Vilaweb.cat

Les portades del dijous 14 de maig de 2020

Ara:

Diari de Girona: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades del dijous 14 de maig de 2020 appeared first on VilaWeb.

Catalunya Nord no té cap pacient a cures intensives per la Covid-19 d’ençà de fa una setmana

El Centre Hospitalari de Perpinyà no té ningú ingressat a cures intensives per Covid-19 d’ençà de dijous passat, quan quatre pacients van deixar la instal·lació especial després de millorar de salut. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Al començament de la pandèmia, Catalunya Nord va ser un focus d’infecció i va arribar a tenir trenta-set ingressats a l’UCI el 30 de març. Tanmateix, la situació ha millorat molt. D’ençà de dimarts passat no hi ha hagut cap defunció a l’hospital i ara mateix només hi ha cinc hospitalitzats.

Dilluns va començar el desconfinament amb la reobertura gradual d’escoles i negocis i amb la possibilitat de fer desplaçaments fins a cent quilòmetres, però sense poder superar els límits de la frontera entre l’estat francès i l’espanyol.

Catalunya Nord comença el desconfinament amb la reobertura gradual d’escoles i negocis

 

 

The post Catalunya Nord no té cap pacient a cures intensives per la Covid-19 d’ençà de fa una setmana appeared first on VilaWeb.

Vicente Guallart: ‘De moment, el món digital ha portat més gent a les ciutats, no als pobles’

L’arquitecte Vicente Guallart (València, 1963) té despatx propi i encàrrecs arreu del món. Va ser el primer director de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC) i, durant quatre anys, va ser l’arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, sota el mandat de Xavier Trias. Guallart és autor del llibre La ciutat autosuficient, on pensava les ciutats ecologistes, que després ha portat a la pràctica als seus projectes. En aquesta entrevista telefònica ens parla de la manera com l’urbanisme ha avançat a cop de pandèmia, de les ciutats post-Covid-19, del mite del teletreball i per què la idea de l’Europa de les ciutats és coixa. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Una conseqüència de la Covid-19 és que la gent buidarà les ciutats? Costa de creure.
—La realitat és que el món digital no ha portat gent als pobles, al revés. De moment, el món digital ha portat més gent a les ciutats, no als pobles. Perquè és on hi ha més feina, més concentració de talent. I és tot just ara que ens comencem a demostrar que no cal viure a les ciutats per tenir una vida molt urbana. Fins ara, això no ha passat. Recordo que l’any 1995 la teoria era: puc estar connectat fent teletreball i el puc fer des de qualsevol lloc del món, però a la pràctica nosaltres vam fer, per exemple, un telecentre a Ribes de Freser i no va acabar d’arrencar.

Per què?
—Perquè faltava habitatge pensat per a gent jove. Ara hem avançat més, i sabem que el 50% de les feines es poden fer de manera remota, i hi ha més feines que a final dels noranta que et permeten d’anar només un dia la setmana a la ciutat. Possiblement hi haurà una tornada a una vida fora de les aglomeracions. Molta gent ha vist que viure de manera més lenta, tenint cura dels aliments i de la seva vida és cosa bona; que els habitatges són massa petits, i que no tenim espais per a gaudir al voltant de casa. L’agenda s’accelerarà i no voldrem tornar a viure com volíem abans. Ara, també us dic una cosa: més que mai, hem vist que la ciutat no funciona sola. La ciutat funciona perquè als pobles hi ha gent que produeix aliments i gent que fa energia. La gran lliçó és que ciutat i territori són una unitat. Barcelona i Catalunya funcionen juntes. L’Europa de les ciutats? No, l’Europa de les ciutats i els territoris que l’envolten. Això també es veu ara amb força.

La Covid-19 pot canviar la manera com fem cases i pisos en el futur?
—Els dos grans moments de transformació de l’arquitectura van ser en la primera Revolució Industrial i en la segona. En la primera, Ildefons Cerdà ja va estudiar les epidèmies que hi havia a Barcelona per a fer el seu pla. I un dels arguments va ser la quantitat d’aire que havia de tenir cada habitatge per poder-hi viure. I va demostrar, amb estadística, que la majoria dels pisos fins aleshores eren petits i que el seu Eixample era bona idea perquè les finestres i els espais eren més grans, i els carrers més amples: hi hauria més volum d’aire. L’impacte de les epidèmies sempre ha estat fonamental en l’urbanisme. I l’higienisme va ser fonamental per definir l’urbanisme. Recordem l’Abajo las Murallas, un moviment urbanístic liderat per metges per fer caure les muralles de Barcelona per motius mèdics. El segon gran moment de revolució urbana a Barcelona van ser els anys vint, just després de la febre espanyola. Aquí es va començar a reforçar la idea de tenir pisos amb terrasses. Les terrasses comencen amb el moviment modern. Els moments de les epidèmies, tensions i crisis fan repensar les ciutats i l’arquitectura. En un sentit o en un altre: recordem quan la ministra d’habitatge defensava els minipisos perquè deia que amb la crisi la gent no podia pagar-ne de grans. Crisis i pandèmies fan repensar ciutats.

I ara com es podria avançar?
—La normativa podria afavorir que hi hagués balcons i terrasses. I es permetés usos comunitaris als terrats, i amb activitat, cosa que avui gairebé no està permès. Un promotor no ven el metre quadrat de balcó tancat al mateix preu que l’habitatge. Què fan, doncs? No fan balcons. La normativa castiga tenir terrasses o balcons. Si canvien la normativa, i traiem restriccions, això hi ajudaria.

La Covid-19 pot canviar els pisos. I les ciutats? Fa pocs dies, vau fer un celebrat fil de Twitter sobre la ciutat dels deu minuts.
—La idea és que la ciutat ha de promoure la vida de la gent. I la defensa de la vida, la promoció de la diversitat i això que a Harvard en diuen l’urban health, l’urbanisme saludable, que s’ha de desenvolupar. Aquests dies, hem vist mapes que demostraven que la gent que s’ha infectat més per la Covid-19 és la que ha agafat el transport públic per anar a treballar. Gent treballadora que viu en barris sense llocs de feina i, per tant, treballen fora del barri. S’han de desplaçar. És un dels grans debats. Aquest tema, nosaltres l’havíem començat a estudiar fa deu anys. Per què no fem barris on la gent visqui i hi treballi, on vagi a peu a la feina? L’alcaldessa de París ho ha posat damunt la taula aquests dies. Nosaltres, el 2014, vam estudiar quina era la mobilitat a la ciutat de Barcelona: de quin barri a quin barri es movia la gent? I vam veure, per exemple, que l’Esquerra de l’Eixample és el barri que recull més gent. I que els barris d’on sortia més gent són els que ara han estat més afectats per la Covid-19, que no tenen llocs de feina. La idea era portar grans equipaments, nova indústria, a aquests barris. Es volia evitar la mobilitat obligatòria a les ciutats. La gran qüestió és com revertir el moviment que va haver-hi anys enrere, quan es van treure els polígons industrials de dins les ciutats (Can Batlló, o Poble Nou, més antic) cap als polígons de fora.

Se habla de la ciudad de 15 minutos de Paris y se contrapone al de las super manzanas de Barcelona. Quizás no se ha explicado bien en el pasado, pero BCN ya construye desde hace tiempo el modelo de la ciudad de 10 minutos, Abro hilo: pic.twitter.com/5jRhJWMada

— Vicente Guallart (@vicenteguallart) May 11, 2020

Una altra idea força que teniu és la de la indústria lleugera i descentralitzada dins les ciutats.
—Ara s’ha vist clarament. Amb la Covid-19, els metges van veure que la gent no tenia protecció, i de manera desinteressada van crear els coronavirus makers, i van començar a fabricar proteccions, màscares, ulleres de bussejar i van ajudar a fer respiradors. Des de l’IAAC, hem imprès amb l’Hospital del Mar alguns tubs per als respiradors, i també hem fet viseres de plàstic per a les farmàcies. Fa anys, ja vam impulsar la idea que cada districte de la ciutat havia de tenir Fab Lab, tallers digitals a petita escala. I aquesta xarxa pública ara ha ajudat a imprimir centenars de màscares. L’Ajuntament ha tingut un mecanisme per a fer allò que ja feien els ciutadans: ajudar-se els uns als altres. Fabricació en xarxa i flexible. Indústria lleugera, és una de les altres lliçons que hem d’aprendre. Unitats petites de fabricació digital. Unitats d’innovació. El govern central ha fet el contrari. Ha fet compres en massa de màscares en mal estat. El funcionament de baix cap a dalt ha funcionat.

Per acabar, coneixeu bé la Xina, on heu fet diversos projectes.
—Han estat molt més eficaços que a Europa. I tenen menys escrúpols que nosaltres a l’hora de fer servir la tecnologia, per exemple, per a controlar els ciutadans. Han sabut donar una resposta ràpida i concentrar el focus de la pandèmia. A Europa s’ha espargit molt més per tot arreu. El gran perill que hi veig, per tant, és que es trenqui la idea que la democràcia va lligada al progrés. Si els models no democràtics demostren que són més eficaços contra la Covid-19, què demostrem els models democràtics? Aquesta crisi ens pot tornar als anys vint, amb l’auge del populisme i els models no democràtics. Hem de pensar en positiu, innovar i vigilar que les respostes siguin les bones, perquè si no, el perill pot venir els deu anys vinents.

The post Vicente Guallart: ‘De moment, el món digital ha portat més gent a les ciutats, no als pobles’ appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: la centralització de la crisi irrita més durant el desconfinament

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

La centralització de la crisi sanitària i econòmica pel coronavirus irrita cada vegada més els governs del país. Ja fa setmanes que la Generalitat de Catalunya critica els tics autoritaris del govern espanyol i el fet que tracti els governs com a gestories i els presidents com a simples receptors a qui comunica decisions ja preses. Tanmateix, la negativa d’autoritzar la fase 1 a tot el País Valencià i la falta de concreció de les mesures econòmiques comença a ser la gota que fa vessar el got dels executius de Ximo Puig i Francina Armengol.

Avui el govern espanyol ha menyspreat l’infrafinançament del País Valencià. Si ahir Compromís advertia que podria votar en contra de l’estat d’alarma, avui la ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, ha dit que no existia i ha causat indignació. El Consell ha demanat reiteradament que el fons de recuperació tingui en compte els territoris infrafinançats, però el govern espanyol hi ha respost amb menyspreu. A les Illes, creix el nerviosisme davant l’abisme de la temporada turística. Croàcia i Grècia negocien a corre-cuita per a establir corredors aeris turístics i aprofitar l’oportunitat, però les Illes Balears i Pitiüses, tot i presentar xifres sanitàries millors, ara per ara no hi poden competir per la falta de mesures i de concreció del govern espanyol.

Els governs del país han oficialitzat sengles peticions d’avançar en el desconfinament a partir de dilluns. La Generalitat de Catalunya ha proposat que les regions sanitàries de Lleida, Girona i la Catalunya Central passin a la fase 1, mentre que Barcelona i les regions metropolitanes romandrien en la 0. La Generalitat Valenciana vol que es resolgui el greuge de la setmana passada i tots els departaments entrin ja a la fase 1, mentre que Formentera ha sol·licitat l’accés a la fase 2 després de dues setmanes. Ara, el govern espanyol hi haurà de donar resposta. A la tarda, la Moncloa ha presentat les primeres dades d’un estudi de seroprevalença que indica que menys del 5% de la població dels Països Catalans ha superat la Covid-19. A València, el batlle, Joan Ribó, ha anunciat la suspensió definitiva de les Falles d’enguany, després d’haver-se cancel·lat ja les Festes de la Magdalena de Castelló i les Fogueres d’Alacant. En canvi, Andorra ha anunciat la reobertura de les escoles bressol dilluns.

En l’àmbit internacional, la Unió Europea ha proposat de reobrir les fronteres abans de l’estiu en tres fases diferents. Divendres, sis estats ja ho faran; en contrast, ahir el govern espanyol anunciava al BOE que tothom qui trepitgi l’estat haurà d’aïllar-se quinze dies. La vice-presidenta de la Comissió Europea Margrethe Vestager ha advertit que l’economia europea es recuperarà més lentament de la crisi econòmica provocada pel coronavirus que no pas la Xina. A Amèrica, nou focus principal de la Covid-19, el virus continua expandint-se: el Brasil ja és sisè país al món amb més casos, i supera l’estat francès.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 4.393.193 casos confirmats i 295.450 morts. Del total de casos, 1.636.843 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 1.417.398 casos i 84.141 morts.
—L’estat espanyol, amb 271.095 casos i 27.104 morts.
—Rússia, amb 242.271 casos i 2.212 morts.
—Regne Unit, amb 226.463 casos i 32.692 morts.
—Itàlia, amb 222.104 casos i 31.106 morts.
—Brasil, amb 180.049 casos i 12.599 morts
—L’estat francès, amb 178.060 casos i 27.074 morts.

Als Països Catalans hi ha 78.749 casos, 47.023 altes i 13.056 defuncions [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 61.677 casos, 35.443 altes i 11.403 morts (avui hi ha hagut 322 casos, 313 altes i 42 morts)
—Al País Valencià, 14.045 casos, 9.268 altes i 1.355 morts (avui hi ha hagut 108 casos, 179 altes i 4 morts)
—A les Illes, 1.957 casos, 1.465 altes i 215 morts (avui hi ha hagut 4 casos, 43 altes i 5 morts)
—A Catalunya Nord, 310 casos, 271 altes i 34 morts (encara no hi ha dades noves)
—A Andorra, 760 casos, 576 altes i 49 morts (avui hi ha hagut 2 casos, 8 altes i 1 mort)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

L’editorial de Vicent Partal

A les Illes (com a tot arreu) ix molt car això de ser governats pels espanyols

La píndola de Jordi Goula: ‘Una altra pífia del govern espanyol encén els ànims del comerç’

‘Els establiments no podran anunciar ni dur a terme accions comercials que puguin donar lloc a aglomeracions de públic, ni dins l’establiment comercial ni als voltants. Aquesta restricció no afectarà les vendes de rebaixa ni tampoc les d’oferta o promoció que es facin mitjançant la pàgina web.’ Semblava evident que, segons l’ordre del Ministeri de Sanitat espanyol publicada al BOE de dissabte, no es podrien fer rebaixes a les botigues físiques, però sí per internet.

La mesura, de primer, va causar molta sorpresa i després, un gran malestar en el comerç en general. Grans i petits. L’ordre arribava quan els comerços havien estat tancats dos mesos per l’estat d’alarma, cosa que ha fet que acumulessin estocs tot aquest temps. Una solució per a donar-hi sortida quan tornessin a obrir era amb descomptes i ofertes a fi d’aconseguir prou liquiditat per a encarar la crisi, malgrat que es perdés rendibilitat. Causava sorpresa, això sí, que una ordre ministerial de Sanitat pogués anul·lar unes rebaixes que legalment ja no existeixen. Corren temps tan estranys i els nervis són tan a flor de pell…

A mitja tarda, tot semblava aclarit. El Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme espanyol ha emès una nota aclaridora responent a una petició formal d’Acotex –la principal patronal tèxtil–, en què s’interpreta ‘que es prohibeixen les aglomeracions i no la possibilitat de fer rebaixes i promocions en establiments físics’. Vet aquí que la descoordinació dels ministeris de Sanitat i Indústria havia motivat, doncs, un fort malestar durant moltes hores en un dels sectors més afectats per la pandèmia.

Les queixes anaven també perquè es donava avantatge a les plataformes d’internet. Una altra vegada els que venen en línia i, sobretot, Amazon! Durant aquests dos mesos, per Amazon s’ha pogut comprar de tot, perquè el govern espanyol no ha volgut fer com el francès, que tan sols els ha permès de vendre productes essencials durant el tancament del comerç. Els petits i Amazon, vet aquí una barreja insòlita i explosiva –només explicable per la tensió del moment– en la neguitosa ment dels grans, que tenen els magatzems carregats d’estocs –parlem de tèxtils, sobretot– que no han pogut sortir i ara han de buidar com sigui.

Al capdavall, la cosa ha quedat així fins al vespre, quan el ministre de Sanitat ha insistit en la prohibició de fer aglomeracions… i, per tant, rebaixes. Una altra vegada apareix  la descoordinació del govern espanyol. El problema és que plou sobre mullat. Aquests dos mesos ja n’hem vistes moltes, de situacions d’aquestes, plenes de malentesos, contradiccions i decisions d’última hora de la nit. No cal dir que això no ajuda pas, ans al contrari, a normalitzar una situació que penja d’un fil, en un sector que té una importància cabdal a la nostra economia.

Recordem que, segons dades de la Generalitat de Catalunya, l’estat d’alarma ha prohibit l’activitat al 54% dels establiments del comerç a la menuda, que abasta el 49% de la facturació del sector i n’ocupa el 45% dels treballadors. Això ha obligat a tancar 48.000 establiments, on treballen 144.000 persones, amb una facturació agregada de prop de 20.000 milions d’euros l’any. Aquest tancament forçat, com també les mesures de restricció de mobilitat, han deixat en una situació extrema tots aquests comerços i establiments que, de cop i volta, es van quedar sense accés ni oportunitat de generar ingressos, cosa que en féu perillar greument la viabilitat. Molts han hagut de fer un ERTO. Veurem si després d’això que sembla el ‘no’ definitiu de Sanitat, demà hi ha més sorpreses. No m’hi jugaria pas un pèsol…

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Per què el coronavirus és més letal en homes que no en dones?
– BBC: Com les notícies ens canvien la manera de pensar i de comportar-nos (en anglès)
– Clarín: Per què el cos ‘col·labora’ amb el virus i com seríem de febles en cas d’una mutació (en castellà)
– RTÉ: Estaríeu contents de tornar a volar al juliol? (en anglès)
– France Inter: Covid-19: assaigs clínics i investigació sobre tractaments (en francès)
– The Economist: L’esport pot sobreviure a la pandèmia de la Covid-19 sense espectadors? (en anglès)
– Infobae: Així és com acaben les pandèmies (en castellà)
– The Guardian: ‘La Covid’: l’acrònim del coronavirus és femení, segons l’Acadèmia Francesa (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

Només el 4,36% de la població de Catalunya, el País Valencià i les Illes ha superat el coronavirus, segons un estudi del govern espanyol
El pas següent del desconfinament a Catalunya deixarà Barcelona i sis comarques fora de la fase 1
La Generalitat vol que tot el País Valencià sigui a la fase 1 dilluns vinent
Formentera, a punt d’entrar a la fase 2 dilluns vinent
[VÍDEO] Montero, sobre l’infrafinançament valencià: ‘No inventem problemes que no existeixen’
La Unió Europea vol restaurar la lliure circulació abans de l’estiu
València suspèn definitivament les Falles pel coronavirus
El 63% dels malalts per la Covid-19 a les Illes Balears, ingressats en hospitals mallorquins
Les escoles bressol d’Andorra reobriran dilluns
Vestager: ‘Hi ha el risc que Europa no es recuperi tan ràpidament com la Xina’
Forcadell surt de la presó del Mas d’Enric després de 61 dies de confinament
‘Confinem els cotxes’: una campanya demana de repensar el model de mobilitat per reduir la contaminació
Vanda Marujo: ‘Portugal ho ha fet bé, contra tot pronòstic’
Comencen les pre-inscripcions a escoles i instituts: com funcionaran i quin calendari seguiran d’ara endavant?

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

La incidència de la Covid-19 en dades i gràfics als Països Catalans
[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
Consells per a anar a comprar d’una manera segura durant la crisi del coronavirus
Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Les embarassades sí que corren més risc amb la Covid-19: preguntes i respostes actualitzades
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 188

–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: la centralització de la crisi irrita més durant el desconfinament appeared first on VilaWeb.

Retornar al passat per controlar el coronavirus: així funciona una aplicació de rastreig de contactes

El Principat d’Andorra va començar ara fa dues setmanes un cribratge  per obtenir una fotografia immunològica de tota la població. Ahir se’n va acabar la primera ronda, en què han aconseguit de fer proves serològiques a més de 60.000 habitants –el país en 77.000– i els resultats obtinguts assenyalen que un 9% de la població ha passat la malaltia. Pels experts mèdics, és una xifra previsible, però massa baixa en una epidèmia. Per això els protocols del país ara se centren a fer un aïllament selectiu de la població que alhora permeti de reactivar l’economia. En parlem amb el bioinformàtic andorrà Joel López, que participa en un grup d’investigadors que assessora el govern. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

López detalla que havent tingut una infecció de menys d’un 10% de la població, els recursos sanitaris van arribar a uns pics d’intensitat molt alta. Això vol dir que en cas d’haver-hi un rebrot d’infeccions superior es podria arribar al col·lapse sanitari. Ara mateix Andorra es troba en una fase de control de l’epidèmia i el confinament es va relaxant de mica en mica. Per això a partir de dilluns les llars d’infants podran obrir, i a partir del primer de juny els comerços, restaurants i hotels. ‘Volem anar cap a un model de confinament selectiu on puguem detectar qui és portador del virus, qui té capacitat de transmetre’l, i poder-lo aïllar. Però només els portadors, i no haver d’aturar tota la societat i tota l’economia del país’, resumeix López.

