Vilaweb.cat

Carlos Faubel: “A Ford salvarem una situació delicada i hem estat a punt d’un moment més perillós”

D’ençà de fa uns anys, les notícies que surten de la fàbrica de Ford a Almussafes (Ribera Baixa) tenen més a veure amb reduccions de personal i retallades de producció que no pas amb qüestions de la indústria. La darrera volta, va venir en forma d’anunci de l’acomiadament de 1.622 operaris dels 4.700 que té actualment. Amb el pas dels dies i el transcurs de les negociacions amb el comitè d’empresa, la primera atzagaiada s’ha suavitzat, i en el moment de fer aquesta entrevista sembla que l’empresa s’avé a substituir prop de mil acomiadaments per un sistema d’ERTO rotatiu. Tot això, amb el vist-i-plau de les administracions que malden per mantenir viva una fàbrica que és cabdal per a la comarca i per a tota una indústria que en viu de manera directa o indirecta.

Entrevistem Carlos Faubel, directiu d’UGT i president del comitè d’empresa de Ford quan acaba d’eixir d’una reunió amb l’empresa amb bones notícies. Amb tot, Faubel és conscient que la indústria de l’automòbil es troba en una cruïlla tecnològica que farà canviar els sistemes de producció.

Dieu que sou més optimista, avui.
—A partir d’avui (dijous) crec que les negociacions van molt bé i que som a prop de la solució. L’empresa s’ha compromès a buscar alternatives en forma d’ERTO rotatori per a mil persones que ja no quedaran desvinculades de la fàbrica, com es preveia en un principi. I per a les 626 que han de deixar Ford de manera definitiva, la setmana vinent en sabrem les condicions, i pensem que seran molt favorables.

L’ERO que va proposar Ford i que podria convertir-se en ERTO deixa la fàbrica reduïda a la mínima expressió. Fa dos anys, quan es va triar Almussafes per a continuar produint en compte de Saarlouis, hi havia un acord per a aguantar la plantilla. Què ha passat perquè les coses hagen canviat tant?
—L’acord continua, però en forma d’ERTO, que durarà tres anys i mantindrà mil persones vinculades a Ford, en la nòmina de Ford. Mil o més, perquè serà rotatiu. Què ha passat? Doncs que la posada en marxa de l’electrificació ha sofert un retard i tardarà més que no es pensava en un principi. Quant a la resta no ha canviat res. L’aposta per Almussafes continua ferma. Lamentablement, la fàbrica de Saarlouis tancarà l’any vinent i nosaltres tindrem un vehicle per a tot el món que substituirà els dos elèctrics que havíem de tenir. Això representa la mateixa càrrega de faena que tindríem amb els elèctrics perquè, a més, tindrem la planta de motors. L’ocupació es mantindrà. És veritat que estarem tres anys en mínims històrics, però el 2027 recuperarem la màxima activitat.

No és un termini massa llarg, tres anys? Poden passar moltes coses en aquest temps.
—Els temps de l’automòbil són eixos. No és una cosa que pugues canviar en un parell de mesos o en un any, perquè no parlem de fer caramels. Un automòbil s’ha de dissenyar de bell nou. S’ha de fer tota la cadena de valor, s’han de veure els proveïdors. Però en aquest sentit, tenim el compromís ferm de la direcció de Detroit. I hi confiem. És complicat, la travessa és llarga, però l’aposta no ens ofereix dubtes.

Quan es va signar aquell acord, ja se sabia que sobraven treballadors, però quan la direcció va posar la xifra de 1.622, no us va sobtar? No són molts?
—Són molts, sí. I per això hi ha aquest compromís de mantenir-ne mil. Pense que no ho fa cap empresa, això de mantenir-los durant tres anys esperant que vinga el model nou. Aquest és un motiu per a l’optimisme que comentàvem abans. L’altre excedent ja sabíem que es produiria per la transformació cap a l’elèctric. Fins ara, hem tingut bons acords amb unes bones condicions per als treballadors.

Per què Ford no es va acollir al PERTE de vehicles elèctrics?
—En un principi sí que s’hi va apuntar, però en veure com evolucionava el mercat, i que no podia col·locar quatre vehicles elèctrics, dos a Colònia i dos a València, perquè seria una ruïna per a tots, va canviar el pas a un vehicle multienergia, i la condició del PERTE és que ha de ser cent per cent elèctric. Els temps de Ford en transformació no donen per a agafar aquests 140 milions d’euros.

Com valoreu la implicació de la Generalitat a l’hora de gestionar aquesta crisi?
—El govern de la Generalitat n’ha estat pendent, amb tota la informació al minut, i ha donat suport. I igual el govern de l’estat, que és a qui correspon, en l’última instància, d’arbitrar eixos mecanismes als quals la Generalitat s’ha de sumar i complementar. Des d’aquest punt de vista no tenim cap queixa de les administracions.

Aquests dies es posen en qüestió els ajuts públics que Ford ha rebut aquests darrers anys i, fins i tot, es compara amb la situació d’altres empreses, com ara Marie Claire, els treballadors de la qual seran acomiadats.
—Hi ha situacions molt clares. No entraré a valorar-ne unes altres, però hi ha una cosa fonamental, que és que Ford té un pla, té una continuïtat i no està en venda. I no podem oblidar que arribem a un acord aquesta setmana; a Ford s’hauran acomiadat de manera pactada vora dos mil treballadors i tindran un salari d’acompanyament de nou anys que paga l’empresa amb la cotització a la Seguretat Social fins que complesquen seixanta-quatre o seixanta-cinc anys. Això s’ha de tenir en compte i no es pot comparar. A Ford els ERO són pactats i hi ha un pla per a continuar.

 

El futur de la fàbrica, el veieu assegurat?
—Sí. Veig el futur en una posició de recuperar els anys esplendorosos de Ford i aportarà molta activitat econòmica. Vaig estar molt més preocupat l’últim trimestre de l’any.

Per què?
—Perquè no teníem notícies. No sabíem què passaria. Ja sabíem que l’electrificació no anava bé, que no teníem les inversions que ja s’haurien d’estar fent a la fàbrica. No teníem cap resposta de la direcció mundial, ni de l’europea ni de la local. Finalment, vam ser capaços de fer venir la direcció mundial ací i que es comprometés a tornar a veure’ns el mes d’abril. Finalment, el dia 27 de març ens van anunciar que els assignaven el vehicle multienergia i que el compromís que havíem signat era ferm i no hi havia marxa arrere.

La direcció mundial té un pla per a totes les fàbriques a cinc o sis anys vista?
—Per a totes les fàbriques, no ho sé. Per a la nostra, sí. A cinc o sis anys i a vuit o deu, també.

Aquesta reconversió cap al cotxe multienergia significarà una reconversió dels treballadors?
—Clarament. A més, no podem tenir durant tres anys mil treballadors desenganxats totalment dels ritmes de producció, dels canvis que hi haurà a la fàbrica. Ara s’han de dissenyar plans rotatius perquè els treballadors vagen passant per formació i tots estiguen enganxats, tots tinguen nòmina i que no hi haja cap dubte de quin és el futur i quina és la transformació de la fàbrica. Aquesta és la garantia que tot arribarà a bon termini.

Com afectarà aquesta parada de vora tres anys les empreses auxiliars? En la negociació també es preveu aquesta qüestió?
—Per descomptat. Ho tenim en la mira. És cert que impacta d’una manera molt diferent segons qui és el proveïdor. Hi ha qui té el seu negoci diversificat i treballa per a unes altres marques. Hi ha qui patirà un poc més. I també s’ha creat una taula sectorial perquè es puguen beneficiar del mecanisme que es pose en marxa amb plans de formació, per exemple. L’impacte serà diferent, però la situació es pot salvar, cosa que no podíem dir fa uns mesos.

Una pregunta personal, si em permeteu. Després de tants anys com a president del comitè d’empresa, veient com va reduint-se la plantilla, com minva la producció, quina és la sensació que us queda?
—La sensació és que el sector de l’automòbil està immers en una clara revolució, si no transformació, i això farà parlar molt els pròxims anys. La situació ha canviat radicalment en el conjunt d’Europa i ara tenim uns altres actors, com són els fabricants xinesos o asiàtics, que canvien totalment el panorama, com ja va passar en el seu dia amb la irrupció de les marques coreanes. Europa s’ha de preocupar molt de cuidar una indústria fonamental per a tenir llocs de faena de qualitat, per a mantenir una classe mitjana i un benestar social. És un repte que tenim al nostre país, però també en el conjunt de la Unió Europea.

