Vilaweb.cat

“És una impotència absoluta i brutal”: una mare denuncia la desatenció de la seva filla amb anorèxia a la sanitat pública

“La meva filla està en un estat molt greu, però ens han fet anar d’un cantó a l’altre i no ens donen més solució que buscar diners d’on sigui per a poder curar-la, és desesperant”. Núria Busquet ha decidit de parlar públicament del cas l’anorèxia severa de la seva filla (M), de tretze anys, davant la situació de desemparament absolut en què es troba la família. Denuncia que la sanitat pública no cobreix amb efectivitat els tractaments idonis per als trastorns de la conducta alimentària (TCA), comuns però invisibilitzats, que han augmentat molt durant la pandèmia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’ingrés hospitalari en planta, recorrent en els casos més severs, és un pegat que es treu quan les pacients es renodreixen i que no va l’arrel del problema ni garanteix la nutrició quan se surt de l’hospital, com li passa a la filla de la Núria. És per això que la família s’ha vist obligada a buscar un tractament més efectiu en un centre privat –que garanteixi un ingrés total i llarg i un tractament psicològic profund–, però s’ha trobat que no pot pagar-lo de cap manera perquè l’assegurança escolar no cobreix res fins que l’M no cursi tercer d’ESO.

Atenció lenta i sense eficàcia

L’M va començar a mostrar símptomes d’anorèxia fa uns mesos, tal com explica la seva mare: “Vam veure certs canvis durant el confinament. Va començar a preocupar-se molt per l’exercici físic i el menjar. Des de l’institut els van encarregar un projecte consistent a calcular les calories que menjaven i fer exercici físic. L’objectiu era fomentar uns hàbits saludables, però en el seu cas, que ja tenia el trastorn voltant-li pel cap, va ser fatalíssim. A l’agost ja no menjava gairebé res i ens vam posar en contacte amb el CAP de Cardedeu. Ens van dir que la pediatra que l’havia de tractar estava pendent de temes de covid i que no tenien ningú que la pogués atendre. Al cap d’unes setmanes, com que no ens atenia ningú, el pare de la meva filla va anar a un altre CAP a demanar que algú ens fes cas, i finalment la van derivar al CSMIJ de Granollers, que pertany al servei de psiquiatria de Sant Joan de Déu.”

L’atenció en aquest centre, però, no va ser immediata, sinó que no els van donar hora fins al 20 d’octubre, tot i la gravetat del trastorn. Els pares, en veure que la seva filla continuava sense menjar res, van recórrer a una psicòloga. “Vam anar a veure-la i va començar una teràpia un cop a la setmana, que era insuficient. Cada vegada estava més dèbil…”, continua Núria Busquet. “El problema de l’anorèxia és que quan arribes a un punt de desnutrició tan alt el cervell no pot treballar perquè no funciona, i la malaltia és cada vegada més greu. Jo m’anava posant nerviosa i trucava al CISMIC per a demanar-los que m’avancessin la visita perquè la nena no menjava… Passava el temps i aconseguíem que prengués un Actimel, una pastanaga… Fins que vam decidir unilateralment de portar-la a Sant Joan de Déu”.

Tractament a Sant Joan de Déu

Quan l’M va arribar a Sant Joan de Déu, cap a finals de setembre, encara no l’havia vist cap pediatra. “La van pesar i li van fer unes anàlisis. Ens van dir que estava molt fluixa, però que, ja que tenia visita programada pel dia 20 al CSMIJ, que podia aguantar. Després de suplicar molt, vaig aconseguir que m’avancessin un dia la visita”. Durant aquest període de temps després de la revisió a Sant Joan de Déu, la seva filla havia perdut tres quilos més, arribant als 34. “La psiquiatra ens va dir que havia de deixar de fer esport i que li farien un seguiment nutricional i de pes. Ens havia de trucar una infermera per a fer aquest seguiment, però passada una setmana, ningú no ens trucava. Jo trucava cada dia per a demanar-ho…”

Finalment, la Núria va decidir de trucar al CAP: “Vaig trucar desesperada, plorant, dient que la meva filla es moriria, que algú em fes cas. Em van dir que parlarien amb la pediatra, a veure què es podia fer. El 3 de novembre la pediatra va veure la meva filla per primera vegada des de l’agost, però no li va fer cap visita, sinó que li va donar un volant perquè la visitessin a Sant Joan de Déu, perquè la nena no estava en condicions d’estar al CAP. Vam anar-hi aquell mateix dia i ens van dir que se la quedaven perquè es podia morir dormint, perquè el cor no li bategava bé. És molt desesperant…”

En aquesta situació tan extrema, l’M va ingressar a ITAKA, que és el centre de salut mental per a infants i joves de Sant Joan de Déu. És un centre, però, que no és especialitzat en trastorns alimentaris, sinó en trastorns psiquiàtrics i psicològics en general. Durant un mes i mig, va estar fent una hora diària de teràpia psicològica mentre la realimentaven i feia altres activitats. “Després li van donar l’alta i li van dir que havia d’anar cada dia al centre de dia de Granollers”, continua la Núria. “Allà li donen esmorzar i dinar i a les 15.00 l’anem a buscar. Ens hem d’ocupar que mengi a casa, però evidentment a casa no menja mai. Si a l’hospital de dia no menja, li donen uns batuts proteínics, mentre que a Sant Joan de Déu sí que li poden posar una sonda”.

Aquest tractament parcial no va funcionar-li a l’M, que de seguida va tornar a deixar de menjar i perdre pes fins a ser ingressada a l’hospital de Sant Joan de Déu, a planta. Els seus pares van haver d’acompanyar-la les tres setmanes en què la van tornar a nodrir: “Havíem d’estar amb ella perquè era un ingrés com qualsevol altre. Estàvem vint-i-quatre hores al dia asseguts al seu costat mentre li donàven de menjar. Durant vint minuts diaris venia una psicòloga que parlava amb ella. Van ser tres setmanes molt desesperants, amb els fills abandonats a casa i sense poder sortir de l’habitació, mirant com l’alimentaven. Ella menjava perquè volia sortir d’allà…”

Quan portaven dues setmanes a Sant Joan de Déu, la Núria, que no podia treballar ni veure els seus altres dos fills ni la seva parella, va començar a cridar desesperada demanant ajuda al passadís de l’hospital. “Portava dues setmanes dormint en una butaca i compartint habitació amb altres nenes en tractaments de salut mental i els seus pares. L’únic que feien era realimentar-la. Ens van dir que encara en teníem per una setmana més i que després la tornarien a enviar a l’hospital de dia, i no a ITAKA. Jo vaig perdre els papers… La psicòloga em va dir que l’endemà ens donarien reunió amb el cap de salut mental de Sant Joan de Déu. Pensàvem que seria per a buscar-nos una solució, però l’únic que ens van dir va ser que l’espectacle no es podia repetir i que era una falta de respecte per la psicòloga i tota la gent que estava tractant la meva filla. Encara em van fer sentir pitjor… A sobre no em puc ni desesperar!”

Obligats a recórrer a la sanitat privada

Els pares es van plantejar de recórrer a la sanitat privada en veure que la sanitat pública no els oferia el tractament que necessita la seva filla: un ingrés total en un centre que garanteixi sempre la seva nutrició amb moltes hores de teràpia psicològica per poder tractar d’arrel el trastorn i curar-lo. “L’ingrés de vint-i-quatre hores en la sanitat pública només existeix per a nenes majors de setze anys, i amb una cua impressionant… La meva filla ha d’estar ingressada tot el dia i la sanitat pública no ens ho pot donar”, explica la Núria. A més, com que l’M cursa segon d’ESO, l’assegurança escolar tampoc no pot cobrir-li el 80% del tractament en un centre privat, com sí que ho cobreix a partir de tercer d’ESO. “Fa uns anys, com no hi havia tantes nenes amb TCA, era més fàcil que entressin en els centres públics sense cua, i eren més grans. Ara ens trobem una pila de nenes menors de setze que no tenen cap solució de la sanitat pública i a les quals només els posen pegats”.

Per tant, la família es veu obligada a esperar fins al setembre, que l’M ja farà tercer d’ESO, per a poder-la ingressar en un centre privat que li garanteixi un tractament adequat. En cas d’ingressar-la ara, sense aquesta cobertura de l’assegurança escolar, haurien de pagar 4.000 euros al mes, i quan l’assegurança ho cobreixi seran 800. “Els 800 euros al mes no me’ls traurà ningú, aquesta és la vergonya més gran. Ens diuen que necessitarà una teràpia llarga perquè té una anorèxia molt severa, i 800 euros al mes durant un any és una barbaritat per a una família… És vergonyós! Ens plantegem no ingressar-la 24 hores i que hi entri només des de l’esmorzar fins al sopar, que són 500 euros. 4.000 euros són uns diners que no podríem tornar mai, encara que ens els deixessin. Paguem una hipoteca, som autònoms, ni tan sols ens podem demanar una baixa…”

Davant d’aquesta situació, els pares han presentat una queixa a l’Hospital Sant Joan de Déu, al Departament de Salut i al Síndic de Greuges. La Núria també ha decidit de fer públic el cas a través de Twitter amb l’objectiu que algú li doni alguna solució: “Que el govern pagui una part d’aquests tractaments o que un centre em doni alguna facilitat de pagament, com pagar en un termini més llarg. Necessitem alguna solució que ens pugui permetre d’ingressar la meva filla ja i no haver d’esperar al setembre. Falten sis mesos!”, diu. De fet, explica que està convençuda que aquesta espiral d’ingrés hospitalari, renodriment i posterior desnutrició tornarà a repetir-se si no s’actua, perquè la seva filla ha tornat a deixar de menjar. “Ja no sé cap a on anar. D’aquí a tres setmanes tornarà a estar ingressada, renodrint-se. Fins a quin punt un cos de tretze anys pot aguantar una cosa així?”, conclou la Núria. “És una impotència absoluta i brutal”.

La meva filla gran va desenvolupar un trastorn alimentari arran del confinament de fa un any i la tortura que ens estan fent viure des de @catsalut és digna d'un fil. Començo👇:

— Núria Busquet Molist (@NuriaBusquet) March 29, 2021

The post “És una impotència absoluta i brutal”: una mare denuncia la desatenció de la seva filla amb anorèxia a la sanitat pública appeared first on VilaWeb.

Els efectes secundaris indesitjables de la llei del plurilingüisme al País Valencià

La remor va començar com una mar de fons i es va convertint en un tsunami que amenaça de trencar les bones relacions entre els equips directius dels centres de secundària i la Conselleria d’Educació. Damunt la taula, i oberta en canal, la llei 4/2018 de 21 de febrer, anomenada popularment llei del plurilingüisme. Als centres i al carrer, centenars de docents descontents, perquè ho consideren un retrocés tant contraproduent com innecessari.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Als equips directius dels instituts de les zones catalanoparlants no els ixen els comptes. Ara acaben de presentar els plans d’estudi per al curs que ve, que serà el primer en què ja s’aplicarà la reforma impulsada per la llei del plurilingüisme, i han vist que al final de la correguda l’ensenyament en català retrocedeix. Amb la nova llei, el curs vinent es faran menys hores lectives que no les que es feien amb l’antic sistema de línies. La proporció és de prop del 100%, que es feia amb la línia, a un màxim del 60%, amb la nova llei.

Francesc Gisbert, que és el president de la Coordinadora d’Escoles pel Valencià de l’Alcoià-Comtat i és professor a l’IES Serra de Mariola de Muro, considera molt més efectiu el sistema de les línies. “Cada centre és un món, però els de les comarques valencianoparlants, que són normalitzats, fa més de trenta anys que feien tot l’ensenyament en valencià sense cap mena d’oposició. Ningú no s’havia queixat mai.”

El primer crit d’alarma el va fer Oreto Trescolí, directora de l’IES Guadassuar, a la Ribera. “Ens vam adonar que veníem l’ànima i que no podíem fer-ho”, explica a VilaWeb. En va parlar amb companys directors de Carlet, d’Almussafes i de Sollana. A poc a poc, la taca ha anat creixent i ja són més de cent els instituts que s’han adreçat a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports per a demanar una rectificació. “El valencià no es troba amb prou maduresa perquè li lleven els bolquers. Necessita un suport de l’administració”, diu Trescolí.

Un topall del 60%

La llei del plurilingüisme ja és vigent a les etapes d’infantil i primària i hauria d’haver començat a aplicar-se a secundària aquest curs 2020-2021, però la irrupció de la pandèmia de la covid el mes de març passat ho va paralitzar tot.

En termes generals, la llei marca la desaparició de les línies en castellà o en català i dóna llibertat als centres perquè trien el nivell d’ensenyament en català en una escala que va del 25% al 60%. Contràriament al que passava fins ara, hi ha d’haver assignatures troncals no lingüístiques en castellà i en anglès. I això resta hores de català.

En teoria, la supressió de les línies es feia per a eliminar el biaix segregador que en alguns casos podia tenir separats els alumnes segons la llengua. També es volia afavorir que en les zones castellanoparlants els alumnes aconseguiren una competència lingüística en català que no obtindrien si fessen tota l’escolarització en castellà. A la pràctica, el resultat de l’eliminació de la línia fa que l’ensenyament en la llengua pròpia recule en comarques com les Centrals, les Riberes, les Marines i les de l’interior nord, plenament catalanoparlants.

