La candidata de Militància Decidim a la secretaria general, Elisenda Alamany, ha admès que va utilitzar una paraula “no del tot afortunada” en referir-se a la segona volta del 14 de desembre com a tràmit per a confirmar la victòria de la seva candidatura. “Potser no era la paraula més adequada”, ha dit en una entrevista a SER Catalunya. D’altra banda, ha defensat que els militants d’ERC decideixin en una consulta interna si donen suport al pressupost del govern de Salvador Illa per a l’any entrant. És, segons ella, “la millor revisió que es pot fer” de l’acord d’investidura.

Alamany ha assenyalat que una de les candidatures, en referència a Nova Esquerra Nacional, no ha presentat cap proposta per a fer net al partit i que no es tornin a repetir pràctiques com el cas dels cartells contra els Maragall. I ha afegit que el 60% dels militants, sumant els vots de la seva candidatura i de Foc Nou, han donat suport a propostes en aquest sentit. “Tenim un programa amb propostes, i una d’aquestes propostes és fer una comissió de la veritat per una situació excepcional”, ha dit.

Segons Alamany, els missatges que han donat els militants en la primera volta de les votacions són clars: “El lideratge que recull més suports és Junqueras, i hi ha voluntat de no continuïtat.” En aquest sentit, ha afegit que la candidatura de Nova Esquerra Nacional encapçalada per Xavier Godàs “representa més continuïtat respecte a les decisions dels últims anys”.

Sobre la campanya interna, ha dit que l’entristia veure que gent que havia basat “la seva campanya en el desgast d’un dels principals actius del partit”, en referència a l’ex-president d’ERC Oriol Junqueras. Una actitud que, segons Alamany, fa mal al partit i “fa el joc als adversaris polítics”.

La policia belga ha escorcollat dos habitatges de l’ex-comissari de Justícia europeu Didier Reynders i l’ha interrogat, amb motiu d’una investigació per emblanquiment de capitals mitjançant la compra de bitllets electrònics de rifa durant el seu mandat com a ministre.

El dirigent liberal, que fou ministre de Finances (1999-2011) i d’Afers Estrangers (2011-2019), és investigat arran d’una denúncia de la Unitat de Processament d’Informació Financera i la Rifa belga —en va ser l’encarregat entre el 2007 i el 2011—, que han detectat transaccions sospitoses per un import elevat en la compra de bitllets de rifa.

Fa pocs dies que Reynders va deixar el càrrec de comissari de Justícia de la Comissió Europea. Com que la investigació se centra en un període en què Reynders era ministre i posteriorment comissari europeu, de moment té immunitat i no ha estat detingut, segons que ha informat Le Soir.

Reynders es va retirar de l’escena política quan no va sortir reelegit com a comissari en el nou equip encapçalat per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

Un aliat de l’espanyolisme

Dins la Comissió Europea, Reynders fou un gran aliat de l’espanyolisme al cor de la Unió Europea, especialment de Ciutadans i el PP. En aquest sentit, va participar de manera activa en l’ofensiva contra la immersió lingüística. De fet, va admetre que la UE no tenia competències en matèria de llengües, però va assegurar que, com a comissari de Justícia, podia fer complir les sentències que imposaven el castellà a les aules.

Didier Reynders, comisario europeo de Justicia, sobre la discriminación del español en los colegios catalanes: “No tenemos competencia sobre lenguas, pero sí sobre el cumplimiento de decisiones judiciales”. pic.twitter.com/4a77ocvMnh

— Societat Civil Catalana (@Societatcc) October 26, 2022

Reynders es va doblegar sempre a les necessitats polítiques de l’espanyolisme i, fins i tot, es va reunir amb l’entitat Societat Civil Catalana. El darrer any de mandat, el comissari va ser una peça clau en la campanya internacional contra la llei d’amnistia. El 8 de novembre de 2023, quan encara no s’havia fet públic l’articulat legal i tampoc no s’havia investit Pedro Sánchez, va pressionar el govern espanyol perquè li expliqués el contingut de la llei.

Una carrera llarga a Bèlgica tacada pels escàndols

Abans de ser elegit diputat per primera volta, Reynders –advocat de formació– a final dels vuitanta i principi dels noranta va ser designat president de la Societat dels Ferrocarrils belga i de la Societat d’Aerovies belga. El 1992 va ser elegit membre de la cambra de representants i el 1999 va ser nomenat ministre de Finances en el govern de Guy Verhofstadt. Tot i els canvis de primer ministre, Reynders va conservar la cartera fins al desembre de 2011, quan va ser nomenat ministre d’Afers Estrangers de Bèlgica. El 2019 va deixar l’executiu per fer el salt a la Comissió Europea.

El canvi no es va estar exempt de polèmica perquè Nicolas Ullens de Schooten, un ex-agent de seguretat de l’estat belga, el va acusar d’haver rebut suborns i d’haver-los emblanquit amb la compra d’antiguitats, obres d’art i fent transaccions immobiliàries. Una de les operacions que hi havia sota sospita era la construcció de l’ambaixada belga a Kinshasa, la capital de la República Democràtica del Congo. Tanmateix, la fiscalia va acabar arxivant el cas.

La major part d’escàndols que han esquitxat Reynders van lligats amb la seva etapa de ministre d’Afers Estrangers. El 2017, Bèlgica va votar a favor de l’admissió de l’Aràbia Saudita com a membre de la comissió de l’ONU sobre l’estatus de la dona. Uns anys abans, el dirigent s’havia reunit amb el polèmic príncep saudita Nayef bin Fawwaz al-Sha’lan, que el 2007 va ser condemnat a l’estat francès a deu anys de presó i a una multa de set milions d’euros perquè havia aprofitat la immunitat diplomàtica per traficar amb cocaïna.

Però segurament la polèmica més mediàtica fou el 2015, quan es va pintar de negre per participar en l’acte anual de Les Noirauds, una fraternitat que d’ençà del 1876 –en ple auge colonial– es reuneix per carnestoltes, es disfressa de “nobles africans” i marxa per Brussel·les per recaptar fons per als nens desafavorits. D’ençà del 2019, per desmarcar-se de les acusacions de racisme, els participants es pinten la cara amb els colors de la bandera belga: negre, vermell i groc.

Reynders, orgullós de formar part de la marxa, va penjar imatges seves amb la cara pintada a Twitter i a la web personal, en què va dir que hi havia anat de “bona voluntat i bon humor”. Ara, la polèmica va guanyar pes uns dies després quan France 2 va emetre un reportatge sobre Les Noirauds, en què apareixien Reynders i el batlle socialista de Brussel·les, Yvan Mayeur.

les noirauds en ballade @VilleBruxelles pic.twitter.com/LLZwi3kL0y

— Didier Reynders (@dreynders) March 14, 2015

El principal partit de l’oposició sud-coreana, el Partit Demòcrata, ha presentat una moció de censura contra el president Yoon Suk-yeol, que ahir es va trobar obligat a aixecar, en qüestió d’hores, la polèmica llei marcial que havia decretat amb l’objectiu de “erradicar les forces afins a Corea del Nord”.

Els partits de l’oposició havien amenaçat de començar un procés de destitució contra el mandatari si no plegava, arran d’haver acceptat la petició de l’Assemblea Nacional d’aixecar el règim marcial.

“La declaració de la llei marcial per part de Yoon és una clara violació de la constitució. És un greu acte de rebel·lió i una raó perfecta per a un judici polític”, diu una resolució emesa pel Partit Demòcrata.

La declaració, emesa després d’una reunió d’urgència dels diputats de la formació, subratlla que el president “no va complir cap dels requisits” estipulats per la constitució per a declarar la llei marcial.

Per una altra banda, un grup de més de quaranta diputats de l’oposició ha defensat un procés de destitució contra Yoon perquè és “l’autor intel·lectual d’un acte traïdor de mala gestió estatal”. El dirigent del Partit de la Reconstrucció de Corea, Hwang Un-ha, ha dit: “El president  va cometre un acte equivalent a la traïció en mobilitzar l’exèrcit. És evident que no pot romandre en el càrrec ni un moment més. Per tant, hem d’aprovar urgentment una moció de censura.” I ha afegit: “L’Assemblea Nacional hauria de concentrar-se a aprovar la moció tan aviat com sigui possible per suspendre immediatament les funcions del president.”

Prèviament, el dirigent del Partit del Poder Popular, Han Dong Hoon, havia instat el president a donar explicacions i havia demanat la dimissió del ministre de Defensa, a més d’una rendició de comptes per part dels responsables de la crisi.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The Washington Post · Adam Taylor

La darrera vegada que es va declarar la llei marcial a Corea del Sud va ser l’any 1980, just després d’un cop d’estat que va instaurar una dictadura militar. Poques hores abans, dos-cents activistes pro-democràtics, la majoria estudiants universitaris, havien estat morts per les forces de seguretat a la ciutat de Gwangju.

Més de quatre dècades després, el president sud-coreà, Yoon Suk-yeol, tornà a declarar ahir la llei marcial, aquesta volta sota el pretext que el partit de l’oposició havia participat en “activitats antiestatals” en coordinació amb el règim de Corea del Nord.

Poc després de la declaració de la llei marcial, un grup de manifestants van provar d’irrompre al parlament per impedir-ne l’entrada en vigor, i es van enfrontar amb els agents que en vigilaven els accessos.

Però poques hores més tard tot havia canviat. Les tropes desplegades per contenir els manifestants se n’havien anat a casa. El parlament havia revocat la declaració per majoria absoluta. El president, derrotat, s’havia fet enrere i havia anul·lat la llei marcial. Què ha passat a Corea del Sud?

Per què ha declarat Yoon la llei marcial?

La decisió del president Yoon Suk-yeol ha commogut milions de sud-coreans i ha despertat vells fantasmes sobre la dictadura militar que governà el país amb mà de ferro fins a la fi de la dècada dels vuitanta.

La proclamació de la llei marcial, tanmateix, no ha estat rebuda amb tanta incredulitat en tots els estrats de la societat sud-coreana. A les altes esferes de la política del país, de fet, ja feia mesos que s’especulava sobre la possibilitat que el president la imposés sobtadament.

Fins ara, els dirigents del Partit del Poder Popular (PPP) de Yoon havien rebatut sempre aquesta mena de rumors. Al setembre, per exemple, un aliat del president va acusar públicament el cap del Partit Democràtic, Lee Jae-myung, de difondre “teories conspiranoiques” sobre una possible declaració imminent de la llei marcial.

Yoon, de seixanta-tres anys, ocupa la presidència de Corea del Sud d’ençà del 2022, quan va succeir el progressista Moon Jae-in, del Partit Demòcrata.

A diferència de Moon, partidari del diàleg amb Corea del Nord, Yoon és un conservador de línia dura que ascendí en l’organigrama del PPP fins a esdevenir-ne el candidat a la presidència, després d’haver exercit com a fiscal general del país durant dos anys, un càrrec del qual dimití precisament a causa de disputes amb el govern de Moon.

Yoon va accedir a la presidència en una de les eleccions més renyides de la història de Corea del Sud, i ben aviat es va trobar immergit en escàndols de tota mena que, combinats amb l’aprovació de mesures impopulars, n’han fet caure en picat l’índex d’aprovació.

Després de ser elegit president, Yoon va prendre la decisió inesperada de traslladar de seu l’oficina presidencial i el Ministeri de Defensa, dos canvis molt costosos que van significar un fort maldecap en matèria de seguretat nacional i que l’opinió pública refusà majoritàriament.

La reputació del president sud-coreà va caure encara més després de les errades del govern en la resposta a l’aglomeració la nit de Halloween del 2022 al districte d’Itaewon, a Seül, que deixà 159 morts. La crisi consegüent en el sector mèdic, en què el govern va ser incapaç d’aturar les vagues i superar l’escassetat de personal als hospitals sud-coreans, el va acabar d’enfonsar.

Per si no n’hi hagués prou, la família del president ha estat objecte d’una gran controvèrsia enguany, després de la difusió d’imatges enregistrades amb una càmera oculta en què es veia com la seva dona, primera dama del país, acceptava una luxosa bossa de Dior a manera de suborn.

Segons el diari Dong-A Ilbo, l’índex d’aprovació de Yoon va caure fins al 17% a l’octubre. Mesos abans, a l’abril, el partit del president va ser derrotat contundentment en les eleccions parlamentàries. Desproveït de majoria parlamentària, Yoon ha recorregut al dret presidencial de vet per a provar d’aturar els projectes de l’oposició, fins i tot quan no tenia autoritat per a exercir-lo.

Què implica la declaració de llei marcial?

L’article 77 de la constitució de Corea del Sud estipula que el president pot declarar la llei marcial per “fer front a una crisi militar o per mantenir la seguretat i l’ordre públic mitjançant la mobilització de les forces militars en temps de guerra, conflicte armat o una emergència nacional semblant”. Aquest article, tanmateix, també estipula que el parlament pot revocar-ne la proclamació en cas que la majoria de legisladors hi votin en contra.

Durant l’anunci de la proclamació, Yoon apuntà al parlament, que acusà d’haver esdevingut un “monstre que destrueix el sistema democràtic liberal”, i explicà que havia decidit d’imposar la llei marcial per a aturar a les “desvergonyides forces antiestatals, favorables a Corea del Nord, que amenacen la llibertat i la felicitat del nostre poble”.

El decret, signat ahir i revocat poques hores després, va suspendre totes les activitats polítiques, com també la difusió de “notícies falses i propaganda per a manipular l’opinió pública”, a còpia de posar els mitjans de comunicació “sota control de la llei marcial”. El decret també ordenava als treballadors mèdics en vaga que tornessin a la feina en un termini màxim de 48 hores.

El decret va ser signat pel general de l’exèrcit Park An-su, designat per Yoon com a “comandant de la llei marcial”.

La llei marcial té una llarga història a Corea del Sud, que no va esdevenir una democràcia fins l’any 1987. S’ha declarat ni més ni menys que setze vegades d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial; la darrera, l’any 1980. Aquella proclamació, recordada sobretot per l’aixecament de Gwangju, s’ha representat extensament en el cinema i la literatura sud-coreans.

Què pot fer ara l’oposició sud-coreana?

Tant l’oposició com alguns aliats de Yoon han condemnat contundentment la proclamació de la llei marcial, que molts analistes havien considerat molt improbable fins ahir. Han, el dirigent del PPP que prèviament havia titllat de teoria conspirativa els rumors sobre l’aplicació de la llei marcial, va dir poc després de la declaració que la decisió era un error, i es comprometé a detenir-la.

Ahir a la nit (hora catalana), el parlament sud-coreà va votar per unanimitat a favor de derogar la llei marcial, després dels intents aparents del president per a impedir –sense èxit– l’accés dels diputats a la cambra. Els 190 diputats presents en el moment de la votació rebutjaren la declaració de la llei marcial, que fou derogada. El resultat és una derrota aclaparadora per al president, atès que el parlament sud-coreà és compost per 300 diputats i, per tant, la majoria absoluta és de 151.

Tot i que la Constitució de Corea del Sud estableix que la llei marcial pot ser derogada per votació parlamentària, els oficials militars prometeren ahir a la nit que la llei continuaria vigent fins que el president decidís de derogar-la. Ahir a la nit, finalment, Yoon es donà per vençut i anuncià finalment que retiraria la declaració de la llei marcial, poques hores després de la votació al parlament.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Aquesta és la meva història.” Així comença el missatge de la presidenta del govern de les Illes, Marga Prohens, que ha anunciat que té esclerosi múltiple. En un vídeo ha explicat que la hi havien diagnosticat quan tenia dinou anys i estudiava a Barcelona.

“Jo crec que, pel fet de ser un personatge públic ara, durant uns quants anys, em costa molt de parlar d’això. No perquè ho vulgui amagar, sinó perquè a mi em defineix una manera de veure la vida i també una manera de treballar i de donar-me als altres”, ha assegurat. Però ha dit que ho ha fet per pudor, perquè no vol ser “exemple de res ni referent de res”. Sobre la malaltia, ha dit que la hi havien diagnosticada molt de pressa i que es troba bé.

També ha fet una defensa de la sanitat pública, “de les millors en els tractaments de l’esclerosi múltiple i en xarxes com les d’avui al Teatre Pereira i el fantàstic equip de ‘Avui no és sempre’. Gràcies a tots”, ha dit la presidenta.

Esta es mi historia. Jamás lo había contado antes por pudor, porqué no soy referente de nada, pero no puedo estar más que agradecida y orgullosa de nuestra sanidad, de las mejoras en los tratamientos de la esclerosis múltiple y a redes como las de hoy en el Teatro Pereira y el… pic.twitter.com/ApRoTVxKJc

— Marga Prohens (@MargaProhens) December 3, 2024

El 29 d’octubre, l’aigua no només es va endur cases, carrers i vehicles; també va arrossegar 222 vides i en va deixar quatre de desaparegudes. Això no és només una catàstrofe natural; és un reflex d’una gestió errònia, una negligència que ha convertit l’aigua en una assassina implacable. Però darrere de cada xifra hi ha una història, un rostre, noms i cognoms. Aquesta tragèdia exigeix que els recordem i que reclamem justícia, tant col·lectiva com individual.

Les xifres són aclaparadores: 222 morts, quatre desapareguts i milers de persones afectades. Però aquestes xifres no expliquen l’angoixa de la mare que va perdre dos fills a Torrent, Izan i Rubén, germans de tres i cinc anys. Tampoc el sacrifici de Rafael Brisa, que va morir sostenint Azucena, la seua dona, per salvar-la del corrent. No poden transmetre el dolor de la família d’Elvira Martínez i la seua filla Elisabet, que van ser engolides per l’aigua quan intentaven tornar a casa. Històries com aquestes són el record viu que les víctimes no són estadístiques; són persones amb noms i cognoms, amb vides truncades per una tragèdia que s’hauria pogut evitar. Són històries que ens recorden que l’aigua no discrimina, però que la negligència amplifica la tragèdia.

A aquestes morts hem d’afegir la de l’operari de cinquanta-un anys que va morir al CEIP Lluís Vives de Massanassa. Mentre treballava per reparar els danys causats pel temporal, un porxo es va ensorrar i li va segar la vida. Aquesta mort no és només una tragèdia personal, sinó una denúncia viva de la negligència estructural que ha estat una constant en la gestió d’aquesta crisi.

Aquest operari no va morir per una catàstrofe inevitable. Va morir perquè les infrastructures estaven degradades, perquè no hi havia protocols adequats i perquè les autoritats van ser incapaces de garantir unes condicions segures per a qui treballava enmig del caos. Va morir perquè el sistema, encapçalat per Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, i José Antonio Rovira, conseller d’Educació, el va abandonar. Un recordatori dolorós que les vides no poden quedar relegades a simples xifres. Que aquesta mort evitable se sume als noms de Rafael, Azucena, Izan, Rubén i tantes altres persones, víctimes no només del desastre, sinó de la irresponsabilitat criminal.

En els dies immediats a la tragèdia, una allau de rumors i notícies falses va distorsionar la percepció pública de l’abast del desastre. Un dels exemples més impactants va ser la suposada notícia que al pàrquing del centre comercial Bonaire hi havia centenars de cadàvers. Aquesta informació, completament falsa, es va difondre ràpidament, cosa que alimentà la confusió i el pànic. Per què es difonen aquests rumors? La manipulació de les xifres en moments de crisi no és una casualitat. És una estratègia destinada a controlar el relat públic, a exagerar inicialment perquè després la xifra oficial semble menor i, en comparació, més acceptable. Aquesta pràctica deshumanitza les víctimes i converteix el dolor col·lectiu en una eina política al servei dels responsables.

Aquesta tàctica no només ha estat utilitzada durant la gota freda, sinó que és un patró comú en unes altres tragèdies a tot arreu del món. La manipulació de dades erosiona la confiança pública, distreu l’atenció dels errors institucionals i desvia la responsabilitat dels veritables culpables. La realitat de 223 morts no necessita exageracions; necessita respostes i responsables. Cada notícia falsa que circula és una burla al sofriment de les famílies que encara esperen respostes i, en alguns casos, cossos per enterrar.

Quan l’aigua va començar a desbordar els carrers, la ciutadania es va trobar desprotegida. Els sistemes d’alerta van fallar, les infrastructures no estaven preparades, i les respostes institucionals van ser lentes i insuficients. Això no és només un desastre natural; és un fracàs polític.

En moments de crisi, el deure de les institucions no és tan sols gestionar la tragèdia, sinó també garantir que no es repetisca. Però aquest deure no pot quedar només en mans dels governants. Com a societat, hem d’exigir que la memòria de les víctimes es mantinga viva i que els responsables siguen assenyalats. Carlos Mazón i José Antonio Rovira no són només responsables polítics; són responsables morals i legals de les morts ocorregudes durant la gota freda i després. La incompetència no pot quedar impune. La desídia no pot ser perdonada. Mazón i Rovira han de ser jutjats com a responsables directes d’aquestes morts, inclosa la de l’operari de Massanassa. Són culpables per omissió, per negligència i per la seua incapacitat de gestionar una crisi que, si hagués estat prevista i previnguda, hauria pogut tenir un desenllaç diferent.

Cada vida perduda té un nom i un cognom. Cada mort és una absència per a les famílies. Aquesta absència no pot ser silenciada ni convertida en una estadística més. Les víctimes de la gota freda exigeixen justícia, i la societat ha d’exigir-la amb elles. Que l’operari de Massanassa, que va perdre la vida treballant, siga recordat no com una víctima de la natura, sinó com una víctima de la negligència. Per ell, per Rafael i Azucena, per Rubén i Izan, per Lourdes i Angelina, pels centenars de persones que han perdut la vida, demanem justícia. No oblidem, no perdonem, no deixem que aquesta tragèdia quede impune. Perquè cada vida compta amb noms i cognoms.

 

Solidaritat Catalana per la Independència ha tornat a registrar al Parlament de Catalunya la mateixa iniciativa legislativa popular (ILP) que el Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar. David Folch, secretari general del partit, i tres militants més que van signar la ILP, insisteixen en la idea que el parlament tramiti un text legal que declari la independència i sota la voluntat de bastir un corpus jurídic a tots els Països Catalans que estableixi com arribar a l’autodeterminació de cada territori i com s’haurien de relacionar entre si. En aquesta entrevista, Folch explica el camí que volen recórrer i què significar que el Constitucional tornés a declarar inconstitucional l’admissió a tràmit de la ILP.

—Com vau rebre la decisió del Tribunal Constitucional espanyol, que va declarar nul·la l’admissió a tràmit de la ILP per a declarar la independència?
—Ens podem esperar qualsevol decisió dels tribunals espanyols. Som un estat ocupat, aquests tribunals serveixen com a mecanisme per a justificar-ne la violència i la repressió. Era una cosa esperada, però s’han afanyat molt. Normalment, una resolució del Tribunal Constitucional es pren potser un any o dos, i en aquest cas han considerat necessari que calia aturar-ho només uns vuit mesos després de la presentació de la ILP. Les ILP apel·len a la democràcia directa del ciutadà, són més difícils de controlar. Més perilloses. Si s’aprovés i se’n recollissin moltes signatures, tindria un impacte brutal. Ara, per a nosaltres és absolutament irrellevant el que digui el Tribunal Constitucional o com ho justifiqui. Ho justificarà de qualsevol manera per mantenir la nació catalana ocupada. El que no ens és igual és que aquesta resolució serveix d’excusa per a reforçar la violència de l’estat espanyol: les amenaces de presó als diputats i la por permanent. La sentència del Tribunal Constitucional té un efecte instrumental que no podem obviar i és un dels motius pels quals hem de seguir.

—La vostra resposta ha estat tornar a presentar la ILP.
—El Tribunal Constitucional ha anul·lat la decisió de la mesa, a nosaltres no ens afecta directament. No hi podem presentar cap recurs en contra perquè no estàvem incorporats a la causa, per dir-ho així. És una decisió del Tribunal Constitucional contra la mesa. De fet, la mesa encara no ens ha comunicat res formalment. No ens ha dit si acceptava la decisió del Tribunal Constitucional; i si entres a la pàgina web del parlament, la ILP que vam presentar al febrer encara figura en tramitació i admesa. Com a resposta, hauríem pogut fer un comunicat, però a vegades és més important fer algun acte. El Tribunal Constitucional ho anul·la, doncs automàticament la tornem a presentar. Ara bé, aquest acte no és la base de la nostra acció política dels darrers temps, sinó que hem intentat d’establir un corpus jurídic per a cadascun dels territoris dels Països Catalans que determini com assoleixen la independència.

—Un corpus jurídic?
—Un corpus jurídic és una llei. Hem presentat aquesta llei al Parlament de Catalunya. El passat mes d’octubre, vam presentar a les Corts Valencianes el projecte de llei de declaració d’independència del País Valencià, on es feia un reconeixement explícit dels Països Catalans i del Regne de València. I aquest novembre, a Perpinyà, vam presentar una petició al Parlament Europeu sobre la reunificació del Principat de Catalunya. És a dir, hem establert de la forma més jurídica possible quins passos hauria de seguir cadascun dels territoris per, quan Catalunya esdevingui un estat independent, estructurar aquests Països Catalans amb la decisió democràtica de cadascun dels territoris. Aquesta és la feina que hem fet fins ara, n’estem molt contents, i treballem en una proposta per a les Illes Balears.

—També per a presentar-hi una ILP?
—Aquesta seria la intenció, tenir-ho en format llei. A vegades hi ha molta filosofia, però ho has de plasmar negre sobre blanc. Qui té la sobirania, com es pren la decisió, quin és l’horitzó per a cada un dels territoris, si s’ha de votar o no… I si li vols donar un cos, la millor manera és presentar-la en format ILP, perquè queda registrat al parlament com a precedent. Que, almenys una vegada, es va presentar una llei d’autodeterminació a les Illes Balears, per exemple. Això ja queda per a la història. Són precedents jurídics i morals.

—Amb la ILP que avui torneu a presentar al Parlament de Catalunya us podríeu trobar que el govern espanyol hi torna a presentar un recurs d’inconstitucionalitat.
—Si tornem al mateix punt, ja pensarem què fem. El missatge és que el Tribunal Constitucional ens importa ben poc i que continuarem treballant i lluitant. Si arriba el dia de la marmota i ens ho tornen a anul·lar, potser farem una altra cosa.

—Sigui com sigui, abans s’hauria d’haver admès a tràmit. La vegada anterior es va fer amb el vot a favor de Junts i la CUP i l’abstenció d’ERC, però aquesta legislatura la CUP no és a la mesa i el vot a favor d’ERC seria imprescindible.
—Volem que la decisió final sobre aquesta ILP recaigui en un element democràtic català, en aquest cas, la mesa del Parlament de Catalunya. És a dir, si ara la mesa decideix que no la tramita, ja farem les valoracions corresponents. Junts i Esquerra es declaren independentistes, no hi hauria cap motiu per a no admetre-la a tràmit. Si ells, per algun motiu, pels seus pactes amb el PSOE, per no fer enfadar l’amo espanyol o el que sigui, decideixen que no l’admeten a tràmit, ja ho justificaran. Però a Solidaritat no volem entrar a atacar els altres independentistes per les decisions que prenen. S’ha tornat molt fàcil oblidar que el gran enemic de la nació catalana és l’estat espanyol i ens dediquem a atacar els altres partits independentistes perquè això no té cap cost. Ara, quina millora té per a la independència de Catalunya? Cap.

—En el millor dels casos, si la ILP es convertís en una proposició de llei i es votés al ple, la majoria del PSC, PP, Vox i Comuns la tombaria i giraria el parlament en contra de la declaració del 27 d’octubre de 2017. Val la pena arribar a aquest punt?
—Les decisions que prengui un parlament no poden invalidar mai el resultat d’un referèndum. Poden ratificar-lo, però no invalidar-lo. De fet, ja van votar en contra d’una proposta de resolució d’Aliança Catalana que deia més o menys això. Som conscients d’aquest risc, però, de fet, ells ja ho podrien fer en qualsevol moment. El PSC pot fer una declaració a favor de la unitat d’Espanya, tot i que amb els gests que fa no necessita fer-ho. Però no ens ha de fer por que el parlament faci aquesta declaració, perquè el primer d’octubre es manté. La clau és el primer d’octubre, és la força, és el referèndum vinculant. Catalunya hauria de ser un estat, aquest parlament ha perdut la legitimitat en certa manera.

—Per què?
—Perquè a una gran part de la població catalana li han dit que la seva opció política, que és la independència, tindrà el cost de la repressió. Els han expulsat i han muntat unes eleccions en què l’opció política de molts catalans té un cost que moltes vegades és inassumible. El que digui aquest parlament té valor, però no té la legitimitat d’un parlament sobirà com hauria de ser des de l’octubre del 2017.

—Abans de la decisió definitiva del Tribunal Constitucional vau dir que, arribat el cas, ho portaríeu a la justícia internacional. Ho fareu?
—Si vols fer un recurs, has d’anar pel Tribunal Constitucional. Aquesta incoherència, ens la mengem. Sentenciaria el que volgués i aleshores podríem anar a Europa. Quan tu tries anar a Europa, reconeixes el que digui sobre la sentència. És una primera qüestió que s’hauria de discutir molt, perquè Catalunya té dret a l’autodeterminació i no necessita que un tribunal europeu li doni la raó. Si fas el pas de legitimar un tribunal europeu que decidirà el que li interessi, ho has d’acceptar. Per tant, a Europa, hi has d’anar a guanyar. Ha de ser un recurs molt ben fet i que sigui un recurs guanyador. En el cas de la ILP de Catalunya, no ho podíem fer perquè no estàvem personats en la causa. En el cas del País Valencià, sí que ho hauríem pogut fer, perquè era una decisió de la mesa contra la qual podíem presentar un recurs, però vam considerar que en aquest cas ja havíem fet el primer pas i tampoc teníem la gent preparada per a fer un recurs a Europa. Vam deixar-ho estar. És la decisió de la mesa de les Corts Valencianes, i la següent mesa ja veurem què decideix.

—Ho preguntava perquè vau ser vosaltres qui vau parlar d’elevar la causa a instàncies internacionals quan el govern espanyol va presentar el recurs d’inconstitucionalitat.
—Primer, hauríem de trobar la persona que ens portés el recurs a la justícia internacional. N’hem sondejat diverses, però no estan disponibles en aquests moments. Volem que sigui una persona de nivell, que ens assessori, perquè aquest recurs s’ha de guanyar. Per fer un recurs amb persones que no tinguin nivell, val més no fer-lo. No cremem aquest cartutx amb l’opinió d’un tribunal que tampoc ens importa gaire. Puc afegir una cosa?

—Endavant.
—Tenim molt clar que tots aquests moviments polítics els volem obrir a tothom, a tots els qui viuen i treballen a Catalunya. El projecte independentista ha d’incorporar tots els nouvinguts, se’ls ha d’explicar que és de justícia, i, a més, és de projecte econòmic de futur i social. Quan vius en un estat ocupat, és igual si has nascut aquí o allà, el teu color de pell o la teva religió. No s’expliquen els problemes de Rodalia sense entendre que és un país ocupat. No s’explica el problema de l’habitatge sense entendre que sense uns sistemes de transport públic equilibrat no podràs ajudar a solucionar el tema de l’habitatge. L’estat espanyol manté Catalunya en un estat que li permet extreure els màxims recursos, però que no permetrà mai que Catalunya s’enriqueixi i pugi. Això no afecta només els catalans de mil generacions, sinó de tots els nouvinguts. No el podem excloure, és un error estratègic de primer nivell. Els hem d’anar a buscar. La gent de carrer que té ganes de continuar treballant per la independència ha de tornar a fer xup-xup. Tornar a parlar amb les associacions, fer xerrades que expliquin els beneficis de la independència, tornar a muntar sopars per la independència, marxes per la independència, danses per la independència… Un dels relats que l’estat espanyol ens ha aconseguit colar és que el procés va fracassar per culpa de les manifestacions i tot això. No, el procés va funcionar. Vam arribar al Primer d’Octubre perquè hi va haver manifestacions amb cartolines, perquè la gent es va reunir i tot el dia es parlava de la independència. Perquè estàvem organitzats. Vam arribar a la final de la Champions. Van fallar els polítics de torn, que no van marcar el gol, perquè ens entenguem. Ens hem cregut que les manifestacions, les trobades i les xerrades no serveixen per a res, però són la base. Per tant, aixequem-nos del sofà, comencem a moure’ns i, a poquet a poquet, entre tots tirarem endavant.

Manuel Marchena deixarà de ser el president de la sala penal del Tribunal Suprem espanyol demà, 5 de desembre, deu anys després d’haver assumit el càrrec. Plegarà i serà rellevat o bé pel magistrat conservador Andrés Martínez-Arrieta o bé per la magistrada alineada amb el PSOE Ana Ferrer, però la seva ombra serà present en tot moment, i la seva influència dins la sala continuarà essent enorme. Perquè Marchena continuarà com a magistrat de la sala, vigilant que la doctrina conservadora i involutiva quant als drets civils que ha anat imposant al llarg de tota una dècada (per la sentència contra el procés que qualificava de sedició l’exercici de drets com el de manifestació, per la introducció del concepte de la violència ambiental, per la definició de la doctrina que tot pot ser terrorisme si vol “subvertir l’ordre constitucional”, etc.) pervisqui i es consolidi.

L’operació Marchena es clou amb un verí que Sánchez no preveia

Continuarà tenint veu i vot a la sala segona, i molta influència, però també serà determinant qui el rellevarà a la presidència. Hi ha dos candidats: Andrés Martínez Arrieta (Logronyo, 1955), el de més edat del tribunal i que assumirà de manera interina la presidència fins que el Consell General del Poder Judicial no designi el substitut de Marchena; és considerat del sector conservador, fou jutge responsable del control de les activitats del CNI que afecten drets fonamentals el 2017 i un dels set magistrats que va formar part del tribunal que va condemnar a cent anys de presó per sedició i malversació els dirigents independentistes.

L’altra candidata és Ana Ferrer, la preferida del PSOE; també va signar la condemna contra els dirigents del Primer d’Octubre, i va avalar sense cap crítica tota la repressió posterior a la sentència mateixa, com ara la negativa a concedir el tercer grau als ex-presoners polítics, l’oposició a concedir-los els indults i l’aval a una interpretació esbiaixada de la darrera reforma del codi penal perquè se’ls pogués mantenir condemnats per una malversació agreujada de tal manera que se’ls mantingués inhabilitats. Ferrer va mantenir aquest tancament de files amb tot allò que tingués a veure amb la causa contra el procés fins que, coincidint amb la seva candidatura a presidir el Consell General del Poder Judicial i el Suprem, va defensar l’amnistia de tots ells.

La fi del regnat de Marchena obre un nou escenari a Puigdemont

Fou amb l’amnistia que es va distanciar de Marchena, coincidint amb la seva jubilació pròxima i amb el moment en què finalment PP i PSOE –amb mediació europea– van desblocar la renovació de l’òrgan de govern dels jutges després de cinc anys de blocatge. Ferrer va passar a ser la candidata del bloc afí als socialistes, però no va reeixir la temptativa de presidir el Suprem, que va recaure finalment en Isabel Perelló, del sector dit progressista, però que era benvista també pels magistrats conservadors; no en va, el seu primer discurs el va dedicar a defensar els jutges que neguen l’amnistia.

En canvi, Ferrer va signar dos vots particulars dins la sala presidida per Marchena amb què criticava la decisió de la majoria de magistrats de negar l’amnistia a aquells que van ser condemnats per malversació. Els seus arguments han servit per a fonamentar els recursos dels ex-presos i exiliats afectats per la negativa de Marchena a amnistiar-los i són una munició de primer nivell si el cas arriba al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Però atès el precedent de l’elecció de Perelló, i no pas ella, com a presidenta del Suprem, serà difícil que la seva candidatura a substituir Marchena pugui prosperar.

Perquè la presidència de la sala segona és un obscur objecte de desig polític, ja que representa el control de les causes penals més importants de l’estat espanyol, entre les quals, les que afecten els representants polítics de més rang. I ara mateix hi ha dues causes centrals que han anat a parar a la sala segona: la del cas Koldo, perquè entre els investigats hi ha l’ex-ministre socialista i diputat al congrés José Luis Ábalos, i la que afecta el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, un dels escuders del president Pedro Sánchez, per suposada revelació de secrets en la causa contra la parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso.

És l’herència que deixa Marchena a qui sigui el nou president de la sala segona: la negativa a aplicar l’amnistia, i l’obertura d’una guerra judicial al cor del poder de l’estat, apuntant el fiscal general de l’estat i l’entorn del president espanyol.

 

Ahir TV3 va emetre el documentari Et faran un home, sobre la violència i els abusos en el servei militar obligatori als anys vuitanta i noranta del segle passat. El podeu trobar al portal 3Cat si no el vau veure en directe.

En el documentari, per primera vegada, un grup de deu persones testimoniem les situacions extremes que vàrem haver de viure en les casernes quan vàrem ser cridats a files. I ho dic en primera persona perquè jo en sóc un. Un dels que parlen.

El programa, dirigit per Mireia Prats i realitzat per Joan Torrents, trenca amb un tema tabú: la violència sistemàtica exercida impunement per l’exèrcit espanyol durant dècades. Una violència que, encara avui, inclou un nombre de morts important que, significativament, és impossible de quantificar per l’ocultació de les autoritats.

No m’ho esperava, però la participació en el programa, el meu testimoniatge, m’ha obligat a pensar molt en un episodi de la meua vida que es veu que jo també havia decidit d’arxivar en algun racó del cervell.

Quan em van oferir de parlar-ne, no en vaig dubtar gens. Vaig pensar, ben al contrari, que tenia l’obligació, com a ciutadà, de contribuir a trencar un silenci espès. Però he de reconèixer que fer-ho m’ha remogut moltes coses i m’ha obligat a pensar en la raó del meu comportament.