Voleu afegir res més?
—Pense que salvarem una situació molt delicada, que hem estat a punt d’un moment més perillós encara i que Ford es troba en una reconversió total a Europa, i que València és clau per al futur. Si Ford continua a Europa, València serà una fàbrica clau. El temps ho demostrarà.

Alhora comença a caminar fora de les institucions

“Passi el que passi aquesta nit, hem complert els nostres objectius. Ens falta només el temps i els fundadors.” La mateixa nit electoral que va constatar que Alhora restava molt lluny d’entrar al parlament, un dels promotors, Jordi Graupera, va anunciar un congrés fundacional. “Aquest partit ha vingut per fer un moviment a llarg termini i construir l’independentisme del futur”, va afegir. I el dia ha arribat. Avui a l’Espai Cultura de Sabadell s’aplegaran uns tres-cents militants per definir els fonaments del partit independentista i elegir una direcció provisional per començar a funcionar.

Originalment, els promotors d’Alhora volien fer una presentació de la idea del projecte la diada de Sant Jordi, el congrés fundacional a principi d’estiu i encarar amb un cert rodatge les eleccions al parlament, que eren previstes entre aquesta tardor i la primavera de l’any vinent. L’avançament electoral va capgirar els plans i ara han de construir el partit amb una primera derrota electoral al sac i amb la renúncia de Clara Ponsatí. Ho faran amb una direcció nacional amb gran protagonisme d’alguns dels candidats que van ocupar els primers llocs de les llistes electorals, com Jordi Graupera, Anna Punsoda i Júlia Ojeda, que han confirmat a VilaWeb que han presentat la seva candidatura. L’actor Joel Joan, que en va ser el número deu per Barcelona i va participar activament a la campanya, no s’hi ha presentat. Fonts d’Alhora remarquen que serà una direcció provisional d’onze membres, i que més endavant es convocarà un segon congrés que elegirà una direcció estable.

De fet, aquestes mateixes fonts remarquen que el congrés fundacional té d’objectiu principal engegar la maquinària, tant organitzativament com políticament, per a arribar al segon congrés amb prou múscul. D’una banda, es vol definir una estructura interna que pugui menar el partit i organitzar territorialment els militants de base i, d’una altra, definir unes línies de treball ideològic a partir de les bases que ja definia el programa electoral. Cinc grups motors han treballat les ponències que se sotmetran a votació: dos d’organitzatives, sobre estatuts i sobre estratègia; i tres de polítiques, sobre política nacional, lingüística i econòmica.

Per tant, no seran el corpus ideològic complet que posicionarà Alhora sobre les grans qüestions de país, sinó uns marcs i unes línies de treball per a continuar definint-lo. L’objectiu, diuen aquestes fonts, és aplegar prou gent per treballar “en una alternativa política seriosa, radical nacionalment, sense ser populista ni d’extrema dreta”, i créixer orgànicament fent arribar el projecte polític d’Alhora als independentistes desencantats amb els partits polítics grans. Una evolució que condicionarà i marcarà el futur del partit.

Dins Alhora es definirà una pota dedicada a la formació, per a debatre i tractar qüestions de fons sobre la política catalana; una altra de dedicada a la comunicació, per a portar aquestes reflexions a la població general; i una pota electoral, per a tractar com s’encaren les següents convocatòries a les urnes. De fet, una de les altres qüestions que es parlaran al congrés fundacional és què hauria de fer Alhora si el parlament no investís un nou president de la Generalitat i es repeteixen les eleccions el 13 d’octubre, o si es posa la mirada en les eleccions municipals del 2027.

Alhora comença a caminar fora de les institucions

“Passi el que passi aquesta nit, hem complert els nostres objectius. Ens falta només el temps i els fundadors.” La mateixa nit electoral que va constatar que Alhora restava molt lluny d’entrar al parlament, un dels promotors, Jordi Graupera, va anunciar un congrés fundacional. “Aquest partit ha vingut per fer un moviment a llarg termini i construir l’independentisme del futur”, va afegir. I el dia ha arribat. Avui a l’Espai Cultura de Sabadell s’aplegaran uns tres-cents militants per definir els fonaments del partit independentista i elegir una direcció provisional per començar a funcionar.

Originalment, els promotors d’Alhora volien fer una presentació de la idea del projecte la diada de Sant Jordi, el congrés fundacional a principi d’estiu i encarar amb un cert rodatge les eleccions al parlament, que eren previstes entre aquesta tardor i la primavera de l’any vinent. L’avançament electoral va capgirar els plans i ara han de construir el partit amb una primera derrota electoral al sac i amb la renúncia de Clara Ponsatí. Ho faran amb una direcció nacional amb gran protagonisme d’alguns dels candidats que van ocupar els primers llocs de les llistes electorals, com Jordi Graupera, Anna Punsoda i Júlia Ojeda, que han confirmat a VilaWeb que han presentat la seva candidatura. L’actor Joel Joan, que en va ser el número deu per Barcelona i va participar activament a la campanya, no s’hi ha presentat. Fonts d’Alhora remarquen que serà una direcció provisional d’onze membres, i que més endavant es convocarà un segon congrés que elegirà una direcció estable.

De fet, aquestes mateixes fonts remarquen que el congrés fundacional té d’objectiu principal engegar la maquinària, tant organitzativament com políticament, per a arribar al segon congrés amb prou múscul. D’una banda, es vol definir una estructura interna que pugui menar el partit i organitzar territorialment els militants de base i, d’una altra, definir unes línies de treball ideològic a partir de les bases que ja definia el programa electoral. Cinc grups motors han treballat les ponències que se sotmetran a votació: dos d’organitzatives, sobre estatuts i sobre estratègia; i tres de polítiques, sobre política nacional, lingüística i econòmica.

Per tant, no seran el corpus ideològic complet que posicionarà Alhora sobre les grans qüestions de país, sinó uns marcs i unes línies de treball per a continuar definint-lo. L’objectiu, diuen aquestes fonts, és aplegar prou gent per treballar “en una alternativa política seriosa, radical nacionalment, sense ser populista ni d’extrema dreta”, i créixer orgànicament fent arribar el projecte polític d’Alhora als independentistes desencantats amb els partits polítics grans. Una evolució que condicionarà i marcarà el futur del partit.

Dins Alhora es definirà una pota dedicada a la formació, per a debatre i tractar qüestions de fons sobre la política catalana; una altra de dedicada a la comunicació, per a portar aquestes reflexions a la població general; i una pota electoral, per a tractar com s’encaren les següents convocatòries a les urnes. De fet, una de les altres qüestions que es parlaran al congrés fundacional és què hauria de fer Alhora si el parlament no investís un nou president de la Generalitat i es repeteixen les eleccions el 13 d’octubre, o si es posa la mirada en les eleccions municipals del 2027.

Julien, una bona embranzida a la llengua

Va, emprenguem un petit viatge cap a dos pobles separats per només 16 quilòmetres: la Jonquera, a la part sud de la frontera administrativa, i el Voló, el primer poble a la part nord. Ara reculem cent anys i fem un joc imaginari: enviem una carta des del Voló adreçada a uns amics de la Jonquera. L’excursioneta era així de ràpida: primer, de dret cap a París, després, d’allà cap a Madrid i, finalment, d’aquesta ciutat cap a la Jonquera. Tot plegat molt recte, vaja. És a dir, dos pobles catalans situats a 16 quilòmetres de distància, en realitat per carta eren a 2.700 quilòmetres. Sens dubte, fins i tot anant a peu coix d’un poble a l’altre l’enviament hauria arribat molt abans a destinació. Els resultats d’aquest joc, els van denunciar els catalanistes de l’època: quan s’havia d’enviar una carta d’una banda a l’altra de la frontera, ja podies prendre paciència i força camamilla, el temps del correu (la poste) era molt particular. Tot un fre, l’“efecte frontera”.

En un brot contemporitzador, podríem pensar que aquest sistema particular de comunicació forma part d’una altra època, que la societat digital ha enterrat tot aquest passat i tota la pesca. Però avui encara hi ha comunicacions actuals que porten el fre posat. Per exemple, un viatge en tren de Girona a Perpinyà, dues ciutats a encara no cent quilòmetres de distància, demana anant bé cap a dues hores (exceptuant TGV). La raó fonamental és que Cervera, aquesta estació batejada com a Cerbère pels altaveus de Renfe, és un bon entreteniment per a tota mena d’ocis, com saben tots els viatges que hi han esmolat el seu sistema nerviós. “El millor lloc per solucionar problemes filosòfics són les estacions de tren”, va escriure Wittgenstein. Si fem cas al filòsof, Cervera té tots els trumfos per ser l’escollida com a Capital del Pensament.

