Després de dues setmanes de negociació i una catàstrofe prèvia a València que semblava que havia fet canviar les idees del PP, finalment, es podrà construir en zones inundables en sòl rústic a les Illes. Si més no, de moment. La manca de consens entre el partit del govern, el seu soci no oficial, Vox, i l’oposició ha fet que el parlament aprovi com a llei el text del decret llei de simplificació administrativa. Amb aquesta norma el govern de Marga Prohens va decidir de tombar la prohibició de construir en aquestes zones de risc, entre moltes més mesures. 

La situació és surrealista, sobretot perquè el PP s’ha enganxat les mans tot sol. La pregunta és: el govern no sabia al maig, quan va aprovar el decret, que construir en zones inundables podia dur a la tragèdia? València encara no havia viscut la gota freda, però les Illes sí que havien vist com la torrentada de Sant Llorenç deixava tretze morts el 2018. De fet, va ser a partir d’aquest episodi que el govern del Pacte va aprovar la prohibició de construir en zones inundables dos anys després.

El govern de les Illes diu que vol estudiar, ara, de no deixar construir en zones inundables

Però van ser les morts a les espatlles de Mazón les que van encendres les alarmes al Consolat. Antoni Costa, portaveu i vice-president del govern, ho deia clar: “Això que ha passat al País Valencià ens podria passar a nosaltres”, entonava fa vint dies, i obria la porta a canviar el text del decret que s’havia de validar al parlament fa dues setmanes, però que es va anar allargant per falta de consens.

Els partits han estat tàctics en les negociacions per carregar-se responsabilitats els uns als altres. De fet, Costa ha anunciat una transacció per a prohibir les legalitzacions d’habitatges fora d’ordenació. I ha anat més enllà: si el text s’aprova sense modificacions –i, per tant, es permeten les construccions en inundables–, el govern aprovarà un decret el dia que la llei es publiqui al BOIB, amb les propostes que fa: prohibir les construccions i permetre obres en les quals ara són il·legals.

El punt de xoc: legalitzar les il·legals

“Quins interessos hi ha darrere de permetre que es facin obres a tots els edificis il·legals de les Illes? Qui hi ha darrere de permetre que els edificis il·legals es puguin legalitzar, també a zones inundables?”, ha començat demanant la diputada socialista Mercedes Garrido a Costa en la sessió de control al Parlament d’avui. Aquests són els punts que han fet que no hi hagi acord.

El GOB, sobre el permís de construir en zones inundables: “Si la llei va endavant, ens porta a l’abisme”

El PP ha contestat, orgullós, que ja formava part del seu programa de govern i s’aferra a la idea que permetre aquestes obres és per protegir la ciutadania davant d’aquests fenòmens. Insistim: els populars no sabien res de la tragèdia de València quan ho van aprovar perquè encara no havia passat i eliminaven una prohibició destinada a protegir la ciutadania arran dels fets de Sant Llorenç. 

Però han estat enganxats en aquesta idea de permetre obres. “Els interessos dels ciutadans de les Illes no estan darrere de les seves propostes. Tampoc els de la comunitat científica ni les entitats ecologistes que li han dit que així, no”, ha recordat Garrido, insistint en el fet que una de les localitats on hi ha més zones inundables i es permetran les construccions és a Campos, localitat de la presidenta Prohens i de part del nucli dur del PP. 

Més per Mallorca ja insistia ahir que la intenció és que la gent no visqui en aquestes zones. “En zones de risc, no s’hi ha de viure: ni gent que hi té un terreny i hi voldria construir ni els qui hi han construït de manera il·legal”, deia el portaveu, Lluís Apesteguia. I el partit ha insistit avui en aquesta idea. 

“Hi ha urbanitzacions dins els torrents”: les Illes, un territori amb moltes més zones inundables que les cartografiades

“Si hi hagués una desgràcia grossa, assumiran les responsabilitats?” ha demanat Marc Pons, del PSIB, però Costa ha volgut desviar la pregunta:  “No es legalitzaran en zones de risc cap habitatge que no pugui garantir la seva seguretat davant una emergència meteorològica”. 

El decret, contra les mesures sostenibles

Més enllà de la votació sobre les zones inundables, aquesta llei òmnibus també afecta de ple mesures per lluitar contra el canvi climàtic aprovades durant el pacte de progrés. Per exemple, en l’endarreriment de la prohibició dels vehicles dièsel o en la prohibició de plàstics d’un sòl ús o en posar dificultats per afavorir les instal·lacions d’autoconsum. A més, s’elimina la Comissió Balear de Medi Ambient, a criteri del PP per “despolititzar el caràcter tècnic i garantista de l’avaluació ambiental”. 

“Han fet creure que era un decret de simplificació, però és una barra lliure de destrucció massiva del territori i una barra per tots els que els importa res més que seguir engreixant el seu patrimoni”, ha dit Maria Ramon de Més per Mallorca, i ha afegit: “Canyellas, Matas i Bauzá ens recorden quanta perversió i abús del territori es pot fer. Prohens remata i es converteix en digna successora.”

Ramon ha insistit que s’actua o “estam abocats al col·lapse” i ha criticat que el decret vagi en contra de les consideracions dels experts científics i les entitats ecologistes, ja que no es poden fer passes enrere en qüestions d’emergència climàtica. Josep Castells, de Més per Menorca, ha dit que “avui és un dia molt trist per a les Illes i la lluita contra el canvi climàtic al nostre territori”. 

“És l’atemptat més gran contra el territori i els consensos territorial dels gairebé 42 anys d’història de la nostra autonomia”, ha dit també Garrido. El PSIB, a més, ha recordat totes les mesures en contra dels avenços per lluitar contra el canvi climàtic en les quals el PP i Vox es van oposar durant les passades legislatures. Per exemple, l’aprovació de la llei de canvi climàtic, la llei de residus, la prohibició d’entrada de vehicles a Formentera, l’aprovació de la llei de la Biosfera de Menorca, la llei de generacions futures, la llei de mesures urgents per la sostenibilitat i circularitat del turisme, la llei d’impost d’estades turístiques, el reglament de protecció de la posidònia, el pla hidrològic, el tancament del murterar, el pla de descarbonització de l’economia o la limitació de creuers al port de Palma, entre d’altres.

El sector del llibre valencià es troba en una situació crítica perquè la Generalitat no ha convocat els ajuts ordinaris de concurrència competitiva que, durant dècades, havien estat un suport essencial per a les entitats i activitats relacionades amb el foment de la lectura, segons que denuncia el col·lectiu en un comunicat. La decisió arriba en un any marcat per la gota freda, que ha deixat el sector molt afectat, amb una crisi sense precedents.

L’absència d’aquests ajuts posa en risc esdeveniments clau, com ara, la Fira del Llibre de València, les Places del Llibre, el festival València Negra, el festival d’il·lustració Baba Kamo i els premis Sambori. A més, afecta programes de foment de la lectura, com els de la Fundació FULL i la Fundació Bromera, i l’estructura mateixa de les entitats del sector, es queixa el col·lectiu.

Segons les organitzacions afectades, aquesta manca de suport financer podria tenir conseqüències irreparables. “L’absència d’ajudes és un projectil a la línia de flotació del sector, que pot quedar molt malmès”, han alertat.

Crítiques a la gestió de la Generalitat

Les organitzacions han denunciat que la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació no havia comunicat oficialment la suspensió dels ajuts. Segons que informen, va ser la secretària de Cultura, Pilar Tébar, qui va atribuir la situació a “l’equip anterior” en una reunió sobre la recuperació del sector després de la gota freda.

Tanmateix, la conselleria encara no ha anunciat cap pla específic per a pal·liar els danys causats per la gota freda, malgrat que ja ha passat gairebé un mes d’ençà del 29 d’octubre, data en què es van registrar els efectes més devastadors.

Arran d’aquesta situació, el sector s’ha agrupat en un col·lectiu d’entitats afectades i ha exigit una reunió urgent amb el director general del Llibre, Miquel Nadal, per a cercar solucions immediates. No descarten d’emprendre mesures de pressió si no es resol la situació amb garanties.

Tot i que els ajuts són incloses en el pressupost actual, tan sols s’ha convocat la línia d’ajuts a la producció editorial, que encara no ha estat resolta. En canvi, les subvencions a la difusió del llibre i la lectura, dotades amb 1.150.000 euros, i les de participació en fires internacionals no han estat convocades, cosa que deixa el sector en una situació d’incertesa econòmica.

L’escriptor libanès Amin Maalouf rebrà el 2 de desembre el 36è Premi Internacional Catalunya, concedit pel govern de la Generalitat. Maalouf, nascut a Beirut el 1949, va començar la seva carrera com a periodista, i arribà a dirigir el diari An-Nahar, un dels més importants de tot el món àrab. Arran de la guerra civil al Líban, s’exilià a França, on es consolidà com un prestigiós reporter de guerra, bo i cobrint, per exemple, la guerra del Vietnam o la revolució de l’Iran. El 1993 obtingué el premi Goncourt per la novel·la La roca de Tànios (la Campana) i ha destacat també en l’assaig, amb reflexions sobre la identitat com ara Orígens (també per a la Campana) i Les croades vistes pels àrabs (Edicions de 1984). És secretari vitalici de l’Acadèmia Francesa i doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili.

El jurat n’ha destacat els esforços que ha fet per al diàleg intercultural, a més de “l’extraordinari valor literari de la seva obra, amarada d’un sentit ètic profund, que posa en relleu la diversitat cultural d’identitats, llengües i països”. La seva producció literària, diuen, “construeix un espai que comprèn des dels drets individuals i col·lectius fins a una idea de la identitat arrelada en la diversitat més radical”. Enguany, el premi ha tingut setanta-quatre candidats i és guardonat amb vuitanta mil euros i un exemplar de l’escultura La clau i la lletra, d’Antoni Tàpies. Els tres últims premiats han estat la filòsofa nord-americana Judith Butler, l’escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx i l’economista nord-americà Joseph Stiglitz.

La presidència del jurat l’ocupen el president Salvador Illa i la lingüista Mary Ann Newman, en tant que presidenta delegada. Els membres del jurat són Núria Basi, empresària; Lana Bastašić, escriptora; Juan Manuel Bonet, crític d’art; Agustí Colomines, historiador; Maria C. Freire, biofísica; Joan J. Guinovart, bioquímic; Barbara Hendricks, soprano; Therese Jamaa, directiva tecnològica; Andreu Mas-Colell, economista; Edgar Morin, filòsof; Bel Olid, escriptora i traductora; Carme Pigem, arquitecta; Josep Ramoneda, escriptor i filòsof; i Richard Sennett, sociòleg.

El secretari general del PSOE a Madrid, Juan Lobato, s’ha aferrat al càrrec malgrat l’huracà desfermat ahir per la conversa que va registrar en una notaria. El text era d’una conversa amb un càrrec de la Moncloa, que li havia reenviat un correu electrònic de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, en què confessava delictes fiscals. Avui Lobato ha criticat el “linxament” –segons que ha dit– de dirigents del seu partit.

“Estic preocupat amb la reacció d’alguns dirigents del meu partit; sincerament, no l’entenc”, ha dit. Lobato ho ha dit aquest matí en una compareixença de tres minuts davant els mitjans de comunicació, sense preguntes, a l’Assemblea de Madrid, convocada urgentment pel seu equip de premsa.

Ahir el diari ABC explicava que Lobato havia acudit a una notaria a registrar una conversa mantinguda amb Pilar Sánchez Acera, la cap de gabinet del ministre de Transformació Digital i Funció Pública espanyol, Oscar López. La conversa era de quan Sánchez Acera era cap de gabinet del president Pedro Sánchez. Segons Lobato, en el correu electrònic remès per Sánchez Acera la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, confessava presumptes delictes fiscals.

Aquest correu electrònic és precisament el centre de la querella de la parella de Díaz Ayuso contra el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, per revelació de secrets que investiga el Tribunal Suprem (TS) espanyol, que ha citat Lobato a declarar divendres a les 10.00.

Després de fer-se públic el registre a la notaria, veus del sector crític del partit ja demanaven que plegués i asseguraven que no podia arribar al congrés federal d’aquest cap de setmana a Sevilla. Fonts recollides per Europa Press diuen que ha “trencat la confiança” de la federació i ha anat en contra del seu partit.

“Si el que em van dir aquell matí, quan em van enviar la documentació, era veritat, jo no veig quin problema hi ha a acreditar l’origen lícit d’aquesta documentació, que eren els mitjans de comunicació, segons que em van dir. Quin problema hi ha?”, ha dit Lobato.

A l’ex-director del CNI Félix Sanz Roldán no li han agradat les preguntes sobre l’imam Abdelbaki es-Satti i ha perdut els estreps en la comissió d’investigació dels atemptats del 17-A al congrés espanyol. La diputada de Junts Pilar Calvo li ha demanat pels contactes dels serveis secrets amb el cervell dels atemptats a la presó de Castelló. “En quin moment va passar a ser col·laborador?”, li ha dit, abans d’afegir: “A quina conclusió van arribar després d’aquestes visites?”

Roldán s’ha posat a la defensiva i ha esquivat la preguntes. “Només imaginar que vam poder evitar la mort de disset ciutadans i no ho vam fer és una infàmia. És una maldat i una vilesa”, ha declarat. Seguidament, ha provat d’alliçonar Calvo, dient: “No crec que la condició de diputada…” Però ella l’ha tallat: “Jo no li he dit això. Posa a la meva boca paraules que no he dit.”

“En qualsevol cas –ha continuat l’ex-director del CNI–, si algú pensa o imagina que vam poder evitar la mort de disset persones i no ho vam fer, És una infàmia. I ho dic, no tan sols en qualitat de director del CNI.” Tot seguit, ha tornat a esquivar les preguntes de Calvo i ha provat de llegir un retall d’una entrevista del major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, al diari La Vanguardia.

Novament, Calvo l’ha tallat per redirigir la intervenció cap al cervell del 17-A. “Vostè no em respon. Tenim el temps limitat. Li demano si es van reunir amb l’imam Es-Satti a la presó de Castelló perquè tenien la sospita que tenia relació amb el gihadisme. I li demano a quines conclusions van arribar”, ha insistit.

“El respecte que tinc pel seu temps i per l’enfocament de les seves preguntes, jo li demano que el tingui per l’enfocament de les meves respostes”, ha declarat Roldán, que ha continuat llegint l’entrevista de Trapero, en què lloava el paper del CNI durant els atemptats. “Per què dic això? Intueixo d’alguna manera que es creu que s’haurien pogut evitar les coses i no es van evitar. I això no és veritat”, ha afegit.

I després de fer unes quantes giragonses, Roldán ha decidit d’encarar parcialment les preguntes de Calvo sobre l’imam. “Pel que fa a les preguntes, li puc dir, sense trencar en absolut el secret, que el senyor Es-Satti no va ser mai ni col·laborador, ni informador del CNI. Punt. Mai”, ha dit, sense esmentar les conclusions del CNI sobre les reunions a la presó de Castelló.

Llavors, la diputada ha decidit de portar l’interrogatori cap a l’aïllament informatiu dels Mossos. “Si tenien informació d’uns altres serveis d’intel·ligència, per exemple d’Israel, que hi podia haver atemptats a Catalunya, per què no en va informar els Mossos? El govern [espanyol] ens acaba de donar en la documentació l’acta de la reunió de la junta de seguretat del juliol del 2017, en què deien que ho tenien tot sota control, malgrat que en aquelles dates ja es preparaven els atemptats. Uns atemptats que havien de ser de grans dimensions. Els objectius havien de ser el Camp Nou o la Sagrada Família”, ha dit.

Aquest tomb no ha agradat gens a l’ex-director del CNI. “Pressuposa dues coses que jo no tinc capacitat d’acceptar com a bones”, ha declarat. I després ha negat que el CNI tingués informació prèvia de serveis d’intel·ligència estrangers. “Si ho hagués sabut, com algú concep que no hauríem activat el procediment establert i assajat per evitar l’atemptat?”, ha continuat.

En aquest punt ha esclatat la tensió. “Si us plau, miri’m”, ha dit Roldán, mentre Calvo provava de tallar-lo. “De veritat, miri’m a la cara i digui’m que jo podia evitar un atemptat i no ho vaig fer”, ha declarat, fins que la diputada ha recuperat la paraula. “No, no. Li ho pregunto. Tot el CNI que s’havia entrevistat amb l’imam Es-Satti no sabia que preparava un atemptat? No sabia tot el CNI què passava?”, ha preguntat, mentre esmentava la casa d’Alcanar, les compres per internet, el lloguer de les furgonetes i les bombones de butà. “Tot el CNI no ho sabia?, li pregunto”, ha acabat.

L’ex-director del CNI ha començat la seva resposta amb el micròfon apagat, però s’ha sentit dir amb somriure d’orella a orella: “Tot el CNI, no. Ho sabia qui ho havia de saber.” Seguidament, ha afegit: “No reconec en absolut que el CNI tingui la capacitat per a evitar un atemptat i no l’eviti. Per tant, no tinc res més a dir. No ho reconec.”

Amb el temps exhaurit, Calvo ha repreguntat si reconeixia que el 17-A va ser una gran errada o una negligència dels serveis d’intel·ligència espanyols. Tanmateix, Roldán no ha volgut respondre: “Ja ho ha classificat vostè. No tinc cap capacitat de classificació en les circumstàncies en què estem.”

Decisió ferma: el FC Barcelona inhabilita la grada d’animació a l’estadi Olímpic de Montjuïc de Barcelona. Segons que ha explicat el club en un comunicat, els diversos grups que en formen part (Almogàvers, Front 532, Nostra Ensenya i Supporters Barça) no han complert les obligacions que se’ls demanava, entre les quals, pagar les multes que la UEFA imposava al Barça pel seu comportament, 21.000 euros en total.

Després de reiterades advertències per l’incompliment dels acords acceptats i signants entre el Barça i els grups d’animació, el FC Barcelona va obrir el procés de recuperació de l’import de les sancions imposades al club pel seu comportament a la graderia durant la temporada passada; un comportament que va generar catorze expedients disciplinaris per comportaments contraris a la normativa en vigor en la zona d’animació. Durant aquest procés, s’han atorgat als grups d’animació fins a tres terminis diferents per al compliment de les seves obligacions. El darrer va expirar ahir a la mitjanit sense cap resultat. Tal com van informar als grups, el fet de no haver complert les seves obligacions en cap dels terminis atorgats és el motiu que ha dut el Barça a tancar indefinidament la grada d’animació. La decisió afecta un total de 572 socis.

Així i tot, la junta directiva no els tanca la porta: si finalment els implicats accedeixen a pagar les multes, es tractarà la situació per decidir si es restableix el funcionament habitual o no.

L’ex-director del Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) Félix Sanz Roldán ha confirmat contactes dels serveis secrets amb l’imam Abdelbaki Es-Satti quan era empresonat a Castelló. En la comissió d’investigació del congrés espanyol sobre els atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils, Roldán ha dit que el cervell de la trama “no va ser mai ni col·laborador del CNI ni informador”.

Les vistes dels agents del CNI i de la Guàrdia Civil es van fer el 2014, tres anys abans dels atemptats. L’ex-director dels serveis secrets espanyols ha dit que aquests contactes es van fer perquè hi havia informacions que vinculaven Es-Satti amb el gihadisme. Ara, ha insistit que això no portava a la conclusió que fos un confident del CNI.

“Fer-hi dues entrevistes o tres per a veure si era víctima d’una radicalització o era la persona que cercava radicalitzar el seu entorn no vol dir que aquest senyor fos confident del CNI”, ha declarat Roldán, que ha assegurat que el CNI va actuar d’acord amb les seves competències de seguretat.

La compareixença de Roldán ha estat marcada pel boicot del govern espanyol, que encara no ha desclassificat els documents i informes del CNI sobre el 17-A. En aquest sentit, l’ex-director dels serveis secrets s’ha escudat unes quantes vegades en “les limitacions legals” per a esquivar preguntes.

En el saló de Corts i en presència de les més altes autoritats civils i militars, han pres possessió, finalment, els nous consellers de la Generalitat. Com que Carlos Mazón ha canviat l’estructura de govern i hi ha hagut canvis en les competències de cada departament, també han jurat el càrrec la vice-presidenta Susana Camarero, que assumeix també les funcions de portaveu, i Ruth Merino, que perd Administracions Públiques.

