The Washington Post · Rachel Pannett

Quan un terratrèmol de magnitud 7,4 va sacsejar Taiwan abans-d’ahir, els residents del Taipei 101 –el gratacel més alt de l’illa– van ser protegits per un gran pèndol groc, situat al centre de l’edifici, que va ajudar a esmorteir l’impacte del sisme.

L’esfera d’acer, de 730 tones, és suspesa entre uns quants pisos a la part superior de l’edifici i pot ser visitada pel públic. De fet, l’observatori és una atracció turística popular de la capital de Taiwan, Taipei.

L’esfera es mou d’un costat a l’altre durant els terratrèmols o tifons que passen regularment per l’illa i absorbeix la força de qualsevol “oscil·lació violenta”, segons que explica la pàgina web del Taipei 101. Els enginyers de la instal·lació diuen que l’esfera és capaç de reduir el moviment de l’edifici d’un 40% durant un terratrèmol.

Les imatges captades per càmeres de la ciutat Taipei quan hi va haver el terratrèmol mostren que el gratacel, en forma de pagoda, pràcticament no es va moure. Les imatges captades per la càmera de videovigilància d’un altre edifici, en canvi, tremolen violentament.

El Taipei 101 va arribar a ser l’edifici més alt del món quan es va inaugurar l’any 2004, un títol que va ostentar durant cinc anys. Té 101 pisos, tal com el seu nom indica, i una altura total –incloent-hi l’agulla de la cúpula– de 508 metres.

L’edifici incorpora més elements dissenyats per augmentar-ne la resistència a les catàstrofes naturals, com ara 380 pilones clavades a gran profunditat. La més profunda s’endinsa fins a un llit de roca a uns 30 metres sota terra, cosa que segons la web del Taipei 101 “és com si l’edifici fos clavat sobre una placa tectònica”. L’energia de l’edifici és subministrada per dues subestacions, cosa que en redueix el risc d’apagades.

Taiwan, amb 23 milions d’habitants, és un país vulnerable als terratrèmols perquè és sobre la zona amb més activitat sísmica del planeta, coneguda com l’Anell de Foc. En el terratrèmol d’abans-d’ahir, el més fort que ha sacsejat l’illa en 25 anys, hi va haver 9 morts i més de 900 ferits. El 1999, un terratrèmol de magnitud 7,6 va sacsejar el centre de Taiwan i va matar més de 2.400 persones.

El Taipei 101 no és pas l’únic gratacel de Taiwan –ni del món– que fa servir sistemes d’amortiment per mantenir l’estabilitat, encara que és un dels pocs casos en què la instal·lació és a la vista i pot ser visitada.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Internet permet d’obtenir qualsevol producte a qualsevol hora del dia i de la nit els 365 dies de l’any. Certament, la possibilitat de tenir-ho tot a l’abast amb un sol clic afavoreix que es desenvolupi una addicció a comprar, sobretot, entre la població més jove.

“Com que ja no pagues amb diners reals, és a dir, no obres la cartera i veus els bitllets i les monedes, tens la sensació que no gastes”, alerta Francesc Perendreu, president de l’Associació Centre Català d’Addiccions Socials (ACENCAS). És a dir, no haver de pagar amb diners físics i tenir la possibilitat d’amagar-se rere una pantalla agreuja els casos d’addicció a la compra. “Abans, anaves a les zones comercials i hi veies molta gent amb bosses, ara hi veus molta gent passejant, però va sense bosses, perquè és molt més habitual comprar per internet”, diu.

Internet ho posa fàcil

Perendreu creu que la publicitat a internet, molt més segmentada i personalitzada segons l’usuari, ens fa més vulnerables de caure en el consum compulsiu: “La publicitat ens bombardeja constantment, i ens fa creure que necessitem determinats productes que realment no ens interessen”, explica.

També els influenciadors tenen un rol destacat en l’augment d’addiccions entre els més joves, segons que explica Perendreu. La publicitat que fan a les xarxes socials no és innòcua: “Els influenciadors i youtubers són els herois dels joves, i, com que vivim en una societat imitadora, volem comprar allò que té el nostre ídol, perquè volem ser com ell.”

Les aplicacions ens espien? Per què m’apareix publicitat sobre allò de què acabo de parlar?

Com es pot saber si algú és addicte a comprar?

Perendreu detalla que hi ha tres perfils de consumidor: el comprador social (seria qualsevol persona que compra per necessitat), el comprador problema (comença a comprar coses que no calen) i el comprador patològic (deixa de complir les obligacions econòmiques, com ara pagar el lloguer, i contrau deutes). D’aquesta manera, es pot parlar d’addició quan hom té la necessitat de mentir sobre els productes que compra.

Una addicció difícil de detectar?

El problema de l’addicció a comprar és que es percep com a “normal”. El nivell elevat de consumisme al qual estem acostumats fa que sovint costi de saber quan s’ha travessat la línia vermella. “Un addicte a les compres pensa que un ludòpata és un tanoca perquè no obté res, i que ell, en canvi, obté un objecte al qual donarà un ús”, subratlla Perendreu. Per això, tal com observen a ACENCAS, els qui tenen un trastorn tarden, de mitjana, entre tres anys i cinc a demanar ajut professional.

L’avantatge que té l’addicció a comprar respecte d’altres trastorns és que és visible: “Si obres l’armari i hi veus cinquanta bruses, t’adones que passa alguna cosa. Però si t’has gastat els diners en un joc d’atzar, pots mentir i dir que has fet un préstec a un amic”, explica.

Tot i que la normalització de les compres per internet ha canviat les regles del joc. Ara és molt més fàcil amagar aquesta addicció, diu: “Abans, veies com la persona se n’anava i tornava a casa amb un paquet, amb les bosses de la compra. Ara pots dir que et deixin la comanda a casa d’una veïna, a la botiga del costat, o que t’ho portin a l’hora que el teu company de pis no serà a casa.”

L’aplicació que han creat dos joves catalans per combatre l’addicció al mòbil

Les compres com a antidepressiu

Perendreu explica que comprar compulsivament és una manera de tapar mancances psicològiques i emocionals. “Es fan servir les compres com a antidepressiu”, diu. Sigui per amagar frustracions, pors o un sentiment d’insatisfacció. De fet, assegura que, més sovint que no ens pensem, darrere una compradora compulsiva, s’hi amaga una dona maltractada: “El maltractament psicològic és invisible, i l’addicció a les compres és la part visible, la punta de l’iceberg que es veu.”

Per tot plegat, Perendreu recorda que ser addicte a comprar no vol dir tenir la necessitat de posseir un objecte, sinó d’obtenir una sensació amb la compra: “Quan tu compres, l’adrenalina va pel teu cos, et sents poderós mentre tries què vols comprar i els dependents t’atenen de forma cordial. Et sents important.”

Sigui com sigui, per superar un cas d’addicció a comprar, cal detectar quin és el motiu de fons que ha portat algú a aquella situació. El període de tractament en aquests casos sol ser d’un any, de mitjana.

Violència masclista: com detectar-la i actuar

L’addició a comprar, una qüestió de gènere?

L’addicció a comprar no té gènere, però és veritat que les dones solen caure més en aquest tipus d’addicció. A més, els homes i les dones no acostumen a comprar compulsivament el mateix tipus de producte: ells adquireixen objectes de tecnologia i electrònica, i elles, perfums, sabates i roba. “He tingut aquí una dona que tenia 250 parells de sabates i homes que tenien quatre mòbils”, recorda Perendreu, tot i que afegeix que la manera de consumir dels joves trenca els esquemes que havia observat fins al moment.

Amb tot, Perendreu creu que, més que regular les xarxes socials, el que cal és educar. Sobretot, els adults: “L’educació sobre com consumir ha de començar pels pares. És la principal tasca que tenim.” Així, creu que és important que els adults entenguin què miren els seus fills a internet per poder posar límits al seu consum.

