Oriol Soler, Xavier Vendrell, Marta Molina, Josep Campmajó, Jesús Rodríguez, Jaume Cabaní, Oleguer Serra, Marta Rovira, Josep Lluís Alay i Nicola Flavio Giulio Foglia són els deu investigats per terrorisme en la causa contra el Tsunami Democràtic a l’Audiència espanyola. Són deu beneficiaris de la llei d’amnistia que, probablement, no seran amnistiats. Almenys d’entrada. Perquè qui hauria d’aplicar-los la llei d’amnistia en un període de dos mesos d’ençà de l’entrada en vigor és el jutge Manuel García-Castellón, i res fa pensar que l’acabi aplicant. Què passarà, doncs, amb aquests investigats? El president Carles Puigdemont i el diputat Ruben Wagensberg, també investigats en aquesta causa, són en mans de la jutgessa Susana Polo al Tribunal Suprem espanyol, perquè són parlamentaris, i la resolució del seu cas pot condicionar la sort dels altres deu a l’Audiència espanyola. I és ben possible que tots ells hagin de lliurar una batalla judicial de molts mesos abans de poder ser amnistiats.

Però la primera incògnita és què els pot passar d’ara fins a la publicació de la llei d’amnistia, a final de maig. Tots dotze són investigats en una causa per terrorisme que té l’aval tant de l’Audiència espanyola com del Tribunal Suprem espanyol i, fins i tot, de la tinent fiscal que va discrepar del fet d’incloure-hi, ara per ara, el president Puigdemont. Totes les diligències practicades fins ara per García-Castellón per mirar de fonamentar la investigació per terrorisme han anat fracassant: ni els informes de l’agència de seguretat europea, ni la de l’espanyola, ni dels serveis d’emergències de la Generalitat, no han aportat dades que l’afermin, ans al contrari. I, tanmateix, el jutge els ha emprats per confirmar aquesta investigació, perquè li pot servir de pretext per a no aplicar l’amnistia.

I, en canvi, ha fonamentat la causa en les acusacions particulars que ha permès que s’hi personessin: organitzacions d’extrema dreta i policies espanyols, que poden ser determinants perquè García-Castellón prengui decisions repressives contra els investigats. Perquè el jutge encara té pendent de citar-los a declarar com a investigats i, de fet, de fer-los saber formalment que són investigats. Per tant, una decisió que García-Castellón pot prendre aviat és la de citar-los tots per a prendre’ls declaració. Els pot citar perquè hi vagin voluntàriament o bé els pot portar a declarar davant seu de manera forçada perquè són investigats per terrorisme i perquè pot considerar que hi ha risc de fugida o de destrucció de proves.

Aquesta darrera opció sembla poc probable, tenint en compte que ja fa mesos que els va situar públicament al centre de la investigació i ni tan sols els ha citats. Però sí que podria ordenar-ne la detenció si no anessin a declarar voluntàriament. I si, com en el cas de Ruben Wagensberg, s’haguessin exiliat, segurament activaria l’ordre de detenció europea corresponent per un delicte de terrorisme. Vet ací la gran incògnita: quan estarà disposat a fer-ho, García-Castellón? Quan ho farà, tenint en compte que abans de dos mesos ja haurà entrat en vigor la llei d’amnistia?

Si ho fa abans, i hi ha investigats que són fora de la jurisdicció espanyola, hi haurà possiblement euroordres damunt la taula dels jutges dels estats de la UE on siguin. Però en el cas de Suïssa, on és actualment Wagensberg, és del tot improbable que hi hagi cap extradició. És, en aquest sentit, una jurisdicció segura, ateses les consideracions que han fet les autoritats suïsses sobre la investigació per terrorisme contra el Tsunami; perquè van respondre a García-Castellón que investigava delictes polítics, que no trobaven que els fets investigats encaixessin de cap manera en un delicte de terrorisme, i encara li van demanar si no tenia pas present que hi havia en tramitació una llei d’amnistia que podia tenir efectes sobre tots els investigats.

I si enviessin euroordres a països com ara Bèlgica i l’estat francès? Una jurisdicció europea seria segura? Els jutges que rebessin l’euroordre l’haurien de tramitar i haurien de prendre la decisió d’extradició, en principi, de manera automàtica, perquè el terrorisme és un dels trenta-dos delictes especificats en la decisió marc pels quals no cal que hi hagi un control de doble tipificació en el codi penal de l’estat emissor i en el receptor de l’euroordre. Els afectats podrien mirar d’aturar aquest automatisme amb un argument important, el de la vulneració de drets fonamentals de què podrien ser víctima en cas de lliurament a l’estat espanyol, i fins i tot el de persecució per motiu de pertinença a un grup objectivament identificable de persones per raons polítiques, d’acord amb la sentència del TJUE del 31 de gener de 2023 de resposta a les pre-judicials de Pablo Llarena.

Quan entrés en vigor la llei d’amnistia, García-Castellón els l’hauria d’aplicar. Si no ho fes, els investigats haurien d’engegar una llarga batalla jurídica de recursos per a forçar que els l’apliquessin i que es podria allargar més d’un any. Haurien de presentar, en primer lloc, un recurs d’apel·lació a l’Audiència espanyola contra la decisió de García-Castellón de no amnistiar-los. Si el tribunal els denegués el recurs, podrien presentar recurs al Tribunal Suprem espanyol, que el podria retenir durant mesos. I, finalment, en cas de denegació, tindrien a l’abast el recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol, que podrien confiar que els el fos concedit.

Ara, aquesta batalla jurídica es podria escurçar si abans es resolgués per a Puigdemont i Wagensberg, que tenen la causa oberta al Tribunal Suprem espanyol. Si el seu cas arribés al TC abans, la resolució tindria efecte tant per a ells com per als deu investigats a l’Audiència espanyola.

The Washington Post · Siobhán O’Grady, Anastacia Galouchka i Serhiy Morgunov

Queden pocs homes en edat de lluitar en aquest poble del sud-oest d’Ucraïna, i els que hi ha temen que els convoquin en qualsevol moment. Els seus veïns ja són a centenars de quilòmetres a l’est, en trinxeres a primera línia. Alguns han estat assassinats o ferits. Una bona part han desaparegut. Alguns altres d’aquesta zona rural –a uns quaranta-cinc quilòmetres de les fronteres de Romania i Moldàvia– han fugit a l’estranger o han trobat maneres d’evitar la guerra, sigui amb exempcions legítimes sigui amagant-se.

“És un fet, la majoria d’ells ha desaparegut”, diu Larisa Bodna, directora adjunta de l’escola local, que manté una base de dades d’estudiants els pares dels quals estan mobilitzats. Ucraïna necessita desesperadament més tropes, amb les seves forces esgotades i amb morts i ferits. Malgrat les enormes baixes de Rússia, els invasors encara superen en nombre els defensors d’Ucraïna, un avantatge que ajuda Moscou a avançar en el camp de batalla. El parlament d’Ucraïna debat un projecte de llei per a ampliar la reserva de reclutes, en part, rebaixant l’edat de 27 anys a 25, però a Kíiv es prenen poques decisions que responguin ràpidament a les necessitats urgents de l’exèrcit.

Els civils diuen que això vol dir que els reclutadors militars agafen tothom que poden. A l’oest, el reclutament ha sembrat pànic i ressentiment en petites ciutats i pobles agrícoles com Makiv, on els residents diuen que els soldats que treballen per a les oficines de reclutament recorren els carrers gairebé buits a la recerca d’homes. Aquestes tàctiques fan que en aquests pobles considerin que els seus homes són atacats de manera desproporcionada, en comparació amb unes altres regions o ciutats més grans, com Kíiv, on és més fàcil amagar-se.

Els veïns fan servir els canals de Telegram per avisar quan veuen soldats i compartir vídeos de tropes forçant homes a entrar als seus vehicles, cosa que alimenta els rumors de segrests. Alguns homes ara compleixen condemna a la presó per haver-se negat a inscriure’s.

“Agafen la gent pel carrer com gossos”, explica Olha Kameiyuk, de trenta-cinc anys. El seu marit, Valentin, de trenta-sis anys, va ser reclutat el mes de juny per uns soldats que s’hi van acostar i li van demanar els papers quan s’havia aturat a fer un cafè a la carretera principal fora de Makiv. Malgrat el diagnòstic d’osteocondrosi, un trastorn de les articulacions, va passar l’examen mèdic en deu minuts, i va haver d’anar al front, on va ser ferit. “Tot el poble va ser mobilitzat d’aquesta manera”, diu la mare de Valentin, Natalia Koshparenko, de seixanta-un anys.

“Gairebé tots els nostres homes han estat eliminats”, diu Serhii, de quaranta-set anys, un soldat d’infanteria de Makiv que va ser reclutat el març del 2022 i serveix a la 115a brigada d’Ucraïna.

Serhii, que ha estat a casa aquest mes per un breu descans per primera vegada en un any, diu que ja l’han aturat i interrogat. També el seu fill, que només té vint-i-dos anys i encara no el poden reclutar. The Washington Post identifica Serhii només pel seu nom de pila pel risc de represàlies.

Quan els soldats es van adonar que ja servia, explica, li van preguntar com se sentia respecte dels homes “que no han vist ni un sol dia de guerra”, cosa que va considerar una mostra forçada i buida de camaraderia. Serhii va respondre que no li molestaven els seus conciutadans, sinó ells. “Vosaltres sou militars i jo sóc civil, però jo lluito i vosaltres no”, els va dir. La conversa “va acabar immediatament”.

Oleksii, de trenta anys, arreglava el cotxe l’any passat quan els soldats se li van acostar i li van lliurar una ordre de reclutament. Era el dia de Sant Valentí i la notícia va enfonsar la seva xicota, Elvira, que treballa en una petita botiga de Makiv i amb prou feines va menjar durant setmanes. Oleksii va acceptar el seu destí, però l’experiència ha servit d’advertència als altres sobre les realitats del front.

Després de tres commocions cerebrals i ferides de metralla, Oleksii ha tornat a casa fa poc. Agafa el telèfon i mostra una fotografia seva amb més d’una dotzena de companys de tropa. Tan sols n’hi ha dos de vius, diu.

Aquest mes, els veïns de Makiv han enterrat un altre dels seus: Ihor Dozorets, un soldat contractat que va ser ferit tan greument que el seu fill, també militar, només l’identificà per una cicatriu a la mà. “Volia tornar a casa”, diu entre llàgrimes la germana d’Ihor, Inna Melnik, de quaranta-tres anys. “Estava cansat de tot plegat. Però què hi podem fer?”

Vasil Hrebeniuk, de setanta anys, diu que, fins i tot a la seva edat (deu anys més enllà del límit), els soldats l’han aturat regularment i l’han interrogat a Makiv. Fa sis setmanes, va veure com els soldats colpejaven la porta d’un veí, queixant-se que l’home que hi vivia havia demanat d’anar a acomiadar-se de la dona i de la mare, i després havia desaparegut. Un soldat va dir que “l’haurien d’haver agafat immediatament, posar-lo a l’autobús i marxar”, recorda Hrebeniuk.

Escenes com aquestes han deixat Polina, de setze anys, inquieta per saber quant temps li queda amb el seu pare, un dels pocs homes que poden ser reclutats que queden al poble. L’estiu passat, Polina i la seva amiga Olha descansaven en una taula fora de la botiga del poble quan el pare d’Olha va trucar i li va demanar que hi comprés una cosa. Ella va dir-li que no, que estava ocupada amb els amics. De manera que l’home va anar cap a la botiga. I les adolescents van veure horroritzades com els soldats l’envoltaven i li lliuraven una citació en entrar. Ha estat servint d’ençà d’aleshores, i la seva filla es culpa a si mateixa. “L’Olha va pensar que era culpa seva”, diu Polina.

Tetiana Litxak, de trenta-dos anys, mestra a l’escola local, va perdre el marit a la primera línia a final del 2022. El seu fill Max només té cinc anys, però ja parla d’unir-se a l’exèrcit, diu Litxak, i es pregunta si ella també hauria de fer el pas. Un dels seus col·legues, un professor que solia instruir els estudiants de secundària en exercicis bàsics de l’exèrcit com a part d’un curs anomenat “Protegint Ucraïna”, ara està desplegat. Tres estudiants de la seva classe tenen pares que serveixen a l’exèrcit.

Maia Proskurivska, de seixanta-tres anys, amaga la veritat sobre el seu gendre, Oleksandr, de quaranta-un, als seus fills, de vuit anys i catorze. Enviat a lluitar a la regió de Donetsk, està desaparegut d’ençà del desembre,diu, però els nens creuen que és un presoner de guerra. Diu que, aquests dies, “al carrer, és difícil trobar un home jove”.

En una tarda freda d’aquest mes, Eleanora Voropanova, de quatre anys, pedalava amb el tricicle amunt i avall per la tranquil·la carretera de fora de casa seva. Quan li van preguntar si els seus pares eren a casa, va fer una pausa. “La mare és a casa. El pare és a la guerra”, va dir.

La seva mare, Tania, de quaranta-dos anys, va obrir la porta. Dins, el seu nebot, Bohdan, de vint-i-cinc anys, i el seu amic Artem, també de vint-i-cinc, eren al pati tallant llenya. Feia setze mesos que Tania no tenia notícies del seu marit, Serhii, que s’havia unit a l’exèrcit el març del 2022 i va desaparèixer mentre lluitava aquell novembre. Un company soldat va trucar en aquell moment i li va dir que tenia dues actualitzacions. “La primera és que no és entre els morts”, recorda que va dir. “La segona és que no és entre els vius.”

Ha viscut en aquests llimbs d’ençà d’aleshores: ha criat dues filles, ara de quatre anys i vuit, tota sola. El seu cunyat, el pare de Bohdan, tenia por d’anar a lluitar i va fugir a l’estranger, una decisió que menysprea. “Hi ha gent amagada, asseguda a casa, ni tan sols disposada a anar a la botiga”, diu. “Avui he vist un cotxe en què la dona conduïa i el marit s’amagava darrere els vidres tintats a la part posterior.”

Els joves que netejaven el pati reconeixen que temen l’ordre reclutament. Però Artem diu que també li molesta els homes de l’est d’Ucraïna que van venir a l’oest a cercar refugi en lloc de quedar-s’hi a lluitar. “Van venir aquí per amagar-se, i els nostres nois han de morir allà”, diu. El pare d’Artem, que va ser reclutat, ara lluita a prop de la ciutat oriental de Liman.

Al final de la carretera de Makiv, a la petita localitat de Kamianets-Podilski, una creixent galeria en honor als morts omple una plaça principal. Cada fotografia mostra la cara d’un home o una dona del poble assassinats lluitant per Ucraïna. Un matí de fa poc, Liuda Shidei es va quedar plorant davant el retrat del seu germà petit, Serhii Koziniak, que va ser mort el 2022 a Avdiivka, una ciutat que va caure en mans de les forces russes el mes passat. Shidei no ha estat mai a l’est d’Ucraïna, però encara somia a caminar descalça un dia pel lloc on va morir el seu germà. “I els somnis s’han de fer realitat. Si no, quin sentit té somiar?”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

 

Els avisos són pertot arreu. Tan sols aquestes darreres setmanes, el govern danès ha dit que Rússia podria atacar un membre de l’OTAN aquests tres anys o cinc vinents, Romania ha augurat que el pròxim objectiu de Moscou podria ser Moldàvia i la intel·ligència estoniana ha fet sonar l’alarma per un possible augment de les tropes russes estacionades a la frontera amb els estats bàltics. Suècia, mentrestant, ha demanat als ciutadans que es “preparin mentalment” per un conflicte, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha alertat que les ambicions expansionistes de Vladímir Putin no s’aturarien pas a Ucraïna.

Amb Rússia guanyant terreny a Ucraïna i el futur de l’OTAN en dubte, atès el possible retorn de Trump a la Casa Blanca aquesta tardor, aquestes advertències són també una constatació que Europa és en la posició geopolítica més delicada d’aquestes darreres dècades. Obligada a valdre’s per si mateixa justament quan els tambors de guerra repiquen amb més intensitat, la Comissió Europea ha presentat aquest mes la primera estratègia de defensa industrial a escala paneuropea per a revertir dècades de desinversió i plantar cara a una Rússia que ha demostrat tenir una capacitat de producció molt superior a la dels països de la UE. Però abans els socis europeus hauran de fer front a una tasca tan titànica o més: superar les divisions internes per coordinar una indústria armamentística capaç de competir amb els grans poders mundials.

Un nou panorama geopolític

El maig del 2017 Donald Trump va prendre la paraula per intervenir, a la seu de l’OTAN a Brussel·les, en la seva primera cimera de l’aliança com a president dels Estats Units. Al contrari que els seus predecessors, el magnat novaiorquès no havia fet mai escarafalls a l’hora de fer constar el seu desencís amb una aliança que, durant la campanya de les eleccions nord-americanes l’any anterior, havia arribat a titllar d’obsoleta i de càrrega per a les finances dels Estats Units. Aquella vegada, Trump tampoc no es mossegà la llengua: “Vint-i-tres membres dels vint-i-vuit de l’OTAN continuen sense pagar allò que haurien de pagar per la seva defensa. Això no és just per als ciutadans dels Estats Units. I moltes d’aquestes nacions deuen [als Estats Units] quantitats enormes de diners”, digué.

Tanmateix, encara més significatiu va ser allò que Trump es va guardar de dir. Al llarg dels mesos anteriors, el president nord-americà ja havia posat en dubte el seu compromís amb l’article 5 del tractat de l’OTAN (que estipula que els estats membres tenen l’obligació d’acudir a l’ajuda de qualsevol aliat en cas d’atac), i durant el discurs va evitar de fer menció a cap obligació dels Estats Units envers la resta d’aliats. Per a una Europa militarment atrofiada després de dècades sota el paraigua de seguretat nord-americà, l’aïllacionisme abrandat de Trump suscitava un dubte existencial: si els Estats Units arribaven a renegar mai dels seus compromisos, qui defensaria el continent d’un hipotètic atac estranger?

La guerra ja assetjava la perifèria d’Europa aleshores: Rússia s’havia annexionat la península de Crimea tres anys abans, i el conflicte entre Moscou i Kíiv pel control del Donbàs continuava actiu. Fos com fos, un atac estranger al cor d’Europa encara podia semblar remot l’any 2017. Però avui el temor d’un conflicte de gran escala que involucri un membre de l’OTAN és de tot menys inversemblant. La invasió russa d’Ucraïna l’any 2022, el conflicte més greu en sòl europeu d’ençà de la Segona Guerra Mundial, ha alterat el panorama geopolític del continent amb una virulència sense precedents d’ençà de la fi de la guerra freda. El gas i el petroli provinents de Rússia, que fins fa tan sols dos anys era un dels exportadors principals d’energia a Europa, ha deixat de córrer per les canonades europees, cosa que ha tingut repercussions significatives per a economies capdavanteres com ara Alemanya. Estats com ara Finlàndia i Suècia han trencat dècades de neutralitat diplomàtica per adherir-se a l’OTAN. A la costa bàltica, on l’amenaça russa és més immediata, Letònia ha reinstaurat el servei militar obligatori i el govern de Lituània ha fet campanyes públiques per a conscienciar la població del risc d’un conflicte armat.

Europa no resisteix el torcebraç a Rússia

La despesa en defensa, abans una assignatura pendent de la gran majoria de països europeus, ha esdevingut avui una de les grans prioritats dels governs del continent. El 2016, tan sols cinc membres de l’OTAN complien l’objectiu de despesa en defensa d’un 2% del PIB; enguany, divuit membres dels trenta-un de l’aliança –més de la meitat– són a punt de superar aquest llindar. L’any passat, els membres de l’OTAN van ser responsables de gairebé el 60% de l’augment de la despesa militar al món, segons dades de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics (IISS) britànic, i la mateixa aliança preveu que la despesa militar entre els seus membres europeus arribarà enguany a un rècord de 350.000 milions d’euros.

Tanmateix, en termes relatius, les xifres expliquen una altra història. Els membres europeus de l’OTAN encara són 56.000 milions d’euros lluny de complir amb els objectius de despesa de l’aliança, i la despesa militar mitjana dels aliats –un 1,8% del PIB– és per sota de l’objectiu de l’OTAN. La comparació amb Rússia, que enguany és previst que destini entorn d’un 8% del PIB en defensa, segons xifres de l’OTAN, és especialment reveladora. De fet, després d’haver reorientat l’economia cap a la producció militar, Rússia ha aconseguit de sobreposar-se a les sancions occidentals i durant els primers mesos de l’any ha registrat unes taxes interanuals de creixement superiors al 4%. Economies capdavanteres com ara l’alemanya o la francesa, mentrestant, han retrocedit durant aquest mateix període.

Així ho explicà aquest mateix mes el ministre d’Afers Estrangers polonès, Radosław Sikorski: “Rússia té una economia de guerra. Les economies europees s’han de posar, si més no, en mode de crisi. Ens movem en la bona direcció, sí, però fem tard i anem massa a poc a poc.” Tan sols enguany, l’OTAN calcula que Rússia produirà tres milions de rondes d’artilleria per a la guerra d’Ucraïna, una xifra que multiplica gairebé per tres la quantitat de rondes –uns 1,2 milions– que els aliats europeus i els Estats Units tenen previst d’enviar a Kíiv col·lectivament.

La Comissió Europea agafa les regnes

Les polèmiques per la reticència del president hongarès, Viktor Orbán, a autoritzar nous fons europeus per a Ucraïna, o bé per l’espiral de retrets entre el govern francès i alemany sobre la forma que hauria de prendre l’assistència Kíiv, solament amaguen un problema més estructural –i molt més intractable– que plaga les iniciatives europees d’ajuda militar a Ucraïna: el continent, després de dècades de manca d’inversió, senzillament no té prou capacitat per a produir tot el material que cal al front, sigui per dificultats d’escala (com en el cas de la munició) o bé per manca de tecnologia avançada (com en el cas de les capacitats de reconeixement militar, de què tan sols disposen els Estats Units). En aquest sentit, no és casualitat que gairebé un 80% del material militar adquirit pels estats europeus després de la invasió russa d’Ucraïna hagi estat produït fora de les frontereres de la UE, majoritàriament als Estats Units.

El possible retorn de Trump a la Casa Blanca aquesta tardor –que ja ha avançat que deixarà que Rússia “faci el que vulgui” amb els membres de l’OTAN que no compleixin amb els objectius de despesa en defensa– ha afegit més llenya a un foc que fa dos anys que crema. Aquest mes, finalment, la Comissió Europea va presentar l’estratègia de defensa industrial europea (EDIS), la primera estratègia de producció militar comuna en l’àmbit europeu.

“La pura realitat és que la comoditat és un luxe que no ens podem permetre”, explicà Von der Leyen als socis europeus durant la presentació del pla. “Amb el suport dels nostres socis o sense, no podem deixar que Rússia guanyi. El cost de la inseguretat –d’una victòria russa– és molt més gran que qualsevol cosa que ens puguem estalviar ara. Per això és l’hora que Europa faci un pas endavant”, continuà.

L’objectiu principal de l’EDIS és incentivar, mitjançant diferents incentius reguladors i 1.500 milions d’euros en subsidis fins l’any 2027, la col·laboració entre les indústries de defensa europees. Així, la Comissió vol aconseguir que un 50% de l’equipament militar dels estats membres de la UE es produeixi dins les fronteres del bloc l’any 2030 –una xifra que la Comissió vol que augmenti fins a un 60% el 2035– i que almenys un 40% de la producció militar es faci col·laborativament entre les indústries de dos estats o més.

Poques certeses i moltes incògnites

Tanmateix, aquest anunci tan sols és la primera pedra d’un camí que es preveu tortuós. L’obstacle més evident serà el finançament de la proposta més enllà del 2027, una volta acabi la primera ronda d’ajuts. Von der Leyen ha suggerit de finançar el programa a partir de la venda d’actius confiscats al règim rus després de la invasió russa d’Ucraïna, però el recorregut legal d’una proposta d’aquestes característiques és, si més no, incert. Una via alternativa, defensada energèticament pel president francès, Emmanuel Macron, és l’emissió de deute conjunt per valor de 100.000 milions d’euros per a finançar el programa, seguint l’exemple dels fons de recuperació de la pandèmia del coronavirus, però els estats fiscalment més conservadors –com ara Alemanya i els Països Baixos– s’hi han girat d’esquena.

L’èxit del programa europeu de producció i distribució conjunta dels vaccins contra el coronavirus, de fet, ha estat un dels exemples que la Comissió Europea ha invocat a l’hora de promoure l’EDIS entre els socis europeus. El raonament de l’executiu comunitari és senzill: si els estats membres van poder unir forces per produir i repartir en un temps rècord els vaccins que van posar fi a la pandèmia, per què no poden fer igual per produir l’armament que Ucraïna –i Europa– necessita?

Però la comparació amb la pandèmia permet d’entreveure els límits polítics de la proposta. Els grans programes europeus de finançament i coordinació sanitària per a fer front a la pandèmia es van acordar en una situació de crisi política i econòmica aguda que feia més fàcil de convèncer els estats més reticents d’adoptar mesures extraordinàries. Ara, en canvi, la urgència no és comparable, com bé van explicar fonts del ministeri de Finances neerlandès al Financial Times per justificar el seu rebuig a finançar l’EDIS mitjançant deute conjunt. “El finançament de la despesa en defensa no és la resposta a una crisi; és una resposta a envits estructurals”, al·legaren.

També caldrà veure fins a quin punt els estats membres estaran disposats a cedir competències en seguretat –un dels àmbits legislatius més sensibles de qualsevol govern– a la Comissió Europea. De fet, aquest ja va ser l’argument amb què diferents estats membres es van oposar als primers esforços de la Comissió per a integrar la indústria armamentística europea durant la dècada dels 2000. Alguns països ja s’han mostrat contraris a la proposta de l’executiu europeu de crear una base de dades de material armamentístic a escala europea amb l’argument que els obligaria a revelar informació confidencial.

“Els governs fan comandes i les companyes els venen els seus productes; així funcionen els mercats. No hi cap necessitat de seguir aquest model d’economia planificada”, explicà un alt diplomàtic europeu anònim, també en declaracions al Financial Times, després de l’anunci de l’EDIS. I afegí: “No acceptarem que la Comissió ens arrabassi el poder així.”

Els Mossos d’Esquadra cerquen un home que ahir al vespre va passejar amb una arma pels carrers de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) i que després es va atrinxerar a casa seva, al barri de la Torrassa, d’on va acabar fugint. Segons que ha avançat El Nacional i ha confirmat l’ACN, la policia va rebre l’avís que l’home duia una arma, tot i que no es va arribar a comprovar si era real o simulada, i va traslladar el Grup Especial d’Intervenció dels Mossos (GEI) fins al seu habitatge. Una vegada allà, la parella va facilitar l’entrada al pis als agents, però ja no el van trobar a dins perquè va aconseguir escapar-se i esquivar el cordó policíac. D’aleshores ençà, els Mossos han activat un dispositiu per a trobar-lo.

El dirigent del Partit Unionista Democràtic del Nord d’Irlanda (DUP), Jeffrey Donaldson, ha plegat inesperadament després d’haver rebut al·legacions en contra seu “de naturalesa històrica”, si bé posteriorment s’ha revelat que sembla que ha estat acusat de delictes contra la llibertat sexual.

A més de Donaldson, ha estat acusada una dona de 57 anys per complicitat amb aquests presumptes delictes. Tots dos van ser arrestats ahir i interrogats abans de ser acusats formalment. El mes que ve hauran de comparèixer davant un tribunal, segons un comunicat de la policia a què ha tingut accés la cadena BBC.

El DUP ha informat que, segons els reglaments del partit, Donaldson ha estat suspès, perquè resta pendent d’un procés judicial. El seu lloc serà ocupat per Gavin Robertson, nomenat dirigent en funcions.

Uns quants mitjans de comunicació britànics i irlandesos s’han fet ressò del fet que els comptes de les xarxes socials de Donaldson van desaparèixer ahir a la nit sense que el partit n’hagués dit res.

Donaldson, el diputat amb més anys de servei dins el parlament nord-irlandès, plega després d’haver manifestat la intenció d’integrar el partit dins l’acord de poder amb els republicans al Nord d’Irlanda i posar fi així a dos anys de boicot institucional després dels acords post-Brexit.

Cal recordar que la dirigent del Sinn Féin Michelle O’Neill es va convertir al febrer en la primera ministra principal republicana nord-irlandesa d’ençà que es van instaurar les institucions pròpies a conseqüència del procés de pau, cosa que el Sinn Féin mateix va qualificar de fita històrica.

Els unionistes es van negar a participar-hi fins aleshores en protesta pel mecanisme comercial instal·lat després del Brexit, que deixava el Nord d’Irlanda amb caràcter general dins el mercat comú europeu, mentre que les mercaderies de la Gran Bretanya eren sotmeses a controls duaners.

La solució ha estat un model mixt que permet l’entrada lliure de mercaderies de la Gran Bretanya, encara que amb inspeccions esporàdiques basades en un criteri dels serveis secrets per risc alimentari o de seguretat.

El músic i activista Lluís Llach ha anunciat en un piulet que es presentarà a les eleccions al secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). “Amb ganes de fer feina i que ens hi trobem molta gent per seguir la lluita d’aquests temps que vindran. Us convido a ser-hi i enfortir una eina que ens és tan necessària”, ha dit.

Llach havia explicat ara fa unes quantes setmanes que meditava de presentar-s’hi: “Tinc ganes d’anar-hi, de participar-hi. Que no vol dir més que això, presentar-me”, va dir en una entrevista al Punt Avui. “El que no s’ha de fer és marxar, que és el que ha fet molta gent de l’ANC, s’hi ha d’entrar i lluitar perquè sigui com tu penses que ha de ser”, va afegir. Les eleccions es faran al maig, després de l’assemblea general ordinària del 16 de març, en què es va saber que els socis van optar per no impulsar la llista cívica.

Us confirmo que em presento a les eleccions de L'ANC per a ser un dels secretaris nacionals. Amb ganes de fer feina i que ens hi trobem molta gent per a seguir la lluita d'aquests temps que vindran. Us convido a ser-hi i enfortir una eina que ens és tan necessària. Més que mai!

— Lluís Llach (@lluis_llach) March 29, 2024

Ara fa unes quantes setmanes, en una entrevista a VilaWeb, Llach va expressar el seu rebuig a la llista cívica que promovia la direcció actual de l’ANC. “M’estimo molt l’Assemblea, i no vull que es converteixi en un annex d’una futura opció política”, deia, tot matisant que no s’oposava a una quarta llista independentista, sinó al fet que sorgís de l’entitat perquè li podia fer perdre la centralitat.

“Em sembla que, passés el que passés a les urnes, la llista cívica posaria en perill l’Assemblea per tots els cantons. Seria un gran error”, reblava.

L’actor nord-americà Louis Gossett Jr., un dels intèrprets secundaris més reconeguts del cinema dels EUA durant la dècada dels vuitanta, gràcies a les seves interpretacions a Oficial i cavaller –per la qual va guanyar un Oscar el 1982–, Enemic meu i la franquícia dels films bèl·lics Àguila d’acer, s’ha mort a vuitanta-set anys.

La mort de l’actor ha estat confirmada pel seu nebot al portal de notícies TMZ i més tard verificada per la seva família en un comunicat publicat per la CNN. “Lamentem de tot cor confirmar que el nostre estimat pare s’ha mort aquest matí. Ens agradaria agrair a tothom les condolences en aquest moment. Si us plau, respecteu la privacitat de la família durant aquest moment difícil”, diu.

La família no ha fet saber la causa de la mort, però Gossett mateix va anunciar el 2010 que tenia càncer de pròstata.

La militància de Podem Catalunya ha avalat la decisió de la direcció del partit de no presentar-se a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, el 12 de maig. En la consulta interna convocada aquesta setmana han participat 1.978 persones i la proposta de la direcció ha obtingut el 70,68% dels vots (1.398 vots). D’altra banda, un 25,45% ha votat ‘no’ (503 vots) i hi ha hagut 77 vots blanc (3,89%). La votació es va obrir dimecres i s’ha tancat aquest migdia. La formació considera que l’actual context “d’incertesa i inestabilitat política” els empeny a “no col·laborar en la fragmentació de l’esquerra” en un exercici, diuen, de responsabilitat per no donar ales a l’extrema dreta.

Podem també argumenta que hi ha hagut poc temps per a “reforçar i estructurar” el partit. D’altra banda, però, sí que preveuen concórrer a les eleccions europees del mes de juny, on vol concentrar tots els recursos i les forces.

En les últimes eleccions, Podem es va presentar en coalició amb Catalunya en Comú amb la marca En Comú Podem. Aquesta vegada, però, els comuns es presenten sota el paraigua de Sumar, amb la marca Comuns Sumar, amb l’objectiu de “refermar” el seu compromís amb el partit que lidera Yolanda Díaz.

L’Observatori Sirià per als Drets Humans ha informat que, pel cap baix, trenta-sis militars sirians i sis efectius del partit-milícia xiïta l’Hesbol·là han mort i desenes més han estat ferits en un presumpte atac de l’exèrcit d’Israel a prop de la ciutat siriana d’Alep.

Els atacs han tingut d’objectiu principal un magatzem de míssils de l’Hesbol·là i un centre d’entrenament situat a prop en l’àrea de Jibrin, a prop de l’aeroport internacional d’Alep, després de la mitjanit.

El bombardament, d’acord amb l’observatori, també s’ha estès a fàbriques de defensa a Al-Safira, i igualment s’han sentit explosions a Kafr Joum, a l’oest d’Alep. Assenyalen que és l’atac israelià més letal a Síria dels darrers tres anys.

“Míssils de defensa aèria del règim han estat llançats per intentar d’enfrontar els míssils israelians i frustrar l’atac. Ambulàncies i cossos de bombers s’han desplaçat enmig d’un estricte cordó de seguretat fins al lloc dels atacs per transportar els ferits i apagar els incendis originats, sense que s’hagin registrat víctimes a l’aeroport internacional d’Alep”, han descrit.

L’ONG Human Rights Watch ha constatat, pel cap baix, 28 atacs d’aquesta mena d’ençà de començament d’any, que han deixat almenys 104 efectius de seguretat morts, la major part, assessors de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran per a les forces del president sirià, Baixar al-Àssad, i 10 civils morts.

L’agència oficial de notícies siriana, SANA, s’ha limitat a informar ara com ara d’uns quants civils i militars morts i ferits com a resultat d’una agressió israeliana contra uns quants punts de la campanya d’Alep, cap a tres quarts de dues de la matinada.

El comunicat de l’observatori finalment diu que el règim sirià sempre es reserva el dret de respondre, tot i que no se sap on i quan, i qüestiona “quant temps passarà fins que Síria sigui destruïda del tot”.

L’Observatori Sirià per als Drets Humans ha informat que, pel cap baix, trenta-sis militars sirians i sis efectius del partit-milícia xiïta l’Hesbol·là han mort i desenes més han estat ferits en un presumpte atac de l’exèrcit d’Israel a prop de la ciutat siriana d’Alep.

Els atacs han tingut d’objectiu principal un magatzem de míssils de l’Hesbol·là i un centre d’entrenament situat a prop en l’àrea de Jibrin, a prop de l’aeroport internacional d’Alep, després de la mitjanit.

