L’emblemàtic restaurant Terra d’Escudella anuncia que tancarà després de les festes de Sants. A mitjan juliol, l’establiment ja va informar que abaixaria la persiana, però sense cap data concreta. Avui, en canvi, ha comunicat a les xarxes socials que l’últim dia serà el 31 d’agost, després de les festes de Sants.

Tot i que no teníem data de tancament concertada, ara ja la tenim. Farem les festes de Sants i el 31 d’agost serà el darrer el darrer dia. pic.twitter.com/zoCucmiJrw

— Terra d’Escudella (@TdEscudella) August 25, 2024

 

Feia vint anys que aquest projecte cooperatiu, que sempre ha tingut un compromís amb la llengua catalana i la cultura, estretament vinculat amb el moviment de l’esquerra independentista dels Països Catalans, servia als veïns del barri de Sants i de la resta de la ciutat. La decisió de tancar és fruit del pas dels anys, el desgast físic i mental, la covid, la inflació, la gentrificació i la falta de relleu, tal com explicaven fa unes setmanes en un comunicat en què, a més, recordaven que l’objectiu del projecte era “posar a l’abast de tothom la rica cultura gastronòmica dels Països Catalans i treballar en comú per la recuperació d’aquelles tradicions que s’hi relacionen, per mitjà del menjar, la beguda i les festes populars”.

Comunicat del terra d’escudella@DO_sants pic.twitter.com/8binvqnnO6

— Terra d’Escudella (@TdEscudella) July 18, 2024

Les autoritats franceses han detingut el presumpte responsable de l’incendi deliberat que ahir va cremar una sinagoga al Llenguadoc i va deixar un agent de policia ferit.

“El presumpte autor de l’incendi de la sinagoga ha estat detingut”, ha assegurat el ministre de l’Interior francès, Gérald Darmanin, en una publicació a X, en la qual ha donat les gràcies “a les forces de l’ordre, i principalment al RAID per actuar amb gran professionalitat malgrat els trets”.

Ahir, un agent de policia va resultar ferit a conseqüència d’un incendi intencionat que va afectar una sinagoga del municipi de la Mota Granda, al Llenguadoc.

Les primeres recerques van revelar que l’incendi es va produir cap a les 8.30 per la deflagració de dos vehicles, un dels quals guardava un cilindre de gas. L’agent va ser ferit, quan intentava d’establir un perímetre de seguretat, a causa de l’explosió d’una bombona de gas d’una graella que era al pati de la sinagoga. El govern francès ho ha considerat un “acte antisemita”. “No podem acceptar que s’ataqui al jueu francès perquè equival a atacar a tots els francesos”, ha subratllat el primer ministre sortint, Gabriel Attal qui, alhora, assegura que han evitat el que podria haver estat “una tragèdia absoluta”.

El Ministeri de Sanitat libanès ha informat que han mort almenys tres persones en atacs israelians al sud del país, arran dels bombardaments entre Israel i el Líban d’aquestes últimes hores. Dues persones s’han mort en un “atac de l’enemic israelià” al poble de Tiri i una tercera en un “atac d’un dron d’Israel a un cotxe en el poble de Khiam”, segons diu el comunicat del Ministeri, qui també informa de dos ferits, un dels quals sirià.

El comunicat del Ministeri libanès arriba després que aquest matí el ministre de Defensa d’Israel, Yoav Gallant, hagi declarat l’estat d’emergència militar després d’haver bombardat instal·lacions del partit-milícia xiïta libanès Hesbol·là, tot al·legant que el grup preparava un gran assalt en territori israelià.

En un comunicat recollit per l’agència de notícies Bloomberg, el Ministeri de Defensa ha informat que l’estat d’emergència estarà actiu durant quaranta-vuit hores, en les quals l’exèrcit podrà “donar instruccions als ciutadans d’Israel, com ara limitar les reunions i tancar llocs quan calgui”.

Com a conseqüència, l’aeroport internacional Ben Gurion, el més important del país i situat als afores de Tel-Aviv, romandrà tancat, de manera que no enlairaran vols des d’aquest lloc i es desviaran aquells entrants a uns altres aeroports alternatius de la regió, segons que recull el diari Times of Israel.

L’exèrcit d’Israel ha defensat aquesta mesura tot al·legant que havia descobert que Hezbol·là “aviat dispararia coets, i possiblement míssils i vehicles aeris no tripulats” contra territori israelià. El seu portaveu, Daniel Hagari, ha explicat que les FDI ataquen objectius terroristes al Líban en un “acte d’autodefensa”.

“En un futur pròxim, Hezbol·là enviarà míssils i coets des de l’estat d’Israel. En resposta a això, aplicarem instruccions de salvament de la força aèria en les diverses àrees”, ha afegit en un missatge publicat al compte de X, al mateix temps que ha instat els civils libanesos a allunyar-se del perill “immediatament per la seva seguretat”.

Per part seva, Hezbol·là ha confirmat haver llançat més de 320 coets Katiuixa, i haver atacat almenys dotze posicions i bases militars israelianes, “en resposta a la mort de Fuad Shukr”.

En un comunicat emès per la cadena afí En Rajar, el grup xiïta s’ha alegrat que la primera fase s’hagi completat “amb un èxit total”, en un atac que pretén respondre a la “brutal agressió” de l’exèrcit israelià a final de juliol al sud de Beirut, on també van morir quatre persones, almenys dues d’elles menors d’edat.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El fundador i principal dirigent de Telegram, Pàvel Dúrov, ha estat detingut per la policia francesa. L’acusació es basa en el fet que “l’absència de moderació, de cooperació amb les forces de l’ordre i les utilitats que proposa Telegram el fan còmplice de tràfic d’estupefaents, d’infraccions pedocriminals i d’estafa”, i carrega així sobre les espatlles del creador l’ús que la gent en fa.

Dúrov té doble nacionalitat, francesa i russa, i viu a Dubai. Va abandonar Rússia quan Putin el va pressionar perquè l’estat tingués accés a les converses de Telegram.

L’ordre de recerca en contra de Dúrov era vigent només si es trobava en territori francès. Una font propera a la investigació ha declarat a  TF1/LCI: “Ha comès un error aquest vespre. No sabem per què… Aquest vol era només una etapa? En tot cas, està arrestat!”. Pàvel Dúrov havia esquivat aquests anys el pas per estats com el francès, que han posat la mirada en Telegram, precisament perquè l’aplicació defensa la privacitat dels usuaris i no col·labora amb la policia.

La detenció ha estat feta pels gendarmes de la GTA (Gendarmeria dels Transports Aeris). Pàvel Dúrov, inscrit al FPR (fitxer de persones en cerca), arribava directament de l’Azerbaidjan a París, on ha estat detingut a la pista de l’aeroport. L’ordre de recerca francesa havia estat emesa per l’OFMIN de la direcció nacional de la policia judicial francesa, basada en una investigació preliminar.

Aquestes setmanes la qüestió de l’eutanàsia ha ressorgit en el debat públic arran del cas d’una noia de vint-i-tres anys a qui la judicatura ha suspès una eutanàsia aprovada mèdicament. La jove té una discapacitat física del 76% per una lesió medul·lar causada per un intent de suïcidi i el seu pare va demanar la paralització del procés tot al·legant que la malaltia mental greu que té dificulta la seva capacitat de decisió. La informació que es té sobre el cas és escassa i parcial, però ha posat damunt la taula un debat sobre els límits de la llei d’eutanàsia que ja fa temps que es té en uns altres països: com aplicar-la en casos en què es veuen involucrades malalties mentals?

Què en diu la llei?

El cas de la jove de Barcelona s’avalua amb la llei d’eutanàsia espanyola aprovada el 2021 després de molts anys de lluita d’associacions i activistes, amb un fort consens social i entesa generalment molt garantista. Aquesta llei no diferencia entre malalties a l’hora de poder-se acollir a aquest dret, sinó que només parla de dos supòsits: el del “patiment greu, crònic i impossibilitant” i el de “malaltia greu i incurable”. Tampoc no estableix diferències entre malalties físiques i psiquiàtriques ni esmenta la qüestió de les malalties mentals.

“Fas servir l’eutanàsia perquè necessites ser lliure, però no vols morir”

Per tant, aquestes malalties no en quedarien excloses, però alhora el Tribunal Constitucional espanyol va avalar la llei fent-ne una interpretació que sí que les exclou: deia que aquest patiment greu s’ha de presentar sempre com “una malaltia somàtica en el seu origen, malgrat que el patiment pugui ser d’ordre psíquic, de manera que no inclouria la malaltia psicològica o la depressió”. Aquesta interpretació va inquietar membres d’unes quantes comissions de garanties, les que decideixen sobre les sol·licituds, així com entitats per una mort digna i experts. “Des d’un punt de vista científic, aquesta distinció pot no estar justificada, ja que tant el dolor crònic com el patiment mental poden generar un nivell de malestar que justifiqui la consideració de l’eutanàsia”, diu Narcís Cardoner, director del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau.

De moment, el Ministeri de Sanitat espanyol revisa el manual per incloure de manera més clara que les malalties mentals puguin motivar la sol·licitud d’eutanàsia sempre que siguin greus, incapacitants, cròniques i sense possibilitat de millora.

Capacitat per a decidir

Ara bé, en aquesta relació eutanàsia-malalties mentals cal establir diferències. “No és el mateix cas el d’una persona que només té una malaltia mental, o que en té més d’una, però només té malalties mentals, que el d’una persona que té una malaltia general i que a partir d’aquesta situació ha desenvolupat una malaltia mental”, considera Josep Toro, psiquiatre, psicòleg i professor emèrit de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona. En el segon cas, per exemple el cas d’una persona que ha desenvolupat una depressió arran d’un impediment físic molt gran, la qüestió de la salut mental no hauria de ser un impediment per a la sol·licitud de l’eutanàsia, sempre que la malaltia mental permeti de prendre la decisió amb totes les capacitats.

“L’última persona que vaig valorar en aquest sentit tenia una patologia de dolor crònic persistent”, explica Cardoner. “Ens vam qüestionar si el fet d’estar deprimit el podia dur a demanar l’eutanàsia, però és que seria lògic que fos com a reacció al dolor. Aquesta reacció depressiva li impedia de decidir? Vam dir que no, que podia decidir. En altres casos he dit que no estava d’acord amb aplicar-la perquè considerava que no s’havia fet prou per millorar la persona.” Ara bé, el doctor reconeix que són situacions complexes en què és difícil tenir-ho clar del tot, mentre que Toro alerta que en molts casos aquesta capacitat per a decidir pot estar molt condicionada pel trastorn.

“Per una banda, em preocupa que no donem autonomia a les persones pel fet de tenir una malaltia mental, sempre lluito contra aquest estigma”, reflexiona Cardoner. “Per una altra banda, però, són persones més vulnerables i estan subjectes a una malaltia fluctuant, amb situacions transitòries, temporals… Aquesta incertesa és inherent a la malaltia mental, i tot això condiciona que considerin que la solució al seu patiment és la mort.” “Normalment, en la depressió crònica, per exemple, hi ha oscil·lacions”, afegeix Toro. “No sempre s’està igual de malament. A banda, hi ha depressions cròniques lleus.”

