Un nen ha mort i dos més han resultat ferits per un tiroteig en una escola al districte de Viertola, a la ciutat de Vantaa, al sud de Finlàndia, segons que ha informat la policia. El presumpte autor dels fets, un nen de dotze anys, ja ha estat detingut.

“Un dia com aquest no hauria d’haver passat”, ha dit el cap del Departament de Policia de la regió d’Uusimaa Oriental, Ilka Koskimaki, que s’ha encarregat d’informar sobre la mort del nen, de també dotze anys, i de la situació greu dels altres dos ferits, de la mateixa edat.

Koskimaki ha lamentat que setmanalment hi ha diverses menes d’amenaces similars i que com a societat no hagin sabut aprendre dels tiroteigs que hi ha hagut en més centres educatius.

El sospitós, de dotze anys, ja ha estat detingut i podria ser acusat d’un delicte d’assassinat i intent d’homicidi, perquè segons el comissari de policia del districte, Kimmo Hyvarinen, hi ha hagut un cert grau de planificació.

A causa de la seva edat, no pot ser empresonat, de manera que serà lliurat als serveis socials una vegada hagi estat interrogat. La policia ha revelat que l’arma de foc que portava durant el seu arrest té llicència i pertany a un familiar.

La policia ha acudit al lloc dels fets poc després de les 9.00, hora local. Ha aconseguit de detenir el sospitós pacíficament al cap d’una hora, a Tapulikaupunki, un barri del nord de Hèlsinki, la capital. A l’hora de ser interceptat, portava una arma de foc, segons la cadena de televisió YLE.

El centre on han passat els fets és un col·legi de primària on cada dia estudien uns vuit-cents alumnes i hi treballen noranta persones.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, proposa un referèndum d’independència acordat amb el govern espanyol, cosa que ha rebut l’aval de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern en l’informe que ell mateix li encarregà el novembre de 2023. Aragonès ha explicat que el document identifica l’article 92 de la constitució espanyola “com la via òptima per a fer-ho possible”, tot i que n’assenyala més per a consultar els ciutadans. La pregunta, ha dit, hauria de ser: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent”, amb una resposta binària de “sí” o “no”, inspirant-se en el referèndum d’Escòcia del 2014.

El comitè d’experts de l’acord de la claredat proposa cinc fórmules de referèndum

L’article 92 de la constitució espanyola diu: “Les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans.” I afegeix que aquest referèndum hauria de ser convocat pel rei d’Espanya, a proposta del president del govern espanyol i havent rebut l’autorització prèvia del congrés. L’Institut d’Estudis de l’Autogovern també suggereix que hi ha més vies disponibles dins el règim jurídic de l’estat, com ara una reforma de la llei orgànica 2/1980 sobre regulació de les modalitats de referèndum o la delegació de les funcions estatals per a autoritzar referèndums mitjançant l’article 150.2 de la constitució. Totes van ser opcions damunt la taula durant els anys previs al referèndum del Primer d’Octubre.

El document també diu que no es considera oportú d’establir quòrums mínims de participació i de validació dels resultats, cosa que contradiu la proposta que va fer Esquerra Republicana el desembre del 2022: un referèndum que requerís un 50% de participació i un 55% de vots afirmatius per a legitimar la independència. Aragonès ha rebut l’informe aquest migdia a Palau, de mans del president de l’ens, Joan Ridao, jurista i ex-diputat d’Esquerra.

Un petit cop de timó en l’acord de la claredat

L’abril de l’any passat, el president va convocar un consell d’experts acadèmics que exploressin les opcions per a un acord de la claredat i, a l’octubre, aquests experts van proposar cinc opcions de consulta, cap de les quals no era ben bé un referèndum binari amb cens només català. La primera era una consulta a Catalunya sobre iniciar un procés de reforma constitucional. La segona, que els catalans ratifiquessin un acord prèviament assolit sobre una reforma de l’estatut o bé la independència. La tercera, un referèndum estatal sobre si els espanyols estarien disposats que es fes un referèndum a Catalunya. La quarta, una ratificació a l’estat espanyol dels termes de la desconnexió. I la cinquena, un referèndum a Catalunya i la resta de l’estat sobre totes les possibilitats analitzades.

Aragonès va considerar que la segona opció no descartava un referèndum binari sobre la independència i exclusiu a Catalunya i, per tant, va demanar l’informe que ha presentat avui l’Institut d’Estudis de l’Autogovern. Ara, insisteix que la solució serà un referèndum acordat, i celebra que ara també torni a demanar-lo Junts –certament, el president Puigdemont va proposar a Elna, tot i que va matisar que estaria disposat a culminar la independència si l’estat s’hi negava.

Avui el president Aragonès ha explicat que la referència són casos internacionals com el d’Escòcia o el Quebec, però que aquest informe “defineix una via pròpia, la via catalana”. Sobre la disponibilitat de l’estat espanyol per a pactar cap referèndum, ha adduït que el nou cicle polític altera les previsions: “Si avui negociem amb l’estat i hi ha hagut el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític entre Catalunya i l’estat és gràcies a tota aquesta trajectòria, a aquest camí recorregut i al qual cal donar continuïtat.”

Quaranta dies per a les eleccions a Catalunya: aquestes en són les grans incògnites

 

La botiga de joguines Imaginarium, que era coneguda per l’entrada característica dels seus establiments amb dues portes, ha anunciat que abaixava la persiana per sempre. La botiga va començar a Saragossa l’any 1992, però dos anys després ja va obrir una segona botiga a Alacant i el 1999 va començar l’expansió internacional.

“Amb el cor ple d’emocions trobades i després de molts anys de servir les famílies, veure créixer els vostres fills i vosaltres mateixos, ens entristeix informar-vos que Imaginarium arriba al final”, ha dit la companyia en un comunicat. L’empresa agraeix la lleialtat, la fidelitat i el suport dels clients: “Ha estat un honor i un privilegi ser part de la vostra vida i de la vida dels vostres fills, proporcionant moments d’alegria i diversió gràcies a les nostres joguines”. I també agraeix l’esforç de l’equip.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Imaginarium (@imaginarium)

Imaginarium s’ha caracteritzat per haver creat productes adaptats a les necessitats de diversió, felicitat i desenvolupament de nens fins a set anys. D’ençà del 1994, l’empresa no ha parat de créixer. Però l’any 2021 va tancar quaranta-una botigues de les quaranta-tres que tenia i va acomiadar cent dinou treballadors. Els sindicats van demanar explicacions, sobretot en relació amb el concurs de creditors, l’acord de refinançament, el pla de viabilitat i l’abonament de les nòmines. Aleshores, CCOO ja va denunciar que el pla de viabilitat presentat per l’empresa no garantia la continuïtat del negoci.

El jutjat d’instrucció número 15 de València ha arxivat la causa de l’ex-vice-presidenta de la Generalitat Valenciana Mónica Oltra, i de tots els càrrecs de la Conselleria d’Igualtat i del gabinet, perquè no hi ha trobat cap mena de delicte. El sobreseïment provisional no és ferm i s’hi poden interposar recursos.

Segons la interlocutòria, a la qual ha tingut accés Europa Press, el magistrat considera que no hi ha “indicis de la comissió de cap delicte, encara que en la denúncia i en la querella inicials es fessin de manera merament provisional qualificacions jurídico-penals que són insostenibles d’acord amb les actuacions que s’han fet.”

El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va obrir la investigació arran de la gestió del cas d’abusos a una menor tutelada, pel qual va ser condemnat el seu ex-marit. Oltra va dimitir els seus càrrecs el 21 de juny de 2022. De primer, el tribunal considerà que hi havia prou indicis per a sospitar que ella i uns quants funcionaris de la Conselleria de Polítiques Inclusives havien fet maniobres per protegir la seva carrera política o el qui en aquell moment era el seu marit.

El jutjat ha investigat un total de quinze persones, a més de Mónica Oltra, amb l’objectiu d’esbrinar la seva participació en l’obertura d’un expedient informatiu per ocultar el cas de la menor que va ser objecte d’abusos per l’ex-marit d’Oltra, que va ser condemnat a cinc anys de presó.

Anna Navarro, alta directiva de Silicon Valley, serà la número dos de la candidatura de Carles Puigdemont a les eleccions a Catalunya. El nom d’Anna Navarro Schlegel és molt conegut en el món empresarial. És l’actual cap global de Procore Technologies, empresa que proporciona la plataforma on les grans constructores (Ferrovial, Exxon, etc.) guarden i gestionen la documentació dels seus projectes, que poden ser d’anys: inversió, arquitectes, enginyers, finançament, calendari, baixes i absències laborals, etc. També és cap d’estratègia de la catalana GPAInnova d’ençà del 2021.

Navarro ha passat per les grans empreses de Silicon Valley, com ara Cisco i Netapp (2008-2021). La prestigiosa revista tecnològica dels EUA Analytics Insight va nomenar-la el 2020 la dona més influent en el món de la tecnologia. A més, pel seu alt perfil professional, va rebre la Creu de Sant Jordi el 2021, el premi de Dona de l’Any a Silicon Valley el 2018 i el de Top Business Woman de CIO Look el 2021.

Anna N. Schlegel: “Som molt emprenedors, a Califòrnia la meitat dels carrers són de catalans”

Va néixer a Olot el 1968 amb el nom d’Anna Navarro Descals, però va adoptar el cognom Schlegel del seu marit quan es va casar als Estats Units. Va estudiar filologia germànica i quan treballava a British Airways li va sorgir l’oportunitat de passar un any a San Francisco. Tenia vint-i-tres anys, era el 1992. “Al cap de poc vaig obrir una empresa. Era una empresa que cercava la manera d’entrar productes a uns altres països”, explicava en declaracions a VilaWeb. Eren productes tecnològics i calia adaptar-los lingüísticament a cada país.

No gaire més tard s’hi va posar en contacte Cisco, una de les empreses pioneres en telecomunicacions. Va passar per la Cisco Networking Academy a fer els estudis d’enginyeria. També va anar a Stanford a estudiar estratègia i la Universitat de Santa Clara a fer una graduació per a coordinar juntes directives. A Cisco es va especialitzar en la dinàmica de la globalització tecnològica, adaptant els seus productes perquè poguessin funcionar a tots cinc continents. “Per explicar-ho d’una manera que s’entengui, treballem perquè un iPhone pugui funcionar a Catalunya. És a dir, el preparem tecnològicament perquè les paraules estiguin en català, que el sistema operatiu treballi amb les xarxes catalanes, que no hi hagi problemes de seguretat. Nosaltres fem que el sistema i el codi del producte puguin funcionar arreu del món”, explicava el 2020.

Anys d’experiència en aquest camp la van dur fins a la vice-presidència de NetApp, una de les grans empreses de Silicon Valley, que té més de deu mil treballadors i factura més de sis mil milions de dòlars cada any. Hi va passar uns dotze anys. També va tenir càrrecs a VMware, VeriSign i Xero.

Quant a la seva ideologia política, Navarro sempre ha explicat que és independentista. “Sóc independentista, i em sembla que ja ho sap tothom. No és cap sorpresa”, deia el 2022 en una entrevista a VilaWeb. “He anat veient la disminució de recursos per als catalans, la falta de polítiques en molts aspectes. Podríem tenir la millor sanitat, les millors escoles, universitats, carreteres, transport públic… Però tot sembla una gran lluita. Vàrem veure el Primer d’Octubre. I l’espionatge és molt preocupant. I les multes. Jo als polítics els dono molt de mèrit, perquè els ho fan molt difícil. No poder votar, per exemple, em sembla un punt molt important per a arribar a la veritat. Es deixa fer a molts països del món.”

Anna N. Schlegel: “Sóc independentista, i em sembla que ja ho sap tothom”

Navarro també ha denunciat el sostre de vidre en el món empresarial. Ella coneix bé el paper de les dones en un món tecnològic dominat per homes, i també l’ha estudiat a l’ONG Women in Technology. “En el món tecnològic, a Silicon Valley, el nombre de dones vice-presidents, o presidents, és el 2%. És molt i molt reduït. Jo sóc dins aquest 2% des de fa sis anys”, deia a VilaWeb. “Competeixes amb el 98%, que estan més acostumats a donar-se la feina entre ells, és com un club. Les descripcions de les feines són molt masculines. Anem molt de pressa, a Silicon, i has de ser molt fort per a ser vice-president, perquè s’hi treballen moltíssimes hores. I les dones encara som les que cuinem més a casa, fem els deures amb els nens o busquem els tutors.”

Navarro l’any passat va publicar el llibre Veritablement global (laBreu Edicions), dedicat a empresaris i directius. Explica concisament com aconseguir que les empreses venguin arreu del món i no pas a casa i prou. “Molta gent em pregunta: els catalans podem ser el Silicon Valley? I això és una pregunta per als catalans. Ho volem ser? Doncs fes”, deia en una altra entrevista a VilaWeb. “A mi m’agradaria una mica més de transmissió d’allò que es fa. I que les qüestions obertes no tardessin tants anys. Com l’aeroport. Tanta conversa i tantes opinions estan molt bé. Però finalment, què es farà? Aquí no tardem tant. Si ens espaviléssim més i anéssim una mica més a l’una, estaria molt bé.”

La pàgina web per a les inscripcions a casals i colònies d’estiu de Barcelona s’ha col·lapsat aquest matí, just quan s’ha obert el termini per a apuntar-hi els infants. Coincidint amb el gran volum de demanda que tenen aquests casals i colònies, molts pares no han pogut accedir a la web i fer el tràmit. La web s’ha obert a les nou del matí, i a quarts de dotze encara no funcionava correctament. El programa d’estiu municipal ofereix més d’un miler d’activitats educatives i del lleure per a infants i adolescents fins als 17 anys. Aquest estiu hi haurà més de 360.000 places per a triar, en diferents entorns i amb beques per als infants vulnerables.

La data d’inici de les activitats generals serà el 22 de juny i s’allargarà fins el 6 de setembre, just per adaptar-se a l’inici del curs escolar. L’oferta d’activitats inclou bressol d’estiu, campaments, colònies, estades culturals fora de Catalunya, rutes, casals esportius, el Campus Olímpia d’esports, taller d’arts escèniques, cursos d’anglès i activitats en família, entre d’altres.

Enguany, el consistori inverteix 5,1 milions d’euros en beques perquè tots els infants puguin gaudir del programa. L’ajuda s’ha de sol·licitar en línia després d’haver inscrit l’infant a l’activitat i l’import cobert dependrà de la renda familiar.

El meteoròleg Tomàs Molina, ara candidat d’ERC a les eleccions europees, continuarà treballant a TV3, on és cap de meteorologia, però ja no apareixerà en pantalla. “Divendres passat va ser l’últim dia que vaig sortir a la televisió”, ha dit en la conferència de premsa de presentació com a candidat número 4 de la llista Ara Repúbliques, coalició d’ERC, EH Bildu, BNG i Ara Més. “Fins ara era un home del temps i ara es veu que he fet el salt a la política. Per què? Perquè crec fermament que cal fer alguna cosa i un compromís. És imprescindible que ens adaptem al canvi climàtic. És una necessitat imperiosa”, ha dit Molina.

Gran part del discurs de Molina ha girat entorn de la necessitat d’adaptar-se a la nova situació d’emergència climàtica: “En un país per sobre dels 40° que encara seran més presents, cal canviar les coses. En un país amb menys aigua, cal canviar les coses. S’ha de fer des de Catalunya, però necessita una planificació europea.” Ha recordat que, històricament, Catalunya havia viscut sequeres cícliques, però que la societat havia perdut la capacitat adaptativa i que ara calia recuperar-la. “Avui dia no estem preparats com a societat perquè les coses no funcionin sempre”, ha dit. I ha afegit que, amb la sequera actual, el 65% de l’aigua de l’aixeta és regenerada o dessalinitzada. “Si no hi ha aigua, no n’hi ha. Això és la realitat, però obrim les aixetes i tenim aigua. Això és una anormalitat, perquè no hi ha aigua, però ens hi hem acostumat.” En relació amb això, ha reivindicat la necessitat de planificar i innovar en les infrastructures necessàries per a fer font tant a l’actual sequera com les que vindran.

“Què és un home del temps? Algú que mira el futur. I si veus el futur, el pots canviar o et pots adaptar. És això el que m’impulsa per posar-m’hi”, ha dit Molina, que ha afegit que també cercava de “posar una mica de sentit comú” a l’àmbit polític: “Parlar, arribar a consens, buscar aquesta força de treballar en equip com a país.” Com a algú de fora de l’àmbit polític ha reconegut que el seu discurs pot semblar “una mica idealista”. “Doncs potser sí”, ha reconegut, però ha dit que confiava en la bona voluntat dels polítics.

Fa cinc anys, la coalició Ara Repúbliques va aconseguir tres escons, cosa que fa pensar que, com a número 4 de la llista, podria ser que Molina no entrés al Parlament Europeu. Un fet que, ha dit, no el preocupa: “Si surto o no surto, tampoc no és gaire rellevant per a mi. Quan faig alguna cosa és perquè crec que l’he de fer. I crec que he de posar una mica de força perquè algunes coses vagin endavant.” També ha dit que no havia pretès mai d’ocupar una posició més alta a la llista, i ha expressat la humilitat davant polítics amb més bagatge. “Sóc un treballador de Televisió de Catalunya. Fins ara sortia a fer televisió, ara no hi sortiré, i després ja es veurà”, ha dit.

La cap de llista serà Diana Riba, que li ha agraït que fes el pas de presentar-se amb ERC: “És un honor i un privilegi comptar amb la seva expertesa en l’àmbit mediambiental i ecologista”, un àmbit que ha defensat com una de les prioritats històriques d’ERC. El president del partit, Oriol Junqueras, ha lloat el seu prestigi en l’àmbit de la divulgació i de la lluita contra el canvi climàtic. “Prestigi, capacitat i coneixement que volem posar al servei del nostre país”, ha dit.

Sobre les crítiques en públic de l’actual eurodiputat d’ERC, Jordi Solé, que ha estat desplaçat de les llistes per encabir-hi Molina, ha dit que podrà tenir el futur polític que ell vulgui. “Jordi Solé és amic meu”, ha defensat, i ha recordat que tant ell com Solé comparteixen que han estat batlles i eurodiputats d’ERC.

S’ha mort Aureli Argemí, fundador del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN) i gran defensor dels drets dels Països Catalans.

Nascut a Sabadell (Vallès Occidental), Argemí va ser escolà i monjo a l’Abadia de Montserrat durant gairebé dues dècades. Als anys seixanta va ser secretari de l’abat Escarré, a qui va acompanyar a l’exili imposat per les autoritats franquistes. Ell mateix explicava que va ser durant aquest exili, prop de Milà, que es va fer independentista.

Llicenciat en teologia a Roma i París, va formar part de la comunitat monacal de l’abadia de Sant Miquel Cuixà (Conflent).

Aureli Argemí: “Tenim por de crear el futur. Si creus que el futur és l’alliberament, lluites”

Argemí sempre va estar vinculat a la defensa dels Països Catalans en l’àmbit cultural i polític. Fou un lluitador incansable que va saber agrupar entorn seu les generacions més joves. Va ser impulsor de la Crida a la Solidaritat, l’any 1981, de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), de la Plataforma pel Dret de Decidir, l’any 2005, de la qual va ser president, i de l’Assemblea Nacional Catalana.

Però la seva figura restarà sempre vinculada al Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), entitat pionera en la defensa dels drets dels pobles de tot el món, que ell va fundar l’any 1974 i que avui continua funcionant i és un gran referent internacional.

 

Aureli Argemí: “Catalunya té una gran responsabilitat en la construcció de la nova Europa dels pobles”

L’any 1985 va deixar la vida monàstica i es va dedicar plenament a la tasca del CIEMEN. El 2016 va rebre la Creu de Sant Jordi. També va ser distingit amb la Medalla d’Or de Barcelona.

Argemí acabava de publicar un llibre de memòries que porta per títol La llavor sembrada, on recull els seus records de dècades d’activisme en favor del país i la llengua.

 

Un debat calent i recurrent a la catalanosfera és que les famílies catalanes no tenen fills. I més concretament, que no en tenen les que podrien transmetre la llengua a les pròximes generacions, com si avui portar catalanoparlants al món fos cap garantia que u) es mantindran igual de catalanoparlants en les seues relacions, i dos) transmetran la llengua a la descendència que tindran amb qui probablement s’hauran conegut en castellà, amb independència de la llengua mamada a les respectives cases. O sigui que, per aquesta banda, no hi ha debat. I si n’hi ha, el deixarem per a un altre dia.

El fet que sí que és indiscutible és l’increment de famílies catalanes que no tenen canalla, sigui perquè no han pogut o perquè no han volgut. Un model creixent en molts països occidentals i que els anglesos, que tenen abreviatures per a tot, han batejat com a DINK, per les sigles en anglès de “dos salaris, cap fill”. Per a la policia de la natalitat, abans de pronunciar cap judici és molt important que sàpiguen si aquestes famílies són DINK per gust o contra la pròpia voluntat. Si són de les primeres, se’ls farà saber que els fills són el millor que et pot passar a la vida, i que, sense, una persona no pot ser mai completa; ara bé, si són de les segones, les que malgrat voler no han pogut, pobretes, els explicaran que la felicitat no depèn de tindre descendents, estaríem arreglats, i que hom pot assolir una vida perfectament plena sense necessitat de portar ningú més a un planeta de vuit mil milions d’habitants.

Entre això i allò, hem arribat al punt que les famílies sense fills ja representen al nostre país un 15% del total i pujant. Les dones que van néixer la dècada dels 70 són les pioneres de la tendència: una quarta part no en tenen ni en tindran, una de cada quatre (!). No és casualitat que es tracti de la primera generació de catalanes que va accedir en massa a l’educació superior, la majoria les primeres de l’arbre genealògic de sa casa, i que arribades a l’edat de fer un pensament es van trobar amb una carrera professional per defensar i molt de guanyat per perdre. Per tant, parlem de les primeres generacions de dones emancipades que han tingut el privilegi de triar si volien tindre canalla, soles o acompanyades si era el cas. I moltes, mirant enrere a les predecessores i fent-se el càrrec del privilegi, van decidir de triar que no. Ara bé: que aquella decisió fos del tot lliure per a totes, són figues d’un altre paner.

Per a moltes d’aquelles pioneres, no sabrem mai quantes, la tria estava trucada: a l’altre platet de la seua decisió meditada hi havia una societat que continuava estructurada al voltant d’un “cap de família” amo del seu temps i d’una subordinada renunciant al ple desenvolupament professional per dedicar-se a pujar-li els hereus. Una societat no gaire diferent de la d’ara, que, en paraules de la sociòloga Marina Subirats, “ha delegat en les dones tot el que té a veure amb el món reproductiu i que no està organitzada per ajudar-les. Que no ha assumit que portar fills al món porta molta feina, i que l’ha de fer algú, i que ha de tenir temps per a fer-la”. En efecte, aquelles universitàries emancipades havien fet el gran pas, però ningú més no l’havia fet al seu voltant. Com va dir una sàvia, no volien ser mares, si de cas volien ser pares. I davant de la impossibilitat de canviar-se els papers, té: les estadístiques canten.

I res, que han passat els anys, i aquelles dones en edat reproductiva ja han deixat pas a les següents. Per sort per a l’espècie, el sistema és savi i cada vegada que les senyores s’aparten del mandat bíblic de la maternitat, sorgeix una energia contrària que les empeny a tornar a la llar amb gust i ganes, que sempre resulta menys polèmic que obligar-les. Amb un mercat laboral que no ha deixat de resistir-se a la igualtat d’oportunitats, amb els salaris congelats des de fa vint anys, anquilosat en el presentisme i la inflexibilitat horària, quina dona no sucumbiria a buscar la satisfacció vital i la realització personal per altres viaranys, posem-hi en el valor segur de la maternitat? Quantes mares no hem sentit excusar-se que pel que costa la guarderia els sortia més a compte quedar-se a casa, o com que és ell qui guanya més, ja s’agafarien elles la mitja jornada?

Ser catalana és una mica com el català, que als anys noranta semblava que teníem el món encarrilat i que només podíem anar endavant, i goita on som tots ara. Amb un jovent precaritzat a tots nivells, avui el privilegi a ulls de les universitàries ja no és aquella tria de les seues predecessores, sinó que ho és ser mares. Perquè tindre un fill en condicions és la conseqüència d’una cadena de sorts: tindre una casa, tindre algú que t’aporta un segon salari, tindre una xarxa que supleixi els serveis d’una administració absent. Administració, per cert, que basa el seu sistema de pensions en l’atzar de la natalitat i que, com a premi per a portar cotitzants al món, no et permet de cotitzar com Déu mana. Aquesta és una. Per no parlar de la sort suprema, que és poder llogar una altra dona que deixi els seus nanos amb una tercera per cuidar-te els teus, en un sofisticat però efectiu equilibri entre privilegiades i explotades que sosté el pes acomodat de tota una societat. Tot, hauria de cremar.

I així, d’un extrem a l’altre, és com hem aterrat a l’era de les hiperpaternitats, les hipermaternitats i les maternitats romàntiques –quan ja no hi ha prínceps blaus i els amors ja no són per sempre, tindre un amor etern en un fill és un refugi i una temptació. L’era del mercat reproductiu, la de les filosofies educatives que fan emmudir les àvies, el moment de la història amb més adults sotmesos a les ordres de menors d’edat. L’era de les influenciadores de criança, nanes joves que promouen la idea d’haver parit com la primera i més important identitat de la dona –“mare, excursionista, coach…”, fan els perfils de les xarxes; “jo, com a mare…”, comencen a perorar les famoses més imitades. De quina altra manera podria suportar una societat avançada el retorn de les dones al sacrifici del seu temps conquerit, a la renúncia a la promoció professional, al revertiment del seu jo emancipat, si no és convertint tot el paquet en un ideal, en un valor social, en la idea de l’amor més pur que hi ha? No ens en sortim, senyores. Algunes velles encara ens pensàvem que ho veuríem, que ho teníem a tocar, que si no érem naltros serien les pròximes, però sigui per això, sigui per allò, no acaba d’arribar mai l’hora que les dones puguin triar amb llibertat si volen ser mares o no.

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) es defineix com a Dr. Jekyll i Mr. Hyde. S’ha passat la vida fent d’informàtic i, alhora, fent poesia i essent un dels editors de poesia més importants i imprescindibles del país. Fill d’un teixidor de Sabadell, que li va saber transmetre l’estima per la cultura, diu que té vocació de servei i que l’ha heretada del pare. Sap que aquestes coses ara no es diuen, no s’estilen, però li és igual. Fa broma amb una ironia dolça, que ens fa somriure tota l’estona. Diu, ho podries posar de titular, i tornem a riure. Més que una entrevista, acabem conversant sobre poesia i, per tant, sobre allò que són els fonaments de la vida. Una conversa sobre el silenci, les no-respostes a aquest silenci, la mort i també la llum com a força creadora, incansable, que cada matí dibuixa el món.

Raig Verd acaba de publicar Un instant que perdura. Fragments de vida i obra d’Antoni Clapés. Un llibre atípic, editat amb visió per la incansable Laura Huerga, que tant pot servir per a fer una immersió a l’obra del poeta com per a una iniciació de profà per a aquells que encara no el coneixen. Més visible a les llibreries de París que a les de Barcelona, la seva vida d’editor i activista cultural sovint ha amagat la seva obra, que és destinada a ser reconeguda com una de les imprescindibles.

—Heu fet tants llibres a la vostra vida i ara us n’han fet un que és una joia poc habitual, què us ha semblat?
—Des del punt de vista literari i personal, potser és el millor regal que m’han fet. Jo no en sabia res fins que em van ensenyar les galerades. Hi ha una anècdota divertida i és que inicialment posava Vida i obra d’Antoni Clapés, i jo els vaig dir: “Sóc mort i això ho somio? Ja sóc a l’altre barri?” Finalment, vam posar això dels fragments… que es vegi que encara sóc viu! Aquest llibre ve d’un homenatge que se’m va fer, una cosa estranyíssima, per una persona que no surt gaire a les quinieles, ni enlloc, i ja m’està bé. Ara ja em puc morir, he fet el cim [riu]. Ha estat el gran premi, estic contentíssim.

—És un llibre molt bonic en què es veu l’agraïment de gent que ha vist com la vostra poesia influenciava la seva vida. A vós també us va influenciar ben aviat.
—Hi ha dos moments en què m’influencia molt. Quan tenia tretze o catorze anys, era Setmana Santa i vaig trobar un llibre de Salvatore Quasimodo, que s’acabava de traduir al català. Aquest llibre va ser una de les grans coses de la meva vida. I també em va macar un professor dels escolapis que sense saber-ho ens va explicar el surrealisme i ens va llegir un tros de Poeta en Nueva York. Recordo que tothom se’n va riure molt. No enteníem res, però jo vaig dir, aquí hi ha alguna cosa. Acostumat a llegir la poesia més carrinclona i convencional del romanticisme espanyol, res en català, allò em va trasbalsar. Ja no vaig va abandonar mai la poesia, ni vaig deixar d’escriure. He estat una mica el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Vaig treballar alhora que feia una carrera d’econòmiques.

—Econòmiques i no de lletres, com tothom deu pensar.
—Realment em va aprofitar poc, però tenia companys del món econòmic que sí que ho van fer, però no diré noms.

—Sí, digueu-los… No passa res i ara ja tenim curiositat.
—Als escolapis i més o menys a la carrera vaig anar a classe entre amb l’Oliu i els Monràs del Banc de Sabadell. En aquella època hi havia els que volien fer carrera i els que volíem canviar el món i pensàvem que entenent els mecanismes del capitalisme i l’economia en general ho podríem fer. Jo, personalment, vaig veure que no ho podria fer i vaig començar a anar per lliure i vaig buscar feina. Me’n va sortir d’informàtic i tota la vida n’he fet.

—Un informàtic que també és editor i poeta.
—Sí, he estat el doctor Jekyll, que és un bon noi, i després el senyor Hyde, que a les nits escriu poesia, fa projectes editorials i munta una llibreria. Tot això ho he fet fins ara, que m’he jubilat.

—I com ho fèieu?
—Em llevava a les sis i, fins que començava la feina, tenia dues hores de matí per a llegir, escriure, projectar coses… i al vespre també, algunes horetes, poques, no sóc gaire nocturn.

—Per què vau veure de seguida que amb l’economia no podíeu canviar el món?
—Tenia la vocació de servei, que avui dia es considera una cosa ridícula. La cultura cristiana, naturalment, era la cultura que es respirava a casa meva, que era una família modesta, però molt vinculada amb l’art. Això ens venia perquè el meu avi patern era l’home de confiança del baró de Quadras de Sabadell. El meu avi era abonat del Liceu, sobretot de Wagner, i va tenir un reguitzell de fills. La guerra ho va malmetre tot. El pare de jove va ser escultor, bastant interessant, crec. Després es va casar i es va posar a treballar al tèxtil i aquí es va acabar. Ell no va deixar mai de lluitar perquè a Sabadell en l’àmbit de la cultura les coses anessin mitjanament bé. De fet, va ser l’impulsor del Museu d’Art, president de l’Acadèmia de Belles Arts. El meu pare era un home molt generós i per casa va passar molta gent. Una de les quals era madame Totote, la vídua de Manolo Hugué, que vivia a Caldes. Era fascinant escoltar-la, era una dona molt interessant, que parlava amb un català afrancesat, fumava molt i de tant en tant se li escapava un renec. Explicava sempre unes històries que et quedaves embadalit. Tot això em va crear una manera de ser. Aquest desig de fer coses el vaig heretar del pare; en aquest cas, fer coses per a la poesia.

—I això de canviar el món vau decidir fer-ho amb la cultura?
—Per influència del meu germà vaig ser del Front Obrer de Catalunya (FOC), però no m’hi sentia gaire a gust. Això de la clandestinitat, tot i no fer gaire cosa, em feia patir molt. I vaig pensar que jo podria ajudar a fer millor la societat, en lletres minúscules, en el món de la cultura. Vam muntar una sala d’art, Sala 3, després vaig muntar una llibreria a Sabadell i al seu redós una editorial, Edicions dels Dies. Als anys vuitanta ja vaig venir a viure a Barcelona i al cap de dos anys vaig muntar Cafè Central, fins ara.

—I amb aquesta editorial heu fet una feina immensa.
—Són molts anys, enguany Cafè Central en farà 35. Saps que amb Edicions dels Dies vam publicar Miquel Bauçà?

—Un personatge mític, en Bauçà.
—Havia publicat Una bella història, que era un llibre mític, d’un realisme fantàstic, que es va exhaurir i la gent el tenia fotocopiat. Ell va quedar uns anys perdut per la seva pròpia vida de nomadisme mental i físic. Llavors vivia a Barcelona, però no tenia telèfon i només tenia l’apartat de correus 4260. Bé, si no és aquest número, s’hi assemblava. Li vaig escriure i recordo com si fos ara que ens vam trobar al bar Estudiantil, aquell que hi ha davant la Universitat de Barcelona. Recordo que anava amb una bossa d’aquelles de plàstic que posava “Deporte”, va obrir un paquet de cigarretes Celtas, fumava molt compulsivament, i al final va treure un munt de papers, mal lligats, amb tot el que havia escrit. Em va dir: “Tu mateix, tria.” I vam fer un llibre, Les Mirsines. Això devia ser final dels 1970. Ens vam anar veient, però després ens vam perdre de vista, crec que va ser quan va anar a viure a Felanitx en una furgoneta. Hi ha una anècdota molt divertida de quan va guanyar el premi Sant Joan de la Caixa Sabadell i el va anar a cobrar a la finestreta. Va arribar amb el primer tren i se’n va anar a la Caixa directament a cobrar-lo. És com una imatge del Buster Keaton.

—A Cafè Central vau ser molt innovadors, heu tirat l’editorial endavant amb subscriptors?
—Ara som en un procés de canvi i d’ampliació d’objectius, hem fet una unió amb la llibreria No Llegiu. El projecte és continuar. Hem fet un acord, ara estem amb tots els tràmits administratius, que, per cert, funciona molt malament, estem encallats a Justícia per a canviar els estatuts. Dius, com pot ser que triguin tant i ens tinguin tan encallats?

—Parlem de la vostra poesia?
—És una poesia que intenta de transmetre la vida interior, la vida profunda, lligada al silenci. El silenci per mi és una cosa important. El silenci exterior, també el silenci del món, un silenci profund que no dóna respostes. També el silenci de Déu, que ja sé que és molt Bergman, però jo sóc bergmanià. Per què no tenim respostes a les preguntes? Em pregunto des de jovenet; per què aquest silenci brutal? Veus morir algú. Jo he assistit a la mort del meu pare, el meu sogre i els dos germans que s’han mort. Els he vist morir i et preguntes, on ets?, on has anat? El meu germà gran, que era molt creient –jo també, però d’una manera especial, vinc del cristianisme–, diu: “Penso que me n’aniré al cel i trobaré el pare i la mare.” Ell sabia que es moria…

—Amb els anys aquesta no-resposta l’heu viscuda diferent…
—Em nego, sense categoritzar, que tot això sigui una mena de farsa, una mena de somni. Hi ha un poema que diu: “O ves que som un somni d’algú que somnia.” Vivim com a protagonistes d’un somni d’algú que somia aquest sidral d’aquí? Aquest somiador pot somiar Auschwitz i els gulags, això de Gaza…?

—Com més gran us feu, trobeu més respostes o menys?
—Aquest silenci no és resolt. De totes maneres, hi vaig donant voltes. Hi ha la naturalesa, hi ha la llum. Miro d’anar molt a la naturalesa i m’oxigena. No sóc excursionista, Déu me’n guard, però m’agrada caminar pels boscos del Vallès, que estan fets malbé, però, tot i això, hi ha aquella llum clara, aquella llum esclarissada, tamisada, aquells pins, que no fan gaire ombra, hi ha com una mena de llum que m’encanta. A més, l’olor, la textura de tot…

—Què és la llum?
—Per mi la llum fa aquest misteri cada dia. A l’estiu vaig a la Provença, tenim llogada una habitació en una casa, i m’agrada mirar com de sobte comencen a aparèixer una muntanya, el poblet, les cases, els cotxes. Cada dia el món crea el món, aquesta creació bíblica del món es produeix a través de la llum. Aquest és el gran moment creatiu. Aquesta llum creativa, que cada dia perfà (de perfer en el sentit més enllà de fer). Acabar de perfeccionar una cosa, d’acabar-la de fer bé.

—El fotògraf us ha volgut fer una fotografia mirant la ciutat, què heu vist?
—Pensava, quina llàstima, perquè estava ennuvolat i no es veia bé Collserola. Quan em vaig jubilar anava a caminar amb un amic per Collserola, està molt bé, tan a la vora que ho tenim. I veus la ciutat i el mar. M’encanta el mar, aquella cosa incansable del mar, que va i ve. És preciós. Fa venir ganes de ficar-s’hi, encara que jo no sé nedar.

—Un vers vostre diu: “Saber que tan sols habites l’àmbit de la finitud.”
—Sí, és això. Naixem amb la partida de naixement, i la partida de defunció, algú la guarda uns quants anys, no sé quants. Sabem perquè ho hem vist. Hi ha una raó empírica. Jo, com deia abans, he vist morir quatre persones. Hi he estat al costat. Avises el metge, la infermera, però.

—Us fa por la mort?
—Home, fins ara he tingut una molt bona salut. Em cuido, relativament, menjo una mica més del compte, però, cony, m’agrada molt cuinar, res espectacular, m’agrada fer el sofregit. Afortunadament, res em fa pensar que m’hagi de morir aviat i no hi penso. En canvi, en la cosa metafísica sí que hi penso, com un possible, que segur que esdevindrà. Llegeixo molta poesia. Fixa’t que sobre la mort hi ha molta poesia escrita molt bona, i sobre l’amor n’hi ha molta, generalment, un nyap. Costa molt escriure un poema d’amor que no sigui carrincló.

—La darrera entrevista que us vam fer va ser durant la covid i vau dir que canviàvem cap a un ordre nou, que veieu horrible. Han passat uns quants anys, com ho veieu, ara?
—Som a la frontissa. Ara quan mirem el Renaixement ho fem amb la perspectiva de quatre segles. Veiem quan comença, com canvia i com ho capgira tot. El Renaixement va tardar tres segles a consolidar aquell canvi enorme que hi va haver. El canvi d’ara es produeix a una velocitat fantàstica. Segurament l’any 2019 no parlàvem gaire d’intel·ligència artificial i, en canvi, ara mateix, podríem simular aquesta entrevista com si fóssim a Nova York. Ara vivim en un paradigma en què no hi ha res fix ni estable. No tenim on agafar-nos, hem perdut totes les seguretats, llegeixo el diari, escolto una notícia i no sé si és veritat. A Catalunya Ràdio, l’Ustrell fa una cosa i pregunta si és veritat o mentida i al final diu el què. Però a mi em fa pensar: “I tot el que has dit abans també podia ser o deixar de ser veritat.” Ara no ens podem creure gairebé res. Hem perdut referents. No tenim certeses.

—Els valors humanistes es poden perdre per sempre?
—Espero que quedin, espero que quedi la música de Bach, que es pugui escoltar. Si això no t’emociona i no plores, és que ets de ciment. O la pintura de Tàpies, la poesia, la naturalesa, si en va quedant, que encara pots gaudir de llibertat. La setmana passada vam anar a Alins, que hi ha una llibreria, que és un miracle. Hi ha projectes, com aquest, que et fan pensar que segurament no tot va tan malament.

—Com veieu el futur?
—Hi ha aquell llibre de Ray Bradbury, Fahrenheit 451, que té aquell final que m’emociona quan porten el bomber a la ciutat dels llibres i li presenten Don Quixot i molts més, que és la memòria. M’emociona! Acabarà així, això? No ho sé.

—He vist els vostres llibres més destacats a París que a Barcelona, és el cas d’Entre nature et rêve.
—És un llibre que va funcionar bé i estava molt destacat. Va estar molt bé. L’any passat me’n van editar un altre, Le soleil dans ta main. Però bé, són coses que passen, però tampoc passa res d’extraordinari. Tot va molt de pressa.

—Això és un problema del món dels llibres, duren molt poc a les llibreries.
—La velocitat amb què els llibres desapareixen és extraordinària. Ara vindrà Sant Jordi, aquesta gran festassa, tothom mig boig per posar els llibres. Es vendrà el que es vendrà i l’endemà la majoria dels llibres aniran als magatzems. Tot és tan estúpidament efímer, va així! És el mercat, diuen.

—Cada vegada es llegeix menys poesia?
—Hi ha nuclis resistents, també es fan nuclis nous La poesia ha canviat molt. Això que jo faig s’ha de tenir ganes de llegir-ho. La poesia és un acte íntim, en silenci, és aquella veu interior que t’alimenta.

—És connectar amb aquesta veu interior?
—Crec que sí que et connecta. La poesia, per la seva brevetat, és com una enrampada. T’ha de dir alguna cosa. Per la seva brevetat i concisió, que és el que jo faig, traspassa aquesta vibració, aquest clic que un ha rebut a la vida, sigui la mort d’una persona, sigui la contemplació de la llum, una olor, un somriure d’una persona que no coneixes que et creues al carrer o algú que no coneixes gaire i de cop t’hi abraces. Són emocions que reps i les pots transmetre a través de la poesia. Aquesta finitud de què abans parlàvem, aquest desassossec que en el fons és la vida, que no és un assossec. Vas descomptant, quan hi havia aquells dietaris de paret de l’Arimany, que anaves arrencant els fulls. Sabies que un dia hi hauria un full que no arrancaries, era com una metàfora de la vida. Aquesta finitud perenne, un dia no hi seràs, però hauràs deixat coses, que no seran tan perennes, però durant un temps hi seran; et recordaran els qui t’han conegut. I això penso que està bé. Després de dues o tres generacions, seràs un nom a la història, sigui familiar o més universal. Però hauràs deixat coses que existiran.

—Enguany recordem Salvat-Papasseit i Estellés, que no sé si formen part del vostre univers.
—Sí, home, són dos dels grossos i gruixuts, dos poetes meravellosos. Salvat-Papasseit té tota aquesta vida tràgica, era un poeta extraordinari, tot i que ara només hi ha gent que treu profit d’aquesta part. Andrés Estellés va fer una obra desmesuradament àmplia i gairebé inabastable. Tots dos tenen l’empremta d’aquest vitalisme, d’aquestes ganes de viure. Aquí Salvat i Estellés es troben. Salvat té uns poemes d’amor extraordinaris, transparents, i Estellés també, d’una altra manera més abrupta. Tenen una obra de combat, d’un realisme. Dos poetes de gran alçada, està bé que ho commemorem. Sabem que es fan edicions de tots dos. Està bé que es faci perquè la gent s’adoni d’on venim. A vegades sembla que no se sàpiga. Nosaltres tenim una tradició i podria semblar que és una carrincloneria dir-ho, o reaccionari. I és tot el contrari. La tradició és d’on vinc jo com a poeta. Des dels medievals fins a la gent del Renaixement, Ausiàs Marc és un dels poetes meravellosos d’Europa, tenim Verdaguer, que quan el llegeixes bé –jo el vaig descobrir més tard–, és la creació de la nostra llengua. Jo vinc d’aquí, sóc una baula més, modesta, com tots els que escriuen poesia. Som baules d’aquesta successió i aquest donar suport a una llengua.

—Als qui no llegeixen mai poesia, que els diríeu?
—La poesia contemporània és més de condensació, més conceptual. Jo sempre copio l’Ovidi, que va dir que a la tauleta de nit sempre havíem de tenir deu o dotze llibres de poesia. A la nit, n’agafes un, l’obres per qualsevol pàgina i en llegeixes un poema. Quedaràs satisfet. Podràs dormir millor que amb un somnífer.

Podeu comprar Un instant que perdura. Fragments de vida i obra d’Antoni Clapés a la Botiga de VilaWeb

El famós compositor rus Ígor Stravinski va visitar Catalunya el 19 de març de 1924 convidat per la Mancomunitat de Catalunya. La diplomàcia pública no és cosa d’avui dia, fa anys que es va inventar. Entre les activitats programades hi havia una visita a l’Ateneu Barcelonès, on va escoltar sardanes al jardí i va quedar impressionat per “Juny”, de Juli Garreta. Sembla que en acabar el darrer acord, Stravinski va cridar “Més Garreta!”. Com diuen els italians, si no és veritat és ben trobat.

Fa uns quants dies, coincidint amb el centenari d’aquella visita i com que la història és cíclica, era Leon Gúrvitx, compositor i pianista bielorús establert a Alemanya, qui seia en una sala Oriol Bohigas de l’Ateneu plena de gom a gom per escoltar unes quantes sardanes interpretades per la Cobla Sant Jordi. Ell no va cridar “Més Garreta!”, però va mencionar els paral·lelismes amb la música popular russa i no va descartar de compondre’n alguna en el futur.

Va ser allà, després de sentir el diàleg entre Gúrvitx, el jove compositor català Joan Magrané i el músic, musicòleg i expert en sardanes Albert Fontelles, quan el públic va baixar al jardí a ballar sardanes, que vaig pensar que alguna cosa no acabava de rutllar. En un país que estima les seves tradicions populars com pocs, per què la sardana és tan bandejada? En un país que necessita símbols d’identitat nacional com l’aire que respira, i que si fos pels veïns hauria deixat de respirar fa dècades, com és que ens permetem de prescindir de les sardanes amb aquesta alegria?

Costa d’entendre. Podem discutir si aquesta dansa popular mereix ser el ball nacional del nostre país o si, un cop el considerem sencer, la jota té més números i mèrits per a ser-ho. Però  és evident que quan a final del segle XIX es posen les bases d’un procés de construcció nacional de Catalunya, la sardana és una de les tradicions que troben polítics i intel·lectuals a l’hora de cercar elements culturals que facin de símbol de la Catalunya emergent, juntament amb la història i la llengua. És en aquesta època quan la cobla i la sardana esdevenen símbols del catalanisme i elements cabdals de la cultura popular.

