La CEOE elabora cada any una curiosa anàlisi. Consisteix a comptar el nombre de pàgines publicades pels butlletins oficials d’àmbit estatal i autonòmic. Doncs resulta que la xifra obtinguda el 2023 va ser d’1.275.465. Per a entendre amb perspectiva la magnitud d’aquesta xifra, diu que per a poder estar completament al corrent de les novetats legislatives publicades l’any passat caldria haver llegit unes 3.494 pàgines cada dia. I per donar una idea del volum que significa aquesta xifra posa l’exemple que si col·loquéssim una pàgina damunt d’una altra, amb la burocràcia publicada a tot l’estat espanyol l’any passat, aconseguiríem l’altura actual de la Sagrada Família, 127 metres. Jo no ho he comptat, però Déu n’hi do!

En vista d’aquesta productivitat normativa frenètica, que no presenta pas símptomes de relaxar-se, sembla lògic que els afectats, sobretot les empreses, es queixin de l’excés de normes que han de complir, tot sabent que moltes vegades tenen una utilitat mínima. I, en canvi, signifiquen un entrebanc important per a fer més feina positiva. Ara ha estat la PIMEC qui ha alçat la veu, demà serà un altre…

“Cal una reforma profunda per a simplificar, digitalitzar i millorar la coordinació dels processos administratius, amb un èmfasi especial en les necessitats de les empreses de dimensió menor. Si no és amb una administració àgil i eficient no podrem construir un entorn que afavoreixi el creixement empresarial i la innovació”, deia el president de la PIMEC divendres, en la presentació de l’estudi “Burocràcia i competitivitat empresarial: diagnòstic i propostes”, elaborat per l’Observatori de la PIME de Catalunya. I tot seguit, ampliava el ventall dels afectats per l’excés actual: “Una administració més eficient no tan sols beneficia les empreses sinó també el conjunt de la societat.” El fet és que les conclusions de l’informe no són gens idònies per a poder desenvolupar una activitat empresarial, en condicions d’entorn normatiu acceptables, sobretot enfront dels nostres competidors estrangers, en ple segle XXI.

El president de l’Observatori de la PIME de Catalunya, Oriol Amat, va ser l’encarregat d’exposar aquestes conclusions, que reflecteixen els problemes principals que crea el nostre sistema administratiu. I va comentar un seguit d’aspectes negatius que hom suposa que són allunyats d’un país de la Unió Europea. Referint-se al cas català, va sorprendre molta gent dient: “La producció normativa ha crescut significativament aquests darrers anys a Catalunya, amb una mitjana de 905 normes anuals, en contrast amb la mitjana de les altres comunitats autònomes, que és de 498.” Gairebé el doble; on anem?

Tot seguit, ho va contextualitzar, i va parlar de la quantitat, però també de la qualitat. En l’índex de qualitat reguladora del Banc Mundial, l’estat espanyol obté una puntuació de +1, per sota de la mitjana de la UE (+1,2), “fet que demostra que hi ha un bon marge de millora”. I afegí que l’estat espanyol també ocupa, en aquest camp, posicions baixes en rànquings internacionals com ara l’índex de competitivitat de l’IMD (posició 40 entre 67 països) i els informes del Banc Mundial, cosa que demostra que les càrregues administratives que ens concerneixen són molt més feixugues que no les de la mitjana dels països de l’OCDE.

Heus ací, doncs, uns quants indicadors què l’entorn normatiu de les pimes catalanes és massa complex i obliga a dedicar-hi un esforç innecessari. Fixem-nos-hi bé. Segons l’estudi, s’ha calculat que les pimes dediquen 41,1 hores mensuals de mitjana a gestions amb l’administració pública, és a dir, un temps equivalent a més d’una setmana laboral completa d’una persona cada mes. Aquesta càrrega s’agreuja –això em sembla molt fort– pel fet que el 69,6% de les empreses han de presentar una documentació que l’administració ja posseeix, i que un 25% d’empreses ha d’aportar cinc documents repetits o més. A més, el temps mitjà de resolució de tràmits arriba fins a cent trenta-sis dies, que evidencia la tendència a superar els terminis legals, que són de noranta dies. Sobre aquest punt en concret, no ha d’estranyar que el 22,3% de les empreses considerin que els retards en els tràmits són un obstacle molt important per a innovar o llançar nous productes o serveis, mentre que un 14,9% creu que afecten “significativament”.

La conseqüència directa de tot plegat és que la burocràcia excessiva té un impacte negatiu en la competitivitat empresarial, perquè –diu– “dificulta el creixement, la innovació i la inversió”.

Aquestes dades, que són la base de l’estudi, provenen d’una enquesta exhaustiva feta als socis de la PIMEC. I la valoració que fan de la situació es reflecteix clarament en les xifres que hem anat veient. Globalment, resulta que la normativa suspèn, en termes tan importants com la claredat de definició i la facilitat d’interpretació, amb una puntuació mitjana de 2,29 sobre 5 que li atorguen les empreses. Aquesta situació, juntament amb el fet que el 81,5% de les empreses diu que té dificultats per a estar al corrent de la normativa vigent –no donen l’abast a pair i aplicar l’allau de noves obligacions–, evidencien un sistema que “impedeix el normal desenvolupament empresarial, es troba desconnectat de la realitat i incrementa la desconfiança en les institucions”.

Resulta comprensible que quan als enquestats els demanen quins consideren els principals problemes que han d’afrontar, quant a càrrega administrativa, en surtin tres de destacats, assenyalats per més de la meitat dels empresaris: la falta d’agilitat de la gestió administrativa, la quantitat excessiva de normativa i la complexitat de la normativa, en si mateixa.

D’acord amb totes aquestes dades, Oriol Amat va destacar que per superar les deficiències estructurals del sistema administratiu català caldria iniciar un “cercle virtuós”, en què cada millora de simplificació i qualitat reguladora contribueixi a enfortir la competitivitat empresarial, millorar la confiança en les institucions i, alhora, fomentar el creixement econòmic i la cohesió social. La PIMEC fa una crida a les administracions per a deixar enrere els diagnòstics reiteratius i passar ràpidament a l’acció.

L’estudi proposa, finalment, amb un enfocament pràctic, un reguitzell de solucions, i en prioritza deu, que es podrien començar a aplicar de seguida, aprofitant les eines i marcs legals ja existents. De les deu propostes, jo en destacaria quatre. La primera, frenar l’allau normativa, establint una pausa legislativa per a consolidar i millorar les normes existents. La segona, donar un impuls addicional a la Finestreta Única Empresarial (FUE). La tercera, aplicar una formació contínua al personal públic, enfocada, sobretot, a la qualitat normativa, la gestió digital i les tècniques d’avaluació per a millorar els serveis prestats. I la quarta, aplicar una simplificació administrativa per als municipis petits i zones rurals.

Em sembla un estudi interessant, ben elaborat i que apunta els aspectes més complexos que compliquen la vida de les pimes i els impedeixen un desenvolupament més ràpid, en uns moments en què tot això és un entrebanc. És hora de posar fil a l’agulla. Amat ho va destacar: “Ja tenim els diagnòstics i les estructures necessàries. Ara és l’hora d’actuar, de començar aquest cercle virtuós i d’enfocar els esforços a reforçar les estructures existents i amb un canvi de mentalitat en la gestió administrativa, posant les empreses i les persones al centre de les polítiques públiques.”

Les baixes laborals per salut mental han augmentat al voltant d’un 20% d’ençà de la pandèmia, segons que ha explicat el secretari general de la Pimec, Josep Ginesta, que ha dit que era un problema important. La patronal de les pimes ha fet una jornada en la qual ha posat sobre la taula l’augment de les incapacitats temporals i ha remarcat que la seva incidència s’havia doblat a Catalunya els darrers deu anys, i que de mitjana cada treballador perdia un dia de feina el mes. Per aquest motiu, la Pimec ha demanat que la reducció de la jornada tingui en compte l’alta incidència d’aquest “problema” i també el baix nivell de productivitat.

Segons la Pimec, les incapacitats temporals signifiquen costs directes i indirectes per a les empreses, que ha xifrat en 28.000 milions d’euros anuals, l’equivalent al 9,55% del PIB català. Tan sols en el primer semestre d’enguany, el cost en prestacions d’aquestes baixes ha augmentat d’un 17,5% respecte del mateix període de l’any passat, segons que ha exposat la patronal. “Aquests grans debats requereixen solucions amb una mirada de 360 graus i tenint en compte totes les opinions, especialment la dels agents implicats”, ha dit el president de Pimec, Antoni Cañete, en la jornada, que s’ha fet al Recinte Modernista de Sant Pau,  amb l’assistència d’un centenar d’empresaris.

Cañete també ha dit que la incapacitat laboral era el segon problema per a les pimes, després de la manca de professionals per a cobrir determinats llocs de feina.

La fiscalia se n’ha desdit i ha anunciat que no recorrerà –com va assegurar inicialment– davant el Tribunal Suprem contra la sentència de l’Audiència espanyola que va absoldre el president Francisco Camps del delicte de tràfic d’influències amb el delicte de prevaricació del qual se l’acusava en el judici del cas Gürtel.

Fonts jurídiques han explicat a Europa Press que la fiscalia del Tribunal Suprem havia decidit de no interposar el recurs que van preparar els companys d’Anticorrupció. Les fonts esmentades assenyalen que la competència per a presentar aquest recurs de cassació era, en darrer terme, de la fiscalia del Suprem, que ha al·legat motius tècnics per a no continuar. En un decret, al qual ha tingut accés Europa Press, dóna per “desistit” el recurs de cassació que va ser anunciat per Anticorrupció a començament del mes d’octubre.

