Arran de les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasel, a en Billy li van obrir dues causes judicials que li han canviat la vida. Aquest jove de vint-i-dos anys de Parets del Vallès (Vallès Oriental) serà jutjat el 25 d’abril a la Ciutat de la Justícia de Barcelona. La fiscalia li demana cinc anys de presó pels delictes de desordres públics continuats, danys mitjançant incendi i atemptat contra l’autoritat. A aquesta causa cal afegir-n’hi una altra en què la fiscalia demana set anys i quatre mesos de presó pels delictes de desordres públics i danys mitjançant incendi. Entre totes dues, sumen dotze anys i quatre mesos de presó.

En aquest darrer procediment l’acusen d’haver format part del grup “d’avalotadors” que feia saqueigs a comerços, barricades i llançaments contra la policia i d’haver cremat un contenidor en una d’aquelles nits de protestes. En l’altre, el que es jutja el dia 25, l’acusen de fets semblants, però repartits en uns quants dies, fins i tot, algun dia abans de l’empresonament del raper. La defensa del jove assenyala l’error que implica que hi hagi dues causes separades, que fan augmentar la pena. La causa que fa referència a una sola nit en concret hauria de ser inclosa en l’altra, que ja en recull unes quantes. L’acusat nega rotundament els fets i denuncia unes peticions de pena tan elevades.

Dues nits al calabós

Tot va començar el 20 de febrer de 2021. El jove, que aleshores tenia dinou anys, va anar a una de les manifestacions en suport de Hasel que es feien a Barcelona. “Van començar les manifestacions als Jardinets de Gràcia i ja vam veure que era una protesta estranya i que la policia començava a carregar”, recorda. “Llavors vam marxar i vam anar cap al metro. Allà van aparèixer dos homes corrents, amb uns set o vuit més darrere. Vam pensar que eren nazis. Em van agafar, em van dir ‘fill de puta, a terra’, em van clavar una puntada de peu a l’estómac i em van separar dels meus amics. Deien que jo dirigia les manifestacions i em deien de tot.” Segons que explica el jove, després van arribar antiavalots dels Mossos d’Esquadra i se’ls van emportar de mala manera: “Estàvem emmanillats i ens posaven el braç fins dalt, jo em queixava i em deien que callés, que per tirar pedres bé que no tenia problemes.”

En Billy i els seus amics van ser traslladats a comissaria, on els van fer fotografies, i després els van tancar en una cel·la. “Ploràvem perquè no sabíem què passava i ens tractaven molt malament. Demanàvem aigua, ens en donaven molt poca i ens deien ‘per tirar pedres pots aguantar’. Pràcticament no vam menjar i no ens deixaven dormir, posaven un partit de futbol pel megàfon i reien.” Van passar dues nits al calabós fins que van ser traslladats a la Ciutat de la Justícia. “Érem sis persones en un espai molt reduït, emmanillats cap enrere i molt incòmodes. Allà, un altre mosso, que semblava d’extrema dreta, em va dir que de gent com jo n’hauria de ser plena, la presó.”

Una segona detenció

Finalment, els joves van ser alliberats, però al cap d’un temps en Billy va tornar a ser detingut. “Van venir a casa meva a les vuit del matí. Anava sense emmanillar i em van emmanillar just quan vam passar davant una escola, davant els meus veïns.” El jove va tornar a ser traslladat a comissaria, on explica que li van ensenyar un conjunt de fotografies de manifestacions diferents en què ell, suposadament, apareixia. De fet, explica que li van ensenyar imatges de manifestacions contra la sentència del procés el 2019, moment en què ell era menor d’edat. Diu que les imatges que té la policia són ambigües i que s’hi veuen joves involucrats en els aldarulls, però sense que es pugui identificar qui són i amb una roba molt comuna.

A mesura que la causa es va anar complicant, i amb unes peticions de pena tan altes, la seva angoixa va anar creixent i va prendre la decisió de deixar els estudis per treballar, tenint en compte que el procés podia implicar moltes despeses. “Algun dia tornaré a estudiar, però ara no puc, i a més, he d’anar a signar dues vegades el mes. Intento oblidar-ho perquè crec que, si no, tindria depressió. Fa dues setmanes, vaig tenir un atac de nervis i vaig acabar al metge, tinc molta sensació d’injustícia, perquè jo no he fet res. Busquen gent innocent per a atemorir qui es vulgui manifestar. Ho fan per acollonir-nos a tots.”

Sobre si, en el seu cas, hi poden haver influït els prejudicis racistes, en Billy ho dubta. “No ho sé. Jo he nascut aquí i em considero català, és la meva terra, però com que tinc orígens marroquins, potser sí que hi podria haver influït. Però no recordo que em diguessin res racista, la veritat. Només recordo la puntada de peu i els insults…”

Un cas fora de la llei d’amnistia

Com que a la comissaria li van ensenyar fotografies que tenien a veure amb les protestes post-sentència i aquests fets eren a l’atestat, en Billy ha pensat alguna vegada si era possible que la llei d’amnistia l’ajudés parcialment, però aquests fets finalment no apareixen en els escrits d’acusació i les protestes per la llibertat de Hasel que conformen totes dues causes no en serien cobertes. “Jordi Turull, també de Parets, em va dir que jo entrava dins l’amnistia, però no sé si sabia que la meva causa no tenia a veure directament amb les protestes post-sentència. En general, políticament, ens hem sentit abandonats des del primer moment. A vegades, els convé venir per fer-se la fotografia, però la solidaritat real la reps del poble. Només ens han demostrat que ens han mentit. A mi no m’ha arribat mai cap missatge, només aquesta trucada.”

En Billy també vol recordar que, malgrat que ja han passat més de tres anys d’aquelles manifestacions, Pablo Hasel continua a la presó, i molts rapers estan atemorits per les conseqüències que poden tenir les seves lletres. “Encara que intentin reprimir-nos, les presons són molt petites i no hi poden posar tanta gent dins. Sempre hi haurà persones que tindran por, però moltes altres, no.”

“Potser us semblarà begut,
marejat o mig perdut…
Però qui ara trontolleja,
rondina i s’angunieja
amb una espasa al pit
és un gran drac ferit
que, abans de caure a terra
tot fet una desferra,
encara fa un crit fort
tentinejant de tort”

De primer, els versos que obren La llegenda de Sant Jordi de cap per avall (Comanegra) semblen indicar que, allò que s’hi explica, és la típica història de Sant Jordi, aquella que tothom sap com comença i com acaba: amb un drac afamat que té atemorida tota la vila de Montblanc i un roser nascut de la sang de la bèstia morta per un cavaller anomenat Jordi per salvar la princesa de ser devorada. Però no, aquest llibre de Tina Vallès i Òscar Julve no és com totes les històries que s’han explicat fins ara. “Estàvem tan farts de la llegenda que volíem donar-hi una volta, i fer-ho literalment”, explica Vallès. Així doncs, en aquest conte trobem la llegenda més popular de Catalunya explicada al revés, de cap per avall, amb un drac que escup la princesa de la panxa, un cavaller ferit que arriba tard i una princesa que s’embadaleix de la bèstia que de Sant Jordi. És a dir, una història innovadora i original sense perdre el component tradicional. “Volia posar-me fora del relat. El referent no marxa perquè tothom el coneix. He pogut fer el que he volgut”, comenta Vallès.

Una de les característiques del llibre també és la manera en què és escrit: la llegenda, a més de capgirada, és escrita en rima, i cada estrofa és composta per deu versos. Un desafiament personal que es va imposar Vallès a si mateixa. “Recomptar les síl·labes ha estat difícil, m’hi he barallat, però m’ho he passat molt bé!” De fet, assumir desafiaments lingüístics és propi de l’autora. No és estrany veure als seus llibres infantils i articles diferents tècniques literàries per a captar l’atenció dels lectors i la mainada. Un envit que, a més, ajuda a estimular i crear amb la llengua. Aterrit, jeure, babau, manyac, esfumar-se, tentinejar… hi ha molta riquesa lingüística. Tot plegat, acompanyat de les il·lustracions d’Òscar Julve, que tradueix en imatges –i de manera molt detallada– totes les escenes que s’hi expliquen. Així doncs, Vallès i Julve aconsegueixen de trencar amb l’estructura clàssica del conte, però mantenir-ne el sentit i l’essència. Els tres protagonistes continuen essent els mateixos i la llegenda és plenament reconeixible.

Vallès mateixa va proposar el conte a l’editorial. “No m’interessen els llibres estacionals perquè no són pensats per una ment creativa sinó per un departament de màrqueting. Per això, em vaig proposar el repte de crear una versió original de Sant Jordi i explicar d’una manera nova el que tothom ja sap.” El llibre es va presentar per primera vegada a Montblanc (Conca de Barberà), escenari de la llegenda que, demà, inundarà els carrers de roses i llibres.

Podeu comprar La llegenda de Sant Jordi de cap per avall, de Tina Vallès i Òscar Julve, a la Botiga de VilaWeb

La diada de Sant Jordi arriba enguany just abans de la campanya electoral de les eleccions a Catalunya. VilaWeb ha demanat a polítics valencians i als candidats a les eleccions del 12 de maig quin llibre regalaran per Sant Jordi i quin altre voldrien que els regalessin, amb una breu explicació. Alguns caps de cartell no s’hi han ajustat del tot i han respost amb la recomanació d’un llibre o uns quants. N’hi ha per a triar i remenar.

 

—Jéssica Albiach, candidata dels Comuns-Sumar

Recomano: Guillem, de Núria Cadenes. No és una novetat editorial, però ara que la barbàrie torna amb més força a les institucions i els carrers del País Valencià, hem de tenir més present que mai la memòria de Guillem Agulló i la lluita antifeixista. Cadenes fa un relat documentat a fons, de l’abans, el durant i el després de l’assassinat de Guillem Agulló. I des d’aquest fil conductor, obre focus i ens demostra l’existència i també el funcionament d’una xarxa d’extrema dreta, transversal, que recorre el país de costat a costat, i que opera des de tot arreu, des del món del futbol fins als mitjans de comunicació, i que blinda els feixistes perquè actuïn amb total impunitat. Per això, la lluita antifeixista ha de ser material, però també cultural.

—Pere Aragonès, candidat d’ERC i president de la Generalitat

Regalaré: A la meva dona, Les calces al sol, de Regina Rodríguez Sirvent, perquè sé que li agrada i té ganes de llegir-lo.
Voldria que em regalessin: Ocàs i fascinació, d’Eva Baltasar.

—Joan Baldoví, síndic de Compromís a les Corts

Regalaré: ¿El final de les estaciones?, el darrer llibre del meu company de grup parlamentari Juan Bodera i els científics Antonio Turiel i Fernando Valladares. Cal que es prenga consciència de la relació entre el canvi climàtic i l’augment de l’amenaça dels totalitarismes d’ultradreta.
Voldria que em regalassen: Ni fet ni desfet. Història del nacionalisme polític valencià (1974-1988), de Natxo Escandell, per a aprofundir en la història dels que han dedicat la seua vida a recuperar la dignitat d’aquest país.

—Carlos Carrizosa, candidat i dirigent de Ciutadans

Regalaré: La sangre del padre, finalista del premi Planeta del 2023, d’Alfonso Goizueta. Una interessant i ben escrita novel·la històrica sobre Alexandre Magne.
Voldria que em regalessin: El giro, de Stephen Greenblatt, sobre l’evolució de les idees medievals a l’edat moderna a partir de la troballa d’un poema antic.

 

—Laia Estrada, candidata i diputada de la CUP

Regalaré: JS-P. Joan Salvat-Papasseit: Poeta amb majúscula, de Joan Salvat-Papasseit. En motiu del centenari de la mort de Salvat-Papasseit, la petita editorial Lo Diable Gros ha editat, mitjançant un Verkami, l’obra completa del gran poeta gitano, independentista i defensor de la classe obrera, que, a més, compta amb un pròleg de luxe de Joan Fuster. És precisament un poema de Salvat-Papasseit (“Columna vertebral: Sageta de foc”) el que dóna nom al Casal Popular de Tarragona, el lloc on vaig començar la meva militància a l’esquerra independentista. El centenari del poeta i aquesta edició són dues bones excuses per a recuperar-lo.
Voldria que em regalessin: Vicent Andrés Estellés: La veu d’un poble, de Pau Alabajos. M’encanta Alabajos com a cantautor. I, ara, debuta com a escriptor per acostar-nos a la vida del poeta de Burjassot, de qui enguany també celebrem el centenari del naixement. Malauradament, les Corts Valencianes i el govern autonòmic espanyolista han decidit condemnar a l’oblit al gran poeta valencià. Per això Alabajos, conjuntament amb diverses entitats, han organitzat la commemoració popular del centenari d’Estellés. Així doncs, tant Alabajos com Estellés assumeixen la veu del poble.

