The Washington Post · Michelle Ye Hee Lee

Seül, Corea del Sud. El líder suprem de Corea del Nord, Kim Jong Un, ha donat un cop a la taula de la política internacional amb un seguit de moviments audaços que han captat l’atenció del món sencer.

Kim ha abandonat sobtadament el somni de la reunificació amb el Sud, que havia marcat la política nord-coreana aquestes darreres set dècades. Ha augmentat dràsticament la propaganda personalista entorn seu. I, sobretot, ha enviat milers de soldats nord-coreans a Rússia, cosa que ha demostrat el seu compromís amb un ordre mundial alternatiu i contrari als designis occidentals.

Amb vista a l’any que ve, el líder nord-coreà sembla més confiat que mai, enfortit pels avenços del seu programa d’armament nuclear i l’envigoriment de l’aliança amb el president rus, Vladímir Putin.

“Veiem un Kim Jong Un embravit”, diu Rachel Minyoung Lee, experta en els mitjans de comunicació estatals nord-coreans, que explica que ha observat un canvi clar en la manera amb què Pyongyang parla del paper de Corea del Nord en la política internacional. “Crec que [Kim] es veu a si mateix com una figura més important que en el passat”, continua.

El canvi arriba després d’un període de quatre anys en què Kim no tan sols ha aconseguit de sobreviure al tancament fronterer que implicà l’esclat de la pandèmia, i que molts analistes esperaven que enfonsés definitivament la feble economia nord-coreana, sinó que ha aprofitat l’oportunitat per imposar mesures de control encara més draconianes: ha restringit els moviments dels ciutadans fins i tot dins el país i ha fet pràcticament impossible d’escapar-se’n.

És un tomb radical per al dirigent, que va prendre el poder el 2011 –a tan sols vint-i-set anys– i d’aleshores ençà s’ha esforçat per emular el seu avi, el venerat fundador de l’estat nord-coreà, fins al punt d’adoptar-ne la tallada de cabells i veu ronca que el caracteritzaven.

Avui, el líder nord-coreà ja no és aquell jove que provava de sostenir el seu poder sobre les bases del llegat del seu avi. Ara, Kim és un autòcrata endurit i altament experimentat, disposat a explotar la seva importància sobtada en un conflicte que ha posat de cap per avall l’ordre polític mundial.

Durant el seu primer mandat com a president nord-americà, Trump va amenaçar de desfermar “foc i fúria” sobre Kim si posava en perill els Estats Units. Però, més tard, canvià sobtadament de postura i optà per establir una relació d’amistat –que va arribar a qualificar “d’amorosa”– que culminà amb una cimera d’alt perfil sense precedents. Aquella ronda de converses acabà fracassant l’any 2019, i Kim s’ha negat a relacionar-se amb Washington d’ençà que Trump va deixar el càrrec.

És possible que Trump provi de redreçar la seva relació amb Trump durant el seu segon mandat. Alguns experts, però, creuen que el dirigent nord-coreà pot mostrar-se significativament menys disposat a estrènyer els vincles amb els Estats Units que no pas ara fa sis anys, atesos els canvis en la política exterior nord-coreana.

Aquest antic “amor” entre Trump i Kim no reflectia cap vincle personal especial entre tots dos dirigents, segons que explica Sydney Seiler, un ex-alt funcionari d’intel·ligència nord-americà especialitzat en Corea del Nord. Més aviat, diu, aquesta amistat aparent no era sinó un mer reflex les tàctiques de negociació de Trump i la propaganda nord-coreana.

Però ara Kim té Putin. “Per què hauria de recórrer a Trump?”, etziba Seiler.

Kim traça el seu propi camí

Corea del Nord va començar a obrir a poc a poc les portes a final del 2023. Poc després d’aquesta reobertura incipient, les accions de Kim van començar a deixar clar que estava decidit a traçar el seu propi camí com a dirigent de Corea del Nord.

D’una banda, ha posicionat la seva filla pre-adolescent com la possible primera hereva del règim, un moviment sense precedents en una societat que atribueix una gran importància tant a la masculinitat com a l’edat i l’experiència.

El primer de gener d’enguany, Kim va abandonar formalment l’objectiu de la reunificació pacífica de la península coreana, una posició política fonamental establerta pel seu avi i reforçada pel seu pare. Ha estat la ruptura més dràstica amb els seus predecessors d’ençà que arribà al poder, ara fa tretze anys.

De fet, el règim ha començat a eliminar –o, fins i tot, fer saltar pels aires– les referències simbòliques a la reunificació que fins ara abundaven al país, incloent-hi els monuments i carreteres que connectaven totes dues Corees. En el metro de Pyongyang, l’estació de la Reunificació ha canviat de nom, segons una fotografia publicada a internet a l’agost per un turista rus.

Un altre canvi destacable ha estat la intensificació sobtada del culte a la personalitat del líder. Enguany, pràcticament per primera vegada d’ençà que Kim encapçala el país, la propaganda estatal l’ha començat a posar al mateix pedestal que el seu pare i, sobretot, el seu avi.

Al maig, el retrat de Kim va exposar-se en un edifici del partit, per primera vegada, al costat dels del seu avi i el seu pare. Els retrats dels dos primers Kim són exposats en tots els edificis, cases i fins i tot vagons de metro a Corea del Nord, però el seu successor, fins ara, havia defugit aquesta mena d’iconoclàstia.

Són exemples de com el règim prova de “reequilibrar la balança” a favor de Kim, segons que explica Yang Moo-jin, president de la Universitat d’Estudis Nord-coreans de Seül. “És conscient que la fixació constant en el llegat del seu avi disminueix el seu poder”, diu.

Durant els primers anys del mandat de Kim, segurament calia destacar aquest llegat. El líder suprem va desafiar totes les expectatives quan es va fer càrrec de l’empresa familiar després de la mort del seu pare, l’any 2011. Mancat d’experiència i empès per la por, Kim començà purgant alts funcionaris sense pietat, fins al punt d’executar el seu propi oncle, i es va fer dir “guerrer del líder suprem” en al·lusió al llegat del seu avi.

Durant aquells primers anys de mandat, els alts funcionaris del règim sovint van proposar a Kim que creés insígnies de la seva cara. D’ençà dels anys setanta, tots els nord-coreans són obligats a dur una insígnia amb la cara d’un dels primers dos Kim –o tots dos– a la solapa.

Però el tercer líder suprem nord-coreà rebutjà reiteradament la idea, segons que explica Ri Il-gyu, un ex-diplomàtic del règim que fugí a Corea del Sud l’any passat.

Aquest juliol, per primera vegada, els alts càrrecs del partit han estat vists duent insígnies amb el rostre de Kim a les solapes, en un nou indici del començament d’una nova era.

“Això demostra que [Kim] ja no es veu a si mateix com un mer guerrer del líder suprem, sinó com el líder suprem”, explica Il-gyu.

Ri, en una fotografia feta a Seül aquest setembre. Ri és el diplomàtic de rang més alt que ha fugit de Corea del Nord d’ençà del 2016 (fotografia: Tina Hsu/The Washington Post). Com més va, més pròxim a Putin

Més enllà de les fronteres nord-coreanes, l’estrenyiment dels vincles amb Putin ha catapultat l’audàcia de Kim a un nivell completament nou.

El març del 2022, un mes després de la invasió russa d’Ucraïna, Kim va deixar clar que feia costat a Putin quan va ser un dels únics cinc països a votar en contra d’una resolució de l’ONU que condemnava Rússia.

La decisió, potser imprevisiblement, acabaria fent que Kim –i el seu antiquat arsenal soviètic– cobressin sobtadament importància en un conflicte que ha redefinit la geopolítica mundial.

Al final de la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va ajudar a instaurar un règim comunista a la meitat nord de la península coreana, i va donar suport a la invasió de l’exèrcit del nord de Corea del Sud –el costat pro-americà de la península– l’any 1950. Els xinesos també van lluitar al costat dels nord-coreans al conflicte, cosa que va salvar Corea del Nord de la derrota definitiva.

Durant dècades, Pyongyang va enfrontar un país amb l’altre per aconseguir suport econòmic i militar. Com que la guerra de Corea (1950-1953) va acabar en un armistici, en compte d’un tractat de pau, Corea del Nord va optar per conservar les municions soviètiques de què disposava per si el conflicte es reprenia.

A mesura que la guerra a Ucraïna s’ha anat cronificant, Rússia ha recorregut com més ha anat més a Corea del Nord a la recerca d’aquests vells projectils i armes, segons el govern Biden. Més recentment, Moscou fins i tot ha començat a fer servir soldats nord-coreans sobre el terreny de batalla, un moviment altament sorprenent per a un país –Corea del Nord– que no havia enviat mai tropes a cap conflicte estranger.

L’enviament d’aquests soldats pot representar una gran quantitat de divisa estrangera per al règim de Kim, desesperadament mancat de liquiditat. L’agència d’espionatge de Corea del Sud calcula que Rússia paga uns 2.000 dòlars el mes per cada soldat nord-coreà, equivalent un total de 20 milions de dòlars el mes pels 10.000 soldats que es creu que Pyongyang ha desplegat al front ucraïnès. Aquesta xifra s’afegeix als milions que es creu que Rússia paga a Corea del Nord en canvi d’armes i municions.

Més enllà dels diners, els funcionaris nord-americans sospiten que Corea del Nord també pot rebre tecnologies clau per a ampliar el seu programa armamentístic en canvi d’aquestes transferències.

L’any passat, Kim va visitar Rússia, el primer viatge internacional del líder suprem nord-coreà d’ençà de l’esclat de la pandèmia. De Rússia estant, Kim va prometre suport total a la invasió, i Putin va acordar ajudar Kim amb transferències de tecnologia espacial, una prioritat per a Pyongyang. Tots dos dirigents, considerats pàries en com més va més països, es necessitaven més que mai.

Kim i Putin van tornar a reunir-se enguany, aquesta volta a Pyongyang. Van signar un pacte de defensa mútua i van comprometre’s a acudir en ajuda de l’altre en cas d’atac militar. És l’acord bilateral més important que Corea del Nord ha signat d’ençà de la Guerra Freda.

L’estrenyiment de les relacions entre Moscou i Pyongyang “és absolutament crucial per a Corea del Nord”, atès que permet a Kim de reduir la seva dependència de Pequín. Ho diu Scott Snyder, president del Korea Economic Institute of America, un grup d’experts sobre la península coreana amb seu a Washington.

Mentrestant, Rússia, com a membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU, ha protegit Kim de possibles represàlies internacionals per haver ampliat els seus programes nuclears i armamentístics fent servir el seu dret de vet per rebutjar –juntament amb la Xina– noves sancions contra el país.

No obstant això, Kim probablement sap que la seva nova aliança amb Putin és purament fruit de l’interès mutu, segons els experts.

“Kim s’ha llegit els llibres d’història. El seu pare probablement li va ensenyar a no refiar-se de ningú, a recordar que tothom, al cap i a la fi, es preocupa per si mateix”, explica Seiler, l’ex-alt funcionari d’intel·ligència nord-americà. “Però ara sembla que creu que les coses van tal com vol”, afegeix.

Ri, el diplomàtic nord-coreà de més alt rang que ha fugit al Sud d’ençà del 2016, és escèptic sobre el futur de Kim, i creu que qualsevol benefici que pugui obtenir de l’aliança amb Rússia no durarà.

“En última instància, el principal interès de Kim és protegir-se a si mateix i a la seva família”, diu Ri. I afegeix: “El Kim Jong Un que vaig conèixer era un home amb un poder omnipotent i absolut, però les dictadures no duren per sempre. Sempre acaben, i el final sol ser violent. Espero que algun dia se n’adoni.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

D’ací a poc farà vint anys que un home anomenat Stieg Larsson (1954-2004) va canviar per complet el panorama de la novel·la negra a tot Europa. En realitat hauríem de dir que van ser els seus hereus i els editors francesos d’Els homes que no estimaven les dones (en català, publicada a Columna per primera vegada el 2008) els qui van operar el miracle de situar el gènere que després hem conegut com a noir nòrdic –és a dir, novel·les negres ambientades en els països escandinaus i bàltics– a l’epicentre de les llistes de vendes a tot arreu. A casa nostra, a partir del 2008 una gernació de lectors va envair els transports públics amb totxos de vuit-centes pàgines sota el braç, i les editorials es van tornar boges traduint tot d’autors amb alguna mena de dièresi sobre les a, o amb alguna runa a les ø. El problema era que la gallina dels ous d’or havia fet una trilogia d’èxit extraordinari, Millennium, però havia mort sense haver-la vist publicada. I, és clar, calia alimentar la nova gernació de lectors amb llibres amb cadàvers deixant un bonic regueró de sang damunt la impol·luta neu de les socialdemocràcies septentrionals.

I és clar, no era or tot allò que lluu sota el sol de mitjanit, però la indústria editorial sovint s’entesta en quimeres estranyes i vol fer passar bou per bèstia grossa. Tot i això, sí que hi havia alguns noms que enmig de tota la morralla vinguda del fred destacaven com un salmó fresc primerenc. I aquesta setmana estem d’enhorabona perquè ha arribat al carrer El rei d’Os, de Jo Nesbø (1960), en traducció de la Laura Segarra Vidal, la continuació d’El regne, però que es pot llegir de manera independent. És la vint-i-dosena novel·la que Proa publica del noruec, que es veu que ara passa els hiverns a Màlaga dedicat a escriure i a escalar (i a veure un munt de partits futbol, una altra de les seves grans passions, com el rock and roll). Proa va descobrir Nesbø el 2008, el mateix any que Stieg Larsson. Va ser amb El pit-roig i amb una gran diferència: l’autor no era mort, havia creat un protagonista serial, Harry Hole, que ja anava per la setena novel·la –una vegada més es va començar la casa per la teulada i es va traduir la tercera i després les posteriors i la primera i la segona no van arribar fins molt més tard– i tenien a les mans tot un personatge: músic, autor de literatura infantil, capaç de subvertir el gènere i alternar les novel·les de la sèrie –ja són tretze– amb uns altres títols, que coneixia bé la Bíblia, la tradició nòrdica i Shakespeare, però també una part important de la història del futbol europeu i un munt de marques de cervesa…

El retorn dels germans Opgard

El nou enjòlit de Nesbø se centra en un petit poble noruec i en la figura de dos germans, en Roy i en Carl Opgard, i adopta la perspectiva del que anomenem crook story, és a dir, una història explicada del punt de vista del criminal. En Roy és un assassí confés i s’explica en primera persona, i, tot i això, el lector se sent absolutament còmode al seu voltant. Ben curiós, perquè Nesbø –per cert, flamant guanyador del darrer premi Carvalho que atorga el festival BCNegra– va dir a la conferència de premsa: “La novel·la negra és un gènere que promet a la gent que tot acaba bé, els assassinats són un marc i posa el focus en la condició humana, la societat i les qüestions morals, qüestions que abans abordava la literatura religiosa.”

Amb l’intent de no aixafar-vos gaire la guitarra, podem explicar que El rei d’Os ens mostra els dos germans al petit poble on dirigeixen el balneari i on planegen construir un parc d’atraccions amb una gran muntanya russa de fusta. Tot i això, els seus plans poden ser alterats si finalment es construeix una nova autovia a la contrada que faci desviar la carretera que, de moment, beneficia els seus negocis. Si a tot això, hi afegim també un policia local entestat a treure’ls de circulació i totes les trames d’un poble petit, tenim la tragèdia servida. Els fans de la sèrie de Harry Hole poden estar tranquils. Jo Nesbø treballa en un volum de la sèrie que no sap quan publicarà, perquè abans ve una història independent ambientada a Minneapolis que s’editarà a Noruega a començament de l’any que ve.

Jordi Rourera, editor de Proa, explica: “Jo Nesbø ha estat una aposta des que va funcionar i va ser des del començament. Les seves vendes han estat constants i ha anat creixent. Funcionen una mica més les de la sèrie de Harry Hole, però les altres també. És un autor que ha anat molt bé i va millorant les vendes sostingudament, va creixent d’un a l’altre. D’una altra banda, és un autor molt productiu, i per això hi ha tants títols seus al nostre catàleg i els anem fent a mesura que els va escrivint. El que hem de destacar també és que és molt més que un autor d’una sola sèrie i això és molt interesant. Els llibres de Harry Hole tenen molts seguidors, però no embafa perquè en publica un cada tres o quatre anys. El que és interessant és que en els altres llibres explora els límits del gènere o unes altres formes d’abordar-lo, amb la marca de fàbrica dels seus llibres: uns personatges molt ben fets, unes trames molt sòlides, amb bons arguments, girs que funcionen, diàlegs picats. Tot això sempre hi és, és capaç de fer gran tragèdia barrejada amb gènere negre.”

Mankell i el món postsoviètic

Tot i l’èxit esclatant de Larsson i l’extraordinari personatge que és Lisbeth Salander, o els llibres del prolífic Jo Nesbø, per descomptat no són els únics nòrdics que han triomfat a casa nostra malgrat que la recepció d’alguns autors hagi estat molt irregular. No és el cas de Henning Mankell (1948-2015), que va arribar a casa nostra el 2001 amb La falsa pista, la cinquena novel·la protagonitzada per Kurt Wallander. Qui va optar per l’autor suec va ser Tusquets, que va publicar la immensa majoria de les seves obres en català. Mankell va ser un dels retratistes més bons d’un món canviant fascinant: la Suècia dels anys noranta, que deixava de ser veïna de l’URSS per convertir-se de cop i volta en un territori envoltat de les noves repúbliques bàltiques: Estònia, Letònia i Lituània i la nova Rússia postsoviètica. Tot un món nou farcit de màfies migratòries i de xarxes de prostitució esperonades per la fam derivada de la caiguda de l’URSS. De Mankell s’ha dit sovint que no sap rematar les novel·les, que els finals fluixegen o són massa ambigus, però és igual, la seva descripció de la nova Suècia és antològica.

Cal fer unes quantes puntualitzacions sobre la novel·la negra nòrdica i la seva recepció als països d’origen. Uns quants estudis diuen que, a Suècia, més de la meitat dels llibres que es llegeixen són d’autors suecs, i que una part molt important l’ocupen els escriptors de novel·la negra, que sí que són profetes a la seva terra. També agraden molt les novel·les dels altres països escandinaus. És a dir, hi ha un suport molt gran dels lectors dels països nòrdics a les històries que creen els seus escriptors, un fet que no passa a casa nostra, on encara costa prou que els autors de novel·la negra en català tinguin un ressò tan gran com els autors traduïts. Sembla, com en tants àmbits més, que el que ve de fora és millor.

I no, no tot el que ve de fora és millor, potser ni tan sols és novel·la negra. Potser n’hauríem de dir novel·la costumista amb cadàver, o rosa amb cadàver, o vés a saber. Segurament en aquesta secció no arribarem a escatir mai què és la novel·la negra, però sí que podem definir què no ho és. I em sap greu pels seus seguidors, però Camilla Läckberg no fa pas novel·la negra, s’acosta molt més a una mescla de novel·la costumista o rosa amb morts que no a una altra cosa. I té milions de lectors a tot el món, una cosa no treu l’altra. Läckberg, també sueca, nascuda el 1974, ens va arribar el 2009 amb Les filles del fred. Una vegada més, les editorials insistien en l’absurditat de no començar la sèrie pel principi, sinó que van triar la tercera novel·la protagonitzada per Erica Falk. Una altra companya seva que s’ha perdut pel camí, però que era força més interessant i truculenta, és Åsa Larsson (1966), que sí que ens va arribar a casa com tocava, també el 2009, amb Aurora boreal, ambientada al nord de Suècia, en una localitat molt petita i amb elements religiosos pel mig. Un enjòlit correcte, ben treballat, de què s’ha fet un film, i que ens mostrava una de les cares més desconeguda de la societat sueca, la religiosa.

A quatre mans

En canvi, qui no ha tingut gaire sort a casa nostra són els millors autors del gènere negre suec. L’enyorat Paco Camarasa, de la llibreria Negra i Criminal, els va batejar com el matrimoni de nom impronunciable. Són Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que entre el 1965 i el 1975 van escriure deu novel·les protagonitzades per Martin Beck, que van servir per a fer una crítica demolidora des de l’esquerra més compromesa al sistema social suec que, naturalment, als catalans de l’època, sotmesos encara a la dictadura franquista, els semblava un somni inabastable.

Maj Sjöwall i Per Wahlöö provenien del món del periodisme i van aprofitar la sèrie Martin Beck per explicar directament tot allò que sabien, però que no podien demostrar: com funcionaven els mecanismes del poder de Suècia i alguns dels moments més foscs del seu passat recent. Van ser una font d’inspiració per a Henning Mankell i Stieg Larson. Val la pena fer un apunt, la millor feina de Larson van ser els seus reportatges sobre l’extrema dreta a Suècia, que es van publicar molt tard a casa nostra (La veu i la fúria, 2011, Columna), un treball molt més interessant que no pas la famosa trilogia que va canviar-ho tot. Del matrimoni de nom impronunciable solament tenim quatre títols traduïts al català, Roseanna, El policia que riu, L’home que es va esfumar i L’home del balcó, tots a Columna, publicats entre el 2009 i el 2010.

Si volem acabar una mica amb el repàs d’autors nòrdics que paga la pena seguir, no ens podem oblidar de l’islandès Arnaldur Indriðason (1961), un altre que tampoc ha tingut la sort que es mereix malgrat la qualitat immensa de la seva obra i l’èxit a escala mundial: tan sols podem llegir en català cinc títols de la vintena que ha publicat i que han seduït més de deu milions de lectors a tot el món.

Quina és la clau de l’èxit de tots aquests autors? Segurament és agosarat treure conclusions, però podríem apuntar-ne alguns trets: un paisatge exòtic per a la nostra realitat que ens fa viatjar a uns altres indrets, situacions i cultures; un seguit de morts en què tot sovint el passat o la religió hi tenen un paper important; personatges molt ben trenats, amb molta personalitat, que s’enfronten a un món canviant; i tot sovint societats petites i tancades que permeten una bona recreació dels escenaris i les relacions humanes complexes. I, és clar, com hem comentat abans, l’elegància indubtable del vermell de la sang sobre el blanc de la neu.