El seu equip, que ja va assessorar el govern per a fer el cribratge poblacional, creu que per a l’etapa de desconfinament que comença ara cal implantar l’ús d’una aplicació mòbil de rastreig de contactes (contact-tracing). Ja la tenen dissenyada i ara l’estudia el govern. Funciona amb tecnologia Bluetooth. Quan dos mòbils són a poca distància i es detecten per senyal de Bluetooth, els aparells generen uns codis fruit d’aquesta interacció que són emmagatzemats. D’aquesta manera, quan algú sap que s’ha infectat per coronavirus pot compartir en un servidor del govern la llista de codis que ha guardat el seu mòbil. Els ciutadans que tinguin instal·lada l’aplicació podran consultar aquests codis i comprovar si n’hi ha cap que coincideixi amb els que ha generat el seu mòbil. Si fos així, l’usuari rebria un avís advertint-lo que ha estat en contacte amb una persona infectada i hauria de seguir un procés per confinar-se.

El coronavirus pot tenir entre cinc i catorze dies d’incubació, de manera que fins que algú no comença a tenir símptomes de Covid-19 ja ha dispersat el virus. ‘Els estudis assenyalen que és en aquest període quan es produeixen el 40% de les infeccions. Per això una aplicació com aquesta ens permet d’aconseguir un retorn al passat, anar enrere per a poder localitzar aquells amb qui va estar en contacte un infectat abans de tenir símptomes’, explica López.

Vol posar èmfasi en la privadesa que garanteix l’aplicació, a diferència de les que s’han desenvolupat en uns altres països, que es basen en la tecnologia GPS. ‘La geolocalització pot transmetre la sensació que hi ha un control sobre les persones. Nosaltres volem transmetre molt clarament que no ens importa on són les persones. L’única cosa que ens importa és quin contactes han tingut, la proximitat amb un possible infectat.’

Singapur va ser el primer país a implantar una aplicació de rastreig de contactes per Bluetooth –vegeu el vídeo per a saber com funciona– i al darrere han vingut Itàlia i Alemanya. ‘Fem servir el mateix llenguatge que es fa servir a Europa, encara que pugui tenir diferents implementacions i que la recerca dels codis vagi a servidors diferents.’

Encara que l’aplicació no utilitzi les dades de geolocalització, compartir informació dels aparells tecnològics és una de les línies vermelles que tenen marcada molts ciutadans. López sosté que cada mòbil serà propietari de les seves dades i que aquests codis no es podran associar mai a cap informació personal. En tot cas, se cedirien ‘voluntàriament’ en cas d’infecció i anirien a parar en un servidor públic gestionat pel govern, que, al seu torn, podria funcionar en un sistema de cadena de blocs per a evitar-ne la manipulació.

És previst que les aplicacions de rastreig de contactes siguin el pas següent en el control mundial de la pandèmia de la Covid-19. L’OMS ja ha anunciat que prepara una aplicació amb la tecnologia Bluetooth, i Google i Apple s’han posat d’acord a col·laborar per a idear-ne una que sigui compatible tant amb mòbils iOS com amb Android.

La targeta immunitària

La possibilitat d’establir una targeta immunitària, també anomenada passaport dimmunitat, que va suscitar tanta polèmica a Catalunya, entrava en les previsions del grup de treball de Joel López. ‘Al capdavall el passaport immunitari no deixa de ser un carnet de vacunes. El problema no és la tecnologia ni la credencial, sinó l’ús que se’n pugui fer’, diu. I explica que ja tenen la tecnologia preparada per si es vol aplicar aquest sistema.

Tanmateix, amb la baixa taxa d’immunitat que hi ha al país, coneguda gràcies al cribratge poblacional, ara mateix ho descarta, perquè aquesta targeta es podria interpretar com una mesura de segregació i diferenciació: ‘Fins i tot podria fer que hi hagués gent que es volgués infectar per tenir anticossos, i el remei seria pitjor que la malaltia.’

The post Retornar al passat per controlar el coronavirus: així funciona una aplicació de rastreig de contactes appeared first on VilaWeb.

A les Illes (com a tot arreu) ix molt car això de ser governats pels espanyols

Demà entrarà en vigor una mesura aprovada pel govern espanyol, que diu que tots els viatgers que entren a l’estat espanyol hauran d’aïllar-se durant quinze dies. La mesura ha causat una enorme sorpresa. Fins avui, malgrat la gravetat de la crisi, qualsevol viatger entrava pels aeroports sense ser sotmès a cap prova (ni la temperatura, no li miraven), sense haver d’explicar d’on venia ni donar raó d’on anava. El descontrol ha estat total i absolut en el pitjor moment de la pandèmia. Per això és tan difícil d’explicar com és que ara, de sobte, Madrid haja decidit que sotmetrà a quarantena tots els viatgers. Justament ara. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mirem-ho des de les Illes, per exemple. Perquè, també demà, sis estats europeus obriran el seu espai aeri, entre els quals Alemanya. Grècia i, en menor mesura, Croàcia negocien de pressa corredors aeris que vehiculen cap a ells el turisme d’aquest estiu. La setmana passada el primer ministre grec, Kiriakos Mistotakis, va començar a negociar amb set governs europeus acords bilaterals i la implantació d’un passaport sanitari comú que perquè milions de persones poguessen passar l’estiu al seu país. Si ho aconsegueixen, el mapa turístic europeu canviarà enormement, amb conseqüències que poden anar molt més enllà d’enguany. També perquè els grecs i els croats no estaran sols: Portugal, Xipre i Malta intenten a cuita-corrents seguir el camí que han marcat.

Si Grècia i Croàcia fan una jugada tan audaç és perquè poden presentar un balanç que diu que no arriben a tres mil contagiats i que només han tingut 150 morts i 81, respectivament. Però el cas és que les Illes Balears i Pitiüses tenen una xifra menor d’infectats i 215 morts. Ara, pel fet de formar part encara d’Espanya i, sobretot, per les obsessions nacionalistes del PSOE (aquella bajanada que ‘el virus no entén en fronteres’), ara les Illes no podran competir-hi en un terreny en què són el número u mundial, tot i que ho podrien fer perfectament.

Un corredor aeri propi a les Illes, amb les característiques per exemple del que el govern grec negocia amb Alemanya, Àustria, Bulgària, Dinamarca, Noruega, Txèquia i Xipre, que hauria de ser separat per raons òbvies de la resta de l’estat espanyol, seria una mesura que es podria establir perfectament. Les xifres de l’epidèmia a les Illes no són tan diferents de les de Grècia, Croàcia o Portugal i el fet insular fa molt senzill de controlar el desplaçament i fins i tot justificar la, diguem-ne, ‘independència turística’ que significaria aquest espai propi de desconfinament. La presidenta Armengol ahir mateix ja va reaccionar indicant l’interès del govern per la mesura impulsada per les autoritats europees.

Però, en compte de treballar per això, el govern espanyol, el mateix dia que sis estats europeus comencen el desconfinament, activa una quarantena que ni en el pitjor moment de la crisi, quan era realment necessària i l’exigíem tots, no va voler implantar. És evident que fent això en primer lloc va contra ell mateix –a la Moncloa, com hem vist clarament en aquesta crisi, tot és improvisació, descontrol, contradiccions i capricis. El turisme a l’estat espanyol en conjunt ocupa el 15% del PIB i si Madrid hagués treballat tan seriosament com ho han fet els grecs per poder obrir ni que fos una part del seu territori la caiguda no seria la que serà. No passem per alt, dit això, que el Govern de les Illes Balears sí que ha fet els deures que Madrid no ha fet, però ara haurà de pagar una factura que no és seua, perquè el turisme li significa el 36% del PIB. A les Illes (com a tot arreu) ix molt car això de ser governats pels espanyols.

PS. Per centrar el debat i que no s’entenga que dic allò que no dic: no parle de si convé, si és bo o és una imprudència que hi haja turistes. La societat balear té el dret de prendre la decisió que crega convenient i siga millor per al conjunt. Cap dubte respecte d’això. El problema, i és d’això que parle exclusivament, és que la societat balear no mana a ca seua.

The post A les Illes (com a tot arreu) ix molt car això de ser governats pels espanyols appeared first on VilaWeb.

Una altra pífia del govern espanyol encén els ànims del comerç

‘Els establiments no podran anunciar ni dur a terme accions comercials que puguin donar lloc a aglomeracions de públic, ni dins l’establiment comercial ni als voltants. Aquesta restricció no afectarà les vendes de rebaixa ni tampoc les d’oferta o promoció que es facin mitjançant la pàgina web.’ Semblava evident que, segons l’ordre del Ministeri de Sanitat espanyol publicada al BOE de dissabte, no es podrien fer rebaixes a les botigues físiques, però sí per internet. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La mesura, de primer, va causar molta sorpresa i després, un gran malestar en el comerç en general. Grans i petits. L’ordre arribava quan els comerços havien estat tancats dos mesos per l’estat d’alarma, cosa que ha fet que acumulessin estocs tot aquest temps. Una solució per a donar-hi sortida quan tornessin a obrir era amb descomptes i ofertes a fi d’aconseguir prou liquiditat per a encarar la crisi, malgrat que es perdés rendibilitat. Causava sorpresa, això sí, que una ordre ministerial de Sanitat pogués anul·lar unes rebaixes que legalment ja no existeixen. Corren temps tan estranys i els nervis són tan a flor de pell…

A mitja tarda, tot semblava aclarit. El Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme espanyol ha emès una nota aclaridora responent a una petició formal d’Acotex –la principal patronal tèxtil–, en què s’interpreta ‘que es prohibeixen les aglomeracions i no la possibilitat de fer rebaixes i promocions en establiments físics’. Vet aquí que la descoordinació dels ministeris de Sanitat i Indústria havia motivat, doncs, un fort malestar durant moltes hores en un dels sectors més afectats per la pandèmia.

Les queixes anaven també perquè es donava avantatge a les plataformes d’internet. Una altra vegada els que venen en línia i, sobretot, Amazon! Durant aquests dos mesos, per Amazon s’ha pogut comprar de tot, perquè el govern espanyol no ha volgut fer com el francès, que tan sols els ha permès de vendre productes essencials durant el tancament del comerç. Els petits i Amazon, vet aquí una barreja insòlita i explosiva –només explicable per la tensió del moment– en la neguitosa ment dels grans, que tenen els magatzems carregats d’estocs –parlem de tèxtils, sobretot– que no han pogut sortir i ara han de buidar com sigui.

Al capdavall, la cosa ha quedat així fins al vespre, quan el ministre de Sanitat ha insistit en la prohibició de fer aglomeracions… i, per tant, rebaixes. Una altra vegada apareix  la descoordinació del govern espanyol. El problema és que plou sobre mullat. Aquests dos mesos ja n’hem vistes moltes, de situacions d’aquestes, plenes de malentesos, contradiccions i decisions d’última hora de la nit. No cal dir que això no ajuda pas, ans al contrari, a normalitzar una situació que penja d’un fil, en un sector que té una importància cabdal a la nostra economia.

Recordem que, segons dades de la Generalitat de Catalunya, l’estat d’alarma ha prohibit l’activitat al 54% dels establiments del comerç a la menuda, que abasta el 49% de la facturació del sector i n’ocupa el 45% dels treballadors. Això ha obligat a tancar 48.000 establiments, on treballen 144.000 persones, amb una facturació agregada de prop de 20.000 milions d’euros l’any. Aquest tancament forçat, com també les mesures de restricció de mobilitat, han deixat en una situació extrema tots aquests comerços i establiments que, de cop i volta, es van quedar sense accés ni oportunitat de generar ingressos, cosa que en féu perillar greument la viabilitat. Molts han hagut de fer un ERTO. Veurem si després d’això que sembla el ‘no’ definitiu de Sanitat, demà hi ha més sorpreses. No m’hi jugaria pas un pèsol…

The post Una altra pífia del govern espanyol encén els ànims del comerç appeared first on VilaWeb.

Ja heu vist el vídeo de Palma?

És ben fet i pensat per a tocar la fibra i diria que ho aconsegueix. Ja fa uns quants mesos que corre pel món (de seguida ho veureu, que no és d’ara, perquè la cua de gent del final, davant la botiga, a més de mostrar bufandes i gorres, no guarda, ai, cap distància de seguretat): el mal que denuncia, i que vol corregir, no és pas cosa que ens vingui de la pandèmia. Que ara ens en sentim, i que ens en sentirem encara més, però que ja fa temps que es congria la maltempsada. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Hi ha un despertador que sona a les set i un home que es lleva i que se’n va a treballar, que obre la botiga preciosa de joguines (que no és un decorat i que espero que encara romangui a lloc, amb nines i cotxes a escala i peluixos: La Industrial, es diu), que mig somriu i que té una tristor a sobre de les espatlles. Un noi es mira l’aparador, treu el mòbil i fotografia un cotxet vermell que li agrada i que després demanarà per internet perquè una multinacional de l’emmagatzematge li’l porti a casa dins d’una capsa grossa. Una noia entra a la botiga i hi remena una mica, compra alguna cosa i veu el cartellet preparat per a ser penjat: ‘Liquidació per tancament.’

En sortir de La Industrial, la noia envia un missatge. Dos missatges. Molts missatges que corren de mòbil en mòbil i fan xarxa. L’endemà al matí, en alçar la persiana, l’home es troba que davant la botiga hi té una cua bonica de gent. Persones grans i menudes i altes i baixes i primes i grasses que somriuen i saluden i fan ganyotes i parlen i miren el mòbil i pensen en les seves coses o en res però que hi són. També el noi de la comanda a la multinacional, per cert: li han portat un cotxe, sí, vermell, però no pas el que volia.

Al vídeo, per tant, la història acaba bé, amb el retol de ‘obert’ penjat a la porta, perquè el missatge, al capdavall, és que la clau, la resolució, la tens tu (tu i jo i ella i ell: concrets en l’acció menuda i decisius en la suma que ens fa col·lectius). Però també hi ha l’avís, cru de realitat: que en els darrers quatre anys han desaparegut, a les Illes Balears, vuit-centes petites botigues. Vuit-cen-tes.

Vet aquí un punt important que es destacava en la presentació del vídeo en qüestió i que ens encara directament amb algunes de les nostres humanes contradiccions: que ens fa pena de saber que ha tancat una botiga de tota la vida, que fins i tot, quan ha estat allò que se’n diu ‘emblemàtica’, se’n fa notícia i és comentat arreu (ara, jo què sé, penso en aquella ferreteria de sedassos i regadores i poals penjats a la paret que hi havia, fins no fa gaire, a la plaça del Lisboa, a València), que ens fa pena quan passa, sí, però que, al mateix temps, mentre breguem amb aquesta petita pena, continuem comprant als megalodòntics transportistes de les capses.

Sabem perfectament que no és tan sols d’aquí, que plora la criatura, però també és cert que tota pedra fa paret. O la desfà. I que hi ha una part de responsabilitat individual que no hauríem pas de defugir.

El vídeo dirigit per Ernest Riera és del desembre passat, si no m’erro, i en el seu moment ja es va fer viral. Ara, segurament per aquest obligat ‘tancat per circumstàncies’, per aquest silenci, aquesta buidor que ens determina els carrers, per la incertesa que perdurarà encara quan finalment les persianes es puguin tornar a alçar (les que es puguin tornar a alçar), el vídeo de Palma ha tornat a circular. I ens recorda, ves, que el nostre país és així, fet de cases unides amb botigues a prop: la floristeria, la sabateria, la que procura tenir sempre camises estampades de colors perquè diu que la vida és prou difícil i que una mica d’alegria a la roba ‘pareix que no, però se t’apega’. I que sí, que sempre hi ha gent simpàtica i gent que no, qui et fa bon pes i qui deixem-ho córrer: no cal pas dibuixar-ne ara una generalització de sucre candi. Però el cas, el fet, és que el tòpic és evidència: el petit comerç fa vida. Diversitat. Relacions. I hi ha la cosa sentimental, que no hauríem pas de menystenir, però també hi ha l’estructura social i econòmica que dibuixa o que desdibuixa cadascun dels models: la ciutat amb història i personalitat amb una barreja colorista de funcions (de serveis i de comerç i de pisos i d’etcètera), o allò altre que ens buida els carrers i ens tanca a casa o dins d’un coi de centre comercial que hagin obert a la quinta forca.

I no, no és igual caminar per una vorera desolada que saber que si passes davant la petita (petitíssima) botiga de la roba virolada, posem per cas, i hi deixes caure la vista distreta i topes amb els ulls de la mestressa (mestressa i dependenta i gerenta i netejanta i tot), per molta feina que l’atabali, d’una manera o d’una altra et saludarà.

Al capdavall d’això es tracta, segurament: de sentir-nos persones. De saber-nos-en, fins i tot.

The post Ja heu vist el vídeo de Palma? appeared first on VilaWeb.

[Recull fotogràfic] Neurorehabilitació enmig de la pandèmia

L’evolució de la Covid colpeix totes les branques de la sanitat. Oncologia, materno-infantil, psiquiatria, geriatria, atenció primària i un llarg etcètera d’especialitats han de renovar espais i maneres de treballar per poder assegurar les cures amb les màximes garanties. L’Institut Guttmann, coordinat amb l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona des del primer dia, una vegada estabilitzada la fase actual, comença el treball en el camp de la neurorehabilitació adaptat al temps de la pandèmia. Més enllà de la planta dedicada a convalescents de la Covid, reprèn la rehabilitació adequant els recursos a les noves necessitats. Els gimnasos resten limitats al nombre de pacients, per garantir el tractament individualitzat, i s’impulsa la telemedicina amb videoconferència per a les rutines de fisioteràpia o de logopèdia. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El fotògraf de VilaWeb, l’Albert Salamé, l’ha visitat i ens mostra com es va adaptant a les noves necessitats.

The post [Recull fotogràfic] Neurorehabilitació enmig de la pandèmia appeared first on VilaWeb.

David Verdaguer: ‘Vivim en una societat tan merdosa que si ets pobre o obès és culpa teva’

Podem riure de discapacitats, migrants, obesos o transsexuals? Hem donat per fet que no, però David Verdaguer en fa broma cada dimecres a TV3. Presenta ‘Tabús‘, que cada setmana reuneix quatre o cinc persones de diferents col·lectius estigmatitzats, com ara cecs, gent amb malalties terminals, amb diversitat funcional, d’ètnies diverses, del col·lectiu LGTBI, amb trastorns mentals, amb obesitat o en situació de pobresa. Amb ells, passa una setmana en una casa de l’Empordà i mesos després els reuneix a la sala La Paloma de Barcelona per fer un monòleg d’humor negre sobre els seus problemes. Quina és la clau perquè aquestes persones obrin el cor davant les càmeres i accedeixin a ser objecte de bromes? Ens ho respon David Verdaguer, qui ha hagut d’acabar el muntatge i la postproducció del programa des de casa per la Covid-19. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tabús és un programa d’humor, però alhora és un programa molt emotiu i trist quan empatitzem amb els protagonistes. Quina és la recepta per a fer funcionar aquest còctel d’emocions?
—Suposo que és com l’amor i l’odi, que només hi ha un pas. Entre l’humor i la tragèdia hi ha un pas petit, penso que la cosa bonica és la combinació. Si féssim un programa amb només la part de la casa, seria un ’30 minuts’ o ‘La Marató’. Afegint-hi el monòleg, no tan sols els valora –i crec que la manera més seriosa d’afrontar els problemes és amb l’humor– sinó que també fa que els deixem de tractar amb paternalisme. Els tractem de tu a tu, ni com a pobrets ni com a superherois. Ells riuen molt i és una mena d’agraïment a haver estat valents explicant la seva vida. La cosa important d’aquest programa és que hi treu ferro. És bonic que vegis una part emotiva i moments més foscos, i que llavors hi posis llum amb la broma.

Seria possible fer humor negre d’aquestes persones sense haver-vos-hi acostat emocionalment abans?
—No, segur que no. Per a mi seria impossible. Perquè hi hagi humor, i en aquest cas és humor negre, hi ha d’haver amor. Si no ens tinguéssim afecte, pensarien ‘qui és aquest senyor imbècil amb bigoti que riu del que em passa?’, però pensen ‘en David fa bromes amb mi’. Aquesta és la grandesa. He conegut trenta-quatre persones estupendes, amb algunes continuo parlant-hi força. Sense la convivència no tindria cap mena de sentit, ens permet de ‘riure amb, no ‘riure de.

Com vau perdre la por de plantar-vos davant una sala plena de gent i començar a fer acudits de qüestions que segurament els han fet molt de mal en el passat?
—Amb molt de respecte. Com més anys passen, més por tinc. M’angoixo i tinc més nervis cada any, és horrible. Però ho faig acceptant la por i sortint. És de valents, acceptar la por. Estic convençut que el text està bé i que en tindré el vist-i-plau. A més, els vaig dir que si alguna cosa no els agradava, m’ho podien dir. Jo els deia: ‘Aquest programa només ha d’agradar els convidats. Si també agrada l’audiència, seré molt feliç, però l’important és que veieu el programa i vulgueu ensenyar-lo als fills.’ Tinc la sort de formar part del grup de guionistes i les bromes que faig me les crec molt.

Us passava que us sortien bromes que vèieu massa bèsties, o unes altres massa paternalistes?
—Oh, i tant, sobretot bèsties. Com a guionistes, teníem una sort increïble perquè pots tocar temes que normalment no toques, però hi ha hagut autocensura. Has de saber on ets i a qui les fas. Si les féssim amb gent que no hi tingués res a veure, seria diferent, però és davant una sala plena amb els protagonistes del programa, altres persones del mateix col·lectiu i familiars i amics seus. La qüestió important és el sentit comú i el sentit de l’humor. Fer-ho amb respecte i sinceritat: fer la broma i si entra, bé, i si no, només és una broma.

Quins són els límits de l’humor?
—Crec que no existeixen.

Bé, us heu limitat.
—Ens hem limitat, però els límits de l’humor no existeixen. Els hem limitat a TV3, al col·lectiu, al que nosaltres crèiem que s’havia de fer… Però crec que en l’humor no hi ha d’haver límits, n’hi ha d’haver en les veritats. Es dóna una responsabilitat als còmics que em toca bastant l’escrot. ‘No m’ha fet gràcia aquesta broma.’ Bé, és una broma, no t’ha fet gràcia, però no passa res. T’has de preocupar de la gent que parla seriosament. L’humor no hauria de tenir límits, però ajuda que hi hagi un distanciament i que passi el temps.

Hi ha la teoria que l’humor s’ha de fer de baix a dalt. Si ets pobre, pots riure d’un ric, però si ets ric, no pots riure d’un pobre. Com a home blanc, heterosexual i cisgènere que crec que sou, què en penseu?
— Sóc una dona portuguesa! [riu] No… L’humor que dispara de baix cap a dalt s’anomena sàtira, i és una mena d’humor que està molt bé, però no sempre ha de ser així. Durant els monòlegs, sí que disparem amunt a vegades, però sobretot disparem en horitzontal, de tu a tu. Com que hi ha aquest amor que ens uneix, ho fem així. Que l’humor ideal és la sàtira contra els poders establerts, els polítics, l’església, els rics, el capitalisme, sí, i és molt necessari. Però disparar cap amunt és molt fàcil de fer.

Hi ha històries molt dures. Quin moment ha costat més?
—Hi ha hagut uns quants moments que m’han afectat, però tenia molt clar que no ho havia d’ensenyar a càmera. Els protagonistes són ells i si algú es vol emocionar, ho ha de fer des de casa seva, però jo no havia de fer de catalitzador. M’han afectat moltes històries, però essent sincer: a mi em fa molta cosa morir-me, sóc molt hipocondríac. Al programa de malalts terminals hi va haver algun moment que em vaig trencar, però vaig aguantar fins a acabar l’entrevista i després ja vaig pujar a l’habitació a plorar o fer el que hagués de fer. M’agrada molt escoltar la gent i sóc força empàtic, a vegades ho he passat malament.

D’aquell programa sorprenia la normalitat amb què parlaven de la mort, però és que és la seva normalitat.
—Sí, i això és la cosa bona. No és gens dramàtic, és el programa amb més vida i més ganes de viure. És curiosíssim. De fet, el monòleg acabava així: ‘No he conegut quatre persones amb més ganes de viure que vosaltres.’ És increïble, aquell programa. Amb ells mantinc una relació i és molt bèstia. Aquí també feia humor disparant cap amunt, perquè tots ens morirem. Sabent-ho o no, amb data de caducitat abans o després, però tots ens morirem. És fantàstic fer humor de la mort, aquí ningú no s’ofèn.

Els protagonistes del programa sobre malalties terminals a la platja.

Al programa us heu trobat amb persones que eren de més d’un d’aquests col·lectius. Ara penso en en Rubén, que a més de ser nan és homosexual. Com els afecta aquesta suma de potencials discriminacions?
—Ell ho deia: ‘Jo era un nan, en un poble i homosexual.’ I l’Enric li responia: ‘Tens més números que et toqui la loteria’. Són moltes coses juntes que et fan la vida una mica més difícil. Suposo que allò que no et mata et fa fort. Crec que en Rubén va ser l’únic cas que vam tenir així. De fet, ens va demanar de venir al programa de LGTBI, però li vam dir ‘No Rubén, no pots venir. Ja has sortit en aquest.’ [riu]

Hi ha alguns participants del programa que han nascut tal com són o que han patit un accident, però n’hi ha d’altres, com els dels capítols d’obesitat i pobresa, que arrosseguen un sentiment de culpa. Què us heu trobat en aquest sentit?
—És molt cardat. On ens va costar més trobar gent va ser per als programes d’obesitat i pobresa. Ningú no t’assenyalarà amb el dit perquè hagis tingut un accident de cotxe o tinguis una malaltia terminal. Aquest és el problema: vivim en una societat tan merdosa que si ets pobre o obès, és culpa teva. Això és molt injust. Ara s’ha demostrat que tots som en risc d’exclusió social. Ens va costar molt trobar gent que volgués compartir la seva experiència. De fet, molta gent no sabia que en Joan havia viscut al carrer.

Com heu aconseguit que els protagonistes de ‘Tabús’ expliquin les seves inseguretats davant la càmera?
—Jo no vaig voler ser al càsting perquè no els volia conèixer abans. No sóc periodista i em sembla dificilíssim fer la pregunta que toca i quan toca. Tinc molta pràctica a parlar i escoltar als bars, tota la vida que ho faig. Ha fet molt l’equip, que era molt reduït i no poden ser més macos. Era condició indispensable que no solament fessin bé la feina, sinó que fossin bona gent. Les festes que es muntaven després dels rodatges a la terrassa quan el Pablo de so treia l’ukulele… Això era important, ens sentíem com un grup d’amics en una casa de colònies. Era la clau perquè se sentissin tranquils i relaxats.

Després d’haver travat aquesta relació tan propera, hi ha algú que us hagi deixat preocupat perquè veieu que realment no és feliç?
—Preocupat, no. Que passes dies pensant en alguna persona que et cala més endins que altres, sí. Et deixes de mirar el melic i t’adones que hi ha moltes realitats i que un pas important per a normalitzar això és l’empatia, escoltar i deixar de mirar-te a tu per mirar cap enfora. Tots m’han deixat algun foradet, però alguns més profundament i altres menys.

Com creieu que perceben el programa els espectadors d’aquell mateix col·lectiu que també estan estigmatitzats?
—Crec que, en general, bé. Crec que agraeixen que se’n parli i que sigui des d’un lloc normal. Sense penes ni heroïcitats. Un noi que anava amb cadira de rodes va contactar amb mi per Instagram i em va dir que no tenia clar si li semblava bé que féssim broma d’això. Li vaig dir: ‘Espera que s’emeti el programa de diversitat funcional i en parlem.’ Li vaig donar el meu mòbil, però no m’ha trucat. O li va agradar molt i no me’n vol dir res o li va agradar tan poc que no em vol insultar per telèfon, no ho sé. A Instagram, un noi sense un braç que feia peses em va fer una broma per un acudit d’un monòleg on feia conya sobre la gent sense braços i després va dir: ‘Retiro el que he dit, però si he ofès algú, què faran, em donaran un cop de puny?’ Era un paio sense un braç preparant-se per al cop de puny quan em veiés pel carrer. Amb uns braçots que al·lucines, que eren com quatre cames meves. Ho vaig entendre com una broma. La llibertat d’expressió té això: sóc lliure de riure del que vulgui i tothom és lliure d’ofendre’s.

Prenent el sentit estricte del mot, més que tabús –coses de les quals no es parla– el programa posa cara a gent de col·lectius estigmatitzats. Creieu que a la televisió pública hi ha qüestions de les quals no es parla?
—Suposo que sí. No es parla del suïcidi, per exemple. Afortunadament, hi ha periodistes que fan feines increïbles i tenim documentals de tot, i el ’30 minuts’ fa una feina espectacular, per exemple. Suposo que no és tant de què no es parla sinó com se’n parla. No és el què, és el com. Per això volia ser productor executiu del programa, per tenir control sobre això i no arribar a la part groga de les històries. És molt fàcil arribar-hi i el problema és que el groc brilla tant i és tan horrible… Estic molt content amb això.

No hi ha ni una llàgrima al programa, oi?
—Sí que n’hi ha alguna, però això no vol dir anar al groc, perquè no hi furgava. La Pilar, de pobresa, se li trencava una mica la veu quan explicava que els pares i els fills l’ajudaven a ella, i la Marisé, que anava amb cadira de rodes, s’emocionava una mica al sopar. Però no continues preguntant per pressionar. No volia un to groc, és una cosa que em repugna. I ho hem aconseguit.

Quins col·lectius creieu que han quedat per a una segona temporada?
—Si hi hagués segona temporada, hauríem de pensar-hi. Ara em vénen al cap les addiccions, seria un bon programa. Una persona ludòpata, un ex-cocaïnòman, un ex-alcohòlic, un addicte al sexe… Però hauria de pensar-hi.

The post David Verdaguer: ‘Vivim en una societat tan merdosa que si ets pobre o obès és culpa teva’ appeared first on VilaWeb.

16.342

L’editorial Tigre de Paper publica el llibre ‘Podem abolir les presons?’, d’Angela Davis. La reconeguda activista afroamericana aborda en aquest llibre el complex debat sobre justícia i càstig i alerta que la presó s’ha convertit en l’espai on es dipositen els indesitjables. Us oferim íntegre l’epíleg que n’ha escrit David Fernàndez. El pròleg és de Jordi Cuixart. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘La història de la presó s’inscriu, doncs, en la història més àmplia de la hipocresia; té alguna cosa a veure amb la censura sobre les paraules obscenes i sobre els espectacles’
Massimo Pavarini

Vuit mil quatre-cents trenta. És el nombre de persones preses a Catalunya el març del 2019. Setze mil quatre-centes trenta-dues als Països Catalans. Vora seixanta mil a l’estat espanyol. De les persones tancades a les presons de la Generalitat, el 58,97% ho són per delictes ‘contra l’ordre socioeconòmic’ i ‘la salut pública’. Exclusió social i drogodependències com a base. Sis de cada deu. Com a mirall que remet a l’auge de les desigualtats socials que esclata fora i que retrunyen endins, si volen saber d’un país, visitin les presons, comprovin el model penitenciari, les reixes que tanquen i les portes que no s’obren. Des del 2007 han mort a les presons catalanes sis-cents cinquanta presos i preses. Vuitanta-tres per sobredosi. Vuitanta-vuit per suïcidi. Només amb la darrera dada n’hi hauria prou per capgirar tot el model vigent urgentment.

