The Washington Post · Rick Noack i Haq Nawaz Khan

Més d’una setmana després d’un alto-el-foc entre el Paquistan i l’Índia que ha portat la calma a aquesta disputada zona fronterera, els morts ja han estat enterrats i bona part de les runes han estat retirades al Caixmir administrat pel Paquistan. Però encara van emergint maneres més subtils en què els combats han alterat l’statu quo regional.

Alguns habitants van sortir als carrers per celebrar la treva amb l’Índia com una victòria d’Islamabad –una estranya expressió pública de nacionalisme paquistanès a la regió d’Azad Caixmir, administrat pel Paquistan, una regió semiautònoma on molts es consideren primer de tot caixmiris.

Fins i tot, activistes independentistes han canviat el to. La resposta del Paquistan “durant aquesta guerra limitada va ser àmpliament apreciada”, explica Muhammad Rafiq Dar, portaveu del Front d’Alliberament de Jammu i el Caixmir, que durant molt de temps ha demanat la retirada de les tropes paquistaneses del Caixmir i un referèndum sobre la independència. El Paquistan, de majoria musulmana, i l’Índia, de majoria hindú, administren diferents parts del Caixmir i tots dos han reivindicat la regió sencera d’ençà de la sagnant partició de l’Índia britànica el 1947.

El Paquistan va enviar milícies tribals al Caixmir poc després de la partició per evitar que el governant hindú de la regió s’unís a l’Índia. Quan els combats es van aturar el 1948, el Paquistan controlava, aproximadament, un terç del territori i l’Índia, la resta. L’Índia i el Paquistan han lliurat dues guerres més pel Caixmir les dècades posteriors; fins i tot, els períodes de relativa calma han estat marcats per bombardaments ocasionals i una desconfiança persistent.

La casa de Chaudhry Muhammad Rauf a Kotli va ser bombardada per les forces índies (fotografia: Saiyna Bashir).

Com al Caixmir administrat per l’Índia, la població local sovint s’han queixat de ser governanda de molt lluny. Protestes a gran escala a l’Azad Caixmir el maig del 2024 van paralitzar la regió durant gairebé una setmana. Indignats per l’increment del preu dels aliments bàsics i de l’electricitat, els manifestants van blocar carreteres, van marxar cap a la capital regional i van exigir ajuda a Islamabad.

“La gent jove sent que no té futur”, diu Ershad Mahmud, un acadèmic caixmiri establert al Canadà que ha escrit un llibre sobre la política i la identitat de la regió. Molts residents depenen de les remeses de familiars a l’estranger, explica, i es queixen de talls de llum freqüents, fins i tot, mentre el Paquistan aprofita l’aigua abundant del Caixmir per a projectes hidroelèctrics.

L’activisme civil és reprimit per les restriccions –tots els càrrecs electes han de jurar lleialtat al Paquistan, cosa que limita el paper dels grups independentistes i ha agreujat la frustració. Però en unes entrevistes fetes la setmana passada, residents i polítics deien que els darrers combats havien fet dirigir l’atenció envers allò que ara consideraven una amenaça més existencial. “Temem un altre atac de l’Índia”, diu Sardar Usman Attique, un membre d’alt rang d’un influent partit pro-Paquistan al Caixmir, l’All Jammu and Kashmir Muslim Conference. “Com un animal ferit, Modi tornarà a mossegar”, afegeix, en referència al primer ministre indi, Narendra Modi.

Danys en una casa a Kotli (fotografia: Saiyna Bashir).

Pel cap baix, trenta-una persones al Caixmir administrat pel Paquistan van morir per bombardaments o atacs indis durant els quatre dies de conflicte, i gairebé tres-centes cases van ser danyades, segons les autoritats paquistaneses. Nova Delhi va dir que, com a mínim, vint-i-set persones havien mort al Caixmir administrat per l’Índia durant el mateix període.

L’Índia va presentar els atacs –acompanyats per una escalada de bombardaments a banda i banda de la línia de control– com una represàlia per una matança perpetrada per milicians el mes passat en una zona turística molt concorreguda prop de Pahalgam, al Caixmir indi. Islamabad ha negat tota implicació en l’atac.

Zafar Iqbal Ghazi, de seixanta-tres anys, que es presenta com a treballador social al districte de Kotli, prop de la frontera amb el Caixmir administrat per l’Índia, diu que els danys al seu poble i a la regió en general han apaivagat en gran part els sentiments antipaquistanesos entre els seus amics i veïns: “El 95% ha canviat d’opinió”, diu.

Ghazi parla amb periodistes durant un viatge organitzat dissabte per responsables de seguretat paquistanesos. No queda clar fins a quin punt els habitants han estat preparats per a la visita, ni amb quina llibertat poden dir allò que pensen. Les entrevistes les fa The Washington Post de manera independent, i molts dels sentiments expressats sobre el terreny es repeteixen en més de mitja dotzena d’entrevistes telefòniques addicionals amb residents de la zona.

Les autoritats paquistaneses mostren als periodistes els danys en edificis residencials i una escola. A través d’un forat al sostre, que segons els responsables va ser obert pel foc d’artilleria, es pot veure un pòster en una aula abandonada. “No lluiteu”, aconsellava als alumnes. De tant en tant, alguns vianants saluden el comboi de vehicles militars que passa. Sardar Adnan, un estudiant de matemàtiques de trenta anys a Kotli, diu que es va despertar per les fortes explosions al seu barri residencial el 7 de maig, el primer dia dels atacs transfronterers. “Vaig sentir que casa meva podia ser la següent”, explica.

Dos adolescents van morir prop d’una mesquita que, segons funcionaris paquistanesos, semblava que era l’objectiu. L’Índia va dir que els atacs aquella nit es dirigien a emplaçaments de militants.

Nens passen per davant d’una casa en un barri que va ser atacat per les forces índies, a Kotli dissabte (fotografia: Saiyna Bashir).

Molts partidaris de la independència diuen que, tot i veure el Paquistan com un contrapès necessari a l’Índia, el seu objectiu final continua essent la independència respecte de tots dos països. El moviment segueix de prop el president Donald Trump, que, en l’anunci d’alto-el-foc de fa més d’una setmana també va plantejar la possibilitat d’establir converses mediades pels EUA sobre l’estatus del Caixmir. “Treballaré amb tots dos [l’Índia i el Paquistan]  per veure si es pot arribar a una solució sobre el Caixmir”, va escriure en una publicació a les xarxes socials.

La declaració de Trump representa una nova esperança per al “poble caixmiri que lluita per l’alliberament de la seva pàtria”, diu Dar, portaveu del Front d’Alliberament de Jammu i Caixmir. Tanmateix, fins ara no hi ha cap indici d’aquestes converses. Tot i que el Paquistan s’ha mostrat obert a aquesta possibilitat, l’Índia històricament ha estat contrària a la participació de tercers en les negociacions sobre el Caixmir. Tant Nova Delhi com Islamabad han presentat les converses de la setmana passada de nivell tècnic i centrades a mantenir l’alto-el-foc.

“La realitat és que el Caixmir és al cor d’un triangle d’estats amb armes nuclears: la Xina, el Paquistan i l’Índia”, diu Mozzammil Aslam, un activista caixmiri que dóna suport al Paquistan. “Així doncs, com podria mai el Caixmir esdevenir un estat lliure i independent?”

 

Aquesta tarda, el Barça maldarà per aconseguir la quarta Champions femenina de la història i la segona consecutiva. Serà a l’estadi José Alvalade de Lisbona a partir de les 18.00. El rival serà l’Arsenal anglès, que arriba a la final després d’haver eliminat el Reial Madrid i el totpoderós Olympique de Lió, que va ser el rival de les blau-grana en la darrera final continental.