MÓN NEGRE A temps per a guanyar l’Agustí Vehí

Si teniu una novel·la negra al calaix encara sou a temps de presentar-vos al premi Memorial Agustí Vehí – Vila de Tiana (Maresme), el premi de novel·la vinculat al primer festival de novel·la negra catalana del país. El publica la col·lecció Crims.cat i hi ha 3.000 euros en joc. Podeu consultar-ne les bases.

Premià del Mal, un nou festival amb estrella?

A l’octubre es va fer per primera vegada el festival Premià del Mal, comissariat per Susana Hernández. Va ser un èxit de públic i tothom ha destacat la qualitat de les taules rodones i la bona organització d’un festival que ara ha de provar de consolidar-se en les convocatòries vinents. De moment, ha arrencat amb estrella.

Diego Ameixeiras és el gallec de moda?

Tot ens fa pensar que sí, que el gallec Diego Ameixeiras –tot i que va néixer a Suïssa el 1976– ara mateix és un dels autors a què s’ha de seguir la pista. Té una llarga trajectòria en gallec, havia tingut algunes traduccions al castellà, però aquests darrers mesos ha aparegut en català Un anarquista a Alrevés, que fa poc ha començat a publicar novament en català, i Negra nit a Crims.cat. Tranquils, a Ameixeiras, li agraden les novel·les breus i no us embafareu. Tenen el segell Galiza Calidade.

La demolició de Llort

Segurament Lluís Llort (1966) és un dels autors amb més prestigi de la novel·la negra catalana contemporània. Ara ha aconseguit una fita molt important: la seva novel·la Demolició ha estat la primera de guanyar en català el premi L’H, Confidencial, un dels més prestigiosos de novel·la negra. L’enhorabona, doncs, a Llort per haver fet la demolició del sostre de vidre que tenia la nostra llengua en aquest guardó.

De l’Alguer estant

Tradicionalment, havíem associat la llengua literària a l’Alguer a la poesia, el reducte més habitual per a la creació en català a la ciutat. Per tant, hem de felicitar Gavino Balata per haver guanyat el premi de novel·la negra Ferran Canyameres el 2023 amb Soldats abandonats, que es va publicar a Pagès Editors aquest febrer proppassat i que demostra que la variant algueresa de la llengua serveix per a escriure tot allò que es vulgui, com ara aquesta interessant novel·la negra, la primera de què tenim constància en aquesta terra de poetes.

Ahir es va disputar a Palma la segona semifinal de la Lliga del Paraulògic. La partida es va jugar al centre cultural Ca n’Alcover, on es van aplegar una vintena de jugadors classificats en les tandes en línia i uns quants espectadors, que també van poder participar en la partida i respondre a proves i enigmes que es jugaven fora del concurs.

La partida, dirigida per Pau Vidal, autor dels Minimots de VilaWeb, va servir per a triar deu finalistes més de la segona Lliga del Paraulògic: Catalina Vallbona, Rafael Ribas, Aina M. Vicens, Xisco Truyols, Maria Moll, Gabriel Ensenyat, Joan Mir, Beatriu Defior, Pere Josep Palou i Maria Esperança Barriel.

Els deu finalistes nous de la Lliga del Paraulògic (fotografia: Martí Gelabert).

El cap de setmana vinent es jugaran dues semifinals més. Dissabte, dia 30, a Barcelona, i diumenge, primer de desembre, a Perpinyà.

Que fort és el renou de l’alba!

Podria intentar la pintura dels sons que sent.

Emperò m’estim més prolongar un somnieig de la frase.

I dels silencis que són moments de respiració per escoltar paraules no dites que han quedat en suspens a la vorera dels llavis i que l’atmosfera absorbeix com aquests cumulonimbus d’un color de rosa seca que s’esqueixen per la tramuntana i deixen escapolons sargits, figures escorxades, podriments polvoritzats d’argent malaltís que recorden les restes d’un carnatge celeste.

Organista d’una tempesta aturada.

Com fer parlar un sol instrument amb la llengua de l’infinit?

L’ull escolta, l’orella mira.

No trob ni sentiment, ni compassió, ni confiança. Dominen eternes les idees corcades, els judicis superficials, les generalitats tòpiques, les crítiques convencionals.

Així va tot: repressió, ignorància, indiferència, després consum, sacralització, rendibilització, apropiació.

Cal desmuntar les aparences que ho empastifen tot!

Entre el silenci i allò que no has escrit mai pots trobar llocs desconeguts on aflora la vida al mateix pas que l’ombra; gests virtuals acompanyen actes que no han tingut lloc; una calfredera de perfums, de reflexos, de colors que semblen establir la seva base en la immensitat et persegueix.

Inventes un espai de carícies sobre el món i sobre els mots del món.

Parteixes sempre de la producció violenta d’emocions imantades.

Fas una vocalització transcrita: és una veu que pot prendre absolutament totes les tonalitats, una veu múltiple que pot anar de la conversa a l’entrevista, del monòleg al gust que s’esborra, del deliri al xoc sense cap idolatria possible.

Hi ha preocupació per la lleugeresa i per teixir relacions entre totes les presències: complicitats mudes que es fonamenten en una vibració de la llum i prenen al seu càrrec els objectes més modests, correspondències amb les possibilitats inacabables de les traces ocupades per un esdeveniment tan senzill com les que deixa un pit-roig quan s’enlaira: una anticipació del buit, res feixuc ni definitiu, només el testimoni de la gràcia i el signe amistós d’un llampurneig.

La frase mena el desig.

Voldria brodar una interrogació en el camí del visible, del sensible, del sensorial.

Sí, una activació multisentida de les experiències en què el quadre escrit és activat per la lectura.

Un procés mal de descriure, però si es llegeix activament, és el lector que fa viure això.

I l’activació concerneix tots els sentits.

Voldria que aquesta prosa convidàs a una altra proximitat, que és el fet de percebre l’acció mateixa dels mots, dels fonemes, de les micro-forces, comprometre’m amb les paraules, les frases i els sons d’aquesta manera.

No sé si algú diria que sembla que escric contra el lector.

De cap manera!

Desig que el lector se senti subjugat en cada frase, en cada esdeveniment, en la voluntat de l’escriptor de fer això, i això, i això.

Frapar el lector per ensenyorir-lo amb la contarella.

Escenes que copegen i llegides amb veu alta et mostren aquesta proximitat, aquesta impassibilitat.

Potser m’he enrotllat amb una descripció freda i complicada d’una densitat verbal fònica, gràfica, quasi material.

Una lluita entre la voluntat de perfeccionar la prosa, tibar-la, ritmar-la i una espècie de costum, d’automatisme.

Només volia dir: el joc de mots, el joc de sentirs, de repeticions, d’assonàcies, de sonoritats veïnades, de consonàncies, com això juga un paper fonamental en la producció de sentit per un cantó i en la producció d’escenes per l’altre?

Cal anar al més pròxim. Veure amb rapidesa quina és la natura íntima del que tenc davant els ulls.

Passam constantment al costat del pròxim (i del proïsme, ai las!) sense veure’l.

El que està més a prop és el més estranger…

Els objectes que ens envolten esdevenen bromosos, perduts, perquè no hi ha recolliment de la paraula.

Un drama de cada dia: no ens trobam en l’obvi, en el que és més evident.

Voldria dibuixar alguna cosa com una constel·lació reveladora del temps en què vivim.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/11/Closcadelletra-CDXLII.mp3

Divendres, que encara no havia escrit l’article setmanal d’aquesta columna, em vaig despertar, de bona hora, preguntant-me si ja m’havia oblidat dels germans valencians, les germanes valencianes, les terres i les cases devastades, les escoles, les portes obertes que són les botigues en els carrers de pobles i ciutats. És així de bèstia, em vaig dir a mi mateixa, ets periodista i saps com funcionen els titulars, i encara que no ho fossis, ho sap qualsevol lector de premsa, impresa o digital o de les dues maneres, qualsevol que segueixi la ràdio o la tele. Un titular tapa l’anterior a la velocitat de l’aigua d’aquells dies i, encara que més amable, de la ventada que em terroritza les plantes aquesta setmana. Miro el mòbil mentre prenc el cafè. Hi ha uns whatsapps que em desvetllen del tot. Els amics de Pianos Vius s’han proposat de fer arribar un piano nou a la Societat Musical d’Algemesí, ara del tot destrossada, i em demanen ajut, per a difondre la crida i per a fer alguna donació. Faig una cosa i l’altra. M’ho repenso durant tot el matí, si puc fer alguna cosa més, i ací em teniu amb aquest article.

La confiança en Pianos Vius és per part meva total. Comprenc que hi ha moltes iniciatives aquests dies de suport als afectats i que fins hi ha hagut, si no ho recordo malament, una crida de la Creu Roja a reunir els esforços en un compte conjunt o similar, que no es dispersin les donacions. I sobretot, imagino, en sordina, sense dir-ho així de clar, que els diners no vagin a parar a desaprofitats, a entitats o persones que se n’aprofitin. Els de Pianos Vius, que treballen en col·laboració amb Jonquera Pianos, són seriosos. Ho he comprovat personalment, amb el piano de casa, que ara viu una segona vida al vestíbul de l’hospital de Sant Boi, on el meu home estaria content que fos. Ho vaig explicar ací.

Necessiten 3.500 euros per a comprar un piano nou i fer-lo arribar a l’escola, i ho volen fer abans d’acabar l’any. Un piano nou. Ho remarco perquè no es proposen donar una nova vida a un piano privat que no es fa servir més, sinó un piano nou per a donar vida: per a fer reviure una escola de música.

Ho expliquen així: “Si els carrers estan arrasats, no hi ha paraules per a descriure com ha quedat la Societat Musical d’Algemesí (Ribera Alta) després de la DANA. Aquí és on es feien les classes de l’escola i els assajos dels cors i de la banda. La seu es troba en un soterrani, el total d’aigua acumulada superava els 5 metres (tota la planta del soterrani amb aigua fins al sostre i la planta baixa parcialment inundada). L’estructura de l’edifici s’ha vist greument afectada i és molt perillós accedir-hi. S’han perdut la major part dels instruments: percussió, corda… i tots els pianos.”

En aquest diari, Laura Escartí ho explicava així. No és una escola i prou, ens diu ara també Pianos Vius: “La tasca social de la Societat Musical d’Algemesí va molt més enllà del que es pot pensar: ofereix formació a nens i nenes amb pocs recursos i ajuda persones amb diversitat funcional. Tota aquesta gent necessita un piano per a tenir una primera pedra on agafar-se per reconstruir la seva vida i les seves il·lusions musicals.”

És l’objectiu d’aquest article, convidar-vos a fer possible que hi hagi aviat un piano nou a Algemesí. Ací tenim l’enllaç per a fer la donació, no és necessari fer-se’n soci.

Un piano és l’obertura a l’infinit, a l’univers, les seves tecles no acaben mai de sonar, poden ser combinades un cop i un altre, en totes les variacions, en totes les imaginacions del temps creat per la música, el piano és esperança. El que més cal ara. Que la música ens acompanyi. Aidem la Societat Musical d’Algemesí.

Desenes de milers de manifestants han convertit el centre de Barcelona en un clam contra el preu del lloguer. El Sindicat de Llogaters ha dit que la manifestació havia estat “històrica” i un punt d’inflexió en la lluita pel dret d’habitatge. L’entitat, que reclama una retallada del 50% del preu dels lloguers, ha dit que hi havien participat 170.000 persones. Una xifra que la Guàrdia Urbana ha rebaixat a 22.000.

Avui, milers de manifestants han sortit al carrer a València convocats per la Plataforma per l’Ensenyament Públic per reclamar la dimissió de Mazón i del conseller d’Educació, José Antonio Rovira, per la gestió durant la gota freda.

València exigeix la dimissió de Rovira i Mazón per la gestió educativa durant la gota freda

Durant la marxa, que ha recorregut el centre de la ciutat, s’han cridat consignes com ara “Mazón i Rovira, dimissió”, “President, a Picassent” i “Volem escoles sense fang”.

Els organitzadors s’han mostrat indignats per la gestió que consideren deficient de la Conselleria d’Educació dels danys greus de la gota freda als centres educatius. A més, han denunciat que fins aquesta setmana no havien arribat els primers equips de neteja enviats per la conselleria.

Aquestes són algunes de les imatges que ha deixat la reivindicació:

La comunitat educativa denuncia l’abandó del conseller Rovira: “Posa en risc la nostra salut”

La candidata de Foc Nou a presidir ERC, Helena Solà, ha defensat que la seva candidatura era “l’única regeneració possible” per al congrés dels republicans del 30 de novembre. Ha destacat que era l’única llista que no tenia cap membre de l’executiva actual. “No reconeixem l’ERC de la qual ens vam fer militants. Si volem resultats diferents, hem de fer coses diferents”, ha dit.

Les diferències que silencia la pugna pel lideratge d’ERC | Anàlisi d’Odei A.- Etxearte

En l’acte central de campanya a Barcelona, ha criticat que dos terços de l’executiva actual fossin repartits entre les altres dues llistes que es disputen la direcció.

També ha rebutjat els pactes d’ERC amb els socialistes i ha dit que era l’únic candidat a presidir el partit que s’havia oposat públicament al pacte d’investidura del president de la Generalitat, Salvador Illa.

Helena Solà: “Hi ha risc d’escissió si guanya una de les dues candidatures oficialistes”

Per la seva banda, el candidat a secretari general i ex-conseller de la Generalitat, Alfred Bosch, ha demanat a Junqueras que es prengués “un descans” després d’anys en què havia patit molt per la condemna a presó i les responsabilitats al partit. També ha dit que ERC no existia per a estar al servei dels socialistes i ha reivindicat tornar a posicions clares tant en l’independentisme com en l’esquerra.

Nova reivindicació al País Valencià contra l’executiu de Carlos Mazón. Aquesta volta, milers de manifestants han sortit als carrers de València convocats per la Plataforma per l’Ensenyament Públic per reclamar la dimissió de Mazón i del conseller d’Educació, José Antonio Rovira, per la gestió durant la gota freda. La marxa havia estat convocada per a dissabte passat, però els efectes del temporal van fer que els organitzadors l’ajornessin. Finalment, la gestió, que consideren negligent, dels danys causats per les riuades va fer que la tornessin a convocar. Durant la marxa, que ha recorregut el centre de la ciutat, s’han cridat consignes com ara “Mazón i Rovira, dimissió”, “President, a Picassent” o “volem escoltes sense fang”.

La comunitat educativa denuncia l’abandó del conseller Rovira: “Posa en risc la nostra salut”

El portaveu de l’STEPV, Marc Candela, ha lamentat l’abandonament dels centres danyats per la gota freda: “Critiquem la gestió nefasta de la gota freda per part de la Conselleria d’Educació i l’abandonament que han patit les comunitats educatives dels centres afectats.” A més, ha tornat a reclamar la retirada de la llei “mal anomenada de llibertat educativa” i el compliment de l’acord de plantilles docents, que el govern no aplica.

Per la seva banda, la secretària general de la federació d’educació de Comissions Obreres del País Valencià, Xelo Valls, ha criticat contundentment la gestió de les conseqüències de la gota freda per part del conseller Rovira i n’ha demanat la dimissió: “En els centres educatius de les zones devastades no hi ha l’atenció que tocaria. Els han netejat els voluntaris. El cap de la conselleria no ha tingut empatia amb la comunitat educativa d’aquestes zones”, ha dit. A més, ha criticat les adjudicacions a dit del govern de Mazón a empreses “tacades per la corrupció de la Gürtel”.

El delegat d’ensenyament de la UGT al País Valencià, Xavi Angulo, ha demanat que la Conselleria d’Educació reaccionés immediatament i es posés a treballar en la rehabilitació dels centres danyats per la gota freda. “És necessària una neteja professional, amb garanties de salubritat”, ha afirmat. A més, ha lamentat que el conseller no n’hagi visitat cap fins ara. D’una altra banda, ha celebrat que el Constitucional espanyol hagi admès a tràmit el recurs de Compromís contra la llei Rovira, text legal que ha dit que pretenia de destruir el català. Finalment, ha demanat que el català continués essent la llengua vehicular de l’educació.

El Constitucional admet a tràmit el recurs de Compromís contra la llei Rovira d’educació

El portaveu a València de la FAMPA, José Manuel Casermeiro, ha lamentat la manca de diàleg entre la conselleria i les famílies. “Ens donen l’esquena tota l’estona. És un desastre. La gota freda encara ha exagerat més la nefasta gestió i la manca d’organització i de pressupost. Tancament d’aules, no hi ha planificació d’autobusos perquè els alumnes sense escola puguin anar a un altre”, ha explicat.

De representants polítics, l’únic que hi ha assistit ha estat Joan Baldoví, síndic de Compromís a les Corts. “Tenim un conseller i un govern negligents, que no pensen en l’ensenyament públic, que no pensen en els alumnes. I, sobretot, que són un enemic del valencià”, ha assenyalat. A més, s’ha congratulat per la decisió del Constitucional espanyol d’acceptar el recurs contra la llei Rovira.

La setmana vinent, concretament els dies 29 i 30, s’han convocat una nova manifestació a la ciutat, que començarà a la plaça de l’Ajuntament de València, per a exigir responsabilitats per la gestió del desastre causat per la gota freda.

Entitats cíviques, socials i sindicals convoquen mobilitzacions els dies 29 i 30 de novembre

El Sindicat de Llogaters ha celebrat l’èxit de convocatòria de la manifestació contra l’augment del preu dels lloguers a Barcelona i l’ha situada com a punt d’inflexió. “A partir de demà, començarem a caminar barri a barri, bloc a bloc i ciutat a ciutat perquè sigui una realitat”, ha dit la portaveu, Carme Arcarazo, abans no comencés de la marxa, que ha aplegat milers de persones al centre de la ciutat. “Comença un nou cicle polític”, ha afegit.

[EN DIRECTE] Milers de persones es manifesten a Barcelona en contra del preu del lloguer

A més, ha lamentat que hi hagués milions de persones sostenint un sistema “injust i parasitari” i ha fet una crida a fer un pas més després de la protesta en forma de vaga de lloguers: “No és fàcil i ens hem d’organitzar bé.”

D’una altra banda, també ha criticat durament els rendistes, que ha acusat de “robar la meitat del sou” dels llogaters i de forçar-los a anar-se’n de manera directa o indirecta cada vegada que acabava un contracte. “S’ha acabat que cada cop sigueu més rics i nosaltres més pobres”, ha sentenciat.

També ha estat especialment punyent contra els responsables polítics, a qui ha reclamat polítiques de veritat per a aturar l’augment del preu del lloguer i garantir l’accés a l’habitatge. “No es pot viure amb una angoixa constant per si es renova el contracte cada cinc anys”, ha dit. El Sindicat de Llogaters exigeix mesures perquè els lloguers s’abaixin d’un 50%, per a recuperar pisos buits i per a prohibir les compres especulatives.

Els lloguers i el control del territori | Anàlisi d’Ot Bou

 

Manifestació multitudinària a Barcelona en contra de l’augment del preu del lloguer. El Sindicat de Llogaters ha assegurat que l’assistència ha estat de 170.000 persones, mentre que la Guàrdia Urbana ha rebaixat el nombre fins a les 22.000. Amb el lema “S’ha acabat. Abaixem els lloguers”, la marxa ha sortit de la plaça de la Universitat i s’ha dirigit cap al carrer de Tarragona —després de fer una parada a la casa Orsola, símbol de la lluita pel dret de l’habitatge—, a tocar de l’estació de Sants.

El Sindicat de Llogaters ha assegurat que la manifestació ha estat històrica i suposa un “punt d’inflexió” per tal que es deixi de mercantilitzar amb l’habitatge. De fet, una de les reivindicacions era una retallada del 50% el preu del lloguer. “Acabem de fer la manifestació per l’habitatge més gran de la història de Catalunya i de tot l’estat”, ha dit l’entitat, que ha considerat un insult la dada d’assistència facilitada pel consistori.

“Comença un nou cicle polític”, ha declarat la portaveu, Carme Arcarazo, que ha denunciat que hi ha 400.000 pisos buits i 100.000 pisos turístics. També ha lamentat que el 60% dels anuncis són de lloguer de temporada. La portaveu ha fet una crida a la ciutadania perquè faci un pas més en la protesta en forma de vaga de lloguers. “No és fàcil i ens hem d’organitzar bé”, ha reconegut.

Uns cent cinquanta manifestants –segons la Guàrdia Urbana– s’han concentrat aquest matí a la plaça de Ricard Vinyes de Lleida per protestar contra l’augment dels preus dels lloguers amb el lema “S’ha acabat. Abaixem els lloguers”.

Unes 700 persones reclamen a Tarragona la rebaixa dels preus dels lloguers

En la concentració, el Comitè 23-N de la ciutat ha exigit una baixada radical d’aquests preus i ha denunciat el que ha titllat de “racisme immobiliari”. Hi han participat veïns de Lleida i de més punts de Ponent i del Pirineu, com ara la Seu d’Urgell i la Cerdanya.

Més d’un centenar de persones a la concentració per abaixar els preus del lloguer a Lleida https://t.co/q1JFldtiq7 pic.twitter.com/uHM0Huh9OA

— 324.cat (@324cat) November 23, 2024

Així, han reivindicat un habitatge gratuït, universal i de qualitat. A més, els concentrats també han cridat consignes a favor d’un habitatge digne.

Aquesta tarda a Barcelona hi ha convocada una gran manifestació de país per a exigir el descens dels preus dels lloguers. A Girona i a Tarragona també s’han fet mobilitzacions semblants aquest matí.

Tot allò que heu de saber de la manifestació contra el preu dels lloguers

Uns quatre-cents manifestants –segons les autoritats– s’han concentrat a Girona per protestar contra les pujades del preu del lloguer. La marxa ha començat al barri de Santa Eugènia i ha acabat al centre de la ciutat. “Tenir feina ja no garanteix l’accés a l’habitatge”, ha lamentat la portaveu del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, Fàtima Aatar.

Unes 700 persones reclamen a Tarragona la rebaixa dels preus dels lloguers

A més, ha dit que la proliferació de pisos turístics, especialment al Barri Vell, expulsava a la classe treballadora a la perifèria i ha criticat que Girona fos una de les ciutats on més pujava el preu del lloguer.

Centenars de persones es manifesten a Girona pel dret a l’habitatge aquest #23Nhttps://t.co/q1JFldtiq7 pic.twitter.com/OCzkjaLhPF

— 324.cat (@324cat) November 23, 2024

A la tarda, els manifestants aniran en tren a Barcelona per unir-se a la manifestació de país que hi ha convocada.

Tot allò que heu de saber de la manifestació contra el preu dels lloguers

El candidat de Militància Decidim a tornar a presidir ERC, Oriol Junqueras, s’ha compromès avui a parlar d’un projecte compartit de país amb la resta de candidatures si guanya el congrés nacional el 30 de novembre. “Ja ho sabeu, us convocarem i us demanem que hi poseu el mateix esperit, la mateixa fraternitat, la mateixa convicció i generositat que segur que hi posarem nosaltres”, ha dit. En l’acte central de la candidatura a Mataró (Maresme), ha dit que els convocaria el dia 30 mateix a la nit i ha dit que treballaria perquè ERC tornés a ser un partit fort, gran i que no exclogués ningú.

Les diferències que silencia la pugna pel lideratge d’ERC

La candidata a la secretaria general, Elisenda Alamany, l’ha secundat i ha dit que ERC no es guanyava amb males arts, pessimisme i atacant els companys. En la mateixa línia que Junqueras, ha demanat de fer una Esquerra gran i que parlés d’allò que interessava a la gent.

Junqueras ha proclamat davant unes tres-centes persones que tornava a aspirar a la presidència del partit pel convenciment que podia ser útil al país i perquè volia que ERC fos un partit que pogués tornar a guanyar les eleccions al parlament.

Quina Esquerra, amb Oriol Junqueras? | Editorial de Vicent Partal

També han participat en l’acte algunes cares conegudes del partit, com ara l’ex-diputat al congrés espanyol Joan Tardà i l’actual diputat Francesc-Marc Álvaro, els ex-consellers Joan Ignasi Elena i Esther Capella, l’actual portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián.

Rufián ha demanat d’evitar una segona volta per a elegir la nova executiva, la presidència i la resta de càrrecs orgànics de la formació. “L’odi intern és circumstancial, passem una mala època”, ha dit, i ha afegit que el seu somni era tenir un partit que s’assemblés molt més al poble que no “a Versalles”.

“Amics del País Valencià, no us deixarem caure!”, va cridar Joan Dausà després d’interpretar Caure no feia mal juntament amb Santi Balmes, de Love of Lesbian, i l’ex-diputat de la Cup, David Fernàndez. I no s’equivocava. Les mil de quinze mil persones– xifra facilitada per l’organització –congregades a l’avinguda de Maria Cristina de Barcelona per presenciar el concert “Catalunya amb el País Valencià”, impulsat per l’ANC i Òmnium Cultural per a recaptar diners per als damnificats de la gota freda, van aguantar estoicament la pluja i el fred durant més de quatre hores per mostrar la solidaritat amb el poble valencià. Malgrat que el menú de la nit s’ho valia, amb artistes com Oques Grasses, Sopa de Cabra, Figa Flawas, Julieta, La Fúmiga, l’Elèctrica Dharma, Brams, Borja Penalba o Lluís Llach; els veritables protagonistes van ser els assistents, que no van defallir malgrat una interrupció de més de vint minuts per la pluja. A més, van posar-hi la càrrega política, amb crits de “Mazón dimissió”, consignes en favor de la independència i la presència de centenars banderes estelades. “Encara feu trempar fins i tot a un home de setanta-sis anys”, va dir Lluís Llach visiblement emocionat de l’escenari estant.

En uns dies en els quals els polítics del govern valencià s’esforcen a esquivar el focus mediàtic i els de l’estat espanyol fan servir la tragèdia com a arma llancívola, exercicis col·lectius de resistència i compromís com el d’ahir demostren una vegada més que el lema “sols el poble salva el poble”– frase d’un poema d’Antonio Machado que ha agafat molta volada arran de la reacció popular a la gota freda –continua més viu que mai. Prova d’això són els 375.000 euros pel cap baix que l’Assemblea i Òmnium van recaptar ahir només amb les entrades, sense tenir en compte altres ingressos en conceptes com les barres, la restauració, el marxandatge o la fila zero, on encara ara qualsevol persona pot fer un donatiu. Aquests diners aniran íntegrament destinats a finalitats socials i a reconstruir espais educatius i culturals vinculats amb la llengua i la cultura al País Valencià.

De l’emoció a la tempesta

La nit va arrancar amb La Fúmiga, únics representants valencians del concert. Per això, la seva actuació va tenir una emotivitat especial. “A nosaltres avui ens costarà una mica sostenir les emocions… Per sort, no hem patit cap pèrdua, però no entenem com ha pogut passar això. Algú ens ho haurà d’explicar. Esperem que tots els nostres veïns tornin com més aviat millor a la vida normal”, explicava el seu vocalista, Àrtur Martínez, a VilaWeb minuts abans de pujar a l’escenari.

Aquesta energia extra es va canalitzar en cançons com Llavors o Havia de passar, que el públic va corejar amb deliri mentre queien les primeres gotes de pluja. “País Valencià i Catalunya pobles germans”, va cridar Martínez just abans d’abandonar l’escenari.

Després d’uns minuts de descans, va ser el torn dels Brams, l’actuació dels quals va ser interrompuda per la pluja. Abans, però, el cantant Francesc Ribera va tenir prou temps per a deixar les coses clares: “El País Valencià és una de les millors coses que hi ha al món i no és submís i colonial com ens diuen des de l’estat espanyol, sinó combatiu com demostra la reacció de les viles i els barris”. Ara bé, encara no havien sonat les darreres notes de Sóc d’un país, que bona part del públic ja havia marxat corrents cercant aixopluc davant l’augment de la intensitat de la precipitació.

Malgrat que la interrupció obligada pel temps va durar més de mitja hora, el públic tenia tantes ganes de festa que, tan bon punt va deixar de ploure, va recuperar ràpidament les posicions davant l’escenari. Lluís Llach, acompanyat per Borja Penalba, Montse Castellà i Pau Franc; va ser l’encarregat de reprendre l’espectacle amb Que tinguem sort, que va convertir l’avinguda de Maria Cristina en una mena de karaoke gegant. “Estem enamorats de vosaltres” cridava Llach entre cançons en un intent d’expressar l’admiració dels artistes per la fermesa del públic.

Reivindicació de la Muixeranga

Un altre dels moments més intensos de la nit va ser la reivindicació de la Muixeranga de Barcelona. Un grup d’integrants de la colla va pujar a l’escenari i va llegir un manifest en el qual agraïen la solidaritat dels presents i carregaven contra el govern de Mazón. Això va fer esclatar els crits de “Mazón dimissió” entre el públic. Tot seguit, uns altres de la formació van carregar i descarregar tres pilars a la platea, mentre l’Elèctrica Dharma tocava un popurri de les seves cançons més conegudes.

La part final de la nit va estar marcada per les actuacions potents de formacions com Figa Flawas o Oques Grasses, que van ser la cirereta del pastís d’una nit intensa, passada per aigua, però sobretot solidària.

Aquests dies, s’han organitzat uns quants actes amb motiu del 25 de novembre, dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones. Us oferim un llistat de manifestacions convocades en uns quants indrets del país que exigeixen l’eradicació de tots els tipus de violència masclista. Enguany, el clam social dels feminismes incorpora la denúncia de la gestió criminal del govern valencià arran de la gota freda.

• Alacant: avui, dissabte, es fa una marxa de torxes contra les violències masclistes estructurals que eixirà de la plaça de Calvo Sotelo a les 19.00.
• Barcelona: demà, 24 de novembre, s’ha organitzat una manifestació nocturna no mixta a les 19.00 als jardins de Ca l’Aranyó amb el lema “Violència immobiliària és violència masclista”. La manifestació del 25 de novembre, l’ha convocada la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, a les 18.30 al passeig de Gràcia, 106. Enguany, marxen amb el lema: “La vergonya i la por per als agressors. Govern i estats assumiu responsabilitats!”
• Castelló: l’Assemblea 8-M Castelló organitza avui una jornada amb tallers i un dinar vegà. A les 20.00 començarà la marxa nocturna que eixirà de la Farol. A les 22.00 es farà un acte en homenatge a les dones assassinades per violència masclista al Parc de la Panderola.
• Elx: l’Assemblea 8-M Elx ha convocat una manifestació nocturna el 25-N a les 20.00, que començarà a la plaça de Baix i arribarà fins a la plaça d’Antoni Bru.
• Eivissa: la Comissió 8-M d’Eivissa organitza demà una marxa nocturna no mixta, que eixirà a les 19.00 de la plaça 8-M de Vila. La concentració de dilluns començarà a les 19.00 als jutjats de la plaça de Sa Graduada de Vila, on també es farà un acte en què tothom podrà participar.
• Girona: la concentració de dilluns començarà a les 19.00 als jutjats de Ramon Folch amb el lema “Que la vergonya canviï de bàndol”.
• Lleida: la manifestació començarà a les 19.30 a la plaça de Sant Francesc i acabarà amb la lectura del manifest de Marea Lila Lleida.
• Palma (Mallorca): demà, a les 21.00, començarà la manifestació nocturna no mixta a la plaça de París i arribarà fins als jutjats de Palma, a la Via d’Alemanya, amb el lema “Reivindiquem la nit!”, organitzada pel Moviment Feminista de Mallorca. Dilluns, 25 de novembre, la Coordinadora Transfeminista de Mallorca ha convocat la manifestació a la plaça d’Espanya a les 18.00 i acabarà a la plaça de Cort.
• Reus: la manifestació del 25-N començarà a les 18.30 al Mercat del Carrilet amb el lema “Que la vergonya canviï de bàndol”.
• Tarragona: demà, 24 de novembre, a les 20.00 es farà una marxa de torxes que sortirà de la plaça de la Font amb el lema “Que la vergonya canviï de bàndol”.
• València: l’Assemblea Feminista València ha organitzat demà, diumenge, una manifestació mixta a les 18.00 a l’Estació del Nord, que arribarà fins a la plaça del Baró de Cortés. Enguany, el lema, “Des del dolor i la ràbia, els feminismes ens organitzem”, denuncia la gestió criminal del govern valencià de la catàstrofe de la gota freda i l’agreujament de les violències masclistes i racistes estructurals en situacions de crisi.
• Vilanova i la Geltrú: dilluns a les 18.30 es farà una marxa de torxes a la plaça de les Neus que acabarà amb la lectura d’un manifest.
• Xàtiva: dilluns a les 19.00 es farà una marxa que passarà per davant dels jutjats per reclamar el retorn dels jutjats de violència de gènere a la ciutat. La manifestació acabarà davant la casa de la vila, on es llegirà el manifest del Consell Municipal de les Dones i es recordarà les dones assassinades en un acte de l’associació mixta Xateba.

L’espai Novembre Feminista, que forma part de l’organització Ca la Dona i lluita per eradicar les violències masclistes, ha creat un mapa on apareixen i es van actualitzant les accions que es faran amb motiu del 25 de novembre a tot el país:

 

L’escriptor Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) torna a recrear una història plena d’intriga, un crim pallarès, com ja va fer a Dos taüts negres i dos de blancs, en què es planteja si és veritat que la veritat ens farà lliures. A Els crims de la mel (Proa), ambientada l’any 1953 al Pallars, un innocent s’inculpa d’un crim que no ha comès realment i que causarà canvis personals en uns quants personatges. No necessàriament negatius. Coll, autor de novel·les pallareses tan memorables com ara L’any que va caure la roca, però que també ha narrat històries a l’altra banda del Pirineu, com va fer a La llarga migdiada de Déu, reviu un moment de profunda transformació del món tradicional que fins aleshores ha estat ben viu. Un instant en què el tractor i l’emigració no havien capgirat la vida dels masos i en què el poder de l’Església o de la Guàrdia Civil servia per a mantenir un ordre determinat. Un ordre en què contrastava la vida nòmada dels gitanos.

—El lector que es va entusiasmar amb Dos taüts negres i dos de blancs trobarà en aquest llibre el mateix estil, el mateix paisatge… És a dir, el Pep Coll més negre?
—Penso que és una història diferent. Potser hi trobarà un cert aire de família. Més que res potser amb l’estil que no pas amb el lloc. Un estil que no varia gaire respecte de La llarga migdiada de Déu, que passa de llarg del Pallars i concentra l’acció a la cara nord del Pallars. En tot cas, volia fer una cosa bastant diferent, sobretot amb aquesta visió teatral que té la novel·la, gairebé de ficció.

—En quins aspectes hi destacaríeu més la visió teatral?
—Hi ha diverses escenes de la vida quotidiana del poble que són molt teatrals, molt rituals. Per exemple, des de la missa o els exorcismes a la noia que es té per posseïda, fins al tracte de la fira. També el judici oral a l’Audiència no deixa de ser una actuació.

—Ficció, veritat, simulació, mentida… Al llibre hi ressona la frase de l’evangelista Joan, “la veritat us farà lliures”.
—Què és la veritat? Quan li pregunten a Jesús què és la veritat, no contesta. I aquí és el nucli de la novel·la.

Podeu comprar Els crims de la mel de Pep Coll a la botiga de VilaWeb

—Partiu d’un crim real, esdevingut l’any 1953 i les històries que va originar, sobre si un germà s’havia fet passar per l’assassí, quan en realitat havia estat l’altre… Que hi havia alguna cosa que no lligava.
—Tot plegat s’ha convertit gairebé en llegenda, però aclareixo al final què hi ha de cert i què no hi ha de cert. O què hi pot haver de cert. Aquí, més que en el cas de Dos taüts, que era una recreació d’un crim real, d’una matança, diria que és una novel·la basada en fets reals. Però no segueix, ni de bon tros, diríem, tots els fets tal com podria ser que ocorreguessin. Aquí, l’autor té molta més llibertat amb la ficció, perquè volia fer anar els personatges on m’interessava portar-los.

—Fet i fet, acabeu dient, bo i citant Carson McCullers, que hi ha més veritat en la imaginació que no pas en la realitat.
—Almenys en una novel·la. Una novel·la, bàsicament, és ficció. Tot això que diuen que aquesta novel·la és molt bona perquè parla d’un crim real em sembla un error. En tot cas, serà bona la investigació, però una novel·la és bona si s’aguanta literàriament, no si el crim de què parla –o el que sigui– és real. Depèn de com apareixen els personatges i com es descriuen, no per si és real o no. Quan mirem un film, no el valorem per si allò que explica va ser cert o no. Una altra cosa és el documentari.

—El punt de partida és l’assassinat d’un noi gitano, i la confessió del crim per part d’un innocent. Què pot portar una persona a confessar un crim que no ha comès?
—En aquest cas, el qui es confessa com a autor del crim és l’hereu d’una casa. I, en aquest cas, és una persona que depèn d’una institució superior que el domina. Ser l’hereu no deixa de ser estar subjecte a una institució tradicional. El fill gran, pel sol fet de ser-ho, es queda amb tota la hisenda i la casa, però no se’n pot desfer. I això no deixa de ser també una presó. Obeeix a un manament que li ha vingut imposat, el de ser el mantenidor de l’herència de la casa, per als que vindran. És a dir, si en tot cas es declara culpable, és per a afavorir la continuïtat de la casa, en aquest sentit, de la família, de l’herència… Per tant, no és ell com a persona qui actua, sinó com a representant d’una institució, en aquest cas.

—El que ens sembla molt interessant és que els fets s’esdevinguin l’any 1953, quan la institució de l’hereu, les fires de bestiar, les formes de vida tradicionals encara persisteixen, molt poc abans d’enrunar-se…
—Els anys cinquanta –i els quaranta també–, sobretot a les zones rurals, van ser com el camp del cigne de l’agricultura tradicional. És a dir, la guerra, per exemple, no va canviar res en aquest aspecte. En canvi, després els anys seixanta se’n va anar tot en orris. Com més arraconat estaves, més tard va arribar la migració. Però als dos Pallars, l’emigració no arriba fins cap a mitjan anys seixanta. És a dir, quan passa el crim encara falten nou o deu anys en què molts pagesos no veuen a venir el que vindrà. Es viu una època, en algun aspecte, gloriosa, perquè no passen fam com a les ciutats, on hi ha manca d’aliment i d’espai i s’institueix el racionament. Els pagesos, en aquella època, fan bastants diners amb la ramaderia, perquè les bèsties es cotitzen molt. Els corders, els porcs o els vedells van caríssims. A més, les cases de pagès també són autosuficients i pràcticament no gasten res. L’agricultura tradicional veu els últims moments bons abans de l’arribada del tractor.

—Els tractors posaran fi a les fires de bestiar, com la de Salàs, per exemple, i cases de deu, dotze generacions, acabaran tancades i els seus hereus se n’aniran a ciutat.
—El llibre és la història de dos alliberaments. Per una banda, els gitanos, que tot i que viatgen molt i veuen molts horitzons, també es poden sentir en la presó del nomadisme i el condicionament de la tradició. Per una altra, l’hereu que està condemnat a un destí que no ha triat ell, sinó que ve de lluny. A la novel·la, un personatge diu a un dels protagonistes que és esclau dels seus morts. En certa manera és com si aquests li haguessin escrit el destí, que és no moure’s d’allà i veure cada dia el mateix horitzó. Aquesta història va una mica per aquí, d’aquests alliberaments, o intents d’alliberament, que ja ho veurem al final si s’alliberen o no. Depèn de com es miri.

—Si fem la volta a la idea que la veritat ens fa lliures, la mentida ens pot fer presoners? Dir una mentida per salvar el patrimoni, o per la raó que sigui, pot portar un innocent a ser condemnat.
—La novel·la juga amb aquesta paradoxa. També sobre si al desenllaç realment aquesta frase és certa o no. És a dir, si mirem el desenllaç, que lògicament és un dels ganxos per al lector, és quan es pot jutjar si és certa aquesta frase. Ha fet lliures els protagonistes o els ha fet esclaus? Serveix, una mentida? És a dir, la mentida realment et pot fer lliure o no? O fins a quin punt una novel·la ja és una mentida, perquè de fet és ficció. I en aquest sentit, la novel·la també juga amb aquesta estructura teatral de la novel·la, en què cada capítol és com escenari diferent. Fins i tot hi ha la terminologia teatral, que de tant en tant treu el cap. Al lector, tampoc no pots dir-li tot directament, però sí que ho suggereix.

—A la novel·la es recrea el final del món agrari tradicional, però també el nomadisme dels gitanos que es dedicaven a la compra-venda de cavalleries.
—Als anys quaranta i cinquanta passaven sovint colles de gitanos, que a l’hivern s’establien en zones més benignes. En el cas dels de la novel·la, baixaven cap a Cambrils o Tortosa. Durant l’any es dedicaven sobretot a la compra i venda de bestiar. Bàsicament d’ases, perquè les mules eren molt cotitzades. Eren les dives del bestiar de les fires. Als anys cinquanta es cotitzaven moltíssim i, poc després, als seixanta, van caure en picat amb l’arribada del tractor. Els gitanos anaven fent els seus itineraris seguint les fires. Salàs tenia una fira durant la primera lluna plena del mes de març, però va arribar a tenir tanta importància que se’n va fer una segona a mig novembre. I després, cap a la fira de Sant Andreu a Organyà.

—En la compra-venda també hi havia una certa teatralització…
—El mateix tracte de la fira és un teatre. De fet, sovint hi ha tres personatges,
el comprador, el venedor i, en acabat, un intermediari. Un intermediari que, a vegades, venia pagat, per una banda o per l’altra, però que, de fet, apareixia com a independent i els animava a posar-se d’acord. Era el testimoni final de l’acord, quan se segellava el pacte amb una estreta de mans. Era teatre pur, teatre real. I el compromís i la paraula anaven a missa. Tenia valor real.

—Expliqueu com era la vida nòmada, però com els veia la gent, els gitanos? Hi havia racisme, malfiança històrica, acusació de totes les malvestats…?
—L’arribada d’unes famílies gitanes a un poble provocava sentiments contraposats.
Per una banda, temor de veure què ens poden robar. Després també compassió, sobretot en veure aquella canalla descalça. A vegades, ràbia de dir que aquests no treballen, no paguen impostos… Sentiments diferents. I, a més, la Guàrdia Civil, que els controlava de lluny i els prohibia que l’estada fos gaire llarga. Una nit o dues o tres, depèn de cada casa caserna.

—De fet, ara que dieu la casa caserna, la Guàrdia Civil hi té un pes important, no?
—Entre la tartana vulnerable i fràgil i que cada dia canvia d’horitzons, i la masia ancestral centenària, que no es mou d’allà amb els seus habitants, que tota la vida veuen els mateixos horitzons des de casa, hi ha la casa caserna, que quedaria al mig. Perquè, per una banda, és un habitatge fix, però, per una altra banda, els seus habitants canvien, perquè tenen diferents destinacions, pels trasllats i, a vegades, les promocions. I després també és curiós de la casa caserna que els guàrdies treballen i viuen al lloc de feina. A la primera planta hi havia les oficines i el calabós, i a dalt hi havia els pisos on els guàrdies vivien amb la família. Amb aquest contacte també, a vegades, de la família amb la investigació. En fi, amb la tafaneria. És un altre món desaparegut al nostre país.

—D’alguna manera era el recordatori d’una ordre, d’una llei, d’una vigilància.
—Eren els defensors de la propietat privada dels pagesos, en teoria.

—Una altra escena teatral és la deliberació dels tres jutges del tribunal.
—Allà també es posen en contradicció molts sentiments i moltes visions diferents. Consultant el sumari m’he trobat un tractament de la justícia que m’ha sorprès per part de l’Audiència de Lleida. En cap moment parla de gitanos a la sentència. Són el senyor tal i el senyor qual. A vegades, tens el prejudici dels vagos y maleantes, que en deien, però una cosa és la Guàrdia Civil i l’altra cosa són els pagesos.

—Un altre detall d’època és que fins els anys cinquanta, el règim franquista amagava tot allò que eren crims i, a partir d’un moment determinat, passen a omplir la premsa.
—Hi ha un canvi radical, en aquest sentit. Als quaranta, per exemple, quan vaig intentar consultar què havien dit els diaris de la matança de Carreu, que explico a Dos taüts negres i dos de blancs, no hi vaig trobar absolutament res. Hi havia un silenci imposat, l’Espanya franquista era un paradís, la gent no es matava ni al camp.

—Tot havia de ser flors i violes, doncs?
—Sí, en canvi, als cinquanta és totalment al revés. Això és perquè llavors el territori es considerava totalment controlat, després de la Segona Guerra Mundial. I a partir del 1953, precisament, l’Espanya franquista és reconeguda internacionalment pels països europeus i americans. Els crims distreuen la gent, com el futbol i la religió. El 1952 és quan es fa el Congrés Eucarístic de Barcelona.

—En Galderic, l’hereu del Rebollé, passa uns quants anys a la presó, però no es pot dir que siguin anys en va, sinó que d’alguna manera es produeix un canvi dins seu.
—D’alguna manera, el fa canviar d’aquell home lligat a una masia a veure unes altres possibilitats. Llavors a la presó hi havia presos polítics, però eren prou pacífics. Hi havia els que feien estraperlo, que tenien a veure amb el mercat negre. O els que havien comès delictes amb escopeta. Eren més aviat crims de persones soles, que s’enrabiaven amb el veí i el pelaven. No eren pas de cap màfia. I, també hi havia andorrans, perquè a Andorra no hi havia presó i baixaven aquí els contrabandistes que detenien. Una cosa que m’ha sorprès és que la presó de Lleida, inaugurada l’any 1954, no es pot comparar amb les presons actuals, ni per la violència que hi ha a dins, ni per la presència de la droga. Hi havia molts presoners a què realment els servia com a escola. O almenys s’hi assemblava bastant. Una mica com la mili.

—Mentre és a la presó, el germà canvia totalment la masia agrícola per passar a ser una explotació ramadera.
—També hi ha aquesta lluita, això es troba sovint en aquells territoris de mitja muntanya i al Pallars Sobirà. Aquest canvi de passar de l’agricultura autosuficient a la ramaderia especialitzada. Tradicionalment, havies de fer una mica de tot, encara que el terreny no fos bo. Per exemple, cereal, tot i que l’estiu és molt curt i, per tant, no pot madurar bé i s’ha de segar abans d’hora. Però el sembraves perquè necessitaves blat per a fer pa. Havies de tenir hort i tota mena d’animals. En canvi, aquesta transformació tenia per objectiu que tot fossin pastures i tenir un bon nombre d’animals. Això va dividir les famílies.

—Hi ha un altre gran personatge que és la Samara, la vídua del mort i una autèntica supervivent.
—La casen a quinze anys, per tant, quan maten el seu home és prou jove per a veure que pot tenir una altra vida. Es vol alliberar. El seu alliberament no és d’una masia fixa, sinó d’una família. Ja quan mor el marit s’allibera, i li permeten de tornar amb la seva família, però no es podrà tornar a casar per les lleis gitanes, almenys. Per alliberar-se haurà de passar-les magres i fer un gran sacrifici.

—Andorra té un paper clau a la novel·la.
—El desenllaç és ambivalent, i uns lectors poden pensar que és feliç i uns altres, que no. I també podran veure fins a quin punt és cert que la veritat ens farà lliures. Ara, tenir Andorra és molt temptador. Tant per a la història com per a mi. En certa manera, tota la novel·la mira cap a Andorra.

Com cada any, el setembre passat era el mes de les persones sordes a tot el món. Com cada any també, les organitzacions mundials, estatals i locals van treballar per conscienciar la població sobre la sordesa, les persones sordes i la llengua de signes. La traca final es va concentrar en l’última setmana de setembre, del 23 al 29, amb la Setmana Internacional de les Persones Sordes. El dia 23 de setembre és el Dia Internacional de les Llengües de Signes, data que les Nacions Unides van declarar oficial el 2017 per reivindicar els drets lingüístics. A Catalunya tenim el nostre dia per la llengua de signes catalana, ho celebrem des del 2010 cada 3 de juny d’ençà de l’aprovació de la llei 17/2017 de la LSC. I ho celebrem doblement, o triplement, ja que tenim la llei 27/2017 de 23 d’octubre per la qual es reconeixen les llengües de signes espanyoles i encara el Dia Nacional de les Llengües de Signes Espanyoles, que és el 14 de juny des del 2014; tot i que té poc seguiment a Catalunya.

Enguany, el lema del 23 de setembre va ser Sign up for sign language rights, una crida a la societat a favor d’una millor implementació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, per als drets lingüístics –sobretot dels nens sords o amb sordesa–; tenint a la vista que el 2026 l’instrument de la Convenció farà vint anys i aquests drets ja s’haurien d’haver assolit o bé garantit.

L’article 21 de l’esmentada convenció, de llibertat d’expressió i d’accés a la informació, recomana explícitament:

1. a) Acceptar i facilitar la utilització de la llengua de signes […];
2. e) Reconèixer i promoure la utilització de la llengua de signes.

L’article 24, d’educació, “amb la intenció de fer efectiu aquest dret sense discriminació i sobre la base de la igualtat d’oportunitats”, explicita que:

2b) Les persones amb discapacitat poden accedir a una educació primària i secundària inclusiva, de qualitat i gratuïta, en igualtat de condicions amb els altres […]

3b) Facilitar l’aprenentatge de la llengua de signes i la promoció de la identitat lingüística de les persones sordes. […]

4) Per contribuir a fer efectiu aquest dret, els estats part han d’adoptar les mesures pertinents per contractar mestres, incloent-hi mestres amb discapacitat, que estiguin qualificats en llengua de signes […]

Es pot veure la versió signada en llengua de signes catalana i llengua de signes espanyola del text de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. La versió en català es pot trobar aquí.

En aquesta línia, al llarg de la setmana es va reivindicar una educació inclusiva de qualitat i plurilingüe que pugui garantir a l’alumnat amb sordesa la incorporació també de la llengua de signes, com exigeix la Declaració sobre els Drets dels Nens Sords –aprovada a la XXI Assemblea General de la World Federation of the Deaf, el juliol del 2023. L’entitat catalana pro-persones sordes DifuSord n’ha fet la traducció al català. Cal, repetidament, animar a tothom a defensar activament els drets de les persones sordes, tant lingüístics com d’accessibilitat total (tenir accés total a qualsevol informació, formació i comunicació). La resiliència és un dels nostres trets més característics –un tret que els catalans amb la nostra llengua també tenim– com a comunitat amb una llengua fortament amenaçada i minoritzada. Com ho és la interseccionalitat, la diversitat de les persones amb identitats que s’entrecreuen i edats que s’entrecreuen.

Com en el cas del català i altres llengües –podeu llegir un article sobre el paral·lelisme entre el català i la llengua de signes catalana, a El futur de la llengua de signes també depèn de tu, redactat per la mateixa autora amb la preuada col·laboració de la nostra enyorada Carme Junyent i Figueras–, la llengua de signes catalana té un patrimoni lingüístic i cultural molt ric, amb una llarga història, i per a la preservació de la identitat lingüística és importantíssim que se’n pugui assegurar la transmissió al llarg de les generacions. Per aquesta raó cal que els nens sords, joves i adults puguin connectar els uns amb els altres i amb el seu patrimoni. I per a això cal que tinguin, des d’edats primerenques, accés a entorns lingüístics rics també en llengua de signes. Les famílies han de poder tenir aquesta connexió, com a valor afegit, que aporta riquesa lingüística a la seva criatura sorda gràcies a una llengua que és exponencialment beneficiosa i inclusiva. Aquesta llarga reivindicació no és només meva, ni dels catalans, sinó de tothom del món; de qualsevol persona que estima i connecta amb les persones sordes i qualsevol llengua de signes existent al món, entre dues-centes i tres-centes, gairebé totes amenaçades i amb moltes debilitats.

Per què tanta reivindicació, any rere any, durant dècades?

És veritat que a Catalunya la llengua de signes catalana té reconeixement jurídic –la llei 17/2010 de 3 de juny de la LSC–, i que comptem amb el Consell Social de la Llengua de Signes Catalana del Departament de Política Lingüística –que considera la LSC com una llengua més, com el català i l’occità o aranès–, o l’LSC Lab (Laboratori de la Llengua de Signes Catalana) de la Universitat Pompeu Fabra. I que també tenim tant entitats associatives afiliades a la Federació de Persones Sordes de Catalunya com no associatives que imparteixen cursos de llengua de signes catalana dels nivells A1 fins a C2, enfocats a la població en general. Però no n’hi ha prou, i tot està molt aturat.

A l’àmbit educatiu i mèdic, la llengua de signes trontolla moltíssim a causa de determinades concepcions i mirades vers aquesta llengua natural de caràcter visual i gestual i vers la sordesa en general (podeu rellegir “Quina actitud lingüística és la teva?”, “Els -ismes i els -istes cap a determinades llengües” i “La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?”, els tres textos publicats a VilaWeb, de la mateixa autora). També hi ha hagut esdeveniments històrics que encara impacten i tenen una forta empremta en la mirada i concepció de la sordesa.

Actituds, concepcions, fets històrics, mirades, pràctiques, visions… que no ajuden a avançar en una educació o societat realment inclusives i plurilingües. Posem-ne algunes en ordre alfabètic:

Audisme: prejudici vers les persones sordes, considerades inferiors o amb un dèficit, de manera que les pressiona a ajustar-se a les normes dels normo-oients mitjançant una oralització sense opció a la llengua de signes. És l’actitud d’una persona oïdora que es considera superior per la seva capacitat de sentir-hi, però també es dóna en persones sordes únicament oralitzades. L’audista és aquella persona que actua a favor de l’audisme, intencionadament. El terme fou creat per T. Humphries el 1970.

Audiofonocentrisme: és l’enfocament basat únicament en el treball auditivo-oral, en la parla (no de la llengua en si) i en la restauració auditiva amb les pròtesis auditives, amb una visió molt parcial de la persona sorda. És una visió reduccionista, no inclusiva ni respectuosa amb les capacitats de l’alumne sord o persona sorda, que té potencial per a aprendre moltes llengües.

Capacitisme: és una forma de discriminació o prejudici que considera que les persones sordes o amb discapacitat han d’adaptar-se al sistema social capacitista, perquè són un error o presenten un dèficit. És el contrari de la perspectiva de la diversitat, que ofereix mesures i suports per apoderar i fer la persona sorda partícip de la comunitat. Es podria considerar una forma anàloga al racisme, pel fet que considera la persona sorda o la llengua de signes de menys valor inherent.

Categorització: l’àmbit educatiu i mèdic comet l’error d’etiquetar els alumnes sords i persones sordes per la seva pèrdua auditiva: si és un individu amb implant coclear o no, si és oralista o signant. Es té una visió de modalitat comunicativa i educativa, no de llengües d’ús i competència. La perpetuïtat de la categorització fa que el mateix col·lectiu de persones sordes faci la diferenciació amb -istes o -ismes, sense tenir en compte la capacitat plurilingüe i d’aprenentatge de cada individu.

Colonialisme: concepte proposat per H. Lane el 1984 també per a la població sorda. En aquest cas els invasors serien els oralistes o audiofonocentristes i els seus discursos, valors, criteris i creences, que volen dominar la població sorda i la seva educació, i fins i tot dir-los com han de ser sense comptar ni amb professionals ni amb referents sords. Recomano la lectura de The Mask of Benevolence: Disabling the Deaf community, de Harlan Lane, i Understanding Deaf Culture: In Search of Deafhood, de Paddy Ladd. Descriuen l’oralisme com a pràctica colonial que exclou els professionals sords i les llengües de signes i nega el valor sociolingüístic de les llengües signades del món com a llengües de ple dret.

Condescendència: és l’amabilitat forçada que neix del sentiment de superioritat cap a la persona sorda. Es barreja el sentiment de superioritat amb l’amabilitat mal entesa.

Eugenèsia: Alexander Graham Bell no tan sols va ser l’inventor del telèfon, sinó també un defensor acèrrim d’aplicar l’eugenèsia (estudi i aplicació de les lleis biològiques dels trets hereditaris orientats al perfeccionament de l’espècie humana, terme creat per F. Galton el 1883) a les persones sordes. Volia dissoldre les persones sordes, i prohibir els matrimonis entre persones sordes per evitar la transmissió hereditària de la sordesa; va fer el treball Memoir upon the formation of a deaf variety of the human race el 1883. Considerava que la sordesa era una calamitat de la raça i calia examinar-ne les causes, com els matrimonis entre persones sordes, per evitar-les. Creia en la superioritat de la parla, per sobre de la llengua de signes; era un conegut defensor de l’oralisme, predicava que els alumnes amb sordesa havien de ser educats estrictament en l’oralitat, sense signes, i s’oposava a la inclusió de professionals sords a les escoles. Als Estats Units d’Amèrica encara existeix una organització, l’A. G. Bell, que segueix la mirada audiofonocentrista i reduccionista de la sordesa, i que és referent en l’àmbit mèdic i educatiu.

Implant coclear (IC): tot i ser una pròtesi auditiva molt funcional que pot ser beneficiosa per a l’alumne o persona amb sordesa, hi ha encara la creença errònia que als usuaris de l’IC no els cal la llengua de signes, que segons aquesta visió pot interferir en la parla.

Infantilització: és la manera de parlar de la majoria dels professionals, famílies, companys o altres persones cap a les persones sordes, una pràctica que pot amagar el no-reconeixement a la diversitat i de les capacitats, pel fet que el llenguatge dirigit és reduït i infantil. És una forma de condescendència.

Modalitat: és la mirada centrada en la manera com fa ús de la llengua o del llenguatge –si parla o signa–, en comptes de tenir una mirada de plurilingüisme, de competència en diverses llengües, independentment de la seva modalitat de transmissió. Persisteix molt el costum de dir: “És una persona o alumne oral / signant”, com si no hi hagués compatibilitat i les llengües no es poguessin sumar.

Oientisme: és la pràctica de les persones oïdores que minimitzen el valor de les persones sordes o que no les tenen en compte ni en l’àmbit quotidià ni en l’institucional. El 1990, C. Skliar va encunyar el concepte per descriure “les pràctiques discursives i els dispositius pedagògics colonialistes, en els quals el ser-poder-coneixement dels oïdors constitueixen com una norma no sempre visible, a partir de la qual tot és mesurat i jutjat”. Bauman, el 2004, va afirmar que l’oientisme té com a pressupòsit que l’oïdor ha d’avaluar la conducta de la persona sorda i imposar-li els seus valors. Algunes persones sordes, com a reacció, han desenvolupat oientofòbia. Recentment, s’ha publicat el treball de fi de grau titulat Una necessària descolonització de les persones sordes. Reptes per a l’educació social (2024), de Maria Alexandra Pardo, amb citacions sobre l’oientisme i més conceptes d’aquest glossari.

Oralisme: és la doctrina que exclou per se la llengua de signes, de manera que l’educació de l’alumnat sord se centra en l’ensenyament i aprenentatge de la llengua oral (simplement per la parla), tot i que en tota llengua hi ha unes competències lingüístiques que van molt més enllà de la parla com a producció fonètica. És l’obsessió per la parla fonètica, no pel contingut, coneixements o competència de la llengua en si. L’oralista és aquell individu que defensa l’oralisme o l’exclusivitat de l’oralitat i rebutja o menysté la llengua de signes.

Signant: tot i ser un terme positiu per als qui valoren les llengües de signes com a llengües naturals, pot ser un terme que fa pensar que la persona signant no parla, o que no fa ús de la llengua oral, per la categorització abans descrita. Cal dir que en el col·lectiu de persones sordes també hi ha –en alguns individus– l’actitud reduccionista de signants o signistes, com si les altres llengües parlades no hi tinguessin cabuda. Fins i tot anomenen oralista una persona sorda només pel fet que parli català, tot i saber o ser molt competent també en la llengua de signes catalana.

Són termes o conceptes que podrien incomodar, fins i tot remoure a qui ho llegeixi, però és la realitat que ens ha portat a la infravaloració de la llengua de signes catalana, qüestionant-ne la presència a l’àmbit educatiu des d’edats ben primerenques per un seguit o barreja d’aquestes actituds apreses i desinformacions, al llarg de dècades. És equiparable a qui vol excloure el català o una altra llengua minoritzada.

Paradoxalment, s’ensenya cada vegada més la llengua de signes a nadons oïdors –l’anomenat Baby Sign Language– per activar i desenvolupar millor la comunicació-llenguatge-parla; tot i que els qui ho promouen són persones oïdores, i s’ha detectat que moltes empren erròniament els signes per assignar a un concepte o acció. Fins i tot empren signes d’una llengua de signes que no és nostra, com fa pocs dies es comentava a Catalunya Ràdio parlant sobre “els beneficis de parlar amb signes al teu bebè”, quan Elisenda Carod va presentar Marta Serra, fundadora de The Baby Sign Academy, per explicar la utilitat dels signes per a nadons i com s’han de fer. La intenció és molt bona o lloable, però caldria la presència de referents sords de casa nostra per a un ús correcte dels signes propis de la llengua de signes catalana, si la intenció és ensenyar-los a les famílies catalanes.

En canvi, en l’educació de l’alumnat amb sordesa s’evita al màxim possible l’ús de la llengua de signes catalana; tot i que hi ha evidències i estudis que parlen dels beneficis múltiples i exponencials. Totalment contradictori, contraintuïtiu, il·lògic, incoherent, inversemblant, sense cap ni peus, sense solta ni volta, sense trellat, surrealista…

Hauríem de poder aprofitar els beneficis de totes les llengües i recursos, i avançar cap a una educació inclusiva i plurilingüe, i també accessible. Tots junts.

No és la primera vegada, i malauradament no serà la darrera, que les persones sordes demanem a la societat que no ens etiqueti o ens digui com i què hem de ser. De fet, ho volem tot. Tal com vaig escriure fa justament tres anys, “sí, nosaltres diem què volem i què necessitem, no és bo ni correcte que ens ho diguin els altres”, tenint com a principi propi: “res sobre nosaltres sense nosaltres”.

Torno a tancar l’article repetint: hem de sumar, mai restar.

 

Marta Vinardell-Maristany és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Articles de Marta Vinardell-Maristany publicats a VilaWeb com a GELA:

• Juny del 2021: El futur de la llengua de signes també depèn de tu.
• Setembre del 2021: Una setmana i un dia internacional d’una minoria i una llengua minoritzada.
• Novembre del 2021: El dia internacional de les persones amb discapacitat o el dia de la societat encara no inclusiva?
• Juny del 2022: Quina actitud lingüística és la teva?
• Març del 2023: Els -ismes i els -istes cap a determinades llengües.
• Març del 2024: La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?

Més articles:

• Setembre del 2024: La llengua de signes catalana juga a segona divisió, d’Alba Tebar Gutiérrez.

Després d’una aturada de més de mitja hora per la pluja, continua el macroconcert solidari “Catalunya amb el País Valencià” per a ajudar els damnificats per la catàstrofe arran de la gota freda a les comarques del centre del País Valencià. Milers d’assistents tornen a gaudir del concert, impulsat per l’ANC i Òmnium Cultural, després d’haver estat interromput després de les actuacions d’Edu Esteve, la Fúmiga i Brams.

El concert s’ha reprès amb Lluís Llach, Borja Penalba i Montse Castellà.

Els organitzadors havien avançat que el reprendrien tan bon punt es pogués i, malgrat que ha continuat plovent, els artistes han tornat a l’escenari.

La iniciativa del concert ha comptat amb una cinquantena d’adhesions, entre les quals, el FC Barcelona, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Canet Rock, el Vida Festival i el Cruïlla, el Banc dels Aliments, la Creu Roja, la Taula d’Entitats del Tercer Sector, el SEPC i la UFEC.

 

 

El president de Rússia, Vladímir Putin, ha anunciat que, després d’haver provat el nou míssil balístic Oreixnik sobre territori d’Ucraïna, ara n’aprovarà la producció en sèrie i la distribució posterior entre l’exèrcit rus.

“Cal establir una producció en massa”, ha dit el mandatari rus durant una reunió a Moscou amb els principals dirigents del Ministeri de Defensa, a qui ha confirmat que ja tenia pràcticament organitzat el sistema de producció del míssil, del qual ha lloat la “força especial i potència”. Putin va fer un discurs a la nació en què va informar de l’ús d’aquest nou projectil contra territori ucraïnès. L’Oreixnik és un míssil balístic de mig abast capaç de viatjar a una velocitat de tres quilòmetres per segon i contra el qual, assegura, Occident no té capacitat de resposta.

“Com tots sabeu, ningú al món no té aquestes armes, encara. Sí, tard o d’hora apareixeran en uns altres països capdavanters. Sabem en quins desenvolupaments avancen allà, i serà demà, o d’aquí a un any o dos, però avui en dia tenim aquest sistema i això és el més important”, ha asseverat. “Ahir, vaig informar el personal de les forces armades, els ciutadans de Rússia, els nostres aliats a tot el món, i aquells que proven de fer xantatge per la força, sobre el nou sistema rus de míssils de mig abast”, ha recordat Putin, que ha precisat que l’Oreixnik tenia un equip hipersònic no nuclear.

Tot i això, Putin ha destacat que la guerra es resoldria per l’exercici de les tropes regulars, l’aviació, artilleria i marina, i amb “el treball coordinat de totes les branques de l’exèrcit”. La guerra d’Ucraïna va esclatar ja fa més de mil dies, quan a final del febrer del 2022 Putin va ordenar la invasió del seu país veí. D’ençà d’aleshores, el conflicte avança sense solució de continuïtat, amb les línies de front pràcticament estancades, i també amb enfrontaments en territori rus, després de la incursió ucraïnesa sobre Kursk del mes d’agost passat.