La desocupació, durant el mes de novembre, ha caigut lleugerament a Catalunya, mentre que ha augmentat al País Valencià i a les Illes Balears, segons les dades comunicades pel Ministeri de Treball i Economia Social espanyol.

A Catalunya, la desocupació s’ha retallat un 0,69%, és a dir, hi ha 2.307 persones menys a les llistes dels serveis d’ocupació (332.532 desocupats en total). A l’octubre, l’ocupació havia pujat un 0,88%. En les xifres interanuals, la retallada és del 2,17% (7.375 treballadors).

Al País Valencià, la desocupació ha augmentat de manera gairebé imperceptible, concretament en 53 persones. Ara mateix, hi ha 315.063 desocupats, la xifra més baixa d’ençà del novembre de 2007. En el context interanual, la desocupació ha caigut un 2,6% (8.573 treballadors).

Finalment, a les Illes, la desocupació ha augmentat un 6,1%, és a dir, 1.808 treballadors més sense feina. En total hi ha 31.297 persones inscrites a les llistes dels serveis d’ocupació. Aquesta és la xifra més baixa en un mes de novembre d’ençà de 1996, quan comencen els registres desglossats. En el context interanual, la desocupació ha caigut un 5% (1.645 treballadors).

El crític cinematogràfic Àlex Gorina ha fet públic que va ser víctima d’agressions, abusos, tortures i violacions quan feia el servei militar obligatori a Melilla, entre el 1976 i el 1977. Ho ha explicat al documentari Et faran un home, que 3Cat estrena avui a les 22.05 a TV3 i a la plataforma digital. El documentari destapa la violència estructural contra els joves que van haver de fer el servei militar espanyol obligatori els primers anys després del franquisme amb la participació de deu testimonis, que relaten a càmera els abusos soferts.

“Em va despertar un sergent i em va dir: ‘Vine amb mi.’ Quan vaig entrar, em vaig trobar que n’hi havia dos més. I llavors es van tirar damunt meu. Estaven borratxos, evidentment, com gairebé sempre. I em van despullar”, relata Gorina, un dels deu participants en el documentari. “Em resisteixo a creure que en tota la història de l’exèrcit espanyol de tota la vida, jo hagi estat l’única persona que ha estat violada”, afegeix en el fragment que ha avançat 3Cat a les xarxes socials.

El crític cinematogràfic Àlex Gorina va fer la “mili” a Melilla entre el 1976 i el 1977, un any d’infern en què va ser víctima d’abusos i maltractaments, forçat a fer contraban i, com tots els seus companys, sotmès a un règim disciplinari absurd i criminal que es va cobrar vides.… pic.twitter.com/ICkDXBitTy

— 3Cat (@som3cat) December 2, 2024

El documentari neix a partir del cas de la Companyia d’Esquiadors i Escaladors de Viella, un dels escenaris de violència entre soldats i del qual el documentari recull fins a quatre testimonis, que relaten com els veterans torturaven els soldats que hi acabaven d’arribar, amb la permissivitat dels comandaments. També expliquen les seves experiències homes que van fer el servei militar a les Canàries, Bétera o, com Gorina, a Melilla.

Entre els testimonis, hi ha el director de VilaWeb, Vicent Partal, que relata la seva experiència en la caserna d’helicòpters de Bétera. També hi apareixen Artur Sebastián, que va fer el servei militar a les Companyies d’Operacions Especials (COE) de les Canàries, l’any 1981; Albert Arean, a la caserna d’esquiadors i escaladors de Viella, l’any 1984; Toni Iborra, a la caserna de transports a Prado del Rey, el 1982.

La investigació periodística és obra de la periodista Mireia Prats i el realitzador Joan Torrents, que han recollit el testimoni de vint-i-cinc homes que avui tenen entre 55 anys i 65, i que van fer el servei militar als anys vuitanta i noranta. Unes declaracions coincidents que demostren un tracte vexatori estructural i sistèmic. Alguns dels joves víctimes d’abusos provaven de fugir, però llavors eren considerats desertors i s’havien d’enfrontar a un tribunal militar. Molts altres es van suïcidar i, llavors, la família rebia un document que atribuïa el decés a una “mort accidental”.

3Cat ha obert una bústia de denúncia d’abusos gestionada per periodistes experts en atenció a les víctimes perquè qui vulgui explicar el seu cas ho pugui fer: bustiadenuncia@3cat.cat.

El saló dels passos perduts del congrés espanyol va ser l’escenari, ahir, de la jura dels nous consellers de RTVE. Bona part del protagonisme se’l va emportar Miquel Calçada –conseller a proposta de Junts–, que va ser l’únic que no va jurar la constitució espanyola. El comunicador no va esmentar-la i va prometre d’exercir el càrrec amb “respecte a l’ordenament jurídic vigent en cada moment”.

La resta de consellers elegits pel congrés espanyol són Esther de la Mata, Mercedes de Pablos, Rosa León, Teresa Martín, Mariano Muniesa, Angélica Rubio, María Solana, Sergi Sol i Marta Ribas. D’altra banda, el senat espanyol ha triat Eladio Jareño, Rubén Moreno, Ignacio Ruiz Jarabo i Marina Vila.

Vegeu l’acte sencer ací:

Avui, 3 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El nou cafè per a tothom del PSOE: un finançament plural I Anàlisi d’Ot Bou
• Jo sóc singular, tu també… Tots som singulars! I Anàlisi de Jordi Goula   
• Sánchez, Macron: els límits de la política-espectacle I Editorial de Vicent Partal
• Fins quan es considera agressor un agressor? I Mail obert de Marta Rojals
• El fricandó que no és gastronomia I Mail obert d’Anna Zaera 
• Els pactes a ERC: el dilema de Foc Nou amb les dues candidatures “oficialistes” I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• La recepta de Mazón: capitalisme del desastre i lamarckisme social I Article de Jesús I. Català Gorgues
• Escàndol del PP a les Illes: pretén que els consellers cobrin dietes pel fet d’assistir al parlament
• La contaminació de l’aire a les àrees afectades pels aiguats i l’entorn: un problema de salut pública
• Amb el polèmic perdó al seu fill, Biden es converteix en un dels pocs presidents que indulten un familiar
• Sebastià Alzamora: “No és temps de nostàlgies” 
• Xavier Díez: “Una part substancial dels docents gira políticament cap a la dreta”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El PP de Marga Prohens vol que els consellers que no tenen la condició de diputat –tots llevat del vice-president i el conseller d’Empresa, a més de la presidenta– cobrin dietes pel fet d’assistir als plens. És a dir, pel fet de dur a terme la seva feina. I ho vol fer entrar per la porta de darrere: mitjançant una esmena al projecte de pressupost del 2025. Una mesura que necessitarà el suport de l’extrema dreta –ara com ara, s’hi neguen–, però que el PP diu que és de “justícia”.

Els diputats que no tenen dedicació exclusiva al parlament cobren 228,31 euros per cada sessió de ple o de diputació permanent i 140,91 euros per assistència a comissió, ponència o junta de portaveus, com marca el reglament. Si es fa el càlcul de quatre plens mensuals i una comissió per setmana, els consellers cobren prop de 1.500 euros més cada mes. Cal recordar que la retribució anual dels consellers és de 69.548,36 euros i la de la presidenta de 78.803,06 euros. Tant Prohens com el vice-president i conseller d’Hisenda, Antoni Costa, com el conseller d’Empresa, Alejandro Sáenz de San Pedro, ja cobren aquest plus pel fet de ser diputats, és a dir, prop de 13.500 euros anuals més.

El PP, en compte d’admetre l’escàndol que els consellers cobrin un plus pel fet de fer la seva feina de retre comptes al parlament, braveja de la mesura. Costa ja ho va deixar clar: “No ho consideram una pujada de sou.” Ho justifiquen dient que abans del 2016 sempre s’havien cobrat aquestes dietes. “Hi ha un greuge comparatiu entre els diputats i els consellers. Hi ha molts diputats que exerceixen una activitat laboral i cobren la retribució corresponent, a més del règim de dietes corresponent del parlament”, va insistir amb molta naturalitat.

Un “afegit addicional”

És a dir, el govern defensa que la feina dels consellers és gestionar la seva cartera i que anar al parlament és un “afegit addicional” a la seva feina. Aquestes són les paraules exactes que va dir Costa. Per tot plegat, no és estrany que l’oposició hagi expressat el seu malestar.

Ferran Rosa, diputat de Més per Mallorca, és ben clar: “Si els consellers han de retre comptes, és al parlament. Forma part de la seva feina.” I afegeix: “Si hi ha mal ambient entre els consellers perquè n’hi ha dos més que cobren més que la resta, que facin un curs de ceràmica tots junts i a veure si així s’entenen un poquet. Però el mal ambient no el pot pagar la ciutadania.”

Rosa també diu que aquest fet demostra el tarannà del govern de Prohens: “Crec que és bastant simptomàtic del motiu que ha dut aquest govern de Marga Prohens a la política: hi són per a guanyar diners, perquè el govern pagui viatges que haurien de pagar com a partit o com a individus i per a permetre que els seus amics es facin rics construint en zones inundables.”

