Simone de Beauvoir pujà als altars del feminisme amb Le deuxième sexe i avui reposa en olor de santedat al cementiri de Montparnasse, al costat del seu company intel·lectual i sentimental, Jean-Paul Sartre, la filosofia i sobretot l’engagement polític del qual no suporta tan bé el pas dels anys. El feminisme de Beauvoir ha posat en un segon pla la seva aportació a la filosofia i sobretot a la literatura de l’existencialisme, que fou considerable. A Pour une morale de l’ambigüité, assaig publicat per fascicles a Les Temps Modernes el 1946, l’autora impugnà la moral idealista assenyalant que el marc de l’existència és immancablement el de l’acció. I haver d’actuar en un món que no hem triat, la configuració del qual se’ns imposa com a realitat imperiosa i sovint contradictòria, ens fa culpables envers algú sense cap possibilitat de remissió en un enllà transcendent. La bondat o maldat dels actes és relativa a la situació concreta i al pes respectiu de les opcions. La responsabilitat, que és una interpel·lació del jo a si mateix, consisteix a sospesar les conseqüències de la decisió, tant les imminents com les més distants. Puix que el bé i el mal no es presenten mai en estat pur, són inextricables; per tant, la decisió, per a ser responsable, requereix reflexió i un coneixement que ultrapassi la situació immediata. Beauvoir ho exposà concretament a Le sang des autres, novel·la contemporània de l’assaig esmentat. Compromès amb la resistència, Jean ha d’acceptar la responsabilitat de les represàlies per l’atemptat que ha perpetrat contra la Gestapo i suportar la reprovació de la seva mare, que no veu en aquesta acció res més que l’assassinat de dues dotzenes d’ostatges innocents. Al marge de la justificació de la violència, per imperatiu de llibertat, que diria Beauvoir, sorprèn la similitud d’aquesta moral atea amb l’admonició de Jesús de no arrencar el jull abans de la sega, i amb l’advertiment de no jutjar, perquè ningú que “estigui situat” –per dir-ho en termes existencialistes– mai no pot ser imparcial.

Jesús protoexistencialista? O més aviat l’existencialisme com a refosa secular del radicalisme evangèlic? La qüestió és massa entortolligada per a ni tan sols plantejar-la aquí. Però m’interessa de remarcar la sinceritat que demana Beauvoir sobre les motivacions de la conducta, com també la denúncia de la gent que s’agafa a la moral ambient per a apuntalar el jo. Això passa quan la llibertat se subordina a uns valors incondicionals, tractats com si existissin objectivament al marge de les decisions de les persones. Aquest és per a Beauvoir el prototip de l’home seriós, ridiculitzat per Sartre a La nàusea. Situant-nos en el pla estrictament cultural, l’home seriós és qui s’encara amb una obra de creació amb la ment enravenada en els valors totèmics de la societat. El seriós és qui refusa el mèrit de determinats creadors, perquè són, per exemple, “degenerats”, o bé “de dretes” o “feixistes” o de qualsevol altra condició fossilitzada en un contravalor essencial. Posem-ne alguns exemples notables. Martin Heidegger, filòsof alemany amb carnet del partit nacionalsocialista; el novel·lista francès Louis-Ferdinand Céline, conspicu antisemita jutjat i condemnat in absentia per col·laboració amb l’enemic; D. H. Lawrence, escriptor anglès vitand per les feministes; o el gran jurista del Tercer Reich, Carl Schmitt. Més a prop de casa tenim el trànsfuga Eugeni d’Ors o Josep Pla, col·laborador esporàdic del SIFNE, l’oficina d’espionatge franquista durant la guerra civil.

Totes aquestes figures han estat jutjades per la posteritat i algunes pels tribunals del seu temps. Ara, realment pot ningú reduir l’abast de “posteritat” fins a fer-la coincidir amb la pròpia experiència històrica? I pot ningú dictar la sentència definitiva en aquest judici? Aparentment sí, perquè hi ha persones per a qui el judici precedeix l’anàlisi de l’obra i fins i tot la lectura. Un professor francès de filosofia amb qui vaig coincidir en un acte fa uns quants anys pretenia censurar l’obra de Heidegger, perquè el sol fet de llegir, per exemple, L’ésser i el temps, llibre del 1927 en què segons ell ja es perfilava l’Holocaust, encomana el nazisme als lectors. Alguna vegada m’han retret públicament ocupar-me de Josep Pla perquè “era franquista” i “ser” franquista, o nazi, o qualsevol altra cosa no és cap condició provisional que cal avaluar concretament i detallada en la biografia de la persona, sinó una condició immanent que s’escampa i traspua en tota la seva obra.

També és el cas de Schmitt, i sóc conscient de la provocació que implica valorar-lo, però en aquest cas provocar fa la cosa. No són pas tants els qui han llegit Schmitt en extensió i una mica de profunditat; tanmateix, la majoria en té prou de saber que fou un jurista important del Tercer Reich. Concretament, fou membre del Consell d’Estat prussià, president de l’Associació Nacionalsocialista de Professionals Jurídics i alhora professor a la Universitat de Berlín. El seu rerefons ideològic era el catolicisme conservador i autoritari. El 1923 va publicar Römischer Katholizismus und politische Form, un assaig sobre la forma política que l’Església Catòlica havia de donar a l’època tecnoeconòmica que s’albirava.

L’ambigüitat política de Schmitt es palesà el 1936. Acusat per la SS de criptocatòlic i de simular l’antisemitisme que professava (li retragueren haver criticat la doctrina racial del partit), hagué de renunciar a l’activitat política i limitar-se a la docència fins al final de la guerra. Schmitt justificà el règim de Hitler d’acord amb la teoria de la dictadura, inspirada en el discurs del diputat conservador espanyol Juan Donoso Cortés, sobre el qual Schmitt escrigué entre els anys 1922 i 1944 quatre assaigs aplegats en un llibre publicat el 1950 amb el títol Donoso Cortés in gesamteuropäischer Interpretation. Hom pot estar en radical desacord amb la teoria jurídica de Schmitt sense condemnar-lo a l’índex de les obres que cal oblidar. Entre més raons, perquè ningú no li pot negar talla intel·lectual i genialitat jurídica, i amb això hauria d’haver-n’hi prou per a rescatar una obra. Però una raó de més consideració són les acurades observacions sobre les febleses del parlamentarisme i del liberalisme, que poden ajudar-nos a entendre el mal pas en què es troba la democràcia un segle després de la gran crisi de la primera meitat del segle XX.

Empresonat pels aliats al final de la Segona Guerra Mundial i alliberat al cap de dos anys, però inhabilitat per a ensenyar a la universitat, l’únic lloc on Schmitt pogué conferenciar fou a Espanya. Hi anà el 1962 convidat per l’Instituto de Estudios Políticos, amb presentació a càrrec de Manuel Fraga Iribarne. De les dues conferències que féu a Espanya aquell any en sortí la Teoria del partisà, un llibre sobre l’aparició d’una nova manera de fer la guerra destinada a viralitzar-se en aquest segle. Les principals obres teòriques de Schmitt són Teologia política, El concepte de política i Romanticisme polític, però més citada i més important del punt de vista històric és El nomos de la terra. Tampoc no s’hauria de passar per alt una petita joia d’anàlisi geopolítica, Land und Mer (Terra i mar). Schmitt compartí, no sé si dir irònicament, amb Beauvoir i Sartre un element que resulta tan central a la moral existencialista com a la teoria jurídica del lletrat alemany. Em refereixo al decisionisme. De la mateixa manera que, per a Beauvoir i per a Sartre, els valors morals no sorgeixen del reialme de les idees sinó de la decisió, sempre difícil i arriscada, dels éssers humans, Schmitt entenia que la llei no es limita a aplicar automàticament una norma abstracta, sinó a prendre una decisió que modula la norma en cada acte jurídic.

Durant la seva presó, tot i tenir-ho prohibit, Schmitt va escriure un llibret d’una gran perspicuïtat i jo diria, pesi a qui pesi, d’una notable substància humana. Titulat Ex Captivitate Salus, ço és Salvació del captiveri, recull les experiències d’aquella postguerra. L’obra ha estat considerada un intent d’exculpar-se. L’observació és sobrera, no sols tenint en compte les circumstàncies de l’escriptura, sinó també els dubtes que planen sobre tota obra confessional, fins i tot la més esqueixada. El crític exageradament suspicaç, perquè es pensa tenir uns valors incondicionals assegurats a la butxaca, es pot incloure en la categoria de “seriós” en el sentit de Beauvoir i de Sartre. En tot cas, Schmitt s’arriscà intel·lectualment i políticament en fer ús de la seva llibertat. Històricament es va equivocar i va patir les conseqüències de la seva decisió. Però seria d’una enorme migradesa d’esperit no reconèixer-li l’alçada i el rigor intel·lectual, o no voler (o saber) percebre l’actualitat de reflexions com aquesta, que tradueixo de l’original:

“En èpoques tranquil·les es construeixen zones neutres i parcs amens per preservar la naturalesa, l’esperit i els monuments. En èpoques agitades això s’acaba. Aleshores s’extrema el perill inherent a tot pensament lliure. De sobte, l’investigador i mestre del dret es veu fixat i rubricat per alguna paraula lliure i algun pensament lliure, per gent que mai no ha tingut ni un sol pensament lliure en tota la vida, gent a la qual la llibertat de pensament li resulta profundament aliena.”

I encara em sembla pertinent d’afegir una altra cita, dedicada als qui es pensen que el sol fet de considerar la part de raó que pugui tenir el contrari ens hi identifica:

“L’hostilitat arriba a ser tan absoluta que fins i tot la sagrada diferència ancestral entre enemic i criminal s’esmicola en un paroxisme de fariseisme. Dubtar del dret propi compta com a traïció; l’interès pels arguments del contrari equival a perfídia; i procurar de discutir-hi esdevé connivència amb l’enemic.”

Roser Bru (Barcelona, 1923 – Santiago de Xile, 2021) té obra al MNAC i al Museu Reina Sofía de Madrid, però gairebé és una desconeguda a la seva terra. Per contra, a Xile, és una artista de referència, tothom la coneix i reconeix entre les més importants del segle XX. Bru va arribar a Xile a setze anys amb el vaixell Winnipeg, noliejat pel poeta Pablo Neruda, com una més dels dos mil quatre-cents exiliats republicans que van ser acollits en aquell país. Fugien de la repressió franquista que va originar la derrota després de tres anys de guerra, i del menyspreu amb què els van tractar a l’estat francès quan van travessar el Pirineu.

