Ahir al monestir de la Real de Palma es va fer per primera vegada la Nit de l’Edició i la Lectura, impulsada per la Institució Francesc de Borja Moll per fomentar la lectura i el món editorial a les Illes. S’hi van atorgar tres premis al voltant de la figura de Ramon Llull a persones que han dedicat esforços a promoure la lectura.

El primer guardó, l’Ars Magna, en referència de la gran obra de la teoria del coneixement de Llull, ha estat lliurat al periodista Xavier Grasset. El premi Miramar, que rep el nom en referència on va crear l’escola de coneixement d’idiomes, es dedica a l’ofici de la traducció. L’ha rebut Josep Maria Jaumà. El premi Arbre de Ciència ha estat per a la periodista Cati Moyà. I per fer valdre l’ofici dels llibreters, el reconeixement de mèrits ha estat per a Miquela Serra, amb trenta-dos anys al capdavant de la llibreria Quart Creixent de Palma, que es retira aquesta setmana, i per a Maria Barceló i Miquela Torrens, que durant trenta-cinc anys han capitanejat la llibreria Lluna.

Als certàmens vinents, hi haurà tres guardons més, que aniran destinats als millors plans dinamitzadors de les biblioteques públiques i de les biblioteques escolars i a un club de lectura destacat durant l’any.

Ars Magna, en la 1a Nit de l’Edició i la Lectura @InstitucioMoll . content i feliç com un anís ! @som3cat pic.twitter.com/8kqqUHZ4F3

— Xavier Grasset i Foraster (@xgraset) December 1, 2024

Aquest cap de setmana ha tornat l’Aferrada, un aplec de creadors de contingut digital en català que es fa a Palma. L’objectiu és connectar l’ecosistema del sector de tot arreu dels Països Catalans perquè els qui s’hi dediquen puguin deixar de ser amateurs i professionalitzar-se. Així, amb el focus posat en el talent emergent de les Illes, l’Aferrada posa en contacte creadors amb empreses i plataformes per donar-los una sortida professional. A més d’un espai de connexió, també vol contribuir en la formació dels creadors.

Enguany es fa per segona vegada i s’han programat xerrades de tota mena. Entre les quals, conferències i debats sobre l’impacte de la intel·ligència artificial, el fet de ser influenciador o el futur de la creació de contingut digital en català.

L’#Aferrada2024, impulsada per @ocbcat, comença amb la inauguració oficial de la jornada a càrrec de @llabresfuster, president de l’@ocbcat; @tomeuriera81, director adjunt de l’@IEBalearics i Laia Carrera, directora de l’@aferradacat. pic.twitter.com/zI58HUKtgd

— L’Aferrada (@aferradacat) November 30, 2024

El PSOE ha resolt el debat intern sobre el model de finançament que planava sobre el 41è Congrés Federal amb un text genèric que compagina bilateralitat i multilateralitat, que recull les “singularitats”, i que aposta per un model de finançament “federal”. El text, al qual ha tingut accés l’ACN, especifica que la reforma del sistema “haurà de garantir més recursos per a totes les comunitats reforçant els serveis públics i reconeixent les singularitats i les diferents variables determinants en el seu cost”, de manera que al final “garanteixi la igualtat de drets en l’accés als serveis públics independentment del territori on es visqui”. També recull que cal garantir la suficiència i l’equitat i combatre el dúmping fiscal. Aquest text genèric contenta, finalment, els barons més crítics del partit així com el PSC.

Malgrat que el finançament singular pactat entre PSC i ERC per a la investidura de Salvador Illa s’havia convertit en un dels focus d’atenció d’aquest conclave, els socialistes ha anat llimant les 400 esmenes presentades per les federacions territorials, agrupacions i militants. Finalment, només han arribat a la comissió 88 esmenes. 12 han estat denegades, incloses les que feien referència a la bilateralitat, i les altres 66 s’han acabat transaccionant.

La qüestió s’ha debatut a la comissió “Cap a una Espanya diversa i democràtica” que s’ha reunit aquest dissabte a la tarda. El ponent ha estat el secretari d’Estat de Política Territorial, Arcadi España, que segons fonts del PSC ha buscat un marc de referència “on tothom es pot sentir còmode”.

Bilateralitat i multilateralitat

El resultat quedarà inclòs en el document polític que sortirà d’aquest 41è Congrés Federal. Estableix que el nou model “serà aprovat de manera multilateral en el si del Consell de Política Fiscal i Financera sense perjudici de la relació bilateral de l’estat amb cada comunitat autònoma en funció del que està recollit als diversos estatuts”. I conclou: “Aquest sistema s’ha de dirigir cap a un model de finançament federal”, perquè “el federalisme és la solució per a una convivència estable”. “Federar no és separar, federar és unir, creant un espai de convivència on es garanteixi al mateix temps la unitat de l’estat amb el respecte a la diversitat dels pobles que l’integren”, afegeix el text.

Els socialistes creuen que el nou model haurà d’augmentar els recursos disponibles per part de totes les comunitats autònomes i garantir la suficiència i l’equitat especialment en educació i sanitat. A més, haurà de precisar la composició i harmonització de la cistella de tributs per evitar la competència fiscal, o dúmping, de les comunitats del PP.

La ponència política també conclou que el nou model haurà d’optimitzar el càlcul dels pagaments a compte i retencions de l’IRPF “perquè l’impacte de les decisions de les comunitats autònomes sigui més immediat”, i també “modificar la fórmula de població ajustada per millorar el càlcul de necessitats i de la capacitat fiscal normativa a competències homogènies”.

També recull que les comunitats i l’estat espanyol hauran de negociar un alleugeriment dels criteris de deute públic de les comunitats autònomes generada durant la crisi financera, i impulsar la “federalització de la direcció de l’Agència Tributària per donar més capacitat de decisió a les comunitats autònomes” i per desplegar “una estratègia en xarxa amb les hisendes autonòmiques impulsant la coordinació amb les comunitats”.

Tots els actors ho celebren

El PSC, el PSOE i els barons crítics ja donaven per pacificada la qüestió aquest divendres durant les hores prèvies al Congrés. De fet, el PSC no havia registrat cap esmena a la ponència marc.

Els socialistes catalans han expressat la seva satisfacció per haver aprovat un text on, defensen, totes les parts es poden sentir representades i que no contradiu l’acord amb ERC.

Aquestes fonts apunten que l’acord desactiva les esmenes dels crítics i avala la negociació bilateral Generalitat-estat espanyol. “El text ens deixa les mans lliures per desplegar el pacte amb ERC”, apunten els socialistes catalans, perquè “s’han desactivat les esmenes més dures” dels crítics.

I el president de Castella-La Manxa, Emiliano García-Page, també ha avalat el resultat del debat intern adduint que finalment el document no inclou els termes de l’acord entre el PSC i ERC i, per tant, “no reafirma ni valida” el finançament singular. Segons l’entorn de Page, els crítics han “guanyat” en incloure el marc multilateral com a requisit per a la reforma del sistema.

La delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, ha entrat en la nova executiva del PSOE com a secretària d’Igualtat. Esther Peña continua com a portaveu del partit. Fonts socialistes han confirmat a l’agència EFE que Bernabé, que el darrer mes ha tingut un paper polític més destacat i molta més presència mediàtica arran de la gestió de la crisi de la gota freda, substitueix la ministra d’Igualtat espanyola, Ana Redondo, al capdavant de la secretaria.

S’havia especulat amb un possible canvi de Peña com a portaveu en el congrés federal del PSOE, però finalment no ha estat així. Del congrés en sortirà una nova executiva proposada pel líder socialista, Pedro Sánchez, que serà votada avui pels 976 delegats acreditats.

Avui, 1 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• La gent persisteix malgrat que Mazón mire cap a una altra banda | Crònica d’Esperança Camps
• La dimissió no és prou: Mazón, a la presó | Editorial de Vicent Partal
• El futur d’ERC, en mans d’una segona volta difícil: Junqueras pot guanyar el congrés si Godàs no convenç els crítics
• Roser Bru, Torres-García, Iglésias del Marquet | Mail obert de Mercè Ibarz
• Els meus paisans | Mail obert d’Andreu Barnils
• Martín Pallín: “El Suprem pot haver posat en perill la seguretat nacional”
• Les persones amb Alzheimer també sofreixen les conseqüències de la gota freda
• El port de Catarroja com a símptoma del desastre ambiental a l’Albufera
• Rose Wang, directiva de Bluesky: “Si tens un discurs d’odi, seràs expulsat”
• La fi del conflicte a Gaza continua lluny, tot i la treva al Líban
• L’enigma de dos globus vermells enmig del Besòs: l’homenatge més sentit a Joan Guerrero
• Calidoscopi: Gemini és disponible als mòbils, reneix Ebro a la Zona Franca i més camions elèctrics arriben a Europa
• ‘Mil anys de música a Montserrat’, un homenatge en cinc concerts al Palau de la Música
• Avançament editorial: ‘Rosa de Lima i altres proses’, d’Àngel Guimerà
• Quin és l’origen del calendari d’Advent? Per què s’ha convertit en una tradició?
• L’aroma particular de les infusions i els tes de Sans & Sans

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Desenes de milers de persones omplin els carrers de la ciutat de València per demanar la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, per la mala gestió de la gota freda del 29 d’octubre. La delegació del govern espanyol diu que són vora 100.000. També demanen una condemna de presó. “El president a Picassent” és una frase amb tradició al País Valencià perquè l’han haguda de sentir Eduardo Zaplana i Francisco Camps. Però aquesta vegada la unanimitat és molt més gran entre la població i la convicció amb què la criden és molt més profunda i arrelada. Ras i curt: la gent està molt enfadada. El dia 9 de novembre, quan es va fer la primera manifestació, la gent estava en xoc, fent-se preguntes sobre allò que ens havia passat. Estava exhausta perquè molts van arribar a València com van poder després de passar tot el dia llevant el fang dels carrers i les cases. Avui, els manifestants han expressat la ràbia i la ira que els naix un mes després del cataclisme.

La gent persisteix

És la segona convocatòria que fan desenes d’entitats cíviques i sindicats per recordar al president que la seua negligència ha costat moltes vides humanes, per dir-li que qui no va saber gestionar la pre-emergència no pot gestionar la recuperació. Molts dels assistents són veïns dels pobles danyats. Si comptem la de fa quinze dies convocada pel sector educatiu contra Mazón i contra el conseller José Antonio Rovira, és la tercera. I si comptem la concentració a desenes de places per fer sonar l’alerta a les 20.11, és la quarta. La gent demana més acció i menys paraules. Demanen les ajudes que els han promès i que no arriben. Demanen ajuda per a refer les vides.

Aquesta vegada, sí. Avui, les autoritats sí que han exhibit les dosis de previsió que els va faltar per a salvar vides el 29 d’octubre i han blindat amb tanques i desenes de policies el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de València. Però això no ha fet desistir els ciutadans, i per tercera vegada en tres setmanes han tornat a cridar “Mazón, dimissió” i “El president a Picassent”. Tampoc no han desistit a pesar de les limitacions de mobilitat. El metro de València no funciona, hi ha vaga de taxis, alguns carrers ja són tallats perquè demà es corre la marató de València i els autobusos urbans són del tot insuficients. A més, hi ha gent que es queixa que les entrades amb cotxe a València són un infern.

A la plaça, la capçalera comença a formar-se. La pancarta vermella, amb el llaç negre i una fotografia de Carlos Mazón capgirat la duen representants de les entitats convocants, damnificats i Amparo López, que és una treballadora del 112 que el vespre del 29 d’octubre feia guàrdia. Va treballar fins a les cinc de la matinada del dia 30. Eren vint persones. Quan va començar a treballar, diu, tenia setanta telefonades en espera i la xifra va anar augmentant progressivament. La seua missió és escoltar tothom i transmetre’ls calma. “No ens podem permetre el luxe de plorar quan rebem una telefonada, però hi ha telefonades com les de la gent major, com una parella que estava amb l’aigua al coll… La nostra missió és ajudar i que sàpiguen no estaven a soles”, diu, mentre sosté amb força la lona que durà fins al final, quan també llegirà una part del manifest.

Però la manifestació encara no ha començat. Desenes de mitjans de comunicació estan interessats a cobrir això que passa a València. Que torna a passar i que passarà més encara si el president Mazón, diuen els organitzadors, no escolta el poble.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Efe. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

Quan ja enfila el carrer de les Barques, el cordó de seguretat que l’organització ha previst és insuficient. Molta gent que no ha trobat lloc a la plaça de l’Ajuntament, s’ha avançat amb l’esperança d’incorporar-se a la marxa, per això, les voreres són plenes i d’allí també surten els crits i els xiulits unànimes. Excepte una dona, que ha sortit a corrents de la multitud perquè, ha dit, en castellà, amb els esquerranosos no hi vol anar.

No van avisar

Paco i Maru sí que hi volen anar. Són dos jubilats de València. Caminen tranquils. Ells no criden, però se’ls veu concentrats en aquest acte que és manifestar-se. És la primera vegada que surten a cridar contra el president. “No van avisar, no ho van fer bé, i a més, ja van començar malament quan es van asseure amb Vox”, diu Paco, i Maru, ara sí, s’afegeix amb timidesa al crit que recorre la marxa: “El president a Picassent.”

Quan la capçalera tomba cap al carrer del Poeta Querol és bon moment per a copsar la llargària de la marxa, però és impossible. Barques va ple i la plaça de l’Ajuntament, també. En un moment donat, la columna que ha arribat del Parc Alcosa d’Alfafar prova d’avançar per la vorera la capçalera. Han eixit a les quatre de la vesprada del barri i han arribat caminant a València. Van armats amb un megàfon i són els més punyents i reivindicatius. Duen una pancarta escrita a mà: “Trobarem les respostes en el fang i en el crim d’estat. Ja sabem què fer.” Segons que han dit, quan han provat d’entrar a la plaça de l’Ajuntament, la policia els ha revisat les motxilles.

Mari Cruz i Antoni són una parella de mitjana edat. Són de València i tenen amics damnificats d’importància diversa a Albal, Xiva i Catarroja. Tampoc són manifestants habituals, però estan en contra de la gestió que ha fet el Consell de la gota freda.

Ja fa una hora i vint-i-sis minuts que la pancarta ha passat per aquest punt de confluència entre el carrer de les Barques i el del Poeta Querol, quan passa el darrer grup de manifestants. La capçalera ja ha entrat a la plaça de la Mare de Déu i la col·loquen d’esquena al Palau. No hi ha res casual en aquesta marxa, avui. Tampoc l’humor dels manifestants. Guillem i Sofia demanen a Mazón que deixe el càrrec, però no l’envien a la presó. En el seu cas, l’envien a Eurovisió, ben lluny d’ací. I quan es posen seriosos tornen a pronunciar la paraula “negligència” per referir-se a la gestió del Consell que comanda.

Es fa el silenci per escoltar com el docent Xiroi Pastor llegeix el nom de les poblacions on s’han trobat cossos i la xifra en cadascun, però la gent que encara és al carrer del Micalet o a la plaça de la Reina no ho saben i arriba el ressò dels seus crits, de les seues referències a l’absència del president perquè va anar a dinar quan mig país ja era negat.

Amparo López, treballadora del 112, i Madel, una empresària damnificada d’Algemesí, projecten la veu amb força per fer arribar un manifest que recorda que el 29 d’octubre als valencians ens va caure el cel damunt, però no pels cinc-cents litres de pluja, sinó perquè “va començar el pitjor episodi de la història de les ignomínies polítiques i de les tragèdies humanes del País Valencià, amb centenars de víctimes i milers de persones afectades”. Acusen el Consell d’escoltar més l’empresariat que el poble i de limitar-se a provar de tapar la negligència davant aquesta crisi.

A banda de damnar la dimissió de Carlos Mazón, els convocants han demanat l’obertura d’ofici d’un procediment judicial que determine i depure les responsabilitats per les conseqüències evitables de la catàstrofe. “No descansarem i farem el que siga necessari per garantir que l’ajuda arribe al poble valencià i les polítiques de reconstrucció no estiguen en connivència amb el capital”, diuen, en referència als contractes milionaris per a empreses amigues del PP i, és clar, per la presència d’un tinent general al capdavant de la Conselleria de Reconstrucció.

Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps.

Són les 19.49 i l’organització dóna per acabada la manifestació. Però ningú no se’n va de la plaça i, a més, pels carrers alternatius hi ha gent que marxa i repeteix les mateixes consignes. Molta gent no ha pogut entrar en aquest recinte que és emblemàtic, i no només per les festes falleres.

El missatge de la plaça de la Mare de Déu

La imatge d’una plaça de la Mare de Déu plena a vessar, cridant contra el president de la Generalitat va ser preludi de la caiguda estrepitosa del govern d’Alberto Fabra. Es va omplir ara fa exactament onze anys, quan Fabra va decretar el tancament de Canal 9, i es va omplir quan per fi, la ciutadania, va deixar de donar l’esquena a les víctimes de l’accident del metro del 2006.

I aquest és el primer missatge que llança l’organització quan la valoren per a la premsa. “La decisió de no deixar-nos acabar a la plaça de Manises ha sigut un èxit més per a aquesta mobilització. He pogut comprovar que la plaça de la Mare de Déu s’ha quedat menuda per a acollir a tota la gent que encara a aquestes hores va pel carrer de les Barques”, diu Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, una de les organitzacions convocants a la premsa, però com que la gent no se’n va, l’aplaudeixen. “És evident que el govern de la destrucció ha de marxar a casa. És impossible continuar governant amb el rebuig social. Aquesta gent ja no està legitimada per a continuar governant. Volem que deixen de destruir el nostre teixit social, humà i econòmic. Que marxen!”, ha dit.

Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana, i també portaveu dels convocants comença la seua valoració agraint la participació de tothom i demanant que ningú defallesca. “Hem de continuar fins que aquest govern valencià estiga fora de les institucions. No ens representen. Representen la mort, representen la destrucció, no els volem governant-nos.”

Beatriz Cardona, de la Intersindical, recorda les persones que es manifesten a Elx, a la mateixa hora, i aquells que no han pogut venir a València perquè encara lleven fang de casa. “Tenim un president il·legítim, per això exigim ahir, avui i demà, Mazón, dimissió.”

Mar Bueno Cardona, l’altra coportaveu, parla de la solidaritat del poble valencià. “La gestió de la DANA va ser desastrosa abans i després. Som ací perquè l’ajuda no arriba al poble valencià, perquè l’ajuda es reparteix entre els amics del president Mazón. Un president il·legítim que militaritza el govern de la Generalitat i regala els diners a empreses vinculades a casos de corrupció”, diu, mentre els assistents criden per demanar on són els diners de les ajudes.

Hi ha una pancarta molt gran enmig de la plaça. Escrita a mà. Diu: “Mazón, fora.” Es veu de molt lluny. “Mazón, fora” no pot ser un missatge més clar per a acabar la manifestació, però els assistents encara tenen ganes de recordar a la Generalitat que no va fer res bé i rescaten dels mòbils l’alarma més inútil que s’ha fet sonar mai. Aquesta és la banda sonora amb què es tanca l’acte. I la imatge és la de les cares de la gent, que està enutjada, però ha trobat companyia en aquesta manifestació que deixa espelmetes i missatges damunt les rajoles de la plaça.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí.

La disputa pel control d’ERC continua. Oriol Junqueras ha guanyat la votació interna però sense el marge necessari per a aconseguir la direcció del partit directament. Per pocs punts, i un centenar de vots, hi haurà una segona volta amb les dues candidatures amb més suport. Amb el 48,3% de l’aval dels militants, l’ex-president no ha superat el llindar del 50% que necessitava i que la seva candidatura, Militància Decidim, confiava obtenir. Això vol dir que la continuïtat del seu lideratge pot ser en risc si els qui en són contraris s’uneixen en la segona votació, que serà el 14 de desembre. Però tampoc els serà fàcil. La radiografia dels resultats evidencia que Esquerra és dividida sobre el lideratge de Junqueras, però que la candidatura de Xavier Godàs, que ha estat segona, amb el 35,8% dels vots, tampoc no té prou suport per a disputar-li la presidència del partit tota sola. Junqueras i Godàs es batran en el pròxim duel. Per a guanyar, el candidat de Nova Esquerra Nacional necessitarà sumar els vots que han obtingut els qui remarcaven que la seva llista també era oficialista, que integrava membres de l’executiva actual corresponsables dels pactes sistemàtics d’ERC amb el PSC i de no situar l’assoliment de la independència al centre de l’acció política del partit.

Foc Nou ha aconseguit el 12,2% dels suports i 824 vots, i tindrà la clau del congrés, però hi ha un quart actor que també tindrà coses a dir. Els resultats evidencien que el vot en blanc que havia promogut el Col·lectiu Primer d’Octubre –que no va aconseguir de passar el tall dels avals amb la candidatura de Recuperem ERC– també ha estat decisiu per a impedir una victòria directa de Junqueras. Hi ha hagut 244 vots en blanc (el 3,7%). Per això, un detall gens menor a tenir en compte per a fer projeccions de futur és que en la segona volta també es podrà votar en blanc. El resultat difícilment podia ser més complex. La partida continua i, després, qui guanyi haurà d’entomar les dificultats per a recosir un partit que s’ha tornat a mostrar dividit.

Junqueras ha qualificat el resultat d’extraordinari i ha assenyalat que se’n sentien molt orgullosos. Un factor determinant per a entendre què ha passat ha estat la participació, del 81%, més que no el 77% que va prendre partit en la consulta sobre la investidura de Salvador Illa. Els contraris a Junqueras consideren que l’augment de la participació pot haver jugat a favor seu i contra l’ex-president d’Esquerra, que comptava a priori amb unes bases més mobilitzades, tal com va demostrar amb la recollida dels avals. En una conferència de premsa a la seu nacional del partit, Junqueras ha assenyalat que eren molt conscients que tenien el desafiament de continuar parlant amb tothom.

Un plebiscit perdut?

Si la votació d’avui era un plebiscit, es pot considerar que Junqueras l’ha perdut? Ha demanat que no es qüestionés la seva legitimitat per a mantenir-se al capdavant de l’organització. Ha recordat que, el 2008, Joan Puigcercós va guanyar el congrés amb el 37% dels vots. També que ERC va decidir investir Illa amb l’aval del 53% dels militants. “Militància Decidim és qui està destinat a encapçalar el projecte de la futura ERC”, ha afirmat Elisenda Alamany, candidata a secretària general. Alamany ha defensat que la distància amb la segona candidatura era abismal i que havien aconseguit una “victòria aclaparadora” en un context molt difícil, que havia vorejat la meitat dels vots requerida. Alamany creu demostrat que els militants consideren que el millor lideratge és el de Junqueras.

Xavier Godàs, Alba Camps i més integrants de la candidatura Nova Esquerra Nacional (fotografia: ACN).

Hi haurà quinze dies més de campanya, però no hi ha cap dubte que la qüestió més difícil arribarà l’endemà. Tant Junqueras com Godàs han donat per fet que el partit superaria la divisió. “Tirarem endavant amb unitat”, ha dit el candidat de la Nova Esquerra Nacional. Godàs ha afirmat que la seva candidatura encapçalaria el procés de canvi que els militants semblaven empènyer, malgrat la divisió. Allò que s’havia plantejat com un plebiscit sobre Junqueras s’accentuarà encara més en la segona volta, com una decisió definitiva sobre la continuïtat del darrer president del partit. “És evident que el suport en aquesta nova etapa, en termes de lideratge, ha disminuït notablement i això hauria de fer reflexionar qualsevol”, ha assenyalat Godàs sobre Junqueras.

Foc Nou ha explicat que decidirien de manera assembleària què fer en la segona volta. Ho consultaran amb tots els membres de la llista i els militants que els han avalat. “Escoltarem tothom”, ha dit la candidata a la presidència de Foc Nou, Helena Solà, que s’ha mostrat oberta a atendre allò que els pugui proposar la Nova Esquerra Nacional i ha avisat que reivindicarien les propostes defensades fins ara, com ara la incompatibilitat que el futur president del partit pugui ser el candidat a les eleccions al parlament. Fins el 7 de desembre hi ha marge perquè hi hagi una entesa entre candidatures. La Nova Esquerra Nacional pot obrir la seva candidatura d’executiva. El reglament permet que s’introdueixin canvis per facilitar els acords entre les llistes, però el candidat a la presidència ha de ser el mateix i s’ha de mantenir la meitat dels membres de la llista.

Helena Solà, Alfred Bosch, Gabriel Fernández i més membres de Foc Nou (fotografia: ACN).

L’acord més probable que es pot albirar és el de Foc Nou amb la Nova Esquerra Nacional, però tampoc no es pot donar per fet. Solà ha admès que estaven disposats a escoltar la proposta que els puguin fer els de Godàs, però que ho decidirien les seves bases. Hi ha un element que no es pot menystenir i que Solà ha reafirmat, i és la voluntat que tenen de continuar treballant al partit com a sector articulat: “El nostre projecte tot just arrenca”, ha dit. Arribats a aquest punt, la pregunta que probablement es faran és si un pacte amb Godàs els sumaria o restaria crèdit en aquest propòsit. També caldrà veure com es mou el Col·lectiu Primer d’Octubre: “A Junqueras, li han faltat els vots en blanc”, ha escrit a X qui va ser candidat a la presidència de Recuperem ERC, Xavier Martínez-Gil. Junqueras i Godàs tenen davant quinze dies per a acabar de convèncer els militants, però no són els únics actors en joc.

Hi ha infants que fa dies que esperen amb candeletes que arribi el primer de desembre, ja que volen començar a menjar les vint-i-quatre xocolatines del calendari d’Advent. Saber quina figura s’amaga rere la finestreta és sempre motiu d’emoció i, per a molts, aquest petit plaer gustatiu es converteix en un compte enrere per a les festes de Nadal. Ara bé, això ha estat sempre així? Quin és l’origen d’aquesta curiosa tradició i per què ho fem?

La realitat és que és una tradició arrelada recentment als Països Catalans, però que en els últims anys ha agafat molta força. A més, sabíeu que inicialment no eren xocolatines? Això no va ser així fins al segle XX. Abans el calendari es feia amb una corona d’Advent amb espelmes. Us n’expliquem la història.

10 llocs per a menjar la millor xocolata desfeta dels Països Catalans

Què és l’Advent?

Per entendre-ho, primer cal comprendre què és l’Advent. És el període de quatre setmanes anteriors a Nadal, un temps d’espera i preparació –sobretot espiritual– per a aquesta festivitat cristiana. “És un compte enrere del temps, similar a la preparació de la Quaresma cap a la Pasqua“, exemplifica Amadeu Carbó, folklorista, escriptor, gestor i activista cultural.

Al començament, el calendari d’Advent tenia una altra forma, la de corona d’Advent. A l’Alemanya de final del segle XIX, els nens encenien cada diumenge del període d’Advent una espelma, fins a arribar a la nit de Nadal. D’aquesta manera, les famílies els feien partícips i els introduïen a la celebració cristiana. “Visualitzem una cosa que no existeix, que és el temps, el temps que falta per arribar a Nadal”, detalla Carbó.

Corona d’Advent

Uns anys més tard, aquesta forma de calendari va anar evolucionant, i es van popularitzant pràctiques com ara pintar vint-i-quatre ratlles amb guix a la paret o a la porta de les cases. L’any 1908, es va imprimir el primer calendari d’Advent amb vint-i-quatre caselles en què cada dia s’hi havia d’enganxar una estampeta d’un sant.

La forma actual del calendari d’Advent, que inclou la comercialització de les xocolatines, no arriba fins ben entrat el segle XX, com a evolució del món de la impressió, explica Carbó.

Fires del tió 2024: quins mercats són dedicats a aquesta soca màgica?

Rituals cristians en una societat com més va més laica

El calendari d’Advent no és l’únic ritual que serveix de preparació per a Nadal. Durant el període preparatori de l’Advent, se succeeixen unes quantes diades i esdeveniments que ajuden a fer el compte enrere, com ara les fires de pessebres, les rifes, l’encesa de llums o les decoracions vegetals, tal com explica Carbó al llibre Celebrem el Nadal.

Com el tió ha esdevingut un element imprescindible de Nadal: de cremar-lo a caçar-lo

De totes maneres, moltes d’aquestes pràctiques són com més va més buides de significat, detecta l’autor del llibre, i això fa que en perilli la continuïtat. “Som una societat que tendeix a la banalització dels seus símbols, i a rendibilitzar-los econòmicament”, subratlla. Per això, considera que el calendari d’Advent actual s’ha convertit en marxandatge, “igual que els caganers”, assenyala.

En els últims anys, moltíssimes marques han apostat per treure calendaris d’advent, n’hi ha des de maquillatge a bosses de te, passant per calendaris que recomanen cada dia un llibre per llegir. Molts dels quals ja no estan pensant pels més petits de la casa, sinó per tota la família. De fet, per aquesta època de l’any, les xarxes s’omplen de gent fent vídeos obrint el seu calendari d’advent.

Vint poemes de Nadal per a escriure felicitacions

“Som en una societat com més va més laica i, per tant, tots aquests tipus de rituals i celebracions queden reduïts a l’espai íntim i personal”, afegeix. Això no vol dir que no se celebrin, sinó que no tenen la transcendència pública que tenien fa quaranta anys, cinquanta o vuitanta anys, puntualitza Carbó.

Per a ell, però, és important que celebrem les festes: “Totes són importants, perquè ens defineixen com som”. “De fet, les festes no deixen de ser un mirall de qui som i, per tant, ens ajuden a entendre’ns a nosaltres mateixos”, remarca.

Trenta poemes infantils de Nadal per a recitar enfilats a la cadira

Anant cap al port de Catarroja (Horta Sud) passem per un d’aquests cementeris de cotxes, de set pisos, que ja comença a semblar que sempre hagués estat en aquell polígon. Quan hi arribem tot és marró i costa d’imaginar que un mes arrere açò fos un d’eixos llocs de referència, de trobades, de celebracions, de dies en família i amics. Que era un dels punts d’entrada a un parc natural, a l’Albufera.

Cementeri de cotxes a Catarroja (fotografia: Enric Galli). Cementeri de cotxes a Catarroja (fotografia: Enric Galli). El port de Catarroja a l'Albufera, gairebé un mes després de la barrancada (fotografia: Enric Galli). El restaurant Casa Baina del Port de Catarroja, a l'Albufera (fotografia: Enric Galli). Restes de les deixalles que la barrancada va arrossegar, al port de Catarroja (fotografia: Enric Galli). Poliestirè enmig de les restes de deixalles al port de Catarroja, a l'Albufera (fotografia: Enric Galli). El port de Catarroja, a l'Albufera (fotografia: Enric Galli).

Ens arribem a Casa Baina, un restaurant històric de cuina valenciana, de casa. L’especialitat és l’all i pebre, el plat més tradicional de l’Albufera, però també la paella i l’arròs: del senyoret, i amb llamàntol, i l’arròs en perol amb carn de caça típica de l’entorn, com ara l’ànec. L’aigua va arribar-hi fins a un metre, i la proximitat amb la desembocadura del barranc de Torrent (o rambla del Poio) va fer que el fang i les canyes ho col·lapsassen tot.

Un grup de voluntaris neteja reixes, portes, finestres, i tot el que es presente. Són clients habituals, que amb els anys també senten l’espai com casa seua. Ens atén Mariví Blesa, la gerent, una dona menuda amb els cabells blancs i els ulls blaus com la mar, que és la viva imatge de l’esperança. Fa vint-i-cinc anys que regenta Casa Baina, i abans que ella, el pare, trenta anys més. És un lloc familiar, diu, freqüentat per llauradors i pescadors. “El client que ve és d’anys, anys i anys. Tots els clients de mon pare continuen venint. Això és un gran llegat.”

Mariví Blesa, gerent del restaurant Casa Baina, al port de Catarroja, a l'Albufera (fotografia: Enric Galli). Interior del restaurant Casa Baina al port de Catarroja, a l'Albufera (fotografia: Enric Galli). Una clienta del restaurant Casa Baina del port de Catarroja, a l'Albufera, ajuda en la neteja del local (fotografia: Enric Galli). Una clienta del restaurant Casa Baina del port de Catarroja, a l'Albufera, ajuda en la neteja del local (fotografia: Enric Galli). Una clienta del restaurant Casa Baina del port de Catarroja, a l'Albufera, ajuda en la neteja del local (fotografia: Enric Galli). Mariví Blesa, gerent del restaurant Casa Baina, al port de Catarroja, a l'Albufera (fotografia: Enric Galli).

Ens conta que la primera ajuda que han rebut han estat ells, els clients que han ofert les mans per a salvar el restaurant. Però en necessiten més. “El bar té molta necessitat, necessitat d’electricistes, de lampistes, de gas, de fusters i obrers”, diu. La maquinària oficial, de moment, no ha arribat. “Sobretot hem de dir que nosaltres hi tenim accés gràcies als llauradors, especialment a Luis i Raül, que amb les seues màquines, desinteressadament, ens han permès un accés per a entrar a les cases”, assenyala. No sap quina administració se n’hauria de fer càrrec, “però algú ha d’ajudar-nos”. En acabat, només pot repartir abraçades, abraçades a tothom, als voluntaris que netegen, als llauradors que obrin camins, als periodistes que els donem veu, i a tota la gent que li diu: “Malgrat tot, has de tornar a obrir.”

Arrossars plens de residus al nord de l’Albufera: què cal fer després de la gota freda?

La preocupació dels qui estimen l’Albufera

Just al costat té la seu l’associació de Vela Llatina els Peixcadors, amb 180 socis. Alberto Cuallado és membre de la directiva i monitor de l’escola de vela, que ja té vuit anys. Ens fa passar a dins i ens ensenya les veles de les embarcacions, esteses, plenes de fang, assecant-se. “Està tot cap per avall. Ací no poden venir els alumnes”, diu. Amb tot, assegura que es podran llavar i salvar. Té passió per la vela, i l’Albufera. “Ací naveguem igual que a la mar. Fins i tot, encara et dic que és més espectacular en l’Albufera, perquè una vegada allí és quan es veu la immensitat. Que sembla que no n’hi haja, des d’ací, però és molt gran. Ens ho passem de categoria.” Enguany, però, no saben si podran desenvolupar la seua activitat.

Veles enfangades per la barrancada, a l'escola Vela Llatina els Peixcadors (fotografia: Enric Galli). Alberto Cuallado, de l'escola Vela Llatina els Peixcadors (fotografia: Enric Galli).

El president de l’associació, Pepe Morellà, equipat de dalt a baix amb un EPI, interromp les tasques de salvament de la seua barca per a parlar amb nosaltres. Fins que no van netejar casa seua a Catarroja, no va poder vindre ací. Ara, amb ajuda dels amics, tracten de recuperar l’embarcació, que va quedar sota l’aigua. Per sort, és de les poques afectades, tot i que les infrastructures sí que han quedat malmeses. Però, com a arrosser i pescador, sap que el problema és, sobretot, ambiental.

“Uf. Això… Això, qui sàpiga fer-me un càlcul, que ho diga, perquè jo no ho sé. Però si tot açò s’ha parat ací, imagina’t què baixava pel barranc, que ha continuat eixint i ha anat a parar tot a l’Albufera. No vull ni pensar-ho. No vull ni pensar-ho. El problema ambiental que tindrem serà… No, serà no, és. Ja és absolut i total. Jo ja no sé quan tornarem a entrar a l’Albufera, perquè primer, i em pareix molt correcte, busquen els desapareguts que encara falten i el lloc més lògic on es poden trobar és allà baix. Però l’Albufera té 3.000 hectàrees de llac. Trobar-los, si els troben alguna vegada, costarà. I fins que això no estiga un poquet més clar, no hi podrem entrar. Però, a més a més, que entrem a l’Albufera, a fer què? A pescar? A caçar? Anem a l’Albufera a fer vela? Difícil. Serà difícil i complicat”, lamenta.

Pepe Morellà, president de l'associació de vela llatina Els Peixcadors, al port de Catarroja (fotografia: Enric Galli). El port de Catarroja, a l'Albufera, gairebé un mes després de la barrancada (fotografia: Enric Galli). El port de Catarroja, a l'Albufera, gairebé un mes després de la barrancada (fotografia: Enric Galli). Pepe Morellà, president de l'associació de vela llatina Els Peixcadors, al port de Catarroja (fotografia: Enric Galli). Tres homes netegen el port de Catarroja (fotografia: Enric Galli).

Ara, diu, cal neteja, neteja i més neteja. “El que no hem fet en quaranta anys, ho hem de fer ara. No cal dir més coses.” M’assenyala el terra, ple de canyes arrossegades pel barranc. “Tu ací ara no veus vida, eh què no? Però, i si te l’ensenye jo?” I m’ensenya alguns brots verds que comencen a aflorar. “Aquesta és una canya que no volem. És un element invasor. Si això arriba a l’Albufera, passarà exactament igual”, tem. Quan li demanem si han rebut suport, ajuda o contacte de les administracions del govern, la primera resposta és un silenci. Que ja ho diu tot. “Què? De què parlem? Continuem? Continuem dient coses? Si és igual. Tots sabem on tenim el problema.”

[RECULL FOTOGRÀFIC] L’Albufera de València, l’abocador final del barranc de Torrent

Preservar la biodiversitat

Un poc més endavant, un grup de voluntaris va buidant, a poc a poc, el passeig del port de Catarroja. Han estat convocats per Acció Ecologista-Agró, juntament amb més entitats. Tot allò que recullen, ho classifiquen perquè puga ser gestionat correctament. Hi ha sabates, bombetes, piles, i una gran quantitat de plàstic. Els responsables del parc natural ja s’han emportat algunes garrafes que consideren especialment perilloses perquè han perdut l’etiqueta i no saben què hi ha a dins. També han aparegut molts cossiols d’un viver pròxim. Però el gran problema és el poliestirè expandit. És allò que coneixem com a suro blanc i és molt contaminant. Com que no pesa i sura, és fàcil d’arrossegar. A més, desprèn boletes menudes que tarden molt a degradar-se i poden acabar a l’estómac dels animals.

Un voluntari d’Acció Ecologista-Agró ajuda a netejar el port de Catarroja (fotografia: Enric Galli). Un voluntari d’Acció Ecologista-Agró retira les deixalles al port de Catarroja, a l'Albufera (fotografia: Enric Galli). Voluntaris d’Acció Ecologista-Agró ajuden a netejar el port de Catarroja (fotografia: Enric Galli). Restes de deixalles al Port de Catarroja arrossegades per la barrancada (fotografia: Enric Galli). Desenes de bombetes retirades del port de Catarroja (fotografia: Enric Galli). Un voluntari d’Acció Ecologista-Agró ajuda a netejar el port de Catarroja (fotografia: Enric Galli). Els voluntaris d’Acció Ecologista-Agró reciclen les deixalles que han retirat del port de Catarroja (fotografia: Enric Galli). Desenes de bosses plenes de poliestirè retirades del port de Catarroja, a l'Albufera (fotografia: Enric Galli).

Eva Tudela és membre de la comissió de territori d’Agró i ha fet moltes entrevistes aquests dies. Té la sensació de repetir tota l’estona el mateix, i aquesta pena, impotència i frustració se li noten al cos i a la veu. Les conseqüències d’aquesta gota freda encara duraran. A llarg termini, apunta que molts d’aquests residus acabaran diluint-se a l’aigua i seran microplàstics. A curt termini, allò que els preocupa més és l’entrada d’aigües residuals a l’Albufera. “És un llac eutrofitzat que no es troba en el seu millor moment, no està en un bon estat ecològic. Ara mateix hi entra aigua residual sense depurar de moltíssimes de les poblacions confrontants perquè senzillament no existeix un sistema. Està col·lapsat, ha rebentat, no sabem ni per on entra. I això és molt greu, perquè ja no teníem una Albufera en bon estat. S’ha hagut d’evacuar molta aigua per l’eixida, per a facilitar la cerca de desapareguts. Com que l’aigua ha baixat, ara mateix la concentració de tot açò pot ser perillosa”, diu. Per això, argumenta que cal que torne a entrar a l’Albufera aigua de bona qualitat del riu Xúquer, perquè rente.

Una de les coses que pot ser molt perjudicada és la biodiversitat del parc. “Si l’aigua no es recupera mínimament, no es recuperarà res de la cadena tròfica. Les aus són al cim d’aquesta cadena. Si no troben els recursos alimentaris, segurament migraran o canviaran de zona. Això ho veurem a la primavera, quan detecten si seran capaces de tirar endavant els seus fills. Si veuen que l’ambient no dóna per a alimentar-los, no es quedaran ací”, diu. Quant a l’aigua, les universitats estudien la composició del fitoplàncton i del zooplàncton, la base de la vida, per valorar-ne la qualitat.

Eva Tudela, d’Acció Ecologista-Agró, sobre l'estat de l'Albufera (fotografia: Enric Galli). Un bloc de plàstic reciclat, al port de Catarroja, a l'Albufera (fotografia: Enric Galli). Eva Tudela, de la comissió de territori d’Acció Ecologista-Agró (fotografia: Enric Galli). Una au sobrevola un camp enfangat vora el port de Catarroja, a l'Albufera (fotografia: Enric Galli). Eva Tudela, de la comissió de territori d’Acció Ecologista-Agró (fotografia: Enric Galli). Restes de les deixalles que la barrancada va arrossegar, al port de Catarroja (fotografia: Enric Galli).

La passarel·la construïda per voluntaris que abraça tot un poble

Coordinació i gestió

Tudela demana coordinació a les entitats que gestionen el parc –Generalitat, Ajuntament de València i Confederació Hidrogràfica del Xúquer– per a fer un pla comú de recuperació i no encavalcar accions. “Sabem que no saben ben bé què fer amb tant de residu”, diu. Així, apunta que no se’n fa cap gestió i que el problema es trasllada a unes altres zones.

“En aquestes poblacions, en una setmana s’han fet més residus que en un any a tot el País Valencià. Es multiplica per molt la capacitat dels abocadors. Al final, ací el problema és que consumim per dalt de les nostres possibilitats, la manera de consumir plàstic és aclaparadora quan véns i veus açò. És increïble la quantitat de plàstic de poca utilitat que tenim, com som capaços d’acumular tantes coses inútils que realment no ens fan falta i com una barrancada ens treu tots els estris de casa i ens quedem sense allò que és útil i sense allò que és inútil. O acaba en un abocador que no sabem d’ací a uns quants anys quin problema causarà en una altra població que potser és a cent quilòmetres de l’Horta Sud. Traslladem el problema ambiental i no el solucionem. Podríem començar per fabricar menys plàstic, gestionar els residus d’una altra manera, consumir d’una altra manera. I si no comencem a fer aquest canvi radical, no importa què fem. Plans de xoc per a l’Albufera, plans de xoc per a l’Horta Sud, no importa”, adverteix.

Sobre això, apunta directament tres empreses que van impedir que al País Valencià s’establís un sistema de devolució i retorn dels envasos. Diu que Mercadona, Coca-Cola i Ecoembes van pressionar per aturar el projecte. “No sé si és la solució o si haguera sigut efectiu o no. L’únic que sé és que, com que van blocar-ho, és una opció que no hem tingut. I al final trobes envasos a tot arreu”, diu.

Restes de deixalles arrossegades per la barrancada a les motes del tancat del Rochet, al sud de l’Albufera (fotografia: Enric Galli).

El concert Mils anys de música a Montserrat serà una gran festa de compositors, músics i intèrprets vinculats al monestir de Montserrat amb motiu de la celebració, el 2025, dels mil anys de la seva fundació. Aquesta actuació, que es farà demà, serà el primer dels cinc concerts de la programació del Palau de la Música dedicats a commemorar el Mil·lenari de Montserrat, alguns dels quals també es faran al Festival de Música del Mil·lenari per afegir-se a un esdeveniment extraordinari. El monestir de Montserrat, a més de ser un centre espiritual i un dels símbols més genuïns de Catalunya, també és un centre musical i cultural de gran tradició al país, valors que comparteix amb el Palau de la Música Catalana.

La primera part de la vetllada serà dedicada a la història musical de Montserrat, amb obres dels compositors més representatius de l’Escola Montserratina, com ara Joan Cererols, Antoni Soler, Narcís Casanoves, Ferran Sor, Àngel Rodamilans, Anselm Ferrer, Joan Just, Francesc Civil i Ireneu Segarra, a més del fragment Mariam Matrem Virginem (versió del pare Gregori Estrada) del Llibre vermell de Montserrat i l’Himne d’Advent (orquestració de Pol Requesens).

Les diverses obres seran interpretades per l’Escolania de Montserrat (dirigida per Llorenç Castelló), Schola Cantorum de l’Escolania (dirigida per Pau Jorquera), Capella de Música de Montserrat (dirigida per Francesc Garrigosa), Coral d’Antics Escolans (dirigida per Guifré Canadell), Cor del Mil·lenari (dirigit i preparat per Guifré Canadell i Eduard Vila), Cor Exaudio d’Igualada (dirigit per Carles Prat i Pablo Morales), Cor Jove Amics de la Unió de Granollers (dirigit per Marta Dosaiguas), la Caravaggia (dirigida per Lluís Coll) i l’Orquestra Simfònica del Mil·lenari (d’antics escolans de Montserrat). Hi participaran un elenc de solistes i organistes vinculats a l’Escola Montserratina.

Sota la direcció artística de Daniel Mestre, la direcció musical serà a càrrec d’Oleguer Aymamí, Alfred Cañamero, Jordi Casas, Marc Díaz, Sergi Gili, Salvador Mas, Daniel Mestre, Xavier Palà, Joaquim Piqué, Francesc Prat i Lluís Vila.

A la segona part s’interpretarà l’oratori del Mil·lenari Pacis Visio, una obra que s’haurà estrenat el dia abans al monestir i que és una composició a deu mans signada per cinc compositors contemporanis sorgits de l’Escolania de Montserrat: Bernat Vivancos, Andreu Diport, Miquel de Jorge, Carles Prat i Adrià Barbosa. Cinc compositors que han dirigit la seva carrera cap a àmbits diversos de la música, com el coral, l’orquestral i l’audiovisual. L’oratori consta de cinc parts: “Origen: el tron de la Mare”, de Bernat Vivancos, dirigida per Jordi Casals; “La reguera de la història”, d’Andreu Diport, dirigida per Manel Valdivieso; “Ocàs”, de Miquel de Jorge, dirigida per Marcel Ortega; “Ressorgiment”, de Carles Prat, dirigida per Lluís Vilamajó, i “Futur”, d’Adrià Barbosa, dirigida per Josep Pons. Pacis Visio s’estrenarà avui a Montserrat. El concert es clourà amb “El virolai”, de Josep Rodoreda (orquestració de Pol Requesens), dirigit per Salvador Mas.

L’Orquestra del Miracle (fotografia: cedida). Concerts del Palau dedicats al Mil·lenari de Montserrat

El Palau de la Música Catalana i Montserrat tenen com a lloc comú valors com ara la defensa i impuls de la cultura i patrimoni de Catalunya, profundament arrelats en totes dues institucions, que fan que la sala modernista s’afegeixi a la celebració del mil·lenari montserratí amb cinc concerts.

A banda del concert de demà, pocs dies després –el dia 9– el Cor Cererols, dirigit per Marc Díaz (també a l’orgue), oferirà el concert Completes de Nadal, en què es proposa una reconstrucció de la litúrgia de les Completes (l’horari canònic) de Joan Cererols situant-les en el context de Nadal i afegint a la música del compositor falsos bordons propis, gregorians i motets i vilancets adients a la celebració. S’afegiran al programa obres de Victoria, Palestrina i de l’organista i compositor noruec contemporani Kjell Mørk Karlsen.

Ja el 2025, l’Escolania de Montserrat interpretarà el Llibre vermell de Montserrat –el 27 de febrer–, el recull de cants i danses dels pelegrins de procedències diverses que amenitzaven les vetlles a la plaça davant l’església del monestir durant el segle XIV i que deu el nom al color vermell del vellut de les cobertes del llibre. L’Esbart Dansaire de Rubí acompanyarà l’Escolania, sota la direcció de Llorenç Castelló, l’actual director. L’endemà s’interpretarà a l’Atlàntida de Vic.

També s’inclourà a la sèrie de concerts dedicats al Mil·lenari de Montserrat el que oferiran el Cor de Cambra del Palau i el Balthasar Neumann Chor –dia 13 de març–, dirigits per Xavier Puig, dedicat al Romanticisme coral, un dels períodes més rics i prolífics per a la música coral. Amb la col·laboració del tenor Julian Prégardien i de l’organista Juan de la Rubia, el programa farà un recorregut que va de dos dels compositors romàntics per excel·lència, Mendelssohn i Brahms, fins als compositors catalans Bernat Vivancos i Andreu Diport. Aquest concert també es farà el dia abans a Montserrat.

Finalment, l’Escolania de Montserrat i la Capella de Música de Montserrat tornaran al Palau amb l’Orquestra del Miracle –el 22 de maig–, dirigida per Juan de la Rubia a l’orgue i fundada ara fa dos anys al santuari del Solsonès, sufragani de Montserrat. El programa inclourà una obra representativa de cadascun dels tres compositors més importants del Barroc: Händel, Bach i Vivaldi. L’endemà, el concert es repetirà a Montserrat.

A moltes famílies, la catàstrofe que han viscut aquests dies amb la gota freda se’ls ha complicat encara més, perquè tenen a càrrec un familiar amb Alzheimer. Són persones que no comprenen què ha passat al seu poble, que no recorden què van viure aquell fatídic 29 d’octubre, però que han vist com la seua vida ha canviat del tot. Tanmateix, és clar, no entenen el perquè de tot plegat. I per més que els ho expliquen, no ho retenen. No se’n recorden. La seua vida ja no és la mateixa que fa un mes. Ni la seua, ni la de la seua família. Igual que la majoria dels seus veïns, però, en el seu cas, tot encara es complica més.

Les persones amb Alzheimer volen tornar a eixir al carrer, volen anar a veure els seus amics, volen tornar a casa seua… Però no poden. No entenen què passa. Eixir al carrer encara és molt complicat, atès que en alguns pobles encara hi ha fang, encara cal anar amb botes d’aigua. Hi ha persones que viuen en un quart pis i l’ascensor continua sense funcionar. Baixar i pujar les escales no és possible. Perquè, és clar, les persones amb Alzheimer veuen com la malaltia, més enllà d’afectar-los la memòria, els afecta també la mobilitat, per tant, tenen més dificultats per a moure’s. Hi ha gent que no ha eixit de casa en tot el mes que fa que dura la catàstrofe. I això, de retruc, també afecta la seua família, que veu com els recursos que té per a afrontar aquesta malaltia s’han reduït molt. Aquell recurs tan habitual entre les famílies, com ara anar a fer un volt o a prendre alguna cosa, quan el malalt s’obsessiona amb alguna cosa ara ja no existeix. Fa un mes que no poden sortir d’aquelles quatre parets.

I això, els més afortunats, els qui tenen quatre parets, perquè hi ha qui també les ha perdudes i ja no té casa. El fang s’ha emportat el seu refugi. Per als malalts d’Alzheimer, casa seua és això, un refugi. Quan la malaltia evoluciona, és l’únic lloc on se senten segurs, on saben on són. Una cosa tan senzilla com anar al lavabo es pot convertir en una gran odissea. Si són a casa, ni ho han de dir, segurament encara recorden on han d’anar. Però si són a casa el fill o d’uns amics, tot es complica.

Alguns altres han vist com el fang també s’ha emportat una cosa clau en la seua vida: els seus records. Una cosa tan necessària per a unes persones a qui cada dia la malaltia esborra la memòria, la història. Poder mirar les fotografies els connecta amb la seua història. Això, ara el fang també s’ho ha emportat.

Però no és l’única cosa que s’ha trencat. La barrancada també ha destruït per a molts malalts d’Alzheimer i les seues famílies els centres de dia, on podien fer tota mena d’activitats. L’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de Catarroja (AFAC) ha perdut els dos locals que tenia al poble. Dos centres de dia per als malalts. Dos refugis per a les famílies.

Tots dos locals van acabar plens de fang. L’aigua va arribar gairebé fins al sostre. Va sobrepassar els 2,40 metres d’altura. I tot el material que havia comprat tot just feia un any ha anat a parar al fem. Ha acabat completament inservible. Malgrat tot, l’associació ho té molt clar, volen tornar com més aviat millor. Saben que les famílies viuen un moment crític i que són més necessaris que mai. Per això treballen de valent. De moment, els locals ja són buits. Ara caldrà fer les reformes pertinents i reomplir-los. “La nostra meta principal ara és tenir un espai, siga el que siga, per a poder atendre presencialment. De moment, segurament només podrem començar en un dels locals, el que ha quedat menys afectat, que és el més petit. Això vol dir que segurament al principi no podrem recuperar totes les hores que fèiem, haurem de dividir-nos. El material anirà arribant de mica en mica. Però tenim clar que és millor això que res. Som una necessitat bàsica per a les famílies”, ens explica Patri Rosaleñ, treballadora social i directora en funcions d’AFAC.

Confessen que els primers dies els familiars els feien saber que tots estaven bé i que era la cosa més important. Allò els reconfortava. Però que, un mes després, tots pregunten quan tornaran a obrir. “Actualment, fem visites a domicili, atenció psicològica via telefònica i videotrucades per retrobar-nos com a grup. És una manera de mantenir un mínim, però les famílies demanen més”, diu preocupada Rosaleñ. La població de mica en mica va tornant a la normalitat. La gent ha de tornar a la feina, i què fan amb els familiars malalts? A més, els cuidadors també necessiten espai i moments per a ells, per a poder agafar aire i pensar en unes altres coses. Ser el puntal d’una persona amb Alzheimer és un pes molt gran. I en un moment com l’actual, en què tothom té molt d’estrès, la situació encara es fa més difícil de gestionar.

“El fet d’estar un mes a casa sense eixir també té un efecte en l’àmbit conductual i psicològic. No només per als usuaris, també per a les famílies. Les persones que són cuidadores principals no poden fer la seua rutina, ni tindre el seu moment de descans. Per a ells som un respir i ara no ens tenen”, explica Esther Clemente, psicòloga del centre de dia de Catarroja. “Tot plegat té un efecte emocional. Si la persona està desorientada, no reconeix l’espai, això té un efecte. Segurament la persona estarà més irritable. I al cuidador això li acaba causant més estrès. Perquè, és clar, constantment, ha d’intentar reorientar, fer-lo sortir de les seues idees. Abans era fàcil, sorties a fer una volta o a prendre alguna cosa. Ara ho has de fer sense sortir de casa i tot es complica.”

Aquests dies molts malalts demanen unes quantes vegades el dia per què no poden eixir de casa. Els primers dies, els familiars els explicaven tot allò que havia passat, però això també els representava un xoc molt fort. Per això, Clemente recomana de donar tan poques explicacions com siga possible. “És millor donar-los una explicació senzilla i curta. I, si pot ser, sempre la mateixa. Per exemple: ha plogut molt i no podem eixir. Amb aquesta explicació es quedaran conformes i no hauran de viure un trauma cada vegada.”

Encara que allò que ara preocupa més l’associació és quin efecte tindrà tot plegat en els usuaris. Clemente ho explica: “Per a ells, això ha estat un tall de la rutina, i pot tenir un efecte cognitivament, físicament i socialment. Venir a un centre com aquest fa que establisquen una bona rutina que ajuda a mantenir les capacitats cognitives, físiques i socials. Amb això intentem que el deteriorament cognitiu vaja tan lent com siga possible. Si no tenen accés a aquest tipus de centres, ens preocupa com estaran. Pot haver-hi un deteriorament més ràpid. Ja ho vam viure durant la pandèmia. Per això treballem per retornar com més aviat millor, i que tot plegat tinga el mínim efecte possible.”

Però per a aconseguir-ho no ho poden fer sols. Malgrat que estan molt agraïts per l’ajuda rebuda fins ara tant pels voluntaris com per les associacions germanes de l’entitat, que s’han bolcat ajudar-los, han obert una campanya per a recaptar els deu mil euros inicials que necessiten per a poder començar a reconstruir el projecte.

Tal com passa amb la música, cada moment del dia pot tenir la seva infusió. Un te, calent o fred, fa una atmosfera més agradable, amb l’olor que identifica les fulles o flors d’on prové, i la temperatura i sabor que experimentem quan el bevem. Una tassa de te a les mans pot millorar molt l’estat anímic i, sobretot, permet de regalar-se una pausa a qualsevol instant. Orient en sap molt, d’això, per la seva tradició en el consum de te, i com a origen d’aquesta beguda mil·lenària feta amb fulles de la planta Camellia sinensis.

Al número 59 del carrer de l’Argenteria de Barcelona, la botiga Sans & Sans és, de fa més de tres dècades, punt d’arribada d’una acurada selecció de tes procedents de molts països. En pots de disseny de color crema –a càrrec d’Andrés Requena, que és l’artista que ha pensat l’estil de la botiga– perfectament endreçats i identificats amb un número ben visible, es guarden les diferents varietats de te. En tenen unes dues-centes, que despatxen a granel. Una trentena de tes formen part de les col·leccions pròpies de la casa, barreges ensobrades seguint receptes personalitzades que porten el segell de Sans & Sans. És la firma registrada per Salvador Sans l’any 1993 i al capdavant de la qual avui hi són ell, la seva dona, Alexandra Witty, i els seus fills Clàudia i Salvador.

Sempre tenen aquella base de te de qualitat, avalada per l’experiència de més de trenta anys d’interès per aquest producte, una atenció que neix en el dia a dia més familiar dels Sans. A Catalunya, el consum de te fa trenta anys no era gaire comú, però la mare de Salvador Sans, Maria Victòria Velasco, era de Màlaga, i en aquesta ciutat portuària la influència de la colònia anglesa feia habitual que se’n prengués. A Barcelona, quan el Salvador era petit, quan tornava de l’escola, per berenar, mentre llegia els còmics de l’Astèrix, acostumava a prendre o bé un Cacaolat o bé un te negre amb llet, que era el que prenia la seva mare.

El disseny de les llaunes i la marca Sans & Sans n'és un dels trets distintius (fotografia: Albert Salamé). El disseny és a càrrec d'Andrés Requena (fotografia: Albert Salamé). Tenen dues-centes menes de tes diferents (fotografia: Albert Salamé).

I va ser en un viatge per l’estat francès visitant botigues de cafè en ciutats com ara Lió i Clarmont d’Alvèrnia, a final dels anys vuitanta, quan Salvador Sans va veure per primera vegada que en alguns comerços de cafè també tenien llaunes de te. I en va comprar una petita col·lecció de la firma Dammann Frères, venedors de te d’ençà del 1692.

A partir d’aquella adquisició, conduïa el seu Seat Ibiza de Barcelona cap al nord a cercar te i passava la paperassa personalment a la duana, al Voló, per poder travessar la frontera amb tes vinguts de la Xina o Taiwan. Explica que, en aquells moments, a Barcelona ja hi havia qui en venia, però ningú amb el nivell gurmet que ell va descobrir en importadors francesos, com ara Mariage Frères, de París.

Sans & Sans, la marca que va registrar com a paraigua de les seves selectes tries de tes d’importació, és el nom que recull les dues generacions de la família Sans dedicades al negoci. Tres anys després de registrar-lo, el 1996, obrien una botiga dedicada en exclusiva a la venda de te. És al número 59 del carrer de l’Argenteria, en un barri, el de la Ribera, que Salvador Sans coneix molt bé perquè hi va créixer. Els seus pares portaven el negoci familiar de queviures que el seu avi havia obert l’any 1919 al carrer de Grunyí com a botiga de productes colonials. Després el van continuar portant els seus pares i ell mateix, a partir del 1989. Però Sans va centrar-se en la venda exclusiva de cafè i va obrir Cafès El Magnífico, al número 64 del carrer de l’Argenteria, just davant la botiga de te batejada com a Sans & Sans.

Tenen dues-centes menes de tes diferents (fotografia: Albert Salamé). Tenen dues-centes menes de tes diferents (fotografia: Albert Salamé). Salvador Sans, Clàudia Sans Witty i Alexandra Witty, juntament amb Salvador Sans Witty, són al capdavant de Sans & Sans (fotografia: Albert Salamé). La història de cada te

Coneixent com coneixen els productors en origen, poden explicar la història que hi ha darrere cada mena de te. A la web, en detallen la procedència i donen a conèixer relats de vides dedicades a la producció artesanal d’aquest conreu, en mans de famílies com ara la dels japonesos Sugimoto.

Per exemple, expliquen en una de les entretingudes literatures al web de Sans & Sans amb les quals contextualitzen cada te que venen, que cada 26 de novembre es fa a la ciutat de Kioto el festival Ochatsubo Hoken Hokokusai, al santuari Kitano Tenmangu. Aquest dia, mestres d’unes quantes escoles de te del Japó porten fins aquest temple ofrenes de tes preciosos i la família Sugimoto té l’honor d’obrir el primer atuell cerimonial. Durant catorze generacions, d’ençà del 1645, aquesta família produeix te de la qualitat més alta, fidels a les pràctiques tradicionals en la seva plantació de Kohata Uji, a la província de Kioto, considerada el bressol de la tradició del te al Japó.

Per això, podem dir que al carrer de l’Argenteria tenim a l’abast tants tes com històries reals de qui conrea en paisatges molt llunyans, de l’Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica, aquesta beguda mil·lenària. La Xina –ens expliquen– és l’únic país que manufactura les sis famílies de te: negre, verd, vermell, oolong, groc i blanc. En produeix més d’un milió de tones l’any i el te verd representa el percentatge més elevat de la producció. També descobrim curiositats, com ara que la bergamota, un cítric de la família de les rutàcies, fruit del bergamoter, va ser introduïda a Europa de l’orient, tot i que uns altres asseguren que Cristòfol Colom la va portar de les illes Canàries i que el nom del cítric prové de la ciutat de Berga, on es creu que va ser conreada al començament.

També venen tot d'estris per a preparar el te (fotografia: Albert Salamé). També venen tot d'estris per a preparar el te (fotografia: Albert Salamé). Infusions saboroses, amb propietats diferents

Com en qualsevol negoci familiar, tothom fa de tot quan més convé, però Witty és l’encarregada de pensar les originals barreges que componen. S’inspira en el món de la pastisseria, la perfumeria i la gastronomia en general. D’aquesta manera, el te amb flors es combina amb fruites, espècies o bé olis essencials. Una de les barreges que té més èxit és la infusió Equilibri, que és relaxant i digestiva, i combina el roibos amb arbust de mel, tarongina, camamilla, aroma de mel, fonoll, anís, fulles d’esbarzer i arrels de ginseng. També, feta amb roibos, és molt reeixida la infusió anomenada Manhattan, que el combina amb poma, canyella, pela de taronja, pastanaga, trossos de vainilla, fulles d’esbarzer i pètals de gira-sol. Tot això, aromatitzat amb vainilla, taronja i canyella. O unes altres, com Bangok, Antibes i Calèxic, de sabors exòtics. Entre els tes preferits, també hi ha les diferents variants de txai basades en sabors de l’Índia.

Tallers i tasts de te

Sobre la botiga de cafè, davant la de te, Sans & Sans té un espai on organitza tallers de preparació de te i tasts. A les botigues, com que són molt petites, no hi ha degustació dels tes, tan sols fan te matxa per a endur-se. A l’establiment de te també tenen una gran varietat d’estris per a preparar-lo. Hi trobem tasses de disseny propi de la casa amb tapadora, filtres per a colar-lo a la tassa i a la tetera de diferents formes, culleres especials, rellotges de sorra i, fins i tot, termòmetres per a controlar la temperatura de l’aigua.

A més de la botiga del carrer de l’Argenteria, també despatxen els seus tes a la botiga La Portorriqueña, al carrer d’en Xuclà, 25, i en un petit espai dins el centre comercial de l’Illa Diagonal. La venda a granel no té més botigues, ni cap franquícia, però podem trobar els seus tes en molts hotels i en algunes pastisseries i xarcuteries selectes.

La Portorriqueña: aromes que van arribar d’ultramar

L’any 2003, Sans & Sans va introduir la bosseta amb forma de triangle amb el contingut de te a dins. Salvador Sans explica que no va ser una introducció fàcil. “Vam necessitar uns quants hotels per a començar”, recorda. Però avui, la clientela dels hotels els demana on poden adquirir aquell te. Del 2018 ençà, les bossetes són biodegradables i cosides a mà.

Tot a Sans & Sans guarda una coherència en el seu disseny. Tant l’ambient, disposició i decoració als punts de venda, com l’empaquetatge i presentació dels tes i accessoris que venen. “El dissenyador, Andrés Requena, ha comprès molt bé el nostre concepte de te, entre el classicisme i la modernitat, i treure el te del seu context més anglès, clàssic i fosc. Nosaltres volíem un ambient amb més llum i color, més urbà, i fer molta marca, a partir del disseny, que és un valor de la ciutat de Barcelona”, explica Sans.

Comencem a Barcelona el recull mensual de notícies sobre transició energètica i tecnologia. Finalment, ha sortit el primer vehicle produït a l’antiga planta de Nissan a la Zona Franca, l’Ebro S700, gràcies a l’empresa conjunta amb els xinesos de Chery. La premsa internacional, i especialment la xinesa, considera que és un vehicle xinès, atès que el model de la renascuda Ebro –la mítica marca amb seu a Barcelona que fabricà vehicles comercials entre el 1954 i el 1987– és una versió del Chery Tiggo 7 Pro. De fet, segons els mitjans especialitzats, el cotxe es fabrica a la Xina, es transporta per peces a Barcelona i s’acobla a la Zona Franca. La història de Chery, el cinquè grup automobilístic de la Xina, és curiosa perquè té relació amb Catalunya. Fundada el 1997 per les autoritats municipals de Wuhu (2,2 milions d’habitants), el primer vehicle que produí fou el Fengyun, que era un Seat Toledo fabricat amb llicència de Seat. El nou vehicle que s’ha començat a produir a la Zona Franca es vendrà en dues versions. Una d’híbrida endollable, fins amb 80 quilòmetres d’autonomia, i una altra de gasolina pura, sense cap mena d’hibridació. La renascuda Ebro, tot i rebre ajudes de la Generalitat no té la web en català, una constant en el sector, en què tan sols BYD i Tesla ofereixen a tot estirar la pantalla d’informació i entreteniment dels seus vehicles en la nostra llengua.

Ebro reneix a la Zona Franca de Barcelona amb els xinesos de Chery. Gemini arriba als mòbils i parla català… d’aquella manera

Els gegants tecnològics continuen desplegant la intel·ligència artificial. Google fa pocs dies que ha donat accés general a la seva IA de conversa, Gemini. És de franc al mòbil –amb aplicació per a Android i iOS–, però per a la web cal pagar, malgrat que obtindrem en canvi l’accés a la versió avançada. L’aplicació no és disponible en català, però podrem interaccionar amb Gemini en la nostra llengua, amb dificultats. Per veu és encara més difícil, atès que sovint no ens entén i no respon. I, quan respon, parla català amb una forta fonètica nord-americana i sovint pronuncia paraules amb fonètica castellana i, fins i tot, portuguesa. En tot cas, representa un avenç en relació amb l’antic assistent de Google –Gemini no el substitueix de moment–, que no parla català de cap manera. Tanmateix, és lluny del ChatGPT, amb què pots interaccionar per text i oralment en la nostra llengua d’una manera molt més natural. És d’esperar que Gemini vagi millorant ràpidament, també amb el català.

Un altre dels fronts en què treballen les companyies és que les IA no funcionin aïllades del sistema, sinó que puguin interaccionar amb la resta d’aplicacions de manera que puguem dir a l’assistent que hi faci coses determinades. Google hi treballa, i el codi de la darrera versió de desenvolupament d’Android inclou una nova API que, segons que interpreten els analistes, permetria a Gemini de controlar unes altres aplicacions. El ChatGPT ja ha començat a oferir aquesta possibilitat i ara pot llegir el text d’unes altres aplicacions, com ara les que es fan servir per escriure codi de programació. I Anthropic ha creat una eina de codi lliure per a connectar els assistents IA amb les aplicacions. De fet, sense aquesta funcionalitat, la IA serveix de poc, tal com argumenta Apple per defensar la veterana Siri, que sí que ho pot fer. Tanmateix, els de la poma saben que Siri és desfasada tecnològicament i durant aquest mes passat s’ha sabut que Apple treballava a desenvolupar un assistent de conversa com el ChatGPT i el Gemini, segons Bloomberg.

En la banda contrària, la IA comença a arribar als tribunals. SafeRent, una eina que empren els propietaris nord-americans per seleccionar llogaters, ha hagut de tancar un acord judicial per no aplicar-la per a candidats d’ingressos baixos, a més d’haver de pagar 2,3 milions de dòlars. L’eina discriminava candidats negres i llatinoamericans, com també els qui rebien ajudes públiques, la qual cosa contradiu la legislació dels EUA. Sense arribar a judici, hi ha hagut queixes de creadors sobre la nova IA generativa de vídeo Sora d’OpenAI. La companyia va permetre a un seguit d’artistes un accés primerenc i ara s’han queixat que se senten usats per OpenAI, que sembla que entrena Sora gràcies a la seva feina, per la qual no reben cap compensació. Mentrestant, a la Xina ja hi ha hagut un detingut per fer servir imatges falses generades per IA per desinformar sobre una suposada (i falsa) compra del fabricant de cotxes Nio per part de BYD. L’home, de 29 anys, passarà 10 dies al calabós i pot rebre una multa de 65 euros al canvi.

Que la IA és el gran negoci present i futur del sector tecnològic ho mostra que Nvidia hagi esdevingut la companyia amb més valor borsari del món aquests dies, i hagi superat Microsoft i Apple. La companyia produeix els xips d’IA més cobejats del sector, que a més actualitza anualment, a diferència de la periodicitat biennal que es feia tradicionalment amb els xips gràfics i per a ordinadors. L’última versió, Nvidia Blackwell, ja és en producció i és un èxit de vendes, després d’haver enviat 13.000 unitats de prova als clients. Els californians tenen un volum de negoci en xips d’IA de 31.000 milions de dòlars el trimestre, enfront dels 2.000-3.000 milions de negoci que fa amb els xips gràfics, pels quals era coneguda fins ara. Nvidia no s’atura a la fabricació de xips, també crea models d’IA, com ara Fugatto, per fer música, sons inimaginables, transformar el to de veu, amb resultats molt espectaculars, indistingibles d’una veu humana.

La lluita pels usuaris de X

Amb la victòria de Donald Trump a les eleccions dels EUA, amb el suport i finançament d’Elon Musk, el propietari de X, que també formarà part de l’administració del nou president, milions d’usuaris de l’antic Twitter han decidit d’anar-se’n. Mitjans de comunicació o institucions, com ara la Universitat de Barcelona, també han decidit d’abandonar la xarxa. Els receptors principals han estat Bluesky i Threads. Totes dues companyies han arribat a guanyar un milió d’usuaris el dia. Totes dues xarxes socials es volen diferenciar de X amb una moderació més estricta (que podem triar fins i tot) i característiques noves. Per exemple, a Bluesky és possible d’amagar respostes a les nostres piulades, de manera que no les pugui veure ningú, i així evitar d’originar un ambient crispat i esdevenir els moderadors del nostre compte. Threads, per la seva banda, ha començat a implantar canals personalitzats i a centrar-se més en qui seguim. El canal algorítmic de X “Per a tu” és una de les grans crítiques a l’antic Twitter, amb estudis acadèmics que mostren el biaix cap al partit republicà i el compte d’Elon Musk. Bluesky també permet de fixar a la plana principal canals creats per uns altres usuaris sobre temàtiques –com ara ciència i de piulades en català–, de manera que podem prescindir de les recomanacions de la plataforma.

Però no tot són flors i violes amb la competència. Bluesky ha estat acusada d’infringir la legislació de la UE perquè no ha informat de quants usuaris té a la Unió ni hi té un domicili conegut, segons Reuters. Alguns usuaris han defensat la companyia, amb l’argument que és molt petita –poc més de 20 treballadors– i que encara és en una fase molt inicial. En tot cas, Bluesky, amb 23 milions d’usuaris, no té prou membres per a entrar en la categoria de “plataforma en línia molt gran”, de manera que la UE no li pot exigir el mateix que a X o Threads, que superen els 200 milions.

El Perú ha inaugurat dos parcs solars amb bateries a zones de l’Amàzones sense accés a la xarxa elèctrica (fotografia: govern del Perú). Energia solar als països en desenvolupament

En el camp de la transició energètica, aquest mes ha estat marcat pel fracàs de la cimera climàtica COP 29, tal com us hem informat a VilaWeb. Molts analistes no n’esperaven gaire, atès que l’amfitrió, el president d’Azerbaitjan, va definir els combustibles fòssils com un “regal de Déu” i a la cimera hi participaven més de 1.700 lobbistes a favor del petroli i el gas. Tanmateix, com més va més països veuen els avantatges de les energies renovables i com poden ser la solució a molts dels seus problemes, especialment als països en desenvolupament. Així, a l’Equador, que fa temps que té una crisi energètica, incloent-hi apagades nocturnes freqüents, s’ha tramès una llei urgent per a encoratjar les energies renovables i les inversions del sector privat per a posar fi a la crisi. La nova legislació pretén facilitar l’autoproducció i cogeneració fins de 10 MW, a més d’obligar les companyies que tenen plantes de combustibles fòssils d’elaborar plans de transició cap a tecnologies més netes. També requereix que es canviï progressivament l’enllumenat públic per fanals LED i que els bancs puguin oferir crèdits preferencials per a instal·lacions d’autoproducció. El país solament tenia en funcionament 31 MW d’energia fotovoltaica a final de l’any passat.

Somalilàndia, per la seva banda, ha publicat un concurs per a instal·lar energia solar desconnectada de la xarxa i amb bateries per a alimentar a vint-i-cinc centres de salut. Molts països en desenvolupament no tenen les xarxes elèctriques desenvolupades i l’energia fotovoltaica amb bateries permet de fer arribar electricitat a molts llocs on fins ara era impossible. El Perú també s’ha afegit a aquesta mena de solucions, i a l’Amàzones ha inaugurat dos parcs solars amb bateries que donaran electricitat a 28.000 persones, en una àrea sense accés a la xarxa elèctrica. Mentrestant, al Brasil, la Universitat Estatal de Campinas ha inaugurat la microxarxa elèctrica universitària més gran de l’Amèrica Llatina i el Carib, i ha mostrat com és d’escalable l’energia solar, de petites instal·lacions universitàries a grans parcs solars, passant per àrees remotes i parcs de dimensions mitjanes.

Tot i això, i respecte de l’autoproducció solar, el referent continua essent Austràlia, capdavanter mundial en aquesta àrea. Acaba de superar els 4 milions d’instal·lacions solars en teulada i ha assolit els 25 GW de potència combinada. Cada any s’hi instal·len uns 300.000 sistemes d’autoproducció. Tanmateix, la Xina juga en una altra lliga. Acaba d’inaugurar la planta solar marina més gran del planeta, amb 1 GW de potència. Situada a la ciutat de Dongying, al nord del país, és a 8 quilòmetres de la costa, ocupa 11.223 hectàrees i empra 2.934 plataformes recolzades sobre el fons marí. Generarà prou electricitat per a 2,67 milions de cases. No és l’únic projecte de grans dimensions inaugurat al gegant asiàtic. Al sud, a la ciutat de Zhangzhou ha entrat en funcionament una altra planta solar marina, tot i que “tan sols” de 180 MW. És la primera resistent a tifons, segons els constructors.

Per si no fos prou, i ja a terra ferma, la Xina ha inaugurat a la Mongòlia interior la segona planta fotovoltaica més gran del món, amb 3 GW. La primera és al mateix país, a Ürümchi (Xinjiang), amb 3,5 GW. A les Filipines volen igualar la fita, i acaben d’adjudicar la construcció d’una planta de 3,5 GW amb 4,5 GWh de bateries. Situada a Luzon, l’illa més gran del país, serà la planta solar “contínua” més gran del planeta i ha estat adjudicada a un constructor xinès, cosa que mostra el domini industrial del gegant asiàtic. Tanmateix, aquest domini és qüestionat per l’Índia, que vol esdevenir un competidor directe. Les exportacions de mòduls solars indis s’han multiplicat 23 vegades en valor econòmic del 2022 ençà, i el 97-98% va als EUA. A més, l’Índia amplia les seves exportacions a països com ara Sud-àfrica, Somàlia, Kenya, els Emirats Àrabs Units, l’Afganistan, el Nepal i el Bangladeix. Institucions índies també han proposat mesures antidúmping contra vidre per a plaques solars produït a la Xina i el Vietnam, país on les empreses xineses inverteixen per saltar-se els aranzels que els van imposant uns altres països. Amb una guerra comercial entre la Xina i els EUA, i amb molts altres països que es volen desempallegar d’una dependència industrial excessiva del gegant asiàtic, l’Índia vol esdevenir una alternativa amb capacitat per a proporcionar la demanda enorme de plaques solars.

La fabricació de l’esperat camió elèctric de gran autonomia de Mercedes ha començat aquests dies (fotografia: Mercedes). Camions elèctrics que arriben a Europa

Respecte de la mobilitat elèctrica, els xinesos de BYD són a punt de sobrepassar en producció total –elèctrica i de combustió– els americans de Ford, cinquè fabricant mundial i que acomiadarà 4.000 treballadors a Alemanya i el Regne Unit, entre més motius, pel poc èxit de vendes elèctriques. Tanmateix, cal destacar el començament de la fabricació del camió elèctric de Mercedes eActros 600, que amb una autonomia real de 500 quilòmetres en una sola càrrega pot recórrer més de 1.000 quilòmetres el dia si s’aprofita per recarregar l’aturada legal obligatòria cada quatre hores. És el primer camió d’aquestes característiques que arriba a Europa i que podrà competir de tu a tu amb els camions dièsel. Renault Trucks –que pertany a Volvo d’ençà del 2011– no es vol endarrerir i ha anunciat que comercialitzarà un camió amb 600 quilòmetres d’autonomia. Se’n podran fer comandes a partir del segon semestre de l’any vinent. Els xinesos de Windrose, amb un disseny que és molt semblant al camió de Tesla, també han dit que comercialitzarien a Europa els seus camions elèctrics de gran autonomia a partir de l’any que ve.

Tots corren per avançar-se a Tesla, que encara no té data de comercialització dels seus camions al nostre continent. En paral·lel, Milence, el consorci format per fabricants de camions que estableix una xarxa de supercarregadors per a aquests vehicles, després de construir una estació a Perpinyà, ha anunciat que en feia una altra a Saragossa, operativa durant la primera meitat del 2025, cosa que situarà el nostre país com una de les rutes clau dels camions elèctrics de llarg recorregut. S’hi apuntaran les empreses catalanes?

Un mes després de la gota freda que va arrasar l’Horta Sud i la Ribera i un mes després d’haver causat 222 morts la incompetència del president Mazón, els valencians vam tornar a eixir ahir al carrer multitudinàriament per mostrar la indignació popular i exigir no solament la dimissió del president de la Generalitat sinó que ingressàs a la presó.

“El president a Picassent” va ser, de llarg, el crit més multitudinari i constant de la llarga marxa que va tardar més d’una hora i mitja a passar pel carrer de les Barques. La presó de Picassent és la destinació que la gent vol per a un president de la Generalitat atrinxerat al Palau i que es nega a escoltar la veu del poble.

Igual que va passar a la manifestació del 9 de novembre, la d’ahir va aconseguir una unanimitat insòlita. No eren solament els catalanistes, com diu el PP a la desesperada, ni l’esquerra. N’hi havia prou de veure desfilar la gent per a entendre que al carrer, ahir, cridant contra Mazón, hi havia ciutadans de tota condició i de pràcticament qualsevol bandera i ideologia –però, significativament, la policia espanyola, a les ordres del PSOE, solament va encapsular el bloc de l’esquerra independentista.

L’habitual guerra de xifres no pot amagar de cap manera la realitat: la indignació és multitudinària i reclama ser canalitzada políticament. No solament perquè és de justícia sinó també perquè que no passe res, que Mazón i el seu Consell continuen com si res, és un perill per a la democràcia.

Jo també crec que Mazón hauria d’anar a la presó. No tinc cap dubte de qualificar de criminal la seua actuació en l’episodi de la gota freda. Però, dit això, sóc ben conscient que serà molt difícil que passe. No m’enganye sobre on visc i sobre quin sistema judicial tenim.

La dimissió del president, a hores d’ara, ja no és prou per a moltíssima gent, no calmarà els ànims del país. Però per això mateix resulta inconcebible i suïcida la seua obcecació de continuar al càrrec, la del PP de donar-li suport i la del PSOE d’oferir-li pactes de torero que no entén ni la seua militància més fanàtica.

Per al País Valencià, hi ha un abans i un després de la gota freda. La manifestació d’ahir ho va certificar i tots sabem que no frenaran aquest moviment així com així. Algú podia pensar que la primera manifestació era molt emocional. I ho era. Evidentment. Però ahir ja feia un mes i la indignació no amainava. La repetirem una vegada i una altra, segur.

Per tant, ara la cosa és saber fins on voldran Mazón i el sistema de partits dur el torcebraç amb el poble valencià.

Perquè, d’una manera o d’una altra, Mazón acabarà caient. Però pel camí pot fer molt de mal a la democràcia si una vegada més –com ha passat a Catalunya, com ha passat repetidament a França i en més països europeus–, es demostra que el règim i el seu sistema podrit i ineficaç de representació política no poden canalitzar els desitjos i la voluntat de la ciutadania. Ni quan tot és tan clar com ara mateix a València.

 

PS1. Oriol Junqueras ha guanyat les eleccions a la presidència d’ERC, però ha fracassat en l’objectiu d’aconseguir la victòria a la primera tanda. Ara s’haurà d’enfrontar a la candidatura de Xavier Godàs, en una segona tanda que es presenta com un referèndum sobre Junqueras mateix i que posa en relleu la divisió dins Esquerra Republicana.

PS2. Amb el seu rigor i audàcia habituals, Germà Bel ha escrit aquest article extraordinari en què parla de la necessitat que Madrid estructure Castella. Estic segur que és un d’aquells articles que es continuaran llegint d’ací a uns anys i es convertiran en una referència obligatòria.

PS3. Bluesky, sens dubte, es converteix en una alternativa clara a Twitter. Ha crescut de manera exponencial aquesta darrera setmana, i per això Pol Baraza ha entrevistat Rose Wang, la directora d’operacions d’aquesta xarxa social: “Si tens un discurs d’odi, en seràs expulsat”

PS4. Ex-magistrats i ex-fiscals del Tribunal Suprem espanyol, entre més personalitats, han presentat una querella contra Juan Carlos de Borbó per cinc delictes fiscals comesos entre el 2014 i el 2018. Un dels signants és José Antonio Martín Pallín, amb qui ha parlat Oriol Bäbler: “El Suprem pot haver posat en perill la seguretat nacional”

Bo i coincidint amb el centenari de la mort d’Àngel Guimerà, l’editorial Adesiara publica la novel·la Rosa de Lima, acompanyada de dos contes més. Segons que explica l’editor Jordi Raventós, el volum aplega la narrativa de Guimerà. L’edició és a cura de Neus Oliveras Samitier, que també signa la introducció. Dues idees sobre la novel·la: la monotonia de la Castellassa, un casalot sòrdid i isolat on viuen una mare i un fill que no hi és tot, anomenat Hipòlit, es veu sotragada per l’aparició de dues dones, donya Leocàdia i Rosa de Lima, que hi resten un quant temps per un motiu ben peremptori. Anys després, en plena Setmana Tràgica, el fill de l’Hipòlit pren part en el saqueig i la crema de convents a Barcelona, però el seu furor inicial esdevé commiseració i generositat davant d’una descoberta d’allò més inesperada, que aboca el lector a un desenllaç pertorbador que, com el dels dos relats que s’inclouen també en aquest volum, és digne del més gran dels nostres dramaturgs.

Llegiu un fragment de Rosa de Lima, d’Àngel Guimerà (Adesiara).

L’editor Jordi Raventós, d’Adesiara, explica als lectors de VilaWeb:

“Guimerà no sols va escriure teatre

En l’any del centenari de la mort d’Àngel Guimerà, en què hi ha hagut diversos actes commemoratius, però les recuperacions de les seves obres, si no vaig errat, han brillat per la seva absència, arriba aquesta setmana a les llibreries Rosa de Lima i altres proses, que aplega tota la seva narrativa, això és, Rosa de Lima, l’única novel·la que va escriure, i els contes ‘Lo gos de casa’ i ‘Lo Nen jueu’.

És ben cert, com assenyala la professora Neus Oliveras Samitier –que ha tingut cura de l’edició i ha confegit la introducció del volum–, que l’obra narrativa de Guimerà és molt breu en comparació dels altres gèneres que va conrear, especialment, és clar, el teatre, però també, i de manera molt brillant, la poesia; això no obstant, hi manté uns lligams d’allò més sòlids.

Curiosament, Rosa de Lima es va publicar primer en castellà el 1917 per raó d’un encàrrec del director de La Novela Corta, José Urquía, que volia comptar amb les plomes més prestigioses del moment en la seva col·lecció, i que no es va estar de fer-la traduir perquè sortís a llum. L’original català va aparèixer sis anys més tard, el 1923, inaugurant la col·lecció la Novel·la d’Ara, i ho va fer amb l’omissió (¿de l’editor?) d’un llarg passatge que sí que figura a la versió castellana i, també, a l’esborrany manuscrit original que en conservem, passatge que ha estat incorporat, no cal dir-ho, en aquesta nova edició.

La novel·la és ambientada en un racó de món rural i sòrdid, anomenat la Castellassa, d’una part, i a Barcelona, en plena Setmana Tràgica, de l’altra. I conté tots els ingredients d’un magnífic relat, no sense defugir una bona dosi de crítica social, atès que l’escriptor hi manifesta el seu desconcert i la seva tristor davant la revolta, i hi lamenta amb contundència, per exemple, que no s’haguessin pogut evitar els incendis de convents i esglésies. I és, d’una altra banda, una novel·la plena de contrastos (camp/ciutat, bondat/maldat, etc.), contrastos també ben perceptibles en els personatges, entre els quals es destaca sobretot l’Hipòlit, que té nombroses semblances amb el Manelic de Terra baixa.

El volum, com hem vist, incorpora així mateix els contes ‘Lo gos de casa’ i ‘Lo Nen jueu’, que Guimerà va publicar per primera vegada el 1889, a la Renaixensa, sota pseudònim. Són certament dues joies literàries, amb un lèxic riquíssim, en què l’autor, com afirma la curadora, ‘ens fica a la pell d’aquests personatges per mostrar-nos la incomprensió a què es veuen abocats’.

En l’any del seu centenari, en un any de desastres i conflictes arreu –i també a casa–, aquests tres textos de Guimerà, aquesta seva prosa, no pot ser més vigent. Ara només falta que en feu la lectura… o la relectura.”

Aquesta tardor, dolça i rovellada, quan el jardí sembla una fulla morta que no acaba mai de caure, escrivia al meu quadern de notes frases fora del temps, dels esdeveniments, de la vida convulsa i escorxada de cada dia per intentar fer exercicis d’una serenitat perduda que creia que la lletra cal·ligràfica em podria ajudar a trobar com si fos la meva brúixola per un esser molt desorientat.

Escric en espiral, retorç, varii, prolifer, pràctic aquesta loquacitat que prové de l’alegria de fer girar d’una forma sempre nova la mateixa cosa.

Acceptava el món, a partir d’ara, i havia renunciat a transformar-lo.

No volia que els aires de l’època entrassin en els meus textos.

Si parl d’una forma diversa de mi mateix, és que em mir d’una forma diversa. Totes les contrarietats es troben en mi segons qualque gir, i d’alguna manera: vergonyós, insolent, cast, luxuriós, xerraire, taciturn, laboriós, delicat, enginyós, atordit, bondadós, mentider, veraç, docte, ignorant i liberal, i avar i pròdig. Vols reduir aquest remolí a una identitat estable? Error.

Havia bastit un blindatge potent contra les notícies, les informacions, els missatges, les xarxes asocials, el bla-bla-bla que m’atacava per totes bandes, que volia contaminar-me amb la seva estupidesa i banalitat, i havia aconseguit una certa pau com un redol de descans entre dues batalles quan els enemics beuen cervesa plegats i brinden per la vida i per l’amort.

No cercava cap mestre sinó només un amic perquè em fes companyia.

Sabia que l’amor és el més fondo de tots els lligams.

Tenia estratègies defensives personals: fer un herbari, estudiar la vida dels insectes, dedicar-me a la lectura intensiva, als somnis. Brodar detallades descripcions de fulles i flors o dels coleòpters que m’envoltaven era una feina voluptuosa que m’entretenia i m’ajudava en la invenció fantàstica pròxima al gran Novalis quan deia: “Nosaltres somiam el món i ens és necessari somiar més intensament quan això esdevé necessari.”

En els escriptors que estim sempre hi ha un moment en què una frase o un mot dóna cop en sec una tonalitat a la música, un sentit a la història de la seva contarella.

Em sent un Men in dark times –un home en temps foscs, segons la fórmula de Hannah Arendt, un individu qualsevol que no s’atura de fer una protesta ininterrompuda de la consciència humanista davant els crims de la història.

Qui diu menys, diu més!

En el fons tot és molt simple: he estudiat el mal que m’ha ensenyat el bé, i la mentida que m’ha ensenyat la veritat.

I voldria poder dir com mestre Claudel aquests darrers mots abans de la mort: Deixau-me sol, no tenc por!

Saps allò que aquest vertader subversiu que era l’amic Claudel va fer gravar damunt la pedra tombal?

Aquí reposen les restes i la semença de Paul Claudel.

Quins collons, sacs de semença, tenia aquest home que declarava que la seva pàtria era el desordre i l’enrenou, la sinuositat i el desviament.

Són aquestes frases alertes crítiques de seguretat dins la podridura general feta de l’explotació i l’assassinat dels humils, dels innocents i dels pobres?

Tot per aquí és cru, abrupte, salvatge, lluminós.

Ell, C. P., m’havia deixat camins amb bitllets petits a les voreres que em podien ajudar a mirar: viure en algun indret és bell quan l’ànima és a un altre lloc. A la ciutat, quan somiam el camp, al camp, quan somiam la ciutat. A tot arreu quan somiam el mar.

Quan veia els caminals bruts de fullaca negrosa i pudenta que la humitat de la pluja havia esclafat en caramulls asimètrics arreu arreu em semblava trobar-me en una gran venda d’ocasions perdudes.

Hi havia a qualque lloc un turó abandonat.

L’escriptura esdevenia un jardí d’aclimatació.

Ell gargotejava, amb la seva agudesa, mots alats: mirau, escoltau, sentiu el que té lloc en la intensa profunditat de la paraula.

No veis que aquestes línies, fins i tot en la seva puntuació, enclouen nombrosos misteris?

Seguesc escrivint damunt la plagueta d’aquesta herba verda del sementer que estim tant, i pos les comes i els punts amb els terrossos vermellencs.

Contra la bestiesa i la dolentia cal recordar que tots els que ho semblen són imbècils, més la meitat dels que no ho semblen.

No basta comprendre, cal també endevinar.

Què cal fer? Passar gust, lentament; actuar, de pressa!

Sé que hi ha instants com ara mateix en què les coses es posen a bategar davant els meus ulls astorats amb els moviments lentíssims d’unes ones en totes direccions que sembla que no s’acabaran mai.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2024/11/Closcadelletra-CDXLIII.mp3

La xarxa social Bluesky ha guanyat molta popularitat aquestes darreres setmanes perquè s’ha convertit en una de les alternatives principals a X. Molta gent se’n va de l’antic Twitter a causa de la deriva que va començar a notar-se ara fa dos anys, quan Elon Musk va comprar-lo. Els discursos racistes, xenòfobs i d’extrema dreta i els continguts violents han guanyat terreny i molts usuaris creuen que ja no es poden tenir debats calmats com abans. La gent ha fet confiança a Bluesky. Però, qui hi ha darrere i en què consisteix, aquesta xarxa social? De tot plegat, en parlem per videoconferència amb Rose Wang, directora d’operacions de Bluesky, que en desgrana algunes qüestions clau.

—Com esteu? Ja teniu més de vint-i-tres milions d’usuaris. Us ho esperàveu?
—Crec que hem tingut més usuaris durant el nostre primer any que Instagram i Twitter durant el seu. Naturalment, no ens ho esperàvem. Aquests darrers deu anys, no hi ha hagut un auge de noves xarxes social, com sí que ha passat en les aplicacions de missatgeria, i després hi ha TikTok. Però d’una xarxa social com la nostra, de trobar-te amb amics, feia temps que no passava. Estem sorpresos, tant nosaltres com tot el món. No podíem forçar que passés, sinó que els usuaris havien d’elegir-nos. I quan ets una petita empresa emergent i ningú no sap qui ets, a vegades et demanes: “Importa a ningú més, això?” I la resposta ha estat un sí rotund.

—Bluesky és el nou Twitter?
—Això depèn a qui ho demanis.

—L’aparença és idèntica.
—És molt semblant a Twitter. Jack Dorsey va començar el projecte amb un piulet, de manera que entenc molt aquesta connexió. Ens entusiasma pensar que, a final de l’any que ve, la gent ja no ho podrà comparar perquè veuran que som diferents. Perquè ara, quan la gent ens compara amb Twitter, és com comparar la televisió del 1950 amb Netflix. A X, hi ha pocs canals. A Bluesky, la situació és diferent. Hi ha molts canals diferents, els feeds es creen i, en realitat, són creats pels usuaris mateixos. En tot cas, Bluesky és encara més democràtic.

—Esteu d’acord amb això que es diu que l’extrema dreta s’apodera de Twitter?
—Diria que Twitter clarament ja no és una plataforma bipartidista. Ara és el megàfon d’un partit. No sé com canviarà amb el temps, perquè depèn de les opinions de la gent. Però per això mateix neix Bluesky, perquè tornis a tenir el timó del vaixell.

—Us ho demano perquè molta gent està farta que a Twitter aparegui contingut d’extrema dreta, imatges i vídeos violents…
—Bluesky es regeix per les nostres condicions del servei i les directrius de la comunitat. En aquests moments, no permetem la desinformació ni els discursos d’odi. Però hi ha coses que s’assemblen més a opinions que no retiraríem. Ací entrarien en joc les etiquetes de moderació que els usuaris poden fer servir. Si creus que hi ha desinformació, que no hi ha proves sobre fets, ho pots notificar. Això passa molt en política, i dóna més control als usuaris. És a dir, no han d’esperar que nosaltres com a autoritat central decidim què està bé o malament. Bluesky construeix una infrastructura per a una conversa mundial i oberta, i les eines permeten a la gent de crear les seves pròpies experiències. No construïm eines per a cap punt de vista polític en particular. No servim a la dreta ni a l’esquerra. Qualsevol usuari que vulgui tenir un diàleg saludable i que vulgui crear els seus espais hi trobarà un lloc segur.

—Per què creieu que la gent confia que a Bluesky hi haurà discussions més saludables?
—Hi ha unes quantes coses, però una de les filosofies de Bluesky és que nosaltres com a equip i l’empresa poden ser adversaris en si mateixos. No demanem a la gent que confiï en nosaltres, sinó en la nostra infrastructura. Això és com la democràcia. No t’agraden tots els presidents, confies en el procés, que d’ací a quatre anys hi hagi l’oportunitat d’elegir un nou dirigent. Hem obert la nostra aplicació, el nostre protocol, i pots portar les teves dades d’una banda a l’altra. La gent s’equivoca quan pensa que la tecnologia resol els problemes socials humans. Ajuda a habilitar que les persones es trobin entre si. Però si no tens les persones que són l’ànima de la festa, no serà una festa diversa. Bluesky és una cosa completament diferent d’Instagram, en què es publiquen continguts estètics. El contingut i la cultura són diferents. I, a més, no controlem l’algorisme i la gent es pot seguir. Les xifres de participació parlen per si soles. Això és sorprenent.

—Expliqueu-me una mica més què vol dir que estigueu descentralitzats. Hi ha gent que no ho acaba d’entendre.
—És molt complicat d’explicar [riu]. L’exemple que m’agrada fer servir és l’aplicació de cites Hinge, semblant a Tinder i Bumble. L’aplicació feia servir l’API [interfície de programació] de Facebook per ajudar-te a trobar coincidència amb els perfils. Qualsevol podia connectar-s’hi i mirar si feien coses semblants. És com dir, vinga, vull saber què mengen els amics, què llegeixen, què escolten. Facebook va tallar la connexió amb Hinge perquè no volia que hi hagués aquesta interconnexió. Amb Bluesky, el protocol és obert. Qualsevol pot continuar construint sense que hi hagi una centralitat. Els usuaris poden expressar què els agrada. Nosaltres, com a entitat de l’ecosistema, podem aprendre’n, però no podem tancar-ho. La gent ha d’entendre que en realitat no tenim tant de poder com la majoria de les altres xarxes centralitzades.

—Bluesky no és la primera xarxa descentralitzada. A Europa, Mastodon té molt de pes. I, en aquest cas, no s’identifica cap empresa darrere. En el vostre cas, sí.
—Mastodon té gent que ha treballat a ActivityPub [el protocol de desenvolupament]. Hi ha moltes diferències. La principal és el disseny. Crec que Mastodon és molt difícil d’entendre pels usuaris. Has d’anar a cercar servidors per agregar la informació, la gent que no és familiaritzada amb la descentralització es perd, gent que solament vol saber els gusts dels seus seguidors i trobar els amics. Nosaltres pensem en els usuaris finals, en els habituals, i també en l’experiència. Mastodon són sobretot comunitats petites. Recordo quan vaig provar d’unir-m’hi, quan tan sols tenia 500.000 usuaris, el servidor estava ple, en vaig haver de cercar un altre i em vaig perdre [riu]. Vaig trigar deu minuts a trobar una amiga que estava asseguda al meu costat. I jo li deia que no la trobava.

Rose Wang, en una imatge d’arxiu (fotografia: Stephanie Cowan).

—Quanta gent treballa a Bluesky i com us financeu? Veig que hi ha empreses de criptomonedes darrere.
—A l’equip hi ha vint persones i hem contractat vint-i-cinc moderadors de contingut. Tenim molts inversors, les empreses de criptomonedes no són les úniques que creuen que el futur són les xarxes descentralitzades, perquè aquest és el món que volen. També és pràctic perquè creuen que la tecnologia no s’ha de forçar als usuaris, sinó que ha de resoldre problemes. I també s’ha de deixar clar que invertir no vol dir que tinguin el control. Són dues coses separades. Per això Kinjal Shah és sòcia nostra. Entén la nostra visió descentralitzada més bé que la majoria d’inversors i no ens ha fet cap mena de pressió respecte de les criptomonedes. És qüestió de trobar un soci de pensament.

—Exploreu més línies de finançament?
—Sí, a final d’any llançarem les subscripcions de pagament, que no afectaran pas qüestions bàsiques. Seran més aviat qüestions estètiques, com ara personalitzar avatars, descarregar-se imatges en alta resolució, coses d’aquest estil. Insisteixo. Prioritzem els usuaris i no ens agrada forçar-los. La gent construeix l’ecosistema. Volem que els desenvolupadors, creadors i usuaris tinguin recorregut a Bluesky.

—Permeteu-me fer-vos una pregunta política. Creieu que l’administració de Donald Trump pot adoptar una posició hostil envers el vostre projecte?
—No en tinc ni idea, però hi ha gent que ha piulat coses negatives sobre Bluesky que té lligams amb l’administració de Trump, inclòs Elon Musk. Hi ha algunes pistes, però no és clar.

—Però us fa por?
—Por? No, gens. Ens preparem. No te’n donaré detalls, però tenim molts experts i cal deixar clar que no som un lloc per a fer un partit, sinó que volem que hi hagi converses sanes i que cadascú es pugui crear els seus espais. Això no vol dir que no hi hagi persones que donin suport a Trump o a uns altres presidents. El que diem és que, com passaria en qualsevol altre lloc, el nostre objectiu és el diàleg.

—Acabem. Amb una única paraula, com descriuríeu Elon Musk?
—Impredictible.

—Per què?
—Perquè estic segura que ho és [riu].

—Voleu afegir res?
—Un dels inconvenients de les xarxes socials és incorporar-s’hi. A Bluesky, posem l’accent en la comunitat. Només d’arribar-hi, trobareu un paquet d’inici interessant per a començar a navegar-hi.

Les dues famílies ens vam trobar a l’andana del tren, i vinga riure. Nosaltres, blanquets, rossets, d’ulls blaus. Ells, morenets, de pell fosca, i ulls negres com la nit. Abraçada de rigor (portem la canalla a la mateixa escola bressol) i broma de rigor: què diuen els blanquets, em diu el pare. I vosaltres, morenets?, responc rient. Mentre les dones se saluden, silenci tens de la resta de vianants, que no entenien la broma del color de pell, fins que van veure que érem coneguts. Els coneguts, sí, quina gran relació poden no ser. Gent que veus setmanalment, però amb qui la confiança no fa fàstic. Gent amb prou distància per a obligar-nos a ser educats, i davant qui ens esforcem a posar bona cara. No els plorarem, a aquests, i sort n’hi ha. Mentre el tren arribava el quart d’hora tard de rigor, ens vam posar al dia sota el Torreneules enfarinat, i ell em va explicar que optava a portar la cantina del bar de l’estació de Renfe, i jo, recordant els plats que cuinava a Ripoll, pensava, tant de bo li caigui a ell. I no només pels plats que cuina, sinó pel català que parla.

Un catalano-marroquí més que parla català, penso. I un punt més per a donar-li la cantina.

Un més, de fet, d’una llarga llista de catalanoparlants marroquins que em són coneguts, o quasi. La penso: tinc la F, mare d’un amic del fill gran, que parla un català impecable, filòloga d’àrab com és. Ella, i el seu germà, que treballa a Núria, i tota la seva família, començant per l’avi, i la seva boina calada. Penso en l’A, que treballa a la residència, que té un accent de Girona brutal. Penso en un dels jugadors de la UE Ripoll, l’An, que explicava com acompanyava la mare al metge, al banc, o a l’escola fent-li de traductor del català. Ahir parlava amb la mare. “I anem dos a un”, em va dir. Penso en un dels repartidors d’Amazon, que també és marroquí, i el català que gasta de Vic. Penso en el meu amic de l’ànima, mestre a la Plana, i la seva frase: “De vint-i-cinc alumnes, vint-i-tres marroquins. I de moment, el català, el parlen tots. Els darrers anys em fan patir, també t’ho diré.”

Amics, família, tota, coneguts, la xifra de marroquins amb qui ens parlem català aquí dalt, al Ripollès, és exactament aquesta: tots. No me’n falla ni un. No sé si puc dir el mateix d’uns altres col·lectius, nascuts al país inclosos. I tampoc sé si podria dir el mateix si visqués més avall del pont de la Cabreta. Els africans i el seu do de llengües sempre m’han fet enveja. En parlen més, i millor que jo. Els europeus som gent de tres, quatre, idiomes. Els africans ens doblen, diria.

Un cop has pres la decisió de considerar català qui el parla (i qui no el parla, no) la vida és molt més rica, lògica i planera. Tanco els ulls, i la meva gent, i el meu país, és un anunci de Benetton amb mil cares, mil pells i mil religions. Si ens diem bon dia, tots hi cabem, a casa, tu. I alabat sia Déu, i aquí pau, i després glòria.

És català qui parla català. Punt. I no li cal res més (que resi, blasfemi, vesteixi o es despulli com vulgui). Ara, si no el parla, però, no és català. Senyal que no li interessa, tu. Perquè… com us ho feu, la resta? Com distingiu el català del no català? Per naixement, per religió, per veïnatge, per pell, per sang, per no res, que no cal tot això? No ho sé. Ho trobo complicat, això vostre, i poc pràctic, tu. Això meu, trobo, és fàcil, entenedor i obert a tothom.

Aquests dies podem veure exposicions de tres artistes de la creació catalana internacional, que poden ser vistos, per les generacions que representen, en cadena històrica d’exilis i migracions: Torres-García – Roser Bru – Josep Iglésias del Marquet. Un dels mestres de l’art modern, amb etapes que van començar en la Catalunya noucentista de Prat de la Riba i va anar desenvolupant a París, Nova York i el seu Uruguai natal, Joaquim Torres-García (1874-1949) veu celebrats, a Barcelona, els cent cinquanta anys del seu naixement amb exposicions a dues de les galeries més historiades de la ciutat, la Dalmau, que la va tancar fa un mes, i la Parés, que l’ha obert aquest dissabte. Roser Bru (1923-2021), l’artista exiliada a Xile que allí i al continent americà és una de les figures preeminents des de fa temps, poc coneguda al seu país de naixement, el nostre, rep un cert reconeixement al Museu d’Art de Girona. Josep Iglésias del Marquet (1932-1989), poeta visual, pintor i crític d’art nascut a Lleida i viatger, és recordat, per fi, en una mostra, a la Virreina. Els ajunto tots tres perquè poden formar part d’una història de l’art pancatalà que es pot traçar des del punt de vista dels oblits.

Oblits dels museus públics de la capital, que, quan es tracta de moure peça amb altres museus públics forans o, encara més indicatiu del pa que s’hi dóna, amb les galeries privades, no en saben, no gosen, o no se sap què. La gran exposició de Torres-García al MNAC continua sent allò que se’n diu una assignatura pendent. Ara hi han posat el seu gra de sorra, com deia, dues galeries, les dues de gran reputació. La Sala Dalmau, sempre valedora de T-G, n’ha fet una mostra, i com qui diu amb ella no sols tancarà l’any aquest desembre sinó la seva existència, després de quaranta-cinc anys de continuada i sòlida activitat, recordant sovint el llegat del mestre T-G. La Parés ha pres el relleu de l’homenatge, centrant-se en el seu període inicial, del 1981 al 1934, quan Torres va passar del noucentisme a les avantguardes.

Tampoc no veurem al MNAC l’expo de Roser Bru. Anar a Girona no és cap problema, si és que no hi vius, però hauria estat molt bé que la poguéssim veure també a Montjuïc. D’aquesta artista de gran envergadura, de qui es pot ben dir que ocupa al seu país el lloc en l’imaginari col·lectiu del seu coetani Tàpies entre nosaltres, tenim una pintura al Museu Nacional, sí, però res més. Aquí podem veure algun dels seus quadres ara a Girona. Que no volgués canviar mai el seu nom de pila informa prou del lligam interior amb el país natal d’aquella noia que de petita ja va viure l’exili familiar a París durant la dictadura de Primo de Rivera i després la fugida de la dictadura amb què va acabar la guerra del 36. Les iconografies femenines, les reclamacions democràtiques i el viu sentit de l’americanitat llatina són els puntals d’aquesta gravadora i pintora que, ves, es considerava catalana i nosaltres, a tot estirar, la considerem xilena i com a tal, doncs, això sembla, sense gaire interès per a l’art i les seves ensenyances a les terres catalanes. Aquesta és la primera gran expo que se li dedica, tret d’una petitona al Palau Moja als anys 80, de poca entitat.