“És un govern infame”

El portaveu del PSIB, Iago Negueruela, també estava molt molest: “S’apugen el sou de manera tramposa i poc transparent. És una vergonya”, va dir. I insistí que l’assistència al parlament forma part de la tasca laboral dels consellers. “No sé com expliquen amb el cap alt a un treballador que s’aixeca a fer feina a les vuit que un conseller necessita un plus per a venir aquí –va dir–. N’hi ha que vénen mitja hora i parteixen.”

Per Negueruela, “és un govern infame” i és una vergonya que ho vulguin aprovar d’amagat. “A veure si amb això també fallen a l’hora de votar”, va afegir, referint-se a l’errada durant el darrer plenari, amb què van donar suport a mesures com ara eliminar el català de la funció pública i dels centres escolars.

El PP va continuar defensant la mesura. Ahir fou el portaveu, Sebastià Sagreras. Obria les mans i tirava el cap enrere quan li demanaven sobre aquesta qüestió, com si fos una exageració. “Torna a ser una demagògia com una casa –digué–. No hi ha pujada de sous. Eren unes dietes vigents durant més de trenta anys i no s’entren per la porta de darrere.”

Les dietes per la doble i triple insularitat

En cas que els diputats siguin menorquins, eivissencs o formenterers, les dietes de manutenció són de 60 euros (90 per als de Formentera) i la de pernoctació, de 130 euros entre l’octubre i el març i de 175 euros en temporada alta. De fet, es cobren a partir de 12.000 euros fixos per pernoctació i de 6.000 o 9.000 per manutenció. És a dir, uns 18.000 euros més l’any. Però l’esmena del PP, així com va informar Última Hora, augmenta la quantitat variable, de manera que cobraran 22.000 euros més. El partit de Prohens també demana que els alts càrrecs de la península rebin aquesta indemnització.

A veure Nadal amb doblers públics

A aquest escàndol se n’hi afegeix un altre, a càrrec del cap de gabinet de la presidenta, Alejandro Jurado. El PSIB l’acusa d’haver anat a veure el partit de comiat de Rafel Nadal a Màlaga en representació de la presidenta; i, després, s’ha sabut que va anar a una processó. Tot pagat amb doblers públics. També acusa la presidenta d’usar el vehicle oficial per desplaçar-se a esdeveniments privats o de partit.

“La utilització de fons públics d’aquest govern és una vergonya. Com més va més està d’esquena a la realitat. El cap de gabinet ha de tornar els diners i anar a ca seva”, ha criticat Negueruela. El PP defensa que Jurado té rang de director general i, per tant, sí que pot anar en representació del govern, però el portaveu socialista recorda que qui va anar a Màlaga com a representant de l’executiu va ser el conseller d’Esports, Jaume Bauzá. “Jo en vuit anys de govern no vaig veure cap cap de gabinet representant un govern”, va dir.

Ni al País Valencià ni al Principat els consellers cobren dietes pel fet d’assistir als plens. Ara s’ha de veure com es resol l’esmena que vol aprovar el PP a les Illes. No té el suport ni de l’oposició ni dels seus socis d’extrema dreta, però Vox podria girar la truita en qualsevol moment, dues setmanes abans de debatre el pressupost al parlament i en plenes negociacions.

Enguany l’editorial Lleonard Muntaner fa trenta anys. Maria Muntaner, segona generació, d’uns anys ençà ha anat construint un catàleg que avui és un dels més estimulants, arriscats i coherents del panorama literari català. A partir de la seva singularitat, ha decidit de celebrar aquestes tres dècades recuperant un llibre de poemes que també en fa trenta, d’anys: Rafel, de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972).

Alzamora tenia vint-i-un anys quan va escriure Rafel i el va presentar al premi Salvador Espriu per a joves poetes (menors de vint-i-cinc anys). Al jurat hi havia, per exemple, Gerard Vergés, Josep Piera i Miquel Àngel Riera. El llibre va guanyar el premi, va recollir grans elogis i es va publicar el 1994, a la col·lecció l’Escorpí d’Edicions 62.

Rafel té com a punt de partida la mort sobtada, d’accident de trànsit, d’un amic íntim de l’autor quan tots dos eren adolescents. Sebastià Alzamora tenia tan sols setze anys. Va deixar la distància necessària de cinc anys i va escriure aquest poema llarg, que fou el seu debut literari. Hem parlat amb ell d’aquests trenta anys de creació literària i dels llibres que vindran, i de Mallorca i del seu recomençament, de madureses, d’estímuls i de cicatrius.

—Aquests darrers anys la vostra producció literària, sobretot en novel·la, ha estat molt celebrada: Reis del món (2020), Ràbia (premi Òmnium a la millor novel·la de l’any i premi Illa de Llibres, 2022) i El federal (2024), totes tres publicades per Proa. I ara recupereu aquest primer llibre de poemes, Rafel, el vostre debut literari, de quan teníeu vint-i-un anys. En quin moment literari sentiu que us trobeu?
—No ho tinc gaire racionalitzat, però estic en un moment en què m’agrada molt treballar. Tinc moltes ganes de treballar i tinc idees per a treballar. És un moment bonic, amb la sensació constant d’aprendre. És a dir, és aquesta idea que la literatura (i en realitat qualsevol art) és un aprenentatge constant. Ara ho constato d’una manera molt clara i molt palpable. Quan arribes a una edat que ja fa trenta anys que publiques llibres, t’adones que allò que encara no has après és molt més ampli que allò que puguis pensar que hagis après. I a la vegada hi ha un seguit de coses que sí, que formen part d’un aprenentatge, d’una evolució, digues-ne com vulguis, i aprens a tenir més respecte i a la vegada encara més estima, més amor, a la literatura, a allò que tu puguis d’alguna manera aportar a través de la literatura. Jo crec que els escriptors, diria que tots, al final intentem entendre el món i fer-lo una mica més bell. I segurament no aconseguim ni l’una cosa ni l’altra. Però precisament en l’intent d’aconseguir-ho és on està el sentit de la cosa.

—És això que se’n diu maduresa?
—Segurament, però és curiós també que constates que això es produeix, diguéssim, encara que no vulguis. Efectivament, el pas del temps és inexorable i el sents, però jo el sento de manera absolutament positiva. Parlàvem amb en Jaume Pons Alorda de fer anys i que ja som més grans que alguns escriptors morts i admirats. Ell deia: “N’he fet quaranta i ja som més grans que l’Andreu Vidal.” I jo: “Sí, sí, és una mania que tinc de constantment d’anar mirant les edats de la gent que admiro.” I dius: “Mira, ja tinc molts més anys que Baudelaire i molts més anys que Kafka…” Però també, no ho sé, la Mercè Rodoreda no va publicar La plaça del diamant fins que no en va tenir cinquanta-quatre, i jo en tinc cinquanta-dos [riu]. A banda d’aquesta cosa frívola, el moment és el de tenir la sensació que tal vegada podré escriure un bon llibre.

—Teniu aquesta sensació?
—Tinc aquesta sensació. I si pot ser més d’un, fins i tot, encara millor. I això és el que vull intentar de fer. I no és falsa humilitat ni coses d’aquestes, és una sensació real. És el que positivament penso.

—Bé, no us veieu gens arrogant. Potser en alguna altra època…
— …ho he estat més, sí. L’arrogància suposo que és… A veure, jo de petit era molt tímid, suposo que també té a veure amb el fet que els tímids es tornin arrogants i coses d’aquestes. Fins que arriba un moment en què tots els nivells de timidesa i arrogància es compensen. No ho sé. I també té a veure amb l’impuls juvenil. Vulgues que no, els joves s’han de sentir joves i s’han de sentir forts i els ha de bullir la sang i totes aquestes coses, i la bullimenta surt per allà on surt, oi?

—Abans d’entrar en la bullimenta, en la joventut, en el pas del temps, en la idea de la mort, en com marquen les cicatrius…, deixeu-me preguntar-vos una altra cosa: aquests darrers anys no heu publicat poesia i feia sensació com si l’haguéssiu abandonada. Per tant, què representa celebrar trenta anys de trajectòria d’escriptor recuperant el primer llibre, que és un llibre de poesia?
—És una gran alegria. No l’he deixada mai de banda, la poesia. I, de fet, el mes de maig publicaré un llibre amb poemes nous. O sigui que aquests seran mesos de poesia. No he deixat ni de llegir ni d’escriure poesia, tot i que tal vegada amb la poesia espaies més l’escriptura, perquè no trobes un bon poema cada dia. Hi ha escriptors que sí, però no és el meu cas. Jo necessito un motiu, necessito una idea que em faci desenvolupar el poema. I pot passar temps.