Són uns efectes secundaris no esperats que Joan Borja, escriptor i professor de la Universitat d’Alacant, descriu així: “Quan això del Programa d’Educació Plurilingüe (PEPLI) ha arribat a secundària i els mestres s’han hagut d’arromangar per adaptar els plans lingüístics de centre (PLC), han descobert la deplorable farcidura del pastís. S’han trobat que, amb aquest nou marc legal, el valencià recularà una barbaritat a les aules. Desapareixen les línies, que eren l’únic model que aconseguia complir la llei, en el sentit de garantir a les escoles i els instituts unes competències mínimes en valencià.”

Francesc Gisbert s’exclama: “Per a acontentar els que no volen fer tantes hores en valencià, fan que la resta se senta perjudicada.”

Què els diu la conselleria?

Els instituts que s’han mobilitzat contra l’aplicació de la llei han escrit a la conselleria explicant que es troben amb un greuge comparatiu respecte de les zones castellanoparlants. Afirmen que els alumnes ja són competents en la llengua castellana perquè és la majoritària als mitjans de comunicació. I per això, demanen a la conselleria que els autoritze a aplicar l’article 8 de la llei i acollir-se a un pla experimental i progressiu en la vehiculació de les matèries no lingüístiques en castellà.

Els centres s’emmirallen en les protestes que encara hi ha a les comarques del sud, però en sentit contrari. “No demanem una incorporació progressiva del castellà, perquè això no té sentit. Demanem igualtat de condicions. En el nostre cas, sense fer res, ja garantim la competència en totes dues llengües que demana la llei”, explica Oreto Trescolí, que deixa anar la tristesa i la llàstima que tenen quan veuen que perden un dret i que la llei ha originat un problema on no n’hi havia cap.

Literalment, l’article 8 diu: “La conselleria competent en matèria d’educació podrà autoritzar programes plurilingües experimentals innovadors sempre que complisquen o superen els objectius establits en aquesta llei.”

La conselleria no els permet d’acollir-se a l’article 8 perquè, els han dit, la plataforma informàtica no ho permet.

En comptes d’això, la Direcció General d’Innovació els ha ofert d’acollir-se a l’article 6.4, que és el que parla de noves metodologies sobre el tractament integral de llengües i continguts, que diu que les llengües s’aprenen més bé de manera integrada. “És una metodologia bona, però costosa, que implica molts recursos, material i formació del professional que ara no tenim”, diu Trescolí, que afegeix que al seu centre sí que ho han fet per a primer de l’ESO, coordinant els professors i elaborant materials propis, però no poden garantir que es faça a la resta d’etapes de l’ESO.

L’article 6.4 diu, literalment: “Els centres educatius o els grups que utilitzen una metodologia de treball per projectes o qualsevol altra metodologia amb plantejaments globalitzats han de respectar en tot cas les proporcions de les llengües del seu projecte lingüístic.”

Reunions de cinc en cinc

Els directors dels centres mobilitzats han demanat una reunió amb el conseller Vicent Marzà i amb el secretari autonòmic d’Educació, Miquel Soler, però finalment ha estat la directora general d’Innovació Educativa, Margarida Castellano, qui ha fet reunions en grups de cinc. “Són reunions cordials. En el fons, pense que ens entenem. No dubte de la bona fe de la conselleria. Ara, trobe que no s’han valorat les conseqüències i sap greu que en política a vegades coste tant recular, frenar o corregir”, es lamenta la directora de l’IES de Guadassuar, que reconeix que tot és molt complicat a l’hora de fer les planificacions.

La conselleria els recomana que òmpliguen els formularis i posen les assignatures que han de vehicular en castellà. En l’apartat d’observacions, a peu de pàgina, han de posar una postil·la que diga que no es farà exactament tal com diuen perquè s’acullen a aquest article 6.4 de la llei, que faran un tractament integral de llengües i que en realitat no faran l’assignatura en castellà perquè el percentatge que falta el cobriran fent un tractament integral de totes les matèries.

Com Oreto Trescolí, Gisbert, que no pertany a cap equip directiu, opina que la conselleria no té cap intenció de canviar la llei. “Als que han reclamat els deixarà eixa llibertat perquè cada centre faça com li semble, però amb caràcter provisional. Però això no convenç ningú, perquè en el fons, els donen un permís per a no complir la llei.”

Els perills d’aplicar la llei per vorejar-la

Aquest moviment dels directors contra l’aplicació de la llei tal qual té el suport de la Plataforma per la Llengua, Escola Valenciana i l’STPV, el sindicat majoritari entre els ensenyants. També el de molts intel·lectuals, professors i activistes per la llengua que veuen un retrocés aquesta barrera del 60%. La majoria, com Joan Borja, pensa quin serà el futur de l’ensenyament en català al País Valencià. “Ningú no ha parat a pensar en quina situació quedarà el valencià, amb aquesta regulació normativa el dia que, tard o d’hora, hi haja una alternança política?”

Oreto Trescolí, directora de l’IES Guadassuar, va més enllà: “Hem traslladat a la directora general i al servei de plurilingüisme que ens arrisquem que vinguen un inspector o uns pares i que ens obliguen a recular, o que hi haja un canvi de govern. Haurem perdut les línies i ens haurem de conformar amb el 60%. Això és signar una pèrdua i no ens deixa satisfets.”

The post Els efectes secundaris indesitjables de la llei del plurilingüisme al País Valencià appeared first on VilaWeb.

Dos mesos de coll per a refer “confiances” i pactar un govern

26 de maig. Aquesta és la data límit perquè el parlament investeixi Pere Aragonès abans de la convocatòria automàtica d’unes noves eleccions. Són més de vuit setmanes per a negociar, però ni ERC ni Junts no volen exhaurir-les. Tampoc no tenen voluntat d’especular amb unes eleccions repetides al juliol. No hi volen pensar, en aquesta hipòtesi. Encara més, tot i que fa molts dies que diverses fonts de Junts constaten que restar fora del govern d’Aragonès és una possibilitat si les converses no avancen prou, la portaveu del grup, Elsa Artadi, va dir ahir que ara mateix no és sobre la taula. El propòsit de l’acord que negocien amb ERC és entrar al govern, tot i que encara no han parlat de l’estructura de l’executiu ni del repartiment de carteres de cada partit. Estan encallats en les bases de la legislatura i no han acabat el pla de govern, segons que va dir Junts. I un dels objectius principals dels dos socis de govern actuals en les converses és, segons Artadi, aconseguir de “refer confiances”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Després del segon no a la investidura d’Aragonès, continuaran les negociacions. Tindran la pressió del compte enrere definitiu ara que el partit de Carles Puigdemont ha deixat clar que el “pressing Junts” (la pressió que significava l’acord previ entre ERC i la CUP) no ha funcionat perquè canviessin l’abstenció per un vot favorable en la segona volta. Marta Vilalta, secretària general adjunta d’ERC, va fer una última crida a la “responsabilitat” de Junts, i els va demanar un “gest de confiança”, tot recordant que ells havien votat Laura Borràs com a presidenta del parlament, encara que no hi hagués un acord global per a la formació del govern.

La lògica parlamentària indica que Borràs farà una nova ronda de contactes quan els socis del futur govern arribin a un acord per a la investidura i aleshores convocarà el ple. Aquesta formalitat ha de precedir sempre qualsevol convocatòria d’un intent per a elegir el nou president. “Estem segurs que els propers dies serà possible”, apuntava Artadi, sense concretar quant temps més hauran de negociar. “Volem donar el sí tan aviat com sigui possible”, afegia. L’executiva ampliada de Junts va decidir ahir per unanimitat de mantenir l’abstenció perquè les converses del cap de setmana, que es van fer per via telemàtica, no van avançar prou. Junts hauria volgut que Aragonès s’hagués estalviat el ple d’avui, tenint en compte que no en sortirà investit, però Esquerra va voler mantenir-lo. La fotografia de la unitat d’ERC i la CUP, i Junts desmarcant-se’n, afegeix més pressió al partit de Puigdemont, que ha fet de les crides a la unitat independentista una constant del seu discurs polític.

L’intent frustrat de desencallar les negociacions d’aquest cap de setmana i els darrers moviments d’ahir van servir per a començar a desfer un dels desacords més grans: el del paper del Consell per la República. ERC i Junts acceptarien de reformular-ne l’estructura perquè es pogués convertir en l’òrgan de decisió col·legiada que tracés l’estratègia independentista. És per això que ERC feia èmfasi que no hi havia “esculls insalvables” i que allò que faltava per tancar eren “serrells”. Aquests últims dies i hores hi ha hagut dos moviments amb la pretensió de desencallar les converses. El Consell per la República s’ha mostrat disposat a negociar canvis en la governança i l’estructura pròpies a partir d’un “diàleg bilateral” amb ERC, Junts, la CUP, l’ANC i Òmnium. L’ANC també va proposar dissabte una reforma del Consell per a facilitar l’acord.

Més enllà del funcionament a l’hora de prendre decisions i de la representació de cada actor, Junts vol que el Consell sigui l’òrgan de decisió col·legiada de l’independentisme, però Esquerra i la CUP van pactar que aquesta funció recaigués en una taula formada per representants dels tres partits i les dues entitats independentistes. Junts va insistir ahir, a més, que tampoc no havien acordat amb ERC la política d’aliances al congrés espanyol, un punt que els preocupa especialment. Durant el primer debat d’investidura, el president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet, es va avenir a explorar més temps la taula de diàleg amb Madrid, essencial per a l’estratègia d’ERC i que, segons l’acord ERC-CUP, tindrà dos anys de coll (fins al 2023) perquè n’avaluïn els fruits i en reconsiderin la conveniència.

The post Dos mesos de coll per a refer “confiances” i pactar un govern appeared first on VilaWeb.

La situació de Marta Rovira a l’exili: una amenaça recent per si volgués moure’s de Suïssa

Fa just tres anys que Marta Rovira és a l’exili, a Suïssa. El fet de no comparèixer a la citació que tenia el 23 de març de 2018 davant el Tribunal Suprem li va estalviar la presó, i la condemna, que sí que van tenir els seus companys també perseguits. I durant tot aquest temps el jutge Pablo Llarena no ha ordenat mai cap sol·licitud d’extradició a Suïssa. Ni ho va fer en aquell moment ni ho ha fet d’ençà de la publicació de la sentència. Sí que li manté, des del primer dia, l’ordre de detenció estatal, que li impedeix de poder tornar a Catalunya. Però si fins ara no ha demanat al govern suís que engegués el procés d’extradició contra la secretària general d’ERC és perquè no ha gosat, perquè sap que no l’aconseguirà.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En la persecució contra l’independentisme Llarena no s’ha mogut mai pel rigor processal, sinó per l’oportunitat política. Per això, per exemple, es va negar a emetre una euroordre a Dinamarca el mes de gener del 2018, quan el president Puigdemont hi era de visita, tot i que la fiscalia gairebé li ho implorava. Ell mateix va reconèixer que hi renunciava perquè trobava que al president encara li aniria bé políticament amb vista a la investidura. I per això mateix es nega a demanar l’extradició a Suïssa. Quan Rovira hi va arribar ja feia un mes que hi era Anna Gabriel. I el cas de Gabriel va servir per a veure quina predisposició tenia Suïssa a facilitar una extradició que era moguda per motius polítics. La resposta fou clara, ràpida i directa: cap.

En aquell cas, va comparèixer un portaveu del departament de Justícia suís per a dir a Llarena, amb un llenguatge diplomàtic inequívoc, que ho deixés estar. I el jutge va acabar dictant una ordre de detenció estatal, però no pas la internacional. Quan Marta Rovira s’hi va exiliar, Llarena va emetre una euroordre contra ella i també una ordre internacional de detenció remesa a Interpol. A Suïssa, fora de la UE, no funciona el sistema de les euroordres, i les extradicions es regeixen per un funcionament diferent, que depèn de convenis bilaterals entre estats. El mateix portaveu del departament de Justícia va tornar a comparèixer quan hi va arribar la dirigent d’ERC, i va recordar novament que Suïssa no concedia extradicions per motius polítics.

Aquella ordre de detenció, el Tribunal Suprem espanyol la va enviar a la Interpol, però no se’n va saber res més. La Interpol segurament la va comunicar a les autoritats suïsses, però mai no es va arribar a tramitar, perquè Llarena no va demanar que comencés el procés d’extradició contra Rovira. És un procediment complex, en què, arribat el cas, la justícia suïssa aplicaria un test de predomini polític per a qualificar de delictes polítics unes determinades conductes sol·licitades en l’extradició. Suïssa valoraria el pes del fet polític. En el conveni bilateral d’extradició hi ha una llista de delictes, però són delictes comuns. En canvi, la rebel·lió i la sedició són delictes polítics. I en aquest cas l’extradició seria denegada.

Per això Llarena ni ho va provar. La darrera cosa que volia era una denegació per causa política, que és, si fa no fa, allò que justament li ha dit la justícia belga en relació amb Lluís Puig. El jutge s’ha estimat més mantenir Rovira reclosa a Suïssa, amb el recordatori permanent de l’ordre de detenció estatal i, encara més important, el processament per rebel·lió. Marta Rovira ho recordava en aquesta resposta enfurismada que va fer a Pilar Rahola sobre un comentari al programa FAQS de TV3. Rovira escrivia a Twitter: “Pilar, ara mateix sóc l’única que segueix imputada per un delicte de rebel·lió. La resta van passar a sedició després de la sentència. Com vols que torni amb aquest processament? Insinues un pacte amb l’estat. Quin? El mateix que ha donat la llibertat als presos? Va home, va.”