En aquesta decisió, l’Audiència espanyola va condemnar els integrants del cas Gürtel, entre els quals, el seu cap, Francisco Correa, el número dos, Pablo Crespo, i el responsable d’Orange Market, Álvaro Pérez, El Bigotis, a dos anys i tres mesos de presó per haver conformat amb l’escrit d’acusació de la fiscalia. Els magistrats també van condemnar vuit acusats més a penes que anaven dels deu mesos de presó, com la imposada al cap del gabinet tècnic de la Societat de Seguretat i Promoció Industrial Valenciana (SEPIVA) Enrique Bort, fins als vuit anys de presó, com la que va recaure sobre la del gerent d’Orange Market Cándido Herrero.

Tanmateix, en relació amb l’acusació contra Camps per la seva participació en les contractacions de FITUR, la sentència recollia que no havia quedat “acreditat per cap prova vàlida” que l’ex-president “exercís cap pressió, suggestió, recomanació o insinuació en la conducta” de l’ex-directora general de Promoció Institucional Dora Ibars o als òrgans de gestió de les societats expositores a l’estand de Grans Esdeveniments de la Fira de FITUR del 2009. “Però, és més, no existeix testimoni, escrit o cap comunicació entre tots dos en aquest període, cosa que allunya qualsevol prova o indici amb transcendència penal”, indicava, i destacava que no hi havia cap registre que acredités “cap conversa sobre això amb Ibars –a qui el tribunal absol– o qualsevol dels organismes i societats expositores”.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) ha cedit vuit autobusos metropolitans al País Valencià per a garantir la mobilitat a les zones afectades per la gota freda, on les xarxes de transport públic de Metro València i Rodalia Renfe han quedat molt deteriorades.

Els vehicles han estat lliurats a l’Autoritat del Transport Metropolità de València (ATMV), que podrà disposar-ne fins que ho necessiti per a suplir la prestació dels serveis de metro i tramvia que han quedat temporalment suspesos.

Concretament, els autobusos de l’AMB serviran per a facilitar la connectivitat dels diferents barris i localitats properes a València i garantir la mobilitat dels ciutadans.

Els vehicles han sortit avui de Barcelona i es lliuraran a l’ATMV de València demà, després d’un trasllat per carretera a càrrec de l’empresa operadora Direxis Tusgsal, amb personal de conducció voluntari.

L’AMB ja va enviar fa un parell de setmanes una brigada amb maquinària per donar suport en les tasques de neteja, desenrunament i retirada de deixalles i ajudar en aquesta situació d’emergència, i accelerar així la tornada a la normalitat als municipis afectats.

Un equip de voluntaris del servei de manteniment de rondes de l’AMB es va traslladar cap a les comarques del País Valencià afectades per la gota freda, amb un camió 4×4 amb una pala gran d’empènyer, una camioneta 4×4 amb una pala lleugera d’empènyer i un equip de quatre oficials al capdavant.

L’ex-cap dels Verds al Parlament Europeu, el belga Philippe Lamberts, ha adoptat un nou rol com a assessor de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, perquè la Unió Europea avanci en els seus objectius climàtics el 2030 i assoleixi la neutralitat climàtica l’any 2050. En un comunicat, l’alemanya ha volgut destacar la cooperació constructiva dels Verds en aquest mandat i ha reivindicat el paper del grup a l’hora de conformar la majoria pro-europea que va facilitar la seva reelecció. “Els Verds formen part de la majoria pro-europea a l’eurocambra i de la plataforma amb quuè vull continuar treballant en temes com el nou pla industrial o la reducció de la burocràcia”, ha assenyalat.

“Lamberts, que s’ha guanyat el respecte de partits i sectors, actuarà d’enllaç de confiança entre totes les parts interessades necessàries per a avançar cap als nostres objectius”, ha afegit. La setmana passada, les tres grans formacions tradicionals al Parlament Europeu –populars, socialdemòcrates i liberals– van arribar a un acord per a desblocar la votació de la nova Comissió Europea, un pacte que atorga una de les vice-presidències executives al candidat de la primera ministra italiana ultraconservadora, Giorgia Meloni, i un comissari a la formació de l’hongarès Viktor Orbán.

Precisament, arran d’aquesta entesa, l’actual copresident dels Verds al Parlament Europeu, Bas Eickhout va reconèixer que estava “decebut”, i a hores d’ara és una incògnita si votaran a favor de la nova Comissió de Von der Leyen, que es farà aquest dimecres durant el ple d’Estrasburg, malgrat donar un suport majoritari a la presidenta en la votació del juliol.

El corresponsal europeu del diari francès Libération Jean Quatremer ja va anunciar la intenció de la Comissió Europea de fitxar Lamberts el mes de setembre. De fet, el periodista recordava que el 2021 ja havia publicat un article en què explicava la voluntat de Lambets de pactar amb el PP europeu en canvi “d’algunes engrunes”. Aquest article li va valdre la desqualificació pública de Lamberts, que el va insultar en públic i va dir que feia “periodisme de merda”. Quatremer, un referent del periodisme europeu, va rebre el suport de més periodistes.

Lamberts també va protagonitzar un enfrontament amb el periodista de VilaWeb Andreu Barnils, que li demanava per què no acceptaven Carles Puigdemont i Toni Comín al grup parlamentari dels Verds/ALE –on hi ha els diputats d’ERC d’ençà de fa anys–, tal com van demanar. Després de múltiples repreguntes de Barnils al voltant de l’encaix ideològic de Puigdemont i Comín en el grup, Lamberts va donar per acabada l’entrevista i se’n va anar.

L’Ajuntament de Palamós (Baix Empordà) ha tapat la placa dedicada al compositor José Luis Ortega Monasterio per una altra a favor dels drets de les dones, arran de l’emissió del documentari Murs de silenci. El consistori explica que la informació de la vida privada del músic que revelava la investigació periodística emesa per 3Cat “s’allunyava rotundament dels valors socials i dels drets de les persones que Palamós defensa”. Coincidint amb el 25-N, la placa dedicada a l’autor de l’havanera “El canó de Palamós” s’ha tapat per una altra que recull que “el rebuig a la violència envers les dones és prioritari”.

La placa era al carrer del Canó, on hi ha la vella peça d’artilleria del segle XVIII protagonista de l’havanera “El canó de Palamós”. Ara damunt la que placa que recordava Ortega Monasterio (1918-2004), se n’hi ha posat una altra amb el text següent: “La música de la pau és un valor que va més enllà dels canons, però el rebuig a la violència envers les dones i el reconeixement de les víctimes de qualsevol abús, és prioritari. Palamós lliure de violències masclistes”. El consistori explica que el canvi s’ha fet, precisament, coincidint amb el 25-N i que la nova placa es mantindrà en aquest espai fins que l’ajuntament valori què es farà definitivament amb l’altra.

Institucional i reivindicatiu

Avui, amb motiu del dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, Palamós també ha fet un acte institucional i reivindicatiu amb l’objectiu de continuar sensibilitzant la societat en la lluita contra les actituds masclistes. A l’acte, organitzat per l’àrea municipal d’Igualtat i fet davant la casa de la vila, hi han participat alumnes dels centres educatius de Palamós, que han llegit texts, redactats per ells mateixos, que reclamen de continuar treballant per eradicar la violència masclista.

Durant l’acte, la companyia de dansa palamosina CobosMika ha interpretat una coreografia i els representants dels grups municipals han llegit un manifest conjunt. Els actes al voltant del 25-N a Palamós continuaran aquest dissabte. Es farà un taller d’autoprotecció a la carpa Dojo de les instal·lacions esportives i la sala polivalent de les galeries Carme acollirà la xerrada “Saps quines formes té la violència?”.

17 persones pel cap baix han desaparegut en el naufragi d’un vaixell prop de la ciutat egípcia de Marsa Alam, a la mar Roja. El vaixell transportava unes 45 persones, 31 de les quals eren turistes.

El governador de la demarcació de la mar Roja, Amr Hanafi, ha indicat que vint-i-vuit persones pel cap baix han estat rescatades de l’aigua i ha afegit que les operacions de recerca continuaven. Ara per ara no hi ha la confirmació de cap mort.

Així mateix, ha dit que les forces armades havien desplegat una fragata i avions per a donar suport a les operacions de recerca i rescat, i ha assenyalat que tots els rescatats rebien l’atenció mèdica necessària.

El governador ha detallat que el naufragi havia estat cap a les 5.30 (hora local), quan el vaixell ha emès un senyal d’alarma mentre participava en una excursió de submarinisme.

Demà a les set del vespre el grup Reversos entaularà una conversa sobre poesia amb Carles Duarte i Montserrat a l’Espai VilaWeb, acompanyada de la lectura de poemes.

Duarte s’ha dedicat a la poesia, la lingüística i la política, però de les tres activitats comença dient que és poeta i serà com a poeta que el grup Reversos li dedicarà la pròxima sessió, tot i saber que inevitablement hi ha vasos comunicants entre totes tres branques, perquè, en definitiva, la poesia és connectada amb tots els àmbits de la vida del poeta.

Duarte defineix així la seva poesia: “Una poesia que cerca la respiració d’una música nua, tendeix al ritme clar del que és essencial, a la depuració expressiva. S’hi fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani. I té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte…), el somni (com a motor de l’existència, com a lectura subjectiva i personal del que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat…) i l’oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix…).”