—I sobre el fet de recuperar Rafel?
—Que, trenta anys després, el primer llibre que vares publicar el vulgui recuperar un segell meravellós com Lleonard Muntaner, una editora com la Maria Muntaner, en una col·lecció com la Fosca, és un privilegi i és una alegria. Va ser la Maria que em va dir: “L’any que ve farà trenta anys que vas publicar Rafel.” I vaig dir: “De debò?” Sabia que feia evidentment tots aquests anys, però no ho tenia present. I és una cosa que, òbviament, quan vaig publicar el llibre no m’hauria passat pel cap. És a dir, jo no tenia trenta anys quan va sortir el llibre, en tenia vint-i-dos i no sabia què eren trenta anys. Si m’haguessin dit: d’aquí a trenta anys tornaràs a publicar el llibre, no hauria sabut com col·locar-ho dins el meu cap. Per tant, fa molta il·lusió i no pots evitar la sensació de sentir allò que tot torna a començar.

—Tot torna a començar? En quin sentit?
—De recomençament, del fet que en realitat ets molt lluny, però a la vegada molt a prop del que eres fa trenta anys. És una sensació ambivalent, és estranya però és bonica.

—Home, potser que ho expliqueu una mica més això, perquè ho hauríem pogut dir d’una altra manera (“tancament de cicle”, per exemple), però parleu de recomençar.
—No vull dir que cancel·li el que ha passat fins ara i comenci de no-res, sinó un començament a partir d’allò que ja s’ha fet. Tot el que he fet durant aquests trenta anys és meu i ho abraço i ho accepto, tant el que m’agrada com el que no m’agrada tant. Però, és clar, quan t’enfrontes a allò que vares escriure fa trenta anys, inevitablement reconeixes cada paraula, cada vers; de fet, recordes quan ho vas escriure i fins i tot el moment físic de l’escriptura, però a la vegada t’adones que ara ho diries d’una altra manera, que faries servir tal vegada uns altres recursos, etc. Però és igual. En aquest reconeixement d’algú que és lluny però a la vegada és a prop hi ha alguna cosa que és fecunda, que et tira cap endavant i que et fa venir ganes de dir: a partir d’aquest primer llibre, tinc ganes de fer més coses, també a partir de les que he fet durant aquests trenta anys.

—Perquè aquest llibre és el primer que vàreu publicar. Éreu molt jove, i el motor, el motiu, l’esperó, el que dóna sentit a l’obra, és la mort d’aquest amic vostre, cinc anys abans, quan éreu encara un adolescent. I, per tant, és una mort que, com dieu, deixa cicatriu.
—El fet que va motivar el llibre va ser la mort d’aquest amic meu, que era un amic d’infància, que havíem crescut junts. Era un noi que es deia Rafael Montserrat Adrover. I ell va morir a disset anys en un accident de trànsit. Els anys vuitanta va ser una època en què van morir molts nois d’accident de trànsit, si més no a Mallorca. Recordo que era constant. Devíem ser més imprudents o no ho sé… Això va passar quan jo tenia setze anys i ell en tenia disset. Havíem crescut junts i tots dos érem allò que en diem “pubils” a Mallorca, érem fills únics. I de nens ens anomenàvem germans l’un a l’altre, fins i tot ens havíem fet germans de sang. I, és clar, en aquesta edat que tot el que és emotiu es multiplica, que multiplica la seva intensitat, la mort d’algú dels teus, dels teus per edat, és una cosa que ni esperes ni gairebé acceptes. Fins aquell moment se m’havia mort una àvia i m’havia sabut greu, lògicament, però l’àvia semblava que entrava dins l’esfera dels mortals. En canvi, el meu amic, no. I bé, ens va colpir als que teníem aquella edat i més en un poble, en el context d’un poble, on aquestes notícies sacsejaven tota la comunitat. I aleshores, cinc anys després, als vint-i-un, allò que diuen que el primer vers te’l regalen els déus, va aparèixer el primer vers que és el primer vers del llibre, que diu: “Avui ha fet cinc anys que et vas morir.” I així va començar. I em vaig adonar que això em donava un fil per a anar escrivint sobre la mort del meu amic, però també sobre la vida que havia vingut després d’aquesta mort. I és d’això que tracta el llibre. Suposo que se n’hauria de dir un llibre d’iniciació, un llibre del trànsit de la infància a l’edat adulta, etcètera.

—Expliqueu que sou dels escriptors que consideren que no s’ha de reescriure un text de joventut. Per una altra banda, és un llibre que resisteix molt bé el pas del temps. Té molta força.
—A mi em va passar que feia molt que no el llegia de cap a cap, el llibre, i el vaig agafar, el vaig rellegir (he de dir que amb una mica de por, pensant “A veure què em trobo”) i, tot i que evidentment hi ha coses que ara em queden una mica lluny com a escriptor, em va semblar raonablement bé. Vaig intentar de fer aquest esforç de dir: si jo no hagués llegit mai aquell llibre i m’arribés a les mans i em diguessin que és d’un autor de vint-i-un anys, diria: “Ah, doncs està bé, està bé, em sembla bé.” No per autocomplaença, sinó perquè vaig pensar que s’hi deien coses i que algunes d’aquestes coses tenen sentit encara avui. I no me n’he desdit. Per això dic que m’hi reconec. Moltes de les coses no sé si les diria igual, però sí que diria exactament el mateix que dic allà.

—Amb tot, amb trenta anys les persones canviem molt i segurament que emocionalment heu canviat molt també. A més, la Mallorca que traspua aquest llibre també ha canviat molt. Com veieu aquest paisatge, aquesta illa, que políticament sembla tan desballestada en aquests moments?
—Als anys noranta, que és quan es va escriure el llibre, ja estava desballestada. Passa que el desballestament ha continuat i és cada vegada més pronunciat. El primer llibre de narrativa que vaig fer, L’extinció, parlava d’una Mallorca apocalíptica, que havia quedat reduïda a un pedregar enorme i era un erm de desolació. Era una novel·la escrita l’any 1998. Vull dir que aquesta idea de la Mallorca trinxada, bàsicament per avarícia, perquè és la força principal que opera damunt l’illa, ve d’enrere.

—I?
—I a la vegada, jo no em resigno, no abandono l’esperança. No penso que hàgim de llançar la tovallola ni que estigui tot perdut ni res de tot això. Crec que Mallorca ha canviat molt profundament, com han canviat totes les societats occidentals. I, de fet, s’ha convertit en bona manera en un lloc on moltes vegades les coses que acaben passant després arreu hi passen una mica abans. Coses com la massificació turística, la degradació del territori, l’especulació desmesurada, els problemes de cohesió social, l’atomització de la societat en moltes comunitats diferents, els problemes lingüístics i culturals, els problemes convivencials, etcètera. Però tot això, en comptes d’inspirar-me derrotisme, ho trobo excitant. I dius: “Va, doncs, som-hi!” És a dir, tot això és un caos enorme. Alguna cosa n’ha de sortir que valgui la pena, de tot aquest caos.

—I què creieu que en pot sortir?
—No ho sé. Creació de vida. La mateixa vida humana que sempre tira cap endavant. No és temps de nostàlgies, i ho dic jo, que torno a publicar un llibre de fa trenta anys. És a dir, hem de mirar cap enrere, hem de mirar les coses que hem fet i les que tenim i les que ens aguanten, però no és temps de plorar pel que s’ha perdut, és temps de guanyar el que queda per guanyar o de treballar pel que queda per guanyar.

—Ara torneu a viure a Mallorca.
—A Llucmajor, sí, el poble on vaig néixer i d’on vaig sortir dient que no tornaria mai més en la meva vida. I he acabat tornant-hi a viure i, a més, fa un parell d’anys vaig esdevenir propietari. Una cosa molt rara, oi?

—I molt difícil, pel que ens explicava Emili Manzano l’altre dia.
—És molt difícil. Vaig tenir la sort enorme de trobar una casa amb un propietari que no la volia vendre a estrangers, ni la volia vendre a especuladors. Vaig tenir la sort tremenda de trobar persones així. I visc anant i tornant de Mallorca a Barcelona. A mi m’agrada dir que visc molt dins els Països Catalans, perquè m’hi passo la vida i al País Valencià no hi vaig tan sovint com a Barcelona, però sempre hi he anat bastant. A mi m’agrada fer-ho així.

—Vau escriure Rafel quan ja vivíeu a Barcelona? Us ho pregunto pel fet de deixar la distància necessària per a escriure d’aquest fet.
—No, vivia a Mallorca i encara estudiava a la universitat. Jo vaig estudiar filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears. El llibre el vaig escriure a Llucmajor, de fet. La perspectiva que hi ha és estrictament temporal, però també és mental, és psicològica. Perquè a vint-i-un anys ets realment diferent de quan en tens setze. I suposo que és això que em va donar el punt de vista per a poder enfocar el llibre i convertir-lo en una mena de discurs que tenia una lògica interna.

—Formalment hi ha una estructura molt clara.
—Era literalment allò que sabia fer. Eren les eines que tenia i les vaig aplicar d’aquesta manera. La poesia és un aprenentatge constant, ja ho he dit al començament, i em vaig adonar que aquesta forma, que eren decasíl·labs blancs que formaven tríptic, em permetia crear una cosa semblant als capítols d’un llibre. I, és clar, tots els capítols parlen de fets que tenen a veure amb aquesta idea d’aprenentatge també. Parlen d’amistat, de sexe, de sortir de nit. En fi, de les coses que fa un jove.

—Per què vau triar la forma poètica i no la narrativa en aquell moment? Per què us vau estrenar com a poeta i no com a narrador?
—No ho sé explicar mai d’una manera gaire racional. És a dir, simplement hi ha idees que em duen cap al vers i altres que em duen cap a la narració. I dins el meu cap és claríssim, però si ho he d’explicar no sé ben bé el perquè. Suposo que té a veure amb una cosa que deia Eliot, que un dels motius que ens fan escriure és el desig d’imitar aquells que ens ha agradat llegir. Jo sempre he estat lector de narrativa i també de poesia i allò que em va fer decidir a voler escriure, a voler ser escriptor, va ser la poesia, va ser llegir dos poemes en concret, sempre ho dic: un poema de Blai Bonet que es diu “Déu company” i un de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, molt famós, que és “A Mallorca, durant la guerra civil”. I llegir aquests poemes em va fer sentir aquest desig. Passa que després també fascina molt un fet molt bàsic, molt propi de la condició humana, que és contar històries. I una novel·la pot ser mil coses, hi ha mil teories apassionants sobre la novel·la, però molt essencialment és contar una història. I hi ha històries que m’agrada contar-les amb els recursos de la novel·la i n’hi ha que m’agrada fer-les anar cap al vers.

—Rafel és molt narratiu, especialment al començament. Després al final és més líric, més d’idees, però…
—Això sí que és el que ha continuat essent la meva poesia després, que estilísticament pot haver tingut alguns canvis, però bàsicament sempre s’ha mogut entre el registre més narratiu i aquest altre més líric i de pensament.

—I ara, cap on va la nova novel·la que potser ja heu començat a escriure?
—La novel·la que he començat a escriure passa entre Mallorca i Barcelona i se situa als nostres dies. Ja ho vaig dir, que, en principi, El federal seria la darrera novel·la, diguem-ne, històrica que faria, com a mínim durant un temps, perquè les idees que tinc ara són històries més del nostre temps. I aquesta novel·la és situada una mica com visc jo, i on sortirà bastant l’aeroport.

—Sou un home en trànsit.
—Sí, exacte. Un home de l’aeroport de Palma a l’aeroport de Barcelona i a l’inrevés. Sí, sí, m’hi passo molta estona, als aeroports.

En aquest país ha passat un fet insòlit, sense precedents gosaria dir: els treballadors d’un històric diari català s’han expressat contraris a la decisió del seu director de mantindre, obertament i convençuda, un condemnat per agressió sexual a la plantilla. Al seu bitllet habitual, el director recordava que la sentència no és ferma, defensava el dret de l’al·ludit “al treball i a guanyar-se la vida amb dignitat” i que, si de cas, “es redimirà a través de la pena i tindrà dret a una segona oportunitat, com tot ciutadà”. Encara, en un segon article, denunciava el “linxament” públic contra l’acusat i reafirmava que apartar-lo seria condemnar-lo a la “mort civil”, i que per aquí no hi passa. Curiosament, al digital que dirigia l’agressor en el seu moment el van destituir del càrrec sense esperar cap judici ni cap sentència, i això no va impedir que el director que avui el defensa li donés fenya al seu mitjà.

El cas és conegut, el delicte és més vell que l’anar a peu i avui només em voldria centrar en la novetat. Em refereixo al xoc públic entre uns treballadors i el seu cap per la causa d’una agressió sexual a una col·lega. També, al fet que dos columnistes hagin anunciat que deixaven de col·laborar amb el diari com a protesta, en el sentit que expressava el col·lectiu Matriotes en un comunicat: “Si aquest agressor segueix en plantilla, en aquell o cap altre mitjà, sense que es prenguin mesures per evitar que torni a agredir i sense reparar el dany causat a la persona agredida, s’incompleix el dret al treball i a guanyar-se la vida de les dones que treballen amb ell.”

Val a dir que el sector de què parlem és important pel que fa al cas: el món del periodisme és particular, fet de gent que té veu, plataformes per a explicar-se i, inherentment a l’ofici, un compromís social amb les pròpies posicions. En aquest sentit, és més difícil que sapiguem de cap confrontació semblant en el si d’una cadena de muntatge, d’una empresa tecnològica o d’un departament d’universitat, tot i que les agressions sexuals en entorns jeràrquics són una constant. Vull dir que un delicte que en altres àmbits es viu internament, que potser ni arriba als jutjats i sovint queda en un safareig de màquina de cafè, quan ha tocat a un diari ha esdevingut públic i publicat, aixecant una onada de reaccions a favor i en contra de l’equip dels treballadors o del director, tigres contra lleons.

Un dels arguments més esgrimits pels observadors és si negar el pa i la sal a un condemnat no és sentenciar-lo a una segona pena, una de social i estomacal afegida a la judicial. Que si ens hem dotat de lleis i d’administradors de justícia era precisament per a superar el temps dels ajusticiaments a la plaça pública i avançar cap a organitzacions socials democràtiques i civilitzades. També hem sentit a dir que si el feminisme és tan antipunitivista com predica, demanar el cap d’un agressor al seu cap seria punitivisme de primera. La sentència no és ferma, insisteixen els abanderats del seny; vistos per un altre tribunal, els mateixos fets provats poden donar lloc a una pena diferent, fins i tot a l’absolució: cal que siguem prudents i que no ens deixem portar per l’ànim de venjança, que tot és més complicat, més complex que no pretenem.

I sí que és complicat, i molt. Però potser no tant per les raons que assenyalen els qui s’erigeixen en enraonats. De sobte, una mena de fets que sempre s’havien viscut en silenci i amb vergonya surten a la llum pública descaradament, i, és clar, la cosa es complica una barbaritat. Situacions quotidianes que les treballadores s’emportaven a casa i que les corcaven per sempre i enverinaven el seu dia a dia laboral, ara exploten a les cares de massa gent i tot es torna “més complex”. Tan fàcil que era tot mentre les subordinades feien veure que no passaven i els caps feien veure que no havien passat, i tot rutllava com una seda mentre tocar culs i magrejar treballadores no alterava el sistema de poder, al contrari, era intrínsec al sistema, cadascú quietet al seu escalonet.

No estàvem preparats per a aquest daltabaix. Perquè un home procedeixi com havia procedit sempre i una dona ja no només li digui prou, sinó que el porti a jutjar i que la llei l’empari i que se la cregui un tribunal. Tan tranquils que estaven els directors, els caps, els principals, perquè en sec els vingui una marreca de vint anys i els llanci l’escala per la finestra, destaroti el personal i posi en joc la reputació del negoci. On s’és vist, un desvergonyiment tal? On anirem a parar, amb la murga de la “violència sexual”? Ara, no només no la toleren les afectades, que tampoc no la toleren els seus col·legues, ni són tolerats els perpetradors. Fins quan ha de durar, la broma? Fins quan hem de considerar agressor un agressor? Qui ho decideix: tu, jo, tota una redacció de diari contra un sol director? Com s’entén, això?

I tant, que és complicat, perquè si bé les sentències són cosa dels jutges, els hòmens sempre han tingut mecanismes per a capgirar els taulers del poder i enderrocar-se entre ells. En canvi, quan es tracta d’una dona que amenaça de trencar l’equilibri, correm-hi tots amb les lliçons de moral, les prevencions i les preocupacions per la dignitat dels agressors. Aquesta és la novetat: no són sentències paral·leles, són conseqüències i no hi estem acostumats, ens peta el cap. I tot això és una conquesta de les noves generacions de dones, és de justícia reconèixer-ho. Jóvens que no estan per orgues i que moltes boomers ens mirem des d’una distància que ja és massa llarga, no sé si irreversiblement, perquè som del temps de la vergonya i del callar, que d’allò nostre no n’hi havia per a tant i ens ho vam haver de creure. I així se’ns ha fet el cervell, que cada vegada que ens passa pel cap un crit de ràbia, així a la manera dels vint anys, el primer que ens assalta és el pensament castrador de si no devem exagerar, si no en devem estar fent un gra massa.

Ens hem fet grans, estimades jóvens, no ens ho tingueu gaire en compte. Si ens sentiu a dir que és complicat, si veieu que se’ns escapa el dubte, si tenim un pensament per la carrera d’un assetjador en un país massa petit on ens coneixem tots, o per la seua família, o pel futur dels seus fills: això és que tenim lluny els nostres propis episodis d’assetjament, lluny els hòmens que hauríem d’haver denunciat i que ja no denunciarem, naltros que venim d’un silenci antic i molt llarg; naltros que tenim la vergonya, encara, a la nostra banda. En canvi, no us imagineu el bé que ens fa saber que valtros no teniu la nostra por, que ja no necessitareu que passin vint i trenta anys per a ser conscients del vostre consentiment i dels vostres drets. És una torna que algunes sentim que no ens hem guanyat, però que ens fa fantasiar en passats alternatius als que vam viure. Sense saber mai si us defenso prou, em considero egoista i vampira de les conseqüències de les vostres gestes valentes, que degusto en la intimitat.