Amb el Noucentisme i el seu projecte modernitzador de les arts i la cultura catalana, la sardana aconsegueix fer el salt de l’àmbit més tradicional al més artístic, i la música de cobla entra a les sales de concert amb un repertori homologable als repertoris de cambra i simfònics, igual com ja havia passat amb més estils populars europeus. Aquest vessant ha seguit el seu camí i Joan Magrané mateix és autor d’una obra com “Cant auroral”, una peça contemporània per a cobla que l’altre dia es va poder escoltar a l’Ateneu.

Però i la part més tradicional i simbòlica? Per què un jove se sent atret pel ball de bastons, els correfocs i els castells, però arrufa el nas quan sent la paraula “sardana”? Per què a tots ens ve la imatge d’una colla de gent gran quan sentim els primers sons d’una sardana? No veurem mai un sardanista en una sèrie de TV3? No som capaços de veure la força i el simbolisme d’un poble ballant unit amb les mans entrellaçades? El franquisme sí que el va veure i per això les va prohibir, cosa que no va fer amb els castells.

Albert Fontelles, que diu d’entrada que li interessa més la part més musical i artística de les sardanes que no pas la tradicional i simbòlica, creu que hi ha una certa actitud derrotista en el fet de considerar que són una cosa de gent gran i diu que ell també veu molta gent jove que en balla. També esmenta l’intent modernitzador que va fer el bateria manresà Santi Arisa amb el projecte Sardanova, introduint el baix i la bateria i fusionant les sardanes amb el rock, el pop, el jazz o l’electrònica.

Això de fer barreges ja ho havia fet abans la Companyia Elèctrica Dharma, pionera en mil àmbits, quan durant la dècada dels setanta van ajuntar el so de la cobla amb el rock i el jazz als discs L’oucomballa i Tramuntana. I després Marcel Caselles i Arnau Tordera i la seva banda, Obeses, que han enregistrat cançons amb la Cobla Berga Jove. Precisament Tordera prepara un musical sardanístic que es dirà Sardana superstar i s’estrenarà a Manresa el mes d’octubre.

Els darrers i més famosos fusionadors són The Tyets, és clar, que amb el fenomen “Coti x coti” s’han inventat un reggaeton-sardana que ha mogut tot el mercat i a Spotify suma la imponent xifra de més de 21 milions de visualitzacions. The Tyets han aconseguit l’impossible: que públic i mitjans tornin a mostrar interès per les sardanes, un públic i uns mitjans que feia molt de temps que se n’havien allunyat molt enllà. El “Coti x coti” l’hem ballat tots aquest darrer estiu, ha sonat al Camp Nou i fins i tot n’han fet una versió a Eufòria.

El president de Som Sardana, Xavier Tresserras, que l’altre dia també era a l’acte de l’Ateneu Barcelonès, es mostrava feliç que les sardanes connectin amb un públic més ampli i siguin en el focus mediàtic. Accepta que hi hagi qui pugui considerar que les sardanes són un ball carrincló i farà mans i mànigues perquè això canviï. Cal tornar als inicis, quan la sardana era revolucionària perquè trencava amb el model del ball pla. Durant una època fins i tot se’n va arribar a dir sardana republicana, perquè tenia l’esperit de la Primera República. Parafrasejant Stravinski: “Més sardanes!”

The Washington Post · Diana Zeyneb Alhindawi, Katharine Houreld i Hafiz Haroun

El Geneina, Darfur occidental. En les ciutats apocalíptiques del Sudan, en els camps de batalla deserts del Darfur i fins i tot en les terres agrícoles devastades per la guerra del sud, les famílies comencen a passar fam.

Ja fa gairebé un any que es va desencadenar la lluita entre els militars, encapçalats pel tinent general Abdel Fattah al-Burhan, i les Forces de Suport Ràpid (RSF), encapçalades pel general Mohamed Hamdan Dagalo, universalment conegut com a Hemedti. La guerra ha enfonsat aquesta nació de quaranta-nou milions d’habitants en el caos, i n’ha obligat més de vuit milions a abandonar casa seva.

El Programa Mundial d’Aliments (PMA) de les Nacions Unides diu que les arrels del problema de la fam són dobles: l’accés i el finançament. Dins el Sudan, els camions del PMA han estat blocats, segrestats, atacats, saquejats i aturats. Fora del Sudan, els camps improvisats de refugiats són plens de gent que hi arriba famolenca i malalta, però no hi ha diners per a alimentar-la. La major part ha fugit cap al Sudan del Sud i el Txad. Al Txad, una crisi de finançament va fer que solament els primers d’arribar rebessin menjar. Tota la distribució d’aliments al Txad –on hi ha 1,1 milions de refugiats– s’aturarà del tot aquesta setmana, explica Cindy McCain, directora executiva del PMA.

“És un problema enorme i imminent, i són molt a prop de la fam”, va dir McCain a The Washington Post. “Els nens ja es moren de fam al Darfur i en més parts del país.”

Obtenir permís del govern per als combois d’aliments pot trigar tres setmanes –si és que s’atorga– i els militars no autoritzaran pas l’obertura de rutes cap a les àrees que consideren clau del seu país. Els treballadors humanitaris també diuen que no és clar quina és la implicació amb les RSF, que han estat declarades grup terrorista pels militars. Les RSF i els seus aliats han saquejat repetidament magatzems plens d’ajuda, tot i que el grup paramilitar prova d’encoratjar les organitzacions humanitàries a treballar en les àrees sota el seu control total. En unes altres àrees, ningú no té el control total. Els habitants diuen que alguns camins s’han convertit en un trencaclosques de feus dirigits per grups armats, en què cadascun vol extreure pagaments dels qui hi passen. Molts pistolers sobreviuen amb el que poden extreure i robar, inclosos els combois d’ajuda.

Si la situació continua així, diu McCain, el Sudan “serà un desastre més gran que Gaza en termes d’aliments”.

Soldats de les RSF (Forces de Suport Ràpid) circulen en una motocicleta per un carrer principal d’El Geneina i passen per davant d’un carro de combat destruït que pertanyia a l’exèrcit sudanès (fotografia: Diana Zeyneb Alhindawi/The Washington Post).

Moltes ciutats han estat devastades per les lluites. Imatges de la capital, Khartum, mostren edificis amb forats de bala pertot arreu. Mercats, hospitals, magatzems plens d’ajuda alimentària i fàbriques han estat saquejats i sovint cremats. Les escoles han estat bombardades o estan desbordades amb famílies desplaçades que s’hi instal·len cercant refugi. Les RSF han pres quatre capitals regionals de les cinc del Darfur i s’han estès cap a les terres agrícoles del sud, on la guerra ja ha interromput dues collites. Al voltant de la capital, aquest mes, els militars han reconquerit la ciutat d’Omdurman, separada de Khartum pel Nil.

La destrucció ha fet pujar la inflació fins al 260%, i els lloguers a les zones més segures del país han augmentat de preu. El combustible és escàs –sovint arriba de contraban provinent de Líbia– i molt car. Entre el 70% i el 80% de les instal·lacions sanitàries han deixat de funcionar després d’haver estat atacats els hospitals i molts doctors assassinats i segrestats. Més de 10.000 persones s’han infectat amb còlera, i uns 15 milions no poden accedir a cap atenció sanitària, segons que informen les Nacions Unides.

Un grup de dones prepara un àpat al pati d’una antiga escola a Sirba, un poble situat a unes quinze milles al nord d’El Geneina, la capital del Darfur occidental. És un dels llocs on viuen milers de desplaçats per la guerra (fotografia: Diana Zeyneb Alhindawi/The Washington Post).

Al poble de Sirba, al Darfur, Première Urgence Internationale acaba d’obrir l’única clínica de la zona, en un hospital parcialment destruït que atenia una àrea on vivien 150.000 persones abans no esclatessin les lluites. Moltes de les sales de l’hospital no tenen sostre o les parets s’han ennegrit pel foc. Trossos de mobles i equips mèdics estan escampats pel terreny mentre els pacients reben receptes a través d’una finestra trencada.

Les condicions al Txad ja són tan dolentes que Gisma Al-Kher Hassan va tornar a Sirba, dels camps, fa 10 dies, per cercar ajuda per al seu fill més petit, Abdal Majib Abdul·là, de 2 anys. Fa gairebé tres setmanes que està malalt, però ella solament té una mica de farinetes i aigua per a donar-li. Hi ha un mercat pròsper a Sirba, tot i que el poble ha estat incendiat unes quantes vegades. Les parades del mercat són repartides sota arbres ennegrits i flanquejades per cases destruïdes, però pocs residents poden permetre’s de comprar res dels sacs que reposen sobre taulons de fusta descolorida.

“Fa quinze dies que no tinc res per a alimentar-lo”, diu aquesta mare de quatre fills. El metge que l’atén a la clínica li va dir que Abdal tenia malnutrició causada per la manca de vitamina D i calci.

Un grup d’homes d’El Geneina asseguren contenidors buits en un vehicle que viatjarà al Txad per comprar gasolina, que després vendran a un preu elevat al Darfur. No hi ha cap gasolinera en servei a El Geneina. Totes van ser destruïdes o saquejades durant el conflicte (fotografia: Diana Zeyneb Alhindawi/The Washington Post).

La darrera vegada que el PMA, l’únic gran proveïdor d’ajuda alimentària de la regió, va poder distribuir aliments al Darfur va ser al desembre. Els militars van tancar les rutes cap al Darfur provinents del Txad al febrer, tot i que aquesta setmana han permès dos combois d’ajuda.

Si fa no fa la meitat de sudanesos necessita ajuda, però solament és finançat el 5% de les necessitats que tenen les Nacions Unides. Metges Sense Fronteres va dir el mes passat que un nen es moria cada dues hores al camp de Zamzam per a desplaçats al Darfur septentrional. Això pot disparar-se; les Nacions Unides estimen que uns 200.000 nens es poden morir de malnutrició aquests mesos vinents.

Podrien ser nens com ara Eyaad Ahamday, de 15 mesos. La seva mare, Scheharazad Muhamed Ahmed, diu que no ha sabut res del seu marit, un soldat, d’ençà del novembre. No pot produir prou llet materna per a alimentar Eyaad i intenta de guanyar-se la vida venent gots de plàstic per alimentar els altres tres fills. “De vegades no menjo en tot el dia”, va explicar a l’Hospital d’Ensenyament d’El Geneina, on Metges Sense Fronteres dirigeix la sala de malnutrició, en l’únic hospital de referència al Darfur occidental.

A Khartum, moltes famílies depenen de menjadors solidaris gestionats per voluntaris. Però un tall d’internet ha interromput les donacions de l’estranger, i aquesta setmana al barri de l’est del Nil de Bahri, les RSF van detenir quatre membres dels comitès d’emergència, cosa que va complicar encara més la situació. Els comitès, que es van formar durant les protestes pro-democràtiques abans de la guerra, són els grups que supervisen els menjadors solidaris principals.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’afer del film catalanòfob estrenat aquestes darreres hores per la plataforma Amazon ha causat una controvèrsia notable. I raonable. Però que fa curt.

Un hípster en la España vacía, que aquest és el títol del film, pretén ser una broma amable, molt amable de fet, sobre l’esquerra espanyola. De la qual es burlen, però amb molta moderació.

La cosa tracta que de Madrid –d’on, sinó?– envien un líder polític a això que ara en diuen l’“Espanya buida”. A predicar. I s’hi troba que les bajanades que sol dir a la capital al poble no les entén ningú.

D’entrada, l’argument ja és prepotent –els de poble són uns ignorants que han de ser evangelitzats pels de la capital–, però deixem-ho estar, això, ara. Perquè allò que ha causat més polèmica és que hi ha unes quantes escenes on grups de turistes catalans són ridiculitzats, atacats i fins i tot agredits verbalment. Queden, quedem tots, com uns lladres, bàsicament, cosa que reprodueix en modern i progre una de les temàtiques més tradicionals del nacionalisme espanyol més ranci. (Recordeu allò de Quevedo de “Son los catalanes el ladrón de tres manos…”).

Què hi pinten, però, un grup d’excursionistes catalans enmig d’un film pretesament filmat en –i dedicat a– l’“Espanya buida”?

Doncs resulta que els autors van decidir d’inventar-se un poble, que es diu La Cañada –escrit amb la ena estranya aquella dels espanyols–, però que és situat al Matarranya. A la Franja de Ponent. I, de fet, la pel·lícula s’ha filmat entre Fontdespatla i la Freixneda.

Si coneixeu mínimament el Matarranya, ja deveu saber que és una comarca rotundament catalanoparlant, amb un índex de parlants de la llengua que, de fet, supera de molt la mitjana de la resta dels Països Catalans. El català és, ras i curt, la llengua habitual en aquest territori.

Un territori on no tan sols es parla català, sinó que hi ha nascut iniciatives sòlides en defensa de la llengua, com ara l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) o l’Associació de Famílies del Matarranya en Defensa del Català, que va encapçalar ara fa un any i mig una lluita important per a mantenir el català a l’institut de Vall-de-roures. L’ASCUMA, que fa dècades que treballa amb consistència per la comarca –és una coincidència curiosa, si ho voleu dir així–, va nàixer l’any 1989 precisament a la Freixneda, un dels dos pobles on ara s’ha filmat aquesta pel·lícula.

Tanmateix –i això és molt greu– en el film aquesta realitat, allò que parla la gent, allò que és la gent, ha estat completament esborrat.

Per això quan abans he dit que les crítiques a la catalanofòbia del film havien suscitat una controvèrsia notable he dit també que la considerava curta. Perquè a mi em sembla molt més gros que maten i amaguen la realitat de la llengua i del país a la Franja de Ponent –perquè encaixe definitivament en la seua “Espanya buida”– que no pas que ens acusen –que també és gros, això– els catalans de la resta del país de lladres. I no he vist, ho he de dir, prou protestes sobre això.

Al cap i a la fi, tots hauríem de ser conscients que el somni final dels catalanòfobs és que no parlem i que no existim. I que això passe al conjunt de pobles i comarques que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó parlem la llengua catalana. En definitiva, és allò que posa en pràctica, sense cap mena de vergonya, la pel·liculeta en qüestió.

 

PS1. Maria Rosa Biadiu Robaina va morir a noranta un anys acabats de fer, a la seua ciutat de Nova York, la matinada de dissabte passat. La trobarem molt a faltar.

PS2. Avui falten quaranta dies justs per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Arnau Lleonart explica en aquest reportatge quines són les grans incògnites de les votacions. I Ot Bou es pregunta en aquest altre reportatge si el moment del PSC no és tan dolç com aparenta ser.

PS3. Antoni Clapés és un dels poetes i editors de poesia més importants del país. Ara l’editorial Raig Verd acaba de publicar Un instant que perdura. Fragments de vida i obra d’Antoni Clapés, i Assumpció Maresma ha conversat amb ell en una entrevista en la qual es diuen coses importants.

PS4. Diana Zeyneb Alhindawi és un dels poquíssims periodistes que ha aconseguit d’entrar al Sudan des que hi començà la guerra civil. Avui, amb les seues fotografies, ens ofereix un retrat estremidor de la situació: “Una fam apocalíptica plana sobre el Darfur, enmig de la impotència de les organitzacions humanitàries”.

