Algun lector potser recorda que ja he expressat a vegades la sensació que, políticament parlant, allò que passa a París sol ser un avançament de les coses que ens acabaran passant també ací, al nostre país –siga a Perpinyà, Barcelona o València, perquè en realitat ja és tan sols qüestió de la velocitat de disseminació. Per aquesta raó estic tan sorprès i interessat, legítimament interessat, en els efectes de la moció de censura votada dimecres i que ha originat la caiguda del govern de Michel Barnier.

El fet xocant d’aquesta decisió parlamentària és que l’esquerra i l’extrema dreta franceses hagen unit les forces. Crec que tothom deu convenir amb mi que és una novetat extraordinària, més encara a França.

És evident que el president Macron, quan va començar a fer les seues maniobres, estava convençut –com ho estava jo i crec que la majoria dels mortals– que en cap cas ni en cap circumstància l’esquerra no acceptaria d’unir els seus vots als de l’extrema dreta a l’hora de prendre una decisió tan important. Per tant, això no deu ser cap anècdota ni cap fet secundari, sinó un pas endavant que pot marcar el futur de l’estat francès i fins i tot d’Europa.

Abans de continuar, crec que cal aclarir alguns detalls, que no són menors. El més important és el caràcter d’aquesta moció de censura. França no és una democràcia parlamentària normal, perquè el president de la república gaudeix d’uns poders que interfereixen clarament el funcionament de l’Assemblea –herència de De Gaulle i la seua obsessió per un govern fort. Per això la moció de censura “solament” implica que Macron ha de nomenar un nou primer ministre, que l’haurà de tornar a sotmetre al parlament. No implica cap canvi de govern, del color del govern, per a entendre’s. Això fa més fàcil que l’esquerra i l’extrema dreta voten juntes, car no han de posar-se d’acord en un nom per a presidir el govern.

Tot amb tot, el missatge és molt impressionant i té moltes conseqüències. Tradicionalment, l’esquerra ha fet sempre el cordó sanitari a l’extrema dreta. Macron és president exactament per això: l’esquerra el va votar tan sols per impedir el triomf de l’extrema dreta. Què ha passat, ara, doncs?

Una resposta interessant, per bé que parcial, ens la donava ahir el sociòleg Marc Joly en aquesta entrevista feta pels nostres amics de Mediapart que vam publicar a VilaWeb.

Joly explica bé el caràcter autoritari, tòxic, caòtic i desmesurat de Macron i el seu menysteniment constant de la democràcia i dels altres. I ens recorda que després de rebre els vots de l’esquerra per a ser president, i fins i tot quan l’esquerra ja havia guanyat les eleccions legislatives, la seua actuació i la del seu govern han estat sistemàticament contràries a la majoria de la població, això que abans en dèiem les classes populars. La reforma a la baixa de les pensions o l’establiment d’una fiscalitat favorable per a les grans empreses han estat propostes impossibles d’acceptar pels ciutadans i Macron les ha imposades a cop de maniobres acrobàtiques, en què ha comptat tan sols l’obsessió pel poder.

En un moment de l’entrevista, Joly explica com va ser l’entrada en joc de Macron: fou una creació de l’oligarquia –l’expressió és un poc pamfletària, pel meu gust, però s’entén perfectament.

Les grans corporacions, diu, han abandonat l’ideal d’una alternança regular entre l’esquerra i la dreta i han adoptat una política de “partit únic” que relegue definitivament els extrems –l’esquerra i la dreta tradicionals– fora del tauler de joc del poder. Cosa que calia fer amb algú, Macron, que provinent de l’esquerra fos capaç d’adoptar un programa dur de dreta i de mantenir-se en el poder al preu que fos com a garantia que s’aplicarien les reformes del sistema reclamades per l’oligarquia.

Joly no aprofundeix més en les raons, en el perquè d’aquesta voluntat. Però ell i més autors fa temps que argumenten consistentment sobre la voracitat dels gestors de la fase actual del capitalisme i el gran perill que implica per a la democràcia. Igual que passa amb els bancs, amb les elèctriques o amb qualsevol altra empresa, ells volen que tot acabe en poques mans; si pots ser en una de sola, millor. Que no hi haja una competència que, indefectiblement, vol dir que cadascú ha de guanyar-se el favor del consumidor o del ciutadà, necessitat que els fa perdre diners perquè no deixa maximitzar el benefici.

Ho explicaré amb el cas dels bancs, perquè és paradigmàtic i molt comprensible. Si penseu en el sistema de caixes i de bancs petits que teníem fa uns quants anys, de segur que recordeu quina atenció tan diferent que rebíem. Era personal. A les sucursals hi havia gent que et coneixia, fins i tot que t’ajudava, i tot era dissenyat per a oferir una certa comoditat i comprensió al client –perquè si no se n’anava a la competència.

Avui, una volta eliminada la competència, passa ben bé la contrària. Els bancs han esdevingut ens impersonals, malcarats, que maltracten els clients i els obliguen a fer tot de coses estúpides per a gestionar els diners propis. I que es renten les mans en cas de qualsevol problema. No tardaran, avisen alguns economistes, a cobrar-nos una comissió fins i tot per retirar el nostre efectiu en la nostra sucursal. Essent menys, no hi ha alternativa, els clients no tenim alternativa. De manera que tan sols cal que es posen d’acord tres persones per a decidir-ho i qualsevol decisió perjudicial per a nosaltres ja entrarà a formar part del nostre dia a dia. Maximitzant els seus beneficis.

Macron sembla que intenta una cosa com aquesta, però en política. Com que hi ha el fantasma de l’extrema dreta –intolerable, en termes morals– ell trau el màxim profit del sistema per a lligar de mans i peus els representants de l’esquerra i obligar-los a passar per tràngols que no haurien d’acceptar de cap manera. I, alerta, que Pedro Sánchez ja fa temps que juga exactament al mateix joc amb els partits independentistes catalans i amb l’esquerra espanyola.

La sorpresa, per tant, despús-ahir, fou que l’esquerra francesa digués prou a la pinça al nas amb què semblava trobar-se obligada a votar sistemàticament a favor de totes les trampes que li ha parat Macron. Que decidís de traure’s la pinça i deixar de votar quan la sola raó per a fer-ho és que no vinga el dimoni. És veritat que és un fenomen que creix, allà i ací, amb formes com la de l’abstenció electoral, com més va més forta –no votaré algú en qui no crec solament perquè si no ho faig en manarà un de pitjor… Però, així i tot, crec que tothom està d’acord amb mi que prémer el mateix botó que prem Marine Le Pen –o deixar que Le Pen prema el teu, que és més exactament allò que ha passat– és un salt de dimensió molt espectacular.

On porta? No ho sé. Per una banda, és molt perillós. Per exemple, pot justificar un acord de Macron amb Le Pen demà mateix. I és evident que legitima l’extrema dreta, que la normalitza. Però, per una altra banda, és alliberador, perquè deixes d’estar atrapat inevitablement en la teranyina de Macron –o, com deia abans, de Sánchez.

El fet que em sembla més interessant és que separa les forces realment de progrés –d’esquerres, sobiranistes, feministes, ecologistes…– de la ruta enganyosa per on ens menen de fa anys aquests partits com Ensemble o el PSOE, que malden per ocupar permanentment l’espai central de la política, per acabar afavorint sempre els mateixos, amb la sola voluntat d’acaparar tot el poder al preu que siga, pactant com siga i amb qui siga i traint els ideals que toque a cada moment i els interessos dels votants.

De manera que, si tinc raó en això que París és una avançada, aquesta setmana potser ha començat una nova era.

 

PS1. El conegut ecòleg i ambientòleg Andreu Escrivà està molt enutjat amb la gestió de l’emergència de la gota freda. Amb raó. N’ha parlat amb Esperança Camps i n’ha eixit aquesta entrevista colpidora: “Hem de parlar de qui s’ha enriquit posant en perill la vida de la gent”.

PS2. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita. Podeu mirar-la en vídeo.

PS3. VilaWeb pot oferir-vos de franc tots els continguts, a la web, al mòbil, en vídeo, als butlletins, als programes, a les xarxes socials, gràcies a la responsabilitat de 25.000 lectors que pensen que pagar setanta-cinc euros l’any és una compensació justa per a fer possible el nostre model de periodisme i tot allò que difonem. Si podeu, us demanem que ens ajudeu també vosaltres fent-vos-en subscriptors.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre refranys i vocabulari de Nadal, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 19 de desembre, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre refranys i vocabulari de Nadal)

Ara que s’acosta Nadal, és un bon moment per a revisar el tresor del nostre refranyer, que és carregat de dites sobre aquesta època. Per començar, hi ha tota la sèrie de refranys sobre l’allargament del dia: Per Santa Llúcia, un pas de puça, etc. I, a més, tot el conjunt de dites referides al camp, a l’oratge, als bons o mals averanys relacionats amb Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis… Per una altra banda, de segur que alguna vegada heu tingut dubtes en l’ús del vocabulari propi d’aquests dies: hem de dir cagar el tió, o fer cagar el tió, o fer el cagatió?, per exemple. Serà bo de fer una repassada de tots aquests termes.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Aquest matí quatre furgonetes d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra s’han concentrat davant el punt on feia dos mesos que s’havien establert una part dels pagesos del pla de Balasc, al municipi de Santa Susanna, que feien torns per evitar que les excavadores entressin camp endins, perquè per a aquell tros de conreu no havia arribat l’ordre d’expropiació. Tal com ha explicat a TV Mataró Josep Alsina, advocat dels serveis jurídics d’Unió de Pagesos al Maresme, dimarts l’ajuntament va resoldre l’últim recurs i ahir es va aixecar la concentració i la lluita continuarà en l’àmbit judicial. L’advocat ha lamentat que s’hagués enviat la policia: “Ja ho vam dir el primer dia, que nosaltres sempre hem volgut negociar; ha estat l’ajuntament qui no ho ha volgut.”

El pla de Balasc és un territori que abraça un centenar d’hectàrees de conreu situades al terme municipal de Santa Susanna, tocant a Pineda de Mar, a l’Alt Maresme. A final de setembre les excavadores van començar-hi a ampliar un vial agrari que va paral·lel a la via del tren i la platja i perjudica una part dels conreus d’aquesta zona agrícola única. L’ampliació d’aquest camí afecta divuit finques, quatre de les quals no havien arribat a cap acord amb l’ajuntament i estaven en procés d’expropiació. Durant aquest temps, els pagesos de la zona, amb l’aixopluc del sindicat Unió de Pagesos, s’han organitzat per vetllar el perímetre d’aquests camps i evitar que les màquines hi entressin sense els papers corresponents.

Imatge de l’espai agrari amenaçat del pla de Balasc, a Santa Susanna (Alt Maresme).

Els pagesos del pla de Balasc i el sindicat Unió de Pagesos denuncien que aquesta ampliació innecessària del camí agrícola és el primer pas per a destruir aquest espai agrari i substituir-lo per un espai turístic hoteler, i acusen directament el batlle de Santa Susanna, Joan Campolier, d’afavorir de manera encoberta els interessos d’alguns hotelers.

Joan Campolier (al capdavant d’Ara i Sempre, i anteriorment amb carnet de Convergència) és un dels tres batlles que hi ha a Catalunya que fa més de cinquanta anys que governen un municipi. A més, té una trajectòria dubtosa, perquè va ser inhabilitat durant quatre anys (2007-2011) per un delicte de prevaricació i aquest mes d’octubre ha tornat a judici acusat d’un altre cas de prevaricació.

Pep Riera, pagès de Mataró i històric dirigent d’Unió de Pagesos, ha estat dur i contundent amb Joan Campolier: “Santa Susanna és un poble petit, es coneix tothom i amb el batlle Campolier han compartit tota la vida al poble, ja de petits. No té sentit i és terriblement injust que hagi enviat la policia com si aquests pagesos fossin uns delinqüents; una gent que ell coneix de petit, que sap molt bé qui són i com són. Sovint parlem de l’ajuntament, però aquí hem de dir l’alcalde, s’ha de personalitzar, perquè és ell qui fa i desfà i qui ha decidit que aquest tema no es podia negociar i que havia d’imposar la seva autoritat. I això s’ha de dir. Penso que aquesta vegada s’equivoca de mig a mig. Perquè és cert que durant el seu llarguíssim mandat com a alcalde no ha tingut oposició, però ara no mesura amb qui s’enfronta. S’enfronta amb la Unió de Pagesos, però també s’enfronta amb els seus veïns de tota la vida, i això és el més important. No els ha respectat. És una manca de respecte enviar-los la policia com si fossin uns presumptes delinqüents o uns violents. Ho pagarà. Té massa judicis pendents, massa problemes acumulats, massa acusacions de nepotisme i de tirar pel dret i de saltar-se les lleis, les normes, etc.”

Pep Riera també ha recordat que el pla de Balasc es troba subjecte a un pla director urbanístic del sistema costaner (PDUSC), que és supramunicipal, que es va aprovar a l’època del tripartit, amb la idea de preservar el poc espai agrari que quedava de cap a cap de la costa del Principat, del cap de Creus fins a Alcanar.

Twitter és el millor que li ha passat a la nació catalana des que Pompeu Fabra va unificar la llengua ara fa cent anys.

Els pobles que no tenen un estat al darrere necessiten algun element –una llengua, un projecte polític a mitjà termini, un líder amb molta càrrega simbòlica– que els permeti de perviure. Els catalans ens n’havíem sortit prou bé durant uns quants segles, però vam entrar al segle XXI amb unes institucions dèbils, una classe política d’una gran pobresa intel·lectual, el vent de la globalització en contra i uns estats amb un poder enorme. Semblava que el destí inevitable era esllanguir-nos, però la tecnologia ens va donar una eina imprevista. De forma espontània, i sense que fos l’objectiu buscat, el poble, o la part més activa del poble, es va començar a articular mitjançant una xarxa social.

Si Facebook es va centrar en les relacions personals i Instagram es va convertir en un aparador de falsedats, llavors Twitter era l’espai de les idees. Qualsevol individu, independentment del poder i influència que tingués, podia escriure-hi un missatge i trobar una audiència. Tothom que tingués una dèria –ornitòlegs, poetes, fetitxistes, nostàlgics de l’imperi austro-hongarès, boletaires amb hort– podia compartir-la i fer créixer una comunitat. Era possible de rebatre els arguments d’aquells que havien gaudit del monopoli de l’altaveu, muntar visions alternatives, i descobrir que molta gent compartia l’escepticisme cap al missatge oficial. De mica en mica, alguns usuaris en van convertir en coneguts i després en amics, i també es van alçar rivalitats de proporcions èpiques. I, com passa sempre allà on hi ha una multitud, de seguida s’hi van afegir els estafadors, els assetjadors, els arrogants i els mentiders.

Per als catalans més motivats Twitter va ser una revolució, perquè de sobte era fàcil d’aconseguir una rellevància pública sense passar pel filtre dels mitjans de la Generalitat o del Grup Godó. La Catalunya del 2024 no s’explica sense les dinàmiques creades en aquesta xarxa, com ara l’auge de les editorials i les llibreries independents, l’emergència i el declivi d’alguns mitjans i partits polítics, l’aparició d’un stand up en català, o l’augment de les denúncies sobre els atacs contra la nostra llengua. De propina, els residents al Principat ho tenim molt més fàcil per saber què hi passa de debò al País Valencià o a les Illes, gràcies a la feina d’una munió de creadors dels Països Catalans. Tot aquest món caòtic i joiós també ha tingut detractors, un cor de nostàlgics del pensament dirigit, però la seva derrota ha estat completa.

L’octubre del 2022 Elon Musk va comprar Twitter i el va rebatejar com a X, i des de llavors la qualitat del producte s’ha ensorrat, sobretot per als qui també el fem servir en anglès. Els bots (comptes sense ningú al darrere, amb un contingut generat de manera automàtica) omplen les principals converses, i els resultats de les cerques d’actualitat només mostren escrits intranscendents i pornografia. Els canvis ja no són pensats i planificats, sinó que depenen dels capricis de l’amo, com la decisió de fer visibles els comptes que havies bloquejat. Els principals anunciants han fugit esperitats –no volen que el seu producte aparegui al costat d’un missatge extrem– i ara les promocions semblen pròpies d’una televisió local. Als Estats Units X s’ha convertit en la xarxa del Partit Republicà, i l’algorisme afavoreix els missatges que donen suport a Donald Trump.

L’alternativa a X que més està creixent és Bluesky, que va obtenir un milió d’usuaris nous durant els dies posteriors a les eleccions americanes. El problema és que aquesta plataforma ha decidit lligar-se a les posicions ideològiques d’esquerres, i, com afirmava la directiva Rose Wang en una entrevista a VilaWeb, limita allò que consideren “desinformació”. Això en principi sembla positiu, però llavors hem de recordar històries com la censura a Twitter de la notícia de l’ordinador del fill de Joe Biden, que després va resultar ser certa.

I així arribem al dilema que tenim ara els catalans. Ens podem quedar a X, aprofitant que escriure en una llengua petita ens fa estar en un racó, i per tant ens deslliurem força de la putrefacció; o bé desmuntem tot el que s’ha construït i fem la mudança a Bluesky, amb el perill de trobar-nos en un entorn molt més restrictiu (i ja sabem que les esquerres admiren totes les minories menys les nacionals). Aquests dies també hem llegit que alguns mitjans –sobretot La Vanguardia i The Guardian– abandonen X per la deriva ideològica de la plataforma, tot i que més aviat els molesta que existeixi un espai igualitari que no controlen.