—Alejandro Fernández, candidat i dirigent del PP a Catalunya

Regalaré: El mag, de Colm Tóibín. Un recorregut per la vida de Thomas Mann.
Voldria que em regalessin: Un clàssic que he descobert fa tan sols tres mesos: Hiroshima, de John Hersey, premi Pulitzer, i un dels millors reportatges de la història.

—Salvador Illa, candidat i dirigent del PSC

Recomano tres llibres: Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla. És una exhaustiva biografia d’un dels noms cabdals de la literatura catalana. Una visió molt integral de la figura de Pla, que en tracta l’esfera personal, però també la seva creativitat i la seva profunda relació amb els esdeveniments històrics i es converteix en un repàs de la història de Catalunya, Espanya i Europa durant el segle XX.
La passadora, de Laia Perarnau. Una mirada diferent dels conflictes bèl·lics i les seves heroïnes anònimes. La novel·la se centra en una dona que ho arriscava tot, sobretot la seva vida, per ajudar les persones que fugien dels nazis a passar la frontera per les muntanyes de l’Alt Urgell. Una novel·la que reivindica el paper de les dones de la resistència durant la Segona Guerra Mundial.
España, el pacto y la fúria, d’Enric Juliana. Una anàlisi clarificant i molt treballada sobre els principals esdeveniments polítics de les dues darreres dècades a Espanya. Juliana, una veu imprescindible per entendre on som i d’on venim des del punt de vista periodístic, repassa els fets amb un estil molt acurat i ens dóna les claus per a comprendre com pot ser l’Espanya que vindrà.

—Vicent Marzà, diputat de Compromís i aspirant a eurodiputat en les primàries de Compromís

Regalaré: País Valencià. Eixida d’emergència, de Ricard Chulià. Ricard és una persona molt intel·ligent i és interessant llegir-lo perquè hi ha moltes qüestions que demostren tots els punts de confluència que tenim.
Voldria que em regalassen: Tiberi Cèsar, de Núria Cadenes, perquè moltíssima gent m’ha dit que el llibre és magnífic.

—Àgueda Micó, portaveu de Compromís al congrés espanyol

Regalaré: A la meua filla, Heartstopper, d’Alice Oseman. És un llibre sobre la relació de dos xics. Hem vist la sèrie a Netflix i és molt bonica perquè tracta el despertar sexual de les persones no heteronormatives i els problemes que comporta.
Voldria que em regalassen: Amor capital, de Karmele Jaio. És un llibre que tracta de desmuntar la nostra educació sentimental i qüestiona la nostra manera d’estimar.

—Diana Morant, secretària general del PSPV-PSOE

Regalaré: Vint-i-cinc poemes, de Vicent Andrés Estellés. Enguany em resulta imprescindible sentir i compartir al nostre gran poeta. Potser els seus versos ens ajudaran a enderrocar els murs de la intolerància.
Voldria que em regalassen: El diari d’Anna Frank. Un llibre que en aquests mesos hauríem de rellegir. Una jove adolescent que, en circumstàncies terribles i extremes, plasma sentiments davant l’horror i el genocidi. Un llibre per a aprendre a humanitzar-nos i per a evitar que tornen els monstres, el terror, la por.

—José Muñoz, síndic del PSPV-PSOE a les Corts

Regalaré: La nou: Els espanyols que van alliberar París, d’Evelyn Mesquida, un llibre sobre els testimoniatges dels espanyols que van entrar en París. Ara més que mai, és important reivindicar la literatura amb temàtica de memòria històrica per no repetir els errors del passat, un passat que volen esborrar i censurar.
Voldria que em regalassen: El refugi de la memòria, de Tony Judt, una de les grans referències de la social-democràcia, és el seu últim llibre i reflexiona sobre el present i els desafiaments futurs als quals s’enfronta el projecte polític.

—Clara Ponsatí, candidata d’Alhora i eurodiputada

Regalaré: L’Odissea d’Homer versionada per Meritxell Blay, un llibre per a introduir els infants a la gran obra d’Homer, que també és un gaudi per als grans. Boötes, de Miquel de Palol. Una novel·la immensa i complexa que demana temps i energia llegir, i que no és fàcil pair, que serà un clàssic de la nostra literatura.
Voldria que em regalessin: Cor pirinenc, de Lluís Calvo. Una novel·la en vers que és el Canigó del segle XXI.

—Carles Puigdemont, candidat de Junts+ Puigdemont per Catalunya i president a l’exili

Recomano Els nostres objectes de cada dia, de Josep Maria Espinàs. Espinàs és un dels immortals de la literatura catalana. De la seva mirada entrenada en la quotidianitat més radical en surt una narrativa que resisteix admirablement bé el pas del temps.

—Jordi Sebastià, ex-eurodiputat i aspirant a les primàries de Compromís

Regalaré: Walter Benjamin, passatges acabats, de Rafa Gomar, una novel·la impecable escrita sobre els darrers dies de Benjamin i l’angoixant atmosfera del feixisme que recorda l’actualitat.
Voldria que em regalassen: Nascuts del fang, de Víctor Labrado, perquè m’encanta el seu gènere de “novel·la de realitats” i el món de l’Albufera m’és molt pròxim i molt desconegut alhora.

—Vicent Soler, ex-conseller d’Hisenda

Regalaré: Baumgartner, de Paul Auster. Vivències i records d’una persona de la meua generació, tot i que d’un entorn diferent.
Voldria que em regalassen: Maniac, de Benjamin Labatut, un escriptor xilè. Sembla que és una novel·la vertiginosa sobre els límits del pensament i els deliris de la raó. És una recomanació d’un bon amic novel·lista de llarga i reeixida carrera.

 

No sembla que l’anomenat cas Koldo hagi perjudicat fins ara les expectatives del candidat del PSC, Salvador Illa, per a les eleccions catalanes. Però pot ser-li un front de desgast si es torna a convertir en el centre del focus mediàtic. L’ex-ministre de Sanitat espanyol enfila els darrers dies abans no comenci la campanya electoral amb dues compareixences que l’exposaran davant els ciutadans i els partits amb què s’enfronta a les eleccions: aquesta tarda donarà explicacions en la comissió d’investigació sobre la compra de material sanitari durant la pandèmia al congrés espanyol i, dimecres, intervindrà en la comissió d’investigació sobre el cas Koldo al senat espanyol, en què el PP es mou amb una còmoda majoria absoluta i va ajustar primer la cita en el calendari. “Estic tranquil. Les compres del Ministeri de Sanitat són publicades al portal de la transparència. Tothom ha pogut veure què hem comprat, a quin preu ho hem comprat, n’hem explicat les raons”, va dir Illa en una entrevista a RAC 1.

Illa ha insistit que no creu que li passi factura electoral l’esclat d’aquest presumpte cas de corrupció. Hi ha una investigació judicial oberta per a determinar si hi va haver pagaments il·legals en la compra de màscares i per la qual va ser originalment detingut Koldo García, ex-assessor del ministre de Transports espanyol d’aleshores, José Luis Ábalos, que manté el seu escó al congrés espanyol al grup mixt i va ser expulsat pel PSOE. Illa sempre ha declarat que no va tenir constància de cap comportament delictiu. A més, el congrés, amb la majoria amb què compta el PSOE, va citar l’ex-ministre de Sanitat dos dies abans de la cita al senat amb el propòsit de treure càrrega a la compareixença que hi haurà de fer hores abans no comenci la campanya. Avui mateix, Koldo García també compareixerà a la cambra alta espanyola, un contrapès mediàtic evident que pot reduir l’impacte de les explicacions d’Illa.

Illa podria sortir-ne airós, però potencialment és un risc important per a un candidat que té tots els sondatges a favor i és a qui menys convé que es puguin moure els equilibris que pronostiquen les enquestes en els dies que vindran, pel risc de sortir-ne perjudicat. El PSC s’ha anat nodrint aquests darrers anys de la davallada de vot de Ciutadans, un partit que, a banda de l’espanyolisme, feia especialment bandera de la lluita contra la corrupció. En aquestes eleccions, el PSC també pot rebre una part dels votants que encara es van decantar per Carlos Carrizosa fa tres anys. En concret, d’un 17%, segons el darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. Encara que sigui el PP qui capitalitzarà més la caiguda definitiva de Ciutadans aquesta vegada, els socialistes catalans podrien sumar igualment milers de vots d’allò que resta del partit taronja. Aquesta realitat deixa oberta una pregunta: pot ser que una esquitxada abans de la campanya els faci reconsiderar el vot al candidat del PSC?

És el que intentaran, amb tota probabilitat, els seus adversaris polítics, malgrat que fins ara no hi hagin posat intensament el focus per a provar d’esgarrapar vots al PSC. A més, és al PP a qui sobretot convé de provar-ho, tenint en compte que Alejandro Fernández és qui es podria beneficiar d’aquest desgast si causés un canvi de vot cap als populars. A més, un 33% dels antics electors de Ciutadans, segons el CEO, són indecisos o no votaran. Això pot decantar la balança dels indecisos cap als populars? D’una altra banda, tot allò que faci perdre suports a Illa beneficia, indirectament, la força que sigui segona la nit electoral i que, segons els darrers sondatges, serà la candidatura de Carles Puigdemont, perquè en retalla la distància en escons. ERC també se’n podria beneficiar, perquè és el partit que podria esgarrapar més antics votants d’Illa en aquestes eleccions, segons que indicava també el baròmetre.

Per tant, caldrà veure si les compareixences d’aquesta setmana tenen cap efecte sobre una campanya que començarà divendres, i que els partits engegaran dijous a la nit. Un altre front de possible desgast d’Illa és el de l’amnistia. Un simpatitzant del PSC de cada tres va en contra de l’aprovació de la llei que Junts compta que farà possible el retorn de Puigdemont. És una incògnita si la candidatura del president a l’exili polaritzarà el debat polític els dies que vénen i si el PP també podrà treure profit del perjudici que pugui implicar per al PSC.

The Washington Post · Stefano Pitrelli i Kate Brady

Roma, Itàlia. La cambra baixa del parlament italià ha aprovat una esmena, com a part del nou paquet de mesures sanitàries del govern conservador, que permetria als activistes antiavortament d’entrar als centres d’assessorament i planificació familiar. Grups de defensa dels drets de les dones consideren que l’esmena amenaça el dret de decidir de les italianes.

L’esmena, aprovada dimarts passat, permet als “grups sense ànim de lucre amb experiència qualificada en el suport a la maternitat” d’accedir als centres d’assessorament que expedeixen els certificats que calen per a avortar.

El govern de la primera ministra Giorgia Meloni sosté que l’esmena no canvia la legislació actual, sinó que merament aclareix aspectes de la llei de l’any 1978 que va legalitzar l’avortament a Itàlia. “Això ja era inclòs a la llei, que no hem modificat”, va dir Raffaele Nevi, legislador de la coalició de Meloni. “Aquesta és la raó per la qual es va aprovar tan fàcilment: No canvia res. […] L’únic que fem és aplicar la llei”, va afegir.

L’oposició italiana diu que l’esmena serà un cop dur per als drets de les dones, i recorda que algunes regions, com ara l’Úmbria i les Marques, ja han restringit l’accés a la píndola de l’endemà.

“La dreta continua mostrant la seva naturalesa nostàlgica i la seva visió patriarcal i obscurantista. Com més va més erosionen els drets de les dones”, declarà Silvia Roggiani, legisladora de l’oposició, del Partit Democràtic, durant el debat parlamentari. I afegí: “És vergonyós que Itàlia faci passes enrere mentre uns altres països avancen en la protecció dels drets de gènere.”

Aquest febrer passat, l’estat francès es va convertir en el primer país del món a consagrar el dret de l’avortament en la seva constitució i el Parlament Europeu va votar la setmana passada a favor d’incloure l’accés a l’avortament a la carta de drets fonamentals. La resolució no és vinculant, però ha estat ben rebuda pels grups de defensa del dret de l’avortament.

Meloni, que va esdevenir primera ministra italiana l’any 2022, ha promès de no canviar la llei d’avortament, però trobar un centre que administri avortaments de manera segura s’ha tornat com més va més difícil durant el seu mandat.

Itàlia va legalitzar l’avortament amb l’aprovació de la llei 194 l’any 1978, en un moment en què el poble italià continuava essent fermament catòlic. La legislació permet a les dones de demanar la interrupció de l’embaràs durant els primers noranta dies de gestació. Després, tan sols és permès d’avortar si hi ha risc per a la vida de la mare o si el fetus té problemes greus.

Els metges poden negar-se a practicar un avortament per motius de consciència. Segons dades publicades pel Ministeri de Sanitat italià l’any 2021, més d’un 60% dels ginecòlegs del país es neguen a fer-ne per aquesta raó.

La principal organització antiavortista d’Itàlia, Pro Vita e Famiglia, és entre els grups als quals l’esmena permetria d’entrar en les clíniques d’assessorament. Els grups antiavortistes demanen als metges que practiquen avortaments que facin que la pacient vegi el fetus i en senti els batecs abans de fer l’operació.

Jacopo Coghe, portaveu de Pro Vita e Famiglia, ha explicat aquesta setmana que, si bé el grup no tenia intenció d’entrar-hi, les clíniques d’assessorament havien de tornar a la seva “funció original” d’ajudar les dones a trobar “alternatives concretes a l’avortament”.

Si bé l’esmena encara ha de ser aprovada al senat, els legisladors de l’oposició tenen poques esperances de poder-la aturar. “L’esmena ja ha començat a fer camí, és un fet”, explica Roggiani a The Washington Post. I afegeix: “No crec que es pugui aturar.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquest cap de setmana el president Puigdemont i el president Aragonès han parlat sobre una hipotètica unitat independentista per a formar govern després de les eleccions. Puigdemont ha dit que solament preveu de governar amb ERC, que no té cap més opció, i que creu que fins ara l’equilibri entre totes dues forces ha estat un obstacle que es podria superar si, com apunten les enquestes, s’obre una esquerda més o menys important entre Junts i Esquerra. El president Aragonès li ha respost que la unitat no es proclama sinó que es practica.

La veritat és que les relacions entre Esquerra i Junts és difícil que puguen empitjorar, i també és cert que la trencadissa ja comença a venir de lluny, deu anys per a ser concrets. El gener del 2014, una coalició per a les europees que ja era pràcticament feta entre CDC i ERC es va trencar de manera sobtada. Va ser la primera volta que Junqueras, en un acte a Torrelles del Llobregat, va pronunciar aquella frase famosa: “Separats sumem més.” Fa, doncs, deu anys que la lluita per l’hegemonia s’imposa –amb el sol i més que fructífer parèntesi de Junts pel Sí– a la lluita per la independència.

I en aquests deu anys hem vist de tot. Aquelles eleccions europees del 2014 van ser les primeres que va guanyar ERC d’ençà dels anys trenta. Després ERC ha guanyat eleccions espanyoles i Junts eleccions europees, però les catalanes, d’ençà de Junts pel Sí, les ha guanyades sempre el partit hegemònic entre els votants espanyols. A més, tant ERC com Junts han vist com els prenien la batllia de Barcelona; i a les diputacions els uns i els altres, començant per això que avui és Junts, han pactat sovint amb el PSC. Tanmateix, d’ençà que ERC arribà al govern, ha anat encadenant els pitjors resultats del decenni en totes les conteses electorals, i sembla –això diuen els sondatges– que ara podria quedar ben lluny de Junts. I de debò que això pot afavorir la unitat independentista?

En aparença no l’hauria d’afavorir. Més aviat podríem esperar que una reacció desenganyada d’Esquerra portàs aquest partit als braços de Salvador Illa. Però em fa la impressió que les coses seran més complicades, no tan lineals, i que al final tot dependrà de tres factors.

En primer lloc, dependrà de si hi ha aquesta distància o no i de la magnitud que té. Ja ho veurem, si Junts passa davant Esquerra i a quina distància –hi ha gent de Junts que ven la pell de l’ós molt abans de caçar-lo. I ja ho veurem, si els independentistes tenen majoria. Pactar, si es mantenen, com va passar el 2017 i el 2019, amb una diferència insignificant entre tots dos serà difícil, molt més difícil que si realment hi ha molta diferència. Sobretot perquè, si n’hi ha molta, i venint dels fracassos recents a les eleccions espanyoles i les municipals, costa de creure que dins Esquerra no es qüestione l’estratègia i tot continue igual. Arriscar-se, per exemple, a provocar una repetició de les eleccions a l’octubre seria realment perillós per a ells.

Segonament, i aquest serà gairebé el desllorigador de la qüestió, tot dependrà també de quines sumes deixa sobre la taula l’escrutini final. Si Esquerra pot decidir entre un govern independentista presidit per Puigdemont o un govern d’esquerres presidit per Illa, el debat serà sens dubte inevitable dins el partit d’Oriol Junqueras i ja veurem què decideixen. Ningú no els podrà dir res, en aquest cas, perquè tan sols ells tenen el dret de decantar-se per una opció o per una altra. Però si les sumes no són possibles per a una combinació o per a una altra i tan sols hi ha una eixida possible, la tria dels republicans serà molt més fàcil. L’opció de ser un partit de govern no l’abandonaran ara i, per tant, si sols poden governar amb una aliança, siga quina siga, s’hi agafaran.

Però, finalment, resta un altre punt molt decisiu, que és la capacitat d’interlocució. Malgrat les aparences, els partits no són monolítics, sinó que és molt i molt important qui despenja el telèfon, qui seu a la taula o qui respon els missatges de WhatsApp. De fet, en tenim una prova recent amb Xavier Trias i Ernest Maragall. Enmig d’un ambient encara més tens que el d’ara i amb Esquerra havent perdut la meitat dels regidors, tots dos partits van ser capaços de bastir un acord. S’hi van trobar dos polítics intel·ligents, honrats i generosos i van saber trobar la fórmula. Hauria estat fantàstic que haguessen pogut governar, però un pacte contranatural de PSC, PP i Comuns ho va impedir –significativament, val a dir.

Poden repetir aquest acord els presidents Puigdemont i Aragonès? Doncs aquesta és, segurament, la pregunta més difícil de respondre. La meua opinió és que serà més fàcil que s’entenguen ells dos que no pas que s’entenguen els dos partits. Les maquinàries dels dos partits, vull dir. De diferències insalvables en termes tàctics no n’hi ha tantes, ara mateix. I de fórmules per a refer ponts sí que n’hi ha, i variades –per exemple, el model neerlandès del “govern extraparlamentari”, en què els consellers són majoritàriament independents i triats per consens de tots els partits, per evitar que hi haja dos governs paral·lels dins el govern, proposta que seria com un Junts pel Sí a posteriori…

Siga com siga, de tot això n’haurem de parlar a fons a partir de la nit de les eleccions i amb les dades definitives a la mà. De tot això i –encara més important– de per a què, per a fer què i amb quina intenció s’hauria de configurar un govern d’aquests dos partits –se suposa que amb el suport extern de la CUP.

 

PS1. Nit d’eleccions al País Basc, que seguim en temps real amb totes les dades i tots els resultats, en col·laboració amb els nostres companys del diari Berria. Seguiu la informació actualitzada a la portada del diari.

PS2. Quant a les eleccions catalanes, la setmana comença incòmoda per a Salvador Illa, amb dues compareixences sobre el cas Koldo al congrés i al senat espanyols que el poden afectar. Ens ho explica Odei A-Etxearte en aquest reportatge.

PS3. La repressió, mentrestant, no s’atura. Clara Ardèvol ens parla del cas de Billy, un jove a qui els tribunals demanen dotze anys de presó per haver participat en les protestes per l’empresonament de Pablo Hasel.

D’ençà que Aliança Catalana va aconseguir els avals per a concórrer a les eleccions del 12 de maig s’han multiplicat les desqualificacions de caràcter urgent. Dilluns passat el president Puigdemont responia a una pregunta sobre la possibilitat d’un pacte postelectoral amb aquest partit assegurant que no pactaria mai amb l’extrema dreta. Mai és molt de temps, però allò que més crida l’atenció és la unanimitat amb què la resta dels partits catalans s’han conjurat per estampar la marca infamant sobre l’alcaldessa de Ripoll. Puigdemont potser no tenia cap més sortida davant la pregunta insidiosa, car els mitjans han gravat en la ment popular la imatge del mal radical personificat. El cordó sanitari per a aïllar Sílvia Orriols és útil a tothom. Als espanyolistes, perquè rebla la confusió de nacionalisme amb feixisme, sempre que el nacionalisme sigui català; i als altres, perquè retalla les ales d’un partit que podria enlairar-se sobre les runes del miracle autonòmic. El boc expiatori els convé a tots per a guarir una societat dislocada, car els uneix contra un excedent molest i per tant prescindible. La dinàmica en joc no és tant que els agitadors aprofitin les crisis per fer forat en la societat, com que les societats en crisi miren d’estabilitzar-se endossant les xacres a un portador simbòlic i enviant-lo al desert.

És veritat que el malestar social emmena canvis de tot signe. Força analistes han explicat el procés català per la crisi econòmica del 2009 i la política d’austeritat. Aquesta tempesta d’origen extern descarregà al parlament amb l’acte reflex de la CUP de blocar la investidura d’Artur Mas. La resta fou un seguit de pulsions i compulsions encadenades. Però si acceptem la tesi que les crisis representen oportunitats per al populisme, caldrà  preguntar-se si la coincidència del procés amb el malestar per les retallades pressupostàries en fa un fenomen de dreta o d’extrema dreta. Evidentment, dependrà de qui avança la resposta. Per a molts jutges i fiscals espanyols els independentistes ja fa temps que ens hem graduat de terroristes. No hi fa res que les performances del Tsunami fossin pacífiques i singularment endreçades; a còpia de martellejar-lo, el clau acaba entrant per la cabota.

Limitant l’horitzó dels electors amb cordons sanitaris informatius, els mitjans acoten el perímetre de la democràcia. Qui traspassi el cordó s’arrisca a anar a parar a la cistella dels deplorables. El tabú és tan fort que per si sol explica la contundència amb què Puigdemont negà qualsevol possibilitat de pacte, mal que li costi la investidura. Traduït en pragmàtic: abans Illa que Orriols.

Amenaçar amb la cucurulla qui desafiï l’anatema em recorda una escena que contribuí a la meva sortida del país. El curs 1975-76, a la Universitat de Barcelona les classes pràcticament cessaren a final de novembre. A partir d’aquell mes esdevingueren aleatòries i mai no se sabia si n’hi hauria. A uns estudiants que reclamaven que se’n fes, un energumen, que probablement era allà per a impedir-ho, els foragità amb crits de “feixistes” sense que ningú s’atrevís a enfrontar-s’hi. El desprestigi del franquisme era absolut i ningú no volia ser titllat de copartícip. Jo també vaig callar, però aquell energumen restà per a mi la imatge viva del feixisme.

Els epítets els carrega el dimoni… i el context. Ara i aquí, “extrema dreta” i “racista” s’encavalquen. Però la relació no sempre ha estat unívoca. L’antisemitisme, que Sartre considerava la forma primordial del racisme, també ha estat una passió de l’esquerra. Ho fou a la Unió Soviètica i ho és avui a molts països amb el pretext de la guerra d’Israel contra Hamàs. Ja ho era abans del 7 d’octubre. Als Estats Units, a banda la Goyim Defense League, grup suprematista blanc, la Nation of Islam de Louis Farrakhan sempre ha destacat per la virulència antisemita. Aquesta “nació”, de la qual fou membre Malcolm X abans de separar-se’n i ser assassinat per sicaris del grup, és una organització separatista negra que, entre més coses, prohibeix els matrimonis interracials, assegura que Déu és negre i que enviarà ovnis per castigar els Estats Units i venjar la gent d’aquesta raça.

En deixar de regir-se per una definició rigorosa i diferir el sentit, els epítets amplien el camp semàntic a conveniència de l’usuari. Quan ballen els significants, els significats es desplacen sinecdòquicament, per contagi. O per dissociació profilàctica, que és típica de la por del contagi i explica reaccions extremes, com ho sembla tractar Sílvia Orriols com un leprós. Diferint el sentit dels mots o blindant-lo amb una tautologia –el racisme és racisme i és racista qui no ho vol veure–, hom assimila cada vegada més temes i persones a la part maleïda que fa rutllar la maquinària política. D’aquí ve la novetat esbalaïdora, per ignorant, de titllar Jordi Graupera de filòsof d’ultradreta, com ho ha fet un enfant terrible dels comuns. O com abans ho feren els qui penjaren la llufa de racista al president Torra.

De tant abusar-ne, “racisme”, “feixisme”, “populisme” i més “ismes” ja no denoten res concret. Han esdevingut pejoratius de més o menys intensitat segons el context i les circumstàncies. Com en la classe boicotada amb crits de “feixistes”, el dicteri de “racista” sovint s’aplica a tapar una qüestió que no es vol abordar. Als anys vuitanta, a la universitat americana emergí l’afrocentrisme, una doctrina amb pretensions epistèmiques que cercava de desplaçar l’eix de la història amb la palanca moral de l’esclavatge i la colonització. Als departaments de clàssiques, considerats com el fonament ideològic de l’eurocentrisme, el mite dels orígens africans de la cultura occidental hi entrà gràcies a obres com Black Athena, de Martin Bernal, i propostes encara més controvertides. Els adeptes del nou dogma professaven que la cultura grega era d’origen africà o estava molt influïda per les cultures d’aquest continent. Passà temps abans que ningú s’atrevís a protestar per la tergiversació de la història. Ho féu la classicista Mary Lefkowitz en un llibre de títol explícit: Not Out of Africa.

A la introducció l’autora explica que l’any 1993, Wellesley College va encarregar la conferència en honor de Martin Luther King Jr. a Yosef A. A. Ben-Jochannan, a qui la rectora presentà com un “egiptòleg distingit” malgrat no reunir els requisits professionals.  Durant la conferència el convidat afirmà, entre més perles, que la civilització grega era una espoliació de l’africana i que Aristòtil havia tret la seva filosofia dels llibres que havia robat de la biblioteca d’Alexandria. Durant la roda de preguntes, Lefkowitz preguntà a l’orador en què es fundava per afirmar tal cosa, atès que la biblioteca d’Alexandria s’havia construït després de la mort del filòsof, qui, a més a més, no va visitar mai Egipte. Ben-Jochannan sols fou capaç de dir que no li agradava el to de la pregunta. Però per haver cridat l’atenció al fet que el rei, o més ben dit el suposat egiptòleg, anava nu, algunes estudiants abordaren la professora titllant-la de racista i d’estar manipulada pels historiadors blancs. No fou cap reacció aïllada. La major part dels crítics i recensionadors de Not Out of Africa van defugir els arguments del llibre per centrar-se en la raça, aspecte perifèric que, diu l’autora, tenia poca importància en el món antic. Però en l’actualitat acusar-la de racista servia per a desviar l’atenció de les proves que aportava i de les conclusions que en treia. De conspiradora amb grups suprematistes i d’aliada amb poderosos grups de la dreta, fins a voler “reesclavitzar l’Àfrica”,  Lefkowitz fou acusada de tota mena de malvestats i sotmesa a atacs a la personalitat. Tot plegat, una drecera per a estalviar-se d’analitzar els arguments i debatre’ls en l’únic terreny legítim: el de la recerca, l’erudició i la metodologia.

Proclamar que el rei va nu no es fa mai sense conseqüències. Sigui forassenyada o no l’alarma per l’auge d’una immigració subjecta a una doctrina molt prescriptiva, fortament expansiva, refractària a immergir-se en la secularitat ambiental i amb un potencial de radicalització que s’ha manifestat precisament a Ripoll, Sílvia Orriols té el mèrit d’assenyalar que el rei multicultural va nu i el valor de sostenir-ho contra una multitud que sols veu meravelles. No conec el programa polític d’Acció Catalana amb prou detall per a judicar-lo, i encara conec menys l’acció del govern municipal de Ripoll; per tant, de cap manera no subscric aquell ni abono aquesta. Però, en vista de l’acorralament generalitzat, em sembla necessari de denunciar algunes fal·làcies que comencen per l’abús dels mots i inclouen, pel cap baix, la fal·làcia de l’home de palla, la fal·làcia ad populum, la fal·làcia de la generalització apressada i la fal·làcia del fals dilema, que bandeja la complexitat, les posicions intermèdies i els grisos.

Les persones no són les doctrines, però en són el vehicle i l’instrument. La desconfiança, el desassossec, fins i tot la por, si ho voleu dir així, per l’expansió en una societat políticament afeblida i moralment desarmada d’una doctrina tan inexorable en el control de la comunitat com ho és l’islam, que a més tendeix a prescriure les condicions de convivència, no tenen res a veure amb raça i sí molt a veure amb l’opi del poble, com Marx anomenava la religió. Tenen a veure no amb superficials característiques somàtiques, sinó amb la ideologia i els seus efectes socials. Les ideologies es poden circumscriure i emmotllar democràticament amb la llei, les institucions, la pressió social i per descomptat el debat d’idees i la persuasió. Però el debat no pot ni tan sols començar quan hom tapa la boca al minyó que assenyala la nuesa del rei. Tampoc quan, fent com els psicoanalistes que decideixen què vol dir realment allò que diu el pacient, hom afirma triomfant que la prova que algú és racista rau justament en el fet de negar-ho.

Acaba d’aparèixer el volum El jove Palau i Fabre (Galàxia Gutenberg), escrit per Julià Guillamon. És una biografia de l’escriptor que arriba fins a l’any 1939, el final de la guerra. Guillamon va conèixer-lo l’any 1983 i de seguida s’hi va interessar, i va treballar molts estius amb ell a Llançà, on Palau tenia una casa davant la platja de Grifeu, estudiant-ne l’obra i sabent-ne la vida. La relació va durar fins que Josep Palau i Fabre es va morir l’any 2008, però Guillamon ha continuat fent recerca i ara apareix aquest volum centrat en la infantesa i joventut de Palau, la història de la família i també, i sobretot, la vida cultural d’aquells primers anys del segle XX, en especial de la dècada dels trenta, que Guillamon diu que és poc estudiada.

—Comencem per la dedicatòria. Dediqueu el llibre a Alícia Vacarizo, l’última parella que va tenir Josep Palau i Fabre. Què ha representat l’Alícia, també després de la mort de l’escriptor?
—L’Alícia va aparèixer a la nostra vida, devia ser l’any 2000. Jo m’havia instal·lat a Llançà amb la família per investigar sobre l’obra i la vida de Palau. Ho feia cada estiu. I de cop Palau un dia diu: “Vindrà la xicota que tinc ara.” I vaig pensar: “A veure què passarà…” Perquè hi havia hagut precedents de xicotes terribles. La dona d’en Cela i unes altres.

—La dona d’en Cela?
—Sí, hi havia hagut vídues d’aquestes que embolicaven la troca. I la cosa sensacional va ser que amb l’Alícia ens vam fer molt amics de seguida. I hem tingut molta complicitat i molta amistat durant molts anys. O sigui, no ha estat algú fiscalitzador. Ha defensat molt en Palau en coses que se l’havia de defensar, quan estava desprotegit, i amb mi ha estat d’una generositat total.

—Amb la recerca?
—Quan fas una recerca d’aquesta mena, que és molt llarga, molt complexa i que moltes vegades treus aspectes de la realitat que són diferents dels que tothom té assumits, et va molt bé tenir algú que t’acompanyi en aquest viatge. I l’Alícia ha estat algú que m’ha acompanyat. M’ha ajudat molt. Ella coneix molt bé l’arxiu i la documentació, però, a més a més, també ha fet aquest mateix procés que he fet jo, l’hem fet junts. De manera que moltes de les coses que ella ha trobat, després les he incorporades, i coses que he trobat jo, les he compartides amb ella. Hi ha hagut molta complicitat. Ella té una responsabilitat molt important en aquest llibre.

—Com heu fet la recerca?
—L’he feta durant vint-i-cinc anys. Això indica que és molt mal feta [riu]. A veure, feta amb un procediment singular: vaig començar perquè, quan ens vam instal·lar a Llançà a passar els estius, anava a veure en Palau i ell em deixava posar en una habitació que tenia a dalt. La casa de Llançà tenia dues plantes. Al principi ell vivia a la de dalt i la de baix la llogava, i en l’última època vivia a baix i la planta de dalt la tenia sempre tancada. Allà hi tenia tots els papers de quan havia tornat de París. Quan em va ensenyar tot allò i vaig veure què hi havia, li vaig dir: “Aquí hi ha tot un món.” Hi havia una maleta sencera plena de cartes de la mare. Hi havia cartes de molta més gent. Hi havia dos baguls amb manuscrits…, hi havia un món. I llavors vaig començar a investigar amb ell. Això va durar dos anys. Després, vam fer una exposició al Santa Mònica i jo vaig continuar la recerca, però amb l’exposició ens vam mig barallar i va haver-hi uns anys en què ho vaig mig deixar. Després he anat reprenent el projecte a tongades. I la veritat és que cada vegada que m’hi he tornat a posar sabia més coses. Tots aquests anys han servit per a arribar a una situació de maduresa a l’hora d’acabar el mecanoscrit. Ara sóc molt més escriptor i sé moltes més coses que quan vaig començar. Té la marca del temps, que per mi és una cosa positiva.

—També analitzeu texts inèdits.
—No hi ha gaire textos inèdits en aquest primer període, perquè ell fins a l’any 1939 realment té molt poca existència com a escriptor, perquè és molt jove. En el segon volum sí que hi haurà molts textos inèdits. Però quan esclata la guerra té dinou anys. I al final de la guerra, vint-i-dos. Per tant, és un jove. L’aportació en aquest cas no és tant la documentació inèdita com tota la reconstrucció de l’època. És un llibre sobre en Palau, en part. Perquè hi ha una part molt important que tracta la cultura catalana als anys trenta, que és un tema molt poc tractat, i sobre una família de l’Eixample.

—Ara us ho anava a comentar: més enllà del relat biogràfic sobre Palau, el llibre és una història cultural d’aquest període fins l’any 1939.
—Palau és un fil vermell que va passant per tot el llibre. Però hi ha més coses: es parla d’Eivissa, de l’atracció que generava Eivissa, de la guerra a Eivissa, de la guerra civil a Barcelona, dels emboscats… Hi ha moltes coses. És com una pel·lícula amb molta acció. I en Palau és el fil vermell que va passant. De fet, és molt precoç, perquè entra al diari la Humanitat de molt jove, després va a parar a la Publicitat, entra en contacte amb la generació que són dos o tres anys més grans que ell: Teixidor, Ignasi Agustí, Martí de Riquer, Salvador Espriu… I ell n’és el júnior.

—Anem a pams. Dues preguntes abans d’entrar una mica en el fil d’aquesta història. Creieu que és clau el fet d’haver-lo conegut i tractat?
—Totalment.

—Per què parleu en primera persona en aquest llibre?
—Sóc un escriptor. No sóc ni un professor universitari ni un biògraf ni un periodista que fa biografia. És a dir, m’agrada molt investigar i crec que tinc una certa habilitat per a investigar, però, sobretot, sóc escriptor. Aleshores, em permeto d’introduir-me en el relat. Per exemple: hi ha un moment en què dic que vaig estar a punt d’heretar un moble que hi havia a casa d’en Palau, el moble de còctels, que era immens. Era una casa gran, la de la família d’en Palau. El pare, com que feia mobles, l’havia fet a mida. I aleshores dic: “Si m’hagués quedat aquell moble, m’hauria hagut de vestir cada dia com El gran Gatsby.” A tothom li fa gràcia aquesta frase, perquè no te l’esperes. Que en una biografia molt seriosa de cop aparegui aquesta llicència sorprèn tothom. Però és una llicència que crec que també serveix per a descongestionar. Per la mateixa raó, per mi és molt important haver conegut en Palau. No escriuria mai una biografia d’una persona que no he conegut. Una biografia, no. Puc fer un retrat, puc dir el que a mi em sembla, puc fer un recull d’opinions de gent que l’ha conegut, però una biografia a fons és fotut, perquè la gent diu moltes mentides. La gent construeix un personatge, construeix una ficció al seu voltant. Tots ho fem, construïm una ficció al voltant de la nostra vida. Aleshores, per desentranyar aquesta ficció, o tens un coneixement de primera mà o és molt complicat.

Julià Guillamon, biògraf de Josep Palau i Fabre.

—Poseu en dubte la versió de Palau de bon començament.
—Perquè ell té una autobiografia feta, El monstre, i vaig voler fer el mateix que havia fet amb la biografia d’en Joan Perucho: en Perucho, quan es va fer molt gran, sempre explicava la seva vida, que era de color de rosa. Però, a veure, darrere aquestes coses que ell explicava de gran, què hi havia? I aquí vaig voler fer igual. Per això, el primer capítol del llibre parla d’El monstre, que és el contrari de la d’en Perucho. En Palau està emprenyat amb tothom, tothom l’ha maltractat. Se sent profundament infeliç, amb la família, amb la societat, amb tot. Aleshores, primer explico la versió d’en Palau i dic: “Això està molt bé, però és el que diu en Palau. Ara vegem què va passar.” I aleshores començo a desgranar tota la història. És clar, com que conec en Palau i, a més, és una coneixença de molts anys, perquè jo era molt jove quan el vaig conèixer, el 1983, tenia vint-i-un anys, i en Palau es va morir el 2008.

—Sí, el 2008.
—Vol dir que vaig conviure amb ell vint-i-cinc anys. Érem amics. Mira, quan va néixer el meu fill, en Palau va venir a l’hospital a veure la Cris i en Pau. Teníem molta amistat, el vaig veure molt i el vaig conèixer en circumstàncies molt diverses. Per tant, sabia coses d’ell, a vegades se’m sincerava. Feia un posat, però després tu el veies en el dia a dia. Sempre feia aquesta cosa dramàtica, aquesta cosa negra, trista, de solitari. Però aquells anys que va aparèixer l’Alícia a Llançà era un home feliç de la vida. Es llevava al matí, escrivia una mica, baixava a la platja, parlava amb tothom, era supereducat. Després pujava a casa, menjava d’una manera frugal, feia la becaina, i aleshores venia amb nosaltres i ens passàvem la tarda xerrant. Per això quan la gent diu: “Oh, en Palau, un home torturat i solitari…” Home, solitari, sí, però quan el vaig conèixer no era gens torturat. Afortunadament, no era així. I llavors t’adones de coses que després et serveixen. Per exemple, que era molt burgès.

—Que era molt burgès? Voleu dir que no s’hauria enfadat si li haguéssiu dit burgès?
—No, perquè era burgès. Era algú que venia d’una família burgesa, que mantenia les estructures. Era una persona molt educada, molt finament educada. Nosaltres rèiem, perquè sortia de casa (vivia en una torre sobre la platja de Grifeu) i a vegades l’anava a buscar i baixàvem junts a la platja. Ell portava una gorra i cada vegada que es creuava amb algú, saludava aixecant-se a la gorra. Hi havia dies que se l’aixecava deu vegades, fins que arribava a la platja, saludant tothom. Vull dir que era un senyor de costums educades, un senyor molt educat. I molt refinat. Per exemple, cada dia menjava arròs bullit amb un bistec petitó i una mica d’aigua de Vilajuïga. Però tenia un Camembert sempre molt bo i unes xocolatines… Tenia coses de senyor de casa bona. Quan tu ja l’havies conegut una mica, tot això ho sabies veure. I això et donava la pista després per veure una mica d’on sortia tot i com va fer eclosió com a figura pública.

—De quina família venia, Josep Palau i Fabre?
—Ve d’una família complexa: té un pare que ha volgut ser artista (que és diferent de tenir un pare artista). El pare, Palau Oller, va estudiar pintura, però per guanyar-se la vida es decanta cap a les arts aplicades i acaba, en certa manera, essent-ne presoner. Perquè ja no acaba de fer mai el pas cap a convertir-se en artista. La mare és filla d’un francès que ha arribat per aquí, pròfug, segons deia en Palau. Jo no sé si era pròfug o no era pròfug, perquè anava a les celebracions del 14 de juliol a l’ambaixada francesa. Treballava a l’empresa Ciba. Però després hi havia els avis. Les germanes del pare eren unes senyores molt catòliques i l’avi matern era un carlí de l’alçada d’un campanar. I per la banda Palau, hi havia un senyor que havia estat ric, que havia fabricat perfums. Perquè tot i que la botiga d’en Palau Oller era el Vinçon dels anys trenta, no acabava de veure tanta pompa.

—Eren burgesos.
—Hi havia, per una banda, un món burgès, un avi ric, un pare artista frustrat, però que es dedica a les arts aplicades i que a través de les arts aplicades connecta amb gent de diners a Barcelona, que compren a la seva botiga. I, per una altra banda, una base molt catòlica i molt retrògrada, que són els Oller, que són tremends, molt, molt, molt carques. En Palau sempre passava de puntetes quan parlava de les seves ties. Aquesta família Oller es va quedant sense fills i en Palau acaba sent l’hereu de tot. I aleshores té una casa al carrer de la Riereta, té una casa al carrer d’Urgell, que és la base de la Fundació Palau. Són propietats familiars. Palau viu en aquest món.

—Palau viu de renda?
—Bé, quan fa el hippie a París, no. Després, sí, quan els pares es moren. Aleshores, és clar, és un personatge rebel, però amb una base molt burgesa (per una altra banda, com molts rebels d’aquest món). És un personatge molt rebel, que es rebel·la contra aquest món, perquè considera que no ha estat a l’altura en el moment de la guerra civil.

—Es rebel·la contra aquest món burgès?
—Contra el món dels seus pares. Que és la burgesia barcelonina que primer, en un moment determinat, per catalanisme i per un cert progressisme, ha donat suport a una república burgesa (no tots, però uns quants), però que, quan arriba la guerra civil, es fa enrere. Això Palau ho viu d’una manera molt traumàtica, perquè és l’evolució que han fet els seus pares. No hi està gens d’acord. I també se sent en fals, perquè s’ha emboscat per no anar al front. I això provoca tot un bullit, que és el bullit d’en Palau. Que és una mena de cosa turbulenta, de crítica a la burgesia, de crítica a la gent de l’Eixample, d’autoflagel·lació. També té una part una mica masoquista, de rabejar-se en el dolor. En certa manera, perquè ell també se’n sent partícip, de no haver anat a la guerra, no haver anat al front. Ho diu al pròleg dels Poemes de l’alquimista.

—Tornant al pare, al llibre escriviu: “Picasso representa allò que Josep Palau Oller no va arribar a ser mai del tot: un pintor. Fins a quin punt aquest fracàs del pare es projectava en el fill? Va arribar a pensar en algun moment Palau que, de la mateixa manera que el pare no s’havia realitzat com a pintor, ell correria el perill de no realitzar-se com a escriptor?”
—Ell ho deia molt, això de realitzar-se. La paraula “realitzar-se”, la vaig aprendre d’ell. Perquè ara no la diu ningú. Aquesta cosa de “jo tinc un potencial i m’he de realitzar, em vull realitzar, o m’he de realitzar.” I ell sempre tenia aquesta cosa. I quan era jove ho tenia molt, perquè en Palau va trigar molt a publicar.

—I la guerra, que va trinxar la seva generació.
—Crec que si no hi hagués hagut la guerra civil, en Palau, tard o d’hora, hauria acabat un llibre que hauria publicat. I aleshores hauria continuat, no sé en quines condicions, però hauria continuat fent de crític literari i tenint una presència en el món literari, i hauria sigut un escriptor, i ja està.

—Però…
—En haver-hi la guerra civil, això queda frustrat, queda tallat. Desapareix la possibilitat de col·laborar a la premsa. Aleshores publica unes coses clandestines, però de què es fa uns tiratges de cent exemplars, dels quals se’n reparteixen trenta. De molts d’aquests llibres que ell s’autoeditava, a la Fundació Palau se’n conserven una colla. No es repartien tots ni de bon tros. I són uns llibres autoeditats, perquè no hi ha editorials. Després se’n va a París. A París tenia projectes, però no li acaben de sortir. Publica la primera edició dels Poemes de l’alquimista amb diners dels pares… És acceptable pensar que ell podia creure que li podia passar igual que al seu pare.

—I fins a quin punt creieu que s’emmiralla amb Picasso arran que el seu pare no va aconseguir arribar a ser artista? O és que Palau pren Picasso de model com a creador, per a la seva pròpia vocació de creador, per a la seva vocació literària?
—La marca de Picasso com a pare és contínua. Quan Palau té un problema molt greu als anys quaranta a París, perquè el denuncien i diuen que és un agent del franquisme i es troba sol, diu: “Jo sospirava per veure Picasso, perquè pensava que Picasso era l’única persona que podia comprendre el que em passava.” Diu això. Com si fos el seu pare, el seu confident, la persona més pròxima. Perquè era una cosa que només explicaries al teu pare. I sobre el pes de la figura paterna encara podem tibar més el fil.

—Tibeu, tibeu.
—Quan vaig editar el llibre Estimat Picasso, quan Palau va a Canes a veure en Picasso, coincideix amb els Crommelynck, que són els gravadors de Picasso. I Picasso li explica que està obsessionat amb un dels germans Crommelynck, perquè troba que és igual que el seu pare. I penses, coi, quin vodevil: Palau s’emmiralla amb Picasso perquè hi troba el pare que no té a prop i Picasso s’emmiralla amb el gravador, perquè s’assembla al seu pare. Quina història psicoanalítica més bèstia! Jo sempre poso l’interrogant, plantejo la pregunta i deixo al lector que faci la seva pròpia deducció.

—Per tant, us agrada fer aquest joc especulatiu.
—És més divertit que dir això és així. En la presentació que vam fer l’altre dia, en Julià de Jòdar va dir que ell veu encara més dimensió al fet que els pares el deixessin a una dida de Badalona, quan era un nadó. Continuant amb la teoria psicoanalítica, amb aquest fet el fill sent que s’ha desclòs del nucli dur familiar i que no sap quina relació té amb els seus pares. Ell no se sent estimat i això és l’origen d’un trauma. Cosa que em sembla evident. Palau deia: “La meva mare m’odiava.” I jo: “Home, ja serà menys, no? No ho sé, vols dir?” I ell: “Sí, sí, m’odiava, perquè ja es veu. Tinc unes fotos de petit, que la meva mare em fa mala cara.” A les fotos, no hi veus res. Igual que quan mires les cartes, t’adones que la mare no només no l’odia, sinó que és la mare aranya típica: “Ai, el meu fill, ai, no sé què, amb qui estàs? Amb qui aniràs? I ara, per què fas això?”

—És una mare patidora.
—Hi ha unes cartes en què la mare diu: “És que quan te n’has anat a París, és com si t’haguessin tret de dintre les meves entranyes.” Aquesta no és la idea que tinc d’una mare que odia el seu fill. Tot s’ha de matisar i tot s’ha de veure des de diferents punts de vista. Ara, sí que hi havia una situació traumàtica; a casa d’en Palau hi ha un trauma.

—Palau, quan entra a l’escola, hi és intern. Primer als salesians i després a l’Institut Tècnic Eulàlia. Primer la dida, després intern. Certament, sempre hi ha una distància amb els pares, durant la seva infantesa i joventut.
—Però és una situació que viu molta gent d’aquella època. En aquell temps, hi havia molts nens interns. També s’ha d’entendre que els pares tenien una botiga, treballaven tot el dia. No justifico els pares, no sé per què ho fan. Sí que hi ha una situació una mica nova, la d’un nen de Barcelona, intern a Barcelona.

—Palau transmet la sensació, per una banda, que no toca de peus a terra, que té un aire fantasiós, amb relació a la vida, però alhora és un home greu.
—Era una persona molt vital, molt imaginativa, i era algú amb qui no t’avorries. Crec que era un superdotat. És un nano que a disset o divuit anys ja escriu al diari la Publicitat, que aleshores dirigia en J. V. Foix. Vull dir que tenia aquest punt. Al mateix temps, té un caràcter molt solitari. Però no tenia problemes de relació. Era algú que anaves a veure amb coneguts i no es feia estrany amb ningú, era sociable. Ara, tenia un problema, que era sord.

—La sordesa deu jugar un paper, també.
—Era sord des de molt jovenet, perquè va patir un cop de pilota que li va rebentar el timpà, però no se’n va adonar fins que va ser gran. Va ser un sord sense saber que ho era durant bastant de temps. Tinc la sensació que a vegades no s’assabentava gaire bé del que passava. Per exemple, quan se’n va anar a Eivissa, perquè era un cabut i se’n va anar a Eivissa a mitjan juliol del 1936, tot i que la família li deia que no hi anés, perquè la situació era complicada, i el dia que arriba a Eivissa esclata la guerra civil. I aleshores deixen de sortir els diaris i la gent s’informa de què passa per la ràdio. És clar, de què s’assabentava en Palau per la ràdio? De res. Per què? Perquè ell no sentia la ràdio. Crec que tenia un món mental molt potent, també vinculat amb aquesta idea d’una persona molt tancada en si mateixa, sorda, i molt rica i molt autosuficient, però al mateix temps amb una certa amargor de no poder fer el que ell volia fer. Crec que era una persona molt apassionada, com molts de la seva generació, i en el món d’avui hauria estat una persona feliç.

—Per exemple, què hauria viscut diferent?
—Amb les relacions entre nois i noies era un noi molt reprimit, sempre amb escoles de capellans i després de jove amb molt poca relació amb les noies; noies molt idealitzades, però molt poc reals, sense relació concreta amb cap d’elles. I això li donava un punt de tristesa, d’una solitud una mica amarga. Per una altra banda, és una cosa que tenen tots els adolescents, oi? Però en Palau va ser molts anys adolescent. Jo et diria que ho va ser tota la vida. Va ser un perpetu adolescent de casa bona.

—De tota manera, viure a casa un ambient vinculat al món de l’art, sobretot per part del pare, deu anar directament relacionat amb l’interès que Palau té pel món de la cultura, les arts, i per acabar essent escriptor.
—Palau a casa té totes les revistes culturals de l’època: d’Ací d’Allà, Mirador, que ha llegit de cap a peus. I té informació de Picasso, de Dalí, i ha conegut Gargallo… El primer article que publica a la revista de l’Institut Tècnic Eulàlia és una doble pàgina sobre en Gargallo. Hi diu que quan coneixes un artista sempre pots matisar més bé les teves idees, i ell el coneix perquè és amic del seu pare. I després té alguna cosa temperamental, perquè és molt atrevit.

