L’any 1991, l’actual president dels EUA, Donald Trump, tenia 45 anys i era una figura mediàtica destacada pels seus negocis immobiliaris. Aquell any va ser un moment complicat per a ell: les seves inversions en casinos, sobretot el Taj Mahal Casino, el van portar a la ruïna comercial i gairebé personal, i va haver de cedir part de les seves propietats per reestructurar el deute. A més, aquell mateix any va començar el procés de divorci amb la seva esposa, Ivana Trump. Malgrat tot això, Trump fou l’escollit per a presentar en societat en Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics del 1992, que es van fer a Barcelona. Ho va fer en un acte públic a Nova York, tal com va recollir l’informatiu de TV3 en unes imatges que ara s’han fet virals perquè les han compartit l’arxiu de TV3 i Catalunya Ràdio.

Presentació de la mascota olímpica Cobi a Nova York, el juny de 1991. Sabeu quin famós en va fer la presentació? Sí, sí… qui us imagineu pic.twitter.com/9R3iRZvxbh

— Arxiu TV3 CatRàdio (@ArxiuTV3CR) April 6, 2025

Un gran Cobi inflable es va presentar a la terrassa de l’Hotel Plaza de Nova York, un dels llocs més cèntrics de Manhattan. Trump, vestit amb una corbata blau-grana, va fer de mestre de cerimònies, acompanyat de membres de la cambra de comerç espanyola a Nova York i va expressar el suport a l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona.

A la crònica de TV3, el corresponsal Joan Nogués va presentar Trump com “un milionari famós i conegut de les revistes del cor” i va recordar els problemes econòmics que llavors tenia el magnat. “Trump és el propietari, diuen, que ha arruïnat l’Hotel Plaza i altres casinos i apartaments, i del 40% del pont aeri entre Boston, Washington i Nova York. Alguns diners li deuen quedar, perquè per a divorciar-se d’Ivana Trump ha hagut de pagar recentment uns 2.000 milions de pessetes”, deia la notícia.

Irene Montero, ara eurodiputada i antiga ministra espanyola d’Igualtat, ha acceptat la proposta de Podem de ser candidata a les eleccions espanyoles. Li ha demanat la secretària general del partit, Ione Belarra, en un acte de Podem amb el lema “Per la pau i contra el règim de guerra”, amb el qual el partit ha volgut escenificar el rebuig a l’augment en la despesa militar. L’objectiu, ha dit Belarra, és que no sigui candidata només de Podem, sinó de tots els sectors polítics contraris a la guerra. Ahir, el fundador i ex-secretari general de Podem, Pablo Iglesias, ja va dir en una entrevista a l’Ara que creia que Montero havia d’encapçalar la llista electoral: “Estic convençut que serà la candidata de Podem i de la resta de formacions que vulguin acompanyar Podem.”

“És el moment de comprometre’s. Us demano avui que assumiu amb mi la tasca d’aixecar una candidatura de pau, d’esperança i de més drets”, ha dit Montero, tot remarcant que, ara mateix, defensar la pau és la feina més important. “Quan defensem la pau, defensem un altre món possible”, ha afegit, i ha demanat a Sánchez que no autoritzi “aquest robatori de 2.000 milions a les famílies espanyoles” per lliurar-los al complex militar.

Montero ja va ser candidata de Podem a les eleccions europees de l’any passat i va aconseguir plantar cara a Sumar, amb qui havien trencat mesos enrere, i Podem va aconseguir només un eurodiputat menys. A Catalunya, de fet, Montero va rebre més vots que Jaume Asens, candidat dels Comuns i número 2 de la llista de Sumar.

Si no hi ha cap avançament electoral, les següents votacions espanyoles seran el 2027.

Un submarinista s’ha mort ofegat a la platja del Regueral de Cambrils (Baix Camp). Els serveis d’emergència han rebut l’avís poc després de les 9.00 –a les 09.07– que alertava de la desaparició d’una persona a l’aigua, a tocar del port de Cambrils.

Hi han intervingut els Bombers de la Generalitat, salvament marítim, la policia local, la Guàrdia Civil i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). El cos del submarinista s’ha trobat de pressa, però ja sense senyals de vida. Els efectius del SEM han intentat de reanimar-lo, però ha estat en va. La Guàrdia Civil s’ha fet càrrec de la investigació.

El papa Francesc ha reaparegut en públic per primera vegada d’ençà que va sortir de l’hospital ara fa dues setmanes, on va estar ingressat més de cinc setmanes per una pneumònia doble. Ha aparegut en cadira de rodes a la plaça de Sant Pere del Vaticà, cap al migdia, al final d’una missa pel Jubileu de l’Església catòlica, en una sortida no anunciada prèviament.

Francesc, de vuitanta-vuit anys, havia estat fora de la vista pública d’ençà del 23 de març, quan va fer un breu parlament abans de deixar l’hospital Gemelli de Roma, on havia estat ingressat més d’un mes per la crisi de salut més greu en els seus dotze anys de pontificat.

Avui ha aparegut davant l’altar principal i ha saludat els fidels amb la mà. Ha parlat breument amb una veu molt feble, mentre respirava amb l’ajut d’una cànula nasal. “Bon diumenge a tothom”, ha dit. “Moltes gràcies.”

Viva il Papa!

Long live Pope Francis! pic.twitter.com/gma4OE0GIo

— Father Manuel Dorantes (@TweetingPriest) April 6, 2025

La Generalitat ha localitzat a les Illes Columbretes (Plana Alta) més de trenta monedes sense encunyar que, segons tots els indicis, pertanyien a un taller de falsificació actiu a la fi del segle XVII. És una troballa inèdita en aquest indret protegit del litoral de Castelló, que podria confirmar la presència –o almenys el pas– de pirates per l’arxipèlag. El secretari de Medi Ambient i Territori, Raúl Mérida, ha dit que la troballa “reforça la teoria de la presència o pas de pirateria a l’illa”. Fins ara, no es tenia constància d’assentaments humans a les Columbretes abans del segle XIX, quan s’hi construí el far.

Les 33 peces es van trobar l’any passat durant uns treballs de manteniment als antics canals de recollida d’aigua de pluja, que conduïen fins a una cisterna. Un dels treballadors de la brigada de la reserva natural, amb coneixements de numismàtica i arqueologia, va detectar un fragment metàl·lic verdós. La seva experiència li va permetre d’identificar-lo com un tros de bronze o coure tallat amb cisalla.

A partir d’ací, va començar a recollir-ne més: fragments de barres i retalls metàl·lics, alguns de mil·limètrics, fins que va localitzar un primer cospell, és a dir, un disc metàl·lic destinat a encunyar-hi una moneda. Finalment, en va trobar una trentena, tots acumulats en una mateixa zona, prop del cementeri de l’illa.

Mostra de les monedes sense encunyar recollides a les Columbretes.

El descobriment fou comunicat al Museu de Belles Arts de Castelló, on l’arqueòleg Arturo Oliver Foix en confirmà la importància. Segons que va explicar, tot apunta a un petit taller de falsificació actiu el segle XVI o XVII. El museu en traslladà l’estudi a la Universitat de València, que va verificar que, tot i que cap de les peces no era encunyada, totes estaven preparades per a ser-ho. I que, malgrat la informació limitada que ofereixen, les peces avalen la hipòtesi d’un lloc de falsificació a les Columbretes a la fi del segle XVII.

El director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), Josep Lluís Armenter, ha vist com a positiu l’aixecament de les restriccions per sequera i ha assegurat que les reserves actuals permeten de no fer cap pas enrere almenys durant els pròxims cinc mesos o sis. “Volem ser prudents, tenim reserves del 64% a les conques internes i els aqüífers es recuperen, però encara no som en una situació totalment de normalitat”, ha dit en una entrevista a El Suplement de Catalunya Ràdio.

Segons Armenter, encara es pot recollir una mica més d’aigua abans no acabi la primavera, sobretot el maig. L’aixecament de les limitacions al sistema Ter-Llobregat –ha dit– és una “notícia molt benvinguda” que permet de fer coses com ara omplir piscines i tornar a fer funcionar les fonts de Montjuïc, a Barcelona. Tot i això, ha insistit a demanar prudència i ha dit que les dessalinitzadores continuaran treballant gairebé al màxim rendiment.

Per una altra banda, Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) continua en situació d’alerta per decisió pròpia, però Armenter creu que aviat assolirà els nivells dels municipis veïns.

Una dona gran s’ha mort a causa d’una deflagració de gas butà a casa seva, a Cambrils (Baix Camp). Cinc dotacions dels Bombers de la Generalitat s’han desplaçat fins a l’habitatge sinistrat, on no han trobat foc ni fum, però sí una concentració elevada de monòxid de carboni. A l’interior, hi han trobat una dona de més de noranta anys i l’han traslladada a l’exterior, on ha estat atesa pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Els sanitaris n’han intentat la reanimació sense èxit, i n’han certificat la mort.

Com a mesura preventiva, s’ha desallotjat una desena de persones d’habitatges pròxims.Segons que han informat els Bombers, l’habitatge afectat, d’una planta baixa i un primer pis, ha quedat malmès per una deflagració de gas. Tot i això, no hi ha hagut danys estructurals i només ha afectat els subministraments bàsics.

En el dispositiu també hi han participat efectius de la policia local i quatre patrulles dels Mossos d’Esquadra, que s’han fet càrrec de la investigació per esclarir les causes de la deflagració i de les tasques judicials per a l’aixecament del cos.

L’ex-president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha explicat en una entrevista a La Vanguardia que participa en les negociacions a Suïssa entre el PSOE i Junts. “Sí, a hores d’ara crec que ja ho puc admetre”, reconeix. Diu que són converses “molt sensibles, que exigeixen molta discreció”, però que hi ha com a fil conductor el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya, un dels punts dels pactes de Brussel·les, que va desembocar en la investidura de Pedro Sánchez. Zapatero reconeix que “aquest compromís s’ha de traduir en polítiques, en fites, en realitzacions visibles”, i avança que en la segona meitat del 2025 se’n veuran “concrecions”. Ara bé, ja avisa que el procés va per llarg: “És una tasca que va més enllà, l’haurem d’afrontar també el 2026, el 2027… És una feina que pot arribar a la legislatura vinent.”

En concret, Zapatero parla de “passos en la delegació de competències”, com les d’immigració. “La delegació de competències formaria part d’un enfocament federal, sense arribar a l’administració única que proposava Manuel Fraga els anys noranta. Ningú no recorda que Fraga va arribar a proposar que Galícia, Catalunya i el País Basc tinguessin administració única?”, diu en referència al llibre del 1993 en el qual el fundador del PP va proposar que els governs d’aquests territoris tinguessin l’administració única, excepte per a les qüestions que la constitució espanyola considera matèries exclusives de l’estat espanyol: hisenda, seguretat social, interior, justícia, defensa i afers estrangers.

“Cal explorar al màxim el desplegament de l’autonomia catalana com a via per a superar allò que va passar, i vèncer els prejudicis que encara hi pugui haver després dels fets del procés”, continua Zapatero, que esmenta explícitament “la llengua catalana i de la seva promoció a les institucions europees”. “Desfem un camí i intentem construir-ne un de nou”, afegeix. Diu que la presidència de Salvador Illa és “molt positiva” i “un moment de calma”, però esperona a anar més enllà i abordar “les qüestions de fons”.

Zapatero, a més, defensa públicament Carles Puigdemont: “Hem parlat molt aquests darrers mesos. I li diré més: crec que entre tots dos s’ha forjat una relació de confiança, potser una mica més que una relació de confiança. No s’ha de menystenir Puigdemont, ni políticament ni intel·lectual.”

Els certificats de coneixement del català expedits pel Departament de Política Lingüística continuen a l’alça. El 2024 se’n van concedir vora 6.700, 4.876 eren del nivell superior (C2), un nou màxim històric. Això representa més del 70% del total de certificats emesos l’any passat.

L’augment s’inscriu en una tendència que va començar el 2021, quan ja es van expedir més de 1.300 títols de C2, la xifra més alta fins aleshores. El 2022 es va fer un salt notable: 4.197 títols de C2, més del triple, i el 2023 es van mantenir al voltant de 4.200. L’any passat van créixer d’un 15% més. D’ençà del 2010, Política Lingüística ha expedit 46.658 certificats dels cinc nivells avaluats (A2, B1, B2, C1 i C2). Durant aquest període, s’hi han presentat més de 76.000 aspirants, amb un índex global d’aprovats del 61%.

Segons que ha dit a l’ACN el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, l’augment dels certificats, especialment dels nivells alts, és una bona notícia que demostra un interès creixent entre la població per millorar el domini de la llengua, sigui per finalitats professionals, acadèmiques o personals. Vila també ha recordat que el govern ha posat en marxa un pla de xoc per a l’ensenyament del català a adults.

Evolució desigual segons el nivell

Els certificats de suficiència (C1) representen el segon gruix més gran, amb el 19% del total el 2024. L’interès per aquest nivell també es va disparar després de la pandèmia, amb 1.150 aprovats el 2021. Tot i una lleu baixada els dos anys següents, el 2024 la xifra va tornar a créixer fins a 1.247 títols de C1, una quantitat que no es veia d’ençà del 2011.

Quant al nivell intermedi (B2), presenta una evolució més estable. L’any passat se’n van concedir 334, trenta més que el 2023 i la mateixa xifra que el 2020. A començament de la dècada passada n’hi havia vora un miler anual.

En canvi, els nivells bàsic (A2) i elemental (B1) continuen amb una demanda molt baixa. El 2024 només se’n van expedir 78 del primer i 143 del segon, xifres inferiors a les del 2023.

El percentatge d’aprovats també creix

El 2024 no sols es van emetre més certificats, sinó que també es va registrar el percentatge d’aprovats més alt d’ençà del 2010: el 74% dels examinats van obtenir el diploma. En el cas del nivell B2, el percentatge va ser encara més elevat, del 85%. També van destacar els nivells bàsic i elemental, amb un 77,2% d’aprovats i un 82%, respectivament.

El C2, tot i l’exigència que comporta, va tenir un índex d’aprovats notable: el 77%. En canvi, el nivell C1 és el que presenta més dificultats, amb tan sols un 60% d’aprovats el 2024, i amb un percentatge inferior a la meitat si s’agafen en compte tots els anys d’ençà del 2010.

Certificats d’uns altres organismes

A banda els certificats emesos directament pel departament de Política Lingüística, hi ha persones que acrediten el nivell de català amb diplomes o títols expedits per unes altres institucions. El departament els pot reconèixer com a vàlids, però no en té un registre detallat, perquè cada organisme i entitat que ha d’acceptar aquests títols fa la consulta pertinent.

Avui, 6 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– Lluís Puig: “Si encara s’enfurismen, és que serveix que hi siguem”
– Curs en castellà i material en anglès: la Generalitat impulsa una formació que arracona el català
– Defensor de Mazón, secessionista lingüístic i poeta faller: Donís Salvador, el fitxatge estrella de la ràdio d’À Punt per al cap de setmana
– Ha decidit ChatGPT els aranzels de Trump?
– La icònica biblioteca atrapada en la guerra diplomàtica de Trump contra el Canadà
– La UE augmenta la importació de gas rus, malgrat les declaracions per a abandonar-lo
– Quatre vins de la “família” Natrus
– Fer Rivas: “La masculinitat és una promesa a què arriben molt pocs”
– Antoni Llena sòlid i eteri | Mail obert de Mercè Ibarz
– Closcadelletra (CDLXI): Cerc i recerc una vibració lluminosa

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant: 

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Centenars de milers de persones es van manifestar ahir a tot el territori dels Estats Units contra les polítiques del president Donald Trump i la influència creixent d’Elon Musk en el govern. La jornada de protestes, convocada amb el lema “Hands Off!”, ha reunit manifestants en més de 1.400 localitats, amb grans mobilitzacions a Washington, Nova York, Los Angeles, Chicago i San Francisco. També s’han fet actes solidaris en ciutats europees com ara Berlín, Londres, París i Frankfurt.

Les protestes s’han centrat en la denúncia de les retallades socials impulsades pel departament d’Eficiència Governamental (DOGE), encapçalat per Musk, i en l’oposició a les noves polítiques aranzelàries anunciades per Trump, que ja han tingut efectes devastadors als mercats.

Els manifestants han denunciat la reducció de més de 12.000 milions de dòlars en finançament públic, que ha afectat programes com ara Medicare, Medicaid i la Seguretat Social. També han criticat l’eliminació de departaments sencers del Ministeri d’Educació i l’acomiadament de milers de treballadors federals. “No és una reforma, és un desmantellament”, deia una pancarta a la capital.

Moltes organitzacions socials, sindicats i grups de defensa dels drets civils han donat suport a les mobilitzacions. En conjunt, es calcula que s’hi han aplegat més de 500.000 persones als Estats Units.

Els organitzadors assenyalen també la preocupació pel paper de Musk dins l’administració. Aquesta setmana s’ha sabut que té accés a dades confidencials del sistema de la Seguretat Social, cosa que ha fet saltar totes les alarmes entre associacions jurídiques i grups de drets civils.

Una altra queixa recurrent dels manifestants ha estat la imposició d’un aranzel general del 10% a pràcticament tots els productes d’importació, anunciada fa poc per Trump. Aquesta mesura ha fet caure els mercats internacionals i, segons analistes econòmics citats per The Wall Street Journal, ha generat una pèrdua global de valor estimada en 6,6 bilions de dòlars.

“Trump i Musk estan destruint l’estat del benestar per protegir els rics i castigar els treballadors”, ha dit una de les portaveus de la protesta a Chicago. A Los Angeles, la concentració s’ha fet davant l’antiga seu de Twitter –ara X–, també propietat de Musk, en un gest simbòlic contra l’ús empresarial de dades públiques.

Davant l’abast de les mobilitzacions, la Casa Blanca ha emès un comunicat defensant les polítiques del president. “El president Trump continuarà protegint la Seguretat Social per a tots els beneficiaris elegibles”, diu la nota. Tanmateix, no ha fet referència explícita a les protestes.

Musk, que aquests dies està a Texas, ha reaccionat a les xarxes socials tot afirmant que les manifestacions havien estat “promogudes per uns altres multimilionaris per frenar reformes imprescindibles”.

A Europa, ciutats com ara Berlín, Londres i París han acollit concentracions solidàries de menor abast, però igualment contundents en el missatge. “El que passa als Estats Units ens afecta a tots”, ha dit una estudiant a la plaça de la República de París. A Berlín, han llegit un manifest que vinculava les retallades a un augment de l’autoritarisme i a la degradació de les institucions públiques.

Aquestes protestes arriben en un moment clau per al futur polític de Trump, que ja ha anunciat la intenció de presentar-se a la reelecció el 2028. Les mobilitzacions d’ahir, les més multitudinàries des del seu retorn a la presidència, apunten a l’existència d’una resistència cívica àmplia i organitzada que podria condicionar el seu segon mandat.

Més de cinc-centes persones han recorregut aquesta tarda els carrers del centre d’Andorra la Vella per protestar contra l’encariment desbocat dels lloguers i les dificultats creixents per a accedir a un habitatge digne. La mobilització, convocada amb el lema “Per un habitatge digne. Regulació dels lloguers ja!”, ha culminat a la rotonda del Km 0, on s’han proferit crits contra el cap de govern, Xavier Espot, i se n’ha demanat la dimissió.

Durant la protesta, s’han vist pancartes amb missatges com ara “L’habitatge no és un negoci” i “Menys parlar i més actuar”. El perfil dels manifestants era molt variat, amb una gran diversitat d’edats i col·lectius, fet que ha evidenciat l’abast social del malestar.

Els organitzadors han posat l’accent en la necessitat de posar fi a pràctiques abusives com el cas conegut com la “trampa del fill”, una argúcia que alguns propietaris utilitzen per esquivar la regulació del lloguer, tot al·legant que l’habitatge es destinarà a un familiar. A més, han reclamat la creació urgent d’un registre de la propietat i l’aturada immediata dels desnonaments.

La coordinadora de la mobilització ja s’havia mostrat optimista quant a la resposta ciutadana i, a la vista de la participació, ha valorat molt positivament l’assistència. Han remarcat que el clam per una regulació efectiva dels lloguers és com més va més ampli i transversal.

El problema de l’habitatge a Andorra s’ha agreujat aquests darrers anys, amb un augment significatiu dels preus del lloguer que dificulta l’accés a l’habitatge per a molts ciutadans.

Aquesta situació ha generat un malestar creixent entre la població, que es veu obligada a destinar una part com més va més gran dels ingressos al pagament del lloguer.

La manifestació d’ahir s’emmarca en un seguit de mobilitzacions que es fan en unes quantes ciutats per reclamar el dret d’un habitatge digne. La Coordinadora per l’Habitatge Digne ha anunciat que continuarà amb les accions fins que s’imposin mesures concretes per part de les autoritats.

En un collage de memòria i reflexió + cartes + uatzaps + articles publicats a la premsa, Antoni Llena (Barcelona, 1942) publica aquests dies un llibre gustós cent per cent, tant de llegir com per acarar les pròpies experiències d’amant de l’art amb les d’un artista que, com ell, va per lliure, tant en la forma de mirar l’art en conjunt com en la seva pràctica artística, i ho sap comunicar amb l’escriptura. M’he fet un tip de subratllar les seves Memòries de fum, que acaba de treure L’Avenç. La primera cosa remarcada és el paràgraf que agraeix als pares, en una casa modesta, haver-lo deixat ser un nen retret: “Agraeixo que la seva pretesa deixadesa permetés que fos el meu instint qui em guiés.”

De fum, en diu, d’aquestes memòries perquè Llena és un dels nostres inclassificables, un artista que ben poca alegria ha donat als galeristes. Un dels pioners de l’art pobre, fet amb els materials més senzills, quan encara no se’n deia així ni aquí ni a fora, des que Cirici Pellicer el va encoratjar, quan Llena era frare caputxí, a finals dels seixanta. Així es va decidir a sortir del convent i córrer món. Les pàgines dedicades a la seva estada a Londres són esplèndides. 

També ho són les que dedica a la seva amistat i amor amb Antoni Bernad, des de petits, quan poc podien saber que l’un seria artista i l’altre un reconegut fotògraf de moda i retratista de tantes personalitats catalanes, que ha atrapat amb una naturalitat fresca espaterrant, pop, com ara la Rodoreda riallera o la parella Murià-Bartra igual de riallers, o de Tàpies, que sempre feia posat de geni i que Bernad va aconseguir que dansés i posés els peus a la galleda de la pintura.

Llena ha escrit uns quants altres llibres dedicats a reflexionar sobre l’art i a posar negre sobre blanc estímuls per als amants de l’art, els contempladors, els que ens agrada badar davant d’una obra d’art. Però aquest és d’una intimitat captivadora, hi palpes l’artista. Tot ho abasta amb esperit i erotisme franciscans. Als caputxins de Sarrià, el frare filòsof Jordi Llimona li va ensenyar potser l’essencial: “L’únic pecat és la por.” El pare Botam, el responsable d’obrir les portes al que seria la Caputxinada, li va proporcionar tantes reproduccions d’art com venien en un munt de volums col·leccionables, i així el noi Llena va veure pintura mesclada en el temps, sense jerarquies temporals ni de moviments. “Em vaig adonar que la història de l’art no era una història de diferències, sinó de coincidències, de reincidències.” Bravo. Va decidir que s’hi sumava, amb un art fràgil, això sí, subtil. Petits papers dibuixats que convertia en “escultures dissecades” en un sobre de cel·lofana, com la que veiem en la foto d’amunt. 

A la Caputxinada va conèixer Tàpies, a qui va deixar la cel·la per dormir i que es va adonar d’una pintura del frare. El va convidar al seu estudi i així va començar una relació duradora, fructífera, que té la gràcia, per a la petita història, de fer-nos saber que Tàpies també tenia un costat generós amb artistes més joves i que no sols es dedicava a atacar des de La Vanguardia els conceptuals. Llena no se’n considera, conceptual, però se li’n podria dir.

Sòlid i eteri, Llena: s’ha mantingut en l’actitud artística amb fermesa amb una obra etèria, impossible de col·leccionar, com les Bombolles dissecades que havien interessat a Roland Penrose i que quan va muntar l’Institute of Contemporary Arts (ICA) a Londres el nostre artista, que no sabia un borrall d’anglès (rentant plats només va conèixer forans, cap nadiu), no va saber dir-li que era el de les bombolles. Et mors de riure quan explica l’arribada de Brossa i de la crítica Maria Lluïsa Borràs a la inauguració d’una expo de Miró a la Hayward Gallery londinenca.

També ha fet obra pública, no tot ha estat pobre, però sí lleuger. Dues escultures a l’aire lliure són a Barcelona, el David i Goliat a l’entrada de la Vila Olímpica, del 1992, gràcil com la pedrada del petit contra el monstre, i l’Homenatge als castellers, a la plaça de Sant Miquel, darrere l’ajuntament, igual d’airosa, com una enxaneta de la torre més complexa de fer a punt de tocar el cel. Una altra que hi havia, en un mur lateral del Corte Inglés de Francesc Macià, ha desaparegut, sense més ni més, en tancar els magatzems i el seu edifici ser reestructurat sense manies. 

Les seves anàlisis del paper de l’art català en el concert de veus artístiques de la modernitat són suggeridores i punyents. El “gairebé res”, en diu. Els catalans no tenim fantasia, deliris de grandesa, però el país va ple d’imaginació. Entre una cosa i l’altra, Llena adverteix: “mentre no furguem en el sentit del ridícul que aquest ‘gairebé’ revela: vergonya de ser massa sublims, massa crítics, massa bons pintors, massa intel·ligents o massa moderns…”, malament. Hi estic d’acord. Estem voltats d’exposicions d’art internacional que no inclouen enormes artistes catalans, quan resulta que els tenim des de fa molt.

La Generalitat de Catalunya ha impulsat una formació interna dirigida a quaranta treballadors públics que s’ha fet exclusivament en castellà i anglès. En el curs, anomenant “Adobe Experience Manager Sites: autoria i gestió de pàgines”, hi ha participat personal de web màster departamental i personal tècnic dels departaments amb coneixements i experiència prèvia en la gestió web.

La formació la va impulsar la Direcció General de Serveis Digitals i Experiència Ciutadana i, segons el Departament de Presidència, va acabar dijous. Les sessions han estat en castellà i els materials de suport en anglès. Fins ara, no hi ha hagut cap classe ni contingut en llengua catalana, tal com consta en el programa de formació, consultat per VilaWeb.

Fonts de Presidència expliquen a VilaWeb que aquesta formació només era possible en anglès i que, atesa la dificultat que podia representar per a alguns dels assistents, van demanar a l’empresa, Adobe, un formador en català. “L’empresa només té un formador d’aquest curs en llengua castellana”, diuen. Presidència afegeix que el programari del nou sistema serà en català i “les sessions específiques per a la seva implementació als departaments es faran en català”.

Incompliment de la llei de normalització lingüística

Fins ara, la formació ha arraconat el català i també ha contravingut la llei de normalització lingüística a Catalunya per la qual es regula l’ús de les llengües oficials de l’Administració de la Generalitat de Catalunya.

La llei estableix que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de la Generalitat i de l’Administració territorial catalana, de l’Administració local i de les altres corporacions públiques dependents de la Generalitat”.

Concretament, la formació contravé el decret 107/1987, de 13 de març, pel qual es regula l’ús de les llengües oficials per part de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. En l’article 24 es deixa ben clar quina ha de ser la llengua d’ús en aquesta mena de casos i diu, textualment: “La llengua vehicular de tots els cursos selectius, de la formació i del perfeccionament del personal al servei de l’Administració de la Generalitat ha de ser normalment la catalana.”

Captura de pantalla de l’article 24 de la llei de Normalització Lingüística de Catalunya.

David Hereu, coordinador de la sectorial de la Generalitat de la Intersindical, explica que a vegades algun manual de formació pot ser en anglès, però deixa clar que la Generalitat ha de fer l’esforç per adaptar-lo al català. Fa tres mesos, la Intersindical ja va presentar una queixa per un cas semblant. Hereu defensa que l’administració ha de complir la normativa, recollida en l’estatut, sobre el reconeixement del català com a idioma propi. “Si fan subcontractacions, amb els plecs de condicions, ja hauria de sortir que la formació ha de ser en català”, diu Hereu.

Formació per a millorar la gestió web

En el document de la formació, la Generalitat justifica el curs al·legant que la Direcció General de Serveis Digitals i Experiència Ciutadana té la necessitat d’engegar la implementació d’un canvi amb l’aplicatiu de gestor de continguts de les pàgines web gencat.cat i que l’objectiu del curs és l’adquisició dels coneixements de l’eina de gestió de continguts web amb Adobe Experience Manager (AEM).

La formació ha estat de quinze hores lectives. S’ha basat en dues sessions presencials i una de virtual pràctica. El programa de la formació ha inclòs uns quants mòduls, començant per una introducció a Adobe Experience Manager i els seus conceptes bàsics. Els participants han après a editar i gestionar components, crear pàgines utilitzant contenidors i dissenys, publicar continguts i treballar amb actualitzacions.

També han tractat aspectes més avançats, com la reutilització de continguts amb fragments d’experiència i la gestió de traduccions per a llocs localitzats en diferents idiomes. En acabat, els treballadors han rebut un certificat de participació que, per mitjà de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC), s’incorpora a l’expedient laboral del treballador públic, segons que explica Presidència.

Captura de pantalla del programa de formació de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Visc dins l’esperit de la matèria, dedins.

Sí, en l’interior de l’esperit de la matèria.

Així com no hi ha ànima sense cos, no hi ha esperit sense matèria.

Crec en un misteri: l’encarnació de l’esperit.

Ho he sentit moltes de vegades abans d’escriure-ho.

Potser escriure és això: sentir en totes direccions i molt de temps alguna cosa, i després escriure-la per recordar-la, per entendre-la, per desxifrar-la, per tremolar-la.

Teixir l’absència.

Anhel una matèria que no sigui transparent ni opaca, però que difongui una llum interior que vibri i irradiï.

“Abans de pintar un bambú, cal que creixi dins vostre”, deia Su Tung Po, poeta i cal·lígraf del segle XI, i seguia: “És llavors que, amb el pinzell a la mà, la mirada concentrada, veureu que la visió completa i exacta us sorgeix davant. Captureu aquesta visió sense demora amb pinzellades, tan ràpidament com un falcó caçador que es llança damunt una llebre a punt per saltar.”

Voldria escriure alens, remors, claredats, efluvis, desigs, invocacions, traces del viatge enigmàtic on estam embarcats, besades multicolors suspeses en l’aire, un venteguer d’oratge fort entremig dels pins, els mormols de les vides dels altres, l’eco del meu nom escrit damunt el sementer estibat de margalides grogues, les festes de les clarors que envolten les orquídies boscanes que no veu ningú, el passat com a guia de lucideses, les obertures fines a l’aleatori, les ressonàncies de la respiració del món.

El model de l’estil seria el de la fluïdesa de l’aquarel·la, despullat dels efectes d’èmfasi, però no d’una certa elegància espontània produïda pel fil de tinta xinesa damunt el paper assedegat com la impressió d’una caiguda de pètals o la correntia de l’aigua a la sèquia.

El color dels sons ha de sortir del meu refugi, on dedicar-me, amb l’esforç tens de la creació, a les brodaries senzilles d’un art del poc, situat sota el signe del fugaç, del menor, del púdic.

Retornar sempre seguit al tret cal·ligràfic delicat, als lleugers lítotes insinuats en les ales de l’escriptura, a les suggestions lacòniques.

Avançar amb bones amb l’ordre de l’experiència, de l’emanació, de les traces furtives d’una cançó de bressol, de l’íntima emoció estètica, del corrent sobtat de consciència d’un record inquietant, de la serenitat d’una fulla tendra que es desplega, de l’èxtasi instantani d’un haiku, del tremolor d’una herba salvatge, d’un silenci profund entre notes de Joan Sebastià, d’allò que la natura millora en nosaltres.

Potser voldria cercar l’escriptura de l’inútil.

Reanimar aquella sensació que he viscut quan em trobava fos amb la màxima intensitat del motiu, despertar-la, exaltar-la, glorificar-la, celebrar-la, arrossegar-la damunt els límits de la plana crua.

Carregar l’escrit amb tota la meva energia i la meva vitalitat fins a quedar exhaust: no deixar quasi res a l’atzar, la simplicitat d’un instant madurat en la concentració amb una llibertat sobirana amara els meus escrits i els deixa oberts a qualsevol modificació improvisada que fecundarà el treball solitari per aconseguir aquestes obres de talla petita i de dimensions modestes, humils i justes, com si la mà fos moguda només pel sentiment que la porta i refusàs el relleu mental necessari al pas a una dimensió superior.

La línia de l’escriptura hauria de ser la temptativa de fer coincidir un pensament i una cosa d’una manera que no es distorsioni ni l’una ni l’altra.

Acaronau els detalls, ens deia mestre Nabokov. 

I aquest aprenent d’escriptor fuig a les totes de l’anècdota, de les grans idees, i cerca el batec de l’orgànic sobre el gramatical. Els seus cants provenen de la superposició de nombroses capes successives que s’intensifiquen, que es personalitzen i les seves estructures esdevenen més complexes i més inventives. El detall és el record d’una absència, el buit d’un entorn de cap, aquella olor oblidada dels cirerers en flor, la caiguda infantívola amb sang als genolls, la sensualitat d’una rosa esfullada quan la collies, el contorn boirós d’un nom que es fon dins la ploma que el cerca…

Les frases adopten de vegades aquest aspecte irregular, inacabat, imperfecte, que ens mostra el fet a mà.

L’escriptura és pell, carn, cos, desig, unió, un esperit i una llum interior i fonda com la  que surt de certes pedres, una claror que sembla l’efecte d’una enigmàtica transmutació alquímica.

No trobes sempre la matèria de l’ànima.

Per això faig feina sense atur, per crear un cos que puc esperar veure’l eventualment dotar-se d’un poc d’esperit.

I donar-li forma.

 

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/04/Cor-Closcadelletra-aa-CDLXI.m4a

La nova direcció d’À Punt, PP i Vox ja ha trobat l’antídot contra el catalanisme a les ones i ha fitxat el qui farà de defensor de les essències valencianes: Donís Salvador, cantant, poeta faller, presentador de televisió i vocal de la molt secessionista Lo Rat Penat. Donís Salvador es farà càrrec del magazín matinal del cap de setmana.

Demà comença la nova programació de la ràdio pública i es deixaran d’emetre programes emblemàtics com ara Territori sonor i Pròxima parada que, segons Vicente Ordaz, el president del consell d’administració, eren massa cars. El nou programa del dissabte i el diumenge es titularà Fora de cobertura i, segons la nota de premsa enviada pel departament de comunicació de la casa, complirà tots els tòpics possibles perquè és pensat per a “fer-nos desconnectar de la rutina a través de seccions variades, divertides i dinàmiques amb entreteniment i actualitat social, cartelleres, concerts, píndoles divulgatives i concursos”.

En el comunicat no hi havia cap nota biogràfica ni el currículum de Donís Salvador, però és fàcil de saber-ne coses perquè és molt actiu a les xarxes socials i té un passat com a presentador de programes a Trece TV, que és la televisió de la Conferència Episcopal Espanyola i on el nou director general d’À Punt, Paco Aura, va exercir durant molts anys com a director d’operacions. La seua especialitat són els programes lleugerets, de societat, amb entrevistes als personatges més rancis de la pretesa “societat valenciana”, la de la mantellina, la naftalina, l’exteriorització de la devoció per la Mare de Déu, la senyera amb el blau ben llampant i allò de “el nostre idioma és el valencià que és diferent del català”, defensat pràcticament sempre en castellà. Donís Salvador també ha treballat a CV ràdio.

L’anticatalanisme com a raó de viure

El nou presentador dels matins del cap de setmana va nàixer a València l’any 1981 i és, com hem dit, polifacètic. Com que toca moltes tecles, hom podria qualificar-lo d’home del renaixement, si no fos perquè té al·lèrgia a la ciència i a l’acadèmia. Es fa dir “el poeta faller” perquè cada any rep desenes de peticions per a escriure els llibrets de falla d’unes quantes comissions. En una entrevista a Las Provincias va dir que fins i tot ha de rebutjar algunes propostes perquè cerca l’excel·lència i no pot estirar més el braç que la mànega. A les xarxes socials comparteix la joia dels premis que recull cada any.

Quan es deixa anar per la inspiració i s’obri i el seu cor s’encén com la flama, Salvador escriu en una llengua que no reconeix cap institució acadèmica. Ell diu que és valencià, però tan sols l’accepta l’entitat Lo Rat Penat, l’entitat llenguaplanista i fortament subvencionada tant per l’ajuntament de María José Català com per la Generalitat de Mazón i Llanos, que renega de la unitat de la llengua i que, per fonamentar allò que no s’aguanta, propugna les normes del Puig. El resultat són aquests texts semànticament inintel·ligibles i gramaticalment anàrquics que escriuen i reciten.

El fet de militar en aquest independentisme lingüístic fa que Donís Salvador siga prou agressiu a les xarxes socials. El seu compte de X, l’antic Twitter, l’usa per repiular, sobretot, les publicacions de Lo Rat Penat. En alguns casos s’abranda contra aquells que gosen criticar el president Carlos Mazón per la seua gestió de la gota freda del 29 d’octubre. Fins i tot utilitza l’argumentari del Partit Popular quan dispara contra el govern espanyol o es pregunta on és el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, per exemple. En el temps transcorregut entre l’escriptura i la publicació d’aquest article, Salvador ha convertit en privat el compte de X.

Una altra afecció és acusar de “catalaniste” qualsevol persona que use correctament la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per exemple.

Cantant

Donís Salvador també és cantant. Ha encapçalat orquestres com la Malva-rosa o la Tokyo Band Orquesta, i canta tot sol. Li agrada la cançó melòdica i ha enregistrat versions d’intèrprets prou coneguts. S’ha atrevit amb peces conegudíssimes de Víctor Manuel, Juan Bau o Llorenç de Santamaria, amb qui canta en un duet. Però l’èxtasi personal el va viure damunt la gespa de Mestalla quan, l’agost del 2023, va cantar a cor què vols, i acompanyat per una banda de música, l’himne regional. No li cabia en el pit l’emoció quan deia allò de “per ofrenar noves glòries a Espanya”, i no hi havia prou X en la terra per a cridar “viXca València”. Al peu del vídeo d’Instagram, Salvador va escriure: “La vida… i el Valencia CF, me donaren ahir per segona volta, l’oportunitat de cantar en Mestalla. En esta ocasió, en la posta de llarc de l’equip per a la temporada 23-24. L’equip de la meua família i de la meua terra. Un orgull que es transmet de pares a fills. AMUNT SEMPRE!” [excepcionalment, hem respectat la literalitat del text com a mostra del català que escriu el nou presentador dels caps de setmana de la ràdio d’À Punt].

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Donís Salvador (@donis_salvador)

La llengua a la ràdio i l’AVL

Aquesta bel·ligerància contra el català normatiu que dicta l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és un dels trets característics de la persona triada per posar veu a la ràdio pública. Els mitjans públics valencians van ser creats, entre més objectius, per difondre i preservar el català que es parla al País Valencià. El model de llengua que es va adoptar és el que proposa l’AVL que, segons l’estatut d’autonomia, és l’entitat normativa.

Fa poques setmanes, quan es va fer públic l’acord per a aprovar el pressupost entre PP i Vox, Lo Rat Penat va emetre un comunicat en què exigia a tots dos partits que la retallada al finançament de l’AVL fos “total i definitiva”. L’organització acientífica va escriure que l’acadèmia és “una institució innecessària i costosa, que no representa ni defensa la identitat lingüística del poble valencià, sinó que ha servit com a instrument per a la imposició d’un model aliè a la nostra realitat cultural”.

Els secessionistes demanaven, sense vergonya, que el pressupost de l’AVL es destinàs a la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, també secessionista, perquè la consideren una institució històrica de referència.

Ací cal recordar que Donís Salvador, el nou locutor dels matins del cap de setmana de la ràdio pública valenciana, com a vocal de Lo Rat Penat, és signant d’aquest document.

Hi ha la creença equivocada que els relats LGBTI són relats de nínxol, que interpel·len una part petita de la població. Fer Rivas (Barcelona, 1994) ho desmunta del tot a Jo era un noi (Angle Editorial), una novel·la autobiogràfica en què recull la pulsió kafkiana d’escriure una carta al pare i hi fa aflorar temes tan universals com espinosos: la construcció asfixiant de la masculinitat, la violència transmesa de pares a fills, la culpa darrere el desig dissident i la vergonya de classe. El pare de l’escriptora i dramaturga va morir quan ella era adolescent i, en aquest cas, el procés d’escriptura i publicació ha anat en paral·lel al d’un dol tardà i al d’una transició de gènere. Parlem de la seva història i la de la seva família, enterrada durant anys sota el silenci, i també del procés tortuós i el sacrifici estèril que encara implica el fet d’esdevenir un home.

—Quan es diu “novel·la autobiogràfica d’una escriptora trans” és fàcil pensar que se centrarà en la transició de gènere. En canvi, parleu de la masculinitat, del desig i de la relació complicada que molts homes tenen amb el seu pare.  
—Entenc que hi hagi l’expectativa de trobar l’experiència trans i que després es digui que no és així, però hem de plantejar-nos com construïm aquestes narratives. Sembla que es busqui aquest suposat moment de la infantesa que, des d’un punt de vista biologicista i mèdic, subratlla això de “he nascut en el cos equivocat, m’he sentit dona sempre”. Això és força impossible perquè, com a nen o nena, no tens conceptes de gènere. Per tant, què és una experiència trans? Sembla que si no passa per aquest discurs hegemònic no ho és. Les experiències trans són diverses i assenyalen que el paradigma del gènere no ens representa a totes. I als qui creuen que sí, els representa malament. Per exemple, la masculinitat implica moltes renúncies i violència per a adquirir-la.

—Al llibre situeu la història de la vostra família, immigrants gallecs que viuen a la Zona Franca. Però, alhora, la novel·la és una carta al pare en què aquesta perspectiva de classe intersecciona amb la de gènere. Per què?
—Volia explicar com aquesta violència social i de classe que es va viure al final del franquisme –amb l’auge de la industrialització i la reactivació de l’economia– permea la família i es tradueix en un altre tipus de violència, més de gènere. La masculinitat es conforma per una sèrie de negatives: no ser dona, no ser homosexual, no ser nen… I no ser pobre. Ho veiem en Trump i Musk: la masculinitat es revalida amb el capital. Si aquesta pota no hi és, la resta de potes de la masculinitat les vols reforçar més.

“Ho veiem en Trump i Musk: la masculinitat es revalida amb el capital”

—Era el cas del vostre pare?
—Tenia la necessitat de reivindicar que era un home, que treballava… Una masculinitat en què l’home té el paper de dur el plat a taula i és eximit de la resta de responsabilitats. Però aquesta vergonya de classe, aquest impuls per a ascendir, el va empènyer a treballar moltíssimes hores i, d’alguna manera, a morir a quaranta-sis anys. Es matava a treballar per una idea irreal, això que ens han dit que és responsabilitat nostra ascendir socialment, que és una fal·làcia.

—També teníeu certa vergonya de classe i amagàveu el vostre barri als companys. I a casa hi havia silenci sobre el tema.
—Volia ser el més justa possible amb la figura del meu pare i no caure en la caricatura de la masculinitat més tòxica i violenta. El llibre anava molt en paral·lel al meu dol, jo tenia molta ràbia, i la ràbia et dóna una radiografia molt més plana. Per explicar el meu pare havia d’explicar qui era el seu pare i on havia nascut, i no hi tenia accés. El meu pare mai no parlava de casa seva, i això ho vaig suplir amb documentació i arxius. Però sempre hi haurà una part íntima inaccessible, i aquesta inaccessibilitat al passat és una forma de violència de classe, vehiculada amb la vergonya. A banda, la manera de transmetre amor dels meus pares era donar-nos millors possibilitats que les que ells havien tingut, però el que no tenia una lògica productivista –l’afecte, les cures, respectar-me, entendre la meva sensibilitat i identitat…– no formava part de l’equació, i això genera carències. La meva mare em va revelar que el meu pare sabia que jo era homosexual.

—Però no us ho va dir mai.
—Què és el que no li va permetre veurem amb complexitat? Té a veure amb la incapacitat dels homes d’acceptar la vulnerabilitat, però també amb el fet que ser homosexual o trans trencava tot allò per que s’havien matat a treballar. “Tindrà més dificultats per trobar feina o pis, el rebutjaran…” Hi ha una homofòbia particular de la classe baixa, aquest somni que la següent generació tingui millors condicions, que de sobte es trenca per una qüestió identitària.

“Hi ha una homofòbia particular de la classe baixa”

—”El que espanta de la violència no és el que et fan, sinó el que et poden arribar a fer”, dieu a la novel·la. Retrateu un pare que no pega, però que exerceix violència. 
—És més subtil, més difícil de detectar, però té conseqüències. El capital de la ràbia només l’ostentava el meu pare, a la família. Estàs amb una sensació constant de por. Si no fas el que vol estàs en perill. No em va arribar a pegar, però aquesta sensació asfixiant m’impossibilitava existir. Només podia aparèixer de mi el que ell volia que aparegués. Era molt intel·ligent i, de cara enfora, tenia molt bones habilitats socials, però sabia dominar-nos i llegir-nos bé els punts febles. I això no treu que també hi va haver moments meravellosos, està tot barrejat. La complexitat d’una relació paternofilial és aquesta. En el meu cas, l’odi és molt a prop de l’amor.

—I com es fa un dol des d’aquesta ràbia? 
—El vaig fer al cap de deu anys i escrivia el llibre a mesura que el feia. Abans havia escrit un llibre en castellà i en tercera persona en què la figura del meu pare gairebé ni hi sortia. Una persona propera em va dir que provés de fer-ho en primera persona i en català. I va ser revelador, l’escriptura em va fer accedir a parts de la meva memòria a què no havia tingut accés. Sentia molta culpa quan va morir perquè no el podia plorar. Es va construir un relat magnificat, com si fos la millor persona, i jo pensava: “Qui és?” I també em sentia culpable perquè la seva mort possibilitava la meva aparició. He pogut experimentar sobre la meva identitat perquè ell no hi era. Posar paraules a certes coses –”era un narcisista en molts sentits, un agressor en molts altres…”– m’ha permès entendre.

—Retrateu com la masculinitat sovint actua des de la violència contra els altres homes. 
—Relato, per exemple, l’infern que suposa el vestuari per al sector masculí. Hi ha homes heterosexuals cis que m’han dit que el recorden amb el mateix terror. Si tothom els viu igual, per què no hi fan res? Les dones ens hem plantejat moltes coses sobre la manera com ens relacionem, els comentaris sobre la resta de cossos, la competició femenina… Hi ha una violència intragènere que és opaca a l’altre gènere. Esdevenir home, el trànsit a l’adultesa, és profundament violent i impossibilita un entorn d’empatia, cures, amor… Tot és competició.

“Esdevenir home és profundament violent, tot és competició”

—Dieu que els homes es dutxen de cara a la dutxa i les dones d’esquena.
—Sí, als vestuaris. Tan fràgil és la masculinitat que no sou capaços, entre vosaltres, de mostrar els genitals de manera sana o sense tenir por de ser atacats? Les dones busquem espais de dones perquè és on ens sentim més protegides, i, en canvi, els homes ho aboquen tot en les dones. Amb la parella o les amigues es mostren vulnerables, però entre els seus no hi ha aquesta possibilitat. Em sorprèn que quan parlem de la pandèmia i de salut mental no parlem mai en termes de gènere, quan és el gran factor de risc.

Francesc Miró: “Els homes feministes hem de deixar d’esperar regals”

—Quines altres experiències de violència entre homes queden fora del coneixement femení? 
—Míriam Cano em va explicar que estava traduint una novel·la i que no trobava la paraula per a descriure el fet de donar un cop i que s’adormi una extremitat. Ho va comentar en família i tots els nois li van dir que era una enrampada, mentre que les dones no ho sabien o els costava d’entendre. Entre els homes existeix aquesta conducta i entre les dones no.

—Com això de fer-se abraçades, però només si van acompanyades d’uns copets a l’esquena. 
—Exacte, o això de donar-se als genitals amb la tovallola al vestuari. Aquesta cosa de posar en ridícul l’altre. La masculinitat es construeix per la competitivitat i per infravalorar l’altre, posar-t’hi per sobre. Ho fas vexant, fent-lo sentir incòmode i insegur… Estem construint homes que tenen unes ferides brutals i que són profundament insegurs amb si mateixos i els seus cossos. La masculinitat i el gènere són un relat que ens expliquem per endreçar el món, però són una ficció. La ultradreta no para de remarcar que només hi ha dos gèneres, però si has de repetir-ho tant és perquè necessites reforçar-ho, perquè la realitat és que no és així. S’ha trencat el binarisme, el sector masculí és relegat a un altre espai i té molta por, perquè és impossible tornar al passat.

“Estem construint homes que tenen unes ferides brutals i que són profundament insegurs”

—Tot això sovint costa d’entendre, però al final el missatge és que néixer amb determinats genitals no ha d’implicar un seguit de rols.
—Sí, però hi ha moltes resistències perquè, com diu Paul B. Preciado, aquest és el gran canvi de paradigma, comparable a quan ens vam adonar que la terra gira al voltant del sol. El gènere està profundament arrelat en nosaltres i travessa la ciència, la religió… Trencar amb això és trencar amb moltes coses, però està passant. Per una banda, les experiències trans cada vegada són més comunes i es comparteixen més. Per una altra, políticament ens hem dividit: les dones cada vegada més voten l’extrema esquerra i els homes, l’extrema dreta. Passa alguna cosa, i és evident que és en clau de gènere. A la novel·la he volgut replantejar la qüestió del gènere des de la poètica, que permet que el lector no tingui temps de defensar-se.

—També hi ha un llenguatge molt explícit.
—Édouard Louis diu que la literatura ha estat segrestada per la classe dominant, que ha entès que la bona literatura és la suggerent. A la classe dominant, la feina no la travessa, sempre la fan tercers. Per tant, els sembla més bonic el suggeriment. Veure treballar sense malmetre el cos. Però no puc parlar d’un pare amb un cos que ha emmalaltit a causa de la feina des d’un lloc que no sigui explícit. Parlo de la seva corporalitat, de com emmalalteix i també de com té a veure amb el desig. Barrejo segments sobre el desig i la mort del pare perquè volia explicar com es construeix el desig per a les persones dissidents, lligat al càstig i al fàstic. Quan em masturbava apareixia el meu pare a castigar-me pel que desitjava.

“Quan em masturbava apareixia el meu pare a castigar-me pel que desitjava”

—Potser a algú li pot sorprendre que aquest pòsit de culpa també hi sigui en les experiències LGBTI dels nascuts durant la dècada dels noranta. 
—A la meva editora li va impressionar que sigui un relat de principis dels 2000, perquè creia que les generacions més joves ho havíem tingut més fàcil. Però la norma sempre troba la seva forma de càstig. És clar que hem millorat, però som una generació que ha viscut un trànsit. Pel que fa al desig, quan no tens referents, l’únic que apareix és el porno, que és una forma de domesticar el desig i ensenyar-nos què ens ha d’agradar. A tothom qui ens agraden els homes ens han domesticat perquè ens agradi la masculinitat més violenta, perquè aquesta masculinitat no estigui en perill. El porno gai es regeix per les mateixes normes.

—Tant que es parla de pornografia, ningú no parla de com influeix als adolescents LGBTI.
—No, o de la quantitat de cossos transsexuals del porno per a homes, absolutament fetitxitzats. I és hipòcrita que no es donin referents a les persones dissidents, se’ns confini a la pornografia i després hi hagi una queixa sobre el fet que mirem porno. Al porno gai o dissident hi ha els mateixos patrons de l’heteronorma i això genera que dins del col·lectiu hi hagi violència. Intentes escapar de la violència que has rebut per ser del col·lectiu i t’hi trobes el mateix: la penetració, moltes vegades sense consentiment, aquesta classificació passius-actius, la reproducció de rols de poder i submissió amb càstig contra cossos no normatius, femenins, amb més ploma…

—De fet, heu dit que heu viscut el fet de ser trans com una fugida del gènere. És en aquest sentit? 
—Absolutament. He hagut de fugir de l’espai de la masculinitat heterosexual, però tampoc he trobat espai com a home homosexual perquè ha tornat a aparèixer una masculinitat asfixiant. I vaig veure que m’estava esforçant molt per ser un home sense haver-me plantejat si realment ho era, ho volia ser o me’n sentia. El trànsit ha estat profundament lluminós. Ha implicat adonar-me que no vull ser un home, que no sé què vull ser i que crec que està bé habitar aquest dubte i explorar. Qui ha transitat o repactat les normes amb el gènere s’adona que és de cartó pedra. Les transfemenines migrem a un gènere més amable. Desprendre’m de l’individualisme a què s’empeny als homes i pensar-me en termes de col·lectivitat i cures m’ha salvat. Si no, no seria aquí. En molts moments no tenia ganes de viure, tenia una depressió profunda per haver de ser un home quan no ho volia ser.

“Tenia una depressió profunda per haver de ser un home quan no ho volia ser”

—Si hi hagués moltes més maneres de ser home i dona segurament no caldria utilitzar la paraula transició?
—Sí, és el que deia d’habitar el dubte. No sóc això, no sé què vull ser, però experimentem. Busquem caixes en què etiquetar-nos i tot és més fluid. Les identitats no són exclusives, sinó acumulatives. Sóc la dona que sóc perquè he estat un home. Haver fugit del gènere masculí em fa adonar de les coses que no vull reproduir del gènere femení. No vull tornar a torturar el meu cos en un altre sentit, amb les exigències estètiques. Tens cert privilegi per decidir què vols, malgrat que la societat et castigui. Renuncies a ser desitjable en pro de la llibertat.

—Teniu esperança en una masculinitat diferent? 
—La masculinitat és una promesa: si renuncies a moltes coses i acceptes la violència, tindràs privilegi i poder. Però hi arriben molt pocs, i pel camí has perdut la teva essència. Quan són petits, els nens saben reconèixer les emocions, mostren afecte… Els nois no saben fer-ho, hi han renunciat per esdevenir homes. Hi ha homes que demanen ajuda a crits. No els hem de fer de mares, però sí donar-los la mà, al final també són víctimes d’aquest sistema. No les primeres, però són víctimes.

Podeu comprar ‘Jo era un noi’, de Fer Rivas, a la Botiga de VilaWeb

El laboratori d’idees britànic Ember, en el darrer informe, ha mostrat un fet sorprenent: malgrat l’objectiu prioritari de les institucions europees d’abandonar el gas rus el 2027, les importacions a Europa de Rússia van augmentar d’un 18% durant el 2024, cosa que posa en qüestió el propòsit comunitari. A més, les dades mostren que la determinació per les renovables també és en disputa: a la UE s’expandeix la infrastructura gasística, malgrat que ja és infrautilitzada a molts països, i el 2030 hi haurà un 26% de sobreoferta de gas. Ember considera que els diners que es dediquen a aquesta expansió s’haurien de dedicar a accelerar l’electrificació del sistema energètic europeu i a l’expansió de les renovables, no pas a intentar d’augmentar el consum de combustibles fòssils. L’augment d’importació de gas rus ha estat encapçalat per Itàlia, Txèquia i l’estat francès, però l’estat espanyol també hi ha contribuït significativament. De fet, Rússia ha esdevingut el primer subministrador de gas liquat de l’estat espanyol, i ha superat els EUA i Algèria, que fins ara havien anat davant. El nostre país, per Sagunt i Barcelona, també importa gas rus.

L’evolució del mercat gasístic europeu

L’any 2021 a Europa el consum de gas va ser de 558 bcm (mil milions de metres cúbics). El 2022, amb la crisi energètica derivada de la invasió russa d’Ucraïna, particularment després del sabotatge dels dos gasoductes Nord Stream que connectaven Rússia i Alemanya, el consum de gas va baixar a 488 bcm, un descens del 13%. La UE importava 150 bcm de Rússia i aquell any la Comissió Europea calculava que se’n podien deixar d’importar 100, amb 50 dels quals només calia optar per subministradors de gas liquat d’uns altres països, una acció ràpida d’aplicar. El 2023 el consum de gas a la Unió fou de 452 bcm, 36 bcm (un 7%) menys. El 2024 el consum es va mantenir estable, i es repetí la xifra del 2023. Però, malgrat això, les importacions de gas rus van augmentar, sorprenentment, d’un 18% el 2024. I el 2025 la tendència continua, amb un augment de l’11% entre el gener i el febrer. El 2024 la UE es va gastar 21.900 milions en combustibles fòssils russos, una xifra que supera els 18.700 milions d’ajuda a Ucraïna. La UE, a efectes pràctics, continua pagant l’agressió russa.

Això contrasta amb els plans dels 2022 i les declaracions de la Comissió Europea i la presidència polonesa de prescindir completament del gas rus el 2027. Tanmateix, la presentació del pla per fer-ho possible s’ha ajornat dues vegades. De primer, s’havia de fer al febrer, més tard el 26 de març i, finalment, s’ha ajornat sense fixar cap data. Els analistes, fins i tot, veuen indicis que les autoritats europees se’n vulguin desdir. Per una banda, per prescindir del gas rus la UE ha hagut de substituir el gas transportat per gasoductes per un subministrament amb vaixells amb gas liquat. Això ha tingut dos efectes. El primer, un encariment del gas, perquè el transport amb vaixell és més car. Durant el 2024 l’augment del preu del gas fou del 59%: passà de 30 EUR/MWh a 48, cosa que va fer que el preu de l’energia industrial al nostre continent fos el doble que als EUA i la Xina, i ens restà competitivitat internacional. El segon efecte és la volatilitat de preus: si amb un gasoducte el gas té una ruta fixa invariable, els vaixells poden canviar de destinació enmig de la mar amb gran facilitat, segons el preu. Europa ha de competir internacionalment per aquests vaixells, especialment amb Àsia.

Malgrat les declaracions de la UE, Europa ha augmentat la importació de gas rus.

Una altra dada que pot mostrar que la UE renuncia a prescindir del gas rus són les converses de pau a la guerra d’Ucraïna. Una de les ofertes dels EUA a Rússia ha estat de restablir la venda del seu gas a Europa, inclosa la reparació del Nord Stream. Opció que podrien acceptar les autoritats europees si d’aquesta manera s’atura el conflicte i s’obté una estabilització i una rebaixa dels preus energètics. Ember és molt crític amb aquesta possibilitat, que considera “de mirada curta”. Continuar comprant gas rus, segons el laboratori d’idees, finança la capacitat militar russa i esdevé un “amenaça directa” a la seguretat europea.

L’estat espanyol fa de Rússia el principal proveïdor de gas liquat

La major part de l’augment de les importacions de gas rus està en el gas liquat. Això ha estat gràcies a dues tàctiques. Per una banda, la falsa bandera: el registre de vaixells russos de transport de gas en països sense sancions, com ara l’Índia o els Emirats Àrabs Units. Això pot involucrar cap a 50 vaixells, segons els analistes, tot i que és una estimació. En comparació, el 2024 hi va haver 64 vaixells que van transportar oficialment gas liquat rus. Una altra tàctica és desembarcar el gas rus en uns altres països i després embarcar-lo o transportar-lo per gasoductes a la destinació final. Hi contribueix l’opacitat, la manca d’informació de l’origen del gas. Alemanya, per exemple, té prohibit d’importar gas rus directament, però ho fa de manera indirecta a través de països tercers.

L’estat espanyol participa en aquesta tàctica, impulsat per la infrautilització de les seves plantes de regasificació, les que s’encarreguen de rebre el gas liquat dels vaixells i el transformen de líquid a gas per a ser introduït a la xarxa de canonades, amb les quals ens arriben a casa o a la indústria. O es comercialitza a països tercers. Així, la planta de Xixon té una taxa d’utilització del 14%, la de Cartagena del 18% i la Huelva del 23%. Al nostre país, Barcelona només empra un 12% de la capacitat (una de les més baixes de la UE) i Sagunt el 21%. El govern espanyol, tot i les paraules de suport a Ucraïna i la crítica a Rússia, durant el 2024 va fer de Rússia el principal proveïdor, amb 6,4 bcm. Els EUA van ser segons, amb 5,4 bcm, i Algèria el tercer, a més distància (2,2 bcm). Cal dir que el 2021, abans de la invasió russa d’Ucraïna i la crisi energètica derivada, Rússia era el tercer proveïdor espanyol de gas liquat (darrere Nigèria i els EUA) amb 3,4 bcm. El 2022, ja amb la guerra en marxa, la xifra va pujar a 5 bcm, i es mantingué la tercera posició. El 2023 la xifra es va continuar enfilant, fins a 6,7 bcm, de manera que superà Nigèria (4,8 bcm) però encara darrere dels EUA (7,37 bcm). Dit d’una altra manera, l’estat espanyol ha aprofitat la guerra d’Ucraïna per augmentar la importació d’un gas que Rússia pot ser que ofereixi a un preu rebaixat.

Malgrat el suport a Ucraïna, l’estat espanyol ha fet de Rússia el principal proveïdor de gas liquat.

Ember critica també que aquesta importació de gas rus a les plantes de regasificació europees es faci gràcies a empreses públiques. En el cas espanyol, la planta de Bilbao és la quarta d’Europa en volum rus importat, amb 3,5 bcm. La planta és propietat al 50% d’Enagàs (empresa privatitzada, però amb l’estat espanyol com a principal accionista) i l’Ens Basc de l’Energia, una empresa del govern basc. Davant de la planta basca només hi ha la bretona de Mouster-al-Loc’h (3,6 bcm) i les flamenques de Duinkerke (5,6 bcm) i Zeebrugge (6,1 bcm). Però la resta de plantes de l’estat espanyol també són al capdamunt del rànquing europeu. Mugardos, a Galícia, amb 1,5 bcm, és la sisena, Huelva, amb 0,5 bcm, és la setena; i Cartagena, amb 0,26 bcm, l’onzena. Les del nostre país, Sagunt i Barcelona, són la tretzena i setzena respectivament, amb 0,2 i 0,1 bcm cadascuna.

La infrastructura gasística europea s’expandeix més enllà de les necessitats

Ember és també molt crític amb l’opció pel gas liquat dels EUA, que ha esdevingut el principal proveïdor europeu amb 63 bcm (Rússia és el segon, amb 22 bcm). Les accions de l’administració Trump mostren com és de perillós confiar en la importació de l’energia, fins i tot de països històricament aliats. A més, segons els estudis, l’extracció de gas als EUA, que es fa amb fracking, té unes emissions de gasos hivernacle comparables a les del carbó. Europa, que ha fet un gran esforç per reduir el consum de carbó per les seves emissions, ara planifica de substituir-lo per un gas amb unes emissions equivalents. A les tensions polítiques cal afegir-hi les dificultats tècniques d’Algèria i Egipte, i els problemes de seguretat a Nigèria, els altres grans proveïdors de gas al nostre continent. “Aquesta impredictibilitat del subministrament de gas és la nova realitat de la UE”, rebla Ember.

El port de Barcelona té una de les plantes de gas liquat més infrautilitzades d’Europa.

A més, l’ampliació de la infrastructura gasística va més enllà de les necessitats reals. Ja hem vist que hi ha una infrautilització generalitzada de les plantes europees de regasificació de gas liquat. Tot amb tot, n’hi ha unes quantes més en construcció, especialment a Alemanya. Ember estima que la capacitat de gas liquat creixerà d’un 54%: passarà dels actuals 203 bcm als 313 bcm. També hi ha la intenció d’apujar la capacitat de transport per gasoducte un mínim de 20 bcm a l’Adriàtic i l’est de la Mediterrània. Totes aquestes xifres contrasten amb les previsions que la demanda només pujarà d’un 4% entre el 2023 i el 2030. De fet, la utilització de les plantes de gas liquat ha baixat del 63% el 2022 al 58,5% el 2023, mentre que el 2024 la meitat de les plantes s’empraven per sota del 40% de la capacitat. Ember sosté que això representarà una càrrega econòmica molt forta per als contribuents, que hauran de sostenir econòmicament una infrastructura innecessària. L’excés de capacitat el 2030 serà de 131 bcm.

El laboratori d’idees apunta que fins i tot en aquells llocs on la infrastructura és al límit de capacitat, com als països bàltics, hi ha solucions creatives amb les instal·lacions disponibles que fan innecessari de construir-ne de nova. I això té conseqüències en dos fronts. Per una banda, es dediquen 37.000 milions a ampliar innecessàriament infrastructura gasística, diners que es podrien invertir en renovables. L’altre front el mostra el Regne Unit i la volatilitat de preus per haver optat pel gas liquat. L’augment de preus ha fet que els britànics hagin hagut de gastar uns 100.000 milions de més durant aquests últims quatre anys per obtenir el mateix volum de gas. Això és el triple de la quantitat de diners que el Regne Unit invertirà durant els cinc anys vinents a expandir la xarxa elèctrica, mesura necessària per a encabir més producció renovable.

Segons Ember, la reiterada dependència de la importació del gas i la volatilitat de preus no únicament perjudica les economies europees, sinó que a més allunya els recursos financers limitats per impulsar la transició energètica, cosa que impedeix la transformació verda de la indústria, definida al Pacte per a una Indústria Neta. És a dir, que, paradoxalment, Europa té en les renovables la solució a la seva dependència del gas de Rússia i de més països inestables, però alhora opta per invertir en una infrastructura gasística que endarrereix aquesta solució.

L’opció de la UE per gas liquat transportat amb vaixells ha dut a un augment i una variabilitat del preu del gas molt grans (fotografia: Wikipedia). Les recomanacions per a deixar d’importar gas rus

En aquest context, Ember considera que Europa no ha d’abandonar l’objectiu de deixar d’importar gas rus el 2027. De fet, defensa que, si hi ha voluntat política, prescindir-ne completament el 2025 és viable. “Abandonar el gas rus és imperatiu i tècnicament factible”, afirmen. Per assolir-ho, Ember proposa un seguit d’accions.

En primer lloc, establir obligacions legals als estats membres perquè abandonin el gas rus el 2027 a tot estirar. Si cal, ajudant tècnicament països com Eslovàquia i Hongria, molt dependents de Rússia energèticament, amb la instal·lació de renovables, augment de l’electrificació i mesures de flexibilitat i diversificació energètica. La segona mesura és no invertir en gas liquat, per evitar una nova dependència gasística. Aquests diners s’han d’esmerçar en l’electrificació, la millora de les xarxes elèctriques, bateries i fonts renovables descentralitzades. La tercera mesura és reduir la demanda de gas a tots els sectors. “La manera més efectiva de deixar de consumir gas rus és emprar menys gas”, diuen. S’han d’accelerar les mesures per a millorar l’eficiència i l’estalvi energètics, renovar edificis i electrificar el consum energètic d’edificis i indústria a partir de fonts renovables.

La quarta mesura és emprar de manera més eficient la infrastructura gasística existent. Ember considera que fins i tot els països sense costa, que no poden instal·lar plantes regasificadores de gas liquat, tenen alternatives. I els colls d’ampolla dels gasoductes entre l’est i l’oest europeus també tenen solucions. Remarca que la part occidental d’Ucraïna té instal·lacions significatives d’emmagatzematge de gas que s’haurien d’integrar a la UE, cosa que afegiria seguretat energètica a l’Europa central i evitaria la construcció de nova infraestructura per por de possibles talls de subministrament. La cinquena mesura consisteix a millorar el sistema de planificació energètic. Ember considera que la contradicció entre els objectius generals europeus i l’augment de la capacitat gasística és deguda parcialment al fet que la planificació de la infraestructura elèctrica i gasística es fa separadament, tant a escala de la UE com de cada estat membre. La planificació ha d’acceptar que el futur serà elèctric i, per tant, que cal optimitzar recursos entre els sectors elèctric, gasístic, d’hidrogen, de generació de calor i de transport. Finalment, l’última acció consisteix a millorar la disponibilitat de dades per a monitorar i planificar. Per exemple, la manca de transparència fa que el gas liquat rus entri al mercat europeu sense que els operadors de la cadena gasística se n’adonin.

La causa de les obres de Sixena s’ha polititzat tant que Lluís Puig, conseller de Cultura a l’exili i diputat de Junts, no confiava en una absolució amb una sentència tan clara i contundent. El que més l’amoïnava era que l’inhabilitessin i la Junta Electoral li retirés immediatament l’escó. En aquesta entrevista, feta per videoconferència, Puig explica que espera poder asseure’s a l’hemicicle del parlament durant aquesta legislatura, més d’hora o més tard. Però no confia que ni ell ni la resta d’exiliats puguin tornar al Principat abans de l’estiu, com s’especula. En tot cas, té clar quina serà la primera cosa que faci el dia que li aixequin l’ordre de detenció.

—El TSJC us va absoldre del delicte de desobediència pel cas de Sixena. Us ho esperàveu?
—No m’esperava una sentència tan clara i contundent. No perquè no fos justa, sinó perquè és una causa que s’ha polititzat molt, i quan es polititzen les coses, els criteris de la justícia poden variar molt. Mesos enrere, al conseller Santi Vila li van denegar que es pogués acollir a la llei d’amnistia. Per tant, hi havia una sentència que ho separava totalment de la causa de l’octubre del 2017. En tot cas, l’acusació particular de l’Ajuntament de Sixena era, és i continuarà essent molt bel·ligerant. A les declaracions que feia l’advocat Espanyol em remeto.

—Aquest advocat va dir que com havíeu de ser innocent si éreu independentista. Creieu que això prova que aquesta és una causa política des del començament?
—La qüestió és que no va influir. Però és evident que la deducció que perquè algú sigui independentista ha de ser un delinqüent és una barreja de conceptes que normalment no passen pel cap. Aquesta gent són els que també diuen que un immigrant és un delinqüent, que un musulmà és un terrorista, i que si és gitano, roba gallines. Són uns esquemes mentals molt retrògrads i primaris. El que em preocupava més era que, si m’aplicaven qualsevol condemna d’inhabilitació, ràpidament, en 30 minuts, la Junta Electoral Central m’hauria retirat l’acta de diputat. Això hauria estroncat el desig, les ganes, la il·lusió de cada dia de pensar que un dia entraré al saló de plens del parlament de Catalunya i seuré a l’escó que em pertoca perquè els electors així ho van decidir. Pel tema de la multa, sortosament, la caixa de resistència em va ajudar des del primer dia. Estic content ara també perquè podrà recuperar molts diners, prop de 90.000 euros de fiança, que era una bogeria. A veure si, de mica en mica, la cultura deixa d’estar en mans dels tribunals. Perquè no es pot gestionar la cultura, ni el patrimoni, ni les arts escèniques, des dels tribunals.

—En el judici no us van deixar declarar. El vau poder seguir d’alguna manera quan es feia?
—Per WhatsApp, gràcies a l’advocat. Quan hi havia alguna cosa, m’anava informant. Cal entendre que una cosa és fer una declaració per videoconferència en el procés d’instrucció, on les garanties dels meus drets a Brussel·les s’havien de cobrir per part de la justícia belga, amb un nombre de personal, amb un jutge, amb un traductor, amb un informàtic, etc. I una altra cosa és el judici, que implica que els jutges que m’haurien d’acompanyar a Brussel·les han d’estar implicats també amb els jutges que m’estarien jutjant a Catalunya. Si alguna cosa sempre han posat per davant els tribunals de Bèlgica és garantir els drets de la persona acusada. En cap moment no he sentit que em poguessin vulnerar cap dret. Fins i tot, quan declarava en la fase d’instrucció, el jutge em deia: “Escolti, si se sent agredit o si no ho té clar, no té cap obligació de contestar, eh? Sobretot, senti vostè que nosaltres som aquí per acompanyar-lo, per ajudar-lo.” Han demostrat una mentalitat molt diferent. La presumpció d’innocència es porta fins a l’últim extrem, fins a l’últim moment. I ells entenen, la justícia belga, que no està preparada per a fer el judici coordinadament, des d’una seu i l’altra. Això, més enllà de les anècdotes. Perquè si no em trobaven al domicili era perquè en la fase d’instrucció, la segona pregunta que m’havia de fer la jutgessa (la primera va ser “Com te dius?”) va ser: “En quin domicili vius?”

—I no us ho van preguntar.
—No. Nosaltres n’érem conscients. I al final els ho vam dir nosaltres, per no allargar tampoc el tema amb aquests detalls menors. La policia municipal em va citar el dia i hora que m’anava bé per a recollir la citació. Tranquil·lament. És tan simple, tan senzill, que sembla mentida que les coses no acostumin a anar així.

—Si la causa acaba al Tribunal Suprem espanyol, què creieu que pot passar?
—Diuen que Sixena vol presentar-hi un recurs en contra. La fiscalia ha dit que no veia cap causa de recurs. Per tant, això ja és una primera victòria. Vol dir que el procés, el que han dit els nostres testimonis, el que ha presentat l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, com ha gestionat del judici, és correcte. Si hi hagués hagut alguna anomalia, la fiscalia ho hauria hagut de dir d’ofici. En canvi, aquest advocat que es diu Español ha arribat a amenaçar que els testimonis poden ser acusats de fals testimoni. Quines proves té aquest senyor? És una acusació molt greu si està infundada i en base a res. Si, fins i tot, alguns testimonis citats a declarar per part d’ell van certificar el que deien els nostres! Espero que no tingui recorregut. Tant de bo el Suprem no ho admeti ni a tràmit, o ho admeti i tanqui l’expedient. Mentrestant, continuo essent una persona que no està condemnada per res.

—Santi Vila va demanar que li apliquessin la llei d’amnistia. Per què no ho vau fer vós?
—Constatant l’enrenou que es produïa amb l’estranya aplicació de la llei d’amnistia que es va fer a partir del juliol de l’any passat, el meu advocat em va aconsellar, i hi vam estar d’acord, de deixar passar uns mesos, a veure si el suflé es desinflava i es començaven a fer les coses bé. Perquè, teníem arguments per a poder justificar que tot era fruit d’un procés d’independència i que, per tant, la causa s’havia d’acollir a la llei d’amnistia? Sí, sense cap mena de dubte. Però encara ara hi ha tantes causes en què no s’ha aplicat la llei d’amnistia… Fer-ho nosaltres en aquell moment de tanta excitació política i jurídica era com tirar més llenya al foc. Entremig de tot això, vam saber que Santi Vila ho havia demanat i amb més motiu vam dir, esperem. Perquè si li acabaven aplicant, el TSJC gairebé ho hauria hagut de fer d’ofici també. Era una petició de condemna menor, el que em demanaven, i la reflexió que vam fer va ser una bona companya de viatge. I no era perquè no consideréssim que no s’hauria d’aplicar la llei d’amnistia en aquest cas. És evidentíssim: van entrar amb armament en un museu, amb no sé quants agents, per carregar unes caixes de fusta. Si això no és política… I amb un abús de poder, amb el 155, s’executava un espoli sense una sentència ferma. Sembla que l’aigua ha tornat cap a la llera del riu i, tant de bo, totes les altres causes que s’han obert es vagin tancant també amb seny i sentit comú.

Acte de suport de Junts a Lluís Puig pel judici del cas de Sixena (fotografia: Albert Salamé).

—Què penseu del fet que el monestir de Santa Maria de Sixena hagi reobert ara amb algunes de les obres exposades, després d’estar tant de temps tancat?
—Quina mala política de gestió cultural que van fer! Perquè si s’haguessin posat a fer les millores per a acollir les obres quan hi va haver la sentència, no ferma, que s’havien de donar, se les haurien emportat amb unes altres condicions. I tal com sortien d’un lloc, es podien haver col·locat en un altre. Es podien haver pres les mides de les prestatgeries, de les vitrines, mirar el sistema de climatització, la humitat que hi havia d’haver a sales… No he pogut anar mai al monestir encara, hi aniré. I després, quan tens tot això a punt, agafes les obres i les col·loques en un altre lloc. I el públic de tot l’Aragó, de tot Catalunya, de tot Espanya, de tot el món, un dia les veu a Lleida i, si convé, l’endemà, a l’Aragó. Però s’han exposat amb una precarietat absoluta, les han tingudes tancades dos anys o tres… I després les han exposades. Perquè, si no, ja hauria estat esperpèntic.

—Us consta l’estat de conservació en què es troben les obres?
—No ho sé. No sé si han patit o no. Són unes inspeccions que haurien de fer experts en restauració i conservació i és un ofici molt especialitzat. No pots arribar allà i dir: aquí hi ha una mica de florit… Si és molt visible, tots ho veuríem, però hi ha bacteris i microorganismes que, sense ser visibles, les poden fer malbé. I ja no diguem si hi ha tèrmits o corcs a la fusta. Són anàlisis que s’han de fer lluny de la política i dels tribunals, que l’únic objectiu sigui la preservació i el manteniment en bon estat de peces delicades. Es van endur peces de marbre. El marbre, amb els anys i les dècades, es descompon i comença a fer calç. No és etern. És un mineral que es descompon a causa de la humitat, el vent, el fred, la pluja… S’ha de vigilar, tot això.

—El Tribunal Suprem espanyol encara ha de prendre una decisió sobre les obres murals la sala capitular, que són al MNAC. Què podria passar amb aquestes pintures si es traslladen?
—Que no arribaran a lloc. I no ho dic jo, ho han dit els més grans i bons experts en pintures murals del món. Crec recordar que, fins i tot, n’hi havia un que era el cap de restauració del Vaticà. O sigui, no un independentista que fa un informe contra el trasllat. És molt delicat, perquè si el tribunal que porta la causa no s’adona del perill, es trinxaran aquestes obres. La gent que visita Taüll està encantadíssima de veure el mapping que hi ha. L’última versió no l’he vista, però sí que he vist com evolucionava i és espectacular la immersió que fas en directe en aquella obra d’art. És igual d’apassionant que ser al MNAC i veure les pintures exposades. Avui dia hi ha solucions. Si vols veure una obra de la Galeria dels Uffizi, hi ha unes visites per internet, en 3-D, immersives, amb una definició espectacular, i quan puguis ja aniràs a Florència. Pots veure coses que en directe no pots, per l’òptica des de la qual estan enregistrades. Malmetre unes pintures sabent que hi ha tantes possibilitats de divulgar i donar a conèixer aquestes meravelles de l’art, seria una salvatjada. Són judicialitzacions que, amb seny, ja no haurien d’haver començat fa molts anys, i tant de bo es redrecin amb calma i tranquil·litat.

—Junts va criticar el silenci del president Salvador Illa. Us va trucar o hi vau parlar abans del judici?
—No, no vaig parlar amb el president Illa. Però també és veritat que vaig rebre suports en públic, per les xarxes, i en privat, d’un ampli espectre polític dins del parlament de Catalunya. Vaig sentir molt de suport tant el dia del judici com quan va sortir la sentència. No és que vulgui amagar res, és que tantes persones em van mostrar el seu suport, alguns d’anònims i uns altres de més coneguts, que per a mi és el més important. No m’he sentit abandonat per ningú i estic content que la meva alegria fos compartida.

—Heu parlat del parlament, però també vau sentir suport per part del govern?
—El govern s’asseu al parlament, no? Per a mi, el parlament és la seu de la sobirania nacional, escollit democràticament, i d’allà emana el govern executiu. Al parlament vaig començar a anar a 21 anys, quan era Bomber de Barcelona i feia guàrdies. Abans no es podia fer el ple si no hi havia un camió dels Bombers de Barcelona. Havia sentit discursos brillants amagat darrere les columnes. Hi vaig anar com a tècnic de Cultura, acompanyant el que era el meu director general. Després hi vaig anar com a ciutadà, amb una plataforma de defensa de la música de la terra, i vaig comparèixer amb orgull a la comissió de Cultura, on ara em connecto telemàticament. Hi vaig tornar com a director general quan m’ho requeririen, acompanyant dos consellers i, més tard, com a conseller. El parlament, durant 40 anys, l’he viscut de moltes maneres. I quan veus els atacs i vulneracions que s’han comès contra diputats, presidents del govern, presidents del parlament… Només em falta poder-hi anar i votar presencialment des de l’escó.

—A Bèlgica també us vau saludar amb el president Illa a la delegació de la Generalitat. El president Puigdemont i Toni Comín van rebre la invitació, però no van assistir a l’acte, però vós sí. Per què?
—A la delegació del govern de Catalunya a Brussel·les, hi he treballat dos anys o tres, hi tenia despatx. Hi entro i en surto com a casa perquè hi ha molts treballadors que hi continuen essent. Cada vegada que vaig a Brussel·les, hi passo. És veritat que havia rebut la invitació, però no tenia cap interès especial a anar-hi. Sóc més a Catalunya Nord que a Bèlgica. Hi vaig estar tres dies o quatre, va coincidir que vaig anar a saludar gent i ens vam trobar. Sóc diputat al parlament, no ho vaig ni dubtar: era una salutació institucional i de respecte. Ho faria amb el president Illa i amb molta més gent. Amb els més contraris a tu, hi has d’acabar dialogant. No entenc per què hi va haver tant d’enrenou. Hi va haver periodistes que van dir que el president Illa es veia molt emocionat. Em sembla molt bé. Jo també m’he emocionat moltes vegades a la meva vida i a l’exili encara més. Ni me n’alegro ni m’enfado. Es va treure de mare, crec. Si ara me’l trobés per un carrer de Perpinyà, no canviaria de vorera.

—Per tant, va ser casualitat.
—Sí. I si hi ha trenta casualitats, trenta vegades el saludaré encara que políticament se’n vulgui fer una lectura concreta. Sóc poc polític amb aquestes coses.

Lluís Puig, a la plaça de la República d’Elna (fotografia: Albert Salamé).

—Es diu que si el Constitucional es pronuncia sobre l’amnistia, els exiliats podríeu tornar al Principat fins i tot abans de l’estiu. Hi confieu?
—No. Si es dóna, obriré un xampany, però no hi confio gens. Sense entendre el funcionament d’aquests òrgans, més enllà del Constitucional, caldrà que el jutge que va decretar l’ordre de detenció a l’estat espanyol la retiri. I a Espanya pot passar un dia, un mes, un any, no sé quant… És una altra diferència entre el sistema judicial espanyol i l’europeu: en l’europeu, quan surts de la vista d’un judici, sempre saps la següent data, quins terminis tenen la defensa, el tribunal, l’acusació, i mai no hi ha una filtració. Tothom té unes obligacions a complir. Amb els recursos d’apel·lació al Suprem, van trigar sis mesos a fer la vista oral. Ara ja fa gairebé un mes, des del 10 de març, i encara ho estan estudiant, suposo. Si volguessin, tenen l’ocasió de redreçar tot això. Fins que la sala d’apel·lacions no ho resolgui, no podem ni començar a pensar en el recurs d’empara al Constitucional. No ho dic per refredar la il·lusió de molta gent. Pot ser a l’estiu, a la tardor, a l’hivern, més endavant.

—Però ja us imagineu que us asseureu un dia al parlament. Hi penseu més, ara?
—Queden tres anys i escaig de legislatura, si dura el que ha de durar. Seria per molt que no tornés. També diré que a cada etapa de l’exili somies una tornada diferent. Hi ha un moment que somies el retorn de tots els exiliats belgues i suïssos, conjunt. Això també passa pel cap en uns moments, en un context. Et passen pel cap molts tipus de retorn. Quin acabarà essent? Potser el que menys hagi somniat, perquè dependrà del moment i del dia. Segurament, serà mitja hora després de l’aixecament de l’ordre de detenció, el meu retorn, més enllà que després hi hagi l’acte públic on toqui. Ja aniré on calgui. Però en 30 minuts o 45, la maleta del cap de setmana la tinc feta i travesso la ratlla, a l’altre costat. El meu retorn és aquest.

—I cap a Terrassa?
—Sí, cap a casa, està claríssim. Això és casa, però a Terrassa hi tinc casa. I cada vegada que m’amaneixo el pa amb tomàquet ho faig amb oli de casa. N’he pres cada any, a Brussel·les i a Catalunya Nord. Són coses que et mantenen l’arrelament molt viu, més enllà de la part humana i familiar.

—D’ençà de la reforma del reglament del parlament, podeu participar amb més normalitat a la cambra. Però la nova presidenta de la comissió de Peticions, de Vox, l’altre dia va tallar la vostra connexió per videoconferència.
—Ella potser es pensa que va tallar la connexió, però va tancar la tapa de l’ordinador. Qui talla la connexió és el centre de control de comunicacions internes del parlament. Junts i alguns altres grups polítics vam fer tot el possible per aturar que Vox presidís aquesta comissió, però, precisament per l’aplicació del reglament i de les lleis, va acabar-la presidint. A aquesta diputada de Vox l’han feta presidenta de la mesa, però no s’ha llegit el reglament. Ja se’l llegirà, espero, d’aquí a la pròxima reunió. Va dir que havia de parlar quina decisió prendre amb la resta de membres de la mesa de la comissió. Suposo que els lletrats l’informaran de què pot fer i què no. Si aquesta presidenta de la mesa no vol aplicar el reglament, ja s’ho trobarà. En tot cas, que aquesta polèmica sigui amb mi em sembla fantàstic, encara dóna més sentit a la meva participació com a diputat des de l’exili. Si encara s’enfurismen, és que serveix que hi siguem. No paren de dir-nos fugats, delinqüents, colpistes. Aquesta senyora, si s’ho estudiés una mica, sabria que la nostra situació de definició judicial és en rebel·lia, no som rebels. No em pot acusar de res perquè no té proves, ni arguments. Si em va acusant potser seré jo qui, depèn del que digui, haurà d’actuar, i el meu grup també prendrà les mesures necessàries tant si li agrada com si no.

—Mónica Lora ha fet un vídeo on diu que a partir d’ara us podeu oblidar de participar-hi.
—I jo ara puc fer un altre vídeo de 30 segons que digui: la presidenta de la mesa té els dies comptats. De vegades, tristament, molts polítics fan el numeret ben bé per fer piulades i penjar els seus fragments de vídeos i guanyar “m’agrades” i seguidors. La seva obligació és aplicar els resultats de les urnes, que han reformat el reglament del parlament, i que han fet possible també que sigui presidenta de la comissió. Si no, pot ser que no l’apliqui amb molts altres temes. Per tant, el problema el té ella o el parlament.

Lluís Puig recorda a Mónica Lora, de Vox, que ha d’ajustar-se al reglament del parlament (fotografia: Albert Salamé).

—Com continua el projecte de rehabilitació de la Casa Macià?
—La veritat és que és un projecte que m’entusiasma, a mi i a més gent cada dia. Més enllà d’aconseguir recursos, encetem ara, divendres sant, dissabte i diumenge, tres jornades de participació de voluntaris. Uns sabran fer anar el paper de vidre, passar la rascleta, pintar o tallar herbes, és igual. Hem quedat desbordats. Fa dies que diem que no a la gent. Ens fa il·lusió que la gent s’ho senti seu i sigui seu, que sigui un projecte de tothom. Es pot col·laborar amb una quota econòmica, la que es pugui, o venint i treballant. Quan vam començar a demanar quotes, el projecte era un somni. Ara la gent va veient que va endavant, que cada cop es toca més. Aquests tres dies de voluntariat, hem anunciat unes portes obertes per a la gent que igualment vol venir a veure-ho. El nostre pla és avançar aquest any amb les obres que cal fer i veure si el 2026 podem començar ja a tancar i instal·lar la museïtzació. Però encara ens falta l’electricitat, la calefacció… Crec que aquestes jornades les acabarem repetint una segona vegada o una tercera enguany. Hem vist que hi ha cobertura legal perquè es pugui fer i obrir el projecte a tothom que vulgui.

—Acabem. Durant tot aquest temps, ha canviat el sentit polític de l’exili amb tot el que ha passat en l’esfera política al Principat, amb el Consell de la República i l’evolució que ha fet Junts?
—El que ha fet Junts és història molt recent, ens falta perspectiva. És un partit que ha nascut des de l’exili i continua havent-n’hi. Però estic segur que el dia que s’acabi l’exili, Junts continuarà existint i funcionant. El Consell de la República continua essent necessari. Ara s’està reorganitzant i implicant noves persones i objectius. Si un dia no hi ha exili, continuarà fent falta. Qui és el marmessor que té cura i vetlla pel que ha estat per a la història de Catalunya l’1-O? El Consell de la República. No pot ser un partit. I no és per a ser uns romàntics vivint del passat, sinó per anar recordant què ens cal continuar fent en el present i en el futur. Aquesta visió em dóna més convenciment que si, entre mig, algú ha fet coses no ben fetes del tot, del Consell, del partit polític de Junts o del que sigui; no és greu, l’objectiu continua essent cap allà on anem. El Consell i el partit són eines per a tirar endavant el que s’ha de fer. Al Consell de la República, més enllà de les polèmiques que hi ha hagut, l’important és això: si hi ha ganes de tirar endavant, es reconduirà la mar de bé. Té molta feina a fer.

Stanstead, Quebec. Per a Sylvie Boudreau, que passés això era qüestió de temps. L’ex-agent fronterera canadenca fa setmanes que observa alarmada, d’aquest pintoresc poble fronterer estant, com Trump dinamita sense miraments la relació entre els Estats Units i el Canadà. D’ençà que tornà a la Casa Blanca, el president nord-americà ha amenaçat repetidament de convertir el Canadà en el cinquanta-unè estat dels Estats Units; també ha imposat costosos aranzels a les importacions canadenques amb el pretext que Òttawa no ha fet prou per a contenir una suposada –i inexistent– “invasió” d’immigrants i de fentanil cap als Estats Units.

Amb la frontera entre el Canadà i els Estats Units com més va més en el punt de mira, Boudreau es pregunta fins a quin punt les tensions entre Òttawa i Washington atectaran la biblioteca i òpera Haskell, de la qual presideix el patronat. Fa 120 anys que la biblioteca s’erigeix al bell mig de la frontera entre el Quebec i l’estat nord-americà de Vermont: una cinta adhesiva negra a la sala de lectura infantil, de fet, marca la frontera que divideix ambdós països.

L’emplaçament del centre no és casual: els ideòlegs d’aquesta petita biblioteca la fundaren amb l’objectiu que servís tant per als habitants del Canadà com per als dels EUA, i que fos com una mena de monument a la convivència i les bones relacions entre tots dos països.

Ara la relació bilateral entre el Canadà i els Estats Units s’ha fet més malbé que la desfilada cinta adhesiva que marca la frontera, al parquet de l’interior de la biblioteca. El primer ministre canadenc, Mark Carney, ha dit que la bona harmonia que tradicionalment ha caracteritzat les relacions entre el Canadà i els Estats Units ha passat a la història. De manera que el mes passat, quan les autoritats dels Estats Units es reuniren amb Boudreau i l’informaren que havien decidit unilateralment de restringir l’accés dels canadencs a l’edifici –que té l’entrada al costat dels EUA–, l’ex-agent no se’n sorprengué pas.

“Em vaig empipar”, diu Boudreau. “Realment calia?”, es pregunta.

El Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units assegura que sí. Segons el govern, els narcotraficants i traficants de persones s’han aprofitat del fet que els canadencs, fins ara, podien passar la frontera als Estats Units per un caminet adjacent a la biblioteca.

L’any passat es van registrar 147 detencions –a més de quatre confiscacions de vehicles vinculades a activitats il·lícites– a la rodalia de la biblioteca. Però molts d’aquells qui viuen a banda i banda de la frontera no defensada més llarga del món sostenen que la mesura és injustificada, i que servirà de ben poc per a aturar qualsevol activitat il·legal que es pugui perpetrar a la frontera.

“Em trenca el cor veure com passen aquestes coses”, afirma Kim Prangley, una dona amb doble nacionalitat de Stanstead, que va dirigir la biblioteca durant dues dècades.

Una biblioteca molt estimada

Els orígens de la biblioteca es remunten a una història d’amor transfronterera, molt habitual en aquestes contrades.

La cofundadora de la biblioteca, la filantropa canadenca Martha Stewart Haskell, va fundar la biblioteca i l’òpera en memòria del seu difunt marit, Carlos Freeman Haskell, un ric propietari d’una serradora de Vermont. L’edifici, dissenyat per un arquitecte del Canadà i un dels EUA, s’inaugurà l’any 1904.

La biblioteca depèn tant del Canadà com dels Estats Units per a poder funcionar. L’energia hidroelèctrica que fa servir procedeix del Quebec; el petroli, de Vermont. Té llibres en anglès i francès, i paga imposts tant al Canadà com als Estats Units. L’escenari de l’òpera és al costat canadenc de la frontera; gran part del públic seu al costat nord-americà. Els seients J-13, K-10 i M-12 són en el punt exacte que divideix ambdós països.

Aquest emplaçament únic de la biblioteca ha atret l’atenció del món durant dècades. Quan Trump, durant la seva primera legislatura, prohibí els viatges de diversos països de majoria musulmana als Estats Units, les famílies afectades per la prohibició feren servir la biblioteca per a poder-se retrobar. A la dècada dels vuitanta, l’edifici fins i tot va servir d’escenari per a un cas judicial, amb els acusats –canadencs– asseguts en una banda de la frontera i els fiscals –nord-americans– en l’altre.

Mig segle abans, Bernard Wexler, un jueu romanès emigrat al Canadà, hi va representar un espectacle. Era durant la Gran Depressió i la banda del violinista recorria el Quebec. Una tarda de març, el seu fill Gerald va pelegrinar a l’edifici del qual tant havia sentit parlar de nen. Què en pensa, ara?

“És una bogeria”, explica Gerald Wexler a The Washington Post. “Tot plegat no té ni cap ni peus.”

Una frontera com més va més hermètica

Pocs pobles de la frontera entre el Canadà i els Estats Units comparteixen un vincle més fort que Derby Line, a Vermont (població: 660 habitants), i Stanstead, al Quebec (2.800 habitants). Per exemple, van celebrar junts l’armistici que va posar fi a la Primera Guerra Mundial, amb una desfilada transfronterera. Durant dècades, la gent solia travessar la frontera repetidament per a treballar o donar a llum.

Molts habitants d’ací recorden una època en què travessar la frontera no requeria gran cosa més que un somriure a l’agent de torn. El batlle de Stanstead, Jody Stone, recorda que, de petit, la travessava per anar a classes de natació. Prangley explica que sovint la passava simplement per comprar gelat. “La frontera era ací, com ara, però per a nosaltres no existia”, diu Stone.

Scott Wheeler, editor d’un diari local de Vermont, recorda que els seus hostes sud-coreans es van sorprendre molt quan van veure que no hi havia impediments per a passar la frontera, marcada tan sols per un seguit d’obeliscs de granit.

Però amb el pas del temps la frontera ha esdevingut hermètica. Molta gent diu que l’atac contra les torres bessones fou un punt d’inflexió. Poc després, els residents de la zona commemoraren el centenari de la col·locació del primer maó de la biblioteca amb una cerimònia en què enterraren una càpsula del temps que no s’obrirà fins l’any 2101. En un dels papers de la càpsula hi ha una pregunta: com serà la frontera al cap d’un segle. No estaven segurs si les autoritats permetrien l’acte, explica Prangley, però van optar per fer-lo igualment. “Va ser meravellós, però tots vam tenir la sensació que era el començament del final”, diu.

Ara la frontera és vigilada amb càmeres i focus lumínics. Com a condició per a poder reobrir després de la pandèmia, el govern dels EUA exigí als responsables de la biblioteca que prohibissin les reunions de famílies separades per les restriccions migratòries de Trump.

Aquests darrers anys, l’edifici també ha atret el focus de les autoritats judicials del Canadà i dels Estats Units.

El 2018, un home del Quebec es declarà culpable d’un complot per a utilitzar la biblioteca per a passar armes de contraban al Canadà. El 2020, un home de Pensilvània es va declarar culpable d’utilitzar una carretera que hi ha prop de l’edifici per a introduir lloros de contraban a Vermont. Al novembre, les autoritats dels EUA van acusar un veneçolà d’un seguit delictes després d’arrestar-lo a uns 800 metres de la biblioteca.

Boudreau i Stone afirmen que fa temps que col·laboren estretament amb les autoritats dels Estats Units per a resoldre qualsevol problema que hi pugui haver relacionat amb la biblioteca. Boudreau, per exemple, instrueix ara als treballadors per detectar activitats sospitoses a l’edifici. Tant ella com altres responsables de l’edifici neguen que les activitats il·legals a la rodalia de l’edifici siguin un problema de seguretat pública, i consideren que les noves mesures faran poc per aturar-les.

“M’avergonyeixo del meu país”

La preocupació per la immunitat oficiosa que la biblioteca gaudeix de les restriccions frontereres s’accentuà després de la visita a l’edifici, aquest gener, de la secretària de Seguretat Nacional dels Estats Units, Kristi L. Noem. Segons que informà The Boston Globe, Noem exclamà les paraules “cinquanta-unè estat” mentre passava al costat canadenc de la cinta fronterera.

La notícia no trigà a escampar-se. Stone qualifica d’infantil l’actitud de Noem. Boudreau recorda que en restà esbalaït. Prangley diu que tot plegat li semblà de molt mal gust.

Les autoritats nord-americanes permetran a tots els canadencs que tinguin carnet de biblioteca de continuar entrant a l’edifici sense restriccions fins el primer d’octubre. A partir d’aleshores, estaran obligats a passar per les duanes. Boudreau explica que té previst de convertir una sortida d’emergència a la banda canadenca de la frontera en una segona entrada. Les autoritats d’ambdós països, tanmateix, hauran d’aprovar el canvi.

La campanya de micromecenatge per a recaptar diners per al condicionament de l’entrada nova ha superat l’objectiu que havien fixat els impulsors. Entre els donants hi havia nord-americans que refusaven els actes del seu govern. “M’avergonyeixo del meu país, i em trenca el cor veure el mal que infligim sense motiu”, escrigué un dels contribuents.

 

Aaron Schaffer ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb