El Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) ha anul·lat les sancions europees contra el magnat rus Mikhaïl Fridman, antic propietari dels supermercats Dia amb el grup inversor LetterOne, en considerar que les mesures no estaven prou justificades.

D’aquesta manera, la Justícia europea estima els recursos de Fridman i de l’empresari Petr Aven contra les sancions per la seva relació amb Alfa Group, un conglomerat que inclou a Alfa Bank, un dels principals bancs de Rússia, després de la invasió russa d’Ucraïna.

Ambdós van al·legar que les sancions no es basaven en proves fiables ni creïbles i que les apreciacions del Consell de la UE eren errònies.

El tribunal amb seu a Luxemburg declara que cap dels motius que figuren en les sancions contra Aven i Fridman està prou acreditat, ni els 27 van aportar proves addicionals per justificar la renovació de les sancions. És per això que anul·la tant les sancions inicials com els actes de renovació.

Segons el Tribunal General, la UE ha assenyalat certa proximitat dels dos magnats amb el president rus, Vladímir Putin, o el seu entorn, però no queda provat que hagin donat suport o patrocinat la campanya militar de Rússia contra la integritat territorial, la sobirania i la independència d’Ucraïna.

Joaquín Miguel Barceló, amic de la infància de l’ex-president de la Generalitat Valenciana i ex-ministre del PP Eduardo Zaplana, ha confessat en el judici que es fa a l’Audiència de València pel cas Erial i ha delatat Zaplana: “Era el seu testaferro. Em va demanar que m’encarregués dels seus diners perquè ell es dedicava a la política i ho vaig fer. M’ho va demanar com a favor i al començament ho vaig veure lícit”, ha dit.

Barceló ha declarat en la tercera sessió del judici pel cas Erial, procediment en què s’ha investigat el suposat cobrament de més de deu milions d’euros en comissions derivades de concessions d’ITV i parcs eòlics del País Valencià. En total, hi ha quinze acusats, entre els quals Zaplana, i el frau és quantificat en més de vint milions d’euros.

Eduardo Zaplana ho nega tot

Barceló ha manifestat que coneix Zaplana de fa uns cinquanta anys: “Ens vam conèixer de molt joves, dels mateixos cercles de sortir, de ser molt amics. Hem continuat essent amics íntims.”

“Éreu el testaferro de Zaplana?”, li ha demanat directament el fiscal, i l’acusat ha respost: “Sí. Em va demanar favors, els hi vaig fer. Si a això se’n diu testaferro, ho vaig ser.”

Ha reconegut que havia signat molts papers que no va arribar a llegir i que apareixia en diverses societats perquè li ho van demanar. Interpel·lat per si els diners d’aquestes societats eren de Zaplana, ha respost: “Em van dir que era de Zaplana i de la família, que no tributava, però que era tot normal”, ha asseverat. “A mi em tenien per a signar tots els documents que em posaven davant”, ha afegit.

[VÍDEO] Una dona s’encara amb Zaplana a les portes del jutjat: “Fes la cua, home!”

La Junta Electoral de Barcelona creu que el govern i el president de la Generalitat i candidat d’ERC, Pere Aragonès, han vulnerat el principi de neutralitat de les administracions públiques en precampanya de les eleccions Catalunya, que estableix la LOREG. Ho estableix una resolució que dóna resposta a una denúncia del PP contra publicacions del Departament d’Acció Climàtica a les xarxes socials i contra la visita del president de la Generalitat al centre Barnahus de Vilanova i la Geltrú del 27 de març. La resolució té data de 9 d’abril, i donava 24 hores a la Generalitat per presentar recurs, que acabarà resolent la Junta Electoral espanyola. La presidenta de la campanya del PP, Dolors Montserrat, ha dit que el seu partit continuarà vigilant el govern.

El 21 de març el departament va anunciar ajudes de 128 milions d’euros per a la millor de les xarxes d’aigua municipal, una mesura que beneficia 707 municipis. I el 23 de març, amb motiu del Dia Mundial de l’Aigua, el mateix departament va difondre per les xarxes socials un vídeo en què surt el president Aragonès i la vice-presidenta del govern, Laura Vilagrà. La junta electoral considera que les publicacions a les xarxes socials del Departament d’Acció Climàtica exposen èxits aconseguits pel mateix departament. I això, segons la resolució, infringeix l’article 50.2 de la LOREG.

També, la junta electoral diu que la visita d’Aragonès al centre Barnahus de Vilanova i la Geltrú és contrària a l’article 50.3 de la LOREG, que prohibeix la inauguració d’obres o serveis públics a partir de la convocatòria d’eleccions.

La portaveu de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, ha afirmat que no es podia confiar en un govern espanyol que només promet diners quan hi ha eleccions a Catalunya. “Si això tan injust i insultant pot canviar és perquè Junts i el president Puigdemont hem aguantat la posició quan més difícil era”, ha dit a la cambra baixa. “Quan es tracta de Catalunya, el PSOE incompleix i la seva sucursal catalana calla i acata, i entre tots continuen alimentant el forat negre de Madrid”, ha afegit, en un discurs en què també ha comparat Rússia amb l’estat espanyol en l’exercici de la persecució política i el mal ús de l’estat de dret.

“Les evidències de desviació de poder, mal ús de l’estat de dret o de persecució política són tan clares allà com aquí i si no comencen a explicar clar tot el que passa aquí, tot el que ha passat, podria passar que al final aquest ja no sigui el problema d’uns catalans, sinó de tots els demòcrates”, ha remarcat dirigint-se a Sánchez. “No poden continuar mirant cap a una altra banda davant els jutges que prevariquen”, ha conclòs.

Aquest dijous, 11 d’abril a les set del vespre, es farà la presentació del llibre Deu lliçons per a salvar el català a la sala Jacint Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès. Hi participaran Jordi Badia, cap d’estil de VilaWeb, que n’ha fet l’edició i la tria dels textos, i Assumpció Maresma, editora de VilaWeb, que n’ha escrit el pròleg.

El llibre inclou una selecció d’articles que Carme Junyent va publicar a VilaWeb els deu darrers anys i algunes entrevistes que li va fer aquest diari. El conjunt és una reflexió completa sobre el present i el futur de la llengua catalana, partint d’una anàlisi rigorosa i experta per a arribar a propostes clares i amb possibilitats de reeixir.

Podeu comprar Deu lliçons per a salvar el català de Carme Junyent a la botiga de VilaWeb

L’acte, que en un primer moment era previst a l’Espai VilaWeb, es farà finalment a l’Ateneu Barcelonès per poder encabir tots els interessats a assistir-hi.

Encara hi ha unes quantes places disponibles. Els interessats poden enviar un correu a l’adreça inscripcions@vilaweb.cat amb el nom de la persona que vol reservar lloc, que pot venir amb un acompanyant (en aquest cas, caldrà indicar-ho explícitament al correu).

Confirmarem les places per ordre de recepció dels correus fins a omplir la cabuda màxima de la sala.

Data: dijous 11 d’abril de 2024
Hora: 19.00
Lloc: Ateneu Barcelonès (carrer de la Canuda, 6 Barcelona)

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha advertit que les eleccions a Catalunya del 12-M graviten sobre el país i la manera com es governa, i “no sobre el que li passarà a una persona“, en referència al president Carles Puigdemont, perquè “per a això, que algú es posi una sèrie de Netflix o un serial d’Antena 3”. Rufián també ha retret a Puigdemont que ahir, durant la seva entrevista a RAC1, no descartés acords amb Aliança Catalana. “El feixisme és feixisme, encara que tingui una estelada com un camió darrere, i la nostra obligació és denunciar-ho i dir que no pactarem mai amb el feixisme.”

Rufián ha fet aquestes manifestacions durant la seva rèplica a la compareixença del president espanyol, Pedro Sánchez, al congrés. El portaveu d’ERC també ha dit que si el dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, no havia pactat fins ara amb Junts és perquè Vox no li ho permetia, però que tard o d’hora arribarien a aquest acord.

Rufián també ha demanat a Pedro Sánchez que vagi més enllà en la resposta a l’actuació d’Israel a Gaza i “cessi definitivament el comerç d’armes amb Israel”. Aquest comerç, segons Rufián, continua existint i les armes “es proven amb els caps de nens i nenes a Gaza”. A més, l’ha instat a encapçalar que la Comunitat Internacional porti el “genocida” Netayahu a un tribunal de drets humans.

Els militants de Junts per Catalunya han elegit Toni Comín com a cap de llista a les eleccions europees del 9 de juny. L’eurodiputat ha rebut el 77% dels vots. L’altre candidat, Joan Josep Florensa –conseller nacional i president de l’agrupació local de Gandesa (Terra Alta)–, ha aconseguit el 9% dels suports. En una entrevista a VilaWeb, Comín ja va avançar que estava disposat a ser cap de llista si Carles Puigdemont es presentava a les eleccions a Catalunya.

“Entenc el president, em poso al seu lloc, perquè per ell també és important de mantenir el front europeu ben defensat, amb gent seva. Entenc que li doni tranquil·litat que, si es confirma que ell se n’ha d’anar al parlament, al Parlament Europeu es quedi la persona amb qui ha estat treballant i lluitant aquests anys, que sóc jo. La seva idea i la meva és que jo pugui encapçalar la llista europea si no ho pot fer ell”, va explicar.

Comín és eurodiputat d’ençà del 2019, tot i que no va poder ocupar l’escó fins al 2020, quan el TJUE va dictar la coneguda sentència Junqueras. Durant aquesta legislatura, ha estat membre del Comitè pel Desenvolupament i de la delegació per les relacions amb Austràlia i Nova Zelanda. Així mateix, ha estat substitut en altres òrgans, com ara els comitès pel Medi Ambient i de Peticions, que el PP de Dolors Montserrat ha instrumentalitzat en contra de la immersió lingüística.

Vint-i-una candidatures en total es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig, segons que ha publicat el Diari Oficial de la Generalitat. Al marge dels vuit partits que actualment tenen representació al Parlament —PSC, ERC, Junts, Vox, CUP, Comuns, Ciutadans i PP—, n’hi ha una dotzena més que es presenten a les eleccions catalanes: Frente Obrero, Partit Animalista amb el Medi Ambient (PACMA), Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya, Partit Univers Català, Reinicio Político, Família y Vida, Izquierda por España, Per un món més just, Aliança Catalana, Alhora, Recortes Zero, Front Nacional de Catalunya i Convergents.

Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig?

Set de les candidatures presentades es defineixen com independentistes. A banda de les tres forces que tenen representació al parlament —ERC, Junts i la CUP— també s’hi presenten Alhora, el nou partit que encapçala Clara Ponsatí; Convergents, el partit de l’ex-conseller Germà Gordó —que només es presenta a la demarcació de Tarragona—; i dos partits amb propostes d’extrema dreta: Aliança Catalana i el Front Nacional de Catalunya.

Alguns dels partits amb representació al parlament han canviat la marca sota la qual es presenten. En el cas de Junts, aquestes eleccions incorporen el nom del seu candidat i es presenten amb la marca de Junts+ Puigdemont per Catalunya. Una estratègia similar a la que va fer Xavier Trias a les últimes eleccions municipals, que es va presentar amb la marca TriasxBCN.

També és el cas de Catalunya en Comú, que aquesta vegada es presenten amb el nom Comuns Sumar, que substitueix la coalició amb Podem per una aliança amb Sumar. La CUP, que a les anteriors eleccions era CUP-Guanyem per una aliança amb el partit de Dolors Sabater, ara s’han registrat a les eleccions amb la marca CUP-Defensem la Terra, que remarca el discurs ecologista que vol fer en campanya.

Grifols ha informat que treballa activament per emetre deute sènior garantit i que, en cas d’èxit, serveixi per refinançar el deute no garantit que venç el 2025. Així ho ha detallat en un comunicat a través de la Comissió espanyola del Mercat de Valors (CNMV), i després que la setmana passada la multinacional precisés al regulador que el nou càlcul de l’ebitda i de la ràtio de deute era de 10.527 milions d’euros, més de mil milions del que s’havia calculat anteriorment.

D’altra banda, la multinacional ha assenyalat que espera tancar la venda del 20% de Shanghai RAAS al grup Haier, per un import de 1.800 milions de dòlars, el primer semestre de 2024.

L’empresa catalana ha assegurat que els ingressos d’aquesta operació es destinaran a la reducció del deute garantit.

En la presentació dels resultats anuals de 2023 –feta a finals de febrer–, Grifols va determinar que el deute financer era de 9.420 milions d’euros i la ràtio de palanquejament era de 6,3.

L’equip de govern de Ripoll, format per l’extrema dreta d’Aliança Catalana, ha censurat el cartell més votat de la festa major de Ripoll durant la Fira de les 40 hores, tal com es fa cada any. Es tracta d’una proposta colorista protagonitzada per persones i personatges de tota mena. El que no ha agradat a l’equip de la batllessa Sílvia Orriols és que a la part de baix apareixia una nena amb vel. Com que l’autora s’ha negat a esborrar-la, finalment el cartell de la festa serà el que va quedar en segon lloc. Tots els partits de l’oposició han condemnat els fets i acusant el govern de censura.

L'equip de govern de Ripoll ha decidit desqualificar el cartell de Festa Major que el jurat va triar d'entre els 10 més votats a la Fira de les 40 hores, perquè l'autora s'ha negat a treure la imatge d'una nena amb vel islàmic a la part inferior.

No normalitzarem la misogínia… pic.twitter.com/VNmNLA8YGk

— Sílvia Orriols (@orriolsderipoll) April 9, 2024

Per a la batllessa de Ripoll, la decisió de desqualificar el cartell d’entre els deu més votats a la fira passava per “no normalitzat la misogínia islàmica”. La comissió organitzadora de la festa, la comi, ho va fer públic al·legant una “decisió política totalment aliena a la comissió de festes que ha comportat la renúncia de la guanyadora”. I anunciant que, arran d’això, el segon més votat passarà a ser el cartell oficial.

Els partits a l’oposició ho han condemnat la decisió i exigeixen una rectificació. Junts ho ha qualificat de barrabassada, tot exigint al regidor de cultura demanar perdó per la retirada del cartell per motius polítics.

Lamentem la retirada per motius "polítics" del cartell guanyador del concurs popular de la Festa Major Sant Eudald 2024. Demanem al govern @Aj_Ripoll i al regidor de cultura que rectifiqui aquesta decisió i demani perdó per aquesta barrabassada pic.twitter.com/9JzALWS2mi

— Junts Ripoll (@JuntsRipoll) April 9, 2024

ERC, per la seva banda, ho ha condemnat amb una frase: “L’obsessió de la Sílvia Orriols amb el vel fa canviar el cartell de la Festa Major”, mentre que el portaveu del PSC a la ciutat, Enric Pérez, també ha denunciat la censura: “Aquest és el nivell democràtic que tenim a Ripoll, la censura és dictadura”.

L'obsessió de la Sílvia Orriols amb el vel, fa canviar el cartell de la Festa Major pic.twitter.com/HXW6a2lDh8

— ERC Ripoll (@erc_ripoll) April 9, 2024

En una línia similar s’ha expressat la CUP, qualificant la decisió de vergonyosa per la censura i negant la voluntat popular expressada en la fira. Finalment, el regidor de Som-hi Ripoll, Joaquim Colomer, ha parlat d’imposició en la decisió del guanyador i censura: “Vergonyós i, com veieu, la censura encara existeix a Ripoll”.

Aquest serà el nostre cartell de la Festa Major de Sant Eudald 2024, el més votat per la ciutadania de Ripoll.

Lamentem, un cop més, la vergonyosa actuació de l’Ajuntament de Ripoll censurant el cartell guanyador i negant la voluntat popular expressada en la Fira de les 40h. pic.twitter.com/tT7jqYssWS

— Alternativa per Ripoll (@CUPRipoll) April 9, 2024

Els Mossos d’Esquadra investiguen la mort violenta d’una dona i els dos fills menors al Prat de Llobregat. El pare s’hauria suïcidat, segons que ha informat la policia catalana. Els fets van passar dilluns al vespre, quan es van localitzar els cossos de la dona i els menors al seu domicili. Hores abans s’havia sabut que un home, que ha resultat ser el pare dels menors, s’havia suïcidat a l’estació del Prat de Llobregat. La dona i l’home tenien 43 anys i els dos fills vuit. S’ha decretat el secret de sumari i els Mossos treballen per esclarir els fets.

Avui, 10 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Xavier Trias: “Jo ja me n’hauria d’haver anat”
• Expropiar pisos buits i aturar les llicències turístiques: Andorra es blinda contra la crisi de l’habitatge
• La coherència de Puigdemont I Editorial de Vicent Partal
• La Barcelona dels expatriats: una comunitat paral·lela que es gira d’esquena a la ciutat
• La fiscalia demana presó per als encausats pels piulets sobre el cas de Canet de Mar
• Si cal votar, voteu, però sense fer mal a ningú I Mail obert de Joan Minguet Batllori
• Dins el pla secret de Donald Trump per a posar fi a la guerra entre d’Ucraïna
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Per què augmenten tant les al·lèrgies? Una clau pot ser en la microbiota
• Quines llistes es presenten a les eleccions a Catalunya del 12 de maig?

Consulteu totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Alhora, el partit encapçalat per Clara Ponsatí i Jordi Graupera, demana aportacions per a finançar la campanya després d’haver recollit els avals; i, segons asseguren, fer que sigui sostenible econòmicament, “al marge d’interessos corporatius, grups de pressió o poders establerts”. Ponsatí, en un missatge, demana ajuda, encara que sigui poc, i demana de fer-los confiança.

Llista d’Alhora per a les eleccions a Catalunya del 12 de maig del 2024

El partit explica que els diners s’invertiran íntegrament en la campanya electoral i ho divideixen en diferents apartats. Promoció i publicitat a internet, amb una estratègia centrada a internet, principalment per a fer publicitat, visibilitzar contingut en xarxes socials, entre altres. Cartelleria i altres materials, per a crear, imprimir i repartir cartells, fulletons, entre altres. Organització d’actes, permetran de cobrir els costos associats a la reserva de llocs, la logística dels esdeveniments, el transport i la seguretat, entre d’altres. Investigació i anàlisi de dades, amb l’objectiu de finançar enquestes d’opinió, anàlisis demogràfiques i estudis de mercat per desenvolupar estratègies de campanya efectives.

Ajudeu-nos, si us plau, amb donacions per finançar la campanya electoral. Poc o molt, el que bonament pugueu. Ho farem @alhora_cat !https://t.co/jG6xeA14rH

— Clara Ponsatí (@ClaraPonsati) April 9, 2024

El congrés espanyol ha avalat per àmplia majoria la presa en consideració de la proposició de llei d’iniciativa popular (ILP) per a “una regulació extraordinària per a persones estrangeres a Espanya”. La proposta, que pretén de cercar mecanismes que garanteixin que els immigrants puguin sortir de la situació de falta de drets, ha estat impulsada per centenars d’entitats socials i religioses com Càritas. Finalment, el text ha tingut els suports de 310 diputats del PP, el PSOE, Sumar, Junts i ERC, entre d’altres. En contra hi han votat els 33 representants de Vox. La formació de Santiago Abascal ha carregat contra la iniciativa avisant que pot causar un “efecte crida” a la immigració il·legal.

La norma, que cerca de fer un reial decret per fer una regularització extraordinària dels immigrants arribats a l’estat espanyol fins el novembre de 2021, ha reunit 700.000 firmes. Aquesta setmana, la Conferència Espanyola de Religiosos, Càritas, el departament de Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola i la Xarxa d’Entitats per al Desenvolupament Solidari (REDES) van fer públic un comunicat on demanaven als grups polítics el suport a la proposta i alertaven del risc que decaigués. Des del PP, Sofía Acedo ha agraït l’esforç que han fet les entitats socials i religioses, especialment Càritas, per impulsar la ILP. “Obrir el debat (sobre la regularització) ens permetria retratar el govern”, ha explicat. A parer seu, hi ha un cert descontrol a l’estat que impedeix saber quantes persones hi ha en situació irregular. “S’ha d’anar contra les màfies i ser contundents”, ha lamentat abans de dir que aquest fenomen està en auge des de fa anys davant la inacció del govern espanyol.

Pel PSOE, la diputada Elisa Garrido ha retret a Vox que s’oposi a la ILP malgrat que molts dels seus membres i dirigents -ha citat a Javier Ortega Smith- tenen noms estrangers que venen de persones migrants. Així mateix, ha apostat per reforçar la migració “regulada, ordenada i segura” amb drets laborals pels quals arriben. Des de Sumar, la diputada Gala Pin ha dit que l’arribada de la ILP suposa una victòria dels “ningú” i de la democràcia i ha aprofitat el debat per demanar un alto-el-foc a Palestina. Des d’ERC, Jordi Salvador ha dit que la iniciativa permetrà de millorar la vida de moltes persones gràcies a les firmes de centenars de milers de persones, associacions, entitats i partits. A parer seu, no permetre l’aprovació de la ILP suposaria un “aberració democràtica”. “No podem permetre que milers de persones visquin en les pitjors condicions per la seva situació administrativa”, ha argumentat.

Per part de Junts, el diputat Josep Maria Cervera ha afirmat que la delegació de les competències de migració a Catalunya permetria una millor gestió d’aquest fenomen que faria innecessàries aquestes regularitzacions en massa. D’altra banda, ha dit que avalen la ILP per respecte als drets humans i amb l’objectiu de posicionar-se definitivament més endavant.

D’ençà de fa dècades, els casos d’al·lèrgies –primaverals, alimentàries, cutànies, entre més– s’han enfilat, fins al punt que es considera una epidèmia mundial en tota regla. Aquest fenomen cridaner planteja moltes preguntes: quins són els factors de risc per a tenir al·lèrgies? És positiu infectar-se per patògens per prevenir-les? Hi influeixen els agents químics als quals estem com més va més exposats? És la genètica, la culpable, i hem de resignar-nos?

Estudis recents afegeixen un factor més a la complicada equació: la microbiota. Mirarem d’aclarir totes aquestes qüestions.

La hipòtesi de la higiene

El 1989, l’epidemiòleg David P. Strachan va proposar la denominada “hipòtesi de la higiene” per a explicar l’augment en la incidència de malalties al·lèrgiques, com ara l’asma, la febre del fenc i l’èczema. Després d’haver fet un seguiment a 17.414 persones fins als vint-i-tres anys, Strachan va proposar que créixer en una família on convivien uns quants nens disminuïa la probabilitat de tenir al·lèrgies. La raó? L’augment d’infeccions creuades entre els germans.

Va sorgir llavors la idea que la reducció de les infeccions entre els habitants de les societats occidentals avançades a causa de la higiene i els avenços mèdics comportava també una disminució de les respostes immunitàries tipus 1, les que ens protegeixen dels virus i els bacteris patògens. I això implica, al seu torn, un risc més elevat de respostes immunitàries tipus 2 descontrolades; és a dir, de malalties al·lèrgiques. Aquest darrer tipus de reaccions ens protegeix de paràsits helmints (cucs), danys físics i químics i verins, entre més.

Estudis posteriors van matisar aquesta hipòtesi, i van concloure que no totes les infeccions prevenien de les al·lèrgies. Fins i tot, pot passar al contrari: infeccions amb el virus respiratori sincicial o rinovirus a una edat primerenca es relacionen amb una probabilitat més alta de tenir asma.

La importància d’adquirir un microbioma sa en la infància

Avui dia es considera que la tolerància als al·lergògens –és a dir, l’absència de reaccions del sistema immunitari a elements que no constitueixen un risc per a la nostra salut– depèn d’una colonització microbiana i un ambient inmunoestimulatori convenients des dels primers moments de vida. I tots dos són, en part, adquirits de la mare.

En aquest context, els epitelis (pell, intestí, vies respiratòries) reben els estímuls adequats (encara que un mal químic pot desbaratar aquest procés) per tal de no desenvolupar una resposta immunitària adaptativa enfront dels al·lergògens. Això contribueix, d’una banda, a la tolerància i, d’una altra, al fet que es mantingui la integritat física d’aquests epitelis. Això evita una resposta inflamatòria nociva i un risc més alt d’infeccions.

De fet, s’ha descrit que la dermatitis de més d’un mes de durada per reacció al bolquer en nadons té relació amb al·lèrgies alimentàries. Arran d’aquesta troballa, ha sorgit la proposta que la primera exposició a aliments que causen reaccions al·lèrgiques sovint, com el cacauet, sigui amb la seva ingesta. Això induiria tolerància, com si s’indiqués al sistema immunitari: “Això és un aliment, no un patogen”. Per contra, l’ús de cremes hidratants amb components d’origen alimentari, com l’oli de cacauet, sembla que promou no tan sols la irritació de la pell, sinó també la reacció al·lèrgica.

Bacteris relacionats amb l’asma

Si no es dóna la situació homeostàtica (d’equilibri) entre el sistema immunitari i la microbiota els primers anys de vida, podríem enfrontar-nos a una disbiosi o microbiota patogènica. Per aprofundir en aquesta connexió, fa poc es va estudiar el risc de tenir asma i la seva relació amb el microbioma.

En concret, els investigadors van examinar el conjunt de gens dels bacteris presents en la femta de dones embarassades en el seu tercer trimestre i en criatures entre tres mesos i un any. Els autors de l’estudi van trobar determinats grups de bacteris que difereixen, efectivament, entre les criatures que tenen asma i les que no en tenen. A més, van determinar que el part per cesària reduïa la presència del grup Bacteroides, la qual cosa es vincula a més probabilitat de tenir la malaltia entre les criatures petites.

Ratolins guarits amb bacterioteràpia

En el cas de les al·lèrgies alimentàries, també s’ha demostrat que la microbiota sana indueix tolerància als al·lergògens, en bona part perquè promouen la formació de limfòcits T reguladors (inhibidors de la resposta immunitària). Un estudi fet a l’hospital infantil de Boston, dirigit pels mèdics Rima Rachid i Talal Chatila, va trobar disbiosi en nens amb al·lèrgies alimentàries.

A més, els científics van administrar bacteris (bacterioteràpia) dels grups de Clostridiales i Bacteroidales a ratolins susceptibles de tenir al·lèrgia per un canvi genètic en el receptor de la interleucina-4 (una proteïna que compleix funcions molt importants en les respostes immunitàries tipus 2) i van observar que milloraven. És a dir, la microbiota és molt rellevant en el desenvolupament de les al·lèrgies, però no hem d’oblidar el component genètic.

En aquest sentit, unes certes mutacions genètiques il·lustren que les al·lèrgies són el producte de respostes immunitàries tipus 2 “exacerbades i fora de context”. Aquestes mutacions, que sobreactiven el factor de transcripció STAT-6, produeixen malalties al·lèrgiques molt greus, caracteritzades per dermatitis atòpica, immunoglobulina E (IgE) elevada en sèrum i elevat nombre d’eosinòfils (un tipus de cèl·lules del sistema immune), al costat d’una altra mena de problemes de desenvolupament.

En conclusió, conèixer la genètica que subjau en les al·lèrgies permetrà el desenvolupament de nous fàrmacs, com ara blocadors del receptor de la interleucina-4. A més, dilucidar com és la microbiota “sana” capaç de prevenir aquestes respostes desproporcionades del sistema immunitari pot portar a la creació de tractaments probiòtics que les minorin i previnguin les reaccions anafilàctiques més perilloses.

Narcisa Martínez Quiles és professora titular de l’àrea d’Immunologia de la Universitat Complutense de Madrid. 

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

 

Després de mesos de preparatius, el govern andorrà presentà dijous el projecte de llei per al creixement sostenible i el dret d’habitatge, un pla ambiciós amb què vol afrontar la crisi de preus al sector immobiliari, que amenaça el benestar de molts andorrans. La proposta, que inclou mesures audaces, com ara expropiar pisos buits i aturar la concessió de llicències turístiques, ha estat rebuda amb crítiques per la patronal i una part de l’oposició, però l’executiu –que té majoria absoluta al parlament– ja ha deixat clar que la llei tirarà endavant i que treballarà perquè entri en vigor enguany.

Menys pisos buits, menys pisos turístics i més pisos de titularitat pública

L’any 2008, el mercat immobiliari andorrà es trobava al caire del precipici. Com en tantes altres parts del país, la crisi financera havia fet esclatar de sobte la bombolla que s’havia anat inflant durant la dècada dels 2000. En plena recessió, centenars de propietats construïdes enmig del deliri immobiliari perillaven de quedar-se sense comprador a curt o mitjà termini, cosa que amenaçava els promotors amb pèrdues milionàries.

Per a evitar que la crisi s’agreugés, el govern va decidir aleshores d’obrir el mercat immobiliari a la inversió estrangera. Amb el pas del temps, tanmateix, aquesta política d’atracció d’inversió –combinada amb l’atractiva fiscalitat andorrana– ha acabat desencadenant el problema contrari, ha adobat el terreny a l’especulació immobiliària i ha empès una xifra com més va més gran d’inversors a competir per una oferta d’habitatges que cada dia escasseja més. No és estrany, per tant, que el preu mitjà del lloguer a Andorra la Vella sigui ara molt semblant al de Barcelona, o bé que el preu del metre quadrat s’hagi enfilat de gairebé un 40% aquests darrers dos anys.

Aquest, precisament, és el missatge que Espot va transmetre dijous en la presentació de la llei. Després d’una dècada d’augments sostinguts de preus, l’envit per al mercat immobiliari andorrà és ara “no morir d’èxit o sobreexplotació”.

A grans trets, el pla del govern es divideix en tres grans línies mestres. La primera és evitar que els habitatges ja existents continuïn buits o bé abandonin el mercat de lloguer residencial per a destinar-se a l’ús turístic. La mesura més cridanera, i segurament la que més polseguera ha aixecat, és que el govern pugui expropiar temporalment –en diu “cessió forçada”– els pisos buits. El pla, dit d’una altra manera, preveu que el govern pugui oferir unilateralment per llogar un pis buit en cas que el propietari no s’avingui a llogar-lo o bé no justifiqui degudament per què el manté fora del mercat. El govern calcula que la mesura pot alliberar fins a un miler de pisos que, ara com ara, romanen buits al Principat. “Sabem que hi pot haver, fàcilment, entre 800 i 1.000 pisos buits. Ens agradaria que es posessin de manera voluntària a la borsa d’habitatge. En el cas que el propietari no els vulgui llogar, opera la cessió temporal i obligatòria de l’ús a canvi d’un preu just per al propietari”, explicà la ministra d’Habitatge, Conxita Marsol, durant la conferència de presentació de la proposta.

Paral·lelament, l’executiu vol suspendre indefinidament l’aprovació de noves llicències d’habitatges d’ús turístic (HUT) i d’endurir les condicions per a la renovació d’aquests permisos: per exemple, un habitatge podrà perdre la llicència si es troba en un edifici en què menys d’un 30% dels apartaments es destinen a ús turístic (una casuística que el govern estima que afecta uns 650 edificis al Principat), o bé si no ha fet cap entrada en el registre d’ocupació d’allotjaments turístics durant el darrer any. Per si no n’hi hagués prou, les llicències HUT caducaran automàticament al cap de tres anys, llevat que es compleixin un seguit de criteris de qualitat.

Aquesta bateria de mesures entronca amb la segona línia mestra del pla, que inclou l’expansió del parc de l’habitatge andorrà no tan sols a partir de l’alliberament per a ús residencial d’apartaments ja existents sinó a partir de la construcció de nova oferta. De manera que el govern preveu la construcció de cent cinquanta habitatges de titularitat pública nous a Andorra la Vella, Ordino i la Maçana, que s’afegiran als 300 que ja es van rehabilitant o bé construint arreu del Principat. L’objectiu final és que el parc d’habitatge públic augmenti fins a 1.500 apartaments els tres anys vinents.

Però augmentar l’oferta immobiliària –bé mitjançant l’alliberament d’habitatges existents, bé construint-ne de nous– no és l’única via que el govern vol explorar per suavitzar les tensions al mercat andorrà. És per això que la tercera línia mestra del pla concerneix directament un dels grans motors de l’especulació immobiliària a Andorra aquests darrers anys: la inversió estrangera. El govern proposa de prohibir les promocions immobiliàries d’inversos estrangers (llevat que es destinin a pisos de lloguer), com també de limitar a dues propietats les adquisicions immobiliàries dels estrangers no residents (o bé amb menys de dos anys de residència). Aquestes propietats, a més, seran gravades a tipus més alts segons les operacions que el comprador hagi fet anteriorment: el primer habitatge que compri es gravarà amb un 3%, però en el segon la imposició serà d’un 5%.

Paral·lelament a les restriccions a la inversió estrangera, el govern vol endurir les condicions fiscals sobre la compra-venda i l’herència d’habitatges també entre els residents andorrans. Concretament, proposa de gravar fins a un 20% qualsevol operació de compra-venda immobiliària inferior a dos anys (és a dir, qualsevol venda immobiliària efectuada menys de dos anys després de la compra), mentre que les operacions superiors a deu anys continuaran sense gravar-se. Alhora, el pla vol augmentar de 140.000 euros (dels 360.000 actuals a 500.000) el valor màxim fins al qual el beneficiari pot estalviar-se de pagar l’impost de transmissió patrimonial quan adquireixi el primer habitatge.

Crítiques de la patronal i el moviment per l’habitatge

La llei ha estat rebuda amb una fredor glacial per la patronal immobiliària i turística, com també per bona part de l’oposició. Tant l’Associació d’Empreses d’Allotjament Turístic (AEAT) com l’Associació de Propietaris de Béns Immobles (APBI) consideren que la proposta crearà inseguretat jurídica, atemptarà contra els rendiments dels propietaris i farà perillar la supervivència de les empreses de lloguer turístic. “Moltes empreses no tenen la capacitat de tenir tot un edifici per gestionar i hauran de tancar. Això tindrà una repercussió a Grandvalira o Caldea, gent que aniran a unes altres destinacions, com a la Vall d’Aran o a Puigcerdà”, lamentà després de l’anunci el president de l’AEAT, Àlex Ruiz, en declaracions al Diari d’Andorra.

Per part de l’oposició, la dirigent d’Andorra Endavant, Carine Montaner, diu que la proposta de l’executiu és perillosa i massa intervencionista, i adverteix que podria espantar els inversors. El Partit Socialdemòcrata ha qualificat la proposta de poc garantista i ha abandonat la comissió d’habitatge després de criticar que el govern “legisla a cop de tweet“. “No estem d’acord en la manera de procedir i no compartirem la presa de decisions on no hem participat”, explicà ahir la presidenta del grup parlamentari, Judith Casal.

Tanmateix, no totes les reaccions a la llei han estat tan desfavorables. El principal grup de l’oposició, Concòrdia, ha titllat la proposta de valenta i ha considerat que les mesures proposades pel govern van en bona direcció. “Nosaltres fa temps que defensem que s’ha de ser molt més ambiciós regularitzant la inversió estrangera, que ha desencadenat bona part de la crisi de l’habitatge. Hem insistit molt també en la modificació del marc tributari per fer més difícil l’especulació. Són mesures que valorem positivament, però arriben tard”, explicà la setmana passada el president del grup, Cerni Escalé.

Alguns altres critiquen la proposta del govern perquè la consideren insuficient. La Coordinadora per un Habitatge Digne diu que la llei és un avenç, però lamenta que exclogui la regulació directa del preu del lloguer. “Falta aquesta regulació i calen també topalls. No pot ser un índex només informatiu”, expliquen fonts de la plataforma de defensa del dret de l’habitatge a Altaveu. Quant a l’expropiació temporal dels pisos buits, la coordinadora considera imprescindible d’assegurar que els immobles afectats per la mesura es lloguin per un preu assequible.

El govern es manté ferm

Tot i les crítiques, el govern ha assegurat que la llei –inspirada en regulacions que ja s’han aplicat en països europeus com ara Bèlgica– s’ajusta a la legalitat i anirà endavant. “És una mesura absolutament cabdal“, explicà abans-d’ahir Espot, en una entrevista a RTVA. L’executiu andorrà, que apel·la a l’interès general per a defensar la mesura, ja explicà dijous passat que vol que el projecte es comenci a tramitar d’ací a tres setmanes, quan s’acabin les converses entre els agents implicats, perquè es pugui aplicar enguany.

Així com l’altre dia vaig destacar les seues contradiccions, avui crec que toca destacar la coherència institucional del president Puigdemont, arran de l’entrevista oferta ahir a RAC1 i els aclariments que hi va fer sobre el seu retorn i sobre el seu futur polític.

L’afirmació que si no pot ser president es retirarà de la vida pública ha estat interpretada per alguna gent com un xantatge. En campanya es diuen coses molt gruixudes sense pensar prou, moguts pel benefici immediat, i no cal donar-hi voltes. No és cap xantatge. Ben al contrari: és una mostra més d’aquesta coherència institucional que ha demostrat tenir d’ençà del dia que va ser investit.

L’exili tenia i té un sentit: preservar la institució. Quan a principi del 2018 el president i els consellers es reunien cada dimarts –primer en un soterrani del carrer Breydel i després a la Casa de la República, a Waterloo– eren conscients que aquesta era la principal obligació institucional que tenien. La taula on seien no tenia res a veure amb aquella tan impactant que hi ha al Palau de la Generalitat, però a Brussel·les hi havia la senyera, hi havia el senyal de la institució i, no és cap detall menor, el president i els consellers vestien formalment i portaven la insígnia del càrrec. Com passava en tants altres governs anteriors a l’exili, d’uns altres països, de seguida van entendre que les formes eren essencials; gairebé l’única cosa que tenien, en realitat.

En aquell moment era molt lluny, molt, molt lluny, increïblement lluny, la situació política que vivim avui. Era simplement impensable. El president de la Generalitat, oficialment, es deia Mariano Rajoy. Mig govern era a la presó i tothom estava convençut que hi acabarien tots. Amb errors i encerts –amb molts més encerts que no errors–, allò que el president Puigdemont ha fet aquests sis anys i mig ha estat impedir la usurpació definitiva de la Generalitat i denunciar, supose que ningú no s’atrevirà a negar que amb una gran eficàcia, la violència amb què Espanya combat la voluntat d’independència dels catalans.

Amb l’amnistia ja pactada i amb totes les conseqüències d’això, és obvi que no té gens de trellat continuar a l’exili. No tindria cap explicació política raonable, cap que Europa pogués escoltar i entendre. La batalla judicial, sobretot al Tribunal Europeu de Drets Humans, continuarà. I la repressió espanyola –ho va reconèixer ell mateix ahir– no s’aturarà. I el combat per la independència encara ha de ser rematat. Però l’exili de la presidència de la Generalitat –no pas del president, sinó de la presidència– assetjada pel 155 ja no té arguments si la persecució política del president s’acaba i les ordres de detenció desapareixen.

I és en aquest context que cal entendre la decisió anunciada pel president Puigdemont. Acudeix a la campanya ensenyant totes les cartes. Vol ser president, vol fer un govern amb Esquerra i la CUP i tornarà el dia de la sessió d’investidura. Si té opcions de ser president tornarà per ser-ho. I si no en té, si els vots dels ciutadans no li donen aquesta opció, tornarà per respecte institucional cap al nou president. Per tancar amb respecte a la institució l’etapa en què la presidència ha hagut d’estar a l’exili, convivint, a partir d’un cert moment, també amb una presidència autonòmica.

L’exili sempre té dues cares. De la feixuga i dolorosa se n’ha parlat a bastament, però de la bona ens n’han parlat molt poc. El cas és que viure el dia a dia en un país europeu normal, democràtic, ensenya molt. Veure com es comporta la justícia, com s’ho fan els polítics, quines regles són sagrades, quina ètica impera, és una gran lliçó. Una lliçó que em sembla que el president Puigdemont ha absorbit a consciència. Perquè això que proposa ara als electors catalans és comportar-se, simplement, com un polític europeu. Actuar de la manera com es fa a les democràcies consolidades.

En les democràcies, els polítics saben i assumeixen sempre que la darrera paraula està en els electors. I per tant acaten les seues decisions, sense provar de fer aquesta mena de trampetes a què estem tan acostumats ací. I és això que ell ja diu d’entrada que farà. Si pot formar govern formarà govern i aleshores la restitució de la presidència del Primer d’Octubre serà un fet, amb totes les conseqüències. Però si no pot formar govern no rebaixarà el sentit de la presidència acceptant un altre càrrec, ni que siga el de simple diputat: se n’anirà a casa. I a partir d’ací que cadascú faça allò que crega convenient amb la seua butlleta de vot. I amb la seua consciència.

Aquestes, ho deia també l’altre dia, no seran unes eleccions normals, corrents, quotidianes, avorridament intranscendents. Perquè, agrade o no, es vulga o no, la presència del president a l’exili fa que no hi haja en joc un govern autonòmic i prou. Amb el seu retorn, amb el retorn de la seua presidència, es posa en joc també la projecció dels sis anys i mig de lluita de l’exili, la batalla judicial europea, la visió i les decisions futures d’Espanya i Europa en relació amb Catalunya. I, és clar, també –perquè no hi ha manera d’evitar-ho, això–, el seu futur personal.

 

PS1. Que la repressió continua i continuarà és evident. Ací tenim les decisions adoptades pel cas Tsunami o la demanda de presó que vam saber ahir contra els tres encausats pels piulets sobre el cas de Canet de Mar i la imposició del castellà a l’escola. Que ningú no s’equivoque: la fi de la repressió tan sols arribarà amb la independència.

PS2. Parlant de tenir un estat propi, Andorra ens dóna darrerament unes quantes lliçons. Lliçons de què passa quan es mana de veritat. Sobre això, és molt interessant com encara el Principat el greu problema d’habitatge que té. Blai Avià ens explica en aquest reportatge que les forces polítiques del Principat s’han posat d’acord i han impulsat amb urgència mesures tan radicals com atractives.

PS3. Vénen temps complicats i difícils, en què el periodisme haurà de fer un paper important. A VilaWeb us oferim un diari rigorós, seriós i compromès. Obert a tothom, per responsabilitat social, però gràcies a la gran generositat dels lectors que se’n fan subscriptors. Tanmateix, en necessitem més per a continuar. Podríeu ajudar-nos?

Crec que alguna vegada he citat aquí mateix una frase terrible de l’escriptor Charles Bukowski. Ve a dir que la diferència entre una dictadura i una democràcia és que en la democràcia pots votar abans d’obeir les ordres, mentre que en la dictadura ja no cal gastar temps a anar a votar. Dic que la frase és terrible perquè és certa, o a mi m’ho sembla.

Ara vénen eleccions. I començarà la campanya electoral, diuen. Ho diuen, però no és cert, perquè la política professional consisteix a mantenir la campanya electoral cada dia, sense solució de continuïtat. I amb una tàctica ben barroera, res de proposar coses pròpies, sinó acusant els altres de no tenir-ne. Seria aquell recurs indignant i vacu del “… i tu més”. Això ho fan els professionals de la política, però malauradament també ho fan molts ciutadans, encapsulats o empresonats pels miratges que ven la política professional a través de les televisions de cadascú. I, aleshores, sempre oblidem aquella sentència de Federico Fellini: “La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.”

I és que, justament, des d’una perspectiva cultural, la cosa és molt decadent. Tants de sabers acumulats, estudis i lectures, pensaments i mirades innovadores per acabar defensant uns personatges de la política professional que no aporten res al coneixement. Res, el no res, jo ho sé i tots vosaltres ho sabeu. Però alguns ciutadans, a pesar d’aquesta vacuïtat generalitzada, surten, més que defensar els seus candidats, a dir fàstics de la resta: els postconvergents en contra dels d’Esquerra; els d’Esquerra en contra dels comuns; els qui mai no han votat la CUP i els ofèn la seva estricta existència, insultant la formació d’esquerres (no, Esquerra, no); els de Ponsatí, ja ho veureu, clamant contra Puigdemont, com si ella no hagués estat allà… Quin desconsol intel·lectual.

Òndia, com han canviat les coses. En la meva joventut, la del Cinturó Roig al Baix Llobregat, les discussions eren entre maoistes, trotskistes, eurocomunistes, els àcrates… No hi havia personalismes directes, i els debats es basaven en textos, en hipòtesis teòriques. No em malinterpreteu, poso aquest exemple perquè el vaig viure, però en puc posar un altre: als antípodes del pensament revolucionari, fins i tot a ESADE o a qualsevol escola d’aquestes pijes deuen tenir les seves disputes sobre els models neoliberals que defensen. Per tenir armes abans de triar qui votes, per no fer-nos mal a tots plegats. O, si de cas, per fer mal als seus enemics.

No em vingueu ara que és el mateix. En l’actualitat tot es basa en les preferències per un partit polític, per una persona concreta, sense cap argument, sense cap suport teòric. Entre altres raons, perquè la majoria d’aquells partits que desperten aferrissades fílies i fòbies, tenen més coses en comú que no pugui semblar si només mires els titulars que t’ofereix un telenotícies on els candidats deixen anar frases que ens haurien de fer avergonyir. Fa uns dies, em van convidar al programa de Xavier Graset per parlar del meu últim llibre i, mentre m’esperava a una sala que tenia un monitor per a veure el desenvolupament del programa, vaig intuir que les tertúlies serien molt més interessants si, en comptes de periodistes i politòlegs que no fan més que dir i escriure les mateixes coses allà on van, convidessin artistes i escriptors que fossin capaços de donar la volta a tanta fotocòpia reproduïda fins a l’infinit en favor d’aquest estat de les coses tan lamentable.

La imatge que acompanya aquest text, titulada “Discurs”, és d’un artista de Guissona, Joan Codina Donaire. Quan va saber que Pere Aragonès convocava eleccions va posar-se a treballar i cada dia penja al seu compte d’Instagram una obra que forma part d’un projecte: “Diari polític d’eleccions incapacitades. Objectiu: Arribar viu i dibuixant al 12 de maig. Un treball d’investigació rigorós i innecessari sobre polítics i política contemporània catalana.” Que bo! Necessitem que l’art i la literatura donin la seva visió d’aquest panorama tan desolador: que estableixi treballs innecessaris, com diu Codina, perquè, al capdavall, la presumpta inutilitat de l’art resulta molt més útil que tots aquells discursos dels polítics que xerren molt, però en realitat només diuen una cosa: “Merda.”

Voteu qui vulgueu, és clar, ja sé que no necessiteu el permís de ningú; jo suposo que també ho faré. Però el meu primer objectiu és no fer mal els meus companys de trinxera. O de trinxeres. Que quines trinxeres? Si us ho digués, tornaríem a començar amb el simulacre: els teus són uns traïdors, botiflers, malparits… I és que, fins i tot amb els insults, hem abandonat el pòsit cultural que hauríem de desplegar. Tot s’ha tornat tan repetitiu i banal…

Nota al marge: Just acabant aquest article, he vist que el poeta Lluís Calvo treu un llibre d’assaig (coneixent la seva escriptura, serà assaig, però també poètic). Es titula El segrest de la política. Per una democràcia més enllà dels partits tradicionals (Anagrama). No he tingut temps de comprar-lo, però el Lluís explicava per xarxes la seva tesi: “La política ens concerneix a tots, com a ciutadans, i no és l’exclusiva dels partits, que n’han fet una apropiació indeguda. Més enllà del vot cada quatre anys, la democràcia s’exerceix tothora i no es limita a les organitzacions jeràrquiques de la política tradicional. Un al·legat també en contra dels populismes i de l’antipolítica, així com de les estructures anquilosades dels partits i els seus exclusivismes, de la mà d’artistes i pensadors com Simone Weil i Joseph Beuys.” Parlar de política des de Simone Weil o des de Beuys, des de Lluís Calvo o Joan Codina. Quina alenada d’aire fresc!

 

The Washington Post · Isaac Arnsdorf, Josh Dawsey i Michael Birnbaum

L’ex-president nord-americà Donald Trump ha dit en privat que podria posar fi a la guerra de Rússia a Ucraïna pressionant Ucraïna perquè cedís algun territori, segons fonts sabedores del pla. Alguns experts en política exterior diuen que la idea de Trump recompensaria el president rus, Vladímir Putin, i aprovaria la violació per la força de les fronteres reconegudes internacionalment.

La proposta de Trump consisteix a empènyer Ucraïna a cedir Crimea i la regió fronterera del Donbàs a Rússia, segons les persones que en van parlar amb Trump o els seus assessors i que ho expliquen amb la condició d’anonimat perquè les converses eren confidencials. Aquesta proposta, de la qual no s’ha informat anteriorment, seria un gir radical respecte de la política del president dels EUA, Joe Biden, que ha posat èmfasi a frenar l’agressió russa i proporcionar ajut militar a Ucraïna.

En el seu intent de tornar al poder, el candidat republicà ha presumit sovint que podria negociar un acord de pau entre Rússia i Ucraïna en vint-i-quatre hores si era elegit, fins i tot, abans d’assumir el càrrec. Però s’ha negat a especificar públicament com resoldria ràpidament una guerra que fa dos anys que dura i que ha matat desenes de milers de soldats i civils.

Els experts en política exterior alineats amb Trump posen l’èmfasi a fer front a les amenaces de la Xina respecte dels interessos nord-americans i a cercar la manera de revertir la dependència creixent de Rússia de la Xina per a obtenir assistència militar, industrial i econòmica. També han advocat per limitar l’expansió de l’OTAN.

En privat, Trump diu que creu que tant Rússia com Ucraïna “volen salvar la cara, volen una sortida”, i que la gent d’algunes parts d’Ucraïna estaria d’acord a ser part de Rússia, segons una persona que ha tractat l’afer directament amb Trump. Acceptar el control rus sobre unes parts d’Ucraïna ampliaria l’abast de la dictadura de Putin després de la guerra terrestre més gran d’Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Alguns dels partidaris de Trump han provat de persuadir-lo.

“He passat el 100% del meu temps parlant amb Trump sobre Ucraïna”, diu la senadora Lindsey Graham (republicana per Carolina del Sud), una antiga crítica de Trump que ara ha esdevingut una aliada. I sobre Putin, diu: “Ha de pagar un preu. No pot guanyar al final d’això.”

Rússia ja ha declarat abans que s’annexionaria terra ucraïnesa més enllà de la regió del Donbàs i Crimea, i el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha dit que no acceptaria de cedir cap territori. L’intercanvi de territori per un alto-el-foc posaria Ucraïna en una posició pitjor, sense garanties que Rússia no es rearmés i reprengués les hostilitats, com ha fet en el passat, diu Emma Ashford, membre sènior del Stimson Center, un think tank no partidista. “És un acord terrible”, diu sobre la proposta de Trump.

L’equip de campanya de Trump s’ha negat a respondre directament a les preguntes per a aquest article. “Qualsevol especulació sobre el pla del president Trump prové de fonts anònimes i desinformades que no tenen ni idea del que passa ni del que passarà”, diu la portaveu de la campanya Karoline Leavitt en un comunicat. “El president Trump és l’únic que parla d’aturar la massacre.”

En el seu discurs sobre l’estat de la Unió, Biden va dir que Putin envaïa Ucraïna i sembrava el caos a tot Europa i més enllà, i que Ucraïna provava de defensar-se. El president ha esbossat un pla a llarg termini de suport a Ucraïna que augmentaria les seves capacitats militars enguany per tal de passar a l’ofensiva l’any que ve. Però l’ajuda nord-americana perill, perquè el president de la cambra, el republicà Mike Johnson, s’enfronta a una revolta dels republicans de línia dura, que s’oposen a més finançament i en demanen la destitució.

Fora del càrrec, Trump ha pressionat els republicans del congrés perquè s’oposin a l’ajuda addicional dels Estats Units a l’esforç bèl·lic d’Ucraïna, i el seu retorn a la Casa Blanca ampliaria significativament la seva influència en el debat. Veient la dinàmica política als Estats Units, els aliats europeus han impulsat la indústria militar fins al punt que preveuen de suplantar una part important de l’assistència actual dels EUA a Kíiv. Però els analistes diuen que, de manera realista, la capacitat d’Ucraïna per a continuar lluitant es veuria afeblida si Trump aconseguís de blocar més ajut.

En molts aspectes, el pla de Trump es troba en línia amb el seu enfocament com a president. La preferència per les grans cimeres per sobre dels detalls polítics, la confiança en les seves habilitats de negociació i la impaciència amb els protocols diplomàtics convencionals van ser característiques de la manera com va abordar els afers exteriors en el seu primer mandat.

En els seus vuit anys com a abanderat del Partit Republicà, Trump ha encapçalat un canvi fort en l’orientació predominant del partit i s’ha tornat més escèptic respecte de la intervenció estrangera, com és l’ajut militar a Ucraïna. Trump ha elogiat constantment Putin, ha expressat admiració pel seu règim dictatorial i, fa poc, va fer tot el possible per a evitar de criticar-lo arran de la mort a la presó de l’opositor polític Aleksei Navalni. Tampoc no ha demanat l’alliberament d’Evan Gershkovich, el periodista del Wall Street Journal retingut durant un any a Rússia sense càrrecs ni judici.

Trump s’ha negat a reconèixer la ingerència de Rússia en les eleccions del 2016 i ha culpat falsament Ucraïna d’haver ajudat la rival demòcrata Hillary Clinton, una calúmnia difosa pels serveis d’espionatge russos. L’any 2019, el seu intent de retenir l’ajuda a Ucraïna tret que Zelenski anunciés una investigació sobre Biden va portar la primera destitució de Trump.

En una trucada telefònica amb Zelenski, aquell any que Trump va dir que era “perfecte”, el president nord-americà va pressionar-lo perquè investigués Biden i la desacreditada teoria que Ucraïna volia interferir en les eleccions del 2016, i no pas Rússia. Més tard, el senat, controlat pels republicans, va absoldre Trump.

“La relació inexplicable i admirativa de l’ex-president Trump amb Putin, juntament amb la seva hostilitat sense precedents envers l’OTAN, no pot donar a Europa ni a Ucraïna cap confiança en els seus tractes amb Rússia”, diu Tom Donilon, assessor de seguretat nacional de l’ex-president Barack Obama. “Els comentaris de Trump animant Rússia a fer el que vulgui amb els nostres aliats europeus es troben entre les declaracions més inquietants i perilloses fetes per un dels principals candidats del partit a la presidència. La seva posició representa un perill clar i actual per a la seguretat dels EUA i d’Europa.”

Graham diu que ha desaconsellat de donar a Rússia les terres que reivindica i vol que Trump adopti un camí perquè Ucraïna s’incorpori a l’OTAN. “Per a mi, la manera d’acabar aquesta guerra és que Ucraïna entri a l’OTAN i a la UE”, diu. “Ell no en parla gaire, d’això. No sé ni si hi ha pensat gaire.”

En les seves promeses públiques de posar fi a la guerra, Trump ha ocultat clarament els detalls sobre com negociaria amb Putin i Zelenski. “Diré certes coses a cadascun d’ells que no diria a la resta del món, i per això no us puc dir gaire cosa més que això”, va dir Trump en una entrevista el mes de març amb l’antic assessor Sebastian Gorka.

El seu silenci públic sobre la tàctica negociadora ha deixat espai perquè uns altres omplin aquest buit. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, amb tendències autocràtiques i pro-russes i que s’ha enemistat amb els aliats europeus, es va reunir amb Trump el mes passat i després va explicar que Trump li havia dit que obligaria a posar fi a la guerra perquè no donaria “un cèntim” per a ajudar Ucraïna. L’afirmació d’Orban era falsa, però l’ex-president no va voler contradir-lo públicament, després d’haver-lo acollit tota la nit al seu club Mar-a-Lago i d’haver admirat la seva duresa i les posicions contra la immigració, segons una font propera a Trump que es manté en l’anonimat.

Durant la reunió, Orbán va parlar llargament sobre la història soviètica, el desig de Rússia de conquerir territori ucraïnès i els desafiaments militars als quals s’enfrontava Ucraïna. Trump va escoltar-lo, però no es va comprometre a res, diu aquesta font. Ens hem posat en contacte amb un portaveu d’Orbán, però no ha volgut fer cap comentari sobre la qüestió.

El pla de Trump per a Ucraïna va circular per Washington el novembre passat, en una reunió a l’Heritage Foundation entre figures de política exterior de centre-dreta i una delegació visitant del Consell Europeu de Relacions Exteriors. L’antic assessor de la Casa Blanca de Trump Michael Anton va descriure-hi els detalls del pla de pau de Trump, que inclouïen la cessió d’Ucraïna dels territoris de Crimea i el Donbàs, limitar l’expansió de l’OTAN i atreure Putin perquè redueixi la dependència creixent de la Xina, segons fonts presents a la reunió.

Contactat per telèfon al març, Anton va dir que no havia parlat amb Trump de feia divuit mesos o vint-i-quatre, i va negar saber res sobre el pla de Trump per a Ucraïna. No va respondre a més preguntes.

James Carafano, un membre de l’Heritage Fundació que va convocar la reunió, s’ha negat a comentar aquella conversa privada, però critica la idea de separar Rússia de la Xina. “Aquesta és una idea estúpida”, diu. “Qualsevol cosa que poguessis donar a Rússia i que realment valoraria comprometria tots els teus altres interessos. La manera de fer front a la relació Rússia-Xina és fer de Rússia un soci més feble.”

El distanciament de Rússia de la Xina implicaria, presumiblement, un alleujament de les sancions, tenint en compte que el Kremlin s’ha girat cap a Pequín per provar de compensar les sancions occidentals generalitzades als sectors energètic, de defensa i financer, diu Jeremy Shapiro, cap de l’oficina del Consell Europeu de Relacions Exteriors a Washington, que va portar la delegació del grup a la reunió del novembre. Shapiro s’ha negat a comentar els detalls de la conversa, citant les regles bàsiques de l’esdeveniment de novembre que prohibia de difondre res que s’hi digués, però diu que el pla de pau de Trump a Ucraïna no semblava que fos detallat.

“La gent de Trump té la sensació que un dels grans pecats de la guerra d’Ucraïna i de la política envers Rússia, en general, va ser empènyer Rússia cap a la Xina i fer-la encara més dependent de la Xina”, diu. “L’enfocament fonamental de Trump amb totes les coses és reunir els homes a una habitació per discutir”, sense tenir necessàriament plans detallats, afegeix Shapiro.

Els experts russos dubten que els esforços de pau de Trump tinguin èxit. Fiona Hill, investigadora principal de la Brookings Institution que va ser la màxima assessora de Trump a Rússia i d’ençà d’aleshores s’ha convertit en una crítica destacada, diu que li recorda el 2017, quan estrangers i executius d’empreses sense investigar es van acostar a Trump amb uns quants plans de pau, i va pensar que podria seure amb Rússia i Ucraïna i mediar amb la força del seu carisma personal.

L’equip de Trump “pensa en això de manera molt parcel·lada, que és una cosa entre Ucraïna i Rússia”, diu Hill. “Hi pensen com una disputa territorial, més que no pas com tot el futur de la seguretat europea i l’ordre mundial per extensió”. Fins i tot traçant una línia d’armistici pot ser que no sigui tan fàcil. El setembre del 2022, el Kremlin va declarar que s’annexava quatre províncies del sud i l’est d’Ucraïna, inclosa la regió del Donbàs, però que s’estenia molt més enllà. Atès que Kíiv encara controla gran part del territori, qualsevol intent de resoldre la guerra amb concessions territorials és probable que impliqui un extens regateig, tret que ambdues parts acceptin de congelar les línies del front que hi hagi en el moment d’un acord.

Ucraïna i els aliats europeus probablement resistiran als esforços de Trump per arribar a un acord amb Moscou, diu Hill. I afegeix que els Estats Units tenen un poder limitat per a un acord unilateral perquè l’alleujament significatiu de les sancions dependria de la cooperació europea. “És probable que cap nivell d’influència dels Estats Units obligui el lideratge ucraïnès a participar en polítiques que constituirien un suïcidi polític nacional”, diu Michael Kofman, analista de la guerra entre Rússia i Ucraïna al Carnegie Endowment for International Peace, un think tank no partidista. “I cap nivell d’influència dels Estats Units no pot obligar Ucraïna a cedir territori o participar en aquesta mena de concessions. Aquesta és una situació en què, si estàs disposat a donar una mà, l’altra part de seguida voldrà la resta del braç.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La immigració habitual a Barcelona ha canviat: ja no hi arriba tan sols gent de països amb rendes més baixes que la d’ací, sinó que hi apareix un nou perfil d’immigrant temporal, amb estudis superiors i feines molt qualificades.

Parlem dels expatriats (anomenats sovint amb l’anglicisme expats), estrangers que generalment no volen instal·lar-se permanentment ni crear forts vincles amb la ciutat, sinó que persegueixen unes bones condicions de vida en ciutats amb preus més baixos que no els dels seus països d’origen. Però aquest terme inclou una certa heterogeneïtat: de persones que vénen simplement una temporada a estudiar, a unes altres que, tot i tenir estudis superiors, no treballen en feines d’aquest nivell i pretenen de viure indefinidament a la ciutat.

Migració hipermòbil i falta d’arrelament

El problema, segons que alerta Antonio López-Gay, professor del Departament de Geografia de la UAB i investigador del Centre d’Estudis Demogràfics, és que aquest nou perfil amenaça d’esquerdar les bases de la societat urbana mediterrània si no es regula adequadament. Diu que els expatriats constitueixen una immigració més mòbil que no pas la que s’havia vist a Barcelona fins ara; i que s’emmarquen, a més, en un context de teletreball global normalitzat: “Les ciutats mediterrànies es basen en la cohesió i un fort teixit social, a conèixer el teu veí i a tenir una certa relació amb el botiguer de la cantonada. Però l’arrelament és difícil quan tens una població hipermòbil com aquesta”, subratlla.

Aquest nou perfil amb un alt grau de transitorietat trenca amb la immigració tradicional, que fins ara arribava a la ciutat amb voluntat de quedar-s’hi. “Sovint és difícil de fer un grup d’amics a la ciutat perquè tothom ve i se’n va, és un flux constant, i costa de construir connexions fortes amb la gent”, lamenta Mirjam Maarleveld. Va arribar el 2015 dels Països Baixos. El 2020, i a partir de la seva experiència, va decidir de crear Barcelona Expat Life, una petita empresa que fa de guia als expatriats que vénen a la ciutat, per ajudar-los a adaptar-s’hi. S’hi publiquen ofertes de feina, llocs on trobar habitatge, s’hi explica com gestionar els temes burocràtics i s’hi comparteixen experiències de més expatriats per tal d’unir la comunitat, entre moltes d’altres coses.

López-Gay creu que es podria fer la hipòtesi que, després de la pandèmia, nous perfils de treballadors han triat una ciutat mediterrània per viure-hi durant un temps: “Aquesta dinàmica no és única de Barcelona, sinó que també la veiem a Màlaga, a les Canàries o a Lisboa”, afegeix.

Però abans de la pandèmia ja s’observava un augment en el nombre de persones amb alta qualificació provinent de l’estranger. El 2013 van arribar uns 13.000 persones amb nivell d’estudis universitaris. El 2019, les xifres ja s’havien doblat: eren 30.000. El 2022, després de la pandèmia i les restriccions posteriors, en van arribar 40.000. Una tendència a l’alça que no para de créixer. En xifres absolutes, la comunitat d’expatriats és aproximadament el 10% de la població barcelonina, segons López-Gay. Aquests primers resultats són fruit del treball de camp que ha fet juntament amb Brian Rosa i el seu equip sobre l’arribada d’expatriats a Barcelona després de la pandèmia, i que ha titulat Dinàmiques sòcio-espacials a la ciutat postpandèmica: mobilitats, arrelament i comunitat. L’estudi es presentarà el 30 d’abril a la UAB.

La majoria dels expatriats, entre 25 anys i 39

L’International Welcome Desk centra la seva tasca, en gran part, en els ciutadans de la Unió Europea, d’un país de l’Espai Econòmic Europeu (Islàndia, Liechtenstein i Noruega) o de Suïssa, que tenen el dret de circular i residir al país sense cap mena de trava. Quant al temps d’empadronament, una dada significativa és que un de cada quatre fa menys de cinc anys que viu a la ciutat.

Els ciutadans amb nacionalitat europea, excloent-ne l’espanyola, superen els 105.000, principalment d’Itàlia (45.803), de l’estat francès (18.000) i d’Alemanya (8.158). També hi ha més de 17.000 persones de països anglosaxons, sobretot del Regne Unit (9.310) i els EUA (6.188).

Piràmide de població dels residents estrangers amb nacionalitat europea. Padró municipal de l’any 2021.

Les dades oficials mostren que entre els ciutadans europeus hi ha una sobrerepresentació dels que tenen entre 25 anys i 39. La mitjana d’edat de la població amb nacionalitat espanyola és de 48,92 anys; en canvi, la d’aquests ciutadans europeus és de 34,72. A més, un 62,9% té estudis superiors, el doble que els locals.

En trenta-set barris de Barcelona, els ciutadans amb nacionalitat italiana són la població estrangera més important. On n’hi ha més és al barri de la Barceloneta (8,09%) i al de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (7,87%); a més, en aquests dos barris la següent nacionalitat més present és la francesa (2,26% i 3,63%, respectivament) i la tercera la britànica (1,44% i 2,8%). En canvi, menys del 60% té nacionalitat espanyola.

Barris de Barcelona amb més del 4% de residents amb nacionalitat italiana. Padró municipal de l’any 2023.

Sobre això, cal remarcar tres factors que fan que no es pugui tenir una xifra exacta. El primer és que hi ha una part important de la població que viu a la ciutat, però com que no hi vol residir de manera permanent, no s’hi empadrona. L’Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020 revela que si solament un 1,9% dels joves de 15 anys a 19 no s’hi ha empadronat, entre els que tenen entre 25 anys i 29 la xifra s’enfila fins al 18,8%. Això vol dir que en aquest grup d’edat un de cada cinc no apareix al padró ni a les estatístiques oficials. Si ets europeu i canvies de ciutat de residència, no et donaran de baixa de manera automàtica fins al cap de cinc anys.

També és difícil de saber en quin sector treballen els expatriats. “Quan mirem l’ocupació, veiem que una part important de població és inactiva. A banda dels estudiants, probablement la resta de població que computa com a inactiva és perquè no tenen contractes vinculats al país”, explica López-Gay.

Polarització social i gentrificació

“Arran de la pandèmia, si mirem el sud d’Europa, veiem que països com ara Grècia, Itàlia, Espanya o Portugal van fer una aposta clara per atreure població amb rendes altes”, diu López-Gay. La llei Beckham n’és un exemple: és un règim fiscal especial que permet als estrangers que treballen al país de pagar una quota fixa d’IRPF del 24%, independentment dels ingressos que obtinguin, a diferència de la població local.

Amb tot, López-Gay no té clars els beneficis que pot implicar atreure capital estranger altament qualificat a escala local. “Tenim poblacions que acostumen a concentrar-se molt en el territori, a segregar-se d’una manera molt clara. Molt sovint parlem de la segregació de la població estrangera amb menys recursos, però la població estrangera amb més recursos també s’ha segregat molt al territori”, diu López-Gay. I afegeix: “La migració, que normalment ha estat de baixa qualificació, ha anat a viure a determinats barris de la ciutat. Ara la nova immigració arriba a altres barris de classe mitjana, uns barris que es van gentrificant i van expulsant de casa unes classes socials que fins ara no havien tingut problemes d’accés a l’habitatge.”

A més, diu que hi ha hagut un augment molt fort dels lloguers d’habitatge permesos: “A Barcelona tenim exemples d’edificis sencers que s’han construït pensant en aquest habitatge temporal. Si pensem en programes més amplis de rehabilitació, o renovació urbana, com és el cas del Poblenou, és evident que hi ha una aposta per aquesta mena d’economia.”

Tot i que Maarleveld diu que trobar feina a Barcelona és relativament fàcil si véns dels Països Baixos, l’estat francès o Alemanya, assegura que els expatriats s’enfronten als mateixos problemes que la resta de ciutadans: “Tothom té problemes amb l’habitatge. La balança entre el cost de la vida, els salaris baixos i els preus de l’habitatge són tot un desafiament.” Ara, admet que el fet de tenir sous sovint més elevats que els de la població local –sobretot si treballen a distància per a una empresa del seu país d’origen– fa que la gent de tota la vida se n’hagi d’anar del centre de la ciutat.

López-Gay assegura que la població d’expatriats s’ha expandit a tota la ciutat: “Al principi, es concentraven al centre, a Ciutat Vella i el Gòtic, però ara aquests barris se’ls han començat a fer petits i s’han desplaçat a uns altres, com el Poblenou, Sant Antoni, el Poble-sec o Gràcia.” Tanmateix, fa una crida a la calma i a la reflexió: “No podem mirar l’emigració com una cosa nova: l’emigració sempre ha estat vinculada a l’expansió urbana i a la urbanització. Per això demano una mica de precaució a l’hora de parlar dels expats, perquè és un fenomen molt recent i cal temps per a analitzar-ne les conseqüències.”

El català, una assignatura pendent per als expatriats

“Si saps que només vindràs a Barcelona per a dos o tres anys, i véns amb família, possiblement no voldràs enviar els teus fills a una escola catalana, perquè necessitarien adaptar-se al català i al castellà i això seria massa per als nens, i per això els portes a una escola internacional”, diu Maarleveld. De fet, assegura que la comunitat internacional és tan gran a Barcelona que pots viure-hi sense la necessitat de parlar la llengua del país. “La qüestió és si vols ser així”, puntualitza.

Segons que explica Agustí Tola, coordinador d’Empresa i Consum de la Plataforma per la Llengua, és habitual que els expatriats no s’integrin lingüísticament, sobretot si s’instal·len a les grans ciutats. “Molt sovint, si decideixen d’aprendre una nova llengua, es decanten pel castellà però no pel català. I això sí que ens preocupa”, explica.

“Si véns de fora, és un desafiament adaptar-se perquè experimentes molts canvis: trobar una nova feina, fer nous amics, adaptar-se a un nou ambient… Si has d’aprendre dues llengües noves alhora, pot ser difícil. Per això la majoria comencem pel castellà”, diu Maarleveld. Ella mateixa, amb qui hem fet l’entrevista en anglès a petició seva, va fer un curs de castellà, però, de moment, no ha après català. En el seu cas, confessa que va ser dur haver d’aprendre a parlar un bon anglès quan va arribar a Barcelona, i que li agradaria de superar la seva por –encara present després de gairebé deu anys– de parlar català o castellà.

A banda, destaca que hi ha expatriats que no descobreixen que a Barcelona s’hi parla català fins que no s’hi ha instal·lat. L’International Welcome Desk de l’Ajuntament de Barcelona fa un parell d’anys que ofereix cursos de català i cultura local per a ajudar a integrar els expatriats: “Evidentment, és un pas necessari que la gent que vingui sàpiga que aquí hi ha una llengua que es parla i que és la llengua pròpia de Catalunya. Però no n’hi ha prou”, lamenta Tola. Diu que és responsabilitat de les empreses locals de crear un pla de formació per als treballadors, perquè comprenguin i parlin la llengua, a més d’establir els requisits per a contractar en català: “Hi ha moltes empreses que ja ni demanen que la persona entengui ni parli el català i això crea un bucle negatiu.”

Però acaba amb una reflexió: “Tots som responsables que no parlin català. Si surten al carrer i tota la comunicació que tenen amb els veïns o amb les botigues és en castellà, és lògic que no parlin català. Hi ha una feina molt important dels catalanoparlants de fer valer la nostra llengua per evitar que siguin l’anglès i el castellà que la substitueixin, tal com passa.”

Lloc de naixement per grups d’edat. Enquesta a la joventut de Barcelona del 2020.

Les dades mostren que si un 72,1% dels adolescents entre 15 anys i 19 ha nascut a Catalunya, a mesura que augmenta l’edat el percentatge es redueix dràsticament. Entre els que tenen 25 anys a 29 ja són clara minoria –solament un 40,6% ha nascut a Catalunya– i els estrangers són ja majoritaris. Això té un efecte clar també sobre la llengua. Si el català és la llengua habitual del 34,9% dels joves que tenen entre 15 anys i 19, entre els de 25 a 29 és el 24,9% –i un 11,7% utilitza habitualment una llengua que no és el català ni el castellà.

A més, trobem que una part pot tenir nacionalitat espanyola o, en altres casos, que una tercera part de la població italiana empadronada prové de l’Amèrica Llatina, especialment l’Argentina, Uruguai, Veneçuela i Brasil.

Més enllà de Barcelona: Alacant i València, entre les ciutats preferides pels expatriats

La comunitat d’expatriats més gran del món, InterNations, publica anualment l’enquesta Expat City Ranking, feta entre 12.000 persones que viuen i treballen a l’estranger, de 177 nacionalitats. La llista reflecteix com són de feliços, i de descontents, els expatriats que han viscut en diverses ciutats d’arreu del món durant l’últim any.

Alacant ocupa el segon lloc a escala mundial entre les ciutats triades per a viure-hi. Els expatriats destaquen la facilitat per a instal·lar-s’hi, que s’hi senten benvinguts i que estan contents amb la seva vida social. La majoria dels expatriats està satisfet amb el cost de la vida: és el 78%, en contrast amb el 44% a escala mundial. A més, la ciutat ocupa el primer lloc en l’àmbit mundial en habitatge assequible. En general, el 92% dels expatriats estan contents amb la seva vida a Alacant, enfront del 72% a escala mundial. Malgrat que les dades encara no són comparables a les de Barcelona, perquè hi ha 10.000 ciutadans europeus sobre una població de 338.577, sí que trobem, en canvi, força municipis de la rodalia amb una part important de població estrangera, que supera el 50% en algunes localitats de la costa.

El 20,44% de la població de la província d’#Alacant és estrangera.
Com es distribueix?

En 12 municipis representen més del 50% de la població.
pic.twitter.com/jKwIzSshjk

— Esmeralda Martínez (@esme_mys) April 3, 2024

València ocupa el tercer lloc, però el primer a escala mundial en qualitat de vida. Els expatriats en destaquen el transport públic assequible, les oportunitats per a practicar esports recreatius i la seguretat. També sobresurt en les facilitats per a instal·lar-s’hi i que s’hi sentien com a casa, a més i la vida social que hi troben i el cost de la vida. El punt feble és el mercat laboral local i les perspectives de carrera.