Per analitzar la final, parlem amb Marta Corredera (Terrassa, 1991), ex-futbolista del Barça i l’Arsenal, que actualment treballa com a analista en uns quants mitjans de comunicació. En els seus quinze anys de carrera en l’elit del futbol, també va defensar les samarretes de l’Espanyol, l’Atlètic de Madrid, el Llevant i el Reial Madrid. A més, va ser designada millor jugadora catalana de l’any el 2014 i va ser l’autora del primer gol de la història del Barça a la Lliga de Campiones.

Barcelona instal·larà una pantalla gegant per seguir la final de la Champions femenina

—A Barcelona s’ha instal·lat l’eufòria i, d’ençà que el Barça va eliminar el temible Chelsea a les semifinals, tothom diu que són les grans favorites per a la final. Hi coincidiu?
—Sí, però són favorites bàsicament perquè són les actuals campiones. L’Arsenal també ve d’eliminar l’Olympique de Lió, que també era un altre dels favorits, i això les fa perilloses. Però és veritat que, per joc, per títols, per història i pel fet que van ser campiones l’any passat, l’equip favorit és el Barça.

—El fet que la lliga espanyola masculina hagi col·locat els partits decisius per al descens gairebé a la mateixa hora que la final ha causat força polèmica. Enteneu la decisió?
—No l’entenc, la veritat. És qüestió de respecte, ja no pel futbol masculí o femení, sinó pel futbol en general. És una final de la Champions i només per això ja és un partit d’interès general i prou important perquè se’n respecti l’horari i no hi posin res al damunt.

—Sempre s’ha dit que la Premier League anglesa va un pas endavant en la defensa del futbol femení. Hi estàs d’acord?
—Si parlem de lliga en conjunt, fa molt de temps que fan les coses bé, en el sentit de promoure el futbol femení, de donar importància a la competició… Quan jo vaig arribar-hi ja treballaven en aquesta línia. És una obvietat que, en tot allò relacionat amb tenir cura del producte, de l’espectador i de generar afició ens porten anys d’avantatge. Ara, si parlem d’evolució dels equips, el Barça és el que més ha evolucionat, perquè l’Arsenal, quan hi vaig anar, ja havia estat campió d’Europa i, pel que fa a la professionalitat, estaven més bé que el Barça en aquell moment.

—Vau deixar el Barça l’estiu del 2015, just quan el club va donar l’empenta definitiva per a professionalitzar la secció. Què ha canviat en la secció d’ençà d’aleshores fins ara?
—Ha canviat tot. De fet, ha millorat tot. Els horaris d’entrenament, les condicions laborals, les instal·lacions, els viatges, els sous… És un conjunt. És complicat assenyalar una part concreta, perquè ha estat estructural.

Golejada del Barça per a guanyar la desena lliga, la sisena consecutiva

—Quan hi jugàveu, les futbolistes no us hi dedicàveu al 100%.
—Totes no, però sí un 90%. Hi havia algunes companyes que estudiaven, unes altres que sí que treballaven i ho compaginaven amb el futbol. Malgrat que en aquell moment no se’ns considerava professionals, ja érem moltes, les jugadores de l’equip que vivíem només d’això, sobretot en el meu darrer any al club.

—Això era una constant a tota la lliga?
—Veníem d’una època en què el Rayo Vallecano havia apostat pel futbol femení i les jugadores estaven molt ben valorades i cobraven bé. Anteriorment, el Llevant també havia estat a l’elit, l’Espanyol també havia tingut una època de molts èxits. És cert que les jugadores no eren consideres professionals, com passa ara, però hi havia uns quants equips que ja havien apostat pel futbol femení.

—S’espera un altre desplaçament multitudinari d’afeccionats. Creieu que aquest Barça ha creat un públic diferent del que estem acostumats en el futbol masculí?
—S’ha ampliat el ventall d’afició. No és únicament la gent que anava a la ciutat esportiva a veure’ns a nosaltres. Ha crescut moltíssim! També hi ha ajudat el fet que el Barça masculí no hagi tingut gaires èxits aquests darrers anys. A més, és un equip reconeixible pel futbol que fa i que respecta la identitat del Barça. Tot això ha fet que l’afició creixi, que famílies i, sobretot, més nenes i nens s’hi sumin. Cada vegada hi ha més gent que vol desplaçar-se a aquestes finals amb l’equip per viure la festa.

Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao

—Aquest Barça també és farcit de jugadores formades a la Masia.
—Sens dubte. És una de les senyes d’identitat del Barça femení. La base és de la casa i, després, hi ha els fitxatges que vénen de fora per augmentar la qualitat i marcar la diferència. És la recepta que acostuma a funcionar al Barça, i el femení mai se n’ha oblidat.

—L’entrenador, Pere Romeu, va rebre moltes crítiques al començament de la temporada. També, després de la derrota contra el Reial Madrid, que va ser la primera de la història contra el màxim rival. S’ha estat injust amb ell?
—Sempre és difícil agafar el relleu d’una persona que té molts èxits. Ja va passar amb el Lluís Cortés i ara també amb el Jonatan Giráldez. Quan ho guanyen tot abans que tu, saps que et miraran amb lupa, que sempre tindràs el focus al damunt i que es comentarà qualsevol error que cometis. Està fent una bona temporada. Pots perdre, aquest equip no és invencible, és humà i, en un mal dia, pot passar qualsevol cosa. Es va demostrar el dia del Reial Madrid a l’estadi Olímpic, que elles van estar molt encertades i al Barça no li va sortir res. Però això no vol dir que Pere Romeu estigui sota sospita, perquè fa molt bona feina. Es demostra amb els títols que va guanyant l’equip i també en el joc. De fet, hi ha moments que sembla que juguin de memòria, sobretot al mig del camp.

—Si el Barça guanya, assegurarà pràcticament la Pilota d’Or per a una de les seves futbolistes. Les dues darreres guanyadores han estat Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí. Si haguéssiu de votar, amb qui us quedaríeu?
—És molt difícil escollir. Totes dues han fet una gran temporada i, fins i tot, podríem afegir a l’equació Caroline Graham Hansen, que ja fa unes temporades que és a un nivell extraordinari, o Ewa Pajor, que s’ha fet un fart de fer gols tant a la Lliga de Campiones com a la lliga espanyola. La final pot fer decantar la balança. Qui faci més bona final o qui marqui més les diferències farà un pas més per a emportar-se el premi.

Xavier Martín: “Els futbolistes de la Masia han d’expressar-se en català”

La Generalitat va restar incomunicada amb les policies locals de catorze municipis valencians durant els moments més greus de la gota freda. Així consta en un informe elaborat per la Guàrdia Civil i encarregat pel jutjat de Catarroja, que també revela que la reunió de coordinació del CECOPI del 29 d’octubre no es va enregistrar, tot i fer-se per videoconferència i disposar d’un sistema amb aquesta funcionalitat.

Les dades, extretes d’una investigació ordenada per la jutgessa instructora, posen en relleu disfuncions greus en la resposta d’emergència de la Generalitat. L’informe especifica que, per unes quantes incidències –algunes de xarxa i unes altres d’origen desconegut–, el Centre de Coordinació d’Emergències (CCE) va perdre la comunicació amb catorze policies locals i serveis essencials en plena emergència. Les incomunicacions van començar a les 15.31 amb la policia local d’Alginet (Ribera Alta) i es van anar estenent: Xest (Foia de Bunyol) a les 18.29, Paiporta (Horta Sud) a les 18.49, Xiva (Foia de Bunyol) a les 19.45, Benetússer (Horta Sud) a les 19.54, i Ferrocarrils de la Generalitat (FGV) a les 20.14. Després s’hi van afegir Catarroja (Horta Sud) a les 20.50, Aldaia (Horta Sud) a les 21.29, Requena (Plana d’Utiel) a les 21.48, Utiel (Plana d’Utiel) a les 21.50, Alfafar (Horta Sud) a les 22.21, Quart de Poblet (Horta Oest) a les 23.06, Torrent (Horta Oest) a les 00.44, Carlet (Ribera Alta) a les 04.56 i l’Alcúdia (Ribera Alta) a les 04.58. Una situació que comprometia greument la coordinació de les actuacions sobre el terreny.