—Atrevit, en quin sentit?
—Feia crítica literària a la Publicitat i Foix li encarrega que parli d’un llibre d’en Carles Soldevila. Soldevila aleshores era oficial major del Parlament de Catalunya, era la persona que portava la Conferentia Club d’Isabel Llorach (que va portar Paul Valéry a Barcelona), director de la revista d’Ací d’Allà. Havia tingut l’article principal de la Publicitat durant una colla d’anys i l’havia deixat per escriure a La Vanguardia. Era autor de teatre, autor de novel·les… Era un personatge important. I aleshores fa una novel·la i en Palau, que per acabar-ho d’adobar és company de classe dels seus fills, li fa una crítica i el deixa com un drap brut. Molt educat, però diu: “Aquest senyor és un tou i aquesta literatura que fa és tova. I hauria de fer com Dostoievski i Poe.” I és molt divertit, perquè descobreixo una carta a l’arxiu d’en Palau que li envia en Carles Soldevila, enviada a mà, i que és d’un dia abans que sortís l’article. En Foix o qui fos del diari devia trucar al Carles Soldevila i dir-li: “Tenim un article que ha de sortir demà i tal i m’agradaria que te’l miressis, que no et vingui de nou.” En Carles Soldevila se’l mira, diu endavant, l’article es publica. Molt educadament, en Soldevila li fa una noteta i li diu: “Bé, moltes gràcies, però…”, i pacta amb el diari que al cap d’uns dies publicaran un altre article d’un altre autor, que en certa manera és una correcció del que ha dit en Palau. Llavors t’adones de moltes coses.

—De què us adoneu?
—La primera cosa, que era un paio que anava de cara. Per Palau les mitges tintes no existien. Si t’estimava, t’adorava, i si no t’estimava, t’ho deia. Anava sempre de cara. I l’altra cosa és que hi havia una societat cultural molt ben lligada, en què la gent es criticava, però es respectava. Acollien els joves amb una gran generositat, perquè pensa que en Foix, a la Publicitat, ja tenia dos jovenets, en Martí de Riquer i en Teixidor, i encara es complicava la vida agafant-ne un altre encara més jove, encara més cap verd que els altres dos. Que els altres dos eren bastant assenyats. La Publicitat era el diari més important en català d’aquell moment. Això també ens mostra quin món vam perdre. I et mostra el sentiment de pèrdua, de desaparició, que en Palau havia viscut. En aquesta recerca hi ha moments molt interessants.

—Destaqueu-ne un per acabar.
—Potser un dels moments més eufòrics de la recerca és el següent: Palau sempre m’havia explicat que havia anat a la inauguració de la Font de l’Oreneta de Viladrau. Era un homenatge que feia la Generalitat republicana a Guerau de Liost, un poeta noucentista que havia mort prematurament, i això havia creat una gran commoció. Van fer un acte oficial amb molts fotògrafs i van inaugurar una estela feta per en Rebull enmig d’un jardí i un poema de Carner… Palau sempre ho recordava com un moment extraordinari, perquè va ser dos mesos abans de començar la guerra. Aleshores vaig buscar les fotos de l’acte, i vaig trobar les fotos d’en Gabriel Casas i Galobardes i les vaig ampliar. Hi identificaves en Sagarra, en Joan Teixidor, en Riba… Hi havia tota la societat literària. I enmig de la gentada va aparèixer en Palau. Quin moment! Perquè tot allò de cop va revifar. Mira, la Núria Casas, filla d’en Gabriel Casas i Galobardes, una vegada em va dir: “Vostè ressuscita els morts.” Vaig pensar, és l’elogi màxim que et poden fer.

Carlos Carrizosa Torres (1964), nascut al barri de les Corts de Barcelona, durant vint-i-tres anys advocat penalista, alumne del Pare Manyanet, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona (UB), és un expert en criatures extingides, apassionat autèntic i genuí dels fòssils, que s’emportava els nens a visitar Atapuerca, i feia viatges amb el seu 4×4 a cercar restes d’éssers desapareguts amb la família. Ara divorciat, Carrizosa és, doncs, el candidat ideal de Ciutadans a les eleccions catalanes, el partit a punt d’extingir-se segons les darreres enquestes. El partit que donen per mort va ser fundat al restaurant el Taxidermista de la plaça Reial, local on es guardaven animals morts, dissecats, a la vista de tothom. Pots de formol i mirades vidrioses mantenint la il·lusió, l’engany d’una vida que ja no hi és. Avui, quines coses, Ciutadans és a punt de passar a millor vida, i el seu dirigent té fascinació per les criatures extingides.

Ciutadans té per eslògan de campanya “Detén-los”, al costat d’una imatge de Carles Puigdemont i Pedro Sánchez. I el seu candidat, Carrizosa, diu que ha estat vint-i-tres anys ocupant-se precisament de detinguts, i com a advocat penalista explica això: “Si fas penal t’ocupes de persones que han comès delictes, a vegades greus, però són molt més que el delicte, i com a advocat he buscat que tinguessin el que els corresponia i que els drets es respectessin, com la presumpció d’innocència. I si hi ha condemna, que s’ajusti al dret. A mi també m’ha agradat conèixer la faceta humana, i qui porta penal coneix bastant el funcionament de l’ànima humana, i és bonic.”

A mi m’ha passat igual, i per això he trucat a un advocat penalista de Barcelona molt conegut, que fa dècades que es passeja pels jutjats, no precisament d’ideologia independentista, que coneix tot Déu, per saber quina fama tenia Carrizosa quan feia d’advocat penalista: “Doncs mira, mai me l’he trobat enlloc. Mai. No sé quins casos devia portar, perquè ni jo, ni altres advocats amb qui he parlat ens l’hem trobat. Ni a ell ni a la dona. I si em dius que es va especialitzar en delictes econòmics, pitjor encara, perquè sovint ha estat el meu camp.” Carrizosa va fundar el seu despatx l’any 1992 amb Marisa Almazor, ara ex-dona, que és qui ara porta tota sola el despatx del carrer París.

El pare de Carrizosa tenia un negoci d’impressor, i també havia treballat a la impremta del diari La Vanguardia, com el seu oncle, segons que explica al mateix diari. La seva mare, la senyora Torres, era mestressa de casa. Son pare li portava còmics quan era petit, i ara en guarda centenars, apassionat com és a les històries infantils, una afecció que comparteix amb Vicent Sanchis (ex-director de TV3, la cadena que Carrizosa i Ciutadans en general han atacat furiosament). Sanchis un dia el va convidar a casa seva per ensenyar-li la col·lecció, fent bona la fama de Carrizosa de ser amable i cordial, de formes exquisides amb la gent de l’equip rival, formes que de mica en mica s’han anat perdent (coses del procés), segons que confessa ell mateix, però que una il·luminadora anècdota explicada per Daniel Vázquez Sallés, trenca una mica. Un llunyà 2013, l’endemà de la Via Catalana, Carlos Carrizosa es va trobar en una festa d’RBA amb Vázquez Sallés, fill d’Anna Sallés i Manuel Vázquez Montalbán. Carrizosa va creure que era dels seus perquè Daniel Vázquez Sallés treballava al diari El Mundo i perquè el seu pare escrivia en castellà. El senyor Vázquez Sallés li va parar els peus, li va dir que el seu partit li semblava execrable i que acabava de participar en la Via Catalana: “En Carrizosa em va mirar amb menyspreu. ‘El teu pare sentiria una gran vergonya de tu’, va contestar. Vaig pensar en el meu pare i la vergonya per la Via, i no hi vaig veure relació, i per tancar la conversa, li vaig desitjar que tornés a casa per continuar la lectura de les obres completes de José Antonio Primo de Rivera. En Carrizosa i la Mejías es varen queixar a Álex Sàlmon [director del diari], i la meva vida periodística ja no va ser tan fàcil.”

L’anècdota il·lumina que Carrizosa, com tants altres de Ciutadans, es fan seva la Catalunya mestissa, la Catalunya barreja, la Catalunya Vázquez Sallés. I durant dècades han atiat un foc, i tensat una societat furgant en la suposada discriminació de la Catalunya mestissa enfront dels catalans amb quatre avis nascuts aquí. I ho han fet sense adonar-se (o sí!) que aquesta Catalunya barreja, segons dades a la mà, ha estat independentista, no pas unionista, per desgràcia seva i d’Ada Colau. Una Catalunya barreja si més no afí, empàtica amb els independentistes. Perquè tot i que Carrizosa es pensi que Vázquez Montalbán era dels seus, resulta que el mai prou enyorat intel·lectual Vázquez Montalbán feia coses com aquesta, segons que explica Joan Vallclara, director del Punt: “Quan l’any 1992 el Punt vàrem organitzar a la Devesa de Girona un concert de suport als independentistes detinguts en l’operació Garzón de neteja de la Catalunya olímpica, va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va escriure i llegir el manifest. A canvi de la feina ens va demanar si el podíem acompanyar a casa. L’improvisat taxista va ser Carles Puigdemont, aleshores redactor en cap del diari.”

Carrizosa, com tots nosaltres, viu en una bombolla, passa que dissimula, com tots nosaltres. Nosaltres, que ens enganyem pensant que Carrizosa s’extingeix, sí, però alhora haurem d’admetre que la feina l’ha feta. Carrizosa se’n va, però el malestar es queda. La batalla de la llengua, el supremacisme espanyol de Ciutadans no ha estat en va i ha arrossegat cap a la dreta el PSC i també el PP.

Carrizosa, per acabar, és diputat d’ençà de l’any 2012, i aviat és dit. A la seva darrera fitxa de declaració de béns lliurada al parlament (i que el parlament no comprova, només recull) diu que al compte corrent hi té 5.000 euros, al pla de pensions, 20.000 euros, i en altres béns, 3.000 euros, i que condueix un cotxe Lexus 200 CTX, una de les marques de cotxes burgesa per excel·lència. Carrizosa, que com a advocat va conèixer el seu idolatrat Albert Rivera a la Caixa, té ara un sou que raspa els 90.000 euros l’any. Si acaba fora del parlament, com indiquen les enquestes (però vés a saber!) estarem atents d’on va a parar.

Almenys dinou civils han mort, entre els quals, catorze nens, a conseqüència d’una onada d’atacs de l’exèrcit israelià durant aquesta matinada sobre la ciutat de Rafah, al sud de Gaza, segons que ha informat l’agència WAFA.

Un primer atac va tenir com a objectiu una casa en el centre de Rafah, que es va saldar amb quatre morts, un matrimoni i les dues filles. Un segon bombardament va deixar quinze morts (tretze nens i dues dones) en un altre domicili familiar a l’est de la ciutat, segons fonts locals a l’agència oficial de notícies palestina.

La mateixa agència havia informat abans que almenys tres persones havien mort a última hora d’ahir a conseqüència d’un atac israelià sobre el camp de refugiats de Shaboura, situat al centre de Rafah. Els morts van ser un home, la seva dona embarassada i el seu fill. Hi va haver desenes de ferits més, la major part dels quals eren nens.

A més, fonts de Defensa Civil citades per WAFA han denunciat la troballa dels cadàvers de cinquanta persones que van ser enterrats en massa en una fossa improvisada per les forces israelianes en el complex mèdic Nasser, a Khan Yunis, al sud de la franja.

Les autoritats de Gaza han informat, en la darrera actualització del recompte oficial de víctimes, que gairebé 34.100 persones han mort i 76.980 han estat ferides a conseqüència dels atacs de l’exèrcit d’Israel sobre la franja d’ençà del 7 d’octubre.

La catedràtica en dret internacional Neus Torbisco-Casals serà la número dos de la candidatura de Junts i Lliures per Europa per a les eleccions europees del 9 de juny. Torbisco és doctora en dret per la Universitat Pompeu Fabra, investigadora sènior a l’Albert Hirschman Centre on Democracy, i membre de la Geneva Academy of International Humanitarian Law and Human Rights.

Les seves principals àrees d’especialització són els drets humans, especialment els drets col·lectius dels pobles i de les minories, els pobles indígenes i el dret de l’autodeterminació. També treballa amb les teories de la justícia en un context global, el dret i les polítiques d’antidiscriminació i la justícia transicional i resolució de conflictes en societats dividides.

Més enllà de la trajectòria acadèmica, Torbisco ha estat membre del govern del Consell de la República i és membre de la junta nacional d’Òmnium Cultural.

Així, la candidatura de Junts a les eleccions europees serà encapçalada per l’ex-conseller de Salut i actual eurodiputat Toni Comín, amb Torbisco de número dos, i el director de l’oficina europarlamentària Aleix Sarri en tercer lloc. L’executiva de Junts té previst d’aprovar la candidatura demà i, posteriorment, l’haurà de ratificar el consell nacional extraordinari que es farà al vespre.

Milers de manifestants –entre deu mil i vint mil, segons els organitzadors– han recorregut els carrers de València per reclamar la fi del genocidi a Palestina, del comerç d’armes i de relacions amb Israel. Han qualificat la mobilització d’històrica, arran de la simultaneïtat de protestes en catorze ciutats del País Valencià i un centenar de l’estat espanyol.

“És una altra mobilització com les que ja es van fer en més de cent ciutats, en caps de setmana de gener i febrer. És històrica perquè mai s’havia fet una manifestació així de manera simultània en tantes ciutats i tants mesos seguits”, ha dit Jorge Ramos, representant del col·lectiu BDS al País Valencià. També ha recordat que la protesta es convoca amb la comunitat Palestina de València.

Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps.

Els manifestants han acabat la protesta amb la lectura d’un manifest, amb poesia i música. “Hi ha una petició molt concreta, la fi del comerç d’armes i la fi de les relacions amb Israel. Això és fonamental perquè la història ens jutjarà, som còmplices d’un genocidi i, a més, la llei espanyola i europea prohibeix comprar i vendre armes a països que violen greument i sistemàticament els drets humans”, ha dit Ramos.

Ha avançat que continuarien mobilitzant-se “fins a la fi del genocidi i del règim d’apartheid israelià”, i que la pròxima mobilització seria el cap de setmana del 18 i el 19 de maig. En aquest data, ha afegit, no sols es coordinaran amb l’estat espanyol, mitjançant la RESCOP, la xarxa solidària contra l’ocupació de Palestina, sinó també amb més països d’Europa.

Un intern de la presó de Ponent va fer ahir a la nit un forat a la paret per provar de matar el pres de la cel·la del costat. El sindicat CSIF ha denunciat que l’intern va amenaçar els treballadors amb un ferro i van haver d’activar l’equip d’intervenció. Una vegada reduït, uns quants funcionaris van ser atesos per contusions lleus, segons el sindicat.

L’intern va ser traslladat a l’hospital Arnau de Vilanova, però va reingressar poc després a la presó perquè es va negar a rebre atenció mèdica. “Com és possible que després d’anys de denúncia per part de CSIF de l’estat de les cel·les del departament especial ens trobem que un intern pot arrencar el radiador i destrossar la cel·la?”, ha demanat el sindicat en un comunicat.

L’Obra Cultural Balear (OCB) ha rebut el premi Comte Jaume d’Urgell 2024, que concedeix la Paeria de Balaguer (Noguera), per la promoció de la llengua i la cultura pròpies d’ençà de 1962. La consideren l’entitat de referència de la societat civil de les Illes en tots dos àmbits.

Els premis Comte Jaume d’Urgell, atorgats per la Paeria de Balaguer de manera anual d’ençà de 1990, reconeixen persones i entitats que per la seva força cultural, la seva original trajectòria i la gran capacitat de comunicació del seu treball i obra, constitueixen exemples per a ampliar i fer més rica la xarxa natural i real dels territoris de parla catalana i dels seus ciutadans.

El Premi Comte Jaume d’Urgell ha estat concedit anteriorment a Maria del Mar Bonet, Joan Veny i Clar, Carla Simón, Joan Francesc Mira, Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, la Universitat de les Illes Balears, l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià, el Temps, VilaWeb i Cavall Fort.

La incidència que provocava retards a la R11 per un robatori de coure a Vilamalla (Alt Empordà) ha quedat reparada a les 14.50 i les freqüències i horaris es recuperaran progressivament, segons que ha informat Renfe. A més, cap a les 12.00 s’ha recuperat la circulació programada entre els Monjos i l’Arboç a la R4, després de registrar retards durant el matí també per un robatori de coure, en aquest cas a Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès), amb avís a les 7.30.

A la R4, els trens han circulat amb demores d’uns quaranta minuts de mitjana i, de retruc, ha afectat la reprogramació prevista en els trens regionals del corredor sud per les obres d’Adif. L’avís del robatori de Vilamalla s’ha rebut a les 10.50, provocant demores d’uns quinze minuts a la R11.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

Un nou sondatge de SocioMétrica per al diari El Español augura la pèrdua de la majoria independentista en les eleccions catalanes del 12 de maig, amb el PSC com la força més votada, tot i que amb menys avantatge que no hi atorgaven les enquestes anteriors. Així, els socialistes obtindrien 40 escons, amb el 27,5% dels vots.

Per part seva, Junts es consolidaria com a segona força, amb 32 escons i el 19,6% dels vots. Amb aquests resultats, es mantindria amb el mateix nombre de diputats que en les eleccions del 2021 i encapçalaria el bloc independentista.

ERC perdria escons i n’obtindria 27. Els comuns tindrien un resultat lleugerament millor que en sondatges anteriors, amb 6 diputats. Amb tot, són dos menys que no té ara. La CUP obtindria un escó més que en sondatges anteriors, i passaria dels 4 als 5 escons, però lluny dels 9 actuals.

El PP assoliria 13 escons, però no en retallaria a Vox, que mantindria els 11 diputats actuals. Una de les novetats d’aquest sondatge és la possible irrupció d’Aliança Catalana al Parlament de Catalunya, amb un diputat. No obstant això, no seria Sílvia Orriols, atès que l’aconseguiria per Lleida.

Amb aquests resultats, el bloc independentista no tindria prou escons per a formar govern. N’aconseguiria 64, sense tenir en compte el diputat d’Aliança Catalana, 4 menys dels 68 que calen. Segons el sondatge, l’única majoria de govern possible seria un pacte entre el PSC, ERC i els Comuns, que sumarien 73 escons.

Les autoritats de Catalunya han alertat de la possible presència de fragments de plàstic en croquetes de bolets congelades de les marques Eroski, Alteza i Bon Preu. Així ho han comunicat a l’Agència de Seguretat Alimentària i Nutrició espanyola (AESAN).

Es recomana a qui n’hagi comprat que no en mengi. L’empresa fabricant ja retira el producte del mercat i ha avisat tots els clients. Aquests articles s’han distribuït a Catalunya, el País Basc, i diferents territoris de l’estat espanyol, com ara Andalusia, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, La Rioja i Madrid.

Avui, 21 d’abril de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• La incertesa d’un canvi de cicle: el PNB i Bildu arriben empatats a la meta

• Joan-Lluís Lluís: “La llengua es pot esfondrar en 20 anys, el nou govern tindrà una responsabilitat enorme”

• Clara Ponsatí, la valentia i els límits de la intel·ligència

• Quin llibre regalareu i quin us agradaria que us regalessin aquest Sant Jordi? El món de la cultura parla

• Quin llibre podeu regalar aquest Sant Jordi a gent que no llegeix? 15 recomanacions

• Joan Roca: “A vegades sembla que transgredir la tradició sigui un pecat”

• Cases cremades, animals morts: els palestins descriuen la fúria dels colons israelians

• Ni Tesla hi pot competir: benvinguts a l’hegemonia tecnològica xinesa

• “‘Haikyu!’, en català o res”: seguidors de la sèrie demanen que el nou film es dobli en català

• ‘Els ignorants’: de la vinya a la vinyeta

• Com ajudar la màfia des del govern | Mail ober d’Andreu Barnils

• Julià de Jòdar i la decepció creadora | Mail obert de Mercè Ibarz

• Closcadelletra (CDXV): Música poca per a alguns no-resos | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Diria que es fa estrany que un títol tan eixut i abrupte com Els ignorants, contingui una història tan bonica i inspiradora. La història de dos personatges que es fan amics gràcies a la voluntat del coneixement mutu i de mostrar-se el seu ofici desplegant el talent innat i après i desenvolupat amb desimboltura. Compartiran experiències i es faran preguntes, encetaran moltes ampolles de vi, llegiran molts còmics i s’aniran explicant l’un a l’altre el seu món, amb didàctica senzillesa, però amb tota la profunditat de pensament, la que dóna la passió per l’ofici.

Com que és d’aquells llibres que hi pots tornar sempre amb un somriure de complicitat i també el pots regalar amb la mateixa complicitat, ara que s’acosta la diada de Sant Jordi i el món del llibre pren protagonisme, i com que en aquesta secció dedicada sobretot al paisatge vinícola, a la vinya i el vi, encara no n’havíem parlat, dediquem aquest article a Els ignorants del dibuixant Étienne Davodeau. Encara que no sigui una novetat, encara que no es trobi a cap aparador, segur que es pot aconseguir a qualsevol llibreria del país un dia que no sigui el de Sant Jordi. Fa dos anys que l’Editorial Finestres va publicar aquest volum, en una traducció de Marta Marfany.

Coberta del còmic ‘Els ignorants’ d’Étienne Davodeau (Editorial Finestres).

Étienne Davodeau és un autor de còmic que no en sap gairebé res, del món de vi, i en Richard Leroy és un vitivinicultor del Loira, que elabora els seus famosos vins Noël de Montbenault, que gairebé no ha llegit còmics. Però tots dos comparteixen generació, són curiosos i s’insten a emprendre un projecte que s’explica així al començament el llibre:

Parla Leroy i segueix  Davodeau:

—O sigui que per fer un còmic vols venir a pencar desinteressadament a les meves vinyes, no?

—També vull que m’expliquis què passa al teu celler i que m’iniciïs en el tast de vins. I no només això. A canvi, descobriràs el món del còmic. Et portaré llibres, anirem a veure autors… i vinyaters. Hi haurà inconvenients, eh…, em tindràs enganxat als talons durant mesos. Hi hauràs de dedicar temps. Si ho hem de fer, fem-ho bé… Rumia-hi uns dies abans de donar-me una resposta.

Leroy surt de la vinyeta i hi torna amb dues copes i quatre ampolles de vi. Després, diu a Davodeau:

—Ja està. Hi he rumiat. Comencem. Tasta aquests quatre vins i em dius quines diferències i quines semblances hi veus. Amb la vinya començarem per la poda… Abriga’t.

Vivim per mitjà del còmic la història de les seves trobades el 2010 i 2011, tant a la vinya, al celler i en més cellers de referència per a Leroy, com a l’editorial i a la impremta on s’imprimeixen els llibres de Davodeau, en alguna fira de còmics important i fins i tot visitant un museu. A mesura que cadascú va aprenent l’ofici i els gusts de l’altre, també els aprèn el lector. I, tot i que la història ja té gairebé quinze anys, en cap moment no se’ns fa caduca. Potser perquè Richard Leroy fa una evolució cap al vi biodinàmic i aquesta manera de tenir cura de la vinya i elaborar els vins aquí va arribar significativament una mica més tard que a l’estat francès. I també perquè el seu respecte per la vinya i la seva intuïció no resten subjectes a cap moda ni a cap tendència.

També se’ns mostren dos caràcters ben diferents. Hi descobrim el dibuixant Étienne Davodeau, un home que parla poc i escolta molt, que va amb la llibreta i el llapis a tot arreu prenent notes i apunts i que gasta una ironia en els comentaris de complicitat amb el lector, i tot això és determinant per al to i, fins i tot, diria que per a l’èxit del projecte.

Alhora, el vinyater Ricard Leroy és un home molt segur d’ell mateix, molt intuïtiu, també taxatiu (prefereix un got d’aigua abans que prendre segons quin vi i, quant als còmics, és molt radical) i xerraire. Malgrat tot, allò que més li agrada és estar-se a la vinya i parlar als ceps i tenir-ne cura. La manera que té de relacionar-se amb la vinya i amb el vi és allò que explica per què va deixar-ho tot, se n’anà a Anjou amb la família, es va fer vinyataire i va bandejar la feina que tenia en un banc. I li va sortir bé, perquè els seus vins són famosos, és un home respectat en el món del vi i ven arreu del món –i si més vi tingués, més en vendria.

El final del llibre és bonic, però encara ho és més l’epíleg: Leroy enceta una ampolla del vi de l’anyada que Davodeau ha ajudat a fer realitat i convida el dibuixant a tastar-lo. Com diu un gran savi del vi a Catalunya, Joan Gómez Pallarès (i això no forma part del llibre però s’hi podria incloure), “elaborar un vi i beure-te’l és una lliçó de vida”.

Bon Sant Jordi!

Aquests dies hi ha hagut unes quantes notícies negatives per a Tesla. Primer, unes vendes el primer trimestre d’enguany qualificades de “desastroses” per la premsa especialitzada. Per primera vegada d’ençà del 2020, les vendes han retrocedit en relació amb el trimestre anterior, una no gens negligible xifra de 100.000 vehicles menys. Més tard, Tesla va anunciar que acomiadaria el 10% de la plantilla i un dels màxims directius, Drew Baglino, anunciava per sorpresa que deixava l’empresa, sense donar cap motiu ni anar-se’n a cap altra. Amb la reputació d’Elon Musk sota mínims per les seves polèmiques a la xarxa social X (Twitter), el màxim dirigent de la companyia sembla que ha ajornat l’esperat Tesla “econòmic” de 25.000 dòlars i ha anunciat que presentaria un taxi robot –sense conductor– el 8 d’agost. Darrere tot plegat hi pot haver la creixent competència de les marques xineses, que han començat a anunciar productes que superen els occidentals. Fins i tot el govern xinès té la intenció que els xips d’ordinador siguin de fabricants propis. Tot seguit analitzem la situació, que evoluciona ràpidament.

Tesla pot créixer més, especialment amb un polèmic Elon Musk al capdavant?

El 2023 va acabar molt bé per a Tesla, amb el Model Y com el vehicle més venut del món, que va superar no solament la resta de vehicles elèctrics, sinó també tots els de combustió. No solament això, totes les companyies automobilístiques en reconeixien el lideratge tecnològic i en provaven d’emular les tècniques de fabricació de vehicles i de producció de programari. Però ja hi havia senyals que mostraven que no tot acabava de rutllar bé. Primer, el començament de la producció del seu vehicle més polèmic, la camioneta Cybertruck. Més enllà dels problemes primerencs típics i esperables quan es comença a fabricar un model nou, i d’un disseny molt polaritzador –o te n’enamores, o l’odies–, els analistes no entenen que en un moment en què el mercat demana cotxes més econòmics per a vendre en grans quantitats, Tesla hagi optat per un model car orientat bàsicament al mercat nord-americà i una producció de tan sols 250.000 unitats anuals.

Això s’afegeix a la producció molt limitada (de desenes) del camió elèctric, el Tesla Semi, un vehicle que és una disrupció en el mercat i que la companyia no sembla que exploti gaire. Per no parlar del superesportiu Tesla Roadster 2, anunciat el 2017 (alhora que el Semi), la producció del qual ha estat ajornada repetidament. La darrera data de començament de fabricació ha estat fixada el 2025. Tanmateix, torna a ser un vehicle de molt baixa producció, quan tothom en el sector espera que Tesla produeixi el cotxe econòmic de 25.000 dòlars, batejat pels especialistes com a Model 2, tot i que la companyia no li ha posat un nom oficialment.

A la biografia d’Elon Musk publicada fa poc s’expliquen les tensions que crea dins Tesla el model més econòmic. Si bé el magnat ha dit en públic que la companyia era centrada del tot a produir-lo, que representaria una nova manera de fabricar cotxes, molt més eficient i econòmica –produir un cotxe en la meitat de temps que ara–, la veritat és que Musk és molt més interessat a produir un vehicle robòtic, batejat informalment com a robotaxi (taxi robot), que és basat en la mateixa plataforma que el cotxe econòmic. De fet, amb l’anunci de la presentació del taxi robot el 8 d’agost, s’ha rumorejat que la producció del Model 2 s’ha ajornat, aspecte que Musk ha negat, però que no ha aclarit.

Tanmateix, això pot haver estat un dels motius pels quals el cap d’enginyeria, Drew Baglino, ha plegat. Era percebut per molts com el segon de Tesla, amb un protagonisme com més anava més important a les presentacions públiques, en què apareixia al costat d’Elon Musk, i que hagi plegat pot haver estat la conseqüència d’haver perdut la batalla per a començar primer pel vehicle barat i continuar amb el taxi robot. Els comentaris d’un dels altres màxims dirigents de la companyia, Franz von Holzhausen, cap de disseny, ja havien mostrat la lluita interna entre els executius de la companyia a favor del model barat, per una banda, i Elon Musk, per una altra. Però Musk pot tenir uns motius justificats: la impossibilitat de lluitar contra la competència creixent xinesa en la producció de vehicles barats. Tesla hauria de centrar la següent fase d’expansió en la innovació tecnològica i crear nous mercats, no pas competir en els existents. I per això ha prioritzat el taxi robot.

CATL i BYD, imparables

L’opció de Musk pot ser també una fugida cap endavant enfront del principal dèficit (i fracàs) de la companyia: una capacitat limitada de fabricació de bateries. Un aspecte que pot semblar irrellevant en una indústria, l’automobilística, que basa el model de negoci en els proveïdors. En aquest cas, de bateries. Però Tesla en això és diferent, i sempre ha optat per produir internament el nombre màxim de components, atès que així pot optimitzar-los tècnicament i abaixar-ne costs. Amb l’anunci de la seva pila 4680 el 2020 tothom esperava que Tesla comencés a prescindir progressivament dels fabricants asiàtics de bateries que fins ara n’han estat els proveïdors. Però té molts problemes per a augmentar la producció de les noves bateries. A més, en paral·lel ha hagut de recórrer per als seus models més econòmics a una tecnologia de bateries, la de liti-ferro-fosfat (LFP), per la qual no havia optat, i que dominen completament els fabricants xinesos.

Els inconvenients amb la producció de bateries sembla que expliquen el retard de la producció del Tesla Semi, les primeres dificultats a la nova planta de Texas amb la fabricació del Cybertruck o l’ajornament de la producció en massa del vehicle barat i l’opció pel taxi robot, de producció més limitada, però que pot aportar més beneficis, atès que podria crear una flota de cotxes de lloguer sense conductor i obtenir ingressos diàriament, i no solament amb la venda. Tanmateix, Musk defensa totes les mesures que pren i qualifica de temporal l’aturada en el creixement. Tesla sembla que es prepara per a la següent onada d’expansió. Però hi ha un factor que pot desbaratar-ne els plans: el creixement imparable dels fabricants xinesos.

Els xinesos de BYD han presentat la segona generació de les bateries Blade, més econòmiques i amb una densitat energètica més gran.El primer avís va ser que els xinesos de BYD se situessin com el primer fabricant mundial de cotxes elèctrics el darrer trimestre del 2023, desbancant Tesla, en un frec a frec. El primer trimestre d’enguany Tesla ha recuperat el podi, però tot apunta que no el conservarà pas. BYD mateixa proporciona bateries per als models base (més econòmics) de Tesla, amb la seva coneguda tecnologia Blade de bateries LFP, presentada el 2020, el mateix any que Tesla presentava les 4680. Els xinesos s’apropien els conceptes de Tesla i es dissenyen ells mateixos els components principals (en aquest cas, la bateria, l’element cabdal) i Tesla ha d’anar a rebuf i comprar la bateria al seu principal competidor automobilístic. Fa pocs dies, BYD va anunciar la segona generació de la bateria Blade, que previsiblement es començarà a fabricar gairebé immediatament, a l’agost. Tindrà una densitat energètica de 190 Wh/kg i proporcionarà un 25% més d’autonomia en comparació amb les Blade actuals, que tenen una densitat de 150 Wh/kg. A més, serà més econòmica, cosa que permetrà que BYD faci vehicles fins i tot més barats que els de benzina i farà disparar-ne l’expansió per tot el món.

La nova bateria Blade és la peça tecnològica clau en una estratègia mundial de BYD, que no para de presentar vehicles nous en segments diversos, del més econòmic al més luxós, amb voluntat de produir-ne en gran volum i per a com més va més països. En contrast, Tesla és ancorada als models prèmium, que poden haver arribat al màxim de vendes. Però no és l’únic proveïdor de bateries de Tesla que s’hi ha avançat. Els xinesos de CATL, els primers fabricants de bateries del món, també han presentat productes innovadors. I més enllà dels automòbils. Musk sempre ha dit que les bateries estacionàries, les que es fan servir per emmagatzemar electricitat a les cases i en grans centrals, eren un negoci tan important o més que el de vehicles elèctrics. Per això Tesla produeix el Megapack, una gran bateria de la mida d’un contenidor de mercaderies estàndard, amb l’objectiu que es pugui transportar a qualsevol lloc del món i ser posada en funcionament de seguida en grans instal·lacions. A més, és un element que com més va més s’instal·larà als punts de càrrega per abaixar la demanda a la xarxa elèctrica.

La nova bateria amb quinze anys de garantia

CATL fa pocs dies presentava el competidor directe del Megapack. Amb moltes diferències. La primera és que és ella mateixa qui fa les piles que conformen la bateria, a diferència de Tesla. La més evident, que mentre que el Megapack de Tesla té 3,9 MWh de capacitat d’emmagatzematge, la de CATL gairebé la dobla, amb 6,25 MWh, amb un augment del 30% de la densitat energètica i una reducció del 20% de l’espai que ocupen una vegada instal·lades. Però la innovació més important de la bateria de CATL és que la companyia garanteix una degradació del 0% durant els primers 1.000 cicles de càrrega i descàrrega –uns cinc anys d’ús–, un fet inèdit. Cap fabricant, ni molt menys Tesla, pot oferir-ho ara per ara.

El fabricant xinès CATL ha presentat la competència del Megapack de Tesla, una gran bateria estacionària orientada a grans instal·lacions.Aquesta manca de degradació ha impressionat els analistes. De fet, uns quants dies abans CATL havia presentat aquesta tecnologia amb el fabricant xinès d’autobusos elèctrics Yutong, un dels més importants del món. Aquests autobusos incorporaran bateries CATL amb una vida útil d’1,5 milions de quilòmetres i una garantia de quinze anys. És a dir, que els operadors de transport públic poden estar tranquils. Quinze anys és la vida útil d’un autobús convencional, i si passa res amb la bateria, serà substituïda de franc pel fabricant. Yutong ja comercialitza aquests autobusos a quaranta països, incloent-hi els estats francès i espanyol. També incorporarà les noves bateries a les seves furgonetes i camions elèctrics. Tesla, igual que amb la segona generació de bateries Blade de BYD, s’haurà de conformar a comprar-les a CATL, com ja fa per als seus models base. Tesla és forçada a renunciar al lideratge en el desenvolupament de bateries, cosa que en perjudica el marge econòmic.

A més, CATL ha baixat a la meitat el preu de les bateries LFP. I també n’ha augmentat la velocitat de càrrega, permetent carregar 400 quilòmetres en 10 minuts –xifra que cal agafar amb precaucions, atès que correspon al cicle d’autonomia xinès, molt optimista en relació amb el cicle europeu WLTP. La velocitat de càrrega era un dels punts febles de la tecnologia LFP comparada amb la NCM/NCA, la tecnologia per la qual havien optat Tesla i la resta de fabricants occidentals. És a dir, CATL ha actuat en tots els fronts necessaris d’una bateria per liquidar els vehicles de combustió: més econòmiques, més duradores, més ràpides de carregar i més segures. Els primers beneficiats seran els fabricants de vehicles xinesos. Tant CATL com BYD encapçalen el mercat i marquen el ritme d’innovació en una peça tan clau com les bateries.

Les noves bateries sense degradació de CATL seran incorporades a camionetes, camions i autobusos de marques xineses, com ara Yutong. Xips xinesos i l’opció d’Elon Musk per la intel·ligència artificial

Elon Musk pot haver-se adonat que, sense poder fabricar bateries ells mateixos, ni aportar novetats tecnològiques en aquest camp, és impossible que Tesla pugui competir amb un vehicle econòmic amb fabricants xinesos. O, si més no, que hi pot haver unes altres prioritats i optar per mercats en què Tesla encara innova. Sobre això, la conducció autònoma amb intel·ligència artificial és la prioritat màxima de Musk, que a més pot aplicar a uns altres productes (com ara el robot humanoide de Tesla) o a la resta de les seves companyies, com ara Twitter i SpaceX. A més, Tesla dissenya els seus propis xips i controla tota la cadena. Fins i tot, Musk sembla que sospesa de vendre aquesta tecnologia a uns altres fabricants. Aquest pot ser el motiu pel qual ha optat pel taxi robot en canvi del model de 25.000 dòlars. Demostrar a la resta d’empreses aquesta tecnologia. Així no solament l’incorporarien els vehicles de Tesla, en què els propietaris podrien llogar el seu vehicle per a serveis de taxi, o companyies de taxi que els compressin, sinó que més fabricants també podrien adquirir-la.

Però fins i tot en aquesta àrea Tesla pot tornar a topar amb una competència xinesa ràpidament. Enmig de la guerra comercial i geopolítica creixent entre els EUA i la Xina, el govern del gegant asiàtic sembla que té la intenció de reemplaçar els xips estrangers dels seus proveïdors de telecomunicacions el 2027, i imitar així les accions contra Huawei del govern nord-americà. La mesura xinesa perjudicaria fabricants com ara Intel, Nvidia i AMD. Però, sobretot, acceleraria el desenvolupament de xips xinesos que poguessin competir amb els occidentals, ara per ara endarrerits en tecnologia. Com en molts més sectors, primer es tractaria de copiar la tecnologia occidental, després situar-se al seu nivell i tot seguit superar-la i passar-la a produir en uns volums i preus amb què cap fabricant occidental pot competir. El segle XXI serà el de l’hegemonia tecnològica xinesa?