Perquè crec que la majoria d’homes que van fer el servei militar saben aquesta violència, en són conscients, m’atrevesc a dir que la van sofrir en un moment o altre. És molt comú, li passa a molta gent, recordar incidents greus que afecten parents, amics o persones conegudes. O recordar actes de violència comesos contra un mateix.

I, tanmateix, sobre aquesta violència a gran escala, viscuda per un percentatge altíssim de la població, per milers i milers de persones, ha caigut durant dècades una capa de silenci espès.

Com a persona –però especialment com a periodista–, mentre enregistràvem el programa, em vaig preguntar moltes vegades com és que jo mateix no havia pensat mai a fer-ne notícia, de tot això, fins que no m’ho van proposar els companys de la televisió pública.

No tinc cap resposta personal decent per a aportar-hi. Però puc aportar-hi algunes respostes polítiques, anàlisis llegides i assumides sobretot en l’obra de Frantz Fanon.

Fanon, per exemple, deixa ben clar que la violència sistemàtica és una eina cabdal de desorganització, de destrucció d’una societat fins als fonaments. I repeteix del dret i del revés que això no es pot fer sense un pla dissenyat i clarament traçat des de dalt. Sense que algú adopte aquesta aplicació en massa de la violència com a projecte polític, amb l’aspiració d’aconseguir el sotmetiment total de la societat.

I una de les mesures d’èxit del projecte és precisament el silenci, quan el silenci esdevé la rutina assumida dels ciutadans, com ens ha passat a nosaltres. Quan els ciutadans assumim tan profundament, tan íntimament, que ells ens poden pegar, ens poden vexar, ens poden humiliar, ens poden, si cal, matar, que ni en parlem. Que ni tan sols ens sembla res d’extraordinari, res fora d’allò que s’ha d’entendre com a vida normal.

I que hagen passat tants anys abans de poder pensar a fer aquest Me too antimilitar que d’una manera tan valenta ens ofereix ara el Sense ficció de 3Cat és un símptoma evident de la violència d’estat que ha interferit les nostres vides i ha condicionat, encara que no en fóssem conscients, el nostre comportament.

L’historiador Villacañas ho va deixar escrit d’una manera magistral quan va explicar que la transició dita democràtica havia consistit a oblidar la guerra civil, però no qui l’havia guanyada. Nosaltres havíem d’oblidar que un dia ens havíem alçat en armes en defensa de la República, de la Generalitat i de les llibertats, havíem d’oblidar que no havíem estat sempre uns sotmesos i que sabíem lluitar. Però no podíem oblidar que havíem perdut, que havien guanyat els franquistes.

I que els franquistes havien imposat un règim de terror del qual les barbaritats sofertes en el servei militar obligatori no han estat sinó una seqüela. La simple continuació del bombardament criminal de l’estació de Xàtiva, dels afusellaments nocturns que Vicent Andrés Estellés sentia a la nit des de sa casa, de la batalla de l’Ebre, de la cremada dels llibres de la casa de Pompeu Fabra, de l’assassinat de Quico Sabaté al mercat de Sant Celoni, del garrot estrenyent el coll de Puig Antich i de tantes i tantes coses més. En la guerra, en el franquisme i en la democràcia aquesta nascuda del franquisme.

Vist d’aquest punt de vista, el documentari Et faran un home espere que siga un pas endavant en la conscienciació de la societat i del país, d’aquest nostre país on l’exèrcit espanyol va entrar l’any 1936 assumint la condició d’exèrcit d’ocupació, on encara va eixir al carrer a intimidar-nos amb tancs l’any 1981.

Diu Fanon que la descolonització no es pot fer si no toca l’interior dels individus, si no se’n transforma la mentalitat, si no es combaten les armes plantades dins seu per l’enemic. Tant de bo que aquest Me too que ahir va començar ajude també en aquesta línia.

 

PS1. 3Cat ha posat a disposició de la gent que vulga denunciar més casos una bústia segura: bustiadenuncia@3cat.cat 

PS2. Andreu Barnils ha parlat amb Mireia Prats i Joan Torrents, els autors del reportatge: “Sospitem que va haver-hi milers de suïcidis al servei militar”.

PS3: Solidaritat Catalana per la Independència ha tornat a registrar al Parlament de Catalunya la mateixa iniciativa legislativa popular (ILP) que el Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar. Arnau Lleonart ha entrevistat David Folch, secretari general del partit: “És absolutament irrellevant el que digui el Tribunal Constitucional“.

PS4. La solidaritat dels subscriptors fa sòlida la llibertat de VilaWeb. Voleu ajudar-nos? Cliqueu ací.

The Washington Post · Kelsey Baker

Més d’un miler d’acusats de ciberdelinqüència han estat detinguts en dinou països africans entre els mesos setembre i octubre, segons que va anunciar la Interpol la setmana passada.

L’operació Serengueti –dirigida per la Interpol i l’Afripol, l’organització policíaca de la Unió Africana– provava de detenir acusats de crims cibernètics, com ara estafes i extorsions digitals. La Interpol ha identificat més de trenta-cinc mil víctimes d’aquesta mena de crims a tot arreu del món, que han representat pèrdues econòmiques de més de cent vuitanta milions d’euros.

“De les estafes de màrqueting multinivell als fraus amb targetes de crèdit falses, l’augment en la quantitat i qualitat d’aquests crims és motiu de preocupació”, explica Valdecy Urquiza, secretària general de la Interpol.

Segons l’informe de l’organització sobre l’operació, els agents han detingut a Kenya gairebé 2 dotzenes de persones relacionades amb fraus amb targetes de crèdit per valor d’uns 8 milions d’euros. 8 investigats, incloent-hi 5 ciutadans xinesos, han estat detinguts al Senegal per una estafa piramidal amb més de 1.800 víctimes implicades. Les autoritats de Nigèria, per la seva banda, han detingut un home com a sospitós d’haver orquestrat un seguit estafes relacionades amb criptomonedes, que es creu que li haurien originat més de 280.000 euros en beneficis.

En el marc de l’operació, les autoritats del Camerun també han detingut un grup de sospitosos d’haver traficat amb persones procedents de set països; les víctimes, segons el comunicat de l’organització, eren obligades pels detinguts a promoure una estafa de màrqueting multinivell. El grup es dedicava a captar víctimes estrangeres amb promeses de feina, però una volta al Camerun les segrestava i obligava a participar en l’estafa per ser alliberades.

Segons un informe de l’ONU, molts dels qui treballen en operacions d’estafa en línia són víctimes del tràfic de persones. A començament d’aquest mes, funcionaris de la Interpol van descobrir més casos a l’Àfrica de víctimes de tràfic obligades a treballar en estafes piramidals.

“La ciberdelinqüència és un dels desafiaments principals a què s’enfronta el món”, escrigueren investigadors de l’Índex Mundial de Ciberdelinqüència. “Les estimacions més conservadores calculen el cost de la ciberdelinqüència en centenars de milions de dòlars a tot el món, però uns altres càlculs situen aquesta xifra als milers de milions”, afegiren.

En alguns casos, la ciberdelinqüència ha arribat a tenir conseqüències mortals per a les víctimes. En uns altres, els criminals han recorregut a la intel·ligència artificial per fer-se passar per autoritats del govern i enganyar les víctimes.

Segons l’Índex Mundial de Ciberdelinqüència, la major part dels delictes cibernètics provenen de Rússia, Ucraïna, la Xina, els Estats Units i Nigèria.

“L’operació Serengueti demostra fins on podem arribar si treballem plegats”, assegura Urquiza. “Sabem que no és més que la punta de l’iceberg, i és per això que continuarem perseguint aquests grups delictius a tot el món.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ara fa mil anys l’aleshores totpoderós abat Oliva, un dels personatges més interessants de l’edat mitjana catalana, va començar una expansió de conseqüències incalculables per al monestir de Ripoll. L’abat va enviar tot un seguit de monjos fins a la muntanya de Montserrat amb l’encàrrec de construir-hi un monestir. Així va ser com el 1025 es van posar els fonaments del que ara coneixem com el cor espiritual de Catalunya: Montserrat. Segurament l’abat no va arribar a pensar mai que el santuari i la veneració per la Mare de Déu acabarien fent ombra al totpoderós monestir de Ripoll, però mil anys després, el poder d’atracció de Ripoll, el del conjunt format per Poblet i Santes Creus i el de Núria no tenen ni punt de comparació amb la fascinació que exerceix Montserrat.

Sense cap mena de dubte la seva història única, el manteniment de l’escolania, la immensa i selecta biblioteca i la devoció a la Mare de Déu són alguns dels elements essencials que en marquen la singularitat. Però, a tot això, hi hem d’afegir la majestuositat de la muntanya de Montserrat mateix, un conjunt geològic inigualable, paradís per als escaladors, per als geòlegs, botànics, excursionistes i els simples afeccionats a la natura. Aquesta comunió entre la muntanya i el monestir el converteixen en un espai inigualable que ha estat font d’inspiració literària més d’una vegada. I no parlem dels texts que s’han escrit entre les seves parets –entre els quals, una bona part dels assaigs sempre interessants de monjos com ara Josep Massot i Muntaner i Hilari Raguer–, sinó del fet que el monestir també ha esdevingut un escenari important en la literatura catalana contemporània.

La coincidència a les llibreries de la reedició de Les torres del cel, de Coia Valls (Rosa dels Vents), i de la novel·la La muntanya del tresor, de Martí Gironell (Columna), és una bona ocasió per a repassar aquestes dues novel·les i més d’ambientades al monestir. Cal destacar que Valls i Gironell són dos dels exponents principals del gènere de la novel·la històrica a casa nostra i que totes dues novel·les se circumscriuen a aquest gènere literari, encara que estiguin separades per un espai temporal de quasi nou segles. La novel·la de Valls se centra sobretot en els primers anys de la construcció del monestir, i, en el cas de Gironell, l’acció se centra sobretot en els tres anys de la guerra del 1936-1939.

I és important destacar-ho perquè tot i que a casa nostra hi ha hagut autors que n’han fet, i amb molt bons resultats i molts lectors, la novel·la històrica continua essent menyspreada per una part de la crítica literària, tot sovint tan distanciada (incomprensiblement) dels gèneres populars. Fem atenció per un moment a les dues novel·les. En el cas de Les torres del cel, ens trobem amb un personatge molt fort, molt marcat, Dalmau Savarés, que rep l’encàrrec de l’abat Oliva d’anar a fundar un nou monestir a Montserrat. Malgrat que hi ha personatges secundaris molt interessants, Savarés és el protagonista absolut de la història, situada en un dels períodes més desconeguts de la nostra història, el segle XI. Aquesta és una altra de les curiositats importants de Catalunya: del rei en Jaume I cap endavant, tot és molt més estudiat i documentat, però, en canvi, hi ha molts períodes de la nostra història molt més desconeguts, especialment tot el temps comprès entre la caiguda de l’imperi romà i l’arribada al poder del Conqueridor.

Valls retrata molt bé les dificultats que es van trobar els monjos desplaçats fins a Montserrat, però un dels grans encerts del llibre és el turment interior que viu el protagonista per culpa del seu passat i també per les contradiccions de la manera d’acostar-se a Déu. I al mig de tot aquest desgavell personal i espiritual, l’escenari d’una Catalunya en plena reconquesta i expansió i que assentava els fonaments per a una nova manera de fer en un dels pocs moments en què les dones han tingut realment poder, amb Ermessenda de Carcassona (972-1058) com a figura cabdal de l’època.

En el cas de la novel·la de Martí Gironell, ens endinsem en un dels períodes més complicats i compromesos del monestir: la guerra del 1936-1939. Un dels riscs reals d’aquell moment era que Montserrat acabés saquejat o incendiat com va passar amb tantes esglésies més de la rereguarda republicana. Per evitar que passés, la Generalitat va comissar el monestir per salvaguardar-lo per al poble. Molts monjos que hi vivien van aconseguir de salvar la vida, tot i que no tots. Els qui optaren per anar al bosc aviat van ser descoberts i en molts casos, afusellats. Carles Gerhard serà el comissari encarregat de mantenir Montserrat en ordre i fer-lo productiu a més d’un hospital de campanya de primer ordre.

Gironell opta per un protagonista singular: un nen que quan comença la novel·la té onze anys, Bernat Nomdedéu. Ha estat afillat a Montserrat després d’una complicada vida familiar que anirem descobrint com un misteri més de la novel·la i serà a través dels seus ulls que coneixerem la història, atès que la família Gerhard l’acollirà com un més els anys que ells són al monestir. Així, amb aquesta mirada infantil de gran tendresa i vivacitat, anirem descobrint els anys de la guerra a Montserrat, però també el pas d’alguns personatges essencials de la història del moment: el president Companys, el president Azaña o el poeta Manuel Altolaguirre, a més de nombrosos consellers de la Generalitat són alguns dels personatges amb qui haurà de conviure en algun moment Bernat Nomdedéu en aquesta novel·la històrica, que també és una novel·la d’iniciació.

Malgrat l’aparició d’aquestes dues novetats tan destacades, Montserrat ha inspirat més històries de tota mena per a grans i per a petits. De fet, els més menuts poden tenir una molt bona aproximació a la contrada gràcies a l’aportació d’Araceli Segarra. La muntanyenca catalana fa temps que combina la passió pels cims amb la literatura per als més menuts, i així va ser com va sorgir el llibre La Tina a Montserrat (la Galera), una aventura més de la noia, que en aquest cas té de company de descobertes un jove aspirant a monjo.

També Màrius Serra va optar pel territori per ambientar una de les novel·les lúdico-criminals de la sèrie Comas i Coma. És Fora de joc a Montserrat (Columna), en què un dels monjos del monestir mor misteriosament durant la celebració del Ludocànon, una trobada internacional d’experts en jocs de taula amb l’objectiu de triar els cent millors jocs de la història. Però al vespre del primer dia, quan els quinze jutges són a punt de sopar, un monjo apareix penjat en una de les habitacions de l’hotel Abat Cisneros, on s’allotgen. A partir d’ací, algunes altres morts accidentals de monjos potser no ho són tant i com sempre no hi pot faltar també la reivindicació lingüística.

Hi ha un altre episodi històric amb què s’ha especulat molt i que ha fet exercitar la ment dels novel·listes: la visita de Hienrich Himmler, lloctinent d’Adolf Hitler, a la recerca del sant Greal, que es considerava que podria ser amagat a Montserrat. Ens en parlen amb dues perspectives molt diferents tant Santi Baró a L’informe Ahnenerbe (Edicions B) com la Montserrat Rico a L’abadia profanada (Columna). Les dues novel·les combinen la història amb l’enjòlit.

I encara dues curiositats més per a veure que Montserrat ha estat ben lligada a la literatura de ficció: el 2018 l’editorial Voliana va decidir reeditar una novel·la poc coneguda de Josep Maria Francès (1891-1966), Retorn al sol. És una novel·la de ciència-ficció que segons que explica l’editorial mateixa, narra els conflictes que es viuen a Subolesa, la Catalunya del futur, més de dos segles després d’un cataclisme mundial que va glaçar la capa exterior de la Terra i va obligar els supervivents catalans a construir la nova nació dins les entranyes de Montserrat. L’obra porta el curiós subtítol de novel·la de fantasia i sàtira.

La segona curiositat té a veure amb la projecció internacional de Montserrat com a escenari. Dan Brown, l’autor de El codi Da Vinci, fins i tot hi ambienta alguns capítols de la seva novel·la Origen, que també té com a escenaris Barcelona, Bilbao, el museu Guggenheim i la Sagrada Família, entre més indrets. Una prova més que Montserrat és un espai amb molta màgia per a ambientar-hi tota mena d’històries.

La Fàbrica de Joguines dels Reis d’Orient a la Fabra i Coats de Barcelona és una de les activitats més esperades de Nadal: la mainada queda totalment embadalida quan veu com follets i operaris màgics fabriquen les joguines i emboliquen els regals que els arribaran a casa la nit més màgica de l’any. Precisament, perquè és una activitat molt especial, cada any es formen cues llargues per a reservar les entrades en línia, que s’exhaureixen ràpidament. A continuació us expliquem com podeu aconseguir les vostres entrades i visitar la fàbrica, que enguany obrirà del 27 de desembre al 4 de gener –tret del 31 de desembre i el primer de gener.

Trenta poemes infantils de Nadal per a recitar enfilats a la cadira

Quan surten les entrades per a visitar la Fàbrica de Joguines?

Treballadors i operaris de Ses Majestats els Reis d’Orient ompliran un any més el recinte Fabra i Coats per a produir tots els regals que els Reis repartiran la nit del 5 de gener. En aquest recorregut, els infants podran veure com s’enllesteixen les joguines durant els dies de Nadal i tindran l’oportunitat de donar la seva carta. L’entrada és gratuïta, però cal fer una inscripció prèvia per a tots els adults i els infants de més de dos anys.

Les entrades es posaran a disposició del públic el dimarts 10 de desembre a les 10.00. El dimecres 11 de desembre, a les 10.00, es trauran exclusivament les entrades per a persones amb discapacitat auditiva que es comuniquen amb llengua de signes i per a públic familiar amb infants amb trastorn de l’espectre autista o discapacitat intel·lectual.

Postals de Nadal en català: solucions per als dubtes més freqüents

On i quan es podrà visitar la fàbrica?

La Fàbrica de Joguines dels Reis d’Orient obrirà del 27 al 30 de desembre i del 2 al 4 de gener. Podrà visitar-se de les 17.30 a les 21.30. Les visites tindran un temps aproximat de quinze minuts, de manera que la darrera visita serà la de les 21.15.

La fàbrica serà, com sempre, a l’antiga Fabra i Coats de Barcelona del barri de Sant Andreu, situada al carrer de Sant Adrià, número 20. Per saber com arribar-hi, podeu planificar ací la vostra ruta.

Què amaga la fàbrica dels Reis de la Fabra i Coats?

Els visitants podran veure com els ajudants dels Reis treballen per crear joguines que aportin felicitat i perquè tothom tingui a punt el seu regal el dia de Reis. A més, els infants podran descobrir el gran misteri que s’amaga en els somnis escrits a les cartes: la màgia de la il·lusió.

La fàbrica funciona a ple rendiment i tot hi flueix prodigiosament, i això és gràcies als infants que la visiten, als seus somriures i als desigs escrits a les cartes. Els infants podran visitar els espais extraordinaris i interactuar amb persones i andròmines que fan de la fàbrica un lloc màgic i ple de secrets. Podreu visitar el magatzem fantàstic i el centre logístic dels ajudants reials.

Durant la visita també podreu accedir a l’oficina de correus on els patges reben les cartes, i al pati hi haurà una mostra dels trucs i engranatges que permeten que la nit del 5 de gener els regals arribin a totes les llars.

Mireia Prats i  Joan Torrents són els autors del documentari colpidor Et faran un home, realitzat i emès per TV3 ahir al programa Sense ficció. Durant una hora veiem deu víctimes de tortures, violacions, abusos físics i psíquics que expliquen l’experiència traumàtica viscuda al servei militar obligatori espanyol dels anys vuitanta i noranta. El servei militar, en democràcia, que va castigar gent com Àlex Gorina, crític de cinema de TV3, que narra una triple violació. O Vicent Partal, director de VilaWeb, que explica com un militar, Baragaño, va encanonar-lo amb la metralleta a la panxa i el gallet a punt. “És el Me too dels homes”, ens deien Mireia Prats i Joan Torrents, ahir als estudis de TV3, poques hores abans que s’emetés el documentari.

La periodista de 3Cat Mireia Prats i el realitzador Joan Torrents (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Quan acaba el documentari, doneu un correu electrònic (bustiadenuncia@3cat.cat) per si algú vol denunciar abusos com els que expliqueu.
—Mireia Prats [M. P.]: És un Me too dels homes. Ara toca fer un Me too d’homes que les van passar magres a les casernes. Sabem que darrere d’aquests testimonis n’hi ha milers. Per tant, si els homes tenen ganes de dir-hi la seva, després d’estar trenta anys o quaranta anys callats, destapem una capsa de Pandora, que ara tocava. Quan ets víctima d’un assetjament molt bèstia (i això és com les víctimes d’abusos sexuals infantils a l’Església), doncs durant molts anys ho tens en una caixeta aquí guardat. I ho bloqueges per supervivència. Doncs a veure què passarà a partir d’ara. No sabem valorar si som davant d’un tsunami o de no res.

—Aconseguiu que alguns homes s’emocionin. N’he comptat tres, plorant a càmera, explicant-vos els abusos.
—M. P.: No havien fet l’exercici d’explicar-se tan en detall. Per exemple, Vicent Partal va anar descobrint a mesura que vam anar caminant pels records de la seva mili. Se li notava molt que recordava. Fins i tot va arribar al punt que jo li vaig preguntar: “Però ets conscient que vas estar a punt de morir?” I aquí es va desmuntar, perquè no n’era conscient, mai no ho havia estat. I la reacció física de Partal, tela: és en el brut de càmera: “Se m’està assecant la gola, necessito beure aigua.” Reacció física, estava desencaixat. La gent experta en víctimes d’abusos és la primera cosa que et diuen: quan fas el clic i ho deixes anar, llavors és quan ets conscient del que has patit.

—I Àlex Gorina explica la violació de què va ser víctima.
—M. P.: Va ser bestial, i ens va regalar una sinceritat, una honestedat, una transparència mai vista. Fa molts anys que fem entrevistes: Gorina va deixar de ser l’Àlex Gorina crític de cinema per ser una persona vulnerable 100% davant d’una càmera. I es va deixar anar. Tots vam quedar molt impactats amb l’entrevista a Gorina.

La periodista de 3Cat Mireia Prats (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Hi ha una cosa que m’ha impressionat: els dos casos en què el soldat es regira contra el sistema, guanya. Un soldat que es fa objector de consciència? L’envien a casa. Vicent Partal, que quan li posen la metralleta a la panxa s’hi torna i també apunta amb la pistola a l’agressor? L’endemà l’envien a casa. M’ha fet pensar.
—Joan Torrents [J. T.]: Perquè potser és un sistema que no està preparat perquè el descol·loquin. I queden absolutament fora de joc.

—Una cosa que m’ha xocat: esperava comandaments cometent abusos físics. I no, la majoria són veterans. Uns altres soldats. I les víctimes que pateixen l’abús, quan els veterans són ells… el practiquen! I us ho diuen a càmera.
—J. T.: Aquesta és la clau del sistema. Et maltracten, amb el temps et converteixes en veterà. I en maltractador. Amb la qual cosa, quan surts de la mili, calles, ho encobreixes. Qui reconeix que ha estat un maltractador?
—M. P.: Hem parlat amb militars de l’època, i ens diuen que servia per a endurir la tropa. Era un sistema que a ells els anava molt bé.

—Partal és l’única víctima que diu el nom del militar que abusava de la tropa i l’amenaçava. L’home que explica que va ser a punt de matar-lo: Baragaño.
—M. P.: A tots els costa molt de recordar. És el bloqueig de la víctima. El teu cervell, per supervivència, no vol recordar ni com es deien els teus assetjadors.

—Evasión y escape són imatges d’arxiu brutals. Enregistrades per militars, mostren els entrenaments de les Compañías de Operaciones Especiales (COE), que tracten els soldats com si fossin presoners, amb tortures. Els entrenen per superar-les.
—M. P.: Això són uns exercicis reals que es feien a les COE per si t’agafaven presoner. L’entrenament era fer-te totes aquestes tortures. Tortures reals tipificades per les Nacions Unides. Què passa? Que en un exèrcit professional, que facin el que vulguin. Però a les COE hi anaven nanos voluntaris de divuit, dinou, vint anys, pensant-se que anaven a un campament militar especial. Eren de lleva, reclutes, obligats a fer la mili. Aquí és on hem vist que l’exèrcit espanyol se li’n fotia, que aquests nanos fossin de lleva. Evasión y escape és una filtració que vam tenir a TV3 l’any 90. Són gravades per militars, segur. No han pogut ser gravades per soldats, segur. Autor desconegut. Es van emetre al programa de TV3 Actual. És un minut i mig, dos. En el documental surt un noi que no dóna la cara, perquè està en tractament psiquiàtric encara, que diu: “Al final era una tortura molt psíquica.” I d’aquí vénen moltes seqüeles psíquiques. Ell, que no ha volgut donar la cara, té molta angoixa, encara es desperta cada nit. Aquest noi es va intentar suïcidar.

—I un advocat que entrevisteu explica aquest cas: un jove se suïcida al servei militar i la reacció del seu pare quan ho sap… quina és?
—M. P.: Suïcidar-se, també.
—J. T.: Costa de dir-ho i tot. És molt bèstia.
—M. P.: És molt bèstia. Jo tinc una espina clavada, perquè jo em pensava que sortirien famílies a dir-me “el meu fill es va suïcidar a la mili”. I va ser al contrari. Vaig trucar a una família de Barcelona per dir “voleu col·laborar amb aquest documental? M’he adonat que el vostre tiet es va suïcidar a la mili.” Doncs jo vaig ser, trenta anys després, la persona que els en va informar, amb aquesta trucada! Sé que hi ha moltes famílies pensant-se que el seu fill havia mort per un accident o atropellat per un camió. No es van investigar mai ni suïcidis ni morts accidentals. És molt difícil d’obtenir estadístiques clares i transparents. Segons el Ministeri de Defensa espanyol, la xifra oficial són 303 suïcidis en vint anys. Nosaltres sospitem que n’hi ha molts més. Parlem de molts més suïcidis.

—Milers?
—M. P.: Milers. Sospitem que sí.

—Per què heu volgut explicar els abusos en el servei militar democràtic i no en el franquista?
—M. P.: Justament perquè no ens diguin que en una dictadura tot s’hi val. Però és que estàvem en democràcia. Franco va morir el 75. El primer testimoni que tenim és d’Àlex Gorina, el 1976-77 a Melilla. Però també tenim testimonis dels anys noranta. I els passava igual. En aquestes casernes es violava, s’assetjava, s’abusava, un abús de tot. Durant vint anys en democràcia això va passar a les casernes d’Espanya.

El realitzador Joan Torrents (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—De les tortures que expliqueu m’ha fet impacte aquesta: posar un soldat dins un armariet. I enviar, amb el soldat dins, l’armariet escales avall.
—M. P.: I es feia a moltes casernes. A Viella, per exemple, expliquen que podien tirar l’armariet (taquilla) des del primer pis, del segon pis, fins i tot per la finestra. I a vegades amb dos soldats. A tot arreu surt l’armariet com a element torturador.

—Per primer cop es parla sobre els abusos dins el servei militar?
—M. P.: Sí. Estem molt sorpresos. I ja hi ha plataformes interessades a passar-lo per l’estat espanyol.

—Per què trieu aquest tema? Quin és el moment del clic?
—M. P.: Treballo als informatius d’aquesta casa i me’n vaig anar al Vaticà a cobrir una cimera antipederàstia del papa Francesc l’any 2019, amb un càmera d’aquesta casa. Amb un company. Aquest company no tan sols em va dir que ho havia passat molt malament a la caserna de Viella, sinó que havia escrit un llibre (La legió blanca, d’Albert Arean, Llibres de l’Índex, 2006). Quan vaig arribar a Barcelona el vaig devorar. Descriu amb un detall molt bèstia tot el que els va passar. Aquesta és la llavor. Vielha va ser una caserna molt dura i tenim molts testimonis, però obrint focus és quan hem pogut veure i radiografiar de veritat que això era un sistema de violència molt ben muntat i que era inevitable per als nanos que hi anaven, pels reclutes.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us he preguntat?
—M. P.: Tots aquests delictes han prescrit, i no hem volgut assenyalar expressament cap militar. I no volíem, dins un documental de víctimes, tenir al costat un militar professional justificant-ho. Hem parlat amb ells per WhatsApp. Mantinc converses amb coronels d’aquestes casernes retirats que em diuen que ells no havien vist res. I em diuen també que a aquests nois els va anar bé per a endurir-se. Tota aquesta justificació tan barroera no la volíem dins del documental. I vull deixar clar que si després aquests militars volen parlar, que parlin, però no al costat de les víctimes.
—J. T.: Vull dir que és la primera vegada que el Sense ficció aposta per fer un documental amb direcció de fotografia i tot un equip. Una aposta de qualitat. Per això el documental té l’estètica que té. Tots d’aquí, de la casa. Marc M. Sarrado, Aina Eingelhard i Mònica Garrigós, de la casa.
—M. P.: Vam muntar un estudi com si fos una caserna militar. Hi va haver gent que va reconèixer les mantes com les que ell es trobava a la caserna. Partal ho explicava: quan vaig entrar, al moment de fer l’entrevista, de cop em vaig tornar a trobar en una caserna. La gent, d’alguna manera, va entrar en el túnel del passat.

La periodista de 3Cat Mireia Prats i el realitzador Joan Torrents (fotografia: Adiva Koenigsberg)

“Enfilat a la cadira/ i al voltant d’aquesta taula/ ara que tothom em mira/ trio prendre la paraula”, diu un poema de Roc Casagran. Aquest recull de trenta poemes infantils de Nadal que us oferim és justament per a donar la paraula als infants, aquests dies de Nadal, tan assenyalats, en què ells són una mica els reis.

Quins són els poemes de Nadal més adients perquè recitin els infants? Voleu ensenyar un poema als nens de casa, més enllà dels típics que aprenen a l’escola? Dimonis i pastors, Jesús i la Mare de Déu, el bou i la mula, el bruc i el galzeran… Tot això que “fa Nadal” ho tenim enclòs en els poemes per a la mainada, els versets per a recitar enfilats a la cadira.

Vint poemes de Nadal per a escriure felicitacions

Us oferim una quinzena de peces simples i fàcils, uns poemes curts a l’abast dels més petits; però, també, una altra quinzena de més llargs i profunds, adequats per als qui ja són més grans i tenen més memòria. És a dir, en el nostre recull trobareu poemes per a totes les edats, dels que comencen a recitar als que ja són uns experts. Us oferim també uns quants vídeos, perquè tots, xics i grans, puguin aprendre els poemes més fàcilment.

Poemes per als més petits “Com alegre campaneta” (popular)

Heus ací, segurament, els versets més fàcils de tot el repertori. Fàcils i alegres. I si voleu veure’ls recitar, més avall en teniu el model de la blocaire Mel i Sucre.

Com alegre campaneta 
que no para de tocar, 
avui el meu cor batega 
perquè us vull felicitar. 
Bon Nadal! 

“Cançó de Nadal” (Joan Maria Guasch i Miró)

Cinc versos simples que ens parlen de les plantes per a guarnir el pesebre: el bruc i el galzeran. El bruc és un arbust de fulles verdes tot l’any i de flors petites; i el galzeran té flors menudes i aquelles baies vermelles que de seguida ens fan pensar en Nadal.

Bruc i galzeran
per guarnir el pessebre
i un trosset de gebre
al raig de la font que tomba ventant,
bruc i galzeran.

Postals de Nadal en català: solucions per als dubtes més freqüents

“Dimoni pelut” (popular)

Una cantarella popular per a riure’ns del dimoni, expulsat de l’infern per massa pelut i que, per acabar-ho d’adobar, perd el banyam en un forat estret. Uns versets simples i divertits.

Dimoni pelut,
que a l’infern no t’han volgut,
has passat per un forat
i les banyes t’hi han quedat.

“Poema de Nadal” (popular)

Dues estrofes nues i fàcils per als més xicarrons. Un poema popular que ens duu llum i ens convida a viure la festa amb joia i xerinola: “Tot és alegria el dia de Nadal.”

El sol brilla,
el cel és blau,
tot és alegria
el dia de Nadal.

Doneu-me pollastre,
doneu-me torrons;
fem xerinola
i cantem cançons.

“Cançó de Nadal” (Francesc Bofill, Antoni Puig, Francesc Serrat)

Un text a l’abast dels més xics, tot i que requereix un cert esforç de memòria. Ideal per a practicar a l’escola o a casa. Va sortir publicat en el llibre Juguem cantant, 1 el 1991 i en aquests trenta anys s’ha divulgat moltíssim.

L’escola és tancada,
hi ha llum al carrer,
la senyora Pepa
saluda el carter.

—Que tingui bon dia,
avui és Nadal!
¿No té una carteta,
no té una postal?

—Li dono una carta
del seu fill Pasqual,
que des de Suïssa
li diu: Bon Nadal!

Estigui contenta,
Jesús ha nascut;
per dur-nos la joia
al món ha vingut.

Quin és l’origen del calendari d’Advent? Per què s’ha convertit en una tradició?

“Palla joiosa” (Ramon Muntanyola)

Un poema simple que ens duu pau, caliu i confort. La mainada –sobretot els qui vulguin practicar el so de la ela palatal– us el faran viure. Els grans, escolteu-lo amb els ulls aclucats…

Joiosa, la palla
fa avui de bressol.
Joiosa, la palla
l’Infant embolcalla…
i es daura de Sol.

“Pessebre màgic” (Ricard Bonmatí)

En aquest poema, la senzillesa –i fins la col·loquialitat– s’apodera dels mots per fer-nos entrar de ple en el pessebre, amb rius de plata i una estufa que és un bou. Més avall el trobareu cantat per Neus Castañer.

Muntanyes de suro,
figures de fang,
casetes de duro,
campanes ning-nang.

Un riu fet de plata,
i els ànecs, nedant;
darrere una mata
hi ha un home cagant.

A dins d’una cova
hi ha gent que no es mou;
un nen sense roba,
l’estufa és un bou.

La neu és farina,
cotó el núvol blanc,
la mare una nina
i Déu un infant.

“Nadal ja ha arribat” (popular)

Uns versets d’autor desconegut, que són un cant a l’amor universal: “Que bonic que és estimar!” Al primer vers hi podeu posar l’edat que tingui el rapsode.

Tinc X anys i sóc bufó
i de coses en sé un piló.
Sé cantar, jugar i saltar,
però… que bonic és estimar.

Estimo els peixos
estimo les flors
i els nens de tots colors.

Nadal ja arribat!
Quina il·lusió!
I per a tots vosaltres
aquest petó.

Quin dia ha d’arribar el tió a casa? Què en diu la tradició?

“Visca els tres Reis de l’Orient”

Una cantarella molt i molt coneguda, d’autor anònim, que ens parla amb innocència dels regals dels Reis, uns regals que avui no s’estilen però que foren durant segles els únics que es podien esperar.

Visca els tres Reis
de l’Orient;
que porten coses
a tota la gent:

Una botifarra
per la meva mare,
un got de vi
pel meu padrí,
un tall de coca
per la meva boca,
un tros de pa
pel meu germà.

“Festes de Nadal” (popular)

Més que un poema és una rastellera de rodolins, que ens duu de Nadal a Reis d’una revolada. Un poema que, bo i recitat, fa patxoca i que és a l’abast de tota la mainada.

El dia de Nadal
tots a casa tal com cal.

Picarem fort el tió
perquè cagui molt torró.

Sant Esteve és l’endemà
el capó ens hem d’acabar.

Tots contents com bordegassos
a veure l’home dels nassos.

Sense poder-ho evitar
aquest any ja se’ns en va.

L’any nou ha arribat
i tots junts l’hem celebrat.

Per fi la festa esperada
que alegra tota la mainada.

Fires del tió 2024: quins mercats són dedicats a aquesta soca màgica?

“Nadala per als nouvinguts” (Joana Raspall)

Un poema simple que és, alhora, una reivindicació del català com a llengua d’acolliment.

Us vull dir “Feliç Nadal”
i us ho dic en català.
Totes les llengües són bones
per beneir i estimar.

Quan l’amor es fa paraula
de tothom és ben rebut;
amb amor, doncs, us desitjo
benestar, pau i salut!

“Pessebre” (Ramon Muntanyola)

Un poema d’un ritme i una musicalitat molt acurats. “Jo tinc un pessebre bonic com cap més”: deliciós. Al capdavall, el trobareu recitat per Assumpció Ortet.

Jo tinc un pessebre
petit i lluent
de suro i de molsa,
tot blanc de tants bens.

Figures i cases
d’argila i paper,
corrals amb gallines,
dos bous i un pagès.

Tres dones que renten
amb l’aigua d’un rec,
i una altra que fila
i un vell que té fred.
Pastors que s’admiren
i ignoren per què.

Jo tinc un pesebre
bonic com cap més.

“Desembre” (Miquel Martí i Pol)

Miquel Martí i Pol ens ofereix uns versos de les figures del pesebre. La grandesa del poeta és saber-se posar a la pell del nen.

Quan ve Nadal fem el pessebre
Amb rius, muntanyes de colors,
El caganer, l’estrella, l’àngel,
El nen, la mare i els pastors.
Cantem cançons i mengem neules,
També torrons i altres llamins,
I per arrodonir les festes
Que omplen de joia grans i nins,
Ens aboquem a les finestres,
A esperar els reis que van venint.

Mercats de Nadal del 2024: vint fires que no podeu passar per alt

“Passen ales d’àngels” (Rossend Llates)

Un poema fràgil i bonic com una ploma. Ens duu a l’albada del dia de Nadal, quan neix Jesús.

Passen ales d’àngels
sobre dels teulats
per anunciar-nos
que Jesús és nat.

Passen a volades
tots cap a Betlem.
Darrera, nosaltres
també hi anirem.

La nit és tot clara
que l’Infant ho vol;
la nit fuig per sempre
davant d’aquest Sol!

“Les joguines” (Francesc Bofill, Antoni Puig, Francesc Serrat)

Un poema innocent, amb un vocabulari molt ben triat i amb una estructura molt intel·ligent. Escaient per al dinar de Nadal o bé el de Cap d’Any, abans de la diada dels Reis.

Les joguines, molt cansades,
estan tipes de voltar;
dins el sac totes plegades
s’han posat a rondinar.

Al rei negre li demanen
que les deixi en un balcó.
“Ho faré”, diu el rei negre,
“i com més a prop millor.

Si el rei ros no ens ho complica,
si el rei blanc dóna permís,
ara us pujo de seguida
al balcó d’un cinquè pis.”

Quan el sol ja despuntava
vaig alçar-me del meu llit.
Quina sort, quantes joguines
m’han deixat aquesta nit!

Com el tió ha esdevingut un element imprescindible de Nadal: de cremar-lo a caçar-lo

“El pessebre” (Joana Raspall)

Si teniu dos infants o més que vulguin recitar, heus ací un poema ideal. El pesebre s’ha desvetllat amb les campanes i, com en un film, Joana Raspall repassa tot el quadre escènic amb una descripció amena i irònica. Si voleu, podeu sentir com el recita Àngel Llàcer.

Ning, nang, ning, nang!
Les campanes de Nadal
han despertat el pessebre.

Fan trip, trap, patrip, patrap,
tres camells. Ningú no sap
de quines dreceres vénen.

Xup, xup, xup…
Al tupí fumat i brut,
la sopa bull tant, que vessa.

Tric, catroc, catric, catroc,
els pastors van amb esclops
i samarres ben calentes.

Be, be, be!,
l’ovella no sap per què
tot és suro i no pas herba.

Una dona està rentant
i no fa pim, pam, pim, pam.
Té el picador sempre enlaire
perquè el riu és un mirall
i no vol trencar el cristall!

 

Poemes per als més grandets “Poema de Nadal” (Roc Casagran)

Un poema exquisit de Roc Casagran per a donar la veu als pobres. Un text amb esperit transformador: “I brindo per l’esperança d’anar fent un món com cal.” Sota el darrer vers, en podeu veure una versió de Musicant, l’escola de música de Cardona (Bages), musicada per Xavier Ventosa, amb lletra adaptada al confinament.

Enfilat a la cadira
i al voltant d’aquesta taula
ara que tothom em mira
trio prendre la paraula.

Parlo per donar la veu
als que no deixen parlar
i perquè mai no oblideu
a qui no es pot pagar el pa.

I també per un record
que escalfi com flama i brasa
a qui li falli la sort
o hagi de ser lluny de casa.

I brindo per l’esperança
d’anar fent un món com cal.
Que el demà just ja s’atansa
i us desitjo un bon Nadal.

“Aplega el Nadal” (Joan Josep Roca Labèrnia)

Un poema fràgil, que ens pinta amb pinzellades simples les sensacions de la nit de Nadal: el fred i el caliu, la foscor i la llum, l’olor de pa torrat…

Aplega, el Nadal,
al si de la llar,
amb el pa torrat,
el fred i el portal.
Quatre sentinelles,
tot mirant el foc,
van posant estrelles
en un cel ben fosc.
Aplega, el Nadal,
dintre l’establia,
en Josep somia,
Maria no tant.

“El caganer” (Francesca Aubanell)

Ja era hora! Un poema dedicat a la història de la figura més eixerida i escatològica del nostre pesebre: el caganer.

Un pastoret molt golafre
fent camí cap a Betlem
li ha agafat mal de panxa
i busca una mata impacient.

Un majoral l’apressa:
“Vinga, vinga, caganer!”
Que tot això et passa
per ser massa llaminer.

L’estel que tot ho vigila
se n’adona, d’aquest fet.
“Poso la llum més fluixeta”,
li diu a l’angelet.
No sigui que algun espieta
descobreixi el pastoret.

“Les figures del pessebre” (Joan Llongueras)

Heus ací un poema llarg, però no pas difícil, ni de recitar ni d’entendre. Després d’introduir-nos amb alegria i coratge en l’època hivernal, ens presenta plàsticament les figures del betlem. En acabat, en podreu veure una interpretació del cor infantil de l’Orfeó Català de fa vint-i-set anys.

Nadal! Nadal!
Un pas de pardal,
s’allarga el nou dia!
Nadal! Nadal!
A l’home mortal
revé l’alegria!
Cantem i ballem.
Saltem i brinquem.
Deixem la tristesa!
Fem ara, germans,
donant-nos les mans,
florir la infantesa.

Oh que dolça s’ha escampat
la llum d’or del jorn que avança!
Porta als ulls nova esperança;
porta al cor nova bondat!

El temps sant és arribat
i amb el fred, la neu i el gebre,
les figures del pessebre,
una a una, ja han tornat.

La dona que renta,
la vella que fila
i el brau caçador
que sempre vigila.

La noia que porta
la gerra i el pa
i aquell pescador
que al riu va a pescar.

El vell que la terra
remou amb catxassa
i el que es beu el vi
de la carabassa.

El del feix de llenya
i aquell pastoret
que va amb la catxutxa
perquè té molt fred.

La jove mestressa
que duu la gallina,
la del cistell d’ous
i el sac de farina.

Aquells que sonant
van fent son camí;
el del flabiol
i el del tamborí.

Del sac de gemecs
el qui sempre plora
i el de la simbomba
que ronca a tothora.

També els tres pastors
que fan el sopar
i couen les sopes
i llesquen el pa.

Figures eternes
de vida senzilla
que eixiu de la llum
que enmig del cel brilla.

Vosaltres al món
porteu resplendor.
Oh fràgils figures
de Nostre Senyor.

 “Nit de Nadal” (Guerau de Liost)

Un poema d’estructura simple, amb un vocabulari prou a l’abast de tothom, i amb imatges magnífiques, com la dels àngels brodant el cel d’estels. Quan us el recitin –si pot ésser, la nit de Nadal–, us encomanarà pau i serenor.

La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D’un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
La nit és dia.
Jesús és Nat.

El bou recula
poquet a poc.
“Decanta’t, mula,
per fer-li lloc.”
Oh meravella!
Penja una estrella
de l’embigat.
Les profecies
són aquests dies,
Jesús és nat.

La neu afina
xòrrecs avall.
Canten el gall
i la gallina.
Els àngels broden
el cel d’estrelles.
Els pastors roden
amb vestits nous
perdent els bous
i les esquelles.

Pessebres Puig: tota mena de figures per al betlem d’ençà del 1933

“Non-non” (Joana Raspall)

Un altre poema extraordinari de Joana Raspall, que té la virtut que és coral, amb totes les figures típiques de Nadal dialogant com una mostra de generositat i amor. I tot això estrafent una cançó popular conegudíssima sense malmetre-la. Quin prodigi!

Què li darem al Noiet de la Mare?
Què li darem que li pugui agradar?
L’ovella diu:
—Esquileu-me la llana,
que un matalàs ben tovet se’n farà.
Diu el vell pi:
—Recolliu-me les branques
i enceneu foc per donar-li escalfor.
—Muuuuuunyiu-me bé
—diu la vaca calmosa—
i de llet deu-li un bon petricó.
—Jo faré mel
—diu l’abella feinera—
que el llavi tendre li pugui endolcir.
—Jo —diu el vent—
arracono les boires
perquè l’Estel il·lumini el camí.
—Si tingués veu
—diu la flor—, jo voldria
fer-li cantades bressant-lo en el llit.
El seu desig
ple d’amor fa el prodigi.
Sense cantar-li, l’Infant s’ha adormit.

 “Estels de muntanya” (Rosa Leveroni)

La poetessa Rosa Leveroni ens va deixar poemes simples i alhora colpidors com aquest, que transmet magistralment la força del silenci encalmat i la joia inefable de la nit de Nadal. Un poema per a recitadors iniciats.

Estels de muntanya,
lluna dels estanys,
neu fina dels arbres,
renovats paranys!

Dolça fumerola
del poble arrupit,
que en la pau espera
la Pau de la nit.

Tendra melodia
del fred hivernal,
que ens portes la Joia.
Oh, Nit de Nadal!

“Els Nadals”, el “cagatió” i deu paranys lingüístics més

“Cançó de l’estrella” (Jacint Verdaguer)

El gran Verdaguer va escriure aquest poema per al llibre Jesús Infant, publicat el 1893, quan tenia quaranta-vuit anys. La delicadesa dels versos es combina amb l’elegància i la solidesa de l’estil. Hi parla l’estel de Nadal, guia inequívoc cap a l’establia. Després del poema el podreu sentir recitat.

Jo us mostro el camí.
Seguiu-me, Reis nobles;
sóc per reis i pobles
l’estel del matí.

Amb roba daurada
jo enfilo en l’atzur
el camí més pur
que hi ha a l’estelada.

Ròssec de claror
vaig deixant per rastre,
tinc corona d’astre
i aroma de flor.

Tres Reis tinc darrere
i un àngel davant
i a prop de l’Infant
un cel que m’espera.

Gemadet i ros
vostre Fill, Maria,
a qui semblaria?
A qui, sinó a Vós?

“Bressol de pobre” (Miquel Costa i Llobera)

En el poema següent sembla que Miquel Costa i Llobera ens expliqui un petit conte. Però de fet ens parla d’amor o, més ben dit, de l’art d’estimar: “fer d’espines un niu blan, vetaquí l’art d’un cor de mare!”, diu.

Dins una casa de pagès,
per l’infantó que hi fa l’entrada,
han adobat el rústic bres
d’antiga fusta mig corcada.

La pobra mare, que es desviu
perquè el fillet més bé hi estiga,
com una aucella al fer son niu
busques cercà per la garriga.

Mes, de quina herba les trià?
D’aritja, arreu tan espinosa
i allò de molles servirà
baix d’una pell forta i llanosa.

La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l’infantó
damunt l’aplec de tanta espina.

Ai! Aqueix bres, amable niu
fet per l’amor i l’indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort en l’existència.

Rams de dolor que ocults estan
a l’innocent fan goig encara…
Oh! I fer d’espines un niu blan,
vetaquí l’art d’un cor de mare!

“El fred” (Maria Beneyto)

Un poema més llarg per a donar una oportunitat als rapsodes més atrevits. La poetessa Maria Beneyto ens presenta el fred com un home trist, una ànima pura refusada per tothom. O no ben bé per tothom…

El fred ve d’un país blanc
amb la pell tota glaçada.
Té al cor un àngel de neu
amb dos lliris de rosada.
El fred és un home trist
que no té lloc ni cadira,
que no pot trobar un llit
quan la soneta els ulls crida.

Tothom li tanca la porta:
“¡Vés-te’n fred!”.
I el fred s’allunya
sense més companya amiga
que el ventijol i la pluja.
La ciutat encén les cases
amb tots els llums de Nadal.
La flama enemiga crida:
“!Vés-te’n fred!”
I el fred se’n va.

Però lluny enllà, quan Déu és nat,
el fred, obrint la boirina,
troba el caliu del ramat
en un pessebret de fira.

“Qui res no estrena, res no val”: un doll de refranys de Nadal, Cap d’Any i Reis

“L’infant” (Carles Torner)

Uns versos de reflexió: en aquestes festes no podem deixar de banda els qui pateixen. I, encara més: tenim una avinentesa ideal per a entendre que, en la immensitat del temps i de l’espai, som ben poca cosa. Si voleu veure i sentir l’autor, Carles Torner, recitant el poema, el trobareu al capdavall d’aquests versos.

Abans de tenir pressa, abans d’inventar l’hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes,
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d’artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora,
aquest dolor d’infant que plora
ja era aquí.

“Nova lletra al Cant dels Ocells” (Clementina Arderiu)

I per acabar una peça bellíssima, d’una gran delicadesa, que calca el “Cant dels ocells”, aquesta cançó popular i nadalenca que va popularitzar Pau Casals. Clementina Arderiu fa actuar –interactuar– tots els ocells de la nostra natura per homenatjar, sobretot, la Mare de Déu.

Tothom es desvetllà
en veure clarejar
la nit com una aurora.
El sol girà camí,
la lluna resplendí;
fa un aire que enamora.

Els ocellets també
ja saben qui naixé
al fons de l’establia,
i canten dolçament
seguint el bressament
de la Verge Maria.

Omplint la quietud,
l’alosa i el cucut
alternen les passades;
el tord d’alegre vol
s’acosta al rossinyol
per acordar tonades.

La merla, la perdiu,
el passerell joliu
i el gaig també s’hi posen;
fora d’un cant tan bell
no resta cap ocell:
fins els més xics hi gosen.

“Jesús, Nostre Senyor,
sou joia i sou claror
en la nit fastuosa”,
els ocells van dient,
seguint en pensament
la Mare gloriosa.

“El camell despistat” (Núria Freixa)

Una peça delicada, amb la veu d’un nen il·lusionat que parla amb un camell despistat. Amb un to si és no és irònic, transmet tendresa: “El seu somriure i el meu s’han volgut fer companyia.”

Un camell m’ha preguntat
cap on era l’establia.
Portava mel i mató,
panses i figues, nous i olives.

Jo l’estrella li he indicat,
ella li farà de guia.
També duia molts regals
i anava ple de joguines.

He pogut llegir el meu nom
en una que sobreeixia.
El seu somriure i el meu
s’han volgut fer companyia.

‘Poema de Nadal’ (fragment final del cant IV) (Josep M. de Sagarra)

Acabem amb una tria difícil, perquè el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra és una peça d’art i agafant-ne un bocí ens arrisquem a esguerrar-la. Els versos ens parlen de saber-nos nus, de saber-nos no res, i alhora de sentir-nos units i joiosos de tenir-nos a prop.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l’alè de la mula i el bou!

En voleu més?

Aquests poemes han sortit d’un parell de llibres i de pàgines web que n’apleguen. Els llibres són aquests:

—Divuit poemes de Nadal i un de Cap d’Any, de Joana Raspall, amb il·lustracions d’Ignasi Blanch i pròleg de Carles Duarte. Edició a cura de Mercè Ubach (Editorial Mediterrània).

—50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, amb pròleg de Salvador Cardús. Edició a cura de Jaume Subirana (Ara Llibres).

I les webs recomanades són:

—La de Nati Bergadà.

—La de Quart Creixent a l’Aula d’Infantil.

—I la dels Goigs i devocions populars.

La Plataforma per la Llengua ha impulsat una campanya de captació de fons per contribuir a reactivar projectes culturals i educatius a tota l’àrea castigada per la gota freda. Amb el lema “Reviscolem”, la campanya es proposa d’aconseguir, pel cap baix, 30.000 euros. També s’hi destinarà el 10% de les vendes totals de la botiga virtual de l’entitat i els beneficis íntegres d’una samarreta solidària que preveu de posar a la venda aviat. La plataforma considera “especialment greu el cop que han rebut molts projectes que treballen per al valencià”, com ara editorials, llibreries, companyies de teatre, grups musicals, muixerangues, publicacions periòdiques, biblioteques municipals i centres educatius.

Entre els projectes afectats, la Plataforma per la Llengua destaca la revista infantil Camacuc –guardonada amb el darrer premi Martí Gasull i Roig–, una desena de llibreries, biblioteques com les d’Aldaia, Albal, Picanya i Paiporta, la companyia teatral de l’humorista Xavi Castillo, trenta societats musicals i una trentena d’editorials –com ara Afers–, de manera directa i una vintena més de manera indirecta, perquè tenien gran part de l’estoc al magatzem de la distribuïdora GEA Llibres.

L’entitat crearà un fons solidari que anirà distribuint d’acord amb les necessitats no cobertes. La plataforma explicarà en cada moment als donants la destinació i la utilitat de les aportacions. Els donants que aportin trenta euros o més podran afegir el seu nom a la llista de mecenes que es publicarà a les pàgines solidàries de la Corbella, la revista semestral de la Plataforma per la Llengua.

La senadora del PP i batllessa de Bigastre (Baix Segura), Teresa Belmonte, en una intervenció al senat espanyol, ha comparat la mort de les víctimes de la gota freda amb la destitució de les conselleres Salomé Pradas i Nuria Montes. “Dues magnífiques conselleres que ha perdut la Comunitat Valenciana. Una pèrdua més que s’afegeix a la vida dels 222 valencians morts.”

#EnDirecto | El PP, sobre las conselleras valencianas Nuria Montes y Salomé Pradas, ambas cesadas por Mazón tras la DANA: “Dos magníficas conselleras que ha perdido la Comunidad Valenciana. Una pérdida más que se suma a la vida de los 222 valencianos fallecidos” pic.twitter.com/zUFahgUwTE

— Europa Press (@europapress) December 3, 2024

Representants d’alguns altres partits i ciutadans han criticat les paraules de Belmonte i li han retret la falta de sensibilitat.

Quina indigència moral, quanta repugnància! Com es pot igualar la mort de 222 persones amb el cessament de dos conselleres? https://t.co/V5WLuPwb5T

— Rafa Xambó (@RafaXambo) December 3, 2024

No sóc d'insultar però us juro que aquesta dona mereix tots els insults que es puguin inventar. https://t.co/RhudqsNqUH

— Pep Montes i Sala (@Pep_Montes) December 3, 2024

La capacitat del PP Valencià per convertir aquesta situació dramàtica en un show vergonyòs de ridícul i exhibició de pocavergonya diari cada dia ens aporta una de nova https://t.co/c0fVlOxAV7

— La Paella Rusa (@lapaellarusa) December 3, 2024

Primer la solten i en acabant es disculpen. No tenen res dins del cap? O estan tan posats a anar al confessionari que es permeten tan poca vergonya? https://t.co/1iYd0nYilI

— Pep Albinyana (@albinyana) December 3, 2024

La senadora, més tard, ha publicat un piulet en què demana perdó. “Demane disculpes sinceres, sense excuses. És evident que absolutament res és equiparable als danys i a les víctimes de la dana. Ha estat una comparació desafortunada i sent molt haver-la fet. Tot el meu suport i afecte als centenars de milers d’afectats”, ha escrit a les xarxes socials.

Pido disculpas sinceras, sin excusas. Es evidente que absolutamente nada es equiparable a los daños y a las víctimas de la DANA. Ha sido una comparación desafortunada y siento mucho haberla hecho.

— Teresa Mª Belmonte (@TeresaMariaBelm) December 3, 2024

L’estat francès viurà una situació insòlita demà, dimecres, quan l’extrema dreta i l’esquerra sumen els seus vots per a una moció de censura al govern proposat pel president, Emmanuel Macron.

Per als lectors de VilaWeb de Catalunya Nord, la situació és normal i a la vegada insòlita. Normal, perquè el mecanisme constitucional ho és, però insòlita, perquè serà la primera volta en la història que l’extrema dreta i l’esquerra sumen amb la voluntat de tombar el govern.

Per als lectors del sud, la Pissarreta ofereix la possibilitat d’entendre el sistema electoral francès, clarament diferent de l’espanyol.

Tant a Catalunya com a l’estat espanyol, els mesos de novembre d’aquests darrers anys solen venir marcats per reduccions de l’ocupació, a conseqüència d’intenses reduccions en el sector de l’hoteleria, per l’acabament definitiu de la campanya turística estacional. El cas més característic és la dada de les Illes, on la baixada de l’afiliació ha estat del 15% en un sol mes. Sigui com sigui, les xifres publicades avui mantenen el patró estacional característic. L’afiliació s’ha reduït i, a més, s’han vist evidents senyals d’una certa feblesa respecte dels anys precedents.

Quant a la desocupació, en comparació amb el mes d’octubre, ha disminuït lleugerament. Això és un fet poc habitual. D’ençà de l’any 1996, quan va començar la sèrie històrica disponible, és la cinquena vegada que la desocupació disminueix al novembre. I, finalment, la contractació ha baixat notablement, sobretot respecte del mes anterior. En canvi, en termes acumulats interanuals es manté gairebé estable. Aquest és el quadre sintètic que dibuixen les xifres del mercat laboral català, segons les informacions oficials.

Com a fets més destacats, apuntaria que en acabar el mes de novembre es compten 332.532 desocupats registrats a les oficines de treball de Catalunya, que és la xifra més baixa d’un novembre d’ençà del 2007, abans de la gran crisi. També és digne de ressenyar que, sectorialment, la disminució s’ha fet extensiva als quatre grans sectors d’activitat, però, sobretot, que on hi ha hagut el descens més notable ha estat en el col·lectiu de persones sense ocupació anterior (-3,9%, 1.011 menys).

De totes maneres, malgrat que aquest mes l’evolució de la desocupació ha estat una mica més intensa que a tot l’estat, la baixada interanual continua essent molt pitjor, com és habitual de mitjan 2022 ençà, perquè a casa nostra és del -2,2%, en contrast amb el -5,4% estatal.

Quant a les afiliacions a la Seguretat Social, en comparació amb el mes d’octubre, s’observa un lleuger descens, del 0,2%. En canvi, en termes interanuals, la mitjana d’afiliacions a Catalunya creix d’un 2,3%. A tot l’estat, aquest augment és lleugerament superior, del 2,4%. Tant a Catalunya com a l’estat espanyol l’afiliació ha registrat un creixement continuat d’ençà de l’abril del 2021.

Segons l’Observatori del Treball de la Generalitat, la contractació al novembre ha baixat d’un 21%, un descens que qualifica de “habitual”. Quant a la contractació acumulada de començament d’any fins ara, respecte del 2023, es manté pràcticament estable, en termes relatius, tant en els contractes indefinits com en els temporals.

El fet és que les dades d’aquest mes no tenen cap aspecte que desperti un interès especial.

“Celebrem el fet poc habitual de la reducció de l’atur el mes de novembre, malgrat que constatem un progressiu alentiment en la creació d’ocupació”, ho ha dit en una conferència de premsa de valoració de les xifres de la desocupació el secretari general de la PIMEC, Josep Ginesta. Per una altra banda, la directora de l’àrea de treball de la patronal, Sílvia Miró, ha incidit sobre la desocupació de llarga durada, i ha lamentat que la meitat dels qui es troben en aquesta situació fa més d’un any que no tenen feina; ha indicat que la taxa de sortida és del 10,7%, mentre que la de sortida per col·locació és del 6,3%. “Veiem variables com l’edat i el nivell formatiu que incideixen en la durada de l’atur i esperem que la nova llei d’ocupació –amb l’establiment de tres mesos per a definir els perfils que s’inscriuen a l’atur per a rebre orientació i formació– permeti de reduir aquest temps”, ha acabat dient.

El cas valencià

Després de la catàstrofe per la gota freda al País Valencià a final del mes d’octubre i l’impacte econòmic consegüent, estàvem pendents de l’evolució de les xifres en el mercat laboral. Segons el Ministeri de Treball espanyol, ara com ara no s’ha notat cap impacte en les dades d’afiliació a la Seguretat Social. L’afiliació a la demarcació de València ha crescut al novembre d’11.217 afiliats en relació amb el mes anterior i de 24.659 el darrer any, fins a un total d’1.170.026 afiliats. Quant a la desocupació, ha crescut de 55 persones, una xifra residual.

Un altre aspecte del qual estàvem pendents era si les empreses de l’àrea damnificada recorrerien als ERTO com a via temporal per a afrontar la situació. Després de saber les dades de novembre, no sembla que, ara per ara, s’hagi recorregut significativament a aquesta alternativa de “congelació” temporal dels contractes. A l’octubre, el nombre de treballadors afectats per ERTO eren 1.327 al País Valencià i 506 a la demarcació de València. I el total d’afectats al novembre ha pujat a 2.055, 952 dels quals són a la demarcació de València.

Malgrat aquests augments, més de 700 en total, les xifres continuen essent molt modestes i afecten menys d’un treballador de cada 1.000 a la demarcació. De totes maneres, l’estatística no recull íntegrament les dades de treballadors en ERTO de força major que poguessin estar actius, perquè el govern espanyol ha ampliat el termini que deixa a les empreses perquè comuniquin quants treballadors tenen en aquesta situació. Per tant, és absolutament previsible que la xifra augmenti els mesos vinents.

Els treballadors dels serveis de neteja i recollida d’escombraries de l’Ajuntament de Barcelona han anunciat que aniran a la vaga aquest Nadal i faran mobilitzacions si no es desbloca de manera immediata les negociacions del conveni laboral. Segons que ha informat el sindicat UGT, la vaga començarà a les 22.00 del dia 22 i acabarà a les 22.00 del dia de Nadal.

La UGT ha alertat de les greus conseqüències per a la ciutat que tindria aquesta vaga, especialment en el període nadalenc, en què augmenten els residus, i ha exigit la intervenció del consistori per a desblocar la situació i “garantir unes condicions laborals dignes per a tota la plantilla i la continuïtat d’un servei essencial per a la ciutat i els seus habitants”. El sindicat denuncia l’estancament en què es troben les negociacions del conveni laboral i la posició “immobilista de les empreses responsables de la neteja a la ciutat (FCC-Urbaser-CLD-Valoriza)”. Segons que explica el sindicat, d’ençà del juny les converses es troben estancades a causa de la negativa de les empreses a oferir cap mena de millora salarial.

“Hem fet tot el possible per a evitar d’arribar a aquest punt, però la falta de compromís de les empreses ens obliga a prendre mesures. La plantilla no acceptarà un altre any sense increments salarials, especialment en un context d’inflació com l’actual. Convidem l’ajuntament a exercir la seva responsabilitat i exigir a les empreses que compleixin amb els treballadors que mantenen aquesta ciutat neta”, ha assegurat el responsable d’UGT de Sanejament Urbà, Ramon Cebrián.

A més, Cebrián ha alertat que “una vaga de neteja i recollida de residus no és només una mesura de pressió, sinó també una situació amb greus conseqüències per a l’activitat normal de la ciutat i per a la salut i seguretat pública”. “Ningú vol arribar a aquest punt, però les empreses no ens han deixat alternativa. És urgent que es desbloquegi la negociació i s’arribi a un acord just”, ha declarat.