Avui, 29 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Un futur incert, ganes de tornar a començar, agraïment i un cert escepticisme: la cultura un mes després del fang
• ‘La tertúlia proscrita’: Un dissabte per a estar atents   
• L’Aran com una oportunitat per a tots I Editorial de Vicent Partal
• Quan s’ha de triar l’escola, qui està disposat a sacrificar els fills pel bé comú? I Mail obert de Josep Sala i Cullell
• Quantes llengües parleu? I Mail obert de Tina Vallès
• Crida a fer sonar l’alerta als mòbils a totes les localitats del País Valencià
• “Vivim de la misericòrdia”: el desànim s’imposa a Paiporta un mes després de la gota freda
• Alba Camps: “No pots parlar de fer gran el partit i alhora parlar de purgues” 
• La boirina de la corrupció entela el congrés del PSOE 
• Víctimes del Catalangate s’organitzen en una associació i es querellaran a l’Audiència espanyola per l’espionatge d’estat 
• És possible fer que un adolescent deixi de fer servir TikTok? Austràlia és a punt de descobrir-ho 
• Set moments de la història de Catalunya per mitjà del FC Barcelona
• “1899, neix el club que porto al cor…” I ‘El mirador de cultura’ de Joan Safont
• Ofèlia Carbonell: “Internet fa que una autora tan important com Sally Rooney acabi reduïda a una estètica”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Irlanda celebra avui divendres eleccions generals, després que el primer ministre, Simon Harris, del Fine Gael, anunciés la dissolució del govern de coalició amb el partit Fianna Fáil. La crida a les urnes arriba en un moment complicat pels republicans del partit Sinn Féin. El partit ha patit una davallada considerable de la seva popularitat a causa de diversos escàndols i la seva política migratòria, passant de ser el partit amb més vot popular a les eleccions anteriors, a situar-se per sota dels partits de la coalició a les enquestes. Segons sondejos recents publicats a l’Irish polling indicator, els percentatges donarien una victòria a la centre-dreta del Fine Gael (22%), seguida del Fianna Fáil (21%) i el Sinn Féin (19%).

Fine Gael podria encadenar el quart mandat consecutiu si guanya les eleccions del proper divendres. Harris podria continuar al càrrec com a primer ministre irlandès després de la dimissió de Leo Varadkar el març de 2024. Una retirada precedida de “raons polítiques” sense precisions, explicava Varadkar.

Tot i així, el partit de Simon Harris ha patit una davallada a les enquestes després que durant una trobada a Cork amb una treballador amb necessitats especials en un supermercat el cap de setmana la contestés amb evasives. La treballadora es va dirigir al primer ministre per comentar-li que el sector amb necessitats especials “havia estat ignorat”, a qui Harris va respondre de manera directa que “no havia lluitat prou” i seguidament va marxar.

Aquest episodi va passar factura al partit i posteriorment Harris va declarar a Instagram: “no li vaig donar el temps que li hauria d’haver donat i em sento molt malament per això, perquè no sóc jo”. El primer ministre també va mostrar-se empàtic amb la causa, argumentant que té un germà autista i “entén les necessitats.”

En un principi, la coalició de centre-dreta, escollida les anteriors eleccions de 2020 estava pensada per alternar la governança dels dos primers ministres, un de cada partit, fins a finals del mandat. L’acord entre els dos partits no es donava des del segle passat ja que des de llavors s’havia consolidat la seva rivalitat.

Aprofitant el moment de debilitat del Sinn Féin, Harris, també conegut per la seva popularitat a les xarxes i haver fet remuntar el partit en el moment de la dimissió de Varadkar, va anunciar la nova convocatòria d’eleccions el dia abans d’una trobada de primers ministres de la Unió Europea a Budapest. El successor de Varadkar va explicar el 8 de novembre, que “era el moment” de demanar a la ciutadania irlandesa un nou mandat per al govern, i va agrair als seus companys de coalició la feina feta: “no ens hem posat d’acord en tots els temes però sempre hem treballat dur i junts pel bé dels irlandesos”.

Estrena de sistema parlamentari a la cambra baixa

Pel que fa al sistema parlamentari irlandès, el país ha augmentat el nombre de membres parlamentaris degut a un increment de la població, concretament del 8% des de 2016. Fins ara, la representació es basava en 160 Teachta Dála (TD), que és com es coneixen els membres del parlament, els quals representaven 39 circumscripcions. Aquesta vegada la cambra baixa del parlament comptarà amb 170 representants de 43 circumscripcions.

Respecte el sistema electoral, és de representació proporcional amb vot únic transferible, és a dir, que el votant enumera els candidats segons preferència. A les properes eleccions hi haurà 700 candidats de 20 partits diferents. El fet que cap partit hagi rebut tan suport com per assolir una majoria, assegura que el proper govern haurà d’estar format per una coalició. En el cas d’Irlanda, les eleccions es duran a terme un divendres i el recompte de vots s’iniciarà el dia següent al matí. Tal com es va viure a les eleccions del 2020, el resultat pot publicar-se diversos dies després.

Pel que fa a la participació, s’estima que es podria registrar una de les xifres més baixes de votants a les urnes. Segons la televisió pública RTE, el 2020, aquesta dada va caure al seu punt més baix des de 1927, amb una participació registrada del 62,9%.

Preocupacions principals

La principal preocupació entre la ciutadania irlandesa és el cost de vida, juntament amb el finançament de l’assistència sanitària i la crisi de l’habitatge. Els principals afectats són els joves que volen llogar un habitatge.

A més, la immigració i l’asil són un tema que també està a l’ordre del dia ja que, a causa de la creixent quantitat d’arribades i opinions polaritzades respecte el tema, s’han produït diverses protestes violentes des de fa més d’un any. Aquest efecte també ha produït un augment dels votants d’extrema dreta.

No passa gaire sovint: algú, davant d’un micròfon, expressa en públic allò que la gent d’ambients benpensants només diu a casa. Li va passar fa poc al còmic Joel Díaz, que sempre s’ha declarat d’esquerres i ha donat suport a la CUP, quan li van preguntar si portaria els fills a l’escola concertada. I va dir: “No ho sé. El que veig amb les parelles que conec que tenen fills és que no totes les escoles públiques són iguals. El problema el tens si vius en un barri pobre o de l’extraradi. Tinc amics que treballen de professors en alguns llocs de Catalunya en què hi ha uns merders educatius per temes d’integració de nens d’orígens diferents, hi ha un ritme educatiu lent, els professors no donen l’abast i hi ha falta de recursos.” Ho va rematar així: “Crec que l’educació la marca més l’alumnat i les famílies que no l’escola ni el currículum.” El tall va circular molt a les xarxes, com a exemple de la hipocresia de l’esquerra.

Hi ha pocs debats més importants en una societat que el model del sistema educatiu. A Catalunya un 31% dels alumnes de primària i de secundària obligatòria van a l’escola concertada, xifra que puja a un 54% a la ciutat de Barcelona, uns dels valors més alts de l’OCDE (i, tot i que som una societat molt poc religiosa, el 68% dels centres concertats pertanyen a fundacions, ordes i congregacions catòlics). Per als uns, el sistema ofereix als pares una lliure elecció de centre; per als altres, és una segregació escolar. Segons dades de la Fundació Bofill, “el sector públic matricula 4,2 vegades més d’alumnat de baix nivell socioeconòmic, 2,1 vegades més d’alumnat estranger i 1,6 vegades més d’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu”.

Els arguments en contra del model català –d’escola pública, concertada i privada– són prou coneguts, i els hem llegit en centenars de llibres, articles i reportatges. Sabem que perpetua les tres grans classes socials, i que redueix la mobilitat social. I, tot i això, passen les dècades i el model roman inalterat, perquè quan uns pares han de matricular els nens en una escola, tots els debats polítics queden arraconats per un dilema molt més personal. Com afectarà la tria del centre el rendiment acadèmic dels fills? O, dit d’una altra manera, tenir companys de classe disruptius, amb un nivell lingüístic baix, d’origen immigrant o d’una classe social inferior els serà un fre?

Si el sistema educatiu tingués prou recursos per a atendre tothom en igualtat de condicions, aquestes preguntes no existirien; però com que les mancances són evidents, tothom hi busca una resposta. Els defensors del model català tenen clar, encara que no sempre ho diguin obertament, que aquesta resposta és un sí rotund. Els que lluiten contra la segregació, en canvi, no s’atreveixen a oferir el no, i construeixen el discurs sobre la defensa del bé comú.

Què ens explica la ciència sobre el dilema dels pares? El consens (i aquest estudi recent del govern britànic n’és un bon resum) diu que hi ha dos factors fonamentals que afecten l’assoliment acadèmic durant l’etapa obligatòria. El primer són les capacitats de l’alumne, tant les cognitives (raonament, memòria, resolució de problemes) com les no cognitives (autoconfiança, persistència, motivació), i també els elements de salut física, com dormir bé, tenir una alimentació adequada o l’absència de malalties. L’altre factor clau, molt ben estudiat des de fa un segle, és el nivell sòcio-econòmic de la família, i sobretot el nivell educatiu i cultural que van assolir els progenitors. Això s’ha explicat de moltes maneres, com per exemple l’anomenat word gap: tenir uns pares que llegeixen i que parlen a casa de política o de cultura farà que el nen comenci la primària amb un vocabulari molt més ric. Una família com aquesta també pot ajudar l’alumne quan ha de fer els deures, té capacitat per a inscriure’l a més extraescolars, i li pot donar experiències vitals com anar de viatge o visitar museus. La qualitat de l’escola, la preparació dels docents o el currículum són importants, però en un grau molt menor que els dos factors anteriors.

Ara, estudiar els efectes dels companys de classe sobre un alumne és molt més complex, perquè un mateix nen no pot ser a dues escoles alhora, i per tant les comparacions s’han de fer per mètodes indirectes, com el nivell sòcio-econòmic dels pares. M’agradaria donar una resposta definitiva, però la bibliografia ofereix un ventall de resultats molt amplis, des dels que conclouen que l’efecte és minso, fins als que li donen una gran rellevància (un estudi noruec que va analitzar els estudiants de cinquè de primària va arribar a una conclusió brutal: “Els resultats dels alumnes individuals es veuen afectats negativament pels companys de classe amb pares poc formats”). La dada que es repeteix sovint és que la influència negativa dels companys sobre els nens és molt més gran que sobre les nenes, cosa que els docents veiem cada dia.

Sóc professor d’institut en un país, Noruega, en què no hi ha lliure elecció de centre, i el 95,4% dels alumnes de l’etapa obligatòria va a una escola pública. Aquí el model funciona força bé, però disposem de molts més recursos, i per això sempre m’he negat a emetre valoracions morals sobre les decisions dels pares catalans. No ens enganyem, una cosa és ser d’esquerres i estar disposat a sacrificar una certa llibertat individual, i una altra jugar amb el futur de la descendència. D’aquí ve que hi hagi tanta gent que vota partits progressistes i que porta els fills a la concertada o a escoles públiques amb alumnes d’orígens molt homogenis –és a dir, que ha arribat a les mateixes conclusions que Joel Díaz. Voler eliminar la segregació escolar al nostre país és una fita ben noble, però només s’aconseguirà amb una entrada massiva de recursos al sistema públic, i l’aplicació real de la immersió lingüística. Si això no passa, i es vol reduir la solució a pedaços legislatius, la batalla està condemnada al fracàs.

Els militants d’ERC decidiran demà qui ha de dirigir el partit en la nova etapa que comença. En aquesta entrevista, la candidata a la secretaria nacional de Nova Esquerra Nacional (NEN), Alba Camps, explica el seu programa, com veu el futur dels pactes amb els socialistes, les aliances polítiques a fer i el diagnòstic de la davallada electoral. Lamenta que, durant la campanya interna, hi hagi hagut poques oportunitats de confrontar els projectes polítics. Després de tot això que ha passat, Camps descarta que NEN pugui arribar a cap acord amb la candidatura d’Oriol Junqueras si hi ha una segona volta, i és molt crítica respecte de la hipòtesi que hi pugui haver una purga després del congrés. També diu que, sigui com sigui, no hi ha risc d’escissió per part de la seva candidatura. Amb aquesta conversa, VilaWeb tanca el cicle d’entrevistes als candidats a la presidència i la secretaria general d’ERC, sense haver estat possible d’entrevistar els de Militància Decidim, que han refusat les peticions d’aquest diari.

—Quina valoració feu del curs de la campanya electoral?
—Crec que hem tingut poques oportunitats de parlar del projecte polític. De fet, hem fet dos debats i en un sí que se n’ha pogut parlar, en part. Quan comença tot aquest procés, l’entenem com un moment necessari per al partit, com una mirada cap endins que feia temps que no es feia i que era important. Per tant, era una oportunitat. A mesura que van sortint candidatures, també ho entenem com una cosa positiva: són idees diferents sobre com ens imaginem el futur. Entenem que forma part d’una base sòlida d’un partit democràtic. Però hi ha hagut qüestions que han embrutat una mica tota aquesta campanya, que ens han impedit de centrar-nos en aquells aspectes que poden interessar més els militants a l’hora de votar.

—Heu dit que fareu caure governs si no es compleixen els acords amb els socialistes. Illa espera negociar el pressupost amb ERC. Si guanyeu, què seria imprescindible per a vosaltres?
—Es va fer una consulta prèvia amb uns acords. La militància d’Esquerra Republicana va votar aquell acord. Hi ha d’haver avenços en algun sentit més enllà de comunicacions públiques, que sempre és el primer pas. Hi ha d’haver mostres palpables, continuades, que es van assolint els objectius.

—Quant al finançament, voleu que es doti l’Agència Tributària de Catalunya dels mitjans materials i humans?
—Passes endavant que ens condueixin als objectius que vam sotmetre a votació i que van obtenir un sí condicionat. Que siguin palpables i que puguem dir: d’acord: es van encaminant al compliment d’aquests acords.

—Per tant, si la proposta de pressupost inclou aquests compromisos els donareu suport o demanareu que abans es compleixi alguna cosa?
—És molt difícil ara de fer aquesta hipòtesi si encara no ha començat aquest procés. Sí que hem avançat que serem implacables a l’hora de fer complir els acords, perquè anar-ne sumant sense compliment no té sentit.

—També heu anunciat que ho consultareu als militants. Abans negociareu amb el PSC? O en quin moment del procés la preveieu?
—Entenc que les consultes han de ser-hi quan hàgim fet una feina. La primera norma dels processos participatius és que quan les persones han de participar tinguin prou informació. Hi ha d’haver una feina prèvia per a exposar i conèixer la proposta. El compromís de Nova Esquerra Nacional és, evidentment, que aquests grans acords o passes que acaben condicionant la posició de l’organització s’han de sotmetre a la militància.

—En el debat de candidats a la secretaria general, vau explicar que havíeu votat contra la investidura de Salvador Illa. Per què no ho havíeu dit fins llavors?
—Els militants d’Esquerra Republicana som crítics, pensem a la nostra manera i creiem que això és font de riquesa del partit. Cadascú fa la seva evolució i les seves deduccions. No ho havia dit fins en aquell moment perquè tampoc no n’havia tingut segurament l’oportunitat explícita. No tinc cap problema a dir-ho i menys si em presento per coliderar en algun sentit algun projecte polític. Entenc que la gent vota segons les posicions, també, que estableixen els diferents espais. Em semblava important de dir-ho, com a Xavier Godàs li va semblar important de dir que havia votat que sí. Al final, és l’exemple perfecte d’això que diem des del principi: que nosaltres representem el total de l’organització. Màxim respecte per aquells militants que van votar que sí i màxim respecte per aquells militants que van votar que no. No ens fa més o menys bons militants.

—I per quins motius vau votar que no?
—Vaig votar que no essent molt conscient de l’enorme esforç i la bona feina que van fer els companys en la negociació. Si es compleix, és un bon acord. Però vaig votar que no perquè jo he estat diputada del parlament i he vist el model de país que té el PSC i, a mi, no m’encaixava. Però sí que és cert que s’havia assolit un acord sense precedents, i que hi havia una balança per a sospesar: és un no, però evidentment em va costar d’arribar-hi, igual que sé que a la gent que va votar que sí li va costar d’arribar-hi. Allò que compartim tots els militants és que no va ser una consulta alegre. A ningú no li agrada investir un president que no és el seu, o una presidenta (tant de bo, algun dia) que no és la seva. És un acte de responsabilitat cap al país. Això, a ERC, ho sabem fer.

—ERC ha aprofitat prou la seva posició decisiva al congrés espanyol?
—Sí, més del que s’ha valorat externament, penso jo. Potser el temps ens donarà la possibilitat de mirar enrere i veure quant s’ha avançat gràcies a ERC i a tot allò que ha liderat. Parlo de l’amnistia, per exemple. Fa molt poc era una qüestió completament impensable i ens deien: no podreu. Els mateixos que s’hi sumen ens deien: no sereu capaços de fer-ho. I la tenim. Hem fet evolucionar les mentalitats de moltíssimes persones i hem fet moure molts partits polítics. Per tant, sí, la feina que s’ha fet ha donat resultats, tot i que el reconeixement que hi ha hagut segurament no coincideix amb la feinada que ha fet ERC.

—Per què creieu que no s’ha reconegut prou?
—Per molts factors. Primer, perquè crec que hi ha hagut un gran exercici de responsabilitat de la nostra organització, que ha passat per davant de la voluntat d’apuntar-se les fites. Hem destinat molts esforços –i és un punt molt positiu i me’n sento orgullosa– a l’antirepressió: a combatre-la, a estudiar com lluitar-hi, molt sovint a porta tancada, i no hi ha hagut el mateix esforç a fer-nos protagonistes de tot això. En canvi, hi ha hagut actors polítics que potser han centrat els esforços a capitalitzar alguns avenços i no tant a crear-los.

—Proposeu d’enfortir l’espai de les esquerres sobiranistes i de fer una conferència l’any vinent. Hi veieu els Comuns i la CUP? I com s’articularia això?
—La ultradreta, el feixisme, avança pertot arreu. Al parlament, no tan sols hem perdut una majoria independentista, sinó també una majoria d’esquerres. Perquè el PSC, amb el model de país que té, no és d’esquerres. Nosaltres no volem creure que hem perdut una majoria social de pensament d’esquerres. No és que les esquerres no hi siguin, sinó que no han anat a votar. I això ens obliga, més enllà del nostre partit polític, com a col·lectiu i espai ideològic, a fer una reflexió sobre quines són les respostes que donem. I ho hem de fer conjuntament. Per combatre aquesta dreta, aquest feixisme, i els vots que hi van, hem de fer una reflexió i un front comú. Allò que ens hi juguem ultrapassa tots els partits polítics. No són cicles polítics, són valors, pilars fonamentals de la societat i, com a tals, els hem d’afrontar de manera més transversal i no partidista.

—Amb vista a les municipals, aquest espai es podria concretar amb candidatures com la de Guanyem Badalona fa anys? Proposeu això?
—Creiem que ERC pot liderar aquest espai, però no tindria cap sentit que digués totes les conseqüències que es derivaran d’aquesta conferència. És lògic que en aquesta conferència hi hagi convidats no tan sols altres partits polítics, sinó la base social col·lectiva, l’activisme, diferents moviments socials. Hem de treballar des d’aquesta òptica de l’esquerra sobiranista i, en tot cas, les propostes han de sortir després d’aquesta conferència. Fixeu-vos que nosaltres preveiem de fer-la el febrer del 2025. És una prioritat màxima reordenar-nos en aquest espai, com més aviat millor.

—Per què hi ha hagut la davallada electoral d’Esquerra?
—Hi ha hagut un procés de gran responsabilitat del nostre partit. Quan governes, s’arriba a posicions o acords a favor del país, i quan governes amb uns altres socis, no passa tot allò que vols i has de negociar. Això és una raó. La segona, per a mi, és molt important: ERC no pot agradar a tothom, no ha de voler-ho. Necessitem una política valenta, amb una comunicació valenta. Que quan ens demanin una cosa, no responguem una mica d’aquí, una mica d’allà… De vegades hem confós la idea de fer gran el partit. En comptes de fer valer els nostres valors, que són els millors i per això militem en un espai, hem intentat desfigurar-los per veure si els compraven agents diversos a qui no arribàvem d’entrada. Això ha portat a una Esquerra Republicana poc recognoscible. Per això, una de les nostres propostes, com a Nova Esquerra Nacional, és tenir posicions molt més clares, sobretot amb coherència política, i avançarem moltíssim. En poso un exemple. No ens podem definir com un partit ecologista i verd i alhora defensar uns jocs olímpics d’hivern. Segurament és contradictori. N’hi ha més. El Hard Rock, la B-40, l’aeroport del Prat. Són posicions que, com a partit, havíem d’haver definit molt més clarament de bon començament. Per això fem la proposta de separar partit i govern, perquè és important que el partit no es difumini darrere posicions institucionals diferents.

—ERC ha perdut credibilitat, també, en la defensa de la independència?
—El procés de reflexió s’ha de fer de manera més oberta, no exclusivament com a partit, sinó com a moviment. La gent que volia la República Catalana el 2017, hi continua essent, però se n’ha desconnectat tota la força. Parlo dels moviments socials que van impulsar tot aquest procés. Recordem que ERC, des del començament, té com a objectiu l’alliberament nacional –és fundacional–, però la resta d’actors polítics es van moure. És un moviment que va de baix cap amunt, molt cívic, comunitari, que fa moure els espais polítics. Hi havia una connexió entre activisme, societat civil i partits. Cal recuperar-la. De manera similar a la Conferència Nacional d’Esquerres, hi ha d’haver una conferència en clau nacional i de país.

—Es diu que els membres de Nova Esquerra Nacional sou roviristes. Personalment, us sentiu afí a Marta Rovira?
—És la primera dona secretària general, ha estat al capdavant durant moments molt durs, no ha omès mai responsabilitats, sempre ha posat el partit al davant i és un referent, com ho són tantes altres persones que ens han precedit. Hem fet una campanya explicant la importància del fil roig, de tot aquest coneixement acumulat, aquesta experiència durant quasi cent anys d’història. De referents en tinc molts. Això no vol dir que siguem roviristes. És una etiqueta que ens han col·locat, que a mi no em molesta. Ho diuen com si fos una cosa dolenta. No ho és. Per mi, és un referent i, si acabo essent secretària general d’aquest partit, serà tot un orgull continuar la feina que ha fet ella.

—ERC ha gestionat bé el cas dels cartells dels germans Maragall fins ara?
—Em situo dues o tres pantalles enrere. La major part de l’organització, jo i molta altra gent, ens en vam assabentar pels mitjans, igual que tothom. És un fet que ens ha produït molt desgast i molta vergonya. Però això no ens defineix com a organització, perquè ningú no va decidir que això passés. En un àmbit ampli no es va decidir. No ens representa i ens avergonyeix. Necessitem que hi hagi la resolució de la comissió de garanties com més aviat millor, perquè ens hem de refer d’aquesta situació. No ens identifica ni parla de qui som. Formo part de l’executiva actual com a secretària. He demanat disculpes a la militància. Des del primer moment, i a tothom. No ho sabia, però fins i tot, com que era tan greu la situació, pensava que, per omissió… El que no entenc és que hi hagi hagut omissió de responsabilitats de persones tan rellevants i amb tanta responsabilitat en aquest cas. A mi em demanen explicacions, però a la vegada demano explicacions al president del partit de llavors, que s’ha desvinculat completament de tot això, i és profundament injust per a l’organització.

—Foc Nou diu que tots els qui éreu a l’executiva heu d’assumir responsabilitats i no aspirar a tornar-hi a ser.
—Si allò no es va decidir en cap espai, ni ho coneixíem, ni teníem possibilitat de conèixer-ho… Ho dic: demano disculpes. No sé com ho hauria pogut saber. Si es continuen prenent decisions a porta tancada, és impossible que puguem treballar de manera col·lectiva. Per això, un dels punts del nostre programa és la traçabilitat de les decisions. Si puc seguir on s’ha pres qualsevol decisió –comunicativa, de nomenament de càrrecs, de posicions– ningú no podrà ometre les responsabilitats, com passa ara. No pot ser.

—Hi ha candidatures que diuen que les campanyes sense logotip s’han de deixar de fer. En el programa, proposeu que les campanyes “d’activisme” segueixin un codi ètic. Sou partidaris, per tant, que es continuïn fent, amb aquesta traçabilitat?
—Som partidaris de la màxima transparència i honestedat. El límit ha de ser que tothom pugui sentir-se orgullós de la campanya que es fa. Hi ha hagut campanyes sense logotip que han estat importantíssimes per al nostre país. Perquè m’han fet sentir orgullosa, apel·len a valors republicans, a la nostra lluita i ens ajuden a avançar. Em refereixo a campanyes com el “Free Junqueras”. Ara, ha de ser una cosa transparent, que l’organització conegui.

—D’algunes altres accions, com els bitllets de Laura Borràs o els mariatxis, què n’opineu?
—Que no s’havien d’haver produït. No tenen cap sentit polític. La clau, penso jo, és quin sentit té. Beneficia en algun sentit el país, fa avançar? És igual pel que fa als pactes, eh? Han de tenir sentit o per al país o per al partit. Algú ha de poder entendre per què es prenen aquestes decisions i, en funció d’això, són més legítimes o menys.

—Per a atacar un rival polític tindrien sentit?
—No crec que sigui la manera de fer les coses.

—Heu dit que confieu en les estructures internes, en la comissió de garanties i el responsable de compliment. Què en penseu, de la proposta d’una comissió de la veritat o que es faci una auditoria externa?
—L’auditoria, al final… Com que nosaltres defensem la transparència, tots els mecanismes que ens en facin guanyar, a favor. Sobre la comissió de la veritat, ho he dit prou vegades: el nom em sembla profundament desencertat. És una banalització de les comissions de la veritat, que es feien després de processos de dictadures o de vulneració de drets humans; l’apartheid, per exemple. Em sembla molt dur per part dels companys i companyes del partit que fan la proposta. Parlen de recosir però a la vegada diuen que necessitem les comissions de la veritat. Ja tenim les estructures. En tot cas fem aportacions en relació amb això.

—Militància Decidim també proposa que la investigació no depengui del responsable de compliment, que és una sola persona, i que la torni a fer la comissió de garanties.
—És que no s’ha tancat ni el procés. Apel·lem a un ordre lògic de les coses: tanquem el procés, vegem la solució. A més, quan ho tinguem, hi ha una qüestió importantíssima de què no parla ningú: quan sapiguem ben bé què ha passat –perquè a hores d’ara no ho sabem–, podrem tenir la garantia de no-repetició. Què diem a la militància? No tornarà a passar. Hem de verificar tots els mecanismes perquè no torni a passar.

—En una entrevista a l’ACN, Helena Solà va denunciar pressions i coaccions d’una candidatura amb la recollida dels avals, i sembla que parlava de Militància Decidim. Us consten aquestes pràctiques?
—Creiem que la campanya s’hauria pogut fer molt millor. Nosaltres no ho hem fet. Quan a Nova Esquerra Nacional parlem d’una nova manera de fer política, de formes més honestes, més transparents, més empàtiques, volem dir no fer aquesta mena de coses. Ens en desvinculem completament i no crec que contribueixin, de cap manera, a recosir el partit. Ni de cara a l’1 de desembre, ni mai. Hem de guanyar perquè els valors que proposem per a l’organització són els millors, no perquè posem sobre la taula el que expressava l’Helena Solà o altres costums. No, aquesta no és una bona manera de guanyar un congrés.

—Heu dit que si hi ha una segona volta prioritzaríeu els pactes amb Foc Nou. Això vol dir que els oferireu d’entrar a l’executiva?
—És que no ho vam dir… Jo hi era. Si no ho recordo malament, Xavier Godàs va dir que amb la candidatura amb què teníem més elements en comú era amb Foc Nou. I em sap molt greu de dir-ho així, però és tan senzill com que nosaltres vam treballar molt el projecte polític i vam treure propostes molt de pressa. Foc Nou n’ha anat agafant, d’aquestes propostes. Nosaltres, feliços i contents que sigui així, perquè és senyal que el que hem proposat és compartit i ens ajudarà molt més després a poder avançar. Per exemple, la separació entre el partit i el govern, ja l’havíem proposat i ells s’hi ha afegit. Perfecte. Han explicat algunes propostes que coincideixen amb les nostres. Però no ens ho hem plantejat encara, no ha passat el congrés. Segurament encara no és moment de parlar d’aquestes qüestions.

—Tenint en compte com estan les coses, descarteu un acord amb Militància Decidim si hi ha segona volta?
—Sí. D’entrada, sí. Ho veig molt difícil. Veig que són projectes allunyats.

—N’hi ha que van interpretar com a referència a una purga la frase d’Oriol Junqueras que no es cosiria cap ferida que no s’hagués netejat abans. Teniu aquesta por, si guanya?
—Por no en tenim. Recordo Teresa Jordà dient que la por no guanya la política. Si som tots aquí és perquè creiem en la política i en Esquerra Republicana, ara i després del congrés. Preocupació perquè puguin guanyar el congrés persones que pensen així, sí. Jo m’estimo ERC, vull un bon lideratge per als 8.400 militants. No vull militants de primera i de segona. A l’organització no li convé i l’empetiteix. No pots parlar de fer gran el partit i alhora parlar de purgues. No pots. És profundament incoherent i inconsistent.

—Mantindríeu els grups parlamentaris al congrés i al parlament tal com estan?
—És que nosaltres no farem purgues, no en farem. Per això no veig cap motiu més enllà del que comentes, i en això no hi entrarem. Al contrari.

—Si guanyeu, proposeu que les candidatures participin en l’elaboració de la ponència política. Vol dir que descarteu d’obrir l’executiva a uns altres sectors?
—Som a les portes del congrés. És molt prematur poder proposar això. Volem arribar a compromisos no de llocs, sinó de projecte. Necessitem propostes que representin el conjunt de l’organització. La ponència és l’acció política d’ERC dels quatre anys vinents. Què és més important que això? Ens sembla injust que es faci només des d’una part o visió, quedin com quedin els resultats. Hi ha d’haver la perspectiva integrada, primer, dels valors republicans, i segon, de les diferents perspectives, sensibilitats i visions que hi pugui haver al nostre partit. Les candidatures, i Recuperem ERC, tenen sensibilitats diferents. S’han de poder debatre i treballar en la ponència conjunta.

—Després del congrés del 2008, hi va haver dues escissions. Creieu que hi ha risc que torni a passar?
—Confio que no. Almenys, per part de Nova Esquerra Nacional, seguríssim que no. També diré que ERC té quasi cent anys d’història. Ha viscut moments molt difícils i sempre s’hi ha sabut sobreposar i recuperar-se. No tinc cap dubte que serem capaços i capaces de fer-ho. Hi ha variables que no controlo, però n’hi ha una que sí, que és Nova Esquerra Nacional. Som d’Esquerra Republicana i ho continuarem essent. El que defensem ara, hi ha gent que ja ho defensàvem abans que hi hagués la convocatòria del congrés. I després, passi el que passi, ho continuaré defensant: són els nostres valors polítics, és el motiu pel qual militem a ERC. No són a la venda, ni són a canvi de res, ni res els pot alterar.

Malferit i panteixant, Pedro Sánchez es planta a la porta del 41è congrés del PSOE ple de traus que brollen pertot arreu. N’hi ha de molt recents, de fa tot just poques hores. El secretari general del PSOE madrileny, Juan Lobato, ha dimitit perquè l’esquitxa la mateixa causa per la qual han encausat el fiscal general de l’estat. Un jutge ha citat a declarar David Sánchez, germà del president espanyol, investigat perquè la Diputació de Badajoz el va contractar de manera presumptament irregular el 2017. També hi haurà d’anar Miguel Ángel Gallardo, secretari general del PSOE a Extremadura. I el jutge Juan Carlos Peinado, que investiga Begoña Gómez, muller de Sánchez, va estrenyent el cercle i ara citarà un alt càrrec del gabinet de la Moncloa. La premsa conservadora de Madrid és una pluja d’acusacions contra el president. “El PSOE, encarat al congrés de la corrupció”, diuen els titulars.

La trama Koldo va acorralant Pedro Sánchez

L’objectiu de Sánchez: una nova armadura

Els tres dies vinents a Sevilla determinaran el futur polític de Sánchez. Per a resistir, és clar, ha de mantenir la majoria al parlament espanyol i que l’aliança de la investidura no li trontolli gaire, però també que no se li ensorri la casa. El congrés del PSOE l’haurà de reelegir secretari general del partit per a continuar-hi al capdavant, “pel cap baix, durant un nou cicle congressual i electoral”, en paraules de la portaveu socialista, Esther Peña. Els militants hauran de triar una nova comissió executiva federal i més òrgans del partit, però també hauran de votar les modificacions dels estatuts i, sobretot, avalar la línia política i estratègica que defensa Sánchez. No s’espera que hi hagi cap terrabastall gros, però es poden obrir les comportes d’una mala maror que ha agafat força d’ençà de l’últim congrés, l’octubre del 2021.

Aquests tres anys, Sánchez ha gosat trepitjar ulls de poll delicats i ara pot pagar-ne les conseqüències. El maig del 2023, l’espanyolització de la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques, per exemple, va esbocinar el poder territorial dels socialistes: van perdre els governs del País Valencià i les Illes Balears, i els de la Rioja, Extremadura i l’Aragó. Per la carambola de Jaume Collboni recuperaren Barcelona, però van perdre Palma, Sevilla, Valladolid i Albacete, per exemple. Aquest desmantellament territorial ha causat nerviosisme: una cosa és que Sánchez s’embranqui en aventures a Madrid per mantenir-se al càrrec i una altra que això perjudiqui la resta de l’arbre. L’aprovació de la llei d’amnistia, primer, i l’acord per al “finançament singular”, després, han indignat uns quants barons –com Emiliano García-Page, president de Castella – la Manxa–, que aprofitaran el congrés per a parlar.

Les fletxes d’un setge judicial

Fins i tot si les bases socialistes li renoven l’armadura, cosa més que probable, Sánchez continuarà sota el foc d’uns altres canons: els jutges. La setmana passada, el de l’Audiència espanyola Santiago Pedraz va deixar en llibertat l’empresari Víctor de Aldama, “nexe corruptor” –segons l’expressió de la Guàrdia Civil– que uneix unes quantes trames que afecten el president espanyol. De Aldama ha atribuït directament a Sánchez un paper central en el cas Koldo, perquè diu que l’ex-ministre José Luis Ábalos i el seu assessor Koldo García el van citar a un acte del PSOE el 2019 perquè Sánchez personalment el volia conèixer i agrair-li la feina. Sánchez, de moment, se n’ha burlat en públic i li ha dit que si té proves, que en presenti. “Que no es preocupi el senyor Sánchez, que tindrà proves”, respongué ell davant els periodistes. L’amenaça de més declaracions sobrevolarà Sevilla.

El cervell del cas Koldo implica Pedro Sánchez en la trama

Segons la investigació del cas Koldo, presumptament, De Aldama rebia oportunitats úniques de fer negocis ben sucosos, com ara el proveïment de màscares, en canvi de contraprestacions. Per exemple, un xalet per a Ábalos, o bé l’organització de la visita de Delcy Rodríguez, vice-presidenta de Veneçuela, un país on De Aldama té molts negocis i contactes. Rodríguez tenia prohibit de trepitjar l’espai Schengen, però, segons un missatge d’Ábalos a Sánchez filtrat per la Guàrdia Civil, en van fer cas omís perquè hi volien fer tractes. El govern espanyol volia que el govern de Nicolás Maduro saldés uns deutes que tenia amb empreses espanyoles, com ara l’aerolínia Air Europa o Duro Felguera. De Aldama, fent de mitjancer, va ordir una reunió entre la vice-presidenta Nadia Calviño i, en nom d’Air Europa, Javier Hidalgo. Al cap de pocs mesos, el govern espanyol va aprovar un rescat multimilionari d’unes quantes aerolínies, entre les quals Air Europa.

Gomina, Ferraris i comissions: Víctor de Aldama, l’home que fa perdre la son a Pedro Sánchez

Hi ha tres causes més que afecten Sánchez. Dues les origina el col·lectiu d’extrema dreta Manos Limpias. Per una banda, investiguen el seu germà, David, perquè sospiten que la Diputació de Badajoz va crear-li un lloc de feina irregular, per bé que la Guàrdia Civil ha descartat que s’enriquís il·lícitament arran d’aquesta feina. Per una altra banda, investiguen la seva dona, Begoña Gómez, per delictes de tràfic d’influències, corrupció, intrusisme i apropiació indeguda. Gómez va signar una carta de recomanació a favor de l’empresari Juan Carlos Barrabés –company del màster universitari que dirigia ella– perquè pogués aspirar a concursos públics, i n’obtingué per valor d’uns dotze milions d’euros. La Guàrdia Civil, ara com ara, ha emès dos informes en què diu que els contractes van ser regulars. També la investiguen per haver-se aprofitat d’un programari de la universitat per a desenvolupar-ne un per a la seva empresa.

L’altra causa és la del fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, encausat pel Tribunal Suprem per un possible delicte de revelació de secrets. L’acusen d’haver filtrat un correu en què l’advocat d’Alberto González Amador, parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, reconeixia davant la fiscalia que havia comès frau fiscal i li demanava un acord. García Ortiz ho nega, i addueix que el correu fou enviat a una direcció genèrica de la secció de delictes econòmics on tenen accés més de dotze fiscals i quatre funcionaris. El cas aprofundeix la guerra oberta del sector conservador de la magistratura espanyola contra Sánchez i contra García Ortiz, que consideren un aleró del president. I aquesta setmana ha entrat a l’equació el paper del dirigent del PSOE madrileny, Juan Lobato, citat a declarar pel Suprem perquè expliqui si és cert que dirigents socialistes van coordinar la filtració. Sánchez l’ha deixat caure.

Són casos molt enrevessats. Les acusacions de De Aldama contra Sánchez són vagues i poden respondre a una estratègia de defensa, però certament hi ha incògnites sospitoses. Resta per aclarir si tots dos es coneixien de debò i si el president estava assabentat de les activitats de l’empresari. Resta per aclarir què sabien els càrrecs socialistes que van contractar les màscares de De Aldama i García. Resta per aclarir per què Sánchez va destituir Ábalos com a ministre però després, en canvi, el va posar a la llista dels socialistes al congrés. Resta per aclarir per què la Moncloa va dir que no s’havia assabentat que Delcy Rodríguez viatjaria a Madrid, si ja ho sabia. Resta per aclarir quin paper va tenir l’entorn del president en la filtració del correu per a perjudicar Isabel Díaz Ayuso. I resta per aclarir si Pedro Sánchez podrà sobreviure a un foc tan abrasador.

Un any de la investidura de Sánchez, atrapat pels incompliments amb Junts i ERC

Quantes llengües parleu?, pregunto a una colla d’adolescents del barri del Raval. Tots són o de Bangladeix o del Paquistan. Ben avinguts, em van dient noms de llengües i algunes no les havia sentides dir mai. Són joves nascuts al segle XXI i que a més viuen lluny dels països d’origen de les seves famílies, i em parlen en català, tot i que entre ells es relacionen en castellà o en urdú. Una de les noies insisteix molt perquè recordi el nom de la llengua que parlen a casa: el sileti. L’hi faig repetir. Sileti. No en sabia res fins que ella no me n’ha parlat.

Hi ha onze milions de parlants de sileti a Bangladeix. És una llengua que no té un sistema d’escriptura estandarditzat. Els que venen del Paquistan em parlen de l’urdú, és clar, però també del paixtu, el sindhi, el saraiki, el balutxi… Després llegeixo que al seu país es parlen més de 74 llengües diferents, de les quals 66 són indígenes i 8 són foranes. Però les llengües oficials del país són l’urdú i l’anglès. El panjabi, el paixtu, el sindhi i el balutxi són llengües provincials, i llegeixo que el saraiki és la llengua materna de vint milions de persones.

Aquesta colla fan l’esforç de parlar-me en català, i quan canvien al castellà els faig un toc perquè tornin a la llengua que ens fa seure a tots junts al voltant d’una taula amb un munt de llibres entre mans, i jo sento que no faig el mateix esforç que ells i miro de disculpar-me intentant retenir tot el que m’expliquen de casa seva, de la seva llengua materna, de les feines i els horaris de casa, dels germans i germanes, de les àvies, dels plats, de tot el que els surt de dins d’explicar quan els fas una primera pregunta i seus i deixes un silenci perquè parlin. La sensació que escolten més que parlen em fa tractar-los amb un respecte i una prudència que sento que alguns m’agraeixen pessic a pessic.

Es parla sovint dels avantatges de parlar més d’una llengua des de petits, però últimament penso en els inconvenients, perquè una llengua és també una cultura, i depèn de com l’una esborra l’altra, i ara no parlo de política lingüística sinó que més aviat m’acostaria, si en sabés res, a la neurolingüística. Però com que no en sé, tot són preguntes que es dilueixen o m’emboiren. La majoria dels joves de qui parlava abans entenen i en gairebé tots els casos parlen sis llengües. Si a dotze o tretze anys, tens sis llengües al cap, la identitat on para? És que no sé ni com formular la pregunta.

Els veig com petits còctels lingüístics mal barrejats, amb bombolles de diferents idiomes que esclaten quan volen. Veig com una paraula que no surt en català surt en castellà, com un explica alguna cosa a un altre en urdú, com sempre m’entenen però no sempre se’n surten per fer-se entendre, gairebé se senten els engranatges dels seus caps activant i desactivant idiomes, clic, clac, per poder escoltar-me i alhora seguir el que diuen els companys en bengalí o urdú, per exemple. I encara tenen temps i cap per traduir-me el que diuen en les llengües que no entenc.

Tot són veus i preguntes, frases inacabades, gestos, molts gestos, mans que omplen buits de llengua, de seguida alcem tots el to de veu, llavors algú, sovint jo, crida a la calma, i fins al proper crit ens anem entenent, amb el que diem, el que insinuem i el que interpretem que es diu. Hi ha tantes transferències d’informació en una hora, que la tornada a casa és més lenta, pel pes del cap. Ser adolescent amb aquest guirigall d’idiomes és encara més complex, i alhora entre ells i elles hi circula una complicitat que hi ha estones que t’escalfa l’ànima i llavors de cop i volta es converteix en competitivitat i el castell s’ensorra. Es coneixen en més d’un idioma i això és avantatge i inconvenient alhora.

A casa seva, pel que em diuen, la jerarquia de llengües canvia però l’enrenou és semblant. Pisos petits sobreocupats, famílies nombroses, pares que treballen més que un rellotge, mares que fan l’impossible perquè els fills entenguin i parlin i escriguin la llengua d’aquí, i quina és la llengua d’aquí cadascú s’ho sap com pot, i mentrestant a casa es parla la llengua d’allà que ara és aquí, però hi ha la televisió, la ràdio, les xarxes en altres idiomes, hi ha les llengües que estudien els fills, hi ha els pares que aprenen l’idioma a cop d’errors i vida diària, just per sobreviure i fer-se entendre, i enmig de tot aquest anar i venir de llengües, de paraules, de silencis i de gestos tothom s’acaba fent entendre si us plau per força i com que els dies arriben i se’n van farcits d’altres preocupacions, ningú s’atura a pensar en quina llengua fa què. I potser és millor que no s’hi aturin, ara. Que això ja vindrà quan hi hagi temps. Si ve.

Jo tinc el privilegi del temps i per això hi dono voltes ara que m’atanso a aquesta realitat del barri tan sovint. Ja fa anys que en les converses diàries a casa apareixen noms de nois i noies del Paquistan, de Bangladeix i de tants altres llocs llunyans i absolutament desconeguts i ignorats des d’aquí. L’estiu passat, a més, quan hi va haver les revoltes dels estudiants contra els sistemes de contractació de funcionaris a Bangladeix, van haver de passar uns quants dies perquè els mitjans d’aquí en diguessin res, te n’havies d’informar a través dels mitjans internacionals. Els van tallar internet, no t’hi podies comunicar, amb els que eren dins del país, i en el país d’acollida no en deien res, com si allò no passés. Capes i capes de silenci. Dies d’esperar que les amistats que passen l’estiu al seu país donin senyals de vida, dies d’adonar-nos de la doble realitat que viuen els que han d’abandonar la terra on han nascut per tenir futur per a ells i per als fills.

Em miro la colla d’adolescents que seuen al meu voltant i provo de llegir en les seves mirades, en les seves cares, en els seus gestos, tot aquest pes de realitat feixuga que imagino que carreguen, i llavors m’adono que per sort no són adults encara, tot i que rebin contínuament empentes per tornar-s’hi de manera precipitada. I penso què puc fer per ells i veig com es construeixen cabanes per aïllar-se del que els envolta i els podria preocupar, com fan d’adolescents, que és el que els toca fer, i crec que si em dedico a empènyer perquè ho puguin continuar sent, si els ajudo a trobar eines per reforçar aquestes cabanes, eines com ficcions, potser haurà servit d’alguna cosa la gosadia de presentar-me davant seu amb la intenció d’acostar-los a una llengua ignorant totes les que ells atresoren i jo desconec.

Fa gairebé quatre anys que vivim al barri de les Corts de Barcelona. Fins que no hi vam anar a viure, la meva relació amb l’antic poble era més aviat escassa. La meva cultura panarra –el malnom amb què són coneguts els veïns de les Corts– era més aviat limitada. Els mateixos límits del districte se’m feien difusos, i no havia descobert la importància de la plaça del Centre com punt de control a per passar a l’antic municipi de les Corts, enmig d’aquesta rasa que és l’avinguda de Madrid. Tampoc no sabia que també té el seu upper i que, malgrat que els sàpiga greu als sarrianencs, oficialment Pedralbes forma part dels dominis cortsencs. De seguida vaig posar els peus a la meravellosa plaça de la Concòrdia, centre neuràlgic i espiritual del barri, record d’aquell poble agrícola que va ser, amb la seva església i les seves cases de cos, que només fan que reafirmar aquella observació planiana que diu, que “amb una mena de bondadós humorisme, cosa que no exclou una relativa exactitud, es pot dir que el Maresme és una comarca amb capital a Mataró i que en formen part poblacions d’una certa importància: Barcelona i Badalona són les més conegudes, entre altres”. Una plaça on un pot veure el joveníssim vicari del Remei, pre-conciliarment ensotanat, fent uns tocs de pilota en una estampa neorealista que podria haver captat el fotoperiodista Ramon Masats, i les parelles fan el vermut en les seves terrasses, sempre curulles i amb llista d’espera. Allà, entre el quiosc i els plataners, i mirant-s’ho tot plegat Can Déu, vaig tenir una revelació. Ja coneixia aquella plaça. O més ben dit, abans que es convertís en el fòrum cívic que és avui, quan arreu regnaven els cotxes, quantes vegades hi havíem aparcat per anar al Camp Nou! Va ser partir d’aquí, que se’m van anar desgranant tot un barcelonisme sentimental davant els ulls.

Perquè, de fet, parlar de les Corts és, d’alguna manera parlar del Futbol Club Barcelona, equip curiosament fundat a pocs metres d’on havíem viscut abans d’anar-nos-en a la perifèria. Va ser el 29 de novembre de 1899 a les nou, que es van trobar al Gimnàs Soler els homes cridats a fundar la societat esportiva que donaria nom a la ciutat –en hilarant confusió de qui en seria president, Josep Lluís Núñez. Havien estat convocats per un petit anunci publicat a Los Deportes, revista esportiva dirigida per Narcís Masferrer, i inserit per l’esportista d’origen suís Hans Gamper: “El nostre amic i company Mr. Kans Kamper, de la Secció de Foot-Vall de la Societat Los Deportes i antic campió suís, desitjós de poder organitzar alguns partits a Barcelona, prega als qui sentin afeccions per l’esport citat que es posin en contacte amb ell, i passin a tal efecte per aquesta redacció el dimarts i el divendres al vespre de nou a onze.” Amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del club, el periodista Daniel Carbó, Correcuita, els batejaria com “els dotze apòstols”. Els seus noms, Gamper, Walter Wild –primer president de l’entitat– i Otto Künzli, suïssos, els anglesos nascuts a Barcelona John i William Parsons Alexander, l’alemany Otto Maier, l’aragonès Enrique Ducay i els catalans Lluís d’Ossó, Bartomeu Terrades, Pere Cabot, Carles Pujol i Josep Llobet. Una barreja curiosa d’estrangers protestants, germanòfons i anglòfons, catalans catòlics –l’oncle d’Ossó arribaria a sant–, algun republicà i algun altre de catalanista –Terradas encarregaria la casa que porta el seu cognom a Puig i Cadafalch, on es llegeix encara “Sant Patró de Catalunya, tornau-nos la llibertat”–, no tots interessats en la pilota, sinó també en el rem o en el tir…

L’anunci amb què Joan Gamper convocava els afeccionats al futbol i que donaria lloc al Futbol Club Barcelona. El club batega amb el país

Entre tots ells, Gamper en serà el més important. Amb el nom de pila catalanitzat, Gamper seria jugador, president i ànima del club, defensor de la convivència de catalans i forans, però alhora, l’home que faria bategar el club blau-grana amb el país. Vint-i-cinc anys després d’haver estat fundat a Can Soler, el Barça ja era un símbol de catalanisme, que viuria en primera persona la repressió de Primo de Rivera. Arran de la xiulada a l’himne espanyol durant el partit amistós disputat el 14 de juny de 1925 contra el Júpiter, en homenatge a l’Orfeó Català, la dictadura ordenaria la clausura d’un club que ja era un fenomen de masses. Amb ídols com el golejador Paulino Alcántara, el carismàtic Josep Samitier, Emili Sagi, d’una nissaga de talent, o el popular cortsenc Vicenç Piera, que freqüenten artistes i escriptors. Samitier mateix té amistat Carlos Gardel, Maurice Chevalier i Josep Maria de Sagarra. Són els primers anys daurats en què neix el fenomen Barça.

Plagui o no plagui als madridistes o pericos, després del trencament causat per la guerra del 1936-1939 –en seria víctima el president Josep Sunyol– el Barça rep amb el franquisme, sigui en forma de golejada escandalosa, que fins i tot avergonyeix un president franquista i militar, com el marquès de la Mesa de Asta, o en forma de tripijocs per impossibilitar l’arribada d’Alfredo Di Stéfano a un equip que, encapçalat per l’hongarès Ladislau Kubala, havia fet petit l’històric Camp de les Corts. És l’aliniació cantada per Serrat, i la que havia fet somiar els nostres avis. Una etapa il·lusionant que s’estavellà contra els pals quadrats de Wankdorfstadion, i començà una travessa del desert en què la urgència històrica –i histèrica–, l’addicció a la derrota i el negativisme de tribuna van marcar el caràcter d’un club que, fins i tot en això, era més que un club. L’exèrcit d’un país desarmat, tal com el batejaria Vázquez Montalbán, amb el qual tota una generació sublimaria la seva pulsió política, capaç d’integrar tothom en un club amb més llegenda –i drames– que títols.

Un seguidor culer passa per davant de la fotografia de Johan Cruyff que presidia el memorial al Camp Nou en motiu de la mort de l’holandès. I Cruyff ho capgira tot

L’arribada de Johan Cruyff ho capgiraria tot. Insufla alegria, mentalitat de victòria. Modernitat. Ho explica Ramon M. Piqué en un llibre deliciós que acaba de sortir, en què posa en relleu el fil roig que uneix el futbolista amb el país, a través dels Carabén, pare i fill, Armand i David. El primer, economista i gerent del FC Barcelona d’Agustí Montal, participa en la recatalanització del club al final del franquisme, i és l’home que fa possible el fitxatge del neerlandès. També té un paper decisiu en la celebració dels setanta-cinc anys del Barça, en què s’estrena el Cant del Barça, de Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, amb música de Manuel Valls. Amic de Josep Pla i Joan Fuster, Carabén pare connecta l’entitat amb el món cultural. El seu fill, cantant de la banda Mishima, continua la baula com a comissionat del cent vint-i-cinquè aniversari.

“Som un dels clubs esportius més grans i més reconeguts del món. Som catalans, fills d’aquesta manera tan peculiar d’entendre les coses que és la cultura catalana. Tenim un model de propietat cada vegada més excepcional, si ens comparem amb els nostres rivals, perquè som un club propietat dels socis i sòcies. Som un club multiesportiu. Hem creat una escola, la Masia, que és admirada a tot arreu, amb un planter que no para de donar fruit i de generar talent. Però sobretot, som un dels únics clubs del món realment compromès amb un estil de joc reconeixible, elaborat a consciència al llarg de molts anys i amb el qual tothom ens identifica. Pel cent vint-i-cinquè aniversari hem acabat destil·lant aquests senyals d’identitat irrenunciables en un sol compromís, tan ferm i tan evident, tot i que no sempre prou conscient, que fins i tot el lluïm al cor del nostre escut: volem la pilota”, es llegeix al manifest que, en forma de declaració d’intencions, ha escrit David Carabén per a aquests cent vint-i-cinc anys.

Aitana Bonmatí, pilota d’or blau-grana.

La generació dels pares va aprendre que es podia guanyar, i deixar enrere les malediccions. Jo mateix, criat futbolísticament pel Dream Team, vaig haver d’entendre que, malgrat tot, el Barça també podia perdre –en el meu cas, la tragèdia es diu Atenes– i que això formava part del joc. Amb els més grans i amb els més joves, hem compartit records que encara avui ens emocionen, i que potser tenen forma de gol de Leo Messi. Superada la necessitat imperiosa de sumar títols a les magres vitrines del club, el Barça ha brillat quan ha estat fidel més que un model tàctic, a un estat d’ànim, en què hi ha cabut tant el seny del calvinisme catalanesc de Pep Guardiola, com la rauxa del pit i collons de Joan Laporta. En això, el club també és el mirall deformat del país, com vaig comentar a Carabén mateix. Dividit i orgullós, ensopit i tràgic a voltes, exaltat i eufòric unes altres, sense cap agència de màrqueting al darrere ha sabut convertir els seus colors blau-granes en inspiració per a milions de nenes i joves, que gràcies a l’equip de futbol femení, encapçalat per unes Alèxia Putellas o Aitana Bonmatí que ja són llegenda, saben que es poden trencar tots els sostres de vidre. Alhora, en un món cada vegada més dominat per la perversió dels clubs-estat i les estrelles rutilants convertides en societats anònimes esportives, davant un futur fosc, en què triomfen els discursos carregats d’odi i prejudicis, un nano de disset anys, català de Rocafonda, format a la Masia i anomenat Lamine Yamal ens diu que aquesta història, que va començar tal dia com avui de fa cent vint-i-cinc anys, continua.

Fa poc més d’un any i mig que Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) va publicar Fusta i resina (Brunzits), el seu debut literari, tot i que ja fa temps que escriu columnes i articles a diferents mitjans. Qui la segueix sap que, a part de ser una de les components del reeixit pòdcast Gent de merda, també és comunicadora cultural i influenciadora sobre qüestions d’estètica i cosmètica. Ara, Carbonell ha unit dues de les seves grans afeccions, l’escriptura i la cosmètica, i n’ha escrit un assaig breu però profund que formula i intenta de respondre preguntes com ara: què és la bellesa i la feminitat per a una generació que ha crescut amb el feminisme digital? Hi ha un cànon de bellesa específicament català en l’era de les xarxes i la globalització? Ha existit mai? Com afecta avui la nostra cultura la manera en què triem presentar-nos al món? En aquesta entrevista, doncs, parlem de Les catalanes no es pinten (Pòrtic Edicions).

—Un dels primers records que tinc d’Ofèlia Carbonell són els vostres vídeos de maquillatge al YouTube del Canal Malaia.
—[Riu.] Feia molt temps que consumia aquesta mena de vídeos de maquillatge a internet i volia imitar-ho, però no m’hi atrevia. Quan va néixer el projecte del Canal Malaia va ser l’excusa per a dir: “D’acord, no ho faig sola, m’empara un paraigua de gent.” Però aleshores vaig trobar-me que, quan volia fer aquests vídeos, sentia que havia d’incloure també una part teòrica que jo havia vist en vídeos que es diuen “vídeo-assaigs”. Allà ja vaig veure la meva primera contradicció: consumia i gaudia molt el món de la cosmètica, però quan l’havia de reproduir tenia crítiques interioritzades. Això em servia per a plantejar-me si només em passava amb els vídeos o si realment podia apoderar-me amb el maquillatge, si realment era una cosa que naixia de mi.

—Aquestes contradiccions, que serveixen de punt de partida del llibre, han augmentat a mesura que us heu convertit en una figura pública?
—Completament. Recordo repetir els vídeos dues, tres, quatre vegades, perquè no em veia bé. És clar, fer els vídeos i editar-los… És que veus la teva cara tota l’estona! Hi ha una cosa de clavar-te un punyal a tu mateix i de comparar-te constantment. De fet, una de les coses que crec que ens passa a totes les que fem coses de comunicació és allò que ha explicat algun cop l’Anna Polo, que la qüestió física i de pressió estètica a vegades et quarta de triar què comparteixes o què no. És un rotllo. Tens unes xarxes socials en què abans posaves fotografies de gatets i del cafè, i ara és només promoció constant i la teva cara. Dius: “No m’agrada aquesta cara que faig, no em representa…” Et tornes una mica boja. De fet, no vull veure cap foto de les que em feu fins que no surti l’entrevista [riu].

—Fins i tot alguna vegada he llegit a alguna influenciadora que se sentia dissociada quan es veia a les fotografies de les seves xarxes socials. Us passa?
—Per mi és diferent l’Ofèlia que veig al mirall de la que veig a les fotos. A vegades m’ho prenc com si em disfressés. Sembla una cosa molt tòxica, però en el fons, pensar que hi ha diverses Ofèlies m’ha ajudat més que no pas pensar que sóc una i que sempre he de sortir igual de guapa que a la meva millor foto d’Instagram. M’agrada pensar que quan estic a casa i porto ulleres sóc jo fora del focus. Després, si vull, ja em faré les filigranes que vulgui. M’ajuda a pensar que hi ha una intencionalitat i no un deure.

—Ho resumiu molt bé en aquesta frase del llibre: “Quan em miro al mirall em reconec, però mai em sento meva del tot.”
—Sí, però això em passa ara, quan ja tinc una edat. A quinze anys, no hauria pogut pensar-ho. Ara puc dir: “Quina mala cara!” o “Hòstia, que lletja”, i no em sap greu. Tinc tanta impermanència a la imatge de mi mateixa que l’hi he donat la volta i ja ho sóc tot. És igual, sóc així.

—El llibre es defineix com “una investigació millennial sobre bellesa i feminitat a la Catalunya contemporània”. Per què és important, aquest component generacional?
—Perquè parlo d’un període temporal molt concret que és el que ha viscut la meva generació. No som nadius digitals, però tot això es formava. No hi havia Instagram, però hi havia MySpace, Fotolog, etc. El factor generacional té molt a veure amb quins canvis he absorbit dins el feminisme. Mentre creixia, hi va haver el #GamerGate, després el #MeToo. Es començava a parlar de la mirada masculina, de quin espai ocupaven les dones, etc. És una cosa molt específica dels meus anys formatius, de quan vaig ser adolescent, i això havia de quedar reflectit al llibre, perquè el que ha viscut algú més jove o més gran que jo és diferent. Ara, també t’he de dir que he agafat una mica de mania a les etiquetes generacionals: d’una banda, sí que té un interès concret, perquè em serveix per a delimitar temporalment i explicar d’on vénen les coses que vull explicar, però, d’una altra banda, em fan urticària.

—Parlem del títol: Les catalanes no es pinten. Quan penso en Ofèlia Carbonell, penso en un gran perfilador d’ulls negre. Jo, en canvi, pràcticament no em maquillo mai. Si això és extrapolable a la societat, per què s’afirma que les catalanes no ens pintem? A què respon aquesta observació?
—Surt d’aquest joc que es fa a internet de “estetitzar-ho” tot: tot es converteix en una icona i en un collage de Pinterest. M’adonava que els últims anys tot són estètiques: coquette, clean girl, estil francès, estil californià… Un dia, navegant per les xarxes, vaig trobar-me observant les comunitats d’expatriats perquè em fan gràcia i perquè és divertit veure com et veuen des de fora. El cas és que em sortien molts comentaris que deien que els sorprenia que a Catalunya hi havia un estil “bohemi”. Comentaven que s’havien hagut de treure les pestanyes postisses, que ja no s’injectaven [bòtox] per no quedar tan estranyes entre les altres mares de l’escola dels seus fills… Coses d’aquestes. I, és clar, em semblava curiós perquè justament allò que m’agradava de la moda i l’estètica era aquesta part d’identitat, però, alhora, tots els meus referents havien estat anglosaxons, especialment dels Estats Units i el Regne Unit –potser perquè en aquella època no hi havia tants referents en català. Em preguntava: “Aquí hi és, aquesta qüestió d’identitat?” Amb qüestions com ara la gastronomia ho tenim claríssim, però, hi ha un cànon estètic català? Vaig començar a pensar com eren els interessos romàntics dels films i sèries catalans, els anuncis d’Estrella Damm, etc., i, paral·lelament, vaig voler investigar què passava abans de la guerra i la dictadura.

—I què vau trobar?
—Vaig topar amb la revista la Dona Catalana, dels anys vint i trenta, que era una mena de Cosmopolitan en català. Això era el món de la meva àvia! Ara té noranta-cinc anys, i sempre s’ha definit com “una dona presumida”. Sempre ha tingut el seu tocador, els seus pintallavis, es cosia ella mateixa les bruses… Per mi, la meva àvia era radicalment diferent del que trobava a internet quan buscava “estètica de noia catalana”. Vaig posar-me a investigar com s’havia retratat l’estètica en la literatura, el noucentisme… Volia buscar si aquesta base cultural o teòrica casava amb això que fan avui les catalanes.

—Vós també vau créixer essent “una nena presumida”. En quin moment recordeu prendre consciència de què volia dir?
—M’encantaven les princeses Disney, les Barbies, vaig tornar-me boja quan van sortir les Bratz, m’encantava la Marinera Lluna… Totes aquestes coses boniques em fascinaven. M’encantava tot això i, alhora, vaig lluitar amb les nenes de la meva classe perquè hi hagués una lliga de futbol femení entre escoles. Vull dir: volia anar de princesa, però de princesa guerrera. M’agradava molt la Bella Dorment i la Ventafocs, però per carnestoltes volia anar de Princesa Leia perquè tenia una pistola. L’expressió de gènere no és només d’estètica i hi havia coses que em molestaven.

—Al llibre en parleu amb aquesta dicotomia entre coses que són “bones” i coses que són “dolentes”.
—M’agradaven els vestits i, alhora, jugava a Bola de drac. No entenia ben bé per què havies de ser una cosa o una altra. Als mitjans encara hi havia molts arquetips tancats de com havia de ser una nena i com havia de ser un nen. Fins i tot, vaig voler canviar radicalment: vaig voler-me tallar els cabells i deixar de portar vestits, però com que també m’enfadava si em deien que semblava un nen, vaig demanar que em fessin arracades, perquè fins aleshores no m’havien fet el forat.

—Precisament, la vostra mare defensava aquesta llibertat i anava una mica en contra d’aquests rols de gènere. Quina relació teníeu, en aquest aspecte?
—Ella pensava: “Com pot ser que, a mi que em van obligar a tot això i que jo he lluitat per desprendre-me’n, ara em surti una filla que faci tot el contrari?” Ara, si per Nadal jo volia una Barbie, me la comprava. No em negava res ni tampoc em llançava els vídeos de princeses. Però sí que es preguntava per què m’interessaven tant aquestes coses que per a ella havien estat una obligació. Sempre li hauré d’estar agraïda, perquè vaig entrar en aquest món de l’obsessió per la bellesa i la cosmètica precisament perquè una veu maternal m’havia format i m’havia dit: “Recorda que el teu valor no és el teu físic, que tens una veu i un lloc al món”, i que s’havia preocupat que tingués llibres al voltant, que tingués referents. L’obsessió era possible perquè tenia el suport d’una mare de la segona onada feminista que m’havia pogut dir totes aquestes coses.

—Aquesta dicotomia comença a desdibuixar-se a partir del 2000. Per què, què passa aleshores?
—Entro a internet molt d’hora. En aquell moment, no hi havia la pressió de les xarxes socials que hi ha ara: no hi havia la tecnologia dels filtres, l’algorisme estava molt poc refinat, etc., però sí que hi havia aquesta cosa que si et creaves el teu espai a internet, t’havies de definir: “Hola, jo sóc això i sóc aquestes coses.” Fer això a l’adolescència és molt difícil: primer, perquè és molt complicat no deixar-te influenciar per tots els estímuls i, segon, perquè a internet tot és molt descontextualitzat. Pot ser un lloc una mica perillós. Per mi era molt divertit per a explorar estètiques. A la meva època, hi havia l’escena emo, pop-punk, els cabells de colors, els ulls pintats d’una certa manera… Es començaven a desdibuixar les qüestions de gènere. Però alhora topes amb un influx d’imatge que poden esquerdar la teva autoestima.

—És en aquest moment, quan sou adolescent, que preneu consciència de la lletjor. Com va ser la vostra relació amb la bellesa i el cos en aquesta edat?
—No hi tornaria per res del món! Comences a buscar qui ets, a entendre idees més complexes i a veure patrons al teu voltant. Això vol dir que comences a identificar qui es valora menys i qui més. I, mentre tot això passa, és quan comença a canviar-te el cos, la cara… Deixes de ser una nena i et converteixes en dona en molts nivells. Recordo anys de molta inseguretat –i això que, en el fons, sóc bastant normativa: no he patit racisme, no he patit grassofòbia… Però tot és muntat d’una manera perquè sempre et trobis alguna cosa i t’acabis fent patir a tu mateixa. No és que vulguis assemblar-te a un model concret, és que persegueixes una cosa que no saps exactament què és i, com que no hi arribes mai, sempre et falles.

—D’adolescent us adoneu que no solament heu de seguir un estàndard de bellesa, sinó que heu de representar una idea d’atractiu. Quina diferència hi ha?
—És que els estàndards de bellesa canvien molt i de manera molt ràpida, ara més que mai. Ara mires films dels vuitanta o els noranta i les cares que hi veus ja no les trobes. O, per exemple, fa només cinc anys la tendència era un cos com el de les Kardashian, molt voluptuós, i ara tornem a la primesa extrema i tots els articles parlen de l’Ozempic [marca comercial de la semaglutida, un medicament antidiabètic i contra l’obesitat]. Per mi no és un cànon concret, sinó que el que se’t demana és una mostra de disciplina i de capacitat de seguir unes normes que van canviant. És una capacitat que pot ser de coneixement –saber què és moda o no–, però també pot ser econòmic –tenir els diners per a comprar-te els productes cosmètics que són moda. El que es valora no és tenir els llavis d’una manera, sinó haver tingut la voluntat d’anar a fer-te’ls.

—De fet, abans, dur bòtox era una manera de mostrar l’estatus social. Però ara aquests tractaments estètics són bastant econòmics, més o menys tothom pot accedir-hi. La bellesa ha deixat de ser un factor de classe?
—Es transforma, però en la bellesa encara hi ha un factor de classe molt fort. Històricament, el cànon de bellesa femení estava molt influït per la mirada masculina i hi havia una qüestió de misogínia molt forta. Tanmateix, ara també hi ha una qüestió de classe i demostració de poder. Entrem en codis que potser no són igual de desxifrables en clau d’objectificació i masclisme, però que sí que són ostentacions constants de poder. Són senyals que qui és dins aquest món els sap identificar i dir: “D’acord, aquesta persona sap què es porta i s’ho pot permetre, per tant, és una persona de primera.”

—Hem passat de la mirada masculina de Laura Mulvey a la mirada del seguidor de Mar Vallverdú?
—Molts cops fem coses pensant en com seran percebudes a les xarxes socials, i això va des de com ens fem la foto a la roba que ens posem i, fins i tot, podria extrapolar-se al món literari: surt el nou llibre de Sally Rooney i tothom penja la foto que ja té el llibre independentment de si li agradarà o no, o de si en farà una crítica o no. Internet fa que una autora tan important com Sally Rooney acabi reduïda a una estètica i un collage de Pinterest.

—Un dels moments que m’ha cridat més l’atenció del llibre és quan dieu que hi ha hagut moments de la vida en què no heu pogut parlar de maquillatge en la vostra llengua. Què implica, això?
—D’adolescent començo a interessar-me per això des del món anglosaxó, i m’adono que en català no hi ha publicacions, no hi ha hagut mai etiquetatge en català de cosmètica, a les botigues és molt difícil que t’atenguin en català i ara, fins i tot, que t’atenguin en castellà… Tot és molt enfocat a un públic anglosaxó. Em trobava que volia parlar de maquillatge i no sabia com dir les coses, no acabo de trobar traduccions. Quan feia els vídeos al Canal Malaia m’ho inventava. Alhora, no tinc les paraules per anar a la botiga i demanar allò que vull. És un tema que s’ha menystingut des de l’àmbit cultural. Tot aquest temps he seguit un munt d’escriptores nord-americanes i angleses que teoritzen sobre la bellesa des d’un punt de vista feminista i investiguen una teoria filosòfica i estètica de la cosmètica i la bellesa. Parlen de com canvien les tendències estètiques i què diu això del nostre moment social i cultural. Hi ha un punt sociològic molt interessant que no he trobat mai en la meva llengua. En canvi, als anys vint i trenta sí que havien existit! Eren revistes que no només et deien quina crema comprar, sinó que t’explicaven l’última moda de París i, al costat, hi havia uns Jocs Florals. Hi havia un interès cultural. Potser ara creiem que és un tema frívol?

—Podria ser que tingués a veure amb la baixa autoestima nacional?
—Bé, és que som una cultura que ha estat molt qüestionada fins al punt de dir que és inventada o que no té valor. Durant els últims vint anys –que de mica en mica hi ha hagut una revifada nacional i que s’han repensat molts temes de la catalanitat a partir de la contemporaneïtat–, crec que hi ha hagut una mica d’angúnia al voltant de temes que restessin validesa a la qüestió de la identitat catalana. És normal, com que el català ha estat una llengua qüestionada i perseguida i no s’ha reconegut mai, ha portat a necessitar reivindicar-se amb coses fermes i inqüestionables. Abans de la guerra civil espanyola, hi havia una idea de Barcelona de ciutat de l’avantguarda industrial i culturalment, però també de glamur. Hi havia molts clubs, molt moviment de jazz… Competia directament amb París i Nova York!

—Al llibre feu servir el verb “decorar”, en lloc de “maquillar” o “arreglar”, per exemple. En un món sense patriarcat, creieu que continuaríem maquillant-nos com a acte artístic?
—Jo crec que sí, però segurament seria diferent. Potser seria una expressió de classe i poder. En el desig de voler decorar una cosa, hi ha la voluntat de voler enaltir-la, expressar alguna mena de poder, que pot ser tòxic o no.

La Institució Francesc de Borja Moll té decidit d’empènyer el foment de la lectura i el món editorial a les Illes. No és estrany: és la titular exclusiva del Diccionari català-valencià-balear i té una editorial amb noranta anys d’història, Nova Editorial Moll, que és el catàleg més gran de llibres i autors en català de les Illes. És per això que han trobat més adient que mai crear la Nit de l’Edició i la Lectura, que se celebrarà per primera vegada dissabte a Palma i en què s’atorgaran tres premis “lul·lians” a persones que han dedicat esforços a promoure la lectura.

L’editorial Moll celebra noranta anys de compromís amb la cultura catalana

La nit tindrà dos eixos. En primer lloc, fer valdre la indústria editorial. “Ens sembla que està poc valorada. Hem de tenir en compte que, dins la cadena de valor del llibre, l’editor és qui la posa en marxa. Qui hi inverteix, qui decideix quantes pàgines té, és el generador de la cadena de valor”, diu Toni Mir, soci fundador de la institució. “El paper de l’editor a les Illes està infravalorat”, recalca.

I l’altre eix és la lectura, i és en aquest context en què es donaran els premis. Uns guardons que, com tota la nit, giraran entorn de la figura de Ramon Llull, “el mallorquí i catalanoparlant més il·lustre de tots els temps”. Mir ho té clar: “A veure de qui de nosaltres se’n recorda el món, si és que existeix, d’aquí a 800 anys.”

Els guardonats

La institució va decidir de batejar els guardons al voltant de la profunditat històrica de Llull. El primer, l’Ars Magna, en relació amb la gran obra de la teoria del coneixement de Llull, serà lliurat al periodista Xavier Grasset. “No cal dir res. Ha convertit un espai que era una tertúlia política en el principal programa de divulgació de llibres i la lectura”, opina Mir, que valora que, sense haver-li hagut de demanar res, de manera natural, ha donat veu a autors, editorials i traductors de les Illes. Un fet que hauria de ser normal, però que “no s’ha de donar per descomptat que tot programa de Catalunya o qualsevol mitjà ho tengui present, en absolut”.

El premi Miramar, que rep el nom en referència on va crear l’escola de coneixement d’idiomes, es dedica a l’ofici de la traducció. El rebrà Josep Maria Jaumà, un traductor amb una “trajectòria extraordinàriament brillant”. Mir destaca les dues obres traduïdes de Robert Graves –dissabte es presenta una reedició d’El país que he escollit–, però també tota una carrera de traducció al català d’autors importantíssims de renom mundial. “Sense traducció, el coneixement hauria quedat reduït a cada lloc. En l’ofici de la traducció radica la universalització de la cultura i la literatura”, subratlla.

El premi Arbre de Ciència serà per a la periodista Cati Moyà. Mir en valora el paper com a divulgadora i la direcció del club de lectura de la biblioteca de Cort, “que destaca per la seva dinamització els darrers temps”, i també el cicle de “Literatura amb crispetes” que va crear. “És una persona jove que fa una feina innovadora, prescriptora i dinamitzadora de la cultura a Mallorca”.

I per fer valdre l’ofici dels llibreters, el reconeixement de mèrits serà per a Miquela Serra, amb trenta-dos anys al capdavant de la llibreria Quart Creixent de Palma, que es jubila aquesta setmana, i a Maria Barceló i Miquela Torrens, que durant trenta-cinc anys han capitanejat la llibreria Lluna. Mir considera que l’ofici de les llibreteres té un valor importantíssim, per la seva tasca de recomanació i atenció de proximitat amb els lectors.

Als certàmens vinents, hi haurà tres guardons més, que aniran destinats als millors plans dinamitzadors de les biblioteques públiques i de les biblioteques escolars i a un club de lectura destacat durant l’any. Mir explica que aquests nous guardons es dotaran amb una quantitat específica de diners en llibres.

Un espai emblemàtic

S’havia pensat en l’Estudi General Lul·lià per a fer-hi la Nit de l’Edició i la Lectura, però finalment es farà al Monestir de la Real. Allà hi ha la biblioteca on Llull anava a llegir i on va escriure un dels seus llibres, cap a l’any 1300. “Quan va morir, va deixar un bagul sencer de llibres al santuari. Era el lloc on s’havia de fer. Serà meravellós”, diu Mir.

Però més enllà d’aquesta celebració, la Institució Francesc de Borja Moll vol encapçalar un pla de promoció del llibre i la lectura a les Illes. Avui tenen prevista una reunió informal amb Montserrat Ayats, coordinadora del Pla Nacional del Llibre i la Lectura de Catalunya, que consideren que és el primer que realment tindrà pes real. “Ens interessa saber què ha anat bé i què no, amb intenció de promoure-ho aquí. La Nit és un aspecte, però ens agradaria que es fes un pla público-privat per a millorar els índexs de lectura i, per tant, de la cultura i de les competències de comprensió i expressió d’aquesta societat”, assegura Mir, atès que “això no es pot comprar amb diners” i “és el que aixeca el nivell d’una societat i la fa més capaç de gaudir de la vida i ser més competitiva”.

The Washington Post · Michael E. Miller

Sydney, Austràlia. Austràlia aprovà ahir una de les lleis sobre l’ús de les xarxes socials més restrictives del planeta, que prohibeix als més joves de setze anys de fer servir plataformes com ara TikTok, Snapchat i Instagram.

La legislació, que arriba enmig d’una preocupació creixent per l’impacte de les xarxes socials en la salut mental dels joves, té el suport de bona part de l’arc parlamentari australià. Tanmateix, molts experts l’han criticada perquè consideren que és excessivament simplista i que podria acabar creant més problemes que no en resol.

La legislació, els detalls clau de la qual s’acabaran de tancar més endavant, pot multar les plataformes de xarxes socials amb penes fins de trenta-tres milions de dòlars en cas que cometin “errors sistèmics” a l’hora de prevenir que els menors d’edat hi accedeixin.

Les empreses implicades s’han mostrat contràries a la llei. Meta, l’empresa matriu de Facebook i Instagram, l’ha qualificada de precipitada i de difícil d’aplicar, tot i que ha dit que la compliria. Snapchat, per la seva banda, ha advertit de “conseqüències imprevistes”.

L’oposició més feroç ha estat la de X, el propietari de la qual, Elon Musk, ha qualificat el text de “mecanisme encobert per a controlar l’accés a internet de tots els australians”. En un escrit presentat al parlament australià, X va dir que tenia “dubtes seriosos sobre la legalitat del projecte de llei”.

Sigui com sigui, totes les parts implicades coincideixen a assenyalar que uns altres països pararan molta atenció a la trajectòria de la nova llei. El primer ministre australià, Anthony Albanese, fins i tot ha arribat a dir que dirigents d’Europa i Amèrica del Nord li havien fet arribar el seu suport al projecte. “Tothom es fixa en això que fem i aplaudeix el nostre lideratge en aquest àmbit”, va dir dilluns al parlament.

Però molts experts diuen que l’atenció del món se centra, més aviat, en els desafiaments pràctics que suscitarà la nova llei.

“Com s’ho faran els pares per a fer que els seus fills deixin de fer servir plataformes que fa anys que fan servir?”, es demana Faith Gordon, professora de dret de la Universitat d’Austràlia i una de les autores d’una carta oberta al primer ministre signada per més de cent vint acadèmics contraris a la llei.

Per què Austràlia prohibeix les xarxes socials als més joves de setze anys?

El govern australià, de centre-esquerra, diu que el projecte de llei és dissenyat per protegir els joves, amb l’argument que hi ha un vincle entre l’ús de les xarxes socials i els problemes de salut mental.

“Per a massa joves australians, les xarxes socials poden ser perjudicials”, va declarar la setmana passada al parlament la ministra de Comunicacions, Michelle Rowland, durant la presentació el projecte de llei. “Gairebé dos terços dels australians de catorze anys a disset veuen continguts extremadament nocius a internet habitualment, com ara imatges violentes, suïcidis o autolesions. Una quarta part ha estat exposada a continguts que promouen hàbits alimentaris poc segurs”, afegí.

El projecte de llei, que ha rebut el suport del govern i de l’oposició conservadora, ha donat a Albanese –que ha caigut a la segona posició d’alguns dels sondatges per a les eleccions de l’any vinent– l’oportunitat de parlar d’una qüestió que preocupa molt els australians.

“Això és per a les mares i els pares”, va dir aquest mes, durant la presentació de la llei. “He parlat amb milers de pares, avis i oncles. A ells, com a mi, els angoixa la seguretat dels seus fills a internet. I vull que els pares i famílies australians sàpiguen que el govern entén i comparteix aquestes preocupacions”, afegí.

Com funcionarà, a la pràctica, la prohibició?

Encara no se sap ben bé què farà el govern per garantir que la llei es compleixi.

L’esmena sobre la seguretat a les xarxes, el nom tècnic la llei, no estipula els mecanismes que les plataformes han de seguir per fer complir el requisit d’edat. Però el text exigeix que les plataformes afectades per la legislació “prenguin mesures raonables per a impedir que els usuaris amb edat restringida” puguin fer-les servir.

No hi ha cap excepció per als joves amb permís dels pares, cosa que uns altres països sí que han permès, ni tampoc cap excepció per als joves que ja tenen comptes a les plataformes. El límit d’edat entrarà en vigor d’ací a un any.

Molts dels detalls de la llei encara no han estat definits, incloent-hi els mecanismes que les plataformes hauran de seguir per verificar l’edat dels usuaris. Una possibilitat és que demanin a qualsevol persona que s’hi vulgui registrar una identificació emesa pel govern. Alguns crítics de la llei diuen que, en cas d’implantar-se aquesta identificació, la informació personal de milions d’australians es convertiria en un objectiu per als pirates informàtics. Meta i Snapchat han advertit dels inconvenients logístics i de seguretat que implicaria exigir a les plataformes que verifiquessin l’edat dels usuaris.

Albanese, per la seva banda, ha restat importància a aquestes dificultats i ha confiat que el termini de dotze mesos fins a l’entrada en vigor de la llei donaria temps al govern i a les empreses de xarxes socials perquè decidissin què calia que fessin per aplicar-la.

Quines plataformes seran afectades per la prohibició?

El límit d’edat no s’aplica a totes les xarxes socials, sinó tan sols a Snapchat, TikTok, Facebook, Instagram i X. La llei inclou algunes exempcions per a “serveis amb el propòsit principal de donar suport a la salut i l’educació dels usuaris finals”, una categoria que, segons el govern, inclou plataformes com ara Google Classroom i YouTube.

Segons que explica Lisa Given, catedràtica de ciències de la informació del Reial Institut de Tecnologia de Melbourne, els més joves de setze anys podran continuar veient vídeos a YouTube, però no podran registrar-se com a usuaris de la plataforma. Això els protegirà de rebre missatges potencialment nocius, però no pas de veure continguts qüestionables.

La legislació també eximeix les aplicacions de missatgeria, incloent-hi WhatsApp, i els videojocs en línia.

Què n’opinen els detractors?

Molts experts consideren que, en compte d’obligar-les a purgar els continguts nocius de les seves plataformes, la legislació donarà a les empreses de xarxes socials una excusa per a continuar com fins ara, si més no per als australians de més de setze anys.

“En si mateixa, aquesta mesura no millorarà la seguretat dels usuaris”, diu Philippa Collin, codirectora del Young and Resilient Research Center de la Western Sydney University. “Castiga els joves i els impedeix d’accedir a espais que sabem que també tenen beneficis importants”, continua.

Molts joves australians fan servir les xarxes socials per organitzar-se, com en el cas de la vaga escolar contra el canvi climàtic, segons que assenyala Gordon. I els joves marginats, incloent-hi molts membres del col·lectiu LGBTI, sovint tenen les xarxes socials com a últim recurs de socialització.

“En aquest aspecte, els drets polítics i civils dels joves es veuran realment limitats”, afirma.

Aquestes preocupacions van empènyer la Comissió de Drets Humans australiana a pronunciar-se en contra del projecte de llei la setmana passada. L’organització defensà que hi havia més maneres de protegir els joves sense limitar-ne els drets i suggerí que el govern podria començar per exigir a les empreses de xarxes socials que apliquessin mesures més restrictives per a limitar la prevalença de continguts nocius a les seves plataformes.

El govern d’Albanese ha anunciat que també presentaria un projecte de llei que permetria als australians de presentar queixes contra les plataformes de xarxes socials en cas de trobar-hi continguts perjudicials.

Què n’opinen els més joves de setze anys?

La legislació també ha dividit els més joves. Alguns, com ara aquells que han estat víctimes d’assetjament a les xarxes, hi han donat suport. Tanmateix, uns altres han advertit que la prohibició podria distanciar-los dels seus amics.

En declaracions a l’Australian Broadcasting Corporation, un grup d’estudiants ha lamentat que la prohibició faria més difícil que poguessin mantenir-se en contacte amb els seus amics. Una de les entrevistades diu que li preocupa com es continuarà comunicant amb una amiga d’una altra escola. “Tan sols tinc Snapchat per a parlar amb ella”, digué.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El Futbol Club Barcelona és avui dia una de les entitats esportives més populars del món. Tanmateix, el club, en cent vint-i-cinc anys d’història, no s’entendria sense la vinculació amb Catalunya i les reivindicacions nacionals, que sovint s’ha resumit en el famós lema “més que un club”.

El Barça és, amb diferència, el club amb més afeccionats de Catalunya. Té la simpatia de tres seguidors de cada quatre i això vol dir que té un suport que va més enllà de la ciutat, amb una simpatia notable a tots els Països Catalans.

Barça, Madrid, Espanyol i Girona: així se situen els afeccionats en relació amb la independència, el vot o la llengua

Hi ha nombrosos precedents de protestes i actes diversos que vinculen el FC Barcelona amb el catalanisme. Repassem els més importants.

1- “El club de Catalunya”: el club s’adhereix al catalanisme polític

A començament del segle XX, el catalanisme polític es trobava en un moment de formació i de puixança. El 1906 es configurava Solidaritat Catalana, el primer gran moviment unitari català, que guanyà les eleccions de manera aclaparadora l’any següent; alhora es bastien a poc a poc les institucions pròpies, amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i de la Mancomunitat de Catalunya (1914), entre més organismes.

I el Barça s’hi va implicar. Com explicava l’historiador i escriptor Ramon Usall, el suís Joan Gamper, ja el 1908, quan agafa les regnes del club que havia fundat, va fomentar el lligam amb el catalanisme: “Ja hi ha un compromís inicial del Barça com a club català que vol representar aquesta catalanitat en l’esport.” El 1910, per exemple, la senyera i la Creu de Sant Jordi s’incorporen a l’escut, i el 1916 es penja la bandera catalana al camp i les actes oficials passen a ser redactades en català. Alhora, el nom que rep el quart equip del Barça és Separatistes.

La proposta d’un estatut d’autonomia per a Catalunya, que es va presentar al govern espanyol el 1919, va tenir l’adhesió immediata del FC Barcelona, amb Gamper de president. En un article del 1918, la Veu de Catalunya, diari vinculat a la Lliga Regionalista, que presidia la Mancomunitat, afirmava que el Barça “no féu sinó adherir-se oficialment, i per escrit, a la petició d’autonomia feta pels ajuntaments de Catalunya i el miracle fou cosa d’un instant: d’un club de Catalunya ha passat, el FC Barcelona, a ésser el club de Catalunya”. En aquesta línia, l’any següent, el club va participar per primera vegada en la commemoració de l’Onze de Setembre, amb Ricard Graells de president, i ho va continuar fent d’aleshores endavant.

Així mateix, el 1920 el Barça va decretar dos dies de dol oficial per la mort de Terence MacSwiney, batlle de Cork i militant del Sinn Féin, després de quaranta-quatre dies de vaga de fam. “És una declaració d’intencions claríssima en suport de la independència d’Irlanda”, subratllava Usall.

2- “Niu de separatistes”: el tancament del camp de les Corts

El 13 de setembre de 1923 hi hagué el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera. Comença una dictadura que tenia entre els pilars fonamentals la repressió de les mostres de catalanisme. Les autoritats espanyoles van dissoldre la Mancomunitat de Catalunya, es va prohibir d’hissar la senyera, entonar “Els segadors” i emprar el català en actes oficials. En aquest context, el Barça ja va representar una via d’expressió catalanista, en un moment en què era perseguit en la resta d’àmbits públics.

El 1924, en un derbi entre el Barça i l’Espanyol, s’origina una batalla campal entre seguidors, en un partit anomenat “el derbi de la xavalla”, perquè la gent va començar a llançar monedes al terreny de joc i el partit es va haver de suspendre. “Aquell dia les autoritats defineixen el Barça com ‘un niu de separatistes'”, recorda Usall. De fet, les primeres dècades del segle XX la principal rivalitat del Barça era amb el RCD Espanyol; els blau-grana representaven un republicanisme catalanista i l’Espanyol tenia un tarannà més monàrquic, que es pot comprovar amb fets com ara el de no adherir-se a la petició d’estatut d’autonomia.

“Si cal, amb sang”: cent anys de la primera aliança de bascs, catalans i gallecs

El juny del 1925 s’esdevé un dels actes polítics més significatius de la història del Barça: la clausura del camp de les Corts durant tres mesos. El motiu va ser la xiulada contra la “Marxa reial”, l’himne espanyol, en un partit amistós del Barça i el Júpiter que es disputava en homenatge a l’Orfeó Català. L’himne l’havia interpretat, d’improvís, una banda de la marina britànica, que era atracada al port. El contrast amb els aplaudiments al “God Save the King”, l’himne britànic, va enfurismar les autoritats. Gamper va presentar la dimissió i es va haver d’exiliar.

3- L’autogovern català i l’altre president màrtir

El FC Barcelona va mantenir el caràcter polític catalanista i el 1930 la directiva va demanar una amnistia per als presoners polítics i socials i va celebrar l’indult dels participants en el complot del Garraf que havia maquinat l’assassinat del monarca espanyol Alfons XIII.

Durant la República el club va mantenir un compromís amb les institucions catalanes i va ser un dels impulsors de la Campanya Pro Catalanització de Rètols, per traduir els rètols dels comerços i l’organització interna de les empreses. Aquest compromís també es va exterioritzar després dels Fets d’Octubre del 1934, amb les institucions catalanes intervingudes, quan la directiva va deixar un seient buit al banquet en què se celebrava el títol del campionat de Catalunya en honor del comandat dels Mossos, Enric Pérez Farràs, empresonat justament per aquests fets.

Enric Calpena: “La Catalunya del segle XX no s’entén sense el Barça”

Al començament de la guerra del 1936-1939, el 6 d’agost de 1936, el president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga (1898-1936), diputat d’ERC, catalanista i republicà, va ser afusellat per militars franquistes a la serra de Guadarrama quan s’adreçava a Madrid provinent de València.

Sunyol va caure en l’oblit durant dècades, fins que l’any 1996 Toni Strubell, Carles Llorens i Josep M. Solé i Sabaté publiquen Sunyol, l’altre president afusellat i es fa un homenatge amb motiu del seixantè aniversari de l’assassinat.

4. “Club de Fútbol Barcelona” i sense la senyera

Amb la victòria dels franquistes, el club va ser intervingut directament pel govern espanyol, una anomalia que s’allargà fins el 1946. Una de les primeres decisions que va prendre va ser d’espanyolitzar el nom de l’entitat, que es va passar a dir Club de Fútbol de Barcelona. Les quatre barres van ser eliminades de l’escut. Tanmateix, els afeccionats mantenien l’esperit reivindicatiu.

De fet, el 1951, durant la vaga de tramvies per l’augment del preu del bitllet a Barcelona, els seguidors blau-grana van ser un dels col·lectius que es van adherir amb més força a la protesta, que en el fons era contra el règim franquista, tot desplaçant-se a peu a l’estadi de les Corts.

El gener del 1968, Narcís de Carreras, en la presa de possessió del càrrec de president, va pronunciar la famosa frase “el Barça és més que un club”, una manera subliminar de manifestar que, a banda de ser una entitat esportiva, era també una expressió del sentiment català.

L’any 1972 hi va haver un altre acte amb forta càrrega reivindicativa. Un fet que en condicions normals podria semblar banal va esdevenir un fort gest simbòlic en dictadura. “S’ha perdut un nen a l’estadi. Es troba a la porta principal de tribuna”, es va pronunciar en català per la megafonia del Camp Nou. Era la primera vegada que s’emprava la llengua pròpia a l’estadi, i no era un acte fortuït, perquè en realitat no s’havia extraviat cap infant. El ministre de Governació, Tomás Garicano Goñi, màxim representant de l’estat espanyol a la llotja, enfurismat, va demanar explicacions al president blau-grana Agustí Montal: “És l’acte més contrari al 18 de juliol d’ençà de la fi de la contesa!”, va exclamar. I va afegir: “Si continueu així, t’ho diré en un altre lloc i d’una altra manera.” El 21 de juliol del 1975, abans de la mort de Franco, el Barça recuperava el català com a llengua oficial.

5- “Exèrcit d’un país desarmat”

En el partit al Camp Nou contra el Reial Madrid del 28 de desembre de 1975, poques setmanes després de la mort de Franco, es va viure un altre dels actes polítics més transcendentals del club. En una acció organitzada, a les grades del Camp Nou es van fer onejar senyeres, que encara eren proscrites, en un partit retransmès per televisió a tot l’estat espanyol.

Fotografia de Mundo Deportivo l’endemà del partit.

L’acció s’havia organitzat clandestinament, i el secretari general de FC Barcelona d’aleshores, Joan Granados, explicava dècades més tard com hi havia participat la directiva i com s’havien fabricat més de mil senyeres per a mostrar-les en aquell partit:

Mesos més tard, el primer de febrer de 1976, Johan Cruyff va ser el primer jugador a lluir la senyera al braçal de capità. Ni el club ho va comunicar a ningú en la prèvia ni la premsa de l’endemà se’n va fer ressò.

L’any següent, el 30 d’octubre de 1977, el club va fer un homenatge al president Josep Tarradellas, que havia tornat de l’exili solament una setmana abans. L’estadi el va rebre amb milers de senyeres a les grades i una de gegant a la gespa. A més, la Coral Sant Jordi i la Cobla d’Oriol Martorell van interpretar “Els segadors”. Una acció inequívoca del club en favor de la recuperació de les institucions.

Una altra manifestació de catalanisme va ser l’any 1979, a la final de la Recopa a l’estadi Saint Jakob de Basilea, a Suïssa. Trenta mil afeccionats catalans s’hi van desplaçar, una mobilització que mai cap equip no havia aconseguit en una final europea de futbol, i va ser una mostra d’expressió catalanista.

El juny del 1981 la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes va celebrar el seu naixement amb un acte multitudinari al Camp Nou. I el 1987 la revista Catalònia Cultura, una publicació creada per explicar la cultura catalana a Europa, va publicar un text sobre el club de l’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán, en què per primera vegada es descrivia el FC Barcelona com “l’exèrcit d’un país desarmat”. Una frase que va anar evolucionant fins a esdevenir la de “exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya”.

6- “Catalunya is not Spain” i el tomb vers l’independentisme

Després de dècades de presidència de Josep Lluís Núñez, que havia preferit de mantenir-se al marge de la reivindicació política, l’arribada de Joan Laporta i el debat originat per l’elaboració d’un nou estatut d’autonomia van fer estrènyer novament els llaços entre la directiva i el catalanisme.

En el partit contra el Reial Madrid del 2003 va aparèixer a la grada la pancarta de la JNC que deia “Catalonia is not Spain”, i les estelades van esdevenir habituals. L’any 2005 el club es va afegir al Correllengua amb una lona a la gespa, abans d’un partit, en què hi havia el mapa dels Països Catalans. El FC Barcelona també va donar suport a l’estatut, la senyera va aparèixer per primera vegada a la samarreta, al coll, i al Gamper del 2004 es va desplegar la senyera més gran que existia aleshores.

Alhora, les xiulades a l’himne espanyol i a la monarquia es van fer habituals amb motiu de les finals de la Copa del Rei. El 2010 el club va cedir l’estadi com a col·legi electoral de la consulta popular sobre la independència.

7- El procés i el dia que el club no va estar a l’altura

Amb l’arribada a la presidència de Sandro Rosell, el 2010, es va rebaixar el to reivindicatiu, però sí que es va mantenir una sinergia entre la directiva i la reivindicació independentista. El 2013 un tram de la Via Catalana va passar per dins el Camp Nou durant l’Onze de Setembre i s’hi va fer el Concert per la Llibertat, organitzat per Òmnium Cultural i entitats com ara l’Assemblea Nacional Catalana i la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes.

Alhora, l’any 2014 el club es va afegir als actes per a recordar el tricentenari de la caiguda de Barcelona i, finalment, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. De mica en mica, especialment amb l’arribada de Josep Maria Bartomeu a la presidència, es va anar perdent el compromís de la directiva, tot i que els afeccionats van mantenir les reivindicacions.

Els seguidors han instaurat el crit d’independència al minut 17.14 i durant l’empresonament dels polítics independentistes, es va cridar en cada partit a favor del seu alliberament. El 2015 s’hi va fer la “Nit de les estelades”, en un partit de la Lliga de Campions contra el Bate de Baríssau. Els seguidors van fer una exhibició d’estelades multitudinària en protesta per la sanció de la UEFA al club, arran de la presència d’estelades a la final de Berlín, pocs mesos abans, i també pels càntics en favor de la independència. En el mateix partit, el club va desplegar una pancarta on es podia llegir “Respecte”.

[VÍDEO] Piqué revela les pressions de Lopetegui i Ramos perquè es disculpés després de l’1-O

Un dels moments crucials de la història política recent de Catalunya va ser el Primer d’Octubre. Arran de les càrregues policíaques, el club va sospesar de suspendre el partit de lliga que jugava al Camp Nou, però finalment va decidir de disputar-lo a porta tancada. Una decisió fortament criticada i que trencava amb més de cent anys d’història de bracet amb la reivindicació política.

Per què va jugar el Barça l’1-O? La història de sis hores crítiques al Camp Nou

Encara trobem una altra acció política, el desembre del 2019, quan els afeccionats es van mobilitzar, aquesta vegada per a reivindicar l’alliberament dels presoners polítics i contra la repressió. Al minut 10 de la segona part del Barça-Madrid hi hagué una pluja de pilotes de les grades del Camp Nou estant, en una acció del Tsunami Democràtic que va anar seguida d’un clamor en favor de la llibertat dels presos.

[FOTOGRAFIES i VÍDEO]: La pluja de pilotes del Tsunami Democràtic al Camp Nou que la televisió ha amagat

Avui es compleix un mes d’ençà que la gota freda del País Valencià assolà les comarques de la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, els Serrans, l’Horta Sud i part de la Ribera Alta i el Camp de Túria. Després dels primers dies de xoc i de desconcert, amb el pas del temps s’ha vist la magnitud de la tragèdia i de la destrossa que han causat l’aigua i el fang. I, per damunt de tot, totes les vides humanes que han estat segades. També s’ha comprovat la negligència del govern valencià que va fer una deixadesa total de funcions, tant les hores prèvies com les posteriors.

Les pèrdues en tots els sectors de l’economia són, encara, incalculables. Un dels àmbits més afectats pels efectes dels aiguats és el de la cultura. En les poblacions de l’Horta Sud afectades hi tenen la seu desenes d’empreses culturals. En condicions normals, el múscul de moltes ja és feble i, per tant, arran de la catàstrofe, algunes veuen perillar la continuïtat.

A VilaWeb sabem que hi ha desenes de treballadors de la cultura damnificats. Per a fer aquesta peça hem parlat amb escriptors, editors o actors, entre més. Alguns ja van explicar la seua història els dies immediatament posteriors a l’embat de la gota freda. La majoria malden per remuntar amb un sentiment que va de la pena més profunda a la ràbia més exaltada.

Pasqual Alapont, escriptor: “Som nosaltres que hem d’anar davant i exigir allò que ens pertoca”
Pasqual Alapont (fotografia: Bromera).

El dramaturg i novel·lista de Catarroja (Horta Sud) diu que ha tingut sort perquè casa seua és elevada tres escalons per damunt del carrer. Amb tot, l’aigua i el fang de la barrancada va entrar als baixos i també es va emportar dos cotxes familiars.

—(1) Com us trobeu un mes després de la inundació?
—Transite entre el xoc i la ira. No és com l’estrès dels primers dies, amb l’adrenalina a flor de pell, però encara hi ha alguna faena a fer, netejar alguna cosa, tirar-ne una altra, resoldre algun paper. Tot i això, intente fer vida normal. Jo ho puc fer, però resulta difícil girar full quan veus al teu voltant tanta gent que pateix i que ho ha perdut tot. M’alegre quan veig una botiga que, malgrat les marques de fang a les parets, aixeca la persiana, la que no està trencada. Tinc necessitat de veure que la vida es reprèn, però a vegades em sent malament quan veig una cafeteria oberta en què la gent riu despreocupadament. Sé que és necessari, que la vida ha de continuar, però és com si estiguera un poc de dol, un dol compartit amb els meus veïns.

—(2) Com veieu el vostre futur professional després d’això?
—En el meu dia a dia ha de canviar poc. Necessite poc per a escriure, i no he perdut material que hi tinga relació. Continuaré els meus projectes amb el mateix
entusiasme. Una altra cosa és el sector on treballe, que ha patit un daltabaix extraordinari. Costarà de tornar on érem. S’han perdut molts llibres, una distribuïdora de referència, biblioteques públiques, biblioteques d’instituts, teatres, llibreries, editorials… És un colp molt dur. En el futur immediat, el focus de les institucions serà en la supervivència, i a vegades ens oblidem que la cultura és imprescindible per al nostre benestar emocional.

—(3) Quines accions hauria de fer el Consell per ajudar el sector cultural?
—S’han de reparar les infrastructures culturals de la comarca, però sobretot s’ha de treballar per incentivar el factor humà que hi ha darrere del món cultural. Potser no estan entusiasmats de fer-ho, aquest govern ja ha demostrat que és hostil a la cultura, i més a la cultura que s’expressa en la llengua del país. Però el país no és seu, i si no hi tenen la inclinació i el gust, de segur que tenen l’obligació de protegir el nostre teixit cultural. Més que del Consell, això depèn de la societat valenciana, del nostre grau de resiliència. Som nosaltres que hem d’anar davant i exigir allò que ens pertoca. Les conquestes culturals d’aquest país es deuen a la seua gent, i no han sigut fàcils. O és que algú es pensa que algú ens va concedir graciosament el dret d’ensenyar la nostra llengua a les escoles?

Carles Alberola, Albena Teatre: “Em fa tenir molta incertesa perquè, malauradament, això deixarà gent pel camí”
Carles Alberola, fotografiat el mes d’octubre (fotografia: Prats i Camps).

El magatzem de l’Alcúdia on guardaven tota mena de material d’attrezzo, vestuari i decorats dels trenta anys d’història de la companyia es va negar. Van llançar més de quinze camions de material.

1. Això colpeja tant emocionalment com professionalment. En l’àmbit emocional, formem part de tota eixa gent que s’ha vist afectada. El nostre cas és minúscul si ho compares amb la desgràcia que ha patit molta gent amb pèrdues humanes, amb pèrdues materials de casa seua, els cotxes, els negocis, les feines. I et veus immers en un món que coneixes perquè aquells que vam viure la pantanada de Tous sabem que això és una cosa que va per llarg, que hi ha gent que se’n sortirà i n’hi haurà gent que no, i que serà a llarg termini. S’instal·la una tristor en la vida de les persones per la pèrdua de tantes i tantes coses, per la indefensió davant la natura i a vegades també davant la inacció tant en termes de prevenció com de reconstrucció. D’estar sobre el territori. És molt difícil fer-se una idea exacta sobre què ha passat si no trepitges els carrers, si no parles amb la gent, si no comparteixes la seua angoixa. És un dolor terrible i és una cosa que t’acompanya i que et fa estar una mica desubicat.

2. Professionalment, veig el futur molt complicat, ple d’incertesa. El nostre sector, en una situació normal, ja és molt fràgil. Després d’una catàstrofe d’aquestes dimensions, saps que serà més complicat encara. Realment estàs tocat en la línia de flotació. Esperes, tens el desig que ja es reactiven coses, programacions, però necessitem anar molt més enllà perquè el nostre sector és molt complicat.

3. S’ha de partir d’una idea sobre què es vol fer amb la cultura, en tots els sectors. En el nostre, les arts escèniques, saber a què es vol donar suport. Potser no n’hi volen donar o no és a l’ordre de prioritats. Si això continua així, amb la mancança que hi ha d’ajudes, que sempre són insuficients, si hi ha un bloqueig en el funcionament del circuit teatral valencià, si hi ha una reducció de la producció pública, si hi ha una inactivitat de producció en la televisió autonòmica valenciana, no sé cap a on anem. O sí que ho sé, però m’agradaria pensar que no és amb la voluntat d’ofegar un sector. I m’agradaria que hi haguera una aposta no només pels que ara treballem, sinó pels que vindran darrere. I com a espectador m’agradaria poder-me sentir reflectit en el treball de molta gent, poder veure i sentir les seues veus. Això em fa tenir ara una gran incertesa perquè pense que malauradament deixarà molta gent pel camí.

Vicent Borràs, escriptor: “Un mes després de tot allò, tinc un cansament moral i una tristesa infinita”
Vicent Borràs (fotografia: Bromera)

El garatge de casa seua, a Algemesí (Ribera Alta), es van negar i va perdre els dos cotxes familiars i més objectes que hi guardava.

1. Ha passat un mes i mire enrere i em sembla una eternitat. I en aquest mes he anat fent pactes amb mi mateix i amb la realitat que tinc més a la vora. Primer tems per la vida, després dónes gràcies que només has perdut dos cotxes i algunes coses que guardes als garatges. En acabat, intentes recuperar quotes de normalitat: l’aigua corrent, la cobertura comunicativa, una certa netedat i unes botes d’aigua… Passats els primers dies, comences a rebre informacions de com s’han produït les coses i com s’han gestionat i t’entra una mala llet majúscula. La decepció és immensa. I més quan ací, a la Ribera, fa quaranta-dos anys, vam passar una pantanada i pensàvem –innocents– que no ho tornaríem a viure. Ara, un mes després de tot allò, tinc un cansament moral i una tristesa infinita.