‘Podem abolir les presons?’, es demana Angela Davis, referent i referència, fa dècades i fa massa. ‘Ja tocaria’ és l’única resposta a l’altura de la dignitat humana, però fem tard i en sentit contrari. O dit d’altra forma; sí, sí que es pot, com diria el lema indignat, però no volen pas. Perquè tot plegat remet a l’absència deliberada de voluntat política, a la inèrcia repressiva classista i a la instauració neoliberal d’un model que tragina, al segle XXI, entre el capitalisme de vigilància a fora i el capitalisme de reclusió a dins. Malgrat que la història del càstig i la venjança feta presó ha travessat tots els models polítics i econòmics.

Intramurs i extramurs, la presó passa desapercebuda fora de la crònica negra en prime time. Un dens tel la cobreix, una dissortada llei del silenci l’amaga. I ja no taral·legem la ‘Cançó de les balances’, que reclamava igualtat davant tots els castells de tots els poders fets grillons. Com si fos ahir, malgrat que és avui, fa gairebé deu anys editàvem des de la Coordinadora Catalana per a la Prevenció de la Tortura el full volant ‘Deu tristos tòpics’. Hi desmuntàvem mentides fetes veritats que encara romanen, molt abans de l’era de les fake news i que s’havien popularitzat com una corrua de tòpics típics: que si viuen en un hotel, que si surten per una porta i entren per una altra, que encara són penes baixes, que no hi ha cap cas de maltractament, que reincideixen sempre… Però el març del 2019, la mitjana de pena imposada a Catalunya s’apuja a 2.824 dies de privació de llibertat.

Presons, ni les mirem ni les volem mirar ni ens hi atrevim. Costa de creure que una institució total tan caduca i antiga, tan desfasada i cruel, tan decimonònica i fracassada, conservi un consens cultural, polític i social tan poc esquerdat. Al capdavall, ja ho sabem, i es veu a primera vista per a qui s’atreveixi a mirar: reclouen pobres i dissidents. La indústria roïna –i el negoci milionari de la seguretat– de la segregació social fa tota la resta. En un context de retrocés on del que es parla globalment no és d’anar tancant presons sinó d’obrir-ne encara més, mentre cotitzen a la borsa, i amb noves modalitats per a la migració pobra o per als menors més fràgils.

Fa un any i mig, el novembre del 2018, els companys de Salhaketa, un dels col·lectius més implicats en la demanda de l’abolició de la presó, ens van convidar a un imprescindible debat a Iruñea, amb l’eloqüent títol ‘On ha estat l’esquerra en el debat abolicionista des de 1978?’. Dilema, la resposta no podia ser ni fàcil ni tova, sinó necessàriament i severament autocrítica. Senzillament, no hi va ser i estava absent del tot o, diguem-ho clar, havia passat a l’altre bàndol: més penes, més presons, més repressió. Lluny queden les aspiracions i lluites de la COPEL en plena transició. Trenta anyets després, era Rubalcaba qui ens aclaria, el 2009, que teníem ‘el codi penal més dur d’Europa’. No era una crítica: se’n vantava obertament, després de trenta reformes del codi des del 1995, totes en el mateix sentit regressiu. Penes més altes, més dures i més llargues. Mentre la pretesa i esbombada funció resocialitzadora de la presó, que només cronifica l’exclusió i aguditza la marginació, enfilava cap a la paperera de la història.

Des del 1978, només el moviment llibertari, escrit com a agraïment i reconeixement, ha mantingut des de marges i tangents un debat que ens interpel·la cada dia sobre la presó i que parla tant d’ells com de nosaltres: dels qui la pateixen i dels qui la legitimen. Perquè a la presó hi som totes i tots. Paradoxes dràstiques, Iñaki Rivera –avui perseguit judicialment per denúncies interposades pel corporativisme carceller per alçar la veu contra els maltractaments– sempre recorda una metàfora particular: que la primera llei de la democràcia va ser la 1/79. La Llei orgànica general penitenciària. Ja aleshores, com si avencéssim retrocedint, Enrique de Castro escrivia el llibre ¿Hay que colgarlos?, en una demolidora crítica social sobre la indiferència i la intransigència davant els danys socials irreparables que produeix la pobresa i la presó.

Amagada sota la catifa cap a l’aïllament social, l’empresonament de la pobresa ja és una rutina de l’Estat Penal que ha substituït l’Estat Social: d’aquí vénen les externalitzacions fora de nuclis urbans, l’aposta per les macropresons, l’enduriment repressiu o el perillós avenç cap a un sistema penal dual –un de formalment garantista, l’altre discretament excepcional– en aquesta barra lliure repressiva que singularitza l’estat espanyol. Però del recurs sistemàtic al dret penal i del penya-segat del populisme punitiu que cotitza a l’alça no està exempt ningú i fins i tot les esquerres hi cauen, tan sovint, de quatre grapes, creient que reclusió, càstig i codi penal han solucionat alguna vegada alguna cosa, siguin conflictes socials, realitats colpidores o xacres arreladíssimes. Caiem en el que critiquem també des dels moviments emancipadors. I no, no n’aprenem. En aquest sentit, el debat sobre el futur de les presons opera com a prova del cotó.

En el cas català, sensiblement distint del model espanyol des del 1984, només tres flaixos inesborrables com a resum i com a termòmetre. Un: la repressió al motí de Quatre Camins, que va acabar en una condemna per maltractaments i una lacònica nota prèvia del Departament de Justícia del primer tripartit que deia que arxivava la investigació sobre les agressions a vint-i-sis presos per ‘impossibilitat’ d’identificar-ne els autors… en un recinte farcit de càmeres de videovigilància. Dos: la hipoteca penitenciària que paguem, atès que les noves presons catalanes construïdes pel tripartit ens costaran, només en dret de superfície, cinquanta milions d’euros anuals fins a l’any 2040. És a dir, mil cinc-cents milions transferits a bancs i constructores. I tres: de les visites a aquestes noves presons en queda un poema visual, perquè a la sala d’espera totes tenen reproduït a la paret en enormes lletres el constitucional article 25, que diu que ‘les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i la reinserció social’. La frase sempre acaba amb punts suspensius (com volent dir, és clar, que res de res i que les paraules se les emporta el vent). Hauríem de parlar avui, també, de migrants, menors i dones –invisibles en la invisibilitat–, de salut mental, de DERTS i FIES, de l’americanització de certs discursos sindicals i de classisme, racisme i sexisme. I de polítiques criminals de classe. I del cercle d’impunitat per als de sempre. N’haurem de continuar parlant. I molt. Si ens en volem sortir, presoners com estem en el món del mercat lliure.

Perquè el repte abolicionista –en l’acadèmia, en la política, en els moviments socials– és encara a les beceroles a casa nostra, amb honroses excepcions. D’alternatives, n’hi ha –Holanda ha tancat la meitat de les presons, per exemple–, però no són ni a l’agenda pública ni a les prioritats institucionals. Podríem començar amb polítiques públiques reformistes de descriminalització i despenalització, continuar reforçant la mediació penal, impulsar mesures alternatives a la privació de llibertat i reduir la reclusió forçada i forçosa a la mínima expressió. Tornar als principis rectors de l’humanisme penal ja seria molt si volem poder arrencar una imprescindible transició cap a una descarceració d’inspiració abolicionista, vocació social i projecte transformador.

‘Hay cosas encerradas dentro de los muros que si salieran de pronto y gritaran llenarían el mundo’, escrivia Federico García Lorca. I dues coses han succeït mentre s’enllestia la necessària traducció d’aquest llibre. Una d’oficial poc habitual i una altra d’alternativa clandestina. La primera és l’informe del CPT del Consell d’Europa documentant altre cop la cambra fosca de les presons. La segona, gairebé simultània, es produïa a finals de gener. Entràvem a Lledoners acompanyant el músic Feliu Ventura, que presentava a la sala d’actes el seu disc Convocatòria. En aquells compassos, una mà solidària –o unes quantes, perquè només juntes podem– feia escolar una carta de Joseba Sarrionandia als presos i preses catalans. Mots lliures que relliguen el que diu Angela Davis, el que diu Jordi Cuixart i el que encara ens queda per fer. I allà, en Sarri, hi deia això:

«ALS PRESOS I PRESES CATALANS

Si el mur de la presó té alguna escletxa, i aquest missatge aconsegueix entrar-hi, us vull donar les gràcies per la força que heu demostrat per distingir entre uniformització i igualtat.

Els poderosos acostumen a confondre que tots tinguem els mateixos drets amb el fet que tots siguem igualment súbdits. I confonen la llei vigent amb la justícia, tot oblidant que l’esclavitud va ser legal, o l’imperialisme, i que el franquisme també va ser perfectament legal.

Salvador Espriu va deixar escrit: ‘Diversos són els homes i diverses les parles, / i han convingut molts noms a un sol amor…’.

I aquesta és la qüestió: que som molts, diferents, i que tots necessitem, cadascú a la seva manera, la llibertat. Que hem de poder decidir les coses, tant a escala individual com social. L’amo mateix és més lliure sense esclaus. I no només els catalans, també els espanyols són més lliures sense haver d’espanyolitzar altres pobles.

La llei castiga severament, vulnerant la llei mateixa, els qui defensen la justícia. Teniu la llei totalment en contra, però la justícia està clarament del vostre costat. Sou a la presó, però esteu sembrant la llibertat.

Defensant la diversitat i les llibertats polítiques, a més, lluitant pel dret a decidir dels catalans, esteu lluitant per tothom. I per aquest motiu us vull enviar aquestes paraules d’agraïment, des de l’altra punta del món.

Moltes gràcies.»

Podem abolir les presons, doncs? Fonamentalment, hauríem de fer-ho. Que fer tard sempre es paga car. Cruïlles i retrobades, el darrer cop que vaig coincidir amb Angela Davis va ser als carrers de Barcelona. Era el volàtil 10 d’octubre de 2017, en dies intensos, contingents i impredictibles. Sis dies després arrencava una excepcionalitat penal, que en realitat va començar molt abans, que encara perdura i que va derivar en ordres inquisitorials de presó. Entre d’altres, la del prologuista d’aquest llibre, l’estimat Jordi Cuixart. Sempre serà hora d’omplir els carrers per buidar les presons. Contra la distopia penitenciària inacceptable d’un món fet reixa, mur i filat de pues, la vella consigna utòpica del fil –negre, roig, lila– d’Angela Davis: ‘He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar’.

Gràcies, Angela.

David Fernàndez

The post 16.342 appeared first on VilaWeb.

VilaWeb celebra divendres els seus primers 25 anys

Divendres, 15 de maig, VilaWeb celebra vint-i-cinc anys. Ara fa un quart de segle, vam ser un dels diaris pioners a Europa. El 1995 Assumpció Maresma, Vicent Partal i Joan Subirats el van començar creant la Infopista, un directori on agrupàvem totes les pàgines en català de la xarxa d’internet, aleshores incipient. Avui som una plataforma informativa multimèdia vint-i-quatre hores el dia, pionera també en la creació d’una comunitat de lectors i subscriptors que contribueixen al funcionament i al sosteniment econòmic del diari. Ja som el diari degà de la premsa digital a Europa. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Amb vora dinou mil subscriptors, ara ens preparem per a una renovació amb el projecte VilaWeb25, en la línia d’aprofundir el model de periodisme de qualitat, ampliant la perspectiva global de la informació i la relació de proximitat amb els lectors i subscriptors.

A més, per celebrar-ho volem repassar com hem arribat fins aquí i veure com ha evolucionat internet i el periodisme aquests anys. Per això, durant el cap de setmana, publicarem vídeos antics, de quan, per exemple, s’havia d’explicar com mirar vídeos en un ordinador o com instal·lar-se el correu electrònic al mòbil. També repassarem la història del diari, que ha marcat i acompanyat el desenvolupament d’internet a la xarxa i el periodisme dels Països Catalans, i publicarem un recull de fotografies curioses d’aquests vint-i-cinc anys d’història.

A més, divendres començarem una campanya per a demanar als lectors que ens expliqueu històries relacionades amb el diari, fent servir l’etiqueta #25AnysVilaWeb o enviant un correu a 25anys@vilaweb.cat. D’aquesta manera volem completar la nostra història amb les experiències i vivències dels lectors i subscriptors, aquells que feu possible que hàgim arribat fins ací.

Durant tot aquest any celebrarem l’aniversari amb diverses activitats, com ara la publicació del llibre d’estil a Edicions de 1984, una exposició al Palau Robert de Barcelona sobre els canvis en el periodisme i el país aquests vint-i-cinc anys i un congrés internacional sobre periodisme digital. A causa de la crisi per la Covid-19, la major part d’aquests projectes han restat aturats, però es reactivaran tan aviat com sigui possible.

Demà, dijous, de sis a set de la tarda, oferirem una emissió especial en vídeo per YouTube, Facebook i Twitter per a celebrar els vint-i-cinc anys i anunciar els projectes immediats amb més detalls.

The post VilaWeb celebra divendres els seus primers 25 anys appeared first on VilaWeb.

Formentera, a punt d’entrar a la fase 2 dilluns vinent

L’illa de Formentera podria entrar dilluns vinent a fase 2, atès que ja fa quinze dies que començà a aplicar-s’hi la fase 1 i d’aleshores ençà no s’hi ha registrat ni un sol cas nou. De fet, el darrer positiu de Covid-19 registrat és del 17 d’abril. Ara, tot és en mans de l’autoritat competent espanyola, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, que haurà de decidir què fa amb la petició de la Conselleria de Salut. La proposta inicial prové de la presidenta del Consell de Formentera, Alejandra Ferrer, que la va traslladar primer al govern de Francina Armengol. Ferrer argumenta que no hi ha hagut cap mena d’incidència sanitària i que els veïns de l’illa han col·laborat amb responsabilitat i participació per a preservar les mesures de seguretat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La fase segona del pla de desconfinament del govern espanyol permet obrir els centres d’educació infantil fins als sis anys per a famílies en què tots dos pares treballin, així com els centres d’educació especial. També permet obrir centres comercials, tot i que no es pot romandre als espais comuns. Els bars i restaurants poden obrir per a un terç de l’aforament i amb separacions clares i distants entre taules. A més, la caça i la pesca esportives es poden reprendre. Els oficis religiosos es poden celebrar amb la meitat de l’aforament, i cinemes, teatres i autoris poden obrir per a un terç de la seva capacitat. Quant a l’esport, podran entrenar ara ja també els qui no estiguin federats, i es podran fer esdeveniments a porta tancada si és en llocs tancats i amb límit d’espectadors si és a l’aire lliure.

The post Formentera, a punt d’entrar a la fase 2 dilluns vinent appeared first on VilaWeb.

L’Íbex 35 marca el pas de Sánchez per al desconfinament

TEMA DEL DIA
Excèntrica.
Mentre la progressia madrilenya s’entreté denunciant els excessos, les corrupteles i les excentricitats de la presidenta Isabel Díaz Ayuso, el govern de Pedro Sánchez fa passar per la porta del darrere totes les reformes laborals que li demana la patronal CEOE, amb el vist-i-plau dels sindicats del règim, la UGT i CCOO. L’Íbex 35 fixa els límits del govern del PSOE i Podem mentre la claca mediàtica progressista es fixa en els preus del lloguer de l’apartament de luxe on s’allotja Ayuso, propietat d’un hoteler amic seu. Mentrestant, Sánchez ha signat uns nous pactes de la Moncloa amb la patronal i els sindicats per garantir que no canviï res. I amb milers de persones sense haver cobrat encara els ERTO. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’acord signat pel govern del PSOE i Podem permet que les empreses que tinguin filials a paradisos fiscals puguin ser beneficiàries dels ajuts per a accedir als ERTO, cosa que contradiu el pacte de govern entre totes dues formacions. França, Dinamarca i Polònia han decidit que les empreses que tinguessin filials, o seus, a paradisos fiscals, no podrien rebre els ajuts. A França i Polònia els governs són de dretes; a Dinamarca, d’esquerres. La decisió del govern espanyol beneficia directament les empreses de l’Íbex 35, perquè la majoria n’hi tenen, de filials. De fet, segons un informe de l’Observatori de Responsabilitat Social Corporativa (ORSC), són totes menys AENA. Per una altra banda, el report d’Intermón Oxfam del 2019 diu que les empreses de l’Íbex 35 tenen 858 filials a paradisos fiscals i que les empreses que en tenen més són el Banc Santander (207), ACS (102) Repsol (70), Ferrovial (65) i Arcelor Mittal (55). Aquestes cinc representen el 58% del total.

L’altra cosa que ha fet el govern espanyol, cedint a les pressions empresarials, és flexibilitzar l’acomiadament després d’un ERTO. De primer, l’executiu de Sánchez va fixar com a condició a les empreses per a acollir-se a un ERTO que no fessin cap acomiadament durant els sis mesos posteriors. Aquesta condició es va canviar al consell de ministres de dimarts, quan es va decidir de separar els ERTO de l’estat d’alarma. El decret aprovat per l’executiu espanyol inclou diverses vies de ‘flexibilització’ del compromís de les empreses a mantenir les plantilles sis mesos després d’haver acabat un ERTO. Per exemple, ara es tindran en compte les especificitats de les empreses amb gran variabilitat o estacionalitat d’ocupació, com ara l’hoteleria i el turisme. També s’hi ha afegit que la fi dels contractes temporals no es comptarà com una reducció de la plantilla. Aquestes dues mesures obren la porta a acomiadaments en massa després de l’estiu, perquè els sis mesos es comencen a comptar a partir del dia que l’empresa engega els tràmits de l’ERTO, i la majoria ho van fer entre el març i l’abril.

El govern espanyol, juntament amb els sindicats, també accepten d’avançar al 30 de juny la possibilitat d’acomiadar per força major o per causes objectives justificades pel coronavirus. La data inicial era el 31 de desembre, per a protegir l’ocupació, però Sánchez i Iglesias ho han acceptat perquè la CEOE va amenaçar d’aixecar-se de les converses que es van fer la setmana passada. Gràcies a aquestes renúncies, dilluns es va signar l’acord entre el govern i els agents socials a la Moncloa i dimarts el govern espanyol va aprovar el decret. L’acte de la Moncloa va ser fred, va durar dos minuts, sense declaracions, perquè la presidència del govern espanyol volia evitar de donar massa explicacions a la premsa. L’acord és una cessió incomprensible a la patronal d’un govern que s’autoqualifica d’esquerres, però que cedeix a les pressions de les grans empreses espanyoles. Sánchez volia uns nous pactes de la Moncloa i ja els ha aconseguits, en canvi que el PSOE i Podem renunciïn a defensar els treballadors. La història es repeteix.

MÉS QÜESTIONS
El govern espanyol encén Compromís negant l’infrafinançament valencià. La decisió del govern espanyol de no deixar passar el País Valencià a la fase 1 del desconfinament va indignar el govern de Ximo Puig i les forces que li donen suport. L’executiu de Sánchez ho va justificar adduint motius de mobilitat, però en lloc d’apaivagar els ànims, la situació s’ha tesat més avui al congrés espanyol en un enfrontament dur entre el diputat de Compromís, Joan Baldoví, i la ministra d’Hisenda, Maria Jesús Montero. Durant la sessió de control, el diputat li ha preguntat si els fons a les autonomies per a lluitar contra el coronavirus es repartirien de manera equitativa. La resposta de la ministra ha estat exigir-li que les autonomies ‘no s’inventin problemes que no existeixen’, paraules que han suscitat molt de malestar a causa de la manca de finançament crònic del País Valencià. Baldoví, irat, ha qualificat d’absolutament indignant i impresentable la resposta que li ha donat la ministra i ha tornat a denunciar que Espanya té un sistema de finançament autonòmic injust, caducat, desigual i perjudicial per als valencians. Després d’aquest enfrontament, els arguments de Compromís per a no donar suport a la pròrroga de l’estat d’alarma la setmana que ve al congrés espanyol han augmentat, tot i que de moment no precisen si es decantaran cap a l’abstenció o pel vot en contra.

El govern balear permet als hotels que augmentin d’un 15% la superfície. Decisió sorprenent de l’executiu de Francina Armengol. El consell de govern, reunit aquest matí d’urgència, ha aprovat un decret llei que permetrà als hotels d’augmentar la seva superfície fins a un 15%. La mesura ha fet reaccionar immediatament tot el moviment ecologista, que ha criticat fortament el decret perquè el veuen com el símptoma que el govern vol sortir de la crisi afavorint una altra vegada els hotels i la construcció. L’executiu socialista justifica la decisió per la situació excepcional que viuen les Balears amb motiu de la pandèmia del coronavirus, que ha paralitzat l’activitat turística de la qual depèn l’economia de les Illes. Entre les mesures del decret, s’inclou la possibilitat de millorar els establiments turístics exclosos del compliment dels paràmetres de planejament territorial, urbanístics i turístics que impedissin la seva execució. El projecte només necessitarà un informe per a obtenir la llicència municipal, o bé presentar una declaració responsable. Les entitats ecologistes ho consideren una reculada en les polítiques ambientals i ja han anunciat la intenció de mobilitzar-se en contra del govern.