Alhora, el document detalla que la reunió del CECOPI d’aquella vesprada no es va enregistrar perquè, segons que va explicar el sotsdirector d’Emergències Jorge Suárez, no estava “protocolaritzat”. Tanmateix, el sistema Webex de la Generalitat sí que permet d’enregistrar les sessions, previ avís als participants, però la funció no es va activar. A més, el Centre de Coordinació no disposa de mitjans propis per a enregistrar imatges a la sala on es van fer les reunions. I, malgrat que les pantalles del sistema VideoWall podien haver-se emprat per projectar informació de l’escenari d’emergència, aquell dia només es van fer servir per a la videoconferència.

L’informe també recull que, de les 04.30 del 29 d’octubre fins a les 18.00 del 31 d’octubre, una incidència tècnica va fer que en moltes telefonades al 112 no se sentís qui feia la telefonada, cosa que obligava els operadors a fer repeticions de trucada. Tot i que no es va interrompre l’atenció, aquesta fallada comprometia la fluïdesa i l’eficàcia de la resposta. En relació amb la connectivitat, Suárez reconeix que el CCE “no disposa d’un sistema que garantisca en tot moment la cobertura de xarxa per a telefonia mòbil” dins la seu de l’Eliana.

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha desestimat el recurs que van presentar més de cinquanta diputats del PSOE i Sumar contra l’eliminació del requisit de coneixements de català per a treballar com a sanitari a les Illes. El recurs impugnava el decret llei que el govern de Marga Prohens havia aprovat l’agost del 2023, poc després d’arribar al poder amb el suport de Vox.

La sentència, a la qual ha tingut accés Efe, estableix que el decret llei ja no és vigent perquè fou derogat a final d’any amb la nova llei de simplificació administrativa. Per tant, el recurs ha perdut l’objecte principal. Tanmateix, el tribunal també desestima la resta d’al·legacions, com ara, el suposat ús fraudulent de la figura del decret llei, que els recurrents atribuïen al govern balear.

Segons que argumenta el TC, la reforma per via d’urgència era raonada i justificada pel dèficit de personal sanitari, basant-se en dades concretes extretes d’un informe del ministeri de Sanitat espanyol del 2022. En aquest sentit, el tribunal avala la justificació del govern balear i diu que no és irraonable que s’hagués volgut modificar la normativa per captar i retenir metges i reduir les llistes d’espera.

El text també recorda que la normativa anterior ja preveia l’exempció del requisit de català de manera excepcional en cas de manca de professionals, i que aquesta fórmula s’havia aplicat repetidament entre el 2021 i el 2023, durant el govern del PSOE, Unides Podem i Més per Mallorca. El Servei de Salut balear va emetre diversos informes en què proposava d’eximir l’exigència lingüística.

El tribunal rebutja també que la norma vulneri el dret dels ciutadans a usar qualsevol de les dues llengües cooficials per a relacionar-se amb l’administració, perquè diu que es tracta d’una regulació parcial que afecta només un servei concret.

El recurs d’inconstitucionalitat havia estat impulsat per l’Obra Cultural Balear i fou admès a tràmit pel Constitucional al gener, quan el decret llei encara era vigent. Quan la norma fou derogada per la llei de simplificació, l’OCB va tornar a promoure un nou recurs contra la supressió del requisit lingüístic.

Dimarts que ve, els vint-i-set estats de la Unió Europea decidiran, a proposta d’Espanya, que el català i també l’èuscar i el gallec passen a ser llengües oficials de la Unió Europea. Ara mateix, la Unió té vint-i-quatre llengües oficials, i passarien a ser-ne vint-i-set, doncs. Aquestes darreres hores, hi ha hagut tot d’informacions contradictòries sobre la qüestió, que intentem recapitular i aclarir.

Què ha de passar perquè dimarts el català sigui llengua oficial de la Unió Europea?

Els estats hauran de votar i cal unanimitat. Això no obstant, les abstencions no compten. De manera que tan sols si hi hagués vots negatius la decisió no seria adoptada.

Què passa si dimarts el vot és a favor de l’oficialitat?

Si dimarts es vota a favor de l’oficialitat, al cap de tres dies, la resolució serà publicada al butlletí oficial i a partir d’aquest moment el català serà, legalment, una de les llengües oficials de la UE.

Per què es diu, doncs, que el català no serà oficial abans del 2027?

Perquè els efectes jurídics de la decisió entraran en vigor el primer de gener de 2027. El català serà oficial a partir de la publicació de la decisió, però la validesa jurídica d’aquesta oficialitat no es podrà exigir fins el primer de gener de 2027.

Per què, aquest espai de temps?

Perquè cal preparar les institucions. Per exemple: el TJUE estarà obligat a acceptar qualsevol litigació en català. Un treballador podrà ser contractat per la Unió sense necessitat de demostrar el coneixement de cap més llengua que la catalana. Les intervencions públiques hauran de tenir traducció simultània en català. Tots els documents de la UE s’haurien de publicar en català. Els ciutadans podran adreçar-se en català a les institucions europees… Tot això és un procés d’una gran complexitat.

Per què és complex?

Perquè cal crear les condicions pràctiques i de treball que han de fer possible que el català sigui una llengua funcional dins les institucions europees. I això implica crear equips lingüístics, convocar concursos per a contractar el personal amb la preparació adequada, refer els sistemes que ara funcionen en vint-i-quatre llengües per tal que funcionin en vint-i-set. I tot això, en una entitat molt complexa que té quatre grans institucions –Consell, Comissió, Parlament i Tribunal de Justícia– i més organismes menors, que també han d’aplicar la norma.

Això ha passat abans, o únicament passarà amb el català?

Ha passat abans. El maltès, per exemple, va ser declarat llengua oficial el 2004, però va tenir un període d’adaptació de les institucions que va durar fins el 2007. El 2005, l’irlandès va ser elevat al rang de llengua oficial de la Unió, però no va ser fins el 2022 que es va completar el procés d’adaptació que permet que funcioni com una llengua quotidiana i a tots els efectes.

Quan s’acabaria aquest període d’adaptació pel català?

Si el text s’aprova tal com està redactat, el primer de gener de 2027 les institucions europees estarien obligades legalment a complir tots els drets lingüístics dels catalanoparlants.

A partir d’aquell moment, què passaria?

A partir del gener del 2027, el català seria una llengua amb els mateixos drets i obligacions que les altres, que l’espanyol, el francès o qualsevol altra. En peu d’igualtat a Europa.

I què vol dir, doncs, que hi hauria una “derogació” que s’hauria de revisar abans del 2031?

Significa que, en qualsevol cas i encara que el procés vagi malament, l’adaptació del català com a llengua oficial de la Unió no podria anar més enllà d’aquest any. Però aquest termini es pot escurçar en qualsevol moment, segons com vagi el procés tècnic d’adaptació.

I es podria fer marxa enrere amb l’oficialitat?

Novament, els vint-i-set estats membres s’haurien de posar d’acord tots per fer-ho amb un vot unànime. Espanya, unilateralment, no ho podria fer.

Un apunyalament múltiple a l’estació d’Hamburg, al nord d’Alemanya, ha deixat una dotzena de ferits. Tres d’ells es troben en estat crític i tres més, en estat greu, segons els bombers. Els fets han passat al voltant de les 18.00 en una de les andanes de l’estació.

La policia ha detingut una dona de trenta-nou anys com a sospitosa de l’atac i creu que ha actuat tota sola. La policia ha muntat un gran dispositiu al voltant de l’estació, que ha estat evacuada.