Els nostres veïns –i ocupants– espanyols i francesos ens han ofert, amb poques hores de diferència, dues mostres crec que destacables que la política-espectacle, la política no basada en la serietat ni el rigor, té, tant si ho vols com si no, límits.

El PSOE ha fet un congrés que molts diaris espanyols han dit que era “de resistència”. En poc més d’un any els socialistes han passat de celebrar el gran èxit de ser capaços d’organitzar una coalició de govern insòlita a agonitzar enmig de crisis innombrables. La de la corrupció, la més important, però també la de la desconfiança creixent que han suscitat en diversos socis, incompatibles entre ells i que tan sols es posen d’acord, ara com ara, a l’hora d’impedir que el PP governe amb Vox.

Es fa difícil d’imaginar que el PSOE puga resistir molt més temps aquesta situació d’equilibrista. Allò que no van guanyar a les eleccions –la Moncloa– ho van guanyar mirant d’enganyar tothom i bastint coalicions sense prou trellat, llevat de la simple gestió i el gaudi del poder. L’ensulsiada se’ls acosta, perquè en política tot és possible, però no tot és sostenible.

I, si no, que ho expliquen a París al senyor Macron. Macron encara la va fer més grossa. Va demanar el suport de l’esquerra en les eleccions presidencials, i bàsicament el va aconseguir, i després va provar d’endossar-los un govern de dretes, amb les cabrioles parlamentàries més salvatges per salvar-se ell en el dia a dia. El recurs a l’article 49.3 per a aprovar el pressupost de la Seguretat Social va desencadenar ahir allò que semblava impossible: que tant l’esquerra com l’extrema dreta s’unissen en la idea d’una moció de censura contra el govern Bernier.

Macron i Sánchez tenen molt en comú. Són gent despietada i amoral. Que no tenen al cap res més que el poder, específicament el poder personal. I que són capaços d’imaginar maniobres acrobàtiques per mantenir-s’hi. Qui ho havia de dir, la nit de les eleccions espanyoles, que Junts –Puigdemont– faria president Sánchez? Qui ho havia de pensar, la nit de les eleccions franceses, que la França Insubmisa tan sols serviria per a empènyer cap al poder la dreta més tradicional? L’un i l’altre ho van fer. Ho van aconseguir d’entrada. Però ara l’un i l’altre es troben atrapats en la dificultat de gestionar l’ensarronada que van dissenyar per a sobreviure.

I això ja no és tan simple. Perquè, ho tornaré a dir, malgrat les aparences, en política tot és possible, sí, però no tot és sostenible.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández, han anunciat l’acord per destinar cent milions d’euros a la rehabilitació i ampliació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Després d’una reunió per abordar la implementació dels acords assolits a la darrera trobada de la Comissió Mixta Ajuntament de Barcelona – Generalitat, les dues administracions han explicat que la Generalitat aportarà cinc milions d’euros per la segona fase d’ampliació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), estudiarà la incorporació de la Biblioteca Central de Catalunya a la xarxa de biblioteques de Barcelona i es convertirà el Museu de Ciències Naturals de Catalunya en un Museu Nacional.

La trobada entre la consellera Hernández i el batlle Collboni ha servit per fixar els acords assolits a la reunió de la Comissió Mixta Ajuntament de Barcelona – Generalitat amb les actuacions que les administracions duran a terme els anys vinents per impulsar les grans ampliacions d’equipaments museístics, patrimonials i d’arts escèniques. Així com la gestió de la futura Biblioteca Pública Central de l’estat.

En compareixença de premsa, Collboni ha celebrat que la nova etapa iniciada entre el consistori i la Generalitat està caracteritzada per l’entesa, la bona sintonia i la capacitat d’arribar a acords que “siguin aplicables i executables en el temps”. També ha recordat una de les preocupacions municipals d’involucrar més a la Generalitat amb aquells equipaments de Barcelona que són de país. El principal acord sorgit de la Comissió Mixta són els cent milions d’euros per a l’ampliació del MNAC, en una actuació que contempla la incorporació del Pavelló Victòria Eugènia com a espai que s’integrarà al museu i la rehabilitació de les instal·lacions actuals.

Ajuntament i Generalitat s’ha compromès a iniciar els treballs administratius per la dotació i execució de les obres, d’acord amb els seus respectius percentatges estatutaris, també a gestionar els compromisos de l’administració de l’estat pel finançament de les obres de millora i ampliació. La consellera Hernández ha explicat el calendari per l’ampliació del MNAC i ha dit que ja tenen els cinc projectes finalistes seleccionats i que aquests hauran de presentar els seus projectes aquesta primavera. La licitació de les obres es farà el 2026 amb la idea que arrenquin el 2027. L’horitzó es manté que l’any 2029 estiguin les obres culminades coincidint amb la celebració del centenari de la Fira Internacional de 1929.

Precisament, fa pocs dies el MNAC va estimar que l’ampliació del museu tindrà un cost d’entre cent milions i cent vint. Ho va dir Josep Desquens, administrador del MNAC, en una roda de premsa per explicar la programació del 2025. Pepe Serra, director del MNAC, va destacar que des del punt vista arquitectònic estan en concurs i no hi ha guanyador i els pressupostos s’estan construint. També va avançar que el Patronat del museu es reunirà el 18 de desembre per discutir els pressupostos. “Fem estimacions de cost perquè l’administració es pugui administrar”, va afegir Serra.

Ampliació del MACBA

El MACBA està immers en un procés d’ampliació per oferir més oferta cultural i preveuen la construcció de nous espais que inclouen 2.110 metres quadrats de sales d’exposició, una galeria, magatzems i instal·lacions. Actualment, s’està executant una primera fase de les obres i per poder assolir la segona, les dues administracions han acordat el pressupost. Del total de 13,8 milions d’euros, la Generalitat n’aportarà 5 els tres anys vinents. Està previst que tant l’ampliació del MACBA com altres projectes urbanístics de la zona de la plaça dels Àngels estiguin enllestits el 2027. De fet, les obres del MACBA han de començar a principis de 2025.

Museu Nacional de Ciències Naturals

Després d’una llarga reivindicació de l’Ajuntament, la Generalitat farà un primer pas per considerar com a Museu Nacional el Museu de Ciències Naturals. La Generalitat s’ha compromès a incrementar els tres anys vinents la seva aportació en l’equipament. Hernández ha explicat que es preveu declarar-lo Museu nacional el 2027 i que abans aportarà 3 milions d’euros el 2025, 4 milions d’euros el 2026 i 5,5 milions d’euros l’any 2027.

Mercat de les Flors i Biblioteca de l’Estat

Collboni ha explicat que el Consorci del Mercat de les Flors es troba des de 2023 executant les obres de rehabilitació, renovació de les instal·lacions i millora dels espais. A partir de 2026 s’executarà una segona part de les obres de millora que implicaran la principal sala del Mercat de les Flors, la Maria Aurèlia Campany. El pressupost estimar per les obres a la sala escènica és de deu milions d’euros, 60% de l’Ajuntament i un 40% la Generalitat. Aquestes obres duraran uns tres anys i durant aquest període caldrà buscar un espai alternatiu per acollir la programació.

Finalment, sobre la participació de la Generalitat en la Biblioteca Central de Catalunya que construirà el Ministeri de Cultura espanyol, han explicat que l’administració catalana es compromet a estudiar la possibilitat que la Generalitat s’integri en el Consorci de Biblioteques de Barcelona per la gestió de la Biblioteca Pública Central i la seva incorporació a la xarxa de biblioteques de la demarcació de Barcelona. Hernández ha dit però que caldrà estudiar quina és la fórmula de governança més idònia, si un consorci o algun altre format més àgil. “La idea és que la biblioteca treballi ben engranada amb tota la resta de sistema”, ha subratllat.

Respecte el futur Museu Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia de Barcelona, Collboni ha aplaudit que aquest emplaçament mantingui un “ús cultural”. Ha explicat que la tasca de l’Ajuntament de Barcelona ha estat “acompanyar” aquesta operació. Ha celebrat que Barcelona pugui comptar amb un museu “100 % privat de primer nivell”

El nou servei d’oficines bancàries mòbils de la Generalitat ha arribat a les comarques de Ponent per s donar servei a setanta-dos municipis, cinquanta-set dels quals no havien tingut abans oficina bancària i quinze l’han perduda en els darrers anys. El servei s’ha estrenat a Montornès de Segarra (Segarra) on alguns dels seus veïns han pogut treure diners del caixer o fer operacions bancàries sense necessitat d’haver d’anar a Tàrrega o Cervera. Les oficines mòbils es desplaçaran als municipis una vegada al mes i donaran servei als més de 28.300 habitants d’aquestes poblacions. El 19 de desembre, els setanta-dos municipis ja hauran rebut la primera visita.

El servei l’impulsa la Generalitat i el porta a terme CaixaBank a través d’unes oficines mòbils equipades amb caixer automàtic i personal qualifica. Són setze municipis de la Noguera, catorze de la Segarra, tretze de les Garrigues, dotze del Segrià, onze de l’Urgell i sis del Pla d’Urgell. L’objectiu del servei és garantir l’accés als serveis financers als mateixos municipis perquè els veïns, sobretot les persones més grans, no s’hagin de desplaçar fora i puguin ser atesos en persona. La delegada del govern a Lleida, Núria Gil, ha ressaltat que la inclusió financera és fonamental per a la vida quotidiana en territoris com Ponent, on hi ha un gran nombre de municipis rurals i micropobles amb una població envellida.