Aquests són alguns dels llibres que ha publicat:

• Vida endins, Moll, 1984.
• Khepri, Columna, 1998.
• Ha-Cohen, Seuba, 1999.
• El somni, la Magrana, 2000.
• El silenci, la Magrana, 2001.
• Tríptic hebreu, la Magrana, 2002.
• El centre del temps, Edicions 62, 2003.
• Els immortals, Tres i Quatre, 2006.
• Alba del vespre, Tres i Quatre, 2013.
• Naufragis, Tres i Quatre, 2019.

A banda d’això, Carles Duarte també ha escrit narrativa i assaig literari, ha adaptat textos catalans antics i ha fet traduccions. A més de la seva dedicació a la filologia, col·laborant amb Joan Coromines i ha fundat la Revista de Llengua i Dret, per posar-ne només dos exemples. També va ser secretari general de la Presidència del darrer govern de Jordi Pujol i director general, patró o president de moltes entitats culturals i cíviques. Tota aquesta activitat ens mostra la seva gran capacitat de treball.

Els membres del Grup Reversos obren les portes a tots els qui estiguin interessats en la poesia.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Quan fa gairebé un mes de la devastació causada per la gota freda, es va veient clar que hi ha una possible responsabilitat criminal exigible al president Carlos Mazón i a consellers i alts càrrecs responsables d’una gestió negligent que ha causat, de moment, 221 morts. A mesura que es van revelant més detalls sobre les omissions dels responsables de la gestió de la crisi, començant per Mazón i les conselleres destituïdes Salomé Pradas i Núria Montes, pren força l’acusació en contra seu pels delictes d’homicidi imprudent i de danys per imprudència, segons els juristes consultats per VilaWeb. Hi ha entitats i associacions que preparen accions legals, tant per la via penal com per la via del contenciós-administratiu, és a dir, per a exigir indemnitzacions als damnificats, però són encara en la fase de recollir dades, perquè, entre més raons, cal esperar a tenir una informació més completa dels estralls que va causar la riuada, i també quina és la xifra definitiva de víctimes. De querelles i denúncies, ja n’hi ha als jutjats, la immensa majoria, presentades per advocats o organitzacions d’extrema dreta que han cercat protagonisme mediàtic i polític en el moment de màxima atenció informativa sobre el desastre.

La responsabilitat criminal de Mazón: com pot ser perseguit per homicidi imprudent

Res a veure amb el plantejament a llarg termini que fan les iniciatives que volen obtenir resultats; és el cas d’Acció Cultural del País Valencià, que fa poc ha anunciat que presentaria accions legals contra els responsables de la gestió deficient de la gota freda, de Justícia per a València, una iniciativa ciutadana que ha recollit centenars d’adhesions amb el propòsit d’emprendre accions legals contra la negligència dels responsables del Consell i per a donar suport i assessorament a les víctimes. El ritme de totes dues iniciatives legals serà necessàriament lent per a poder tenir ben fonamentades les querelles, i és possible que les accions de totes dues acabin confluint o coordinant-se.

Depurar responsabilitats de tota la cadena de comandament

“Nosaltres no ho farem de manera precipitada. Som en un moment molt tendre, on encara cada dia apareixen noves informacions”, explica la presidenta d’ACPV, Anna Oliver. “Fa poc va eixir l’apagada d’una hora [en la reunió del CECOPI del dia 29 d’octubre], i ara també que van telefonar no només al president sinó al seu cap de gabinet… Cal que les coses aterren, i cal parlar amb tècnics d’emergències i de prevenció que et diguen davant aquesta alerta què marca el protocol que has de fer, i això requereix hores de reunions i de documentació, per veure com construir la demanda i la querella. Es tracta de depurar responsabilitats, i no només d’ell, sinó de tota la cadena de comandament.”

I dins aquesta cadena de comandament hi ha un càrrec molt important, el secretari d’Emergències, Emilio Argüeso, que no ha estat destituït, a diferència de les conselleres Pradas i Montes, que tenia una responsabilitat directa sobre la gestió de la crisi i que no ha explicat on era ni què feia durant les hores crítiques de la tragèdia.

Les accions penals poden anar adreçades contra tots aquests responsables polítics, però també uns altres. Francesc Miralles, que és advocat i politòleg, un dels impulsors de Justícia per a València, explica que la seva iniciativa ha rebut tota mena d’adhesions de suport de professionals d’àmbits molt diversos per a poder ajudar els damnificats. “La part judicial la delegarem a professionals, mirarem de presentar una demanda per dalt i, per sota, que s’hi vagi afegint a títol particular tota la gent que vulga amb advocat propi”, explica Miralles. De fet, és probable que finalment hi hagi moltes querelles i que totes les vagi acumulant un mateix jutjat d’instrucció.

El precedent del jutjat 20

Aquest jutjat, aparentment, podria ser el número 20 de València. Caldrà veure si efectivament és així, si també uns altres jutjats van assumint casos i finalment quin els acabaria centralitzant. Però aquesta setmana passada ja es va veure com el jutjat número 15, a què havia anat a parar una querella de l’organització ultra Manos Limpias contra l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET), la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i responsables d’Emergències de la Generalitat, va obrir diligències però va remetre la causa al jutjat número 20. Perquè aquest jutjat fou el primer que va obrir diligències prèvies per la mort d’una persona al barri de la Torre de València, per poder-li fer l’autòpsia; i quan li va arribar la investigació oberta per la demanda de Manos Limpias, la va arxivar immediatament.

L’argument és important: el jutge considera que la denúncia és prematura i no aprecia cap nexe causal entre els fets que relata la denúncia i la mort d’aquest ciutadà, per l’hora en què es va inundar la Torre i l’hora en què va morir aquesta persona. La casuística entre totes les víctimes mortals és molt diversa; la meitat, aproximadament, va morir en plantes baixes i garatges; unes altres, en carrers i carreteres, dins cotxes, en camps… En una querella per homicidi imprudent, per exemple, per l’omissió i negligència d’acord amb les responsabilitats en el càrrec dels querellats, serà més o menys difícil penalment d’atribuir responsabilitats segons el cas; és a dir, serà més senzill d’establir la relació causal sobre el cas d’una víctima que fou arrossegada per l’aigua quan tornava de la feina o quan es desplaçava d’un lloc a un altre perquè no va rebre a temps l’avís de les autoritats que no en un cas d’algú que era a casa. És la fredor del dret penal.

Fugir dels advocats voltors

Però el cas de la denúncia arxivada de Manos Limpias també posa de manifest l’existència d’aquestes querelles i demandes exprés que han impulsat unes altres organitzacions ultres, com ara Iustitia Europa i Hazte Oír, que cercaven l’oportunisme enmig de la tragèdia. I, amb aquesta mateixa motivació, hi ha “advocats voltors que omplen aquests dies la Ribera i l’Horta Sud” en cerca de víctimes que vulguin presentar querelles, segons que explica Miralles. Són denúncies poc preparades, improvisades i mal fonamentades. El cas de Manos Limpias, que sobretot volia apuntar contra l’Agència de Meteorologia espanyola, que no té responsabilitat sobre la gestió de les emergències, n’és un exemple; i la querella d’Hazte Oír contra la delegada del govern espanyol a València, Pilar Bernabé, n’és un altre: no ha estat admesa pel jutjat número 10 per defectes processals.

De moment, segons la informació facilitada pel TSJCV, no hi ha més demandes per la via penal als jutjats ordinaris; sí que n’hi ha, de registrades i pendents d’admissió al Tribunal Superior de Justícia, contra Mazón. En són cinc, tres fetes per particulars, una per Iustitia Europa i una altra presentada per la CGT. El sindicat la va presentar a la fiscalia de València per un delicte contra els drets dels treballadors, i la fiscalia la va remetre al tribunal. De fet, no se sap, ara per ara, si la fiscalia ja té obertes d’ofici diligències d’investigació sobre possibles responsabilitats penals per la gestió deficient de la gota freda. Una de les querelles al TSJCV també va adreçada contra Salomé Pradas, tot i que ara que ha estat destituïda ha perdut l’aforament i el seu cas haurà d’assumir-lo un jutjat d’instrucció ordinari.

El camí per a exigir responsabilitats criminals a Mazón i els membres del seu govern és forçosament lent si vol arribar a bon port. Per això les entitats que volen fonamentar bé les demandes el volen separar del de les responsabilitats polítiques, perquè ací el ritme ha de ser més ràpid, molt més ràpid.

El futur inquilí de la Casa Blanca ha promès d’enllestir la guerra d’Ucraïna immediatament. Previsiblement, cedint a Moscou les regions ocupades a l’est del país i obligant Ucraïna a acceptar l’annexió de Crimea. Sense el suport dels Estats Units, Europa farà algunes fintes retòriques per a justificar l’acatament a la voluntat de Putin, que haurà demostrat l’actualitat del venerable procediment de conquesta. La resta del país romandrà sota l’amenaça de Moscou, exactament com la república nominalment independent de Geòrgia. No paga la pena de discutir amb gent que, havent comprat la propaganda russa, justifica l’agressió de Putin per una suposada ampliació de l’OTAN, que sols s’ha esdevingut quan Suècia i Finlàndia s’hi han adherit a conseqüència de la invasió. Però fins i tot si Ucraïna s’hi hagués incorporat per voluntat dels ucraïnesos, això tampoc no justificava destruir una nació sobirana. Ara que el paraigua americà amenaça de plegar-se, Europa no troba en si mateixa ni els recursos ni l’esma de parar els peus al darrer cercabregues continental. Des del començament de la guerra, Putin cerca d’atemorir una Europa que sap insolidària agitant la sonalla nuclear. L’amenaça és poc creïble, però tanmateix efectiva psicològicament.

Quan Espanya s’integrà a l’OTAN, el govern soviètic amenaçà d’apuntar els seus míssils cap a la Península Ibèrica. El xantatge no féu efecte, perquè el 1982 els soviètics no es podien permetre de passar de la provocació al fet. Llavors la guerra freda ja es decantava a favor d’Occident. I si tenien cap temptació, els 108 Pershing II instal·lats pels Estats Units a la República Federal d’Alemanya entre el 1983 i el 1985 acabaren de dissuadir-los. Però ara la truita s’ha girat, amb un saltabarrancs que creu fer ús de la dissuasió quan amenaça d’emprar les armes nuclears i anuncia la guerra global enmig de la que ell ha inflamat.

L’ensulsiada de l’imperi soviètic fou una humiliació sense precedents. No sols perquè descobrí la buidor ideològica sobre la qual s’havia edificat l’estructura de poder, sinó també perquè la derrota del sistema posà de manifest l’endarreriment tecnològic i les febleses de l’exèrcit que durant dècades havia corgelat els països de l’est i del centre d’Europa. La desmoralització que corcava la societat russa, personificada en l’alcoholitzat primer president electe, Borís Ieltsin, per força havia de mudar en ressentiment. I encara més quan molts membres del Pacte de Varsòvia manifestaren una clara vocació de reintegrar-se a Europa. Per a Putin el ressentiment i la voluntat de venjança han esdevingut necessitat. L’efecte retardat de la desmoralització es manifesta en la cerca de poder sense cap més finalitat que acumular-ne tant com li permetin els altres països.

Aquest mòbil elemental el duu a prescindir del fingiment típic a les democràcies d’actuar d’acord amb la legalitat i les normes civilitzades. També l’ha dut a menystenir fins i tot l’aparença de respectar els tractats i a professar sense embuts la criminalitat que s’amaga darrere la política de la força. Per això Putin, transgredint el tabú en què recolzava l’ordre internacional, es llançà de cap a una guerra que no preveia en la seva gravetat i duració, pensant-se que amb un cop d’efecte prostraria els ucraïnesos i paralitzaria una Europa que torna a ser una olla de grills. Ucraïna era l’aperitiu. Després vindrien les repúbliques bàltiques i altres satèl·lits de l’antiga Unió Soviètica.

Torna l’hora dels dictadors i, com als anys trenta del segle XX, no sorgeixen per generació espontània. Les condicions han madurat durant molt de temps. Però hi ha diferències. Allò que més salta a la vista és que els dictadors actuals no tenen ideologia. No els en cal. Qui cerqui de classificar Putin com un salt enrere en la doctrina de la Unió Soviètica s’erra. Putin té més retirada amb la figura d’Ivan el Terrible que no pas amb Lenin o Stalin. D’Ivan Vassílievitx, el primer tsar i príncep de tota Rússia, Putin en té la condició d’autòcrata que dominà i esporgà la noblesa (Putin ha esporgat l’oligarquia, tallant de soca-rel qualsevol indici d’oposició) mitjançant l’oprítxnik, la policia política que ell va crear.

Mirant enllà de les fronteres d’Europa, el comunisme de Xi Jinping casa malament amb el capitalisme expansiu de la Xina, mentre que el comunisme de Corea del Nord no s’adiu gens amb la tirania dinàstica de Kim Jong-un i la societat militaritzada i famolenca en què ha convertit la meitat nord de la península. A l’altra banda del Pacífic, a l’ou de la serp del capitalisme, si algú pretén que Donald Trump és un exponent del neoliberalisme, tindrà difícil d’explicar la seva dèria pels aranzels, la postura antiavortista, l’anunciada expulsió massiva d’immigrants malgrat el daltabaix econòmic que preveuen els experts, o la retirada de l’escena geopolítica amb conseqüències globals incalculables.

Els dictadors del segle XX encara sentien la necessitat d’exhibir una ideologia. Franco, que no en tenia cap, tret de la tradició militar espanyola basada en els pronunciamientos i un catolicisme arnat profundament anticristià, s’emparà de la Falange per a revestir-se amb els parracs d’una ideologia de segona mà, copiada de les que triomfaven a Europa. Avui no calen tants miraments. Ni Pedro Sánchez ni Alberto Núñez Feijóo no tenen cap ideologia –la unitat d’Espanya no té prou consistència conceptual per a considerar-se’n una. Tampoc no en tenen els partits que viuen de la retòrica incendiària i la revolució com a únic objectiu, car no ser res més que anti- traspua una ànima parasitària i no cap ideologia pròpia.

Trump és un signe dels nous temps. El trumpisme no s’explica ideològicament, perquè no té una causa única. En té unes quantes i més que no ens pensem. No és cap fenomen aïllat sinó un aspecte llampant, per les dimensions i el context, de la dissolució d’un ordre social esdevingut insostenible. Amb Trump agonitza l’ordre mundial que semblà consolidar-se als anys vuitanta, quan Francis Fukuyama cregué veure-hi la fi de la història. Entenguem-nos, fi de la història no pas en el sentit pueril que molts van atribuir-li sinó en el de final de la dialèctica tal com l’entenia el marxisme dogmàtic. Amb els anys, el liberalisme que Fukuyama considerava l’únic panorama previsible en un món que havia deixat de ser bipolar s’ha revelat com un miratge. La dialèctica històrica ha desaparegut, i a l’espai monopolar que semblava esdevenir hegemònic una floridura d’éssers sapròfits prosperen amb la descomposició. Allò que tenen en comú els personatges excèntrics que han aconseguit el poder els darrers anys, els Jair Bolsonaro, Javier Milei, Boris Johnson i Donald Trump, entre més, no és una ideologia de dretes, que podria discutir-se, sinó la intenció d’escombrar el sistema vigent. Tots s’han enfilat al poder denunciant i prometent de netejar la podridura de les institucions i la falsa moral del “sistema”.  L’eslògan central de la campanya de Trump el 2016 era la promesa d’assecar l’aiguamoll de Washington. Tots  aquests conductors de masses, amb sinceritat autoritzada per la barroeria i manca d’educació, fan surar tot allò que hi havia d’abjecte i d’egoista als baixos fons de la societat. Desacreditant l’escrupolositat, el mirament i el rigor, donen carta de naturalesa a la incontinència, el cinisme i la ignorància.

Darrere d’aquesta evolució social, promovent-la i impulsant-la, hi ha la tecnologia. Avui que les masses participen en política i es creuen en el deure de tenir opinions, és més urgent que mai doblegar-ne la voluntat abusant de la credulitat de la gent. Amb el pretext de democratitzar l’opinió, els mitjans socials, els pòdcasts i la selva de diaris digitals accessibles a tothom arreu i en qualsevol moment han arraconat la lectura rigorosa de textos complexos i han convertit la informació en una allau permanent d’impressions atomitzades i la reflexió en una reacció impulsiva sense enllaç ni continuïtat amb les anteriors i les que vindran després. Una part extensa del jovent considera amortitzada la cultura tipogràfica i es lliura sense reserves a l’aparent veritat de les sensacions facilitades per la tècnica, que cada vegada més conforma les ments i les desarma davant la propaganda. Aquesta opera mitjançant la seducció i la valorització de la sensualitat, alhora que automatitza el pensament incrustant-hi els eslògans que eliminen la necessitat i fins la possibilitat de distanciar-se’n críticament.

L’organització tècnica de la vida té com a finalitat l’estandardització del pensament i la regulació de la conducta. L’aparent revolució conservadora en curs no és tal revolució, i en tot cas no és pròpiament conservadora, car, eslògans de retorn a banda, inaugura una època de dimensions i característiques desconegudes en què la racionalitat tecnològica portada fins a les últimes conseqüències es combina amb la irracionalitat que els líders estimulen i afavoreixen en els seguidors, no sols permetent-ne els excessos, sinó fins i tot recompensant-los. Als Estats Units l’evolució del cinisme es pot mesurar per un fet no gens anecdòtic. En el passat la simple acusació d’infidelitat marital podia posar fi a les perspectives d’un candidat presidencial. Fou el cas de Gary Hart el 1987. Després vingueren acusacions més greus i més disputades, com la  d’Anita Hill a Clarence Thomas durant la confirmació del jutge al Tribunal Suprem el 1991. La mateixa història es repetí el 2018 amb la confrontació durant la confirmació de Brett Kavanaugh amb una professora de Stanford que l’acusà d’haver-la agredida sexualment als anys vuitanta. I, encara més espectacularment, es convertí en escàndol universal amb la investigació del president Bill Clinton per l’afer Lewinsky el 1998.

Uns quants anys després, Donald Trump tornarà a la presidència malgrat haver estat condemnat per comprar el silenci de l’actriu porno Stormy Daniels durant les eleccions del 2016, i condemnat en un altre judici a compensar monetàriament l’escriptora Jean Carroll, que Trump hauria violat en un vestidor d’uns grans magatzems l’any 1996. La mudança rau en el fet que la immoralitat no li ha restat suport ni entre els evangèlics, que l’han votat en massa, sinó que més aviat l’ha dotat de prestigi, sobretot entre una part de l’electorat fascinada per la síntesi de sexe i criminalitat. Sens dubte, és per això que quatre de les persones designades per a ocupar un càrrec al seu gabinet suporten amb bon fetge acusacions de mala conducta sexual. No hi fa res, o potser els aureola d’un cert glamur i tot, excepte en el cas de Matt Gaetz, envoltat d’escàndols sexuals i acusat d’abusar d’una menor. Gaetz, que Trump havia triat per al càrrec de fiscal general de l’estat, ha hagut de retirar-se arran de la probabilitat que el comitè d’ètica de la Cambra de Representants, dominada pels republicans, cedeixi a la pressió i publiqui els resultats de la investigació interna de la cambra.

Fa uns quants dies, el portaveu del Col·legi Oficial de Psicòlegs, Juan Rodríguez, alertava d’un augment dels casos de violència masclista a les poblacions més danyades per la gota freda. “Hi ha episodis amb una freqüència més alta de l’habitual. La gent és al límit i llavors el control de respostes és més a flor de pell”, deia en declaracions a l’ACN. Per això, la Generalitat Valenciana, mitjançant el Comissionat per la Lluita contra la Violència sobre la Dona, s’ha coordinat amb els ajuntaments de les zones més damnificades per la catàstrofe i ha reforçat els recursos per a protegir les víctimes de violència masclista.

Els centres Dona 24 Hores de València, Iàtova i Xàtiva enguany han atès 1.125 dones dels municipis afectats per la catàstrofe. Durant els dies més crítics de la gota freda, 113 dones de la zona danyada van ser ateses de manera telemàtica o telefònica. Així mateix, el programa Alba, dedicat a l’atenció integral de víctimes de l’explotació sexual, ha fet un seguiment telefònic personalitzat i ha informat dels punts que l’administració ha posat a disposició de les dones per a pernoctar, recollir aliments i productes d’higiene i rebre ajuda en punts d’atenció sanitària o psicològica.

Voluntàries del servei porta a porta

Arran d’aquesta situació, s’ha activat una brigada de voluntàries que va porta a porta per oferir ajuda i acompanyament a dones que són víctimes de violència masclista. És un grup de professionals de l’associació Alanna, una entitat sense ànim de lucre que ofereix ajuda a les dones en situació de vulnerabilitat greu. Els primers dies després dels aiguats, quan encara era pràcticament impossible de fer desplaçaments, Alanna va enviar un formulari a les dones que sabien que eren víctimes de violència masclista per saber si es trobaven en alguna zona afectada i si tenien cap necessitat específica. Però, atès que no totes van poder respondre, es van coordinar amb els ajuntaments i es van formar grups per eixir a trobar les persones a casa seva, en tàndems d’almenys dues professionals: una psicòloga i una integradora o treballadora social. D’aquesta manera, s’ha fet un cens porta a porta que ha servit per a parlar amb les damnificades i alhora detectar nous possibles casos de violència masclista.

“Descobrim com estan les dones a través de preguntes subtils. En els casos de custòdies compartides o si hi ha menors a la casa, preguntem com és la relació amb el pare. O si poden fer l’intercanvi de custòdia. I així anem esbrinant coses”, detalla Rosa Mares, psicòloga i voluntària de l’associació Alanna. Diu que els primers dies percebien molts dubtes i una sensació de pànic generalitzada, i que per això feien arribar materials i documents de cures a les usuàries. Per a les professionals, també ha estat molt dur treballar en aquestes condicions: “No funciona cap ascensor, anem amb les botes plenes de fang, carregades amb motxilles, amb productes d’higiene bàsics…” Mares recorda que la primera setmana que van fer atenció presencial, sortien cada dia al carrer, i acabaven baldades. Per això, ara tenen una norma de cura: que cada voluntària faci el porta a porta tres dies per setmana a tot estirar.

La violència de gènere a l’ombra dels desastres naturals

Doble vulnerabilitat: la catàstrofe de la gota freda i la violència masclista

En casos de guerres o catàstrofes climàtiques, la violència masclista augmenta, tal com informa l’Organització de les Nacions Unides: “A hores d’ara, sense tenir dades, tenim claríssim que, de la mateixa manera que va passar durant la covid, les situacions de violència masclista han augmentat per totes les situacions límit que hi ha hagut d’ençà de fa vint dies”, explica una professional de la xarxa del Centre de la Dona, que prefereix no dir el seu nom. “En temps d’emergència, la protecció policial i civil no hi és, s’ocupen d’unes altres tasques i, per tant, no es poden protegir d’una manera particular els casos de violència de gènere.”

Per això, tot i que no hi ha dades oficials que demostrin un augment de la violència masclista en les zones danyades per la gota freda, les professionals alerten de la vulnerabilitat en què es troben les víctimes enmig d’una catàstrofe d’aquesta magnitud: “S’evidencia que hi ha més vulnerabilitat i exposició, moltes dones estan forçades a conviure amb els seus maltractadors”, expliquen membres de l’Assemblea de Dones de València. “No disposem de dades, però tenim informació de les professionals que intervenen a primera línia, que estan desbordades per la falta de protecció tant policial com social de les víctimes als municipis afectats”, explica la professional de la xarxa del Centre de la Dona. “Com que no hi ha policia, sabem de casos en què els agressors han anat a buscar-les o han entrat a casa i allà no les podem protegir. En temps d’emergència, les dones víctimes no han sigut un col·lectiu principal a protegir, la resposta del comissionat ha arribat tard i a hores d’ara tampoc s’ha articulat cap mecanisme per a activar novament la protecció de les víctimes”, subratlla.

La destrossa dels edificis, que sovint són un espai segur per a mantenir-se aïllades del maltractador, en alguns casos ha empitjorat la sensació d’indefensió: “La por augmenta en els casos en què l’habitatge ha estat danyat: si les finestres o els panys de les portes són trencats, el maltractador es pot presentar a l’habitatge. La inseguretat que causa la gota freda s’afegeix als problemes que ja tenies. Si ja tenies por del maltractador, i ara a més no tens porta a casa teua, no pots dormir”, diu Mares, que posa un exemple concret: “Hi havia una dona que repetia que volia la porta, que tant li feien els mobles o dormir a terra, però que no volia que el seu ex-marit entràs a casa.”

La custòdia compartida és una altra font d’angoixa: “Tenim moltes situacions repetides de no-entrega de menors. I això és regulat en l’àmbit penal. Com que a vegades no hi ha la persona encarregada de fer l’intercanvi dels menors, alguns homes obliguen les dones a personar-se a casa seua a cercar els nens i les amenacen que, si no hi van, no veuran el seu fill”, detalla Mares.

L’ONU alerta de l’augment de la violència masclista: “Una dona de cada tres serà víctima de violència”

Conviure amb el maltractador

Mares explica que, tot i que el nombre de casos de violència masclista potser és el mateix que abans, ha augmentat el nombre de situacions o d’episodis de maltractament, perquè es passa més estona amb el maltractador a casa, o perquè es viuen més situacions estressants: “Aquest tancament fa que l’home no puga baixar al bar a prendre una cervesa, a parlar amb els amics… perd la rutina, i llavors paga tota la ràbia amb la persona amb qui està acostumat a pagar-la, és a dir, amb la seua dona.” Per això, Mares adverteix que qui ho sofreix més són les dones que no han denunciat el maltractament de la seva parella. “Hi ha una normalització de la situació perquè està justificat per tot el que viuen. Els agressors estaran més agressius per les situacions límits de la catàstrofe”, diu la professional de la xarxa del Centre de la Dona.

“Les dones tenen més por en aquests casos i no denuncien tant, resisteixen fins que veuen que no poden més, o fins que hi ha una agressió greu i necessiten atenció mèdica o els veïns criden a la policia. També a l’hora de denunciar ho tenen més difícil: no hi ha jutjats, no hi ha comissaries, no hi ha serveis socials… Tot són entrebancs per a eixir de la situació de violència”, explica. I afegeix un element clau: “La gran problemàtica la tindrem amb l’habitatge, perquè la majoria de dones que viuen a casa de l’agressor, quan el denuncien, es queden sense llar. I ara, si les cases estan destrossades, tindran menys accés a un pis, i perdre el teu entorn és el pitjor que es pot passar, almenys a les dones, que sí que fem xarxa i estem més segures allà on vivim.”

“Un maltractador no és mai un bon pare”: els perills de créixer en una llar marcada per la violència masclista

Les ferides que no es veuen

“Quan tot es normalitze, moltes dones podran eixir de la situació i veurem si els recursos estan preparats per a atendre-les i donar-los una resposta a tota la situació viscuda. Perquè caldrà treballar dues grans problemàtiques, allò que s’ha viscut i perdut a la gota freda i la situació de violència”, avisa la treballadora del Centre de la Dona. També recorda que les víctimes de violència masclista hauran de fer front a una nova situació especialment hostil per la seva casuística: refer-se si han perdut un familiar o algú de la xarxa pròxima, si ja no disposen de cotxe per a anar a treballar, o si han de canviar de pis i s’han d’aïllar de la xarxa de suport o bé compartir pis amb algú que les posi en risc.

Ara, després de gairebé un mes de la catàstrofe de la gota freda, afloren les ferides psicològiques que fins ara havien restat a l’ombra. “Comença a haver-hi més demanda psicològica, perquè al principi la gent estava tan preocupada per a netejar el fang que no es podia preocupar de res més”, destaca Mares. Per això, remarca la importància d’atendre amb perspectiva de gènere les dones víctimes de violència masclista: “A les dones que tenen aquesta problemàtica afegida, és preferible que els donem atenció psicològica directament nosaltres, i que eviten de passar per dos psicòlegs o professionals diferents, perquè no hagen de reviure i explicar tot plegat més d’una vegada a diversos professionals.”

Les agressions sexuals dins la parella: la violència invisible

L’escriptora i periodista Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) fa anys que furga en arxius i biblioteques sobre Mercè Rodoreda. De les seves investigacions, n’han sortit El somni blau i Afinar l’estil, i un pòdcast anomenat La Maraldina. Però, ara, la també filòloga i traductora acaba de convertir el seu objecte d’estudi en material literari, i això li ha valgut el premi Proa. El resultat és Mercè i Joan (Proa), una novel·la que ressegueix la relació fascinant i complexa que s’estableix entre Rodoreda i Armand Obiols (àlies de Joan Prat), d’ençà que s’enamoren al château de Roissy-en-Brie, on coincideix un grup d’intel·lectuals catalans exiliats, fins després de la Segona Guerra Mundial. Una guerra i una relació que marcarà profundament les seves vides i l’obra de l’escriptora de Sant Gervasi.

—Mercè i Joan és una novel·la sobre una de les relacions més suggeridores, explosives i famoses de la nostra literatura. Però, d’on surt la idea de convertir-la en material literari?
—De les investigacions que he fet en van quedant idees i detalls molt vius, però que no pots posar en una recerca acadèmica. Un dia era als jardins de Rubió i Lluch, a sota d’una xicranda immensa, tot fent un cafè, i vaig pensar, per què no en faig una novel·la? Tinc la sensació que els assaigs es miren la història un cop els fets fa molt temps que han passat i hi ha una distància molt gran. I, pensava, seria captivador veure els fets en directe, al costat dels personatges. Tenia ganes de veure’ls vius i tenia ganes de fer brillar els detalls que en una recerca acadèmica no tenen cabuda, però que en una novel·la prendrien cos.

—Passar d’investigadora a novel·lista fa vertigen?
—Haig de reconèixer que hi ha un punt de prevenció a l’inici. Tots dos, Rodoreda i Obiols, són personatges molt coneguts. Però, vaig pensar que si els anglesos ho fan, per què no ho havíem de fer nosaltres? Al capdavall, és una manera de fer arribar encara més i amb més detalls una història sabuda per molta gent o descobrir-la als qui no la saben.

—És arriscat convertir en personatges de novel·la figures tan totèmiques com Rodoreda?
—Quan m’ho vaig plantejar, vaig tenir clar que havia de fer versemblants uns fets que no coneixem del tot. Però, és clar, la convenció del gènere fa que quan un s’hi posa dient que és ficció, ja dóna per entès que hi haurà moltes coses inventades. Probablement, hi haurà algú que es queixarà i dirà que tal cosa no va anar ben bé així o que he donat una imatge del personatge que en cert aspecte no era així. Al mateix temps, també em feia por que la documentació es mengés la part narrativa.

—A l’hora de parlar de Rodoreda, quina és la diferència entre fer-ho del punt de vista de la recerca acadèmica i del punt de vista de la narrativa?
—Per començar, diré que, tot i les diferències, la recerca acadèmica i la creació per a mi no són categories estanques. És obvi que el resultat final és diferent, però en tots dos casos hi ha d’haver moltíssima investigació, molta aproximació a les fonts, sempre una aproximació amb molt de respecte i intentant buscar una veritat. Però sí que és cert que en el cas d’una novel·la hi ha un punt de diversió i d’imaginació molt més acusat. En el meu cas, el que he fet és anar als llocs, anar a Bordeu, a París, fixar-me en els espais, comptar les passes, per exemple, descobrir les distàncies… Saber, per exemple, a quina distància era el camp Lindemann de casa de Rodoreda i Obiols.

Podeu comprar Mercè i Joan a la botiga de VilaWeb

—Estem poc avesats a convertir els nostres grans noms en personatges de ficció?
—No ho he estudiat a fons, però en el cas de Rodoreda se n’han fet algunes. Cinta Arasa va fer una novel·la sobre els anys joves de Mercè Rodoreda. I crec recordar que Gemma Pascual va escriure un conte sobre la relació amb Andreu Nin. Rodoreda comença a entrar en el món de la ficció. Pel que fa a mi, vaig agafar el que més m’atrapava, que és una història d’amor que, per si mateixa, sense que siguin Mercè Rodoreda i Armand Obiols, ja és molt atractiva.

—Us fa por que el món acadèmic, del qual formeu part, entomi la novel·la com un producte de segona categoria?
—L’únic que desitjo del món acadèmic és que com que hi ha força recerca per a fer-la, sentin prou curiositat per llegir-la. I, per una altra banda, espero que els agradi molt. Dèiem que la frontera entre l’assaig i la ficció és certa, però, de la mateixa manera que els anglesos van fer a final dels noranta Shakespeare in love, he volgut escriure una petita Rodoreda in love. Amb tot el respecte i l’estimació que professo per la seva figura i la seva obra. La creativitat, i això ens ho ensenyen els clàssics, és generadora. Ja des de la Ilíada i l’Odissea, una narració acaba engendrant noves històries.

—Neus Penalba, que va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig amb Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de ‘La mort i la primavera’, de Mercè Rodoreda, es lamentava de la patumització de l’escriptora i la conversió en figura pop. Teniu la mateixa sensació? Rodoreda és moda?
—Rodoreda és moda i és bo. Hem de tenir en compte que La plaça del Diamant es publica l’any 1962, i des de llavors no s’ha deixat de llegir. Això em sembla positiu. Rodoreda mateixa fa servir el terme en les cartes a Joan Sales, però quan parlem de “patum” parlem d’algú que s’eleva a figura importantíssima sense que hi hagi cap base ni fonament. I no és el cas de Rodoreda. Precisament, perquè és una escriptora tan admirada i coneguda, és bo que sigui en tots els àmbits. També en la novel·la, el cinema o el musical, però sense oblidar la recerca acadèmica de nivell més elevat.

—Sempre s’ha dit que Rodoreda era una personalitat enigmàtica. Quina Rodoreda podem trobar a Mercè i Joan?
—Una Rodoreda de trenta anys, vital, entusiasta, que ha hagut de deixar el seu fill de deu anys a Barcelona amb la seva mare, Montserrat Gurguí. És una dona elèctrica. A partir de llegir sobretot les cartes, veus que és una persona amb sentit de l’humor, que li agrada molt riure, que es diverteix creant, fins al punt d’expressar: “Estic contenta com un boig davant un conte o un quadre.” És, per tant, una persona molt, molt creativa.

—La relació entre Rodoreda i Obiols arrenca a Roissy-en-Brie l’any 1939, quan un grup d’intel·lectuals van ser acollits en un château… La història ja semblava conspirar per ser escrita en forma de novel·la.
—Mercè Rodoreda diu a Anna Murià que hauran de ser elles les que escriguin la novel·la de Roissy, perquè llegeixen el que han escrit els altres des de Xile o Mèxic, i ho critiquen. M’he adonat que els intel·lectuals exiliats malparlen molt els uns dels altres. De Carner, l’Obiols en diu els mil penjaments, quan, en canvi, el primer l’ajuda en tot el que pot.

—Què representa aquest enamorament entre Mercè Rodoreda i Joan Prat?
—Per a ells dos, suposa no només un enamorament de passió carnal, sinó també la trobada intel·lectual del company de vida. Per això intueixo que la relació es va allargar tant. Hi va haver la connexió de dues ànimes creatives. Però, quan es destapa, aquest enamorament suposa el trencament de la Colla de Sabadell, que s’acabarà d’esmicolar a Xile, on Joan Oliver i Francesc Trabal també acabaran enemistats. Una de les coses que em fa pensar més és que a Roissy es posa en evidència com són de perdedors tots plegats. Quan un perd, necessita treure aquell dolor, aquella ràbia, i, si no poden fer-ho contra el franquisme, ho fan entre ells. L’enamorament pot ser l’excusa per a exorcitzar tota la ràbia i els mals sentiments que porten a dins.

—Tant l’un com l’altra han deixat la família enrere…
—Per mi era important començar la novel·la l’any 1946, que és un moment clau en què el franquisme no sap si tindrà garantida la supervivència. Els exiliats marxen pensant que tornaran al cap de poc, i si deixen la família, és perquè pensen que aviat es retrobaran. Pensem que tenien com a últim referent d’una dictadura la de Primo de Rivera, que va durar set anys. Rodoreda fins i tot durant aquests anys fantasieja amb la idea que quan tornin la faran consellera de Cultura! Per això, el 1946 tenen la sensació que si ha caigut Hitler i ha caigut Mussolini, la diplomàcia europea no deixarà el règim franquista. En aquell moment, tots dos pensaven que era possible tornar.

—Hom té la sensació que són atropellats per la història. Que la història els persegueix.
—La lectura els proporciona aquesta afinitat i aquesta connexió amorosa. No obstant això, qualsevol element fa que aquesta estabilitat es trenqui i sembla que la parella estigui a punt de separar-se. Però, per algun motiu, apareix la història com una bruixa i els obliga a estar junts.

