El centre de València tornarà a ser, avui, l’escenari d’una manifestació en solidaritat amb les víctimes i els damnificats per la gota freda del 29 d’octubre i per a exigir la dimissió de Carlos Mazón. L’han convocada més d’un centenar d’entitats del País Valencià, moltes de les quals van organitzar la del dia 9 de novembre, que va reunir més de 130.000 persones segons la delegació del govern espanyol.

La manifestació eixirà a les sis de la vesprada de plaça de l’Ajuntament de València i acabarà a la plaça de la Mare de Déu. Els organitzadors havien demanat d’acabar a la porta del Palau de la Generalitat, però la subdelegació del govern espanyol no els ho ha permès. El motiu que han al·legat ha estat el de preservar l’edifici de presumptes accions que s’hi podrien fer, com va passar el 9 de novembre. Aquell dia, algunes persones van estampar empremtes de fang i pintura en la façana, i van enganxar-hi rètols i pancartes com a senyal de protesta. Les restes de pintura han romàs intactes en la paret del palau fins dijous d’aquesta setmana.

“Tenim un govern indigne i inoperant”, més d’un centenar d’entitats convoquen els ciutadans contra Carlos Mazón

Les entitats organitzadores han triat el dia d’avui perquè ahir va fer un mes de les pluges intenses que van causar la inundació de comarques senceres i la mort de 222 persones, la destrucció de milers de llars i negocis, el sinistre de 120.000 vehicles, entre molta més destrossa. Encara hi ha quatre persones desaparegudes. “No podem permetre que un govern irresponsable continue posant els diners per davant de les persones. És el moment de defensar un País Valencià digne i just per a tothom”, diuen els convocants en la convocatòria d’aquesta manifestació.

Les alarmes sonen per tot el país

Ahir al vespre, just en el moment en què el govern valencià va fer sonar les alertes als mòbils, milers de persones es van aplegar a les places de desenes de poblacions per recordar l’instant. Després d’un minut en què va sonar l’alarma estrident, es va fer un minut de silenci en homenatge a les víctimes.

El 30 de novembre de 2000, la UNESCO va declarar patrimoni de la humanitat el conjunt romànic de la Vall de Boí, format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Coll, a més de l’ermita de Sant Quirc de Durro. Aquestes esglésies i ermites, expressió màxima del romànic català, són actualment un dels trets definidors del nostre país, però fa un segle ben bé podrien haver desaparegut del mapa si no hagués estat per l’acció decidida d’alguns prohoms i promotors de la cultura i l’art de casa nostra, emparats per l’Institut d’Estudis Catalans i la Junta de Museus de Catalunya, que van saber veure el valor que atresorava el romànic i la necessitat de salvaguardar-lo amb iniciatives de gran envergadura, com ara la secció específica del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

A banda el perill de l’oblit i l’abandonament, el patrimoni romànic del Pirineu català va patir de valent al primer terç del segle XX per un fenomen sobrevingut: la venda i l’espoliació de pedres antigues i peces artístiques. El fenomen va arribar a tal magnitud, que ara mateix és ben possible de seguir una veritable ruta del romànic català recorrent bona part de la costa est dels EUA, de Nova York a Boston, passant per Filadèlfia i Baltimore, on es conserven des de fragments importants de claustres fins a pintures murals de valor incalculable.

Per sort, una ruta semblant, però ben diferent en fons i forma, es pot recórrer al cor de Castella gràcies a una iniciativa molt més pròxima als nostres dies i del tot oposada a les pràctiques que van dur molts tresors del Pirineu a l’Amèrica del Nord. Parlem de l’església de Nostra Senyora del Roser de San Cristóbal, a la rodalia de Segòvia, un temple de factura moderna que va substituir els anys 1960 una antiga església romànica enderrocada a causa del deteriorament. La nova construcció, sense interès artístic ni arquitectònic exterior, sí que és destacable per alguns detalls gens negligibles que es guarden a l’interior, com ara el magnífic retaule renaixentista de sant Roc, procedent de l’antiga església, i el conjunt d’escultures dels segles XVI a XVIII que adornen alguns racons.

Però el renom que s’ha guanyat l’església de San Cristóbal a la zona es deu, sobretot, a les pintures que cobreixen alguns panys de paret, obra de la historiadora, restauradora i pintora Elena Yanútolo. En un veritable homenatge al romànic català, l’artista va esmerçar quasi un any sencer a reproduir-hi amb la màxima fidelitat possible tot de murals conservats actualment a les sales del MNAC de Barcelona. A l’absis, per exemple, hi trobem detalls de les pintures de Santa Maria de Taüll; al primer arc triomfal, hi ha fragments dels murals de Santa Maria d’Avià (Berguedà) i de Sant Pere de Sorpe (Pallars Jussà); a l’intradós, hi va pintar reproduccions inspirades en la creu de fusta de Sant Feliu de Bagergue (Vall d’Aran) i en el frontal de la Seu d’Urgell; a l’extradós, Yanútolo hi va copiar, entre més coses, detalls de l’església de Sant Climent de Taüll i de Santa Maria de Taüll (Alta Ribagorça), i al tríptic d’altar encara descobrim la Santa Cena copiada del frontal d’altar de Soriguerola (Cerdanya) i detalls del frontal de Sant Cristòfol de Toses (Ripollès).

La ruta castellana pel romànic català no s’acaba aquí, perquè a ben pocs quilòmetres de San Cristóbal, una mica més al nord de Segòvia, trobem l’ermita de la Virgen del Pinar de Cantalejo, on l’any 2014 el pintor Eduardo Zamarro va plasmar-hi, amb un equip d’ajudants, una versió de l’absis de Sant Climent de Taüll seguint els passos de la iniciativa de Yanútolo.

I una mica més: Sobre totes aquestes històries, i moltes més, relacionades amb el romànic català, no podem deixar de recomanar-vos l’imprescindible compte de X Romànic Català.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

L'església de San Cristóbal (Segòvia). Interior de l’església de San Cristóbal, amb l'absis pintat per Elena Yanútolo. Ermita de la Virgen del Pinar de Cantalejo, a Segòvia. Detall de les pintures d'Eduardo Zamarro a l'ermita de Cantalejo.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Albert Sales és doctor en criminologia per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i és una veu potent en qüestions relacionades amb la seguretat, tot i que la seva àrea principal de recerca és l’exclusió social a les zones urbanes, amb una mirada posada en el sensellarisme. És diplomat en estudis superiors especialitzats en sociologia per la Universitat de Barcelona (UB) i té el màster en polítiques públiques i socials per la UPF i la Universitat Johns Hopkins. Actualment, és professor de la UPF i investigador de l’Institut Metròpoli.

Sales participa avui en les jornades “Les esquerres davant la seguretat” de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). I l’entrevistem, precisament, per parlar de seguretat, una qüestió que, a vegades, les esquerres afronten amb cert temor. Ell és contundent: ara mateix, els partits d’esquerres no donen solucions a les exigències sobre seguretat de la població. Mentrestant, la dreta i l’extrema dreta no paren de parlar-ne i de treure’n rèdit polític. Realment, vivim en un país insegur, tal com ens fan creure? Per què hi ha gent que té tanta sensació d’inseguretat? En aquesta conversa, parlem de la seguretat d’una manera holística i de més qüestions, com ara, el punitivisme, les presons i la multireincidència. Sales aporta moltes dades importants, entre les quals, aquesta: “Les taxes de delinqüència estan desvinculades de la taxa de població estrangera.”

—La inseguretat és el tercer problema dels ciutadans de Catalunya, segons el CEO. A què ho atribuïu?
—La percepció d’inseguretat és massa complexa per a establir una relació causal entre el fet que la gent sigui víctima d’un delicte i se senti insegura. Podem sentir-nos insegurs en funció de molts paràmetres. Els més objectius són allò que ens passa quan sortim al carrer. També hi ha la utilització que es pugui fer de la criminalitat des del punt de vista polític i mediàtic. De robatoris i petits delictes, n’hi ha diàriament i són fàcilment noticiables. Si, a més, la qüestió de la inseguretat ofereix rèdits polítics i s’utilitza com a mecanisme de captació de suports polítics i és efectiu, ja tenim el context idoni perquè la gent se senti insegura. Si sentim a parlar constantment d’inseguretat, ens sentim insegurs. Hi ha elements objectius per a parlar d’una crisi de criminalitat? Si ens atenim a les xifres oficials, no. Hi ha puntes de comissió de delictes en alguns punts concrets, en alguns llocs concrets del territori. Evidentment, no té sentit dir que no hi ha delinqüència i que a vegades no hi ha repunts.

—Allò que es diu que hi ha uns quants punts calents: barris, zones de pobles i ciutats…
—Hauríem de veure l’evolució durant períodes de temps relativament llargs. Si ens fixem en la taxa de criminalitat a Catalunya, veurem que actualment no tenim unes taxes de criminalitat més elevades que els anys 2009-2008. De fet, estem per sota. Les taxes de criminalitat actuals són més baixes que les de fa un parell de dècades. I, malgrat tot, la sensació d’inseguretat ocupa molts titulars i molt espai en el debat polític. Sí que hem observat que, entre l’any passat i enguany, hi ha hagut un augment de la taxa de criminalitat. Hem passat dels seixanta delictes per cada mil habitants als seixanta-tres, un increment relativament petit. La tipologia de delicte que més ha augmentat és la ciberdelinqüència. El problema no és que jo surti al carrer i tingui més probabilitats de ser víctima d’un furt, un robatori o una agressió, sinó que tinc més probabilitats que m’estafin per internet. Si veiem que aquesta és la tipologia delictiva que més creix, l’augment de la preocupació per la inseguretat als carrers té més a veure amb l’entorn mediàtic i amb l’entorn polític que no pas amb la vivència real.

—Parlem en tot moment de percepció d’inseguretat, que no és pas igual que inseguretat.
—La percepció d’inseguretat té molts punts de contacte amb unes altres incomoditats i ansietats de la vida. Quan alguns discursos polítics barregen la comissió de delictes amb altres qüestions urbanes, com la brutícia o el deteriorament de l’espai públic, es confonen termes interessadament i acaben fent-nos sentir insegurs perquè una ciutat està més bruta. Una cosa és la brutícia i una altra cosa és ser víctima d’un delicte. Pot ser raonable pensar que ens sentim més insegurs en una ciutat més deteriorada, però hauríem d’intentar objectivar d’on ve aquesta inseguretat. Hauríem de disputar el concepte d’inseguretat. Què és allò que em fa sentir insegur? Sortir al carrer i ser víctima d’un delicte? O no saber si podré viure al meu barri els pròxims cinc anys, o hauré de canviar tota la meva vida perquè no podré sostenir l’habitatge? O saber que, si em trobo malament, no aconseguiré una visita al metge a la sanitat pública fins d’aquí a quinze dies? A vegades, tractem els problemes que sembla que tenen una resposta més immediata i que satisfà la visceralitat dels electors ràpidament. Com que tenim articulats alguns mecanismes de causa-efecte, diem que la solució al problema de la delinqüència al carrer és molt fàcil. Posem més policia i siguem més durs socialment a l’hora de castigar el delicte. I això s’acaba. Això ho tenim tan interioritzat que és un element de debat polític que sempre és cavall guanyador. Vostè se sent incòmode i insegur per una sèrie d’efectes que s’escapen a la capacitat d’acció política d’una administració. Però, en canvi, podem fer que se senti una mica més còmode perquè hi ha una patrulla de policia o perquè l’entorn està més net. Posem un pedaç mentre tota la resta de problemes que ens causen ansietat vital continuen sense solució.

—Us he sentit a dir que les esquerres no donen solucions a les exigències sobre seguretat de la població. Per què? Els fa por parlar de seguretat?
—S’associa el fet de garantir el dret a la seguretat amb l’autoritarisme. A l’esquerra hi ha certes reticències a presentar-se davant els ciutadans i, sobretot, davant els seus electors com a defensors d’un autoritarisme. Si pensem en la seguretat en clau de desplegament policial i enduriment del codi penal, lògicament, hi haurà una part de l’espectre polític que se sentirà totalment fora de lloc. Si la seguretat la restringim a aquests àmbits, regalarem el terme ‘seguretat’ a les opcions polítiques que no se sentin incòmodes amb l’autoritarisme. S’ha d’intentar afegir complexitat a la concepció que tenim. Per una banda, objectivem les inseguretats relacionades amb el delicte i traslladem la idea que no vivim en l’apocalipsi criminal que ens plantegen, sobretot, l’extrema dreta. I fem complexa la nostra visió de la seguretat, preguntem a la gent què la fa sentir insegura. Perquè, probablement, descobrirem que les nostres inseguretats van per una altra banda.

Albert Sales, en un moment de l'entrevista. Albert Sales, en un moment de l'entrevista. Albert Sales, en un moment de l'entrevista.

—De discursos i propostes n’hi ha, però no acaben de casar. Què falla?
—Hi ha consensos que s’han perdut, com el del càstig. Als anys seixanta, qualsevol expert en criminologia que defensés l’expansió penitenciària l’haguessin pres per boig. Els principals experts en penologia albiraven una societat amb molt menys pes de la presó, amb unes penes alternatives a la privació de llibertat que permetessin a la persona desenvolupar la seva vida dins la societat, que el sistema penal mantingués el seu caràcter de reinserció i reeducatiu. Als anys seixanta es parlava de la ineficàcia de la privació de llibertat com a mecanisme de reinserció i reeducació social. És curiós que aquesta crítica, que pren força als anys setanta, en lloc de convertir-se en successives reformes penitenciàries i en la creació d’un altre model, es converteixi en una crítica que és entomada per les dretes o per l’entorn més conservador, que diuen que la presó no serveix perquè no és prou dura. Inauguren un gir punitivista i acabem veient com en els anys vuitanta hi ha una inflació penitenciària brutal als Estats Units que s’acaba encomanant a tot el món occidental.

—Com és?
—Ens dediquem a endurir progressivament els codis penals per castigar amb més duresa, sobretot la petita delinqüència, i les presons s’omplen de persones majoritàriament provinents d’entorns empobrits i de barris marginals, que quan surten de la presó encara ho tenen més complicat per a refer la seva vida. És a dir, que estan abocades a la reincidència, perquè si abans ja ho tenien complicat per a aconseguir recursos dins el mercat laboral i de les maneres convencionals, quan surten ja estan condemnades per sempre més a activitats marginals o residuals. No hi ha consens possible sobre la ineficàcia de la presó i resulta molt difícil transmetre el missatge a la ciutadania que l’internament penitenciari no funciona. Hem configurat una manera de parlar de les penes i del codi penal en què qualsevol benefici cap al condemnat o qualsevol prerrogativa cap a la persona que compleix condemna és gairebé una ofensa moral cap a la víctima. La gran crossa del populisme punitiu és utilitzar les víctimes per obtenir rèdit electoral. Si centro els enduriments del codi penal en la necessitat de respondre a crims que resulten repulsius per a tothom, no aconsegueixo sinó que acusin de bonista algú que s’atreveix a dir que potser hem de revisar l’efectivitat de la presó. Aquest joc, en el cas de l’estat espanyol, és molt efectiu quan es parla de terrorisme o assassinats amb violència sexual a persones molt joves. Qui s’atreviria a dir que la presó no és efectiva i que per a la reinserció és millor que les penes no siguin excessivament llargues? Ningú s’atreveix a sostenir aquest discurs, perquè hem convertit aquestes persones en no recuperables. El missatge que es transmet és que la societat no vol la reinserció, vol únicament el càstig. Però això xoca amb la realitat de les presons, on la major part de les persones estan relacionades amb delictes vinculats a l’activitat econòmica irregular i a la comissió de delictes per a la supervivència.

—Interessa que les presons siguin plenes?
—Un dels principals problemes del sistema penitenciari és la seva insostenibilitat econòmica. És molt car, i veiem que algunes reformes que s’han fet a Europa que han aturat aquesta inflació penitenciària van començar als anys noranta i responen a necessitats de les polítiques d’austeritat posteriors a la crisi del 2008. Hi ha reformes del codi penal que responen a les necessitats d’alleugerir el pes financer que significa per a les arques de l’estat el sistema penitenciari. No és que hi hagi un interès per tenir presons amb molta gent, sinó que el discurs punitivista és cavall guanyador a l’hora d’afrontar una contesa electoral. Perquè entronca amb la nostra realitat cultural més immediata. Ensenyem a les criatures que els dolents van a la presó. Del cinema aprenem que el sistema penal acaba castigant els dolents i que s’hi ha de respondre amb privació de llibertat. Això té els seus inconvenients, i en té dos de molt grossos: la insostenibilitat financera i que la privació de llibertat és criminògena, aboca les persones a empitjorar les situacions que les han portat a delinquir.

—Angela Davis ens pregunta si podem abolir les presons. Ara mateix, hi ha cap alternativa factible del càstig i el punitivisme?
—Es treballa en moltes línies d’alternatives a la privació de llibertat. S’han intentat plans per a potenciar les mesures penals alternatives. La demostració empírica ens diu que, en molts casos, les mesures penals alternatives són molt més eficaces que l’internament penitenciari. Són més eficaces en matèria de prevenció de la reincidència. Una altra qüestió és que, per desenvolupar-ho, cal una inversió inicial important. I que no és popular.

—Les esquerres parlen prou de les presons?
—Socialment, intentem de no mirar què passa a les presons. Una prova d’això és que, entre els milers de reportatges que es van fer sobre com es vivia la covid, hi ha molt poc material en referència a les presons, que són llocs on convivia moltíssima gent i on la gestió va ser complicadíssima. Intentem de no entrar-hi perquè és un tema molt espinós, en què les esquerres tenen la sensació que la batalla està perduda i que no poden plantejar-se d’incloure en el programa la reducció de l’internament penitenciari o la reducció de la població penitenciària. La crítica serà: “Voleu obrir les presons perquè els delinqüents campin pels carrers i això generi inseguretat”. I aquí tornem al discurs de la dreta i l’extrema dreta menjant-se el terreny i capitalitzant el concepte de seguretat.

Albert Sales, en un moment de l’entrevista.

—Molts discursos de l’extrema dreta relacionen la criminalitat amb l’origen de la gent. A les presons, més del 50% són immigrants, molts dels quals, racialitzats. Qui hi ha a les presons i com són?
—Mentre juguem amb les proporcionalitats d’estrangers i autòctons per a justificar determinats discursos, no ens parem a reflexionar que el 90% dels interns són homes. Pel que fa a tipologies delictives, una mica més de dos terços estan condemnats per furt, robatori o delicte contra la salut pública, per tràfic de drogues. Les persones que han comès homicidi són vora un 5%. I entre la resta, hi ha un ventall molt ampli. En el cas del sistema penitenciari català, més del 50% dels interns són de nacionalitat estrangera. Quant a l’estat espanyol i a Catalunya, les proporcions de població de nacionalitat estrangera eren molt inferiors, als anys noranta, i la taxa de criminalitat era bastant més elevada. Per tant, és erroni inferir que el fet que ara mateix tinguem unes taxes de població estrangera resident més elevades que mai comporti un augment de la delinqüència. La variable que explica més bé que una persona pugui acabar a la presó és la seva situació socioeconòmica. La relació que té amb les formes convencionals d’aconseguir recursos econòmics per a tenir un projecte de vida mínimament satisfactori. Hi ha més variables, com la capacitat que tens d’articular una defensa en el cas de la comissió d’un delicte, o la capacitat o la xarxa social que tens a l’hora de fer front a situacions o a problemes amb el sistema penal. Els teus primers problemes amb el sistema penal no et porten a la presó, però posteriorment sí que pots acabar-hi. Per dir-ho en termes planers: un jove autòcton, amb xarxa, amb una posició socioeconòmica més o menys estable, amb una família amb uns ingressos acceptables, que comet un delicte, probablement no anirà a la presó si és un delicte petit, o passarà poc temps de reclusió penitenciària, li suspendran la pena i la família s’encarregarà que no hi hagi reincidència. Si aquest mateix delicte el comet un jove amb una família amb pocs recursos econòmics, amb molts problemes per a fer seguiment de què li passa a la vida adulta, amb horaris molt extensos de treball o pocs recursos, és probable que reincideixi. I quan reincideixi, llavors ja no hi haurà suspensió de pena i probablement trepitjarà la presó. En la població estrangera, hi ha una aplicació sistèmica de la presó preventiva al·legant el risc de fugida, mentre que una persona autòctona probablement serà a casa esperant a veure com acaba.

—Us plantejo tres temes i a veure com hi hauria de respondre l’esquerra. Comencem per la multireincidència.
—És complicat. Aquesta qüestió ven molt, perquè pot indignar qualsevol, veure que una persona delinqueix continuadament i no acaba a la presó. La qüestió també és objectivar-ho. Les xifres de multireincidència no són tan escandaloses per a fer-ne un problema social de màxima atenció. El problema que l’esquerra ho tracti amb aquest relat és que llavors la resposta serà: “A vosaltres us passa que sou uns bonistes”. “Per què aquesta persona entra per una porta de la comissaria i en surt per l’altra?”, es pregunten. Una cosa és entrar-hi per una porta i sortir-ne per l’altra en successives ocasions fins que finalment hi ha una condemna, i una altra cosa és que les condemnes siguin molt curtes i la gent torni a sortir. Les condemnes al nostre país són especialment llargues, sobretot, des de les reformes de la majoria absoluta del Partit Popular. La percepció de la multireincidència té més a veure amb les garanties processals que no pas amb el fet que la gent compleixi condemnes molt curtes. Les garanties processals les hem de defensar perquè no només són un dret d’aquella persona, ho són per a tothom.

—No em queda clar com hi ha de respondre l’esquerra.
—És complicat respondre-hi dient que les propostes que es fan són inefectives. Estem ancorats en l’enduriment progressiu de penes i no hem aconseguit una reducció sensible de la delinqüència, tampoc un augment. Convertim en problema la multireincidència quan l’enduriment de penes per a evitar-la ja l’hem fet en el passat. La primera resposta és qüestionar si servirà per a res. La segona és intentar explicar que hi pot haver multireincidència, però que arriba un moment en què les persones que delinqueixen reiteradament acaben a la presó. I el tercer element, que a vegades identifiquem com a multireincidència, és la comissió d’un delicte mentre la persona espera un judici. Aquí tenim un conflicte entre què defensem. Posem davant les garanties processals que hem de tenir tots o la seguretat de la resta de la societat cap a aquest delicte concret? De vegades, les mesures cautelars es prenen perquè la reincidència pot tenir conseqüències letals. Però quan no en té, ens hem de plantejar d’eliminar les garanties processals per robatoris de carteres i de mòbils? Una de les trampes en què està atrapada l’esquerra és haver de defensar l’statu quo. Defensa unes garanties que ja existeixen en contra d’un missatge transgressor de qui vol canviar les coses.

Albert Sales, en un moment de l'entrevista. Albert Sales, en un moment de l'entrevista.

—Segon tema, l’enduriment de les deportacions.
—Això ja passa. El migrant que delinqueix és condemnat a una situació social d’ostracisme i de problemes constants amb qualsevol institució. Aquí, novament, hi ha la trampa de les esquerres. Si explico allò que ja passa, els meus votants diran: “De debò tractem tan malament els immigrants?”. Si intento obviar allò que ja passa, el missatge de la dreta és que s’hauria de fer això. Però és que ja ho fem. No tothom que té expedient d’expulsió és expulsat, però tenir-ne un et complica la vida superlativament. Hi ha molt desconeixement de com és de complicada la vida per als migrants sense permís de residència ni permís de treball. Per a una persona que entri a complir condemna, perdre l’autorització de residència és un problema molt gros. I si, a més, té un expedient d’expulsió, encara més. Administrativament, s’ha de tenir en compte que, per expulsar persones al seu país, hi ha d’haver un acord o un tractat bilateral. Alguns països europeus exploren vies que comencen a ser contradictòries amb el dret internacional i intenten saltar la necessitat de tractats bilaterals. Com a anècdota, recordo un 30 minuts de l’any 89 en què un comissari de policia deia que, si s’apliqués la llei d’estrangeria i s’expulsés tothom que delinquia al Raval, la delinqüència es reduiria d’un 60%. Les imatges ens indicaven que les persones que feien tripijocs amb drogues eren clarament autòctones. Hi havia una percepció que el Raval, el barri amb més població migrant de tot Catalunya, era un niu de delinqüència i que la causa era la població migrant. La realitat era que la població migrant hi era per pobresa, com l’autòctona, i delinquien per intentar d’aconseguir uns recursos que no obtenien d’una manera convencional.

—El darrer, s’ha d’abolir la BRIMO?
—No sóc especialista en cossos policials, no m’atreveixo a posicionar-m’hi perquè no tinc clar quina és la seva funció, més enllà de l’evident, que és controlar grans quantitats de gent i establir un ordre. Des d’una posició ideològica, tinc molt clara la meva resposta.

—Quina és?
—La vivència personal em diu que és un cos de repressió cap a moviments perfectament legítims. Em puc sentir còmode ideològicament amb la reivindicació de l’abolició, però com a analista, primer, cal que algú m’expliqui quines són les seves funcions, per veure si hi trobo les lògiques. També hem de parlar del paper que ha de tenir l’esquerra a l’hora de parlar de policia o si és possible sortir de la lògica de l’autoritarisme. Quin recorregut tenen les propostes d’una policia menys autoritària i més policia de barri? Quin rol tenen? Cal una reflexió de les esquerres, perquè qualsevol proposta de viure sense cossos policials sembla bonisme absolut.

—Acabem. El president Salvador Illa ha dit que Catalunya assumirà aviat competències en immigració. Com ho veieu?
—Aquest discurs va començar arran d’una proposta de Junts i tothom s’ha vist obligat a donar-hi resposta. En un moment en què les polítiques migratòries estan marcades per la Unió Europea, no sé fins a quin punt aquest debat acabarà essent estèril. Competències sobre quin àmbit de les migracions? Si tenen a veure en agilitar tràmits dels migrants, que en lloc de fer-ho a la delegació del govern es faci en una oficina de la Generalitat, creada de nou i ben dotada de personal, benvingudes siguin. Si són per a facilitar-los la vida, també. Si són per a fer exactament el mateix que s’ha fet fins ara, no té gaire sentit.

Albert Sales, en un moment de l’entrevista.

Fer cagar el tió és una tradició molt arrelada. Per això, quan s’acosta Nadal, s’organitzen un bon grapat d’espais dedicats al tió. Enguany, destaquem unes quantes fires, mercats i activitats que podreu trobar a Catalunya i a Andorra, aptes per a tota la família i ideals per a començar a escalfar motors abans de Nadal.

Mercats de Nadal del 2024: vint fires que no podeu passar per alt

Els Tions de Mura

Del 30 de novembre al 6 de gener, l’Ajuntament de Mura (Bages) omple els carrers de tions. És una exposició de tions a l’aire lliure en què poden participar tant els veïns del poble com els visitants. Hi ha una seixantena de troncs repartits pels carrers, les places, i fins i tot els balcons de les cases. Els tions van disfressats d’oficis o de personatges populars i fan tota mena d’activitats. A part de tions, també hi haurà tallers i activitats adreçades als més petits de la casa.

A més, s’instal·laran parades de productes artesanals i tallers diversos, alguns dies festius i dels caps de setmana de desembre. Són del 6 al 8 de desembre, el 13 i 14; i el 21 i 22; a més del 23 i el 24 de desembre.

A causa de la gran afluència que té aquesta fira, l’ajuntament ha posat algunes restriccions a la mobilitat dels vehicles particulars. La carretera de Rocafort serà tancada en sentit Manresa de 9.30 a 17.00, excepte per als veïns i els visitants del puig de la Bauma o de Can Serra. També es reforçarà el servei d’autobús. Podeu consultar-ho ací.

Quin sentit tenen els regals de Nadal?

Fira del Tió de Solsona

El 7 de desembre s’organitza a Solsona la Fira del Tió, en què els artesans del municipi ofereixen els seus productes en un mercat d’artesania a la plaça Major i els carrers adjacents. De 10.00 a 20.00, hi ha tallers familiars, una exposició de tions foradats cedits per famílies, concursos, espectacles infantils i actuacions musicals per a dinamitzar el nucli antic.

I, com cada any, tothom pot col·laborar amb la campanya de recollida de joguines noves de la Creu Roja, a la plaça de la Catedral.

Quan comença la Fira de l’Avet d’Espinelves aquest 2024?

Fira del Tió a Arbúcies

El cap de setmana del 7 i 8 de desembre, Arbúcies (Selva) es vesteix de gala per a la Fira del Tió, que enguany ja fa onze anys.

Podreu participar en el taller per a decorar el bastó de fer cagar el tió o bé decantar-vos pels tallers de decoracions sostenibles, xapes nadalenques i pintar cares. Tot plegat, mentre passegeu pel poble, que serà ple de tions. Dissabte al matí, no us podeu deixar perdre l’activitat “Anem a buscar el tió!”, un joc de pistes divertit per a trobar-lo al bosc. Ara, la data límit per a inscriure-s’hi es va acabar dimarts, dia 26 de novembre. Diumenge, a les 18.00, el Cor Lutiana presentarà l’espectacle Fil musical, un viatge per la banda sonora de la música en català per un preu de vuit euros.

Ens fa més feliços creure en els Reis d’Orient o el tió?

Fira del Tió de Lavern

El 8 de desembre torna la Fira del Tió de Lavern (Alt Penedès), un espai d’artesania i alimentació amb tallers per a la mainada, espectacles i degustacions de productes de la terra.

De les 10.30 fins al migdia, es faran tot d’activitats a la plaça del Cafè. A les 11.00, començarà la passejada per a cercar tions al bosc de Lavern, al Serral. Els organitzadors recorden que, si és la primera vegada que participeu en aquesta activitat, heu d’enviar un correu a nadalalavern@gmail.com. L’activitat és de franc.

Com el tió ha esdevingut un element imprescindible de Nadal: de cremar-lo a caçar-lo

Fira del Tió de Moià

El diumenge 15 de desembre a Moià (Moianès) la Fira del Tió i el Mercat del Trasto. De 10.00 a 15.00, la zona que va de la plaça Sant Sebastià a plaça Major estarà plena de parades d’entitats, d’artesania, regals i productes nadalencs.

Hi haurà actuacions musicals, amb la xaranga Ho Peta, i es farà una cagada del tió municipal. A més, com cada any, hi participaran entitats de la vila i hi haurà activitats solidàries.

La victòria del tió i la màgia de Nadal

Bosc Viu dels Tions a Ordino

El bosc d’Ordino és l’indret ideal perquè les criatures coneguin la història del tió. El bosc s’ambienta en la figura del tió gràcies a un conjunt d’arbres embolcallats amb mantes on s’explica la llegenda. Així doncs, la passejada pel bosc esdevé una visita lúdica i màgica que captiva petits i grans.

El recorregut, que es pot fer seguint els rètols informatius, pot durar deu minuts si es fa de la carretera al coll d’Ordino, o bé seixanta si se surt de Segudet.

Tot i que l’activitat és pròpia de l’època de Nadal, aquest espai és obert al públic durant tot l’any.

Fotografia: visitandorra.com

Reciclar els regals dels Reis: on hem de llençar el porexpan, el cartó amb plàstic o el paper d’embolicar?

És temps de vi novell i això vol dir que molts cellers del país ja tenen embotellat el primer vi de l’any, un vi que té una cruesa atractiva, un vi lligat a la fruita, que és tot ell lleugeresa, que és la simplicitat d’un vi que a la copa es mostra informal i convida a beure d’una manera despreocupada. És un vi que atrau la joventut i el ben beure. Tradicionalment, Sant Martí marca l’arribada del vi novell, però és durant aquest mes de novembre que les celebracions se succeeixen. Hem triat avui perquè hi ha festa grossa a Sant Maria del Camí (Mallorca) i a Barcelona.

Festa del Vi Novell de Santa Maria del Camí

Avui Santa Maria del Camí celebra la Festa del Vi Novell. El vi novell no s’ha deixat de fer en aquest poble, que darrerament ha crescut força. Però fa una vintena d’anys que els cellers del poble i l’ajuntament van començar a organitzar la festa. Avui és festa grossa i hi assisteixen milers de persones. Des que van començar a fer-la i es van constituir com a associació, els cellers s’han posat d’acord per treure el mateix dia aquest vi i fer-ne celebració. Hi ha moltes activitats i reconeixements, però el dia de la festa és un no parar. Al matí, hi ha una jornada de portes obertes i es poden visitar els set cellers de Sant Maria i tastar el vi novell de franc. Joves del poble treuen els tractors amb el remolc que omplen de gent i fan la ruta del vi novell. A l’hora de dinar s’han empescat un àpat popular anomenat les Burballes del vi novell, que són uns fideus amb brou. Antigament les burballes es feien amb llebre. I a partir de les sis de la tarda, a la plaça de la Vila, que és plena de carpes, una quarantena, comença la festa, amb música i tapes, que serveixen els restaurants, bars i associacions del poble.

Pere Calafat, del celler Jaume de Puntiró, un dels cellers de Santa Maria, ens explica quin vi novell els ha sortit: han fet dues mil ampolles d’un vi novell de manto negre, una varietat autòctona de l’illa, i nou-centes ampolles de premsal, que en uns altres indrets del país és el xarel·lo, la pansa blanca o el cartoixà. Enguany, tot i les incerteses que causa el canvi climàtic en el cultiu de la vinya i el descens de la producció i tot i la sequera –que a Mallorca no ha estat extrema i ha previngut algunes plagues–, ens explica que la qualitat del raïm ha estat molt bona i que ha elaborat un negre novell que es caracteritza per la seva suavitat. “És un vi suau i amb molta bonhomia, i això és fantàstic quan es tracta d’un vi novell.”

Dibuix dels cellers de Santa Maria del Camí.

Ara, Calafat no cau en l’eufòria. Explica: “El vi que s’embotella tan prest genera molta curiositat d’entrada, però és un interès que es perd quan arriba Nadal. És un vi simpàtic, que s’ha fet sempre al poble, però em genera una certa desil·lusió que es perdi l’interès amb tanta rapidesa. Perquè excepte el dia de la festa, que venem sobre el 80% de la producció, l’interès és mínim. Certament, és una assignatura pendent.”

Col·lectiu de Cellers Elaboradors de Vi Novell

Els vins novells del celler Jaume de Puntiró i del 7103 Petit Celler, amb seu a Santa Maria del Camí, també es poden tastar a la Festa del Vi Novell que es fa avui als jardins del Palau Robert de Barcelona. En aquest espai, durant tot el dia, el Col·lectiu de Cellers Elaboradors de Vi Novell, amb la col·laboració de l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI), organitzen la Festa del Vi Novell. En total seran onze cellers de diferents territoris vinícoles del país. Fins a les vuit del vespre es podran tastar aquests primers vins de l’anyada 2024.

La padrina del vi novell d’enguany, la periodista gastronòmica Carme Gasull, dirà unes paraules, juntament amb el director general de l’INCAVI, Joan Gené. Hem demanat a Gasull pel valor de recuperar la tradició de fer vi novell i ha comentat: “Estic molt contenta de ser la padrina del vi novell d’enguany, d’aquesta festa que han recuperat uns quants cellers sensibles a la tradició del vi més jove de tots, per tot el que representa: paisatge, família, cooperació, enoturisme, gastronomia… Per mi el vi novell, a més d’història, tradició i cultura, és casa, perquè és un espai que et fa sentir bé, que et conforta i reconforta, que et connecta amb un territori i la seva gent. A mi, en concret, em connecta amb la Conca de Barberà i amb el barri de Sants de Barcelona. Un vi afruitat, franc, del temps. Un vi de temporada, de proximitat, lleuger, però amb un cert cos, que acompanya els plats d’hivern, com l’escudella, per exemple. A casa per Nadal bevem vi novell. I així ho fem perquè en Toni Falguera, del Celler de Gelida, establiment històric de Sants i del món del vi i veí de casa els pares, ja fa molts anys que me’l va recomanar.”

Al celler cooperatiu del Masroig, es va fer la Festa del Vi Novell el 9 de novembre, bo i coincidint amb Sant Martí. Es va convocar un concurs de dissenys d’etiquetes i va guanyar aquesta.

A Santa Maria del Camí, a més dels cellers Jaume de Puntiró i de 7103 Petit Celler també trobem els cellers Àngel, Macià Batle, Ramanyà, Sebastià Pastor i Son Crespí. I a Barcelona, el Col·lectiu de Cellers Elaboradors de Vi Novell el formen Carles Andreu, Vinícola de Sarral i Vins Petxina, de la DO Conca de Barberà; el Celler Cooperatiu d’Espolla, de la DO Empordà; els cellers Masroig i Ronadelles, de la DO Montsant; Maset, de la DO Penedès, i Sant Josep Vins, de la DO Terra Alta.

Més iniciatives

Tot i haver parlat d’aquests cellers i aquestes festes del vi novell, hi ha moltes més iniciatives de cellers a tot arreu del país. Per exemple, la que tira endavant el celler Mas Vicenç amb la creació d’un Vi Novell Solidari: el celler de Cabra del Camp, situat al nord de l’Alt Camp, s’ha aliat amb la Fundació Noelia, organització sense ànim de lucre, i que representa i acull els qui tenen distròfia muscular per dèficit de col·lagen VI i les seves famílies.

El vi novell solidari de Mas Vicenç.

També ens agrada mencionar el NaNo, la Festa del Vi Natural i Novell que s’organitza a Arenys de Munt (Maresme) i que es va fer el 16 de novembre. L’impulsor de la festa és l’elaborador Joan Munich, del Celler Talcomraja. Li hem demanat que ens expliqui quin vi novell ha elaborat enguany: “El vi novell d’aquest any és un rosat amb un color molt bonic, una barreja de monestrell i pansa blanca i una mica de raïm d’unes parres que pensem que són de picapoll. El raïm prové de la vinya de Can Sala de Dalt, que vam plantar el 2017. Ha estat laboriosa la verema aquest any, però ens fa molta il·lusió per dir que, pel que fa al vi novell, és un dels NaNo més bons que hem fet mai.”

The Washington Post · Rebecca Tan

Zamboanga, Filipines. Durant mig segle, els soldats filipins desplegats a l’extrem sud-occidental del país s’han dedicat a perseguir moviments separatistes encapçalats per rebels islamistes. Però aquests darrers anys, l’exèrcit ha començat a preparar-se per fer front a una amenaça que molts filipins consideren més urgent: la Xina.

Les forces xineses a la mar de la Xina Meridional, una via fluvial estratègica que les Filipines es disputa parcialment amb sis països més, amenacen la seguretat del país i desafien els esforços d’Occident per tal de contenir el poder de Pequín a la regió, segons que expliquen els dirigents filipins i els analistes de seguretat occidentals.

Després de dècades centrat a combatre les guerrilles internes, l’exèrcit filipí ha començat a posa el focus en les amenaces exteriors. Després de gastar milers de milions de dòlars per a combatre en camps de batalla selvàtics, ara el govern ha augmentat les compres de míssils, avions de combat i vaixells de guerra en preparació per a un conflicte a la mar.

Efectius d’una unitat especial de la marina filipina, durant un exercici d’entrenament a Zamboanga (fotografia: Martin San Diego/The Washington Post).

Els dirigents filipins diuen que aquest gir estratègic és possible perquè el país ha pogut garantir la pau a les illes del sud, feu històric dels rebels: els fons que, originalment, s’havien destinat a campanyes de contra-insurgència poden reassignar-se als combats aeris i a la marina.

Exercicis d’entrenament de l’exèrcit filipí a Zumboanga (fotografia: Martin San Diego/The Washington Post).

Però encara que la violència a Mindanao, una illa de majoria musulmana, ha disminuït els darrers anys, la situació és més complicada que no pas asseguren els dirigents filipins, segons que es desprèn de les dades de grups de seguiment del conflicte i d’entrevistes amb els residents de ciutats i pobles de la zona que els periodistes internacionals rarament visiten.

“La idea que les Filipines tornin a apostar per la defensa territorial no funcionarà, tret del cas que hi hagi una pau real i sostenible a Mindanao”, diu Brian Harding, analista del sud-est asiàtic a l’Institut de la Pau dels Estats Units, que demana a Washington que es comprometi més fermament amb els esforços de pacificació al sud del país.

Els moros de Mindanao, una minoria en un país aclaparadorament catòlic, han lluitat durant segles contra la dominació exterior: primer, contra els colonitzadors espanyols i nord-americans i, després, contra l’exèrcit filipí. Grups radicals moros vinculats a Estat Islàmic i Al-Qaeda han fet segrests, decapitacions i atacs en massa a l’illa.

El 2019, un acord de pau i un plebiscit van aplanar el camí perquè part de Mindanao fos governada en un règim de semiautonomia pel principal grup separatista de l’illa, el Front Moro d’Alliberament Islàmic. L’acord donà pas a un període de calma, i desenes de milers de rebels han deposat les armes d’aleshores ençà, segons el govern nacional. Les ciutats on hi va haver els enfrontaments més violents entre els rebles i l’exèrcit han estat declarades “lliures d’insurrecció”.

Però la població local de Mindanao afirma en declaracions a The Washington Post que la inseguretat ha tornat a augmentar a l’illa, alimentada per les lluites internes entre els moros i la frustració per les promeses incomplertes del govern quant al desenvolupament econòmic de l’illa.

Motoristes en una carretera de Mindanao (fotografia: Martin San Diego/The Washington Post).

Alguns dels rebels que semblava que s’havien rendit han tornat a empunyar les armes. Paral·lelament, la campanya del govern per a desarticular els centenars de milers d’armes de foc que circulen per l’illa no sembla que hagi tingut els efectes esperats. A la meitat de les províncies de la Regió Autònoma de Bangsamoro al Mindanao Musulmà (BARMM), la conflictivitat va augmentar entre el 2021 i el 2023 en relació amb els tres anys immediatament anteriors, cosa que invertia una dècada de descens en els incidents violents.

Segons el capità de l’Armada Cesar Pangan Jr., destinat a la caserna general del Comandament de Mindanao Occidental a Zamboanga, aquesta violència creixent afecta directament el conflicte internacional pel control i la influència sobre el Pacífic. Si volen protegir-se contra els avenços de la marina xinesa, explica, les Filipines no poden permetre’s el luxe de gastar més diners lluitant contra els seus propis ciutadans.

“Imagineu-vos que les Filipines fossin una llar familiar: com vols fer front a un intrús si tens un incendi a la sala d’estar?”, es pregunta.

Les forces navals del Comandament de Mindanao Occidental han assistit l’exèrcit filipí en la lluita contra els rebels durant anys. Però, al juliol, el comandament va substituir el grup intern de treball antiterrorista per un de nou sobre seguretat marítima.

L’objectiu d’aquesta nova missió, denominada Posidó, és reforçar el control sobre les aigües que envolten les províncies insulars de Basilan, Sulu i Tawi-Tawi i, més concretament, sobre l’estret de Basilan i el pas de Sibutu, dos canals clau que uneixen la mar de la Xina Meridional amb el Pacífic occidental. L’exèrcit ha nomenat el subcomandant de l’illa de Palawan, pròxima als esculls en disputa on hi ha hagut repetides col·lisions entre vaixells xinesos i filipins, director de l’operació.

L’estret de Basilan es troba dins les aigües territorials filipines, però és obert, segons el dret internacional, a vaixells estrangers que hi transitin de manera pacífica. El 2024, una desena vaixells de l’armada xinesa, pel cap baix, van passar per l’estret tres vegades, segons l’armada filipina.

Tot i que aquest trànsit no viola el dret internacional, el contraalmirall Francisco Tagamolila Jr. assegura que l’exèrcit ha estat “agressiu” i ha ampliat la vigilància a l’estret en anticipació de possibles incidents. Els oficials del comandament, explica, han assistit a conferències sobre els supòsits en què es pot aturar i escorcollar legalment vaixells estrangers segons el dret internacional. Els exercicis d’entrenament, que solien centrar-se a perseguir rebels en petites llanxes motoritzades, se centren ara en l’abordatge de grans embarcacions hostils.

Taglamolila (esquerra), davant la base de la missió a Mindanao (fotografia: Martin San Diego/The Washington Post).

Els anys vinents, l’exèrcit es proposa d’establir “bases d’operacions avançades” a Basilan i unes altres illes per a donar suport a les activitats de la marina, segons que expliquen els comandants.

El gir estratègic cap a la mar que Manila denomina com a mar de les Filipines occidental ha suscitat dures crítiques de Pequín, que ha advertit a les Filipines que “no jugui amb foc” i ha promès de “esclafar una invasió hostil”.

En un comunicat, el portaveu de l’ambaixada xinesa a Washington, Liu Pengyu, reitera que la Xina té dret de “gaudir de la llibertat de navegació a la mar de la Xina Meridional, d’acord amb el dret internacional” i atribueix les tensions a les provocacions filipines. “Que les disputes marítimes entre la Xina i les Filipines s’intensifiquin es deu a les infraccions i provocacions de la part filipina”, diu.

L’illa de Basilan, coneguda pels seus boscs frondosos, és el bressol d’Abu Sayyaf, considerat per molts el més extremista dels grups separatistes moros. Fa tan sols cinc anys, les banderes negres d’Estat Islàmic onejaven en bona part de l’illa, i els helicòpters filipins cometien atacs aeris contra les bases secretes del grup.

Avui, Abu Sayyaf ha quedat reduït a un grapat de milicians acampats al bosc, segons les autoritats. L’illa, segons les autoritats, probablement serà declarada “lliure d’insurrecció” abans de Cap d’Any.

En declaracions a The Washington Post, els residents avisen que hi ha franges de l’illa que encara no es poden visitar perquè són massa perilloses. A l’agost, hores després que el poblet de Tipo-Tipo, antic bastió d’Abu Sayyaf, fos alliberat oficialment, dues bombes van esclatar davant les dependències municipals. Ibrahim Fernández, ex-comandant d’Abu Sayyaf de la zona, assegura que l’atac fou obra del grup. “Era un missatge per a dir que continuaven ací”, explica.

Soldats filipins a Tipo-Tipo (fotografia: Martin San Diego/The Washigton Post).

Fernández va rendir-se el 2017. Als combatents com ell els van prometre amnistia, feina, habitatge i atenció mèdica, però poques d’aquestes promeses s’han acabat materialitzat. Explica que coneix insurgents que, frustrats per aquests incompliments, han acabat tornant a les seves antigues bases. Ell ha aguantat com a civil, i ha acceptat feines com a guàrdia de seguretat per a mantenir la seva família mentre cercava feines més lucratives.

A Marawi, una ciutat al centre de Mindanano on l’exèrcit filipí va lliurar una batalla de mesos contra milicians vinculats a Estat Islàmic l’any 2017, la frustració és palpable entre els residents que esperen ser compensats per la destrucció de les seves llars durant els combats.

Naguib Sinarimbo, un destacat dirigent moro, fa temps que defensa que l’exèrcit filipí redueixi la seva presència a Mindanao. Enmig una onada d’assassinats polítics perpetrats per assaltants moros, Sinarimbo afirma que l’exèrcit no pot fer un pas enrere si la inestabilitat continua augmentant. Sense militars sobre el terreny, diu, la policia no podrà fer front a la violència que podria desencadenar la campanya electoral l’any vinent.

Aquesta preocupació per la inestabilitat suscita encara més interrogants sobre el tomb estratègic de l’exèrcit. Tan sols aquests darrers mesos, dos helicòpters Black Hawk que havien d’ajudar a vigilar les rutes marítimes han estat redirigits a l’interior de Mindanao a la recerca de rebels, segons que expliquen els comandants.

Bobby Lagsa ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post

Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Un mes després de la gota freda, el País Valencià encara prova d’assumir la magnitud dels estralls i la buidor de les més de 220 vides perdudes. “Hi ha d’haver una investigació judicial de primer ordre”, reclama el meteoròleg Francesc Mauri (Barcelona, 1966). En aquesta entrevista, mostra el seu enuig amb la gestió i no s’explica com el govern de Carlos Mazón va ser incapaç de plantar cara a l’emergència. “Tot allò que es podia fer malament a l’hora de prendre decisions es va fer malament”, afegeix.

—Com s’explica que l’any 2024 unes riuades deixin més de 220 morts?
—Només s’explica perquè no es va advertir correctament la població de l’emergència i no es van prendre les mesures, sobretot de prevenció, que s’havien d’haver pres. Ja està. És així de contundent. Episodis meteorològics extrems n’hem tingut d’una magnitud semblant, com ara els aiguats del 1957, del desbordament del Túria, i la pantanada de Tous del 1982. Però ara hi ha més de 220 morts. Això canta, canta molt. Analitzant la cronologia de la meteorologia del 29 d’octubre, de les alertes, de la prevenció i de les decisions en el moment crític… Aquí hi ha l’explicació.

—La gota freda d’enguany és similar a la del 1982, però en aquella es va trencar una presa. La diferència de morts es deu al fet que quaranta anys després el territori està més trinxat i poblat?
—És una suma de factors i detalls…

—Digueu.
—El 82 no hi havia el Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica (SAIH). La pantanada de Tous va coincidir pocs dies després amb els grans aiguats del Pirineu, amb moltes víctimes mortals i grans destrosses al territori. Llavors es comença a parlar de la necessitat dels advertiments prematurs i les conques hidrogràfiques s’activen [la primera és la del Xúquer, el 1984] per crear aquest sistema. Ara sabem en temps real i pel mòbil com creixen rius, rieres i rambles. És una eina fantàstica…

—Hi ha un però?
—En el món mediterrani, és veritat que no tenim hores i hores de prevenció per a prendre mesures. Perquè aquí tenim inundacions sobtades, això que en anglès anomenen flash floods, però sí que salva vides. A més, hi ha una millora molt notable en els models. meteorològics.

—Molt notable?
—El Centre Europeu de Predicció va comparar prediccions i va determinar que una previsió a 24 hores del 1982 tenia la fiabilitat d’un a cinc dies del 2020. Malgrat que una predicció meteorològica no necessàriament s’encerta, la del 29 d’octubre es va encertar. Es va encertar molt. No d’una manera absoluta, perquè aquests extrems gairebé són impossibles de precisar, però sí que sabíem que podia passar alguna cosa grossa.

—I llavors com s’explica la diferència en víctimes mortals?
—És veritat que l’any 82 es trenca una presa i el territori estava mínimament urbanitzat respecte a l’actualitat. El meu record de les imatges de la pantanada, passades per programes de TV3 com ara Actual, són de rescats amb helicòpter de gent enfilada a teulades, però no tots en teulades de pobles (que també, eh?). Alzira va ser la zona zero i Déu n’hi do, però sobretot hi havia gent enfilada en teulades entre camps de tarongers. Al final, la densitat de població era molt més baixa. Era una altra època, clarament, i ara no té res a veure, hem hiperurbanitzat una zona de risc evident. Un risc que coneixem de fa segles.

—Poc després de la gota freda vau dir que la gestió de l’emergència havia assassinat persones…
—Sí, ho mantinc.

—El CECOPI es va constituir sense el president de la Generalitat a les cinc de la tarda, quan l’aigua feia hores que causava estralls. I les alertes als mòbils no van arribar fins ben passades les vuit del vespre.
—Se n’ha parlat molt a les xarxes socials i aquí hi ha tota una auca del senyor Mazón o del seu govern. A les xarxes socials diuen que si anava borratxo, que si estava cardant, que si estava amb gent del seu partit… No ho sé, no ho sé, és a dir, entenc que hi ha d’haver una investigació judicial de primer ordre perquè parlem de més de 220 morts. Quantes víctimes mortals hi va haver als atemptats de l’11-M?

—Més de 190.
—Fixa’t. I tot el rebombori que hi va haver. I el jutge Bermúdez, que va ser l’estrella del judici… Jo entenc que la cosa ha d’anar per aquí. Com a persona propera als tècnics, m’adono que tot allò que es podia fer malament a l’hora de prendre decisions es va fer malament. És a dir, hi havia unes dades hidrològiques bestials, hi havia unes dades pluviomètriques bestials, hi havia una alerta taronja de l’AEMET el dia abans, que s’insinuava que podia saltar a vermella al matí. I així va ser. No va ser a les 11.30 del matí, va ser a les 7.30. Alguns polítics han enganyat sistemàticament en moltes declaracions…

—Han mentit directament.
—Sí, sí, sí. S’ha mentit directament perquè s’han donat dades que no eren certes. En tinc moltes al cap, però no n’he fet cap recull sistemàtic. En tot cas, si en fes un, no me l’acabaria, el recull de mentides. A partir d’aquí continuo enrabiat. Han passat molts dies, moltes setmanes i continuo enrabiat.

—Per què?
—En els meus gairebé quaranta anys de vida professional havia observat que fins ara hi havia un camí per a millorar el servei que donem la gent que ens dediquem a la meteorologia, i entenc que els hidròlegs també, amb la gestió del riu, rieres, etc. I que anàvem cap amunt. No podem evitar que hi hagi fenòmens extrems, perquè n’hi ha, però sí que podem anticipar-nos i prevenir, prendre decisions que preservin la vida, i ho hem de fer. No conec el CECOPI valencià. No conec l’organització de tot plegat. No sé com ha anat tot, ni com funcionen de manera exacta, però la investigació judicial ho haurà d’aclarir mil·límetre per mil·límetre. Em semblaria inaudit que aquí no s’intentés d’aclarir res, no?

—Podria passar això mateix al CECAT?
—Conec la manera de funcionar del CECAT i de Protecció Civil a Catalunya. I després, evidentment, de moltes bufetades durant molts anys, sobretot amb episodis de nevades, s’ha arribat a un nivell de coordinació extraordinari amb el Servei Meteorològic, que és el que fa els avisos meteorològics. En aquest cas hi ha aquest maridatge perfecte que també veiem, em consta, amb l’ACA, que gestiona les conques internes de Catalunya, o fins i tot amb la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre de Saragossa. A partir d’aquí, continuo enrabiat. Continuo enrabiat perquè, que això passés als anys vuitanta o noranta, dels quals recordo uns quants episodis, que t’avisaven des d’una cabina telefònica… O que no t’assabentes fins al cap d’una hora que l’aigua s’ha emportat tres cases… Ara, això de València és inexplicable.

—…
—En aquests aiguats hi ha una nova dimensió de les emergències. I la nova dimensió és que la gent pot demanar ajuda a les xarxes socials. Vull imaginar que trucaven al 112 i no els responien o trigaven moltíssim i la seva emergència era vital.

—Hi ha el vídeo viral d’una la noia de Paiporta demanant auxili mentre s’agafa a unes plantes. “No hi ha res al meu voltant. És com si fos al mig del mar”, deia.
—Quan el vaig rebre, com tots, em pensava que eren uns actors, que era una notícia falsa, perquè ho semblava. No m’ho creia, al principi. I després, quan entens l’emergència, quan entens que aquell territori estava desbordat en tots els sentits, t’adones que és que aquella dona l’única cosa que podia fer era penjar-ho a les xarxes perquè altres persones identifiquessin on era i l’anessin a ajudar d’una manera que no ho podia fer el 112.

—A la premsa s’ha publicat que l’ex-consellera Salomé Prades, en compte d’entomar l’emergència sense Mazón, no es va atrevir a prendre decisions, sortia cada dos per tres de la sala i escridassava els tècnics. Una negligència rere una altra.
—Primer de tot, que hi hagi una investigació judicial i que s’actuï d’una manera clara i diàfana perquè això no es repeteixi. Si això funciona o serveix d’alguna cosa, no ho sé, però com a mínim això. Jo no m’imagino una reunió al CECAT de Protecció Civil així. Hi ha polítics, hi ha gent… A tots ens pot passar, que reaccionis abruptament, que diguis: no em dóna la gana, etc. I s’hi poden trobar, però és que en una sala d’emergències, almenys a Catalunya, hi ha gent molt formada i contundent. És a dir, aquesta persona gairebé l’haurien d’haver tret emmanillada de la sala. És que és tan bèstia allò que va passar allà, que no m’ho puc imaginar. És a dir, són més de 220 morts i si no hi ha una actuació judicial aquí, doncs, escolta’m, a l’Haia. És molt fort.

—És possible el rescabalament?
—El rescabalament és impossible. Això d’entrada. El que hauria de rebre la població valenciana és un rescabalament en forma de gestors dignes que fan la feina bé en una emergència d’aquesta magnitud. A veure, hem de tenir present que buscar la perfecció en una situació d’aquestes és impossible, igual que en la predicció meteorològica. Dit això, la prevenció hauria d’haver funcionat a tots els nivells. El rescabalament és impossible i només se m’acut la via judicial perquè personatges d’aquesta mena, que és clar que no han sabut estar a l’altura, no tornin a prendre decisions i posin en risc més vides.

—Com veieu el mal ambient que s’ha originat arran de les querelles i notícies falses en contra de l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer?
—Per la meva experiència vital, ho veig com en altres episodis de la nostra història, en què hi ha un sector, en aquest cas, negacionista del canvi climàtic, que és als antípodes de qualsevol racionalitat, que intenta desgraciadament omplir més de fang la societat valenciana i la de tots. En definitiva, a mi em fa fàstic, perquè hi ha gent a qui, evidentment, com que no està avesada a la informació o no té segons quins coneixements, aquesta porqueria li arriba amb relativa facilitat i la confon. Em queda l’esperança que la gent més sensata vegi o sàpiga destriar el gra de la palla.

—Heu signat un manifest en defensa de l’AEMET.
—Sí, tocava fer-ho. Hi ha un funcionament de les emergències, dels avisos, del seguiment meteorològic… I tot això el 29 d’octubre va funcionar. A partir d’aquí, es llança aquest fang i s’intenta desprestigiar la directora de l’Agència Estatal de Meteorologia i l’acusen directament. Entenc que hi ha aquest sindicat d’extrema dreta, Manos Limpias, que es dedica automàticament a fer denúncies. Hauria de ser el sistema judicial que ho capgirés; és a dir, que al final el denunciat fos Manos Limpias. Això no és procedent i vostè fa una estupidesa. I ja està, es talla aquí. Vist des de fora sembla ridícula una denúncia com aquesta. Això no hauria de passar del senyor de seguretat de la porta del jutjat.

—Hem parlat molt dels avisos. Una de les angoixes que transmetia la cap de meteorologia d’À Punt, Victòria Rosselló, era no haver sabut fer entendre millor a la població el seu significat i el perill que s’acostava, tenint en compte la inoperància governamental. 
—Avisos vermells per pluviometria tan alta, en aquest cas de l’Agència Estatal de Meteorologia, n’hi ha poquíssims l’any. Poquíssims. Una altra cosa és que a tu et soni que hi ha molts avisos vermells, però qui fa els avisos és l’AEMET, o el Meteocat en el cas de Catalunya, i després hi ha una sèrie d’aduladors del món de la comunicació que, procurant de pescar clics, fan titulars continuats i fastigosos barrejant avisos de Protecció Civil o d’uns altres àmbits amb el meteorològic. El problema és que la població rep inputs pertot arreu i al final no sap ben bé què passa. La població no ha de respondre als avisos meteorològics. Quan s’activa un avís vermell és Protecció Civil qui ha d’activar els seus avisos per a la població. Sí que és veritat que segurament aquell dia a València –i la Victòria té molta raó– la situació va quedar molt desdibuixada perquè els esdeveniments anaven passant, passant i passant, i no hi havia cap reacció. A les 5 i escaig de la tarda hi havia d’haver un cop de puny sobre la taula i començar a prendre decisions. Hi hauria hagut desenes de morts, però no centenars.

—A aquella hora el president de la Generalitat encara era dinant a El Ventorrillo.
—El Ventorrillo. Això mateix. És curiós. No ha aportat cap factura. Res.

—Ja li va costar dies donar el nom de l’altre comensal.
—[Esbufega].

—Què en penseu, de les crítiques dels sectors econòmics contra les restriccions, com ara el tall de la AP-7 ara fa uns dies, pels efectes encara de la gota freda?
—Això no passa cada dos per tres. És a dir, jo entenc que a la tardor es poden ajuntar alguns episodis d’aquests perquè és l’època de grans aiguats. Hi haurà anys que aquesta mena d’avisos i restriccions en una comarca serà zero. I potser hi haurà anys que aquests avisos seran dos o tres. El que no volem són morts, no volem afectacions personals, i volem minimitzar les materials tant com sigui possible. Si hi ha fenòmens meteorològics extrems, amb l’emergència que es produeix, les pèrdues econòmiques hi seran gairebé sempre.

—Què us sembla que la reconstrucció quedi en mans de militars?
—Vejam, per a una persona que ha fet el servei militar, com jo…

—On el vau fer?
—Vaig fer la mili a Esquiadors i Escaladors a Osca el 87-88, i després de dos mesos d’instrucció dura, perquè era un cos boina verda, em van posar al bar d’oficials de cambrer perquè a casa teníem fonda. Abans que no anar a esquiar i a escalar durant un any amb militars, intentaves que et posessin de conductor o del que fos. Vaig passar un any al bar d’oficials i, per tant, vaig passar un any relacionant-me amb la cúpula. Allà vaig veure de tot. Gent molt vàlida i gent realment molt quadriculada, en aquest sentit, i ho dic des del punt de vista positiu, de l’organització, de la feina, etc. I, a l’altre extrem, gent amb patologies diverses i coses realment potents i greus. Sigui com sigui, a partir d’aquí, entenc que hi ha militars molt capaços, però, en el cas de la reconstrucció, hi ha gent de la societat civil que ho pot fer igual de bé o fins i tot millor.

—Com ha de ser aquesta reconstrucció?
—Segur que tornarà a passar. No sabem quan, però tornarà a passar. La història meteorològica de la zona ens diu que quan passen unes determinades dècades, no sabem si una o tres, es repeteix. Sabem que aiguats amb el mateix mapatge de caiguda, distribució i intensitat es repetiran. Si ens entossudim a fer-ho tot exactament igual com fins ara, amb anys ferotges d’urbanització intensiva, doncs ens hi tornarem a trobar. Per tant, basar la reconstrucció exactament en els mateixos clixés que fins ara seria un error de primeríssima magnitud.

—Us atreviu a desenvolupar-ho amb més detall?
—Opinar a la distància sense tenir el coneixement geogràfic detallat… No m’atreveixo a donar una opinió clara, però hi ha d’haver la manera, s’ha de trobar, s’ha de plantejar i s’ha d’explicar. Ara que hi ha aquesta ràbia, perquè hi ha més de 220 víctimes mortals, és el moment de proposar aquestes coses.

—Som davant una nova generació de gota freda, com diu el catedràtic Jorge Olcina? A què ens enfrontem?
—D’una banda, ens enfrontem al que ja coneixíem de sempre, un relleu, una orografia, un golf de València i una meteorologia que fa un maridatge sensacional i fantàstic perquè hi hagi aquest tipus de fenòmens. Això ja ho sabíem. I, d’altra banda, tenim l’anomenat índex d’atribució que relaciona canvi climàtic i escalfament global amb la part de culpa d’aquest fenomen. Aquesta part de culpa estaria entre un 10% i un 15%. Això serà com més va més intens, i ja es pot veure que, si no actuem d’una manera contundent amb territori i mitjans de detecció precoç, entre més, la història es repetirà.

Un dels problemes que té el català és la manca d’un estàndard reconegut per tots els parlants, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (o a l’Alguer). Això –juntament amb la baixa autoestima i el centralisme lingüístic– fa que algunes paraules vives en un parlar siguin poc conegudes en els altres.

Avui veurem un seguit de mots propis dels parlants de les Illes que la resta de catalanoparlants no solen fer servir i, per tant, potser no saben què volen dir.

Seixanta ‘dialectalismes’ que hauríem de saber

Hem deixat fora de la llista mots que a la resta del domini també són coneguts, com ara capell, besada, cercar, batlle… I també mots que, tot i ésser poc usats al Principat, són vius en algun altre parlar, com pardal (‘penis’), granera (‘escombra’) o esclata-sang (‘rovelló’), emprats també al País Valencià; o manco (menys), encara resistent a l’Alguer i al País Valencià.

Cal advertir que alguns dels mots que hi hem posat són vius a les Balears (Mallorca i Menorca), però no a les Pitiüses (Eivissa i Formentera). Tanmateix, n’hem exclòs alguns que es mantenen solament a Mallorca, com ara misser (‘advocat’), picapedrer (‘paleta’), nin, nina (‘nen, nena’) i tudar (‘fer malbé’).

1. al·lot, al·lota (‘noi, noia’)
2. ca, cussa (‘gos, gossa’)
3. dejorn (‘de bon matí’)
4. devora (‘a prop’)
5. doblers (‘diners’)
6. empegueir-se (‘avergonyir-se’)
7. és ver (‘és veritat’)
8. fer feina (‘treballar’)
9. idò (‘doncs’)
10. llenegar (‘relliscar’)
11. llinatge (‘cognom’)
12. maldament (‘encara que’)
13. moix (‘gat’)
14. oís (‘esternut’)
15. passar pena (‘patir’)
16. prest (‘aviat’)
17. qualcú, qualcun, qualque (‘algú’, ‘algun’)
18. renou (‘soroll’)
19. talent (‘gana’)
20. trempar (‘amanir’)

 

Aquest article no hauria estat possible sense l’ajut d’Esperança Camps, cap de redacció de VilaWeb.

En voleu saber més?

—Els parlars catalans (manual de referència, de Joan Veny).

—Una llista completa, en tres nivells (de Nando Flix).

Les calces són les mitges?

El mandat presidencial de José María Aznar fou dirigit per la idea que “Espanya és Madrid”, i per això s’hi havia d’arribar com més ràpidament millor des de tots els punts d’Espanya mitjançant els nodes locals de l’estructura estatal, que són les capitals de províncies peninsulars, en Alta Velocitat Ferroviària en menys de quatre hores (a Madrid i des de Madrid). Una vintena d’anys després, la presidenta regional, Díaz Ayuso, va fer una expansió de l’argument, reivindicant que “Madrid és Espanya dins Espanya”… Així ho explicava en la seva sonora declaració de fa quatre anys (setembre del 2020): “Madrid és de tots. Madrid és Espanya dins Espanya. Què és Madrid si no és Espanya?… Tothom utilitza Madrid, tothom passa per aquí. Tractar Madrid com la resta de comunitats seria injust.” És a dir, Madrid ha de servir-se de tots, perquè a tots serveix.

Les narratives són importants; especialment quan hi ha poc més que retòrica. I ara estem assistint a un gir argumental més audaç: tots els espanyols necessiten estar situats al món, per tenir accés a allò que és global; i Madrid s’ofereix per fer aquest servei a tots els espanyols. Només cal fer créixer més Madrid perquè assoleixi la massa crítica de Londres o París (París, sempre París). O això, o tots mediocres i provincians.

La cosa és que, diu aquesta nova visió de servei, el desenvolupament de les xarxes radials d’autopistes lliures i d’alta velocitat ferroviària va ser només un exercici de “justícia retributiva”: la compensació del desnivell que havia causat Franco prioritzant les autopistes de la Mediterrània i la vall de l’Ebre. Cosa que, per cert, demostraria que Madrid no és sempre el primer, contra el que diuen les males llengües. Però aquest desenvolupament radial, compensatori, no ha permès articular prou bé Madrid amb la seva àrea d’influència immediata: l’“Espanya buidada”. Per tant, perquè Madrid sigui el Gran Madrid que els espanyols necessiten per a ser adequadament al món, cal ara un gran programa d’articulació de Madrid i les províncies del seu hinterland amb carreteres regionals i trens regionals. Lògicament, en un programa finançat per l’estat, atès que afecta unes quantes regions, i és en benefici directe de tots els espanyols.

La proposta és audaç. Però es basa en una lectura equivocada –o potser massa lleugera– d’Espanya, capital París. Madrid no ha estat sempre el primer. Només ho ha estat quan era l’estat –és a dir, tots els espanyols– qui pagava els projectes. No, però, quan el projecte l’havien de pagar els usuaris, en lloc de tots els espanyols. Per això, el primer ferrocarril peninsular fou el Mataró-Barcelona el 1848, ciutats entre les quals hi havia trànsit de mercaderies; això, tot i els esforços subvencionats del (futur) marquès de Salamanca amb el Madrid-Palau d’Aranjuez, rescatat per l’estat l’endemà del seu viatge inaugural, presidit per sa majestat Isabel II.

Tampoc no va ser Madrid el primer quan un règim franquista econòmicament exhaust i buit de recursos fiscals i divises va decidir que les primeres autopistes les haurien de pagar els usuaris, puix l’estat no podia. Per això es van fer primer els corredors de la Mediterrània, de la vall de l’Ebre i del litoral atlàntic de Galícia, on hi havia trànsit també de mercaderies. I fins aquí el recompte. Perquè tota la resta de transformacions de les xarxes d’infrastructures des del 1716 les han pagat tots els espanyols; i sempre han començat per Madrid.

Per això té tot la lògica del món, i és conseqüent amb la Història, la proposta de desenvolupar megaxarxes de vies regionals de carretera i ferrocarril a l’entorn de Madrid pagant tots els espanyols. Perquè, si no, no hi ha manera. Un moment; realment no hi ha manera? La solució del creixement de Madrid no és una districte-federalització, que, si vol ser realment federal, el duria a dimensions reduïdes, com ara Canberra a Austràlia o Washington DC als EUA. Encara que pot ser que la referència de “districte federal” que tinguin més al cap sigui la de Mèxic DF, Caracas, Bogotà o Buenos Aires.

La solució real per a articular Madrid amb el seu territori d’influència directa és que, definitivament, passi a exercir el seu lideratge directe, mitjançant la fusió en una Gran Castella de les comunitats autònomes de Madrid, Castella – la Manxa i Castella-Lleó. Això crearia una comunitat autònoma d’11,5 milions d’habitants, poc més poblada que Andalusia (8,6 milions) i Catalunya (8,1 milions), i amb un pes semblant al de Rin del Nord-Westfàlia a Alemanya. La densitat de població seria una mica baixa, de 63 habitants per km2, però, no gaire inferior a la d’Andalusia, que és de 99 habitants per km2.

El fet més interessant: tindria –de llarg– el producte interior brut (PIB) més alt de totes les regions espanyoles, i el PIB per persona seria de prop de 35.000 euros, quasi un 20% més alt que el del conjunt de l’Espanya comuna (no foral). Això li permetria usar la seua pròpia base fiscal per desenvolupar el que ara ja seria una articulació estrictament “intraregional”. I amb una mica de “finançament singular”, ja ho tindrien.

Certament, això fóra una modificació gens trivial del mapa autonòmic. Ara bé, les conseqüències institucionals serien molt limitades. No generaria una hegemonia indescriptible de la província de Madrid en el nou parlament regional: un 40% dels diputats si reproduïssin la llei electoral espanyola. Per comparar, Barcelona en té el 59% al Parlament de Catalunya, i Saragossa el 52% a les Corts d’Aragó. I, pel que fa al pes de Castella a les Corts Generals, res no canviaria al Congrés, i passarien de 63 senadors a 61. Per aquest front, cap problema rellevant.

Aquesta és una forma realista i seriosa d’afrontar el problema de l’articulació de Madrid amb el seu hinterland, recreant Castella; o Gran Castella, si ho preferiu. Tanmateix, també podria ser que tota aquesta nova retòrica sigui només una actualització de la doctrina Aznar. Aquesta fou expressada de forma planera i entenedora el 29 de setembre de 1997 per Rafael Arias-Salgado, llavors ministre de Foment del primer govern del Partit Popular, quan va afirmar que –amb l’objectiu de reequilibrar el mapa espanyol d’infrastructures– calia “posar en marxa una sèrie d’inversions que tinguin en compte allò que podríem anomenar els 200 quilòmetres a la rodona de Madrid i la connexió de certes regions d’Espanya amb el centre peninsular”.

Potser es tracta només que tots els espanyols paguin ara l’articulació interna del Gran (eixamplat) Madrid, després d’haver començat cosint Espanya amb cables d’acer (ministra Magdalena Álvarez dixit). És a dir, un Aznar actualitzat, amb una retòrica més voltada. Però, de fet, el mateix de sempre. Des de fa segles. 

El Futbol Club Barcelona ha presentat Cat, la mascota commemorativa del cent vint-i-cinquè aniversari de la història del club, durant la gala de celebració que s’ha fet al Gran Teatre del Liceu. És una figura inspirada en un gat, fent un joc de paraules amb el nom de l’animal en anglès i l’abreviatura que es fa servir popularment per a referir-se a Catalunya.

Donem la benvinguda a la mascota Cat, creada en motiu del 125è aniversari pels germans Granhel juntament amb FC Barcelona.

Culer, integradora, carismàtica, divertida… La millor mascota per al millor club del món pic.twitter.com/kEq8t3kYEG

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) November 29, 2024

Set moments de la història de Catalunya per mitjà del FC Barcelona

Segons que ha explicat el club, el rostre de la mascota s’inspira en l’escut del club. Els germans Carlos i Jordi Grangel, coneguts per haver creat els personatges del film Pinotxo que va guanyar de l’Òscar el 2023, han estat els encarregats de dissenyar-la.

Lamine Yamal i Gavi ja són amics d'en Cat! pic.twitter.com/wtJgJwnAEu

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) November 29, 2024

“1899, neix el club que porto al cor…”

 Un mes exacte després de la mortífera gota freda del 29 d’octubre, milers de persones s’han concentrat en els pobles més afectats. A la localitat de Paiporta (Horta Sud), on hi va haver 45 morts, s’han reunit centenars de persones, que han fet un homenatge emotiu amb ciris il·luminats al voltant dels dos ponts del barranc de Torrent.

Les concentracions han estat convocades per una cinquantena d’organitzacions cíviques i sindicals, que denuncien la gestió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, i en demanen la dimissió. Demà hi ha una manifestació a València que es preveu multitudinària.

A les 20.11, l’hora exacta en què va sonar l’alerta el 29 d’octubre, s’ha fet sonar el mateix so que fan les alertes als mòbils:

A Picanya (Horta Sud) s’ha fet una marxa amb ciris en homenatge a les víctimes:

Al Parc Alcosa, un dels barris d’Alfafar (Horta Sud) més afectats, també hi ha hagut una mobilització dels veïns, que s’ha desplaçat fins a l’ajuntament per demanar la dimissió de Mazón i que s’accelerin les ajudes.

 

També en moltes més localitats valencianes:

Ara mateix a Alacant, #MazonDimissió i #mazonalapreso pic.twitter.com/XUycxPmWsM

— AT_ LasLomas (@AT_IESLaslomas) November 29, 2024

Fotografia de Torrent

1MES
223 MORTS = O RESPONSABLES
17 MORTS A VALÈNCIA
14 La Torre

Ni oblit, ni perdó #MazonDimissió pic.twitter.com/yntZPOkugV

— Lucía Beamud (@BeamudLucia) November 29, 2024

 

A València, a diferència de la manifestació del 9 de novembre, un fort dispositiu policíac ha impedit d’arribar a la porta del Palau de la Generalitat, i la concentració s’ha hagut de fer a la plaça de la Mare de Déu.

 

La restitució pública del president Jordi Pujol no és una causa personal. És la causa d’un espai polític. Avui li han fet un homenatge a Castellterçol (Moianès), casolà però transcendental, que ha servit per a situar dos missatges: “Això de la independència és molt difícil” i “Hauria valgut la pena de mantenir Convergència”. I aquests dos missatges tampoc no són cap causa personal, sinó, novament, la causa d’un espai polític. Pujol té noranta-quatre anys, en fa dos que va tenir un ictus i fa poc que s’ha quedat vidu. Perdia el fil sovint i es repetia mentre la sala l’escoltava amb un nerviosisme espès, però encara li aguanta el carisma i el vigor, i s’ha barallat amb qui calgués per acabar de parlar. “Dos minuts, dos minuts més! Seieu!”, ha bramat davant el públic, que ja era dret. I sabia què deia. “Allò que dic ho sento”, ha afirmat.

Després d’una llarga reivindicació, Pujol ha demanat de reprendre l’obra convergent: “Hem d’aconseguir de mantenir, en el grau que puguem, això que fèiem. Per tant, primera cosa: salvar el partit, que no serà Convergència, en serà un altre, però ha de respectar aquell esperit i aquella mentalitat.” El fantasma de la resurrecció de Convergència flotava per l’aire de la sala a la recerca d’un cos viu, i resulta que n’hi havia uns quants, de cossos, amb una sola etiqueta: Junts. El president del parlament, Josep Rull, ha enviat un vídeo enregistrat en què definia Pujol com “el pare de la nació catalana moderna”. El president Artur Mas, que seia al seu costat, ja va dir fa quinze dies que el congrés de Junts podia significar “la recuperació de l’espai i sobretot del projecte de país” de Convergència. L’ex-presidenta del parlament Núria de Gispert ha celebrat que Junts i els hereus de “l’autèntica Unió Democràtica”, els Demòcrates de Toni Castellà, decidissin d’integrar-s’hi. I a la taula rodona, hi havia assegut el darrer candidat de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias.

Pujol, en canvi, no ha parlat directament de Junts, perquè encara té un retret guardat al pit: no és obra seva. No fou ell qui va extingir Convergència. Ell va cometre errors personals, vol dir, però els polítics no se li poden pas atribuir. “Convergència no hi és. Hauria valgut la pena de mantenir-la, de ser capaços de superar un trauma del qual jo em sento, en part, responsable. Allò es podia salvar, però aleshores tothom es va atabalar. Ja ho entenc, ja ho entenc, ja ho entenc. Jo vaig dir: ‘Em retiro i em repudieu’”, ha dit. Mas, l’hereu que li va retirar els honors, tenia el cap cot i els braços plegats. Pujol es fa càrrec de la ferida moral que va causar la confessió de la deixa de l’avi Florenci, però es desentén del procés.

Per explicar-ho sense que semblés cap atac a Mas, Pujol ha recreat una conversa amb el seu amic Pere Figuera, activista antifranquista i molt independentista, mort el 1970 en un accident de moto, i que, per tant, ni tan sols el veié president. “Jo li deia: ‘Pere, no serem independents. Per què? Perquè, mira, Espanya és un país molt poderós, que té una de les dues o tres llengües més importants del món, que està ficada per tot arreu. Podem aspirar a salvar-nos, però ho hem de fer negociant amb Espanya.” Això, ha prosseguit Pujol, ho deia un bon jan de dinou anys que encara tenia empenta per a fer les coses. “Això ara gairebé no es pot dir. Ara es pot dir una mica més, perquè aquests últims temps s’ha vist que això de la independència serà molt difícil. Nosaltres hem d’aconseguir tenir un país prou consistent. Amb autonomia. El país de Prat de la Riba”, ha dit.

Pujol navega còmodament en la insinuació del “jo ja ho deia”, perquè encaixa en la imatge del polític brillant que hi veia sempre enllà, i els altres eren cecs. Una imatge que li han brodat a mida els seus seguidors més fidels, com Lluís Prenafeta, que avui havia de ser a l’acte, però no hi ha pogut anar. El seu fill Marc n’ha llegit un text en què Prenafeta s’hi desfeia en elogis. Per què l’entorn del president Pujol era molt més independentista que no pas ell? “Perquè el president era més intel·ligent que nosaltres”, va respondre Prenafeta una vegada. Però Pujol tampoc no ha dit “jo ja ho deia” directament, sinó que ho ha posat en boca dels presidents Enric Prat de la Riba i Francesc Macià, de qui ha dit que no havien estat mai independentistes, encara que poguessin semblar-ho, perquè coneixien bé l’estat espanyol.

Castellterçol no és un lloc atzarós per a demanar que torni Convergència. És la vila natal de Prat, president de la Mancomunitat entre 1914 i 1917 i a qui el pujolisme sol idolatrar com el “seny ordenador de Catalunya”. L’acte d’avui l’organitzava justament l’associació que en preserva la memòria, i fa molts anys que, cada primer d’agost, fan també un homenatge a Prat al qual Pujol ha assistit religiosament aquestes darreres dècades. L’historiador Adrià Fortet, deixeble de Joan B. Culla, ha traçat un paral·lelisme entre els llegats de Prat i de Pujol: la reconstrucció d’un país que venia de la ruïna i es pogué modernitzar de pressa. Relligant-ho amb el present, Fortet ha dit que tots dos exemples podien servir de brúixola per a reconstruir el país ara. Però, després, Pujol ha fet servir Prat per assenyalar el límit polític d’aquesta reconstrucció: “Hem d’aconseguir un sistema que no se’ns pugui discutir per part del govern espanyol en el sentit de la llengua, la cultura, l’ensenyament, la funció pública, i la capacitat de Catalunya de fer un poble que valgui la pena, que era la idea d’en Prat de la Riba”. Posar una pedra damunt d’una altra, sí, però dins d’Espanya.

Tanmateix, hi ha uns altres vincles de Pujol amb Castellterçol que fan el relat una mica més irregular. A la vila, hi sovintejava la família de Raimon Galí, un dels pensadors que més van influir de jove el president. Galí era un crític profund del catalanisme d’abans de la guerra, del tradicionalisme de Prat i del bisbe Torras i Bages. A redós de les seves idees, de fet, s’articulà el CC, el moviment de joves catòlics catalanistes en què Pujol va forjar el seu lideratge. Galí demanava una “meditació catalana”, una reflexió moral que, abans de reconstruir el país, reconstruís els catalans perquè superessin el folklorisme, la passivitat, l’obediència cega a l’església, la banalitat. Llavors era una crítica ben compartida per Pujol, com reflecteixen els seus escrits del 1961 a la presó, en què renegava del català “colltorçat i trist” i de “l’habituat cofoi”. “Hi ha gent que no s’adona que són uns derrotats, als quals només és permès agitar-se per petites qüestions marginals; complaure’s en foteses, com indis ignorants enlluernats amb mirallets, i hi ha gent que se sent tan derrotada que no gosa fer un pas”, escrivia llavors el president.

En els discursos d’avui de Pujol i dels seus escuders no hi havia cap esmena a Prat de la Riba, sinó la reivindicació del paral·lelisme entre tots dos mons. Fortet mateix s’ha referit a la Lliga Regionalista, partit de Prat, com “el gran partit del catalanisme”, mentre la presidenta De Gispert assentia, i Pujol n’ha lloat la capacitat d’integrar perfils ideològics molt diferents. Galí era tan crític amb la Lliga Regionalista com amb la resta de forces d’aquell temps, però avui no hi havia ni rastre d’aquella crítica, perquè Convergència no va ser pas la continuació d’aquella “meditació catalana”, sinó una interrupció. Com escrigué magistralment Jaume Lorés l’any 1984, “l’home català, base del nou catalanisme, que per a Galí era una recerca costosíssima, és, per a Pujol, una fàcil troballa, rebaixant les exigències ètiques i culturals del seu nou catalanisme”. La Convergència que avui Pujol demana de recuperar desmuntava els somnis del jove Pujol.

Pujol no ha gosat d’afirmar que Catalunya no seria mai independent, com han aventurat unes quantes interpretacions generoses dels seus mots. Amb la seva sintaxi envellida i dispersa, ha insinuat que calia assumir que no la veuríem, pel cap baix, els lustres vinents, però no ha fet el pas final de matar del tot l’esperança, perquè això també és Convergència: l’exigència de “treballar amb Espanya”, però amb la bombeta encesa al final del passadís. L’adeu de Pujol també és un desafiament a les generacions posteriors: ningú no ha demostrat fins ara que pot superar la idea de política pràctica que sostingueren ell mateix i Prat de la Riba. “Jo, que arrossego un nom que fa mal, puc fer sermons com aquest, però la resta l’heu de fer vosaltres”, ha acabat. Perquè Jordi Pujol reconeix la tragèdia però mai la derrota.

 

Solament seixanta-sis litres. Aquesta és la testimonial producció d’oli obtinguda d’oliveres mil·lenàries del territori Sénia aquesta campanya. La sequera prèvia a l’inici d’aquesta collita, en el marc d’una campanya general nefasta per al sector oleícola al territori, així com els efectes del canvi climàtic han deixat les xifres en mínims històrics. Així s’ha constatat durant el dotzè Congrés Oliveres Mil·lenàries del Territori Sénia, que per primera vegada s’ha celebrat al museu de l’aire lliure de la finca de l’Arion, a Ulldecona. El director territorial del Departament de Territori, Miquel Alonso, ha anunciat que treballen per enllestir durant l’any vinent el reglament de la llei que ha de protegir aquest patrimoni.

Dels setze productors acreditats al territori Sénia, que abasta quinze municipis valencians, nou del Principat i tres de la Franja, únicament Lluís Porta va decidir arriscar-se davant la perspectiva d’un més que possible fracàs. Propietari d’una de les finques amb major concentració d’arbres monumentals, a Ulldecona, així com d’un molí d’oli a la Galera, ha recol·lectat només una mica menys de cinc-cents quilos d’olives de divuit arbres. D’aquí n’ha extret seixanta-sis litres d’oli: molt lluny dels deu mil que, com l’any 2019, s’han arribat a produir a tot el territori Sénia.

“Quan al setembre veiem la previsió de collita per enguany, érem conscients que hi havia molt poca collita. Però pensàvem que era viable tractar de fer-ho per donar testimoni de la importància de continuar les oliveres mil·lenàries i fent l’oli de les oliveres mil·lenàries. Va ser una aposta: ens ho vam jugar a tot o res. Només teníem olives per fer una sola molta i, per sort, ha sortit bé i hem pogut fer un verge extra de la màxima qualitat, que hem certificat com a oli d’aquesta collita de 2024 i estem molt contents”, ha manifestat Porta. Les condicions climàtiques, d’uns anys ençà, castiguen severament la producció d’unes oliveres fargues que, en alguns casos, fa més de 1.700 anys que estan plantades al mateix enclavament. L’oleïcultor assegura que, ara com ara, mantenir aquesta producció és inviable. “La sostenibilitat econòmica, ja no de les oliveres mil·lenàries, sinó també de la varietat farga, és pràcticament impossible. Són unes varietats que, amb el canvi climàtic, ens adonem que queden desplaçades. És molt difícil arribar a fer una collita en quantitat i qualitat per la sequera i altres impactes”, ha assegurat.

Congrés entre oliveres

La dada de la producció d’oli d’aquesta campanya s’ha fet pública en el marc del dotzè congrés Oliveres Mil·lenàries del Territori Sénia que, precisament, i per primera vegada, s’ha celebrat justament al museu a l’aire lliure de la finca de l’Arion, una de les concentracions d’arbres monumentals més importants i antigues del territori. Organitzat per la Mancomunitat de la Taula del Sénia i l’Associació Territori Sénia, ha reunit productors, propietaris, elaboradors, restauradors, agents turístics i batlles.

Els propietaris i productors, que d’ençà de fa anys alerten sobre la necessitat de recursos que els ajudin a preservar i mantenir viu aquest patrimoni natural i cultural, reclamen a l’administració, concretament a la Generalitat, que sigui “coherent” amb la llei aprovada i converteixi el suport verbal en suport tangible. “Quan l’any 2020 van aprovar una llei pràcticament per unanimitat cal que la tirin endavant, que aprovin el reglament i hi hagi mesures perquè els propietaris i agricultors que treballem les oliveres mil·lenàries que no sigui un esforç estèril, perquè a la llarga s’acabarà”, insisteix Porta. Segons l’inventari impulsat per la Mancomunitat i l’Associació, de la xifra inicial de 4.080 oliveres mil·lenàries inventariades al territori Sénia ha superat ja les 7.000.

El fins fa dos dies secretari general del PSOE , Juan Lobato, ha lliurat avui al Tribunal Suprem el seu telèfon mòbil i l’acta notarial que va registrar amb els missatges que va intercanviar amb una assessora de la Moncloa. Lobato ha declarat durant prop d’una hora i mitja davant el jutge Ángel Hurtado, que investiga el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, per la suposada filtració de dades personals de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, l’empresari Alberto González Amador. Després de declarar, Lobato ha explicat que ha lliurat el mòbil voluntàriament perquè “els socialistes sempre porten la veritat i la llei per davant”.

La boirina de la corrupció entela el congrés del PSOE

Segons els documents que Lobato ha lliurat al Suprem, als quals ha tingut accés l’ACN, l’exsecretari general del PSOE de Madrid va rebre de Moncloa les dades sobre el frau fiscal de González Amador abans que aquests apareguessin publicats a El Plural, el primer mitjà que en va fer notícia.

A la conversa de WhatsApp, a les 8.48 l’assessora de Moncloa Pilar Sánchez Acera li comunica que la informació sortirà als mitjans i li diu que “la imatge amb la carta és potent”. Lobato replica preguntant si ja s’ha publicat a algun lloc i com és que la té, i Acera respon “perquè arriba, la tenen els mitjans”.

Poc després, a les 9.29 l’assessora de la Moncloa li envia un enllaç amb la informació apareguda a El Plural i li diu: “Ja està”.

Lobato ha declarat voluntàriament durant una hora i mitja. Ha arribat al Tribunal Suprem poc abans de les 10 del matí. Ho ha fet amb una carpeta amb el logo del PSOE sota el braç on hi duia l’acta notarial amb els missatges que suposadament va rebre de la Moncloa.

El que fins dimecres era secretari general del PSOE madrileny ha comparegut com a testimoni en la causa del Suprem per la suposada filtració de dades personals de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, l’empresari Alberto González Amador, que prèviament havia reconegut dos delictes fiscals.

El jutge del Suprem Ángel Hurtado investiga el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, a qui relaciona amb la filtració a la premsa de les dades de González Amador en el marc d’un intent de la Fiscalia per rebatre les mentides del cap de gabinet d’Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez, sobre un acord inexistent entre Amador i el ministeri fiscal.

Lobato va ser citat després que el diari ABC publiqués que, com a secretari general del PSM, havia anat a una notaria a registrar converses de WhatsApp amb Pilar Sánchez Acera, cap de gabinet del ministre de Transformació Digital. En aquestes converses s’hauria mencionat informació sobre González Amador.

Segons el rotatiu, Sánchez Acera va demanar a Lobato que utilitzés aquestes dades en un debat a l’Assemblea de Madrid, però ell s’hi va negar, al·legant que eren confidencials. Les dades van aparèixer aquell mateix dia a la premsa.

Lobato va abandonar el càrrec després que transcendís que havia registrat davant notari una conversa amb Pilar Sánchez Acera, cap de gabinet del ministre de Transformació Digital. Alguns dirigents del PSOE li han atribuït manca de lleialtat i ell va denunciar que era objecte d’un “linxament” per part de membres del partit.

De fons, la voluntat de la direcció dels socialistes de rellevar-lo com a líder del PSM durant el Congrés territorial que els socialistes madrilenys celebraran en els pròxims mesos. Amb la seva sortida, Lobato facilita el camí perquè el PSOE pugui situar Óscar López al càrrec.

L’antic cinema Comèdia de Barcelona esdevindrà la seu del Museu Carmen Thyssen. El fons inversor Stoneweg ha comprat l’edifici, situat al passeig de Gràcia, segons que ha avançat La Vanguardia. Al maig, les famílies Pla i Planàs ja havien signat un pre-acord per a llogar-lo, però finalment han acordat de vendre’l.

El batlle, Jaume Collboni, ha celebrat l’acord, que considera una gran notícia per a la ciutat. Per la seva banda, la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar, ha aplaudit el pacte i ha dit que esperava que no anés en detriment de l’espai de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).

La decisió de comprar l’edifici respon a la voluntat de la baronessa Thyssen de fer un projecte ambiciós. Per contra, considera que el lloguer que havien acordat la limitava a l’hora d’invertir-hi.

Collboni ha dit que el nou museu representaria un salt qualitatiu en l’oferta museística de Barcelona i diversificaria culturalment el centre de la ciutat. A més, ha dit que el nou museu i les ampliacions previstes del MACBA i el MNAC serien un “salt històric” en l’oferta museística de la ciutat.

Segons que ha explicat La Vanguardia, el cost de l’operació, entre l’adquisició i les obres d’adequació de l’espai, supera els cent milions d’euros.

El cinema Comèdia va tancar el 14 de gener, després de més de seixanta anys. S’havia convertit en sala de cinema el 1960. Abans, havia estat la residència de l’empresari i polític Frederic Marcet i més tard un teatre. L’edifici, dissenyat per l’arquitecte Tiberi Sabater, va ser construït entre el 1887 i el 1890.

El president Jordi Pujol ha demanat al món convergent que recuperés una política possibilista dins l’estat espanyol perquè “això de la independència serà molt difícil”, i ha dit que va ser un error d’extingir Convergència Democràtica de Catalunya. Pujol ho ha expressat en un homenatge a Castellterçol (Moianès), en què ha trenat un discurs una mica erràtic, en què a voltes perdia el fil i es repetia –atesa la seva edat, noranta-quatre anys, i les seqüeles d’un ictus que va tenir ara fa dos anys. En un discurs de quaranta minuts que s’ha acabat un punt abruptament, ha semblat sovint desorientat –tot i que ell mateix ha fet molta broma sobre aquest fet–, però els arguments i els missatges que volia enviar eren clars. “Allò que dic, ho sento”, ha aclarit ell mateix.

Pujol també ha dit que els presidents Enric Prat de la Riba i Francesc Macià no havien estat mai independentistes, encara que poguessin semblar-ho per les seves accions polítiques, perquè eren conscients del poder que tenia Madrid. Ell mateix s’ha reconegut en aquest diagnòstic i ha recordat una conversa de fa més de seixanta anys amb un amic seu independentista, Pere Figuera. Pujol li responia llavors que Catalunya no seria independent. “Per què? Espanya és un país molt poderós, que té una de les dues o tres llengües més importants del món. Que està ficada pertot arreu. Podem aspirar a salvar-nos, però ho hem de fer a través de negociar amb Espanya”, ha dit, tot recreant la conversa.

Pujol ha parlat en un homenatge organitzat per l’associació dels Amics d’Enric Prat de la Riba. L’acte s’emmarca en una sèrie de conferències i trobades per a reivindicar el llegat pujolista, bo i coincidint amb els cinquanta anys de Convergència, i la figura del president, ara que l’Audiència espanyola ha fixat la data del judici contra la seva família –el novembre del 2025– per delictes d’organització criminal, emblanquiment de capitals, falsedat documental i delictes contra la hisenda pública. Ningú no hi ha fet menció, però Pujol ha dit que es feia responsable dels errors que havien derivat en la desaparició del partit, cosa que ara lamentava.

“Convergència no hi és. Hauria valgut la pena de mantenir-la, de ser capaços de superar un trauma del qual jo em sento, en part, responsable. Allò es podia salvar, però aleshores tothom es va atabalar. Ja ho entenc. Jo vaig dir: ‘Em retiro i em repudieu.’ Això va anar ben bé així, però encara hi som, tots nosaltres, i hem d’aconseguir de mantenir, en el grau que puguem, això que fèiem. Primera cosa: salvar el partit, que no serà Convergència, en serà un altre, però ha de respectar aquell esperit i aquella mentalitat”, ha dit.

L’acte ha tingut més ponents, que han parlat abans, El president del parlament, Josep Rull, en un vídeo enregistrat, ha definit Pujol com “el pare de la nació catalana moderna”. L’ex-presidenta del parlament Núria de Gispert ha celebrat que Junts i els hereus de “l’autèntica Unió Democràtica”, els Demòcrates encapçalats per Toni Castellà, decidissin d’integrar-se. L’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias i l’ex-conseller Felip Puig han recordat l’obra de govern del president Pujol i el tarannà pactista.

L’historiador Adrià Fortet, deixeble del professor Joan B. Culla, ha comparat l’obra de govern de Pujol amb la de Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya entre el 1914 i el 1917, perquè tots dos, ha dit, van reconstruir un país que es trobava en un estat molt magre. “La reconstrucció tant de Prat com de Pujol ens poden ajudar a construir el país una altra vegada”, ha dit. L’advocada Magda Oranich ha explicat que l’etapa de la transició havia implicat uns quants èxits polítics, malgrat que no s’aconseguís la ruptura, i el president Artur Mas ha demanat d’aprendre dels èxits i dels errors del procés amb realisme i sense menystenir l’autonomia.

Els Mossos d’Esquadra han intervingut 4.545 armes blanques -una mitjana de 25 al dia- i 562 armes de foc en procediments administratius o penals durant la primera meitat d’aquest 2024. En ambdós casos la xifra ronda la meitat de les armes intervingudes tot l’any 2023: 9.180 armes blanques i 1.171 de foc.

La majoria són navalles, dues de cada tres, i gairebé un 30% ganivets. Pel que fa a les de foc, gairebé el 60% són armes llargues. La consellera d’Interior, Núria Parlon, admet un “augment dels incidents amb armes blanques a Catalunya en diferents tipologies delictives”.

Delictes i faltes

Del conjunt d’actuacions dels Mossos que han acabat amb intervenció d’arma o armes blanques fins a setembre d’enguany, el 73,6% de fets denunciats són faltes administratives (14.210). Pel que fa als delictes, representen el 26,7% dels fets denunciats.

La tipologia de delicte més comuna amb intervenció d’arma blanca és el d’amenaces (hi ha 1.300 fets denunciats per aquest tipus penal concret) i coaccions, que representen un terç del total; una quarta part més són delictes de lesions (s’inclouen els maltractaments en l’àmbit de la llar, que per si sols són un 7% de tots fets delictius comptabilitzats) i una altra quart part són delictes contra el patrimoni (entre els quals els de furt, robatori amb força o danys).

 

Encara amb dades corresponents als primers nou mesos d’aquest any, els Mossos han practicat 1.301 detencions (no es discrimina si un individu ha estat detingut més d’una vegada). La xifra s’apropa a les 1.586 detencions de tot el 2023, però sembla que estarà lluny del rècord de 1.952, l’any 2022. El perfil més habitual (nou de cada deu detinguts) són homes, i l’edat mitjana enguany i l’any passat és de 34 anys.

La intervenció d’armes blanques, en màxims

Les intervencions d’armes blanques tant en procediments administratius (faltes) com penals estan en màxims històrics. Concretament, les actuacions policials per delictes que acaben amb intervenció d’arma blanca es van més que triplicar entre 2013 i 2023: de 501 procediments l’any 2013, a 1.613 l’any passat, segons dades obtingudes per l’ACN a través d’una petició d’informació pública. Enguany, entre gener i setembre, n’han estat 1.289, xifra gairebé calcada al 2023 en aquest mateix període. Això representa, de mitjana, unes cinc actuacions diàries amb intervenció d’arma blanca, i gairebé 145 al mes.

On hi ha hagut més intervencions és a Ciutat Vella, amb 149, molt per sobre de Terrassa i Badalona, amb 65 casos respectivament.

Un estudi vincula la millora de les teràpies antiretrovirals contra la sida, com també el començament immediat del tractament després del diagnòstic, amb una reducció del reservori viral -el principal obstacle que fins ara ha impedit trobar una cura definitiva per a aquest virus- en les persones amb VIH. L’anàlisi d’IrsiCaixa, que recull dades de prop de 900 persones diagnosticades i tractades en els darrers 30 anys, revela una tendència esperançadora: les persones que van començar el tractament a partir del 2007 presenten un reservori viral fins a quatre cops menor en comparació amb aquelles diagnosticades i tractades prèviament. Per tant, les cèl·lules immunitàries es mantenen en nivells significativament més alts.

Aquesta reducció coincideix amb l’aprovació de fàrmacs que impedeixen la integració del VIH a l’ADN de les cèl·lules.  També coincideix amb la implementació de guies clíniques que recomanen iniciar el tractament de manera immediata després del diagnòstic.

“L’evolució i els avenços en el tractament del VIH ens han permès domar el reservori viral”, explica Javier Martínez-Picado, investigador principal d’IrsiCaixa i professor ICREA. “Aquests descobriments demostren que els nous tractaments no només són efectius per reduir la càrrega viral, sinó que també obren el camí cap a una cura, ja que disminueixen el principal obstacle per erradicar definitivament el virus”, afegeix.

Els gràfics de l’estudi revelen un canvi notable a partir del 2007. “Des de llavors, les persones que inicien el tractament no només mostren un reservori viral inferior, sinó que també presenten un sistema immunitari en millor estat”, indica Maria Salgado, investigadora IGTP a IrsiCaixa. A més, el temps necessari per aconseguir que el virus sigui indetectable a la sang, i per tant intransmissible, s’ha reduït. L’equip també ha identificat quants pacients tenien un reservori extremadament baix, un perfil denominat LoViReT (Low Viral Reservoir Treated).

L’aspirant a tornar a presidir ERC, Oriol Junqueras, ha admès que li agradaria ser candidat a la presidència de la Generalitat quan ja no estigui inhabilitat. De moment, segons que ha recordat en una entrevista a TV3, no pot ser cap de llista fins al 2031 si no se li aplica la llei d’amnistia. “Jo vull ajudar des de tots els àmbits i potser des de la candidatura a la presidència de la Generalitat. Tota la predisposició del món en ajudar amb tot”, ha afegit. En canvi, els aspirants a encapçalar ERC de les dues altres llistes, Xavier Godàs (NEN) i Helena Solà (Foc Nou), han deixat clar que no volen presentar-se en unes eleccions catalanes i proposen separar les dues figures: el president d’ERC i el presidenciable a la Generalitat.

Junqueras també ha afegit que al partit hi ha persones que tenen “ambicions legítimes i molta capacitat” per ser candidats a la presidència de la Generalitat i ha apuntat que s’haurien de fer primàries per elegir el cap de llista. De totes maneres, ha mostrat la seva disposició a optar-hi.

D’altra banda, Junqueras ha deixat clar que no deixarà de militar al partit encara que perdi la votació d’aquest cap de setmana i no torni a presidir ERC. “Estic segur que ERC és la millor eina per servir aquest país”, ha conclòs.

I pel que fa a l’acord entre ERC i PSC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat, l’ha qualificat de millorable. Segons que ha afegit, ara s’ha de fer el possible perquè es compleixi i ha avisat als socialistes que, si no ho fan, no podran aspirar a cap acord afegit, en referència al pressupost de la Generalitat.

El ple de l’Ajuntament de Paiporta (Horta Sud) ha escenificat la ràbia, el descontentament i la desesperació dels veïns, que han exigit solucions, responsabilitats i el repartiment de les ajudes. En aquest sentit, han assegurat que la desorganització, la desinformació i la descoordinació han estat absolutes i que, un mes després de la tragèdia, continuen. Uns veïns que, segons que han dit, “encara duem les botes d’aigua”.

Un futur incert, ganes de tornar a començar, agraïment i un cert escepticisme: la cultura un mes després del fang

La sessió plenària, que ha començat a les 19.00, ha aprovat uns quants punts de l’ordre del dia, malgrat les interrupcions contínues del públic. Entre aquests punts, s’ha aprovat una modificació del crèdit d’1,4 milions d’euros per destinar-los a partides per afrontar les despeses corrents de recuperació pel temporal. 

Durant el torn de precs i preguntes, els regidors de l’oposició han expressat també el seu malestar i han exigit “seriositat i compromís” amb les necessitats dels veïns. A més, han criticat durament l’actuació de l’equip de govern el dia 29 d’octubre, especialment el fet de no haver suspés les classes ni les activitats extraescolars, com es va fer en altres localitats, com ara Torrent. 

La batllessa, Maribel Albalat, ha explicat que es va rebre una alerta hidrològica que indicava que el barranc de Torrent (o rambla del Poio) assoliria els 264 litres per metre quadrat per segon, una quantitat que, segons que ha dit, era assumible. No obstant això, ha afirmat que aquesta xifra queda molt lluny dels 2.300 litres per metre quadrat que finalment es van registrar, dels quals “no rebérem cap avís”.

Maribel Albalat: “La gent està nerviosa i s’impacienta, hi ha certes coses que no arriben” 

Els veïns han estat protagonistes de la sessió plenària, on han expressat problemàtiques particulars, com ara garatges que continuen negats, clavegueram obstruït a molts domicilis, aigües fecals que s’aboquen a garatges des de baixants trencats i manca d’enllumenat públic en unes quantes zones.

Tant el públic com l’oposició s’han interessat també per la reobertura de les escoles, ja que, segons una mare, “els infants no poden estar un mes sense escola; són els més indefensos i ja tenen problemes d’ansietat”. Aquesta veïna ha explicat que, a més de no poder dur els fills a l’escola, ha hagut d’anar a treballar caminant per l’autovia més de nou quilòmetres. “No pot ser que 4.000 infants no estiguen reubicats en cap centre”, ha clamat.

El consistori ha indicat que treballa en un pla per reubicar els escolars i ha assegurat que l’empresa Tragsa ha paralitzat temporalment les tasques al municipi després de l’accident mortal ocorregut a Massanassa. També s’ha manifestat malestar pels mals olors que desprén el barranc, les aigües del qual contenen material fecal a causa de la ruptura d’un col·lector. S’ha exigit una solució immediata.

Un dels veïns que han intervingut ha parlat en nom de Jesús, un veí que continua a l’hospital, ven fruits secs al mercat municipal i que passà la tarda de la tragèdia quatre hores aferrat a una reixa. Mentrestant, la seua dona, embarassada de vuit mesos, intentava retenir el part, i avui finalment ha donat a llum una nena, Lucía. Aquest veí ha demanat “unitat” per Lucía i ha fet una crida a “trobar esperança en ella” i a “guardar respecte pels que ja no hi són”.

Els assistents també han exigit conéixer el nombre real de morts a Paiporta. La batllessa ha indicat que les dades de què disposa assenyalen que 45 persones han aparegut mortes al terme municipal, sense precisar si totes eren veïnes.

Una altra veïna ha acusat el consistori de “mala gestió i falta d’informació”. Juntament amb altres assistents, ha demanat explicacions sobre per què els militars que ajudaven han marxat. El consistori ha indicat que continuen treballant al poble.

La batllessa ha admès que “alguna cosa va fallar”, que els serveis d’alerta no es van activar i que Paiporta, com el municipi més afectat pel temporal, ha afrontat la situació amb “recursos molt precaris”.