Quan la malaltia mental és el centre

Ara bé, què passa amb els casos –molt minoritaris– en què es demana l’eutanàsia i només hi ha malaltia mental o aquesta és la principal? “Les malalties mentals es poden acollir als dos contextos eutanàsics: el del patiment greu crònic impossibilitant i el de malaltia greu incurable. Malgrat que no es puguin valorar d’una manera tan tangible com unes altres malalties, no pot ser que en quedin excloses”, considera Cristina Vallès, presidenta de l’associació Dret a Morir Dignament.

Tanmateix, alguns experts assenyalen que la dificultat rau en el fet que mai no es pot considerar que una malaltia psiquiàtrica sigui irreversible. “En salut mental tenim una manca de marcadors objectius per a concloure que no pot evolucionar”, explica Cardoner, que no es mostra del tot contrari a aplicar-la en tots aquests casos, però que sí que en destaca les complexitats. “Sempre hi ha un potencial de recuperació. Les situacions que es poden arribar a plantejar com a cròniques es poden resoldre. L’objectivitat que existeix en patologies com les oncològiques no existeix en els trastorns mentals.” “L’eutanàsia fa referència a un quadre irreversible, i això en una malaltia mental no es pot dir. Pots tenir un pacient que no millora, però no pots assegurar que és irreversible, en teoria sempre hi ha possibilitats terapèutiques”, afegeix Toro. “Malalties com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar en algunes persones sí que poden considerar-se ‘per sempre’, però això no significa que no puguin ser tractats i mantenir-los controlats o estabilitzats.”

Des de Dret a Morir Dignament reconeixen aquesta complexitat, però subratllen el patiment greu, crònic i impossibilitant que a vegades es presenta. “Potser pateixes esquizofrènia o depressió des de fa molts anys, has fet molts tractaments i tens un patiment que és intolerable per a tu. Aquí l’autonomia del pacient ha de passar per sobre, si no, posem en dubte tota la llei”, diu Vallès. “És relatiu que en les malalties generals aquesta irreversibilitat sí que hi sigui de manera clara. Pots anar aguantant un pacient amb càncer durant molt de temps, però ell et pot dir que no vol passar per més quimioteràpia. Ramón Sampedro no patia cap dolor físic, però tenia un patiment psíquic que no volia continuar tenint. I amb les malalties que causen dolor físic també t’argumenten que amb cures pal·liatives el desig de morir desapareixeria, i en cap cas ho hem acceptat com un argument vàlid contra l’eutanàsia.”

Què genera el desig de morir?

Un punt important aquí –que tindrà en compte el manual del ministeri– és el de dirimir fins a quin punt el desig de morir prové de la mateixa malaltia mental; és a dir, si n’és un símptoma, una manifestació temporal de la patologia. En definitiva, si sense la malaltia mental aquest desig desapareixeria, o si, per contra, aquest desig prové d’una altra circumstància, encara que hi hagi una malaltia mental pel mig. “Hi ha trastorns en què precisament el fet de voler llevar-se la vida és un símptoma de la malaltia, com ara la depressió”, reflexiona Cardoner. “Entrem en cert conflicte ètic perquè, al cap i a la fi, els professionals lluitem contra el suïcidi. Però, per una altra banda, també hem de respectar-los l’autonomia. Si no hi ha una interferència en la seva capacitat de decidir, per què hem de qüestionar que el seu dolor és menor que en una malaltia física?”

Vallès reconeix les contradiccions que es poden tenir en l’àmbit terapèutic, i recorda un cas que va viure com a voluntària pel dret de morir dignament: “Un psiquiatre em va dir que patirien per donar el vistiplau en aquests casos perquè estan entrenats per a evitar suïcidis. Però em va reconèixer que també es qüestionava fins a quin punt havia de fer patir alguns pacients en determinats casos molt concrets.”

Toro comenta que aquests casos en què es demana l’eutanàsia i el desig de morir és motivat només per la malaltia mental han de ser, forçadament, molt minoritaris, i que per això és un debat poc desenvolupat dins el món psiquiàtric. “És molt difícil que una persona amb idees suïcides et digui que vol que la matis, no passa mai.”

L’experiència d’uns altres països

En uns altres països, com ara els Països Baixos i Bèlgica, s’ha permès l’eutanàsia en aquests casos de manera més explícita, i fa temps que això genera debat a causa del fet que, tot i ser casos minoritaris –prop de l’1%–, hagin augmentat. Cardoner ha parlat amb companys de professió d’aquests països. “Un d’ells em va dir que en els casos en què hi ha un risc molt alt de suïcidi i han fet una avaluació que dóna una perspectiva de millora molt baixa, prefereixen d’atorgar l’eutanàsia per evitar una mort violenta i traumàtica. És un debat que no té resposta única. Cal mirar cas a cas de manera molt exhaustiva.”

De fet, un estudi ampli, detallat i que tingui en compte totes les complexitats i possibles errors és el que s’acostuma a fer en tots els casos en què es demana l’eutanàsia. “La Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya és absolutament garantista i primmirada“, defensa Vallès. “I, evidentment, si la persona és en el pic d’explosió de la seva malaltia mental, en aquell moment no és competent per a decidir. Es fa una avaluació amb molts especialistes, amb discussions que duren dies, i molt més extrema que en els casos en què no hi ha malaltia mental. De totes les sol·licituds, més del 50% es deneguen, i això encara és més acusat en aquests casos.”

La persona que es vol sotmetre a una eutanàsia ha de donar el consentiment dues vegades en un període de quinze dies, i cal donar un darrer consentiment informat. Uns terminis, considera Cardoner, que quan hi ha involucrades malalties mentals poden ser insuficients: “És discriminatori negar l’eutanàsia en aquests casos, però la naturalesa de la malaltia mental té unes peculiaritats. La temporalitat, fluctuació i possibilitat de recuperació hi són presents, i, per tant, es recomana de dilatar la situació.”

Més enllà del debat científic

L’associació Dret a Morir Dignament tem que aquest debat s’acabi instrumentalitzant per a atacar una llei garantista i necessària. De fet, la defensa del pare de la noia en el cas de Barcelona l’exercia Abogados Cristianos. “Quan fan recursos contra la llei s’aferren a casos de malalties mentals perquè saben que causen més rebuig social”, alerta Vallès.

Per una altra banda, a Cardoner també li preocupa que es puguin acabar eixamplant massa els criteris i no s’acabin esgotant les vies terapèutiques, o, fins i tot, invisibilitzant problemes socials: “Quan mires el perfil majoritari de les persones que han rebut eutanàsia amb la malaltia mental com a causa principal en països com ara Bèlgica i Holanda, sovint veus que són dones de més de cinquanta anys amb malalties cròniques i un suport social reduït. Això també ens fa plantejar en quina mesura hi ha equitat en el tractament i biaixos d’edat i gènere. Són més mediàtics els casos que afecten gent jove, però no són els majoritaris.”

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va publicar fa poc El ‘Vocabulario de Enguera y de la Canal de Navarrés’. Els parlars d’Énguera, Anna, Xella, Bolbait, Navarrés, Quesa i Bicorb. És una obra de Joseph Gulsoy, que parteix d’un Vocabulario enguerino, de Jaime Barberán, i de la tasca de Manuel Sanchis Guarner per a l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. El vocabulari en si ocupa 455 pàgines del volum i va acompanyat de tres estudis de l’autor sobre els dialectes de l’àrea castellanoparlant del País Valencià, els anomenats parlars xurros. Aquests estudis van precedits d’una presentació de Verònica Cantó, presidenta de l’AVL, i d’una introducció de l’autor.

Qui és Joseph Gulsoy?

El professor Joseph Gulsoy (1925) és un lingüista nascut a Ordu (Turquia), d’origen familiar armeni i nacionalitzat canadenc. Es va formar com a enginyer a Turquia i el 1950 es traslladà al Canadà per prosseguir els estudis. Però va canviar d’opinió i es matriculà a la Universitat de la Colúmbia Britànica, a Vancouver, per cursar estudis de llengua i literatura anglesa, francesa i alemanya. Tanmateix, acabà especialitzant-se en l’estudi del castellà. El 1955 es traslladà a la Universitat de Chicago, als Estats Units, on fou deixeble de Joan Coromines i s’introduí en la recerca de la llengua catalana. Es doctorà el 1961 amb una tesi sobre el Diccionario Valenciano-Castellano, de Manuel Joaquim Sanelo (obra publicada el 1800).

Coromines el convencé perquè l’acompanyés en alguns dels seus viatges pels Pirineus i pogué aprendre’n la metodologia per a l’estudi dialectal i, sobretot, la manera de relacionar-se amb els informants, majoritàriament pagesos, per establir-hi una relació de confiança. El 1957 va fer el primer viatge al País Valencià, on travà amistat amb Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Josep Giner i Marco.

Una recerca llarga i interrompuda, però rigorosa i minuciosa

La història del vocabulari és llarga i curiosa. Va vinculada a tres personalitats del camp de la filologia: Joan Coromines, Manuel Sanchis Guarner i Ramón Menéndez Pidal. Aquest darrer va deixar escrit en el Manual de gramática histórica española (edició del 1941) el desig que algú estudiés el dialecte de dos municipis de la Canal de Navarrés, Énguera i Anna, sobretot perquè hi havia observat l’oposició entre els sons de la essa sorda i la essa sonora, un tret considerat un arcaisme dialectal del castellà. Joan Coromines va convèncer Gulsoy que se n’encarregués. El 1962 hi va anar per primera vegada, a fer enquestes a la població, i va comprovar in situ que aquella característica fonètica era plena a Anna, força completa a Énguera, ja no tant a Xella, Bolbait i Navarrés i gens a Quesa i Bicorb; és a dir, aquest sol fenomen dividia en quatre parts la comarca.

Però en aquell viatge va descobrir una altra cosa: la gran riquesa lèxica d’aquells parlars, especialment  la gran quantitat de catalanismes. Alhora, va restar fascinat pel “Vocabulario enguerino”, de 1.200 entrades, elaborat per Jaime Barberán el 1934-1935, quan tenia dinou anys. Va conèixer personalment Barberán, que era batlle d’Énguera (ho fou entre el 1958 i el 1970), i que Gulsoy defineix així: “Un intel·lectual apassionat per la cultura i la parla del seu poble.” Barberán l’ennovà sobre l’existència de revistes escrites en enguerí i Gulsoy forjà la idea de “compilar el vocabulari més ben documentat dels dialectes hispans”.

Del 1964 al 1968 va recollir material per al seu vocabulari i, tot d’una, va saber que l’eminent filòleg Manuel Sanchis Guarner també volia estudiar aquests parlars. Es van posar d’acord i es van repartir la feina: Sanchis Guarner s’encarregaria de l’estudi fonètic i gramatical i Gulsoy del vocabulari en general. Del 1970 al 1975, tots dos van aplegar materials.

I el 1975, quan ja volien començar a redactar el vocabulari, Joan Coromines –mestre de Gulsoy– el va convidar a col·laborar amb ell i Max Cahner en la redacció del gran Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, una col·laboració que es va allargar amb la confecció de l’altra obra magna de Coromines: l’Onomasticon Cataloniae, que s’acabà el 1988. Amb això es va estroncar l’obra començada amb Sanchis Guarner, que es va morir el 1981.

Gulsoy no comença pròpiament la redacció del vocabulari fins l’any 2006. I l’acaba el 2020, quan ja té noranta-cinc anys. “Vaig començar la redacció del Vocabulario en edat avançada, i he tingut moments molt difícils amb el deteriorament de la salut, especialment de la visió i de les forces mentals”, diu a la introducció.

Malgrat això, el llibre és d’una exhaustivitat i d’un rigor exemplars. Conté 6.700 entrades, de mots corresponents al vocabulari tradicional de la comarca. I cada entrada conte les dades habituals en aquestes obres (categoria lèxica, definició i accepcions), però també exemples d’ús recollits per l’autor i explicacions etimològiques detalladíssimes. A més, al costat de cada accepció s’indiquen –quan cal– els pobles on s’empra; i al costat de cada exemple, la font (oral o escrita). Així mateix, hi ha, ara i adés, comparacions amb les llengües o dialectes veïns: valencià, aragonès, murcià…

Dialectes xurros i dialectes mixtos

Els diccionaris no s’acaben d’avenir a l’hora de definir els parlars xurros. El DIEC diu que el xurro és la “varietat de l’espanyol parlada a les comarques occidentals del País Valencià”. El diccionari d’Alcover i Moll diu que xurro vol dir “pertanyent a la part de l’antic Regne de València on parlen aragonès o murcià”. El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana precisa: “parlar de l’àrea de llengua castellana del País Valencià, especialment de l’Alt Millars, l’Alt Palància, el Racó, els Serrans i la Foia de Bunyol.” Tanmateix, en els estudis publicats en aquest volum, el professor Gulsoy afina més la definició: “parles castellanes de base aragonesa i amb molts elements valencians.” Les quatre comarques on es parla xurro són –de nord a sud– les que esmenta el diccionari de l’Enciclopèdia. Però la comarca que estudia Gulsoy és la que hi ha a continuació, més al sud, la Canal de Navarrés, amb més elements catalans que no pas les quatre anteriors. Tots aquests trets van cridar l’atenció del filòleg espanyol Ramón Menéndez Pidal, que va demanar que s’estudiessin específicament els parlars d’aquests pobles. Aquesta és la tasca que van començar durant els anys seixanta Manuel Sanchis Guarner i Joseph Gulsoy i que ara, finalment, ha vist la llum amb aquest volum.

Algunes característiques de l’enguerí

Gulsoy destaca d’entrada la diferència entre les característiques d’Énguera, Xella i Anna i la resta. En aquests tres pobles, per exemple, es manté la diferència entre sibilants sordes i sonores: casa i queso es pronuncien amb essa sonora; en canvi, pasar amb essa sorda.

Així mateix, en aquestes tres localitats es distingeix la pronúncia de la b (boca, árbol, abeja…) i de la v (cavallo, uva, vaca…, a més dels imperfets com ara cantava, comprava…).

A Énguera i Anna hi ha un bon nombre de termes catalans. Criden l’atenció, per una banda, mots pronunciats amb o oberta, com ara bigot, fesol i garrot. En alguns casos, la o és tan oberta que es confon amb una a. És el cas d’àliba (òliba, amb el significat de ‘badoc’) o de batistat (és a dir, batistot, ‘desmai, pèrdua dels sentits’).

I, per una altra banda, hi ha tot un seguit de mots amb el so de xeix, com ara aixá (aixada), aixeta, caixa, coixín, arruixar i madeixa. Per a veure la diversitat d’aquest parlar, vegem l’exemple d’aixada. El Vocabulario ens informa que es diu aixá o ixá a Énguera i Anna; ajada o jada (amb j castellana) a Xella i Bolbait; asada (amb essa sorda) a Navarrés; i azá (amb la z castellana) a Quesa i Bicorb.

Gulsoy estudia a fons l’origen dels mots que aplega i arriba a aquesta conclusió: “El parlar d’Énguera té afinitats aragoneses i ha de considerar-se com de base aragonesa essencialment. La seva valencianització es deuria majorment al nucli de població de llengua catalana. Els parlars de la Canal tenen també trets aragonesos i llur mescla amb el valencià es deuria, com l’enguerí, als pobladors de llengua catalana.”

He sentit moltes crítiques contra Carles Puigdemont, no tan sols de part de la caverna mediàtica, sinó també d’independentistes bascs i catalans. El meu respecte a tots ells, i fins i tot la meva coincidència en algunes de les raons que esgrimien per mantenir aquesta actitud crítica. Tanmateix, crec que és de justícia valorar l’actitud de Carles Puigdemont, qui més enllà dels seus encerts i errors, és un símbol de la resistència i la confrontació amb l’estat espanyol. I aquests dos valors són pilars fonamentals per a l’alliberament de les nacions. No entro a ponderar si la seva ha estat una estratègia correcta. El meu agraïment, a més de personal, és pel testimoni de coherència i fermesa que ha aportat. Una vegada més, té el mèrit de deixar en evidència que aquest estat espanyol es fonamenta en el cop militar del 1936.

Puigdemont, estiguem d’acord amb ell o no, és i serà per a molta part de la població de Catalunya un símbol de la lluita per la seva nació anul·lada en l’àmbit polític pels estats espanyol i francès, i minoritzada en la seva llengua i cultura. Quan es va exiliar va organitzar un aldarull a escala internacional. Va ser un símbol viu de la denúncia davant de tot el món de què passa a l’estat espanyol, amb les nacions que es rebel·len contra el centralisme. Un aldarull per a la vella Europa que segueix sense reconèixer en el seu si innombrables nacions i cultures oprimides. Puigdemont, igual que milers de militants bascs i juntament amb tots els presos i exiliats de Catalunya, ha estat un símbol de la repressió salvatge. Heus ací tota la judicatura colpista reaccionant com a boja en la seva persecució cercant la foto-trofeu de Puigdemont detingut, emmanillat i humiliat, i, tanmateix, amb la seva rebel·lia, ha deixat en evidència l’actuació antidemocràtica de Llarena i companyia.

El simbolisme de Puigdemont està fonamentat sobretot en la seva valentia per ensenyar les dents a la repressió que utilitza l’estat contra tots aquells que ens rebel·lem contra la submissió. Són les seves actituds que no proliferen entre els polítics, i sobretot entre els polítics amb tanta responsabilitat institucional. Parlar és fàcil, donar consells als altres, sense arriscar res personal és una cosa corrent, però oferir el millor de la vida per defensar la llibertat de la comunitat, és el més bell, és exemplar. I la força del simbolisme de Puigdemont radica en la persistència en aquesta actitud. Mantenir constant l’enfrontament amb els aparells jurídics, comunicatius i policíacs de tot un estat durant més de sis anys per a una persona que ha estat president d’una comunitat autònoma de vuit milions de persones no és qualsevol cosa. Jo, de moment, només conec una persona així: Carles Puigdemont.

L’última aparició a Barcelona i posterior escapada que alguns han ridiculitzat, jo la catalogo com un acte de dignitat i coherència. Em pregunto per què estaria obligat a lliurar-se a les mans d’un jutge prevaricador. Els partits catalans han negociat una amnistia, aprovada per la majoria del congrés, i als jutges no els n’hauria de quedar una altra que aplicar-la. Llarena ho sap i és conscient que la interpretació que fa de “malversació de fons” és diametralment oposada a la dels legisladors i que la seva actitud és de clara prevaricació. En qualsevol altre estat democràtic aquest jutge seria substituït immediatament perquè burlar-se del poder legislatiu és un greu delicte. Però el govern del PSOE és presoner d’un sistema en el qual part de la seva judicatura actua com a “matons” fent i desfent com volen.

L’estat espanyol, després de la “modèlica” transició política, està submergit en una greu crisi. Pedro Sánchez sap que ha d’abordar una profunda democratització que passa per canvis radicals en la pròpia judicatura, però no té la valentia per a un canvi així; l’esquerra continua dividida en mil subgrups i a punt per a la brega; la dreta, després de perdre les eleccions, vol arribar al poder com sigui, i per això utilitza jutges i fiscals antidemòcrates per desgastar el govern. En aquesta tessitura, els socialistes sembla que no tenen mitjans ni valentia per a posar una mica d’ordre. Llarena és un greu problema perquè fomenta el “colpisme” en l’estat espanyol. I Puigdemont ha evitat una humiliació en tota regla, a la seva persona i a tota la nació catalana. I jo me n’he alegrat i molt.

És cert que per a avançar en l’alliberament nacional dels pobles sotmesos és fonamental d’actuar de manera coordinada entre les diverses forces polítiques, sindicals i socials i impulsar una estratègia unitària, objectiu en el qual desitjo que Puigdemont faci la seva important aportació tot reactivant el procés d’alliberament que anhela un sector majoritari del poble de Catalunya. Però els pobles necessiten també actituds simbòliques, de persones que ajuden a crear una certa èpica de resistència a la dominació i amb valentia per a trencar motlles. Saber valorar els Puigdemont de torn també resulta important, jo diria que és imprescindible; no sigui que la diferència de visions polítiques, totalment respectables, ocultin actituds valentes de gran vàlua simbòlica. Actuar guiats per la raó és primordial, però cal recordar que les emocions i els sentiments també són vitals i bàsics. I paga la pena subratllar la dimensió èpica dels processos d’alliberament.

Tasio Erkizia
Militant de l’esquerra abertzale

 

Tasio Erkizia Almandoz és un ex-sacerdot, professor i polític basc. Va participar en la fundació de la coalició Herri Batasuna (HB) el 1978 i hi va pertànyer fins a la desaparició el 2001, essent membre de la Mesa Nacional durant 18 anys. Va ser tinent de batlle de l’Ajuntament de Bilbao, diputat al parlament basc i portaveu amb Jon Idigoras de la coalició independentista. El febrer del 1997 va ser empresonat i condemnat a set anys de presó, però el juliol del 1999 va ser excarcerat. El 2011 va tornar a ser sentenciat per l’Audiència espanyola a un any de presó per haver participat, el 2008, en un acte de record al militant d’ETA José Miguel Beñarán “Argala”, en el 30è aniversari de la seva mort. El juny del 2021, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’estat espanyol per no haver respectat la llibertat d’expressió d’Erkizia.

La tranquil·litat habitual del petit municipi de Boncourt, al nord-est de Suïssa, es va trencar sobtadament el 22 de juny de 1974. En la foscor i quietud de la nit, el so d’uns trets va sobresaltar el miler d’habitants d’aquest poble que formava part del cantó de Berna, just a tocar de la frontera amb França. L’esglai va ser majúscul quan es va saber que un noi local, Maurice Wicht, havia quedat malferit per una bala disparada a poca distància. I la commoció va arribar el 9 de juliol, quan es va morir a causa de les ferides a l’hospital de Porrentruy, un mes i mig abans de fer vint-i-cinc anys.

La seqüència dels fets recollida a la sentència judicial del cas va establir que Wicht havia sortit aquella nit fatídica amb dos companys amb la intenció de penjar una bandera en un edifici del municipi i un veí, pensant-se que eren lladres, havia disparat a terra amb un revòlver i una de les bales, rebotada, va anar a parar a la seva esquena. La versió oficial –un desgraciat accident fortuït– no va fer el pes a una part important de la població de Boncourt i dels pobles de la contrada, convençuts que al darrere hi podia haver una motivació política tant per la data com per la bandera.

Homenatge a Maurice Wicht a l’estela que té dedicada a Boncourt, en el cinquantè aniversari de la mort.