Francisco Gan Pampols, vice-president segon, Núria Martínez, consellera de Justícia i Administració Pública, i Marian Cano, consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme, han jurat el càrrec en català. Susana Camarero, Ruth Merino i Juan Carlos Valderrama, nou conseller d’Emergències i Interior, ho han fet en castellà.

El pecat original que deixa tocat de mort el nou Consell de Carlos Mazón

Un envit enorme

El president de la Generalitat ha dedicat les primeres paraules del discurs a recordar les víctimes mortals de la riuada i el treballador de TRAGSA que va faltar diumenge en la solsida a l’escola Lluís Vives de Massanassa. Una qüestió, la de les vides perdudes i les pèrdues per a milers de persones, que ha repetit unes quantes voltes.

Mazón ha tornat a dir que aquesta remodelació del govern s’havia fet per escometre l’envit més gran que l’autogovern dels valencians havia tingut aquest segle. “L’acte d’avui no s’assembla a cap altre que haja fet cap altre Consell en la història del nostre autogovern, perquè tampoc no hi ha referents per a la situació a què ens enfrontem”, ha dit. I aquest ha estat el to de tot el discurs, revestit d’èpica i de paraules grandiloqüents per a situar la gravetat de la situació. També ha anunciat canvis legislatius per a accelerar determinats processos.

El president ha volgut girar full amb aquest discurs i no s’ha referit en cap moment a la situació d’emergència bàsica que encara es viu en moltes zones del país, com ara, l’Horta Sud, i en tot moment ha parlat de la recuperació en abstracte.

Segons Carlos Mazón, aquesta nova estructura del Consell naix amb l’objectiu d’assegurar la recuperació de tot el país i ha destacat la transversalitat de l’acció que haurà d’assumir la Vice-presidència segona, en mans del tinent general Gan Pampols.

Ha parlat també de la importància de l’anticipació i la prevenció i ha dit que s’havien d’adoptar totes les mesures necessàries i tots els recursos per a la reconstrucció. Aquests recursos, segons que ha dit, han de venir de totes les administracions i de totes les institucions. I, en aquest sentit, Mazón ha citat la importància que tindran les demarcacions de Castelló i Alacant que, segons que ha dit, no han de ser alienes a l’esforç col·lectiu.

En el discurs ha volgut destacar la professionalitat i les carreres professionals tan brillants dels nous conselleres i ha esmentat, en una frase curta i de cortesia, les dues conselleres sacrificades en aquesta crisi: Nuria Montes i Salomé Pradas.

Gabriel Escarrer Juliá, fundador de Meliá Hotels International, s’ha mort avui a 89 anys. El fundador d’una de les cadenes hoteleres més grans del món va deixar el 2023 el càrrec presidencial després de 70 anys al capdavant de la companyia. En aquell moment va deixar el testimoni al seu fill, Gabriel Escarrer Jaume. 

El 1956, a 21 anys, va fundar el grup que avui és Meliá, que s’ha estès des de les llles fins al Carib i el sud-est asiàtic amb més de quatre-cents hotels oberts. 

La presidenta del govern, Marga Prohens, n’ha lamentat la mort i l’ha definit com un “pioner del turisme” que va fer de les Illes “una potència turística, generadora d’oportunitats”. L’ex-presidenta Francina Armengol, actual presidenta al congrés espanyol, també ha dit que “va marcar la història econòmica i turística de les Balears”.

El sector escènic va solidaritzar-se ahir al vespre amb els companys del sector afectats per la gota freda amb la gala “Amunt el teló per València“. L’esdeveniment, que es va fer al Teatre Tívoli de Barcelona, tenia com a objectiu recaptar fons per a ajudar econòmicament els professionals afectats i facilitar que restableixin l’activitat com més aviat millor. El vice-president de l’Associació d’Empresaris de Teatre de Catalunya (ADETCA), Toni Albaladejo, va explicar en declaracions a l’ACN que el futur dels actors i les companyies perillava perquè no tenien material per a fer funcions. A més, va recordar que no podien treballar perquè els circuits existents s’havien fet malbé.

La idea de fer l’esdeveniment va néixer fa unes setmanes, quan la gota freda va colpejar amb força les comarques del centre del País Valencià. “Ens va quedar el cor encongit en veure les imatges, i encara més quan companys i amics ens van explicar que els teatres eren plens de fang i els magatzems de decorats, inundats. Anys i anys de feina a la brossa, i per això vam voler abraçar els nostres germans de les arts escèniques amb una gala solidària”, deia Albaladejo.

De fet, el vice-president d’ADETCA explicava que la retrobada va ser d’allò més emocionant, quan va veure arribar un autocar sencer d’actors, actrius i voluntaris de les zones afectades. Per això, subratllava la importància de recaptar fons per a donar-ho directament als qui ho necessiten. “Tothom ha estat molt generós, el teatre ha quedat pràcticament ple i esperem que durant el que queda de dia es facin encara més donacions per a poder-los donar una bona alegria econòmica”, afegia.

L’altra pota de l’èxit, segons Albaladejo, implica donar feina als professionals que es troben en una situació complicada. “S’han programat espectacles valencians en diferents teatres i sales catalanes, perquè estem amb ells”, celebrava.

En aquest sentit, Albaladejo assenyalava que el paper de la cultura sempre és cabdal, perquè és allò que diferencia la humanitat en els moments més complicats. “El teatre és un magnífic altaveu que fa riure, plorar, emocionar… Podem dir que som forts”.

Un acte emotiu amb grans noms de l’escena catalana

La gala va començar a les nou del vespre i va ser presentada per l’actor Santi Millán. Dirigida per Joan Arqué i amb guió de Jaume Vinyes, va durar aproximadament una hora i mitja, i va comptar amb unes quantes actuacions escèniques i musicals. Les encarregades de donar el tret de sortida van ser Sol Picó i Emma Vilarasau, que posteriorment van donar pas a la interpretació de “Crema-ho tot” del cantautor Joan Dausà i la posada en escena d’El Fang, la pluja i No s’apaguen les estrelles de la mà de Cristina Plazas i Raquel Ferri.

Una altra de les actuacions de la nit la van signar Mariona Escoda i Daniel Anglès, que van interpretar plegat una versió molt emotiva de “Amor particular”. Les germanes Clara i Ariadna Peya van oferir una proposta que combinava piano i coreografia. Julio Manrique i Josep Maria Pou van optar per pujar junts a l’escenari, amb Marta Roma al violoncel, i Manel Rosés va oferir un tast del seu circ.

Miki Núñez, Sopa de Cabra, Carme Portacelli, Judit Neddermann i la companyia La Calòrica, entre més, van protagonitzar alguns dels moments de la nit, en una gala en què es van anar intercalant vídeos i que va mantenir durant tota l’estona un to emotiu, amb aplaudiments després de cadascuna de les actuacions. Un dels més sentits van rebre’l els artistes valencians arran d’Imagina’t, una peça emotiva i reivindicativa que parlava de tot el que s’ha viscut durant les darreres setmanes al País Valencià, dels efectes de la gota freda, de la gestió de les institucions i de la feina dels voluntaris.

“Som ací perquè el teatre fa presents els absents, ara més que mai hem de tornar als escenaris per explicar les seues històries”, deien els actors, agraint l’ajuda de Catalunya entre forts aplaudiments, amb el públic de la sala dempeus. La companyia Dagoll Dagom va ser l’encarregada de posar punt final a la vesprada.

Les entrades de l’esdeveniment tenien un preu de trenta euros amb una fila zero pensada per a les persones que volguessin col·laborar. Entre les entitats adherides, hi havia representació de les arts escèniques de Catalunya i l’estat espanyol, entre més entitats culturals i empresarials.

Els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil han trobat el cos de Felip Blanchar, el pescador d’Arenys de Mar que va desaparèixer el passat 21 de novembre, quan havia sortit a pescar i va caure a l’aigua.

En un comunicat, la Guàrdia Civil explica que ahir va rebre l’avís de la presència d’un cos a la platja de Sant Pol de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), que posteriorment es va identificar com el del pescador de 78 anys.

Ara se’n farà l’autòpsia per a determinar si Blanchar, un veí molt estimat a Arenys de Mar, va ser víctima d’un accident o d’un problema de salut.

El president electe dels Estats Units, Donald Trump, ha promès que imposarà un aranzel del 25% a totes les importacions de Mèxic i el Canadà. A més, també ha amenaçat d’augmentar d’un 10% els imposts que s’apliquen als productes importats de la Xina.

“El 20 de gener, com una de les meves primeres ordres executives, signaré tots els documents necessaris per a cobrar a Mèxic i el Canadà un aranzel del 25% sobre tots els productes que entrin als Estats Units i les seves ridícules fronteres obertes”, ha anunciat en un missatge a la seva plataforma Truth Social.

El republicà ha pres aquesta decisió pels “estrangers il·legals” i el “crim i les drogues” que, segons ha declarat, travessen la frontera.

“Milers de persones travessen Mèxic i el Canadà, i porten crim i drogues a uns nivells mai vists. Ara mateix, hi ha una caravana que ve de Mèxic, formada per milers de persones, amb la intenció imparable de travessar la nostra frontera, actualment oberta”, ha dit.

Trump ha assenyalat que Mèxic i el Canadà podien “resoldre fàcilment aquest problema latent des de fa molt de temps”. “Exigim que utilitzin aquest poder, i fins que no ho facin, és hora que paguin un preu molt alt!”, ha dit.

Els aranzels, segons Trump, es mantindran fins que no “s’aturin les drogues, en particular, el fentanil”.

La sèrie ‘Punt de no retorn‘, produïda per 3Cat i dirigida pel periodista Raül Gallego, ha guanyat l’Emmy Internacional en la categoria de sèrie documental de format curt. “Hem assolit el repte que ens vam proposar de portar 3Cat i TV3 a l’àmbit internacional i competir amb les millors produccions internacionals. I ho hem aconseguit amb la primera temporada”, ha declarat Gallego.