L’amenaça permanent

Quan Llarena va tancar el processament i va citar aquells que encara feien política activa al Suprem per a empresonar-los, Rovira es va exiliar. I en aquella interlocutòria deia efectivament que Marta Rovira era processada per rebel·lió perquè “la seva participació ha estat essencial al llarg de tot el procés”, atribuint-li “la ideació dels mecanismes d’actuació” del referèndum i una “actuació política de coordinació d’esforços de múltiples sectors de l’administració”. El fet que sigui processada per rebel·lió i amb aquests termes és una amenaça clara per a ella en cas que volgués tornar.

Meritxell Serret va tornar l’11 de març proppassat. Va comparèixer de sorpresa davant el Suprem i el 8 d’abril vinent s’haurà de presentar davant Llarena. Ha quedat en llibertat fins aleshores, amb una certa incògnita sobre quins seran els delictes pels quals serà jutjada. Sembla, tenint en compte la interlocutòria del Suprem que la deixava en llibertat, que només serà per desobediència, i no pas per malversació. Serret fou processada per malversació també, però ara el Suprem (que aquesta vegada no havia emès euroordre contra ella) diu que, segons la sentència del judici contra el procés de l’octubre del 2019, no es pot vincular el Departament d’Agricultura, que ella dirigia, a aquest delicte. No hi ha cap certesa que només la jutgin per desobediència, però tots els elements que hi ha damunt la taula fan pensar que serà així, que el risc en aquest cas és mínim.

El risc per a Marta Rovira sembla més gran. En primer lloc, perquè el delicte pel qual fou processada és més greu, i el paper que li atribueixen en l’organització del referèndum és primordial. La sentència no esmenta explícitament Rovira en la relació dels fets provats, i això podria fer pensar que el tribunal l’eximia de responsabilitats penals. Però el cas és que no fou jutjada, i que el pes acusatori del processament és molt gran. I no tan sols això. Pablo Llarena, que ja no va dictar ordres internacionals de detenció ni euroordres contra ella la tardor del 2019, després de la sentència, es va permetre recentment de fer-li arribar una amenaça molt concreta.

En el document amb què el magistrat enumerava fa poques setmanes les preguntes pre-judicials enviades al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, va fer un esment fugaç a Rovira. Llarena exposava la situació dels exiliats a Bèlgica i les conseqüències que podria tenir per a ells la resposta que li pogués donar el TJUE sobre els criteris per a acceptar o refusar euroordres. I afegia tot seguit: “D’una altra banda, allò que resolgui el TJUE serà rellevant per a l’euroordre que, existent ja una vegada, es pogués reiterar contra Marta Rovira Vergés.” Tota una amenaça.

Llarena bloca una possible via de retorn d’Anna Gabriel de l’exili

The post La situació de Marta Rovira a l’exili: una amenaça recent per si volgués moure’s de Suïssa appeared first on VilaWeb.

Jordi Torrent: “Malauradament, s’acabarà obrint la ruta àrtica com a alternativa al canal de Suez”

Jordi Torrent és el cap d’estratègia del Port de Barcelona. Aquests dies ha estat en contacte permanent amb ports d’Egipte i l’autoritat del canal de Suez per a saber com evolucionava l’embarrancament del vaixell Ever Green. Tanmateix, els efectes d’aquest incident, diu Torrent, no es veuran fins d’aquí a unes quantes setmanes. Ens explica quina és la importància del canal de Suez, per què és tan important per a Europa i quines alternatives té en un futur –una d’aquestes alternatives s’ha “d’agrair” a l’avenç implacable del canvi climàtic.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per posar-nos en situació, expliqueu-nos quin volum de mercaderies pot arribar a portar un vaixell com l’Ever Given?
—Aquest vaixell transporta el que en diem vint mil peus, que és l’equivalent a 20.000 contenidors de vint peus, uns sis metres. Perquè la gent se’n faci una idea –perquè a algú que no conegui el sector 20.000 contenidors poden semblar-li poc–, en un contenidor hi poden arribar a cabre 100.000 peces de roba d’una gran empresa com Mango o Inditex. Per això 20.000 contenidors són tants, perquè hi poden cabre tones de plàtans, milers de televisors…

És poc habitual que un vaixell tingui un accident al canal de Suez?
—Un incident d’aquesta mena al canal de Suez, a Gibraltar o al canal de Panamà, que són els tres punts més estrets del món –a banda l’estret d’Ormuz i el de Malacca, que és el més transitat del món– és molt infreqüent. I pensem que cada dia passen pel canal de Suez cinquanta vaixells d’aquestes dimensions.

L’accident ha originat importants retards en mercaderies?
—No, perquè els efectes de tot això es veuran les setmanes vinents. El canal ha estat aturat des de dimecres fins avui. A nosaltres ens han arribat tots els vaixells amb normalitat perquè ja havien superat el canal de Suez quan hi va haver l’accident. El problema vindrà amb els vaixells que, per dir-ho d’alguna manera, havien d’arribar a partir d’ara. Tots hauran estat endarrerits una setmana. Alguns altres, una mica més, com els que hagin optat de passar pel cap de Bona Esperança o els que siguin a la cua de tres-cents vaixells que esperen que es reprengui la circulació. Tardarà a restablir-se el tràfic i el funcionament al canal de Suez.

Tindrem cap dificultat de desproveïment?
—No. És veritat que hi podrà haver cadenes de producció que rebran les peces més tard, res més, però les empreses no viuen amb previsions d’un sol dia.

Podem dir que el comerç mundial s’ha aturat arran de l’accident de l’Ever Given al canal de Suez?
—No. Pel canal de Suez hi passa aproximadament el 12% del comerç mundial, per tant, el 88% no se n’ha ressentit. Però si ho mires des de la perspectiva de Catalunya i de la UE, i exclous el comerç que hi ha entre els països de la UE, sí que és veritat que el canal de Suez és la principal via de comunicació i per on es transporta el comerç exterior de la UE. Per tant, l’aturada té unes implicacions importants a tot el món, però a la UE molt més encara. Per exemple, en el cas del Port de Barcelona, el principal origen i destinació de mercaderies és xinès, però també de Japó, Indonèsia, l’Índia, els països del golf Pèrsic, el Vietnam, Austràlia, Nova Zelanda…

—Quina dependència.
—Una xifra que està bé per a establir una magnitud: en béns físics, la UE intercanvia aproximadament amb els Estats Units entre vuit i nou milions de contenidors l’any, però amb Àsia uns vint-i-cinc. Europa depèn molt més d’Àsia que no pas de cap altre continent. I la Xina, ja no és tan sols el primer origen de les importacions de contenidors que es carreguen al port de Barcelona, sinó que també és la primera destinació en les exportacions. La classe mitjana de la Xina ha crescut molt i s’hi exporten molts productes.

Europa no pot viure sense el canal de Suez.
—Podríem viure, però hauríem de retornar a la ruta pel cap de Bona Esperança, que és la que es va utilitzar fins a la segona meitat del segle XIX, quan Lesseps va construir el canal de Suez. I tot això implicaria que per importar i exportar trigaries una setmana o deu dies més, i això alentiria allò que anomenem la cadena d’aprovisionament. És la que han utilitzat molts vaixells per no haver-se d’esperar aquests dies.

I no hi ha rutes alternatives a Suez que siguin viables?
—Fa anys que es van dibuixant dues alternatives i que aniran creixent. L’una triomfa bastant des del 2013 i té el suport explícit i econòmic del govern xinès: són els serveis ferroviaris entre la Xina i Europa. El 2013 era gairebé insignificant, però des de llavors s’han construït molts serveis ferroviaris i ara ja porten productes de tota mena, des de productes de consum a cotxes dins contenidors. El 2019 s’hi van transportar mig milió de contenidors. Recordeu que abans he dit que amb vaixell n’han transportat vint-i-cinc milions, la diferència és molt gran. El tren no serà mai una alternativa al vaixell perquè amb el vaixell hi poden anar vint mil contenidors i en un tren, setanta a tot estirar.

No és gaire conegut que aquesta línia ferroviària que travessa tot Àsia i Europa mogui tantes mercaderies.
—En determinats segments és una bona alternativa. Té l’avantatge respecte del vaixell que és més ràpid. L’inconvenient és la capacitat i el preu, que és més car. És una gran infrastructura. Fa si més no dos transbordaments. Un a Khorgos, un dels llocs d’accés més difícil del món. Igual que l’Everest és el punt més alt i la fossa de les Mariannes, el més profund del planeta, aquest és un dels dos llocs del món més allunyats de qualsevol mar obert. Són enmig de l’estepa.

I la segona ruta alternativa al canal de Suez?
—Malauradament s’acabarà obrint la ruta àrtica, per l’estret de Bering. A curt termini no, però d’aquí a quinze o vint anys, segur. Actualment per aquesta ruta hi passen pocs vaixells. Pel canal de Suez hi passen cada any uns quinze mil vaixells i per aquesta, trenta o cinquanta. Però malauradament el gel de l’àrtic es va fonent i aquesta ruta té molt de suport de Rússia, que l’ha establert com una de les seves prioritats estratègiques dels anys vinents.

El desglaç accelerat els hi ajuda.
—Aquest mes de febrer va ser la primera vegada a la història que un vaixell va poder passar per la ruta àrtica al mig de l’hivern. Va passar amb un vaixell rus trencaglaç al davant; els vaixells que passen per l’Àrtic han de tenir un buc antiglaç especial, no s’hi pot anar en condicions normals; i les asseguradores demanen primes molt altes. Però tothom està convençut que d’aquí a quinze, vint o vint-i-cinc anys, es podrà navegar amb normalitat per l’Àrtic uns quants mesos l’any.

Parlant de rutes. Vàreu publicar el llibre Qui salvarà el corredor mediterrani?. Per què costa tant completar-lo?
—És molt complex. Durant molts segles la Via Augusta terrestre havia estat la principal via de comunicació de la península. Va deixar de ser-ho sobretot amb l’arribada de la dinastia borbònica i no es va recuperar, sobretot, fins que Primo de Rivera no va construir la famosa N-340 i la va asfaltar per als cotxes a principi del segle XX. I després, amb el govern de l’Opus Dei del 1959, amb López Rodó, es va construir l’actual AP-7. Aquesta carretera va ser molt important en l’atracció de turisme i en el fet que la SEAT, per exemple, s’instal·lés a Catalunya. El ferroviari, en canvi, com que era una infrastructura que es construïa de zero, es va fer de manera radial a la ciutat de Madrid.

Se salvarà?
—Jo crec que amb Pedro Sánchez i Josep Vicent Boira, que és un dels defensors històrics del corredor mediterrani i n’és el coordinador, ara es fan avenços. El corredor mediterrani ferroviari previsiblement, d’aquí a dos anys, tres, quatre o cinc, arribarà a Tarragona i València. Sempre dic que des del 2010 ja hi ha una connexió ferroviària amb amplada internacional que arriba a Barcelona des de diferents punts d’Europa. La qüestió és que aquesta connexió, que havia de resoldre el problema històric de l’amplada de via entre Espanya i Europa, s’ha resolt parcialment. Perquè es va fer una infrastructura mixta per a alta velocitat de passatgers i per a mercaderies. De manera que per la mateixa via han de passar-hi tots. I això no és bo per a les mercaderies. A Barcelona surten trens cap a França i Itàlia, però molts menys dels que haurien pogut sortir. Per una banda, perquè tampoc no s’ha connectat Tarragona i València, i per una altra, per aquest fet estructural, que és la difícil coexistència en una mateixa via de trens de passatgers i mercaderies.

The post Jordi Torrent: “Malauradament, s’acabarà obrint la ruta àrtica com a alternativa al canal de Suez” appeared first on VilaWeb.

Pol Guasch: “La postapocalipsi no vindrà d’un tall, serà un procés”

Una terra angoixant, sota ocupació militar, contaminada per un “aire malalt” que fa pensar en Txornòbil. I dos amants que volen fugir-ne. Aquest és el punt de partida de Napalm al cor, la novel·la de debut de Pol Guasch (Tarragona, 1997) que acaba de rebre el premi Llibres Anagrama de Novel·la. És una història poètica, crua, brutal, i juga en l’ambigüitat de la indefinició, però al cor de l’obra hi reposa un discurs polític sòlid, gens ambigu. La violència i el conflicte es diuen repressió sexual, autoritarisme, vergonya, llengua que es mor. N’hem parlat amb l’autor, exhaustiu, apassionat i precís. Parlant de la novel·la despulla tots aquests conflictes, i mirant de despullar conflictes parla de la novel·la.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La nostra generació viurà mai en món nou sorgit d’una destrucció, com el de la novel·la?
—Crec que sí. Però aquest món postapocalipsi no vindrà d’un tall, d’un esdeveniment. Serà un procés. I hi estem instal·ladíssims. És un procés de destrucció de les coses, del món que coneixem. De la manera de dir el món que coneixem, més aviat.

Això de “postapocalipsi” és curiós, perquè si hi ha post és que no hi ha apocalipsi, en el fons.
—Begoña Sáez, professora de filosofia de l’Autònoma, va dir una cosa molt bonica sobre el llibre: “És ciència-ficció del passat.” Perquè la ciència ficció sol apel·lar a una mena de futur molt tecnològic, cíborg. Jo crec que l’escenari post-apocalíptic pot ser radicalment present.

Però sí que hi ha en joc fenòmens més materials, com el canvi climàtic o els accidents nuclears.
—Però l’escenari postnuclear o com en vulguem dir és gairebé una excusa. No m’interessa la destrucció de l’exterior. M’interessa la distopia interna. Què és una distopia? Una situació que ens recorda que allò que ens uneix és la por. A la novel·la hi ha molts moments distòpics però també molta esperança, molt de desig. Molta creativitat en la manera de viure. Jo no volia parlar d’un desastre global, sinó de l’acabament intern.