2. De moment, gairebé he oblidat que només quatre dies abans d’allò havia presentat el meu últim llibre a Algemesí. I, ja alertats per l’avís de pluja, ens vam plantejar cancel·lar-la –igual que es va cancel·lar la Plaça del Llibre, on havíem d’anar pel pont de Tots Sants a presentar-lo. I que tota aquella gent que ens desgoverna, amb totes les informacions, feren com si res fins a l’últim moment, quan ja no es podia fer res, és increïble! Davant la catàstrofe, l’impuls inicial és relegar a un segon terme l’activitat creativa, però no. Justament l’activitat cultural és allò que ens sosté. I aquest mes, entre fang i tarquim, hem pogut escriure un text per al llibre col·lectiu Renàixer del fang, corregir les galerades de la pròxima novel·la, que eixirà el gener, i fer un pròleg que m’havien encarregat.

3. El primer que haurien de fer és no posar bastons a les rodes. I després, òbviament, cal destinar una partida econòmica important a reactivar el sector cultural. S’han perdut biblioteques, s’han perdut teatres, sales de concerts, auditoris, llibreries, locals d’assaig (de grups musicals i teatrals, de bandes, etc.), sales d’exposicions, s’han perdut decorats, instruments, magatzems editorials i de distribuïdores, vehicles… Tot aquest teixit comercial, del qual depenen molts llocs de feina, també té dret a tots els drets. Però no sóc gens optimista sabent –ara ja ho sabem– en mans de qui som i quines són les seues prioritats.

Cristina Durán i Miguel Àngel Giner, dibuixants de còmic: “Han declarat la guerra a tota la cultura que no siga popular i espanyolista”
Cristina Durán i Miguel Angel Giner netejant el seu estudi

La parella també fa tàndem professional i treballen conjuntament en un estudi que és una planta baixa a Benetússer (Horta Sud). La barrancada hi va entrar sense trobar cap oposició i va fer malbé tant el mobiliari i els estris de treball com les obres i originals que hi tenien.

1. Crec que la paraula que ho defineix més bé és “esgotats”. Esgotats físicament i anímicament. També tenim una ràbia terrible acumulada contra la Generalitat i contra el president. Veient que no dimiteix, esperem que finalment tinga conseqüències per a ell no només en l’àmbit polític. Va fallar en la previsió, no va fer cas de les recomanacions dels experts, no va ser on havia de ser i, a més a més, ens va deixar abandonats i va negar l’ajuda que van oferir unes altres comunitats. La gestió li va venir gran i no va voler cedir el comandament únic, quan era una situació d’emergència extrema.

2. Per una banda, no tenim gaires ganes de posar-nos a treballar i ens costarà molt tornar a la rutina de la feina. Hem hagut d’anul·lar alguns encàrrecs perquè era impossible complir les dates de lliurament. A més, l’estudi, un espai bonic, gran i compartit amb més companys i que encara paguem, ha quedat destruït i tardarem moltíssim a tornar-hi. Hem muntat un miniestudi a casa, però costa reprendre les rutines en un espai tan reduït. Si a això afegim que tot l’entorn també ha desaparegut: botigues, bars, la llibreria, el fisioterapeuta, el forn, el veterinari, la piscina, el centre de ioga… Tot allò que constituïa la nostra vida rutinària tampoc existeix. D’una altra banda, el moviment de solidaritat del sector del còmic ha sigut tan immens i generós, que ens ha donat molt de suport, tant econòmic com de molta estima. Aquesta estima ens sustenta, ara mateix, anímicament. Tenim una visibilitat, també a uns altres països, que abans no teníem. Això, potser, farà que ens truquen per a feines noves. Són, esperem, aquestes coses positives que es trauen d’una situació negativa. Esperem que siga així, perquè encara no sabem què ens donaran les assegurances i les ajudes i no serà fàcil de remuntar.

3. De moment, la Generalitat, no sols no ha abonat les subvencions de l’any passat, sinó que, a més a més, acaba d’anul·lar les ajudes d’enguany al sector del llibre, que és el nostre, just en el pitjor moment per al sector després de la DANA. Dubte molt que facen res que traïsca el seu punt de vista únic i limitat. Han declarat la guerra a tota la cultura que no siga popular i espanyolista –és famós l’ex-conseller torero i les ajudes que donen a les corregudes de bous– i això implica els còmics. Tot allò que no és així ho veuen com a pancatalanista –la paraula és seua– o d’esquerres. Aquest és el nivell. Si poses un ruc davant una conselleria, no pots demanar-li miracles. Ens governa una banda d’inútils. Com deia Mónica Oltra: “Són més perillosos per inútils que per corruptes.” Altrament, el Ministeri de Cultura i la Direcció General del Llibre, el Còmic i la Lectura, es van posar en contacte des del principi amb nosaltres i amb les associacions del sector del llibre i la il·lustració per veure quines eren les nostres necessitats i enviar-nos ajudes. Així que, no, no ens creiem el relat que ens volen vendre dient que tots els polítics són iguals, perquè no és així en absolut. Segurament, amb una altra gestió no s’haurien mort ni 222 persones a València ni 7.291 persones majors a la Comunitat de Madrid.

Joan Escrivà, editor de la revista infantil Camacuc: “Amb tant de suport, tenim ganes de fer-ho tot encara més bonic que abans”
Joan Escrivà, en una imatge d’arxiu (fotografia: Prats i Camps).

La redacció-taller-magatzem de la revista és a un baix de Paiporta, un dels municipis més danyats de l’Horta Sud. Amb la inundació van perdre els ordinadors, però també la memòria de la revista infantil que son pare, també Joan Escrivà, va fundar fa més de quaranta anys. A banda d’això, casa seua també va sofrir l’embat de la barrancada.

1. Un poc cansat. Són massa dies amb fang al voltant. El poble ha quedat destrossat i els xiquets i les xiquetes no tenen ni escola ni carrer. Tot i això, comencem a fer bromes per animar-nos un poc, i a poc a poc anem fent-nos a la idea que va per llarg.

2. Comencem a reconstruir. Fins ara, tornar a fer habitable la casa era una prioritat i ara podem començar a pensar en Camacuc. És una muntanya prou alta i mirar el cim fa vertigen, de manera que començarem pel principi: obres, portes, pintura, taules i anirem pujant a poc a poc. Hi ha molt a fer, però, amb tant de suport, tenim moltes ganes de fer-ho tot encara més bonic que abans.

3. Hi ha hagut moltes avaluacions de danys i se sap que la desfeta és gran. Amb la cultura, i per descomptat amb les necessitats bàsiques, no podem apuntar baixet, s’ha de garantir que almenys podrem recuperar el mateix que hem perdut i aprofitar per encara impulsar més el sector cultural. Si tenim humor, gaudim de la vida, valorem les coses i ens estimem és gràcies a la cultura; si no, seríem màquines. No hem de perdre mai de vista la importància que té.

Dani Miquel, músic: “Eixos saben què és la cultura?”
Dani Miquel al seu estudi, el mes de març (fotografia: Laura Escartí).

Al seu estudi de l’Alcúdia, a la Ribera Alta, hi va entrar prop d’un metre d’aigua. Ha perdut una guitarra, una viola de roda, llibres, discs i més material per a fer música.

1. Sóc un mes més gran que el dia de la inundació. Em trobe actiu. Quan treballe més és a l’octubre, novembre, desembre, abril, maig i juny. És quan tinc moltes actuacions tant escolars com en els pobles. Les actuacions de la DANA s’han ajornat i comence ara a fer-les. Entre les que ja tenia i les que vénen noves vaig un poquet de cap. Estic molt cansat perquè m’ha entrat aigua al magatzem i m’ho ha fet pols tot. Els discs, els equips de so, els instruments, una viola de roda que m’estimava molt i valia una fortuna. Tot m’ho ha desfet. Tinc una altra guitarra amb què puc treballar i m’han deixat un amplificador. A la fi, tot això són diners. Però el que més importa és no perdre el treball, perquè si no, ja m’enfonse. Però em trobe cansat. Tot això m’ha donat molta feina, m’ha fet dormir malament, despertar-me a mitjanit… Però amb una alegria brutal perquè el meu treball de jugar amb els infants funciona i em dóna molta energia.

2. Més enllà d’un mes vista ja no ho vull veure. Com puc veure què tinc en el futur o què ha passat abans? Vaig al dia totalment. La meua feina, que sempre dic que me l’he inventat jo, que no és de veres que me l’haja inventada, però sí que m’he inventat anar a vendre-ho, anar a explicar-ho. En comptes d’un contacontes sóc un cantacançons. M’ha costat i no m’ha costat. És posar-s’hi. Fins que ja no puga, sempre faré aquesta faena, que és una part de la meua vida. Mentre hi haja xiquets i xiquetes, jo hi seré per a cantar-los la nostra cultura.

3. Eixos saben què és la cultura? Si ja venim del fet que m’han tocat molt la fibra suspenent-me actuacions que he fet tota la vida fins i tot en l’època de Rita Barberà, com per exemple, l’Expojove de Nadal, que m’han llevat. Unes actuacions en la Beneficència per Tots Sants, que feia un concert de por, enguany no m’havien contractat. Si ja venim d’això, què vols que espere d’un govern valencià que no és ni govern ni valencià? No n’espere res, sincerament.

Vicent Olmos, editor: “Et diria que el govern actual no coneix el territori que trepitja”
Vicent Olmos a Catarroja, en una imatge del 2021 (fotografia: Prats i Camps).

La barrancada va arrasar la planta baixa de casa seua a Catarroja. Olmos ha perdut la imponent biblioteca que hi tenia i pràcticament tot el mobiliari. Durant dies es va refugiar a la part alta de l’habitatge perquè li era impossible accedir al baix. Una part del fons de l’Editorial Afers, que era al magatzem del distribuïdor, va ser destruït.

1. Ha passat un mes i tot va massa lent, les administracions no han estat a l’altura de la catàstrofe. A la negligència del govern valencià, amb Mazón al capdavant, s’hi afegeix una actuació insuficient que ha arribat massa tard. Fa ràbia pensar en les 222 persones mortes que, amb una alerta ben feta i a temps, s’haurien evitat. Això és directament culpa del president de la Generalitat. Del president i del govern valencià en peça. Personalment, em trobe encara en estat de xoc per les pèrdues materials i personals. Cal tenir en compte que l’allau d’aigua i fang ha ferit una part important del país. Els morts s’haurien pogut evitar sense la mala gestió dels esdeveniments. Les barrancades –del barranc de Xiva i del riu Magre– també s’haurien pogut pal·liar amb una actuació urbanística i de prevenció que s’hauria d’haver posat en marxa i executat almenys d’ençà que es va projectar el Pla Sud de València, amb la desviació del riu Túria. Protegiren València i condemnaren les comarques situades al migdia. S’ha especulat amb el territori fins a límits intolerables, s’ha construït en zones inundables, i s’han tapat barrancs i rieres per construir barris sencers i polígons industrials. Et diria que el govern actual no coneix el territori que trepitja.

2. El futur professional, el meu com a editor, i el de tantes empreses de tota mena, és incert. Del punt de vista cultural, serà molt dur remuntar. Però crec que, si les ajudes arriben i arriben aviat, ens podrem refer. Costarà molt de temps, però. Les pèrdues són elevadíssimes i la cultura no ha estat la cosa per la qual han mostrat més preocupació mai els governs que hem tingut els valencians. A Afers, concretament, hem tingut unes pèrdues molt elevades, especialment pels llibres que s’han destruït i que eren dipositats als magatzems del distribuïdor. Però ja hem començat a recuperar fons i a servir comandes. Si les ajudes arriben a l’hora i són suficients, ens recuperarem. Però costarà un gran esforç. Tornar a la situació d’abans no serà qüestió de mesos.

3. Les accions que hauria de fer el Consell, i l’administració de l’estat també, ja ho he insinuat, han de ser ràpides i efectives. Vaig assistir a una reunió virtual amb la directora general de Cultura, el director general del Llibre i uns quants editors valencians afectats per la riuada, i he de dir que no vaig traure massa trellat. Ens calen ajudes per a reconstruir el fons perdut i no trencar la cadena de distribució, cal que les biblioteques valencianes compren llibres de les editorials afectades, cal fer una campanya amb els serveis de biblioteques d’uns altres governs autonòmics (principalment, amb el de Catalunya i el de les Illes Balears) perquè compren llibres valencians. Però, no només, també amb la de la resta de l’estat pels llibres editats en castellà. Calen ajudes per a la recuperació dels fons perduts, cal augmentar les ajudes a l’edició, cal tornar a donar suport a la Fira del Llibre en Valencià i tornar-la a la plaça de l’Ajuntament. I l’estat espanyol, a més d’augmentar també el pressupost i les ajudes per a la cultura, hauria de pagar el deute històric que ens manté tenallats fa tants anys per governs de diferents colors. En el fet de no pagar el deute històric que tenen amb els valencians sempre es posen d’acord. I una part d’aquest deute, ha de servir, també, per a ajudar els sectors culturals. Què farem sense una bona política cultural?

Mercè Pérez, editora de Sembra Llibres: “D’aquesta, n’hem d’eixir ajudant-nos entre tots i totes”
Mercè Pérez (fotografia: Sembra Llibres).

La seu de Sembra Llibres és a València i hi va haver cap desperfecte, però tenien milers de volums a la distribuïdora GEA, i els han perdut tots.

1. Crec que, com ens ha passat a molts i moltes, ara comencem a veure tot el que suposa i el que suposarà el que ha passat. I, al mateix temps, encara en xoc. Ha estat tan bèstia, tot plegat. T’arriben històries de gent que ha salvat la vida pels pèls, persones que ho han perdut absolutament tot i al mateix temps vas veient com actuen els polítics. I et sents en un punt entre la ràbia, la tristesa, el dolor… Nosaltres, a la feina, hem començat ara a valorar del tot el que ens ha representat la pèrdua dels llibres i hem començat a fer les reimpressions, etc. Intentem posar en marxa l’editorial mentre continuem ajudant des de diversos llocs, com fa tantíssima gent.

2. Crec que per una part veurem com la gent dóna suport als projectes que sent tan seus, com ajuden la cultura, el món del llibre… Ja ho veiem, de fet. Nosaltres ara hem de pensar encara tot el que hem de fer per recuperar-nos. Per ara hem iniciat una campanya de suport en què també hem inclòs ajuda a les llibreries afectades. D’aquesta, n’hem d’eixir ajudant-nos entre tots i totes. No tenim una altra opció. Hem de continuar treballant braç a braç, creant xarxa, cooperant. Treballar per la cultura en valencià al nostre país. I hem de repensar també des de la cultura, i els llibres, quin món volem construir. Quin món refarem i amb quines ferramentes.

3. El Consell ja demostra que poc que tindrà en compte els afectats. S’ha vist aquests dies, no tan sols en el sector cultural. Després de les actuacions negligents arriben les gestions insuficients, caòtiques… El Consell ha d’escoltar els afectats. Veure quines necessitats tenim. I fer-nos cas. Com hauria de ser sempre. La cultura és un bé essencial, un dret fonamental per a la ciutadania. S’ha de protegir, promocionar, fer-la accessible. I haurien d’actuar sempre amb eixe propòsit.

Ricard Peris, editor d’Andana: “No s’han convocat dues ajudes ordinàries i això em fa tenir molta cautela sobre les extraordinàries que vindran”
Ricard Peris (fotografia: Andana).

L’editorial Andana té les oficines a Picassent (Horta Sud), però el magatzem logístic és al polígon de Riba-roja (Camp de Túria) i la seua distribuïdora és GEA. Comptat i debatut, calculen que han perdut 50.000 exemplars.

1. Ja hem passat l’impacte inicial i estem en reconstrucció. Hem engegat reimpressions de llibres que hem vist que es quedaran curts d’estoc per a la primavera i ja encomanem reimpressions, i reprenem els projectes que havíem d’haver fet fa unes quantes setmanes, però per bloqueig mental no hem tret. Ha estat un mes que costava molt centrar-se i tornar al dia a dia. El més important és intentar tornar al dia a dia i a posar-ho tot en marxa.

2. Sempre he sigut partidari de no ser massa eufòric en les victòries ni massa dramàtic en les derrotes. No hem tingut danys personals i això ajuda a veure les coses amb una altra perspectiva. Com que has vist coses tan personals, amb les materials penses que ens en sortirem. Tenim una assegurança i ja hem passat inventari. No ens volem preocupar perquè no sabem si ens ho pagaran o no. Ja vindrà. Hi ha certs llibres que hem endarrerit un poc i que ara no eixiran. Estem un poc preocupats també per la situació d’escoles i instituts que eren compradors habituals nostres i no sabem l’ànim que tindran, si voldran comprar llibres o fer coses. Estem preocupats més per l’ànim de la gent que pel nostre. Andana és un projecte afermat que té quinze anys i ens hem consolidat com a empresa editorial amb un matalàs que ens permet de sobreviure. El nostre fons ha estat danyat pel magatzem de GEA i pel de Riba-roja, però també en tenim a Barcelona, a Madrid…

3. Intente no pensar-hi. He arribat al punt de preocupar-me més pel que podem fer nosaltres, per fer el que teníem previst i seguir. No s’han convocat dues ajudes ordinàries i això em fa tenir molta cautela sobre les extraordinàries que vindran. No volem posar cap esperança en res, fins que no arribe. Ens han convocat, ens han demanat informes, ho hem passat, però som escèptics. Si no han actuat ràpidament per a allò més urgent, com podem esperar que actuen ràpidament per a aquestes coses de la cultura?

Ferran Torrent, escriptor: “Per primera vegada d’ençà que tinc ús de raó, em pose a llegir i al cap de cinc minuts ho deixe”
Ferran Torrent, en una llibreria de vell al centre de València (fotografia: Prats i Camps).

El seu carrer de Sedaví (Horta Sud) va ser un dels més danyats per la inundació i Torrent va veure com els baixos de casa seua acabaven destrossats com tantes i tantes cases més. Aquestes setmanes ha fet la vida a la part de dalt de casa i ara comença amb les reformes.

1. Em trobe amb ànims perquè no tinc més remei que tenir-ne, i també un poc pel meu caràcter. És lleig dir-ho, però m’encoratge amb les dificultats. Sóc tan pragmàtic que dic que si caic, ara no és el moment. Esperaré a caure després de l’estiu, però ara no. Perquè tinc l’embolic que tinc jo, l’embolic que tenen els meus veïns i que al febrer trec novetat. Prenc tres classes de suplements que no havia pres mai en la vida i que el metge m’ha recomanat per reforçar l’estat immunitari, i em mantenen fort.

2. La novel·la és entregada, afortunadament. Perquè si m’enxampa que em queda un 25%, t’assegure que és impossible escriure en aquest estat. I no només escriure, ni tan sols corregir. És que no en tinc ganes. Per primera vegada, d’ençà que tinc ús de raó, fa un mes que em pose a llegir i al cap de cinc minuts ho deixe perquè se me’n va el cap. He avisat l’electricista?, i he avisat el fuster? Qui ve primer, el fuster o el pintor? Eixa és la meua vida ara.

3. Crec que he llegit avui que no hi ha ajudes per al sector del llibre. És possible? Les ajudes no haurien d’anar als autors, sinó a les distribuïdores i a les llibreries. Quan es normalitze una miqueta, crec que els autors i les autores hauríem de fer una gira per anar a presentar llibres o a explicar coses, fer bullir l’olla en llibreries que ho han passat malament. Jo m’hi oferisc, però no vull ser l’únic. Ha de ser una cosa gremial. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el PEN, els done aquesta idea. Si hi ha deu o quinze o vint llibreries com la Muixeranga a Paiporta, a Benetússer… Et llance una idea: s’hauria de fer una fira del llibre expressament per ajudar aquestes llibreries. Una fira en una plaça cèntrica d’una ciutat important: Torrent, Paiporta seria emblemàtic, la plaça de l’Ajuntament de València… Una setmana per a aquestes llibreries. Per a ajudar.

La síndica d’Aran va comparèixer ahir al Parlament de Catalunya. Maria Vergés, d’Unitat d’Aran, partit vinculat al PSC, hi va fer un parlament sensat en què va recordar que l’autonomia d’Aran és de caràcter polític i no pas administratiu. L’Aran no és una comarca catalana, sinó la circumscripció d’una minoria nacional, occitana, que per això mateix ha de tenir dret d’autonomia i d’una representació pròpia i diferenciada.

Vergés va insistir en la necessitat de fer servir l’occità a la cambra catalana i, en general, de dignificar la seua condició de llengua oficial a tot Catalunya –necessitat més que òbvia, car ni tan sols la senyalització dels llocs oficials la respecta. I va tornar a exposar una reivindicació vella i molt interessant: que els occitans puguen triar un diputat propi al Parlament de Catalunya. No pas que hagen de competir, com fan ara, en la circumscripció de Lleida, sinó que l’Aran siga una circumscripció.

La síndica va posar d’exemple d’aquesta política el sistema vigent al Parlament de Croàcia. El Parlament de Croàcia té 151 diputats elegits en les circumscripcions territorials, tres escons per als croats de Bòsnia i de la diàspora i vuit escons reservats a les minories nacionals. Concretament, els serbs de Croàcia trien tres diputats, els hongaresos i italians un cadascun, els txecs i els eslovacs un altre i la resta de nacionalitats reconegudes en la constitució, dos més –al parlament actual són respectivament un gitano i un bosníac.

Sistemes com aquests, reserves d’escons especials per a una minoria nacional, no són cap decisió excepcional, ni de bon tros. A la Unió Europea, per exemple, es fan servir de fa molts anys a Eslovènia, a Romania, a Montenegro, a Kossove, a Macedònia del Nord, a Sèrbia, a Bèlgica o a Itàlia. Catalunya s’hi hauria d’afegir, sens dubte.

En primer lloc, per a reconèixer l’especificitat nacional aranesa. L’Aran, com a part d’Occitània, té el dret d’autodeterminació i Catalunya ha de ser especialment sensible a aquest dret. Per raons òbvies.

Però la proposta també és interessant en termes utilitaris, perquè torna a obligar a tractar de la necessitat d’una llei electoral catalana i a discutir si l’actual parlament, tal com és elegit, representa de manera adient la sensibilitat del país. En vaig parlar fa pocs mesos, quan vaig proposar un sistema a l’andorrana, amb la meitat dels diputats elegits pel sistema representatiu, en llistes de partit, sobre el total del Principat i l’altra meitat pel sistema majoritari sobre circumscripcions petites i fomentant, per tant, els candidats independents. Per a facilitar més la representativitat real de la cambra i llevar força als aparells dels partits.

Perquè el cas és que el Parlament de Catalunya, per desgràcia, continua atrapat en un format adoptat en els principis de la transició, que no té en compte les especificitats pròpies de la societat catalana ni el pas dels anys, ni l’evolució de la política o de coses com la capacitat de comunicació personal. No parle solament del cas més greu, que és el de la minoria occitana, sinó també d’uns altres aspectes destacats, com ara que els catalans residents a l’estranger també poguessen triar els seus representants –una altra cosa que és ben normal a Europa: 11 escons al parlament francès, 12 a Itàlia, quatre a Portugal, quatre a Romania, tres a Croàcia i Moldàvia…

La política catalana necessita una sacsada radical. Tal com comentava ahir aquest usuari de X, “mirant l’enquesta del CEO queda clar que Catalunya és l’escenari perfecte per a l’ascens d’opcions polítiques populistes: un 71% dels catalans no està satisfet amb el funcionament de la democràcia i la majoria de votants no confia en cap partit per resoldre els seus problemes”.

Això, aquest malestar, no es resol canviant el parlament i prou. La frustració ve d’anys de mobilització ciutadana i del fet que els polítics no han estat capaços de canalitzar-la amb èxit. Però, així i tot, és raonable de demanar-nos si part d’aquesta incapacitat no té a veure amb l’anquilosament i la manca d’adaptació de les institucions que tenim. I és en aquest terreny que la proposta aranesa podria obrir una via interessant.

 

PS1. Ahir era dijous i, per tant, hi hagué La tertúlia proscrita. Una tertúlia que apunta a dissabte com a dia important, perquè se sabrà qui dirigirà Esquerra Republicana els anys vinents, perquè a València hi haurà una altra manifestació important contra Carlos Mazón i perquè el PSOE farà un congrés a Espanya amb les aigües molt remogudes. Podeu veure’n el vídeo.

PS2. Avui fa un mes exacte de l’episodi de gota freda que ha destruït l’Horta Sud i part de la Ribera. Durant tot aquest mes VilaWeb s’ha abocat a informar sobre la situació creada, no tan sols per la catàstrofe d’aquell dia, sinó també pel desastre inqualificable de la gestió posterior i per les conseqüències polítiques que ha tingut. Per a nosaltres continuar-ne parlant és i serà un compromís, que volem refermar especialment amb els nostres lectors i subscriptors d’aquestes comarques. No els deixarem sols ni deixarem que el pas del temps contribuesca a l’oblit de la seua situació. Avui, entre més informacions, us oferim aquest reportatge des de l’epicentre mateix de la tragèdia: “‘Vivim de la misericòrdia’: el desànim s’imposa a Paiporta un mes després de la gota freda”. I també “Un futur incert, ganes de tornar a començar, agraïment i un cert escepticisme, la cultura un mes després del fang”.

PS3. Una altra celebració molt important en aquestes hores és la dels 125 anys del FC Barcelona. Aquest cap de setmana us anirem oferint continguts relacionats amb la commemoració, però avui, de moment, Àlex Solano ens explica set moments de la història de Catalunya per mitjà del club blau-grana i Joan Safont hi dedica el seu Mirador de Cultura: “El Barça com a mirall deformat del país, però també com a reflex dels darrers cent vint-i-cinc anys d’història”.

Un mes després de la catàstrofe de la gota freda, el desànim s’ha imposat a Paiporta. És un dels municipis més danyats pel temporal, atès que en va ser l’epicentre, i els veïns encara lleven fang i netegen casa seva. I, mentre continuen les tasques de recuperació, respiren pols en suspensió.

Escoltem el testimoni d’alguns veïns del poble, quatre setmanes després, per veure com han canviat les seves vides. El cansament, la indignació i el sentiment d’abonament persisteix entre el veïnat, que veu com cada vegada hi ha menys voluntaris.

Els testimonis dels damnificats

“És una vergonya, vivim de la misericòrdia”, denuncia Antonio Casas, que viu a casa dels fills perquè el seu habitatge va ser negat per aigua. Encara no ha rebut cap ajut, però diu que es refarà: “Tinc setanta-cinc anys i tornaré a començar.” Ha perdut tots els mobles de casa. Té les habitacions pràcticament buides i ja netes, però el rastre de la riuada encara és ben visible a les parets. “No llençaré la tovallola, la meva dona i jo ho arreglarem tot, ara toca reparar i viure, perquè la vida continua”, explica. Amb tot, lamenta que encara no hagin rebut cap ajuda, tot i que la van sol·licitar el segon dia. “No tinc cap notícia, no m’han donat res, ni una telefonada, res de res”, comenta.

Just davant de la casa d’Antonio Casas, hi viu en Carlos. Casa seva també va ser danyada a la planta baixa. Ara és en ERTO perquè treballava en una immobiliària. D’ençà del primer minut de la tragèdia s’ha bolcat a netejar i ajudar els seus veïns. “Estic cansat, resignat, desencantat, és el que pensem tots, que deixin de discutir, hi ha gent que ho ha perdut tot”, reclama a les autoritats. “És vergonyós, és insostenible, els ajuts no arriben, els pèrits no passen, ens és igual de qui siga la culpa. Que es posin les piles i ens arribin les ajudes”, insisteix.

Ha obert un canal a les xarxes per recollir productes i aliments, i agraeix l’onada de solidaritat rebuda i la tasca dels voluntaris, sobretot dels més joves: “Eixa generació de cristall que tant s’ha criticat, quins pebrots que tenen!” Tot i això, lamenta que cada vegada hi ha menys gent ajudant: “Al principi hi havia molts voluntaris, però ha passat un mes i és normal.”

La Mari Luz, una jove de Madrid que és la tercera vegada que fa de voluntària a la zona, explica que ha vist molts canvis respecte de la darrera volta que va venir: “El segon cap de setmana estava pràcticament igual que el primer, ara, està tot millor, el fang ja és sec”, diu. Tot i això, assenyala que la pols en suspensió no ha desaparegut.

De fet, els carrers del centre de Paiporta i del voltant del barranc de Torrent ja són transitables. Les màquines excavadores i els efectius de l’exèrcit espanyol continuen treballant per recuperar l’aspecte que tenia la població abans de la catàstrofe. En canvi, la imatge és ben diferent als afores, on s’acumulen els vehicles danyats en cementiris improvisats.

Anar a fer-se les ungles o a comprar pa, una normalitat petita que torna a Paiporta

Una cinquantena d’organitzacions cíviques i sindicals del País Valencià tornen a convocar els ciutadans a protestar. Moltes d’aquestes entitats ja van convocar la manifestació multitudinària del 9 de novembre. Aquesta vegada, hi haurà dues accions. Demà, divendres, quan fa un mes exacte de la gota freda més mortífera que es recorda, es faran concentracions a tots els municipis del País Valencià. I dissabte hi ha la manifestació a València.

En el cas de la ciutat de València, la concentració no es podrà fer a les portes del Palau de la Generalitat, sinó que s’haurà de fer a la plaça de la Mare de Déu, perquè s’ha prohibit, amb l’excusa que no es facin pintades als murs del palau. Les concentracions començaran a les 19.30 a totes les localitats afectades i en més municipis solidaris. A Castelló de la Plana serà a les 20.00.

A més, s’ha fet una crida a fer sonar el mateix so que fan les alertes als mòbils, a les 20.11, l’hora exacta en què va sonar la del 29 d’octubre. Alguns usuaris s’han unit a la crida i han compartit l’arxiu amb el so de les alertes:

Demà divendres 29 a les 20:11 h es farà sonar l'alerta de Protecció Civil a totes les localitats valencianes amb els mòbils. Si algú no té el so, es pot descarregar ací: https://t.co/tIu805hNs7
(L'arxiu l'he pujat jo)#MazónDimissió #ElPresidentAPicassent

— Ramir Calvo i Cubedo (@ramircalvo) November 28, 2024

El regidor de Compromís Pere Fuset també ha publicat un piulet amb aquest so: “Si vols pots guardar este vídeo per a poder usar-ho allà on estigues”.

S’està fent una crida a fer sonar este so el divendres 29 de novembre a les 20:11 hores, exactament un mes després que s’enviara tard a la població. Si vols pots guardar este vídeo per a poder usar-ho allà on estigues. #MazónDimissió #MaiMés pic.twitter.com/pPd4aP59Ia

— Pere Fuset (@perefuset) November 28, 2024

Canvi d'última hora. No ens deixen fer la concentració a la plaça de Manises. Diuen que per protegir l'edifici que l'altre dia va quedar empastifat. Des de la plaça de la Mare de Déu també ens sentiran. Recordeu portar al mòbil el so de l'alerta. La farem sonar a les 20:11. pic.twitter.com/WTSC9ZctwC

— Rafa Xambó (@RafaXambo) November 28, 2024

 

 

 

 

 

 

El Fiscal General de l’Estat, Xavier Sopena i la Fiscal en Cap europea, Laura Codruţa Kövesi han signat un acord de treball entre la Fiscalia Europea i la Fiscalia General del Principat d’Andorra. L’objectiu de l’acord és el de dotar les dues institucions d’un protocol d’entesa que faciliti la cooperació i l’intercanvi d’informació.

El protocol és una eina de treball que ajudarà a garantir una investigació i un enjudiciament ràpid a totes les persones sospitoses o acusades de cometre delictes contra el pressupost de la UE, especialment en relació amb l’emblanquiment de capitals i altres delictes relacionats. Aquest acord de treball, tot i que no té efectes jurídicament vinculants, reforça el vincle entre les dues institucions en el marc de la cooperació de conformitat amb els ordenaments jurídics respectius.

 El fabricant d’hemoderivats Grifols ha tornat a desplomar-se en borsa, amb una caiguda superior a l’11 %, després d’haver baixat més del 9 % en la sessió d’ahir, quan es va conèixer que el fons d’inversió canadenc Brookfield renunciava a presentar una opa sobre la companyia. La caiguda de Grifols s’ha accelerat després de replicar la firma d’anàlisi Gotham City Research a la xarxa social X una nota de l’agència Bloomberg en la qual assegurava que Brookfield no havia obtingut la informació que necessitava després de revisar els llibres de la companyia.

Les accions de classe A de la companyia, que cotitzen a l’Íbex-35, han perdut un 11,44 %, la reculada més gran del selectiu, i han tancat en 8,58 euros. Aquests títols s’han desplomat enguany més del 44 % enguany. Les accions de tipus B, que cotitzen al mercat continu, han retrocedit el 14,15 %, fins als 6,43 euros.

En la sessió d’avui també s’ha conegut que Grifols treballa amb la banca en l’extensió d’una línia de crèdit i el refinançament de bons que vencen el 2025 per uns 1.350 milions d’euros. Fonts financeres han indicat a Efe que aquest és un dels principals reptes que afronta en aquests moments la companyia, que arrossega un deute d’uns 9.000 milions d’euros.

El passat mes de setembre, la Comissió el Mercat de Valors espanyola (CNMV) va obrir expedients sancionadors a Gotham City Research i al fons General Industrial Partners (GIP), vinculat a la firma d’anàlisi, per una possible manipulació del mercat.
El 19 de novembre, el jutge de l’Audiència espanyola José Luis Calama va admetre a tràmit una denúncia contra Gotham i part dels seus directius per presumptament llançar al mercat informació financera esbiaixada per abaixar el preu de les accions de Grifols.

El diputat del PSC al congrés espanyol Arnau Ramírez ha estat elegit nou president de la comissió que investiga l’operació Catalunya en substitució de la també socialista Mariluz Martínez Seijo, que ha deixat el càrrec perquè ja tenia moltes tasques assignades. Així, la candidatura de Ramírez ha guanyat a les de Carlos Rojas (PP) i Javier Ortega Smith (Vox).

Un ex-comissari espanyol esbomba la connexió del PP amb mitjans de Madrid per a enfonsar dirigents independentistes

Begoña Nasarre (PSOE), que també és vice-presidenta primera de la comissió sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils (Baix Camp), ocuparà el càrrec de secretària primera en substitució de Ramírez.

València incorporarà a partir del juny vinent una connexió aèria directa amb Mont-real, al Canadà. La ruta serà operada per Air Transat entre els mesos de juny i octubre, amb una freqüència d’un vol setmanal.

Serà la primera vegada que la ciutat de València i el Canadà s’uniran sense escales. Els bitllets ja es poden comprar a la web de la companyia.

La regidora de Turisme, Innovació i Captació d’Inversions de l’Ajuntament de València, Paula Llobet, ha destacat que la nova ruta milloraria l’accés a la ciutat des del continent americà.