La policia ha obert una investigació per a esclarir els fets. Ara per ara, no se saben les motivacions de l’atac i creuen que és un incident aïllat.

L’estació central d’Hamburg és un centre important de transport que connecta els trens de gran distància amb els regionals i les línies de metro. És situat ben bé al centre de la ciutat i una part de l’edifici es fa servir com a centre comercial.

L’operador ferroviari alemany Deutsche Bahn ha anunciat la interrupció dels serveis de tren a l’estació i ha advertit que hi hauria “retards i cancel·lacions parcials”.

#hh2305 #Hamburg
Nach ersten Erkenntnissen soll eine Person im #Hauptbahnhof mehrere Menschen mit einem Messer verletzt haben. Die tatverdächtige Person wurde von den Einsatzkräften festgenommen.

— Polizei Hamburg (@PolizeiHamburg) May 23, 2025

#hh2305 #Hamburg
Bei der festgenommenen Person handelt es sich um eine 39-jährige Frau. Aufgrund der bisherigen Erkenntnisse gehen wir davon aus, dass sie allein gehandelt hat. Die Ermittlungen zu den Hintergründen laufen auf Hochtouren.

— Polizei Hamburg (@PolizeiHamburg) May 23, 2025

UPDATE: Six people sustained life-threatening injuries in the knife attack at Hamburg's central train station, according to German emergency services. Six others were also injured in the incident. https://t.co/LyeiVFa2Az pic.twitter.com/3UFNuaXy6T

— DW News (@dwnews) May 23, 2025

Im Hbf #Hamburg sind am frühen Abend mehrere Menschen mit einem Messer verletzt worden. Wir sind tief bestürzt über die Gewalttat, unsere Gedanken und Mitgefühle sind bei den Verletzten und deren Angehörigen. @PolizeiHamburg

— Deutsche Bahn AG (@DB_Presse) May 23, 2025

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Un any i divuit dies després de l’OPA hostil del BBVA contra el Banc Sabadell, arribarem a un punt clau i gairebé decisiu en aquest llarg procés, que començava el 9 de maig de 2024. Un procés que, segons que estimava llavors el conseller delegat de BBVA, Onur Genç, havia de durar al voltant de sis mesos. No va encertar-la gaire. Però el fet és que el desenllaç ja ha entrat en la recta final. Després de l’aprovació, amb condicions, de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC), ara l’atenció recau sobre el Ministeri d’Economia espanyol, que disposa fins dilluns, 26 de maig, per decidir si eleva l’afer al consell de ministres. En cas afirmatiu, el consell disposarà, a partir de l’endemà, d’un mes per a deliberar sobre l’operació i valorar la possibilitat d’imposar compromisos addicionals als exposats per la CNMC. Recordem que el govern espanyol no pot frenar l’operació, però sí que pot complicar molt les coses. Superats aquests obstacles, serà el torn dels accionistes de l’entitat catalana, una votació que, si no hi ha més dilacions, es preveu que es faci a l’estiu.

Com era d’esperar, una vegada hem entrat a la recta final, els ànims s’han escalfat a les dues bandes afectades, amb declaracions públiques dels directius d’ambdues entitats més dures i que es poden sintetitzar en aquests raonaments:

Aquests darrers dies, el president del BBVA, Carlos Torres, ha dit que la consulta pública del govern espanyol sobre l’OPA “no era necessària”, perquè no veia raons d’interès general en l’operació i, per aquesta mateixa raó, confiava que no arribaria al consell de ministres. A més, el banquer es va referir a la presència de “temors infundats” sobre l’operació, com el de l’impacte en el crèdit de les pimes, l’exclusió financera o la concentració del sector, que, en les seves paraules, “no és cap problema a Espanya, on el sector és molt competitiu”. I ha negat que Catalunya perdi centres de decisió si culmina l’operació, perquè el BBVA ha dit de bon començament que mantindria la seu del Sabadell a Sant Cugat del Vallès.

Les paraules del president del banc basc mereixen un comentari, perquè en el seu discurs –per altra banda, habitual, fins i tot en la publicitat– hi han errades manifestes de capteniment de la realitat, per no dir mentides. Crec que té raó que la consulta no era necessària, perquè tot el que s’ha dit ja ho havien repetit amb escreix fins llavors en públic uns quants agents de la societat. En canvi, menteix sobre el que anomena “temors infundats” en el crèdit, la concentració i l’exclusió.

Els sindicats el desmenteixen absolutament. En un escrit enviat al Ministeri d’Economia, CCOO i UGT han avisat dels “riscos econòmics, socials i laborals” d’una operació a la qual s’oposen “frontalment”. I xifren la “pèrdua massiva d’ocupació” que pot generar l’operació: entre 7.684 i 10.567 llocs de feina directes, que afectaria especialment persones de més de cinquanta anys. Els sindicats es refereixen també al tancament eventual entre 589 i 883 oficines, la qual cosa afectaria, sobretot, “l’Espanya buidada, les persones grans i els col·lectius vulnerables”. Així mateix, apunten a una reducció en l’oferta de crèdit, amb un impacte especial en autònoms i pimes, i a la pèrdua de competència que significaria aquesta fusió, perquè concentraria el 70% dels actius bancaris a Espanya. Curiosament, això no ho diu el banc afectat, sinó uns col·lectius que poden analitzar la situació real, en teoria, més objectivament, a partir de la història abundant del que ha passat en el sector en casos similars.

Sobre això que diu que mantindrà la seu a Sant Cugat. Es refereix a l’edifici? Als administratius? No siguem babaus. Mirem què n’ha quedat, allà per on ha passat el BBVA a Catalunya, de les entitats d’UNNIM (Caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa), per exemple, o de la Caixa de Catalunya: ni el record, si no fos per alguna fundació. A més, segons la trajectòria demostrada en les compres o annexions realitzades, no tindria cap mena de sentit fer el que diuen que faran i ho saben perfectament.

Per tant, per aquesta banda, malament. Però, abans de continuar, no puc deixar passar per alt el comunicat tan dur que va fer públic el Cercle d’Economia dimarts passat, en què expressava el seu rebuig total a la fusió entre el BBVA i el Sabadell, d’un angle diferent: perquè “accentua el desequilibri territorial” en favor de Madrid i en detriment de Barcelona. La nota és el comiat, com a president, de Jaume Guardiola. Jo fa uns quants anys que el conec, i em consta que és una persona molt ponderada i equilibrada. Vull dir que em sorprèn el to tan dur que empra en la nota. Això sí, al final, després de la garrotada, diu que l’opinió del Cercle “no és contra el BBVA”, que ja sabem que té un compromís amb Catalunya “inequívoc”. I que tampoc dubta de la “professionalitat, capacitat i imprescindibilitat” de la CNMC. Educació, per sobre de tot!

La nota critica la concentració que significaria l’operació, atès que no sols comporta el trasllat dels centres de decisió a Madrid, sinó tot allò que arrossega, com a auditories, consultories, assessors… Per eludir aquesta concentració bancària, el Cercle advoca pel “manteniment del Sabadell com a entitat amb personalitat jurídica pròpia”, independent i amb seu al Vallès.

L’escrit també diu que l’anàlisi emesa per la CNMC per a donar el vist-i-plau a l’OPA és “insuficient per a preservar la lliure competència”, perquè “l’operació suposaria reduir d’un 25% el nombre de bancs espanyols que poden operar en tot el territori”. És a dir, de quatre a tres. A més, apunta que, en el seu dictamen, la CNMC hauria d’haver exigit desinversions al banc que presideix Carlos Torres. O, directament, no haver autoritzat l’OPA.

I un altre punt nou sobre l’efecte que pot causar en el mercat. Més enllà de la tan esbombada repercussió que pot tenir la fusió en el crèdit a les pimes, el Cercle remarca que les empreses grans també sofriran les conseqüències de la concentració bancària, i ha assenyalat que la reducció de la competència comportaria un empitjorament de les condicions bancàries. A totes, no tan sols a les que són clients. I posa com a exemple que la CNMC no preveu una empresa que vulgui créixer i necessiti un increment del crèdit disponible.