Un acabament ja explica l’altre.
—Al Poema de la fi, Marina Tsvetàieva fa servir el diàleg amorós d’una parella que parteix peres per pensar l’acabament de la Unió Soviètica. D’un règim, d’una manera d’entendre la societat. I ho fa a través d’una ruptura. Què vol dir, trencar-se? Desunir-se. O unir-se d’una altra manera. Jo volia explicar que l’acabament interior sempre va acompanyat de l’exterior. Pot ser més evident, com un desastre nuclear, però pot ser més intangible.

La història fa pensar molt en Txornòbil. Svetlana Aleksiévitx diu que aquell accident va fer perdre la noció del temps, que “ja no és a les nostres mans”. La mare, a Napalm, diu una cosa semblant: “Hem perdut el sentit de l’eternitat.”
—La mare entén el temps com un mapa. El protagonista diu que té nostàlgia d’una cosa que no va ser, i que aquesta és la pitjor nostàlgia que es pot tenir. La qüestió temporal és important. Estar instal·lat al passat pot fer brotar una nostàlgia gairebé feixista. Però estar instal·lats al futur també es perillosíssim. Braidotti i Haraway, que parlen de futurs posthumans, ja alerten que fixar-se massa en el futur vol dir oblidar les condicions del present.

La narració juga molt amb el temps, de fet.
—Això m’interessava perquè representar vol dir ordenar l’experiència. Jo volia fer una forma estètica, un artefacte lingüístic que representés com la vida es presenta a la vida. Els records t’apareixen sovint sense explicació. La por del futur no acabes de saber com es formula. I el present és estrany i no l’acabes de viure. L’aiguabarreig de càpsules en present i passat respon a això. No trair com es presenta la vida.

Aleksiévitx també diu que Txornòbil obre un món que encara no tenim paraules al diccionari per descriure. La força poètica d’aquest “artefacte” és una manera de respondre-hi?
—Aleksiévitx em fascina. És totalment així. Bifo Berardi diu que la força de la poesia és que trenca el paraigua d’allò que és real. La poesia, l’escriptura, té la potència de trencar la relació consolidada entre el significat i el significant. Aquí rau la força del llenguatge. Que pot foradar l’aixopluc que ens cobreix. Aleksiévitx parla d’això. Braidotti i Haraway també. Diuen que cal inventar nous termes. No des de la lògica de la productivitat, sinó de la imaginació.

Per què aquesta indefinició, tot al llarg de la novel·la?
—Per no complaure i per no resoldre. El text no ha de resoldre res ni plaure ningú. La lectura no ha de ser una experiència plaent perquè resol. Pot ser plaent a efectes de llenguatge. Però no ha de concloure. Situar un espai i un temps ambigus em permetia de fugir de la lògica de la identitat. La identitat és monolítica, permanent i estable. Jo volia un cant a la complexitat, i per això calia dessituar. Adorno ja diu que una obra d’art és una paradoxa perquè és un fet social però aspira a l’autonomia. Representar el món com un mirall que deforma, no com un mirall directe.

Però l’ambigüitat amaga un discurs polític que s’intueix. Fondo, travat i estructurat.
—Tota forma estètica és política. Jo no pretenia fer una novel·la d’idees. No volia dir: mira, aquí hi ha unes idees, us les desengruno, us les evoluciono, us les pinto. Jo volia explorar. I l’exploració política sempre és lingüística i creativa. Destriar llenguatge i política seria absurd. A mi m’agradaria que les formes de creació ajudessin a canviar la política. Una amiga meva, Maria Sevilla, diu que la diferència entre un polític i un poeta és que el polític no podrà fer mai poesia, però un poeta sempre fa política.

El protagonista, homosexual, diu que no va descobrir realment qui era fins que sa mare no va conèixer el noi de qui s’havia enamorat. Créixer amb una identitat no normativa és haver-se de tornar a conèixer a un mateix?
—Sens dubte. Maria-Mercè Marçal, a Sota el signe del drac, diu que qui neix en una cultura hegemònica ja té un marc de pensament pre-establert. Qui no hi neix ha d’estar constantment repensant on és, quin lloc habita. Algú que habita el gènere o la sexualitat d’una manera disruptiva –i això no és sinònim de ser homosexual– és algú que s’ha de pensar constantment. Però jo crec que molts dels qui passen per aquí ho viuen com un privilegi. És un gust poder estar constantment repensant-se i reformulant-se. Passes de ser un pària a ser algú que pensa més. Per imposició, sí. Però aquesta imposició la pots fer teva.

Pots repensar-te, però de vegades et censuren el desig.
—El poder és tan poderós que pot mutilar-lo, el desig. A la novel·la, de fet, volia explicar que moltes vegades la lluita dels desitjos marginals és sortir de l’hegemonia. El gran pes que arrossega el protagonista és l’herència sobre una idea de l’amor. La seva batalla és formular una altra mena d’amor. La destrucció de l’amor i del desig sovint és més silenciosa que no ens pensem. Avança com un canal subterrani.

A la novel·la hi ha una llengua hegemònica que se’n va menjant una altra, que es va perdent. Fa pensar en el català, però també en una llengua dels adults, desfasada de la dels joves.
—Sí. On es veu més això és en la carta que escriu la mare, que és una persona gran. Ella no posa tant l’èmfasi en el dolor i en la violència lingüística d’una llengua opressora envers una altra d’oprimida, sinó sobretot en la llengua dels adults i la dels joves. El conflicte generacional. Perquè el llenguatge que imposa la classe adulta és a través dels codis de la repressió, la violència i la castració imaginativa.

Parlant de conflicte generacional. Us en sentiu part, a la vida real? Sentiu que representeu els nous escriptors joves que assalten la primera línia? 
—Jo no vull ser representant de res. Quan acceptes que representes alguna cosa també acceptes les manipulacions que es poden fer amb això. Que hi hagi gent jove que triomfa dins el sistema i segons els esquemes del sistema pot ser una manera de blanquejar-lo. La gasolina que el mantingui. El premi, per exemple, és una convenció, que et pot convertir en l’excepció que confirma la regla. Jo fa sis mesos t’hauria respost les mateixes preguntes.

Ser jove però imitant els mals hàbits dels vells.
—Això ja passa amb gent de la nostra edat. És molt fàcil, quan et fan cas, creure que ets algú. Però la gent que reivindica la teva joventut és gent a qui ja els va bé que l’edat sigui un mecanisme de diferència. Això també em sorprèn, quan diuen: “Escriu amb molta maduresa per l’edat que té.” No saben què dir i diuen això. Però és com si jo agafo algú de cinquanta o seixanta anys i dic: “És molt alegre i vital per l’edat que té.”

Encara respira!
—Exacte! Evidentment que això és un ofici i que com més gran ets, més experiència. Però també estàs més viciat. Si hagués escrit aquesta novel·la pensant que algun dia es publicaria, potser l’hauria escrita d’una altra manera. Haver-la escrita sense saber què havia de ser és un privilegi.

La visibilitat corromp.
—Penso que ens enamorem de qui ens hem d’enamorar, per exemple. Ens agrada qui ens ha d’agradar. És així de lamentable i de real. Amb la visibilitat passa el mateix. No és que corrompi. És que és molt més difícil que no ens pensem defugir les dinàmiques que hem adquirit. Encara que nosaltres ens pensem que som una generació nova, el conflicte generacional és més antic que anar a peu. Això de la Generació Tap és cert i actual, però sempre ha passat.

No us hi trobeu còmode, amb la classificació generacional.
—No crec en les generacions perquè és un mecanisme per a esborrar les diferències de classe. Homogeneïtza allò que no es pot homogeneïtzar. Ara, a més, passa que és jove qui té vint-i-tres anys i a qui en té quaranta també li diuen jove. És jove, d’acord. Però és molt diferent. Perquè potser és professor associat i precaritzat, però és la quarta novel·la que publica i té un capital social i simbòlic molt important. No és igual que aquesta penya que comencem ara, que no som ningú. La precarietat no és només econòmica, també és cultural i simbòlica.

Podeu comprar ‘Napalm al cor’ a la botiga de VilaWeb

The post Pol Guasch: “La postapocalipsi no vindrà d’un tall, serà un procés” appeared first on VilaWeb.

Mori la burocràcia estúpida!

Que consti que hi vaig anar de bon humor: havia dormit bé, feia un sol primaveral i vaig agafar una bicicleta després de moltes setmanes. Tenia la data de la cita desada amb lletres d’or a l’agenda, que actualment aconseguir-ne una per a fer un tràmit burocràtic és molt més difícil que trobar mitja taronja a Tinder. Quan va sentir la meva queixa, exposada de manera educada, mirant de no oblidar que ella no en tenia cap culpa, la noia que m’atenia em va dir: “Tens tota la raó. Queixa’t. Hi ha moltes coses de la burocràcia digital que no s’entenen.”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Això faré en aquest article, doncs. Miraré que la queixa vagi més enllà de l’anècdota personal, és clar. Fa temps que detecto molts missatges a les xarxes socials de persones cultes i viatjades que protesten per les dificultats de relacionar-se digitalment amb l’administració. Sé que no estic sol. Webs desastroses, tràmits laberíntics, navegadors incompatibles, Adobes i altres programaris que no estan mai prou actualitzats, certificats digitals que cal anar a validar presencialment, formularis que no reconeixen números de mòbil internacionals, respostes genèriques i inútils en lloc d’algú a qui demanar ajuda… La llista de greuges és interminable.

I això, governants i governantes, actuals i futurs, és incomprensible i inadmissible. Si som capaços d’enviar un nanosatèl·lit a l’espai, també hem d’aconseguir que els ciutadans puguin fer els tràmits a què els obliga la bonica societat del coneixement actual de manera senzilla, àgil i eficaç. Si fa més d’un any que una maleïda pandèmia ens obliga a evitar desplaçaments inútils i tràmits presencials, hem d’aconseguir que fer-los des de casa sigui això, un tràmit, com el seu nom indica, i no una gimcana, com passa massa sovint.

Exposaré el meu cas, sabent que és un entre tants. Un entre tants i, en el fons, fútil: no voldria estar en la pell d’un estranger que ha de sol·licitar o renovar el permís de residència o de treball. Més per atzars de la vida que per influència pujoliana, tinc tres fills i, per tant, dret a carnet de família nombrosa i els no tan nombrosos avantatges que aquest comporta. Aconseguir-lo el primer cop ja va ser una odissea que us estalvio. Ara “només” em cal renovar-lo cada dos anys.

Primera pregunta: per què cal renovar-lo cada dos anys? Per si canvien les circumstàncies familiars, és clar. Per si hi ha hagut alguna nova incorporació o per si, Déu no ho vulgui, algú ha faltat, que diuen a València. O per si algun dels petits fa vint-i-un anys, que ja ho diuen les àvies que creixen molt de pressa. Tot això, però, és comunicable o previsible. Quan s’escaigui, doncs, renovem els carnets, i si no, tot això que ens estalviem. Sigui com sigui, a la meva Ítaca digital de la renovació del carnet de família nombrosa hi visualitzo un botó que digui “tot continua igual” i al cap d’una setmana jo rebent els carnets a casa.

Però no, aquesta Ítaca tampoc no existeix. Hi ha una pàgina de la web del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies que en teoria explica què cal fer i quina documentació cal aportar. Copio textualment, per als casos en què el carnet ha caducat: “No caldrà aportar la documentació general a), detallat a l’apartat Documentació de la modalitat Sol·licitar el títol. Únicament s’haurà de presentar la documentació específica si es troba en algun dels supòsits indicats a l’apartat b) detallat també a l’apartat Documentació de la modalitat Sol·licitar el títol”. Aquest és el punt de partida. Òbviament, per afegir-hi emoció, no hi ha enllaços a cap dels apartats o modalitats referenciats.

Resumint-ho molt, per no allargar-ho gaire: després d’haver-hi donat voltes i més voltes, vaig omplir un formulari i vaig ser generós a l’hora d’adjuntar la documentació que creia que em demanaven. Quan ja ho tenia tot introduït i sorprès perquè no m’havia caducat la sessió, vaig procedir a signar-ho digitalment, amb la meva flamant targeta T-CAT expedida per l’Administració Oberta de Catalunya (AOC). La que faig servir per signar contractes menors i licitacions a la feina i per fer la declaració de la renda i pagar multes a la vida privada. Suposo que no us sorprendrà si us explico que la targeta, tatxan tatxan, no és vàlida per a renovar el carnet de família nombrosa! “El sistema no reconeix el mètode de certificació utilitzat”.

No passa res, només hi havia invertit catorze hores fins aleshores i m’havia aixecat seixanta-set vegades de la cadira per anar a consultar el CIP de les targetes sanitàries i la data de caducitat de cada document d’identitat. Ara troba un telèfon, aconsegueix parlar amb una persona humana, sorprèn-te que t’acabi recomanant fer el tràmit presencialment perquè així t’enduràs els carnets a la mà, mentre que si ho fas per internet “pot trigar fins a sis mesos”, truca a un altre telèfon, demana hora, vés-hi de bon humor, descobreix que sí que calia dur un formulari signat per la parella que per telèfon no t’havien dit, vés a aconseguir la signatura i torna a l’oficina a cercar els preuats carnets.

