L’anunci de la Generalitat de l’ajust de 365 milions d’euros del pressupost d’aquí a final d’any ha suscitat reaccions immediates. El govern valencià assegura que les retallades, exigides pel Ministeri d’Hisenda espanyol al Consell per a poder transferir 250 milions del Fons de Liquiditat Autonòmic, són en realitat retencions de crèdit i sobre partides que no s’havien d’executar. Tot i que el PP ha demanat que el president de la Generalitat, Ximo Puig, comparegui a les Corts a donar explicacions, finalment hi anirà el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, en una data a determinar.

El diputat del grup popular Rubén Ibáñez ha dit que molta gent té por que les retallades no siguin com les de l’any 2016, que van ser d’un 39% en Sanitat, Educació i Serveis Socials. Els grups del Botànic han fet front comú per a negar que els ajusts siguin retallades. Ferran Martínez, d’Unides Podem, proposa mesures fiscals per a aconseguir més ingressos i insisteix en la taxa turística i en un impost als habitatges buits.

Per a respondre a les crítiques del PP i Cs, diu que són aquests partits que van crear ‘tota l’arquitectura d’austeritat que ens obliga a fer-los’. Graciela Ferrer, diputada de Compromís a les Corts, creu que sempre s’ha de prioritzar la transparència i donar explicacions per situar i tranquil·litzar els valencians. I el síndic socialista, Manolo Mata, recorda que l’acord del Botànic ja preveu que ni l’educació, ni la sanitat ni els serveis socials no se’n ressentiran.

The post La Generalitat diu que les retallades no afectaran polítiques socials appeared first on VilaWeb.

Quan ets al llit, la pluja té moltes maneres de dir-te que hi és. A vegades, batent directament contra els vidres o les persianes; unes altres, fent ballar les fulles dels arbres del carrer o del jardí, repicant contra tota mena de teulades i cobertes, quan les gàrgoles i els baixants escupen l’aigua sobre les voreres o, fins i tot, en forma de gotera maleïda. Quan ets al llit i plou, la tendència és allargar-hi al màxim l’estada i repassar mentalment les possibles excuses per a no sortir-ne.

No va ser el cas fa dos anys, al contrari. En sentir que plovia, vam fer via encara més d’hora cap a l’escola Cervantes, justament per la por que la pluja fes enrere alguna gent. Els carrers buits del centre de Barcelona i la plaça de la Catedral deserta permetien d’alimentar aquesta falsa temença. Enmig de la foscor, les gotes de pluja brillaven en lliscar sobre la funda de plàstic del cotxet. A dins, una criatura de poc més d’un any reprenia plàcidament el son.

Al carrer de Sant Pere Més Baix, un grup compacte de paraigües i gent amb impermeables blocava l’entrada de l’escola Cervantes. La gent, un cop més, era a lloc. A dins, cap moviment. A fora, només el ritme de la pluja trencava el silenci. La pluja, el brunzit llunyà d’un helicòpter i els aplaudiments després de cada visita infructuosa de la parella de Mossos d’Esquadra. A aquelles hores de la matinada, la gent parlava amb la mirada. Intercanvi de somriures còmplices i una lluïssor als ulls més pròpia d’un infant durant la Nit de Reis que d’un adult en jornada electoral.

La pluja que queia no era cap cosa, però era ben perceptible. No era ni especialment fina, ni especialment gruixuda. No xopava, però anava calant. Era una pluja força perfecta. D’aquestes pluges persistents, que no es cansen. Pluja resilient, per utilitzar un terme de moda.

Ha plogut molt, aquests dos anys. L’1 d’octubre mateix ja van ploure cops de porra i mastegots. Després ha plogut molta repressió, exili i presó, detencions, denúncies, amenaces, persecució judicial, injustícies, titulars falsos, acusacions grotesques i guerra bruta per donar i per vendre. Pluja de fang, pluja bruta, pluja de ponentada. També ha plogut ceguesa política, decisions incomprensibles, mirada curta, partidisme, desorientació i cansament. Pluja local, de país on la pluja no sap ploure. I també han plogut vots, solidaritat, fermesa, valentia i determinació, no ho oblidem pas ni mai. És la pluja que salva i que fa rebrotar el blat.

Amb la perspectiva del temps, penso que potser la pluja matinera de l’1 d’octubre ens volia transmetre algun missatge que no vam acabar d’entendre. L’aigua flueix, s’adapta, s’escola. És flexible. No s’atura. No es fa enrere. No claudica. Be water, my friend. Bruce Lee i el wu wei del taoisme. Avançar sense esforç, aprofitant la força de l’altre en benefici propi. En el moment just, ni abans ni després. Aparèixer, desaparèixer. L’exemple de la revolta d’Hong Kong. Ser conscients que som a la societat líquida de Zygmunt Bauman: incerta i insegura, amb valors inestables i canviants. Adaptar-nos-hi. Actuar en conseqüència.

Tenim la sentència a tocar. Els somriures fa dies que se’ns han glaçat i els lliris sortosament cotitzen a la baixa. Hauria estat bonic aconseguir-ho així, però la democràcia hispànica és massa feble, massa fràgil. Hem descobert o certificat que ells sí que ho tornaran a fer, tants cops com calgui. Fan igual que han fet els darrers 300 anys, amb lleus modernitzacions de mètode i instrumental. També sabem que el món ens mira, però no ens veu.

Nosaltres també ho volem tornar a fer, però no sabem gaire com, ni amb quins lideratges. És evident que cal seguir lluitant, conquerir espais de poder, sumar autonomia financera, enfortir les associacions independentistes, ocupar els carrers, alçar la veu, engreixar les caixes de solidaritat, mantenir la moral alta i no defallir. Donec perficiam. Endavant, sense recular, com la pluja. Quan els partits hagin acabat de barallar-se entre ells, benvinguts seran. Així, un dia descobrirem que “aquesta remor que se sent no és de pluja”, com deia Martí i Pol. Ja no serà remor de pluja, sinó de victòria.

The post Primer d’Octubre, segon aniversari appeared first on VilaWeb.

Aquests dies, entre la macrooperació d’estat contra l’independentisme i l’últim sidral de Ciutadans al Parlament, ens ha passat mig desapercebuda l’aprovació d’una proposta de resolució dels comuns perquè ‘les diferents modalitats de correbous es deixin de celebrar a Catalunya’. És a dir, perquè s’acabi l’absurd aquest de tenir una llei catalana de protecció animal a la carta: si la ‘festa’ amb bòvids inclou la mort, la llei te la prohibeix, i si no, te la permet com una excepció. És aquesta catalaníssima covardia de voler quedar bé amb tothom per un grapat de vots, que ens porta a fer sempre les coses a mitges.

Menys desapercebudes van passar les manifestacions als principals municipis catalans en el marc del moviment mundial contra la crisi climàtica. La majoria dels participants eren de jóvens a molt jóvens, que són els que els tocarà de viure en el món que els deixem. Doncs ara imaginem-nos que, en aquest context ètic i global, una sèrie de persones decideixen de mobilitzar-se a favor dels combustibles fòssils, per exemple, amb l’argument que els han fet servir tota la vida i que no els ha de venir ningú de fora per dir-los què han de fer a ca seua.

Més o menys per aquí va la lògica dels partidaris del maltractament animal selectiu (bous sí, gossos no, per exemple; o gossos de caça sí, gossos de ma tia la guenya no) que han sortit en tromba a signar mocions, organitzar fronts comuns i prometre concentracions en defensa dels correbous: mentre els valors de les societats avançades van en un sentit, ells tiben contra corrent reivindicant la seua fília com un fòssil a preservar. I així tenim que, com més fort és el corrent contra la crueltat animal, més forts s’hi posen els cruels, escudats en un sentiment col·lectiu de comunitat atacada. En paraules d’un alcalde tauròfil: la votació per a prohibir els correbous ‘és un atac frontal’ a les Terres de l’Ebre. Així ho senten, i així els interessa electoralment a un grapat de partits (per si us interessa tenir-ho en compte en alguna votació, d’obediència catalana només se’n salva la CUP).

Per sort, a la majoria de municipis ebrencs no s’hi fan bous, i, per desgràcia, hi ha més indrets del Principat on també en maltracten. Però no ens dispersem: en el cas de l’Ebre, el tema és delicat perquè té un component essencial de psicologia. Parlem d’uns territoris històricament abandonats de la mà de Déu, d’un sud menystingut per l’administració central(ista) catalana, mal comunicat, utilitzat per al profit d’aprofitats forans. Per tot plegat, s’hi ha creat un caldo de cultiu idoni per a l’atrinxerament, per al replegament en defensa del seu fet diferencial, per al ‘no mos prendreu lo que és nostre’. D’aquesta manera, en algunes contrades on les festes taurines anaven de baixa, amb l”atac frontal’ s’han fet revifar. És la reacció adolescent de qui no s’ha sentit mai tractat com un adult, a tot estirar com un menjaterrossos ignorant, i entendre això és clau per a encarar el problema.

‘A les Terres de l’Ebre, la tasca del bou és participar en els correbous, per això es cria, i així ha sigut durant molts anys, i així participa de la festa’, deia l’alcalde d’abans, o un altre, en una entrevista. És obvi que raonaments com aquest cada vegada seran més difícils de sostenir davant les generacions que pugen, però no tornem a caure en el paternalisme que denunciàvem: perquè, de la mateixa manera que a l’Ebre hi ha taurins, també hi ha antitaurins, i de la mateixa manera que hi ha aquest acomplexament que porta a veure ‘atacs frontals’ on no n’hi ha, també hi ha l’orgull de fer valdre el territori de manera constructiva i pel que té de positiu, que és molt.

No ho sé, xeics, però sabent això, seria una bona cosa que els mitjans de comunicació, cada vegada que el país fa un pas per abolir els correbous, correguessin a trobar aquests ebrencs coratjosos tan de pressa com cuiten a trucar l’alcalde o el penyista de torn, fent d’altaveu d’uns arguments anacrònics que no tenen cabuda en societats avançades. Com per parlar del terraplanisme, que hom escolta científics, o per parlar de pseudo-medicina, que hom consulta metges, per a discutir sobre tradicions amb abús animal hauríem de considerar els raonaments crítics per sobre dels fanàtics. I a l’Ebre ja n’hi ha, d’ebrencs crítics, i amb prou amor propi per a acceptar l’interès de fora per les seues propostes festives, constructives, alternatives, des del territori i per al territori, que al cap i a la fi és tenir interès pel seu futur.

The post La vergonya del meu país appeared first on VilaWeb.

Rómulo Castro, nét d’exiliats valencians i fill d’immigrants, va nàixer a Mèxic, es va criar a Santiago de Cuba durant els primers anys de la Revolució i va migrar a Panamà, a divuit anys. Com a músic, ha col·laborat amb artistes com ara Serrat, la seua cançó ‘La rosa de los vientos‘ va guanyar un Grammy l’any 1996, cantada per Rubén Blades, i, l’any 2009, va enregistrar ‘l’U d’Aielo’ amb Pep Gimeno ‘Botifarra’. El nou disc Multiverso i tota la discografia amb el Grupo Tuira té influències de tot el Carib i les lletres traspuen compromís i bellesa. Darrere la seua trajectòria hi ha una història personal i familiar de pel·lícula que va començar al vaixell Sinaia, el 26 de maig de 1939: l’àvia, mestra republicana nascuda a Castelló de la Plana, antifeixista i molt compromesa políticament, va passar el Pertús embarassada, i l’oceà Atlàntic amb una criatura de dos mesos, l’oncle i el marit. Vuitanta anys més tard, el nét d’Enriqueta Agut Armer hi ha tornat per revisitar els espais essencials de la memòria familiar.

VilaWeb ha volgut saber la continuació d’aquella història de lluita i superació, la d’uns avis que, de Mèxic estant, recordaven una València Republicana que no va tornar a ser i que resta en la memòria del nét, en forma de record sentimental, de cançons que evoquen aquell ideal truncat i que mantenen l’esperança d’aconseguir un món més lliure. Tenim una conversa intensa i dura, malgrat els somriures, a la terrassa de Ca les Senyoretes, a Otos, a la Vall d’Albaida, al poble dels rellotges de sol que Castro cita en una de les seues cançons d’anada i tornada. Una conversa que es converteix en un dinar musicat amb amics seus, com ara Carmen Agulló, la historiadora que ha investigat la mestra republicana, a fons.

—La coneixíeu, la història familiar, la primera vegada que vau venir al País Valencià, l’any 2002?
—Sabia les històries familiars i la referència a una València que va arribar fins al 1939, una València idealitzada, la de la pàtria perduda. De manera que vaig sentir una mica de duplicitat, però també de convergència de moltes coses en una de física i real, de mil històries en una terra real que es pareixia i no a la de les històries del 39. Perquè d’aleshores al nou mil·lenni han canviat, fins i tot, paraules i girs idiomàtics. Per exemple, els meus avis parlaven 100% valencià entre ells i no deien ‘estimat’, deien ‘amat’. El reencontre progressiu, del 2002 al 2019, és amb el país que va continuar essent, que ja no era la República per la qual van lluitar els avis, sinó el país real que va seguir el seu curs.

—I en el viatge actual?
—Enguany torne amb la meua esposa per segona vegada i amb els meus fills per primera. Per fi conflueixen i s’articulen les dues Valències, la de la memòria històrica familiar i la de la València real, a la qual comence a tenir afecte per si mateixa amb amics nous, paisatges, olors i sabors que no són, tan sols, els que tractaven de replicar els avis a Mèxic, sinó els d’ara mateix.

—Heu fet el viatge de l’exili dels avis però a la inversa.
—L’altre dia vam travessar França i quan vaig arribar a aquell lloc horrorós de la memòria familiar, anomenat Argelers, ens vam trobar un balneari i una platja formosíssims. I allí es trenca la memòria. Malgrat això, la platja grandota hi era i tan sols d’imaginar-me-la el gener i el febrer del 39, per davall de zero, aquells milers d’éssers humans colgats a la sorra, fins al coll, per no morir de fred… Al meu avi li va agafar escorbut, va perdre els cabells i les dents, quasi s’hi mor. Després torna i tot es torna a articular quan veus la senyalització de la carretera, a l’entrada de la ciutat, ‘Argelès-Sur-Mer. País Català’. I aleshores comences a sentir-te part d’una cosa molt més gran.

—Heu estat a més llocs.
—A Perpinyà vam veure la catalanitat, no solament amb els llaços grocs, també amb els cartells ‘Allibereu els presos polítics’. Després, a Cotlliure, vam veure la tomba de Machado. Hem estat a llocs on el cor se t’infla i se’t desinfla. Jo sóc un ploramiques, com tot artista desajustat, de manera que he plorat molt d’Argelers fins a València. Però amb molta alegria i esperança, al mateix temps. Amb ganes de fer coses noves, fins i tot de vindre a viure a València perquè seria tancar el cercle. Als meus fills els ha encantat, tot pensant a estudiar i treballar perquè la llei de la memòria històrica els ha llegat la nacionalitat espanyola. I Gina i jo, quan ens jubilem, ja veurem què fem. Però no sabem si vindrem a Otos,Montaverner o Xàtiva. Que estiga a prop de València però sense estar-hi i amb la platja a prop.

—A casa es parlava de política?
—A veure, es parlava de València en termes culturals i històrics. L’avi parlava de la guerra en termes racionals, com a anàlisi del present per tractar de previndre el futur. Però li preguntaves a l’àvia i deia: ‘Val més no remoure eixes cendres.’ Hi va haver un interès sense el qual no s’explica que jo siga afectivament, ací, ara mateix, per contar València als meus fills i per fer-los-la voler. Les meues germanes em diuen que sóc boig: ‘Tu eres nét de valencià i ara ets caribenc.’ Doncs sí, sóc caribenc, sóc mexicà perquè vaig nàixer a Mèxic i vaig viure vint anys a Cuba però la memòria i l’afecte de València hi són.

—Pel que expliqueu i per la música que feu, veig que les arrels són molt importants per a vós.
—Sí. Són d’on véns. Quan estudiava filosofia i història em va quedar gravat allò d’Ortega i Gasset: ‘Jo sóc jo i les meues circumstàncies, si no les salve no em salve jo.’

—Aleshores: quines són les arrels de Rómulo Castro?
—Si parlem del sentit de pertinença, jo naixc a Mèxic, sóc fill de panamenc, que, a la vegada, és fill de costa-riquenc i nét de colombià. I, sense deixar-me temps de ser mexicà, mon pare i ma mare se’n van anar a la Cuba revolucionària, el 1961, on aprenc a parlar i a fer música. Però, com diuen ací, allí estem més a soles que la una, tots els meus amics tenien cosins o avis; i jo no tenia res. Depeníem del viatge que fèiem per passar Nadal amb els avis a Mèxic, en un ambient valencià. Entraves a casa dels avis i era estar a València. Els avis parlant en valencià, els seus fills i néts responent-los en castellà. Als avis els eixia València pels porus, a cadascun de forma diferent. El meu avi, per exemple, es burlava de l’àvia en termes afectius, la meua àvia va arribar a València a dotze anys i no sabia parlar castellà; en va aprendre allí. I el meu avi se’n burlava. L’avi deia: ‘Enriqueta, el valencià no és bo per a anar al mercat.’ Ho deia per fotre, perquè ell parlava en valencià.

—D’allí naix tot.
—Sí. I de desitjar un origen. De xiquet, demanava a mon pare què era jo. Li deia: ‘Jo no sóc cubà, no sóc mexicà, no sóc panamenc. D’on sóc?’  I mon pare no sabia què respondre perquè les terres promeses, diguem-ne, eren València i Panamà.

Rómulo Castro a Ca Les Senyoretes d’Otos.

—Parlant d’arrels. Quines són les vostres arrels musicals?
—La música va ser part de la família, sempre. El rebesavi castellonenc era teixidor, i un ballador de jotes famós. La besàvia, l’àvia i la mare ballaven i cantaven, tenien una musicalitat impressionant. L’àvia escoltava molta sarsuela i cantava cançó tradicional valenciana i coses velles castellanes. I a això s’hi afegeix, sense solució de continuïtat, Raimon, que va cantar a Casa València un parell de vegades i de qui coneixíem moltes cançons: ‘He deixat ma mare sola a Xàtiva al carrer Blanc.’ També Paco Ibáñez, Serrat, Llach, un poc de Quico Pi de la Serra. A Cuba va colant-se la música tradicional cubana, la Vieja Trova, el Son Montuno, el Trío Matamoros, tot el que després torna a ser molt famós amb Buena Vista Social Club. I simultàniament, la música de la meua època, la Nueva Trova cubana, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Noel Nicola. I els hispans Serrat, Víctor Manuel, Aute. I el bon rock dels 60 i 70, jo sóc un beatlemaníac absolut. I el que tinc de panamanitat és la memòria de mon pare. Aleshores em vaig submergir en el país real i en eixa cultura particular, eixa cultura colombiana que s’ha anat convertint en panamenca.

—I cançons de bressol?
—Sí, escolteu aquesta de Castelló: ‘Nanana cantava la mare, nanana cantava el seu fill, tanque els ullets filla meua, tanque els ullets, tanca’ls i dorm.’ Així m’adormia la besàvia, l’àvia i la mare. Recorde moltíssim l’àvia, cuinant o cosint, i cantant ‘l’U d’Aielo’. Després, quan Ramón Juan, el marit de Carmen Agulló, em va enviar el disc de Pep Gimeno ‘Botifarra’ amb la cançó dic, ostres, si és la de l’àvia!

—Aleshores vau enregistrar amb Pep Gimeno ‘Botifarra’ la cançó que us cantava l’àvia, ‘l’U d’Aielo’. Però com va sorgir aquesta col·laboració, exactament?
—Arran del reacostament a València: Vicent Gual descobreix, a Castelló, el Tio Pepito i l’àvia Enriqueta i passa la informació de l’àvia a Carmen Agulló. Quan vinc amb la muller, el 2007, coneixem Carmen i Ramón Juan. Sorgeix una complicitat musical i cultural molt valenciana i ell m’envia el primer disc de Botifarra, que conté ‘l’U d’Aielo’, i veig la possibilitat de fer una versió panamenco-valenciana. Entre en contacte amb Juanjo Blanco i ix el disc Intermedio, el 2009, en la versió de ‘l’U d’Aielo’, a dues ribes. I, Juanjo torna a col·laborar en el nou disc, Multiverso, en la cançó ‘Tornar’. Una cançó dedicada a l’àvia, la mare i la muller.

—El compromís social i reivindicatiu és ben present en la discografia de Rómulo Castro i el Grup Tuira. ‘Boceto de dama y balcón‘ lliga amb el colp de Pinochet i ‘Homenaje‘, amb la matança que els Estats Units van fer a El Chorrillo, l’any 1989.
—En general, sí. Els avis, Rómulo i Enriqueta, eren gent molt culta i estudiosa. A casa d’ells i a ma casa es llegia molt la generació del 98, Machado, Azorín, també León Felipe, Lorca. I els americans José Martí, Neruda, Vallejo, Roque Dalton, Nicolás Guillem, García Márquez, Rómulo Gallegos i molts més. De manera que els temes de preocupació social i l’interès pels literaris, filosòfics i històrics arriben també per la literatura, via paterna i materna. Ma mare tampoc no s’escapa d’eixa petjada, estudia història i després és professora d’història d’Espanya a la Universitat d’Orient, a l’Havana.

—El pare era professor, assessor i politòleg.
—Assessor del general Torrijos. Mon pare és bastant més roget que tot això però hi treballava, diguem-ne. I Torrijos era bastant més roig que el torrijisme, tractava de fer esquerra pràctica a dins del món pràctic en què vivia, sense renunciar al seu somni però espentant fins on aguantava el país.  

—A ‘Vuelve el Sinaia al puerto de Sète‘, del disc Travesías, feu justícia poètica amb els avis, feu el viatge de tornada. També vau participar en el projecte de Rafel Arnal, sobre l’operació Stanbrook. L’exili és un tema ben present. Sentiu empatia amb els exiliats?
—Sí. Per això ens va marcar tant el colp d’estat de Pinchoet, a Xile. Per això sempre que hi ha una cosa així, m’afecta. Com passa ara amb l’horror de la Mediterrània, convertida en fossa comuna. Això dol, profundament.

—Esteu al dia de tot això que passa a Catalunya?
—Ho seguim, sí, mitja hora al dia veiem el canal de notícies. Però, a més, recorde molt el meu avi i la seua valencianitat. L’avi deia –i ho recorde perfectament– que Espanya solament té sentit si és una Espanya republicana de les nacions que la integren. Amb una Espanya monàrquica i amb feudalisme castellà no té sentit. Solament en tindrà si és democràtica, europeista. Ara, simultàniament deia: ‘Amb cura amb els catalans, amb l’imperialisme català.’ Deia l’avi valencià: ‘València ha de continuar essent València encara amb el context de la pancatalanitat.’ Així pensaven els revolucionaris del 39. 

Rómulo Castro durant l’entrevista a Ca les Senyoretes d’Otos (fotografia: Ramón Juan Revert).

—Som a Otos, poble que apareix a la cançó ‘El encanto del Laberinto‘, on citeu els pastissets amb gust d’anís, dediqueu la tornada de ‘L’art de les teues mans‘ a la terra dels avis, canteu ‘l’U d’Aielo’ i més.  Què significa, doncs, el País Valencià per a vós?
—’El dulce anisado impreso en un pastisset’, diu la lletra. És que per Nadal fèiem pastisset de moniato amb l’àvia, a Mèxic. Per a mi València es barreja en mil xicotetes coses diferents que s’articulen en una de sola. Supose que a tots us passa, d’alguna manera. Què és per a tu ser valencià? Un muntó de coses. I en ‘El encanto del Laberinto’, que és particularment complexa, dic a una amiga argentina, música genial que no vol eixir del confort de la seua tristesa i de la seua sensació de derrota, quant hi ha al món més enllà de la seua por. Vinc a dir que he estat ací i allí, he vist tal cosa, vaig sofrir per això i he viscut per això. Què seria jo sense els rellotges de sol d’Otos, sense el ‘dolç anisat imprès en un pastisset’? I aquest és l’encant de la cançó, on parle de mi a València, a Santiago de Cuba, al viatge que vaig fer a Angola en època de guerra, i que per a mi va ser un altre Sinaia, vaig tenir la mateixa sensació.

—L’exili, una altra volta.
—Doncs sí. El republicà errant.

—Els avis sempre pensaven en tornar a València?
—Fins l’any 1945. Quan acaba la Segona Guerra Mundial i no cau Franco, van dir: ‘Ens quedem ací.’

—Però l’àvia torna a Castelló l’any 1986, veu que ja no és com era i se’n torna.
—Sí. Diu: ‘Açò ja no és… Vull tornar.’

—Com us sentiu ací, hui?
—Em sent lleial a la memòria d’Enriqueta i Rómulo, torne per ells i amb ells. I ja pare perquè plore.

—…
—La cançó ‘Tornar’ diu: ‘Tornar així com fa l’aigua quan la crida el mar.’

The post Rómulo Castro: ‘He plorat molt d’Argelers fins a València’ appeared first on VilaWeb.

A la sèrie de televisió ‘Chernobyl’ s’aprecia a la perfecció un dels mecanismes fonamentals que va acabar desencadenant la implosió de la Unió Soviètica i el seu final: el règim vivia immers en la mentida permanent. Hi ha un moment, no revelaré gaires coses, en què Gorbatxov descobreix amb sorpresa que és qüestió d’hores que hi haja un desastre de tal magnitud que deixe bona part de la Unió Soviètica i de l’Europa central inhabitable per als éssers humans durant segles. I es demana com es pot haver arribat a aquesta situació tan límit. La resposta la té el KGB i no és sinó que tothom menteix. Li expliquen que tota la cadena de comandament, que comença a escala local, i tots els òrgans de l’estat, tret de la policia secreta, menteixen i menteixen al secretari general i màxim dirigent del país, qui, òbviament, no pot prendre decisions encertades basant-se en una mentida permanent. Només la perspectiva de la més gran catàstrofe planetària mai registrada va disparar la cadena informativa lògica i va encendre totes les alarmes. Quan ja era massa tard i calia que molta gent morís per evitar un mal major. Aquell fet va impressionar tan profundament Mikhaïl Gorbatxov que el va portar a proposar una reforma a fons del sistema, amb la perestroika però, sobretot, amb la glasnost, que al final van fer col·lapsar l’estat soviètic sota el pes de les seues enormes contradiccions.

Fa temps que les comparacions entre la vella Unió Soviètica i l’actual estat espanyol, en molts temes i salvant les distàncies òbvies, són molt instructives i interessants. Especialment, pel que fa a la gestió de la informació.

Quan els especialistes van haver d’explicar per què la informació que arribava al Kremlin era tan dolenta que suscitava errors de direcció monumentals, es va establir un consens en el sentit que ningú no volia escoltar la realitat ni assumir-la i això va fer degenerar la cadena informativa, que necessita ser sòlida i rigorosa si vols governar bé el país. Molt resumit: al Kremlin, una gent enganyada pels seus intermediaris prenia decisions suïcides que fins i tot anaven en contra dels propis interessos de preservació del règim. I per què passava això? En part, per evitar l’autocrítica i haver de reconèixer els propis errors; en part, per por. Però no s’explica tot només des de dins. És evident que perquè això fos possible no havia d’existir una premsa lliure i crítica i la mentida havia de ser assumida com a normalitat.

I ací és on són a Madrid, ara. És esfereïdor llegir la premsa espanyola aquests dies i veure com s’empassen les mentides, l’una rere l’altra. Mitjans de comunicació amb estructures enormes i capacitats gairebé infinites repetien ahir com a papagais la mentida difosa des de les clavegueres de l’estat sobre la participació d’Anna Puigdemont com a presumpte enllaç entre els detinguts de la setmana passada i els presidents Torra i Puigdemont. Després es va saber que el dia de la presumpta reunió ella era a l’hospital, amb la qual cosa van haver de dissimular els titulars escandalosos d’hores abans. Però crida molt l’atenció que periodistes experimentats i mitjans que es presenten com a seriosos es puguen arribar a creure que els dos presidents, que es reuneixen regularment a Waterloo cara a cara, sense intermediaris i en un entorn de llibertat, tinguen cap necessitat de passar-se papers per un conducte complicadíssim, necessitant que la germana d’un d’ells els pose en contacte amb els CDR. A mi em sembla impossible que això passe i, per tant, he d’assumir que menteixen a propòsit, sabent que el que escriuen no té cap mena de sentit.

En el seu moment, Mariano Rajoy va cometre un munt d’errors respecte al Principat perquè la informació que li arribava sobre les coses que hi passaven era simplement falsa. La vice-presidenta Soraya Sáenz manipulava tots els dossiers que Rajoy rebia i que tenien com a font Enric Millo i Alícia Sánchez-Camacho. D’aquesta manera, la imatge que el president del govern espanyol tenia d’allò que passava a Catalunya no podia ser més errònia. En el cas de Pedro Sánchez, sembla que Miquel Iceta fa de Soraya Sáenz i que la informació que arriba a la Moncloa és igual d’esbiaixada o encara més i tot. Amb l’afegit que Rajoy només llegia el Marca i Sánchez sembla que llegeix uns diaris que podrien explicar què passa i servir de contrapunt, però que renuncien al periodisme i compliquen no tan sols la convivència sinó, fins i tot, la presa de decisions per part de l’estat que tant juren estimar.

I això ens acosta a Txornòbil. Els acosta a ells, vull dir.

The post Colgats en les pròpies mentides appeared first on VilaWeb.

La causa oberta contra l’independentisme i que dirigeix el jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón és secreta, però la premsa espanyola va plena de filtracions i de suposades informacions que provenen del sumari amb què proven d’empastifar fins i tot els presidents Quim Torra i Carles Puigdemont. La darrera filtració va orientada a assenyalar els dos presidents i a situar-los enmig d’una suposada trama terrorista, d’haver tingut contacte amb els empresonats i d’haver-ho fet gràcies a la germana del president a l’exili Anna Puigdemont (que ha fet aquesta carta condemnant la intoxicació).

Però hi ha alguns advocats penalistes que han alertat de la possible maniobra que amaguen aquestes filtracions: fer un atac directe contra Puigdemont, obrint la porta a una possible acusació per alguna activitat terrorista i obtenir-ne l’extradició automàtica. El president mateix alertava ahir de l’intent per part de l’estat espanyol de voler manipular el procés de l’euroordre:

La lawfare portada a la seva màxima expressió: de rebels a terroristes per intentar manipular, altre cop, el procés d’euroordre. Tornaran a fracassar. Perquè només ens trobaran en l’única via que sempre hem seguit: la de la democràcia, el civisme i la no-violència.

— Carles Puigdemont (@KRLS) September 29, 2019

Però si la justícia espanyola arribés a construir una causa per terrorisme contra Carles Puigdemont i en demanés l’extradició per aquest delicte, el lliurament seria automàtic? És cert que hi hauria diferències amb les euroordres anteriors, fracassades, de l’Audiència espanyola i del Tribunal Suprem contra els exiliats. Alguns juristes com el catedràtic de Dret Penal de la UB Joan Queralt, en un piulet a Twitter, i com el professor de Dret Penal de la Universitat de València, Antoni Llabrés, consultat per VilaWeb afirmen que l’extradició podria ser immediata. Perquè a diferència de l’acusació de rebel·lió contra el president i contra els consellers a l’exili, el terrorisme sí que forma part de la llista dels trenta-dos delictes predeterminats pels quals l’euroordre es fa efectiva automàticament.

En el cas de la rebel·lió, els tribunals de Bèlgica, Alemanya i Escòcia van examinar la doble incriminació dels delictes pels quals es demanava l’extradició. És a dir, si la rebel·lió i la malversació encaixaven en els seus codis penals respectius, i si no hi havia una motivació política. Aleshores les euroordres van caure. Però l’acusació de terrorisme sí que és dins de la llista de trenta-dos delictes, i una euroordre per aquesta acusació seria en principi automàtica.

Però en aquest automatisme hi intervé sempre un jutge, que és qui ha d’acabar concedint el lliurament de la persona reclamada. I ja hi ha precedents en la causa de la justícia espanyola contra els dirigents independentistes que això no ha funcionat, ni tan sols amb l’automatisme. Perquè el novembre del 2017 la jutgessa de l’Audiència espanyola va intentar el lliurament automàtic dels exiliats, que aleshores eren tots a Brussel·les, marcant la casella del delicte ‘corrupció’, enentent que la malversació és això. I en el jutjat de primera instància de Brussel·les on van compareixer el president i els consellers aquesta maniobra ja va caure. Perquè el jutge va veure que allà no es podia pas parlar de corrupció. Si Puigdemont és acusat de terrorisme, el jutge belga (o escocès, o alemany) no veurà l’enorme diferència entre els fets i l’acusació? I, a més, sobre la mateixa persona a qui ja es va intentar extradir per rebel·lió fa dos anys? És possible –i això és hipotètic– que fins i tot hi pogués veure un cas de persecució política o de detenció arbitrària.

El cas de Vatònyc

Hi ha un precedent força recent d’intent d’extradició amb l’acusació de terrorisme. Encara és obert el cas contra Valtònyc, que és a l’exili també a Bèlgica i per qui l’Audiència espanyola demana l’extradició perquè fou condemnat per enaltiment del terrorisme. El jutge espanyol va marcar la casella de terrorisme en aquest cas en el formulari de l’euroordre, però no n’ha pogut obtenir l’extradició. Perquè la defensa del raper ha pogut demostrar que la petició es va fer de manera irregular. Això és així perquè per al lliurament automàtic al país reclamant no n’hi ha prou que el delicte formi part de la llista de trenta-dos, sinó que també ha de ser castigat amb penes superiors a tres anys de presó. I Valtònyc va ser condemnat a dos anys pel delicte d’enaltiment del terrorisme, perquè el codi penal espanyol que se li va aplicar era anterior a l’actual, que sí que permet penes de fins a tres anys.

I després de la sentència del Suprem?

Aquestes especulacions en relació amb Puigdemont i la causa oberta per terrorisme contra l’independentisme arriben molt poc abans de la publicació de la sentència del judici contra el procés. I aquest moment serà decisiu també per als exiliats. La condemna que hi pugui haver, tant si és per rebel·lió com si és per sedició, entra en contradicció amb la posició fixada pel Tribunal Superior de Slesvig-Holstein, que va determinar que no hi va haver la violència pròpia d’una rebel·lió o d’una sedició.

Però la justícia espanyola voldrà aprofitar aquestes condemnes per tornar a provar d’extradir els exiliats. Si s’emeten noves euroordres de detenció després de les condemnes, només se’n podrà demanar l’extradició pels delictes pels quals hauran estat condemnats els presos, tant si és rebel·lió, com si és sedició, conspiració per la rebel·lió, malversació, etc. En aquest cas, la justícia del país on es trobin els exiliats –Bèlgica, Alemanya, Escòcia…–, en el moment que arribi l’euroordre, haurà de tornar a començar el procediment per a examinar-la i per a decidir si en concedeix l’extradició. Això en el cas de països de la UE on funciona el sistema de l’euroordre. En el cas de Suïssa, que no és membre de la UE, caldrà veure si Espanya emet una ordre internacional de detenció per a Marta Rovira i Anna Gabriel; i sobretot si tan sols comença els tràmits per a l’extradició, tenint en compte que l’any passat, tan bon punt el govern suís va advertir públicament que no acceptava extradicions per delictes polítics, l’estat espanyol ni ho van intentar.

El Tribunal Suprem espanyol només podria jutjar els exiliats pels delictes pels quals fossin extradits. De manera que tant podria passar que aconseguís l’extradició per tots els delictes pels quals els persegueix com només per algun. Fou el cas del president Puigdemont, que hauria pogut ser extradit per malversació, però Llarena no ho va voler. I també podria passar que es denegués l’extradició per qualsevol dels delictes per què fossin reclamats.

Els tribunals de Bèlgica, d’Escòcia o de l’estat de la UE on es trobessin els exiliats en el moment de fer-se pública la tercera euroordre tindrien en compte diversos elements a valorar. La justícia espanyola voldrà fer valer la sentència i els fets que hi hauria declarat provats per a pressionar la justícia d’aquests altres països, per a condicionar-los. I serà un element que tindran damunt la taula. Però a l’altra banda de la balança hi ha uns altres factors tant o més importants, com ara que Carles Puigdemont i Toni Comín estan pendents d’una resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la seva condició d’eurodiputats, sobre la seva immunitat. I encara un altre: el desprestigi de la justícia espanyola pel mal ús que ha fet de les euroordres, retirant-les dues vegades –el desembre del 2017 i el juliol del 2018– per la por de no aconseguir el propòsit perseguit. La confiança mútua entre diverses jurisdiccions europees, amb què es basa l’euroordre, va quedar tocada per la manera com la va intentar utilitzar Espanya.

Quants anys haurien de passar a l’exili?

Però si la justícia espanyola no n’aconseguís l’extradició ni tornessin a l’estat espanyol, en quina situació es trobarien els exiliats? Per a tornar sense ser detinguts, caldria que passessin els anys de prescripció dels delictes pels quals són reclamats. Els delictes de rebel·lió i de sedició prescriuen al cap de vint anys; el de malversació, al cap de deu anys; i el de desobediència, al cap de cinc.

La particularitat del cas d’Anna Gabriel

Aquest darrer cas és el que afecta l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel. Quan es va exiliar, Llarena va emetre una ordre de detenció contra ella dins l’estat espanyol, que continua vigent. Però no en va emetre cap d’internacional. Gabriel és processada per desobediència, que no implica penes de presó, sinó multa i inhabilitació fins a dos anys. Si fos extradida a l’estat espanyol per desobediència, només la podrien jutjar per aquest delicte. Però si no hi hagués un procediment d’extradició i fos ella que es posés a disposició de les autoritats, sí que la podrien acusar per delictes més greus, per més que hagi estat processada per desobediència. És a dir, si Anna Gabriel tornés, la podrien detenir i li podrien imputar càrrecs més greus que els que li atribueixen ara mateix.

I si hi hagués una sentència d’Estrasburg contra Espanya?

Hi ha un factor damunt la taula, que és aquell a què al·ludeixen les defenses dels represaliats repetidament: el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). Què pot passar si els exiliats romanen encara en una situació d’exili i hi ha una resolució del Tribunal d’Estrasburg contra Espanya per la condemna als presos polítics? D’entrada, l’estat espanyol té l’obligació d’aplicar les decisions i la doctrina d’aquest tribunal. Si Estrasburg digués que han de sortir de la presó, haurien de sortir-ne. L’article 954.3 de la llei d’enjudiciament criminal obliga els tribunals espanyols a revisar les condemnes dels qui han aconseguit una sentència d’Estrasburg contra Espanya.

Les sentències del TEDH afecten la persona que ha impugnat una condemna per vulneració d’algun dels seus drets fonamentals. No hi hauria cap vinculació directa entre una condemna d’aquesta mena contra l’estat espanyol i la situació dels exiliats, perquè els exiliats encara es trobarien en una situació processal prèvia, sense haver exhaurit la via judicial interna espanyola. Però és clar que l’impacte judicial i polític que tindria una condemna d’Estrasburg contra Espanya hauria de fer bellugar les coses. Segons els juristes consultats per VilaWeb, en virtut d’una sentència com aquesta contra Espanya, els exiliats haurien de demanar el sobreseïment de la causa contra ells, de manera que si el cas fos arxivat ja podrien tornar lliurement. O bé que la fiscalia retirés els càrrecs contra ells; això seria a les mans de les autoritats espanyoles. Pels experts consultats, en una situació hipotètica com aquesta, seria inconcebible jurídicament que el Tribunal Suprem espanyol –i més concretament el jutge instructor, Pablo Llarena– no acceptés el sobreseïment; o que la fiscalia no retirés els càrrecs contra els exiliats. ‘Això seria una situació tenebrosa’, diuen.

The post És possible una extradició immediata de Puigdemont i els altres exiliats? appeared first on VilaWeb.

TEMA DEL DIA
Èxit. El referèndum del Primer d’Octubre va ser un èxit cívic i polític que va anar més enllà de l’independentisme. Catalunya va demostrar que era capaç d’organitzar una votació multitudinària sobre el seu futur. Aquell dia van anar a votar més de dos milions de catalans, la majoria independentistes, però també gent que va contra la independència i alhora a favor de la democràcia. El triomf del referèndum va ser possible gràcies a la suma de la determinació institucional del govern del president Carles Puigdemont i el vice-president Oriol Junqueras i la valentia de la societat civil que va custodiar les urnes, les butlletes de vot i els col·legis i va formar les meses electorals.

La repressió exercida per l’estat espanyol va originar una fractura política i sentimental entre Catalunya i Espanya que ja no té marxa enrere. Malgrat els intents de negociar pel govern català durant el mes d’octubre, abans de declarar la independència, el govern espanyol va decidir d’aplicar l’article 155 de la constitució espanyola, suspendre l’autogovern i empresonar el govern o forçar-lo a anar a l’exili. La repressió va continuar contra els CDR, els batlles que van col·laborar amb el referèndum i voluntaris que van plantar cara a la policia espanyola o la Guàrdia Civil, que van passar de ser agredits a ser agressors. El judici als presos polítics va servir per a fer visible el canvi de papers: provar de fer passar les víctimes per botxins. I ara la sentència del Tribunal Suprem ratificarà aquesta perversió.

Però dos anys després, el mandat de l’1-O encara no s’ha fet efectiu. La repressió n’és una de les causes, però no pas l’única. L’altra és la renúncia dels partits polítics independentistes a fer-ho. No és una renúncia explícita. Aquests dies tothom reivindica l’esperit del Primer d’Octubre, però es pot constatar que no se n’ha aplicat el resultat. Normalment, quan es parla de l’esperit d’una cosa és perquè no s’ha fet realitat o perquè ja és morta. Per entendre’ns: quan el Madrid perd, reivindica l’esperit de Juanito al Bernabéu. Amb l’1-O passa una cosa semblant, amb poques excepcions.

L’unionisme no ha acceptat mai el resultat del referèndum, cosa que és normal, però ja no és tan normal que l’independentisme en qüestioni la legitimitat. Les condicions tècniques en què es va fer van ser les pròpies d’un estat d’excepció, però la legitimitat del referèndum és inqüestionable mentre no se’n pugui fer un altre en condicions normals. Com que això, ara per ara, és impossible, perquè no hi ha cap partit espanyol que vulgui pactar-lo, la legitimitat de l’1-O continua intacta. Qüestionar-la és la coartada per a renunciar a fer-lo efectiu. Per part d’aquells polítics independentistes que consideren que el resultat del referèndum no es pot implantar, seria molt més honest de renunciar-hi públicament. Si no ho fan és perquè tindria un gran cost electoral i la renúncia es maquilla amb eufemismes diversos, com la necessitat d’eixamplar la base o les proclames abrandades que després no s’acaben materialitzant.

La commemoració dels dos anys del referèndum arriba pocs dies abans de saber-se la sentència del Suprem i amb una nova onada de repressió enmig de la campanya electoral. Fa dos anys l’independentisme havia guanyat la batalla de la democràcia. I avui hom intenta criminalitzar-lo vinculant-lo amb el terrorisme. La resposta que s’hi doni aquestes setmanes servirà per a mesurar si l’estratègia que s’ha seguit els darrers dos anys ha servit per a avançar o per a recular.

MÉS QÜESTIONS
La Generalitat diu que les retallades no afectaran polítiques socials. L’anunci de la Generalitat de l’ajust de 365 milions d’euros del pressupost d’aquí a final d’any ha suscitat reaccions immediates. El govern valencià assegura que les retallades, exigides pel Ministeri d’Hisenda espanyol al Consell per a poder transferir 250 milions del Fons de Liquiditat Autonòmic, són en realitat retencions de crèdit i sobre partides que no s’havien d’executar. Tot i que el PP ha demanat que el president de la Generalitat, Ximo Puig, comparegui a les Corts a donar explicacions, finalment hi anirà el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, en una data a determinar. El diputat del grup popular Rubén Ibáñez ha dit que molta gent té por que les retallades no siguin com les de l’any 2016, que van ser d’un 39% en Sanitat, Educació i Serveis Socials. Els grups del Botànic han fet front comú per a negar que els ajusts siguin retallades. Ferran Martínez, d’Unides Podem, proposa mesures fiscals per a aconseguir més ingressos i insisteix en la taxa turística i en un impost als habitatges buits. Per a respondre a les crítiques del PP i Cs, diu que són aquests partits que van crear ‘tota l’arquitectura d’austeritat que ens obliga a fer-los’. Graciela Ferrer, diputada de Compromís a les Corts, creu que sempre s’ha de prioritzar la transparència i donar explicacions per situar i tranquil·litzar els valencians. I el síndic socialista, Manolo Mata, recorda que l’acord del Botànic ja preveu que ni l’educació, ni la sanitat ni els serveis socials no se’n ressentiran.

L’extrema dreta torna a programar una manifestació contra la Comissió 9 d’Octubre. La manifestació que organitza cada any la Comissió 9 d’Octubre tornarà a trobar-se amb una concentració convocada per entitats pròximes a l’extrema dreta, com ja va passar l’any passat. Segons la delegació del govern espanyol, la contramanifestació ha estat convocada per l’Associació del Regne de Valencia Gais i Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals. Aquesta entitat –ara coneguda per Col·lectiu Corona– ja va participar en la manifestació de l’any passat, juntament amb grups de procedència dubtosa, molts dels quals del món blaver, tot i que es volen desmarcar de l’extrema dreta. Malgrat això, sota aquest nom s’inclouen les adhesions de col·lectius com ara el Grup d’Acció Valencianista (GAV), que anys enrere feia accions violentes i encapçalava un sector de l’extrema dreta. Sota el mateix manifest també participen Lletres de Batalla, Mestres i Llicenciats del Regne de Valencia, Roc Chabàs la Marina, En Moviment, Plataforma Jovenil Valencianista i el Rogle Constantí Llombart. Són totes organitzacions de l’òrbita blavera. L’Ajuntament de València i la delegació del govern espanyol engeguen la maquinària per a garantir la seguretat durant la festivitat del Nou d’Octubre. Tothom recorda encara les agressions violentes del 2017, que la delegació del govern espanyol va justificar dient que molts agents havien estat traslladats a Catalunya.

El govern balear insta l’estat espanyol a vincular el preu dels bitllets d’avió amb el descompte de resident. El govern balear ha instat l’estat espanyol a vincular el preu final dels bitllets aeris a l’exigència del 75% de descompte de resident, perquè és una qüestió que té incidència en el pressupost espanyol. Després de reunir-se amb el secretari d’estat d’Infrastructures, Transport i Habitatge, Pedro Saura, per a tractar de la connectivitat aèria a les Balears, el conseller de Mobilitat i Habitatge, Marc Pons, ha explicat que el govern espanyol veu que el 75% no és en joc, que no ha d’anar lligat a la renda i que queda garantit. Amb això, el representant de l’executiu dóna per tancat el debat. En relació amb aquest descompte, Pons també ha dit que l’executiu espanyol té present el preu final dels bitllets, que ja s’ha tancat i que espera que s’aprovi immediatament després de formar-se el nou govern. Pons també ha demanat que es controlin més les companyies aèries i l’executiu espanyol li ha explicat que han sol·licitat un estudi a la Comissió del Mercat i la Competència espanyola.

L’ex-ministre Francesc Camp serà el cap de llista de Demòcrates a Canillo. Francesc Camp encapçalarà la llista de Demòcrates a Canillo per a les eleccions comunals, segons que ha anunciat a Twitter. L’ex-ministre de Turisme ha fet públic que ahir havia donat el vist-i-plau a la proposta d’encapçalar la candidatura de DA per optar a cònsol canillenc i ha manifestat l’agraïment als militants del partit. ‘Avui ens posem a treballar per confeccionar una llista que engresqui els electors’, ha dit.

LA XIFRA
925 euros rebran els propietaris d’habitatges que les posin a lloguer en el programa ‘Lloguer ètic’ del Consell de Menorca, segons que ha explicat la consellera insular d’Habitatge, Cristina Gómez.

TAL DIA COM AVUI
El 30 de setembre de 1924 neix a Nova Orleans l’escriptor Truman Capote. És conegut per obres tan destacades com Breakfast at Tiffany’s i In Cold Blood. Algunes han arribat al cinema amb gran èxit.

The post Què en queda, del Primer d’Octubre? appeared first on VilaWeb.

El Consell per la República ha afirmat que es manté en la ‘lluita no violenta contra la repressió’, després de lamentar la ‘nova onada repressiva’ contra les llibertats de la ciutadania davant la commemoració del segon aniversari del referèndum de l’1-O i de la imminència de la sentència del judici ‘fal·laç’ als presos polítics.

Després de l’empresonament preventiu de set independentistes, l’entitat constata que els drets civils ‘estan suspesos’ a Catalunya i que els ciutadans ‘s’enfronten a la brutalitat i l’arbitrarietat dels poders de l’estat sense garanties’.

El Consell ha afirmat que rebutja ‘enèrgicament’ un ‘muntatge judicial i policial contra persones innocents’ que té per objectiu intimidar la ciutadania i ‘construir un relat de violència associat a un moviment polític radicalment pacífic i democràtic’.Des del Consell s’emmarca l’operació policíac i judicial en l’escenari pre-electoral a l’estat espanyol. I en aquest sentit l’entitat considera que es pretén criminalitzar opcions polítiques legítimes majoritàries a Catalunya per treure’n rèdits electorals el 10 de novembre.

Per tot plegat el Consell entén que l’única manera d’acabar amb aquestes detencions arbitràrie” i la repressió és el ‘desbordament democràtic’ de l’estat espanyol, per a la qual cosa es reafirma en el full de ruta de l’ens, que és ‘fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre i constituir la República Catalana’.

The post El Consell per la República denuncia el ‘muntatge judicial i policial’ del 23-S appeared first on VilaWeb.

El Primer d’Octubre va fer evident que la voluntat de la ciutadania és imparable quan actua coordinadament en defensa d’un objectiu compartit. Volíem votar i vàrem votar. L’estat espanyol, amb tota la seva capacitat de coacció i violència policial, no va poder impedir que més de 2.300.000 dones i homes votéssim en unes 6.000 urnes repartides en prop de 2.000 col·legis electorals oberts arreu del país.

Del referèndum, se n’han escrit molts elogis, però entre tots sobresurt la capacitat de la societat de desobeir pacíficament una prohibició injusta i injustificada. El referèndum, com vàrem recordar als magistrats del Tribunal Suprem, va ser l’acte de desobediència civil més gran que Europa ha viscut mai; ‘el moment gandhià de Catalunya’, tal com descriu Ramin Jahanbegloo, director del Centre Mahatma Gandhi.

Davant la desobediència civil en massa, l’estat va optar per la violència i va rebutjar el diàleg i l’acord. Una violència que des de la tardor del 2017 no ha fet sinó créixer.

Violència van ser les porres de l’1-O i també la nostra presó provisional; són les acusacions de rebel·lió i sedició que han portat la majoria dels membres del govern legítim i la presidenta del parlament a la presó o l’exili, i per les quals ens demanen desenes d’anys de condemna; és l’existència de centenars de persones encausades com a càstig a l’1-O; són els intents desesperats de barrejar terrorisme i independentisme a les portes de la sentència del Tribunal Suprem, és la voluntat de construir noves causes judicials amb detencions espectaculars i filtracions interessades i falses per bastir un relat criminalitzador contra els detinguts i el moviment sobiranista en general.

Des de la presó, compartim la indignació per aquests fets, ho patim en primera persona i coneixem la creixent preocupació ciutadana pel joc brut que l’estat ens imposa. Us animem, però, a no resignar-vos, a continuar exigint el que considerem que és just i, sobretot, a mantenir ben viva la flama de totes les nostres legítimes aspiracions nacionals i democràtiques. No ens resignem ni renunciem a cap: continuem determinats a creure en el futur lluminós i possible que ens volen negar.

Us encoratgem, com tantes vegades havíem fet abans de ser empresonats, el 16 d’octubre de 2017, a tornar a sortir al carrer quan sigueu convocats per les nostres entitats i, sobretot, a no deixar-vos endur per la ràbia del moment. El present és dur i probablement les sentències i les pròximes decisions judicials i policials encara el faran més amarg. Però el futur només continuarà essent nostre si som capaços de mantenir viva la llavor de la no-violència.

Aprenguem les lliçons del primer i el 3 d’octubre per respondre als desafiaments vinents. Demostrem que nosaltres combatem la injustícia i la violència de l’estat només des de la no-violència. Només així esmicolarem el seu fals relat i podrem, novament, derrotar la seva violència, desemmascarar les seves mentides.

No tenim cap problema a denunciar una i mil vegades la violència i a defensar que l’únic camí per on el sobiranisme ha de continuar transitant és el de la no-violència. Però no acceptem lliçons dels qui emparen la violència des de l’estat, dels qui ens neguen a tots els independentistes el dret a la presumpció d’innocència i, encara menys, d’aquells que sense escrúpols ni moral manipulen imatges i víctimes del terrorisme de fa quasi trenta anys per fer-se un espai en la pugna electoral.

L’única violència que a Catalunya hem viscut des del 2017 és la que ha emparat i promogut l’estat. Cridar llibertat, manifestar-se en contra de decisions polítiques i judicials, exigir l’autodeterminació, desobeir lleis injustes i prohibicions arbitràries, denunciar els muntatges policials, defensar les urnes o votar en un referèndum no és violència. Que no ens confonguin.

L’1-O vàrem aprendre fins a quin punt és poderosa la pràctica de la no-violència. Gràcies a la no-violència vàrem doblegar la decisió de tot un estat de prohibir-nos de votar i sobretot vàrem fer inútils tots els esforços dels poders de l’estat i dels seus altaveus mediàtics per vincular la defensa del dret d’autodeterminació i el procés sobiranista a la violència.

La no-violència és la clau de volta que sosté la nostra causa, que no és sinó la causa de la llibertat i la democràcia. No és passivitat, renúncia ni inactivitat. No hi ha res que despulli més la violència de l’estat que el fet que la nostra sigui una actitud tan contundent, multitudinària i imaginativa com pacífica. La no-violència és la llavor d’un procés que, si el continuem fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el fruit desitjat de la llibertat. Gràcies de ser-hi i no defallir.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez
Presó dels Lledoners, primer d’octubre de 2019

715 dies a la presó

The post La llavor de la llibertat appeared first on VilaWeb.

La Policia Local de València ha imposat en la primera setmana de sancions a conductors de patinets elèctrics un total de tres-cents noranta-dos multes, la majoria per circular sense casc i una sola per conduir de forma temerària.

Així ho ha indicat avui el regidor de Seguretat Ciutadana de l’Ajuntament de València, Aaron Cano, qui ha reiterat que no hi ha un greu problema. L’import mitjà de la sanció és de seixanta a cent euros.

Cano s’ha pronunciat d’aquesta manera en la conferència de premsa que ha ofert per a fer balanç de la primera setmana d’imposició de sancions, un període que es va iniciar dilluns passat després de tres mesos d’informació als usuaris d’aquest tipus de vehicles per a donar a conèixer les normes que han de complir.

De les tres-centes noranta-dues multes que ha posat la Policia Local entre el 23 i el 29 de setembre, tots dos inclosos, dos-cents seixanta-tres (67%) han estat per circular sense casc; quaranta-quatre (11%) per usar auriculars mentre es condueix i cinquanta-cinc (14%), per circular per zones prohibides, mentre que la resta obeeix a sancions molt lleus.

 

 

The post València multa quatre-cents conductors de patinets elèctrics en una setmana appeared first on VilaWeb.

Els representants electes d’Amer –vuit regidors de JxCat i tres d’ERC–, han fet un acte aquest vespre a la plaça de la Vila acompanyats de ciutadans del poble per a constituir el Consell Local per la República d’Amer i declarar-se, segons que han dit, ‘territori lliure i sobirà’. En la declaració, es diu que el consell serà ‘l’única institució lliure i no sotmesa als poders de l’estat espanyol’ i que ‘només reconeixerà el Consell per la República com a institució lliure i sobirana de la República Catalana fins a assolir la independència efectiva de Catalunya’.

Tot i no deure’s a l’estat espanyol, els regidors asseguren que no incorreran en cap falta administrativa per tal de no ser ‘víctima fàcil’ de la repressió. Paral·lelament al consistori, els regidors faran tasques en coordinació amb més consells que es constitueixin, com també amb el Consell de la República, per a treballar a fer efectiva la República.

El consell local treballarà en quatre eixos: restituir el govern legítim; recuperar la sobirania de les institucions que resten sota el control de l’estat espanyol; fer efectiva la independència de Catalunya; i redactar una constitució catalana.

Aquesta és la declaració que s’ha fet durant l’acte:

The post L’Ajuntament d’Amer es constitueix en consell local per la República appeared first on VilaWeb.

L’Institut d’Estudis Aranesi-Acadèmia (IEA) aranesa dera lengua occitana ha aprovat el redactat definitiu del Diccionari de l’aranès. Els treballs van començar el desembre de l’any 2016 complint la petició dels col·lectius educatius de la Val d’Aran i del Conselh Generau d’Aran, que van encarregar-ne l’elaboració a l’acadèmia. El diccionari, que ara començarà el procés d’edició, ha comptat per a l’elaboració del redactat amb la participació de més de trenta persones i recull les paraules més empleades en aranès, així com el vocabulari propi de l’economia primària aranesa.