En efecte, l’endemà de l’incident luctuós, set districtes francòfons del cantó de Berna (majoritàriament germanòfon) havien de fer un referèndum sense parangó a Suïssa, el país dels plebiscits populars: la papereta preguntava als electors si volien segregar-se de l’òrbita de Berna i constituir el vint-i-tresè cantó de la Confederació Helvètica, la República i Cantó del Jura, representat amb la bandera blanca i vermella amb bàcul episcopal i feixes que Wicht havia intentat de penjar al poble que el va veure néixer i morir.

El 23 de juny de 1974, per 36.802 vots a favor i 34.057 en contra, una part dels ciutadans convocats a les urnes van decidir de crear un nou cantó separat del de Berna, que, malgrat que reconeixia a la seva constitució el poble jurassià des del 1950, no sadollava ni de bon tros moltes aspiracions de la seva població francòfona. Amb el resultat ajustadíssim d’ara fa mig segle, el nou territori dins la Confederació Helvètica va començar a fer els primers passos fins a la constitució formal, el primer de gener de 1979, amb capital i seu parlamentària a Delémont, després de nombrosos referèndums locals, cantonals i nacionals. S’arribava a un dels punts culminants de l’anomenada qüestió jurassiana, que clavava les arrels amb uns primers moviments secessionistes just abans de la Gran Guerra i sobretot amb l’eclosió d’un potent moviment independentista després de la Segona Guerra Mundial, amb el Groupe Bélier al capdavant, a favor de la creació d’un estat propi en aquesta zona de Suïssa integrada des del Congrés de Viena de 1815 al cantó de Berna.

El parlament del cantó del Jura, on el març del 2018 es va debatre la possibilitat d’oferir refugi al president Carles Puigdemont.

La reivindicació d’un cantó propi, esperonat per la diferència lingüística i la consideració generalitzada de rebre un tracte injust de Berna, va arribar a nivells de tensió política importants, a mitjan dècada del 1960, que es van traduir en episodis inèdits de violència en un país a ulls del món sinònim de pacifisme i neutralitat. El Front d’Alliberament del Jura (FLJ), un petit grup clandestí partidari de l’acció directa, va protagonitzar entre el 1962 i el 1966 desenes d’atacs en forma de pintades, destrossa de rètols i sabotatges, a més d’alguns incendis de barraques militars aïllades i fins i tot atemptats amb explosius a favor de la independència del Jura. Els dos capitosts del grup, Marcel Boillat (1929-2020) i Jean-Marie Joset (1932-2009), foren detinguts el 25 de març de 1964 i condemnats per la justícia suïssa a 8 anys i 7 de presó, respectivament, que no van arribar a complir íntegrament: Joset va obtenir la llibertat condicional al cap de dos anys i Boillat va decidir d’escapar-se del centre penitenciari de Crêtelongue sis mesos després d’haver-hi entrat, el 18 de febrer de 1967. Així recordava l’evasió: “Compartia cel·la amb un pres a sou del director, que em vigilava constantment. Però tenia un punt feble: li agradava el tabac. Vaig demanar als meus amics que me n’enviessin, tot i que jo no fumava. El meu company de reclusió va abaixar la guàrdia i un dia d’hivern, amb l’ajuda d’uns amics de fora que em van portar roba, diners, el meu passaport i un cotxe amb conductor, em vaig escapar. Quan vam arribar a Simplon, el conductor es va espantar en veure els agents de duanes. El cotxe es va aturar a la neu. El vaig tranquil·litzar, vam baixar-ne, vam saludar els agents de duanes i ens van ajudar a empènyer el cotxe fins al coll, cap a Itàlia. Original, oi?”

Màquina utilitzada per Marcel Boillat per escriure els comunicats del FLJ, actualment exposada al Museu del Jura a Delémont.

El militant jurassià emprenia una fugida, a través de la Provença i de Catalunya (va viure un mes a Barcelona), que no es va aturar fins a Madrid, on fou detingut el 9 de juny de 1967. Tres dies després, les autoritats judicials suïsses ja havien presentat una demanda d’extradició. Però, sorprenentment, la petició no sols fou denegada, sinó que el règim franquista va decidir de deixar-lo en llibertat al cap de dos mesos i concedir-li l’asil polític mentre encara ressonava el famós crit del president francès Charles de Gaulle, en visita a Mont-real aquell mateix estiu: “Vive le Québec libre!”

Boillat, nascut el 1929 a Courtételle i convertit en petit hoteler abans d’abraçar la causa secessionista, deixava enrere la feina i la família al Jura per instal·lar-se al cor de Castella-la Manxa, a Daimiel (Ciudad Real), on va reprendre la vida de zero tant sentimentalment (es va casar en segones núpcies amb una espanyola) com laboralment (després de múltiples feines, va acabar de cap de personal d’un comerç alimentari). Amb certa sornegueria, en alguna entrevista havia comentat que mentre milers d’espanyols se n’anaven a cercar feina a Suïssa, ell s’havia convertit en el primer refugiat polític suís a Espanya.

Cartell històric a favor del Jura a l’entrada de Delémont.

No va ser fins al cap de vint anys de l’escapada, quan va prescriure la demanda d’extradició, que Marcel Boillat no va tornar a trepitjar el Jura, la tardor del 1987, en ocasió de la quarantena Festa del Poble Jurassià. Ironies de la vida, un atemptat d’ETA a la línia de tren cap a Barcelona va endarrerir unes quantes hores el trajecte de Le terroriste suisse, tal com va titular aquell mateix any el periodista Christian Moser el documentari que li va dedicar. Boillat encara hi va tornar el 1997 i el 2014 quan, ja retirat i dedicat en cos i ànima a la pintura, va exposar una mostra de la seva obra a Le Noirmont, on va deixar una frase per a la posteritat: “Mai no m’he penedit de res. Fins i tot m’he penedit de no haver fet més.” Aquell peculiar exiliat suís es va morir quatre anys després, el 5 d’abril de 2020, a Ciudad Real. L’endemà mateix fou enterrat a Daimiel, a l’ajuntament del qual va donar en vida un quadre de nom més que significatiu: El refugi suís.

Quasi com un epíleg de la seva vida i lluita, un any després de la mort la vila de Moutier, un dels tres municipis de la part francòfona del cantó de Berna que encara no havien fet el pas a la República i Cantó del Jura, va votar en el plebiscit més escrutat de la història de Suïssa –el 28 de març de 2021– per integrar-s’hi, finalment, per 2.114 vots a favor i 1.740 en contra. El districte de Moutier representa el colofó d’un procés autodeterminista constant, en aquest raconet de la Confederació Helvètica, obert l’estiu del 1974 amb el primer referèndum. Unes quantes exposicions commemoratives per tot el Jura i un homenatge davant el monument erigit en memòria de Maurice Wicht a Boncourt commemoren, enguany, el mig segle d’aquesta modèlica conjuració per a l’autodeterminació.

Aquesta setmana entrant arriba a les llibreries Colpisme, de Damià del Clot, amb el subtítol “De la violència miliar al lawfare judicial” (Voliana Edicions). Del Clot ja va sorprendre i marcar fa dos anys amb el llibre anterior, Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català. Ara, la reflexió sobre el procés continua. Colpisme és un assaig que posa al descobert les estratègies colpistes dels poderosos en un estat espanyol que malgrat proclamar-se democràtic tolera estratègies subversives d’alta intensitat i baixa. Amb pròleg de Carles Puigdemont i proemi de Jaume Alonso-Cuevillas.

Damià del Clot (Vilassar de Mar, 1973) és doctor en dret. Advocat, politòleg i escriptor. Professor associat de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat novel·la negra i assaig polític. Els seus darrers assaigs són Política ficció, l’anàlisi política a través de les sèries de televisió (UOC, 2018), Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català (Voliana, 2021), que ha estat traduït al castellà i a l’anglès, Anatomia del ‘deep state’ espanyol (Pòrtic, 2023), que també ha estat publicat en castellà. I amb Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial (Voliana, 2024) tanca una trilogia sobre la versió més fosca, perversa i profunda de l’estat espanyol.

Llegiu un fragment de Colpisme, de Damià del Clot (Voliana Edicions).

Jordi Solé Camardons, editor de Voliana explica als lectors de VilaWeb:

“La publicació per Voliana Edicions de Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català de Damià del Clot va fer que al cap d’un temps, el llibre i el concepte lawfare passés a ser esmentat sovint en les tertúlies i debats polítics dels mitjans de comunicació catalans; finalment el terme lawfare va començar a ser usat també pels mitjans de comunicació espanyols i entre polítics de la Meseta.

El terme ‘colpisme’ va començar a ser usat de manera equívoca o ambivalent, sobretot a partir del 2017, com a arma ideològica contra l’independentisme per sectors nacionalistes espanyols. Amb el llibre Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial Damià del Clot vol ajudar a recuperar el significat real del terme ‘colpisme’ al llarg de la història, per tal que no es confongui amb les accions dels moviments populars democràtics. D’una altra banda, l’autor denuncia que el colpisme ha passat els darrers anys de ser un recurs violent dels militars a ser una pràctica habitual de lawfare judicial.

Quan els poderosos perden o tenen por de perdre el poder, reaccionen amb violència. Ha estat així en el passat i és així en el present. L’exèrcit espanyol s’ha revelat com una institució que no ha tolerat el pluralisme, ni la democràcia, ni el respecte als drets fonamentals, ni la descentralització política. Quan Catalunya ha guanyat poder polític, els militars no han dubtat a utilitzar la força per imposar la seva llei; per arrabassar-lo. La violència, el terror i la mort travessa tots els cops d’estat fins que arriba la constitució del 1978 i el poder militar perd la força que tenia.

Amb la creació de l’estat de les autonomies, el centralisme polític espanyol ha d’aprendre a conviure amb nacions com Catalunya que reclamen més poder de gestió. És aleshores que l’alta judicatura espanyola agafa el relleu dels militars en la defensa de la unitat espanyola; una defensa que, sovint, queda extramurs de l’ordenament jurídic que diuen defensar. El cop passa de ser violent a ser de vellut. El poder dur es torna tou, però no deixa de ser un poder capaç d’exercir una violència institucional que li permet empresonar innocents, embargar béns o tergiversar el dret transformant una manifestació pacífica en una rebel·lió violenta o un moviment social com l’independentista en una organització terrorista.”

Podeu comprar Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial de Damià del Clot a la botiga de VilaWeb

Havia anat a visitar els meus avis a un poble al costat de València, però un imprevist va fer que m’hagués de comprar uns bitllets de tornada a Barcelona amb poc marge de maniobra. Encara faltaven més de vint-i-quatre hores per a marxar, però ja no quedava cap bitllet de tren. Ni un, tampoc per al tren que tarda quasi sis hores a fer el recorregut entre València i Barcelona. Aquesta oferta és un insult, com pot ser que encara es tardi tant per a anar d’un lloc a un altre? Però no, tampoc no era una opció, també estava ple. “Si no és possible diumenge, a veure si trobem lloc dilluns”, vaig pensar. Sí, estic acostumada al fet que l’oferta entre València i Barcelona és molt escassa, i, per tant, moltes vegades costa de trobar el bitllet que busques. Dilluns tampoc no hi havia cap lloc disponible, ni un. Ni al vespre. Si volia tornar amb tren, m’havia d’esperar a dimarts, a mig matí; abans, impossible.

Decideixo de mirar més alternatives, però la sorpresa és majúscula quan tampoc hi ha cap bitllet per a anar amb autobús ni amb avió. L’única alternativa és anar amb un vehicle privat o anar amb transport col·lectiu fins a Madrid i després anar fins a Barcelona. Perquè, sí: viatjar a Barcelona era impossible, però per a anar a Madrid hi havia unes quantes alternatives, no hi havia cap problema! No és casual. Fa anys que el govern espanyol, amb la col·laboració de Renfe, treballa per incomunicar els territoris dels Països Catalans. Treballen per aïllar el País Valencià de Catalunya i a la inversa. Quan vaig néixer, fa més de trenta anys, la premsa ja ho denunciava.

Entre València i Barcelona només hi ha sis Euromed diaris, encara que a l’agost ni això, enfront de les més de trenta connexions que hi ha entre València i Madrid. Encara més, el trajecte entre València i Barcelona tarda unes tres hores, mentre que a Madrid hi arribes amb una hora i mitja. La meitat de temps per a fer una distància molt semblant. Entre Barcelona i València hi ha 349 quilòmetres i entre València i Madrid, 360.

Però, és clar, entre Barcelona i València no existeix la línia d’alta velocitat, malgrat que els empresaris fa dècades que ho demanen de manera urgent. I deu ser de les poques línies de tren que en lloc d’anar reduint les hores de durada del trajecte, de tant en tant les augmenta. De fet, aquest setembre tornarà a passar. Durant cinc mesos no es podrà fer el trajecte que hi ha entre Tarragona i Sant Vicenç de Calders per unes obres. Sembla que tocarà fer transbord en un autobús per fer el trajecte per carretera. Encara que no és clar del tot, perquè Renfe, malgrat que les obres començaran el 30 de setembre, encara no n’ha volgut detallar el funcionament. El ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, deia aquesta setmana que no ho havien anunciat amb gaire antelació perquè tenien comprovat que si ho feien així, la gent se n’oblidava i no prestava atenció a l’actualització de la informació. Surrealista. Si he de viatjar el 30 de setembre i compro els bitllets ara, no sé què hauré de fer. Però si m’espero gaire més, em quedaré sense bitllets?

I a tot això hi hem d’afegir la quantitat de retards que hi ha. Tants, que aquells que l’agafem habitualment ens havíem tornat a experts a reclamar a Renfe, i ens havíem acostumat a viatjar de franc. Sabíem que tardaríem molt més a arribar, però si més no sempre ens tornaven els diners. Ara, ni això. Renfe va veure que no li sortia a compte i va decidir de canviar les normes. De fet, així ho confessava aquesta setmana Puente mateix: “Hi ha un sistema molt tensat i mantenir el compromís de l’any 1992 era un suïcidi econòmic per a la companyia.” Fins al juliol, l’operadora tornava la meitat del preu del bitllet dels trens de llarga distància quan el retard superava els quinze minuts, i el tornava íntegrament si el retard era de més de trenta minuts. Ara només retorna l’import íntegre dels bitllets de TGV, Avlo, Euromed i Intercity quan el retard és de més de noranta minuts. De fet, tan sols fa un parell de mesos que ha entrat en vigor i ja m’he trobat en la situació que el tren anava amb una hora de retard, però no podia reclamar res.

Total, que al final vaig haver de comprar un vol a Madrid per després agafar-ne un altre cap a Barcelona. Ho sé, una aberració ecològica, però amb tren encara era més complicat perquè els que van de València a Madrid arriben a Chamartín i els que van de Madrid a Barcelona surten d’Atocha; per tant, era impossible de combinar-los. Ara, més enllà de l’aberració ecològica, hi ha l’elevat preu que vaig pagar. Però, és clar, segons Óscar Puente si ho faig servir és perquè funciona correctament, si no, no ho faria servir. Sí, sí… el ministre de Transports espanyol s’ha atrevit a dir: “Aniria tanta gent amb tren si la conclusió fos que es presta un mal servei? Els espanyols són masoquistes? No, els espanyols pugen al tren perquè n’estan satisfets, ho negui qui ho negui.” No sé si els espanyols són masoquistes… però els catalans, una mica sí. Però no per gust, sinó perquè no tenim cap alternativa. Ja sé que ell està acostumat a anar amb cotxe oficial, però, sorpresa, no tots tenim aquest privilegi. No tothom té cotxe propi…

Ara, ells es deuen creure aquestes mentides. De fet, fa uns quants mesos la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola va publicar un informe sobre el balanç de la liberalització del transport de viatges per ferrocarril amb uns resultats escandalosos. De totes les línies analitzades a l’estat espanyol, l’única que perdia passatger era la de València a Barcelona. Entre el 2019 i el 2023, el nombre de passatgers entre Barcelona i València va baixar d’un 14%, i, en canvi, creixa d’un 85% la línia València-Madrid. I, és clar, defensen la reducció d’oferta per la davallada de passatgers, però el que s’haurien de preguntar és: per què cau la demanda? No deu ser pel mal servei que es dóna sempre? No deu ser perquè moltes vegades no hi ha un tren que et vagi bé per a l’horari previst?

L’altra pregunta que s’haurien de fer és per què ha crescut tant la demanda cap a Madrid. No deu ser perquè Renfe ja no té l’oligopoli i, per tant, hi ha molta més oferta? Perquè pots viatjar més de pressa i més econòmicament que no pas abans? Senyors de Renfe, no demanem cap miracle, res impossible, simplement el mateix que heu fet amb la línia València-Madrid. Volem que s’acabi l’oligopoli de Renfe, que puguem optar a unes altres companyies amb millors ofertes i serveis. Ah!, i que acabeu ja les obres de remodelació de la línia perquè puguem anar-hi amb TGV. Fa molts anys que demanem això a la carta als Reis i sempre ens heu menystingut. Ja n’hi ha prou!

Enguany ja han arribat més de 2.300 persones en barcasses a les costes de les Illes. Del gener al juliol s’han batut els registres de l’any passat, quan van arribar-hi 2.194 persones. Si la tendència continua de la mateixa manera, tot fa pensar que a final d’any s’haurà arribat a xifres rècord, les del 2022, quan van arribar-hi 2.625 persones.

Aquest mes l’arribada és massiva. Només en un cap de setmana van comptar més de cent persones i en tot el mes ja se supera el mig miler. “El factor determinant és el temps. També n’hi ha d’altres que se’ns escapen de les mans, però la calma de la mar és determinant”, explica Juanan Torres, referent de socors de la Creu Roja a Eivissa. Però no tan sols ho és el bon temps, ja que s’han detectat onades d’immigrants que no s’havien vist fins ara. Torres apunta que han superat les d’aquests anys en períodes en què no era tan comú de rebre aquestes onades i que la gran diferència amb uns altres anys és que sobretot s’han concentrat més arribades en menys temps.

És d’ençà de la pandèmia quan s’ha intensificat el nombre de barcasses. Per exemple, el 2017 arribaven a les costes de les Illes vora 277 persones. Aquest augment ha implicat que també augmentin els perfils que en unes altres ocasions no eren tan comuns, com ara dones, subsaharians, nins o nadons. És a dir, s’han detectat més famílies conjuntes, segons que exposa Torres.

De totes les Illes, Eivissa i Formentera són les que han rebut més de la meitat dels immigrants. Enguany, 1.293 persones, més del doble que el 2023, que supera també les arribades de l’any rècord del 2022, quan n’hi van arribar 658. La distància amb Algèria és el factor determinant, perquè Formentera n’és el punt més pròxim, a poc més de 200 quilòmetres. Així i tot, el rumb sol variar segons el port de sortida. Mallorca és el tercer punt d’arribada.

De fet, la policia espanyola ha reclamat un centre d’acolliment per a immigrants a Eivissa a causa de la sobrecàrrega de feina a la comissaria. Els que sí que estan preparats per a la sobrecàrrega de feina són la Creu Roja, que es dedica a la primera atenció. Torres explica que malgrat l’augment de les arribades, els equips d’intervenció estan preparats i no s’han vist desbordats. Un equip de voluntaris, conjuntament amb els tècnics de Creu Roja, es desplacen cap al punt d’intervenció cada vegada que hi ha un avís. Allà es munta un mòdul d’atenció sanitària i un d’atenció humanitària.

Cremades pel sol i el combustible

Quant a l’atenció sanitària, apunta Torres, es fa un triatge per detectar l’estat de salut de les persones que acaben d’arribar d’un viatge molt dur. En aquest punt, es decideix si poden atendre’ls en el mateix moment o si els han de derivar a un hospital perquè tenen malalties més greus o cròniques. El que més es troben, diu, són lesions per cremades, siguin del sol o pel contacte amb el combustible de l’embarcació, i problemes causats per la deshidratació. La resta de patologies solen ser més puntuals i diverses.

En el cas de l’atenció humanitària, es fa una entrevista social per detectar possibles vulnerabilitats. També els donen roba, sabates i material d’higiene. Quan es detecten perfils vulnerables, que han anat en augment aquests anys perquè la ruta és més controlada, els deriven a companys d’unes altres àrees perquè puguin fer el seguiment del cas. Una vegada s’acaba la intervenció de la Creu Roja, queden a disposició de la policia.

Malgrat que Algèria sigui sempre el port de sortida, aquestes persones han començat molt abans el seu periple migratori dins l’Àfrica i no són sempre les Illes la destinació final: molts cerquen d’arribar a la península o a països com ara França. En tot cas, el periple no acaba quan arriben perquè es troben en una situació d’incertesa en arribar.

Pas pel CIE

Després d’haver-los identificat i registrat, se n’avalua la situació legal. És a dir: si poden ser considerats sol·licitants d’asil, refugiats, víctimes de tràfic de persones, si queden en llibertat o si cal tornar-los al país d’origen, segons els tractats que l’estat espanyol tingui amb cadascun d’ells.

Les persones que arriben amb barcassa no poden estar detingudes més de 72 hores perquè no han comès cap delicte. Sí que són sancionats amb una falta administrativa. Si no poden demanar asil, els poden traslladar al CIE per un període màxim de seixanta dies. Si en aquest termini de dos mesos no s’ha dut a terme el procés de devolució, han de ser alliberats i queden en situació irregular. A partir d’aquí, un altre periple: intentar de regularitzar la situació malgrat tots els esculls amb què es troben.

Durant aquest procés, els immigrants tenen assistència legal. De fet, el Col·legi d’Advocats de les Illes ha establert un torn d’ofici fix d’estrangeria, servei que abans donaven advocats voluntaris. En el cas de menors no acompanyats, els consells són els que tenen les competències, pel fet que van ser transferides pel govern. El d’Eivissa ja fa temps que reclama més recursos per poder fer front a les arribades i denuncia que hi manquen professionals. A Mallorca, se n’acullen actualment més de 300.

Un jutge federal va dictaminar, a començament d’agost, que Google infringeix la legislació antimonopoli dels EUA quant a les cerques i la publicitat de text. El cas l’havia començat el 2020 el Departament de Justícia d’aquell país. Vint anys després del cas antimonopoli contra Microsoft, ha tornat a haver-hi un judici contra un dels gegants tecnològics. De moment, la sentència no ha determinat quines accions s’emprendran contra l’activitat il·legal de Google (que ha anunciat que hi recorrerà en contra), mesures que s’espera que es concretin ben aviat. No és la primera vegada que Google és declarada culpable de pràctiques monopolístiques. A la UE ha rebut unes quantes multes mil milionàries, i les autoritats comunitàries han aconseguit que els usuaris europeus puguin triar el cercador per defecte dels seus dispositius, sense que n’hi hagi un de predeterminat. Tanmateix, aquestes mesures no han tingut un efecte pràctic per a posar fi al monopoli del cercador nord-americà. Si Google tenia una quota de mercat en els cercadors del 80% el 2009 als EUA, que va pujar al 90% el 2020, actualment a escala mundial en té el 92%, mentre que la UE continua essent la regió on té una quota més gran de mercat, de gairebé un 95%.

Una posició que no és fruit de la casualitat

El jutge no ha acceptat totes les acusacions del govern nord-americà, i ha limitat les pràctiques monopolístiques en l’àmbit de les cerques generalistes i el mercat publicitari en format de text –però no amb la resta de formes publicitàries. En aquest sentit, Google ha incorregut en pràctiques il·legals per mantenir aquest domini absolut. Com ha pogut Google arribar a dominar el 90% de les cerques, i el mercat publicitari associat a les cerques? Com és que no ha sorgit cap competidor que li pugui plantar cara? Ni tan sols una empresa de la potència de Microsoft pot fer-hi res amb el seu cercador Bing, que té una quota mundial al voltant del 3%, la mateixa xifra que a la UE, mentre que als EUA és del 8%.

Les cerques actualment es fan principalment amb telèfons mòbils. I en aquest sector Google domina amb el seu sistema operatiu Android, que té una quota de mercat al voltant del 70%. Els de Mountain View (on té la seu Google) imposen condicions en relació amb el seu cercador (i més productes seus) a aquelles marques de mòbils que vulguin emprar Android. A més, en el cas de Samsung, un dels principals venedors de mòbils, amb capacitat de desenvolupar un cercador propi, Google li paga una quantitat anual perquè el cercador per defecte sigui el de Google i no pas un altre. Una quantitat econòmica que ara per ara no se sap, però que els analistes situen en milers de milions de dòlars anuals.

L’únic competidor en el sector mòbil que pot fer ombra a Android és Apple amb el seu iOS. Però aquí Google també té ben lligada la situació, ja que té un acord amb Apple perquè el seu cercador sigui l’opció per defecte dels dispositius de la poma. Durant el judici, els representants d’Apple van reconèixer que Google els va pagar 22.000 milions de dòlars el 2022, corresponents al 36% dels beneficis que va obtenir Google per la publicitat a les cerques del navegador Safari d’Apple. Si rep desenes de milers de milions anualment per part de Google, Apple no té cap incentiu ni per a canviar a un altre cercador de la competència, ni per a desenvolupar-ne un de propi.

Un jutge federal ha determinat que Google ha violat la legislació antimonopoli dels EUA.

De fet, els representants d’Apple van reconèixer durant el judici que no hi havia cap preu que pogués oferir Microsoft perquè Apple posés Bing com a navegador per defecte. “Microsoft ens va oferir Bing de franc. Ens podrien haver donat tota la companyia [i hauríem dit que no].” Apple no pensa canviar de cercador, ara per ara. Els de la poma tenen la capacitat tecnològica i econòmica per a desenvolupar un cercador propi, un producte sovint reclamat pels seus usuaris més fervorosos. Durant el judici es va saber que això representaria una despesa per a Apple de 6.000 milions anuals. Google, per la seva banda, l’any 2020 va fer una estimació que Apple necessitaria una inversió inicial de 20.000 milions per a replicar la infrastructura tècnica de cerca dels de Mountain View. Cosa que demostra que Google ha analitzat curosament l’amenaça d’Apple i com fer-hi front perquè els de la poma tinguin la sensació de fer-los la competència.

De fet, el cercador de Google fa vint anys que és la tria per defecte dels productes d’Apple. Però el contracte actual va entrar en vigor el 2016. Apple havia integrat funcionalitats de cerca al seu sistema operatiu, i això va causar una baixada del 10-15% en l’ús del cercador de Google, i unes pèrdues en publicitat del 4-10%. Amb el nou contracte, amb clàusules que evitaven això, Google passava a pagar vora 10.000 milions anuals, xifra que ha augmentat a 20.000 actuals. Representen al voltant del 15-20% del benefici operatiu de la companyia de la poma. Com apunten diversos analistes, l’acord entre Apple i Google seria el contracte més profitós del món tecnològic.

Apple, que és un dels responsables del monopoli de Google a les cerques, a la UE està obligada a facilitar el canvi del cercador per defecte als seus dispositius. Impossible desenvolupar una alternativa a Google, que fa i desfà com vol i perjudica comunitats senceres, com ara la catalana

Aquest acord és també extremadament beneficiós per a Google. La qualitat dels resultats de les cerques està directament relacionada amb el seu nombre. Més consultes vol dir més interaccions, més preguntes diferents, més clics concrets que fan els usuaris davant una diversitat de resultats. Google aprèn què és el que interessa en cada moment, i pot passar a oferir-ho en futures cerques, incrementant-ne la qualitat. La resta de cercadors, com ara Bing i DuckDuckGo, tenen un nombre de cerques molt inferiors, de manera que els és impossible de competir-hi perquè no depèn ni de diners ni de tecnologia. Tot depèn del nombre d’usuaris que escriguin consultes al cercador i triïn un enllaç abans que un altre.

Els de Mountain View també tenen un acord amb Mozilla, que rep al voltant de 400 milions anuals, i han eliminat la competència també en el front dels navegadors, una volta cobert Safari i essent els propietaris de Chrome, el navegador amb més difusió. Tot plegat fa que les grans companyies no tinguin cap altra opció, ni la vulguin, que optar pel cercador de Google. I això, d’acord amb les conclusions del jutge federal, té dues conseqüències directes. Per una banda, que Google hagi apujat el preu de la publicitat “sense cap limitació competitiva significativa”. Segons el jutge, “les proves demostren que Google crea subhastes [de venda de publicitat] amb preus més alts amb l’objectiu principal d’augmentar els ingressos a llarg termini”. Un fet que perjudica clients, consumidors i competidors.

Una altra conseqüència del monopoli de Google és que la companyia va analitzar què passaria si es comportés com només ho poden fer les companyies que tenen un monopoli: disminuir la qualitat del producte per guanyar encara més diners, atès que té un mercat captiu i els usuaris no tenen cap altra opció. La conclusió a què van arribar fou que encara que es reduís significativament la qualitat dels resultats de les cerques, els beneficis continuarien essent adequats. Precisament, el nostre país ha estat un dels grans afectats per aquesta manera de procedir monopolística. Google va decidir de canviar els seus algoritmes de cerca i va fer que automàticament es marginessin els webs en català als resultats, cosa que genera una pèrdua notable en la qualitat per als usuaris catalanoparlants.

Google també paga a Mozilla perquè el navegador Firefox incorpori per defecte el seu cercador.

Hi va haver una campanya de protesta amb la iniciativa Aliança per la Presència Digital del Català, amb la implicació d’unes quantes organitzacions del país. Google va admetre el problema i final de 2023 va emetre un comunicat en què anunciava que havia fet canvis per millorar els resultats de les cerques multilingües. Malgrat tot, la solució continua essent insatisfactòria per al català, i per a obtenir els resultats desitjats sempre cal afegir la paraula català al final del text de la cerca. Malgrat això, atesa la posició de monopoli il·legal de Google, la majoria d’usuaris del país continuen fent servir el seu cercador igualment.

Les solucions, una incògnita

Ara per ara el jutge federal només ha determinat que el comportament de Google és clarament il·legal. Tanmateix, no se sap quines mesures pot prendre. La competència demana que, més aviat, o més enllà, d’una multa per les pràctiques passades, el que cal és restablir un terreny de joc que permeti una veritable competència, fomentant la innovació. Per dur a terme això, proposen que es prenguin mesures dràstiques que funcionin veritablement, avaluant-les i creant una entitat que les supervisi. Una referència és la UE, que ha multat en diverses ocasions amb milers de milions d’euros a Google per les pràctiques monopolístiques i ha introduït mesures que, com hem dit, no han tingut eficàcia.

La UE és en plena fase d’exigir mesures addicionals als gegants tecnològics. I una d’elles, encara que no sigui directament per a Google, pot afectar-lo. Apple, a requeriment de les autoritats comunitàries, introduirà aquesta primavera un nou menú per a canviar fàcilment les aplicacions per defecte al sistema operatiu iOS, i suprimir les d’Apple, si l’usuari així ho vol. Això permetrà que es pugui canviar fàcilment a navegadors diferents del Safari que no incloguin Google com a cercador per defecte. Els experts nord-americans qualifiquen les mesures impulsades per la UE com a prometedores, però alhora apunten que Google ha sabut saltar-se-les en més d’una ocasió tot aprofitant els forats legislatius. És per això que demanen que les mesures que es proposin als EUA siguin elaborades per un equip d’experts veritablement independent. Mesures que, en cas de ser efectives, es podrien copiar a la UE.

Els experts apunten que, ara per ara, la intel·ligència artificial no és una alternativa als cercadors tradicionals.

Més mesures que proposen els responsables dels cercadors de la competència són prohibir a Google que pugui pagar per esdevenir el cercador per defecte en navegadors i dispositius, i obligar-la a donar accés a tercers al seu motor de cerca i els protocols tècnics (API) de la publicitat. Unes mesures que ja hem vist al sector de les telecomunicacions, en què els antics monopolis telefònics estan obligats en molts països a permetre l’accés a la seva infrastructura, de manera que les altres companyies puguin emprar-les a un preu fixat, tot evitant d’haver de fer grans inversions (que moltes companyies no es poden permetre) per a construir de zero una xarxa telefònica o de fibra òptica.

Una altra opció és separar de Google els serveis de la companyia que s’hagin aprofitat injustament de la posició de privilegi i crear empreses noves a banda. Associacions que representen a anunciants i empreses que depenen del trànsit generat pel resultat de les cerques, també han demanat que se separi de Google el negoci de Chrome i Android. El raonament és que les dades que obté Google d’estudiar la navegació amb els seus productes li donen un avantatge a les cerques i els preus publicitaris, fent-los encara més forts. D’aquesta manera es podria obrir la porta a competidors que actuessin dins de Chrome i Android, capdavanters indiscutibles que veten ara mateix aquesta possibilitat.

La intel·ligència artificial és cap alternativa?

Un dels arguments que alguns han emprat per no prendre mesures dràstiques contra Google és que som en un canvi de paradigma tecnològic que afectarà profundament les cerques. Gràcies als xats d’intel·ligència artificial, els usuaris hi han començat a fer preguntes en llenguatge natural, més que no pas a cercar un seguit de paraules clau als cercadors clàssics. Però els experts són molt escèptics que a curt termini això canviï la situació per diversos motius. En primer lloc, perquè la intel·ligència artificial cerca respostes al text que ha analitzat i, si no en troba una, empra també cercadors, gràcies a acords amb ells. Google podria incórrer en les mateixes pràctiques d’acordar pagaments per ser l’únic cercador dels xats d’intel·ligència artificial.

L’altre, més rellevant i tot, és que el que fa bo un cercador és la contextualització dels resultats, fet que s’obté gràcies a la interacció amb els usuaris, del clic a un enllaç i no un altre. Del filtratge que en fan les persones. Això permet d’establir un rànquing de pàgines web. En els xats d’intel·ligència artificial aquesta interacció no existeix, ara per ara. De manera que eines com ara ChatGPT no poden saber si la resposta que han triat per sobre d’unes altres és la millor per a aquell usuari. A més, cal tenir en compte que Google desenvolupa la seva intel·ligència artificial (Gemini), també per ser incorporada al cercador. Com ja ha fet Microsoft a Bing, amb Copilot, basat en ChatGPT.

Tot plegat es tracta que els legisladors, siguin nord-americans, europeus o d’un altre país, trobin les mesures tècniques adequades per posar fi al monopoli abassegador de Google a les cerques. Mentrestant, els usuaris podem canviar el nostre cercador per defecte als nostres dispositius i emprar alternatives que, encara que no siguin tan bones com Google sobre el paper, segurament a la majoria d’usuaris els faran servei igualment perquè trobaran la informació que cerquen i ajudaran a fer que sorgeixin competidors que acabin amb les pràctiques abusives de Google.

The Washington Post · Susannah George

L’Iran ha començat a donar indicis que l’atac que va prometre contra Israel potser no serà imminent, atès que com més va més alts funcionaris allunyen el risc d’una escalada cap a un conflicte regional més ampli.

L’Iran fa setmanes que adverteix d’una represàlia “devastadora” amb l’objectiu de castigar Israel per l’assassinat del líder d’Hamàs, Ismail Haniyeh, durant la seva visita a Teheran a final de juliol.

En un comunicat emès aquesta setmana, la missió de l’Iran davant l’ONU va dir que qualsevol resposta havia de “calibrar-se acuradament per evitar qualsevol possible impacte advers que pogués influir en un possible alto-el-foc”, en referència a les negociacions en curs per a posar fi al conflicte de Gaza.

Així i tot, la missió insistia que la resposta arribaria. “El moment, les condicions i la forma de la resposta de l’Iran s’orquestraran meticulosament per garantir que arribi en un moment de màxima sorpresa”, deia.

Encara que Teheran no va dir mai que la represàlia del 31 de juliol en què va morir Haniyeh fos imminent, la regió va entrar en alerta màxima arran de l’advertència iraniana, i els Estats Units van reforçar els actius militars a la regió.

Per si no n’hi hagués prou, l’Hesbol·là també va prometre venjar-se d’Israel per un atac aeri que matà un alt comandant del grup la vigília de la mort de Haniyeh. Israel va reivindicar l’autoria de l’atac contra el dirigent de l’Hesbol·là, però no ha confirmat la implicació en l’atac a l’Iran –ni tampoc l’ha negada.

En reunions privades amb grup armats afins, els dirigents iranians van fer una crida a la cautela i van provar d’equilibrar qualsevol possible demostració de força amb l’objectiu d’evitar un conflicte a gran escala a la regió.

A l’abril, l’Iran va llançar el primer atac directe contra Israel, en què va disparar centenars de míssils i de drons cap a territori israelià. Amb Teheran inquiet i Israel com més va menys moderat, els funcionaris iranians suggereixen que una nova ronda de represàlies podria prendre una forma diferent.

“Quan tingueu la vista fixada en el cel i les pantalles dels radars, qui sap si sereu sorpresos per terra –o potser per terra i aire–”, va dir la missió, que afegí que l’objectiu del règim era prendre represàlies contra les “infraccions a la sobirania nacional de l’Iran” i dissuadir atacs futurs.

Els comentaris de la missió arribaren mentre el secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, visitava Israel, Egipte i Catar amb l’objectiu d’aconseguir un alto-el-foc entre Israel i Hamàs a Gaza. La proposta d’acord dels Estats Units inclou un alto-el-foc de sis setmanes, l’alliberament de desenes d’ostatges israelians i detinguts palestins i la retirada de les forces israelianes dels principals nuclis de població de Gaza.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El doctor i professor de dret constitucional Damià del Clot Trias (Vilassar de Mar, 1973) publica demà el llibre Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial (Voliana Edicions), en què explica com la judicatura ha agafat el relleu dels militars en la defensa de la unitat de l’estat espanyol. “Amb la sentència contra l’estatut es deslloriga tot i amb el procés, entre el 2012 i el 2019, s’entra en una dimensió molt bèstia, en què es donen microcops d’estat judicials i s’utilitza la lawfare per perseguir la dissidència política i transformar l’estat de dret”, diu.

Avançament editorial: ‘Colpisme’, de Damià del Clot

En aquesta entrevista, Del Clot repassa l’origen d’aquesta deriva judicial i el paper que hi han jugat la dreta, l’extrema dreta i Felipe VI, però també com impacta ara en l’aplicació de la llei d’amnistia. Així mateix, parla del retorn de Carles Puigdemont a Barcelona el 8 d’agost proppassat i la situació interna del seu partit, ERC, després de l’acord amb el PSC i la investidura de Salvador Illa. “En la situació de l’independentisme i Catalunya, ens cal treballar per a un moviment independentista unitari que englobi tota l’experiència del procés”, diu.

—A què us referiu quan dieu que l’estat espanyol és una democràcia legalista?
—Fa uns quants anys que la llei ha ocupat l’espai que corresponia a la democràcia. A l’estat espanyol només és democràtic allò que és legal i no al revés. Sobretot durant el procés, les decisions polítiques es van deixar de prendre en aquells espais de legitimitat democràtica directa i es van començar a prendre en espais judicials. És a dir, la politització de la justícia, la judicialització de la política i un activisme judicial molt desfermant han fet que les grans decisions no es prenguin a les corts generals o al govern, sinó als tribunals. Això, al final, ha fet que l’estat espanyol no sigui un estat de dret, sinó en un estat amb dret. Els jutges són els qui marquen l’agenda política.

—Us diran que el congrés espanyol continua aprovant lleis…
—Sí, el legislador continua fent les lleis, però l’alt poder togat, és a dir, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional i l’Audiència Nacional, les apliquen segons la seva voluntat i no pas la popular. Això és una perversió del sistema.

—Quan comença aquesta deriva?
—Hi ha una data fonamental que no s’esmenta mai, que és el 23-F. El cop d’estat militar no va triomfar en la variant violenta, que era la de Tejero, ni en la variant, diguem-ne, constitucional, que era la que emparava el rei. La variant armada, també en podríem dir. El que acaba triomfant és el cop d’estat en la seva dimensió judicial.

—En quin sentit?
—L’endemà, el Tribunal Constitucional publica la sentència 4/1981, que és la predecessora de la sentència de l’estatut (31/2010). I el que fa després el govern de Leopoldo Calvo-Sotelo és convocar una comissió d’experts per aprovar la LOAPA –llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic–, que és l’expressió jurídica del cop d’estat. El cafè per a tothom és la prova del cotó del triomf del 23-F. D’aquesta manera s’assimilen totes les comunitats autònomes en un sol règim. Un règim comú. És la primera vegada que el cop d’estat judicial triomfa.

—I la cosa s’intensifica…
—Entre el 2003 i 2005, hi ha la plantilla basca, en contra del pla Ibarretxe, però queda en no-res amb la posterior sentència de l’estatut català (2010). Quan el PP presenta el recurs d’inconstitucionalitat, apareixen professors de dret constitucional dient que s’ha modificat la constitució sense seguir el procediment legal establert. És el cop d’estat de Hans Kelsen, modificar o substituir l’ordenament jurídic sense seguir els preceptes constitucionals. Amb la sentència contra l’estatut es deslloriga tot i amb el procés, entre el 2012 i el 2019, s’entra en una dimensió molt bèstia, on es donen microcops d’estat judicials i es fa servir la lawfare per perseguir la dissidència política i transformar l’estat de dret.

—Existeix el concepte critarquia o critocràcia per a referir-se a un sistema polític governat per jutges.
—Som en un govern dels jutges. La vinculació del jutge amb la democràcia es fa a partir de la llei, perquè la llei és la voluntat popular emanada del legislatiu. Però això ara no passa, els jutges acaben aplicant les lleis d’acord amb la seva voluntat personal. A l’estat espanyol el poder judicial és molt per sobre del legislatiu i l’executiu. No hi ha una relació de pesos i contrapesos, sinó de submissió al judicial.

—Quin paper hi juga, Felipe VI, en tot plegat?
—La constitució reconeix al rei un paper d’àrbitre en els conflictes institucionals. Per exemple, quan el CGPJ feia gairebé sis anys que tenia el mandat caducat, perquè no hi havia un acord entre el PSOE i el PP, Felipe VI podia haver-hi intervingut. Podia haver encarregat als dirigents polítics que negociessin un acord i que el presentessin a les cambres. Però no ho va fer. Per què? El rei forma part d’una raó d’estat. A l’alta judicatura espanyola no l’interessava una renovació amb una majoria al congrés que dóna suport al PSOE. I, a la vegada, hem d’entendre que la judicatura és l’últim dic de contenció o tallafoc de la situació de privilegi del rei. És a dir, de la seva inviolabilitat i impunitat, tenint en compte que és un símbol i el garant de la unitat de l’estat.

—Al final, entre cometes i encara sense president, s’ha renovat el ple del CGPJ.
—El tema del CGPJ crec que és l’expressió més fefaent de la importància que té el poder judicial en la configuració de la política espanyola. La constitució té incrustats mecanismes de control a favor de la dreta i de la ultradreta perquè pugui controlar sempre el CGPJ, que té una funció política primordial. És la gallina dels ous d’or. Fa els nomenaments discrecionals a les altes esferes judicials, és a dir, les audiències provincials, els tribunals superiors, l’Audiència Nacional, però especialment el Tribunal Suprem, que és qui té l’última paraula en la interpretació de les lleis. El CGPJ és bàsic per a la dreta i la ultradreta. A la constitució es va fixar la majoria de tres cinquens per a renovar el CGPJ i el TC amb l’excusa que afavoria la conciliació i el diàleg entre les forces polítiques i les allunyava de posicions extremistes. Què ha passat? La dreta i l’extrema dreta s’han convertit en una minora de blocatge cada vegada que han quedat relegats a l’oposició. Quan tenen majoria fan i desfan, no hi tenen cap problema, però quan són a l’oposició s’atrinxeren per no perdre el control.

—Heu mencionat unes quantes vegades el TC, que també és un actor principal en la deriva judicial.
—La dreta i l’extrema dreta no han cregut mai en la idea democràtica del Tribunal Constitucional. De fet, el consideren una tercera cambra legislativa, on aconseguir les victòries polítiques que no han assolit al congrés i al senat. Quan es redacta la constitució s’atorga una categoria especial al TC (títol sisè) fora del poder judicial (títol setè). La seva funció és el control de la constitucionalitat de les lleis. I, per tant, no sotmès al joc polític. Això era molt important perquè no es volia que el TC estigués empeltat de la judicatura franquista. El TC havia de ser un òrgan de prestigi amb juristes brillants i sense dependències polítiques i corporativistes.

—Però…
—Des d’un bon principi, el TC esdevé un objecte de control per part de la judicatura conservadora i d’ultradreta i comença a dictar sentències controvertides i polítiques. Primer ve la 4/1981, després la LOAPA, el cas Rumasa, que va posar una mica en escac el govern de Felipe González, el pla Ibarretxe i, finalment, esclata amb l’estatut de Catalunya (31/2010). Aquella sentència converteix el TC en un actor polític amb agenda pròpia. A partir d’aquí, el tribunal cau en un pou de desprestigi, que té un període especialment fosc del 2015 al 2019, en què es dicten sentències molt polèmiques. Com ara quan valida l’aplicació de l’article 155 contra la Generalitat o s’autoavalua amb el recurs d’inconstitucionalitat de la llei orgànica del TC. La majoria conservadora aprofita per aplicar una concepció expansiva del dret que és antidemocràtica. Dit això, també és cert que, de tant forçar la màquina, apareixen veus dissidents dins el tribunal.

—La sentència contra l’estatut català va estar marcada per la guerra de recusacions, que va aconseguir d’apartar el jurista Pablo Pérez Tremps. Veieu factible que es repeteixi amb l’amnistia?
—El que li van fer a Pérez Tremps va ser molt bèstia. El van apartar per un informe que va fer per a l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, però que no es podia vincular amb l’estatut –era del 1997 i sobre l’acció exterior de les comunitats autònomes. I mentre el TC acceptava la recusació, no feia servir els mateixos arguments per apartar l’ultraconservador Roberto García-Calvo, que s’oposava a l’estatut. Ara al TC hi ha magistrats amb molt de prestigi, però també n’hi ha de molt tocats per la política, com ara Cándido Conde-Pumpido, que va ser fiscal general de l’estat amb Zapatero. És molt possible que la dreta i la ultradreta la reactivin la guerra de recusacions de l’estatut contra l’amnistia. És una cosa molt llaminera. En primer lloc, perquè els pot reportar un veredicte d’inconstitucionalitat, però també perquè desgasta molt el PSOE.

—Com valoreu els dos mesos de vigència de l’amnistia?
—Amb la llei d’amnistia ha passat una cosa que no havia passat mai a l’estat espanyol. Abans d’aprovar-se ja hi havia jutges amb toga protestant al carrer, mentre uns altres feien pública una guia per a rebentar l’aplicació de la llei. Totes aquestes animalades formen part de la resistència del poder judicial a reconèixer la legitimitat del poder legislatiu emanada de les eleccions del 23-J. Amb l’amnistia s’ha creat un dret d’autor que és absolutament pervers. S’aplica la llei a unes persones, però no a unes altres. No es mira el supòsit de fet, sinó l’autoria. Per això parlava abans del govern dels jutges, perquè es dicten resolucions d’acord amb criteris d’oportunitat política.

—Carles Puigdemont ha escrit el pròleg del llibre. Què us va sembla la seva tornada el 8 d’agost abans de la sessió d’investidura?
—Entenc perfectament el president. Volia complir la promesa política de tornar al parlament en un debat d’investidura, encara que no fos el candidat a la presidència, i, alhora, volia mantenir el torcebraç amb la guerra judicial, aquesta batalla del lawfare, no deixant-se detenir. En aquesta doble condició, ell va tornar per assistir al ple i va acabar retirant-se a Bèlgica. Crec que el que va fer va ser intentar de complir amb aquestes dues obligacions, l’electoral i la legal.

—En la presentació del llibre a Prada, Puigdemont va parlar de cop d’estat híbrid.
—Ell està sotmès a aquesta guerra híbrida, a un cop d’estat permanent, i l’està guanyant. Dels processos de lawfare que hi ha hagut arreu, com ara Lula da Silva, Dilma Rousseff, Rafael Correa, els casos contra Podem, també els que ha rebut l’independentisme… Crec que és la persona que té més èxit en el combat d’aquests processos. En aquest sentit, trobo perfectament lògic i viable que el president no es deixés atrapar, però alhora complís amb una promesa política que deien que no complia.

—I, per acabar, sou ex-batlle i militant d’ERC. Com veieu la guerra interna i el pacte amb el PSC?
—Ha estat un error donar suport al president Illa. Aquest enfrontament dins del partit, entre junqueristes i roviristes… No acabo de veure clar com es farà una renovació si s’hi presenten els mateixos que han pres les decisions estratègiques en els darrers anys. En la situació de l’independentisme i Catalunya ens cal treballar per un moviment independentista unitari que englobi tota l’experiència del procés. Ara, abans s’han de refer totes les costures i cal ser generosos amb els companys de lluita.

—Sou partidari d’una llista unitària?
—Sí, crec que cal una candidatura unitària en les futures eleccions. Això vol dir al parlament, però també al congrés espanyol i al Parlament Europeu. És el que crec. Però, ara mateix, amb la direcció d’Esquerra actual, o les dues direccions d’Esquerra que es proposen, ho veig molt complicat. Tampoc no conec els entorns de Junts i de la CUP i no sé si seria possible. Sigui com sigui, cal molta feina prèvia. Veig el meu partit molt dèbil, sense rumb clar i guiat per l’animadversió a Junts. El motor que mou la política d’Esquerra, ara mateix, és un motor de ressentiment que no porta res de bo i massa escorat cap al PSC i Comuns. I no ho comparteixo.

—Com veieu el govern de Salvador Illa?
—Crec que el PSC acabarà tenint majoria i no li serà difícil esgotar els quatre anys de legislatura. El pacte que es va aconseguir és un acord polític amb molt poca capacitat de control perquè les grans incògnites s’han de resoldre a Espanya i no pas a Catalunya. I allà, les majories donen per al que donen. Ho veig molt difícil.

Podeu comprar Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial de Damià del Clot a la botiga de VilaWeb

L’incendi declarat ahir a la tarda als contraforts de l’Albera, entre Sant Genís i Vilallonga dels Monts (Rosselló), està controlat, tal com han informat aquest matí els Bombers dels Pirineus Orientals. En total, ha afectat vuitanta-una hectàrees, de les quals trenta-una han quedat totalment calcinades. A hores d’ara, cent vuitanta bombers continuen mobilitzats al lloc dels fets, i compten amb el suport de la columna del SDIS 34 (Bombers) i els militars de la UIISC. El comandant de les operacions de socors (COS) ha sectoritzat les zones, cosa que permet un tractament precís de les vores amb l’ajuda de drons equipats amb càmeres tèrmiques per identificar els punts calents.

Com a conseqüència, dos bombers han quedat ferits i han hagut d’estar hospitalitzats, i dos gendarmes han queda també ferits lleus per inhalació de fum. Tots quatre van ser atesos pel suport sanitari operatiu dels Bombers, segons publica l’Indépendant.

El foc va produir-se ahir cap a les 17.20 hores a la localitat de Vilallonga dels Monts, al sud de Perpinyà. Aquest estiu, la Catalunya Nord ha patit diversos incendis forestals i ha reforçat els dispositius d’extinció d’incendis, tot incorporant bombers d’altres zones de l’estat francès i, fins i tot, una unitat de bombers eslovacs integrada per divuit professionals altament especialitzats.

El fins ara assessor d’esports de la Diputació de Barcelona i regidor del PSC a Berga, Abel García, serà el nou secretari general d’Esports de la Generalitat. Tal com ha confirmat l’ACN, García s’incorporarà a l’equip del departament del conseller Berni Álvarez.

Nascut a Berga el 1977 i graduat en Història a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha ocupat diferents càrrecs al Consell Comarcal del Berguedà i als ajuntaments de la Pobla de Lillet i Berga. Té una llarga trajectòria dins del partit, i se l’ha vist sovint fent esport amb el primer secretari del PSC i ara president de la Generalitat, Salvador Illa.

García substituirà al càrrec la republicana Anna Caula. D’altra banda, Carmen Bastida, que fins ara exercia de gerent a l’Ajuntament de Premià de Marm, serà la nova directora general de la conselleria.

Els veïns del bloc del passatge Roger de Llúria 1 de Salt (Gironès) han pogut tornar als seus habitatges aquest dissabte al vespre, després que l’Ajuntament confirmés que els treballs per apuntalar la zona afectada per l’esfondrament del sostre han conclòs. Només els residents dels baixos i del primer pis hauran de buscar una alternativa temporal, ja que aquestes parts de l’immoble queden inutilitzades. Els residents al número 3 del carrer Greco ja havien pogut tornar a casa a la tarda, després que l’esfondrament del terra d’un primer pis del bloc del costat —el número 1 del passatge Roger de Llúria— obligués a desallotjar-los.

Tal com han informat els Bombers de la Generalitat, l’incident s’ha produït a quarts d’una i s’ha decidit de forma preventiva evacuar un total de 60 veïns de tres edificis: l’afectat i els dos del costat. La previsió ja era que els veïns que esperaven tornar a casa ho fessin “aviat”, després que una empresa constructora hagi apuntalat la part de l’edifici afectada per assegurar l’edifici.

Un any i mig després de l’incendi als baixos del número 1 del passatge Roger de Llúria, un nou incident a l’edifici ha tornat a obligar els bombers a desallotjar-lo per seguretat. De fet, els dos incidents estan relacionats perquè “han estat les obres per reforçar les estructures que van quedar afectades després del foc les que han provocat el col·lapse i l’esfondrament del terra del primer pis”. Així ho ha explicat el bomber cap de guàrdia de la Regió d’Emergències de Girona, Ferran Julià.

El cos ha rebut l’avís de l’incident a quarts d’una i s’hi ha desplaçat amb cinc dotacions. En aquest moment, s’ha procedit “de forma preventiva” a desallotjar els veïns del bloc afectat i dels dos adjacents. En total, han hagut de sortir dels habitatges prop de 60 persones. No hi ha hagut ferits, però el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha atès una persona que estava sobre el terra que s’ha esfondrat “però pràcticament no ha patit danys”.

Una empresa de construcció ha estat fent “treballs d’urgència” per apuntalar la zona abans no es reallotgés l’edifici. Aquests treballs havien de permetre que gairebé tothom torni a casa. Segons ha informat l’Ajuntament, els únics veïns que hauran de buscar una alternativa d’habitatge fins que no se solucioni definitivament el problema són els del pis afectat.

Said Ghana és un dels veïns afectats que era a casa en el moment de l’esfondrament. “Hem sentit un soroll molt fort i al cap de poc els Bombers ens han fet sortir”, ha explicat. “Ara esperem fins que ens diguin quan podrem tornar a casa”. Un altre veí del bloc, Reinero Fuentes, ha lamentat “haver d’estar fora de casa sense haver menjat res i amb la calor que fa”. Fuentes era treballant en el moment del col·lapse i s’ha vist sorprès quan intentava tornar a casa. Ambdós veïns lamentaven aquest segon incident després de l’incendi el març de l’any passat.

El diputat del PSC al parlament i ex-batlle de l’Escala (Alt Empordà), Víctor Puga, serà el nou secretari de Territori, Urbanisme i Agenda Urbana de la Generalitat.

S’incorporarà així al Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica que dirigeix la consellera Sílvia Paneque, segons que ha confirmat l’ACN. Nascut a Girona el 1972, és advocat, llicenciat en Dret per la Universitat de Girona (UdG) i té un màster en Alta Funció Pública obtingut a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Va ser el número dos dels socialistes a les darreres eleccions catalanes per la demarcació de Girona.

El nomenament de Puga arriba l’endemà de la renúncia d’Alfons Jiménez, parella sentimental de la consellera, com a cap de gabinet del departament, tan sols cinc dies després de ser nomenat.