Només afegiré dues coses més a la meva aventura personal. La primera, que el tracte que vaig rebre a l’Oficina de Benestar i Família de Barcelona on vaig anar va ser exquisit. Hi vaig veure uns professionals de primera, que tenen la desagraïda tasca de ser cada dia a primera línia atenent les persones més vulnerables i sovint desesperades. Ho recomano a tothom i sobretot als polítics: aneu a una d’aquestes oficines i passeu-hi unes hores. La segona és poesia pura: a veure si sabeu quina targeta emprava la noia que em va gestionar els meus nous carnets de família nombrosa. Sí, ho heu endevinat: una T-CAT de l’AOC!

Segur que digitalitzar una administració com la Generalitat, que té el dubtós mèrit d’haver copiat els molts vicis i les poques virtuts de l’administració espanyola, és molt complex. I cal protegir les dades i gestionar-les amb cura. Segurament és més complicat que enviar un nanosatèl·lit a l’espai. Però és que ens hi va la vida, metafòricament parlant, si mai volem ser l’ombra de l’anhelada Dinamarca del sud. Cal més educació digital, sí, però també cal que ens ho feu fàcil i no ens feu sentir més analfabets digitals del que potser som.

A casa som molt de Max Weber, i l’economista i sociòleg alemany va ser un dels qui va desenvolupar el concepte de burocràcia moderna. Weber va definir la burocràcia com la forma més eficient d’organització, tenint en compte la complexitat dels aparells estatals, les dependències governamentals i les necessitats d’una societat que canvia i evoluciona de manera constant. Acceptem, per tant, la burocràcia com a mal menor. Però condemnem la creixent burocràcia farragosa i inútil, estúpida al capdavall, que complica la vida en lloc de facilitar-la, que ahir et deia “torni demà” i avui et diu “no es reconeix el sistema de certificació utilitzat”.

The post Mori la burocràcia estúpida! appeared first on VilaWeb.

Cap a la causa justa

Mentre la nostra classe política continua intentant formar el govern autonòmic, a fora passen coses interessants. Parlaré de dues.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest diumenge una altra frontera europea s’ha mogut, molt civilitzadament, amb el pas de la població de Moutier des del cantó de Berna al del Jura. A Suïssa els cantons són estats sobirans, i per això molts experts consideren l’anomenada “qüestió del Jura” com un precedent aplicable al que podria ser l’autodeterminació d’un territori dins la Unió Europea.

Entre el 1974 i el 1993, gràcies a votacions en tots els nivells, una part dels ciutadans de la part francòfona del cantó, germanòfon, de Berna, van decidir de separar-se’n i crear un nou cantó anomenat Jura. No totes les àrees francòfones de Berna s’hi van afegir i això va donar lloc, en el transcurs dels anys, a diverses iniciatives polítiques. Ja el 1994, la població de Vellerat va canviar de cantó amb un referèndum. El 2006 un grup partidari de la unió amb el Jura va guanyar les eleccions locals de Moutier, la capital de l’anomenat Jura Bernès –és a dir, la part francòfona romanent encara a Berna. La Confederació ja havia reaccionat de manera intel·ligent creant l’única regió que existeix a Suïssa. Havia reconegut que hi havia un problema polític que s’havia de resoldre, si calia amb institucions úniques i no amb un cafè per a tothom, i oferint també la creació d’institucions comunes al cantó del Jura i al Jura Bernès. I diumenge, despús-ahir, es féu un altre referèndum a Moutier, el novè sobre aquesta qüestió en setanta-un any! I el 55% de la població va decidir finalment d’integrar-se també al Jura. Moutier té uns set mil habitants i la decisió de canviar de cantó, a Suïssa, no es cap broma, perquè implica canviar d’estat, canviar de política fiscal, canviar de llengua oficial, canviar de sistema educatiu i de salut…

La cosa interessant, i granment exemplificadora, és la reacció de l’altra part. El govern de Berna ha reaccionat decebut però acceptant la voluntat democràtica de la població i posant-se a disposició de Moutier i del Jura, dels “separatistes” –que aquesta és la paraula que s’hi fa servir–, per a començar de seguida la transició de l’un estat a l’altre. Una transició que durarà segurament fins el 2026 per a fer-la en les millors condicions possibles per a tots els ciutadans, tant els qui han votat sí com la minoria que ha votat no. Però políticament Berna considera la qüestió del Jura tancada i ja ha anunciat que no intentarà de canviar el sentit del vot en un futur i que només demana respecte per la minoria germanòfona. Mentrestant, la Confederació, Suïssa com a tal, s’ha limitat a saludar el procés democràtic acomplert i a aplaudir-lo. La ministra de Justícia confederal, Karin Keller-Sutter, ha dit: “La resolució de la qüestió del Jura entrarà en la història de l’estat federal com un exemple de democràcia.” I alhora ha remarcat que aquest exemple podria servir d’inspiració a tot Europa i el món en la resolució de conflictes nacionals.

El procés no ha estat senzill, doncs, ni frívol. Però la democràcia ha estat en tot moment la guia per a resoldre el conflicte. Berna ho ha intentat tot lleialment, crear una regió per singularitzar el tracte a la minoria francòfona i crear institucions conjuntes amb el Jura, per cercar una solució que no implicàs la separació; però quan ha vist que res no convencia s’ha limitat a acceptar els resultats i oferir suport per a fer-los efectius de la millor manera possible per a tots els ciutadans.

Aquesta manera de fer és un contrast enorme, ben palpable, amb allò que Espanya fa envers Catalunya. Espanya hauria pogut escoltar la veu dels ciutadans catalans fa temps i reaccionar oferint canvis –recordeu, des de famós pacte fiscal de Mas fins avui, a quantes coses ha dit que no? I evidentment havia d’haver vist en el referèndum del Primer d’Octubre una voluntat popular a respectar i aplicar. Tanmateix, ha optat per la violència, sense adonar-se, o sense voler adonar-se, o sense poder adonar-se, que aquesta opció a curt termini li dóna rèdit i li serveix per a conservar aquesta part del nostre país dins les seues fronteres, però en canvi a mitjà i llarg termini fa que la seua posició siga insostenible.

I d’això ahir en vam tenir una prova petita però molt significativa en la decisió del partit Europa Ecologia els Verds d’anunciar que donava suport, si ho volíem els catalans, a la independència de Catalunya. Els Verds francesos són, amb aquesta decisió, el primer gran grup polític europeu que travessa la ratlla de la defensa dels drets humans i la condemna de la repressió per anar encara més enllà i acceptar obertament la legitimitat de la independència catalana.

Fins ara havíem vist com s’expressaven en defensa del dret d’independència partits nacionalistes de tot el continent, del Sinn Fein irlandès a la NV-A flamenca, per exemple. I havíem vist grups polítics no representants de minories nacionals mostrar indignació per la repressió i solidaritat amb la democràcia –del Die Linke alemany als socialistes eslovens–, però sense manifestar-se sobre la independència.

Però ara es fa un pas més, que no és precisament anecdòtic. Perquè ens trobem per primera vegada que un partit que no representa cap minoria nacional i és d’un estat important, un partit estatal que governa i té representació en tots els àmbits, afirma que en vista del nivell de la repressió espanyola contra la minoria nacional catalana cal deixar clar el suport al dret dels catalans de constituir-se en estat, cosa que, d’una altra manera, sense la repressió espanyola, segurament ni creurien que han de defensar. El text de la moció aprovada és, a més, taxatiu a l’hora d’indicar que la Unió Europea no pot restar-ne al marge, fent com si fos un afer intern, i conté un avís als socialistes espanyols quan els equipara a la dreta en l’actitud de “deixar en mans d’una justícia revengista la capacitat de resoldre el problema polític”.

La reacció espanyola, aquesta reacció violenta que comentava abans que contrasta amb el Jura, té un problema insoluble, que és que no pot explicar la realitat, que no pot dir la veritat. Espanya no pot dir que la democràcia no li importa ni la respecta si no vol somoure la consciència d’Europa. I aquest és el seu taló d’Aquil·les. I per això arribar a fer visible aquest fet, què és Espanya en realitat, ha estat un camí llarg, es va fent un camí llarg, però és clarament el més sòlid. Perquè mena de manera natural al concepte de causa justa, invocant-la per defensar la població de la persistència de la violència revengista, aquest tracte espanyol tan diametralment oposat al suís.

Que alguns, especialment des d’Espanya, facen burla de la importància de tot això que passa ho entenc. No tenen cap més remei, pobres. No entenc, però, que nosaltres no siguem conscients, més encara després del 42% de vots contra el suplicatori al Parlament Europeu, com es va operant un canvi polític, tres anys després, i després de molt d’esforç i patiment de tothom, que té una importància cabdal. De preguntar-nos a nosaltres per què caram volem ser independents ja es va passant a poc a poc a demanar a Espanya com és que liquida la democràcia per impedir que ho siguem. I ací hi ha bona part de la clau de la resolució del conflicte.

PS. Cal remarcar, i aplaudir, que la moció d’Europa Ecologia els Verds haja estat redactada i inspirada des del nostre país, perquè ha estat la militància nord-catalana que n’ha impulsat l’aprovació del conjunt del partit. I això és una prova més, si encara en calien, de fins a quin punt és transcendental el paper que fa Catalunya Nord aquests darrers anys.

The post Cap a la causa justa appeared first on VilaWeb.

Tots, totes, totis, i tothom en general

A la primera sessió del debat d’investidura, el presidenciable Pere Aragonès començava el discurs així: “Benvolgudes [sic] companys i benvolgudes companyes, benvolgudes diputades i benvolguts diputats, autoritats, ex-presidents de la Generalitat, ex-presidents i ex-presidentes del Parlament, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, molt bon dia a totes e a toti…”, i abans d’arribar a aquest punt ja vaig parar el pòdcast perquè no em sobrava tant de temps. Segurament que els lectors també us en deveu haver saltat alguna ratlla, ja sigueu desdoblaires o no, perquè el cervell és econòmic i no està pels mateixos romanços que els seus portadors.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El desdoblament és una fórmula barata que ha fet fortuna als faristols, perquè et permet de semblar feminista per la via ràpida, abans d’haver-ho de demostrar amb els fets. Però l’invent és tan carregós que de vegades ja ni l’aguanten els que se’l van empescar, i no ho dic per allò que en la parla espontània les formes dobles comencen a caure al minut i mig, quan “les veïnes i els veïns” passen a ser els veïns, i cada tant canvien i són només les veïnes, i després tornen a ser els veïns, empenyent els soferts oients a sentir-se alternativament inclosos i exclosos del discurs. Doncs no ho dic pas per això, no, sinó perquè ara que ja s’havien apuntat a desdoblar des de les altes institucions fins a les reunions d’escala, els creadors del “tots i totes” i del “benvinguts i benvingudes” opten cada vegada més per la simplificació de “totes”, de “benvingudes” i d’etcètera, amb la teoria que es refereixen implícitament a les persones –que no pas als individus, els éssers humans o els presents, que ja hi tornaríem a ser.

El desdoblament en massa deixa èxits consolidats com ara els nens-i-nenes o els pares-i-mares, allò que abans enteníem amb una i dues síl·labes i que ara en requereix quatre i cinc. Però aquella solució que ens feia fer il·lusions només sembrava la llavor d’un altre problema: si el mal anomenat masculí genèric figura que excloïa les dones, el femení dit genèric també exclou, segons com, els qui no s’identifiquen ni amb el gènere femení ni amb el masculí. Les persones no binàries han aixecat el dit, i amb raó, i també reclamen el seu espai de representació lingüística. Amb aquest objectiu, parlants de llengües com l’anglès s’han inventat formes dites inclusives que s’han encomanat a uns altres idiomes: en castellà, potser us sonaran desinències en “e” com en “elles”, “todes” o “bienvenides”. Així mateix, en català hi ha demandants que es decanten provisionalment per la “i”, formant “ellis”, “totis”, “benvingudis” i el que convingui, perquè, segons que expliquen, si les llengües minoritàries no responen a aquesta realitat, els col·lectius interessats triaran d’expressar-se en les que sí que ho fan. Plantejat així, no estem per regatejar.

En aquest cas, la meua posició de privilegi com a dona cisgènere em porta a callar i escoltar, però la meua condició de dona pelada, pertanyent a un grup històricament discriminat, em fa sentir que tinc una mica un peu a cada banda. Personalment, la situació em recorda aquella fórmula d’agraïment que avisa que “no diré noms, perquè no voldria descuidar-me de ningú”, però al revés: un cop has decidit que sí que diràs noms, és a dir, que el gènere no marcat de la teua llengua ja no inclourà tothom, i per tant començaràs a especificar i a disseccionar, corres el risc de deixar-te gent pel camí, com efectivament ha passat. D’aquesta manera, d’un genèric que ja teníem vam passar a forçar-ne un altre, i ara encara se’n proposa un més que ha d’incloure els anteriors, perquè quan el presidenciable del 2060 digui “Benvolgudis ciutadanis” entenc que apel·larà a tots, i no només a alguns, i ves quin bon invent, una sola forma que inclogui tothom en general, no sé per què no se’ns havia acudit abans.