Eren temps molt convulsos, el Winnipeg arribaria a Valparaíso la matinada del 3 de setembre de 1939. Havien salpat del moll de Trompeloup a Paulhac, prop de Bordeu, el 4 d’agost. Era el grup més gran d’exiliats republicans que travessava l’Atlàntic després de la guerra. Entre els xilens que els van donar la benvinguda hi havia Salvador Allende, ministre de Sanitat i futur president del país. La primera notícia que van saber quan van trepitjar terra americana era que a Europa havia esclatat la Segona Guerra Mundial.

La fidelitat a si mateixa, els orígens, la memòria i la dignitat política contra el feixisme foren alguns dels eixos que marcaren la vida i l’obra de Roser Bru. El seu pare era periodista i polític d’ERC. I la seva mare, pintora. La família ja s’havia exiliat a París en temps de la dictadura de Primo de Rivera, després tornaren a Catalunya, per tornar-se a exiliar l’any 1939. Finalment, a Xile, viurien el cop d’estat de Pinochet i la repressió de la dictadura (1973-1990), de la qual molts exiliats catalans van tornar a fugir. Ella no.

Fotografia: Arxiu del md’A (Rafel Bosch).

Roser Bru va restar a Santiago, resistint, treballant i exposant. Va ser guardonada amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de Xile, el 2015. Tres anys després, rebria la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts espanyola. Finalment, la Generalitat, sempre tard, li va concedir la Creu de Sant Jordi, un any abans de morir, a noranta-vuit anys. És ben evident que en el seu cas es confirma el tòpic que ningú és profeta a casa seva i, menys encara, si és un exiliat que s’ha significat per la cultura i la República, contra el feixisme i en defensa de les dones i de la llibertat.

Esperem, doncs, que l’exposició “Roser Bru. Superar la distància”, al Museu d’Art de Girona, la primera de Bru a Catalunya d’ençà de fa vint anys, contribueixi a donar a conèixer la figura i l’obra a la seva terra natal i les rescati dels abismes del laberint de l’exili, del qual tants altres no han tornat, ni tornaran mai. Aquesta mostra és important. Ha estat comissariada per Àlex Mitrani i Inés Ortega-Márquez i aplega un centenar d’obres, gravats i documents de l’artista, la major part, provinents de Xile, de la Fundació Roser Bru, però també hi ha préstecs de museus i col·leccions privades xilenes, del Reina Sofía madrileny, el MNAC, la Biblioteca de Catalunya i unes quantes col·leccions privades catalanes.

En principi, la idea del projecte va ser una iniciativa del govern xilè, l’ambaixada i el consolat, a què es van afegir la Fundació Roser Bru, el Departament de Cultura de la Generalitat i la Casa Amèrica Catalunya. És la sortida d’obres d’art més important de la història de Xile per a muntar una exposició internacional. Es podrà visitar al Museu d’Art de Girona fins el 30 de març vinent. De fet, com molt encertadament va dir Roser Bru el 1997: “La ciutat de Girona és magnífica… En lloc d’anar a la Toscana, un pot anar a Girona, és emocionant.”

Fotografia: Arxiu del md’A (Rafel Bosch). Transcendir els límits i els conceptes

Amb l’experiència de tres exilis, gairebé quatre, Roser Bru va transcendir en el seu pensament i en la seva obra tots els límits i fronteres imaginables, va crear llaços a través de totes les distàncies i absències, fossin temporals, geogràfiques, polítiques o culturals. “Construeixo en xilè, però amb accent català”, va explicar a Maria Aurèlia Capmany en una entrevista. “Qui sóc?”, es demana ella en un dels manuscrits exposats, “de quin temps, de quin naixement, de quines terres, de quins canvis? De quines guerres, de quins exilis”.

Sempre confessava que la visió infantil de les primeres pintures del romànic català la va marcar profundament tota la vida. De fet, va estudiar belles arts a Santiago de Xile i sempre va estar immersa en el món de la cultura catalana exiliada i la del seu país d’adopció. A Santiago, era amiga de Pere Quart, Montserrat Abelló i més exiliats, com també del poeta Pablo Neruda, futur premi Nobel, i de la seva segona dona, Delia del Carril, a qui el poeta anomenava “la formigueta”.

Fotografia: Arxiu del md’A (Rafel Bosch). Vida i obra entre dos mons

La seva vida i la seva obra es desenvoluparen entre dos mons, de què ella va fer la seva pròpia síntesi. Entre gravats, litografies, dibuixos i pintures de gran format, a “Roser Bru. Superar la distància”, es poden apreciar els grans eixos temàtics de la seva obra: la dona en tots els vessants possibles, mare, artista, activista, l’exili, la memòria individual i col·lectiva, les reivindicacions democràtiques i els referents humanístics i culturals.

Hi ha peces d’un gran intimisme poètic al costat de posicionaments crítics i universals. Per mi, destaquen els seus referents artístics i literaris: Goya, Picasso, Kahlo, Velázquez, Kafka, César Vallejo, Virginia Woolf, Anne Frank, Federico García Lorca, Miguel Hernández o Gabriela Mistral. També Robert Capa. Tenia penjada al seu estudi la seva icònica fotografia de la mort d’un milicià a la guerra del 1936-1939, que esdevindria un referent constant en el seu imaginari i en la seva obra, present en alguns dels seus quadres i murals més compromesos.

L’any 1973 va ser fonamental per a ella. Les morts d’Allende i Neruda, que coneixia i estimava personalment, i l’adveniment amb tota la crueltat de la dictadura militar de Pinochet. Novament, els exilis, la clandestinitat, la repressió, els morts, els desapareguts, les tortures, la por, la foscor… Tot aquell dolor li va fer reviure el de la guerra del 1936-1939 que tenia interioritzat. “Com una pedregada ha vingut el canvi, va escriure, com una pedregada ha caigut sobre els amics, els pròxims i sobre totes les coses. I sempre les pedregades són destructores, encara que de vegades siguin bones per la sequedat, fan caure la flor i el petit fruit.”

A l’exposició hi ha obres impressionants sobre aquestes qüestions. Com ara Autobiografia. Políptic en 5 parts, Espanya, la República, Guernica, Picasso, Mort d’un soldat de la República o les dedicades a la repressió militar pinochetista, inquietants, sòbries, que causen un gran impacte, com ara Calç, calç viva o mort a Lonquén.

Fotografia: Arxiu del md’A (Rafel Bosch).

Els documents, fotografies i escrits de Bru estan molt ben distribuïts pels espais. De manera que al costat, i en paral·lel de les obres d’art, l’espectador es pot construir un perfil del personatge que era Roser Bru. Un dona d’intel·ligència molt fina, sincera i irònica, no exempta de picardia, poesia i filosofia. Una dona ferma, lliure, moderna i sempre avançada al seu temps. Una artista que cultivava amb amor els amics, la generositat i la conversa com si fos una de les belles arts.

En aquesta línia, l’exposició és amarada d’escrits, reflexions i mirades d’ella, que, com si fos un gnom, o una fada, se’t va apareixent al llarg del recorregut per dir-te coses amb aquella cara que en un segon podia passar de penetrar-te profundament a esclatar en una rialla estrident i encomanadissa. Tenia una mirada viva, enlluernadora, profunda, alegre i molt expressiva. Sovint semblava com si hagués conservat intacte el seu esperit de setze anys, quan va arribar a Valparaíso en el Winnipeg. Així és com la vaig conèixer jo a casa seva de Santiago de Xile, al barri de Providencia.

Winnipeg, paraules d’un exili

L’any 1998, poc després de la detenció d’Augusto Pinochet a Londres per ordre del jutge Baltasar Garzón, vaig aterrar a Santiago de Xile. Viatjava amb la realitzadora Lala Gomà per fer les localitzacions i la recerca històrica i de personatges a entrevistar pel documentari que vam codirigir, Winnipeg. Paraules d’un exili (1999, Arte-France i TVE). Hi havia al país una clara tensió latent, sobretot contra els espanyols, a qui acusaven de la detenció del dictador que, fins aquell moment, havien considerat intocable i inviolable.

Feia molta calor. Directament de l’aeroport un taxi ens va deixar a casa de Roser Bru, a la comuna de Providencia. Ella ens esperava amb un aperitiu i una gerra de pisco sour. De seguida vam congeniar. Va insistir que em banyés a la piscina per refrescar-me. “Jo no tinc vestits de bany d’home; si vols, banya’t despullat.” I així ho vaig fer, mentre Bru preparava una altra gerra de pisco sour. Van ser els millors piscos que vaig prendre aquells dies. No el feia amb coctelera i tota la comèdia. El feia com li donava la gana. En una gerra amb glaçons, les quantitats mesurades de pisco, de llimona, i una gran cullera de fusta per a remenar-ho. Crec que tampoc hi afegia clara d’ou. Un mica de sucre, sí. Era excel·lent.

Fotografia: Arxiu del md’A (Rafel Bosch).

Aquells dies Bru esdevindria una col·laboradora molt valuosa per a preparar el futur rodatge. Coneixia tothom. I sabia com moure’s amb prudència per tots els ambients de Santiago. “Què necessites?”, em va dir, proveïda d’un telèfon i la seva agenda. A banda d’exiliats republicans diversos que haguessin fet el viatge en el Winnipeg, m’interessava molt la qüestió política, d’abans i d’ara.

“Voldria localitzar algú de vosaltres que en tots aquests anys hagi estat implicat en la política xilena.” No s’ho va pensar dues vegades. “Parla amb Víctor Pey, hi ha estat molt implicat. Ja t’ho explicarà. Pey, Pey…”, deia mentre fullejava l’agenda i marcava el número. “Hola, Víctor, sóc la Roser!” Rialles, comentaris de rigor entre vells amics, etc. “Diu que encantat, que li truqueu quan vulgueu per concertar una cita.”

“També voldria posar-me en contacte amb algú que hagués estat molt pròxim a Pablo Neruda”, li vaig demanar. “Volodia Teitelboim és ideal”, amic i biògraf de Neruda, membre del Partit Comunista de Xile, de què va ser secretari general entre el 1989 i el 1994. La mateixa escena telefònica i riallera es va produir quan va trucar a Teitelboim. I amb el mateix resultat. “Encantat i que li truqueu quan vulgueu.” I així va passar tota la tarda, entre trucades a més personatges i explicacions de la seva pròpia història, la vida dels exiliats a Xile, la repressió del 1973 i de la dictadura, etc.