Els comerços i restaurants andorrans tornaran a obrir el primer de juny. Andorra va fent el seu camí cap a la normalitat. La tercera fase de reobertura de les activitats econòmiques que comença dilluns tindrà una segona part el primer de juny, quan tornaran a engegar els sectors de l’hoteleria i la restauració, del comerç al detall i a l’engròs i dels concessionaris de vehicles, segons la previsió del ministre de Presidència, Economia i Empresa, Jordi Gallardo. Segons el ministre, la intenció és que la reincorporació sigui progressiva, mentre es compleixin les dades sanitàries. La primera part d’aquesta represa mobilitza un total de 3.306 treballadors que tornaran a la feina el 18 de maig amb la reincorporació laboral de 2.688 assalariats i de 618 que estaven en situació de permanència, provinents del sector manufacturer, dels serveis immobiliaris de compra-venda i promoció d’habitatges, de la publicitat, de col·locació de personal, de les llars d’infants, del benestar personal, de professions sanitàries, de veterinaris i més activitats de despatx. Gallardo ha explicat que a partir de la setmana vinent ja hi haurà més de 30.000 treballadors en actiu. Tot i el bon comportament de la corba epidemiològica, el ministre ha reiterat que sempre s’hauran de seguir les indicacions i recomanacions publicades pel Ministeri de Salut per a prevenir el coronavirus.

LA XIFRA
4,5 milions d’euros és la multa que la Comissió Espanyola dels Mercats i la Competència (CNMC) podria posar a l’Assemblea Nacional Catalana per la campanya de Consum Estratègic. La campanya es va haver de suspendre per una denúncia de la patronal Foment del Treball.

TAL DIA COM AVUI
El 13 de maig de 1995 l’alpinista britànica Alison Jane Hargreaves va ser la primera dona del món a coronar l’Everest tota sola, sense oxigen supletori ni el suport d’un equip de xerpes. Una gran fita que va fer visibles les dones alpinistes.

The post L’Íbex 35 marca el pas de Sánchez per al desconfinament appeared first on VilaWeb.

Només el 4,36% de la població de Catalunya, el País Valencià i les Illes ha superat el coronavirus, segons un estudi del govern espanyol

El govern espanyol ha presentat les primeres dades d’un estudi de seroprevalença que va començar el 27 d’abril. Segons el mapa d’anticossos, la població immunitzada contra la Covid-19 a Catalunya, el País Valencià i les Illes és només del 4,36%. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per demarcacions del país, la immunitat és del 7,1% a Barcelona; el 2,5% a Girona; el 3,7% a Lleida; l’1,6% a Tarragona; el 2,4% a les Illes; el 2,8% a Castelló; el 2,3% a València; i el 2,7% a Alacant.

En el conjunt de l’estat, només un 5% de la població ha superat la malaltia, i hi ha força diferències entre les autonomies. El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha dit que l’estudi constata que no hi ha immunitat de grup i que el pla de transició de manera asimètrica és d’adequat.

L’estudi constata la prevalença d’anticossos és similar entre homes i dones i menor en nadons, nens i joves. També que a més simptomatologia major és la prevalença i que en els casos de pèrdua de l’olfacte, el percentatge s’eleva fins al 43%. La investigació també constata que un 26% dels positius són asimptomàtics i un 87% dels participants que han donat positiu en proves PCR, tenen anticossos.

The post Només el 4,36% de la població de Catalunya, el País Valencià i les Illes ha superat el coronavirus, segons un estudi del govern espanyol appeared first on VilaWeb.

Sànchez presenta l’informe d’Amnistia Internacional al TC i demana la llibertat i l’anul·lació de la condemna

L’ex-president de l’ANC, Jordi Sànchez, ha presentat l’informe d’Amnistia Internacional al Tribunal Constitucional espanyol (TC) i ha demanat el seu alliberament i l’anul·lació de la condemna del Tribunal Suprem espanyol. L’informe d’Amnistia demana el seu alliberament i el de Jordi Cuixart i critica les condemnes per sedició contra els dos dirigents independentistes. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La defensa de Sànchez ha sol·licitat que s’incorpori l’informe al recurs d’empara que va presentar al TC, que va admetre’l a tràmit la setmana passada i fa refusar l’alliberament provisional dels presos polítics.

The post Sànchez presenta l’informe d’Amnistia Internacional al TC i demana la llibertat i l’anul·lació de la condemna appeared first on VilaWeb.

València suspèn les Falles d’enguany pel coronavirus

L’Ajuntament de València i els representants del món faller han decidit suspendre les Falles d’enguany a causa de la pandèmia de Covid-19 i deixar les celebracions per al 2021. Així ho ha comunicat el batlle, Joan Ribó, en una conferència de premsa conjunta amb el president de Junta Central Fallera, Carlos Galiana, després de reunir-se durant la vesprada amb artistes fallers i representants de les comissions. Ribó ha anunciat un pla específic de suport a la festa, així com la proposta que les Falleres Majors de València 2020, Consuelo Llobell i Carla García, continuen exercint el 2021. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les Falles se sumen a la suspensió d’altres grans festivitats arreu del País Valencià, com la Magdalena de Castelló i les Fogueres d’Alacant, que es van decidir suspendre aquest dimarts. La crisi sanitària global deslligada pel coronavirus 2019 ja va provocar el març proppassat que s’ajornessin les Falles de València amb juliol com a data provisional. Les festes només havien sigut paralitzades quan el país era immers en guerres, la de Cuba de l’any 1896 i la Civil, entre el 1936 i el 1939, i una més per motius econòmics, quan la pujada a seixanta pessetes de l’impost municipal l’any 1886 pel muntatge en el carrer va portar a les comissions, de forma individual, a no ocupar la via pública.

The post València suspèn les Falles d’enguany pel coronavirus appeared first on VilaWeb.

Junqueras presenta un recurs davant el TJUE perquè se’l reconegui com a eurodiputat

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha presentat avui un recurs de cassació davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que demana revocar la interlocutòria del Tribunal General de la UE que deixava vacant l’escó d’eurodiputat i exigeix que es respectin els drets fonamentals, reconeixent la immunitat i la tasca d’eurodiputat. El nou recurs arriba després que ja es demanessin unes mesures cautelars però que el TGUE va rebutjar i el president del Parlament Europeu va decretar buit l’escó. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A l’escrit presentat es destaquen set motius d’impugnació com que la cambra va ser incapaç d’adoptar una decisió sobre la protecció de la immunitat o que es podria haver constatat la vulneració de la sentència del TJUE. També s’al·lega que s’han fet interpretacions errònies de diversos articles de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i del reglament intern.

En un comunicat, ERC ha reiterat el dret de Junqueras a poder exercir com a eurodiputat. ‘La sentència del TJUE del passat mes de desembre va ser absolutament clara: Oriol Junqueras és eurodiputat des de la proclamació dels resultats de les eleccions al Parlament Europeu i des d’aquell dia gaudeix d’immunitat parlamentària’, ha destacat el partit. La formació ha constatat que l’estat espanyol hauria d’haver tramitat un suplicatori ‘si volia revertir la condició’ i que en no haver-ho fet va sotmetre el líder d’ERC a una situació d’indefensió.

ERC ha lamentat que la repressió de l’estat espanyol hagi entrat al Parlament Europeu i reclamen que es compleixi la ‘Doctrina Junqueras’ i es ‘pugui complir el mandat democràtic sorgit de les urnes’. Finalment ERC s’ha compromès a recórrer a totes les instàncies internacionals la injustícia i vulneració de drets que s’està cometent amb els presos polítics.

En el recurs, es demana que mentre no es dicti sentència sobre la petició de mesures cautelars demandes per Junqueras, que s’adoptin i facin executar les mesures provisionals demanades el passat 7 de gener davant el TGUE. També s’aposta per condemnar el Parlament Europeu a abonar les despeses dels procediments judicials, tant les peticions de mesures provisionals com el recurs de cassació que han presentat.

The post Junqueras presenta un recurs davant el TJUE perquè se’l reconegui com a eurodiputat appeared first on VilaWeb.

Vergés demanarà al govern espanyol que la Catalunya Central, Girona i Lleida passin a fase 1 dilluns vinent

La consellera de Salut, Alba Vergés, ha anunciat que demanarà al govern espanyol que la Catalunya Central, Girona i Lleida passin a la fase 1 del desconfinament dilluns.  ‘Hem tingut moltes converses amb el ministeri de Sanitat espanyol. Són propostes del govern de la Generalitat de Catalunya, preses amb tota la prudència, i no creiem que hi hagi d’haver cap inconvenient’, ha explicat Vergés. ‘Tot el període de desconfinament serà llarg. Tot just iniciem les primeres fases. El que estem fent ara no vol dir que s’hagi de mantenir així.’ googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sobre la possibilitat que certs municipis o zones de les regions de l’àrea metropolitana passin també a fase 1 de manera aïllada, Vergés ha dit que s’explorarà aquesta tarda i que no es neguen a res.

The post Vergés demanarà al govern espanyol que la Catalunya Central, Girona i Lleida passin a fase 1 dilluns vinent appeared first on VilaWeb.

El 63% dels malalts per la Covid-19 a les Illes Balears estan ingressants en hospitals mallorquins

A les Illes Balears només hi ha 277 persones malaltes de la Covid-19, és a dir, del total de casos 1.957, només el 14% continuen infectats. En l’últim dia, 43 persones s’han guarit (1.465) i s’han detectat amb proves PCR 4 contagis nous. El nombre de morts és de 215, per tant, 5 més que no pas ahir. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Pel que fa als hospitals, a Mallorca hi ha 176 persones ingressades, el que representa el 63,5% dels casos actius a l’arxipèlag. A les UCI d’aquesta illa hi ha 29 malalts. A Eivissa i Formentera hi ha 20 persones hospitalitzades, de les quals 5 a l’UCI. A Menorca, tots els ingressats (5) són a cures intensives.

Pel que fa als professionals sanitaris, 344 s’han infectat de la Covid-19 i representen el 17,5% dels casos. Ara mateix, 77 professionals continuen malalts, el que representa el 0,5% dels 16.000 treballadors sanitaris de les Illes Balears.

The post El 63% dels malalts per la Covid-19 a les Illes Balears estan ingressants en hospitals mallorquins appeared first on VilaWeb.

Pàgines