Així, ha dit que es tracta d’un servei “és especialment necessari per a la gent gran i altres col·lectius vulnerables que tenen dificultats a l’hora de desplaçar-se a algun poble veí per poder tenir diners en efectiu o fer ús d’altres serveis bancaris bàsics i que, en general, no compten amb habilitats digitals que els permetin utilitzar aquests tipus de procediments financers”, ha afegit. Per la seva banda, el director comercial de CaixaBank a Lleida i Tarragona, Josep Ramon Fontanet, ha explicat que la banca mòbil dóna servei als veïns independentment de l’entitat bancària.

Montserrat Soto, regidora de Montornès de Segarra, ha celebrat la posada en marxa del servei perquè dóna facilitats a la gent gran d’aquest municipi d’uns noranta habitants i on la mitjana d’edat dels veïns està al voltant dels setanta anys. “Tot el que sigui per millorar la qualitat de vida dels veïns està molt bé, perquè som els grans oblidats”, ha expressat. Satisfacció també entre alguns veïns que aquest dilluns han estrenat el servei com el Manel Lloret o la Conxita Balcells, ja que ho veuen un pas més en la millora dels serveis. Admeten, això sí, que s’hi hauran “d’acostumar” perquè mai han disposat d’un servei financer al municipi. Tot i veure-ho com una bona iniciativa, critiquen la falta d’altres serveis que consideren igual o més essencials com és l’arribada de la fibra òptica, servei que les administracions preveuen que es pugui implantar al municipi d’aquí a un any.

La Banca Mòbil de Catalunya arriba a 503 municipis

Sota el lema “Cap municipi sense serveis bancaris”, el projecte de la Banca Mòbil vol combatre l’exclusió financera i frenar el despoblament dels pobles més petits. El servei, que no s’havia implantat mai a Catalunya i que s’ofereix a 503 municipis catalans que o bé han perdut l’oficina bancària o bé no n’havien tingut mai, es va estrenar el passat 17 de setembre a Girona i arribarà a tot el país abans d’acabar l’any.

El mes de novembre va començar a circular per les comarques del Camp de Tarragona i el Penedès i aquest desembre ja ha arribat a la Catalunya Central, Barcelona, Lleida, l’Alt Pirineu i Aran i les Terres de l’Ebre. En total, tretze oficines mòbils prestaran el servei arreu del territori. El cost del servei és compartit per la Generalitat i les entitats adjudicatàries, que en el cas de les comarques de Ponent, és CaixaBank.

El nou vice-president i conseller per la Recuperació econòmica i social, Francisco José Gan Pampols, ha presentat el seu pla d’acció per a la normalització de les zones afectades per la gota freda, que ha concretat que són 562 quilòmetres quadrats de superfície, on viuen 845.371 persones. En la seva primera conferència de premsa, ha presentat les prioritats i l’organigrama de la seva conselleria, que començarà proposant i executant les actuacions necessàries per a recuperar la normalitat a les zones afectades i arribarà fins a les mesures per a evitar que hi torni a haver catàstrofes d’aquesta mena quan hi hagi fenòmens meteorològics semblants. “Perquè ha passat i tornarà a passar. No podem evitar que passi, però sí minimitzar-ne els riscs”, ha dit.

Gan Pampols, el militar espanyolista que vol una “elit d’estadistes” i insulta a Twitter

Gan Pampols ha dit que simplificarien al màxim tota la normativa perquè l’operativa de reconstrucció pogués operar amb agilitat i que la conselleria s’encarregaria de les relacions funcionals entre les administracions locals i provincials, la Generalitat, l’estat espanyol i la Unió Europea. “Hem d’assegurar la unitat d’esforç, i aquesta és la meva feina principal, coordinar totes les actuacions de la Generalitat per a la recuperació econòmica i social”, ha dit, i ha afegit que seguirien els valors de l’agilitat, la transparència, la claredat, el rigor, la professionalitat i la determinació.

En tot plegat, ha dit, la primera prioritat serà el restabliment de les necessitats bàsiques i la seguretat de la població, però ha afegit que després prioritzarien les necessitats de la indústria. “Les àrees industrials donaran la capacitat perquè es faci la reconstrucció. Si no hi ha feina no hi ha reconstrucció. És per això que, després de les persones, la primera prioritat són els polígons de les indústries”, ha dit.

A la conferència de premsa també ha parlat de la polèmica per l’eliminació del límit salarial dels alts càrrecs, de la qual es beneficia. Ha dit que era una mena de modificació que s’havia fet en tots els governs valencians amb la idea d’adequar “les retribucions de personal que passa d’una administració a una altra”. “No és ni cobrar més ni menys, sinó allò que es considera en l’administració de destí que és allò que té dret. No sé què cobraré, encara no he cobrat, però ja em diran què he de cobrar. No és problema meu”, ha dit, i ha remarcat que ell no havia negociat el sou. “Quan em van oferir de ser vice-president em van demanar l’última nòmina de quan estava en actiu. I ja està”, ha afegit.

Un grup de militants d’Arran i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) han ocupat un supermercat Mercadona a Barcelona, al barri de Sants, per exigir al propietari del supermercat, Joan Roig, mesures per a ajudar els treballadors damnificats per la gota freda. Unes reclamacions que també estenen al govern espanyol. D’ençà que hi han entrat, vora les 9.00, no han permès que els clients hi accedissin. Agents dels Mossos d’Esquadra s’han desplaçat al Mercadona.

“Amb aquesta acció, exigim tres mesures al govern i a Joan Roig, director de Mercadona i l’empresari més ric d’Espanya, i no ens mourem fins que es complisquen”, diuen en un comunicat. Aquestes mesures són l’expropiació o la donació de Roig i la resta d’empresaris que van obligar els seus treballadors a treballar el 29 d’octubre dels productes i infrastructures necessaris a les zones danyades per la gota freda. En segon lloc, demanen que aquestes empreses donin dies de lliure disposició a tots els treballadors que viuen en aquestes zones o hi tenen familiars perquè puguin gestionar la situació. I, finalment, que indemnitzin els treballadors que van ser obligats a treballar el 29 d’octubre a les zones inundades.

“Amb la situació actual, no ens podem creure que existint tots els recursos necessaris per a pal·liar la situació dels pobles i persones afectats per la DANA, no es posen a disposició del poble i encara hi haja zones que continuen en un estat deplorable”, diuen. Defensen que cal expropiar els béns necessaris per a posar fi a la crisi humanitària, que es permeti als treballadors de poder posar ordre a casa seva i els seus barris, i que es compensi els treballadors que van haver d’arriscar la vida malgrat els avisos de l’AEMET de restringir la mobilitat.

Roig critica la descoordinació dels polítics l’endemà de la manifestació contra Mazón

L’ex-president d’ERC i presidenciable per Militància Decidim al congrés d’ERC, Oriol Junqueras, ha dit que, amb vista a la segona volta del 14 de desembre, la seva candidatura intentaria de pactar “amb els de l’abstenció, amb els de Foc Nou i amb tothom”. En una entrevista a Catalunya Ràdio, no ha concretat què estava disposat a negociar. 

“Estem disposats a tot i disposats a reconstruir tantes coses com faci falta. És possible que hi hagi gent que digui que vol ajudar des d’aquest altre lloc. I de llocs, n’hi ha molts, no només a la llista”, ha respost sobre si estava disposat a refer els noms de la candidatura. Les llistes es poden modificar fins el 7 de desembre.

L’empresa de repartiment Glovo ha decidit de canviar el model laboral després d’anys esquivant l’anomenada “llei rider“, de manera que contractarà els repartidors i deixaran de ser falsos autònoms, segons que ha anunciat la companyia en un comunicat.

Glovo diu que el canvi és pel “ferm compromís amb Espanya i amb l’impuls de l’economia digital al país”. Tanmateix, tot plegat passa el dia abans que el fundador, Oscar Pierre, declari al jutjat d’instrucció número 31 de Barcelona acusat d’un delicte contra els treballadors.

La companyia és acusada d’obligar els repartidors a fer-se autònoms per treballar a la plataforma. La fiscalia recorda que hi ha una sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga a contractar-los i lamenta que, malgrat els requeriments, Glovo hagi mantingut una relació que és constitutiva d’un delicte contra els drets dels treballadors.

El canvi de model laboral a Glovo afectarà totes les ciutats on opera. En aquesta línia, obrirà una taula de diàleg amb els agents socials per dotar de totes les garanties el procés i assegurar que el canvi d’operativa es desenvolupi amb consens. Aquest fòrum serà obert a la resta d’operadors del sector perquè puguin fer processos de transició semblants i afegir-se als acords assolits.

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha anunciat el perdó del seu fill, Hunter Biden, que el juny passat va ser declarat culpable de delictes relacionats amb la possessió il·legal d’armes i, al setembre, va admetre nou delictes fiscals per evitar d’anar a presó. Biden ha justificat el perdó al·legant que es tracta d’un “error judicial” instigat pels seus rivals polítics.

“Avui he signat un perdó per al meu fill Hunter. Des del dia que vaig assumir el càrrec, vaig dir que no interferiria en les decisions del Departament de Justícia, i he mantingut la meva paraula, fins i tot quan he vist com el meu fill era processat de manera selectiva i injusta”, ha informat en una nota de premsa.

Biden ha defensat la decisió argumentant que Hunter “ha estat tractat de manera diferent” i que “se l’ha assenyalat només per ser el meu fill”. “S’ha intentat doblegar Hunter, que fa cinc anys i mig que és sobri, malgrat els atacs incessants i la persecució selectiva. En voler trencar Hunter, han intentat de trencar-me a mi, i no hi ha cap raó per pensar que això s’aturarà aquí. Ja n’hi ha prou”, ha declarat.

Biden ha ironitzat sobre el fet que els càrrecs imputats al seu fill Hunter “només van aparèixer després que uns quants dels meus rivals polítics al congrés els instiguessin per atacar-me i oposar-se a la meva elecció”. Així, ha assenyalat els republicans per “exercir pressió política sobre el procés”, després que l’acord de culpabilitat pel qual Hunter havia admès nou delictes d’evasió fiscal a principis de setembre “s’ensorrés a la sala del tribunal”.

El president ha criticat que el seu fill hagi estat acusat d’un delicte greu només “per com va omplir un formulari d’armes” i que hagi estat portat a judici per delictes d’evasió fiscal, en lloc de rebre una resolució no penal, que és el tractament habitual “per a aquells que s’endarrereixen en el pagament dels seus impostos per addiccions greus, però que després els abonen amb interessos i multes”.

“Confio en el sistema judicial, però, mentre he lluitat amb aquesta situació, també crec que la política més crua ha infectat aquest procés i ha conduït a un error judicial”, ha assenyalat Biden. Hunter va ser declarat culpable el juny passat de tres càrrecs en un cas relacionat amb la compra il·legal d’una arma de foc l’any 2018, ja que la va adquirir quan era un consumidor de drogues. Dos dels tres delictes comporten una pena màxima de deu anys de presó, mentre que el tercer pot ser castigat amb fins a cinc anys.

Al setembre, el fill del president nord-americà va acceptar la culpabilitat de nou càrrecs, tres d’ells greus, relacionats amb l’impagament d’1,4 milions de dòlars en impostos entre el 2016 i el 2019, així com d’intentar de declarar com a despeses comercials pagaments que va fer a prostitutes, una subscripció a una pàgina web pornogràfica i la universitat de la seva filla.

Avui, 2 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’ocupació d’Alep per part d’un grup rebel islamista ressuscita la guerra civil a Síria 
• Ferran Reyes: “Portem el vot digital a la seguretat que es mereix”
• No, president Pujol I Editorial de Vicent Partal
• No els deixem sols! I Article d’Esperança Camps
• Platonisme moral I Mail obert de Joan Ramon Resina
• Javi Jiménez Romo: “És una tragèdia ambiental, l’agressió més forta que ha rebut l’Albufera”  
• Unes petjades insòlites mostren que dos dels nostres avantpassats prehistòrics potser es van trobar
• Una exposició a Girona fa justícia a l’obra de l’exiliada Roser Bru
• ‘Quarta onada’: com es pot pensar més enllà del càstig en la violència sexual? 
• Calidoscopi: Gemini és disponible als mòbils, reneix Ebro a la Zona Franca i arriben més camions elèctrics a Europa 
• Avançament editorial: ‘Rosa de Lima i altres proses’, d’Àngel Guimerà

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El nombre de migrants arribats entre dissabte i diumenge a l’illa de Formentera ha ascendit a 48, després d’haver interceptat una nova embarcació tipus pastera.

Segons la delegació del govern espanyol, el darrer rescat, efectuat pel Servei Marítim Provincial de la Guàrdia Civil i Salvament Marítim, ha tingut lloc a les 12.50 de diumenge, quan s’ha interceptat 16 persones, d’origen magrebí i en aparent bon estat de salut, a una milla al sud-est de la menor de les Pitiüses.

Per una altra banda vint-i-una persones han estat rescatades també aquest diumenge a dues milles al sudest de Mallorca.

La portaveu nacional del BNG, Ana Pontón, ha revalidat avui el seu lideratge al capdavant de la formació nacionalista en la XVIII Assemblea Nacional que s’ha celebrat a Sant Jaume de Galícia. La seva candidatura ha obtingut un 84% dels vots.

En el discurs, Pontón ha marcat com a objectiu principal arribar a la presidència de la Xunta el 2028. Ha advertit que “no hi ha res més revolucionari que arribar al govern” per crear un escenari que permeti frenar l’espoli, normalitzar la llengua, reactivar la producció al país i aconseguir un concert econòmic o un nou estatut de nació que millori la vida dels gallecs. També ha destacat la necessitat d’ampliar la base social del nacionalisme i ha assegurat que el BNG “és imparable”.

Per primera vegada des que és portaveu, Pontón s’ha enfrontat a una assemblea amb diverses llistes per al Consell Nacional. Això ha obligat la militància a triar entre la seva candidatura, la del col·lectiu ‘Arredista’, liderada per Noa Presas, i la presentada per ‘Alicerce’, encapçalada pel regidor de Mos, Gustavo Barcia.

Més de 2.500 militants i simpatitzants han participat en l’assemblea, en què s’ha escollit la nova Executiva Nacional i 50 dels membres del Consell Nacional. Després de la votació, la candidatura de Pontón, que inclou diverses figures institucionals i orgàniques del BNG, ocuparà 16 dels 19 llocs de l’Executiva-

Per la seva banda, la llista encapçalada per Noa Presas ha rebut un 12% dels vots i tindrà dos representants a l’Executiva: la mateixa Presas i el regidor de la Corunya David Soto. La candidatura de Gustavo Barcia, amb un 3,5% dels suports, hi tindrà un representant. El lloc número 20 correspon a la secretària general de Galiza Nova, Marta Gómez.

El BNG arribava a la XVIII Assemblea Nacional després que aquesta setmana la UPG publiqués un comunicat advocant per una dinàmica interna “més col·lectiva i coral”, allunyada de “temptacions presidencialistes”.

Pontón reivindica el lideratge

Pontón ha aprofitat l’obertura de l’assemblea per reivindicar el seu lideratge al capdavant d’un BNG “més fort” en l’àmbit organitzatiu, social i electoral. Ha assegurat que el partit viu un “moment històric” i que l’únic camí per arribar al govern és “sumar més persones al projecte comú”. Ha subratllat que, des de l’última assemblea, el BNG ha incorporat més de 1.400 militants nous, aconseguint apropar la política nacionalista a sectors amplis de la societat gallega. “Això posa nerviós el PP, que sap que té un rival, el BNG”, ha proclamat.

Ha recordat la situació del BNG el 2016, quan va assumir-ne el lideratge. “Hi havia qui donava el BNG per mort”, ha dit. No obstant això, vuit anys després, ha afirmat que el partit està “amb més iniciativa i impuls”.

Pontón ha remarcat que el BNG és un “front patriòtic d’afiliació individual” i que cal incorporar més membres a l’activitat política de la formació. També ha fet un reconeixement al treball de les dones dins el partit i ha reafirmat l’objectiu d’arribar al govern gallec el 2028 per disputar l’hegemonia al PP.

L’Observatori Sirià dels Drets Humans, una organització d’activistes amb seu a Londres però amb fonts a l’interior de Síria, assegura que la ciutat d’Alep continua aquest diumenge sota el control gairebé total dels opositors, segons que ha dit el seu director, Rami Abderraman, a l’agència DPA.

Alep és en mans dels gihadistes de Hayat Tahrir al Xam (HTX), excepte quatre barris al nord-oest de la ciutat, controlats per forces kurdes. L’HTX també controla una planta d’energia i una acadèmia militar. Els seus aliats, grups armats d’oposició al govern sirià, recolzats per Turquia, actuen a l’est de la ciutat, on han capturat dues altres localitats i una base aèria, segons l’Observatori.

Els activistes també han confirmat l’inici dels combats entre les milícies kurdes i els grups d’oposició afins a Turquia, enemics absolutament irreconciliables, als voltants de la ciutat.

Aquesta informació ha transcendit només hores després que les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) anunciessin aquest diumenge l’inici d’una mobilització general contra l’ofensiva, especialment contra aquestes formacions armades recolzades per Turquia, enemiga declarada de l’organització, de majoria kurda-àrab.

Les FDS, que compten amb el suport dels Estats Units per la seva tasca contra els gihadistes de l’Estat Islàmic durant la passada dècada, sostenen que l’atac protagonitzat per la coalició gihadista i rebel està dirigit en realitat per Turquia i pretén “ocupar tot el territori sirià”, especialment el seu bastió a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (o Rojava), l’entitat política d’aquesta àrea de majoria kurda.

De fet, aquest mateix diumenge, el ministre d’Afers Estrangers turc, Hakan Fidan, ha mantingut una conversa telefònica amb el secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, per discutir la possible expansió del conflicte, segons que han confirmat fonts del ministeri d’Exteriors turc a l’agència russa TASS, sense donar més detalls.

En les últimes hores, un portaveu de les FDS ha desmentit rumors sobre una retirada dels barris sota el seu control a Alep, en particular Sheij Maqsud i Ashrafiye, de majoria kurda, abans de denunciar que són objecte d’atacs constants per part dels rebels associats amb Turquia.

A més, el braç polític de les FDS, el Partit de la Unió Democràtica (PUD), ha denunciat que la zona de Shahba, al nord d’Alep, és escenari de “veritables massacres” per part de les milícies pro-turques, segons un comunicat recollit per l’agència kurda Rudaw, sense donar més detalls.

Ferran Reyes és un dels vuit treballadors de l’empresa Vocdoni, especialitzada en vot digital. La seva llista de clients inclou el Barça, l’Ajuntament de Bell-Puig, l’oposició a Bielorússia i ERC. Vocdoni, a més, ha estat víctima de l’espionatge de l’estat espanyol amb Pegasus. Dos treballadors de l’empresa i dos col·laboradors externs, pel cap baix. I ara han presentat una querella criminal contra la Guàrdia Civil i el CNI. VilaWeb entrevista telefònicament el senyor Reyes per saber més de Vocdoni.

—Quanta gent sou, a Vocdoni?
—Som vuit i hem tingut desenes contribucions de gent de tot el món.

—Aquests vuit treballeu a l’oficina o teletreballeu?
—Fas teletreball i després cada tres mesos o sis et reuneixes en una casa per fer una setmana intensa. A vegades una setmana sencera, sí.

—Si ho entenc bé, la vostra empresa es dedica al vot electrònic mitjançant la tecnologia de cadena de blocs. I si el bitcoin s’estalvia el banc central, un ens regulador, vosaltres us estalvieu la junta electoral.
—Nosaltres ens focalitzem en el vot digital, sí. I com en el cas del bitcoin, sense intermediaris. I això fa que es confiï en la criptografia i en el consens de la xarxa. Però també hi ha la tecnologia zero-knowledge proof (ZKP), que et permet de demostrar coses sense mostrar-ne l’origen. Per a fer-ho més fàcil, et permet de dir que ets major d’edat sense demostrar-li la teva data de naixement. Això què ens permet? Ens permet de votar anònimament. Perquè, com bé saps, la tecnologia de cadena de blocs és totalment transparent. Si t’envio un bitcoin, qualsevol persona al món pot veure que te l’he enviat. Nosaltres hem aconseguit una tecnologia que és descentralitzada, que pot ser anònima si l’usuari vol, i que és anticensura. Que és resistent a la censura, més ben dit. Que ningú no pot tancar un servidor i aquí s’ha acabat la votació. Això, òbviament, té sentit que hagi sorgit de Catalunya, tenint en compte l’experiència del 2017.

—Es podria repetir el Primer d’Octubre estalviant-nos els cops de porra. Podríem votar amb el mòbil.
—El nostre objectiu no és, en si, que hi hagi un nou Primer d’Octubre. El nostre objectiu és que qualsevol pugui fer servir aquesta tecnologia. Per exemple, un referèndum en un poble. Bell-puig va fer servir Vocdoni. L’oposició de Bielorússia va fer unes eleccions amb Vocdoni per decidir la seva junta. El Barça ha fet servir Vocdoni. L’Ajuntament de Barcelona, també. I aquests dies Esquerra Republicana fa servir Vocdoni a les seves eleccions.

—El Barça què ha votat, amb Vocdoni?
—Ho ha fet servir per triar els compromissaris de les penyes a la junta.

—I l’Ajuntament de Barcelona?
—Ells fan servir Decidim. Decidim és un projecte que neix a Catalunya també. El fan servir el govern del Brasil, l’Ajuntament de Barcelona, el parlament de França, l’Ajuntament de Hèlsinki, l’Ajuntament de Nova York. També cooperatives, com ara Som Energia. Vocdoni és l’única solució de vot que es fa servir a la plataforma.

—A la plataforma Decidim no solament es vota, sinó que es debat, es modifiquen coses… És tot un entorn digital per a poder-se autogovernar.
—Correcte.

—I si mai s’ha de votar, ho porteu vosaltres?
—No és que ho portem nosaltres. Nosaltres desenvolupem un protocol i ells han decidit de fer-lo servir. No som els propietaris del protocol. Podria haver-hi més gent que desenvolupés el mateix protocol. És una mica com Linux, que hi ha molta gent i empreses que el fan servir. Seria un concepte semblant.

Xavier Vives (esquerra) i Pau Escrich, membres de Vocdoni, divendres a l’Ateneu Barcelonès (fotografia: Albert Salamé).

—A vosaltres us han espiat amb Pegasus.
—Que en tinguem constància, han espiat cinc persones de Vocdoni: Xavier Vives i Pau Escrich, que són cofundadors; dos consellers, Jordi Baylina i Elies Campo; i Joan Arús, responsable d’operacions, espiat físicament i per telèfon. Els correus que Vocdoni rebia, realment, fins i tot per una persona tècnica podien colar. Sortia el correu oficial. Els correus eren perfectes. Hi ha un camí de perfecció. Nosaltres i Joan Matamala som els únics espiats amb Candiru. No solament Pegasus. Nosaltres treballem amb ordinadors, suposo que també volien accedir a la informació de l’ordinador. I Candiru és multiplataforma. Pegasus només infecta mòbils.

—I de què us acusen?
—Aquí hi ha un circ. Nosaltres teníem una reunió a Brussel·les, amb el Consell de la República, com un client més. Som una empresa. I un dels nostres clients eren ells. El nostre assessor Baylina tenia unes diapositives i esquemes al mòbil. Llavors, li pirategen el mòbil i troben aquestes diapositives. A les diapositives surt la llista de persones que formen part de l’equip, la nostra narrativa de per què fem això. I ells comencen a muntar-se la seva pel·lícula. Diuen que muntem aquest vot digital per repetir el Primer d’Octubre… I que s’investigués Google, fins i tot, perquè hi teníem l’aplicació pujada. I el fiscal els diu, us passeu. A les diligències, ens acusaven de pertinença a banda delictiva i corrupció. Hem de continuar patint la incertesa de saber que som investigats, perquè ens negaven a cada moment de poder accedir a aquesta informació per mitjà dels nostres advocats. I en cert moment diuen que aquesta gent ja no s’investigui.

—Pegasus ha infectat milers de persones. El congrés espanyol solament ha acceptat divuit casos. Alguns, de Vocdoni. Per tant, en teoria, que us espiessin era legal.
—Ens van espiar abans. L’autorització de l’Audiència Nacional a la Guàrdia Civil és el 17 de gener, si no m’equivoco. Els intents ja van de finals d’octubre o principis de novembre. Parlem del 2019. Abans de la covid.

—Per acabar, què hi fa un treballador social en una empresa com aquesta?
—Sóc educador social, però també tinc estudis en gestió d’empreses d’economia social i cooperatives. No he escrit una línia de codi mai de la vida. Però sempre he tingut inclinació per tot el món del programari lliure, de la informàtica. També he estudiat màrqueting, i ara antropologia. No m’encaixo en un sol món. Per a un projecte de codi lliure, la comunitat és molt important. La comunitat és com el màrqueting d’una empresa tradicional. Vaig entrar a Vocdoni per gestionar tota la part de comunicació i comunitat. Per nosaltres el més important és presentar-nos com un projecte de codi lliure, com un projecte neutral i com un projecte que portarà, o porta, el vot digital a la seguretat que es mereix. Perquè la gent ha de tenir el dret de poder participar digitalment, de forma segura, de la mateixa manera que participa físicament. I això no vol dir que algun dia totes les eleccions nacionals es reemplaçaran per vot digital. Això vol dir que si sóc membre del Centre Excursionista de Catalunya, que ha fet servir Vocdoni, també, puc ser als Pirineus i votar de forma segura en unes eleccions. Volem enfortir qualsevol relació democràtica, sigui la que sigui. Dissabte, ERC va fer servir Vocdoni per a les eleccions. De fet, ja l’havia fet servir per a la votació en què es va decidir si investien Salvador Illa o no.

—I l’ONU i organismes semblants fan servir el vot electrònic?
—Una de cada tres persones al món viu en estats en què alguna institució –el govern nacional, el govern regional, etcètera– ha usat vot digital. És a dir, ja es fa. Què passa? Hi ha una acceleració d’aquesta implantació. Volem que es faci amb un sistema centralitzat, que no sabem què hi passa, com una caixa fosca, o volem que sigui una caixa transparent, que tothom pugui saber-ho tot? A Vocdoni qualsevol persona pot auditar-ho de manera oberta. És a dir, fem que es necessitin menys garanties humanes perquè moltes d’aquestes garanties les deleguem a una capa matemàtica i una capa de consens.