Sóc incapaç de preveure la situació d’aquí a un any, perquè amb els canvis tecnològics passa com amb els grans moments històrics: tot va molt lent fins que de sobte tot va molt de pressa. Això sí, ara mateix la política nostrada s’ha convertit en un espectacle de putxinel·lis grotescos, i les administracions autonòmiques són liderades per governs hostils. No sé quina serà, però els catalans necessitem més que mai una plaça pública global.

L’ecòleg i ambientòleg Andreu Escrivà està extremadament enfadat amb la gestió de l’emergència de la gota freda. Tant en la preemergència com en tot allò que ha passat després. Aquest enuig el deixa anar tant a les xarxes socials com als articles que escriu, però aquesta és la primera entrevista que fa. Diu que fins ara s’havia negat a fer-ne cap, que necessitava uns dies i un espai per a pair la tragèdia humana que ha patit el País Valencià. De les primeres frases de l’entrevista fins al final, assenyala el president de la Generalitat, Carlos Mazón, com el culpable de tot això. Per incompetència i per incapacitat.

Reconeix que la quantitat d’aigua que va caure el 29 d’octubre hauria causat molts danys materials, però diu que amb més previsió s’haurien salvat moltíssimes vides i, probablement, molts records i molts objectes de la gent que hauria tingut temps de pujar a les primeres plantes.

—Llegint què publiqueu a les xarxes socials, entenem que esteu molt enfadat.
—Molt. Estic molt enfadat perquè hi ha moltes morts que es podrien haver evitat, i perquè crec que és evident que ha sigut un problema d’incompetència. Mazón no ha deixat mai de ser un frívol, una persona que no està capacitada per a ser president de la Generalitat. Però ha estat molt dolorós comprovar, amb una situació com aquesta, la seua incapacitat i la del Consell que l’acompanya. No té ni la capacitat ni la dignitat de ser el govern dels valencians. El Consell és un òrgan col·legiat i són tots responsables, però l’actuació del president de la Generalitat i tot allò que ha vingut després em sembla que no tan sols demana responsabilitats polítiques –que és una vergonya que no les haja assumides–, sinó que també hauríem d’avaluar si hi ha responsabilitats penals.

—La sensació dolorosa que tenim és que les vides s’haurien pogut salvar amb una previsió i uns avisos adequats.
—Tenim les xarxes socials, tots tenim una càmera en la mà i hi ha incomptables vídeos de la barrancada abans de l’alarma. I, per tant, és més que evident que, si la gent s’estava ofegant a les sis de la vesprada, enviar l’avís a les vuit era tard. S’hauria d’haver enviat molt abans, perquè ja es tenien totes les dades el mateix dia 29 per a saber que això podia passar. De seguretat absoluta, no n’hi ha mai en aquesta vida, però se sabia que això era una possibilitat molt real. A mi em fascina profundament, per no dir una paraula més forta, com alguns s’excusen dient que això era una alerta meteorològica que parlava de pluja però que no parlava de l’aigua dels rius i barrancs. Hòstia! Ara cal tornar a repassar el cicle hidrològic? El cicle de l’aigua, que quan plou això acaba en els rius, que en el Mediterrani ho tenim clar de fa molt de temps. Tots hem viscut episodis d’aquests, i se sap que, si plou a les capçaleres, això acaba arribant d’una manera o una altra. A banda, que ací tenim, per fortuna, el departament de Geografia de la Universitat, amb especialistes boníssims en dinàmica fluvial, en dinàmica de rius efímers. També hi ha informació en temps real de cabals, de pluges, de perillositat. Tens els avisos que arriben al centre d’emergències… No té cap sentit que amb una tecnologia i amb un desplegament de sensors al territori infinitament superior a la riuada del 1957, tinguem un resultat de més de 200 morts. Jo crec que sí que hem de dir clarament que la tragèdia material hauria sigut difícilment evitable. S’haurien pogut salvar coses. Gent que hauria pogut dur coses al pis de dalt, records, roba, alguna cosa molt important… però el que més s’hauria pogut salvar són vides humanes, sense cap mena de dubte.

—Fins i tot Gan Pampols, el tinent general, ho va dir en la primera conferència de premsa.
—Va dir que s’haurien pogut evitar moltes morts amb un pla. Potser no sap –perquè acaba d’arribar i no se li veu gaire interès a entendre la situació, ni gaire coneixement per la situació valenciana– que hi havia un pla i un protocol. Van fallar les persones, i no el sistema.

—També va dir que les persones grans de les plantes baixes no s’haurien pogut salvar.
—La gent major que no coneixia ningú, va dir. És una persona que no només demostra la seua incapacitat i la seua cobdícia per la qüestió del sou, sinó, a més, la seua falta absoluta d’empatia amb una situació terrible. També, el seu desconeixement de com funcionen els pobles valencians. La gent major que viu en les plantes baixes són la gent que més coneix tot el poble. Sí que s’haurien pogut salvar. La gent es preocupa dels seus veïns, i si saben que hi ha una persona major o que té un problema de mobilitat, se’n preocupen. I s’ha vist en moltes actuacions, que posen la pell de gallina i que són heroiques i molt valentes, de gent arriscant la seua vida per salvar persones atrapades, per ajudar gent a pujar al pis de dalt. I també, lamentablement, hem de llegir relats de gent amb persones dependents a càrrec seu que no va tenir temps de pujar-les perquè era difícil i potser, amb mitja hora més, haurien pogut.

Andreu Escrivà, en una imatge del 2023 (fotografia: Prats i Camps).

 

—Tornant al comportament dels rius i barrancs i dels avisos en temps real, el president s’escuda acusant els tècnics que no el van avisar, dient que no arribava la informació, que va haver-hi una hora de buit…
—És mentida. El president no ha parat de mentir des del primer minut. Jo recorde perfectament, abans del dia 29, haver vist el tweet de González Alemán, que és un meteoròleg de l’AEMET, dient, aquesta dana té tots els números per a ser recordada durant molt de temps. Ell no es mulla, perquè mira uns models a quatre dies vista, o cinc o sis, però veu coses molt preocupants i està amb la mosca darrere l’orella. L’AEMET ho va dir, i À Punt, la televisió pública valenciana, que ha fet el seu servei públic, això i s’ha de deixar clar. Si el president haguera posat À Punt al matí, no se n’hauria anat a dinar. I, si se n’haguera anat, hauria demostrat encara més irresponsabilitat. Les dades, les teníem. Aquests episodis no són nous. No parlem que de sobte un grup de geòlegs, per exemple, comença a avisar que potser hi ha un volcà a Algemesí… Jo entendria una miqueta d’escepticisme, però parlem d’una riuada. Parlem d’un fenomen extrem que els valencians hem viscut desenes de vegades, centenars, al llarg de la nostra història i de tot el territori valencià. Qualsevol amb una mínima capacitat, una mínima preocupació pel benestar de les persones que habitem aquest país, hauria dit, això té molt mala pinta. Posem-nos tots en alerta, com es va fer en 2019, i estiguem preparats per si passa el pitjor. Perquè eixe “si passa el pitjor” es podia preveure el 29 al matí, amb un avís roig d’AEMET que deia que les pluges podien ser excepcionalment torrencials en algunes zones que, justament, són en les capçaleres del Magre, del barranc de Poio… i que va cap avall a una zona que està plena de construccions inundables, i el Partit Popular ho sap millor que ningú.

—Aquesta gota freda, habitual al nostre país, s’ha agreujat pel context de canvi climàtic, o hem de separar les dues coses?
—Segons els estudis d’atribució preliminars, l’escalfament global sí que explica la intensitat del que hem viscut. El canvi climàtic no ha inventat la gota freda, però la intensitat excepcional que hem viscut té les arrels en l’escalfament global i, en particular, en la temperatura del Mediterrani, que fa uns anys que bull fins ben entrada la tardor i, fins i tot, a l’hivern. Podem parlar d’una intensificació? Sí. Podria haver passat això sense canvi climàtic? És menys probable, però sí. Quina és la qüestió, per a mi, i per què jo no vaig dir res de canvi climàtic? Crec que, en un primer moment, no calia. Si el canvi climàtic és el responsable, Carlos Mazón i el seu Consell no tenen cap mena de responsabilitat. Ni la construcció en zones inundables tampoc no té cap mena de responsabilitat. Jo crec que hem de parlar d’una tragèdia, primer, per la incompetència manifesta d’uns governants incapaços que han posat en perill i han causat una tragèdia humana de proporcions enormes. Després, hem de parlar d’urbanisme, hem de parlar de risc. Hem de parlar de qui s’ha beneficiat i qui s’ha enriquit posant en perill la vida de la gent construint en zones inundables. Hem de parlar de normativa, hem de parlar de privatització dels serveis públics com el 112, i de la legislació que ha deixat sempre molt de marge al constructor. Hem de parlar de com ens preparem com a societat. No sabíem què fer, i tot això no té a veure amb el canvi climàtic. Amb un govern competent, que quan rep els avisos dies abans es posa a treballar, amb els mateixos litres de pluja, no hauria passat el mateix, quant a pèrdues humanes. El cabal hauria arrasat negocis, cotxes i alguna vida, segur. I jo crec que això és el que s’ha de dir ara. Tinc una convicció personal, política i sociològica, que tenim espai limitat per a preocupar-nos, per a enfadar-nos i per a exigir responsabilitats. Crec que s’ha d’apuntar bé i, en aquest moment, la prioritat absoluta és exigir responsabilitats i que les assumisca el Consell, que ha demostrat que no està capacitat per a tenir a les seues mans la vida de milers de ciutadans.

Francesca Segura: “Els barrancs són molt més perillosos que els rius perennes”

—Ara comença la reconstrucció. Reconstruir significa deixar-ho tal com estava? És a dir, no corregir, que la reconstrucció siga com després de la pandèmia, tornar a la normalitat?
—Entenc la necessitat i el desig de tornar a la normalitat, perquè jo, que visc a Campanar, no em puc ni imaginar el trasbals de la vida que suposa estar en una de les zones afectades. No em puc ni imaginar com es troba la gent de Benetússer, Paiporta, Picanya o tants llocs. Puc entendre eixa ànsia de tornar a com era abans, perquè és molt humà i molt necessari fugir de la devastació. Primer són les persones. Però, com a societat, i una vegada estiga restablerta l’arquitectura bàsica de la normalitat, sí que cal una reflexió, i crec que cal una cosa que jo he proposat diverses vegades, més en relació amb el canvi climàtic, però que té tot el sentit en aquest moment, que és pensar en un pla de retirada. No significa deixar pobles ni abandonar zones, però s’ha d’entendre que ens hem de retirar d’aquells espais que ens posen en perill a nosaltres mateixos. Cal que retirem, i no parle només de cases. Cal que retirem algunes infrastructures, alguns cultius, alguns edificis, alguns usos d’algunes zones, perquè és molt millor per a nosaltres deixar-les com a zones tampó, zones d’esmorteïment d’impactes, zones en què la natura ens ajude a fer-hi front. Tenim un problema perquè hem envaït espais inundables que tenen un risc natural molt alt, i això ens posa a nosaltres mateixos en perill. S’ha comentat molt el cas del centre comercial Bonaire. Allí no hi hauria d’haver res, i hi ha un centre comercial enorme que jo lligaria amb la voluntat capitalista de traure benefici de tot. Hem d’entendre que hem d’ordenar la nostra societat d’una manera que siga més amable per a la vida. Que no ens pose en risc. I per a això, no hi ha més remei que retirar-nos de certs espais. A ningú li passaria pel cap tornar a construir just al costat del cràter d’un volcà actiu fa poc. Te n’has d’anar. És dur, és dolorós, però hem d’entendre que hem construït en llocs en què no s’hauria d’haver construït mai, perquè posa en risc les persones que hi viuen. Aquesta reconstrucció hauria de tenir un pla de protocols, d’avisos, de conscienciació… Necessitem educació ambiental. Necessitem educació per al desastre, necessitem saber què fer, com al Japó, que saben on anar si hi ha un terratrèmol. Necessitem protocols clars, serveis públics, i necessitem ocupar l’espai d’una manera que no ens pose en risc. No podem tornar a construir allà on sabem que ens posarà en risc. Que hi haurà cases en zones inundables que ara es reconstruiran? Sí, perquè no sé quina solució hi ha per a la gent que ho ha perdut quasi tot i només li queda la casa, i si a sobre li dius que se n’ha d’anar… On? Qui li paga la casa nova? Això és molt difícil, però ens hem de retirar de tots els llocs que puguem. Hem d’estar preparats perquè s’intensifiquen aquests fenòmens.

—Hi ha una altra polèmica que té a veure amb la canalització de barrancs com el de la Saleta a Aldaia, o el de Torrent, que fa anys que es demana. Què s’ha de fer amb els barrancs?
—A l’institut, el professor de ciències de la terra ja ens va dir que canalitzar els barrancs no fa sinó accelerar el flux d’aigua i que tot es trasllade aigües avall. Anys després, en la carrera de ciències ambientals, aquesta idea es va repetir moltes vegades en moltes assignatures. En hidrologia, en limnologia, en ecologia… Des de moltes òptiques distintes, molts professors van constatar allò que m’havia dit el professor de l’institut. No té cap sentit netejar els barrancs i canalitzar-los, perquè en disminuïm la fricció i n’augmentem la velocitat i el poder destructiu. Jo he anat a tallar canyes, he ficat tela negra perquè no cresquen les canyes… La gent ho posa tot en el mateix paquet. Diuen que els ecologistes no deixen netejar els rius. No! De fet, els ecologistes són els qui més s’enfanguen per poder llevar les canyes, que són una espècie invasora i destrossa l’hàbitat, perquè impedeix el flux correcte de l’aigua i per moltes coses més. Però una altra cosa és el bosc de ribera, que és un bosc amb uns tipus d’arrels d’arbres i de vegetació que afavoreix la funció com a esponja d’eixes parts que són a la vora del riu, alenteix el flux de l’aigua, a banda del seu valor ecosistèmic, paisatgístic, etcètera. Els boscos de ribera són bons. Per tant, no hem de canalitzar. Sobretot, perquè hi ha llocs on els rius estan supercanalitzats i continuen tenint riuades. La canalització no evita res. Canalitzar no és la solució. Si canalitzes el riu, i quan se n’isca se n’eixirà a tota llet, però si tens un bosc de ribera, amb una zona inundable, que pot eixamplar-se un poc i no està constret, eixe eixamplament serà més lleu. Hem d’anar més enllà del caixer del riu, hem d’anar a les ciutats, als pobles, i hem de parlar de ciutats esponja. Necessitem que el nostre sòl urbà torne a absorbir aigua, perquè una altra cosa que passa és que aquests rius són a la vora de ciutats amb molt d’asfalt, amb molt de ciment, eixa aigua se’n va directament al riu. Si tinguera més zones verdes, un paviment capaç de xuclar l’aigua alentiria l’entrada d’aigua al riu. A Europa es parla de les ciutats esponja. Hem de pensar com laminem eixa entrada d’aigua, i després, les zones on el riu es puga eixamplar. Una altra cosa són canalitzacions secundàries per a desviar part del riu a uns altres caixers o algunes obres dures de laminació. Es poden fer, es poden valorar… però aquest clam per canalitzar els rius és absurd, va contra tota la demostració científica, no té cap sentit i no hauria salvat els pobles inundats.

—El Consell diu que desblocarà la llei de l’horta per canalitzar els barrancs. Què n’espereu?
—Espere que el Consell modifique la llei de l’horta per a pegar pelotazos urbanístics, perquè per a la resta no li cal. La llei de l’horta, igual que en altres casos, exigeix un informe de coherència paisatgística. La llei de l’horta els molesta perquè els impedeix de construir en molts llocs. Aquest és un Consell que ha agafat les pitjors coses del zaplanisme i reprèn una agenda destructora del territori. En particular, el conseller de Territori, Martínez Mus, que té una agenda negacionista climàtica de manual i té l’agenda de la destrucció. I, sobretot, de fer negoci per als seus amics, posant-nos en perill als valencians. Vol deixar construir a 200 metres de la costa. Compte! Perquè Vox li parà els peus, perquè ell volia a 100. Parlem de territoris inundables, de canvi climàtic, de temporals, de pujada del nivell del mar i de no construir a la costa, i hi ha països del nostre entorn, com França o Anglaterra que ja pensen a traslladar centenars de milers de cases de la costa cap endins perquè són conscients que no podran mantenir-les gaires més anys a la vora del mar. Que no ens enganyen, si volen modificar la llei de l’horta serà per a fer algun tipus de pelotazo, amb l’excusa de fer alguna obra amb menys tràmits… Ja que la llei està modificada, mira, construirem més a l’Horta. La idea sempre és la mateixa. Obrir la porta de darrere perquè entren els seus amics constructors i fer-hi negoci. Ara, amb l’excusa d’una tragèdia i per a buscar algun boc expiatori, en aquest cas, la llei de l’horta, que és del Botànic, diuen que és molt roín i que no li havia deixat fer el que s’havia d’haver fet. És una fugida endavant, no té cap trellat, no té justificació legal, no té justificació hidràulica, no té justificació política i únicament busca culpables allà on no n’hi ha, i de pas, ja que hi són, toquen una llei que els molestava, i ja decidiran per a què l’aprofiten.