Insisteixo que, coneixent el tarannà del president sortint del Cercle, ha d’estar convençut al 200% de tot i de cada frase del comunicat –que, tot sigui dit, és l’anàlisi més acurada i completa de la situació que he llegit durant tot aquest temps que ha durat el procés. Qui tingui interès de llegir-lo, el pot trobar a la web del Cercle.

I ara parlem del Sabadell, que aquests dies també ha estat molt actiu en la defensa del seu territori i la seva independència. El president Oliu no ha tingut manies a declarar que observava “un clam social i empresarial” contrari a l’OPA llançada pel BBVA contra la seva entitat, i ha afegit que aquesta opinió coincidia amb la seva visió que tots dos bancs “generen més valor si van separats que no pas junts”. També ha recalcat que el Sabadell era un banc espanyol, que atenia les empreses i clients de les diferents comunitats autònomes, mentre que el BBVA “no és un banc espanyol”, sinó que “la meitat” de l’entitat és de països iberoamericans –sobretot, Mèxic– i també de Turquia, on té una gran presència. Aquest argument l’ha exposat unes quantes vegades. Probablement, intueix que, entre els diversos interessos de l’OPA del BBVA, hi ha el de considerar el banc més espanyol i tenir més pes a l’estat.

Dimarts passat, la Cambra de Comerç d’Alacant va assegurar que els mercats ja donaven per descomptat que el BBVA milloraria l’oferta per a l’entitat o, en cas contrari, no aconseguiria el suport necessari dels accionistes per a l’OPA. Aquest argument el va desglossar i va recordar que, en aquests moments, després de la revaloració del 72% que han experimentat les accions del banc català d’ençà del llançament de l’OPA i els ajusts pel repartiment de dividends, la prima que ofereix l’operació és “negativa”.

A més, va assenyalar que no era “el moment de buscar [fusions] alternatives” sinó de “crear valor”, de manera que tancava la porta a una possible operació amb Abanca o Unicaja per a defensar-se de l’assalt del seu rival. La famosa teoria del “cavaller blanc” que ve a salvar l’entitat en risc.

I, finalment, va continuar insistint en la falta d’informació que tenen en aquests moments els accionistes, i que no serà fins que es presenti el fullet de l’OPA davant la Comissió Nacional del Mercat de Valors espanyola (CNMV) quan realment es podrà valorar què ofereix el BBVA i tots els riscs que implica.

Al marge dels plantejaments dels protagonistes, el fet és que hi ha moviments accionarials al voltant del Sabadell per part de fons d’inversió internacionals. Això fa que l’equilibri entre grans tenidors i menudistes es vagi decantant cap als primers. Avui s’estima que tenen un 52% de les accions, per un 48% els petits. I també es diu que el 30% de les accions són en mans de dotze grans fons. Això fa que la decisió final de l’OPA sigui incerta, perquè els fons internacionals tenen molt a dir. Però no ens precipitem, primer hem de veure què decideix el govern espanyol.

 

El batlle de Barcelona, ​​Jaume Collboni, proposarà de tornar a trencar relacions amb Israel a causa de la situació humanitària a la franja de Gaza, segons que ha avançat El Periódico i han confirmat fonts del consistori a Europa Press.

Divendres que ve, el grup municipal del PSC portarà a votació una proposició per suspendre relacions amb el govern israelià, un moviment orientat a exigir un alto-el-foc i que es respectin els drets del poble palestí.

El febrer del 2023, l’ex-batllessa de Barcelona ​​Ada Colau va decretar una “suspensió temporal” de relacions amb Israel i amb totes les seves institucions, inclòs l’agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv. Set mesos després, Collboni va signar un decret que restablia les relacions. Aleshores, Collboni va expressar que era en contra de la “política de cancel·lació”.

L’estat espanyol ha presentat una nova proposta als estats membres de la Unió Europea per provar de desblocar l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec. El pla, segons que ha sabut Europa Press, consisteix que els efectes de l’oficialitat siguin graduals: a partir del gener del 2027, es traduirien els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu, és a dir, les normes que s’apliquen directament a tots els estats i no requereixen cap transposició. En la legislatura passada, aquests reglaments van representar tan sols el 2,6% del total de documents jurídics europeus.

Alhora, el text preveu una “derogació” temporal que eximiria les institucions europees de traduir la resta de textos legislatius. Aquesta clàusula s’hauria de revisar abans del 2031, però tornaria a caldre la unanimitat dels vint-i-set per a eliminar-la.

Cal tenir en compte que, per exemple, en el cas del gaèlic irlandès, es va sol·licitar el 2005, va ser adoptat el 2007 i no va obtenir l’estatus ple fins el primer de gener de 2022 per la sol·licitud de la República d’Irlanda d’una aplicació gradual arran de la dificultat de traduir tots els documents.

Dimart que ve, 27 de maig, el Consell d’Afers Generals de la UE durà a votació aquesta qüestió, tot i que encara no es garanteix que es pugui votar. És una reforma que requereix la unanimitat i que continua generant recels jurídics i financers en unes quantes delegacions, segons que han explicat fonts diplomàtiques. Per mirar de convèncer els països escèptics, el govern espanyol ha inclòs en la proposta una declaració segons la qual es compromet a assumir tots els costos derivats de l’oficialitat. Això representa un canvi de marc, perquè actualment els costos de traducció de les llengües oficials van a càrrec del pressupost de la UE. Ara bé, el govern espanyol encara no ha concretat quin cost tindria tot plegat. Fa uns mesos, la Comissió Europea va estimar en 132 milions d’euros anuals l’oficialitat de les tres llengües (44 milions cadascuna), tot advertint que era un càlcul molt preliminar basat en l’experiència del gaèlic irlandès.

L’oficialitat, en dues fases

La proposta espanyola preveu que, abans de l’aplicació efectiva del règim d’oficialitat, s’elabori un pla conjunt amb les institucions europees per determinar els recursos tècnics, materials i humans necessaris per reduir gradualment les excepcions i ampliar la cobertura lingüística. El text ja no recull, com sí que ho feien esborranys anteriors, la possibilitat de començar solament amb el català i deixar per a més endavant l’èuscar i el gallec. Ara es proposa que totes tres llengües s’incorporin alhora, començant per la traducció dels reglaments, i es deixi per al 2031 la revisió de la clàusula de derogació que n’exclouria la resta de textos.

En aquest aspecte, per a l’oficialitat, més que els terminis, és especialment important que el que es modifiqui sigui el primer article del reglament número 1 de la Unió Europea, que diu que “les llengües oficials i les llengües de treball de les institucions de la Unió seran l’alemany, el búlgar, el croat, el castellà, el danès, l’eslovac, l’eslovè, l’estonià, el finès, el francès, el grec, l’hongarès, l’anglès, l’irlandès, l’italià, el letó, el lituà, el maltès, el neerlandès, el polonès, el portuguès, el romanès, el suec i el txec” i que, en canvi, no s’afegeixin aquestes tres llengües en alguna mena de subapartat.

Reticències jurídiques i por a un precedent

La proposta s’ha trobat amb l’oposició tècnica dels serveis jurídics del Consell de la UE, que han expressat dubtes orals sobre la solidesa legal de la reforma. Malgrat això, aquest informe no és vinculant i no impedeix que els estats membres la votin si ho volen. La manca d’una avaluació detallada dels costos i de les implicacions pràctiques ha estat una de les principals raons de desconfiança de gairebé una desena de països, entre els quals l’estat francès i Itàlia. També hi ha preocupació en països bàltics, amb minories russòfones, que temen que es pugui obrir la “capsa de Pandora” i s’estableixi un precedent.