No siguem, però, tan perepunyetes i agafem un TGV. Si prenem aquesta decisió i mirem com estan organitzades les comunicacions de tren actuals veurem que tenen una rara (infeliç) coincidència amb les xarxes de comunicacions terrestres de fa cent cinquanta anys, organitzades a partir d’un centre (la capital política) que connecta amb moltes capitals de província. Un mapa de 1855 és gairebé un calc del mapa que tenim avui del TGV. Els fluxos culturals i econòmics de l’arc mediterrani (acceptant que Madrid no té mar), els frena el sistema radial de les infraestructures concebudes des de Madrid i París, com ha estudiat tan bé Germà Bel. La vareta màgica del nacionalisme banal transforma les fronteres administratives en elements naturals fins a fer-les invisibles, encara que et facin perdre el temps, la paciència i potser la llengua. En realitat, però, les fronteres actuals són en bona part fruit de guerres i d’expansions vinculades al colonialisme (o compres i vendes de territoris, si pensem en altres continents). Els estats-nació estan construïts sobre la base de convencions, arbitrarietats i ‒sovint‒ injustícies. Ho explica molt bé Will Kymlicka en el seu assaig Fronteras territoriales.

Més que les comunicacions d’uns estats que s’omplen tot el dia la boca d’Europa sense esborrar de veritat les seves fronteres interiors, el fenomen transfronterer segurament més rellevant d’aquests últims temps ha estat la mateixa llengua, personificada en Julien, el cantant de Perpinyà finalista del programa televisiu Eufòria. Per la seva repercussió, important a Catalunya, matisada a Catalunya Nord. D’una banda, gràcies a les potencialitats de la llengua la frontera s’ha difuminat per uns mesos: el públic del Principat ha vist amb tanta simpatia la manera de ser, de cantar i de parlar de Julien que va ser gairebé una decepció nacional que no guanyés la final. De l’altra, la frontera ha frenat la creació d’un referent local a la seva pròpia regió, que no ha anat més enllà de la minoria catalanista que segueix TV3. “L’‘efecte Julien’ ha estat mínim perquè des del 2018 a Catalunya Nord TV3 només es pot mirar a través d’internet, i ara a la plataforma 3Cat”, ha explicat el mateix cantat perpinyanès.

La frontera, tot un fre, però també tota una inèrcia en forma de substrat general. Més d’una vegada ha aflorat durant les emissions del programa. Sovint s’ha esperat que Julien s’identifiqués com a francòfon per raó de l’equació la seva llengua – el seu estat de procedència, tot fent-li comentaris com “Très bien… allez” cada vegada que pujava a l’escenari. Aleix Renyé ha tipificat com a “sudista” aquest comportament en forma d’una família molt catalanista de Barcelona educada al Liceu francès que exhibeix com sigui el seu francès només d’arribar a Perpinyà. Una manera d’activar més la condició de subalterna a la nostra llengua.

Ara bé, Julien és un actiu promotor de la llengua i la cultura catalanes, com a locutor professional d’una ràdio de referència a Perpinyà, amb un programa en català adreçat al públic juvenil, amb tot de jocs sobre llengua i música. A més, ha fet de mestre a la Bressola. La frontera també ho deu haver esborrat, tot això, i només s’ha deixat veure a ella mateixa: amb la lògica (?!) de l’altre estat, la seva llengua. Cada divendres a la nit Julien, però, feia sentir a tot Catalunya el català amb “accent de la Bressola”, com l’ha definit ell mateix, és a dir, el català que han après gràcies a la immersió milers d’estudiants que en porten de casa una de diferent, el francès gairebé sempre.

Tot i compartir la llengua, però, una bona part dels referents culturals no són els mateixos a una banda i l’altra. Qualsevol nord-català de mitjana edat sabria explicar un acudit de Coluche, però no pas de l’Eugenio. I al revés: qualsevol català del Principat identificaria un inici com “saben aquell que diu…” i no passaria el mateix amb el “c’est l’histoire d’un mec…” de Coluche. Tots dos humoristes van popularitzar el seu humor a les televisions d’un costat i de l’altre.

Els referents privatius es podrien multiplicar en molts àmbits culturals. Joan-Daniel Bezsonoff n’ha donat un exemple brillant sobre el cinema: com podem distingir els nord-catalans dels catalans del sud? N’hi ha prou si a aquests darrers els fem una pregunta del tipus: “Heu vist mai alguna pel·lícula de Jean Gabin o Pierre Fresnay?” Es tracta de dos actors de cinema i teatre molt coneguts a França, però en els altres territoris catalanòfons probablement hauríem d’anar a buscar cinèfils d’art i assaig perquè ens en fessin cinc cèntims. La pregunta de Bezsonoff il·lumina les moltes altres fronteres (no només polítiques) que ens separen, malgrat que la llengua ens agermani. És clar que la pregunta es podria fer a la inversa, i demanar als nord-catalans què en pensen de Torrente, el brazo tonto de la ley. Molt probablement molts d’ells no sabrien de què els parlem. I si algun lector ha somrigut, de ben segur que és del sud de la frontera. Josep-Sebastià Pons, el gran escriptor d’Illa, ho havia dit de manera ben elegant: als catalans del nord i als catalans del sud ens uneix la llengua, però ens separa l’educació i el gust.

Durant segles la llengua compartida ha facilitat que Catalunya Nord i el Principat hagin estat una “comunitat de vida” fruit dels intercanvis de tota mena que hi ha hagut entre aquests territoris. Des del moment que el català ha deixat de ser la llengua social hegemònica, sobretot en terres nord-catalanes, la llengua ha passat a formar part d’aquell substrat més o menys difús que configura una “comunitat d’idees”, per reprendre una distinció de Zygmunt Bauman. L’Eufòria d’aquesta edició mateixa en dóna exemples i alhora obre una via per recrear una “comunitat de vida”, ni que sigui durant uns mesos.

Les cantants Lluna i Valeria, provinents d’un entorn castellanoparlant de l’àrea metropolitana, han vist com el programa els ha permès guanyar fluïdesa en català i millorar el seu nivell de llengua, com elles mateixes han explicat. De l’altra banda de la frontera, hi havia Julien, que fins a 16 anys no havia parlat mai en català, només una mica amb un avi i la mare. Per això, a Julien li feia por de participar en el programa, temia estar per sota del nivell de català dels altres concursants, tot i haver-hi anat guanyant seguretat en el moment d’entrar a la ràdio. Realitats paral·leles a una banda i l’altra: persones joves que no tenen contacte amb el català ni per la vida familiar ni pel seu entorn social, sinó que l’aprenen en un context educatiu que els capacita un temps més tard per espavilar-se amb desimboltura en els directes televisius i projectar-se a les pantalles davant uns quants centenars de milers de persones. A la balança de la immersió i dels espais segurs del català, també hi hauríem de posar tot això.

Les realitats sociolingüístiques d’una banda i l’altra de la frontera presenten moltes diferències, però també hi ha alguna coincidència. L’ús social del català a Catalunya Nord ha anat baixant des de fa unes dècades, sobretot a partir del moment que es generalitza el trencament de la transmissió familiar després de la Segona Guerra Mundial. En contraposició amb aquesta dura realitat, avui hi ha una gran majoria de la població nord-catalana que veuria amb bons ulls un ensenyament bilingüe català-francès generalitzat. I una majoria encara més contundent voldria una televisió local en català en un mercat comunicatiu absolutament monopolitzat pel francès. A Catalunya Nord l’ús social de la llengua catalana és precari, però en contrapartida, hi ha una voluntat majoritària de més presència de la llengua, de més competència en català dels ciutadans de Catalunya Nord. Poc ús, però, en canvi, més desig de llengua.

Aquesta realitat contrasta en alguns aspectes amb la de l’altra banda de la frontera. Al Principat la transmissió familiar és mantinguda de manera molt general i fins i tot guanya parlants, al costat de tendències negatives que tots coneixem prou bé, com el fet que en pocs anys el català hagi baixat d’una manera significativa com a llengua d’ús habitual. La situació ambivalent es manifesta en altres aspectes. Així, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2018, una majoria molt significativa de ciutadans veu el català com una llengua del seu futur personal i manifesta interès per aprendre o millorar els coneixements de català, un desig especialment significatiu entre la població nouvinguda. Al Principat, doncs, també es manifesta la voluntat de conèixer millor i parlar més la llengua, amb un cert paral·lelisme al que passa a Catalunya Nord. Un ús minvant, però, en canvi, més desig de llengua, també.