—Voleu afegir res?
—Aquests dies, m’ha molestat molt la gent que, de Madrid estant, ens ha dit als pobres valencians que havíem votat malament, i ens explicava que això era per culpa del canvi climàtic, i perquè el nostre president havia pactat amb Vox, i que el canvi climàtic mata. Aquesta gent no ens ajuda, perquè els valencians ara mateix necessitem ajuda per a la reconstrucció. Molta gent sí que n’ha donada, i molta gent ha vingut de fora i ha sigut molt emocionant, i molt important. Però necessitem enfocar les mirades en el responsable principal d’aquesta tragèdia, que és Carlos Mazón, i que se’n vaja. Que vinguen ara a explicar-nos què és el canvi climàtic… Molts d’ells, perquè únicament busquen publicitat per al seu discurs, i a mi m’ha fotut particularment. Em van arribar trenta o quaranta cridades de programes de televisió, de ràdio, diaris d’Itàlia, el 30 minuts dues vegades, i jo vaig dir que no a totes. Aquesta és la primera entrevista que faig, perquè crec que ens mereixem un poquet de respecte i ens mereixíem uns dies, o unes setmanes, en què ningú vinguera a explicar-nos que hem fet les coses malament perquè tenim un govern negacionista. I que ningú vinguera a col·locar el seu missatge. Crec que era un moment de respecte, d’exigir responsabilitats polítiques, des del primer moment. M’ha decebut molt que algunes persones no hagen esperat i hagen volgut de posicionar-se com a veus de la tragèdia només per a col·locar el seu missatge, tot i que molts valencians no ho hem fet i hem estat per unes altres coses.

 

El president francès, Emmanuel Macron, ha acceptat la dimissió del primer ministre, Michel Barnier, i en un discurs televisat ha anunciat que nomenarà un nou primer ministre els dies vinents.

El president francès ha dit que ell assumeix totes les responsabilitats del que fa, com haver avançat les eleccions legislatives arran de la victòria de l’extrema dreta a les europees, però ha dit que “no assumeixo la irresponsabilitat dels altres”. Sobre això ha dit que “l’extrema dreta i l’extrema esquerra s’han unit en un front antirepublicà” amb l’únic objectiu de forçar les eleccions presidencials.

També els ha culpat d’haver tombat un pressupost pocs dies abans de les festes de Nadal i que han triat “el desordre”, i que estan disposats al fet que hi hagi una situació de caos.

No obstant això, ha avançat que no pensa avançar les eleccions presidencials i que li queden trenta mesos de mandat, és a dir, fins al 2027. Així, nomenarà un nou primer ministre els dies vinents, en un govern “d’interès general”, amb l’objectiu, ha dit, que elabori un nou pressupost que representi totes les forces de l’arc parlamentari.

Barnier tan sols ha estat tres mesos al càrrec i Macron va trigar dos mesos a trobar un nom amb prou consens perquè no fos tombat per l’Assemblea de manera immediata. Les eleccions es van fer al juliol, i fins que no passi un any no se’n podran convocar unes altres. Alguns diputats ja han demanat obertament a Macron que convoqui eleccions tan aviat com sigui possible.

Adresse aux Français. https://t.co/irpXQN9qfN

— Emmanuel Macron (@EmmanuelMacron) December 5, 2024

La comissió de govern de l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat inicialment avui la modificació de dos articles del Pla General Metropolità (PGM) relacionats amb la regulació urbanística de l’ús d’habitatge com a primer pas per poder regular el lloguer de temporada i d’habitacions. Amb aquesta modificació, el consistori busca definir i distingir els diversos usos dels habitatges a la ciutat i, amb un plantejament urbanístic posterior, limitar els usos temporals. La modificació, que busca prioritzar l’ús habitual, estableix que es podrà prohibir, limitar o restringir els usos diferents de l’habitatge habitual a través de planejaments urbanístics i les ordenances municipals.

La modificació, que respon a un acord del govern municipal amb Barcelona en Comú, preveu que s’hagin d’acreditar documentalment motius laborals, mèdics, d’estudis o similars que justifiquin el lloguer de temporada. També inclou poder aplicar restriccions específiques per districtes, barris o edificis per “protegir” el seu caràcter residencial. Amb l’aprovació de la modificació del PGM, l’Ajuntament de Barcelona busca tenir l’instrument urbanístic que permeti limitar els usos temporals. Concretament, han explicat la primera tinenta de batllia, Laia Bonet, i la presidenta de Barcelona en Comú a l’Ajuntament, Janet Sanz, aquesta modificació estableix l’ús permanent i habitual de l’habitatge com a prioritari a la ciutat i que la resta són secundaris. Aquest és el marc legal que dota el consistori, han argumentat, per desenvolupar un pla especial posterior que reguli els usos temporals. Ara bé, ambdós partits encara no han parlat de com hauria de ser el pla especial per regular els lloguers de temporada.

Bonet ha apuntat que la ciutat no es pot permetre que s’esquivi la regulació del preu dels lloguers a través dels lloguers temporals. Per la seva banda, Sanz ha remarcat que des de Barcelona en Comú demanaran que es prohibeixi el lloguer de temporada a la ciutat mentre que no hi hagi una regulació que eviti el “frau”.

L’aprovació a la comissió de govern és inicial i la iniciativa es trasllada ara a la comissió d’Ecologia, Urbanisme, Mobilitat i Habitatge de dimarts que ve, on Bonet ha esperat que tingui prou suports per tirar endavant. El consistori preveu que l’aprovació definitiva en el marc de l’ajuntament sigui el segon trimestre del 2025. La mesura, però, ha de rebre després l’aval de la Generalitat.

Nova Esquerra Nacional (NEN), candidatura a la direcció d’ERC encapçalada per Xavier Godàs, ha ofert la mà a Foc Nou, la llista que va quedar eliminada del procés en la primera votació, per sumar esforços per a la segona volta del congrés del partit, que es farà el 14 de desembre. S’enfrontarà a Militància Decidim, d’Oriol Junqueras, que va guanyar en la primera votació.

Xavier Godàs: “No hem estat prou sincers amb el diagnòstic del procés”

Amb una proposta oberta a tots els militants, diuen que aspiren a crear un moviment aglutinador d’aquells militants que pensen que el congrés ha d’acabar amb la recuperació “d’un partit que clarament tingui la independència i la justícia social com a dues lluites indestriables”.

La proposta comença assenyalant que ara mateix no hi ha cap lideratge al partit capaç de generar la cohesió que ERC necessita i, per això, proposen de cercar-la en un “projecte polític nítid”. En aquest sentit, proposen de dissenyar una estratègia per a fer un nou referèndum d’independència amb l’horitzó posat al 2031, quan farà cent anys de la proclamació de la República Catalana després d’unes eleccions municipals i de la creació del partit. A més, assenyalen el 2025 com l’any per a definir aquesta estratègia mitjançant una conferència nacional, i conviden integrants de totes les candidatures a participar en el procés. A més, ofereixen a Foc Nou d’escollir la presidència d’aquesta conferència.

A més, proposen que qualsevol pacte d’investidura o de govern sigui avalat obligatòriament pels militants en una consulta interna vinculant. En la mateixa línia, proposen la revisió anual del compliment d’aquests pactes amb un “informe exhaustiu” elaborat per un representant de cada candidatura. Així, situen la tardor del 2025 com la data per a votar si cal mantenir el pacte actual d’investidura de Salvador Illa.

Junqueras es mou per mirar de convèncer els crítics i aïllar Godàs | Anàlis d’Odei A.- Etxearte

Una altra de les propostes polítiques és separar el càrrec de president del partit del de candidat a la presidència de la Generalitat. D’aquesta manera, asseguren, es garanteix la no-acumulació de càrrecs i la no-supeditació del partit a les institucions.

El document també dedica un punt a la defensa del català, que ha de ser la llengua de cohesió de la societat, i demana de potenciar-la en tots els àmbits.

Finalment, posen sobre la taula la necessitat de recuperar la confiança dels militants tot reforçant el bon funcionament dels òrgans de control intern. Sobre això, s’obren a encarregar una auditoria sobre el cas dels cartells.

Foc Nou refusa d’integrar-se en cap candidatura d’ERC i fixa cinc condicions per a negociar

El jutjat d’instrucció 1 de Barcelona ha arxivat una de les peces del cas Vólkhov, concretament, l’anomenada Villa Bugatti, que implicava l’ex-conseller d’ERC Xavier Vendrell i l’ex-batlle de Cabrera de Mar (Maresme) Jordi Mir, entre més acusats. Eren investigats pels delictes de prevaricació i tràfic d’influències per una requalificació urbanística que afavoria una escola d’educació especial que s’havia de traslladar de Sant Joan Despí (Baix Llobregat) al municipi. La fiscalia n’havia demanat l’arxivament.

Sánchez, còmplice de la trama russa del procés: el relat ocult del jutge Aguirre

Així, també hi havia implicats ex-alts càrrecs del Departament d’Educació. Com que la fiscalia era l’única acusació en aquesta peça, la magistrada substituta de Joaquín Aguirre s’ha vist forçada a arxivar-la.

En l’escorcoll del despatx de l’ex-regidor d’Urbanisme Enric Mir van trobar uns 38.000 euros en metàl·lic, però ell va al·legar que eren per a la compra-venda d’un habitatge. La fiscalia anticorrupció també va demanar l’arxivament de la peça 2 del cas Vólkhov, la més genèrica i relacionada directament amb suposats emissaris russos vinculats a dirigents independentistes. La peça va ser aturada per l’Audiència de Barcelona, que considerava que no es podien fer més diligències a partir del juliol del 2023.

El magistrat instructor va provar d’estirar la causa en una altra peça separada i en va enviar una part a l’Audiència espanyola i al Tribunal Suprem, però ara el fiscal considera que no hi ha prou indicis per a continuar investigant i demana que s’arxivi definitivament el cas.

La trama russa era una mentida. Punt final | Editorial de Vicent Partal

El president de la Generalitat Carles Puigdemont ha acusat el govern encapçalat per Salvador Illa de descatalanitzar el servei d’Emergències perquè hi ha integrat la policia espanyola i la Guàrdia Civil mitjançant el CAT-112. “El cap de setmana passat, i davant la plana major del PSC aplaudint, el president del govern espanyol va anunciar una mesura que de facto ens pren les competències exclusives en habitatge. Ara, el seu ministre d’Interior acorda amb el govern Illa una mesura que descatalanitza el servei d’emergències”, ha dit en un missatge a X, l’antic Twitter.

El cap de setmana passat, i davant la plana major del PSC aplaudint, el president del govern espanyol va anunciar una mesura que de facto ens pren les competències exclusives en habitatge. Ara, el seu ministre d'Interior acorda amb el govern Illa una mesura que descatalanitza el… https://t.co/ICOCh6Ctga

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) December 5, 2024

Puigdemont ha lamentat la incorporació dels cossos policíacs espanyols en un sistema que els diferents governs de la Generalitat han anat construint amb eficàcia durant anys.

Per la seva banda, el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha dit que, amb aquesta mesura, el 155 entrava amb força a les institucions gràcies al president de la Generalitat, Salvador Illa.

La mesura l’ha explicada el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, en una conferència de premsa amb la consellera d’Interior i Seguretat Pública de la Generalitat, Núria Parlon.

El president francès, Emmanuel Macron, ha acceptat la dimissió del primer ministre, Michel Barnier, l’endemà de la moció de censura que van secundar l’esquerra i l’extrema dreta a l’Assemblea i que ha fet caure el govern.

Marc Joly: “Emmanuel Macron és incapaç d’imaginar-se el final del seu poder”

No obstant això, Barnier i la resta de ministres hauran de continuar exercint en funcions fins que es nomeni un nou govern, si bé la premsa dóna per fet que el relleu es resoldrà aviat.

Després de rebre Barnier a l’Elisi a primera hora, Macron ha engegat una ronda de contactes amb els presidents de l’Assemblea i del senat. A més, ha dinat amb el centrista François Bayrou, dirigent del Moviment Democràtic i un dels noms que sona com a candidat per a succeir Barnier.

Un altre dels teòrics candidats és el ministre de Defensa actual, Sébastian Lecornu, un dirigent pròxim a Macron.

D’una altra banda, l’ex-candidata socialista Ségolène Royal s’ha ofert a ocupar el càrrec i ha escrit una carta al president en què li diu que està disponible. Ha reclamat un candidat d’esquerra, experimentat i capaç d’unir, uns requisits que considera que compleix.

Barnier tan sols ha estat tres mesos al càrrec i Macron va trigar dos mesos a trobar un nom amb prou consens perquè no fos tombat per l’Assemblea de manera immediata.

Les eleccions es van fer al juliol, i fins que no passi un any no se’n podran convocar unes altres. Alguns diputats ja han demanat obertament a Macron que convoqui eleccions tan aviat com sigui possible.

Agents d’Afers Interns de la Guàrdia Civil han detingut en una operació contra el narcotràfic a un agent que va ser cap del port de València, en una operació dirigida per l’Audiència espanyola i que continua en secret de sumari.

L’arrestat és Jesús F. B. i presumptament té relació amb una investigació que afecta una trama de tràfic de drogues que va introduir una tona de cocaïna pel port de València, segons que han confirmat a Europa Press fonts de la investigació. El detingut va ser cap del port entre el 2014 i aquest maig passat, un càrrec que ja no exercia perquè havia ascendit de tinent a capità, motiu pel qual no tenia destinació en el moment de l’arrest. La investigació continua oberta, segons les fonts citades.

A més de la detenció, agents d’Afers Interns han escorcollat les propietats del detingut: un pis a València i un xalet a Cullera (Ribera Baixa), on han estat inspeccionades amb excavadores una fossa sèptica i la piscina. A més, han introduït un radar, un geolocalitzador, pales i càmeres per escorcollar els immobles, i també han estat autoritzats escorcolls a les taquilles d’aquest agent.

El port de València és el tercer moll d’entrada de cocaïna a Europa, després dels d’Anvers (Bèlgica) i Rotterdam (Països Baixos). El 2022 s’hi van intervenir vint-i-sis contenidors que guardaven un total d’11.564 quilos d’aquesta droga. I, tal com va assenyalar fa un any la fiscal en cap antidroga espanyola, Ana Morán, és difícil introduir droga per un port com el valencià sense col·laboració, de manera que les fiscalies especialitzades centren els seus esforços a impedir que els diners de la droga corrompin funcionaris o membres de les forces i cossos de seguretat.

La Generalitat va retirar l’equip de medició del barranc de Torrent en ple esclat de la gota freda. A les 13.00, un grup de bombers forestals de Bunyol (Foia de Bunyol) es va desplegar a Xiva per a fer seguiment del barranc, on van mesurar un creixement de 80 centímetres. Dues hores després, el Consorci Provincial de Bombers de València els va ordenar de tornar a la base, segons que publica El Diario.

En les hores posteriors, quan la gota freda s’intensificava, els bombers forestals no van ser mobilitzats. A les 19.30 van rebre l’ordre d’anar cap a casa, però van decidir per iniciativa pròpia de participar en els operatius de rescat. Un dels membres d’aquest grup ha parlat a El Diario i ha lamentat la decisió d’obligar-los a tornar a la base.

“L’escala del barranc de Poio a aquella altura fa 2,5 metres. No havia vist mai tanta aigua en aquell tram”, explica. En els mesuraments entre les 13.00 i les 15.00, el barranc, que normalment està sec, tenia un cabal del 33% de la seva capacitat. A les 17.00, el cabal multiplicava per quatre el del riu Ebre.

“Quan ens van enviar a mesurar el barranc de Poio vam agafar menjar perquè pensàvem que hi passaríem la tarda. Quan ens van retirar a les 15.00, ens va estranyar, perquè l’escala d’aigua no era normal”, diu, abans d’afegir: “Si Emergències no ens hagués retirat, podríem haver avisat sobre la crescuda.”

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, s’ha espolsat qualsevol responsabilitat en la mala gestió de l’emergència i s’ha queixat falsament de manca d’informació sobre les crescudes dels rius i barrancs. Més enllà de les dades de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, el Consell tenia el seu propi equip que podia reportar dades in situ.

“A les 19.30 ens van enviar a casa sense cap ordre, igual que l’endemà de la gota freda, que ningú ens va donar cap instrucció. Vam anar a l’autovia A3 a rescatar persones pel nostre compte”, lamenta.

El bitcoin, la criptomoneda de més valor i de referència al mercat, ha superat per primera vegada la barrera dels 100.000 dòlars, impulsat per l’anunci del president electe dels Estats Units, Donald Trump, sobre la designació de Paul Atkins com a nou cap de la Comissió de Borsa i Valors (SEC) dels Estats Units.

Es preveu que Atkins, que ja fou comissionat de la SEC durant la presidència de George Bush fill, afluixi la regulació financera vigent i es posicioni a favor dels actius digitals. En aquest sentit, Trump ha destacat que el futur director de la SEC reconeixia que els actius digitals i altres innovacions eren “crucials per a fer que els Estats Units” fossin “més grans que mai”.

Després de l’anunci, la cotització del bitcoin ha arribat a escalar fins a un màxim de 103.713 dòlars i ha superat els 2 bilions de dòlars (1,9 bilions d’euros) de capitalització.

D’ençà de la victòria electoral de Trump el passat 5 de novembre, el preu del bitcoin ha augmentat gairebé d’un 50%. Abans de les eleccions la cotització era de 69.400 dòlars.