Raons per a endarrerir l’ús del mòbil: protegir la salut mental

Sempre recordo l’anècdota i qui me la va explicar. Va ser el polític Miquel Roca i Junyent, a qui em va tocar d’entrevistar per a un documentari. Vaig aprofitar els minuts previs a l’enregistrament per recordar-li que havia estat antic alumne seu als meus estudis de dret, i va fer memòria d’una facècia d’un dels seus mestres, el catedràtic de dret administratiu Josep Maria Pi Sunyer. Del doctor Pi Sunyer se n’ha escrit a bastament, perquè era un senyor de Barcelona proverbialment capacitat per a protagonitzar situacions paradoxals. Plançó de la nissaga de Roses dels Pi i dels Sunyer, era nét per part de mare del metge Francesc Sunyer i Capdevila, el metge republicà radical amic de Narcís Monturiol que va declarar la guerra a Déu a la tribuna del congrés espanyol durant el Sexenni, va protagonitzar amb el seu amic Francesc Caimó l’aixecament empordanès del 1869 i arribaria a ministre d’Ultramar de la Primera República espanyola. De tot plegat, en parla la darrera novel·la de Sebastià Alzamora, El Federal.

Embolica que fa fort, Sunyer dit el gran –tenia un germà homònim anomenat “el petit”– va casar dues de les seves filles amb sengles nebots seus, amb els quals la descendència del patriarca federal es va disseminar amb el cognom històric de Pi Sunyer, entre el nostre home –nascut a San Nicolás de los Arroyos, a l’Argentina– i els seus cosins Carles, Jaume i August, que farien, com ell, una notable carrera. Resulta que havent trencat el destí mèdic, el jove que havia començat com a mecanògraf a la diputació va arribar a ser secretari municipal de Barcelona quan el seu cosí n’era batlle. I així arribem a l’anècdota que em va relatar, tot murri, Miquel Roca. Resulta que el 6 d’octubre de 1934, quan els militars van entrar armats fins a les dents i bomba en mà a l’ajuntament i van haver detingut tot el consistorial, s’hi van trobar el doctor Pi Sunyer. Un dels militars el va apuntar i li va dir que n’havia estat alumne a la universitat. Mort de por, el professor va preguntar si l’havia aprovat. Quan el soldat va baixar l’arma i va dir que havia obtingut un notable, Pi Sunyer tenir una revelació. “Em vaig jurar a mi mateix que no suspendria mai ningú. Un aprovat et pot salvar la vida”, explicava del llit estant, a noranta-cinc anys acabats de fer, a la malaguanyada periodista Montserrat Casals, en un perfil que li va dedicar. “Ja els suspendrà la vida”, recordaven centenars dels seus alumnes.

Acte de commemoració del cinquè aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola. D’esquerra a dreta: Pompeu Fabra, president del Patronat de la Universitat Autònoma; Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Carles Pi i Sunyer, batlle de Barcelona, i Pere Bosch Gimpera, rector de la Universitat de Barcelona. 17 d’abril de 1936 (fotografia: Arxiu Fotogràfic de Barcelona). La universitat tancada per la grip i uns professors bacallaners

El cert és que la memòria dels antics professors no és tan grata com ho va ser la dels alumnes del vell doctor Pi Sunyer. Com que tractant-se del meu Mirador, no podia faltar l’obligada cita planiana, no em puc estar de recordar de quina manera evoca els seus anys d’estudi l’escriptor als seus llibres. És cert que, per sempre més, la Universitat de Barcelona formarà part d’una de les arrencades literàries més cèlebres de les lletres catalanes –“Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”–, però el retrat del seu claustre és demolidor. Tots els lectors del Quadern gris deuen recordar el retrat que dedica al catedràtic de lògica fonamental Josep Daurella i Rull i comerciant a l’engròs de bacallà del barri de Ribera: “Era, a més a més, tomista de mentalitat. Seria potser una mica arriscat d’afirmar que el doctor Daurella explicava el tomisme. No. No n’hi havia pas per a tant. Explicava els ossos del tomisme –i encara els més pelats i escurats–, el tomisme momificat. Però això sí: érem feliços, intensament feliços, i mai no us podríeu figurar el gust que dóna viure transportat a l’època anterior a Galileu, a Newton i a Descartes. Quin benestar! Quina cucanya! Sí. Jo puc dir que he estat feliç, que la meva felicitat durà un curs acadèmic –un trist curs acadèmic!– i que de llavors ençà la meva vida ha transcorregut dins una buidor irreparable. Si alguna cosa pogué només enterbolir la meva felicitat fou pensar que aquell impressionant senyor em podia a fi de curs suspendre d’una manera absolutament fonamental amb les seves delirants explicacions.” El seu col·lega Agustí Calvet, Gaziel, que també el va tenir d’alumne, recordava la contradicció entre el modus vivendi principal de qui arribaria a degà, vice-rector i senador del regne, i la seva dedicació acadèmica: “Probablement es tractava d’una d’aquelles deixies de la incerta joventut, quan l’home cerca fortuna i malda per situar-se a la vida. Potser influïa també, en un tan gran bacallaner com ell, el prestigi de ser catedràtic, per esborrar així, amb un perfum d’espiritualitat, la fortor salada del peix en conserva.” Fos com fos, a Gaziel, les classes del doctor Daurella li van fer perdre la fe en la universitat barcelonina. Pla ja es va procurar una educació a l’Ateneu Barcelonès.

El mite del creuer universitari per la Mediterrània

Quan Pla i Gaziel eren pàrvuls, s’havien creat els Estudis Universitaris Catalans, com a resposta a la negativa del rector Rafael Rodríguez –pare de qui seria el fundador del RCD Espanyol– a acollir el primer Congrés Universitari Català. Tot just en aquella època en què els homenots eren tot just homenets, la diputació de Prat de la Riba primer i, posteriorment, la Mancomunitat, maldaven per formar nous professors universitaris al marge del sistema universitari centralitzat, que fins ben entrat el segle va fer que generacions de doctorands haguessin de passar per Madrid per llegir les seves tesis. No seria fins a l’arribada de la Segona República espanyola i la creació de la Universitat Autònoma de Barcelona que arribarien a les aules universitàries personalitats com ara Pompeu Fabra, Carles Riba, Jordi Rubió i Balaguer, Ferran Soldevila, Josep Trueta, Alexandre Galí i Lluís Nicolau d’Olwer, que fins llavors no havien tingut accés als centres universitaris.

Vicens, Sobrequés, Díaz-Plaja i Valentí, a bord del Marqués de Comillas (fotografia: Fons Guillem Díaz-Plaja).

El record dels alumnes de les facultats de la primavera republicana és tan dolç i efímer com fou aquell període, i no se m’acut cap imatge més gràfica que el mitificat creuer universitari per la Mediterrània del 1933, a bord del vaixell Ciutat de Cadis de la companyia Transatlàntica, que va acollir uns joves Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Amàlia Tineo, Mercè Muntanyola, Joan Maluquer de Motes, Julián Marías, Antonio Tovar i una parelleta que es formaria llavors, Jaume Vicens Vives i Roser Rahola. Menys conegut és el creuer a Amèrica de l’any següent, on va tenir un paper destacat el joveníssim professor Guillem Díaz-Plaja, que ja havia viatjat en l’anterior edició mediterrània, i on, a banda de Vicens, també s’hi afegirien Eduard Valentí Fiol i Santiago Sobrequés. S’havien previst més viatges, com un a l’Extrem Orient, però, com tantes coses més, tot s’esfondrà el juliol del 1936. Abans que el braç potent de les fúries aterrés la ciutat d’ideals que volíem bastir, a l’edifici central de la Universitat de Barcelona encara van tenir temps de casar-s’hi Vicens i Rahola davant el rector i conseller Pere Bosch i Gimpera, i de llegir-hi, sota les bombes, la seva tesi sobre Nausicaa el poeta Carles Riba.

Alumnes mestres i mestres alumnes

Amb mig professorat mort, a l’exili o depurat, la universitat va trigar a reconnectar alumnes i mestres. Eren els temps eixorcs que es va trobar aquella alumna de l’Institut Escola anomenada Maria Aurèlia Capmany quan va aterrar a les aules universitàries, on es guardava buida la cadira de l’Estudiante Caído. Però els alumnes no van deixar de ser-ho, i van convertir les facultats en espai de democràcia, de compromís, de lluita, però també d’amistat, companyonia, d’enamorament, sempre que els grisos els ho permetessin. Tancades al paranimf, assalts al rectorat, retrats de Franco voladors, convertien els estudiants en un enemic més del règim, i els professors més implicats i solidaris amb els seus alumnes eren destituïts o dimitits. El règim ho va voler resoldre creant una universitat a l’extraradi de Barcelona, però no va preveure que fins i tot a les taules del bar El Mesón de Sant Cugat es podien congriar mestratges memorables, com ara els de Gabriel Ferrater.

Una aula presidida pel crucifix i, al costat, els dos “lladres” (fotografia: Arxiu de la Universitat de Barcelona).

Pensava en tot plegat ara que em toca a mi de començar a fer de professor universitari a les aules de la Universitat Pompeu Fabra, davant un auditori de joveníssims estudiants –en què elles són majoria–, que s’obren camí tímidament, però amb tota l’energia dels divuit anys. No sé pas si el dia de demà recordaran alguna cosa del que els vaig ensenyar. No aspiro a tant. Ni tan sols aspiro al fet que em recordin per un acudit o l’altre sense gràcia que els hagi pogut explicar. Només m’agradaria que, tot aprenent a ser-los mestre, els pogués ajudar a fer que, en el futur, la vida no solament no els suspengués, com creia fatalista el doctor Pi Sunyer, sinó que els aprovés… i, si pogués ser, amb excel·lència. Perquè, com em deia Josep Maria Esquirol fa pocs dies quan el vaig entrevistar a propòsit del llibre L’escola de l’ànima, “quan les coses van bé, la figura del mestre i l’alumne coincideixen. L’alumne és qui va creixent –literalment, que es va elevant–, i com que la maduresa no s’acaba d’assolir mai del tot, el bon mestre sempre és alumne i l’alumne, si madura bé, esdevé mestre per als altres”.

Anna Fontcuberta i Morral (1975) serà la primera rectora de l’Escola Politècnica Federal de Lausana (EPFL), la prestigiosa universitat suïssa d’on surten els enginyers del país. El mandat de Fontcuberta començarà el gener de l’any que ve. Filla de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), és llicenciada en física a la Universitat de Barcelona (UB) i doctorada a l’Escola Politècnica de Palaiseau (Illa de França, estat francès) amb una tesi sobre els materials semiconductors, la seva especialitat. Aquests materials, com ara el silici, són bàsics per al funcionament dels ordinadors, els satèl·lits i els panells solars, per exemple. Fontcuberta, que parla català, francès, alemany, anglès i espanyol, va cofundar una empresa als Estats Units que millorava els materials usats als satèl·lits. La doctora Fontcuberta atén VilaWeb per Zoom d’un aeroport estant per parlar de física i dels seus orígens.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare, abans de tenir-me a mi, feia de secretària. Després ho va haver de deixar perquè no hi havia estructures de suport. La meva àvia treballava. I quan jo tenia disset anys, el meu pare es va quedar sense feina. I la mare es va posar a treballar en una peixateria d’un supermercat.

—I el pare, de què treballava?
—Va començar enginyeria tècnica industrial, però no la va poder acabar per problemes de salut a la família. I va fer feines molt tècniques, però sense el títol.

—I per què acabeu estudiant física, vós?
—Perquè és el que m’agrada més. I pensava que estudiant física sabria com funciona el món i l’entendria.

—I dècades després, heu entès com funciona?
—No. Però no hi ha res com ser jove, i pensar com els joves.

—El vostre camp d’estudi en la física, si me’l poguéssiu resumir, quin seria?
—Els materials semiconductors. Semi vol dir “meitat”. Vol dir que són materials que poden ser aïllants (que no deixen passar corrent) o conductors (que deixen passar corrent). Depèn de què els fem. Per exemple, als xips que tenim al mòbil, al cotxe o a l’ordinador, hi ha transistors. Deixen passar corrent o no segons la tensió que hi apliquem. Aquests materials són com aixetes.

—I sempre és corrent elèctric, allò que deixen passar? No condueixen calor, per exemple?
—També condueixen la calor, però no n’hi ha aplicacions de moment.

—Aquests materials són sempre naturals o els inventem, com ara el plàstic?
—El semiconductor més útil és el silici, que es fabrica a partir de la sorra de la platja. La sorra de la platja és l’òxid de silici. Si en treus l’oxigen i la purifiques, n’anul·les les impureses, es fa el silici. Uns altres semiconductors més sofisticats sí que els fabriquem de manera artificial. Per exemple, en els satèl·lits tenim arsenur de gal·li com a cèl·lula solar, com a panell solar. Aquest material és molt més car.

—I quines aplicacions hi ha, dels semiconductors?
—Els transistors als xips, sensors i detectors de llum (com als ascensors), LED (que fan la il·luminació molt més eficient), làsers, plaques solars…

—Quin va ser el tema del vostre doctorat a l’estat francès?
—El doctorat era sobre un tipus de silici que permetia de fer cèl·lules solars, els panells solars, d’una manera molt més barata. Miràvem d’organitzar els àtoms de manera que l’absorció de la llum fos més eficient. A més, podíem fer servir molt poc silici, de manera que podíem fer panells solars flexibles i molt més lleugers.

—Aquests materials semiconductors s’acabaran?
—El silici no ens l’acabarem. El que es pot acabar, per exemple, és l’indi. En una cèl·lula solar, en un panell solar, no només és important el silici, que absorbeix la llum i la transforma en corrent. També és important de col·lectar el corrent. I l’elèctrode col·lector, el que toca el sol, ha de ser transparent, perquè, si no, la llum no arribaria a la cèl·lula. I aquest elèctrode transparent és un compost, un òxid d’estany i d’indi. I d’indi n’hi ha molt poc. D’això sí que n’hem de trobar alternatives, perquè s’acabarà algun dia. Aquest compost també és el que hi ha a les pantalles dels ordinadors. Avui dia quasi tot funciona amb sensors i electrònica connectada, tot això fa servir semiconductors. A més, parlem de la importància en augment de la intel·ligència artificial. La IA fa servir ordinadors superpotents que consumeixen moltíssima energia. Aquí, la tecnologia semiconductora és clau. I també és clau d’on surt l’electricitat per fer-los funcionar, tinc entès que Amazon i Google procuren fer servir el 100% d’energia renovable.

—Quin és el gran canvi que heu vist en els semiconductors durant la vostra carrera?
—El gran canvi va ser quan la Xina va decidir d’invertir en panells solars, en la cèl·lula solar. Abans tots lluitàvem perquè costés un dòlar el quilowatt hora. Doncs ara som a 0,05. I això va ser gràcies a la gran inversió de la Xina. Ha estat un canvi brutal.

—Per què?
—Perquè això ens permet a tots de poder comprar cèl·lules solars, panells solars, a casa nostra, i ser gairebé autosuficients des del punt de vista energètic. El preu de la tecnologia depèn del volum que fabriquis. Com més fabriquis, més barat. La Xina va invertir-hi molt. Moltes tècniques de fabricació que volien fer les cèl·lules més barates van esdevenir obsoletes, perquè la tecnologia portadora va esdevenir molt barata. Va ser un canvi bastant gran que va passar cap al 2008.

—I canvis futurs, quins podria haver-hi?
—Pot ser que, amb la demanda constantment en augment de panells solars, acabem necessitant més tecnologies. En el tema de l’electrònica, un altre gran canvi és que els xips semiconductors es fan servir per a tot, perquè tot és connectat amb tot. Els cotxes en són plens, tot és ple de sensors. Ho vam veure durant la crisi de la covid: amb la crisi de semiconductors, no ens arribaven cotxes. No sé com acabarà, això. I la intel·ligència artificial es nodreix de xips molt potents. Hi haurà un moment en què suposo que arribarem al límit de què podem fabricar, perquè necessita molta energia. Serà interessant de veure què passa amb tots aquests ordinadors que fan anar la intel·ligència artificial.

—En aquesta tecnologia dels panells solars, la Xina va primera, els Estats Units, segons, i Europa anem tercers. És aquest, l’ordre?
—Sí. Depenem molt de la fabricació de panells solars a la Xina. És una llàstima, però és així. Bé, llàstima per a nosaltres, que almenys han fet que puguem tenir accés a aquesta tecnologia.

—El vostre camp d’estudi té una aplicació directa i immediata? Lluny de la física vista com una cosa molt abstracta.
—Sí, és una mica la idea que alguna gent té, que els físics són una mica en un altre món. Però no és així. Els físics en general som gent molt pràctica. De fet, la gent que estudia física aprèn a solucionar problemes, a estructurar el problema, veure quines són les bases que necessites per a afrontar-lo i resoldre’l. Som gent que sabem resoldre enigmes. I sí, hi ha els teòrics, els físics que estudien la teoria de cordes, de l’univers, però, fins i tot en aquest cas, necessiten instruments molt avançats que tenen aplicacions també per a nosaltres.

—Si ho he llegit bé, vau ser cofundadora d’una empresa que es deia Aonex, als Estats Units.
—Aquesta empresa té a veure amb les cèl·lules solars més eficients fetes d’arsenur de gal·li o fosfur d’indi, les que són als satèl·lits, que són fetes de materials que són molt més eficients (i molt més cars). Nosaltres vam fer una tècnica en què podíem fer servir mil vegades menys de material que amb la tecnologia estàndard. I significava crear una làmina, i posar-la en qualsevol substrat que pogués aguantar-la. Així podien ser panells flexibles. Vam fer una tecnologia que ens permetia de fer servir molt menys material, abaratir aquests panells i que fossin molt més eficients.

—Això és la vostra tesi doctoral, usar menys material. Vau convertir la tesi en una empresa? És això?
—La meva tesi doctoral era sobre el silici, una altra forma del silici, però no deixava de ser silici. En aquesta empresa els materials eren els més sofisticats, els que es fan servir en els satèl·lits. Jo vaig contribuir a crear-la, i al cap d’un any vaig tornar cap a Europa. L’empresa es va vendre al cap de tres anys a una companyia de l’MIT. Les patents les va comprar Philips.

—Ara us han nomenat rectora de l’Escola Politècnica Federal de Lausana.
—A la nostra universitat es diu president, a les cantonals es diuen rectors. Però realment la funció és molt semblant.

—Per què es diu que és tan important aquesta facultat de Lausana de què sereu rectora?
—És una de les dues universitats politècniques finançades pel govern suís, per això es diuen federals. I realment aquestes facultats –la de Lausana i la de Zúric– són el motor de Suïssa per a la innovació. Aquí formem els enginyers. Aquest és un país molt tecnològic, molt innovador, i la mà d’obra la formem nosaltres.

—Sou la primera dona que arriba al càrrec.
—Aquests darrers anys ha augmentat molt el percentatge de dones professores. I s’ha creat una cultura molt col·legial, també entre les dones. Hi ha un ambient molt bo a la universitat, i les dones agafen més responsabilitats. Hi ha hagut moltes vice-presidentes. És una cultura que permet que les dones vagin avançant.

—Vaig entrevistar un metge que em va dir que a la Facultat de Medicina actualment hi ha més noies que estudien medicina que no pas nois. A la vostra facultat, dels estudiants, quin percentatge hi ha de nois i noies?
—Hi ha un 30% de noies en total de la universitat. I de professores, un 16%.

—Quan vós estudiàveu, quin percentatge hi havia de noies a la Facultat de Física?
—No t’ho puc dir exactament, però diria que un 40% de noies. Els nostres veïns, els enginyers industrials, tenien molt poques noies, però a física, força.

—Teniu doble nacionalitat: suïssa i espanyola. Voteu a tots dos llocs? O només en un?
—Voto a tots dos llocs.

—Seguiu la política catalana?
—Sí, ho segueixo. Però quan veig les trifulgues, intento d’allunyar-me’n una mica perquè penso que, a vegades, les coses podrien fer-se d’una manera més constructiva.

—En el camp científic, quin consell donaríeu perquè es poguessin millorar les coses a Catalunya?
—Donar recursos a la gent jove. Tenim centres de recerca que són pioners, que es van crear fa una vintena d’anys, i que han aconseguit molta projecció internacional. Continuar impulsant aquests instituts i, sobretot, ajudar la gent jove. La gent jove té idees. Tenim gent amb molt de potencial i val la pena donar-los els mitjans.

—Ara que sereu rectora de la facultat de Lausana, quin serà el vostre objectiu? Què voldríeu assolir?
—Com que el president actual encara hi serà durant nou mesos, encara no vull parlar de plans. No vull eclipsar allò que ell vol fer, que encara vol acabar moltes coses.

—Voleu dir res que no hagi demanat?
—Vull dir a la gent jove que faci tot allò que pugui per aconseguir els seus somnis i que no tingui por. Que val la pena esforçar-se per aconseguir tots els somnis.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors

Els espanyols tenen una manera ben curiosa de relacionar-se amb l’ONU, ignore si és perquè encara pesa en la memòria col·lectiva el fet que no van ser acceptats quan es va fundar.

Pot ser una mena de trauma col·lectiu que perdura: l’ONU va deixar-ne fora Espanya durant deu anys, gràcies a la digna intervenció de Mèxic i Austràlia, que ho van proposar a la Conferència de San Francisco, i a la posició de Stalin, Churchill i Truman, que van fer una declaració conjunta en què deien que Espanya no podia ser membre de la nova organització per raó de la seua “associació estreta amb els països agressors”. Després encara arribaria la magnífica resolució de l’Assemblea General, la condemna més solemne del règim franquista feta mai a escala internacional. Una condemna que causaria una gran concentració franquista a Madrid i aquell famós i patètic eslògan de “Si ellos tienen ONU, España tiene dos”. Un eslògan que sembla que ha romàs en el subconscient col·lectiu i que encara marca aquesta manera peculiar de relacionar-se amb l’organització.

És veritat que la guerra freda i els interessos militars dels Estats Units canviarien la visió del règim de Franco i, amb el pas del temps, el 1951, Espanya hi seria acceptada. Però la sensació és que sempre ha romàs una mena pòsit estrany allà al fons, una manera molt singular d’entendre què és l’ONU i com funciona.

I així, ahir, Pedro Sánchez va sorprendre tothom anunciant de manera ben teatral que portaria a l’ONU les mesures contra la llei de memòria històrica que van aprovant governs del PP o del PP i Vox, com ara el Consell de la Generalitat Valenciana i el govern de les Illes. I, és clar, és una manera ben curiosa de tractar les Nacions Unides.

Encara que se’n diguen “nacions”, l’ONU integra estats, i per això mateix generalment tots els governs, siguen del color que siguen, assumeixen que representen tothom que hi ha al seu estat i no solament una part. Tanmateix, els espanyols, i molt en particular els socialistes, tenen el costum estrany de ser estat quan els convé i no ser-ho quan no.

I la polèmica d’ahir n’és un exemple magnífic. Pedro Sánchez se’n va a l’ONU, amb tota la barra, a denunciar el PP i Vox perquè no respecten la memòria històrica. I per què dic que amb tota la barra? Doncs perquè fa anys, dècades, de fet, que l’ONU denuncia la impunitat del franquisme i molt especialment que encara hi haja més d’un centenar de milers de desapareguts en les fosses i els vorals de les carreteres. I Sánchez no hi ha fet res.

Cal recordar que l’ONU va saludar amb entusiasme i com un gran pas endavant l’aprovació de la llei de memòria històrica, l’any 2007, i va recollir l’esperança que l’estat espanyol, finalment, decidís de recuperar tots aquests cadàvers i dignificar-los. Però ja han passat disset anys i tots sabem que els cadàvers dels republicans continuen sota terra sense identificar i no hi ha cap intenció real que mai siguen recuperats i, encara menys, dignificats.

Però alerta amb la dada. Per si no n’hi hagués prou, resulta que, d’aquests disset anys, els socialistes n’han manat onze. I no han fet res. Engrunes, en tot cas. Res de substancial que canvie la història. Però ara va i resulta que, de manera grandiloqüent, ells mateixos se’n van a l’ONU a clamar per la memòria històrica. I què voleu que us diga? És que cal tenir molta barra. Molta.

 

PS1. Ahir era dijous i, després d’un parèntesi d’una setmana, va tornar La tertúlia proscrita. Ja en pre-campanya, ja immersa en les polèmiques electorals. La podeu veure en vídeo.

PS2. Joan-Ramon Laporte és una de les veus expertes en epidemiologia dels medicaments i farmacovigilància més conegudes del país. Acaba de publicar Crònica d’una societat intoxicada, en què aborda de manera molt detallada la sobremedicació i la polimedicació de la societat catalana, els efectes adversos dels medicaments i el consum acrític que se’n fa a molts països. De tot plegat n’ha parlat amb ell Clara Ardévol en aquesta entrevista interessant.

PS3. Demà a les onze farem a Perpinyà la quarta sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. Serà al Casal i hi sou tots convidats. La cinquena sessió serà a Andorra, el 25 d’abril.

“La gran ha començat a anar a l’institut aquest any”, em deia un amic gironí mentre fèiem el cafè per Nadal. “Podíem triar entre dos centres, i ens vam equivocar: el que vam escollir només té un pati, o sigui que la nena surt a dos quarts de tres, i arriba tan cansada a casa que no té ni ganes de dinar.”

La normativa de la Generalitat indica que, “amb caràcter general, la recomanació és incloure un descans de com a mínim quinze minuts cada dues hores d’activitat lectiva i, en tot cas, de trenta minuts cada tres hores”. Aquesta segona opció s’ha estès força, i és la que apliquen molts instituts per a aconseguir plegar a dos o tres quarts de tres del migdia: tres hores seguides de classe, amb només cinc minuts de descans entre una matèria i una altra, trenta minuts de pati, i tres hores més de classe. I normalment sense l’opció de sortir de l’aula, perquè moltes direccions tenen la missió d’impedir que els alumnes voltin sense supervisió.

Tots plegats, mestres, adolescents i famílies, ho hem normalitzat, però és un règim gairebé marcial que impedeix funcions tan bàsiques entre els joves com el moviment corporal, la socialització o els moments de desconnexió. Em sembla que part del fracàs escolar ve d’aquest fet, la impossibilitat de molts alumnes d’adaptar-se a una estructura escruixidora, i més després d’una primària cada cop més laxa.

Ara bé, això vol dir que hauríem de recuperar les classes a la tarda, com es feia fa dècades? Aquí potser hem de recordar que el nombre d’hores lectives dels alumnes de secundària catalans (i espanyols, perquè la decisió ve de Madrid) és superior a la de la resta de països europeus. La normativa marca que cal fer 30 hores de classe setmanals a l’ESO i el batxillerat, i si ho multipliquem pels 175 dies que té el curs, ens surten 1.050 hores anuals (xifra que també recullen les dades de l’OCDE). Ara bé, hi ha molt pocs països amb una secundària obligatòria que passi de 1.000, i molts no arriben a 900.

I ara permeteu-me que us parli de la meva experiència. Fa més d’una dècada i mitja que sóc professor de batxillerat a Noruega –aquí els dos trams de la secundària van separats–, o sigui que conec bé el model que seguim al nord, i quines conseqüències té.

En primer lloc, el nombre d’hores lectives a la secundària obligatòria i a primer de batxillerat és molt més baix, 874 hores anuals, però a banda el curs té 190 dies lectius. Dit d’una altra manera, els meus alumnes fan 176 hores menys que els catalans en un curs tres setmanes més llarg. Fent els càlculs, són 22,5 hores setmanals –o sigui, els mateixos 30 blocs d’assignatures dels horaris catalans… però de 45 minuts, no de 60.

Per entendre-ho millor, aquest és l’horari dels alumnes de primer de batxillerat que tinc enguany, un dels cinc grups de primer que hi ha al meu institut:

Si us hi fixeu, i és el més habitual a Noruega, cada dia hi ha nou blocs de 45 minuts, un dels quals es fa servir per dinar (allò que a Catalunya en diríem “el pati”). Sempre hi ha pauses de cinc o deu minuts entre blocs, i per tant els alumnes mai no han d’estar asseguts a la cadira o dins l’aula més de tres quarts d’hora. No es fa gairebé mai una hora aïllada de cada matèria, sinó dues o tres de seguides, i això permet començar amb l’explicació del docent i després que els alumnes facin treball individual o en grup (i les avaluacions poden ser més llargues). Les hores d’entrada i sortida són irregulars perquè l’horari conté 40 blocs setmanals i ells només en tenen 30 d’ocupats (als cursos següents en són 35). Això, amb nanos de setze anys, no és cap problema, i a més evita un col·lapse a les vuit del matí i que l’edifici sigui ple tota l’estona.

L’efecte d’aquest model és evident: amb menys hores docents i moltes més pauses (entre 55 i 90 minuts de descans diari), tothom viu més relaxat, i es pot treballar amb més eficàcia. De fet, no implica cap reducció de continguts respecte dels plans d’estudis catalans. Ara algú em dirà que això és possible perquè els adolescents noruecs són més “tranquils”, però potser és a l’inrevés, i la calma els ve de no tenir un règim escolar tan estressant.

Segons els estudis internacionals, el nombre d’hores lectives dels alumnes noruecs durant els deu cursos obligatoris no sembla que tingui cap efecte sobre els resultats finals, comparat amb els països que en tenen més. Això sí, en l’etapa postobligatòria es compensa: Noruega és dels pocs estats que allarga el batxillerat fins a tres anys (quan els catalans comencen la universitat els joves noruecs encara són a l’institut), o sigui que els que trien aquesta via cursen unes 900 hores addicionals.

L’escola sempre és un reflex del model social, i Catalunya no n’és pas cap excepció: totes les dades indiquen que al cap de l’any es treballen moltes més hores que al nord d’Europa, però que la productivitat és menor –dit d’una altra manera, que ser al lloc de feina és molt més important que treballar. I això també passa als nostres instituts. No dic en cap cas que calgui copiar el model noruec, que a més ve marcat pels horaris de menjar i el règim climàtic, però potser amb menys hores lectives i més ben aprofitades, i més pauses per a esbargir-se, els alumnes podrien tenir un rendiment més elevat.

La fiscalia de l’Audiència espanyola ha obert una investigació per comprovar si hi ha risc d’efectes adversos a la salut per l’ús del medicament Nolotil, que és presentat com un fàrmac per a tractar el dolor i la febre. Concretament, la fiscalia vol determinar si, en cas que es confirmin aquests possibles efectes adversos, hi ha responsabilitats per part dels fabricants, comercialitzadors i organismes que l’han validat.

La fiscalia actua després d’una denúncia del Defensor del Pacient que advertia d’aquests possibles efectes adversos del Nolotil i recordava que és prohibit en uns quants països. L’Associació d’Afectats per Fàrmacs també va presentar un recurs administratiu perquè el medicament no es pogués receptar a ciutadans dels països on ha estat prohibit. La fiscalia s’ha declarat competent per a investigar el cas, ha enviat la causa a l’Audiència espanyola i ha designat d’instructor el fiscal Manuel Capoy per a la pràctica de les diligències necessàries.

Un total de 31 de les 60 especialitats d’ESO i FP que el Departament d’Educació ofereix tenen menys demanda que vacants ofertes. Segons les dades recollides pel sindicat Professors de Secundària (ASPEPC) i confirmades per l’ACN, entre les especialitats de les oposicions on hi ha més places ofertes que professors que hi aspiren hi ha matemàtiques, català o informàtica. A les oposicions de l’any passat, un 33% dels aspirants va suspendre, i per tant és probable que al final del procés encara quedin més opcions per estabilitzar una plaça docent sense aprofitar. La diferència entre aspirants i places supera el 70% en alguns casos.

D’aquesta manera, en el cas de llengua catalana i literatura s’han acceptat 489 professors per fer les oposicions, però hi ha 555 places en joc. A l’especialitat de matemàtiques la diferència entre demanda i oferta encara és més gran: encara que tots els aspirants aprovessin quedarien un 32% de places sense adjudicar, ja que s’han presentat 489 aspirants per les 720 vacants disponibles. L’àmbit informàtic també pateix una falta important de professionals de l’educació. En aquesta especialitat, gairebé la meitat de les vacants (48%) per assolir una plaça fixa quedaran buides, tot i que s’han presentat 66 aspirants.

Hi ha determinades especialitats d’FP en què el problema encara és més acusat i en les quals, com a mínim, quedaran un 70% de les places ofertes sense ser adjudicades. Són especialitats com sistemes electrònics, sistemes i aplicacions informàtiques o organització i projectes de sistemes energètics.

El Departament d’Educació argumenta que en algunes assignatures, com les filologies, hi ha manca de titulats, mentre que en altres, com a informàtica, hi ha competència per part de l’empresa privada per endur-se aquests professionals. Per això, el govern està fomentant de diverses maneres l’accés al professorat i certa flexibilitat entre especialitats.

La Plataforma per la Llengua, l’Associació d’estudiants en defensa de l’educació pública i la Fundació Catalunya Fons ha presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional contra la decisió del Tribunal Suprem espanyol que ratifica la resolució del TSJC que exclou les entitats en defensa del català del procés judicial que imposa un 25% de castellà a les aules del Principat.

El TSJC va al·legar que el procés judicial tenia a veure amb la vehicularitat del castellà, i no pas del català, per justificar la inadmissió de les entitats en defensa del català com a parts interessades i, en canvi, l’admissió d’Asamblea por una Escuela Bilingüe i Hablamos Español.

Les entitats demanen l’empara del Constitucional espanyol per una triple vulneració de drets: a la tutela judicial efectiva, a la igualtat de tracte i a no discriminació, i a tenir el jutge predeterminat per la llei. Es tracta de l’últim pas abans de recórrer a la justícia europea.

Així, consideren que participació del jutge Javier Aguayo en el procés judicial hauria de forçar la nul·litat de la sentència del 2020, que imposava un mínim del 25% de castellà a les escoles, perquè ell mateix va triar intervenir en el cas.

En un comunicat, la Plataforma titlla la decisió del TSJC d’excloure les entitats de defensa del català del procés d’irregular, i denuncia que “l’excusa que al·legava per no acceptar l’entitat com a part interessada era particularment ridícula, atès que ho justificava perquè el cas tenia a veure amb la vehicularitat del castellà, i no pas amb la del català, quan és evident que l’ús d’una llengua i de l’altra són vasos comunicants”.

“Amb l’exclusió del procés judicial, s’ha negat a l’entitat la possibilitat de defensar la seva posició sobre l’execució de la sentència, una execució dictada arran d’una petició d’Asamblea por una Escuela Bilingüe. Cal tenir en compte que un principi bàsic del dret processal és el principi de contradicció i que no hi pot haver un procés judicial en què només s’accepti la participació d’una de les parts”, continua el comunicat.

És per això que l’entitat considera que no ha rebut un tracte igualitari en aquest procés judicial i que, per a dissimular la discriminació, el mateix tribunal ja va evitar resoldre totes les peticions de personació en una mateixa resolució i va optar per emetre dues resolucions diferenciades en funció de si les entitats eren partidàries, o contràries, a introduir el castellà com a llengua vehicular. L’aplicació diferent de la llei en funció d’aquest criteri vulnera, per Plataforma per la Llengua, l’article 14 de la constitució espanyola, que diu que tots els ciutadans són iguals davant la llei. En aquest cas, a més, el tribunal va rebutjar la personació de l’entitat per la posició processal que intuïa que defensava, per bé que Plataforma per la Llengua no va tenir ni l’oportunitat de manifestar-la en el procés judicial.

L’Ajuntament de Barcelona vol portar la Fórmula 1 al centre de la ciutat. Fonts del consistori han confirmat a VilaWeb que treballen per organitzar un gran esdeveniment vinculat al gran premi de la Fórmula 1 que es fa anualment al Circuit de Catalunya, a Montmeló (Vallès Oriental).

Si bé l’ajuntament no n’ha volgut donar més detalls, tot esperant de tancar les negociacions, aquest migdia el diari Sport ha avançat que l’equip del batlle, Jaume Collboni, treballava en l’organització d’una exhibició prèvia al gran premi de Montmeló pel centre de l’Eixample, que començaria a la ronda Universitat i travessaria el passeig de Gràcia. L’exhibició seria pocs dies abans del gran premi, entre el 12 i el 19 de juny.

La proposta arriba enmig de les negociacions per a la renovació del contracte amb el circuit de Montmeló, que acaba el 2026. A partir d’aquell any, es començarà a organitzar un gran premi a Madrid, i els responsables de la competició i del Circuit de Catalunya no han descartat que això impliqui la fi dels grans premis a Montmeló.

En el mandat anterior, el Circuit de Catalunya ja va proposar d’organitzar una presentació oficial de la temporada abans del primer gran premi davant la Font Màgica de Montjuïc, però l’ajuntament, aleshores amb Ada Colau al capdavant, va acabar descartant la proposta.

La direcció de la presó del Mas d’Enric, al Catllar (Tarragonès), ha retirat de la cuina quinze presos condemnats per delictes i homicidis violents, segons que han confirmat fonts del Departament de Justícia a l’ACN.

La mesura arriba tres setmanes després de l’assassinat de la cuinera del centre penitenciari per part d’un intern que treballava a la cuina, i de les mobilitzacions posteriors dels treballadors de les presons catalanes. Aquesta decisió s’afegeix als canvis fets a les presons de Ponent i dels Lledoners, en què ja s’han apartat cinc reclusos i tres, respectivament, d’aquest servei.

La Junta Electoral espanyola (JEC) ha dit que el govern de la Generalitat va vulnerar l’article 50.2 de la llei electoral (LOREG) en la presentació de la proposta de model de finançament. A més, diu que també va vulnerar-lo en la publicació d’uns piulets patrocinats als perfils de Twitter dels diaris de Sabadell i Tarragona els dies 19 i 20 de març. El comunicat arriba arran d’una denúncia del PSOE.

La Junta Electoral espanyola, caducada: el PP i el PSOE incompleixen la llei

El 19 de març, sis dies després de l’anunci de convocatòria de les eleccions a Catalunya, la consellera d’Economia, Natàlia Mas, va presentar una proposta de nou model de finançament per Catalunya, que faria recaptar el 100% dels imposts, incloent-hi l’IVA, l’IRPF i l’impost de societats. La JEC ha determinat que va ser una vulneració perquè s’havia presentat un document de treball per a una proposta futura i no pas un programa d’aplicació immediata. A més, considera que algunes manifestacions de la consellera sobre el govern espanyol també podrien emmarcar-se en el context d’una campanya electoral.

D’altra banda, també estableix que els piulets patrocinats publicats als perfils dels diaris de Sabadell i Tarragona referents a les actuacions del govern en els centres sanitaris de totes dues ciutats també són una vulneració de la LOREG.

La JEC considera que el govern no va respectar el principi de neutralitat política que els poders públics han de mantenir en els períodes electorals. Per això, l’insta a no fer més campanyes o conferències de premsa per a promocionar accions de govern, i demana que no faci servir imatges o expressions semblants a les que empren els partits polítics en campanya electoral.

Els Mossos d’Esquadra investiguen un tiroteig que hi ha hagut aquest migdia al carrer de Góngora, al barri del Verdum de Barcelona, al districte de Nou Barris. Hi ha hagut un ferit per arma de foc, que ha anat a un centre d’atenció primària i posteriorment ha estat traslladat a un centre hospitalari, segons que han confirmat a VilaWeb fonts dels Mossos d’Esquadra.

Els fets han passat cap a les 13.40. Unes quantes dotacions dels Mossos d’Esquadra s’han desplaçat al lloc dels fets, però de moment no han detingut ningú.

Uns quants testimonis han explicat a l’agència Europa Press que una persona que anava acompanyada per dues més ha disparat una desena de vegades a la via pública. Un dels trets ha impactat contra un taxi. Segons que explica Betevé, l’origen de l’incident ha estat una baralla entre veïns.

El batlle de Castelldefels, Manu Reyes, serà el número dos de la candidatura del Partit Popular a les eleccions a Catalunya 2024 a la circumscripció de Barcelona. Alejandro Fernández l’encapçalarà i la regidora a l’Ajuntament de Barcelona i també ex-diputada del parlament Ángeles Esteller serà la número tres.

El PP anuncia els caps de llista de les eleccions a Catalunya del 12 de maig

L’històric diputat popular al parlament Santi Rodríguez serà el quart. Rosa del Amo i Juan Fernández, tinents de batlle a Badalona, seran a la cinquena posició i setena respectivament. El sisè lloc serà per a l’assessor en comunicació del partit, Hugo Manchón.

La vuitena posició serà per a Eva García, regidora a Sitges, la nou per a Miriam Casanova, ex-regidora a Barcelona i a la desena per a un altre un ex-regidor i ex-diputat, Alberto Villagrassa.

La Junta Electoral espanyola, caducada: el PP i el PSOE incompleixen la llei

La setzena mostra de formatges catalans Lactium es farà el 20 i 21 d’abril a Vic. Hi participaran una quarantena d’artesans, deu més que no pas l’any passat, que s’estaran al parc de Jaume Balmes i oferiran més de dos-cents formatges per tastar i comprar al tall.

Una de les novetats d’enguany és que el certamen recupera el premi al Millor Formatge Català que no es va poder celebrar l’any passat i incorporarà una nova directora, l’especialista en formatges i referent al sector Isabel Tutusaus. “Sense pagesia no hi hauria formatges”, ha dit Isaac Gelabert, director del Lactium. Per això, representants de Revolta Pagesa també seran presents a la fira i aprofitaran l’aparador per parlar amb els consumidors sobre les seves reivindicacions.

Una edició més gaudirem de la companyia de dues empreses que estan al servei de les #formatgeries artesanes: Agronet i @LACTOTEX. Gràcies per formar part de @LactiumVic i per construïr un futur amb #formatges, verd i conscient. #lactium2024 #vic #osona #victurisme pic.twitter.com/OwJaix1PO9

— Lactium (@LactiumVic) April 3, 2024

La festa del formatge català reunirà quaranta formatgeries artesanes i catalanes i de productors agroalimentaris artesans. Gelabert ha explicat que precisament un dels trets singulars del certamen és que els formatgers són darrere el taulell i aprofiten per explicar el producte que elaboren i transmetre la cultura pel formatge. “Hem hagut de dir que no a algunes formatgeries, i aquesta gran oferta també ens permet renovar els formatges que s’hi poden trobar”, ha afegit. Enguany, la formatgeria gallega, de Lugo.

En aquesta edició, el mató també agafarà protagonisme durant la mostra. Es tracta d’una de les quinze categories que es premiaran i que enguany s’ha dividit en tres subcategories: mató de cabra, de vaca i d’ovella. La manera en què el jurat farà la selecció dels millors formatges també ha tingut alguns canvis en la línia de dificultar que puguin reconèixer fàcilment els formatges. Per això s’analitzaran primer en una fase visual i després en una fase de gust, per separat.

L’any passat, amb l’objectiu de fomentar l’ús del formatge artesà català per part de pastissers i restauradors, i aprofitant l’èxit que té una de les postres que no sol faltar a cap carta de restaurant, es va crear el premi al Millor Pastís de Formatge Català. Un altre dels espais que atrau més públic és l’Aula del formatge Bonpreu i Esclat, un espai de tast i divulgació de la cultura i els valors del formatge on s’han programat una desena d’activitats. En l’àmbit més lúdic, com cada any hi haurà l’escenari Txis Arts, i per tastar els formatges l’espai Txis Bar. Gelabert ha explicat que l’any passat es van vendre més de dues mil fustes de formatges.

La Casa Ricart acollirà una jornada per a professionals organitzada per Prodeca en què s’ha intentat reunir tot el sector. Serà un espai de debat, de trobada i per a compartir mirades i perspectives amb tots els actors de tota la cadena de valor. Així, hi haurà des de formatgers, fins a divulgadors, passant també pels comerciants.

Una de les novetats enguany també serà la presència a la fira de Revolta Pagesa. La regidora de Fires i Mercats, Bet Piella, ha destacat la bona rebuda i visibilitat que va tenir la seva proposta durant el Mercat del Ram. És per això que s’ha decidit repetir la iniciativa de la gimcana per obrir una hipotètica explotació en un format més reduït.

Aprofitant l’estela de Sant Jordi que es va iniciar l’any passat, i encara que no coincideixi ben bé amb la data, el Lactium també serà l’escenari per a la presentació de tres autors gastronòmics –Maria Nicolau, Imma Puigcorbé i Pep Salsetes– que aprofitaran l’ocasió per a donar a conèixer els seus darrers treballs.

La vice-presidenta del govern, Laura Vilagrà, insta Junts i la CUP a afegir-se a la proposta del president Pere Aragonès per a fer un referèndum d’autodeterminació. En una visita a Caldes de Montbui (Vallès Oriental), Vilagrà ha defensat que era una proposta treballada i jurídicament amb recorregut, i ha demanat a les forces independentistes que els fessin costat.

Vilagrà ha dit que ERC havia defensat d’impulsar un referèndum d’autodeterminació d’ençà que va ser fundada, i ha afegit que la voluntat d’Aragonès era poder defensar aquesta proposta també al senat espanyol: “El conflicte entre Catalunya i Espanya s’ha d’acabar votant”, ha dit.

La proposta erràtica de referèndum d’autodeterminació del president Aragonès

La iniciativa s’afegeix a la proposta per a un nou finançament i a la creació d’un departament per a promocionar el català. Vilagrà ha lamentat el posicionament del candidat socialista, Salvador Illa, sobre totes tres propostes: “No s’entén que un candidat com Salvador Illa digui que no al finançament, al referèndum i a la promoció del català a través d’una conselleria, són tres reptes importants de país que cal abordar i tirar endavant.” Finalment, sobre la llei d’amnistia, ha dit que el govern treballava perquè fos efectiva de seguida.

Oxfam Intermón alerta que la població al nord de Gaza sobreviu amb una mitjana de 245 calories el dia d’ençà del gener arran de l’ofensiva militar d’Israel. És a dir, fa més de tres mesos que els palestins d’aquesta part de la franja mengen l’equivalent a 100 grams de pa de mitjana. “S’estima que encara hi ha més de 300.000 persones atrapades a la zona, sense possibilitat d’abandonar-la”, recorden. Aquesta minúscula quantitat de menjar representa menys del 12% de les 2.100 quilocalories diàries necessàries per persona, diuen. Oxfam assegura que ha calculat aquesta xifra amb “dades demogràfiques i tenint en compte les variacions segons l’edat i el gènere”.

L’ONG també recalca que el total de subministraments alimentaris autoritzats d’ençà de l’octubre per entrar a Gaza per a la població (un total de 2,2 milions de persones) representa una mitjana de tan sols el 41% de les calories diàries que una persona necessita.

D’altra banda, Oxfam Intermón conclou que actualment entren a Gaza menys de la meitat dels camions d’aliments necessaris per a assegurar una ingesta diària de 2.100 calories per a tota la població. Utilitzant les dades de la Classificació Integrada de la Seguretat Alimentària en Fases (CIF) i l’UNRWA, ha determinat que es requereixen un mínim de 221 camions amb aliments cada dia, sense tenir en compte aspectes com el menjar que es malmet o una distribució desigual. Ara com ara, de mitjana, tan sols entren a Gaza 105 camions amb aliments, diuen.

Treballadors de les presons de Brians 1 i Brians 2 tornen a blocar-hi els accessos. Han tornat a encendre fogueres amb pneumàtics a les portes dels dos centres penitenciaris i només hi permetran l’accés dels serveis essencials. Els concentrats protesten contra de la negociació entre els sindicats i el Departament de Justícia perquè asseguren que els primers van actuar de manera unilateral i no van consultar la plantilla. A més, diuen que les dues taules de negociació, una sobre mesures laborals i una altra sobre seguretat, no tenen solta ni volta. Han insistit que la línia vermella són les dimissions de la consellera Gemma Ubasart i del secretari de Mesures Penals, Amand Calderó.

La darrera protesta dels funcionaris de presons es va fer el 25 de març a Brians 2. Llavors no s’hi va blocar l’accés, sinó que es va fer una concentració coincidint amb la sortida del futbolista Dani Alves.

Abans-d’ahir hi hagué la primera reunió entre els sindicats i el Departament de Justícia, que va acabar amb la creació de dues taules de negociació, una sobre condicions laborals i una altra sobre seguretat.

Els treballadors de Brians 1 i 2 concentrats diuen que aquesta negociació no els representa. Critiquen que els sindicats no van consultar la plantilla i insisteixen a dir que els treballadors volen dimissions.

Els manifestants parlen de presons tancades, tot i que han explicat que garantiran l’entrada de serveis essencials com els de cuina o mèdics. Avisen també que la mobilització no s’acabarà fins que no es considerin tancades aquestes negociacions.

 

Ara:

Diari Bondia:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El periodista Yuval Abraham ha publicat un informe a la web israeliano-palestina +972 Magazine i a l’agència israeliana Local Call en què, citant fonts de la intel·ligència israeliana, descriu l’ús de la intel·ligència artificial en la guerra de Gaza i explica que això ha causat un gran nombre de morts. Les forces de defensa israelianes han admès l’existència del programa, que és conegut amb el nom de Lavender, però han dit que havien dut a terme una resposta “proporcional”.

Segons que sembla, el programa ha identificat els perfils de 37.000 ciutadans de Gaza com a possibles simpatitzants d’Hamàs i la Gihad Islàmica, i de resultes d’això n’han estat atacats els domicilis, cosa que pot explicar el gran nombre de víctimes del conflicte.

Yuval Abraham és un periodista i cineasta conegut, autor del film No Other Land, estrenat a la Berlinale d’enguany. És descendent dels supervivents de l’Holocaust, crític amb l’ocupació de Palestina i viu a Jerusalem. Col·labora sobretot amb +972 Magazine, una revista d’esquerres nascuda l’any 2010 a partir de l’associació de quatre coneguts periodistes i es finança amb subscriptors. Alguns sectors de l’esquerra israeliana la consideren radical perquè assumeix l’analogia de l’apartheid. +972 és el prefix telefònic d’Israel.

Un gran banc de dades per a identificar possibles simpatitzants d’Hamàs

El reportatge explica, d’acord amb el testimoni de sis militars que no s’identifiquen amb nom i cognoms, que la campanya de bombardaments de l’exèrcit israelià a Gaza es va basar en un banc de dades alimentat per intel·ligència artificial –fins ara no divulgat– i que va arribar a identificar 37.000 possibles objectius basant-se en el perfil i en els vincles aparents amb Hamàs. El sistema rep el nom de Lavender.

Aquests sis membres de la intel·ligència militar israeliana diuen que Lavender ha tingut un paper central en la guerra, tot processant grans masses de dades per identificar ràpidament possibles simpatitzants o militants de baix nivell. Quatre de les fonts expliquen que, en una etapa inicial de la guerra, Lavender va arribar a fer una llista de 37.000 palestins que la màquina considerava que podien tenir relacions o simpatitzar amb Hamàs o la Gihad.

Lavender va ser desenvolupat per la Divisió d’Intel·ligència d’Elit de les Forces de Defensa d’Israel, la Unitat 8200.

Dues de les fonts expliquen en el reportatge que durant les primeres setmanes de la guerra els van permetre de matar 15 o 20 civils durant els atacs als objectius assenyalats per Lavender. Els atacs contra aquests objectius es cometien normalment amb munició no dirigida destruint cases senceres i matant-ne tots els ocupants.

“No vols malgastar bombes cares en persones poc importants –és molt car per al país i n’hi ha una escassetat [d’aquestes bombes]”, explica en el reportatge un oficial d’intel·ligència. Un altre diu que la pregunta principal a què s’enfrontaven era si el dany col·lateral als civils permetia un atac, “perquè normalment portàvem a terme aquests atacs amb ‘bombes ximples’, i això volia dir deixar caure literalment tota la casa sobre els ocupants”. El problema era que amb tants objectius identificats no era possible de fer servir bombes intel·ligents –que es poden guiar i fer explotar de manera controlada–, que només es feien servir contra dirigents o militants coneguts i qualificats de les dues organitzacions.

Segons experts en conflictes, que Israel hagi fet servir “bombes ximples” per aterrar les cases d’aquests milers de palestins que un sistema d’intel·ligència artificial havia relacionat amb Hamàs pot explicar el sorprenent i desproporcionat nombre de morts que hi ha hagut en la guerra.

Una altra font, que va justificar l’ús de Lavender per ajudar a identificar objectius de baix rang, diu: “Quan es tracta d’un militant de base no vols esmerçar mà d’obra i temps a identificar-lo”, perquè en temps de guerra no hi ha prou temps per a “discriminar cada objectiu amb cura”.

També expliquen que els processos de selecció d’objectius de les FDI en la fase més intensiva del bombardament es van relaxar. “Hi va haver una política totalment permissiva pel que fa a les víctimes de les operacions [de bombardament]”, diu una font. De manera que es va assumir el marge d’error de l’ús de la intel·ligència artificial, “corrent el risc de danys col·laterals i morts de civils, i corrent el risc d’atacar per error”.

Quan eren sospitosos de baix nivell d’Hamàs i la Gihad Islàmica, diuen, la preferència era atacar si es creia que eren a casa. “No estàvem interessats a matar militants d’Hamàs només quan eren en un edifici militar o dedicats a una activitat militar”, va dir un dels testimonis. “És molt més fàcil bombardar la casa d’una família i el sistema és dissenyat per buscar-los en aquestes situacions.”

Aquesta estratègia tenia grans riscs de baixes civils, i les fonts van coincidir a dir que les forces de defensa d’Israel havien imposat límits pre-autoritzats sobre el nombre de civils que consideraven acceptables de matar en un atac dirigit a un únic militant d’Hamàs.

La proporció va canviar amb el temps i podia variar d’acord amb la importància de l’objectiu. Segons +972 i Local Call, les FDI van considerar permès de matar més de cent civils en atacs contra oficials d’Hamàs de rang alt. “Teníem un càlcul de quants civils es podrien matar per a un comandant de brigada, quants per a un comandant de batalló, i així successivament”, explica una de les fonts.

Una altra font diu que el límit de víctimes civils permeses va pujar i baixar amb el temps, i que en un moment determinat va ser tan baix com 5. Durant la primera setmana del conflicte, diu la font, es va donar permís per a matar 15 no combatents en els atacs contra militants de base a Gaza. Tanmateix, afegeixen, les estimacions de baixes civils eren imprecises, perquè no era possible de saber amb seguretat quantes persones hi havia en un edifici.

La resposta d’Israel

Responent a la publicació del reportatge a +972 i Local Call, i després a The Guardian, les forces de defensa d’Israel han dit en un comunicat que les seves operacions segueixen les regles de proporcionalitat segons el dret internacional. I que les “bombes ximples” són “armament estàndard” que utilitzen els pilots de les FDI d’una manera que garanteix “un alt nivell de precisió”.

Segons la declaració, Lavender –que fins al moment de la publicació era desconeguda pel públic– és un banc de dades usat “per a entrecreuar fonts d’intel·ligència, amb la finalitat de produir capes d’informació actualitzades sobre les operacions militars d’organitzacions terroristes”. I afegeix que no és cap llista d’objectius confirmats elegibles per a atacar.

“Les FDI no usen un sistema d’intel·ligència artificial que identifiqui terroristes o intenti predir si una persona és un terrorista”, afegeix el portaveu del Ministeri de Defensa. “Els sistemes d’informació són simplement eines per als analistes en el procés d’identificació d’objectius.”

Sobre l’autorització per a matar civils, les FDI diuen que els seus procediments “exigeixen avaluar individualment l’avantatge militar anticipat i els danys col·laterals esperats” i que no cometen atacs “quan els danys col·laterals esperats són excessius en relació amb l’avantatge militar”.

Doneu suport al periodisme de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors