The Washington Post · Rebecca Tan, Shira Rubin i Hajar Harb

Jerusalem. L’alto-el-foc signat aquesta setmana entre Israel i l’Hesbol·là ha fet reviure l’esperança d’un acord de pau que posi fi a la guerra més llarga i destructiva que Israel ha lliurat mai Gaza.

Tanmateix, els analistes diuen que hi continua havent diferències importants entre Israel i Hamàs en qüestions clau sobre el conflicte, com ara la possible retirada de les forces israelianes de Gaza i el paper a llarg termini que Hamàs exercirà a l’enclavament, en què ha governat durant més de quinze anys.

Una de les exigències principals d’Israel és que Hamàs alliberi les desenes d’ostatges segrestats durant l’atac del 7 d’octubre. Però el grup té pocs incentius per a accedir-hi si Israel continua negant-se a complir les seves condicions, segons que explica l’analista polític palestí Mkhaimar Abusada. “Les diferències no s’han suavitzat: som pràcticament on érem abans.”

El president sortint dels Estats Units, Joe Biden, anuncià aquesta setmana que el govern nord-americà faria “un nou esforç, juntament amb Turquia, Egipte, Catar, Israel i més parts, per a aconseguir un alto-el-foc a Gaza”. Però els intents anteriors d’assolir una treva sostinguda en el conflicte a Gaza han fracassat repetidament.

El govern de coalició del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, depèn del suport de legisladors d’extrema dreta que reclamen una “victòria total” a Gaza i que, segons els analistes, és poc probable que acceptin un alto-el-foc amb Hamàs. Les forces israelianes han foragitat els residents palestins de gran part del nord de Gaza, i uns quants alts funcionaris israelians –incloent-hi el ministre de Finances, Bezalel Smotrich– han demanat que Israel ocupés Gaza permanentment.

No obstant això, uns altres membres del govern israelià han provat de fer servir l’acord del Líban per reprendre les negociacions amb Hamàs, segons una font familiaritzada amb l’assumpte que parla sota condició d’anonimat. Els funcionaris israelians, segons aquesta font, fins i tot han considerat la possibilitat d’un acord a curt termini que aturaria el conflicte momentàniament en canvi de l’alliberament d’una xifra limitada d’ostatges, i que podria ser un primer pas cap a un acord més durador i ambiciós.

Mentre s’afanyaven a tancar l’acord del Líban, els representants del govern israelià han provat de reconstruir la seva relació amb Egipte, un país que podria servir de mitjancer amb Hamàs. “‘Ara esteu sols: no us ajudarà ningú: accepteu l’acord.’ Aquest és el missatge que volem transmetre a Hamàs”, diu la font consultada per The Washington Post.

En una declaració oficial dimecres, Hamàs va dir que cooperaria “amb qualsevol esforç” per a posar fi a la guerra a Gaza, tot i que reiterà les seves condicions, que incloïen la retirada de les forces israelianes, el retorn dels desplaçats i un acord “real i complet” d’intercanvi de presoners. Hamàs ha mostrat interès a continuar tenint responsabilitats polítiques a Gaza, una condició que tant Israel com els Estats Units rebutgen.

Els atacs de l’Hesbol·là contra Israel van començar poques hores després de l’assalt sorpresa d’Hamàs el 7 d’octubre. L’exèrcit israelià, ara alliberat dels combats al front nord, podria respondre a l’acord amb una intensificació de l’ofensiva a Gaza, segons que explicà aquesta setmana Yaakov Amidror, ex-assessor de seguretat nacional israeliana, en una sessió informativa amb periodistes.

“Les nostres forces terrestres podran fer front a l’amenaça d’Hamàs amb més intensitat que no fins ara i durant molt, molt de temps”, digué.

Aquest possible redoblament de l’ofensiva israeliana a Gaza podria fer augmentar la pressió sobre Hamàs, però és poc probable que forcés el grup a acceptar un alto-el-foc, segons que explica Abusada. És més probable que una escalada israeliana no faci sinó agreujar el patiment dels dos milions de persones que romanen a Gaza. “Pot ser que encara no hàgim vist els pitjors actes d’Israel a Gaza”, diu.

Les forces israelianes han continuat atacant Gaza d’ençà de dimecres, quan entrà en vigor l’acord al Líban. Aquell mateix dia, cap a les 4.30, els vehicles militar israelians van encerclar i disparar durant més de dues hores contra un refugi de desplaçats al costat de l’hospital Kamal Adwan, un dels centres de salut que resten al nord de Gaza, segons que expliquen testimonis a peu de carrer.

L’exèrcit també va atacar l’escola del-Tabeen, a l’est de la ciutat de Gaza, on es refugiaven desplaçats, en què van deixar unes quantes víctimes. En un comunicat, la milícia israeliana va dir que el seu objectiu era Mumin al-Jabari, membre de la unitat de franctiradors d’Hamàs, que suposadament havia emmagatzemat armes dins l’escola. Abans-d’ahir, un nou atac israelià va deixar una trentena de morts al camp de refugiats de Nuseirat, al centre de l’enclavament.

Ahmed al-Ras, de quaranta anys, habitant de Deir al-Balah, a Gaza, diu sentir-se tant alleugerit com envejós quan veu fotografies de civils libanesos que tornen a casa seva, al sud del país, després de l’alto-el-foc. Ell i la seva família, explica, es van veure obligats a abandonar casa seva de Gaza fa més d’un any, i s’han hagut de desplaçar moltes vegades a causa dels atacs israelians.

“Tant me fa qui prengui la decisió de posar fi a la guerra ací, a Gaza. L’única cosa que m’importa és que acabi tan aviat com sigui possible”, sospira.

Rubin informa de Tel-Aviv estant; Harb, de Londres estant. Hazem Balousha, a Toronto, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La dirigent del PSPV i ministra del govern espanyol, Diana Morant, ha criticat durament Carlos Mazón per la gestió de la gota freda en l’obertura del congrés del PSOE que es fa a Sevilla. “La primera vegada que aquestes coalicions negacionistes s’han hagut d’enfrontar a una crisi han fracassat catastròficament”, ha dit referint-se als acords entre PP i Vox al País Valencià. “El pitjor president al pitjor moment”, ha sentenciat.

A més, ha reivindicat la diferència que, a parer seu, hi ha entre els dirigents del PP i del PSOE: “Això amb Ximo Puig no hauria passat, i sort que tenim a Pedro Sánchez. No som iguals”. En la mateixa línia, ha dit que els batlles socialistes del País Valencià no abandonaran els seus veïns. “No oblidarem ni abandonarem als valencians. Els seus problemes són els nostres. (…) És la nostra responsabilitat som la seva esperança, com sempre”, ha afegit. També ha ressaltat el paper de l’estat en tragèdies com la gota freda. “Quan no et queda res et queda la política i l’estat”, ha argumentat.

Finalment, ha afirmat que el PSOE ha de ser la resposta a una “onada reaccionària” que, segons que ha dit, simbolitzen el PP i Vox.

La candidatura Militància Decidim ha guanyat el congrés d’ERC, però la presidència del partit es decidirà en una segona volta el 14 de desembre, en què s’enfrontarà amb la llista de la Nova Esquerra Nacional.

La llista encapçalada per Oriol Junqueras ha obtingut un 48,3% dels vots (3.157) i la de Xavier Godàs i Alba Camps n’ha aconseguit un 35,3% (2.308). D’una altra banda, la llista de Foc Nou, encapçalada per Helena Solà i Alfred Bosch, solament ha rebut el 12,6% dels vots (824) i és eliminada del procés.

Per a aconseguir la presidència directament, les candidatures havien d’arribar al 50% dels suports. Com que ho ha aconseguit cap, tot es decidirà en una segona volta. En total, han votat 6.533 militants dels 8.030 que tenien dret de vot.

Així, les bases qüestionen Junqueras com a dirigent, i la segona volta es convertirà en un plebiscit sobre la seva figura. La suma de les candidatures de Godàs i Solà no arriben per poc al nombre de vots aconseguits per Junqueras, però si se li sumen els abstencionistes és Junqueras qui no arriba a la xifra que necessita. En qualsevol cas només seran dos centenars de vots que decidiran qui dirigirà ERC els pròxims anys.

Dos globus vermells, un a cada extrem de l’escenari, ballaven amb el vent. Feia un migdia radiant al Besòs. Com cada dissabte, ciclistes, corredors, famílies i veïns que passegen el gos han baixat al parc fluvial de Santa Coloma de Gramenet, però aquest matí no era com els de sempre, i els passavolants es barrejaven amb les desenes de persones que s’han reunit a l’altura del parc de Can Zam per homenatjar l’estimat fotògraf Joan Guerrero, que es va morir a l’abril. En el mur esquerre de la riba del riu, hi ha exposats nombrosos retrats del mestre. No hi podia haver un lloc millor per a recordar-lo: el Besòs que va fotografiar quan era una claveguera oberta que empudegava els barris més pròxims de la ciutat dormitori, transformat de fa anys en el parc on tantes vegades baixava per continuar fotografiant la vida. Quan es va morir, Guerrero treballava en una trilogia documental sobre la ciutat que el va acollir, i on sempre va militar com a veí, artista i humanista. El tercer documentari que preparava i que restà inacabat era sobre el Besòs, a què anys enrere també havia dedicat un llibre. En fa dos que va estrenar Oda a una ciutat i, l’any passat, presentà Milagro en Can Zam. Un dissabte com el d’avui, potser, hauria tornat al riu per continuar filmant.

El fotògraf Julio Carbó, en l’acte d’homenatge a Joan Guerrero (fotografia: O. A.-E.).

“La fotografia em va apropar a les ànimes de la gent”, diu la frase de Guerrero amb què comença l’exposició. L’acompanya un retrat que li va fer el seu amic, també fotògraf, Julio Carbó, que ha estat el mestre de cerimònies de l’acte. Ha estat un homenatge emotiu i molt treballat per l’associació Catalunya Mirades Solidàries, de la qual Guerrero va ser el cor. No hi havia hagut mai a Catalunya una concentració més alta de fotògrafs per metre quadrat. Potser amb tan sols una excepció: la del 4 d’abril, el dia del seu funeral. Tota la professió reconeixia la feina, l’autenticitat i l’amistat d’un obrer de la fotografia que sublimava la quotidianitat. Un dels qui ha documentat més bé la immigració a Catalunya, la dels anys del franquisme i l’actual. Segurament, perquè era un d’ells. Li deien poeta perquè feia rimar el blanc i el negre com ningú. Trobava la bellesa en les coses, aparentment, més petites. I sobretot, i també, era un gran company, una bona persona que feia de la solidaritat una raó de ser. Per això aquest matí no hi havia fotògrafs, només. També s’hi han trobat amics, veïns, gent que el va admirar i estimar. Era un migdia de celebració, de reconeixement al “vell guerrer”. Així es feia dir des que es va retirar, tot i que no va deixar mai la fotografia. Ni ella a ell, premiant-lo sempre amb un do i un segell inconfusible.

Joan Guerrero, el fotògraf de la poesia quotidiana que volia agermanar el món

“Si hi ha un acte d’amor, és la memòria.” És una frase de Montserrat Roig que Catalunya Mirades Solidàries esmenta un escrit que acompanya Alma, vida y corazón, un llibre d’homenatge al vell guerrer. El venien en una paradeta al costat de l’escenari, amb Los abrazos del viento. Dos llibres que l’associació ha treballat durant mesos i que ha editat curosament, i amb alta qualitat, dins una capsa de mistos. Una capsa que recorda aquella amb què Guerrero, a la platja de Los Lances de la seva Tarifa natal, jugava a fotografiar el vent. El primer és un recull de fotografies, texts, poemes i pintures que desenes d’autors dediquen a Guerrero sobre la seva vida. D’ací surt el material de l’exposició que es pot visitar al riu, tant de bo durant molt de temps. El segon és un llibre de memòries de Guerrero mateix que recull un centenar de fotografies representatives de la seva obra, que ell mateix va triar, amb texts manuscrits de personalitats. David Airob també ha fet un treball multimèdia amb les fotografies i enregistraments d’Alma, vida y corazón, i amb imatges del documentari que va dirigir sobre Guerrero: La caja de cerillas. Tot fet amb la cura i l’estima dels que el coneixien tan bé.

“Mestre!”, ha començat Julio Carbó a l’escenari. Els dos globus vermells continuaven bellugant-se amb el vent. Feia de mal fotografiar, el contrallum, i els ulls mig encongits eren com una reverència obligada a l’exuberància del Besòs. “Santa Coloma avui ha de fer festa”, ha dit Chelo Sánchez, membre de la família ampliada de Guerrero per una valuosa i llarga amistat. També hi era la consellera d’Interior i ex-batllessa, Núria Parlon, i la batllessa actual, Mireia González, i Sánchez ha aprofitat per demanar a l’ajuntament que Can Zam, el parc Fluvial i el riu portessin d’alguna manera el nom del vell guerrer. Parlon ha admès que a Guerrero no se li podia negar res del que demanava per als seus projectes, perquè ell sempre estava disposat a donar-ho tot. Samuel Aranda, fotògraf colomenc premiat amb el World Press Photo, ha remarcat que va ser una sort per als de la seva generació tenir-lo de mestre i referent, com a fotògraf i com a persona. “Necessitem molts Joans, moltíssims, de veritat”, deia la també fotògrafa Núria López Torres, que ha destacat que solament poden arribar a l’excel·lència les persones compromeses i amb ètica. Una d’aquestes persones, que Guerrero admirava especialment, ha estat guardonat amb el premi Joan Guerrero 2024 de Catalunya Mirades Solidàries: Sebastião Salgado.

El fotògraf Sebastião Salgado, la seva companya i el pare Gabicho en l’homenatge a Joan Guerrero (fotografia: O. A.-E.).

Guerrero deia que el reporter brasiler era “el Beethoven de la fotografia”. Ha rebut, com a guardó, una càmera de pedra, com la que Guerrero va rebre de Carbó quan van presentar el llibre solidari Guerrer@s. L’hi han lliurat Laura Guerrero, filla del mestre, i Crista Nyamsi, a qui Guerrero va fer d’avi i amb qui va poder recuperar la llum després de la mort del seu fill Ernesto. Agraït pel premi, Salgado ha recordat que mai va tenir l’oportunitat de conèixer personalment el vell guerrer. Els va faltar temps, perquè tenien l’enllaç. Compartien un amic comú, el pare Gabicho, que tots dos fotògrafs van conèixer per separat a l’Equador, quan van anar a fotografiar les comunitats de Riobamba. Gabicho tampoc no s’ha perdut el lliurament d’aquest primer premi que ho feia quadrar tot, també en el sentit solidari. Perquè els beneficis de la venda dels llibres es destinaran a la seva comunitat, a la construcció d’un centre d’acollida per a persones indígenes de la tercera edat i a la millora de centres escolars.

Un moment de l’homenatge a Joan Guerrero al parc fluvial del Besòs, amb dos globus vermells (fotografia: O. A.-E.).

Enmig de l’acte, ha sonat una sola cançó: “Blowin’ in the Wind”, de Bob Dylan. El vent ha anat movent els globus vermells tota l’estona, i també duien, implícita, una resposta. En el documentari Milagro a Can Zam, després d’uns quants segons en què la càmera retrata el reflex del barri de les Oliveres sobre les aigües del llac del parc, Guerrero es va permetre la llicència d’enregistrar, a tocar de l’aigua, un carro de supermercat ple de globus vermells. El carro comença a avançar tot sol, amb els pisos de l’especulació urbanística del franquisme i la bellesa de muntanya al darrere, i continua passejant pel parc com qualsevol altre caminant. Un cant a l’alegria i a la vida, com el d’avui.

Ahir va fer un mes de la tragèdia de la gota freda. I avui, València torna a exigir amb una manifestació massiva la dimissió del president Mazón per la mala gestió de la catàstrofe de la gota freda on han mort 222 persones. Desenes de milers de persones han omplert els carrers del centre de València en la segona gran manifestació contra Mazón. La manifestació ha estat convocada més d’un centenar d’entitats del País Valencià, moltes de les quals ja van organitzar la del dia 9 de novembre, que va reunir més de 130.000 persones.

Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Laura Escartí. Fotografia: Efe. Fotografia: Laura Escartí

La manifestació, amb el lema “Mazón, dimissió“, ha arrencat passades les sis de la tarda de la plaça de l’Ajuntament de València per exigir la dimissió del president de la Generalitat. “La realitat és que un mes després, els nostres pobles i ciutats continuen destruïts. Aquest govern està incapacitat moralment i èticament per fer aquesta reconstrucció que vénen”, ha denunciat Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià i una de les coportaveus de les entitats socials, en declaracions als mitjans de comunicació abans no comencés la manifestació.

“Són el govern de la destrucció, són el govern militaritzat, el govern que només dóna diners a les empreses vinculades en casos de corrupció. No volem que dirigeixen la reconstrucció i el retorn a la normalitat de la gent que està abandonada en pobles i ciutats”, ha sentenciat.

Una de les altres coportaveus, Alexandra Usó, ha lamentat que, un mes després de la tragèdia, els pobles continuessin com si fossin al Tercer Món. La presidenta d’Escola Valenciana ha denunciat que no arribaven les ajudes, mentre les persones continuaven patint. Per això ha reclamat que es depuressin responsabilitats.

La cuinera catalana de vint-i-dos anys Marta Minoves ha guanyat l’European Young Chef Award 2024, premi que l’acredita com a millor xef jove del continent. El jurat l’ha elegida per unanimitat pel seu plat “Fonda Tor”, una actualització de la recepta “Interpretació de les patates emmascarades de la iaia Marta”, un plat tradicional de muntanya típic del Berguedà.

Minoves ja va ser elegida Millor Cuinera Jove de Catalunya en el trenta-sisè concurs que es va fer a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Sant Pol de Mar (EUHT).

Després de rebre el premi, ha volgut destacar que el plat era un homenatge a les seves arrels: “Volia mostrar el respecte que sento pel producte, per la meva terra i per la cuina catalana que m’ha llegat l’àvia, cuinera de la Fonda Tor. He fet un plat de tradició minera respectant-ne l’essència de cuina d’aprofitament. Voldria acostar al jurat la cuina de muntanya catalana, que és encara desconeguda.”

Un 38,3 % dels habitatges a la venda a les Illes i un 33,1 % dels del País Valencià són comprats per estrangers. Al Principat, el percentatge baixa al 16,8 %, segons un informe del Centre d’Informació Estatística del Notariat sobre la tipologia dels compradors al mercat immobiliari.

L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les preocupacions principals dels ciutadans aquests darrers mesos. Aquestes dificultats són paleses amb dades, com ara la que indica que els propietaris entre trenta anys i quaranta-quatre han baixat del 64% al 46% en deu anys. De fet, la setmana passada es van fer grans manifestacions contra l’augment dels preus dels lloguers.

Per una altra banda, Andorra va aprovar fa més d’un any la suspensió transitòria de les autoritzacions d’inversió estrangera per a la compra d’immobles arran d’aquests maldecaps. Uns altres països, com ara Austràlia i el Canadà, han aplicat mesures semblants.

Continua la inestabilitat al Llevant. Les forces armades de Síria han reconegut que el grup gihadista Hayat Tahrir al Sham (HTS) i més faccions armades havien aconseguit d’avançar al nord-oest del país i ara controlaven gran part dels barris d’Alep. A més, han explicat que l’exèrcit s’havia vist forçat a retirar-se temporalment i esperava l’arribada de reforços a la zona després d’haver tingut desenes de baixes.

El Ministeri de Defensa de Síria ha admès que, aquests darrers dies, els grups rebels “amb el suport de centenars de terroristes estrangers” havien atacat Alep i Idlib, dues de les principals ciutats sirianes a prop de la frontera amb Turquia. “Durant les batalles, desenes de les forces armades han estat màrtirs. El gran nombre de terroristes i els múltiples fronts han obligat les nostres forces armades a fer una operació de redesplegament per a reforçar les línies de defensa i absorbir l’atac”, ha detallat el ministeri.

Amb tot això, les autoritats militars del règim sirià de Baixar al-Àssad han reconegut que els rebels havien aconseguit d’entrar en gran part dels barris de la ciutat d’Alep i han confirmat la informació que ja havia difós ahir l’Observatori Sirià pels Drets Humans.

No obstant això, el ministeri ha subratllat que els gihadistes no havien pogut consolidar les posicions a la ciutat gràcies als constants atacs de l’exèrcit.

D’aquesta manera, trontolla l’alto-el-foc acordat el 2020 entre Turquia, potència valedora de l’oposició siriana, i Rússia, aliada del govern del president Baixar al-Àssad.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, per primera vegada s’ha mostrat disposat a cedir temporalment territori a Rússia en canvi d’entrar a l’OTAN. Així, ha dit que l’etapa calenta de la guerra podia acabar si s’incorporava a l’aliança: “Si volem aturar la fase calenta de la guerra, el territori d’Ucraïna que tenim sota el nostre control ha de ser protegit per l’empara de l’OTAN.”

Nova escalada de tensió a Ucraïna: Zelenski titlla de terrorisme el llançament d’un míssil balístic intercontinental

Això sí, ha posat de condició que es respectessin les fronteres internacionalment reconegudes del país i ha dit que caldria que Ucraïna recuperés els territoris que Rússia havia envaït en el futur per la via diplomàtica. A més, ha dit que caldria garantir que Vladímir Putin no envaís més zones ucraïneses.

Finalment, ha reconegut la voluntat de treballar amb el president electe dels Estats Units, Donald Trump: “Vull treballar amb ell directament perquè hi ha diferents veus de gent al seu voltant. I és per això que no hem de permetre que ningú al nostre voltant destrueixi la nostra comunicació”. A més, ha explicat que tots dos ja havien mantingut un primer contacte, que ha titllat de “càlid, bo i constructiu”.

Cedir territori en canvi de la pau: l’antic tabú que ara guanya força entre els aliats d’Ucraïna

Avui, 30 de novembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Els militants decideixen el futur d’ERC: un plebiscit sobre Junqueras que es conjura contra els fantasmes del passat.
• Francesc Mauri: “Només se m’acut la via judicial perquè aquests personatges no posin en risc més vides”.
• A la recerca dels espies del PSOE | Crònica d’Andreu Barnils.
• Un Pujol sense sentiment | Bots i barrals d’Ot Bou.
• València torna a eixir avui al carrer per demanar la dimissió de Carlos Mazón.
• Castella, capital Madrid | Opinió de Germà Bel.
• Amb l’exèrcit centrat a fer front a la Xina, els rebels islamistes guanyen força a les Filipines.
• Albert Sales: “No vivim en l’apocalipsi criminal que planteja l’extrema dreta”.
• Vint mots que es diuen a les Illes i que hauria de saber tothom.
• La llibreria Quart Creixent, una defensa valenta i de resistència del català a Palma.
• Un homenatge al romànic català des del cor de Castella.
• Fires del tió 2024: quins mercats són dedicats a aquesta soca màgica?
• Temps de vi novell.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Cent vuitanta metres lineals de llibres, de quaranta-tres editorials independents de tots els Països Catalans, que publiquen en català, seran el plat fort la setena fira del llibre Indilletres, que es fa aquest cap de setmana a la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà). Se situarà a l’espai del Pavelló Firal de la Bisbal, i també al Teatre Mundial i la Biblioteca Lluïsa Duran, on es faran les presentacions de llibres. La presentació d’enguany va a càrrec del dramaturg Joan Lluís Bozzo.

Una tarda dedicada a Víctor Català

Aquesta tarda serà dedicada a Víctor Català, amb un acte central que serà la conversa entre Enric Casasses i Mita Casabuberta  sobre l’obra i els referents de l’escriptora. Casasses també recitarà Lo cant dels mesos. Per acabar aquest homenatge a l’escriptora, el músic i arquitecte bisbalenc Carles Sanjosé (Sanjosex) oferirà un tast del Cançoner de l’Empordà, compilat per Lluís Albert, nebot de Víctor Català, amb dues cançons amb lletra de l’escriptora i la participació de l’escriptor Adrià Pujol.

 El VI Premi Llucieta Canyà a la crítica literària

Durant la fira es lliurarà el VI Premi Llucieta Canyà de crítica literària publicada. Aquest guardó va destinat a premiar una crítica sobre una obra publicada. L’any passat va guanyar-lo Gemma Medina per l’article “Saber dir la vivor”, publicat a la Lectora, revista digital de crítica literària, sobre la novel·la Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà. Joan Burdeus el va guanyar el 2023; Marina Porras, l’any 2022; Eva Vàzquez, l’any 2021; i el 2020, primer anyo del guardó, va obtenir-lo Pere Antoni Pons. Indilletres defensa que una bona crítica literària pot ajudar a millorar la feina dels autors i de les editorials, pot enfortir la literatura en català i pot donar eines tant als llibreters com als lectors i, per tant, pot contribuir a millorar l’ecosistema cultural.

Les editorials que participen a la fira Indilletres són: Adesiara Editorial, Adia Edicions, Albertí Editor, BiraBiro Editorial, Cuscusian*s, Edicions Cal·lígraf, Edicions de 1984, Edicions de la Ela Geminada, Edicions del Cràter, Edicions del Pirata, Edicions la Segona Perifèria, Edicions Poncianes, Edicions Sidillà, Edicions Tremendes, Editorial Clandestina, Editorial Cossetània, Editorial Gavarres, Editorial Karwan, Editorial Les Hores, Editorial Trípode, El Cep i la Nansa Edicions, Excellence Editorial, Godall Edicions, LaBreu Edicions, Lapislàtzuli Editorial, Lletra Impresa Edicions, Llibres del Delicte, Llibres del Segle, Lluny del Ramat Edicions, Mai Més Edicions, Neret Edicions, Ònix Editors, Pol·len Edicions, Saldonar, Símbol Editors, Tantàgora, Triangular Edicions, Tushita Edicions, Úrsula llibres, Verdaguer Edicions, Vibop Edicions i Voliana Edicions.

També hi participaran dues llibreries de la Bisbal: la Llibreria Puput i la Llibreria la Siglantana.

Es pot consultar més informació de cada expositor a la web de la fira.

Una xifra exemplifica la complexitat del debat intern que viu ERC i que es dirimirà avui: gairebé dos-cents militants s’han donat de baixa després de la investidura del president Salvador Illa. Si, a l’agost, el cens d’afiliats que podien participar en la consulta era de 8.226, avui seran 8.030 els qui podran votar fins a les vuit del vespre una de les tres candidatures que aspira a encapçalar el partit. Després de mesos de tensió, de la visibilització crua del trencament entre els sectors d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, de l’esclat de l’afer dels cartells, de l’aval dividit de les bases a la investidura d’Illa, i del tancament d’un cicle electoral complet a la baixa, ERC no tan sols entoma el desafiament de decidir qui dirigirà el partit a partir d’ara, sinó el de preservar la cohesió interna: espantar el fantasma de les velles escissions sigui quin sigui el resultat. El verb “recosir” és un dels que més s’ha conjugat durant la campanya, però la dificultat serà traslladar les promeses als fets. La preservació d’aquesta unitat també serà el primer pas imprescindible perquè Esquerra intenti d’aturar la sagnia de votants. Perquè el segon desafiament que assumirà la nova direcció serà intentar de recuperar l’electorat perdut aquests darrers anys, un objectiu impossible si les lluites caïnites no s’acaben en aquest congrés.

Aquestes eleccions s’han presentat d’ençà del primer dia com un plebiscit sobre la continuïtat de Junqueras. L’ex-president d’ERC i la seva candidatura, Militància Decidim, han recorregut 17.500 quilòmetres del juliol ençà per mirar de reconnectar amb les bases del partit. I, veient la seva capacitat en la recollida d’avals, no hi ha dubte que Junqueras és qui ha mantingut més control orgànic del partit, malgrat no tenir el suport de la majoria de l’aparell i dels dirigents, que s’han mantingut al costat de Rovira i s’han integrat –o han donat suport– a la candidatura de Nova Esquerra Nacional, encapçalada per Xavier Godàs i Alba Camps. L’ex-batlle de Vilassar de Dalt (Maresme) i l’ex-diputada al parlament representen un model de lideratge col·lectiu que vol aplicar l’esquema de separació de partit i de govern del PNB, però que també evidencia les dificultats de trobar relleus amb la capacitat d’arrossegament electoral que van tenir Junqueras o Rovira. Hi ha qui diu que un partit és un document d’Excel. En aquest cas, ha estat Junqueras qui ha demostrat tenir-lo més ben elaborat i ha preservat la majoria del control orgànic intentant de reconnectar, directament, amb els quadres locals i, sobretot, els militants, que és qui finalment determinarà el futur d’Esquerra.

Afins a l’ex-president d’ERC, de fet, han estat fins ara al capdavant de la vice-secretaria general de coordinació interna i la secretaria d’organització, però Rovira n’ha estat la secretària general. El sector rovirista ha agrupat els seus actius en la candidatura de Godàs i Camps, que arriba al dia clau amb el suport de la majoria dels càrrecs, electes i cares conegudes del partit, incloent-hi tota la vella guàrdia. Junqueras té Gabriel Rufián al capdavant del grup parlamentari al congrés espanyol i Elisenda Alamany a l’Ajuntament de Barcelona. El sector de Rovira, Josep Maria Jové i Marta Vilalta com a president i portaveu del grup al Parlament de Catalunya, respectivament. Una de les grans preguntes que acompanya aquest congrés és si, al capdavall, la disputa entre els dos sectors és tan sols de poder o hi ha diferències estratègiques darrere. La resposta podria ser híbrida, perquè en el rerefons de la batalla interna també hi ha matisos estratègics entre Militància Decidim i Nova Esquerra Nacional. Això sí, han quedat esmorteïts pel soroll i la decisió dels candidats d’aplegar tot el suport possible. Un dels qui ho ha resumit més bé ha estat Jové, que en una entrevista a RAC1 deia que, més enllà del debat sobre la renovació de lideratges, Nova Esquerra Nacional defensava que ERC es definís clarament en l’espai de l’esquerra nacional mentre Junqueras dibuixava un partit catch all. És a dir, una organització amb fronteres molt àmplies que ocupi la centralitat de l’espai socialdemòcrata català, intentant de menjar-se l’espai del PSC també a les àrees metropolitanes, i que esdevingui el partit de referència de la classe mitjana i treballadora. Nova Esquerra Nacional vol enfortir-se dins l’espai compartit amb els Comuns i la CUP, que, paradoxalment, també es va reduir en les darreres eleccions catalanes. Tots dos intenten, al mateix temps, d’atreure sobiranistes en un moment de crisi general del moviment independentista.

Tant Junqueras com Godàs preserven un fil de continuïtat amb l’Esquerra actual. El primer s’ha acompanyat d’una candidatura renovada per a perseverar en l’intent de convertir l’organització en un partit hegemònic, com ho va aconseguir abans de la davallada electoral fins a arribar a la presidència de la Generalitat, una fita que històricament es remuntava a la Segona República. Els militants d’ERC determinaran avui si creuen que aquesta fórmula encara té camí per córrer després de la gestió dels darrers anys, sobretot d’ençà de l’octubre del 2017. Una darrera etapa de què Junqueras s’ha volgut distanciar, malgrat que dirigia el partit com a president. A més, Junqueras aspira a ser el candidat en les eleccions catalanes vinents, com va admetre ahir en una entrevista a TV3. Però aquesta carpeta no es tancarà fins que no es resolgui la seva inhabilitació (amb la llei d’amnistia o amb els nous indults) i mentre es mantingui l’aparent llunyania de les eleccions catalanes.

Godàs i Camps renovarien la primera línia, però també ampliarien les parcel·les de poder intern amb què ja compta el sector de Rovira. Els tercers en discòrdia, Foc Nou, demanen un revulsiu que trenqui amb els uns i amb els altres. No tan sols en termes de control orgànic, sinó també en relació amb la política de pactes, i posar fi a les aliances sistemàtiques amb el PSC. També pretenen ressituar l’objectiu d’assolir la independència en el centre de l’acció política del partit. Foc Nou aspira a aglutinar els militants més crítics amb el junquerisme i el rovirisme, aquells que en algun moment han estat temptats d’estripar el carnet o que s’han mantingut en les bases del partit discrepant de la línia de la direcció, amb el detonant de la investidura d’Illa. Aquesta nit, Helena Solà i Alfred Bosch també poden tenir la clau. La radiografia de la militància és tan incerta que n’hi ha que pensen que podrien ser la segona candidatura més votada.

Perquè la d’avui pot ser una primera volta definitiva, que probablement ratifiqui el lideratge de Junqueras al capdavant del partit, o una primera fotografia del suport de les tres candidatures per a una segona votació decisiva. Si cap dels candidats no obté més del 50% dels vots, els militants d’Esquerra hauran de tornar a votar entre la primera llista i la segona, i és aquí on podria haver-hi pactes o aliances. O no. Nova Esquerra Nacional i Foc Nou parteixen com a possibles aliats davant un Junqueras que no obtingués la confiança de la meitat dels afiliats, però qualsevol acord amb una de les candidatures que Solà i Bosch han titllat de “oficialistes” significaria una incoherència per als qui han reivindicat un cop de timó. A això, s’hi afegeix l’evidència que les dues candidatures de la segona volta no tenen cap obligació de pactar. Sigui com sigui, una votació d’ací a dues setmanes complicaria a Junqueras guanyar el plebiscit.

Els avals obtinguts per les candidatures es traduiran realment en vots? Hi ha hagut afiliats que s’han sentit pressionats per avalar una llista: amb l’anonimat en votaran una altra? Els militants que van avalar Recuperem ERC es decantaran realment pel vot en blanc? Són més incògnites que es resoldran avui. Però la més important quedarà pendent. La incertesa més gran és si aquest serà, finalment, un congrés de transició: si els vencedors no se’n surten segellant la unitat interna i millorant els resultats electorals, es podria precipitar un segon congrés. Això va passar el 2008, salvant les distàncies, a Joan Puigcercós.

 

Va passar gairebé alhora: mentre Jordi Pujol elogiava l’obra d’Enric Prat de la Riba a Castellterçol, Salvador Illa mirava d’imitar-los tots dos a S’Agaró. Dos de catalanistes i un d’espanyolista, però tres presidents amb el destí compartit de fer llaminer el possibilisme, d’encabir les aspiracions de Catalunya en una administració feta amb un esclop i una espardenya. Pujol demanava que ens fixéssim en la llista de proeses de Prat: telèfons als pobles, l’escola industrial, una xarxa de biblioteques, carreteres. I deia: “Hem d’aconseguir un sistema que no se’ns pugui discutir per part del govern espanyol en el sentit de la llengua, la cultura, l’ensenyament, la funció pública, i la capacitat de Catalunya de fer un poble que valgui la pena, que era la idea d’en Prat de la Riba”. Illa prometia una millora dels serveis públics, una administració eficaç i nova indústria.

Illa esmerça molta energia a repetir l’esquema pujolià. És normal que s’hi emmiralli: Convergència va obtenir quaranta-tres diputats a les eleccions de 1980, quan superà per sorpresa els socialistes, i la legislatura següent assolí una majoria absoluta de setanta-dos diputats. El PSC d’Illa té ara quaranta-dos diputats i n’hi ha que ja saliven d’imaginar-se’l vint-i-tres anys al poder. De moment, però, el baròmetre del CEO publicat aquesta setmana no li augura ni de bon tros el mateix camí de roses. Si les eleccions fossin ara, Illa continuaria estancat als quaranta-dos diputats i fins i tot podria baixar als trenta-nou, i això, malgrat que el 76% de la població no sap qui és el cap de l’oposició. Som en la mateixa lògica que l’ha dut al poder: Illa aguanta per incompareixença, després de proscriure la independència del debat i de cancel·lar l’opció de fer política en llibertat.

Illa no podrà imitar Pujol. Qualsevol podria esgrimir que el món és molt diferent del 1980 i que fóra absurd de fer comparacions amb tants anys de diferència, però, de fet, entre Prat i Pujol passà encara més temps que no pas entre el primer Pujol i Illa, i el paral·lelisme aguanta perquè, dins Espanya, la història del catalanisme és cíclica. No: Illa no pot emular Pujol perquè ho impedeixen qüestions molt més vinculades a l’estructura que no pas al context. El problema central són els sentiments. A l’acte de Castellterçol, Pujol hi va explicar que la lectura que l’havia fet més efecte en l’elaboració del seu nacionalisme, a banda de La nacionalitat catalana de Prat, fou El sentiment de pàtria, de Joan Maragall, en què el poeta defensa precisament el component emocional de la idea de pàtria, més enllà de polítiques, institucions, possibilismes i serveis públics.

Pujol va poder créixer perquè es nodria del dolor de molts catalans i el va saber encarnar. Tant en els escrits desolats de la presó, a començament dels anys seixanta, com en els laments d’ara, a noranta-quatre anys, Pujol transmet una gran càrrega emocional quan declara que “això de la independència és molt difícil” i que no serem independents, almenys, fins d’aquí a molt de temps. Tal volta Pujol va empetitir el país per poder-lo controlar; tal volta va trair l’aspiració d’alliberament que revelaven els seus texts quan era jove; tal volta va pecar de mesquinesa i de sectarisme; però va construir sentimentalment la seva posició política per poder-se plantar a Madrid a rendir-se i col·laborar en nom del país. És una cosa que no podrà fer mai un home que el 8 d’octubre de 2017 es manifestava al costat de Societat Civil Catalana i Vox i que diu que hauria aplicat l’article 155 molt abans.

La diferència té una traducció gairebé estètica. Pujol parlava en un teatre de poble davant 230 persones que després van compartir un piscolabis molt simpàtic. Illa parlava a la Fundació Internacional Olof Palme davant els rètols de CaixaBank, Mobile World Capital, la Cámara de Comercio de España, La Vanguardia, l’Ajuntament de Barcelona, el Consorci de la Zona Franca. Els esforços dels autèntics convergents per a renéixer de les cendres i els esforços de la federació catalana del PSOE per imitar Convergència tenen audiències molt diferents. El públic de Pujol, a Castellterçol, s’impacientava visiblement perquè l’acte era massa llarg, i els micròfons s’acoblaven de vegades, i hi havia una complicitat silent per a no delatar les paràboles confuses del president. A S’Agaró tot era ben seriós, però l’autoritat moral no la dóna pas el poder econòmic, sinó el públic impacient.

La rendició que capitanegen els socialistes no funcionarà perquè no hi ha cap sentiment de tristesa que la justifiqui. És exactament allò que ells volien; per això el vernís salta de seguida, i ben prest se’ls veu la imposició. Mentrestant, el mateix baròmetre del CEO manté que el 71% de la població de Catalunya està insatisfeta amb el funcionament de la nostra democràcia i més del 50% de ciutadans responen o bé “cap partit” o bé que no saben quin d’ells està més preparat per a impulsar el creixement econòmic, mantenir l’ordre i la seguretat, reduir la pobresa i les desigualtats o tractar les relacions Catalunya-Espanya. Un sistema polític que no absorbeix els sentiments ni projecta solucions està condemnat a esclatar.

Sabíeu que a Palma hi ha portals capaços de traslladar-vos a un nou món? N’hi ha pocs. La majoria ha desaparegut amb els anys, víctimes de crisis, de la manca de relleu per a mantenir-los o del mal dels mals, la turistificació. D’altres, s’han conservat per un instint de supervivència necessària: no tan sols la pròpia, sinó la de les persones fidels que els travessen, necessitades de gaudir d’un racó d’autenticitat en una ciutat com més va més aliena, estranya i irrecognoscible.

Un d’aquests, en particular, s’ha erigit durant els darrers quaranta-dos anys en símbol de la cultura catalana. Una decisió valenta, l’any 1982, va dur tres amics, Toni Artigues, Jaume Corbera i Maria Pons, a obrir-lo en una antiga farmàcia del carrer d’en Rubí, al número 5, a tocar de la plaça Major. En aquella estètica apotecària de la façana, hi veiem d’ençà de llavors unes rajoles amb una lluna, unes estrelles i un nom: Quart Creixent. En aquell indret avui envoltat de lloguer turístic, hi ha l’única llibreria de Palma exclusivament en català.

“Som els únics de tot Mallorca que sempre hem volgut mantenir aquest esperit”, diu Miquela Serra, la històrica llibretera del negoci, que fa ni més ni menys que 32 anys que guarda aquest portal. És la cara visible d’un projecte en el qual, a la decisió d’Artigues, Corbera i Pons –que ho va acabar deixant– s’hi van afegir Arnau Amer, Maria Dolors Fernández, Jerònia Oliver i Miquel Serra, el seu germà. “Volien una llibreria en català”, conta la llibretera, que avui es jubila, però no solament això: “La idea era que fos un centre cultural, que s’hi fessin moltes activitats.” I així va ser. De fet, la va inaugurar Joan Brossa, i per aquell portal hi passaren molts més autors, entre els quals, Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig, Blai Bonet, Miquel Àngel Riera o Antònia Vicens.

Miquela Serra ha estat la llibretera de Quart Creixent durant 32 anys (fotografia: Martí Gelabert)

Aquells anys no era fàcil trobar llibres en català a Palma. Ni gairebé a Mallorca. Artigues i Corbera, com a professors d’universitat, ho van trobar a faltar. “Una aposta molt valenta, molt arriscada aquells anys, i fins i tot ara”, diu Serra. I hom no sap si somriure, satisfet, per poder passar una bona estona entre les seves parets intentant de trobar el llibre, en la llengua pròpia, que l’acompanyarà tota una vida al cap i a la prestatgeria, o deixar sortir el lament perquè un fet tan natural encara sigui extraordinari.

Més enllà del negoci

Conta Serra que Amer sempre deia que Quart Creixent no era un negoci, sinó “un portal i un servei obert a la cultura catalana”. De fet, ‘llibreria independent’ i ‘negoci d’èxit’ són, avui, conceptes que s’allunyen. “La situació del món del llibre és difícil. La d’una llibreria petita, també. Sobretot per les noves tecnologies que han arribat. No fa falta dir qui és el gran enemic de les petites llibreries”, diu Serra. Perquè la venda electrònica ha fet molt de mal, més encara d’ençà de la pandèmia. No pas els llibres digitals, que en un moment donat semblaven el diable, però que no han pogut competir amb la màgia del paper. Aquelles olors. Aquella seguretat de palpar entre els dits una història i, d’alguna manera, poder-s’hi endinsar completament.

Malgrat tot, al començament d’aquestes línies esmentàvem el mal dels mals. “A Quart Creixent li ha caigut damunt, també, el barri on se situa, el centre històric. En aquest carrer, fins fa deu anys, hi vivien famílies mallorquines que venien a comprar. Ara en queden comptats”, lamenta. Veïns expulsats pel lloguer turístic, pel model econòmic que omple butxaques a un sector molt determinat i que obliga la resta a remar a contracorrent.

(Fotografia: Martí Gelabert) (Fotografia: Martí Gelabert) (Fotografia: Martí Gelabert) (Fotografia: Martí Gelabert) (Fotografia: Martí Gelabert) (Fotografia: Martí Gelabert)

En aquesta cursa per no negar-se, les editorials també tenen un paper fonamental. I més, si xerram de llengua catalana i de les Illes. “S’edita moltíssim en català. Quan vaig començar aquí, no s’editava tant, ni molt manco. A Mallorca hi ha molt bones editorials, jo aquí sempre els he tingut molta d’estima i els he intentat posar davant de tot”, diu Serra, que tampoc no es vol oblidar de la secció infantil. Perquè dins el portal de Quart Creixent n’hi ha un de més xicotet per als més petits.

I aquí hem d’entrar en una qüestió generacional. Un buit difícil d’omplir: els adolescents que com més va menys llegeixen. “Molts clients tenen una ‘certa’ edat, com jo mateixa. I sabem que a la gent li costa llegir”, diu la llibretera, que matisa que els infants encara mantenen la il·lusió pels contes.

“Sí que veig un poc difícil la supervivència, però també dic que si Quart Creixent ha arribat gairebé als quaranta-tres anys, encara que estiguem en un moment difícil, n’ha de sobreviure molts més”, opina Serra. Considera que les llibreries independents poden tenir futur, però que també s’han de fer moltes iniciatives noves. Per fer-les possible, a Quart Creixent han canviat de socis. Ara les regnes les duen els fills dels anteriors. Un relleu generacional per a renovar-se, un relleu que també arriba a la persona que cada dia és de cara al públic i que s’ha convertit en una referent de les llibreries de Mallorca.

Una vida dedicada a la llibreria

Poca estona abans de fer aquestes reflexions, Miquela Serra treu la pols a l’aparador que ha regentat durant trenta-dos anys. Amb un jersei verd i una cabellera que no atura de recollir-se mentre parla, encara un dels seus darrers dies a la botiga. “Què enyoraré? El contacte amb la gent. Això és molt important al petit comerç. La xerrada de cada dia amb els clients i amics…”. L’ofici del llibreter és clau en tot el procés literari. I per això avui rebrà un reconeixement de la Institució Francesc de Borja Moll, el mateix dia que es jubila.

La llibretera Miquela Serra, al portal de Quart Creixent (fotografia: Martí Gelabert).

“Arribes a conèixer molt els clients amb els anys”, assegura. Poc després, abans de fer-se les darreres fotografies a la botiga, n’arriben dos amb un ram de flors. “Un detallet, Miquela”. I com aquest, una altra planta a l’aparador, les paraules d’estima, els brindis que s’han fet per ella. Què ha significat per a vós la llibreria? “Un canvi molt gran a la meva vida.” Aquells clients que ha conegut han esdevingut amics. “M’acomiado d’alguns, i quan em diuen adeu jo dic: no, fins aviat.”

Ella no s’havia pensat mai ser llibretera. Molt manco quan regentava una merceria al Coll d’en Rabassa, a Palma. Va passar de vendre botons, perfums i calcetins a vendre La plaça del diamant, el Mecanoscrit del segon origen o El llibre de les bèsties. “No m’ho vaig haver de pensar dues vegades. Don les gràcies per haver tingut aquesta oportunitat. La feina de llibretera és guapa i dura”, diu, i insisteix: “Ha estat una etapa molt important i estic contenta de jubilar-me, perquè tot són noves etapes. Ara ha arribat el moment i ho enyoraré molt, em fa molta pena, però ja tens una edat i muntar un Sant Jordi ara no és igual que fa trenta anys.”

Les darreres recomanacions

L’ànima de la llibretera és recomanar. Fer de llaç entre autor i lector. Conèixer el client, endevinar-li els gusts amb una petita mirada i prou o descobrir-los-en de nous. Li demanem que s’aventuri a fer les darreres recomanacions. Xerra de La vida il·lustrada, de Lisa Aisato, i de La trena, de Laetitia Colombani.

Per fer-ho nostrat, s’encomana a dues autores: Mercè Rodoreda, la primera que va descobrir quan va començar a llegir en català, i Antònia Vicens, de qui es va fer amiga al barri de la llibreria. Però també esmenta alguns autors més: Damià Huguet, Miquel Àngel Riera, Andreu Vidal.

Margalida Castell i Miquela Serra (fotografia: Martí Gelabert) Margalida Castell i Miquela Serra (fotografia: Martí Gelabert)

Ara la gerència de Quart Creixent quedarà en mans de Margalida Castell, que estarà acompanyada de Clara Fontanet. Castell diu que tenen projectes que mantindran “aquesta aura de quaranta-dos anys de trajectòria”. “Això és com una passió. Estic emocionada per continuar aquest projecte”, apunta. Descriu Quart Creixent com una llibreria molt familiar, un espai de xarxa, un centre cultural.

I qui descriu en aquest text la llibreria afegeix: com un portal on entrar i viatjar allà on els llibres ens transportin.

Oh, benvinguts, passeu, passeu.

 

Les cares de Pedro Sánchez, el ministre Marlaska i la ministra Margarita Robles ocupaven tota la pantalla de la sala mentre Xavier Muñoz, advocat de Sentinel Alliance, i Alejandro Gámez, expert en espionatge, explicaven que el PSOE era responsable polític, ni que fos per omissió, d’espionatge a milers de ciutadans. És el PSOE que espia fent servir Pegasus. És el PSOE que ara veu com algunes víctimes s’hi tornen. Efectivament, ahir es va presentar (vídeo) en un Ateneu Barcelonès ple a vessar de premsa i subscriptors de VilaWeb Sentinel Alliance, l’organització amb seu a Suïssa (no es fien de l’estat) que agrupa sis catalans espiats amb Pegasus i Candiru (ara Saitho Tech). Van ser espiats durant els anys 2019-2020, sota el mandat de Pedro Sánchez (PSOE) i ara, per por que els delictes prescriguin, han anunciat que la setmana que ve presentaran querelles criminals contra el CNI i la Guàrdia Civil a l’Audiència espanyola. Són els tecnòlegs Jordi Baylina, Joan Matamala, Pau Escrich, Xavier Vives, Joan Arús i Elies Campo. Tots ells, vinculats a empreses tecnològiques que ofereixen serveis com el vot electrònic o el passaport digital. És a dir, promotors de la democràcia digital, espiats pel govern del PSOE.

L’Ateneu es va omplir de públic. A la imatge, Lluís Llach i Elisenda Paluzie. Jordi Domingo, darrere Llach.

Però el PSOE té més focus: el documentari Surveilled, de Ronan Farrow, estrenat a HBO Max fa pocs dies, i promocionat als Estats Units pel fill de Mia Farrow i Woody Allen en programes tan vists com Daily Show o The View. Aquest film agafa el cas dels socialistes espanyols al govern com a exemple de fins a quin punt les democràcies ens espien. I ahir, a l’acte de l’Ateneu Barcelonès, tres dels espiats pel govern del PSOE que apareixen al film van pujar a l’escenari per explicar el seu cas, conduïts per Josep Casulleras Nualart, cap de redacció de VilaWeb. Són Elies Campo (Citizen Lab), Joan Matamala (Fundació Nord) i Jordi Solé (ex-diputat d’ERC). Els acompanyava Elisenda Paluzie (ex-presidenta de l’ANC), també espiada amb el Pegasus d’NSO, l’empresa que a hores d’ara deu guardar les dades a servidors d’Israel, Brussel·les i Luxemburg. El debat d’ahir va servir per a recordar el cas de quatre víctimes.

Amb tu comença tot
Elies Campo és l’home amb qui va començar tot, que deia el moderador, Casulleras Nualart. Tecnòleg i emprenedor de nivell (ha passat per WhatsApp i Telegram), ha estat víctima de Pegasus i, a la vegada, perseguidor de Pegasus, perquè la canadenca Citizen Lab on treballa ha desemmascarat l’espionatge. Ahir es va aportar una dada interessant: per qüestions diplomàtiques, la israeliana NSO no espia mòbils nord-americans, i el de Campo ho era. Per espiar-lo van haver d’espiar els seus pares, metges tots dos, com es mostra al film.

“Sense aquest documental no hauria sabut que m’espiaven”, explicava Jordi Solé, que recorda que durant el documentari, Citizen Lab, per mitjà d’Elies Campo, va comprovar que efectivament el seu mòbil estava infectat. “Suposo que complia amb el perfil: eurodiputat, a punt de tornar-ho a ser.  Sentiment d’incredulitat, primer, i després, penses, què s’han cregut amb aquesta intromissió?” L’empresa, segons que surt al documentari, cobra deu milions a les democràcies europees per espiar gent com Solé, i vint-i-cinc a l’Aràbia Saudí.

Elies Campo, en l’acte d’ahir.

Aquesta IP em sona!
Un dels moments intensos del debat d’ahir va ser quan Joan Matamala (Fundació Nord) va demanar a Elies Campo com sabia que era víctima d’espionatge. “Fa anys que ens coneixem i no t’ho he demanat mai. Com sabies que m’espiaven, tu?” I Campo va explicar que mesos enrere ja havien vist, del Canadà estant, que el virus Pegasus era actiu a l’edifici de Catalunya on hi havia Matamala. I quan van veure que el virus Candiru també hi era actiu, en veure la IP, la va reconèixer. Aquesta IP em sona! “Vam trucar a l’administració de xarxes de l’edifici i ens va dir a quin despatx corresponia aquella IP”, deia Campo, que després de l’acte anava comprovant que els telèfons dels assistents no estiguessin infectats. Una pràctica que es veu que també va fer a l’estrena de Surveilled a Nova York. L’home no para de cercar rastres d’espionatge. “Perquè veieu la sofisticació: el virus per a posar-se en marxa a vegades obligava que fessis un clic. A Jordi Baylina li van enviar targetes d’embarcament de Swiss Air per a avions que havia demanat! I el virus era allà. Això demostra fins a quin punt coneixien la seva vida”, afegia Elies Campo.

Elisenda Paluzie va arrencar els aplaudiments del públic quan va recordar que era un escàndol que Junts i ERC votessin la investidura de Pedro Sánchez, el seu espia. “Sabem que a Jordi Sánchez l’espiaven des del 2015, que van espiar-lo el 2017, abans i després del referèndum, i el 2020, durant un permís penitenciari.” I afegia: “Ara ens diran que el CNI ens han espiat amb autorització. A mi m’espien el 6 d’agost del 2019. Molt abans de la suposada autorització”, deia Paluzie.

Els fa por la democràcia
“L’any 2019, amb Baylina decidim fer una identitat digital a través de la Fundació Nord. I aquest és el període que rebo infeccions. Vam tenir seguiments físics. Al sumari de García Castellón, hi sortim fotografiats. Demostra que els feia por el projecte que s’estava fent”, va dir Joan Matamala. I va continuar: “Si el 2017 haguéssim disposat de les eines d’avui, no haurien tingut cap capacitat de bloqueig. Avui es podria organitzar un referèndum sense que l’estat el pogués evitar. Els fa por la democràcia.”

“La comissió del Parlament Europeu, on jo vaig ser, ho va deixar clar: heu d’investigar i ajudar víctimes de Pegasus. I la Unió Europea hauria de legislar de manera clara. Aprovat de fa més d’un any. No ha passat res. Ningú ha legislat res”, deia l’ex-diputat d’ERC Jordi Solé. És a dir, que aquí tenim els espies del PSOE, però de moment ningú els frena. “La democràcia en aquest país és una fal·làcia”, deia Joan Matamala.

“Si un govern és espiat, pot executar la voluntat del poble? Hi ha democràcia si s’espien els diputats? Si l’espai entre l’advocat i el seu client es trenca, hi ha justícia? Si els empresaris són espiats, hi ha lliure desenvolupament de negocis?” es demanava Elies Campo abans d’acabar un acte que va cloure amb un aplaudiment llarg i contingut, sense passar-se, a la catalana manera, cap a la seva figura, precisament. Elies Campo, espiat pel PSOE, cosa que va descobrir amb Citizen Lab, i que ho ha amplificat per mitjà del film de Ronan Farrow a audiències milionàries, i que en actes d’ahir continua comprovant si els mòbils dels assistents són infectats, perquè, ara com ara, sabem que els espies del PSOE fan feina, i de moment ningú no els para els peus.

El centre de València tornarà a ser, avui, l’escenari d’una manifestació en solidaritat amb les víctimes i els damnificats per la gota freda del 29 d’octubre i per a exigir la dimissió de Carlos Mazón. L’han convocada més d’un centenar d’entitats del País Valencià, moltes de les quals van organitzar la del dia 9 de novembre, que va reunir més de 130.000 persones segons la delegació del govern espanyol.

La manifestació eixirà a les sis de la vesprada de plaça de l’Ajuntament de València i acabarà a la plaça de la Mare de Déu. Els organitzadors havien demanat d’acabar a la porta del Palau de la Generalitat, però la subdelegació del govern espanyol no els ho ha permès. El motiu que han al·legat ha estat el de preservar l’edifici de presumptes accions que s’hi podrien fer, com va passar el 9 de novembre. Aquell dia, algunes persones van estampar empremtes de fang i pintura en la façana, i van enganxar-hi rètols i pancartes com a senyal de protesta. Les restes de pintura han romàs intactes en la paret del palau fins dijous d’aquesta setmana.

“Tenim un govern indigne i inoperant”, més d’un centenar d’entitats convoquen els ciutadans contra Carlos Mazón

Les entitats organitzadores han triat el dia d’avui perquè ahir va fer un mes de les pluges intenses que van causar la inundació de comarques senceres i la mort de 222 persones, la destrucció de milers de llars i negocis, el sinistre de 120.000 vehicles, entre molta més destrossa. Encara hi ha quatre persones desaparegudes. “No podem permetre que un govern irresponsable continue posant els diners per davant de les persones. És el moment de defensar un País Valencià digne i just per a tothom”, diuen els convocants en la convocatòria d’aquesta manifestació.

Les alarmes sonen per tot el país

Ahir al vespre, just en el moment en què el govern valencià va fer sonar les alertes als mòbils, milers de persones es van aplegar a les places de desenes de poblacions per recordar l’instant. Després d’un minut en què va sonar l’alarma estrident, es va fer un minut de silenci en homenatge a les víctimes.

El 30 de novembre de 2000, la UNESCO va declarar patrimoni de la humanitat el conjunt romànic de la Vall de Boí, format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Coll, a més de l’ermita de Sant Quirc de Durro. Aquestes esglésies i ermites, expressió màxima del romànic català, són actualment un dels trets definidors del nostre país, però fa un segle ben bé podrien haver desaparegut del mapa si no hagués estat per l’acció decidida d’alguns prohoms i promotors de la cultura i l’art de casa nostra, emparats per l’Institut d’Estudis Catalans i la Junta de Museus de Catalunya, que van saber veure el valor que atresorava el romànic i la necessitat de salvaguardar-lo amb iniciatives de gran envergadura, com ara la secció específica del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

A banda el perill de l’oblit i l’abandonament, el patrimoni romànic del Pirineu català va patir de valent al primer terç del segle XX per un fenomen sobrevingut: la venda i l’espoliació de pedres antigues i peces artístiques. El fenomen va arribar a tal magnitud, que ara mateix és ben possible de seguir una veritable ruta del romànic català recorrent bona part de la costa est dels EUA, de Nova York a Boston, passant per Filadèlfia i Baltimore, on es conserven des de fragments importants de claustres fins a pintures murals de valor incalculable.

Per sort, una ruta semblant, però ben diferent en fons i forma, es pot recórrer al cor de Castella gràcies a una iniciativa molt més pròxima als nostres dies i del tot oposada a les pràctiques que van dur molts tresors del Pirineu a l’Amèrica del Nord. Parlem de l’església de Nostra Senyora del Roser de San Cristóbal, a la rodalia de Segòvia, un temple de factura moderna que va substituir els anys 1960 una antiga església romànica enderrocada a causa del deteriorament. La nova construcció, sense interès artístic ni arquitectònic exterior, sí que és destacable per alguns detalls gens negligibles que es guarden a l’interior, com ara el magnífic retaule renaixentista de sant Roc, procedent de l’antiga església, i el conjunt d’escultures dels segles XVI a XVIII que adornen alguns racons.

Però el renom que s’ha guanyat l’església de San Cristóbal a la zona es deu, sobretot, a les pintures que cobreixen alguns panys de paret, obra de la historiadora, restauradora i pintora Elena Yanútolo. En un veritable homenatge al romànic català, l’artista va esmerçar quasi un any sencer a reproduir-hi amb la màxima fidelitat possible tot de murals conservats actualment a les sales del MNAC de Barcelona. A l’absis, per exemple, hi trobem detalls de les pintures de Santa Maria de Taüll; al primer arc triomfal, hi ha fragments dels murals de Santa Maria d’Avià (Berguedà) i de Sant Pere de Sorpe (Pallars Jussà); a l’intradós, hi va pintar reproduccions inspirades en la creu de fusta de Sant Feliu de Bagergue (Vall d’Aran) i en el frontal de la Seu d’Urgell; a l’extradós, Yanútolo hi va copiar, entre més coses, detalls de l’església de Sant Climent de Taüll i de Santa Maria de Taüll (Alta Ribagorça), i al tríptic d’altar encara descobrim la Santa Cena copiada del frontal d’altar de Soriguerola (Cerdanya) i detalls del frontal de Sant Cristòfol de Toses (Ripollès).

La ruta castellana pel romànic català no s’acaba aquí, perquè a ben pocs quilòmetres de San Cristóbal, una mica més al nord de Segòvia, trobem l’ermita de la Virgen del Pinar de Cantalejo, on l’any 2014 el pintor Eduardo Zamarro va plasmar-hi, amb un equip d’ajudants, una versió de l’absis de Sant Climent de Taüll seguint els passos de la iniciativa de Yanútolo.

I una mica més: Sobre totes aquestes històries, i moltes més, relacionades amb el romànic català, no podem deixar de recomanar-vos l’imprescindible compte de X Romànic Català.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

L'església de San Cristóbal (Segòvia). Interior de l’església de San Cristóbal, amb l'absis pintat per Elena Yanútolo. Ermita de la Virgen del Pinar de Cantalejo, a Segòvia. Detall de les pintures d'Eduardo Zamarro a l'ermita de Cantalejo.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Albert Sales és doctor en criminologia per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i és una veu potent en qüestions relacionades amb la seguretat, tot i que la seva àrea principal de recerca és l’exclusió social a les zones urbanes, amb una mirada posada en el sensellarisme. És diplomat en estudis superiors especialitzats en sociologia per la Universitat de Barcelona (UB) i té el màster en polítiques públiques i socials per la UPF i la Universitat Johns Hopkins. Actualment, és professor de la UPF i investigador de l’Institut Metròpoli.

Sales participa avui en les jornades “Les esquerres davant la seguretat” de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). I l’entrevistem, precisament, per parlar de seguretat, una qüestió que, a vegades, les esquerres afronten amb cert temor. Ell és contundent: ara mateix, els partits d’esquerres no donen solucions a les exigències sobre seguretat de la població. Mentrestant, la dreta i l’extrema dreta no paren de parlar-ne i de treure’n rèdit polític. Realment, vivim en un país insegur, tal com ens fan creure? Per què hi ha gent que té tanta sensació d’inseguretat? En aquesta conversa, parlem de la seguretat d’una manera holística i de més qüestions, com ara, el punitivisme, les presons i la multireincidència. Sales aporta moltes dades importants, entre les quals, aquesta: “Les taxes de delinqüència estan desvinculades de la taxa de població estrangera.”

—La inseguretat és el tercer problema dels ciutadans de Catalunya, segons el CEO. A què ho atribuïu?
—La percepció d’inseguretat és massa complexa per a establir una relació causal entre el fet que la gent sigui víctima d’un delicte i se senti insegura. Podem sentir-nos insegurs en funció de molts paràmetres. Els més objectius són allò que ens passa quan sortim al carrer. També hi ha la utilització que es pugui fer de la criminalitat des del punt de vista polític i mediàtic. De robatoris i petits delictes, n’hi ha diàriament i són fàcilment noticiables. Si, a més, la qüestió de la inseguretat ofereix rèdits polítics i s’utilitza com a mecanisme de captació de suports polítics i és efectiu, ja tenim el context idoni perquè la gent se senti insegura. Si sentim a parlar constantment d’inseguretat, ens sentim insegurs. Hi ha elements objectius per a parlar d’una crisi de criminalitat? Si ens atenim a les xifres oficials, no. Hi ha puntes de comissió de delictes en alguns punts concrets, en alguns llocs concrets del territori. Evidentment, no té sentit dir que no hi ha delinqüència i que a vegades no hi ha repunts.

—Allò que es diu que hi ha uns quants punts calents: barris, zones de pobles i ciutats…
—Hauríem de veure l’evolució durant períodes de temps relativament llargs. Si ens fixem en la taxa de criminalitat a Catalunya, veurem que actualment no tenim unes taxes de criminalitat més elevades que els anys 2009-2008. De fet, estem per sota. Les taxes de criminalitat actuals són més baixes que les de fa un parell de dècades. I, malgrat tot, la sensació d’inseguretat ocupa molts titulars i molt espai en el debat polític. Sí que hem observat que, entre l’any passat i enguany, hi ha hagut un augment de la taxa de criminalitat. Hem passat dels seixanta delictes per cada mil habitants als seixanta-tres, un increment relativament petit. La tipologia de delicte que més ha augmentat és la ciberdelinqüència. El problema no és que jo surti al carrer i tingui més probabilitats de ser víctima d’un furt, un robatori o una agressió, sinó que tinc més probabilitats que m’estafin per internet. Si veiem que aquesta és la tipologia delictiva que més creix, l’augment de la preocupació per la inseguretat als carrers té més a veure amb l’entorn mediàtic i amb l’entorn polític que no pas amb la vivència real.

—Parlem en tot moment de percepció d’inseguretat, que no és pas igual que inseguretat.
—La percepció d’inseguretat té molts punts de contacte amb unes altres incomoditats i ansietats de la vida. Quan alguns discursos polítics barregen la comissió de delictes amb altres qüestions urbanes, com la brutícia o el deteriorament de l’espai públic, es confonen termes interessadament i acaben fent-nos sentir insegurs perquè una ciutat està més bruta. Una cosa és la brutícia i una altra cosa és ser víctima d’un delicte. Pot ser raonable pensar que ens sentim més insegurs en una ciutat més deteriorada, però hauríem d’intentar objectivar d’on ve aquesta inseguretat. Hauríem de disputar el concepte d’inseguretat. Què és allò que em fa sentir insegur? Sortir al carrer i ser víctima d’un delicte? O no saber si podré viure al meu barri els pròxims cinc anys, o hauré de canviar tota la meva vida perquè no podré sostenir l’habitatge? O saber que, si em trobo malament, no aconseguiré una visita al metge a la sanitat pública fins d’aquí a quinze dies? A vegades, tractem els problemes que sembla que tenen una resposta més immediata i que satisfà la visceralitat dels electors ràpidament. Com que tenim articulats alguns mecanismes de causa-efecte, diem que la solució al problema de la delinqüència al carrer és molt fàcil. Posem més policia i siguem més durs socialment a l’hora de castigar el delicte. I això s’acaba. Això ho tenim tan interioritzat que és un element de debat polític que sempre és cavall guanyador. Vostè se sent incòmode i insegur per una sèrie d’efectes que s’escapen a la capacitat d’acció política d’una administració. Però, en canvi, podem fer que se senti una mica més còmode perquè hi ha una patrulla de policia o perquè l’entorn està més net. Posem un pedaç mentre tota la resta de problemes que ens causen ansietat vital continuen sense solució.

—Us he sentit a dir que les esquerres no donen solucions a les exigències sobre seguretat de la població. Per què? Els fa por parlar de seguretat?
—S’associa el fet de garantir el dret a la seguretat amb l’autoritarisme. A l’esquerra hi ha certes reticències a presentar-se davant els ciutadans i, sobretot, davant els seus electors com a defensors d’un autoritarisme. Si pensem en la seguretat en clau de desplegament policial i enduriment del codi penal, lògicament, hi haurà una part de l’espectre polític que se sentirà totalment fora de lloc. Si la seguretat la restringim a aquests àmbits, regalarem el terme ‘seguretat’ a les opcions polítiques que no se sentin incòmodes amb l’autoritarisme. S’ha d’intentar afegir complexitat a la concepció que tenim. Per una banda, objectivem les inseguretats relacionades amb el delicte i traslladem la idea que no vivim en l’apocalipsi criminal que ens plantegen, sobretot, l’extrema dreta. I fem complexa la nostra visió de la seguretat, preguntem a la gent què la fa sentir insegura. Perquè, probablement, descobrirem que les nostres inseguretats van per una altra banda.

Albert Sales, en un moment de l'entrevista. Albert Sales, en un moment de l'entrevista. Albert Sales, en un moment de l'entrevista.

—De discursos i propostes n’hi ha, però no acaben de casar. Què falla?
—Hi ha consensos que s’han perdut, com el del càstig. Als anys seixanta, qualsevol expert en criminologia que defensés l’expansió penitenciària l’haguessin pres per boig. Els principals experts en penologia albiraven una societat amb molt menys pes de la presó, amb unes penes alternatives a la privació de llibertat que permetessin a la persona desenvolupar la seva vida dins la societat, que el sistema penal mantingués el seu caràcter de reinserció i reeducatiu. Als anys seixanta es parlava de la ineficàcia de la privació de llibertat com a mecanisme de reinserció i reeducació social. És curiós que aquesta crítica, que pren força als anys setanta, en lloc de convertir-se en successives reformes penitenciàries i en la creació d’un altre model, es converteixi en una crítica que és entomada per les dretes o per l’entorn més conservador, que diuen que la presó no serveix perquè no és prou dura. Inauguren un gir punitivista i acabem veient com en els anys vuitanta hi ha una inflació penitenciària brutal als Estats Units que s’acaba encomanant a tot el món occidental.

—Com és?
—Ens dediquem a endurir progressivament els codis penals per castigar amb més duresa, sobretot la petita delinqüència, i les presons s’omplen de persones majoritàriament provinents d’entorns empobrits i de barris marginals, que quan surten de la presó encara ho tenen més complicat per a refer la seva vida. És a dir, que estan abocades a la reincidència, perquè si abans ja ho tenien complicat per a aconseguir recursos dins el mercat laboral i de les maneres convencionals, quan surten ja estan condemnades per sempre més a activitats marginals o residuals. No hi ha consens possible sobre la ineficàcia de la presó i resulta molt difícil transmetre el missatge a la ciutadania que l’internament penitenciari no funciona. Hem configurat una manera de parlar de les penes i del codi penal en què qualsevol benefici cap al condemnat o qualsevol prerrogativa cap a la persona que compleix condemna és gairebé una ofensa moral cap a la víctima. La gran crossa del populisme punitiu és utilitzar les víctimes per obtenir rèdit electoral. Si centro els enduriments del codi penal en la necessitat de respondre a crims que resulten repulsius per a tothom, no aconsegueixo sinó que acusin de bonista algú que s’atreveix a dir que potser hem de revisar l’efectivitat de la presó. Aquest joc, en el cas de l’estat espanyol, és molt efectiu quan es parla de terrorisme o assassinats amb violència sexual a persones molt joves. Qui s’atreviria a dir que la presó no és efectiva i que per a la reinserció és millor que les penes no siguin excessivament llargues? Ningú s’atreveix a sostenir aquest discurs, perquè hem convertit aquestes persones en no recuperables. El missatge que es transmet és que la societat no vol la reinserció, vol únicament el càstig. Però això xoca amb la realitat de les presons, on la major part de les persones estan relacionades amb delictes vinculats a l’activitat econòmica irregular i a la comissió de delictes per a la supervivència.

—Interessa que les presons siguin plenes?
—Un dels principals problemes del sistema penitenciari és la seva insostenibilitat econòmica. És molt car, i veiem que algunes reformes que s’han fet a Europa que han aturat aquesta inflació penitenciària van començar als anys noranta i responen a necessitats de les polítiques d’austeritat posteriors a la crisi del 2008. Hi ha reformes del codi penal que responen a les necessitats d’alleugerir el pes financer que significa per a les arques de l’estat el sistema penitenciari. No és que hi hagi un interès per tenir presons amb molta gent, sinó que el discurs punitivista és cavall guanyador a l’hora d’afrontar una contesa electoral. Perquè entronca amb la nostra realitat cultural més immediata. Ensenyem a les criatures que els dolents van a la presó. Del cinema aprenem que el sistema penal acaba castigant els dolents i que s’hi ha de respondre amb privació de llibertat. Això té els seus inconvenients, i en té dos de molt grossos: la insostenibilitat financera i que la privació de llibertat és criminògena, aboca les persones a empitjorar les situacions que les han portat a delinquir.

—Angela Davis ens pregunta si podem abolir les presons. Ara mateix, hi ha cap alternativa factible del càstig i el punitivisme?
—Es treballa en moltes línies d’alternatives a la privació de llibertat. S’han intentat plans per a potenciar les mesures penals alternatives. La demostració empírica ens diu que, en molts casos, les mesures penals alternatives són molt més eficaces que l’internament penitenciari. Són més eficaces en matèria de prevenció de la reincidència. Una altra qüestió és que, per desenvolupar-ho, cal una inversió inicial important. I que no és popular.

—Les esquerres parlen prou de les presons?
—Socialment, intentem de no mirar què passa a les presons. Una prova d’això és que, entre els milers de reportatges que es van fer sobre com es vivia la covid, hi ha molt poc material en referència a les presons, que són llocs on convivia moltíssima gent i on la gestió va ser complicadíssima. Intentem de no entrar-hi perquè és un tema molt espinós, en què les esquerres tenen la sensació que la batalla està perduda i que no poden plantejar-se d’incloure en el programa la reducció de l’internament penitenciari o la reducció de la població penitenciària. La crítica serà: “Voleu obrir les presons perquè els delinqüents campin pels carrers i això generi inseguretat”. I aquí tornem al discurs de la dreta i l’extrema dreta menjant-se el terreny i capitalitzant el concepte de seguretat.

Albert Sales, en un moment de l’entrevista.

—Molts discursos de l’extrema dreta relacionen la criminalitat amb l’origen de la gent. A les presons, més del 50% són immigrants, molts dels quals, racialitzats. Qui hi ha a les presons i com són?
—Mentre juguem amb les proporcionalitats d’estrangers i autòctons per a justificar determinats discursos, no ens parem a reflexionar que el 90% dels interns són homes. Pel que fa a tipologies delictives, una mica més de dos terços estan condemnats per furt, robatori o delicte contra la salut pública, per tràfic de drogues. Les persones que han comès homicidi són vora un 5%. I entre la resta, hi ha un ventall molt ampli. En el cas del sistema penitenciari català, més del 50% dels interns són de nacionalitat estrangera. Quant a l’estat espanyol i a Catalunya, les proporcions de població de nacionalitat estrangera eren molt inferiors, als anys noranta, i la taxa de criminalitat era bastant més elevada. Per tant, és erroni inferir que el fet que ara mateix tinguem unes taxes de població estrangera resident més elevades que mai comporti un augment de la delinqüència. La variable que explica més bé que una persona pugui acabar a la presó és la seva situació socioeconòmica. La relació que té amb les formes convencionals d’aconseguir recursos econòmics per a tenir un projecte de vida mínimament satisfactori. Hi ha més variables, com la capacitat que tens d’articular una defensa en el cas de la comissió d’un delicte, o la capacitat o la xarxa social que tens a l’hora de fer front a situacions o a problemes amb el sistema penal. Els teus primers problemes amb el sistema penal no et porten a la presó, però posteriorment sí que pots acabar-hi. Per dir-ho en termes planers: un jove autòcton, amb xarxa, amb una posició socioeconòmica més o menys estable, amb una família amb uns ingressos acceptables, que comet un delicte, probablement no anirà a la presó si és un delicte petit, o passarà poc temps de reclusió penitenciària, li suspendran la pena i la família s’encarregarà que no hi hagi reincidència. Si aquest mateix delicte el comet un jove amb una família amb pocs recursos econòmics, amb molts problemes per a fer seguiment de què li passa a la vida adulta, amb horaris molt extensos de treball o pocs recursos, és probable que reincideixi. I quan reincideixi, llavors ja no hi haurà suspensió de pena i probablement trepitjarà la presó. En la població estrangera, hi ha una aplicació sistèmica de la presó preventiva al·legant el risc de fugida, mentre que una persona autòctona probablement serà a casa esperant a veure com acaba.

—Us plantejo tres temes i a veure com hi hauria de respondre l’esquerra. Comencem per la multireincidència.
—És complicat. Aquesta qüestió ven molt, perquè pot indignar qualsevol, veure que una persona delinqueix continuadament i no acaba a la presó. La qüestió també és objectivar-ho. Les xifres de multireincidència no són tan escandaloses per a fer-ne un problema social de màxima atenció. El problema que l’esquerra ho tracti amb aquest relat és que llavors la resposta serà: “A vosaltres us passa que sou uns bonistes”. “Per què aquesta persona entra per una porta de la comissaria i en surt per l’altra?”, es pregunten. Una cosa és entrar-hi per una porta i sortir-ne per l’altra en successives ocasions fins que finalment hi ha una condemna, i una altra cosa és que les condemnes siguin molt curtes i la gent torni a sortir. Les condemnes al nostre país són especialment llargues, sobretot, des de les reformes de la majoria absoluta del Partit Popular. La percepció de la multireincidència té més a veure amb les garanties processals que no pas amb el fet que la gent compleixi condemnes molt curtes. Les garanties processals les hem de defensar perquè no només són un dret d’aquella persona, ho són per a tothom.

—No em queda clar com hi ha de respondre l’esquerra.
—És complicat respondre-hi dient que les propostes que es fan són inefectives. Estem ancorats en l’enduriment progressiu de penes i no hem aconseguit una reducció sensible de la delinqüència, tampoc un augment. Convertim en problema la multireincidència quan l’enduriment de penes per a evitar-la ja l’hem fet en el passat. La primera resposta és qüestionar si servirà per a res. La segona és intentar explicar que hi pot haver multireincidència, però que arriba un moment en què les persones que delinqueixen reiteradament acaben a la presó. I el tercer element, que a vegades identifiquem com a multireincidència, és la comissió d’un delicte mentre la persona espera un judici. Aquí tenim un conflicte entre què defensem. Posem davant les garanties processals que hem de tenir tots o la seguretat de la resta de la societat cap a aquest delicte concret? De vegades, les mesures cautelars es prenen perquè la reincidència pot tenir conseqüències letals. Però quan no en té, ens hem de plantejar d’eliminar les garanties processals per robatoris de carteres i de mòbils? Una de les trampes en què està atrapada l’esquerra és haver de defensar l’statu quo. Defensa unes garanties que ja existeixen en contra d’un missatge transgressor de qui vol canviar les coses.

Albert Sales, en un moment de l'entrevista. Albert Sales, en un moment de l'entrevista.

—Segon tema, l’enduriment de les deportacions.
—Això ja passa. El migrant que delinqueix és condemnat a una situació social d’ostracisme i de problemes constants amb qualsevol institució. Aquí, novament, hi ha la trampa de les esquerres. Si explico allò que ja passa, els meus votants diran: “De debò tractem tan malament els immigrants?”. Si intento obviar allò que ja passa, el missatge de la dreta és que s’hauria de fer això. Però és que ja ho fem. No tothom que té expedient d’expulsió és expulsat, però tenir-ne un et complica la vida superlativament. Hi ha molt desconeixement de com és de complicada la vida per als migrants sense permís de residència ni permís de treball. Per a una persona que entri a complir condemna, perdre l’autorització de residència és un problema molt gros. I si, a més, té un expedient d’expulsió, encara més. Administrativament, s’ha de tenir en compte que, per expulsar persones al seu país, hi ha d’haver un acord o un tractat bilateral. Alguns països europeus exploren vies que comencen a ser contradictòries amb el dret internacional i intenten saltar la necessitat de tractats bilaterals. Com a anècdota, recordo un 30 minuts de l’any 89 en què un comissari de policia deia que, si s’apliqués la llei d’estrangeria i s’expulsés tothom que delinquia al Raval, la delinqüència es reduiria d’un 60%. Les imatges ens indicaven que les persones que feien tripijocs amb drogues eren clarament autòctones. Hi havia una percepció que el Raval, el barri amb més població migrant de tot Catalunya, era un niu de delinqüència i que la causa era la població migrant. La realitat era que la població migrant hi era per pobresa, com l’autòctona, i delinquien per intentar d’aconseguir uns recursos que no obtenien d’una manera convencional.

—El darrer, s’ha d’abolir la BRIMO?
—No sóc especialista en cossos policials, no m’atreveixo a posicionar-m’hi perquè no tinc clar quina és la seva funció, més enllà de l’evident, que és controlar grans quantitats de gent i establir un ordre. Des d’una posició ideològica, tinc molt clara la meva resposta.

—Quina és?
—La vivència personal em diu que és un cos de repressió cap a moviments perfectament legítims. Em puc sentir còmode ideològicament amb la reivindicació de l’abolició, però com a analista, primer, cal que algú m’expliqui quines són les seves funcions, per veure si hi trobo les lògiques. També hem de parlar del paper que ha de tenir l’esquerra a l’hora de parlar de policia o si és possible sortir de la lògica de l’autoritarisme. Quin recorregut tenen les propostes d’una policia menys autoritària i més policia de barri? Quin rol tenen? Cal una reflexió de les esquerres, perquè qualsevol proposta de viure sense cossos policials sembla bonisme absolut.

—Acabem. El president Salvador Illa ha dit que Catalunya assumirà aviat competències en immigració. Com ho veieu?
—Aquest discurs va començar arran d’una proposta de Junts i tothom s’ha vist obligat a donar-hi resposta. En un moment en què les polítiques migratòries estan marcades per la Unió Europea, no sé fins a quin punt aquest debat acabarà essent estèril. Competències sobre quin àmbit de les migracions? Si tenen a veure en agilitar tràmits dels migrants, que en lloc de fer-ho a la delegació del govern es faci en una oficina de la Generalitat, creada de nou i ben dotada de personal, benvingudes siguin. Si són per a facilitar-los la vida, també. Si són per a fer exactament el mateix que s’ha fet fins ara, no té gaire sentit.

Albert Sales, en un moment de l’entrevista.

Fer cagar el tió és una tradició molt arrelada. Per això, quan s’acosta Nadal, s’organitzen un bon grapat d’espais dedicats al tió. Enguany, destaquem unes quantes fires, mercats i activitats que podreu trobar a Catalunya i a Andorra, aptes per a tota la família i ideals per a començar a escalfar motors abans de Nadal.

Mercats de Nadal del 2024: vint fires que no podeu passar per alt

Els Tions de Mura

Del 30 de novembre al 6 de gener, l’Ajuntament de Mura (Bages) omple els carrers de tions. És una exposició de tions a l’aire lliure en què poden participar tant els veïns del poble com els visitants. Hi ha una seixantena de troncs repartits pels carrers, les places, i fins i tot els balcons de les cases. Els tions van disfressats d’oficis o de personatges populars i fan tota mena d’activitats. A part de tions, també hi haurà tallers i activitats adreçades als més petits de la casa.

A més, s’instal·laran parades de productes artesanals i tallers diversos, alguns dies festius i dels caps de setmana de desembre. Són del 6 al 8 de desembre, el 13 i 14; i el 21 i 22; a més del 23 i el 24 de desembre.

A causa de la gran afluència que té aquesta fira, l’ajuntament ha posat algunes restriccions a la mobilitat dels vehicles particulars. La carretera de Rocafort serà tancada en sentit Manresa de 9.30 a 17.00, excepte per als veïns i els visitants del puig de la Bauma o de Can Serra. També es reforçarà el servei d’autobús. Podeu consultar-ho ací.

Quin sentit tenen els regals de Nadal?

Fira del Tió de Solsona

El 7 de desembre s’organitza a Solsona la Fira del Tió, en què els artesans del municipi ofereixen els seus productes en un mercat d’artesania a la plaça Major i els carrers adjacents. De 10.00 a 20.00, hi ha tallers familiars, una exposició de tions foradats cedits per famílies, concursos, espectacles infantils i actuacions musicals per a dinamitzar el nucli antic.

I, com cada any, tothom pot col·laborar amb la campanya de recollida de joguines noves de la Creu Roja, a la plaça de la Catedral.

Quan comença la Fira de l’Avet d’Espinelves aquest 2024?

Fira del Tió a Arbúcies

El cap de setmana del 7 i 8 de desembre, Arbúcies (Selva) es vesteix de gala per a la Fira del Tió, que enguany ja fa onze anys.

Podreu participar en el taller per a decorar el bastó de fer cagar el tió o bé decantar-vos pels tallers de decoracions sostenibles, xapes nadalenques i pintar cares. Tot plegat, mentre passegeu pel poble, que serà ple de tions. Dissabte al matí, no us podeu deixar perdre l’activitat “Anem a buscar el tió!”, un joc de pistes divertit per a trobar-lo al bosc. Ara, la data límit per a inscriure-s’hi es va acabar dimarts, dia 26 de novembre. Diumenge, a les 18.00, el Cor Lutiana presentarà l’espectacle Fil musical, un viatge per la banda sonora de la música en català per un preu de vuit euros.

Ens fa més feliços creure en els Reis d’Orient o el tió?

Fira del Tió de Lavern

El 8 de desembre torna la Fira del Tió de Lavern (Alt Penedès), un espai d’artesania i alimentació amb tallers per a la mainada, espectacles i degustacions de productes de la terra.

De les 10.30 fins al migdia, es faran tot d’activitats a la plaça del Cafè. A les 11.00, començarà la passejada per a cercar tions al bosc de Lavern, al Serral. Els organitzadors recorden que, si és la primera vegada que participeu en aquesta activitat, heu d’enviar un correu a nadalalavern@gmail.com. L’activitat és de franc.

Com el tió ha esdevingut un element imprescindible de Nadal: de cremar-lo a caçar-lo

Fira del Tió de Moià

El diumenge 15 de desembre a Moià (Moianès) la Fira del Tió i el Mercat del Trasto. De 10.00 a 15.00, la zona que va de la plaça Sant Sebastià a plaça Major estarà plena de parades d’entitats, d’artesania, regals i productes nadalencs.

Hi haurà actuacions musicals, amb la xaranga Ho Peta, i es farà una cagada del tió municipal. A més, com cada any, hi participaran entitats de la vila i hi haurà activitats solidàries.

La victòria del tió i la màgia de Nadal

Bosc Viu dels Tions a Ordino

El bosc d’Ordino és l’indret ideal perquè les criatures coneguin la història del tió. El bosc s’ambienta en la figura del tió gràcies a un conjunt d’arbres embolcallats amb mantes on s’explica la llegenda. Així doncs, la passejada pel bosc esdevé una visita lúdica i màgica que captiva petits i grans.

El recorregut, que es pot fer seguint els rètols informatius, pot durar deu minuts si es fa de la carretera al coll d’Ordino, o bé seixanta si se surt de Segudet.

Tot i que l’activitat és pròpia de l’època de Nadal, aquest espai és obert al públic durant tot l’any.

Fotografia: visitandorra.com

Reciclar els regals dels Reis: on hem de llençar el porexpan, el cartó amb plàstic o el paper d’embolicar?

És temps de vi novell i això vol dir que molts cellers del país ja tenen embotellat el primer vi de l’any, un vi que té una cruesa atractiva, un vi lligat a la fruita, que és tot ell lleugeresa, que és la simplicitat d’un vi que a la copa es mostra informal i convida a beure d’una manera despreocupada. És un vi que atrau la joventut i el ben beure. Tradicionalment, Sant Martí marca l’arribada del vi novell, però és durant aquest mes de novembre que les celebracions se succeeixen. Hem triat avui perquè hi ha festa grossa a Sant Maria del Camí (Mallorca) i a Barcelona.

Festa del Vi Novell de Santa Maria del Camí

Avui Santa Maria del Camí celebra la Festa del Vi Novell. El vi novell no s’ha deixat de fer en aquest poble, que darrerament ha crescut força. Però fa una vintena d’anys que els cellers del poble i l’ajuntament van començar a organitzar la festa. Avui és festa grossa i hi assisteixen milers de persones. Des que van començar a fer-la i es van constituir com a associació, els cellers s’han posat d’acord per treure el mateix dia aquest vi i fer-ne celebració. Hi ha moltes activitats i reconeixements, però el dia de la festa és un no parar. Al matí, hi ha una jornada de portes obertes i es poden visitar els set cellers de Sant Maria i tastar el vi novell de franc. Joves del poble treuen els tractors amb el remolc que omplen de gent i fan la ruta del vi novell. A l’hora de dinar s’han empescat un àpat popular anomenat les Burballes del vi novell, que són uns fideus amb brou. Antigament les burballes es feien amb llebre. I a partir de les sis de la tarda, a la plaça de la Vila, que és plena de carpes, una quarantena, comença la festa, amb música i tapes, que serveixen els restaurants, bars i associacions del poble.

Pere Calafat, del celler Jaume de Puntiró, un dels cellers de Santa Maria, ens explica quin vi novell els ha sortit: han fet dues mil ampolles d’un vi novell de manto negre, una varietat autòctona de l’illa, i nou-centes ampolles de premsal, que en uns altres indrets del país és el xarel·lo, la pansa blanca o el cartoixà. Enguany, tot i les incerteses que causa el canvi climàtic en el cultiu de la vinya i el descens de la producció i tot i la sequera –que a Mallorca no ha estat extrema i ha previngut algunes plagues–, ens explica que la qualitat del raïm ha estat molt bona i que ha elaborat un negre novell que es caracteritza per la seva suavitat. “És un vi suau i amb molta bonhomia, i això és fantàstic quan es tracta d’un vi novell.”

Dibuix dels cellers de Santa Maria del Camí.

Ara, Calafat no cau en l’eufòria. Explica: “El vi que s’embotella tan prest genera molta curiositat d’entrada, però és un interès que es perd quan arriba Nadal. És un vi simpàtic, que s’ha fet sempre al poble, però em genera una certa desil·lusió que es perdi l’interès amb tanta rapidesa. Perquè excepte el dia de la festa, que venem sobre el 80% de la producció, l’interès és mínim. Certament, és una assignatura pendent.”

Col·lectiu de Cellers Elaboradors de Vi Novell

Els vins novells del celler Jaume de Puntiró i del 7103 Petit Celler, amb seu a Santa Maria del Camí, també es poden tastar a la Festa del Vi Novell que es fa avui als jardins del Palau Robert de Barcelona. En aquest espai, durant tot el dia, el Col·lectiu de Cellers Elaboradors de Vi Novell, amb la col·laboració de l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI), organitzen la Festa del Vi Novell. En total seran onze cellers de diferents territoris vinícoles del país. Fins a les vuit del vespre es podran tastar aquests primers vins de l’anyada 2024.

La padrina del vi novell d’enguany, la periodista gastronòmica Carme Gasull, dirà unes paraules, juntament amb el director general de l’INCAVI, Joan Gené. Hem demanat a Gasull pel valor de recuperar la tradició de fer vi novell i ha comentat: “Estic molt contenta de ser la padrina del vi novell d’enguany, d’aquesta festa que han recuperat uns quants cellers sensibles a la tradició del vi més jove de tots, per tot el que representa: paisatge, família, cooperació, enoturisme, gastronomia… Per mi el vi novell, a més d’història, tradició i cultura, és casa, perquè és un espai que et fa sentir bé, que et conforta i reconforta, que et connecta amb un territori i la seva gent. A mi, en concret, em connecta amb la Conca de Barberà i amb el barri de Sants de Barcelona. Un vi afruitat, franc, del temps. Un vi de temporada, de proximitat, lleuger, però amb un cert cos, que acompanya els plats d’hivern, com l’escudella, per exemple. A casa per Nadal bevem vi novell. I així ho fem perquè en Toni Falguera, del Celler de Gelida, establiment històric de Sants i del món del vi i veí de casa els pares, ja fa molts anys que me’l va recomanar.”

Al celler cooperatiu del Masroig, es va fer la Festa del Vi Novell el 9 de novembre, bo i coincidint amb Sant Martí. Es va convocar un concurs de dissenys d’etiquetes i va guanyar aquesta.

A Santa Maria del Camí, a més dels cellers Jaume de Puntiró i de 7103 Petit Celler també trobem els cellers Àngel, Macià Batle, Ramanyà, Sebastià Pastor i Son Crespí. I a Barcelona, el Col·lectiu de Cellers Elaboradors de Vi Novell el formen Carles Andreu, Vinícola de Sarral i Vins Petxina, de la DO Conca de Barberà; el Celler Cooperatiu d’Espolla, de la DO Empordà; els cellers Masroig i Ronadelles, de la DO Montsant; Maset, de la DO Penedès, i Sant Josep Vins, de la DO Terra Alta.

Més iniciatives

Tot i haver parlat d’aquests cellers i aquestes festes del vi novell, hi ha moltes més iniciatives de cellers a tot arreu del país. Per exemple, la que tira endavant el celler Mas Vicenç amb la creació d’un Vi Novell Solidari: el celler de Cabra del Camp, situat al nord de l’Alt Camp, s’ha aliat amb la Fundació Noelia, organització sense ànim de lucre, i que representa i acull els qui tenen distròfia muscular per dèficit de col·lagen VI i les seves famílies.

El vi novell solidari de Mas Vicenç.

També ens agrada mencionar el NaNo, la Festa del Vi Natural i Novell que s’organitza a Arenys de Munt (Maresme) i que es va fer el 16 de novembre. L’impulsor de la festa és l’elaborador Joan Munich, del Celler Talcomraja. Li hem demanat que ens expliqui quin vi novell ha elaborat enguany: “El vi novell d’aquest any és un rosat amb un color molt bonic, una barreja de monestrell i pansa blanca i una mica de raïm d’unes parres que pensem que són de picapoll. El raïm prové de la vinya de Can Sala de Dalt, que vam plantar el 2017. Ha estat laboriosa la verema aquest any, però ens fa molta il·lusió per dir que, pel que fa al vi novell, és un dels NaNo més bons que hem fet mai.”