Potser Cervera no serà mai la Capital del Pensament tot i els esforços incessants de Renfe i SNCF, però sí que el nostre país ha esdevingut tot un referent en el pensament lingüístic gràcies a les nombroses contribucions de Carme Junyent, la lingüista més original i internacional que ha donat el nostre país, la que més ha reflexionat sobre la necessitat que els parlants de llengües minoritzades s’alliberin dels marcs dominants que reforcen les amenaces contra aquestes llengües. L’impuls social del català també passa per donar una bona embranzida a les relacions transfrontereres, que són una manera molt eficaç d’activar el coneixement i l’ús de la llengua. El cas de Catalunya Nord n’és un exemple eloqüent, ja que si bé el català hi és una llengua minoritzada (amb prou feines el 5% de la població la té com a llengua habitual), aquest ús s’accelera quan els nord-catalans travessen la frontera cap al sud: es calcula que al Principat un 35% passa a fer servir el català. Quan hi ha l’oportunitat de practicar la llengua…

Eufòria és per uns dies un espai segur que permet activar l’ús de la llengua entre els sectors de població que són el nostre futur. Amb aquest programa de joves per a un públic intergeneracional, la televisió catalana ha interpretat el país d’una manera àmplia i n’ha trepitjat els carrers per captar futures promeses en el món de la música moderna. Gràcies a aquesta obertura, s’han pogut sentir accents i dialectes diferents, també el de Perpinyà. Julien s’ha atrevit a esborrar la frontera i els espectadors han pogut sentir “l’accent de la Bressola”, el català que s’ensenya a les escoles de Catalunya Nord a uns alumnes que no tenen el català com a llengua inicial. Les seves famílies volen un projecte educatiu que vinculi els seus fills amb el territori i amb uns referents culturals compartits. Malgrat els retards del correu/la poste, les companyies de tren i tota mena de frens. Ens ho ensenyen amb tenacitat els nord-catalans en un context molt advers, però amb tota la frescor i l’alegria de la música: la llengua pot ser la millor embranzida per saltar-nos totes les fronteres que ens separen, naturalment.

Narcís Iglésias és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Macron, un ànec coix i sense exèrcit?

A banda tot el maldecap polític que significaria, si Rassemblement National guanya i pot formar govern, l’estat francès cal que es prepari per a un problema igual de turbulent, però de caire més administratiu: la disputa sobre on s’acaben les competències del president, Emmanuel Macron, i on comencen les del primer ministre –que molt probablement seria Jordan Bardella. Durant la cinquena república francesa tan sols ha passat tres vegades que tots dos càrrecs fossin d’un partit diferent. El socialista François Mitterrand va haver de nomenar els conservadors Jacques Chirac, entre el 1986 i el 1988, i Édouard Balladur, entre el 1993 i el 1995; Chirac mateix, quan va ser president, va haver de fer primer ministre el socialista Lionel Jospin del 1997 al 2002. Van ser temps d’inestabilitat i desavinences: el sistema és pensat per funcionar de manera presidencialista, però el president resta decapitat si perd el control del govern. El rol de Macron esdevindria en bona part el d’un monarca elegit: sancionaria les lleis, però no les impulsaria.

Aquestes darreres setmanes, ha anat quallant la idea que, en aquest supòsit, el paper del president s’hauria de cenyir a la geopolítica i les tasques de representació diplomàtica. Seria un cap d’estat viatger, mentre Bardella s’encarregués de gestionar els afers interns. Tindria un cert sentit per a Macron: ha estat molt actiu en qüestions internacionals, sobretot en relació amb la Unió Europea. Aquests dies ha estat un dels negociadors per a designar la presidenta Ursula von der Leyen candidata a la reelecció, i ha estat un dels principals impulsors perquè la nova Comissió Europea s’embranqui en una estratègia de rearmament i perquè es cohesioni contra l’amenaça de noves agressions russes amb una política de defensa més integrada i coordinada. Marine Le Pen ha dit que no demanaria la dimissió de Macron, mal que faci un resultat estrepitós –i ell mateix ha dit que no dimitirà encara que perdi–, però voldria escurar tot el plat del president fins al punt que s’hagi de resignar a un rol mínim, també en aquestes funcions. Per primera vegada, l’ha avisat que el títol de cap de les forces armades que recau damunt del president és “purament honorari”.

El partit de Macron ja l’ha acusada de no entendre-hi, en lleis, d’incompetent i de tenir mala fe, però si l’advertència ha sacsejat la campanya és perquè, amb la constitució a la mà, sembla que Le Pen té, com a mínim, part de raó. El tinent general de l’exèrcit Michel Yakovleff, per exemple, una figura influent, declara al diari Libération: “Encara que faci la guitza als macronistes, em sembla que la interpretació que Le Pen fa del text és la correcta. Presidir els consells de defensa no vol dir decidir tot sol. Macron potser podia decidir sense el seu govern –això ho hem vist– però no pas en contra del seu govern.” La constitució diu explícitament que el primer ministre “és responsable de la defensa nacional” i que “té l’administració i les forces armades a la seva disposició”. Per una altra banda, la llei també reconeix que foren competència de Macron mesures tan determinants com l’ús d’armament nuclear, la negociació de tractats o l’entrada en guerra. Hi ha prou marge per a la incertesa: la premsa francesa va plena avui d’opinions contradictòries d’experts, cosa que augura un conflicte gros.

Le Pen ha posat el dit en una nafra important: les propostes en política exterior del programa de Rassemblement National preocupen força el sector liberal de l’ordre francès, que encara la veu com una vella aliada de Vladímir Putin. Per distanciar-se’n, Le Pen ha condemnat la invasió i ha temperat molt les seves posicions sobre Europa –ja no parla explícitament d’abandonar la Unió, per exemple, ni de canviar de moneda, tot i que els fantasmes encara l’acompanyen. Tanmateix, tant a Brussel·les com a Volodímir Zelenski els causa neguit quin grau de suport a Ucraïna hi hauria en un estat francès governat per l’extrema dreta. Macron havia intensificat el seu discurs, els darrers mesos: a començament d’any va dir que caldria sospesar si s’haurien d’enviar tropes de l’OTAN a fer entrenaments en terres ucraïneses i encara ho va tornar a insinuar fa unes setmanes. Le Pen ja ha avisat que, si depèn de Rassemblement National, la participació francesa a la guerra canviarà respecte de Macron: “En Jordan no té cap intenció de barallar-s’hi, però ha traçat les línies vermelles. El president no podrà enviar tropes a Ucraïna”, ha dit.

Fins ara, Bardella s’ha mostrat partidari de continuar enviant a l’exèrcit ucraïnès les armes justes per a poder-se protegir, però ha insistit sovint que faria per manera d’evitar una escalada militar. “Cal mantenir el front i alhora evitar qualsevol risc d’escalada amb Rússia, perquè és una potència nuclear”, va dir fa uns dies. També ho és l’estat francès, una potència nuclear –l’única del continent, sense comptar-hi el Regne Unit–, i aquesta és, de fet, una altra de les discrepàncies centrals entre Macron i Le Pen, que sobrevola silenciosament el debat sobre qui pilotaria les forces armades en cas de cohabitació. Fa uns mesos, Macron havia posat damunt la taula la possibilitat tant d’ampliar, per una banda, el poder nuclear de l’estat francès, com d’europeïtzar-lo, per protegir els vint-i-set països de la Unió en cas que el mapa geopolític s’enlletgeixi els pròxims anys. Rassemblement National no en vol ni sentir a parlar, d’aquesta europeïtzació nuclear –els conservadors, tampoc–, perquè consideren que erosionaria la sobirania francesa. Bardella ha contradit l’antiga aposta de Le Pen per abandonar el comandament de l’OTAN, però tot és un estira-i-arronsa continu: si guanya l’extrema dreta, el paper defensiu i geopolític de l’estat francès pot girar com un mitjó.

 

Novetat a WhatsApp: una funció permet de planificar esdeveniments i controlar-ne l’assistència

WhatsApp ha llançat una nova funció per a organitzar esdeveniments en els xats grupals, fet que permet als usuaris de planificar trobades, confirmar detalls i fer un seguiment d’assistència amb les persones que formen part de la conversa en qüestió.

La plataforma de missatgeria instantània ha incorporat aquesta funcionalitat per facilitar l’organització a l’hora de quedar amb amics o de reunions amb companys de feina. S’hi pot accedir al menú d’opcions (la icona amb forma de clip), situada al costat de l’eina d’enquestes amb una icona en forma de calendari. Una vegada es prem “Esdeveniment”, s’obre una pestanya en què els usuaris poden afegir un nom a la trobada i una descripció.

Igualment, cal seleccionar el dia i l’hora en què es farà l’esdeveniment i afegir-hi un emplaçament en cas que sigui presencial. D’altra banda, també es pot activar una opció d’enllaç de trucada de WhatsApp, amb què es programarà una trucada grupal a la qual els usuaris podran accedir per mitjà d’aquest URL, per a casos en què l’esdeveniment es faci en línia. Es pot especificar si la trucada serà d’àudio o també de vídeo. Una vegada creat l’esdeveniment, els membres del grup poden veure la invitació i acceptar-ne l’assistència. A més, els administradors i creadors de l’esdeveniment poden actualitzar els detalls en tot moment, com ara, afegir un canvi en l’hora.

Boye acusa el jutge Aguirre de conxorxar-se amb un periodista en la causa sobre la trama russa

L’advocat Gonzalo Boye ha denunciat que el jutge Joaquín Aguirre, del cas Vólkhov, que va obrir divendres passat una peça separada per a continuar la instrucció de l’anomenada “trama russa” del procés, ha inclòs en la interlocutòria informació que coincideix amb parts del llibre La trama rusa, publicat aquest dimecres pel periodista David Alandete. “No estic segur de què es va redactar primer, si aquest libel o la interlocutòria per la qual el jutge Aguirre ens ha encausat, però les similituds són preocupants. A més, hi ha un reconeixement explícit de l’origen de la informació reproduïda”, diu Boye a les xarxes socials.

El jutge Aguirre obre una nova peça per alta traïció contra Puigdemont, Mas, Boye i Alay per intentar d’esquivar l’amnistia

Sobre això, Boye, advocat de Josep Lluís Alay, ja va denunciar a començament d’any una actuació irregular del jutge Aguirre. Un pla que Boye dibuixava al llarg de la vintena de pàgines d’un recurs i que consistiria en la filtració de continguts a periodistes, que posteriorment arribaven al jutjat en forma de retalls inclosos en cartes anònimes adreçades al jutjat i que servien a Aguirre de justificació per a engegar, primer, la causa Vólkhov el 2020 i, més tard, per a reactivar-la.

En el cas ara denunciat, hi apareix la mateixa informació en el llibre, que no ha aparegut fins aquesta setmana, i la interlocutòria de fa una setmana, fet que pressuposa ara que hi ha alguna mena de relació i coordinació entre el periodista i el jutge. Per exemple, hi hauria el fet d’implicar el periodista Carles Porta, tal com fa el periodista i com va fer també el jutge per primera vegada la setmana passada. Alandete va ser desacreditat per prova de vincular el procés català amb Rússia. El periodista del diari El País va arribar a portar aquestes ingerències a una comissió d’investigació sobre notícies falses del parlament britànic. Tanmateix, un informe encarregat per la cambra a experts en xarxes socials va desmuntar les teories del diari espanyol.

No estoy seguro de qué se redactó primero, si este libelo o el auto por el cual el juez Aguirre nos ha imputado, pero las similitudes son preocupantes. Además, hay un reconocimiento explícito del origen de la información reproducida en él. pic.twitter.com/HopqHnpo3L

— Gonzalo Boye (@boye_g) June 28, 2024

Lleugera treva en els preus el mes de juny

La inflació anual estimada de l’IPC el juny del 2024 és del 3,4%, d’acord amb l’indicador avançat elaborat per l’Institut d’Estatística espanyol (INE). Aquest indicador proporciona un avanç de l’IPC que, si es confirma, significaria un descens de dues dècimes en la seva taxa anual, atès que al maig aquesta variació va ser del 3,6%. Aquesta evolució respon, principalment, a la baixada dels preus dels carburants, enfront de la pujada del juny del 2023. També, en un grau més baix, a l’augment dels preus en l’alimentació, tot i que no pugen tant com el mateix mes de l’any passat. En sentit contrari, destaca la influència a l’alça de lleure i cultura, en què els preus pugen més que no pas el juny de l’any passat. La taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) es manté en el 3,0%, la mateixa que la registrada al maig i a l’abril.

Vet ací tot allò que l’INE diu sobre l’IPC avançat del juny. La dada més evident és que baixa dues dècimes la taxa anual, respecte del maig, però que, si bé els preus dels carburants baixa, els dels aliments continuen pujant i els del lleure i la cultura, també. Em preocupen els aliments, malgrat que l’augment sigui menor que el del juny del 2023. Continuen cap amunt, a menor ritme, però pugen. Recordem que, fa un any, l’índex dels aliments era per damunt del 10%. I el mes passat, al 4,4%.

Evidentment, la notícia de la setmana sobre els aliments venia escrita al BOE de dimarts. Confirmava que, fins el 30 de setembre, es mantindria al 0% l’IVA dels aliments bàsics, com ara, el pa, la farina, la llet, el formatge, els ous, la fruita, la verdura, els llegums i els cereals. De l’octubre al desembre pujarà al 2%, i el 2025 tornarà al seu percentatge habitual, el 4%. A aquests aliments bàsics amb l’IVA superreduït, s’hi afegeix l’oli d’oliva, que quedarà per sempre en aquesta categoria i tindrà aquest mateix impost (0% fins que acabi el setembre, 2% fins a final d’any, 4% a partir del 2025). El següent nivell, d’IVA reduït, el que s’aplica a les pastes i olis de llavors, es mantenen, també fins a final del setembre, al 5%. A l’octubre passaran al 7,5%, i el 2025 tornaran al 10% habitual. Sense dubte, el més destacable és que el preu de l’oli d’oliva queda catalogat com a aliment bàsic indefinidament, i sense IVA, durant uns mesos. Veurem com ho notem als supermercats.

On no hi ha hagut moderació és en la inflació subjacent, que es va mantenir en el 3% anual. Queda així quatre dècimes per sota de l’índex general, on es manté d’ençà del mes d’abril passat. Tampoc no cedeixen els preus en la taxa mensual. Ans al contrari, del maig al juny, l’IPC va avançar tres dècimes, la qual cosa, si es confirma, representarà el seu sisè increment mensual consecutiu. Compte!

Al juliol, el més probable és que torni a pujar la taxa de preus anual, atès que el juliol de l’any passat va pujar només del 0,2% i el ritme d’aquests darrers cinc mesos és en el 0,3% mensual o pel damunt. No sé si ajuda gaire, el fet que l’índex de preus industrials (IPRI) del maig, publicat dimarts passat, presentés una taxa de variació mensual important, del 0,8%. Més aviat, no. Per la seva banda, la taxa de variació anual de l’índex general, sense energia, va augmentar de quatre dècimes, fins el 0,4%, i es va situar cinc punts per sobre de la de l’IPRI general.

A Catalunya, la tensió és una mica menor que a la resta de l’estat espanyol: al maig, ha pujat d’un 0,3% mensual i d’un 0,2% anual. D’altra banda, per divisions industrials, els decrements de preus més elevats es registren a les indústries del paper (-4,3%) i a la indústria de la fusta i del suro, tret de mobles, cistelleria i esparteria (-3,7%). En canvi, els creixements de preus més elevats els trobem a la fabricació de begudes (+3,5%) i a la de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs (+2,8%), segons dades de l’Idescat.

I, no ens enganyem, tampoc ajudarà gaire a frenar l’IPC l’alta demanda existent en el sector serveis, especialment en hoteleria i turisme, que continuarà pressionant els preus a l’alça. No oblidem que s’espera un estiu excepcional en el sector hoteler, amb un increment notable en les tarifes a causa de la demanda elevada. I també es pronostica un any de despesa rècord en els viatges, la qual cosa contribuirà a la persistència de la inflació en el sector serveis. De fet, la inflació subjacent continua essent persistent a causa d’aquesta alta demanda en el sector serveis, especialment en els esmentats, la qual cosa complica una mica més els esforços per reduir-la. Vet ací que la inflació que generin aquests dos epígrafs, la podem acabar pagant tots, sense cap mena de benefici.

Avui també hem sabut els avanços de la inflació en alguns estats més, i en tots es troba molt per sota. A l’italià, per exemple, s’ha repetit la taxa interanual al 0,8% i la mensual ha estat del 0,1%. En el cas de l’estat francès, ha baixat dues dècimes l’anual, fins al 2,1%, amb un 0,1% mensual. I a Portugal, ha baixat tres dècimes, fins al 2,8%, amb un 0% mensual. Fixem-nos que totes tres són més baixes que l’espanyola. I, cosa que per a mi és més important, el ritme mensual continua essent molt més alt a l’estat espanyol.

Caldrà veure el detall de l’índex a mitjan juliol per poder jutjar més afinadament la situació. Però, de moment, malgrat la petita baixada registrada aquest mes, no em deixa de preocupar.

 

Milers de persones recorren el centre de Palma en la manifestació de l’Orgull

Milers de persones de totes les edats han recorregut el centre de Palma aquesta tarda en la manifestació de l’Orgull, que enguany ha posat l’accent en la importància d’una educació compromesa amb els drets del col·lectiu.

La marxa, convocada per Ben Amics amb el lema “El nostre Orgull, l’educació que transforma”, ha partit a les 18.00 hores del Born, i recorrerà els carrers de la ciutat fins a arribar al parc de les Estacions.

Després, a partir de les 20.30, se celebrarà la revetlla Orgull LGBTIQ+ al parc de les Estacions. L’associació Ben Amics, amb la col·laboració de l’ajuntament, oferirà una celebració amb actuacions musicals i el tradicional lliurament del premi Siurell i Dimoni Rosa.

Enguany, la manifestació ha coincidit amb la polèmica per l’emplaçament de la bandera LGBT a la façana del parlament, una decisió que el president de la cambra, Gabriel Le Senne (Vox), va titllar de “traïció del PP”. També va dir que la bandera era “un símbol divisiu”.

Arran d’això, l’associació Ben Amics ha distribuït per les xarxes socials una fotografia de Le Senne sobre els colors de l’arc de Sant Martí amb el missatge “Penja-la, Le Senne”. També han fet més publicacions reivindicatives, amb lemes com “Cremen les nostres banderes, mai el nostre orgull”, arran dels fets ocorreguts recentment a l’auditori d’Alcúdia, on la bandera LGBT penjada va aparèixer cremada.

La fiscalia del TSJC demana l’amnistia per a Mas, Ortega i Rigau pel 9-N

La fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha demanat l’amnistia per al president Artur Mas i les ex-conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, que van ser condemnats per un delicte greu de desobediència per la consulta del 9-N del 2014.

La mateixa fiscalia reconeix que les penes imposades ja s’han complert totalment, però l’amnistia esborraria la condemna. De fet, la llei d’amnistia es refereix concretament als “actes de desobediència, sigui quina en sigui la naturalesa, desordres públics, atemptat contra l’autoritat, els seus agents i els funcionaris públics o resistència que haguessin estat executats amb el propòsit de permetre la celebració de les consultes populars”. Sobre això, Mas va ser condemnat a un any i un mes d’inhabilitació i a una multa de 36.000 euros,  l’ex-vice-presidenta Joana Ortega a nou mesos (30.000 euros de multa), l’ex-consellera d’Educació Irene Rigau a mig any (24.000 euros de multa).

El mes de maig, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va desestimar la demanda del president Artur Mas en contra de la sentència per la manca de resposta del president i del seu advocat Xavier Melero.

Retencions a les carreteres valencianes en la primera sortida de l’estiu

Les retencions estan complicant la situació en les carreteres valencianes, coincidint amb la primera operació sortida de l’estiu. Avui a les 15.00 ha començat el dispositiu especial, que acabarà a mitjanit del dilluns dia 1 de juliol. Es preveuen 675.000 desplaçaments de nord a sud del País Valencià.

A hores d’ara, hi ha una retenció a la A-3, l’autovia de Madrid, en l’accés a València, a l’altura de Riba-roja (Camp de Túria), d’aproximadament tres quilòmetres. D’una altra banda, un accident a la V-31 dificulta la sortida de València amb retencions de més de tres quilòmetres. Un altre accident en la A-7, a l’altura de Càrcer, ha generat retencions en els dos sentits d’uns dos quilòmetres.

Segons fonts de la DGT, la de la A-3 és l’única retenció relacionada amb l’operació sortida.

El Tribunal de Comptes revela que Vox va acceptar donacions en efectiu sense identificar-les

Catalunya en Comú, Vox, el PDECat i Sortu –formació integrada a EH Bildu– van incórrer en irregularitats de la gestió dels seus comptes l’any 2020 que podrien derivar en sancions. Segons que consta en l’informe de fiscalització del Tribunal de Comptes de l’any 2020, conegut avui, Vox va ser la formació amb més irregularitats. De fet, el partit de Santiago Abascal va acceptar donacions o aportacions no identificades, donacions “finalistes” i quotes, aportacions i donacions en efectiu. Catalunya en Comú i Sortu també van tolerar donacions sense identificar.

Tal com indica el Tribunal de Comptes, com a resultat de l’activitat de les taules informatives de Vox, es van generar ingressos en efectiu, sense que el tribunal tingués constància a quin concepte corresponien. Posteriorment, l’efectiu recaptat es va anar ingressant als comptes corrents de la formació per mitjà de caixers automàtics, per quanties que majoritàriament no excedien els tres-cents euros.

“La formació no ha portat registres auxiliars de control d’aquests moviments d’efectiu, cosa que hauria estat convenient, tenint en compte que el 2020 s’han detectat 91.972,71 euros, l’origen dels quals no ha estat acreditat”, ressalta el Tribunal de Comptes. Els ingressos registrats per la formació l’exercici 2020 van ascendir a 15.333.939 euros. Del total, el 66% corresponia a finançament públic i el 34% a ingressos d’origen privat.

Cúpula amb un 75% d’homes

Quant a l’aplicació de la normativa en matèria d’igualtat efectiva entre dones i homes, el tribunal remarca que el comitè executiu de Vox està integrat per un 75% d’homes i un 25% de dones, cosa que no s’ajusta a la llei orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva de dones i homes. D’altra banda, la plantilla efectiva del personal comptava, en l’exercici 2020, amb una proporció mitjana de dones del 41% i d’homes del 59%.

Els Comuns

En el cas dels Comuns també hi ha irregularitats, però per un import molt menor. Segons el tribunal, la formació va rebre donacions el 2020 mitjançant una plataforma de pagament per internet per import de 279 euros. Segons l’organisme, no els ha estat possible d’identificar-ne els donants, cosa que incompleix la llei de finançament de partits, i això pot significar una “irregularitat sancionable”.

En el darrer exercici analitzat pel Tribunal de Comptes, els vint-i-cinc partits que reben subvencions van ingressar 245 milions d’euros. D’aquest import, el 73% venia del finançament públic i el 27% tenia origen privat. Quant als ingressos públics, venien principalment de les aportacions dels grups parlamentaris i locals (58%), mentre que les subvencions estatals van suposar el 31% del total. El tribunal destaca que tres de les vint-i-cinc formacions analitzades no mostren adequadament una imatge “fidel” de la seva situació financera i patrimonial. Disset partits presenten “excepcions” i quatre no van incloure en els comptes anuals la totalitat de les activitats locals o de formacions amb què mantenen vincles.

Un estudi revela la importància del port fenici de la Fonteta als segles VIII-VI aC

Una investigació de la Universitat d’Alacant ha revelat que el jaciment de la Fonteta, a Guardamar del Segura, era el port comercial més important del sud-est de la península ibèrica entre els segles VIII-VI aC. Un “interlocutor clau” tant amb els fenicis de Màlaga i Eivissa com amb els fenicis, itàlics i grecs de la Mediterrània central i oriental.

Els investigadors de l’Institut Universitari de Recerca en Arqueologia i Patrimoni Històric (INAPH) de la UA Albert J. Lorrio Alvarado i Raimon Graells i Fabregat han coeditat amb Mariano Torres Ortiz, de la Universitat Complutense de Madrid, un estudi exhaustiu de les importacions ceràmiques gregues i itàliques trobades en aquesta destacada ciutat fenícia. Els resultats s’han publicat en una edició del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant.

En aquesta investigació s’han analitzat totes les peces ceràmiques gregues i itàliques d’aquest jaciment en el context mediterrani. Per fer-ho, s’ha contactat amb màxims especialistes mundials sobre cadascun d’aquests materials, procedents de prestigioses institucions. En concret, de la Universitat de Milà, Universitat de Nàpols L’Orientale, Universitat de Salern, Universitat de Siena, Universitat de Friburg, Escola Normal Superior de París, CNR-Roma, Junta d’Andalusia, Universitat Autònoma de Madrid, Universitat Complutense de Madrid, Universitat de Halle, Universitat de las Palmas de Gran Canària, Universitat del País Basc, Universitat de València i Universitat d’Alacant.