PS5. El model de VilaWeb es basa en el fet que uns quants paguen una quota voluntària perquè les informacions que publiquem puguen ser d’accés obert per a tothom, cosa que afavoreix una expansió del model de país i de món que probablement, amb els matisos que calga, tots compartim i volem. Tanmateix, per a continuar-ho fent necessitem imperiosament augmentar el nombre de subscriptors. Si ja ho sou, moltíssimes gràcies. Però si llegiu cada dia VilaWeb sense pagar res, us demane per favor si podeu fer un petit esforç i subscriure-us-hi, o bé fer una donació voluntària, anant a aquesta pàgina.

D’ençà de començament de mes, les farmàcies de Catalunya distribueixen gratuïtament uns quants productes menstruals sostenibles, dins la campanya “La meva regla, les meves regles”, impulsada per la Generalitat. Es pot triar entre una copa menstrual, unes calces menstruals i un paquet de dues compreses de roba reutilitzables.

Ara, a vegades no és fàcil de saber quin producte triar, perquè molta gent no en sap les funcions ni les característiques. Alternar productes segons les necessitats o el moment del cicle també és important: “Cal que la sang caigui per la vagina en algun moment del cicle, perquè la hidrata i la neteja”, diu l’educadora sexual Laura Ferrer. I avisa: “Hi ha estudis que demostren que les noies que fa deu anys que usen únicament la copa menstrual comencen a tenir pèrdues de sòl pelvià.” Per això, és ideal combinar mètodes intravaginals i extravaginals. Per exemple, copa amb compresa o copa amb calces menstruals.

A continuació oferim una guia per ajudar-vos a descobrir quin producte es pot adaptar millor a les vostres necessitats, segons cada moment.

Sagnat lliure: la regla sense compreses, tampons ni copa menstrual

Copa menstrual

Quant de temps dura? 

Pot durar entre tres anys i deu, segons l’ús i la conservació. De mitjana, es recomana que, a tot estirar, es porti posada un màxim de dotze hores seguides, tot i que si es té un fluix de sang molt abundant, es recomana de canviar-se-la al cap de quatre hores o sis. Són de silicona o de plàstic quirúrgic. El material no és tòxic i, per tant, no causa al·lèrgies.

Com podem saber quina talla tenim?

A les farmàcies, us oferiran tres talles diferents de copa: petita, mitjana i gran. La tria de l’una o de l’altra dependrà de l’edat, el cos i les experiències de cada persona. Generalment, es recomana la talla petita per als menors de divuit anys, amb la cèrvix petita o el canal vaginal estret; la mitjana per a persones fins a trenta anys que no han tingut cap part vaginal o que se n’han recuperat perfectament; i la gran per a les més grans de trenta anys que hagin tingut un part vaginal i, per aquest motiu o per un altre, tinguin el sòl pelvià debilitat.

Amb tot, hi pot haver gent que no s’ajusti a aquestes indicacions generals. La ginecòloga Raquel Tulleuda adverteix que, si és la primera vegada que ens posem una copa i ho hem tingut un part vaginal, triem la talla petita, sobretot si no estem habituades a posar-nos tampons o a manipular-nos. “S’ha parlat molt de la copa, però sovint oblidem que no és el mètode més fàcil d’utiltizar, i per habituar-s’hi sol ser millor començar per la talla petita”, recorda.

Com cal col·locar-la? 

Per introduir la copa a la vagina, primer de tot cal netejar-se les mans amb aigua i sabó. Seguidament, cal posar-se en una posició còmoda (aixecant una cama, eixancarrant-se…). Després, cal doblegar-la en dues o tres parts. Hi ha dues maneres principals de fer-ho: o bé doblegar-la en forma d’U, o bé en forma còncava i ajupida, en què un plec queda per sobre de l’altre i es forma una mena de flor. Sovint, si l’interior de la vagina és sec, és recomanable de lubricar-lo. Amb aigua mateix pot anar bé.

En aquest punt, tocaria inserir-la a la vagina. Cal enfocar-la cap a l’esquena –i no pas recta cap amunt– fins a sentir que es desplega i fa el buit. Normalment, se sent el “plop” a dins quan s’ha col·locat correctament. Si és ben col·locada, no s’ha de notar.

Les primeres vegades en què es provi de posar la copa, Tulleuda recomana de fer-ho en els dies de regla abundant: “Quan la vagina està totalment impregnada de sang, és molt més lubricada i qualsevol maniobra serà més fàcil de fer”, diu. 

Com introduir una copa menstrual. Fotografia: Cyclo

Com es treu?

Per a treure la copa, la clau no és tibar, sinó aconseguir de trencar el buit. “Si cal tibar molt, és que encara hi ha buit”, subratlla Tulleuda. Per a trencar-lo, cal introduir els dits a la cèrvix i pressionar sobre les parets de la copa, a la vegada que es tiba cap avall. Si no surt pressionant-ne les parets, es poden intentar tres coses: empènyer suaument la musculatura per a fer-la descendir, comprimir l’anell superior amb els dits per alleugerir-ne la pressió, o bé fer-la girar a la vegada que l’estirem enfora.

Com cal rentar-la?

Es recomana de bullir la copa menstrual abans de posar-se-la per primera vegada, i també en acabar el cicle menstrual. Cada vegada que s’ompli la copa i calgui buidar-la, netegem-la amb aigua i sabó neutre. Si som en un lavabo públic i no tenim sabó neutre, podem simplement buidar la sang al vàter i tornar-nos-la a posar, amb les mans netes. És important de guardar bé la copa mentre que no es faci servir, dins la bossa de tela que inclou la capsa.

De totes maneres, Tulleuda recorda que la vagina no és una cavitat estèril, i que, per tant, encara que esterilitzem la copa, en el moment en què entri en contacte amb les mans per introduir-nos-la ja no serà estèril. Per tant, tot i ser recomanable de bullir la copa, si utilitzem la lògica de la higiene, tampoc hauria de passar res.

Es poden mantenir relacions sexuals amb la copa posada? 

Teòricament es poden mantenir relacions sexuals amb penetració amb la copa menstrual posada, però la ginecòloga avisa que pot ser incòmode. Per això recomana d’usar els discs menstruals, un mètode de diàmetre transversal i no tan longitudinal, que té una mica més de capacitat i permet de mantenir relacions sexuals amb penetració. Alerta, però, que no són un mètode anticonceptiu.

Avantatges i inconvenients

La copa menstrual és ideal per a les persones amb sagnia abundant, perquè té molta capacitat de recollida de fluix. És un bon mètode per a la nit. A més, una vegada introduïda, és molt còmoda i no es nota que la duus posada. Té capacitat per a aguantar durant tot un cicle sense necessitat de cap més producte.

A banda, la copa menstrual ajuda a l’autoconeixement, a reconciliar-nos amb el cicle i a desmitificar certes creences sobre la regla: “Tenim una cultura que fa que pensem que la menstruació fa fàstic, angúnia i pudor. Però quan utilitzem la copa veiem la quantitat de sang que tenim i també comprovem que no en fa, de pudor”, explica Ferrer.

Com a inconvenients, es pot dir que la copa requereix una higiene periòdica i conscient. Per tant, si els lavabos no tenen pica individual, el buidatge de la sang pot ser incòmode.

D’una altra banda, el recel per la copa menstrual pot venir del desconeixement anatòmic. Sovint, demana una exploració prèvia del cos que no sempre s’ha fet. De fet, hi ha dones que renuncien a utilitzar-la perquè no s’acostumen a posar-se-la i treure-se-la fàcilment. Tulleuda destaca que el període d’aprenentatge de posar-se una copa és de tres mesos, perquè “és difícil”. Considera que sovint es transmet el missatge que cal tenir una capacitat gairebé innata per a la penetració: “A una noia de tretze anys o catorze que no hagi tingut relacions sexuals i no hagi usat tampons i intenti posar-se una copa, és probable que li faci mal.” I afegeix: “Com a ginecòloga i persona que ha parit, no em va resultar fàcil de posar-me la copa ni la primera vegada ni la segona que ho vaig intentar. Imagina una nena de tretze anys.”

Alba Carreres: “Ens venen una maternitat perfecta i això causa una culpa brutal”

Calces menstruals 

Quant de temps duren?  

Les calces menstruals tenen el mateix aspecte que les normals, amb la diferència que poden absorbir la menstruació de quatre hores a sis, segons la quantitat de fluix. El fluix no traspassa ni taca la roba, ni tampoc hi ha risc que les calces s’inflin o siguin massa gruixudes o incòmodes durant un bon marge de temps.

Generalment, són formades per tres capes: la primera drena el fluix fins a l’altra capa; la segona, molt absorbent, reté gran part del líquid; i la tercera, impermeable i transpirable, neutralitza la pudor i els bacteris i evita la sensació d’humitat. Habitualment, la capa que hi ha en contacte amb la pell és de cotó –el teixit més recomanat per a la roba interior–, la segona és feta de polièster i la tercera, de polièster i poliuretà, tot i que els materials poden variar segons el model i la marca, i fins i tot n’hi ha que són fabricades amb teixit de bambú, molt sostenible.

Com es fan servir?

Les calces, simplement, cal posar-se-les com qualsevol peça de roba, sense haver-les de combinar amb cap més producte. Són el producte més simple d’usar.

Se’n poden trobar de formes diverses –calces, culottes, tangues…– i també de colors, estampats i teixits diferents. Això també vol dir que ens trobarem graus d’absorció diferents. Per exemple, el tanga absorbeix una mica menys, però pot ser una bona opció per al primer dia o l’últim de regla. Això sí, es recomana de triar un model un pèl més gran de la talla habitual. En tot cas, si us acolliu a la campanya “La meva regla, les meves regles” no podreu triar el tipus de calces, sinó que dependrà de la marca que us ofereixi la farmàcia.

Com cal rentar-les?

Per fer un bon manteniment de les calces menstruals, es recomana de no rentar-les a temperatura gaire alta, perquè se’n podrien malmetre els teixits que garanteixen l’absorció del fluix. Per treure l’acumulació de sang, és més adient de fer una rentada prèvia amb aigua freda i després ficar-les a la rentadora, però no a més de trenta graus i amb un detergent clàssic. També es recomana de no fer servir suavitzant i d’evitar l’eixugadora, sabons massa greixosos i olis.

Avantatges i inconvenients 

És un mètode senzill d’utilitzar i còmode. A més, facilita el coneixement de la menstruació.

Entre els inconvenients, amb unes soles calces no n’hi ha prou per a aguantar tot un cicle menstrual, ni tan sols per a un sol dia. Caldria tenir-ne més d’una i anar-les combinant i rentant, però la campanya de la Generalitat només ofereix unes calces de manera gratuïta.

Calces menstruals: tot allò que cal saber d’un producte com més va més popular

Compreses de tela

Quant de temps duren?  

Les compreses de tela tenen una capacitat d’absorció equivalent a dos tampons. Per això es recomana de canviar-les cada quatre hores o sis durant el dia, i una vegada a la nit, segons la quantitat de fluix. Tenen una vida útil entre un any i cinc, segons el manteniment que se’n faci. Tot i que canvien de color amb l’ús, poden mantenir l’efectivitat. Són aptes per a persones de qualsevol edat, i també van bé en els postparts i en casos de pèrdua d’orina.

Com es fan servir?

L’ús de les compreses de tela és intuïtiu i molt senzill: el mateix que les compreses convencionals i no reutilitzables. Val a dir que, igual que les calces menstruals, les compreses de tela poden tenir mides i formes diferents, adaptables fins i tot per a tangues.

Com s’han de rentar?

Es poden rentar a mà o a màquina, a una temperatura màxima de trenta graus –sempre amb aigua freda, com les calces menstruals– per no fer malbé els teixits. Es recomana de rentar-les abans del primer ús, amb un sabó ecològic, si és possible, i evitar l’ús de suavitzants.

Avantatges i inconvenients

Els avantatges i els inconvenients de l’ús de compreses de tela són molt semblants als de les calces menstruals. Són fàcils i còmodes d’usar, però amb dues compreses (que són les que ofereixen les farmàcies de franc) probablement no n’hi haurà prou per a aguantar la sang de tot un dia.

Com és l’educació sexual avui? Una classe per dins

Quin és el millor mètode?

Tulleuda recorda que les recomanacions i indicacions que se solen donar no han d’encaixar amb tothom. És a dir, pot ser que la combinació de vulva, vagina i coll d’úter d’una persona tingui unes característiques determinades que no encaixin amb el que s’ha establert com a norma, i és completament normal. De manera que cada persona i cada època de la vida requeriran l’ús d’un mètode diferent.

Sigui com sigui, si voleu adquirir algun d’aquests tres productes que s’ofereixen a les farmàcies catalanes gratuïtament, recordeu que ho podreu fer gràcies a un codi QR associat a la Meva Salut. Aquest codi serà actiu fins que no es demani el producte a la farmàcia i, una vegada lliurat, es desactivarà. No caduca i serà disponible fins el 2025.

El lliurament del producte és immediat, sempre que hi hagi prou estoc a la farmàcia (si no n’hi ha, es podrà sol·licitar, com es fa habitualment amb els altres productes i medicaments, i serà disponible abans de quaranta-vuit hores). Les farmàcies consultades per VilaWeb expliquen que les usuàries no poden demanar a l’establiment una marca concreta de compreses, copa o calces, sinó que rebran un d’aquests productes de marca aleatòria, segons quina els enviï el distribuïdor. En tots els casos, són productes fabricats al país.

Caterina Karmany: “Si sortim una mica del que és normal, ja som boges”

Haralabos Voulgaris, més conegut com a Bob Voulgaris, és un empresari canadenc de quaranta-nou anys. Fill d’immigrants grecs, que regentaven un restaurant d’èxit de cuina grega a Winnipeg anomenat Hermes, ha construït la seva fortuna amb el pòquer professional i les apostes esportives. Això no obstant, els guanys no han estat fruit d’un cop de sort –ell mateix es considera un home pragmàtic–, sinó que s’han basat en una de les seves principals passions: l’anàlisi de dades i l’estatística avançada. A més, aquesta darrera dècada, Voulgaris ha esdevingut un dels analistes més coneguts del món de l’esport i ha arribat a dirigir el departament d’anàlisi dels Dallas Mavericks, un equip de l’NBA. D’ençà que es va convertir en propietari del CD Castelló, s’ha establert a Benicàssim (Plana Alta), on treballa sempre acompanyat del seu gos Oscar per retornar el club a primera divisió abans del 2030. El seu tarannà obert –és habitual que respongui a consultes dels afeccionats al seu compte personal de Twitter– l’ha fet molt estimat a la ciutat. També és usual llegir-lo comentant l’actualitat de l’NBA i intercanviant memes amb més usuaris.

Well we still have time, lets see what happens in the coming weeks! https://t.co/VkmpRiuDn2

— Haralabos Voulgaris (@haralabob) March 25, 2024

Ara com ara, després de tres anys d’absència, el Club Esportiu Castelló és ben a prop de tornar al futbol professional. De fet, si la temporada s’acabés avui, l’any vinent jugaria a la segona divisió del futbol espanyol. Però manquen vuit jornades de competició i els rivals directes, el Còrdova i l’Eivissa, són a cinc punts i nou punts respectivament. Si perd el lideratge, encara tindrà opcions d’ascendir, però haurà de passar pel dur i imprevisible camí del play-off. Aquests darrers mesos, el club castellonenc viu una revifalla esportiva i social. La mitjana d’assistència al Nou Castàlia supera els deu mil espectadors per partit.