Ara mateix, convivim els del tots-i-totes, els del tots, els del totes, els del tothom i els del totis, a gust del consumidor. Això passa quan les decisions de llengua les prenem els no experts en llengua, que és com encarregar un tractat de medicina al dependent d’una herboristeria; però, una vegada més, només és la meua opinió. No vull repetir arguments que ja he dit en altres ocasions (si us interessa: “Xiquetes, conqueriu el genèric“), però com que servidora estava encallada en el binarisme, agraeixo les reivindicacions dels no binaris per poder-me actualitzar. M’actualitzo, doncs, tot i que no sé si gaire: perquè igual que avui ensenyem a mitja societat (i més!) que no s’ha de sentir inclosa en les formes no marcades del català, m’imagino una realitat paral·lela on se’ns hauria ensenyat a tots a sentir-nos-hi inclosos, igualitàritament, sense distinció, més que res per aprofitar recursos, que no sé si és una idea molt revolucionària o què. Perquè servidora és d’una època que n’he après, a sentir-m’hi inclosa, i a interpretar l’exclusió o exclusió pel context (és la clau, el context!) i a entendre la diferència entre el dit i el fet: no costava gaire, ho trobaves apoderador i acabaves feminista igualment.

Però en la realitat d’ara, que ja no és tan meua, entenc que tot això pugui ser diferent, tot i que de vegades em ve una inquietud que no és tant pels veterans com per la canalla que puja. Em demano si l’estranyesa que sento jo per aquest codi gramatical alterat, que tan sovint em distreu del missatge, no serà la mateixa que sentiran les noves generacions davant dels textos literaris, filosòfics i científics escrits abans del seu temps, i que tampoc s’hi podran concentrar. Algú dirà que això ha passat sempre, però jo no estic tan segura que fins al punt de modificar un codi compartit, però què sé jo, que sóc una capquadrada de ciències. Per això estic oberta a la innovació, a la simplificació, a la millora de la vida (com sinó), i sobre el llenguatge, com que les disciplines dels altres encara em fan respecte, resto atenta als lingüistes i experts en la matèria per si m’han de fer canviar d’opinió.

The post Tots, totes, totis, i tothom en general appeared first on VilaWeb.

La llei Celáa no blinda la immersió lingüística: el TSJC obliga dues escoles a fer el 25% de classes en castellà

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha resolt que la nova llei d’educació espanyola, la LOMLOE, coneguda com a llei Celaá, no blinda el català com a llengua vehicular a Catalunya. El TSJC argumenta que, segons la doctrina del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem espanyols, el caràcter de llengua vehicular del castellà en el model educatiu català deriva directament de la Constitució espanyola. Així doncs, les dues sentències publicades avui pel tribunal diuen que la llei Celáa, que segons el departament d’Educació blindava la immersió lingüística perquè excloïa el castellà de la vehicularitat, no canvia la situació anterior.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El 16 de desembre proppassat, la mateixa sala ja va dictar una altra sentència en que obligava la Generalitat a “adoptar les mesures necessàries per garantir” que pel cap baix el 25% de les hores lectives en l’ensenyament català siguin en castellà. El tribunal estipulava que, a més de l’assignatura de castellà, i remarcava que calia fer els canvis “amb efecte immediat”. En aquell moment, el conseller Josep Bargalló va dir que recorreria contra la resolució del TSJC, però va optar per una resposta més continguda en l’àmbit polític. Bargalló va afirmar que la sentència no tindria “cap efecte ni cap conseqüència” perquè una volta entrés en vigor la LOMLOE, coneguda com a llei Celaá, deixaria “sense efecte” la sentència.

La immersió penja d’un fil: així és com la llei Celaá i la sentència del TSJC poden imposar el castellà a Catalunya

Fins que es va publicar la sentència del desembre, el TSJC tan sols havia establert que la Generalitat havia de garantir el 25% d’hores en castellà per als alumnes que ho decidissin, segons una resolució del 2014 que responia a les peticions de tan sols cinc famílies. La nova sentència ja tenia efectes generals, i reconeixia el Ministeri d’Educació espanyol com una autoritat competent sobre “l’ús vehicular de les llengües oficials”. Aquesta nova resolució no fa que, automàticament, les aules catalanes adoptin formalment el 25% d’hores en castellà si no ho decideix el govern espanyol actual. Però sí que assenta un precedent perquè pugui ordenar-ho un executiu futur.

Les dues sentències d’avui, en què s’especifica la valoració del tribunal sobre la LOMLOE, anul·len els projectes lingüístics de l’escola Bogatell i del col·legi Josefina Ibáñez, tots dos públics, perquè no contemplen el castellà com a llengua vehicular i no han acreditat que el 25% d’ensenyaments curriculars siguin en castellà.

 

 

The post La llei Celáa no blinda la immersió lingüística: el TSJC obliga dues escoles a fer el 25% de classes en castellà appeared first on VilaWeb.

Repunt a Lleida: Pueyo fa una crida a la responsabilitat de la ciutadania

Fa uns dies que les xifres de contagis a la zona de Lleida preocupen. Fa unes setmanes, des del grup de científics BIOCOMS ja constava de l’estancament de les xifres, i alertava un creixement els pròxims dies en zones com Lleida. Ara les xifres així ho constaten, ja es parla de repunt.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les persones ingressades amb covid-19 als hospitals públics i privats de la Regió Sanitària Lleida han pujat a 152 aquest dilluns, 33 més que divendres passat. Segons dades del Departament de Salut, els pacients crítics a les UCI, també han augmentat, fins als 28, 9 més que divendres. A l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, per exemple, ja hi ha 94 hospitalitzats. Les dades d’aquest dilluns confirmen l’entrada de Lleida en una cinquena onada, tal com alertaven els professionals sanitaris. El número d’hospitalitzats aquest dilluns a Lleida no es registrava des del 2 de març, mentre que el nombre d’ingressats a l’UCI no estava tan alt des del 15 de febrer.

Davant el repunt de casos, el paer en cap Miquel Pueyo ha fet una crida a la responsabilitat de la ciutadania, amb voluntat d’aturar el ritme de creixement que podria avocar a haver de prendre mesures més restrictives per frenar la pandèmia. A més, ha assenyalat que la passada setmana va ser la segona en què la Guàrdia Urbana ha aixecat més actes per incompliment de les restriccions des del confinament. En els darrers tres dies, s’ha actuat en tres locals públics, per excés d’aforament, organitzar una festa infantil i permetre el consum a la barra, i sis pisos on se celebraven festes privades. En total s’han aixecat 117 actes.

The post Repunt a Lleida: Pueyo fa una crida a la responsabilitat de la ciutadania appeared first on VilaWeb.

El nou àlbum d’Astèrix i Obèlix es titularà ‘Astèrix i el griu’

El nou àlbum d’Astèrix i Obèlix que arribarà a les llibreries el 21 d’octubre de la mà de Jean-Yves Ferri i Didier Conrad es titularà ‘Astèrix i el griu’. Publicat en català per l’editorial Salvat, el 39è volum del popular còmic (el cinquè del duet que ha rellevat Goscinny i Uderzo) se centra en la misteriosa aventura que emprendran els dos protagonistes acompanyats pel druida Panoràmix a la recerca d’un ésser estrany i aterrador, el griu. Es tracta d’una criatura mitològica envoltada de misteri amb cos de lleó, urpes, ales i bec d’ocell rapinyaire. L’anunci de la publicació del nou àlbum arriba un any després de la mort d’Albert Uderzo.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ferri i Conrad han explicat que Uderzo va confiar en ells perquè, mentre feien viure noves aventures als personatges que va crear amb René Goscinny, també es respectessin els valors. “En la seva absència, i amb molt d’afecte, continuem la tasca que va dipositar en nosaltres amb aquest nou àlbum que, esperem, serà una alegria per a tots els seus lectors”, precisen.

Jean-Yves Ferri explica que l’origen del volum es troba en una escultura de la tarasca, un “animal terrorífic de les llegendes celtes”. Calia triar, d’entre el bestiari mitològic, l’animal que seria a l’eix de la trama i Ferri afirma que va escollir el griu, una figura “mig àguila, mig lleó i amb orelles de cavall tan enigmàtic com es pot imaginar”. “Els romans feien expedicions, això és segur. Però, i els gals? De quina manera l’Astèrix, l’Obèlix i l’Ideafix, acompanyats pel druida Panoràmix, podien embarcar-se en la recerca èpica i sembrada de paranys d’aquest animal fantàstic? “. Això és, segons avança Ferri, el que els lectors descobriran quan llegeixin l’àlbum.

La simbologia del griu ha evolucionat a mesura que es desplaçava d’un lloc a un altre i era adoptat per diverses civilitzacions. Simbolitza la força (el cos de lleó), la vigilància (els ulls de l’àguila) i la ferocitat (les urpes i el bec punxegut del rapinyaire). Entre els egipcis, simbolitzava el rei victoriós, atès que els arqueòlegs l’han trobat sobretot en indrets relacionats amb l’esfera reial, per exemple, als temples adjacents a les piràmides del mil·lenni III aC. Els pectorals (joies d’or) de principis del mil·lenni II aC també representen el rei en forma de griu massacrant estrangers.

L’estàtua del griu que apareix a ‘Astèrix i el griu’, encaixa amb la representació del mil·lenni I aC, adoptat pels grecs, així com per tots els pobles de la conca mediterrània fins als nostres dies, i que ha heretat les orelles petites i punxegudes.

L’Astèrix, en xifres

Les aventures dels populars personatges han venut més de 385 milions d’àlbums a tot el món. Només de l’últim, se n’han venut més de 5 milions, una xifra que suposa, segons l’editorial, més de 20 milions de lectors. Les aventures han estat traduïdes a 111 llengües i dialectes i se n’han fet 14 pel·lícules, que han vist més d’11,5 milions d’espectadors.

Després d”Astèrix i els pictes’ (2013), ‘El papir del Cèsar’ (2015), ‘Astèrix a Itàlia’ (2017) i ‘La filla de Vercingetòrix’ (2019), el duet format per Jean-Yves Ferri i Didier Conrad creen la seva cinquena col·laboració de la sèrie creada ja fa més de seixanta anys per René Goscinny i Albert Uderzo.

The post El nou àlbum d’Astèrix i Obèlix es titularà ‘Astèrix i el griu’ appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: Es manté la pressió a les UCI i preocupa l’augment dels contagis a les Illes

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Acaba de començar la Setmana Santa i els indicadors sanitaris trigaran uns catorze dies a reflectir el relaxament de les mesures, però algunes de les dades ja són preocupants. És el cas de les Illes, on aquest cap de setmana hi ha hagut el doble de casos detectats que el cap de setmana anterior. L’assessora del govern en matèria de desconfinament, Marga Frontera, ha advertit de l’augment del 50%: 102 de notificats aquest cap de setmana, que contrasten amb 58 de fa set dies. La incidència acumulada s’ha enfilat a 56,90 casos per 100.000 habitants. Segons Frontera, l’augment de la mobilitat també ha fet que hi hagués més contactes estrets, és a dir, contagiadors potencials, que han de fer quarantena. A més, la pressió a les UCI continua essent elevada. A Catalunya torna a pujar per sobre dels 400 pacients, i també hi ha una norantena d’ingressos més a planta, mentre que al País Valencià es manté estable. No hi ha cap gran descens, i les dades podrien empitjorar aquests dies.

Quant a la vaccinació dels més grans de vuitanta anys, la Conselleria de Sanitat del País Valencià ha informat que el 65% de persones d’aquest grup vulnerable ja han rebut almenys la primera dosi del vaccí, i que un 38% ja les han rebudes totes dues. En canvi, a Catalunya, en aquest grup dels  més grans de vuitanta anys, han rebut la primera dosi el 36,7%, i totes dues el 22,8%. Tanmateix, la metodologia per a comptabilitzar-ho no és clara, perquè no s’explica si aquests percentatges tenen en compte persones més grans de vuitanta anys que viuen en residències o no. A Catalunya Nord, s’hi faciliten les dades de persones més grans de setanta-cinc anys: un 51,2% té si més no una dosi i un 29,8% totes dues.

En el capítol de pobresa energètica, avui s’ha fet públic un acord entre ENDESA i les administracions catalanes per a assumir el deute de 35.000 famílies vulnerables, que puja a 38,7 milions d’euros. Això beneficiarà un sector de la població molt castigat per la crisi econòmica arran de la pandèmia. S’espera que aquests mesos la situació s’agreugi i més famílies tinguin dificultats per a pagar la factura de la llum. De fet, l’acord preveu que d’ençà del primer de gener del 2021 la meitat de la factura d’una família vulnerable l’assumeixi l’empresa i l’altra meitat la Generalitat i els ajuntaments.

Avui s’han fet públiques les dades de l’Enquesta de Serveis Municipals 2020 de Barcelona, que indiquen que un terç de la població se n’aniria a viure fora de la ciutat si pogués, a causa de la pandèmia. La satisfacció de viure a Barcelona, un indicador que sol ser estable, cau quatre dècimes i amb un 7,3 registra la pitjor nota de la sèrie, d’ençà del 1995. És una dada que mostra com la crisi sanitària, el confinament i les restriccions que hi ha hagut l’últim any canvien la percepció dels ciutadans.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha 1.006.179 casos, 29.544 morts i hi ha 553 pacients a les UCI:

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

A tot el món, les darreres xifres són de 128.008.022 casos confirmats i  2.799.221 morts. Del total de casos, 103.187.047 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 30.973.414 casos i 562.588 morts;
–El Brasil, amb 12.534.688 i 312.299 morts;
–L’Índia, amb 12.092.615 casos i 162.123 morts;
–L’estat francès, amb 4.545.589 casos i 94.596 morts;
–Rússia, amb 4.528.543 casos i 98.033 morts.

–A l’estat espanyol: 3.270.825 casos i 75.199 morts.