The International Emmy® for Short-Form Series goes to “Punt de no retorn [Point of no return]” produced by 3Cat TV3 Catalonia#iemmyWIN pic.twitter.com/IDGMotM4XI

— International Emmy Awards (@iemmys) November 26, 2024

‘Punt de no retorn‘, que fa poc que ha estrenat la segona temporada, ha rebut més premis dse renom, com ara el Webby, el Rory Peck i el Picture of the Year Awards. “Aquest premi també és per a tothom involucrat en la sèrie i sobretot per als productors amb qui he treballat sobre el terreny en cada país”, ha afegit.

Els Emmy Internacional es lliuren a Nova York i distingeixen els millors programes de televisió emesos i produïts fora dels Estats Units.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

“Em falten cinc anys per a jubilar-me i no crec que puga tornar a veure aquesta part de l’edifici en funcionament.” Amb aquesta contundència parla Juanfra Arrue, cap d’estudis del Conservatori Professional de Música José Manuel Izquierdo de Catarroja. Els dies van passant i, comprovant la inacció de la Conselleria d’Educació per a reactivar aquest centre educatiu, costa d’imaginar que siga possible de tornar a la normalitat en poc temps. Costa als professors i als alumnes, malgrat que tots estan disposats a lluitar fins al final. Ara, se senten completament abandonats per la Generalitat.

El 29 d’octubre l’edifici del conservatori va quedar completament inundat per la barrancada. Les dues plantes subterrànies eren plenes d’aigua i fang. L’aigua va destruir bona part de la sala d’actes. Els set primers dies, alumes, professors i voluntaris van traure, ells tots sols, el fang de la primera planta. Ni rastre de la Generalitat Valenciana, propietària de l’edifici. La intenció dels professors era baixar al pis de baix, però els bombers que es van encarregar de traure l’aigua els van assegurar que era perillós. I van decidir de fer una aturada per evitar riscs innecessaris. De llavors ençà, esperen que la Conselleria d’Educació actue. Però, ara com ara, TRAGSA, l’empresa estatal que s’encarrega de netejar els edificis afectats per la gota freda, assegura que aquesta faena no és per a ells, tenint en compte les condicions en què es troben les dues plantes subterrànies. Consideren que és un espai de risc.

En un primer moment, els bombers es van encarregar de traure l’aigua acumulada, però cada dia que passa n’hi ha més. “Quan se’n van anar els bombers, el 7 de novembre, van traure tota l’aigua, i només hi quedava fang. Però l’aigua ha tornat a pujar, i continua pujant cada dia” diu Juanfra Arrue. “Avui és un pam més amunt que divendres.” El problema és que la barrancada va trencar una canonada, i cada dia hi ha més aigua. “No sembla que ningú de la conselleria tinga la intenció de reparar-ho” denuncia Arrue. De moment, la planta -2, on tenien les màquines, torna a ser tot plena d’aigua. És impossible d’arribar-hi. I a la planta -1, on hi havia la sala d’actes, amb un piano de cua, i uns quants magatzems, l’aigua ja arriba quasi als genolls. De fet, les butaques de la sala d’actes ja tornen a ser submergides sota l’aigua.

I no són les úniques butaques que floten dins l’edifici aquests dies. La paret que separa el conservatori de l’auditori de Catarroja ha anat a terra. I ara la planta -1 dels dos edificis ha quedat connectada per un riu d’aigua. Per això ara es poden veure flotant en l’aigua del conservatori algunes de les butaques de l’auditori. El gran dubte és si tot això afectarà l’estructura de l’edifici. L’arquitecta de la Generalitat s’ha negat a avaluar l’edifici fins que no estiga net. De manera que tot plegat és una incògnita.

L’altre gran dubte és la salubritat de l’edifici. Tan sols d’entrar per la porta del conservatori t’has de posar la màscara, de la pudor que fa. Les aigües que ara s’acumulen a les plantes subterrànies provenen de la canonada. Per tant, són aigües fecals carregades de bacteris.

L’equip directiu viu amb perplexitat la proposta que els ha insinuat la conselleria: “Diuen que podem fer classes a la segona planta i a la tercera, que són netes.” Però el cas és que per arribar-hi s’ha de passar per la primera planta, on les parets són plenes de floridura. “Amb els voluntaris vam aconseguir deixar-ho completament net, però cada dia que passa hi ha més floridura. No aconseguim que se’n vaja de cap de les maneres.”

En cerca d’una alternativa per a instal·lar-se

La setmana passada l’equip directiu va arribar a acords amb la Societat Musical l’Artesana i el Col·legi Sant Antoni de Pàdua II, que és a tocar del conservatori. Tant els uns com els altres els cedien espais per a poder fer classes presencials com més aviat millor. Però la conselleria els ha esguerrat el pla. Els diuen que sols poden ser recol·locats en espais públics, perquè així ho estableix l’assegurança. “Nosaltres ja ens havíem espavilat per a reubicar-nos. El que no pot ser és que no ho puguem tirar endavant el nostre pla per les assegurances. Estem en una situació d’emergència màxima, dramàtica, canvien les regles del joc. Reclame a la Generalitat que busque una assegurança que ens permeta d’ocupar espais privats”, diu el cap d’estudis. I hi insisteix: “Necessitem una solució ràpida. Ja havíem repensat tots els horaris per poder-nos traslladar a aquests edificis.”

La conselleria els diu que cerquen una escola pública on reinstal·lar-se. “En una escola de primària no hi tenim res, només cadires i pupitres. Necessitem instruments, que és allò que ens ofereixen a la societat musical…”, explica Arrue. Han calculat que per poder funcionar caldria un mínim de vint pianos. “Què proposen, que deixem tots els instruments en una escola plena de xiquets? No veuen que això no té trellat?” A la societat musical tot era més fàcil, perquè ells havien pogut salvar tot el material i els el cedien.

A més, l’equip directiu denuncia que si van a un col·legi públic no podran accedir a fer-hi classe fins a les cinc de la vesprada. En canvi, al conservatori s’hi fa classe a partir de les nou del matí. “Per ací passen més de quatre-cents alumnes. Si només podem fer classe a partir de les cinc de la vesprada, és impossible.”

Què hauria passat si l’Ajuntament de Catarroja no hagués anul·lat les classes?

“Jo aquell dimarts tenia classe a les set del vespre. Aquests dies no he pogut deixar de pensar què hauria passat si l’Ajuntament de Catarroja no haguera suspès les classes a les dues del migdia. Jo hauria estat allí quan vingué la tromba d’aigua. M’agrada pensar que hauríem pogut pujar a dalt i passar la nit segurs. Però jo hauria estat a la planta -1, on tot ha quedat ple d’aigua”, ens explica per telèfon la cantautora Maria Bertomeu, coneguda artísticament com la Maria, que estudia cant valencià al Conservatori de Catarroja.

Bertomeu diu que són dies trists per a tots els alumnes, però puntualitza: “Vull deixar clar que en cap cas són dies caòtics, perquè el professorat fa una feina brutal. Es mobilitzen moltíssim perquè puguem tornar a fer classes, perquè els alumnes notem el mínim possible tot això que passa. És d’agrair.”

La gran dificultat de fer classe en línia

Malgrat la situació dramàtica que viuen, professors i alumnes van reprendre unes quantes classes la setmana passada. Però tot es fa en línia, cosa que dificulta l’ensenyament. “Estic convençut que ensenyar en línia va en contra de tots els principis pedagògics en la música”, assegura Juanfra Arrue. Per ell, amb una pantalla no pots saber com toquen realment els alumnes. A banda que en les classes en vídeo el so arriba amb segons de retard i, per tant, és impossible de tocar conjuntament.

Malgrat tot, la pandèmia va donar una certa experiència als professors. Xavier Benedito, més conegut per Xavi de Bétera, que és professor de cant valencià al conservatori, ens explica que ha recuperat el material que havia preparat durant la pandèmia. “Faig com si fora un karaoke: els envie un àudio i ells canten a sobre. També sóc conscient que jo tinc trenta-quatre anys i vaig estudiar comunicació audiovisual; per tant, tinc un recurs que no tenen tots els meus companys.”

El gran dubte ara és com avaluar, perquè la setmana que ve tocaria posar notes. “Fa un mes que no fem res; quina nota els posarem?”, és pregunta Benedito. “Aquest trimestre l’haurem de tirar al fem, esperem que el que ve ja no.” Aquesta és la intenció de tota la comunitat educativa: treballar de valent per tornar a la normalitat tan prompte com siga possible. Però la realitat ara mateix és que se senten absolutament abandonats per la conselleria.

The Washington Post · Shira Rubin

Tel-Aviv, Israel. Ari Krauss, reservista de la brigada d’elit Golani de l’exèrcit israelià, explica que passava els dies a Gaza fent esclatar els túnels que serpentegen el subsol de l’enclavament. A les nits, recorda, solia trobar-se amb uns altres pares desplegats al front  sobre un petit turó, on provava d’aconseguir prou cobertura per a parlar per videotrucada amb la seva filla petita.

Ara la seva feina li sembla un record llunyà. Al començament de la guerra, diu, la brigada va enviar una carta a la seva companyia en què es disculpava per haver-lo reclutat, però en què no es comprometia a fixar cap data per al seu retorn. La seva missió principal, deia la missiva, era ser soldat i servir l’exèrcit israelià.

Krauss, reservista de la brigada d’elit Golani de l’exèrcit israelià, a casa seva, a Tel-Aviv, aquest mes (fotografia: Ofir Berman/The Washington Post).

La situació de Krauss és molt semblant a la dels 80.000 reservistes israelians que han deixat la família, la feina o els estudis per servir al front de les cruentes guerres que Israel lliura tant al seu sud, a Gaza, com al seu nord, al Líban. Com més va més reservistes opten per no presentar-se a files, cosa que significa una llosa addicional per a un exèrcit sobrecarregat per una guerra regional que no fa sinó intensificar-se.

Nadav Shoshani, portaveu de les Forces de Defensa d’Israel, explicà en una sessió informativa la setmana passada que les xifres d’allistament de l’exèrcit s’havien reduït d’un 15% d’ençà del període posterior als atacs del 7 d’octubre de 2023, en què centenars de milers d’israelians de tots colors –molts dels quals sense ni tan sols haver estat convocats– van presentar-se a files.

Històricament, el país ha tingut un exèrcit permanent petit, tot confiant en els reservistes per a completar les files durant unes guerres que, en general, han estat curtes. Però, d’ençà del 7 d’octubre, Israel es troba immers en el conflicte més llarg de la seva història. Els primers mesos de la guerra, uns 350.000 israelians van ser cridats a files, una xifra significativa per a un país de menys de deu milions d’habitants.

Les pèrdues tampoc no han tingut precedents. Més de 800 soldats israelians han mort en combat d’ençà de l’octubre de 2023.

“Es miri per on es miri –la crisi econòmica, el peatge dels reservistes i les seves famílies i, per descomptat, els morts i els ferits–, la societat israeliana està definitivament al límit”, diu Gayil Talshir, analista polític de la Universitat Hebrea.

Chava Landau Zenilman –el marit de la qual, Ari, va morir al front de Gaza uns dos mesos després del 7 d’octubre– recorda la por visceral després de l’atac d’Hamàs al sud d’Israel.

El marit de Zenilman va morir en combat a Gaza poc després de l’atac del 7 d’octubre (fotografia: Ofir Berman/The Washington Post).

“Ens imaginàvem els terroristes entrant a casa per matar els nens als llits”, recorda. La dona assegurava que pràcticament no menjava ni dormia. “Intentava no imaginar-me la trucada”, diu. Quan finalment va arribar, diu que se li trencà el cor, però que no per això s’ha penedit que el seu marit hagués anat al front. “Lluitava pels nostres fills”, assegura.

Zenilman mostra una fotografia d’ella amb el seu marit, Ari, i la seva filla (fotografia: Ofir Berman/The Washington Post).

El servei militar del país, obligatori i universal, requereix que la majoria dels homes jueus serveixin uns tres anys, una xifra que es redueix a dos anys en el cas de les dones jueves. Els membres de la minoria àrab, incloent-hi els ciutadans beduïns i drusos, també són cridats a files. Però la comunitat ortodoxa, creixent i com més va més influent en la política israeliana, hi està exempta en bona part, un fet que ha aixecat molta polseguera entre la societat israeliana aquests darrers mesos.

El Tribunal Suprem israelià ha dictaminat enguany que els estudiants ultraortodoxos havien d’allistar-se a l’exèrcit, una sentència que amenaça la fràgil coalició política de dretes que encapçala el primer ministre, Benjamin Netanyahu. Quan, aquest mes, el ministre de Defensa israelià va donar el vist-i-plau a l’allistament de jueus ultraortodoxos, en resposta a la sentència del tribunal, Netanyahu l’acomiadà de manera fulminant.

L’exèrcit, que s’enfronta a una escassetat de tropes com més va més constrenyent, vol ampliar el servei obligatori i augmentar l’edat màxima dels reservistes. Però hi ha molts soldats que ja es troben al límit de les seves forces.

Un reservista de les forces especials, que parla amb la condició d’anonimat en compliment del protocol militar, explica que la seva unitat, que originalment comptava amb dotze efectius, ha quedat reduïda a tan sols cinc, perquè n’hi ha hagut set que s’han negat a presentar-s’hi.

“No hauríem imaginat mai una guerra tan llarga i complicada”, diu el soldat, que explica que, aquest darrer any, ha servit al front durant més de 300 dies. “Tampoc no ens hauríem imaginat que no hi hauria ningú per a substituir-nos”, afegeix.

Els soldats intercanvien històries de parelles que els amenacen amb un divorci. Moltes dones es veuen obligades a organitzar-se com poden com a mares solteres. En un moment en què la productivitat de l’economia israeliana ha caigut en picat i de manera generalitzada, moltes d’aquestes dones han de treballar menys hores per poder tenir cura dels fills.

La taxa de creixement econòmic d’Israel ha caigut d’un 2%, l’any passat, a una previsió d’un 1,5% enguany, segons que explica Benjamin Bental, president del Programa de Política Econòmica del Centre Taub de Polítiques Socials d’Israel.

Interior d’un restaurant del passeig marítim de Tel-Aviv, que ha hagut de tancar fa poc per problemes econòmics (fotografia: Ofir Berman/The Washington Post).

Abans de la guerra, una mitjana de 3.200 treballadors faltaven a la feina cada mes per servir com a reservistes, generalment, durant una part de la setmana laboral. Entre l’octubre i el desembre de l’any passat, aquesta xifra s’enfilà fins els 130.000 el mes, la majoria dels quals s’absentaven durant tota la setmana laboral.

Les petites empreses tanquen, les empreses emergents perden capital i les empreses d’èxit consideren de traslladar-se a uns altres països.

“Hi ha un cert esgotament”, afirma Shmulik Moskovitz, reservista i consultor empresarial israelià. Aquest pare de quatre nens ha passat més de 250 dies al front, enguany, on ha arribat a coincidir amb el seu germà.

Moskovitz, que diu que va perdre clients després d’haver estat cridat a files, lamenta que els programes de compensació econòmica del govern israelià han estat inadequats. Així i tot, assegura, “participar és sempre millor que no pas quedar-se a casa”.

“Som el país. Si no responem a la crida de l’exèrcit, no hi ha país”, diu Moskovitz.

Shmulik Moskovitz (dreta), en una fotografia amb el seu germà, Moshiko (fotografia: Ofir Berman/The Washington Post).

Per a molts israelians, els creixents costs socials, econòmics i humans de la guerra no han fet sinó augmentar-ne la urgència dels objectius: la derrota d’Hamàs a Gaza, l’alliberament dels més de cent ostatges que encara són retinguts a l’enclavament, i el retorn de 60.000 israelians obligats a abandonar les seves llars al nord del país.

Històries com la de Dor Zimel, comandant reservista, són emblemàtiques de la determinació del país. El 7 d’octubre, Zimel va presentar-se a cuita-corrents a la frontera entre Israel i el Líban per unir-se a la resta de la seva companyia. Unes setmanes més tard, va proposar matrimoni a la seva xicota amb un anell de diamants que li havia regalat un joier, el fill del qual havia estat assassinat el 7 d’octubre. A l’abril, Zimel va perdre la vida en un atac de l’Hesbol·là amb drons al nord d’Israel.

El pare de Zimel, Alon, assegura que vol que les FDI continuïn lluitant al Líban per protegir Israel d’atacs com el que va matar el seu fill.

“Si no, de què serveix tot això?”, es demana.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“No hi teníem res a fer, a Massanassa.” Aquesta frase, al costat de la que va pronunciar per a defensar el dret de conciliació familiar tant d’ell com del president de la Generalitat, acompanyaran per sempre més el conseller d’Educació, Cultura i Ocupació, José Antonio Rovira. És un comentari especialment dolorós perquè el va fer poques hores després de la mort d’un treballador de TRAGSA que netejava el recinte del col·legi Lluís Vives de Massanassa. I és una frase que descriu molt bé la tasca feta pel conseller d’ençà que es va desfermar la crisi originada per la gota freda el 29 d’octubre i que es pot resumir en un títol quasi novel·lesc: L’absència. També es podria titular La covardia.

Fa dies que Carlos Mazón s’amaga perquè sap que, vaja allà on vaja, serà escridassat. De fet, diumenge havia anunciat que aniria a Massanassa, però en veure que els ànims entre el veïnat estaven molt alterats, es va recloure al Palau de la Generalitat.

Una nova mort evitable recau sobre les espatlles de Mazón

Com Carlos Mazón, el conseller Rovira ha viscut amagat tots aquests dies, prop d’un mes. Els sindicats i els partits de l’oposició li retrauen que haja estat incapaç d’anar fins a un centre educatiu per a entendre què ha passat i en quin estat de desolació estan les escoles i els instituts de 22 municipis. Dissabte li ho van retraure els ciutadans, a crits i amb eslògans de tota mena, en una manifestació pels carrers de València per a exigir-li la dimissió.

Que dimitira ell i que dimitira Carlos Mazón. Però ni l’un se’n va ni l’altre el destitueix.

Tots dos comparteixen massa anys de complicitats zaplanistes i l’objectiu d’anorrear la llengua pròpia dels valencians tot convertint-la en una parla residual i de categoria inferior. I a això s’han dedicat d’ençà que va començar la legislatura.

Nou Consell tacat de fang

En aquest context, avui comença a caminar el pretès govern de la reconstrucció. Dues setmanes després d’anunciar una reforma en l’estructura del Consell, en prenen possessió els nous membres que, amb paraules de Carlos Mazón, han de retornar la normalitat a les famílies i les empreses que ho han perdut tot després de la gota freda del 29 d’octubre. Ells són els responsables d’entomar la dura tasca de la reconstrucció. El pànic a ser escrutats i preguntats arriba al punt que s’ha eliminat la cerimònia del traspàs de carteres entre els consellers que ixen i els que entren. El nou Consell naix en agonia, amb el pecat original d’un president que l’engendra sense haver assumit cap responsabilitat política per la gestió de la pre-emergència i de l’emergència. I, per tant, el fet que Carlos Mazón continue al capdavant del govern fa que aquesta mena de renaixement siga, en realitat, una extensió de l’acta de defunció d’un executiu amb un president i uns consellers que posseeixen uns càrrecs, però no la dignitat que representen.

Presidència de la Generalitat va difondre ahir les imatges de Carlos Mazón despatxant individualment amb la nova titular d’Indústria i turisme, Marian Cano; amb la de Justícia i Administracions Públiques, Núria Martínez; amb el d’Emergències i Interior, Juan Carlos Valderrama; i amb el vice-president per a la reconstrucció, el general Gan Pampols. La intenció era donar una imatge de normalitat institucional que no existeix.

Avui es faran la fotografia de família i sols hi apareixeran quatre consellers que eren en la del 19 de juliol de 2023. En un temps rècord, el Consell que Carlos Mazón va anomenar del canvi i dels millors s’ha transmutat en el Consell del fang que intenta gestionar les restes del naufragi polític i moral.

José Antonio Rovira és un dels supervivents, però, com al film Retorn al futur, la seua imatge es va desdibuixant com més va més. I amb ell continuen la vice-presidenta primera, Susana Camarero; el conseller de Sanitat, Marciano Gómez, i la titular d’Hisenda, Ruth Merino, a qui han arrabassat els galons de portaveu i Administracions Públiques.

Carlos Mazón continua entaulat a El Ventorro

Rovira, desenfocat

Com pràcticament tot allò que ha fet d’ençà del 29 d’octubre, Carlos Mazón arriba tard i fa curt en aquesta reforma, perquè en la fotografia oficial encara hi apareixerà José Antonio Rovira. La riuada i la barrancada han afectat 92 centres educatius i 24.000 alumnes en 22 municipis, però encara ara el conseller no n’ha visitat cap. Ni tan sols diumenge, quan un treballador de l’empresa pública TRAGSA es va morir en un accident netejant el centre Lluís Vives de Massanassa, no va considerar que fos important d’anar-hi. “No hi teníem res a fer, allà”, va dir, en plural, perquè també es referia al president de la Generalitat.

No hi tenien res a fer llevat de fer costat als companys de feina de l’home mort i mirar de conhortar-los. No hi tenien res a fer llevat d’escoltar la indignació dels veïns que fa prop d’un mes que conviuen amb el fang, la pols i la misèria en què els va sumir la gota freda.

Aquest menysteniment de la víctima mortal i dels damnificats tan sols és comparable amb les paraules de Nuria Montes a les portes del dipòsit improvisat a la Fira de València, quan, en un to totalment impropi i sense ànima, exigí als familiars de les víctimes que no s’acostassen allà per a res i que es quedassen en casa. Mazón va destituir Nuria Montes.

Com un alumne avantatjat, dels seus col·legues i predecessors del PP, abans que la investigació concloga, Rovira ja va dictaminar que l’accident havia estat “imprevisible”, que és aquest adjectiu amb què els agrada de tapar-se i que tan lleugerament llancen contra qualsevol que els pregunte per què passen les coses. L’accident del metro va ser imprevisible, i les 222 morts –fins ara– de l’aiguat també han estat imprevisibles segons la seua doctrina argumental.

La comunitat educativa denuncia l’abandó del conseller Rovira: “Posa en risc la nostra salut”

Els docents, abandonats

El conseller Rovira no ha visitat cap escola afectada per la gota freda, però és que fins la setmana passada no va decidir d’enviar brigades especialitzades a netejar els centres. Fins en aquell moment, si alguns han pogut tornar a obrir i rebre estudiants –mal que siga en condicions molt precàries– ha estat perquè els professors, les famílies i els voluntaris han fet unes tasques de condicionament que potser no els corresponien. Molts han reprès les classes sense tenir cap certificat de desinfecció de les instal·lacions que durant setmanes han estat habitades per un fang contaminat amb tota mena de detritus.

I és bressolat per aquesta ignorància que, dues setmanes després dels aiguats, Rovira va improvisar i va decretar una tornada a una normalitat més que fictícia als centres educatius. L’única finalitat d’aquesta pressa és la mateixa que té Carlos Mazón d’ençà que va quedar nu davant la negligència: tapar-ho tot de seguida.

Segons que denuncien els sindicats, el conseller Rovira envia circulars i notes de premsa per a anunciar la represa de les classes un dia determinat sense haver parlat abans amb la direcció dels centres; sense comprovar que els accessos són alliberats de fang i pols; i sense que l’entorn de les escoles haja deixat de ser un cementiri improvisat de cotxes i de tota mena de deixalles.

Compromís denuncia deixadesa de funcions perquè fa responsables els equips directius dels centres de la decisió d’obrir, quan els demana que avaluen ells la situació. L’acusen també d’haver abandonat la gestió dels centres educatius i de tenir un equip que no està preparat per a la reconstrucció.

Com no ho està aquest Consell, que naix amb la tara de ser presidit per la persona que es va instal·lar en la negligència i la indolència el 29 d’octubre i encara no se n’ha deslliurat.

Set anys després, encara hi ha un bon grapat d’interrogants oberts sobre els atemptats gihadistes del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Quin paper hi va tenir l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es-Satti? S’ha pogut confirmar la mort de l’imam? Com pot ser que el Centre Nacional d’Intel·ligència espanyol (CNI) no s’adonés que l’imam era el cervell de la cèl·lula, malgrat que era confident seu? El CNI hi va tenir cap paper, en els atemptats, tal com va afirmar l’ex-comissari José Manuel Villarejo?

La comissió d’investigació dels atemptats gihadistes del 17-A formada al congrés espanyol comença a treballar avui, un any després d’haver-se decidit de constituir-la, i ha de servir per a resoldre part d’aquestes qüestions. Els partits polítics tenen l’esperança que se sàpiga la veritat, que s’escateixi què va passar exactament els dies previs i posteriors als atemptats i que es depurin responsabilitats polítiques. Però tindrà un començament anòmal. El govern espanyol encara no ha desclassificat documents clau del CNI que revelen quina relació tenia amb Es-Satti. L’executiu de Pedro Sánchez es va comprometre a desclassificar-los a final de setembre, però el consell de ministres encara no ho ha aprovat i, per tant, la comissió d’investigació començarà amb documents encara classificats.

La reunió de la comissió comença a les 9.00 i és previst que hi comparegui, precisament, Félix Sanz Roldán, ex-director del CNI. Com que els documents sol·licitats per la comissió d’investigació continuen classificats, Sanz Roldán podrà evitar de respondre algunes de les preguntes que formulin els partits polítics, al·legant que la informació continua essent secret oficial de l’estat.

Deixant de banda Sanz Roldán, també és previst que comparegui José Luis Olivera, ex-director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO). Aquest organisme s’encarrega de gestionar i analitzar tota la informació relativa amb el terrorisme, la criminalitat organitzada i les organitzacions radicals de caràcter violent. El 17 d’agost de 2017, els Mossos d’Esquadra no en formaven part. No s’hi van integrar fins el 2018.

A part, els dies vinents també compareixeran l’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol Manuel García Margallo, l’ex-conseller d’Interior català Joaquim Forn i l’ex-vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría. També càrrecs destacats en la gestió política i policíaca dels atemptats, com ara José Antonio Nieto –ex-secretari d’Estat i de Seguretat espanyol– i periodistes i representants de les víctimes, entre els quals Javier Martínez, el pare d’en Xavi, el nen de tres anys mort a l’atemptat de la Rambla.

Javier Martínez: “Ja hem començat malament”

Javier Martínez té l’esperança que la comissió d’investigació del congrés espanyol serveixi d’alguna cosa, però està indignat pel fet que el govern espanyol encara no hagi desclassificat documents del CNI. En conversa amb VilaWeb, critica que no hagin tingut accés a informació clau perquè el PSOE no ha mogut fitxa i que tampoc no puguin formular preguntes clau a l’ex-director del CNI. “De moment, ja hem començat malament –diu–. No tenim cap paper desclassificat i hi ha moltes preguntes que no podrem fer.”

Alhora, agraeix la tasca de Junts per Catalunya, que va acordar de crear la comissió del 17-A en la negociació de la mesa del congrés espanyol, l’agost de l’any passat. Segons Martínez, la comissió ha de servir per a esclarir unes quantes qüestions. Diu que cal que se sàpiga tot allò que va passar realment en l’explosió d’Alcanar pocs dies abans del 17 d’agost de 2017. “Es va investigar d’una manera molt rara”, comenta. Destaca que a la casa hi havia alguna persona més i que el jutge instructor de la causa, Fernando Andreu, va reconèixer en un documentari de Netflix que encara quedaven coses per investigar. “L’he convidat a venir a la comissió d’investigació perquè parli, però m’ha dit que no”, explica Martínez. També vol que s’esclareixi per què no van sonar les alarmes mentre la cèl·lula consultava informació sobre atemptats a internet i per què va fallar l’aplicació de la llei europea de venda de precursors d’explosius. “Com ho van poder comprar tot això, sense que saltés cap alarma? Això és una negligència de l’estat”, exclama.

Martínez diu que el procediment de la investigació és del tot anòmal. “Normalment, primera hi ha una investigació política i després una de judicial. Aquí s’ha fet a la inversa. Com que ja ha estat jutjat, ara la gent no vol dir res. Com pot ser això?”, es pregunta. Malgrat tot, afegeix: “Sé que hi ha persones que saben coses, tinc l’esperança que surti alguna cosa.” Per una altra banda, lamenta que les víctimes del terrorisme continuen essent mal ateses i reclama que s’obri una oficina d’atenció a les víctimes a Catalunya. “Hem patit molt, continuem patint, la resta de víctimes també. Això durarà molt i el patiment s’allarga. Hi ha un desgavell, víctimes que no eren a la Rambla i consten en la sentència… Hi ha un gran descontrol i volem fer palès tot això”, diu.

Javier Martínez, pare d’en Xavi, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN).

Nico Krisch: “És una obligació ineludible d’Espanya d’aclarir si Es-Satti és viu”

El CNI, implicat en els atemptats?

Moltes de les qüestions que haurà d’esclarir la comissió d’investigació és si el CNI va tenir cap paper en els atemptats. L’ex-comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo va declarar el gener del 2022 –en el judici pel cas Tàndem a l’Audiència espanyola– que el CNI havia estat implicat en els atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils, i va assenyalar directament Sanz Roldán. “Jo he continuat treballant amb el CNI fins a l’últim dia. Vaig treballar amb ells per mirar de resoldre l’embolic de l’atemptat de l’imam de Ripoll, que al final va ser un error greu de Sanz Roldán, que va calcular malament les conseqüències de fer un petit ensurt a Catalunya”, va dir.

En un procediment judicial del 2021, Villarejo ja va dir que una font “molt important” havia avisat del “possible risc” d’atemptat a Barcelona, “com va passar lamentablement després a la Rambla”. I va afegir: “El CNI va dir que no era fiable, perquè abans havia treballat per a ells, però en realitat era un espia marroquí.”

La declaració de Villarejo apuntala les informacions sobre la vinculació del CNI amb els atemptats, aparegudes per primera vegada el 2019 al diari Público. Ara Sanz Roldán tindrà l’oportunitat d’explicar la seva versió en la comissió d’investigació que comença al congrés espanyol.

Quina documentació ha aportat el govern espanyol?

Tot i que el govern espanyol encara no ha desclassificat documents del CNI, l’executiu de Sánchez sí que s’ha avingut a aportar informació que requeria la comissió d’investigació. El Ministeri d’Inclusió i Seguretat Social hi aporta tota mena d’informació sobre la identitat d’Es-Satti, com ara el permís de residència de llarga durada i l’expedient d’expulsió de l’estat espanyol.

El Ministeri d’Interior també ha aportat informació que sol·licitava la comissió. Per exemple, detalla que no tenia el coneixement de cap mena de circular dins l’àmbit policíac advertint de l’aplicació del reglament europeu sobre precursors d’explosius i també aporta les actes de les juntes de seguretat de Catalunya d’ençà del 2011. I també la informació que, abans de l’any 2016, segons el CITCO, no hi havia hagut avisos de perill sobre els responsables de l’atemptat.

Demanda contra Espanya al TEDH per manca d’investigació

A començament de setembre Javier Martínez va presentar una demanda contra Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Martínez hi fa palès que l’estat espanyol va incomplir les obligacions d’investigar efectivament les circumstàncies de l’atac que va matar el seu fill i va ferir més de cent setanta persones. “A Europa, tenim la porta oberta per a dir el que sabem i el que pensem”, diu.

Martínez i el seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, critiquen durament la manera com es van fer les investigacions. Segons ells, les autoritats espanyoles van adoptar un enfocament “excessivament restringit” en els procediments penals i en van excloure preguntes clau sobre el rerefons dels atacs, la implicació dels autors i el paper de les autoritats espanyoles.

L’acusació principal és basada en la manca de transparència i la negativa a aprofundir en aspectes que podrien haver aclarit les connexions dels atacants amb serveis d’intel·ligència espanyols, sobretot amb Es-Satty. Martínez diu que la manca d’investigació efectiva per part de les autoritats espanyoles va significar una vulneració d’aquests drets, no solament per a ell, sinó també per a les altres víctimes i la societat en general, que tenen el dret de saber la veritat sobre els fets.

Per tot plegat, Martínez sol·licita al TEDH que declari admissible la reclamació i que reconegui la vulneració dels seus drets en relació amb la mort del seu fill. A més, demana que Espanya sigui obligada a fer una investigació completa i ràpida sobre les circumstàncies de l’atac i la responsabilitat dels implicats; i també que pagui una indemnització pels danys no materials soferts a conseqüència de la negligència de l’estat espanyol.

El poeta Francesc Parcerisas ha fet vuitanta anys i ho celebra amb l’edició de la seva obra poètica: del primer llibre que va publicar, Vint poemes civils, el 1965, fins a Natura morta amb nens darrer, de l’any 2000. Es deixa vint-i-quatre anys al calaix. Diu que ja vindran, que els llibres individuals publicats durant aquestes dues dècades del segle XXI encara es troben i que, per tant, el moment d’aplegar-los serà més endavant. Alhora recorda que la segona meitat del segle XX són els anys en què van transcórrer la major part de la seva vida i tota la formació emotiva, estètica i política. El volum Triomf del present (obra poètica 1965-2000), publicat per Quaderns Crema, té cinc-centes pàgines i també conté una obra inèdita.

—Aquest títol, Triomf del present, és interessant, perquè el present, segons com es miri, és una cosa relliscosa.
—Sí, és una cosa relliscosa, però és l’única cosa que tenim. No tenim res més. Jo no sóc agressivament, diguem-ne, “presentista”, però, tot el passat s’acumula en el present. El passat important ens ha conformat i fa que siguem allò que ara som, i el futur és inexistent.

—Però, aleshores, què és la memòria? Què són els records?
—La memòria i els records conformen el present. Cada vegada que recordem, recordem coses diferents. I, a més, recordem de manera diferent les mateixes coses. Els nostres records d’infantesa a vint anys i a vuitanta no són els mateixos, són diferents. Han estat acolorits per la vida que hem portat, per allò que hem fet. La memòria ho és tot, és la vida. Però tota la memòria la portem a sobre, és l’ara. Jo cada vegada que em poso a buscar, a bussejar en el passat, hi trobo coses diferents. I, a més, comprovo –sovint amb una certa sorpresa i sovint amb diversió també– que quan comparem coses amb amics o amb els germans els nostres records, les nostres experiències comunes, són totalment diferents.

—El record és una ficció.
—El construïm una mica a la nostra mida, tal com el necessitem. De vegades necessitem que el passat no ens faci mal; de vegades a l’inrevés, necessitem que ens aporti coses bones, però bé, les coses són com són.

Francesc Parcerisas

—Enteneu el present com un estat ple de contingut acumulat. Tanmateix, també es pot veure com un moment gairebé inexistent, el temps suspès per un instant.
—Sí, però passa que, per a mi, quan intentem suspendre’l, diguem-ne, aïllar-lo, ja ha passat. A mi m’interessa molt el temps en un sentit gairebé biològic, perquè trobo que allò que en diem vida amb majúscula, vida dels animals, dels vegetals, etc. és temps, només és temps. I tant els animals com els vegetals com les persones voldríem la vida, que són les nostres cèl·lules i els mecanismes químics que ens fan, voldríem perdurar, una certa eternitat. I com que això és impossible, el que fem és perpetuar-nos, reproduir-nos. Nosaltres no fem res més que reproduir-nos. Som aquí per reproduir-nos, per a res més. Que és una bestiesa, perquè fa milers d’anys que ens reproduïm, com fan les plantes, com fan els animals, per a no res. Simplement, per fer que uns altres que vindran, els nostres fills, els nostres néts, els nostres besnets, tinguin les mateixes preocupacions i no tinguin cap més finalitat que aquesta. De fet, no reproduir-se és una bufetada al temps.

—Caram…
—Tot això està molt ofegat per les religions. Les religions que invoquen una transcendència que ningú no ha vist ni ningú no coneix. Ningú no ha tornat després de mort. Mai. Ningú. I això és el primer que s’hauria d’ensenyar a les escoles. Però no s’ensenya. Vull dir, rendim culte als morts, a la memòria, etc. Tot això està molt bé per a poder passar aquests anys que ens toca d’anar passant. Però el temps és cruel. I nosaltres som una petita engruna que es dedica a fer coses d’aquestes: escriure poemes, escriure llibres, fer literatura, pintar…, per entretenir-nos. També, una mica, per clavar una bufetada al temps.

—Parleu d’una manera molt cruel de la vida entesa com a pas del temps.
—És que ho és.

—Aquesta manera d’entendre la vida, l’heu viscuda sempre així? Suposo que de jove la devíeu entendre diferent.
—Suposo que sí, que de jove veia la vida diferent. Sí més no, en els poemes de joventut s’hi veu una altra llum.

—En el prefaci acabeu dient: “Davant la nostra condició efímera […] m’ha semblat que el Triomf del present sempre pot ser entès com un petit llegat perdurable.”
—És una cosa que queda i potser alegra la vida, fa mínimament feliç els altres, en alguns moments. I això és un gran què, que a mi em provoca una certa sorpresa. No penso mai en aquesta possible transcendència.

—Aleshores, quan escriviu ho feu per a vós, exclusivament?
—Sí, sí, segur. No m’ho crec gaire. I no sols no m’ho crec gaire, sinó que penso que quan escrius com si fos un projecte, per fer una cosa determinada, em sembla una mica una impostura. Fas publicitat. Per sort la poesia és una cosa molt petita, molt reduïda. I aquest reducte està bé, és positiu, és quelcom més íntim.

—Aleshores, com supereu la impostura a l’hora de publicar?
—Crec que no se supera mai. Crec que tots els artistes som una mica impostors, una mica pornogràfics, perquè ens exhibim una mica. Exhibim la nostra intimitat, la nostra emoció, la nostra capacitat de verbalitzar això, de descriure-ho. Penso sovint en aquella gent que no ha deixat cap petja, que no ha tingut mai la necessitat de perpetuar-se en el record d’uns altres ni de deixar cap testimoni. Els admiro. Perquè jo sóc un esquirol que agafa les clofolles i les nous i les fica dins del forat de l’arbre i a mi m’agraden els papers i els papers vells, i trobar dins d’un llibre una foto on surt l’àvia… Això em fa volar la imaginació, em fa crear fantasies. Però aquest món de fantasies és una impostura respecte al món, un escapisme. Admiro el pagès que en té prou d’admirar el pas de les estacions, la natura. Tanmateix, quan s’aconsegueix que aquesta impostura sigui Bach, o sigui Mozart, o sigui Vivaldi, quina meravella, quins impostors tan meravellosos!

—Ara que parlàveu del pagès, a vós us caracteritza la capacitat de badar, fet que no està gaire en voga avui. Això també lliga amb el temps, amb fer un ús determinat del temps.
—Això lliga amb el temps i lliga amb la impostura, perquè aquest badar fa imaginar. Mires les persones, inventes històries… Anar amb autobús o seure en un bar i mirar com la gent passa… Però també mirar el mar o mirar el foc, on no hi ha història. Jo el mar el veig com una bèstia viva i sempre penso: “El mar en deu saber més que jo, fa més temps que hi és, és enorme, no para de moure’s. I no sé si augmenta o disminueix la quantitat d’aigua, però, aquest respirar que té…”

—Al llibre Triomf del present aplegueu l’obra poètica que va dels inicis, a la dècada dels seixanta, fins a l’any 2000. Els heu retocats, els poemes? Sou dels qui els reescriviu o dels qui considereu que no s’han de tocar, per respectar el moment en què han estat escrits?
—La segona opció. De Carner, només n’hi ha un. Carner era capaç d’agafar poemes de quaranta anys enrere i convertir-los en poemes nous. Però jo alguna vegada he intentat, com a curiositat, agafar un poema i preguntar-me: ara com el faries? Surt un altre poema que no hi té res a veure. I no m’interessa, perquè, a més, jo ara podria construir un poema, però no podria construir l’emoció que em va moure a escriure aquell poema. De manera que faria un pastitx. I no m’interessa. És com agafar una foto de quan era jovenet i passar-hi el Photoshop perquè no vols que se’t vegin els grans. Escolta, els grans són condició sine qua non del jove adolescent.

—Per què acabeu l’aplec de poesia l’any 2000?
—Perquè hi havia de posar un punt i em va semblar que tancar amb el segle era una bona data. D’altra banda, els llibres posteriors a Natura morta amb nens, que és l’últim que hi ha en aquest volum, són llibres que es troben encara a les llibreries com a llibres independents. I també perquè aquest volum fa cinc-centes pàgines i potser ja és excessiu. I acabar l’any 2000 també és acabar amb una època.

—A banda d’aplegar l’obra fins a l’any 2000, cal dir que el volum també conté obra inèdita.
—Vaig trobar l’inèdit Ombra encesa (1990), que no recordava que tenia, perquè és un llibre escrit abans de Focs d’octubre, i no vaig publicar perquè quan va sortir Focs d’octubre (1992) vaig pensar que ja s’hi explicava tot el que volia explicar. Però en aquest volum sí que tenia sentit que hi fos. I també era un esquer per al lector aviciat.

—Fent aquest treball de revisió, què heu vist que us hagi cridat l’atenció?
—He vist la moviola del temps. Hi ha hagut un parell de coses que m’han agradat. El primer llibre, Vint poemes civils, del 1965, m’ha agradat molt. Tenia por de trobar-lo pretensiós i no m’ho ha semblat. És un llibre molt natural, senzill, molt ben explicat, amb una influència evident de Salvat-Papasseit i de Cesare Pavese.

—Vau néixer a Begues per casualitat. Heu estat un home urbà tota la vida, excepte l’època que vau viure a Eivissa, del 1972 al 1979. En canvi, el primer llibre de poemes té molta ruralitat.
—Perquè als anys seixanta Barcelona era una capital gran d’una àrea rural. Jo vivia a Pedralbes, en una torre amb tota la família. I Pedralbes aleshores era un lloc allunyat. Hi havia carrers sense asfaltar, i allò que avui és l’avinguda de Pedralbes eren horts. I la Diagonal també. El creixement de la ciutat i, sobretot, la urbanització de la ruralia, és un fenomen molt més recent. Diria que és dels anys setanta i vuitanta. Avui la ruralia pràcticament no existeix. Això en els primers llibres hi és i després s’ha perdut.

—I què més us ha cridat l’atenció d’aquesta revisió feta?
—M’ha cridat l’atenció l’actitud que conté el llibre Latitud dels cavalls, del 1971-1972, que és un llibre molt trencador i encara l’he trobat molt viu. Era el moment de l’esclat de la poesia experimental, que trobo que ha quedat molt abandonada. No sé per quines raons, potser en favor d’una poesia més… no sé si dir-ne metafísica o experimental, però des del punt de vista lingüístic. En algun moment vaig tenir alguna temptació d’anar cap aquí, però no m’hi trobava. Jo necessito uns referents més objectivament palpables. Necessito un escenari per a escriure. Que el poema tingui un escenari i que aquell escenari, diguem-ne, funcioni. Per tant, que col·loquis el lector en un món objectiu i identificable. Si ho aconsegueixes, ja tens la meitat de la feina feta.

—Però no teniu la necessitat de la rima.
—Ni en tinc la necessitat ni n’he sabut mai. Si hagués tingut aquesta destresa m’hi hauria abonat. La rima em fa sentir encotillat i em sembla que surten els greixos pels forats. Amb el vers lliure em sento més còmode i més autènticament lligat al que vull dir.

—I això que dèieu sobre la poesia experimental, que ha quedat abandonada?
—Jo crec que hi va haver un camí d’experimentació als anys seixanta i setanta, que és l’esclat de Joan Brossa. És clar, en Brossa és molt Brossa, perquè és un home que va tocar moltes tecles i va fer moltes provatures, però hi havia altra gent que feia poesia experimental. Per exemple, Ràfols Casamada, que jo crec que és un gran poeta, un poeta innovador amb les formes, que no ha tingut mai la repercussió que va tenir Brossa. Però Brossa també va tocar tantes tecles que semblava fàcil de fer “brossisme” i no ho era. En Brossa s’ho va menjar tot. No hi ha un post-Brossa.

—I com veieu la literatura catalana avui?
—Jo la veig molt bé. Mai no ha estat tan bé. Mai.

—Dir “mai” és dir molt.
—El gruix d’escriptors, poetes, de València, de Mallorca, del Principat que hi ha i l’aparició de les dones escriptores! Abans de la guerra, saps qui eren els poetes? Maria Antònia Salvà, Rosa Leveroni i Clementina Arderiu. L’esclat de les dones escriptores actual era inimaginable als anys trenta del segle passat. I la producció, en nombre, és abassegadora. Ara és impossible estar al dia de tot el que surt. I hi ha gent molt bona i gent molt dolenta. Hi ha una novel·la popular de consum, traduïda i catalana, que no havia existit. Quan dic que hi ha un esclat excepcional em sembla que és objectivament cert. Ara, no hi ha públic lector. I això és una situació que em provoca perplexitat. Perquè em pregunto de què viu la nostra literatura. No som una literatura com l’anglesa o l’americana que ven centenars de milers de llibres. I em sembla un perjudici el sistema en general. Hi ha una qüestió de caràcter social, polític i del món. Per exemple, la situació de l’ensenyament aquí és un desastre. I a fora, també.

—Des d’aquesta realitat, hi veieu futur a la literatura?
—Sí, perquè és una activitat que no té substitut. La lectura en paper és insubstituïble. I això no vol dir que la societat no hagi canviat i l’afecti.

Josep Casulleras explica avui, en aquest article, el gran impacte que té el film Surveilled de Ronan Farrow als Estats Units.

El film, distribuït a tot el món per HBO, ha arribat en un moment molt especial, a les portes del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. El periodista de The New Yorker, per això mateix, l’ha convertit en un avís.

L’avís diu que, en general, els ciutadans tendim a veure tot això de l’espionatge contra els dissidents polítics com una cosa típica del tercer món, de règims dictatorials clàssics.

Però, precisament a partir de l’experiència catalana, Farrow explica que això no és així. Diu que aquesta persecució també pot existir en les democràcies, i per a demostrar-ho se serveix de l’exemple d’Espanya i la persecució política contra els catalans. Espanya hi ix marcada com un estat capaç de destruir la democràcia per lluitar contra els dissidents, per impedir la independència de Catalunya. I això Farrow ho fa servir com un avís d’allò que podria fer, a partir del gener, Donald Trump.

Aquells qui hàgeu pogut veure el film deveu haver comprovat que el Catalangate ocupa un espai central en el relat, un relat del qual l’independentisme català ix molt ben situat i del qual Espanya ix molt malparada.

Poques vegades els catalans devem haver tingut una oportunitat com aquesta de remarcar davant les grans audiències mundials la causa justa de la independència catalana, que no és sinó la impossibilitat, per al moviment independentista, de viure en democràcia dins l’estat espanyol. La impossibilitat de resoldre per les vies democràtiques el conflicte entre totes dues nacions.

L’èxit del film i el gran ressò internacional que ha originat contrasten, però, amb l’ús polític –gairebé nul– de l’escàndol per part dels partits independentistes catalans. Cosa que no puc entendre.

Quan vam tenir les primeres constatacions d’aquest atac, els partits independentistes van posar el crit al cel, lògicament. El president Aragonès fins i tot va anunciar que aquest espionatge era tan greu que donava per acabat el diàleg amb Pedro Sánchez. Junts, també aleshores –el maig del 2022–, s’expressà amb les paraules més contundents possibles. I, tanmateix, dos anys més tard, tothom sembla haver oblidat la gravetat dels fets mentre intenta pactar amb el dirigent socialista a Madrid. I quan dic tothom vull dir els partits polítics independentistes.

Per què?

Solament se m’acuden dues explicacions. La primera seria la inutilitat, i ho dic en termes estrictament professionals: que no saben aprofitar un fet tan greu com aquest.

Però la segona explicació és la que em sembla més raonable: que l’espia, la X del Catalangate, es diu Pedro Sánchez. I ni ERC ni Junts estan disposats a enfrontar-s’hi, a enfrontar-se amb el PSOE, a trencar amb els socialistes espanyols. O que, si més no, no estan disposats a enfrontar-s’hi per un afer com aquest.

Raonablement –crec que això seria lògic–, un comportament tan greu del govern socialista espanyol hauria d’implicar el trencament de relacions amb ells. Radical. Ni que fos per prevenció i seguretat, tenint en compte que ni tan sols tenim cap garantia que hagen frenat l’ús del Pegasus, que hagen deixat d’espiar tothom, encara avui.

Tanmateix, tot sembla indicar que per als partits independentistes, amb els matisos que vulga fer cadascun, la conveniència cronològica –tenir bona relació amb el PSOE a Madrid ara i aquí– s’imposa a la defensa de la democràcia i els drets humans. I fins i tot a un possible aprofitament del comportament de l’estat espanyol per a explicar-nos davant el món, per ajudar que els estrangers vegen clar per quina raó no hi ha cap més camí viable, per als catalans, que la independència.

Les coses són com són. Tenim això que tenim.

 

PS1. Ara que aviat farà un mes de la gota freda que va destruir bona part de l’Horta Sud i la Ribera, la situació sobre el terreny continua essent apocalíptica. I el caos polític, monumental. El president Mazón presenta ara el nou govern, però, com explica molt bé en aquesta anàlisi Esperança Camps, és un govern que naix mort.

PS2. La desmesurada regulació i la qualitat insuficient de la normativa originen una enorme inseguretat jurídica a les pimes i alhora els és un entrebanc seriós per al creixement, la innovació i la inversió. Amb la seua solvència habitual, Jordi Goula ens ho explica en aquest article: “Quan l’excés de burocràcia ofega les petites empreses“.

PS3. Avui els tres candidats a presidir Esquerra Republicana de Catalunya faran l’únic debat previ a la votació del congrés del partit, tan decisiva per al futur del grup polític format pel president Macià. El podreu seguir en directe ací a VilaWeb, però abans Odei A-Etxearte ens explica en aquest article les claus del debat i, de fet, de la campanya fins avui.

PS4. Tots aquests continguts i més els oferim cada dia amb accés obert perquè la nostra missió és ajudar a mantenir ben informat el conjunt de la societat. En canvi d’això, us demanem que aquells qui us ho pugueu permetre ens ajudeu a tirar endavant i a continuar essent presents en totes les vostres pantalles. Feu-vos subscriptors voluntaris de VilaWeb.