Abans, el club havia estat a punt de desaparèixer, el 2015, per la mala gestió de l’equip directiu, que ara serà jutjat. S’enfronten a càrrecs d’apropiació indeguda, falsedat en els comptes anuals, administració deslleial, alçament de béns i malversació de cabals públics, pel presumpte espoli de la institució. Amb aquesta pàgina negra en la història del club superada, la il·lusió ha tornat d’ençà de l’arribada del nou i heterodox propietari, Haralabos Voulgaris, que va pagar més de quatre milions d’euros per adquirir-lo i va eixugar-ne el deute.

Bob Voulgaris i el seu gos Oscar (fotografia: @haralabob). Un apostador pragmàtic

La relació de Voulgaris amb les apostes esportives comença de ben jove. A dinou anys, va acompanyar el seu pare, també un gran afeccionat al joc, a un viatge a Las Vegas. Com que no podia acompanyar-lo als casinos, la major part de nits les passava tot sol al conegut hotel Caesars Palace, on el van meravellar les màquines d’apostes esportives. En aquell moment, la competició més popular era l’NBA, de manera que va començar a fixar-se en els partits amb la voluntat d’apostar-hi. Quan son pare tornava del casino, tots dos feien petites apostes plegats.

Després d’haver analitzat el bàsquet de l’NBA durant anys, el 2002 va descobrir una esquerda en el sistema de les cases d’apostes que va aprofitar per omplir-se les butxaques. Una de les apostes més habituals al bàsquet és la dels punts de cada equip per part. La casa estableix una xifra basant-se en les mitjanes de tots dos equips i l’apostador decideix si la superaran o no. Voulgaris va fixar-se en el fet que la majoria de les cases d’apostes no tenien en compte les diferències que l’esport presenta en cada part. Habitualment, si el resultat és igualat, les segones parts són més lentes, s’hi cometen més faltes i, per tant, acostumen a anotar-s’hi més punts. En canvi, en aquell moment, les cases d’apostes simplement assignaven a la segona part la meitat dels punts que calculaven que anotarien tots dos equips en els quaranta-vuit minuts de joc. Així doncs, va explotar aquest descuit i va apostar habitualment a marcadors alts a les segones parts. Això li va servir per a obtenir un percentatge d’apostes encertades de gairebé un 70%.

A final de la temporada 2003-2004, les cases d’apostes van descobrir-ho i van canviar la manera d’establir les xifres de punts. En tan sols un mes, va perdre un terç de la fortuna milionària que havia generat. Aleshores va entendre que per continuar burlant el sistema, havia de recuperar l’avantatge objectiu. El 2007 va contractar un expert en matemàtica i estatística per construir un model algorísmic que l’ajudés a mantenir l’èxit. “La base d’una persona pragmàtica són els resultats i les conseqüències. Una gran part d’aquest enfocament consisteix a cercar ineficiències”, va dir en una entrevista a ESPN. En total, van ser dos anys treballant en un sistema de simulació basant en la unitat més bàsica del joc del bàsquet: la possessió. Primer, el programa preveia el nombre de possessions que probablement hi hauria a cada partit, segons les dades anteriors de tots dos equips. Després, establia el resultat més probable de cada possessió: una cistella de dos punts, un triple, un error… El programa executava desenes de milers de simulacions per a cada emparellament, i descartava sempre els resultats més improbables. Després de mesos i mesos d’ajustaments del model matemàtic, el 2009, va començar a apostar seguint les recomanacions del seu misteriós model, batejat com a Ewing, i va arribar a fer gairebé un miler de juguesques diàries.

Quan les victòries de Voulgaris amb les juguesques relacionades amb l’NBA van tornar a ser costants, va començar a dedicar-se a una altra de les seves passions: el pòquer. Així, valent-se dels coneixements de matemàtiques i probabilitat, va participar en unes quantes competicions per a grans apostadors. El 2012 va debutar a les World Series i va ser a punt de guanyar. Anys després, el 2017, va tornar-hi i va guanyar un pot de més d’un milió de dòlars. Segons uns quants portals especialitzats, es calcula que, durant la seva carrera, ha guanyat més de tres milions de dòlars en torneigs de tot el món.

Del joc a l’esport professional

El 2018, va decidir de posar en pausa la carrera amb el joc i va fer el salt definitiu a l’esport professional amb els Dallas Mavericks. Allà també hi va aplicar l’enfocament matemàtic, popularitzat als Estats Units a partir del beisbol, i es va valer d’algorismes i models per determinar el valor dels jugadors de la plantilla i de la resta de la lliga. D’aquesta manera, assessorava el propietari de l’equip, Mark Cuban, a l’hora de fer traspassos o contractacions de jugadors. La seva influència en l’equip era tan gran que hi va haver qui va arribar a acusar-lo de passar per sobre de l’entrenador i determinar les alineacions i el minutatge dels jugadors. El seu poder gairebé il·limitat a la franquícia no va agradar tothom. La gran estrella a la pista, Luka Dončić, i el prestigiós entrenador, Rick Carlisle, van mostrar unes quantes vegades reticència al fet que una persona aliena al bàsquet prengués les decisions. Això i els mals resultats –en tres anys al càrrec van jugar dues vegades els play-offs pel títol i van ser eliminats a la primera ronda– van precipitar-ne la sortida.

Ara vol emprar una vegada més l’enfocament matemàtic, però en el futbol. Voulgaris considera en les operacions de mercat en les divisions inferiors són ineficients per definició. Així doncs, pretén d’aprofitar-se’n amb l’estatística avançada. Això no és nou. Clubs modests d’Anglaterra, com ara el Brighton i el Brentford, fa anys que l’apliquen i els resultats són més que destacables: han aconseguit d’ascendir i, sobretot, consolidar-se a la primera divisió. A més, tots dos clubs s’han caracteritzat per contractar jugadors desconeguts a baix preu i vendre’ls anys després a clubs de l’elit europea per grans quantitats de diners.

De moment, les dues primeres temporades gestionant el Castelló l’avalen. L’any passat l’equip va ser tercer i va ser a punt d’ascendir a la segona divisió. Enguany, l’equip és ben encarat per a obtenir l’objectiu directament. A més, ha explicat que va elegir el club orellut perquè li veia potencial de consolidar-se a l’elit. Fins ara vol projectar una imatge de respecte envers la institució. “No em considero un propietari, em considero un guardià. Aquest és un equip amb una història centenària. Pertany als jugadors, els entrenadors i la gent de Castelló de la Plana”, va dir a l’ESPN després d’haver comprat el club.

Avui manquen quaranta dies per a les eleccions de Catalunya, que es faran el 12 de maig. Són unes eleccions anticipades a causa de la incapacitat d’aprovar el pressupost de la Generalitat, però també un punt i a part important perquè la legislatura que vindrà serà la primera amb l’amnistia en vigor. L’efecte directe més destacat és la candidatura de Carles Puigdemont per a presidir la Generalitat, però justament per això també obre una colla d’interrogants sobre com ho rebran els electors i quins efectes tindrà en el resultat de les eleccions, influïts també per més variables. Repassem tot seguit alguns dels dubtes més destacats.

Qui presidirà la Generalitat: Illa, Aragonès o Puigdemont?

Ara fa tres anys el vencedor de les eleccions va ser Salvador Illa, cap del PSC, però no va poder governar per la manca de suport d’unes altres forces. Així, Pere Aragonès, d’ERC, li va passar per davant pactant amb Junts i la CUP i va ser investit. Tanmateix, aquell pacte no va durar gaire i durant gran part de la legislatura els retrets de Junts i la CUP contra ERC han estat una constant. Caldrà veure com afectarà el passat els pactes futurs.

La major part de sondatges publicats fins ara anticipen que Illa tornarà a ser en primera posició, i que Puigdemont i Aragonès hi aniran darrere. En tot cas, sembla que no hi ha dubte que la presidència serà disputada per aquests tres homes, que dominen la part alta de les previsions, atès que sembla que la resta de partits seran massa per sota per aspirar a la presidència. El seu paper, doncs, serà influir com a socis minoritaris en pactes amb el PSC, ERC o Junts.

Sondatges de les eleccions a Catalunya 2024: què pronostiquen?

Carles Puigdemont podrà tornar al parlament?

Puigdemont va prometre a Elna que si era candidat a la investidura, deixaria l’exili definitivament per assistir al ple del parlament i demanar la confiança de la cambra per a ser president. No va dir pas que tornaria a fer campanya, atès que la llei d’amnistia no s’haurà aprovat fins passades les eleccions, però sí que aspira a poder ser investit president. Per fer-ho cal que Puigdemont sigui físicament al parlament, tal com va establir el Tribunal Constitucional espanyol el 2018, i per a aconseguir-ho cal que el Tribunal Suprem espanyol n’aixequi l’ordre de detenció actualment vigent. La llei d’amnistia dóna als jutges un termini màxim de dos mesos a partir de l’entrada en vigor perquè l’apliquin als casos coberts, i el primer ple d’investidura seria a mitjan juny. Podria ser que llavors Pablo Llarena encara no hagués aixecat l’ordre de detenció, però llavors el més probable seria que el president del parlament proposés un altre candidat a la investidura. Si no tingués prou suport, s’obriria un termini de dos mesos abans no es dissolgués automàticament el parlament i es convoquessin noves eleccions.

Les armes de Puigdemont perquè no es repeteixi un 30 de gener

Quan s’investirà un nou president?

Una vegada fet l’escrutini de les eleccions, el parlament té vint dies hàbils per a constituir-se i votar el president del parlament i la resta de la mesa. És a dir, no més tard del dilluns 10 de juny. I una vegada constituït, el president del parlament té deu dies hàbils per a proposar un candidat a la presidència de la Generalitat. És a dir, el 25 de juny a tot estirar. Una vegada proposat, s’ha de convocar el ple d’investidura, que pot ser pocs dies després, a final de juny.

Si el candidat proposat aconsegueix la majoria absoluta, serà investit aleshores. Però si no la té, encara té una segona oportunitat dos dies després, en què en té prou amb la majoria simple. És a dir, més vots a favor que no pas en contra. Si és investit, ja pot nomenar el govern i començar a fer funcionar l’executiu. Però si aquest debat d’investidura acaba sense èxit, s’obre un termini de dos mesos exacte a partir de la primera votació de la investidura, durant el qual es pot proposar una nova investidura abans que el parlament no es dissolgui automàticament i es convoquin noves eleccions. És a dir, hi hauria marge fins a final d’agost per a investir el nou president de la Generalitat. És precisament aquest termini extens el que permetria que Puigdemont pogués arribar a presentar-se a la investidura gràcies a la llei d’amnistia.

Caldrà repetir les eleccions?

Les eleccions del 12 de maig s’han convocat per la incapacitat d’arribar a acords entre els partits polítics i sense la previsió que cap formació rebi la majoria absoluta, no es pot descartar que tot continuï igual després de les votacions. És per això que no es poden descartar unes noves eleccions al parlament si no s’arriba a investir cap president. La llei marca que han de ser entre quaranta dies i seixanta després de la dissolució del parlament, de manera que, a tot estirar, serien a final d’octubre. Si passés, es repetirien els terminis d’investidura explicats al punt anterior, de manera que la nova investidura es podria allargar fins a final d’any. Durant tot aquest temps, Pere Aragonès i el seu govern continuarien exercint en funcions.

Vot per correu per a les eleccions a Catalunya 2024: ja el podeu sol·licitar

L’independentisme mantindrà la majoria?

Una de les incògnites destacades serà si l’independentisme pot mantenir la majoria al parlament, comptant tant els escons com els vots. L’independentisme té majoria en escons d’ençà del 2015, però, de fet, el nacionalisme català sempre ha tingut la majoria del parlament. El 2021, a més, l’independentisme va assolir el 52% dels vots. Però ara els sondatges preveuen una gran pujada del PSC i la possibilitat que els partits independentistes no assoleixin, per poc, ni tan sols la majoria en escons. Caldrà esperar a les eleccions per veure si es confirma o si, una vegada més, l’independentisme torna a dominar el parlament.

Hi haurà un quart partit independentista al parlament?

A les darreres eleccions en què han votat els catalans, les municipals i les espanyoles, els partits independentistes majoritaris han vist l’abstenció dels seus propis votants, que, desencantats per l’estancament del procés d’independència, els han retirat el suport. Això ha estat interpretat per alguns sectors com l’obertura d’un espai electoral per a un quart partit independentista que pugui tenir representació al parlament a banda d’ERC, Junts i la CUP. Després de la negativa de l’ANC a impulsar una llista cívica, dos partits extraparlamentaris han manifestat la voluntat d’ocupar aquest espai i recullen avals per a poder presentar-s’hi: Alhora, promogut per Clara Ponsatí i Jordi Graupera; i Solidaritat Catalana per la Independència, que aquesta vegada no reedita l’acord amb Junts per Catalunya.

Des de l’extrema dreta també volen entrar al parlament Aliança Catalana, encapçalat per la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols; el Front Nacional de Catalunya, que el 2021 ja va fracassar en l’intent.

Si el PSC, ERC i els comuns sumen prou vots pactaran un tripartit?

Sigui perquè els partits independentistes no sumen prou diputats, o perquè no són capaços d’arribar a acords, es torna a parlar de la possibilitat d’un govern tripartit a Catalunya. Entre el 2003 i el 2010 la Generalitat va ser presidida pel PSC amb el suport dins el govern d’ERC i ICV-EUiA, però el procés d’independència va bandejar aquesta possibilitat i, després d’una legislatura breu d’Artur Mas amb el suport del PP, els pactes entre independentistes han marcat tots els governs. Però tot va canviar amb el trencament entre ERC i Junts el 2022, i Aragonès va trobar en el PSC i En Comú Podem els seus socis principals. Amb ells va aprovar el pressupost de l’any passat i volia aprovar el d’enguany, però no va assolir cap acord amb els comuns i es van precipitar les eleccions.

És molt probable que durant la campanya electoral els uns i els altres parlin d’un nou govern tripartit i dependrà dels resultats que sigui possible o no. No solament es tracta dels escons que aconsegueixi cada partit, sinó també de qui acaba davant i pot encapçalar l’executiu. A més, cal tenir en compte que també hi hauria fórmules mixtes, com ara un govern en minoria del PSC o ERC i els comuns, facilitat per l’abstenció d’un tercer soci.

Eleccions a Catalunya 2024: què heu de saber si us toca ser a la mesa electoral?

Què farà Aragonès si no revalida la presidència? I Puigdemont?

Amb els sondatges encapçalats per Salvador Illa, és adient de demanar-se què faran si perden els altres dos candidats que han ostentat el càrrec de president: Pere Aragonès i Carles Puigdemont. Fins ara, tots els presidents de la Generalitat que han deixat el càrrec s’han retirat de la política activa, amb l’única excepció de José Montilla, que, de fet, és l’únic president en actiu que ha perdut unes eleccions. Un any després, se’n va anar al senat espanyol.

Jordi Pujol es va retirar de la política activa sense haver perdut la presidència, i va ser el seu successor, Artur Mas, qui fou derrotat per Pasqual Maragall. Després del referèndum sobre l’estatut i com més anava més distanciat del seu propi partit, va anunciar que no es tornaria a presentar a les eleccions perquè ningú li ho havia demanat. Mas va haver de fer el famós “pas al costat” per a tancar l’acord entre Junts pel Sí i la CUP que va investir Carles Puigdemont, i com a ex-president es va dedicar a la refundació de Convergència en el PDECat, partit que ell mateix va presidir durant un any i mig, fins que va deixar el càrrec poc abans de la sentència del cas Palau, que va condemnar formalment Convergència.

Puigdemont no ha deixat mai voluntàriament la presidència, sinó que va ser destituït pel govern espanyol amb el 155 i, després, no li van permetre de tornar a ser investit perquè era a l’exili. De Brussel·les estant, va redirigir la seva carrera política al Parlament Europeu, però ara que en té l’oportunitat vol tornar a ser president. En la seva absència, va ser investit Quim Torra, que va ser inhabilitat i s’ha distanciat de la política institucional.

Fins ara la majoria dels presidents de la Generalitat han considerat que la seva carrera política s’acaba quan deixen la presidència, però la joventut de Pere Aragonès (41 anys), fa pensar que podria pretendre continuar d’una manera o una altra si perd les eleccions. Sigui com sigui, és una situació sobre la qual no s’ha posicionat mai. I Puigdemont? A Elna va anunciar que renunciava a les eleccions europees, de manera que si no és investit president haurà de decidir quin és el seu paper. Faria de vice-president d’un govern encapçalat per algú altre? Faria oposició al parlament? O bé es retiraria de la política activa?

El PP es convertirà en un actor central?

Una altra de les incògnites serà fins on arribarà el creixement electoral que els sondatges preveuen per al PP, que el 2021 va tocar fons amb tan sols 3 diputats. Aleshores Ciutadans encara hi va passar per davant –tot i que va perdre 30 escons– i va ser perjudicat per l’emergència de Vox, que va entrar al parlament com a quarta força amb 11 diputats. Ara, amb Ciutadans encaminat a la desaparició, Vox en hores baixes i possibles votants socialistes descontents amb el rumb del PSOE i el PSC, la previsió és que el PP pugui multiplicar per 5 els escons i esdevenir la quarta força.

El millor resultat de la història del PP a Catalunya el va aconseguir Alícia Sánchez-Camacho el 2012, amb 19 escons. Caldrà veure si Alejandro Fernández és capaç d’acostar-s’hi o, potser, superar-ho.

El PP ressuscita a Catalunya gràcies a les restes de Ciutadans, amb l’objectiu de ser decisiu a les eleccions

Ciutadans desapareixerà?

Ciutadans va tenir els seus moments més dolços en el cicle electoral entre el 2015 i el 2019, quan Albert Rivera va intentar de ser vice-president del govern espanyol amb un pacte amb el PSOE que va fracassar per la negativa de Podem, i Inés Arrimadas va guiar un gran creixement del partit, que va ser primera força el 2017, quan va capitalitzar tot el vot espanyolista. Tot i que en la seva expansió a l’estat espanyol Ciutadans es va vendre com un partit de centre capaç de pactar amb el PSOE i el PP, durant la presidència de Pedro Sánchez va fer una oposició furibunda amb el mateix to crispat que ja gastava al parlament. Un estil que Vox va saber capitalitzar més bé quan va entrar en escena, i que va deixar Ciutadans amb tan sols 10 diputats a les eleccions espanyoles del 2019.

D’aleshores ençà, cada cita electoral ha estat un retrocés constant i ha desaparegut de gairebé totes les cambres en què havia tingut presència. De fet, a les darreres eleccions espanyoles, ni tan sols s’hi van presentar, amb la idea de concentrar les forces a les següents eleccions al Parlament de Catalunya i a les europees. Les previsions electorals són tan dolentes que la direcció espanyola del partit va provar de tancar un pacte amb el PP per a fer una candidatura conjunta, però els càrrecs catalans no van voler acceptar la integració total que els demanaven els populars i no hi va haver acord. Fins ara cap sondatge no ha pronosticat que puguin aconseguir cap escó.

Vox baixarà?

Un altre dels possibles moviments electorals a la dreta espanyolista és una baixada dels vots de Vox. A les darreres eleccions autonòmiques i municipals va tenir bons resultats i va aconseguir de pactar governs al País Valencià, les Illes, i un munt de municipis. Però justament per això, les eleccions espanyoles anticipades van girar al voltant del risc d’un pacte entre el PP i Vox, cosa que va mobilitzar els detractors i no ho van fer possible malgrat l’augment de vots del PP. Vox, per contra, va perdre 19 diputats, una davallada que sembla que l’afectarà per a les eleccions al parlament. Els sondatges preveuen un cert retrocés electoral, però caldrà veure fins on arriba.

Portat per la conducta impulsiva i temerària, en David puja a una grua i cau al buit. És un punt d’inflexió en la vida d’aquest jove universitari, perquè arran de l’accident li diagnostiquen un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH).

Aquest és l’argument d’un relat que vaig escriure fa un temps i que, posteriorment, es va adaptar com a curt d’animació per a sensibilitzar sobre el fet que, igual que en David, hi ha moltes persones que tenen TDAH sense saber-ho. La identificació i el tractament del TDAH poden reduir considerablement l’impacte que té a la vida dels qui el sofreixen. Per això és tan important revisar-ne les principals característiques, tal com farem a continuació.

Atenció als següents símptomes

El TDAH es caracteritza per tres conjunts de símptomes principals:

• Inatenció. Dificultats per a prestar atenció als detalls, cometre errors per distracció, oblidar tasques quotidianes i perdre objectes importants.
• Hiperactivitat. La inquietud, la incapacitat de romandre assegut en situacions en què s’espera fer-ho i la dificultat per a participar en activitats de lleure tranquil·lament defineixen aquest mena de conducta.
• Impulsivitat. Es reflecteix en la presa de decisions sense considerar les conseqüències, les interrupcions contínues i la dificultat per a esperar el torn en situacions socials que ho requereixen.

Més símptomes freqüents són la desregulació emocional, que es pot mostrar com a baixa tolerància a la frustració, irritabilitat i labilitat emocional; i dificultats en les funcions executives, que es tradueixen, per exemple, en una baixa capacitat per a planificar activitats.

Si bé els símptomes del TDAH apareixen típicament a la infància, tendeixen a persistir i manifestar-se a l’edat adulta. Aproximadament, el 50% dels nens afectats continuaran complint els criteris que defineixen aquest trastorn durant l’adultesa.

Al llarg del temps solen reduir-se els símptomes d’impulsivitat, però es mantenen –i fins i tot augmenten– els d’inatenció. A més, com passava amb en David, moltes vegades el TDAH passa desapercebut durant la infància i és detectat a la vida adulta, quan s’intensifiquen els desafiaments associats al rendiment laboral, les relacions interpersonals i la qualitat de vida en general.

Els millors estudis indiquen que la freqüència del TDAH en adults ronda el 3%, encara que molts d’aquests casos romanen sense diagnòstic. A més, es creu que la majoria de les persones diagnosticades a la infància, però no pas en la vida adulta, presenten símptomes subclínics (és a dir, que no són suficients per a un diagnòstic). Això convida a entendre el TDAH com un tret estable en la manera de ser de l’individu les conseqüències negatives del qual pot minimitzar, conforme madura, mitjançant la creació d’hàbits.

Així interfereix el TDAH a la vida quotidiana

És important destacar que aquests símptomes es donen en un continu en la població general. És a dir, molts individus poden experimentar certs graus d’inatenció, hiperactivitat i impulsivitat en algun moment de la vida. El TDAH es percep com la “cua” d’aquesta distribució, on els símptomes arriben a nivells clínicament significatius que afecten la vida i el funcionament quotidians.

Únicament es considera que hi ha un trastorn quan els trets associats interfereixen substancialment amb les activitats diàries, les relacions interpersonals i el rendiment acadèmic o laboral. Una crítica comuna és dir que no hi ha un punt exacte a partir del qual es pugui considerar que les persones es troben dins o fora de la normalitat, però passa igual, per exemple, amb els problemes de pes o la pressió arterial.

La realitat és que els símptomes del TDAH en adults s’associen amb un pitjor rendiment a la feina, conflictes personals i familiars, més freqüència de trastorns mentals (ansietat, depressió), consum de substàncies, alteracions físiques (obesitat o trastorns del son) i més risc de tenir accidents de trànsit o cometre delictes.

El moment del diagnòstic i el tractament

Aleshores, si una persona creu que té aquests símptomes i que interfereixen significativament en la seva vida diària, què ha de fer?

Encara que potencialment els metges de capçalera poden derivar a un especialista o, fins i tot, fer ells mateixos el diagnòstic, moltes vegades s’hi mostren renuents per manca de temps o coneixement. En aquests casos potser caldrà recórrer a un especialista privat.

De totes maneres, cal emfatitzar que el diagnòstic és clínic i que l’eina per excel·lència ha de ser l’entrevista. Alguns altres mètodes, com els qüestionaris de símptomes o els tests cognitius (incloent-hi els computats), poden complementar la primera, però la seva eficàcia és moderada. Finalment, no s’ha demostrat la utilitat de tècniques com l’electroencefalografia.

Els tractaments considerats eficaços es poden classificar en tres categories:

• Psicoeducació. Se centra a proporcionar informació i recursos educatius per a millorar la comprensió del trastorn i desenvolupar estratègies de maneig.
• Teràpia cognitivoconductual. Aborda patrons de pensament i comportament, i ensenya habilitats per a afrontar els desafiaments associats al TDAH.
• Prescripció de tractaments farmacològics per a controlar-ne els símptomes. Solen dividir-se en estimulants o no estimulants.

Encara que hi ha una certa controvèrsia social al voltant de l’ús d’aquests psicofàrmacs per al TDAH, els experts estan d’acord que són tractaments molt segurs i que poden ajudar enormement a gestionar els símptomes primaris i secundaris. En un estudi que vam fer, vam demostrar que els nens amb TDAH tenien un risc més baix d’accidents, lesions i intoxicacions quan prenien la medicació. Algunes altres investigacions demostren efectes similars en adults i conducció o risc de consum de drogues.

A l’estat espanyol, per exemple, el tractament de primera línia en adults són medicaments no estimulants com l’atomoxetina. Els estimulants es reserven generalment per als qui han continuat prenent-los des de la infància amb una bona resposta.

Igual que en el cas de la identificació, també hi ha diferents teràpies que, tot i ser populars, no han mostrat pas cap utilitat, com ara el neurofeedback o els exercicis d’entrenament en funcions executives similars als videojocs i quaderns d’entrenament cerebral.

En resum, saber com es manifesta el TDAH en adults és crucial per a identificar-lo aviat, fer intervencions efectives, reduir l’estigma i donar suport en àmbits laborals i personals. No obstant això, i tal com concloíem al vídeo d’en David, en identificar i tractar aquest trastorn no cerquem pas canviar qui el sofreix, sinó que continuï essent ell mateix, però més feliç.

Gonzalo Arrondo és investigador Ramón y Cajal, del grup Mente-Cerebro de l’Institut Cultura i Societat (ICS) de la Universitat de Navarra. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

 

I si la història es repeteix? Jaume Collboni va encarar la campanya de fa un any amb un missatge molt clar: que tothom sabia que guanyaria ell. Va repetir-ho amb tanta insistència com inexactitud, al debat final, a TV3: els sondatges el feien guanyador. Mirava de convèncer els votants que tot era dat i beneït. Certament, Collboni va encapçalar durant un temps la mitjana dels pronòstics, però l’aparició sobtada de Xavier Trias ho va capgirar tot. Tot i que el socialista es va recuperar unes quantes setmanes abans de les eleccions, el resultat final el va deixar segon, divuit mil vots per sota de Junts i, en canvi, tan sols dos-cents vots per damunt dels comuns. Aquella nit del 28 de maig, les cares a la seu del PSC eren poc alegres. Collboni, decebut, va felicitar Trias, tot i que va llançar una premonició: “No renuncio a res.” L’endemà mateix ja demanava una aliança amb republicans i comuns. El 17 de juny la tenalla entre Ada Colau i el PP de Daniel Sirera el va entronitzar.

El mateix missatge procura enviar-lo ara Salvador Illa. “El PSC està preparat i jo estic preparat”, va dir el dia que el president Pere Aragonès va avançar les eleccions al 12 de maig. Els socialistes encapçalen clarament tots els sondatges publicats. La seva línia als gràfics és ascendent d’ençà de fa un any. I Junts aspira a repetir el cop d’efecte amb l’anunci de la candidatura del president Carles Puigdemont, que fins i tot emula el nom de l’experiment barceloní: la llista es dirà Junts+ Puigdemont per Catalunya, a la manera de Trias per Barcelona. El format també sembla cercar el mateix: una llista que transcendeixi Junts, amb aliances amb petits partits que remen a favor del lideratge. Fins i tot, amb contextos molt diferents, tant Trias com Puigdemont recorren a la carta de la restauració. El president la reclama per l’aplicació de l’article 155; l’ex-batlle, arran de les informacions falses que vam embrutir la campanya del 2015.

Encara és difícil saber l’impacte que tindrà la candidatura de Puigdemont. No s’ha publicat cap sondatge gros fet després de l’anunci d’Elna. I, de la mateixa manera que hi ha semblances amb l’operació Trias, també hi ha diferències substancials. La primera és que llavors Trias no pretenia de polaritzar amb Collboni –amb qui fins i tot preveia de governar després– sinó amb Colau. Ara, en canvi, Puigdemont sí que vol un torcebraç amb Illa, un duel que escombri cap a la insignificança Esquerra –a qui en aquest paral·lelisme podríem comparar amb els comuns. La segona diferència és que Trias reapareixia després de gairebé vuit anys de retirada de la primera línia. Puigdemont no tan sols ha estat eurodiputat aquests darrers cinc anys, sinó que ja va concórrer al parlament el 21 de desembre de 2017 i el 14 de febrer de 2021 –en el primer cas, prometent de tornar si guanyava; en el segon, simbòlicament i prou. La tercera és que, en aquelles eleccions municipals, Puigdemont encara no havia pactat amb el PSOE a Madrid.

I si detinguessin Puigdemont? La gran decisió que hauria de prendre el Suprem

La situació d’Illa també és diferent, sobretot perquè ja va guanyar les eleccions de fa tres anys, i perquè la seva resistència als baròmetres és molt més forta que no pas la de Collboni. Tanmateix, per l’ex-ministre espanyol potser el Saló de Cent és un mirall de futur. El batlle fou investit gràcies a la tenalla d’última hora dels comuns i el PP, però arran de la perspectiva d’eleccions al congrés espanyol –convocades l’endemà mateix de la desfeta del PSOE a les municipals i autonòmiques– el van deixar tot sol i aviat farà un any que governa coix, amb tan sols deu regidors de quaranta-dos, sense haver engegat cap reforma ni projecte ambiciós. La setmana passada mateix es va haver de sotmetre a una moció de confiança per aprovar el pressupost de manera automàtica. L’entrada d’Esquerra Republicana al govern de la capital, que feia setmanes que era al forn i que en tot cas no hauria servit per a atènyer la majoria absoluta, s’ha congelat almenys fins passades les eleccions al parlament.

Els socialistes també poden esgrimir a favor seu la victòria que van obtenir en les eleccions espanyoles del 23 de juliol, les més recents, en què Meritxell Batet es va endur dinou diputats i 1.200.000 vots. El comportament electoral dels catalans, però, ha demostrat històricament ser molt variable segons les eleccions, i d’una manera especial en les de Madrid. L’any 2015, els comuns, amb Xavier Domènech, van obtenir gairebé un milió de vots –928.000–, tan sols dos mesos després d’unes eleccions al parlament en què Catalunya Sí Que Es Pot havia rebut 368.000 vots i, en canvi, Junts pel Sí, 1.629.000. Les eleccions del 23 de juliol van tenir una gran aparença de plebiscit contra el PP i Vox a la costa peninsular. A Galícia, el 23 de juliol el PSOE va treure un 29% del vot i el BNG, un 9%. En les eleccions al parlament gallec del febrer, un 32% el BNG i un 14% el PSdeG. Sánchez va guanyar també al País Basc, que passarà per les urnes el 21 d’abril. Allí, Bildu i el PNB encapçalen folgadament tots els sondatges, molt per damunt dels socialistes.

L’escenari català, novament, és més particular. Al Principat, els anys de procés fan una atmosfera diferent, que erosiona més la conversa pública. El PSC no governa d’ençà del 2010 i el desgast dels partits independentistes fa mesos que es mastega. Sobretot per a Esquerra, que ha enfrontat múltiples crisis –PISA, sequera, presons– tota sola. Però Junts pot presentar-se a les eleccions amb una excusa nova: també ve de l’oposició, perquè va sortir del govern l’octubre del 2022. Puigdemont pretén de fer un discurs molt dur contra els socialistes, malgrat de negociar-hi a Ginebra. A Elna, el president es va vantar d’haver-los forçat a acceptar l’amnistia, que, tal com va explicar Odei A.-Etxearte, és el taló d’Aquil·les d’Illa, perquè el 30% dels seus votants hi estan en contra. Al capdavall, el PSC ha recuperat bona part del vot de Ciutadans, que el 2017 va obtenir 36 escons –Illa en va obtenir 33, el 2021– però no sembla haver recuperat un cert votant catalanista.

Encara resten sis setmanes per a les eleccions. Hi ha llistes que s’han d’acabar de confeccionar. Encara hi ha d’haver la campanya. L’actualitat té cops amagats i als tribunals madrilenys continua oberta la carpeta del cas Koldo, que investiga fraus en la compra de màscares quan Illa era ministre de Sanitat espanyol. El joc és més obert que no sembla.

Quan pensem en jocs de criatures inevitablement ens vénen al cap les cançons populars i la música que els acompanyen. Dels jocs de falda a les cançons de saltar a la corda, el repertori és gran i divers, i gairebé sempre tenim tots els referents en català. Però hi ha una mena de joc en què gairebé no se’n troba cap en la nostra llengua: els jocs de picar de mans.

Són uns jocs ben populars, i, en castellà, n’hi ha un reguitzell, com ara “La calle 24”, “Doctor Cano” i “Don Federico”, que tenen unes lletres plenes d’escenes violentes o masclistes. En canvi, en català costa de trobar-ne perquè, de fa generacions, gairebé tots els que es canten són en castellà o en francès. De fet, Josep Espunyes, al llibre Jocs i cançons infantils d’abans, recull tot de melodies i lletres amb què les criatures jugaven, i sobta de veure que no n’hi ha cap de picar de mans. Per tant, aquesta manca de referents ve d’antic.

A Catalunya Nord, en canvi, tot i que hi ha un gran desequilibri entre cançons de picar de mans en francès i en català, sí que n’hi ha una prou arrelada: “El capellà i la gallina”, una cançó popular que explica com un capellà de Sant Marçal es menja una gallina, i que va ser recollida a l’àlbum Musiquetes per a la Bressola (2008). Vegeu com s’hi juga:

I la lletra:

A Sant Marçal, a prop de la Bastida
vivia un pobre capellà
menjava poc, una trufa bullida
de tant en tant un crostó de pa.

però un bon dia, una gallina,
prop de l’ermitatge va passar,
li va torcir el coll, la va fer rostida
i la nit mateixa se la va menjar.

Llamp que te fot que és millor que trufes.
Llamp que te fot que és millor que pa.
Llamp que te fot que és millor que trufes per sopar.

Una altra cançoneta popular de picar de mans la trobem a l’Alguer. En aquest cas, malauradament, la coreografia s’ha perdut i solament n’ha restat la cantarella. De fet, perquè aquesta cançó i moltes més no es perdessin, la Plataforma de la Llengua fa uns quants anys va impulsar el llibre-disc Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyons, que justament pren el nom del joc de picar mans. “Tripijoc” és una de les cançons del llibre-disc, una peça del grup Càlic que agrupa tres cantarelles tradicionals per a criatures, que es canten gairebé sense música, entre les quals hi ha “Mans manetes”, que abans es cantava picant de mans:

Mans manetes, mans manetes
toquen les dues i són petitetes
toquen les tres, lo babo no hi és
toquen les quatre, lo babo és en barca
toquen les cinc, lo babo és venint
toquen les sis, lo babo al passadís.

Mans manetes, mans manetes
petitetes, petitetes.

Aquesta mena de jocs es juguen per tot el món, i a cada indret en tenen en la seva llengua. Perquè, de fet, la música és una eina important per a l’aprenentatge de les criatures, també el lingüístic. “La veu i el cos són eines potentíssimes d’expressió, i la música és un canal per a treballar-ho. En la qüestió lingüística, ajuda molt en la incorporació de noves paraules i construcció del llenguatge i sons”, explica Alba Atcher, música, professora de música i graduada en pedagogia musical. “A més, el fet de cantar, picar, ballar… ajuda a sentir que formes part d’un grup i facilita la connexió amb la resta, de la mateixa manera que els jocs de falda ajuden a crear un vincle. Amb els jocs de picar de mans passa igual: treballes la bilateralitat, la connexió dels dos hemisferis cerebrals, perquè implica fer coses diferents amb cada banda del cos, i és un moment de connexió amb l’altre, i de tu a tu, en un moment en què les criatures necessiten molt l’aprovació dels companys i sentir-se validats.”

Deu jocs de falda que heu de saber

Així doncs, és important de trobar cançons catalanes per a aquesta mena de jocs i que puguin jugar-se als patis de les escoles. Un objectiu pel qual Rikki Arjuna, cantant del grup de música familiar Xiula, ha començat a posar fil a l’agulla, i ja ha creat vuit cançons de picar de mans: “És molt important tenir aquests elements de cultura popular en català, perquè normalment ens remetem als que vénen del castellà. I als patis de les escoles, en aquestes estones lliures, és bonic que se senti el català, perquè a vegades juguen a jocs que reprodueixen sèries o pel·lícules que han vist, i tot l’audiovisual que veuen és en castellà. Per tant, perquè la llengua tingui més força està bé que els patis s’impregnin de la cultura popular, i dels jocs a què els nens i nenes ja juguen, que, en aquest cas, són els de picar de mans.”

Xiula: “Un cap de setmana parlant sobre la mort va donar molta llum”

Vuit propostes noves en català

Justament, d’aquesta manca de referents en català se’n van adonar, el curs passat, a l’escola de les filles d’Arjuna. Al pati, els mestres veien que les criatures jugaven molt als jocs de picar de mans, però sempre en castellà, i per poder afavorir que també hi juguessin en català i la llengua entrés al pati van demanar-li si podia donar-los un cop de mà i fer algunes propostes de cançons.

Arjuna de seguida s’hi va engrescar i, en compte d’una, va decidir de fer-ne tres, amb l’ajuda de la coreògrafa Marta Tomasa: “La pirata Renata”, “Una poció” i “Dance” –que també van penjar a les xarxes socials de Xiula. Bo i aprofitant que les creava de zero, va voler fer unes lletres que s’escapessin dels jocs de picar de mans més habituals en castellà: “A l’hora de fer les lletres, vam qüestionar les de les cançons clàssiques, que són bastant dubtoses, i en algun cas és bastant flagrant. Com que ja pensava que en faria més d’una, vaig intentar que s’equilibressin amb els nivells de dificultat, és a dir, que unes fossin més fàcils que les altres, i que fossin dinàmiques ben diferenciades.”

Així, “La pirata Renata”, la cançó més “clàssica”, tal com diu Arjuna, explica la història de la pirata, i per fer-ho més dinàmic i més entretingut, a cada estrofa va perdent algun element: un ull, una mà, una cama… I així, cada vegada és més difícil de fer-la. “Una poció” és una mica més complicada, i hi introdueix referents més contemporanis per a les criatures: “Són accions més modernes, que puguin cridar l’atenció dels nens i nenes d’avui; parlem de zombies, de Messi, de dinosaures…” La tercera, en canvi, “Dance”, ja va ser pensada per a canalla més gran, que ha crescut avesada a fer coreografies de TikTok, una manera d’engrescar nens de totes les edats.

Arjuna va anar una tarda a fer un taller a l’escola per ensenyar totes tres cançons i coreografies als alumnes de segon, i va ser tot un èxit que va anar més enllà: “Com que era un projecte més gran, a part de tenir les lletres penjades a la classe, fins i tot van fer unes cartolines que es podien penjar amb un cordill, i així els nens i nenes, quan volien jugar i no recordaven la lletra, es podien posar el collaret amb la lletra i llegir-la al pit del company amb qui jugaven.”

De fet, justament amb aquesta voluntat de renovar les cançons de picar de mans i crear-ne en català, aquesta tardor passada Rikki Arjuna va publicar Piquem de mans! Noves cançons per cantar i jugar en català (Inuk), en què a part de les tres que ja havia publicat, en va fer cinc més: “El poll”, “Soc un robot”, “He vingut de Bogotà”, “Qui ha robat el diamant” i “Hi ha un veí”. El llibre n’explica la història, la lletra i els passos, però també inclou codis QR per poder-ne veure els vídeos i practicar-les a casa o a l’escola.

Ara que fa un any que van publicar les tres primeres cançons, i amb aquestes cinc més, la rebuda ha estat molt bona. Arjuna explica que ja han fet alguns tallers en escoles per ensenyar-les i que també hi ha hagut gent que s’hi ha posat en contacte per explicar-los que les havien fetes servir en estones de lleure o de menjador per fer animació en català.

Així, aquestes cançons van fent el seu camí, i segurament, hi ha més gent que s’ha adonat d’aquesta manca de cançons de picar de mans en català i hi ha afegit el seu gra de sorra. Però, malauradament, moltes no les sabem prou, encara. Ara caldrà allargar la mà i fer mans i mànigues perquè arribin pertot arreu a mans plenes.

Són les parets blaves més famoses de tot el món. La petita localitat de Xauen, al nord del Marroc, s’ha convertit en una de les atraccions principals del país per als turistes que el visiten. El motiu? Instagram. Encara que costi de creure, aquesta ciutat de menys de 50.000 habitants no va ser àmpliament coneguda fins a l’arribada a gran escala de les xarxes socials. La seva particular estètica, especialment acolorida, ha cridat l’atenció d’un món que com més va necessita colors més vistosos i paisatges més inversemblants per a aconseguir mantenir l’atenció dels consumidors, sobresaturats d’estímuls i informació en el seu dia a dia.

Ara com ara, els carrers són plens de botigues de records, cafeteries, gelateries i galeries d’art. Els qui hi treballen són capaços d’endevinar amb un cop d’ull la nacionalitat dels visitants i, amb la mateixa velocitat, saludar-los en la seva llengua. Els turistes, sobretot europeus, s’hi passegen amb el telèfon a la mà, llests per a capturar la imatge d’un carreró secundari eminentment blau, o d’una senyora gran que interactua a la plaça amb uns nens que juguen a pilota. Però fins fa dues dècades els carrerons i les senyores existien lluny de les mirades dels estrangers.

Una plaça de Xauen, amb el paisatge muntanyós del Rif.

De fet, l’origen de les cases blaves no és del tot clar. Hi ha qui parla del fet que aquest color les ajuda a mantenir-se més fresques durant l’estiu, o que serveix per a acostar la mar als veïns que viuen a Xauen, que són quaranta quilòmetres lluny de la costa. També havia guanyat força la teoria que era per a allunyar els emprenyadors mosquits. No obstant això, el motiu més lògic, tal com passa normalment, és el que s’explica amb la història.

La ciutat es va fundar el 1471 i els anys i dècades següents es va omplir de part dels jueus i musulmans que eren expulsats de la península ibèrica. Durant aquests primers segles d’història, els estrangers tenien prohibit d’entrar-hi. Tot i això, a final del segle XIX alguns viatgers es van aventurar a endinsar-se a les muralles fent-se passar per rabins o rifenys. El 1920, els colonitzadors espanyols la van envair. Un estatus que va mantenir, exceptuant dos anys, fins a la independència i reunificació del Marroc, el 1956.

Amb la convulsió causada pel nazisme a final dels anys trenta i a principi dels quaranta, molts jueus que fugien del centre d’Europa es van instal·lar ací. Si bé no se sap exactament quan va començar, es creu que la històrica comunitat jueva de Xauen va ser la que va pintar les seves cases de color blau, per provar de diferenciar-se dels musulmans, que en molts pobles marroquins acolorien els habitatges amb tons verdosos. Per als jueus, el blau representava el cel, la divinitat i la puresa.

Quan van veure que aquell color cridava l’atenció dels visitants, molts dels veïns van començar a seguir-los els passos, fins que una gran part de les cases de la ciutat tenien les parets de color blau. D’aquells jueus, en resta poca cosa, atès que la major part se’n va anar cap a Israel a mitjan segle passat, però aquestes cases característiques han perdurat.

Un grup de turistes passeja per Xauen.

Tot i que l’origen d’aquesta tradició és discutit, és clar per què ha proliferat aquesta moda entre els veïns de Xauen: pel turisme. Gràcies a això, milions de visitants han passat per aquests carrerons de pedra, i així han donat feina a tota una regió i han portat bonança a tot arreu.

Passejant per Xauen és fàcil d’entendre l’èxit que té entre els turistes. L’indret, més enllà dels colors de les parets, és d’una gran bellesa. És a les muntanyes del Rif, entre pics i valls. Però, a més, trobar-se les cases d’aquest to blau particular és certament impactant. Tanmateix, sabedors de l’impacte del turisme en massa, és inevitable demanar-nos fins a quin punt és sostenible i recomanable aquest sistema econòmic en una ciutat com aquesta.

Els treballadors identifiquen de seguida les nacionalitats dels visitants.

El gran impuls econòmic ha fet que creixin les diferències entre les comunitats de la zona. A més, la concentració de l’activitat laboral en l’àmbit del turisme ha modificat les dinàmiques de la localitat i ha posat en risc l’accés a la feina de col·lectius determinats.

Per sort, unes quantes organitzacions ja posen fil a l’agulla. Volen ajudar a promoure una economia més sostenible, tant amb les persones, com amb l’entorn. Per exemple, impulsen iniciatives per a facilitar l’accés al mercat laboral de dones i joves, per a aconseguir fonts d’energies renovables, per a conscienciar sobre nous models més inclusius i ecològics, i per a preparar la regió per als efectes del canvi climàtic, que ací s’espera que seran especialment durs.

Uns turistes pugen escales a la muntanyosa Xauen.

Xauen no és l’únic lloc que ha viscut un canvi radical gràcies a les xarxes socials. Dotzenes d’indrets de tot el planeta han vist créixer desmesuradament l’atenció internacional. Alguns també a casa nostra. És una nova manera de planificar els viatges: cercar una instantània concreta per a compartir-la amb els seguidors. L’oferta d’allotjament, de gastronomia o d’activitats culturals o a la naturalesa ja no són els únics factors que els destins han de tenir en compte a l’hora d’atraure més turisme o menys. Ara també és important la capacitat d’aquests llocs per a ser atractius i impressionants en una fotografia o vídeo que es pugui compartir a les xarxes socials. Ho veiem a petita escala, en cafeteries o restaurants que es decoren cercant aquest efecte, i també a gran escala, en regions i països que inverteixen milions per aparèixer a les plataformes principals. És una conseqüència important, més oculta, de l’impacte de les noves tendències de consum d’entreteniment a la pantalla dels telèfons mòbils.