—La feina d’Obiols durant la Segona Guerra Mundial al camp Lindemann és un dels episodis més discutits de la seva biografia. Heu hagut de submergir-vos en la zona grisa per escriure’l?
—Espero que només hagi estat per a mirar. Vaig anar a veure la base de submarins que van construir-hi els nazis. Encara més, vaig viure-hi tota una setmana al costat. I no només això, sinó que vaig llegir tot el que vaig trobar sobre els camps de concentració. I hi treballo i vull treballar-hi més, perquè penso que és un moment històric en què no només l’Obiols, sinó molts altres intel·lectuals catalans es van trobar entre l’espasa i la paret. Obiols era un anglòfil, que diu que hauria d’haver marxat a Anglaterra i fer-se voluntari. Per tant, fes el que fes, ho va fer a contracor.

—En conseqüència, posar etiquetes, tant de col·laboracionista com de resistent és complicat?
—La gràcia és que en una novel·la les etiquetes no ens interessen. Hem de fer el personatge viu. És clar que hi poso el comandant decoratiu, i el secretari del comandant, i el Papa Otto, però també la resistència i el Partit Comunista, que també hi eren, al camp. Hem de pensar que el fet d’entrar als quadres d’administració dels camps era una espècie de salvaguarda per a no ser deportat. L’administrador de la Revista de Catalunya, Pierre-Louis Berthaud, que era de la Resistència, escriu a la seva dona que té l’esperança d’entrar al quadre administratiu del camp per evitar que el deportin, com va acabar passant, a Dachau.

—Les cartes no solament són importants com a documentació, sinó que tenen un paper important en la trama.
—Moltes cartes s’han perdut. Rodoreda diu a Sales que destrueix moltes cartes d’Obiols. Per tant, no tenim tota la correspondència. Però la que tenim ens serveix per a conèixer-los molt, i a més a més m’ha servit com a mecanisme narratiu. La diàspora catalana es relaciona per carta. No sé què passarà amb els investigadors del futur, quan s’enfrontin al correu electrònic.

—Un altre leitmotiv de la novel·la és el fet de cosir. Rodoreda comença apedaçant la roba d’Obiols i acabarà sobrevivint com a cosidora.
—I, a més a més, la costura surt en alguns dels seus contes. Teixir i cosir són una metàfora del text. La paraula text etimològicament vol dir teixir. I ens n’aniríem a ressonàncies sobre Penèlope, perquè els versos que Rodoreda escriu a partir del 1946-1947 són recreacions de l’Odissea.

—Què va ser més determinant, l’experiència de la guerra o la relació amb Obiols?
—Durant la guerra no tenim notícia que escrigui res. Però quan s’acaba diu que li han agafat unes ganes boges d’escriure. Sabem que va estudiar llatí i que va fer classes d’anglès. L’època de Bordeu és molt important per la seva producció de contes. Allà escriu “Divendres 8 de juny”, “El mirall”, “Nit i boira”, etc. Per tant, aquí la relació amb l’Obiols pesa moltíssim. I després, quan torna a París, el que li passa és que la mà comença a fallar-li. Carner li diu que escrigui poesia.

—El paper d’Obiols s’ha magnificat, fins a fer-lo passar per l’autor darrere Mercè Rodoreda, o bé s’ha reduït la seva influència fins a convertir-lo en anecdòtic. Quin paper va tenir, segons vós?
—És molt difícil de saber, perquè no en tenim les converses. Sabem, per exemple, que Obiols li passava els contes a màquina. Sabem, i ho explico a Afinar l’estil, que, quan vivien en ciutats diferents, Rodoreda li enviava alguns dels capítols que escrivia i Obiols llegia el text i li’l revisava com ho faria un corrector o un editor. Els suggeriments que feia Obiols, Rodoreda els incorporava o no. Hi havia suggeriments i comentaris que sí que incorporava, i uns altres que desestimava.

—La novel·la s’acaba l’any 1948, però la relació entre tots dos no s’acaba fins a la mort d’Obiols, l’any 1971. Per què heu triat aquesta època i heu deixat fora els catorze anys següents?
—Començo amb l’inici d’un triangle amorós, que és l’enamorament de Mercè Rodoreda i Armand Obiols i, per tant, la infidelitat a la seva dona, Montserrat Trabal, i acabo l’any 1948, que és quan aquest triangle amorós es desfà perquè Trabal agafa un vaixell i se’n va a Xile.

—No explicarem com es desfà el triangle, però, què se’n va fer, de Vi negre?
—Vi negre és una novel·la que Rodoreda escriu i de la qual només tenim la sinopsi, perquè li l’explica a Anna Murià en una carta l’any 1948. Està claríssimament inspirat en la història de Joan Prat i Montserrat Trabal. Aquesta novel·la no s’ha trobat i no sabem si la va acabar.

The Washington Post · Rachel Pannett i Frances Vinall

Després de dècades de neutralitat diplomàtica, Suècia i Finlàndia van optar per unir-se a l’OTAN arran de la invasió russa d’Ucraïna. Tan sols dos anys més tard, a mesura que les tensions regionals han augmentat, tots dos països han optat per anar més enllà: instruir directament els habitants sobre què cal fer per sobreviure en cas de guerra.

Cinc milions de cases sueques rebran, aquestes dues setmanes vinents, un fulletó titulat “Si arriba la crisi o la guerra”. A Finlàndia, les autoritats van publicar dilluns instruccions noves per a fer front a situacions extremes, d’episodis meteorològics excepcionals a talls prolongats d’electricitat i aigua i, fins i tot, conflictes militars.

No és la primera vegada que les autoritats sueques adverteixen d’un possible conflicte bèl·lic. Aquest gener, el comandant en cap de l’exèrcit suec, el general Micael Byden, ja va alertar els seus conciutadans que haurien de preparar-se psicològicament per a una possible guerra.

“L’estat del món ha empitjorat dràsticament aquests darrers anys. Es lliura una guerra molt a prop nostre”, explicà dilluns un representant l’agència de contingències civils sueca. “Si som atacats, tothom ha d’ajudar a defensar la independència de Suècia i la nostra democràcia”, afegí.

Les tensions regionals han empitjorat aquests darreres dies per la decisió del president sortint dels Estats Units, Joe Biden, de permetre a Ucraïna l’ús de míssils nord-americans de més abast dins Rússia, una autorització que ha desfermat la ira del Kremlin. El fill del president electe Donald Trump, Donald Trump Jr., ha alertat en una publicació a X que la decisió feia córrer el risc de causar una Tercera Guerra Mundial.

Un antic representant del Kremlin, que parla amb The Washington Post sota condició d’anonimat, explica que Moscou creu que l’OTAN ha declarat la guerra a Rússia amb aquesta decisió, i que “procedirà en conseqüència”.

El fulletó suec descriu el paper de l’OTAN com una aliança de defensa “tan forta que dissuadeix uns altres països d’atacar-nos”. L’ingrés de Suècia a l’OTAN es formalitzà aquest març i Finlàndia –que anteriorment havia argumentat que estaria més segura si no formava part de l’aliança– hi ingressà l’any passat.

Suècia ha distribuït directrius de defensa civil als seus ciutadans d’ençà de la Segona Guerra Mundial. A banda dels consells habituals sobre l’emmagatzematge aliments no peribles i medicaments, la darrera edició d’aquestes directrius emfatitza els preparatius per a temps de guerra. També inclou consells sobre on cercar refugi en cas d’un atac aeri, el significat de cada alarma d’emergència o bé què cal fer per aturar una hemorràgia. També descriu com actuar en cas d’atac nuclear i assenyala: “El nivell elevat d’amenaça mundial augmenta el risc que es facin servir armes nuclears.”

“Durant els atacs en què es facin servir armes nuclears, químiques o biològiques, poseu-vos a cobert com ho faríeu durant un atac aeri. Els refugis de defensa civil ofereixen més protecció. Els nivells de radiació baixaran dràsticament al cap d’un parell de dies”, diu el fulletó. El document també diu que, en cas de guerra, els suecs entre setze anys i setanta poden ser cridats a ajudar en la defensa del país.

La guia finlandesa també descriu les estratègies de reclutament del país i la preparació contra amenaces militars.

“Les parts hostils poden amenaçar la seguretat nacional amb una àmplia gamma d’activitats, fins i tot sense recórrer a l’ús de la força militar”, diu el document. “Aquesta mena d’acció híbrida no significa que la situació hagi de culminar en un conflicte militar. Les situacions d’alta tensió també poden resoldre’s sense conflicte armat”, afegeix.

Ni la guia sueca ni la finlandesa –semblants a documents publicats anteriorment per Noruega i Dinamarca– esmenten Rússia explícitament. El Ministeri d’Afers Estrangers rus no ha respost a les preguntes de The Washington Post.

Dilluns, paral·lelament, Finlàndia i Alemanya van informar que havien encetat una investigació formal sobre el tall d’un cable submarí que connecta tots dos països.

En un comunicat conjunt, els ministres d’Afers Estrangers d’Alemanya i Finlàndia van mostrar-se “profundament preocupats” per l’incident, que deien que mostrava indicis de sabotatge.

“La nostra seguretat, la d’Europa, no tan sols és amenaçada per la guerra d’agressió de Rússia contra Ucraïna, sinó també per la guerra híbrida d’actors malintencionats”, deia el text.

Francesca Ebel, Mary Ilyushina i Natalia Abbakumova han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’ex-jugador del Barça Gerard Piqué ha explicat en una entrevista a TV3 que, l’endemà del Primer d’Octubre, el llavors seleccionador de la selecció espanyola Julen Lopetegui i el futbolista i llavors capità Sergio Ramos li van dir que havia de demanar perdó per les seves manifestacions polítiques. Segons que explica, Lopetegui li va retreure que s’hagués posicionat a favor del dret de decidir i fins i tot li va arribar a escriure un discurs de disculpa.