Iglésias del Marquet, per fi. El considero un dels meus mestres en la crítica i la crònica d’art, per com el trobaves, a les rodes de premsa, a disposició dels joves informadors que miràvem d’entendre el sentit del que les autoritats del cas ens acabaven d’enunciar, i una no sabia si creure-s’ho tot o no. Ell i Arnau Puig hi eren, disponibles per a conversar. Conversaven entre ells i tu hi aprenies. La petita i recollida mostra a la Virreina el recupera amb la mateixa discreció intensa i eloqüent que el caracteritzava. Pintures, collages, fotos, notes, crítiques, configuren un univers, a través dels viatges per Europa i Amèrica del Nord, sempre arrelat a la informació, al que passava al país i com ho transmetia la premsa escrita.

Tres exposicions (quatre, si vau veure la de la Dalmau) per a mirar i pensar què fa el país dels seus artistes.

[Tanco amb una notícia feliç: la Societat Musical d’Algemesí ha aconseguit el piano que us explicava la setmana passada que la gent de Pianos Vius els volia proporcionar. La col·lecta ha estat un èxit, segons em va fer saber el director de l’escola i de la seva banda de música, gràcies en bona part, assegura, als que em vau fer cas i us vau sumar amb mi a la col·lecta, gràcies a VilaWeb.]

Ex-magistrats i ex-fiscals del Tribunal Suprem espanyol, entre més personalitats, han presentat una querella contra Juan Carlos de Borbó per cinc delictes fiscals, entre el 2014 i el 2018. Un dels signants és José Antonio Martín Pallín (la Corunya, 1936), que en aquesta entrevista explica per què consideren que els delictes no han prescrit i per què la regularització de més de cinc milions d’euros va ser irregular. A més, li demanem pel cas Koldo i la resta de causes que esquitxen l’entorn del president del govern espanyol, Pedro Sánchez.

—La fiscalia va arxivar les diligències contra Juan Carlos fa uns dos anys i mig. Per què presenteu la querella ara?
—Alguns diran que anem tard, però tirar endavant una querella com aquesta demana temps. Hi ha molta gent implicada, un debat jurídic i cal que es fonamenti bé. El calendari polític, amb unes quantes eleccions, en què no hem volgut interferir, també ho ha endarrerit. Potser hem tardat, però els delictes contra la hisenda pública, entre el 2014 i el 2018, no han prescrit.

—I per què va arxivar-ho, la fiscalia?
—Això és llarg d’explicar.

—Digueu.
—Per primera vegada a la història d’Espanya, un monarca adquireix una fortuna tan descomunal, que fins i tot el New York Times va calcular que era de més de 2.000 milions. Encara esperem que surti algú a desmentir-ho. El 2020, la premsa, primer la internacional, en va publicar encara més dades, com ara el 100 milions de dòlars de l’Aràbia Saudita. La corrupció va assolir tal dimensió que la fiscalia no va tenir més remei que obrir una investigació.

—El març del 2022 es publica l’informe final…
—Té una seixantena de pàgines i és molt detallat. Fa un relat de totes les activitats que són l’origen de la fortuna. Més o menys comença el 2008 i allà apareixen delictes, com ara emblanquiment de capitals, tràfic d’influències i suborns per a pagaments al cap de l’estat que no s’incorporen al patrimoni nacional. A més, es detallen cinc fraus fiscals entre el 2008 i el 2012. Les quatre primeres es consideren prescrites perquè són delictes que prescriuen al cap de cinc anys…

—I el 2012?
—No havia prescrit. La fiscalia ho considera delictiu, però després afegeix que a Juan Carlos l’emparava la inviolabilitat.

—I la resta?
—El relat continua. El 19 de juny de 2014, Juan Carlos abdica. La situació era molt compromesa per a la monarquia. L’abdicació ho canvia tot perquè perd la inviolabilitat i passa a ser aforat davant la sala segona del Tribunal Suprem. I les defraudacions fiscals continuen apareixent, entre els anys 2014 i 2018.

—…
—I els fraus fiscals continuen apareixent, entre els anys 2014 i 2018. El nostre codi penal preveu que si es regularitza la situació, és a dir, si es paga el que es deu més els interessos, s’aplica l’excusa absolutòria, de manera que hi ha delicte, hi ha culpable, però s’eximeix la pena. Això sempre que es faci la regularització abans que l’Agència Tributària obri un expedient o hi hagi coneixement formal, i recalco això de formal, que la fiscalia o un jutge ho investiga.

—I ací s’agafa la fiscalia per tancar-ho tot.
—Sí, nosaltres pensem que no tenen raó. Al seu propi relat, la fiscalia entra en contradicció perquè diu que el 20 de juny de 2020 va avisar el representant legal de Juan Carlos, que va fer un avís de rebut, de l’existència d’aquestes investigacions, entre més qüestions per si es volia personar, saber-les o exercir el dret de defensa. En la notificació es parla genèricament d’activitats delictives i de més activitats amb importància tributària. Per tant, eren delictes contra la hisenda pública. Això ho entén qualsevol persona que sàpiga llegir. Set mesos després es fa la regularització. Juan Carlos ja sabia que les investigacions eren absolutament desfavorables i deletèries, però s’aprofita de la inactivitat de l’Agència Tributària i ve a regularitzar.

—No és vàlida la notificació de la fiscalia per a mantenir el cas?
—Nosaltres creiem que sí, però la fiscalia s’escuda en el fet que el codi penal exigeix una notificació formal i detallada, cosa que la jurisprudència del Tribunal Suprem no exigeix. A més, és impossible que ho sigui. La fiscalia no pot tenir mai informació detallada d’un contribuent perquè no pot fer inspeccions. En tot cas, pot tenir indicis i sospites que efectivament s’han produït, com he dit abans, activitats que podrien tenir transcendència tributària. Tanmateix, l’estiu del 2022, la fiscalia ho arxiva tot.

—La signatura final és la del fiscal anticorrupció en cap, Alejandro Luzón. Per què fa aquesta acrobàcia jurídica?
—Això li hauríem de preguntar a ell. L’informe el va elaborar tot un equip. Va començar Juan Ignacio Campo, que era el fiscal de sala que portava els afers econòmics. Però allà hi ha els noms dels quatre o cinc fiscals que hi van intervenir. Tot aquest equip és el que va tirar endavant. Juan Ignacio va morir el desembre del 2021, uns mesos abans d’acabar l’informe. I se’n va fer càrrec el fiscal en cap d’anticorrupció. Les raons per què ho va arxivar, ja les explicarà ell. De fet, ara tindrà l’oportunitat de fer-ho quan la sala li demani l’informe.

—No ha prescrit cap dels delictes?
—Cap. Hi podria haver discussió sobre la defraudació del 2014 perquè, com he dit i és sabut, l’abdicació és el 19 de juny. Una declaració tributària s’acaba el 31 de desembre. Podem establir que la base tributària és la meitat, quan deixa de ser inviolable. Però els delictes contra la hisenda pública es cometen quan es declara. La declaració del 2014 es va fer el mes de juliol del 2015. Com que es tracta de delictes agreujats, la prescripció és de deu anys. Per tant, la del 2014 prescriu el juliol de l’any vinent.

—Si s’admet la querella, quins passos vénen?
—El primer seria prendre declaració al querellat. No hi ha cap inconvenient que aquesta declaració es faci per videoconferència, tenint en compte que Juan Carlos és a Abu Dhabi. Llavors, si la sala continua apreciant que tenim raó, la investigació ja és feta. No hi ha res més a investigar. Amb les dades que hi ha, més allò que ell mateix va confessar, perquè una regularització és una confessió de l’existència del delicte, crec que el següent pas seria obrir el judici oral.

—I com pot acabar?
—Nosaltres defensem que la regularització no és vàlida, però sí que hi ha un atenuant molt qualificat perquè ha pagat les quantitats defraudades i els interessos. Això ho podria fer baixar fins de dos graus i acabar en una pena simbòlica de presó. En canvi, en la pena de multa demanem que es fixi el grau màxim que marca la llei.

—Què en penseu, de l’anomenat cas Koldo, que esquitxa el govern espanyol?
—En aquest cas, hi ha dues fases. I no ho dic per exculpar ningú. La primera es produeix en el marc de l’adquisició de màscares en ple esclat de la pandèmia. Tothom sabia que era un mercat persa. Quan eren carregades en un avió es descarregaven perquè hi havia algú altre que oferia més diners. És evident que hi va haver comissions. A més, tot el que té relació el ministre Ábalos sembla que la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO) ho té confirmat. Això seguia una línia d’investigació clara fins que, de cop i volta, apareix el tal Víctor de Aldama…

—És considerat el cervell de la trama.
—Ha implicat el president del govern i la seva esposa. No sé amb quines proves a part d’una fotografia i el famós rescat d’Air Europa. El primer és un absurd i el segon… Amb la pandèmia les aerolínies van perdre molt i la Unió Europea en va avalar els rescats. No solament es va rescatar Air Europa, també es van rescatar Lufthansa, KLM, Air France, TAP, etc. Que el preu fos excessiu o no, això ja és un problema que jo no entenc, però crec que no té cap matís delictiu.

—També implica més membres del govern espanyol en la visita de la vice-presidenta veneçolana Delcy Rodríguez.
—Diu que s’havia pactat una reunió amb Sánchez i que s’havia organitzat un sopar amb uns quants ministres, com ara l’ex-vice-presidenta Teresa Ribera. Ell haurà de donar els detalls de tot plegat. Aquest senyor, que sapiguem, no es dedica a l’hostaleria, per tant, es devia contractar un càtering o un establiment… Haurà de dir qui s’havia contractat, el dia, com es va avisar els ministres, etc. He estat fiscal durant vint anys i, a mi, aquesta història no em convenç.

—També hi ha els lliuraments de centenars de milers d’euros.
—Sí, unes quantitats fabuloses. Ho haurà de demostrar. Aquí, de moment, no hi entro.

—La setmana passada, hores després de declarar davant el jutge instructor del cas Koldo, Ismael Moreno, Aldama va ser alliberat de la presó de Soto del Real pel jutge Santiago Pedraz, que instrueix una altra causa per un frau milionari en hidrocarburs.
—Aquí hi ha un confusionisme que és una veritable aberració jurídica. Se sosté, per la majoria d’informants i de diaris que he llegit, que la llibertat es deu a la seva col·laboració o aportació davant el jutge Ismael Moreno en el cas Koldo. Això és rigorosament fals. Moreno no el tenia a la presó i no podia acordar-ne la llibertat. El tenia a la presó el titular del jutjat 1 de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, pel famós frau dels hidrocarburs de més de cent vuitanta milions d’euros. Pel que dedueixo, Pedraz, passés què passés en la declaració del cas Koldo, pensava de mantenir Aldama a la presó. Però què passa? Només hi ha una acusació, la fiscalia. I la fiscalia, sorprenentment, en opinió meva, en demana la llibertat i el jutge no té més remei que acordar-la. Són dues coses que s’han concatenat en el temps, però que consti que Aldama no és alliberat per la seva col·laboració en el cas Koldo. És alliberat perquè la fiscalia ho demana.

—Aldama ha aprofitat la llibertat provisional per fer una entrevista a la COPE i continuar empastifant Pedro Sánchez.
—Tot això que diu, que el president estava al corrent de tot el que feia Ábalos, per exemple, ho haurà d’acreditar. Ho pot dir a la COPE, però la resta de mitjans segurament es freguen les mans. Li queden moltes ràdios, si vol fer declaracions. Però ho haurà de demostrar.

—A part del cas Koldo, el govern de Sánchez té més fronts oberts, com ara la causa contra Begoña Gómez, el seu germà i el fiscal general de l’estat espanyol.
—Fins ara no s’ha concretat res en una condemna judicial. Som davant d’allò que una persona molt important de la fiscalia en deia un cop d’estat judicial permanent. Perquè això no para. El tema del germà és gairebé una fantasia perquè feia set anys que feia això i ara de cop recobra importància, quan tothom sabia la seva situació. Sobre l’esposa del president… Vull recalcar que es dedicava a l’ensenyament, no a vendre més de mil vuit-cents habitatges de protecció oficial a un fons voltor [com va fer Ana Botella]. I, per tant, és una activitat molt digna. A més, l’UCO ha dit que no hi ha res. Fa gràcia…

—Quina cosa?
—Hi ha molts comentaristes i tertulians que diuen que tot el que diu l’UCO sobre el cas Koldo i el fiscal general va a missa… Ara, quan es tracta de Begoña Gómez, l’UCO no serveix de res. Encara no hi ha cap informe final de la fiscalia en cap de les causes, per tant, ja ho veurem.

—Què en penseu, de la causa contra Álvaro García Ortiz?
—Em sembla un afer muntat sobre un veritable disbarat jurídic. És gairebé delictiu. Aquí hi ha un fet cert, incontestable. No hi ha revelació de secrets perquè abans de la nota de la fiscalia, la premsa explica que s’havia ofert una conformitat a Alberto González Amador, la parella d’Ayuso. Això no vulnera el dret de defensa.

—S’ha escorcollat el despatx del fiscal general.
—És una mesura insòlita, gravíssima, institucionalment. Això no és un problema o una disputa entre l’Álvaro i l’Alberto. No, no, no. Aquí el problema és que la fiscalia general de l’estat, ho poso entre cometes, perquè s’hi va anar amb autorització del Suprem, ha estat assaltada judicialment d’una manera tan desproporcionada que fins i tot pot tenir caràcter delictiu.

—Per què?
—Per l’ordre indiscriminada de buidar totes les dades del dispositiu que hi havia. El Suprem pot haver posat en perill la seguretat nacional. Em sembla un disbarat. És perillosíssim.

—La seguretat nacional?
—En entrar indiscriminadament a tota la informació que té la fiscalia general de l’estat, no solament parlem de la informació de les cinquanta fiscalies, sinó també d’anticorrupció, Audiència Nacional, etc. S’ha pogut posar en risc informació que no té absolutament res a veure amb el tema d’un contribuent que ha reconegut haver defraudat 350.000 euros.

—Per què creieu que el Suprem va acordar aquesta mesura?
—Tot apunta que era amb una finalitat política. L’efecte no és solament contra el fiscal, també és contra el president del govern. No voldria ser al lloc de García Ortiz. Ell, el conec personalment, té molt clar que és un atropellament judicial i que resistirà perquè això que li han fet no té cap mena de justificació.

—Abans d’acabar, us volia demanar per les possibles conseqüències judicials contra el govern de Carlos Mazón per la mala gestió de la gota freda.
—Ja s’han presentat unes quantes querelles. Penso que en aquests moments la cosa més important és la reconstrucció. Amb les dades que hi ha, sembla que han estat bastant negligents. En una democràcia, primer van les responsabilitats polítiques. El dret penal és l’últim recurs. Veurem si es pot establir una connexió de causalitat entre el seu comportament i els morts.

—Se’ls podria perseguir per homicidi imprudent?
—És una possibilitat. No vull anticipar judicis en aquest moment.