Aquests experts han presentat “valuoses i interessants síntesis sobre cadascuna de les produccions, fent a més anàlisis arqueomètriques o lectures dels grafits inscrits sobre aquestes ceràmiques de la Fonteta” amb l’objectiu de “proporcionar un instrument de treball als qui s’ocupen de contextos similars i un marc historicointerpretatiu als qui s’interessin per aquest jaciment i període històric”. Tot i que el material grec i itàlic a la ciutat fenícia de la Fonteta, conservat al Museu Arqueològic de Guardamar (MAG), representa menys d’un u per cent del total del conjunt ceràmic recuperat fins avui, això “no impedeix que la seva importància sigui fonamental per a l’estudi del comerç i la cultura fenícia a la península Ibèrica i altres àrees de la Mediterrània”, asseguren els investigadors. Es tracta d’un destacat conjunt de ceràmiques gregues i itàliques, “de gran interès, ja que aquest tipus de materials no solen aparèixer de manera tan abundant entre els segles VIII i VI aC”. A partir d’aquí, s’ha esbrinat que procedien de Corint, Atenes, la costa jònia, la Magna Grècia, Sicília, Campània i Etrúria, cosa que ha aportat dades sobre el comerç i les pràctiques quotidianes dels fenicis aquest assentament.

D’aquesta manera, la investigació demostra que la Fonteta adquiria el mateix tipus d’importacions que les colònies fenícies més importants de la Mediterrània central i que ho feia de manera freqüent, ja que els materials estudiats procedeixen d’estrats d’abandonament i anivellament, és a dir, de nivells de runa en què queda fossilitzada la vida quotidiana del jaciment”. Els objectes analitzats són d’ús quotidià, en concret vaixella. Segons els autors de la investigació, “aquí rau el primer dels punts forts d’aquest estudi, el de poder treure el cap, a través d’aquests materials singulars, a la vida dels habitants de la Fonteta entre finals del segle VIII i finals del VI a. C.”.

En concret es tracta de gots per servir i consumir vi: àmfores, crateres, gerres i copes. Això, segons la investigació publicada per la UA, permet “reconèixer la manera i la intensitat de l’adopció de comportaments aristocràtics com seria el beure vi amb un protocol precís que associa formes ceràmiques amb diferents activitats: l’àmfora per portar el vi en una embarcació des d’un lloc remot de la Mediterrània, la cratera per contenir-lo i barrejar-lo, la gerra amb una nansa per servir-lo i la copa per beure’l”.

Sobre això, aquests objectes “no només proporcionen informació cronològica, sinó també sobre com es comerciaven i la manera com s’utilitzaven, ja que revelen que el consum de vi o begudes alcohòliques es realitzava segons el gust oriental, cosa que constituiria sens dubte una pràctica distingida”. Així, s’ha analitzat una vaixella que suggereix la celebració de banquets, un tipus d’esdeveniment que constituïa “un espai privilegiat on no tothom participava i tenia uns protocols i una sèrie de comportaments i instruments particulars”, només a l’abast de les elits de la ciutat fenícia.

Pel que fa a l’activitat comercial, i malgrat que encara falten dades per extreure’n conclusions definitives, les investigacions apunten que “les àmfores defineixen un circuit comercial diferent del de la vaixella de taula, que sembla arribar de manera seleccionada agrupant els diferents elements que defineixen el conjunt estàndard”, la qual cosa “invita a pensar que el consum de vi grec i itàlic a la Fonteta no sempre es realitzaria segons la manera grega o etrusca, sinó que ho farien segons costums fenicis, amb gots diferents”.

La troballa de materials grecs i itàlics és “una evidència més de la rellevància de la ciutat”, gràcies en gran manera a la seva posició estratègica a la desembocadura del riu Segura i controlant importants rutes comercials tant marítimes com terrestres. Per això, segons els investigadors es pot considerar “un dels assentaments més destacats de la diàspora comercial fenícia a la Mediterrània occidental”.

El Suprem espanyol rebutja els recursos d’Enric Millo contra els indults de Junqueras i Cuixart

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat dues sentències en què rebutja per manca de legitimació els recursos que va presentar l’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo contra els indults a l’ex-president d’ERC Oriol Junqueras i l’ex-president d’Òmnium Jordi Cuixart. La sala contenciosa administrativa del tribunal ja va inadmetre pel mateix motiu el setembre i l’octubre de l’any passat els recursos que van presentar contra els indults Vox i ex-diputats del parlament català.

Millo va recórrer-hi en contra al·legant que durant el procés, quan van passar els fets pels quals van ser indultats Junqueras i Cuixart, ell exercia el càrrec de delegat del govern espanyol a Catalunya, i per això hi tenia un interès legítim. Deia que era responsable dels cossos i forces de seguretat, víctimes de la “violència ambiental” del procés, i tant ell com la seva família van ser objecte d’atacs i van ser víctimes de “violència, intimidació i fustigació generalitzada”.

L’ex-delegat va recordar que va arribar a ser declarat persona non grata a molts municipis catalans i va destacar que també havia rebut atacs; els delictes indultats el van afectar “inequívocament” i per això, sostenia, estava legitimat a recórrer contra els indults. L’advocacia de l’estat espanyol va rebutjar aquesta legitimitat: no es va personar en la causa penal del procés i, afirmen que, davant les amenaces sofertes, podia acudir a la justícia, però no recórrer contra els indults.

Els magistrats tampoc l’hi veuen legitimat perquè, expliquen, en els fets provats de la sentència del procés no hi ha els esmentats per Millo. El recurs es vincula a la condició de ser víctima, perjudicat o ofès pel delicte, però no inclou a “la noció més general d’afectat pel delicte”.

El Consell de Formentera demana la dimissió immediata de Gabriel Le Senne

El ple del Consell de Formentera ha aprovat una moció presentada pel PSIB per a demanar la dimissió immediata del president del parlament de les Illes, l’ultra Gabriel Le Senne, per haver estripat un cartell en què apareixien els retrats de dones assassinades pel franquisme –incloent-hi la sindicalista Aurora Picornell– durant la sessió en què es debatia la proposta de la formació ultradretana per a derogar la llei de memòria democràtica. La proposta ha estat aprovada amb els vots a favor de tota la cambra, inclòs el PP, que forma part de la coalició Sa Unió.

[VÍDEO] Escàndol al parlament de les Illes: Le Senne estripa una fotografia d’Aurora Picornell i expulsa membres de la mesa

Per justificar-hi el suport, el conseller de l’aliança i ex-president del PP a Formentera, José Manuel Alcaraz, ha explicat que hi havien votat a favor perquè s’havia arribat a un acord entre els grups polítics de la coalició.

Per la seva banda, els socialistes han titllat l’actitud de Le Senne de feixista i han dit que era impròpia d’un estat democràtic.

En la mateixa línia, les famílies d’Aurora Picornell i d’Antònia i Maria Pascual, juntament amb l’associació Memòria de Mallorca, han interposat una denúncia penal al jutjat de guàrdia per un delicte d’odi contra el president del parlament.

Qui era Aurora Picornell, la víctima més coneguda de la repressió franquista a Mallorca?

Unió de Pagesos reclama ajudes per fer front les pèrdues de la collita d’olivera

Unió de Pagesos reclama al Departament d’Acció Climàtica una ajuda per fer front a les pèrdues de més del 80% de la collita d’olivera d’enguany. Expliquen que les comarques més perjudicades a causa de la sequera són el Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta, a més dels municipis que s’abasteixen dels pantans dels Guiamets, Margalef i Riudecanyes. A més, han demanat celeritat al departament perquè faci una valoració dels danys als arbres que ja han perdut la flor i, per tant, no faran fruit.

Alhora, també han demanat una moratòria d’un any per als pagesos que van demanar els crèdits de liquiditat de l’Institut Català de Finances. En la reunió mantinguda ahir amb el Departament d’Acció Climàtica, el sindicat va reivindicar l’assegurança agrària de l’olivera com un instrument imprescindible per a afrontar els danys derivats del clima. En la mateixa línia, va titllar el sistema actual d’assegurances de totalment ineficaç. Per tot plegat, ha demanat al departament que treballés a favor d’una assegurança catalana independent que no creés discriminacions en la cobertura dels sectors productors del país.

Acord per a una reforma del reglament del parlament que facilita el vot dels exiliats

Els grups parlamentaris del PSC, Junts, Esquerra Republicana, els Comuns i la CUP han registrat una proposta de modificació del reglament del parlament que demana d’ampliar els supòsits de delegació de vot i incorpora per primera vegada el vot telemàtic al reglament de la cambra, com també que una declaració institucional requereixi una majoria qualificada de dos terços a la junta de portaveus per a ser aprovada.

Concretament, les formacions demanen d’incorporar als supòsits de delegació de vot “situacions excepcionals degudament justificades a criteri de la mesa en què, per impedir el desenvolupament de la funció parlamentària i ateses les especials circumstàncies, es consideri prou justificat”. Una disposició transitòria vincula aquesta opció a l’aprovació de la llei d’amnistia, que ja s’aplica a Catalunya.

Un nou article, el 98 bis, serà el que regularà el vot telemàtic en els mateixos termes que la delegació de vot per a les situacions excepcionals, i també serà possible per als diputats que tinguin compromisos de representació institucional a l’estranger.