El bombardament, d’acord amb l’observatori, també s’ha estès a fàbriques de defensa a Al-Safira, i igualment s’han sentit explosions a Kafr Joum, a l’oest d’Alep. Assenyalen que és l’atac israelià més letal a Síria dels darrers tres anys.

“Míssils de defensa aèria del règim han estat llançats per intentar d’enfrontar els míssils israelians i frustrar l’atac. Ambulàncies i cossos de bombers s’han desplaçat enmig d’un estricte cordó de seguretat fins al lloc dels atacs per transportar els ferits i apagar els incendis originats, sense que s’hagin registrat víctimes a l’aeroport internacional d’Alep”, han descrit.

L’ONG Human Rights Watch ha constatat, pel cap baix, 28 atacs d’aquesta mena d’ençà de començament d’any, que han deixat almenys 104 efectius de seguretat morts, la major part, assessors de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran per a les forces del president sirià, Baixar al-Àssad, i 10 civils morts.

L’agència oficial de notícies siriana, SANA, s’ha limitat a informar ara com ara d’uns quants civils i militars morts i ferits com a resultat d’una agressió israeliana contra uns quants punts de la campanya d’Alep, cap a tres quarts de dues de la matinada.

El comunicat de l’observatori finalment diu que el règim sirià sempre es reserva el dret de respondre, tot i que no se sap on i quan, i qüestiona “quant temps passarà fins que Síria sigui destruïda del tot”.

Algunes retencions, especialment a la AP-7, en el primer dia festiu de les vacances de Setmana Santa. Segons que informa el Servei Català de Trànsit, hi ha retencions en aquesta carretera a l’altura del Papiol-Gelida en direcció Tarragona a causa d’un accident, a l’altura de Vilafranca en direcció a Tarragona també per un accident, a l’altura de Mollet-la Roca del Vallès en direcció Girona i a l’altura d’Agullana a la Jonquera direcció Catalunya Nord per un altre accident.

S’hi han obert dos carrils addicionals a Montornès-Sils en direcció Girona i a Martorell-Banyeres del Penedès en direcció Tarragona. A Vilafranca hi ha hagut uns cinc quilòmetres d’aturades. Un accident també ha obligat a tallar la TV-3022 a Rasquera. La major part dels vehicles ja han sortit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Al País Valencià, hi ha retencions a la carretera A-3 del quilòmetre 331 a Xest al quilòmetre 327 a Xiva, i a la carretera N-340, del quilòmetre 986,5 a Mas dels Frares al quilòmetre 988 a Benicàssim. A les Illes, a Mallorca hi ha una retenció per obres a la carretera Ma-19 a l’altura de Can Pastilla del quilòmetre 7 al 8 cap a Llucmajor.

El primer ministre de Polònia, Donald Tusk, ha dit que la invasió russa d’Ucraïna havia implicat l’entrada en una nova era bèl·lica a Europa i ha posat l’accent en la necessitat d’una defensa conjunta de les fronteres de la Unió Europea.

“Sé que sona devastador, especialment per a les noves generacions, però hem d’acostumar-nos al fet que ha començat una nova era: l’era pre-bèl·lica. No exagero. Això està cada dia més clar”, ha dit en declaracions al diari alemany Die Welt.

Ha explicat que el seu objectiu amb aquestes paraules no era pas espantar ningú, però ha afegit que la guerra ja no era un concepte del passat, sinó que era real i havia començat feia més de dos anys.

Tusk ha evidenciat la seva preocupació atès que a Europa no s’havia vist una situació així d’ençà del 1945, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial.

No obstant això, s’ha mostrat optimista per allò que ha descrit com “una revolució en la mentalitat europea”, que ha portat entre més qüestions a una situació en què ningú qüestiona la necessitat d’una defensa comuna.

“La Unió Europea en conjunt, com a organització poderosa, ha d’estar mentalitzada per lluitar per la seguretat de les nostres fronteres i el nostre territori”, ha dit, i ha advocat per una protecció més coherent de les fronteres exteriors de la UE contra la instrumentalització dels immigrants per part de Rússia.

El primer ministre de Polònia, Donald Tusk, ha dit que la invasió russa d’Ucraïna havia implicat l’entrada en una nova era bèl·lica a Europa i ha posat l’accent en la necessitat d’una defensa conjunta de les fronteres de la Unió Europea.

“Sé que sona devastador, especialment per a les noves generacions, però hem d’acostumar-nos al fet que ha començat una nova era: l’era pre-bèl·lica. No exagero. Això està cada dia més clar”, ha dit en declaracions al diari alemany Die Welt.

Ha explicat que el seu objectiu amb aquestes paraules no era pas espantar ningú, però ha afegit que la guerra ja no era un concepte del passat, sinó que era real i havia començat feia més de dos anys.

Tusk ha evidenciat la seva preocupació atès que a Europa no s’havia vist una situació així d’ençà del 1945, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial.

No obstant això, s’ha mostrat optimista per allò que ha descrit com “una revolució en la mentalitat europea”, que ha portat entre més qüestions a una situació en què ningú qüestiona la necessitat d’una defensa comuna.

“La Unió Europea en conjunt, com a organització poderosa, ha d’estar mentalitzada per lluitar per la seguretat de les nostres fronteres i el nostre territori”, ha dit, i ha advocat per una protecció més coherent de les fronteres exteriors de la UE contra la instrumentalització dels immigrants per part de Rússia.

Comuns Sumar serà el nom de la candidatura dels comuns per a les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig, un cop aprovada la llista pel consell nacional de la formació amb un 80% dels vots a favor. El partit ho ha anunciat en un comunicat, en què assenyala la lluita contra la sequera i el canvi climàtic, l’accés a l’habitatge i el blindatge de la sanitat i l’educació públiques com a prioritats.

“El nom de la candidatura serà Comuns Sumar per posar en valor la importància de treballar conjuntament pels catalans i catalanes i construir un projecte de país amb aliances que vagin més enllà de nosaltres mateixes. […] Els comuns i Sumar som dos espais germans que unim forces des de la diversitat per oferir als votants una plataforma política més àmplia i diversa que pugui posar en marxa el model de país que desitgem per a Catalunya”, diu el comunicat.

L’anunci arriba dos dies després d’haver dit Podem que no es presentaria a les eleccions. El partit s’havia mostrat a favor de presentar-se en coalició amb els comuns o sense, però finalment se’n va desdir. La decisió la va prendre Podem Catalunya en coordinació amb la direcció espanyola.

Dos sismes de magnitud preliminar 5,6 i 4,5 han sacsejat aquest matí la costa sud de Grècia, de moment sense ferits o danys materials. L’Institut de Geodinàmica de l’Observatori Nacional d’Atenes ha assenyalat els epicentres a 14 i 17 quilòmetres, respectivament, a l’est de les illes Estròfades, a la mar Jònica, al sud de Zacint.

Els tremolors, segons que informa el diari grec Kathimerini, s’han percebut fins i tot a Àtica i Creta, a uns 450 quilòmetres de distància de l’epicentre.

Dos sismes de magnitud preliminar 5,6 i 4,5 han sacsejat aquest matí la costa sud de Grècia, de moment sense ferits o danys materials. L’Institut de Geodinàmica de l’Observatori Nacional d’Atenes ha assenyalat els epicentres a 14 i 17 quilòmetres, respectivament, a l’est de les illes Estròfades, a la mar Jònica, al sud de Zacint.

Els tremolors, segons que informa el diari grec Kathimerini, s’han percebut fins i tot a Àtica i Creta, a uns 450 quilòmetres de distància de l’epicentre.

Avui, 29 de març de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Alfred Bosch: “No tinguem por del ‘friquisme’. Moltes vegades, un exèrcit de ‘friquis’ et salva”
• L’intent de blocatge de Telegram destapa el retorn de la pirateria
• El guru econòmic més radical | Mail obert de Josep Sala i Cullell
• La Pissarreta d’en Partal: Connectografia, el taló d’Aquil·les del món actual
• Alemanya preguntarà sobre els jueus i Israel en les proves de naturalització
• Quim Llisorgas: “Les etiquetes ens fan més dèbils”
• Quin és el secret de la millor mona tradicional de Catalunya?
• Un discurs lent pot indicar un declivi cognitiu amb més precisió que no pas oblidar les paraules
• Barcelona acull sis-cents participants en els Jocs Euro-Armenis
• Eivissa reclama més professionals per a fer front a l’arribada de menors immigrants

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Diario Información:

El Periòdic d’Andorra:

La Vanguardia:

Le Indépendant:

Avui, 29 de març de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Alfred Bosch: “No tinguem por del ‘friquisme’. Moltes vegades, un exèrcit de ‘friquis’ et salva”
• L’intent de blocatge de Telegram destapa el retorn de la pirateria
• El guru econòmic més radical | Mail obert de Josep Sala i Cullell
• La Pissarreta d’en Partal: Connectografia, el taló d’Aquil·les del món actual
• Alemanya preguntarà sobre els jueus i Israel en les proves de naturalització
• Quim Llisorgas: “Les etiquetes ens fan més dèbils”
• Quin és el secret de la millor mona tradicional de Catalunya?
• Un discurs lent pot indicar un declivi cognitiu amb més precisió que no pas oblidar les paraules
• Barcelona acull sis-cents participants en els Jocs Euro-Armenis
• Eivissa reclama més professionals per a fer front a l’arribada de menors immigrants

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Diario Información:

El Periòdic d’Andorra:

La Vanguardia:

Le Indépendant:

El primer ministre electe de Portugal, Luís Montenegro, dirigent del Partit Social Demòcrata (PSD), ha presentat el seu nou consell de ministres després de la victòria ajustada de la coalició Aliança Democràtica (AD), de centre-dreta, a les eleccions del 10 de març.

El PSD ha format un govern sense l’acord de l’extrema dreta de Chega, com es pensava que passaria la nit electoral, i ha dit que preferia d’intentar de governar tota sola que pactar amb aquesta formació que considera contrària a l’esperit democràtic.

En un primer gest, el PSD i el Partit Socialista (PS) van acordar de presidir l’Assemblea portuguesa de manera rotatòria durant els quatre anys vinents, i posar fi així al blocatge que s’havia instaurat arran que la ultradreta no va donar suport als conservadors.

Montenegro va anar ahir al Palau de Belém per reunir-se amb el president, Marcelo Rebelo de Sousa, i explicar-li la llista dels disset ministres que formaran part del seu executiu, el mateix nombre que el que va presentar l’ex-primer ministre António Costa el 2015.

Entre els principals noms del seu gabinet hi ha el vice-president del PSD, Paulo Rangel, que ocuparà la cartera d’Afers Estrangers, i l’economista Joaquim Miranda Sarmento, actual dirigent parlamentari del PSD, que s’encarregarà del Ministeri de Finances.

Dimarts, quan va començar la nova legislatura, hi va haver tres votacions fallides. Així, de bon començament es va deixar constància de la inestabilitat que s’havia suposat que hi hauria a causa del resultat ajustat de les eleccions, en què tant el PSD com el PS van acabar molt lluny de la majoria absoluta.

El govern espanyol va oferir ara fa un any a l’OTAN l’ús amb plena llibertat de Maó com a “port amb autorització diplomàtica permanent” per als vaixells de l’Aliança Atlàntica.

Maó, segons una informació que publica el diari El País, esdevindria així el tercer port de l’estat espanyol, amb Rota i Cartagena, de plena disponibilitat per als vaixells de l’OTAN.

D’aquesta manera els vaixells militars dels països membres de l’OTAN, inclosos els Estats Units, no haurien de demanar cada vegada un permís especial per a accedir-hi i podrien fer servir les instal·lacions del port militar com si fossin vaixells espanyols.

Aquests darrers anys s’han fet regularment uns quants exercicis navals de l’OTAN a Menorca amb participació de forces navals de tots els països integrants de l’aliança, que han arribat a desplegar mil militars de vint-i-quatre estats diferents i nombrosos vaixells. L’exercici més important va ser el Trident Jackal, l’any 2019.