Els nostres llaços es van reforçar quan va saber que alguns dels escriptors i artistes exiliats, com ara Pere Quart, Xavier Benguerel o C. A. Jordana, havien estat companys i amics del meu avi, a Catalunya i a l’exili francès. “És clar, jo tota la vida he sentit els grans parlar de personatges com el teu avi, que s’havien quedat a França, amb qui havien compartit les dificultats de la sortida pel Pirineu i els primers mesos d’exiliats en aquell país. S’escrivien i els uns informaven els altres de les peripècies i els riscos de les vides dels que eren a Europa, sobretot durant la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi.”

Fotografia: Arxiu del md’A (Rafel Bosch). L’escalivada de Pablo Neruda

Roser Bru havia estat amiga de Pablo Neruda i de la seva segona dona, Delia del Carril, àlies “la formigueta”. “Ens vèiem sovint. Ja saps com era, li agradava la festa, menjar i beure i xerrar amb els amics. De vegades es feia una mica pesat. Em trucava sense avisar i em deia, amb aquella veu: ‘Roser, sóc a prop de casa teva. Vinc amb uns amics. Prepara’ns una escalivada, si us plau.’ I ja em tens a mi, fent de cuinera. Era així. L’escalivada el tornava boig.”

Una tarda vam anar al cinema a l’aire lliure a veure ¡Que viva México! (1933), de Serguei M. Eisenstein. Recordo perfectament aquelles seqüències en blanc i negre, al·lucinatòries, de cactus gegants, desert, festes de màscares, funerals amb dones de dol i calaveres… retallant-se en el cel blau de Santiago. En acabat, em va dir, amb cara múrria, rient: “Em sembla que l’Eisenstein, que era gai, va al·lucinar una mica a Mèxic.”

La recerca documental i les entrevistes van ser totes molt interessants. Bru volia estar informada de com anaven les coses, i què deien els altres. Per a mi, la coneixença i la confiança de Víctor Pey van ser molt importants. Era un referent moral. Aquell senyor alt i prim, enginyer, amable, educat i de conviccions fermes que havia estat al front de l’Ebre amb la Columna Durruti em va impressionar. I més quan vaig saber que era íntim de Salvador Allende, amb qui jugava cada tarda als escacs a la seu presidencial del Palau de la Moneda.

Pey em va explicar detalladament què va ser la Unitat Popular d’Allende, el cop, la mort del seu amic i la seva fugida del país vers un segon exili. Era un dels cinc homes més cercats els primers dies del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973. Per la seva relació amb Allende i perquè era propietari del diari Clarín.

Fotografia: Arxiu del md’A (Rafel Bosch).

Els dies que ens vam veure al seu petit i discret apartament de la comuna de Ñuñoa, hi havia mala maror de l’extrema dreta xilena contra ell. “Sí, m’han trucat per amenaçar-me unes quantes vegades –em va dir assenyalant-me el telèfon–, però jo no els faig ni cas.” Pey era un home tranquil, impertorbable. Tenia una gran experiència. L’any 1948, quan Neruda era senador del Partit Comunista, el va salvar de la repressió anticomunista: el va amagar a ell i a “la formigueta” en un pis seu. Després els va organitzar la fugida del país passant els Andes.

La cosa que més em va impressionar aquells dies de Pey va ser quan em va explicar, com qui no vol la cosa, que havia estat l’artífex de la detenció de Pinochet a Londres. Si ho haguessin sabut els feixistes que l’amenaçaven per telèfon! “Va ser aquí, en aquesta taula, un matí, quan vaig llegir al diari la notícia que Pinochet havia viatjat a Londres. Aleshores era senador vitalici i es pensava que tenia impunitat a tot arreu, però nosaltres crèiem que no. Immediatament, vaig enviar un correu electrònic a l’advocat Joan Garcés a Madrid per informar-lo del fet. I, efectivament, pocs dies després el va detenir la policia britànica.” Aquella havia estat la millor jugada d’escacs de la seva vida.

Fotografia: Arxiu del md’A (Rafel Bosch). Fotografia: Arxiu del md’A (Rafel Bosch). L’exili, una acumulació d’absència

De totes les entrevistes, recordo especialment la de Roser Bru al seu estudi, prop de la fotografia de la mort del milicià de Robert Capa. Per cert, una de les seves obres sobre aquesta fotografia, que es pot veure al Museu d’Art de Girona, va ser la base de la careta del documentari. Aquella història, i totes les que va viure després a Xile, el passat, l’exili, la llibertat i la memòria eren un dels seus temes de reflexió i creació.

Recordo molt bé les seves paraules quan ens vam posar a reflexionar sobre què era l’exili. “Jo de vegades somniava que tornava al barri Gòtic, que de petita travessava quatre vegades el dia per anar a l’institut-escola al parc de la Ciutadella. Et queda, et queda tota aquesta situació de tornar a l’origen… I després l’origen va prenent el seu lloc. La primera vegada que vaig tornar a Barcelona l’any 1958 tot tenia significat: com s’escombrava, l’olor del pa que sortia dels forns, com les dones plegaven els llençols… Tot tenia significat per a mi. Perquè havia acumulat massa absència”, em va explicar. Es va quedar uns segons pensativa, i va dir: “Això és l’exili, és clar –es va sorprendre ella mateixa–: acumular absència.”

I l’absència se’t clava al cor veient l’exposició de Roser Bru. La seva i la plasmació artística de totes les absències de la seva vida, l’acumulació d’absències d’aquell exili, d’aquell món d’apàtrides i nòmades que, de retruc, eren fermament fidels als seus ideals i als seus sentiments humans més íntims, més profunds.

Vull acabar aquest article d’homenatge a Roser Bru i el bon record que tinc de la dona i l’artista que vaig conèixer reproduint els versos que li dedicà la seva amiga Montserrat Abelló a principi dels anys seixanta, quan la poetessa va tornar a Catalunya i, ací, recordava amb enyor la seva amiga.

Ara que ets lluny
recordo el teu somriure
i la teva suau manera de parlar
eficaç i sorda;
penetrant lentament allí
on la teva voluntat
ferma i profunda et mena.
I ara, aquí, asseguda
al meu banc consuetudinari
en mig de la quietud
que sols la nit desvetlla,
em manca, no la teva paraula,
sinó l’escalf segur de la teva mà.

L’any 1989 la grossa de Nadal va tocar a Paiporta. Canal Nou Ràdio havia començat a emetre el 2 d’octubre. Quan vam saber que “la pluja de milions” havia caigut a tocar de València ens hi van enviar amb una unitat mòbil. Una Nissan Patrol molt gran i molt incòmoda, retolada amb el primer logotip de la ràdio pública, i que tenia una antena desplegable al sostre. La conduïa el tècnic Nacho Solaz, i Mara Ruano i jo fèiem tàndem de periodistes. Feia pocs mesos que m’havia instal·lat a València i confesse que n’ignorava prou la geografia. El nom de Paiporta em va resultar exòtic en aquell moment i vaig haver de cercar el poble al mapa.

Va ser la meua primera cobertura d’un premi de loteria. També va ser l’última. Tinc imatges i olors gravades al cervell. En arribar al poble vaig notar una ferum molt àcida, després vaig veure que provenia d’una barreja de sidra El Gaitero i escumós Dubois que corria per les voreres. Em va colpir prou perquè vivia en directe una escena que estava acostumada a veure per televisió. A les portes de l’administració “agraciada” hi havia persones que cridaven i botaven, també molta xicalla, perquè el nombre l’havien venut en una escola, no recorde quina. Encetaven ampolles i les sacsaven perquè aquell líquid arruixàs tothom qui fos allà. Em va impressionar.

Vaig fer les connexions emprant el llenguatge tòpic que havia après com a espectadora i procurant que els entrevistats aparcassen els crits per un moment i diguessen alguna cosa amb trellat, a banda d’allò de “tapar forats”, “molt repartit” i “comprar un pis a la filla que s’ha de casar”. Em vaig emocionar per contagi i quan vaig tornar a casa vaig telefonar als pares per explicar-los què acabava de viure.

Trenta-cinc anys més tard vaig tornar a Paiporta. En arribar-hi vaig notar una ferum que després m’ha costat de descriure amb paraules. També era agra, però amb deixos d’humitat i brutesa arrossegada. Em va colpir, perquè vivia en directe una escena que havia vist poques hores abans per televisió, i no s’assemblava gens ni a les imatges ni a les fotografies. Hi havia policia a les rotondes, militars i voluntaris i càmeres de televisió. I molt de silenci que només trencava, de tant en tant, un helicòpter. Pels carrers corria un líquid fangós que ho empastifava tot. L’aire tenia una textura arenosa. Els forats de les cases eren impossibles de tapar amb res perquè eren boques obertes a un món que s’ho mirava tot amb perplexitat. El barranc semblava la porta d’un infern golafre que, en poques hores s’havia engolit la vida i les hisendes de milers de persones per a dipositar-les de manera caòtica i desbocada a l’Albufera, que és el punt de no-retorn d’aquesta desfeta. Pel camí deixava l’ofrena espantosa d’algun cadàver.

La gent de Paiporta, enfangada fins als ulls, eren la dignitat feta persona. Les llàgrimes que vessaven, quan treien al carrer els objectes que eren la seua vida, eren l’única cosa neta, aquell dia, allà. Eren llàgrimes que brollaven serenes després de dir “som vius” i somriure a qui els demanava com es trobaven.

Hi havia desenes de voluntaris que movien el fang i demanaven a la gent si els podia ajudar. La majoria, el dia de la loteria del 1989, no havien nascut i no contraposaven flaixos de records com feia el meu cervell a mil per hora. L’emoció i la ràbia per allò que havia passat no eren per contagi, en aquest cas. Eren físiques i col·lectives. Eren calfreds. Per compartir-ho vaig enviar un missatge a la meua mare i a les meues filles.

Un mes després d’aquella primera impressió, el fang ha esdevingut una polseta que ho envelleix tot i cobreix la vida amb una mantellina marronosa. La dignitat intacta dels ciutadans deixa sorgir paraules i expressions de ràbia i d’incredulitat. La dignitat fa que els damnificats clamen pels seus drets i es pregunten en veu molt alta qui són els responsables d’aquest desastre del qual no saben quan podran sortir. Qui són i per què continuen gestionant la seua desgràcia. Alguns potser no en sortiran. Hi ha cases on, com poden, paren dol per un pare, una germana o un fill, i no han baixat a la concentració. Alguns altres, criden, reivindiquen i exigeixen coses molt bàsiques que els permeten de refer les vides entre parèntesis. Uns altres no tenen casa ni tenen negoci.

Saben que ara, quan ja ha passat un mes i s’ha fet la primera protesta multitudinària amb l’estridència de l’alarma que va sonar massa tard, es començaran a apagar els focus i els micròfons, i les càmeres s’enfocaran cap a objectius més sucosos. La tragèdia de la gota freda deixarà de “vendre” i anirà baixant en les escaletes dels informatius i ocuparà pàgines interiors dels diaris. I és per això que milers de persones criden, enmig dels forats i les marques que encara hi ha a les cases, que no els deixem sols.

Ara diu que la gent va a Paiporta a comprar loteria de Nadal. Arriben dels llocs més diversos i pelegrinen per les administracions que han pogut reobrir després del desastre perquè, supersticiosos, es pensen que l’atzar serà generós i deixarà caure la cornucòpia de l’abundància sobre els forats de les cases i els carrers polsegosos.

Nota. El subjecte d’aquesta peça és Paiporta, però fa referència a qualsevol població afectada per la barrancada i la riuada a l’Horta Sud, a la Ribera Alta, a la Foia de Bunyol, als Serrans, a la Plana d’Utiel-Requena, al Camp de Túria, que viuen un present incert de fa més d’un mes.

Aquests darrers dies el focus informatiu després de la gota freda s’ha posat sobre el parc natural de l’Albufera. Després de les primeres setmanes, en què la qüestió humanitària va ser la prioritat, ara es comença a parlar del desastre ambiental en aquest paratge. El biòleg Javi Jiménez Romo ha estat una de les veus crítiques amb la gestió que se’n fa. Treballa en la conservació de l’Albufera d’ençà de fa vint anys, i fa referència al dol que es passa quan es perd allò que s’estima. Diu que encara és a la fase de la ira i que no en vol sortir. Demana governança, que es coordinen totes les administracions gestores i que treballen conjuntament en un pla de recuperació a curt termini, mitjà i llarg.

—Com ha afectat la gota freda l’Albufera?
—Si ho comparem amb la tragèdia humana i el desastre que s’ha format de la pista de Silla cap amunt en la zona poblada, això ho empetiteix tot. Però si mirem únicament la tragèdia ambiental que ha ocorregut a l’Albufera, parlem de l’agressió més forta que ha rebut el parc natural, almenys des de la seua declaració com a tal.

—Quin és l’estat de la biodiversitat?
—Primer cal entendre que l’Albufera ja estava molt degradada. Era un aiguamoll costaner amb aigües verdes molt opaques. Ja des dels anys setanta va començar a rebre un munt de càrrega orgànica procedent d’aigües residuals urbanes, d’aigües residuals industrials i de fertilitzants. Això va fer que hi haguera un procés d’eutrofització, en què hi va haver una proliferació d’algues. Encara que el llac només tinga un metre de profunditat aproximadament, les aigües són completament opaques. Hi fiques la mà i no et veus ni les ungles. Tota la vegetació subaquàtica que creixia al fons del llac va acabar col·lapsant perquè no li arribava la llum. I en col·lapsar aquestes plantes, també desapareixen un munt d’organismes que en depenien, fins i tot peixos i ocells. Es trenca la cadena ecològica i, amb la mala qualitat de l’aigua, s’acaben seleccionant únicament les espècies que són capaces d’adaptar-se a aquestes condicions de degradació ambiental. Això fa un mes. Fa un mes aquest era el nostre problema, tenir un parc natural que no tirava endavant perquè continuava rebent aigües residuals amb un tractament insuficient, o directament sense tractament de depuració, i al qual s’havia tallat en gran part l’aixeta d’aigua del riu que podria diluir tot això. Aquesta aigua neta de la qual abans, quan l’Albufera tenia l’aigua transparent, depenia completament. Si en lleves l’aigua neta i a més hi tires aigua bruta, era l’Albufera que teníem fa un mes, una Albufera d’aigües opaques.

Javi Jiménez Romo, biòleg, a l’Albufera (fotografia: Enric Galli). Javi Jiménez Romo, biòleg, a l’Albufera (fotografia: Enric Galli). Javi Jiménez Romo, biòleg, a l’Albufera (fotografia: Enric Galli).

—I ara?
—En aquesta circumstància, que ja estàvem preocupats perquè fa quaranta anys que som parc natural i encara no es veia que la cosa tirara endavant, ara de sobte hi descarrega un munt d’aigua bruta. És cert que ha caigut tal quantitat d’aigua, que també hi ha hagut un efecte de dilució forta, però la càrrega hi és. La riuada ha escombrat totes les poblacions i ha creat aquest autèntic desastre, tot el polígon industrial i el centre comercial, ha arribat a la pista de Silla, ha fet topall i tot això ha bolcat en l’Albufera. Les escombraries que no van entrar pel llit nou del Túria i s’han dipositat a les platges, han entrat pel barranc del Poio directament al llac de l’Albufera i amb uns certs vessaments que hi ha hagut en la mateixa pista de Silla i les motes del barranc. S’han escampat un munt d’escombraries i no són només plàstics, que també preocupen. Fa un mes vèiem els microplàstics, ara ja són macroplàstics i de tot el que et pugues imaginar. I aquests plàstics portaven coses dins. Tu has vist com queda un cotxe per l’aigua o un contenidor totalment destrossat?

—…
—Ací hi ha olis, hidrocarburs, salfumant… Veus repartits per tots els costats un munt d’aquests residus. Abans mesuràvem eutrofització i mala qualitat de l’aigua per matèria orgànica. També mesuràvem microcomponents de contaminants persistents en l’aigua, de restes de cosmètics, de nicotina, de drogues, de cafeïna, tot això que dels lavabos va a les plantes depuradores d’aigües i els fan un tractament. Però, en aquests moments, les plantes depuradores d’aigua no tenen processos per a tots aquests contaminants químics que nosaltres, a través del nostre sistema excretor, llancem a les aigües residuals. Les restes d’aquests productes que hem menjat, o cosmètics amb què ens rentem la cara, acaben arribant. Encara que en concentracions molt baixes, també parlem de fitosanitaris, de metalls pesants i de metalls en general. Abans mesuràvem una sèrie de microconcentracions i estàvem preocupats per veure si ací hi havia la clau que no ens creixés la vegetació subaquàtica i que recuperàrem aquest equilibri ecològic. I ara descarreguem tots aquests productes perillosos, i fins i tot medicaments. Hi havia un gran magatzem de productes farmacèutics a l’altre costat de la pista de Silla. Està buit. Veus envasos de fàrmacs de tota mena pertot arreu. Açò és un colp en el clatell a una Albufera que ja ranquejava molt.

Arrossars plens de residus al nord de l’Albufera: què cal fer després de la gota freda?

—Quines seran les conseqüències ambientals a curt termini i llarg?
—El problema de valorar ara les conseqüències mediambientals és molt clar: no en tenim ni idea. Perquè això s’escapa a les escales de gestió normal d’un espai natural. Això ja és una gestió de crisi, d’una crisi ambiental. I en les crisis ambientals hi ha tres fases. Primer, una sèrie de mesures cautelars d’urgència que cal prendre. Se m’ocorre, i sense ser un expert, el confinament amb barreres de tancament de les zones afectades, amb un principi de prudència. Després, es necessita un diagnòstic. I en acabat, un pla d’actuació a curt, mitjà i llarg termini. No puc respondre quin és l’abast, però intuïtivament, simplement a ull dels que som ací, veus les zones amb més càrrega d’escombraries i ja et fas a la idea que en aquests camps d’arròs del nord podem parlar de descontaminació de sòls. A aquest arrosser, caldrà garantir-li que aquest substrat on ha de conrear és segur. Això en les zones de grans concentracions, però és que hi ha hagut un repartiment de les escombraries més dispers per la marjal. Per no parlar de totes les ribes del llac, que no sols han rebut escombraries, sinó que també han sofert erosió. Això és molt important, perquè és l’essència, el continent del llac. Han sofert una erosió terrible. I, ara com ara, no sembla que hi haja un diagnòstic seriós de saber exactament quines són les dimensions d’aquest problema.

—Pot tenir impacte sobre l’arròs?
—Tot arrossar que siga fronterer amb el llac de l’Albufera o de la marjal nord, potencialment ha tingut una afectació. En els plàstics que estan enterrats, la dificultat d’extracció, els residus perillosos… Em preocupa que els néts dels agricultors d’aquests camps d’arròs, quan hagen d’entrar a fer la birba manual, trepitgen plàstics i cristalls, o que quan vinguen a fanguejar o a rompre el terreny, encara els isca un pneumàtic i diguen: “Això va ser de la barrancada del 2024.” Tal com es plantegen les coses, em fa por que es faça una neteja superficial, que s’intente llevar la part grossa i que la marjal nord es convertisca en el parc escombrarial de l’Albufera. Cal que es netege a consciència, que consultem com netejar-ho. Potser cal retirar part del terreny, però tot això requereix un diagnòstic seriós perquè, si no es fan bé les coses, podem veure escombraries provinents d’aquesta DANA durant les pròximes temporades. És molt important destacar que no tot l’arròs ha estat afectat. Però tampoc podem deixar sols els arrossers que tenen camps limítrofs amb l’Albufera, a qui cal reparar les motes.

Javi Jiménez Romo, biòleg, a l’Albufera (fotografia: Enric Galli).

—Què pot passar si no es reparen les motes?
—Els arrossars de l’Albufera tenen dues zones molt marcades, les zones altes i les zones baixes. Les zones baixes, o tancats, són les zones que es van conquistar al llac de l’Albufera. Són tancaments que s’han fet amb dics perimetrals de motes, però són per sota del nivell del llac. Si no tingueren motors de bombament, tendirien a tenir sempre el mateix nivell que l’Albufera. Gràcies a aquests motors i a aquests dics perimetrals que els aïllen, l’aigua es pot buidar i l’agricultor pot controlar el nivell del seu arrossar independentment del llac. Què passa? Que si aquesta mota de separació és feble o hi ha entrades d’aigua, l’arrossar no pot controlar el nivell d’inundació. Però aquestes motes són el continent d’una propietat municipal de l’Ajuntament de València, que és el llac de l’Albufera. Cal estar molt atents també perquè es reforcen amb actuacions definitives, atesa la magnitud. Ja estaven bastant perjudicades i els recursos públics per a mantenir-les eren insuficients. Imagina’t ara després de l’erosió que han tingut.

—Què caldria fer ara per recuperar mínimament la qualitat del llac?
—Quan ens preguntaven quin era el problema més gran de l’Albufera, solíem dir l’aigua. Últimament, molts ja no dèiem l’aigua, dèiem la governança. Falla aquesta diversificació d’administracions, cadascuna amb competències diferents. Una s’encarrega de la quantitat d’aigua que arriba al llac i d’uns certs barrancs i projectes, una altra s’encarrega de la gestió del parc natural com a figura de protecció legislativa, una altra s’encarrega del llac de l’Albufera, una altra de les comportes. Al final ho tenim tan repartit que, abans, ja era molt complicat solucionar-ho perquè entren en jocs polítics, en el joc de l’administració d’un fa, un altre fa, un altre fa, i la separació d’equips. Com podem recuperar la qualitat ambiental del parc natural després d’aquesta catàstrofe que hem sofert? Amb governança. Que es posen d’acord a tenir un únic òrgan de gestió d’aquesta crisi, amb recursos humans tècnics que facen de secretariat, i que unifiquen els coneixements de les universitats. Necessitem les administracions unides aprofitant tot el potencial del cos tècnic, que és molt gran. I, d’una altra banda, aprofitar el coneixement d’ecologistes, agricultors, a qui ningú pregunta res. L’última vegada que es va fer un estudi seriós general de l’Albufera per marcar un full de ruta de la seua recuperació va ser l’any 2004. Es va generar una quantitat d’informació interessantíssima que fa un mes encara era la nostra base documental. Però això ja tenia vint anys, ja estava caducat. Ara és el moment de tornar a fer un gran estudi amb tots els savis i un pla d’acció conjunt. Que no ens barregen en el seu aldarull, que estarem molts anys amb molt de soroll polític. No ho volem. És una qüestió tècnica, les claus són ací, entre la universitat, els tècnics, ecologistes, agricultors, caçadors, pescadors. Ací hi ha el coneixement, ací hi ha el que cal escoltar perquè no comencen ara amb solucions estranyes d’alta tecnologia i més. No, cal recuperar una marjal escoltant la naturalesa.

[RECULL FOTOGRÀFIC] L’Albufera de València, l’abocador final del barranc de Torrent

Aquests dies en què els carrers s’omplin dels decorats típics de Nadal la gent es demana quan arriba el tió a casa o si s’ha d’anar a caçar al seu hàbitat natural: els boscs. Els dies en què apareix varien segons el costum de cada família, igual que les maneres d’arribar.

Per a alguns, el primer diumenge de l’Advent, quan comença a preparar-se l’arribada de Jesucrist segons la tradició cristiana, s’inaugura Nadal amb l’aparició del tió a casa. Per a uns altres és per Santa Llúcia, el 13 de desembre, o durant el pont de la Puríssima, els dies 6, 7 i 8 de desembre, que és també quan es posa el pessebre.

Quin és l’origen del calendari d’Advent? Sempre ha estat així, aquesta tradició?

L’aparició del tió té diferents versions que s’adapten a les tradicions familiars. Alguns apareixen al menjador, a la cuina, cauen del cel o, segons que explica el folclorista Amadeu Carbó al llibre Celebrem el Nadal, el tió de Nadal apareix al llit del més petit de la casa.

Com que el tronc té una funció decorativa, se sol posar sota el pessebre o en un racó del menjador, on és alimentat amb mandarines, palla, garrofes, galetes o rosegons de pa, tal com explica Carbó. Després d’engreixar-lo durant Nadal perquè retorne en forma de regals tot allò que ha menjat, es colpeja amb bastons mentre es canta una cançó per animar la cagada.

Aquest ritual se sol fer la nit de Nadal o el dia mateix, segons les necessitats de cada família. Els ajuntaments i els centres cívics dels barris també organitzen a les places dels pobles cagades populars en què les famílies s’ajunten els dies de Nadal per fer cagar el tió.

Després de picar el tronc, s’aixeca la manta que el cobreix i apareixen els regals, juntament amb els dolços típics de la festivitat, com ara les neules i els torrons, una part del ritual original que encara es manté.

Hi ha més vies per les quals el tronc arriba a casa. Una de les activitats que s’ha popularitzat és anar a caçar-lo al bosc. Alguns ajuntaments organitzen excursions familiars per a caçar els tions que esperen al bosc de ser acollits a les cases i engreixats durant tot Nadal.

Una d’aquestes iniciatives és el Caçations, una organització que fa jornades per a anar a cercar els tions en diferents indrets naturals, com ara Collserola, als boscs de Prades (Baix Camp) o al Parc Natural del Montnegre i el Corredor (Vallès Oriental).

Una tradició ancestral i rural

Antigament, el tió de Nadal representava el “cor vegetal de l’abundància”, com el defineix Carbó. Quan el fred obligava a escalfar-se davant el foc i els troncs començaven a acumular-se a les cases per alimentar la flama, començava el ritual.

Es triava un tronc cap de foguer que es colpejava i cagava fruits secs o dolços típics, com el torró, segons les possibilitats de cada família. Aquests regals simbolitzaven la prosperitat i l’abundància per a l’any vinent. Després, es cremava la nit de Nadal com a part del ritual de renovació que significava als orígens.

Per què fem cagar el tió?

Tant el tió com l’arbre de Nadal, que en essència és un altre tronc en què apareixen regals el 25 de desembre, són elements vegetals tradicionals d’aquesta festivitat que tenen un significat que va més enllà de la funció decorativa.

Tot i que l’arbre s’ha cristianitzat, a diferència del tió, que manté el seu origen pagà, tots dos representen la connexió amb la natura que caracteritzava antigament les poblacions rurals.

La importància del foc per al tió

El tió anava associat amb la protecció dels cultius, la renovació i la prosperitat de les famílies. Lluny de la celebració d’ara, fa aproximadament vuitanta anys o noranta, era una cerimònia familiar que es feia a la llar de foc, un espai càlid i acollidor representatiu de la unitat familiar. El foc tenia un significat religiós molt important, però no cristià, tal com remarca Carbó.

El ritual era un cicle que començava amb la tria d’un tronc capfoguer que es feia cagar i acabava cremat. Això simbolitzava la renovació i la continuïtat de la família, que es representava mitjançant el protagonisme que, encara avui dia, tenen els infants en aquesta tradició. “És aquesta idea que els petits són la garantia de la continuïtat de la família”, explica Carbó.

Fins i tot les cendres que resultaven de cremar el tió tenien una funció protectora dins el ritual. “Es posaven sota les teulades o als corrals per protegir dels llamps”, explica Carbó, o envoltaven els camps per evitar les plagues.

El tió és un ritu ancestral i rural que no entén de llengües ni de fronteres polítiques, segons Carbó. Aquesta figura de Nadal s’estén per tot Europa amb diferents noms, per exemple, a Anglaterra es coneix com el Yule log i a Alemanya com a Christklotz o Julklotz.

Amb la industrialització, aquesta tradició es va perdre. No va ser fins a principi dels anys setanta del segle passat que el tió es va fer espai al món urbà a partir d’un procés d’infantilització.

Com el tió ha esdevingut un element imprescindible de Nadal: de cremar-lo a caçar-lo

Estratègies per a sobreviure a la modernitat

Per Carbó, el tió de Nadal és un ritual que s’ha descontextualitzat de la llar i del significat original. La renovació d’aquesta tradició ha permès que sobrevisqués, però ha transformat el seu significat cap a una celebració col·lectiva infantilitzada.

La cara i la barretina que actualment decoren el tronc són elements introduïts per Ferran Margarit l’any 1975, que va vendre reeixidament aquesta nova versió a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona.

Aquests elements formen part del procés d’infantilització que ha permès que, a diferència d’unes altres tradicions populars festives, el tió s’haja convertit en la tradició nadalenca més antiga que es conserva al país.

No obstant això, l’element del foc ha perdut la centralitat perquè la gent que viu en pisos a la ciutat no té llars de foc on cremar-lo. L’adaptació al nou context urbà ha obligat a cercar alternatives per a ritualitzar la tradició, com ara les cagades col·lectives o la caça dels tions als boscs, que permeten la supervivència del tió entre les generacions més joves.

The Washington Post · Leo Sands

Fa uns 1,5 milions d’anys, quatre individus van caminar per la riba fangosa d’un llac i hi van deixar petjades. Si no es van creuar, és possible que fos per poc –probablement per unes quantes hores o, fins i tot, minuts.

Allò que fa que el descobriment d’aquestes petjades sigui tan extraordinari és la identitat de qui les hi va deixar.

Amb una tecnologia innovadora, els investigadors han analitzat detalladament aquestes empremtes i han conclòs que van ser fetes per dues espècies diferents d’homínids –els nostres parents prehistòrics– i al mateix temps.

Segons els investigadors, una de les petjades pertanyia a un primat antic, el Paranthropus boisei, i les altres van ser deixades per tres individus d’Homo erectus, una espècie humana arcaica. Les conclusions es van publicar dijous a la revista Science.

Els científics expliquen que aquestes petjades, descobertes a l’actual Kenya, són la primera prova clara que totes dues espècies van viure en un mateix hàbitat. Una troballa que suscita preguntes sobre com es van relacionar. La resposta, encara desconeguda, podria ampliar la comprensió de l’evolució dels nostres avantpassats.

“És la primera vegada que sabem fefaentment que vivien l’una al costat de l’altra”, diu Kevin Hatala, paleoantropòleg de la Universitat de Chatham, que va ajudar a excavar les petjades i analitzar-les en 3D. “Probablement eren conscients de l’existència de l’altra espècie, si vivien tan a prop. Això suscita qüestions interessants sobre la competència i la coexistència.”

Un equip de paleontòlegs i excavadors va descobrir les petjades el 2021 a prop del llac Turkana, al nord de Kenya, on eren enterrades sota capes de sorra i roca volcànica dipositades fa uns 1,5 milions d’anys.

Analitzant la forma dels peus que van deixar les empremtes, els autors de l’estudi van determinar que les petjades eren de diferents espècies d’homínids. “Caminaven de maneres lleugerament diferents. Tots dos eren bípedes i es movien amb habilitat, però hi ha diferències subtils en com caminaven”, explica Hatala.

L’anàlisi mostra que els bípedes –que caminaven drets sobre dues cames– probablement eren adults. Un dels dos, el primat antic Paranthropus boisei, caminava a uns 6,5 quilòmetres per hora, un ritme relativament ràpid segons l’anàlisi de la seva petjada.

Uns pocs centenars de milers d’anys després d’aquesta trobada, el Paranthropus boisei s’extingiria per raons encara desconegudes. En canvi, l’Homo erectus va sobreviure un milió d’anys més, probablement com a predecessor dels humans moderns. Totes dues espècies són homínids, membres del llinatge humà que es va separar dels ancestres dels simis fa més de sis milions d’anys.

Craig Feibel, geòleg de la Universitat Rutgers i coautor de l’estudi, explica que els caminants van deixar empremtes ben definides en una superfície humida, que es va ser enterrada de seguida sota una capa de sorra abans no s’assequés i es trenqués. Aquesta ràpida cobertura és el que va permetre d’estimar que les petjades s’havien deixat amb poques hores de diferència.

A diferència dels ossos, les petjades fòssils no poden ser transportades per l’aigua, depredadors o carronyaires, fet que permet als científics d’identificar-les amb molta precisió en un lloc concret.

Ja hi havia proves que totes dues espècies havien coincidit en el temps, però és la primera vegada que es demostra de manera tan directa que també compartien un mateix hàbitat. Analitzant petjades semblants trobades a la mateixa regió amb les mateixes tècniques, els autors de l’estudi van identificar més llocs on diferents espècies d’homínids també s’havien creuat.

I els resultats plantegen una qüestió important: com es van relacionar aquestes dues espècies humanes prehistòriques?

Els autors de l’estudi tenen la hipòtesi que, durant el temps que van coexistir, probablement tenien dietes diferents. Mentre que el primat s’havia adaptat a mastegar vegetals, l’Homo erectus era més caçador-recol·lector. Això suggereix, però no confirma, que no competien intensament pels recursos en aquell moment.

Feibel diu que la riba del llac per on van caminar aquests individus era calenta i plujosa de manera estacional, amb un clima semblant al del Serengueti actual. L’entorn era ric, ple de fauna i amb molta aigua, compartit amb criatures prehistòriques com ara porcs, antílops, tigres de dents de sabre i girafes gegants. Més petjades trobades al mateix lloc eren d’ocells, bòvids i èquids. Les petjades d’ocells eren “inusualment grans”, algunes de més de vint-i-cinc centímetres d’amplada.

Els canvis climàtics posteriors podrien haver forçat el Paranthropus boisei i l’Homo erectus a una competència més intensa, atès que la disminució de recursos els hauria obligat a adoptar estratègies alimentàries més arriscades i de més recompensa, segons que expliquen els autors.

Hatala diu que és plenament possible que les interaccions entre aquestes dues espècies haguessin influït en l’evolució de l’Homo erectus.

Fred Spoor, professor de paleontologia al Museu d’Història Natural de Londres, que no va participar en la recerca, creu que l’estudi dóna una bona hipòtesi de treball sobre la coexistència d’aquestes dues espècies a la vora del llac.

“Això no vol dir pas que es reunissin per saludar-se”, matisa. Creu que observar com interactuen ximpanzés i goril·les a l’Àfrica central podria ser un bon punt de referència per a imaginar una trobada entre aquestes dues espècies d’homínids.

Finalment, l’abast i la naturalesa de qualsevol interacció entre Paranthropus boisei i Homo erectus encara és desconeguda. Tanmateix, les conclusions de dijous encaixen amb la idea que l’evolució humana primitiva va ser un procés caòtic i desigual, en què diverses espècies d’homínids van coincidir cronològicament i van formar un arbre genealògic amb múltiples ramificacions, més que no pas una única cadena evolutiva.

“Era un procés molt més complicat, amb múltiples branques”, diu Spoor. Durant la major part dels darrers sis milions d’anys, diverses espècies d’homínids van coexistir, diu, i els darrers neandertals es van extingir fa solament trenta-vuit mil anys –un instant si pensem en el temps prehistòric. “La realitat és que la situació en què ens trobem com a humans, tots sols ara com ara, és més aviat inusual”, conclou.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els rebels sirians han conquerit la ciutat d’Alep, fins ara controlada pel govern, en una ofensiva sorprenent, que ha aconseguit per primera vegada en gairebé una dècada que els insurgents traspassin els límits de la ciutat més gran del país. Ara avancen cap al sud i així presenten el desafiament més seriós per al president Baixar al-Àssad de fa anys.

L’assalt fulgurant del cap de setmana ha estat dirigit per Hai’at Tahrir al-Xam (HTX), un grup rebel islamista amb base a la província d’Idlib, al nord-oest de Síria.

Tots dos bàndols van dir ahir que havien aconseguit avenços difícils de verificar independentment. L’exèrcit sirià diu que les seves tropes a la província d’Hama, al sud-oest d’Alep, s’han enfrontat als rebels “i han evitat que avancessin” després d’haver rebut més personal, armes i equipament per a reforçar les línies de defensa. L’exèrcit també diu haver assegurat “unes quantes zones” a la província d’Hama.

Mentrestant, HTX diu que ha pres l’acadèmia militar a Alep, considerada l’única àrea de la ciutat que encara era sota control governamental.

Dissabte, els rebels van prendre el control de la major part d’Alep, mentre milers de civils fugien. Els rebels, que avancen cap al sud provinents d’Idlib, semblen haver recuperat unes quantes poblacions que havien perdut a mans del govern sirià el 2020.

Aquest assalt fulgurant encapçalat per Tahrir al-Xam redibuixa bruscament les línies del front de la guerra civil, que ja fa tretze anys que dura, i amenaça amb un nou període de confrontació violenta amb el president sirià, Baixar al-Àssad.

Combatents de Tahrir al-Xam resen a Alep, Síria, dissabte, després d’una gran ofensiva de les forces rebels començada el 27 de novembre, que els ha permès de capturar la segona ciutat més gran del país (fotografia: Mohammed Al-Rifai).

La guerra civil siriana havia disminuït d’intensitat aquests darrers anys, però el país encara restava dividit. HTX controla parts de la província d’Idlib, prop de la frontera amb Turquia. Més grups rebels aliats amb Turquia controlen zones del nord i els combatents kurds, amb suport dels Estats Units, dominen part de l’est del país. El govern d’al-Àssad rep suport militar de Rússia i l’Iran.

El govern sirià va recuperar Alep del control rebel l’any 2016, després d’un setge i una ofensiva sagnants d’uns quants mesos, en què van rebre el suport de l’aviació russa. Aquest moment va marcar un punt d’inflexió en la guerra civil a favor d’al-Àssad.

L’ofensiva rebel, que va començar dimecres, s’ha llançat mentre la regió continua centrada en les guerres d’Israel contra Hamàs a Gaza i l’Hesbol·là al Líban. Israel ha bombardat Síria repetidament aquest darrer any i alguna vegada ha atacat efectius iranians i de l’Hesbol·là.

Segons Geir O. Pedersen, enviat especial de l’ONU a Síria, desenes d’aquests atacs israelians han impactat en zones residencials, fins i tot al cor de Damasc. Aquest darrer mes ha estat “la campanya d’atacs aeris israelians més ràpida i àmplia dels darrers tretze anys”, diu. El Post ha comptabilitzat almenys setanta atacs israelians a Síria aquest darrer any.

No és clar quin paper, si és que n’hi ha cap, han tingut aquests bombardaments israelians en la decisió dels rebels sirians d’actuar i llançar l’ofensiva. Un portaveu d’HTX no va respondre a la petició de fer-ne un comentari.

Els mitjans israelians van informar divendres que el primer ministre Benjamin Netanyahu tenia previst de convocar una reunió excepcional del seu gabinet de seguretat per discutir els esdeveniments a Síria.

Muhàmmad Baixir, primer ministre de l’òrgan de govern amb el suport d’HTX a Idlib, va dir dijous que l’ofensiva era motivada pels atacs del govern sirià a “zones segures, que havien causat el desplaçament de desenes de milers de civils”. L’objectiu, va dir, era “eliminar l’origen del foc de l’enemic criminal” i retornar els civils a casa seva.

Turquia, que dóna suport als grups rebels sirians, però ha intentat sense èxit de normalitzar les relacions amb al-Àssad, va dir que “mantenir la calma a Idlib i la regió adjacent” era una prioritat. El govern turc ha actuat amb força aquests darrers anys per evitar l’entrada de refugiats sirians, ha construït un mur fronterer i ha negociat amb Rússia i l’Iran per posar fi al conflicte.

“En unes quantes plataformes internacionals hem vist que els atacs recents a Idlib havien arribat a un nivell que minava l’esperit i l’aplicació dels acords d’Astanà i que hi havia hagut un gran nombre de víctimes civils”, ha dit el Ministeri d’Afers Estrangers turc en un comunicat aquest cap de setmana.

Les autoritats i els responsables mèdics a Idlib van informar d’uns quants atacs aeris sirians rere les línies rebels dijous i divendres. Els Cascos Blancs, un grup de defensa civil, van informar que uns quants civils havien mort en atacs a l’oest d’Alep dijous i a la ciutat d’Idlib divendres.

Almenys quatre persones van morir també i unes quantes van ser ferides quan una “organització terrorista” va bombardar la Universitat d’Alep, segons que va explicar la televisió estatal siriana divendres.

HTX, el grup rebel que ha desencadenat l’ofensiva, és un antic afiliat d’al-Qaida que ha atret molts extremistes estrangers. Conegut anteriorment com el Front al-Nusra, es va fer famós fa més d’una dècada com el grup de combat més potent entre els que intentaven enderrocar al-Àssad. Aquests darrers anys, el grup s’ha redefinit, ha trencat vincles amb al-Qaida, ha apartat els membres més extremistes i ha proporcionat serveis a la població civil d’Idlib.

Mentre els combatents del grup ocupaven Alep divendres, el cap d’HTX, Abu Muhàmmad al-Julani, els va instar a “ser misericordiosos, amables i gentils amb la gent”. Els combatents havien de “calmar els nervis del nostre poble de totes les sectes”, una referència a la història d’agressions del grup contra els cristians i els xiïtes.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els primers sondatges de les eleccions legislatives celebrades avui a Romania atorguen, de moment, una certa avantatge al governant Partit Socialdemòcrata (PSD), del primer ministre Marcel Ciolacu, que sembla contenir l’ascens de l’extrema dreta i el nacionalisme, protagonistes d’un salt enorme de popularitat des dels darrers comicis.

Ara mateix, i sense comptar els importants vots de la diàspora, el PSD obté un 26% dels vots, set punts per davant de l’Aliança per la Unitat dels Romans (AUR), la formació ultradretana que presideix George Simion, que, amb tot, ha pujat gairebé 10 punts respecte dels darrers comicis legislatius.

El PSD, per la seva banda, ha perdut sis punts percentuals, segons les enquestes i estimacions recollides pel portal romanès Capital. La també conservadora Unió per Salvar Romania (USR), de la candidata presidencial Elena Lasconi, ocupa el tercer lloc en intenció de vot, amb el 15,5%, empatada amb els liberals (PNL).

Si bé fins ara les diferències ideològiques a Romania transitaven entre conservadors i progressistes, l’actual tauler polític ha derivat en una confrontació entre proeuropeistes i  euroescèptics, d’on podrien sorgir aliances impossibles com la dels socialdemòcrates i l’USR.

Un escenari “molt possible” que ja fou suggerit aquesta setmana pel primer ministre Ciolacu, qui hi va afegir els liberals, també en crisi, amb l’objectiu de no entorpir les altres aspiracions europees de Romania, com ara l’adopció de l’euro com a moneda.

Per agreujar el caos de la temporada electoral a Romania, hi ha una ordre judicial per a un recompte de la primera volta de les eleccions del 24 de novembre, després que alts funcionaris de seguretat denunciessin que la contesa fou interferida de manera artificial per la intromissió russa.

La decisió del Tribunal Constitucional de Romania planteja la possibilitat d’una repetició de la votació de la primera volta, una decisió que podria inflamar la ira dels votants.

L’ascens de l’extrema dreta representa, en qualsevol cas, un reforç per al sorprenent candidat ultra Călin Georgescu de cara a una hipotètica segona volta de les encara incertes eleccions presidencials, que l’enfrontaria a Lasconi.

Tot i que Romania és una democràcia parlamentària, la figura del president influeix en l’agenda política, fet que complica governar sense una certa col·laboració amb ell.

Divendres el president Jordi Pujol va rebre un homenatge a Castellterçol (Moianès), que Ot Bou va retratar –i criticar– en aquesta crònica.

De l’acte, n’ha restat per a l’opinió pública la idea que Pujol diu que no serem independents. Fidel a les maneres de fer del pujolisme, la veritat és que no va dir ben bé això. No va tancar la història de manera definitiva amb una victòria en favor d’Espanya, però a efectes pràctics va deixar entendre que ell no creu que la independència de Catalunya siga possible.

No hauria de sorprendre ningú això. Jordi Pujol no era independentista ni de jove, ni tan sols quan Espanya el va represaliar tan durament. I fent de president ja va demostrar de sobres que no era partidari de la independència. Deixava que alguns altres del seu entorn ho fessen veure i així alimentava –que un vot és un vot, tu– aquell rumor que ell ho era en el fons del seu cor, tot i que no ho podia dir. Però no ho era. I el seu comportament polític en el dia a dia ho certificava i ho deixava clar.

Jordi Pujol va ser el gran artífex de l’autonomia catalana i passarà a la història amb aquest llegat a les mans. Això no li ho pot negar ningú, perquè és cert. Va fer una obra autonomista ingent, única. Però del punt de vista de la nació no serà mai el “pare de la pàtria” que tan efusivament el president Rull va dir divendres que era. Perquè un pare de la pàtria no travessa la seua peripècia vital veient-la captiva sense atrevir-se a alliberar-la. I perquè –Plutarc ho diu així i els romans són els qui van inventar el terme– els pares de la pàtria són figures venerades pel fet de simbolitzar la unió entre la virtut i el poder polític.

Jordi Pujol viu, d’un poc temps ençà, un període de reivindicació personal, després d’uns quants anys en què va caure a l’infern. Els socialistes, el president Illa, no solament l’han recuperat institucionalment sinó que s’hi emmirallen i tot. I una part de Junts, la més convergent, supose que considera que amb ell es va cometre una injustícia històrica i no perd cap ocasió de reivindicar-lo. Fins i tot il·lustres intel·lectuals orgànics d’Esquerra Republicana s’han passat aquests anys reunint-se periòdicament amb el president Pujol, que veuen com l’encarnació d’allò que voldrien, amb enveja, que fos el seu partit.

Que a la seua edat el país li procure una certa estima a mi no em sembla pas un pecat greu. Al contrari. Jo no hi combregue, però tampoc no sóc tan esquerp per a negar-li el pa i la sal, en aquest moment de la seua llarga vida. Les efusions amb els vells, sobretot amb els vells que han treballat molt, sempre són comprensibles i fins i tot formen part de la bona educació, personal i col·lectiva.

Ara, això no crec que haja de ser incompatible amb el fet de deixar les coses clares, especialment en termes polítics.

El temps del pujolisme ha passat, com ho demostren de sobres els fracassos d’Unió Democràtica i del PDECat. Els pujolistes, la gran majoria del pujolisme sociològic, ha optat per la independència i no crec que se senta còmoda quan aquell qui havia estat el seu líder els diu en to admonitori –com alliçonant-los a hores d’ara– que Espanya és molt forta, que tot s’ha de fer d’acord amb els ocupants i que, a tot estirar, podem aspirar a mantenir a l’UCI la nació catalana pidolant peixos al cove i sospirant perquè les coses no es torcen a Madrid.

Si la memòria no em falla, l’any 1985 –quan encara pensava que tenia algun sentit per a mi fer política– vaig tenir ocasió de fer un dels parlaments de l’Onze de Setembre al Fossar de les Moreres. Òbviament, jo era molt jove i massa abrandat, però vaig centrar el discurs, ja aleshores, en la crítica i l’atac al pujolisme.

Per les reaccions, aquell dia vaig entendre que de pujolistes n’hi havia molts, molts més que –innocent de mi– no m’havia imaginat. I em va sorprendre de comprovar que, fins i tot en les files de l’independentisme més abrandat, havia arrelat aquesta idea que som un país feble que no farem mai res.

No he renegat mai de cap ni una de les paraules que vaig dir aleshores. Però no em reca de reconèixer que vaig pensar durant molts anys que l’obstacle, l’obstacle per a la independència de Catalunya, que representava Jordi Pujol era enorme. Per això, quan va començar la fase actual del procés d’independència, en algun moment vaig restar enormement sorprès de veure amb quina facilitat es feia miques tot allò del pujolisme, del peix al cove, del nadar i guardar la roba i del respecte reverencial, de la por, per la força de l’enemic. Amb quina facilitat “el poble pujolista” (ja em permetreu l’expressió) superava les deficiències del qui havia estat el seu líder i tirava endavant. Amb respecte, sense fer sang ni reclamar res, però amb convicció.

Jordi Pujol, o aquells qui encara avui el volen fer servir per a les seues maniobres polítiques, hauria pogut quedar simplement callat a partir d’aleshores. Discretament. Hauria pogut assumir que aquest país ja no és el que ell va governar ni ho tornarà a ser mai. I així, entre més coses, ens hauria estalviat a tots la necessitat de fer encara una darrera crítica. Aquesta darrera que, tant si s’ho creuen com si no, a mi m’hauria agradat molt d’estalviar-me, perquè, com he dit abans, crec que forma part de la bona educació respectar els grans i agrair-los la feina feta. Fins i tot quan no hi estàs d’acord.

 

PS1. L’ocupació d’Alep pel grup rebel gihadista Hayat Tahrir al-Xam ha augmentat encara més la tensió al Llevant. Amb Rússia, l’Iran i Síria distrets per les guerres del Líban i Gaza, l’antic Front al-Nusra ha desencadenat una ofensiva llampec que ha sorprès les tropes de Baixar al-Assad i dificulta encara més les coses. Us ho expliquem en aquest article.

PS2. Encara amb l’enorme manifestació contra el president Mazón ressonant amb força, Esperança Camps ens demana en aquest article que no oblidem la gent de Paiporta i de la resta de pobles afectats, ara que ja fa un mes de la tragèdia. Val a dir que la manifestació ha fet efecte i les coses sembla que es comencen a moure. Demà pot ser destituït el secretari d’Emergències de la Generalitat Valenciana, cosa que és un símbol clar que no aguanten molt més.

PS3. Roser Bru és una artista catalana exiliada a Xile, pràcticament desconeguda al nostre –i seu– país. A Xile és una artista de referència, tothom la coneix i la reconeix entre les més importants del segle XX. Ara una exposició al Museu d’Art de Girona, la primera que es fa en vint anys a Catalunya, la reivindica i l’explica. Xavier Montanyà en parla en el seu article setmanal.

PS4. Per a molts de vosaltres, els qui encara no sou subscriptors del diari, pot ser xocant que cada dia us demanem que ens ajudeu. Voldríem que fósseu conscients que VilaWeb, en aquests quasi trenta anys d’existència, sempre ha fet tant com ha pogut per preservar la independència editorial. I això vol dir no dependre de ningú, tret dels lectors. Si ho enteneu, avui us tornem a demanar que ens ajudeu, fent-vos-en subscriptors.

Almenys dues persones s’han mort i catorze han estat ferides aquesta tarda en un accident d’autobús a Portè (Alta Cerdanya).

Segons que ha informat Protecció Civil de la Generalitat, el vehicle havia sortit de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès). El fet que l’accident ha tingut lloc prop de la població nordcatalana de l’Ospitalet ha creat una certa confusió al respecte.

Els Bombers dels Pirineus Orientals han rebut l’avís a les 17.00 que un autobús havia tingut un accident a la carretera N-320 a prop de l’estació d’esquí de Portè i Pimorent.

El primer balanç facilitat per les autoritats és de dos morts, 7 ferits de gravetat absoluta i 7 més de gravetat relativa d’un total de 47 ocupants, incloent-hi el conductor. Els primers indicis apunten que el vehicle ha impactat contra un penya-segat. L’autobús ha acabat bolcat sobre la via, el que ha provocat el tall de la nacional 320. Els ferits han estat traslladats cap a diferents centres hospitalaris de la zona, al mateix temps que s’ha creat un equip de crisi per assistir les seves persones properes.

Hi treballen més de cent vint efectius dels bombers, provinents dels Pirineus Orientals, l’Arieja i l’Aude, efectius dels Bombers d’Andorra i també del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) del Principat. La Gendarmeria ha activat divuit agents.

El govern de coalició a Irlanda parteix ara mateix com a favorit per a repetir al poder després de les eleccions d’ahir, caracteritzades per l’avançament en vots del  Fianna Fail –fins ara, soci menor en l’aliança– enfront del Fine Gael del primer ministre, Simon Harris.

El Fianna Fail, que encapçala el ministre d’Afers Estrangers i Defensa, Micheál Martin, guanya de moment el 21,9% dels vots de primera preferència, lleugerament per davant del Fine Gael de Harris, amb el 20,8%.

Aquest resultat, en conjunt, acosta tots dos partits als 88 escons necessaris per a una majoria al Dáil, el parlament, confirmada per 174 escons. La participació electoral va ser del 59,7%, la més baixa d’ençà del 1923, segons RTE.

Un acord amb un partit més petit o amb diputats independents garantiria la majoria perquè totes dues formacions han descartat de treballar amb el Sinn Féin, que ha guanyat ara com ara el 19% dels vots de primera preferència. Les figures importants de tots dos partits esperen acostar-se tant als social-demòcrates com al Partit Laborista amb vista que un del dos –o tots dos– s’uneixi a un nou govern.

El recompte encara és en curs i la composició final del parlament dependrà de com els votants classifiquin els candidats en el sistema de representació proporcional d’Irlanda.

Encara que el suport al Sinn Féin ha baixat en comparació amb el 2020, el ressorgiment del partit sota el lideratge de Mary Lou McDonald ha trastocat la política a Irlanda. La seva agenda de tendència esquerrana ha atret els votants que lluiten contra el cost de la vida, i el Sinn Féin sembla consolidat com una força electoral amb importants implicacions per a la política irlandesa. És probable que ara Fianna Fail i Fine Gael es necessitin mútuament per a arribar al poder, cosa que canviarà la dinàmica d’una rivalitat que es remunta a la guerra civil irlandesa.

L’artista urbà Joan Juncosa ha volgut protestar contra el fet que enguany a la plaça de Sant Jaume de Barcelona no hi hagi un pessebre, sinó una gran estrella il·luminada. És per això que ha omplert els carrers del barri Gòtic de nombroses figures petites d’ovelles de colors, que simbolitzen un ramat desorientat que no troba el pessebre. Tal com ha explicat a Betevé, la intenció de l’artista és continuar afegint ovelles pels carrers durant aquests dies. Diu que ha fet la tria d’aquest animal perquè, entre més, és molt present en moltes cultures.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Joan Juncosa (@juncosa.art)

El secretari d’Emergències de la Generalitat, Emilio Argüeso, ha posat el seu càrrec a la disposició del president Carlos Mazón, segons que han informat a l’agència EFE fonts de Generalitat. Les fonts han indicat que va ser “fa uns dies” quan Emilio Argüeso va posar el seu càrrec a la disposició del cap de l’executiu. És previst que dimarts sigui destituït.

Argüeso s’ha mantingut en el càrrec després del cessament de l’ex-consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, responsable d’Emergències durant la gota freda, i el nomenament del nou conseller d’Interior i Emergències, Juan Carlos Valderrama.

La Fira de l’Avet d’Espinelves ha superat totes les expectatives de visitants durant el seu primer cap de setmana d’obertura. El batlle del municipi, Antoni Tanyà, ha explicat a l’ACN que en tots els quaranta-tres anys d’història de la fira “no s’havia vist mai tanta gent el primer dia d’arrencada”.

Avui han continuat les riuades de gent i, per això, els organitzadors calculen que superaran els 100.000 visitants i que arribaran a vendre entre 3.500 i 4.000 avets. En total, hi ha 7 parades d’avets i 120 de productes d’alimentació i d’articles de Nadal. Una de les novetats és que en aquesta edició s’ha obert un nou aparcament de 300 places, que se suma al que ja es va obrir l’any passat amb capacitat per a 200 vehicles.

L’empresari influent Juan Roig, amo de Mercadona, ha criticat la descoordinació dels polítics pel que fa a la gestió de la gota freda l’endemà de la manifestació contra Carlos Mazón. “El 98% de la gent té un gran esperit d’ajuda, però la coordinació dels polítics ha estat molt dolenta”, ha dit en declaracions als mitjans després de la celebració de la Marató València, que impulsa des de la Fundació Trinidad Alfonso. “A més de la gran desgràcia de la naturalesa, hi ha hagut l’enfrontament entre ells. Els valencians el que volem és alçar-nos i continuar treballant. Menys discussions i més fer coses”. L’empresari també ha afegit que ara el que cal és “revitalitzar l’economia i la moral de les 800.000 persones afectades”.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, veu un “exercici de trilerisme polític” en el text del finançament aprovat pel Congrés Federal del PSOE. “No es pot ser bilateral i multilateral a la vegada”, ha afirmat en declaracions als periodistes. Turull també ha acusat el president de la Generalitat, Salvador Illa, de “servilisme a la Moncloa” i ha assegurat que el suport de Junts és “impossible” en aquests termes.

Sobre les votacions per presidir ERC, ha dit que faran valoracions quan surti escollida la candidatura perquè volen ser respectuosos amb els processos interns d’altres partits. Això sí, ha retret a ERC: “Ens hagués agradat que en els nostres debats interns intensos se’ns hagués respectat i no se’ns haguessin enviat mariachis”.

El 41è Congrés Federal del PSOE ha aprovat amb un 90% dels vots la composició de la nova executiva de Pedro Sánchez, formada per 49 persones i on el PSC disposa de tres representants: Jordi Hereu, Montse Mínguez i Manuel García Salgado. L’any 2021, el Congrés de València va avalar la direcció del partit amb un 94,94% dels vots. Com fa tres anys, la nova cúpula sorgida de Sevilla continua liderada per Pedro Sánchez, amb el càrrec de secretari general, María Jesús Montero, com a vice-secretària general, i Santos Cerdán, com a secretari d’organització dels socialistes. En aquella ocasió, el PSC va obtenir quatre llocs ocupats per Eva Granados, Montse Mínguez, Víctor Gutiérrez i Manuel García Salgado.

Els delegats del PSOE han votat durant el matí les propostes de la direcció per la nova cúpula del partit (la comissió executiva federal), la comissió ètica i de garanties i el comitè federal, un òrgan més ampli que l’executiva, ja que compta amb 108 noms. Totes les llistes, on hi havia una única proposta negociada entre Ferraz i les federacions socialistes, han superat el 90% dels vots afirmatius. Concretament, el 90% ha secundat l’executiva, el 90,04 el comitè federal i el 90,2 la comissió d’ètica.

El llistat definitiu per la direcció del partit es va donar a conèixer ahir passada la una de la matinada i no inclou canvis destacats. De fet, es mantenen els tres càrrecs principals de la directiva -Sánchez, Montero i Cerdán– com la presidència del partit, càrrec ostentat per l’ex-ministra Cristina Narbona, i el càrrec de portaveu, en mans novament d’Esther Peña. Un dels únics canvis és el de la secretària d’Igualtat, que deixa de ser la ministra Ana Redondo i passa a mans de la delegada del govern espanyol a Madrid, Pilar Bernabé.

Sánchez anuncia la creació d’una empresa pública per construir i gestionar habitatges

Sánchez ha volgut inculcar optimisme al PSOE en el discurs de clausura del congrés que l’ha reelegit com a secretari general del partit. Davant 4.000 persones que han omplert el pavelló Fibes de Sevilla ha advertit que “plantarà cara” als atacs de la dreta amb “més polítiques progressistes”. En aquesta línia, ha promès que crearà una empresa pública d’habitatge que construirà i gestionarà pisos des de l’Administració General de l’estat espanyol. Ha admès que en aquest temps ha sospesat llençar la tovallola, però ho ha descartat. Ha dit que, davant de “les polítiques de l’odi de la dreta i la ultradreta”, a ell li toca “fer un pas endavant”. “Tinc més ganes, més il·lusió i més força que mai”, ha sentenciat.

Més d’un centenar persones es van reunir ahir a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, per a una altra semifinal de la Lliga del Paraulògic. Aquesta vegada, més de seixanta participants van competir per aconseguir una plaça a la gran final, que es jugarà el 25 de gener.

Us demanem una petita donació puntual per ajudar-nos en l’organització de la Lliga. Punxeu ací si ens podeu i voleu ajudar.

Més d’un centenar persones es van reunir ahir a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, per a una altra semifinal de la Lliga del Paraulògic. Aquesta vegada, més de seixanta participants van competir per aconseguir una plaça a la gran final, que es jugarà el 25 de gener.

Sumar ha respost a la decisió del PSOE d’eliminar els signes “Q+” de la sigla LGTBI i a la crida a prohibir que les dones trans participin en categories esportives femenines. Sumar ha retret al PSOE a les xarxes socials que no es podia lluitar contra l’extrema dreta amb les idees de l’extrema dreta.

El ple del quaranta-unè congrés federal del PSOE ha aprovat una esmena d’un dels corrents feministes dins el partit per a modificar la seva ponència marc i eliminar els signes “Q+” de les referències que es feien dins aquest text al col·lectiu LGBTI, segons que han confirmat a Europa Press fonts presents al ple.

En concret, la proposta original de la direcció del PSOE feia unes quantes referències a les persones LGBTIQ+, i incorporava la sigla “Q+”, que fan referència a les persones queer i la resta d’identitats i orientacions.

No obstant això, un corrent feminista del PSOE ha aconseguit d’aprovar la seva esmena perquè a l’ideari final que surti d’aquest congrés socialista s’elimini aquesta sigla i es torni així a la forma recollida al text del congrés anterior.

Un debat de fons dins el feminisme

Però per què un sector del PSOE refusa el concepte queer? De fons, hi plana un dels debats més importants dins el moviment feminista aquests darrers anys, el relatiu a la qüestió trans i a la teoria queer. Queer, traduït de l’anglès, voldria dir “estrany” o “tort”, i és una manera que ha tingut la comunitat LGBTI de reapropiar-se de l’estigma contra les orientacions sexuals i identitats de gènere fora de la norma.

El concepte, per tant, es fa servir de maneres diverses. Per una banda, pot incloure totes aquelles persones amb identitats, condicions o conductes que són relegades fora de l’heteronormativitat i que sovint són estigmatitzades, com ara les persones trans o homosexuals. Per una altra banda, també es pot fer servir com a concepte paraigua per a incloure-hi totes les identitats que resten fora de la sigla LGBTI, com ara les persones no binàries o totes aquelles qui refusin la classificació binària home-dona. Això, juntament amb el signe “+”, vol incloure dins la sigla del col·lectiu aquestes persones i també identitats com ara el gènere fluid i més orientacions sexuals, com ara la pansexualitat.

D’una altra banda, la teoria queer fa referència al conjunt de teories sobre el gènere i la sexualitat segons les quals l’orientació sexual, la identitat de gènere o la divisió sexual entre homes i dones són resultat d’una construcció social i no pas biològica.

Aquest sector del PSOE que refusa la sigla “Q+” no solament discrepa de les principals tesis de la teoria queer, especialment de la que diu que no solament el gènere és una construcció social, sinó també el sexe. També qüestionen l’existència de les persones no binàries o del gènere fluid. A més, un sector del partit també s’oposa a l’autodeterminació de gènere de les persones trans.

Uns altres sectors del feminisme, com ara el que ha assumit Sumar, consideren que aquests posicionaments del PSOE són trànsfobs i van en contra de la dignitat i reconeixement de les persones trans i no binàries.