La píndola d’en Jordi Goula: ‘A la nova CaixaBank hi sobren set mil treballadors’

Avui a les llistes de l’ÍBEX no hi cerqueu les accions de Bankia. Ja no hi són. Bankia va deixar d’existir sobre el paper divendres. CaixaBank ha apuntat al registre mercantil el procés d’absorció de l’entitat rescatada i des d’ara funcionaran com una de sola. L’estrella blava de Miró ja lluu a les Torres Kio de Madrid. Tot un símbol. Els madrilenys en fan una interpretació, nosaltres una altra. Per això la majoria dels diaris de la capital espanyola feien ahir entrevistes a José Ignacio Goirigolzarri, el nou president de l’entitat.

Va ser l’home mediàtic del dia a Madrid. Parlava de moltes coses, però la pregunta més punyent era què en faria, de la gent que li sobrava. Ell hi passava per alt i s’estimava més de recordar que a l’accionista de Bankia l’operació li ha anat molt bé, perquè la cotització ha pujat d’un 69% en borsa d’ençà del dia previ a l’anunci de l’operació. Però quan el periodista de l’ABC hi insisteix dient: “Entenc que no descarta acomiadaments forçosos…”, Goirigolzarri li respon que no, però hi afegeix: “Tenim la voluntat que, tant com sigui possible, la gran majoria siguin baixes basades en la voluntarietat. Què passarà al final dependrà de les negociacions i l’evolució dels moments.” Era la frase del titular de l’entrevista. I és natural: és l’aspecte que més preocupa, perquè ambdues entitats ja han despatxat molta gent aquests últims anys, a conseqüència d’absorcions successives.

Passat Setmana Santa, l’entitat resultant de l’operació, la més gran de l’estat espanyol, encararà la negociació amb els sindicats per a dissenyar un procés d’acomiadaments i tancament d’oficines que afectarà milers de treballadors de tots dos bancs. El conseller delegat, Gonzalo Gortázar, ha evitat de dir xifres sobre la dimensió de la retallada, fins que no hagi conversat amb els representants dels treballadors. Però els mitjans ja parlen d’una xifra, provinent de fonts sindicals, que calculen que serà entre set mil i vuit mil treballadors. Com es triarà qui ha de plegar? Els sindicats pensen que serà com sempre, posant un llistó a l’edat. Fins i tot ja han fet càlculs partint d’aquest criteri.

Segons les seves dades, dels 4.600 treballadors de totes dues entitats nascuts abans del 1966, uns 3.000 corresponen a la plantilla de Bankia i 1.600 a CaixaBank. Per sota d’aquestes edats i fins als que tenen cinquanta anys hi ha 1.500 persones més. Geogràficament, les mateixes fonts apunten que, dels més grans de cinquanta-quatre anys, uns 1.600 corresponen a la xarxa d’oficines de Madrid. Després d’aquella comunitat ve Catalunya, amb 975 treballadors, i el País Valencià i Andalusia, totes dues amb uns 500. La resta de comunitats espanyoles té plantilles molt més joves. Entre totes, només 1.000 treballadors d’aquestes franges. Els treballadors entre cinquanta-tres anys i cinquanta (1.600 en total), també es concentren en gran part a Madrid i a Catalunya.

Mentre es parla del tancament d’unes mil oficines, després de les últimes instruccions de la Comissió de la Competència, cal recordar també que els serveis operatius centrals, tant de CaixaBank com de Bankia, es troben entre Barcelona i Madrid. Després de la fusió, a poc a poc anirà desapareixent una de les dues divisions de serveis centrals, per unificar-se. Quanta gent? D’on?… En aquests departaments hi ha en total uns 5.300 treballadors, dels quals uns 3.000 corresponen a CaixaBank i 2.300 a Bankia. I això és el que se sap fins ara sobre les retallades de la nova entitat.

Probablement posaran el llistó de les baixes a cinquanta anys o cinquanta-cinc, per bé que, en aquest cas, cal pensar que les condicions monetàries per als afectats seran bones. Però topem una altra vegada amb aquest llistó que s’aplica habitualment a tot arreu i gairebé mai amb condicions bones com les de CaixaBank, ans al contrari. Recordem que a l’estat espanyol ara tenim 900.000 treballadors en ERTO, que ja veurem com acabaran i quines franges d’edat seran les més perjudicades.

I és bo de parlar d’això perquè l’estat espanyol és a la cua d’ocupabilitat entre els més grans de cinquanta-cinc anys dins els països de l’OCDE. Concretament, a final de 2019 –últimes dades homogeneïtzables a tots els països, abans de l’impacte de la pandèmia–, l’estat espanyol ocupava una posició intermèdia en el conjunt de l’OCDE, amb una taxa d’activitat del 62,6% en el grup d’edat de 55 anys a 64, per sota del 64% que presenten de mitjana a la resta de països.

No obstant això, aquesta participació cau en picat a l’estat espanyol en els més grans de 65, en què la taxa d’ocupació arriba tot just al 7%, contra el 27% que registren de mitjana els països de l’OCDE en el segment de 65 anys i 69. És a dir, l’ocupabilitat i ocupació en la població per sobre de l’edat legal de jubilació és a Espanya gairebé quatre vegades menor en comparació amb la mitjana dels països més desenvolupats. L’escassetat d’oportunitats dels qui arriben a 55 anys i han de cercar feina o canviar d’empresa s’observa en el gran volum de desocupats d’aquesta edat que, a més, fa més d’un any que proven de reinserir-se en el mercat laboral.

I Catalunya? El fet és que, amb dades de l’Eurostat, l’INE i l’Idescat, Catalunya en surt una mica més ben parada que no la resta de l’estat. La taxa d’ocupació de 55 anys a 64, el 2019 a Catalunya era del 58,1%, dos punts per sota de la zona euro i 4,3 punts per sobre de l’estat espanyol (53,8%). Ara, el fet d’estar millor que a l’estat espanyol –que no és pas cap bona referència– no ens ha de fer oblidar que el 2020, els més grans de 55 anys eren només el 18% dels ocupats totals a Catalunya i, en canvi, els desocupats d’aquesta franja d’edat eren el 27% del total. Són més de 60.000 persones a qui no es donen pràcticament oportunitats i si van desapareixent de les llistes de desocupats és perquè, majoritàriament, es retiren de l’activitat i fan créixer la llista d’inactius.

He parlat de la Caixa perquè és l’exemple més recent. I, probablement no és el més adequat per a aquesta xacra dels acomiadaments als 50-55 anys, perquè els afectats, econòmicament, en sortiran ben parats; però sí que és adient per a recordar que a partir d’una edat els treballadors sembla que deixin d’existir. I això ens fa molt diferents de l’Europa on hem de mirar. Però sembla que costa molt…

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–VilaWeb: La música en directe oblida la pandèmia per una nit davant un Palau Sant Jordi multitudinari
–Politico: Els italians veuen l’oportunitat de revertir la fugida de cervells enmig de la pandèmia (en anglès)
–La Première: Com gestiona Nova Zelanda les alertes de la covid? (en francès)
–Aljazeera: L’Índia celebra el Holi enmig d’un alarmant augment dels casos de la covid (en anglès)
–Le Figaro: Johnson & Johnson subministrarà quatre-cents milions de vaccins a l’Àfrica (en francès)
–CNN: Aquest és el preu als vaccins en el mercat il·legal (en anglès)
–Reuters: Rússia registra Sputnik Light, un vaccí contra la covid d’una sola dosi (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

[MAPES] Quants vaccinats hi ha i amb quantes dosis en cada àrea bàsica de salut de Catalunya?
Acord entre ENDESA i les administracions per a assumir el deute de 35.500 famílies vulnerables
La covid fa que un 30% de barcelonins vulguin anar a viure fora de la ciutat
Investiguen un enfrontament a Ripoll entre un agent i un home que incomplia el confinament nocturn

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

Puc sortir de la meva comarca? Quins documents necessito?
Quines són les restriccions al País Valencià?
Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?
Setmana Santa 2021: quines restriccions hi haurà vigents?
[MAPA] Així evoluciona la campanya de vaccinació a tot el món
Quin certificat autoresponsable de desplaçament necessitem?

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Es manté la pressió a les UCI i preocupa l’augment dels contagis a les Illes appeared first on VilaWeb.

A la nova CaixaBank hi sobren set mil treballadors

Avui a les llistes de l’ÍBEX no hi cerqueu les accions de Bankia. Ja no hi són. Bankia va deixar d’existir sobre el paper divendres. CaixaBank ha apuntat al registre mercantil el procés d’absorció de l’entitat rescatada i des d’ara funcionaran com una de sola. L’estrella blava de Miró ja lluu a les Torres Kio de Madrid. Tot un símbol. Els madrilenys en fan una interpretació, nosaltres una altra. Per això la majoria dels diaris de la capital espanyola feien ahir entrevistes a José Ignacio Goirigolzarri, el nou president de l’entitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Va ser l’home mediàtic del dia a Madrid. Parlava de moltes coses, però la pregunta més punyent era què en faria, de la gent que li sobrava. Ell hi passava per alt i s’estimava més de recordar que a l’accionista de Bankia l’operació li ha anat molt bé, perquè la cotització ha pujat d’un 69% en borsa d’ençà del dia previ a l’anunci de l’operació. Però quan el periodista de l’ABC hi insisteix dient: “Entenc que no descarta acomiadaments forçosos…”, Goirigolzarri li respon que no, però hi afegeix: “Tenim la voluntat que, tant com sigui possible, la gran majoria siguin baixes basades en la voluntarietat. Què passarà al final dependrà de les negociacions i l’evolució dels moments.” Era la frase del titular de l’entrevista. I és natural: és l’aspecte que més preocupa, perquè ambdues entitats ja han despatxat molta gent aquests últims anys, a conseqüència d’absorcions successives.

Passat Setmana Santa, l’entitat resultant de l’operació, la més gran de l’estat espanyol, encararà la negociació amb els sindicats per a dissenyar un procés d’acomiadaments i tancament d’oficines que afectarà milers de treballadors de tots dos bancs. El conseller delegat, Gonzalo Gortázar, ha evitat de dir xifres sobre la dimensió de la retallada, fins que no hagi conversat amb els representants dels treballadors. Però els mitjans ja parlen d’una xifra, provinent de fonts sindicals, que calculen que serà entre set mil i vuit mil treballadors. Com es triarà qui ha de plegar? Els sindicats pensen que serà com sempre, posant un llistó a l’edat. Fins i tot ja han fet càlculs partint d’aquest criteri.

Segons les seves dades, dels 4.600 treballadors de totes dues entitats nascuts abans del 1966, uns 3.000 corresponen a la plantilla de Bankia i 1.600 a CaixaBank. Per sota d’aquestes edats i fins als que tenen cinquanta anys hi ha 1.500 persones més. Geogràficament, les mateixes fonts apunten que, dels més grans de cinquanta-quatre anys, uns 1.600 corresponen a la xarxa d’oficines de Madrid. Després d’aquella comunitat ve Catalunya, amb 975 treballadors, i el País Valencià i Andalusia, totes dues amb uns 500. La resta de comunitats espanyoles té plantilles molt més joves. Entre totes, només 1.000 treballadors d’aquestes franges. Els treballadors entre cinquanta-tres anys i cinquanta (1.600 en total), també es concentren en gran part a Madrid i a Catalunya.

Mentre es parla del tancament d’unes mil oficines, després de les últimes instruccions de la Comissió de la Competència, cal recordar també que els serveis operatius centrals, tant de CaixaBank com de Bankia, es troben entre Barcelona i Madrid. Després de la fusió, a poc a poc anirà desapareixent una de les dues divisions de serveis centrals, per unificar-se. Quanta gent? D’on?… En aquests departaments hi ha en total uns 5.300 treballadors, dels quals uns 3.000 corresponen a CaixaBank i 2.300 a Bankia. I això és el que se sap fins ara sobre les retallades de la nova entitat.

Probablement posaran el llistó de les baixes a cinquanta anys o cinquanta-cinc, per bé que, en aquest cas, cal pensar que les condicions monetàries per als afectats seran bones. Però topem una altra vegada amb aquest llistó que s’aplica habitualment a tot arreu i gairebé mai amb condicions bones com les de CaixaBank, ans al contrari. Recordem que a l’estat espanyol ara tenim 900.000 treballadors en ERTO, que ja veurem com acabaran i quines franges d’edat seran les més perjudicades.

I és bo de parlar d’això perquè l’estat espanyol és a la cua d’ocupabilitat entre els més grans de cinquanta-cinc anys dins els països de l’OCDE. Concretament, a final de 2019 –últimes dades homogeneïtzables a tots els països, abans de l’impacte de la pandèmia–, l’estat espanyol ocupava una posició intermèdia en el conjunt de l’OCDE, amb una taxa d’activitat del 62,6% en el grup d’edat de 55 anys a 64, per sota del 64% que presenten de mitjana a la resta de països.

No obstant això, aquesta participació cau en picat a l’estat espanyol en els més grans de 65, en què la taxa d’ocupació arriba tot just al 7%, contra el 27% que registren de mitjana els països de l’OCDE en el segment de 65 anys i 69. És a dir, l’ocupabilitat i ocupació en la població per sobre de l’edat legal de jubilació és a Espanya gairebé quatre vegades menor en comparació amb la mitjana dels països més desenvolupats. L’escassetat d’oportunitats dels qui arriben a 55 anys i han de cercar feina o canviar d’empresa s’observa en el gran volum de desocupats d’aquesta edat que, a més, fa més d’un any que proven de reinserir-se en el mercat laboral.