Marian Price, ex-membre de l’IRA, com també ho va ser la seva germana Dolours Price, es querellarà amb la plataforma Disney+ arran de la sèrie Say nothing, basada en el llibre No diguis res  (Periscopi), de Patrick Radden Keefe, sobre el conflicte del Nord d’Irlanda, els anomenats The Troubles.

En un dels capítols, Price apareix executant d’un tret Jean McConville, una vídua amb deu fills que el 1972 va ser segrestada a la Torre Divis de Belfast per haver col·laborat, suposadament, amb les forces britàniques.

La cara fosca de l’IRA I Article de Xavier Montanyà 

L’ex-membre de l’IRA, que ara té setanta anys, nega qualsevol implicació amb el crim i acusa la plataforma de difamació. El cos de McConville va aparèixer 30 anys després en una platja de County Louth a la República d’Irlanda.

L’advocat Peter Corrigan ha dit: “La nostra clienta ha estat connectada de manera pública amb l’assassinat de la mare innocent Jean McConville. Aquesta acusació manca de qualsevol fonament.”

Corrigan ha insistit que Price no va participar en el crim. “Això queda patent amb el fet que la policia ni tan sols la va detenir per aquest delicte, perquè no hi havia cap sospita raonable de la seva participació”, ha afegit.

“Les acusacions no són tan sols injustificades, sinó odioses, en la mesura que cerquen causar-li un mal incommensurable a canvi que la sèrie tingui més èxit”, ha acabat.

Avui, 5 de desembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• [VÍDEO] Àlex Gorina i Vicent Partal: “Faltava parlar també de la masculinitat contra els homes”
• Una investigació destapa que el consorci que va atiar la tesi de la trama russa a Catalunya és sota control del govern dels EUA 
• Avui vull donar les gràcies, especialment, al moviment feminista I Editorial de Vicent Partal
• Tornar a fumar I Mail obert de Núria Cadenes
• De pantalles, res, però i la jornada laboral, què? I Mail obert d’Estel Solé
• Marc Joly: “Emmanuel Macron és incapaç d’imaginar-se el final del seu poder”
• Mazón amb bicicleta I Anàlisi d’Esperança Camps 
• Junqueras es mou per mirar de convèncer els crítics i aïllar Godàs I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• Els georgians prenen els carrers contra la decisió del govern d’aturar les negociacions amb la UE
• “Cal posar-hi fi ara”: Amnistia Internacional conclou que Israel comet un genocidi a Gaza
• Les vagues generals que van fer trontollar el franquisme al Baix Llobregat
• The White Castle, el joc català que triomfa a tot el món, estrena versió

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Amnistia Internacional ha fet una investigació que conclou que hi ha prou elements per a afirmar que Israel ha comès un genocidi contra la població palestina de Gaza i el continua cometent. L’informe documenta com Israel, durant l’ofensiva militar després del 7 d’octubre de 2023, va cometre crims a Gaza amb impunitat absoluta.

“L’informe d’Amnistia Internacional demostra que Israel ha comès actes prohibits per la Convenció sobre el Genocidi, amb la intenció específica de destruir la població palestina de Gaza. Entre aquests actes hi ha: la matança de membres de la població palestina de Gaza, la lesió greu a la seva integritat física o mental i el sotmetiment intencional a condicions d’existència que implicarien la seva destrucció física. Mes rere mes, Israel ha tractat la població palestina de Gaza com un grup infrahumà que no mereixia drets humans ni dignitat, tot demostrant la seva intenció de causar-ne la destrucció física”, ha explicat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional. “Les nostres conclusions fulminants han de servir de crit d’atenció a la comunitat internacional: això que passa és genocidi. I cal posar-hi ara”.

L’organització demana que els estats amb influència sobre Israel, en particular els que li subministren armes, com els Estats Units i Alemanya, però també més estats membres de la Unió Europea, “prenguin mesures per a posar fi immediatament a les atrocitats d’Israel contra la població palestina de Gaza”.

Amnistia Internacional explica que ha entrevistat 212 persones, entre les quals, víctimes i testimonis palestins, autoritats locals i personal sanitari; ha fet treball de camp, i ha analitzat dades visuals i digitals, incloses imatges de satèl·lit. També ha analitzat declaracions d’alts càrrecs governamentals i militars i òrgans oficials israelians. En múltiples ocasions, Amnistia Internacional ha compartit les seves conclusions amb les autoritats israelianes, però en el moment de la publicació de l’informe assegura que no havia rebut cap resposta substantiva. Sobre això, determina que, sovint, els primers d’anunciar els actes prohibits o d’instigar a cometre’ls eren alts càrrecs responsables de la gestió de la guerra.

“La nostra investigació revela que, durant mesos, Israel ha continuat cometent actes genocides, plenament conscient del mal irreparable que causava a la població palestina de Gaza. Ho ha fet desafiant advertiments incomptables sobre la situació humanitària catastròfica i en contra de les decisions jurídicament vinculants del Tribunal Internacional de Justícia, en què s’ordena Israel a prendre mesures immediatament per a possibilitar la prestació d’assistència humanitària a la població civil gaziana”, ha afegit Callamard. “La intenció d’Israel és la destrucció física de la població palestina de Gaza, ja sigui paral·lelament a la consecució de l’objectiu militar d’eliminar Hamàs o com a mitjà per a aconseguir-ho”, ha dit.

Durant aquests darrers dos mesos, la crisi s’ha tornat especialment greu al nord de Gaza, on la població s’ha vist abocada a la fam, el desplaçament o l’anihilació enmig de bombardaments i restriccions de l’ajuda humanitària, segons que detallen.

També afirmen que “els crims atroços comesos el 7 d’octubre de 2023 per Hamàs i més grups armats contra israelians i víctimes d’unes altres nacionalitats, entre els quals homicidis en massa deliberats i presa d’ostatges, no poden justificar mai el genocidi d’Israel contra la població palestina gaziana”.

Escala i magnitud sense precedents

Les xifres que facilita l’organització és que, en l’ofensiva israeliana, han estat morts més de 42.000 palestins, entre els quals, més de 13.300 infants, i han ferit més de 97.000 persones, en molts casos en atacs directes o deliberadament indiscriminats. També troben que s’ha causat una destrucció sense precedents, a una escala i una rapidesa mai vistes, atès que s’han arrasat ciutats senceres i s’han destruït infrastructura essencial, terres agrícoles i llocs de caràcter cultural i religiós. Asseguren que grans extensions de Gaza han quedat inhabitables.

De fet, diuen que Israel ha imposat unes condicions d’existència que han generat una barreja mortal de desnutrició, fam i malalties i que han deixat la població palestina exposada a sofrir una mort lenta i calculada.

Molts dels actes il·lícits documentats per Amnistia Internacional han estat precedits de declaracions d’autoritats israelianes en què s’instava a cometre’ls. L’organització ha examinat 102 declaracions fetes per autoritats del govern, comandaments militars i unes altres entitats israelianes entre el 7 d’octubre de 2023 i el 30 de juny de 2024, en què es deshumanitzava la població palestina i s’instava a cometre actes genocides o uns altres crims contra els palestins o els justificava, la qual cosa troben que constitueix una prova directa de la intenció genocida.

L’organització també ha trobat quinze atacs aeris –que van matar 334 civils, pel cap baix, entre els quals, 141 criatures– en què no hi havia elements que indiquessin que cap d’aquests atacs anés dirigit a un objectiu militar. Diuen que aquests bombardaments són indicatius d’un patró més general d’atacs reiterats contra població civil i béns de caràcter civil.

Rendició de comptes per genocidi

“La inacció absoluta i vergonyosa de la comunitat internacional durant més d’un any a l’hora de pressionar Israel perquè posi fi a les seves atrocitats a Gaza –primerament, amb la seva tardança a demanar un alto-el-foc, i després, amb les contínues transferències d’armes– és, i continuarà essent, una taca que enfosqueix la nostra consciència col·lectiva”, ha manifestat Agnès Callamard. “Demanem a la Fiscalia del TPI que consideri amb urgència d’afegir el genocidi a la llista de crims que investiga, i instem tots els estats a utilitzar totes les vies legals possibles per a portar als perpetradors davant la justícia. No s’ha de permetre que ningú cometi un genocidi i quedi impune.” Amnistia Internacional també demana que s’alliberin sense condicions tots els ostatges i que es faci rendir comptes a Hamàs i els altres grups armats palestins responsables dels crims comesos el 7 d’octubre de 2023.

A més, l’organització insta el Consell de Seguretat de l’ONU a imposar sancions selectives a les autoritats israelianes i d’Hamàs especialment implicades en crims de dret internacional.