“Vaig tirar el paper a la brossa i els vaig dir que si volien faria una roda de premsa, però a la meva manera”, ha explicat. “Els vaig dir que no faria cap declaració ni demanaria perdó. A partir de llavors sempre que vaig anar a la selecció hi va haver merder i xiulets”.

El vespre del Primer d’Octubre Piqué va mostrar la seva disconformitat amb el fet que el Barça hagués jugat un partit de lliga i es va emocionar en denunciar la repressió.

Gerard Piqué, l’endemà de l’1-O. “Lopetegui i Ramos em van dir ‘Gerard has de demanar perdó'”.

L’exjugador del Barça explica que el llavors entrenador de la selecció espanyola li va retreure que s’hagués posicionat a favor del dret a decidir i li havia escrit un discurs de… pic.twitter.com/HsewhenTS9

— 3Cat (@som3cat) November 24, 2024

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, farà una declaració institucional demà a les 09.00. L’oferirà des del Palau de La Moncloa, a Madrid, i després té previst de presidir la reunió del comitè de crisi pels efectes de la gota freda de finals d’octubre. Hi participaran la vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero; el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños; la de defensa, Margarita Robles; el d’interior, Fernando Grande-Marlaska; el de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente; el de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres; la de Sanitat, Mónica García, i la de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant.

El conseller d’Educació, José Antonio Rovira, ha comparegut per explicar la solsida que avui ha costat la vida a un operari de Tragsa i ha fet ferides greus a un altre. El conseller i el president de la Generalitat, Carlos Mazón, s’han reunit amb la direcció de Tragsa al Palau de la Generalitat, on han arribat procedents d’Alacant, però no han visitat el lloc dels fets.

Segons que ha explicat Rovira, el col·legi Lluís Vives no tenia risc d’esfondrament. “Simplement, s’ha esfondrat un porxe, potser per un dany al pilar i no se sap si és anterior.” Rovira ha dit que ara se n’investigaven les causes. En el moment de la solsida hi havia treballadors de l’empresa pública Tragsa i un grup de soldats de l’UME. El conseller ha qualificat l’assolament d’imprevisible.

Rovira ha dit que l’escola tenia més de cinquanta anys i ha reconegut que tot apuntava que era millor fer-la nova que reparar-la perquè tenia danys importants. Segons la guia de qualificació de l’estat dels centres després d’inspeccionar-los, aquest va ser qualificat de roig. És per això, ha dit, que era previst d’instal·lar en un altre punt del poble una escola modular mentre es fessen les obres.

A pesar que el conseller ha dit que no hi havia perill d’esfondrament, l’Ajuntament de Massanassa va publicar un avís, el 7 de novembre, demanat a la gent que no s’acostara al Lluís Vives ni a l’Ausiàs March “davant l’avís de possible enderrocament”.

Segons que ha explicat Rovira, els operaris netejaven la part exterior del centre per higienitzar-lo, perquè és molt a prop de blocs d’habitatges i totes les deixalles que hi havia al recinte del col·legi eren un focus d’insalubritat.

Els quatre-cents vuitanta alumnes de l’escola reprendran demà les classes al local de l’antiga escola de magisteri de València. Es posaran autobusos per traslladar-los i fins a final d’aquesta setmana no tindran servei de menjador.

Intercanvi de retrets i tensió en diversos moments del debat electoral dels candidats a la secretaria general d’ERC. Quan manquen pocs dies per al congrés nacional, el partit ha organitzat aquest debat avui, en què hi han participat el candidat de Foc Nou, Alfred Bosch; la candidata de Militància Decidim, Elisenda Alamany; i la candidata de la Nova Esquerra Nacional, Alba Camps.

Un dels moments més destacats del debat ha girat entorn a la figura d’Oriol Junqueras, el candidat de Militància Decidim a presidir el partit. “És inegociable que el millor actiu polític que tenim és Oriol Junqueras”, ha dit Alamany. “Quan els escolto dir que podem prescindir-ne em recorda al que volen fer els tribunals espanyols. El volen inhabilitar per presidir el nostre partit”. “Com pot ser tan personalista el que dieu?”, ha contestat Camps. “Ho baseu tot en una sola persona. Hi ha un nou cicle polític i calen lideratges nous. No entenc com en un partit republicà això pot ser un problema, després de tretze anys presidint el partit”. Bosch, que ha mostrat un to més conciliador enmig dels retrets entre una candidatura i una altra, ha volgut reivindicar-se com a proposta de renovació. “No pot ser que demanin un partit gran els qui l’han fet petit els darrers tres o quatre anys. No volem foc creuat, volem foc nou. Amb el mateix entrenador i bona part dels jugadors, com podem guanyar?”

Les diferències que silencia la pugna pel lideratge d’ERC

Un altre dels grans temes del debat ha estat la presa de responsabilitats al voltant de l’escàndol dels cartells de Maragall i de l’estructura B del partit. Alamany ha demanat de garantir que les “males pràctiques del passat” no es repeteixin amb una “comissió de la veritat” sobre les estructures paral·leles que faria un informe en tres mesos. Tant Bosch com Camps han posat en dubte que Junqueras no tingui responsabilitat en aquest fet, com a llavors president del partit. “Ja s’han creat estructures de control de tot el que ha passat, no cal fer-ne de paral·lels”, ha dit Camps. “Costa de creure que Junqueras no ho sapigués, però tot i així té responsabilitat. Si no es va assabentar de res és la millor persona per a presidir el partit? Els militants tenen dret a saber que s’ha fet amb les seves quotes, qui ha finançat els cartells i els mariachis“, ha afegit Bosch.

Pel que fa a la investidura d’Illa, Camps ha explicat que ella va votar que no. “A la nostra candidatura hi ha gent del sí i del no. Fem una proposta per a l’organització sencera”. “No és el mateix fer president Illa que no. No li genera contradiccions anar amb gent que ha votat que sí?”, ha preguntat Bosch a Camps.

Pel que fa a nous anuncis, Bosch ha parlat d’un nou pla amb cinc punts diferents que impliquen, entre més, la defensa de la llengua, el flanc internacional i la independència. “No pot ser que tinguem por a parlar d’independència”. Alamany ha parlat de la importància de fer polítiques per garantir l’accés a l’habitatge, la protecció de la llengua i l’obertura al món sense perdre la identitat i Camps, que també ha destacat la qüestió de la llengua, ha proposat una ponència política conjunta, amb membres de totes les candidatures i militància de base.

En el debat de candidats a la presidència del partit, que es farà dimarts, hi intervindrà la candidata de Foc Nou, Helena Solà; el de Militància Decidim, Oriol Junqueras; i el de la Nova Esquerra Nacional, Xavier Godàs. Podeu recuperar el vídeo del debat ací:

 

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, no s’ha atrevit a anar a Massanassa després de l’esfondrament que ha causat un mort i un ferit entre els operaris que feien tasques de recuperació en una escola. S’han viscut moments de molta tensió i els veïns han mostrat la seva indignació davant el centre. Arran d’això, Mazón, que s’esperava que anés al municipi, no hi ha anat. S’han sentit crits de “Assassins” i de “Mazón, dimissió”.

L’únic membre del govern que s’hi ha presentat ha estat la vice-presidenta, Susana Camarero, malgrat que no ha fet declaracions. L’únic representant polític que n’ha fet ha estat la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, que també ha anat al lloc dels fets i ha estat escridassada. Finalment, Mazón ha anat a la reunió d’urgència que s’ha fet a la Generalitat amb la Conselleria d’Educació i l’empresa Tragsa, que feia les tasques de recuperació, per analitzar els fets.

Hores després de l’esfondrament, el president no ha fet declaracions més enllà d’un piulet. “Un accident que no pot tornar a passar”, ha dit.

Reunión de urgencia en el Palau de la Generalitat con Tragsa y los responsables de la Consellería de Educación para analizar todas las actuaciones.

Un accidente que no puede volver a ocurrir. Nuestro más sentido pésame a la familia del operario fallecido.

— Carlos Mazón (@carlos_mazon_) November 24, 2024

El jurat del judici per la pallissa mortal a Samuel Luiz ha declarat culpables d’assassinat tres dels cinc joves jutjats per aquests fets del 3 de juliol de 2021 al passeig marítim de la Corunya. Un altre dels acustats ha estat considerat còmplice i l’única dona jutjada ha estat absolta.

Els tres primers acusats són Diego M. M., que va començar l’agressió; Alejandro F. G., a qui es va atribuir agafar-lo pel coll i per l’esquena, i Kaio A. S. C., que algun testimoni va situar com la persona que li va clavar una puntada de peu. Tots tres eren a la presó.

Com a còmplice, i per set vots, han condemnat Alejandro M. R., de qui algun testimoni va dir que era al nucli de l’agressió, sense confirmar si havia colpejat Luiz. Tant ell com Catherine S. B. eren en llibertat amb obligació de compareixences. A ella, per unanimitat, l’han considerada no culpable ni com a coautora ni com a còmplice.

En el cas dels dos primers, el jurat els considera, per unanimitat, coautors de delicte d’assassinat amb traïdoria, i el cas del tercer ha estat condemnat per una majoria de set vots. Per unanimitat, sí que se’l condemna pel robatori a la víctima.