El govern espanyol insisteix que el cas de les tres llengües únic: tenen reconeixement constitucional des de la transició, es fan servir al congrés espanyol i al senat, i ja s’hi han traduït els tractats europeus i gran part de la legislació, fins i tot en les transposicions de directiva. A més, demana que el Consell incorpori una declaració addicional al reglament lingüístic per deixar clar que qualsevol futura petició d’oficialitat d’una altra llengua s’avaluarà cas per cas i haurà de complir criteris estrictes, com ara que sigui una llengua originària del país i reconeguda constitucionalment durant almenys vint anys.

Una jutgessa federal dels Estats Units ha blocat l’intent de l’administració Trump de revocar la capacitat de la Universitat Harvard d’admetre estudiants estrangers. Avui mateix, Harvard havia presentat una demanda contra la decisió de Trump.

En la demanda, la universitat va qualificar la revocació de “violació flagrant” de la Constitució dels EUA i d’altres lleis federals, advertint que tindria un “efecte immediat i devastador” tant per a la universitat com per als més de 7.000 estudiants amb visat afectats.

El Departament de Seguretat Interior dels Estats Units (DHS) va revocar ahir de manera sobtada la certificació de Harvard per a participar en el programa d’estudiants i visitants d’intercanvi, la qual cosa posaria en risc immediat l’estatus legal de visat d’uns set mil estudiants. El rector de la universitat, Alan Garber, ha qualificat la decisió d’il·legal i injustificada, i l’atribueix a una represàlia directa per la negativa de Harvard a sotmetre’s al control del govern federal sobre el currículum, els professors i els alumnes de la universitat.

La secretària de Seguretat Interior, Kristi L. Noem, ha justificat la revocació dient que Harvard havia permès estrangers “antiamericans i pro-terroristes” d’agredir i assetjar gent, i que havia donat cobertura a membres de grups paramilitars del Partit Comunista Xinès.

Noem exigeix a Harvard que lliuri, en un termini de tres dies, els registres disciplinaris i electrònics i els enregistraments audiovisuals dels estudiants internacionals que suposadament hagin participat en protestes o accions violentes aquests darrers cinc anys, si vol recuperar la certificació per al curs vinent.

El fotògraf brasiler Sebastião Salgado, guanyador de diversos premis World Press Photo, s’ha mort a vuitanta-un anys. Ho ha anunciat l’entitat ecologista Instituto Terra, que ell mateix va fundar amb la seva companya, Lélia Wanick.

“Sebastião Salgado va ser molt més que un dels grans fotògrafs del nostre temps. Al costat de la seva companya de vida, Lélia Deluiz Wanick Salgado, va sembrar esperança allà on hi havia devastació i va fer florir la idea que la restauració ambiental és també un gest profund d’amor per la humanitat. La seva lent va revelar el món i les seves contradiccions; la seva vida, el poder de l’acció transformadora”, diu Instituto Terra en un comunicat.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Instituto Terra (@institutoterraoficial)

Referent i compromès amb les causes socials i ambientals

Sebastião Salgado (Aimorés, Brasil, 1944) ha estat un dels fotoperiodistes més influents del segle XX i XXI. Economista de formació, va abandonar la feina al Banc Mundial el 1973 per dedicar-se plenament a la fotografia, que va aprendre de manera autodidàctica.

Va treballar per agències com Sygma, Gamma i Magnum abans de fundar la seva pròpia, Amazonas Images, amb la voluntat de denunciar la realitat dels més vulnerables.

Compromès amb les causes socials i ambientals, Salgado va documentar la vida i el treball en països empobrits, sempre en blanc i negre, amb un estil molt contrastat i tècnicament elaborat.

Algunes de les seves imatges més icòniques són les de les mines d’or de Serra Pelada. Va rebre nombrosos reconeixements internacionals, entre ells el World Press Photo i el premi Hasselblad. El 2001 va ser nomenat representant especial d’UNICEF i el 2019 va ingressar a l’Acadèmia de les Belles Arts de França.

Juntament amb la seva esposa, va fundar l’Instituto Terra, dedicat a la reforestació i restauració ambiental del sud-est brasiler, convertint el seu activisme ecològic en una extensió del seu compromís humanista.

Instituto Terra ha volgut expressar la solidaritat amb Lélia, els seus fills Juliano i Rodrigo, els seus néts Flávio i Nara, i “amb tots els familiars i amics que comparteixen amb nosaltres el dolor d’aquesta pèrdua immensa”. “Continuarem honorant el seu llegat, conreant la terra, la justícia i la bellesa que ell tant va creure que era possible restaurar”, diu l’entitat.

Les autoritats de Rússia i Ucraïna han fet avui un nou intercanvi de presoners, que ha permès d’alliberar dos-cents setanta militars i cent vint civils de cada banda. El moviment s’emmarca en un acord més ampli, pactat la setmana passada a Turquia, que preveu l’alliberament de mil presoners per cada part.

El Ministeri de Defensa rus ha detallat en un comunicat que els presoners alliberats per Ucraïna ja eren a Bielorússia, on rebien atenció mèdica i psicològica abans del trasllat a Rússia. Moscou ha remarcat que entre els alliberats hi havia civils que havien estat detinguts durant incursions ucraïneses a la regió russa de Kursk. El govern rus ha explicat que aquest intercanvi a gran escala continuaria aquests dies vinents, tot i que encara no s’ha especificat cap calendari.

L’impulsor d’aquest acostament ha estat el president dels Estats Units, Donald Trump, que n’ha celebrat públicament l’acord. En un missatge a la xarxa Truth Social, ha afirmat que totes dues parts havien completat els preparatius per a fer efectiu l’intercanvi de presoners i s’ha demanat si aquest gest podria desembocar “en alguna cosa més gran”. La reunió que ha obert la via a aquest intercanvi és la primera trobada directa entre delegacions de Rússia i Ucraïna en més de tres anys i s’ha fet a Istambul amb la mediació dels Estats Units.

L’ex-conseller de Drets Socials Carles Campuzano ha afirmat que el cas de la menor sota la guarda de la Generalitat víctima d’una trama de prostitució i pederàstia no li va “arribar a la taula” perquè era un cas que va es va produir el 2021 i ja es va intervenir aleshores. En declaracions al 324, ha recordat que ell va entrar com a conseller l’octubre del 2022 i que durant la seva etapa solament es va produir la compareixença de premsa policíaca per explicar el cas, el juny del 2024. Ha afegit que sí que li consta que la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) feia la feina de “seguiment”. Ha afirmat que, tot i la necessitat d’afrontar reptes, no hi ha una situació de “desgavell” a la DGAIA i que el sistema funciona raonablement bé.

Noemí Pereda: “No és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat”

En el cas concret de la jove sota la guarda de la DGAIA, Campuzano ha recordat que va entrar en el sistema el maig del 2021 i l’octubre del mateix any els educadors van detectar que hi havia algun “problema i ho van posar en coneixement de la DGAIA, i aquesta dels Mossos d’Esquadra. És això, ha assegurat, el que va permetre “destapar” la xarxa. “Un cop entra en guarda, es triguen cinc mesos a detectar que hi ha un problema”, ha manifestat. A més, ha recordat que hi ha una vintena de víctimes més d’aquesta trama, que no es troben sota la protecció de la DGAIA.

Ha explicat que durant la seva etapa al capdavant de la conselleria va consolidar el model Barnahus contra els abusos a menors, que va permetre detectar l’any passat gairebé tres mil suposats casos. L’ex-conseller ha insistit que el “gruix” d’aquests casos no són de menors que estan sota la protecció de la DGAIA. És per això que ha insistit que no es pot dir que sigui “habitual” que hi hagi abusos entre els menors sota la protecció de la Generalitat.

L’ex-conseller ha coincidit en el diagnòstic de la síndica de greuges sobre la necessitat d’incrementar la prevenció i les famílies de l’acollida. Sobre el primer tema, ha apuntat, però que aquesta prevenció s’ha de fer majoritàriament des dels municipis, que és on hi ha el contacte directe amb les famílies i les problemàtiques inicials que presenten. Sobre la necessitat de tenir més famílies d’acollida, ha assegurat que durant la seva etapa ho van intentar i ha reconegut que és complicat.

En tot cas, ha dit que a principis del 2023 el seu equip va presentar un pla de millora del sistema de protecció a la infància i ha esperat que l’actual govern pugui donar continuïtat a alguns projectes que ells van presentar, com les famílies acollidores professionalitzadores, o la millora de les condicions laborals dels treballadors.

Crític amb l’informe de la Sindicatura de Comptes

D’altra banda, s’ha mostrat crític amb l’informe de la Sindicatura de Comptes en què s’alertava de disfuncions en els contractes pel servei dels centres de menors entre el 2016 i el 2020. Segons el conseller, aquest informe “obvia” el temps que la consellera Dolors Bassa va ser empresonada i que el seu successor no va assumir el càrrec fins a la primavera del 2018. Ha afirmat que durant aquest temps la responsable de la signatura per renovar els contractes “era Dolors Montserrat” perquè la Generalitat estava intervinguda i ha afegit que també s’obvia que el 2020 va tenir lloc la pandèmia de la covid. Per això, critica que s’elaborés l’informe “obviant” aquestes situacions i ha recordat que el parlament “per primera vegada” no va avalar l’informe.

La diputada de Vox al parlament de les Illes, Idoia Ribas, ja no és afiliada al partit i ha dit que no descarta d’abandonar el grup parlamentari si persisteixen les actituds que qualifica d’“assetjament, acorralament i mobbing”. Ribas va tramitar la baixa de Vox el 29 d’abril, però continua al grup parlamentari i diu que, de moment, pensa votar igual que la resta de diputats de la formació. “No conec el sentit del vot del grup fins al moment mateix de la votació, quan Manuela Cañadas aixeca la mà”, ha dit en declaracions a Europa Press. També ha avisat que no votarà mai en contra dels seus valors i que, si arriba el cas que el grup faci un anunci que no comparteixi, votarà segons el seu criteri.

Ha recordat que no és un cas únic dins la formació: “Hi ha altres diputats que han deixat Vox i continuen als grups parlamentaris”, com ara Carlos Verdejo, diputat a l’assemblea de Ceuta. És la tercera baixa al partit entre els diputats de Vox a les Illes, després de les de Xisco Cardona i Agustín Buades. Ribas ha criticat que Vox prioritzi “els interessos nacionals per damunt dels ciutadans de les Illes” i ha assenyalat que la ruptura del pacte amb el PP es va justificar amb “l’excusa de l’acollida de menors estrangers no acompanyats”, una qüestió que, segons que diu, no és competència del govern sinó dels consells insulars.

El grup parlamentari de Vox, per la seva banda, ha assegurat que no ha rebut cap comunicació formal i que “tot continua igual”. Ara com ara, el PP i Vox tenen 30 diputats de 59, després d’haver-se donat de baixa tres diputats de Vox, sumats a la desvinculació de Llorenç Córdoba de Sa Unió, que continua votant amb el PP, malgrat ser no adscrit. Així i tot, la majoria absoluta queda sota mínims a les portes de negociar el pressupost de 2025.

Un grup d’espies informàtics, conegut com a Careto (o The Mask), descobert fa més d’una dècada per l’empresa de ciberseguretat russa Kaspersky, pot haver estat una operació encoberta del govern espanyol. Ho revelen fonts internes de la mateixa companyia, citades pel portal TechCrunch, que diuen que els investigadors van concloure que aquest grup operava a les ordres d’institucions espanyoles.

El grup va ser detectat per primera vegada el 2014, quan Kaspersky va identificar una activitat sospitosa en una xarxa governamental cubana. Això els dugué a descobrir un programari maliciós molt sofisticat, capaç de robar dades confidencials, enregistrar converses privades i capturar tecleigs, entre més funcions pròpies d’espionatge d’estat.

Careto va fer servir tècniques de pesca electrònica (phishing), camuflades sovint darrere notícies falses de diaris espanyols com ara El País, El Mundo i Público, per infectar ordinadors de tot el món. El programari estava actiu, pel cap baix, d’ençà del 2007, i es va emprar per atacar governs, empreses energètiques, investigadors i activistes.

Una operació amb segell espanyol

La pista principal que va dur els investigadors a atribuir Careto al govern espanyol va ser l’activitat intensa a Cuba, on hi havia una quinzena de membres d’ETA refugiats. La presència d’un “pacient zero” cubà infectat va activar les alarmes. Segons un ex-treballador de Kaspersky, aquest objectiu no era casual: “Sabíem perfectament qui ho feia. No hi havia cap dubte raonable.” Més fonts de la mateixa empresa confirmen que internament es creia fermament que el grup operava per a Espanya.

Els indicis anaven més enllà. El codi del programari contenia expressions com “Caguen1aMar”, una vulgaritat d’ús exclusiu en castellà d’Espanya. I Kaspersky va difondre en la seva anàlisi una il·lustració d’una màscara amb banyes de brau, castanyoles i els colors vermell i groc de la bandera espanyola. Tanmateix, l’empresa no ha fet cap atribució oficial. “Tenim una política estricta de no fer atribucions públiques”, explica un altre ex-treballador. La portaveu de Kaspersky, Mai Al-Akkad, ha reiterat que no responien sobre atribucions. El Ministeri de Defensa espanyol ha refusat de fer declaracions i el govern cubà no ha contestat les preguntes de TechCrunch.

Espionatge a escala internacional

L’activitat de Careto va deixar víctimes en trenta-un estats. Segons els informes tècnics de Kaspersky, a més de Cuba, es van detectar infiltracions a institucions públiques i privades del Marroc, Algèria, Líbia, França, el Regne Unit, Veneçuela, Colòmbia i el Brasil. En aquest darrer cas, coincidia amb la voluntat del govern espanyol d’obtenir un contracte per a la construcció d’un tren d’alta velocitat entre Rio de Janeiro i São Paulo.

També va ser significatiu l’espionatge a Gibraltar i a organitzacions establertes a l’estat espanyol. A més de Windows, Careto tenia capacitat d’infecció per a ordinadors Mac i Linux, i fins i tot dispositius Android i iPhone. Podia activar micròfons sense avís visible i robar documents, contrasenyes, claus de xifratge PGP i configuracions de VPN.

El retorn d’un vell conegut

Després de la publicació de l’informe del 2014, Careto va desmantellar la seva infrastructura. “Van eliminar sistemàticament i molt de pressa totes les proves. No es pot fer si no estàs preparat”, diu una de les fonts. Però, segons Kaspersky, el grup va reaparèixer el 2022 i el 2024 amb atacs a institucions de l’Amèrica Llatina i l’Àfrica central. Els nous atacs tenien característiques tècniques molt semblants a les del Careto original. Tot i això, Kaspersky diu que no ha pogut confirmar amb certesa quin govern hi havia darrere. Segons el seu investigador Georgy Kucherin, del punt de vista tècnic és impossible de saber-ho, però “és clarament un estat”.

Kucherin i el seu col·lega Marc Rivero López han descrit les operacions de Careto com “obres mestres”. Diuen que, tot i la seva mida petita, el grup destaca per sobre de gegants com el Lazarus Group de Corea del Nord o l’APT41 xinès per la seva complexitat tècnica.

La mostra titulada “La censura és la comissària d’aquesta exposició” a Andorra ha estat cancel·lada hores després d’haver-se inaugurat a l’Espai Caldes. Segons que ha explicat el Museu de l’Art Prohibit en un comunicat, poc abans de fer-se l’acte, la cònsol major del comú d’Escaldes-Engordany, Rosa Gili, ha fet despenjar la portada que la revista satírica francesa Charlie Hebdo va publicar una setmana després d’haver rebut un atac gihadista, l’any 2015.

El comú atribueix la cancel·lació de l’exposició a “motius de seguretat nacional”, acció que el museu ha criticat, perquè diu que no es pot admetre que es prohibeixi una obra sense que perjudiqui tota la col·lecció.

El comú d’Escaldes ha explicat que estaven compromesos amb la llibertat d’expressió i amb el foment d’una cultura crítica, però han matisat que sempre dins un marc que garantís la seguretat i el benestar col·lectiu. Sobre això, al·leguen que han pres aquesta determinació tenint en compte el context d’alerta terrorista elevada que hi ha tant a l’estat francès com a l’espanyol, a més de la proximitat amb el començament dels Jocs dels Petits Estats, dilluns.

També han argumentat que mantenir l’exposició podia representar riscs que calia evitar per responsabilitat institucional. Finalment, han afegit que s’havia informat de la decisió al govern d’Andorra i a la policia i han lamentat els inconvenients que aquesta mesura pogués ocasionar.

Per la seva banda, el comissari de la mostra i director artístic del museu, Carles Guerra, ha apuntat: “Quan jo com a curador poso la portada de Charlie Hebdo al costat de les fotos de les víctimes dic que això forma un cos únic. Treure la portada és treure-li alguna cosa a les fotos de les víctimes. I així, amb tota l’exposició.”

El jutjat d’instrucció número 3 de Madrid investiga per primera volta alts càrrecs sanitaris del govern d’Isabel Díaz Ayuso per la gestió de les residències durant la pandèmia, on van morir milers de persones. Els investigats, Carlos Mur i Francisco Javier Martínez Peromingo —han estat citats el dilluns vinent—, van signar els protocols que impedien de traslladar avis de les residències als hospitals durant les primeres setmanes de la pandèmia. La causa parteix de la denúncia de desenes de familiars de residents morts.

Mur era director de Coordinació Sociosanitària de la Comunitat de Madrid quan va esclatar la pandèmia, el març del 2020, i va ser qui va firmar un protocol que va impedir de traslladar a l’hospital milers de residents malalts pel simple fet d’anar en cadira de rodes o tenir deteriorament cognitiu.

Martínez Peromingo era el coordinador del “protocol tècnic”, que complementava el primer a l’hora d’especificar com s’havia d’executar, i que va substituir Mur com a director de Coordinació Sociosanitària el maig del 2020.

L’1 d’abril, el jutjat d’instrucció número 3 de Madrid va decidir de reobrir la causa —que s’havia arxivat de manera provisional fa gairebé 3 anys— arran d’una petició de la fiscalia.

El polític i escriptor Ignasi Riera i Gassiot s’ha mort a vuitanta-cinc anys, segons que han explicat a VilaWeb fonts de la família. Nascut a Barcelona el 5 de gener de 1940, va combinar durant dècades la carrera política amb una trajectòria literària i intel·lectual. Nebot del poeta Joan Oliver, es va formar en filosofia i teologia i va començar a fer de professor a l’Escola Tècnica Professional del Clot.

Riera va militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i fou regidor de Cultura de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) durant quinze anys, del 1979 al 1994. També va ser diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya en dues etapes: del 1988 al 1992 i del 1995 al 1999. D’ençà del 2003 vivia a Madrid.

Paral·lelament, va tenir una carrera literària prolífica i diversa. Va escriure més de trenta obres, tant de narrativa com d’assaig, i va rebre reconeixements com el premi Andròmina de narrativa per Honorable míster R (1980) i el premi Ramon Llull per El rellotge del pont d’Esplugues (1984). L’any 2002, l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya li atorgà el premi Lliri. Va ser també un destacat traductor del pedagog Célestin Freinet, de qui va introduir l’obra al català.

Riera va col·laborar amb mitjans com Serra d’Or, el Temps, Nous Horitzons, Taula de Canvi, el Punt i El País. Va ser secretari general de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) del 1983 al 1991 i va tenir una presència constant com a conferenciant i tertulià.

Avui, 23 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Noemí Pereda: “No és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat” 
• ‘La tertúlia proscrita’: Marchena s’ha enfadat? 
• Aquell home valent que va defensar el català a crits a la plaça Major de Palma I Editorial de Vicent Partal
• L’operació Marchena esclata: el monstre ara vol devorar Pedro Sánchez 
• Per a lluitar contra l’extrema dreta cal limitar la immigració, diuen el New York Times i Keir Starmer I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• L’alegria que necessitem I Mail obert de Núria Cadenes 
• Pilar Arnau: “A partir de la detenció, Josep Maria Llompart va fer un canvi” 
• Tot allò que cal saber del tiroteig a Washington de dos treballadors de l’ambaixada d’Israel 
• Oriol, Eduard i Mateu: tres amics que han rigut i plorat junts 
• Esther: “Sense una teràpia al costat no hauria pogut fer aquest disc” 
• Trump ha fet créixer les exportacions catalanes! I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La Fundació.cat i la Fera han impulsat Llista, el primer rànquing que classifica i reconeix els creadors de contingut que utilitzen el català com a llengua principal a les xarxes socials. La plataforma té com a objectiu de donar visibilitat i establir una eina, seguint el model de l’EGM dels mitjans, que mesuri l’impacte real dels perfils a TikTok, Instagram i YouTube. “Per primera vegada sabrem quin és l’estat de la llengua a les xarxes més enllà de la intuïció”, afirma Albert Lloreta, membre de la plataforma, en declaracions a l’ACN.

Els rànquings de Llista.cat es basen en un algorisme propi que analitza dades de TikTok, Instagram i YouTube. Per aconseguir les mètriques, els impulsors han cercat els creadors de forma manual i han tingut en compte tres variables principals: l’abast (nombre de visualitzacions), la qualitat (interaccions com m’agrades i comparticions) i el debat (comentaris generats). A partir dels indicadors, cada creador rep una puntuació total i un índex de rellevància sobre 1.000 punts, que determina la seva posició dins de la seva categoria. La plataforma organitza els creadors en dues grans classificacions: els ‘Líders’, que són els perfils més consolidats i influents, i els ‘Emergents’, que destaquen pel seu creixement recent i potencial. A més, el web permet navegar per categories com ‘Educació’, ‘Estil de vida’, ‘Cultura’, ‘Esports’ o ‘Salut’, i consultar el perfil detallat de cada creador amb les seves mètriques actualitzades mensualment.

Una llista dinàmica més enllà dels “cinc noms de sempre”

Malgrat la percepció que els rànquings contribueixen a posicionar els creadors més consolidats, el president de La Fera, Albert Lloreta, afirma que han treballat perquè les dades ofereixin una llista dinàmica. “Els creadors de contingut que un mes han fet més impactes no sempre són els creadors amb més seguidors”, assegura. I confia en el fet que la plataforma oferirà un entorn ‘divers’ més enllà dels “quatre o cinc noms de sempre”.

Per formar part del rànquing, els perfils han de complir diversos criteris: publicar majoritàriament en català, tenir una activitat regular i recent, aportar contingut amb una proposta pròpia —sigui creativa, divulgativa o reflexiva—, i no ser perfils institucionals o purament comercials.

La voluntat dels impulsors és que l’eina sigui “útil” per a les marques i administracions que ja invertien en el sector digital en català, però també per aquelles que no s’atrevien perquè no sabien per on començar. “Descobriran noves veus que potser no sabien que tenien tant d’impacte, i nosaltres fem la feina d’ordenar-los perquè sigui més fàcil”, assegura Lloreta.

La plataforma s’ha presentat aquests dijous a la tarda a la Casa Rius de Barcelona, en un acte que ha comptat amb la participació de diferents agents de l’ecosistema digital, com agències, creadors de contingut, marques i projectes.