La proposta també vol que, a partir d’ara, calgui una majoria qualificada de dos terços de la junta de portaveus –en compte d’unanimitat– per a aprovar una declaració institucional del parlament. Les declaracions de la junta de portaveus, com fins ara, requeriran majoria.

Finalment, els grups també demanen de modificar l’article 27, sobre les adscripcions a grups parlamentaris. Quan s’aprovi la reforma, es podrà fer canvi d’un grup a un altre els cinc primers dies de cada període de sessions. Aquest canvi permetria que algun grup parlamentari cedís diputats a la CUP per conformar grup propi i que, després, tornessin a la formació original.

Les portades del divendres 28 de juny de 2024

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

Un Biden fluix no sap respondre a les mentides de Trump en el primer debat presidencial

El primer debat presidencial dels Estats Units s’ha fet aquesta matinada. Joe Biden sembla tenir dificultats per a repetir la campanya del 2020 i els republicans són optimistes sobre les possibilitats de Trump. Però les enquestes indiquen que encara és una cursa ajustada en els estats clau.

Aquest són els cinc punts clau del debat.

Biden ha estat fluix. Segurament la gran pregunta que es feia la gent abans del debat era com es comportaria Biden, en vista de les preocupacions dels votants sobre la seva edat i lucidesa, a més del recel previ de la seva campanya a debatre. Biden va fer un discurs ben fet sobre l’estat de la Unió al març, però enfrontar-se amb un oponent en un debat –en compte de fer un discurs escrit– és una altra cosa.

Durant el debat, en alguns moments, ha estat francament fluix. Biden ha sortit amb veu ronca i amb poca energia i inflexió de la veu. S’ha embarbussat i s’ha perdut en les línies d’argumentació. Potser l’exemple més sorprenent ha estat quan ha provat de fer un apunt inicial sobre l’atenció sanitària i no ha aconseguit d’acabar d’expressar la idea abans que se li acabés el temps. Més endavant, parlant sobre la frontera, ha dit: “Continuaré movent-me fins que tinguem la prohibició total sobre la iniciativa total, en relació amb el que podem fer amb més patrulles frontereres i més oficials d’asil.”

Trump ha respost: “Realment no sé què ha dit al final d’aquesta frase. I no crec pas que ell sàpiga què ha dit tampoc.”

Avançat el debat, Biden ha provat de ser una mica més combatiu, i s’ha referit a Trump com un “ploramiques”, per les seves declaracions en el sentit que els acusats del 6 de gener han estat tractats massa durament. L’ha definit com un “perdedor” i un “nen”. Però en conjunt no ha exhibit gaire força.

Poc després del debat, els demòcrates han començat a preocupar-se per la candidatura de Biden d’una manera que no havíem vist abans –un alt ex-assessor de la Casa Blanca de Biden ha qualificat la seva actuació de “realment decebedora”–; per tant, les preocupacions probablement continuaran aquests dies.

Biden ha aconseguit d’acorralar Trump només quan ha parlat de l’assalt al Capitoli i els seus problemes legals. Si hi ha hagut cap moment bo de Biden ha estat quan la conversa s’ha centrat en la democràcia, l’assalt al Capitoli del 6 de gener i els problemes legals de Trump.

Biden ha destacat les condemnes per delictes de Trump –”l’única persona ací que és un delinqüent condemnat ara mateix és l’home que miro de cara”– i ha posat sobre la taula els altres problemes de l’ex-president. Ha esmentat el “sexe amb una estrella porno” i “l’agressió a una dona en públic”. Biden també ha provat de posar Trump en evidència pels seus comentaris en el sentit que els acusats del 6 de gener han estat perseguits de manera injusta. Cap al final, Biden ha dit a Trump que després de la seva derrota del 2020 “alguna cosa es va trencar dins teu.”

Trump no ha fet grans respostes, i s’ha refugiat en l’afirmació que els seus casos han estat portats per un sistema de justícia instrumentalitzat –cosa en què, com en els indults del 6 de gener, els nord-americans no estan d’acord. També en un moment determinat, s’ha trobat obligat a negar haver tingut sexe amb Stormy Daniels (“No vaig tenir sexe amb una estrella porno”, ha dit).

Trump ha fet moltes afirmacions falses. No és cap sorpresa, però l’actuació de Trump ha inclòs el seu habitual desplegament d’afirmacions falses i enganyoses. Per exemple, ha dit haver limitat el cost de la insulina abans que Biden; ha dit que els estats demòcrates “executen nadons” després del naixement; que no hi va haver atacs terroristes durant el seu mandat; que Biden vol quadruplicar els imposts; i que Biden és al darrere de la persecució judicial contra ell.

No ha estat un gran debat. Hi havia molts dubtes abans del debat sobre si funcionaria el format proposat per la CNN. El debat no tenia públic i als candidats els tancaven el micròfon quan no era el seu torn per evitar que es trepitgessin. El format ha funcionat bé, en general. Però això no vol dir que hagi estat un gran debat.

Fins i tot sense els crits i el teatre de debats anteriors, el diàleg no ha estat substancial. No hi ha hagut gaire contrast sobre les qüestions. Trump ha parlat molt, repetint les seves afirmacions falses, sense ser interromput en cap moment pels moderadors del debat, que havien decidit prèviament que no era el seu paper, i Biden ha tingut dificultats per a explicar-se i marcar els contrasts tot i que ha contraargumentat algunes de les afirmacions de Trump. No és clar, però, que cap format hagués pogut fer el debat més atractiu. Molts problemes són deguts als candidats.

Trump finalment adopta una posició sobre l’avortament. Trump ha mirat d’evitar una posició clara sobre l’avortament, i ha provat de dir simplement que hauria de ser una elecció estatal i que el govern federal no hi hauria d’intervenir. Però finalment ha pres una posició sobre la píndola d’avortament mifepristona.

L’ex-president Donald Trump ha dit que està d’acord amb la decisió del Tribunal Suprem de permetre la distribució continuada de la píndola d’avortament mifepristona. “El Tribunal Suprem acaba d’aprovar la píndola d’avortament, i estic d’acord amb aquesta decisió, i no la blocaré”, ha dit. És una declaració significativa, vist que els demòcrates han advertit que una segona administració de Trump podria atacar la píndola d’avortament utilitzant una llei federal antiquada. És el senyal més clar que Trump tem les conseqüències d’una restricció de l’avortament per a la seva candidatura.

Ursula von der Leyen tornarà a presidir la Comissió Europea

Els caps d’estat i de govern de la Unió Europea van segellar ahir el repartiment dels alts càrrecs comunitaris. Això inclou la renovació de la conservadora Ursula von der Leyen al capdavant de la Comissió Europea, després d’una negociació que ha reeixit sense el suport de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i malgrat el ferm rebuig del primer ministre hongarès, Viktor Orbán.

“Kaja, Ursula i António, acceptats. Els plans de defensa, acceptats. Satisfacció, per a Polònia i per a Europa”, ha celebrat el primer ministre polonès, Donald Tusk, un dels caps negociadors, en un breu missatge difós a les xarxes socials després de la decisió.

Segons fonts diplomàtiques, Meloni ha votat en contra de Kallas i Costa però s’ha abstingut en l’elecció de Von der Leyen. Algunes altres fonts aclareixen que el vot de Meloni ha estat l’únic en contra que Costa sigui el nou cap de la diplomàcia europea.

Els mandataris, reunits a Brussel·les d’ençà de primera hora de la tarda, han començat la discussió sobre els anomenats top jobs cap a les 22.00 i en només una hora i mitja han anunciat l’acord, que confirma el paquet pactat prèviament pels governs de les famílies popular, socialdemòcrata i liberal i que implica la renovació de la conservadora Ursula von der Leyen al capdavant de la Comissió Europea a condició que superi la votació del Parlament Europeu, probablement el 18 de juliol.

De resultes de l’acord, l’ex-primer ministre portuguès António Costa, socialista assumirà la presidència del Consell Europeu de mans de Charles Michel el primer de desembre, amb un mandat de dos anys i mig. En acabat, els mandataris hauran de tornar a votar, com estableixen els tractats.

El tercer alt càrrec que completa l’equilibri territorial, ideològic i de gènere és el d’Alt Representant de Política Exterior de la UE que exercia fins ara Josep Borrell i que amb el canvi de legislatura passarà a mans de la primera ministra d’Estònia, Kaja Kallas, que en el moment de la votació s’ha absentat de la reunió i ha delegat el vot en el seu col·lega finlandès, Petteri Orpo. Von der Leyen també havia sortit de la sala en el moment de la decisió.

Pàgines