Pel president de l’IEA-AALO, Jusèp Loís Sans Socasau, ha explicat que ‘un diccionari de la llengua és l’element bàsic d’una acadèmia’. Sans ha afegit que ‘un diccionari no s’acaba mai, ja que primer s’ha d’explicar que la llengua existeix i després decidir com és i com serà en un futur’. Aquest darrer fet ha dit Sans que ‘provoca llargues discussions sobre la normalització’.

El Diccionari de l’aranès que també s’articularà en els mitjans digitals servirà com a eina de treball per a alumnes, educadors i la població en general.

The post L’Institut d’Estudis Aranesi-Acadèmia aprova el redactat definitiu del Diccionari de l’aranès appeared first on VilaWeb.

Compromís i Més Madrid han registrat la coalició de cara a les eleccions espanyoles del 10-N amb el nom Més Compromís. Segons que ha informat el partit valencianista en un comunicat, l’acord estableix que Compromís dissenyarà la llista electoral al congrés espanyol. Pel que fa al senat espanyol, es manté oberta la possibilitat de fer una llista àmplia.

L’acord també suposa que Més Madrid assumeix el programa polític amb què Compromís va presentar-se a les eleccions del 28-A, així com l’acord del Botànic II, amb especial èmfasi a la fiscalitat progressiva, el finançament just i els interessos valencians.

Pel que fa a l’organització del futur grup parlamentari, Compromís s’integrarà en un grup confederal i tindrà autonomia i un portaveu propi.

Aquest és el comunicat de Compromís.

«Llistes pròpies, programa de Compromís i veu i autonomia al Congrés. Així és l’acord entre Compromís i Més País per a les eleccions del 10N

30 de setembre de 2019

Compromís ha registrat este dilluns davant la Junta Electoral Central la candidatura en coalició amb Més País nomenada “Més Compromís”, per a les eleccions generals del 10 de novembre. Una coalició progressista, feminista, ecologista i valencianista.

En l’acord signat per ambdues organitzacions s’estableix que serà Compromís la formació encarregada de dissenyar les llistes electorals que la coalició podrà presentar al territori valencià fins al pròxim 7 d’octubre. Pel que fa al Senat, Compromís està obert a configurar una llista com més àmplia possible que permeta presentar una única opció electoral fora del bipartidisme.

Per altra banda, els partits signants de la coalició assumeixen per complet el programa polític que Compromís va presentar a les passades generals del 28 d’abril, així com totes les reivindicacions establertes en l’Acord del Botànic 2, especialment en les registrades en l’apartat 6 sobre fiscalitat progressiva, finançament just i interessos valencians.

D’aquesta forma, “Més Compromís” serà l’encarregat de defensar al Congrés temés tan importants com la reforma del sistema de finançament autonòmic i la regularització del deute històric valencià, així com mecanismes temporals de compensació mentre aquesta reforma no es produïsca per tal de garantir una justícia financera per al territori valencià.

Finalment, pel que fa al grup parlamentari al Congrés, Compromís i Més País han acordat formar un grup confederal amb tots els partits territorials amb els quals s’hagen establert aliances a l’Estat. Un grup on Compromís tindrà una portavocia i autonomia pròpia, i on liderarà el posicionament de tots els temes que facen referència a les circumscripcions de Castelló, València i Alacant.»

The post Compromís segella la coalició amb Més Madrid appeared first on VilaWeb.

Els magistrats de la secció quarta de la sala contenciosa-administrativa del Tribunal Suprem espanyol sostenen que el govern espanyol no necessita una llicència d’obres municipal per exhumar el dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos. A la sentència, que desestima per unanimitat el recurs de la família, els afirmen que no és una obra major i que no cal l’aval de l’Ajuntament de El Escorial.

Així doncs, el Suprem marca el camí perquè el titular del jutjat contenciós-administratiu 3 de Madrid, José Yusty Bastarreche, retiri la suspensió cautelar de la llicència d’obres. A banda, els sis magistrats argumenten que el decret del govern espanyol és constitucional i no vulnera els drets de la família del dictador.

La suspensió cautelar de la llicència urbanística que havia concedit l’Ajuntament de El Escorial era l’últim escull per a l’exhumació. El recurs d’un particular acceptat per Yusty Bastarreche al·legava que les obres per treure les restes mortals eren perilloses.

No cal l’aval del prior

Els sis magistrats també afirmen que no cal l’aval del prior del Valle de los Caídos per treure les restes de Franco, que es va mostrar contrari a l’exhumació.

El Suprem també diu que la inviolabilitat de la Basílica del Valle de los Caídos, a l’interior de la qual està enterrat Franco, no pot estar per sobre de la llei espanyola quan ‘no hi ha res que coarti el ple exercici de la llibertat religiosa’, ja que l’exhumació ‘no està moguda per cap propòsit antireligiós’.

Descarta la cripta de l’Almudena

El Suprem sosté que l’exhumació no és discriminatòria contra Franco donada la singularitat de la seva figura i també creu que no vulnera el dret a la intimitat de la família. El tribunal considera que el dret a elegir el destí de les restes mortals dels familiars no és un dret absolut i pot ser limitat per raons d’interès públic, com és el cas, ja que no és una inhumació de caràcter privat.

Els magistrats descarten que s’enterri Franco a la cripta de la catedral de l’Almudena, on està enterrada la filla del dictador, Carmen Franco Polo, no només per raons de seguretat, ja que està a ple centre de Madrid, sinó també per la significació de Franco. A més, recorda que els set néts de Franco van esgotar els terminis per proposar altres ubicacions.

També afirmen que els familiars no van dir perquè no estan d’acord amb la inhumació al panteó del cementiri del Pardo, on està enterrada la dona de Franco, Carmen Polo. El Suprem creu que enterrar-lo a Mingorrubio té menor significació i dona menys problemes de seguretat.

A banda, el Suprem considera que no és ‘desproporcionat, arbitrari ni contrari al principi d’igualtat’ reservar l’enterrament al Valle de los Caídos a aquelles persones que van morir com a conseqüència de la Guerra del 36-39 i recorda que la llei de memòria històrica recull que l’objectiu de la gestora del Valle de los Caídos ha de ser honrar i rehabilitar la memòria dels morts durant la guerra.

The post El Suprem sosté que el govern espanyol no necessita llicència d’obres municipal per exhumar Franco appeared first on VilaWeb.

L’Ajuntament de Berga ha decidit de despenjar els símbols independentistes que hi havia a la façana. En una decisió compartida amb la resta de forces i entitats independentistes, el consistori ha acatat l’ordre de la Junta Electoral de Zona que obligava els ajuntaments a retirar els símbols abans de les dues del migdia d’aquest dilluns. Segons han apuntat a l’ACN el portaveu de la Plataforma pels drets democràtics i polítics de Berga, Marià Miró, el motiu principal és evitar les conseqüències jurídiques que se’n podrien derivar tenint en compte que la batllessa ja va ser inhabilitada durant sis mesos l’any 2018 per no haver despenjat l’estelada en dos períodes electorals. ‘Nosaltres el que no farem és ser la Gàl·lia de Catalunya’, ha assenyalat.

En una reunió d’urgència convocada dissabte a la tarda entre partits independentistes i entitats, es va decidir que es retirarien els símbols. Aquest dilluns a les set del vespre la plataforma pels drets democràtics i polítics de Berga ha convocat una manifestació on s’explicaran els motius de la decisió. El text que llegirà la batllessa, Montse Venturós, argumenta que, enmig d’una onada repressiva extraordinària i veient que l’independentisme no segueix una estratègia compartida, no creuen que la desobediència aïllada d’un consistori pugui tenir l’efecte multiplicador desitjat.

La decisió de retirar els símbols de la façana també vol evitar el desgast que suposaria un nou procés d’inhabilitació per a la batllessa ‘per un assumpte que, al capdavall, és simbòlic’. El text admet que l’estat espanyol trobaria la manera per ‘defenestrar’ els actius polítics. ‘Trobaríem la manera de fer-hi front, però no podem obviar que la repressió debilita, limitant també la capacitat de fer front a nous embats, que probablement no siguin simbòlics’, afegeix el text.

En la lectura també es deixarà clar que no es renega d’haver mantingut l’estelada penjada al balcó durant dues cites electorals el 2015. Però els partits i les entitats que integren la Plataforma pels drets democràtics i polítics de Berga aquest cop ha decidit donar una resposta diferent prioritzant el funcionament de l’administració municipal. La plataforma també ha pres el compromís de tornar a penjar l’estelada el dia 11 de novembre.

Batllessa més simbòlica que efectiva durant la inhabilitació

D’ençà de l’octubre del 2018, la capital del Berguedà va viure una situació força inèdita, després que el jutjat penal número 2 de Manresa condemnés la batllessa a mig any d’inhabilitació per no haver despenjat l’estelada durant dues campanyes electorals el 2015. Durant aquell temps, el regidor de la CUP Oriol Camps va ocupar el càrrec de batlle accidental i Venturós exercia la batllia de forma simbòlica.

Aquesta decisió es va prendre per no posar en perill els llocs de treball del consistori i no repercutir al ciutadà. El primer d’abril del 2019 es va posar fi a la inhabilitació i la cupaire va decidir tornar-se a presentar a les eleccions del 26 de maig. Millorant els resultats dels anteriors comicis, amb més de mil vots de diferència, el seu partit va tornar a guanyar i amb vuit regidors ara governa en minoria.

The post Berga despenja l’estelada de la façana de l’ajuntament appeared first on VilaWeb.

A la sala de plens de l’Ajuntament de Barcelona no hi haurà cap retrat del rei espanyol Felipe VI. Almenys de moment. Avui s’ha sotmès a votació en el ple a petició de regidor del PP Josep Bou, que demanava que el saló tingués un quadre del monarca, però la proposta no ha tirat endavant amb els vots en contra d’ERC, Junts per Catalunya i Barcelona en Comú. El seu soci de govern, el PSC, ha votat a favor de col·locar el retrat de Felipe VI, juntament amb Ciutadans i el PP, ja que considera que s’han de complir les resolucions judicials.

I és que el març del 2018 el jutjat contenciós administratiu número 3 de Barcelona va declarar, en una sentència, l’obligació de l’ajuntament de la ciutat de col·locar el retrat del rei espanyol ‘en un lloc preferent i d’honor del seu saló de plens’. Com que no es tracta d’una sentència ferma, el ple de moment ha decidit no col·locar cap fotografia. El primer gest es va fer el 2015, quan es va retirar el bust de Juan Carlos I del saló de plens i des de llavors cap imatge ni representació dels Borbons ha tornat a entrar.

The post L’Ajuntament de Barcelona rebutja de col·locar un retrat de Felipe VI al saló de plens appeared first on VilaWeb.

Una setmana després de la detenció de nou independentistes, set dels quals van ser empresonats sense fiança, un grup de persones integrants de diferents CDR vallesans van fer un acte de protesta davant de la caserna de la Guàrdia Civil de Canovelles (Vallès Oriental). De negre, en silenci i amb la cançó ‘Què volen aquesta gent?’ de Maria del Mar Bonet de fons diumenge van mostrar el rebuig ‘a les forces d’ocupació’.

Vegeu-ho ací:

1 setmana sense vosaltres, companys. #Detingudes23S

Per això ahir diferents assemblees locals de la zona ens vàrem plantar a la caserna de Canovelles i amb la força del silenci i d'estar organitzades vam mostrar el nostre rebuig a les forces d'ocupació!#JoSocCDR#Llibertat pic.twitter.com/dBrmEmXJHu

— CDRGranollers (@CDRGranollers) September 30, 2019

The post ‘Què volen aquesta gent?’: acció de protesta dels CDR a la caserna de Canovelles appeared first on VilaWeb.

L‘Assemblea Nacional Catalana (ANC) vol col·lapsar la xarxa viària del Principat a com a resposta a la sentència del judici procés amb tres marxes ciutadanes de llarg recorregut que sortiran des de diferents punts del territori i que confluiran a Barcelona. Així ho ha explicat el secretari nacional de l’ANC David Fernàndez en una entrevista a Betevé. Segons que ha dit, les marxes duraran tres dies i els participants recorreran un centenar de quilòmetres.

Feràndez no ha concretat quin dia començaran les marxes, però ha avançat que la primera jornada es farà una marxa ciutadana de 40 quilòmetres. El tram del segon dia també serà de 40 quilòmetres i el tercer serà de 20 quilòmetres, amb la idea que cada mig dia es puguin fer 20 quilòmetres de protesta per, tal com ha dit el secretari nacional de l’ANC, col·lapsar la xarxa viària.

A banda d’aquestes marxes, l’ANC també preveu de convocar una manifestació unitària, però Fernàndez no n’ha avançat més detalls.

The post L’ANC respondrà a la sentència del Suprem amb tres grans marxes que col·lapsin la xarxa viària appeared first on VilaWeb.

El president de Ciutadans, Albert Rivera, va fer ahir un piulet a Twitter per a denunciar una suposada pintada a casa del president de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT), José Vargas. Ho feia mitjançant una informació d’Ok Diario que portava aquest titular: ‘Pintades de “Gora ETA” a casa del president de l’Associació Catalana de Víctimes del terrorisme’, que ve acompanyada d’una fotografia on es veu un mural al·legòric commemorant l’1-O en una paret i al damunt del qual hi havia escrit, en castellà, aquesta frase: ‘No por mucho madrugar Gora ETA militar’. Al peu de foto, Ok Diario diu: ‘Pintada a la casa de Vargas’.

Rivera va aprofitar-ho per a amplificar el seu discurs sobre Catalunya, dient: ‘Vull enviar tot el meu suport a José Vargas, president de l’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, a qui uns separatistes han pintat “Gora ETA” a casa seva. És tremend fins on s’arriba a Catalunya. Una abraçada, José, no esteu sols!’.

Quiero enviar todo mi apoyo a José Vargas, presidente de la Asociación Catalana de Víctimas del Terrorismo, a quien unos separatistas han pintado “Gora ETA” en su casa. Es tremendo a lo que se está llegando en Cataluña. ¡Un abrazo, José, no estáis solos! https://t.co/f4DaZMKBhi

— Albert Rivera (@Albert_Rivera) September 29, 2019

El cas és que dins de la notícia no hi ha res que demostri que la pintada fos obra d’uns ‘separatistes’. Però alguns veïns del barri també s’han encarregat de desmentir que aquesta pintada fos a casa de Vargas, sinó just davant de l’Escola Mestre Enric Gibert i Camins, al barri de Sant Andreu de Barcelona.

Això de la foto és un mur d'una escola a un puto carrer del meu barri. No és de cap casa, intoxicadors de merda. https://t.co/KU2n3ogaJO

— Maria O'Hara (@bloodymary_85) September 30, 2019

Fent un tomb per Google Maps es pot identificar fàcilment el mur sobre el qual es va fer la pintada (tot i que en la imatge de Google Maps encara no es veu el mural de l’1-O ni tampoc la pintada denunciada). I contactat per VilaWeb, José Vargas ha dit que és cert que la pintada no és pas a casa seva, sinó just davant de l’escola, que ocupa tot el llarg de la vorera. Diu Vargas que la pintada la van fer la setmana passada i que és ‘al costat de casa’ seva. Ara, el tros de mur pintat no queda pas a tocar de cap habitatge. I repetidament els veïns han hagut de repintar el mur de l’1-O que hi ha diverses vegades perquè sovint apareix brut de pintades com aquesta. Així ho explicava Betevé en aquest vídeo d’ara fa un any:



The post Albert Rivera difon informació falsa sobre una pintada per a atacar l’independentisme appeared first on VilaWeb.

Anna Puigdemont, germana del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha estat assenyalada recentment per la premsa espanyola, que cita la interlocutòria judicial del jutge Manuel García Castellón per a empresonar els set nous presos polítics, una investigació que encara és en secret de sumari. Segon aquests articles, el jutge assenyala Anna Puigdemont com a enllaç de Puigdemont i el president Quim Torra amb els set independentistes detinguts en una reunió el 15 de setembre de 2018. En vista d’això, Anna Puigdemont ha assenyalat en un comunicat que ‘és materialment impossible que hagi participat en aquella reunió per raons familiars perfectament acreditades i documentades’.

Afegeix que no ha fet mai d’enllaç entre el seu germà i Torra, ‘ni amb ningú altre amb ells dos’. I afegeix: ‘No he tingut, ni tinc, ni tindré mai cap relació amb actes violents de cap classe, ni amb les persones que els perpetrin.’

Així mateix, diu que la campanya ‘de criminalització i desprestigi’ té per objectiu perjudicar Carles Puigdemont i, d’aquesta manera, ‘tractar de convèncer les autoritats belgues perquè el lliurin’. Aquesta mateixa idea ja la va expressar el president ahir a la nit en un piulet, on deia, rotund: ‘Tornaran a fracassar.’ Anna Puigdemont reivindica que són una família plenament convençuda del dret ‘d’anhelar i lluitar per la independència’ i que sempre hi han aspirat amb ‘el més absolut compromís amb les vies democràtiques, cíviques i pacífiques’.

La lawfare portada a la seva màxima expressió: de rebels a terroristes per intentar manipular, altre cop, el procés d’euroordre. Tornaran a fracassar. Perquè només ens trobaran en l’única via que sempre hem seguit: la de la democràcia, el civisme i la no-violència.

— Carles Puigdemont (@KRLS) September 29, 2019

Per tot això, avisa que es reserva d’emprendre ‘les accions civils i/o penals que arribat al cas consideri oportunes’.

Llegiu ací el comunicat íntegre:

«Comunicat d’Anna Puigdemont i Casamajó:

Davant les diverses i interessades ‘filtracions’ que es vénen produint sobre la meva suposada participació en una reunió el 15 de setembre de 2018 amb alguns dels detinguts en la primera fase de l’anomenada ‘operació Judes’, vull deixar ben clar el següent:

1. Mai no he estat una persona pública ni he mantingut cap activitat política.
2. És materialment impossible que jo hagi participat en aquella reunió per raons familiars perfectament acreditades i documentades.
3. Mai no he fet d’enllaç entre el meu germà i el president Torra, ni amb ningú altre amb ells dos.
4. No he tingut, ni tinc, ni tindré mai cap relació amb actes violents de cap classe, ni amb les persones que els perpetrin.
5. Aquesta campanya de criminalització i desprestigi té com a objectiu final intentar perjudicar el meu germà per, d’aquesta manera, tractar de convèncer les autoritats belgues perquè el lliurin.
6. Som una família profundament convençuda del dret que ens assisteix a anhelar i lluitar per la independència de Catalunya, però aquest anhel i lluita sempre els hem plantejat des del més absolut compromís amb les vies democràtiques, cíviques i pacífiques.
7. Em reservo les accions civils i/o penals que arribat al cas consideri oportunes.

Anna Puigdemont i Casamajó

Amer, 30 de setembre de 2019»

The post Carta d’Anna Puigdemont contra les intoxicacions publicades a la premsa espanyola appeared first on VilaWeb.