El consell d’administració de RTVE vol oferir en català una part important dels continguts que emet a Catalunya. A més del nou canal íntegrament en català –que, de fet, començarà les emissions en proves amb continguts en castellà–, mantindran les desconnexions en català dels canals la 1 i 24 Horas i, a més, el canal infantil Clan emetrà els continguts infantils doblats en català. El president de RTVE, José Pablo López, ja va anunciar al congrés espanyol que es podria veure en català gràcies a la tecnologia dual –que permet a l’espectador de seleccionar llengües diverses en l’emissió d’un programa–, però hi havia el dubte de quina serà la llengua que s’emetria per defecte, abans de fer cap selecció. Segons que ha pogut saber VilaWeb de fonts directes de la direcció de RTVE, a Catalunya els continguts infantils s’emetran amb el doblatge en català, i si es volen veure en versió original, en castellà, en gallec o en èuscar (aquestes darreres llengües, més endavant) caldrà seleccionar-ho específicament.

El canal en català de RTVE començarà també en castellà i encara no té nom ni programació

RTVE ja ha començat a encarregar a estudis de doblatge la traducció de les sèries infantils que emeten, però s’han trobat amb un cert col·lapse en el sector, que fa que no puguin tenir disponibles els primers doblatges fins a la tardor. Més enllà d’això, serà determinant la reordenació de canals als múltiplexs, els paquets de senyals de TDT amb què es transmeten els canals de televisió i ràdio. RTVE té dos múltiplexs a Catalunya, RGE1 i RGE2, però no tenen les mateixes característiques. L’RGE1 és el que permet la desconnexió autonòmica del senyal (amb el canals 1, 2, 24 Horas i Teledeporte); i RGE2 (on ara hi ha la 1 en ultraalta definició, Clan i el canal privat DKiss) és uniforme a tot l’estat espanyol.

La voluntat de RTVE és fer, a final d’any, una reordenació dels seus canals en l’espai radioelèctric i fer que Clan passi a emetre pel múltiplex que permet desconnexions territorials. D’aquesta manera, podran configurar la pista d’àudio perquè per defecte sigui amb el doblatge en català sense afectar les emissions de la resta de l’estat espanyol, on es vol mantenir el castellà com a llengua prioritària. El fet de moure Clan de múltiplex no implicaria en si mateix que emetés prioritàriament en català, però fonts de la direcció de RTVE garanteixen que serà així.

Clan emet sèries com ara Rubble & Crew (sèrie derivada de la Patrulla peluda, estrenada fa poc a l’SX3); Pepa, la porqueta; Bob Esponja; PJ Masks; Gormiti, Els barrufets i Pocoyo, entre més. A diferència de l’SX3, el canal infantil de 3Cat que comparteix freqüència amb el 33, Clan emet vint-i-quatre hores el dia.

El consell d’administració de RTVE vol oferir en català una part important dels continguts que emet a Catalunya. A més del nou canal íntegrament en català –que, de fet, començarà les emissions en proves amb continguts en castellà–, mantindran les desconnexions en català dels canals la 1 i 24 Horas i, a més, el canal infantil Clan emetrà els continguts infantils doblats en català. El president de RTVE, José Pablo López, ja va anunciar al congrés espanyol que es podria veure en català gràcies a la tecnologia dual –que permet a l’espectador de seleccionar llengües diverses en l’emissió d’un programa–, però hi havia el dubte de quina serà la llengua que s’emetria per defecte, abans de fer cap selecció. Segons que ha pogut saber VilaWeb de fonts directes de la direcció de RTVE, a Catalunya els continguts infantils s’emetran amb el doblatge en català, i si es volen veure en versió original, en castellà, en gallec o en èuscar (aquestes darreres llengües, més endavant) caldrà seleccionar-ho específicament.

El canal en català de RTVE començarà també en castellà i encara no té nom ni programació

RTVE ja ha començat a encarregar a estudis de doblatge la traducció de les sèries infantils que emeten, però s’han trobat amb un cert col·lapse en el sector, que fa que no puguin tenir disponibles els primers doblatges fins a la tardor. Més enllà d’això, serà determinant la reordenació de canals als múltiplexs, els paquets de senyals de TDT amb què es transmeten els canals de televisió i ràdio. RTVE té dos múltiplexs a Catalunya, RGE1 i RGE2, però no tenen les mateixes característiques. L’RGE1 és el que permet la desconnexió autonòmica del senyal (amb el canals 1, 2, 24 Horas i Teledeporte); i RGE2 (on ara hi ha la 1 en ultraalta definició, Clan i el canal privat DKiss) és uniforme a tot l’estat espanyol.

La voluntat de RTVE és fer, a final d’any, una reordenació dels seus canals en l’espai radioelèctric i fer que Clan passi a emetre pel múltiplex que permet desconnexions territorials. D’aquesta manera, podran configurar la pista d’àudio perquè per defecte sigui amb el doblatge en català sense afectar les emissions de la resta de l’estat espanyol, on es vol mantenir el castellà com a llengua prioritària. El fet de moure Clan de múltiplex no implicaria en si mateix que emetés prioritàriament en català, però fonts de la direcció de RTVE garanteixen que serà així.

Clan emet sèries com ara Rubble & Crew (sèrie derivada de la Patrulla peluda, estrenada fa poc a l’SX3); Pepa, la porqueta; Bob Esponja; PJ Masks; Gormiti, Els barrufets i Pocoyo, entre més. A diferència de l’SX3, el canal infantil de 3Cat que comparteix freqüència amb el 33, Clan emet vint-i-quatre hores el dia.

Nascuda a Terrassa, medievalista de professió, es va especialitzar en l’Espill, de Jaume Roig, considerat el llibre més misogin de l’edat mitjana. Ens explica que li va costar molt de reconèixer que venia de família de carnissers, perquè era un ofici ple de sang, violent i poc il·lustrat. Ara, ja retirada i amb la carnisseria familiar tancada, Antònia Carré-Pons ha canviat la cansaladeria per una editorial: el 2021 va estrenar el segell Cal Carré, especialitzat en llibres medievals i moderns. Però aquesta vegada no quedem amb ella ni com a medievalista ni com a editora, sinó en la seva faceta d’escriptora, perquè acaba de publicar La gran família, una novel·la de Club Editor. Carré-Pons considera que és la seva millor obra i que posa el llistó alt amb vista a continuar la trajectòria literària.

Antònia Carré-Pons té un aire juvenil. Quan ens trobem es nota una mica inquieta, tot i que, una volta comencem l’entrevista, aquesta inquietud desapareix i, de mica en mica, apareix un humor que és molt seu i que, havent llegit el llibre, ens fa la sensació que és un tret que compartia amb la seva germana. De manera que, tot i que ambdues s’assemblaven com un ou a una castanya, com diu el text de contracoberta, el fet és que acabem el llibre pensant que s’assemblaven molt més que no ens fa creure al començament. Parlem en passat perquè la seva germana es va morir d’un càncer. De fet, totes les dones de la seva família, llevat de la neboda, han tingut càncer. D’aquesta malaltia, de com afrontar-la, i de com la medicina ha tractat i considerat el cos de la dona, de l’edat mitjans fins ben entrat el segle XX, també se n’ocupa la novel·la.

Ens cita al club esportiu de Barcelona on practica tennis. Fa un dia assolellat i a sota d’una pèrgola s’hi està la mar de bé. És una mena de reducte de tranquil·litat dins una ciutat en tensió. El lloc casa amb la personalitat de l’escriptora, que escoltem sense esforç, perquè té un català que dringa.

—Quan parlem de La gran família parlem d’una autoficció en tota regla.
—Bé, a veure, això no és una autobiografia, és una novel·la. He fet una novel·la basada en fets reals, o sigui, la carcassa són records de la meva infantesa, de la meva història, de la meva família, però només la carcassa. Perquè després és el que passa sempre amb la literatura, que ho transforma tot. Perquè tu tens un record fixat, però a mesura que el vas recordant, es va ampliant i modificant. I, al final, ja no te’n recordes de si allò era així o d’una altra manera. Hi ha coses de la novel·la que després de rellegida penso: “Ostres, això no sé si és veritat o m’ho vaig inventar.”

—Amb aquesta novel·la fa l’efecte que heu volgut trencar la frontera entre l’Antònia Carré medievalista i l’Antònia Carré-Pons escriptora.
—Exacte. Per a l’escriptora vaig crear un heterònim.

—Per què un heterònim?
—Això de l’heterònim m’ho vaig inventar quan vaig començar a publicar ficció, l’any 2001, o sigui, fa molts anys. Però han anat passant un seguit de coses que jo no tenia previstes el 2001, evidentment, i per això ara es barreja tot. Per exemple, a mi m’ha costat molt de reconèixer en públic que sóc filla de carnissers. Això, la primera vegada que va quedar escrit amb lletra de motlle, va ser al llibre Com s’esbrava la mala llet, de Club Editor, que a la solapa deia: “Filla de carnissers i filòloga medievalista.” Perquè no m’he d’amagar de res, oi? Però, fins llavors, era una cosa que m’havia costat. I suposo que, com que ja m’he reconciliat amb el passat sangonós i ple de porcs i ple de sang i ple de carn que porto a la motxilla, ara ja ho puc barrejar tot.

—Aquesta cosa sangonosa, aquesta olor de carn crua, a la Rateta, una de les nenes de la família, li fa molta angúnia. Tot això passa a la primera part del llibre, en què presenteu la família i aquesta relació entre totes dues germanes, la Rateta, la gran, i la Sió, la petita, que són la veu cantant de la història.
—Aquesta és la part més autobiogràfica que hi ha, perquè l’he construïda a partir de records que tinc de la meva infantesa i de la vida a la botiga i a la carnisseria dels meus pares i dels meus avis. La meva intenció era que fossin uns personatges vius, que qui llegís el relat els pogués imaginar caminant pel seu voltant. I recordo l’obrador, on hi havia els porcs que portaven partits per la meitat cada dilluns i cada dimecres, i que m’hi feien baixar per unes escales verticals, amb uns graons alts, molt foscos i sense barana. Avui dia, crec que no hi hauria cap pare ni cap mare que deixés baixar una criatura de dos anys per aquelles escales. No sé com la meva germana i jo no ens hi vam trencar coll i barres, però no vam caure mai. 

—Què hi havia al final de les escales?
—Arribaves allà baix i et trobaves uns caps de porc amb unes orellotes que et miraven; el meu pare i el meu avi amb uns ganivets immensos especejant el porc, l’altre pelant ossos, i jo recordo que a mi això em feia por, perquè era un univers violent. Tot i que la violència no anava adreçada contra nosaltres, però sí que era una cosa força espaordidora.

—Per què us va costar de reconèixer que éreu filla de carnissers?
—Perquè quan era petita volia fugir de la carnisseria i, de fet, ho vaig fer: llegint i estudiant. Em semblava un món poc educat, poc polit, un món brutal, un món ple de sang, de violència, d’agressivitat. Un món que no era gens intel·lectual. I jo de petita llegia moltíssim, llegia tot allò que arreplegava. I, clar, vaig fer el que molta gent fa, que és que arriba un moment de la vida en què et negues a seguir el camí que els altres t’han designat. O sigui, et separes del destí que t’ha estat triat, i vaig tenir la sort de poder-me’n sortir.

—Per tant, era un món brutalista, un món poc refinat, poc intel·lectual, però potser també pesava el fet de ser un ofici imprescindible però poc reconegut.
—Sí, sí. Ara això ho veig d’una manera diferent, perquè a casa meva no llegia ningú, la primera que va començar a portar llibres a casa vaig ser jo. I quan vaig ser més gran, vaig dir: “Necessito una enciclopèdia.” I els meus pares s’hi van avenir i van comprar la Gran Enciclopèdia Catalana.

—Ara pensava que aquestes coses han canviat molt. En l’àmbit de la pagesia, per exemple, abans ser pagès era poc nostrat i de poc coneixement. En canvi, ara sabem que es necessita una gran saviesa i coneixement per a ser pagès. I els joves pagesos ho reivindiquen. Deu passar això mateix en el món de la carnisseria, de la cansaladeria.
—Sí, jo ara ho valoro d’una altra manera. És un procés lògic: quan ets adolescent i jove rebutges allò que tens i quan ets gran hi tornes, perquè allò són els orígens i perquè aquella vida potser no estava tan malament. Ara sóc capaç de reconèixer els valors que vaig aprendre a la botiga, els valors que em van transmetre a casa. I penso que sort que la meva germana es va quedar a la botiga i va continuar el negoci. Perquè, actualment, aquests negocis artesanals són el teixit social del país, i l’econòmic, i estan desapareixent. L’altre dia vaig llegir al diari que no hi havia forners, que la gent jove, com que és un ofici molt sacrificat i han de treballar de nit i tot això, no ho volen fer. I clar, quan ets gran t’adones que allò que has estat rebutjant durant molts anys no es mereixia que tu ho rebutgessis. I per això, en el fons, aquesta novel·la és un homenatge a la família i a l’editorial Cal Carré, també. El que passa és que és un homenatge una mica enverinat, perquè jo he acabat convertint Cal Carré en allò que cap dels meus ancestres no volia que fos.

—De cansaladeria a editorial.
—Exacte. I això trobo que és bonic, és una venjança poètica.

—Aquest llibre es troba marcat per la vostra germana, per la malaltia i per la seva mort.
—Aquest llibre neix de la perplexitat. Sempre m’he preguntat com és possible que dues germanes nascudes del mateix pare i de la mateixa mare, si més no tota la vida vam creure això, educades en el mateix ambient, que han vist tot això dels porcs tota la vida, fóssim tan diferents. A la meva germana no li feia el terror que em feia a mi, aquest món dels porcs. Com pot ser que tinguem trajectòries vitals tan diferents i maneres de ser tan distintes? Fins i tot, quan a la meva germana li van diagnosticar el càncer, es comportava d’una manera que no tenia res a veure amb el que vaig fer jo quan també el vaig tenir. La mare va tenir càncer, després jo i després la meva germana. 

—Caram.
—Jo sóc la més interessant de totes tres, així m’ho va dir una oncòloga, perquè sóc la que vaig tenir el càncer de més jove. Tenia 38 anys. I, clar, va ser una cosa força espectacular, perquè no n’hi havia tants com ara, de casos. Em van fer tot el lot (cirurgia, quimioteràpia, radioteràpia) i quan li van diagnosticar la mateixa malaltia a la meva germana, es comportava d’una manera que era molt diferent de la meva. Això em va deixar perplexa. Per això vaig escriure aquesta novel·la, a veure si entenia com pot ser que hi hagi dues reaccions tan diferents. I ho he intentat reflectir a la novel·la. Perquè la germana gran, la Rateta, que és la que ha llegit tota la vida, fa una cosa més introspectiva, s’enfronta a la malaltia, reflexiona, i la Sió, la petita, el que fa és fugir-ne, viatjar, que és el que ja havia fet de petita. 

—Com es pot explicar literàriament el càncer, una malaltia avui tan habitual, que tenen tantes dones?
—Volia explicar-ho d’una manera natural. O sigui, sense dramatisme i sense autocompassió. No suporto l’autocompassió, perquè la vida té moments de felicitat, té moments d’extrema cruesa i això ens toca a tots. Evidentment, a alguns els toca més que a uns altres, però en el context occidental en què vivim, de comoditat, si deixem de banda tot el món horrible i no pensem en tots aquests psicòpates que ens manen, a tothom li toca la seva ració.

—I com ho vau fer?
—Crec que les coses importants s’han d’explicar amb el mínim de recursos literaris possibles, que això és el que feia Txékhov i és el que feia Puixkin. Mira, em poso un llistó ben alt, oi? Ai, quina barra, oi? [Riu] Jo volia explicar les coses amb naturalitat, amb simplicitat, però no amb simplisme. Amb senzillesa. Si has de dir una cosa important a una persona, és millor que li diguis directament i no comencis a fer retòrica. Per això en aquesta novel·la hi ha una voluntat d’estil que està treballada, que no surt del no-res, i que és la voluntat d’utilitzar el mínim de recursos literaris possibles per construir uns personatges que siguin vius, que parlin en una llengua propera i, sobretot, sense retòrica i sense coses innecessàries. Si pots dir una cosa amb deu paraules, no la diguis amb dos paràgrafs. Aquesta és la meva opció estilística.

—Sí, el text transmet claredat, netedat, transparència.
—També he defugit del sentimentalisme i la llagrimeta fàcil. Perquè buscar la llagrimeta fàcil em sembla estafar el lector. Jo em preocupo de no fer-ho, això. Totes dues germanes segueixen trajectòries diferents. La novel·la té tres parts. A la primera, són petites. A la segona, les trobem en l’adultesa, cadascuna va pel seu camí i també les separa un mar, perquè la Rateta viu i treballa a Palma. I a la tercera part, quan hi ha un element dramàtic, les germanes es tornen a unir. Perquè en aquesta família, i crec que potser ha passat també amb unes altres, quan eren petites no es parlava de les coses que passaven per dintre, sinó que es parlava de coses quotidianes, dels porcs, d’anar a l’escorxador i s’explicaven històries o el que sigui, però no pas emocions. I a la tercera part aquestes emocions afloren, perquè és com si haguessin circulat tota la vida per sota, com les aigües subterrànies. I quan arriba un moment dramàtic, aquestes emocions afloren i brollen com una font.

—La novel·la és molt tàctil, es parla molt del cos de la dona. Hi ha el moment de la Rateta, doctora d’història medieval a la Universitat de Palma, que fa una conferència en un congrés a Bochum (Alemanya), sobre el cos de la dona vist i explicat per la medicina a l’època medieval. És molt revelador.
—La Rateta fa una conferència sobre la visió que tenia del cos de la dona la medicina medieval dominada i escrita per homes. Això és un tema que conec gràcies a l’Espill, de Jaume Roig. En aquell moment la Rateta es recupera d’un càncer i m’anava bé introduir aquest tema. I hi ha un altre aspecte que també es toca, que és la rivalitat entre els acadèmics. La rivalitat, les enveges… Contrasta amb el món de la família, on hi ha els ganivets, els porcs, la sang…, però el pare de la Rateta és un home, en el fons, afectuós, i allà les coses són com són i ja està. Són directes. En canvi, en el món acadèmic hi ha cultura, hi ha sofisticació, hi ha saber, i la violència s’exerceix d’una manera molt més cínica, molt més punyent. O sigui, les enveges poden fer molt més mal. 

—Expliqueu-nos això d’introduir unes conferències dins la novel·la.
—Mira, fa molt de temps vaig llegir Elizabeth Costello, de Coetzee, l’escriptor sud-africà. És una història fantàstica. L’Elisabeth Costello és una escriptora gran, que té molt mal caràcter, australiana, inventada, eh?, que va fent conferències pel món. Viatja amb el seu fill, i va clavant rotllos. I mentre explica coses, el lector es va assabentant de com és la persona, de la seva vida, etc. Quan vaig llegir aquest llibre vaig pensar: “Escolta, si el Coetzee clava rotllos, per què no ho puc fer jo?”

—I per què us vau decantar pel tema de la medicina i les dones?
—Hi ha dos temes. Un, la importància que van tenir les traduccions del segle XIII i del segle XIV per a acostar el món del saber –que fins aleshores s’havia fet en llatí–, als laics que tenien desig de saber, i el saber es va convertir en un ascensor social, com ha estat durant molts anys, encara que ara ja no sé si el saber és ascensor de res. Aquest és un tema molt important, i el professor americà que fa la conferència inaugural del congrés parla d’això. I l’altre tema és aquest del cos de la dona, un tema que conec perquè l’he estudiat i n’he escrit uns quants articles.

—Us he de dir que, d’entrada, fa una certa mandra això de saber que reproduïu una conferència, però la veritat és que aquell moment es converteix en un punt culminant del llibre.
—És que tinc aquest defecte, que potser és una virtut: quan he escrit algun article o alguna cosa signant com a Antònia Carré, alguna cosa seriosa i acadèmica, se m’entén tot. Hi ha gent que t’escriu un article molt savi i et costa de capir què diuen, i a mi no. I vaig pensar que potser hi hauria alguna persona a qui interessaria el rotllo aquest que clavava. I si hi havia algú a qui no li interessava, s’ho podia saltar. I ja està, no passa res si et saltes un tros d’un llibre.

—És un tema interessant.
—Sí que és interessant tot aquest masclisme. I aleshores ho entens. Entens que a l’edat mitjana tots fossin misògins, perquè amb aquests discursos científics, que van arribar fins el segle XIX, amb un metge alemany que deia que les dones tenim el cervell més petit i, per tant, no som tan intel·ligents com els homes. Hi ha un pòsit ideològic cultural molt ampli que passa per la teologia, la ciència, la predicació, la literatura… Tot et va llançant missatges misògins i alguns, en forma de tòpics, encara arriben avui a les xarxes socials.

Nascuda a Terrassa, medievalista de professió, es va especialitzar en l’Espill, de Jaume Roig, considerat el llibre més misogin de l’edat mitjana. Ens explica que li va costar molt de reconèixer que venia de família de carnissers, perquè era un ofici ple de sang, violent i poc il·lustrat. Ara, ja retirada i amb la carnisseria familiar tancada, Antònia Carré-Pons ha canviat la cansaladeria per una editorial: el 2021 va estrenar el segell Cal Carré, especialitzat en llibres medievals i moderns. Però aquesta vegada no quedem amb ella ni com a medievalista ni com a editora, sinó en la seva faceta d’escriptora, perquè acaba de publicar La gran família, una novel·la de Club Editor. Carré-Pons considera que és la seva millor obra i que posa el llistó alt amb vista a continuar la trajectòria literària.

Antònia Carré-Pons té un aire juvenil. Quan ens trobem es nota una mica inquieta, tot i que, una volta comencem l’entrevista, aquesta inquietud desapareix i, de mica en mica, apareix un humor que és molt seu i que, havent llegit el llibre, ens fa la sensació que és un tret que compartia amb la seva germana. De manera que, tot i que ambdues s’assemblaven com un ou a una castanya, com diu el text de contracoberta, el fet és que acabem el llibre pensant que s’assemblaven molt més que no ens fa creure al començament. Parlem en passat perquè la seva germana es va morir d’un càncer. De fet, totes les dones de la seva família, llevat de la neboda, han tingut càncer. D’aquesta malaltia, de com afrontar-la, i de com la medicina ha tractat i considerat el cos de la dona, de l’edat mitjans fins ben entrat el segle XX, també se n’ocupa la novel·la.

Ens cita al club esportiu de Barcelona on practica tennis. Fa un dia assolellat i a sota d’una pèrgola s’hi està la mar de bé. És una mena de reducte de tranquil·litat dins una ciutat en tensió. El lloc casa amb la personalitat de l’escriptora, que escoltem sense esforç, perquè té un català que dringa.

—Quan parlem de La gran família parlem d’una autoficció en tota regla.
—Bé, a veure, això no és una autobiografia, és una novel·la. He fet una novel·la basada en fets reals, o sigui, la carcassa són records de la meva infantesa, de la meva història, de la meva família, però només la carcassa. Perquè després és el que passa sempre amb la literatura, que ho transforma tot. Perquè tu tens un record fixat, però a mesura que el vas recordant, es va ampliant i modificant. I, al final, ja no te’n recordes de si allò era així o d’una altra manera. Hi ha coses de la novel·la que després de rellegida penso: “Ostres, això no sé si és veritat o m’ho vaig inventar.”

—Amb aquesta novel·la fa l’efecte que heu volgut trencar la frontera entre l’Antònia Carré medievalista i l’Antònia Carré-Pons escriptora.
—Exacte. Per a l’escriptora vaig crear un heterònim.

—Per què un heterònim?
—Això de l’heterònim m’ho vaig inventar quan vaig començar a publicar ficció, l’any 2001, o sigui, fa molts anys. Però han anat passant un seguit de coses que jo no tenia previstes el 2001, evidentment, i per això ara es barreja tot. Per exemple, a mi m’ha costat molt de reconèixer en públic que sóc filla de carnissers. Això, la primera vegada que va quedar escrit amb lletra de motlle, va ser al llibre Com s’esbrava la mala llet, de Club Editor, que a la solapa deia: “Filla de carnissers i filòloga medievalista.” Perquè no m’he d’amagar de res, oi? Però, fins llavors, era una cosa que m’havia costat. I suposo que, com que ja m’he reconciliat amb el passat sangonós i ple de porcs i ple de sang i ple de carn que porto a la motxilla, ara ja ho puc barrejar tot.

—Aquesta cosa sangonosa, aquesta olor de carn crua, a la Rateta, una de les nenes de la família, li fa molta angúnia. Tot això passa a la primera part del llibre, en què presenteu la família i aquesta relació entre totes dues germanes, la Rateta, la gran, i la Sió, la petita, que són la veu cantant de la història.
—Aquesta és la part més autobiogràfica que hi ha, perquè l’he construïda a partir de records que tinc de la meva infantesa i de la vida a la botiga i a la carnisseria dels meus pares i dels meus avis. La meva intenció era que fossin uns personatges vius, que qui llegís el relat els pogués imaginar caminant pel seu voltant. I recordo l’obrador, on hi havia els porcs que portaven partits per la meitat cada dilluns i cada dimecres, i que m’hi feien baixar per unes escales verticals, amb uns graons alts, molt foscos i sense barana. Avui dia, crec que no hi hauria cap pare ni cap mare que deixés baixar una criatura de dos anys per aquelles escales. No sé com la meva germana i jo no ens hi vam trencar coll i barres, però no vam caure mai. 

—Què hi havia al final de les escales?
—Arribaves allà baix i et trobaves uns caps de porc amb unes orellotes que et miraven; el meu pare i el meu avi amb uns ganivets immensos especejant el porc, l’altre pelant ossos, i jo recordo que a mi això em feia por, perquè era un univers violent. Tot i que la violència no anava adreçada contra nosaltres, però sí que era una cosa força espaordidora.

—Per què us va costar de reconèixer que éreu filla de carnissers?
—Perquè quan era petita volia fugir de la carnisseria i, de fet, ho vaig fer: llegint i estudiant. Em semblava un món poc educat, poc polit, un món brutal, un món ple de sang, de violència, d’agressivitat. Un món que no era gens intel·lectual. I jo de petita llegia moltíssim, llegia tot allò que arreplegava. I, clar, vaig fer el que molta gent fa, que és que arriba un moment de la vida en què et negues a seguir el camí que els altres t’han designat. O sigui, et separes del destí que t’ha estat triat, i vaig tenir la sort de poder-me’n sortir.

—Per tant, era un món brutalista, un món poc refinat, poc intel·lectual, però potser també pesava el fet de ser un ofici imprescindible però poc reconegut.
—Sí, sí. Ara això ho veig d’una manera diferent, perquè a casa meva no llegia ningú, la primera que va començar a portar llibres a casa vaig ser jo. I quan vaig ser més gran, vaig dir: “Necessito una enciclopèdia.” I els meus pares s’hi van avenir i van comprar la Gran Enciclopèdia Catalana.

—Ara pensava que aquestes coses han canviat molt. En l’àmbit de la pagesia, per exemple, abans ser pagès era poc nostrat i de poc coneixement. En canvi, ara sabem que es necessita una gran saviesa i coneixement per a ser pagès. I els joves pagesos ho reivindiquen. Deu passar això mateix en el món de la carnisseria, de la cansaladeria.
—Sí, jo ara ho valoro d’una altra manera. És un procés lògic: quan ets adolescent i jove rebutges allò que tens i quan ets gran hi tornes, perquè allò són els orígens i perquè aquella vida potser no estava tan malament. Ara sóc capaç de reconèixer els valors que vaig aprendre a la botiga, els valors que em van transmetre a casa. I penso que sort que la meva germana es va quedar a la botiga i va continuar el negoci. Perquè, actualment, aquests negocis artesanals són el teixit social del país, i l’econòmic, i estan desapareixent. L’altre dia vaig llegir al diari que no hi havia forners, que la gent jove, com que és un ofici molt sacrificat i han de treballar de nit i tot això, no ho volen fer. I clar, quan ets gran t’adones que allò que has estat rebutjant durant molts anys no es mereixia que tu ho rebutgessis. I per això, en el fons, aquesta novel·la és un homenatge a la família i a l’editorial Cal Carré, també. El que passa és que és un homenatge una mica enverinat, perquè jo he acabat convertint Cal Carré en allò que cap dels meus ancestres no volia que fos.

—De cansaladeria a editorial.
—Exacte. I això trobo que és bonic, és una venjança poètica.

—Aquest llibre es troba marcat per la vostra germana, per la malaltia i per la seva mort.
—Aquest llibre neix de la perplexitat. Sempre m’he preguntat com és possible que dues germanes nascudes del mateix pare i de la mateixa mare, si més no tota la vida vam creure això, educades en el mateix ambient, que han vist tot això dels porcs tota la vida, fóssim tan diferents. A la meva germana no li feia el terror que em feia a mi, aquest món dels porcs. Com pot ser que tinguem trajectòries vitals tan diferents i maneres de ser tan distintes? Fins i tot, quan a la meva germana li van diagnosticar el càncer, es comportava d’una manera que no tenia res a veure amb el que vaig fer jo quan també el vaig tenir. La mare va tenir càncer, després jo i després la meva germana. 

—Caram.
—Jo sóc la més interessant de totes tres, així m’ho va dir una oncòloga, perquè sóc la que vaig tenir el càncer de més jove. Tenia 38 anys. I, clar, va ser una cosa força espectacular, perquè no n’hi havia tants com ara, de casos. Em van fer tot el lot (cirurgia, quimioteràpia, radioteràpia) i quan li van diagnosticar la mateixa malaltia a la meva germana, es comportava d’una manera que era molt diferent de la meva. Això em va deixar perplexa. Per això vaig escriure aquesta novel·la, a veure si entenia com pot ser que hi hagi dues reaccions tan diferents. I ho he intentat reflectir a la novel·la. Perquè la germana gran, la Rateta, que és la que ha llegit tota la vida, fa una cosa més introspectiva, s’enfronta a la malaltia, reflexiona, i la Sió, la petita, el que fa és fugir-ne, viatjar, que és el que ja havia fet de petita. 

—Com es pot explicar literàriament el càncer, una malaltia avui tan habitual, que tenen tantes dones?
—Volia explicar-ho d’una manera natural. O sigui, sense dramatisme i sense autocompassió. No suporto l’autocompassió, perquè la vida té moments de felicitat, té moments d’extrema cruesa i això ens toca a tots. Evidentment, a alguns els toca més que a uns altres, però en el context occidental en què vivim, de comoditat, si deixem de banda tot el món horrible i no pensem en tots aquests psicòpates que ens manen, a tothom li toca la seva ració.

—I com ho vau fer?
—Crec que les coses importants s’han d’explicar amb el mínim de recursos literaris possibles, que això és el que feia Txékhov i és el que feia Puixkin. Mira, em poso un llistó ben alt, oi? Ai, quina barra, oi? [Riu] Jo volia explicar les coses amb naturalitat, amb simplicitat, però no amb simplisme. Amb senzillesa. Si has de dir una cosa important a una persona, és millor que li diguis directament i no comencis a fer retòrica. Per això en aquesta novel·la hi ha una voluntat d’estil que està treballada, que no surt del no-res, i que és la voluntat d’utilitzar el mínim de recursos literaris possibles per construir uns personatges que siguin vius, que parlin en una llengua propera i, sobretot, sense retòrica i sense coses innecessàries. Si pots dir una cosa amb deu paraules, no la diguis amb dos paràgrafs. Aquesta és la meva opció estilística.

—Sí, el text transmet claredat, netedat, transparència.
—També he defugit del sentimentalisme i la llagrimeta fàcil. Perquè buscar la llagrimeta fàcil em sembla estafar el lector. Jo em preocupo de no fer-ho, això. Totes dues germanes segueixen trajectòries diferents. La novel·la té tres parts. A la primera, són petites. A la segona, les trobem en l’adultesa, cadascuna va pel seu camí i també les separa un mar, perquè la Rateta viu i treballa a Palma. I a la tercera part, quan hi ha un element dramàtic, les germanes es tornen a unir. Perquè en aquesta família, i crec que potser ha passat també amb unes altres, quan eren petites no es parlava de les coses que passaven per dintre, sinó que es parlava de coses quotidianes, dels porcs, d’anar a l’escorxador i s’explicaven històries o el que sigui, però no pas emocions. I a la tercera part aquestes emocions afloren, perquè és com si haguessin circulat tota la vida per sota, com les aigües subterrànies. I quan arriba un moment dramàtic, aquestes emocions afloren i brollen com una font.

—La novel·la és molt tàctil, es parla molt del cos de la dona. Hi ha el moment de la Rateta, doctora d’història medieval a la Universitat de Palma, que fa una conferència en un congrés a Bochum (Alemanya), sobre el cos de la dona vist i explicat per la medicina a l’època medieval. És molt revelador.
—La Rateta fa una conferència sobre la visió que tenia del cos de la dona la medicina medieval dominada i escrita per homes. Això és un tema que conec gràcies a l’Espill, de Jaume Roig. En aquell moment la Rateta es recupera d’un càncer i m’anava bé introduir aquest tema. I hi ha un altre aspecte que també es toca, que és la rivalitat entre els acadèmics. La rivalitat, les enveges… Contrasta amb el món de la família, on hi ha els ganivets, els porcs, la sang…, però el pare de la Rateta és un home, en el fons, afectuós, i allà les coses són com són i ja està. Són directes. En canvi, en el món acadèmic hi ha cultura, hi ha sofisticació, hi ha saber, i la violència s’exerceix d’una manera molt més cínica, molt més punyent. O sigui, les enveges poden fer molt més mal. 

—Expliqueu-nos això d’introduir unes conferències dins la novel·la.
—Mira, fa molt de temps vaig llegir Elizabeth Costello, de Coetzee, l’escriptor sud-africà. És una història fantàstica. L’Elisabeth Costello és una escriptora gran, que té molt mal caràcter, australiana, inventada, eh?, que va fent conferències pel món. Viatja amb el seu fill, i va clavant rotllos. I mentre explica coses, el lector es va assabentant de com és la persona, de la seva vida, etc. Quan vaig llegir aquest llibre vaig pensar: “Escolta, si el Coetzee clava rotllos, per què no ho puc fer jo?”

—I per què us vau decantar pel tema de la medicina i les dones?
—Hi ha dos temes. Un, la importància que van tenir les traduccions del segle XIII i del segle XIV per a acostar el món del saber –que fins aleshores s’havia fet en llatí–, als laics que tenien desig de saber, i el saber es va convertir en un ascensor social, com ha estat durant molts anys, encara que ara ja no sé si el saber és ascensor de res. Aquest és un tema molt important, i el professor americà que fa la conferència inaugural del congrés parla d’això. I l’altre tema és aquest del cos de la dona, un tema que conec perquè l’he estudiat i n’he escrit uns quants articles.

—Us he de dir que, d’entrada, fa una certa mandra això de saber que reproduïu una conferència, però la veritat és que aquell moment es converteix en un punt culminant del llibre.
—És que tinc aquest defecte, que potser és una virtut: quan he escrit algun article o alguna cosa signant com a Antònia Carré, alguna cosa seriosa i acadèmica, se m’entén tot. Hi ha gent que t’escriu un article molt savi i et costa de capir què diuen, i a mi no. I vaig pensar que potser hi hauria alguna persona a qui interessaria el rotllo aquest que clavava. I si hi havia algú a qui no li interessava, s’ho podia saltar. I ja està, no passa res si et saltes un tros d’un llibre.

—És un tema interessant.
—Sí que és interessant tot aquest masclisme. I aleshores ho entens. Entens que a l’edat mitjana tots fossin misògins, perquè amb aquests discursos científics, que van arribar fins el segle XIX, amb un metge alemany que deia que les dones tenim el cervell més petit i, per tant, no som tan intel·ligents com els homes. Hi ha un pòsit ideològic cultural molt ampli que passa per la teologia, la ciència, la predicació, la literatura… Tot et va llançant missatges misògins i alguns, en forma de tòpics, encara arriben avui a les xarxes socials.

La Grossa de Sant Jordi 2025, una rifa de Loteries de Catalunya, se sorteja el diumenge 27 d’abril. Se n’han posat a la venda vuitanta mil números –del 00000 al 79999–, amb 35 sèries per número. En total, es repartiran cinc premis i també es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador, a més de l’anterior i el posterior. A continuació, us expliquem tot allò que no us podeu deixar perdre sobre la Grossa de Sant Jordi 2025.

On podeu comprar les butlletes?

Els bitllets es poden adquirir en els punts de venda de la xarxa comercial de Loteries de Catalunya i en els suports digitals (web i aplicació mòbil). A més, els punts de venda que disposin de terminal permeten als compradors d’escollir un número preferit i imprimir-lo al moment, sempre que sigui disponible.

Quins premis reparteix la Grossa de Sant Jordi?

En total, es reparteixen cinc premis.

• Premi extraordinari: 2.000.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la primera extracció i el número de sèrie (de l’1 al 35) coincideixi amb les xifres obtingudes en la segona extracció.
• Primer premi: 50.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la tercera extracció. També es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra), com també el número anterior i el posterior.
• Segon premi: 20.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la tercera extracció. També es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra), com també el número anterior i el posterior.
• Tercer premi: 10.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la quarta extracció. Igual que en els premis anteriors, es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra), com també el número anterior i el posterior.
• Quart premi (segon reintegrament): 5 euros. Quan la darrera xifra de la butlleta coincideixi amb la cinquena extracció del sorteig, entre el 0 i el 9.

Premis relacionats amb el 1r premi

• 2.000 euros: els números anterior i posterior al 1r premi
• 500 euros: les quatre últimes xifres
• 100 euros: les tres últimes xifres
• 30 euros: les dues últimes xifres
• 5 euros: l’última xifra

Premis relacionats amb el 2n premi

• 500 euros: els números anterior i posterior al 2n premi
• 200 euros: les quatre últimes xifres
• 30 euros: les tres últimes xifres
• 10 euros: les dues últimes xifres

Premis relacionats amb el 3r premi

• 200 euros: els números anterior i posterior al 2n premi
• 100 euros: les quatre últimes xifres
• 20 euros: les tres últimes xifres
• 5 euros: les dues últimes xifres

On i quan es poden cobrar els premis de la Grossa de Sant Jordi? 

Els premis fins a 120 euros es poden cobrar a qualsevol establiment autoritzat a vendre aquesta rifa que disposi de terminal. L’import es pot rebre al comptat o per transferència bancària, a CaixaBank –a partir de 120 euros i fins a 150.000– i a l’Oficina d’Atenció, Informació i Pagament de Premis de Loteries de Catalunya.

Els premis caduquen noranta dies després de la data del sorteig corresponent.

Fa temps que predico que moltes de les accions culturals més avantguardistes i menys institucionalitzades tenen lloc fora de l’àrea metropolitana. Sovint són activitats que no transcendeixen als mitjans grans, que tan sols coneix la comunitat presencial que hi ha tingut accés, però que no per això queden en terreny eixorc, ben al contrari, obren sons i hidraten territoris artístics que viuen d’esquena a les seues programacions “oficials”.

Un dels artistes que formen part d’aquest fora fronteres és Llorenç Barber –si no el coneixeu, us en recomano molt aquesta entrevista–, que diu coses que interessen a aquest article, com: “Davant els artistes de ministeri, hi som els artistes de poble. No del poble, sinó de poble. Jo sóc de poble. I ser de poble és una consciència que a vegades no existeix, o que a vegades s’oblida. Això marca molt i ens assenyala a uns quants. Tinc tants amics que em diuen que no són músics, però són més bons músics que jo i em diuen coses que puc fer, i jo sóc l’amanuense que escolta els amics més interessants que et dicten coses que potser no se t’haurien ocorregut.” I afegeix: “Jo sóc artista perquè m’assemblo al meu veí.”

Entre relacions de veïnatge es couen aquestes trobades que vénen a explicar-nos alguna cosa. Barber, d’Aielo de Malferit, a la Vall d’Albaida, juntament amb el seu còmplice, el clarinetista Miquel Àngel, de Deltebre, al Baix Ebre, són dos músics que es dediquen a alguna cosa més que a fer música o més aviat que han tret la música dels corretjams o faixes que la tenen i retenen. Ells, que són artistes i musicòlegs rigorosos, al mateix temps, s’anomenen o els anomenen “desconstructors”. La setmana passada van proposar un “De sol a sol” dins un museu, concretament el Museu Lo Pati d’Amposta. Barber és conegut com un artista sonor que crea fora dels auditoris i de les parets dels equipaments musicals en qüestió. Per això la seua especialitat han estat les campanes i els campanars i situar-les com a geografies sonores intervingudes més enllà de l’església. Però tornem al tema. L’origen del seu “De sol a sol”, en realitat, és una trobada que ja fa més de trenta anys que celebra a l’aire lliure, i consisteix a passar-se tota la nit tocant, enmig d’una muntanya, amb tots aquells que s’hi vulguin sumar. A mi m’ho explicava Miquel Àngel, que hi ha participat unes quantes vegades. “Hi arriben centenars de persones! Cadascú s’emporta la seua paradeta. Per a un músic és tot un repte passar-te tota la nit tocant. Cascavells, instruments de vent, metàl·lics i molta veu. És viure la nit sonant. El so com a mitjà per a entrar en aquest món nocturn que de vegades ens és tan desconegut” m’explicava.

Miquel Àngel diu que la paraula “concert”, molt sovint, per als músics, és insuficient. “De sol a sol” és una expressió millor, perquè es fa evident que aquella acció musical es dilata en el temps. No té un punt d’inici ni un punt final. No has de patir per allò que hi haurà temps de tocar o el “fora camp” del repertori. La gràcia és més aviat deixar que la nit vagi entrant i jugui també amb el silenci i els cossos desperts o adormits. Amb aquesta premissa, Miquel Àngel Marín, en el programa dels “Encontres Aproximatius de Postbouesia”, va idear passar tota una nit al museu, fer aquesta experiència, ara, interior. Dormir o estar desperts en companyia. Sí, en aquell espai, on socialment només som espectadors diürns. La proposta de Barber i Marín era trencar el rol d’espectador i la fragmentació amb què assistim o participem en les programacions artístiques. Que passem sis hores junts i a veure què. Que arribem a les quatre de la matinada junts i a veure què. Que dins el sac de dormir l’espectador deixi de ser-ho. Inspirats per artistes del so com Erik Satie, Kurt Schwitters, John Cage, Mauricio Kagel o Carles Santos, que no només sonin campanes. Hi va haver danses, els desprestigiats roncs, que també es van afegir als ritmes nocturns. Hi va haver vent, i cotxes, i ocells i visites de persones inesperades. També les llums blaves d’un cotxe patrulla de la policia que s’anava passejant per davant del centre d’art i que generava aquella sensació de por, d’estar fent alguna cosa il·legal. I a les tres de la matinada, un esglai fort de so provocat per Barber per trencar el fil de l’avorriment. Fora hi havia instal·lada una càmera fixa que feia una retransmissió de la nit als que restaven a l’interior. I la relació amb els instruments anava canviant com el cos durant la nit, cada cop més cansat. La nit és un espai que associem amb passivitat o buit, però que pot ser totalment el contrari. La proposta de Marín no era innocent, ell mateix recordava que Joan Brossa, amb els seus poemes hipnagògics, anomenava aquell estat entre la vigília i el son que és un moment molt oportú per la creació. Escrivia quan estava a punt d’adormir-se. Perquè el son o el somni serveix per a consolidar records importants, ordenar idees i ser més creatius, però també per a esborrar dades que no tenen importància, per a buidar la paperera del nostre cap.

Barber ha invocat la nit moltes vegades; una va ser quan va fer sonar els nou campanars del Barri Vell de Girona, allà cap al 2026, en una iniciativa anomenada “Nit de campanes”, i tenia la intenció de donar vida a la nit, i en què Barber convidava a seguir-la en espais oberts o enlairats, i anar-se movent per “deixar-se portar”. També em ve al cap una acció, la Dormifestació de Roger Bernat, que proposava una dormida col·lectiva, en aquest cas, no tan musical, sinó per a reclamar el dret de ser improductius. “Per reivindicar el poder curatiu del son. Per compartir somnis. Perquè, donada la situació de perill extrem, cal fer-se el mort. Perquè, com que ja no és possible pagar un sostre on poder descansar, toca dormir a la intempèrie. Per deixar de ser actors d’aquest drama i reclamar el dret a ser simples espectadors. Perquè dormir és la vaga més antiga”, deien.

Reivindicar la nit com a espai per a l’art, ocupar el museu per dormir o estar desperts, una proposta que trenca una mica els reglaments estàtics del fet artístic, i, sobretot que ens inclou en l’acció i modifica les nostres relacions de veïnatge. Com diu Barber: “Si no ho canviem, la ciutat sempre escoltarà el mateix disc i perdrà tota la il·lusió. Nosaltres ens la juguem.” La nit com a espai per a la creació compartida. Provem-ho.

Fa temps que predico que moltes de les accions culturals més avantguardistes i menys institucionalitzades tenen lloc fora de l’àrea metropolitana. Sovint són activitats que no transcendeixen als mitjans grans, que tan sols coneix la comunitat presencial que hi ha tingut accés, però que no per això queden en terreny eixorc, ben al contrari, obren sons i hidraten territoris artístics que viuen d’esquena a les seues programacions “oficials”.

Un dels artistes que formen part d’aquest fora fronteres és Llorenç Barber –si no el coneixeu, us en recomano molt aquesta entrevista–, que diu coses que interessen a aquest article, com: “Davant els artistes de ministeri, hi som els artistes de poble. No del poble, sinó de poble. Jo sóc de poble. I ser de poble és una consciència que a vegades no existeix, o que a vegades s’oblida. Això marca molt i ens assenyala a uns quants. Tinc tants amics que em diuen que no són músics, però són més bons músics que jo i em diuen coses que puc fer, i jo sóc l’amanuense que escolta els amics més interessants que et dicten coses que potser no se t’haurien ocorregut.” I afegeix: “Jo sóc artista perquè m’assemblo al meu veí.”

Entre relacions de veïnatge es couen aquestes trobades que vénen a explicar-nos alguna cosa. Barber, d’Aielo de Malferit, a la Vall d’Albaida, juntament amb el seu còmplice, el clarinetista Miquel Àngel, de Deltebre, al Baix Ebre, són dos músics que es dediquen a alguna cosa més que a fer música o més aviat que han tret la música dels corretjams o faixes que la tenen i retenen. Ells, que són artistes i musicòlegs rigorosos, al mateix temps, s’anomenen o els anomenen “desconstructors”. La setmana passada van proposar un “De sol a sol” dins un museu, concretament el Museu Lo Pati d’Amposta. Barber és conegut com un artista sonor que crea fora dels auditoris i de les parets dels equipaments musicals en qüestió. Per això la seua especialitat han estat les campanes i els campanars i situar-les com a geografies sonores intervingudes més enllà de l’església. Però tornem al tema. L’origen del seu “De sol a sol”, en realitat, és una trobada que ja fa més de trenta anys que celebra a l’aire lliure, i consisteix a passar-se tota la nit tocant, enmig d’una muntanya, amb tots aquells que s’hi vulguin sumar. A mi m’ho explicava Miquel Àngel, que hi ha participat unes quantes vegades. “Hi arriben centenars de persones! Cadascú s’emporta la seua paradeta. Per a un músic és tot un repte passar-te tota la nit tocant. Cascavells, instruments de vent, metàl·lics i molta veu. És viure la nit sonant. El so com a mitjà per a entrar en aquest món nocturn que de vegades ens és tan desconegut” m’explicava.

Miquel Àngel diu que la paraula “concert”, molt sovint, per als músics, és insuficient. “De sol a sol” és una expressió millor, perquè es fa evident que aquella acció musical es dilata en el temps. No té un punt d’inici ni un punt final. No has de patir per allò que hi haurà temps de tocar o el “fora camp” del repertori. La gràcia és més aviat deixar que la nit vagi entrant i jugui també amb el silenci i els cossos desperts o adormits. Amb aquesta premissa, Miquel Àngel Marín, en el programa dels “Encontres Aproximatius de Postbouesia”, va idear passar tota una nit al museu, fer aquesta experiència, ara, interior. Dormir o estar desperts en companyia. Sí, en aquell espai, on socialment només som espectadors diürns. La proposta de Barber i Marín era trencar el rol d’espectador i la fragmentació amb què assistim o participem en les programacions artístiques. Que passem sis hores junts i a veure què. Que arribem a les quatre de la matinada junts i a veure què. Que dins el sac de dormir l’espectador deixi de ser-ho. Inspirats per artistes del so com Erik Satie, Kurt Schwitters, John Cage, Mauricio Kagel o Carles Santos, que no només sonin campanes. Hi va haver danses, els desprestigiats roncs, que també es van afegir als ritmes nocturns. Hi va haver vent, i cotxes, i ocells i visites de persones inesperades. També les llums blaves d’un cotxe patrulla de la policia que s’anava passejant per davant del centre d’art i que generava aquella sensació de por, d’estar fent alguna cosa il·legal. I a les tres de la matinada, un esglai fort de so provocat per Barber per trencar el fil de l’avorriment. Fora hi havia instal·lada una càmera fixa que feia una retransmissió de la nit als que restaven a l’interior. I la relació amb els instruments anava canviant com el cos durant la nit, cada cop més cansat. La nit és un espai que associem amb passivitat o buit, però que pot ser totalment el contrari. La proposta de Marín no era innocent, ell mateix recordava que Joan Brossa, amb els seus poemes hipnagògics, anomenava aquell estat entre la vigília i el son que és un moment molt oportú per la creació. Escrivia quan estava a punt d’adormir-se. Perquè el son o el somni serveix per a consolidar records importants, ordenar idees i ser més creatius, però també per a esborrar dades que no tenen importància, per a buidar la paperera del nostre cap.

Barber ha invocat la nit moltes vegades; una va ser quan va fer sonar els nou campanars del Barri Vell de Girona, allà cap al 2026, en una iniciativa anomenada “Nit de campanes”, i tenia la intenció de donar vida a la nit, i en què Barber convidava a seguir-la en espais oberts o enlairats, i anar-se movent per “deixar-se portar”. També em ve al cap una acció, la Dormifestació de Roger Bernat, que proposava una dormida col·lectiva, en aquest cas, no tan musical, sinó per a reclamar el dret de ser improductius. “Per reivindicar el poder curatiu del son. Per compartir somnis. Perquè, donada la situació de perill extrem, cal fer-se el mort. Perquè, com que ja no és possible pagar un sostre on poder descansar, toca dormir a la intempèrie. Per deixar de ser actors d’aquest drama i reclamar el dret a ser simples espectadors. Perquè dormir és la vaga més antiga”, deien.

Reivindicar la nit com a espai per a l’art, ocupar el museu per dormir o estar desperts, una proposta que trenca una mica els reglaments estàtics del fet artístic, i, sobretot que ens inclou en l’acció i modifica les nostres relacions de veïnatge. Com diu Barber: “Si no ho canviem, la ciutat sempre escoltarà el mateix disc i perdrà tota la il·lusió. Nosaltres ens la juguem.” La nit com a espai per a la creació compartida. Provem-ho.

No ha aparegut cap qüestió més gran de discrepància. Les eleccions internes d’ERC a la federació de Barcelona semblen destinades a convertir-se gairebé en un plebiscit sobre la presa de decisió de l’entrada o no al govern de Jaume Collboni. Aquest és el principal punt de fricció entre les dues candidatures que aspiren a formar la nova direcció: la d’Endavant Barcelona!, afí a la direcció nacional, i que aplega les cúpules de les dues llistes que van rivalitzar pel control de l’executiva en l’anterior congrés barceloní, i la de Dignitat Republicana, que reuneix militants enquadrats en els sectors crítics de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou.

L’enfrontament no té tant a veure amb la decisió final com amb la manera de prendre-la. El cas és que cap de les dues candidatures no defensa, a hores d’ara –si més no, obertament–, l’entrada al govern de Barcelona. Però els crítics han bastit la seva candidatura sobre la necessitat de votar-ho. Per això han proposat de convocar abans de l’estiu una votació en línia entre la militància per decidir si han d’entrar al govern, una volta hagin exposat el contingut del pre-acord. Es tracta, tanmateix, d’una entesa amb el PSC que Oriol Junqueras –en una entrevista a Nació Digital, durant la campanya interna del congrés– va dir que s’havia fet vella perquè la votació del juny de l’any passat s’havia ajornat sense data.

Contrapesos amb els socialistes

El pacte ha caducat, igual com han caducat els interessos tant dels socialistes com d’Esquerra. Una entrada al govern barceloní, enmig de la legislatura, podria donar una certa visibilitat a ERC però al mateix temps li dificultaria de desmarcar-se dels socialistes amb vista a unes municipals que seran decisives per a ERC, perquè faran visible si el partit ha aconseguit de contenir o no la davallada de vots del darrer cicle electoral, i seran la primera prova de foc per a la direcció de Junqueras. És difícil, a més, que ERC reconsideri la col·laboració amb el PSOE a Madrid, i tot fa pensar que mantindrà una entesa com a soci prioritari, no exempta de tibantors, amb el govern de Salvador Illa. Barcelona es presenta com l’escenari més favorable per a guardar distància amb els socialistes, especialment si es manté el malestar entre les bases que va originar el juny de l’any passat la votació del pre-acord.

Diverses informacions periodístiques d’aquests darrers dies, que indicaven que la direcció nacional d’ERC havia descartat definitivament de formar part del govern barceloní, han tornat a agitar el debat intern. “Qui ha pres aquesta decisió? I com? La militància ha de tenir veu i vot en les decisions estratègiques”, va piular ahir Creu Camacho la candidata de Dignitat Republicana. La candidatura que encapçala l’actual presidenta de la federació, Eva Baró, mantenia silenci oficialment mentre la direcció nacional ho refusava. “El que passi a Barcelona es decidirà a Barcelona i ho decidirà la nova direcció de Barcelona que surti del congrés”, va afirmar Isaac Albert, portaveu adjunt i vice-secretari general de Comunicació del partit.

Qui mobilitzarà més?

La federació de Barcelona d’ERC ha tingut històricament dinàmiques pròpies i sempre ha estat decisiva per a la governabilitat interna del partit. És on es concentren més militants: un miler. El juny de l’any passat, l’Orfeó Martinenc, on els militants havien de ser informats i havien de decidir sobre el pre-acord amb Collboni, es va desbordar tant com la direcció barcelonina. Les dinàmiques i els interessos vinculats al congrés nacional ho van condicionar tot, enmig de les negociacions del partit amb el PSC per a la investidura d’Illa.

L’afluència multitudinària d’afiliats va ser interpretada com un símptoma d’una possible oposició majoritària de les bases a entrar en l’executiu municipal i, si s’hagués fet efectiva, hauria estat un revés dur per a les aspiracions, després complertes, d’Oriol Junqueras de ser reelegit president d’ERC. Més encara amb Elisenda Alamany, líder del grup municipal, com a candidata a la secretaria general. Però la ferida continua oberta.

La votació es va esvair i els crítics l’han agafada per bandera, com un símbol de democràcia interna a recuperar. La clau és si aconseguiran de mobilitzar els mateixos militants que es van trobar a la cua de l’Orfeó Martinenc o si l’hegemonia de Junqueras acabarà de consolidar-se a la capital.

No ha aparegut cap qüestió més gran de discrepància. Les eleccions internes d’ERC a la federació de Barcelona semblen destinades a convertir-se gairebé en un plebiscit sobre la presa de decisió de l’entrada o no al govern de Jaume Collboni. Aquest és el principal punt de fricció entre les dues candidatures que aspiren a formar la nova direcció: la d’Endavant Barcelona!, afí a la direcció nacional, i que aplega les cúpules de les dues llistes que van rivalitzar pel control de l’executiva en l’anterior congrés barceloní, i la de Dignitat Republicana, que reuneix militants enquadrats en els sectors crítics de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou.

L’enfrontament no té tant a veure amb la decisió final com amb la manera de prendre-la. El cas és que cap de les dues candidatures no defensa, a hores d’ara –si més no, obertament–, l’entrada al govern de Barcelona. Però els crítics han bastit la seva candidatura sobre la necessitat de votar-ho. Per això han proposat de convocar abans de l’estiu una votació en línia entre la militància per decidir si han d’entrar al govern, una volta hagin exposat el contingut del pre-acord. Es tracta, tanmateix, d’una entesa amb el PSC que Oriol Junqueras –en una entrevista a Nació Digital, durant la campanya interna del congrés– va dir que s’havia fet vella perquè la votació del juny de l’any passat s’havia ajornat sense data.

Contrapesos amb els socialistes

El pacte ha caducat, igual com han caducat els interessos tant dels socialistes com d’Esquerra. Una entrada al govern barceloní, enmig de la legislatura, podria donar una certa visibilitat a ERC però al mateix temps li dificultaria de desmarcar-se dels socialistes amb vista a unes municipals que seran decisives per a ERC, perquè faran visible si el partit ha aconseguit de contenir o no la davallada de vots del darrer cicle electoral, i seran la primera prova de foc per a la direcció de Junqueras. És difícil, a més, que ERC reconsideri la col·laboració amb el PSOE a Madrid, i tot fa pensar que mantindrà una entesa com a soci prioritari, no exempta de tibantors, amb el govern de Salvador Illa. Barcelona es presenta com l’escenari més favorable per a guardar distància amb els socialistes, especialment si es manté el malestar entre les bases que va originar el juny de l’any passat la votació del pre-acord.

Diverses informacions periodístiques d’aquests darrers dies, que indicaven que la direcció nacional d’ERC havia descartat definitivament de formar part del govern barceloní, han tornat a agitar el debat intern. “Qui ha pres aquesta decisió? I com? La militància ha de tenir veu i vot en les decisions estratègiques”, va piular ahir Creu Camacho la candidata de Dignitat Republicana. La candidatura que encapçala l’actual presidenta de la federació, Eva Baró, mantenia silenci oficialment mentre la direcció nacional ho refusava. “El que passi a Barcelona es decidirà a Barcelona i ho decidirà la nova direcció de Barcelona que surti del congrés”, va afirmar Isaac Albert, portaveu adjunt i vice-secretari general de Comunicació del partit.

Qui mobilitzarà més?

La federació de Barcelona d’ERC ha tingut històricament dinàmiques pròpies i sempre ha estat decisiva per a la governabilitat interna del partit. És on es concentren més militants: un miler. El juny de l’any passat, l’Orfeó Martinenc, on els militants havien de ser informats i havien de decidir sobre el pre-acord amb Collboni, es va desbordar tant com la direcció barcelonina. Les dinàmiques i els interessos vinculats al congrés nacional ho van condicionar tot, enmig de les negociacions del partit amb el PSC per a la investidura d’Illa.

L’afluència multitudinària d’afiliats va ser interpretada com un símptoma d’una possible oposició majoritària de les bases a entrar en l’executiu municipal i, si s’hagués fet efectiva, hauria estat un revés dur per a les aspiracions, després complertes, d’Oriol Junqueras de ser reelegit president d’ERC. Més encara amb Elisenda Alamany, líder del grup municipal, com a candidata a la secretaria general. Però la ferida continua oberta.

La votació es va esvair i els crítics l’han agafada per bandera, com un símbol de democràcia interna a recuperar. La clau és si aconseguiran de mobilitzar els mateixos militants que es van trobar a la cua de l’Orfeó Martinenc o si l’hegemonia de Junqueras acabarà de consolidar-se a la capital.

A l’últim saló de l’ensenyament de Barcelona, molts mitjans es van acostar als joves visitants per demanar-los sobre els seus plans de futur i altres curiositats. Un programa de Flaix FM va voler saber quants treballs escolars havien fet els estudiants amb el ChatGPT, i de la mostra que van penjar al seu TikTok, el ventall oscil·lava entre tots i gairebé tots. Els nois, més gallets, explicaven les notes inflades que el xat els havia permès de treure; les noies, més vives, parlaven de com vestir les respostes de l’eina amb un estil propi, allò que fèiem naltros amb els textos de l’enciclopèdia. Una altra cosa a destacar és que tots, sense excepció, pronunciaven GPT amb jota de “jamón”, començant pel comunicador.

Fa moltes dècades que la intel·ligència artificial promet de baixar de les altures per acostar-se a la població en general, i sembla que aquesta vegada és la bona. Ara sí, poc o molt, tothom sap de què parlem quan parlem de IA i, si tu vols, es pot dir que en tenim el cap com un bombo. La tecnologia ha agafat una embranzida tal que fins i tot els especialistes del sector no donen l’abast per a estar-ne al dia –el 2022, el nombre d’articles científics sobre la IA al repositori en línia arXiv ja presentava un creixement exponencial–, de manera que podem estar tranquils si a peu de carrer ens quedem amb la idea bàsica: que aquesta vegada va de debò i que, per sort o per dissort, ens ha tocat de veure-ho.

Si volem perdre-hi temps, “intel·ligència artificial” és un nom propagandístic que té més de seixanta anys, però és el que ha fet fortuna. Malgrat això tan senzill d’explicar, n’hi ha que encara dediquen temps a objectar que bah, la IA no és intel·ligent, que no pensa ni raona, que només fa estadística. Sobre els models de llenguatge com el ChatGPT –per limitacions d’espai, avui no parlarem d’altres–, molts senyors frueixen amb l’explicació que aquests xatbots tan amables no ens entenen de debò, que només trien paraules estadístiques i probabilístiques que treuen d’haver-se llegit “tot internet”. I bé, quan demanem al nostre xat conversacional que ens expliqui un problema de mecànica quàntica de deu maneres diferents fins que l’entenem, o que ens recomani una sèrie en funció de les nostres dèries, si el resultat és satisfactori, quina importància té, com s’ho hagi fet?

Ís qui ni ís intil·ligint, estem tips de sentir. És que el xat al·lucina, s’inventa coses, comet errors monumentals. Som entranyables, els humans: éssers fal·libles que ens exclamem que el nostre invent no és infal·lible, bàsicament perquè ens entestem a fer-lo servir per a allò que encara no serveix, com un oracle domèstic, com una pitonissa, com una enciclopèdia total. Perquè, quan l’emprem per a allò en què excel·leix ara, en el present, la frontera amb la prova de Turing es difumina. Si parlem d’una IA que ens detecta un càncer de mama amb una precisió del 99%, o que ens ajuda a detectar patrons per a preveure catàstrofes naturals, o que, no cal arribar a tant, ens fa una descripció literària a partir d’una fotografia o ens tutela per fer la declaració de la renda, quina importància té, que pensi o no pensi de debò?

Mentre esperem l’adveniment de la superintel·ligència general, total, la que podrà reflexionar sobre el sexe dels àngels mentre ens farà uns macarrons, em decanto amb els qui consideren que la IA tampoc no cal que sigui intel·ligent mentre ho pugui simular amb solvència. És com l’analogia clàssica sobre l’avió i el concepte de “volar”: el fet que el volador artificial no bati les ales com els voladors naturals no té gens d’importància, per al que a naltros ens interessa. Discutir sobre si la IA és prou digna del nom em recorda aquells que, sobre el matrimoni igualitari, demanaven que en diguessin com volguessin, però que no en diguessin matrimoni. En tot cas, mentre fem filosofia sobre si l’invent raona o no raona o si pot adquirir consciència per carregar-se la humanitat –cosa que diu més de naltros que no d’ell–, les IA van fent i ara ja sí que no les atraparem.

Posats a trobar pegues a les intel·ligències sintètiques, pegues que no es puguin resoldre amb el temps, jo en tinc un parell: la mediambiental, que la donarem per descomptada, i una que enllaça amb l’inici d’aquesta peça. Es tracta dels efectes de delegar l’exercici de pensar en un assistent virtual. Servidora de valtros, que ja hi treballa d’habitual, els he notat de manera fulgurant: a un clic, tens qui et dirà quin és aquell film que tens a la punta de la llengua; qui et suggerirà cinc correus per reclamar un impagament amb cinc graus de contundència; qui et redactarà un contracte en estranger i et demanarà si el vols en Word o en Pdf: per què t’hi hauries d’escarrassar mai més? Renunciar a aquest cervell suplent se’m presenta, ara mateix, com renegar de la rentadora per tornar a rentar al safareig.

Ara bé: per a un escolar, que pugui accedir a aquest grau d’assistència sense cap base prèvia ja fa patir més. Tot just estem reconeixent l’error de dotar de maquinetes de felicitat a cada nano al voltant dels dotze anys, amb l’efecte jonquitzador que té sobre els seus cervells en desenvolupament, i no sé si l’accés prematur i il·limitat als assistents de pensar els pot fer cap bé. Hom parla d’aprofitar l’eina per formar-los en l’esperit crític davant dels seus resultats, però no sé pas com es pot aprendre a dubtar de re abans de tindre la base que forma el criteri. No ha funcionat amb el porno i no funcionarà amb els xatbots, però una opció seria que l’assistent sabés l’edat del seu interlocutor humà, de manera que podria fer-li un profit adaptat a les seues necessitats. Per somiar no fan pagar.

Molts estudis demostren una tendència a la baixa de la nostra capacitat per a llegir, escriure, concentrar-nos i resoldre problemes d’ençà del 2012, especialment entre els jóvens. La pèrdua d’hàbits com la lectura profunda i l’escriptura llarga corca el pensament crític i el raonament, i, en aquest context, la irrupció de les IA ve a ploure sobre mullat: mentre les màquines assumeixen la feina bruta de pensar, aquesta espècie nostra va perdent les capacitats cognitives bàsiques que ens havien fet brillar en el passat. Als qui encara tenim un peu al món d’abans, ens queda l’esperança de poder mirar enrere i poder-nos-en meravellar. Ara bé, pretendre que la canalla hagi de conèixer aquest goig tant sí com no també podria ser una vanitat de boomers que ens creiem qui sap què, només perquè un dia vam ficar el nas en un plec de papers; una nostàlgia d’un món obsolescent, més que no pas cap avantatge real per als humans del demà, i potser és cosa d’assumir-ho i ja està. Si de cas, ja ho demanaré a la intel·ligència artificial.

Estirada d’orelles del Barça a la lliga espanyola de futbol. En un comunicat, li ha exigit a la patronal i al seu president, Javier Tebas, discreció absoluta en la informació econòmica que li facilita el club. A més, ha anunciat que renunciarà al lloc en la comissió delegada, l’òrgan de govern i administració ordinària de la competició, en senyal de protesta.

La lliga espanyola torna a esprémer el Barça i el deixa sense ‘fair play’ financer

D’aquesta manera, respon a la carta publicada el passat 2 d’abril per la lliga, que assegurava que el Barça no té ara com ara saldo ni capacitat, fet que es coneix públicament com a fair play, per a les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor. També explicava que en els comptes del club corresponents al primer semestre de la temporada 2024-2025 no hi constava l’import referit sobre l’operació de venda de les llotges VIP del futur Camp Nou.

Ara, el FC Barcelona ha subratllat que desconeixia aquest text i ha assegurat no en va consentir la publicació. Així, ha demanat públicament a la lliga i al seu president, que s’abstinguin de fer cap comentari o valoració sobre la informació econòmica enviada pel club perquè es tracta de material confidencial. Argumenta que existeix un comportament inadequat de la patronal en “fer públics els detalls de la informació financera proporcionada pel club als patrons”.

A parer seu, això ha suposat “un incompliment flagrant amb un dels seus afiliats”, així com un incompliment exprés del reglament intern de l’organització, que diu que les dades i els documents que els clubs proporcionen a la patronal han de ser confidencials.

A més, ha manifestat que la nota publicada ha estat “el detonant d’una campanya de desprestigi a gran escala” i “una excusa per qüestionar la legitimitat” dels assoliments esportius de l’equip. També ha expressat que les declaracions de Tebas contra les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor són un clar intent de desestabilització que resulta inacceptable, i ha remarcat que no es poden acceptar les seves “constants manifestacions públiques sobre detalls de la situació financera del club”.

Així doncs, el club ha anunciat que iniciarà les accions apropiades en defensa dels seus interessos. Finalment, ha reclamat a la lliga que elimini de la seva pàgina web la carta publicada el passat 2 d’abril.

Sorpresa a València pel rumor que assenyala Cristiano Ronaldo com a possible comprador del club de futbol

Estirada d’orelles del Barça a la lliga espanyola de futbol. En un comunicat, li ha exigit a la patronal i al seu president, Javier Tebas, discreció absoluta en la informació econòmica que li facilita el club. A més, ha anunciat que renunciarà al lloc en la comissió delegada, l’òrgan de govern i administració ordinària de la competició, en senyal de protesta.

La lliga espanyola torna a esprémer el Barça i el deixa sense ‘fair play’ financer

D’aquesta manera, respon a la carta publicada el passat 2 d’abril per la lliga, que assegurava que el Barça no té ara com ara saldo ni capacitat, fet que es coneix públicament com a fair play, per a les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor. També explicava que en els comptes del club corresponents al primer semestre de la temporada 2024-2025 no hi constava l’import referit sobre l’operació de venda de les llotges VIP del futur Camp Nou.

Ara, el FC Barcelona ha subratllat que desconeixia aquest text i ha assegurat no en va consentir la publicació. Així, ha demanat públicament a la lliga i al seu president, que s’abstinguin de fer cap comentari o valoració sobre la informació econòmica enviada pel club perquè es tracta de material confidencial. Argumenta que existeix un comportament inadequat de la patronal en “fer públics els detalls de la informació financera proporcionada pel club als patrons”.

A parer seu, això ha suposat “un incompliment flagrant amb un dels seus afiliats”, així com un incompliment exprés del reglament intern de l’organització, que diu que les dades i els documents que els clubs proporcionen a la patronal han de ser confidencials.

A més, ha manifestat que la nota publicada ha estat “el detonant d’una campanya de desprestigi a gran escala” i “una excusa per qüestionar la legitimitat” dels assoliments esportius de l’equip. També ha expressat que les declaracions de Tebas contra les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor són un clar intent de desestabilització que resulta inacceptable, i ha remarcat que no es poden acceptar les seves “constants manifestacions públiques sobre detalls de la situació financera del club”.

Així doncs, el club ha anunciat que iniciarà les accions apropiades en defensa dels seus interessos. Finalment, ha reclamat a la lliga que elimini de la seva pàgina web la carta publicada el passat 2 d’abril.

Sorpresa a València pel rumor que assenyala Cristiano Ronaldo com a possible comprador del club de futbol

El parlament de Grenlàndia ha confirmat avui Jens-Frederik Nielsen com a nou primer ministre, enmig de la pressió creixent dels Estats Units, que miren d’anneixar aquest territori per raons estratègiques i d’explotació de recursos naturals.

La sessió s’ha fet a Nuuk, la capital, on primer s’ha elegit president del parlament l’ex-primer ministre Kim Kielsen, del partit Siumut. Tot seguit, Nielsen ha estat investit cap del govern en substitució de Múte B. Egede.

“Mai no ha estat tan important d’estar units pel nostre país. Mai no ha estat tan important de tenir un govern estable”, ha dit Nielsen, segons que recull el diari danès Politiken. I ha afegit: “Per això estic content d’haver aconseguit una àmplia coalició que representa el 75% dels vots.” La coalició governamental l’integren el seu partit, Demokraatit, que va guanyar les eleccions amb un terç dels vots, Siumut i Inuit Ataqatigiit. A l’oposició hi resta únicament Naleraq, partidari de la independència immediata.

La Comissió Europea ha proposat avui aranzels del 25% sobre una sèrie de productes nord-americans en resposta als impulsats pel president Donald Trump sobre l’acer i l’alumini. Alguns d’aquests aranzels entrarien en vigor el 16 de maig i d’altres entraran en vigor progressivament durant l’any.

Avui, la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, ha anunciat que ha ofert al president Trump d’eliminar tots els aranzels dels béns industrials de manera recíproca. En una conferència de premsa després de reunir-se amb el primer ministre noruec, la dirigent europea ha explicat que van posar l’oferta sobre la taula “molt abans” que Trump anunciés un 20% d’aranzels a la UE, però ha remarcat que la mantenen malgrat la resposta inicial “inadequada” de Washington.

La CE també ha anunciat la creació d’un equip de vigilància per detectar si hi ha un augment sobtat d’importacions a la UE pels temors a l’arribada massiva de productes asiàtics que no es venguin als EUA. “Vigilarem si hi ha algun augment específic d’algun producte o en algun sector per veure si hem d’intervenir”, ha dit.

Quan queden dos dies per l’entrada en vigor dels aranzels del 20% a les exportacions europees als EUA, Von der Leyen ha insistit que prefereixen una “solució negociada” abans que prendre represàlies comercials. Per això, ha demanat a l’equip negociador estatunidenc “aprofundir en els detalls tècnics” sobre les discrepàncies comercials mútues.

Cristiano Ronaldo pot estar interessat a comprar el València CF. Segons que han publicat uns quants mitjans de comunicació esportius i econòmics, el futbolista portuguès compta amb el finançament de l’Aràbia Saudita. Actualment, juga a l’Al-Nassr Saudi Club de Riad, capital del país.

Concretament, darrere l’operació sembla que hi ha el príncep hereu i dirigent de facto del país, Mohàmmed bin Salman, reconegut mundialment per haver ordenat l’assassinat del periodista de The Washington Post Jamal Khaixoggi a l’ambaixada saudita d’Istambul. El futbolista, segons que sembla, és la cara visible del projecte i el pont entre els diners saudites i l’actual propietari, Peter Lim, de qui és bon amic de fa anys. Bin Salman ja va encapçalar el 2021 la compra del Newcastle United, club anglès de la Premier League.

No és la primera vegada que sona la possibilitat que Ronaldo inverteixi en el club valencià. Ara un article d’opinió del periodista esportiu Julián Redondo al diari Mundo Deportivo ha tornat a encendre els rumors. Redondo dóna per feta aquesta compra si el València no baixa a segona divisió.

Malgrat que el possible interès de Peter Lim a vendre l’entitat ja fa mesos que circula, la versió oficial és que no es ven. El mes passat el consell d’administració va anunciar el nomenament de Kiat Lim, fill del màxim accionista, com a nou president. En un comunicat, la propietat va dir que la decisió refermava el suport de la família Lim al club. Això va refredar les informacions sobre una possible venda.

L’hamburguesa Singular, del grup valencià Hundred Burgers, ha estat proclamada novament la millor del món segons The World’s Best Burgers, considerada la guia Michelin del sector. És el segon any consecutiu que rep aquest reconeixement, cosa que consolida el projecte i referma la marca com un dels grans referents internacionals.

La Singular es fa amb carn de vaca rossa gallega, formatge cheddar madurat a Manchester, bacó cruixent, ceba caramel·litzada i una crema de camembert, tot dins un panet brioix fet cada dia i acompanyat d’una salsa barbacoa secreta. Una recepta artesanal ideada pel cofundador del negoci, el valencià Álex González, i inspirada en les hamburgueses que feia ell mateix de petit, en barbacoes amb amics.

“Una alegria immensa”, ha dit González, que ha rebut el guardó en un dels locals que té al centre de València. Segons que ha explicat a EFE TV, el premi confirma que el reconeixement de l’any passat “no va ser flor d’un dia” i que “podem ser considerats una referència amb continuïtat a escala mundial”. González ha remarcat l’esforç que suposa mantenir l’excel·lència: “Sempre diuen que arribar és difícil i mantenir-se encara més. Estic molt orgullós d’haver-ho aconseguit”. Afegeix que “dos anys seguits essent considerats la millor hamburguesa del món” els fa “atemporals” i que portaran aquesta etiqueta “amb molt d’orgull”.

Després del premi de l’any passat, la marca va viure un boom espectacular, amb una demanda desbordada que no van poder assumir: setmanes senceres amb totes les taules reservades i un servei a domicili incapaç de cobrir totes les peticions. González diu que van optar per no créixer més del compte per no comprometre la qualitat: “Tot ho fem de manera artesanal i no volíem perdre l’essència.”

La salsa secreta que acompanya la Singular, creada per la mare de González, ha estat un altre dels ingredients de l’èxit. Durant dos anys no n’ha sabut ningú el contingut, però ara ja n’ha començat a compartir la recepta amb membres de l’equip.

El reconeixement de The World’s Best Burgers trenca, un any més, l’hegemonia dels locals nord-americans en aquest sector. Fins al 2023, el guardó havia estat sempre en mans de restaurants dels Estats Units. Hundred Burgers va ser el primer establiment no nord-americà a rebre’l, i ara repeteix la gesta.

Un estudi de la UOC ha revelat que el projecte Vincles d’Òmnium Cultural contribueix a combatre la segregació social, els discursos d’odi i de discriminació i ajuda a crear comunitat. El treball ha analitzat les potencialitats d’aquesta iniciativa que va néixer el 2022 per donar resposta a la neces­sitat creixent d’aprendre o millorar el català i s’ha basat en trenta-sis entrevistes a acompanyants, aprenents, tècnics d’inclusió social, mestres voluntaris, persones migrants o funcionaris de serveis so­cials, entre d’altres.

El president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, ha celebrat el “creixement exponencial” de la iniciativa i ha assenyalat que el 2024 l’experiència va comptar amb 265 grups, 2.000 apre­nents i 500 acompanyants a tota Catalunya.

L’estudi que s’ha impulsat des de la UOC és de caràcter qualitatiu i s’ha centrat en una metodologia d’investigació – acció participativa que ha abraçat la conscienciació sociolingüística, les sessions on es posen en pràctica els ensenyaments o la formació del voluntariat. El treball, que s’emmarca en el projecte Equiling-Cat de la universitat catalana, s’ha dut a terme a partir de trenta-sis entrevistes en profunditat a acompanyants, aprenents, tècniques d’inclusió social de primària, membres de col·lectius de mestres voluntaris, coordinadors de centres d’educació d’adults, persones migrants, professors de català i funcionaris dels serveis so­cials de diverses administracions, entre d’altres.

A banda, s’ha fet un seguiment intensiu de dos grups d’aprenents, s’han impartit vint-i-dues sessions de formació i s’han observat altres formacions i partici­pat en trobades i celebracions tant d’Òmnium com d’entitats afins. També s’han analitzat els qüestionaris de valoració enviats per partici­pants de cinquanta-sis grups al final del curs passat.

Crear comunitat i trencar l’exclusió

Maite Puigdevall, una de les investigadores que ha impulsat aquesta recerca, ha fet valdre la capacitat de Vincles per anar més enllà de l’aprenentatge del català, generar sentiment de pertinença a una comunitat i combatre l’exclusió. “La participació ciutadana és clau per a la democràcia”, ha comentat Puigdevall que ha assegurat que moltes persones s’autosilencien perquè no tenen capacitat de parlar la llengua i relacionar-se: “Quan tu dones la llengua dones dret de parlar i en aquests espais la gent perd la por i la vergonya”, ha comentat.

En aquest mateix sentit, ha apuntat que moltes de les participants han estat dones i ha assenyalat que s’ha detectat una elevada presència de mares joves nouvingudes amb fills en edat d’escolarització. “Decideixen fer el pas perquè s’adonen que si no comencen a parlar català no podran participar com la resta de famílies en l’educació dels seus fills”, ha explicat. Això mateix, ha dit, passa en altres àmbits com el de la salut o el del comerç, de forma que Vincles promou la projecció del català en l’àmbit social. “Poder parlar la llengua i fer-ne ús en el teu barri, quan vas a comprar o al metge sense necessitat que et tradueixin”, ha apuntat la investigadora.

Combatre els discursos de l’odi i del racisme

A més, s’ha referit a la possibilitat d’usar aquesta mena de projectes per a fer front als discursos d’odi i de discriminació. Ha apuntat que a través de les formacions i d’una metodologia específica que beu de l’antiracisme, el projecte actua com un motor per a promoure la diversitat. Puigdevall ha assegurat que hi ha un racisme estructural perquè “en general la societat és racista”. Ha posat com a exemple la necessitat d’aprendre el nom correcte de les persones: “Un noi ens deia que sempre es referien a ell dient-li Mohamed quan es deia Mourad”, ha assenyalat la sociòloga que ha demanat fer una “escolta activa”.

Així mateix, ha criticat que certes institucions o persones catalanoparlants canviïn de llengua amb col·lectius concrets perquè aquesta mena d’actituds “fan que es reafirmi la divisió social i s’agreugi l’exclusió d’aquells col·lectius que naturalment no interactuen en català”.

Reconèixer la diversitat i complexitat de Catalunya

Per la seva banda, Joan Pujolar, l’altre investigador que ha participat en la recerca, ha apostat per “fer el català més accessible”. Ha dit que cal fer entendre als nouvinguts que també poden aprendre i parlar el català. “Molts dels participants diuen que els ha canviat la vida i els acompanyants han pogut deixar enrere el dol pel català, posar-se a treballar i conèixer una part del país del qual no se’n feia càrrec”, ha indicat. Així, ha assegurat que Vincles s’emmiralla en la Catalunya dels vuit milions perquè l’experiència contribueix a reconèixer el país amb tota la seva diversitat i complexitat, orgullós de tenir la migració com un fet estructural, amb la llengua com a pilar vertebrador.

Xavier Antich ha assegurat que tot i que Vincles va sorgir per “multiplicar els espais informals de conversa i aprenentatge” i perquè “tothom que volgués aprendre i practicar la llengua pogués fer-ho”, actualment els seus objectius van molt més enllà. Així ha fet valdre la capacitat de l’experiència de crear comunitat i espais que facilitin la inclusió, així com trencar les barreres que emergeixen per les diferències socials i culturals.

El president d’Òmnium ha aprofitat per a referir-se a l’Enquesta d’usos lingüístics que confirma “una realitat que ens preocupa molt i és que l’ús habitual del català ha caigut en la darrera de dècada i el nombre de persones que accedeixen al català s’està quedant per sota del creixement demogràfic”. Amb tot, ha advertit que això no passa per manca d’interès sinó per la falta d’espais per fer-ho: “Tenim més de dos milions de persones que volen aprendre a parlar català o millorar el seu nivell, però l’oferta de cursos no supera les 120.000 places anuals”, ha lamentat. Així, ha vaticinat que per poder atendre aquesta demanda creixent caldrien més de vint anys.

Un estudi de la UOC ha revelat que el projecte Vincles d’Òmnium Cultural contribueix a combatre la segregació social, els discursos d’odi i de discriminació i ajuda a crear comunitat. El treball ha analitzat les potencialitats d’aquesta iniciativa que va néixer el 2022 per donar resposta a la neces­sitat creixent d’aprendre o millorar el català i s’ha basat en trenta-sis entrevistes a acompanyants, aprenents, tècnics d’inclusió social, mestres voluntaris, persones migrants o funcionaris de serveis so­cials, entre d’altres.

El president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, ha celebrat el “creixement exponencial” de la iniciativa i ha assenyalat que el 2024 l’experiència va comptar amb 265 grups, 2.000 apre­nents i 500 acompanyants a tota Catalunya.

L’estudi que s’ha impulsat des de la UOC és de caràcter qualitatiu i s’ha centrat en una metodologia d’investigació – acció participativa que ha abraçat la conscienciació sociolingüística, les sessions on es posen en pràctica els ensenyaments o la formació del voluntariat. El treball, que s’emmarca en el projecte Equiling-Cat de la universitat catalana, s’ha dut a terme a partir de trenta-sis entrevistes en profunditat a acompanyants, aprenents, tècniques d’inclusió social de primària, membres de col·lectius de mestres voluntaris, coordinadors de centres d’educació d’adults, persones migrants, professors de català i funcionaris dels serveis so­cials de diverses administracions, entre d’altres.

A banda, s’ha fet un seguiment intensiu de dos grups d’aprenents, s’han impartit vint-i-dues sessions de formació i s’han observat altres formacions i partici­pat en trobades i celebracions tant d’Òmnium com d’entitats afins. També s’han analitzat els qüestionaris de valoració enviats per partici­pants de cinquanta-sis grups al final del curs passat.

Crear comunitat i trencar l’exclusió

Maite Puigdevall, una de les investigadores que ha impulsat aquesta recerca, ha fet valdre la capacitat de Vincles per anar més enllà de l’aprenentatge del català, generar sentiment de pertinença a una comunitat i combatre l’exclusió. “La participació ciutadana és clau per a la democràcia”, ha comentat Puigdevall que ha assegurat que moltes persones s’autosilencien perquè no tenen capacitat de parlar la llengua i relacionar-se: “Quan tu dones la llengua dones dret de parlar i en aquests espais la gent perd la por i la vergonya”, ha comentat.

En aquest mateix sentit, ha apuntat que moltes de les participants han estat dones i ha assenyalat que s’ha detectat una elevada presència de mares joves nouvingudes amb fills en edat d’escolarització. “Decideixen fer el pas perquè s’adonen que si no comencen a parlar català no podran participar com la resta de famílies en l’educació dels seus fills”, ha explicat. Això mateix, ha dit, passa en altres àmbits com el de la salut o el del comerç, de forma que Vincles promou la projecció del català en l’àmbit social. “Poder parlar la llengua i fer-ne ús en el teu barri, quan vas a comprar o al metge sense necessitat que et tradueixin”, ha apuntat la investigadora.

Combatre els discursos de l’odi i del racisme

A més, s’ha referit a la possibilitat d’usar aquesta mena de projectes per a fer front als discursos d’odi i de discriminació. Ha apuntat que a través de les formacions i d’una metodologia específica que beu de l’antiracisme, el projecte actua com un motor per a promoure la diversitat. Puigdevall ha assegurat que hi ha un racisme estructural perquè “en general la societat és racista”. Ha posat com a exemple la necessitat d’aprendre el nom correcte de les persones: “Un noi ens deia que sempre es referien a ell dient-li Mohamed quan es deia Mourad”, ha assenyalat la sociòloga que ha demanat fer una “escolta activa”.

Així mateix, ha criticat que certes institucions o persones catalanoparlants canviïn de llengua amb col·lectius concrets perquè aquesta mena d’actituds “fan que es reafirmi la divisió social i s’agreugi l’exclusió d’aquells col·lectius que naturalment no interactuen en català”.

Reconèixer la diversitat i complexitat de Catalunya

Per la seva banda, Joan Pujolar, l’altre investigador que ha participat en la recerca, ha apostat per “fer el català més accessible”. Ha dit que cal fer entendre als nouvinguts que també poden aprendre i parlar el català. “Molts dels participants diuen que els ha canviat la vida i els acompanyants han pogut deixar enrere el dol pel català, posar-se a treballar i conèixer una part del país del qual no se’n feia càrrec”, ha indicat. Així, ha assegurat que Vincles s’emmiralla en la Catalunya dels vuit milions perquè l’experiència contribueix a reconèixer el país amb tota la seva diversitat i complexitat, orgullós de tenir la migració com un fet estructural, amb la llengua com a pilar vertebrador.

Xavier Antich ha assegurat que tot i que Vincles va sorgir per “multiplicar els espais informals de conversa i aprenentatge” i perquè “tothom que volgués aprendre i practicar la llengua pogués fer-ho”, actualment els seus objectius van molt més enllà. Així ha fet valdre la capacitat de l’experiència de crear comunitat i espais que facilitin la inclusió, així com trencar les barreres que emergeixen per les diferències socials i culturals.

El president d’Òmnium ha aprofitat per a referir-se a l’Enquesta d’usos lingüístics que confirma “una realitat que ens preocupa molt i és que l’ús habitual del català ha caigut en la darrera de dècada i el nombre de persones que accedeixen al català s’està quedant per sota del creixement demogràfic”. Amb tot, ha advertit que això no passa per manca d’interès sinó per la falta d’espais per fer-ho: “Tenim més de dos milions de persones que volen aprendre a parlar català o millorar el seu nivell, però l’oferta de cursos no supera les 120.000 places anuals”, ha lamentat. Així, ha vaticinat que per poder atendre aquesta demanda creixent caldrien més de vint anys.

La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, ha confirmat que ofereixen al president dels Estats Units, Donald Trump, eliminar tots els aranzels dels béns industrials de manera recíproca. En una conferència de premsa després de reunir-se amb el primer ministre noruec, la dirigent europea ha explicat que van posar l’oferta sobre la taula “molt abans” que Trump anunciés un 20% d’aranzels a la UE, però ha remarcat que la mantenen malgrat la resposta inicial “inadequada” de Washington. 

La CE també ha anunciat la creació d’un equip de vigilància per detectar si hi ha un augment sobtat d’importacions a la UE pels temors a l’arribada massiva de productes asiàtics que no es venguin als EUA. “Vigilarem si hi ha algun augment específic d’algun producte o en algun sector per veure si hem d’intervenir”, ha dit.

Quan queden dos dies per l’entrada en vigor dels aranzels del 20% a les exportacions europees als EUA, Von der Leyen ha insistit que prefereixen una “solució negociada” abans que prendre represàlies comercials. Per això, ha demanat a l’equip negociador estatunidenc “aprofundir en els detalls tècnics” sobre les discrepàncies comercials mútues.

La lliga espanyola de futbol ha sol·licitat mesures cautelars contra la resolució del Consell Superior d’Esports (CSD) espanyol en favor del FC Barcelona i de les inscripcions dels jugadors Dani Olmo i Pau Víctor. A més, ha interposat un recurs contenciós administratiu contra la decisió.

Segons que ha explicat la patronal del futbol en un comunicat, la resolució del CSD vulnera greument el marc normatiu en matèria de control econòmic i de tramitació de llicències esportives, menyscaba l’interès general de la competició i compromet la seva integritat, en infringir el principi d’igualtat entre clubs.

El CSD va acceptar el recurs del Barça i va dictaminar que l’acord de la comissió de seguiment del conveni de coordinació entre la RFEF i la lliga espanyola, del 4 de gener de 2025, que anul·lava les llicències dels dos jugadors, és nul de ple dret.

El conflicte del cas Olmo va començar el 31 de desembre de 2024, quan la lliga espanyola va comunicar que el Barça no havia presentat cap alternativa que complís amb la normativa de control econòmic, impedint així la inscripció de qualsevol jugador a partir del 2 de gener de 2025.

Laporta esclata contra la lliga espanyola: “El que no ens poden guanyar al camp ens ho volen guanyar als despatxos”