Josep Maria Coronas substituirà Antoni Vila com a director general de la Fundació la Caixa. El president de l’entitat, Isidre Fainé, ha decidit de situar a la direcció a Coronas, advocat de l’Estat i secretari del patronat de la fundació d’ençà del 2017, segons ha avançat El Confidencial i han confirmat a Efe fonts del sector.

La Fundació La Caixa és el primer accionista de CaixaBank, en controlar el 31,2 % de les seves accions, i aquest any ha comptat amb un pressupost de sis-cents milions d’euros, que dedica a programes socials i iniciatives científiques, educatives i culturals.

Un 51% dels alumnes de les Illes i un 42% dels catalans de 4t de primària tenen un nivell baix o molt baix de matemàtiques, segons l’Estudi Internacional de Tendències Matemàtiques i Ciències (TIMSS) 2023. L’alumnat de les Illes obté una puntuació global de 473 punts i els catalans de 489 punts i se situa en la part baixa del gràfic. Els alumnes del país analitzat, que no inclou ni el País Valencià ni Andorra ni Catalunya Nord, se situen per sota de la Unió Europea (514) i de l’OCDE (525) i també queda per darrere de l’estat espanyol (498).  Si només es compten els països de la UE i de l’OCDE Catalunya queda a dos llocs de l’última posició i les Illes solament per davant de Xile.

La puntuació obtinguda en l’informe elaborat per l’Associació Internacional per a l’Avaluació del Rendiment Educatiu (IEA) significa que l’alumnat pot aplicar coneixements matemàtics bàsics en situacions senzilles. El rànquing l’encapçala Corea amb una puntuació de 594, seguida del Japó (591) o Lituània (561). Per darrere de Catalunya se situen els següents països: Kazakhstan, l’estat francès, Montenegro, Macedònia del Nord, Qatar, Bahrain, Kosovo, Bòsnia Hercegovina, Xile, Uzbekistan, Jordània, Oman, Iran, Aràbia Saudita, Brasil, Marroc, Kuwait i Sud-àfrica.

El joc de taula The White Castle, creat per l’empresa catalana Devir, s’ha consolidat com un fenomen mundial. La primera versió es va llançar fa més d’un any i va esdevenir tot un èxit.

A Essen, a Alemanya, on es fa la fira de jocs de taula més gran del món, l’any passat The White Castle es va convertir en el joc més venut de la història. Competia contra 1.700 novetats, però es va col·locar al capdavant.

Aquesta victòria ha consolidat l’èxit i Devir ha llançat recentment un nou The White Castle. Es diu Matcha i torna a tenir tots els ingredients per a ser un altre èxit. Quim Dorca, soci fundador de Devir i director de màrqueting de l’empresa, reconeix que ja preveien que el joc base tindria molta tirada.

Dorca destaca que les expansions serveixen per a millorar els jocs existents. Però, sobretot –diu–, “per mantenir el joc original més temps a dins de la ment dels jugadors”. I afegeix: “Hi ha jocs que requereixen fer l’expansió perquè el fenomen sigui més gran. I és el que hem fet amb el Matcha.” A més, insinua que potser se’n faran més edicions.

Podeu comprar The White Castle a la botiga de VilaWeb

Què és The White Castle?

The White Castle és un joc d’estratègia familiar amb mecàniques de gestió de recursos, col·locació de treballadors i col·locació de daus per a fer accions. Durant la partida, en tres rondes, els jugadors envien membres del seu clan a arranjar els jardins, defensar el castell o progressar en l’escala social de la noblesa. Al final de la partida, s’atorgaran punts de victòria als jugadors de maneres diferents.

El joc es basa en la cerimònia del te, que encarna els conceptes més elementals de l’hospitalitat, el respecte i la filosofia Zen i és essencial en la cultura japonesa. Segons que explica Devir, es considera que el te, importat de la Xina a començament del segle XII, resolia els problemes de salut dels monjos budistes que en consumien.

En el curs dels anys, la cerimònia del te va evolucionar per oferir als samurais un espai de calma, allunyat de les batalles. El mestre Sen no Rikyu va influir per convertir la cerimònia del te en un element per a mostrar nivell social i més tard en un espai cultural, religiós i de negociació política per al Japó. El ritual de la cerimònia del te, doncs, no és una qüestió d’hospitalitat i prou, sinó també de respecte i d’intriga política.

Com és la nova versió?

En el curs de la partida, tenir els membres del teu clan ben situats al Chashitsu (la casa del te) us permetrà d’obtenir més influència. El Matcha, la nova versió, incorpora unes quantes novetats. D’entrada, afegeix un nou tauler i més opcions al joc original. Ofereix variabilitat gràcies a components com un pont addicional, nous espais per a guanyar influència (la casa de te) i recursos (el mirador de l’estany), i nous membres del clan, les geishes.

Tal com passa al joc base, l’objectiu dels jugadors consisteix a acumular el màxim nombre de punts d’influència portant membres del clan a tot de punts del castell. Amb aquesta expansió s’afegeix un quart grup de peons al domini personal, les geishes, que se situaran als nous espais de la casa del te.

Creada per Sheila Santos i Israel Cendrero, Matcha té un aspecte gràfic evocador dissenyat per Joan Guardiet i augmenta la complexitat estratègica.

Podeu comprar The White Castle: Matcha a la botiga de VilaWeb

Devir, pioners dels jocs de taula en català

Dorca destaca que a Devir han estat pioners en els jocs de taula en català amb el Catan, que va publicar-se l’any 2010. Fins fa pocs anys, molts dels catàlegs de les grans superfícies continuaven optant majoritàriament per jocs en castellà i en anglès. Aquesta tendència, per sort, ha canviat i ja fa temps que el català ha guanyat molt de terreny. “El joc de taula en català sempre s’ha respectat amb la mainada perquè els nens de les famílies catalanoparlants encara no tenen el cap fet per a jugar en castellà”, diu Dorca.

En els jocs de taula per a adults, en canvi, la situació és diferent. Segons ell, no hi ha hagut mai discussió pel que fa als jocs que són diferents segons l’idioma, com ara l’Scrabble o el Codi Secret. Ara, en els jocs de cartes o bé quan s’ha de redactar les regles en una guia, la cosa es complica. En aquests casos, segons Dorca, les empreses tendeixen a traduir al català els jocs que tenen un potencial alt de creixement. Això, segons ell, passa per dues raons. En primer lloc, perquè volen assegurar-se que el públic català comprarà directament la versió en català, i no pas la castellana. I, en segon lloc, perquè moltes vegades l’empresari no hi vol destinar recursos perquè sap que el producte el vendrà igualment en castellà. “Aquí no hi volem fer front perquè és una espècie de mandra institucionalitzada de les companyies editores que diuen: ‘total, es vendran igualment’”, explica Dorca.

Dorca diu que el joc de taula no havia esdevingut mai tan modern com ara i que Devir s’esforça a produir tota mena de jocs de taula en català, en versió multi-idioma o monolingüe. “És un esforç que fem nosaltres perquè ens creiem el país. I perquè, a més, en termes d’acció multinacional i negoci, les dades ens donen la raó”, indica.

Segons Dorca, com més va més multinacionals veuen que el mercat en català és fort i que tot plegat és una qüestió de competència. “Si tan sols hi ha una marca que posi jocs en català al carrer, els altres es troben forçats a fer-ho. I això sí que ha anat passant”, explica. És crític amb les subvencions públiques, que considera que el sector no requeria pas. “Quan comencen a dependre dels diners públics, si això s’acaba, s’acaba l’edició i crees sectors que són jonquis dels diners públics”, diu Dorca.

El reconeixement com a indústria cultural, la reclamació principal

Malgrat els avenços d’aquests darrers anys, Dorca destaca que hi ha una reclamació que encara no s’ha resolt: el reconeixement del sector del joc de taula com a indústria cultural.

S’explica: “El videojoc ho és i el joc de taula, no. El videojoc pot fer de lobby davant els partits polítics i l’administració. A nosaltres ens és més complicat perquè ni tan sols existeix cap gremi, hi ha molta diversitat de mides d’empreses. Tothom ens dóna la raó que som un producte cultural, però continuem pagant un 21% d’IVA i els autors no tenen ajuts per a anar a fires internacionals, per exemple. No disposem dels mateixos mecanismes que tenen altres indústries culturals per progressar i per invertir.”

Això passa, segons ell, perquè esdevenir indústria cultural no depèn d’un únic departament de l’administració. “Depèn de Cultura, depèn d’Hisenda, depèn d’Economia, depèn de Presidència, depèn de molta gent que ha d’estar d’acord, perquè no és tan sols el fet de fer la declaració, sinó que canvien les regles del joc per a una indústria”, explica. I posa d’exemple les subvencions: “Si tens un pastís de 1.000 euros per a repartir entre vuit indústries, si n’apareix una de nova, a tothom li costa.”