitat vol suspendre els actes i espectacles a l’aire lliure de fins a 200 persones i, en el cas concret d’un departament, que no ha volgut identificar, es demanarà que no es puguin fer reunions de deu persones en espais públics i privats.

Salvador Illa diu ara que van negar la fase 1 a tot el País Valencià per ‘mobilitat excessiva’ 

Sobre l’evolució de la pandèmia, la consellera ha afirmat que en l’últim dia no hi ha hagut cap ingrés a l’UCI per Covid-19. ‘Ara mateix el 2,2% dels casos actius estan a l’UCI i el 13% hospitalitzats’, ha dit. Els casos actius només representen el 24% del total i les altes representen el 66%.

En l’últim dia, segons Barceló, s’han detectat 20 casos amb proves PCR i han mort 4 malalts, tres dels quals vivien en residències. A més, s’han guarit 179 persones. Als hospitals hi ha ara 437 pacients ingressats, dels quals 68 són l’UCI.

Pel que fa a les residències, la consellera ha detallat que hi ha casos de Covid-19 a 93 centres, dels quals 28 estan sotmesos a vigilància activa per personal sanitari.

The post La Generalitat vol que el conjunt del País Valencià sigui a la fase 1 dilluns vinent appeared first on VilaWeb.

[INFORME] Amnistia Internacional torna a reclamar l’alliberament immediat de Cuixart i Sánchez

Amnistia Internacional ha tornat a demanar l’alliberament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que són empresonats des del 16 d’octubre de 2017, després que el Tribunal Constitucional espanyol hagi acceptat els seus recurs d’empara contra la sentència del Suprem, que els condemna a nou anys de presó per un delicte de sedició. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’ONG ha remès un informe tècnic a la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol, les defenses i l’acusació particular (Vox), en el qual destaca la vaguetat del delicte de sedició i com la sentència contra el procés ha vulnerat la llibertat d’expressió i de reunió de Cuixart i Sànchez. ‘Han de ser posats en llibertat de manera immediata’, diu l’organització en un comunicat.

Segons Amnistia, la interpretació i la definició del delicte de sedició que ha fet el Suprem ‘resulten contràries al principi de legalitat’. En aquest sentit, considera que no compleix amb els requisits que els instruments Internacionals de drets humans —com l’article 21 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i l’article 11.2 del Conveni Europeu de Drets Humans— estableixen per poder imposar restriccions en els drets de llibertat d’expressió i de reunió pacífica.

‘S’ha de revisar substancialment la definició del tipus penal de sedició per garantir que no criminalitza indegudament l’exercici de les llibertats d’expressió i reunió pacífica, ni imposa penes desproporcionades a actes de desobediència civil pacífica’, ha assenyalat Esteban Beltrán, director de l’ONG a l’estat espanyol.

A més d’interpel·lar les diverses parts que van participar en el judici al Suprem, Amnistia també s’ha dirigit a diferents  mecanismes internacionals i regionals de drets humans per fer-los saber el posicionament i les preocupacions sobre la situació de Cuixart i Sànchez.

The post [INFORME] Amnistia Internacional torna a reclamar l’alliberament immediat de Cuixart i Sánchez appeared first on VilaWeb.

Les escoles bressol d’Andorra reobriran a partir de dilluns

Les llars d’infants d’Andorra podran reobrir les seves portes a partir de dilluns vinent. Tot i que encara s’estan tancant els protocols per permetre la reobertura, una de les possibilitats que es contempla és que hi hagi un màxim de tres infants per classe. Aquell mateix dia, Andorra recuperarà també les activitats immobiliàries de compravenda i promoció, i el personal domèstic podrà tornar a treballar. Això comportarà que uns 3.306 assalariats, és a dir un 10% del total, es reincorporin a la feina. Els 13.060 empleats que queden són, bàsicament, del sector del comerç que continua tancat, bars, hotels i restaurants. El govern es planteja que algunes d’aquestes activitats reobrin a partir de l’1 de juny. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

[EN DIRECTE] Us oferim tota la informació d’última hora sobre la crisi del coronavirus 2019 

The post Les escoles bressol d’Andorra reobriran a partir de dilluns appeared first on VilaWeb.

Albiol recuperarà la unitat d’antiavalots de la Guàrdia Urbana de Badalona

El batlle de Badalona, Xavier García Albiol, ha anunciat que recuperarà els agents antiavalots de la Guàrdia Urbana, que abans de ser dissolta el 2015 s’anomenava Unitat Omega. Albiol creu que és necessari recuperar l’esperit d’aquella unitat per resoldre els problemes ‘seriosos’ d’inseguretat que hi ha a algunes zones de la ciutat. En una entrevista a Catalunya Radio, preguntat per la baralla multitudinària que hi ha hagut aquesta nit, el batlle ha remarcat que vol ‘acabar’ amb aquestes situacions i per això vol revisar l’estructura de la policia. Pel que fa a la crisi sanitària i al desconfinament, Albiol s’ha mostrat prudent a l’hora de canviar de fase: ‘Les coses s’han de fer bé, encara que sigui lent’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Dolors Sabater: ‘ERC i els comuns han comprat el marc del PSC’  

Xavier Garcia Albiol ha assegurat que hi ha zones de Badalona on els veïns ‘tenen por’. ‘I Això s’ha d’acabar’, ha sentenciat. Per aquest motiu, ha dit, preveu fer diverses ‘accions’ al si de la Guàrdia Urbana de la ciutat ‘per implementar mesures que puguin ajudar els veïns a recuperar certa normalitat en un temps breu’.

En aquest sentit, el recent investit batlle de Badalona ha avançat que recuperarà la ‘filosofia’ de l’antiga Unitat Omega. ‘No sé la fórmula ni exactament quin nom li posarem’, ha apuntat, tot remarcant que crearà de nou la unitat antiavalots amb un format ‘actualitzat’.

The post Albiol recuperarà la unitat d’antiavalots de la Guàrdia Urbana de Badalona appeared first on VilaWeb.

Forcadell surt de la presó de Mas d’Enric després de 61 dies de confinament

Carme Forcadell ha sortit aquest dimecres per primera vegada de la presó de Mas d’Enric després de 61 dies de confinament. Així ho ha explicat ella mateixa a través del seu compte de Twitter. ‘Actuem amb responsabilitat, vèncer la Covid-19 és a les nostres mans, rentem-nos-les. Cuideu-vos, cuidem-nos i els que pugueu sigueu feliços’, ha escrit. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Surto després de 61 dies de confinament. Actuem amb responsabilitat, vèncer él covid-19 és a les nostres mans, rentem-nos-les. Cuideu-vos, cuidem-nos i els que pugueu sigueu feliços.

A

— Carme Forcadell (@ForcadellCarme) May 13, 2020

D’aquesta manera reprèn el voluntariat i la cura de la seva mare a través de l’aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari, que es van suspendre ara fa dos mesos a causa de la pandèmia. Forcadell sortirà 27 hores a la setmana per fer aquestes dues activitats, concretament nou hores diàries durant tres dies a la setmana.

Ahir un jutge de vigilància penitenciària va avalar la primera proposta de 100.2 per a Forcadell aprovada per la junta de tractament de la presó, que estableix aquestes 27 hores setmanals. El jutge argumenta que Forcadell ha acceptat ‘no només els fets, sinó l’error i l’equivocació en la via, mitjans i forma utilitzats per assolir l’objectiu de la independència de l’estat de forma unilateral’.

The post Forcadell surt de la presó de Mas d’Enric després de 61 dies de confinament appeared first on VilaWeb.

Vestager: ‘Hi ha el risc que Europa no es recuperi tan ràpidament com la Xina’

La vice-presidenta de la Comissió Europea, Margrethe Vestager, avisa que algunes companyies estrangeres poden tenir la temptació de comprar empreses europees en plena recessió. ‘Hi ha el risc que Europa no es recuperi tan ràpidament com la Xina’, admet en una entrevista a l’ACN i altres mitjans europeus. Vestager aposta per reforçar el control de les adquisicions estrangeres, especialment per part de companyies amb fort suport estatal. ‘Si exigim una competició justa a Europa, també hem de minimitzar els riscos d’una competició injusta a altres parts del món’, reivindica. Dins de la UE, la vice-presidenta tem el trencament del mercat únic per la flexibilització de les ajudes d’estat, però preveu que el pla de recuperació neutralitzi els desequilibris. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Des de meitats de març, la Comissió Europea ha flexibilitzat les normes sobre ajudes estatals perquè els governs puguin salvar les seves economies més fàcilment. Però la desigual capacitat fiscal està comportant que les empreses de països més rics com Alemanya rebin més suport que d’altres a estats com l’espanyol o Itàlia.

‘Ens arrisquem a una fragmentació del mercat únic’, alerta l’eurcomissaria de la Competència. Tot i això, recorda que es tracta d’una situació d’emergència i assegura que cap estat està fent ‘més del que és necessari’.

‘No autoritzem ajudes d’estat que no siguin proporcionals’, afirma la danesa.

Vestager puntualitza que per ara no han rebutjat cap mena d’ajuda econòmica proposada pels estats, però admet que en alguna ocasió han hagut de demanar canvis perquè no s’ajustaven a les normes europees.

Vestager defensa que el pla de recuperació que està dissenyant la comissió precisament pretén ‘limitar aquesta fragmentació’ del mercat únic.

‘Això ens ajudarà perquè la recuperació sigui més ràpida i forta’, opina.

Pla de recuperació en construcció

La Comissió Europea és l’encarregada de confeccionar els instruments de recuperació, entre els quals el pressupost de la UE. Un paquet d’ajudes que ‘interactuarà amb els plans nacionals de recuperació’, segons Vestager.

Si bé l’executiu europeu tenia previst presentar la proposta a meitats de març, Vestager reconeix que encara no han acabat de fer l’avaluació inicial sobre les necessitats de cada país i sector en aquesta recessió.

‘No tenim els números encara’, diu.

Ajudes a empreses

La Comissió Europea ha proposat un canvi en les regles sobre ajudes públiques per permetre els governs entrar en el capital de les empreses afectades per la crisi de la Covid-19. Els canvis inclouen la prohibició de repartir dividends als accionistes, d’aprovar recompres d’accions, i també limiten els sous dels directius, que no podran rebre primes fins que l’estat s’hagi desvinculat de la companyia.

Alguns grups polítics com els ecologistes han exigit a l’executiu europeu que imposi condicions econòmiques i mediambientals a les empreses rescatades. Vestager defensa que els requisits climàtics s’han de posar per a totes les companyies per igual.

‘Les obligacions climàtiques s’han d’establir en lleis per a totes les empreses, no només aquelles en dificultats’, sosté.

Davant les peticions per excloure les companyies que operen en paradisos fiscals, Vestager no descarta incloure ‘algunes consideracions fiscals’ en el paquet d’ajudes per a la recuperació econòmica, però no concreta res i, d’entrada, es decanta per establir un marc regulador ‘més general’.

Vestager creu que la tendència a la concentració empresarial a Europa dels darrers deu anys ‘podria incrementar’ per la covid-19, ja que s’han patit les conseqüències de mantenir una alta dependència en proveïdors estrangers.

Competència digital

Vestager no perd de vista un dels principals objectius del seu segon mandat com a eurocomissaria de la Competència: controlar el domini dels gegants tecnològics com Google, Facebook o Amazon.

‘Espero que durant el confinament molta gent hagi experimentat la diversitat del món digital’, afirma.

La danesa defensa la importància de continuar la seva feina per garantir que les grans empreses digitals tenen ‘obligacions clares’ a Europa. Vestager avança que podrien obligar aquestes companyies a registrar-se a la UE per operar. A més, creu que cal reforçar les normes per operar per garantir una competència justa.

‘És urgent perquè hi ha startups genials que estan entrant al mercat amb molta ambició’, apunta.

The post Vestager: ‘Hi ha el risc que Europa no es recuperi tan ràpidament com la Xina’ appeared first on VilaWeb.

‘Confinem els cotxes’: una campanya demana de repensar el model de mobilitat per reduir la contaminació

Des de diverses entitats ecologistes i veïnals d’arreu de Catalunya –Plataforma Qualitat de l’Aire, Eixample Respira o la FAVB– impulsen una campanya perquè la societat catalana repensi el model de mobilitat que vol. Prenen de base els carrers buits arran de la crisi del coronavirus, ‘Confinem els cotxes, recuperem la ciutat’, vol fer reflexionar sobre els conflictes de contaminació atmosfèrica i la massificació de vehicles privats anteriors al confinament . googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Alhora, la campanya posa èmfasis en el fet que les propostes fetes per ajuntaments com el de Barcelona ‘no són suficients’ i consideren que són necessàries mesures més valentes per donar prioritat a altres transports com la bicicleta: ‘La bicicleta ha d’esdevenir el vehicle prioritari del desconfinament. És el vehicle més net i eficient, permet desplaçaments llargs i garantir distàncies de seguretat’, diuen en el manifest.

 

 

The post ‘Confinem els cotxes’: una campanya demana de repensar el model de mobilitat per reduir la contaminació appeared first on VilaWeb.

Les portades: ‘Sánchez es planteja una pròrroga d’un mes de l’estat d’alarma’ i ‘El turisme, en quarantena’

Avui, 13 de maig de 2020, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Última Hora:

The post Les portades: ‘Sánchez es planteja una pròrroga d’un mes de l’estat d’alarma’ i ‘El turisme, en quarantena’ appeared first on VilaWeb.

Les portades del dimecres 13 de maig de 2020

Ara:

Diari Bondia: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Última Hora:

The post Les portades del dimecres 13 de maig de 2020 appeared first on VilaWeb.

Per quin model cultural aposta, senyora Colau?

He començat a escriure aquest article amb un atreviment, qui sap si un desig impossible: que el llegeixi Ada Colau; que els seus assessors li diguin que no prové d’algú d’aquests que aprofiten qualsevol aparició pública seva per a posar-la a parir; que voldria compartir amb ella, i amb tots els qui vulgueu acostar-vos-hi, és clar, unes reflexions crítiques sobre la cultura a la ciutat de Barcelona. Jo no represento ningú, però tinc la presumpció, si no la convicció, que algunes coses que explicaré són compartides per força gent del món de la cultura (que, en realitat, som tots, perquè tots en som usuaris) i que es van fer ben evidents amb el terrabastall ocasionat arran de l’anunci d’un concert als terrats de la ciutat, coordinat per la productora El Terrat i finançat per l’Ajuntament de Barcelona. És cert que la situació en què ens trobem, en ple confinament, devia aguditzar-ho tot, però em sembla que la cosa ve d’abans i que podríem resumir-la en una pregunta: quina diferència hi ha entre el model cultural dels ajuntaments d’Ada Colau i el que van oferir els seus predecessors mentre presidien el consistori de la capital de Catalunya? googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Anem enrere. Quan va guanyar l’alcaldia de Barcelona, el 2015, molts vam tenir la sensació –potser l’anhel– que havia arribat el moment en què es podrien aplicar polítiques d’esquerra en el món de la cultura institucional. No parlo només d’aquella gent lligada a l’eix de cultura de Barcelona en Comú, que feia anys que havien establert uns debats molt interessants; parlo també de persones que proveníem d’unes altres comprensions progressistes de la societat. I tot i que, al començament, hi va haver una certa sorpresa de no nomenar cap regidor exclusiu per a la matèria, la feina de Berta Sureda a l’Icub prometia unes noves formes: hi va haver reunions amb les associacions professionals, també amb gent no associada; es van anunciar mesures il·lusionadores; d’aquell període va sorgir el concurs per a la direcció de la Virreina, un dels –pocs?– senyals d’identitat d’una nova manera d’entendre la cultura a la ciutat, combatent i participativa… Però la cosa es va quedar en promesa i no sabrem mai si la feina de la Berta hauria fructificat: el maig del 2016 Colau va pactar amb el PSC i va regalar l’administració de la cultura municipal a Jaume Collboni i, en un episodi vergonyós, Xavier Marcé.

Torno al present i a la iniciativa ‘Barcelona, ens en sortirem’. Quan es pren la decisió de cancel·lar-la definitivament, Ada Colau fa un comunicat en què, entre més coses, diu que l’actual govern municipal és conscient de les dificultats que passa el teixit cultural i que, precisament per això, havien pres un seguit de mesures de suport, ‘entre les quals 2 milions d’euros en ajuts extraordinaris o la reorientació dels grans festivals municipals (com el Grec o la Mercè) per donar suport a aquest teixit’. Potser ella no ho veu, però aquesta frase inclou una part del malestar que va causar el seu projecte dels terrats, perquè una cosa és tot el teixit cultural i una altra els grans festivals. Crec que aquesta és una qüestió fonamental en què hauríem de posar-nos d’acord: tot és cultura, evidentment, però mentre que una mira a les grans xifres i sol tenir un suport publicitari màxim, n’hi ha una altra que sempre serà minoritària i que, precisament per això, els governs progressistes l’haurien de protegir.

En aquesta línia, tinc més preguntes: l’alcaldessa de la ciutat sap que, en termes generals, el teixit cultural de base ha estat desatès pels seus predecessors en l’alcaldia, tant per Trias com per tots els socialistes anteriors? Que tradicionalment s’ha donat prioritat als grans esdeveniments, des de l’Olimpíada Cultural del 92 fins al Fòrum de les cultures, i que amb això s’ha generat una mena de culte als grans esdeveniments (Primavera Sound, Sònar, per posar-ne uns exemples) que fan ombra a la feina de barri, de poc pressupost, però de gran intensitat? I que, incomprensiblement, durant el seu mandat, no ha variat aquest model cultural de ciutat? En el comunicat que va fer Ada Colau, recordava que ‘som l’única administració que des de fa anys destinem més del 5% del pressupost a cultura’, cosa que és certa, molt per sobre dels governs de la Generalitat, ai las!, però aquests diners a quina aposta responen o quina cultura volen protegir?

Essent així les coses, potser pot entendre que, com jo vaig mirar d’explicar de manera urgent quan va saltar la notícia de l’esdeveniment, hi hagués persones que se sentissin isolades, no solament pel confinament, sinó perquè es volia repescar la cultura altisonant i banalitzadora en un moment de preocupació col·lectiva i sectorial molt notable. Procuro ser didàctic: a banda de més consideracions, a qui se li ocorre d’encarregar aquell esdeveniment a una productora com El Terrat? Que no sap que el sector de les productores està també molt malament i n’hi ha de menys famoses que també haurien pogut organitzar la suposada retransmissió? Que mai no podrem fugir del ‘famoseig’ i del ‘col·leguisme’? Si no em faig entendre, senyora Colau (si és que ha tingut la gentilesa de llegir-me fins aquí), no sé si sabré explicar-me quan li dic que encara esperem que els comuns apliquin una cultura pròpia, allunyant-se o si més no contrarestant els grans fastos, aquest fervor per les indústries culturals que els seus socis del PSC-PSOE propugnen tan insistentment (entre més coses perquè, en aquestes indústries, hi tenen interessos personals).

On és aquella Ada Colau que s’enfrontava a l’exèrcit perquè al Saló de l’Ensenyament no hi hagi cap estand dels militars? On és l’alcaldessa que renunciava a la Llotja del Liceu que els seus antecessors tenien reservada des de sempre? Resulta frustrant veure que, fora de casos concrets com aquests, les seves formes culturals s’assemblin tant a les de Serra, Clos o Trias, entre més. Em permeto una altra anècdota, per veure si em faig entendre: quan, el setembre del 2018, Lluís Pasqual dimiteix el seu càrrec davant del Teatre Lliure, empès per un escàndol d’abús de poder i econòmic, ens vam quedar sorpresos que, en comptes de donar suport a l’actriu que havia destapat el cas, Ada Colau fes una piulada de suport al dramaturg. I una altra: enmig d’aquella demagògica polèmica que es va muntar sobre l’ampliació del Macba, si el Raval necessitava més sanitat o més cultura, el silenci de l’alcaldessa semblava atorgar la raó als qui diuen que, per ella, l’art contemporani és cosa de pijos. I, per acabar de demostrar-ho, va deixar que la representació del museu en actes públics i entrevistes recaigués en Ainhoa Grandes, una senyora que no hauria de tenir res a veure amb el governament d’un museu públic. Oi que no m’equivoco?

Totes aquestes coses resulten incomprensibles. Si els comuns volen transformar la societat, com poden renunciar a fer que la cultura participi en aquesta transformació? Com poden inhibir-se en benefici de la cultura espectacle, és a dir, de la banalització? Els assessors de l’alcaldessa li han dit que acaba de sortir un llibre que explica que hi ha una altra cultura de la ciutat compromesa amb la llibertat i la democràcia dels més desvalguts, fora de l’entreteniment per l’entreteniment? Més important i tot, els seus assessors li han explicat que acaba de fer-se pública una iniciativa que compta amb una gran quantitat d’adhesions que demana una renda bàsica universal i incondicional per a la gent que treballa en cultura? La seva formació no hauria d’estar d’acord amb aquesta demanda? Perquè el teixit cultural també el fan les grans indústries i productores com El Terrat, això ja ho he escrit, però sense el teixit cultural de base, el precari, el que se suposa que és la seva gent, la que la va votar, tot acabaria essent foc d’encenalls. I es necessiten propostes valentes, fora dels consensos habituals, com aquesta que demana la protecció radical de creadors de tota índole.

Ja acabo i no he hagut de parlar en cap moment d’independència ni d’espanyolisme, d’equidistants ni d’antisistema; reduir el fracàs del projecte de concert pels terrats de Barcelona a les turbulències polítiques, a les animadversions partidistes, com Ada Colau suggeria en el seu comunicat i com els seus defensors van apressar-se a difondre sectàriament als mitjans contraris al sobiranisme, és parapetar-se en un indret que et permet de defugir un repte. El seu repte, alcaldessa, és fer que la cultura a Barcelona deixi de fonamentar-se exclusivament o majoritàriament en l’entreteniment i la sumptuositat i aposti d’una vegada pel combat. Perquè els models culturals basats en l’opulència ja els coneixem i ja seria hora que Ada Colau ens en proposés un d’alternatiu.

The post Per quin model cultural aposta, senyora Colau? appeared first on VilaWeb.

Per què el coronavirus és més letal en homes que no en dones?

Des que va començar la pandèmia de la Covid-19, estudis i estatístiques han anat assenyalant que aquesta malaltia té un índex de mortalitat més gran en els homes que no pas en les dones. L’últim estudi, el de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), revela que els homes tenen un 55% més de probabilitat d’ingressar en un hospital per aquesta malaltia que no les dones, i un 62% més de probabilitats de morir-se una vegada hi han ingressat. Per una altra banda, un estudi sobre l’impacte del brot en homes i dones publicat a The Lancet també assenyala que, malgrat que el nombre de contagis entre ambdós sexes és semblant, hi ha diferències quant a la mortalitat i la vulnerabilitat a la malaltia. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les dades sobre el coronavirus als Països Catalans van en la mateixa direcció en relació amb la mortalitat, malgrat que apunten a un percentatge de contagis superior en dones (63%) que no en homes (37%). Al Principat, la mortalitat pel coronavirus sobre casos confirmats i sospitosos és del 6,3% en homes i del 3,7% en dones. Al País Valencià, és del 12,2% en homes i del 7,6% en dones i a les Illes, del 14,4% en homes i del 7,6% en dones. Els percentatges de mortalitat probablement serien inferiors si se sabés el nombre real de contagis, però la diferència per sexes és evident. No hi ha dades desglossades per sexes d’Andorra ni Catalunya Nord.

Aquesta tendència ja es va observar a la Xina durant la primera etapa de la pandèmia. A començament de febrer, la proporció de mortalitat entre els homes era del 2,8%, i entre les dones de l’1,7%. També es va comprovar en més epidèmies de coronavirus. En la de SARS-CoV del 2003, els homes tenien una mortalitat més alta que no les dones: un 21,9% contra un 13,2%.

Les xifres són clares, però per què aquesta malaltia causa complicacions més greus en els homes? Com en la majoria d’aspectes relacionats amb la Covid-19, encara no se’n té prou informació i, per tant, els experts no en poden extreure conclusions clares, però treballen amb hipòtesis que poden explicar aquestes diferències per sexes. De fet, els avantatges immunològics de les femelles de diverses espècies en la resistència a les infeccions també són sabuts de fa anys per la comunitat científica.

L’enzim ACE2, porta d’entrada del virus

Les investigacions més recents assenyalen la importància de l’enzim convertidor d’angiotensina –més conegut per ACE2– pel que fa a l’afectació diferent per sexes. Mitjançant aquest enzim, que es troba especialment al cor, als testicles, als ronyons i als pulmons, el virus entra a les cèl·lules del cos i infecta les sanes. Per tant, com més concentració d’aquest receptor, més entrada del virus al teixit i més infecció hi ha. ‘L’ACE2 és una porta amb un pany, el SARS-CoV té una clau (el seu receptor Spike) que obre la porta i entra. Si tens moltes portes al pulmó, per exemple, el coronavirus pot entrar més al pulmó i produir més infecció’, explica la doctora Cristina Royo, investigadora de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell.

Segons un estudi fet a onze països europeus i publicat per l’European Heart Journal, els homes tenen més concentració d’ACE2 en la sang que no les dones i això pot explicar per què els afecta més la Covid-19. L’estudi ha mesurat les concentracions d’ACE2 en 1485 homes i 537 dones amb insuficiència cardíaca i s’ha trobat que les concentracions plasmàtiques són superiors en el primer grup (5,38 en homes i 5,09 en dones).

El cromosoma X i les hormones femenines

Segons que explica Royo, les diferències genètiques associades al cromosoma X poden ser un altre factor a tenir en compte a l’hora de presentar les hipòtesis. ‘Sembla que hi ha diversos gens que codifiquen la immunitat innata, i que són al cromosoma X.’ La immunitat innata és la primera que apareix en una infecció, i respon igual a un virus que a un bacteri o a un fong, diu. Les dones tenen dos cromosomes sexuals X (XX) i els homes només en tenen un; l’altre cromosoma dels homes és Y (XY). Això, segons que sosté un estudi elaborat per investigadors italians, influeix perquè les dones tinguin menys susceptibilitat a les infeccions. En definitiva, sembla que la regulació de les respostes immunes basada en el sexe contribueix en última instància al desenvolupament de la malaltia.

Un altre factor relacionat amb les diferències biològiques entre homes i dones és l’hormonal. Investigacions com la que hem esmentat indiquen que la progesterona i els estrògens, hormones sexuals femenines, tenen un efecte modulador del sistema immunitari innat, que participa en algun punt de la resposta immunitària i la regula. Les dones, per tant, també poden tenir un avantatge respecte dels homes quant a aquesta funció moduladora que les protegeix més de les conseqüències de la malaltia.

Precisament per aquest possible avantatge que poden conferir les hormones sexuals femenines, dos assaigs clínics investiguen quina funció podrien tenir a l’hora de tractar el coronavirus. Investigadors de Nova York ja han començat a tractar amb pegats d’estrògens els pacients masculins, i a Los Ángeles es fa això mateix amb la progesterona. Tanmateix, Royo alerta que encara no hi ha prou dades ni conclusions sobre aquests estudis i que, en cas de reeixir, aquests tractaments serien complementaris als antivirals, perquè aquest efecte modulador de les hormones té un paper coadjuvant i no exclusiu. ‘No crec que puguis guarir una infecció prenent estrògens’, diu.

Uns hàbits més insans, clau en l’aparició de més malalties

El darrer estudi d’AQuAS també assenyalava la comorbiditat –la presència d’una o més malalties o trastorns– com un dels principals factors associats a l’hospitalització o a un pronòstic pitjor dels pacients amb coronavirus. Una càrrega alta de morbiditat fa que la probabilitat de ser hospitalitzat sigui gairebé cinc vegades la de la població amb risc basal. Entre les patologies específiques amb més risc, cal destacar l’obesitat (27%), la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) (18%), la insuficiència cardíaca (20%) i els trastorns psiquiàtrics (11%).

En aquest factor també hi ha diferències entre homes i dones. ‘Els pacients amb Covid que presenten més mortalitat ja tenen malalties de base: pulmonars, càrdio-vasculars, hipertensió…’, explica Royo. ‘Aquestes malalties van associades a hàbits que les desenvolupen, com ara fumar o beure. Els fumadors, per exemple, tenen més risc de tenir MPOC o càncers pulmonars, i sembla que aquesta mena d’hàbits tenen més incidència en homes que no en dones.’ També Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries de l’estat espanyol, va assenyalar que la Covid-19 afectava més certs grups de risc com ara els esmentats i que aquestes malalties atenyen més homes que no dones. ‘Per tant, és normal que ells tinguin més letalitat’, va dir. La hipertensió, per exemple, el 2015 va afectar un de cada quatre homes i una de cada cinc dones, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

El factor del tabac –molt relacionat amb el desenvolupament de l’MPOC i també un factor de risc en les malalties càrdio-vasculars– ja es va assenyalar a la Xina, on aquest producte és molt més consumit pels homes que no per les dones, amb una diferència del 50% al 2%. Segons l’OMS, dels més de mil milions de fumadors que hi ha al món, només un 20% són dones, mentre que dels 5 milions de morts anuals a causa del tabac, 1,5 són dones. L’OMS també assenyala que el consum d’alcohol és més alt en homes que no en dones. El consum mitjà d’alcohol per cap a tot el món el 2010 fou de 19,4 litres entre els homes i 7 entre les dones.

Els factors culturals i sòcio-econòmics

Fora del camp estrictament científic, els experts també tenen en compte la possibilitat que les diferències culturals i sòcio-econòmiques entre ambdós sexes siguin un factor que influeixi en l’afectació de la malaltia, però seria el menys evident de tots i fins i tot se’n podrien extreure conclusions contradictòries. La clau seria la diferència en l’exposició al virus que tenen homes i dones: ‘Les dones presenten unes taxes de desocupació més altes i, per tant, n’hi ha més que es queden a fer les feines de casa. A més, hi ha feines, com la construcció, que han trigat molt a aturar-se i en què treballen majoritàriament homes’, diu Royo.

No obstant això, en molts altres oficis són les dones que tenen una exposició més gran al virus. Les feines relacionades amb les cures –a la sanitat, a les residències de gent gran o en l’atenció domiciliària– són absolutament feminitzades, i també professions que han estat molt exposades durant l’estat d’alarma, com ara les caixeres de supermercat o les netejadores. L’estudi publicat a The Lancet analitza les dades de Hubei –on es va detectar el primer brot– i explica que allà més del 90% de les treballadores relacionades amb les cures són dones, unes xifres que no difereixen pas gaire de la majoria de països del món. A Catalunya, per exemple, un 88,4% del col·lectiu d’infermeria són dones.

L’estudi de The Lancet també diu que els estereotips de gènere que imposen a les dones la feina de les cures van exposar-les més durant l’epidèmia d’Ebola, perquè moltes eren cuidadores dins de les seves famílies i com a treballadores sanitàries.

Les diferències biològiques i la perspectiva de gènere, claus per a la investigació

Vista la importància de tots aquests factors a l’hora de desenvolupar hipòtesis sobre l’afectació del virus en homes i dones, els investigadors consideren clau que es tinguin en compte les diferències sexuals (biològiques), com també les provinents dels rols de gènere (culturals) a l’hora d’analitzar les causes i conseqüències de la Covid-19. Les diferències en la biologia poden influir de manera directa en l’afectació del virus, mentre que les diferències de socialització que reben homes i dones, juntament amb la segregació en el món laboral, poden tenir-hi una repercussió més indirecta, però també important. El fet que hi hagi diferències notables entre el consum de tabac i alcohol, per exemple, no s’entén sense l’anàlisi d’aquestes causes socials, perquè són hàbits que tradicionalment han estat més associats als homes, per bé que el consum de les dones ha anat augmentant amb el temps.

Hi ha més factors relacionats amb l’educació diferent que reben homes i dones, i també amb les diferències biològiques, que poden influir a l’hora d’entendre alguns fenòmens. Segons un estudi de les investigadores Sabra L. Klein i Rosemary Morgan, les dones tenen més tendència a cercar informació i atenció mèdica, per una banda perquè és més acceptat socialment que es trobin en una posició vulnerable o de malaltia, i per una altra perquè les seves necessitats de salut reproductiva les forcen a cercar més atenció mèdica que no els homes. Els homes poden tenir menys tirada a informar d’una reacció adversa, especialment si no la perceben com res de greu i, per tant, tenen més possibilitats de ser atesos quan les malalties ja són en una fase més avançada.

Les investigadores sostenen que la tendència de la recerca mèdica és de no analitzar ni informar de les diferències entre sexes en la presentació, progressió i tractament de les malalties; sovint se n’exclouen les dones i, per tant, s’arriba a conclusions errònies sobre com les afecten les malalties. En el cas del coronavirus, aquestes diferències tot just es comencen a analitzar i probablement encara cal esperar molts mesos per a tenir-ne proves concloents.

The post Per què el coronavirus és més letal en homes que no en dones? appeared first on VilaWeb.

Pilar Almeria i Joan Peris: ‘Tenir a València un teatre com el Micalet és un miracle; o una tossuderia impressionant’

Els temps són estranys i, en compte de poder abraçar i felicitar com es mereixen aquest parell de monstres de l’escena, gent de teatre de cap a peus, responsables d’haver-nos fet riure i plorar i emocionar i pensar i ballar de tot amb el gest i la paraula i el silenci, en compte de celebrar amb ells i com cal els vint-i-cinc anys que fa que la Companyia de Teatre Micalet va pel món, ens hem de conformar amb una entrevista per telèfon, dues entrevistes que després quedaran recosides en una, com si fos realment una conversa de dues veus. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El 13 de maig de l’any 1995, Pilar Almeria, Joan Peris (juntament amb Ximo Solano, que al cap d’un temps va continuar per uns altres camins) van decidir de formar aquesta companyia que ha demostrat, amb talent i tenacitat, que es pot fer teatre popular i de qualitat i en català a la ciutat de València, que es poden superar les maltempsades i confegir, al remat, una bella, intensa, vivíssima història d’èxit. Des del primer Eduardo de Filippo fins al darrer (de moment) i meravellós Anton Txèkhov, han enfilat clàssics i contemporanis, creacions col·lectives, teatre de ballar i de poesia, experimental, popular, de tot. Han aconseguit de recuperar i crear i mantenir i expandir un públic on semblava que no s’hi volia deixar créixer ni cultura ni res.

Avui, val a dir, la maleïda pandèmia plana com una presència no convidada a la festa. No volen que els determini també la celebració, per bé que inevitablement l’ha condicionada. Doncs que no ho marqui tot, si més no. Que no ho marqui tot. I així ho duen, com tothom i amb aquell de més a més que atorga l’arrel i la pràctica de la famosa dita que ens recorda, a tothom però a la gent de teatre encara més, que the show must go on. O, en paraules de Pilar Almeria, ‘intentem ser positius i el que calga. I mira que hem superat situacions estranyes, però és que això no és una crisi econòmica, depèn de factors que ningú no sap. Ara mateix, podríem pensar, i ho fem, que conste, de reprendre la temporada en setembre, encara que siga en una capacitat del 50%, i d’intentar d’anar entre tots agarrant confiança. Però és que de seguida penses… i si hi ha un altre rebrot… en setembre? En novembre? En fi, que anem venuts. Venudíssims. I, al mateix temps, malgrat la incertesa, hem de continuar endavant; no hi ha cap més remei’.

Quina cosa tan difícil, celebrar els vint-i-cinc anys així…
—Pilar Almeria [P. A.]: Sí. Tan complicat com ha estat arribar fins ací i ara això… Vam pensar d’ajornar-ho, però al final vam dir, mira, no, la situació és aquesta, com una prova més que ens posen els déus, doncs ho celebrarem tal com estem. I ara estem en casa. Així que hem engegat una història que pot ser bonica, hem demanat a persones que han col·laborat en el projecte, actors, actrius, gent de l’equip, gestors… un fum de gent que des del 1995 són realment els responsables que nosaltres sigam ací, que ens envien vídeos que anirem penjant després a les xarxes. I aquesta serà la nostra celebració, una celebració compartida.
—Joan Peris [J. P.]: Però també fa ràbia, eh? Jo sóc una persona molt festera i m’hauria agradat divertir-nos i donar gràcies. Però, bé. La festa, la farem. Per una altra banda, això també fa pensar en el fet que la vida és més que una entropessada, per greu que siga. Una pandèmia és terrible, però també és part del que som. I som més coses: hi ha l’art i la bellesa, i tot continuarà existint malgrat les pandèmies. És la meravella de l’ésser humà, malgrat tot.

Esperem que sigui una de les lliçons de tot plegat, aquesta reflexió sobre les coses que són importants…
—J. P.: Bé, en això sóc un poc pessimista. Això no canviarà el món, no canviarà el pensament de la gent. Tota pedra fa paret, sí, però no l’alçarem de seguida, la paret. Sempre passa igual. Tant de bo que en eixir de casa tot fóra diferent, i la gent tinguera una altra escala de valors. Però jo no crec que una pandèmia canvie tant les coses.

Ens recordem de santa Bàrbara quan trona i, després, quan deixa de tronar…
—J. P.: Exacte. Ja ho veurem d’ací a un temps. Potser sí que hi ha gent a qui això ha fet vibrar un poquet les cordes, i reflexionar. En el teatre ens ha passat això: al començament dèiem: si hi ha deu persones que s’ho passen bé, ja estem contents. I després hem vist que hi ha molta gent que ha begut d’eixa energia. Molta. I això fa molta alegria. És un poquet la filosofia de tot això: que no ho farem tot de cop? D’acord. Però mira, a poquet a poquet, qui sap.

Aquest impuls inicial, la idea de crear un centre de producció, d’exhibició, amb programació estable, teatre de qualitat, en català, popular i al mateix temps de nivell, és fantàstic…

Pilar Almeria, Joan Peris i Ximo Solano, en una de les primeres reunions de la Companyia de Teatre Micalet.

—Pilar Almeria: Segurament és que estàvem un pelet bojos [riu]. Però aquest era el somni. Havíem fet una incursió en els noranta per tenir una companyia de teatre, però no va eixir bé. L’altre dia en parlàvem, els tres fundadors, Joan Peris, Ximo Solano i jo (perquè Ximo també hi va ser en aquells començaments complicadíssims, quan es va definir la manera d’entendre-ho tot): el nostre somni, des del començament, era una casa, un lloc referencial de la companyia on poder fer exhibicions llargues, donar temps perquè la gent ho poguera veure, perquè els espectacles, els actors, pogueren anar creixent amb la gent, conjuntament.
—J. P.: Jo havia anat a Barcelona, a l’Institut del Teatre, i després al Lliure, i sempre hi havia una cosa que em deia que havia de tornar. Vaig venir a València a fer una cosa del Centre Dramàtic i vam coincidir amb Pilar i Ximo, i férem una companyia, Vale&cia. No va funcionar, però continuàrem molt amics. I anàrem parlant de coses. De tenir una seu. Un lloc on representar. Potser era l’experiència al Teatre Lliure, també.

I anàreu a parar al Micalet.
—P. A.: Havia estat referencial en l’època del teatre independent, però en aquell moment estava un poc en desús. El coneixíem tots, i de seguida hi vàrem pensar com a centre de la nostra activitat. I vàrem parlar amb la junta directiva de la Societat Coral el Micalet, que en aquell moment presidia Frederic Jordà. Realment, no sé si ens entenien [riu], però van confiar en nosaltres. Crec que els va sorprendre com es va anar desenvolupant el projecte. Ara pense que estan contentíssims de tenir-nos a casa.
—J. P.: Abans d’anar-me’n a Barcelona hi havia fet teatre, allà. I coneixia Frederic Jordà. Recorde eixa conversa: ens mirava amb una cara… [riu]. Ximo deia: això no tirarà. I jo: calla, espera, espera! Total, que vam aconseguir de començar. No va ser fàcil però ho vam fer. Com amb totes les coses que es poden aconseguir, ho has de tenir clar i enfocar-hi tota l’energia. I la gent va respondre molt bé. I de seguida, va sortir Nàpols milionària, i molt bé.

Fotografia: Santiago Carreguí.

Quina ha estat la relació de la companyia de teatre amb la Societat Coral el Micalet?
—J. P.: Hem tingut molta sort que existisca la Societat Coral el Micalet. Amb tots els canvis que hi ha hagut i les anades i vingudes. Molta sort. Una entitat nacionalista al mig de la ciutat de València i que combregue, més o menys, amb la nostra visió de la societat, està molt bé. El fet que més els agradava era que ho poguérem fer en català, a València. I això, que en nosaltres era una cosa molt important, era un punt en comú clau. Les relacions van ser de tota mena, és clar. En algun moment va ser mot dur, també. Però amb perspectiva només els puc donar gràcies: gràcies per haver-nos deixat entrar i per tot. I està bé agrair a la gent que ha fet possible el somni de tirar endavant la companyia. Que ha estat dur? També. Quan hi va haver un moment de parèntesi, Pilar va ser qui ho va mantenir perquè poguérem retornar. Si Pilar hi no hi haguera estat, ara no podríem celebrar els vint-i-cinc anys ni res.

Si ho haguéssiu d’explicar a un marcià que ara aterrés a València i per tant no us conegués, com li resumiríeu aquest segell especialíssim que té el Teatre Micalet?
—P. A.: És una manera de fer les coses. I, evidentment, en la nostra llengua. Que pràcticament no caldria ni dir-ho: per a nosaltres era natural. Passa que ja sabem com funcionen les coses a València: ens va costar fidelitzar el públic a poquet a poquet. Una altra cosa? Sempre hem fet espectacles lligats al temps, a la gent, en contacte amb les coses que passen. Els artistes no ens podem situar fora del món. Aquest contacte el pots fer mitjançant un clàssic, a voltes amb un espectacle de creació, o d’un autor contemporani, depèn. La marca, potser ha estat aquesta. I crear espectacles basats molt especialment en el treball actoral. Mai no hem utilitzat grans escenografies. I tenim una cosa fantàstica que ens permet aquest teatre, físicament: ser a prop del públic, poder-nos-hi comunicar amb facilitat.

Com escolliu l’obra següent, quin és el procés per a decidir que fareu Txèkhov o Molins o una autocreació?
—P. A.: És un procés bastant visceral. Comentem entre nosaltres, amb gent pròxima a l’equip (Cassany, per exemple), i no sé què fa que diguem ‘ara no és el moment, més endavant’. Hem volgut plantejar-nos reptes, a voltes, jo què sé, perquè et fas gran i t’abelleix una reflexió sobre el temps, a voltes perquè vols parlar d’això tan bèstia que passa. No és una cosa excessivament intel·lectual, l’elecció, és una sensació, un batec. A voltes ens hem equivocat, és clar, però a voltes no.

Al capdavall, l’art és aquesta combinació estranya de raonament i aprenentatge i estudi i, alhora, d’aquella altra cosa que no se sap què és…
—P. A.: Sí. Per què, per exemple hi va haver un moment en què que vam necessitar fer una obra de Vicent Andrés Estellés. Per què en aquell moment? No t’ho sé explicar, però necessitàvem fer el Poseu-me les ulleres, i el vàrem fer. Rondava i de cop un dia vàrem saber que ha de ser ara perquè ara és el moment.

Ens expliqueu la millor experiència, en aquests anys, i, també, la pitjor?
—P. A.: La millor… Recorde molt molt bé el Ballant, ballant. Perquè tocàvem molts pals i treballàvem amb moltíssima gent diferent… Hi vaig fer grans amics. I era molt gratificant perquè arribava, i li agradava, a moltíssima gent. Però n’hi ha més. L’experiència d’El jardí dels cirerers, una obra que teníem pensada des del començament, però que dèiem ‘no, encara no’. Pensàvem que no teníem encara l’edat ni la vivència per a poder fer una obra amb la complexitat de sentiments d’aquest Txèkhov. I ha estat fantàstic. De funció, d’equip, de comunicació amb l’espectador. Ben mirat, no recorde cap muntatge en què diguera ‘ai no, no hi tornaria a passar’. En tots, en els processos artístics sempre es pateix un poc, però tots formen part de la teua vida, ja.

Joan?
—J. P.: La meua pitjor experiència va ser després d’estrenar Nàpols milionària. Per sempre, personalment, és una de les coses que em quedaré. Jo era actor. I aquella va ser la meua primera direcció. Havíem quedat que ho faríem per torns fins que tinguérem diners i poguérem portar directors. La qüestió és que quan vaig estrenar, vaig trobar un buit tan gran… Tant! Que ja sé que no s’ha de fer, però cada nit anava al teatre, em posava allà en la porteta dels camerinos a mirar l’escenari com si haguera d’eixir. I era horrorós perquè no em tocava mai. Coses boniques? No puc deixar de pensar el dia que estrenàrem Ballant, ballant. Una obra molt dura de fer, de les més cansades, físicament i emocionalment. El dia de l’estrena recorde l’emoció. Sempre sol desbordar al final, amb els aplaudiments i tot. Aquí va ser diferent: començava en fosc i de colp, llums i música. Jo era a l’escaleta, allà amagat, i tan bon punt va començar em va agarrar un botó i vaig començar a plorar que no podia parar. T’ho pots imaginar? Doncs ho recorde com un dels moments meravellosos que he passat. La sensació de veure un treball fet. Fet. Allò de dir: ‘ací hi és tot. Tot. Ja no puc més’. [S’emociona] Això em passa encara, eh? Però amb Ballant, ballant va ser brutal. I, no sé per què, ja sentia que seria un èxit. Quan va començar la música era com si ja sentira els aplaudiments que van venir després, anys i anys. Una cosa tremenda. En El jardí dels cirerers, per exemple, no era conscient que agradaria tant com ha agradat. Quines coses.

Tota una fita, Ballant, ballant.
—J. P.: Sí. La vam idear pensant que feia falta alguna cosa que funcionara, que cridara molta gent. I saps què vàrem pensar? Una cosa certa però bèstia: que havia de ser un espectacle on no es parlara en valencià, perquè, si no, la gent que no hi estava acostumada no hi venia. Solució? A Ballant, ballant no s’hi parlava. Fort, eh? Però, mira, gràcies a això ho hem pogut mantenir després. I fer altres coses. Coses diferents. Després va venir Ai, Carmela! i La ruleta russa.

En l’obertura de compàs del Teatre Micalet, dels clàssics al teatre més popular, heu aconseguit cultivar o retornar un pic d’autoestima que potser era necessària. Era una funció que us havíeu plantejat o us ho heu trobat amb el temps?
—P. A.: Una anècdota sobre això de l’autoestima: a Ballant, ballant, efectivament, no s’hi deia ni una paraula, i al final convidàvem el públic a ballar. Doncs jo em vaig trobar amb diverses persones amb qui he ballat que em preguntaven si érem valencians. Per què? Perquè em deien que els havia agradat tant, ho havíem fet tan bé, que pensaven que no érem valencians.

Tela.
—P. A.: És al·lucinant, però és així.

Pilar Almeria, al centre, caracteritzada per a l’obra ‘El jardí dels cirerers’.

Parlar del Teatre Micalet és parlar d’un balanç més que positiu i d’èxit. De vegades fa la sensació que sou més una tenacitat, una insistència, el fruit de dir ‘ho aconseguirem’, que no pas el producte d’una política cultural impulsada des de fora a consciència.
—J. P.: Exacte. Més aviat al contrari, sí. Quan vàrem nàixer, hi havia el PSPV. Els vam demanar que ens ajudaren, abans de l’ensulsiada que ja es veia a venir, de l’època negra que de seguida es va inaugurar. Els dèiem ‘ei, que si guanyen aquests ens quedarem sense valencià, sense teatre, sense res, doneu-nos suport’. I bé, doncs van mirar cap a una altra banda. Devien pensar en alguna altra cosa. Per això dic que cada vegada que ha canviat els gestors culturals, en realitat ha estat com si no existírem. Saps què és sentir-te com que no et veuen? I saber que fas coses i trencant-hi les banyes i res? En fi, hem estat molt molt d’aguantar.
—P. A.: Sí, a València és tot bastant casual. No ens caracteritzem, malauradament, per ser gent que tinguem una política cultural clara, que apostem per coses en què la societat es puga reconèixer. Nosaltres funcionem malgrat: malgrat tot. Ara mateix funcionem perquè en aquests vint-i-cinc anys hem aconseguit de fidelitzar un públic que espera les nostres produccions i que ja té el Teatre Micalet com a referent. I això ho hem aconseguit perquè som d’una tossuderia impressionant. I això que intentar, en València, en el cap i casal que està tan absolutament entreverat, tenir un projecte d’aquestes característiques, és un miracle. Que només ha pogut continuar gràcies a la tossuderia de la gent. Si haguérem abandonat cada volta que ens han fet tornar a començar possiblement no seríem ací.

Vàreu passar una temporada en parèntesi…
—Sí, una temporada curta, quan la gran crisi econòmica. Vam estar un temps fora del Micalet. I després hi vam tornar per la mateixa tossuderia de què parlàvem. Tenir  casa és molt important, també per a una companyia de teatre. Es van escaure les circumstàncies i vam continuar endavant. És l’única manera.

Manteniu un equilibri molt interessant entre la resistència i l’èxit.
—J. P.: Al final, es tracta de teatre. De teatre, que és el que més m’agrada en el món. Hi ha hagut moments en què li he dit a Pilar: ‘Ei, no puc més: no vull anar a reunions, parlar amb no sé qui, les instàncies… per poder mantenir això, quan en realitat ens haurien de venir a buscar perquè ho férem.’ Però resulta que hem de demanar i demanar i demanar per poder-ho fer. Per fer teatre! Teatre, que d’això es tracta. Però així hem passat aquests vint-i-cinc anys, perdent tant de temps, vivint sempre en la incertesa, que si has de muntar un restaurant per a poder sobreviure, l’altre ha de fer doblatge… Ha estat sempre una lluita tremenda.

Caldrà tornar a explicar la importància de la cultura? Cada vegada que hi ha una crisi econòmica sembla que sigui la primera capa de la qual es pugui prescindir. Quan aprendrem que no és un element de luxe sinó absolutament necessari?
—P. A.: Sí, caldrà tornar-ho a repetir. Ara, quan hem estat tots a casa, ens hem adonat que per a conservar la salut mental hem necessitat els llibres, les pel·lícules, la música, les obres de teatre, tot el que d’alguna manera ens alimenta l’ànima. Ara això s’ha visibilitzat un poc més. Ara la situació és tan complicada que són mitjanament sensibles, diria que fan un esforç per a fer-nos cas. Però no hem de deixar de fer valdre que la cultura és absolutament imprescindible per a la vida de les persones. És un bé de primera necessitat. Potser ara s’ha fet més evident que mai, però no sé si haurà servit per a conscienciar completament. Crec que haurem de continuar insistint-hi.
—J. P.: Fa molta ràbia que els polítics no siguen capaços de veure-ho. Si no canviem això no podem canviar res.
—P. A.: I hi ha aquesta situació tremenda que ens deixa la pandèmia… És que no sabem si caldrà un suport per a un any o per a dos anys o què. És clar, no és tan sols el temps que hem d’estar per força sense activitat, és també el temps que vindrà després. Vénen uns mesos molt complicats. Si és que s’entén que s’han de mantenir les constants vitals de la cultura.

Encareu els vint-i-cinc anys vinents…
—P. A.: [Riu] Mare meua…!

Ara sou més savis i el tremp continua a lloc.
—P. A.: És que és part del nostre sentiment. Com que sempre hem estat en situacions precàries, potser és que hem generat defenses que ens fan resistents contra tot. Sóc conscient de la situació, no és una falta de responsabilitat pensar que podrem continuar endavant: ara mateix, ho tenim tot en l’esperança. I en la il·lusió que a poquet a poquet la gent torne a confiar a entrar en un teatre. Quan tinguem una vacuna, amb tota la tranquil·litat possible, és clar.

Què té el teatre que no tingui una pantalla?
—J. P.: La respiració. És l’alè de la vida.
—P. A.: Ah! Els rituals són en l’ADN de l’ésser humà: reunir-se perquè algú et conte alguna cosa és tan antic com l’home. Reunir-se en un teatre perquè algú et conte una història és un ritual insubstituïble. És emoció en directe. I, en èpoques de tantíssima soledat, és important de tenir l’oportunitat de compartir. Amb una persona que respira, que riu, que plora. Per això jo crec que el teatre, que ja ha passat pandèmies, crisis, i de tot, no morirà mai. N’estic absolutament convençuda.

The post Pilar Almeria i Joan Peris: ‘Tenir a València un teatre com el Micalet és un miracle; o una tossuderia impressionant’ appeared first on VilaWeb.

Diari ociós d’un confinat IV

Divendres 8. Celebracions oficials a Europa de la derrota del nazisme; aquí, muts i a la gàbia, com si no haguéssim tingut víctimes als camps de concentració (fins l’any passat, no constaven al registre els 4.427 morts i no hi va haver cap monument de memòria a escala de tot l’estat), records personals –Neus Català, fins abans d’ahir–,  literaris –Amat-Piniella, Montserrat Roig sobre els catalans als camps de concentració–, organitzatius –Amical de Mauthasuen–, o impostors –Enric Marco. Entretant, el Comitè Internacional de Mauthausen celebra la seva conferència anual –aquesta vegada, virtual, i amb protagonisme especial per a la gent jove. La literatura té capacitat per a descriure el sofriment de la humanitat? Com deia Sebald a propòsit de Hölderlin, hi ha moltes formes d’escriure, però només en literatura, per damunt del registre dels fets i de la ciència, es pot intentar la restitució. Recordo aquell passatge de Vonnegut, quan era a Dresden durant el bombardeig aliat de la ciutat el febrer del 1945: «No vam arribar a veure la tempesta de foc. Estàvem en una càmera frigorífica sota un escorxador amb els nostres sis guardes i fileres i fileres de despulles de bestiar, porcs, cavalls i xais. Si haguéssim sortit a donar un cop d’ull, ens hauríem convertit en els típics àtoms de foc: una mena de trastos de fusta carbonitzada de tres o quatre pams –éssers humans ridículament baixets, o enormes saltamartins fregits, si ho preferiu.»  O  aquell fragment de K.L. Reich, quan Amat Piniella descriu les cambres de gas de Mauthausen: «Un cop tancada la porta de la cambra, aquells malaurats, nus i en completa promiscuïtat, esperaven en va que ragés l’aigua. De les peres en comptes d’aigua en sortia gas, que aviat saturava l’aire. L’agonia era esgarrifosa: embogits per la desesperació, molts s’estavellaven el cap contra les parets; altres es llançaven damunt els seus companys i amb les ungles i les dents es prenien una revenja absurda; alguns es ficaven els dits fins al fons de la gorja com si així poguessin obrir pas a l’aire pur que no existia… A poc a poc anaven caient, els uns damunt els altres, fins que entre tots no formaven sinó un pilot de cadàvers verdosos.» Entra, ara, en escena la kultur alemanya, que tanta cura va tenir a separar-se de la política democràtica com per a permetre la barbàrie nazi, per dedicar-nos una ganyota burlesca. Arran, justament, del bombardeig de Dresden, els pocs avions alemanys que encara podien sortir a enfrontar-se amb els avions aliats, volaven en cercle mentre esperaven informacions en clau per saber on s’havien de dirigir a obstaculitzar les ràtzies enemigues. Un d’aquells avions alemanys, mentre sobrevolava Estrasburg, va escoltar l’emissió d’una gravació radiofònica d’uns valsos d’El cavaller de la rosa, l’òpera de Richard Strauss, i els seus tripulants –dos dels quals, amb doctorats universitaris– van pensar a l’acte que s’havien de dirigir a Viena, on no van trobar cap indici d’un atac aliat; aleshores, l’artiller, no menys culte que la resta, va recordar que l’òpera de Strauss s’havia estrenat a Dresden, però, un cop arribats, van haver de girar cua perquè la cosa ja no tenia remei. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Dissabte 9. Entre el 2016 i el 2020, he entrat i sortit centenars de vegades d’UCI hospitalàries per atendre familiars i amics: en tres tandes al Clínic i en dues tandes a Sant Pau. Hores i hores de guàrdia, de visita als malalts, de reunions amb metges, d’esperança i derrota. Enmig del tragí del personal sanitari, els visitants fèiem fila de figures d’un decorat, a vegades amb sensació d’inutilitat, a vegades com si ens fiquéssim on no ens tocava, sempre sense consciència del pas del temps i, sovint, del propi cos. Però les figures del personal sanitari que anaven i venien també semblaven formar part  del decorat, fins que no hi entraves en contacte per inquirir informació amb ànsia, per entreveure senyals de progrés en el seu posat, o per caçar un bri de seguretat al vol. El contacte, per càlid i agraït que fos, es dissolia en la immediatesa del nostre neguit: estaven a la nostra disposició, al servei de la nostra ansietat. Aquest vespre van passar per TV3 un reportatge amb responsables d’urgències i UCI de distints hospitals –Vall d’Hebron, Bellvitge, del Mar, Sagrat Cor, Sant Pau, Clínic– que ens explicaven el sofriment quotidià de tot el personal que es feia càrrec de la riuada de malalts de Covid que els arribaven. Un d’aquells metges em va cridar l’atenció perquè, en el moment de recordar que no podia saber quant de temps feia que els seus fills no anaven a escola, per la senzilla raó que havia perdut la consciència del temps, no gosava mirar a la càmera. I a un altre se li ensorrava el cap al pit quan es preguntava per les seqüeles que els esperaven un cop superat el tràngol. De cop vaig sentir els ulls plens de llàgrimes: aquell personal sanitari ens demanava que ens poséssim a la seva disposició, que estiguéssim al servei de la seva ansietat.

Diumenge 10. Acostumat a no veure ningú i a no ser vist, quan em porten menjar i entreobro la porta, veig en els ulls de l’altre –un fill, una amiga– la figura deforme de mi mateix, barbat. I em demano si els podré tornar a veure com els que eren o com a visitants ocasionals que fugen d’un espectre barbat.

Dilluns 11. Parlo amb un amic del discurs d’en Jaume Asens al Congreso, en què comparava Torra amb el virus i etcètera. Un discurs que lliga amb la irrupció de cavall sicilià de Pablo Iglesias en la política catalana atacant David Fernàndez i amb les pitjors escenificacions de Joan Coscubiela. Increïble relliscada per incompetència comunicadora o caiguda abismal en la deshumanització imposada pel discurs del poder? No importa. El mal ja és fet i, malgrat les disculpes de l’endemà, és una taca inesborrable en la carrera d’una persona provinent del BEI, participant activa en els moviments antiglobalització i en la defensa dels drets humans. Per a mi, el bacil que corroeix els comuns és l’ambició de poder que els va portar a acceptar l’alcaldia de Barcelona amb un vot absolutament espuri, que els ha deixat tacats inesborrablement. Però Asens, que havia patit la disputa pam a pam del poder amb la tecnocràcia municipal, no sembla haver-ne tret les conseqüències. I ara és ell, l’infectat.

Dimarts 12. El Glòria va esquerdar el pont del Petroli i l’Albiol l’acabarà ensorrant per sempre més. Substituir la política per les emocions té això de dolent: un dia, l’antic pantalà, un buc rovellat i perillós, va ser substituït per un pont de més supòsit, que, amenaçat també de mort, va ser rescatat, romànticament, per un senyor que el va repintar: la gent en va fer un símbol badaloní. Però la vella andròmina tenia substància històrica, perquè va ser l’escenari dels jocs i banys dels fills de la feréstega classe obrera industrial badalonina desapareguda, a diferència del Club de Natació, on anaven els nens més polits. I el pont refet i repintat només ha comptat com a símbol susceptible de ser enderrocat segons com bufi el vent, perquè havia esdevingut un passeig de diumenge, una mena de substitut per als que baixen de la perifèria del que va ser la Rambla per als del centre de la vila. La meva germana volia aprofitar els primers dies de bonança de primavera i els començos del desconfinament per escampar-hi, amb una certa clandestinitat, les cendres de ma mare –sembla que per exprés desig de la difunta. M’estranyava molt, perquè ma mare era del camp de Cartagena, i la seva platja era a Los Alcázares del mar Menor, però què hi farem. No l’havia vista mai amb vestit de bany, la meva mare, ni a la platja del pont del Petroli –les Roques– ni a cap altra, tot i que em consta que, de joveneta, hi anava a fer esport –i llegir el Zaratustra de passada– amb la colla cenetista i naturista del barri. Li diré a ma germana que esperi temps millors, quan les dites esquerres progressistes i tal sàpiguen fer baixa política –n’hi ha d’altra?– i posin fi a la desgràcia que s’ha tornat a abatre sobre la ciutat. Aleshores, que ja no hi haurà pont, ho podrà fer a flor d’aigua, vora les Roques, on el vent no les hi tirarà a la cara.    

The post Diari ociós d’un confinat IV appeared first on VilaWeb.

On tenen més importància els ERTO a Catalunya?

El consell de ministres espanyol ha donat el vist-i-plau a l’acord amb patronal i sindicats per a prorrogar i adaptar els expedients temporals de regulació d’ocupació, una nova normativa que és previst que reculli demà mateix al BOE. Ahir van signar l’acord. A les patronals no els ha agradat gaire i avui mateix ja han publicat notes de rebuig. Foment diu que la pròrroga dels ERTO per força major fins al 30 de juny és insuficient i que les obligacions i sancions per a les empreses previstes durant els sis mesos posteriors a la represa de l’activitat són contraproduents i desproporcionades. I la Pimec qualifica l’acord de poc realista i inassumible per a les empreses que no facturen d’ençà del 15 de març i, com Foment, considera que la data pel manteniment dels ERTO de força major hauria d’anar més enllà del 30 de juny. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els ERTO sense dubte són els grans protagonistes de la crisi. Hi ha l’esperança que siguin l’instrument que ens serveixi per a no repetir experiències com les del 2009 al mercat laboral, quan es van trinxar empreses i llocs de feina. La importància que tots hi han vist s’explica observant que a Catalunya, del 22 de març fins ahir, s’han presentat 96.704 expedients que afecten 712.086 treballadors. Val a dir que el 94% dels expedients són per causa de força major.

Atesa la importància que té, he cregut que seria interessant de fer-ne una radiografia amb les dades que manté al dia l’Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat. Realment fins ara hem parlat sobretot de xifres globals, però no hem baixat gaire al detall. D’entrada, cal dir que la distribució temporal de presentació dels expedients es concentra en els primers dies. Del 22 de març a final d’aquell mes es van presentar més de 72.000 expedients, que afectaven gairebé 550.000 treballadors. Sobre les xifres totals d’ahir, això vol dir que els primers deu dies es van presentar un 78% del total dels ERTO que hi ha ara. Els deu dies següents el ritme va afluixar notablement, amb 16.000 expedients i 107.000 treballadors afectats. Això vol dir que els primers vint dies més del 93% d’expedients i treballadors afectats ja havien estat presentats. De llavors ençà hi ha un degoteig diari, però d’una importància molt minsa.

Dit això, hi ha dos aspectes que em semblen interessants d’analitzar i ens ho permeten les dades disponibles: el sectorial i el territorial. En aquests moments, a Catalunya hi ha sis sectors –en sentit ampli– que tenen més de 20.000 persones  amb expedient temporal. El més important és el de l’entorn de l’automòbil: comerç a l’engròs i al detall més reparacions. En total són 130.000 persones, gairebé el 20% del total. La fabricació de vehicles, en canvi, ocupa el quart lloc, amb gairebé 33.000 treballadors. Comptant el sector globalment, amb producció, comercialització i reparacions, són 163.000 persones, molt a prop de la quarta part del total de Catalunya. Vet aquí la importància que té el sector a Catalunya i el risc que corre en aquests moments.

El segon lloc l’ocupa el sector de menjar i begudes, és a dir, bars i restaurants, amb 108.500 persones. Una xifra molt alta i que té una solució molt complicada, ateses les mesures de seguretat previstes per al període post-Covid-19. La tercera posició és per a l’educació, amb 36.000 persones. Els col·legis són en una posició molt delicada a curt termini, com han dit representants de les escoles concertades i independents. El problema actual és fonamentalment de liquiditat, però per al nou curs també hi juguen les mesures de seguretat i la capacitat de les aules.

El quart, ja l’he esmentat, és la fabricació de cotxes i el cinquè pertany a les activitats esportives i d’entreteniment, amb 26.500 persones. Hem pogut veure també, pels seus representants i gent de l’ofici, la gravíssima situació del sector i cal pensar que les mesures de seguretat que vindran seran un problema addicional, perquè s’exigirà una minimització del públic assistent . I, finalment, el sisè és el sector d’allotjament, és a dir els hotels i pensions, amb 26.400 persones. També se n’ha parlat prou, amb la prevista i temuda baixada del turisme. Hem de pensar que aquests sis sectors amplis s’enduen més de meitat dels afectats per expedients temporals a casa nostra.

Quant a l’aspecte territorial, trobem els afectats molt concentrats, perquè 242.000 són al Barcelonès, és a dir, la tercera part són localitzats al voltant de la capital catalana. La segona comarca és el Baix Llobregat, amb 96.100 persones; i segueix el Vallès Occidental, amb 91.100. Després, ja molt separats, hi ha el Vallès Oriental, amb 34.500, i el Maresme, amb 30.600. Aquestes cinc comarques apleguen gairebé mig milió de treballadors i el 70% del total de Catalunya.

Mirant el pes dels afectats dins l’afiliació de la Seguretat Social a cada comarca, la dimensió del problema té una altra perspectiva. Les dades reals poden variar una mica, perquè les dels afectats per ERTO són de l’11 de maig i les de la Seguretat Social del dia final de març. Però recordem que a final de març ja s’havien registrat els expedients corresponents al 78% dels afectats. Tenint en compte aquesta petita diferència que hi pot haver, la comarca on pesen més els afectats temporals és el Baix Llobregat, amb un 27% dels afiliats comarcals. Amb el 25% hi trobem l’Alt Camp, l’Alt Empordà, el Barcelonès i la Conca de Barberà. I una mica per sota, el Bages, amb el 24%; la Selva, amb el 23,5%; el Vallès Occidental, amb el 22,5%; i el Baix Empordà, amb el 22%. Els percentatges més baixos, en canvi, són a la Ribera d’Ebre, amb el 7,5%; a les Garrigues, amb el 8%; i a la Terra Alta, amb el 8,5%. Poseu-ho tot plegat en relació amb la mitjana catalana, que és del 21,4%, i potser tindreu una idea una mica més clara de la situació de la distribució dels llocs de feina a Catalunya que ara com ara estan penjats…

The post On tenen més importància els ERTO a Catalunya? appeared first on VilaWeb.

Vanda Marujo: ‘Portugal ho ha fet bé, contra tot pronòstic’

La crisi sanitària derivada del SARS-CoV-2 ha tingut una gestió molt eficient en alguns territoris europeus. Un dels més interessants és Portugal. Amb una població i una extensió similar als Països Catalans, les xifres d’afectació pel nou coronavirus són molt més baixes. Fins dissabte, el nombre d’infectats era 27.268, dels quals 1.114 havien mort, 2.422 s’havien recuperat i 842 continuaven ingressats a les UCI del país. Parlem de quines poden ser algunes claus de la gestió efectiva de la crisi sanitària a Portugal amb la doctora Vanda Marujo (Torres Novas, 1979), que coneix la situació de primera mà i que, a més, fa quatre anys que treballa al Robert Koch Institut a Berlín, l’Institut de Salut Pública d’Alemanya, al departament de malalties infeccioses i, precisament, en la unitat de prevenció i control d’infeccions. Ens atén després de quatre hores de guàrdia oferint informació tècnica especialitzada sobre la Covid-19 a metges i altre personal sanitari, responsables d’unitats de salut i agències de salut pública alemanys. Ella ha comparat directament què es fa a Portugal i què es fa a Alemanya, dues actuacions sanitàries amb molt bons resultats si es té en compte la taxa de letalitat, de les més baixes d’Europa: 41,4 morts i 43,6, respectivament, per cada 1.000 infeccions, segons dades de l’Organització Mundial de Salut i del Centre Europeu de Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties (ECDC). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Us sentiu ofesa, com a portuguesa, quan es parla de ‘miracle portuguès’, com si ningú ho cregués possible?
―Sí, molt, perquè era partir del pressupòsit que tot ho fem malament. Ja ens havien condemnat abans de començar a treballar. Portugal ho ha fet bé, contra tot pronòstic.

Tan poc prestigi tenia la sanitat portuguesa?
―No sé si és la sanitat o bé tot el país, que tenia poca credibilitat. En el context de la crisi econòmica del 2009-2010 i de la mala gestió financera, la imatge del país va quedar malmesa i pel deute contret es considerava que els portuguesos érem incapaços de gestionar bé els diners o les situacions de crisi. És cert que, a conseqüència de la crisi, hi va haver una gran retallada en el sistema nacional de salut portuguès, que va quedar afeblit, i potser també per això la gent dubtava que Portugal estigués tan ben preparat per fer front a la pandèmia. Curiosament, després de tantes retallades i amb una manca d’inversió i de personal mèdic, d’infermeria i assistència tècnica, les coses s’han fet molt bé, en gran part gràcies a la màxima dedicació dels professionals sanitaris.

Un exemple és a la zona centre del país, que coneixeu molt bé. Allà s’ha optat per alliberar algun hospital, com el d’Abrantes, només per a malalts de la Covid-19…
―És un dels exemples que ens va sorprendre molt positivament. A la zona hi ha tres petits hospitals situats a uns trenta o quaranta quilòmetres de distància entre si. Formen un triangle que dóna assistència a més de 250.000 persones i es va decidir d’alliberar un dels hospitals només per a malalts de Covid-19, en aquest cas el d’Abrantes. Aquesta reorganització va implicar traslladar serveis als altres dos, Tomar i Torres Novas, però ha permès l’optimització de l’assistència clínica, amb molt bons resultats, entre els quals, la prevenció del contagi entre el personal sanitari: segons dades de la setmana passada, no hi ha cap cas d’infecció del personal.

Tinc entès que en aquests hospitals els sanitaris ho fan tot, fins i tot la neteja.
―Efectivament. Sempre s’ha donat molt poc valor a la neteja dels hospitals i, habitualment, és una feina que fa personal precari, molt sovint contractat per hores i d’empreses que no pertanyen als hospitals. Però a l’hospital d’Abrantes i en altres centres es va aplicar la regla que a la zona contaminada només hi entrava personal sanitari i és aquest personal qui fa la neteja o serveix el menjar als malalts, perquè tots ells han rebut una formació específica per a atendre i tractar els pacients amb aquesta infecció, amb tota seguretat. No es poden delegar tasques tan importants com la higiene o netejar les habitacions a persones sense la formació necessària per a combatre la malaltia; concretament, sense la preparació per a fer servir de manera correcta l’equipament de protecció individual, i això ha estat un altre dels encerts.

Així doncs, a Portugal la formació i la preparació s’havia fet abans de la crisi sanitària?
―Sí, des del primer moment, quan gairebé no hi havia casos confirmats. Hem tingut un avantatge temporal en relació amb l’inici de l’epidèmia a la Xina i després a Europa, i l’hem aprofitat.

Heu dit que Portugal i Alemanya s’assemblen en alguns aspectes, especialment en la taxa de letalitat.
―Sí, això també depèn molt de la quantitat de proves que hagis fet. Les morts per infecció es poden comparar entre tots dos països i són baixes, però a Alemanya s’han fet proves d’una manera molt més en massa.

I això ha ajudat a salvar vides?
―Per descomptat. Si es detecta la malaltia en una fase embrionària, es pot controlar molt millor i es poden evitar més contagis i hi ha més capacitat de reaccionar.

Quins consells donaríeu?
―Que totes les persones que tenen la malaltia i que formen part del col·lectiu de risc ingressin a l’hospital i se’ls faci el seguiment per a reaccionar amb màxima rapidesa davant qualsevol agreujament. Si se’ls envia a casa, de vegades tornen a l’hospital quan ja és massa tard. En cas d’un mínim agreujament, en un hospital ja es pot aplicar el tractament per a aturar la pneumònia vírica.

Així doncs, és fonamental el control entre la població de risc.
―Tot depèn entre quina població s’escampa el virus. Si entra en una residència de gent gran, tindràs molts morts, perquè és gent més feble, amb altres patologies i població de risc, però si les residències es protegeixen, no tindràs tan morts. Entre els joves i les persones sanes el risc de mort és menor.

Teniu experiència en malalties tropicals i a Portugal hi ha hagut molt de contacte amb les antigues colònies africanes. Pot ser una de les claus que expliquin l’èxit sanitari?
―Podria ser una de les claus, perquè la tradició en la investigació i el tractament de malalties infeccioses al país ve de lluny. L’Institut d’Higiene i Medicina Tropical, on vaig treballar alguns anys, va ser creat el 1902 com a Escola de Medicina Tropical, com a resposta a aquest contacte internacional intens. Als principals hospitals del país, hi ha especialistes en malalties infeccioses veterans i tenen una gran influència. Molts han après sobre el terreny perquè han estat a l’Àfrica fent voluntariat i han actuat i vist com contenir una epidèmia a Angola, Moçambic o Guinea. A més a més, Portugal té un acord de cooperació amb les antigues colònies i constantment vénen pacients que fan el tractament aquí, alguns amb malalties infeccioses. Aquest contacte, tant històric com diari, pot haver contribuït a augmentar la consciència de la mena de situació. Crec que aquesta experiència, i la preparació adequada, ha fet que molts metges especialistes hagin influït de manera decisiva en l’organització dels serveis hospitalaris i en les mesures adoptades.

El seguiment de les mesures dictades pel govern portuguès també ha estat molt alt, fet clau en un país amb una població envellida.
―Penseu que aquí l’obediència ha estat molt alta, però que abans que s’anunciessin les mesures la gent ja havia començat a prevenir la malaltia pel seu compte. Hi havia escoles tancades per manca d’alumnes i petits negocis i comerços que havien tancat abans que es declarés l’estat d’emergència sanitària sense tenir-ne l’obligació. Aquí hi ha hagut una presa de consciència molt ràpida de la importància de la malaltia.

I això com s’ha aconseguit? Amb la comunicació?
―I tant. Les autoritats polítiques i sanitàries ho han sabut comunicar tot molt clar i tots units. Hi ha hagut una sola veu, ningú ha contradit ningú i el govern i l’autoritat sanitària nacional s’han reunit molt sovint i han ofert una comunicació clara i ràpida de les preses de decisions. Va ser una decisió molt encertada, restringir la mobilitat de la població i blindar el país abans que tinguéssim xifres greus de casos. Això era una decisió impopular i la gent podria haver-ho criticat, però la seva necessitat es va comunicar tan bé i de manera tan unànime que ningú hi va posar cap emperò. Si més no, teníem l’exemple dels països veïns. Potser això explica que la gestió sanitària hagi estat tan ben valorada pels ciutadans.

―S’ha vençut la primera fase de la pandèmia, a Portugal?
―Sembla que la corba està controlada, baixen les infeccions i baixen els decessos.

Un dels principals perills pot ser aquesta obertura de fronteres per als turistes i l’arribada del bon temps?
―Tinc molta confiança que el govern continuarà la seva política de comunicació efectiva i continuarà el seny de la gent. No està científicament comprovat que la mesura de tallar les fronteres sigui efectiva, sí que és vital mantenir la distància social física i les mesures d’higiene adequades. A la platja, és vital limitar-hi la cabuda i establir-hi controls, però hem de confiar també en la gent. La immensa majoria dels portuguesos volen protegir la seva vida i també protegir el seu grup. Hi haurà d’haver una vigilància perquè les mesures no es relaxin, perquè és normal que la gent tingui ganes d’abraçar-se i que, amb la calor i les vacances, es relaxi la idea que la malaltia és molt perillosa. Suavitzar les mesures preses fins ara no significa que la malaltia hagi passat i hi ha un potencial enorme de rebrot. Hem d’estar molt atents i molt preparats perquè poden augmentar els casos si tothom es relaxa. De moment, la gent està molt atenta i és molt conscient, i si les normes i els consells es continuen comunicant tan bé com ara per part del govern, tindrem molt guanyat. Recordar la importància de la malaltia és fonamental.

La televisió pública ha tingut un paper molt important, no tan sols en la comunicació sinó també en el manteniment de la cohesió de l’ensenyament, per exemple.
―La informació s’ha transmès molt bé i ha arribat a tothom, i ara van fent les propostes educatives. Al matí s’ofereixen continguts especialitzats per a cada nivell en diferents franges horàries. Evidentment, no tenen el professor a casa, però s’intenta que cada contingut abasti prou àrees temàtiques i beneficiï el màxim d’alumnes. No es pot saber exactament per on anava cada grup concret del programa curricular, però la televisió intenta ser útil a la majoria. I té un avantatge important: arriba a tothom, fins i tot a les zones rurals sense cobertura d’internet i, sobretot, i això és el més important, als col·lectius menys afavorits.

The post Vanda Marujo: ‘Portugal ho ha fet bé, contra tot pronòstic’ appeared first on VilaWeb.

Mireu Badalona els qui encara parleu de fer pactes o acords amb el PSOE…

El retorn de Xavier Albiol a la batllia de Badalona és una mala notícia. Ell va guanyar les eleccions amb una certa comoditat, però és evident que la resta de regidors haurien pogut impedir que el PP, i encara més aquest PP que Albiol representa, fes de Badalona el seu bastió. Tot ha grinyolat pel paper del PSC, tercer partit del municipi per darrere de la Badalona Valenta, coalició de la qual formen part Guanyem i ERC. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquests dies, tenim feina amb això, encara hem vist que alguna gent insistia en allò del pacte de les esquerres, com si els socialistes d’avui ho fossen i com si aquest projecte fos el seu. I s’equivoca de ple qui insisteix en aquesta via, a Badalona o on siga. El 2018 el socialista Àlex Pastor va arribar a la batllia pactant amb el PP una moció de censura contra Dolors Sabater. Al cap d’un any, Dolors Sabater mateix va ser objecte del xantatge del PSC. Malgrat ser ella la candidata d’esquerres més votada, el PSC va anunciar que no la votaria i que presentaria Àlex Pastor a la batllia. O el votaven a ell o el batlle seria Garcia Albiol. La Badalona Valenta va acabar cedint al xantatge i donant els vots a un batlle socialista que ha estat un desastre pel que fa a la gestió i que ha hagut de dimitir per un lamentable afer personal. I ara, altra volta, per tercera vegada en tres anys, el PSC ha fet mans i mànegues per a impedir que Dolors Sabater arribàs a la batllia.

Interpretar la política com una professió

El gest de la Badalona Valenta de fa un any ara no ha tingut correspondència en els socialistes i tot plegat esdevé un episodi tremendament aclaridor sobre qui són aquests i sobre més coses. A la seua columna de ‘L’última’, Pere Martí ho explica molt més en detall avui, especialment pel que fa a l’obsessió compartida contra una batllessa que és símbol d’una nova manera de fer política. I contra un moviment diferent. La pluralitat i l’assemblearisme molesten els partits que s’han acostumat a tenir dins gent que interpreta que gestionar la política és una professió. Mesurable, com tantes altres professions, amb els èxits personals i el creixement de l’estructura diguem-ne empresarial, més que no pas pels canvis que origina la seua acció.

Badalona, en eixe sentit, és paradigmàtica. Durant la primera onada del procés d’independència l’aspiració per l’objectiu comú i la necessitat que el nou estat fos diferent, que fos millor, va crear una atmosfera política innovadora que ara, fins i tot els partits independentistes, pretenen controlar i minimitzar. Alguna vegada he defensat –ho deveu recordar– que podem entendre molt millor què va passar el Primer d’Octubre amb les idees de Sheldon Wollin sobre ‘la democràcia fugissera’. El primer gran envit polític del procés, del 2014 a la tardor del 2017, va ser aquell moment, per dir-ho a la manera del pensador americà, en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que esbotza els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control i la població visualitza que té poder.

Tanmateix, les eleccions del desembre del 2017, la negativa a restituir el govern legítim i la conformació posterior de l’anomenat ‘govern efectiu’ ens han apartat momentàniament d’aquell marc que permetia miracles com un equip de govern plural i progressista, diferent, a Badalona. Els partits ara intenten de tornar al business as usual, acomodar-se als objectius professionals i fer gestió. I el canvi, aquell canvi amb majúscules que l’independentisme va capitanejar, el van arraconant més o menys suaument.

Això que ha passat a Badalona ho constata amargament. Ho constata quan els grups polítics acaben aparcant una persona que té una manera de fer nova, que no forma part de cap Partit S.A. i que ha demostrat que la nostra societat, la manera de fer política i de gestionar un ajuntament no ha de ser forçosament això que és. Ho constata quan hi ha funcionaris de partit, dins la seua coalició i tot!, que volen pactar d’esquena als seus regidors. I ho constata especialment el retorn del pitjor PSOE, que ningú no hauria d’oblidar mai que és el cor real i imprescindible del règim del 78, el bastió de la reacció.

Recuperar l’alternativa

Quan el primer de desembre del 2007 milers de manifestants es van llançar als carrers de Barcelona, amb el president Maragall d’incògnit entre ells, protestant contra el desgavell de les infrastructures, es va fer visible que la nova etapa política situaria a una banda un front ampli per la ruptura –que anava, aleshores, d’Unió Democràtica a la CUP– i a l’altra els defensors de l’status quo. A partir d’aquell moment el PSOE es va anar dessagnant de cada volta més votants i militants, càrrecs i tot, que es passaven a l’independentisme perquè representava, i representarà sempre, una alternativa de vida millor que és impossible d’assumir pel règim, l’única manera de canviar. Ara hi ha qui, dins l’independentisme, deu pensar que aquella lliçó no val, potser creu que aquells deu anys no varen servir de res. S’equivoquen i molt. Perquè, per més que es vulga creure ningú que hi ha pactes possibles amb el Partit Socialista, coses a fer amb ells, al final la realitat reapareix sempre. Com ho va fer ahir, clarament, a Badalona.

PS: Dit tot això, és evident que amb fets com els d’ahir tot continua aclarint-se. Cada dia és més evident que el projecte independentista ha de tornar a pensar per ell mateix, desempallegar-se de la dependència, tan excessiva, dels partits i la institucionalitat i formular alternatives innovadores que pressionen i obliguen. Fórmules com ho van ser després de la sentència contra l’estatut la creació de l’ANC i la celebració de les consultes populars per la independència. I en aquest dibuix, quan arribe el moment, estic cert que l’experiència i la credibilitat de persones com Dolors Sabater tindran una gran vàlua.

The post Mireu Badalona els qui encara parleu de fer pactes o acords amb el PSOE… appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: el centre de l’epidèmia es desplaça d’Europa a Amèrica

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Europa ja no és el continent amb més casos de coronavirus. Aquest dubtós honor el va començar tenint el continent asiàtic, on van aparèixer els primers milers de casos de Covid-19, a la província xinesa de Hubei. A continuació la pandèmia va agafar força a Europa, especialment a Itàlia i a l’estat espanyol, i el vell continent va prendre el relleu d’Àsia com a continent més afectat. Ara, els 1,6 milions d’infectats europeus han estat superats pels 1,7 que ja hi ha Amèrica. Tan sols als Estats Units se n’han confirmats més d’1,3 milions i més de 80.000 morts. El Brasil, amb 170.000 infectats, i el Canadà, amb 70.000, segueixen la gran potència a molta distància. A Europa l’estat espanyol continua essent el més afectat, amb més de 269.000 casos, per davant de Rússia, amb 232.000, i el Regne Unit, amb més de 224.000.

Mobilitat excessiva. Aquesta és l’explicació que va donar el ministre espanyol Salvador Illa a la consellera de Sanitat, Ana Barceló, per a justificar per què catorze departaments de salut del País Valencià no havien pogut sortir de la fase 0. Una explicació que no va anar acompanyada de cap dada ni cap document que ho justifiqués. Barceló, en canvi, creu que el País Valencià està preparat per a passar tot sencer a la fase 1 del desconfinament.

Amb tot, el malestar polític i social cap a aquesta decisió és un fet. Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha demanat ‘una resposta cívica en favor de l’autogovern i dels drets del poble valencià’ arran de la gestió de la crisi de la Covid-19 i la centralització de competències del govern espanyol. ‘Ja és hora de plantar cara a les reiterades discriminacions del govern espanyol’, diu l’entitat.

Mentre bona part del país malda per entrar a la fase 1, segons que ha avançat el diari Última Hora, Formentera ja ha demanat al govern espanyol de poder passar a la 2 dilluns vinent. L’illa va entrar a la fase 1 fa dues setmanes, set dies abans que no la resta de les illes.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 4.318.171 casos confirmats i 291.354 morts. Del total de casos, 1.569.217 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.396.153 casos i 82.789 morts.
—L’estat espanyol, amb 269.520 casos i 26.920 morts.
—Rússia, amb 232.243casos i 2.116 morts.
—Regne Unit, amb 226.463 casos i 32.692 morts.
—Itàlia, amb 221.216 casos i 30.911 morts.
—L’estat francès, amb 178.225 casos i 26.991 morts.

Als Països Catalans hi ha 78.313 casos, 46.481 altes i 12.994 defuncions [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 61.355 casos, 35.130 altes i 11.351 morts (avui hi ha hagut 349 casos, 345 altes i 103 morts)
—Al País Valencià, 13.937 casos, 9.089 altes i 1.351 morts (avui hi ha hagut 56 casos, 144 altes i 6 morts)
—A les Illes, 1.953 casos, 1.423 altes i 210 morts (avui hi ha hagut 8 altes i 1 mort)
—A Catalunya Nord, 310 casos, 271 altes i 34 morts (avui hi ha hagut 4 altes)
—A Andorra, 758 casos, 568 altes i 48 morts (avui hi ha hagut 2 casos, 11 altes i cap mort)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

L’editorial de Vicent Partal

Mireu Badalona els qui encara parleu de fer pactes o acords amb el PSOE…

La píndola de Jordi Goula: ‘On tenen més importància els ERTO a Catalunya?’

El consell de ministres espanyol ha donat el vist-i-plau a l’acord amb patronal i sindicats per a prorrogar i adaptar els expedients temporals de regulació d’ocupació, una nova normativa que és previst que reculli demà mateix al BOE. Ahir van signar l’acord. A les patronals no els ha agradat gaire i avui mateix ja han publicat notes de rebuig. Foment diu que la pròrroga dels ERTO per força major fins al 30 de juny és insuficient i que les obligacions i sancions per a les empreses previstes durant els sis mesos posteriors a la represa de l’activitat són contraproduents i desproporcionades. I la Pimec qualifica l’acord de poc realista i inassumible per a les empreses que no facturen d’ençà del 15 de març i, com Foment, considera que la data pel manteniment dels ERTO de força major hauria d’anar més enllà del 30 de juny.

Els ERTO sense dubte són els grans protagonistes de la crisi. Hi ha l’esperança que siguin l’instrument que ens serveixi per a no repetir experiències com les del 2009 al mercat laboral, quan es van trinxar empreses i llocs de feina. La importància que tots hi han vist s’explica observant que a Catalunya, del 22 de març fins ahir, s’han presentat 96.704 expedients que afecten 712.086 treballadors. Val a dir que el 94% dels expedients són per causa de força major.

Atesa la importància que té, he cregut que seria interessant de fer-ne una radiografia amb les dades que manté al dia l’Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat. Realment fins ara hem parlat sobretot de xifres globals, però no hem baixat gaire al detall. D’entrada, cal dir que la distribució temporal de presentació dels expedients es concentra en els primers dies. Del 22 de març a final d’aquell mes es van presentar més de 72.000 expedients, que afectaven gairebé 550.000 treballadors. Sobre les xifres totals d’ahir, això vol dir que els primers deu dies es van presentar un 78% del total dels ERTO que hi ha ara. Els deu dies següents el ritme va afluixar notablement, amb 16.000 expedients i 107.000 treballadors afectats. Això vol dir que els primers vint dies més del 93% d’expedients i treballadors afectats ja havien estat presentats. De llavors ençà hi ha un degoteig diari, però d’una importància molt minsa.

Dit això, hi ha dos aspectes que em semblen interessants d’analitzar i ens ho permeten les dades disponibles: el sectorial i el territorial. En aquests moments, a Catalunya hi ha sis sectors –en sentit ampli– que tenen més de 20.000 persones  amb expedient temporal. El més important és el de l’entorn de l’automòbil: comerç a l’engròs i al detall més reparacions. En total són 130.000 persones, gairebé el 20% del total. La fabricació de vehicles, en canvi, ocupa el quart lloc, amb gairebé 33.000 treballadors. Comptant el sector globalment, amb producció, comercialització i reparacions, són 163.000 persones, molt a prop de la quarta part del total de Catalunya. Vet aquí la importància que té el sector a Catalunya i el risc que corre en aquests moments.

El segon lloc l’ocupa el sector de menjar i begudes, és a dir, bars i restaurants, amb 108.500 persones. Una xifra molt alta i que té una solució molt complicada, ateses les mesures de seguretat previstes per al període post-Covid-19. La tercera posició és per a l’educació, amb 36.000 persones. Els col·legis són en una posició molt delicada a curt termini, com han dit representants de les escoles concertades i independents. El problema actual és fonamentalment de liquiditat, però per al nou curs també hi juguen les mesures de seguretat i la capacitat de les aules.

El quart, ja l’he esmentat, és la fabricació de cotxes i el cinquè pertany a les activitats esportives i d’entreteniment, amb 26.500 persones. Hem pogut veure també, pels seus representants i gent de l’ofici, la gravíssima situació del sector i cal pensar que les mesures de seguretat que vindran seran un problema addicional, perquè s’exigirà una minimització del públic assistent . I, finalment, el sisè és el sector d’allotjament, és a dir els hotels i pensions, amb 26.400 persones. També se n’ha parlat prou, amb la prevista i temuda baixada del turisme. Hem de pensar que aquests sis sectors amplis s’enduen més de meitat dels afectats per expedients temporals a casa nostra.

Quant a l’aspecte territorial, trobem els afectats molt concentrats, perquè 242.000 són al Barcelonès, és a dir, la tercera part són localitzats al voltant de la capital catalana. La segona comarca és el Baix Llobregat, amb 96.100 persones; i segueix el Vallès Occidental, amb 91.100. Després, ja molt separats, hi ha el Vallès Oriental, amb 34.500, i el Maresme, amb 30.600. Aquestes cinc comarques apleguen gairebé mig milió de treballadors i el 70% del total de Catalunya.

Mirant el pes dels afectats dins l’afiliació de la Seguretat Social a cada comarca, la dimensió del problema té una altra perspectiva. Les dades reals poden variar una mica, perquè les dels afectats per ERTO són de l’11 de maig i les de la Seguretat Social del dia final de març. Però recordem que a final de març ja s’havien registrat els expedients corresponents al 78% dels afectats. Tenint en compte aquesta petita diferència que hi pot haver, la comarca on pesen més els afectats temporals és el Baix Llobregat, amb un 27% dels afiliats comarcals. Amb el 25% hi trobem l’Alt Camp, l’Alt Empordà, el Barcelonès i la Conca de Barberà. I una mica per sota, el Bages, amb el 24%; la Selva, amb el 23,5%; el Vallès Occidental, amb el 22,5%; i el Baix Empordà, amb el 22%. Els percentatges més baixos, en canvi, són a la Ribera d’Ebre, amb el 7,5%; a les Garrigues, amb el 8%; i a la Terra Alta, amb el 8,5%. Poseu-ho tot plegat en relació amb la mitjana catalana, que és del 21,4%, i potser tindreu una idea una mica més clara de la situació de la distribució dels llocs de feina a Catalunya que ara com ara estan penjats…

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Les empreses amb presència a paradisos fiscals finalment sí que podran tenir ajudes del govern espanyol per la Covid-19
– Politico: Europa tem una segona onada de contagis de la Covid-19 (en anglès)
– Corriere della Sera: Vaccí: què passa si no es pot desenvolupar (i quin és el pla B) (en italià)
– CNN: Com el coronavirus va recórrer el món, deixant la mort al seu pas (en anglès)
– Infobae: Una esperança per a salvar vides i reactivar l’economia: l’estudi que confirma la immunitat dels que han passat la Covid-19 (en castellà)
– Vox: Onze preguntes sobre el coronavirus que encara no podem respondre (en anglès)
– Público: Els estudiants universitaris viuen en una incertesa pandèmica: mantenen el lloguer o tornen a casa? (en portuguès)
– Le Monde: A l’Àfrica subsahariana, el nombre de morts per la sida amenaça de duplicar-se a causa del coronavirus (en francès)
– The Economist: Els sanitaris esdevenen objectius inesperats durant la Covid-19 (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

Salvador Illa diu ara que van negar la fase 1 a tot el País Valencià per ‘mobilitat excessiva’
Wuhan farà la prova als onze milions d’habitants arran d’un nou brot de coronavirus
Compromís amenaça de votar en contra d’un nou estat d’alarma
Vergés permet l’ús de tests privats en entorns laborals un cop garantida la capacitat del sistema públic
El Pertús reviu les cues als estancs i supermercats i la policia francesa es troba obligada a limitar-hi l’accés de vehicles
ACPV demana una mobilització per l’autogovern del País Valencià
L’OMS destaca que hi ha ‘set o vuit’ candidats principals de vaccí contra el coronavirus
Ortega Smith, ingressat d’urgència per complicacions després de tenir la Covid-19
Només el 16% dels infectats per la Covid-19 a les Illes Balears continuen malalts
El Mercat de Música Viva de Vic prioritzarà els continguts digitals però oferirà concerts en viu
Saskia Sassen: ‘L’enemic no és el virus sinó les grans empreses extractives’

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

La incidència de la Covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 188

–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: el centre de l’epidèmia es desplaça d’Europa a Amèrica appeared first on VilaWeb.

Pàgines