I Catalunya? El fet és que, amb dades de l’Eurostat, l’INE i l’Idescat, Catalunya en surt una mica més ben parada que no la resta de l’estat. La taxa d’ocupació de 55 anys a 64, el 2019 a Catalunya era del 58,1%, dos punts per sota de la zona euro i 4,3 punts per sobre de l’estat espanyol (53,8%). Ara, el fet d’estar millor que a l’estat espanyol –que no és pas cap bona referència– no ens ha de fer oblidar que el 2020, els més grans de 55 anys eren només el 18% dels ocupats totals a Catalunya i, en canvi, els desocupats d’aquesta franja d’edat eren el 27% del total. Són més de 60.000 persones a qui no es donen pràcticament oportunitats i si van desapareixent de les llistes de desocupats és perquè, majoritàriament, es retiren de l’activitat i fan créixer la llista d’inactius.

He parlat de la Caixa perquè és l’exemple més recent. I, probablement no és el més adequat per a aquesta xacra dels acomiadaments als 50-55 anys, perquè els afectats, econòmicament, en sortiran ben parats; però sí que és adient per a recordar que a partir d’una edat els treballadors sembla que deixin d’existir. I això ens fa molt diferents de l’Europa on hem de mirar. Però sembla que costa molt…

The post A la nova CaixaBank hi sobren set mil treballadors appeared first on VilaWeb.

[MAPES] Quants vaccinats hi ha i amb quantes dosis en cada àrea bàsica de salut de Catalunya?

El Grup de Recerca de Biologia Computacional i Sistemes Complexos de la UPC ha desenvolupat dos mapes interactius on es pot consultar quin és el nivell de vaccinació i el perfil de la persona vaccinada, comarca a comarca i per àrees bàsiques de salut.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Prement sobre un territori es desplega una finestra informativa on es pot consultar el percentatge de persones immunitzades amb una dosi, amb dues i les persones que l’han refusada. Així mateix, hi ha dades sobre la distribució per sexe, edat, el tipus de vaccí que s’ha administrat i l’evolució de la campanya dia a dia.

Consulteu ací el mapa per àrees bàsiques de salut:



Consulteu ací el mapa per comarques:



The post [MAPES] Quants vaccinats hi ha i amb quantes dosis en cada àrea bàsica de salut de Catalunya? appeared first on VilaWeb.

Planten una falla a València que reivindica la fiscalitat justa

La “Campanya per una Justícia Fiscal” ha plantat una falla a la plaça de l’Ajuntament de València amb el nom “La falla guardiola”, per simbolitzar la fallida del sistema fiscal i la falta de justícia social davant les greus conseqüències dels paradisos fiscals. La falla, de Paco Pellicer, és una guardiola de tres metres d’altura que ha quedat exposada durant unes hores i que s’ha acompanyat d’una representació per a explicar els severs efectes econòmics i socials de la càrrega desigual, l’evasió i el frau que comporta l’ús dels paradisos fiscals com a instruments financers, raó per la qual se n’ha demanat l’eliminació.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Durant la protesta s’ha denunciat que el 95% de les empreses de l’IBEX 35 tenen filials en paradisos fiscals, i que un 83% de la recaptació del sistema tributari espanyol recau sobre les famílies, davant de l’11% generat a través de l’impost de societats. Així mateix, han ressaltat que els països de la Unió Europea haurien deixat de recaptar fins a 46.000 milions d’euros per l’evasió fiscal de persones físiques, 35.000 milions en l’Impost de Societats i 50.000 milions en l’IVA transfronterer.

D’altra banda, la “Campanya per una Justícia Fiscal” ha criticat que la llista negra europea de paradisos fiscals ha deixat fora a “clars candidats” com Xipre, Irlanda, Luxemburg, Malta i els Països Baixos.

Han demanat l’aprovació urgent de la llei de mesures de prevenció i lluita contra el frau, que es tramita al congrés espanyol; la reforma del sistema fiscal internacional “a través d’un acord global ambiciós”; promoure les zones “lliures de paradisos fiscals”; pressionar a la UE perquè actualitzi la llista negra i inclogui als països europeus, i impulsar millores substancials en les lleis europees.

La “Campanya per una Justícia Fiscal” també ha fet una crida perquè, davant el cost econòmic i social provocat per la pandèmia de la covid, els governs adoptin mesures de solidaritat que suposin una major tributació real en aquells sectors on existeixen beneficis extraordinaris. Sobre aquest tema, el batlle de València, Joan Ribó, que ha estat present a la concentració amb diversos membres de l’equip de govern local, ha dit que “com més justícia fiscal tingui un estat i com més progressivitat fiscal, més ens acostem a un estat modern, desenvolupat, europeu i socialdemòcrata”.

Ribó ha destacat l’absència a l’acte dels partits de dretes: “La dreta, sempre que es parla d’impostos, es posa molt nerviosa, però jo vull recordar que, per a ajudar a la gent fan falta impostos i sembla que això la dreta no ho vol entendre”

The post Planten una falla a València que reivindica la fiscalitat justa appeared first on VilaWeb.

El Suprem confirma la competència de l’Audiència de Barcelona per jutjar el ‘cas Neymar 2’

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la competència de l’Audiència de Barcelona per jutjar el ‘cas Neymar 2’. El tribunal desestima el recurs de l’acusació particular contra la decisió de l’Audiència espanyola d’inhibir-se a favor de l’Audiència de Barcelona, ja que considera que no es pot afirmar que cap dels delictes es cometés íntegrament a l’estranger sinó que algunes accions es van produir a Barcelona.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La causa és per delictes de corrupció entre particulars i d’estafa impròpia per atorgament de contractes simulats en perjudici de tercer en el fitxatge del futbolista brasiler per part del FC Barcelona. Estan acusats Neymar, els seus pares, l’ex-president del Barça Sandro Rosell i l’ex-president del Santos Odilio Rodríguez.

The post El Suprem confirma la competència de l’Audiència de Barcelona per jutjar el ‘cas Neymar 2’ appeared first on VilaWeb.

El fons txec EP Corporate Group compra el 50% de Caprabo

El fons txec EP Corporate Group, propietat del magnat Daniel Kretínský, ha comprat el 50% de Caprabo, la cadena de supermercats que fins ara controlava únicament el grup Eroski. Segons ha informat avui, Eroski ha arribat a un acord que engloba els negocis de Catalunya -és a dir Caprabo- i les Illes. Així, Eroski culmina el procés de cerca de socis que va iniciar a finals de 2019 amb l’objectiu de “reforçar l’estructura financera del grup”. L’import de l’operació encara no ha transcendit, a l’espera que es compleixin certes qüestions reguladores i contractuals.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons Eroski, l’entrada del nou soci “impulsarà el rellançament de les inversions de l’activitat a Catalunya sota la marca Caprabo i a les Illes sota la marca Eroski”. Per altra banda, el president d’Eroski, Agustín Markaide, creu que l’operació suposarà un estímul per EP Corporate Group, ja que es posarà un marca un nou pla de gestió i desenvolupament en les dues zones.

Per altra banda, la incorporació del grup txec a l’accionariat permetrà de complir els compromisos d’amortització de deute fixats per aquest exercici. Cal recordar que, l’any 2019, la cadena de supermercats va arribar a un acord amb els seus creditors per refinançar deutes per un import de més de 1.500 milions d’euros.

Un nou soci

El nou soci d’Eroski és un hòlding amb participacions en sectors com l’energia, la infraestructura i l’alimentació. Amb uns ingressos anuals de més de deu mil milions d’euros, EP Corporate Group té presències en grups de distribució com Casino Guichard Perrachon, Metro o Saisbury, sent un dels principals inversors en el sector minorista de l’alimentació a Europa.

The post El fons txec EP Corporate Group compra el 50% de Caprabo appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] Un diputat denuncia al parlament irlandès el “vergonyós” silenci de la UE sobre Catalunya

Matt Carthy, diputat del Sinn Féin, ha fet un discurs de denúncia en una sessió al parlament irlandès sobre la situació que està vivint Catalunya des de fa anys. Ha recordat que el referèndum del 2017 va ser respost per l’estat espanyol amb l’ús de la força, que el parlament va ser dissolt i els líders polítics empresonats: “El més desconcertant ha estat la inacció de la UE. Si el que ha passat a Catalunya hagués passat en certes parts de Sud Amèrica o Àsia, les protestes dels líders europeus serien ensordidores”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Carthy, que havia estat diputat al Parlament Europeu, ha criticat la deriva repressiva de l’estat espanyol, però centrat la seva crítica en la UE: “És tràgic que el govern espanyol no hagi après dels errors de fa cent anys, però és absolutament vergonyós que la UE hagi permès la crisi a Catalunya. És vergonyós que cap líder de la UE, s’hagi aixecat en protesta de la democràcia, dels drets humans o la justícia”.

Urging the Irish government to stand up at EU level for democracy, human rights & self-determination in Catalonia. pic.twitter.com/RIAEvuToXR

— Matt Carthy TD (@mattcarthy) March 29, 2021

The post [VÍDEO] Un diputat denuncia al parlament irlandès el “vergonyós” silenci de la UE sobre Catalunya appeared first on VilaWeb.

Acord entre Endesa i les administracions per assumir el deute de 35.500 famílies vulnerables

El govern ha anunciat un acord entre Generalitat i administracions i Endesa per la condonació del deute causat per la pobresa energètica. Segons que ha explicat el conseller de Treball, Chakir El Homrani, el conveni signat amb la companyia suposa la condonació del deute acumulat des del 2015 per part de 35.518 famílies. Aquestes famílies no hauran de pagar el deute, que suma 38,7 milions d’euros, i tampoc no seran portades als tribunals. El deute entre els anys 2015 i 2018 (17,5 milions d’euros) l’assumirà Endesa en la seva totalitat, mentre que la quantitat restant, entre 2019 i 2020 (21,3 milions d’euros), la pagarà Endesa en un 50%. Dels 10,6 milions d’euros restants, el 75% els assumirà la Generalitat i el 25% les administracions locals.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’acord també inclou el compromís d’Endesa de corresponsabilitzar-se de la factura a futur de les famílies en situació de vulnerabilitat a partir de l’1 de gener del 2021: es farà càrrec, com a mínim, del 50% del deute, mentre que la Generalitat i les administracions locals es faran càrrec de la resta. Endesa també renuncia a emprendre accions jurídiques contra aquestes famílies. A més, l’acord diu que a partir d’ara Endesa durà a terme una “promoció activa” del bo social, oferirà auditories energètiques gratuïtes a les famílies en risc d’exclusió i instal·larà comptadors temporals en llars vulnerables els membres de les quals estiguin empadronats per preservar la seva seguretat i salut.

Aquests acords contra la pobresa energètica entre la Generalitat i les administracions locals i Endesa estan formats per tres documents. El primer és el conveni regulador de futur, el segon l’acord sobre el deute i el tercer un protocol d’intencions entre les administracions que s’ha de convertir en un conveni interadministratiu.

“És un bon acord que posa les persones al centre”, ha dit Homrani, que ha explicat que la llei vigent ja reconeix el dret d’aquestes famílies a què no se’ls talli la llum, però que un buit legal podia permetre a Endesa de reclamar el deute. “Va ser essencial que el setembre del 2019 arribéssim a l’acord d’anar a l’una totes les administracions”, ha afegit. Homrani ha garantit que amb aquestes mesures es posarà fi també als processos judicials en marxa relacionats amb aquest assumpte.

El conseller d’Empresa i Coneixement, Ramon Tremosa, ha dit que són unes mesures que contribuiran a la “desjudicialització” i ha destacat la gravetat de la situació en el moment actual: “Ara teníem més urgència que no pas fa un any i mig, a la vista que la bola de deute acumulat pujava de manera molt ràpida en l’últim any”.

Des de l’APE, la seva portaveu, Maria Campuzano, s’ha mostrat molt satisfeta amb aquest acord, que podria començar a beneficiar les famílies a partir de l’estiu, després que conclogui l’auditoria del deute anunciat per Endesa, a la qual ha exigit revertir els talls de llum de les últimes setmanes i que posi fi al “setge” a milers de famílies. Segons Campuzano, la “lluita” ha de continuar ara en l’àmbit estatal, on hi ha més competències per exigir majors responsabilitats a les companyies, i estendre’s també a la resta d’empreses energètiques.

Finalment, la presidenta de la Taula del Tercer Sector Social, Francina Alsina, ha celebrat aquest acord “extremadament necessari”, sobretot en un context d’augment de la pobresa: “Encara no veiem l’abast real de la crisi social. Si abans de la covid-19 hi havia 35.518 famílies catalanes en situació de pobresa energètica, aquesta xifra pujarà en els propers mesos”.

L’acord amb Endesa ha estat possible després d’anys de negociacions encallades, que es remunten a 2015, quan el parlament va aprovar per unanimitat una llei que prohibia els talls de llum de les famílies que comptessin amb un informe de vulnerabilitat de serveis socials. Dos anys després, després de la mort d’una anciana a Reus víctima de pobresa energètica, l’executiu de Carles Puigdemont va tornar a la càrrega i va proposar, al costat de la batllessa de Barcelona, Ada Colau, un conveni amb les administracions catalanes perquè les empreses subministradores assumissin condonacions del deute o aportacions econòmiques. No obstant això, les negociacions mai van arribar a bon port i les relacions entre la Generalitat i Endesa van empitjorar el 2019, quan la companyia va enviar una carta a uns 250 ajuntaments avisant que tallaria el subministrament a un miler de famílies vulnerables si no cobrava el 50% del deute acumulat.

The post Acord entre Endesa i les administracions per assumir el deute de 35.500 famílies vulnerables appeared first on VilaWeb.

Pàgines